Frank Pavich - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Transcripción

Frank Pavich - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Divendres 18 d’octubre de 2013 · Número 8
9
Alejandro Jodorowsky
10
Manuel Carballo
11
Frank Pavich
12
w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m
Marcelo Panozzo
Diari del festival
2
Divendres 18 d’octubre 2013
INFOrmacIó I VENDa D’ENTraDES
Compra les teves entrades anticipades
a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a (www.telentrada.
com), per telèfon trucant al 902 10 12
12 o a les oficines de CatalunyaCaixa
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
PREUS (IVA inclós)
9€: Secció Oficial Fantàstic a competició, Secció Oficial Fantàstic Especials,
Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció
Oficial Fantàstic Panorama en competició, Secció Oficial Noves Visions Emergents, Secció Oficial Noves Visions Experimenta, Secció Oficial Noves Visions
Ficció, Secció Oficial Noves Visions No
Ficció, Secció Oficial Noves Visions Petit
Format, Panorama Especial, Sessions
Especial, Secció Seven Chances, Sessions Sitges Family, Focus Asia, Secció
Anima’t i Sessions 3D
6€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14
anys per a la secció Sitges Family
7€: Sessions Anima’t Curts
11€: Maratons, Programa doble
13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
14€: Maratons del dia 20 d’octubre
4,50€: Classes magistrals i sessions
Despertador (sessions de les 8.30 h. a
tots els cinemes)
Estacio
Bus Sitges-Barcelona | Sitges-Vilanova
Cinema Prado
Cinema El Retiro
Cap de la Vila
Jardins d’El Retiro. Taquilles centre
Hort de Can Falç
Carrer Primer de Maig
Passeig de la Ribera
La Fragata
Ajuntament
Fundació Stämpfli – Art Contemporani
Palau de Maricel
Edifici Miramar
Platja de Sant Sebastià. Estands
L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació
Hotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informació
Port d’Aiguadolç
Photocall Mirador
Caixers CatalunyaCaixa
El diari del festival
COORDINACIÓ
Violeta Kovacsics
REDACCIÓ
Gerard Casau, Toni Junyent,
Alan Salvadó, Teresa Vallbona
BECARI
Marc Barceló
MAQUETACIÓ
Georgina Armisen, Juan Carlos
Gómez, Francisco Valenciano
FOTÒGRAFS
Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris
IL·LUSTRACIÓ
Guillem Dols
VOLUNTÀRIA
Patricia Salvatierra
INFOrmacIó TraNSPOrTS
TREN FANTÀSTIC!
De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos)
Tren directe Sitges – Barcelona Sants
Sortida des de Sitges: 1.30h de la matinada
BUS DIÜRN I NOCTURN
Monbús
Consulteu tots els horaris, parades i preus:
93 893 70 60 / www.monbus.cat
Són vàlids els bitllets i abonaments
de Renfe i ATM, adequat al nombre de
zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment
a la 1.30h, sense excepcions. En cas de
retard en les projeccions nocturnes, la
sortida d’aquest tren no es modificarà
BUS URBÀ DE SITGES
Consulteu horaris i parades a:
www.visitsitges.com
Consulteu tots els horaris, parades i preus
a www20.gencat.cat/portal/site/rodalies
o bé al 900 41 00 41
El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no
afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.
ABONAMENTS FANTÀSTICS*
Abonament 20 entrades: compra de
20 entrades per a 20 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 20%.
Abonament 10 entrades: compra de
10 entrades per a 10 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 10%.
NOU! Abonament 40 entrades: compra de 40 entrades o més i s’aplicarà
un descompte del 20%.
CARNETS AMB DESCOMPTE*
20% de descompte en la compra d’entrades als clients de CatalunyaCaixa,
vàlid per a la compra a través de Telentrada i amb un límit del 5% de l’aforament de la sala. 20% de descompte en
la compra d’entrades per als titulars
del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura,
Club TR3SC (vàlid per al titular i un
acompanyant), RACC Master, RAKK
4u i majors de 65 anys.
Els descomptes no són acumulables.
El titular podrà adquirir una entrada
amb descompte per carnet, excepte
els titulars del carnet TRESC, que podran adquirir-ne dues.
* Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte:
els descomptes no són aplicables
a les gales d’Inauguració i de Cloenda, maratons del 20 d’octubre,
maratons de matinada, les sessions
Despertador, Abonament Matinée,
Abonament Auditori, Butaca VIP i
Localitat Numerada.
VENDA D’ENTRADES
Pots comprar les teves entrades
anticipades a través de Telentrada
de CatalunyaCaixa, per internet a
www.telentrada.com, per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines
de CatalunyaCaixa.
De l’11 al 20 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a la sala Tramuntana de
l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles Jardins
del Retiro situades als jardins d’aquesta societat (Àngel Vidal, 17).
TAQUILLES DEL FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots
els cinemes i sessions a:
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges
- Sala Tramuntana). Carrer Ramon
Dalmau, s/núm. Horari: Des de les
9 h i fins l’inici de l’última sessió de
pagament dels cinemes Auditori o
Tramuntana.
Taquilla Jardins del Retiro. Carrer
Àngel Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins
l’inici de l’última sessió de pagament
dels cinemes Retiro o Prado.
Molt important: Les entrades per a
les sessions que comencin abans
de les 9 h. a qualsevol dels espais
s’hauran adquirir/recollir anticipadament (Print at home / Ticket Mobile / caixers CatalunyaCaixa / oficines
CatalunyaCaixa / a les taquilles segons horari).
Observacions: Forma de pagament
acceptada en efectiu i targeta. Es
donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates.
Queda prohibit l’accés a la sala un
cop començada la sessió. Únicament
es contemplarà el canvi o devolució
de l’import de l’entrada en el cas de
cancel·lació del/dels llargmetratge/s
anunciat/s en la programació.
Diari del festival
3
Divendres 18 d’octubre 2013
Takashi Miike a la presentació de Shield of Straw
Navot Papuchado i Aharon Keshales, directors de Big Bad Wolves
Alejandro Jodorowsky, director de La danza de la realidad
L’equip de Gente en sitios a la carpa Bacardi
John Huddles, director de The Philosophers
Presentació de l’exposició de cartells del festival
Diari del festival
4
S.O.F. Especials
AUDITORI 14:45
all
cheerleaders
Die
Divendres 18 d’octubre 2013
All Cheerlerders Die es una película
hilarante y sorprendente, salpicada de sustos y que no defraudará al
público sediento de sangre (como el
de Sitges). La película está escrita y
dirigida por dos veteranos del cine de
terror como Lucky McKee, un habitual del festival (recientemente presentó The Woman), y Chris Sivertson
(Brawler). En 2001, recién graduados, los dos cineastas cogieron sus
cámaras de vídeos y realizaron All
Cheerlerders Die, una gamberrada
que daba la vuelta a los tópicos de
cine juvenil. Más de una década después, se han vuelto a reunir para reelaborar ese proyecto de juventud con
más experiencia y recursos.
Noves Visions · Experimenta
PRADO 18:15
En el decálogo de los diez elementos
recurrentes del imaginario de institutos americanos, el quarterback (la
posición más importante en el fútbol americano) ocupa un destacado
papel en la lista. Su réplica femenina
es la capitana de las animadoras,
en la cumbre de la popularidad, la
número uno de las cheerleaders.
Normalmente es una rubia, tonta y
guapa que está saliendo con el chico
más famoso del insti, que acostumbra a ser el quarterback.
Pues bien, Maddy Killian, la protagonista de All Cheerlerders Die, reúne
casi todas estas características. Es la
más popular del instituto Blackpool
y está acostumbrada a que todos los
hombres caigan a sus pies, excepto
uno, el capitán del equipo de fútbol.
La joven, ambiciosa, se marca un objetivo: conseguir seducirlo. Ya se sabe
que el fin justifica los medios, así que
el cómo no importa. Eso sí, lo primero que tiene que hacer, como dicta el
manual, es apuntarse al equipo de
cheerleaders y eliminar a toda aquella que se le ponga delante.
All Cheerlerders Die es una comedia
de terror, un drama de instituto sangriento y sexy, con trágicos acontecimientos, mutilaciones y asesinatos.
¿Quién está acabando con las chicas
del equipo de animadores? ¿Quién
es el artífice de esos crímenes que
no dejan huella? ¿Quién se esconde
tras una brillante melena rubia? ¿Es
alguien con poderes sobrenaturales
o se trata de un ataque de ira?
The Eternal
return of
antonis
Paraskevas
La televisió és com una arma, et pot
fer molt poderós però també pot
acabar amb tu. Antonis Paraskevas
és un presentador molt conegut a
la televisió grega. Ha presentat les
campanades de Cap d’Any, ha donat
les puntuacions per Grècia a Eurovisión i presenta el programa matinal
de la cadena grega TV3 que porta el
seu nom, Good Morning with Antonis. Paraskevas és molt conegut i la
seva vida íntima és de domini públic.
Com es gestiona la fama? Per què la
gent més exposada a l’opinió pública
se sent profundament sola? Com es
viu una vida dominada per les aparences? La televisió, la caixa tonta, té
la capacitat d’exaltar la figura d’una
S.O.F. Gales
AUDITORI 10:30, 23:00
Insidious: chapter 2
Hemos llegado ya a la penúltima
jornada del festival y estamos hechos un manojo de nervios, con el
cuerpo magullado de tanto sufrir.
Con las uñas convertidas ya en meras ruinas de tanto morderlas y con
el pelo blanco tras la despiadada
avalancha de sustos. Nuestro corazón no puede aguantar muchos
más atentados (parafraseando a
Javier Corcobado) y, pese a ello, los
programadores de Sitges vuelven
a mostrarse como seres crueles
y perversos, reservando para este
tramo final la más reciente caja de
espantos diseñada por James Wan.
Apenas unos meses después del
estreno de la magnífica Expediente
Warren, Wan vuelve a la carga con
la secuela de Insidious, filme que
rebajó la violencia de Saw y Death
Sentence para proponer un terror
apto para (casi) todos los públicos
y que, no obstante, no sacrificaba
la esencia del género. Hacernos
pasar un buen mal rato preso del
miedo era su objetivo. En otras palabras, el cineasta logró hacer el
filme que todo buen padre debería
mostrar a su hijo para que este
tenga pesadillas.
Después del experimento en terror
clásico de Expediente Warren, Insidious: Chapter 2 permite a James
Wan desmelenarse por completo.
Si en la primera entrega existía una
división más o menos clara entre el
bloque principal del filme (de apariencia más comedida) y su clímax
(que introducía a los protagonistas
persona i de fer-la caure gairebé al
mateix temps. La televisió és un
monstre que crea monstres.
Antonis Paraskevas, cansat de la
seva vida, decideix desaparèixer del
mapa. Per fer-ho, s’instal·la en un
complex turístic de la costa totalment isolat. Deambula per les habitacions i les suits de l’hotel buit,
canta en el karaoke i camina per la
piscina bruta, a mig omplir. Paraskevas és un personatge d’ulls tristos,
amb mirada perduda, un home
en un Más Allá pintado con colores de barraca de feria), Insidious:
Chapter 2 decanta la balanza hacia
este Otro Mundo. Retomando la acción justo donde la había dejado el
impactante final de Insidious, la película acompaña a la familia Lambert en un nuevo calvario maléfico,
y explora a conciencia la mitología
fantástica imaginada por Wan y el
guionista Leigh Whannell.
carregat de manies que no dorm
mai abans de les 4 de la matinada i
menja cada dia el mateix, espaguetis amb tomàquet. També mira la
televisió. Un dia veu la notícia de la
seva desaparició. A partir d’aquell
moment, li dedicaran programes especials, debats on es tractarà el cas
Paraskevas. Un dels periodistes més
famosos de Grècia ha desaparegut.
L’han segrestat? L’han matat? Ha
estat un crim passional, potser? El
debat està servit, els comentaristes
Este tren de la bruja fílmico sigue
funcionando con la maquinaria perfectamente engrasada, iniciando
un itinerario demencial que difícilmente decepcionará al aficionado,
y con el que James Wan se despide
(temporalmente, esperemos) del
terror antes de entrar de lleno en el
terreno del blockbuster de acción,
firmando la esperada séptima entrega de la saga A todo gas.
diuen la seva i els seus coneguts
expliquen les últimes hores que van
passar amb ell. Tothom es pregunta
on està Paraskevas.
The Eternal Return of Antonis Paraskeva, òpera prima d’Elina Psykou,
és un drama psicològic de cromatisme apagat, característica que encaixa amb la solitud que desprèn el
protagonista, d’ulls tristos.
I, és clar, el mateix Paraskevas s’encarregarà de convertir el seu retorn
en l’esdeveniment de l’any.
Diari del festival
5
Divendres 18 d’octubre 2013
S.O.F. Sitges 46
AUDITORI 08:30, 21:00
S.O.F. Sitges 46
AUDITORI 12:45
The returned 009
rE:cyborg
clímax final entre míssils supersònics. L’acció està garantida.
Noves Visions · Ficció
PRADO 23:15
Nos héros
son morts
ce soir
créature y No hablo american, David
Perrault aterriza en Sitges con un
estupendo debut, una película hermosa y anacrónica que desprende
un inequívoco aroma al mejor cine
negro clásico. A aquellos tiempos en
los que los hombres eran más hombres y las mujeres más mujeres, o al
menos lo parecían, aunque me temo
que los puñetazos y las puñaladas
dolían igual.
Homenatge Takashi Miike
PRADO 18:30
Shinjuku
Triad Society
Les pel·lícules de zombis solen plantejar dos possibles escenaris: o bé
ens mostren l’inici de l’epidèmia i
l’aparició del primer mort vivent o bé
ens situen directament en un panorama apocalíptic, en què els humans
sobreviuen com poden. És el trajecte
que va de La nit dels morts vivents a
El dia dels morts.
En canvi, The Returned proposa una
suculenta variació d’aquest esquema, en què el brot zombi va quedar
controlat gràcies a una vacuna, permetent a aquells que han sigut infectats dur una vida normal sempre
que no se saltin la seva dosi diària de
medicació.
Amb aquest plantejament, Manuel
Carballo (director assidu al festival,
on ha presentat El último justo i La
possessió d’Emma Evans) edifica
un ric context fílmic, definint a la
perfecció les problemàtiques d’una
societat atemorida per un virus que
no comprenen i que els enfronta
amb l’alteritat més gran que es pugui imaginar: la d’aquell que ha mort
i ha tornat del més enllà, el Retornat.
The Returned es desplaça del terror
al drama i al thriller, equilibrant la
balança entre la magnitud del conflicte que està explicant i els efectes
que això té en la relació d’una parella jove, on un d’ells és un Retornat.
Carballo crea una forta empatia envers els protagonistes, i no amaga
el discurs crític del guió de Hatem
Khraiche, que posa el punt de mira
en la por a allò diferent. També, en
les retallades econòmiques que vivim i que aniquilen, entre moltes altres coses, la investigació científica
i mèdica.
Kenji Kamiyama, director de la sèrie de culte Ghost in the Shell, retorna a l’univers i a la mística dels
cyborgs amb 009 RE:Cyborg, en
què l’home i la màquina es fusionen per a la creació d’un ésser amb
superpoders. Kamiyama recupera
els personatges del popular manga de Shotaro Ishinomori, Cyborg
009, que posteriorment van ser
adaptats a una sèrie televisiva. En
ella es narraven les aventures de
nou guerrers cyborgs que, com una
mena de lliga de superherois, eren
creats per una organització malèfica per iniciar una Tercera Guerra
Mundial. Els cyborgs, però, es revelarien contra els seus creadors per
alliberar-se i instaurar la pau.
L’acció de 009 RE:Cyborg s’inicia
anys després dels fets narrats en la
sèrie. Els cyborgs semblen ser herois
oblidats, quan una successió d’atacs
terroristes contra gratacels posen el
món en alerta. Com us podeu imaginar, caldrà reunir de nou el grup de
superherois per fer front a aquesta
nova amenaça. L’ombra de l’11-S és
allargada; i es confirma, per enèsima
vegada, la seva forta incidència en
la ficció cinematogràfica i televisiva
contemporània. Ara ho fa també en
l’anime japonès.
Kamiyama conserva l’espectacularitat de Ghost in the Shell, que
ja va ser font d’inspiració per als
germans Wachowski en la creació
de Matrix, i la reforça mitjançant la
tecnologia 3D. Col·loqueu-vos bé
les ulleres i no us perdeu les lluites
sobre els terrats dels gratacels o el
ty, lo cierto es que en el momento
del estreno de esta pieza de género
negro que muestra una guerra entre mafias niponas y taiwanesas, el
público quedó boquiabierto por la
fiereza e intensidad de su apuesta
formal. También, por la manera explícita con la que muestra la homosexualidad dentro de un ambiente
criminal; un rasgo repetido a lo largo de su filmografía y que da buena
muestra de la claridad con que el
director ha enfocado siempre sus
obsesiones. ¿Embrionaria? En absoluto: Shinjuku Triad Society es un
Miike con todas las de la ley.
Seven Chances
PRADO 20:00
Interior.
Leather Bar
En un lujoso y estilizado blanco y
negro, la ópera prima del francés
David Perrault nos propone un viaje
en el tiempo: visitaremos la Francia
de los años 60 y, concretamente, el
particular submundo del boxeo con
máscaras, que entonces hacía furor.
Cabe destacar el excelente diseño
de producción del filme, que nos
adentra en la vaporosa atmósfera
de los cafés y de los antros parisinos. Y también nos retrotraeremos
a películas como Nadie puede vencerme de Robert Wise, que, igual
que Nos héros son morts ce soir,
nos cuenta una historia de boxeo y
de perdedores.
La guerra por la independencia de
Argelia, que tanto se hizo notar en
el cine francés de los sesenta, ha
dejado traumatizado a Victor, al
que un amigo convence para que se
introduzca en el mundo de la lucha
profesional. A partir del retrato de
estos dos personajes, Perrault traza
un poderoso relato de sudor y camaradería.
Estrenada en la Semana de la Crítica
de Cannes, Nos héros son morts ce
soir nos descubre a un cineasta con
una gran fuerza visual y que no teme
llevar su película hacia territorios
cada vez más alucinados, hipnotizándonos mediante secuencias oníricas y largas tomas que dejan sin
aliento. Tras los cortos Sophia, Adieu
Ayer, Shield of Straw nos mostró un
Takashi Miike robusto, profesional
en el mejor sentido de la palabra,
capaz de sacar adelante un thriller
de peso sin ninguna salida de tono
que desviase la atención de la tensión limite de la propuesta. Mañana, Lesson of the Evil pondrá una de
las últimas notas a la competición
oficial con un gran baño de sangre.
Se trata de las últimas películas del
director, exponentes de la seguridad que ha alcanzado su lenguaje
cinematográfico.
Hoy, sin embargo, tenemos la oportunidad de retrotraernos al principio de toda esta historia: pese a que
Miike ya había realizado una docena
de filmes antes de Shinjuku Triad
Society, este supuso la avanzadilla
del eco internacional que el director
lograría con Fudoh: The New Generation y Audition, y que lo acabaría
de consagrar a principios de la pasada década.
Aunque la colección de atrocidades
que Miike ha exhibido a lo largo de
estos años supera con creces el
contenido de Shinjuku Triad Socie-
Interior. Leather Bar és un exercici
d’imaginació. L’actor James Franco
i el guionista Travis Mathews s’han
preguntat què hi havia en els 40
minuts de la mítica A la caza que
van ser tallats abans de la seva estrena l’any 1980 perquè contenien
escenes de sexe explícit. Ara, els dos
directors recreen aquelles escenes
perdudes. Protagonitzada per Al
Pacino i Paul Sorvino, i dirigida per
William Friedkin, A la caza explicava
la història d’un detectiu que s’infiltra
en l’ambient gay de Nova York per
atrapar a un assassí en sèrie que
mata a homosexuals. Dit això, ja us
podeu imaginar de què van aquests
40 minuts.
Interior. Leather Bar és un fals documental que està dividit en tres
parts: les explicacions de com i
perquè els directors volen filmar
l’escena perduda d’A la Caza, el
muntatge del set de rodatge i la
Diari del festival
6
recreació final. Es tracta d’un documental amb dues dimensions: la
que existeix abans i la que existeix
després de cridar acció –la primera part, més reflexiva; la segona
més carnal i sensual–. La proposta
d’Interior. Leather Bar va molt més
enllà. No falten les escenes de sexe
explícit entre homes enfundats
en peces de cuir negre, corretges i
tangues, però no us imagineu una
bacanal romana pròpia de peli
porno. De fet, Interior. Leather Bar
parla dels conflictes morals que
poden sorgir a l’hora de fer una
pel·lícula d’aquestes característiques, amb actors que no se senten
còmodes i amb discussions sobre
els límits de la censura i la llibertat
creativa.
Noves Visions · Emergents
PRADO 16:45
algunas
chicas
Divendres 18 d’octubre 2013
dels seus amfitrions, que està en
boca de tothom, però fa dies que
ningú l’ha vist. Celina començarà
a trobar-se amb dones, sortides
del no-res, a les que no coneix però
que semblen conèixer-la a ella, que
li demanen que busqui la Paula...
fins que aquesta fa acte d’aparició,
arrossegant la Celina amb ella, a un
univers nocturn de sexe, drogues i
ànimes errants.
El·líptica i misteriosa, la pel·lícula
de Palavecino evoluciona subtilment cap a un recargolat estudi de
personatges femenins, en el que no
sabrem del cert si allò que observa
la protagonista està condicionat
pels antidepressius que pren. Els
dies estranys que Celina passarà a
la casa dels seus amics estaran replets de moments desconcertants
i converses reveladores. Molt cuidada visualment, Algunas chicas pot
recordar a algunes pel·lícules de la
també argentina Lucrecia Martel,
com La mujer sin cabeza, en què
la intriga es desenvolupa a partir
d’allò que no veiem i només podem
intuir.
S.O.F. Sitges 46
AUDITORI 16:45
afflicted
viaje, que arranca como una colección de postales y grabaciones divertidas para que las vean la familia
y los amigos.
Tras enrollarse con una exuberante
francesa en París, Derek empezará a
sentirse mal. Cada vez más. Y Afflicted se adentra en el horror: asistiremos a la transformación del cuerpo
de Derek, que empezará a desarrollar
peligrosas necesidades.
En el mundo real, ese con el que
corréis a encontraros cada vez que
acaba una película y encendéis de
nuevo vuestros teléfonos móviles,
Derek Lee y Cliff Prowse hace más
de veinte años que se conocen, desde la época del instituto. Han rodado varios cortometrajes juntos, de
manera que, aunque lo que le ocurre a Derek sea una ficción, el relato
está henchido de cierto verismo que
logra acercarnos a los personajes y
al calvario que sufren.
Sin depender en exceso del gore y
de las vísceras (aunque nos “regalen” unos cuantos vómitos), Prowse
y Lee firman un ejemplo de cómo
seguir explotando el subgénero del
found footage sin que tengamos la
sensación de que esto ya lo hemos
visto antes.
Anima’t
AUDITORI 01:00
OTAKU MARATó
Evangelion 3.0:
You can (Not) redo +
Berserk Golden
age arc III: Descent +
Fairy Tail: The Phoenix
Priestess
Focus Àsia
RETIRO 18:15
New World
El primer que veurem a Algunas
chicas és un brusc pla d’una jove
que sembla que s’acaba de despertar. Potser ha tingut un malson, o
potser feia estona que ja no dormia.
També pot ser que segueixi a l’interior d’un somni, en què comença
a caminar pel bosc i fa un tèrbol
descobriment... El cas és que, encara que no ens atreviríem a dir
obertament que és una pel·lícula
onírica, el film de l’argentí Santiago
Palavecino sembla suspès entre el
somni i la vigília, entre la realitat i
la fantasia.
La protagonista és Celina, una dona
que arriba a una casa de camp per
distreure’s uns dies de la seva crisi personal. No farà altra cosa que
sentir a parlar de la Paula, la filla
Si en la brillante Chronicle asistíamos a la progresiva mutación, tanto
física como psicológica, de un joven
con superpoderes, el debut de Cliff
Prowse y Derek Lee nos muestra
una dolorosa conversión vampírica.
Los propios cineastas interpretan a
dos amigos que deciden emprender
un viaje por el mundo cuando uno
de ellos, Derek, descubre que corre
riesgo de sufrir un aneurisma cerebral. Cliff, que quiere ser director de
cine, empezará a filmar un diario de
Aquellos que disfrutaron de Infiltrados o de su versión original (Infernl
Afairs), lo pasarán en grande con
New World. De entrada, la premisa
es similar: giran en torno a mafiosos, policías infiltrados y guerras de
poder. Todas ellas tienen una trama
compleja y llena de personajes cuyas intenciones son un misterio; al
menos, hasta el final.
Definición de otaku: en Japón,
persona que se queda en casa
para dedicarse a sus aficiones; en
Occidente, fans del “manganime”
y, por extensión, de la cultura pop
nipona. Ser un otaku es un orgullo
y, por esta razón, una legión de aficionados se reunirá para degustar
un programa triple de temática y
género diferentes.
Sin duda, muchos estaban esperando Evangelion 3.0. You Can
(Not) Redo, la continuación del remontaje de la opus magna concebida por Gainax. En esta tercera entrega se reescribe parte del guión
original. Con un planeta devastado
y a merced de los Ángeles, Shinji
Ikari orbita alrededor de la Tierra y
debe ser rescatado para proseguir
con la contienda mesiánica.
La noche continuará con Berserk
Golden Age Arc III: Descent, otro
tercer acto, en este caso, de uno de
los pocos mangas medievales que
se publica actualmente en Japón.
La película en cuestión abarca los
libros 12 y 13 de la obra original de
Kentarō Miura.
El viaje animado terminará con
Fairy Tail The Movie: Phoenix
Priestess, la primera adaptación
de un entretenido manga de fantasía y de aventuras, creado por
Hiro Mashima. Psicología, fantasía heroica y aventuras mágicas:
un popurrí ideal para una animada
carrera de fondo.
CineAsia
Diari del festival
7
Divendres 18 d’octubre 2013
Noves Visions · Ficció
PRADO 10:30
Prince avalanche
L’any 1987, un incendi va devastar
més de 17.000 hectàrees de bosc
a l’estat de Texas. El paisatge trist i
melancòlic que en va resultar és la
gènesi de Prince Avalanche. Davant
d’aquell panorama de destrucció,
David Gordon Green, director del
film, va decidir convertir l’espai en
l’escenari per a una història; li mancava, però, una història. Aquesta arribaria anys després a partir del film
minimalista islandès, Either Way,
de Hafsteinn Gunnar Sigurosson.
Una de les virtuds del cinema és la
capacitat per ocupar els espais on
no arriben els mitjans de comunicació. Les tragèdies són portada
durant uns dies però un cop finalitzat el cicle de la notícia, aquesta
queda en l’oblit. En aquest punt és
on el cinema pot reprendre la història i observar-ne les conseqüències.
És un acte solidari que dignifica la
tasca cinematogràfica. Prince Avalanche no té pretensions socials
en aquest sentit, però el propi gest
d’establir com a escenari del film un
bosc devastat amaga, en sí mateix,
una voluntat de reconstrucció. Entre la cendra i els troncs carbonitzats no solament es poden sembrar
llavors, sinó també s’hi poden conrear històries.
El relat de Prince Avalanche és
ben simple. És una mena de buddy
movie (o inclús gerry movie) sobre
dos treballadors que es dediquen
a pintar les línies de la sinuosa
carretera que travessa el bosc. Les
frustracions i dificultats amoroses
d’ambdós són l’eix conductor de les
seves converses. El personatge interpretat per Paul Rudd, sembla la
continuació del seu paper a Si fuera
fácil, i s’enfronta al fet de treballar
lluny de la seva dona i fill. Per la
seva banda, Emile Hirsch, interpreta el clàssic adolescent que només
pensa en follar el cap de setmana.
Aquesta mescla explosiva d’edats
i de problemàtiques emocionals
donarà grans moments tant de
comèdia, com de drama. Un bosc
devastat és possiblement un dels
escenaris més poètics per tal de
dibuixar els atzars de l’amor i de
l’amistat: de la mateixa manera que
tot es pot destruir, també pot renéixer. És també l’espai perfecte per a
un relat emotiu, còmic i nostàlgic,
que, per moments, s’endinsa en un
terreny fantasmagòric.
El policía en cuestión lleva tiempo
instalado entre mafiosos. De hecho, es la mano derecha de un aspirante al trono. Los dos se respetan y se tienen aprecio, pero tienen
caracteres totalmente opuestos. El
policía es serio, limpio, responsable y atractivo. El mafioso es caótico, desorganizado y a ratos vulgar.
La amistad –tan intensa y a flor de
piel que a ratos parece insinuar el
enamoramiento– entre estos dos
personajes tan distintos es la espina dorsal de New World. Esta
relación tan bella como peligrosa
tiene, inevitablemente, ecos a La
casa de bambú de Samuel Fuller,
otro filme de mafiosos tan tenso
como emocional.
Los dos amigos son tan solo una
parte del amplio abanico de personajes que se abre en New World. De
la misma manera, la lucha de poder sirve de punto de partida para
una trama llena de giros. El punto
fuerte de la película tiene un poso
moral. Obligado por sus superiores
a permanecer dentro de la mafia,
el agente infiltrado deberá tomar
una decisión: ser fiel a un cuerpo
de policía que lo está dejando a un
lado o abrazar la confianza que le
están ofreciendo sus compañeros
criminales.
Park Hoon-jung firma el guión y la
dirección de esta película. Seguramente, su nombre no os dice nada.
Lo que sí que os sonará son los títulos de algunos de los filmes que ha
escrito: I Saw the Devil y The Unjust.
Guionista de peso, Park demuestra
con New World que también es un
gran director. El plano del rostro del
policía y su reflejo en la ventanilla
de un coche, así lo demuestra. Con
una sola imagen, el director dibuja
el dilema moral de su héroe, atrapado entre dos mundos.
Noves Visions · Ficció
PRADO 14:30
The Dirties
Hi ha pel·lícules que saben fer un
retrat plenament contemporani de
la societat. Dirigida i protagonitzada per Matt Johnson, The Dirties és
una d’elles. Provocador en tots els
sentits, el film ens va proposant una
sèrie de preguntes. És real tot el que
veiem? És el making of d’una pel·lícula? Fins a quin punt els actors saben
on s’han ficat?
The Dirties és un drama contemporani que, a través d’un dispositiu de
càmeres domèstiques, ens apropa a
la relació entre dos amics que pateixen bullying a l’institut. Conscients
d’aquesta realitat, els dos col·legues
inicien el rodatge amateur d’una
pel·lícula sobre el que els hi passa.
La pel·lícula que preparen portarà de
títol “The Dirties” i, en ella, els alter
ego dels protagonistes podran venjar-se dels seus enemics en la ficció.
En aquest punt, les diferents capes
de realitat comencen a barrejar-se
per donar pas a una peculiar visió
sobre els somnis de l’adolescència,
l’amistat i la traïció. De fet, Matt Johnson podria ser un Hamlet, producte de l’apàtica societat actual.
Diari del festival
8
La democratització de la captació
d’imatges –amb càmeres assequibles per a qualsevol adolescent– va
lligada intel·ligentment al fàcil accés
a les armes als Estats Units. No és
casual que The Dirties pateixi una
metamorfosi, des de la idea de fer
una pel·lícula a la idea de l’assassinat (recordem que shoot, en anglès,
és tant rodar com disparar).
Sorprenentment, assistim també al
mateix procés de muntatge de la pellícula que estem veient. Tot plegat és
un exercici hiperrealista de metallenguatge i de reflexió, sobre quins són
els límits entre la realitat i la ficció..
Noves Visions · Emergents
TRAMUNTANA 20:00
D.E.P.: El club
Divendres 18 d’octubre 2013
juego ha advertido a los demás participantes que nada de lo que pasa es
real, aunque uno de ellos empezará
a dar muestras de un sentido de la
realidad bastante difuso…
Así arranca D.E.P.: El club, una tensa
propuesta de terror psicológico dirigida por Juan Carlos Alcaraz Cañete,
que nos presenta a una galería de personajes, que al principio parecen, cada
uno a su manera, prototipos de jugadores de rol, aunque conforme avanza
la partida iremos descubriendo que
todos ocultan algún secreto. Intrigante y claustrofóbica, D.E.P.: El club está
narrada en dos líneas temporales: sabemos que, efectivamente, la sangre
llegará al río. Pero no sabemos cómo.
Y no vamos a darnos cuenta de la
magnitud de la tragedia hasta llegar
a un malsano y sorprendente final.
Panorama F.C.
RETIRO 14:15
Soulmate
que Carolyn ya nos sitúa en un imaginario que nos es muy familiar en
Sitges, el de la casa encantada y el
secreto tras la puerta.
Audrey, la protagonista de todos estos avatares, entra en un profundo
estado de depresión después de la
muerte de su compañero. Ya se sabe
que los corazones rotos son los mayores creadores de monstruos y fantasmas, así que la lucha contra ellos
se convierte en un tour de force personal para salir adelante. Este será
el caso de Audrey, que poco a poco
tendrá que reconciliarse tanto con
el recuerdo de su compañero, como
con el otro habitante de la casa. Superado el clásico debate sobre si todo
es fruto de la imaginación o bien de
la medicación, y dando otra vuelta
de tuerca al imaginario de la casa
encantada, Axelle Carolyn planteará
el diálogo con el inquilino fantasma
como una forma de terapia.
No penséis que esto va a ser Ghost.
Por mucho que haya escenas de chica-fantasma-música, Soulmate es
todo lo contrario. Los ectoplasmas
nunca dejarán de sorprendernos.
Anima’t
RETIRO 16:15
cheatin’
Marcos recupera el conocimiento
en un baño, y un hilillo de sangre
adorna su barbilla. El suelo está perdido de sangre y no recuerda què ha
ocurrido. Días atrás, un anuncio impreso, colgado en la calle, le llevó a
contactar con un grupo de jugadores
de rol. Ya en la partida, que lleva por
título “El club de los vampiros”, hay
un momento que marca un punto de
inflexión: aquel en el que cada uno de
los jugadores pone sobre la mesa un
arma, blanca o de fuego. Armas de
verdad, entre ellas una amenazadora catana. Poco antes, el anfitrión del
Tras un intento de suicidio, una mujer decide instalarse en un pueblo
galés. Esta dramática premisa corresponde a Soulmate, el debut en
el largometraje de la directora Axelle
Carolyn. El aislamiento, sin embargo, no será completo, pues en la casa
habita, precisamente, el fantasma de
su anterior inquilino. Quizá esto vaya
contra toda lógica pero el hecho es
El cinema d’animació ha donat
sempre la benvinguda als avanços
tecnològics, introduint elements
digitals i en tres dimensions al
seu discurs. En aquest maremàgnum de canvis, però, hi ha coses
que es mantenen immutables. Són
illots que inspiren confiança i als
que sempre ve de gust tornar. Bill
Plympton n’és un bon exemple:
com els irreductibles gals que es
negaven a formar part de l’Imperi
Romà, l’animador de Portland
porta tres dècades anant per lliure, aliè a la indústria. Tot i això, és
reconegut mundialment pel seu
geni, reverenciat per tòtems de la
cultura pop com Matt Groening o
Terry Gilliam.
Cheatin’, la seva darrera pel·lícula,
no agafarà per sorpresa als seus
seguidors (i a Sitges en té un bon
grapat), doncs segueix presentant
un traç inconfusible, realitzat amb
mà artesana. Pel que fa al contingut, confirma la línia que l’autor ha
emprès en els darrers temps, més
serena i sense tant espai pels esclafits de sexe i gore. La seva imaginació, però, segueix essent única,
plantejant les seqüències com
virtuoses set-pieces on els personatges retorcen elàsticament els
seus cossos i els límits de la física
es distorsionen fins al deliri. I, per
altra banda, a qui més se li podria
acudir que una història sobre una
parella tocada pel fantasma de la
infidelitat derivi en la trasplantació de ments i cossos?
El film, però, significa un punt i a
part en la trajectòria de Plympton
degut al seu procés de producció.
Com altres cineastes en temps de
crisi, l’animador va engegar una
enginyosa campanya a internet
perquè els fans aportessin el seu
gra de sorra en el finançament de
la pel·lícula. La recaptació va superar amb escreix totes les previsions,
demostrant les ganes que hi havia
de veure acabada una nova obra del
mestre.
Noves Visions · Ficció
PRADO 21:15
Fatal
Las malas compañías pueden tener
consecuencias nefastas. Seguro que
la madre del protagonista de Fatal
ya se lo decía. Pero basta que te lo
diga tu madre para que no le hagas
ni caso. Sung-gong es un buen chico. Sin embargo, tiene un problema:
es demasiado voluble. Los amigos
gamberros de Sung-gong le obligan
a participar en la violación de una
joven, Jang-mi. Diez años después,
víctima y verdugo se reencuentran
en la calle. Ella no se da cuenta que
el chico es uno de los participantes a
ese atroz crimen. Él sí. A partir de ese
momento los fantasmas del pasado
entran en escena. Sung-gong la sigue viendo sin confesar que él fue
uno de los delincuentes, hasta que
una noche, la chica, le confiesa su
trauma –“los mataría a todos”–. Para
reparar el atroz crimen, Sung-gong
tomará medidas extremas.
Fatal tiene tanto de drama como de
thriller y, sobre todo, un profundo
poso moral. Se trata de una película de luz y de sombra, al estilo del
mejor cine coreano. ópera prima de
Lee Don-ku, Fatal también tiene violencia e imágenes imaginativas dispuestos para representar el trauma
de la víctima.
Diari del festival
9
Divendres 18 d’octubre 2013
Entrevista: Alejandro Jodorowsky
¿En qué momento decidió alejarse del material de La danza de la
realidad para dar al personaje de
su padre, Jaime, la posibilidad de
redimirse como si fuera uno de los
héroes de sus historietas?
La segunda parte de la película
adapta el relato de El niño del jueves
negro. La historia de mi infancia contenida en La danza de la realidad es
una sucesión de cuadros. Para darle
forma cinematográfica, fue necesario
construir una trama que vehiculase
el relato.
“La filmación
es la espera
de un milagro”
¿Es La danza de la realidad un acto
psicomágico de reconcilación con
el pasado?
Si, en primer lugar, lo es para mí;
pues regresé a mi pueblo natal y reconstruí mi infancia de una forma
poética. En segundo lugar, constituye también un acto psicomágico
para mi familia. Mi hijo, Brontis Jodorowsky, interpreta a mi padre, que es
su abuelo. Mis hijos Adan y Cristóbal
también han trabajado como intérpretes y mi mujer se ha encargado
del vestuario. Incluso, la enana es la
hija de la enana de El Topo, con lo
cual se trata de una obra familiar.
¿Cómo fue el regreso a Tocopilla, al
desierto chileno?
Para la industria chilena, ha sido
todo un cambio, porque nunca se
había hecho una película así. Para
el pueblo, resultó una experiencia
extraordinaria, porque se trata de
un lugar olvidado e hice trabajar a
la gente y estrené la película allí, en
un estadio a 2000 km de la capital,
sin alfombra roja y con más de ocho
mil personas. Por otra parte, estaba
convencido de que el público me iba a
patear ante una película tan diferente, pero la película está funcionando.
Estamos en cincuenta cines en Francia hace más de siete semanas.
La tira de Guillem Dols
Mezcla los géneros con total libertad. A través de la figura de Sara
Felicidad, su madre, introduce incluso el género musical, que da pie
a algunas de las secuencias más
hermosas de la película.
Hago este tipo de cosas con miedo.
Busqué a una cantante de la ópera
de Chile, me batí por tenerla y tuve
que lavarle el cerebro para que se
metiese en el papel. Pero lo hice preso del pánico, porque era un salto en
el vacío. Toda la película fue un riesgo
continuo.
¿Cómo fue el casting para el niño
que le interpreta, Jeremías Herskovits?
Como yo era un niño judío ruso, fui a
una escuela de niños judíos en Santiago. Allí descubrí un grupo teatral,
en el que enseguida identifiqué al
niño. Normalmente, identifico a los
actores a primera vista.
¿Cómo trabajó con los actores?
Me entiendo bien con los actores. He
dirigido más de cien obras de teatro
y, en La danza de la realidad, dirijo
mutilados, travestís, niños, animales
e incluso a un amigo mío, que es carpintero y santo. Para tranquilizar al
productor por el número de actores
y de secuencias con figurantes, tuve
que decirle que no se preocupase,
que filmaríamos con el presupuesto establecido y que si no podíamos
acabar la película, yo acompañaría
todas las proyecciones explicando el
final sentado en una sillita.
En esta película, además, vuelve a
aparecer usted, en tanto que figura
adulta que acompaña al pequeño
Alejandro
En el plano en que salgo sobre una
roca, tuvieron que subirme, porque
me dañé un tendón filmando a
unos mineros y arrastré una bota
de plástico durante tres meses.
Yo grabé previamente mi texto. Ni
el niño ni yo sabíamos lo que iba
a pasar ni lo que íbamos a hacer,
pero sencillamente surgió a la primera y lo pudimos hacer en una
única toma.
¿Escribe igual el guión de una película que el de un cómic, en lo que
usted ha llamado un “estado de recepción”?
Yo quería hacer una película con la
forma de un río, que comienza con
fuerza y no se detiene. Una película
siempre se hace en varias etapas: la
búsqueda del dinero; la escritura del
guión, que no es más que un resorte;
y la filmación, que es siempre una
espera del milagro. Yo necesitaba un
circo y lo vi desde el avión. También
me hacían falta siete travestis, y resulta que cuando llegamos al circo,
estaba regentado por siete travestis.
Cuando uno quiere hacer algo, encuentra los materiales. Ahora bien,
para mí, lo fundamental es el montaje: estoy en la sala de edición todo
el tiempo y es ahí donde reescribo la
película, con crueldad, cortando todo
lo innecesario.
Esta vez, ha introducido efectos especiales.
Sí, pero no quería que fuesen perfectos. Quería que en todo momento se
notase que se está viendo una película. Hay que tener en cuenta que el
arte siempre se busca a sí mismo. Yo
tuve ocasión de asistir a las representaciones de Brecht y él trataba
en todo momento de recordar que el
teatro es tal, rompiendo la ilusión de
realidad. Eso es lo que yo quería para
esta película.
Su película, con el prólogo sobre
el dinero, es una toma de posición
frente a la crisis. ¿Ve diferencias entre esta crisis y la de 1929?
Yo nací en el jueves negro de Wall
Street, en pleno crack del 29. La
crisis es una sola, es la misma. Las
crisis son provocadas, y son parte
sustancial del sistema, que se alimenta de ellas. Con la crisis vienen
los préstamos, el endeudamiento e
incluso las guerras, que se compran
y se venden y alimentan el sistema.
El mundo no ha cambiado, pero antes no se sabían según qué cosas y
ahora los medios de comunicación e
Internet permiten expandir el conocimiento.
¿Cree que el cine puede crear conciencia?
Eso es lo que yo intento, pero la lucha
individual siempre será el enfrentamiento de David contra Goliath.
El sistema económico es de talla
mundial, no se le puede asestar un
golpe en ninguna parte concreta. Yo
admiro a cineastas como Cocteau,
Pasolini, Tarkovsky, que lograron hacer su voluntad en contra o más allá
del sistema.
¿Se puede vivir del cine?
Los jóvenes quieren vivir del cine,
pero no se puede. Yo me demoré
veinte años en hacer una película,
pero no transigí. Con la próxima
no sé cuánto voy a tardar, pero, si
estoy vivo, la haré. Hay que ser paciente y perseverante, y no concebirlo como negocio. Yo me gano la
vida con los cómics y eso me da libertad. Para ganarme la vida con el
cine tendría que poner estrellas entre mis actores, y las estrellas son
unas bestias egomaníacas. Son
prostitutos y prostitutas vendiendo relojes, alcohol, tabaco. Dan vergüenza. Pero son los reyes. Fíjense
en Orson Welles y en Erich von
Stroheim: Hollywood los mató. En
mi caso, decidí no ganarme la vida
en el cine. Anuncié que La Danza de
la realidad perdería dinero, y poco a
poco fui reuniendo la financiación.
En los créditos está toda la gente
que contribuyó.
¿Cómo es su relación con los productores?
Yo hago una diferencia entre el cine
industrial y aquél que quiere ser
arte. El productor es siempre como
una liebre, que quiere recuperar el
dinero rápidamente y el auténtico
cineasta es una tortuga. Uno espera tranquilo, y todo llega. Al fin y al
cabo, la función del arte es enseñar:
la pintura enseña a ver, la escultura
enseña a tocar. El cine debe enseñar
a vivir, pues es un arte total.
Ivan Pintor Iranzo i Marc Barceló
Diari del festival
10
Divendres 18 d’octubre 2013
Entrevista: Manuel Carballo
Hoy en día, es muy difícil que el
público llegue virgen a las películas. ¿Cree que The Returned pide
al espectador entrar a la sala sin
expectativas previas?
Así es. En ese sentido, nos fue muy
bien hacer la presentación mundial
de la película en el festival de Estrasburgo. Allí nadie sabía lo que iba
a ver, más allá de la pequeña reseña
que figuraba en el catálogo, y creo
que el factor sorpresa benefició la
película. Aquí quizás sea un poco
distinto, sobre todo si la gente tiene
en la cabeza el sello de Filmax como
productora.
“En The
Returned, la
verdadera
amenaza
no son los
zombis”
Si alguien le dijera que The Returned
no es una película de zombis si no
sobre zombis, ¿estaría de acuerdo?
Creo que va incluso más lejos que
esa categoría. En cualquier caso,
sería una película con zombis, ya
que no está tan en la línea de otras
producciones recientes que sí tratan
sobre la cotidianeidad del muerto
viviente. Además, si se sustituye la
palabra retornado por disidente o
leproso, la película sigue funcionando. Lo que muestra es el comportamiento colectivo hacia sectores
minoritarios o excluidos de la población, y lo que ocurre a las conductas
sociales cuando quedan sometidas
a una presión fuera de lo común.
¿Cómo llegó este proyecto a sus
manos?
En Filmax circulaba el tratamiento
del guión, escrito por Hatem Khraiche, y una de las productoras ejecutivas del filme, Sandra Fernández, me
dijo que lo tenía que leer. Enseguida,
le vi muchas posibilidades, porque
encajaba en la línea de renovación del
género por la que apuesta Filmax.
¿Qué ideas estaban más desarrolladas en este primer tratamiento?
Evidentemente, el concepto fuerte
de la película es el de crear una figura nueva, la del retornado, a medio
camino entre el humano y el zombi.
Eso era muy poderoso, pues introducía un matiz original en un imaginario tan explotado como es este.
En el tratamiento también se definía
la dimensión social de la historia y
su vertiente más íntima y dramática, que era muy emotiva en la parte
final. Había una densidad de temas
y de géneros que, ya sobre el papel,
hacían atractiva la película.
De hecho, en la película hay pocas
secuencias propiamente de terror.
Al contrario de lo que es habitual en
el género, la amenaza no reside en las
hordas de muertos vivientes, sino en
los humanos que tenemos a nuestro
alrededor. La película empieza con
una secuencia fuerte, reconocible
para el espectador que está acostumbrado al cine de zombis, pero supone un punto y aparte. Incluso está
alejado formalmente del resto del
filme. Es una forma de sintetizar el
género zombi, para luego trasladarnos a un territorio post-zombi.
En otro momento del filme, los
protagonistas ven la película La
legión de los hombres sin alma,
protagonizada por Béla Lugosi.
Está hecho con toda la intención del
mundo. Entre ese filme, que es el primero que se hizo sobre zombis, y lo
que vemos en la primera secuencia,
que se acerca más a 28 días después
y [Rec], tratamos de condensar el género. Me alegra que la película sea reconocible, aunque hay quien me pregunta, confundido, por qué he puesto
una escena de Drácula [Risas].
Antes ha mencionado el comentario social y crítico del filme. Quizás
sea la primera película fantástica
hecha en España donde se escucha
la palabra recortes.
[Risas] Ha sido algo coyuntural. La
verdad es que hubiera preferido que
no entroncase con la realidad que
estamos viviendo.
a
últiimda
sal
BRIGADOON
Alguns potser creieu que us
preníem el pèl, que Jairo Pinilla era una invenció nostra, o
potser se us havia acudit pensar que estava empresonat per
delictes contra la salut mental de la població colombiana.
Doncs no, està ben viu i avui
serà a Sitges per estrènyer la
mà de tots aquells que vulguin
estrènyer-li, i per explicar-nos
unes quantes coses sobre la
seva aventura cinematogràfica, sostenint, com un astronauta abandonat a la seva sort,
la bandera del cinema de terror colombià. De fet, el mateix
cineasta presentarà Frankenstein no asusta en Colombia, documental dirigit per Erik Zuñiga sobre el cinema de gènere
d’aquest país i les seves particulars circumstàncies, marcades per la inestabilitat política.
A continuació, Pinilla també
ens introduirà una de les seves
pròpies pel·lícules, Triángulo de
oro. I també comptarem amb la
presència d’un director que ja
forma part de la història del
festival: Takashi Miike, que ens
presentarà Young Thugs Innocent Blood, de 1997, una de les
seves pel·lícules més personals.
Tindrem un altre documental,
sobre un pioner i un outsider.
Toñito Blanco: Solo, perdido
y vicioso, de Xacobeo Sineiro
i Nico Campos, es capbussa
en la llegenda i la malaurada
i prematura mort del director
de La matanza caníbal de los
garrulos lisérgicos, la primera i gairebé la única pel·lícula
gallega de sèrie Z, que no hauria de necessitar presentació
si sou assidus a Brigadoon. Fa
un temps que es parla força
d’aquest nou cinema gallec que
crida l’atenció als festivals de
primera divisió, però la veritat
és que a Toñito Blanco ningú li
fa ombra; el cinema de gènere
independent brilla per la seva
absència a terres galaiques,
amb la única excepció de Javi
Camino, que fa uns anys va dur
a Sitges ¡Maldito bastardo!.
També tindrem la flamant guanyadora del premi a la millor
pel·lícula del festival madrileny
Nocturna, que enguany celebrava la seva primera edició.
Es tracta de Wither, de Sonny
Laguna i Tommy Wiklund, un
carrusel de sang i humor fosc
de la que s’ha dit que és la Posesión infernal sueca. Per altra
banda, Making-off sangriento
- masacre en el set de filmación, dels germans Quintana,
podria ser una de les pel·lícules
amb el títol més llarg del festival. Els exploradors de rareses
espanyoles potser farien bé
d’apropar-se a La renta espectral de José Antonio Páramo,
amb Patty Shepard.
Toni Junyent
181013_H_brigadoon
Diari del festival
11
Divendres 18 d’octubre 2013
Entrevista: Frank Pavich
que ja són morts. Tots els altres,
quan els hi vaig dir que faria una pellícula sobre el Dune de Jodorowsky i
que comptava amb la participació de
Jodorowsky, van voler participar-hi
activament. Tot i els anys que fa de
tot allò, continuen estimant-lo molt.
Els hi va canviar la vida cap a millor. Els hi va donar noves carreres i
l’oportunitat d’entrar en la indústria
del cine per primera vegada. Li estan
molt agraïts.
“Jodorowsky
pensava
que no acabaria
el documental”
Quan va descobrir l’obra d’Alejandro Jodorowsky?
En la seva carrera, toca molts aspectes; però jo vaig introduir-me en la
seva obra a través de les seves pellícules. Les vaig veure quan encara
eren il·legals i m’arribaven còpies de
còpies en cintes de vídeo. La qualitat
dels VHS era dolentíssima, però les
imatges eren tan espectaculars que
no podia deixar de mirar.
Què el va portar a pensar que de
l’adaptació fallida de Dune en po-
dia sortir un documental com Jodorowsky’s Dune?
La història que amagava darrere. Si
un suma Alejandro Jodorowsky, les
seves pel·lícules, la novel·la Dune i
tot l’equip de guerrers espirituals
que va aconseguir convèncer, com
Moebius, O’Bannon i Orson Welles,
entre d’altres, el primer que pensa és:
vull veure aquesta pel·lícula.
Què va opinar Jodorowsky sobre la
idea de fer-ne un documental?
Quan el vaig conèixer i li vaig dir que
volia fer el documental, em va dir
que sí. Ara em diu que va accedir-hi
perquè pensava que no l’acabaria
[riure]. En les entrevistes va dir tot
el que va voler, va ser molt honest,
perquè pensava que el documental
no tiraria endavant, com el propi
projecte de Dune. Però jo he trencat
la maledicció i he pogut acabar la
pel·lícula [riure].
En el documental, va aconseguir
reunir bona part dels artistes que
el van acompanyar en el procés.
Va ser difícil reunir-los? Va quedar
algú per entrevistar?
Les úniques persones que no vam
aconseguir entrevistar van ser els
Jodorowsky’s Dune, tot i parlar
d’un fracàs, encoratja el públic a
lluitar per als seus objectius, per
molt impossibles que semblin.
Això és el més estrany de tot. Quan
vaig començar el documental, pensava que el to seria trist; en canvi, no
ho és. Realment, es tracta de veure si
va ser realment un fracàs. Potser no
ho va ser. Potser no havia de ser una
pel·lícula sinó que simplement havia
d’aplegar una colla d’artistes i, a partir d’aquí, crear un gran llibre on hi ha
tots els storyboards i tots els detalls
que van arribar a concebre. Les idees
que hi ha en aquest llibre poden canviar el món.
Creu que el Dune de Jodorowsky
pot seguir inspirant a les generacions futures?
Això espero. La gent surt inspirada quan veu el documental, amb
la declaració final de Jodorowsky,
“per què no hauries de tenir ambició? Fes tot allò que vulguis de la
manera més gran que puguis i, si no
ho aconsegueixes, no passa res”. Les
paraules i la persona d’Alejandro Jodorowsky ens seguiran inspirant.
Com pot ser que una pel·lícula no
rodada influeixi més que alguna
altra que sí que ho ha estat?
És com quan llegim un llibre i en
veiem la pel·lícula. Molts cops, la
pel·lícula no és tan bona com el llibre, simplement perquè la imaginació particular és molt més potent
que la representació d’allò concret.
En aquest cas, es tracta del mateix:
un s’imagina què podria haver estat
d’aquesta pel·lícula i se n’adona que
les possibilitats són múltiples. La
imaginació no té fi.
9 9
a
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
NOSTALGIA, MUERTE
Y CINTAS DE VÍDEO
Uno de los innumerables coleccionistas de cintas de vídeo
que aparecen en el documental
Rewind This! alardea de tener
82 películas que empiezan o
por “dead” o por “deadly” o por
“death”. Sin querer, su completismo letal nos pone al corriente
de la operación nostálgica que
supone la adicción al VHS, formato que, criando malvas, lleva
implícita la idea de muerte, o de
cuenta atrás, de tiempo que está
caducando, de erosión imparable. Es curioso que, en una época
en la que el cine aspira al borrado de las huellas de lo perecedero, que desea la perfección impoluta de la proyección digital en
todas sus manifestaciones, exista
esa querencia por el drop, por las
líneas de tracking, por la nieve
televisiva; en fin, por el proceso
de formación de la imagen electrónica, con todos sus defectos
de piel puestos en primer plano.
Es el valor vintage de las piezas
de anticuario, atiborradas en un
puesto de mercadillo. Los roces y
los descantes suben su cotización
en el mercado.
Es, pues, una cuestión de texturas, que la contemporaneidad
identifica con la calidez de un
formato doméstico que contrasta con la prístina frialdad del
digital, en la que todo, incluso
lo invisible, parece transparentarse en una infinita variedad de
capas. Cuando Harmony Korine
rueda en VHS Trash Humpers,
está intentando celebrar el feísmo de lo real, el aura verduzca
de un acto eterno de vandalismo
que no esconde nada. Porque el
VHS no miente: todo es superficie, todo está ahí, reclamando
nuestra atención. Todo es materia. Es lo que Korine llamó mistakism, siguiendo el manual de
instrucciones de Los idiotas de
Von Trier, y es lo que Tarantino
y Rodríguez, en relación al celuloide, reivindicaron en Grindhouse, a partir, claro, de la modificación digital.
De ese elogio de lo matérico, de
lo que ocupa lugar en una estantería, de lo que se puede clasificar con una cinta adhesiva
o por colores de portadas, de lo
que no flota en un disco duro,
surge también la nostalgia por
el VHS. Necesitamos, de repente,
cosas que existan, que pesen en
una balanza. De ahí, por ejemplo, el fervor analógico de Michel Gondry en Rebobine, por
favor, en la que el entusiasmo
amateur de los dependientes de
un videoclub devolvía a la vida
las cintas borradas de un puñado de títulos mainstream desde
la reinterpretación doméstica y
chapucera.
Sin embargo, antes hablábamos
de la muerte. Es curioso que,
desde los visionarios tiempos
del Videodrome de Cronenberg
hasta las más recientes The Ring
o V/H/S, las cintas de vídeo se
hayan convertido en pequeños
ataúdes de la maldad, en archivos de imágenes de ese Otro
Lado que quiere invadir y maldecir lo Real. ¿Por qué nadie
encuentra el Blu-ray del Mal?
Lo que antes eran incunables,
libros escritos en sangre, ahora
son cintas magnéticas que pervierten la mirada de quien las
ve. Son, en fin, reliquias, fósiles
malditos que se vengan de la
realidad digital que los ha sustituido. Coleccionistas del mundo,
tened cuidado con vuestras nostalgias: el VHS os puede llevar a
la perdición. a
Sergi Sánchez
Diari del festival
12
Divendres 18 d’octubre 2013
Entrevista: Marcelo Panozzo
“Los nuevos
cineastas
españoles
deberían
buscar
su etiqueta”
Usted es director artístico del Bafici, un festival con un programa muy
amplio. ¿Cómo se maneja una selección con tantos títulos?
Fue un reto cuando fui programador y
lo es ahora que trabajo como director.
Antes, me tocó ser público del festival
y vivir el estrés que genera. Por mucho
que uno esté en la sala todos los días
del festival solo llega a ver un 15% de
la selección. Este año, intentamos tener menos películas y generar menos
estrés en el público. Creo que hay que
replantearse el rol del festival tal y
como lo conocemos. En Bafici, volvimos a la idea de retrospectiva grande.
Del director brasileño Julio Bressane,
por ejemplo, no se había visto nada en
Buenos Aires. Nosotros proyectamos
17 películas. Eso no se puede descargar de internet.
cineastas periféricos que abrazaron
al género. En Bafici sentimos que,
como festival, debemos arrojar luz a
películas como estas.
Hace tiempo, el género solía quedar
fuera de según qué circuitos. ¿Cree
que está cada vez más integrado en
los festivales generalistas?
Ese fue el cambio más grande que
hicimos con el nuevo equipo. Nos
pusimos a discutir dos cosas: el papel del género y el de las películas
de vanguardia. La tendencia de los
festivales generalistas a llevar el terror a las sesiones de medianoche y
el hecho de convertir la vanguardia
en algo más museístico nos resultaba inaceptable. Así que creamos una
sección a competición híbrida, con
vanguardia y género.
Por el contexto económico, aquel
Nuevo Cine Argentino parece compartir algunas características con
las películas de bajo presupuesto
del cine español actual.
La etiqueta del Nuevo Cine Argentino
fue muy útil, así que recomiendo a
los cineastas españoles que encuentren una y la usen, porque en estos
momentos están haciendo películas
muy buenas. Hay algo que ha cambiado. Quizá sí que tiene que ver con
la crisis, porque no son exactamente
filmes de guerrilla, sino que se sitúan
en un término medio. Han encontrado su lugar.
¿Qué se considera cine de género?
Si se midiera el pH de género de algunas películas, saldría un resultado
perfecto, pero quizá no consiguen remover nada. Luego, hay películas que
solo tiene una pincelada de género
que resulta brillante. El ejemplo que
siempre doy es Cabin in the Woods:
ahí hay género y autoría, y esta mezcla da una solidez y una novedad que
quita el aliento.
Su formación es de crítico. ¿Cómo
habla un crítico con un cineasta?
Estos días, cuando hablo con alguno
de los directores que tengo de compañeros de jurado, me doy cuenta de
que a veces estamos diciendo lo mismo pero no nos damos cuenta hasta pasado un rato. Es algo divertido.
Decimos lo mismo, pero en lenguajes
distintos.
¿Cree en la etiqueta Nuevo Cine Argentino?
La etiqueta existió y fue válida en un
momento en el que, en Argentina, se
filmaba muy poco. La democratización de los soportes fue decisiva. En
el caso del género, últimamente se
ha creado una escena underground
de películas de terror. Hay muchos
La fotografía de su Twitter es de
Buffy. ¿Qué le pareció Much Ado
about Nothing, de Joss Whedon?
Es una película de una sofisticación
y un estado de gracia tremendos. Soy
muy whedonesco, así que durante la
primera media hora pensé que todo
me parecía bien porque me gusta
mucho el director. Luego entré de
lleno. Es una película muy grande.
Cinema
low budget
MÀSTER CLASS
I TAULA RODONA
Avui, de 09:00 a 14:30, se celebrarà a la Sala Garbí de l’Hotel
Melià Gran Sitges una jornada
al voltant de l’anomenat cinema
low budget, o low cost. Organitzada per MEDIA Antena Catalunya en el marc del Sitges-Festival Internacional de Cinema de
Catalunya, aquesta Màster Class
parlarà de tots els aspectes que
rodegen aquest cinema low budget, des de la planificació del projecte, passant per la producció
i el rodatge, fins a la distribució
del film, per tal d’entendre quines
són les diferents opcions que es
tenen a l’hora de tirar endavant
un projecte amb un pressupost
reduït. La masterclass comptarà
amb la presència d’Alvaro Alonso, productor executiu de Jaleo
Films (Carmina o revienta, El
mundo es nuestro), Albert Morera, director de producció de La última isla i El retaule del flautista,
i Iván Mas, director de producció
de Tramontana.
La sessió es desenvoluparà en
català i castellà, sense servei de
traducció simultània, i l’entrada
és gratuïta.
Diari del festival
13
Divendres 18 d’octubre 2013
Phenomena en Halloween
Este año, la siempre esperada Sesión Sorpresa de Sitges está organizada en colaboración con Phenomena Experience, que nos trae una
película tan mítica como La guerra
de las galaxias. Episodio VI: El Retorno del Jedi. La película que cerró
la trilogía original de George Lucas cumple su 30 aniversario, y la
unión entre el festival y Phenomena
Experience convertirá la celebración de esta efeméride en un evento
inolvidable.
Además, Phenomena Experience ya
tiene preparado su menú para las
próximas semanas ¿Se te ocurre un
plan mejor para pasar Halloween que
un maratón de terror ochentero organizado por Phenomena Experience?
Sobre todo, si en ella se recupera la
mítica película con la que John Carpenter hizo famoso el slasher. Por
más imitadoras que haya tenido, La
noche de Halloween es sin duda el filme que renovó el género y marcó un
punto de inflexión en el cine. Michael
Myers regresa a la gran pantalla dispuesto a sembrar el pánico. No viene
solo: la sesión la abre Tom Holland
con Fright Night (Noche de miedo), un
film de culto en el que terror y comedia se dan la mano. La sesión triple se
cerrará con una película sorpresa de
la que solo se puede apuntar su estilo
gamberro y divertido. Ven a disfrutar
del miedo con Phenomena Experience el 31 de octubre, en los cines Comedia de Barcelona, y el 2 de noviembre
en los cines Callao de Madrid.
www.phenomena-experience.com
www.facebook.com/phenomena.
experience
@PhenomenaExp
Próximas sesiones:
MADRID
27 DE OCTUBRE - CINE CALLAO
18:00 Desayuno con diamantes +
cantando bajo la lluvia
2 DE NOVIEMBRE - CINE CALLAO
20:30 Fright Night + La noche
de Halloween + Peli sorpresa
BARCELONA
31 DE OCTUBRE - CINES COMEDIA
20:30 Fright Night + La noche
de Halloween + Peli sorpresa
15 DE NOVIEMBRE - CINES COMEDIA
21:00 ¿Dónde te escondes,
hermano? + Xtro
20 DE DICIEMBRE - CINEMES GIRONA
21:00 Viscosidad + Supersonic man
Four Corners en Sitges
Desde hace dos años, el Festival de
Sitges acoge el programa internacional de desarrollo de proyectos
Four Corners, dirigido por ESCAC,
apoyado por Media y que tiene como
socios a otras tres prestigiosas escuelas de cine europeas: NATFA
(Bulgaria), Regent’s School (Londres) y Metropolia (Helsinki).
Four Corners es un proyecto internacional en el que cada equipo de
estudiantes tiene la oportunidad
de trabajar en la preparación de
su opera prima en cuatro talleres
anuales desarrollados en las ciudades de las escuelas de acogida.
A través de las sesiones de Four
Corners los alumnos tienen una
relación constante y directa con
profesionales reconocidos y en
activo de la industria cinematográfica europea, que tutelan sus proyectos a la vez que los confrontan
con sus virtudes y sus defectos con
el propósito de hacerlos crecer y de
convertirlos en una obra audiovisual definida.
ESCAC dirige el proyecto desde
hace siete años como parte de una
serie de iniciativas –como el pro-
grama Òpera Prima, del que han
surgido filmes como Tres días con
la familia o Blog– que tienen como
objetivo facilitar a sus alumnos el
paso de la escuela a la industria.
El apoyo de Media ha servido para
internacionalizar esta iniciativa y
permitir que escuelas y alumnos
participantes se retroalimenten
entre sí y compartan tanto la formación recibida como sus experiencias y su cultura, colaborando
así en la creación de una futura, y
cohesionada, industria cinematográfica europea.
Four Corners se ha desarrollado
del lunes 14 al viernes 18 en el Espacio Brigadoon. Durante una semana, los estudiantes han recibido
Master Classes, participado en
talleres, asistido a proyecciones y
preparado la presentación final de
sus proyectos. El taller se cerrará
hoy viernes a las 11:00h en la Sala
Tramuntana en una sesión abierta
al público donde se llevarán a cabo
los Pitchings de los nueve proyectos participantes, ante un tribunal
formado por profesionales del sector cinematográfico.
Diari del festival
14
Divendres 18 d’octubre 2013
PROGRAMACIÓ AVUI DIVENDRES 18
The returned
The Dirties
Interior, Leather Bar
Savaged
michael S. Ojeda. EUa, 2013.
08:30 RETIRO
14:45 AUDITORI
21:00 AUDITORI
01:00 RETIRO
OTAKU MARATó
John Huddles.
EUA, Indonèsia, 2013. 100’
Lucky McKee, Chris Sivertson.
EUA, 2013. 90’
Manuel Carballo.
Espanya, Canadà, 2013. 98’
Hideaki Anno. Japó, 2012. 95’
08:30 AUDITORI
Manuel Carballo.
Espanya, Canadà, 2013. 98’
The Philosophers
08:30 PRADO
14:30 PRADO
Matt Johnson.
Canadà, EUA, 2013. 83’
all cheerleaders Die
Bill Plympton. EUA, 2013. 75’
Jim Jarmusch. Regne Unit,
Alemanya, EUA, 2013. 123’
Fairy Tail The movie:
Phoenix Priestess
10:30 RETIRO
Santiago Palavecino.
Argentina, 2013. 100’
Caradog James. Regne Unit, 2013. 90’
16:45 AUDITORI
10:30 PRADO
Cliff Prowse, Derek Lee.
Canadà, EUA, 2013. 85’
Prince avalanche
David Gordon Green. EUA, 2013. 90’
12:15 RETIRO
algunas chicas
afflicted
18:15 RETIRO
New World
curts d’animació a competició III Park Hoon-jung.
12:30 PRADO
Corea del Sud, 2013. 134’
Only Lovers Left alive
21:15 PRADO
Fatal
Lee Don-ku.
Corea del Sud, 2012. 103’
23:00 AUDITORI
Insidious: chapter 2
James Wan. EUA, 2013. 106’
23:15 RETIRO
V/H/S/2
Simon Barrett. EUA, 2013. 95’
23:15 PRADO
Shinjuku Triad Society
18:15 PRADO
12:45 AUDITORI
Elina Psykou.
Grècia, 2013. 88’
01:00 AUDITORI
LA NIT + SITGES
18:45 AUDITORI
Renny Harlin.
EUA, Regne Unit, Rússia, 2013. 101’
Takashi Miike. Japó, 1995. 101’
009 rE: cyborg 3D
Kenji Kamiyama. Japó, 2012. 104’
14:15 RETIRO
Soulmate
Axelle Carolyn. Regne Unit, 2013. 104’
Evangelion 3.0
You can (not) redo
21:00 RETIRO
16:15 PRADO
The machine
The returned
95’
16:15 RETIRO
Insidious: chapter 2
James Wan. EUA, 2013. 106’
Travis Mathews, James Franco.
EUA, 2013. 60’
Berserk Golden age arc III:
Descent
curts d’animació a competició II cheatin’
10:30 AUDITORI
20:00 PRADO
The Eternal return
of antonis Paraskevas
Big Bad Wolves
Aharon Keshales, Navot Papushado.
Israel, 2013. 110’
Nos héros sont morts ce soir
David Perrault. França, 2013. 94’
Toshiyuki Kubooka. Japó, 2013. 119’
Masaya Fujimori. Japó, 2012. 85’
Curt sorpresa
Sessió sorpresa
17:00 Presentació del còmic
Superman: la guerra de los mundos
19:00 Scifiworld presenta
Brigadoon
14:00 Homenatge Patty Shepard
La renta espectral
15:00 Estrena documental
Toñito blanco: solo, perdido
y vicioso
16:00 Estrena documental
Faraday
Frankenstein no asusta
en colombia
The Dirties
17:30 Retrospectiva Jairo Pinilla
01:15 PRADO
Norberto Ramos del Val. Espanya, 2013. 81’
Matt Johnson. Canadà, EUA, 2013. 83’
Escape from Tomorrow
Triángulo de oro
Randy Moore. EUA, 2012. 90’
19:30 Estrena Brigadoon
Tramuntana
21:30 CineAsia
16:00 Màster Class VFX “The
Machine”, a càrrec de Maurizio Giglio
i Caradog James
00:00 Estrena Brigadoon
The Dyatlov Pass Incident
18:00 Màster Class Takashi Miike
i Presentació Llibre Takashi Miike:
La provocación que llegó de Oriente
Wolf creek 2
20:00 D.E.P.: El club
Greg McLean. Austràlia, 2013. 107’
Espai Fnac
making off sangriento
Young Thugs Innocent Blood
Wither
Stand Annexia
18:00 Firmas Lluís Rueda i Pau Roig:
El columpio negro y Tyrannosaurus
Double Feature: Crimen en la noche
+ Muertos y enterrados. Firma de
Alberto Bermúdez: Mal de mares.
Última Projecció
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
Diari del festival
15
Divendres 18 d’octubre 2013
PROGRAMACIÓ DEMÀ DISSABTE 19
08:30 AUDITORI
The Sacrament
Ti West. EUA, 2013. 92’
08:30 RETIRO
009 rE: cyborg 3D
Kenji Kamiyama.
Japó, 2012. 104’
08:30 PRADO
curts d’animació a competició III
10:30 AUDITORI
Lesson of the Evil
Takashi Miike. Japó, 2012. 129’
10:30 RETIRO
mr. Go 3D
Kim Yong-hwa.
Corea del Sud, Xina, 2013. 132’
10:45 PRADO
Shangri-La
Takashi Miike. Japó, 2002. 105’
12:45 PRADO
The city of Lost Souls
Takashi Miike. Japó, 2000. 103’
13:00 AUDITORI
Dragon Ball Z:
Battle of Gods
14:45 RETIRO
La fille de nulle part
14:45 PRADO
21:15 RETIRO
Sion Sono. Japó, 1995-2012. 161’
James Wan. EUA, 2013. 106’
Cliff Prowse, Derek Lee. Canadà, EUA,
2013. 85’
Bad Film
15:00 AUDITORI
SESSIó SORPRESA
La guerra de las galaxias.
Episodio VI: El retorno
del Jedi
16:30 RETIRO
The congress
Ari Folman. Israel, Alemanya, Polònia,
Luxemburg, França, Bèlgica, 2013. 120’
Jean-Claude Brisseau.
França, 2012. 91’
Insidious: chapter 2
21:15 PRADO
audition
Takashi Miike. Japó, 1999. 115’
22:45 AUDITORI
The Wind rises
Hayao Miyazaki. Japó, 2013. 126’
23:30 RETIRO
all cheerleaders Die
17:00 AUDITORI
Lucky McKee, Chris Sivertson. EUA,
2013. 90’
Vincenzo Natali. Canadà, 2013. 95’
23:30 PRADO
17:45 PRADO
David Gordon Green. EUA, 2013. 90’
Haunter
Diablo
Nicanor Loreti. Argentina, 2011. 85’
19:00 RETIRO
The machine
Caradog James. Regne Unit, 2013. 90’
Masahiro Hosoda.
Japó, 2013. 85’
19:30 AUDITORI
GALA CLOENDA
13:00 RETIRO
Ti West. EUA, 2013. 92’
cheap Thrills
19:30 PRADO
afflicted
The Sacrament
Prince avalanche
01:00 AUDITORI
MARATó
13:00 Presentació del còmic Apocalipsis Z
Michael S. Ojeda. EUA, 2013. 95’
17:00 Presentació del còmic Historias
de terror cotidiano
Savaged
The Dyatlov Pass Incident
Renny Harlin. EUA, Regne Unit,
Rússia, 2013. 101’
01:30 PRADO
LA NIT + MONSTER
Brigadoon
Big ass Spider
12:00 CineAsia
Joe Begos. EUA, 2013. 80’
Mike Mendez. EUA, 2013. 82’
The Station
14:00 Els altres fantàstics
Tramuntana
16:00 Estrena documental
11:00 Trobada amb Bill Plympton
The Sacrament
18:00 Marató Low Cost
Haunter
Vincenzo Natali. Canadà, 2013. 95’
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
The Strangers
Marvin Kren. Àustria, 2013. 98’
16:00 Presentació sèrie Hannibal
Ti West. EUA, 2013. 92’
18.30 Presentació del llibre El cementiri de Gerard Guix
almost Human
Shield of Straw
E.L. Katz. EUA, 2013. 85’
Última Projecció
Greg McLean. Austràlia, 2013. 107’
EUA, 2013. 107’
Lesson of the Evil
Takashi Miike. Japó, 2013. 116’
11.30 Els meus primers monstres.
La cocina de los monstruos
Wolf creek 2
12:45 Roda de Premsa Palmarès
Sitges 2013
Takashi Miike. Japó, 2012. 129’
Espai Fnac
01:30 RETIRO
LA NIT + SITGES
The Body. 19’
Baskin. 10’
Viajes astrales
The Outsider
18:00 Estrena documental
cròniques de misteris
21:00 Estrena Brigadoon
Oltre il guado
(across the river)
23:00 Estrena Brigadoon
2013 menos 1
01:00 Estrena Brigadoon
Delivery
El festival no comparteix necessàriament
les opinions expressades en aquesta publicació.

Documentos relacionados

Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana. Taquilla...

Más detalles

Terry Gilliam - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Terry Gilliam - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Platja de Sant Sebastià. Estands L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació Hotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informació Port d’Aiguadolç Photocall Mirador Caixers CatalunyaCaixa

Más detalles