Eva Bolaño Raimon Moreno vides quotidianes
Transcripción
Eva Bolaño Raimon Moreno vides quotidianes
Eva Bolaño Raimon Moreno Raimon Moreno, fotògraf (Lleida, 1964) Artista de la Federació Catalana de Fotografia (AFCF) Actualment President de la Federació Catalana de Fotografia, on ha obtingut les distincions d’Artista (AFCF) i jurat de Bronze (JBFCF), membre de la Confederación Española de Fotografia (CEF), membre de la Federació Internacional de Fotografia (FIAP) i d’Image sans frontière (ISF). Col·laborador del Diari més antic de la Península a la ciutat de Vilanova i la Geltrú, “Diari de Vilanova” en moltes ocasions. “M’agrada capturar instants de la vida per transmetre sensacions i emocions. La fotografia és la meva memòria i el reflex dels meus somnis”. http://www.raimonmoreno.com Eva Bolaño, tècnic de salut (Vilanova i la Geltrú, 1964) Dibuixant i ninotaire Secretaria General de la secció sindical d’UGT de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, col·laboradora de la secció de cuina del Diari de Vilanova des de l’any 2000 fins avui, col·laboradora de la secció de cuina dels diaris digitals, conta-contes i dibuixant, tallerista de tallers de cuina, manualitats, promoció de la salut a les escoles, tolerància, solidaritat... fabricant i manipuladora de titelles. “Les titelles i els dibuixos m’han obert totes les portes i han atenuat les meves flaqueses...” [email protected] VIDES QUOTIDIANES Eva Bolaño Raimon Moreno CATALÀ CASTELLANO FRANCAIS ÀRAB ENGLISH URDU vides quotidianes Febrer de 2009 Edita: L’Associació D’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya (AMIC) Coordinació Tècnica: Helena Lafita Textos: Eva Bolaño © Fotografies: Raimon Moreno © Maquetació i impressió: Gràfiques el Campanar D.L.: B-5843-09 Agraïments De l’Associació AMIC Molt especialment a la Nati, el Gustavo, la Farah i les seves famílies, el fet d’haver-nos deixat entrar i mirar dins alguns moments de la seva quotidianitat, posant així cara i ulls a aquest treball, i convidant-nos a la reflexió. Així mateix, expressem la nostra gratitud al Raimon Moreno i a l’Eva Bolaño pel talent i l’esforç esmerçats en aquesta obra fotogràfica i literària. Finalment, a la Diputació de Barcelona la seva col·laboració i suport sense els quals no hagués estat possible aquest projecte. Del Raimon Moreno A l’Associació AMIC la possibilitat de publicar aquest treball fotogràfic. A la Nati, el Gustavo, la Farah i les seves famílies que m’han donat la oportunitat de fer aquestes fotografies obrint-me casa seva. A l’Eva la seva col·laboració en aquest llibre afegint poesia a les meves imatges. A l’Antonia, Josep, Lluïsa, Sonia i Josep jr. el que hagin fet de models per la contraportada, però sobretot que siguin els meus amics. Però en especial a la Laura, per recolzar-me en tot moment i estar al meu costat, aquest treball és tan seu com meu, és el treball de tots dos. De l’Eva Bolaño Al Josep-Ramon Fuentes i al Xavier Raventós pel seu recolzament, per ser-hi sempre i no demanar res, a la Carla i al Francesc perquè són la meva vida, al Raimon i la Laura per ser com són, increïbles i bona gent i per la oportunitat que m’han donat de col·laborar amb ells. Tal i com expressen els autors del llibre que teniu a les mans, la seva intenció és reflectir amb plena normalitat el procés d’integració d’una família a la societat catalana. Crec que aquesta normalitat, aquesta quotidianitat que les fotografies i els textos ens transmeten és el principal valor afegit que ens ofereix aquest treball. Com sabem, els darrers anys la immigració s’ha situat en el centre del debat social i polític al nostre país i la incorporació de persones d’altres cultures, amb costums, llengües i tradicions diferents, fa evident que assistim a una transformació de la nostra realitat quotidiana, i de vegades és molt important i necessari posar cara i ulls a la immigració. En aquest sentit, les imatges que s’inclouen en aquest llibre expressen aquesta voluntat d’impulsar un exercici de reflexió amb el propòsit de convidar-nos a entendre l’actual immigració a partir de les vivències concretes d’una família. Són situacions quotidianes que ens ajuden a identificar-nos de manera més propera a aquesta realitat. Això fa que coneguem de primera mà testimonis personals relacionats amb el viatge, l’arribada, els records deixats enrere, l’escola, l’adaptació a la nova societat... En definitiva, els sentiments i sensacions viscudes per unes persones que han decidit iniciar un nou projecte vital entre nosaltres i que ens permeten acompanyar-los en aquesta petita aventura que és integrar-se a una nova cultura. Ara que ens preguntem sobre el present intercultural, és bo tenir en consideració el nostre passat com a població que també és fruit d’orígens diversos i, alhora, donar testimoni del que volem que sigui aquesta societat en el futur. Una societat on l’origen de cadascú sigui, només, un element d’enriquiment. Des de l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona impulsem polítiques municipals de diversitat amb l’objectiu d’afavorir la convivència ciutadana i la cohesió social, actuacions per a les quals juga un paper clau la sensibilització ciutadana sobre la immigració. Crec que iniciatives com aquesta són un element de suport fonamental per fer més entenedors els processos migratoris. Per aquest motiu vull agrair la feina feta per AMIC i per UGT de Catalunya que ha fet possible aquest llibre. Un espai que és un homenatge a aquelles persones que en el seu dia van iniciar un procés migratori i que ara estan en disposició d’explicarnos la seva experiència. Un patrimoni compartit que hem de mantenir en la nostra memòria col·lectiva com a element indispensable per conèixer el passat del nostre país, però també per entendre el nostre present i el nostre futur com a societat diversa. Tal y como expresan los autores del libro que tenéis en las manos, su intención es reflejar con plena normalidad el proceso de integración de una familia en la sociedad catalana. Creo que esta normalidad, esta cotidianidad que las fotografías y los textos nos transmiten es el principal valor añadido que nos ofrece este trabajo. Como sabemos, en los últimos años la inmigración se ha situado en el centro del debate social y político en nuestro país y la incorporación de personas de otras culturas, con costumbres, lenguas y tradiciones diferentes, hace evidente el hecho de que asistimos a una transformación de nuestra realidad cuotidiana, y a veces es muy importante y necesario poner rostro a la inmigración. En este sentido, las imágenes que se incluyen en el presente libro expresan dicha voluntad de impulsar un ejercicio de reflexión con el propósito de invitarnos a entender la actual inmigración a partir de les vivencias concretas de una familia. Son situaciones cuotidianas que nos ayudan a identificarnos de manera más cercana a esta realidad. Esto hace que conozcamos de primera mano testimonios personales relacionados con el viaje, la llegada, los recuerdos dejados atrás, la escuela, la adaptación a la nueva sociedad... En definitiva, sentimientos y sensaciones vividas por unas personas que han decidido iniciar un nuevo proyecto vital entre nosotros y que nos permiten acompañarles en esta pequeña aventura que es integrarse en una nueva cultura. En el momento actual en que nos preguntamos sobre el presente intercultural, es bueno tomar en consideración nuestro pasado como población que también es fruto de orígenes diversos, a la vez que dar testimonio de lo que queremos que sea esta sociedad en el futuro. Una sociedad donde el origen de cada cual sea, solamente un elemento de enriquecimiento. Desde el Área de Igualdad y Ciudadanía de la Diputación de Barcelona impulsamos políticas municipales de diversidad con el objetivo de favorecer la convivencia ciudadana y la cohesión social, actuaciones para las cuales juega un papel clave la sensibilización ciudadana sobre la inmigración. Creo que iniciativas como ésta constituyen un elemento de apoyo fundamental para hacer más entendedores los procesos migratorios. Por este motivo quiero agradecer el trabajo realizado por AMIC y la UGT de Cataluña que ha hecho posible este libro. Un espacio que constituye un homenaje a aquellas personas que en su día iniciaron un proceso migratorio y que ahora se encuentran en disposición de explicarnos su experiencia. Un patrimonio compartido que debemos mantener en nuestra memoria colectiva como elemento indispensable para conocer el pasado de nuestro país, pero también para entender nuestro presente y nuestro futuro como sociedad diversa. Imma Moraleda Presidenta delegada Àrea d’Igualtat i Ciutadania Diputació de Barcelona Imma Moraleda Presidenta delegada Área de Igualdad y Ciudadanía Diputación de Barcelona ( 6 ) VIDES QUOTIDIANES Ainsi que l’ont exprimé les auteurs du livre que vous avez entre vos mains, leur intention est de décrire en toute normalité le processus d’intégration d’une famille dans la société catalane. Je crois que cette normalité, le quotidien que ces photographies et ces textes nous transmettent sont la principale valeur ajoutée à ce travail. Comme nous le savons déjà, durant ces dernières années l’immigration s’est retrouvée au centre du débat social et politique dans notre pays; il est évident que l’incorporation de personnes issues d’autres cultures, aux coutumes, aux langues et aux traditions différentes, fait que nous assistions à la transformation de notre réalité quotidienne. Il devient donc très important et nécessaire de donner un visage et un regard à cette immigration. C’est la raison pour laquelle les images présentées dans ce livre expriment la volonté de s’engager dans un exercice de réflexion, dont le but n’est autre que de nous inviter à comprendre l’immigration actuelle à travers des exemples concrets de vie de famille. Il s’agit en effet de situations quotidiennes qui peuvent nous amener à nous identifier de manière plus proche à cette réalité. Nous connaîtrons ainsi en première personne des témoignages sur le voyage, l’arrivée, les souvenirs laissés au pays, l’école, l’adaptation dans la nouvelle société... en résumé, les sentiments et les sensations vécues par des personnes qui ont décidé de commencer un nouveau projet de vie parmi nous et qui nous autorisent à les accompagner dans cette petite aventure qui est celle de s’intégrer dans une nouvelle culture. Alors que nous nous posons des questions sur notre présent interculturel, il est bon de se rappeler que dans le passé notre population a déjà été le fruit d’origines diverses et à partir de cette prise de conscience montrer ce que nous voulons faire de notre société dans l’avenir. Une société dans laquelle l’origine de chacun sera, seulement, un élément d’enrichissement. Depuis le Département d’Egalité et de Citoyenneté de la Diputación de Barcelone, nous sommes à l’origine de politiques municipales de diversité dont l’objectif est de favoriser la cohabitation citoyenne et la cohésion sociale, des actuations dans lesquelles la sensibilisation citoyenne sur l’immigration joue un rôle clef. Je crois que des initiatives comme celles-ci sont un élément de soutien fondamental pour la compréhension des processus migratoires. C’est pour cette raison que je tenais à remercier le travail fait par l’Amic et par l’UGT de Catalogne sans lesquelles ce livre n’aurait pas été possible. Un espace qui rend hommage à toutes ces personnes qui un jour vont commencer un processus migratoire et qui maintenant sont prêtes pour nous expliquer leur expérience. Un patrimoine partagé que nous devons conserver dans notre mémoire collective comme un élément indispensable pour connaître le passé de notre pays mais auss en comprendre le présent et le futur comme société diverse. Imma Moraleda Présidente déléguée Département d’Egalité et Citoyenneté Diputación de Barcelone (7) Just like the authors of the book you now have in your hands stated, their intention is to reflect with absolute normality the integration of a family in Catalan society. I think that this normality, this day to day life transmitted by the photographs and texts is the main added value brought to us by this work. As we know, during the last years immigration has been in the centre of the socio-political debate in our country and the incorporation of persons from other cultures, with different customs, languages and traditions, underlines the fact that we are witnessing a transformation in our daily reality, and sometimes it is very important and necessary to give immigration a face. In this regard, the images included in this book express this wish to determine an exercise of reflection which means to make us understand the present-day immigration starting from the concrete experience of a family. It is everyday life situations that help us identify ourselves with this reality in a closer way. Thus, we may come to learn firsthand about personal stories related to the journey, the arrival, the memories left behind, school, adapting to the new society… All in all, feelings and sensations lived by persons who have decided to initiate a new life project among ourselves and who allow us to join them in this little adventure of integration in a new culture. As we now ask ourselves about the intercultural present, we should take into account our past as a population who is also the fruit of diverse origins, as well as outline what we want this society to be like in the future. A society where everybody’s origin should merely enrich us. We, at the Department of Equality and Citizenship of the Provincial Council of Barcelona, promote municipal diversity policies with the aim of contributing to the citizen cohabitation and to the social cohesion, and, in order to do so, raising citizen awareness about immigration is a key aspect. I believe that such initiatives are of fundamental support in the understanding of migration processes. It is for this reason that I would like to thank AMIC and UGT from Catalonia for making this book possible. A space to bring tribute to those persons who once initiated a migration process and who are now willing to share their experience with us. A shared patrimony which we should keep in our collective memory as an essential element for knowing the past of our country, but also for understanding our present and future as a diverse society. Imma Moraleda Delegated President Department of Equality and Citizenship of the Provincial Council of Barcelona ( 8 ) VIDES QUOTIDIANES Traduccions en urdu fetes amb la col.laboració de l'Associació PAK Català L’Associació D’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya (AMIC) és una associació sense ànim de lucre que des de l’any 1993 treballa per a la integració sociolaboral de la població immigrant, especialment de les persones extracomunitàries. L’accés en igualtat de condicions al mercat de treball és un aspecte clau per a assolir aquesta fita, així, AMIC va entendre des del primer moment que la seva tasca havia d’estar estretament relacionada amb el moviment sindical. Per altra banda la UGT de Catalunya entengué com a positiva l’existència d’una entitat independent mitjançant la qual la mateixa població immigrant articulés i desenvolupés estratègies pròpies per garantir l’efectiva incorporació social i laboral d’aquesta població. Gràcies a aquesta relació de col·laboració, avui AMIC gaudeix d’una trajectòria important i d’una implantació territorial àmplia, i la UGT de Catalunya té un coneixement real, detallat i ampli de la situació de la immigració a Catalunya AMIC centra els seus esforços en l’atenció, assessorament i orientació a les persones nouvin-gudes, garantint la igualtat de drets i deures i l’efectiva incorporació dels nous ciutadans a la societat catalana. Tot i això i conscients de la importància d’anar més enllà de les nostres oficines AMIC també desenvolupa una amplia activitat destinada a promoure el coneixement del fenomen migratori i la sensibilització de la societat d’acollida. Estem convençuts que la integració de les persones nouvingudes no serà plena fins que la societat tinguí una visió realista de que és la immigració i sobretot del que no és. Aquest llibret fotogràfic l’entenem doncs com un instrument més per continuar contribuint a la construcció d’una societat cada cop més plural, on es respectin les diferències individuals i culturals, en el marc dels valors democràtics, i amb una sensibilitat especial pel respecte als drets dels treballadors. Per tots els que volem entendre i saber, més enllà de les paraules. Raquel Gil Eiroá Presidenta d’AMIC La Asociación de Ayuda Mutua de Inmigrantes en Cataluña (AMIC) es una asociación sin ánimo de lucro que desde el año 1993 trabaja para a la integración sociolaboral de la población inmigrante, especialmente de les personas extracomunitarias. El acceso en igualdad de condiciones al mercado de trabajo, es un aspecto clave para conseguir este objetivo. De este modo, AMIC entendió des del primer momento que su tarea tenía que estar estrechamente relacionada con el movimiento sindical. Por otro lado, la UGT de Cataluña vio como positiva la existencia de una entidad independiente mediante la cual la misma población inmigrante articulara y desarrollara estrategias propias para garantizar su efectiva incorporación social y laboral. Gracias a esta relación de colaboración, hoy AMIC goza de una importante trayectoria y de una amplia implantación territorial, mientras que la UGT de Cataluña cuenta con un cocimiento real, detallado y amplio de la situación de la inmigración en Cataluña. AMIC centra sus esfuerzos en la atención, asesoramiento y orientación a personas recién llegadas a nuestro país , garantizando la igualdad de derechos y deberes, así como la efectiva incorporación de estos nuevos ciudadanos en la sociedad catalana. Con todo ello , y conscientes de la importancia de que nuestras oficinas vayan más allá, AMIC también desarrolla una amplia actividad destinada a promover el conocimiento del fenómeno migratorio y la sensibilización de la sociedad de acogida. Estamos convencidos de que la integración de las personas recién llegadas, no será plena hasta que la sociedad tenga una visión realista de qué es la inmigración, y sobretodo de lo que no es. Entendemos pues este pequeño libro fotográfico, como un instrumento más para continuar contribuyendo a la construcción de una sociedad cada vez más plural, donde se respeten las diferencias individuales y culturales, en el marco de los valores democráticos, y con una especial sensibilidad hacia el respeto de los derechos de los trabajadores. Para todos los que queremos entender y saber, más allá de las palabras. Raquel Gil Eiroá Presidenta de AMIC (9) L’Association d’Entraide d’Immigrés de Catalogne (Asociación de Ayuda Mutua de Inmigrantes en Cataluña) (AMIC) est une association sans but lucratif qui travaille depuis 1993 en faveur de l’intégration de la population immigrée, dans la société et le monde du travail, en particulier des personnes non issues de l’Union Européenne. L’égalité des chances à l’accès au marché du travail est un aspect décisif pour atteindre cet objectif. C’est pourquoi AMIC, depuis le tout premier moment, a compris que son action devait être étroitement liée au mouvement syndical. De son côté, l’UGT de Catalogne a perçu positivement l’existence d’une entité indépendante, à travers laquelle la population immigrée elle-même pourrait mettre en marche et développer ses propres stratégies, afin de garantir effectivement son incorporation socialement et au niveau de l’emploi. Grâce à cette relation de collaboration, aujourd’hui, AMIC bénéficie d’une trajectoire notable et d’une large implantation territoriale. Quant à elle, l’UGT de Catalogne dispose d’une connaissance réelle, détaillée et étendue sur la situation de l’immigration en Catalogne. AMIC concentre ses efforts sur l’attention, le conseil et l’orientation aux personnes nouvellement arrivées dans notre pays ainsi que sur l’incorporation effective des ces nouveaux citoyens dans la société catalane. En plus de tout cela et conscients de l’importance que revêt l’approfondissement sur ces thèmes dans nos bureaux, AMIC développe une panoplie d’activités destinées à promouvoir les connaissances du fait migratoire et la sensibilisation de la société d’accueil. Nous sommes convaincus que l’intégration des personnes nouvellement arrivées ne pourra être totale qu’à partir du moment où la société aura une vision réaliste de ce qu’est l’immigration et surtout de ce qu’elle n’est pas. Nous considérons donc ce petit livre de photographies comme un instrument supplémentaire qui permet continuer notre contribution à la construction d’une société de plus en plus diverse; une société qui respecte les différences individuelles et culturelles, dans le cadre de valeurs démocratiques, et qui attache une particulière sensibilité au respect des droits des travailleurs. A tous ceux que nous aimons comprendre et connaître bien au-delà de simples mots. Raquel Gil Eiroá Présidente de AMIC ( 10 ) VIDES QUOTIDIANES The Association of Mutual Aid for Immigrants in Catalonia (AMIC) is a non-profit making organisation which, since 1993 has worked on the social-labour integration of the immigrant population, especially those from outside the European Community. Access to the job market under equal conditions is a key point for achieving this objective. In this way AMIC understood from the very beginning that their task would have to be closely linked to the union movement. On the other hand, the UGT (General Workers’ Union) in Catalonia looked positively on the existence of an independent organisation through which the immigrant population joined together and developed their own strategies in order to guarantee their effective incorporation both socially and professionally. Thanks to this collaboration, AMIC today has a considerable history and broad territorial coverage, whilst UGT Catalonia has a real, well-detailed and broad database of immigration in Catalonia. AMIC centres its efforts on attention, assessment and guidance for those people recently arrived in our country, guaranteeing equality of rights and obligations, as well as the effective incorporation of these new citizens into Catalan society. With all of this, and, conscious of the importance of our offices taking things further, AMIC has also developed an activity designed to promote information on the migratory phenomenon and the awareness of the society receiving the immigrants. We are convinced that the integration of those recently arrived will not be complete until society has a realistic view of what immigration is and above all what it isn’t. We look on this little book of photographs as another means of continuing to contribute to an ever-growing, plural society, where individual and cultural differences are respected within democratic values and especially sensitive towards workers rights. For all of those who want to understand and know more than just words Traduccions en urdu fetes amb la col.laboració de l'Associació PAK Català Raquel Gil Eiroá President of AMIC ( 11 ) Aquestes fotografies volen mostrar la normalitat que suposa viure a Catalunya, indiferentment de si has nascut al Marroc, o a l’Argentina, o a Barcelona, o a qualsevol població espanyola. És dins d’aquesta normalitat que la meva mirada fotogràfica ha vist persones amb les seves inquietuds, esperances, ganes de viure, participant a nivell social en entitats i activitats al carrer, portant els seus fills a les escoles, comprant als mercats i supermercats, gaudint de les tradicions, en resum, participant de tot com qualsevol ciutadà, i només vosaltres direu si aquest treball us transmet aquest sentiment, perquè realment ha estat el meu objectiu. Estas fotografías quieren mostrar la normalidad que supone vivir en Catalunya, indiferentemente de si has nacido en Marruecos, o en Argentina, o en Barcelona, o en cualquier población española. Es dentro de esta normalidad, que mi mirada fotográfica ha captado a personas con sus inquietudes, esperanzas, ganas de vivir, participando a nivel social en entidades y actividades en la calle, llevando a sus hijos a las escuelas, comprando en los mercados y supermercados, gozando de las tradiciones, en resumen, participando de todo como cualquier ciudadano, y sólo vosotros diréis si este trabajo os transmite este sentimiento, porque realmente ha sido mi objetivo. Quan fem una fotografia, segons deia l’amic Henri CartierBresson, s’alineen cap, ull i cor, però en aquest treball, el cap i l’ull s’han quedat en un segon terme i he pres les fotografies fent servir el cor, ja que m’he sentit identificat amb aquestes persones, que volen ser com la resta dels que vivim “en aquest lloc”. A tots ells, agraeixo la seva predisposició a col·laborar davant de la meva càmera, i sobretot els agraeixo la seva amistat, obrir-me casa seva. També a la Diputació de Barcelona i a AMIC i UGT de Catalunya el meu agraïment per portar endavant aquest projecte. Cuando hacemos una fotografía, según decía el amigo Henri Cartier-Bresson, se alinean cabeza, ojo y corazón, pero en este trabajo, la cabeza y el ojo se han quedado en un segundo término y he tomado las fotografías con el corazón, ya que me he sentido identificado con estas personas, que quieren ser como el resto de los que vivimos “en este lugar”. A todos ellos agradezco su predisposición a colaborar ante mi cámara, y sobre todo les agradezco su amistad, abrirme su casa. También a la Diputación de Barcelona y a AMIC y UGT de Catalunya mi agradecimiento por sacar adelante este proyecto. Però, sobretot, vull agrair a l’Eva la seva implicació en aquest projecte, omplint de poesia les meves imatges i donant-los un sentit que m’ha sorprès i emocionat. La lectura que fa l’Eva és sincera i solidària, es despulla davant de nosaltres per mostrar-nos com veu ella el fet de ser immigrant. Pero, sobre todo, quiero agradecer a Eva su implicación en este proyecto, llenando de poesía mis imágenes y dando un sentido que me ha sorprendido y emocionado. La lectura que hace Eva es sincera y solidaria, se desnuda ante nosotros para mostrarnos como ve ella el hecho de ser inmigrante. Encara guardo l’olor i el gust del dulce de leche, de la harira, del te amb menta i dels dolços de mel, dels dàtils, i de l’olor del mate. Però, sobretot, de la companyia i de les converses, parlant de la vida, i de com m’han fet participar de la seva vida, us puc dir que no ha suposat només un treball fotogràfic, ha estat una gran experiència que sempre portaré amb mi. Aún guardo el olor y el sabor del dulce de leche, de la harira, del té con menta y de los dulces de miel, de los dátiles, y del olor del mate. Pero, sobre todo, de la compañía y de las conversaciones, hablando de la vida, y de cómo me han hecho participar de su vida, os puedo decir que no ha sido sólo un trabajo fotográfico, ha sido una gran experiencia que siempre llevaré conmigo. Raimon Moreno Fotògraf i sindicalista de l’UGT Raimon Moreno Fotógrafo y sindicalista de UGT ( 12 ) VIDES QUOTIDIANES Ces photographies veulent montrer la normalité que suppose la vie en Catalogne, que tu sois né au Maroc, en Argentine, à Barcelone ou dans n’importe quelle ville espagnole. C’est au travers de cette normalité que mon regard de photographe a capturé ces personnes avec leurs inquiétudes, leurs attentes et leurs envies de vivre, en train de participer au niveau social à des entités et à des activités de rue, d’amener leurs enfants à l’école, d’acheter sur les marchés et dans les supermarchés, se complaire des traditions, en bref, en train de participer à tout comme n’importe quel autre citoyen. Je vous laisse le soin à vous seuls de dire si ce travail vous transmet ce sentiment car tel en a été réellement mon objectif. Photographier, d’après l’ami Henri Cartier-Bresson, c’est mettre sur la même ligne de mire la tête, l’oeil et le coeur mais dans ce travail, la tête et l’oeil sont restés en arrière plan: j’ai pris les photographies avec le coeur étant donné que je me suis senti identifié à ces personnes qui veulent être comme nous autres qui vivons “dans cet endroit”. A eux tous, je les remercie pour leur prédisposition à collaborer face à l’appareil photo mais surtout je les remercie tous pour leur amitié et pour m’avoir ouvert leur chez soi. Je remercie aussi la Diputación de Barcelone, AMIC et UGT de Catalogne pour avoir mener à bien ce projet. Mais surtout, je tiens à remercier Eva pour son implication dans ce projet en remplissant mes images de poésie et en leur donnant un sens qui m’a surpris et ému. La lecture qu’en a faite Eva est sincère et solidaire: elle se dévoile à nous pour nous montrer comme elle voit le fait d’être immigrée. Je garde encore en mémoire l’odeur et la saveur de la confiture de lait, de la harira, du thé à la menthe et des bonbons au miel, des dattes, et de l’odeur du maté. Mais surtout je garde en mémoire la compagnie et les conversations que nous avons eues sur la vie et la manière par laquelle ils m’ont fait participer à leur quotidien. Je peux vous assurer que cela n ‘a pas été seulement un travail photographique, cela a été une grande expérience que je garderai pour toujours en moi. Raimon Moreno Photographe et syndicaliste de UGT ( 13 ) These photographs try to represent just how normal life can be in Catalonia, whether you were born in Morocco, in Argentina, in Barcelona or any other Spanish town. It was this normality that helped my photographer’s eye to capture the people with all their worries, their hopes, their will to live, taking part socially with organisations and street activities, taking their children to school, shopping in the markets and supermarkets, enjoying the traditions, in all, taking part in everyway like any other citizen and only you can say whether or not my work transmits this feeling, as this was my objective. When we take a photograph, as my friend Henri Cartier-Bresson would say, the mind, eye and heart unite, but in this work, the mind and eye took second place and I took these photographs with my heart, as I felt I could identify with these people, who want to be like the rest of us who live “in this place”. I am grateful to all of them for their willingness to collaborate in front of my camera; above all I thank them for their friendship and inviting me into their homes. I also thank Barcelona District Council, AMIC and UGT Barcelona for going ahead with this project. But, above all, I want to thank Eva for her involvement in this project, filling my images with poetry and giving them a meaning that surprised and moved me. Eva’s writing is sincere and supportive; she bares her soul to us to show how she sees what it is like to be an immigrant. I still remember the smell and the sweetness of the caramel, the flour, the ‘harira’ (a Moroccan dish), and the mint tea, the honey sweets, the dates and the smell of ‘mate’ (a South American infusion). But, above all, their company and the conversations, talking about life and how they allow me to be part of their life, I can tell you that it has not just been a photographic assignment, it has been a great experience and one which I will always remember. Raimon Moreno Photographer And member of the trade union UGT (General Workers Union) ( 14 ) VIDES QUOTIDIANES Traduccions en urdu fetes amb la col.laboració de l'Associació PAK Català La iniciativa d’AMIC-UGT de realitzar aquesta publicació, que combina fotografia amb pensaments, ha estat un repte i m’ha provocat una pluja de sensacions, pensar què pensa la persona en un moment determinat, en un instant de la seva vida, m’ha dut a la conclusió que quasi tots vivim els mateixos moments, pensem les mateixes coses, anhelem els mateixos projectes i vivim les mateixes situacions. Aquests bocins de vida que ha captat el fotògraf ens porten a la reflexió i a tenir una perspectiva propícia per a l’anàlisi. Ens conviden a entrar en aquest món, aquests móns tan desconeguts per a nosaltres: els dels nouvinguts. És evident que els protagonistes d’aquestes fotografies són persones que estan passant o han passat per moments prou difícils –la burocràcia, la situació laboral, la situació familiar-, però ens interessa sobretot la visió que transmeten aquestes fotos: són i fan el mateix que nosaltres i la veritable essència d’aquest projecte és mostrar aquesta apreciació. La càmera capta l’instant de la vida quotidiana, la petita reflexió, el pensament que pot tenir qualsevol de nosaltres, és potser aquesta la millor manera de tenir una visió real de l’immigrant, una manera de veure’l proper sense prejudicis punyents. La humanitat ha migrat buscant millores relacionades amb la subsistència, amb situacions personals particulars i d’altres, a vegades individualment, de vegades en forma de moviments grupals. És totalment lícit, cal per part de tots una mica d’empatia i de salut social ben treballada, comprendre a qui ho ha de viure, les inquietuds, les esperances, els projectes d’un present i un futur que ens envolta. No posseïm el manual ideal per transitar bé per aquesta vida, però si tenim la capacitat de pensar tot allò que fem i propiciar una millor existència, una certa estabilitat per a tots, que ens portarà al desenvolupament integral de tota la societat, la que formen totes les persones, sense privilegis especials ni exclusions. Una persona immigrant deixa de ser-ho alguna vegada? O és que tots som immigrants? La iniciativa de AMIC-UGT de realizar esta publicación, que combina fotografía con pensamientos, ha sido un reto y me ha provocado una lluvia de sensaciones, pensar qué piensa la persona en un momento determinado, en un instante de su vida, me ha llevado a la conclusión de que casi todos vivimos los mismos momentos, pensamos las mismas cosas, anhelamos los mismos proyectos y vivimos las mismas situaciones. Estos fragmentos de vida que ha captado el fotógrafo nos llevan a la reflexión y a tener una perspectiva propicia para el análisis, a entrar en este mundo, estos mundos, tan desconocidos para nosotros, el de los inmigrantes. Es evidente que los protagonistas de estas fotografías son personas que están pasando o han pasado por momentos bastante difíciles –la burocracia, la situación laboral, la situación familiar-, pero nos interesa sobre todo la visión que transmiten estas fotos: son y hacen lo mismo que nosotros y la verdadera esencia de este proyecto es mostrar esta apreciación. La cámara capta el instante de la vida cotidiana, la pequeña reflexión, el pensamiento que puede tener cualquiera de nosotros, es quizá ésta la mejor manera de tener una visión real del inmigrante, una manera de verlo próximo sin prejuicios punzantes. La humanidad ha migrado buscando mejoras relacionadas con la subsistencia, con situaciones personales particulares y otras, a veces individualmente, a veces en forma de movimientos grupales. Es totalmente lícito, es necesario por parte de todos un poco de empatía y de salud social bien trabajada, comprender a quien lo ha de vivir, las inquietudes, las esperanzas, los proyectos de un presente y un futuro que nos rodea. No poseemos el manual ideal para transitar bien por esta vida, pero sí tenemos la capacidad de pensar todo lo que hacemos y propiciar una mejor existencia, una cierta estabilidad para todos, que nos llevará al desarrollo integral de toda la sociedad, la que forman todas las personas, sin privilegios especiales ni exclusiones. ¿Una persona inmigrante deja de serlo alguna vez? ¿O es que todos somos inmigrantes? Eva Bolaño Eva Bolaño ( 15 ) L’iniciative prise par AMIC-UGT de réaliser cette publication qui associe photographie et réflexions a été tout un défi et a provoqué en moi une pluie de sensations; réflechir à ce que pense une personne à un instant précis, à un moment de sa vie, m’a amené à conclure que nous passons presque tous par les mêmes moments, que nous pensons les mêmes choses, que nous aspirons aux mêmes projets et que nous vivons les mêmes situations. Ces fragments de vie retenus par le photographe nous amène à réfléchir et à nous doter d’une perspective propice à l’analyse, à nous faire rentrer dans ce monde, ces mondes, si inconnus pour nous autres, celui des immigrés. Il est évident que les acteurs de ces photographies sont des personnes qui passent ou qui sont passés par des moments assez difficiles – la bureaucratie, la situation de l’emploi, la situation familiale -, mais ce qui nous intéresse avant toute chose , c’est la vision qu’elles nous transmettent: ils sont et font les mêmes choses que nous; en définitive la véritable essence de ce projet est de nous montrer cette appréciation. L’appareil photo capte ainsi l’instant de la vie quotidienne, la petite réflexion, la pensée d’un tout à chacun. C’est d’ailleurs peut-être la meilleure manière de se pourvoir d’un regard réel sur l’immigré, une manière de le voir de près sans a priori poignant. L’humanité a toujours migré afin d’améliorer sa subsistance, des situations personnelles particulières ou autres, parfois de manière individuelle, d’autres fois de manière groupée. C’est complètement normal. Un peu d’empathie de la part de tout le monde et de santé sociale bien travaillée sont nécessaires: comprendre celui qui doit passer par là, ses inquiétudes, ses attentes, ses projets de présent et d’avenir qui nous côtoient. Nous ne disposons pas de manuel idéal pour un bon déroulement de cette vie. Cependant nous avons la capacité de penser à tout ce que nous faisons et à travailler pour une meilleure existence et une certaine stabilité pour tous, ce qui nous amènera vers un développement intégral de toute la société, celle formée par toutes les personnes, sans privilèges spéciaux ni exclusions. Une personne immigrée cesse-t-elle de l’être un jour? Ou sommes-nous tous des immigrés? Eva Bolaño ( 16 ) VIDES QUOTIDIANES The AMIC-UGT initiative to make this publication, which combines photography with thoughts, has been a challenge and has caused me a whole lot of sensations, to think what a person is thinking at any given moment, in a second of their life, I came to the conclusion that almost all of us live the same moments, think the same things, we long for the same projects and we live through the same situations. These fragments of life captured by the photographer make us think, to analyse it from a favourable perspective, to enter into this world, these worlds, so unknown to us, that of the immigrants. It is evident that the characters in these photographs are people who are going through or have gone through difficult times – the bureaucracy, the work situation, the family situation -, but we are interested, above all, in the vision that these photos transmit: they are the same as and do the same as us and the true essence of this project is to interpret this. The camera captures the moments of daily life, the little reflections, the thoughts that any one of us may have, this is probably the best way of seeing the immigrant in real life, a way of seeing them up close without any kind of bitter prejudice. Humanity has migrated in search of improvements for their survival, their own personal and private situations and others, at times on their own, at times in groups. This is totally justifiable; everyone needs to have a little empathy and a healthy social life, understand those who have to live it, the worries, the hopes, and the projects for the present and the future of those who surround us. We don’t have a manual to guide us through this life, but we do have the ability to think about everything that we do and create a better existence, some kind of stability for everyone, which would lead to a comprehensive development in all of society, without special privileges or exclusion. Does an immigrant ever cease to be such? Or is it that we are all immigrants? Traduccions en urdu fetes amb la col.laboració de l'Associació PAK Català Eva Bolaño ( 17 ) Què em proposes? Estimar-nos? D’acord. M’agraden les manyagueries i el viatge del teu pensament. Jo també vinc! Què em proposes? Mirem papers. Uiiiii quina feina! No passa res... un paper, dos papers, tres papers... Quanta lletra. Què em proposes? Reposem. D’acord. Una estona i després hi tornem... ( 18 ) VIDES QUOTIDIANES ¿Qué me propones? ¿Querernos? De acuerdo. Me gustan las caricias y el viaje de tu pensamiento. ¡Yo también vengo! ¿Qué me propones? Miremos papeles. ¡Uyyyy cuanta faena! No pasa nada… un papel, dos papeles, tres papeles… Cuanta letra. ¿Qué me propones? Descansemos. De acuerdo. Un ratito y luego empezamos de nuevo… ( 19 ) - Escolteu, la història no és gaire llarga, però sí molt bonica, plena de coses diferents. Jo tenia una amiga que era magnífica, de petita creia que sota el seu llit hi havia uns follets que l’ajudaven a superar entrebancs... - Veig que no us ho imagineu! - Síííí! Aquests follets estan a totes les cases, només cal cridar-los; estan dintre de nosaltres mateixos... Aquest vestit era el preferit de la meva amiga... ( 20 ) VIDES QUOTIDIANES - Escuchad, la historia no es muy larga, pero sí muy bonita, llena de cosa diferentes. Yo tenía una amiga que era magnífica, de pequeña creía que debajo de su cama había gnomos que la ayudaban cuando tenía dificultades… - ¡Veo que no os lo imagináis! -¡Sííí! Estos gnomos están en todas casas, solo es preciso llamarlos; están dentro de nosotros mismos… Este vestido era el preferido de mi amiga... “Un cargol ha pujat sobre una pedra...”, “per on ve porta una casa”. Estic aquí, nova terra, nova gent, gent igual, contes diferents però semblants, cançons diferents però semblants, menjar diferent però semblant, vides diferents però semblants, pensaments diferents però semblants, aires diferents però semblants, som diferents però semblants...” i “dins de la casa pren les seves decisions...” , “un cargol ha pujat sobre una pedra...” “Un caracol ha subido a una piedra...”, “por donde viene lleva una casa”. Estoy aquí, nueva tierra, nueva gente, gente igual, cuentos diferentes pero parecidos, canciones diferentes pero parecidas, comida diferente pero parecida, vidas diferentes pero parecidas, pensamientos diferentes pero parecidos, aires diferentes pero parecidos, somos diferentes pero parecidos… “y dentro de su casa toma sus decisiones...” “un caracol ha subido a una piedra”. ( 21 ) Tinc un talismà, que quan vull aturo el temps i gaudeixo d’estones suggeridores. No hi ha segons, ni minuts, només m’ho passo bé esperant, avorrint-me amb plaer. M’estiro al sofà, miro com vola una mosca, em grato la cara, m’omplo de bellesa la mirada, penso com és de gran l’home i què petit de vegades. Tinc un talismà, que quan vull atura el temps i deixo la ment en blanc. ( 22 ) VIDES QUOTIDIANES Tengo un talismán que, cuando quiero, paro el tiempo y disfruto de ratos sugerentes. No hay segundos, ni minutos, me lo paso bien sólo esperando, aburriéndome con placer. Me tumbo en el sofá, miro como vuela una mosca, me rasco la cara, me lleno de belleza la mirada, pienso qué grande es el hombre y qué pequeño algunas veces. Tengo un talismán que, cuando quiero, para el tiempo, y dejo la mente en blanco. “El ser humano es extraordinario” i per què serà que m’evadeixo en aquest moment per recordar les paraules d’aquest anunci... potser perquè així ho crec, quina gran humanitat la nostra, que ha aconseguit coses fora de sèrie, i jo formo part d’aquesta humanitat, tinc força, molta força per aconseguir tot allò que vull per a mi i per a aquesta societat. Ara torno a la feina: una nota, dues notes, tres notes. “El ser humano es extraordinario” y por qué será que me evado en este momento para recordar las palabras de este anuncio… Puede ser porque así lo creo, qué gran humanidad la nuestra, que ha conseguido cosas increíbles, y yo formo parte de esta humanidad, tengo fuerza, mucha fuerza para conseguir todo aquello que quiero para mí y para esta sociedad. Ahora vuelvo a la faena: una nota, dos notas tres notas. ( 23 ) Travessem el passadís fins arribar als làctics, aquesta marca m’ agrada, mentre ells esguarden, miren les llaunes de conserves, de tonyina ja en tenim, i olives, i si comprem unes escopinyes per a fer un vermutet? ui! aquestes són molt cares, bé, ho deixem per un altre dia, anem a la verdura i fruita fresca; a casa feien un plat molt suculent, avui us faré una sorpresa, no mireu! Us llepareu els dits, la meva àvia el brodava, tenia les mans més dolces que mai no he conegut. ( 24 ) VIDES QUOTIDIANES Traspasamos el pasillo hasta llegar a los lácticos, esta marca me gusta, entretanto ellos observan, miran las latas de conservas, atún ya tenemos, y olivas ¿y si compramos unos berberechos para hacer un aperitivo? ¡Uy! Éstos son muy caros, bueno, lo dejamos para otro día, vamos a la sección de verdura y fruta fresca; en mi casa hacían un plato muy suculento, hoy os daré una sorpresa, ¡no mirar! Os chuparéis los dedos, mi abuela lo hacía genial, tenía las manos más dulces que he conocido. Hi ha un caminet de records que es fa present quan ens reunim al voltant del menjar; al voltant del menjar parlem del dia a dia, del que hem fet, del que farem, de les nostres il·lusions, dels nostres projectes, del futur incert, de la vida dels altres, de la nostra vida, evidenciem la nostra voluntat de sobreviure en un camí difícil, evidenciem la nostra felicitat, al voltant del foc, d’una graella, il·lustrem part de la nostra biografia, solemnitzem el nostre present, ara una botifarra, ara un tall de xai, volta i volta, i a menjar. Personalment, prefereixo les barbacoes fixes; fetes de maons i sortides de fum. Hay un caminito de recuerdos que se hace presente cuando nos reunimos alrededor de la comida, alrededor de la comida hablamos del día a día, de lo que hemos hecho, de lo que haremos, de nuestras ilusiones, de nuestros proyectos, del futuro incierto, de la vida de los otros, de nuestra vida, evidenciamos nuestra voluntad de sobrevivir en un camino difícil, evidenciamos nuestra felicidad, alrededor del fuego, de la parrilla, ilustramos parte de nuestra biografía solemnizamos nuestro presente, ahora una butifarra, ahora una chuleta de cordero, vuelta y vuelta, y ahora a comer. Personalmente, prefiero las barbacoas fijas; hechas de ladrillo y con salidas de humo. ( 25 ) És el meu moment, em faig el cafè, em faig un té, em faig unes herbes, l’àvia me’n feia unes de timó amb boldo, tenien aquell gustet de terra que em recorda la seva pell, tan fina... mai no s’havia posat ni una crema; l’olor del cafè em fa posar la pell de gallina, em transporta a molts moments de la infantesa, quan l’avi es bevia la seva tassa de cafè curt, negre d’escuma consistent, però jo... jo sóc de té, quina aroma, quina textura, quin moment, per a mi sola, me’l beuré poc a poc perquè duri molt i no s’acabi, xarrupet a xarrupet . ( 26 ) VIDES QUOTIDIANES Es mi momento, me hago el café, me hago un té, me hago unas hiervas, mi abuela me hacía unas hiervas de boldo, tenían sabor a tierra, sabor que me recuerda al olor de su piel, tan fina… nunca se puso crema; el olor del café me pone la piel de gallina, me transporta a muchos momentos de mi infancia , cuando mi abuelo se bebía su taza de café, corto, negro, cremoso, consistente, pero yo soy de té, qué aroma , qué textura, qué momento, para mi sola, me lo beberé poco a poco para que dure mucho, sorbito a sorbito. Ens llevem i un fil d’olor ens apropa a la cuina: cafè, torrades, té, llet amb xocolata, magdalenes acabades de fer, pa amb tomàquet, cereals... ...i ara no sé per què recordo, com sempre, les sopes de pa del iaio amb sal, oli, pa sec, ou i tot allò que arreplegava, al costat del safareig, eren tan calentes que les refredava a l’aigua i per a mi un plaer, sopetes, sopetes del iaio, cada matí tinc un recó pel seu record... ...però, ui! aquesta olor de cafè m’apropa a la taula, avui torrada amb mantega i melmelada de casa . Nos levantamos y un hilo de olor nos acerca a la cocina: café, tostadas, té, leche con chocolate, magdalenas recién hechas, pan con tomate, cereales… y ahora no sé por qué me vienen a la mente, como siempre, las sopas de pan del abuelo, con sal, aceite, pan seco, huevo y todo aquello que se le ponía por delante, al lado del lavadero, eran tan calientes que las refrescaba cerca del agua y para mi eran un placer, sopitas, sopitas del abuelo, cada mañana tengo un rinconcito para su recuerdo… Pero ¡uy! este olor de café me acerca a la mesa, hoy tostadas con manequilla y mermelada casera ( 27 ) Caipirinha amb llima i menta fresca. Tu en vols? Sí que en vull, som amics. Cuscús i tahine. Tu en vols? Sí que en vull, som amics. Boles d’arròs i rotllet primavera. Tu en vols? Sí que en vull, som amics. Xató i pastís de truites. Tu en vols ? Sí que en vull, som amics. Creps de xocolata i panellets de pinyons. Tu en vols? Sí que en vull, som amics. Som família. ( 28 ) VIDES QUOTIDIANES Caipirinha con lima y menta fresca. ¿Tú quieres? Yo sí que quiero, somos amigos. Cuscús y tahine. ¿Tú quieres? Yo sí que quiero, somos amigos. Bolas de arroz y rollito de primavera. ¿Tú quieres? Yo sí que quiero, somos amigos. Xató y pastel de tortillas. ¿Tú quieres? Yo sí que quiero, somos amigos. Crêpes de chocolate y pastelitos de piñones. ¿Tú quieres? Yo sí que quiero, somos amigos. Somos familia. ( 29 ) Quan arribi a casa em faré un entrepà de tonyina. Te la passo, quan arribi a casa pensaré que demà serà un bon dia, petó als pares, deures, sopar i dormir. Te la passo! Quan arribi a casa em rentaré les mans i ajudaré a parar taula. Te la passo! Quan arribi a casa m’asseuré una estona al sofà i pensaré com ha estat aquest dia. Passa-me-la! Fa calor. Aviat arribarà l’estiu, quan arribi em posaré una samarreta de màniga curta .Te la passo, gol! ( 30 ) VIDES QUOTIDIANES Cuando llegue a casa me haré un bocadillo de atún. Te la paso, cuando llegue a casa pensaré que mañana será un buen día, besaré a mis padres, haré los deberes, cenaré y me acostaré. ¡Te la paso! Cuando llegue a casa me lavaré las manos y ayudaré a preparar la mesa ¡Te la paso! Cuando llegue a casa me sentaré en el sofá y pensaré que he pasado un día maravilloso. ¡Pásamela! Qué calor. Pronto llegará el verano, cuando llegue me pondré una camiseta de manga corta. Te la paso, ¡gol! Qualsevol marc és bo pels dominis de la imaginació, juga, s’endinsa a la tecnologia que ens proporciona l‘evolució de la nostra societat, davant l’ordinador pot estudiar, jugar, relacionar-se... Però ell pensa que té ganes de veure els seus amics i jugar a pilota i parlar del gelat que més li agrada i que molt aviat serà el seu aniversari i que li agrada més la calor que el fred i que és millor una bona abraçada que la impersonalitat dels amics virtuals de la xarxa. Cualquier marco es bueno para los dominios de la imaginación, juega, se introduce en la tecnología que nos proporciona la evolución de nuestra sociedad, delante del ordenador puede estudiar, jugar, relacionarse… Pero él piensa que tiene ganas de ver a sus amigos y jugar a pelota, hablar del helado que le gusta más, pronto será su cumpleaños, también piensa que le gusta más el calor que el frío y que es mejor un buen abrazo que la impersonalidad de los amigos virtuales. ( 31 ) Ui! Quina fuetada s’ha passejat per les meves dents! sort que només dura una mica, aquesta fredor que paralitza el cervell; què en són, de bons, els gelats! qui se’ls va inventar? els xinesos? o els italians?... potser el Marco Polo els va portar de la Xina; però aquest és un gelat de festuc, d’on va venir el festuc? D’Amèrica? Ah! Certament, és opinió coincident que el gelat és bo i que és un mosaic de cultures, com tantes i tantes coses de la nostra vida quotidiana. ( 32 ) VIDES QUOTIDIANES ¡Uy! ¡Qué escalofrío me ha pasado por los dientes! Suerte que solo dura un instante, este frío que paraliza el cerebro; qué buenos son los helados, ¿quién se los inventó? ¿Los chinos? ¿O los italianos?... Puede que Marco Polo los trajera de la China; pero este helado es de pistacho, ¿de dónde es originario el pistacho? ¿De América? ¡Ah! Ciertamente, todo el mundo cree que el helado es bueno, y desde luego se le puede considerar una composición de culturas, como tantas y tantas cosas de nuestra vida cotidiana. Escuder, bon escuder, molta gràcia tu em faries si em portessis esta carta al qui lo meu cor estima...” M’ajudes a preparar el meu diàleg per l’obra de teatre, germana? - Va, sí, i ara que ve? “ara lara, la ... Si d’això no en té pas prou d’altres cartes li’n daria”... - Va, vas bé. I si ens dutxem, esmorzem i ens rentem les dents, preparem el dia i tot seguir hi tornem? D’acord germana veig que m’estimes... - Escuder, bon escuder... ja, ja, ja. Escudero, buen escudero, mucha gracia tu me harías si me llevases esta carta a quien mi corazón quiere… ¿Me ayudas a preparar mi diálogo para la obra de teatro, hermana? - Va sí, ¿ahora qué viene? lara lara la… Si de esto no tiene suficiente otras cartas le daría… - Va, vas bien. ¿I si nos duchamos, desayunamos y nos lavamos los dientes, preparamos el día y luego volvemos al teatro? De acuerdo hermana, veo que me quieres… - Escudero, buen escudero… ja, ja ja. ( 33 ) Al fons de la seva mirada s’intueix una història esparverant, història d’avantpassats que han caminat per aquí, per allà, per qui sap on... si només sabem recular un parell de generacions, feina tenim per recordar el nom del besavis i a volta dels avis. Però d’altra banda també podem observar en el seu posat que ella és d’aquí: oportuna, adequada, conceptual, plena d’actitud social i catalana, distreta servint té. ( 34 ) VIDES QUOTIDIANES En el fondo de su mirada se intuye una historia increíble, historia de antepasados que han caminado por aquí, por allá, por quien sabe donde... Si tan solo podemos recordar un par de generaciones, dificultades tenemos para recordar el nombre de nuestros bisabuelos y muchas veces el de nuestros abuelos Pero podemos observar en su postura que ella es de aquí: oportuna, adecuada, conceptual, llena de actitud social y catalana, distraída en este momento, sirviendo té. ( 35 ) Dia plàcid sense pals a les rodes, dia difícil de paperam. I ara que els nens dormen podem preparar-nos un bon sopar: una bona amanida, una mica de tot i uns cargols de mar amb salsa vinagreta, un gotet de vi blanc ben fresquet i una crema de maduixes, lleuger, frugal, saborós i després una mica d’amor, què et sembla? Avui ha estat un dia sense pals a les rodes, un dia difícil de paperam. Ha acabat bé. ( 36 ) VIDES QUOTIDIANES Día tranquilo sin molestias, día difícil de papeleo. Ahora los niños duermen, podemos prepararnos una buena cena: una ensalada, unos caracoles con salsa vinagreta, una copa de vino blanco muy fría y una crema de fresas, cena ligera, frugal, gustosa y luego un poquito de amor, ¿qué te parece? Hoy el día ha transcurrido fácil, sin problemas, un día difícil de papeleo. Pero ha terminado bien. ( 37 ) Vull una cosa i me la demano. Tinc un projecte i me’l demano. Vull un dia dolç i me’l demano. Vull sentir-me plena i m’ho demano. Vull arribar a la lluna i m’ho demano. Vull tancar els ulls i volar i m’ho demano. He de resoldre moltes coses i m’ho demano. Arribo a tot. Puc fer-ho tot. Estic bé aquí. ( 38 ) VIDES QUOTIDIANES Quiero una cosa y me la pido. Tengo un proyecto y me lo pido. Quiero un día dulce y me lo pido. Quiero sentirme llena y me lo pido. Quiero llegar a la luna y me lo pido. Quiero cerrar los ojos y volar y me lo pido. He de resolver muchas cosas y me lo pido. Llego a todo. Puedo con todo. Estoy bien aquí. Quan juguem ens empelta una actitud compartida, cadascú amb el seu llenguatge i disposició al joc... Ara tu, ara jo... tornem a la infantesa, una part valuosíssima de la nostra vida, ara tu, ara jo ... tu ets la mona, la mona, la mona, ara tu, ara jo .. botifarra!! Jugar és una activitat primordial humana, és un idioma universal, ara tu , ara jo .. tres, triques, tres troques que mengen garrofes la panxa del ruc ... tu has perdut!! Cuando jugamos nos invade una actitud compartida, cada uno con su lenguaje y disposición al juego… Ahora tu, ahora yo, volvemos a la infancia, una etapa de gran valor en nuestra vida, ahora tu, ahora yo… “mus”, ahora tu, ahora yo… ¡órdago! Jugar es una actividad primordial humana, es un idioma universal, ahora tu, ahora yo, ¡quiero!, ¡no quiero!, ¡no queremos!, ¡envido!, ¡órdago!... ¡tú has perdido! ( 39 ) Busco una estoneta del dia per estar amb ella i fer un passeig, em relaxo i deixo la ment que vagi fent i només hi ha temps per aquella petita vida, només fa que preguntar, aleshores els meus problemes es van invisibles i la meva vida gran, respiro profundament i només tinc temps i pensaments per a ella, la meva petita. ( 40 ) VIDES QUOTIDIANES Busco un ratito del día para estar con ella y dar un paseo, me relajo y dejo la mente en blanco y únicamente hay tiempo para esta pequeña vida, que sólo hace que preguntar; entonces mis problemas son invisibles y mi vida es grande, respiro profundamente y sólo tengo tiempo y pensamientos para ella, mi pequeña. Moltes vegades quan miro la canalla en ve al cap la immensitat d’aquest món ple de gent diversa: calbs, cara-rodons, vermells de pell, lletosos, malgirbats, estridents, virolats, impecables, benignes, plàcids i alguns malcarats... ... però també feliços, divertits, afables, comunicatius, tolerants, creatius i màgics com tots aquest nens . Muchas veces cuando miro a los chiquillos me invade la inmensidad de este mundo lleno de gente diversa: calvos, redondos, rojos de piel, lechosos, estridentes, coloridos, impecables, buenos, plácidos y algunos cascarrabias… … pero también felices, divertidos, afables, comunicativos, tolerantes, creativos y mágicos como todos estos niños. ( 41 ) Després dels dibuixos anirem a dormir. Noooooo! Un petó, un conte d’animals salvatges, i a dormir, noooooo! Una mica de llet calentona, un abraçada, pessigolles i a dormir, nooooooooo! Després dels dibuixos, una cançoneta, un petó de papallona i a dormir nooooooooooooo! DESPRÉS DELS DIBUIXOS! UI!... Silenci... s’ha adormit. ( 42 ) VIDES QUOTIDIANES Después de los dibujos te irás dormir. ¡Noooooo! Un beso, un cuento de animales salvajes, y a dormir, ¡nooooo! Una taza de leche caliente, un abrazo, unas cosquillas y a dormir, ¡noooooo! Después de los dibujos, una canción, un beso de mariposa y a dormir, ¡noooooooo! DESPUÉS DE LOS DIBUJOS ¡UY! Silencio... se ha dormido. ( 43 ) Estem tots a casa, tinc la sensació que és com un niu confortable, tots junts, tots esperant comentar com ha anat la jornada, estem expectants per expressar, comunicar i transmetre les nostres espurnes de vida quotidiana, la importància cabdal dels nostres petits minúsculs moments, però que són tan grans a casa, en el nostre niu confortable amb sensació de seguretat. ( 44 ) VIDES QUOTIDIANES Estamos todos en casa, tengo la sensación que es un nido confortable, todos juntos, todos esperando comentar como ha ido el día, estamos expectantes por expresarnos, por comunicarnos, y transmitir nuestras chispas de vida cotidiana, la importancia de nuestros pequeños minúsculos momentos, pero que son tan grandes en casa, en nuestro nido confortable, con sensación de estar seguros. Aquell esclat de color i olor em va produir una emoció que em va recorre el cos com un llamp, va ser per a mi un esdeveniment positiu, una sensació que només té sentit quan esclata la bellesa i l’art es fa present. Vaig pensar que trucaria la meva mare per explicar-li la festa. Aquella explosión de color y olor me produjo una emoción que recorrió mi cuerpo como un relámpago, fue para mí un acontecimiento positivo, una sensación que solo tiene sentido cuando se produce una explosión de belleza y el arte se hace presente. Pensé que llamaría a mi madre para explicarle la fiesta. ( 45 ) Ens han convidat a dinar. Tots ben posats, empolainats, pentinats, arreglats. El menú uns blinis amb crema de llet agra, la crema de llet no té cap secret, i ous de salmó; després un segon de no sé quina part del món i unes postres russes que portem nosaltres. Visca la cuina pluri-multi-cultural!... encara que de vegades ens cal un temps per acostumar el paladar a totes les cuines d’aquest món . ( 46 ) VIDES QUOTIDIANES Nos han invitado a cenar. Todos bien puestos, perfumados, peinados, arreglados. El menú unos blinis con crema agria de leche, la crema de leche no tiene secreto, y huevas de salmón, un segundo de no sé qué parte del mundo y un postre ruso que llevaremos nosotros ¡Viva la cocina pluri-multi-cultural!, aunque algunas veces nos cuesta un poco acostumbrarnos a los nuevos sabores de todas las cocinas de este mundo. ( 47 ) Cucut, Pare! Estic amagat! Quina olor fan els pares! De petons, de carícies, carantoines, de contes i bons berenars... Pare! Aquí hi ha un animal salvatge. En lloc d’espantar, fa riure, vol explicar històries de por. Uhhhhhh! La cabra i el llop. Uhhhhhh! La guineu i l’ocell. Uhhhhh! El llop menjanens. Ha ha ha! Cucut! pare! T’estimo. ( 48 ) VIDES QUOTIDIANES ¡Cucu, papa! ¡Estoy escondido! ¡Cómo huelen los padres! A besos, de caricias, de suavidad, de cuentos y buenas meriendas… ¡Papa! aquí hay un animal salvaje. En vez de darme miedo, me da risa, quiere explicar historias de miedo. ¡Uhhhhhh! La cabra y el lobo. ¡Uhhhhhh! El zorro y el pájaro. ¡Uhhhhhh! El lobo comeniños. ¡Ha ha ha! ¡Cucu! ¡papa! Te quiero. El meu compromís amb la natura i amb la meva filla fan que aquest sigui un moment solemne, en molts episodis de la nostra vida, sovint, tenim la sensació que l’emoció resta en suspens però l’experiència ens condueix a aplicar els nostres coneixements i sentit comú. Mira filla, omple’t els ulls de bellesa i utilitza els sentits, olora la terra, toca els arbres mira el paisatge, tot el que veus ens pertany, pertany a la Terra, és teu. Mi compromiso con la naturaleza y con mi hija hace que este momento sea solemne, en muchos episodios de nuestra vida, a menudo, tenemos la sensación esta en suspenso pero la experiencia nos conduce a aplicar nuestros conocimientos y sentido común. Mira hija, llénate los ojos de belleza y utiliza los sentidos, huele la tierra, toca los árboles, mira el paisaje, todo lo que ves nos pertenece, pertenece a la Tierra, es tuyo. ( 49 ) La salabror del Mediterrani, la brisa de sabor blau, els nostres cossos mullats i la calor aplacada, estem notant com ens estimem, com som de feliços un al costat de l’altre, amb el peu jugo amb la sorra i em fa pessigolles entre els dits, amb la mà com sin fos una gàbia de marisqueig l’enfonso al terra i en surt una tallarina fresca, tinc vida a la mà, tinc vida al voltant, tinc ganes de compartir. Quanta gent passejant! Ara anirem tots junts a prendre el sol, només una mica, fa molta calor. ( 50 ) VIDES QUOTIDIANES El salabror del Mediterráneo, la brisa de sabor azul, nuestros cuerpos mojados y el calor aplacado, estamos notando como nos queremos, como somos de felices uno al lado del otro, con el pie juego con la arena y me hace cosquillas entre los dedos, con la mano como si fuera un arte de pesca hundo los dedos y sale una almeja, tengo vida en la mano, tengo vida a mi alrededor, tengo ganas de compartir. ¡Cuanta gente paseando! Ahora iremos juntos a tomar el sol, solo un poco, hace mucho calor. ( 51 ) Tanco els ulls. Obro la caixa dels meus records: olors de cuina, frissança de moments bonics, llevar-me, obrir la boca, estirar els braços, un ou remenat, olor de cafè a la cuina, aigua calenta pel meu cos, torrades amb mantega i respirar, només respirar. Caixa de petits moments matiners, petits moments de sentir que només es mou els cos, que només volem passar un bon dia, un dia d’estonetes agradables. ( 52 ) VIDES QUOTIDIANES Cierro los ojos. Abro la caja de mis recuerdos: olores de cocina, nostalgia de momentos bonitos, levantarme, abrir la boca, estirar los brazos, un huevo revuelto, olor de café en la cocina , agua caliente resbalando por mi cuerpo, tostadas con mantequilla y respirar, solo respirar. Caja de pequeños momentos matutinos, pequeños momentos de sentir que solo se mueve el cuerpo, que solo queremos pasar un buen día, un día de ratitos agradables. ( 53 ) L’Associació d’Ajuda Mútua d’Immigrants de Catalunya (AMIC) és una Associació sense ànim de lucre que desenvolupa iniciatives, projectes, serveis i activitats, buscant la integració sociolaboral de la població immigrada, sobretot de les persones extracomunitàries. AMIC està present en tot el territori de Catalunya a través d’una xarxa de 54 oficines. Totes les nostres actuacions es realitzen amb la perspectiva de seguir contribuint a la construcció d’una societat cada vegada més plural, on es respectin les diferències individuals i culturals, en el marc dels valors democràtics, i amb una sensibilitat especial pel respecte als drets dels treballadors. El treball d’AMIC l’avalen més de 12 anys d’experiència en el camp de la immigració i compta a més a més amb el suport de la Unió General de Treballadors de Catalunya en l’àmbit laboral i sindical. L’objectiu principal d’AMIC és donar suport i assessorament a les persones que es veuen directament o indirectament afectades per les diferents situacions problemàtiques que es vinculen a la immigració. BARCELONA, SEU Rbla. de Santa Monica, 10 08002 Barcelona Horari: 10-14 i 16-19h Telèfon: 933046841 Fax: 933046828 e-Mail: [email protected] http://www.associacioamic.com/ ( 55 ) “Caminem junts, som iguals, volem viure, fem el mateix camí.” EDITA: PATROCINA: