Revista curs 2008-09. - IES Professor Manuel Broseta

Transcripción

“Llegir no és fugir. Al capdavall, llegir és seguir vivint i cadascú ho fa a la seva manera”. JOAN FUSTER
SUMARI
COL·LABORACIONS LITERÀRIES
Treballs monogràfics d'investigació de l'alumnat de 4t ESO
2
Àmbit Humanístico-Lingüístic
12
Àmbit Cientifico-Tècnic
16
Àmbit Artístico-Musical
Articles d'opinió:
20
Fa més d'un segle…
21
Batoi-Banyeres. Setze kilòmetres d'història
24
Tourist guide
26
L'intrús
28
Importància de la religió en el vocabulari de cada dia
30
Festes de moros i cristians
31
Anècdotes del dia a dia a Masella
Entrevistes
33
34
36
Entrevista a D. José Martinez. encarregat de l'Ecoparc
Fabricació de sabó
¿És Internet una addicció o no ho és?
JORNADES CULTURALS
38
40
42
Activitats realitzades a les Jornades Culturals
Entre la dictadura i la democràcia
That's entertainment. "Banyeres Talent Show"
ACTIVITATS EXTRAESCOLARS I PREMIS
46
Mencions i premis a destacar
48
Diari d'un teatre
50
Premi Sambori i Premi de relats curts
59
Enquesta pla d'estimulació lectora, curs 2008-2009
61
Activitats extraescolars i complementàries, curs 2008-2009
64
Acte acadèmic 2n Batxillerat i cicle de Grau Mitjà d' Instal·lacions
electrotècniques, curs 2008-2009
ALTRES
65
66
68
69
78
XXII Trobada d'escoles valencianes a Cocentaina
Nou Cicle de Grau Mitjà d' Instal·lacions Elèctriques i automàtiques
Endevina qui és qui…
Passatemps
Solucions passatemps
1
Què li passa a la tele, valencians?
Vocento (Las Provincias TV), Popular Televisión (COPE),
El Mundo TV, Libertad Digital TV o Intereconomía TV.
En canvi, ha emprés una ofensiva sense precedents contra les emissions de la televisió catalana en
territori valencià, una ofensiva que ha estat capaç de
posar punt i final a més de vint anys d'emissions de Tv3
a les comarques més meridionals; ja que, fa dos anys,
la Generalitat Valenciana va tancar el repetidor de televisió d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) situat en
la serra de La Carrasqueta a Xixona que permetia les
emissions de Tv3 a Alacant. Les raons d'açò? Està molt
clar, la principal raó és que gràcies al tancament del
repetidor, Camps guanya vots i suport blavers ; una
altra de les raons de pes es la fòbia que li tenen certs
polítics al català i, per tant, a Tv3.
Amb el tancament del repetidor, la Generalitat
ha consumat l'atac més greu de la democràcia a la llibertat d'expressió, a la pluralitat informativa i a la normalització de la llengua dels valencians. En definitiva,
el pitjor del tancament de Tv3 és que podem perdre la
perspectiva del millor que ens ofereix la televisió catalana: el seu model, un model de televisió referent per a
tots els mitjans. Una mostra d'allò que podria ser la
televisió valenciana i que ara no és.
Des que Gutenberg va inventar la impremta o
des que Marconi inventà la ràdio, s'han usat els mitjans de comunicació per a manipular els interessos de
la gent. M'agradaria poder afirmar que les coses han
canviat. Llàstima que no es de veres; això, hui en dia
encara és una realitat, una realitat que vivim tots els
valencians.
No és estrany posar la tele a l'hora dels informatius de Canal 9 i veure com s'idolatra a Francesc
Camps i al seu partit. És una llàstima veure com el president emmotlla Canal 9 a les seues necessitats: allò
que fa, diu o insinua el president del Consell sempre
troba lloc als nostres noticiaris.
El resultat d'aquesta manipulació és un informatiu fet a mida dels interessos del govern: no hi ha
crítica ni es qüestiona la gestió del Consell, els valencians són presentats com a víctimes de la gestió de
Zapatero i s'ordenen les notícies de manera que el
Partit Popular sempre aparega com a solució als problemes. La majoria dels periodistes que resulten perillosos han sigut traslladats a Punt 2 (que, per cert, ha
patit un sospitós "apagó" amb l'excusa de la TDT) o a
seccions dels informatius on resulten inofensius, i les
cadires que han deixat buides han sigut ocupades per
periodistes que s'ajusten millor als interessos del PP o
que no els molesta fer allò que fan.
En fi, el que els valencians ens mereixem és
una televisió imparcial, de qualitat, plural, crítica i amb
tota la programació en valencià, és a dir, ens mereixem
tot el contrari del que tenim ara.
Però, a part dels informatius, s'han vist perjudicades altres aspectes de la televisió pública valenciana: a Canal 9 la majoria de la programació és en castellà (publicitat, pel·lícules, programes del cor...), de fet,
un estudi realitzat va confirmar que a l'estiu del 2008
va haver un 75% de programació en castellà. A més, hi
ha nombrosos programes on apareix el valencià al
títol, però després sols es parla en castellà, ja que la
majoria dels presentadors provenen de Madrid o són
castellanoparlants, i el mateix passa amb els convidats. Quant a la programació en valencià, es fan nombroses errades i castellanismes, mesclen el castellà i
el valencià i s'eviten les paraules catalanes.
Sílvia Moncho Blasco, 4t ESO A
TMI Àmbit Humanístico-Lingüístic
1. Article basat en el Treball Monogràfic d'Investigació de l'alumna,
corresponent al curs 2008/09.
2. El blaverisme és la denominació amb què sovint es coneix a un
moviment polític de reacció contra el corrent independentista
(corrent política que propugna la independència dels Països
Catalans respecte a Espanya, al·legant que som una nació amb llengua i cultura pròpies) al País Valencià. Deu el seu nom a l'apassionada defensa per part d'aquest moviment de la franja blava de la
Senyera coronada valenciana de la ciutat de València. El blaverisme
es definix, per damunt de tot, per la seua negació de què existisca
cap element simbòlic i cultural important que siga compartit per
catalans i valencians.
Però el cas de Canal 9 no es l'únic, també les
concessions de TDT, en les que Camps només ha estat
benèvol amb les més properes ideològicament:
2
El niño con el pijama de rayas *
se ensaña con las partes más violentas, porque al
estar narrada por un niño, respeta su parte más ingenua.
El libro nos cuenta bajo la mirada del hijo de
un general nazi, a la edad de 8 años, como él y su familia pasa de vivir en la gran ciudad, a vivir apartados, al
lado de un campo de concentración. Allí conoce a un
niño judío que vive en el campo de concentración, y
entre ellos nace una amistad más fuerte que cualquier
ley impuesta por nadie. A parte de dar a conocer una
realidad histórica como fue la Segunda Guerra
Mundial, transmite valores actuales muy presentes en
todos, como la amistad, el compañerismo etc.
Leer la novela y luego ver la película es un ejercicio muy recomendable, porque se analizan muchos
detalles que creíamos inexistentes en un principio, por
eso estáis todos invitados a hacerlo.
Posiblemente la novela de El niño con el pijama de rayas1, sea una de las novelas más populares
de este año, y como tantas otras, gracias a su fama
tiene su propia versión cinematográfica. Su escritor
John Boyne es conocido mundialmente ya que la obra
ha sido traducida a más de veinte idiomas y posteriormente se ha realizado una adaptación cinematográfica por el director Mark Herman, que ha contribuido a
su difusión mundial.
Cada lector jugando con su imaginación crea
una obra paralela a la escrita, ya que inventa los personajes según las descripciones leídas, a su antojo. En la
película de El niño con el pijama de rayas 2, podemos
decir (como en cualquier adaptación de un libro al
cine) que la imaginación que cuenta es la del director
que puede coincidir con la propia o no. Los textos de
las obras que son meras descripciones, en el filme son
decorados y personajes caracterizados, que juegan un
papel clave a la hora de una buena adaptación.
Bruno, y Shmuel, los dos niños protagonistas,
uno alemán y el otro judío respectivamente, son personajes que inventa John Boyne para protagonizar la
acción, y que luego el director del film, Mark Herman,
adapta más o menos a su parecer. Por esto podemos
leer que Shmuel tiene el pelo rapado porque se lo han
cortado en el campo de concentración, y así se puede
observar en la película, pero otros rasgos más físicos,
como las facciones de la cara, cada uno puede imaginarlas de forma diferente. Esto ocurre también con los
decorados, y con la forma de narrar los sucesos, porque la película en este caso es más explícita, pero no
Mª Teresa Albero Sempere, 4 ESO B
TMI Ámbito Humanístico/Lingüístico
1. Ficha técnica de la obra literaria: Título: El niño del pijama de
rayas; Titulo original: The boy in the striped pijamas; Editorial:
Salamandra; pp.: 261; Lugar de impresión: Romanyà- Valls Pl.
Verdeguer, 1, Capellades, Barcelona.
2. Ficha técnica de la película: Título: El niño con el pijama de rayas;
Título original: The Boy in the Striped Pijamas; Año: 2008; País:
EE.UU.; Género: Drama; Estudio: Heyday Films, Buena Vista
Internacional; Web oficial: <http://especiales.es.msn.com/entretenimiento/elpijamaderayas>
*Ressenya del Treball Monogràfic d’Investigació realitzat per l’alumna durant
el curs 2008/2009
3
Mitologia Grega*
Vaig elegir la Mitologia Clàssica de l'antiga
Grècia, perquè em semblava un tema interessant i
amb molta informació com per a fer un treball de
recerca i investigació. Per començar, la cultura clàssica
compta amb una genealogia entre Deus i mortals molt
ampla. El que més m'ha sorprès és com està estructurada la informació, ja què per a certs conceptes (que
no es sap si són reals o imaginaris), es donen explicacions de tal manera que sembla que formen part de la
història i que hagen ocorregut realment.
còpia d'uns llocs als altres sense afegir res de nou.
A favor d'aquest recurs he de dir que em va facilitar
molt la recerca i descàrrega d'imatges, que era un
aspecte imprescindible per a la presentació final.
Si que he complit la idea de treball que esperava, he consultat i aportat bastants dades i he assolit
els objectius que esperava. No obstant això, el més difícil ha estat la selecció de l'abundant informació, així
que el meu no és un treball extens atès que sobre
aquest tema podria haver-me estès fins omplir centenars de fulls.
També he aprés que els Deus no són tan
majestuosos ni perfectes com ens els solen mostrar
les obres d'art o la pròpia literatura clàssica, ja que, per
exemple, ells també eren infidels i venjatius i no acceptaven com a Deus als qui no els agradaven pel seu
aspecte físic.
La conclusió principal que he extret és que la
mitologia grega és la base de la seua religió i filosofia,
per tant, no és demostrable. Cap religió és demostrable, simplement pots creure-la o no. Però tota la simbologia que l'acompanya ha donat com a fruit un patrimoni cultural i artístic fonamental per a la nostra civilització occidental.
Autors actuals de bibliografia sobre aquest
tema no n'he trobat molts. La major part de les fonts
de documentació ha estat la dels propis clàssics, com
Plató. En canvi, pàgines web n'he trobat moltes, però
totes contenien la mateixa informació, és a dir, no era
diferent a cada lloc dels que visitava. Tal volta aquesta
és una limitació general en la documentació quan solament es recorre a Internet com a font principal: es
Alejandro Sempere Santonja, 4t ESO A
* Ressenya del Treball Monogràfic d'Investigació realitzat per l'alumne durant
el curs 2008/09.
4
Mitologia romana*
guts, on vaig afegir nombroses imatges per a conèixer
la forma i els símbols amb els que se'ls pot reconèixer
en les obres d'art.
Aquest curs he elegit el tema de la Mitologia
Romana per al meu Treball Monogràfic d'Investigació
perquè em pareixia molt interessant, sobretot perquè
sabia que en aquest tema anava a trobar molta varietat d'informació i a més que, com que el meu company
Alejandro Sempere havia triat el tema de Mitologia
Grega, vaig pensar que ens podríem ajudar amb el contingut, ja que són dos temes molt semblants.
Per finalitzar, vaig creure oportú incloure un
últim bloc de contingut on establir les diferències que
hi ha entre la mitologia romana i la grega, i vaig descobrir que, la veritat, són prou paregudes entre elles i de
vegades es confonen amb facilitat.
Per a fer el meu treball, en primer lloc, vaig
descriure i dir l'origen dels deus més importants de la
mitologia romana. En aquest apartat vaig utilitzar una
gran varietat d'imatges. En un segon apartat, vaig parlar de la creació de Roma; ací em vaig basar en algunes de les diferents hipòtesis mitològiques de les que
expliquen l'origen de Roma.
Una vegada acabat el projecte, he tret la conclusió de que aquest tema és prou interessant per a
que la gent l'estudie amb més detall, ja que, al menys
per a mi, és bastant atractiu el fet de conèixer els pensaments i costums d'altres èpoques i valorar la seua
presència en l'actualitat.
Després d'aquestes consideracions generals,
vaig passar a explicar amb més detall els mites clàssics. El contingut d'aquest tercer apartat el vaig dividir
en uns subapartats que em permetien explicar què
eren els mites i els tipus de mites que hi ha: teogònics,
cosmogònics, etiològics, escatològics i morals. Un
últim subapartat dins de "Mites Clàssics" va consistir
en il·lustrar algun mite relacionat amb els deus o els
herois. Per completar aquest exemple, vaig incloure
també un apartat per a descriure als herois més cone-
Joan Revert Pastor, 4t ESO A
* Ressenya del Treball Monogràfic d'Investigació realitzat per l'alumne durant
el curs 2008/09.
5
Gabriela Mistral, dona de lletres i idees
"He andado mucha tierra y estimado como pocos los
pueblos extraños. Pero... soy rematadamente una criatura regional y creo que todos son lo mismo que yo"
el seu llibre Poemas de Chile. S'anomena el Valle de
Elqui , on va néixer Gabriela. Un fragment d'aquest
poema diu així:
Aquest 2009 fa seixanta quatre anys del lliurament del Premi Nobel de Literatura a l'admirable
Gabriela Mistral. Potser siga una dona poc coneguda o,
fins i tot, absent del panorama dels escriptors més
coneguts. Però,cal saber que, aquesta escriptora, va
estar relacionada amb noms com Pablo Neruda o
Rubén Darío .
" Mi infancia aquí mana leche
de cada rama que quiebro
y de mi cara se acuerdan
salvia con el romero
y vuelven sus ojos dulces
como con entendimiento
y yo me duermo embriagada
en sus nudos y entreveros".
Gabriela Mistral tan sols és un pseudònim del
seu vertader nom: Lucila Maria Godoy Alcáyaga.
Aquesta va ser una dona de pensament liberal que
impulsava la igualtat de les dones envers els homes,
sobretot al seu país, Chile. Aquestos pensaments es
reflecteixen als seus poemes:
L'escriptora, a més, fou guanyadora de premis
com els Jocs Florals de Chile el 1914 amb el poema
Los sonetos de la muerte. El 1951 és guanyadora del
Premi Nacional de Literatura de Chile per la seua carrera i la seua contribució a la igualtat de les dones. Però
el premi més destacat l'acceptarà de mans del Rei de
Suècia el 1945: el Premi Nobel de Literatura. El discurs
pronunciat per Gabriela és tendre i molt sentimental;
fa referència tant al seu país com a la cultura i a l'avanç de la societat igualitària.
La Maestra era pobre.
Su reino no es humano.
Vestía sayas pardas,
no enjoyaba su mano
¡y era todo su espíritu un inmenso joyel!"
I pense jo, per què de vegades no se li dona la
suficient importància a una mestra de la literatura com
aquesta en els col·legis, on la major part del temari va
dedicat a escriptors masculins, que amb tot el respecte, tenen les mateixes oportunitats que les dones?
Com deia la abans esmentada Gabriela Mistral : " yo
me defino como un poeta , porque en mis escritos
puedo exponer mis ideales como lo hacen los hombres
y no como tienen prohibido las poetisas".
Gabriela començà a escriure el 1901, amb tan
sols dotze anys , i les seues poesies són un referent de
tendresa i dolçor. La poetessa li dedicà poemes a sa
mare:
"y a la par que mecías,
me ibas cantando (...).
En esas canciones
tú me nombrabas las cosas de la tierra:
los cerros, los frutos, los pueblos, las bestiecitas del
campo,
como para domiciliar a tu hija en el mundo".
Entre la bibliografia de Gabriela trobem els
seus llibres, que per ordre cronològic de publicació són
els següents: Desolación, Tala , Ternura , Lagar, Lagar
II i Poemas de Chile. Destaque un poema molt bonic en
Elia Ferrero Silvestre, 4t ESO A
6
Gabriela Mistral:
Mujer, maestra, poeta.
certámenes poéticos.
Su labor como inspectora le llevará a desplazarse por todo el país y a entrar en contacto con otros
importantes escritores, de entre los que cabe destacar
a Pablo Neruda4 , a quien conoció en Temuco. Después
llegaron viajes jalonados de nuevas publicaciones, conferencias y reconocimientos: México, Estados Unidos,
Brasil, Argentina, Uruguay, Puerto Rico... y Europa.
Conocerá personalmente a los principales intelectuales y escritores afincados en París o en Madrid, y llegará a convertirse en la primera mujer chilena que ejerce
un cargo diplomático como cónsul de su país, primero
en Nápoles (aunque Mussolini la confinó en arresto
domiciliario a causa de sus ideas) y después en otras
capitales. Su papel como diplomática se convirtió en
vitalicio. Cuando regresa a su Chile natal, los homenajes se suceden y la campaña para su nominación al
Premio Nobel de Literatura culmina finalmente en
1945, cuando recibe el galardón en Suecia, de manos
de Alfred Nobel.
Por el camino, ha perdido a muchos de sus
seres queridos y amigos en dramáticos suicidios, lo
que acentuará su sensibilidad como poeta. Luchará
activamente a favor de los desfavorecidos, los perseguidos, rechazando abierta y públicamente, tanto en
sus versos como en sus discursos y conferencias, cualquier tipo de violencia.
Su poesía, desnuda, profundamente "desolada", se llena de la naturaleza majestuosa de los Andes
que la rodeó durante su infancia. Como señala Óscar
Galindo, la poesía de Gabriela Mistral es "más de la tierra que del aire".
[…]
Pero en el Valle de Elqui, donde
son cien montañas o son más,
cantan las otras que vinieron
y las que vienen cantarán:
"En la tierra seremos reinas,
y de verídico reinar,
y siendo grandes nuestros reinos,
llegaremos todas al mar".
Gabriela Mistral fue una mujer que debería
despertar nuestra admiración, como estudiantes,
como profesores, ya que, a pesar de la difícil situación
en la que vivían las mujeres de su época y de las limitaciones impuestas por sus circunstancias familiares,
siempre luchó sin descanso por la Educación. Este fue
uno de sus máximos ideales, hasta obtener, sin nunca
haberlo pretendido, el reconocimiento a su labor con el
primer Premio Nobel de Literatura para un autor iberoamericano.
Nació el 6 de Abril de 1889 en Vicuña (Chile),
en el seno de una familia pobre cuyo padre abandonó
a su suerte. Gabriela recibió una educación autodidacta. Desde pequeña aprendió mucho con su hermana
Emelina; ésta le enseñó a leer junto con la pasión por
la lectura. Cuentan que cuando a los 11 años ingresó
en el colegio para niñas del Valle de Elqui, éstas la culparon de haber robado unos cuadernillos, cosa que no
era cierta. Esta experiencia traumática la alejó de la
escuela, a la que no quiso regresar. Paradójicamente,
a lo largo de su vida se dedicó a la enseñanza y a reivindicar el derecho de la mujer a la educación. A sus
trece años empieza a escribir sus primeros versos y a
los quince ya daba clase como maestra en la escuela
del pueblo La Compañía Baja, al tiempo que empezaban a publicarse sus primeras colaboraciones como
periodista en la prensa local y comarcal.
En realidad, se llamaba Lucila María Godoy
Alcayaga, pero tras estudiar y admirar a Gabrielle
d'Annunzio1 y Frédéric Mistral2 decidió adoptar el
nombre y el apellido de cada uno de ellos, respectivamente. Al principio, en sus publicaciones en periódicos
y columnas, firmaba con su nombre verdadero; luego
pasó a firmar con los nombres de Soledad, Gabriela
Mistral, Alguien, Alma, X o Alejandra Fussler. Su vocación docente y su valía le llevan a convalidar sus estudios y experiencia y obtener así el título oficial de
"Profesora de Estado" en 1910, sin haber cursado
nunca estudios oficiales. A sus 23 años y después de
haber estado en varios colegios se traslada cerca de la
capital para ser inspectora de educación en las áreas
de Geografía y Lengua.
Es entonces cuando contacta con Rubén
Darío3 el cual se encuentra en París; Gabriela le solicita el poder colaborar en la revista que este dirige,
Elegancias, donde más tarde saldrán publicados su
poema "El ángel guardián" y su cuento "La defensa de
la belleza". Y ya no parará de publicar y de participar en
[…]
El viento hace a mi casa su ronda de sollozos
y de alarido, y quiebra, como un cristal, mi grito.
Y en la llanura blanca, de horizonte infinito,
miro morir inmensos ocasos dolorosos.
(Desolación, 1922)
Paloma Martínez, Professora
1. Gabriele D'Annunzio (*Pescara, 12 de marzo de 1863 - †Lago de Garda, 1
de marzo de 1938) fue un novelista, poeta y dramaturgo italiano. Entre sus
novelas se encuentra El inocente, que Luchino Visconti llevó a la gran pantalla.
Su reputación literaria ha estado siempre empañada por su asociación con el
fascismo y Mussolini.
2. Frédéric Mistral (Maillane (Provenza), 8 de septiembre de 1830 - 25 de
marzo de 1914) escritor francés en lengua occitana. Defendió la independencia de la Provenza y sobre todo del provenzal, "primera lengua literaria de la
Europa civilizada". Su principal obra fue Mirèio (Mireia), publicada en 1859 y a
la que dedicó ocho años de su vida. Charles Gounod compuso una ópera
basándose en ella. Mistral recibió el Premio Nobel de Literatura en 1904 junto
a José Echegaray.
3. Félix Rubén García Sarmiento, conocido como Rubén Darío (Metapa, hoy
Ciudad Darío, Matagalpa, 18 de enero de 1867 - León, 6 de febrero de 1916),
fue un poeta nicaragüense, iniciador y máximo representante del Modernismo
literario en lengua española. Es posiblemente el poeta que ha tenido una
mayor y más duradera influencia en la poesía del siglo XX en el ámbito hispánico.
4. Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto (Parral, 12 de julio de 1904 Santiago de Chile, 23 de septiembre de 1973) conocido por el seudónimo y,
más tarde, el nombre legal de Pablo Neruda, fue un poeta chileno, considerado uno de los mayores y más influyentes de su siglo. Entre sus múltiples reconocimientos destacan el Premio Nobel de Literatura en 1971. También fue un
destacado activista político.
Artículo basado en el Trabajo Monográfico de la alumna Elia Ferrero (4º ESO):
Gabriela Mistral, mujer de letras y de ideas. <http://www.gabrielamistral.uchile.cl/>
7
La dona als segles XIX i XX
amb els homes, ja que aquestos triaven estudis de
menys anys de duració per a incorporar-se de seguida
al món laboral. A l'hora d'elegir el tipus d'estudis hi
havia, això sí, uns patrons marcats, és a dir, les carreres que es consideraven "de dones" i les carreres que
es consideraven "d'homes". Hui per hui, comencen a
trencar-se aquests estereotips. Com a conseqüència
de l'accés de la dona a determinats treballs qualificats,
reservats tradicionalment als homes, algunes d'elles
es van convertir en caps de família, van augmentar les
separacions i va descendir la natalitat.
*
A vegades no s'adonem de la importància que
ha tingut el feminisme en la societat tant en èpoques
passades com en el present. Anirem un poc enrere, als
segles XIX i XX, on es van produir canvis importants en
el paper de la dona, no sols a l'hora de prendre les
seues pròpies decisions en la seua vida privada, sinó
també a l'hora de poder accedir a molts dels seus drets
dins la societat.
Les lleis han estat tradicionalment masclistes,
fent que les dones pagaren amb multes, càstigs o fins
i tot amb presó, qualsevol comportament o decisió
contrària a les ordres dels marits. Se les castigava per
insultar-los verbalment i ja us podeu imaginar el que
passava en casos d'infidelitat. Clar que els homes
podien ser infidels a les dones i en canvi açò no tenia
cap repercussió legal.
Al segle XIX l'ocupació laboral tenia una alta
participació de dones, ja que, ens trobàvem dins un sistema de producció pre-industrial on la ma d'obra femenina era molt qualificada. No obstant això, a les generacions joves del segle XXI ens sorprèn bastant que,
fins fa sols unes dècades, la dona, tot i haver pogut
seguir accedint a alguns treballs fora de casa, no disposava d'autonomia econòmica: tot el que guanyava
amb el seu esforç i dedicació passava a ser administrat
pel marit, a més necessitava l'autorització d'ell per a
tot tipus d'accions d'allò més comú com ara realitzar
compres que no foren de consum domèstic, establir
contractes, treure diners del banc o realitzar qualsevol
activitat econòmica o comercial.
No cal dir que, fins fa ben poc, la presència de
les dones en política era vertaderament nul·la, ja que,
no eren pocs els homes que afirmaven que les dones
careixien de racionalitat per a desenvolupar aquesta
responsabilitat. Alguns noms femenins que van fer història a Espanya com a precursores de les reivindicacions feministes més modernes foren la periodista i
advocada Concepción Arenal1 o l'escriptora Emila
Pardo Bazán2 .
En conclusió, el paper de la dona en la societat ha sigut fonamental per a impulsar canvis i progressos que formen part de la nostra cultura contemporània. Tanmateix no podem oblidar el recent passat de
discriminació, perquè encara queda molt per fer.
Afortunadament el paper social de la dona ha
tingut una gran evolució. Tot i que no fa massa temps,
les dones han començat a superar algunes de les
barreres que impedeixen la igualtat entre els sexes i
que hem mencionat abans. El segle XX s'ha caracteritzat, entre molts altres esdeveniments, per les reivindicacions dels moviments feministes. A Espanya (després de la dictadura franquista) es van anar modificant
les bases legals per a eliminar les desigualtats entre
homes i dones, començant pel dret al vot que va convertir a la dona en un ciutadà lliure.
Mariola Cebrián Francés, 4t ESOB
Paloma Martínez, professora
És curiós que quan les dones van anar accedint als
estudis superiors (després que s'aprovara una nova llei
que defensava que l'educació a Espanya era general i
gratuïta), no sols va descendir l'índex d'analfabetisme,
sinó que ben prompte es va comprovar que les dones
finalitzaven més carreres universitàries en comparació
1. (Ferrol, La Coruña, 31 de gener de 1820 - Vigo, 4 de febrer de 1893).
2. (La Coruña, 16 de septiembre de 1851 - Madrid, 12 de mayo de 1921) . Va
ser una de les primeres feministes de la seua època i va escriure diversos articles criticant el sexisme d'aquells anys.
* Ressenya del Treball Monogràfic d'Investigació realitzat per l'alumna durant
el curs 2008/09.
8
Mercè Rodoreda*
Monumento a San Jorge de Manuel Boix*
Entre els escriptors més destacats del segle
XX s'hi troba Mercè Rodoreda, una escriptora catalana
nascuda a Barcelona a l'any 1908. De fet, aquesta és,
sens dubte, l'escriptora contemporània que més projecció internacional ha donat a la literatura catalana
del segle XX. Totes les seues obres han estat traduïdes
a aproximadament 27 llengües diferents, i totes han
tingut una bona acollida.
Aquesta dona, va tindre una infància complicada, però segons ella "molt feliç i despreocupada". Va
ser filla única i va tindre l'amor i el recolzament dels
seus pares en els moments més delicats per a ella,
com la mort del seu avi, que sens dubte va ser la figura familiar més recordada per ella i el que la va convertir en una escriptora excepcional, com la que és. A més
li va aportar una gran passió per les flors, les que posteriorment es veuen molt reflectides a les seues obres.
Mercè Rodoreda es va casar amb el seu oncle Joan
Gaudí, catorze anys major que ella, i va tindre un únic
fill anomenat Jordi. Estava vivint una situació estable
en la seua vida quan va haver d'exiliar-se durant tres
anys, degut a la Guerra Civil, en companyia d'altres
escriptors catalans.
Al llarg de la seua vida va escriure nombrosos
articles periodístics, va treballar com a entrevistadora i
inclòs va fer algun reportatge, però pel que més va brillar aquesta escriptora del segle XX va ser per les nombroses novel·les que va escriure. Gràcies a moltes d'aquestes obres va aconseguir diferents premis. L'obra
més ben acollida, sens dubte, va ser La plaça del diamant 1 i posteriorment Aloma 2. Totes les seues obres
són de temàtica femenina i protagonitzades per dones,
amb un gran estil narratiu poètic i carregat de simbolisme. A més a més, les seues obres estan ambientades en llocs on ella ha viscut. Les dones que descriu
són uns éssers fràgils però que al mateix temps
demostren una gran força interior.
Dissortadament, el 13 d'abril del 1983 Mercè
Rodoreda va mori en una clínica de Girona, als 75 anys
d'edat, víctima d'un càncer. Per voluntat pròpia, va ser
soterrada al cementeri de Romanyà de la Selva.
Elegí este tema porque me parecía interesante hablar sobre un monumento el cual hace honor a
nuestro patrón San Jorge. Era un tema que me daría
paso a hablar sobre su creador, Manuel Boix, y hacer
un trabajo más extenso. En este también hablo sobre
nuestro patrón y su patronato en otras poblaciones.
El autor de la obra elegida es el conocido
escultor valenciano Manuel Boix (L'Alcúdia de Carlet,
Ribera Alta 1942). Boix es un artista con reconocimientos internacionales en el campo de la pintura, la escultura, la obra gráfica i la ilustración, siendo uno de los
introductores del nuevo realismo en la península en
los años 60 del sigo XX. Estudió en la Escuela de las
Bellas Artes de Valencia. Desde sus famosas representaciones del "Tirant lo Blanch" a "Les Germanies" y el
diseño de prácticamente todas las portadas de la discografía de Al Tall, hasta los centros de iniciativas culturales públicas y privadas que han buscado sus ilustraciones, sus obras lo han convertido en uno de los
principales cronistas gráficos de la realidad cultural de
la Comunidad Valenciana. El trabajo de Boix se singulariza por la creación de unos referentes poéticos muy
personal.
El Sant Jordi1 (San Jorge), en Banyeres de
Mariola (2002), de proporciones colosales y con un
basamento que recuerda el de los Borja de Gandia, ha
sido instalado hace poco en un espacio que ha estado
a cargo del arquitecto Josep Picó y donde Boix lo ha
acompañado en el diseño, haciendo que la figura del
santo guerrero matando al dragón -con regusto clásico
y ajustado al tema épico tratado-, se recorte en el cielo
de nuestro pueblo.
Pienso que el trabajo, en general, me ha salido bastante mejor de lo que me esperaba aunque en
un principio tenía pensado haber hablado de algún que
otro tema que no he podido introducir por falta de
información.
Al finalizar el trabajo me he dado cuenta de
que sí que me ha servido para comprender mejor
determinados temas sobre nuestro patrón e informarme un poco más sobre Manuel Boix, el artista creador
del monumento. Espero que os sea útil esta información.
Victoria Terol Sánchez, 4t ESO A
Carlos Albero Forte, 4t ESO A
TMI Ámbito Humanístico/ Lingüístico
1. El nombre de Jorge proviene del griego y significa: "agricultor, que trabaja
1. Aquesta és una novel·la que s'ha convertit amb el pas dels anys en un clàssic de la literatura de postguerra, publicada per primera vegada al 1962 i traduïda a més de vint idiomes diferents. També compta amb una versió cinematogràfica.
2. És la novel·la psicològica més important de Mercè Rodoreda, en què es tracten les relacions entre un home madur i una dona jove. Va ser escrita al 1936.
Va rebre el premi Crexells el 1937.
* Ressenya biogràfica basada en el Treball Monogràfic d'Investigació de l'alumna del curs 2008/09.
en la tierra". A pesar de la popularidad de San Jorge, se conocen muy pocos
datos de él, y casi todas sus noticias se basan en leyendas. Todos los historiadores y escritores de libros de santos, suelen coincidir en que fue un soldado
romano, nacido en el siglo III en Capadocia (Turquía) y que falleció a principios
del IV, probablemente en la ciudad de Lydda, la actual Lod de Israel.
* Ressenya biogràfica basada en el Treball Monogràfic d'Investigació de l'alumne del curs 2008/09.
9
Comercio en Internet *
tados. Estas empresas suelen ser eficientes y rápidas.
Son las preferidas para contratar viajes o billetes de
transporte.
Pero como en todo contrato, siempre hay riesgos y letra pequeña. Hay que fijarse en si los precios
incluyen o no el IVA1 , en las posibilidades de reclamación cuando el servicio o producto no responde a lo
solicitado y, sobre todo, asegurarse de que nuestros
datos bancarios no caen en manos de desaprensivos y
estafadores que busquen acceder a nuestras cuentas.
Así que os aconsejo solicitar un Certificado Digital
antes de hacer clik para enviar vuestro pedido.
Decidí elegir este tema para mi Trabajo
Monográfico de Investigación, porque el curso pasado
el Orientador me había aconsejado que cogiera el
ámbito humanístico, que está relacionado con lo que
yo quiero estudiar. Por lo que respecta al tema, elegí el
Comercio a Internet, porque pienso que es un tema de
actualidad, cada vez más, y también porque a mí me
gusta bastante la informática.
La aparición de nuevas formas de acceder a
Internet, sin necesidad de la computadora, producirán
en breve tiempo que cientos de millones de personas
se sumen a los cientos de millones que ya utilizan la
red en su ordenador, constituyendo el más enorme
mercado globalizado para el comercio que haya existido.
Mientras esto llega, de momento se necesitan
unos requisitos técnicos mínimos como tener un ordenador con conexión a Internet (RTC- RDSI -ADSLCable- Redes Inalámbricas) y conocer los principales
"sitios" para comprar y vender. El pionero en este tipo
de transacciones es Ebay, fundado en el año 1995.
Este es un sitio destinado a la subasta de productos
entre particulares, muy rápido y económico, pero que
exige mantener pujas durante un tiempo hasta conseguir el producto. Entre sus ventajas está que se puede
comprar o vender cualquier cosa desde cualquier parte
del mundo, desde recetarios de cocina hasta una casa
o un piano, manteniendo el anonimato entre los internautas.
En otros sitios, los pedidos que un cliente hace
a través de Internet son atendidos por empresas con
identificación fiscal, quienes garantizan el suministro
por correo o mensajería de los bienes o servicios solici-
En conclusión, el trabajo ha sido muy entretenido porque me ha permitido navegar por la red, pero
no he hallado documentación teórica fácil que me ayudara a exponer el funcionamiento de esta forma de
comprar. Lo que me ha fascinado es imaginar que nos
espera una revolución mayor que la que hemos vivido
en estos últimos tiempos, donde el mundo globalizado
es el gran escaparate donde poder elegir aquello que
necesitamos al precio que más se ajuste a nuestras
posibilidades. Aunque habrá que ir pensando en leyes
que eviten los fraudes y los abusos.
David Mataix Corbí, 4t ESO A
1.IVA : el Impuesto sobre el Valor Añadido es un impuesto de naturaleza indirecta que recae sobre el consumo.
* Ressenya basada en el Treball Monogràfic d'Investigació de l'alumne del curs
2008/09.
10
Inmigración en Banyeres de Mariola
entre los años 2000-2
2008 *
información he realizado una pequeña encuesta sobre
el tipo de trabajo y naturaleza de los contratos que
obtienen los trabajadores extranjeros aquí, en
Banyeres de Mariola. La mayoría de las personas llegadas desde otros países, como Ecuador, Colombia,
Marruecos o Paquistán, buscan trabajo en el sector
secundario, dentro de la industria textil o de plásticos,
ya que para trabajar en estas fábricas no se necesita
tener demasiados estudios, solo el graduado en ESO.
Esa es una de las razones por las que eligieron esta
zona de residencia. El otro sector productivo que acoge
a los inmigrantes es el de servicios, aunque en estos,
como en otros casos, el trabajo no suele ir acompañado de un contrato. En algunos casos, los inmigrantes se
han convertido en propietarios de su propio negocio,
gracias a su formación. Los resultados de la encuesta
hablan por sí solos:
He escogido el tema de La Inmigración en
Banyeres de Mariola para mi Trabajo Monográfico de
Investigación de este curso, porque me parecía interesante saber por qué la gente decide trasladarse a este
pequeño pueblo y también porque quería conocer un
poco la historia de las personas o familias que, como
yo, dejamos nuestra tierra natal y vinimos a vivir aquí,
buscando una cierta estabilidad que no teníamos en
nuestros respectivos países.
En mi trabajo trato temas como la demografía, donde expongo el índice de habitantes de la localidad antes y después de los años 2000 y 2008. Desde
el año 2000 la población en Banyeres de Mariola ha
aumentado en un 25.72 % gracias a la llegada de
numerosas personas procedentes de diversos países.
El año 2002 ha sido el año con mayor crecimiento
vegetativo1 ayudado por esta llegada de inmigrantes.
Durante el periodo que abarca mi estudio, el porcentaje de hombres extranjeros que llegan a Banyeres de
Mariola siempre supera el de mujeres, pero en el último año (2008) los índices acortan distancias (179
hombres frente a 166 mujeres).
También he analizado el lugar de origen de los
inmigrantes por continentes. En números totales, el
mayor volumen de inmigrantes de Banyeres de Mariola
procede de América, siendo el año 2004 el que cuenta
con mayor índice de hispanoamericanos (162 habitantes de los 284 extranjeros residentes en la localidad
durante ese año) frente a África y Asia que son los
otros dos continentes que han aportado más inmigrantes durante estos años. Actualmente la cifra de extranjeros europeos, asiáticos y africanos ronda los 50 habitantes por continente (142 entre los tres grupos) siempre por detrás del índice de hispanoamericanos (114
inmigrantes en 2007).
Otro tema estudiado es el del empleo; en este
apartado de mi trabajo, hablo un poco de las distintas
posibilidades que tienen estas personas de acceder a
un trabajo más o menos cualificado. Para conseguir
TIPOS DE CONTRATOS
%
Contrato indefinido
9
Contrato indefinido de fijos-discontinuos
5
Contrato a tiempo parcial
10
Contratos de duración determinada
55
Contratos formativos
8
Contrato de relevo
2
Personas sin contrato.
11
No obstante, he podido comprobar que las
vías de acceso al empleo para estas personas son
totalmente iguales a las de cualquier vecino de
Banyeres de Mariola. De hecho, como consecuencia de
la situación general de crisis económica del último
año, las sucesivas regulaciones de empleo han afectado indistintamente a todos los trabajadores. La principal conclusión a la que he llegado en este apartado ha
sido que, según el nivel de estudios y la edad que se
tenga, se podrá conseguir un trabajo u otro y que el
11
LES FONTS DE BANYERES DE MARIOLA
conocimiento del idioma favorece a los trabajadores
hispanoamericanos.
Por último, he realizado una encuesta sobre la
integración y la acogida a los inmigrantes en la sociedad local. He comprobado que el 60% de los entrevistados se ha sentido bien atendido en el momento de
su llegada; al 70% les molestan algunas actitudes puntuales de personas que les marginan o "se meten" con
ellos por ser de fuera; el 40% se siente discriminado
por tener una religión diferente; al 50% le han puesto
algún impedimento a la hora de conseguir empleo por
su condición de inmigrante; finalmente, el 50% afirma
que en algún momento han sentido un cierto desprecio
por su forma de vida o costumbres por parte de la
gente del pueblo.
La principal dificultad que he tenido al realizar
este trabajo ha sido la recogida de la información, ya
que apenas tenía fuentes bibliográficas que me ayudaran en mi investigación, de modo que he tenido que
pasar encuestas y consultar bases de datos muy complejas en Internet para poder aportar actualidad al
tema.
El nom de Banyeres, segons alguns estudis
efectuats, significa aigua. No és déxtranyar que el
poble estiga situat a la part sud-oest de la Serra
Mariola i envoltat per dos rius: Vinalopó i Marjal, que es
nodreixen de moltíssimes fonts que van a parar a ells.
El poble es va formar perquè tingué molta aigua als
voltants del castell i terra fèrtil per a poder cultivar i
poder sobreviure, malgrat els durs hiverns. Però foren
els àrabs els qui plantejaren la xarxa de sèquies per a
distribuir el preciat líquid i poder aprofitar-lo al màxim.
Dins del poble abans hi havia innombrables
fonts, ja que s'havia d'anar a elles per tal de recollir
láigua que sútilitzava per al consum. En cada part
del poble hi havia la font, i al costat una xicoteta basseta dáigua, per a beure els animals, ja que era lúnic
medi de transport que existia. D'açò no fa ni els 100
anys i láigua es respectava, les fonts les cuidaven i se
li donava al poble molta vida. Les fonts més conegudes
foren la de lÁljubet, la Venta, la Plaça, les Bassetes,
etc. També dins dálguna casa es podia tindre la sort
de disposar de font, però la majoria d'elles han quedat
soterrades i láigua s´ha tirat a la claveguera. A
láctualitat sols una casa conserva l'esmentat tresor
que sempre s´ha conegut com la casa del Clot.
Al fer-se el poble gran i expandir-se, les fonts
que estaven prop han anat desapareixent i les han
soterrades quasi totes, sent una vertadera barbaritat.
Como conclusión, valoro muy positivamente
este trabajo principalmente porque me ha permitido
acercarme a gente muy variada, que ha cambiado su
vida y la de sus familias para venir a vivir aquí, a
Banyeres de Mariola, y he podido conocer más de
cerca sus problemas. Me han sorprendido muchas
cosas, especialmente el trato discriminatorio que reciben muchos de mis entrevistados en su condición de
inmigrantes. Sin duda, se podrían haber analizado las
causas de este trato y si hay diferencias según la procedencia o el sexo, pero se trataría de un trabajo
mucho más extenso y que la duración del curso escolar no me permitía ampliar.
Aquest treball s´ha desenvolupat durant el
present curs 08-09 amb lóbjectiu de confeccionar un
catàleg de fonts de tot el poble i voltants de Banyeres
de Mariola. A més a més, també s´hi troben fonts que
hui en dia estan desaparegudes. S´hi va estar present
al partidor, que tan sols sóbri una vegada cada any,
així com s'ha emprat molt de material gràfic i informació històrica molt valuosa.
Maribel Di Brino, 4t ESO B
TMI Ámbito Humanístico/ Lingüístico
Per citar-ne alguna, valguen com a exemples
fonts tant simbòliques del poble com la del Sapo, que
constitueix quasi un símbol per a Banyeres, però no
menys important que la del Morer, a dia de hui desapareguda. Altres com la font Santa que està en període
de desaparició gràcies a léstat en que s´hi troba,
semisoterrada pel ciment. Exemple dálgunes com la
font Bona que passen a l'actualitat desapercebudes,
però que el seu temps tingueren molta més importancia que a ara (l'han perduda quasi tota). També molt
famosa la font del Cavaller, que de les dues grans canyes que sortia la seua aigua, ara tant sols hi corre un
tímid filet, que sembla brollar per dónar-li nom com a
font. Fonts especials com la de la Coveta, on láigua no
passa ni per una canya ni per dos, sinò que ix des de
dins de la muntanya en estat natural, per després travessar un xicotet alcavó per a unir-se i fer més cabalós
el riu. Dálcavó com el del Teularet de Roc d'un metre
dáltura i séndinsa un tros dins la serra, molt pròxima
a la del Molí lÓmbria que té un bassonet en perfecte
estat de conservació. Així un total de 23 fonts repartides per tot el terme que doten a Banyeres dúna bellesa especial.
Durant lévolució dáquest projecte s´han
anat podent extraure diverses conclusions sobre la
1. El crecimiento vegetativo o natural de la población es la diferencia entre el
número de nacidos y el número de fallecidos en un lugar durante un año,
expresado normalmente en tantos por 100. Es positivo cuando el número de
nacidos supera al de fallecidos, es negativo cuando las muertes superan a los
nacimientos.
* Ressenya biogràfica basada en el Treball Monogràfic d'Investigació de l'alumna del curs 2008/09.
12
importància que va tindre l'aigua en el seu temps. A
l'actualitat no sáprecia aquest valor, tant sols sembla
que estan per fer bonic. També resulta molt curiós el
fet de què en compte de respectar el fragment d´història que representen les nostres fonts, durant el període
dúrbanisme del poble, s´hi tingueren que canalitzar
per enviar als desaigües, que a dia de hui continuen
canalitzant-se. Però perquè enviar pel clavegueram
unes aigües naturals, sense estar tractades, i amb
grans propietats? La solució és rápida: tan sols cal pensar que la desaparició dáquestes fonts en llocs on
molesten suposaran un problema menys. Doncs amb
aquesta mentalitat no s´hi pot anar molt lluny perquè
no es poden destruir els recursos així com així, perque
al cap dúns anys ens faran falta. En conclusió, que no
promoguen estalviar aigüa mentre séstà tirant moltíssima de la que s´hi pot aprofitar pràcticament tota.
Vull reconéixer la cooperació a les persones
que m´han ajudat en les investigacions, així com la
meua àvia, i diversos familiars que m´han ajudat a
poder completar dades i enriquir el meu treball.
La font de la Burra
Ja que a Internet no he pogut trobar informació, expose una bibliografia amb tots els llibres que
m´han servit dájuda:
- Arxius de Banyeres de Mariola, per Àngel Benito Lloris
i Mº Angeles Calabuig
- Guia de lárquitectura de láigua, editat per la
Diputació dÁlacant
- Rutes de Banyeres de Mariola, editat pel club excursionista la Penya Roja
- Les sèquies de Banyeres (exposició)
La font de la Solaneta
David Ferre i Belda, 4t ESO A
TMI Àmbit Científico-Tècnic
La font de la Mallaeta
La font del Molí l’Ombria
13
Destrucció a la Mallaeta
A lány 1994, quan es va cremar una gran
part de la Serra de Mariola, on fins i tot moriren 4 persones intentant apagar el foc, fou un mal estiu per la
gran quantitat dárbres que desaparegueren i la gran
destrucció de la montanya.
Va destruir el bonic paisatge, de fauna i flora
que tothom estava ben acostumat a veure i gaudir.
Alershores els biòlegs o encarregats del Parc Natural
de la Mariola, digueren que no es tocara, que en tan
sols 10 anys la serra tornaria a estar igual, però no és
cert, ni la mà de l´home ha fet res. Pel pas del temps
tan sols s´ha criat malesa que no deixa créixer els
arbres ni els arbustos.
Durant aquesta primavera, fa uns mesos, passant per la zona de la Mallaeta, es podia veure que
algú havia passat amb una màquina de les que destrueixen tantes coses com les que séncontra al seu
camí, a mode de tallafocs, però en unes dimensions
gegantesques i com s´hi tractara dún laberint, han
segat la serra a trossos desiguals i aleatoris. Almenys
podrien llevar-se el que han destruit i no deixar-ho tirat,
perquè en cas de que s´hi produisca un altre foc la llenya triturada seria pòlvora.
Des dácí, als qui tinguen el poder de netejar
la Serra es demana que la netejen però, que no la destrueixquen més, ja que es deuria netejar a mà i ben fet.
David Ferre i Belda , 4tESO A
14
fotos digital, papel, libros de consulta.
Los pasos ha seguir son los siguientes:
-Planificación
-Croquis del trabajo
-Consulta de información
-Recorrer la Ruta de los molinos
-Realización de fotos que se requieran para el trabajo--Seleccionar la información y las fotos y aplicarlos al
trabajo
-Seguidamente realizar un power point para esquematizar y exponer el trabajo.
-Evaluación del trabajo
PAPEL Y MOLINOS,
UNA HISTORIA QUE CONTAR
Resultados:
A partir de la información obtenida hemos
podido realizar un trabajo completo donde hemos
incluido la historia del papel y las características de los
molinos papeleros más relevantes en Banyeres.
También hemos podido elaborar un completo power
point donde se ha esquematizado la información obtenida a lo largo de la investigación. Asimismo se ha
podido conseguir unas fotografías que reflejan suficientemente el enfoque que se le quería dar al trabajo,
aparte de los muchos conocimientos que ofrece la
investigación de este tema.
Resumen:
Antes del papel, el hombre buscó otros
medios para transmitir sus sentimientos…como por
ejemplo piedras, huesos, paredes, etc. Desde Al-Ándalus la técnica papelera se extendió por España y
Europa durante el siglo XIV y XV. En 1799 se elaboró en
la C.Valenciana el 38,9 % de todo el papel fabricado en
España, y se convirtió en la primera zona productora.
Su papel fue de dos tipos: blanco y de estraza. Existían
dos tipos de elaboración de papel: artesanal y mecanizada. Los pasos a seguir en la primera eran la preparación de la materia prima, la formación del pliego y el
acabado. En la segunda se utilizó la pila holandesa,
pero más adelante el proceso se inició en el pulpero.
En 1779 se instaló la primera fábrica de papel
en Banyeres, en la cual se distinguieron dos tipos de
papel: el de alta calidad y el de evasar.
En esta localidad hay un sendero llamado "La
Ruta de los Molinos" en la cual observamos todos los
molinos que estuvieron activos, de los cuales destacamos los tres más relevantes: Molí l'Ombria, Molí Sol y
Molí Pont.
Conclusión:
Los resultados han sido los esperados en cierto sentido, ya que no se pensaba que el estado de los
molinos fuera tan deprimente, a pesar de las supuestas continuas reformas llevadas a cabo por el ayuntamiento. También hay que destacar que la información
obtenida en las páginas oficiales del papel ha sido
escasa, pero en general se tiene que hacer hincapié
que las ayudas ofrecidas por el museo papelero de
Banyeres han sido de gran ayuda.
Agradecimientos:
Museo papelero de Banyeres de Mariola
Vicente Molina Martínez
Elena Molina Martínez
María Cáceres Carrión
Xavier Anduix Alcaraz
Introducción:
El trabajo realizado sobre el papel y los molinos ha sido con el objetivo de informar a los lectores de
la importancia que tiene el papel en Banyeres de
Mariola. Este tema ha sido escogido porque en la
actualidad no está suficientemente valorado y no se le
da la necesaria importancia. Debemos darnos cuenta
que el papel y los molinos han sido los verdaderos
motores que han levantado la industrialización de
Banyeres, ya que con las nuevas tecnologías y los diferentes registros de forma de trabajo, es decir, fabricación de telas, plástico, etc, han quitado relevancia a
este tema, dejándolo gradualmente marginado para la
población.
Sandra Torá Martínez y Cristina Gil Martínez, 4tESOB
Bibliografía:Informe Estadístico 1999. ASPAPEL. Madrid, 2000.
MAYANS I SISCAR, Gregorio: Cartas a Gerardo Merman sobre el
origen del papel común o del hilo. Misèria i Companyia. Alcoi, 1997.
Llibret del reciclatge. Ed. Primaria. Generalitat Valenciana.
Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.
Directorio Papelero Español. Asociación de Investigación Técnica
de la Industria Papelera Española. Madrid, 1998.
Actas del III Congreso Nacional del Papel en España. Banyeres de
Mariola. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat
Valenciana, 1999.
<http://www.cth.gva.es
<http://www.linkalicante.com
<http://www.passondeamigos.blogspot.com
<http://www.cma.gva.es
<http://www.portademariola.com
<http://www.museuvalenciadelpaper.com
<http://www.lasprovincias.es
<http://www.pahiscull.com
<http://www.guiapueblos.es
<http://www.cth.gva.es/sendaverde
Materiales y metodología:
Los pasos a seguir para realizar este trabajo
minuciosa y correctamente han de seguir una estructura en la cual se deben utilizar concretos materiales.
Los materiales que se han utilizado para la realización
de este trabajo han sido los siguientes:
-Ordenador (power point, Word, Internet), cámara de
15
EL CARTELLISME
1. HISTÒRIA DEL CARTELLISME
El Cartellisme comença el 1870 a París, on es
va convertir en un medi dominant de la comunicació
de masses. Després es va estendre a altres ciutats
d'Europa i Amèrica. Així, els carrers de París, Milà i
Berlín van ser transformats ràpidament en "galeria
d'art del carrer", entrant de ple en l'edat moderna de la
publicitat.
Durant el 1890, en plena Belle Epoque en
França, l'afició pel cartell estava en plena floració. El
1891, el primer cartell de Toulouse-Lautrec , “Moulin
Rouge”, va elevar l'estat del cartell al la categoria d'art.
Les exposicions, els expositors i els distribuïdors del
cartell van proliferar, satisfent la demanda del públic
pel cartell.
El cartell va anar introduint-se lentament en
altres països però a partir de 1880, va ser més popular. A cada país, els cartells van ser testimonis dels
esdeveniments que hi tenien lloc. A França, el culte al
cafè i als productes alcohòlics era omnipresent; a Itàlia
l'òpera; a Espanya les curses de bous i els festivals; a
Amèrica,el circ.
Les primeres distribucions massives de cartells van ser dutes a terme a la Gran Bretanya i Itàlia el
1894, Alemanya el 1896, i Rússia el 1897. Malgrat
l'encreuament amb els estils de la Belle Epoque, les
característiques del cartell van anar diferenciant-se en
els diferents països. La gran influència de França havia
trobat un contrapès. L'Art Nouveau va continuar després d'acabat el segle, però la imitació i la repetició van
fer que perdera força i dinamisme. La mort de TolouseLautrec el 1901 i l'abandonament de l'art del cartell
per Chéret2 i Mucha3 va deixar un buit a França el nou
segle. Aquest va ser omplert per un jove caricaturista i
il·lustrador italià anomenat Leonetto Cappiello, que va
arribar a París el 1898.
Quan acabà la Primera Guerra Mundial el cartell adquirí una nova finalitat: la propaganda. En aquest
moment l' Art Nouveau es va veure desplaçat pels
moviments moderns de l'art tals com el Cubisme,
Futurisme, Dadaisme i de l'Expressionisme, perquè
aquests eren capaços de reflectir millor la societat
industrial del moment.
Prompte es va popularitzar un nou moviment
decoratiu internacional anomenat Art Deco. En aquest
estil els temes principals eren la màquina, l'energia i la
velocitat. Es van simplificar i aero-dinamitzar les formes. L'Art Deco va estar influenciat pels moviments
moderns de l'art. L'Art Deco, com l'Art Nouveau, s'estén ràpidament a través d'Europa.
Pel temps de la Segona Guerra Mundial, la
majoria dels cartells van ser impresos usant la tècnica
d'offset, que permetia tirades grans i ràpides. L'ús de
INTRODUCCIÓ
Un "cartell" és una làmina de paper, cartró o
un altre material que serveix per anunciar o donar
informació sobre alguna cosa.
Els cartells s'usen en publicitat per divulgar i recolzar
campanyes, també serveixen per anunciar espectacles
o esdeveniments culturals tals com concerts, recitals,
encontres, circ, pel·lícules de cinema, obres de teatre,
fires, exposicions, etc. També existeix una llarga tradició de cartelleria política que assoleix la seva màxima
expressió en vigílies d'unes eleccions en les que la ciutat s'omple de làmines amb fotos dels candidats.
Aquesta capacitat de combinar paraula i imatge en un
format tan atractiu i econòmic, finalment va fer del cartell litogràfic una innovació de gran abast.
3. MUCHA, Alphonse (1860-1939): Nasqué a la ciutat d' Ivancice, Moravia. Des
que era menut mostrava la seua atracció pel dibuix. Després de treballar a
Moravia, es traslladà a Viena i començà a treballar realitzant dissenys per a
una companyia de teatre vienesa. El Comte Kart Khuen de Mikulov decidí apadrinar l'aprenentatge formal de Mucha en l' Acadèmia Munich de Fines Arts.
Seguí la seua formació a París. La fama li arribà amb els cartells que realitzà
per a l'actriu Sarah Bernhardt i el seu Théâtre de la Renaissance. Una altra
faceta de l'artista fou el disseny de joies per al joier Georges Fouquet, el qual
presentà una col·lecció d'aquestes joies a l'Exposició Universal de París, del
1900. L'artista també va treballar per al govern de la jove nació de
Txecoslovàquia tot dissenyant tot tipus de documents i altres obres importants
a Praga, on va morir el 14 de juliol de 1939.
4. CAPPIELLO, Leonetto (1875-1942): És un pintor, artista i il·lustrador de cartell original italià. Amb seu a París es va convertir en un naturalitzat francés en
1930. Es considera, arran de Jules Chéret, com el renovador del cartell a
França. També és conegut per estatuetes, d'argila o d'algeps, i per les seues
il·lustracions per a llibres.
1. TOULOUSE-LLAUTREC (1864-1901): Henri Marie Raymond de ToulouseLautrec-Monfa. A causa de la malaltia que patia (picnodisostosis), la seua alçària no superava els 1'52 metres i a més, va estar quasi invàlid durant dos anys,
temps en el que desenvolupà el seu interès per l'art, la pintura i la lectura.
Després es traslladà a París, on es decidí a ser pintor. Formà part del neoimpressionisme, decantant-se per temes com el món nocturn i els retrats quasi
caricaturescs dels personatges de la nit.
2. CHÉRET, Jules (1836-1932): Nasqué a París, en l'època en la qual els cartells començaren a aparèixer. Als 13 anys ja coneixia els processos d'impressió. És un personatge molt important en el cartellisme ja que va inventar el
procés litogràfic de tres colors. Els seus cartells es caracteritzaven pel predomini de la imatge per sobre del text. La figura principal solia ser una xica que
promocionava el producte anunciat.
Chéret va ser el primer a elevar el cartell a nous nivells artístics, i els seus cartells decoraren els carrers de París durant molt de temps.
16
a fotografia en cartells, que va començar a la Unió
Soviètica en els anys 20, va arribar a ser tan comú com
l'ús de la il·lustració. Acabada la Guerra, la televisió i el
cinema es van convertir en els protagonistes de la difusió de missatges, en perjudici del cartell que va quedar
apartat.
Des dels anys 20 fins als anys
50, Suissa va dominar el món
del cartell. A finals dels anys 50,
aparegué un nou estil derivat de
la Bauhaus caracteritzat per la
seua estructura clara i lògica.
Aqueix nou estil conegut com
l'estil tipogràfic internacional
(International
Typographic
Style), va ser l'estil predominant durant els principis
dels anys 70. Però a finals dels 70 i principis dels 80,
va ser criticat per ser fred i formal. Wolfgang Weingart
va iniciar una rebel·lió experimentant amb la impressió
offset per a produir cartells complexos, caòtics i espontanis, en contraposició a l'estil rígid que el precedia.
Aquesta rebel·lió portà a l'estil gràfic que predomina
avui dia, conegut com a disseny Postmodern.
En l'actualitat, un nou tipus de cartell conviu
amb nosaltres dia a dia sense que moltes vegades ens
adonem. Es tracta del cartell lluminós. Aquest és un
cartell que s'il·lumina en la foscor per una sèrie de tubs
de neó col·locats dins d'una carcassa de plàstic translúcid, que reprodueix en diversos colors (o no) logotips,
marques i altres missatges gràcies a la llum interior. La
proliferació d'aquests cartells actualment es deu al
perfeccionament de la reproducció fotogràfica sobre
policarbonats i altres materials que les noves màquines i tècniques permeten.
El paper i l'aspecte del cartell ha evolucionat
constantment durant l'últim segle per resoldre les
necessitats canviants de la societat. Encara que el seu
paper és menys central que fa 100 anys, el cartell
segueix la seva evolució en els nous suports com l'ordinador i Internet, que estan revolucionant la manera de
comunicar-nos al segle XXI.
amb un llapis de grafit, que per ser greixós, servia per
a aquesta original tècnica d'impressió basada en el
rebuig de l'aigua de les tintes greixoses. Una vegada
humitejada la planxa s'aplicava la tinta amb un corró,
que quedava adherida exclusivament a les parts greixoses de la planxa. Després, paper i planxes (una a una
amb el mateix paper) es posaven en la premsa, fins a
la seua composició final. Els cartells litogràfics tenien
una dimensió de relleu que mai van tindre els posteriors amb les tècniques d'impressió més modernes.
Però és clar, era una feina molt laboriosa, sobretot
tractant-se de cartells de moltes tintes.
A aquesta dificultat tècnica, calia afegir referint-nos a Espanya, el retard tècnic dels tallers, que no
podien imprimir amb corrons de zinc de grans mides,
obligant els litògrafs a partir els grans cartells en diversos trossos que s'unien finalment.
La litografia va ser una revolució perquè eren
els propis artistes els qui dibuixaven la imatge sobre la
matriu (planxa litogràfica), i això els proporcionava
més llibertat, ja que no necessitaven un gravador que
copiara els dissenys a les planxes. Però tot i això molts
cartellistes pintaven, dibuixaven o composaven el seu
cartell en l'estudi, una vegada acabat el portaven al
taller, i un dibuixant litògraf el copiava a les planxes,
començant aleshores la verdadera impressió.
2. TÈCNICA DEL CARTELL I EVOLUCIÓ
La litografia va ser inventada el 1798 per Aloys
Senefelder, com a mètode més barat per a l' impressió
de partitures, obres de teatre, etc., amb fins purament
comercials. Aquesta tècnica era al principi massa lenta
i costosa per a la producció del cartells. La majoria dels
cartells eren produïts per mitjà de la xilografia (en
blocs de fusta) o gravats de metall amb poc color i disseny.
Aleshores, Chéret va desenvolupar el procés
litogràfic de tres colors (cromolitografia). Aquesta tècnica va permetre que els artistes assoliren tots els
colors de l'arc de Sant Martí utilitzant solament tres
pedres (generalment amb els colors primaris groc,
blau i magenta) impreses en un registre acurat. Encara
que el procés era difícil, el resultat era d'una notable
intensitat del color i textura, amb sublimació de les
transparències i els matisos impossibles en altres mitjans (fins i tot avui dia).
La inicial tècnica de la litografia exigia precisió
extrema en la composició. Primer, sobre una planxa de
zinc (tantes com a tintes es necessitaven) es dibuixava
3. CARTELLISME POLÍTIC
El cartellisme és una eina a la qual tots els
moviments polítics hi recorren en un moment o altre.
En l'actualitat és utilitzat majoritàriament en les campanyes electorals, però en èpoques més conflictives
que l'actual, en èpoques de guerra, els cartells esdevenen un element imprescindible per mobilitzar la població contra l'enemic i elevar la moral. Les possibilitats
que potencia el cartell per a aconseguir les transformacions socials són infinites, per això, un nombre considerable d'artistes posen el seu esforç i el seu talent al
servici d'una ideologia.
La propaganda política es va adaptar a les
noves tècniques anunciadores, inclús amb major fortuna que la publicitat comercial (almenys a Europa), per
qüestions pròpies de l'art del cartellisme en sí.
Anunciar un producte comercial és sempre molt menys
17
inspirador per a l'artista que les qüestions socials. Els
cartellistes preferien poder desenvolupar el seu ingeni
per a crear obres que defensaren els seus ideals i en
les quals la llibertat creativa era més àmplia que als
cartells publicitaris.
El desenvolupament del cartell com a mitjà de
propaganda en la guerra es degué a que partits polítics, sindicats i diferents entitats van veure en el cartell
el mitjà idoni per a exposar les seues consignes i arribar al poble d'una manera ràpida i eficaç.
Els cartells polítics es van començar a utilitzar
massivament a partir de la Revolució Russa. La
Primera Guerra Mundial i la revolució bolxevic van
donar un nou paper al cartell: la propaganda. De fet, la
guerra va suposar la campanya publicitària més gran
fins a la data, des de recaptar diners, a soldats de
reclutament i d'alçar esforços voluntaris, a estimular la
producció o provocar ultratge i atrocitats en les línies
enemigues. Amèrica només, va produir prop de 2.500
dissenys i aproximadament 20 milions de cartells, gairebé un cartell per a cada 4 ciutadans en poc més de
2 anys.
Les lliçons de la brillant publicitat americana
en la Gran Guerra no van ser malgastades per la
Rússia bolxevic, que va donar tornada a l'art del cartell
en ajuda a la seua guerra civil. Lenin i els seus seguidors es van ajudar de la propaganda moderna, i el cartell es van convertir en una arma vital qual seria utilitzada a través del segle en guerres calentes i fredes per
tot arreu.
El cartell va jugar una altra vegada un paper
important en la comunicació de la Segona Guerra
Mundial, però aquesta vegada va compartir el treball
amb altres mitjans, principalment la ràdio i la impressió.
Aquest tipus de cartells també va ser important al nostre país. Els cartells polítics van assolir el seu
màxim apogeu a Espanya durant la República (19311939) i la Guerra Civil (1936-1939). En ella van destacar creadors com Carles Fontseré5 , Bardasano, Josep
Renau i molts d'altres, donant lloc al naixement de tota
una tècnica pictòrica, propagandística i publicitària
desconeguda fins llavors a Espanya.
Actualment el cartell polític té una importància secundària, i es manté solament pel simbolisme. s'ha generalitzat l'aparició de la fotografia del candidat al cartell,
per a inspirar confiança. La imatge més informal i
familiar que s'usava abans ha sigut substituïda per la
presència i actitud correctes. S'utilitza el criteri de que
la mirada frontal i directa transmet veracitat. Els partits es basen en els seus gabinets d'imatge i en les
enquestes per a buscar la imatge que puga arribar més
fàcilment al públic.
4. EL CARTELLISME A ESPANYA: JOSEP RENAU (1907-1
1982)
Josep Renau nasqué a València i és un important pintor i cartellista polític valencià.
Entre 1919 i 1925 va estudiar Belles Arts a
València. Va guanyar el seu primer concurs de cartells
amb 18 anys. Va treballar també com a fotògraf i
muralista, i els seus cartells cinematogràfics eren apreciats en tot el món.
5. FONTSERÉ, Carles (1916-2007): Va nàixer en 1916 a Barcelona i va lluitar
en la revolució i la guerra a Espanya contra el feixisme. L'any 1939 va anar a
l'exili i, des de llavors, va viure en diverses ciutats com París, Mèxic o Nova
York. Està considerat com un dels màxims exponents del cartellisme i la fotografia de la segona meitat del segle XX, va treballar activament amb la CNTAIT i la FAI durant la guerra civil. També va realitzar cartells per al POUM i la
UGT.
18
Va pertànyer a l'anomenada "Generació dels
Trenta" valenciana, que es va rebel·lar contra el classicisme local dels cànons de Sorolla, Pinero, Benlliure,
Segrelles... i en la qual, junt amb Renau van destacar
altres artistes com Severo Lahuerta, Pedro València,
Enrique Climent, Arturo Ballester i des de la tipografia
el mateix Max Aub.
És conegut sobretot pels cartells editats per a
recolzar a la República durant la Guerra Civil
Espanyola. Aquests van ser els que el van consolidar
com una figura important en el cartellisme polític.
Va ser professor de Belles Arts en la
Universitat de València. L'any 1936 va ser nomenat
director general de Belles Arts, i va ocupar el càrrec
fins al 1939. Mentre ocupà aquest càrrec encarregà a
Picasso la realització del Guernica per a l'Exposició
Internacional d'Arts i Tècniques de París, i va decidir el
trasllat de part de l'obra del Museu del Prado a les
Torres de Serrans de València, per a salvar-la dels bombardejos de Madrid. També organitzà amb posterioritat
el seu trasllat a Suïssa.
Renau descobrí a través de la revista AIZ, els
fotomuntatges dels artistes antifeixistes de la
República de Weimar. A partir d'aquest moment, influït
per aquests artistes, anà plasmant els seus treballs en
les revistes de l'època en les quals es donà a conéixer
com a fotomontador. Va ser en certa manera un visionari del que avui en dia es tan habitual: el fotomuntatge. Es va avançar a la tècnica (programes com el
famós Photoshop) i realitzà artesanalment els muntatges amb retalls de fotografies, textos, colors, etc.
Quan s'acabà la guerra es traslladà a França i
estigué en un camp de refugiats a Argelers. El 1939
aconseguí un visat per anar a Mèxic, on treballà per a
revistes espanyoles en l'exili.
Va ser durant el seu exili a Mèxic quan les idees de
l'American Way of Life aparegueren. En aquest
moment el model dels Estats Units d'Amèrica, triomfadors de la Segona Guerra Mundial, volia imposar-se
com a model de societat i de nació perfecte. Renau
deia:
"la publicitat americana ha creat un llenguatge universal usat tant per a promocionar la Coca-cola
com els dentífrics. Jo he pres eixe codi per a dir un poc
més".
Per a la sèrie The American Way of Life utilitzà
fotos i retalls de revistes com Life, The National
Geographic, Look, Fortune... i un munt de fotos anónimes, portades de LP's, editorials de setmanaris, etc.
El missatges artístic i també polític de l'obra de Josep
Renau segueix més viu que mai en un món que gira
entorn de banalitats i al políticament - artísticament
correcte. L'Equip Crònica li va dedicar en 1973 una de
les seues obres més emblemàtiques, "El pamflet".
Beneficiat per l'amnistia general de 1976 tornà a
Espanya, però només ocasionalment. Va morir a la
RDA, on residia habitualment des de l'any 1958.
5. CONCLUSIÓ
Actualment vivim en una societat on la imatge
és molt important. Vivim envoltats d'imatges que ens
llancen missatges en tot moment: mentre passegem
pel carrer, mentre conduïm i veiem tanques publicitàries, quan veiem la televisió, etc.
La realització d'aquest treball m'ha permés
arribar a la conclusió de que el llenguatge audiovisual
és i ha sigut sempre molt rellevant en la història i l'evolució de les persones i les societats.
Clara Payà Martínez, 4t ESO A
TMI Àmbit Artístico-Musical
19
FA MÉS D'UN SEGLE…
NARRADOR: Esta història va passar allà pels anys
vint,quan al poble hi havia poca cosa a fer, excepte treballar al camp, pasturar el ramat i poc més. Els joves
séntretenien acantalant els gats, fent curses i competicions diverses. Tres amics, cansats de tot açò, decideixen posar-se en marxa i fer un grup de cantants i es
posen mans a l´ obra.
Aquesta història, plena de tendresa i malenconia, constitueix una petita obra de teatre que els alumnes que a continuació s'esmenten van preparar per a
làssignatura "Educació per a la ciutadania i els drets
humans". En ella es transmeten uns valors tan universals com l'amistat i la solidaritat entre amics i veïns.
L'obra ens parla d'uns personatges que decideixen
crear un grup musical, fa més dùn segle, a Banyeres
de Mariola, i açò és el punt de partida per a introduir
una sèrie de rondalles i cançonetes populars dàquest
poble que estic segur que molts pares i mares, avis i
àvies, recorden amb molta nostàlgia.
XIMO: Eh, xicots! He pensat que jo tocaré la pandereta
o la simbomba, que amb els conills que tinc al corral,
puc triar la pell més gran i més lluïda per a fabricar
l'instrument.
PERE: Jo crec que amb les canyes del meu bancal, puc
fer un bon flautí o una bona flauta.
BAPTISTA: A mi m' agrada molt cantar i a ma casa tinc
una guitarra que té més anys que la picor; crec que la
podré fer sonar.
Per aquest motiu, he considerat adient oferirvos aquest relat en la revista del centre. Entre totes
les obres presentades pels alumnes de 2n d'ESO com
a treball d'avaluació de l'assignatura, aquesta ha sigut
seleccionada per mostrar una història que ens conta
coses relacionades amb el nostre poble i la nostra cultura. A més, tothom podrà adonar-se del talent creatiu
dels nostres alumnes de dotze anys. Per a la seua edat,
escriure amb correcció i originalitat és un mèrit que
pense s'ha de valorar.
NARRADOR: Així es van posar els tres amigatxos en
marxa i quan ja ho tenien tot a punt...
PERE: He pensat que el dissabte, després de dinar i el
diumenge, després de missa major, podríem quedar
sempre per assajar en ma casa; clar està, si us pareix
bé.
BAPTISTA: A mi em pareix perfecte; m' enduré paper i
llapis per anar escrivint les lletres.
XIMO: Us caureu de cul quan sentiu com sonen els
meus instruments.
Francisco Ferri García
Professor dÀnglés
NARRADOR: Els tres amics sols tenien ganes que arribaren els caps de setmana per a divertir-se amb el que
més els agradava.
XIMO: Xe! Que orgullós estic d' aquesta idea que hem
tingut; anem pensant en un nom per al grup.
PERE: Ara no! Ja ho pensarem quan anem a treballar
al camp amb els nostres pares; ara el més important
és tocar els instruments.
BAPTISTA: Eh!, se m' han ocorregut unes lletres amb
les quals crec que poden quedar d' allò més bé. Una
diu:
- Allà vaig, al riu, mare!
- M´ he deixat les espardenyes
- Mare, no li ho diga al pare
- Que jo tornaré a per elles
XIMO: Que bé sona! Sobre tot, amb la teua veu.
NARRADOR: Poc a poc, van anar pulint les lletres que
eren d'alló més senzilles, o siga, del que vivien dia a
dia. Passaren les setmanes i els mesos i allò anava
cada vegada més seriosament.
BAPTISTA: Aquesta setmana estava treballant prop al
riu amb el meu pare, i em vingué, un altre trosset de
cançoneta; a veure que us pareix:
- A Banyeres naix un riu
en la font de la coveta,
passa pel molí l' ombria
i empalma amb la Marjaleta.
PERE: Això està molt bé! Sí que m` agrada. I no has dit
cap mentida, tot és veritat.
XIMO: Veritat que sí? Crec que quedarà una cançoneta
20
BATOI - BANYERES
Setze kilòmetres d'història.
molt guapeta. No se'ns ha d'oblidar parlar de les xiques
guapes del poble.
BAPTISTA: És veritat; vinga, a veure com ix.
- No sé si deu ser de veres
o m`ho fa fer la passió,
xiques com les de Banyeres
no hi ha en l'entorn.
Eh! Xicots, que no diem cap animalada; mira que són
boniques les xiques del poble.
A Marc que ens portà
la certitud de que la vida continua.
El present article, que pot semblar una guia
turística, és una petita mostra d'un treball més ambiciós i de major rigor científic que pretén fixar tots el
referents històrics i culturals que es poden en trobar en
el tram de carretera que uneix les poblacions d'Alcoi i
Banyeres de Mariola per la vessant sud i oest de la
Serra de Mariola, el que abans es coneixia com Camí
Reial d'Alcoi o també, com diem a Batoi, camí de
Barxell, de Polop o de Banyeres segons la llargària del
viatge a fer.
En els últims cinc anys he passat per aquest
tram de carretera unes dos mil dues-centes voltes, i
lluny de que em resulta pesat, he anat observant els
canvis diaris que hi es produïen, mirant els masos i
indrets d'un costat i altre de la carretera i va ser així
com vaig veure el valor històric d'aquestos setze kilòmetres. Tots els llocs ja els coneixia de tota la vida,
però no mai m'havia plantejat un element unificador
dels monuments culturals i històrics d'aquestos indrets
fins a que el meu treball em portara per ací amunt i
avall tots els dies. Així va ser com va néixer la idea de
fer menys monòton i més agradable el viatge, llavors
d'aquesta manera vaig començar a interessar-me més
profundament per tots el monuments i restes històriques i vaig començar a treure informació de cada un
d'ells i a estudiar-los amb més interès; entenen que un
assentament paleolític, a un aqüeducte del segle XVI,
o una estàtua de començ de segle XX; no tenien un fil
conductor massa definit, però una carretera els donava un relleu diferent. D'altra banda em reforçava la
idea que sempre he tingut sobre els habitants d'aquestes terres i és que la Mariola ha sigut des de molt antic
la que ens ha proporcionat una forma de vida, a la
volta que ens ha imprès un caràcter semblant a tots els
que vivíem en torn d'aquesta serra, encara que s'
empenyem els set pobles en diferenciar-nos els uns
dels altres i quant més millor, sobre tot cada poble
amb el poble del costat, a la volta que busquem semblances amb el veí del veí.
Doncs bé, seguint un ordre lineal i no cronològic, perquè hem de seguir la direcció de la carretera, el
primer que trobem és el Castellar (avui destrossat en
la seva base per una conservera d'olives) es tracta
d'una construcció geològica de difícil accés per tots els
costat menys per un. En la part de dalt del pic, on hi ha
unes replanes, s'han trobat testimonis de presència
humana des de l'època neolítica, s'entén, per la seva
situació, que les explotacions agrícoles incipients d'aquestes comunitats estarien situades prop de la partida que avui coneixem pel Baradello. Una altra època
en la que estigué el Castellar habitat fou la ibèrica, d'aquesta civilització, a més de fonaments de cases, s'ha
trobat gran quantitat de ceràmica amb la decoració
típica ibèrica amb motius geomètrics, animals i vegetals en ocre sobre terracota. Sense restar-li importància a ninguna de les etapes històriques de les quals el
PERE: Mira, Baptista, que tens paraules per a tot, i
damunt sonen bé. També podíem parlar del treball que
tenim al poble, o tal vegada del meu oncle l'espardenyer.
XIMO: El més important és parlar del poble amb les
cançons, i veureu com, a poc a poc, a base d'escoltarles, sense adonar-se'n, parlaran de Banyeres, en qualsevol lloc.
BAPTISTA: Se m'està ocorrent que ja que tenim música i lletra, posem-li ball; hem de cridar la cosina de
Pere, la Fernanda i la meua germana, i alguns xics...
XIMO: Jo sé d' un que, quan anem a segar, ho fa
ballant; és el fill de l'oncle Ramon, el de l'horta.
PERE: L' altre dia, quan vaig caure i vaig anar a curarme, vaig veure a la botiga del boticari al seu fill ballant,
i no ho fa malament del tot.
NARRADOR: De seguida van anar a parlar amb tots ells
i van aconseguir bons resultats; és més,va anar
corrent-se la veu i tots els xics fadrins i les xiques fadrines acudiren per veure si ells també podrien formar
part. Els tres amics estaven bocabadats; mai a la vida
podrien haver imaginat aquell rebombori que s'havia
muntat al poble.
PERE: Ací hi ha xicots que tenen bona oïda; podíem
ampliar la part de l' instrument. A veure, escolteu! Tots
els interessats que parlen amb mi.
XIMO: Les xiques amb bona veu faran els cors i tocaran
les castanyoles.
BAPTISTA: Estic molt content de veure l'entusiasme
que hem creat al poble. Nosaltres hem escrit algunes
rondalles del poble i els hem posat música; ara els
posarem el ball. Anem posant-nos per parelles, però
tingueu-ho clar, xic i xica, les vergonyes es deixen a
casa.
NARRADOR: Cap de setmana a cap de setmana, sense
pensar-ho, havien format un grup de cors i danses al
poble de Banyeres.
Este grup ha anat passant de pares a fills, d'oncles a
nebots, d'època en època, de segle en segle...
La veritat és que ara al poble ha quedat una bona
herència de rondalles populars gràcies als principis
d'estos tres amics.
FI
L'obra ha sigut realitzada pels següents alumnes: Juan Pérez Pastor, Jorge Hernández Martínez y
Francisco Javier Serrano Lozano (2n ESO B).
21
Castellar ha estat testimoni i de les que encara queda
molt per a descobrir, l'etapa musulmana ha segut molt
important per ser l'última època en la que el Castellar
ha estat habitat; aquesta és la causa per la que haja
aparegut gran quantitat de material que ens ha permès datar l'assentament. Se sap que a l'època del califat de Còrdova, allà per l'any mil, el Castellar no era
una alqueria musulmana més de les que poblaven les
valls del Barxell i Riquer sinó que ja estava constituït
com a un assentament d'altura fortificat; es dona el fet
de que no hi s'han trobat restes de la cultura cristiana
el que ens porta a la idea de que el Castellar fou abandonat després de la Reconquesta. En el Repartiment,
1.248-1.249, es fa referència a les alqueries d'Alchoy.
I més tard, en un protocol de 1.348, es cita al Castellari
de Torch com a un dels indrets d'aquesta vall, pel que
es planteja la possibilitat de identificar que el Castellar
fora aquesta alqueria de Torch (Torró, 1982). Llavors,
també existeix la possibilitat de que, des del punt de
vista fonètic, el topònim de Batoi responga a aquest
Torch (Ba-torch = Ba-toi). L'abandó d'aquest assentament d'altura, es donaria sobre l'any 1250 com a conseqüència de la sublevació de al-Azraq; que és quan
tots els assentaments d'altura són abandonats i
comença una nova etapa històrica amb el poblament
de la confluència del rius Molinar, Benissaidó i Riquer.
estrats superiors hi s'han trobat restes que evidencien
la presència humana des del paleolític superior, el neolític, la metal·lúrgia i l'època històrica; formant part del
que s'ha vingut a denominar corredor de Beneixama
cap a l'interior de la península.
Deixant de costat als neandertals,més avant,
una volta hem pujat tot el Salt, ens trobem amb el mas
de Barxell, el mas té una ampla masia amb capella i
fins i tot tenia una escola per a tots els xiquets de la
partida de Barxell, una escola unitària que va desaparèixer a començ dels anys setanta amb d'implantació
de la llei Villar. D'esquenes al mas hi trobem el castell
es tracta d'una construcció de l'any 1.264, per la qual
cosa es considera una construcció cristiana feta per a
controlar a la població mudèjar de les valls del Polop i
Barxell. De tota, manera conserva un recinte murallat
adaptat al perímetre del turó, que probablement fora
d'època musulmana, per lo que es tractaria d'una
alqueria musulmana depenent de l'alqueria de Barxell.
Vista del Castellar i a l'esquerra el Salt
Castell de Barxell vist des dels Canalons
Continuant el meu viatge em trobe amb el
Salt, una formació geològica amb una paret que forma
un llenç d'uns seixanta metres d'alçada per on cau, en
temps de pluges una cola de cavall que no és més que
el riu Barxell que va a buscar el Polop per a formar el
Riquer. A l'abric d'aquesta paret hi ha una cova i una
explanada, en lo que fou la casa d'estiu de la família de
Juan Gil-Albert, on des de 1.959 es coneix la presència
d'humans caçadors recol·lectors que pertanyien a l'espècie Neandertal, les datacions obtingudes pels
arqueòlegs de la Universitat de la Laguna situa l'hàbitat d'aquest indret en 81.585 anys BP . Del període de
major intensitat d'ocupació s'ha trobat un registre faunístic format per restes de cavall, cérvol, cabra i una
gran quantitat de restes de conill. Pel que fa a restes
humanes es registren cinc dents de dos adults diferents que B. Vandermeesch assigna a l' Homo sapiens
Neandertalensis , que representarien a alguns dels
grups de neandertals de cronologia recent. En els
Si abans ham parlat del mas de Barxell ara ens toca
parlar de l'Ermita de Polop que també tenia escola per
a tots els xiquets de la partida, aquesta partida estava
formada per uns masos molt extensos com el del
Troncal, Torre Redona, Torre Vella, etc. La meva avia,
que vivia en plena serra de Mariola, contava que en el
Troncal, entre les famílies dels propietaris,masovers,
pastors, segadors i temporers, hi viurien unes seixanta
persones. Encara que cada masia tenia la seva capella,
l'ermita de Polop era i és el centre neuràlgic de la
pedania i acollia totes les grans celebracions des de les
festes a els esdeveniments més tràgics com poden ser
les misses de difunts. Doncs bé, en l'esplanada de l'ermita s'alça un pedestal, sobre el pedestal tres columnes dòriques i sobre aquestes columnes un tros d'arquitrau simbolitzant les restes d'un temple grec; al
damunt d'aquestes runes s'alça una magnífica imatge
del Sagrat Cor esculpida en 1.917 pel pintor i escultor
Fernando Cabrera Cantó.
Encara conserva restes de les espitlleres i la
torre que en el seu origen fou de tres plantes. En 1.850
es va convertir en una masia fortificada aprofitant la
fàbrica inicial. Avui és un monument amb autèntic
perill de derrocament degut a la passivitat de propietaris i administració.
22
almoràvit. Al sí de la penya, encara es conserva un tros
de muralla on s'aprecia que fou construïda amb la tècnica de tapial i mamposteria, als voltant es noten les
runes de les cases; les coves que hi ha s'utilitzarien per
a guardar el gra en l'època musulmana; la disposició
defensiva en l'època musulmana està clara, doncs es
tracta d'unes cases al voltant d'un alcàsser, recinte
defensiu que en cas de perill guareix a la població.
Aquest lloc de Serrella apareix documentat en
el llibre del repartiment quan el rei Jaume , en 1.249,
li dona en propietat a Jofre de Loaysa "castrum et
villam de Bigneras et castrum et villam de Serrella".
Serrella fou ocupada fins a la primera meitat del segle
XIV; durant l'època de l'anexió per part de Bocairent,
fou abandonada per la població que es traslladà a
Banyeres donada la contínua deterioració de la vila.
Seguim el camí i final de trajecte; al davant del
viatger se li apareix el feudalisme en ple, el castell de
Banyeres, solemne, deshabitat, contemplant en silenci
com els segles d'història van escampant-se al seu voltant buscant les planes. D'aquest castell, del que ens
ocuparem més extensament en propers treballs, es té
notícia des de 1.249, quan el 13 d'octubre el rei Jaume
signa la donació a Jofre de Loaysa dels castells de
Banyeres i Serrella, com hem vist abans. De manera
sinòptica, cal destacar la torre d'homenatge de base
lleugerament rectangular de l'època musulmana construïda en tapial i que en el seu origen tenia tres altures,
un aljub, un recinte d'estada de la tropa, etc. En la guerra de successió prengué partit per Felip V i suportà set
atacs per part de les tropes de l'arxiduc Carles. El castell ha estat reconstruït en diferents èpoques i de la
última restauració, en honor a la veritat, cal dir que no
li ha restat autenticitat al monument.
Ermita de Polop amb l'escultura de Cabrera
El pintor Cabrera, com se'l coneix gràcies a
que se li donà, tant en Alcoi com en Alacant, el nom a
un carrer important, va néixer a Alcoi en 1.866 , fou
deixeble de Lorenzo Casanova, estudià a l'escola de
San Carles a València on fou company d'estudis de
Joaquim Sorolla. Després passà a estudiar en l'escola
de San Fernando a Madrid sota la direcció del pintor
Plasencia. Entre 1.891 i 1.893 viu a Roma pensionat
per la Diputació d'Alacant.
Cabrera és un d'eixos pintors del País que la
història de l'Art ha classificat com a il·luminatius, com
ho és el seu condeixeble Sorolla. Entre totes les obres,
aquest que escriu, destaca l'obra Mors in vita, que està
en les dependències de l'Ajuntament d'Alcoi, perquè hi
es troba un contrast entre la mort i la vida ,amés de la
temàtica i les figures, amb una dialèctica de llums i
colors.
Cabrera dissenyà, junt a l'arquitecte Vicent
Pascual Pastor , la "Casa del pavo" que va ser construïda en 1.909, dins dels patrons modernistes de l'època
i en la que el pintor Cabrera va muntar el seu estudi.
De les obres escultòriques que es conserven de
Cabrera estan el bust de Cervantes , situat al passeig
del mateix nom a Alcoi i l'obra que ens ha ocupat en
aquest viatge que començà en Batoi; es tracta d'un
Crist que als seus peus es pot veure la llegenda:
"Cristus vincit" una llegenda molt apropiada per als
esdeveniments que es vivien a Europa en l'any 1.917
que semblava que un nou ordre anava a imposar-se al
món.
Seguint el camí dret, en arribar a la Font del
Sapo, al mig dels arbres, mirant a ponent, ens trobem
amb una penya que es veu una explanada per dalt i al
mig de la plana un petit promontori que destaca
damunt la penya; si tens la possibilitat de veure'l en
eixes hores en que encara no és de nit del tot, la fantasia et portarà a imaginar un castell, aquesta vegada
la fantasia no et trairà, doncs es tracta de la base del
castell de Serrella que, junt al castell de Banyeres, custodiava des de molt antic la marge esquerra del recent
nascut Vinalopó. La penya Serrella és una atalaia privilegiada que domina totes les valls des del naixement
del riu cap a ponent, fou ocupada des de l'època prehistòrica i que continuà ocupada durant el període ibèric; més avant tornarà a ocupar-se durant el període
José Antonio Ruiz-M
Mullor
Departament de Geografia i Història
23
TOURIST GUIDE
second important area is the services one and finally,
at a very low percentage, the agricultural sector.
"Banyeres de Mariola" is a village that belongs
to Valencia (Spain). It is located in the north of the
Alicante province, in the comarca of Alcoy. It has 7193
inhabitants.
Industrial products that are produced in this population
range from paper, cardboard, textiles (knitting, spinning, tablecloths, bedspreads, towels, underwear, etc).
It also produces plastics and cleaners.
MONUMENTS AND PLACES OF INTEREST
The diverse steep streets in Banyeres lead to
the castle and the white chapel of "Santo Cristo". The
old town retains its magnificent example of medieval
architecture, such as the home Almohad castle which
houses the "Museo de la Fiesta".
Banyeres Shield
"Castle fortress: it is built on a rocky spur at an altitude
of 830 m. above sea level. It presents an irregular polygonal floor double, which stresses its Main Tower. The
castle of Arabian origin (XII century) is the headquarters of the Spanish Association of Friends of the
Castles.
GEOGRAPHY
Banyeres road from Onteniente-Villena. One
element that makes a difference in this village is that
it is near the "Mariola mountain range".
It is the highest mountain range in the province, and it
offers several places to visit, such as the "Font
Cavaller" (Knight Fountain) or the Park of Villa Rosario,
where we can find the Valencian Museum of paper and
a classroom of nature. It borders the villages of Alcoy,
Benejama, Biar, Bocairente, Fontanars, Onil and
Onteniente.
HISTORY
The population history, as the castle`s, are of
Muslim origin; the Arabian people called it the BeniHares meaning "son of hares". It was conquered by
Jaime II from Aragon in the mid-fourteenth century; in
1381 the University of Bocairente acquired the population and the castle. In 1248, Banyeres was conquered by the King Jaime I the Conqueror (1213-1276),
yielding the population in alodio to Jofré of Raixa or
Loaysa and the castle to Bernardo of Tous.
Afterwards, this castle was a property of Arnaldo of
Romaní and in 1303 it was acquired by Pedro dÀrtes.
This man sold the castle and the population in 1381 to
the nearby village of Bocairente, until the King Felipe IV
(1621-1665) decided their separation in 1618.
During the War of Succession, the fortress played a very active role when its inhabitants declared
themselves Bourbon supporters, serving as a garrison
to the troops supporting Felipe V and even resisting 20
attacks and 3 sieges. In 1706 the general Juan Manuel
Noroña attacked the castle with four thousand men
and he couldn't take it. Felipe V
granted the population on July 12th 1708 the title of
Royal Villa and the privilege of "Very noble, faithful and
loyal", event that explains the letters appearing in the
shield.
Castle Fortress in a snowy winter
"Torre de la Font Bona": a fortified tower of the fifteenth
century. The building has four floors, recently restored;
it contains the Archaeological Museum and the
Valencian Museum of Paper.
"Chapel of the Holy Communion: architectural interest.
"Chapel of St. George: it was part of the ancient buildings of the "Molí Sol".It is neogothic and was rebuilt in
the nineteenth's of last century in the places of its new
location, site of the old cemetery of the town.
DEMOGRAPHICS
It has 7193 inhabitants. Only a 3,6 % of its
population is of foreign nationality, which is one of the
lowest percentages in the whole province.
"Chapel of St. Mary Magdalene: building of architectural interest.
BUSINESS
It is essentially an industrial town in which a
70% of the population is engaged in this activity. A
"Ermita del Santo Cristo": building of architectural interest.
"Church of Santa Maria: building of architectural interest.
24
"La Reliquia": in the year 1780, it comes to Banyeres
the Relic of St George, moved from Rome by Father
Juan Bautista Domenech. Since then, this was the origin of each first weekend in September, where people
celebrate parades of "Moors and Christians" again.
"Parque de Villa Rosario": headquarters of the
Valencian Museum of paper.
WHERE TO SLEEP?
There are three hotels where we can spend the
night. One of them is "La Venta el Borrego"; another
one "El Castillo" and a third one the hotel of the "BP
petrol station" at the entrance of the village, coming
from Bocairente or Villena.
There is also a camping area that belongs to
the towns hall.
Las alumnas Fátima Calabuig Vañó y Neus
Francés Monzó (1º Bachillerato A) participan en la
revista del centro del curso 2008-09, ofreciéndonos un
iinteresante artículo cultural que nos permite conocer
la historia, geografía, demografía, fiestas, etc... de
Banyeres de Mariola.
Además, lo hacen en inglés, para que todo aquel turista extranjero que no conozca esta localidad pueda interesarse por ella y para que los que ya la conocen de
sobra, puedan hacer un ejercicio de comprensión lectora en un idioma
extranjero.
Parque de Villa Rosario
"Fountains: there are numerous fountains such as:
"Font del Sapo", "Font del Cavaller", "Teularet de Roc",
"Font de la Coveta", "Font dels Brulls", etc.
FESTIVALS:
"Moors and Christians": these festivities take place between the 22nd and the 25th April in honour to St.
George, the patron saint of the town. Currently declared of National Tourist Interest.
Personalmente, creo que el redactar un artículo de estas características en un idioma diferente al
tuyo entraña una dificultad añadida a lo que ya supone el buscar una serie de datos concretos que puedan
resultar de interés para cualquier lector. Por eso, pienso que Fátima y Neus tienen un gran mérito por participar de esta manera en la revista del IES "Professor
Manuel Broseta"
"St. Maria Magdalena": is the Villa patron saint. The
events are held in their honour on July the 21st and the
22nd; they are made up of concerts, parades, mass
and processions. Every three years, local people performs in the acts of the medieval market the myth of
St. George and the dragon in the park of "Villa Rosario".
In 2009, it will be held on Saturday 18th July the performance of the legend of Sant Jordi, the princess and
the dragon.
Francisco Ferri García
Jefe del Departamento de Inglés
25
The famous “Molí l’Ombria” natural area
L'INTRÚS
espiral enrevessada que donava voltes i voltes sense
trobar mai el final, vivia per inèrcia, i això ja li anava bé
per tal de no pensar que se sentia fracassat. Aquell 2
de febrer de 1950, feia més fred del normal al carrer,
o almenys així ho notava ell, sentia que els pulmons li
cremaven fruït de la tos que no se n'anava des de feia
setmanes, notava que el cap li pesava i una estranya
sensació que les cames no podrien suportar gaire
temps més el seu cos malaltís. Després de passar-se
llargues hores de peu envoltat de muntanyes de diaris,
va decidir tornar cap a casa, aquell dia no cobraria el
sou però no li importava, se sentia molt desgraciat
com per a pensar aquesta vegada en els diners. Quan
va entrar a la plaça de l'Hôtel de Ville, va escoltar com
sonaven les campanades de la catedral de Notre Dame
que quedava per allà a la vora, va dubtar si eren les
quatre o les cinc de la tarda, però poc li importava ja el
temps quan se li estava escorrent de les seves mans.
Just davant seu es va fixar amb una parella, se'ls veia
feliços, i una estranya enveja li va recórrer per dintre.
Paul es va despertar de sobte a la seua habitació d'un pis petit de París, la tos i la febre cada cop
eren més constants i ja gairebé podia dormir. Tot i la
seva creixent malaltia, havia d'anar a treballar cada
dia, necessitava els diners per sobreviure, encara que
aquesta feina l'estava matant. Paul feia de repartidor
de premsa, es passava llargues hores dret al fred
carrer esperant que la gent li comprara el diari matinal.
Aquesta feina no s'assemblava en res al treball que somniava quan era un nen i corria pels carrers
del seu poble natal, a 300 km d'on estava ara. Que
lluny quedava això, pensava. De petit, imaginava ser un
esportista d'èlit, president de la República Francesa, o
inclús anar més enllà i ser astronauta, qualsevol d'aquests oficis serviria per ser algú especial i recordat
per sempre més, tal i com ell desitjava més que res a
la seua vida. Després d'acabar els estudis primaris
amb més pena que glòria, va voler marxar cap a la
capital, convençut que en tornar seria l'enveja de tot el
poble. Res més lluny de la realitat, París l'havia absorbit com un ciutadà anònim més i els diners que havia
calculat guanyar s'havien convertit en números vermells, és més, malvivia cada dia descobrint com el seu
somni de ser famós s'esvaia per la finestra. Cada dia
es despertava vora les cinc de la matinada i després de
prendre alguna cosa a corre-cuita baixava al carrer per
recórrer, amb les mans a les butxaques, la distància
que el separava de la redacció del periòdic Le Monde.
Paul no podia deixar de mirar aquells joves
plens de vida i somnis per complir que es besaven
sense cap tipus d'escrúpol, se sentia culpable i malament, ja no recordava quan algú li havia fet un petó
tendre i innocent, de fet ja havia oblidat la darrera
vegada que havia estimat. Els tenia allà davant i semblaven un món apart, un món tan distant al seu que
només de pensar-ho se li va estrènyer el cor i la soledat
el va acabar d'enfonsar. Ple de tristesa i dolor va retirar
la mirada dels joves per fixar-la en la terrassa del costat, on un home de mitjana edat treia alguna cosa que
no va saber identificar d'una espècie de borsa. Tot va
Darrere les ulleres negres de pasta, el traje i la
boina fosca s'amagava una persona fràgil, algú amb
una vida que s'havia convertit en una rutina, en una
26
passar en un instant, de sobte el món va quedar cec
per efecte d'un flash de llum que venia de la terrassa
deixant per sempre immortal aquell segon de vida.
Paul va arribar per fi a casa, es va acomodar al
sofà que li havia vist tants cops plorar en silenci i allà
mateix va morir aquella nit de pneumonia, ignorant
que fins l'eternitat el seu rostre eixiria en una de les
fotografies més famoses que va fer En Robert
Doisneau.
Signat: El caçador d'instants.
PLUJA
Plou, plou i plou. Un nou dia que plou en
aquest mes d'abril. Recorde com m'agradava veure
ploure. Seure'm davant la finestra i descobrir com les
primeres gotes s'unien al terra per anar formant poc a
poc un toll d'aigua. Mirar cap el cel encapotat i a sota
veure la gent corrent sense sentit d'un costat a un altre
per a refugiar-se de la xopada. Recorde com m'agradava el soroll de la pluja. Parar-me a escoltar la música
de les gotes colpejant el sòl, i per un instant el silenci
es trencava de forma compassada i constant...xof, xof,
xof. M'agradava l'olor de la terra mullada. Olorar la
barreja d'aromes que volaven per l'aire amb l'entrada
de la primavera, la gespa verda i mullada, les flors que
semblaven molt més tendres amb el reflex de la pluja,
els fulls dels arbres que renaixien de nou. Ara ho recorde, també m'agradava sentir el tacte de la pluja a
sobre la meva pell. Sentir la fina pluja acaronant-me el
rostre mentre una sensació de llibertat m'envaïa un
cop més. Recorde com m'agradava l'aigua, sabor insípid i neutre, records de quan érem petits i es tombaven
al terra amb la boca oberta esperant que una gota d'aigua es colés a dintre meu.
Ara al 2050 la pluja ja no té sentit, ja no és
innocent, tot el contrari, ara cau amb ràbia intentant
esborrar tota petjada d'aquests darrers anys, fa por
veure aquestes tempestes de llamps i trons acompanyades de substancies que ningú sap d'on ixen. La gent
poregosa es tanca a casa amb les persianes baixades,
així ho han recomanat des de la radio i els telenotícies.
A més, l'aigua té un olor estrany, com a podrit, una
barreja de sofre i nitrogen. Cap xiquet juga al carrer a
caçar gotes de pluja amb la boca, es troben recluits a
casa amb l'escola suspesa fins que torne el sol. La
gespa, les flors i els arbres han deixat els colors per
convertir-se en paisatges amb tonalitats de gris que no
desentonen amb les parets de les industries que han
envaït el meu poble. Ja no diferencie les primaveres i
els hiverns amb aquesta boira que ho envolta tot. Cada
cop hi ha menys peixos als rius i el bestiar no te com
alimentar-se i moren de fam i malaltia. Ara, quan tot
just comença la primavera del 2050, la pluja té nom i
cognom. Pluja àcida.
DANY COL·LATERAL
A la wikipedia posa que "dany col·lateral" és
un terme militar per a referir-se a un dany no intencional o accidental producte d'una acció militar.
Sempre, sempre, sempre en la teua vida personal,
laboral, familiar, etc, hi haurà danys col·laterals, i foc a
discreció, i "puñaladas traperas", i consells de guerra i
"alto el fuego", i desertors, i generals i coronels... Jo
sols desitje que mai utilitzeu l'atac i la defensa com a
armament i equipament per a fer mal... al contrari,
hem d'usar-les com eines per a arribar pacíficament a
una resolució del conflicte. Queda dit.
27
IMPORTÀNCIA DE LA RELIGIÓ EN EL
VOCABULARI DE CADA DIA
lo como Dios manda sobre el legado lingüístico religioso hemos de diferenciar entre las expresiones a las
que se les ha cantado el gorigori, las que se usan de
Pascuas a Ramos y las que, a pesar de ser más viejas
que Matusalén, continúan empleándose asiduamente.
Sempre m'ha cridat l'atenció la quantitat de
paraules i expressions referides a la religió, i concretament al cristianisme, que s'utilitzen d'ordinari per part
de quasi tota la gent, siguen més creients o menys i
inclús agnòstics o ateus. Uns per a donar gràcies i com
a expressió de la seua fe, altres per a blasfemar i, els
més, com un costum expressiu sense saber realment
el significat del que diuen.
Mogut per aquesta realitat havia preparat un
xicotet article per a la Revista de l'Institut desgranant
la major quantitat d'expresions possibles que fan referència a la religió cristiana, segons foren de salutació,
comiat, sorpresa, súplica, negacions, comparacions,
refranys, menjars, etc. A tot això, de manera "providencial" va caure a les meues mans un article que venia a
reflectir el mateix plantejament del que jo partia. Per
això, el copie íntegrament i deixe per a l'any vinent la
classificació que havia realitzat i que és molt més nostra. Aquest article està escrit per Marc i Ricardo Morant
i s'anomena "La Religión en el lenguaje nuestro de
cada día". Diu el següent:
Entre las primeras sobresale el saludo "Ave
María Purísima", que será el santo y seña utilizado por
todos al entrar en una casa en un época donde las
viviendas permanecían abiertas por la seguridad reinante. La respuesta a esta fórmula de cortesía era "sin
pecado concebida". En el mismo grupo de expresiones
desaparecidas se encuentra la coletilla que empleaban antaño los pordioseros para conmover a las almas
caritativas: a la súplica "una limosnita", le seguía el
sintagma "por el amor de Dios". Actualmente, muchos
pedigüeños se han olvidado del Todopoderoso hasta
para agradecer la ayuda recibida y pasan por alto la
típica expresión de agradecimiento: "Que Dios se lo
pague". Hay personas que ponen el grito en el cielo al
comprobar que junto a los pobres de solemnidad abundan caraduras que, para mayor inri, no suplican sino
que exigen una determinada cantidad. En el terreno
educativo, hasta hace poco era habitual que el maestro pasara lista en clase y los alumnos le contestaran
al oír su nombre con un "para servir a Dios y a usted".
Si había algún estudiante que al mencionarle públicamente estaba en el limbo, el docente lo solía castigar
de rodillas y con los brazos en cruz. Sólo cuando el profesor era un bendito y se ganaba el cielo porque tenía
más paciencia que Job, prescindía de este tipo de castigos y se consolaba con repetirse para sus adentros
"Padre, perdónalos porque no saben lo que hacen". En
el ámbito curativo se solicitaba continuamente la
ayuda celestial ante la aparición de cualquier peligro o
dolencia. El mejor escudo para defenderse de estas
amenazas estaba compuesto por un conjunto de oraciones y jaculatorias. Por ejemplo, prácticamente se ha
extinguido el hábito de apelar a Santa Bárbara para
evitar desgracias cada vez que un rayo abre el firmamento. Pocos jóvenes conocen la petición suplicatoria
"Bárbara bella, líbranos de rayos y centellas", que tantas veces rezaron sus abuelas en plena tormenta con
el propósito de influir en este fenómeno de la naturaleza que ponía en peligro a l@s desamparad@s que en
esos momentos se hallaban por esos mundos de Dios.
Nuestros mayores, cuando relampagueaba, lo explicaban en clave religiosa: decían que era porque el Padre
que está en el cielo hacía sentir su cólera a la humanidad pecadora; cuando tronaba decían que el Altísimo
estaba practicando música, de ahí el refrán "Cuando
Dios toca su tambor, saca los cuernos el caracol" o que
San Pedro estaba cambiando los muebles de sitio.
Cada sant@ tenía una especialidad: si unos calmaban
las tormentas, otros protegían a la gente contra los
males de garganta. Y así, cuando un niño se estaba
ahogando porque se le había atragantado una espina,
inmediatamente algún familiar recitaba aquello de
"¡San Blas bendito, que se ahoga este angelito!"
1. Con el lenguaje hemos topado.
El presente artículo pretende demostrar, en un
decir Jesús, que Dios continúa vivo en el lenguaje cotidiano por la enorme importancia que la religión católica ha tenido y tiene en nuestro país. En otras palabras,
a la hora de comunicarnos coloquialmente, amén de
recurrir al Padre, al Hijo y al Espíritu Santo, acudimos a
la Virgen, a los Santos, a los ángeles, a los arcángeles,
al mismísimo príncipe de las tinieblas y a numerosas
expresiones relacionadas con el cristianismo y la
Biblia. Y aunque de todo este rosario de locuciones hay
unas que ya descansan en paz, otras gozan de buena
salud y parece que van a vivir por los siglos de los
siglos y no de puro milagro.
2. El que esté libre de influencia lingüístico-rreligiosa,
que tire la primera piedra.
Cuando uno remueve cielo y tierra para analizar el impacto de las creencias religiosas en nuestra
cultura, se da cuenta en menos que canta un gallo que
el mensaje de Cristo, además del lenguaje, ha impregnado la gastronomía, la agricultura, la educación o la
literatura popular. Así, al revisar los relatos tradicionales nos encontramos con leyendas fascinantes como la
del petirrojo, cuyo aspecto se debe a que fue el animal
que liberó a Jesucristo crucificado de las espinas que
se emplearon para coronarle, y al realizar esta tarea se
manchó del color de la sangre; también resulta sorprendente la explicación del origen del color de la mariquita, que se quejó de su fealdad a la Virgen mientras
ésta se encontraba pintando con un pincel las alas de
las mariposas, y la madre de Dios, bondadosa como
siempre, salpicó el caparazón del insecto de lunares
negros.
En nuestro modo de expresión se detecta idéntica huella religiosa. Ahora bien, para realizar un artícu-
En el segundo grupo, en el de las expresiones
que se mantienen a pesar del paso del tiempo, encontramos entre otras el decir "¡Jesús!" cuando alguien
que no está muy católico estornuda. Las teorías que
explican el empleo de esta expresión y que cuentan
28
la población, especialmente el de las madres y abuelas, hacen uso de otra fórmula cuando sus hij@s y
niet@s anuncian que se marchan a soñar con los angelitos con un "hasta mañana". Se trata de la coletilla "si
Dios quiere", que manifiesta un hecho evidente, que
son conscientes de la intervención divina en el destino
de las personas, de que al Altísimo le corresponde elegir el momento y la forma de morir de cada ser humano; en otras palabras, de que "el hombre propone y
Dios dispone".
con un mayor respaldo son dos. La primera justifica el
empleo de esta fórmula como conjuro contra el demonio, sostiene que se pronunciaba el nombre del Hijo de
Dios para desearle al afectado que al estornudar no le
entrara el maligno por la boca; otros, sin embargo, partiendo de la creencia de que el alma entra en el cuerpo con la primera inspiración y escapa con el último
suspiro, cuando se expira, sostienen que tras el estornudo el ánima de la persona afectada salía despedida
y para que retornase se aludía al Nazareno. Esta costumbre verbal, que en tiempos de la República se sustituyó por "Salud!", presenta distintas variantes. Hay
quien se decanta por el diminutivo "¡Jesusito!", los hay
que prefieren apelar a la Sagrada Familia y exclaman
"¡Jesús, María y José!" y aumenta el número de personas que ante el estornudo ajeno permanecen en silencio.
Del Hijo pasamos al Padre, que sobresale en
la terminología religiosa por su omnipresencia y por su
multitarea. Así, no sólo forma parte de fórmulas laudatorias ("pinta como Dios") sino que también se acude a
Él en los momentos de cólera para liberar energía
negativa o manifestar enfado ("Rediós"). Al Altísimo se
recurre además en las descripciones hiperbólicas con
el fin de expresar totalidad o ausencia absoluta. No es
extraño pues, que para referirse a un lugar abarrotado
se emplee la frase: "Ahí acudió todo Dios".
Curiosamente se usa el mismo vocablo, aunque precedido por la conjunción copulativa negativa "ni" para
transmitir todo lo contrario. Y como "quien mejor predica es fray ejemplo", anotamos la siguiente pintada
encontrada en una pared de un centro de enseñanza
secundaria: "Aquí no aprueba ni Dios. Jesucristo 4, 5".
3. Y sanseacabó.
Esperamos que nadie nos crucifique ni nos
mande al infierno por tratar de probar en un santiamén
que cada lengua se crea a imagen y semejanza de sus
habitantes, que nuestro lenguaje cotidiano de carácter
religioso no ha caído del cielo, sino que es el reflejo de
que en nuestro país el cristianismo y su texto fundamental, la Biblia, han dejado una huella indeleble además de en el pensamiento colectivo, en distintas
expresiones culturales y en cada una de las lenguas
que se hablan en este territorio. Y aunque una parte de
este lenguaje haya pasado a mejor vida debido a la
secularización de la sociedad y a la enorme influencia
de la religión católica, Dios sigue a la vista. Hasta el
próximo artículo, si Dios quiere.
Fins ací l'article que vaig llegir i que en certa
forma em va fer canviar els plans. Per al proper número de la Revista, reflectirem principalment les expressions que tenen el seu orige en la Biblia (que no són
poques), diverses interjeccions (de sorpresa, gratitud,
súplica), referències temporals i de l'oratge, refranys i
frases fetes, i també els "tacos" o blasfemies... I "que
Déu ens pille confessats".
Para acabar nos referiremos a la mención
divina en las fórmulas de despedida. Actualmente,
estamos asistiendo al combate del "adiós", procedente de la elipsis "a Dios seas", contra el ciao, el bye bye
o el hasta luego. Los jóvenes prefieren éstas, mientras
que la gente de mayor edad, más arraigada a la tradición, se decanta por la primera. Este último sector de
Rodrigo Ferre Bodí
Departament de Religió
29
FIESTAS DE MOROS Y CRISTIANOS
plaza de la iglesia. Este otro acto es especial para los
niños. Poco después empieza la procesión donde las
comparsas desfilan al contrario que en la entrada,
empieza el bando Moro y le siguen los Cristianos, llevando a hombros a San Jorge. Aquí terminan los actos
del segundo día.
Las fiestas de Banyeres de Mariola empiezan
el 22 de abril y terminan el día 25 de este mismo mes,
pero el 14 de marzo ya empezamos con las "entraetas" de cada comparsa.
Hay 10 comparsas, 5 moras y 5 cristianas. Las
moras son: Moros viejos, Moros nuevos, Marrocs,
Piratas y Califas; y las comparsas cristianas son:
Cristianos, Estudiantes, Maseros, Contrabandistas y
Jordians.
El día 24 de abril, se vuelven a realizar las dianas, pero esta vez no entran en concurso. Cuando terminan las dianas bajan los festeros disparando hasta
el "Barranc Fondo". Allí los festeros almuerzan y en
cada comparsa hacen bailar las banderas al son de la
música y después siguen disparando hasta el castillo,
una vez allí, hacen la embajada mora. Por la tarde se
hace la embajada cristiana, y poco después, la embajada humorística, donde participan los piratas, moros
nuevos, y estudiantes. Cuando finaliza cada comparsa
se va a cenar a su "maset" y por la noche se realiza
otra verbena.
La fiesta de verdad empieza el día de "la vespra" (21 de marzo), cuando cada comparsa se reúne
en el "maset" para cenar todos juntos y crear un buen
ambiente. Después de la cena, hay algunas comparsas
que salen a desfilar hasta la plaza.
El día 22 por la mañana los actos empiezan
con la ofrenda donde suben desde la plaza Los plátanos hasta la plaza de la iglesia con ramos de flores,
para ofrecerle a san Jorge.
Los Maseros salen en último lugar, ya que fueron los creadores de este acto. Una vez finalizado, se
canta el himno a San Jorge y, seguidamente, se realiza
el concurso de bandas, donde participa cada banda oficial de las comparsas. En estas fiestas han ganado,
quedando en primer lugar, los contrabandistas; en
segundo lugar, los Maseros, y en tercer lugar, los estudiantes.
Después de comer, empieza la entrada, donde
las comparsas desfilan desde el instituto hasta la
plaza de la iglesia. Este desfile es más bonito porque
salen carrozas con niños tirando caramelos y chucherías y mucha gente al son de la música. Después de que
lleguen todas las comparsas a la plaza se van a sus
masets a cenar.
A las doce de la noche todas las comparsas se
vuelven a reunir en la plaza para realizar el pasacalle.
En este acto cada comparsa presenta un farol para
entrar en concurso y después se queman en la plaza al
son de la música. En dicho concurso, este año han
ganado, en primer lugar, los estudiantes; en segundo
lugar, los contrabandistas; y por último y en tercer
lugar, los califa. Más tarde es el momento para la
gente más joven, se realiza una verbena hasta la
madrugada.
El día 25 es el último día de fiestas, es conocido como "el día del Santo Cristo" donde las comparsas
van desde las 8 de la mañana juntas desde el "morer".
Allí levantan a los nuevos capitanes y bailan las banderas, más tarde suben desde el "morer" hasta el cementerio disparando rindiendo homenaje a los difuntos.
Allí se celebra una misa para los festeros. Cada comparsa se va al Santo Cristo a almorzar, y cuando finalizan, se levanta a los recientes y próximos capitanes
donde intercambiando las bandas. Cuando ya han terminado, cada comparsa baja disparando hasta la
plaza de la iglesia y después se va a comer a su correspondiente "maset".
Por la tarde se sube a la plaza donde cada
comparsa, empezando por el bando moro y terminando por el bando cristiano, baila las banderas.
Seguidamente van a casa del antiguo capitán a por el
"sanjordiet" y lo llevan a casa del nuevo capitán. Una
vez terminado este acto se van a su capitanía donde
hay un aperitivo que cierra las fiestas de Moros y
Cristianos hasta el año siguiente.
El día 23, a las 7 de la mañana, empieza la
diana, donde las escuadras oficiales de cada comparsa realizan números (movimientos) para entrar en concurso, evaluados por un jurado. Realizan movimientos
en formación, complejos, para sorprender a espectadores y jurado. Hay diferentes aspectos que debe evaluar el jurado, como llevar el paso correctamente, ir
todos al mismo tiempo e innovar con los movimientos.
Este año, en este otro concurso, en primer lugar, han
quedado los Piratas; en segundo lugar, los Moros viejos
y en tercer lugar los Jordians. Ahora, una vez finalizada
la diana, se juntan los festeros más madrugadores en
sus"masets" para desayunar. Pasan casi toda la mañana juntos y, después de comer, se reúnen todos los
niños en la plaza de Los plátanos para desfilar hasta la
Equipo de redacción: Iván Ferre Beneyto, Jordi
Sempere Martí, Mª José Sempere Francés, Paula
Silvestre Gisbert, Sofía Vañó Camús, Jordi Ballester
Albero, Adrián Berenguer Valor y Nerea Espí
Manzanares.
30
ANÉCDOTAS DEL DÍA A DÍA EN MASELLA
El pasado 15 de diciembre, el colegio IES
Professor Manuel Broseta, realizó un viaje a la estación
de Massella en las montañas de los Pirineos españoles, organizado por el departamento de Educación
Física. Esta clase de actividad, es muy deseada por los
alumnos, ya que participan en ella todos los cursos,
incluidos los de módulos. Los profesores que fueron al
viaje son: Matíes (E. Física), Molina (Módulos) y Berta
(Geografía e Historia).
Durante el largo y pesado viaje
Día 16
El día 16 de diciembre fue el primer día de
esquí. A las 8 nos despertaban para ir a almorzar,
seguidamente cogimos todo el material para dirigirnos
a las pistas, donde nos esperaban los monitores.
Hicimos una prueba para clasificarnos en grupos
según el nivel, después tuvimos clase con los monitores durante 2 h. Más tarde tuvimos 1 hora y 30 minutos para esquiar libremente por las pistas. Después
comimos en el hotel, por la tarde también tuvimos
tiempo libre de esquí. Ya por la noche, después de la
cena, en el hotel nos ofrecieron diversas actividades de
ocio como la discoteca, juegos... A la 1 debíamos estar
todos en la habitación "durmiendo", a pesar de que la
mayoría se quedaba muy tarde hablando, en el pasillo
hasta que venía Maties a reñirnos.
Parada durante el viaje
Día 15
El primer día, fue todo viaje. Salimos a las 8 h.
de la mañana, deseando ya estar allí. Durante todo el
trayecto hicimos varias paradas.
Sobre las 5 h., empezamos a ver nieve, ya estábamos
llegando! A las seis y media llegamos al hotel ALP
Massella y subimos a las habitaciones para dejar las
maletas. Seguidamente bajamos a la discoteca, donde
nos comentaron todas las instalaciones y reglas del
hotel. Luego, fuimos a alquilar el material de esquí.
Cuando terminamos, lo llevamos a unas jaulas donde
lo guardábamos. Subimos otra vez a las habitaciones,
nos cambiamos y bajamos a cenar. Sobre las 10 h. fuimos a una sala de juegos. Más tarde bajamos a la discoteca y estuvimos bailando hasta la una. Luego, nos
fuimos a "dormir". Cuando todos estábamos en las
habitaciones, y los profesores ya se habían acostado,
comenzaba la "segunda fiesta". Todos íbamos de habitación en habitación, y cuando divisábamos la silueta
de Matíes, todos echábamos a correr, escondiéndonos
por las habitaciones. Era bastante arriesgado, porque
si nos pillaba, nos hacia salir en fila de uno hasta la
sala común, donde nos apuntaba en una lista y nos
decía: " Prenc nota! Esteu en la llista negra!"
Divisábamos nieve. Estamos llegando!!
Día 17
Nos levantamos muy cansados, ya que estuvimos todo el día anterior esquiando y nos acostamos
tarde. Luego fuimos a almorzar y cuando terminamos
cogimos el material y nos fuimos a esquiar. Cuando llegamos a las pistas subimos en los telesillas e hicimos
algunas bajadas antes de ir a clase. La clase duró 2
horas, y como ya sabíamos esquiar más los monitores
nos subieron al pico "La tosa". Cuando terminábamos
las clases teníamos una hora o dos para esquiar libremente antes de comer. Después de comer, mucha
gente se acostaba un rato para descansar y luego subir
con más fuerza a las pistas. Teníamos 2 horas para
esquiar, luego guardamos el material y fuimos al hotel
a ducharnos o a bañarnos en la piscina. A las 9h íbamos a cenar y luego a la discoteca. Cuando cerraban
nos íbamos al pasillo hasta que Maties nos hacía
entrar en las habitaciones.
31
Esquiando con los profesores
Gracias al monitor aprendimos más técnicas
tanto como para el esquí y para el snow. Después de
comer varios alumnos subieron a las habitaciones y se
disfrazaron para aprovechar al máximo la última tarde.
Al cerrar las pistas cada uno se fue a su habitación, se
cambió de ropa y empezaron las distintas actividades:
piscina, futbolín, póquer, billar, etc. Se hizo la tradicional chocolatá y tanto alumnos como profesores disfrutaron de una merienda diferente. Más tarde el grupo se
reunió para cenar en el comedor del hotel, y seguidamente empezó "la fiesta" en la discoteca. Hubo un
encuentro Banyeres vs. Bocairent, donde obviamente
"els banyeruts" salieron mejor parados. Fue una noche
inolvidable para todos que finalizó con el inicio del día
de regreso.
Lugar donde uno de los grupos esperaba a que empezara la clase
DIA 19
Este comenzó con un Matíes nuevamente preparado para reñir a todo quien se interponía en su
camino y una Berta sin canónigos y con botas nuevas.
Después de desayunar todos se fueron rápidamente a
las pistas más difíciles para comprobar lo aprendido
durante la semana, tanto en la modalidad de esquí
libre como en las clases con el monitor. Como recompensa de lo aprendido nos dieron un diploma a cada
uno, y nos despedimos de las pistas para realizar el
viaje de vuelta. Una vez finalizado el logro de cerrar las
maletas y devolver el material soportando la cola y el
peso, subimos al autobús dispuestos a volver al pueblo
de origen.
Y así fue como pasamos la mejor semana del
curso escolar 2008/09.
Los profesores también se venían con nosotros a esquiar
Terminamos el viaje deseando que llegue pronto el año que viene
DIA 18
El cuarto día empezó con la típica despertá de
Matíes a las ocho de la mañana. Teníamos que estar
listos para el desayuno, pero el cansancio empezaba a
notarse. Hacia las nueve abrían las jaulas para coger el
material y esquiar por libre hasta las once, que empezaban las clases. Cada alumno vivió sus particulares
aventuras, algunas buenas y otras no tan buenas en
sus particulares caídas.
Equipo de redacción:
Alejandro Albelda Albero, Laura Albero Blanquer, Neus
Amorós Sirera, Noelia Ferre Gisbert, Natalia Gandía
Calero, María Gil Silvestre, José Antonio Guardiola
Martínez, José Revert Ferre, Adrián Sirera Ribera,
María Tortosa Vañó, Isabel Valdés Belda y Lydia Vañó
Albero.
32
ENTREVISTA A D. JOSÉ MARTINEZ
ENCARGADO DEL ECOPARQUE
4. ¿Qué es lo más raro que han dejado aquí?
Lo más raro que han dejado aquí han sido tres motos,
estatuas y muebles antiguos.
5. ¿La gente es muy derrochadora? ¿Tiran
cosas nuevas o que todavía son útiles? Sí que tiran
cosas nuevas, sobre todo electrodomésticos y algunos
objetos que serían útiles para coleccionistas.
Recientemente han abierto un ecoparque en
Banyeres de Mariola. Los alumnos de la optativa de
técnicas de laboratorio de 2º de Bachillerato, hemos
ido a entrevistar al encargado del ecoparque, don José
Martínez Martínez, el cuál nos ha respondido a las
siguientes preguntas muy amablemente:
6.Normalmente, ¿qué día suele ser el que más
gente viene? Suelen venir más los martes y los domingos. Los martes debido a que el lunes está cerrado y
pueden llegar a venir unos treinta coches. Y el domingo es el día que más gente viene y pueden llegar a
venir cuarenta coches aproximadamente en cuatro
horas.
1. ¿Qué es lo que se puede traer aquí? Aquí se
puede traer vidrio plano, mobiliario, hierro, aluminio,
restos vegetales, madera, escombros, papel y cartón,
equipos informáticos y pequeños electrodomésticos,
plásticos, aceites domésticos, aceites no domésticos,
envases de vidrio, envases ligeros, ropa, envases de
plástico contaminantes, envases de metal contaminantes, absorbentes, baterías de automóvil, fluorescentes, pilas de botón y de no botón, radiografías y restos de disolventes.
7. ¿Cuáles son las edades de las personas que
suelen venir? Las personas que más suelen venir son
personas de veinte a treinta años pero viene gente de
hasta cincuenta años.
8. ¿Cada cuánto tiempo suele venir una
misma persona? Una misma persona puede venir
para tirar solamente una pila o aprovechar para tirar
varias cosas.
2.¿Qué es lo que más suelen traer y con que
frecuencia vacían el contenedor? ¿Y lo que menos suelen traer? Lo que más suelen traer es hierro y lo vacían cada 7-8 días, plástico y escombros que los suelen
vaciar cada 14 días. Lo que menos trae la gente es
mobiliario (sofás, colchones…) y electrodomésticos y
se vacían los contenedores cada cuatro o seis meses
9. ¿Viene gente de otras poblaciones? La
gente de otras poblaciones no puede venir al ecoparque de Banyeres
10. ¿Ha sufrido algún tipo de delincuencia? En
seis meses han cortado la valla, han robado 52 baterías de coche para el plomo y han robado cobre.
3. ¿Qué cosas son las que no se pueden desechar aquí? ¿Por qué? No se pueden tirar ruedas de
coche y uralita porque llevan amianto que es una sustancia muy cara de reciclar.
Muchas gracias por atendernos, ha sido usted muy
amable, lo verá en el periódico.
De izquierda a derecha: Mª Ascensión Ferre Gimeno, Patricia Martinez Albero, Ana Albero Barceló, Juan Sempere Sempere, D. José Martinez
Martinez, Mª Paz Montesinos Tormo, Mª Pilar Mora Beneyto y Juan Antonio Puig Ferre.
33
FABRICACIÓN DEL JABÓN
La preparación del jabón es una de las más
antiguas reacciones químicas de las que se tienen noticia. Fue conocida por los griegos y romanos quienes lo
usaron como cosméticos. La elaboración del jabón fue
una tarea principalmente casera en la que se empleaban como materias primas cenizas vegetales y grasas
animales o vegetales. A lo largo del tiempo algunos de
estos productos han sido modificados.
La reacción química conocida como saponificación sirve para obtener jabón:
Grasa (aceite) + álcali (sosa)' jabón + glicerina
Para conocer este antiguo proceso, hemos
entrevistado a doña Carmen Ribera Calatayud, quien
ha fabricado jabón durante toda su vida y que amablemente nos ha recibido en su casa para mostrarnos
este curioso proceso.
Dña. Carmen agita la mezcla al fuego esperando a que hierva, en ese
momento la retira y espera a que se enfríe. Cuando se enfría y solidifica lo suficiente, la vierte en un molde y la corta en trozos.
¿Cuáles son los materiales utilizados?
Los materiales que utilizo para fabricar el
jabón son 4 litros de aceite usado, 6litros de agua, 1Kg
de sosa y 300g de detergente en polvo para lavar a
mano (aunque anteriormente utilizaba la trementina,
derivado de la resina de los árboles, pero no sé donde
encontrarla, a parte de que cuesta mucho incluirla en
el jabón, porque hay que picarla y es cara).
¿Qué método utiliza para la fabricación del
jabón?
Primero se mezclan en una cazuela los 4litros
de aceite y los 6 litros de agua. Después se disuelve la
sosa con un poco de agua caliente y se mezclan. A continuación se echa el detergente en polvo y se mueve.
Luego se pone al fuego mientras se va moviendo y
antes de que hierva se saca y se deja enfriar hasta que
se haga como una pasta. Se echa a un molde y se deja
hasta que se haga duro y se pueda cortar, dejándolo un
tiempo reposar.
Este es el aspecto final del jabón una vez acabado y cortado.
¿Cada cuánto tiempo hace jabón?
Más o menos cada invierno, porque en verano
cuesta mucho de enfriar.
¿Cuánta cantidad de jabón hace?
La suficiente para poder tener durante todo el año.
¿Cuánto tiempo tarda su realización?
Una media hora, más o menos hasta que hierva. Lo que más tarda es enfriarse, más o menos un día.
¿Para que utiliza el jabón?
Como es jabón duro, para lavar la ropa se
pone en la lavadora rayado , también para lavarse las
manos, y para fregar los instrumentos de cocina.
¿Comercializa el jabón?
No, lo reparto entre mi familia, amigas y yo.
¿Cuánto tiempo hace que usted fabrica el
jabón?
Es tradición familiar, que viene desde mi
madre y mi abuela y yo lo hago durante toda la vida.
Aquí se puede ver el cubo con el aceite usado, listo para ser convertido en jabón, una pequeña palangana con la sosa disuelta en agua y
una jarrita para añadir el agua necesaria.
34
¿Ha cambiado la receta y /o método de fabricación?
Yo no lo he cambiado, pero mi madre al final
de su vida cambio la trementina por detergente en
polvo, ya que este es más fácil de conseguir y de utilizarlo porque no lo tienes que picar.
Entrevista realizada por los alumnos de segundo de bachillerato de la optativa de técnicas de laboratorio físico-químicas.
De izquierda a derecha: Juan Antonio Puig , Dña. Carmen Ribera, MªAscensión Ferre, Patricia Martínez (abajo), Juan Sempere (el nieto), Ana
Albero, MªPilar Mora.
35
¿ES INTERNET UNA ADICCIÓN
O NO LO ES?
La acción de conectarse y descansar un poco de los
deberes no es perjudicial, a menos que no sepamos
organizar nuestro tiempo y terminemos pasando toda
la tarde sumergidos en la red.
Paralelo a esto, también hay que entender Internet
como un nuevo medio de comunicación muy integrado
en nuestro día a día y que nos ofrece múltiples beneficios: podemos obtener información actual rápidamente, comprar sin salir de casa o hablar con familiares y
amigos de forma barata.
Así pues, pienso que es una ventaja disponer de ello
por la enorme variedad de cosas que se pueden hacer,
desde descargar música hasta buscar información
sobre los últimos sucesos ocurridos en el otro lado del
planeta.
Laura Albero Blanquer 3ºESO A
Alumnos de 3ºESO han opinado al respecto:
"En mi opinión la respuesta es sí. Internet es
un mundo de datos, pero un mundo, por lo tanto la
gente puede preferir vivir en él. En Internet todo es más
fácil, toda la información está a tu alcance, no hay vergüenza a la hora de hablar con alguien, puedes encontrar amigos más fácilmente…Según estos argumentos,
bajo mi punto de vista, es comprensible que a la gente
que le cuesta relacionarse prefiera Internet, a salir de
fiesta. Por otra parte, la propia definición de Internet
nos indica que te puede atrapar, es una RED DE
REDES, y una red ¿para qué sirve? Para atrapar cosas.
Según los comentarios que escuchas un noventa por
cien de los jóvenes se conectan como mínimo una vez
al día ¿eso es adicción o no?
Si estudiamos mi caso podríamos pensar que si o que
no, ya que me conecto unas tres horas diarias, salvo
que tenga que estudiar , entonces me conecto diez
minutos, es decir, me controlo pero me conecto. ¿Soy
un adicto a Internet?
Iván Ferre Juan 3ºESO B
"Mi opinión personal es que te puedes conectar a Internet un poco al día para buscar información
que es importante cuando te mandan algo en el instituto. Pero tampoco te puedes pasar todo el día conectado a Internet, dos horas diarias estaría bien, además
si estás mucho rato luego te duele la cabeza y se
puede convertir en una obsesión. Yo creo que no es
una enfermedad, hay gente que lo hace para divertirse
o hablar por el Messenger, y otra que solo utiliza el
ordenador para buscar información.
Yo lo utilizo para todo, para el Messenger y para buscar
información.
Hay psicólogos que dicen que si es una enfermedad
pasarse muchas horas conectado, pero para mi no lo
es, como mucho es una adicción como fumar, aunque
tampoco es lo mismo.
Adrián Solís Gómez 3ºESO C
"De entre los jóvenes, somos muchos los que
hacemos un uso intensivo de Internet. Principalmente,
nos basamos en la excusa de buscar información para
realizar un trabajo y, ya puestos, nos conectamos para
chatear en el Messenger o ver tus nuevas fotos en el
Tuenti.
36
"Esta es mi opinión: yo no creo que los que estén
mucho en la red sean adictos, están ahí porque no se
relacionan con la gente, se aburren y además, te lo
puedes pasar bien. Creo que lo podrían dejar en cualquier instante, e incluso a alguna gente que le cueste
más dejarlo con un poco de ayuda podría dejarlo.
Para mí la red es una fuente de información, puedes
hacer muchas cosas, desde chatear con amigos hasta
jugar on line. No me parece un asunto muy serio.
Cada persona es como es, si quiere estar en la red que
esté, y si luego necesita ayuda para dejarlo pues le ayudarán.
Francisco José Quintanilla Alfaro 3ºESO B
"¿Existe realmente la adicción a Internet?
¿Nunca os habeis parado a pensar cuanta gente vive
enganchada al ordenador?
En mi opinión estas preguntas tienen respuesta, es
mucha la gente que vive enganchada al ordenador, y si
que existe al adicción a Internet.
Para mi Internet es una droga a la cuál estan enganchados muchos jóvenes entre catorce y veinticinco
años.
Pienso que están muy bien las nuevas tecnologías y que hay que usarlas, pero no de forma abusiva,
porque cuando se abusa es cuando hay un problema.
Estas personas no pueden vivir sin conectarse dos o
tres veces al dia y eso para mi es una enfermedad.
Considero Internet como una droga, ya que
dicha gente la necesita para vivir, ademas los jóvenes
de quince a dieciocho años sufren fracaso escolar por
su causa, cosa que me parece una barbaridad.
Ahora hay una página muy de moda que se
llama Tuenti, donde los jóvenes cuelgan fotos y la
gente las comenta , hay algunos que si no se conectan
dos veces al dia se vuelven hasta violentos. Hay quien
tambien usa Internet para jugar on line, alli se conectan varias personas para jugar todos juntos.
Hay gente que lo usa para pornografía, cibersexo, etc. Mi consejo es que los padres sean conscientes de lo que hace su hijo por la red.
"Bajo mi punto de vista Internet es adicción
según por donde se mire, Internet ha dado muchas
facilidades en la vida cotidiana como por ejemplo buscar información rápidamente, chatear con gente de
otros países, jugar a los juegos más divertidos…
Una cosa si es cierta, Internet hay que saber usarlo o
se puede tener riesgo de adicción, un ejemplo claro es
al chatear con los amigos, te enteras de todo y cuando
no lo haces puedes llegar a pensar que no te estás
enterando de algo de lo que pasa en el grupo, entonces
va haciéndose obligatorio conectarse todos los días y
eso es adicción.
La adicción puede ser perjudicial para tu vida, no te
relacionas con algunos amigos ni con la familia y te
haces más violento.
En resumen, Internet es perjudicial si lo usas de manera abusiva y eso es lo que crea adicción, pero si lo usas
con normalidad puede ser muy beneficioso y no adictivo.
Jorge Ferre Herrera 3ºESO B
Jordi Ballester Albero 3ºESO A
"Mi opinión sobre Internet es en parte positiva
y en parte negativa, es buena porque facilita muchas
cosas, es negativa porque hay gente que se encierra en
su cuarto con el ordenador y parece que no saben vivir
sin él, no pueden pasar sin conectarse a la red unas
cuantas horas. Y eso es una adicción. Yo recomendaría
no pasar tantas horas frente al ordenador y relacionarse más con la gente.
Sara Castelló García 3ªESO C
37
38
Diverses activitats realitzades al pati durant la gimcana
QUADRE-R
R ESUM DE LES ACTIVITATS DUTES A TERME A LES JORNADES
CULTURALS (DIES 7 i 8 DÁBRIL 2009)
Reporters revista del centre
Lectura continuada
Marató Fotogràfic
Reciclatge de paper
Campionat de Bàsquet
Taller de Capoeira
Taller de ritme, danses del món
Escacs
Curiositats Químiques
Cinefòrum
Banyeres Talent Show
J.F. Lozano
Dep Llen: M. Molina, P. Martínez, J.R. Berenguer
Dep. Bio-Geo: J.I. Jará, X. Anduix
Dep. Bio-Geo: J.L. Miñana, A. Mataix, J.A. Gutierrez
Dep. Ed. Fis: J.M. Prieto, M. Están, P. Sánchis
Dep. Ed. Fis: P. Sánchis
Dep. Edu. Fis: P. Sánchis
Dep. Filos: D. Such, M. Sarrió
Dep. Fis-Quim: Mª M. Molina, Mª P. Montesinos
Dep. Mat: Mª C. Sanz, J. Vañó, L. Belda
Dep. Angl-Franc. I altres depart.: I. Francés, F. Ferri i altres
col.laboradors
Cantata
Recital de poesia
Taller dáeròbic
Xerrada Fauna Ibèrica
Campionat de Bàdminton
Taller de xanques
Taller de xapes
Taller de fotografia goma bicromatada
Dep.
Dep.
Dep.
Dep.
Dep.
Dep.
Dep.
Dep.
Gimcana
Concert
Muntatge dúna cartera de còmic
Dep. Geo-Gis i altres dep: B. Molina i altres
Dep. Mus: M. Payá, R. Mollá
D. Tecno: S. Alvarez, Mª T. Silvestre, F. Gonzalez
Mus: M. Payá, R. Mollá
Llen Cas: M. Molina, P. Martínez, J. Payá, J.R. Berenguer
Ed. Fis: P. Sánchis, J.M. Prieto
Bio-Geo: X. Anduix
Ed. Fis: P. Sánchis, M. Están
Ed. Fis: M. Están, P. Sánchis
Plas: X. Bueno, Carmen P.Fernández
Bio-Geo i Plas: Joan I. Jara, X. Bueno
39
Concert
ENTRE LA DICTADURA I LA
DEMOCRÀCIA
En 1939 España cae en un profundo pozo de
temor, de silencio... sobretodo en el puerto de Alicante.
Fue una dictadura tremenda. Todo pensamiento que
no coincidiera con el régimen despiadado, cruel y
autoritario de Franco sería perseguido y eliminado.
Entre los rincones se lazaban pequeñas voces
que pedían a grito la democracia, a pesar que el general prohibió sindicarse. Esa pequeña oposición fue creciendo poco a poco en las provincias, pues se necesitaba un cambio urgentemente.
España se encontraba en una pésima situación tanto económica como social, ya que fue expuesta a un boicot realizado por las potencias europeas,
que estaban en desacuerdo con el pensamiento de
Franco (periodo de la autarquía). Incluso su propio
gobierno empezó a sentirse incómodo .
Posteriormente Franco enfermó ,y surgieron
las plataformas unitarias, conocidas popularmente
como las "platajuntas"(toda la oposición junta ,formada por las diferentes plataformas y por las juntas
democráticas). A su vez, el mero hecho de ser estudiante, llevaba consigo el deber de tener un comportamiento severo y disciplinado.
En 1974 se produjo una unificación clandestina que luchaba por la libertad, por la democracia. En
1975, un 20 de noviembre, el general Francisco Franco
muere. Mucha gente pensaba que su dictadura no acabaría pues su sucesor, Arias Navarro, sería el encargado de dar continuidad al régimen, pero no fue así. La
oposición antifranquista, entre ellos los comunistas,
no se podía venir atrás; ahora las cartas estaban sobre
la mesa.
En 1977 se celebraron las elecciones
Generales y más tarde en 1978, se proclamaría una
nueva carta magna, la Constitución, realmente democrática después de un periodo tan largo de autoritarismo franquista.
En la actualidad, nos conformamos con una
democracia "a medio gas", pero esas libertades deben
ser ampliadas , las cuales comenzaron a fraguarse
durante la tránsición democrática pero hay que ir más
allá.
Para concluir, pues, este breve resumen de lo
que nos dijo don Enrique, hemos de tener presente sus
palabras, para ser recordadas por todos los ciudadanos:
"Debemos ser un pueblo capaz de tener en sus
propias manos el poder que una constitución nos concede, es decir, esa soberanía es nuestra; hagámosla
firme, fuerte y sobretodo razonablemente posible".
Enrique Cerdán Tato. IES Professor Manuel
(E
Broseta. 6-IV-09)
Durante varia semanas, desde el pasado mes
de febrero, hemos tenido en las paredes del vestíbulo
de nuestro instituto, habilitado como sala de exposiciones al igual que en otras ocasiones, unos paneles
donde se nos explicaba exhaustivamente la TRANSICION DEMOCRATICA ESPAÑOLA, entre 1974-1982. En
concreto han sido 18 carteles que han seguido de
manera cronológica la evolución histórica de este
periodo. La muestra se completaba con dos expositores que presentaban información local, alusiva a los
partidos más significativos del momento en Banyeres
(UCD y PSOE), junto con algunas revistas de la época
cedidas por Jose Antonio Ruiz, profesor de historia de
nuestro centro.
Con posterioridad, el pasado 6 de abril, tuvimos el gran privilegio de escuchar por boca del gran
escritor ,periodista y profesor Don Enrique Cerdán Tato,
una disertación escueta y concreta dirigida especialmente a nosotros, alumnos de 4º de la ESO y de
Primero de Bachillerato, para poder, de esta manera,
comprender mejor lo que es la transición democrática
y lo que supuso, es decir, su trascendencia histórica.
El acto suponía la clausura de dicha exposición y al mismo tiempo el inicio de las jornadas culturales organizadas desde el centro entre los días 7 y 8
de abril de 2009. Así pues, a lo largo de una hora, pudimos comprobar de la mano de don Enrique un testimonio directo y valioso de aquellos años, comenzando su
discurso con una breve alusión al contexto histórico de
la España de la segunda mitad del XIX y principios del
XX.
En la actualidad tenemos una monarquía parlamentaria borbónica donde de manera democrática
dos partidos se turnan el poder, el socialista y el popular. Hace 100 años teníamos una parecida situación:
durante la época de la Restauración monárquica,
desde finales del siglo XIX hasta el año 1923 , cuando
se produjo un golpe de Estado con la anuencia de
Alfonso XIII, abuelo del rey actual , llevado a cabo por
el general Primo de Rivera, dando paso a una dictadura que llegaría hasta 1931 (dictablanda para Don
Enrique), cuando se convocan elecciones municipales
que dan paso a un nuevo sistema político, la Segunda
República, proclamada el 14 de abril de 1931 (periodo
de gran modernidad y de auténtica democratización,
consiguiendo por primera vez el voto femenino, dando
soporte a las mujeres trabajadoras que incluso pudieron acceder al mundo laboral, algo impensable en épocas anteriores). El 16 de febrero de 1936, se convocan
otras elecciones en las cuales saldrá victorioso el
Frente Popular que engloba a los partidos de izquierda,
republicanos y organizaciones sindicales como UGT y
CNT, siendo legitimado por el pueblo. En julio de ese
mismo año, un nuevo golpe de Estado, a cargo de un
general rebelde, Francisco Franco, da paso a una terrible guerra civil entre 1936 y 1939; con la ayuda de
potencias totalitarias, dicho general conseguirá un
poder totalitario durante casi cuarenta años (19391975).
P.D.- A modo de valoración personal, permitidme unas breves palabras, ya que podemos decir que
don Enrique Cerdán es un gran escritor, periodista y
profesor, a pesar de que no he tenido el privilegio de
leer sus obras y sus artículos, ya que no tenía conocimiento de ellos. Por ese mismo motivo lo considero un
gran escritor, porque no me cautivó con publicidad
como hacen muchos escritores y críticos literarios,
sino que se dio a conocer tal y como es, exponiendo
nuestro verdadero pasado, presente y futuro político, y
ante todo, personalmente, hacerme sentir como si yo
misma hubiese vivido tales acontecimientos. Pocas
personas como él se están dando cuenta que nuestro
presente y futuro, a pesar de los grandes avances, es
40
y seguirá siendo como hasta ahora, según sus propias
palabras, una democracia no del todo completa, ya
que realmente no se cumple el verdadero significado
de la democracia : "EL PODER RESIDE EN EL PUEBLO".
Por eso mientras haya personas como don Enrique,
que luchen por el interés político del pueblo, se alzará
una nación totalmente democrática. Es por esto que
deberíamos hacernos la siguiente pregunta: ¿Vivimos
en un mundo democrático, en todos los aspectos de la
vida?.
Gracias Don Enrique por ser como es.
Sandra Torá Martínez, 4ºESOB
41
THAT`S ENTERTAINMENT!
A) y Juan Pérez (2ºESO B) cantando también con sus
propias voces en directo la canción "Colgando en tus
manos" de Marta Sánchez y Carlos Baute. Juan tocaba
también la guitarra. "The pink ladies" fueron dos bailarinas magníficas de nuestra gala que se prepararon
una bonita coreografía para asombrarnos a todos con
su talento artístico. Bailando la canción "Radio" de
Beyoncé, estuvieron con todos nosotros Mireia
Sánchez y Lidia Vañó, de 3º ESO B. Otros dos alumnos
de 1º ESO A hicieron un particular homenaje al magnífico compositor tristemente desaparecido Antonio
Flores y a su hermana Rosario. Ellos eran Marcos
Martínez y Alejandro González (1º ESO A), y su canción: "No dudaría" de Antonio Flores.
Como bien dice el título de este artículo, basado en una famosa canción de un musical americano
del antiguo Hollywood, la mañana del pasado 7 de
Abril de 2009 fue un auténtico despliegue de entretenimiento y humor para todos los miembros de la comunidad educativa del IES "Professor Manuel Broseta" a
partir de las 11`30 h. En ese mismo instante, y dentro
de las actividades programadas para celebrar la
Semana Cultural de nuestro centro, comenzaba una
gala llamada "Banyeres Talent Show" que tuve el
honor de presentar junto a mi compañera Inma
Francés ( Profesora de Francés) que también actuó
conmigo en el número de cierre de la citada gala.
Pero no todo fue música y baile. Hubo también
tiempo para el teatro. Juan Pérez (que ha resultado ser
un todoterreno de la escena) y kevin Jornet(2º ESO B)
nos deleitaron a todos los presentes con una pequeña
muestra del teatro del absurdo: "Epitafio". También
hubo espacio para la acrogimnasia. Se trata de dos
números gimnásticos llenos de acrobacias y espectacularidad que les valió a los alumnos que intervinieron
en el 2º número el 2º premio de la gala "Banyeres
Talent Show": Jordi Ballester, José Revert, María
Tortosa, Isabel Valdés, Lidia Vañó, Mª José Sempere y
Vicent Albero(3º ESO A).
Semanas antes, se nos ocurrió la idea de organizar un evento musical en el cual pudieran participar
profesores y alumnos del Instituto con el único objetivo
de pasar un rato agradable y crear un clima de buena
armonía y unión entre todos. Nos pusimos manos a la
obra. Muchos alumnos nos pedían a Inma y a mí que
querían participar en esta gala y nosotros anotábamos
lo que iban a hacer, cuál era su nombre artístico y la
canción o número que iban a representar en el escenario. Luego, personalmente, me dediqué a confeccionar
el guión y a seleccionar a algunos profesores que se
prestaran a hacer el papel de miembros del jurado,
una tarea bastante ardua ya que finalmente actuaron
bastantes alumnos y sólo se podían dar tres premios.
Por último, los profesores que quisimos intervenir también en el espectáculo nos dedicamos a ensayar también nuestros números en nuestras horas libres para
intentar lucirnos como auténticos profesionales del
"show business".
A resaltar por último la actuación del ganador
del 1er premio de la gala. Se trata de Álex Olmo(3º ESO
B), alumno que actuó también como cantante en el
grupo"Libertad Condicional". En esta actuación individual, Álex deslumbró haciendo ruidos con la boca. Fue
una actuación sumamente original, pues sólo con su
boca nos pareció a todos estar a bordo de un autobús,
oir la sirena de la policía o de la ambulancia, etc… Su
número se llamaba" Big Box".
La verdad es que el resultado final fue francamente bueno. Los alumnos hicieron de tripas corazón
para perfeccionar sus actuaciones, los profesores les
echaron una mano pero sin duda, como director y presentador de la gala, puedo destacar de todo corazón
que lo mejor fue la ilusión que todo el mundo le puso.
La gente se lo pasó fenomenal y lo realmente importante fue el hecho de que casi la totalidad del centro (
profesores, alumnos, conserjes y personal de administración y servicios) estuvieron pendientes de este festival en mayor o menor medida. Todos rieron, cantaron,
se emocionaron durante hora y media viendo a sus
compañeros y amigos tratando de entretenerles, de
alegrarles la mañana.
El premio especial al talento artístico fue para
el grupo de baile "Mamma Mia" con la canción:"VoulezVous", formado por todos los alumnos de 2º
Bachillerato B, junto con su profesor de Inglés
Francisco Ferri(el que escribe estas líneas). Tuve el
valor de salir con mis chicos con un traje realmente
explosivo que me prestó mi compañera Carmen
Sempere, pero el contraste entre mi traje y el simpático atuendo de mis alumnos, unido a la impecable coreografía que ensayamos durante varios días, nos hizo
ganar el citado premio.
También mi compañera Inma Francés intervino con
sus alumnas de 4º ESO y 1º de Bachillerato en un
número de baile muy gracioso, donde hacían de granjeras y animalitos de la granja, cómo no: conejitos,
pollitos, etc… La canción se llamaba "Si jàvais un marteau".
Entre las actuaciones de nuestros alumnos,
pudimos ver a Toni Sempere, Ignacio Alonso, Andrés
Ferre, Jorge Tortosa, Jordi Ballester y Álex Olmo ( todos
ellos de 3º ESO B) formando un grupo musical llamado"Libertad condicional" con el que debutaron en el
mundo del espectáculo con la canción "Tan harto".
Cantaban con su propia voz y sus instrumentos musicales y lo hicieron muy bien teniendo en cuenta la gran
asistencia de público que podía ponerles nerviosos,
pero tanto ellos como Carlos Sola (2º ESO B) demostraron ser unos verdaderos artistas.
Finalmente, comentaré dos actuaciones musicales que no podían ser votadas por el jurado por tratarse de números especiales preparados por algunos
profesores. Durante la semana anterior a la gala, podían verse en algunos lugares del Instituto carteles previamente escaneados por el ordenador con los rostros
de Inma Francés y Francisco Ferri y los peinados de
John Travolta y Olivia Newton-John en la mítica película "Grease" animando a todo el mundo a presenciar
Otro dúo que hizo gala también de su soltura y
buen hacer fue el formado por Rosalía Albero (2º ESO
42
Los intérpretes de “Grease” en la escalinata de acceso al gimnasio
Juan Pérez y Rosalía Vañó cantando: ”Colgando en tus manos”
43
2º Número de acrogimnasia
este evento. Pues bien, ya metidos en harina, Inma y
Francisco cerraron la gala haciendo el número musical
central de la famosa película, acompañados por un
grupo de alumnos y alumnas de 4º ESO y 1º BACHILLERATO que lo hicieron francamente bien. Fue un cierre
divertido y musical para una fiesta muy bonita.
Se despide vuestro amigo:
Francisco Ferri
Profesor de Inglés del IES"Professor Manuel Broseta
La otra actuación especial de los profesores
del centro fue la protagonizada por nuestra querida
compañera Carmen Sempere (profesora de Dibujo)
que interpretaba a Martirio (Maribel Quiñones), gran
exponente de la copla más vanguardista en España.
Demostró ser una auténtica estrella del escenario, ya
que a su magnífico vestuario (peineta, collares, guantes, tacones a juego con los guantes y falda de lunares)
unía su gracia al cantar y los movimientos al bailar que
ella había copiado de la artista que imitaba a lo largo
de sus ensayos. Además, nos ayudó en las tareas de
presentación haciendo de Alaska, con peluca incluida.
Gracias, Carmen.
Alex Olmo, ganador de la gala
Quisiera expresar mi agradecimiento más sincero a todos los profesores que formaron parte del
jurado de la gala junto a Carmen Sempere: Mª Paz
Montesinos, María Molina, Tere Sellés, Juan Manuel
Quilis, Rosario Folgado, José Eduardo Schlocker,
Concha Pérez y un improvisado José Manuel Prieto,
que resultó simpatiquísimo haciendo de Risto Mejide.
Gracias, compañeros.
Y aquí se termina mi relato. Al recordar todo lo
vivido, la emoción me embarga. Quisiera terminar
diciendo que todo el trabajo y el esfuerzo por parte de
todos que supone el organizar una gala de estas características se compensa con creces cuando se observa
el éxito obtenido, los aplausos del público y, lo más
importante para el autor de este relato: los hermosos
lazos afectivos que se crean entre profesores y alumnos al participar juntos en cualquier actividad. Ello contribuye a crear un buen clima de trabajo en el centro y
a facilitar una convivencia agradable para todos. Por
ello, me gustaría volver a colaborar en una actividad
como ésta en un futuro y confio en que tanto profesores y alumnos quieran seguir participando. Sigamos,
amigos: "That`s entertainment". Hasta siempre.
Carmen Sempere, nuestra “Martirio”
Inma Francés con su grupo de baile
44
Marcos Martínez y Alejandro González (“Antonio Flores y Rosario”)
El grupo “Libertad Condicional” en plena actuación
Francisco Ferri bailando al ritmo de “Mamma Mia” con sus alumnos de 2º Bachillerato B
45
MENCIONS I PREMIS A DESTACAR
Des de lÉquip Directiu, volem fer arribar a
tota la comunitat educativa del IES Professor Manuel
Broseta, una breu relació del treballsdel nostres alumnes que han estat premiats en diverses convocatòries,
així com també fer-nos ressò de la presencia de diverses personalitats de l´àmbit cultural, social i polític
que ens han visitat al llarg del present curs escolar
2008/09:
-El curs passat 2008/09 vam obtindre la 9ena
posició com a institut de la Comunitat Valenciana en
quant a resultats dels nostres alumnes en les proves
de Selectivitat i 3r centre dels que pertanyen a la
Universitat d'Alacant.
Antonio Puig Ferre, guanyador de Prova Cangur de matemàtiques
-S´han obtès premis a nivell particular com el
rebut per lálumne de Segon de Batxillerat, Juan
Antonio Puig Ferre, el passat 18 de maig a la
Universitat Autònoma de Barcelona, en la Prova
Cangur de matemàtiques a nivel nacional.
-També han estat guardonades dos alumnes
del Centre als diferents premis Sambori aconseguits a
nivell comarcal: Isabel Valdés Belda de 3ESO A i Sara
Valdés Belda de 4ESO.
-Seguint l´àmbit literari, cal fer menció així
mateix del relat de la nostra alumna Paula Belda
Azorín de 1ESO A, "Un somriure al desert", el qual ha
estat seleccionat per lÁssociació Provincial de
Llibrers dÁlacant i publicat a la col.lecció anomenada
"Els millors relats breus juvenils de la provincia
dÁlacant”.
Guanyadors del concurs díl.lustracions del Món Clàssic
-Pel que fa a la tercera edició del concursexposició díl.lustracions del Món Clàssic, dedicada en
aquesta ocasió als herois, cal destacar el premi aconseguit pel nostre alumne Carlos Calatayud Calabuig
entregat al Teatre Principal el passat 5 de juny.
-Dins de la campanya déstimulació a la lectura, duta a terme al nostre centre, i com a resultat de
la primera edició del concurs de cites literaries relacionades amb els herois clàssics, han estat guardonats
els següents alumnes: Paula Belda Azorín i Mª Pilar
Molina Francés de 1er dÉSO A pel que fa al primer
cicle dÉSO i Yolanda Monzó Mora i Iván Ferre Juan de
3er dÉSO B en la categoría del segon cicle.
Paula Belda Azorín i Mª Pilar Molina Francés, 1r ESO A
-Hem de fer-nos ressò de manera especial del
primer premi aconseguit al concurs de teatre
Compitalía a l'IES la Misericòrdia de València obtés per
un grups multidisciplinar d'alumnes de clàssiques i on
s'ha pogut constatar el gran esforç i la gran col·laboració entre diferents departaments i professors, així com
la gran implicació dels alumnes amb l'obra "Quin treball és ser Hèrcules
-Per altra banda, cal destacar les tres conferències que al llarg del present curs escolar 2008/09
hem tingut el plaer déscoltar, les quals ens han possibilitat altres formes de coneixement, paral.lel i complementari a la formació acadèmica a les aules: la dínici
Yolanda Monzó Mora i Iván Ferre Juan, 3r ESO B
46
de curs a càrrec de En Emilio Jesús Golf Laville professor de la EPSA d'Alcoi, així com la conferència del professor, escriptor i periodista En Enrique Cerdán Tato
anomenada "Entre la dictadura i la democràcia" duta a
terme el 6 dábril passat com a cloenda de léxposició
de "La transició a la democràcia a Alacant (19741982)" que tinguerem al centre durant el segon trimestre, i per últim, la oferida per En Fernando de Rosa
Torner a lácte acadèmic de fi de curs del 29 de maig.
Com a testimoni del seu pas per lÍES Professor
Manuel Broseta, hem volgut donar a conéixer les
paraules que molt amablement tingueren a bé dedicar-nos al llibre d´honor del Centre i que acte seguit
passem a reproduir:
Conferència inici de curs a càrrec d’Emilio J. Golf Laville 10-XII-08
Firma Cerdán Tato, en la conferència del 6-IV-09
47
DIARI D'UN TEATRE
allò començava a posar-nos molt més nerviosos del
que estàvem.
Tot va començar a finals del primer trimestre
quan Slocker ens va comentar en una classe de grec:
"En latín me recordáis que os diga una cosa" i al dia
següent a l'hora de llatí, li ho vam recordar sense esperar que ens proposaria d'inscriure'ns en el concurs de
teatre clàssic Compitalia. Després de debatre bona
estona, vam decidir acceptar el repte malgrat que hi
havia gent que no n'estava del tot convençuda.
A les quatre de la vesprada, mentre mig món feia
la migdiada, nosaltres començàvem la funció, davant
d'un públic poc nombrós però molt important ja que es
tractava del jurat.
En acabar la representació tornàrem a pujar a
l'autobús cap a casa, sense saber que érem el grup
guanyador del concurs. Eixe mateix divendres ens va
telefonar Slocker per a comunicar-nos aquesta boníssima notícia. Dies després vam quedar per a fer la
representació davant dels nostres familiars i amics al
teatre Principal de Banyeres. Posteriorment, el dia 1
d'Abril, vam anar a Sagunt per arreplegar el nostre
premi i amb el qual vam fer una gran celebració a la
caseta de Slocker, tots els participants d'aquesta aventura: professors i alumnes.
El següent pas era decidir el tema de l'obra, per
a la qual cosa ens van ajudar els/les professors-es:
Miquel, Berta, Paloma, Pepe, Pau i Slocker i entre tots
vam acordar crear una comèdia, el tema principal de la
qual seria els dotze treballs d'Hèrcules.
En tornar de les nostres merescudes vacances de
Nadal, mentre nosaltres menjàvem pastissos i torró,
Pepe havia estat escrivint els diàlegs del teatre i
Paloma la part del corifeu. Com que faltaven intèrprets, algunes companyes de ciències van decidir participar en l'obra.
Només ens queda donar les gràcies a tota la
gent que ha fet possible que un projecte, en principi
sense grans pretensions, haja acabat en un reconeixement a través d'un premi. Però sobretot agrair-los el fet
que ens hagen ensenyat a estimar el teatre.
GRÀCIES a tots-es.
Durant els patis ens reuníem amb Pau, que anava
introduint-nos en el món del teatre i ens instruïa de
com donar vida als personatges que cadascú havia
triat -perquè li agradava - sense cap altre criteri, ja que
tots començàvem de zero.
Signat (el grup d' actors i músics): Mapi, Elia,
Gala, Pili, Ivan, Tomás, Jordi Belda, Maria Garcia, Bea,
Maria Ribera , Jordi Bellver, Sergio, Javi, Eloy, Engrune
i Emilio.
Per a donar-li un toc més clàssic, Miquel Payà va
proposar posar-li música en directe, i també es van afegir unes meravelloses titelles de Xus i Fernando,
col·laboracions que van acabar d'arrodonir l'obra. Pel
que fa al decorat, els alumnes de 4t ESO de
Diversificació van construir els cubs de fusta que apareixen a l’escenari.
Feta tota aquesta feina, ens vam ficar mans a l'obra (mai millor dit) i les setmanes anteriors a la presentació vam haver d'aprofitar els patis i quedar-nos algunes vesprades per assajar. Una altra col·laboració
essencial va ser la de Virtu, la dona de Slocker, que
ens va confeccionar el vestuari una setmana abans del
debut.
I entre assajos, repeticions, discussions, rialles...
i quasi sense adonar-nos-en, ja havia arribat el primer
gran dia: anàvem a representar l'obra al nostre institut.
Sols us direm que els nervis que vam passar en veure'ns davant tot l'alumnat del centre foren horrorosos i
que volíem desaparéixer, però, en acabar la representació, els aplaudiments i els comentaris positius van
convertir els nervis en una enorme satisfacció. Ja sols
calia esperar que arribara el dia 11, dia en què havíem
d'anar a València a representar la nostra obra Quin treball és ser Hèrcules.
I va arribar el DIA - amb majúscules-. Anàrem a
València, a l'IES Misericòrdia, i en entrar als vestidors
el primer que ens vam trobar va ser un grup competidor que comptava amb vestuari, maquillatge i perruqueria. Que professionals! Ara bé, nosaltres comptàvem amb l'inestimable ajuda de Pepita, la mare de
Maria, que s'encarregava de maquillar-nos. Però, tot
48
49
Nereg
ren a clavar-se als meus. Vaig respondre amb to burleta, que òbviament el meu planeta s'anomenava ''La
Terra'', i ,murmurava dins de mi que aquest Marhi, tan
sols intentava prendre'm el pèl, perquè, és impossible
que jo, sense adonar-me haguera arribat a un lloc del
qual no en coneixia ni el nom, i es pensà que, abans de
despertar-se en aquella platja tan estranya no recordava amb claror el que havia fet. Els records amaneixen
difuminats i molt borrosos dins de mi , i ,cada vegada
que intentava conèixer o recordar que es el que havia
fet abans d'arribar allí, aquests s'esvaïen ràpidament
com si de fum, o aire es tractés. Marhi va riure desconcertat tan punt que jo vaig acabar aquella frase. Va dir
que ell no havia sentit mai parlar de ningun planeta
anomenat així. Em va convidar a sa casa i mentre
caminàvem junts em digué que pot ser un refresc i
alguna cosa que menjar m'aclaririen les idees.
La casa de Marhi estava situada molt prop de
la platja, i les cases del seu voltant eren iguals o molt
paregudes, vaig pensar que, potser eren cases de pescadors de la zona, o gent dedicada al mar, i per això
eren tan pròximes a la platja, i li vaig preguntar a Marhi
que si algun dels seus pares era pescador. Marhi em
tornava a mirar amb la mateixa cara de sorpresa que
abans, i enèrgicament em va preguntar que, què era el
que significava ''pescador''. Vaig re capacitar sobre
aquella pregunta, potser era veritat i ja no em trobava
a la Terra, això explicaria moltes coses, com que pareixia que hi hagueren dos Sols, o dos estrelles paregudes
al cel, gegants i brillant contínuament. També explicaria el color d'aquell mar, enrogit com si de coure es
tractés, i sobretot, explicaria l'actitud de Marhi, davant
de la seua desconeixença de molts termes que qualsevol, fins i tot un xiquet de 5 anys, deuria saber. Després
de tots aquests pensaments, vaig respondre a Marhi,
que, un pescador era una persona que es dedicava a
agafar peixos, i tota classe d'éssers marins, per a vendre'ls, per a cuinar, menjar...Marhi em mirà bocabadat,
tot empassant-se les meues paraules, i finalment em
recriminà, diguent-me, que quin tipus de gent seria
capaç de matar i menjar a un altre ésser viu, amb cor
i sentiments. Em vaig sentir ofès davant d'aquell
comentari, i vaig pensar que pot ser en aquell lloc eren
tots vegetarians, o pertanyien a un ordre religiós molt
exigent, o veges tu a saber, perquè aquella gent era
molt estranya. Fins i tot més estranya que totes aquelles persones de les sectes i organitzacions del meu
planeta, que, sempre m'havien donat una gran curiositat. Vaig anar contant i explicant a Marhi totes les costums del meu planeta, i a cada paraula que pronunciava, la seua cara de sorpresa s'accentuava de manera
més incrèdula. Fins que vam arribar a la porta de sa
casa, i en obrir em vaig trobar amb un ambient completament futurista. Pareixia que allí tot funcionava sol
cada objecte, electrodomèstic, o altres que pareixien
una mena de robots, em pareixia més fascinant. Vaig
dir a Marhi que si allí tot funcionava elèctricament, que
deuria ser molt còmode no treballar quasi res amb les
mans. Marhi va trigar una estona a respondre'm, i va
contestar que allí mai havien utilitzat energia elèctrica
ni de ningun altre tipus, em va explicar que ells utilitzaven sols energia no contaminant i renovable, i em va
dir, que la principal era la que procedia dels seus dos
sols, es a dir, la solar. Tenien programes de reciclat, i no
hi havia cadenes de empreses, laboratoris, ni centrals
Vaig notar com la brisa acaronava els meus
cabells, rossos i llargs, i també vaig sentir la pedra
freda i rígida baix del meu cos. Vaig entreobrir els ulls i
a la llunyania vaig divisar una silueta molt borrosa. Vaig
fregar-me el s ulls amb les mans, i em vaig incorporar.
No sabia ben bé on estava, i molt menys com havia
arribat a aquell lloc. Vaig alçar la vista examinant curiosa i meticulosament tot allò que m'envoltava. Al meu
davant podia veure la immensitat del que pareixia una
espècie d'oceà d'un color roig relluent. Al cel brillaven
dos enormes estrelles que donaven calor i llum a tot
aquell paratge. Molt atordida i estranyada per tot el
que estava veient em vaig adreçar amb confiança cap
a la silueta que havia vist llunyanament abans.
A cada pas que realitzava trobava coses noves
que em sorprenien mes,no sabia el que, però aquell
lloc tenia alguna cosa que m'agradava molt. Notava el
vent suau i càlid contra la cara, i percebia que la màgia
flotava al meu voltant. Era una sensació molt agradable, que ni hui en dia he aconseguit tornar a sentir. I
absorta en els meus pensaments, quasi se sense adonar-me, vaig anar apropant-me a aquell ésser, que, de
seguida s'adonà de la meua presencia. Vaig romandre
immòbil observant i repassant el seu meravellós rostre. No seria molt més alt que jo, i sens dubte no es
pareixia a ninguna persona que haguera vist mai. Tenia
dos ulls grans d'un color blau com la mar, eren bellíssims,i mantenia una mirada que em donava certa tranquil·litat. També tenia una pell blanca, que em recordà
a la neu, i molt fina. El seu cabell era castany amb
molts tirabuixons, i el duia molt llarg. Es va quedar
mirant-me amb distracció. Em mirava de dalt a baix,
arrufant el nas i les celles, i obrint els ulls molt estranyat, però no gosava dir-me res. Després d' estar una
estona en absolut silenci em vaig decidir a preguntar-li
on em trobava, per que, en la meua vida de quinze
anys, mai no havia conegut un lloc tan meravellós com
aquell.
Ell em va mirar encuriosit, com si estigués
repetint mentalment les paraules que jo havia pronunciat. -Estàs a Era, bé, concretament a la platja d'Era-.
Em va dir amb un to suau. Vaig repetir aquesta paraula una o dos vegades, ja que mai havia sentit parlar
d'un lloc anomenat així, i li vaig preguntar que en quina
regió estava Era. -Era és una de les set platges , en
Nereg, naturalment-. Jo no coneixia Era, ni molt menys
Nereg, em preguntava que podien ser, i on podria estar,
vaig pensar que, potser era un xicotet poble perdut a la
costa del que ningú no havia sentit parlar. Aquell ser va
quedar mirant-me un altra vegada, i , acte seguit es va
presentar. Em va dir que s'anomenava Marhi, i que des
que havia nascut vivia a una caseta, a uns quants
metres de la platja. Quan acabà de presentar-se em va
preguntar que de quin lloc venia, perquè era evident
que jo era un foraster. Li vaig contestar que jo m'anomenava Carla i que vivia a Barcelona, però que havia
nascut i viscut uns anys a València, que era on vivia ma
mare. Marhi va dir que no coneixia ningun lloc anomenat així, i que sens dubte, a Nereg no existia res anomenat així. -bé, pot ser, al cap i a la fi, que no sigues de
Nereg. Com s'anomena el teu planeta? - I després de
pronunciar aquestes paraules els seus ulls blaus torna50
que contaminaren l'aigua, l'aire, i en conjunt, tota la
natura. Els seus vehicles no produïen gasos tòxics i no
existia res paregut a aquells, que en el planeta Terra
poc a poc anaven destruint l'atmosfera.
Tot allò estava fent que pedrera el cap. De
sobte despertava a un planeta totalment desconegut,
que aparentment era paregut al que jo coneixia, però
en realitat era molt el que els distava i les diferències
en quant manera de pensar, i estil de vida eren molt
diferents. Que havia passat per que jo acabés en aquell
paratge? Açò era un tipus de broma del destí, o senzillament el cap m'havia jugat una mala passada?
Vaig dir a Marhi, que no era possible que ni tan sols
haguera sentit parlar mai de la Terra. Aleshores una
veu forta i ronca va sonar des del fons de l'habitació.
-Eres...eres vertaderament una terrícola? Una
terrícola viva, de veritat? -Ambdós ens vam girar al sentir allò, i, Marhi va dir que era el seu avi, sorpresa per la
reacció d'aquell home davant de la meua menció de la
Terra, vaig respondre que si, que jo venia de la terra, i
que no sabia com havia anat a parar ací. De sobte em
va envair una alegria enorme, al pensar, que, ja que
l'avi de Marhi si que coneixia la terra segur que em
podria ajudar a tornar, i eixir de tot aquell malson.
Però, per alguna raó, aquell home em mirava amb una
poc dissimulada incredulitat, i, sense moure ni un sol
dit, va dir que allò era impossible, ja que el planeta
Terra, va desaparèixer ja fa molts anys. Després de
explicar i repetir-li dues vegades, que si, que jo provenia de la Terra, que evidentment tot allò es tractava
d'un enorme malentès, ja que era impossible que el
planeta on ella es trobava ahir, hui ja no existira.
Després dels meus comentaris intentant aclarir la situació, i, sense fer-me gaire cas, Marhi va demanar a l'avi que els digués que es el que havia fet que la
terra deixés d'existir. Resignada i acceptant que digués
el que digués ningú no em creuria, vaig exposar, que
potser, la terra havia sigut destruïda per un meteorit o
qualsevol cosa per l'estil. L'avi, aproximant-se al lloc on
permaneixiem tots dos immòbils com pedres, va anar
fent que no amb el cap. Amb una veu que indicava que
anava a començar a relatar alguna història, l'avi es va
seure a una de les cadires, i començà...
"Conten els llibres d'història, que ja fa molts
segles, al Sistema Solar existia un planeta que es feia
anomenar "La Terra". Aquell planeta era el que posseïa
les condicions i els mitjans més idonis per que es
poguera formar vida. I, naturalment, així va ser. Si no
m'equivoque, als seus principis, la terra tan sols estava
habitada per diferents animals, de tota classe, hi havia
milions i milions d'espècies, una varietat tan gran, que
ni en Nereg podem trobar. Els seus paisatges eren molt
pareguts als nostres,tenien immensos oceans amb
aigua cristal·lina, selves i boscos plens de vegetació, tot
tipus de relleu terrestre, com muntanyes, volcans i rius,
però com tot, les espècies van anar evolucionant i van
sorgir els éssers humans, o com els anomenem, terrícoles. Aquests "animals" eren els que posseïen major
intel·ligència de totes les espècies que habitaven a la
terra, i pot ser per això, es van creure que tota la natura, animals, i sers que vivien a la terra els perteneixia.
Els éssers humans, donant per fet un dret de
no respectar altres éssers, van extingir moltes espècies
d'animals, i van despoblar molts boscos i eliminar
molta vegetació per fer les seues construccions, tot,
per la seua comoditat. Van anar contaminant tot allò
que els envoltava, com els oceans, i el cel, i, irònicament, així estaven destrossant una part dins d'ells, una
part de la seua vida, el seu entorn...
-...Vol dir que tot allò sobre l'efecte hivernacle,
la destrucció dels pols, i la capa d'ozó es va acomplir?
Finalment, vam ser nosaltres qui vam destruir el nostre
propi planeta, i la nostra existència? - Vaig formular
aquella pregunta, interrompent, el que em pareixia, un
relat molt impressionista. No vaig obtindre ninguna
resposta, però l'avi, clavant els seus ulls en mi, va prosseguir.
"La Terra si que es va destruir així...Però, curiosament, la vida dels éssers humans a la terra va acabar prou abans d'aquest fet. Els terrícoles, no es conformaven en destruir el planeta i els altres animals, si no,
que vertaderament, també es destruïen entre ells.
Hi havien guerres, moltes guerres estúpides,
fruit de la cobdícia i de l'ambiciositat d'aquests. Hi
havien persones que eren esclavitzades, hi havia discriminacions pel color de la pell, la raça, o el sexe. Van
haver grans holocausts i dictadors, i milers de maltractats i maltractadors. Hi havia països que ho tenien tot,
i altres països que no tenien res.
Si voleu saber com va acabar la vida a la terra,
precisament va ser així. Els humans van acabar amb
ells mateixos, fins a l'extrem de l'extinció..."
Aquestes paraules ressonaven i es clavaven al meu
cap com estaques i poc a poc tot va començar a veure's borrós i a esvair-se.
Les parpelles em pesen cada vegada més,
obric els ulls i trobe la foscor més absoluta, i res més.
No puc notar cap tipus de moviment. Amb la respiració
agitada i la front banyada en suor, encara puc recordar
els les paraules de l'avi que m'atordien abans. De
sobte, s'obre una porta, i tot comença a tindre llum.
Puc sentir una veu coneguda per a mi, la reconec, és ma mare, però, ara si que estic desconcertada... -Carla, et trobes be? T'he sentit cridar, i he pensat
que, potser... Bé, veig que tot ha sigut cosa d' un malson. Torna't a dormir... Un altra vegada, la foscor més
absoluta, i res més.
Sara Valdés 4t ESOA
1r Premi Sambori 2009
51
EL MILLOR REMEI ÉS L’AMOR
Vaig mirar els seus ulls menuts i foscos que
m'observaven amb deteniment des del llindar de la
porta per última vegada. No sabia que fer, estava confosa. Tenia dos opcions, clar està, però escollira la que
escollira, em canviaria la vida igualment. Mai m'havien
agradat els xiquets, i això era una raó de pes per a no
fer-ho, no obstant això, a mi no em semblava suficient.
Ell no plorava a pesar de les circumstàncies, potser per
a fer-me més fàcil la decisió. Solament es dedicava a
examinar-me amb la mirada, mirada que estava segur
que mai podria oblidar. Estàvem submisos en el més
profund dels silencis, quan sense pensar-m'ho més,
vaig allargar els braços, vaig agafar la cistella i la vaig
entrar dins de casa. Significava això que ja havia elegit? Vull pensar que sí. Després de tot, aquella mirada
que creia última, anava a ser la primera de la nova
vida a la qual havia optat, una vida, que tot siga dit,
plena d'infortunis, emprendríem junts, a partir d'ara.
Va ser aleshores i no més prompte, quan vaig pensar
de veres en el que passava, en les conseqüències dels
meus actes, i en la importància que realment tenia tot
allò. Un xiquet abandonat a la meua porta, allí, dins
d'una cistelleta, com si això servira de molt, després
d'haver comés semblant desconsideració, com si, d'alguna forma, això ho disculpara. Qui és capaç d'abandonar una criatura tan menuda que possiblement no arribarà a l'any de vida? No sé, però no m'ho explique. Jo
abans d'abandonar-lo en una casa aliena, que no se de
qui és, el donaria en adopció, o alguna cosa així, si no
poguera tenir-ne cura, clar. Bé, de totes formes, no hauria de criar-lo jo segurament, perquè si telefonava a la
policia se l'endurien a un orfenat, o una llar d'acollida…i al cap i a la fi era això el que esperava... De seguida vaig marcar el número de la policia local, i es van
mostrar molt servicials amb mi, supose que era perquè
devia ser un cas important. Em van dir que una patrulla es dirigia a ma casa, després de contar la història i
donar les meues dades. Ostres! La cita amb el metge,
se m'havia oblidat! Ara que tenia el telèfon a les mans,
vaig cridar al doctor perquè em canviara l'hora. Ja fa
uns mesos que no em trobe massa bé. Porte anant al
metge totes les setmanes, però no saben dir-me exactament què tinc. No crec que siga res greu, però estaria més tranquil·la si ho sabera.
Quan van arribar els agents a ma casa, em van
fer una sèrie de preguntes, i em van dir que si havia vist
algú anar-se'n després que sonara el timbre, però la
veritat és que no havia vist res. Van estar allí una estona, i finalment, em van dir que si jo volia quedar-me
amb el nadó, els faria un favor de veritat, i que ells
s'encarregarien de tots els papers i els tràmits de l'adopció. Em van deixar temps per a pensar-ho, clar, i
se'n van anar emportant-se el xiquet. Una volta sola,
em vaig asseure a la cadira del menjador, i vaig pensar
en el que m'havien dit els agents. Un bebè, jo? Era
impossible. Si quasi no sabia tenir-ne cura de mi mateixa, com anava a fer-ho dels dos? Sonava a acudit. No,
definitivament els diria que no. Em sabia mal, la veritat, però també havia de pensar un poc en mi. Per altra
banda, jo estava sola, no tenia ningú que em poguera
ajudar amb el bebè. Ni família, ni parella, ni
amics…van decidir deixar-me tirada, simplement se'n
van anar de la meua vida, és el seu problema, no podia
fer res, ni canviar el passat…com que és un tema que
no m'agrada pensar, vaig deixar de fer-ho, i vaig continuar reflexionant sobre què faria. Però ja ho havia decidit. Diria que no i prou.
El dolor havia augmentat, però hauria d'esperar fins
demà quan anara al metge. Ara sols volia gitar-me, i
dormir, dormir fins al dia següent, fins oblidar-me dels
problemes…
Quan em vaig despertar vaig comprovar que el
dolor encara no se n'havia anat. Seguia allí, un dolor
intern, plantat dins de mi, que per alguna raó estava
còmode, i no volia marxar. De seguida vaig eixir de
casa i me'n vaig anar al metge. Sempre em feia mal,
però des d'ahir que era un mal més fort, més gran, i
sobre tot, més poderós. En arribar a la consulta, li vaig
comentar al metge el que em passava, em va examinar, i em va fer unes proves. Quan vam acabar, em va
dir que passara dins d'una setmana pels resultats, i
que de moment em prenguera una sèrie de medicaments per calmar el dolor. Li vaig preguntar pel que
podia tindre, i em va dir que no ho tenia clar, que sospitava d'alguna cosa, però que me la diria, si era certa,
en arribar la conclusió de les proves. Vaig tornar a casa,
i em vaig prendre les pastilles que m'havia receptat.
Després em vaig tombar al llit, i em vaig quedar adormida. Vaig tindre un somni, en el qual apareixia jo, firmant uns papers. Eren els papers d'adopció del nadó
que havia aparegut en ma casa. Quan acabava de firmar-los, un home i jo ens donàvem la mà, i després
m'indicava una porta. Entrava per la porta, i hi havia
una sala, on una dona em somreia mentre em donava
en braços al xiquet. De sobte em vaig despertar d'un
salt i vaig recolzar el cap en la paret seguda al llit encara. Durant el somni era feliç. Havia desaparegut el
dolor. Semblava que per fi li havia guanyat la batalla,
que tornava a riure, que tenia motius per viure… Però
quan vaig tornar a la realitat, el dolor va tornar a aparèixer. Una onada de tristesa m'envaí, fent-me comprendre que al somni estava molt millor, fent-me comprendre el que volia, el que necessitava…de seguida
vaig agafar el telèfon i vaig cridar la policia.
Vaig preguntar pel nadó que havia trobat, i em
van passar amb el mateix home que havia vingut a ma
casa un dia abans. Li vaig comunicar la notícia, i va
semblar alegrar-se molt. Em va citar al seu despatx
per acordar els tràmits d'adopció, i als 15 minuts estava plantada al costat de la seua taula. Vaig firmar tots
els papers. Munts i munts de papers, tants, que vaig
tardar una hora en acabar. Com solament havia esperat un dia a decidir-me, em van dir que a l'endemà
mateix em portarien el xiquet. Vaig tornar a casa, pensant en el que havia fet. Estava contenta, satisfeta. I no
ho dubtava. No em penedia. Ni ho faria, estava segura.
En arribar la nit, em vaig gitar nerviosa, espantada.
Milers de preguntes recorrien la meua ment. El dolor
seguia allí, però en tot el dia no me n'havia adonat. Era
com si hagués passat a segon plà.
Al dia següent, em va despertar el timbre de la
porta. Em vaig alçar sobresaltada. Era l'agència d'adopcions. Portaven el nadó. Vaig firmar uns últims
papers, i per fi ens vam quedar sols. Era com si ell em
recordara. La mateixa imatge que fa uns dies. En la
mateixa cistelleta que havia aparegut, la mateixa cara
de sorpresa, la mateixa expressió…però ara ell era fil
meu. Fill…sonava estranya la paraula…hauria de pensar un nom. Xavi, Xavi m'agradava. En dos dies havia
canviat completament la meua vida. Ara tenia un fill de
dos mesos, que li deien Xavi. Vam passar el que quedava de dia junts. No havia parat de somriure ni un
moment. Ho feia inconscientment, sense adonar-me'n.
Cosa que no deuria ser estranya, però en mi sí, ho era.
Sempre que em reia em donava compte, perquè era
una cosa que no feia molt sovint. Ara no, ara això era
diferent. Tot era diferent. Així vam passar uns quants
dies, els dos sols. Però no era necessari ningú més, tan
sols ell i jo. Hui havia d'anar al metge a pel resultat de
les proves.
Estava un poc espantada, però aquesta vegada ell estaria amb mi, ell m'acompanyaria, em tranquil·litzaria. En arribar, el doctor em va dir que seiera a
la cadira. Va veure que no estava sola, i em va preguntar per Xavi. Jo li vaig contar la història, emocionada,
perquè al cap i a la fi ell era el primer a qui li ho contava. Vaig obtindre un lleu somriure com a resposta. Em
va dir que ja tenia els resultats, i al fer-ho, va canviar
totalment l'expressió de la cara. Al veure-ho, em vaig
preocupar, i li vaig demanar per favor que no se n'anara per les branques. Em va respondre un "com vulgues"
molt seriós, i encara em vaig preocupar més.
Aleshores em va dir el que em passava. Leucèmia. Eixa
paraula va ressonar al meu interior durant una estona,
fins que vaig caure en el significat. Càncer de sang?
Tenia un càncer de sang i havien tardat mesos en identificar-lo? Automàticament em va recórrer un sentiment de tristesa per tot el cos. Però no per mi, sinó per
ell, per Xavi. Què faria ell si em passara alguna cosa?
Li vaig preguntar al doctor si tenia solució, i em va dir
que això encara no es sabia, que de moment havia de
ser forta, cuidar-me, tindre voluntat, i lluitar, sobre tot
lluitar. No havia plorat. Ni una llàgrima. Feia anys que
no plorava, de fet, ja no recordava l'última volta que ho
havia fet. Les llàgrimes eren per als dèbils, només per
als dèbils, i jo era qualsevol cosa menys dèbil. No, jo no
plorava. Quan vaig arribar a casa, em vaig quedar
mirant Xavi mentre dormia una estona. Que sort tenia
ell. No havia de preocupar-se per res. Sols feia que
menjar, dormir i plorar. Però això ho em fet tots de
menuts. Jo també supose que faria el mateix a la seua
edat. Jo ací, amb una leucèmia per davant, i ell tan
tranquil, com si res més passara al seu voltant.
L'envege, de veritat. Ara tot havia canviat. Havia d'anar
a l'hospital dues vegades per setmana. Estava farta ja
de tantes proves, anàlisis, exàmens mèdics…i damunt
ara havia d'anar tots els dies de la setmana a l'hospital. Ja havien passat dos mesos des que Xavi estava
amb mi. Aquestos, han sigut els més durs de ma vida,
i estic segura que si no arriba a ser per ell ja m'haguera tornat boja. Sense ell no haguera pogut continuar
després que el metge em diguera que tenia leucèmia.
Així va passar un any. Anant ara tots els dies a
fer-me proves. Proves i més proves que deien sempre
el mateix. Demà mateix farà un any que Xavi és amb
mi. Jo ho considere el seu aniversari, així que demà és
el seu aniversari, però no vaig a fer cap festa. Tan sols
ell i jo, vull estar tranquil·la. Havia pensat d'anar a passar el dia amb ell, fer un picnic per dinar al parc, amb
un pastís, i perdre'ns en la tranquil·litat de la vesprada.
I això vam fer. Al final del dia estàvem els dos esgotats,
i va ser arribar a casa, i dormir d'un sol cop tota la nit.
En despertar-me, vaig fer el mateix de tots els matins:
alçar Xavi, vestir-me, vestir-lo, esmorzar i anar-nos-en a
l'hospital. Esta vegada, quan vam arribar, va ser diferent. El metge em va fer seure a la cadira, i això em va
recordar al dia en què em va comunicar la notícia de la
leucèmia. Feia mala cara, però no era l'únic, jo també.
Inclús Xavi. M'ho va dir sense pèls a la llengua, com a
mi m'agradava. Si alguna cosa em caracteritza, és la
sinceritat per damunt de tot. Bé, doncs aquesta és,
amb diferència, la pitjor notícia que he escoltat en tota
ma vida. A mesura que anava dient paraules, ressonava el tambalejar del meu cor cada vegada més depressa. Em mor. Eixa és la realitat. Una realitat que estic
segura que tardaré segles a encaixar, a acceptar, i
sobre tot, a superar.
A partir d'aquelles dos paraules "et mors",
vaig deixar d'escoltar el que em deia el metge.
L'explicació del perquè no m'importava, ja no. Si t'expliquen com es fa eixe exercici de matemàtiques que tant
et costa, t'alegres, però quan t'expliquen perquè et vas
a morir, l'únic que vols és deixar-ho tot, no t'importa.
Per a què? Bé, doncs això és el que em passava a mi.
Tan sols li vaig preguntar quant de temps em quedava.
I si ho vaig fer, era per Xavi, per a buscar una solució
prompte, o amb temps, depenent del que em diguera.
El doctor sabia que no havia escoltat l'explicació, així
és que va optar per repetir-me-la. Semblava que el càncer havia sigut detectat des d'un principi massa tard,
quan ja no es podia fer res, quan ja estava estès al
meu interior. Em va dir que el temps exacte no el sabia
però que, aproximadament, uns sis anys. Sis
anys...com si això significara alguna cosa. Quan vas a
morir-te, et dóna igual si et queden sis anys o sis
mesos. O almenys a mi. Per l'únic motiu que m'importava, per Xavi, clar. Amb un fil de veu li vaig demanar
que em diguera si hi havia una mínima possibilitat
encara que fóra, que sobrevisquera. Em va dir que les
probabilitats eren remotes, i que per això no m'ho volia
dir, per si em feia il·lusions, i després...però ja era
massa tard, ja m'havia fet il·lusions. Tornant cap a
casa, sense pensar-ho, els meus llavis van dibuixar un
xicotet somriure. Tampoc havia plorat. Deurà ser que
feia tant de temps que no ho feia, que havia de sentir
alguna cosa molt forta per a fer-ho. De totes formes,
cap sentiment em podria fer plorar, perquè com ja he
dit, les llàgrimes són per als dèbils.
Xavi ja camina. I ja ha dit les primeres paraules. Estic molt contenta. Ahir vaig rebre una carta de
ma mare. Està vivint en un altre país, amb una altra
família, des que mon pare va morir. Em demana disculpes per no haver-me escrit en tant de temps, i em pregunta per mi, per la meua vida. Com si tinguera cap
dret. Estic enfadada encara, tants anys no es solucionen amb una simple carta. Però m'és igual. Li he respost dient-li que està perdonada, i que la culpa és
meua. No és cert, però la veritat, és que per primera
volta en ma vida no m'importa. Ara ens enviem cartes
tots els dies. Ho sap tot; sap que he adoptat Xavi, que
tinc leucèmia, i que pot ser em mora. Crec que faig açò
amb ma mare, perquè d'alguna forma, inconscientment, pense que si em mor, Xavi tindrà amb qui quedar-se. Estic lluitant més que mai. Ho faig per ell, sols
per ell. Ell és la única raó per la qual cosa seguisc viva,
ho se. Definitivament, és el millor que m'ha passat
mai.
53
Així he continuat cinc anys més de la meua vida. Xavi
ja té sis anys. Va a l'escola, i té molts amics, que sovint
passen les vesprades a ma casa jugant. Com ja he dit,
sóc sincera per damunt de tot, i des que Xavi és capaç
d'entendre-ho, sap que no sóc sa mare, i tota la història de sa vida. I si, ho entén. A vegades em fa preguntes, que quasi mai sé respondre. La setmana que ve
em faran la quimioteràpia: em prepare per al pitjor.
Hauré d'estar ingressada a l'hospital, així és que Xavi
haurà de quedar-se amb algú. He continuat tots
aquests anys escrivint-me cartes amb ma mare, i ja
m'ha dit unes quantes vegades que quan ho necessite,
ella vindrà ací. Vaig a dir-li que sí. Al cap i a la fi, crec
que per fi l'he perdonada, perquè m'ha demostrat que
n'està penedida, o això sembla.
Ja ha passat una setmana i ma mare va vindre
ahir. Xavi l'ha coneguda, i ja li diu àvia, s'han fet amics
molt ràpidament, com si ja ho foren des de fa temps.
Per fi arriba el dia, i ella m'acompanya. Estic a la porta
d'entrar, indecisa. I si entre i ja no isc d'allí? Però de
seguida pense en Xavi, i m'entren forces per fer-ho. Si
no arriba a ser per ell... Per fi em decidisc i creue la
porta d'entrada. Dins m'espera el doctor, que em fa
posar-me la bata blanca de l'hospital, i gitar-me en el
llit. A partir d'aqueix moment ja no recorde res més.
Segons sembla, em van anestesiar, i em vaig quedar
dormint. Ho veig tot blanc. Per fi obric els ulls, i la primera imatge que vec és la de Xavi. Al costat està ma
mare, plorant. Ella és dèbil. Xavi també plora. Ell em
pregunta com estic, i mai m'he alegrat tant de sentir la
seua veu. De seguida ma mare em diu que encara no
està tot fet, que les pròximes 24 hores són decisives. El
metge arriba, i diu als meus acompanyants que se n'isquen de la sala. Quan estem sols, em diu que han fet
tot el possible, però que no han pogut fer res per salvarme la vida. La realitat és que el càncer ja estava molt
desenvolupat. Una altra vegada una onada de tristesa,
por, i desesperació m'envaeix per complet. I torne a
recordar la conversació amb el metge, i li pregunte
quant de temps em queda. La resposta és fulminant.
En qüestió d'hores, d'un moment a un altre, simplement, deixaré de viure. Decidisc no contar-ho a Xavi i a
la mare. Per a què voldrien saber que en qualsevol
moment vaig a morir? No els diré que ha eixit tot a la
perfecció, i que prompte estaré a casa, però tampoc
això. Finalment entren en la sala de nou. Els dos tenen
un gran somriure en la boca, i no m'atrevisc a dir-los
res. S'asseuen al meu costat en unes cadires, i Xavi em
dóna la mà.
Estem així, sense moure's, simplement parlant, rient, dialogant, durant unes hores, com si res
més importara, com si solament estiguérem nosaltres
tres a la habitació, al món. Aleshores arriba el
moment, ho sé, ho note, em prepare per al pitjor, per fi
ho he acceptat. Aprete fortament la mà de Xavi, i ell ho
nota. Mira a la seua àvia, i ella s'acosta per a veure què
em passa. De moment ell em mira, i puc reconèixer la
seua mirada. Són, sens dubte, els mateixos ulls
menuts i foscos que m'observaven amb deteniment
des del llindar de la porta aquell dia, el que considere
el dia més feliç de ma vida. Amb un to de veu quasi
imperceptible, em dirigisc a Xavi: "la mateixa mirada...sabria que no anava a ser l'última des del principi".
La mare s'apropa de nou, i sabent el que m'espera, em
dóna un bes al front, i em demana disculpes per enèsi-
ma vegada. Li responc amb un somriure, i ella ix de
l'habitació per deixar-nos a soles. Xavi sap també el
que passarà, té només sis anys, però és sorprenentment madur. Aleshores, tanca els ulls i s'abraça a mi.
Comence a parlar: "Xavi, tu ja saps que no sóc ta mare,
però també saps que és com si ho fóra. Sense tu no
hauria pogut aguantar aquestos sis anys, perquè ets el
millor que m'ha passat mai. Ara has de ser fort, i n'estic segura que amb la iaia t'ho passaràs d'allò més bé.
Et vull". Acte seguit, ell es separa de mi, i em dóna un
bes: "Gràcies per tot, mare". Al sentir açò, una llàgrima
grossa cau rodolant per la meua galta, i una altra, i una
altra...per a dèbils? Ho havia comprés per fi. Plorar no
era per als dèbils, sinó per als forts. Només els forts
són capaços de mostrar els seus sentiments amb llàgrimes.
Si no plores, eres dèbil, i això és el que em passava a mi. Era dèbil, tota la vida havia sigut dèbil, però
gràcies a totes les coses que m'han passat, m'he fet
forta com la que més. Tanque els ulls definitivament.
No sent res. Sembla que el dolor ha guanyat per fi la
gran guerra, la definitiva. Com un soldat victoriós després d'una batalla, ha desaparegut per fi del tot dins de
mi. Ara sé que Xavi estarà bé, i que eixirà endavant,
igual que la mare. Sóc feliç. Probablement la persona
més feliç al món. I aquestos sis anys en què he estat
malalta, han sigut sens dubte els més feliços de ma
vida. I no canviaria ni un sol moviment, ni una paraula,
ni un fet.
I és increïble com un simple fet pot canviar
tota una vida, per complet. Perquè, com bé va dir
Arquímedes, "doneu-me un punt de suport i mouré el
món".
Isabel Valdés Belda, 3r ESO A
1r Premi Sambori 2009
54
ESTRANYA BRUIXERIA
de mi, estava tant nerviosa que vaig llegir l'encanteri:
'' Ves amb compte amb el que puga passar, si
ara mateixa et gites al terra, en una mosca et convertiràs.''
Com ja us he dit estava molt eufòrica, i vaig fer
el que deia l'encanteri, vaig gitar-me al terra i..Dit i fet,
en uns segons era una mosca. Vos u podeu creure? Sí,
sí una mosca i a banda de tot això tampoc estava en la
meva habitació, havia canviat de lloc, em trobava a la
cuina, no em va donar quasi temps a reaccionar quan
em vaig adonar que una enorme mà venia cap a mi.
Era la de ma mare, em vaig apartar ràpidament, també recorde que cridava tant com podia, i que
li deia que era jo, Raquel, la seua filla, que no em fera
res. Però per lo vist no va funcionar, jo era molt menuda, i per tant la meua veu molt fluixa, era impossible
que ma mare em sentira.
La segona aventura va ocórrer al saló, em
sembla que aquesta va ser pitjor que la de la cuina allí
es trobaven el meu pare i la meua germana, Elena,
asseguts en el sofà, en l'experiència anterior havia
pogut comprovar que el cridar no servia de res i per
tant vaig decidir arrimar-me a l'orella de la meua germana i dir-li que era jo, però tampoc hi va funcionar,
perquè a Elena no es que li agraden molt els insectes i
va començar a cridar com una boja:
Vaig a contar-vos una història molt interessant, una història que segurament ningú de vosaltres
podria arribar a creure , sí, sí, vertadera, em va ocorrer
a mi, fa uns cinc o sis anys i vos promet que mai més
l'oblidaré.
Sempre havia tingut la curiositat de saber que
es sentiria sent una altra persona, o un altre ser,
aquest pensament va estar amb mi des de que tinc
memòria, mai l'il havia contat a ningú, fins que un día
ho vaig fer.
Estava ma mare llavant els plats i se'm va
ocorrer entrar amb ella a la cuina i contar-li la meua
estranya mania, encara que em feia una poca de vergonya, perque pot ser pensara que era una bajanada,
però jo tenia set o huit anys, i per a mi, era molt important.
Vaig estar conversant amb ella vora a vint
menuts, quan li ho vaig contar em digué que això no
era possible, que per a què es poguera complir jo tendria se sofrir algun encantament o alguna cosa per
l'estil, digué rient-se.
A mi no em va fer molta gràcia, no és que
esperara que la resposta de ma mare m'ajudara molt,
però tampoc esperava que arribara a riures de mi de
eixa manera.
Vist l'èxit que havia tingut, vaig decidir no contar-ho a ningú més, i se'm va ocorrer anar a la biblioteca municipal, que era molt gran, en busca d'algun llibre que m'ajudara.
Vaig estar quasi tres hores buscant i buscant
entre aquelles velles estanteries. Fins que al final entre
llibres i llibres estranys en vaig trobar un que em cridà
l'atenció. Era diferent als altres, tenia unes gruixudes
tapes de color roig, i a la capçalera estava el títol:
''Estranya Bruixeria'', amb unes grans lletres de color
dorat. El vaig obrir, les pàgines tenien un color engroguit, i semblava estar copiat a mà, pareixia ser molt
antic.
Vaig decidir endur-me'l cap a casa, abans d'això vaig passar pel mostrador, per a que la bibliotecaria
el apuntara, quan va llegir el títol es va quedar amb
cara d' estranyesa, li vaig preguntar que què passava,
ella em respongué que li pareixia estrany que una
xiqueta tan menuda com era jo, s'interessara per
aquests tipus de llibres, però a mi em va importar el
més mínim.
Quan ja tenia el llibre a les mans me'l vaig
guardar a la motxilla, i vaig córrer ràpidament cap a
casa, només arribar em vaig tancar en la meua habitació, després de dir-li a ma mare que anava a fer una
becadeta, que no em molestara, per si de cas se li ocorreguera entrar.
Ho recorde perfectament, vaig seure sobre el
llit i vaig obrir el llibre, en la primera pàgina hi havia
una advertencia que deia: ''Compte amb l'us dels
encanteris'', em va sorprendre prou, ja que això assegurava que els encantaments prodrien acomplir-se. En
la segona fulla estava, l'índex el vaig llegir per a poder
buscar-hi el capítol que més m'interessara, quan ja el
tenia seleccionat hi vaig acudir, es trobava a la pàgina
setanta cinc. En eixe moment l'emoció es va apoderar
- Pare, pare! Tinc una mosca a l'orella! -deia
eufòricamentAleshores mon pare va agafar la insecticida i
tot seguit em va acaçar per tot el saló. Quasi com isc
viva d'allí! Uf, què mal que ho vaig passar! Quan creia
que ja s'havia acabat tot i que a la fi arribaria sana i
salva a la meua habitació em vaig topar amb un altre
obstacle. A que no us imagineu que era?
Una teranyina, una teranyina normal i corrent,
que per a mi en eixos moments era com una frondosa
selva. Mai en la meua vida m'havia vist tan apurada, ja
em vaig esglaiar prou quedant-me enganxada així que
imagineu-vos com em vaig posar quan em vaig adonar
que s'arrimava una aranya.
Quasi que es para el meu petit cor de mosca,
en eixos moments vaig començar a mourem tot el que
vaig poder per escapar d'eixe terrible monstre. El
temps passava ràpidament, jo m'adonava que l'aranya
cada vegada estava més prop i pensava que la meua
vida s'acabaria en eixos moments.
Fins que al final movent-me com una boja d'un
costat a l'altre vaig aconseguir escapar, quan em vaig
adonar ja era lliure, el meu cor ja estava més tranquil,
ja no bategava tant de presa.
Sabent el que podria tornar a ocorrer vaig decidir volar més lentament, per a no tornar-me a quedar
enganxada, ja m'havia escarmentat prou. Només faltava que em tornara a passar!
A poc a poc vaig aconseguir arribar fins a la
meua habitació, com ja us he dit abans la porta estava
tancada, però això no va ser problema, com que era
tan menuda hi vaig passar per davall. Una vegada dins
vaig volar fins al llit en busca del llibre de bruixeria.
Anava tota convençuda quan es va acabar
completament la meua esperança, el llibre estava tan55
CASUARI, AGENT SECRET I RATTER,
EL SEU AJUDANT
cat, això si que era un problema. Com anava jo, una
petita mosca a obrir un llibrot com aquell? Impossible.
En aquells moments l'únic que podia fer era
parar-me a pensar, era precís trobar una solució, era
evident que no anava a quedar-me mosca tota la meua
vida.
Vos promet que si les mosques ploraren jo en
eixe moment ho haguera fet. Estava molt trista, però la
tristesa se'n va anar quan em va venir al cap una idea,
una idea meravellosa. Com que el meu pare era professor de música al seua despatx hi havia una gran
quantitat d'objectes, entre els quals es trobava un
micròfon, que era la meua salvació.
Vos explique : A la meua germana li encantava cantar. Totes les nits mentre els meus pares sopaven ella entrava al despatx, encenia el micròfon i
començava a cantar.
Supose que ja haureu deduït en que consisteix
el meu plan: consistia en arrimar-me al micròfon per
que es poguera escoltar la meua feble veu de mosca i
dir-li a la meua germana que m'ajudara a tornar al
meua cos de xiqueta.
Vaig volar cap al despatx, on vaig esperar
inuietament. Quan Elena va entrar i va encendre el
micròfon, em vaig arrimar i li vaig dir que era jo,
Raquel, és va assustar moltíssim, perque no sabia amb
qui parlava, quan es va adonar es quedà perplexa, li
vaig contar tota l'història des de quan vaig anar a la
biblioteca fins aquest moment, incloent totes les aventures.
Quan ja no tenia res més que dir-li ens vam
dirigir cap a la meua habitació, ella caminant, i jo
volant, com és lògic. El micròfon també venia amb
nosaltres, per a
que quan jo parlara la meua germana em poguera sentir.
Una vegada allí va obrir el llibre, va buscar la
pàgina, on es trobava el corresponent encanteri, d'avall
d'aquest se situava l'invers, és a dir el que m'ajudaria
a tornar a ser persona, el va llegir, deia així:
A la ciutat de Nova York, al seu despatx situat
en l'edifici del barri negre de Harlem, estava assegut
l'agent secret Casuari fent un expedient de robatori de
10 furgons blindats carregats cada un amb 100.000
lingots d'or. Se sabia que el robatori havia estat efectuat per Shalahmote, el lladre amb més preu pel seu
cap de tot el món, i Casuari estava disposat a trobar-lo.
El nostre amic és alt, de complexió forta, li
agrada utilitzar barrets, en té de moltes classes i sempre porta llepolies a les butxaques, perquè diu que l'ajuden a pensar.
Quan anava pel carrer, Casuari va veure pujar
un tub per la claveguera i eixir a Ratter, la rata hippy, el
seu millor ajudant. Aquest era molt modern, vaquers,
mocadors, esportives i un "pírcing" al nas.
Ell l'esperà i li digué:
-On vas, Ratter?
- Hola, he sentit els teus passos i també he llegit això de Shalahmote, per tant he pensat que voldries
investigar el cas.
-Doncs així és; acompanya'm, anem a agafar a
eixe rèptil fastigós.
-OK!
Començarem a buscar pel banc, d'on havien
eixit els furgons, entraren i preguntaren a l'encarregat.
Aquest els digué que l'únic que va veure era que estaven buits i un cotxe amb matrícula: TEX-0983, fugint a
tota màquina.
Se n'anaren ràpidament a agafar un avió a
Texas, la ciutat dels cowboys, perquè la matrícula del
cotxe era d'allí. Al baixar de l'avió els va rebre el seu
company Gusa-gusi, un autèntic vaquer, amb barret,
camperes i ornaments metàl.lics per tot arreu.
'' Ves amb compte amb el que puga passar si
ara mateixa toques el sostre en una persona et convertiràs.''
Se saludaren els 3 amb molta alegria i de
camí al despatx de Gusa-gusi recordaren els casos en
els quals havien participat els tres.
Dit i fet, després de tocar el sostre tornava a
ser jo. Mai en la meua vida m'havia alegrat tant, imagineu-vos lo feliç que estava que els ulls em ploraven
d'alegria.
El primer que vaig fer va ser donar-li una forta
abraçada a la meua germana per haver-me ajudat a
recuperar el meu cos.
Us estareu preguntant que, què va passar
amb el llibre no? Ara mateixa vos ho conte, quan l'alegria va abandonar el meu cos, vaig començar a pensar
què faria amb el llibre. Al cap d'una bona estona vaig
decidir anar a la biblioteca, però no per a tornar-lo sinó
per a comprar-lo, sí, comprar-lo, tenint en compte lo
perillós que era, no era molt normal que me'l quedara.
Per a mi això no era un problema ja que jo sóc
una persona molt aventurera, i qui sap, potser, algun
día el torne a utilitzar.
Al dia següent la policia els informà que sospitaven que la banda de Shalahmote havia robat tota
classe d'insectes, en diverses botigues d'animals, ja
que es sabut que a les serps els encanten aquestes
bestioles.
Es disposaren a investigar i tots els botiguers
coincidien que després del robatori els havia quedat a
les botigues una olor molt desagradable, així doncs
Ratter posà en marxa el seu desenrotllat olfacte.
Recorregueren molts carrers de texas, i per fi, el rastre
de l'olor els portà a l'hotel Crazy ranxo, el millor de la
ciutat.
En entrar trobaren, al pàrking, el cotxe amb la
matrícula. Dins, a l'hotel preguntaren si allí s'allotjava
una serp molt elegant, anomenada Salamote. El recep-
Raquel Francés Francés, 2n ESO A
Premi Sambori, 2009
56
cionista, molt amable, els digué:
-Sí, en aquestos moments es troba a la piscina
prenent el sol.
Com podeu comprovar els nostres amics sempre van ben preparats per si sorgia alguna urgència. Al
seu costat "007" era un ninot.
Però els altres membres de la banda,
Rinotercel, Putrefact i Skualter, els havien vist entrar i
aviasaren Shalahmote.
Al que anàvem, i amagat entre els botins trobaren al mafiós. Com era una gallina quan estava
sense els seus matons, els implorava que el deixaren
lliure.
Però els nostres amics, que no tenien un pèl
de ximples, no es deixaren enganyar; es tiraren
damunt d'ell esposant-lo i arrestant-lo. La justícia envià
tots els de la banda una llarga temporada a l'ombra i
Casuari, Ratter i Gusa-gusi es repartiren els 5.000 Kg.
de la recompensa: bombons, formatge, llepolies, pastissos, etc.
Quan els nostres amics arribaren a la piscina,
els lladres els esperaven i s'armà una bona baralla.
Ratter caigué a la piscina i el tauró Skauter es tirà a per
ell per menjar-se'l. Aleshores Casuari posà en marxa la
seua aspiradora portàtil de butxaca i buidà tota la poscina i quan Skaulter estava sense aigua, Ratter el
rematà amb unes quantes bombes fètides.
Casuari continuà la baralla disparant amb el
seu tira-xines al menut Putrefact i, per fi, aconseguí
pegar-li de ple amb un cigró i el llançà dalt d'un arbre;
mentrestant, Gusa-gusi aconseguí reduir Rinotercel
amb granades pica-pica.
I així acaba el cas del banc Petxina, resolt,
com no, pels nostres amics; Casuari agent secret,
Ratter el seu ajudant i en aquesta ocasió Gusa-gusi: "el
cow-boy".
Quan els tres malvats estigueren en mans de
la policia, s'adonaren que Shalahmote havia fugit.
çar a:
Si necessiteu els seus serveis us podeu adreCasuari i Ratter
C/Jo què sé on? NÚM. 0,5
Harlem. Nova York
Tfon:(11)0000001
Però el lladre anava deixant pistes per on passava, perquè li queien trossos de pell per haver estat
tant de temps penent el sol.
Fins a la pròxima aventura!
Cruearen el dur desert de Texas seguint les
escates de la serp i per fi arribaren al peu d'una muntanya. Pujaren per ella fins trobar una gran cova.
Entraren i esquivaren hàbilment unes quantes trampes
que el malvat els havia preparat: Una guillotina, fletxes
que eixien disparades de la paret, clots en el sòl, etc.,
però ells eren els millors. A la fi, arribaren a a una bòveda plena de diners, joies, lingots d'or, etc., que
Shalahmote havia acumulat en els seus robatoris.
Yasmina Gimeno Berenguer, 1r Bat B
Però al lladre encara li quedava una última
carta dins la mànega, un ser monstruós que pareixia
vingut de la Prehistòria. Era enorme, amb urpes afilades i una gran banya al front.
L'espatla estava coberta de pues i a la cua
tenia un fibló verinós. Quan els nostres amics es trobaren davant d'ell pensaren que eren formigues indefenses, segur que els botins havien estat ben protegits
amb aquest guardià.
El monstre els atacà i aconseguí capturar
Ratter. Quan pareixia que estava tot perdut Gusa-gusi li
llança el seu llaç de cow-boy amb autèntica classe, en
quedar momentàniament immòbil, Casuari aprofità
l'ocasió per anestesiar-lo amb el seu esprai concentrat
de mofeta, el monstre va caure enrotllat a terra, ningú
es resisteix a l'olor de mofeta.
Però ells ho resistiren perquè ràpidament es
posaren les seues carassetes antigasos, que sempre
portaven damunt per a utilitzar-les en qualsevol
moment: Al wàter, a l'autobús, al metro, als centres
comercials i fins i tot al cine perquè sempre hi ha alguna que altra "fuita de gas".
57
UN SOMRIURE AL DESERT
Esta carta sé que no t'arribarà perquè no tinc
on enviar-la. Tal volta algun dia ens pugam tornar a trobar a la immensitat del teu desert i gaudirem juntes
d'algo molt valuós que és l'amistat.
Benvolguda amiga Hanna:
Adéu.
De nou torne a estar al meu país, després d'unes festes tan carregades de celebracions familiars
amb abundància de menjar, regals.
Hui he començat de nou les classes a l'institut.
A l'hora del pati m'he trobat amb les meues companyes i els he contat com era el teu país.
Recorde com ens vam conéixer, quan viatjant
pel desert un dels cotxes es va estropejar. De sobte,
quan em vaig girar, vaig veure a dos xiquets petits tan
silenciosos que ni ens n'havíem adonat que estavem
allí.
Anaven descalços i jo els vaig oferir una xocolatina, ells em van respondre amb un somriure.
Després vas vindre tu, supose que preocupada pels
teus germans, nosaltres érem estranys.
Jo vaig voler oferir-te a tu un altra xocolatina
però ja no me'n quedaven. A la motxilla portava dues
camisetes i algo al meu interior em va dir que te les
donara. Tu a l'igual que els teus germans em vas obsequiar amb un gran somriure.
Fent-mos senyes ens vas assenyalar una
Haina que es trobava a pocs metres d'allí.
Em vas agafar de la mà i ens vam dirigir cap a lo que
era ta casa. Va eixir a rebre'ns un home amb la pell
curtida pel sol, era ton pare.
No podia imaginarme que hui en dia existiren
nómades i necessitaren tan poc per a viure.
Teníen unes avelles, unes gallines, 6 dromedaris i un
pou, era tot el que necessitàven.
Ta mare estava fent pa, i jo em vaig preguntar
dins de mi com el couria, quina va ser la meua sorpresa quan van soterrar el pa en la arena i van fabricar un
forn.
La vostra hospitalitat va ser meravellosa ens
vau oferir tot el que teníeu. Per cert me se fa la boca
aigua quan recorde el sabor d'aquell formatge i aquell
pa recent cuit.
Nosaltres, a canvi, vos vam donar algunes bosses de roba i joguets però allò que vos oferíem a mi em
semblava poc.
Tot allò em va fer reflexionar, com nosaltres
envoltats de tanta comoditat no apreciem el que
tenim.
T'ho dic perquè hui fa molt de fred i està
nevant al meu poble i pense amb tu.
Una cosa tan senzilla com dormir en un llit gaudint de
la tibioreta d'una calefacció, o sense anar més lluny
quan tinc set vaig a l'aixeta i de seguida sacie la meua
set. Així i tot de vegades estem ociosos, avorrits, no
sabem què fer sempre queixamt-nos. Aixó m'ha fet
vorer que no és més feliç qui més té sinó qui sap valorar allò que té per poc que siga.
I tu em vas fer vore a través dels teus ulls i el
teu somriure que ets feliç.
Tens la sort de viure a un país ple de llum, de
gaudir de les coses més senzilles que hi ha al món,
com és la carícia del vent, la tibiesa del sol o el silenci
profund del desert.
Paula Belda Azorín, 1rESOA
Els millors relats breus juvenils de la provincia d’Alacant
58
ENQUESTA PLA DÉSTIMULACIÓ LECTORA.
R4.Lectures complementaries d'altres fonts informatives.
8 % de lálumnat
R5.Altres llibres de text.
1 % de lálumnat
R6. Apunts de classe.
43 % de lálumnat
R7. Res.
0 % de lálumnat
CURS 2008/2009
1R CICLE ESO:
QÜESTIÓ 1: Quan fas els deures, acostumes a llegir detingudament.
R1.Els enunciats de les activitats.
76 % de l´ alumnat
R2.Tot el tema.
6 % de l´ alumnat
R3.Alguns paràgrafs o seccions subratllades del tema.
54 % de l´ alumnat
5 % de l´ alumnat
9 % de l´ alumnat
R6.Apunts de classe.
5 % de l´ alumnat
R7.Res.
1 % de l´ alumnat
QÚESTIÓ 2: Els temps que dediquem a la lectura en veu
alta, al cap de la setmana i en el conjunt de totes les assignatures, és:
R1.De menys de mitja hora.
14 % de lálumnat
R2.De mitja hora.
7 % de lálumnat
R3.D'una hora.
18 % de lálumnat
R4.Més d'una hora.
41 % de lálumnat
QÚESTIÓ 3: Quan lliges un text:
R1.Reflexiones al voltant del que has llegit.
44 % de l álumnat
R2.Recordes els aspectes més importants.
27 % de lálumnat
R3.No tens massa clar el que has llegit.
13 % de lálumnat
QÚESTIÓ 2: Els temps que dediquem a la lectura en veu
alta, al cap de la setmana i en el conjunt de totes les assignatures, és:
76 % de l´ alumnat
R2.De mitja hora.
16 % de l´ alumnat
R3.D'una hora.
34 % de l´ alumnat
R4.Més d'una hora.
35 % de l´ alumnat
QÜESTIÓ 4: El temps que hi dediques a llegir a casa és:
15 % de lálumnat
R2.De mitja hora.
24 % de lálumnat
R3.D'una hora.
20 % de lálumnat
R4.Més d'una hora.
22 % de lálumnat
76 % de l álumnat
42 % de l álumnat
R3.No tens massa clar el que has llegit.
17 % de l álumnat
QÜESTIÓ 5: Entens a sovint tot el que lliges?:
R1.Si
39 % de lálumnat
R2.De tant en tant.
40 % de lálumnat
R3.No massa.
2 % de lálumnat
QÜESTIÓ 4: Eltemps que hi dediques a llegir a casa és:
76 % de lálumnat
R2.De mitja hora.
46 % de lálumnat
R3.D'una hora.
31 % de lálumnat
R4.Més d'una hora.
21 % de lálumnat
QÜESTIÓ 6: Et preocupes de buscar al diccionari totn allò
que no entens en un text?:
R1.Si
12 % de lálumnat
R2. A vegades
55 % de lálumnat
R3. Mai.
8 % de lálumnat
R1.Si
76 % de lálumnat
R2.De tant en tant.
64 % de lálumnat
R3.No massa.
1 % de lálumnat
QÜESTIÓ 7: Consideres que una lectura fluïda i una bona
comprensió lectora són necessàries per a poder funcionar
bé:
QÜESTIÓ 6: Et preocupes de buscar al diccionari totn allò
que no entens en un text?:
R1.Si
76 % de lálumnat
R2.A vegades
93 % de lálumnat
R3.Mai.
13 % de lálumnat
63
R2.Només en les assignatures de lletres.
0
R3.Atotes les matèries.
19
R4.No ho considere necessari.
1
R1.En qualsevol dels àmbits de la vida.
comprensió lectora són necessàries per a poder funcionar bé:
R1.En qualsevol dels àmbits de la vida. 76 % de lálumnat
R2.Només en les assignatures de lletres. 5 % de lálumnat
R3.Atotes les matèries.
32 % de lálumnat
1 % de lálumnat
% de lálumnat
% de lálumnat
% de lálumnat
% de lálumnat
BATXILLERAT:
43 % de lálumnat
R2.Tot el tema.
5 % de lálumnat
54 % de lálumnat
2 % de lálumnat
4 % de lálumnat
R6.Apunts de classe.
29 % de lálumnat
R7.Res.
0 % de lálumnat
2N CICLE ESO:
81 % de lálumnat
R2.Tot el tema.
7 % de lálumnat
57 % de lálumnat
QÚESTIÓ 2: Els temps que dediquem a la lectura en veu alta,
al cap de la setmana i en el conjunt de totes les assignatures, és:
59
R2.De mitja hora.
R3.D'una hora.
R4.Més d'una hora.
14
7
18
41
Des del GRUP DE TREBALL DÉSTIMULACIÓ A LA
LECTURA, volem aprofitar la publicació de la revista del
Centre per a donar a conéixer els resultats dúna enquesta
que passarem durant el primer trimestre del present curs
escolar, la qual ens ha facilitat lánàlisi de la problemàtica
existent al centre, ja detectada el curs passat 2007-08, respecte al tema de la lectura comprensiva i les carències observades amb una de les competències bàsiques fonamentals
en el procés dáprenentatge dels nostres alumnes, tant en
lÉSO com en Batxillerat. Cal fer atenció, ja que sens dubte
ens ha ajudat a conéixer la situación real, com a punt de partida, del nivell de lectura del nostres alumnes i ens ha fet
reflexionar a l´hora de proposar i treballar mesures que ens
faciliten la millora en láprenentatge dels nostres alumnes,
mitjançant un dossier dáctivitats i materials que al llarg del
curs 2008/09 hem anat treballant. És traca dùn primera
aproximació a la problemática existent, la qual, donat el
resultat que hem obtés, ens motiva a seguir treballant durant
el proper curs 2009/10 per tal dáconseguir corregir i millorar el nivell déxpressió oral i escrita dels nostres alumnes, a
partir dúna lectura comprensiva sistematitzada, la qual contribuïsca a garantir un sistema docent de qualitat, ja que el
nostre IES forma part de la Xarxa de Qualitat de la Comunitat
Valenciana (nivell II) sota la Direcció General dÁvaluació,
Innovació i Qualitat Educativa.
% de lálumnat
% de lálumnat
% de lálumnat
% de lálumnat
44 % de lálumnat
27 % de lálumnat
R3.No tens massa clar el que has llegit. 13 % de lálumnat
QÜESTIÓ 4: El temps que hi dediques a llegir a casa és:
15 % de lálumnat
R2.De mitja hora.
24 % de lálumnat
R3.D'una hora.
20 % de lálumnat
R4.Més d'una hora.
22 % de lálumnat
R1.Si
39 % de lálumnat
R2.De tant en tant.
40 % de lálumnat
R3.No massa.
2 % de lálumnat
QÜESTIÓ 6: Et preocupes de buscar al diccionari tot allò que
no entens en un text?:
R1.Si
12 % de lálumnat
R2.A vegades
55 % de lálumnat
R3.Mai.
8 % de lálumnat
comprensió lectora són necessàries per a poder funcionar bé:
R1.En qualsevol dels àmbits de la vida. 63 % de lálumnat
R2.Només en les assignatures de lletres.
0 % de lálumnat
R3.A totes les matèries.
19 % de lálumnat
1 % de lálumnat
Alumnes en la lectura de “El principito”
60
ACTIVITATS EXTRAESCOLARS I
COMPLEMENTARIES CURS 2008-2
2009
situ"… I així podriem seguir.
Com el seu propi nom indica, són activitats que
"complementen" (complementaries) els continguts
que s'expliquen i s'estudien a les classes. I, a més, són
activitats que es realitzen fora (extra) del Centre o fora
de l'horari lectiu (escolars).
Per això són molts els Departaments del Centre que
realitzen les activitats que creuen necessaries per a
poder completar i desenvolupar millor el seu projecte
curricular.
En les següents pàgines anem a fer un breu repàs de
les activitats que els Departaments del Centre han realitzat. Són molts els aspectes que podriem analitzar:
els Departaments que les han realitzat, els alumnes
que han participat, les hores lectives que han ocupat,
els mesos en que s'han realitzat, els grups que més
activitats han executat…
Per tal de no fer-ho excessivament llarg, reflectirem
les activitats que s'han dut a terme per ordre cronològic, afegint els grups que han participat i els
Departaments que les han organitzat.
Les activitats extraescolars i/o complementaries
són una ferramenta de primera magnitud per a ajudar
en la tasca educativa.
Hi ha matèries que per la seva propia essència són
molt dinàmiques, altres són més manuals, altres més
obertes… Però algunes assignatures necessiten realitzar una sèrie d'activitats complementaries i/o extraescolars per a poder arribar a un nivell d'aprenentatge
més viu. D'ahí que aquest tipus d'actitivats siguen
vitals per a alguns Departaments.
Per exemple, no és el mateix explicar una reacció
química que experimentar-la al laboratori, no és el
mateix escoltar i llegir una peça musical que interpretar-la, no és el mateix conèixer com utilitzar una serra
que utilitzar-la, no és el mateix descriure un monument
del poble que entrar dins d'ell i vore totes les coses "in
DATA
ACTIVITAT
08 – 10 – 22 Visita a l’exposició “Alfons el Magnànim”
08 – 10 – 22 Viatge a Alacant per a vore l’obra “Pseudolo
08 – 10 – 29 Visita al Bus Jaume I
08 – 10 – 30 Visita a la Fira Matelec
08 – 10 – 31 Visita a dos empreses de plàstic de Banyeres
08 – 10 – 31 Visita a l’exposició “Letras para volar”
CURSOS
DEPARTAMENTS
4t d’ESO
Geografia i Historia
4t d’ESO, 1r i 2n de
BAT
1r d’ESO
Cultura Clàssica
1r i 2n de Cicles
Formatius
3r d’ESO
Electricitat
2n d’ESO
Centre
Centre
Tecnologia
08 – 11 – 03 Visita a la Cova de la Sarga
08 – 11 – 12
08 – 11 – 17
08 – 11 – 17
08 – 11 – 18
2n d’ESO i 2n de
BAT
Xarrada informativa sobre creació d’empreses joves Cicles Formatius i 1r Formació i Orientació
de BAT
Laboral
Primer Concurs de Postals de Nadal
Tots els que ho des- Religió i Arts plàstiitjaren del centre
ques
Activitats d’Educació Ambiental en l’espai natural de
1r d’ESO
Biologia
Casa Tàpena (Onil)
Xarrada sobre la SIDA
3r d’ESO
Centre
08 – 11 – 20 Xarrada sobre el funcionament dels Speech Trainers
1r de BAT
Angles
08 – 11 – 26 Taller d’igualtat de gènere
4t d’ESO
Centre
Del 27 – 11 al Exposició sobre la Biodiversitat, dins la Campanya
Tot el centre
10 – 12
Recicla l’Escola
08 – 12 – 10 Conferència d’inici de curs, a càrrec de Emilio Jesús
1r i 2n de BAT
Golf Laville, anomenada “Competitivitat global i universitat, la tercera missió
Del 15 al 19 de Viatge a la neu
Tots els que ho
desembre 2008
desitjaren del centre
08-12-15
Centre
Centre
Educació Física
Tercer concurs d’il·lustracions del Món Clàssic
Tots els que ho
Cultura Clàssica
desitjaren del centre
08 – 12 – 16 Visita a València, a la Ciutat de les Arts i les Ciències
1r i 2n d’ESO
Tecnologia
08 – 12 – 16 Visita a la Serra de Mariola, per a realitzar activitats 4t d’ESO i 1r de BAT
mediambientals
08 – 12 – 17 Visita al Jaciment “la illeta” de Campello i al MARQ 4t d’ESO i 1r i 2n de
BAT
08 – 12 – 19 Cantata al final del primer trimestre
Tot el Centre
61
Biologia
Música
2n i 3r trimestre Jocs dels enigmes
Tot el Centre
Castellà
09 – 01 – 12 Seminari sobre educación sexual, impartit per la Creu
Roja d’Alcoi
09 – 01 – 21 Visita a la Font Roja
3r d’ESO
Centre
4t d’ESO
Biologia
09 – 01 – 23 Viatge a Alcoi per a assistir a una representació teatral en anglés
09 – 01 – 27 Viatge al Parc Natural de la Serra de Mariola, per a
vore com funciona una Parc Natural i els ecocistemes
mediterranis
1r i 2n de BAT
Anglés
3r d’ESO
Biologia
1r BAT
Religió
3r i 4t d’ESO
Centre
09 – 01 – 28 Encontre d’alumnes de Religió a Xest
09 – 01 – 28 Xarrada sobre la prevenció del consum de cannabis
09 – 01 – 30 Treball de Camp (exploració de l’edifici històric de
4t d’ESO
l’Estació)
Del 02 de febrer Exposició sobre la Transcició Democràtica, a la Galeria
Tot el centre
fins el final del d’Exposicions del Centre
curs
09 – 02 – 04 Visita a la Biblioteca Valenciana en el Monestir de S.
1r i 2n de BAT
Miquel per a participar amb un encontre amb l’escriptor José Mª Merino,
Del 05 al 26 de Visita a l’Esglesia de Santa Maria, dins l’activitat 1r, 2n, 3r i 4t d’ESO i
febrer
“Conèixer el propi patrimoni”
1 de BAT
09 – 02 – 13 Visita a l’Almàssera de Banyeres per a vore les seves Cicles Formatius
instal.lacions
09 – 02 – 17 Encontre amb professors de la Universitat Miguel
2n de BAT
Hernández per a conèixer els estudis que imparteix
dita Universitat
09 – 02 – 27 Visita a la Universitat d’Alacant per a conèixer els estu2n de BAT
dis que ofereix aquesta Universitat
09 – 03 – 04 Visita als estudis de Canal 9 i al MARQ . Realització
1r i 2n d’ESO
d’un taller d’alfareria
09 – 03 – 06 Representació teatral al Gimnás assaig general de
Tot el Centre
l’obra “Quin treball és ser Hércules”
Castellà
Centre
Castellà
Religió
Electricitat
Centre
Centre
Tecnologia
Cultura Clàssica
Música, E. Física
Castellà, Geog. i
Historia
09 – 03 – 11 Representació de l’ obra “Quin treball és ser Hércules” 4t d’ESO i 1r de BAT
en València
09 – 03 – 18 Xarrada per a la prevenció d’accidents de trànsit
09 – 03 – 24 Xarrada de la Universitat Politècnica d’Alcoi,
09 – 03 – 25 Aula de Tabac
Cultura Clàssica
Música, E. Física
3r d’ESO
Castellà, Geog. i
Historia
Centre
2n de BAT
Centre
1r d’ESO
Centre
09 – 03 – 25 Participació en la Prova Cangur, en la Universitat 4t d’ESO, 1r i 2n de
Politècnica d’Alcoi
BAT
Matemàtiques
09 – 03 – 26 Representació de l’ obra “Quin treball és ser Hércules” 4t d’ ESO i 1r de BAT
al Teatre Principal de Banyeres
Cultura Clàssica
Música, E. Física
09 – 03 – 26 Visita a Villena,per a vore “in situ” el treball de las
Hermanas de los Ancianos Desamparados i conèixer
el seu patrimoni històric i artístic
1r de BAT
Castellà, Geog. i
Historia
Religió
09 – 03 – 28 Participació al Concurs “Jóvenes Talentos. Premio
Relato Corto” d’Alacant
2n d’ESO
Castellà
62
09 – 03 – 31
Visita a Valencia per a visitar el Diari Las Provincias,
el Museu S. Pius V, l’IVAM i el Centre Històric
1r i 2n de BAT,
Geografia i Historia,
Economia i Filosofia
09 – 04 - 01
Viatge a Sagunt per a participar en un taller i vore 2n, 3r i 4t d’ESO i 1r i
una representació teatral
2n BAT
09 – 04 - 01
Visita a València per tal de conèixer els estudis universitaris que s’ofereixen
1r i 2n de BAT
Orientació
09 – 04 – 01
Visita a Biar per a conéixer el seu patrimoni històric
i artístic
Xarrada de la Universitat de València sobre la llengua vehicular de la Universitat
Conferència al voltant de la Transcició Democràtica,
30 anys després, per Enrique Cerdán Tato.
3r ESO
Religió
2n de BAT
Valencià
09 – 04 – 03
09 – 04 – 06
7 i 8 d’abril
Cultura Clàssica
Centre
Jornades Culturals
Tot el Centre
Centre
09 – 04 – 07
Cantata al final del segon trimestre
Tot el Centre
Música
09 – 04 – 08
Concert al final del segon trimestre, per part de la
banda juvenil de la Societat Musical de Banyeres
Tot el Centre
Música
09 – 04 – 30
Encontre d’alumnes de Religió
2n ESO
Religió
4t d’ESO
Centre
3r d’ESO
Tecnologia
Projecció de la pel.lícula “Slumdog Millionaire” al
Teatre Principal
Representació Teatral al Teatre Principal
Tota l’ESO
Ajuntament
Tota l’ESO
Ajuntament
09 – 05 – 15
Viatge a Alcoi, al barranc del Ferri per a fer activitats
dins el medi ambient
3r d’ESO
Educació Física
09 – 05 – 19
Excursió al Camping de Mariola per a fer senderisme
Visita al Sanatori de Fontilles
2n i 3r d’ESO
Filosofia
1r d’ESO
Religió
09-05-29
Acte d’acomiadament de 2n de Batxillerat al Teatre
Principal
Tot el Centre
Centre
09-06-05
Entrega de premis del 3r Concurs de Dibuix del Món
Clàssic i representació d’una obra de teatre. Al teatre principal
Secundaria
Centre
09-06-10
Cantata final de curs per als pares
Obert a tot el poble
Música
09-06-19
Excursió Terra Mítica
2n d’ESO
Religió i Tutories
Del 30 d’abril al 3 Viatge a Barcelona, com a final del procés educatiu
de maig
obligatori
09 – 05 – 05 Visita a la Central de Higueruela
09 – 05 – 06
09 – 05 – 14
09 – 05 – 20
Si no s'ens ha oblidat cap, són més de seixanta activitats que s'han realitzat al llarg del curs (si alguna no ha quedat registrada a llistat, que el
Departament corresponent ens disculpe).
Són una mostra del dinamisme del Centre. Un
dinamisme que reflecteix el saber i les inquietuds del
professorat, així com l'interés i motivació de l'alumnat.
Sens dubte totes elles han contribuït a fer molt més
enriquidora la tasca educativa. A més, de segur, que
repercutirà en la qualitat i el nivel dels nostres alumnes.
“Quin treball és ser Hèrcules” al Teatre Principal de Banyeres
63
ACTE ACADÈMIC 2N BATXILLERAT I CICLE DE GRAU MITJÀ D'INSTAL·LACIONS
ELECTROTÈCNIQUES 2008/09
(Teatre Principal de Banyeres, 29-m
maig-2
2009)
"…lento pero viene
nunca tiene prisa
viene con proyectos
y bolsas de semillas
con ángeles maltrechos
y fieles golondrinas
despacio pero viene
sin hacer mucho ruido
cuidando sobre todo
los sueños prohibidos
el futuro se acerca
despacio
pero viene
ya casi está llegando
con su mejor noticia
con puños con ojeras
con noches y con días".
Continuarem amb un savi consell del que fora
emperador i filòsof romà Marcó Aurelio:
"Recorda't d'ara endavant, cada vegada que alguna cosa et contriste, de recórrer a esta
màxima: que l'adversitat no és una desgràcia, abans
bé, el patir-la amb grandesa d'ànim és una sort".
I ja per concloure, després de gaudir dún simpàtic audiovisual amb imatges dálgunes de les activitats extraescolars dutes a termes al llarg del present
curs escolar, barrejades amb fotografries de la seua
infància, va tindre lloc léntrega de la corresponent
orla de la promoció 2008/09 i del logotip del Centre,
un bon record del seu pas per lÍnstitut; tot seguit,
escoltarem de la mà dels propis alumnes, dirigits en
diverses ocasions pel professor Miquel Payà, el conegut "With a little help from my friends" ("Amb lájuda
dels amics") dels BEATLES, desitjant-los el millor dára
endavant, parafrasejant al propi Ántoine de SaintExupery on al seu cèlebre "Le petit prince" o "El princepet" ens ve a dir:
En la present edició, la setena des que començarem a
organitzar aquest tipus dácte oficial dácomiadament dels nostres alumnes, com a fi dúna etapa
acadèmica tant transcendental en el seu procés de
formació personal i educativa, hem tingut lóportunitat déscoltar una interessant disertació relacionada
amb léducació en valors i des de la convivencia, a
càrrec dÉn Fernando de Rosa Torner , actual
Vicepresident del Consell General del Poder Judicial,
por Reial Decret 1610/2008 de 30 de Setembre de
2008, i també President de lÁssociació dÁmics de la
Fundació Manuel Broseta.
Encetarem lácte, presidit pel nostre director,
acompanyat del ponent abans esmentat, del president
de lÁMPA i de lálcalde de Banyeres, amb un fragment del poema "Lento pero viene", del recentment
desaparegut Mario Benedetti, a mena de reflexió al
voltant dállò que ara ens arriba:
"Fes de la teua vida un somni i del teu somni
una realitat"
EL CAP DÉSTUDIS
64
Alumnes de 4t d'ESO A al taller de cartó
L'IES PROFESSOR MANUEL BROSETA EN LA XXII TROBADA
D'ESCOLES VALENCIANES A COCENTAINA
Com cada primavera el 30 de maig es va celebrar la Trobada d'Escoles Valencianes de l'Alcoià i el Comtat
del 2009 amb l'eslògan "El valencià és teu".
Aquest any, el Departament de Valencià ha comptat amb la col·laboració dels alumnes de 4t A: Èlia, Ana,
Inés, Sílvia, David i Dessiré. Aquests van haver de treballar de valent ja que el taller d'elaboració de carpetes i caixetes de cartó va tenir un gran èxit entre els xiquets i xiquetes que hi acudiren.
65
NOU CICLE DE GRAU MITJÀ
INSTAL·LACIONS ELÈCTRIQUES I AUTOMÀTIQUES
INSTAL·LACIONS ELÈCTRIQUES I AUTOMÀTIQUES
Benvolguts Alumnes. Vos informem que per al
pròxim curs 2009-2010 l'IES Professor Manuel Broseta
implantarà el Nou Cicle Formatiu de Grau Mitjà "INSTAL·LACIONS ELÈCTRIQUES I AUTOMÀTIQUES" que
substituïx a l'anterior d'Equips i Instal·lacions
Electrotècniques.
En el sector de les instal·lacions elèctriques es
preveu un fort creixement en la demanda
d'instal·lacions automatitzades, tant domòtiques com
industrials, instal·lacions solars fotovoltaiques i d'infraestructures de telecomunicacions en edificis d'habitatges i del sector terciari, mantenint-se estable en les
instal·lacions electrotècniques.
Com a principal novetat apareixen mòduls de:
Instal·lacions Solars Fotovoltaiques
Electrònica
Instal·lacions Domòtiques
Instal·lacions Comunes de Telecomunicació en
habitatges i edificis
Empresa i iniciativa emprenedora
I Anglés Tècnic
El desenvolupament de noves tecnologies està
fent possible el canvi de materials i equips per a assolir una major eficiència energètica i seguretat elèctrica
de previsible implantació obligatòria en els pròxims
anys.
Aquest profesional exerceix la seua activitat
en menudes i mitjanes empreses majoritàriament privades dedicades al muntatge i manteniment d'infraestructures de telecomunicació en edificis, màquines
elèctriques, sistemes automatitzats, instal·lacions elèctriques de baixa tensió i sistemes domòtics bé per
compte propi o aliena.
Així mateix, faculta l'accés directe a l'examen
per a l'Obtenció del Certificat de Qualificació Individual
en Baixa Tensió (Carnet Instal·lador Electricista).
Com en el Cicle anterior, consta també del
Mòdul de Formació en Centre de Treball, amb una
duració de 380 hores. En aquest, els alumnes realitzen pràctiques en empreses de l'entorn amb les quals
tenim establerts concerts de col·laboració Centre
Educatiu-Empresa. A continuació vos donem més
detalls de les finalitats, ocupacions i eixides d'aquest
nou Cicle Formatiu.
Les ocupacions i llocs de treball més rellevants són les següents:
Instal·lador mantenedor electricista.
Electricista industrial
Electricista de manteniment.
Electricista de construcció.
Instal·lador mantenedor de sistemes domòtics
Instal·lador mantenedor d'antenes.
Instal·lador de telecomunicacions en edificis
d'habitatges.
Instal·lador mantenedor d'equips i instal·lacions
telefòniques.
Muntador d'instal·lacions d'energia solar fotovoltaica.
66
ACCÉS DIRECTE
EL NIVELL dels estudis és de formació profesional de grau mitjà. Condueixen a l'obtenció del Títol
de Tècnic en Instal·lacions Elèctriques i Automàtiques,
que, a més de la qualificació professional, li faculta per
a accedir al batxillerat en la modalitat de Tecnologia,
(convalidant l'assignatura d'Electrotècnia), i li permet
la realització de la prova d'accés per als cicles de grau
superior de la mateixa familia professional.
Els requisits acadèmics necessaries per a l'accés directe són:
1. Graduats en Educació Secundària Obligatòria.
2. Alumnes que tinguen 2º curs de BUP aprovat.
3. Titulats en Formació Professional de primer Grau
(Tècnic auxiliar).
4. Titulats de Formació Professional de grau mitjà (Tècnic).
ACCÉS A TRAVÉS D'UNA PROVA
Els aspirants que no reunisquen els anteriors
requisits podran accedir al cicle mitjançant la superació d'una prova, si tenen 17 anys o els compleixen
abans que finalitze el present any.
INSTAL·LADOR AUTORITZAT EN BAIXA TENSIÓ
AL finalitzar el segon curs l'alumne té la possibilitat de realitzar l'examen per a l'obtenció del
Certificat de Qualificació Individual en Baixa Tensió en
les Categories Bàsica i Especialista. Aquesta prova es
realitzarà en el nostre institut en una primera convocatòria al juliol i una segona al setembre.
DATES DE LA PROVA D'ACCÉS (juny i setembre)
FORMACIÓ EN CENTRE DE TREBALL
La Formació en Centre de Treball, amb una durada de
380 hores, es realitzarà en l'últim trimestre del segon
curs. Consisteix en la posada en pràctica dels coneixements adquirits durant els dos cursos i es desenvoluparà en empreses de l'entorn amb les quals tenim establits concerts de col·laboració Centre EducatiuEmpresa.
L'experiència ens ha demostrat que la majoria dels
alumnes continuen treballant en les empreses on han
realitzat aquestes pràctiques.
Matrícula del 4 al 22 de Maig.
Convocatòria Ordinària: dissabte dia 18 de juny de 2009.
A las 9 hores: Part Sociolingüística. Duració 2 hores.
A las 11.30 hores: Part Científic-matemàtic-tècnica.
Duració 2 h 30 min.
Convocatòria Extraordinària: dimarts, 1 de setembre de
2009.
MATRÍCULA CICLE FORMATIU
Els alumnes que tinguen accés directe, així com els
quals accedeixen mitjançant prova, inscrits i admesos,
formalitzaran la seua matrícula del 24 al 30 de juny
ambdós inclusivament.
LA DURADA dels estudis es divideix en diferents
mòduls professionals repartits al llarg de dos cursos.
PRIMER CURS
Mòduls professionals
1.
2.
3.
4.
5.
6.
Electrotècnia
Electrònica
Automatismes Industrials
Instal·lacions elèctriques d’interior
Anglés Tècnic
Formació i orientació laboral
Hores totals
192 hores
96 hores
256 hores
256 hores
64 hores
64 hores
Hores
setmanals
6 hores
3 hores
8 hores
8 hores
2 hores
2 hores
SEGON CURS
1. Instal·lacions de distribució
132 hores
Hores
setmanals
6 hores
2. Instal·lacions comuns de
telecomunicació en vivendes i
edificis
176 hores
8 hores
3. Instal·lacions automatitzades en
viviendes i
edificis
110 hores
5 hores
4. Instal·lacions domòtiques
132 hores
6 hores
66 hores
3 hores
110 hores
5 hores
7. Anglés Tècnic
44 hores
2 hores
8. Empresa i iniciativa emprendedora
66 hores
3 hores
380 hores
40 hores
Móduls professionals
5. Instal·lacions solars fotovoltaiques
6. Màquinas elèctriques
9. Formació en centres de treball
Hores totals
PER A QUALSEVOL INFORMACIÓ
966567828 / www.iespmbroseta.com
67
ENDEVINA QUI ÉS QUI…
Tots, inclòs els professors/es vam ser xiquets, ja fa uns
quans anys…
Us proposem que endevineu quina foto correspon a
alguns professors i personal administratiu d'aquest
any. Sort
1
2
3
4
5
6
1
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
2
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
3
68
4
5
6
7
8
9
69
10
11
12
13
14
15
70
16
17
18
19
20
21
71
22
23
24
25
26
27
72
28
29
30
31
32
33
73
PASATIEMPOS
En todos los casos se trata de obtener un dibujo ¿te atreves? A continuación se detalla cómo se
resuelve cada uno de ellos:
Puzzle japonés
Se trata de obtener una figura sombreando la
cuadrícula de acuerdo con los números que aparecen
en las filas y en las columnas: si aparece un 1 en una
fila o columna solo debe haber una cuadricula sombreada, si aparecen 2 solo dos sombreadas, etc. teniendo
en cuenta que entre un grupo y otro de cuadros sombreados hay siempre, al menos, una casilla en blanco,
como se puede ver en el ejemplo. Se aconseja ir marcando las casillas que se sepa con certeza están en
blanco con una x para no perderse.
Un ejemplo (imagen derecha):
Ahora os toca a vosotros:
74
Dibujo con caminos
Se trata de obtener una figura sombreando la
cuadrícula. Cada par de números iguales tiene que
interconectarse para formar un camino sombreado
que conste de tantos cuadros como indiquen los números que enlaza (incluyendo las casillas que los contienen). Si en un área del gráfico hay más de dos cuadros
con el mismo número, será necesario decidir cuáles
deben unirse, teniendo en cuenta que los sombreados
unen casillas horizontales y verticales, nunca en diagonal. Cuando sea posible interconectar dos números
mediante diferentes caminos, deberán considerarse
los sombreados circundantes, pues dos caminos
jamás se cruzan. La solución del juego es única.
Se aconseja sombrear los cuadrados con el 1, que no
tienen pareja y se sombrean siempre, y continuar con
los números más bajos. También marcar los caminos
con una línea y sombrearlos cuando se esté seguro de
ello.
Y ahora …. A probar!!!!
Un ejemplo: CARA
Busca la niña...
75
SUDOKU
A
B
UNA DE DETECTIVES
ILUSIONES ÓPTICAS
Adaptado de M. Gardner: AJA
Te presentamos una ilusión óptica. Mira
durante 30 segundos a un punto fijo en el centro del
dibujo.
Después mira hacia otro lado (preferentemente una superficie de un solo color, por ejemplo una
pared) y parpadea rápido varias veces hasta que logres
fijar una imagen que permanece nítida durante un par
de segundos.
La pasada noche ocurrió un robo en la discoteca XXX. Cuando la señora de la limpieza entró por la
mañana encontró todo desordenado y la caja fuerte
abierta, además oía unos ruidos extraños en la planta
superior. Asustada llamó rápidamente a la policía. Al
cabo del rato se presentaron en el lugar de los hechos
varias patrullas de policía que registraron todo y rescataron al gerente de la discoteca que se encontraba en
el piso de arriba amordazado y colgado de una cuerda
por las manos. Los policías prepararon un informe y
pasaron el caso al grupo de detectives de la comisaría.
El caso le tocó al detective Pérez que inmediatamente
leyó el informe e hizo el siguiente resumen de los
hechos:
La discoteca fue asaltada aproximadamente
un cuarto de hora después de que se fuera el último
cliente, cuando sólo se encontraba en su interior el
gerente. Los ladrones se llevaron toda la recaudación
de la semana.
Según el gerente fueron tres individuos armados con pistolas y con las caras tapadas con medias.
Según el gerente después de obligarle a abrir la caja
fuerte los ladrones le amordazaron y le dejaron colgado por las manos a gran altura.
Se encontró al gerente atado, con los pies a medio
metro del suelo, en una habitación en la que no había
nada, sólo un montón de papeles en un rincón, un gran
charco de agua debajo del gerente y una estufa enchufada.
El detective Pérez llamó a su ayudante y le
dijo: "caso resuelto, detengan inmediatamente al
gerente de la discoteca". El ayudante alarmado dijo:
"pero no puede ser él, estaba colgado a 2 metros de
altura y no había nada en la habitación en lo que hubiera podido subirse para colgarse el sólo. ¿Cómo pudo
hacerlo el solo?"
¿Qué ves?. Puedes utilizar los negativos de las
fotos para crear tus propias ilusiones ópticas.
¡INTÉNTALO!
Vaya misterio, ¿cómo pudo colgarse el gerente sin
ayuda?
76
LAS DOS PUERTAS
Cuenta una vieja leyenda que el rey de un país
lejano tenía prisionero en su castillo a uno de sus rivales al trono.
Queriendo hacer ver al pueblo que era rey
justo y generoso, propuso al prisionero ser encerrado
en una celda con dos de sus ministros, uno que dice
siempre la verdad y otro que siempre miente.
La celda tiene dos puertas: la de la libertad y
la de la esclavitud. La puerta que elija el prisionero
para salir de la celda decidirá su suerte.
El prisionero tiene el derecho de hacer una
pregunta, y sólo una, a uno de los ministros. Por
supuesto, el prisionero no sabe cuál es el que dice la
verdad y cuál es el que miente.
¿Qué pregunta debe formular el prisionero
para obtener la libertad de forma segura?
ARAÑA
LABERINTOS
Se trata de sombrear el camino que hay que
seguir para recorrer el laberinto desde la flecha de
entrada a la de salida para obtener un dibujo.
FUTBOL AMERICANO
77
SOLUCIONES:
Futbolista (p. 74)
“Las dos puertas”
(p. 77)
Preguntaría a cualquiera de los dos ministros, señalando una cualquiera de las dos puertas:
¿El otro ministro me diría que ésta es la puerta de la
Libertad?
En la Puerta
Libertad
En la Puerta
Esclavitud
Respuesta del Ministro
que dice la verdad
NO
SÍ
Respuesta del Ministro
que dice la mentira
NO
SÍ
De esta forma, sea cual sea el ministro preguntado, si
la respuesta es SÍ, la puerta señalada es la de la
Esclavitud, y si es NO la puerta señalada es la de la
Libertad.
Niña (p. 75)
FÚTBOL AMERICANO
Sudoku A
(p. 76)
ARAÑA (p. 77)
Sudoku B (p. 76)
78
(p. 77)

Revista curs 2008-09. - IES Professor Manuel Broseta

Transcripción

Documentos relacionados

diptico pp 13 - Partido Popular de Barcelona

Les Filles de Maria Auxiliadora

Déus i mites de l`antiguitat

iBesora_90_Abril_16

Sin título-1 - Fira Gata al Carrer

Guia Racó de Pares i Mares

NETWORKING Número 5 v9.indd - MBA-URV

Consulta nuestro menú para la Cena de Gala

El Gran Casino de la Rabassada