adult minnesota personals

Transcripción

Butlletí quadrimestral de la
Comunitat de Jesús
Febrer 2011 - No. 44 - Any 15
www.comunitatdejesus.net
Missatges de Nadal
El somriure de Déu
Els inspiradors de la Comunitat de Jesús:
M. Montserrat Capsir
Estanislau M. Llopart
Albert Peyriguère
Carles de Foucauld
Signo de amistad fraterna
FEBRER 2010 • Més a prop • 1
Missatge del bisbe Claude Rault
Butlletí Informatiu de la
Comunitat de Jesús
Nún. 44
febrer 2010
Any 15
Butlletí quadrimestral
Edita :
COMUNITAT DE JESÚS
C/ Joan Blanques, 10
08012- BARCELONA
Tel. 932134110
e-mail :
[email protected]
web :
www.comunitatdejesus.net
Dipòsit legal :
T-1538/97
DES DEL GRUP DE SERVEI
3
VIDA DE COMUNITAT
4
NADAL 2010
6
Bon Nadal
El somriure de Déu
Felicitacions de Nadal
Josep Calvet
Jacint Torrents
A FONS
9
Los inspiradores de la Comunitat de Jesús
La encarnación en la vida de comunidad
Pere Vilaplana i els inspiradors de la Comunitat de Jesús
ENS DIUEN
23
Semana de pastoral social
Celebració dels 50 anys
Record de la mare
Dopaje
Missatge
Deu manaments franciscans
En l’aniversari d’ordenació sacerdotal
Desde Parín
Retiro de Villena
Record d’Artur Juncosa
Hermanita Matilde
M. Eulàlia Estrem
Germaneta Nuria
Dolores Aleixandre
Claude Rault
Josep Llopis
Josep Bofarull
Aurelio Sanz
Quique González
Josemari de la Piedad
Joan Figuerola
LLEGINT A ......
31
In memoriam. En la mort del jesuïta Artur Juncosa
SIGFRID
Sigfrid
Lluís Palacín
Josep Llopis
Joan Figuerola
Catalunya Cristiana
32
Oriol Casals
Des del Grup de Servei
Estimats, en aquest numero 44 del “Més a prop” el Grup de Servei de la Comunitat de Jesús ens
apropem de nou a tots
els qui repasseu aquestes planes. Hem estat uns números allunyats d’aquest paper que és un vehicle de comunicació i
que ens ajuda a fer-nos presents i més propers. Aquí no hi ha afany publicitari i la lletra abunda més que la imatge. Aquí
volem compartir vivències, projectes i també notícies, tan de casa com de la Família espiritual del germà Carles. Aquí,
també, volem animar-nos i animar; constatar i refermar objectius i camins. No és poc el que podem compartir.
I per compartir, una petita història personal que m’ha “tocat” i ha quedat gravada en la
memòria i encara més endins.
Ahir nit quan tornava de treballar, distret amb les meves coses i amb pressa per tornar a casa, se’m va acostar un home a
demanar-me caritat. Sense ni aturar-me li vaig dir que no portava res i vaig seguir el meu camí. Uns metres més enllà
vaig sentir una gran sensació d’incomoditat i una gran tristor. I vaig pensar: Senyor Jesús, te m’has acostat i no t’he fet
cas i, a més, t’he mentit. Si portava diners...i Tu no tenies res.
Aquesta curta història em fa pensar en com n’és de necessària la commoció pel dolor del germà i com a la Comunitat de
Jesús, en la mida de les nostres possibilitats i amb els nostres talents, individuals i comunitaris hem de respondre amb
projectes i compromisos dirigits a servir persones concretes, amb nom i cognoms, amb necessitats i històries colpejades
pel dolor i les mancances de tota mena.
Tinc davant meu el text del punt 5è, apartat a, de la reflexió que sobre el carisma d’en Pere Vilaplana
i acompanyats per
Mn. Armand Puig, vem fer el curs 2005 – 2006. És una declaració d’intencions que vull recordar aquí, doncs crec que ha
tingut una importància cabdal en els compromisos personals de molts germans de la Comunitat i en la vida actual de la
pròpia Comunitat: La primera definició d’una comunitat de laics és encarnar-se en el món. La Comunitat ha de ser,
per tant, bressol de compromisos davant de les grans necessitats que sacsegen la humanitat. No volem viure de manera endogàmica. Volem tenir oïdes i ulls que escoltin i mirin segons l’Evangeli. I tenir oïdes i ulls que escoltin i mirin
segons l’Evangeli vol dir tenir oïdes i ulls que escoltin i mirin com ho feia Jesús: Compassivament; amb commoció pel
dolor i responent amb accions i serveis concrets... i,com ensenya Jesús; sempre pregar el Pare.
Penso que, sense petulància, amb joia senzilla, hem d’estar contents dels projectes concrets que a nivell comunitari o
personal hem emprés en els darrers cursos: El servei d’ensenyament de l’idioma i de suport a emigrants musulmans a
Reus, el reforç escolar amb col·laboració amb Caritas a la Casa Mare del carrer Joan Blanques, l’acolliment que es fa a
Tarrés i, ja en el pla de les respostes més personals: el treball d’algun germà en l’atenció espiritual als malats, l’acompanyament als sense sostre i d’altres respostes concretes que anem donant. Insisteixo que no és per enorgullir-nos,
però si per a reconèixer que hem fet un camí que es va consolidant i ens està ensenyant a desviar la mirada de nosaltres
mateixos i dels nostre problemes personals i comunitaris, que no són qualsevol cosa però que no poden ser de cap manera el nostre centre vital. El dia que el centre de la vida de la Comunitat de Jesús siguin els problemes que té com qualsevol altre grup humà; la Comunitat de Jesús morirà.. No tindrà raó de ser.
I abans d’acabar no vull pas oblidar la Pasqua. S’acosta tot i que aquest any ve tardana. L’hem de començar
a preparar. La de l’any passat, per bé que millorable en
petites coses, va significar un canvi d’orientació; potser un intent de tornar a les arrels de la Pasqua de la
Comunitat de Jesús a Tarrés. Vam fer un esforç per
recentrar-la en el possible en l’acolliment de gent jove
i tot i no ser-ne masses, crec que va donar els seus
fruits en les persones que hi van treballar i participar.
Aquest any hi volem tornar perquè el sentit de la Pasqua junts és aquest: servir a qui s’hi acosti. Servir acolliment, amistat . espai de pregària i de relació, vivència de la litúrgia dels dies sants i, especialment oferirla a gent jove. Això ens demana, no només dedicació
sinó, sobretot, imaginació... i pregària per a no defallir
si les coses no surten com volem. Com dèiem a la
muntanya quan el pendent era molt fort i el cansament
o la mandra ens aclaparaven: Ànims i amunt!
Josep Calvet
Nens del refoç escolar a la Casa Mare del carrer Joan Blanques
Primer Servidor
Vida de Comunitat
En l’inici de curs 2010-2011 s’han començat les
trobades setmanals a les diferents Llars de la
Comunitat de Jesús a Barcelona, Reus, Lleida i
Jaca
26 de setembre. Celebració de l’eucaristia a Tarrés en la que pren posició el nou rector del poble
Mn. Evarist en substitució de Mossèn Simo. Exèquies a Tarrés de Angelina Térmens, mare d’en
Jaume Palau
3 octubre. Visiten les diferents cases de Tarrés
cinc membres del grup Encontres, de Barcelona,
per valorar la possibilitat de fer els seus recessos
d’aquest curs a Tarrés. Una d’elles, la Sara, havia
estat a Tarrés amb el grup “Viure” durant l’estiu
6 octubre. Trobada de l’Apostolat Seglar a Tarragona amb assistència de germans de la Llar de
Betània, amb la presència de l’arquebisbe Jaume
Pujol
8 octubre. Celebració a la Llar de Betània de
Reus de l’eucaristia inici de curs presidida per
Mn. Santi Soro, amb un petit sopar posterior
compartit entre els assistents
9 d’octubre. Estada a Tarrés de la família Albert
Maria, la Lurdes i l’Elisabet
11 i 12 d’octubre. La fraternitat de celibat celebra una trobada a Tarrés
8 al 16 octubre. Mateu Gratacós fa estada a l’ermita de la Santa Creu de Tarrés
16 octubre Recés de formació al Centre Borja de
Sant Cugat amb dues xerrades del P. Antoni
Blanc sobre l'Eucaristia
23 i 24 octubre. Un grup de laics del col·legi Maristes de Lleida amb el germà Moisés fan estada a
ca l’Hostal de Tarrés
24 octubre. Trobada dels germans de la Llar de
Betània per fer la castanyada a casa del Josep i la
Gemma de Vilanova de Prades. Eucaristia a l’església de Vilanova, anada al bosc per recollir
castanyes i bolets i dinar de germanor a casa seva
28 octubre. Alfons fa un dia de silenci a l’ermita
de la Santa Creu de Montserrat
29 octubre. Celebració de l’eucaristia a la Llar de
Betània amb Mn.Josep Pascual de Tarrés
29 i 30 d’octubre. La fraternitat de celibat a tingut una trobada a Tarrés
29 d’octubre al 1 de novembre. Estada a Tarrés
de Juanma, Maria Creu Caballero i uns amics.
També hi son M. Pilar i Manel.
30 octubre Visita de la Festa de la Castanyada de
Vilanova de Prades i dinar a casa del Xavier i
Lourdes
30 octubre. Germans de comunitat porten flors a
les tombes del Pere, Josep M. i Manel al cementiri de Tarrés. Fan una pregària d’agraïment pel seu
suport des del cel i de petició per mantenir els
vincles d’unitat entre tots els germans
Recés al Centre Borja, octubre 2010
Trobada del 6 de noviembre a Girona
Recés de 21 de noviembre a Tarrés
1 de novembre. Trobada amb els amic de l’Espluga Calba, Mn. Jordi i Alfons Modolell
6 de novembre. La Llar de Betània organitza una trobada a Girona amb la participació d’una trentena de germans de
comunitat i amics. La trobada inclou la visita de les darreres obres de restauració de l’església de St. Feliu, la celebració de l’eucaristia presidida pel P. Antoni Andrés a la capella dels P. Claretians i un dinar als locals del P. Claretians,
amb sobretaula i trobada de germanor
13 novembre. Estada a l’ermita de la Santa Creu de Montserrat de Joan i Roser en els seus 36 anys de casats
13novembre. Trobada i pregària dels membres de la Familia de Carles de Foucauld a Joan Blanques de Barcelona
20 novembre. Trobada de treball a Tarrés amb germans de comunitat per treure mobles de les cases per poder iniciar
les obres de rehabilitació de les cases dels Cups del Perdiuet i Cal Magre
20 i 21novembre. Recés de formació a Tarrés sobre l'eucaristia, amb una reflexió preparada per la Marlene. Recollida
de mantes pels sense sostre que acull la Comunitat de St. Egidi a Tarragona
27 novembre. Trobada de treball a Tarrés amb germans de comunitat per treure mobles de les cases per poder iniciar
les obres de rehabilitació de les cases dels Cups del Perdiuet i Cal Magre
27 novembre Germans de Comunitat participen a una eucaristia presidida per Mn. Armand Puig a la capella de la
Comunitat de Sant Egidi a Tarragona i reben mostres d’agraïment dels seus membres per la recollida d’una trentena de
mantes realitzada a Tarrés, pels sense sostre de la ciutat de Tarragona
1 desembre Celebració de l’aniversari de la mort del P. Foucauld a la Parròquia de Sant Pau de Badalona
3 desembre Celebració de l’eucaristia a la Llar de Betània presidida per Mn. Josep Bofarull per celebrar l’aniversari de
Carles de Foucauld i de Teresa Monné. També es d’acciò de gràcies pels 42 anys d’ordenació sacerdotal de Josep Bofarull.
4 desembre Neix a Vilafranca Mariona, la segona filla del Joan Torrents i la Foix
5 desembre Eucaristia de la Comunitat de Sant Egidio amb Mn. Armand Puig a la capella de Jesús i Maria de Tarragona amb assistència de germans de Comunitat. Agraïment a la Comunitat de Jesús per la trentena de mantes recollides
pels sense sostre de Tarragona.
7 de desembre. Trobada amb Josep i Gemma de Vilanova de Prades, finalitzant per aquet any les trobades quinzenals
amb Francesc, Josepa, Joan Carles, Anna Joan Zafra
5 al 8 desembre Estada a Tarrés de Betlem Figuerola i amics a Cal Bepo Vell
4 al 8 desembre Estada a Tarrés de la família de Albert Maria a Ca l’Hostal
11 desembre Pregària de vespres preparada per la Comunitat de Jesús a la capella de la Mare de Déu de la Candela de
Sant Joan de Valls
9 al 14 desembre Peregrinació de Alfons al santuari de Medjugorje
13 de desembre Mort a Barcelona el P. Artur Juncosa. El portem en la pregària i el record per les diferents celebracions de Comunitat compartides amb ell, en especial les celebracions de diferents Setmanes Santes a Tarrés dels darrers
anys.
18 i 19 desembre Recés organitzat pel grup de Murcia a Villena, amb assistència de deu germans de la Comunitat de
Barcelona, Tarragona, València i Alacant. Dinar de germanor del dissabte a casa de Ferrán i Empar. Xerrades de Ginés
Pagán sobre “Conocer, amar, seguir y anunciar a Jesucristo” Presentació del llibre dels relleus de Antonio Oteiza sobre la vida i missatge de Carles de Foucauld
24 desembre Missa del Gall amb el P. Antoni
Andrés dels germans de la Comunitat de Barcelona al monestir de Sant Maties de les monges jerònimes de Bellesguart de Barcelona. Petit refrigeri
al final amb la comunitat de monges del monestir
24 desembre Missa del gall dels germans de
Reus, Tarragona, Vilafranca, Vilanova de Prades
i Lleida a la parròquia de Santa Maria de Tarrés.
Petit refrigeri, cantada de nadales i caga tió posterior
25 desembre Alfons Pinilla i Joan Forns participen al dinar de Nadal de Tarragona amb els sense
sostre organitzat per la Comunitat de Sant Egidio.
Joan i Roser preparen les postres.
31 desembre Pregària de final d’any a la Llar de
Joan Blanques i sopar de cap d’any
Recés de 22 i 23 de gener a València
Nadal2010
Bon Nadal
31 desembre Celebració de la missa d’acció de gràcies de l’any a la
Llar de Betània presidida pel P. Francesc Xamar. Sopar de cap d’any a
la llar de Albert Maria i Lourdes Vallés
1 gener de 2011. Diferents germans de la Comunitat de Tarragona
participen a la pregària per la pau de la Comunitat de Sant Egidio a la
capella de Jesús i Maria a Tarragona
5 i 6 de gener. Celebració de l’Epifania del Senyor i la vinguda dels
Reis Mags a Tarrés, amb regals per a tots
7 gener. Eucaristia d’inici de l’any a la Llar de Betània presidida per
Mn. Josep Moreno, amb aportació econòmica voluntària dels assistents per la Fundació Mare de Déu de la Llar
22 i 23 gener. El dissabte dinar de germanor a casa de Ximo i Lola.
Recés comunitari a València Xerrades sobre “Los inspiradores de la
Comunitat de Jesús” de Lluís Palacín i “La encarnación en la vida de
Comunidad” de Josep Llopis. Hi participen amb els germans de comunitat un grup de la Fraternitat de Jesús de Murcia
26 gener Francesc Coll i Alfons assisteixen al funeral de Joan Miró,
amic del carrer de la Comunitat de St. Egidio de Tarragona
28 i 30 de gener. Estada de convivència i reflexió del grup Viure a Ca
l’Hostal i Cal Bepo Vell.
29 gener Un bon grup de germans de comunitat celebren a Lleida els
25 anys de casats de Josep Dalmases i Àngels Betriu.
Durant tot el mes de desembre i gener han continuat endavant les
obres a Tarrés. Els baixos de Cal Magre estan pràcticament acabats, i
les cases del Cups van avançat força..
Estades de desert en temps d’advent a Tarrés
3-6 desembre a l’ermita de Santa Creu de la germaneta de Jesús Nuria
4 desembre a l’ermita de Sant Antoni de Joan Figuerola
4 desembre a Ca l’Hostal de Joan Forns
5-6 desembre a l’ermita de Sant Antoni de Alfons Pinilla
11-13 desembre a l’ermita de la Santa Creu de Joan Torrents
Estimats germans, Sant Nadal a vosaltres
i a les vostres famílies.
Estic pensant en la figura de la Marededéu de la capella de Joan Blanques, ara
amb les mans buides, sense la figureta del
Nen Jesús. Unes mans que estan obertes
com esperant, com oferint. Aquesta imatge em fa pensar en el sentit més profund
del Nadal: Esperar el Fill de Déu fet home
que més tard serà ofert per tots nosaltres.
Per molta joia, lluminària, corredisses de
gent amb paquets i cançons empallegoses
no em puc treure del cap alguns patiments
certs, grans, que tenen cares, noms i cognoms que conec, que coneixem. I voldria
que el nostre acompanyament i la nostra
pregària fossin capaços d’alleugerir els
dolors i de fer costat a les soledats . M’agradaria que el nostre regal de Nadal i
Reis en forma d’afecte sincer o de pregària confiada no els faltés.
La Marededéu amb les mans buides s’omple d’aquests desigs i amb ells acollirà
l’Infant per a que Ell, en la seva petitesa i
impotència humanes, els rebi i els atengui
com a Déu. Que la Pau sigui amb vosaltres.
Josep Calvet, Comunitat de Jesús
El somriure de Déu
Felicitacions de Nadal
Assistíem junts, l’any 1970, a les classes del Dr. Pedro Cerezo Galán,
Noël 2010
La Palabra se hizo carne,
la Palabra se hizo HERMANO
un prestigiós deixeble del professor López-Aranguren, i de Jaume
Bofill, de Gadamer i de Ricoeur. El Dr. Cerezo reflexionava en veu
alta davant els alumnes sobre si era possible edificar una teoria sobre
l’home. Una teoria que assumís la tradició filosòfica i que tingués en
compte les ciències i els coneixements actuals. Per a mi la qüestió era
apassionant: el que més m’interessa és l’home. I amb joia descobria, a
través de la Bíblia, que l’home és, també, la passió de Déu.
El diàleg entre cristians i marxistes era un dels debats de l’època. Ja
no es bescantaven els uns als altres. Parlaven. El Dr. Cerezo em va
suggerir que, a través de textos de teòlegs cristians i filòsofs marxistes, intentés veure si era possible fer el que vaig anomenar, amb agosarament juvenil, “Una presentació dialèctica de la fe cristiana”. Els
pensadors catòlics concloïen que l’home pot ser bo sense Déu. Déu és
gratuït, deien. Déu no és necessari per a millorar l’home ni la societat.
Però tampoc hi fa nosa, concedien gentilment els marxistes. Jo no ho
veia del tot clar. I en vaig parlar molt amb tu fent llargues passejades.
Tu eres un marxista radical de dinou anys que fumaves com un desesperat. Jo era un creient jove, i a contracorrent. Em repicaves la tesi de
Marx: Déu és l‟opi del poble. “Sí, i què més?”, et deia jo. La nostra
amistat no se n’ha ressentit mai gens ni mica. Avui encara hi ha qui
sent la nosa de Déu. Potser endut per una emoció irracional. Potser
per por a fer evidents els racons foscos de la pròpia vida.
Les coses en aquests quaranta anys han canviat. El marxisme gairebé
s’ha fos. I el cristianisme –tot i els auguris sobre la seva fi- va tirant
endavant. Sembla que més purificat que mai, gràcies a les crisis i al
descrèdit que se li fa. I és que té capacitat de conversió. Mentrestant,
els marxistes de l’Est es van apuntar al capitalisme salvatge. I els
d’Occident es van fer eurocomunistes, o ecologistes, i alguns de la jet
society... I ara em confesses que els fets històrics t’han fet canviar
d’opinió. Materialisme històric o la història com a lloc on Déu es fa
“matèria” i carn de la nostra carn? Sense Déu tenim més opis que
mai, em dius, i tremoles pels teus fills. Sense Déu, l’home és un fracàs. viu encara més alienat, s’allunya de la seva identitat i de la seva
llibertat.
L’Església
sencera ho creu així: una societat girada d’esquena a la
transcendència perd el referent absolut de tota ètica, es deshumanitza.
I esdevé un desert inhòspit i dur. No puc sinó donar-te la raó. D’esquena a Déu, no hi ha futur, no hi ha solució (digues-li salvació). La
lenta maduració dels esdeveniments ens mostra ara els resultats d’aquella ingenuïtat juvenil. I em cites amb un bri d’angoixa el vers de
Rosa Leveroni: El somriure de Déu ha desertat el món.
No, no és
exactament així. De nou, ara, per Nadal, es manifesta el
somriure de Déu que convida tots els homes a viure en aquest món
una vida de sobrietat i de justícia. Un Déu que manté l’esperança de
fer de nosaltres un poble apassionat per fer el bé. El tendre somriure
d’un Déu, que, com un infant, galta contra galta, omple d’alegria la
família humana, ens eixampla el cor i ens anima a tornar a començar.
Jacint Torrents
Una vez
más la Iglesia nos invita a contemplar y a revivir este misterio inaudible
de la Venida de Dios a nuestro mundo como un niño pequeño, vulnerable, ofrecido
a nuestra libertad…Un niño pequeño que
vive con nosotros, que vive en nosotros,
que se hace compañero de camino, nuestro
hermano! Hermano mayor de una multitud, hermano de todos, El nos lleva al encuentro con cada uno como a un hijo y hermano muy querido…sin temor. A través de
su enseñanza, el don de su vida y de su
Espíritu, Jesús nos dice que el otro, aún
diferente, es nuestro hermano y tiene un
mensaje de Dios para nosotros.
Qué
podamos ser testigos y constructores
de fraternidad en nuestro mundo que
busca tanto paz y felicidad. « Jesús de Nazaret » que ha tomado nuestra condición
humana para abrirnos el camino hacia Dios
nos ayude a vivirla plenamente con sus
contradicciones y su belleza. Nuestra
humanidad es desde ya portadora de
gérmenes de divinidad: sepamos reconocerlos y dar gracias por ellos, maravillados
en esta noche de Navidad! Feliz Navidad y
Año Nuevo a cada uno(a) en compañía de
« Jesús de Nazaret »
Les petites soeurs de l’Evangile
Estar cerca
con el pensamiento y el corazón
Me imagino que también vosotros experimentáis este deseo del corazón de querer
estar estos días cerca de las gentes que
queréis y os son cercanas por motivos diferentes. También me imagino que como yo,
experimentáis que los limites del tiempo y
del espacio os impiden escribir una carta
personal a cada uno/a, ni siquiera una llamada por teléfono, y aun menos un encuentro real y no virtual….Pero nada nos puede
impedir de estar cerca con el pensamiento
y el corazón. Que este tiempo de Navidad
sea verdaderamente un tiempo Feliz para
cada uno de vosotros, así que el año 2011.
Un abrazo con todo mi cariño.
Isabel Lara,
Hermanitas del Sagrado Corazón
Reus, 21 de desembre de 2010
He rebut aquests dies el preciós llibret que m'heu enviat sobre els relleus de la vida del germà Carles.
Moltíssimes gràcies. Una publicació de categòria, amb textos que diuen molt. També us he de donar les
gràcies pels Més a prop que rebo puntualment. Bon Nadal a tots! Teresa Ferrater
Murcia, 27 de diciembre de 2010
Queridos Josep y Asunción. Gracias por vuestros buenos deseos para estos días tan especiales en la vida
del cristiano. Yo he colocado vuestra felicitación de navidad con la foto del Sagrario de Ca l'Hostal bajo el
Cristo que me traje de recuerdo de aquella hermosa convivencia en Tarrés en mayo de 2008 con los traslados de los restos mortales de Pere Vilaplana. Que el Dios que nos amó y nos ama sin medida colme nuestras vidas con plenitud. Estoy cada vez sintiéndome más unido a todos vosotros y a los designios de Dios
sobre nosotros. Sentimiento que comparte mi familia y también la Fraternidad de Jesús a la que remito tu
felicitación. Te remito adjunta traducción castellana de tu preciosa felicitación navideña. Os quiere,
Antonio Marco
Queridas familias amigas, queridos todos. Nuestra familia quiere desearos de corazón toda la felicidad del
mundo para todos vosotros en estos entrañables días de Navidad. Nuestro sincero deseo de cada uno pongamos nuestro granito de arena por hacer que la familia humana se parezca al proyecto de Jesús de Nazaret que vino a ser Luz en las tinieblas. Que los parados, los que sufren la injusticia, el hambre, la exclusión, los que son desfavorecidos... encuentren la esperanza en nuestros humildes y aunados esfuerzos por un
mundo diferente. Os queremos: Feliz Navidad, mucha felicidad para todos en este 2011!!!
Mari Cruz, Quique, Enrique, Pablo y Clara
El Salvador, 23 de diciembre de 2010
“Aprendan a renacer, completamente nuevos, dentro de la fuerza de la esperanza y el abandono lleno de
confianza” (De nuestro fundador P. René Voillaume) Que la luz de Jesucristo en esta Navidad 2010 renueve nuestros corazones, para iluminar la realidad de nuestro país con esperanza y confianza. Son nuestros sueños y deseos. ¡Feliz Navidad y venturoso año nuevo 2011! Sus hermanitas del Evangelio
Queridos amigos en Tarrés, queremos hacerles llegar este saludo navideño con mucho cariño, deseándoles
muchas bendiciones de Dios para ustedes, sus familias y amigos, para toda la comunidad. Ojala que todos
se encuentren bien. Aquí en El Salvador estamos bien, a pesar de la gran violencia en el país. Yo ya terminé mis dos semestres de estudio en la UCA y voy a empezar pronto una nueva misión: En enero voy a
regresar a Francia, a nuestra fraternidad en Pierrefitte, cerca de Paris, en un barrio pobre, con muchos inmigrantes. También hay un trabajo fuerte con jóvenes en esta fraternidad. Me alegro sobre esta nueva misión. Pero también es una nueva etapa, después de cinco años aquí en América Latina. Me confío a sus
oraciones. Con mucho cariño Hermanita Cris
Málaga, 23 de diciembre de 2010
“Por primeros adoradores, escogió pobres pastores (…) Si hubierais llamado primero a los ricos, los
pobres no se hubieran atrevido a acercarse a Vos; se hubieran creído obligados a quedarse a un lado a
causa de su pobreza. Os hubiesen mirado de lejos, dejando que los ricos os rodearan. Pero, llamando
primero a los pastores, habéis llamado a todo el mundo.”(Hno. Carlos de Foucauld) Querido Joan. Te
deseo una feliz y santa Navidad. Con mi afecto y amistad Gabriel Leal Salazar
Granada, 23 de diciembre de 2010
Amig@s,
con Maria cantemos nuestro propio magníficat un año más porque Dios: en los pequeños,
humildes, “insignificantes”, se nos hace especialmente presente. Nos brinda la posibilidad de ser, profundamente felices, si en él fundamentamos nuestro cotidiano vivir. Nos sigue invitando a trabajar en su viña
y contamos con su ayuda, para hacer visible su proyecto. Con él somos “uno” con el padre, con la humanidad y con toda la creación. ¡No puede haber dicha mayor! Feliz Navidad y Año nuevo, para todos.
Lina Casado
A fons
Retiro de Valencia, 22-23 de enero de 2011
Meditación de Lluís Palacín
Los inspiradores de la Comunidad de Jesús: M. Montserrat Capsir,
Estanislau M. Llopart, Albert Peyriguère y Carlos de Foucauld
Se me ha pedido que haga una reflexión sobre los inspiradores de nuestra Comunidad, tarea para mí harto difícil, porque no he conocido ni al hermano Carlos, ni al P. Albert Peyriguère, ni a Sor Mª Montserrat, ni al P. Estanislao. Solo desde la lectura de sus escritos, las referencias de Pere y también de algunos hermanos de Comunidad he ido adquiriendo cierto conocimiento de algunas de sus particularidades. Me ha parecido sugerente no
profundizar en los datos biográficos, sino más bien hacer una pequeña reflexión de su peregrinaje en el camino
del amor, escudriñar qué hay detrás de sus vidas, es decir, su verdad, ya que es esto lo que puede aportarnos luz
para nuestra vida de fe y de comunidad.
Lo esencial para mí es comprender cómo han influido en la construcción de nuestra Comunidad, qué nos han
aportado a la vida de comunidad, y cómo intuyó e interpretó Pere una comunidad impregnada de la visión espiritual de estas distintas fuentes. Por una parte tenemos a dos misioneros con características comunes: el hermano Carlos de Foucauld y el padre Albert Peryguère. Por otro lado, a un monje benedictino y ermitaño, el padre
Estanislao, y a una monja jerónima que vivía en la clausura de un convento, sor Mª Montserrat. Cuatro torrentes
de espiritualidad que Pere supo canalizar y materializar en una Comunidad. Conocer estas fuentes y profundizar
en ellas nos permite deducir por qué la Comunidad de Jesús tiene unas características determinadas y no otras.
Adentrarse en la vida de cada uno de ellos, en sus cartas, sus deseos, sus consejos, todo lo que he podido ir descubriendo me ha dado un bagaje suficiente para interpretar desde la honestidad y autenticidad cómo he de vivir
mi fe y mi vida de comunidad.
Leer los escritos de Carlos de Foucauld, conocer la ruta de su vida desde la infancia hasta la muerte, sus inquietudes, sus tormentos, sus inseguridades, sus faltas, me hacen ver en él al hombre débil, al hombre con falta de
sentido, pero también al hombre que renace de las cenizas y cómo poco a poco va creciendo en él lo que será su
propia vocación, después de grandes búsquedas y tanteos. En sus meditaciones Carlos se me revela como un
apóstol diferente: hay una novedad en la manera de concebir la evangelización, que me resulta más cercana a la
manera de Jesús de Nazaret y tan apropiada para la sociedad de hoy. Es el monje silencioso y contemplativo,
pero además es misionero.
Evangelización desde el ejemplo; evangelización silenciosa, de oración; evangelización de renuncia a uno mismo, capaz de compartir hasta el último bocado con cualquier pobre o huésped, recibiendo a todo ser humano
como hermano, integrando en su interior el
amor fraterno universal. Quiere hacer penetrar el evangelio poco a poco, desde el
silencio, la oración y la bondad de sus acciones. Como él dice en su carta a Joseph
Hours: por la bondad, la ternura, el afecto
fraterno, la sencillez, la amabilidad… sin
decirles nunca una palabra de Dios, ni
sobre religión…, siendo un hermano tierno y orante. Esta manera de evangelizar es
lo que me seduce de él. Supone un gran
respeto por el otro, sin competir, sin calcular los resultados, sin proselitismos militantes; solo la generosidad de darse y dar a
Jesús.
Sor Maria Montserrat Capsir
En esta misma línea se mueve el padre Albert Peryguère. A mi entender fue el seguidor más cercano del hermano Carlos. Albert Peyriguère no tiene un pasado tan estrepitoso como lo tuvo Carlos. Su seguimiento de
Jesús lo hace en línea recta, lejos de los rodeos del H. Carlos. Albert Peyriguère llega también al encuentro
con Dios y desde ese momento los caminos de uno y otro se hacen semejantes. Albert se me descubre como
un hombre muy afectuoso, y en sus cartas proyecta gran sensibilidad ante la injusticia. Quienes lo conocieron
dicen de él que no era un intelectual, y que se interesaba mucho por las cuestiones sociales, siempre preocupado por los desgraciados; dicen de él que hacía mucho bien simplemente por su contacto, por su bondad, sus
grandes risas de niño y su .desprendimiento.
Es un hombre que está al día de todos los movimientos e ideas y corrientes intelectuales de su tiempo. Pero
no solo se interesa por las cuestiones políticas y sociales, también las letras y la poesía producían en él una
gran admiración; es pedagogo y parece ser que con buenas habilidades sociales. Como profesor se dice que
tenía reputación de ser firme y justo, pero a la vez daba grandes pruebas de afecto y bondad. Durante la guerra fue sacerdote-enfermero, y en ese terreno conquista a los que lo conocen por ser persona con espíritu de
sacrificio, disponibilidad, bondad y alegría. Su vida activa en las trincheras le permitió encontrarse con los
problemas de hombres que sufrían y le proporcionó la ocasión para poder dispensar entrega y amor. Vuelto a
la normalidad después de la guerra, se da cuenta de que el espacio en el que había vivido siempre se le queda
pequeño, siente que debe entregarse en cuerpo y alma a los que tienen más necesidad, a los que no tienen a
nadie que los ame como deben ser amados.
Al igual que el H. Carlos, marchó a África y vivió en un ambiente musulmán. Allí empezó su aventura de
búsqueda y encuentro de su propia vocación. Albert Peryguère descubrió la vida del H. Carlos y se lanzó por
el camino trazado: el de un apostolado silencioso, viviendo pobre en medio de los pobres, haciéndose árabe
en medio de los árabes. En este proceso el padre Peryguère aprende a conocer a los musulmanes y amarlos.
En sus cuadernos ha escrito: “Ser muy bueno, infatigablemente bueno, responder a todos, hacerse todo a
todos, dejar a Dios por Dios: el pobre, este es Dios”.
Encontrarme con Albert Peyriguére me conduce a encontrar a Dios en el necesitado, me da la certeza de que
por ahí debo caminar, y la entereza de hacerlo. “Dejar a Dios por Dios… Dios es el pobre”. Es ese el sendero
por donde debo vivir mi vida de fe y de comunidad. Es como si estos dos maestros de espiritualidad me invitaran a ir encontrando mi propio camino hacia esta realidad, desde lo que soy, con todo el bagaje que llevo
encima; como bien dice el padre Peyriguère: Dejad que Dios os conduzca… encontradlo allí donde él se coloca para nosotros. Muchas veces en nuestra vida de fe buscamos encontrar a Jesús en una realidad que suponemos y a la vez deseamos, pero la experiencia de fe de Carlos y de Albert no es esa; ellos encontraron a
Cristo en su propia realidad cotidiana, tal como las circunstancias iban sucediendo, y como dice Albert Peyriguère: Lo que nos da a Cristo no son los caminos que hemos escogido, sino los que Cristo ha escogido.
Trobada d‟inici de curs. Tarrés 18 de setembre de 2010
Mucho más recientes son las fuentes que nos vienen del padre Estanislao y de sor Mª Montserrat. Ambos
fueron guías de Pere. Él conocía la vida del H. Carlos y la del padre Albert Peryguère, gracias al padre
Michel Lafon, hijo espiritual de este, que tuvo relación con Pere y con la Comunidad. Conocer de primera
mano toda una espiritualidad no deja de ser una gran riqueza para nuestra Comunidad y para cada uno de
nosotros.
No he tenido ocasión de conocer a Sor María ni al padre Estanislao. Algunos que están aquí presentes, si
que los conocieron y saben de su influencia en nuestra Comunidad. Vivo con la certeza de que ambos fueron los directores espirituales de Pere, que lo guiaron para llegar a materializar una Comunidad como la
nuestra. Cuando uno siente la llamada a una vocación necesita de guías que le permitan ir clarificando, estructurando todo el caudal de fuerzas que hay dentro de uno. El mismo Pere nos lo decía: Dejaos guiar por
personas de gran espiritualidad. Y creo que hablaba desde su propia experiencia. Cuando alguien me insinúa un camino, he de saber cómo vive y qué vive, eso me permite fiarme de él. Su fuerza no está en sus
palabras, sino en la grandeza de su espíritu.
En el caso de sor María diviso una persona fiel a su vocación, una persona contemplativa con todo lo que
significa esa palabra: confianza en Dios, escucha, apertura de miras, relación de amistad con Jesús, y entrega generosa a los demás.Deduzco que fue mujer fuerte y sensible, de gran delicadeza; he visto su rostro en
fotografía: su mirada me dice que fue así; quizás me equivoque, y quienes la conocieron pueden corroborarlo. En su lecho de muerte dice: Qué feliz es morir cuando uno ha amado siempre.
La relación de Pere con sor María da un sello especial a la Comunidad y nos invita a cada uno de nosotros
a vivir la Amistad, en mayúsculas, el amor a Jesús a través de los hermanos. Ella vivió esa experiencia y la
proyecta en Pere; su relación íntima y profunda permite configurar este concepto en la Comunidad de forma real. Resuenan en mi cabeza, sin miedo a equivocarme, unas palabras de Pere, que me decía: Nuestra
Comunidad se sustenta por una relación profunda de amistad con el Amigo Jesús y con los hermanos;
el día que la Comunidad necesite sacar sus estatutos para confirmar algo, estaremos perdiendo la vida
de comunidad. Es posible que no fueran esas mismas palabras, pero sí la idea.
Sor María, en sus escritos a la comunidad, nos invita a tener esta vivencia: La amistad es la sinceridad del
amor. Procurad que la Comunidad conserve siempre este talante de amistad como camino hacia el
amor. Ella habla y habla de la amistad en comunidad, y lo hace desde su cristocentrismo: Mi amor de hermana será grande y eterno… Amaos los unos a los otros como Jesús nos ha amado. Ella nos muestra
que en la vida de comunidad debe haber una relación de amistad que ha de ser un compromiso entre nosotros y entre todas las personas que se nos acercan, al ejemplo de Jesús: todo el mundo tiene cabida entre
nosotros.
P. Albert Peyriguère
Sin duda otra fuente espiritual fue el padre Estanislao, fuerza para Pere y la Comunidad; él fue un guía en
nuestra espiritualidad que ha durado hasta hace algún tiempo. Hombre contemplativo, supo orientar a Pere
en la constitución de la Comunidad. Comprendió lo que bullía en Pere y lo que él quería expresar. Lo fue
conduciendo, hasta tal punto que expresó el ideal de comunidad: Vuestro amor a Cristo en la Comunidad
se traduce en un servicio en la pobreza, en el amor y en la unidad; esa es vuestra actitud de paz en el
mundo.
Percibo en el P. Estanislao una nueva nota musical para nosotros: la unicidad, (esto significa calidad de
único), es decir, ser sencillo, no tener doblez ni dualidad. Y esta unicidad debe expresarse en la unidad
comunitaria. Nos habla de la pobreza de espíritu, de la simplicidad y del silencio interior como la mejor forma de disponibilidad para experimentar vivencialmente a Dios y a Cristo en los hermanos. En el curso de su
vida advierto que hay toda una línea de entrega, de vaciamiento de los egoísmos: se fue haciendo pobre, se
fue vaciando de sí mismo para llenarse del Otro y de los otros; cada vez necesitaba menos y cada vez se daba más. Hasta tal punto fue esto así que cuando pregunté a un hermano que lo había conocido, qué sentía
delante de él, me dijo:“Cuando estoy delante de él es como tener un espejo donde me veo con todas mis miserias; lo descubro como un ser transparente de corazón grande y mirada elevada.
Al contemplar a nuestros inspiradores, encuentro en todos ellos una vida eminentemente evangélica. Es cierto que desde el punto de vista actual, tanto cultural como religioso, he podido encontrar un lenguaje que
en ocasiones se me antoja arcaico; pero lo fundamental, lo verdaderamente fundamental es que todos ellos
viven y actúan desde la radicalidad del evangelio, y lo hacen con pasión, con fuerza. Se han enamorado de
la humanidad de Jesús, y por tan humana la han descubierto divina. Se han colocado delante del misterio, se
han adentrado en él, cada uno de forma muy personal, desde lo que cada uno es, desde su propio ADN. Quiero subrayar esto porque me parece muy importante para mí, y creo que para todos nosotros.
Observo que el encuentro con Jesús los llevó al encuentro con Dios. No es el encuentro con un Dios desde
el conocimiento filosófico: es un encuentro desde la realidad humana del propio Jesús, y desde entonces lo
dejan todo y solo viven para Dios. ¿Pero qué significa esto? A mi entender y así lo creo, vivir solo para Dios
es vivir una entrega cuyo referente es Jesús. Todavía recuerdo la gran importancia que daba Pere a esto y
cómo le gustaba desentrañar el evangelio para descubrir a Jesús y vivirlo. Ellos, con sus vidas, nos invitan a
vivir el evangelio de Jesús como fuente para la relación humana de justicia y de amor.
En todos ellos descubro que el encuentro personal con Dios, parte desde la propia humanidad de Jesús, que
se hace presente en el pobre, en el necesitado, en el que necesita ser amado; Dios encarnado, Dios humanizado para que el hombre se divinice. Humanidad y divinidad inseparables, el Dios de Jesús se manifiesta en
la humanidad. Dios con nosotros y en medio de nosotros. Ellos lo descubren y lo hacen suyo. El Dios de
Jesús se hace presente en cada ser humano y desde ahí viven, actúan y proyectan. Esta relación la viven como filiación al igual que la vivió Jesús, se sienten hijos y sienten que la filiación es universal: todos somos
hermanos.
Creo que la gran característica de nuestros inspiradores es:
Amor apasionado por el Dios que asume la realidad humana, sus limitaciones, sus miserias; el Dios que
se hace pobre y siervo a la vez, el Dios que está en todos y cada uno de los seres humanos y nos da la dignidad; el Dios que nos hace libres. Este es el Dios que les es revelado y que ellos nos lo revelan a su vez.
Este Dios que asume toda la miseria humana, este Dios que ellos nos descubren, es quien fundamenta la solidaridad, el amor y la lucha por la justicia. Con sus vidas nos manifiestan que la atención a los pobres no es
tema simplemente ético, sino cuestión cristológica; y que en Jesús encontramos un Dios que se relaciona
con nosotros no con poder, sino más bien desde la debilidad y con la fuerza del amor. Y esa fuerza la puedo
encontrar en la donación de mi mismo
Resumen de la meditación de Josep Llopis
“Misterio de la Encarnación en la vida de comunidad”
Misterio que vendría a ser como el regalo que Dios, en su infinita generosidad, deposita en nuestros corazones, para ser vivido con intensidad.
Misterio de la encarnación es la experiencia más secreta, íntima y profundamente agradable que se pueda
experimentar en la vida.
En ella descubrimos las verdaderas necesidades de la persona, e incluso del mundo en general.
Encarnación como aliento vital de Dios. Es ésta la dinámica interna y la fuerza creadora. Y Encarnación como identificación en la miseria humana.
Jesús es el encarnado profeta.
Camino concreto de la encarnación: HUMILDAD Y CONTEMPLACIÓN.
Humildad como detalle de buen gusto que nos hace descubrir la verdadera sabiduría en medio de tantos
agobios inútiles. “Deus meus et omnia.”
Silencio y contemplación como camino de la humildad, por medio de la cual penetramos en el hondón del
alma y empezamos el verdadero diálogo con nosotros mismos, con Dios, con los hermanos y con el mundo
que nos rodea.
Resumen final de la encarnación, la fraternidad. Única respuesta válida en el desarrollo de nuestra fe y en las
relaciones de unos con otros.
Ella, la fraternidad, es nuestro mejor regalo divino…
Síntesis de todos los anhelos de nuestro corazón…
Fuente de toda novedad y puerta hacia lo desconocido y misterioso…
Cuna de la verdadera dimensión del amor…
Origen de toda misión apostólica…
Es la fraternidad el verdadero milagro de Dios en la tierra…Y
La seguridad, apoyo y paz en todas las situaciones conflictivas.
El resumen de toda la charla nos lo hace S. Pablo en Flp 4,4-7:
Alegraos siempre en el Señor, os lo repito, alegraos. Estad siempre contentos.
Nada os preocupe… Dad gracias a Dios por todo.
En toda ocasión, en la oración y en la súplica, con acción de gracias, vuestras peticiones sean presentadas a
Dios. No dejéis nunca de rezar.
Y la paz de Dios, que supera todo juicio, custodiará vuestros corazones y vuestros pensamientos en Cristo
Jesús. Paz y bien
Germà Carles de Foucauld
Pere Vilaplana i els inspiradors de la Comunitat de Jesús
E l dia 30 d'octubre de 1932, va néixer a Barcelona, en Pere Vilaplana i Puntí, primer fill de Pere
i Neus. Malgrat ser molt petit, la guerra li va quedar gravada a la memòria per situacions familiars difícils. Als dotze anys entrava al Col·legi de La Salle de Gràcia, el lloc de la seva formació i les primers relacions d’amistat, on va trobar una gran ajuda amb el germà Miquel i mossèn Ricard Penina. L'any 1949 en
Pere Vilaplana a l’edat de 17 anys entrà en contacte amb la nova parròquia de Sant Carles Borromeu de
Barcelona per portar a terme un servei pastoral que desenvolupà al llarg de catorze anys, “que forjaren la
seva personalitat de veritable apòstol”. (1) A través d’aquets activitat va conèixer da Sor Maria Montserrat Capsir, monja jerònima del monestir de Sant Maties de Barcelona, sorgint entre ells una bona amistat
que els portà a compartir profundament els seus anhels humans i espirituals.
A l'edat de 27 anys viu amb els seus pare i treballa com administratiu en uns laboratoris farmacèutics. Després de la mort dels seus pares en el període d’un any, seguint la seva crida al sacerdoci entra al seminari de la Conreria i més tard a Solsona. L’any 1965 en Pere deixà el seminari
i retornà a viure sol a la casa del carrer Joan Blanques, deixant una etapa de sofriment i de maduració. “Semblava com si aquell gran desig de servir Déu en el sacerdoci li estigués barrat.” (2) A través d’aquestes paradoxes, en Pere Vilaplana es troba, impulsat per l’Esperit i sense buscar-ho, iniciant una nova experiència comunitària. Durant una vintena d'anys, ell ha estat
l'ànima de la Comunitat de Jesús, nascuda en els anys posteriors al Concili Vaticà II i els l'anhels d'una nova primavera a l'Església. En aquesta tasca va tenir uns sòlids fonaments espirituals
en quatre persones que Déu li va posar en el seu camí, els “inspiradors de la Comunitat de Jesús”, com ell deia.
En un altre situació paradoxal , “L’amic, el conseller, el germà gran, havent servit a la Comunitat de Jesús sota l‟impuls de l‟Esperit, el Pare del cel es complagué en la seva curta vida i l‟11 de maig de 1983 se
l‟endugué perquè –sense arribar a la vellesa– «havia arribat a la maduresa pròpia d‟una llarga vida»
deixant-nos el do del seu carisma.” (3) La Comunitat de Jesús ha continuat vivint al llarg dels anys el carisma de Pere Vilaplana en noves etapes i nous reptes, per on la vida de l’Esperit l’ha conduit, vivint la
pregària d’abandó de Carles de Foucauld que cada dia resem: “Pare, em poso a les teves mans...” El carisma continua amb el suport del Pere i els quatre inspiradors per tots els germans, els qui els van conèixer
i els nous que han sentit la seva crida a viure la Comunitat de Jesús. Rellegint els seus escrits i recordant el
seu llegat es la millor forma de conservar la seva crida.
Maria Montserrat Capsir, morir per néixer la Comunitat de Jesús
M. Montserrat Capsir va néixer a Barcelona el 14 de gener de 1912. Als 24 anys entra al Monestir de Sant
Matías de les monges Jerònimes. Va viure tres anys fora del monestir a causa de la guerra civil, tornant
quan es finalitza i prenent l’hàbit l’any 1939. Des de l’any 1951 va coneix en Pere Vilaplana. Durant disset anys fins a la seva mort creix una relació d’amistat, confiança i estimació entre ella i la Comunitat de
Jesús inicial. Pere li participava dels seus projectes i ella l’escoltava, els compartia i ho posava a les mans
de Déu en la seva vida contemplativa. Així va esdevenir la seva confident, amiga i germana gran en la vida espiritual. Quan l’any 1965 en Pere deixà el seminari de Solsona, començà a estar en contacte
amb joves que se li apropaven amb uns ideals evangèlics per compartir amb ell i que anaven
configurant el carisma de la futura Comunitat de Jesús.
A la quaresma de 1967 M. Montserrat Capsir va escriure "Els nostres principis" amb unes reflexions
bàsiques sobre l’ideari de la Comunitat de Jesús, partint dels lligams profunds amb els amics i l’Amic
Jesús per arribar a la donació als altres. Per tant estimeu tothom i sempre feu realitat aquella frase de Sor
Maria Montserrat: “L‟amistat és la sinceritat de l‟amor”. Procureu que la Comunitat conservi sempre
el caire d‟amistat com a camí vers l‟amor.” (4) Els lligams del Pere i els joves del seu voltant amb ella
marquen profundament les primeres passes de la Comunitat. El testimoni d’una ànima totalment entregada a Déu els captiva profundament. En Pere escriu que“Hi ha unes paraules de Sor Maria Montserrat
que em venen a la memòria especialment: “Que feliç és morir quan un ha estimat tota la vida”. Es necessita haver estimat molt per a poder dir això, però llavors es comprèn tota la fortalesa d‟aquestes paraules, car l‟amor omple tota la vida d‟una persona gràcies al buidament del jo personal, omplint-lo
dels germans, que és l‟únic present agradable a Déu. (5) El dia 10 de maig de 1967 Sor Maria telefonava
a en Pere per a dir-li que es posava al llit per una llarga temporada. Feia temps que no es trobava gaire
bé. El diagnòstic va ser rotund: càncer pancreàtic. El dia 1 de gener de 1.968 es celebra la missa de comiat al monestir de les monges jerònimes. Des del seu llit de malalta va adreçar aquestes paraules als germans de la Comunitat de Jesús: “ Que Déu us pagui, germans, la vostra caritat; només us diré que em
sento tan unida a vosaltres com només pot unir-nos l‟Amor del Crist. El meu silenci fet oració us seguirà
sempre. (6)
L ’any 1968 té una importància decisiva en la història de la Comunitat, amb uns fets que marcaran la seva fundació i el seu futur. El dia 24 de gener es presenta la Comunitat al Dr. Marcelo
González, arquebisbe de Barcelona. En aquesta trobada surt el nom que des de llavors identificaria a la nova fundació: COMUNITAT DE JESÚS. El 18 de febrer mort Sor Maria donant la
vida per la nova comunitat, el 29 de setembre fan el compromís en Pere i els primers germans a
l’ermita de la Santa Creu de Montserrat i el 8 de setembre hi ha per primera vegada la presència eucarística a la nova capella de la casa del Pere al carrer Joan Blanques, esdevenint la Llar
mare de la Comunitat de Jesús. A les 4,30 hores de la tarda del 18 de febrer, mentre uns membres de
la Comunitat de Jesús eren a l'ermita de la Santa Creu de Montserrat amb el P. Estanislau M. Llopart, Sor
Maria mort. Al matí del dia següent, el P. Estanislau celebrà la Missa de Pasqua per ella a l'ermita de
Santa Creu. En la proximitat de la seva trobada definitiva amb Déu, expressa com a testament, el seu
amor per la Comunitat. “Jo crec que la meva vida no serà llarga però el meu amor de germana gran,
serà etern. Que s'estimin els uns als altres com Jesucrist ens ha estimat, i que al cel quan ens retrobem
que poguem renovar la nostra acció glorificadora de DEU”. (7)
Els primers compromisos. Ermita de la Sta. Creu de Montserrat, 29-9-1968
La importància de tenir un bon amic al costat, que ens fa créixer i dona sentit a la nostra vida, seguin l’l’exemple de Jesús amb els seus deixebles pel camí d’Emaús, en que Ell els coneixia i ells el reconeixen,
és el que ella insisteix que es visqui a la Comunitat de Jesús. “ L‟amistat és la sinceritat de l‟amor, i estimar és donar i, més encara, donar-se... Ja us ho hem dit més amunt, en les nostres “Llars renovadores
cristianes” vivim sempre i tots el cinquanta per cent. (8) M. Montserrat Capsir insisteix en la relació
d’autèntica amistat i compromís humà i espiritual entre les persones, com l’equilibri de qualsevol persona per a seguir l’exemple de Jesús i viure amb maduresa l’evangeli enmig del mon.
“L‟AMISTAT ÉS L‟ENLLAÇ que reunint tot el nostre esforç ens deslliure d‟un activisme incontrolat, que
ens podria portar a la desagradable imposició d‟uns ideals evangèlics entorn nostre, i al mateix temps un
egoisme temporal i espiritual en la recerca d‟uns béns, ja naturals, ja transcendents.” (9) La seva intuïció va més enllà de l’ideal d’evangelització de la seva època, fent-la vigent en el nostre mon secularitzat
d’inicis del segle XXI. Que “no se‟ns tingui per una “obra d‟apostolat”, ni volem constituir una
“congregació piatosa”, no. Volem ésser, simplement Església, tal com Crist la somnià en fundar-la. Donar a Crist el goig de veure‟s comprès; donar a l‟Església el consol de veure´s realitzada per la neta i
conscient actuació de cada un de nosaltres.” (10)
C aminant uns al costat dels altres amb un afecte sincer i net, sentin -nos tots batejats i fills de
Déu sense distincions d’edat, estat o vocació personal, “ abarquem, en la nostra abraçada amical,
tota mena de persones; de l‟infant que comença a mirar la vida, fins als qui estan a punt de deixar-la;
tots tenen el seu lloc entre nosaltres. I així, el mateix els joves, estudiants o obrers, que els promesos, que
els pares de família, com els que han sentit el “segueix-me” de Crist i volen realitzar-lo, com el sacerdot
o el monjo o la monja, bons o malats, caminem junts, treballem junts, ens ajudem mútuament, en tots els
ordres, però sobretot, ens estimem de veritat, tal com Crist ens ho va deixar en testament; volem que en
veure‟ns, tot home sincer pugui dir “mireu com s‟estimen!”...(11) Amb el pas del temps el testimoni
de Sor Maria continua vigent a la Comunitat de Jesús. I el vivim amb la comunitat de monges
jerònimes del monestir de Sant Maties, fins al punt que l’actual priora Sor Trinitat Cabrero, que
va descobrir la seva vocació monàstica a la Comunitat de Jesús, ara és el sosteniment de les
germanes grans que van viure al costat de Sor Maria i comparteix un grup de revisió de vida
amb germans de la Comunitat de Jesús, “l‟espai de la “colla”, com a nucli d‟amistat que en Pere va
fomentar i que tants fruits ha donat.” (12)
Estanislau M. Llopart, presència en el silenci de Tarrés
A primers de 1967 tingué lloc una altra trobada que marcaria profundament a Pere i al grup de
joves que l’envoltaven, la coneixença del P. Estanislau M. Llopart, monjo de Montserrat i ermità. Ell fou per en Pere conseller i amic, pare i germà, amb una comunicació espiritual molt intensa entre els dos.
Estanislau M. Llopart naixia el 12 de setembre de 1915 a Esparraguera, província de Barcelona. Als cinc
any la Mare de Déu el crida al monestir de Montserrat. Amb dotze anys ingrés al col·legi d'aspirants de
Montserrat. En la revisió mèdica el troben greument malalt. Els metges asseguren que no viurà més allà
dels 20 any. Se li accepta la professió gràcies al P. Abad Antoni M. Marcet, que l’aprecia profundament i
demana a la comunitat que “el deixin morir en el Monestir”. En la festa de la Transfiguració del Senyor
de l’any 1934 fa la professió temporal. En motiu de la guerra civil espanyola i la conseqüent persecució
religiosa, inicia l’exili del Monestir de Montserrat. En primer lloc va a casa dels seus pares i al final arriba
al monestir de St. Andreu de Bruges de Bèlgica. Comença a distingir-se com especialista en Patrística.
L’any 1939 és el retorn a Montserrat i la celebració de la seva professió monàstica solemne. Dos anys
després es ordenació sacerdotal i porta a terme una activitat intensa com a professor de monjos en diverses matèries, principalment Història de l’Església, Patrística i Metodologia. Realitza treballs científics
sobre la Verge Maria, Litúrgia i els Sagraments, amb un bon mestratge als seus alumnes. La seva salut és
molt fràgil i repetidament pateix de febres i del cor.
Desprès de demanar-ho reiteradament, el 25 d’abril de 1961 l'abat P. Aureli M. Escarré li concedeix finalment, malgrat la seva delicada salut, el permís per emprendre la vida eremítica a la Santa Cova de la
Mare de Déu de Montserrat. En aquesta època és nomenat Consultor de la Comissió de Litúrgia del Concili Vaticà II. Quatre anys després comença la seva vida a l'ermita de la Sta. Creu fins l’any 1972. Irradiant una profunda vida espiritual i moltes persones vénen a trobar-lo des de tots el països del món, de totes
les edats i tota mena d'idees i creences. Diverses persones s'instal·len a les ermites existents a la muntanya
de Montserrat com a deixebles del P. Estanislau, recuperant l’antiga tradició eremítica. Una d’elles es Miriam Calvo que l’acompanyarà fins a la seva mort.
L’inici de la relació entre en Pere i l’ermità va ser de forma peculiar, tal com ell explica: “La meva coneixença amb l‟ermità de Santa Creu va ser una mica original. L‟any 1965 en Jaume Mestres, amb qui ens
unia una amistat d‟anys, em parlava molt de l‟ermità que hi havia a Montserrat i també hi havia joves
que em venien a veure i em parlaven de l‟ermità, fins que va arribar un moment que l‟ermità m‟enviava
joves a mi i jo l‟enviava a ell, sense haver-nos vist mai. Al gener de 1967, en unes convivències de “Mens
Petri” al Monestir de Montserrat, dirigides pel canonge Dr. Vicens Nolla, vam conèixer per fi personalment a l‟ermità de la Santa Creu. (13) A l’ermita de la Santa Creu continuen els contactes amb la tasca
comú d’acompanyar als joves que s’apropen a la Comunitat de Jesús, “llegint” junts els apunts personals
dels recessos de comunitat, adreçant l’un a l’altre indistintament als qui cerquen consell... “Des d‟aquella
primera trobada en tots els recessos que hem fet a Montserrat pujàvem sempre a l‟ermita de la Santa
Creu on teníem l‟eucaristia i unes estones de silenci amb l‟ermità. Durant aquests primers anys
d‟engendrament de la Comunitat son molt frecuents les meves visites personals a l‟ermità. Cada mes li
deixàvem tots els apunts personals del recés i llavors quan pujava comentàvem els dos tota la marxa de
les persones i de la seva maduració personal i comunitària.” (14)
El P. Estanislau expressa l’ideal de la Comunitat de Jesús amb aquestes paraules: “Sé que el vostre amor
a Crist, en la Comunitat que aplegueu, es tradueix en un servei en la pobresa, en l’amor i en la unitat. És
la vostra actitud de pau en el món. Aquesta coincideix, també, ser l’actitud de fons i de presència de la
meva vida eremítica.” (15) La pregària i el silenci com a mitjà per a viure el Regne de Déu enmig del
mon, viure en comunitat, superar les pobreses humanes i sentir el gran tresor de la unitat entre germans,
és el consell del P. Estanislau per la Comunitat de Jesús:
Si hagués de donar-vos una consigna seria aquesta: La vostra „pobresa d‟esperit‟, és la millor disponibilitat par a vivenciar el Regne de Déu dins vostre, i Crist en els germans;
‑ us portarà a apreciar el silenci i la simplicitat com la postura més pura d‟oració i contemplació del
misteri de Déu i dels homes;
‑ us donarà la pau i la joia que us fa admirar i estimar les coses i les situacions humanes;
‑ us convertirà en testimonis, i signes entre els germans de que la Salvació i el Salvador són una "realitat
acceptada per la fe, però captada i evidenciada par la caritat;
‑ us farà ferment d‟esperança enmig del món en vies de transformació;
‑ i us permetrà el gran servei de la unitat par la vostra comunió a Crist i als homes, bo i allunyant de
vosaltres tota forma d‟egoisme i de dualitat interior i exterior. (16)
E l 29 de setembre de 1968 tingué lloc el compromís dels primers germans a l'ermita de Santa
Creu de Montserrat. Conscient de les dificultats que comporta seguir el missatge evangèlic en el mon
actual, el P. Estanislau els hi diu que, “No temeu germans de pertànyer al segle vint, al món actual. Déu
estima tant al món que li dona el seu Fill. I el món que és estimat per Déu, vol dir que el món del pecat
es una cosa estimable, una cosa digna de Déu. Per això hi envia el seu Fill, i per això, cada u de vosaltres sou aquest fill de Déu encarnat.” (17) Tota vida de Comunitat comporta dificultats i fortalesa d’esperit per superar tota mena de divisions, fruit de l’egoisme, l’afany de protagonisme, el sentir-se superior
als altres, la temptació de jutjar els germans... “Per estimar cal ser pobre, es a dir, cal donar-se, cal buidar-se. Déu va estimar tant que va crear, es una donació. Déu va estimat tant el món que li dona el seu
Fill. En la pobresa de Déu, en Crist ens presenta fills de l‟home i fills de Déu. Estimats, insistiu sempre
en aquest pobresa interior, perquè essent fills de Déu us heu de sentir molt pobres. Us dic tot això perquè us sentiu identificats amb el Crist, que l‟heu acollit per la Paraula (18)
Amb l’autorització del P. Abat Cassià M. Just, a finals de l’any 1972 el P. Estanislau embarca a Barcelona amb destí a Terra Santa, acompanyat de Pere Vilaplana i un germà de comunitat. A principis de l’any 1973 s'instal·la en una cova del “Camp dels Pastors” de Beit Sahur, prop de Betlem. La comunió espiritual amb la Comunitat de Jesús es referma. Quan la primera germana de Comunitat que mort el 21 de
novembre de 1973, en Pere li fa saber per carta. La seva resposta expressa el coneixement profund entre
unes persones que viuen una profunda comunió: “Oh, sí, tot és gràcia! Certament, aquests dies darrers
pensava en vosaltres i us sentia més sovint que l‟habitual...i pregava, i amb quin amor besava la creu de
la Comunitat de l‟entrada de la Cova! Ella em parlava de sofriment i de joia íntima en el si del Pare.
Ara veig que la comunió venia més forta perquè, de part vostra, vivíeu el misteri de mort i vida eterna
d‟una de les vostres germanes, Ma. Teresa Monné. Estimo encara més la Comunitat de Reus que ha madurat tant, que ja ha donat el seu fruit per a la vida eterna, al Pare. (19)
Fruit de la trobada a l'ermita de la Santa Creu de Montserrat d’en Pere i mossèn Àngel Bergadà, aleshores rector de Tarrés, van iniciar els lligams amb el poble de Tarrés. Dins d’aquest context d’amistat i
confiança mútua, cal situar la trobada excepcional l’any 1969, d'una gran part del poble amb el pare Estanislau a la ermita de la Santa Creu. Començaren les trobades de membres de la Comunitat amb el poble, amb la presència ininterrompuda de la Comunitat de Jesús per Setmana Santa i Pasqua, l’arranjament de cases d’acollida i estada de germans de comunitat al poble. La construcció al llarg de l’any 1977 d’una ermita de la Santa Creu en record de la de Montserrat, va manifestar els forts lligams de
la Comunitat de Jesús i el poble de Tarrés amb l’ermità. “És a Tarrés, a l'ermita i eremitori de la Santa
Creu, on ha nascut aquest lligam profund de comunió i continuïtat amb l'esperit del pare Estanislau. És
aquest el panorama de la vida de la Comunitat de Jesús a Tarrés: un camí obert, camí de cada dia, i
que converteix ja aquest lloc en un centre d'irradiació comunitària.” (20) Aquest lloc tant estimat pel
Pere, des de l’any 2008 acull les seves restes en el cementiri del poble, com un homenatge en el 25è aniversari de la seva mort. A Tarrés, el seu silenci fet pregària i comunió ens acompanya.
L’any 1974 el P. Estanislau arriba al Japó, on viu la vida eremítica junt amb Miriam Calvo fins el seu
retorn al monestir de Montserrat l’any 2003, on mort el 29 de març d’aquest mateix any. El contacte de
la Comunitat amb el P. Estanislau ha sigut permanent al llarg dels anys, tant per carta, telèfon i algunes
visites al Japó. “Avançant-nos a la Pasqua, t’escric aquestes ratlles que volen ser portadores de la joia
pasqual en aquest temps especialment consagrat a la revisió i a la intensificació de la nostra fe i de la
nostra entrega al Crist.” (21) El mes de setembre de 1977 en Pere Vilaplana i un germà de comunitat el
varen visitar a Funamori, a l’illa de Nozaki, on estaven instal.lats i on feia anys va haver-hi un poblet
cristià. D’altres germans de la Comunitat de Jesús el visitaren l’any 1984 per celebrar els 50 anys de la
seva professió monàstica i al mes d’agost de l’any 1991 pels seus 50 anys de sacerdoci.
El P. Estanislau ha viscut sempre amb comunió i afecte cada esdeveniment comunitari, comunicant en tot
moment la força de la seva pregària silenciosa. “Cada carta vostra, amb les seves notícies de Comunitat,
ens dóna joia i ens estimula a viure i a morir amagadament en el cor de l‟Església, entre els no cristians,
per amor a tots els germans. El Japó és una terra molt dura per a sembrar-hi i arrelar-hi l‟Evangeli de
Jesús, i ens fa sofrir molt!” (22) Ressonen en el nostre cor la seva crida constant a viure el ideari de la
Comunitat de Jesús, fugint de tota dualitat i vivint sempre en la unitat. “Cal haver realitzar en un mateix la
unitat, haver esdevingut ja un, per poder arribar a ser un amb tothom, sense engany! També a vosaltres us
escau bé aquesta crida i aquest anhel: per la pobresa ben assumida de les vostres persones, per l‟amor
que es dóna sense mesura i per la unitat obtinguda a costa de sacrificar l‟egoisme i de superar les formes
de divisió i de rivalitat, arribem finalment a la Pau, que, si us fixeu en l‟evangeli de Sant Joan, és el do
pasqual de Jesús ressucitat: aquesta pau que el món no pot donar perquè no la pot tenir, sinó és de Jesús i
en Jesús. (23)
L a Comunitat de Jesús ha mantingut sempre els lligams amb Montserrat, considerat el monestir
el seu “bressol”. Ha continuat rebent el consell de monjos que han seguit el servei i estima del P.
Estanislau per nosaltres. Cada un amb el seu estil i amb uns contextos diferents pel pas del
temps, el P. Evangelista M. Vilanova, el P. Abat Cassià M. Just i darrerament el P. Prior Joan
Carles Elvira, han donat sosteniment a la comunitat. El Pere ens deia que “La meva seguretat i fortalesa en les decisions no ha estat altre cosa que fruit del consell que he procurat sempre demanar, a més
del convenciment de la meva petitesa. Valoreu doncs molt el consell que us puguin donar i procureu en tot
moment de tenir algunes persones de valer espiritual com a consellers.” (24)
Albert Peyriguère, trobar Crist en cada persona
L a presència de l’espiritualitat del pare Carles de Foucauld en la comunitat que naixia va tenir a
través d’en Pere una fisonomia pròpia, amb la descoberta i lectura del llibre “Deixeu -vos prendre
per Crist” del pare Albert Peyriguère, publicat pel Pare Michel Lafon, el seu hereu i continuador
a El Kbab. Abandonar-se al Crist... perquè ell recomenci en nosaltres la seva vida, torni a dir les seves
paraules, senti novament els seus sentiments, realitzi les seves accions un altre vagada... en el fons no ser
nosaltres... ser el Crist que viu en nosaltres. (25)
Albert Peyriguère nasqué l’any 1883 a Trébons, prop de Lourdes, als Pirineus francesos. Passa la infantesa
a Bordeaux i de jove ingressa al Seminari de la ciutat on es ordenat sacerdot el dia 8 de desembre de 1906.
Després, uns anys d'estudis, tesi doctoral, professor al Seminari de Bardeaux ... fins que esclata primera
Guerra Mundial. De 1914 a 1918 fa el seu ministeri en el front enmig dels seus compatriotes. Ferit diverses
vegades, acaba la guerra amb una salut delicada i li calgueren un anys llargs de repòs. A l’any 1920 viatge
a Àfrica per a descansar i la intenció de restar-hi com a missioner si la salut li ho permetés. L’any següent
llegeix el llibre de René Bazin sobre Carles de Foucauld on explica la seva vida i s'identifica amb l’esperit
i la vida de l'ermità del Sahara. L'any 1928 arriba a El Kbab, a la regió de l’Atlas marroquí, on restarà per
sempre fins a la seva mort, ocorreguda el 26 d'abril de 1959.
La seva vocació de sacerdot, sentida i seguida des de petit i viscuda intensament un cap ordenat, es configura ben aviat en una vocació missioner, seguint l'ideal de Carles de Foucauld. Albert Peyriguère es converteix
en un ermità totalment encarnat enmig dels berbers, essent un dels primers seguidors de l' ideal de Carles de
Foucauld. “Ah! com salvava el Crist de la vida oculta, ah! com és el Crist de la vida oculta, el Crist de l’eucaristia...” (26) A El Kbab comparteix el temps de pregària i adoració a la seva capella amb els infants i
els malalts que tot el dia l’envolten, esdevenint un més entre els berbers. Ell manifesta que “sota les aparences del desventurat, hi ha el Crist que ve a nosaltres, que se‟ns dóna, que vol que nosaltres li donem menjar
i el vestim, que vol ser consolat i reconfortat per nosaltres.” (27)
En el moment de la seva mort feia poc temps que havia vingut a viure amb ell Michel Lafon, jove sacerdot
francès atret per la força de la seva espiritualitat. Allí resta continuant el testimoni de presència i acollida del
Albert Peyriguère fins el seu retir a Bordeaux al final dels anys 90. Els viatges del Pere a El Kbab per conèixer el lloc i a Michel Lafon, la regular correspondència entre ells, les visites de Michel Lafon als diferents
llocs de la comunitat i la sintonia amb el carisma de la Comunitat de Jesús, ens ha donat el seu consell i
amistat fins ara. “La nostra coneixença del pare Michel Lafon data de l‟any 1967 i fou provocada pel nostre
desig d‟aprofundiment en l‟esperit del pare Albert Peyriguère, que, igual que el del pare Charles de Foucauld, inspira una part fonamental de la nostra vida de Comunitat. A la nostra primera lletra va seguir un
intercanvi de correspondència que ha anat configurant una viva amistat i una profunda comunió en la vida,
el treball i la pregària mutus. Els contactes personals han acabat d‟afermar aquest fort lligam espiritual
que ens uneix.”(28)
Michel Lafon ha estat en tot moment al costat del Pere i de la Comunitat de Jesús de forma discreta i afectuosa, encoratjant i aportant la seva reflexió des de la seva experiència i coneixement de la espiritualitat foucauldiana. “Em permeto d‟insistir de nou en que teniu de salvaguardar el caràcter laic de la vostra comunitat i que no instaureu massa aviat ritus i costums de la vida religiosa, sinó que sapigueu inventar un estil
nou, jove i laic. El misteri de Natzaret ha consistit per Jesús en viure la vida i el treball de tothom, sense
que res el distingeixi exteriorment. I sens dubte, durant aquests anys, ell salva el món en silenci. (29) Per
l’amistat i confiança que es tenien, no deixaven de compartir qualsevol aspecte personal i comunitari que
vivien. Davant la possibilitat d’ordenació sacerdotal del Pere, Michel Lafon li manifesta que“Jo no voldria
que la vostra ordenació sigui el signe d‟una tendència a “clericalitzar” el moviment, a fer-lo similar d‟avançada a una congregació religiosa.” (30) Essent conscient de la dificultat d’unir en una mateixa comunitat
diferents vocacions i situacions personals, insisteix en mantenir l’essencial i acceptar la diversitat com la
gran riquesa del Poble de Déu.“Sols que jo desitjo que tots sigueu fidels a la inspiració original d‟aquesta
primera crida- units per l‟essencial (contemplació, pobresa, caritat universal) acceptant una certa diversitat segons els temperaments, l‟edat, les vocacions una mica diferents.” (31)
La mort prematura de Pere Vilaplana als 50 anys va deixar a la Comunitat de Jesús orfe ben aviat del seu
fundador. Junt amb d’altres persones de valer espiritual, ell va continuar essent al nostre costat, aportant la
seva sincera reflexió i sosteniment espiritual. “És característic que els germans i germanes casats siguin tan
germans i germanes com aquells que han consagrat la seva castedat i que la fórmula de la consagració sigui la mateixa amb un adjectiu de més o de menys. És la culminació de tota una evolució a l'interior de
l'Església que va del reconeixement de la santedat del matrimoni, després de l'Encíclica Casti Conubii de
Pius XI i els “foyers Notre Dame” de l'abbé Caffarel, fins admetre de fet, sinó de dret, que les parelles puguin consagrar-se en la vida religiosa sense ser considerats com religiosos de segona categoria. Aquesta
intuïció, en Pere la vivia constantment. Aquells text del germà Carles, aquella carta de A. Peyriguère,
aquella conversa amb Mgr. Mercier, venien a confirmar aquesta orientació. I en la formació dels germans i
germanes a la pobresa o al celibat consagrat, és important ésser fidel a aquest estil laic. (32)
M ichel Lafon ha insistit sempre en el carisma d’amistat i il.lussió renovada que en Pere vivia en
tot el que feia. Malgrat les dificultats i cansament fruits de les diferents etapes de la vida de les
persones i de la Comunitat de Jesús, l’esperit d’acollida, fraternal i de gratuïtat sempre es un
referent i un repte per nosaltres. Michel Lafon sempre ens hi ha encoratjat: “Us prego, amics
meus, que sortiu de la Comunitat, que aneu vers els altres, que compartiu amb els altres les riqueses de
la fe i de l‟amistat que viviu en l‟interior de la Comunitat, amb el mateix impuls que Déu va venir vers
nosaltres, per Nadal, per a manifestar el seu Amor.” (33)
Carles de Foucauld, obrint els braços a tothom
E n la seva estada al seminari en Pere va llegir el llibre de Jean -François Six: “Itinerari espiritual de Charles de Foucauld”, que marcà la seva vida i trobà una llum per orientar les seves intuïcions de seguiment de Jesús. El primer de desembre de 1966, cinquantè aniversari de la mort de
Carles de Foucauld, va visitar la fraternitat dels germanets de Jesús a Farlete i tingué ocasió de
conèixer personalment a René Voillaume, fundador d’aquesta fraternitat. Des d’aleshores sempre ha estat al costat del Pere i la comunitat, En Pere tingué sempre molt present d establir lligams amb els diferents grups que segueixen l’espiritualitat de Carles de Foucauld. Fruit dels
lligams creats al llarg dels anys, el 10 d’abril de 1980 la Comunitat de Jesús va entrar a formar
part de l’Associació internacional “Famille spirituelle Charles de Foucauld” junt amb les dotze
comunitats que en aquell moment la formaven. Aquest mateix dia els assistents a la trobada foren rebuts pel papa Joan Pau II a Castelgandolfo.
R ené Voillaume va ser present l’any 1980 quan la Comunitat de Jesús va entrar a l’Associació
internacional, en les seves periòdiques estades a Tarrés de pas en els viatges cap el sud, en la
celebració del primer aniversari de la mort del Pere l’any 1984 a Barcelona,en moltes assemblees bianuals de l’Associació celebrades en diferents llocs del mon i en la seva darrera trobada a
l’Assemblea de Tarrés del mes d’abril de l’any 2001. Germans de la Comunitat de Jesús van assistir al seu enterrament a Aix-en-Provence l’any 2003 amb profunds sentiments d’agraïment
pel seu suport i amistat.
Es prou coneguda la vida de Carles de Foucauld per recordar la seva vida. Pere Vilaplana se sent atret des
del primer moment pel seu missatge i es posar en contacte amb els diferents grups de la família foucauldiana, va recollir documentació bibliogràfica i ajudà a difondre el seu missatge. L’amplitud d’aquesta espiritualitat, que ha inspirat al llarg del segle XX grups molt diversos i de diferents països i cultures de tot el
mon, amb laics, sacerdots, religiosos i religioses, l’encoratja a viure’l en la Comunitat de Jesús. Carles de
Foucauld anima a la Comunitat de Jesús a ser a prop de persones a les que cal acollir “por la bondad, la
ternura, el afecto fraterno, el ejemplo de la virtud, la humildad y la amabilidad siempre atractivas y tan
cristianas: con algunos sin decirles nunca una palabra sobre Dios ni sobre la religión, teniendo paciencia como Dios la tiene, siendo buenos como Dios es bueno, amante, siendo un hermano tierno y orante”
(34)
La diversitat de vocacions i situacions personals que el Pere acull en la Comunitat de Jesús, té un ressò
amb les paraules de Carles de Foucauld al seu amic Massignon: “No sé pas a què us crida Déu especialment, sé molt bé però, a què crida tots els cristians, homes i dones, sacerdots i laics, celibataris i casats:
a ésser apòstols, apòstols per l‟exemple, per la bondat, per un contacte benvolent, per un afecte que demana retorn i que porta a Déu, apòstols sigui com Pau, sigui com Priscil.la i Aquila però sempre apòstols “fent-se tot a tots, per donar-los tots a Jesús.” (35) El contacte fraternal i obert amb tots els grups
foucauldians i amb tantes persones properes a la seva espiritualitat van fer que Pere Vilaplana fos valorat
per la seva capacitat de crear lligams i ser signe d’unitat entre tots. L’antic bisbe del Sahara Georges Mercier va ser un d’ells, amb el qui estàvem unir una gran amistat i va manifestar que“He estat impressionat
de constatar que (l‟esdevenidor ho dirà i l‟Esperit Sant conduirà), de constatar que, des d‟ara, la Comunitat de Jesús respons al que fou el darrer i gran projecte del Pare Foucauld. Ell havia expressat el desig
que laics celibataris i casats s‟uneixin estretament als sacerdots per tal d‟anunciar Jesús i el seu Evangeli.” (36)
Amb el pas del temps Tarrés també esdevé la casa comuna de molts membres de la gran família de Carles de
Foucauld d’arreu del mon. En aquets petit poble les Fraternitats dels Germanets de Jesús, les Germanetes del
Sagrat Cor i els Germanets de l’Evangeli han realitzat els seus Capítols Generals en els darrers vint anys. Diferents membres de la Família han fet estades més o menys perllongades per fer recessos de preparació per la
professió religiosa, estades de silenci i trobades. Fruit de l’estima del poble de Tarrés i la Comunitat de Jesús
per Carles de Foucauld, després de la seva beatificació, l’any 2007 es va dedicar una capella lateral de l’església parroquial de Santa Maria al nou beat. També lla nova Associació “Familia Carlos de Foucauld en España” te la seva seu en una casa d’acollida del poble. Carles de Foucauld, el germà universal, ens anima a
tenir les portes obertes a tots els qui se’ns atansin per cercar l’amor de Déu. “La Comunitat de Jesús es una
comunitat de laics que pretén viure i comunicar l‟Evangeli en l‟amor i en l‟amistat fraterna.” (37)
Notes
1.- Catalunya Cristiana, setmana del 11 al 17 de setembre de 1983. Pag. 24 I 25
2.- Catalunya Cristiana, setmana del 11 al 17 de setembre de 1983. Pag. 24 I 25
3.- Estampa record dels 25 anys de la seva mort i trasllat de les seves restes.
Tarrés, 24 d’abril de 2008
4.- Testament espiritual de Pere Vilaplana, 1973
5.-Testament espiritual de Pere Vilaplana, 1973
6.- Carta de Sor Maria al Pere, 1 de gener de 1968
7.-Carta de Sor Maria al Pere, 6 de gener de 1968
8.-“Els nostres principis”. M. Montserrat Capsir, maig de 1967
11.- Els nostres principis”. M. Montserrat Capsir, maig de 1967
12.-Cloenda del curs 2005-2006 sobre El carisma de Pere Vilaplana. Punt 2-d
13.-Fragment del “Diari del viatge a Terra Santa. Del 14-12-1972 al 2-1-1973”.
Pere Vilaplana
14.-Fragment del “Diari del viatge a Terra Santa. Del 14-12-1972 al 2-1-1973”.
Pere Vilaplana
15.-Carta del P. Estanislau al Pere. Montserrat, 23 de juny de 1967
16.-Carta del P. Estanislau al Pere. Montserrat, 23 de juny de 1967
17.-Paraules del P. Estanislau en el compromís del Pere. Ermita de la Sta. Creu, 29-9-1968
18.-Paraules del P. Estanislau en el compromís del Pere. Ermita de la Sta. Creu, 29-9-1968
19.-Carta del P. Estanislau al Pere.
Cova Cor de Llum, Camp dels Pastors- Beit Sahur, 2-12-1973
20.-Llibret: “Montserrat, ermites i ermitans.” Pere Vilaplana, 1978
21.-Carta del P. Estanislau al Pere. Fukusaki, 10 de març de 1981
24.-Testament espiritual de Pere Vilaplana. 1973
25.-Text d’Albert Peyriguère, del llibre “El Pare Peyriguère” Michel Lafon.
Publicacions Abadia de Montserrat, 1974
26.-Text d’Albert Peyriguère del llibre “El Pare Peyriguère” de Michel Lafon.
27.-Text d’Albert Peyriguère del llibre “El Pare Peyriguère” de Michel Lafon.
28.-Presentació de Pere Vilaplana del llibre “Viure evangèlicament” Michel Lafon
29.-Carta de Michel Lafon al Pere, 15 de desembre de 1970
30.-Carta de Michel Lafon al Pere, 24 d’octubre de 1974
31.-Carta Michel Lafon, 17 de setembre de 1978
32.-“Testimoni sobre Pere Vilaplana.” Michel Lafon, 29-9-1983
33.-Missatge de Nadal de Michel Lafon a la Comunitat de Jesús. Bordeaux, 21-12-2005
34.-Carles de Foucauld a Joseph Hours. Assekrem, 3-5-1912
35.-Carles de Foucauld a Louis Massignon. Tamanrasset, 1-5-1912
36.-Carta de Mgr. Georges Mercier a la Comunitat de Jesús. Tassy, 25-5-1978
37.-Cloenda del curs 2005-2006 sobre El carisma de Pere Vilaplana. Punt 1-c
Ens diuen
Semana de Pastoral Social
Celebració dels 50 anys
Matilde ha participado en esta semana
Estimats,
-la ultima del mes de abril –
en Getafe. Su tema era «la inmigración»; estaba compuesta de cuatro
grupos: Caritas de Getafe, las delegaciones diocesanas de Inmigración, de pastoral penitenciaria y de pastoral obrera. El primer día fue
preparado por la pastoral obrera de la cual he participado; La jornada
empezó por la Eucaristía, presidida por el Vicario General, Jose Maria Avendaño, continuada por una ponencia : «La Doctrina social de
la Iglesia frente a la inmigración, en tiempo de crisis». Una frase fue
repetida varias veces: «Los ojos fijos en el Señor» - Hablar de la inmigración es hablar del sufrimiento: problemas de documentación,
precariedad del trabajo, alejamiento de la familia… El sufrimiento
nos hace iguales a todos, nos hace solidarios. Hoy tenemos dos prioridades: Dios y los que sufren; «los ojos fijos en el Señor, donde Jesus ha vivido y asumido todas las Cruces. Esta referencia es el bien
común de toda la familia humana».
Hubo
una mesa redonda de todas las asociaciones y delegaciones
para los migrantes. Las aportaciones fueron muy ricas. A continuación tuvo lugar una pequeña manifestación en la calle, con estos carteles: «EL SUR DE MADRID, TIERRA DE ACOGIDA» Un manifiesto interesante fue leído con algunas frases como: «Nos comprometemos a defender los inmigrantes, a denunciar las situaciones de
injusticia a nivel del trabajo y de la ley» «Suscitar en la Iglesia y fuera de ella una reflexión serena sobre los desafíos engendrados por las
diversidades culturales»; ofrecer un espacio para los inmigrantes que
viven de su fe o una dimensión de trascendencia, buscando el sentido
de su vida ».
El último día, vino mucha gente. La Eucaristía fue celebrada por el
obispo de Getafe y varios sacerdotes. A continuación hubo une mesa
redonda, compartir de experiencias, testimonios…Una Señora marroquí, otra, latinoamérica, un joven rumano que, en este día le habían dado permiso de salir de la cárcel, y yo. Era la primera vez que
hablaba delante de un auditorio tan diversificado y estuve bastante
serena. Mi testimonio se apoyo en un texto de Carlos de F.: «Vivir
une caridad fraterna y universal con cada huésped y hombre desconocido que se presente, acogiendo a cualquier ser humano como a un
hermano bien amado». Elegí dos textos del Evangelio: «Quien os
acoge a mi »… y todo lo que hagáis a uno de estos pequeños, lo hacéis también conmigo»…He compartido sencillamente lo que vivimos: oración, fraternidad universal, amistad, acogida, relaciones…
Unas de las preguntas que surgieron: ¿qué dificultades habéis encontrado, y que actitudes os parecen importantes para llevarlas a cabo?
Los participantes han elegido esta última.
El passat mes de març vaig celebrar els 50
anys, no podia passar de llarg aquest esdeveniment. Nosaltres no fa molt que ens
coneixem, tot i que ens uneixen certs
grups, ambients d’ església, un estil semblant, per tant no som tan diferents.
El
meu cor m’impulsa a sentir amor als
altres, a sentir la natura i a deixar-me impressionar per l’art en diferents vessants. A
l’any 1978 vaig començar els estudis de
pintura i alhora el treball administratiu . He
fet veritables esforços per no deixar-me
endur per la inèrcia, per mantenir l’atenció
als esdeveniments, atenció a les relacions,
atenció als actes, atenció a la pintura. M’adono de la meva vesant una mica anacoreta però a la vegada necessitada i honesta
amb la comunitat.
Si he arribat fins aquí és gràcies a persones
valuoses que he tingut al costat compartint
la vida en moments quotidians a casa o al
treball, en moments de converses o estones
de pregària. Persones molt variades de diferents sensibilitats, procedències, edats,
però en definitiva persones. Va ser un goig
compartir amb vosaltres l’eucaristia i poder
donar gràcies a Déu pel do de la vida. I tal
com el Josep Calvet va dir: “El compartir,
el participar, el comprometre’ns, ens fa ser
terra ben preparada per acollir i fer créixer
la llavor. Després vindrà el Segador, collirà, ventarà, separarà palla i gra, moldrà i
farà farina i amb la farina farà pa i el pa
serà aliment per a molts”.
M. Eulàlia Estrem
Se
trata de ver las posibilidades y dar paso a todos los desafíos y
realidades que vivimos. Conscientes que es urgente anunciar a Dios
aliviando los sufrimientos y dando prioridad a todo lo que nos une
desde la solidaridad y la hospitalidad. La comunidad cristiana tiene
que ir al encuentro de las personas, abrirse a los que quieren compartir nuestra fe y ofrecer espacios adecuados para que puedan celebrar
su fe y su vida desde su propia sensibilidad, y así enriquecernos mutuamente: nos une un mismo Dios
Matilde, hermanita del Sagrado Corazón
Record de la mare
Ens queda el consol de que la mama s'en va anar dolçament, sense agonia, cap a les 21h. del dia 5 de Gener. Estava
jo amb ella des de les14h. que vaig arribar de Barcelona i vaig anar directament a l'hospital. La vaig trobar bé, desperta, com si rés... Li vaig dir que teníem sort de passar plegades la tarda de Reis i la Nit de Reis. La veïna d'habitació tenia la tele posada. Al demanar-li si la podia baixar una mica , vam aprofitar per resar i combregar juntes. Després de berenar va dir-me que la girés, perquè volia veure a T.V.3 l'arribada dels Reis a Tarragona. Vaig preguntar-li
que els hi demanava... i no deia res. Li vaig suggerir: "que pugui respirar millor sense tanta tos ni flemes, oi? ". Va
dir si, demanem això.
Mentre li donava el sopar va venir l'Eloi que li va preguntar com esta mama?.Bé, va contestar. Ell va marxar junt
amb el Toni que també era allà...30 minuts després expirava, repetint l'oració de l'Angel de la Guarda que ella ens
havia ensenyat de petitons i que acaba així : "si aquesta nit em moro Nostre Senyor prenc per Pare, la Verge Maria
per Mare, Sant Josep per Companyó, bona nit que Déu ens do." S'en va anar de puntetes, sense fer soroll, sense ni
una queixa, seguint l'estrella dels Reis i deixant un rastre lluminós. Va morir serena, tal com havia viscut. T'incloc
les paraules que el Pep li va dedicar i una poesia.
Germaneta Nuria
Comiat de la “mami” – Basílica de Sta. Maria de Vilafranca
7 de gener del 2011
Estimats familiars i amics:
En nom dels meus germans, de la Teresina la seva germana inseparable aquests darrers anys, de tots els nebots i dels
meus fills us vull agrair les mostres d’afecte que ens heu prodigat aquests dies i en els moments més entranyables de
la vida de la nostra mare, la vostra presència aquí en el seu darrer comiat i un reconeixement molt afectuós per les
persones que l’han cuidat aquests últims anys: l’Angelina, l’Elsa i la Deli.
Que us puc dir de la mamà que no conegueu, o que no ens ho hagi recordat amb aquesta bonhomia tan seva en Salvador, amb el seu do de paraula senzill i alhora magistral. Com a fill només dir-vos que és un do del cel, ens sentim
privilegiats de tenir una mare com ella, que des del començament de la seva llarga vida ha estat un exemple de filla
sol·lícita, afectuosa i amatent, d’esposa pacient, conciliadora i equilibrant, de mare extraordinàriament dedicada a la
família, on la seva felicitat consistia en viure i fer créixer la felicitat dels altres per damunt de tot, sense guardar-se
cap “trumfo” per ella, sempre disposada a escoltar i comprendre, a compartir i gaudir la bellesa de les coses petites.
Tot just balbucejar quatre paraules ja ens ensenyava amorosament les quatre oracions senzilles, apreses dels avis.
Amb el seu testimoni humil i constant ens ha anat transmetent la seva fe i confiança en Déu, apostant per fer de la
seva vida una entrega generosa a tots els qui ha anat coneixent i estimant. Àvia plena de tendresa envers els petits:
els acaronava amb cançons, la paraula propera i el gest sempre manyac. Puntal ferm de totes les generacions amb qui
va conviure, fortament arrelat en una proverbial saviesa edificada sempre sobre els camins
de pau. I això li venia de família.
Vàrem celebrar per Sant Joan el seu norantè aniversari amb una festassa d’una quarentena
de comensals de totes les edats. Els fills li vam dedicar unes emotives paraules que unes
setmanes més tard – per continuar assaborint l’estimació que ella va sembrar, adobar i escampar al llarg de la seva vida – em va fer repetir a casa i que ara com a darrer homenatge
li vull rellegir:
Mamà preciosa
Ens has donat la vida com un esclat d’amor
amb dedicació constant i admirable coratge.
Per cada instant de tendresa voldríem donar-te un bes
que esdevingués estel
i així, comptats per milers,
poder omplir a vessar el teu univers lluminós.
Que la llavor del teu bon fer arreli al cor dels nostres fills,
com un valuós llegat per les generacions que vindran.
I al final del camí, curulls d’agraïment,
fondre’ns ben units en una eterna, vital abraçada.
Diada de St. Joan. Norantè aniversari de la mami
Dopaje
Como la Biblia da para todo, ya un profeta del s.VI a.C. reconocía, sin cortarse un pelo, que veía muchachos cansados, fatigados,
tropezando y cayéndose, mientras que otros en cambio
“renovaban sus fuerzas, echaban alas como las águilas,
corrían sin cansarse y marchaban sin fatigarse” (Is 40,31). Estaban
dopados, no cabe duda, pero con una sustancia no tóxica que Isaías llama confianza y que les aumentaba la capacidad de rendimiento dándoles ventaja sobre otros corredores. Una buena metáfora para mirar el año transcurrido poniendo nombre a aquello que
ha estimulado nuestra resistencia y remediado nuestros cansancios y detectando qué transfusiones o suplementos energéticos
hemos empleado para acrecentar nuestros ánimos, evitar el agotamiento y seguir adelante sin perder ni la esperanza ni el humor.
A mí
me ha salido una larga lista: el primer café de la mañana;
ver amanecer y disfrutar de ese momento de silencio mágico (y
eso que todavía estoy haciendo el duelo por la ausencia Gomaespuma que me ponía las pilas para el día entero). Luego, abrir la
Palabra y dejarla hacer su camino, siempre sorprendente, nunca
idéntico a otro.
A veces, un trayecto largo en metro en hora punta, sintiéndome
fundida con esa humanidad apresurada y variopinta a la que los
ángeles en Belén avisaron de que le había caído en gracia a Dios,
no por hacer nada especial, sino porque Él en esto de amar gratuitamente no tiene remedio.
Tener
noticia de tantos “cristianos por el mundo”, casualmente
situados en esos lugares preferenciales que señala Mateo 25 en los
que está la gente más hundida y maltrecha: por ahí andan siempre
los misioneros, y Caritas, y Manos Unidas, y tantos otros y su memoria me despliega internamente una cola de pavo real (las pavas
carecen de esa competencia) porque su compromiso y su generosa
solidaridad me llenan de orgullo. El mismo que siento al recordar
que mis hermanas de Haití siguen allí, impertérritas (o
“pertérritas”, pero aguantando).
Escuchar a tumba abierta los relatos de vida de tantos hombres y
mujeres buscadores y honestos, empeñados en vivir más de verdad
el Evangelio. Recordar el rostro de Keny (de Guinea Bissau, con
tres niños), aplaudiendo de alegría después de ver en la pantalla
del ordenador la primera línea escrita por ella. O los de los jóvenes
de la JOC reunidos en asamblea y que, en lenguaje suyo, me resultaron “un crack”.
Mirar en un revistero las portadas de Vida Nueva, Sal Terrae, Catequistas, El Ciervo, Alandar, Misión Joven, R21 y otras cuantas,
y poder leerlas asintiendo internamente a tantas de sus opiniones,
propuestas y preguntas; y tener la suerte de conocer algunos rostros de los que están detrás de ellas pensando, escribiendo, arriesgando, inquietando y creando red eclesial. Tengo más sustancias
dopantes en mi lista pero ya no me caben aquí. Hagan la suya y
cuéntensela a otros: nos vendrá bien a todos tenerlas almacenadas
con vistas al próximo año.
Dolores Aleixandre
Missatge de Claude Rault, bisbe del Sahara
Tamanrasset, 15 d’octubre de 2010
Estimat Joan
Gràcies per la vostra fidelitat en les nostres relacions unides des de fa molt temps gràcies a la “Família espiritual” del
nostre “Beat”. Us dono gràcies per tot el que feu per irradiar l’esperit del Germà Carles al vostre entorn i en el si de
l’Església. M’agradaria en efecte que ens retrobessim com a comunitat! Pot-ser em serà possible algun dia? Deixemho en mans de Déu. Espero de totes maneres trobar el vostre nou responsable a Itàlia al mes d’abril.
Que Déu us beneeixi i us guardi!
+Claude Rault
Referent a l’enviament del vostre butlletí Més a prop, m’arriba be per correu. I com a vegades les revistes juntes son
difícils de rebre, el millor es continuar així.
Bitllet mensual, Gener 2011
Benvolguts amics.
És molt dolorós veure com el nou any comença amb les massacres que afecten profundament a la comunitat cristiana al Pròxim i Mitjà Orient, i també és dolorós veure que són el resultat de musulmans fanàtics, ja sigui en Egipte, Pakistan, Iraq, Nigèria, i en molts altres llocs.
Això només pot despertar la indignació de les comunitats cristianes, començant per aquells que tenen una gran responsabilitat. Els cristians no són afortunadament els únics en reaccionar. Se senten altres veus també per part dels
musulmans per protestar contra aquests crims que omplen de dolor a famílies innocents. Aquelles que no havien comès cap altre delicte que practicar obertament la seva fe en països on el bon veïnatge, fins i tot la cooperació entre els
creients estan lluny de ser excepcionals.
Lamentablement, aquests fets dolorosos arribaran fins i tot a alimentar un "anti-islamisme" sord, que és un regal del
cel pels manipuladors de tots els colors. Com si tota la comunitat musulmana fos la responsable d'aquests horrors causats per minories actives manipulades d'un extrem a l'altre del planeta!
Si aquestes massacres generen una forta protesta dels líders de les comunitats cristianes, no poden fer-nos oblidar els
abusos igualment soferts per un nombre aterridor de musulmans i comunitats musulmanes, sovint deguts als mateixos
moviments i la mateixa intolerància extremista.
La tràgica mort dels nostres germans de Tibhirine i dels altres dotze membres de la comunitat cristiana a Algèria no
pot emmascarar la tràgica desaparició de les 150.000 víctimes de la violència durant els tristos anys de terrorisme:
periodistes, imams, intel·lectuals, gent de tota condició. De la mateixa manera, la matança injustificable dels cristians
en altres països no amaga l'horror que ofereix la notícia gairebé diària contra els musulmans, i molts altres membres
de la comunitat humana.
En cap cas aquesta violència no es justifica ni fins i tot com pretext de la venjança. "No mataràs" no és un manament
opcional entre els múltiples preceptes que Déu transmet als creients que volen prendre’l com el Mestre de la Vida.
Hem de revoltar-nos davant de qualsevol atemptat contra la
vida de les persones i les comunitats, i fer-nos solidaris de totes
les víctimes de la violència vingui d’on vingui, i siguin quines siguin les persones que la pateixen.
A la llum de Déu un cristià no té un preu més gran que un altre creient, o qualsevol altra persona. En una forta declaració, el germà
Christian de Chergé escrivia en el seu Testament: "La meva vida
no té més valor que una altra. Però tampoc menys." Déu no fa
distinció entre els seus fills! Tota persona és sagrada per a ell. Seria
desitjable que tots aquells i aquelles que creuen en Déu i que creuen
en el caràcter sagrat de tot ésser humà poguessin revoltar-se cada
vegada que una vida humana sigui atacada, sense cap distinció! La
preservació de la vida humana, de tota vida humana, no és el més
bonic camp de col·laboració entre els creients? Sobre la Terra Humana tots som responsables els uns dels altres. Això pot trencar
les barreres entre les comunitats i els individus. Aquí ens juguem la
credibilitat de la nostra fe en el futur de la Humanitat.
Ja sigui que siguem cristians o no.
+ Claude, el vostre germà bisbe
Deu manaments franciscans
Desde Perín
Record del nostres vint-i-cinc anys
de la nostra estada al Racó
Perín, 1 de diciembre de 2010
Querida Rosaura y queridos todos, hoy es un día
Primer manament, estimaràs Déu i el posaràs al centre de
la teua vida en tot i per damunt de totes les coses.
El segon, enaltiràs el nom de Déu, segellat en tot el que
existeix, amb respecte i admiració visible i manifesta a
totes les seues criaturas.
El tercer, faràs festa a desdir en els moments inoportuns i
dolorosos de la teua història.
El quart, el primer esguard seré i oportú el tindràs sempre
reservat a ton pare i a ta mare.
El cinquè, trobaràs el goig en ser GERMÀ dels teus enemics.
El sisè, ompliràs de joia el teu cos i el teu esperit amb un
amor sense mida a tots els teus germans.
El setè, donaràs sempre el que tens i el que ets i ta casa
serà estada de la generositat de Déu, pobre i ric, ensems
que profundament feliç.
El vuitè, seràs humil, senzill i pobre i tots els teus germans faran la seua estada en el teu cor
El novè, sols la pau, sentiment de Déu, deu reposar a la
teua intimitat, i al seu moment escaient, hi serà el teu refugi i el teu consol.
El desè, de bon grat optaràs sempre per donar. Hi trobaràs el viu i resplendent camí del compartir.
Aquests manaments es resumeixen en dos: seràs humil,
pobre i senzill, perquè és el camí de l’amor i seràs sempre
i malgrat tot germà, perquè és l’única manera de fer palesa la presència de Déu i sadollar el teu cor amb desitjos
infinits.
Josep Llopis. Racó de St. Francesc
de Nazaret para orar, hacer, dar, recibir, aprender
y acompañar. Este 1 de diciembre es el Nazaret
de cada día. En Torre Nazaret, con ser el Día
Mundial contra el SIDA, ha sido un día más, porque allá todos los días son contra y con el SIDA.
A nadie se nos ha ocurrido recordarlo, pero sí que
he hecho referencia al hermano Carlos. Tengo a
mi Pepe en el hospital, muy malico desde ayer;
antes de salir con la ambulancia le dí la unción de
enfermos, y me miró con ojos de quien no comprende nada. Paco, con un Korsakov que le hace
olvidar todo, se ha comido las alas de un ángel de
maiz pequeño que he traido de Honduras para
cada uno. Fatiha, marroquí, ciega, me ha dado
cuatro besos en vez de dos, porque hoy "es mi
santo". Joselito, que lleva un esguince en un pié
por fisgón buscando lo que no debe, me ha ganado de nuevo al dominó. Juan Carlos, gay y folklórica, anda hoy muy enfadado con Juani, gitana y
con afasia cerebral (a veces chirrían las relaciones
cuando se están 24 horas bajo el mismo techo)
Carmelo ha aumentado cien gramos de peso esta
semana (vino hecho una pena) y el abrazo que me
ha dado esta mañana me ha hecho sentirme su
hermano. Antonio, que tiene un carácter tal que
así, se ha permitido contar un chiste bastante malo -loado sea Dios por sus criaturas- desde su silla
de ruedas. Mari Jose me ha dado consejos para
curarme el lumbago que arrastro desde el domingo, ella que está en silla de ruedas ya cinco años y
que pesa treinta y pocos kilos. Ismael, el último
en llegar, un armario de etnia gitana esquizoparanoide, me ha ayudado a descargar cajas del Banco
de Alimentos -a la tercera se ha hecho el loco y a
aparecido cuando ya estaba todo colocado-. Alfredo, con su bastón, me ha dado también sabios
consejos acerca del lumbago, y Pedro José, hoy
especialmente triste, cosa que le pasa cada tres o
cuatro días, me ha dicho con su media lengua que
quiere morirse, y le he dicho que espere un poco,
que aún no estoy preparado psicológicamente
para ello, y que si se muere me voy a quedar sin
un amigo al que quiero.
Gracias,
Rosaura, por ofrecernos la fraternidad
de Portugal: cualquier día nos presentamos todos
allí y ya verás la que liamos. Besos y abrazos. En
Murcia nos encontraremos las familias el viernes
en la tarde para adorar, celebrar, cotillear y merendar. Besos y abrazos, querido Cártel de
Tarrés. Feliz Nazaret.
Aurelio Sanz
En l’aniversari d’ordenació sacerdotal
Valls, 30 de novembre de 2010
Amic, amiga, ja saps que el 30 de novembre de cada any m’aturo un moment, penso, mira endins i
escric alguna cosa que em surt espontània i sentida. Enguany amb fotos, que també diuen alguna cosa.
I la passo als amics, a aquells amb els qui em sento en una profunda comunió de vida. Gràcies per
estar sempre a prop.
Josep Bofarull
DE LA CIUTAT ESTEL, IL·LUMINAT PER LA VOSTRA CANDELA
- Fa uns anys que el 30 de cada novembre és memòria. Em passen pel cap i pel cor records, estímuls,
cansaments i tantes persones… en relació al que va baixar sobre meu, i em va marcar per sempre,
aquella tarda de dissabte del 1r diumenge d’Advent de 1968, a la parròquia de sant Sebastià. En aquell
mateix lloc, dalt altar assegut al banc de la dreta, 17 anys enrere, havia rebut la 1a Comunió, agombolat d’innocència i d’austeritat, una mica disfressat i amb solapes lluentes (la cosa no donava per més).
Era el 24 de maig de 1951. 25 anys abans, allí mateix, al racó de l’esquerra tot entrant, 25 anys abans,
les retxes de la pica baptismal es van obrir com signe de l’abraçada maternal que rebia de l’Església.
Pocs dies abans, al segon pis de la casa pairal, al mateix llit del part, amb l’aigua de casa i per la fe
dels meus pares, Tonet i Rosita, naixia a la vida de fill de Déu. Era el 3 de maig de 1943 i un
“primavera” de “ca l’esquerré” intentava fer-se un petit lloc en aquest món.
- Les fotos d’infància ja retraten la meva infatigable curiositat, obrint els ulls i la ment a tot el que
passa, intentant de penetrar el cor de les coses i de la vida. Les mans, una mica plegades en elles mateixes però mai tancades, sempre a punt d’obrir-se a la tendresa necessitada i corresposta. També es
nota que les vestimentes solemnes sobreposades no em tapen el posat tímid, reservat i alhora un pèl
vigilant. I tot això amarat de l’immens amor, generós i sacrificat, del meu pare i de la meva mare.
Ells han estat, i continuen essent, el millor i més clar signe de la presència de Déu en la meva vida. La
seva fe: un fonament de pedra picada, com la seva fe, per tota la meva vida, fins a la fi.
- Des d’aquell “Deu-me la fe dels meus pares... pot ser el que em manca a mi”, que ressonà des de
dalt del cor de la Parròquia de La Canonja, entonat per veus i músiques, fins avui, en l’Advent de
l’Any Jubilar celebrat davant la mirada benèvola i directa de Santa Maria de la Candela, han passat 42
anys accelerats, densos, apassionants. Hi hagut algunes etapes dures i fins desconcertants. Una d’elles
és l’actual. M’adono, i agraeixo, que un riu profund, una saba d’energia, una mà poderosa i amiga
m’ha conduït, immerescudament, però amb una intenció diàfana, més enllà de mi mateix. És l’Esperit
rebut el dia del doble naixement, alimentat pel Pa de la vida, penetrat dins meu per la imposició apostòlica de les mans. Sense Ell jo ja m’hauria perdut.
Sóc, i em sento, fill del Concili Vaticà II. Vaig comprovar el
tremp evangèlic dels seus documents i dels nous aires que va
deixar entrar a l’Església, en l’arquebisbe Josep Pont, que, a
més, em mostrà l’estil de pastor que voldria aprendre. Un
home de dues fidelitats ben trenades i harmòniques. Inseparablement, decideixo estar arrelat en la nostra terra i sempre
fidel al Crist.
- Tres experiències viscudes m’ensinistraren en l’esperit
conciliar. La primera durant els anys darrers al Seminari de
Tarragona: els camps-missió que varem realitzar uns quants
estius a diverses parròquies, convivint amb la gent del poble,
fent petits serveis, aprenent a estar presents en un lloc. Una
segona: les colònies d’estiu que fou l’exercici pràctic del que
podria ser la societat i la vida si tothom hi posés responsabilitat, generositat, servei i sacrifici, en una relació estranyament normal i gratificant entre monitors i monitores, de dia i
de nit. I la tercera, ja de prevere: les reunions diocesanes i
les conclusions finals de l’Assemblea Conjunta de Bisbes i
Preveres de 1971. Algunes conclusions encara estant per estrenar.
Retiro de Villena
- Tot això quallà en els quinze anys a Reus, a la parròquia
de la Pma. Sang. El goig, l’empenta –a vegades una mica
precipitada-, la fecunditat de l’aplicació del Concili.
Quants lligams que encara perduren, quantes passions que
fins i tot ens exaltaven, quants criteris de vida cristiana
que no hem abandonat! Seguí una etapa molt diferent.
Alternava la vida pastoral directa en la petita parròquia de
Maspujols i la dedicació amb cor, ànima i quilometres a la
Delegació de Catequesi, eixamplant plantejaments i iniciatives amb els companys del SIC. El meu fidel Dyane
groc va resseguir totes les rutes de la diòcesi. Després,
dins la rica i exigent etapa de sant Pau, la preparació i la
celebració del Concili Provincial Tarraconense. La parròquia aportà molt en persones, en propostes, en reflexions
al Concili i també rebé molt d’ell. Però les seves resolucions entre uns i altres (vull dir entre els qui des de dalt desactiven el que demana el Poble de Déu i els hipercrítics
especialitzats en aigualir-ho tot), es van oblidant en el
prestatge dels bells documents empolsats.
- Enguany aquest 30 de novembre està xop d’Any Jubilar
i arborat per les Festes Decennals que ja llueixen darrera
el traspàs de l’any. Això l’acoloreix com cap dels passats.
Ja per sempre, l’etapa actual de la meva vida quedarà
marcada per la santa imatge de Maria de la Candela. Així
ho escrivia en la meva primera celebració de 2003: Mare
de la Llum, des del primer dia que vaig entrar a casa
teva i vaig aixecar la meva vista vers tu, em va captivar
la calidesa de la teva mirada. Sento que em mires amb
esguard benèvol, directe, personal... com si, suament, decantessis tot el teu cos cap a mi. Vesteixes els colors de
tots els sentiments dels teus fills i filles , dolors i goigs,
desesperances i il·lusions que aboquen a la teva falda
maternal i que tu reculls i presentes al teu fill, el Salvador
de tots els pobles. Ens portes a tots en el teu gran cor.
Amb tu, amic, amiga, cada any faig una llambregada al
llarg passat i alhora em dono un impuls vers el futur. A
Ella m’encomano: Mare de la Llum, gràcies per fer-me
sentir la calidesa de la teva mirada ara i en el temps curt
del meu demà. Amb Vós Maria, serà el millor!
Estimados hermanos,
Siempre hemos creído en el carácter abierto de
nuestros encuentros y de nuestro proyecto de vida
cristiana. Esta es la razón por la que por mi parte no
pierdo la ocasión de invitar a personas a participar
de nuestros espacios de encuentro. Os informo de
nuevos amigos y amigas que nos acompañaran en el
próximo retiro de Villena y a los que he invitado.
Van a venir mi prima Marian y su esposo Angel, los
dos profesores y Amalia vieja amiga común y compañera de la especialidad de Servicios a la Comunidad. Son buscadores del Espíritu y, aunque también
tienen sus comunidades de referencia están encantados de poder convivir con nosotros estos días para
que nos podamos enriquecer mutuamente desde la
fe y la amistad.
También nos va a compañar un matrimonio amigo
de la parroquia de Cobatillas, Juan Manuel y Yolanda con dos de sus tres hijos y los padres de Juan Manuel, para dar un toque "senior" a nuestro encuentro,
son también gente estupenda con la que podremos
difrutar este intenso día. Antonio Marco y un servidor también invitamos a las Hermanitas del Evangelio, de la familia de Carlos de Foucauld, que como
sabeis, han abierto una fraternidad en Murcia desde
principios de año. Vendran dos de ellas. Por último
recordaros que será un privilegio disfrutar de nuevo
de la compañía y hermosa amistad de nuestros hermanos de la Comunitat de Jesús que vienen de Reus
y Valencia, Joan y Roser, Ximo y Lola, Ferran y
Amparo,.... bueno queAntonio Marco los lleva controlados a todos puede indicarnos quien más viene.
Estamos a la espera de que algunos más puedan
conseguir estar con nosotros. Antonio, si se me olvida alguien te dejo que completes la lista. Un abrazo
a todos,
Quique
Record d’Artur Juncosa
Querido
Pels anys 90 vàrem conèixer Artur Juncosa per mitjà de
Josep: Hemos recibido en Boletín "Més a
Prop". Muchas gracias por este signo de amistad fraterno. Muy interesante la conferencia de Antoine Chatelard
y que cae como lluvia de abril, ya que el fin de semana
27 y 28 la Familia andaluza del Hermano Carlos se encontrará en Guadix para tratar, precisamente, este rasgo
de la espiritualidad del Hno. Carlos. Jose Luis Vázquez
animará el encuentro.
Gracias, también, por la evocación de la vida de nuestro
hermano Abdallah (al que no he conocido) que siempre
me ha parecido de una gran hondura evangélica…
Gracias por las noticias grandes y pequeñas (que es lo
que va haciendo la vida) de vuestra Comunidad. Me
siento próximo y cercano a tu servicio. No siempre es
fácil pero tiene satisfacciones que son pequeños regalos
de Dios.
Comenzamos el Adviento, me trae a la memoria un pequeño poema de Pedro Salinas:
“Si te espero siempre, si te estoy pidiendo
¿por qué eres sorpresa? igual que se piden
Si estoy como el árbol, la luz y el reflejo,
esperando al pájaro ¿por qué si me miras,
-mensajero alto- me asombro
con todas las ramas de ver que mi alma
del ardor tendidas devuelve a tus ojos
¿Por qué, como el árbol, tu misma belleza?
tiemblo cuando llegas? “
Pedro Salinas
Un gran abrazo para la Comunidad, para tu familia,
para ti.
Josemari de la Piedad
Fraternidad de los Hermanos de Jesús
Jordi Giró. Al llarg dels anys diferents membres de la
Comunitat de Jesús han anat mantenint el contacte amb
ell en trobades familiars i activitats comunitàries, des de
la discreció, proximitat i cordialitat que el caracteritzaven. Aprofitàvem la seva presència a les trobades, per
gaudir del seu servei ministerial en les celebracions de
l’eucaristia i el servei de la paraula, essent motiu d’un
acompanyament espiritual que valoràvem. Va ser present en algun Aplec de la Santa Creu i en diferents celebracions comunitàries de la Setmana Santa a Tarrés,
agraint la bona participació de la gent del poble, l’acurada preparació litúrgica de cada acte i el caire celebratiu
que volem viure en tot moment.
Cada trobada l’aprofitàvem per compartir un àpat i les
estones de convivència amb els assistents, manifestantse el seu caràcter obert, dialogant i atent a cada persona
i situació viscuda. Manifestava la seva atracció i interès
per la nostra comunitat laïcal immersa en la realitat i
problemàtica del mon actual, volent viure el missatge i
el testimoni de presència de Carles de Foucauld, carisma al que tenia especial sintonia.
La
seva humanitat i estima pels petits detalls de cada
persona es manifestava en tot el seu tarannà. Darrerament encara preguntava per l’Oscar Nin que va conèixer
essent infant en una excursió a la vall de Bohí l’any
1990, del qui recordava les seves expressions vehements
i uns raonaments d’adult que sorprenien a tots. Gràcies
benvolgut Artur per la teva amistat i companya al llarg
dels anys. Estem segurs que des del cel ens continues
acompanyant amb la teva cordialitat i afecte.
Joan Figuerola
Llegint a...
In memoriam. En la mort del jesuïta P. Artur Juncosa
La nit del 10 de desembre passat, es va extingir a l’hospital de Sant Cugat la vida de l’estimat pare Artur Juncosa i
Carbonell (1925-2010). Per als qui l’hem tractat de prop, ens deixa un exemple, brillant i càlid alhora, d’una vida
religiosa i apostòlica de sacerdot intel·lectual, lliurat del tot al servei dels altres. Un exemple del que avui està tan
necessitat la nostra societat, i que representa a més una de les missions prioritàries de la Companyia de Jesús en el
món modern.
Nascut a Tortosa, d’una família molt religiosa i d’adhesió carlina, l’Artur va començar molt jove la carrera d’engid’enginyer de camins a Madrid, projecte que va voler abandonar en sentir-se cridat a lliurar la seva vida, generosament, a Déu, a l’Església i als altres. Vocació que va seguir amb plena fidelitat i també molt d’acord amb el seu
propi tarannà. D’entre els seus talents particulars subratllem-ne ara només dos, potser els més definitoris de la seva
personalitat: un permanent anhel de conèixer la veritat amb rigor científic, vingui d’on vingui, i una total i cordial
obertura als altres.
Acabades les carreres eclesiàstiques, i ja del tot integrat en la docència universitària a la Central de Barcelona, a la
càtedra d’Ètica i Sociologia, el doctor Juncosa no va deixar mai de cercar i d’estudiar molt del que de nou es publicava a Europa i Nord-amèrica, sobre aquestes disciplines acadèmiques, de tanta repercussió en la vida dels individus i de la societat. Des de sempre es distingia ell pel seu caràcter dialogant, tant a classe com també en d’altres
cercles intel·lectuals o en congressos internacionals, en ferma defensa de les seves conviccions. La seva concepció
de l’Ètica fou sempre d’orientació «personalista», íntimament inspirada en l’autèntic pensament cristià. I no deixava mai d’insistir en la urgent necessitat d’assolir avui, també en la vida política, una harmonia creativa entre justícia
i llibertat.
Bo i ser tan intensa aquesta seva vida intel·lectual, mai no li mancava temps per atendre i practicar l’altre aspecte
més sacerdotal de la seva persona, molt conscient que ja en les tasques de professor estava exercint aquesta única
missió apostòlica integradora de la seva vocació. Molt atent i disponible en tot moment a les demandes de persones
i de grups que li sol·licitaven la seva acció sacramental i de conseller espiritual, de cara a públics més amplis, es
multiplicaven els seus compromisos sense parar. Estava dotat en efecte d’una llum especial per orientar les consciències de tota mena de persones i en situacions morals i espirituals força difícils de vegades. No és estrany, doncs,
que el seu traspàs a la Casa del Pare hagi estat plorat per tanta gent, però també hagi estat viscut amb joia i amb un
profund agraïment pel bon exemple, humà i espiritual alhora, que ens ha deixat.
Antoni Blanch, Jesuïta
Catalunya Cristiana n. 1632 de 2 de gener de 2011
El P. Artur Juncosa a l‟eucaristia del Dijous Sant de l‟any 2008 a Tarrés

adult minnesota personals

Transcripción

Documentos relacionados

diptico pp 13 - Partido Popular de Barcelona

Ous estrellats amb pernil Huevos estrellados con jamón Eggs on a

Les Filles de Maria Auxiliadora

La casa d`Emmaús - Escola Pia de Gandia

Déus i mites de l`antiguitat