Dijous 13 d`octubre de 2011 · Número 8

Transcripción

Dijous 13 d`octubre de 2011 · Número 8
Dijous 13 d’octubre de 2011 · Número 8
DIJOU
01:00 h
.
RETISRO13
Pàg. 05
RED STATE
Pàg. 06
TWIXT
Pàg. 06
A LONELY PLACE to die
Pàg. 05
TARGET
www.sitgesfilmfestival.com
DIARI DEL FESTIVAL
2
Dijous 13 octubre 2011
INFO TICKET
ENTRADES (IVA inclòs)
VENDA D’ENTRADES
8€: Secció Oficial Fantàstic a competició,
Les entrades les podràs comprar a través
de tots els canals de venda anticipada de
ServiCaixa:
· Internet (www.servicaixa.com)
· Caixers de ServiCaixa
· Call Center (902 33 22 11)
Secció Oficial Fantàstic Panorama,
SitgesFamily, Secció Oficial Noves Visions,
Secció Anima’t, Secció Seven Chances,
sessions especials
6€: Secció retrospectiva i homenatges
(Sitges Clàssics). Menors de 14 anys per
a la secció SitgesFamily
7€: Sessions Anima’t Curts, sessió SOFC
Curts i sessió SOFP Curts
10€: Maratons, programa doble i sessions
en 3D
12€: Maratons del 16 d’octubre, gala
d’inauguració i gala de cloenda
4€: Classes magistrals (Sitges Fòrum)
ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs)
Abonament Matinée: 99€
Vàlid per a accedir a les sessions de
l’Auditori, durant tot el festival, en la franja
de les 8:30h - 10h - 12h - 15h (no inclou
les sessions en 3D ni les maratons del 16
d’octubre). El pots comprar fins al 6 d’octubre,
només a través de ServiCaixa.
Butaca VIP: 290€
La manera més còmoda de no perdre’t cap
pel·lícula des de la teva butaca preferent.
Tindràs la teva pròpia acreditació i podràs
gaudir de totes les sessions de l’Auditori
durant tots els dies del festival, incloent-hi la
inauguració, la cloenda i la marató de l’últim
dia*. La pots comprar fins al 6 d’octubre,
només a través de ServiCaixa.
Localitat Numerada (LN)
Les sessions de tarda, vespre i nit de
l’Auditori disposen d’un nombre limitat de
butaques numerades. Amb aquesta entrada,
per 2€ més, no hauràs de córrer per a
aconseguir una bona localització.
ABONAMENTS FANTÀSTICS**
Descompte 20: compra 20 entrades
per a 20 sessions diferents i t’aplicarem
un descompte del 20%.
Abonament de 10 entrades: compra
10 entrades per a 10 sessions diferents i
t’aplicarem un descompte del 10%.
Aquests Abonaments Fantàstics es podran
adquirir a través del Call Center de ServiCaixa
(902 33 22 11) i a les taquilles.
VENDA D’ENTRADES PER A GRUPS
a través de www.servicaixa.com
CARNETS AMB DESCOMPTE**
EL DIARI DEL FESTIVAL
Coordinació
Violeta Kovacsics
Redacció
Gerard Casau, Toni Junyent, Natalia
Marín, Àlex Vicente
Maquetació
Juan Carlos Gómez, Stalyn Salazar,
Francisco Valenciano (Estudio Fénix)
Fotògrafs
Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris
Il·lustració
Guillem Dols
Voluntària
Patricia Salvatierra
INFO TRANSPORTS
El Festival no és responsable dels possibles
canvis d’horaris d’aquests serveis de transports.
I els possibles canvis en les projeccions del
festival no afectaran ni modificaran l’horari
dels serveis de transports:
TREN*
Consulteu tots els horaris, parades
i preus a www.rodaliesdecatalunya.cat
o bé al 900 41 00 41.
TREN FANTÀSTIC!
Del 6 al 16 d’octubre (ambdós inclosos)
Tren directe Sitges – Barcelona (Sants)
Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada.
Preu del bitllet: 3.15€ (aquest trajecte)
Vàlids els abonaments de RENFE i ATM.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment
a la 1:30h sense excepcions. En cas de
retard en les projeccions nocturnes, la
sortida d’aquest tren no es veurà
modificada.
BUS DIÜRN I NOCTURN
Monbús
Consulteu tots els horaris, parades i preus:
938 937 511 / www.monbus.cat
BUS URBÀ DE SITGES
Vallpineda, Terramar i Llevantina.
Consulteu tots els horaris, parades i preus:
Transports Comtal: 902 302 025
20% de descompte en la compra d’entrades
per als joves LKXA i MultiEstrella limitat
al 5% de l’aforament de cada sessió.
20% de descompte en la compra d’entrades
per als titulars del Club ServiCaixa, Carnet de
Biblioteques CBB, Carnet Jove, Targeta Cinesa
Card, Club Casa Asia, Club FNAC Oci i Cultura,
Socis Univers de la UPC, Targeta Amiga
Desigual, majors de 65 anys, Club TR3SC,
Club UOC i RACC Master.
Els descomptes no són acumulables. El titular
haurà de mostrar el DNI i el seu carnet
de descompte a l’accés a les sales i a les
taquilles. Es podran adquirir una entrada per
carnet amb descompte, excepte els socis del
TRESC que podran adquirir-ne dues.
* Els titulars de la Butaca Vip podran accedir
a les maratons del 16 d’octubre amb seient
lliure (no seran numerades).
** Excepcions dels Abonaments Fantàstics i
dels carnets amb descompte: no aplicables a
les gales d’inauguració i cloenda, les maratons
del 16 d’octubre, Abonament Matinée, Butaca
VIP i Localitat Numerada.
Del 6 al 16 d’octubre també es podran
adquirir les entrades per a tots els dies i
espais a les taquilles situades a l’Hotel Meliá
Sitges
(c/ Ramon Dalmau, s/n) i a les taquilles
situades a l’Edifici Miramar (c/ Fonollar, s/n)
de Sitges.
Comissions:
Entrades: Internet, caixers i mòbils: 0,9€.
Call Center: 1,5€.
Abonaments: Matinée: 10€. Butaca VIP:
20€. Fantàstic de 20 entrades: 10€.
Fantàstic de 10 entrades: 5€.
Per entrada o abonament en tots els casos.
IVA inclòs.
RECOLLIDA D’ENTRADES:
Imprimeix les teves entrades per a tots
els dies a qualsevol dels caixers de la xarxa
ServiCaixa i també als terminals situats al
costat de les taquilles de l’Hotel Meliá i Edifici
Miramar durant el festival.
Caixers de ServiCaixa més propers a Sitges:
Carrer Major, 18 / Camí de la Fita, 1 / Av. Sofia,
8 / Carrer Parellades, 16 / Centre Comercial
Oasi, 20-23 / Carrer Sant Honorat, 32
Recorda recollir l’entrada per al teu
Abonament Matinée i Butaca VIP a ServiCaixa
i bescanvia’l a la finestreta de recollida
d’abonaments situada al costat de les
taquilles de l’Hotel Meliá.
TAQUILLES DEL FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots els
cinemes i sessions a:
Taquilla Hotel Meliá (Sala Tramuntana).
Del 6 al 16 d’octubre
C/ Ramon Dalmau, s/n
Horari: Des de les 9.00 h i fins a l’inici de
l’última sessió de pagament dels cinemes
Auditori o Tramuntana.
Taquilla Edifici Miramar. Del 6 al 16
d’octubre
C/ Fonollar, s/n
Horari: Des de les 9.00 h i fins a l’inici de
l’última sessió de pagament dels cinemes
Retiro o Prado.
Les entrades per a les sessions que
comencin abans de les 9.00 h en qualsevol
dels espais només es podran adquirir
anticipadament.
Observacions: Forma de pagament
acceptada en efectiu i amb targeta. Es
donarà prioritat a la venda d’entrades per
a les sessions immediates. És prohibit
l’accés a la sala un cop començada la
sessió. Únicament es contemplarà el canvi
o devolució de l’import de l’entrada en el
cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s
anunciat/s en la programació.
Es recomana que consulteu la descripció de
les pel·lícules abans d’adquirir les entrades.
Per a més informació consulteu la web
www.sitgesfilmfestival.com
Punts d’informació del festival:
· Hotel Melià (Sala Tramuntana)
· Edifici Miramar
· Oficina de Turisme (estació)
DIARI DEL FESTIVAL
3
Dijous 13 octubre 2011
Bryan Singer rep el Gran Premi de Sitges
L’equip d’Extraterrestre
Lucky McKee i el seu equip a la presentació de The Woman
Jean-Baptiste Léonetti, director de Carré Blanc
Joseph Kahn a la presentació de Detention a l’Auditori
Les escoles visiten les exposicions del Miramar
DIARI DEL FESTIVAL
4
SESSIONS ESPECIALS
Auditori 22:30
EL MONJE
Cuarto trabajo del realizador
francés Dominik Moll, especializado en inquietantes thrillers de rotundo éxito como Harry un amigo
que os quiere y Lemming. El mon­
je es la historia de Ambrosio que,
abandonado en su nacimiento a
Dijous 13 octubre 2011
las puertas del Convento de los
Capuchinos, es educado por los
Hermanos. Al cabo de los años,
se convertido en un predicador
admirado por su fervor y temido
por su intransigencia, se cree protegido y libre de toda tentación.
La llegada de una misteriosa novicia removerá sus certezas y le
llevará por el camino del pecado.
El monje tentado está encarnado por Vicent Cassel, Gran Premi
Honorífic del Sitges’10, y la demoniaca presencia que le tentará
es el actor catalán Sergi López,
que repite con el director francés
tras encarnar al Harry de su segunda película, interpretación que
le valió el premio al mejor actor
europeo. López no es la única
presencia nacional en esta coproducción franco- española plagada
de conocidos rostros catalanes
como el recientemente fallecido
Jordi Dauder. La excelente banda
sonora corre a cuenta de nuestro
compositor más internacional, Alberto Iglesias.
S. O. F. COMPETICIó
Auditori 14:30
KILL LIST
“Si Ricky Gervais o Mike
Leigh fessin una pel·lícula de terror, potser s’assemblaria a això”.
Així començava l’elogiosa crítica
que Peter Bradshaw va dedicar
a Kill List al diari britànic “The
Guardian”. Podríem arrodonir el
seu encertat comentari dient que
és el projecte que hauria sortit
dels seus cervells si haguessin
acordat treballar junts durant
una nit de borratxera al pub de
la cantonada. I si tots dos fossin addictes als girs inesperats a
mitja pel·lícula i els interessessin
els assassins a sou i les sectes
fonamentalistes.
Per no desvetllar gaire sorpreses
no podem donar-ne molts més
detalls, tret que Kill List és la història de Jay, un mercenari traumatitzat per una feina a Kiev que
no va acabar com ell esperava.
De retorn a Sheffield, vuit mesos
després, la seva vida quotidiana
s’ha convertit en un infern, a causa d’un seguit de baralles èpiques
amb la seva esposa. Fins que el
seu amic Gal li proposa un petit
encàrrec que conclouran a dues
mans. Ja diuen que el millor que
poden fer els depressius és tornar
a la feina...
Kill List sembla la filla bastarda de
dos gèneres del tot diferents: el
cinema social clàssicament subvencionat per la loteria nacional
britànica i el terror de boscos endins. Per molt estranya que pugui
sonar la fusió, ens trobem davant
d’un sorprenent exemple d’horror
de perfil kitchen sink, doncs, en
què els moments de màxima tensió estan provocats per una kettle
que xiula sorollosament. Més anglès, impossible.
El cinema britànic ja ens havia
acostat abans a la figura dels
assassins en sèrie desocupats,
avorrits o jubilats a la força,
amb films plens de diàlegs enginyosos i imatges costumistes,
com Sexy Beast i Escondidos en
Brujas. Es diria que el director
Ben Wheatley, format a la publicitat i que va debutar l’any passat amb la prometedora Down
Terrace, intenta seguir el mateix
camí, fins que agafa un desviament a l’últim minut en direcció
al terror ocult de les situacions
més quotidianes. No és estrany
que Kill List, tot just estrenada
al Regne Unit, hagi desconcertat
el públic britànic. “No m’agradaria estar a la pell de l’equip de
màrqueting”, ha reconegut Wheatley, un dels director que té en
nòmina la divisió per al cinema
de l’exclusiva discogràfica Warp,
on editen Aphex Twin, Grizzly
Bear i Boards of Canada.
El Monje es la adaptación de la
novela homónima de Matthew G.
Lewis, que ya desde su publicación en 1796 fue un auténtico
escándalo, siendo víctima de encendidas acusaciones de inmoralidad. En palabras de Dominik Moll
“La historia me atrajo desde el
primer momento por la mezcla de
romanticismo y de fantástico, de
temas edípicos y fáusticos, de tonalidades shakesperianas. Lewis
tiene lo mejor del gótico inglés y
la negrura propia del catolicismo
español”.
La sugerente lucha de fuerzas
entre religión y tentación ha
protagonizado poderosos títulos
como Sous le soleil de Satan, La
última tentación de Cristo o Black
Narcissus y ha atravesado toda la
filmografía de Luis Buñuel, quien
ya intentó adaptar el relato de
Lewis para la gran pantalla.
NOVES VISIONS-FICCIÓ
Prado 23:15
22nd
of May
En diversos moments de 4:44
Last Day On Earth, la fi del món
segons Abel Ferrara, enxampem
un catatònic Willem Dafoe mirant,
gairebé tocant-la amb el nas, la
pantalla de la televisió. Imatges
i parlaments que s’atropellen els
uns als altres. Queden poques
hores perquè tot s’acabi, sigui el
que sigui el que això signifiqui, i
continua el discurs interminable
del dolor i les lamentacions, un
discurs que veiem, però que no
sentim. Que no ens toca. L’11 de
setembre de 2001 va ser una
pel·lícula coral que encara no hem
entès del tot.
Però avui no som aquí per a
parlar de Ferrara. Sam, el protagonista de 22nd of May, viu en
aquesta bombolla dels dies que
passen, assemblant-se massa els
uns als altres. Fins que esclata
una bomba al centre comercial on
treballa de vigilant. I sent crits,
i mor gent, d’altres se’n salven,
però de cop i volta sap que ara ja
és, amb totes les lletres, el supervivent d’una catàstrofe.
L’any 2007, el Festival de Gijón
va descobrir-nos el talent de Koen
Mortier, un cineasta visceral que
amb Ex Drummer, el seu primer
film, obria un nou episodi en la història de la comèdia belga del mal
rotllo, l’exponent més clàssic de
la qual seria Sucedió cerca de tu
casa, premi a la millor pel·lícula a
Sitges’92. A 22nd of May, el seu
segon llargmetratge, modera l’ebrietat visual i l’aposta per la lletjor del seu debut en favor d’una
hipnòtica atmosfera de malson
urbà, seguint el viatge interior d’un
home que malda per treure’s del
cap les pertorbadores escenes que
ha presenciat. Alhora, anirà trobant-se alguns dels supervivents
de l’explosió, que compartiran amb
ell les seves tragèdies –i comèdies– personals.
La de Mortier promet ser una de
les obres més aclaparadores de
Sitges’11. Una pel·lícula que ambiciona esquinçar les nostres seguretats i la cuirassa d’indiferència en la qual ens refugiem quan
llegim o veiem a la televisió notícies particularment dramàtiques.
Una poesia trista i feroç sobre la
capacitat de l’ésser humà per a
deixar-se sacsejar.
DIARI DEL FESTIVAL
5
Dijous 13 octubre 2011
S. O. F. COMPETICIÓ
Retiro 19:45
TARGET
A Alexander Zeldovich se le
conoce como el “Malick ruso” por
la extraña y prolongada periodicidad de sus trabajos. Como consecuencia, lo mismo que sucede
con el director americano, cada
nuevo trabajo de Zeldovich es
todo un acontecimiento. Hace ya
diez años del estreno de Moscow
película que dibujaba gran parte
del universo que recoge Target y
que bien podría verse como su
secuela. En ambas ha colaborado
con el reputado novelista Vladimir Sorokin, autor que denuncia
totalitarismos bajo un prisma de
ciencia ficción. Zeldovich presenta un mundo distópico situando
su acción en la Rusia de 2020.
Momento en el que el país estará en auge y gozará de prosperidad y estabilidad gracias a la
construcción de una supercarretera que le comunica con Paris.
El cuarteto protagonista pertenece a la élite moscovita: Víctor
ejerce de ministro responsable de
los bienes naturales de la nación,
Zoya es su esposa (una ama de
casa obsesionada por la belleza),
su hermano Mitia es una celebridad televisiva y Nicolai un coronel al que le ha sido asignada
la misión de velar por la seguridad del entramado ferroviario del
país. A pesar de que el dinero
no les falta, aspiran a recuperar
de manera obsesiva la juventud
y la felicidad. Pronto descubrirán
que en algún remoto lugar de las
montañas de Altai (en la frontera
con Mongolia), una planta secreta en la que se halla un antiguo
instituto de astrofísica de la era
soviética esconde un contenedor
gigante conocido como “el objetivo”. Cualquiera que pase cierto
tiempo en su centro, disfrutará
de una fuente de la juventud,
en la que la mente y el cuerpo
pueden gozar de un permanente
rejuvenecimiento.
Con este argumento la película
de Zeldovich remite directamente
a otro gran clásico de cine ruso:
Stalker, de Andrei Tarkovski, el
viaje de tres hombres a través de
un lugar post apocalíptico donde
buscan una habitación capaz de
cumplir los más recónditos deseos de las personas.
Target es un extraordinario, extravagante y ambiciosos ejercicio en
el que tiene cabida la sátira social,
el comentario político y el dilema
moral y que incluso deja un hueco
para la moraleja más simple pues
Zeldovich nos recuerda que la auténtica juventud y la belleza eterna residen más en nuestra mente
que en nuestro cuerpo.
Una película para los amantes del
futurismo retro con toque social
en la línea de Fahrenheit 451.
S. O. F. PANORAMA
AUDITORI 08:30, 20:30
poulet
aux prunes
Contra tot pronòstic, Marjane
Satrapi ha canviat l’animació per
l’acció real. Després de l’èxit apoteòsic de Persépolis, l’adaptació al
cinema del doble volum autobiogràfic en què explicava com va viure la
seva joventut a l’Iran de la revolució islàmica, Satrapi s’ha proposat un repte a si mateixa: traduir
en imatges un altre dels seus còmics, “Pollastre amb prunes”, però
aquesta vegada amb actors de carn
i ossos. “Si sóc artista és per no
haver de fer sempre el mateix. Si
no, m’hagués fet funcionària”, assegura la dibuixant iraniana, exiliada
a París des de la seva joventut, on
s’ha convertit en una de les grans
renovadores del còmic francès com
a integrant de la prestigiosa editorial L’Association.
Satrapi s’inspira en una història
que va escoltar un cop en veu de
la seva mare: la d’un oncle músic
que va passar la vida intentant
retrobar el so d’un violí trencat
(que substitueix el tar del còmic,
instrument de la tradició iraniana
amb una sonoritat menys cinematogràfica). Ni el millor dels Stradivarius contenta les seves orelles:
res no és comparable a aquelles
melodies idealitzades, convertides en una mena de recordatori
d’aquell amor de joventut que va
acabar perdent de vista, igual que
Satrapi fa setze anys que no trepitja el seu país natal.
Un dels canvis de la pel·lícula és
que Satrapi ha acolorit el blanc i
negre del seu propi còmic, introduint una gamma cromàtica de tons
apagats que remet a la nostàlgia
per la pàtria perduda. És com la
pel·lícula que Douglas Sirk podria
haver rodat si hagués nascut en
una família d’artistes de Teheran,
amb un afegit d’irreverència que
lliga amb la personalitat de la il·
lustradora. Els personatges són
deliberadament antipàtics i la vida
ha devastat, als seus ulls, tota esperança en un happy end.
Però la millor de les novetats és
l’elecció d’un repartiment de luxe,
amb el sempre interessant Mathieu Amalric al capdavant, que
deixa en préstec els seus ulls de
Smith es podria definir millor
com un thriller polític d’acció
tal com el podia haver plantejat Larry Cohen, és a dir, en
un estil barat, de sèrie B, però
carregant de contingut les seves imatges. Actual, intel·ligent
i cru, gairebé sense notes d’humor, el film deu part de la seva
força a la terrorífica interpretació de Michael Parks, l’actor a
qui Tarantino va tornar a posar
en òrbita amb Kill Bill. Atenció
als gairebé quinze minuts que
dura el furibund discurs que
pronuncia el personatge de
Parks, davant dels seus fidels
i d’un jove emmordassat, el
qual tenen previst sacrificar. Un
canvi d’escenari radical per als
nois protagonistes, que cauen
en mans d’una secta cristiana
quan tot just unes hores abans
es trobaven ebris i mig despullats en una caravana, a punt
de celebrar un sòrdid gangbang
amb la guanyadora d’un Oscar
Melissa Leo...
Aquí no hi surt cap dels actors
habituals de la trilogia de Nova
Jersey, però, a més de Parks i
Melissa Leo, hi tenim Stephen
Root i John Goodman, que interpreta l’agent de l’FBI a qui
s’encarrega dirigir el caòtic i violent operatiu contra la granja
on s’amaguen els fonamentalistes. El reverend Cooper de Red
State, segons explica el mateix
Kevin Smith, està inspirat, en
part, en Fred Phelps, el líder de
l’Església Baptista de Westboro,
que va denunciar Smith arran
de la polèmica estrena de la
pel·lícula en el darrer Festival
de Sundance. Avui podrem veure-la aquí, a Sitges, i celebrar
el furiós cop de puny sobre el
mapa nord-americà del cineasta de Nova Jersey.
S. O. F. COMPETICIÓ
Auditori 16:30
RED STATE
Quan Kevin Smith va anunciar que faria una pel·lícula de
terror, molts no ens ho vam
creure. Sobretot tenint en
compte que, fins ara, la premissa fundacional del seu cinema havia consistit en dos
o tres amics parlant de pel·
lícules i de relacions sentimentals. Però era veritat. El director de Perseguint l’Amy –una
de les seves millors pel·lícules,
que ell mateix va presentar
a Sitges el 1997−, en el més
inesperat dels girs que podia
experimentar la seva carrera,
assenyala amb el dit, en una
obra contundent i rabiosa, el
fonamentalisme religiós que
escampa aquest peculiar missatge d’odi i intolerància disfressats de caritat cristiana
arreu dels Estats Units.
Més que no pas exactament cinema d’horror, la pel·lícula de
DIARI DEL FESTIVAL
6
Dijous 13 octubre 2011
gripau melancòlic al protagonista.
Amb seu costat hi ha Golfi Isabella Rossellini, Jamel Debbouze i,
en una petita intervenció, Chiara
Mastroianni, que ja va posar veu
a la Marjane de Persépolis. Per
sobre de tots ells, destaca una
espectacular Maria de Medeiros,
que aconsegueix tornar vulnerable el personatge estereotipat de
dona rígida i castradora que li havia tocat interpretar.
S. O. F. PANORAMA
Retiro 01:00
The
Innkeepers
Ti West nunca falla a la cita.
Y además de ser puntual, resulta
que siempre cumple con creces con
S. O. F. PANORAMA
Auditori 18:30
Twixt
Al habla Francis Ford Coppola:
“En esta etapa de mi vida, pienso
cada película que emprendo bajo
tres condiciones: debe ser una historia original mía, tiene que contener algún elemento personal y
debe ser autofinanciada”. Al legendario director de Apocalypse Now
ya no le hace falta demostrar nada.
De ahí que, en sus últimos filmes,
como Youth Without Youth (vista
en Sitges’09), haga simple y llanamente lo que le place, dando rienda
suelta a sus pulsiones creativas.
Cuenta también Coppola que la inspiración para Twixt, su última película, le sobrevino estando de viaje
por Turquía, tras una borrachera
de raki, un licor tradicional del país.
Esa noche tuvo un tétrico sueño
en el que una niña fantasmal le
guiaba a través de un bosque, en
el que llegaba a tener una charla
con el mismísimo Edgar Allan Poe,
cuya obra el director había releído recientemente. A la mañana
siguiente, lo tenía claro: el sueño
no solo había sido una especie de
epifanía que atañía personalmente
a distintos aspectos de su propia
vida sino que, además, era una
premisa perfecta para una película
de terror. De esta manera, Francis
Ford Coppola regresa al género con
el que debutó en el cine, en 1963 y
auspiciado por Roger Corman, con
Dementia 13.
Narrada por la ilustre voz de Tom
Waits, Twixt es un cuento gótico protagonizado por Val Kilmer y
Bruce Dern, con Ben Chaplin interpretando a Poe. Un delirio con 3D
interactivo –solo habrá que ponerse las gafas en algunas escenas–
y la participación del genio de la
música electrónica Dan Deacon
en la banda sonora, junto a Osvaldo Golijov, que ya trabajó con
Coppola en Youth Without Youth.
Kilmer interpreta a Hall Baltimore,
un escritor crepuscular de gira por
un pequeño pueblo de la América
Profunda, donde se verá envuelto
en una serie de asesinatos, al mismo tiempo que una niña fantasmal se introduce en sus sueños. El
personaje de Kilmer guarda más
de un paralelismo con la carrera
cinematográfica del propio Coppola, que ha rodado gran parte de la
película en su rancho californiano.
Sitges, el más heterodoxo de los
festivales, hace coincidir el mismo
día en el Auditori a Kevin Smith,
que presenta su Red State, y a
Francis Ford Coppola, autor de algunos clásicos básicos de la Historia, así, en general, del cine. Smith
se estrena en el cine de género
y Coppola vuelve a sus orígenes.
Habrá que comprobar hasta qué
punto puede aterrorizarnos el
hombre que una vez viajó al corazón de las tinieblas.
el género. Con The Trigger Man
asombró al convertir un espacio
abierto como es un bosque en algo
sumamente claustrofóbico y con
The House of the Devil echó un
vistazo al pasado del cine de casas
encantadas combinando el respeto
por lo retro con la frescura de un
recién llegado. En cualquier caso,
West siempre trabaja los espacios con precisión de cirujano. Con
The Innkeepers, el lugar señalado
es una posada en horas bajas. En
ella solo reside una mujer que ha
huido de su marido junto a su hijo
pequeño, una antigua estrella de la
televisión dada a la bebida y dos
trabajadores que deberán pasar allí
la noche antes de que el decrépito
hotel cierre definitivamente. Como
marcan los cánones en el cine de Ti
West, la cámara apenas abandona
ese espacio reducido. Y como marcan los cánones del género, los fantasmas no tardarán en aparecer.
La sorpresa llega en forma de
sustos varios, pero también de la
mano de un elemento poco visto hasta la fecha en el cine de
West: el sentido del humor. En
The Innkeepers, al joven cineasta
le interesa tanto el terror como la
ironía. Sabe que tiene entre manos un artilugio dispuesto para
encandilar a los fans, que maneja
a su antojo los códigos genéricos
y que también compone uno de
los retratos de la juventud más
sinceros que se recuerdan. Antes
de que el espectro de una mujer
que fue sepultada en el caserón
comience a atemorizar a los dos
protagonistas, West nos deleita
con borracheras, dudas y posturas
de jóvenes trabajadores aburridos
sobre el mostrador. Pero eso es
solo la introducción: como dictan
los designios del terror, los sustos
no tardarán en aparecer.
S. O. F. PANORAMA
AUDITORI 01:00
A LONELY
PLACE TO
DIE
“Un thriller de altura”. Esta
expresión, que tan alegremente
se utiliza para describir cualquier
película minimamente inquietante, adquiere su pleno sentido en
un título como A Lonely Place
to Die. Y es que, como deja claro su espectacular secuencia de
apertura, elegir como escenario
las montañas de Escocia es asegurare la carta del vértigo, físico y emocional. Aunque también
exija sus sacrificios: el director
Julian Gilbey tuvo que entrenarse
in situ para conocer lo que se
sentía al estar colgado sin apenas asideros que te separen de
una mortal caída al abismo. Esa
experiencia se traslada, y de qué
manera, a una puesta en escena
electrizante, que no duda en pegar la cámara a los personajes
e, incluso, adoptar un punto de
vista subjetivo en algunos momentos clave.
Pero para poder canalizar la tensión es necesaria una historia
con gancho, por lo que Gilbey y
su hermano Will han apuntalado su guión en unos personajes
creíbles y carismáticos, enfrentados a una situación peliaguda:
Un grupo de amigos aficionados
al montañismo encuentran, en
mitad de la nada, a una niña
que ha sido enterrada viva. Tras
rescatarla, intentarán dirigirse
al pueblo más cercano, pero los
captores de la pequeña les observarán de cerca, e intentarán
impedir su huída con una precisión letal.
Ya hay quien ha calificado A Lo­
nely Place to Die como el mejor
film de acción “montañista” desde Máximo riesgo, y no hay para
menos: Gilbey combina un ritmo
trepidante con el realismo más
descarnado, palpable en unas
explosiones de violencia estremecedoras, mostradas de forma
DIARI DEL FESTIVAL
7
Dijous 13 octubre 2011
descarnada pero sin necesidad
de subrayados.
Y no podemos terminar sin remarcar la presencia, a la cabeza
del reparto, de la siempre espléndida Melissa George, quien
tras llamar la atención con sus
apariciones en Dark City o Mul­
holland Drive ha terminado convirtiéndose en una de las musas
del mejor cine de género gracias
a sus papeles en filmes como 30
días de oscuridad o Triangle.
Un último consejo: cuando la estés disfrutando (o sufriendo, depende de cómo se mire), ni se te
ocurra mirar hacia abajo. Podrías
marearte.
SEVEN CHANCES
prado 18:15
road to
nowhere
Pedra angular del cinema independent dels primers setanta
als Estats Units i autor d’una
road movie llegendària titulada
Carretera asfaltada en dos di­
recciones, Monte Hellman també
és conegut com a descobridor
de Quentin Tarantino i productor
del seu debut, Reservoir Dogs,
que en un moment donat s’havia plantejat dirigir. Tarantino
acabaria tornant el favor al seu
padrí durant la Mostra de Venècia de 2010, en què actuava de
president del jurat, traient-se
del barret un premi en reconeixement a tota la seva trajectòria. En aquell mateix festival,
després de vint anys allunyat
de les càmeres, reapareixia un
Hellman físicament envellit, però
en plena forma creativa, tot i
haver-se passat vint anys allunyat del cel·luloide. El seu retorn es titula Road to Nowhe­
re, una pel·lícula que n’amaga
una altra. La primera és la que
veu l’espectador. La segona,
la que roden els protagonistes
d’aquest relat emparentat amb
Mulholland Drive.
El fictici Mitchell Haven –atenció
a la coincidència d’inicials– pretén rodar un film sobre la mort
d’un influent polític de Carolina
del Nord, que podria amagar una
conspiració criminal. El cineasta
contracta una actriu de qui s’enamora en una fracció de segon,
que podria estar implicada en
l’escàndol. Mentrestant, apareix
una molesta bloguera determinada a desentrellar els fets per
poder deixar-los a la intempèrie.
Obsessionat amb el càsting, Hellman ha escollit una protagonista com Shannyn Sossamon, actriu de bellesa pertorbadora que
apuntava maneres com a estrella en potència, abans de ser
descartada per un Hollywood que
no dubta en excloure els actors
poc dòcils i encara menys classificables. Al seu costat, la blog­
ger indiscreta adopta els trets
d’una altra intèrpret de carrera
francament malaurada, Dominique Swain, que va ser la Lolita
de la versió d’Adrian Lyne abans
de caure en el més absolut dels
oblits. I una última curiositat en
aquesta pel·lícula plena de plecs
inquietants: el guió ha estat signat per Steven Gaydos, editor de
Variety, la revista professional
de referència, amb qui Hellman
ja havia col·laborat en les seves
pel·lícules dels vuitanta, com ara
Blind Terror.
S. O. F. panorama-casa asia
retiro 11:15
sector 7
A lo largo de la década de
los setenta, en Corea tenían la
ilusión –que terminó quedándose
en mera fantasía– de ser algún
día una de las naciones a la cabeza del petróleo y el gas natu-
ral mundial. El Sector 7 era una
plataforma de extracción ubicada
entre la coreana Isla Jeju y la
isla Kyushu, en el archipiélago
de Japón. Se pensaba que allí,
en el fondo marino, las reservas
de esos dos combustibles eran
abundantes, lo que generó más
de un rifirrafe diplomático entre
Japón y Corea. En la actualidad,
sin embargo, el Sector 7 es un
lugar tan crepuscular como lo
fue el Oeste en las mejores pelí-
culas de Sam Peckinpah. A falta
de petróleo, un escenario propicio para las vísceras y esas cosas. Sector 7 ha sido uno de los
bombazos de la taquilla coreana
este verano, y no es para menos:
una espectacular monster movie
que, a su vez, es la primera película de Corea del Sur en utilizar
el sistema Imax 3D.
Al grupo de mineros que protagoniza la película de Kim Ji-hoon les
dan la orden de abandonar definiti-
exacta del padre que jamás conoció, en Rebecca se irá despertando una ambigua sensación
entre el instinto maternal y el
deseo de recuperar a su amor
perdido.
La locura de la preservación de
lo amado a cualquier precio es el
tema principal de esta película.
El acierto de Benedek Fliegauf
es tomarse el tiempo adecuado
(quizá demasiado para el espectador ávido de sangre y de
emociones fuertes) en las fases
del amor, de la muerte y de la
vida en Rebecca, cuyo desarrollo
emocional perfecto consigue que
el dilema moral que presenta
la última parte del metraje se
traslade de su protagonista al
espectador.
La atmósfera opresiva es reforzada por el aislamiento extremo
en el que viven los personajes,
que tanto recuerda a la última
película de su compatriota Béla
Tarr. La radical propuesta contrasta con el rostro plácido de
Eva Green, cuyo descenso a los
infiernos le valdrá sin duda el
reconocimiento de la crítica internacional, y la belleza fría del
paisaje, un lugar cualquiera del
norte de Europa que Fliegauf no
ha querido ubicar.
La película se mueve en un terreno que nos recuerda inevitablemente a aquel otro gran
trabajo en el que una mujer
adulta creía poder enarmonarse de un niño, la bellísima Birth
de Jonathan Glazer, o a otras
que han traspasado descaradamente el tabú como Spanking
the Monkey o Ma Mere y hasta
rememora la locura de la madre
que más ha querido a su hijo: la
señora Bates.
S. O. F. COMPETICIÓ
Auditori 12:30
WOMB
A pesar de la radicalidad de
su tema, Womb es el trabajo
más convencional de Benedek
Fliegauf, director todoterreno
que, a pesar de su juventud,
se ha desenvuelto con éxito
en el campo del videoarte, del
documental y del largometraje
de corte experimental. Ya desde su título (en inglés, Womb
significa útero) el director de
origen húngaro nos advierte de
la claustrofobia de este drama
íntimo y soterradamente fantástico situado en un futuro indeterminado.
Womb es la historia de Rebecca, quien tras haber enviudado
prematuramente decide perpetuar la vida de su pareja fallecida clonando su ADN y gestando
un hijo con él. Pasarán los años
y mientras vemos cómo el niño
se va convirtiendo en réplica
DIARI DEL FESTIVAL
8
vamente la exploración. Todos parecen estar de acuerdo en volver a
tierra firme, pero Cha Hae-jun, “la
Angelina Jolie coreana” según los
productores del filme, sigue creyendo en el nuevo amanecer coreano.
Convence a sus compañeros para
echar un último vistazo, sin saber
que los está condenado, en realidad, a enfrentarse a un enorme
monstruo surgido de las profundidades, cuyos juguetones tentáculos
están ansiosos por palpar, mancillar
y trocear carne humana. Si creíais
que The Host era la monster movie
coreana definitiva, vuestras convicciones van a ser puestas a prueba
por Sector 7, una trepidante cinta
de acción y terror que deja a un
lado el subtexto político que tenía
la película de Bong Joon-ho para
sumergirnos, nunca mejor dicho, en
una serie B, tridimensional, sí, pero
tan frenética y cachonda como las
películas de terror con monstruo de
toda la vida.
S. O. F. panorama-casa asia
retiro 17:15
sHAOLIN
Shaolin es una superproducción
plagada de estrellones que arrasó
en la taquilla china a principios de
2011. No es fácil hacer coincidir en
la pantalla a dos auténticas leyendas de la cinematografía oriental
como son Andy Lau y Jackie Chan;
que aquí, además, comparten cartel
con otras figuras emergentes como
Nicholas Tse y la guapísima Fan
Bingbing. Todo un elenco de garantía para un filme que tiene tanto
de puro entretenimiento como de
alegato sobre los valores de las ar-
Dijous 13 octubre 2011
tes marciales, del budismo y de la
cultura del Wushu.
Tomando como base temas universales como la traición, la mentira
y la redención, la trama nos sitúa
en los primeros años de la República China, cuando los señores de la
guerra y las potencias occidentales
libraban constantes batallas para
expandir su poder. El joven líder del
ejército Hao Jie y su hermano encuentran poca resistencia a la hora
de invadir la ciudad de Dengfeng,
muy cercana al Templo de Shaolin.
Cuando los monjes del templo den
cobijo a los heridos, los arrogantes
militares montarán en cólera, iniciando una épica lucha.
Andy Lau nos ofrece una de las
interpretaciones más conmovedoras de su carrera dando vida a
un hombre arrogante y calculador
que sufre una transformación de
180 grados bajo la tutela de los
monjes Shaolin. Lau sorprende con
una actuación matizada y reflexiva,
mientras que Jackie Chan, en el rol
de cocinero del templo, no defraudará a sus seguidores. Reverdeciendo viejos laureles, nos regala
una de las escenas de acción más
trepidantes y divertidas de todo el
filme, en la que utiliza sus habilidades culinarias para derrotar a los
soldados invasores.
Si a todo esto añadimos que la
dirección corre a cargo de Benny
Chan, un auténtico maestro a la
hora de proponer ejercicios amenos
y distraídos (New Police Story e In­
visible Target dan buena prueba de
ello), y que las ingeniosas coreografías vienen firmadas por los prestigiosos Corey Yuen y Tak Yuen, el
espectáculo está garantizado.
Recomendada con fervor a todos
aquellos amantes de los relatos
épicos con peleas de todo tipo.
Anglaterra per sempre:
nou fantàstic britànic
Molt s’ha parlat ja de les noves
generacions del fantàstic espanyol
o francès. Totes dues estan àmpliament representades al Festival
d’enguany i ja havien proporcionat
alguns dels instants més memorables de les últimes edicions. Tot
i això, el seu (merescut) renom ha
tingut com a contrapartida que
ens oblidem una mica del que podria estar passant a altres parts
d’Europa. Per exemple, el Regne
Unit. És cert que, des de l’ocàs de
popularitat de la Hammer, la producció de gènere britànic ha viscut
moments de certa dispersió, matisada amb incontestables explosions de talent, com va ser el cas
de Clive Barker a la dècada dels
vuitanta o, una mica més tard,
de Richard Stanley. Faltava, però,
trobar una generació de cineastes
capaços de prendre el pols al seu
temps i traduir-lo en forma de
peces de gènere.
Afortunadament, fa uns anys que
aquesta situació ha canviat de forma considerable. Podríem situar
el temptatiu “punt zero” d’aquest
nou panorama ara fa deu anys,
amb l’èxit internacional de 28
días después. Danny Boyle, que ja
tenia al seu darrere pel·lícules tan
importants com Trainspotting, demostrava als directors joves que
era possible retratar escenaris i
personatges típicament britànics
integrant-hi amb naturalitat l’element fantàstic. A més de fer-nos
discutir sobre si allò que estàvem
veient era una pel·lícula de zombis
o d’infectats, però això ja és un
altre tema...
Poc després arribarien Dog Sol­
diers i My Little Eye (La cámara
secreta), dues pel·lícules molt significatives per la frescor que van
aportar al gènere. Una traslladava
la temàtica dels homes llop a un
ambient de sàtira bèl·lica, mentre
que l’altra apostava per una posada en escena que mostrava l’acció
només a través de cameres de vigilància, una opció que potser ara
no ens sorprendria tant, però que
llavors realitzava un àcid comentari sobre la moda televisiva del
Gran Hermano.
També són pel·lícules importants
perquè ens van descobrir dos
noms que esdevindrien fonamentals: Neil Marshall i James Watkins. El primer, després de debutar amb Dog Soldiers, va confirmar
el seu talent amb la brillant The
Descent. Watkins, guionista de My
Little Eye, va fer el salt rere la
camera uns anys després amb
Eden Lake. Són exponents d’un
trasllat de l’horror a paratges ru-
rals o naturals, ja sigui de forma
fantàstica o, com en el cas de la
segona, torbadorament realista.
Aquesta via és la que han explotat precisament realitzadors com
Julian Gilbey a A Lonely Place to
Die (veure pàgina 6) o Ben Wheatley, amb el pervers costumisme
de Down Terrace i Kill List (veure
pàgina 4).
També cal remarcar l’important
paper que la televisió ha jugat en
la bona salut del gènere: sèries o
minisèries com Life on Mars, Dead
Set o Misfits són títols destacats
en la història del fantàstic recent
i mostren, especialment aquesta
última, un molt bon ull a l’hora
de connectar amb els interessos
i preocupacions d’un públic jove,
com també ocorre a Attack the
Block. D’alguna manera, capturen
els elements més enrarits d’una
tensió que va esclatar amb la setmana de disturbis del passat mes
d’agost. Quelcom s’està removent
a la Pèrfida Albió. Quelcom fosc
i apassionant. És l’arribada d’una
nova generació, d’una nova mirada que arriba a les pantalles en
el mateix moment que el logotip
de la Hammer torna a fer-se visible després de molts anys a la
penombra. El cercle es tanca: Anglaterra per sempre.
DIARI DEL FESTIVAL
9
Dijous 13 octubre 2011
ENTREVISTA: julien maury y alexandre bustillo
“Hasta
ahora, las
películas
de terror
francés
recientes
eran
thrillers con
elementos
gore. Con
Livide,
queríamos
hacer algo
puramente
fantástico”
La tira de GUILLEM DOLS
Han transcurrido cuatro años desde À l’intérieur. ¿Qué ha pasado
durante este periodo de silencio?
AB: Cuando terminamos À
l’intérieur comenzamos a desarrollar un proyecto llamado “Neige”, con un productor francés. En
paralelo, trabajamos en un par
de proyectos en Estados Unidos:
“Hellraiser”, para los Weinstein, y
“Halloween 2”, la continuación de
la película de Rob Zombie. Para el
primero, no nos entendimos con el
guión; y el segundo cayó en beneficio de Rob Zombie, que es más
conocido que nosotros. Así que
volvimos a Francia, de nuevo con
“Neige”, que tampoco se pudo hacer. En Francia es imposible hacer
una película de más de dos millones de euros y “Neige” exigía unos
seis millones. Fue entonces cuando escribimos otra película: Livide.
¿Cómo nace Livide?
AB: Nace de la idea de rendir homenaje al cine que nos gusta, que
es lo que también nos impulsó a
hacer À l’intérieur. En aquella ocasión, la referencia era el slasher
americano. Livide, en cambio, tiene un espíritu más europeo: es
un homenaje a las películas de
la Hammer, que adoramos, de los
años sesenta; y al cine de Dario
Argento de los setenta, como Sus­
piria. Tratamos de mezclar estas
dos influencias. Queríamos hacer
un filme fantástico, pues, hasta
ahora, las películas de terror francés recientes eran muy realistas,
eran thrillers con elementos gore.
Es el caso de Martyrs, Frontière(s)
y también de À l’intérieur. Con Li­
vide, queríamos hacer algo puramente fantástico.
Parecería que el cine de vampiros
está de moda.
AB: El vampiro siempre estará de
moda: es una figura muy interesante. Nosotros tratamos de hacer algo distinto, huir de elementos
como la cruz, los ajos... En realidad,
intentamos continuamente huir de
la palabra vampiro: en la película
no se menciona y durante toda la
gestación del proyecto procuramos
no nombrarlo. Quisimos borrar
cualquier rastro de los clichés del
cine de vampiros. Nuestra aproximación es un poco más realista:
por ejemplo, los vampiros suelen
morir al sol; en cambio, a nosotros
nos inspiró más la enfermedad de
los niños de la luna.
JM: Comenzamos con Livide cuando
aun no existía la saga Crepúsculo.
Cuando se estrenó dijimos: ¡mierda!
Bueno, existían los libros, pero aun
no habían sido llevados al cine.
AB: A nosotros no nos gusta mucho Crepúsculo, pero, en cualquier
caso, los libros de Stephanie Meyer
sí que tienen una cierta vocación
de cambiar las cosas: por ejemplo,
los vampiros están tranquilamente
a la luz del día.
À l’interieur tenía como heroína a
una mujer embarazada. En Livide,
la figura de la madre vuelve a ser
esencial. Además, soléis trabajar
historias con mujeres como protagonistas.
JM: Es más interesante filmar mujeres (ríe). En el fondo, creo que
fuerza la empatía del espectador.
Una mujer es más frágil, sé que
son clichés... pero poner a una
mujer en peligro funciona bastante bien. En el caso del papel
de Béatrice Dalle en À l’intérieur,
creíamos que era más interesante
tener “un malo” que fuera mujer.
En Livide pasa lo mismo con el
personaje de Deborah Jessel.
AB: Hay otro hecho destacable,
que nos ha marcado: entre las
dos películas hemos sido padres.
Bueno, cada uno por su lado (ríe).
Creo que esto se puede ver en la
película.
En un plano más estético: hay
una diferencia entre la concepción
de la imagen exterior del inicio del
filme y la del interior de la casa.
AB: Queríamos comenzar con
cierto realismo para ir avanzando
hacia el fantástico. Pasamos de
lo real a una atmósfera y colores casi oníricos, fantasmagóricos.
Bromeábamos con la idea de que
el principio de la película se pareciese al cine realista de Mike Leigh
o de Claude Chabrol y que la parte
de la casa fuera como un filme de
Argento, lleno de color y con una
imagen más trabajada.
Desde el interior: la financiación
del cine de género en Francia
“El cine francés está muy protegido
gracias a una legislación que dice
que por cada entrada vendida sale
dinero destinado a la producción
nacional. Esta es la situación general, pero el cine de género queda al
margen; porque son las televisiones
las que ponen el dinero y les interesa financiar un tipo de cine que
pueda ser exhibido en prime time,
en un horario familiar. Así, es muy
difícil que un productor se arriesgue
con un proyecto de terror o fantástico. La imagen idílica del cine
de género francés se crea desde
fuera. Desde el interior, en cambio,
la situación se ve de manera muy
distinta. Cada vez que nosotros, Xavier Gens o cualquier otro hacemos
una película, oímos la misma frase: aprovecha, porque esta será la
última. Por suerte existen productoras como La Fabrique de Films.
En Francia, una película de género
suele tener un presupuesto de un
millón, dos como mucho: para Li­
vide hemos contado con el mismo
presupuesto que para À l’intérieur.”
DIARI DEL FESTIVAL
10
Dijous 13 octubre 2011
Entrevista:César Ducasse
i Mathieu Peteul
Dark Souls és una pel·lícula de
pressupost molt baix. Aquest
fet, com ha afectat el procés de
gravació?
MP: Vam començar a treballar
en la pel·lícula a mitjans del
2007 i, en efecte, teníem un
pressupost força baix. Les diferents fases de rodatge es van
veure interrompudes per llargues
aturades. Havíem de fer només
preses úniques. La dedicació dels
actors va ser fonamental; sense aquest esforç, la pel·lícula no
hauria estat possible.
“Dark Souls
és un
homenatge
a tots els
gèneres que
ens agraden”
Aquesta precarietat de mitjans,
pot haver arribat a afavorir d’alguna manera la creació de l’atmosfera de terror?
CD: Oi tant! El que cal és trobar
elements ja construïts i modificar-los a través de la llum perquè prenguin un aspecte més
realista i el to adequat. A més
de la fase de guió, un pressupost
baix afecta la narració i l’argument ja que t’has d’adaptar als
diners de què disposes.
La vostra pel·lícula és un thriller,
una sàtira social i també destil·
la una mica de lectura ecològica.
Es pot entendre així?
CD: Clar que si, hi estic completament d’acord. Ens encanta el
cinema i aquí hem volgut jugar
amb tots els gèneres que ens
agraden; hem seleccionat el millor
de cada gènere, movent-nos més
en el terreny de l’homenatge que
del clixé. Aquesta hibridació ens
feia molt de respecte, perquè no
volíem quedar-nos en la superfície de cap d’ells.
MP: És veritat. El que hem fet ha
estat identificar els codis de cada
gènere, barrejar-los i reordenarlos, per tal de crear una cosa
nova i original. Pel que fa a les
qüestions ecològiques i de crítica
social, crec que són més aviat el
resultat de la combinació de gèneres, però, per a nosaltres, sobretot és una pel·lícula de terror.
També hi ha molta comèdia.
El final trenca amb el to que
heu construït per a la resta del
film…
CD: De fet, és l’autèntic punt
malèfic de la pel·lícula. A Dark
Souls el petroli juga com un verí;
és un element primordial per a
l’economia mundial i, especialment, per a la noruega. La societat l’ha convertit en la seva font
de riquesa, però amb la nostra
pel·lícula volem mostrar justament el contrari: volem parlar de
la cara fosca del petroli, de com
ens degrada.
Quins han estat els vostres referents a l’hora de caracteritzar
el psicòpata?
MP: En realitat, va ser una
creació inconscient, va sortir
d’una manera orgànica. Amb la
pel·lícula ja acabada, ens vam
adonar que s’assemblava força
a l’assassí de The Driller Killer,
d’Abel Ferrara. Pel que fa a la
granota de color taronja, la vam
prendre dels treballadors que
canalitzen les aigües a Noruega.
Ens agradava la metàfora de la
perforació de la terra, igual que
el nostre assassí perfora els
cervells de les víctimes amb un
trepant.
Què en penseu, del bon estat de
salut actual del terror nòrdic? A
què pot ser degut?
CD: Pel·lícules com Deixa’m en­
trar o Troll Hunter (aquesta última també es podrà veure durant
aquest final de festival), per
exemple, són pel·lícules que ens
agraden molt. El secret resideix
a haver revitalitzat, aplicant-hi
codis propis, un gènere que s’ha
apropiat el cinema nord-americà. En el cas de Deixa’m entrar,
situant una pel·lícula de vampirs
en un paisatge inquietant, fred;
en el cas de Troll Hunter, fent
servir mites escandinaus com
ara els trolls.
úLTIMA SALIDA,
BRIGADOON
Apunten un nombre, el de Marcus Miller, a su lista de villanos
memorables del cine de terror.
Y tiemblen. Un nombre norteamericano de lo más común,
aunque suene algo parecido a
Michael Myers, el ser que, en
Halloween, encarnaba el Mal
absoluto. Marcus Miller es el
protagonista de The Orphan
Killer, de Matt Farnsworth, un
violentísimo slasher que está
dando mucho que hablar en
los foros y páginas web especializadas en el género terrorífico. La película reúne a dos
hermanos, separados desde
niños tras la muerte de sus
padres. Él se ha convertido
en un sádico de campeonato,
un desquiciado emisario de la
muerte que planea introducir
a su hermana en su grotesco
mundo consagrado a la tortura y el asesinato. The Orphan
Killer recupera la tradición del
cine de psicópatas más salvaje, alcanzando cotas de mugre,
sordidez y derramamiento de
sangre pocas veces vistas en
el cine de horror norteamericano más reciente.
Jean Rollin es el otro protagonista de la jornada de hoy
en Brigadoon. Aunque, en las
últimas entrevistas que concedió, el fallecido cineasta francés ya hablaba de una película
en preparación, “La fiancée du
Crocodile”, su última obra terminó siendo La masque de la
Méduse, que podremos ver en
el edificio Miramar. En su adiós
definitivo, Rollin toma como referencia La Gorgona de Terence Fisher para condensar todo
lo que ha sido su cine a lo largo de más de cuatro décadas.
Una nostálgica fantasía erótica, rodada en fantástica alta
definición, que complementará
la proyección de Les raisins
de la mort (que en España se
editó en vídeo como Las uvas
de la muerte), una descarnada
y original película de zombies
protagonizada por Brigitte Lahaie.
También nos complace anunciar dos perlas cortesía de los
chicos de Asian Trash Cinema: Kung Fu Magic de Lee
Tso-Nam y Bollywood Evil
Dead, que también podría llamarse (Des)montando a Ash,
dado que es una puesta al
día erótico-festiva de la Po­
sesión infernal de Raimi. Y,
por último, para calentar motores antes del estreno de la
precuela de La cosa, se proyecta la primera de todas, la
de Christian Nyby y Howard
Hawks, que John Carpenter
convirtió en un indiscutible
clásico de los ochenta.
DIARI DEL FESTIVAL
11
Dijous 13 octubre 2011
ENTREVISTA: lucky mckee
The Woman és una pel·lícula que
posa les coses difícils a l’espectador, ja que no hi ha cap personatge amb qui pugui identificar-se
realment.
No estic gaire d’acord amb això.
Crec que hi ha molts personatges
amb els que l’espectador pot empatitzar, com les filles i la mare. És
molt trist veure-les atrapades en la
situació que presento. Tots els personatges femenins de la pel·lícula
estan encadenats, ja sigui literal o
metafòricament.
“M’agrada
que el públic
s’imagini
coses molt
pitjors que
el que
s’acaba
veient a la
pantalla”
La pel·lícula presenta una confrontació entre dos models de violència, o de maldat.
Així és. Quan vam començar a treballar en el guió sabia que havíem
de crear un personatge que fos tot
el contrari a la Dona. La seva violència procedeix del seu instint de
supervivència. En canvi, per al pare
és una qüestió de poder.
Fa uns dies, Xavier Gens ens explicava que, quan reflexionava sobre
els orígens de la violència, sempre
acabava arribant a la part més primitiva i bestial de l’ésser humà. Estàs d’acord amb aquesta afirmació?
Per a mi, el mal és quelcom que
s’aprèn. La Dona actua com a recordatori dels nostres orígens, del
lloc d’on provenim. No crec que sigui malvada. Potser et pot arrencar
un dit d’una queixalada, però només
ho fa per defensar-se. Per a mi,
l’autèntic Mal és el que representa
el pare: algú que sap perfectament
que està fent una cosa horrible i,
tot i això, ho fa.
Un altre aspecte molt particular de
The Woman és el contrast de to
entre escenes. Passa de la farsa i
l’humor negre a un dramatisme i
una violència extrems. L’espectador
mai no acaba de saber què vindrà
a continuació.
Si crees diverses tonalitats i emocions, poses a l’espectador en una
situació emocionalment confusa. No
pot ser tot negre sobre negre. Hi ha
moments en què prenem certa distància de l’acció amb la càmera, per
mostrar que el que està passant en
pantalla, en el fons, és molt absurd.
Hi ha escenes en què el públic reacciona a la violència rient, però només
perquè no li queda cap altra opció.
Com diries que t’ha influït l’univers
de Jack Ketchum?
A en Jack no li fa por anar fins la
foscor més absoluta. M’agrada la
idea d’arribar a un punt on ja no hi
ha regles. Això fa que el públic no
pugui saber quina és la pròxima cosa
que els hi faràs. Comença a imaginar
què més pot passar i la seva pròpia
ment crea coses molt pitjors que les
que al final veiem a la pantalla.
Després de veure la pel·lícula, és
difícil imaginar quin pot ser el teu
següent pas com a cineasta. Què hi
ha després de The Woman?
Una pel·lícula molt més lluminosa,
això segur! (riu) He viscut tres anys
amb el projecte de The Woman i arriba un punt en què se’t fica fins el
moll de l’ós. Sempre havia volgut fer
una pel·lícula que fos com un gran
“Que us fotin!”, però si ara seguís per
aquest camí ja seria pura exploitation,
i això no em sembla interessant.
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
Son para comerte
mejor…
Decía Bruno Bettelheim, uno
de los más finos analistas de
los cuentos de hadas que ha
dado la psicología moderna,
que las versiones originales
de éstos, en general mucho
más truculentas y deprimentes
que las que nos han llegado
a nosotros, tenían un fin muy
concreto: aleccionar a los más
pequeños sobre la dureza de
la existencia humana, enfrentarles al tipo de dilemas morales que iban a encontrarse en
su día a día. Sin embargo, el
progresivo (y lógico) abandono
de la dureza de la educación
de antaño, que ha reforzado la
compresión y la relación afectiva con los niños, también ha
llevado a dulcificar en exceso,
por ese miedo tan paternal a
causar un trauma a los más
pequeños, el lado sádico de los
cuentos de hadas.
Resulta natural, pues, que haya
sido el cine de terror quien
haya recogido la forma original
de aquellas narraciones, respetando su brutalidad y, sobre
todo, su carga sexual intrínseca. Neil Jordan abrió fuego, con
la ayuda de la novelista Angela
Carter, en la (todavía) muy sugerente En compañía de lobos,
relectura del cuento de Caperucita Roja desde el ángulo del
despertar adolescente al Eros…
y al Tánatos. Una línea que
siguieron tanto proyectos comerciales como Blancanieves:
La verdadera historia, de Michael Cohn, o personales como
Little Otik, de Jan Svankmajer
–una especie de versión de Pinocho basada, en realidad, en
una leyenda checa–, con mayor
o menor acierto, pero siempre
recurriendo a marcar esa fina
línea entre lo maravilloso y lo
terrorífico.
De ahí que los directores que,
en esta edición del Festival de
Sitges, han optado por acercarse a los cuentos de hadas
devolviéndolos a sus raíces
más oscuras, tengan experiencia en el género de terror o,
al menos, una personalidad tan
extrema como la de Catherine
Breillat. Y es que la francesa
hace doblete con Barbe bleue
y La Belle endormie, versiones
estilizadas y erotizadas de ambos mitos, que utiliza para volver a explorar, como es habitual en su obra, los recovecos
de la sexualidad femenina. De
la misma forma que Marina de
Van, que ya había demostrado su atracción por la violencia
extrema con la personalísima
e inquietante Dans ma peau,
devuelve a Pulgarcito toda la
radicalidad y la exasperación
que caracterizaba a su versión
original. Incluso Intruders, con
la vocación mucho más comercial que le imprime Juan Carlos
Fresnadillo, también pretende
actualizar los cuentos de hadas desde un ángulo inquietante, terrorífico.
Los niños ya no son el público
objetivo de estos acercamientos extremos a los cuentos de
hadas, pero quizás sus padres
aún puedan aprender una o
dos cosas a través de la sabiduría tradicional que contienen
estas historias clásicas.
Tonio L. Alarcón
DIARI DEL FESTIVAL
12
Dijous 13 octubre 2011
30 ANYS DEL DIARI DEL FESTIVAL
QUARTA ETAPA: 2005-2010
Muñeco bailongo
Son les sis de la tarda d’un dia
de festival, crec recordar que de
l’edició de 2007, tot i que l’escena es repetirà al 2008 i 2009,
anys en què vaig treballar-hi com
a redactor. Malgrat la bona organització i el bon rotllo generalitzat, s’apropa el moment del
tancament del Diari: queda algun
text per acabar i moltes pàgines
per revisar. L’ambient al bunker
del soterrani del Meliá s’ha anat
viciant durant la jornada i la distesa harmonia habitual ha derivat
en una certa tibantor. Tothom reclama silenci i concentració, són
pocs els que queden asseguts a
les seves cadires: els redactors
s’espatarren per terra buscant
la ‘comoditat’ de la moqueta. La
tensió sembla impossible d’esquinçar... i ho seria de no ser
per l’esperit gamberro i encantador del gran Ricardo Reparaz.
Del no res, “el director” es treu
de la màniga un ninot mecànic
d’uns 40cm d’alçada, vestit amb
jaqueta daurada i amb pinta de
crooner made in Bollywood. “ON”
i comença l’espectacle: el ninot
belluga els malucs com posseït
pel Diable de Tasmania, mentre
canta a tot volum: e Mambahama hama-hama, hama-bamba
nama-hama e Tots els que vam
passar pel Diari aquells anys recordarem per sempre al “Muñeco bailongo”, i encara més al seu
propietari, el boss més professional, protector i cachondo que hagi
parit cap festival.
Manu Yánez
l’hotel. L’endemà, esmorzes amb
el diari i respires exultant com
qui desperta no sap on, i agafes
de nou el fusell i prems el play:
nova jornada. Com qui ha passat
per una emocionant batalla, que
no oblida mai aquells que el van
acompanyar. L’any següent et diuen que Abel Ferrara va muntar
un xou a la redacció i, sense serhi, sembla que ho pots recordar,
com si de tant en tant encara
fossis en aquelles catacumbes
plenes de pel·lícules.
Treballar en la redacció del diari Ingrid Guardiola
del festival va ser com passar per
la “mili” de la crítica cinematogràfica: textos i més textos, entrevistes, rodes de premsa, però, com
quan un torna d’un llarg viatge,
com es troba a faltar! Un equip
enorme, un ofici que mai no s’esgota, les catacumbes delirants de
la redacció i les pel·lícules, sempre elles. Després de deu hores
escrivint, tanques el diari, vas a
veure la sessió especial dedicada
a David Lynch i, a la sortida, entrada la matinada, com si encara
no haguessis abandonat la sala, El mític “Muñeco bailongo”
no trobes la manera de tornar a
Presentación:
“Sitges Factory”
El Espai Fnac acogió ayer la presentación de Sitges Factory, una
iniciativa en la que el Festival de
Sitges colaborará activamente
con La casa del cine, para formar
a nuevos cineastas especializados en el fantástico, según explicó ayer Mar Canet, la directora
de la escuela de estudios cinematográficos. Sitges Factory consistirá en un curso de realización de
cine fantástico y de terror, que
abordará aspectos tanto teóricos
como prácticos y que contará con
directores como Nacho Cerdá y
con críticos como Tonio L. Alarcón como profesores. El curso,
que empieza el próximo mes de
enero y termina a finales de junio de 2012, tiene el objetivo de
que los alumnos terminen realizando un cortometraje de género,
que se proyectará en la próxima
edición de Sitges. Para aquellos
que tengan interés en inscribirse,
decir que, presentando una entrada del Festival de este año,
habrá un descuento del 10% en el
importe de la matrícula. Este proyecto de La casa del cine cuenta
también con la participación de
SciFiWorld, Phenomena y la Fábrica del Terror.
Día del Festival
de Málaga en Sitges
El próximo viernes 14 de octubre
tendrá lugar el día del Festival
de Málaga en Sitges. La iniciativa, planteada por los dos festivales, consiste en que cada uno
de ellos dedique un día de programación al otro, creando así
una sinergia entre ambos certámenes, el de Málaga centrado en
el cine español y el de Sitges, en
el cine de género.
El Sitges-Festival Internacional
de Cinema Fantàstic de Catalunya seguirá con la colaboración
iniciada en la pasada edición del
Festival de Málaga con un acto
en la Sala Tramuntana del Hotel Meliá, en la que se debatirá
sobre el cine español de género,
en una mesa redonda dispuesta
para unir los motivos predominantes de estos dos festivales
nacionales.
La jornada seguirá con la presentación, en el marco de la sección Noves Visions-Especials, de
la película de Carles Torres Open
24h, filme que participó en la
Sección Oficial de la pasada edición del Festival de Málaga.
La culminación del día del Festival de Málaga en Sitges tendrá lugar en el Auditori con la
entrega de la Maria Honorífica
al director Pedro Olea, cineasta
que presenta, en la sección Sitges Clàssics, su película Akelarre,
de 1984.
Horarios de la jornada
11:00 Sitges Forum.
Sala Tramuntana
Mesa redonda: Cine Español. Gé­
nero e Identidad. Presidida por
Carmelo Romero y Ángel Sala.
16:30 Prado
Presentación de Open 24h. A
cargo del director Carles Torras;
la actriz Alicia Bocci, el director
del Festival de Málaga, Carmelo
Romero; Mirito Torreiro, crítico
de cine y miembro del comité
de selección del Festival de Málaga; la actriz Judith Uriach; e
Inga Arutyunyan, de la productora Zabriskie Films. 17:40 Prado
Post-Screening de Open 24h.
18:45 Auditori
Entrega de la Maria Honorífica a
Pedro Olea. A cargo de Carmelo
Romero y Ángel Sala.
DIARI DEL FESTIVAL
13
Dijous 13 octubre 2011
TERROR REAL EN LA AMéRICA PROFUNDA:
LAS CRÓNICAS DE JACK KETCHUM
“Elvis Presley, el rock’n’roll y
los dinosaurios me salvaron la
vida. Mis padres estaban fuera
de casa trabajando todo el día,
así que lo que yo más hacía era
leer y escuchar música”. Con esa
frase resume su infancia Jack
Ketchum, una niñez consagrada
a la ficción y a la fantasía que,
salvando las distancias, podría
ser la de muchos de los que
cada año venimos a ver cine a
Sitges. Ketchum es el autor de
“Al acecho” (1980), su primera
novela, que ha sido el germen
de The Woman de Lucky McKee.
La película, cuyo guión han coescrito McKee y el mismo autor,
vendría a ser una continuación
de “Al acecho”, que dio el salto
al cine con Offpsring, en 2009.
Todas las adaptaciones cinematográficas de su obra han podido
verse en Sitges.
Nacido en Livingston, Nueva
Jersey, con el nombre de Dallas
William Mayr, el escritor tomó
su pseudónimo de Tom ‘Black
Jack’ Ketchum, un forajido del
oeste americano. Y su obra indaga también en las raíces de
su país, no en el Far West, sino
en un variado catálogo de oscuras mutaciones del llamado
Sueño Americano. En las pulsiones inconfesables de los norteamericanos y la violencia que
anida en lo más profundo del
territorio estadounidense. “Me
gusta basarme en hechos reales. Creo que a menudo ya son
suficientemente
interesantes
como para no tener que recurrir a lo sobrenatural”, explica
Ketchum, que reconoce como
influencias a Stephen King, Robert Bloch (que fue su amigo
y mentor), Peter Straub, James
Herbert, Richard Matheson o
Ray Bradbury. “Cuando empecé
a escribir sí que me influenciaron algo las películas del ame­
rican gothic, como La matanza
de Texas. Pero si tuviera que
enumerar todo lo que me ha influido desde niño, nos pasaríamos horas…”, añade.
Los protagonistas de las novelas del escritor acostumbran a
sufrir, a pasarlo mal. Él niega
todo interés morboso al respecto. “Empiezo escribiendo personajes. Suelo centrarme en las
víctimas, pero no ofrezco crueldad por crueldad porque no es
lo que me gusta”. A Ketchum
le gusta jugar con la psicología
del castigo y la liberación: “Me
interesa la sensación de impotencia de una persona que está
a merced de algo o alguien, y
lo que ocurre cuando eso cambia, cuando la víctima se libera
y experimenta el poder tomar
el control”. En Red, por ejem-
plo, Brian Cox interpreta a un
solitario que, al ver como unos
chavales asesinas a su perro,
su mejor amigo, decide que ya
no le importa gran cosa la vida
y se plantea tomarse la justicia
por su cuenta.
Antes de poder dedicarse íntegramente a la escritura, Ketchum sirvió refrescos en el negocio de sus padres, fue maestro de escuela e incluso fue
agente literario del mismísimo
Henry Miller. Escribió para revistas musicales y otros medios, y
publicó algún relato corto antes
de que su primera novela saliera al mercado en 1980. Resulta
cuanto menos curioso que no
haya sido hasta la primera década del nuevo siglo que no se
hayan empezado a adaptar sus
novelas. Sus crudas historias
recuperan para el cine norteamericano temáticas y motivos
muy propios de la década de los
setenta. Ketchum no sigue con
demasiado interés el cine que
se hace ahora en su país: “sobre todo, si miras lo que se está
haciendo en Corea o Japón: te
das cuenta de que, hoy en día,
en los Estados Unidos, no hay
cosas muy intensas”.
DIARI DEL FESTIVAL
14
Dijous 13 octubre 2011
PROGRAMACIÓ
AVUI - DIJOUS 13
08:30 Auditori
S. O. F. Panorama
14:30 Auditori
S. O. F. Competició
16:30 Auditori
S. O. F. Competició
Marjane satrapi, vincent paronnaud.
França, alemanya, bèlgica, 2011. ‘90
Ben Wheatley. Regne Unit, 2011. 96’
Kevin Smith. EUA, 2011. 88’
14:30 Prado
Noves Visions-Ficció
17:15 Retiro
S. O. F. Panorama-Casa Asia
Poulet aux prunes
09:30 Retiro
S. O. F. Panorama-Casa Asia
Tormented
Takashi Shimizu. Japó, 2011. 83’
09:45 Prado
Noves Visions-Ficció
Coup de grace
(curt)
The Tempest
Julie Taymor. EUA, 2010. 115’
11:15 Retiro
S. O. F. Panorama-Casa Asia
Sector 7
Kim Ji-hoon.
Corea del Sud, 2011. 101’
12:30 Auditori
S. O. F. Competició
Womb
Benedek Fliegauf. Alemanya,
Hongria, França 2010. 107’
12:30 Prado
Noves Visions-Ficció
Project Nim
James Marsh. EUA, 2011. 99’
13:15 Retiro
S. O. F. Competició
Carré Blanc
Jean-Baptiste Léonetti. França,
Luxemburg, Rússia, Bèlgica,
Suïssa, 2011. ‘80
Ghost
(curt)
Kill List
Je maudis ma nuit
(Shall we ever meet
again) (curt)
The Day He Arrives
La casa del lago
(curt)
Red State
Shaolin
Benny Chan. Xina, Hong Kong, 2011.
131’
Hong SanSoo. Corea del sud, 2011.
79’
18:15 Prado
Seven Chances
15:00 Retiro
Anima’t
Monte Hellman. EUA, 2010. 122’
Road To Nowhere
Curts d’animació a
competició III
The Holy Chicken
of Life and Music
Conto do vento
(Tale of the Wind)
Drawer Hobs
Heavy Heads
Preferably Blue
Sponchoi Pispochoi
Mourir Auprès de Toi
(To Die by your Side)
Nullarbor
18:30 Auditori
S. O. F. Panorama
16:15 Prado
Noves Visions-Ficció
Marjane Satrapi, Vincent Paronnaud.
França, Alemanya, Bèlgica, 2011. ‘90
The Monster of Nix
112’
Cortina de Humo
(curt)
La belle endormie
82’
Twixt
Francis Ford Coppola. EUA, 2011. 90’
19:45 Retiro
S. O. F. Competició
Target
Michael Bartlett, Kevin Gates.
Regne Unit, 2011. 154’
20:30 Auditori
S. O. F. Panorama
Rasika
(curt)
Poulet aux prunes
21:00 Prado
Noves Visions-Ficció
Dernière séance
Laurent Achard. França, 2011. 81’
22:30 Auditori
Gala Méliès
Sessions Especials
El monje
Dominik Moll. Espanya, França, 2011. 97’
22:45 Retiro
S. O. F. Competició
The Woman
Lucky Mckee. EUA 2011. 110’
23:15 Prado
Noves Visions-Ficció
The Candidate
(curt)
22nd May
Koen Mortier. Bélgica, 2010. 88’
01:00 Auditori
S. O. F. Panorama
Suffer
(curt)
Dirty Silverware
(curt)
Sons of Chaos (curt)
A Lonely Place to Die
ESPAI FNAC
17:00 Apolo 18 L’aventura
americana de López Gallego
18:00 Bustillo i Maury
enfants terribles.
(Directors de Livide)
19:00 PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
DE GONZALO SUÁREZ: “EL
SÍNDROME DE ALBATROS”
BRIGADOON
15:00 ATC
Bollywood Evil Dead
17:00 Estrena Brigadoon.
The orphan killer
18:45 Sessió Especial.
The thing from another
world
Julian Gibney. Regne Unit, 2011. 98’
20:15 Homenatge a Jean
Rollin Les raisons de la mort
01:00 Retiro
S. O. F. Panorama
22:00 Estrena Brigadoon.
La masque de la Méduse
The Innkeepers
Ti West. EUA, 2011. 102’
Midnight X-treme
Grave Encounters
The Vicious Brothers. EUA, 2011. 94’
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
23:30 ATC
Kung Fu Magic
ÚltimA PROJECCIó
DIARI DEL FESTIVAL
15
Dijous 13 octubre 2011
PROGRAMACIÓ
DEMÀ - DIVENDRES 14
08:30 Auditori
S. O. F. Competició
14:30 Auditori
S. O. F. Competició
Alejandro Brugués. Espanya, Cuba,
2011. 94’
Hiroyuki Okiura. Japó, 2010. 120’
Juan de los Muertos
09:00 Retiro
S. O. F. Panorama
Tatsumi
Eric Khoo. Singapur, Indonésia, 2011. 98’
A Letter to Momo
Project Nim
14:30 Prado
Noves Visions-Dark Ficció
20:45 Auditori
S. O. F. Competició
Stefano Bessoni. Itàlia, 2010. 78’
Jaime Osorio Márquez. Argentina,
Colòmbia, Espanya, 2011. 100’
Krokodyle
09:30 Prado
Noves Visions-Ficció
14:45 Retiro
Oficial Fantàstic Panorama
Curts SOF Panorama 97’
Sion Sono. Japó, 2011. 129’
16:30 Prado
Noves Visions-Especial
Himizu
20:15 Prado
Noves Visions-No Ficció
James Marsh. EUA, 2011. 99’
El Páramo
21:00 Retiro
S. O. F. Competició
Sleeping Beauty
Julia Leigh. Australia, 2011. 102’
10:20 Auditori
S. O. F. Competició
Open 24h
Carles Torras. Espanya, 2011. 70’
22:15 Prado
Noves Visions-Ficció
Jaime Osorio Márquez. Argentina,
Colòmbia, Espanya, 2011. 100’
16:45 Auditori
S. O. F. Competició
Julie Taymor. EUA, 2010. 115’
11:00 Retiro
S. O. F. Competició
André Øvredal. Noruega, 2010. 103’
El Páramo
Womb
Benedek Fliegauf. Alemanya, Hongria,
França 2010. 107’
12:00 Prado
Sitges Clàssics
Akelarre
Pedro Olea. Espanya, 1984. 91’
12:15 Auditori
S. O. F. Competició
The Troll Hunter
16:45 Retiro
Anima’t
Full Metal Alchemist: The
Sacred Star of Milos
Kazuya Murata. Japó, 2011. 110’
18:30 Prado
Seven Chances
23:00 Retiro
S. O. F. Competició
Philippe Ramos. França, 2011. 92’
Benedek Fliegauf. Alemanya, Hongria,
França 2010. 107’
01:00 Auditori
Midnight X-treme
Jeanne Captive
18:45 Auditori
S. O. F. Panorama
13:00 Retiro
S. O. F. Panorama
Antonio Trashorras. España, 2011. 75’
Apollo 18
Gonzalo López-Gallego. EUA, Canadà,
2011. 86’
Te i fantasmes
(curt)
El callejón
19:00 Retiro
S. O. F. Panorama-Casa Asia
Sector 7
Kim Ji-hoon. Corea del Sud, 2011. 101’
01:00 Retiro
S. O. F. Panorama
Midnight X-treme
La nit + zombie
Trailer “The Walking Dead”
Le blanc c’est le milleur
(Funk Food)
(curt)
Cabine of the Dead
(curt)
Exit Humanity
DeadHeads
World of the Dead: The
Zombie Diaries 2
Episodios “High School of
Dead”
01:00 Prado
Midnight X-treme
Japan Madness
Tomie Unlimited
Employé du mois
(curt)
Karate-Robo Zaborgar
Trailer “The Walking Dead”
Ninja Kids!!!
Juan de los Muertos
Yakuza Weapon
22:45 Auditori
S. O. F. Competició
Alejandro Brugués. Espanya, Cuba,
2011. 94’
Magic Piano (curt)
The Prodigies
Antoine Charreyron. França, 2010. 90’
Coup de grace
(curt)
The Tempest
Bench Seat
(curt)
New Kids Turbo
Monster Brawl
Sex, Dogz and Rock’n’Roll
Womb
La noche + freak
Femme Fatales:
Haunted
(curt)
Trailer “Libra” (Femme
fatales)
Femme Fatales: Bad
Medicine
(curt)
Metal Creepers (curt)
ESPAI FNAC
16:00 Televisió de gènere:
Femme Fatales (TV Series).
Presentació d’una sel·lecció de
curtmetratges al voltant de
l’arquetipus de la femme fatal
17:00 El Reino de los Zombies.
Trobada amb Brett Pierce
(DeadHeads), Kekin Gates
(World Of The Dead) i John
Geddes (Exit Humanity)
19:00 Taller de
caracterització fantàstica
amb l’Institut Salvador Segui
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
SALA TRAMUNTANA
11:00
Festival Sitges i Festival
Málaga. Cinema Espanyol:
Gènere i Identitat
17:15
11-S: Deu Anys de Paranoia.
Universitat Blanquerna
Ramon Llull
BRIGADOON
14:00 Zombie Walk
Estrena Brigadoon. Bong
of the dead.
16:00 Presentación de la
fotonovela Desperate
Deadwife
17:00 Estrena Brigadoon
Eaters.
19:00 Presentació HadesNebula, Zombies Made in Spain
20:00 Presentació Terror
del Siglo XXI
21:00 Estrena Brigadoon
Morituris
23:00 Estrena Brigadoon
The unleashed
00:45 CineAsia
The neighbour zombie
ÚltimA PROJECCIó

Documentos relacionados