Dilluns 5 d`Octubre de 2009 · Número 4
Transcripción
Dilluns 5 d`Octubre de 2009 · Número 4
Dilluns 5 d’Octubre de 2009 · Número 4 Pàg. 05 IP MAN Pàg. 06 METROPIA Pàg. 09 MR. NOBODY Pàg. 11 BRONSON www.sitgesfilmfestival.com INFO TICKET ENTRADES (IVA inclòs) VENDA ANTICIPADA 8€ Pel·lícules de la Secció Oficial Fantàstic a Competició / Secció Oficial Fantàstic Panorama / Secció Oficial Noves Visions Secció Orient Express-Casa Àsia / Secció Anima’t / Secció Seven Chances / Sessions Especials / Sessions 3D 4€ Classes magistrals 6€ Retrospectives i Homenatges 7€ Sessions de curts d’animació a competició 10€ Maratons de 2 i 3 pel·lícules 12€ Gales d’Inauguració i Cloenda Maratons dia 12 d’octubre On-line: www.telentrada.com (cost de distribució: 0,90€) Telèfon: 902 101 212 (cost de distribució: 1,5€) I a oficines de Caixa Catalunya. (cost de distribució: 2€) ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs) Abonament Matinée: 99€ Novetat! Vàlid per accedir a les sessions de l’Auditori, durant tot el Festival, en la franja de les 10h-12h-15h* (caps de setmana inclòs). El pots comprar fins al 30 de setembre només a través de Tel·Entrada! Butaca VIP: 280€ ESGOTADA! Novetat! La manera més còmoda de no perdre’t cap pel·lícula i sempre des de la teva butaca preferent! Tindràs la teva pròpia acreditació i podràs gaudir de totes les sessions de l’Auditori durant tots els dies del Festival, incloses la Inauguració, la Cloenda i la Marató de l’últim dia. La pots comprar fins al 30 de setembre només a través de Tel·Entrada! Localitat Numerada (LN) Algunes sessions de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de butaques numerades. Amb aquesta entrada, per 2€ més, t’estalviaràs de fer cua a les sessions més esperades de l’Auditori (consulta la programació de les sessions LN). DESCOMPTES FANTÀSTICS** Descompte 20: a partir de la compra de 20 entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà un descompte del 20%. Descompte 10: a partir de la compra de 10 entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà un descompte del 10%. INFO TRANSPORTS A – DES DE BARCELONA TREN* BCN (Sants) – Sitges: Primer tren 05:40 Últim tren 00:06 Sitges – BCN (Sants): Primer tren 04:49 Últim tren 22:26 Per a més informació consulteu www.renfe.es AUTOBÚS DIÜRN I NOCTURN* Sortides des de Zona Oasis. Consulteu horaris i preus a la companyia Monbús (0034) 93 893 70 60 / www.monbus.cat COTXE Podeu circular per l’autopista C-32 en direcció Sitges i agafar la sortida 31 (Sitges Nord), la sortida 30 (Sitges Centre) o bé la sortida 29 (Sant Pere de Ribes). Aquesta via ràpida travessa els túnels del Garraf i comporta un peatge. També podeu sortir de l’autopista C-32 per la sortida Castelldefels Platja i circular per la C-31 o carretera de les Costes en sentit Sitges fins a entrar a la vila pel barri d’Aiguadolç. Aquesta possibilitat també dóna accés a Les Botigues de Sitges i al poble de Garraf i no comporta cap peatge. A – DES DE VILANOVA I LA GELTRÚ TREN* Sitges - Vilanova: Primer tren 06:16 / Últim tren 00:44 Vilanova – Sitges: Primer tren 04:42 / Últim tren 22:19 Per a més informació consulteu www.renfe.es AUTOBÚS* Sortides des de l’estació de tren. Consulteu horaris i preus a la companyia Autocars Plana (0034) 977 354 445/ www.autocarsplana.com COTXE Podeu circular per l’autopista C-32 i agafar la sortida 29 (Sant Pere de Ribes) o bé la sortida 30 (Sitges Centre). BUS INTERURBÀ DE SITGES* Vallpineda, Terramar i Llevantina. Consulteu horaris i preus a la companyia Sarfa (0034) 902 302 025 / www.sarfa.com. * El Festival no és resposanble dels possibles canvis d’horaris d’aquest servei CARNETS AMB DESCOMPTE ** 20% de descompte en la compra d’entrades pels clients de Caixa Catalunya (només aplicable a la venda anticipada) i titulars de Carnet Biblioteques, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci i Cultura, Socis Univers de la UPC, Targeta Amiga Desigual, Majors de 65 anys, Club TR3SC, Club UOC. Els descomptes no són acumulables. El titular haurà de presentar a la taquilla el carnet de soci i el DNI. * excepte sessions 3D i Maratons del dia 12 ** no aplicables a Inauguració, Cloenda, Maratons del dia 12, sessions 3D, Abonament Matinée, Butaca VIP i Localitat numerada. Les entrades adquirides a través de Tel·Entrada per a les projeccions de l’Auditori s’hauran de recollir a la taquilla de l’Hotel Meliá ubicada a la Sala Tramuntana. Les entrades adquirides a través de Tel·Entrada per a les projeccions del Prado i el Retiro s’hauran de retirar a la taquilla de l’edifici Miramar. L’Abonament Matinée només es podrà recollir a les oficines de Caixa Catalunya. Les entrades per a les sessions de cada dia s’hauran de demanar a les taquilles del Melià presentanthi l’Abonament recollit a les oficines. L’acreditació de Butaca VIP només es podrà recollir a les oficines de Caixa Catalunya i s’haurà bescanviar per una acreditació vàlida per a totes les sessions de l’Auditori a les taquilles del Melià. VENDA A TAQUILLES DURANT ELS DIES DE FESTIVAL Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a: Taquilla Hotel Melià (Sala Tramuntana) C/ de Ramon Dalmau, s/n De l’1 al 12 d’octubre La taquilla obrirà una hora abans de l’inici de la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla edifici Miramar C/ Davallada, 12 De l’1 al 12 d’octubre La taquilla obrirà una hora abans de l’inici de la primera sessió de pagament del Prado i del Retiro i tancarà a l’inici de l’última sessió. S’accepta pagament amb Visa. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. No s’admetran canvis ni devolucions excepte en casos de canvi de programació o suspensió de passi per part del Festival. Si és així, la devolució de l’import o el bescanvi per una altra entrada s’haurà d’efectuar a les mateixes taquilles on ha estat realitzada la compra. En el cas d’haver efectuat la compra per Tel·Entrada la devolució de l’import s’haurà de tramitar a qualsevol oficina de Caixa Catalunya. Aquestes devolucions s’efectuaran en els 10 dies posteriors a l’anul·lació de la projecció. 3 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 AVUI US RECOMANEM... BAD LIEUTENANT: PORT OF CALL NEW ORLEANS Werner Herzog METROPIA Tarik Saleh MR. NOBODY Jaco Van Dormael Creada amb una innovadora tècnica de fotomuntatge animat, la cinta arrenca quan una gran empresa decideix unificar tots els metros d’Europa. Una paranoia orwelliana plena de conspiracions kafkianes. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ AUDITORI 15:00 Un nen haurà de triar entre la seva mare i el seu pare. Una filigrana de poesia fantàstica que aposta per la importància dels detalls i, mentrestant, juga amb el temps i les realitats alternatives. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ AUDITORI 17:00 IP MAN Wilson Yip Wai-shun GRACE Paul Solet La fi del món és a tocar i Robinson Laborde emprèn la recerca de l’amant que li va costar el matrimoni. Un paisatge apocalíptic i un to de realisme vacacional. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ AUDITORI 21:50 Majestuosa producció que novel·la una etapa de la vida del mestre de Bruce Lee. Un espectacle incomparable que es mou entre l’humor amable, el drama bèl·lic i les coreografies furibundes. ORIENT EXPRESS-CASA ASIA EL RETIRO 10:00/17:45 Grace narra les vicissituds d’una mare consagrada al nadó que havia de perdre després d’un terrible accident. No apta per a embarassades: la intensitat d’aquest prometedor debut pot provocar desmais. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ EL RETIRO 15:45 ORPHAN Jaume Collet-Serra DOGTOOTH (CANINO) Yorgos Lanthimos BRONSON Nicolas Winding Refn Els Coleman necessiten alguna cosa que els doni estabilitat, i no se’ls acut una altra cosa que ampliar la família amb una nena adoptada que els arrossegarà de dret cap a l’infern. S.O. FANTÀSTIC PANORAMA EL RETIRO 22:15 En una casa de pel·lícula viuen feliçment un matrimoni i els seus tres fills, que no han tingut mai cap mena de contacte amb el món exterior. Una cinta grega radical i coherent que va ser premiada a Canes. S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ PRADO 16:00 Després de 34 anys de presó, Michael P. s’anomenà Charles Bronson. Un film sobre el delinqüent més famós del Regne Unit i un tour de force per al protagonista d’aquesta òpera sobre la violència. S.O. NOVES VISIONS PRADO 13:15 Versió del clàssic de Ferrara revisitat per Herzog. Una al·lucinada i violenta cinta policial on les ànimes ballen break dance i les serps s’infiltren en la imaginació. S.O. FANTÀSTIC PANORAMA AUDITORI 11:00 LES DERNIERS JOURS DU MONDE Jean-Marie i Arnaud Larrieu Jack Taylor recull el premi Brigadoon Nosferatu El 3-D arriba a Sitges José Ramón Larraz, Anulka i Marianne Morris (Vampyres) 4 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 ELS ALTRES FANTÀSTICS Prado 18:15 ENTREGA DEL MÉLIÈS D’OR EL MONSTRUO DEL DR. TRUEBA Avui a les 21:50, a l’Auditori de l’hotel Meliá, tindrà lloc l’entrega del premi Méliès D’Or, el gran premi a la millor pel·lícula europea de gènere fantàstic. Són candidates a aquest premi les diverses pel·lícules guanyadores del premi Méliès D’Argent del mateix any. Des del 2008 Sitges s’ha convertit en la seu permanent per a l’entrega d’aquest premi. El jurat d’enguany està format per Antje Mönning, Tim League i Toni Messa. La deliberació va acompanyada d’una gala de presentació pública a la qual assisteixen representants (directors, actors, productors, etcètera) de les pel·lícules guardonades i que es clou amb el lliurament oficial del premi Méliès. Tots els membres de la Federació estan obligats a programar a l’edició següent almenys una de les pel·lícules premiades que no haguessin estat presentades al certamen en qüestió, amb preferència a la guanyadora del premi Méliès D’Or. La Federació s’ocupa de fer promoció les pel·lícules premiades durant l’any següent a la concessió del premi. En el marc de la gala es projectaran les pel·lícules Les derniers jours du monde i Cargo i els curtmetratges Primer contacte i Killer; també es farà entrega de la Maria Honorífica a Antonio Isasi-Isasmendi. El sueño del Mono Loco De entre cierta cantidad de extraños experimentos llevados a cabo por el cine español en los años 80 y primeros 90, o quizá fuera mejor decir llevados a cabo por algunos directores españoles, El sueño del mono loco es uno de los más disparatados, irregulares, extraños… y fascinantes. Pocos podían imaginar que un hombre esencialmente volcado en la comedia, de inspiración evidentemente clásica, admirador nostálgico y sentimental del viejo cine de Hollywood, podía tener un Lado Oscuro tan calenturiento, europeo y peligroso. Abducido por una novela del francés Christopher Frank, al que también se debe el material original de Lo importante es amar, el director de Belle Epoque, Two Much o La niña de mis ojos, quedó atrapado en una telaraña de dobles intenciones, principios sin final, relaciones peligrosas y búsquedas que nunca llegan a encontrar lo que persiguen… Hallando quizá por el camino otra cosa, diferente y, con todo, extrañamente cautivante. Aunque la magnífica música de Antoine Duhamel y la tenebrista fotografía de José Luís Alcaine (que la valió un Goya), tratan de aportar un cierto viso hitchcockiano a esta historia de obsesión erótica y muerte, con resabios de Vértigo/De entre los muertos, lo cierto es que tanto el contexto parisino, como la retórica literaria y visual de Trueba, acaban llevando el filme por el terreno del puro eurotrash, con pretensiones de qualité, pero afortunadamente delirante y psicotronico. Una trama que constantemente parece revolverse sobre sí misma, sin avanzar, tan obsesiva y obsesionada como el propio personaje de Jeff Goldblum. Explicaciones que poco o nada explican, actores y actrices de indudable atractivo erótico -una Miranda Richardson tetrapléjica, afeminado y sensual Dexter Fletcher, nínfula chupóptera y púber Liza Walker…-, escenas de impacto surrealista -el momento en que las sombras de los actores rodean, durante el ficticio rodaje, el cuerpo desnudo y casi infantil de Liza Walker, mostrando su ingenua sonrisa vertical-, que tienen algo de El quimérico inquilino y las típicas fábulas kafkianas abismadas en sí mismas… Todo esto, obedeciendo y desobedeciendo al mismo tiempo la voluntad de Trueba, cobrando vida independiente, y mareando al espectador con torrentes verbales que no conducen a parte alguna, es lo que hace del Sueño del mono loco, con toda su cinefilia y metacine incluidos, una verdadera experiencia onírica, en la que si el mono está loco, más locos parecen estar todos sus personajes, su director y hasta el propio espectador. Que este extraño thriller sin crímenes, con su epílogo necrófilo, que invoca el mito de Orfeo -tan querido de Cocteau y los franchutes en general- en las entrañas de un París feísta y siempre lluvioso, con un Jeff Goldblum perpetuamente perplejo e ingenuo -pedófilo ingenuo, podríamos decir-, donde todo gira en torno a las manipulaciones sexuales y los juegos de poder eróticos de una adolescente casi niña, una lolita yonqui (impensable en nuestro cine actual, dominado por parados, parapléjicos y putas -perdón, princesas-, parafraseando a Hernán Migoya), consiguiera hacerse con seis Premios Goya, en 1990, demuestra que hasta la Academia del Cine Español puede ser psicotrónica. Ojalá Trueba -y otros muchos- pusieran a dormir su raciocinio más a menudo, para que, de vez en cuando, surgieran monstruos como este “mono loco”. Mucho más divertido que la mayoría de las comedias de su director. Jesús Palacios 5 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 THE CHILDREN ORIENT EXPRESS-CASA ASIA El Retiro 10:00 / 17:45 Ip Man ENTREVISTA a Tom shankland EL MAESTRO DE BRUCE LEE Dos años después de presentar WAZ en el Sitges 07, Tom Shankland vuelve a Sitges con la inquietante The Children, una perturbadora fábula protagonizada por unos niños de armas tomar. The Children está basada en una historia de Paul Andrew Williams, director de The Cottage. ¿Cómo llegó a sus manos? En realidad fueron mis productores, con los que ya había trabajado en WAZ, quienes me presentaron el guión. El problema es que la historia trataba de una especie de monstruosos niños-zombies. A mí me interesaba darle un enfoque más realista, centrarme en el conflicto paterno-filial. Me reuní con Paul (Andrew Williams), le expliqué mi visión de la historia y le pareció bien. Él rodó The Cottage y yo me quedé con The Children. Acostumbrada a capear temporales y, como sus héroes legendarios, decidida a no hincar la rodilla en tierra, la cinematografía hongkon esa siempre consigue salir a flote no importa cual sea el obstáculo al que se enfrente. Su actual pacto de colaboración con la china continental incluye peajes obligados pero también abre puertas, amplia la distribución, y, lo que es mejor, permite superproducciones como esta, un blockbuster que ha arrasado en la taquilla asiática y que devuelve al cine de artes marciales el respeto, la gloria y el esplendor de sus mejores años. Muchas cosas sorprenden en Ip man, nueva película del afamado Wilson Yip (Dragon Tiger Gate, Flash Point) con el que ya parece ser su actor fetiche, Donnie Yen, y la más notoria es que sea esta la primera película que narra de manera oficial la vida del maestro de Wing Chun que acabaría dando clases al mítico Bruce Lee tras su exilio en Hong Kong. Personaje bien popular en la historia de China, su película nos sitúa en Fuosan (cuna de las artes marciales) y narra un periodo intermedio de la vida del sifu. En su primera parte, la de paz y prosperidad, Ip Man aparece como un respetado aristócrata que intercala tazas de té con duelos amistosos y el estudio de las artes marciales. En la segunda, la de guerra y ocupación, se abre su arco dramático, épico y de orgullo nacional: el que convierte a su protagonista en héroe de la resistencia antijaponesa y en el que la frase ‘sólo soy un hombre chino’ retumba tanto en la pantalla como la legendaria patada con la que Bruce Lee hiciera añicos la prohibición de chinos y perros en Fist of Fury. Decir que Donnie Yen encabeza su reparto y Sammo Hung se encarga de las coreografías ya sería suficiente para que al aficionado del cine de acción se le abrieran los ojos de par en par y comenzara a salivar a la espera de magistrales combates marciales. Y no se equivoca, Ip Man se apoya tanto en el cine clásico de kung-fu como en las producciones de principios de los 90 que convirtieron el ‘Made in Hong Kong’ en sinónimo de gran espectáculo y además ofrece en bandeja a Donnie Yen un papel de oro, quizá el mejor de su larga carrera, con el que demostrar que también puede ser un gran actor dramático entre impecables saltos, volteretas y frenéticos redobles de muñeca. Por si fuera poco, Ip Man, la película, cuenta con un diseño de producción cuidado al detalle que refleja en pantalla cada uno de sus bien gastados yuanes. A la altura de escenarios tan sensacionales, un reparto de campanillas en el que sobresale también la presencia del veterano Simon Yan (también en Vengeance, otra de las perlas del festival en su sección asiática), Louis Fan (el cada vez más revalorizado protagonista de la cult-movie Historia de Ricky), Hiroyuki Ikeuchi (popular actor japonés que demuestra en el filme sus buenas dotes para la lucha) y un descubrimiento excepcional: la serena belleza de la actriz Lynn Hung cuya mirada no sólo se come la pantalla sino que es capaz de aterrorizar al propio Ip Man. A la espera quedamos de una segunda parte. The Children es un filme enigmático, abierto. Nunca queda del todo claro qué está pasando con los niños. Para mí era muy importante que la película fuese ambigua, abstracta hasta un cierto punto. Quería que el espectador pudiera conectar con el miedo primario que sufren los padres de la película. Suspense, de Jack Clayton, es un buen ejemplo de cómo gestionar el misterio fílmico. La película también contiene referencias a películas como El resplandor o El pueblo de los malditos. ¿Fueron influencias conscientes? En realidad, The Children es una película bastante personal. Muchos de mis amigos son padres y siempre me ha fascinado la relación de amorodio que tienen con sus hijos. Luego, como una influencia inconsciente, está el hecho de que todo el mundo, a una determinada edad, siente la necesidad de rebelarse contra los padres. Son temas universales que me interesaba abordar. Luego, en el plano cinematográfico, tenía muy claro que estaba trabajando en el contexto del subgénero de los niños monstruosos. Dentro del terror, me influenciaron muchas películas, y entre ellas está ¿Quién puede matar a un niño? ¿Cómo fue el trabajo con los niños? Fue magnífico, nada complicado. El gran reto para mí no era tanto el trabajo específico con los niños, sino la dinámica entre los niños actores y los adultos. Mi objetivo era conseguir tratar con veracidad un tema tan tabú como es el asesinato de un niño. EL DIARI DEL FESTIVAL Coordinació: Maquetació: Ricardo Reparaz, Violeta Kovacsics Redacció: Juan Carlos Gómez, Stalyn Salazar, Javier Martínez (Estudio Fénix) Manu Yánez, Ingrid Guardiola, Júlia de Balle, Jordi Martínez Gomis Fotògrafs: Jesús Paris, Miguel Ángel Chazo Mercè López Guillem Dols Correcció: Il·lustració: 6 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ Auditori 15:00 S. O. FANTÀSTIC PANORAMA Auditori 13:15 EL GERMÀ GRAN ET VIGILA EL AMOR ES TERRORÍFICO The Eclipse Metropia Europa, 2024. Les existències de petroli (almenys les que la població té a l’abast) són mínimes i Metropia és el nom que la companyia TREXX –comandada pel magnat Ivan Bahn (amb la veu d’Udo Kier)– ha donat a la xarxa subterrània de metro que uneix totes les capitals europees. El director d’aquesta singular pel·lícula d’animació d’inspiració orwelliana, amb una banda sonora excel·lent i unes textures increïbles (la infografia no havia generat mai mans tan reals), és Tarik Saleh, fundador d’Atmo Animation, la productora d’animació sueca inserida dins de la prestigiosa Atmo Media Network, de la qual el director també és cofundador. Saleh ha aconseguit premis importants pels documentals Sacrificio – Who betrayed Che Ghevara? (2001) i Gitmo - New Rules of War (2005), codirigit amb Erik Gandini. Roger, a qui dóna veu Vincent Gallo (director i intèrpret de Buffalo’ 66, 1998), és un operador telefònic de vida aparentment ordinària que comparteix pis amb la seva nòvia. La desconfiança que li provoquen l’autoritat i l’status quo és tan profunda que s’estima més circular amb bicicleta per la superfície inhòspita i decadent d’una Estocolm molt diferent de la que coneixem que no pas fer com tothom i utilitzar el metro, l’implacable monopoli de la xarxa de transport públic existent. Però vet aquí que un dia, després de rentar-se el cap amb el famós xampú Dangst, decideix submergir-se en la complexa malla de vies que és el subsòl europeu. Llavors començarà a sentir una veu que afirma ser el seu jo intern. Paral·lelament, toparà amb la model que anuncia el xampú (interpretada per Juliette Lewis) i no podrà evitar seguir-la; una coincidència que acabarà per destapar una truculenta conxorxa. A Metropia, Saleh i el seu equip d’animadors posen les bases d’una nova tècnica d’animació que combina el fotomuntatge i el cutout (personatges fets amb retalls animats sobre un fons il·lustrat, com a South Park) i no abandonen el discurs valent i crític que caracteritza els documentals de la productora. Tot plegat, amb un pressupost que és, literalment, una minúscula fracció del de Pixar. Júlia de Balle Cuando Conor McPherson se topó con un relato sobre un profesor, casado y con hijos, que se obsesiona con una poetisa a la que debe acompañar durante una feria local, vio claro que de eso tenía que nacer una película. Su esposa lo convenció para modificar los rasgos de los protagonistas: él pasó a ser un viudo acosado por violentas visiones de espectros y ella, una escritora de novelas de terror. En aquel momento, se empezó a gestar el encanto de The Eclipse, su juego con los géneros, perfectamente descrito por el propio director: “sabía que en aquel momento estaba haciendo una película de terror, pero por todo el trabajo que llevábamos hecho a lo largo de veinte bocetos, me di cuenta de que podía trazar una rica gama de detalles para los personajes y cruzar géneros: es un filme de fantasmas y de amor”. El frío paisaje del pueblo irlandés de Cobh sirve de telón de fondo para una cinta que se desarrolla lejos de los tópicos del cine romántico o del desamor. The Eclipse no es la crónica de una ruptura, tampoco de un enamoramiento; sino que se instala en un bello punto muerto, en el instante justo en que el protagonista debe comenzar a desprenderse del dolor por la pérdida de su mujer y comenzar a poder pensar en iniciar una nueva relación. The Eclipse se mueve entre dos aguas, entre el romance pasado y el que ha de venir, entre el terror y el amor. McPherson deja que los sentimientos afloren a través de planos largos filmados mediante suaves travellings. Crea una atmósfera de cotidiano suspense de manera magistral. Entre las relaciones que afloran de manera sutil se cuelan secuencias de puro terror: fantasmas que irrumpen de forma tajante y abrupta. The Eclipse resulta un filme hermoso, sobre el dolor del duelo y la posibilidad de volverse a enamorar, pero también un maravilloso ejemplo de las posibilidades del género. Se sitúa en el punto justo entre dos esferas, entre dos géneros, entre dos romances, en el momento en que la luna oculta el sol y se hace de noche hasta que la luz comienza a brillar de nuevo. 7 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 NE TE RETOURNE PAS SESSIÓ ESPECIAL – GALA MÉLIÈS Auditori 00:45 Cargo SOLA ANTE EL PELIGRO SIDERAL En un futuro distópico, la tierra se ha convertido en un planeta inhabitable. Hombres y mujeres se amontonan (en condiciones infrahumanas) en cochambrosas estaciones espaciales mientras sueñan con conseguir un billete de ida al paradisíaco planeta Rhea. Persiguiendo ese objetivo, Laura (Anna-Katharina Schwabroh) decide embarcarse como enfermera en una expedición de ocho años en una nave de carga. La misión: transportar materiales de construcción para una nueva estación espacial, la número 42… o eso es lo que creen los tripulantes de la nave. De hecho, todo parece ir sobre ruedas, hasta que, en una de sus guardias, Laura detecta la presencia de un intruso en el interior de la nave. La situación se termina de torcer cuando el capitán Lacroix (Pierre Semmler) es asesinado. Es entonces cuando surgen a la superficie recelos y sospechas en forma de interrogantes: ¿Qué transporta realmente la nave? ¿Cuál es el verdadero destino de la expedición? ¿Qué secretos se esconden detrás de Rhea? En pleno revival de la space-opera (lo testimonian en el Sitges 2009 películas como Moon o Pandorum), la cinematografía suiza se suma a la reconquista del espacio sideral con Cargo, película dirigida por Ivan Engler con la colaboración de Ralph Etter. El resultado es un verdadero festín de ciencia-ficción en el que resuena la herencia de numerosos hitos del género: de los góticos decorados de Alien al enfrentamiento entre hombre y máquina de 2001: Una odisea del espacio, pasando por la trama conspirativa de Blade Runner (incluido un investigador llamado Decker), los paseos espaciales de Misión a Marte o los ecos socio-filosóficos de Matrix. Es decir, un apasionante cóctel de referentes en el que el suspense y la acción se hermanan con la reflexión. Y es que Cargo no se corta a la hora de abordar cuestiones tan espinosas como el declive de la civilización, la amenaza de un Apocalipsis medioambiental o la opresión del individuo a manos del estado. Entre las virtudes que hacen de Cargo una de las grandes sorpresas de la temporada, destaca su espectacular y al mismo tiempo sobria dirección artística, que nada tiene que envidiar a la de las grandes producciones de Hollywood. Un trabajo que alcanza su cénit expresivo en el diseño original y detallista de un futuro decadente y ultra-tecnificado. En resumen, cienciaficción europea de altos vuelos para los espectadores más exigentes. La sesión incluye la proyección del cortometraje Killer ENTREVISTA a MARINA DE VAN El cuerpo es el núcleo de sus dos películas, Dans ma peau y Ne te retourne pas. En las dos películas el cuerpo no se utiliza de la misma manera. En Dans ma peau se trata de la curiosidad del personaje por ver si ella es real. En Ne te retourne pas sirve para una metáfora. No es tanto que el personaje de Sophie Marceau cambia físicamente, sino que hay algo interior, que tiene que ver con su identidad, con la realidad. Para mí, el cuerpo sólo existe como forma de tratar algo interior. Siempre me dicen que la película es sobre Marceau convirtiéndose en Bellucci, pero también cambia el decorado, hay más elementos. Ne te retourne pas arranca como una película que a ratos puede parecer de terror, pero enseguida se convierte en un thriller psicológico. Como espectadora me gusta mucho el género, especialmente el fantástico; pero en mis películas vuelco más mis obsesiones personales, así que no hay ningún género puro. Como no me gusta el realismo, uso los códigos propios del género para mostrar algo íntimo y psicológico. Dans ma peau reflejaba una historia compleja y profunda, pero tenía una estructura simple. En cambio, Ne te retourne pas responde a un fondo y una forma compleja. SALA TRAMUNTANA: CLASSES MAGISTRALES I TROBADAS Dilluns 5. 11:00 Classe Magistral Jaume Collet-Serra: Treballant a Hollywood. Dimarts 6. 11:00 Classe Magistral Fabricant Metropia, amb Tarik Saleh (director) Martin Hultman (director artístic). Dimecres 7. 11:00 Classe Magistral Vincenzo Natali: El Fantàstic segons Vincenzo Natali. Dijous 8. 11:00 Taula Rodona: Torna l’Espai Sideral, amb Manel Huerga, Iván Engler i Duncan Jones. Divendres 9. 13:00 Classe Magistral Clive Barker: El que porta l’infern. Dissabte 10. 10:00 Trobada amb els germans Pastor, directors de “Carriers” (Infectados). Dissabte 10. 12:30 Trobada amb l’actor Paul Naschy: Memòries de Naschy. Resulta difícil hablar en estos términos. Dans ma peau era una sola mujer que buscaba su presencia en el mundo. En Ne te retourne pas ella busca su identidad a través de los otros, hay efectos especiales, es una estructura más compleja. No se trata de evolucionar de una cosa a la otra, sino que las estructuras responden a las necesidades de cada película. Quizás el próximo filme sea de nuevo más simple. En las dos películas se cuidan mucho los movimientos de la cámara: ¿cómo trabaja? Lo hago yo sola. No me gusta escribir, sino narrar y cortar la historia en planos. Escribo y luego hago un storyboard. La parte de realización es lo que más me interesa, más que la dirección de actores, por ejemplo. En Ne te retourne pas hay un plano maravilloso: un movimiento de cámara que acompaña a Marceau volcándose sobre la barandilla de la editorial. A mi también me gusta mucho ese plano, porque tiene que ver con lo que experimenta el personaje, el vértigo. Se trata de eso: que el espectador pueda sentir lo mismo que el personaje a través de la fuerza del cine. ¿Cuál es su película de terror favorita? El resplandor de Kubrick. 8 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 SEVEN CHANCES Prado 20:15 PREMIS SGAE nova autoria Mary and Max Alumnes del Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, de l’ESCAC-Escándalo Films i del Centre d’Estudis de Tècniques d’Animació de Catalunya· 9 ZEROS obtenen els Premis SGAE Nova Autoria 2009 CARTA A UNA DESCONEGUDA No caiguéssiu en l’error de pensar que Mary and Max són uns dibuixets de plastilina per a nens. Des que va se’n va escriure el guió fins que ha arribat a les sales han passat cinc anys; entremig, 57 setmanes de rodatge, 143.480 frames i 212 ninotets. La pel·lícula ha obert Sundance i ha format part de la selecció oficial de Berlín, a més d’haver participat en més de cinccents festivals i d’haver guanyat més d’un centenar de premis. Mary and Max és la increïble història de l’amistat entre Mary, una nena d’un suburbi de Melbourne amb una família de costums entre estranys i perillosos, i Max, un home de 44 anys que pateix la síndrome d’Aspergen i que viu a Nova York (com un amic del guionista i director). L’oscaritzat Adam Eliott és el responsable del guió i la direcció, i Toni Collette (El sexto sentido, Little Miss Sunshine), Phillip Seymour Hoffman (Capote, Magnolia) i Barry Humphries, els encarregats de posar veu als personatges principals. La pel·lícula abasta els vint anys de relació epistolar entre tots dos protagonistes i el relat de tot allò que la vida els dóna i els pren. Altres personatges són la mare de Mary, Vera, que només pensa a fumar, a escoltar les retransmissions de criquet i a beure xerès fins a caure rodona; el pare, Noel, que dedica el temps lliure a la taxidèrmia i treballa en una fàbrica lligant els cor- dills de les bossetes de te (per això Mary vol un nòvio que es digui Earl Grey); Len Graham, el veí de Mary, un agorafòbic que va perdre les cames a la segona guerra mundial; Ivy Ruby, la veïna de Max, calba i mig cega; Alfonso Ravioli, l’amic invisible de Max, i, finalment, Damian Cyril, un altre veí de Mary i l’objecte del seu desig. Després de la trilogia Uncle, Cousin i Brother, Elliot reprèn el gènere de la minibiografia minimalista, que convida l’espectador a percebre i celebrar les qualitats extraordinàries que, segons el director, tenen les persones anònimes. La premiada Harvie Krumpet tenia una estructura més complexa. Per a Mary and Max, Elliot volia una narració més dinàmica sense renunciar al seu estil visual, objectiu aconseguit gràcies al treball cinematogràfic de Gerald Thompson. La pel·lícula explora, un cop més, la necessitat de l’ésser humà de ser acceptat i estimat al marge de les diferències de classe, edat i gènere. Elliot manté el color marró per a les imatges de la vida fangosa de Mary i recorre al blanc, el negre i el gris per descriure el món urbà, silenciós i, de vegades, massa lògic i literal de Max. Elliot és una persona molt especial, i sempre s’ha interessat per persones igualment especials: outsiders, losers, personatges marginals, melancòlics, extraviats, persones amb risc d’exclusió so- cial, etc. Ells són els únics capaços de fer-nos veure la injústica i la inclemència subjacents en aquesta nostra organitzada, democràtica i feliç societat. No és estrany, doncs, que el director trobi inspiració en les fotografies de Diane Arbus, en les actuacions de Barry Humphries i en els treballs del dibuixant i filòsof Michael Leunig. Diu Elliot: “Sempre he anat amb molt de compte de no autoanalitzar-me per por que els meus treballs quedessin massa construïts i circumscrits. Escric des del cor, amb el desig d’establir una connexió empàtica amb el públic. Miro de fer històries universals. M’imagino que explico la vida d’algú a un grup ampli i heterogeni de gent de diferents països. Procuro que tothom s’hi enganxi amb moments d’humor i de malenconia. Procuro equilibrar comèdia i tragèdia, humor i páthos de manera que el relat tingui ritme i força”. Elliot pot estar content: ha aconseguit una pel·lícula emocionant, tendra, simpàtica i patètica alhora; una d’aquestes pel·lícules que s’acaba i ja voldries tornar-la a veure, amb el cor una mica encongit encara; una obra que ens transforma, que ens fa adonar que crueltat i humanitat conviuen dins nostre i que, en el fons i malgrat les formes, no som tan diferents els uns dels altres. Com diu Walt Whitman, “Qualsevol àtom meu us pot pertànyer”. Imprescindible. Per novè any consecutiu, la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) i l’Institut Buñuel, juntament amb el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, han convocat els Premis SGAE Nova Autoria, que van néixer amb la voluntat de promoure i ajudar a difondre les noves produccions audiovisuals elaborades pels alumnes de les escoles de cinema de Catalunya. Aquests premis, concebuts com una finestra oberta a descobrir el talent dels creadors audiovisuals del futur, compten amb la col·laboració i la complicitat de les principals escoles cinematogràfiques catalanes. Els Premis SGAE Nova Autoria d’enguany han estat atorgats als alumnes del Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), de l’ESCAC-Escándalo Films i del Centre d’Estudis de Tècniques d’Animació de Catalunya· 9 ZEROS. El jurat dels Premis SGAE Nova Autoria 2009, integrat per Albert Solé, director i guionista del premi Goya al millor documental 2009; Joan Valent, compositor; Lluís Bonet, periodista i crític de cinema, i Roser Aguilar, directora i guionista, van decidir atorgar: - El Premi SGAE Nova Autoria 2009 a la millor direcció-realització a Swingers, presentat per ESCAC- Escándalo Films, del qual és autor Javier Rodríguez Espinosa. - El Premi SGAE Nova Autoria 2009 al millor guió a 44987373-V, presentat pel Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), del qual és autor Robert Ors Griera. - El Premi SGAE Nova Autoria 2009 a la millor música original a The last drag, presentat pel Centre d’Estudis de Tècniques d’Animació de Catalunya· 9 ZEROS, de la qual és autor Gonçal Perales Roy. - Així mateix, el jurat va decidir atorgar un ESMENT ESPECIAL per la qualitat general del treball a Pin up, presentat pel Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), del qual és autora Tania Verduzco. A través d’aquests premis, la SGAE, l’Institut Buñuel i el Festival Internacional de Cinema de Catalunya ofereixen la possibilitat als autors emergents d’exhibir els seus treballs i donar-los a conèixer al gran públic en el marc d’un esdeveniment de projecció internacional. El lliurament oficial dels guardons tindrà lloc el diumenge 11 d’octubre, en el marc de la cerimònia de cloenda de la 42a edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya - Sitges 2009 Per a més informació: Fina Sitjes. Cap de Comunicació de la SGAE a Catalunya. A/e: [email protected] Tel. 93 268 90 00 (extensió 3) Fax 93 268 90 02 – Web www.sgae.cat 9 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ-GALA MÉLIÈS Auditori 21:50 S. O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ Auditori 17:00 EL MÉS PROFUND ÉS LA PELL 2009: UNA ODISSEA DE L’ÀNIMA HUMANA Les derniers jours du monde Mr. Nobody Els germans Arnaud i Jean-Marie Larrieu tornen a la gran pantalla amb una pel·lícula a mig camí entre la comèdia romàntica i el suspens. Els Larrieu adapten la novel·la homònima del filòsof, professor i especialista en cinema Dominique Noguez, mantenint-ne l’essència tot i alguns canvis arbitraris (la situació personal del protagonista, per exemple). Tornar a veure Mathieu Amalric (La question humaine, Un conte de Noël, Munich i Visage –que també podem veure al Sitges 09), un dels millors actors europeus del moment, sempre és un plaer. Un gran plaer. En aquest cas, Amalric encarna Robinson Laborde, un pare de família que se sent fortament atret per la jove Laetitia (l’andrògina model Omahyra Mota). Després d’un idil·li furtiu, Laetitia desapareix i Robinson decideix buscar-la enmig dels perills de tota mena (virus, terratrèmols, bombes nuclears sobre Moscú, míssils sobre París) que han posat el món sencer contra les cordes. Com un veritable Crusoe, Robinson s’anirà quedant cada cop més sol en la seva recerca. Al llarg del seu periple trobarà altres dones: Ombeline (Catherine Frot), la seva exdona Kloé (Karin Viard) i Iris (Clotilde Hesme). Robinson també tindrà la complicitat del seu amic Théo, un elegant i sempre fantàstic Sergi López. Eros i thánatos protagonitzen totes les escenes al cinquanta per cent. Només davant la mort, només davant l’amor tots els homes són o haurien de ser iguals. Quan el demà ja no existeix, què ens pot impedir apostar per un amor “sense futur”? Si ja no hi tingués res a perdre, qui no s’atreviria a estimar en el darrer instant? El Casanova Amalric, com “il bello Marcello” a La città delle done, és pastura del desig mentre el món, en els seus “últims dies”, ho és del pànic i dels embats d’una indefinida amenaça. A Estce ainsi que les hommes vivent?, Louis Aragon escrivia: “El temps dels somnis és curt. Què n’he de fer, de les meves nits? Què n’he de fer, dels meus dies?”. Els Larrieu no s’estan de citar-lo al començament d’una pel·lícula que ells qualifiquen d’ultraficció: una invitació perfecta a endinsar-nos en aquesta road movie apocalíptica plena de sexe i de cossos que bateguen, nus, en els seus últims instants de vida. Amalric ha dit que és una pel·lícula “sobre la pell”, i Jean-Marie reconeix que “la pell és l’última i fràgil frontera entre nosaltres i els altres, entre un mateix i el món”. A l’escena final, al castell, els Larrieu homenatgen obertament des de Cocteau fins a Kubrick passant per Demy i Renoir. També us direm, a tall de curiositat, que la pel·lícula inclou escenes rodades a Montserrat i a Pamplona durant els San Fermines. La cançó de Leo Ferré Ton style posa el punt de tendresa al final: amb el “ton style c’est ton cul, ton style c’est ton coeur” del gat vell de la chanson, la mort es fa més passadora. Gala Méliès. Inclourà la projecció del curt Primer Contacte. Entrega de la Maria Honorífica a Antonio Isasi-Isasmendi Hi ha pel·lícules d’una ambició capaç d’obrir-nos portes a universos remots i desconeguts. O, com la pròpia ment, remotament coneguts. Vet aquí l’objectiu de Mr. Nobody, del belga Jaco Van Dormael, director de Toto, el héroe i El octavo día, que en aquest nou film ens proposa una faula fascinant sobre la fragilitat del destí. Navegant per múltiples universos paral·lels, com en un trànsit en què realitat, memòria i imaginació es confonen, la pel·lícula ens introdueix en el món de Nemo, un ésser humà atrapat entre dos moment crucials. En un extrem del relat, Nemo és un nen que afronta, per culpa de la separació dels seus pares, un dilema impossible: anar-se’n amb la mare o quedar-se amb el pare? Fins que no prengui una decisió, un nombre infinit de possibilitats restaran obertes. Mentrestant, a l’altre extrem de la història, Nemo és vell i habita un futur on ja no queda cap més home mortal. El director, Jaco Van Dormael, explica que Mr. Nobody és “una pel·lícula sobre la complexitat de la vida. Al cinema, totes les escenes semblen indispensables i tot conflueix al final. La vida, en canvi, és plena de forats, coincidències i escenes inexplicables que ens menen inexorablement a la mort. I això és el que la fa bonica.” Així, doncs, Mr. Nobody parla tant de la vida com de la mort, de la importància de les decisions i del pes de la memòria. També és una de les grans produccions del cinema europeu dels últims anys, amb un repartiment de luxe en què destaquen Jared Leto (en la pell del Nemo adult i ancià) i un trio de grans actrius que donen vida a les tres dones de la vida del protagonista: Diane Kruger (Malditos bastardos), Sarah Polley (Mi vida sin mí) i Linh Dan Pham (De latir, mi corazón se ha parado). A més, la pel·lícula pot presumir d’un disseny de producció cuidadíssim on caben des de megalòpolis futuristes fins a viatges interplanetaris, passant per decorats interiors detallistes i expressius. Van Dormael no s’està d’apel·lar al cinema de Stanley Kubrick (2001: Una odisea del espacio) ni a certs elements de l’univers de The Matrix, per bé que, estilísticament, se situa més a prop del preciosisme de Jean-Pierre Jeunet i dels experiments amb la memòria d’Alain Resnais i Michel Gondry (Olvídate de mí). En resum, Mr. Nobody és una pel·lícula que aspira a habitar el territori de la ciència-ficció amb majúscules: la que fa servir la imaginació per explorar els dilemes més íntims i transcendentals de l’ésser humà. 10 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 EL LLIBRE DEL FESTIVAL S.O. NOVES VISIONS Prado 11:00 Cropsey LA MALEDICCIÓ DE WILLOWBROOK Cropsey era l’home del sac amb què els pares de Staten Island mantenien allunyats els seus fills dels voltants de la institució psiquiàtrica de Willowbrook. Un dia, però, la llegenda es va fer realitat i van començar a desaparèixer criatures. El 1987 la desaparició d’una nena anomenada Jennifer i la posterior localització del cadàver a prop de Willowbrook va disparar l’alarma i va obligar a reobrir altres casos de nens desapareguts a la zona. L’inculpat va ser André Rand, un malalt mental que havia passat una temporada a Willowbrook –diuen que fins i tot amb la institució tancada–. El documental, produït per Ghost Robot i Antídote Films, està dirigit pel cineasta Joshua Zeman (The Station Agent, The Hawk is Dying) i per la responsable de comunicació de l’àrea de serveis socials de Nova York, Barbara Brancaccio. Tots dos van créixer a Staten Island i coneixien de primera mà el cas i la llegenda. El documental aplega testimonis de familiars i amics de les víctimes, de policies que investigaven el cas i de gent que va de- clarar ser víctima potencial d’André Rand, també anomenat el Hannibal Lecter de Staten Island. A més, hi ha el testimoni diferit dels dos autors, que creen un híbrid de ficció narrativa i documental: encara que els fets siguin verídics, els narren com si formessin part d’un thriller o del que ells anomenen un horror documentary. Barbara té com a referents els padrins d’una línia documental molt definida, els germans Maysles, i Joshua, les pel·lícules de Sam Peckinpah i Samuel Fuller: us podeu imaginar el resultat d’aquesta combinació explosiva. El procés de documentació va ser tan exhaustiu que la policia, interessada a continuar investigant, es pot dir que va acabar per formar part de l’equip. El que semblava un cas de desaparicions de nens s’enterboleix progressivament amb ramificacions que condueixen a la pornografia infantil, els cultes satànics… La cinta inclou fragments de l’arriscat i premiat documental que va fer Geraldo Rivera sobre Willowbrook el 1972, on es mostra el tracte inhumà que rebien els interns –nens i adults– a qui s’atribuïa alguna tara mental; una feina semblant a la que va fer cap a la mateixa època Kean Loach al docudrama In Two Minds, germen de Family Life. Veient aquestes imatges i escoltant alguns dels testimonis tindreu la sensació que, en el pitjor sentit de l’expressió, n’hi ha més fora que dins. La realitat dels Estats Units sempre en superarà les ficcions. Com explica Joshua, “d’alguna manera és una carta d’amor a Staten Island, tot i que sabem que mai més no tornarà a ser casa nostra. Ens va costar molt aconseguir sortir de l’illa, i al final hi hem tornat”. Si el programa de Paco Lobatón ¿Quien sabe dónde? va canviar la imatge que teníeu d’Espanya, aquest documental us descobrirà la cara més fosca d’una comunitat nord-americana sense estalviar-vos-en cap xacra. La força brutal del documental i el terror d’un thriller: per deixar qualsevol clavat a la butaca. ACTE DE L’ACADÈMIA DE CINEMA CATALà L’Auditori de l’hotel Meliá acollirà avui a les 19:45 l’acte de l’Acadèmia del Cinema Català presidida per Joel Joan. Es farà l’entrega del premi a Sebastià D’Arbó, director de Viaje al más allá (1980), pel·lícula present en aquest Sitges’09 acompanyant el documental sobre Narciso Ibáñez Menta Nadie inquietó más (Gustavo Leonel Mendoza, 2008). L’acte inclourà la projecció de la pel·lícula The Frost, dirigida per Ferran Audí. 11 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 S. O. NOVES VISIONS Prado 13:15 Bronson EL ENEMIGO PÚBLICO Nº1 “Soy Charles Bronson, el prisionero más violento de Inglaterra”. Así se autodefine el protagonista de Bronson, sensacional biopic sobre la vida de Michael Peterson, rebautizado con el nombre de El justiciero de la ciudad por su manager pugilístico. Peterson/Bronson es célebre en el Reino Unido por haber pasado 30 de los 34 años de su condena en prisión metido en una celda de aislamiento, como castigo por sus múltiples altercados con la autoridad. Lo curioso es que, al mismo tiempo, Peterson ha publicado, desde su encierro, varios libros de poesía y de entrenamiento personal. ¿Se puede pedir más de un personaje? El director danés Nicolas Winding Refn, autor de la trilogía de Pusher y de Valhalla Rising, también presente en el Sitges 2009, ha convertido la vida de Peterson en un verdadero festín de testosterona fílmica. Mamporro a mamporro, y a golpe de adrenalínicas viñetas, Bronson nos traslada hasta la mente trastornada de un personaje ultraviolento, cuya conducta antisocial choca de frente con la brutalidad del sistema penitenciario británico. Lo sorprendente es que a Winding Refn le importan poco los motivos de la furia salvaje del personaje. Aquí no hay juicio ni perdón, sólo el viaje al interior de la mente trastornada de una bestia monstruosa, el eslabón perdido de una humanidad infantilizada. Y aun así, gracias en gran medida a la magistral interpretación de Tom Hardy (visto en RocknRolla), en el personaje de Peterson pervive una perturbadora vulnerabilidad. No es habitual encontrar una película capaz de salir airosa de la apelación a grandes obras como La naranja mecánica de Stanley Kubrick o Empieza el espectáculo de Bob Fosse, pero Bronson lo consigue. Además, la destreza con la que Winding Refn manipula a placer la estética pop le sitúa en un punto equidistante entre los delirios temperamentales de Tony Scott, los destellos oníricos de David Lynch y las despiadadas farsas de Oliver Stone (Asesinos Natos es otra prima hermana de Bronson). Mientras, en el terreno musical, el director construye una ópera monumental en la que Verdi y Wagner se toman de la mano con los Pet Shop Boys; un Grand Guignol con melodías de Scott Walker, Strauss, New Order y Puccini. Entre la comedia negra y el drama carcelario, Bronson se presenta como un filme sumido en el más inquietante misterio: ¿Quién demonios es Michael Peterson/ Charles Bronson? ¿Es una bomba de relojería humana sin redención posible? ¿Un gallo de pelea nihilista fascinado por la fama? ¿Un artista incomprendido por una sociedad que teme mirarse al espejo? ¿Una aterradora encarnación de los principios del fascismo? ¿El enemigo público nº1 o un héroe trágico de clase obrera? ¿Quién se atreve a responder? La t ira de Gu ille Taula Rodona de presentació de CIMA m ls Do La Asociación de Mujeres Cineastas y Medios Audiovisuales (CIMA) es va presentar ahir a Sitges 09. CIMA és una associació que, amb tres anys d’existència, ha reunit a més de doscentes dones professionals del cinema i l’audiovisual per tal de fomentar la presència equitativa de la dona en aquest sector i donar visibilitat al seu treball. Van presentar el projecte la presidenta de l’associació, la directora i guionista Inés París, la vicepresidenta, actriu i directora del festival de cinema “Mujeres en Dirección” de Cuenca, Marta Beláustegui, la vocal i productora Sagrario Santo- rum i Mireia Ros, directora i actriu, i una de les membres de l’associació. A la taula es va presentar la iniciativa i es van facilitar dades objectives sobre el mínim i sovint infravalorat lloc que ocupen les dones en la indústria audiovisual i cinematogràfica, es van explicar els motius pels quals és necessària l’associació i van anunciarse algunes de les mesures concretes i projectes que estan duent a terme. En un moment on s’estan decidint les lleis que regiran el cinema i l’audiovisual del nostre país, l’associació vol tenir la seva veu i no quedar-se enrera. 12 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 GRACE ENTREVISTA AMB PAUL SOLET Grace neix d’un curtmetratge teu. Com va ser el procés de passar del curt al llarg? Primer vaig escriure el guió del llarg, però no volien que el dirigís jo. Era la meva primera pel·lícula i suposo que això feia patir. Hauria pogut agafar els diners que m’oferien pel guió i ja està, però no vaig voler renunciar a la direcció i vaig dir que no. Hi crec molt, en aquesta pel·lícula, i per a mi ja era molt important, llavors: no me la imaginava si no era dirigida per mi mateix. I per això en vaig fer un curt d’uns quants minuts: per veure com me’n sortia. El curt es va veure al canal de televisió de la revista Fangoria, que ahir va celebrar, aquí a Sitges, el seu desè aniversari. Què significa per a tu, aquesta revista? M’encanta. Fa anys la robava! El meu curt Means to an End ja es va veure a Fangoria, i ells m’han donat l’oportunitat de conèixer altres cineastes amb qui després he anat treballant, incloent-hi, per exemple, el que ha fet el making of de Grace. A “Fango” som una tribu, no ens perdem cap trobada. Normalment, com a amants del gènere, ens fan sentir estranys i fora de lloc; en canvi, en aquest entorn ens reunim i ens entenem. Passa com a Sitges, on et trobes amb els altres bojos del gènere. Fa molt de temps que hi volia venir, per a mi és un honor. El meu amic Eli Roth me n’ha parlat molt del Festival: li encanta! Amb Grace es té la sensació que tots els personatges són estranys i potencialment dolents, fins i tot. Enllà del lligam entre mare i filla, a la pel·lícula hi ha la idea subjacent que tots els personatges volen alguna cosa que no poden tenir, i això és precisament el que els uneix. És curiós que hagis plantejat algunes de les escenes més inquietants i més reeixides amb mosques. Fins i tot n’hi ha una que es fica dins el nas del nadó. Fa poc hem vist una imatge semblant a Arrástrame al infierno de Sam Raimi. Sí, és veritat! I m’alegro de compartir un cert univers amb Raimi, tot i que la presència del nadó fa que la meva escena sigui una mica més extrema. L’altra diferència important és que les meves mosques són molt més barates, us ho asseguro. Aquesta pel·lícula l’hem fet amb molt poc pressupost. El baix pressupost es veu en el nombre reduït d’espais. Gairebé tot passa a casa de la protagonista, però la pel·lícula hi surt guanyant, amb aquest plantejament. Sí, és una de les coses que més m’interessava, i per a mi va ser tot un repte rodar en espais petits i, alhora, aconseguir que la pel·lícula semblés gran. La protagonista viu en un espai tancat, però també se sent oprimida per les circumstàncies. En aquest punt va ser molt important la feina d’equip. Per exemple, l’encarregat del disseny de producció va pintar les parets d’un color que permetés al director de fotografia jugar amb la llum. La pel·lícula comença amb un ambient càlid i es va refredant de mica en mica, i l’efecte es va aconseguir només amb la llum, sense necessitat de repintar les parets. La pel·lícula es mira amb una certa ironia el corrent dels vegans, els amants de la cosa ecològica, etc. La gent pot menjar el que vulgui i tenir els seus fills com vulgui. A mi el que m’interessava era el viatge d’una mare que no es pot desprendre del seu nadó. Com va anar, això de rodar amb un nen petit? De bon començament ja em van dir que m’havia begut l’enteniment, que els nadons són molt difícils de controlar en segons quines situacions i que hi ha normes molt estrictes sobre el tema: el temps que poden ser al set, el maquillatge que s’ha de fer servir... La qüestió és que no s’ha de manipular el nadó. Jo vaig optar per portar-lo a algunes situacions d’una manera natural. També és important fer un càsting als pares, perquè ells són un factor determinant. Els pares de la nostra Grace ja tenien experiència i ja sabien, per exemple, que si el nadó es posa a plorar no és la fi del món. A mi els nens m’encanten, o sigui que tampoc em va resultar fàcil. Recomana’ns alguna pel·lícula de terror o fantàstic. En sóc tan fanàtic que em costa i tot parlar de “gènere”: m’estimo més dividir-lo en subgèneres. Un slasher que m’agrada molt, per exemple, és El destripador de Nueva York, de Fulci, que és un dels meus directors preferits. I si parlem de pel·lícules amb monstre, evidentment, m’agrada Alien. De totes maneres, a banda dels clàssics, crec que avui dia hi ha molts cineastes potents fent cinema de gènere. M’agrada moltíssim Kiyoshi Kurosawa: després de veure qualsevol pel·lícula seva, el món sona diferent. Haneke també m’agrada. I d’aquesta edició de Sitges em quedo amb The Children, que trobo que és una de les pel·lícules amb nens més angoixants dels últims temps. 13 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 MIDNIGHT X-TREME El Retiro 01:00 SESSIONS ESPECIALS Auditori 19:45 The Frost Yamagata Scream ENTREVISTA A FERRAN AUDÍ Després d’un curtmetratge i una llarga carrera com a actor, fas un llargmetratge. Com i quan decideixes fer-te director de cinema? Ja havia dirigit molt de teatre i el curt Teresa y los no muertos, a més de fer d’actor. Va ser un salt natural. Vaig pensar que volia fer un llargmetratge i, com que formo part de la productora Alta Realidad, ens hi vam posar. Com vau fer la tria d’actors? Va ser una cosa bastant natural, també. Per al personatge de Rita de seguida vam pensar en l’Aitana SánchezGijón; per al personatge de Raul, en el Tristán Ulloa. L’Eva Mørkeset, que interpreta Asta, és una amiga meva noruega. El més difícil va ser trobar el personatge masculí, però la vam encertar amb el Trond Espen Seim, un actor de molt renom a Noruega. La vídua Rata és un personatge molt especial, màgic: es tracta d’una dona que ha embogit. En certa manera era una adaptació d’El flautista de Hammelin, amb ella en el paper de flautista. Volíem algú que fos d’allà, de Noruega. Teníem al cap o la Liv Ullman o la Bibi Andersson, muses d’Ingmar Bergman. Per qüestions d’agenda al final va ser la Bibi Andersson. Treballeu amb Alta Realidad i Frost Media, productores bastant noves. Com vau aconseguir finançament per a la pel·lícula? Vam presentar el projecte a diferents fòrums internacionals (Sant Sebastià, Berlín). Jo tenia molt clar que havíem d’anar a una regió com Sunnemøre perquè és una zona verge. Allà hi ha el fiord més imposant del món i es considera la regió més bonica de Noruega. Un cop localitzada la zona, vam buscar alguna companyia que volgués apostar pel projecte. Vam trobar Frost Media. Els diners ens van arribar de la Generalitat de Catalunya i de Televisió de Catalunya, sobretot. De Noruega vam tenir molta ajuda regional. Per què decideixes adaptar “El nen Eyolf” una de les últimes obres de Henrik Ibsen? Vaig escollir Ibsen per raons profundament personals; la vaig conèixer mentre estudiava a la Royal Academy of Dramatic Art de Londres. Em va sorprendre que algú que va viure fa més de cent anys pogués escriure una obra d’una modernitat tan radical. El tema, una parella que no estima el seu fill i que, un cop mort, es troben replantejant-se tota la seva vida, encara ara crea bastanta polèmica. M’interessava molt aquest aspecte de l’obra d’Ibsen; el que ell qüestiona és la manera que tenim d’estimar: es pregunta si allò que anomenem estimar és realment amor i a la inversa. Em va interessar molt el material perquè no hi ha melodrama ni sentimentalisme. Com va ser això de rodar a Sunnmøre? El rodatge va ser molt dur. La pel·lícula inaugura moltes coses: és la primera pel·lícula catalana i espanyola rodada amb la càmera de cinema digital RedOne, i també ha estat la primera vegada que es rodava a Sunnmøre i al parc natural d’Aigüestortes. Com ha estat treballar amb cinema digital? Comptàvem amb el David Omedes com a operador de càmera i director de fotografia, un dels millors que hi ha al país, no únicament pel seu treball documental, sinó també per les seves aportacions al cinema (Salvador, Cobarde i Pudor). A la banda sonora treballeu amb Señor Viento, un grup bastant recent. Com els descobriu i com es desenvolupa la feina? Señor Viento és un grup d’amics meus. Al principi la banda de so l’havien de fer uns noruecs, però no ens vam acabar d’entendre. Dels Señor Viento em van passar unes maquetes fa un any i em van agradar moltíssim perquè tenien un esperit metafòric, no evident, màgic, que era el que volia per a la pel·lícula. Han fet una banda sonora sòbria i molt adient. Dieu que a la pel·lícula hi ha una transició natural entre el somni i la vetlla… Aquesta transició ve d’Ibsen, i hem intentat respectar-la al màxim. Cal recalcar que The Frost no és una obra realista, sinó una faula nòrdica per a adults. Ibsen és un escriptor que practica el realisme màgic. No hi ha una fractura entre els elements onírics i els reals: creen una atmosfera unitària. Ibsen va ser molt important per al món de la psicoanàlisi; el somni és, per a ell, una segona realitat, igual d’important. I el cinema, a diferència del teatre, utilitza un llenguatge i una tècnica que permeten transmetre-ho. Quina valoració fas de la teva primera experiència en llargmetratges cinematogràfics? Ha estat una experiència difícil, però també enriquidora. Al principi sempre és un salt al buit. Volíem fer una proposta radical i nova que pot donar peu a reaccions molt contràries; el que està clar és que no deixaran ningú indiferent. Hi ha moltes ganes de continuar. Fa dos dies he acabat de rodar com a actor entre Catalunya i Londres. Alta Realidad continuarà. En últim terme estem davant d’un producte nou; hem pogut barrejar el gel i el foc i la gent de la indústria no sap a quin gènere pertany. Es tracta d’anar creant noves possibilitats per al cinema a casa nostra. La sessió inclou l’acte de l’Acadèmia del Cinema Català. Entrega del premi a Sebastià D’Arbó LAS COLEGIALAS VS. LOS ZOMBIS SAMURAIS Una década después del boom del J-Horror, capitaneado por las emblemáticas The ring: El círculo y La maldición - The grudge, el cine nipón se toma la libertad de mirarse en el espejo deformante de la comedia en la desternillante Yamagata Scream (Yamagata sukurîmu). Se trata de un ejercicio de autoparodia que remite, desde la distancia, a la saga yanki de Scary Movie y a la británica Zombies Party (Shawn of the Dead). La cuestión es echarse unas risas a propósito de los arquetipos y rituales del género, combinados en este caso con pinceladas de color local. ¿El resultado? Un desopilante festín de terror, folclore rural, ironía mordaz y un surrealismo absurdo que parece arrancado de las imágenes del televisivo “Humor amarillo”. La heroína de la función es Mikayo (Riko Narumi), una joven adolescente que, junto a sus compañeras del club de historia, emprende una excursión a la región de Yamagata. Allí, planean estudiar los eventos acaecidos en el lugar 800 años atrás, cuando los habitantes de la región asesinaron cruelmente a dos samuráis y sometieron a la amada de uno de ellos. En el lugar, se erige un monumento que recuerda la tragedia. Sin embargo, el avaricioso alcalde del poblado decide arrasar el lugar para construir un parque temático. Es entonces cuando los samuráis vuelven a la vida dispuestos a acabar con los descendientes de sus asesinos, una venganza que se consuma cuando los habitantes del pueblo son convertidos en melenudos zombis azules. ¿Conseguirán las colegialas zafarse de la amenaza de los no-muertos? ¿Existe alguna forma de acabar con los samuráis sin tener que enfrentarse a sus poderosas katanas? Naoto Takenaka, que combina su larga carrera como actor (aquí lo descubrimos en la estupenda Shall We Dance?) con la de director (su película Tokyo Biyori, biopic de la esposa del famoso fotógrafo Araki, estuvo nominado en todas las categorías posibles a los premios de la Academia japonesa) consigue convertir este cóctel de clásicos del terror -en el que participa delante y detrás de la cámara- en un desenfrenado carrusel de gags en el que los zombies lucen vestuario diseñado por el ultracool Masamoto y la cancioncilla de una abuela se torna en arma definitiva. Hay parodias y homenajes a los muertos vivientes de George A. Romero (obligado), a El resplandor, a La invasión de los ladrones de cuerpos, al universo creativo de Osamu Tekuza (el padre del manga) y a Mars Attacks! de Tim Burton, pero también (cómo no) a la obra del maestro Nobuo Nakagawa, el ‘Terence Fisher de Japón’, autor de clásicos indiscutibles como The Ghost Story of Yotsuya i Jigoku. Una cinta, en suma, que demuestra que en el cerebro del pluriempleado Takenaka conviven la genialidad y el delirio y que ambos han encontrado en Yamagata Scream un punto de feliz convergencia. 14 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 PROGRAMACIÓ AVUI - DILLUNS 5 10:00 El Retiro Orient Express-Casa Asia Ip Man Wilson Yip Wai-shun. Hong Kong/Xina, 2008. Amb Donnie Yen, Simon Yam, Hiroyuki Ikeuchi. 107’. 11:00 Auditori S.O. Fantàstic Panorama Bad Lieutenant: Port of Call New Orleans Werner Herzog. EUA, 2009. Amb: Nicolas Cage, Val Kilmer, Eva Mendes. 121’. 11:00 Prado S.O. Noves visions - No Ficció Cropsey Joshua Zeman, Barbara Brancaccio. EUA, 2008. 84’. 11:00 Tramuntana Classes Magistrals Jaume Collet-Serra: Treballant a Hollywood 12:15 El Retiro S.O. Fantàstic Competició Musashi: The Dream of the Last Samurai Mizuno Nishikubo. Japó, 2009. 72’. 13:15 Auditori S.O. Fantàstic Panorama The Eclipse Connor McPherson. Irlanda, 2009. Amb Ciaran Hinds, Aidan Quinn, Jim Norton. 88’ 13:15 Prado S.O. Noves visions - Ficció Bronson Nicolas Winding Refn. Regne Unit, 2009. Amb: Tom Hardy, Matt King, James Lance. 92’. 17:45 El Retiro Orient Express-Casa Àsia Ip Man Wilson Yip Wai-shun. Hong Kong/Xina, 2008. Amb Donnie Yen, Simon Yam, Hiroyuki Ikeuchi. 107’. 13:45 El Retiro S.O. Fantàstic Panorama - British Focus Malice in Wonderland Simon Fellows. Regne Unit, 2009. Amb Maggie Grace, Danny Dyer, Matt King. 87’. 18:15 Prado Els altres fantàstics El sueño del mono loco Fernando Trueba. Espanya, França, 1989. Amb Jeff Goldblum, Miranda Richardson. 108’. 15:00 Auditori S.O. Fantàstic Competició Jugando con números (curt) Metropia Tarik Saleh. Suècia, Dinamarca, Noruega, Finlàndia, 2009. Veus: Vincent Gallo, Juliette Lewis, Udo Kier. 80’. 19:45 Auditori Sitges Especials The Frost Ferran Audí. Espanya, 2008. Amb Aitana Sánchez-Gijón, Trond Spen Steim, Bibi Andersson. 100’. 15:45 El Retiro S.O. Fantàstic Competició Grace Danny Dyer, Matt King. 87’. 16:00 Prado S.O. Fantàstic Competició Dogtooth (Canino) Yorgos Lanthimos. Grècia, 2009. Amb Christos Stergioglou, Michelle Valley, Aggeliki Papoulia. 96’. 17:00 Auditori S.O. Fantàstic Competició Mr. Nobody Jaco Van Dormael. Bèlgica, França, Canadà, Alemanya, 2009. Amb Jared Leto, Sarah Polley, Diane Kruger. 136’. 20:00 El Retiro S.O. Fantàstic Panorama - British Focus The Descent: Part 2 John Harris. Regne Unit, 2009. Amb Shauna Macdonald, Natalie Jackson Mendoza. 88’. 20:15 Prado Seven Chances Mary and Max Adam Elliot. Austràlia, 2008. Veus: Toni Collette, Philip Seymour Hoffman, Eric Bana. 92’. 21:50 Auditori Primer Contacte (curt) S.O. Fantàstic Competició Les derniers jours du monde Jean-Marie i Arnaud Larrieu. França, 2009. Amb Mathieu Amalric, Catherine Frot, Sergi López. 130’. S.O. Fantàstic Panorama Cargo Ivan Engler i Ralph Etter. Suïssa, 2009. Amb Anna Katharina Schwabroh, Martin Rapold, Regula Grauwiller. 120’. Entrega Maria Honorífica a Antonio IsasiIsasmendi. BRIGADOON avui DILLUNS 5 22:15 El Retiro S.O. Fantàstic Panorama Orphan Jaume Collet-Serra. EUA, 2009. Amb Vera Farmiga, Peter Sarsgaard, Isabelle Fuhrman. 123’. 22:15 Prado S.O. Noves visions - Ficció Nymph Pen-ek Ratanaruang. Tailàndia, 2009. Amb: Wanida Termthanaporn, Nopachai Jayanama, Chamanun Wanwinwasara. 109’. 00:30 Prado Midnight X-treme Smash Cut Lee Gordon Demarbre. Canadà, 2009. Amb David Hess, Sasha Grey, Michael Berryman. 85’. The Hills Run Red Dave Parker. EUA, 2009. Amb William Sadler, Sophie Monk. 81’. 01:00 El Retiro Midnight X-treme Yamagata Scream Naoto Takenaka. Japó, 2009. Amb Naoto Takenaka, Riko Narumi, Akira. 116’. ASIAN TRASH CINEMA BOLLYWOOD BIZARRO!!! ESTRENA BRIGADOON: Mallorca Zombie 1.0. Presentació amb l’equip RETROSPECTIVA BRIGADOON El universo de David Muñoz 15 DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 5 octubre 2009 PROGRAMACIÓ DEMÀ - DIMARTS 6 10:00 El Retiro Anima’t Trickster (curt) First Squad Yoshiharu Ashino, Misha Shprits i Aljosha Klimov. Japó/Rússia/Canadà, 2009. Veus: Elena Chebaturkina, Michael Tikhonov. 75’. 10:30 Auditori Sitges Especials Curts premiats Nova Autoria Danse Macabre (curt) The Hurt Locker Kathryn Bigelow. EUA, 2008. Amb Jeremy Renner, Anthony Mackie, Ralph Fiennes. 131’. 11:00 Prado S.O. Noves visions - No Ficció The Forbidden Door Joko Ankwar. Indonèsia, 2009. Amb: Fachri Albar, Marsha Timothy, Ario Bayu. 115’. 13:45 Auditori S.O. Fantàstic Competició Virtual Dating (curt) Timer Jac Schaeffer. EUA, 2009. Amb Emma Caulfield, Michelle Borth, John Patrick Amedori. 99’. 14:15 El Retiro S.O. Fantàstic Panorama The Eclipse Connor McPherson. Irlanda, 2009. Amb Ciaran Hinds, Aidan Quinn, Jim Norton. 88’. 15:00 Prado S.O. Fantàstic Competició Ne te retourne pas Marina de Van. França, Luxemburg, Bèlgica, Itàlia, 2009. Amb: Sophie Marceau, Monica Bellucci, Andrea Di Stefano. 111’. 11:00 Tramuntana Classes Magistrals Fabricant Metropia: Tarik Saleh (director), Martin Hultman (director artístic) 16:00 Auditori S.O. Fantàstic Panorama Valhalla Rising Nicolas Winding. Regne Unit, Dinamarca, 2009. Amb Mads Mikkelsen, Alexander Morton, Stewart Porter. 90’. 11:45 El Retiro Orient Express-Casa Asia Chaw Shin Jung-won. Corea del Sud, 2009. Amb Um Tae-woong, Jung Yu-mi, Chang Hang-sun. 122’. 16:00 El Retiro S.O. Fantàstic Panorama Cargo Ivan Engler i Ralph Etter. Suïssa, 2009. Amb Anna Katharina Schwabroh, Martin Rapold. 120’. 13:15 Prado S.O. Noves visions - No Ficció Son & Moon (Diario de un astronauta) Manuel Huerga. Espanya, 2008. Amb Michael E. López-Alegría, Mikhail Tyurin. 90’. 17:15 Prado Els altres fantàstics ¡Bruja, más que bruja! Fernando Fernán-Gómez. Espanya, 1977. Amb Francisco Algora, Emma Cohen. 92’. 18:00 Auditori Sitges Especials The Hurt Locker Kathryn Bigelow. EUA, 2008. Amb Jeremy Renner, Anthony Mackie, Ralph Fiennes. 131’. 18:15 El Retiro S.O. Fantàstic Competició Metropia Tarik Saleh. Suècia, Dinamarca, Noruega, Finlàndia, 2009. Veus: Vincent Gallo, Juliette Lewis, Udo Kier. 80’. 19:00 Prado Seven Chances Nucingen Haus Raoul Ruiz. França, 2008. Amb: Elsa Zylberstein, Audrey Marnay, Jean-Marc Barr. 94’. 20:15 El Retiro Anima’t Trickster (curt) First Squad Yoshiharu Ashino, Misha Shprits i Aljosha Klimov. Japó/Rússia/Canadà, 2009. Veus: Elena Chebaturkina, Michael Tikhonov. 75’. 20:30 Auditori S.O. Fantàstic Competició Splice Vincenzo Natali. Canadà, França, EUA, 2009. Amb Adrien Brody, Sarah Polley, David Hewlett. 100’. 21:15 Prado S.O. Noves visions - Ficció Bronson Nicolas Winding Refn. Regne Unit, 2009. Amb: Tom Hardy, Matt King, James Lance. 92’. 22:00 El Retiro S.O. Fantàstic Competició Mr. Nobody Jaco Van Dormael. Bèlgica, França, Canadà, Alemanya, 2009. Amb Jared Leto, Sarah Polley, Diane Kruger. 136’. 22:45 Auditori S.O. Fantàstic Panorama Korscha (curt) Bad Lieutenant: Port of Call New Orleans Werner Herzog. EUA, 2009. Amb: Nicolas Cage, Val Kilmer, Eva Mendes. 121’. 23:15 Prado S.O. Noves visions - No Ficció Cropsey Joshua Zeman, Barbara Brancaccio. EUA, 2008. 84’. BRIGADOON Demà DIMARTS 6 HOMENATGE A JUAN PIQUER SIMÓN Misterio en la isla de los monstruos (1981, Juan Piquer Simón) ASIAN TRASH CINEMA Thunderhawk 6 (1989, Kim Cheong Gi) EL CINEMA QUE HOLLYWOOD VA PROHIBIR Assassin of Youth (1937, Elmer Clifton) EL BUQUE MALDITO’ZINE PRESENTA... Don’t Wake the Dead (2009, Andreas Schnaas) 00:45 El Retiro Orient Express-Casa Asia Chaw Shin Jung-won. Corea del Sud, 2009. Amb Um Tae-woong, Jung Yu-mi, Chang Hang-sun. 122’. 01:00 Prado Midnight X-treme The Horseman Steven Kastrissios. Austràlia, 2008. Amb: Peter Marshall, Caroline Marohasy. 110’. 01:15 Auditori S.O. Fantàstic Panorama Almaritsu (curt) Loft Erik Van Looy. Bèlgica, 2008. Amb Koen De Bauw, Filip Peeters, Bruno Vanden Broecke. 117’. ESPECIAL AFTER ALIEN Contamination: Alien arriva sulla Terra (1980, Luigi Cozzi)