Eva Bolaño Raimon Moreno vides quotidianes

Transcripción

Eva Bolaño
Raimon Moreno
Raimon Moreno, fotògraf
(Lleida, 1964)
Artista de la Federació Catalana de Fotografia (AFCF)
Actualment President de la Federació Catalana de Fotografia, on
ha obtingut les distincions d’Artista (AFCF) i jurat de Bronze
(JBFCF), membre de la Confederación Española de Fotografia
(CEF), membre de la Federació Internacional de Fotografia
(FIAP) i d’Image sans frontière (ISF). Col·laborador del Diari més
antic de la Península a la ciutat de Vilanova i la Geltrú, “Diari de
Vilanova” en moltes ocasions.
“M’agrada capturar instants de la vida per transmetre sensacions i emocions. La fotografia és la meva memòria i el reflex
dels meus somnis”.
http://www.raimonmoreno.com
Eva Bolaño, tècnic de salut
(Vilanova i la Geltrú, 1964)
Dibuixant i ninotaire
Secretaria General de la secció sindical d’UGT de l’Ajuntament de
Vilanova i la Geltrú, col·laboradora de la secció de cuina del Diari
de Vilanova des de l’any 2000 fins avui, col·laboradora de la secció
de cuina dels diaris digitals, conta-contes i dibuixant, tallerista de
tallers de cuina, manualitats, promoció de la salut a les escoles,
tolerància, solidaritat... fabricant i manipuladora de titelles.
“Les titelles i els dibuixos m’han obert totes les portes i han
atenuat les meves flaqueses...”
[email protected]
VIDES QUOTIDIANES
Eva Bolaño
Raimon Moreno
CATALÀ
CASTELLANO
FRANCAIS
ÀRAB
ENGLISH
URDU
vides quotidianes
Novembre de 2008
Edita: L’Associació D’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya (AMIC)
Coordinació Tècnica: Helena Lafita
Textos: Eva Bolaño ©
Fotografies: Raimon Moreno ©
Maquetació i impressió: Gràfiques el Campanar
D.L.: B-5843-09
Agraïments
De la Diputació de Barcelona
??
??
De l’Associació AMIC
Molt especialment a la Nati, el Gustavo, la Farah i les seves famílies, el fet d’haver-nos deixat entrar i mirar dins alguns moments de la seva quotidianitat,
posant així cara i ulls a aquest treball, i convidant-nos a la reflexió.
Així mateix, expressem la nostra gratitud al Raimon Moreno i a l’Eva Bolaño pel talent i l’esforç esmerçats en aquesta obra fotogràfica i literària.
Finalment, a la Diputació de Barcelona la seva col·laboració i suport sense els quals no hagués estat possible aquest projecte.
Del Raimon Moreno
A l’Associació AMIC la possibilitat de publicar aquest treball fotogràfic.
A la Nati, el Gustavo, la Farah i les seves famílies que m’han donat la oportunitat de fer aquestes fotografies obrint-me casa seva.
A l’Eva la seva col·laboració en aquest llibre afegint poesia a les meves imatges.
A l’Antonia, Josep, Lluïsa, Sonia i Josep jr. el que hagin fet de models per la contraportada, però sobretot que siguin els meus amics.
Però en especial a la Laura, per recolzar-me en tot moment i estar al meu costat, aquest treball és tan seu com meu, és el treball de tots dos.
De l’Eva Bolaño
Al Josep-Ramon Fuentes i al Xavier Raventós pel seu recolzament, per ser-hi sempre i no demanar res, a la Carla i al Francesc perquè són la meva vida, al
Raimon i la Laura per ser com són, increïbles i bona gent i per la oportunitat que m’han donat de col·laborar amb ells.
Tal i com expressen els autors del llibre que teniu a les mans, la seva
intenció és reflectir amb plena normalitat el procés d’integració d’una
família a la societat catalana. Crec que aquesta normalitat, aquesta
quotidianitat que les fotografies i els textos ens transmeten és el
principal valor afegit que ens ofereix aquest treball.
Com sabem, els darrers anys la immigració s’ha situat en el centre
del debat social i polític al nostre país i la incorporació de persones
d’altres cultures, amb costums, llengües i tradicions diferents,
fa evident que assistim a una transformació de la nostra realitat
quotidiana, i de vegades és molt important i necessari posar cara i ulls
a la immigració.
En aquest sentit, les imatges que s’inclouen en aquest llibre expressen
aquesta voluntat d’impulsar un exercici de reflexió amb el propòsit de
convidar-nos a entendre l’actual immigració a partir de les vivències
concretes d’una família. Són situacions quotidianes que ens ajuden
a identificar-nos de manera més propera a aquesta realitat. Això fa
que coneguem de primera mà testimonis personals relacionats amb
el viatge, l’arribada, els records deixats enrere, l’escola, l’adaptació a
la nova societat... En definitiva, els sentiments i sensacions viscudes
per unes persones que han decidit iniciar un nou projecte vital
entre nosaltres i que ens permeten acompanyar-los en aquesta petita
aventura que és integrar-se a una nova cultura.
Ara que ens preguntem sobre el present intercultural, és bo tenir
en consideració el nostre passat com a població que també és fruit
d’orígens diversos i, alhora, donar testimoni del que volem que sigui
aquesta societat en el futur. Una societat on l’origen de cadascú sigui,
només, un element d’enriquiment.
Des de l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona
impulsem polítiques municipals de diversitat amb l’objectiu d’afavorir
la convivència ciutadana i la cohesió social, actuacions per a les quals
juga un paper clau la sensibilització ciutadana sobre la immigració.
Crec que iniciatives com aquesta són un element de suport fonamental
per fer més entenedors els processos migratoris. Per aquest motiu vull
agrair la feina feta per AMIC i per UGT de Catalunya que ha fet
possible aquest llibre.
Un espai que és un homenatge a aquelles persones que en el seu dia
van iniciar un procés migratori i que ara estan en disposició d’explicarnos la seva experiència. Un patrimoni compartit que hem de mantenir
en la nostra memòria col·lectiva com a element indispensable per
conèixer el passat del nostre país, però també per entendre el nostre
present i el nostre futur com a societat diversa.
Tal y como expresan los autores del libro que tenéis en las manos, su
intención es reflejar con plena normalidad el proceso de integración
de una familia en la sociedad catalana. Creo que esta normalidad,
esta cotidianidad que las fotografías y los textos nos transmiten es el
principal valor añadido que nos ofrece este trabajo.
Como sabemos, en los últimos años la inmigración se ha situado
en el centro del debate social y político en nuestro país y la
incorporación de personas de otras culturas, con costumbres, lenguas
y tradiciones diferentes, hace evidente el hecho de que asistimos a
una transformación de nuestra realidad cuotidiana, y a veces es muy
importante y necesario poner rostro a la inmigración.
En este sentido, las imágenes que se incluyen en el presente libro
expresan dicha voluntad de impulsar un ejercicio de reflexión con el
propósito de invitarnos a entender la actual inmigración a partir de
les vivencias concretas de una familia. Son situaciones cuotidianas que
nos ayudan a identificarnos de manera más cercana a esta realidad.
Esto hace que conozcamos de primera mano testimonios personales
relacionados con el viaje, la llegada, los recuerdos dejados atrás, la
escuela, la adaptación a la nueva sociedad... En definitiva, sentimientos
y sensaciones vividas por unas personas que han decidido iniciar un
nuevo proyecto vital entre nosotros y que nos permiten acompañarles
en esta pequeña aventura que es integrarse en una nueva cultura.
En el momento actual en que nos preguntamos sobre el presente intercultural, es bueno tomar en consideración nuestro pasado como población
que también es fruto de orígenes diversos, a la vez que dar testimonio de
lo que queremos que sea esta sociedad en el futuro. Una sociedad donde el
origen de cada cual sea, solamente un elemento de enriquecimiento.
Desde el Área de Igualdad y Ciudadanía de la Diputación de Barcelona
impulsamos políticas municipales de diversidad con el objetivo de
favorecer la convivencia ciudadana y la cohesión social, actuaciones
para las cuales juega un papel clave la sensibilización ciudadana sobre la
inmigración. Creo que iniciativas como ésta constituyen un elemento
de apoyo fundamental para hacer más entendedores los procesos
migratorios. Por este motivo quiero agradecer el trabajo realizado por
AMIC y la UGT de Cataluña que ha hecho posible este libro.
Un espacio que constituye un homenaje a aquellas personas que en
su día iniciaron un proceso migratorio y que ahora se encuentran en
disposición de explicarnos su experiencia. Un patrimonio compartido
que debemos mantener en nuestra memoria colectiva como elemento
indispensable para conocer el pasado de nuestro país, pero también para
entender nuestro presente y nuestro futuro como sociedad diversa. Imma Moraleda
Presidenta delegada
Àrea d’Igualtat i Ciutadania
Diputació de Barcelona
Imma Moraleda
Presidenta delegada
Área de Igualdad y Ciudadanía
Diputación de Barcelona
( 6 ) VIDES QUOTIDIANES
Ainsi que l’ont exprimé les auteurs du livre que vous avez entre vos
mains, leur intention est de décrire en toute normalité le processus
d’intégration d’une famille dans la société catalane. Je crois que cette
normalité, le quotidien que ces photographies et ces textes nous
transmettent sont la principale valeur ajoutée à ce travail.
Comme nous le savons déjà, durant ces dernières années l’immigration
s’est retrouvée au centre du débat social et politique dans notre pays;
il est évident que l’incorporation de personnes issues d’autres cultures,
aux coutumes, aux langues et aux traditions différentes, fait que nous
assistions à la transformation de notre réalité quotidienne. Il devient
donc très important et nécessaire de donner un visage et un regard à
cette immigration.
C’est la raison pour laquelle les images présentées dans ce livre
expriment la volonté de s’engager dans un exercice de réflexion, dont
le but n’est autre que de nous inviter à comprendre l’immigration
actuelle à travers des exemples concrets de vie de famille. Il s’agit
en effet de situations quotidiennes qui peuvent nous amener à nous
identifier de manière plus proche à cette réalité. Nous connaîtrons
ainsi en première personne des témoignages sur le voyage, l’arrivée, les
souvenirs laissés au pays, l’école, l’adaptation dans la nouvelle société...
en résumé, les sentiments et les sensations vécues par des personnes qui
ont décidé de commencer un nouveau projet de vie parmi nous et qui
nous autorisent à les accompagner dans cette petite aventure qui est
celle de s’intégrer dans une nouvelle culture.
Alors que nous nous posons des questions sur notre présent interculturel,
il est bon de se rappeler que dans le passé notre population a déjà
été le fruit d’origines diverses et à partir de cette prise de conscience
montrer ce que nous voulons faire de notre société dans l’avenir. Une
société dans laquelle l’origine de chacun sera, seulement, un élément
d’enrichissement.
Depuis le Département d’Egalité et de Citoyenneté de la Diputación
de Barcelone, nous sommes à l’origine de politiques municipales de
diversité dont l’objectif est de favoriser la cohabitation citoyenne et
la cohésion sociale, des actuations dans lesquelles la sensibilisation
citoyenne sur l’immigration joue un rôle clef. Je crois que des initiatives
comme celles-ci sont un élément de soutien fondamental pour la
compréhension des processus migratoires. C’est pour cette raison que
je tenais à remercier le travail fait par l’Amic et par l’UGT de Catalogne
sans lesquelles ce livre n’aurait pas été possible.
Un espace qui rend hommage à toutes ces personnes qui un jour vont
commencer un processus migratoire et qui maintenant sont prêtes
pour nous expliquer leur expérience.
Un patrimoine partagé que nous devons conserver dans notre
mémoire collective comme un élément indispensable pour connaître
le passé de notre pays mais auss en comprendre le présent et le futur
comme société diverse.
Imma Moraleda
Présidente déléguée
Département d’Egalité et Citoyenneté
Diputación de Barcelone
(7)
Just like the authors of the book you now have in your hands stated,
their intention is to reflect with absolute normality the integration of
a family in Catalan society. I think that this normality, this day to day
life transmitted by the photographs and texts is the main added value
brought to us by this work.
As we know, during the last years immigration has been in the centre
of the socio-political debate in our country and the incorporation of
persons from other cultures, with different customs, languages and
traditions, underlines the fact that we are witnessing a transformation
in our daily reality, and sometimes it is very important and necessary
to give immigration a face.
In this regard, the images included in this book express this wish to
determine an exercise of reflection which means to make us understand
the present-day immigration starting from the concrete experience of
a family. It is everyday life situations that help us identify ourselves
with this reality in a closer way. Thus, we may come to learn firsthand about personal stories related to the journey, the arrival, the
memories left behind, school, adapting to the new society… All in all,
feelings and sensations lived by persons who have decided to initiate
a new life project among ourselves and who allow us to join them in
this little adventure of integration in a new culture.
As we now ask ourselves about the intercultural present, we should
take into account our past as a population who is also the fruit of
diverse origins, as well as outline what we want this society to be
like in the future. A society where everybody’s origin should merely
enrich us.
We, at the Department of Equality and Citizenship of the Provincial
Council of Barcelona, promote municipal diversity policies with
the aim of contributing to the citizen cohabitation and to the social
cohesion, and, in order to do so, raising citizen awareness about
immigration is a key aspect. I believe that such initiatives are of
fundamental support in the understanding of migration processes. It
is for this reason that I would like to thank AMIC and UGT from
Catalonia for making this book possible.
A space to bring tribute to those persons who once initiated a migration
process and who are now willing to share their experience with us. A
shared patrimony which we should keep in our collective memory as
an essential element for knowing the past of our country, but also for
understanding our present and future as a diverse society.
Imma Moraleda
Delegated President
Department of Equality and Citizenship
of the Provincial Council of Barcelona
Traduccions en urdu fetes amb la col.laboració
de l'Associació PAK Català
L’Associació D’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya (AMIC)
és una associació sense ànim de lucre que des de l’any 1993
treballa per a la integració sociolaboral de la població immigrant,
especialment de les persones extracomunitàries.
L’accés en igualtat de condicions al mercat de treball és un
aspecte clau per a assolir aquesta fita, així, AMIC va entendre
des del primer moment que la seva tasca havia d’estar estretament
relacionada amb el moviment sindical. Per altra banda la UGT
de Catalunya entengué com a positiva l’existència d’una entitat
independent mitjançant la qual la mateixa població immigrant
articulés i desenvolupés estratègies pròpies per garantir l’efectiva
incorporació social i laboral d’aquesta població.
Gràcies a aquesta relació de col·laboració, avui AMIC gaudeix
d’una trajectòria important i d’una implantació territorial àmplia,
i la UGT de Catalunya té un coneixement real, detallat i ampli de
la situació de la immigració a Catalunya
AMIC centra els seus esforços en l’atenció, assessorament i
orientació a les persones nouvin-gudes, garantint la igualtat de
drets i deures i l’efectiva incorporació dels nous ciutadans a la
societat catalana. Tot i això i conscients de la importància d’anar
més enllà de les nostres oficines AMIC també desenvolupa
una amplia activitat destinada a promoure el coneixement del
fenomen migratori i la sensibilització de la societat d’acollida.
Estem convençuts que la integració de les persones nouvingudes
no serà plena fins que la societat tinguí una visió realista de que és
la immigració i sobretot del que no és.
Aquest llibret fotogràfic l’entenem doncs com un instrument més
per continuar contribuint a la construcció d’una societat cada cop
més plural, on es respectin les diferències individuals i culturals, en
el marc dels valors democràtics, i amb una sensibilitat especial pel
respecte als drets dels treballadors.
Per tots els que volem entendre i saber, més enllà de les paraules.
Raquel Gil Eiroá
Presidenta d’AMIC
La Asociación de Ayuda Mutua de Inmigrantes en Cataluña
(AMIC) es una asociación sin ánimo de lucro que desde el año
1993 trabaja para a la integración sociolaboral de la población
inmigrante, especialmente de les personas extracomunitarias.
El acceso en igualdad de condiciones al mercado de trabajo, es
un aspecto clave para conseguir este objetivo. De este modo,
AMIC entendió des del primer momento que su tarea tenía que
estar estrechamente relacionada con el movimiento sindical. Por
otro lado, la UGT de Cataluña vio como positiva la existencia de
una entidad independiente mediante la cual la misma población
inmigrante articulara y desarrollara estrategias propias para
garantizar su efectiva incorporación social y laboral.
Gracias a esta relación de colaboración, hoy AMIC goza de una
importante trayectoria y de una amplia implantación territorial,
mientras que la UGT de Cataluña cuenta con un cocimiento real,
detallado y amplio de la situación de la inmigración en Cataluña.
AMIC centra sus esfuerzos en la atención, asesoramiento y
orientación a personas recién llegadas a nuestro país , garantizando
la igualdad de derechos y deberes, así como la efectiva
incorporación de estos nuevos ciudadanos en la sociedad catalana.
Con todo ello , y conscientes de la importancia de que nuestras
oficinas vayan más allá, AMIC también desarrolla una amplia
actividad destinada a promover el conocimiento del fenómeno
migratorio y la sensibilización de la sociedad de acogida. Estamos
convencidos de que la integración de las personas recién llegadas,
no será plena hasta que la sociedad tenga una visión realista de qué
es la inmigración, y sobretodo de lo que no es.
Entendemos pues este pequeño libro fotográfico, como un
instrumento más para continuar contribuyendo a la construcción
de una sociedad cada vez más plural, donde se respeten las
diferencias individuales y culturales, en el marco de los valores
democráticos, y con una especial sensibilidad hacia el respeto de
los derechos de los trabajadores.
Para todos los que queremos entender y saber, más allá de las
palabras.
Raquel Gil Eiroá
Presidenta de AMIC
(9)
L’Association d’Entraide d’Immigrés de Catalogne (Asociación
de Ayuda Mutua de Inmigrantes en Cataluña) (AMIC) est une
association sans but lucratif qui travaille depuis 1993 en faveur
de l’intégration de la population immigrée, dans la société et
le monde du travail, en particulier des personnes non issues de
l’Union Européenne.
L’égalité des chances à l’accès au marché du travail est un aspect
décisif pour atteindre cet objectif. C’est pourquoi AMIC, depuis
le tout premier moment, a compris que son action devait être
étroitement liée au mouvement syndical. De son côté, l’UGT
de Catalogne a perçu positivement l’existence d’une entité
indépendante, à travers laquelle la population immigrée elle-même
pourrait mettre en marche et développer ses propres stratégies,
afin de garantir effectivement son incorporation socialement et
au niveau de l’emploi.
Grâce à cette relation de collaboration, aujourd’hui, AMIC
bénéficie d’une trajectoire notable et d’une large implantation
territoriale. Quant à elle, l’UGT de Catalogne dispose d’une
connaissance réelle, détaillée et étendue sur la situation de
l’immigration en Catalogne.
AMIC concentre ses efforts sur l’attention, le conseil et l’orientation
aux personnes nouvellement arrivées dans notre pays ainsi que sur
l’incorporation effective des ces nouveaux citoyens dans la société
catalane. En plus de tout cela et conscients de l’importance que
revêt l’approfondissement sur ces thèmes dans nos bureaux,
AMIC développe une panoplie d’activités destinées à promouvoir
les connaissances du fait migratoire et la sensibilisation de la
société d’accueil. Nous sommes convaincus que l’intégration des
personnes nouvellement arrivées ne pourra être totale qu’à partir
du moment où la société aura une vision réaliste de ce qu’est
l’immigration et surtout de ce qu’elle n’est pas.
Nous considérons donc ce petit livre de photographies comme
un instrument supplémentaire qui permet continuer notre
contribution à la construction d’une société de plus en plus
diverse; une société qui respecte les différences individuelles et
culturelles, dans le cadre de valeurs démocratiques, et qui attache
une particulière sensibilité au respect des droits des travailleurs.
A tous ceux que nous aimons comprendre et connaître bien au-delà
de simples mots.
Raquel Gil Eiroá
Présidente de AMIC
The Association of Mutual Aid for Immigrants in Catalonia (AMIC)
is a non-profit making organisation which, since 1993 has worked
on the social-labour integration of the immigrant population,
especially those from outside the European Community.
Access to the job market under equal conditions is a key point
for achieving this objective. In this way AMIC understood from
the very beginning that their task would have to be closely linked
to the union movement. On the other hand, the UGT (General
Workers’ Union) in Catalonia looked positively on the existence
of an independent organisation through which the immigrant
population joined together and developed their own strategies
in order to guarantee their effective incorporation both socially
and professionally.
Thanks to this collaboration, AMIC today has a considerable history
and broad territorial coverage, whilst UGT Catalonia has a real,
well-detailed and broad database of immigration in Catalonia.
AMIC centres its efforts on attention, assessment and guidance for
those people recently arrived in our country, guaranteeing equality
of rights and obligations, as well as the effective incorporation of
these new citizens into Catalan society. With all of this, and,
conscious of the importance of our offices taking things further,
AMIC has also developed an activity designed to promote
information on the migratory phenomenon and the awareness of
the society receiving the immigrants. We are convinced that the
integration of those recently arrived will not be complete until
society has a realistic view of what immigration is and above all
what it isn’t.
We look on this little book of photographs as another means
of continuing to contribute to an ever-growing, plural society,
where individual and cultural differences are respected within
democratic values and especially sensitive towards workers rights.
For all of those who want to understand and know more than
just words
Raquel Gil Eiroá
President of AMIC
( 11 )
Aquestes fotografies volen mostrar la normalitat que suposa
viure a Catalunya, indiferentment de si has nascut al Marroc, o
a l’Argentina, o a Barcelona, o a qualsevol població espanyola.
És dins d’aquesta normalitat que la meva mirada fotogràfica
ha vist persones amb les seves inquietuds, esperances, ganes
de viure, participant a nivell social en entitats i activitats
al carrer, portant els seus fills a les escoles, comprant als
mercats i supermercats, gaudint de les tradicions, en resum,
participant de tot com qualsevol ciutadà, i només vosaltres
direu si aquest treball us transmet aquest sentiment, perquè
realment ha estat el meu objectiu.
Estas fotografías quieren mostrar la normalidad que supone vivir
en Catalunya, indiferentemente de si has nacido en Marruecos, o
en Argentina, o en Barcelona, o en cualquier población española.
Es dentro de esta normalidad, que mi mirada fotográfica ha
captado a personas con sus inquietudes, esperanzas, ganas de vivir,
participando a nivel social en entidades y actividades en la calle,
llevando a sus hijos a las escuelas, comprando en los mercados
y supermercados, gozando de las tradiciones, en resumen,
participando de todo como cualquier ciudadano, y sólo vosotros
diréis si este trabajo os transmite este sentimiento, porque
realmente ha sido mi objetivo.
Quan fem una fotografia, segons deia l’amic Henri CartierBresson, s’alineen cap, ull i cor, però en aquest treball,
el cap i l’ull s’han quedat en un segon terme i he pres les
fotografies fent servir el cor, ja que m’he sentit identificat amb
aquestes persones, que volen ser com la resta dels que vivim
“en aquest lloc”. A tots ells, agraeixo la seva predisposició a
col·laborar davant de la meva càmera, i sobretot els agraeixo
la seva amistat, obrir-me casa seva. També a la Diputació de
Barcelona i a AMIC i UGT de Catalunya el meu agraïment
per portar endavant aquest projecte.
Cuando hacemos una fotografía, según decía el amigo Henri
Cartier-Bresson, se alinean cabeza, ojo y corazón, pero en este
trabajo, la cabeza y el ojo se han quedado en un segundo término
y he tomado las fotografías con el corazón, ya que me he sentido
identificado con estas personas, que quieren ser como el resto
de los que vivimos “en este lugar”. A todos ellos agradezco su
predisposición a colaborar ante mi cámara, y sobre todo les
agradezco su amistad, abrirme su casa. También a la Diputación
de Barcelona y a AMIC y UGT de Catalunya mi agradecimiento
por sacar adelante este proyecto.
Però, sobretot, vull agrair a l’Eva la seva implicació en aquest
projecte, omplint de poesia les meves imatges i donant-los
un sentit que m’ha sorprès i emocionat. La lectura que fa
l’Eva és sincera i solidària, es despulla davant de nosaltres per
mostrar-nos com veu ella el fet de ser immigrant.
Pero, sobre todo, quiero agradecer a Eva su implicación en este
proyecto, llenando de poesía mis imágenes y dando un sentido
que me ha sorprendido y emocionado. La lectura que hace Eva
es sincera y solidaria, se desnuda ante nosotros para mostrarnos
como ve ella el hecho de ser inmigrante.
Encara guardo l’olor i el gust del dulce de leche, de la harira,
del te amb menta i dels dolços de mel, dels dàtils, i de l’olor
del mate. Però, sobretot, de la companyia i de les converses,
parlant de la vida, i de com m’han fet participar de la seva vida,
us puc dir que no ha suposat només un treball fotogràfic, ha
estat una gran experiència que sempre portaré amb mi.
Aún guardo el olor y el sabor del dulce de leche, de la harira, del
té con menta y de los dulces de miel, de los dátiles, y del olor del
mate. Pero, sobre todo, de la compañía y de las conversaciones,
hablando de la vida, y de cómo me han hecho participar de su
vida, os puedo decir que no ha sido sólo un trabajo fotográfico, ha
sido una gran experiencia que siempre llevaré conmigo.
Raimon Moreno
Fotògraf i sindicalista de l’UGT
Raimon Moreno
Fotógrafo y sindicalista de UGT
Ces photographies veulent montrer la normalité que suppose la vie
en Catalogne, que tu sois né au Maroc, en Argentine, à Barcelone
ou dans n’importe quelle ville espagnole. C’est au travers de
cette normalité que mon regard de photographe a capturé ces
personnes avec leurs inquiétudes, leurs attentes et leurs envies de
vivre, en train de participer au niveau social à des entités et à des
activités de rue, d’amener leurs enfants à l’école, d’acheter sur les
marchés et dans les supermarchés, se complaire des traditions,
en bref, en train de participer à tout comme n’importe quel autre
citoyen. Je vous laisse le soin à vous seuls de dire si ce travail vous
transmet ce sentiment car tel en a été réellement mon objectif.
Photographier, d’après l’ami Henri Cartier-Bresson, c’est mettre
sur la même ligne de mire la tête, l’oeil et le coeur mais dans
ce travail, la tête et l’oeil sont restés en arrière plan: j’ai pris les
photographies avec le coeur étant donné que je me suis senti
identifié à ces personnes qui veulent être comme nous autres qui
vivons “dans cet endroit”. A eux tous, je les remercie pour leur
prédisposition à collaborer face à l’appareil photo mais surtout je
les remercie tous pour leur amitié et pour m’avoir ouvert leur chez
soi. Je remercie aussi la Diputación de Barcelone, AMIC et UGT
de Catalogne pour avoir mener à bien ce projet.
Mais surtout, je tiens à remercier Eva pour son implication dans
ce projet en remplissant mes images de poésie et en leur donnant
un sens qui m’a surpris et ému. La lecture qu’en a faite Eva est
sincère et solidaire: elle se dévoile à nous pour nous montrer
comme elle voit le fait d’être immigrée.
Je garde encore en mémoire l’odeur et la saveur de la confiture de
lait, de la harira, du thé à la menthe et des bonbons au miel, des
dattes, et de l’odeur du maté. Mais surtout je garde en mémoire
la compagnie et les conversations que nous avons eues sur la vie
et la manière par laquelle ils m’ont fait participer à leur quotidien.
Je peux vous assurer que cela n ‘a pas été seulement un travail
photographique, cela a été une grande expérience que je garderai
pour toujours en moi.
Raimon Moreno
Photographe et syndicaliste de UGT
( 13 )
These photographs try to represent just how normal life can be
in Catalonia, whether you were born in Morocco, in Argentina,
in Barcelona or any other Spanish town. It was this normality
that helped my photographer’s eye to capture the people with all
their worries, their hopes, their will to live, taking part socially
with organisations and street activities, taking their children to
school, shopping in the markets and supermarkets, enjoying the
traditions, in all, taking part in everyway like any other citizen
and only you can say whether or not my work transmits this
feeling, as this was my objective.
When we take a photograph, as my friend Henri Cartier-Bresson
would say, the mind, eye and heart unite, but in this work, the
mind and eye took second place and I took these photographs
with my heart, as I felt I could identify with these people, who
want to be like the rest of us who live “in this place”. I am grateful
to all of them for their willingness to collaborate in front of my
camera; above all I thank them for their friendship and inviting
me into their homes. I also thank Barcelona District Council,
AMIC and UGT Barcelona for going ahead with this project.
But, above all, I want to thank Eva for her involvement in this
project, filling my images with poetry and giving them a meaning
that surprised and moved me. Eva’s writing is sincere and
supportive; she bares her soul to us to show how she sees what it
is like to be an immigrant.
I still remember the smell and the sweetness of the caramel, the flour,
the ‘harira’ (a Moroccan dish), and the mint tea, the honey sweets,
the dates and the smell of ‘mate’ (a South American infusion). But,
above all, their company and the conversations, talking about life
and how they allow me to be part of their life, I can tell you that
it has not just been a photographic assignment, it has been a great
experience and one which I will always remember.
Raimon Moreno
Photographer And member of the trade union UGT
(General Workers Union)
La iniciativa d’AMIC-UGT de realitzar aquesta publicació, que
combina fotografia amb pensaments, ha estat un repte i m’ha
provocat una pluja de sensacions, pensar què pensa la persona
en un moment determinat, en un instant de la seva vida, m’ha
dut a la conclusió que quasi tots vivim els mateixos moments,
pensem les mateixes coses, anhelem els mateixos projectes i vivim
les mateixes situacions. Aquests bocins de vida que ha captat el
fotògraf ens porten a la reflexió i a tenir una perspectiva propícia
per a l’anàlisi. Ens conviden a entrar en aquest món, aquests móns
tan desconeguts per a nosaltres: els dels nouvinguts.
És evident que els protagonistes d’aquestes fotografies són persones que estan passant o han passat per moments prou difícils
–la burocràcia, la situació laboral, la situació familiar-, però ens
interessa sobretot la visió que transmeten aquestes fotos: són i fan
el mateix que nosaltres i la veritable essència d’aquest projecte és
mostrar aquesta apreciació. La càmera capta l’instant de la vida
quotidiana, la petita reflexió, el pensament que pot tenir qualsevol
de nosaltres, és potser aquesta la millor manera de tenir una visió
real de l’immigrant, una manera de veure’l proper sense prejudicis
punyents.
La humanitat ha migrat buscant millores relacionades amb la
subsistència, amb situacions personals particulars i d’altres, a
vegades individualment, de vegades en forma de moviments
grupals. És totalment lícit, cal per part de tots una mica d’empatia
i de salut social ben treballada, comprendre a qui ho ha de viure,
les inquietuds, les esperances, els projectes d’un present i un futur
que ens envolta. No posseïm el manual ideal per transitar bé per
aquesta vida, però si tenim la capacitat de pensar tot allò que fem i
propiciar una millor existència, una certa estabilitat per a tots, que
ens portarà al desenvolupament integral de tota la societat, la que
formen totes les persones, sense privilegis especials ni exclusions.
Una persona immigrant deixa de ser-ho alguna vegada? O és que
tots som immigrants?
La iniciativa de AMIC-UGT de realizar esta publicación, que
combina fotografía con pensamientos, ha sido un reto y me ha
provocado una lluvia de sensaciones, pensar qué piensa la persona en
un momento determinado, en un instante de su vida, me ha llevado
a la conclusión de que casi todos vivimos los mismos momentos,
pensamos las mismas cosas, anhelamos los mismos proyectos y
vivimos las mismas situaciones. Estos fragmentos de vida que ha
captado el fotógrafo nos llevan a la reflexión y a tener una perspectiva
propicia para el análisis, a entrar en este mundo, estos mundos, tan
desconocidos para nosotros, el de los inmigrantes.
Es evidente que los protagonistas de estas fotografías son personas
que están pasando o han pasado por momentos bastante difíciles
–la burocracia, la situación laboral, la situación familiar-, pero
nos interesa sobre todo la visión que transmiten estas fotos: son
y hacen lo mismo que nosotros y la verdadera esencia de este
proyecto es mostrar esta apreciación. La cámara capta el instante
de la vida cotidiana, la pequeña reflexión, el pensamiento que
puede tener cualquiera de nosotros, es quizá ésta la mejor manera
de tener una visión real del inmigrante, una manera de verlo
próximo sin prejuicios punzantes.
La humanidad ha migrado buscando mejoras relacionadas con
la subsistencia, con situaciones personales particulares y otras, a
veces individualmente, a veces en forma de movimientos grupales.
Es totalmente lícito, es necesario por parte de todos un poco de
empatía y de salud social bien trabajada, comprender a quien lo
ha de vivir, las inquietudes, las esperanzas, los proyectos de un
presente y un futuro que nos rodea. No poseemos el manual ideal
para transitar bien por esta vida, pero sí tenemos la capacidad
de pensar todo lo que hacemos y propiciar una mejor existencia,
una cierta estabilidad para todos, que nos llevará al desarrollo
integral de toda la sociedad, la que forman todas las personas, sin
privilegios especiales ni exclusiones.
¿Una persona inmigrante deja de serlo alguna vez? ¿O es que todos
somos inmigrantes?
Eva Bolaño
Eva Bolaño
( 15 )
L’iniciative prise par AMIC-UGT de réaliser cette publication qui
associe photographie et réflexions a été tout un défi et a provoqué
en moi une pluie de sensations; réflechir à ce que pense une personne
à un instant précis, à un moment de sa vie, m’a amené à conclure
que nous passons presque tous par les mêmes moments, que nous
pensons les mêmes choses, que nous aspirons aux mêmes projets et
que nous vivons les mêmes situations. Ces fragments de vie retenus
par le photographe nous amène à réfléchir et à nous doter d’une
perspective propice à l’analyse, à nous faire rentrer dans ce monde,
ces mondes, si inconnus pour nous autres, celui des immigrés.
Il est évident que les acteurs de ces photographies sont des
personnes qui passent ou qui sont passés par des moments assez
difficiles – la bureaucratie, la situation de l’emploi, la situation
familiale -, mais ce qui nous intéresse avant toute chose , c’est
la vision qu’elles nous transmettent: ils sont et font les mêmes
choses que nous; en définitive la véritable essence de ce projet est
de nous montrer cette appréciation. L’appareil photo capte ainsi
l’instant de la vie quotidienne, la petite réflexion, la pensée d’un
tout à chacun. C’est d’ailleurs peut-être la meilleure manière de
se pourvoir d’un regard réel sur l’immigré, une manière de le voir
de près sans a priori poignant.
L’humanité a toujours migré afin d’améliorer sa subsistance, des
situations personnelles particulières ou autres, parfois de manière
individuelle, d’autres fois de manière groupée. C’est complètement
normal. Un peu d’empathie de la part de tout le monde et de
santé sociale bien travaillée sont nécessaires: comprendre celui
qui doit passer par là, ses inquiétudes, ses attentes, ses projets de
présent et d’avenir qui nous côtoient. Nous ne disposons pas de
manuel idéal pour un bon déroulement de cette vie. Cependant
nous avons la capacité de penser à tout ce que nous faisons et
à travailler pour une meilleure existence et une certaine stabilité
pour tous, ce qui nous amènera vers un développement intégral
de toute la société, celle formée par toutes les personnes, sans
privilèges spéciaux ni exclusions.
Une personne immigrée cesse-t-elle de l’être un jour? Ou sommes-nous
tous des immigrés?
Eva Bolaño
The AMIC-UGT initiative to make this publication, which
combines photography with thoughts, has been a challenge and
has caused me a whole lot of sensations, to think what a person
is thinking at any given moment, in a second of their life, I came
to the conclusion that almost all of us live the same moments,
think the same things, we long for the same projects and we live
through the same situations. These fragments of life captured by
the photographer make us think, to analyse it from a favourable
perspective, to enter into this world, these worlds, so unknown to
us, that of the immigrants.
It is evident that the characters in these photographs are people
who are going through or have gone through difficult times – the
bureaucracy, the work situation, the family situation -, but we are
interested, above all, in the vision that these photos transmit: they
are the same as and do the same as us and the true essence of this
project is to interpret this. The camera captures the moments of
daily life, the little reflections, the thoughts that any one of us
may have, this is probably the best way of seeing the immigrant
in real life, a way of seeing them up close without any kind of
bitter prejudice.
Humanity has migrated in search of improvements for their
survival, their own personal and private situations and others, at
times on their own, at times in groups. This is totally justifiable;
everyone needs to have a little empathy and a healthy social life,
understand those who have to live it, the worries, the hopes, and
the projects for the present and the future of those who surround
us. We don’t have a manual to guide us through this life, but we do
have the ability to think about everything that we do and create a
better existence, some kind of stability for everyone, which would
lead to a comprehensive development in all of society, without
special privileges or exclusion.
Does an immigrant ever cease to be such? Or is it that we are all
immigrants?
Eva Bolaño
( 17 )
Què em proposes? Estimar-nos? D’acord.
M’agraden les manyagueries i el viatge del teu
pensament. Jo també vinc! Què em proposes?
Mirem papers. Uiiiii quina feina! No passa res...
un paper, dos papers, tres papers... Quanta
lletra. Què em proposes? Reposem. D’acord.
Una estona i després hi tornem...
¿Qué me propones? ¿Querernos? De acuerdo.
Me gustan las caricias y el viaje de tu
pensamiento. ¡Yo también vengo! ¿Qué me
propones? Miremos papeles. ¡Uyyyy cuanta
faena! No pasa nada… un papel, dos papeles,
tres papeles… Cuanta letra. ¿Qué me propones?
Descansemos. De acuerdo. Un ratito y luego
empezamos de nuevo…
( 19 )
- Escolteu, la història no és gaire llarga, però
sí molt bonica, plena de coses diferents. Jo
tenia una amiga que era magnífica, de petita
creia que sota el seu llit hi havia uns follets que
l’ajudaven a superar entrebancs... - Veig que no
us ho imagineu! - Síííí! Aquests follets estan
a totes les cases, només cal cridar-los; estan
dintre de nosaltres mateixos... Aquest vestit era
el preferit de la meva amiga...
- Escuchad, la historia no es muy larga, pero sí
muy bonita, llena de cosa diferentes. Yo tenía
una amiga que era magnífica, de pequeña creía
que debajo de su cama había gnomos que la
ayudaban cuando tenía dificultades… - ¡Veo
que no os lo imagináis! -¡Sííí! Estos gnomos
están en todas casas, solo es preciso llamarlos;
están dentro de nosotros mismos… Este vestido
era el preferido de mi amiga...
“Un cargol ha pujat sobre una pedra...”, “per
on ve porta una casa”. Estic aquí, nova terra,
nova gent, gent igual, contes diferents però
semblants, cançons diferents però semblants,
menjar diferent però semblant, vides diferents
però semblants, pensaments diferents però
semblants, aires diferents però semblants, som
diferents però semblants...” i “dins de la casa
pren les seves decisions...” , “un cargol ha
pujat sobre una pedra...”
“Un caracol ha subido a una piedra...”, “por
donde viene lleva una casa”. Estoy aquí, nueva
tierra, nueva gente, gente igual, cuentos
diferentes pero parecidos, canciones diferentes
pero parecidas, comida diferente pero parecida,
vidas diferentes pero parecidas, pensamientos
diferentes pero parecidos, aires diferentes pero
parecidos, somos diferentes pero parecidos… “y
dentro de su casa toma sus decisiones...” “un
caracol ha subido a una piedra”.
( 21 )
Tinc un talismà, que quan vull aturo el temps i
gaudeixo d’estones suggeridores.
No hi ha segons, ni minuts, només m’ho passo
bé esperant, avorrint-me amb plaer. M’estiro
al sofà, miro com vola una mosca, em grato la
cara, m’omplo de bellesa la mirada, penso com
és de gran l’home i què petit de vegades. Tinc
un talismà, que quan vull atura el temps i deixo
la ment en blanc.
Tengo un talismán que, cuando quiero, paro el
tiempo y disfruto de ratos sugerentes. No hay
segundos, ni minutos, me lo paso bien sólo
esperando, aburriéndome con placer. Me tumbo
en el sofá, miro como vuela una mosca, me rasco
la cara, me lleno de belleza la mirada, pienso
qué grande es el hombre y qué pequeño algunas
veces. Tengo un talismán que, cuando quiero,
para el tiempo, y dejo la mente en blanco.
“El ser humano es extraordinario” i per què
serà que m’evadeixo en aquest moment
per recordar les paraules d’aquest anunci...
potser perquè així ho crec, quina gran
humanitat la nostra, que ha aconseguit
coses fora de sèrie, i jo formo part d’aquesta
humanitat, tinc força, molta força per
aconseguir tot allò que vull per a mi i per a
aquesta societat. Ara torno a la feina:
una nota, dues notes, tres notes.
“El ser humano es extraordinario” y por qué
será que me evado en este momento para
recordar las palabras de este anuncio… Puede
ser porque así lo creo, qué gran humanidad la
nuestra, que ha conseguido cosas increíbles,
y yo formo parte de esta humanidad, tengo
fuerza, mucha fuerza para conseguir todo
aquello que quiero para mí y para esta
sociedad. Ahora vuelvo a la faena: una nota,
dos notas tres notas.
( 23 )
Travessem el passadís fins arribar als làctics,
aquesta marca m’ agrada, mentre ells
esguarden, miren les llaunes de conserves, de
tonyina ja en tenim, i olives, i si comprem unes
escopinyes per a fer un vermutet? ui! aquestes
són molt cares, bé, ho deixem per un altre
dia, anem a la verdura i fruita fresca; a casa
feien un plat molt suculent, avui us faré una
sorpresa, no mireu! Us llepareu els dits, la meva
àvia el brodava, tenia les mans més dolces que
mai no he conegut.
Traspasamos el pasillo hasta llegar a los
lácticos, esta marca me gusta, entretanto ellos
observan, miran las latas de conservas, atún
ya tenemos, y olivas ¿y si compramos unos
berberechos para hacer un aperitivo? ¡Uy! Éstos
son muy caros, bueno, lo dejamos para otro día,
vamos a la sección de verdura y fruta fresca;
en mi casa hacían un plato muy suculento, hoy
os daré una sorpresa, ¡no mirar! Os chuparéis
los dedos, mi abuela lo hacía genial, tenía las
manos más dulces que he conocido.
Hi ha un caminet de records que es fa
present quan ens reunim al voltant del
menjar; al voltant del menjar parlem del dia
a dia, del que hem fet, del que farem, de les
nostres il·lusions, dels nostres projectes,
del futur incert, de la vida dels altres, de la
nostra vida, evidenciem la nostra voluntat
de sobreviure en un camí difícil, evidenciem
la nostra felicitat, al voltant del foc, d’una
graella, il·lustrem part de la nostra biografia,
solemnitzem el nostre present, ara una
botifarra, ara un tall de xai, volta i volta, i a
menjar. Personalment, prefereixo les barbacoes
fixes; fetes de maons i sortides de fum.
Hay un caminito de recuerdos que se hace
presente cuando nos reunimos alrededor de la
comida, alrededor de la comida hablamos del
día a día, de lo que hemos hecho, de lo que
haremos, de nuestras ilusiones, de nuestros
proyectos, del futuro incierto, de la vida de los
otros, de nuestra vida, evidenciamos nuestra
voluntad de sobrevivir en un camino difícil,
evidenciamos nuestra felicidad, alrededor
del fuego, de la parrilla, ilustramos parte
de nuestra biografía solemnizamos nuestro
presente, ahora una butifarra, ahora una
chuleta de cordero, vuelta y vuelta, y ahora a
comer. Personalmente, prefiero las barbacoas
fijas; hechas de ladrillo y con salidas de humo.
( 25 )
És el meu moment, em faig el cafè, em faig un
té, em faig unes herbes, l’àvia me’n feia unes de
timó amb boldo, tenien aquell gustet de terra
que em recorda la seva pell, tan fina... mai
no s’havia posat ni una crema; l’olor del cafè
em fa posar la pell de gallina, em transporta a
molts moments de la infantesa, quan l’avi es
bevia la seva tassa de cafè curt, negre d’escuma
consistent, però jo... jo sóc de té, quina aroma,
quina textura, quin moment, per a mi sola, me’l
beuré poc a poc perquè duri molt i no s’acabi,
xarrupet a xarrupet .
Es mi momento, me hago el café, me hago un
té, me hago unas hiervas, mi abuela me hacía
unas hiervas de boldo, tenían sabor a tierra,
sabor que me recuerda al olor de su piel, tan
fina… nunca se puso crema; el olor del café me
pone la piel de gallina, me transporta a muchos
momentos de mi infancia , cuando mi abuelo se
bebía su taza de café, corto, negro, cremoso,
consistente, pero yo soy de té, qué aroma ,
qué textura, qué momento, para mi sola, me
lo beberé poco a poco para que dure mucho,
sorbito a sorbito.
Ens llevem i un fil d’olor ens apropa a la
cuina: cafè, torrades, té, llet amb xocolata,
magdalenes acabades de fer, pa amb tomàquet,
cereals...
...i ara no sé per què recordo, com sempre, les
sopes de pa del iaio amb sal, oli, pa sec, ou i
tot allò que arreplegava, al costat del safareig,
eren tan calentes que les refredava a l’aigua
i per a mi un plaer, sopetes, sopetes del iaio,
cada matí tinc un recó pel seu record...
...però, ui! aquesta olor de cafè m’apropa a la
taula, avui torrada amb mantega i melmelada
de casa .
Nos levantamos y un hilo de olor nos acerca a la
cocina: café, tostadas, té, leche con chocolate,
magdalenas recién hechas, pan con tomate,
cereales… y ahora no sé por qué me vienen a
la mente, como siempre, las sopas de pan del
abuelo, con sal, aceite, pan seco, huevo y todo
aquello que se le ponía por delante, al lado del
lavadero, eran tan calientes que las refrescaba
cerca del agua y para mi eran un placer, sopitas,
sopitas del abuelo, cada mañana tengo un
rinconcito para su recuerdo… Pero ¡uy! este
olor de café me acerca a la mesa, hoy tostadas
con manequilla y mermelada casera
( 27 )
Caipirinha amb llima i menta fresca. Tu en vols?
Sí que en vull, som amics. Cuscús i tahine.
Tu en vols? Sí que en vull, som amics.
Boles d’arròs i rotllet primavera. Tu en vols?
Sí que en vull, som amics. Xató i pastís de
truites. Tu en vols ? Sí que en vull, som amics.
Creps de xocolata i panellets de pinyons.
Tu en vols? Sí que en vull, som amics.
Som família.
Caipirinha con lima y menta fresca. ¿Tú quieres?
Yo sí que quiero, somos amigos. Cuscús y
tahine. ¿Tú quieres? Yo sí que quiero, somos
amigos. Bolas de arroz y rollito de primavera.
¿Tú quieres? Yo sí que quiero, somos amigos.
Xató y pastel de tortillas. ¿Tú quieres? Yo sí
que quiero, somos amigos. Crêpes de chocolate
y pastelitos de piñones. ¿Tú quieres? Yo sí que
quiero, somos amigos. Somos familia.
( 29 )
Quan arribi a casa em faré un entrepà de
tonyina. Te la passo, quan arribi a casa pensaré
que demà serà un bon dia, petó als pares,
deures, sopar i dormir. Te la passo! Quan arribi
a casa em rentaré les mans i ajudaré a parar
taula. Te la passo! Quan arribi a casa m’asseuré
una estona al sofà i pensaré com ha estat
aquest dia. Passa-me-la! Fa calor. Aviat arribarà
l’estiu, quan arribi em posaré una samarreta de
màniga curta .Te la passo, gol!
Cuando llegue a casa me haré un bocadillo de
atún. Te la paso, cuando llegue a casa pensaré
que mañana será un buen día, besaré a mis
padres, haré los deberes, cenaré y me acostaré.
¡Te la paso! Cuando llegue a casa me lavaré las
manos y ayudaré a preparar la mesa ¡Te la paso!
Cuando llegue a casa me sentaré en el sofá
y pensaré que he pasado un día maravilloso.
¡Pásamela! Qué calor. Pronto llegará el verano,
cuando llegue me pondré una camiseta de
manga corta. Te la paso, ¡gol!
Qualsevol marc és bo pels dominis de la
imaginació, juga, s’endinsa a la tecnologia
que ens proporciona l‘evolució de la nostra
societat, davant l’ordinador pot estudiar, jugar,
relacionar-se... Però ell pensa que té ganes de
veure els seus amics i jugar a pilota i parlar del
gelat que més li agrada i que molt aviat serà el
seu aniversari i que li agrada més la calor que
el fred i que és millor una bona abraçada que la
impersonalitat dels amics virtuals de la xarxa.
Cualquier marco es bueno para los dominios
de la imaginación, juega, se introduce en la
tecnología que nos proporciona la evolución de
nuestra sociedad, delante del ordenador puede
estudiar, jugar, relacionarse… Pero él piensa
que tiene ganas de ver a sus amigos y jugar
a pelota, hablar del helado que le gusta más,
pronto será su cumpleaños, también piensa que
le gusta más el calor que el frío y que es mejor
un buen abrazo que la impersonalidad de los
amigos virtuales.
( 31 )
Ui! Quina fuetada s’ha passejat per les meves
dents! sort que només dura una mica, aquesta
fredor que paralitza el cervell; què en són,
de bons, els gelats! qui se’ls va inventar? els
xinesos? o els italians?... potser el Marco
Polo els va portar de la Xina; però aquest
és un gelat de festuc, d’on va venir el festuc?
D’Amèrica? Ah! Certament, és opinió
coincident que el gelat és bo i que és un
mosaic de cultures, com tantes i tantes
coses de la nostra vida quotidiana.
¡Uy! ¡Qué escalofrío me ha pasado por los
dientes! Suerte que solo dura un instante, este
frío que paraliza el cerebro; qué buenos son los
helados, ¿quién se los inventó? ¿Los chinos?
¿O los italianos?... Puede que Marco Polo los
trajera de la China; pero este helado es de
pistacho, ¿de dónde es originario el pistacho?
¿De América? ¡Ah! Ciertamente, todo el mundo
cree que el helado es bueno, y desde luego
se le puede considerar una composición de
culturas, como tantas y tantas cosas de nuestra
vida cotidiana.
Escuder, bon escuder, molta gràcia tu em faries
si em portessis esta carta al qui lo meu cor
estima...” M’ajudes a preparar el meu diàleg per
l’obra de teatre, germana?
- Va, sí, i ara que ve? “ara lara, la ... Si d’això
no en té pas prou d’altres cartes li’n daria”...
- Va, vas bé. I si ens dutxem, esmorzem i ens
rentem les dents, preparem el dia i tot seguir
hi tornem?
D’acord germana veig que m’estimes...
- Escuder, bon escuder... ja, ja, ja.
Escudero, buen escudero, mucha gracia tu me
harías si me llevases esta carta a quien mi
corazón quiere… ¿Me ayudas a preparar mi
diálogo para la obra de teatro, hermana? - Va sí, ¿ahora qué viene? lara lara la… Si de
esto no tiene suficiente otras cartas le daría…
- Va, vas bien. ¿I si nos duchamos, desayunamos y nos lavamos los dientes, preparamos el
día y luego volvemos al teatro? De acuerdo
hermana, veo que me quieres…
- Escudero, buen escudero… ja, ja ja.
( 33 )
Al fons de la seva mirada s’intueix una història
esparverant, història d’avantpassats que han
caminat per aquí, per allà, per qui sap on...
si només sabem recular un parell de
generacions, feina tenim per recordar el nom
del besavis i a volta dels avis.
Però d’altra banda també podem observar en
el seu posat que ella és d’aquí: oportuna,
adequada, conceptual, plena d’actitud social
i catalana, distreta servint té.
En el fondo de su mirada se intuye una historia
increíble, historia de antepasados que han
caminado por aquí, por allá, por quien sabe
donde... Si tan solo podemos recordar un par
de generaciones, dificultades tenemos para
recordar el nombre de nuestros bisabuelos y
muchas veces el de nuestros abuelos Pero
podemos observar en su postura que ella es de
aquí: oportuna, adecuada, conceptual, llena de
actitud social y catalana,
distraída en este momento, sirviendo té.
( 35 )
Dia plàcid sense pals a les rodes, dia difícil de
paperam. I ara que els nens dormen podem
preparar-nos un bon sopar: una bona amanida,
una mica de tot i uns cargols de mar amb salsa
vinagreta, un gotet de vi blanc ben fresquet i
una crema de maduixes, lleuger, frugal, saborós
i després una mica d’amor, què et sembla? Avui
ha estat un dia sense pals a les rodes, un dia
difícil de paperam. Ha acabat bé.
Día tranquilo sin molestias, día difícil de
papeleo. Ahora los niños duermen, podemos
prepararnos una buena cena: una ensalada,
unos caracoles con salsa vinagreta, una copa
de vino blanco muy fría y una crema de fresas,
cena ligera, frugal, gustosa y luego
un poquito de amor, ¿qué te parece? Hoy el
día ha transcurrido fácil, sin problemas, un día
difícil de papeleo. Pero ha terminado bien.
( 37 )
Vull una cosa i me la demano. Tinc un projecte
i me’l demano. Vull un dia dolç i me’l demano.
Vull sentir-me plena i m’ho demano. Vull arribar
a la lluna i m’ho demano. Vull tancar els ulls
i volar i m’ho demano. He de resoldre moltes
coses i m’ho demano. Arribo a tot. Puc fer-ho
tot. Estic bé aquí.
Quiero una cosa y me la pido. Tengo un
proyecto y me lo pido. Quiero un día dulce y
me lo pido. Quiero sentirme llena y me lo pido.
Quiero llegar a la luna y me lo pido. Quiero
cerrar los ojos y volar y me lo pido. He de
resolver muchas cosas y me lo pido. Llego a
todo. Puedo con todo. Estoy bien aquí.
Quan juguem ens empelta una actitud
compartida, cadascú amb el seu llenguatge i
disposició al joc... Ara tu, ara jo... tornem a
la infantesa, una part valuosíssima de la nostra
vida, ara tu, ara jo ... tu ets la mona, la mona,
la mona, ara tu, ara jo .. botifarra!! Jugar és
una activitat primordial humana, és un idioma
universal, ara tu , ara jo .. tres, triques, tres
troques que mengen garrofes la panxa del ruc
... tu has perdut!!
Cuando jugamos nos invade una actitud
compartida, cada uno con su lenguaje y
disposición al juego… Ahora tu, ahora yo,
volvemos a la infancia, una etapa de gran
valor en nuestra vida, ahora tu, ahora yo…
“mus”, ahora tu, ahora yo… ¡órdago! Jugar
es una actividad primordial humana, es
un idioma universal, ahora tu, ahora yo,
¡quiero!, ¡no quiero!, ¡no queremos!, ¡envido!,
¡órdago!... ¡tú has perdido!
( 39 )
Busco una estoneta del dia per estar amb ella
i fer un passeig, em relaxo i deixo la ment
que vagi fent i només hi ha temps per aquella
petita vida, només fa que preguntar, aleshores
els meus problemes es van invisibles i la meva
vida gran, respiro profundament i només tinc
temps i pensaments per a ella, la meva petita.
Busco un ratito del día para estar con ella y dar
un paseo, me relajo y dejo la mente en blanco y
únicamente hay tiempo para esta pequeña vida,
que sólo hace que preguntar; entonces mis
problemas son invisibles y mi vida es grande,
respiro profundamente y sólo tengo tiempo y
pensamientos para ella, mi pequeña.
Moltes vegades quan miro la canalla en ve
al cap la immensitat d’aquest món ple de
gent diversa: calbs, cara-rodons, vermells
de pell, lletosos, malgirbats, estridents,
virolats, impecables, benignes, plàcids i
alguns malcarats...
... però també feliços, divertits, afables,
comunicatius, tolerants, creatius i màgics
com tots aquest nens .
Muchas veces cuando miro a los chiquillos
me invade la inmensidad de este mundo
lleno de gente diversa: calvos, redondos,
rojos de piel, lechosos, estridentes,
coloridos, impecables, buenos, plácidos y
algunos cascarrabias…
… pero también felices, divertidos, afables,
comunicativos, tolerantes, creativos y mágicos
como todos estos niños.
( 41 )
Després dels dibuixos anirem a dormir.
Noooooo! Un petó, un conte d’animals
salvatges, i a dormir, noooooo! Una mica de
llet calentona, un abraçada, pessigolles i a
dormir, nooooooooo! Després dels dibuixos,
una cançoneta, un petó de papallona i a dormir
nooooooooooooo! DESPRÉS DELS DIBUIXOS!
UI!... Silenci... s’ha adormit.
Después de los dibujos te irás dormir.
¡Noooooo! Un beso, un cuento de animales
salvajes, y a dormir, ¡nooooo! Una taza de leche
caliente, un abrazo, unas cosquillas y a dormir,
¡noooooo! Después de los dibujos, una canción,
un beso de mariposa y a dormir, ¡noooooooo!
DESPUÉS DE LOS DIBUJOS
¡UY! Silencio... se ha dormido.
( 43 )
Estem tots a casa, tinc la sensació que és
com un niu confortable, tots junts, tots
esperant comentar com ha anat la jornada,
estem expectants per expressar, comunicar
i transmetre les nostres espurnes de vida
quotidiana, la importància cabdal dels
nostres petits minúsculs moments, però
que són tan grans a casa, en el nostre niu
confortable amb sensació de seguretat.
Estamos todos en casa, tengo la sensación
que es un nido confortable, todos juntos,
todos esperando comentar como ha ido el
día, estamos expectantes por expresarnos, por
comunicarnos, y transmitir nuestras chispas
de vida cotidiana, la importancia de nuestros
pequeños minúsculos momentos, pero que
son tan grandes en casa, en nuestro nido
confortable, con sensación de estar seguros.
Aquell esclat de color i olor em va produir una
emoció que em va recorre el cos com un llamp,
va ser per a mi un esdeveniment positiu, una
sensació que només té sentit quan esclata la
bellesa i l’art es fa present. Vaig pensar que
trucaria la meva mare per explicar-li la festa.
Aquella explosión de color y olor me produjo
una emoción que recorrió mi cuerpo como un
relámpago, fue para mí un acontecimiento
positivo, una sensación que solo tiene sentido
cuando se produce una explosión de belleza y el
arte se hace presente. Pensé que llamaría a mi
madre para explicarle la fiesta.
( 45 )
Ens han convidat a dinar. Tots ben posats,
empolainats, pentinats, arreglats. El menú
uns blinis amb crema de llet agra, la crema de
llet no té cap secret, i ous de salmó; després
un segon de no sé quina part del món i unes
postres russes que portem nosaltres. Visca la
cuina pluri-multi-cultural!... encara que
de vegades ens cal un temps per acostumar el
paladar a totes les cuines d’aquest món .
Nos han invitado a cenar. Todos bien puestos,
perfumados, peinados, arreglados.
El menú unos blinis con crema agria de leche,
la crema de leche no tiene secreto, y huevas
de salmón, un segundo de no sé qué parte
del mundo y un postre ruso que llevaremos
nosotros ¡Viva la cocina pluri-multi-cultural!,
aunque algunas veces nos cuesta un poco
acostumbrarnos a los nuevos sabores de todas
las cocinas de este mundo.
( 47 )
Cucut, Pare! Estic amagat! Quina olor fan
els pares! De petons, de carícies, carantoines,
de contes i bons berenars... Pare! Aquí hi ha
un animal salvatge. En lloc d’espantar,
fa riure, vol explicar històries de por.
Uhhhhhh! La cabra i el llop. Uhhhhhh!
La guineu i l’ocell. Uhhhhh! El llop menjanens. Ha ha ha! Cucut! pare! T’estimo.
¡Cucu, papa! ¡Estoy escondido! ¡Cómo huelen
los padres! A besos, de caricias, de suavidad,
de cuentos y buenas meriendas… ¡Papa! aquí
hay un animal salvaje. En vez de darme miedo,
me da risa, quiere explicar historias de miedo.
¡Uhhhhhh! La cabra y el lobo. ¡Uhhhhhh! El
zorro y el pájaro. ¡Uhhhhhh! El lobo comeniños. ¡Ha ha ha! ¡Cucu! ¡papa! Te quiero.
El meu compromís amb la natura i amb la
meva filla fan que aquest sigui un moment
solemne, en molts episodis de la nostra vida,
sovint, tenim la sensació que l’emoció resta
en suspens però l’experiència ens condueix a
aplicar els nostres coneixements i sentit comú.
Mira filla, omple’t els ulls de bellesa i utilitza
els sentits, olora la terra, toca els arbres mira
el paisatge, tot el que veus ens pertany,
pertany a la Terra, és teu.
Mi compromiso con la naturaleza y con mi
hija hace que este momento sea solemne,
en muchos episodios de nuestra vida, a
menudo, tenemos la sensación esta en
suspenso pero la experiencia nos conduce
a aplicar nuestros conocimientos y sentido
común. Mira hija, llénate los ojos de belleza
y utiliza los sentidos, huele la tierra, toca los
árboles, mira el paisaje, todo lo que ves nos
pertenece, pertenece a la Tierra, es tuyo.
( 49 )
La salabror del Mediterrani, la brisa de sabor
blau, els nostres cossos mullats i la calor
aplacada, estem notant com ens estimem, com
som de feliços un al costat de l’altre, amb el
peu jugo amb la sorra i em fa pessigolles entre
els dits, amb la mà com sin fos una gàbia de
marisqueig l’enfonso al terra i en surt una
tallarina fresca, tinc vida a la mà, tinc vida al
voltant, tinc ganes de compartir. Quanta gent
passejant! Ara anirem tots junts a prendre el
sol, només una mica, fa molta calor.
El salabror del Mediterráneo, la brisa de sabor
azul, nuestros cuerpos mojados y el calor
aplacado, estamos notando como nos queremos,
como somos de felices uno al lado del otro, con
el pie juego con la arena y me hace cosquillas
entre los dedos, con la mano como si fuera
un arte de pesca hundo los dedos y sale una
almeja, tengo vida en la mano, tengo vida a mi
alrededor, tengo ganas de compartir. ¡Cuanta
gente paseando! Ahora iremos juntos a
tomar el sol, solo un poco, hace mucho calor.
( 51 )
Tanco els ulls. Obro la caixa dels meus records:
olors de cuina, frissança de moments bonics,
llevar-me, obrir la boca, estirar els braços,
un ou remenat, olor de cafè a la cuina, aigua
calenta pel meu cos, torrades amb mantega i
respirar, només respirar.
Caixa de petits moments matiners, petits
moments de sentir que només es mou els cos,
que només volem passar un bon dia, un dia
d’estonetes agradables.
Cierro los ojos. Abro la caja de mis recuerdos:
olores de cocina, nostalgia de momentos
bonitos, levantarme, abrir la boca, estirar los
brazos, un huevo revuelto, olor de café en
la cocina , agua caliente resbalando por mi
cuerpo, tostadas con mantequilla y respirar,
solo respirar. Caja de pequeños momentos
matutinos, pequeños momentos de sentir que
solo se mueve el cuerpo, que solo queremos
pasar un buen día, un día de ratitos agradables.
( 53 )
L’Associació d’Ajuda Mútua d’Immigrants de Catalunya
(AMIC) és una Associació sense ànim de lucre que desenvolupa iniciatives, projectes, serveis i activitats, buscant la
integració sociolaboral de la població immigrada, sobretot de
les persones extracomunitàries.
AMIC està present en tot el territori de Catalunya a través d’una
xarxa de 54 oficines. Totes les nostres actuacions es realitzen
amb la perspectiva de seguir contribuint a la construcció d’una
societat cada vegada més plural, on es respectin les diferències
individuals i culturals, en el marc dels valors democràtics, i amb
una sensibilitat especial pel respecte als drets dels treballadors.
El treball d’AMIC l’avalen més de 12 anys d’experiència en el
camp de la immigració i compta a més a més amb el suport
de la Unió General de Treballadors de Catalunya en l’àmbit
laboral i sindical.
L’objectiu principal d’AMIC és donar suport i assessorament
a les persones que es veuen directament o indirectament
afectades per les diferents situacions problemàtiques que es
vinculen a la immigració.
BARCELONA, SEU
Rbla. de Santa Monica, 10 08002 Barcelona
Horari: 10-14 i 16-19h
Telèfon: 933046841
Fax: 933046828
e-Mail: [email protected]
http://www.associacioamic.com/
( 55 )
“Caminem junts, som iguals, volem viure, fem el mateix camí.”
EDITA:
PATROCINA:

Eva Bolaño Raimon Moreno vides quotidianes

Transcripción

Documentos relacionados

Eva Bolaño Raimon Moreno vides quotidianes

Nous aspirons à ce qui donne du sens à notre existence. Nous

LA ASOCIACIÓN MEXICANA DE INVESTIGADORES DE LA