Terry Gilliam - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Diumenge 13 d’octubre de 2013 · Número 3
PRADO
20:45
4
The World’s End
9
Terry Gilliam
10
Zack Parker
11
w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m
Nicolás López
Diari del festival
2
Diumenge 13 d’octubre 2013
INFOrmacIó I VENDa D’ENTraDES
Compra les teves entrades anticipades
a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a (www.telentrada.
com), per telèfon trucant al 902 10 12
12 o a les oficines de CatalunyaCaixa
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
PREUS (IVA inclós)
9€: Secció Oficial Fantàstic a competició, Secció Oficial Fantàstic Especials,
Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció
Oficial Fantàstic Panorama en competició, Secció Oficial Noves Visions Emergents, Secció Oficial Noves Visions Experimenta, Secció Oficial Noves Visions
Ficció, Secció Oficial Noves Visions No
Ficció, Secció Oficial Noves Visions Petit
Format, Panorama Especial, Sessions
Especial, Secció Seven Chances, Sessions Sitges Family, Focus Asia, Secció
Anima’t i Sessions 3D
6€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14
anys per a la secció Sitges Family
7€: Sessions Anima’t Curts
11€: Maratons, Programa doble
13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
14€: Maratons del dia 20 d’octubre
4,50€: Classes magistrals i sessions
Despertador (sessions de les 8.30 h. a
tots els cinemes)
Estacio
Bus Sitges-Barcelona | Sitges-Vilanova
Cinema Prado
Cinema El Retiro
Cap de la Vila
Jardins d’El Retiro. Taquilles centre
Hort de Can Falç
Carrer Primer de Maig
Passeig de la Ribera
La Fragata
Ajuntament
Fundació Stämpfli – Art Contemporani
Palau de Maricel
Edifici Miramar
Platja de Sant Sebastià. Estands
L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació
Hotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informació
Port d’Aiguadolç
Photocall Mirador
Caixers CatalunyaCaixa
El diari del festival
COORDINACIÓ
Violeta Kovacsics
REDACCIÓ
Gerard Casau, Toni Junyent,
Alan Salvadó, Teresa Vallbona
BECARI
Marc Barceló
MAQUETACIÓ
Georgina Armisen, Juan Carlos
Gómez, Francisco Valenciano
FOTÒGRAFS
Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris
IL·LUSTRACIÓ
Guillem Dols
VOLUNTÀRIA
Patricia Salvatierra
INFOrmacIó TraNSPOrTS
TREN FANTÀSTIC!
De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos)
Tren directe Sitges – Barcelona Sants
Sortida des de Sitges: 1.30h de la matinada
BUS DIÜRN I NOCTURN
Monbús
Consulteu tots els horaris, parades i preus:
93 893 70 60 / www.monbus.cat
Són vàlids els bitllets i abonaments
de Renfe i ATM, adequat al nombre de
zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment
a la 1.30h, sense excepcions. En cas de
retard en les projeccions nocturnes, la
sortida d’aquest tren no es modificarà
BUS URBÀ DE SITGES
Consulteu horaris i parades a:
www.visitsitges.com
Consulteu tots els horaris, parades i preus
a www20.gencat.cat/portal/site/rodalies
o bé al 900 41 00 41
El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no
afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.
ABONAMENTS FANTÀSTICS*
Abonament 20 entrades: compra de
20 entrades per a 20 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 20%.
Abonament 10 entrades: compra de
10 entrades per a 10 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 10%.
NOU! Abonament 40 entrades: compra de 40 entrades o més i s’aplicarà
un descompte del 20%.
CARNETS AMB DESCOMPTE*
20% de descompte en la compra d’entrades als clients de CatalunyaCaixa,
vàlid per a la compra a través de Telentrada i amb un límit del 5% de l’aforament de la sala. 20% de descompte en
la compra d’entrades per als titulars
del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura,
Club TR3SC (vàlid per al titular i un
acompanyant), RACC Master, RAKK
4u i majors de 65 anys.
Els descomptes no són acumulables.
El titular podrà adquirir una entrada
amb descompte per carnet, excepte
els titulars del carnet TRESC, que podran adquirir-ne dues.
* Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte:
els descomptes no són aplicables
a les gales d’Inauguració i de Cloenda, maratons del 20 d’octubre,
maratons de matinada, les sessions
Despertador, Abonament Matinée,
Abonament Auditori, Butaca VIP i
Localitat Numerada.
VENDA D’ENTRADES
Pots comprar les teves entrades
anticipades a través de Telentrada
de CatalunyaCaixa, per internet a
www.telentrada.com, per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines
de CatalunyaCaixa.
De l’11 al 20 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a la sala Tramuntana de
l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles Jardins
del Retiro situades als jardins d’aquesta societat (Àngel Vidal, 17).
TAQUILLES DEL FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots
els cinemes i sessions a:
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges
- Sala Tramuntana). Carrer Ramon
Dalmau, s/núm. Horari: Des de les
9 h i fins l’inici de l’última sessió de
pagament dels cinemes Auditori o
Tramuntana.
Taquilla Jardins del Retiro. Carrer
Àngel Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins
l’inici de l’última sessió de pagament
dels cinemes Retiro o Prado.
Molt important: Les entrades per a
les sessions que comencin abans
de les 9 h. a qualsevol dels espais
s’hauran adquirir/recollir anticipadament (Print at home / Ticket Mobile / caixers CatalunyaCaixa / oficines
CatalunyaCaixa / a les taquilles segons horari).
Observacions: Forma de pagament
acceptada en efectiu i targeta. Es
donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates.
Queda prohibit l’accés a la sala un
cop començada la sessió. Únicament
es contemplarà el canvi o devolució
de l’import de l’entrada en el cas de
cancel·lació del/dels llargmetratge/s
anunciat/s en la programació.
Diari del festival
3
Diumenge 13 d’octubre 2013
L’equip de Los inocentes
Eli Roth a la roda de premsa de The Green Inferno
Master Class de Terry Gilliam
L’equip de Contracted
Marina Anna Eich, productora de Illusion
Trobada amb el compositor Pino Donaggio
Diari del festival
4
S.O.F. Especials
AUDITORI 14:45
a Glimpse
inside the
mind of
charles
Swan III
Si sois de los que de niños, al no
saber cómo acercaros a la chica de
vuestros sueños, urdíais en vuestra cabeza complejas fantasías
onanistas en las que ellas estaban
en peligro y vosotros las salvabais,
esta podría ser vuestra película. Si
ya no sois niños, al menos no en
términos estrictos, y seguís haciéndolo, esta podría ser vuestra
película. Si soñáis despiertos casi
todo el rato y tratáis de levitar por
la vida, de no pisar el suelo, de ser
Diumenge 13 d’octubre 2013
la hostia o algo incluso mejor, esta
podría ser vuestra película. Si habéis experimentado recientemente
una ruptura amorosa, puede que
esta sea vuestra película.
A Charles Swan III, efectivamente, una chica lo ha dejado en la
estacada. Una tal Ivana, a la que
interpreta Katheryn Winnick, una
actriz que, por cierto, apareció en
dos de las mejores películas de
2004: Aprendiz de Satanás de Jeff
Lieberman y 50 primeras citas de
Peter Segal. Solo por eso ya deberíais amarla. Pero volvamos con el
bueno de Charles Swan, que está
sufriendo ese tipo de cosa que sufres cuando te has acostumbrado a
pasar las noches con alguien y, de
repente, llegas a casa y descubres
que no vas a tener más compañía
que un tucán. Bueno, de vez en
cuando se queda a dormir tu cuñado, que tiene las adorables facciones de Bill Murray.
Charlie Sheen interpreta a Charles Swan III en la segunda película de Roman Coppola, A Glimpse
inside the Mind of Charles Swan
III, que es hijo de ya sabéis quién
y también colaborador de Wes Anderson, cuyo influjo sin duda puede ser rastreado en esta delirante
fábula bigger than life, poblada
por extravagantes personajes que
quieren ser felices pero que, un
buen día, descubren que el sueño
americano era un tipo en albornoz
hundiendo su coche en la piscina
de un millonario.
Noves Visions · Emergents
PRADO 12:30
capa caída
El primer superheroi de la història dels superherois és espanyol.
Magno (Juanjo Pardo), amb la capacitat de volar, va començar la seva
carrera els anys 20 i ràpidament es
va convertir en icona i mite. La fama,
però, va acompanyada de la polèmica: Magno es va veure implicat en un
escàndol d’abús a menors i va ser
oblidat per la societat. Anys després
d’aquesta caiguda en desgràcia, dos
joves cineastes fan un documental
sobre la vida de l’heroi –un personatge amb paral·lelismes amb Superman?–, que tot i treballar en l’actualitat en un supermercat i ser un
apassionat de la cuina, no ha perdut
la seva essència. Com diu Magno: “un
superheroi no es fa, neix”.
Capa caída és un original exercici de
cinema dins del cinema. La pel·lícula
pren la forma d’un fals documental,
amb entrevistes a amics i coneguts de Magno, amb declaracions
d’experts en superherois i amb un
seguiment del dia a dia del que va
ser el primer superheroi del planeta. L’ús d’imatges pixelades –a tall
de documents excepcionals– així
com l’ús d’imatges que emulen les
notícies de televisió pretenen reforçar la versemblança del film. Capa
Caída és una comèdia de superherois que no amaga una certa crítica
social i algun moment dramàtic
–els superherois també tenen sentiments, sabeu?–.
Òpera prima de Santiago Alvarado,
que el 2012 va col·laborar amb un
curtmetratge a la pel·lícula Barcelonorra, Capa caída narra una història
esbojarrada i divertida, que escapa
de tots els paràmetres de pel·lícula convencional, amb personatges
freaks –Little Prodigio o Doctor Subterráneo–, i amb imatges delirants
–Magno evitant l’esfondrament de
la Sagrada Família de Gaudí, Magno
parant míssils durant la Primera
Guerra Mundial o Magno protagonitzant la campanya publicitària
d’un detergent–. Així és l’humor en
clau superheroica.
mariah
mundi and
the midas Box
chimères
The World’s End
no heretaran la terra, i com li etziba Gary King a un dels éssers que
volen robar-li l’ànima: “Is the basic
right of people to be assholes”. Com
una cançó pop nostàlgica i al mateix temps vitalista, que durés una
mica més d’hora i mitja, la pel·lícula
de Wright és un caramel irresistible
que fareu bé d’anar a veure amb alguna llauna de cervesa amagada
entre la roba.
AUDITORI 16:45
Panorama F.C.
AUDITORI 10:30, 22:45
va en detriment d’uns personatges
i d’una història. The World’s End és
una història de vells amics i deutes
pendents que té molt de la idiosincràsia anglesa però al mateix temps
és absolutament universal, ja que
parla de la dignitat, de ser allò que
som fins a les darreres conseqüències, encara que això ens costi que
ens posin etiquetes. A aquestes
alçades ja sabem que els justos
S.O.F. Especials
RETIRO 22:00
S.O.F. Gales
A la majoria de vosaltres això us
donarà igual, però la nova i fantàstica pel·lícula d’Edgar Wright
sembla inspirada en R.A. Lafferty,
que hauria signat gustosament la
història d’una colla de bevedors
de cervesa enfrontats a una mena
d’invasió dels ultracossos. Lafferty,
un dels grans desconeguts de la
ciència-ficció nord-americana, va
posar-se a escriure per deixar l’alcohol, encara que aquest seguís
sent molt present en els seus relats. A Gary King (Simon Pegg), el
personatge principal de The World’s End, només li queda la cervesa.
O això creu ell, que convoca als que
van ser els seus quatre millors
amics a l’institut per convidar-los
a un repte alcohòlic que anys enrere van intentar sense èxit: beure’s
una pinta a tots i cada un dels dotze pubs que hi ha Newton Haven,
la barriada on van créixer tots ells.
Però no saben que alguna cosa estranya està passant...
Simon Pegg, Nick Frost, Martin Freeman, Eddie Marsan i Paddy Considine són els cinc mosqueters –cal
esmentar també Rosamund Pike,
el factor femení– que hauran de salvar Newton Haven i potser el món
sencer de l’amenaça dels autòmats
de sang blava. Tres anys després de
la deliciosa Scott Pilgrim contra
el mundo, Edgar Wright ha aconseguit la quadratura del cercle: un
d’aquells blockbusters gairebé perfectes en els que tot és allà on ha de
ser i on l’entreteniment suprem no
dicional de l’espectador. Un drama,
això sí, esquitxat de gore i que, quan
mossega, ho fa amb una agressivitat
letal. I és que Beguin no oblida en
cap moment que està firmant una
pel·lícula de gènere (de gèneres, ja
que a més de romanç i vampirisme,
la pel·lícula inclou algunes seqüències de lluita sorprenentment impactants), i probablement per això, pica
l’ullet a l’aficionat donant-li un petit
paper a Catriona MacColl, musa d’alguns dels films més memorables de
Lucio Fulci.
Tot i que el comte Dràcula imaginat
per Bram Stoker era una bèstia temible que no feia gaire cas als sentiments, l’evolució (o potser seria més
adient parlar de “distorsió”) que ha
sofert el mite ha convertit les històries de vampirs en un terreny propici
pel romanticisme, crepuscular o no.
Enguany, al festival en tenim, com
a mínim, tres bons exemples: Kiss
of the Damned de Xan Cassavetes,
Only Lovers Left Alive de Jim Jarmusch, i, evidentment, Chimères.
El film d’Olivier Beguin comença
amb Alex i Livia, una parella jove i
enamorada, que està de vacances
a Romania. Allà, ell és atropellat
per un cotxe, i, per salvar-li la vida,
a l’hospital li fan una transfusió de
sang. Un cop a casa, Alex comença
a sentir-se estrany: la llum del sol li
fa mal, i ell està convençut de què els
ullals li han començat a créixer... Llegint aquest plantejament, Chimères
podria semblar un relat clàssic, fins
i tot tòpic, però la pel·lícula troba una
veu pròpia gràcies a Livia (i, evidentment, la seva actriu, una Jasna Kohoutova completament entregada al
seu paper), que observa amb dolor i
patiment la mutació de l’home a qui
estima. La relació, sincera i afectuosa, entre els protagonistes fa que el
film esdevingui un drama íntim sobre una parella que veu com la seva
estabilitat i felicitat s’esvaeix dia a
dia, guanyant-se l’empatia incon-
Existeixen temps remots i espais llunyans que només nomenar-los se’ns dibuixa una imatge
clara i precisa en el nostre cervell.
Parlar-vos del Londres victorià
és possiblement un dels millors
exemples d’aquest imaginari compartit. La boira, el port, les fàbriques, els carruatges i les parets
de maó són el punt de partida de
la pel·lícula de producció catalana, Mariah Mundi and the Midas
Box. En ella, Jonathan Newman
ens narra la gran aventura d’un
noi, Mariah, que separat dels seus
pares es veu obligat a fer-se càrrec
del seu germà petit i emprendre un
viatge en vaixell a la seva recerca.
De nou podeu tancar els ulls i imaginar-vos una illa en l’extrem més
recòndit del planeta; el paisatge
per excel·lència del gènere d’aventures. Aquest serà el destí de Mariah on hi trobarà un majestuós
hotel, el Prince Regent, que amaga
en el seu interior un submón secret ple de criatures desitjoses de
sang i malvats que es dediquen a
segrestar nens.
En aquest relat clàssic d’iniciació, tal
com marca el patró, l’allunyament
de l’entorn familiar suposarà deixar
enrere un món conegut per confrontar-se a allò que es desconeix. Traspassar la frontera entre un i l’altre
es converteix en la millor metàfora
del què significa fer-se gran, una
qüestió abordada de manera similar
en alguns clàssics més antics com
Los contrabandistas de Moonfleet i
en clàssics més moderns com Los
Goonies. Mariah Mundi and the Midas Box entronca directament amb
aquests relats d’aventures dirigits a
un públic familiar; totes elles, pel·lícules en què l’acció, el suspens i la
màgia tenen un paper fonamental.
Sentir de nou l’esperit aventurer de
L’illa del tresor o de Harry Potter
serà un plaer tant per als més grans
com per més petits.
Diari del festival
5
Diumenge 13 d’octubre 2013
Sitges Family
RETIRO 11:00
El màgic d’Oz
la immillorable Over the Rainbow?).
El màgic d’Oz provoca somriures i
rialles en les situacions més inversemblants, i ens enganxa cançons
que no podrem deixar de cantar
durant tot el festival. És un magnífic retorn a les ficcions d’aventures
imaginàries de la infància. “There’s
no place like home”, deia la frase més
recordada de la pel·lícula. El màgic
d’Oz suposa tot un retorn a la llar.
Noves Visions · Ficció
PRADO 08:30
Jiseul
Tothom sap que El màgic d’Oz és un
clàssic indiscutible. Aquesta projecció en 3D de la pel·lícula, però, és
una gran oportunitat per revisar les
meravelles visuals d’aquest gran
musical de Victor Fleming, director
d’un altre gran clàssic de clàssics:
Allò que el vent s’endugué.
Dorothy (una excepcional i joveneta Judy Garland), viu infeliç en una
granja de Kansas. Un dia, en plana
tempesta, es veurà arrossegada fins
a un país estrany però fascinant. Fleming va ser tot un pioner a l’hora de
mostrar el canvi d’un món a l’altre
mitjançant l’ús del technicolor, que
ens presenta un univers de colors
saturats que contrasten amb el sèpia apagat de l’inici. L’ús del color i de
la monocromia està al servei de la
història i serveix també per definir un
document sociològic de la lenta recuperació de la gran crisi econòmica
que els Estats Units estaven vivint a
la dècada dels 30. La depressió present en l’ambient contrasta amb el
màgic món d’Oz, via d’escapament
de Dorothy, on pot ser una heroïna.
El màgic d’Oz ha servit de referent
a multitud de films posteriors (tots
ells adaptacions literàries), com
Charlie i la fàbrica de xocolata, Las
crónicas de Narnia, Alícia al país de
les meravelles i un llarg etcètera. El
film que ens ocupa, doncs, forma part
inesborrable de l’imaginari col·lectiu
gràcies al seu estil visual, la naturalitat amb què es tracta l’absurd, una
direcció d’art que converteix el món
en una festa de disfresses, i, evidentment, unes cançons que han fet història (quantes vegades s’ha adaptat
li acabarà el menjar”–. Jiseul és una
pel·lícula d’una plasticitat exuberant
rodada en blanc i negre, factor –el del
no color– que col·labora a empatitzar
amb els habitants de Jeju, forçats
ara a ser ‘rebels comunistes’.
La posada en escena teatral recorda
el treball en el món de les arts escèniques del director i guionista de
Jiseul, O Muel, natiu de l’illa, que ha
dirigit vàries performances amb el
col·lectiu cultural en què treballa. En
aquesta nova edició de Sitges 2013,
un altre artista, en aquest cas procedent de les arts plàstiques, estrena
la seva primera pel·lícula. Es tracta
de Takashi Murakami, que presenta
Jellyfish Eyes, el salt a la gran pantalla de l’artista contemporani més
reputat del Japó.
Noves Visions · Ficció
PRADO 10:45, 18:30
Violet
la seva amiga Cinco (Leticia Dolera).
A Violet, Berdejo juga amb les textures i utilitza diversos materials
fotoquímics per submergir l’espectador en un univers estrany, en el
qual a Álex, el protagonista, l’assalten constantment records del seu
avi, que pot ser clau per resoldre el
misteri. De fet, podríem dir que un
dels temes de la pel·lícula és la nostra relació amb els records, sempre
dependents de les imatges que en
tenim –o que construïm– d’ells. Amb
certa aroma a Paul Auster i a aquesta idea de les atzaroses coincidències que regeixen les nostres vides,
Violet conté alguns passatges molt
bells i confirma l’inquiet talent de
Berdejo, que ja va presentar a Sitges
el seu primer llarg, La otra hija. Dues
pel·lícules ben diferents (la primera
era una producció nord-americana
amb cares conegudes, Violet, en
canvi, s’ha rodat pràcticament sense
ajudes, és pur low cost) però amb el
segell d’un cineasta a seguir.
S.O.F. Especials
AUDITORI 12:45
En el dialecte que es parla a l’illa
de Jeju, situada a la costa sud de
Corea, “jiseul” vol dir patata. Símbol de supervivència, la patata va
ser l’aliment bàsic dels habitants
d’aquesta illa, que el 1948 van haver
de fugir del seu poble escapant de la
mort quan Estats Units va ordenar
a l’exèrcit coreà que declarés comunista i eliminés a tothom qui visqués
a cinc quilòmetres de la península.
Jiseul narra la història de 120 habitants de Jeju que es refugien a una
cova. L’èxode forçat d’un poble pacífic es converteix en un drama bèl·lic
d’imatges poètiques, d’arbres i neu
i nits estrellades. Homes, dones i
nens defugint del temible exèrcit
d’inexperts soldats, programats per
matar: “hauràs de matar a innocents,
podràs?”.
La càmera subjectiva, que acompanya el lent caminar dels habitants
enmig del gèlid bosc -amb neu fins
a mig genoll i cares tapades pel fred, fa que un es senti molt a prop dels
personatges, que comparteixi el seu
dolor. Es narren hores de reclusió
en una cova, amb diàlegs quotidians
recoberts de cruesa –“al meu porc se
The call
ta la vida d’una jove. Mesos després,
haurà de superar el seu trauma per
ajudar a una altra adolescent segrestada per un perillós psicòpata
(Michael Eklund) al maleter d’un
cotxe. Els fantasmes del passat no
aturaran a Jordan, que serà capaç de
trencar totes les regles del joc per tal
d’alliberar a la jove.
The Call és un thriller vertiginós i
trepidant, una pel·lícula angoixant
on el telèfon mòbil esdevé la peça
clau de comunicació entre la jove i
l’operadora del telèfon d’emergències. Una pel·lícula tensa, carregada
d’adrenalina i d’acció, amb la marca
de la casa Brad Anderson. El director, que va debutar en el gènere
fantàstic amb Session 9, Premi al
Millor Director a Sitges 2001, i que
es va consagrar en el gènere amb El
Maquinista i Transsiberian, firma ara
aquesta cinta a cavall entre el suspens i el terror.
The Call transmet de forma magistral l’estrès que es genera durant
una trucada d’emergència i contagia
a l’espectador la tensió que es viu en
segons quines urgències. Qui no ha
necessitat mai aquest servei? Actuar
amb prudència i prenent decisions
ràpides però premeditades són la
clau del 911. Un pas en fals i la víctima
pot morir, o el suïcida es pot matar, o
l’assassí pot prémer el gallet.
S.O.F. Gales
AUDITORI 18:45
Com passa a La tumba de Bruce
Lee, que també es projecta avui, els
protagonistes de la nova pel·lícula de
Luiso Berdejo són joves espanyols
als Estats Units. I és curiós perquè
ambdues pel·lícules s’apropen al
que seria un thriller i contenen un
enigma, però mentre el film de Canódromo Abandonado aposta sense
complexos per l’absurd, Violet té un
to certament evocador, fins i tot poètic, amb un tendre sentit de l’humor.
Amb Ricardo Darín com a narrador
en off, la pel·lícula de Berdejo és un
divertit joc de detectius i una història
d’amor per les imatges, per la imatge
com a matèria. Álex (Junio Valverde)
és un noi que s’entesta a localitzar
una dona que ha vist en una fotografia i de la qual no en sap res. D’entrada, només comptarà amb l’ajuda de
Patrick
Qui diu que rere la línia telefònica
d’emergències només hi ha una telefonista? Al 911 es reben tot tipus de
trucades, des d’una dona que avisa
de què a l’habitació de la seva filla ha
entrat un ratpenat fins a ciutadans
que han vist accidents, incendis,
han sentit un tret o estan a punt de
suïcidar-se. Quan el personal del 911
agafa una trucada, ha d’estar preparat per tot.
Sinó que li preguntin a Jordan, interpretada per una estel·lar Halle Berry,
una veterana operadora del servei
d’emergències 911 a qui un error cos-
Richard Franklin y Everett de Roche
urdieron en 1978 la memorable Patrick, tenso y enfermizo psychothriller que desembarcó en el festival
de Sitges de ese año para llevarse
el premio a mejor director y que este
El hotel, decorado en tonos mediterráneos, dispone de habitaciones confortables,
restaurante, salón, bar e internet corner.
La piscina y el jardín son el alma del hotel, un oasis de tranquilidad y belleza para
disfrutar de tus ratos de descanso y relax.
Diari del festival
6
año se vuelve a proyectar en Brigadoon. En 2008, Mark Hartley traía
al festival Not Quite Hollywood:
The Wild, Untold Story of Ozploitation, suculento documental que nos
ponía los dientes largos revisando
la edad dorada del cine de género
aussie. Hartley vuelve hoy a Sitges
precisamente con un remake de
Patrick. Sharni Vinson (Tú eres el
siguiente) toma el relevo de la adorable Susan Penhaligon, y entre el
resto del reparto cabe destacar a
Diumenge 13 d’octubre 2013
Charles Dance (Tywin Lannister en
Juego de tronos) que interpreta al
tétrico doctor Roget. Si recordáis la
película original, el doctor Roget es
aquél señor tan majo que sacrificaba
sin pestañear a una rana para hacerle una demostración científica a la
pobre y atónita Kathy Jacquard, en
una escena bastante asquerosa.
El nuevo Patrick de Mark Hartley
destila cariño por ciertas atmósferas
góticas que a muchos nos retrotraen
a otros tiempos y a otras películas.
Su director sabe cómo sacar partido
de los pasillos y las estancias de la
clínica Roget para crear inquietud,
y junto a Justin King, guionista del
remake, reserva unas cuantas sorpresas para los que crean saber por
dónde van a ir los tiros. Firma la banda sonora Pino Donaggio, que también ha venido a Sitges.
Sin más, preparaos para una velada de terror old school, de la mano
de un telépata comatoso con muy
mala uva.
Noves Visions · Emergents
PRADO 14:30
La tumba
de Bruce Lee
creer, cada uno en lo que le apetezca.
Dejad los libros de autoayuda, que ni
siquiera se esfuerzan en ser divertidos. El cine es mucho más divertido.
Y esta película en particular lo parte,
en serio.
Focus Àsia
RETIRO 19:30
Ugly
Seven Chances
PRADO 20:45
Passion
Decía Jean-Luc Godard que el cine
solo necesita “una chica y una pistola”. Passion, la última perla de Brian
De Palma, es el enfrentamiento entre una mujer rubia y una morena.
Así de simple. Como de costumbre,
en De Palma todo es una cuestión
de forma y no de relato; de arquetipos visuales puestos al servicio del
ritmo, la tensión y el suspense. El catalógo seguro que os resultará reconocible: la femme fatale, la máscara,
las escaleras, el doble, el sueño; o lo
que es lo mismo: puro cine.
La polémica de su anterior película,
Redacted, ha llevado a De Palma a
estar cinco años sin rodar. Ahora ha
vuelto con una película que concentra su ideario fílmico y que a la vez
le permite autohomenajearse. El
espejo de De Palma ya no sólo mira
hacia Hitchcock sino también hacia
su propio cine. Los incondicionales
del director encontraran muchos
ecos de sus anteriores películas,
desde Fascinación a Femme Fatale.
Despúes de una trayectoria dilatada
(más de cuarenta años de carrera)
no hay ninguna duda de que por fin
podemos aceptar en nuestro diccionario el adjetivo depalmaniano.
En Passion el rojo depalmaniano
es engullido, gracias a la admirable
fotografía de José Luís Alcaine, por
una atmósfera azulada propia de la
alta tecnología, de los modernos
edificios acristalados y de las grandes multinacionales. El azul frío e
higiénico de todo el filme reproduce
muy bien el carácter de ambas pro-
tagonistas, interpretadas por Noomi
Rapace (la morena) y Rachel McAdams (la rubia), que no solo mantienen una lucha por hacerse con el
prestigio empresarial sino que también pelean por el mismo hombre.
Pero en el fondo, ¿qué nos importa la
trama? Cuando avanzada la película
aparezca en escena un tercer personaje femenino, la peliroja (encarnada
por Karoline Herfuth), la paleta de
colores ya estárá completa y solo
se tratará de mezclarlos con inteligencia, algo que De Palma hace con
verdadera maestría. Ya que hablamos de pintura, seguramente con
Passion alguien podrá estar tentado
de decir, como si se tratara de un
cuadro abstracto, “esto también lo
puede hacer mi hijo”. La respuesta
es simple: que se atreva y lo haga. De
Palma solo hay uno.
¡Cuidado! Es posible que esta película contenga las claves para llevar
una vida larga y provechosa, pero
también es posible que no las contenga. Alfred Korzybski, el padre de
la neurolingüística, dijo que el mapa
no es el territorio, y los chicos de Canódromo Abandonado, gestantes de
La tumba de Bruce Lee, nos dicen
algo que no estamos seguros de haber entendido pero que tiene que ver
con estos versos del grupo de música Manel: “Si em llevés i fos rei, reuniria les Corts per incloure en el codi
penal que es prohibeixi a la gent anar
pel món buscant res que no pugui
anomenar”. Si los odiáis, lo sentimos.
Es posible que, a estas alturas, creáis
que nos estamos pasando de listos,
y tendréis razón. Las referencias son
el diablo, y La tumba de Bruce Lee es
una experiencia religiosa que merece
palabras mejores que estas. Podríamos decir que es cine low cost new
age, o que es un thriller metafísico
y desconcertante que va sobre algo,
que no es lo mismo que ir sobre nada.
Una pareja se muda a Seattle. Ella,
para hacer un curso de coaching que
se ve a todas luces que es un timo; y
él, para visitar la tumba de su ídolo
Bruce Lee, que se supone que está
enterrado allí. Hay dos posibilidades.
Que nada sea lo que parece. O que
todo sea lo que parece, pero ellos no
se den cuenta. Financiada mediante
crowdfunding, La tumba de Bruce
Lee es una de esas películas que se
toma muy en serio el humor absurdo, o al revés. En todo caso hay que
verla para creerla y para aprender a
Ugly, d’Anurag Kashyap, ens demostra que no tot el cinema que
prové de l’Índia fa olor ni té el color
de Bollywood. De fet, la lliçó l’hauríem de tenir apresa des de l’edició de
l’any passat, quan vam tenir l’ocasió de veure a Sitges la magistral
Gangs of Wasseypur. L’anterior film
de Kashyap, una història de gènere
negre de gairebé quatre hores de
durada, trencava ja amb molts dels
esquemes que teníem preconcebuts al voltant del cinema hindú.
En aquesta ocasió, amb Ugly, Kashyap reprèn el treball de gènere i ens
ofereix un thriller construït des d’una
òptica certament fosca i cruelment
realista. La desaparició d’una nena
de deu anys engega una recerca desesperada per part del seu pare i de la
policia. El més esfereïdor del cas és
que, a mesura que avancin les investigacions, l’acte despreciable del segrest quedarà eclipsat pel retrat d’un
sistema familiar i social totalment
podrit i corrupte.
Cadascun dels personatges que
apareix en la història és més roí
que l’anterior, posant en evidència
una misèria que només fa que dinamitar la societat en què es desenvolupa la història. En aquest
context, la recerca de la nena entra
en una espiral de despropòsits que
farà cada vegada més difícil arribar
a una resolució.
Diari del festival
7
Diumenge 13 d’octubre 2013
Panorama F.C.
RETIRO 15:00
The Dead 2:
India
El siglo XXI ha traído una radical reconfiguración de la figura del zombi.
Desde que Danny Boyle introdujera
el concepto de “infectado” en 28 días
después y Zack Snyder hiciera correr
a los muertos vivientes en su remake de Amanecer de los muertos,
parecería que el zombi está obligado
a ser veloz, atlético y rabioso. Sin
embargo, los hermanos Howard y
Jonathan Ford todavía creen en los
muertos que se mueven de forma
lenta y tambaleante, a la vez que representan una angustiosa amenaza
cuando se tornan una masa hambrienta e irracional. Así lo demostraron en The Dead, seguramente una
de las mejores películas que el subgénero ha conocido en los últimos
años. En aquel filme, los revenants
asolaban la sabana africana, un escenario exótico desde el que regresar a los orígenes del mito, sin afán
postmoderno ni distancia irónica,
con el horror como única guía.
Tres años después, los cineastas
regresan con The Dead 2: India, una
secuela que se traslada al continente asiático, donde un marinero que
recibió un mordisco en África, quedando infectado por el virus zombi,
desata la catástrofe en un país en
el que viven más de un 1 billón de
personas. Convirtiendo los escenarios naturales de la India en un
paisaje tan hermoso como hostil,
los Ford demuestran nuevamente
lo bien que se mueven en el terreno
de las escenas de acción, diseñando
numerosas secuencias repletas de
tensión y derrames hemoglobínicos,
que harán las delicias de todos los
aficionados al género zombi en su
faceta más old school.
S.O.F. Sitges 46
AUDITORI 08:30, 20:45
mindscape
Mindscape, òpera prima de Jorge
Dorado, és la confirmació de dues
grans tendències del thriller contemporani.
1. Ens trobem amb la proliferació
d’històries on el fet de penetrar en la
ment del protagonista és el fil conductor per resoldre l’enigma central
del film. En un món transformant-se
a alta velocitat, la memòria i els
records han deixat de ser estables
i comprensibles per les mateixes
persones que els emmagatzemen.
Així, la trama de Mindscape gira al
voltant d’un especialista en introduir-se en els records d’altres persones que s’haurà de confrontar al
cas d’una adolescent que, o bé pot
estar afectada per una experiència
traumàtica, o bé pot ser una brillant
sociòpata. Ment endins, s’hi amagarà la resposta...
2. Mindscape certifica la tendència
del cinema espanyol de gènere de
projectar-se
internacionalment.
L’edició de Sitges d’enguany ho
confirma amb altres pel·lícules
com Grand Piano, The Returned o
Hooked Up en què el repartiment
d’actors de parla anglesa i prestigi
internacional es combina amb un
equip tècnic nacional. Malgrat que
les perspectives de la indústria espanyola són sovint molt apocalíptiques, això és una evidència més
de què el talent d’aquí existeix. De
fet, Jorge Dorado ha guanyat ja dos
premis Goya pel curt de ficció La
guerra i un altre pel curt documental
Nuevos tiempos. També és lloable
la fotografia d’Òscar Faura, format
a l’ESCAC i que s’ha convertit en un
referent del gènere Made in Spain.
Noves Visions · No Ficció
PRADO 16:30
american
Jesus
Fa dos anys, Red State s’alçà amb el
premi a la Millor Pel·lícula a Sitges. La
incursió de Kevin Smith en el terreny
del thriller i de l’horror era també un
virulent retrat de les expressions
més extremes del fervor religiós a
Estats Units. American Jesus també
explora aquest tema, tot i que amb
una mirada més distanciada. El documental dirigit per Aram Garriga
proposa un gran viatge per la geografia nord-americana i convoca tot
tipus de personatges que manifesten
la seva visió de la fe: des de pastors a
clubs de motoristes i lluitadors professionals cristians, des d’aquells que
neguen els descobriments científics
i defensen la teoria del creacionisme
als que prediquen amb una serp verinosa enroscada al braç, convençuts
de què Déu no permetrà la letal mossegada de l’animal.
Amb respecte però sense defugir la
polèmica, American Jesus esdevé
una experiència apassionant que
tracta de trobar respostes a algunes
de les qüestions més candents de la
societat americana, com ara la radical
polarització política entre l’esquerra
i la dreta; el fet que milions de persones estiguin convençudes de què la fi
del món succeirà d’aquí no res, o les
causes que han dut a la religió a convertir-se en una indústria que genera
milions de dòlars, i que ha acabat integrant-se en la cultura popular.
Focus Àsia
AUDITORI 01:00
MARATÓ FOCUS ÀSIA
The Wrath of Vajra +
Drug War + Taichi Hero
Los aficionados a las artes marciales y al cine de acción están de
enhorabuena con este maratón.
Primero, porque podrán disfrutarlo en la pantalla del Auditori;
segundo, porque incluye un trío
de ases.
Primer as: The Wrath of Vajra, una
esperada cinta de artes marciales
protagonizada por Xing Yu, monje
shaolin reconvertido a actor, que
ya dio fe de sus habilidades en la
lucha con títulos como Shaolin o
Kung Fu-Sion. Peleas, venganzas,
brujería... Todo un espectáculo en
tres dimensiones. Del segundo as,
Drug War, ya hablamos en el diario
de ayer, así que pasamos al tercero,
Taichi Hero, también en 3D. Rodada de manera simultánea junto a
Tai Chi 0 (su predecesora, vista el
año pasado en Sitges), esta segunda parte mezcla las artes marciales con una estética decididamente
steampunk. Situándonos en plena
época de la Revolución Industrial
china, donde Lu Chan, nuestro protagonista, aún está tratando de encontrar su sitio en la aldea de la familia Chen. Allí, los habitantes son
expertos en el manejo del kung fu.
Artes marciales y acción por doquier, estos son los ingredientes
de una noche redonda..
CineAsia
>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
>>>>>>
Diari del festival
9
Diumenge 13 d’octubre 2013
Entrevista: Terry Gilliam
los últimos años, ¿está de acuerdo
con esa afirmación? ¿Hacia dónde
cree que se está dirigiendo ahora el
negocio, si es que va a alguna parte?
Lo realmente interesante es que, actualmente, las mejores producciones
están saliendo de la televisión. Las
cadenas por cable de Estados Unidos están haciendo cosas increíbles.
El gran acontecimiento de este verano no ha sido ningún blockbuster,
sino el final de Breaking Bad.
“El cine
es un reflejo
de nuestra
economía:
o eres muy rico,
o eres muy
pobre”
Al presentar The Zero Theorem en
el Auditori, usted dijo que Sitges
es un festival en el que se siente
cómodo, porque puede llevar vaqueros en lugar de esmoquin. Parecería que mantiene una relación
incómoda con las formalidades de
la industria del cine ¿Qué es lo que
le irrita más de ese mundo?
Lo que más me molesta, sin duda, es
el modo en que este se ha convertido
en un reflejo de nuestra economía:
o eres muy rico, o eres muy pobre,
no hay termino medio. Es muy frustrante. Hay varios proyectos que sé
que no podré sacar adelante, porque
nunca lograré reunir la cantidad de
dinero necesaria para hacerlos. A
menos que Johnny Depp se sume al
reparto. [risas] Las grandes producciones de hoy en día son realmente
impresionantes. Quizás hace veinte
años yo también hubiese querido hacer una película de este estilo, pero
ya no tengo ningún contacto con Hollywood. No me interesa competir en
ese mundo y no quiero depender de
una gran maquinaria para hacer mis
películas. Por eso he disfrutado de la
experiencia de The Zero Theorem: el
equipo era reducido, y teníamos más
control sobre lo que ocurría.
Hay quien dice que la industria del
espectáculo ha cambiado mucho en
La tira de Guillem Dols
¿Ha considerado alguna vez llevar
a cabo un proyecto en el medio televisivo?
Me lo han ofrecido varias veces, pero
no me siento del todo cómodo con
esta idea. Sí soy consciente de que
cada vez más gente ve mis películas
en pantallas pequeñas, como las de
televisión; pero sigo queriendo hacer
cosas para la gran pantalla, porque
creo que es el mejor formato para
mi trabajo. Mis películas se basan
en la escala de las cosas, por eso
es importante el tamaño. En cualquier caso, me parece evidente que
algo está cambiando: los equipos
de home cinema son cada vez más
sofisticados, y las salas de cine cada
día resultan más impersonales, por
eso no me extraña que mucha gente
prefiera su sofá a la butaca.
¿Por qué decidió rodar The Zero
Theorem en 35mm?
Simplemente porque el cine sigue
siendo capaz de captar más información que cualquier soporte digital. Cuando debes trabajar rápido,
como fue nuestro caso, puedes cometer algún error en la exposición
de la imagen. Así, si el color del cielo
aparece excesivamente quemado
en pantalla, en digital será así para
siempre mientras, en celuloide, puedo retocarlo y recuperar las nubes
que necesito.
Su anterior película, El imaginario
del Doctor Parnassus, empleaba
una gran cantidad de efectos digitales. El hecho de que el mundo de
The Zero Theorem sea mucho más
tangible es una reacción a esa experiencia?
En absoluto. Para mí, no son más
que herramientas. Si necesito algo
de ayuda digital para lograr según
qué efectos, no me supone ningún
problema usarlos. En El imaginario
del Doctor Parnassus, los personajes entraban en un mundo completamente irreal. Para The Zero Theorem
quería que el entorno virtual fuera
algo más familiar y agradable. Tiene
algo que ver con el final de Brazil,
pero si allí el protagonista acababa
sumiéndose en su propia mente, en
esta ocasión se trata de un universo
creado por la tecnología.
En cierto sentido, la película podría
interpretarse como el deseo de tocar algo, o a alguien, en un mundo
cada vez más digital, donde todo
parece intangible.
Nos hemos acostumbrado a mantener la mayoría de nuestras relaciones a distancia, en un entorno
virtual. Parece que nos sintamos
inseguros al tener un contacto real.
Al final de la película, el protagonista aprende a tomar el control de un
mundo virtual. Quizá el primer paso
sea precisamente ese, recuperar el
contacto físico. Este final fue una
reacción al que había en el guión. Decidí cortar las tres últimas escenas y
terminar justo en el momento en que
el personaje alcanza una cierta dignidad y calma espiritual.
¿Cómo era el desenlace original?
Era un final feliz. Algo muy estúpido,
la clase de final que tienen la mayoría de películas. Detesto esas cosas,
así que me negué a incluirlo. Lo rodé,
pero nadie lo verá nunca. Los productores se sentían más seguros
con esa opción, evidentemente, pero
a mí me parecía poco sincero y preferí cerrar la historia de un modo más
enigmático.
Cuando se representa el futuro se
suele optar por una estética muy
The Zero Theorem
minimalista, pero los escenarios
de The Zero Theorem son edificios
clásicos y abigarrados ¿Dónde encontró esos espacios?
Rodamos en Bucarest, porque era
lo que más se ajustaba a nuestro
presupuesto. Adoro la arquitectura
de esa ciudad. Respecto al diseño, la
realidad es que el mundo en que vivimos es un desastre, hay más caos
que orden. El aeropuerto de Madrid,
por ejemplo, es una construcción
muy bonita, muy futurista, pero no
se corresponde con la realidad. El futuro nunca será una forma completa,
siempre presentará restos del pasado. Quería que la película tuviera esa
mezcla de elementos y que reflejase
la sensación de desorden.
Usted ha dicho que su película,
pese a suceder en el futuro, refleja el presente. Cuando vuelve a
las obras que realizó hace veinte
o treinta años ¿Qué mundo ve en
ellas?
No lo sé. Nunca había pensado en
ello. [risas] Supongo que todos los
filmes que he hecho son un reflejo
exagerado de su época, como un cartoon; pero me he dado cuenta de que
hoy mi idea de la realidad es mucho
menos concreta y clara que antes.
Hace un par de años hablé con Tom
Stoppard sobre cómo plantearíamos Brazil si la hiciéramos ahora y
ninguno de los dos sabía por dónde
empezar. El mundo se ha vuelto tan
amorfo, y se mueve en tantas direcciones que cuando intenté pensar
en cosas que pudiesen representar
el mundo de mañana resultó que la
realidad me había superado con creces. Es como si el futuro hubiera pasado por delante de mis narices sin
darme cuenta. Espero no perdérmelo
la próxima vez.
Diari del festival
10
Diumenge 13 d’octubre 2013
Entrevista: Zack Parker
volíem portar-lo cap a una vessant
més fosca.
de la pel·lícula no he tingut mai en
compte les regles del gènere.
“Ser pare
de família,
sí que és una
experiència
terrorífica”
Malgrat tractar-se d’un thriller de
terror, l’estètica i l’atmosfera de
Proxy s’allunyen del gènere. Moltes de les escenes més terrorífiques de la pel·lícula tenen lloc en
plena llum del dia.
De fet no tenia la intenció específica
de fer un film de terror. Simplement
tenia en ment la història, que considerava interessant, i tenia ganes
d’explicar-la. És la meva quarta pellícula com a director i en totes he
tractat de seguir els meus instints. A
l’hora de plantejar-me el to general
Proxy s’inicia amb una escena de
gran brutalitat. Tenia clar que volia mostrar-la d’una forma tan explícita?
Vaig prendre la decisió a consciència,
no sóc d’aquells directors que couen
la pel·lícula a foc lent. Avui en dia el
públic té la necessitat d’entrar ràpidament en la història i aquesta era la
millor manera de fer-ho.
La maternitat és el tema central
de la pel·lícula, però aquesta es
mostra de manera més fosca que
de costum.
Tant el co-guionista, Kevin Donner,
com jo, som pares de família des de
fa 8 anys i et puc assegurar que és
vertaderament terrorífic. Els dos teníem clar que les dones, i més concretament les mares, són les peces
centrals d’aquest univers. A partir
d’aquí, ens interessava mostrar el
procés en el qual els fills es converteixen en l’única cosa que importa
en el món. Fins i tot, un pot arribar a
perdre la seva pròpia identitat. Crèiem que era un tema que no havia
estat tractat massa en el cinema i
Els personatges femenins, els
grans protagonistes de la història,
s’allunyen de la vulnerabilitat i
fragilitat pròpies del thriller. Buscava mostrar una altra cara de la
feminitat?
Els personatges femenins de Proxy
trenquen amb els arquetips més extensos, però sobretot m’interessava
explicar una història en què només
les dones poden experimentar. A
més, els personatges femenins són
molt interessants, amb més capes i
més matisos que els homes. Expressen més a nivell emocional i psicològic, de forma que hi pots profunditzar
més com a director. A la vegada, el
públic tendeix confiar més en elles,
perquè espera que siguin les víctimes de la història. Això dóna més joc
a l’hora de crear suspens i aquesta
ambigüitat permet introduir girs importants en la trama.
Els grups d’autoajuda també tenen
importància a la pel·lícula. Va documentar-se sobre ells?
Tant la meva dona com la de Donner treballen en el camp de la medicina. Tenim molts amics comuns
que es dediquen a tractar amb malalts mentals i sobretot amb patologies psicològiques. De fet, molts
d’aquests amics treballen en molts
dels hospitals en què vam rodar. Escriure sobre qüestions que un coneix
d’aprop o bé rodar en espais que són
familiars facilita molt les coses com
a director.
Ha estat director, guionista, productor i editor de totes les seves
pel·lícules, inclosa Proxy.
Jo, personalment, sento que només
hi ha un treball que ho aglutina tot.
Crec, per exemple, que quan un escriu està a la vegada produint la pellícula: pensa en les localitzacions,
en el pressupost... O bé, quan s’està
dirigint, també es pensa en com es
muntaran les escenes. Per mi és natural treballar d’aquesta manera, em
dóna una llibertat total, un major
control i em permet fer un tipus de
treball més creatiu.
a
últiimda
sal
BRIGADOON
Quizá la comparación no tenga
mucho sentido, pero a veces las
casi doscientas obras que conforman la inabarcable obra de
Jesús Franco me produce una
sensación parecida a la que experimento ante la discografía
de Bob Dylan. No es que el de
Duluth tenga tantos discos, pero
si mi cabeza puede quedarse
durante horas o días pensando
en dos estrofas concretas de Visions of Johanna no me hago a la
idea de llegar a conocer y dominar su treintena y largos elepés.
De Franco habré visto unas diez
películas, lo confieso, me falta
un extenso trecho por recorrer,
un trecho que me acompañará
toda la vida, cual manantial infinito al que podré asomarme de
tiempo en tiempo, encontrándome con obras menores, curiosas, entretenidas, olvidables y
también con películas de sobrenatural e intensa belleza como
Las vampiras. Franco abrirá
y cerrará la jornada de hoy en
L’Escorxador: Brigadoon empezará con Llámale Jess de Carles
Prats y Manel Mayol, uno de
los mejores documentales que
se ha rodado sobre el cineasta,
y se despedirá con una película
inédita, Montes de Venus, codirigida junto a Fata Morgana.
Una película sobre mujeres que
exploran los límites del placer
carnal, en búsqueda de una
nueva (y más libre) geometría
de las relaciones.
Hoy es un día de inequívoco
sabor ibérico: tendremos las
nuevas películas de dos intrépidos terroristas del cine como
son Manolito Motosierra y Germán Monzó. Quizá hayáis oído
hablar de este último, leyenda
viva del cine subterráneo español: conoció a Jackie Chan
en Hong Kong, trabajó con él en
Los supercamorristas, en los 80
rodó varias películas prácticamente imposibles de encontrar
y en 2005 reapareció con Kibris: la ley del equilibrio. Este
año presenta una delicatesen
cañí, La marca del vampiro,
cuyo tráiler te hace retroceder
sin remisión a la época dorada
del VHS. El agitador alicantino
Manolito Motosierra, de quien
debéis saber que ha trabajado
mano a mano con el mítico Ted
V. Mikels (en The Corpse grinders 3, su anterior peli) nos trae
Carnívoros, una gamberrada
altamente hemoglobínica en
la que volveremos a toparnos
con los Gutiérrez, la familia de
costumbres peculiares que protagonizó su primer film, Jodidos
Kabrones. Y también veremos
la segunda tanda de cortos que
compiten por el preciado premio Brigadoon-Paul Naschy,
ocho estomagantes filmes que
atesoran dudosos valores éticos
y morales…
Toni Junyent
131013_C_brigadoon
Diari del festival
11
Diumenge 13 d’octubre 2013
Entrevista: Nicolás López
9 9
a
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
¿Madurar está sobrevalorado?
Cien por cien. Si uno quiere hacer
películas, no debería madurar nunca. Claramente, Mis peores amigos:
Promedio rojo el regreso apunta
hacia esta idea. Creo que uno se
queda en el último año de instituto.
Eso es lo que vas a ser siempre en la
vida. Uno no crece, simplemente se
especializa en su estupidez.
“Si uno
quiere hacer
cine, no
debería
madurar
nunca”
El primer cortometraje que rodó se
llama Pajero, un término muy divertido. ¿Cómo definirías la figura
del pajero?
Yo creo que bastaría con ver una foto
mía. La masturbación ha sido parte
fundamental de mi vida y creo que el
tiempo que no he dedicado a hacer
películas lo he ocupado masturbándome. Hay veces que he combinado
las dos cosas, hacer películas y masturbarme al mismo tiempo. Eso resulta más complejo, aunque siempre
hay nuevas formas. Yo tengo la ma-
nía de masturbarme en aeropuertos.
Cuando tengo que esperar mucho en
un aeropuerto, voy al baño y me hago
una paja.
Presenta en Sitges la secuela de
Promedio rojo, una teen movie que
estuvo aquí hace casi diez años.
¿Qué tipo de comedia juvenil ha
sido su referente?
Más que mirar hacia la comedia
juvenil, lo que hace esta película
es homenajear todo el cine con el
que yo crecí. Le rinde homenaje a
películas como Regreso al futuro,
Terminator, El club de la lucha o
El señor de los anillos. Trata sobre
tres amigos que se vuelven a juntar
años después de salir del instituto.
Lo hacen porque uno de ellos tiene
una enfermedad terminal y va a morir. Este hombre solo quiere cumplir
todos sus deseos infantiles antes
de morir, unos deseos totalmente imbéciles, porque él es un poco
estúpido. Uno ve cómo sus amigos
lo van engañando para que haga
todas una serie de cosas absurdas,
que van desde conocer a un duende,
visitar la Tierra Media o viajar en el
tiempo. A partir de ahí, la película se
mete en una locura que no para.
MUNDO REMAKE
A los cinéfilos de última generación, el cine de Tarantino les parece el principio de todo, es decir,
algo viejo, por mal que nos pese
a muchos. Los años 90 pasaron y
muchos títulos de aquella década,
obviada y ahora encumbrada, son
susceptibles de ser rehechos. Uno
se da cuenta de que pasan los años
–de verdad– cuando nuevas versiones de títulos cinematográficos
que marcaron una época asaltan la cartelera. Peinamos canas,
peinamos remakes, aunque nos
sorprenda, en gran parte porque
no queremos admitir la realidad
y tantas horas abducidos por la
sala oscura pasan factura, aunque
alivien el tedio y el cine nos ofrezca una existencia más excitante y
llevadera. Es citado el responsable
de Pulp Fiction por aparentemente cercano en el tiempo, por poner
un ancla a los pensamientos que
vehiculan este texto. Además, su
visita a Sitges a presentar Curdled
fue el principio de una gran amistad con el festival para el que esto
escribe. Desde entonces, y antes,
bastante antes, su programación
ha acogido edición tras edición
innumerables películas de culto
rodadas de nuevo para adaptarse
a la actualidad. También han lucido en su ecléctica parrilla filmes
de nacionalidad exótica absorbidos por la industria hollywoodense, puestos al día, convenientemente maqueados.
Sitges cuenta este año con varios
esperados remakes, como We Are
What We Are y Patrick. El filme
mexicano que sirve de base al
primero es cercano en el tiempo,
atiende a la fórmula de rehacer
a la americana lo bien hecho
en otro país, una estrategia no
siempre eficaz. Con la segunda
propuesta se actualiza una cultmovie esencial de finales de los
70. Los que la disfrutaron por
aquel entonces en pantalla grande repeinan canas, y cuentan por
decenas sus arrugas cinéfagas.
Eli Roth coprodujo y protagonizó
su anterior película, Aftershock, y
ahora usted ha trabajado con él en
The Green Inferno, produciendo y
participando también en la escritura del guión.
Con Eli Roth, somos muy amigos.
Después de trabajar en Aftershock
escribimos el guión de The Green
Inferno, con un guionista más, Guillermo Amoedo. The Green Inferno
la escribimos los tres y la produje
yo. Ahora se acaba de anunciar que
la segunda parte de The Green Inferno voy a dirigirla yo. Con Eli tenemos una relación casi homoerótica.
Nos conocimos en Los Angeles,
pero ambos le tenemos un cariño
especial a Sitges. De hecho, siempre
que hago una peli, pienso que va a
ser ideal para Sitges.
Ha dirigido una película de superhéroes, comedias juveniles, una exitosa saga de comedias románticas,
una película de catástrofes… ¿Qué
género te apetecería tocar ahora?
Me fascinaría hacer un musical. Pero
ahora voy a hacer una de caníbales, que es la segunda parte de The
Green Inferno.
¿Hay alguna película concreta que
tenga ganas de ver en el festival de
Sitges?
Quiero ver la nueva película de Alejandro Jodorowsky, La danza de la
realidad. Me interesan también las
nuevas películas de Takashi Miike. Y
quiero ver Grand Piano, de Eugenio
Mira. ¡Hay muchas! Es por eso que,
para mí, siempre es maravilloso vemir a este festival, porque me permite empaparme de todo lo nuevo
en términos de cine de género, que
es el que veía de pequeño y lo que
me interesa.
¡UN FESTIVAL
DE LIBROS!
Los habrá que sufrieron lo suyo
viéndola de tapadillo en la tierna
infancia, escondidos detrás del
sofá o empleando cualquier otra
maniobra púber de acercamiento
a lo prohibido a través de la ventana electrónica.
El ejercicio del remake nos ha
traído sorpresas muy agradables,
como el comienzo de Amanecer
de los muertos, uno de los arranques más potentes del cine de
terror de los últimos tiempos y,
probablemente, la mejor película
de Zack Snyder, neutralizado tras
caer en manos del virus Nolan, defensor de añadir realismo a lo que
no lo necesita, un pecado mortal
en el reino de la fantasía que no
nos cansamos de denunciar. El
maestro Rob Zombie firmó un
remake potente con Halloween,
otro Carpenter indispensable, y se
salió del tiesto con la secuela, de
obligado visionado para entender
mejor la poderosa –y ya referencial– The Lords of Salem. La renovada Evil Dead reivindicaba más
sangre que su inspiración, nada
de soserías, con un final apoteósico, digno de ser mencionado en
representación de lo último de lo
último. Concluimos aperitivo sobre el mundo del remake oscuro
destacando a Haneke, capaz de
rehacerse con nota alta a sí mismo en la traslación USA de Funny
Games, prácticamente plano por
plano, es decir, ¿para qué cambiar
lo que ya está bien? Se supone que
cuando retomamos algo partiendo de cero es porque queremos
mejorarlo. Como ir a por la matrícula de honor en el curso académico después del sobresaliente.
Por tanto, ¿qué hacer si la película
original nos ofrece un material de
partida insuperable? Por lógica,
basta con rematar la nueva faena con los mínimos retoques. Me
pido Los viajeros de la noche, de
Kathryn Bigelow. a
Borja Crespo
VIS
NUES ITA
TRA W
www.
EB
que-l
e
e
r
.
com
La fórm
ula d
c
on con
e QUÉ
ten
LEE
ventan idos exclusiv R
os: una
a caleid
o
scó
mundo
de la le pica al
ctura.
CADA MES EN TU QUIOSCO.
AHORA TAMBIÉN EN TU TABLET Y MÓVIL
Síguenos en
Faldon QL.indd 1
y
6/9/13 13:33:58
Diari del festival
12
Diumenge 13 d’octubre 2013
Premis SGAE Nova Autoria
TRAMUNTANA
16:00
Presentación del libro
Quentin Tarantino.
Glorioso bastardo
Tarantino es de esos directores sin
los cuales Sitges no sería lo que es.
Desde 1992, cuando Reservoir Dogs
se estrenó y convirtió en fenómeno
de culto, Tarantino ha quedado en
la esencia del festival. El pasado
viernes, el autor Juan Manuel Corral
presentó el libro Quentin Tarantino. Glorioso Bastardo. En el acto le
acompañó Ángel Sala, director artístico del festival y responsable del
prólogo. El libro tiene un alto valor cinéfilo, ya que analiza detalladamente muchas de las referencias que ha
utilizado el director a lo largo de su
carrera, desde Sergio Leone hasta el
género erótico japonés. Los lectores
podrán descubrir autores orientales que han inspirado a Tarantino y
que ahora empiezan a ser conocidos
para el gran público. El libro contiene
también imágenes inéditas y un sinfín de anécdotas de rodaje.
Corral y Sala coincidieron a la hora
de apuntar que Tarantino se ha ido
consolidando como un autor, sobretodo en sus dos últimos filmes,
dejando atrás el aura de enfant terrible que sobrevolaba el principio de
su carrera. También quisieron hacer
justicia a Jackie Brown, “la película
más personal de Tarantino”, tal y
como apuntó Sala.
Por último, Sala remarcó la importancia de crear debate en torno a
este director posmoderno e hipermoderno, que continúa creando expectación entre los más jóvenes.
L’autoria emergent i la nova creació
audiovisual de les escoles de cinema
de Catalunya han tingut aquesta tarda el seu moment estel·lar al Festival
de Cinema de Sitges, amb la festa
dels Premis SGAE Nova Autoria celebrada a l’espai Cañateca. Organitzats
per la Fundació Autor de la Societat
General d’Autors i Editors, aquests
guardons van néixer fa 13 anys amb
la voluntat de descobrir, promoure
i ajudar a difondre les produccions
audiovisuals que elaboren els alumnes de les escoles cinematogràfiques
catalanes.
Lluís Arcarazo, guionista de cinema
i televisió; Àlex Martínez Casamada,
compositor i orquestrador de bandes
sonores, i Mireia Ros, actriu, guionista i directora de cinema, han integrat
el jurat dels premis d’enguany, que
han recaigut en alumnes de l’escola
Bande à Part, de l’Escola Superior de
Cinema i Audiovisuals de Catalunya
(ESCAC) i de la Universitat Pompeu
Fabra (UPF).
Aquest 2013 s’han presentat als
guardons 38 treballs de 16 escoles
diferents. Per gèneres, eren 26 treballs
de ficció, 4 d’animació i 8 documentals. D’entre ells, el jurat en va fer una
selecció prèvia de 10 obres finalistes (7
de ficció, 2 d’animació i 1 documental)
que corresponien a 9 escoles.
En la lectura del veredicte del Premi
SGAE Nova Autoria al Millor Guió, el
membre del jurat Lluís Arcarazo ha
fet saber que «escriure un bon guió
és trobar la millor manera de portar
una història a la pantalla. De vegades
una història requereix una estructura
complexa i uns bons diàlegs naturals
i eficaços. D’altres, una estructura
més simple i un ritme que posi de
relleu la profunditat d’uns testimonis
verídics i colpidors». És per això que
el jurat ha decidit que el guardó «sigui compartit per dues produccions,
una de ficció i l’altra de documental,
que han sabut trobar, ja des del guió,
la millor manera d’arribar a l’espectador. S’atorga el Premi SGAE Nova
Autoria al Millor Guió a Gorila Baila, presentat per l’escola de cinema
Bande à Part de l’autor Eugenio Canevari i ex aequo a Espés presentat
per la Universitat Pompeu Fabra de
l’autora Tànit Fernández.»
També en la categoria de Millor Direcció el jurat ha decidit donar un
premi ex aequo. La cineasta Mireia
Ros ha expressat que el jurat atorga
el premi a «dues pel·lícules que mereixen ser reconegudes: Una per la
seva honestedat narrativa, la mirada
d’una jove sobre el món actual, una
realitat social lluny dels grans titulars. Un retrat d’un món que tendeix a
ser invisible. S’atorga el Premi SGAE
Nova Autoria a la Millor Direcció a
la pel·lícula Espés dels autors Tànit
Fernández i Isaac Rodríguez». I de
l’altra pel·lícula premiada el jurat n’ha
«ressaltat la seva maduresa cinematogràfica, perquè té molt de cinema,
i és visualment poderosa, amb un
excel·lent treball d’actors, i parla de
la memòria i de la culpa. S’atorga el
Premi SGAE Nova Autoria a la Millor
Direcció a la pel·lícula Gorila Baila de
l’autor Eugenio Canevari.»
El Premi SGAE Nova Autoria 2013
a la Millor Música Original ha estat
per a Álvaro Lafuente, compositor de
la banda sonora del curt Dinosaurio,
presentat per l’Escola Superior de
Cinema i Audiovisuals de Catalunya.
El membre del jurat Àlex Martínez
Casamada ha destacat «la bona feina realitzada d’un compositor novell,
per la seva capacitat de contenir-se
i de mostrar-se emotiu en els moments adequats».
Concebuts, doncs, com una finestra oberta a descobrir el talent dels
creadors audiovisuals del futur, els
Premis SGAE Nova Autoria compten
amb la col·laboració i la complicitat
de les principals escoles cinematogràfiques catalanes i amb el mateix
Festival. A través d’aquests guardons,
la SGAE i la Fundació Autor ofereixen
la possibilitat als autors emergents
d’exhibir els seus treballs i donar-los
a conèixer al gran públic en el marc
d’un esdeveniment audiovisual de
projecció internacional.
Amb els creadors audiovisuals
La SGAE compta amb més de 8.500
autors d’obres audiovisuals (argumentistes, guionistes i directors)
entre els seus associats. Amb el
lliurament dels Premis SGAE Nova
Autoria en el marc del Festival de
Cinema de Sitges 2013, l’entitat posa
novament de manifest la seva ferma
aposta i decidit suport a la creació
audiovisual.
La Fundació Autor va néixer el 1997
amb la finalitat de desenvolupar activitats socials, assistencials i promocionals per donar suport a l’autoria,
la creació i el foment de la cultura. En
el cas concret de l’àrea audiovisual de
la Fundació Autor de la SGAE els objectius són la cerca, la formació, la divulgació i la promoció del cinema de
l’Estat espanyol i llatinoamericà.
Patrocinador Principal
Diari Festival_(250x341+3).indd 1
13/09/13 13:34
Diari del festival
14
Diumenge 13 d’octubre 2013
PROGRAMACIÓ AVUI DIUMENGE 13
08:30 AUDITORI
14:30 PRADO
Jorge Dorado.
Espanya, EUA, 2013. 95’
Canódromo Abandonado.
Espanya, 2013. 95’
mindscape
08:30 RETIRO
Blind Detective
Johnnie To.
Hong Kong, Xina, 2013. 129’
08:30 PRADO
La tumba de Bruce Lee
14:45 AUDITORI
a Glimpse Inside the mind
of charles Swan III
Roman Coppola.
EUA, 2012. 86’
Jiseul
15:00 RETIRO
10:45 PRADO
Howard J. Ford, Jon Ford.
Regne Unit, 2013. 93’
O Muel. Corea del Sud, 2012. 109’
Violet
Luiso Berdejo. EUA, Espanya,
2013. 90’
10:30 AUDITORI
The World’s End
The Dead 2: India
16:30 PRADO
american Jesus
Aram Garriga. Espanya,
EUA, 2013. 77’
Edgar Wright. Regne Unit,
2013. 108’
16:45 AUDITORI
11:00 RETIRO
Jonathan Newman.
Espanya, Regne Unit, 2013. 95’
El mago de Oz 3D
Victor Fleming. EUA, 1939. 102’
12:30 PRADO
capa caída
Santiago Alvarado. Espanya, 2013. 92’
12:45 AUDITORI
The call
Brad Anderson. EUA, 2013. 95’
13:00 RETIRO
curts fantàstics a competició I
Última Projecció
mariah mundi
and the midas Box
17:00 RETIRO
Skeleton Girl. 7’
Foxed! 3D. 5’
Space Pirate: captain
Harlock 3D
Shinji Aramaki.
Japó, 2013. 115’
18:30 PRADO
Violet
Luiso Berdejo.
EUA, Espanya, 2013. 90’
18:45 AUDITORI
Patrick
01:00 AUDITORI
MARATÓ FOCUS ÀSIA
Mark Hartley.
Austràlia, 2013. 100’
The Wrath of Vajra 3D
19:30 RETIRO
Johnnie To. Hong Kong, 2012. 107’
Ugly
Anurag Kashyap.
Índia, 2013. 124’
Law Wing-cheong. Xina, 2013. 110’
Drug War
Taichi Hero 3D
Stephen Fung. Xina, 2013. 95’
20:45 AUDITORI
01:00 PRADO
NOUS ZOMBIS
Jorge Dorado. Espanya,
EUA, 2013. 95’
Sabu. Japó, 2013. 85’
mindscape
20:45 PRADO
Passion
Brian De Palma.
França, Alemanya, 2012. 97’
22:00 RETIRO
Swallow. 10’
Breathe. 6’
chimères
Olivier Beguin. Suiza, 2013. 80’
22:45 AUDITORI
The World’s End
Edgar Wright. Regne Unit, 2013. 108’
13:00 Estrena documental
Jeremy Gardner. EUA, 2012. 100’
Halley
Llámale Jess
Sebastián Hofmann. Mèxic, 2012. 83’
15:00 Estrena Brigadoon
Tramuntana
17:00 Estrena Brigadoon
12:00 Taula rodona: De Bram Stoker
a Glam Stalkers, el paper de les dones
als films de terror
19:00 Premi Brigadoon-Paul Naschy
14:00 Presentació del Cluster
Audiovisual al sector i la definició
dels seus objectius
19:00 Sitges View:
Presentació sèrie Fjällbacka Murders
Eli Roth. EUA, 2013. 103’
20:30 La última película
de Jess Franco
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
19:00 Sitges Fòrum:
Nova generació de directors
The Battery
00:00 RETIRO
Baskin. 10’
The Green Inferno
17.30 Presentació de les novetats
editorials de Tyrannosaurus
Brigadoon
16:00 Sitges View:
Presentació sèrie Juego de tronos
Zack Parker. EUA, 2013. 120’
13:00 Behind the Scenes
of The Green Inferno
amnesiac on the Beach. 24’
miss Zombie
Proxy
22:45 PRADO
Espacio Fnac
carnívoros
Vampire’s mark
(La marca del vampiro)
curtmetratges II
21:00 Sessió Phonetastic Sitges
Mobile Film Festival
23:30 Estrena Brigadoon
montes de Venus
Diari del festival
15
Diumenge 13 d’octubre 2013
PROGRAMACIÓ DEMÀ DILLUNS 14
08:30 AUDITORI
monsoon Shootout
Amit Kumar. Índia, regne Unit,
Països Baixos, 2013. 88’
08:30 RETIRO
a Glimpse Inside the mind of
charles Swan III
14:30 AUDITORI
20:45 AUDITORI
coherence
We are What We are
15:30 RETIRO
21:15 RETIRO
Kevin Schreck. EUA, 2012. 83’
Brad Anderson. EUA, 2013. 95’
James Ward Byrkit. EUA, 2013. 89’
Persistence of Vision
Jim Mickle. EUA, 2013. 106’
The call
Roman Coppola. EUA, 2012. 86’
15:30 PRADO
08:30 PRADO
curts fantàstics a competició I
Zak Knutson, Joey Figueroa. EUA,
2013. 104’
22:15 PRADO
UNA ALTRA COREA,
UN ALTRE CINEMA
agoraphobia. 24’
10:15 RETIRO
16:15 AUDITORI
O Muel. Corea del Sud, 2012. 109’
Richard Raaphorst. Països Baixos,
2013. 84’
Brillante Mendoza. Filipines,
2013. 102’
Chung Ji-young. Corea del Sud, 2012. 106’
Frankenstein’s army
milius
Possession (Sapi)
10:30 AUDITORI
17:30 RETIRO
Robert Rodriguez. EUA, 2013. 107’
Lee Ji-seung. Corea del Sud, 2012. 74’
machete Kills
azooma
10:30 PRADO
17:30 PRADO
Paul Wright. Regne Unit, 2013. 93’
Valerio Zurlini. Itàlia, França,
Alemanya, 1976. 140’
For Those in Peril
12:00 RETIRO
Il deserto dei tartari
rigor mortis
18:30 AUDITORI
12:30 AUDITORI
Alex van Warmerdam. Països Baixos,
Bèlgica, Dinamarca, 2013. 113’
Jim Mickle. EUA, 2013. 106’
19:00 RETIRO
12:30 PRADO
Edgar Wright. Regne Unit, 2013. 108’
Juno Mak. Hong Kong, 2013. 101’
We are What We are
casting Blossoms to the Sky
Nobuhiko Ōbayashi. Japó, 2012. 160’
14:00 RETIRO
Los inocentes
Varis autors. Espanya, 2013. 68’
Jiseul
01:00 AUDITORI
monsoon Shootout
Brigadoon
Amit Kumar. Índia, Regne Unit,
Països Baixos, 2013. 88’
15:00 Retrospectiva Jairo Pinilla
01:15 RETIRO
Swallow. 10’
Breathe. 6’
17:00 Estrena Brigadoon
Yûichi Fukuda. Japó, 2013. 105’
18:30 Presentación Making off
Megamuerte
HK / Forbidden Super Hero
chimères
Olivier Beguin. Suïssa, 2013. 80’
Funeral siniestro
Sangre negra: aldo Knodell
debe morir
19:30 Estrena documental
Tramuntana
a ritmo de Jess
La ira de Jesús
16:00 Capa caída
21:30 Mondo Macabro Jesús Franco
machete Kills
Robert Rodriguez. EUA, 2013. 107’
18:00 Trobada amb l’equip del film
Los inocentes
23:30 Japan Madness
23:15 RETIRO
20:00 La tumba de Bruce Lee
Xan Cassavetes. EUA, 2013. 97’
22:15 The Walking Dead + Sleepy Hollow
National Security
23:00 AUDITORI
Kiss of the Damned
Drácula contra Frankenstein
rape Zombie 2 +
rape Zombie 3
Última Projecció
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
Borgman
The World’s End
20:15 PRADO
Bite Horse. 8’
Nobody’s Daugther Haewon
Hong Sang-soo.
Corea del Sud, 2013. 90’
Now
he drives
a Moritz
car 666.
CERVESA OFICIAL
facebook.com/MoritzBarcelona
twitter.com/MoritzBarcelona
11-20 OCTUBRE