Ganar en Sitges me hizo ver que valía la pena seguir haciendo
Transcripción
Ganar en Sitges me hizo ver que valía la pena seguir haciendo
Dimarts 9 d’octubre de 2012 · Número 6 4:45 1 retirO Pàg. 09 jennifer lynch Pàg. 10 pen-ek ratanaruang Pàg. 11 colin treVorrow Pàg. 07 cosmopolis w w w. s i t g e s f i l m fe s t i v a l .c o m DIARI DEL FESTIVAL 2 Dimarts 9 d’octubre 2012 INFORMACIÓ I VENDA D’ENTRADES Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a (www. telentrada.com), per telèfon trucant al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina de Catalunya Caixa. PREUS (IVA inclós) 8,50€: Secció Oficial Fantàstic a Competició, Secció Oficial Fantàstic Panorama, Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció Oficial Noves Visions, Secció Anima’t, Secció Seven Chances, Sitges Family, Sessions Especials 6,50€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14 anys per a la secció Sitges Family 7,50€: Sessions Anima’t Curts, sessió SOFC Curts i sessió SOFP Curts 10,50€: Maratons, Programa doble i Sessions 3D 12,50€: Maratons del 14 d’octubre, Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda 4,50€: Classes magistrals (Sitges Fòrum) Localitat numerada (LN) Les sessions de tarda i nit de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de butaques numerades. Amb aquesta entrada, per només 2€ més, no hauràs de córrer per aconseguir una bona localització. ABONAMENTS FANTÀSTICS* Abonament 20 entrades: compra de 20 entrades per a 20 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 20%. Abonament 10 entrades: compra de 10 entrades per a 10 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 10%. CARNETS AMB DESCOMPTE* el diari del festival INFOrmació TRANSPORTS COORDINACIÓ Violeta Kovacsics TREN FANTÀSTIC! redacció Gerard Casau, Toni Junyent, Àlex Vicente, Pau Teixidor MAQUETACIÓ Juan Carlos Gómez, Sonja Albertin, Francisco Valenciano (Estudio Fénix) Fotògrafs Miguel Àngel Chazo, Jesús Paris il·lustració Guillem Dols, Deamo Bros. Voluntària Patricia Salvatierra COL·LABORACIÓ Natalia Marín, Deborah Camanyes, Paco Galindo Del 4 al 14 d’octubre (ambdós inclosos) Tren directe Sitges – Barcelona (Sants) Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada. Són vàlids els abonaments de Renfe i ATM. Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat. El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1:30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà. Consulteu tots els horaris, parades i preus a www.rodaliesdecatalunya.cat o bé al 900 41 00 41 El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports. BUS DIÜRN I NOCTURN Monbús Consulteu tots els horaris, parades i preus: 93 893 75 11 / www.monbus.cat BUS URBÀ DE SITGES Consulteu horaris i parades a: Transports Comtal: 902 302 025 20% de descompte en la compra d’entrades als clients de Catalunya Caixa, vàlid per la compra a través de Telentrada i amb un límit del 5% de l’aforament de la sala. 20% de descompte en la compra d’entrades pels titulars del Carnet Biblioteques, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci i Cultura, Targeta Amiga Desigual, Club TR3SC, Club UOC, RACC Master, RAKK 4u, acreditats Special Olympics, Amics JoTMBé i majors de 65 anys. Els descomptes no són acumulables. El titular haurà de mostrar el DNI i el seu carnet de descompte a les taquilles. * Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de cloenda, maratons del 14 d’octubre, Abonament Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada. VENDA D’ENTRADES Pots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a www. telentrada.com, per telèfon trucant al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina de Catalunya Caixa. Del 4 al 14 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a l’Hotel Meliá Sitges (c/ Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles Jardins Retiro situades als Jardins del Retiro (c/ Àngel Vidal, 17). Comissions: Sessions d’inauguració i de cloenda: Internet, telèfon i oficines: 2€ Resta d’entrades: Internet, telèfon i oficines: 1€ RECOLLIDA D’ENTRADES Imprimeix les teves entrades amb el sistema Print at home de Telentrada i evita cues. Aquesta opció incorpora tres sistemes de seguretat: identificació nominativa, codi de barres i codi QR. TAQUILLES DEL FESTIVAL Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a: Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana. Taquilla Jardins Retiro. Carrer Àngel Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado. Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9h a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipadament (Print at home / caixers Catalunya Caixa / oficines Catalunya Caixa / a les taquilles (segons horari). Observacions: Forma de pagament aceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació. Es recomana consultar la descripció de les pel·licules abans d’adquirir les entrades. DIARI DEL FESTIVAL 3 Dimarts 9 d’octubre 2012 fernando cortizo, director de o apóstolo Dee wallace i meg foster, actrius de the lords of salem penny vozniak i jennifer lynch (despite the gods) la presentació de motorway al retiro el jurat méliès roda de premsa de robot & frank DIARI DEL FESTIVAL 4 S.O.F. COMPETICIó prado 20:30 camille redouble Actriu superdotada i capaç de conferir humanitat fins i tot al més insignificant dels papers secundaris, la francesa Noémie Lvovsky és també una directora més que destacable. Fins ara s’havia destacat com a autora d’un grapat de cintes petites i imperfectes, però posseïdores d’un univers personal i d’una sensibilitat intransferible. Però això era fins que, al passat Festival de Cannes, vam descobrir la seva nova pel·lícula. A banda de guanyar el premi a la millor pel·lícula a la Quinzena dels Realitzadors (un mèrit considerable, tractant-se d’una comèdia de ciència-ficció), la pel·lícula també acaba de desembarcar a la cartellera francesa entre elogis desmesurats i incomptables, on s’ha guanyat el públic però també la crítica. Camille redouble (traduïble per “Camille repeteix curs”) explica la història d’una dona de 47 anys en plena amargor vital. L’home de la seva vida l’ha abandonat per una dona més jove i cap dels seus somnis de joventut semblen haver-se complert. Fins que un cap d’any, per art de màgia, desperta tres dècades enrere, reconvertida en una adolescent en plens anys vuitanta. Camille haurà de repetir les mateixes experiències. I, sense voler-ho, aconseguirà reconquerir una vitalitat que semblava haver-se apagat per sempre. No és cap secret que Lvovsky s’ha Dimarts 9 d’octubre 2012 inspirat en Peggy Sue se casó, una de les més infravalorades pel·lícules de Coppola. Els primers minuts poden resultar grotescos: la Camille dels vuitanta té el mateix aspecte que la seva versió del futur. La mateixa Lvovsky la interpreta sense cap caracterització, sense maquillatge i amb una vestimenta exagerada, que sembla sortida d’un vídeo de Cyndi Lauper. Però la història amaga un potencial emotiu i una trascendència insospitats, que ens parla del pas inexorable del temps i de l’alt percentatge de la nostra identitat que es configura durant els anys de joventut. Si la Camille del passat i la del present tenen el mateix rostre, potser és perquè, en el fons, són la mateixa persona. S.O.F. COMPETICIó auditori 12:30 the wall Esta mujer de mediana edad no tiene nombre, solo un diario personal en el que relata la paranormal experiencia que vivió años atrás en las montañas austriacas. Pensaba pasar una tem- porada en la cabaña alpina de una pareja de familiares, pero la protagonista ha acabado quedándose aislada por una fuerza sobrenatural. El muro invisible al que hace referencia el título le impide escapar de las inmediaciones de esa casa perdida en medio de la naturaleza. Con el tiempo, la mujer aprenderá a vivir lejos de la civilización, con la única compañía de un perro, un gato y una vaca, cultivando sus propios alimentos y disfrutando de largos paseos en soledad. Hasta que un día una extraña presencia reaparece en el paisaje... The Wall, que generó asombro en la última Berlinale, se inspira en una novela de los años sesenta, muy conocida en el mundo germanófono y considerada la obra maestra de la escritora austriaca Marlen Haushofer. Pretendió establecer una parábola sobre la condición de la mujer que, en la película, aparece concertada con un tratamiento realista de los elementos sobrenaturales que dotan esta película de un halo de misterio e inquietud. A estas alturas, ya sabemos que los directores austriacos no inspiran precisamente alegría de vivir, pero sí una lucidez prácticamente exótica en su reflexión sobre la condición humana y las relaciones interpersonales. The Wall no es ninguna excepción. El director Julian Pölsler, hasta ahora conocido por sus trabajos en la televisión, se adentra en el cine con un debut extraordinario, de la mano de la actriz Martina Gedeck (la protagonista de La vida de los otros), que libra un espectacular one woman show en esta cinta que se cuestiona los peligros de la vida en sociedad, pero también lejos de ella. S.O.F. COMPETICIÓ AUDITORI 14:45 JUEGO DE NIÑOS No vamos a escribir aquí gran cosa sobre ¿Quién puede matar a un niño?, por mucho que caer en el juego de las diferencias sea, ciertamente, muy tentador o que recordar la mítica (brillante, única, de culto... pónganle el adjetivo que les antoje) sea siempre delicioso. Sí, Juego de niños es un remake de la obra maestra de Chicho. Y, sí, se parece bastante. Y, sí, también hay diferencias notorias. Pero, no, no vamos a hablar aquí de ¿Quién puede matar a un niño?. La trama de la pareja que espera un hijo y que, de viaje, se pierde en una isla donde los adultos brillan por su ausencia se traslada a la actualidad. Dirigida, fotografiada, montada y muchas cosas más por el inquietante Makinov (un hombre sin rostro), Juego de niños comienza con una fiesta popular, con música en la calle y de noche. Las primeras imágenes discurren bajo un halo de oscuridad, acentuado por una cámara que deja entrever los tonos sepia de las pocas luces que brillan. A partir de este momento, todo tendrá lugar a plena luz del día. La idea entronca con una serie de obras capitales que dinamitaron las normas del género: como Hitchcock, en la mítica escena de la avioneta de Con la muerte en los talones, que quiso crear una escena de puro suspense totalmente luminosa para contradecir las normas del cine negro –que se entrega, en los momentos álgidos, a los callejones oscuros–; o como Fargo de los hermanos Coen, un film noir blanco, bañado de nieve; o como (sí, aquí llega el desmentido de lo dicho anteriormente) ¿Quién puede matar a un niño?, una película de terror a pleno sol. Lo que convierte a Juego de niños en un remake de bandera es que aprovecha los hitos del original para terminar dando un golpe sobre la mesa: aquí hay más sangre, más contundencia y un final que no esconde ni un ápice de la violencia que late durante todo el metraje. DIARI DEL FESTIVAL 5 Dimarts 9 d’octubre 2012 S.O.F. COMPETICIó auditori 16:45 berberian sound studio No, no es el nombre de la discoteca de moda. Es el estudio donde se hacía el diseño de sonido de las películas de terror de más bajo presupuesto en la Italia de los setenta. Sin embargo, la conversión de este decorado (un espacio a menudo invisible e inexistente para la mayoría de los espectadores) en el auténtico protagonista de esta historia, nos pone claramente de manifiesto toda una declaración de principios que pondrá los dientes largos a cualquier cinéfilo de morro fino. Y es que Berberian Sound Studio, segunda película del británico Peter Strickland, es una celebración del cine como artefacto, como un perverso dispositivo capaz de penetrar en lo consciente y lo real para convertirlo en simulacro. Gilderoy es un veterano ingeniero de sonido británico que recibe el encargo de realizar las mezclas de la última, sangrienta y barata producción del maestro Santini. En este contexto, que podría haber sido usado erróneamente para el simple homenaje de estampita a los maestros del género, Berberian Sound Studio sólo se sirve de los códigos estéticos del giallo para articular un discurso sobre la propia naturaleza del cine y su intrínseca capacidad para la manipulación. El abuso de clichés psicoanalíticos, aquí perfectamente rodados y estilizados hasta la extenuación, son usados con apabullante rigor y criterio a la hora de trazar un complejo diálogo entre el personaje y el propio proceso de creación sonora de la película. Cine dentro de cine, este es el género en el que debe inscribirse ya con letras de oro esta alucinada y críptica película, y no en el del subgénero italiano. Por su delicada manipulación de los elementos expresivos, por el carácter vampírico que ejerce la imagen cinematográfica sobre sus personajes, y por su desvergonzada libertad para hacer lo que le da la gana, Berberian Sound Studio se sitúa más cerca de Lynch o Arrebato, que de Suspiria. Aún así, Santini, el director de la película en la que estan trabajando, lo tiene claro: “Brutal and honest. Nobody has seen this horror before.” S.O.F. PANORAMA AUDITORI THE SEASONING HOUSE Con el debut en la dirección de un tipo que lleva más de quince años de carrera cinematográfica como diseñador de efectos especiales de maquillaje, y que cuenta en su filmografía reciente con títulos del calibre de The Descent, Eden Lake o Attack the Block, cualquiera con dos dedos de frente no debería de tener la osadía de encontrar en The Seasoning House el más bello canto a la S.O.F. COMPETICIÓ AUDITORI 08:15, 18:45 CHAINED Si voleu saber què és una infància disfuncional, fareu bé de demanar a en Rabbit que us expliqui la seva. Una tarda va anar amb la seva mare al cinema a veure una pel·lícula de terror i, quan tornaven a casa, els va segrestar un perillós assassí anomenat Bob. La pobra dona no va durar gaire a les seves mans, però, per alguna raó misteriosa, el psicòpata va decidir perdonar la vida a en Rabbit i adoptar-lo com a serf. Així, durant anys, l’existència del nen es limità a endreçar la casa, alimentar-se de restes de menjar i netejar la porqueria que deixava cada nova víctima del hobby del seu “tutor”. Ara ha crescut, però la relació de submissió amb prou feines ha canviat. Fins que un dia en Bob decideix instruir el noi segons la seva distorsionada visió de la vida... Després de la juganera Surveillance (Millor Pel·lícula a Sitges 2008) i del frustrant intent de rodar una epopeia fantàstica a l’Índia (malson capturat per Penny Vozniak a Despite the Gods, que vam veure diumenge al festival), Jennifer Lynch ha deixat anar tota la seva bilis amb Chained, sens dubte el treball més fosc i pertorbador de la seva filmografia. Com a La meva obsessió per Helena, el film s’articula entorn de dos personatges que mantenen un vincle tan tèrbol com ambigu. Però la tensió eròtica d’aquella esdevé aquí un simulacre paterno-filial impossible, on el que fa esgarrifar més és la possibilitat que el qui en un moment fou víctima acabi contagiat per la maldat del seu raptor. Lynch ha filmat Chained en suport digital, sense por d’embrutar les textures i sabent que l’atmosfera del film passa pel disseny magistral de la il·luminació d’interiors, malaltissa i d’un estatisme asfixiant. Evidentment, però, una peça d’aquestes característiques no se sostindria sense uns actors a l’altura del repte, i, en aquest sentit, Vincent D’Onofrio fa el do de pit i construeix fins al més mínim detall (atenció a la seva vocalització peculiar) un personatge amenaçador que, de ben segur, passarà a la història dels malvats cinematogràfics. esperanza. Seamos serios. Los Balcanes, 1996. En esta convulsa época y territorio donde la muerte se huele en cada esquina se sitúa la historia de Angel, una joven sordomuda que se deja caer en el infierno de lo que parece una casa de prostitución que es, en realidad, una casa de violaciones con todas las de la ley. Las chicas que llegan allí lo hacen raptadas en sus pueblos y son vendidas como pura mercancía a neardentales hombres que abusarán de ellas hasta la muerte. La principal tarea de Angel será ocuparse de todas estas chicas y de tenerlas constantemente controladas bajo los efectos de la anestesia y fármacos de todo tipo para dejarlas en el estado más propicio para el más arduo de los trabajos. Esta es la escalofriante premisa de una de las cintas más brutales de la temporada, que tiene en Sitges su premiere internacional y que no es apta, ya lo avisamos, para todos los gustos. The Seasoning House es una cinta abrasadora que se convertirá en un torbellino de venganzas y violencia que por momentos se hará realmente insoportable. Comparada ya con artefactos de la talla de Martyrs o Frontières, la película supone también el trampolín definitivo para la actriz Rosie Day, que con un personaje que no dice una sola palabra en todo el metraje, transmitirá toda la angustia y terror habidos y por haber. Cine atroz, inflexible y extremo que remove- DIARI DEL FESTIVAL 6 Dimarts 9 d’octubre 2012 rá nuestras conciencias al destapar, una vez más, otro capítulo sobre los conflictos ocurridos en la antigua Yugoslavia. Amb la presència de Paul Hyett i Rosie Day S.O.F. GALES AUDITORI 23:15 Però no tot són picades d’ullet al passat a Dracula 3D, ja que, com indica clarament el seu títol, el film ha estat rodat en tres dimensions, un desafiament tècnic que el director italià resol d’una manera òptima, unint un escenari de regust clàssic amb les noves tecnologies. No espereu una altra L’uccello dalle piume di cristallo o una nova declinació del giallo en la línia de Roig fosc (no era la mateixa Giallo, en el fons, una manera de posar l’epitafi al gènere?). L’univers de Dario Argento fa temps que es mou en unes altres coordenades, però quan un savi parla només cal fer silenci i escoltar-lo. Lliurament de la Maria Honorífica a Enrique Cerezo Amb la presència de l’equip DRACULA 3D Ja falta poc perquè la saga Crepuscle arribi a la seva fi (com tot en aquest 2012, d’altra banda), de manera que potser ja és hora de canviar de paradigma vampíric. I què millor que tornar als clàssics (a Bram Stoker, ni més ni menys) acompanyats del gran Dario Argento. Com ja va fer en la seva adaptació d’Il fantasma dell’opera, el mestre italià ens ofereix aquesta vegada la seva versió més lúdica, en què planteja la seva aproximació al mite (no exempta, però, d’un pòsit romàntic) com una reunió d’amics, una suma de personalitats afins al seu cinema. Així, la fotografia és a càrrec de Luciano Tovoli (l’home que va tenyir els nostres malsons a Suspiria), la banda sonora és obra de Claudio Simonetti (un dels més fidels col·laboradors d’Argento, que ahir va oferir un petit recital al Ricky’s), els efectes especials surten de la ment malèvola de Sergio Stivaletti i en el repartiment hi trobem Asia, la filla del director, seduint-nos per enèsima vegada. Fins i tot el mateix comte és un vell conegut del cinema d’Argento: Thomas Kretschmann, que donà vida al pervers psicòpata de La sindrome di Stendhal. autores infantiles más celebrados de la literatura japonesa del siglo XX, y cuenta la historia de Budori, un muchacho que vive felizmente con sus padres y hermana en un bosque de Ihatove. Una ola de frío le arrebatará a su familia. Cuando un misterioso desconocido secuestre a su hermana, Budori se verá completamente solo, y emprenderá un viaje que le llevará a reflexionar sobre su lugar el mundo y la responsabilidad que tiene con los demás. Aunque el diseño de los personajes recupera los suaves rasgos felinos de Night on the Galactic Railroad y a pesar de que el mimo con que han sido concebidos los escenarios maravilla la vista, el poso de esta fábula tiene el regusto amargo del sentimiento de pérdida. Desprende la conciencia ecologista de un autor que vio con sus propios ojos diversos desastres naturales en sus breves 37 años de vida. Los ecos de la tragedia de Fukushima, ocurrida en marzo de 2011, resuenan en The Life of Budori Gusuko, haciendo que el filme adquiera una dimensión aun más relevante en su sabias reflexiones sobre la comunidad y el sacrificio. ANIMA’T RETIRO 14:45 THE LIFE OF BUDORI GUSUKO Dentro del homenaje que Sitges le dedica este año a Sugii Gisaburô, tenemos el honor de presentar su última obra, estrenada en Japón este mismo verano. The Life of Budori Gusuko debe entender como un proyecto con una significación muy especial para el propio cineasta, pues ha sido realizado por el mismo equipo de Night on the Galactic Railroad, una de las más refulgentes joyas de su filmografía. El filme está basado en un cuento de Kenji Miyazawa, uno de los S.O.F. PANORAMA retiro 23:15 the pact A algunos nos aterra la oscuridad. No las oscuridades a las que estamos acostumbrados, como nuestra habitación cuando apagamos la luz cada noche y nos vamos a dormir. Pero sí esos otros espacios negros, opacos, que escapan a nuestra comprensión. No nos alcanza la vista para saber qué hay más allá de lo negro. En los primeros minutos de The Pact, el debut en el largo del norteamericano Nicholas McCarthy, una chica anda como loca buscando a su problemática hermana y el único lugar en el que no se atreve a mirar de cerca es un minúsculo trastero. Ella sabe que en el interior no hay nada especial, pero el umbral de la puerta parece exudar oscuridad. Así empieza una película que no tardará ni cinco minutos en brindarnos el primer escalofrío y que actualiza con gran destreza las convenciones de la ghost story clásica haciendo de las nuevas tecnologías –Skype o los teléfonos móviles– transmisores del horror. Casper Van Dien, uno de los actores a los que Paul Verhoeven hizo sudar de lo lindo en Starship Troopers, es quizá el nombre con más solera de los que figuran en el reparto. Pero ver The Pact hará que se nos quede en la retina el acoso fantasmagórico que sufrirán las dos hermanas interpretadas por Caity Lotz y Agnes Bruckner, ya que son ellas, y sus heridas en la mente y en el cuerpo, las que hacen que esta película se mueva y nos haga saltar de la butaca. Partiendo de su cortometraje de idéntico título, estrenado en 2011, Nicholas McCarthy elabora, sin prisa pero sin escatimar en sustos ni virajes de guión, una historia de fantasmas y truculentos secretos del pasado que contiene algunas de las secuencias más aterradoras que veréis en esta edición del festival. El horror físico era esto: sangre seca, magulladuras y algún que otro hueso dislocado. noves visions - ficció prado 22:45 aurora Sitges Greatest Hits: arriba aquell moment en el qual, després d’esperar gairebé un any, el festival penja a la web tota la programació. Un eixam d’éssers connectats al ciberespai i àvids de noms de directors i pel·lícules es llança a devorar-la, encara que la llista no és completa i, al llarg del procés de pujar tota la informació, en algunes fitxes hi falten fotos, sinopsis o, directament, es troben en blanc. Quan va aparèixer el line-up d’aquesta edició, un títol aviat va cridar l’atenció dels cinèfags més aventurers: Aurora. Primer, a la fitxa no hi havia res de res. Després, quatre fotos, totes de la mateixa estranya habitació. Uns senyors amb bata d’un blanc brut manipulen el cos d’un home. El seu cap, en una altra foto, està cobert de sensors. La pel·lícula en qüestió ni tan sols no apareixia, sota el nom Aurora, a la xarxa. Hi va haver, però, qui la va acabar identificant: es tractava del segon film de la directora lituana Kristina Buozyte, que, de fet, acaba de guanyar el Méliès d’Or a la millor pel·lícula fantàstica europea de l’any. Si en les darreres edicions del festival obres com ara Amer o Beyond the Black Rainbow s’han consagrat com a experiències audiovisuals indescriptibles, viatges dels sentits que reclamen una pantalla de cinema per a ser viscuts plenament, Aurora es podria afegir perfectament a la llista. La pel·lícula de Buozyte té un punt de partida que pot resultar familiar als qui segueixen la sèrie Fringe: uns científics connecten un jove anomenat Lukas al cervell d’Aurora, una noia que ha tingut un accident i està en coma. Aquí comença una lisèrgica història d’amor en què veurem Lukas vagar pels paratges fantasmals de la ment d’Aurora, a la qual descobrirà, nua i desprotegida, perduda a l’interior d’ella mateixa, oferint-li els seus encants... Es projecta amb el curtmetratge Dreams from a Petrified Head DIARI DEL FESTIVAL 7 Dimarts 9 d’octubre 2012 S.O.F. COMPETICIÓ AUDITORI 18:15, 21:00 COSMOPOLIS CASA ASIA RETIRO 19:00 DERANGED Amb el panorama d’avui en dia, no ens ha de sorprendre que proliferin les pel·lícules catastròfiques. Sabem que és un tòpic, i que llegir aquesta fórmula al diari del festival amenaça de provocar més d’un déjà vu. Però, amics, ens heu d’entendre. Som tan sols els missatgers dels interessos i les preocupacions del cinema contemporani. I les pulsacions fílmiques d’ara i aquí no deixen marge d’error: tot això s’està anant a pastar fang. Ara bé, que arribin totes les calamitats que facin falta, que no em sabrà greu recórrer als llocs comuns sempre que sigui per parlar de films com Deranged. I és que els coreans en saben una estona, de posar-se tremendos. Una notícia inquietant sacseja Corea del Sud: en diversos rius del país s’hi han trobat una sèrie de cadàvers. Tots presenten els mateixos símptomes de deshidratació, i tenen el cos terriblement desencaixat. La policia se’n fa creus, i cada dia més persones es precipiten a l’aigua en aparent suïcidi. I quan es descobreix que l’origen d’aquesta epidèmia rau en un paràsit mutant, esclata el pànic. Park Jeong-woo desembarca amb un thriller científic que, al cap de pocs mesos d’haver-se estrenat, ja s’ha convertit en un dels fenòmens de la temporada. El director orquestra amb mà mestra les seqüències d’histèria col·lectiva, amb una cal·ligrafia del caos impecable, d’una ambició dramàtica en permanent crescendo. Com en bona part del cinema de gènere coreà, el film no té por d’ensenyar La nova pel·lícula de David Cronenberg adapta la novel·la profètica de Don DeLillo i està protagonitzada per l’ídol adolescent Robert Pattinson, reconvertit en actor d’una inesperada maduresa. En un paral·lelisme interessant, el nen mimat de Hollywood es converteix aquí en un golden boy de Wall Street que recorre Manhattan en una limusina, dins la qual va acollint diferents personatges amb qui interactua de maneres diverses (de la baralla física a la penetració vaginal). Les semblances amb Holy Motors, vista fa uns dies al festival, no passaran desapercebudes. Però si, a la cinta de Leos Carax, el protagonista es reinventa en un nou personatge que afronta diferents situacions a l’exterior del cotxe, a Cosmopolis l’acció transcorre gairebé exclusivament dins la limusina, en un entorn claustrofòbic que no difereix gaire del que s’observa a l’altra banda dels vidres fumats. Acusada per alguns d’una loqualitat pretesament excessiva, Cosmopolis és en realitat un autèntic els ullals a l’hora de denunciar la perversió dels estaments del país i de carregar contra el tèrbol rerefons de les empreses farmacèutiques. Indigneu-vos i que corri la veu: Deranged és un dels virus més infecciosos de l’any, i contra això no hi ha vacuna possible. tractat sobre l’estat de la nostra societat, en el qual transparenta la deriva de la civilització occidental, l’imperi de les forces financeres i l’absurditat de l’existència en un dia a dia cada cop més delirant. L’agitador de nenes histèriques que Pattinson ha estat durant anys es converteix, sense que l’hàgim vist venir, en un actor majúscul, que es beneficia d’un paper complex que li permet desplegar una versatilitat interpretativa que les sagues vampíriques no li havien deixat revelar. Per la seva banda, Cronenberg sembla passar pàgina i endinsar-se en una nova etapa de la seva carrera, després dels seus brillants estudis sobre el mal innat i el domini que els baixos instints exerceixen sobre la nostra racionalitat a pel·lícules com Una historia de violencia, Promesas del Este i Un método peligroso. Els fans que trobin a faltar les transmutacions genètiques dels vuitanta poden dirigir-se cap al seu fill Brandon, que aquesta setmana serà a Sitges per presentar el seu debut com a director, Antiviral. S.C. NEO CULTE focus prado 14:30 acción mutante Al 1993, l’avui consagrat Álex de la Iglesia va imaginar un futur distòpic situat al 2012. Un món dominat pels “pijos” i “guapos”, on la lletjor i les imperfeccions no tindrien cabuda. Una societat completament controlada per uns mitjans de comunicació sensacionalistes, una policia brutal i una classe social hipòcrita, rica i absorbida pels judicis de la moda (un futur no tan distòpic, potser). D’aquí sorgeix Acción Mutante, un grup terrorista de rebutjats que intenta instal·lar el caos segrestant o assassinant els representants d’aquesta societat superficial. Acción mutante barreja de forma desenfadada i natural l’humor negre, la violència més gore, l’acció o la ciència-ficció, combinació poc vista al cinema espanyol fins aleshores. Álex de la Iglesia no té complexos ni manies a l’hora d’afrontar tot aquest batibull i esbossa uns personatges barroers i fora de la llei, amb característiques personalitzades, depenent del seu grau de minusvàlua. Malgrat tenir un pressupost ajustat, Álex de la Iglesia es va llançar a la piscina amb una escenografia inspirada en les grans pel·lícules de ciència-ficció com Blade Runner o Alien, per acabar guanyant, entre d’altres, un Goya als millors efectes especials. Queda per a la història el fantàstic discurs que pronuncia Yarritu per animar als seus sicaris optar per allò abjecte i monstruós, en contra d’allò light i bell, en sintonia amb un corrent artístic que té els seus màxims representants en artistes com Orlan o Cindy Sherman. DIARI DEL FESTIVAL 8 S.C. NEO CULTE focus prado 12:00 eurocrime! Italians do it better. Toda una declaración de intenciones, que el músico norteamericano Johnny Jewel eligió para bautizar su sello. Estamos hablando del hombre al frente de Chromatics, quienes aportaron algunos de los pasajes más memorables de la banda sonora de Drive, así que podemos fiarnos de su criterio. Seguramente, Mike Malloy sea de la misma opinión; de ahí la fascinada mirada que nos brinda Eurocrime! The Italian Cop and Gangster Films That Rules the ‘70s. Hace años, el ahora debutante director norteamericano quedó prendado de las derivaciones del cine policíaco que se realizaron de forma ingente en Italia durante los setenta. Estas producciones recibieron el nombre de polizzioteschi y filtraban sus modelos anglosajones por el filtro de la desvergüenza, amplificando de forma exponencial el contenido erótico y violento y dotando al producto final de un acabado agreste. Su éxito dio pie a un star system propio, que reinó a lo largo de toda una década para luego entrar en declive en los ochenta. John Saxon, Franco Nero, Enzo Castellari, Henry Silva o Fred Williamson. Son algunos de los nombres que ante la cámara para recordar los días de gloria en que eran los reyes de la acción. Pero el labour of love de Malloy va mucho más allá de las simples batallitas: se trata de un trabajo de documentación titánico (no en vano el Dimarts 9 d’octubre 2012 filme supera las dos horas de duración, todo un récord si lo comparamos con otros documentales de características similares), en el que caben tanto los entresijos de producción del subgénero como sus características formales, pasando por los bocados de realidad italiana que se filtraban en sus imágenes e, incluso, por las implicaciones y contradicciones políticas de un cine cuyo trasfondo argumental se arrimaba a posiciones reaccionarias pese a que quienes lo realizaban afirmaban militar en el comunismo ¡Ah, Italia…! NOVES VISIONS – NO FICCIÓ PRADO 16:30 ME @ THE ZOO Me @ the Zoo és el títol de la primera gravació que es va pujar a YouTube, el 23 d’abril de 2005: un vídeo de dinou segons que ens mostra un noi davant el racó dels elefants. En certa manera, aquest document alhora intranscendent i històric defineix a la perfecció l’era de l’audiovisual en què vi- vim. No és gens casual que ara Chris Mourkabel i Valerie Veatch hagin batejat la seva pel·lícula amb el mateix nom, ja que es tracta d’un dels primers documentals que reflexiona sobre com ha canviat la nostra percepció de la imatge, de la fama i de la privacitat en els darrers anys. Mourkabel i Veatch han escollit com a objecte d’estudi Chris Crocker, pioner en l’acte d’exposar la seva intimitat en públic. Entrades del seu videobloc com ara “Bitch Please” o “This or That” van fer d’ell una celebritat viral, per bé que molts no tenien clar si es tractava d’una gran broma o d’una personalitat radicalment impúdica. El fenomen va adquirir proporcions descomunals a partir de “Leave Britney Alone”, on Crocker feia un crit desesperat en defensa de la seva ídol Britney Spears, que en aquell moment era vilipendiada a tort i a dret. El vídeo fou objecte d’incomptables mostres d’adhesió i rebuig, i provocà paròdies, homenatges i remescles de tota mena. Homosexual i víctima de l’assetjament escolar, Crocker es va anar separant de la realitat física i començà a cercar refugi a Internet. Així, va esdevenir una de les primeres famoses versions 2.0: “Crocker representa un nou tipus de celebritat –declara Veatch–, que podríem anomenar microfama. No esperava que la indústria de l’entreteniment el descobrís. La tecnologia li va permetre trobar un públic que, simplement, se sentia atret per la força de la seva personalitat.” Tot indagant en les llums i ombres d’aquest cas, els directors fan una anàlisi lúcida d’un nou model de celebritat irreal i potencialment inflamable. seven chances PRADO 18:30 down terrace Dos canciones tradicionales inglesas abren y cierran esta película que es, en esencia, una canción triste, pero no de Hill Street (aunque el coguionista y protagonista del filme se apellide Hill) sino de algún lugar de Inglaterra. Down Terrace empieza con un padre y un hijo que acaban de salir de la prisión tras la enésima triquiñuela legal de su abogado. Pero, como nos contaron Los Soprano, la mafia ya no es lo que era. Rodada casi en su totalidad en el interior de la vivienda de sus protagonistas, esta amarga crónica familiar, salpicada de humor negro, está más cerca de Mike Leigh que de Guy Ritchie. Su director, Ben Wheatley, se presentó el año pasado en Sitges con la impactante Kill List, y en esta edición del festival podremos ver también su último largo, la co- media macabra Sightseers. Down Terrace, que se llevó unos cuantos premios en el Reino Unido, fue su prometedor debut, en 2009. La vida familiar de Bill, Maggie y Karl, padre, madre e hijo, es algo parecido a un infierno, aunque ellos intenten que no se note. Les queda poco a lo que agarrarse: emborracharse, agarrar una guitarra y ponerse a eructar viejas canciones o dedicarse a observar como una pastilla se diluye en agua y confiar en que beber eso sirva para olvidarse de todo un poco. Karl ha dejado embarazada a su novia y piensa en huir de una vez de la casa familiar para empezar una nueva vida con ella. Pero sus padres no quieren ni oír hablar de ello. Y cada día hay un nuevo cadáver que añadir a los que ya se amontonan sobre sus conciencias. Si hoy llueve en Sitges, casi que mejor, porque esta tragicomedia otoñal requiere un día nublado y un ligero estado de ebriedad, que nos permita pensar que, ocurra lo que ocurra, mañana la vida aún puede ser maravillosa. Con la presencia de Ben Wheatley DIARI DEL FESTIVAL 9 Dimarts 9 d’octubre 2012 ENTREVISTA: jennifer lynch siempre creí que su audiencia sería muy limitada. Me sorprendió mucho cuando las asociaciones feministas empezaron a atacarme de aquella forma. No entendía por qué reaccionaban así ante la película. La gente me odiaba, literalmente. Leí un titular que decía: “Jennifer Lynch no merece ser querida”. Eso me afectó profundamente y, aunque seguí escribiendo historias, no me atreví a hacerlas públicas. Entonces decidí tener una hija y ser madre se convirtió en mi verdadera profesión durante años. Hasta que, un día, me di cuenta de que aún quería hacer cine. “Ganar en Sitges me hizo ver que valía la pena seguir haciendo películas” Se te apartó del montaje final de Hisss. En Despite the Gods, el documental sobre el rodaje de Hisss, hay una escena que merece la pena comentar: el momento en que recibe una llamada de teléfono y le comunican que Surveillance acaba de ganar el premio a la Mejor Película en Sitges. ¿Qué sintió? Fue alucinante. ¡Nunca había ganado nada! [ríe] Fue como si toda la oscuridad que arrastraba desde Mi obsesión por Helena se desvaneciera por fin y la gente empezase a apreciar lo que yo hacía. Además, llegó en un momento particularmente dramático de la producción de Hisss. El premio me hizo ver que valía la pena seguir haciendo películas, sin importar lo negras que pudieran ponerse las cosas. Aunque su filmografía es relativamente corta, ha pasado por muchas situaciones a lo largo de los años. ¿Cómo fue debutar con un filme tan controvertido como Mi obsesión por Helena? Fue una experiencia muy difícil, porque no esperaba que se convirtiera en un asunto tan enorme. La escribí cuando tenía diecinueve años y la dirigí con veintitrés. Para mí era un cuento de hadas, y La tira de GUILLEM DOLS Tanto Mi obsesión con Helena como ahora Chained fueron prohibidas para menores de dieciocho años en Estados Unidos, eliminando casi cualquier posibilidad de ser exhibidas en salas comerciales. Me resulta muy extraño. Debo decir que Chained no es el título que yo quería para la película: debería llamarse Rabbit, como el protagonista. En cualquier caso, no logro entender por qué mi cinta es peor que Hostel o Saw. Según el comité es “demasiado real y perturbadora”. ¡Claro que lo es! Aunque casi toda la violencia ocurra fuera de campo, sigue siendo desasosegante. Tiene que hacer sentir mal. En definitiva, ellos creían que había hecho una gran película, pero no pensaban que fuera adecuado que la gente la viera. Los cines no van a proyectarla, así que se estrenará directamente en DVD. Me sabe muy mal, porque la había concebido para ser vista en pantalla grande. Casi todo el diseño de sonido va a perderse en el televisor y la Academia no verá el trabajo de los actores, que es genial. Les pregunté si habrían sido un poco más flexibles de haber tenido a Brad Pitt interpretando al asesino y me dijeron que sí, porque entonces nadie pensaría que podía ser real. En otra escena de Despite the Gods, hace un paralelismo entre su carrera y la de su padre cuando pasó por el calvario de Dune. ¿Suelen hablar de cuestio- nes profesionales? Él tampoco es precisamente un director de trayectoria convencional. Sí, cuando quedamos tomamos un montón de café y fumamos un cigarrillo tras otro. A él todavía le duele hablar de Dune y, cuando ocurrió todo lo de Hisss, lo primero que me dijo fue: “Déjalo ir y ponte a trabajar en otra idea, porque todo el mundo te va a identificar con esta película. Por más que les digas que no tuviste control sobre ella, es algo con lo que tendrás que cargar siempre”. Sigo sin haber visto Hisss y quienes sí lo han hecho me dicen que no lo haga, porque querría cortarme las venas. ¿Hacer una película tan oscura como Chained fue una manera de sacar toda la rabia que te había dejado esa experiencia? Quizás de forma inconsciente. La sensación que tengo ahora mismo al pensar en Hisss es más de tristeza que de rabia. Cogí el proyecto de Chained cuando estaba prácticamente arruinada y la idea inicial era hacer algo del estilo torture porn, pero eso no me interesaba. Lo que me atraía de la historia era la relación entre el psicópata y el niño. Para mí era más turbador si se reconoce el perfil humano del asesino y, al mismo tiempo, una se pregunta si el chico acabaría igual que él. ¿Cómo escogió a los actores? Vincent D’Onofrio fue, desde el principio, mi única opción. Hace años que soy admiradora suya, y tiene el físico que yo imaginaba para el personaje de Bob, como un niño atrapado en un cuerpo enorme. A Eamon Farren y Evan Bird, que interpretan a Rabbit de adulto y de niño, los escogí a través de un casting por Skype. Eamon es la persona más extrovertida que uno se pueda imaginar. Tiene un acento australiano tremendo, pero se transformaba completamente cuando le tocaba entrar en el personaje. Era asombroso. ¿La forma de hablar de Bob fue idea suya o de D’Onofrio? Lo trabajamos entre los dos. Quería que Bob hablase así, no como si fuera estúpido sino como si le costase articular las palabras. Vincent le encargó a su dentista que fabricase una placa que le dificultara hablar. Aunque hay menos improvisación en la película de lo que parece, sí hay elementos que aportaron los propios actores, como el juego de Bob y Rabbit con sus permisos de conducir. ¿Puede hablarnos del escenario de la casa y de su iluminación? Es aterradora. No quería que la gente se preguntase: “¿Ha vivido aquí siempre? ¿Mató a los dueños y se quedó la casa?”. Nuestra intención fue que pareciera un hogar, pero que estuviera lleno de detalles perturbadores. Por eso la cocina tiene fluorescentes con una luz amarilla y verdosa y el garaje tiene focos fríos. Son un tipo de luces que me hacían sentir incomoda de pequeña. He trasladado mi recuerdo a la película. ¿Le resultó difícil dirigir a un niño en una película tan oscura? La primera vez que vi a Evan fue por Skype, con sus padres vigilando detrás de él. A Evan le encantaba el guión y los padres accedieron a que hiciera la película. Les aseguré que no pondría a su hijo en ninguna escena o situación desagradable. De todas formas, Evan es muy maduro. En la escena en la que su madre muere, nos pidió que una chica del equipo se pusiera a gritar tan fuerte como fuera posible, para así poder meterse en situación. Pero no creo que sea correcto torturar a un niño para que llore frente a la cámara. No tienes que hacerle imaginar que a su familia le ocurre algo malo. A veces basta con que le hables de una comida que no le gusta para lograr la expresión que estás buscando. La idea de un niño sufriendo me preocupa mucho y, de hecho, va a estar muy presente en mi próxima película. ¿Qué nos puedes contar sobre ella? Se titula A Fall From Grace, y va a estar protagonizada por Tim Roth. Vincent también tiene un papel increíble… DIARI DEL FESTIVAL 10 Dimarts 9 d’octubre 2012 ENTREVISTA: pen-ek ratanaruang reflejar que esa no es la manera de arreglar las cosas. Hace sesenta o setenta años, uno se hacia monje para recibir una educación, porque básicamente no había escuelas, pero no para redimir sus pecados. “En Tailandia soy famoso por no hacer dinero con mis películas” Es asombroso ver los puntos en común que tienen España y Tailandia en cuanto a corrupción se refiere. ¿Nos recomienda hacer como el protagonista del Headshot y empezar a tomarnos la justicia por nuestra mano? [Risas] Desde luego que no, nadie debería hacer algo así. Aunque es cierto que a mucha gente le gustaría, sobre todo cuando uno se siente desamparado por su país... Pero no creo que sea una buena idea... ¡Es solo una película! Headshot está a medio camino entre el thriller y el drama. ¿Ha querido enmarcar el filme dentro de algún género en concreto? Queríamos hacer una película de cine negro a la antigua, como el cine clásico americano, donde la violencia no era tan explícita. En realidad, si os fijáis, no soy especialmente bueno dirigiendo acción, no es algo que me interese demasiado, y este fue uno de los motivos de tener que representar la violencia de una forma tan real e inesperada. Si bien es cierto que no hay un referente concreto, tal vez películas como Retorno al pasado o Perdición nos sirvieron para abordar el tono que queríamos darle al filme, aunque no tengan nada que ver, sobretodo formalmente, con nuestra película. ¿Es un hecho habitual convertirse en monje en Taliandia cuando alguien quiere redimir sus pecados? En Tailandia a menudo se utiliza el budismo de manera equivocada. La gente piensa que para limpiar sus pecados basta con meterse a monje. Incluso si no se tiene trabajo o si se muere alguien cercano. La película intenta Sus películas no suelen ser de fácil digestión para el gran público. En Tailandia, ¿cómo es su posición como director dentro la industria? ¿Cómo es el proceso de financiación de sus películas? Mi posición en la industria es la de alguien famoso por no hacer dinero con ninguna de sus películas. Sin embargo, creo que, como fui de los primeros que realmente empezó a hacer cine independiente en Tailandia, soy muy respetado por las nuevas generaciones de cineastas. Sobre la financiación, cada vez es más difícil. Mi productor se ve obligado a buscar el dinero fuera y en las últimas cuatro o cinco películas hemos hecho coproducciones con otros países, recibiendo dinero de lugares como Francia, Suecia, Holanda e incluso, alguna vez, de España o Portugal. Siempre hemos tenido curiosidad por saber cómo rodó el plano secuencia que abre Nymph. ¿Cómo...? [Silencio] Fue muy complicado. [Risas] Se utilizó una combinación de steadycams, grúas y muchísimos trucos para conseguir ese plano. La grúa más grande tuvimos que meterla en un gran agujero en la tierra del bosque para que estuviera escondida en el momento justo en que el personaje se dirigía hacia el río. El operador iba saltando de una grúa a otra y luego bajaba al suelo en un plano de ocho minutos que tardamos tres días en rodar. Fue tan intenso para mí que, en el momento de rodar, preferí casi ni mirar, que pasara lo que tuviera que pasar. Fue muy divertido pero complicado a la vez. No lo volvería a hacer. Ya he aprendido la lección. ÚLTIMA SALIDA BRIGADOON Deambular por la Red también puede ser una experiencia lisérgica, sin tener necesidad de acceder a contenidos específicamente diseñados para ello. A mí particularmente me ocurre que cada vez estoy más convencido de que los clones se están infiltrando entre nosotros, o de que se ha agotado el número de personas que pueden nacer en la tierra y los nombres han empezado a solaparse. Hay un crítico de cine que se llama Neil Young, como el viejo rockero, y otro que se llama John Carpenter. Hay un tal Jorge Mourinha que parece el nombre que le pondrían a Jose Mourinho en un videojuego que no contase con los derechos oficiales de la LFP. Además escribe en un blog llamado “la pantalla que parpadea”, en inglés, una imagen muy de género. El caso es que estaba buscando información sobre los Motorzombis, la banda de rockabilly barcelonesa que hoy presenta nuevo disco y videoclips en Brigadoon, y me topé con una entrevista realizada por un tal Raúl Ruiz (quizá el nombre no os diga nada, pero se trata de un director chileno, recientemente fallecido, que hace poco sacó a Daryl Hannah desnuda en una película). Nuestro mundo y su versión alternativa están empezando a colisionar. Y me temo que el proceso se acelerará cuando estos temibles músicos del apocalipsis hagan acto de aparición en L’Escorxador para descubrirnos sus nuevos temas, compuestos bajo el influjo del cine de terror, y muy especialmente el ibérico. Motorzombis sería la banda sonora idónea si quisiéramos hacer una sesión de espiritismo para invocar a Paul Naschy, Amando de Ossorio, Mario Bava y a la tropa de monstruos del cine de la Universal al completo. En diciembre de 2013 hará diez años que falleció Alfonso Balcázar, uno de los más prolíficos cineastas adscritos al cine S español. A su muerte, dejó tras de sí una última tanda de tres películas cuyos títulos me ponen la piel de gallina. Y otras obras a recuperar, como La casa de las muertas vivientes, que se proyecta hoy como parte del homenaje a Teresa Gimpera. Fran Mateu, por su parte, nos presentará el libro-DVD Historia(s) muerta(s). Podremos ver también Community de Jason Ford, y continúan los ciclos The Asylum y Mondo Macabro, con Nazis at the center of the earth y Dead bite. That’s all, folks. Hasta mañana. Toni Junyent DIARI DEL FESTIVAL 11 Dimarts 9 d’octubre 2012 ENTREVISTA: colin trevorRow per arribar a convertir-te en un ésser humà al 100%. La meva pròxima pel·lícula se centrarà en aquest tema, però a Safety Not Guaranteed ja hi veiem alguns indicis. Els meus personatges són persones tancades a la seva habitació que decideixen sortir a l’exterior, tan de manera literal com emocional. S’ha vinculat la pel·lícula al mumblecore. Hi està d’acord? No gaire, la veritat. S’ha dit això perquè el protagonista és Mark Duplass, que va ser un dels directors d’aquest moviment. M’agrada la intensitat emocional que van aconseguir, però no crec que una pel·lícula hagi de ser fosca i tenir un aspecte terrible per aconseguir-la. En general, em sembla un moviment pretenciós i no gaire reeixit. “Les estrelles han monopolitzat el cinema indie” Què aporta la seva pel·lícula, Safety Not Guaranteed, respecte a un tema tan habitual en el gènere com els viatges en el temps? Els viatges a través del temps sempre m’han obsessionat. En aquest cas, m’han servit d’excusa per parlar dels problemes que experimenten els protagonistes. Sempre he pensat que la gent que vol tornar enrere en el temps vol fer-ho per solucionar errors que van cometre en el passat. He perseguit una profunditat que els films d’aquest tipus no sempre demostren tenir. Tots els personatges desitgen tornar al passat, perquè han idealitzat el moment en què creuen que tenien menys preocupacions. Es tracta d’una angoixa natural derivada del pas del temps. No és cap casualitat que la pel·lícula inclogui aquest tipus de reflexions. Com a home de més de trenta anys, és una qüestió sobre la qual penso cada vegada més. Els protagonistes estan marcats per ferides emocionals i certa inestabilitat psicològica. Hi hem de llegir alguna mena de missatge? He volgut dir que, avui en dia, tots estem una mica bojos. Coneix algú que no sigui així? Cada cop que conec algú que no es penedeix de res, em dic que és només perquè s’ha protegit durant tota la seva vida perquè ningú no li pugui fer mal. Així són els meus personatges: un prefereix no estimar ningú, l’altre és antipàtic expressament perquè ningú no se li acosti i el de més enllà només se’n va amb llit amb dones que no li demanen res a canvi. I el que diu la pel·lícula és que ens hem d’exposar a que ens facin mal... A la vida, que et trenquin el cor és molt necessari. És imprescindible Definiria el seu film com una comèdia romàntica? És una llàstima que aquesta etiqueta avui estigui vinculada a tantes pel·lícules merdoses [riu]. Safety Not Guarantee és romàntica i divertida, o sigui que encaixaria en aquesta definició. Però els meus models són pel·lícules com Annie Hall o Modern Romance, i no les que es fan avui. Una altra tria deliberada va ser no comptar amb cap estrella. La productora ens va proposar multiplicar per cinc el pressupost, que no va arribar als 750.000 dòlars, però vaig dir que no. En els últims anys, les estrelles han monopolitzat el cinema indie. He volgut tornar a la època en què el cinema independent servia per descobrir nous talents. Vaig escollir Aubrey Plaza quan era molt menys coneguda que ara, abans de Hazme reír (Funny People) i la sèrie Parks and Recreation. Va ser una idea del meu guionista, que se la volia lligar. Però després va descobrir que tenia un novio i que, a sobre, també era guionista, o sigui que no li va sortir bé la jugada. Fins ara sempre l’han fet servir per a personatges que no exhibeixen les seves emocions. A la pel·lícula, diria que l’Aubrey somriu per primera vegada en pantalla. LA LA COLUMNA DEL CRÍTIC Las películas de Don DeLillo El estreno de Cosmopolis, de David Cronenberg, nos brinda una oportunidad sin par para leer a Don DeLillo (Nueva York, 1936), la película así lo exige. La odisea de Eric Packer (Robert Pattinson en el filme) hacia el barbero de su infancia, cual tentativa de vuelta a los orígenes y las esencias purificadoras, podría incluso leerse como el viaje inverso al emprendido por DeLillo en su juventud, del Bronx a Manhattan, para ver el cine –Godard, Bresson, Antonioni…– que influenciará decisivamente la obra a venir, el corpus de un autor absolutamente esencial que hoy abarca quince novelas, además de cuentos, ensayos y obras de teatro. Dicen que, una vez instalado en Manhattan, DeLillo dejó su trabajo en Ogilvy & Mather para escribir, y él se ríe aduciendo que fue para poder ver películas por la tarde. Quizás no haya tanta diferencia, una cosa va con la otra. El cine se inscribe con toda naturalidad en la obra de un escritor eminentemente visual, que no simple; un novelista cuyo viaje literario también ha consistido en encontrar su lugar en una cultura dominada por la imagen. Abundan los ejemplos. Si Americana, el título de su primera novela (1971) –en su día publicada por Circe–, era ya toda una declaración de intenciones, pues reflejaba la voluntad de superar la estrechez de miras del barrio y tratar de comprender el mundo (americano), a gran escala y en toda su complejidad, David Bell, su protagonista, es un hombre que lo deja todo, ciudad y trabajo, para emprender un viaje en el que rodará, con actores no profesionales, una película sobre su vida. Jugadores –la primera de sus novelas, siempre según la cronología original, publicada o recuperada por Seix Barral– se abre con la proyección de un filme en el que unos golfistas son salvajemente asesinados por terroristas. El MacGuffin de Fascinación es un filme porno supuestamente rodado en el búnker de Hitler. Los nombres contiene, según el crítico JeanMichel Frodon, el mejor retrato de un cineasta jamás escrito. La película del asesinato de JFK –corazón, sin duda, de una obra marcada por la conspiranoia– aparece, por supuesto en Libra, pero también en la mastodóntica Submundo. La instalación 24 Hour Psycho, de Douglas Gordon, abre y cierra, finalmente, Punto Omega, última novela de DeLillo hasta la fecha, y toda una culminación cineliteraria de atmósfera antonionesca. Irónicamente, una de las escasas escenas eliminadas en la modélica adaptación de Cronenberg corresponde a la llegada de Eric Packer a un set de rodaje, donde los figurantes posan desnudos en plan Spencer Tunick. Irónicamente, porque hasta la fecha las “películas” (pongámoslo entre comillas) de DeLillo prácticamente no habían traspasado la pantalla. Dicen, decían, que sus novelas eran inadaptables, Cronenberg ha demostrado lo contrario. El problema residía en que, mientras Don DeLillo siempre ha ido a más, el cine, tal y como ha evolucionado desde que se puso a escribir, ha ido a menos. Salvo honrosas excepciones, claro. Philipp Engel DIARI DEL FESTIVAL 12 Dimarts 9 d’octubre 2012 tramuntana 17:00 coming soon Four Corners mundo a que tire este periódico a la basura y se marche por donde ha venido. OMNÍVOROS (Óscar Rojo) El director de Brutal Box vuelve a la carga en su segunda película con un thriller... ¡¡¡¡caníbal!!!! SHEOL: LA REGIÓN DE LOS MUERTOS (Marc Carreté) Proyecto de serie de televisión que ficciona leyendas de la Barcelona más oscura: exorcismos, fantasmas, mitraismos, y todo tipo de fenómenos paranormales. EL COSMONAUTA (Nicolás Alcalá) Una película de ciencia ficción financiada por miles de personas. Uno de los mejores ejemplos de cine crowd-funding. Para hacer buen cine hace falta talento, técnica y trabajo. La función de las Escuelas de Cine es enseñar y mejorar la técnica mediante el trabajo y descubrir el talento de los nuevos creadores. Four Corners es un programa de desarrollo de proyectos de largometraje promovido por MEDIA y coordinado por las escuelas europeas ESCAC (España), LSFMP (Reino Unido) y NAFTA (Bulgaria) y Sitges – Festival Internacional de Cinema de Catalunya, orientado a incentivar y explotar el valor de los jóvenes cineastas europeos, ayudándolos en el desarrollo de su ópera prima. La Presentación Final de Proyectos de Four Corners 2012 tendrá lugar en el marco del Festival, el jueves 11 de Octubre, de 10:00 a 14:00h, en la Sala Tramuntana del Hotel Melià. Invitamos a los profesionales del sector a participar de este acto que potencia las sinergias entre la educación y la industria, entre el talento creativo y el negocio. Àgora 3 exposa obres de Peter Greenaway El cinema no sempre és fotografia en moviment. Així ho considera el director britànic Peter Greenaway, que durant els dies del Festival exposarà la seva obra artística a la galeria Àgora 3, a la cantonada del carrer Nou i el Passeig de la Ribera. Es tracta d’una col·lecció de pintures i collages. El famós director de culte és conegut al Festival ja que el seu film El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante va guanyar quatre premis el 1989: millor direcció, actor, fotografia i banda sonora. Altres treballs com The Pillow Book o The Baby of Macon també s’han exhibit al Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, que el 2001 li va concedir la Màquina del Temps. LA MANIOBRA DE HEIMLICH (Manolo Vázquez) Como viene siendo habitual en los últimos años, el Festival se ha convertido en un marco incomparable (es una frase odiosa, no os lo negaremos, pero no por ello menos cierta) para el avance en exclusiva de las primeras imágenes de las próximas producciones nacionales en cuanto a cine de género se refiere. En esta sesión gratuita, los direc- Otra campaña basada en la autores de estas futuras películas toproducción para un falso dovendrán para presentarlas. cumental interactivo. REC 4 (Jaume Balagueró) EASTER BREAK i HUNT (Sergio Vizcaíno) Si hay alguien que necesita presentación para el primer título Dos proyectos que son una aude esta sesión, desde aquí le in- téntica incógnita y que nos los vitamos con todo el cariño del desvelará el director de XP3D. Presentación libro: Neoculto El término “cine de culto” ha sufrido una mutación en los últimos tiempos, afectado por las nuevas tecnologías y las redes sociales. Desirée de Fez y Ángel Sala presentaron el libro Neoculto, coordinado por ellos mismos y que incluye textos de diversos autores. La publicación tiene la voluntad de ir más allá de lo que tradicionalmente se ha etiquetado como “culto”: Rocky Horror Picture Show y El topo de Jodorowsky. Ángel Sala señaló Reservoir Dogs como el título fundacional del “neoculto” y remarcó las singularidades del momento actual: “la gente no va al cine pero ve más cine que nunca, cualquier espectador se ha convertido en emisor y tiene sus propias películas de culto”. Para Desirée de Fez, otro de los cambios sufridos en el “culto” es comprobar cómo de la noche a la mañana una película puede estar en boca de todos mediante un tweet: “antes se necesitaba la nostalgia para reivindicar el pasado, ahora el culto puede ser instantáneo”. De Fez puso la reciente Diamond Flash como ejemplo: “aparece en casi todos los capítulos del libro”. Además de cien películas selec- cionadas por sus coordinadores, Neoculto ha contado con la aportación de nombres tan dispares como Roman Polanski, Eli Roth, Benicio del Toro o Enrique Urbizu, que confeccionan sus propios rankings de cult-movies. Las generaciones veteranas eligieron títulos más tradicionales, mientras que gente como Elijah Wood sorprendió con películas prácticamente invisibles. Y es que, según Desirée de Fez, el cine de culto es algo profundamente personal: “si no echáis en falta alguna película es que hemos hecho algo mal”. DIARI DEL FESTIVAL 14 Dimarts 9 d’octubre 2012 PROGRAMACIÓ AVUI - DImarts 9 12:30 AUDITORI THE WALL Julian Roman Pölsler. Àustria, Alemanya, 2012. 108’ 16:45 AUDITORI BERBERIAN SOUND STUDIO Peter Strickland. Regne Unit, 2012. 92’ 13:00 RETIRO SAFETY NOT GUARANTEED Colin Trevorrow. EUA, 2012. 86’ 16:45 RETIRO ROBO-G Shinobu Yaguchi. Japó, 2012. 111’ 14:30 PRADO ACCIÓN MUTANTE Álex de la Iglesia. Espanya, França, 1993. 90’ 18:30 PRADO DOWN TERRACE Ben Wheatley. Regne Unit, 2009. 89’ 10:15 AUDITORI COSMOPOLIS David Cronenberg. Canadà, França, 2012. 108’ 14:45 AUDITORI JUEGO DE NIÑOS Makinov. Mèxic, 2012. 95’ 18:45 AUDITORI CHAINED Jennifer Lynch. EUA, 2012. 108’ 11:15 RETIRO ANIMALS Marçal Forés. Espanya, 2012. 90’ 14:45 RETIRO THE LIFE OF BUDORI GUSUKO Sugii Gisaburo. Japó, 2012. 106’ 19:00 RETIRO DERANGED Park Jeong-woo. Corea del Sud, 2012. 109’ 12:00 PRADO EUROCRIME! Mike Malloy. EUA, Itàlia, França, 2012. 126’ 16:30 PRADO ME @ THE ZOO Chris Moukarbel, Valerie Veatch. EUA, 2012. 80’ 08:15 AUDITORI CHAINED Jennifer Lynch. EUA, 2012. 108’ 09:00 RETIRO HEADSHOT Pen-ek Ratanaruang. Tailàndia, França, 2011. 115’ 09:15 PRADO SOUND OF MY VOICE Zal Batmanglij. EUA, 2011. 87’ 22:45 PRADO DREAMS FROM A PETRIFIED HEAD. 38’ AURORA Kristina Buožytè. Lituània, França, Bèlgica, 2012. 120’ 23:15 AUDITORI DRACULA 3D Dario Argento. Itàlia, Espanya, 2012. 109’ 23:15 RETIRO THE PACT Nicholas McCarthy. EUA, 2012. 95’ 01:15 RETIRO UNDYING LOVE. 12’ THE SEASONING HOUSE Paul Hyett. Regne Unit, 2012. 89’ SALA TRAMUNTANA 20:30 PRADO CAMILLE REDOUBLE Noémie Lvovsky. França, 2012. 115’ 21:00 AUDITORI COSMOPOLIS David Cronenberg. Canadà, França, 2012. 108’ 21:15 RETIRO THE LORDS OF SALEM Rob Zombie. EUA, Regne Unit, Canadà, 2012. 101’ 16:00 POST SECREENING SOFC: THE WALL, SAFETY NOT GUARANTEED, HEAD SHOT 17:00 SITGES COMING SOON: TRAILERS DE PROPERES ESTRENES 18:30 POST SCREENING BERBERIAN SOUND STUDIO. AMB PETER STICKLAND BRIGADOON 10:00 FOUR CORNERS 240’ 15:00 CICLE THE ASYLUM-15 ANIVERSARI NAZIS AT THE CENTER OF THE EARTH 17:00 PREMI NOSFERATU: TERESA GIMPERA LA CASA DE LAS MUERTAS VIVIENTES 19:00 PRESENTACIÓN DEL LIBRO Y DVD DE HISTORIA MUERTA 20:00 EL RETORN DE MOTORZOMBIES 21:00 ESTRENA BRIGADOON COMMUNITY 23:00 MONDO MACABRO. DEAD BITE ESPAI FNAC 17:00 DEL VIDEOCLIP AL FANTÀSTIC. TROBADA AMB MARY LAMBERT 18:30 PRESENTACIÓ DVD: DIAMOND FLASH. AMB CARLOS VERMUT, JAUME RIPOLL, MAITE ROBLES I SONIA MARTÍ ÚltimA PROJECCIó Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades DIARI DEL FESTIVAL 15 Dimarts 9 d’octubre 2012 PROGRAMACIÓ DEMÀ - DImecres 10 08:15 AUDITORI ANTIVIRAL Brandon Cronenberg. Canadà, 2012. 107’ 13:15 PRADO LA HIJA. 5’ MYSTERY Lou Ye. Xina, França, 2012. 110’ 09:00 RETIRO TOWER BLOCK James Nunn, Ronnie Thompson. Regne Unit, 2012. 87’ 14:30 AUDITORI THE WEIGHT Jeon Kyu-hwan. Corea del Sud, 2012. 107’ 09:00 PRADO POSTCARDS FROM THE ZOO Edwin. Xina, 2012. 96’ 15:00 RETIRO THE KING OF PIGS Yeun Sang-ho. Corea del Sud, 2012. 97’ 10:30 AUDITORI THE TALL MAN Pascal Laugier. Canadà, EUA, 2012. 106’ 15:30 PRADO COMIC-CON EPISODE FOUR - A FAN’S HOPE Morgan Spurlock. EUA, 2012. 88’ 10:45 RETIRO THE WALL Julian Roman Pölsler. Àustria, Alemanya, 2012. 108’ 16:45 AUDITORI WRONG Quentin Dupieux. França, 2012. 94’ 11:00 PRADO VOUS N’AVEZ ENCORE RIEN VU Alain Resnais. França, Alemanya, 2012. 115’ 17:00 RETIRO WARRIORS OF THE RAINBOW: SEEDIQ BALE Wei Te-sheng. Taiwan, 2011. 150’ 12:30 AUDITORI GRABBERS Jon Wright. Regne Unit, Irlanda, 2012. 94’ 17:15 PRADO KID-THING David Zellner. EUA, 2012. 83’ 12:45 RETIRO CURTS D’ANIMACIÓ A COMPETICIÓ II 18:45 AUDITORI RUROUNI KENSHIN Keishi Otomo. Japó, 2012. 134’ 19:00 PRADO CATERPILLAR Koji Wakamatsu. Japó, 2010. 85’ 20:15 RETIRO JUEGO DE NIÑOS (COME OUT AND PLAY) Makinov. Mèxic, 2012. 95’ 21:00 PRADO REBELLE Kim Nguyen. Canadà, 2012. 90’ 21:30 AUDITORI FRANKENWEENIE 3D Tim Burton. EUA, 2012. 87’ 22:15 RETIRO DRACULA 3D Dario Argento. Itàlia, Espanya, 2012. 109’ 23:00 PRADO MARION. 18’ SOUND OF MY VOICE Zal Batmanglij. EUA, 2011. 87’ 23:15 AUDITORI ANTIVIRAL Brandon Cronenberg. Canadà, 2012. 107’ 00:30 RETIRO OSCURO RESPLANDOR. 13’ THE RISING. 13’ CRAWLSPACE Justin Dix. Austràlia, 2012. 87’ 01:00 PRADO JOURNEY TO PLANET X Myles Kane, Josh Koury. EUA, 2012. 78’ EL FANTÁSTICO MUNDO DE JUAN OROL Sebastián del Amo. Mèxic, 2011. 94’ SALA TRAMUNTANA 12:00 MASTERCLASS CHARLEZ DE LAUZIRIKA: PROMETHEUS AND THE FILMS OF RIDLEY SCOTT 17:00 MASTERCLASS. IL MAESTRO DEL TERRORE: DARIO ARGENTO BRIGADOON 10:00 FOUR CORNERS 15:00 HOMENATGE A FRANK BRAÑA EL SECRETO DE LA MOMIA EGIPCIA 17:00 PRESENTACIÓN NOCTE PIEL DE VAMPIRO 18:00 IMATGES DE LA FI DEL MÓN: MOTIUS VISULAS DEL CINEMA APOCALÍPTIC 19:00 ESTRENA BRIGADOON TORTURE CHAMBER 21:00 HOMENATGE A MIGUEL IGLESIAS BONNS PRESAGIO STAND ANNEXIA 17:00 SIGNATURA “ARKHAM. RELATOS DE HORROR CÓSMICO”. AMB ATHMAN, IRENE COMENDADOR I KAROL SCANDIU ESPAI FNAC 18:30 PRESENTACIÓ DEL CÒMIC “OCUPANTE”. AMB ANDREU MARTÍN, JACOBO NAVARRO I CARLOS RUANO. MODERA JORDI OJEDA 23:00 HOMENATGE A LINA ROMAY EXORCISM El Festival no comparteix necessàriament les opinions expresades pels diferents autors d’aquesta publicació. Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades ÚltimA PROJECCIó