Dijous 13 d`octubre de 2011 · Número 8
Transcripción
Dijous 13 d`octubre de 2011 · Número 8
Dijous 13 d’octubre de 2011 · Número 8 DIJOU 01:00 h . RETISRO13 Pàg. 05 RED STATE Pàg. 06 TWIXT Pàg. 06 A LONELY PLACE to die Pàg. 05 TARGET www.sitgesfilmfestival.com DIARI DEL FESTIVAL 2 Dijous 13 octubre 2011 INFO TICKET ENTRADES (IVA inclòs) VENDA D’ENTRADES 8€: Secció Oficial Fantàstic a competició, Les entrades les podràs comprar a través de tots els canals de venda anticipada de ServiCaixa: · Internet (www.servicaixa.com) · Caixers de ServiCaixa · Call Center (902 33 22 11) Secció Oficial Fantàstic Panorama, SitgesFamily, Secció Oficial Noves Visions, Secció Anima’t, Secció Seven Chances, sessions especials 6€: Secció retrospectiva i homenatges (Sitges Clàssics). Menors de 14 anys per a la secció SitgesFamily 7€: Sessions Anima’t Curts, sessió SOFC Curts i sessió SOFP Curts 10€: Maratons, programa doble i sessions en 3D 12€: Maratons del 16 d’octubre, gala d’inauguració i gala de cloenda 4€: Classes magistrals (Sitges Fòrum) ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs) Abonament Matinée: 99€ Vàlid per a accedir a les sessions de l’Auditori, durant tot el festival, en la franja de les 8:30h - 10h - 12h - 15h (no inclou les sessions en 3D ni les maratons del 16 d’octubre). El pots comprar fins al 6 d’octubre, només a través de ServiCaixa. Butaca VIP: 290€ La manera més còmoda de no perdre’t cap pel·lícula des de la teva butaca preferent. Tindràs la teva pròpia acreditació i podràs gaudir de totes les sessions de l’Auditori durant tots els dies del festival, incloent-hi la inauguració, la cloenda i la marató de l’últim dia*. La pots comprar fins al 6 d’octubre, només a través de ServiCaixa. Localitat Numerada (LN) Les sessions de tarda, vespre i nit de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de butaques numerades. Amb aquesta entrada, per 2€ més, no hauràs de córrer per a aconseguir una bona localització. ABONAMENTS FANTÀSTICS** Descompte 20: compra 20 entrades per a 20 sessions diferents i t’aplicarem un descompte del 20%. Abonament de 10 entrades: compra 10 entrades per a 10 sessions diferents i t’aplicarem un descompte del 10%. Aquests Abonaments Fantàstics es podran adquirir a través del Call Center de ServiCaixa (902 33 22 11) i a les taquilles. VENDA D’ENTRADES PER A GRUPS a través de www.servicaixa.com CARNETS AMB DESCOMPTE** EL DIARI DEL FESTIVAL Coordinació Violeta Kovacsics Redacció Gerard Casau, Toni Junyent, Natalia Marín, Àlex Vicente Maquetació Juan Carlos Gómez, Stalyn Salazar, Francisco Valenciano (Estudio Fénix) Fotògrafs Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris Il·lustració Guillem Dols Voluntària Patricia Salvatierra INFO TRANSPORTS El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. I els possibles canvis en les projeccions del festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports: TREN* Consulteu tots els horaris, parades i preus a www.rodaliesdecatalunya.cat o bé al 900 41 00 41. TREN FANTÀSTIC! Del 6 al 16 d’octubre (ambdós inclosos) Tren directe Sitges – Barcelona (Sants) Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada. Preu del bitllet: 3.15€ (aquest trajecte) Vàlids els abonaments de RENFE i ATM. El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1:30h sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es veurà modificada. BUS DIÜRN I NOCTURN Monbús Consulteu tots els horaris, parades i preus: 938 937 511 / www.monbus.cat BUS URBÀ DE SITGES Vallpineda, Terramar i Llevantina. Consulteu tots els horaris, parades i preus: Transports Comtal: 902 302 025 20% de descompte en la compra d’entrades per als joves LKXA i MultiEstrella limitat al 5% de l’aforament de cada sessió. 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Club ServiCaixa, Carnet de Biblioteques CBB, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Casa Asia, Club FNAC Oci i Cultura, Socis Univers de la UPC, Targeta Amiga Desigual, majors de 65 anys, Club TR3SC, Club UOC i RACC Master. Els descomptes no són acumulables. El titular haurà de mostrar el DNI i el seu carnet de descompte a l’accés a les sales i a les taquilles. Es podran adquirir una entrada per carnet amb descompte, excepte els socis del TRESC que podran adquirir-ne dues. * Els titulars de la Butaca Vip podran accedir a les maratons del 16 d’octubre amb seient lliure (no seran numerades). ** Excepcions dels Abonaments Fantàstics i dels carnets amb descompte: no aplicables a les gales d’inauguració i cloenda, les maratons del 16 d’octubre, Abonament Matinée, Butaca VIP i Localitat Numerada. Del 6 al 16 d’octubre també es podran adquirir les entrades per a tots els dies i espais a les taquilles situades a l’Hotel Meliá Sitges (c/ Ramon Dalmau, s/n) i a les taquilles situades a l’Edifici Miramar (c/ Fonollar, s/n) de Sitges. Comissions: Entrades: Internet, caixers i mòbils: 0,9€. Call Center: 1,5€. Abonaments: Matinée: 10€. Butaca VIP: 20€. Fantàstic de 20 entrades: 10€. Fantàstic de 10 entrades: 5€. Per entrada o abonament en tots els casos. IVA inclòs. RECOLLIDA D’ENTRADES: Imprimeix les teves entrades per a tots els dies a qualsevol dels caixers de la xarxa ServiCaixa i també als terminals situats al costat de les taquilles de l’Hotel Meliá i Edifici Miramar durant el festival. Caixers de ServiCaixa més propers a Sitges: Carrer Major, 18 / Camí de la Fita, 1 / Av. Sofia, 8 / Carrer Parellades, 16 / Centre Comercial Oasi, 20-23 / Carrer Sant Honorat, 32 Recorda recollir l’entrada per al teu Abonament Matinée i Butaca VIP a ServiCaixa i bescanvia’l a la finestreta de recollida d’abonaments situada al costat de les taquilles de l’Hotel Meliá. TAQUILLES DEL FESTIVAL Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a: Taquilla Hotel Meliá (Sala Tramuntana). Del 6 al 16 d’octubre C/ Ramon Dalmau, s/n Horari: Des de les 9.00 h i fins a l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana. Taquilla Edifici Miramar. Del 6 al 16 d’octubre C/ Fonollar, s/n Horari: Des de les 9.00 h i fins a l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado. Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9.00 h en qualsevol dels espais només es podran adquirir anticipadament. Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i amb targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. És prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació. Es recomana que consulteu la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades. Per a més informació consulteu la web www.sitgesfilmfestival.com Punts d’informació del festival: · Hotel Melià (Sala Tramuntana) · Edifici Miramar · Oficina de Turisme (estació) DIARI DEL FESTIVAL 3 Dijous 13 octubre 2011 Bryan Singer rep el Gran Premi de Sitges L’equip d’Extraterrestre Lucky McKee i el seu equip a la presentació de The Woman Jean-Baptiste Léonetti, director de Carré Blanc Joseph Kahn a la presentació de Detention a l’Auditori Les escoles visiten les exposicions del Miramar DIARI DEL FESTIVAL 4 SESSIONS ESPECIALS Auditori 22:30 EL MONJE Cuarto trabajo del realizador francés Dominik Moll, especializado en inquietantes thrillers de rotundo éxito como Harry un amigo que os quiere y Lemming. El mon je es la historia de Ambrosio que, abandonado en su nacimiento a Dijous 13 octubre 2011 las puertas del Convento de los Capuchinos, es educado por los Hermanos. Al cabo de los años, se convertido en un predicador admirado por su fervor y temido por su intransigencia, se cree protegido y libre de toda tentación. La llegada de una misteriosa novicia removerá sus certezas y le llevará por el camino del pecado. El monje tentado está encarnado por Vicent Cassel, Gran Premi Honorífic del Sitges’10, y la demoniaca presencia que le tentará es el actor catalán Sergi López, que repite con el director francés tras encarnar al Harry de su segunda película, interpretación que le valió el premio al mejor actor europeo. López no es la única presencia nacional en esta coproducción franco- española plagada de conocidos rostros catalanes como el recientemente fallecido Jordi Dauder. La excelente banda sonora corre a cuenta de nuestro compositor más internacional, Alberto Iglesias. S. O. F. COMPETICIó Auditori 14:30 KILL LIST “Si Ricky Gervais o Mike Leigh fessin una pel·lícula de terror, potser s’assemblaria a això”. Així començava l’elogiosa crítica que Peter Bradshaw va dedicar a Kill List al diari britànic “The Guardian”. Podríem arrodonir el seu encertat comentari dient que és el projecte que hauria sortit dels seus cervells si haguessin acordat treballar junts durant una nit de borratxera al pub de la cantonada. I si tots dos fossin addictes als girs inesperats a mitja pel·lícula i els interessessin els assassins a sou i les sectes fonamentalistes. Per no desvetllar gaire sorpreses no podem donar-ne molts més detalls, tret que Kill List és la història de Jay, un mercenari traumatitzat per una feina a Kiev que no va acabar com ell esperava. De retorn a Sheffield, vuit mesos després, la seva vida quotidiana s’ha convertit en un infern, a causa d’un seguit de baralles èpiques amb la seva esposa. Fins que el seu amic Gal li proposa un petit encàrrec que conclouran a dues mans. Ja diuen que el millor que poden fer els depressius és tornar a la feina... Kill List sembla la filla bastarda de dos gèneres del tot diferents: el cinema social clàssicament subvencionat per la loteria nacional britànica i el terror de boscos endins. Per molt estranya que pugui sonar la fusió, ens trobem davant d’un sorprenent exemple d’horror de perfil kitchen sink, doncs, en què els moments de màxima tensió estan provocats per una kettle que xiula sorollosament. Més anglès, impossible. El cinema britànic ja ens havia acostat abans a la figura dels assassins en sèrie desocupats, avorrits o jubilats a la força, amb films plens de diàlegs enginyosos i imatges costumistes, com Sexy Beast i Escondidos en Brujas. Es diria que el director Ben Wheatley, format a la publicitat i que va debutar l’any passat amb la prometedora Down Terrace, intenta seguir el mateix camí, fins que agafa un desviament a l’últim minut en direcció al terror ocult de les situacions més quotidianes. No és estrany que Kill List, tot just estrenada al Regne Unit, hagi desconcertat el públic britànic. “No m’agradaria estar a la pell de l’equip de màrqueting”, ha reconegut Wheatley, un dels director que té en nòmina la divisió per al cinema de l’exclusiva discogràfica Warp, on editen Aphex Twin, Grizzly Bear i Boards of Canada. El Monje es la adaptación de la novela homónima de Matthew G. Lewis, que ya desde su publicación en 1796 fue un auténtico escándalo, siendo víctima de encendidas acusaciones de inmoralidad. En palabras de Dominik Moll “La historia me atrajo desde el primer momento por la mezcla de romanticismo y de fantástico, de temas edípicos y fáusticos, de tonalidades shakesperianas. Lewis tiene lo mejor del gótico inglés y la negrura propia del catolicismo español”. La sugerente lucha de fuerzas entre religión y tentación ha protagonizado poderosos títulos como Sous le soleil de Satan, La última tentación de Cristo o Black Narcissus y ha atravesado toda la filmografía de Luis Buñuel, quien ya intentó adaptar el relato de Lewis para la gran pantalla. NOVES VISIONS-FICCIÓ Prado 23:15 22nd of May En diversos moments de 4:44 Last Day On Earth, la fi del món segons Abel Ferrara, enxampem un catatònic Willem Dafoe mirant, gairebé tocant-la amb el nas, la pantalla de la televisió. Imatges i parlaments que s’atropellen els uns als altres. Queden poques hores perquè tot s’acabi, sigui el que sigui el que això signifiqui, i continua el discurs interminable del dolor i les lamentacions, un discurs que veiem, però que no sentim. Que no ens toca. L’11 de setembre de 2001 va ser una pel·lícula coral que encara no hem entès del tot. Però avui no som aquí per a parlar de Ferrara. Sam, el protagonista de 22nd of May, viu en aquesta bombolla dels dies que passen, assemblant-se massa els uns als altres. Fins que esclata una bomba al centre comercial on treballa de vigilant. I sent crits, i mor gent, d’altres se’n salven, però de cop i volta sap que ara ja és, amb totes les lletres, el supervivent d’una catàstrofe. L’any 2007, el Festival de Gijón va descobrir-nos el talent de Koen Mortier, un cineasta visceral que amb Ex Drummer, el seu primer film, obria un nou episodi en la història de la comèdia belga del mal rotllo, l’exponent més clàssic de la qual seria Sucedió cerca de tu casa, premi a la millor pel·lícula a Sitges’92. A 22nd of May, el seu segon llargmetratge, modera l’ebrietat visual i l’aposta per la lletjor del seu debut en favor d’una hipnòtica atmosfera de malson urbà, seguint el viatge interior d’un home que malda per treure’s del cap les pertorbadores escenes que ha presenciat. Alhora, anirà trobant-se alguns dels supervivents de l’explosió, que compartiran amb ell les seves tragèdies –i comèdies– personals. La de Mortier promet ser una de les obres més aclaparadores de Sitges’11. Una pel·lícula que ambiciona esquinçar les nostres seguretats i la cuirassa d’indiferència en la qual ens refugiem quan llegim o veiem a la televisió notícies particularment dramàtiques. Una poesia trista i feroç sobre la capacitat de l’ésser humà per a deixar-se sacsejar. DIARI DEL FESTIVAL 5 Dijous 13 octubre 2011 S. O. F. COMPETICIÓ Retiro 19:45 TARGET A Alexander Zeldovich se le conoce como el “Malick ruso” por la extraña y prolongada periodicidad de sus trabajos. Como consecuencia, lo mismo que sucede con el director americano, cada nuevo trabajo de Zeldovich es todo un acontecimiento. Hace ya diez años del estreno de Moscow película que dibujaba gran parte del universo que recoge Target y que bien podría verse como su secuela. En ambas ha colaborado con el reputado novelista Vladimir Sorokin, autor que denuncia totalitarismos bajo un prisma de ciencia ficción. Zeldovich presenta un mundo distópico situando su acción en la Rusia de 2020. Momento en el que el país estará en auge y gozará de prosperidad y estabilidad gracias a la construcción de una supercarretera que le comunica con Paris. El cuarteto protagonista pertenece a la élite moscovita: Víctor ejerce de ministro responsable de los bienes naturales de la nación, Zoya es su esposa (una ama de casa obsesionada por la belleza), su hermano Mitia es una celebridad televisiva y Nicolai un coronel al que le ha sido asignada la misión de velar por la seguridad del entramado ferroviario del país. A pesar de que el dinero no les falta, aspiran a recuperar de manera obsesiva la juventud y la felicidad. Pronto descubrirán que en algún remoto lugar de las montañas de Altai (en la frontera con Mongolia), una planta secreta en la que se halla un antiguo instituto de astrofísica de la era soviética esconde un contenedor gigante conocido como “el objetivo”. Cualquiera que pase cierto tiempo en su centro, disfrutará de una fuente de la juventud, en la que la mente y el cuerpo pueden gozar de un permanente rejuvenecimiento. Con este argumento la película de Zeldovich remite directamente a otro gran clásico de cine ruso: Stalker, de Andrei Tarkovski, el viaje de tres hombres a través de un lugar post apocalíptico donde buscan una habitación capaz de cumplir los más recónditos deseos de las personas. Target es un extraordinario, extravagante y ambiciosos ejercicio en el que tiene cabida la sátira social, el comentario político y el dilema moral y que incluso deja un hueco para la moraleja más simple pues Zeldovich nos recuerda que la auténtica juventud y la belleza eterna residen más en nuestra mente que en nuestro cuerpo. Una película para los amantes del futurismo retro con toque social en la línea de Fahrenheit 451. S. O. F. PANORAMA AUDITORI 08:30, 20:30 poulet aux prunes Contra tot pronòstic, Marjane Satrapi ha canviat l’animació per l’acció real. Després de l’èxit apoteòsic de Persépolis, l’adaptació al cinema del doble volum autobiogràfic en què explicava com va viure la seva joventut a l’Iran de la revolució islàmica, Satrapi s’ha proposat un repte a si mateixa: traduir en imatges un altre dels seus còmics, “Pollastre amb prunes”, però aquesta vegada amb actors de carn i ossos. “Si sóc artista és per no haver de fer sempre el mateix. Si no, m’hagués fet funcionària”, assegura la dibuixant iraniana, exiliada a París des de la seva joventut, on s’ha convertit en una de les grans renovadores del còmic francès com a integrant de la prestigiosa editorial L’Association. Satrapi s’inspira en una història que va escoltar un cop en veu de la seva mare: la d’un oncle músic que va passar la vida intentant retrobar el so d’un violí trencat (que substitueix el tar del còmic, instrument de la tradició iraniana amb una sonoritat menys cinematogràfica). Ni el millor dels Stradivarius contenta les seves orelles: res no és comparable a aquelles melodies idealitzades, convertides en una mena de recordatori d’aquell amor de joventut que va acabar perdent de vista, igual que Satrapi fa setze anys que no trepitja el seu país natal. Un dels canvis de la pel·lícula és que Satrapi ha acolorit el blanc i negre del seu propi còmic, introduint una gamma cromàtica de tons apagats que remet a la nostàlgia per la pàtria perduda. És com la pel·lícula que Douglas Sirk podria haver rodat si hagués nascut en una família d’artistes de Teheran, amb un afegit d’irreverència que lliga amb la personalitat de la il· lustradora. Els personatges són deliberadament antipàtics i la vida ha devastat, als seus ulls, tota esperança en un happy end. Però la millor de les novetats és l’elecció d’un repartiment de luxe, amb el sempre interessant Mathieu Amalric al capdavant, que deixa en préstec els seus ulls de Smith es podria definir millor com un thriller polític d’acció tal com el podia haver plantejat Larry Cohen, és a dir, en un estil barat, de sèrie B, però carregant de contingut les seves imatges. Actual, intel·ligent i cru, gairebé sense notes d’humor, el film deu part de la seva força a la terrorífica interpretació de Michael Parks, l’actor a qui Tarantino va tornar a posar en òrbita amb Kill Bill. Atenció als gairebé quinze minuts que dura el furibund discurs que pronuncia el personatge de Parks, davant dels seus fidels i d’un jove emmordassat, el qual tenen previst sacrificar. Un canvi d’escenari radical per als nois protagonistes, que cauen en mans d’una secta cristiana quan tot just unes hores abans es trobaven ebris i mig despullats en una caravana, a punt de celebrar un sòrdid gangbang amb la guanyadora d’un Oscar Melissa Leo... Aquí no hi surt cap dels actors habituals de la trilogia de Nova Jersey, però, a més de Parks i Melissa Leo, hi tenim Stephen Root i John Goodman, que interpreta l’agent de l’FBI a qui s’encarrega dirigir el caòtic i violent operatiu contra la granja on s’amaguen els fonamentalistes. El reverend Cooper de Red State, segons explica el mateix Kevin Smith, està inspirat, en part, en Fred Phelps, el líder de l’Església Baptista de Westboro, que va denunciar Smith arran de la polèmica estrena de la pel·lícula en el darrer Festival de Sundance. Avui podrem veure-la aquí, a Sitges, i celebrar el furiós cop de puny sobre el mapa nord-americà del cineasta de Nova Jersey. S. O. F. COMPETICIÓ Auditori 16:30 RED STATE Quan Kevin Smith va anunciar que faria una pel·lícula de terror, molts no ens ho vam creure. Sobretot tenint en compte que, fins ara, la premissa fundacional del seu cinema havia consistit en dos o tres amics parlant de pel· lícules i de relacions sentimentals. Però era veritat. El director de Perseguint l’Amy –una de les seves millors pel·lícules, que ell mateix va presentar a Sitges el 1997−, en el més inesperat dels girs que podia experimentar la seva carrera, assenyala amb el dit, en una obra contundent i rabiosa, el fonamentalisme religiós que escampa aquest peculiar missatge d’odi i intolerància disfressats de caritat cristiana arreu dels Estats Units. Més que no pas exactament cinema d’horror, la pel·lícula de DIARI DEL FESTIVAL 6 Dijous 13 octubre 2011 gripau melancòlic al protagonista. Amb seu costat hi ha Golfi Isabella Rossellini, Jamel Debbouze i, en una petita intervenció, Chiara Mastroianni, que ja va posar veu a la Marjane de Persépolis. Per sobre de tots ells, destaca una espectacular Maria de Medeiros, que aconsegueix tornar vulnerable el personatge estereotipat de dona rígida i castradora que li havia tocat interpretar. S. O. F. PANORAMA Retiro 01:00 The Innkeepers Ti West nunca falla a la cita. Y además de ser puntual, resulta que siempre cumple con creces con S. O. F. PANORAMA Auditori 18:30 Twixt Al habla Francis Ford Coppola: “En esta etapa de mi vida, pienso cada película que emprendo bajo tres condiciones: debe ser una historia original mía, tiene que contener algún elemento personal y debe ser autofinanciada”. Al legendario director de Apocalypse Now ya no le hace falta demostrar nada. De ahí que, en sus últimos filmes, como Youth Without Youth (vista en Sitges’09), haga simple y llanamente lo que le place, dando rienda suelta a sus pulsiones creativas. Cuenta también Coppola que la inspiración para Twixt, su última película, le sobrevino estando de viaje por Turquía, tras una borrachera de raki, un licor tradicional del país. Esa noche tuvo un tétrico sueño en el que una niña fantasmal le guiaba a través de un bosque, en el que llegaba a tener una charla con el mismísimo Edgar Allan Poe, cuya obra el director había releído recientemente. A la mañana siguiente, lo tenía claro: el sueño no solo había sido una especie de epifanía que atañía personalmente a distintos aspectos de su propia vida sino que, además, era una premisa perfecta para una película de terror. De esta manera, Francis Ford Coppola regresa al género con el que debutó en el cine, en 1963 y auspiciado por Roger Corman, con Dementia 13. Narrada por la ilustre voz de Tom Waits, Twixt es un cuento gótico protagonizado por Val Kilmer y Bruce Dern, con Ben Chaplin interpretando a Poe. Un delirio con 3D interactivo –solo habrá que ponerse las gafas en algunas escenas– y la participación del genio de la música electrónica Dan Deacon en la banda sonora, junto a Osvaldo Golijov, que ya trabajó con Coppola en Youth Without Youth. Kilmer interpreta a Hall Baltimore, un escritor crepuscular de gira por un pequeño pueblo de la América Profunda, donde se verá envuelto en una serie de asesinatos, al mismo tiempo que una niña fantasmal se introduce en sus sueños. El personaje de Kilmer guarda más de un paralelismo con la carrera cinematográfica del propio Coppola, que ha rodado gran parte de la película en su rancho californiano. Sitges, el más heterodoxo de los festivales, hace coincidir el mismo día en el Auditori a Kevin Smith, que presenta su Red State, y a Francis Ford Coppola, autor de algunos clásicos básicos de la Historia, así, en general, del cine. Smith se estrena en el cine de género y Coppola vuelve a sus orígenes. Habrá que comprobar hasta qué punto puede aterrorizarnos el hombre que una vez viajó al corazón de las tinieblas. el género. Con The Trigger Man asombró al convertir un espacio abierto como es un bosque en algo sumamente claustrofóbico y con The House of the Devil echó un vistazo al pasado del cine de casas encantadas combinando el respeto por lo retro con la frescura de un recién llegado. En cualquier caso, West siempre trabaja los espacios con precisión de cirujano. Con The Innkeepers, el lugar señalado es una posada en horas bajas. En ella solo reside una mujer que ha huido de su marido junto a su hijo pequeño, una antigua estrella de la televisión dada a la bebida y dos trabajadores que deberán pasar allí la noche antes de que el decrépito hotel cierre definitivamente. Como marcan los cánones en el cine de Ti West, la cámara apenas abandona ese espacio reducido. Y como marcan los cánones del género, los fantasmas no tardarán en aparecer. La sorpresa llega en forma de sustos varios, pero también de la mano de un elemento poco visto hasta la fecha en el cine de West: el sentido del humor. En The Innkeepers, al joven cineasta le interesa tanto el terror como la ironía. Sabe que tiene entre manos un artilugio dispuesto para encandilar a los fans, que maneja a su antojo los códigos genéricos y que también compone uno de los retratos de la juventud más sinceros que se recuerdan. Antes de que el espectro de una mujer que fue sepultada en el caserón comience a atemorizar a los dos protagonistas, West nos deleita con borracheras, dudas y posturas de jóvenes trabajadores aburridos sobre el mostrador. Pero eso es solo la introducción: como dictan los designios del terror, los sustos no tardarán en aparecer. S. O. F. PANORAMA AUDITORI 01:00 A LONELY PLACE TO DIE “Un thriller de altura”. Esta expresión, que tan alegremente se utiliza para describir cualquier película minimamente inquietante, adquiere su pleno sentido en un título como A Lonely Place to Die. Y es que, como deja claro su espectacular secuencia de apertura, elegir como escenario las montañas de Escocia es asegurare la carta del vértigo, físico y emocional. Aunque también exija sus sacrificios: el director Julian Gilbey tuvo que entrenarse in situ para conocer lo que se sentía al estar colgado sin apenas asideros que te separen de una mortal caída al abismo. Esa experiencia se traslada, y de qué manera, a una puesta en escena electrizante, que no duda en pegar la cámara a los personajes e, incluso, adoptar un punto de vista subjetivo en algunos momentos clave. Pero para poder canalizar la tensión es necesaria una historia con gancho, por lo que Gilbey y su hermano Will han apuntalado su guión en unos personajes creíbles y carismáticos, enfrentados a una situación peliaguda: Un grupo de amigos aficionados al montañismo encuentran, en mitad de la nada, a una niña que ha sido enterrada viva. Tras rescatarla, intentarán dirigirse al pueblo más cercano, pero los captores de la pequeña les observarán de cerca, e intentarán impedir su huída con una precisión letal. Ya hay quien ha calificado A Lo nely Place to Die como el mejor film de acción “montañista” desde Máximo riesgo, y no hay para menos: Gilbey combina un ritmo trepidante con el realismo más descarnado, palpable en unas explosiones de violencia estremecedoras, mostradas de forma DIARI DEL FESTIVAL 7 Dijous 13 octubre 2011 descarnada pero sin necesidad de subrayados. Y no podemos terminar sin remarcar la presencia, a la cabeza del reparto, de la siempre espléndida Melissa George, quien tras llamar la atención con sus apariciones en Dark City o Mul holland Drive ha terminado convirtiéndose en una de las musas del mejor cine de género gracias a sus papeles en filmes como 30 días de oscuridad o Triangle. Un último consejo: cuando la estés disfrutando (o sufriendo, depende de cómo se mire), ni se te ocurra mirar hacia abajo. Podrías marearte. SEVEN CHANCES prado 18:15 road to nowhere Pedra angular del cinema independent dels primers setanta als Estats Units i autor d’una road movie llegendària titulada Carretera asfaltada en dos di recciones, Monte Hellman també és conegut com a descobridor de Quentin Tarantino i productor del seu debut, Reservoir Dogs, que en un moment donat s’havia plantejat dirigir. Tarantino acabaria tornant el favor al seu padrí durant la Mostra de Venècia de 2010, en què actuava de president del jurat, traient-se del barret un premi en reconeixement a tota la seva trajectòria. En aquell mateix festival, després de vint anys allunyat de les càmeres, reapareixia un Hellman físicament envellit, però en plena forma creativa, tot i haver-se passat vint anys allunyat del cel·luloide. El seu retorn es titula Road to Nowhe re, una pel·lícula que n’amaga una altra. La primera és la que veu l’espectador. La segona, la que roden els protagonistes d’aquest relat emparentat amb Mulholland Drive. El fictici Mitchell Haven –atenció a la coincidència d’inicials– pretén rodar un film sobre la mort d’un influent polític de Carolina del Nord, que podria amagar una conspiració criminal. El cineasta contracta una actriu de qui s’enamora en una fracció de segon, que podria estar implicada en l’escàndol. Mentrestant, apareix una molesta bloguera determinada a desentrellar els fets per poder deixar-los a la intempèrie. Obsessionat amb el càsting, Hellman ha escollit una protagonista com Shannyn Sossamon, actriu de bellesa pertorbadora que apuntava maneres com a estrella en potència, abans de ser descartada per un Hollywood que no dubta en excloure els actors poc dòcils i encara menys classificables. Al seu costat, la blog ger indiscreta adopta els trets d’una altra intèrpret de carrera francament malaurada, Dominique Swain, que va ser la Lolita de la versió d’Adrian Lyne abans de caure en el més absolut dels oblits. I una última curiositat en aquesta pel·lícula plena de plecs inquietants: el guió ha estat signat per Steven Gaydos, editor de Variety, la revista professional de referència, amb qui Hellman ja havia col·laborat en les seves pel·lícules dels vuitanta, com ara Blind Terror. S. O. F. panorama-casa asia retiro 11:15 sector 7 A lo largo de la década de los setenta, en Corea tenían la ilusión –que terminó quedándose en mera fantasía– de ser algún día una de las naciones a la cabeza del petróleo y el gas natu- ral mundial. El Sector 7 era una plataforma de extracción ubicada entre la coreana Isla Jeju y la isla Kyushu, en el archipiélago de Japón. Se pensaba que allí, en el fondo marino, las reservas de esos dos combustibles eran abundantes, lo que generó más de un rifirrafe diplomático entre Japón y Corea. En la actualidad, sin embargo, el Sector 7 es un lugar tan crepuscular como lo fue el Oeste en las mejores pelí- culas de Sam Peckinpah. A falta de petróleo, un escenario propicio para las vísceras y esas cosas. Sector 7 ha sido uno de los bombazos de la taquilla coreana este verano, y no es para menos: una espectacular monster movie que, a su vez, es la primera película de Corea del Sur en utilizar el sistema Imax 3D. Al grupo de mineros que protagoniza la película de Kim Ji-hoon les dan la orden de abandonar definiti- exacta del padre que jamás conoció, en Rebecca se irá despertando una ambigua sensación entre el instinto maternal y el deseo de recuperar a su amor perdido. La locura de la preservación de lo amado a cualquier precio es el tema principal de esta película. El acierto de Benedek Fliegauf es tomarse el tiempo adecuado (quizá demasiado para el espectador ávido de sangre y de emociones fuertes) en las fases del amor, de la muerte y de la vida en Rebecca, cuyo desarrollo emocional perfecto consigue que el dilema moral que presenta la última parte del metraje se traslade de su protagonista al espectador. La atmósfera opresiva es reforzada por el aislamiento extremo en el que viven los personajes, que tanto recuerda a la última película de su compatriota Béla Tarr. La radical propuesta contrasta con el rostro plácido de Eva Green, cuyo descenso a los infiernos le valdrá sin duda el reconocimiento de la crítica internacional, y la belleza fría del paisaje, un lugar cualquiera del norte de Europa que Fliegauf no ha querido ubicar. La película se mueve en un terreno que nos recuerda inevitablemente a aquel otro gran trabajo en el que una mujer adulta creía poder enarmonarse de un niño, la bellísima Birth de Jonathan Glazer, o a otras que han traspasado descaradamente el tabú como Spanking the Monkey o Ma Mere y hasta rememora la locura de la madre que más ha querido a su hijo: la señora Bates. S. O. F. COMPETICIÓ Auditori 12:30 WOMB A pesar de la radicalidad de su tema, Womb es el trabajo más convencional de Benedek Fliegauf, director todoterreno que, a pesar de su juventud, se ha desenvuelto con éxito en el campo del videoarte, del documental y del largometraje de corte experimental. Ya desde su título (en inglés, Womb significa útero) el director de origen húngaro nos advierte de la claustrofobia de este drama íntimo y soterradamente fantástico situado en un futuro indeterminado. Womb es la historia de Rebecca, quien tras haber enviudado prematuramente decide perpetuar la vida de su pareja fallecida clonando su ADN y gestando un hijo con él. Pasarán los años y mientras vemos cómo el niño se va convirtiendo en réplica DIARI DEL FESTIVAL 8 vamente la exploración. Todos parecen estar de acuerdo en volver a tierra firme, pero Cha Hae-jun, “la Angelina Jolie coreana” según los productores del filme, sigue creyendo en el nuevo amanecer coreano. Convence a sus compañeros para echar un último vistazo, sin saber que los está condenado, en realidad, a enfrentarse a un enorme monstruo surgido de las profundidades, cuyos juguetones tentáculos están ansiosos por palpar, mancillar y trocear carne humana. Si creíais que The Host era la monster movie coreana definitiva, vuestras convicciones van a ser puestas a prueba por Sector 7, una trepidante cinta de acción y terror que deja a un lado el subtexto político que tenía la película de Bong Joon-ho para sumergirnos, nunca mejor dicho, en una serie B, tridimensional, sí, pero tan frenética y cachonda como las películas de terror con monstruo de toda la vida. S. O. F. panorama-casa asia retiro 17:15 sHAOLIN Shaolin es una superproducción plagada de estrellones que arrasó en la taquilla china a principios de 2011. No es fácil hacer coincidir en la pantalla a dos auténticas leyendas de la cinematografía oriental como son Andy Lau y Jackie Chan; que aquí, además, comparten cartel con otras figuras emergentes como Nicholas Tse y la guapísima Fan Bingbing. Todo un elenco de garantía para un filme que tiene tanto de puro entretenimiento como de alegato sobre los valores de las ar- Dijous 13 octubre 2011 tes marciales, del budismo y de la cultura del Wushu. Tomando como base temas universales como la traición, la mentira y la redención, la trama nos sitúa en los primeros años de la República China, cuando los señores de la guerra y las potencias occidentales libraban constantes batallas para expandir su poder. El joven líder del ejército Hao Jie y su hermano encuentran poca resistencia a la hora de invadir la ciudad de Dengfeng, muy cercana al Templo de Shaolin. Cuando los monjes del templo den cobijo a los heridos, los arrogantes militares montarán en cólera, iniciando una épica lucha. Andy Lau nos ofrece una de las interpretaciones más conmovedoras de su carrera dando vida a un hombre arrogante y calculador que sufre una transformación de 180 grados bajo la tutela de los monjes Shaolin. Lau sorprende con una actuación matizada y reflexiva, mientras que Jackie Chan, en el rol de cocinero del templo, no defraudará a sus seguidores. Reverdeciendo viejos laureles, nos regala una de las escenas de acción más trepidantes y divertidas de todo el filme, en la que utiliza sus habilidades culinarias para derrotar a los soldados invasores. Si a todo esto añadimos que la dirección corre a cargo de Benny Chan, un auténtico maestro a la hora de proponer ejercicios amenos y distraídos (New Police Story e In visible Target dan buena prueba de ello), y que las ingeniosas coreografías vienen firmadas por los prestigiosos Corey Yuen y Tak Yuen, el espectáculo está garantizado. Recomendada con fervor a todos aquellos amantes de los relatos épicos con peleas de todo tipo. Anglaterra per sempre: nou fantàstic britànic Molt s’ha parlat ja de les noves generacions del fantàstic espanyol o francès. Totes dues estan àmpliament representades al Festival d’enguany i ja havien proporcionat alguns dels instants més memorables de les últimes edicions. Tot i això, el seu (merescut) renom ha tingut com a contrapartida que ens oblidem una mica del que podria estar passant a altres parts d’Europa. Per exemple, el Regne Unit. És cert que, des de l’ocàs de popularitat de la Hammer, la producció de gènere britànic ha viscut moments de certa dispersió, matisada amb incontestables explosions de talent, com va ser el cas de Clive Barker a la dècada dels vuitanta o, una mica més tard, de Richard Stanley. Faltava, però, trobar una generació de cineastes capaços de prendre el pols al seu temps i traduir-lo en forma de peces de gènere. Afortunadament, fa uns anys que aquesta situació ha canviat de forma considerable. Podríem situar el temptatiu “punt zero” d’aquest nou panorama ara fa deu anys, amb l’èxit internacional de 28 días después. Danny Boyle, que ja tenia al seu darrere pel·lícules tan importants com Trainspotting, demostrava als directors joves que era possible retratar escenaris i personatges típicament britànics integrant-hi amb naturalitat l’element fantàstic. A més de fer-nos discutir sobre si allò que estàvem veient era una pel·lícula de zombis o d’infectats, però això ja és un altre tema... Poc després arribarien Dog Sol diers i My Little Eye (La cámara secreta), dues pel·lícules molt significatives per la frescor que van aportar al gènere. Una traslladava la temàtica dels homes llop a un ambient de sàtira bèl·lica, mentre que l’altra apostava per una posada en escena que mostrava l’acció només a través de cameres de vigilància, una opció que potser ara no ens sorprendria tant, però que llavors realitzava un àcid comentari sobre la moda televisiva del Gran Hermano. També són pel·lícules importants perquè ens van descobrir dos noms que esdevindrien fonamentals: Neil Marshall i James Watkins. El primer, després de debutar amb Dog Soldiers, va confirmar el seu talent amb la brillant The Descent. Watkins, guionista de My Little Eye, va fer el salt rere la camera uns anys després amb Eden Lake. Són exponents d’un trasllat de l’horror a paratges ru- rals o naturals, ja sigui de forma fantàstica o, com en el cas de la segona, torbadorament realista. Aquesta via és la que han explotat precisament realitzadors com Julian Gilbey a A Lonely Place to Die (veure pàgina 6) o Ben Wheatley, amb el pervers costumisme de Down Terrace i Kill List (veure pàgina 4). També cal remarcar l’important paper que la televisió ha jugat en la bona salut del gènere: sèries o minisèries com Life on Mars, Dead Set o Misfits són títols destacats en la història del fantàstic recent i mostren, especialment aquesta última, un molt bon ull a l’hora de connectar amb els interessos i preocupacions d’un públic jove, com també ocorre a Attack the Block. D’alguna manera, capturen els elements més enrarits d’una tensió que va esclatar amb la setmana de disturbis del passat mes d’agost. Quelcom s’està removent a la Pèrfida Albió. Quelcom fosc i apassionant. És l’arribada d’una nova generació, d’una nova mirada que arriba a les pantalles en el mateix moment que el logotip de la Hammer torna a fer-se visible després de molts anys a la penombra. El cercle es tanca: Anglaterra per sempre. DIARI DEL FESTIVAL 9 Dijous 13 octubre 2011 ENTREVISTA: julien maury y alexandre bustillo “Hasta ahora, las películas de terror francés recientes eran thrillers con elementos gore. Con Livide, queríamos hacer algo puramente fantástico” La tira de GUILLEM DOLS Han transcurrido cuatro años desde À l’intérieur. ¿Qué ha pasado durante este periodo de silencio? AB: Cuando terminamos À l’intérieur comenzamos a desarrollar un proyecto llamado “Neige”, con un productor francés. En paralelo, trabajamos en un par de proyectos en Estados Unidos: “Hellraiser”, para los Weinstein, y “Halloween 2”, la continuación de la película de Rob Zombie. Para el primero, no nos entendimos con el guión; y el segundo cayó en beneficio de Rob Zombie, que es más conocido que nosotros. Así que volvimos a Francia, de nuevo con “Neige”, que tampoco se pudo hacer. En Francia es imposible hacer una película de más de dos millones de euros y “Neige” exigía unos seis millones. Fue entonces cuando escribimos otra película: Livide. ¿Cómo nace Livide? AB: Nace de la idea de rendir homenaje al cine que nos gusta, que es lo que también nos impulsó a hacer À l’intérieur. En aquella ocasión, la referencia era el slasher americano. Livide, en cambio, tiene un espíritu más europeo: es un homenaje a las películas de la Hammer, que adoramos, de los años sesenta; y al cine de Dario Argento de los setenta, como Sus piria. Tratamos de mezclar estas dos influencias. Queríamos hacer un filme fantástico, pues, hasta ahora, las películas de terror francés recientes eran muy realistas, eran thrillers con elementos gore. Es el caso de Martyrs, Frontière(s) y también de À l’intérieur. Con Li vide, queríamos hacer algo puramente fantástico. Parecería que el cine de vampiros está de moda. AB: El vampiro siempre estará de moda: es una figura muy interesante. Nosotros tratamos de hacer algo distinto, huir de elementos como la cruz, los ajos... En realidad, intentamos continuamente huir de la palabra vampiro: en la película no se menciona y durante toda la gestación del proyecto procuramos no nombrarlo. Quisimos borrar cualquier rastro de los clichés del cine de vampiros. Nuestra aproximación es un poco más realista: por ejemplo, los vampiros suelen morir al sol; en cambio, a nosotros nos inspiró más la enfermedad de los niños de la luna. JM: Comenzamos con Livide cuando aun no existía la saga Crepúsculo. Cuando se estrenó dijimos: ¡mierda! Bueno, existían los libros, pero aun no habían sido llevados al cine. AB: A nosotros no nos gusta mucho Crepúsculo, pero, en cualquier caso, los libros de Stephanie Meyer sí que tienen una cierta vocación de cambiar las cosas: por ejemplo, los vampiros están tranquilamente a la luz del día. À l’interieur tenía como heroína a una mujer embarazada. En Livide, la figura de la madre vuelve a ser esencial. Además, soléis trabajar historias con mujeres como protagonistas. JM: Es más interesante filmar mujeres (ríe). En el fondo, creo que fuerza la empatía del espectador. Una mujer es más frágil, sé que son clichés... pero poner a una mujer en peligro funciona bastante bien. En el caso del papel de Béatrice Dalle en À l’intérieur, creíamos que era más interesante tener “un malo” que fuera mujer. En Livide pasa lo mismo con el personaje de Deborah Jessel. AB: Hay otro hecho destacable, que nos ha marcado: entre las dos películas hemos sido padres. Bueno, cada uno por su lado (ríe). Creo que esto se puede ver en la película. En un plano más estético: hay una diferencia entre la concepción de la imagen exterior del inicio del filme y la del interior de la casa. AB: Queríamos comenzar con cierto realismo para ir avanzando hacia el fantástico. Pasamos de lo real a una atmósfera y colores casi oníricos, fantasmagóricos. Bromeábamos con la idea de que el principio de la película se pareciese al cine realista de Mike Leigh o de Claude Chabrol y que la parte de la casa fuera como un filme de Argento, lleno de color y con una imagen más trabajada. Desde el interior: la financiación del cine de género en Francia “El cine francés está muy protegido gracias a una legislación que dice que por cada entrada vendida sale dinero destinado a la producción nacional. Esta es la situación general, pero el cine de género queda al margen; porque son las televisiones las que ponen el dinero y les interesa financiar un tipo de cine que pueda ser exhibido en prime time, en un horario familiar. Así, es muy difícil que un productor se arriesgue con un proyecto de terror o fantástico. La imagen idílica del cine de género francés se crea desde fuera. Desde el interior, en cambio, la situación se ve de manera muy distinta. Cada vez que nosotros, Xavier Gens o cualquier otro hacemos una película, oímos la misma frase: aprovecha, porque esta será la última. Por suerte existen productoras como La Fabrique de Films. En Francia, una película de género suele tener un presupuesto de un millón, dos como mucho: para Li vide hemos contado con el mismo presupuesto que para À l’intérieur.” DIARI DEL FESTIVAL 10 Dijous 13 octubre 2011 Entrevista:César Ducasse i Mathieu Peteul Dark Souls és una pel·lícula de pressupost molt baix. Aquest fet, com ha afectat el procés de gravació? MP: Vam començar a treballar en la pel·lícula a mitjans del 2007 i, en efecte, teníem un pressupost força baix. Les diferents fases de rodatge es van veure interrompudes per llargues aturades. Havíem de fer només preses úniques. La dedicació dels actors va ser fonamental; sense aquest esforç, la pel·lícula no hauria estat possible. “Dark Souls és un homenatge a tots els gèneres que ens agraden” Aquesta precarietat de mitjans, pot haver arribat a afavorir d’alguna manera la creació de l’atmosfera de terror? CD: Oi tant! El que cal és trobar elements ja construïts i modificar-los a través de la llum perquè prenguin un aspecte més realista i el to adequat. A més de la fase de guió, un pressupost baix afecta la narració i l’argument ja que t’has d’adaptar als diners de què disposes. La vostra pel·lícula és un thriller, una sàtira social i també destil· la una mica de lectura ecològica. Es pot entendre així? CD: Clar que si, hi estic completament d’acord. Ens encanta el cinema i aquí hem volgut jugar amb tots els gèneres que ens agraden; hem seleccionat el millor de cada gènere, movent-nos més en el terreny de l’homenatge que del clixé. Aquesta hibridació ens feia molt de respecte, perquè no volíem quedar-nos en la superfície de cap d’ells. MP: És veritat. El que hem fet ha estat identificar els codis de cada gènere, barrejar-los i reordenarlos, per tal de crear una cosa nova i original. Pel que fa a les qüestions ecològiques i de crítica social, crec que són més aviat el resultat de la combinació de gèneres, però, per a nosaltres, sobretot és una pel·lícula de terror. També hi ha molta comèdia. El final trenca amb el to que heu construït per a la resta del film… CD: De fet, és l’autèntic punt malèfic de la pel·lícula. A Dark Souls el petroli juga com un verí; és un element primordial per a l’economia mundial i, especialment, per a la noruega. La societat l’ha convertit en la seva font de riquesa, però amb la nostra pel·lícula volem mostrar justament el contrari: volem parlar de la cara fosca del petroli, de com ens degrada. Quins han estat els vostres referents a l’hora de caracteritzar el psicòpata? MP: En realitat, va ser una creació inconscient, va sortir d’una manera orgànica. Amb la pel·lícula ja acabada, ens vam adonar que s’assemblava força a l’assassí de The Driller Killer, d’Abel Ferrara. Pel que fa a la granota de color taronja, la vam prendre dels treballadors que canalitzen les aigües a Noruega. Ens agradava la metàfora de la perforació de la terra, igual que el nostre assassí perfora els cervells de les víctimes amb un trepant. Què en penseu, del bon estat de salut actual del terror nòrdic? A què pot ser degut? CD: Pel·lícules com Deixa’m en trar o Troll Hunter (aquesta última també es podrà veure durant aquest final de festival), per exemple, són pel·lícules que ens agraden molt. El secret resideix a haver revitalitzat, aplicant-hi codis propis, un gènere que s’ha apropiat el cinema nord-americà. En el cas de Deixa’m entrar, situant una pel·lícula de vampirs en un paisatge inquietant, fred; en el cas de Troll Hunter, fent servir mites escandinaus com ara els trolls. úLTIMA SALIDA, BRIGADOON Apunten un nombre, el de Marcus Miller, a su lista de villanos memorables del cine de terror. Y tiemblen. Un nombre norteamericano de lo más común, aunque suene algo parecido a Michael Myers, el ser que, en Halloween, encarnaba el Mal absoluto. Marcus Miller es el protagonista de The Orphan Killer, de Matt Farnsworth, un violentísimo slasher que está dando mucho que hablar en los foros y páginas web especializadas en el género terrorífico. La película reúne a dos hermanos, separados desde niños tras la muerte de sus padres. Él se ha convertido en un sádico de campeonato, un desquiciado emisario de la muerte que planea introducir a su hermana en su grotesco mundo consagrado a la tortura y el asesinato. The Orphan Killer recupera la tradición del cine de psicópatas más salvaje, alcanzando cotas de mugre, sordidez y derramamiento de sangre pocas veces vistas en el cine de horror norteamericano más reciente. Jean Rollin es el otro protagonista de la jornada de hoy en Brigadoon. Aunque, en las últimas entrevistas que concedió, el fallecido cineasta francés ya hablaba de una película en preparación, “La fiancée du Crocodile”, su última obra terminó siendo La masque de la Méduse, que podremos ver en el edificio Miramar. En su adiós definitivo, Rollin toma como referencia La Gorgona de Terence Fisher para condensar todo lo que ha sido su cine a lo largo de más de cuatro décadas. Una nostálgica fantasía erótica, rodada en fantástica alta definición, que complementará la proyección de Les raisins de la mort (que en España se editó en vídeo como Las uvas de la muerte), una descarnada y original película de zombies protagonizada por Brigitte Lahaie. También nos complace anunciar dos perlas cortesía de los chicos de Asian Trash Cinema: Kung Fu Magic de Lee Tso-Nam y Bollywood Evil Dead, que también podría llamarse (Des)montando a Ash, dado que es una puesta al día erótico-festiva de la Po sesión infernal de Raimi. Y, por último, para calentar motores antes del estreno de la precuela de La cosa, se proyecta la primera de todas, la de Christian Nyby y Howard Hawks, que John Carpenter convirtió en un indiscutible clásico de los ochenta. DIARI DEL FESTIVAL 11 Dijous 13 octubre 2011 ENTREVISTA: lucky mckee The Woman és una pel·lícula que posa les coses difícils a l’espectador, ja que no hi ha cap personatge amb qui pugui identificar-se realment. No estic gaire d’acord amb això. Crec que hi ha molts personatges amb els que l’espectador pot empatitzar, com les filles i la mare. És molt trist veure-les atrapades en la situació que presento. Tots els personatges femenins de la pel·lícula estan encadenats, ja sigui literal o metafòricament. “M’agrada que el públic s’imagini coses molt pitjors que el que s’acaba veient a la pantalla” La pel·lícula presenta una confrontació entre dos models de violència, o de maldat. Així és. Quan vam començar a treballar en el guió sabia que havíem de crear un personatge que fos tot el contrari a la Dona. La seva violència procedeix del seu instint de supervivència. En canvi, per al pare és una qüestió de poder. Fa uns dies, Xavier Gens ens explicava que, quan reflexionava sobre els orígens de la violència, sempre acabava arribant a la part més primitiva i bestial de l’ésser humà. Estàs d’acord amb aquesta afirmació? Per a mi, el mal és quelcom que s’aprèn. La Dona actua com a recordatori dels nostres orígens, del lloc d’on provenim. No crec que sigui malvada. Potser et pot arrencar un dit d’una queixalada, però només ho fa per defensar-se. Per a mi, l’autèntic Mal és el que representa el pare: algú que sap perfectament que està fent una cosa horrible i, tot i això, ho fa. Un altre aspecte molt particular de The Woman és el contrast de to entre escenes. Passa de la farsa i l’humor negre a un dramatisme i una violència extrems. L’espectador mai no acaba de saber què vindrà a continuació. Si crees diverses tonalitats i emocions, poses a l’espectador en una situació emocionalment confusa. No pot ser tot negre sobre negre. Hi ha moments en què prenem certa distància de l’acció amb la càmera, per mostrar que el que està passant en pantalla, en el fons, és molt absurd. Hi ha escenes en què el públic reacciona a la violència rient, però només perquè no li queda cap altra opció. Com diries que t’ha influït l’univers de Jack Ketchum? A en Jack no li fa por anar fins la foscor més absoluta. M’agrada la idea d’arribar a un punt on ja no hi ha regles. Això fa que el públic no pugui saber quina és la pròxima cosa que els hi faràs. Comença a imaginar què més pot passar i la seva pròpia ment crea coses molt pitjors que les que al final veiem a la pantalla. Després de veure la pel·lícula, és difícil imaginar quin pot ser el teu següent pas com a cineasta. Què hi ha després de The Woman? Una pel·lícula molt més lluminosa, això segur! (riu) He viscut tres anys amb el projecte de The Woman i arriba un punt en què se’t fica fins el moll de l’ós. Sempre havia volgut fer una pel·lícula que fos com un gran “Que us fotin!”, però si ara seguís per aquest camí ja seria pura exploitation, i això no em sembla interessant. LA COLUMNA DEL CRÍTIC Son para comerte mejor… Decía Bruno Bettelheim, uno de los más finos analistas de los cuentos de hadas que ha dado la psicología moderna, que las versiones originales de éstos, en general mucho más truculentas y deprimentes que las que nos han llegado a nosotros, tenían un fin muy concreto: aleccionar a los más pequeños sobre la dureza de la existencia humana, enfrentarles al tipo de dilemas morales que iban a encontrarse en su día a día. Sin embargo, el progresivo (y lógico) abandono de la dureza de la educación de antaño, que ha reforzado la compresión y la relación afectiva con los niños, también ha llevado a dulcificar en exceso, por ese miedo tan paternal a causar un trauma a los más pequeños, el lado sádico de los cuentos de hadas. Resulta natural, pues, que haya sido el cine de terror quien haya recogido la forma original de aquellas narraciones, respetando su brutalidad y, sobre todo, su carga sexual intrínseca. Neil Jordan abrió fuego, con la ayuda de la novelista Angela Carter, en la (todavía) muy sugerente En compañía de lobos, relectura del cuento de Caperucita Roja desde el ángulo del despertar adolescente al Eros… y al Tánatos. Una línea que siguieron tanto proyectos comerciales como Blancanieves: La verdadera historia, de Michael Cohn, o personales como Little Otik, de Jan Svankmajer –una especie de versión de Pinocho basada, en realidad, en una leyenda checa–, con mayor o menor acierto, pero siempre recurriendo a marcar esa fina línea entre lo maravilloso y lo terrorífico. De ahí que los directores que, en esta edición del Festival de Sitges, han optado por acercarse a los cuentos de hadas devolviéndolos a sus raíces más oscuras, tengan experiencia en el género de terror o, al menos, una personalidad tan extrema como la de Catherine Breillat. Y es que la francesa hace doblete con Barbe bleue y La Belle endormie, versiones estilizadas y erotizadas de ambos mitos, que utiliza para volver a explorar, como es habitual en su obra, los recovecos de la sexualidad femenina. De la misma forma que Marina de Van, que ya había demostrado su atracción por la violencia extrema con la personalísima e inquietante Dans ma peau, devuelve a Pulgarcito toda la radicalidad y la exasperación que caracterizaba a su versión original. Incluso Intruders, con la vocación mucho más comercial que le imprime Juan Carlos Fresnadillo, también pretende actualizar los cuentos de hadas desde un ángulo inquietante, terrorífico. Los niños ya no son el público objetivo de estos acercamientos extremos a los cuentos de hadas, pero quizás sus padres aún puedan aprender una o dos cosas a través de la sabiduría tradicional que contienen estas historias clásicas. Tonio L. Alarcón DIARI DEL FESTIVAL 12 Dijous 13 octubre 2011 30 ANYS DEL DIARI DEL FESTIVAL QUARTA ETAPA: 2005-2010 Muñeco bailongo Son les sis de la tarda d’un dia de festival, crec recordar que de l’edició de 2007, tot i que l’escena es repetirà al 2008 i 2009, anys en què vaig treballar-hi com a redactor. Malgrat la bona organització i el bon rotllo generalitzat, s’apropa el moment del tancament del Diari: queda algun text per acabar i moltes pàgines per revisar. L’ambient al bunker del soterrani del Meliá s’ha anat viciant durant la jornada i la distesa harmonia habitual ha derivat en una certa tibantor. Tothom reclama silenci i concentració, són pocs els que queden asseguts a les seves cadires: els redactors s’espatarren per terra buscant la ‘comoditat’ de la moqueta. La tensió sembla impossible d’esquinçar... i ho seria de no ser per l’esperit gamberro i encantador del gran Ricardo Reparaz. Del no res, “el director” es treu de la màniga un ninot mecànic d’uns 40cm d’alçada, vestit amb jaqueta daurada i amb pinta de crooner made in Bollywood. “ON” i comença l’espectacle: el ninot belluga els malucs com posseït pel Diable de Tasmania, mentre canta a tot volum: e Mambahama hama-hama, hama-bamba nama-hama e Tots els que vam passar pel Diari aquells anys recordarem per sempre al “Muñeco bailongo”, i encara més al seu propietari, el boss més professional, protector i cachondo que hagi parit cap festival. Manu Yánez l’hotel. L’endemà, esmorzes amb el diari i respires exultant com qui desperta no sap on, i agafes de nou el fusell i prems el play: nova jornada. Com qui ha passat per una emocionant batalla, que no oblida mai aquells que el van acompanyar. L’any següent et diuen que Abel Ferrara va muntar un xou a la redacció i, sense serhi, sembla que ho pots recordar, com si de tant en tant encara fossis en aquelles catacumbes plenes de pel·lícules. Treballar en la redacció del diari Ingrid Guardiola del festival va ser com passar per la “mili” de la crítica cinematogràfica: textos i més textos, entrevistes, rodes de premsa, però, com quan un torna d’un llarg viatge, com es troba a faltar! Un equip enorme, un ofici que mai no s’esgota, les catacumbes delirants de la redacció i les pel·lícules, sempre elles. Després de deu hores escrivint, tanques el diari, vas a veure la sessió especial dedicada a David Lynch i, a la sortida, entrada la matinada, com si encara no haguessis abandonat la sala, El mític “Muñeco bailongo” no trobes la manera de tornar a Presentación: “Sitges Factory” El Espai Fnac acogió ayer la presentación de Sitges Factory, una iniciativa en la que el Festival de Sitges colaborará activamente con La casa del cine, para formar a nuevos cineastas especializados en el fantástico, según explicó ayer Mar Canet, la directora de la escuela de estudios cinematográficos. Sitges Factory consistirá en un curso de realización de cine fantástico y de terror, que abordará aspectos tanto teóricos como prácticos y que contará con directores como Nacho Cerdá y con críticos como Tonio L. Alarcón como profesores. El curso, que empieza el próximo mes de enero y termina a finales de junio de 2012, tiene el objetivo de que los alumnos terminen realizando un cortometraje de género, que se proyectará en la próxima edición de Sitges. Para aquellos que tengan interés en inscribirse, decir que, presentando una entrada del Festival de este año, habrá un descuento del 10% en el importe de la matrícula. Este proyecto de La casa del cine cuenta también con la participación de SciFiWorld, Phenomena y la Fábrica del Terror. Día del Festival de Málaga en Sitges El próximo viernes 14 de octubre tendrá lugar el día del Festival de Málaga en Sitges. La iniciativa, planteada por los dos festivales, consiste en que cada uno de ellos dedique un día de programación al otro, creando así una sinergia entre ambos certámenes, el de Málaga centrado en el cine español y el de Sitges, en el cine de género. El Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya seguirá con la colaboración iniciada en la pasada edición del Festival de Málaga con un acto en la Sala Tramuntana del Hotel Meliá, en la que se debatirá sobre el cine español de género, en una mesa redonda dispuesta para unir los motivos predominantes de estos dos festivales nacionales. La jornada seguirá con la presentación, en el marco de la sección Noves Visions-Especials, de la película de Carles Torres Open 24h, filme que participó en la Sección Oficial de la pasada edición del Festival de Málaga. La culminación del día del Festival de Málaga en Sitges tendrá lugar en el Auditori con la entrega de la Maria Honorífica al director Pedro Olea, cineasta que presenta, en la sección Sitges Clàssics, su película Akelarre, de 1984. Horarios de la jornada 11:00 Sitges Forum. Sala Tramuntana Mesa redonda: Cine Español. Gé nero e Identidad. Presidida por Carmelo Romero y Ángel Sala. 16:30 Prado Presentación de Open 24h. A cargo del director Carles Torras; la actriz Alicia Bocci, el director del Festival de Málaga, Carmelo Romero; Mirito Torreiro, crítico de cine y miembro del comité de selección del Festival de Málaga; la actriz Judith Uriach; e Inga Arutyunyan, de la productora Zabriskie Films. 17:40 Prado Post-Screening de Open 24h. 18:45 Auditori Entrega de la Maria Honorífica a Pedro Olea. A cargo de Carmelo Romero y Ángel Sala. DIARI DEL FESTIVAL 13 Dijous 13 octubre 2011 TERROR REAL EN LA AMéRICA PROFUNDA: LAS CRÓNICAS DE JACK KETCHUM “Elvis Presley, el rock’n’roll y los dinosaurios me salvaron la vida. Mis padres estaban fuera de casa trabajando todo el día, así que lo que yo más hacía era leer y escuchar música”. Con esa frase resume su infancia Jack Ketchum, una niñez consagrada a la ficción y a la fantasía que, salvando las distancias, podría ser la de muchos de los que cada año venimos a ver cine a Sitges. Ketchum es el autor de “Al acecho” (1980), su primera novela, que ha sido el germen de The Woman de Lucky McKee. La película, cuyo guión han coescrito McKee y el mismo autor, vendría a ser una continuación de “Al acecho”, que dio el salto al cine con Offpsring, en 2009. Todas las adaptaciones cinematográficas de su obra han podido verse en Sitges. Nacido en Livingston, Nueva Jersey, con el nombre de Dallas William Mayr, el escritor tomó su pseudónimo de Tom ‘Black Jack’ Ketchum, un forajido del oeste americano. Y su obra indaga también en las raíces de su país, no en el Far West, sino en un variado catálogo de oscuras mutaciones del llamado Sueño Americano. En las pulsiones inconfesables de los norteamericanos y la violencia que anida en lo más profundo del territorio estadounidense. “Me gusta basarme en hechos reales. Creo que a menudo ya son suficientemente interesantes como para no tener que recurrir a lo sobrenatural”, explica Ketchum, que reconoce como influencias a Stephen King, Robert Bloch (que fue su amigo y mentor), Peter Straub, James Herbert, Richard Matheson o Ray Bradbury. “Cuando empecé a escribir sí que me influenciaron algo las películas del ame rican gothic, como La matanza de Texas. Pero si tuviera que enumerar todo lo que me ha influido desde niño, nos pasaríamos horas…”, añade. Los protagonistas de las novelas del escritor acostumbran a sufrir, a pasarlo mal. Él niega todo interés morboso al respecto. “Empiezo escribiendo personajes. Suelo centrarme en las víctimas, pero no ofrezco crueldad por crueldad porque no es lo que me gusta”. A Ketchum le gusta jugar con la psicología del castigo y la liberación: “Me interesa la sensación de impotencia de una persona que está a merced de algo o alguien, y lo que ocurre cuando eso cambia, cuando la víctima se libera y experimenta el poder tomar el control”. En Red, por ejem- plo, Brian Cox interpreta a un solitario que, al ver como unos chavales asesinas a su perro, su mejor amigo, decide que ya no le importa gran cosa la vida y se plantea tomarse la justicia por su cuenta. Antes de poder dedicarse íntegramente a la escritura, Ketchum sirvió refrescos en el negocio de sus padres, fue maestro de escuela e incluso fue agente literario del mismísimo Henry Miller. Escribió para revistas musicales y otros medios, y publicó algún relato corto antes de que su primera novela saliera al mercado en 1980. Resulta cuanto menos curioso que no haya sido hasta la primera década del nuevo siglo que no se hayan empezado a adaptar sus novelas. Sus crudas historias recuperan para el cine norteamericano temáticas y motivos muy propios de la década de los setenta. Ketchum no sigue con demasiado interés el cine que se hace ahora en su país: “sobre todo, si miras lo que se está haciendo en Corea o Japón: te das cuenta de que, hoy en día, en los Estados Unidos, no hay cosas muy intensas”. DIARI DEL FESTIVAL 14 Dijous 13 octubre 2011 PROGRAMACIÓ AVUI - DIJOUS 13 08:30 Auditori S. O. F. Panorama 14:30 Auditori S. O. F. Competició 16:30 Auditori S. O. F. Competició Marjane satrapi, vincent paronnaud. França, alemanya, bèlgica, 2011. ‘90 Ben Wheatley. Regne Unit, 2011. 96’ Kevin Smith. EUA, 2011. 88’ 14:30 Prado Noves Visions-Ficció 17:15 Retiro S. O. F. Panorama-Casa Asia Poulet aux prunes 09:30 Retiro S. O. F. Panorama-Casa Asia Tormented Takashi Shimizu. Japó, 2011. 83’ 09:45 Prado Noves Visions-Ficció Coup de grace (curt) The Tempest Julie Taymor. EUA, 2010. 115’ 11:15 Retiro S. O. F. Panorama-Casa Asia Sector 7 Kim Ji-hoon. Corea del Sud, 2011. 101’ 12:30 Auditori S. O. F. Competició Womb Benedek Fliegauf. Alemanya, Hongria, França 2010. 107’ 12:30 Prado Noves Visions-Ficció Project Nim James Marsh. EUA, 2011. 99’ 13:15 Retiro S. O. F. Competició Carré Blanc Jean-Baptiste Léonetti. França, Luxemburg, Rússia, Bèlgica, Suïssa, 2011. ‘80 Ghost (curt) Kill List Je maudis ma nuit (Shall we ever meet again) (curt) The Day He Arrives La casa del lago (curt) Red State Shaolin Benny Chan. Xina, Hong Kong, 2011. 131’ Hong SanSoo. Corea del sud, 2011. 79’ 18:15 Prado Seven Chances 15:00 Retiro Anima’t Monte Hellman. EUA, 2010. 122’ Road To Nowhere Curts d’animació a competició III The Holy Chicken of Life and Music Conto do vento (Tale of the Wind) Drawer Hobs Heavy Heads Preferably Blue Sponchoi Pispochoi Mourir Auprès de Toi (To Die by your Side) Nullarbor 18:30 Auditori S. O. F. Panorama 16:15 Prado Noves Visions-Ficció Marjane Satrapi, Vincent Paronnaud. França, Alemanya, Bèlgica, 2011. ‘90 The Monster of Nix 112’ Cortina de Humo (curt) La belle endormie 82’ Twixt Francis Ford Coppola. EUA, 2011. 90’ 19:45 Retiro S. O. F. Competició Target Michael Bartlett, Kevin Gates. Regne Unit, 2011. 154’ 20:30 Auditori S. O. F. Panorama Rasika (curt) Poulet aux prunes 21:00 Prado Noves Visions-Ficció Dernière séance Laurent Achard. França, 2011. 81’ 22:30 Auditori Gala Méliès Sessions Especials El monje Dominik Moll. Espanya, França, 2011. 97’ 22:45 Retiro S. O. F. Competició The Woman Lucky Mckee. EUA 2011. 110’ 23:15 Prado Noves Visions-Ficció The Candidate (curt) 22nd May Koen Mortier. Bélgica, 2010. 88’ 01:00 Auditori S. O. F. Panorama Suffer (curt) Dirty Silverware (curt) Sons of Chaos (curt) A Lonely Place to Die ESPAI FNAC 17:00 Apolo 18 L’aventura americana de López Gallego 18:00 Bustillo i Maury enfants terribles. (Directors de Livide) 19:00 PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE GONZALO SUÁREZ: “EL SÍNDROME DE ALBATROS” BRIGADOON 15:00 ATC Bollywood Evil Dead 17:00 Estrena Brigadoon. The orphan killer 18:45 Sessió Especial. The thing from another world Julian Gibney. Regne Unit, 2011. 98’ 20:15 Homenatge a Jean Rollin Les raisons de la mort 01:00 Retiro S. O. F. Panorama 22:00 Estrena Brigadoon. La masque de la Méduse The Innkeepers Ti West. EUA, 2011. 102’ Midnight X-treme Grave Encounters The Vicious Brothers. EUA, 2011. 94’ Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades 23:30 ATC Kung Fu Magic ÚltimA PROJECCIó DIARI DEL FESTIVAL 15 Dijous 13 octubre 2011 PROGRAMACIÓ DEMÀ - DIVENDRES 14 08:30 Auditori S. O. F. Competició 14:30 Auditori S. O. F. Competició Alejandro Brugués. Espanya, Cuba, 2011. 94’ Hiroyuki Okiura. Japó, 2010. 120’ Juan de los Muertos 09:00 Retiro S. O. F. Panorama Tatsumi Eric Khoo. Singapur, Indonésia, 2011. 98’ A Letter to Momo Project Nim 14:30 Prado Noves Visions-Dark Ficció 20:45 Auditori S. O. F. Competició Stefano Bessoni. Itàlia, 2010. 78’ Jaime Osorio Márquez. Argentina, Colòmbia, Espanya, 2011. 100’ Krokodyle 09:30 Prado Noves Visions-Ficció 14:45 Retiro Oficial Fantàstic Panorama Curts SOF Panorama 97’ Sion Sono. Japó, 2011. 129’ 16:30 Prado Noves Visions-Especial Himizu 20:15 Prado Noves Visions-No Ficció James Marsh. EUA, 2011. 99’ El Páramo 21:00 Retiro S. O. F. Competició Sleeping Beauty Julia Leigh. Australia, 2011. 102’ 10:20 Auditori S. O. F. Competició Open 24h Carles Torras. Espanya, 2011. 70’ 22:15 Prado Noves Visions-Ficció Jaime Osorio Márquez. Argentina, Colòmbia, Espanya, 2011. 100’ 16:45 Auditori S. O. F. Competició Julie Taymor. EUA, 2010. 115’ 11:00 Retiro S. O. F. Competició André Øvredal. Noruega, 2010. 103’ El Páramo Womb Benedek Fliegauf. Alemanya, Hongria, França 2010. 107’ 12:00 Prado Sitges Clàssics Akelarre Pedro Olea. Espanya, 1984. 91’ 12:15 Auditori S. O. F. Competició The Troll Hunter 16:45 Retiro Anima’t Full Metal Alchemist: The Sacred Star of Milos Kazuya Murata. Japó, 2011. 110’ 18:30 Prado Seven Chances 23:00 Retiro S. O. F. Competició Philippe Ramos. França, 2011. 92’ Benedek Fliegauf. Alemanya, Hongria, França 2010. 107’ 01:00 Auditori Midnight X-treme Jeanne Captive 18:45 Auditori S. O. F. Panorama 13:00 Retiro S. O. F. Panorama Antonio Trashorras. España, 2011. 75’ Apollo 18 Gonzalo López-Gallego. EUA, Canadà, 2011. 86’ Te i fantasmes (curt) El callejón 19:00 Retiro S. O. F. Panorama-Casa Asia Sector 7 Kim Ji-hoon. Corea del Sud, 2011. 101’ 01:00 Retiro S. O. F. Panorama Midnight X-treme La nit + zombie Trailer “The Walking Dead” Le blanc c’est le milleur (Funk Food) (curt) Cabine of the Dead (curt) Exit Humanity DeadHeads World of the Dead: The Zombie Diaries 2 Episodios “High School of Dead” 01:00 Prado Midnight X-treme Japan Madness Tomie Unlimited Employé du mois (curt) Karate-Robo Zaborgar Trailer “The Walking Dead” Ninja Kids!!! Juan de los Muertos Yakuza Weapon 22:45 Auditori S. O. F. Competició Alejandro Brugués. Espanya, Cuba, 2011. 94’ Magic Piano (curt) The Prodigies Antoine Charreyron. França, 2010. 90’ Coup de grace (curt) The Tempest Bench Seat (curt) New Kids Turbo Monster Brawl Sex, Dogz and Rock’n’Roll Womb La noche + freak Femme Fatales: Haunted (curt) Trailer “Libra” (Femme fatales) Femme Fatales: Bad Medicine (curt) Metal Creepers (curt) ESPAI FNAC 16:00 Televisió de gènere: Femme Fatales (TV Series). Presentació d’una sel·lecció de curtmetratges al voltant de l’arquetipus de la femme fatal 17:00 El Reino de los Zombies. Trobada amb Brett Pierce (DeadHeads), Kekin Gates (World Of The Dead) i John Geddes (Exit Humanity) 19:00 Taller de caracterització fantàstica amb l’Institut Salvador Segui Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades SALA TRAMUNTANA 11:00 Festival Sitges i Festival Málaga. Cinema Espanyol: Gènere i Identitat 17:15 11-S: Deu Anys de Paranoia. Universitat Blanquerna Ramon Llull BRIGADOON 14:00 Zombie Walk Estrena Brigadoon. Bong of the dead. 16:00 Presentación de la fotonovela Desperate Deadwife 17:00 Estrena Brigadoon Eaters. 19:00 Presentació HadesNebula, Zombies Made in Spain 20:00 Presentació Terror del Siglo XXI 21:00 Estrena Brigadoon Morituris 23:00 Estrena Brigadoon The unleashed 00:45 CineAsia The neighbour zombie ÚltimA PROJECCIó