1 - IES Sant Vicent Ferrer

I.E.S SANT VICENT FERRER
ALGEMESÍ
Punt i seguit
Punt i seguit
Página 2
22/05/2005
Contingut:
Editorial
Editorial
2
Narrativa
Treballs alumnes
Cròniques pel·lícules
3
5
8
Monòlegs
Poesía
13
17
Monogràfic D. Arenas
19
Entrevista a D. Arenas
25
Jeroglíifics
27
Puzzle i joc lògica
28
Acudits
29
Cançons
30
Actualitat informàtica
31
Còmic
34
Foto de l’institut
37
Qui són els profes?
37
Dedicatòries
40
Any nou, revista nova.
La nova revista de l’institut es presenta un any
més, amb nous components i noves seccions.
En primer lloc, donem
la benvinguda als nous
alumnes i professors, i
saludem als veterans.
Una de les novetats de
la revista són les noves
seccions incorporades:
narrativa dels alumnes,
monòlegs, debat per a
inestimable ajuda.
tots, fotografies de l’institut, dedicatòries, can- Us desitgem un feliç
curs 2005 i que us agraçons, acudits, etc…
de la revista
A més d’aquestes activitats tenim les seccions
més clàssiques de la revista però actualitzades.
Dediquem la primera
edició de la revista a tots
els alumnes i professors
que l’han feta posible i
en especial a Daniel
Arenas i a FrancescMartínez per la seua
Membres de la revista i col·laboradors:
Elisa Buil,Anna Borrás, Eva Muriel, Mª Gracia Tortajada, Saul
Peris, Juanjo Isach, Alex Pérez , Alvaro Ferris, María Lázaro,
Miguel Piqueras, Francesc Martínez, Daniel Arenas,Isabel
Ferragud, Marta Aliño,Sandra Pellicer Pous etc
Si voleu col·laborar i/o donar opinions, acudiu a la cantina els dimecres
a les 13 hores o dirigiu-vos a qualsevol dels components de la revista
Punt i seguit
Número 1
Página 3
NARRATIVA DELS ALUMNES
Misteri al tanatori
Jack s’havia deixat caure al sofà quan sonà el mòbil amb aquell to estrident que sempre el
sorprenia. L’agafà i descobrí a l’altre extrem de la línia una veu vella i ronca.
—Jack Highpost? —va preguntar la veu sense més preàmbuls.
—Sí, qui és?
—Tinc un treball que et podria interessar. T’espere al número 112 del carrer 51, no tardes. Podries
guanyar-te uns dòlars —i penjà sense esperar cap resposta.
El jove investigador apuntà les dades ràpidament, mentre agafava la jaqueta, el mòbil, les claus del
seu vell Volkswagen i se n’anà cap a aquell lloc misteriós.
Què serà?, es preguntava Jack mentre duia un cigarret en una mà i buscava amb la vista el lloc
exacte d’aquella estranya direcció. Quan hi arribà s’adonà que la construcció no era una altra cosa que
un tanatori, un d’aquells edificis neoclàssics un tant abandonats i obscurs que ja no era massa freqüent
trobar.
—El que està succeint ací perjudica molt el meu negoci; m’espanta a mi, els meus treballadors, els
meus clients... Pot sonar estrany, però... he vist eixe esperit... em persegueix —deia el sr. Vincent amb
una veu baixa i tremolosa que mostrava tot el pànic que havia arribat a acumular durant tots aquells
mesos d’angoixa.
—Li importaria molt si comence aquesta mateixa nit?
Mentre la pluja colpejava els vidres de les finestres, Jack observava aquell despatx perfectament
ordenat, amb una sòbria decoració i aquell gran rellotge de peu. De sobte, va notar com si algú li passara per darrere; es va girar, mentre començaven a sonar les campanades de les dotze en aquell vell
rellotge. Un calfred aterridor recorregué tot el seu cos: no hi havia ningú. Allà on abans hi havia un
ordre quasi maniàtic ara regnava el caos absolut: calaixos oberts, papers escampats per tot arreu, la
porta del rellotge obrint-se, tancant-se, cadires caigudes, llibres esgarrats... i als peus de Jack un document on es podia llegir: Adelaida Morgan, 1995-2003. De seguida es va engegar un vella ràdio que sols
servia per decorar; el llum del dial parpallejava al temps que una veu infantil deia: ...jo no volia...
Jack no era capaç d’assimilar tot el que estava vivint, però decidí no perdre el sentit comú i tornà a
la sala on estava el sr. Vincent.
—Veig que ja has contactat... —va afirmar Vincent en veure Jack tan pàl·lid i suat.
—Done’m la cinta de seguretat del seu despatx immediatament —va dir Jack amb la veu encara
tremolosa.
—Però quina de totes vol?
—La de hui! —li va dir Jack amb ansietat.
Desesperat, després de comprovar que no hi havia res en aquella cinta, Jack començà a pensar que
la por l’estava tornant boig.
Mentre desconnectava el televisor, una rialla hipnòtica, amenaçadora... començà a escoltar-se a
l’altre extrem del corredor, on hi havia el crematori. Quan va obrir aquella porta, vegé un rostre que
identificà amb el d’Adelaida. La xiqueta s’asseia damunt d’un taüt que començava el seu trajecte cap
al forn. A dins ressonaven els crits d’ajuda de Vincent.
Jack estava paralitzat. La seua cara de sorpresa descrivia el seu estat; amb la veu entretallada
finalment aconsegui dir:
—Què passa?...Què fas?...Per què?
— Per què a mi?... Jo no volia... Per fi m’he venjat —Va respondre Adelaida amb un somriure
diabòlic i extremidor, mentre el cos de Vincent començava a tocar les primeres flames.
Els crits de Vincent i la llum de les flames el van fer caure del sofà. S’adonà que ho havia somniat
tot i es torcà la suor que li queia.
De sobte, sonà el mòbil amb aquell to estrident que sempre el sorprenia...
4t ESO D (2003-2004
el llum del dial
parpallejava al
temps que una veu
infantil deia: ...jo
no volia...
De sobte, sonà el
mòbil amb aquell
to estrident que
sempre el
sorprenia...
Aquest relat és el
resultat d’un
exercici
desenvolupat a
classe entre tots/es
els alumnes del grup
durant uns mesos a
l’hora de literatura.
Punt i seguit
TREBALLS DELS ALUMNES
Premi Nobel de Física 2004
La llibertat asimptòtica dels quarks: Gross, Politzer i Wilczek
Cromodinàmica quàntica: Els àtoms de la teoria química de John Dalton (17661844) potser sí que són "indivisibles" des del punt de mira de les reaccions químiques.
En el tombant dels segles XIX i XX, però, uns cent anys després de Dalton,
s'evidencià que els àtoms es "componien" en realitat d'una escorça d'electrons i d'un
nucli. Més tard, se sapigué que el nucli també es componia de dues menes de
partícules: protons i neutrons (genèricament, nucleons). Durant un espai breu de
temps, protons, neutrons i electrons foren considerats les "partícules elementals" de
la matèria. Però, protons i neutrons es componien de fet d'altres subpartícules: els
quarks. Allò que manté units els quarks d'un nucleó és l'anomenada energia nuclear
forta o interacció forta. El coneixement de les propietats d'aquesta energia i la
seva relació amb altres formes reberen un gran impuls el 1973, quan David J. Gross i
Frank Wilczek, (i H. David Politzer, de forma independent) en descrigueren un model
matemàtic, d'acord amb el qual, a distàncies infinitessimalment petites la interacció
forta s'anul·lava: era l'anomenada llibertat asimptòtica dels quarks. Després vindria
la formulació de la cromodinàmica quàntica (la dinàmica de la interacció forta) i
l'aproximació, també asimptòtica, vers una teoria global de l'existent. Ara, com a
reconeixement d'aquells fructífers inicis se'ls ha concedit el Premi Nobel de Física.
David Gross. Nasqué a la ciutat de Washington, el 1941. El 1966 es doctorà en física
a la University of California a Berkeley. Després de passar per Harvard, fou
professor a la Princeton University, on desenvolupà la major part de les seves
recerques en el camp de la cromodinàmica quàntica i de la teoria de les supercordes.
Des del 1997 és catedràtic de física teòrica al Kavli Institute for Theoretical
Physics, a la University of California a Santa Barbara .
David Politzer(*1949) es doctorà en física a Harvard, sota la direcció de Sidney
Coleman. És professor al Departament de Teoria de les Partícules del Caltech, a
Pasadena. Com a físic teòric ha realitzat contribucions a qüestions bàsiques de la
física de les partícules i de l'aplicació de la teoria quàntica de camp a les nocions
d'espai i de temps
Frank Wilczek(*15.5.1951). Doctorand a Princeton, sota la direcció d'en David Gross,
col·laborà amb ell en el desenvolupament de les bases de la cromodinàmica quàntica.
Des de llavors, ja en el MIT, a banda de contribuir al desenvolupament de la teoria
quàntica de camp (que aplega la mecànica quàntica i la teoria de la relativitat), n'ha
fet aplicacions en la física de materials i en la cosmologia.
Three quarks for Muster Mark
D'aquesta frase extreta de Finnegans Wake, la darrera novel·la de James Joyce,
prové el nom de "quark". Murray Gell-Mann i George Zweig necessitaven un nom per
expressar la seva hipòtesis del caràcter "compost" de protons i neutrons. Segons
Gell-Mann i Zweig, les propietats de protons i neutrons es podien entendre si cada
nucleó era format per tres "subpartícules". Per Gell-Mann i Zweig aquests subpartícules serien els "quanta" de la matèria; però la paraula "quant" ja era reservada pels
fotons, d'acord amb la teoria de Max Planck sobre la radiació electromagnètica. Com
que els "quarks" per Muster Mark eren tres, i com que "quark" recorda a "quant", ja
tenien la paraula perfecta. I encara n'hi ha més: el mot "quark" es refereix també a
un formatge fresc austro-bavarès (l'arrel germànica quark és la nostra de quall).
Número 1
Página 4
Punt i seguit
TREBALLS DELS ALUMNES
Número 1
Página 5
I això darrer era perfecte per l'analogia. Cada nucleó es compon de tres quarks. El nucleó és, per dir-ho així, una
partícula estable perquè combina tres quarks "complementaris". Per explicar aquesta "complementarietat" es va
recòrrer al símil dels colors bàsics: vermell, verd i blau. A més de pel "color", els quarks es caracteritzen per una
altra propietat denominada, per seguir el joc, "sabor". Encara que existeixen sis "sabors" diferents de quarks, en
la formació de nucleons tan sols hi participen els dos "sabors" de la "primera generació" de quarks: l'up i el down.
Així tenim que:
- un protó es conforma per la unió de dos quarks up i un quark down. Cadascun d'aquests tres quarks té un "color"
diferent (vermell, verd i blau).
- un neutró es forma per la unió d'un quark up i de dos quarks down. De nou cada quark és d'un color diferent.
Quatre formes bàsiques d'energia
La història de la física moderna ha tingut, entre d'altres tendències, la de cercar lleis generals per fenòmens extraordinàriament diversos. Un exemple ben conegut d'aquesta tendència vers la unificació teòrica el constitueix
l'enunciació de la força electromagnètica, que explica els fenòmens elèctrics i magnètics, i també bona part de
les propietats físiques i químiques de la matèria.
La força de la gravetat, tal com l'enuncià Isaac Newton (1642-1727) unificava la dinàmica dels cossos celestes
amb la tendència a la caiguda dels objectes terrestres o a la flotabilitat dels cossos sòlids en un fluid.
Quan els físics teòrics de les darreries del segle XIX s'esforçaven per trobar el lligam entre la força electromagnètica i la gravitatòria, es trobaren de ple amb el desenvolupament de la física atòmica i de la física nuclear.
Sorgien dues noves forces fonamentals:
- l'energia nuclear forta o, simplement, energia forta o interacció forta, responsable de la dinàmica dels nuclis
atòmics.
- l'energia nuclear feble o, simplement, energia feble, que explicava determinats processos d'interconversió de
les partícules subatòmiques.
Un model matemàtic per l'energia forta
L'energia forta és l'energia que manté units els quarks en un nucleó. Si fem un símil amb l'energia electromagnètica tenim:
- en l'energia electromagnètica hi ha la "càrrega elèctrica", i en l'energia forta la "carrega forta" o "càrrega
cròmica" (per allò dels "colors" que hem dit abans).
- la "càrrega elèctrica" pot ser positiva o negativa, i la "càrrega forta" pot ser "vermella", "verda" o "blava".
- entre la càrrega elèctrica positiva i negativa s'estableix una atracció (i una repulsió entre càrregues del mateix
signe). En l'energia forta l'atracció és màxima quan interaccionen tres quarks de tres colors diferents.
A partir de les dades experimentals i de les suposicions teòriques de l'època, Gross i Wilczek, des de Princeton, i
Politzer, des de Harvard, desenvoluparen un model matemàtic per explicar la interacció forta. Ho feren independentment, és a dir sense conèixer mútuament els esforços. El 1973, quan el més gran dels tres tenia 28 anys
(Politzer en tenia 24 i Wilczek, 22) arribaren a unes fórmules generals molt similars...
... I a un resultat inesperat. La constant ß era negativa. Les constants anàlogues de la gravetat (la constant universal de gravitació) i de l'electromagnetisme són positives, i per això la força del camp gravitatori i del camp
electromagnètic decau en relació amb la distància: a més distància, menys força. En el cas dels quarks i de l'energia forta s'esdevenia inversament: com més a prop, menys força i com més lluny, més. Aquesta propietat explicava
perquè no trobem quarks a la natura: difícilment poden separar-se'n (com més ho facin, més forta serà l'energia
d'atracció). I feia aparèixer el concepte de llibertat asimptòtica, segons la qual quarks situats infinitament a
prop són infinitament "lliures" de l'energia forta.
De la cromodinàmica quàntica a la teoria de la unificació
Els estudis de Gross, Wilczek i Politzer s'havien basat en l'aplicació de la teoria quàntica de camp a la física de
les partícules. La descoberta de la llibertat asimptòtica fou la base de la cromodinàmica quàntica, és a dir de l'estudi de la interacció forta.
Punt i seguit
TREBALLS DELS ALUMNES
Número 1
Página 6
De la mateixa forma com els fotons són les partícules de l'energia electromagnètica, l'energia forta també és
quàntica, també té una unitat fonamental: el gluó. Les interaccions entre els tres "colors" s'expliquen per vuit
gluons diferents. L'origen del nom de gluó prové precisament del seu paper en enganxar (glue en anglès, la mateixa arrel llatina que produeix aglutinare) els quarks d'un nucleó.
Paral·lelament, l'estudi de l'energia nuclear feble havia mostrat la possibilitat d'unificar-la amb l'energia electromagnètica en una "energia electrofeble". Amb la cromodinàmica quàntica, el model estàndard possibilitava la unificació de l'energia electrofeble amb la interacció forta. Tot i que encara queden punts pendents en el model
estàndard, a hores d'ara podem dir que la gravetat és l'energia que més es "resisteix" a la unificació. A diferència de les altres tres, és una energia molt poc intensa, però de gran abast, i que sols entra en acció quan ens trobem davant d'objectes ben massius. Això, sense oblidar l'energia fosca o quintessència, que podria constituir una
cinquena forma fonamental d'energia, pròpia de l'espai-temps i íntimament lligada als grans fenòmens còsmics.
La cromodinàmica quàntica també ha estat important en el desenvolupament de la teoria de les supercordes.
Aquesta teoria concep les partícules elementals com els quarks, els electrons, etc., com cordes (o membranes de
dues, tres o més dimensions) amb unes determinades vibracions. Existeixen diversos models de supercordes i un
dels esforços de la física teòrica és unificar aquests models en un de sol. És clar que per fer aquesta unificació
cal pensar en un univers d'onze dimensions, de les quals, nosaltres, tan sols en vivim tres d'espacials i una de
temporal
Mª Gracia Tortajada
Punt i seguit
Número 1
C R Ò N I Q U E S D E P E L· L Í C U L E S
Página 7
MAR ADENTRO (2004)
Alejandro Amenábar
Tan i tan endins
Era molt difícil fer una bona recreació cinematogràfica d’aquest fragment
d’història recent, senzillament tenint en compte la estaticitat, el sedentarisme que
implica, però Amenábar ho ha aconseguit amb escreix.
També era difícil (sempre ho és) aconseguir uns personatges tan ben treballats
per actors i actrius (des de l’immens Bardem i l’esplèndida Belen Rueda a
qualsevol dels membres de la família) i això també ho aconsegueix, i no
escassament.
Encara més complicat era fer de la història de Ramón Sampedro un cant a la
vida ( i a una part d’ella que és la mort) i a la llibertat amb un tractament humà de
profunditat, i no una història morbosa i victimista. Aconseguit i molt ben
aconseguit, aquest aspecte.
Mar adentro és una pel·lícula redona. Respira genialitat des de tots els angles que
la componen. No hi ha un sol fotograma sobrer, ni un sol fragment de diàleg fora
de lloc. Estem davant d’una pel·lícula sobre la vida amb majúscules, perquè qui
l’ha perduda reclama la mort com a única eixida: segons ell l’esclavisme a què
sotmet (sense poder evitar-ho) la seua família no és vida per a ell ni per als altres. I
això, a pesar que aquests altres (i ell mateix) viuen en un estat d’amor sincer i
profund que no ha permés que s’hi instal·le qualsevol de les misèries humanes que
hi hagueren pogut dominar la situació.
El passeig volant
Des del punt de vista tècnic, per altra part, hi ha moments molt brillants: el
passeig volant fins arribar a la mar transmet plenament la sensació de llibertat
interior de qui fa aquest viatge; el repàs de la seua vida mentalment mentre
l’advocada repassa, precisament, les fotos de la seua vida (tot amb foses
encadenades de l’un a l’altra); la doble mort, el dia que va patir l’accident a la mar i
el dia que se suïcida, sintetitzades en una...
fins arribar a la
En definitiva, estem davant d’una pel·lícula genial sobre uns personatges que
tenen la sort de viure tan i tan endins de la seua pròpia humanitat com som
capaços els humans de viure davant les ocasions trascendentals que se’ns
presenten.
sensació de
Francesc Martínez
mar transmet
plenament la
llibertat interior
de qui fa aquest
viatge
Punt i seguit
Número 1
Página 8
ÒN
NIIQ
QU
UEESS DE
D E PPEEL·
L· LLÍÍCCU
ULLEESS
CCRRÒ
“El Bosque”
“El bosque” és la història d’un poble aïllat que ha de plantar cara
a la sorprenent veritat que s’amaga just a la frontera de les seues
terres. A primera vista, el poble sembla un recés de pau, però els
seus habitants, que formen una pinya, amaguen un terrible secret:
en els boscos que envolten les seues terres viuen unes esgarrifoses
criatures.
La maldat i els auguris són tan inquietants que ningú s’atreveix a
aventurar-se més enllà dels límits del poble i entrar en els boscos.
Però el curiós i decidit Lucius Hunt (Joaquin Phoenix) planeja
deixar endarrere els límits del poble i submergir-se en el que per a
ell és desconegut. La seua gosadia amenaça amb canviar per a
sempre el futur dels seus habitants.
A poc a poc va desvelant-se el misteri i comença a descobrir-se que
el poble viu envoltat d’unes criatures estranyes amb les quals han
conviscut a distància i sense mantindre mai contacte.
Pot ser esta una metàfora de la vida mateixa: viure sense
preocupacions, sense adonar-se del que passa al nostre voltant i
quan en algun moment descobrim coses que no ens agraden,
intentem estar al marge i no afrontar-les.
El bosque s’acaba convertint en una pel.lícula de missatge ambigu
i dubtós, en el qual no acaba de quedar clara la intenció del
director i, molt menys, la seua autèntica ideologia.
Jo crec que, qui espere passar por al cinema, millor que acudisca a
una altra. El bosque és un drama costumista i generacional que
ens explica com un grup de gent viu aïllada de la societat en un
xicotet poblet envoltat per un bosc on suposadament viuen unes
estranyes criatures...
Sandra Pellicer Pous 1ºBat. A
El bosque
s’acaba
convertint en
una pel.lícula de
missatge ambigu
i dubtós
Punt i seguit
CRÒNIQUES D
E P E L· L Í C U L E S
DE
Número 1
Página 9
EL SISÉ SENTIT
En aquesta pel·lícula crec que una de les coses fonamentals per
a mantindre el misteri és la banda sonora que s'utilitza, la tensió que
es viu en els moments més crítics, sostinguts tan sols per la música,
que és en realitat o en gran part la que ens dóna els esglais. Altra
cosa que també m'ha cridat l'atenció és com de bé treballa l'actor
Haley Joel Osment, que interpreta a Cole Sear, el protagonista de la
pel·lícula. És increïble com un xiquet tan menut pot actuar tan bé,
perquè la cara d'aquest és el reflex de tot allò que sent i com es
sent en cada moment. Per exemple: la seqüència quan Cole li confessa a Malcom el seu secret que tant li pesa i que no el deixa viure
tranquil. Quan li ho diu les seves faccions es contrauen per la intranquil·litat, inseguretat i por que sent en tot moment.
La temàtica d'aquest film és més de psicosi, misteri i intriga,
però por exactament no és el terme, ja que fins que Cole no li conta
el secret a Malcom, no ens assabentem d'allò que realment li passa
al xiquet, ens intriga no saber-ho; però també és cert que en alguns
moments la por ens invaïx sense poder-ho evitar igual que a Cole, per
exemple quan baixa la temperatura, tems per allò que puga passar o
aparéixer. Tota la narració o quasi tota ella es presenta en un to un
tant tràgic i al final de la pel·lícula Cole és molt més optimista que
abans i alegre. Com un poc més amunt havia dit, allò que més ha destacat per a mi és la banda sonora i un pla de la camera que també he
de destacar és: quan Cole entra a sa casa i es troba Malcom allí també esperant-lo i comencen a jugar a un joc, aleshores per cada cosa
que deia Malcom que creia que pensava Cole, aquest últim havia de
donar un pas, i cada vegada que este el donava s'acostava més al
Malcom; era com si acurtara la distància i haguera de contar-li o no
el seu secret.
A part de tot el que he dit ja que m'ha agradat, també dic que
el final és molt bo, no perquè es descobreix tot sinó perquè es veu
com Cole ha cobrat tota l'alegria que durant tots els anys de la seua
vida li havien arrebassat i ara ja sabia com afrontar aquella por a la
qual tant de temps havia temut.
Sincerament no trobe cap aspecte que no m'haja agradat, crec
que la pel·lícula està molt ben conseguida, l'argument és excepcional
i cap director havia pensat de fer un film d'aquest tipus, ja que crec
que va ser el primer. Amb tot açò el que vull dir, és que el conjunt de
tots els aspectes que he comentat han format una pel·lícula formidable i sense comparació alguna, almenys per a mi.
La temàtica
d'aquest film
és més de
psicosi i,
misteri í
intriga, però
por exactament
no és el terme
Punt i seguit
Número 1
Página 10
CRÒNIQUES D
E P E L· L Í C U L E S
DE
La Vida de David Gale
Pense que aquesta pel·lícula tracta una realitat molt dura com és la pena capital, que
encara podem observar en alguns països. M'ha agradat com ha sabut tractar el director
aquest tema i com ha sabut introduir-nos en una constant tensió perquè no sabíem el que
passaria.
El final ha sigut magnífic, perquè no m'esperava que succeira això, ja que si ho mires
ben mirat ho havien fet tot per a poder demostrar el que ja havien intentat en moltes
ocasions i no ho havien aconseguit.
Esta pel·lícula per a mi ha sigut de totes les pel·lícules que he vist una de les que més
m'ha agradat i a més a més m'ha fet reflexionar sobre un realitat que mai no m'havia
plantejat realment.
També he de nomenar la banda sonora d'esta pel·lícula ja que pense que li ha donat uns
tocs claus en els moments de més tensió , com per exemple, en les escenes paral·leles en
que David Gale és traslladat en un camió a un altre centre penitenciari, mentre que Bitsey intenta esbrinar la realitat de tot el que havia passat i aleshores es quan el director,
Alan Parker, introdueix mitjançant un tambors, més tensions a les escenes indicant amb
aquestas que la mort estava a prop i a més a més que a Bitsey se li estava acabant el
temps.
Una escena que m 'ha impacta molt ha sigut quan Bitsey ha tingut el valor de reconstruir
el crim en la seua pròpia persona i ha experimentat la manera en la qual havia mort Constance per a intentar esbrinar el que havia ocorregut en realitat.
El que més destacaria d'esta pel·lícula és la magnífica interpretació de cada un dels actors, ja que pense que cada un d'aquests ha sabut molt bé interpretar el seu paper però
els que més destacaria són el de David Gale interpretat per Kevin Spacey, el de Constance Harraway interpretada per Laura Linney i la de Bitsey Bloom interpretada per Kate
Winslet. Perquè pense que l'actor Kevin Spacey ha sabut molt bé com interpretar el seu
paper d'un mestre de filosofia, casat, tenia un fill, era abolicionista de la pena de mort i
formava part d'una associació en la qual es dedicaven a intentar salvar persones innocents
acusades de cometre crims que no havien comés; tot li anava bé menys la relació amb la
seua dona, la qual s'acabà definitivament quan va ser acusat de violació per Berlin, una
alumna seua; després que l’alumna retirara els càrrecs, l’acusaren de matar a una persona anomenada Constance i el tancaren en el corredor de la mort, Constance interpretada
per l'actriu Laura Linney, que ha fet un treball magnífic ja que ha sabut molt bé interpretar el seu paper d'una dona malalta que intentava salvar vides de persones innocents
ja que no podia fer res per salvar la seua; i per últim caldria destacar la interpretació de
Kate Winslet com a Bitsey Bloom una periodista reconeguda a la qual li van concedir tres
entrevistes amb David Gale durant dos hores cadascuna, tres dies abans de la seua mort,
i David Gale sols li demana que el seu fill sabera que el seu pare no era la persona que
havien dit que era. Per a intentar desmostrar això, Bitsey intenta esbrinar per damunt
de tot el que havia passat i ho aconseguix amb l'ajuda de Zack el seu meritori i de Dustyn la persona sabedora de tota la veritat.
María Lázaro 1 Bat A
Punt i seguit
Número 1
C R Ò N I Q U E S D E P E L· L Í C U L E S
Página 11
LA VITA È BELLA
Roberto Benigni en aquesta pel·lícula ha
valentia del propi protagonista captiva
augmente fins que resulta més atractiu en
la forma de comèdia que es desenvolupa en
elaborat un fantàstic guió en què la
l’espectador i aconsegueix que l’interès
el seu desenrotllament tragicòmic que en
la primera meitat del film
D’aquest director m’agrada la manera d’enfrontar-se al tema jueu des d’un punt de
vista irònic i un tant burlesc.
Esta pel·lícula està contada com si fóra un conte infantil(conte de fades) i com tots
els contes infantils pense que té els seus prínceps i les seues princeses, però també
té monstres.
Benigni, baix el meu punt de vista, no ha volgut abusar de la realitat absoluta ,
perquè en els moments dramàtics que té el film ha mostrat uns decorats i unes
imatges que ho feien més agradable, però sense llevar-li l’horror al moment històric
en què es situa la pel·lícula.
Fa una mena d’equilibris entre allò còmic i allò tràgic, ja que en algun moment del
film no saps si plorar o riure. El que més m’agrada és el paper de Benigni, (Guido)
per exemple en l’arribada de la guerra els tres són internats en un camp de
concentració, i durant tota eixa temporada és quan Guido fa tot el possible per a
fer creure al seu fill que la terrible situació que estan patint és tan sols un joc .I
ho fa tan bé que el seu fill mai, durant eixe temps, nota cap cosa estranya més
enllà d’un joc. D’esta pel·lícula poques coses que no m’han agradat podria destacar,
ja que m’ha agradat molt, sols una xicoteta cosa haguera canviat que és el final
perquè m’ha paregut un tant tràgic.
El to en què es presenta el film és humorístic, dramàtic, còmic i tràgic.
Si parle dels actors, el magnífic paper que fa Benigni, que per a mi és el millor,
però de Nicoletta Braschi (Dora) cal dir que és mestra, era la promesa de Sergio
Bini que finalment és casa amb Guido i tenen un fill en comú anomenat Guisué
Orefice.
I ja per a finalitzar amb els actors destaque també el paper de Guiosué Orefice,
que per a ser un xiquet tan menut, interpreta molt bé allò que vol expressar, sembla
intel·ligent i sempre fa cas de tot el que li diu el seu pare. I una cosa que també
m’ha semblat magnífica ha sigut la metàfora que utilitza al final del film que se’n va
corrent on esta la seua mare i li diu “hem guanyat”, metàfora: “hem guanyat la
vida”.
Un detall d’últim moment del film que m’ha impressionat molt és el plànol en que
Guiosué per un forat des d’on estava amagat veu al seu pare acompanyat d’un home
(ell no sap on van), i Guido sabent on se l’emporten continua en allò còmic, per això
mateix, per a poder concloure aquesta ressenya dir que per a Benigni fins els
moments de més dolor la vida continua sent bella .
Isabel Ferragud 1r Batx A
Esta pel·lícula
està contada com
si fóra un conte
infantil (conte de
fades) i com tots
els contes infantils
pense que té els
seus prínceps i les
seues princeses,
però també té
monstres
Punt i seguit
Número 1
Página 12
THE SILENCE OF THE LAMBS
En aquesta pel·lícula, cal dir que allò que més m'ha cridat l'atenció ha sigut
l'actriu Jodie Foster, que és la protagonista anomenada Clarice Starling, i l'actor Anthony Hopkins, que representa al Dr. Hannibal Lecter. Pense que ells dos
han sabut com expressar molt bé les emocions en els moments indicats i se'ls
veia reflexat a la cara tot allò que sentien. Tots els gestos, qualsevol moviment
que han fet, ha sigut fonamental per a poder representar al seu personatge i
crec que s'han compenetrat prou bé al treballar les escenes en què es trobaven
junts.
La temàtica del film és de terror, la por que sent Clarice Starling però que
no la manifesta perquè l'assassí no es done compte; durant tota la pel·lícula
veiem el terror de les víctimes de Buffalo Bill en ser sabedores del seu destí. La
tensió en algunes escenes també està present, i amb la deducció i astúcia Clarice
intenta resoldre el trencaclosques per a poder trobar l'amagatall de l'assasssí.
Tota la succeció d'escenes vénen representades amb uns plans de la càmera molt enginyosos, és una de les coses que més m'ha cridat l'atenció. Quan el
director vol fer sentir a la víctima en perill mortal o simplement inferior a l'assassí el pla contrapicat és l'ideal, tal i com ho fa en una de les escenes. De vegades, la pel·lícula té un to irònic i un poc tràgic, ja que ens conta en algunes parts
la vida passada de Clarice, la qual es prou trista i de la qual no li agrada parlar.
Aquesta, davant la mirada d'Hannibal es troba intimidada i incomoda, ja que
aquest sempre té present als seus ulls una mirada d'apetit.
Jo pense que allò millor de la pel·lícula és com treballen de bé els personatges i com representen als seus personatges; sincerament ha sigut una bona
combinació. També la capacitat de deducció per a solucionar el cas d'assassinat
amb que tracta Clarice, ho fa amb una facilitat sorprenent. Però el que pense jo
que no m'ha agradat tant ha sigut el tipus de final que quan ja portes vista mitja
pel·lícula te l'esperes (el que fa Clarice per a tindre la seva conciència tranquil·la). En conclusió, aquest film en conjunt amb tots els seus aspectes ha sigut
un dels millors que he vist, no creia que m'agradara tant, i la manera de dirigir
del director (Jonnathan Demme) i de treballar dels actors ha fet que aquesta
pel·lícula cree expectació i interés per a les pròximes.
Marta Aliño
Punt i seguit
MONÒLEGS I
Número 1
Página 13
A mi novia no le baja la regla
Alguna vez han oído decir que cuando estás a punto de morir te pasa toda tu vida por
delante? Pues no es el único momento. El otro día mi novia me dijo: -”Cariño, no me viene la
regla”.
Y yo les aseguro que en ese momento, todo, ¿eh?, pero el pasado y el futuro. Me vi en una
ranchera con cuatro niños yendo al híper.
Ya sé que estas cosas pasan. ¡Pero que me pase a mí! ¡A mí!, que cuando me decían: ·Paco
se ha casado de penalti”. Exclamaba: “¡Será gilipollas! ¡Con la cantidad de cosas que hay para
que no te pase esto! Sin ir más lejos la marcha atrás”.
Es mi método. Ya sé que me envidian. Yo es que soy partidario de lo natural, naturópata,
vamos. Soy el Carlos Sainz de la marcha atrás. Un control, una pericia, una concentración. Lo
que pasa es que hace dos semanas iba yo a mi marcha. Suave, suave, haciendo la tabla del
diecisiete: "Diecisiete por uno diecisiete, diecisiete por dos treinta y cuatro".
¡Claro!, ¡lo que sea antes que la eyaculación precoz! Yo tengo una técnica infalible para esto.
Si veo que voy muy deprisa, pienso:
"Karmele, Karmele, Karmele." Y me relajo.
Y si veo que la cosa baja, pienso:
"Claudia Schiffer, Claudia Schiffer, Claudia Schiffer.".Y oye, ¡da gloria verme!
Bueno, como decía, iba yo a mi marcha, diecisiete por una diecisiete, diecisiete por dos treinta
y cuatro y me llevo tres. Y en el momento clave a ella le dio la tos, y claro, empezó a agitarse
y me rompió el ritmo. Yo controlo, ¡pero si ella se pone a improvisar!
De todas maneras tiene que ser un retraso. Como mucho se me pudo escapar un
espermatozoide, ¡dos todo lo más! ¡También sería casualidad que encontrasen el camino, con
la oscuridad que tiene que haber allí!
El caso es que cuando ella te confiesa: "Todavía no me ha venido", te acojonas. Te acojonas
tanto que no dices más que tonterías:
- A lo mejor te ha venido y no te has dado cuenta.
- A lo mejor tú te has vuelto imbécil y tampoco lo sabes.
En esas situaciones es cuando se demuestra que los tíos no tenemos ni idea. Nosotros
confundimos el método Ogino, con el índice Nikkei:
- Oye tú estás segura de que has contado bien los días, mira que este año es bisiesto.
- Ya, en febrero, pero es que estamos en octubre.
- A lo mejor lo llevas arrastrando desde entonces.
- A ti sí que te arrastraba los huevos, que te da todo igual.
- Huy, qué borde estás. ¡Eso es que te va a venir!
Pero no le viene. Y tu vida cambia. Por la calle no ves más que embarazadas.
Bueno, te cambia hasta el humor. Antes, cuando salían en televisión anuncios de compresas,
hacías bromas. Ahora no. Ahora se hace un silencio en el salón, una tensión, una mal rollo.
Sólo se oye:
Tun, tun, tun, tun, tun, tun, tun. ¡¡¡ uuuu !!!. ¿A qué huelen las nubes.?
- ¿A qué huelen las nubes? ¡A Dodotis!
Estás tan nervioso que no puedes ni trabajar. La llamas cada cinco minutos:
- ¿Ya?
- ¡No! Y deja de llamar que me pones nerviosa.
Así es que te metes en Internet a buscar información. "A ver, regla punto com". Y te sale la
Cofradía de la Virgen de la Regla con Rocío Jurado a la cabeza. "No, vamos a probar otra
cosa. Retraso punto es". Y te sale Iberia.
"Joder, cada vez vamos peor.". Y cuando desesperado, pones "Penalti punto com" y te sale
José María García, lo dejas. Y es que en Internet no se navega, se naufraga, porque nunca
encuentras nada. Y la vuelves a llamar:
- ¿Ya?
Si veo que voy muy
deprisa, pienso:
"Karmele, Karmele,
Karmele." Y me relajo.
Y si veo que la cosa
baja, pienso:"Claudia Schiffer,
Claudia Schiffer,
Claudia Schiffer.".Y
oye, ¡ da gloria verme !
Punt i seguit
MONÒLEGS
Número 1
Página 14
Por cierto ¿por qué se
- Que noooo, pesao.
Así es que te compras la revista "Ragazza", que has visto que viene un artículo que se llama
"La regla, tu mejor amiga". "Vaya, por fin algo científico". Y lees: "El estrés y los nervios
pueden retrasar la regla".
"Pues ya está, voy a tranquilizarla", te dices. Y la llamas:
- ¿Dígame?
- Ommmmm.
- ¿Quién es?
- Te pesan los párpados.
- Pero tío, ¿tú estás tonto?
- Ommmmm. Imagínate una pradera, con pajaritos. pío, pío, pío.
llama Predictor el
Predictor? ¡Si no
predice nada! Cuando
sale el circulito ella ya
está embarazada! Si
fuese Predictor
"¡Coño, me ha colgado! ¿Así como le va a venir la regla?.. Si es que no colabora".
Ya no sabes qué hacer. Cuando llega a casa y llama a la puerta antes de abrirle le dices por el
telefonillo:
- Cariño, ¿ya?, cariño, ¿ya?, cariño, ¿ya?
- ¡Quieres abrirme!
Cuando entra en casa con el Predictor en la mano, ella brama:
- Como salga el circulito, te la corto. ¡Carlos Sainz!
tendría que haberme
Por cierto ¿por qué se llama Predictor el Predictor? ¡Si no predice nada! Cuando sale el circulito ella ya está embarazada! Si fuese Predictor tendría que haberme avisado antes. Yo creo
que en vez de Predictor se debería llamar Terminator.
¿Y lo lento que es? En esos diez minutos te acuerdas de todos los circulitos que han marcado
tu vida: los ceros de Matemáticas, las albóndigas de la mili, el Círculo de Lectores, el condón
que no te pusiste.
Llega un momento en que estás tan nervioso que no quieres ni verlo, y te vas al salón a intentar relajarte: "Diecisiete por uno diecisiete, diecisiete por dos treinta cuatro.
Ommmm, pío, pío, pío. ¡Karmele, Karmele, Karmele!".
Menos mal que no salió el circulito. Y claro, con la alegría del momento. Nos liamos, nos liamos. Pero después del susto lo hicimos con condón. Porque, según el prospecto, un condón es
muy seguro, tiene un 97 por cien de fiabilidad.
Así que no hay problema, cuando lleve 97 kikis me lo cambio y ya está.
Sempre s’ha dit que quan ens posem al volant ens transformen. Patim una metaformosi
llamar Terminator
MONÒLEGS I
Els conductors. Andreu Buenafuente
inversa a la de les papallones: ens convertim en capullos. Pèro això no és del tot cert. Hi ha
casos en què els conductors ens tornem agressius abans de pujar al cotxe. Per exemple, quan
vas a buscar-lo i no el trobes, i dius “me l’han robat, me l’han robat”, i el que va amb tu diu
“no, no, que l’ha fotut la grua”. “Com ho saps? Com ho saps?”. “És que allà hi ha un adhesiu
fosforito.” Dius “és veritat, és veritat”, que fa una gràcia que et mores. Has d’anar a buscar un
taxi: “Que, se ha llevao el coche la grúa, ¿no?”. “Lleveme.” “Claro, como aparcamos en
cualquier sitio...” “¡Lléveme y cállese!” I arribes allà i t’humilien. És el Pryca de les multes.
Arribes allà al dipòsit, firmes la multa i dius: “Yo no estoy de acuerdo, ¿puedo no pagar la
multa y llevarme el coche? Como ciudadano... ¿de la constitución española?”. “Firme y calle,
que hay cuarenta coches más.” I tu allà firmes com un capullo, i pagues 15.000 pessetes, que
coi, de tenir-les a no tenir-les, 30.000, que deia un amic meu. És clar, després surts del dipòsit
municipal, i com vols estar? Carinyós? No: agressiu.
Per tant, l’agressivitat al volant no surt perquè sí. Molts cops és fruit de la provocació. Una
vegada, la meva neboda, petita, que ara ja és gran, em va preguntar, estirant-me l’mericana:
“Tiet, tiet”. Clar, com que és neboda... Li dic: “Què vols, guapa? I deixa estar l’americana”.
Diu: “Què és un segon?”. Saps que la canalla tenen aquella època que pregunten coses? “Què
tens aquí?” I tu, “Calla, xata!”. “Jo no ho tinc!” “No, és que tu no ho has de tenir, reina”. Bé ja
tocarem aquest tema un altre dia... Diu la meva neboda: “Què és un segon?”. Dic: “El temps
que passa entre posar-se verd un semàfor i pitar-te el taxista de darrere”. I és veritat. Els
taxistes tenen la mà fluixa amb el clàxon. Ho piten tot.
avisado antes. Yo
creo que en vez de
Predictor se debería
Sempre s’ha dit que
quan ens posem al
volant ens
transformen. Patim
una metaformosi
inversa a la de les
papallones: ens
convertim en capullos
Punt i seguit
MONÒLEGS
Número 1
Página 15
Es posa verd i ja piten! Que dius: “Un moment, que l’ordre no m’ha arribat al cervell!”. Hi ha un moment que el cap
processa la informació i diu: “Està verd, tira endavant!”. Però en això, de seguida et passen dos segons!
Però ells, no. Com que ja passen en àmbar... “¡Venga, coño, venga!” I això és una provocació.
Com els que et fan llums a l’autopista perquè els deixis passar. Quina ràbia em fa això! Sembla que et diguin: “Aparta’t,
que molestes”. Fan una ràbia que els mataries. I els més xulos posen l’intermitent, i s’arramblen a l’esquerra, com dient
“he de passar, he de passar”. Passa per la mitjana! Jo no em moc. Jo vaig primer, o sigui que tant me fot. Això si: sempre hi ha el típic orgullós que, abans que apartar-se, crema el motor del Seat Panda. Els veus ajupit, com per córrer
més, que es pensava que anava amb moto, i amb el cotxe tremolant com una rentadora centrifugant:
“D’aquest carril no em treu ni la Guardia Civil: jo arribo primer al Garraf!”. I realment va arribar, però només amb el
volant, i ell corrent. Portava un Panda d’aquells que porten uns conillets que hi posa Full Injection. Que fan tan lleig.
“On vas amb això?” “És que em fa gràcia, perquè m’ho van regalar...” “Calla, home, calla! Hortera!”
També n’hi ha que et fan llums per avisar-te de tot: són les bones animes de la carretera. És aquella persona soltera o
separada que , de tant circular pel mateix lloc, ja es coneix la carretera i està pendent de tot. El veus, tot amable, criccric-cric, et fa llums. Tu dius “què passa?”, i portes els llums encesos. I els veus que et saluden al marxar, volent dir:
“sóc amable”. O cric-cric-cric, i et fan el gest que tens la porta mal tancada. Dius: “No, és per si em vull suïcidar!”. Que
et falla un pilot de freno? Ui! Llavors ja et fan cric-cric-criiiiiic, croc-croc-crooooc!!!, fins que es foten un ceballot ells.
Són com el Michael Landon a “Autopista hacia el cielo”, una mena d’àngels de la guarda. Estan malalts d’avisar. Una
vegada vaig parar en una àrea de servei per fer un pipí i quan surto un paio em comença a seguir amb el cotxe. Dic
“hosti, un paranoic”, vinga fer-me llums, vinga fer-me llums, jo no entenia els senyals... Fins que m’aturo i li dic: “Què
passa?”. I em diu: “No, només el volia avisar que porta la bragueta oberta”. Jo li vaig dir: “Vostè sap com em penso
entretenir en el viatge? A vostè què li importa? El paio em va dir: “Perdó: aquí he acabat” Era un home bo, ja està.
Resulta que m’havia vist quan sortia del lavabo i m’ho venia dient amb els llums. El tio anava a Girona i va arribar fins
a França! Diu: “He vingut a França per dir-li això de la bragueta”. Jo me’l vaig mirar amb una cara... Diu: “Que no s’hi
ha fixat, que l’hi deia en morse?”. Com si n’hagues de saber, jo, de morse!
Son aquestes petites coses les que t’acaben convertint en un conductor agressiu. Les que provoquen coses que la resta
de conductors et facin ràbia. Per exemple, els que van conduint amb el braç fora de la finestra. Però no amb el colze:
amb tot el braç a fora! Com si anessin buscant rovellons! Fan ràbia. Dius: “Aquest tio arribarà al peatge sense braç,
perquè a la que passi un camió de Leche Pascual, ja està llest”. És el tio que va de sobrat, normalment amb un mocador al coll, amb un descapotable, encara que sigui a punt de ploure, que dius “ja plourà, ja...”. O els que porten la música a tota pastilla. I van amb una cara com si no sentissin res, que dius: “No, no te hagas el chulo, ¡que te está a punto de sangrar el tímpano!” I el tio, cridant: “¿Tú crees que está fuerteee?”, que ja està sord com una tàpia.
Per no parlar dels que fan burilles mentre s’esperen als semàfors. Aquí crec que tots... No? Unes prospeccions, un menjar per al lloro... Sembla que aturar el cotxe sigui sinònim de fer moure els dits. És allò que dèiem de l’ordre: el cervell
envia una ordre, i dits al nas! I els dits, entre ells, “quin et quedes?”, “aquest mateix”, i a burxar. Un diu: “Jo vaig canviant perquè no s’enfadin els altres”. Després hi ha els més viciosos, que es deixen l’ungla del dit petit llaaarga... Per fer
pala. Diu: “És que toco la guitarra”. Sí? “Tu fas pala i així en treus més quantitat, que jo t’he vist!” I el problema no és
treure, perquè cadascú és lliure amb el seu nas; el problema és on ho poses, tot això. Saps? Ris, ras, treus aquell panellet, i on ho poses? El guardes a la mà? Vas conduint, et truquen al mòbil, i allò va creixent...I veus arribar tios amb una
bola, que semblen la Moreneta, no? No, normalment, el tio diu: “Jo ho deixo a sota del cotxe, com que el cotxe és
meu...”. Oh, és teu, és teu... I si l’agafa la teva senyora? Imagina’t que busca un pintallavis que li va caure, o una hombrera, i surt amb allò... Sembla el monstruo del pantan! Asquerós, aquerós. Racionalitzem una mica aquest tema: la
millor opció és fer una boleta, i quan està sequeta, fora. No cal guardar-s’ho, que ja en tenim més. No ens els acabarem, no; per això no cal patir.
Un dels principals focus on es concentra més agressivitat... Que fastigós tot això que acabo de dir, eh? I de parlar-ho,
ara me n’estan agafant unes ganes... Va: un dels principals focus on es concentra més agressivitat és a les retencions.
Estaríem parlant del Vietnam de la ràbia. D’entrada, t’emprenya molt no saber per què estàs parat. Per què? Sempre hi
ha el típic que surt, que fa com de portaveu, que és un senyor de mitjana edat, que ve del cap de setmana, anorac,
xiruques, que surt i va informant. “Sembla que hi ha un accident... Per mi, això, dos hores.” I la dona, “Puja al cotxe,
puja al cotxe”. “Calla.” “Puja al cotxe, que arrancaran...” “Que callis!” Normalment sempre és culpa d’algun animal: un
camió de porcs, un ramat d’ovelles, una manifestació contra els immigrants... A sobre, la cua del costat sempre avança
més ràpid que la teva. Dius: “Em poso a la dreta, que aquesta va bé”. I quan entres tu, jo crec que es posen tots d’acord: “Ha entrat el gilipolles, atenció” I veus passar el que portaves tu al darrera, que va primer... Jo he somiat que
tenia un tanc i passava per sobre tots. I al final, el cotxe del darrera s’enganxa tant, que t’acaba donant pel cul. En el
bon sentit vull dir, si és que n’hi ha .Després d’una dura jornada al volant, arriba l’hora d’anar cap a casa, i és aleshores
quan et preguntes: si l’univers és infinit, per què costa tant aparcar? “Xata, vés pujant, que ja aparco jo.” I quan arribes
a casa, “On estaves, on estaves?”. I has de dir: “Estava aparcaaaant!” Tres quarts d’hora a l’Eixample, els que vivim a
Barcelona. Aquest és l’últim entrebanc que cal superar abans d’arribar a casa amb les piles carregades. Carregades de
mala llet.. Moralletja: si heu de sortir amb el cotxe, ompliu bé el dipòsit, però sobretot, carregueu-vos bé de paciència.
Perquè val més perdre’s pel camí que perdre el estreps.
Punt i seguit
Número 1
MONÒLEGS
Página 16
Els lavabos. Andreu Buenafuente
Avui el públic fa bona cara. Què, esteu bé? Heu anat tots al lavabo? Important això, eh? Aquí, amb
perdó, heu de entrar cagats i pixats. Perquè després hi ha senyores que les veus caragolades... Diuen “em pixo
de riure!”. No. De riure, no. De pixar. És que hi ha gent que li costa anar al lavabo. Fora de casa, vull dir. Jo
recordo, a la mili, un amic meu, que es deia Sotorra, que fèiem moltes bromes, Sotorra, Sotoca... Donçs el
Sotorra, quan feia quinze dies que hi era, el paio estava blanc. Dic: “Això de la mili és fatal Sotorra”. I ell:
“Sí, fatal”. I jo: “És que la mili fa cagar, no?”. I ell: “No. La mili no fa cagar. Fa moltes coses, però cagar,
no!”
És que això dels lavabos és complicat. Hi ha la llegenda que estan sempre al fons a la dreta, i és
mentida. Mira, l’altre dia, em un bar, un tio va entrar corrents, cap al “fons a la dreta”, i es va ficar a la
cuina! Imagino els cuiners, tallant ceba, i plorant de la ceba... i de sobte, a la porta de la cuina un tio amb la
bragueta abaixada... I veient a tothom plorant... Diu: “Sabia que no era el Lecquio, però que fes tanta
pena...!”.
De fet, si et pares, a mi no m’estranya que confonguin una cuina amb un lavabo. Com que ara els
fan tan moderns i tan raros! Només distingir els que són de nois i els de noies, ja és pitjor que fer jeroglífics.
Què costaria posar “homes” i “dones”? Bé, en alguns puestos n’hi haurien de posar un tercer... No posar-ho
clar, no. Dibuixets estranys. Uns sostenidors i uns calçotets. I si un paio es vol posar sostenidors? Un plàtan
i dues taronges, que aquests són més atrevits. Hi ha qui posa peces de tornilleria, que aquest ja s’entén millor.
O Hansel i Gretel, que sempre n’hi ha un pensant: “Hansel era tio o tia?”. O inicials. Això sí que és fotut, i no
ho sembla. Un dia, vaig anar a un pub on hi havia una “Hac” a un lavabo i una “Ema” a l’altre. Jo no tenia
gaire temps per reflexionar, i vaig entrar a la “Hac” d’hombres, perquè la “Ema” devia ser de mujeres. Normal,
no? Doncs no. La hac era d’hembras, i la ema, de machos. I la part explicable de l’anècdota acaba aquí.
Posem que encertis el lavabo correcte. Encén el llum. Va, encén el llum, si tens pebrots. Sempre està
integrat a les rajoles. Si ho aconsegueixes, el més probable és que s’apagui a mitja feina. Perquè ho programa
un tio dolent. Sort que et coneixes la teva pròpia anatomia! Que has d’acabar palpant tot aquell alicatat fins
que tornes a trobar el botó... Tu estàs a les fosques, nerviós i resant perquè no entri ningú, i entra algú i et
troben enfilat a la pica... I n’hi ha que s’encenen només movent-te. Hi ha lavabos molt moderns, que tenen
unes cèl·lules fotoelèctriques, que si s’apaguen i estàs pixant, et mous una mica i s’encén de nou. L’altre dia
vaig trobar un tio que estava movent el cul. Tu imagina’t que entres en un lavabo i et trobes un tio remenant
el cul. Dius: “Vostè a mi per qui m’ha pres?”. “No, és que estic buscant la cèl·lula.” “Les pessigolles, m’estàs
buscant, tu!” Un merder, un merder. I si et vols rentar les mans? Ah, amic. Si et vols rentar les mans, has
d’anar mentalitzat que no hi haurà sabó, perquè desenganyar-te després és pitjor. Has d’entrar dient-te
interiorment: “El sabó és prescindible, el sabó és prescindible...”
I per eixugar -te, tens diverses opcions. La més comuna, un assecador de mans d’aire calent, que està
fet amb motors d’avió, i segurament de la marca Comercial Balmes. Ara bé, “cuidadín”, que moltes vegades
escalfen massa, que s’han passat amb la resistència. En conec un que se li va calcinar el canell. Li van dir:
“Home, haver-te’l protegit”. “No, si ja la protegia, però el jersei es va incendiar, i el rellotge es va fondre!” O
potser hi ha tovalloles. Qui no ha topat amb la clàssica tovallola antigament blanca, i actualment marronosa,
tovallola ronyosa que fa vuit mesos que no veu una rentadora i que, si l’animéssim una mica, caminaria sola:
“Vinga, tovallola, vinga!”... “¡No siento las piernas!”... “¡No tienes! ¡Eres una tovallola!” És la mateixa
tovallola per a tot Catalunya! Que si camina? És l’Espinàs en tovallola! Que penses: i la catifa de l’Aladdin,
que volava... Volava? La ronya que devia tenir!
També hi ha aquelles tovalloles de paper. Allò va bé per eixugar-te, però per eixugar -te les mans, que
més d’un l’ha fet servir per a una altra cosa. El problema és que la paperera del lavabo es va omplint i omplint
fins arribar a les dimensions d’una gran torre de Babel, o millor, torre de Papel... que deixa el lavabo amb un
aspecte que no fotografiaries si el volguessis vendre. O també hi ha aquella màquina infernal, una mena de
tovallola sin fin, que està espatllada en un 75% dels casos, plena de taques pel lloc on s’ha aturat i que, sincerament, convida a sortir amb les mans mullades. Aleshores, què fas? Mans mullades, i als texans directament.
A menys que t’agradi el Cacaolat calent, que així t’estalvies eixugar les mans. Mans fredes, Cacaolat calent,
ja ho diuen. Però sempre et trobes un amic, “ei, xato, què fas?” que penses “ara li donaré la mà i es pensarà que
és de pipí”. A mi m’ha passat. A la pregunta “ei, xato, què fas?”, vaig contestar “acabo de fer pipí”. I li va
quedar la cara de tots els colors, que semblava la prova de la rana.
Posem que
encertis el
lavabo
correcte.
E ncén el
llum. Va,
encén el llum..
Si ho
aconsegueixes
, el més
probable és
que s’apagui a
mitja feina.
Punt i seguit
Número 1
Página 17
POESÍA
Veinte poemas de amor y una canción desesperada
Pablo Neruda
Poema 1
Cuerpo de mujer, blancas colinas, muslos blancos,
te pareces al mundo en tu actitud de entrega.
Mi cuerpo de labriego salvaje te socava
y hace saltar el hijo del fondo de la tierra.
Fui solo como un túnel. De mí huían los pájaros
y en mí la noche entraba su invasión poderosa.
Para sobrevivirme te forjé como un arma,
como una flecha en mi arco, como una piedra en mi honda.
Pero cae la hora de la venganza, y te amo.
Cuerpo de piel, de musgo, de leche ávida y firme.
Ah los vasos del pecho! Ah los ojos de ausencia!
Ah las rosas del pubis! Ah tu voz lenta y triste!
Cuerpo de mujer mía, persistirá en tu gracia.
Mi sed, mi ansia sin limite, mi camino indeciso!
Oscuros cauces donde la sed eterna sigue,
y la fatiga sigue, y el dolor infinito.
Poema 2
En su llama mortal la luz te envuelve.
Absorta, pálida doliente, así situada
contra las viejas hélices del crepúsculo
que en torno a ti da vueltas.
Muda, mi amiga,
sola en lo solitario de esta hora de muertes
y llena de las vidas del fuego,
pura heredera del día destruido.
Cuerpo
de piel,
de
musgo,
de leche
ávida y
firme
Del sol cae un racimo en tu vestido oscuro.
De la noche las grandes raíces
crecen de súbito desde tu alma,
y a lo exterior regresan las cosas en ti ocultas.
de modo que un pueblo pálido y azul
de ti recién nacido se alimenta.
Del sol
cae un
Oh grandiosa y fecunda y magnética esclava
racimo
círculo que en negro y dorado sucede:
en tu
erguida, trata y logra una creación tan viva
que sucumben sus flores, y llena es de tristeza.
vestido
oscuro.
Punt i seguit
Número 1
Página 18
POESÍA
Poemas de Mario Benedetti
TE QUIERO
USTEDES Y NOSOTROS
Tus manos son mi caricias
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia
Ustedes cuando aman
exigen bienestar
una cama de cedro
y un colchón especial
si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos
nosotros cuando amamos
Es fácil de arreglar
Con sábanas qué bueno
sin sábanas da igual
Tus ojos son mi conjuro
Contra la mala jornada
Te quiero por tu mirada
Que mira y siembra futuro
Ustedes cuando aman
calculan interés
y cuando se desaman
calculan otra vez
tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía
nosotros cuando amamos
es como renacer
y si nos desamamos
no la pasamos bien
si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos
ustedes cuando aman
son de otra magnitud
hay fotos chismes prensa
y el amor es un boom
y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
sos pueblo te quiero
nosotros cuando amamos
es un amor común
tan simple y tan sabroso
como tener salud
y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola
ustedes cuando aman
consultan el reloj
porque el tiempo que pierden
vale medio millón
te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente vive feliz
aunque no tenga permiso
nosotros cuando amamos
sin prisa y con fervor
gozamos y nos sale
barata la función
si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos
ustedes cuando aman
al analista van
él es quien dictamina
si lo hacen bien o mal
nosotros cuando amamos
sin tanta cortedad
el subconsciente piola
Se pone a disfrutar
ustedes cuando aman
exigen bienestar
una cama de cedro
y un colchón especial
nosotros cuando amamos
es fácil de arreglar
con sábanas qué bueno
sin sábanas da igual
DEFENSA DE LA ALEGRÍA
Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias
defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres
defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa
defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría
tu boca que es tuya y
mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu
boca
sabe gritar rebeldía
defender la alegría como un
derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría
Nosotros cuando
amamos
es un amor
común
tan simple y tan
sabroso
como tener salud
Punt i seguit
MONOGRÀFIC DANIEL ARENAS
Número 1
Página 19
Punt i seguit
Número 1
MONOGRÀFIC DANIEL ARENAS
Honra en ti las altivas luminarias
Sólo tu cuerpo
de tu deidad indómita, solemne
y la belleza de tus gestos.
triunfador de vacíos; de tus labios
No me cuentes la historia de tus días.
destierra las palabras y pronuncia
Que sus páginas en blanco
bajo el sello de algunas venerables
me impidan remontar
alocuciones de silencio, cuerpo
el curso de tu río, y si en la noche
que se extiende en bandadas migratorias
te cercan mis preguntas
hacia los límites de la esperanza.
invéntate una vida
Perfecto es quien reposa en el ataúd
en la que tú y yo seamos
sus miembros vigorosos bajo el viento
otros que tú y yo sólo conocemos
solar en los confines del planeta.
y que existimos
Y si a su alma un día retornase
por el amor del instante.
la locura, tened misericordia
Y cuando el amor cese
de quien un tiempo fue como los dioses
no habrá espacio para el dolor
DANIEL ARENAS
pues sólo existíamos
como aquellos que se amaban.
DANIEL ARENAS
LA CALLE
Para Cristina Llopis
A veces su memoria dilata el horizonte
de mi insignificante vida.
Si algo tiene el recuerdo es que puede
volver a repetirse eternamente:
instantáneo y leve como una renuncia
nos devuelve infinito el sueño de un instante
La he dejado a la puerta de su casa, sus ojos insumisos brillan de deseo.
Altas estrellas vigilan la noche y un temblor impreciso conmueve su barbilla
mostrando la dureza de ciertos momentos pasajeros. Más tarde, colgados del
teléfono, hablamos durante horas jalonando el vacío de palabras inmensas.
La mañana confunde su forma con la lluvia, cruza una sombra la calle del
silencio y desciende suave como la brisa el aroma blanco y estrellado del
azahar. Un sol limpio y joven brilla en los adoquines; las macetas que
penden de los balcones muestran un verde orgulloso y salvaje.
Al llegar a su puerta la llamo por su nombre. He comprobado los buzones
antiguos, una señora me mira extrañada. He acariciado el pasamanos que
sube hasta su casa. El edificio, según informa un cartel, será pronto
derribado, hacen falta oficinas en la muy noble y leal ciudad.
Todo permanece en ti como una calle, como una luz, como una voz y como
una esperanza. El resto es tiempo.
Página 20
Punt i seguit
Número 1
Página 21
MONOGRÀFIC DANIEL ARENAS
EL AMANECER EL SUEÑO
Hablaban desde el amanecer
Los espejos reflejaban el deseo
contenido de sus cuerpos.
Dejaban los vasos su huella
en el cristal de la mesa
y las palabras susurradas
Ejecutoria de ortigas para tus manos sedientas
el hueso cuelga del ojal de tu garganta
y se columpia sin sonrisa por los desmontes del sueño,
sólo el viento de tus ojos errantes
se queda sin el pájaro que canta sobre un corazón
se sumergían en sus conciencias
a través de la piel.
solitario
Los trenes del sueño horadaron la noche de secretos
Una atmósfera de asentimiento
los envolvía perdidos en la neblina
del tabaco. Sus ojos eran faros
en medio de la noche.
Podían albergar toda la ternura
y todo el deseo y flotaban,
solos, en medio del mundo.
Eran más fuertes que la vida.
El alba supo aún de sus cuerpos
desnudos.
Mirando la playa
solitaria desde la ventana,
él recuerda su sedoso pelo,
tenía el color de los sueños.
túneles
mientras de tus bolsillos caían estrellas apagadas.
Y el faro gira sin sonido
repartiendo breves esquelas de soledad sin furia
De las antorchas de la luna
DANIEL
cuelgan tus botas
ARENAS
vacías
Punt i seguit
Número 1
Página 22
MONOGRÀFIC DANIEL ARENAS
ELLA
Ella es un nomeolvides
Aflora en su garganta mi nombre
A LOS ANÓNIMOS GUARROS
QUE CADA DIA ENSUCIAN LA
TAPA DEL INODORO
como si retumbase el pez de su vientre.
A veces sólo vivo de beber su agua,
su agua tibia como besos,
como pradera en primavera
Dime, so tio guarro, ¡por tu vida!
cómo es que siempre aciertas en la tapa
que pone olvido al frío de las ciudades.
¿ es que tu arma tal vez no tiene mira?
Ella, que no entiende de versos,
Fileno, si ocasión en la milicia
sabe rimar en consonante
de ejercitar el arma no tuviste,
su cuerpo con el mío.
recíclate, aprende rápido e insiste
Está claro que no cabe
y no cometas actos fratricidas.
un fonema entre nosotros,
Que si hartos estamos de tu orina
tan sólo la “y” queda temblando
entre sus piernas
uniendo oraciones y cópulas
hasta quedar frases con su nombre.
y de irla absorbiendo con papeles,
terminaremos, lo que no imaginas,
por obligarte a recoger tus mieles,
Y enlaza su boca con mi boca
nombrarte coronel de la letrina
y añade su seno a mi mano
y coronarte con un mocho por laureles
y tiembla y se abate y transita
principio y fin por mis ojos.
Hemos recorrido todas las estrofas;
su cuerpo sabe de rimas encadenadas
y abrazadas y se demora en los versículos
esperando un encabalgamiento.
Su vida y sus orgasmos unen la “a”
con la “y”, fin y principio
entre los barrotes de mis manos.
Y en un ¡AY! lento que sube y sube,
se agranda y precipita,
nos cabe todo el alfabeto
Daniel Arenas
Daniel Arenas
Punt i seguit
Número 1
Página 23
MONOGRÀFIC DANIEL ARENAS
CEREMONIA
¿Qué sentido podía tener todo aquel ritual? ¿ Era el dolor íntimo, la
timidez, el miedo a perder las imágenes, a que no tornaran del pasado
tal como él las veía, a que al proyectarlas o compatirlas con su mujer
perdiesen todo su brillo, todo su esplendor, la alegría y la tristeza que
su recuerdo le infundían?
De vez en cuando, en una ceremonia silenciosa y solitaria, sacaba del
cajón la cajita, que guardaba bajo llave, de papeles para el asma del Dr
Andreu, donde atesoraba las fotografías y recuerdos de su familia. En
la casa no había ningún cuadro, ningún objeto que los recordase. ¿ Cuáles eran los lazos que unían a aquel hombre rubio de melancólicos ojos
azules a su pasado? Todo lo guardaba dentro de sí temeroso de su
enormidad, de que el contacto con los otros pudiese deshacerlo. Era el
dolor íntimo, el recuerdo teñido en las tardes de otoño con la melancolía del pasado, lo que le llevaba a abrir la caja. Iba pasando muy lentamente las fotografías mientras volvía a revivir las escenas de su infancia. No podía comprender cómo toda la vida estaba contenida en
aquellas imágenes que, sólo al calor de su memoria, volvían a recobrarla ahora de manera dolorosa y punzante. Notaba que lo ahogaba el dolor; veía a sus hermanas corriendo
por el ancho patio; repetía sus nombres y olvidado del instante, parecía vivir de nuevo en el pasado. ¿ Es
que acaso el pasado podía ser compartido? ¿Quién puede comprender nuestras más íntimas vivencias? ¿ A
quién comunicar lo que el sentía y para qué?. Sólo él se creía oficiante de una religión familiar que no tenía
feligreses, sólo él conocía la trayectoria, sólo el podía penetrar los recónditos caminos del recuerdo, para
buscar el eco de unas voces, para perseguir el timbre exacto, para infundir vida a las imágenes.
Era de tiempo en tiempo; él sabía esperar; sentía dentro de sí cómo se cargaba, cómo una atmósfera especial rodeaba sus días; cómo una necesidad lo llenaba hasta hacerse imperiosa. Entonces comprendía que una mañana iba a adelantar su salida del trabajo; intuía que una noche, en el momento en que todos
durmiesen, sacaría la caja de las fotografías y estaría en condiciones de volverse a proyectar la película
que dentro de sí había grabado y que tantas veces había visto, ahondando en los detalles, tratando de
aprehender cada gesto, de fotografiar escenas, de repetir diálogos, para que nunca, nunca, se borraran;
porque al mirar sus caras, al escuchar sus voces y sentir sus manos, notaba que las tenía de nuevo y que no
podían haber desaparecido de una manera tan radical, tan rotunda y dolorosa, los que con él habían formado su familia; compartido ilusiones, risas, carreras y juego y, ya en la adolescencia, secretos que se comunicaban apoyándose en el brillo de los ojos; pasiones de contenido colectivo, buscando el mundo y la forma
personal de estar en él. Era la forma lo que preocupaba a mi madre, la ausencia de mirada, lo misterioso de
la situación, no el hecho de que ella no participase; sabía que en su vida había parcelas que sólo a él le pertenecían. Comprendía que había fisuras en su vida que sólo a veces su presencia y que tenía que respetar,
pues pertenecían a un pasado íntimo y doloroso. Pero estaba bien dispuesta, se sentía capaz de no entrometerse en ese mundo que él necesitaba aislar, que necesitaba revivir de cuando en cuando porque encontraba en él la razón de su existencia. Sin embargo, no dejaba de pensar por qué no le decía nada, por qué
actuaba de una manera furtiva y secreta, como el que comete un delito. Creía que no era una actitud razonable. Mira, Isa, a veces necesito recordar a mi familia y es preciso que esté solo, que nadie me interrumpa, es una manía mía, pero lo necesito como el aire que respiramos. Ella lo habría comprendido, habría
aceptado no compartir su recuerdo porque también era consciente de que era una vivencia de dolor y de
muerte tanto como de amor y de vida en la que no podía entrometerse porque no hubiera sabido qué decir
y eran historias que quedaban más allá de la que ellos habían comenzado a recorrer juntos
Daniel Arenas
Punt i seguit
Número 1
MONOGRÀFIC DANIEL ARENAS
A mis alumnos de Cou
Desde la ventana miró el brillo de los campos, una extraña luz matizaba las formas que parecían surgir envueltas en un tiempo sin memoria, la ruma flotaba más allá de la vida y el viento no mecía ningún
ruido. La asepsia de los pasillos, los infinitos carteles pidiendo silencio, las luces parpadeantes como faros remotos perdidos en islas extrañas, el olor característico que se pegaba a la lengua y ascendía por el
paladar provocando inmediato rechazo y la sensación de frío que convocan las pesadillas en el sueño, las puertas que se abrían tocadas por
manos impalpables, ese miedo disfrazado de silencio que recorría el
ámbito y se concentraba en la sala de espera donde seres sonámbulos
sentían el peso del destino. Unidos todos por la secreta ceremonia de
la espera consumían cigarrillos hundidos en sillones donde los cuerpos se deslizaban adoptando, poco a poco posturas fetales, como si antes el dolor y la vejación se refugiaran en las tinieblas intrauterinas.
Sentía las voces en el jardín, el sol ya estaba alto, la mañana había
ido girando de manera furtiva y ahora apenas tenía tiempo para
cumplir sus deseos. Estaba a punto de terminar la historia y no quería
perderse el final de esa atmósfera que envolvía a los personajes y en la
que se sentían como impulsados por deseos que los hacían desconocidos a ellos mismos. No quería comprender el juego de simetrías que
era la vida: ese continuo dar vueltas para volver siempre a los mismos
escenarios y cometer las mismas traiciones, esa huída hacia delante
pegado a los muros de calles solitarias, vacilando siempre con las manos abiertas en la oscuridad a la hora de abrazar a tantos desconocidos, porque ¿a quién pertenecían los rostros que sonreían o miraban
torvamente, que aparecían y se transformaban en una continua metamorfosis donde aprehender un gesto, recordar una voz, se tornaban
hechos imposibles? La densidad del humo, las manoseadas revistas en
las que la impotencia había dejado sus huellas en multitud de dobleces, el dolor que se recostaba en las paredes y caía falto de resistencia
deslizándose por corredores hasta encontrar esa zona neutra donde se
consumían bebidas y aumentaba el volumen de las voces, como si allí
se hubiera pactado una tregua con lo que habría de ser y, olvidados
por un instante, la vida adquiriese de pronto la densidad del tecnicolor. Pero era sólo un momento, sabían que cuando saliesen las voces
irían amortiguándose, sus pasos se irían coagulando y sus movimientos tornándose en una abulia cargada de presagios. De pronto recordó
su cara, la vio más allá del espejo en una habitación imaginaria, no
sabía el tiempo que llevaba sin mirarse, siempre temió esa ceremonia
en la que por un instante el cristal podía devolverle su vacío. Reconstruyó los rasgos, huyó del perfil que convocaba madrugadas de hielo y
convocó el brillo de sus ojos que miraban desde la ventana un mundo
de ventanas a donde se asomaban los rostros de los que había escapado la muerte
Daniel Arenas
Página 24
Punt i seguit
EEN
NTTR
REEV
VIISSTTA
A A
A D
DA
AN
NIIEELL A R
R EE N
NA
A SS
1-¿ Piensa que su carácter está basado en la educación que recibió de su familia?
En mi familia somos todos muy diferentes. La forma de pensar la recibí de mi abuelo.
Aunque el carácter es diferente, yo tengo más humor que él. Mi madre y yo somos completamente opuestos. A mi padre no lo conocí lo suficiente, pero sus amigos me han dicho que también tenía mucho sentido del humor.
2-¿ En su infancia era un estudiante aplicado?
No lo recuerdo, aunque sí que hay algo que no he olvidado, y es lo doloroso que me
resultaba volver a la escuela después de las vacaciones. Para mí era como ir a un entierro.
3-¿ Qué asignatura le gustaba más en el Instituto?
La Historia, la Geografía y la Literatura en este orden.
4-¿ Un libro que le haya marcado?
La poesía de Juan Ramón Jiménez leída en la adolescencia.
5-¿ Por qué estudió Magisterio, Pedagogía y Lengua?
Estudié Magisterio en Córdoba y luego Filosofía y Letras licenciándome en Pedagogía
en Madrid. Los métodos de enseñanza siempre me han resultado interesantes, la forma de
hacer llegar los conocimientos al alumnado. Pero, me considero un lector empedernido, y decidí, y me esforcé para poder dedicarme a dar clases de Lengua y Literatura.
6-¿ Cuándo empezó a escribir?
Escribo desde que era adolescente, aunque escribía unos poemas realmente malos. El
primer libro que escribí fue un libro de matemáticas. Con los estudios y las oposiciones dejé de
escribir, aunque yo siempre había querido hacerlo. Cuando llegué a Algemesí, después de unos
años dedicados a formarme como profesor, pude dedicarme por fin a ello.
7-¿ Sobre qué temas escribía al principio?
Al principio la poesía que estaba de moda era de crítica social; y yo escribía poesía
amorosa. Parecía desfasado, pero era lo que sentía, y una poesía que no sea sincera es mentira, se ve enseguida. Además hacer poesía política es muy difícil, casi siempre se hace una poesía de partido, prima lo político sobre lo poético.
8-¿ Por qué se decidió por la enseñanza?
Hablando con mi hermana, llegamos a la conclusión de que me viene de familia. Mi
bisabuela enseñaba a mucha gente, pero sin ser maestra, en una escuela nocturna. Mi abuelo
tenía una zapatería, y allí educaba a los obreros; leían el periódico en voz alta y lo comentaban, para que encontraran y descubrieran la vida, para hacerlos críticos, además trataba de
aconsejarles en los hábitos sociales y pretendían que no fumasen y que bebieran con moderación
9-¿Qué opina del sistema educativo actual?
La ESO no representa ninguno de los problemas que podía tener planteados la Educación en España; ella misma se ha convertido en “el problema”. Pretenden que tratemos a todos los alumnos de la misma forma, cuando todos son personas diferentes. Además, tenemos
que aguantar al bueno, al listo y al malo. Siempre rige la ley del malo, porque tiene “derecho”
a la enseñanza y no lo podemos echar de clase, en perjuicio del que tiene ganas de estudiar
que es para lo que existen los centros de enseñanza. El hecho de que en ciertos cursos no
repitan hace que queden retrasados con respecto a sus compañeros y ningún programa de
adaptación sustituye con eficacia –y si no que lo demuestren- al hecho del repetir, por ejemplo
con un profesor que es especialista en enseñar a leer y a escribir en 1º de primaria.
.
Número 1
Página 25
Punt i seguit
EEN
NTTR
REEV
VIISSTTA
A A
A D
DA
AN
NIIEELL A R
R EE N
NA
A SS
10-¿Que método educativo considera más eficaz?
El humanístico, donde la relación entre el profesor y el alumno sea muy estrecha. El
profesor pueda ayudar al alumno no sólo en los aspectos académicos, sino también personales. Se trata de hacer aflorar entre los alumnos un espíritu crítico, que tengan su propia idea
sobre el mundo y su situación en el mismo; que no sean porosos a la propaganda del tipo que
sea.
11-¿Cuál de sus libros le gusta más?
De novela, Bajo los árboles azules, trata de la traición de los sueños y la asincronía
de los sentimientos; de poesía, Límites, aquí una voz se lamenta por el dolor de la pérdida y al
mismo tiempo descubre, a través del dolor, los límites del propio dolor, del amor, de la muerte
y la posibilidad de la belleza y la vida, que en medio de la tragedia, nos alientan y acompañan.
Ninguno está publicado, pero espero que lo estén algún día.
12-¿Qué opinión le merece el cine actual?
Hay películas muy buenas, pero también muy malas. Las típicas películas americanas
se basan en la velocidad y pretenden alienar al espectador, por lo que son malísimas. Lo que
les importa es el número de coches reventados en una escena o el de muertos al final de la
película.
13-¿Cree que el cine español está despertando?
Si, evidentemente. Además con películas magníficas de todos los géneros, por ejemplo “Instinto” de Fresnadillo. Han surgido también nuevos directores. Aunque también hay
algunas películas de humor grueso, o sea chabacanadas, que son malísimas.
14-¿Desea añadir algo más?
Nada, que vaya bien la revista y que pongáis mucho entusiasmo y muchas ganas.
Mª Gracia Tortajada y Elisa Buil
La ESO no representa ninguno de los problemas que
podía tener planteados la Educación en España; ella
misma se ha convertido en “el problema”.
Número 1
Página 26
Punt i seguit
Número 1
JEROGLÍFICOS EN CASTELLANO
¿Por qué bostezas?
¿Qué
hacen durante el
viaje para no aburrirse?
¿Cuál ha sido la causa del
cese del entrenador?
¿Qué ofrecen para comer
en ese restaurante?
¿Dónde has comprado ésto?
¿Qué os falta para acabar de
comer?
Página 27
Punt i seguit
Número 1
PUZZLE I JOC DE LÒGICA
PUZZLE
JOC DE LÒGICA
Días de relax
Después de un ajetreado año, estas cuatro mujeres coinciden en una aspiración común: pasar sus vacaciones en una isla soleada. Pero, ¿a qué lugares han planeado ir,
con que compañía de vuelo y por cuánto tiempo?.
Con las pistas de abajo, puedes averiguarlo.
1.
Diana ha planeado ir a Lanzarote
2.
La que va a volar con SABENA pasará siete días en su isla elegida
3.
Lufthansa es la compañía elegida por la que viajará a Tenerife
4.
La que volará con Air France cuenta con 15 días de descanso
5.
Carolina se tomará 10 días de relax
6.
La que viajará con Iberia se ha reservado más días que quién viajará a Mallorca
7.
Luisa no piensa ir a Ibiza
8.
María, que no verá Tenerifetiene programados 14 días de ocio
Nombre
Carolina
Diana
María
Luisa
Isla
Compañía
Días
Página 28
Punt i seguit
Número 1
ACUDITS
Página 29
UN HOME LI DIU A LA SEVA ESPOSA :
—QUAN M’HAJA DE MORIR , VULL QUE
M’ENTERREN EN LA MAR .
—I AIXÒ PER QUÈ?
—PERQUÈ LA TEVA MARE EM VA PROMETRE
QUE EL DIA QUE JO EM MORIRA, BALLARIA
SOBRE LA MEVA TOMBA !
UN JOVE CONDUEIX AMB UNA SOLA MÀ,
MENTRE, AMB L’ALTRA, ABRAÇA A LA SEVA
NÓVIA. APLEGA LA POLICIA DE TRÀFIC I LI
DIU:
—UTILITZE LES DOS MANS, JOVE.
—SI , JA HO HAVIA PENSAT, PERÒ ALESHORES
COM CONDUISC?
—MARE, MARE, EN EL COL·LEGI NO SABEN
PRONUNCIAR EL MEU NOM!
—TRANQUIL , ASFAKSDFHASIFISJDFHSAKF , JA SE
L’APRENDRAN.
EN CLASSE DE MATEMÀTIQUES, UN PROFESSOR
LI PREGUNTA A UN ALUMNE:
—C ARLES, TENS 20 EUROS EN UNA BUTXACA I
EN L’ALTRA EN TENS 40, QUÈ ÉS EL QUE TENS?
—EL PANTALÓ DE MÓN PARE!
EN EL PATI D’UN MANICOMI, UN VIGILANT
OBSERVA UN DELS INTERNS, QUE S’ESTÀ
PASSEJANT AMB UNA CARRETILLA
TOMBADA CARA AVALL:
—PERÒ ANEM A VEURE, PER QUÈ PORTES
AIXÍ LA CARRETILLA ?
—VOSTÈ CREU QUE ESTIC FAVA ?— REPLICA
ENFADAT —. AHIR ME LA PLENAREN
D’ARENA I NO VEGES COM PESA !
AIXÒ FOU UNA VEGADA UNA SENYORA TAN
“PIJA”, TAN “PIJA”, TAN “PIJA”, QUE FUMAVA
CAIXIUES I CAIXIUES DE CIGARRETS RUBIOS
PER A TENYIR-SE ELS PULMONS!
UNS XIQUETS ESTAN ARMANT UN
ESCÀNDOL EN LA SEUA HABITACIÓ . LA
MARE DIU:
—ALBERT! PERÒ QUÈ ESTÀS FENT?
—RES , MARE— RESPON EL XIQUET.
—I TU, JOSEP ?
—JO ?, LI AJUDE, MARE.
—SAPS QUIN ÉS EL LLOC PREFERIT DE
VACANCES DE LES MÒMIES?
—EL MAR MORT!
—SAPS QUÈ FA L’HOME LLOP DE LEPE AMB
UN TRACTOR ?
—S EMBRAR EL PÀNIC!
—P ARE, VAIG A CASAR-ME.
—AH!, DE VERES? I AMB QUI?
—AMB LA MEVA ÀVIA.
—COM? PERÒ AIXÒ ÉS IMPOSSIBLE, NO
POTS CASAR- TE AMB MA MARE
—P ER QUÈ NO? VAIG PROTESTAR JO QUAN TU ET
CASARES AMB LA MEVA?
—MARE, MARE, EN EL COL·LEGI EM DIUEN
QUE SÓC NERVIOSA .
—QUÈ DIUS XIQUETA ?
—ODIE REPETIR LES COSES .
EN L’ÒPERA:
—MIRA! —LI DIU LA DONA AL SEU HOME
PEGANT-LI UNA COLZADA—, EIXE HOME DEL
PALCO DEL COSTAT ESTÀ RONCANT.
—I PER AIXÒ EM DESPERTES?
—MARE, MARE, EN EL COL·LEGI EM DIUEN
L’OREAL.
—PER QUÈ, FILLA ?
—PERQUÈ JO HO VALC!
ERA UN XIQUET TAN BABAU, TAN BABAU, TAN
BABAU QUE LA MESTRA BORRAVA LA FEINA DE
LA PISSARRA I ELL LA BORRAVA DEL SEU
QUADERN .
UNA DONA ESCOLTA EL SOROLL DE PLATS
TRENCATS EN LA CUINA I PREGUNTA :
—M ÉS PLATS, ROSELLA ?
—NO , SENYORA , MENYS.
—MARE, MARE M’HAS MENTIT. EL MEU GERMÀ
NO ÉS UN ÀNGEL.
—C LAR QUE NO HO ÉS.
—NO, PERQUÈ QUAN EL VAIG TIRAR DES DEL
TERCER PIS , NO VA VOLAR.
ANNA BORRÀS
Punt i seguit
Número 1
Página 30
CANÇONS
SI PUDIERA IMAGINARTE
FÍJATE BIEN
(Tamara)
(JUANES)
SI PUDIERA IMAGINARTE CAMBIARÍA TODO ,
HOY NO PUEDO IMAGINARTE DE OTRO
MODO .
SI PUDIERA ESTAR CONTIGO,
ALEJAR DE MI DESTINO Y SOÑAR.
SI PUDIERA IMAGINARTE , CONOCERTE,
ENAMORARME DE TI.
SI PUDIERA IMAGINARTE .
SI PUDIERA IMAGINARTE COMO UNA ESTRELLA,
REINARÍAS EN MIS NOCHES CON TU ESTELA,
O PERDERÍA LA INOCENCIA, RECORRIENDO
TU SILUETA,
PASEANDO POR TU PELO , O MORIRÍA YO
DE CELOS.
SI TE TUVIERA.
SI PUDIERA IMAGINARTE .
ESTRIBILLO:
SI PUDIERA IMAGINARTE ,
VOLVERÍA A VIVIR EN TU MUNDO IRREAL,
PREFIERO ESTAR ENTRE TUS SUEÑOS,
A VIVIR EN MI DESTINO Y NO AMAR,
SI PUDIERA IMAGINARTE.
SI PUDIERA IMAGINARTE ,
NO PODRÍA DEJAR JAMÁS DE SOÑAR,
DESPERTAR EN TUS MAÑANAS,
CONTAGIARTE CON MIS GANAS DE AMAR,
SI PUDIERA IMAGINARTE.
SI PUDIERA …
SI PUDIERA IMAGINARTE COMO ANTES,
HOY VOLVERÍA A VISITARTE TANTAS VECES,
SI PUDIERA DESNUDARTE
O SENTIRTE EN CUALQUIER PARTE,
PERDERÍA MIS SENTIDOS,
VENDERÍA HASTA MI ALMA
POR ESTAR CONTIGO .
SI PUDIERA IMAGINARTE ,
NO VOLVERÍA A VIVIR JAMÁS
SIN TI NO TIENE SENTIDO,
NO QUIERO AMAR SI NO ES CONTIGO.
SI PUDIERA …
ESTRIBILLO
TE HAN QUITADO LO QUE TIENES, TE
HAN ROBADO EL PAN DEL DÍA,
TE HAN SACADO DE TUS TIERRAS Y NO
PARECE QUE TERMINA AQUÍ .
DESPOJADO DE TU CASA, VAS SIN RUMBO A LA CIUDAD ,
SOS EL HIJO DE LA NADA , SOS LA VIDA
QUE SE VA.
ESTRIBILLO 1:
SON LOS NIÑOS, SON LOS VIEJOS,
SON LAS MADRES , SOMOS TODOS.
CAMINANDO , NO TE OLVIDES DE ESTO
NO , NO , NO .
ESTRIBILLO 2:
FÍJATE BIEN DÓNDE PISAS,
FÍJATE BIEN CUANDO CAMINAS,
NO VAYA A SER QUE UNA MINA,
TE DESBARATE LOS PIES, AMOR.
FÍJATE BIEN DÓNDE PISAS,
FÍJATE BIEN CUANDO CAMINAS,
NO VAYA A SER QUE UNA MINA,
TE DESBARATE LOS PIES.
YA NO SÉQUIEN ES EL DUEÑO ,
DE TU VIDA Y DE LA MÍA,
SOLO SÉ QUE HAY UN CUENTO,
QUE NO PARECE QUE TERMINE AQUÍ .
Y COMO DICEN EN LOS DIARIOS,
Y COMO DICEN EN LA TELE ,
Y COMO DICEN EN LA RADIO ,
QUE NO PARECE QUE TERMINE AQUÍ .
ESTRIBILLO 1
ESTRIBILLO 2
POR FAVOR.
ESTRIBILLO 2
AMOR.
ESTRIBILLO 2
AMOR.
PORQUE ELLOS NO VAN A BUSCARTE ,
ELLOS NO VAN A SALVARTE ,
ELLOS NO VAN,
ELLOS NO VAN, NO , NO ,
TÚ NO LO VAS A CREER. (BIS)
ANNA BORRÀS
Punt i seguit
Número 1
ACTUALITAT INFORMÀTICA
ACTUALITAT INFORMÀTICA
PLACA BASE AMD
La marca Benq ha estat a l’alça
des de fa ja 1 any, de la qual el
major rendiment econòmic ha
estat la fabricació de càmeres
digitals que es poden adquirir a
un preu assequible a qualsevol
butxaca. En concret, aquesta
està sobre els 120 €. Aquesta
càmera disposa d’un complet
sistema d’alta tecnologia al qual
s’incorpora el reproductor mp3 i
la gravació de vídeos domèstics
La placa base es considera el
tronc de l’ordinador, aquesta
placaés un tronc de bona traça.
Amb ella es poden realitzar
quasi totes les accions actuals
que, si més no, són moltes i
molt variades. Podem disfrutar
dels jocs d’última hora, com el
“Far Cry” o el “Counter Strike
Condition Zero”, disfrutar de les
millors pel·lícules o obtenir una
navegació excel·lent per l’internet
PÀGINES WEB INTERESSANTS
www.estasmuerto.com
Aquesta pàgina et pot mostrar la data i la manera en què et vas a morir. Un nou “Rappel” de
la pantalleta.
www.jippii.es
Aquesta pàgina disposa jocs com el billar, el més conegut, en la qual pots retar a persones
connectades i jugar contra elles
www.discotecachocolate.com
Chocolate? No és el dolç, sinó la discoteca més concorreguda pels joves amants de la
música més canyera de tot el món.
www.bananasmaxidisco.com
Bananas, la mítica disco en què tots els crios comencen a anar a discoteques, l’inici d’una
història que “no s’acabarà mai”.
www.apachedisco.com
Fa un any que obriren les portes a la gent i ja s’ha convertit en una de les millors discoteques
del món. Amb dues discoteques més
(Sioux i Apache Beach), s’ha convertit en una
multinacional de discoteques.
Página 31
Punt i seguit
ACTUALITAT INFORMÀTICA
www.elcodigodavinci.com
Aquesta pàgina va referida al llibre “El código DaVinci” en la qual mostra el relat apassionant
d’aquesta història.
www.hotmail.com
Hotmail, juntament amb MSN, han creat un sistema de comunicacions anomenat “MSN
Messenger” en què és senzill crear-se un compte gratuït per poder parlar amb els amics.
www.cadiroig.com
Aquesta pàgina tracta els temes d’independització dels països catalans i la seua proposta
cap als joves interessats en col·laborar en aquesta acció que donarà molt de parlar.
www.freecatalonia.com
Aquesta pàgina tracta els temes d’independència dels països catalans i de la seua història i
dels seus actes en favor d’aquesta acció que tant s’està estenent entre els joves.
www.minijuegos.com
Lloc en el qual et pots descarregar jocs senzills que ocupen ben poc d’espai i que hi ha de
ben variats. Jocs per a passar el temps.
www.capoeirafuriadezumbi.com
Pàgina web en què podem trobar informació sobre la capoeira i les seues claus. També podem trobar imatges d’aquesta modalitat de lluita i ball, en les quals podem trobar gent de la
nostra propia localitat.
Jocs d’informàtica
Colin McRae Rally 04
Una de les sagues més valorades en el mercat dels jocs
de conducció i que ha venut
mes de 6 milions d'unitats, regressa aquest any amb Colin
McRae 4. Aquest quart lliurament compte amb un motor
gràfic avançat que gestionarà
uns entorns espectaculars,
amb circuits més detallats per
als nous trams de ral·li que
s'inclouran en el joc. Les
càmeres de repetició també
han estat millorades per a oferir les escenes més dramàtiques i impressionants amb un
estil eminentment televisiu
Número 1
Página 32
Punt i seguit
Número 1
Página 33
ACTUALITAT INFORMÀTICA
Més jocs d’informàtica
Splinter Cell: Pandora Tomorrow
L'essència de la jugabilitat de Pandora Tomorrow és la mateixa del primer
joc, però els desenvolupadors d'Ubisoft n'han millorat mil i un detalls. Com
a cap de cartell, destaquen les partides multijugador. De jocs d'acció en
primera persona amb modes de joc
online n'hi ha desenes, però els títols
de sigil com aquest són molt més escassos. Tant en el cas d'Xbox com de
PC són una novetat molt benvinguda, i
molt ben posada a la pràctica per Ubisoft.
neutralització, on els espies han de trobar
uns tubs i neutralitzar-los; extracció, on hauran de robar els tubs i portar-los a la zona de
fugida; i sabotatge, on hauran de connectar
un mòdem als tubs. Els mercenaris sempre
tindran la missió d'impedir la feina dels espies
Tots els modes de joc admeten un
màxim de quatre persones, dues per
bàndol, i es divideixen en dos equips:
Shadownet, format per espies i que
jugaran en tercera persona, i Argus,
mercenaris que hauran d'eliminar els
espies en primera persona. Els mercenaris tenen a l'abast tot tipus d'armes,
mentre que els espies només poden
estabornir i deixar inconscients els
enemics. Els tres modes de joc són:
Tomb Raider: El ángel de la oscuridad
El joc presenta un nivell gràfic bastant elevat, encara que no és la gran meravella que
esperàvem ja que el joc s'havia retardat
moltes vegades per diferents aspectes i un
d'ells era l'apartat gràfic, però com està dit,
està molt ben acabat donant-li el toc màgic
que sempre caracteritza les aventures de
Tomb Raider. Un joc que et revolucionarà
la vida quotidiana
Saul Peris
Punt i seguit
CÒMIC I
Número 1
Página 34
Punt i seguit
CÒMIC II
Número 1
Página 35
DEMOCRACIA:
Gobierno en el
que el pueblo
ejerce la
soberaní a
Punt i seguit
CÒMIC III
Número 1
Página 36
Punt i seguit
FOTOGRAFIA DE L’INSTITUT
Número 1
(ROSA GISBERT )
Página 37
Punt i seguit
QUI SÓN ELS PROFES?
Número 1
Página 38
Punt i seguit
QUI SÓN ELS PROFES?
Número 1
Página 39
Punt i seguit
Número 1
Página 40
IES Sant Vicent Ferrer
©2005 Elisa Buil,Anna Borrás, Eva Muriel, Mª Gracia Tortajada, Saul Peris, Juanjo Isach, Alex Pérez , Alvaro Ferris,
Piqueras, Francesc Martínez, Daniel Arenas, Isabel Ferragud, Marta Aliñó, Sandra Pellicer etc
María Lázaro, Miguel