enderrocke - Saül Gordillo

enderrock
e
140
JULIO
MANRIQUE
EMPAR
MOLINER
SAÜL
GORDILLO
LA TRINCA
PARLEN ELS HEREUS
ORIOL
TRAMVIA
EL PUNK
ABANS DE
SEX PISTOLS
&
ASTRUD +
HIDROGENESSE
CD SÒNAR
NÚM. 140
JUNY 2007
ANY XIII
EDR + CD: 4,95 ¤
+ PÒSTER DESPLEGABLE LAX’N’BUSTO
GUIA DE LOOKS I
FESTIVALS D’ESTIU 2007
SENGLAR ROCK LLEIDA
ACAMPADA JOVE / POPARB
ANÒLIA / CULTURAVIVA
≠SUMARI / 05
**********************************************************************************************************
140
06
08
10
12
14
16
El retrat Miquel Mariano
Editorial
Cracks EDR Empar Moliner
Cracks EDR Julio Manrique
Cracks EDR Saül Gordillo
Sospitosos habituals [PER ALBERT PUIG]
Estanislau Verdet
32
40
55
46
18 20 22 24
Breus Joan Miquel Oliver / Aramateix i Mesclat/ Xerramequ
Tiquis Miquis / La Carrau / Muchachito Bombo Infierno / Pi
de la Serra / May Xartó / Sisa / HOT DISCOS / Guillamino +
Pedrals / Anonymous / Mar Abella / Marfan / Nito Figueras /
Buhos / Txipi Aité / Ariabàscia / A RAIG: Anna Cerdà (PopArb)
26
28
29
30
31
32
34
36
38
40
46
52
55
MALL Martell de Ponent
ANITA MILTOFF Mestres de l’odi i de l’amor
XAVI LLOSES El camí cap a l’estratosfera
NACHO CHAPADO DJ Remixcòbol
KUMBES DEL MAMBO Festa i ‘catxondeio’
BORDER LINE BLUES BAND Blues de l’Onyar
DUBLE BUBLE La segona joventut
ASTRUD & HIDROGENESSE Això és el que hi ha
ANEGATS Pop-rock de fora vila
58
62
64
KABUL BABÀ La màfia del rock’n’roll
ORIOL TRAMVIA El primer punk europeu A final del 1976
el senzill “Anarchy in the U.K.” de Sex Pistols va irrompre
a Anglaterra i va marcar l’inici del punk. Però la Bèstia!
(Edigsa, 1976) d’Oriol Tramvia ja feia temps que corria...
LA TRINCA Coincidint amb la reedició de l’obra del trio
de Canet, repassem la significació històrica del grup.
69
70
72
OBRINT PAS L’infern a la terra
SÒNAR 07 En òrbita
BEASTIE BOYS Els reis blancs
CD: MAPA ELECTRÒNIC DE CATALUNYA
Vida a Mart [PER JORDI BIANCIOTTO]
LESLIE FEIST
90
98
Discos cat / Discos int
Sona 9 Vitruvi / Maquetes / Connecta ’07 /
Ebre Musik / Concurs de Música de Badalona
Concerts CAS ’07 / 300 anys de lluites i cançons /
Gossos / Sanpedro / C.E. Dharma / Narcís Perich /
Fira de Música al Carrer de Vila-seca / La Gira 2007
Sexe, Blay & Rock’n’Roll [PER PEP BLAY]
Qui canta... Santi Balmes (Love of Lesbian)
Enderrockats [PER ÒSCAR SARRAMIA]
SUPLEMENT DE FESTIVALS (I) Senglar Rock Lleida / Anòlia /
Acampada Jove / Culturaviva / PopArb...
Flaix Tria look per anar de festival / Desperta Ferro! /
La Nau + L’altra cara del Garraf / DVD Bob Dylan:
Don’t Look Back / Llibres / WEBS ENDERROCK TV
Cançons amb història [PER JOAQUIM VILARNAU]
“Que tinguem sort”, de Lluís Llach
GUERRA
PER LA TERRA
Benvingut al paradís (Propaganda
pel Fet!, 2007) és un mostrari de
les resistències del nou segle.
Un nou disc amb el qual Obrint Pas
pensen, apunten i disparen a favor de
la dignitat de la persona. El paradís dels
valencians és la metàfora del món en
què vivim: “Aquesta aparença de
normalitat que impera en les societats
occidentals és una farsa”, afirma Xavi
Sarrià, cantant de la multitudinària
banda. Els valencians tornen a la
càrrega amb divuit cançons
i energia, molta energia. El crític literari
Joan Josep Isern analitza cançó
per cançó del seu nou disc.
RA
DEU CORBE
TEXT: AMA
T
O
H
C
AT
C
FOTO: PEPI
R E T R AT / 0 7
**********************************************************************************************************
*
Amb l’arribada de la calor, arriben també els milers de turistes,
banyistes, biquinis i banyadors que es passegen, amb més o menys
fortuna per a la vista, per les costes catalanes. Miquel Mariano
(Es Mercadal, 1967), en canvi, es passeja a Internet amb el clip de la
cançó “Verigut”, una guitarra a les mans, una rialla d’orella a orella,
una rumba enganxosa, un anglès menorquinish, un corbatí daurat i
una americana de franges verdes i blanques. El fons de l’escena, però,
és el mateix: una platja de Menorca i un biquini d’aires esculturals i
cabellera morena d’una vintena d’anys; i la història, la de cada estiu:
els intents autòctons –la majoria de vegades infructuosos– d’establir
relació, tan estretament com sigui possible, amb les sueques,
alemanyes, italianes o angleses que omplen de tovalloles i mirades
indiscretes el nostre litoral des de juny fins a setembre.
L’estampa, així descrita, pot parèixer anecdòtica, però més de 50.000
visites al YouTube en tres setmanes ens diuen que, de ben segur, es
tracta de quelcom més. “I ara ha afluixat una mica, però la primera
setmana les visites creixien de 3.000 en 3.000 cada dia”, comenta ell,
entre satisfet i sorprès. De fet, ja hi ha qui parla de la ‘cançó de l’estiu’
del 2007; d’altres, potser amb més malícia, ho intenten comparar amb
el fenomen d’El Koala que l’any passat va assolar, en el pur sentit de
la paraula, el panorama musical estival, i que també va començar a
la xarxa, una comparació de la qual Mariano no vol ni sentir a parlar.
“Això sí, estaria orgullós d’haver fet la primera cançó de l’estiu en
català”, confessa el músic menorquí. I recorda que la popular “Verigut”
és només una de les col·laboracions, possiblement la més fresca
(“amb una mètrica perfecta”), amb el poeta Cristòfol Mus, i que es
pot trobar en el seu primer treball en solitari, A ritme d’illa (Satie
Produccions Audiovisuals, 2007), editat i produït per Joan Bibiloni.
Miquel Mariano va ser un dels fundadors del grup de folk S’Albaida.
Ara s’ha engrescat a fer carrera en solitari amb un disc que mescla
rumba, rock, funky i tango, i un tema en comú: Menorca i la poesia.
A part dels poemes de Mus, també n’hi ha de Ponç Pons, Joan F. López
Casasnovas, Pere Melis i Gumersind Gomila, i fins i tot la veu lírica del
baríton Lluís Sintes. “La intenció del disc és, en bona part, acostar
la poesia feta a Menorca als joves”, explica amb pedagogia. I és que
Miquel Mariano no és poeta, sinó mestre: ‘Mai darling inglish
pitinglish / menorquin no andersten / and mai jolidai is litel /
it is jot i no pai-pai’, canta per Internet. No deu ser professor d’anglès.
*
0 8 / E D ITO R IAL
**********************************************************************************************************
cincclaus
perlamúsica
Quan la revista surti al carrer ja es coneixerà o s’estarà a punt de nomenar el nou Delegat de Música de la Generalitat de
Catalunya, una figura que va desaparèixer durant l’etapa socialista de la Conselleria de Cultura i que ara la nova direcció
política republicana –amb bon criteri i després d’escoltar les peticions del sector– ha decidit reinstaurar. L’estratègia
forma part de les manifestacions públiques fetes tant pel conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, com pel nou
secretari de Cultura, Eduard Voltas, de considerar la música com un dels eixos prioritaris de la política cultural del Govern
i un sector estratègic en el projecte de construcció nacional,és a dir, l’espai musical integrat en un paisatge sonor propi.
ENDERROCK apunta aquí alguns dels reptes més urgents als quals haurà de fer front el nou cap de l’Àrea de Música:
1. Una indústria musical en català forta i de qualitat. Caldrà garantir que la indústria –sobretot la discogràfica– sigui
capaç de superar l’actual recessió i es converteixi en un sector competitiu amb perspectives de futur. Des de fa uns anys,
la major injecció pública que han rebut projectes en altres llengües (llançaments de discos, nous segells, festivals...), que
s’han posat al mateix nivell o per sobre dels que són en català, ha comportat una reducció en el desenvolupament del sector
musical en català en un marc dominat pels mercats castellà i anglosaxó. La relació entre el potencial d’un disc en català
i un d’espanyol és almenys deu vegades inferior, una diferència que no es reflecteix en les polítiques estratègiques. Cal
un pla de xoc davant l’atomització de petits segells i l’impuls d’estructures i festivals al servei de la música del país.
2. Un mapa de circuits, sales i teatres articulat al llarg del territori català, amb interseccions amb la resta dels Països
Catalans i la voluntat d’integrar en un sol objectiu les necessitats públiques i privades. La manca d’una acció eficaç ha
comportat els últims anys el tancament de sales –públiques i privades–, la pràctica desarticulació dels circuits musicals
privats i la congelació de la promoció, ampliació i exportació dels públics, si bé també és cert que s’ha impulsat una potent
Xarxa de Músiques amb una programació plural i diversa. Caldrà ara complir la promesa de l’Ajuntament de Barcelona per la
requalificació de les sales de concerts en espais culturals que permetin la música en viu. Una excel·lent proposta a la qual
s’ha sumat el conseller Tresserras de fer-la extensiva arreu de Catalunya.
3. En el marc de l’exportació, caldrà situar les músiques en català en els principals fòrums internacionals, amb una
marca pròpia i potent no necessàriament assimilada al mercat espanyol, i amb el nucli central a Barcelona com a capital
cultural de referència del sud d’Europa. Igual que francòfons, quebequesos o països del nord d’Europa, la nostra música és
exportable tant si prové del folk i la tradició com si parlem de pop-rock en català. I en aquest terreny hi han de jugar totes
les institucions, les associacions professionals, els mitjans i les societats de gestió de drets.
4. Després de gairebé dues dècades de mercats i fires professionals a Catalunya –des del Mercat de Música Viva
a la Fira Mediterrània, passant per l’aparador musical del Senglar Rock o la Fira de Música al Carrer– es fa necessària una
ordenació de criteris artístics i professionals, i una planificació de futur que contempli i integri les demandes del sector.
5. Finalment, cal afrontar el repte de les noves tecnologies i la relació entre música i Internet. És imprescindible
intervenir per establir les bases d’un espai musical català a la Xarxa que visualitzi una escena que és capaç de llançar al
mercat una gran quantitat de creacions, edicions de qualitat i d’una àmplia diversitat estilística. Aquesta plataforma comercial
haurà d’oferir la producció musical –aprofitant els paràmetres d’iTunes i Orchard, a més de portals com Allmusic–, i haurà
de facilitar també serveis com a aparador de l’oferta de música en viu dirigida a programadors.
Aquestes són només algunes claus del full de ruta musical que s’hauran d’afrontar els propers anys, juntament amb la taula
musical sectorial, impulsada des del Departament, que ja ha començat a treballar, o la reivindicació històrica d’un canal de
FM i TV de música en català. En aquest sentit, és definitiu i primordial el paper dels mitjans de comunicació públics i privats
i la seva disponibilitat a la creació d’un espai musical català –tal com ja està fent iCat fm, cada cop amb més audiència–,
garantint el compliment de les quotes i la implicació en la promoció i difusió dels principals actius musicals del país.
FE D’ERRADES: En el passat número 139 de l’ENDERROCK vam encartar El disc dels músics i cantants en valencià. Vol. II.
La Gira 2007 (Propaganda pel Fet!, 2007). Lamentem l’error en el track list del disc. Aquest mes us entreguem el llibret
corresponent amb les dades de tots els grups que hi participen i l’ordre correcte de les cançons.
enderrock
Enric Granados, 111, 1r. 08008 Barcelona
Tel. 93 237 08 05 (4 línies) · Fax 93 237 03 64
web: <www.enderrock.cat>
a/e: <[email protected]>
a/e de l’Interactiu: <[email protected]>
DIRECTOR EDITORIAL Lluís Gendrau
CAP DE PUBLICACIONS Pere Pons
DIRECTORA DE REDACCIÓ Helena M. Alegret
CAP DE REDACCIÓ Roger Palà
REDACCIÓ
Ferran Amado, Xavier Mercadé, Jordi Riba, Àlex Romaguera,
Elisenda Soriguera i Joaquim Vilarnau
DIRECCIÓ D’ART I MAQUETACIÓ Mikel Sánchez
CAPS DE FOTOGRAFIA Xavier Mercadé i Juan Miguel Morales
HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO
Antònia Andreu, Jordi Bianciotto, Santi Balmes, Blanca Balanyà,
Javier Blánquez, Pep Blay, Pau Canela, Amadeu Corbera,
Ignasi Franch, Lluís Grau, Anna Griera, Joan Josep Isern,
Lax’n’Busto, Josep Martín, Miquel Pellicer, Albert Puig,
Blanca Ros, Òscar Sarramia, Oriol Tramvia i Xavi Vollker
FOTOGRAFIES
Alicia Aguilera, Àlex Alonso, Pepi Catchot, Roberto Coggiola,
Eduard Comellas, Noemí Elias, Francesc Fàbregas,
Pau Font, Sergi Gómez, Roser Ortiz, Ramon Ponsatí,
Jordi Simon, Conrad Son, Carles Rodríguez i Xepo W.S.
ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC Coloma Moreno
SECRETARIA DE REDACCIÓ, SUBSCRIPCIONS
I BOTIGA DE DISCOS Ruth Singla
FOTOMECÀNICA / IMPRESSIÓ Grup 4 - Anerol
DIPÒSIT LEGAL B-15182-93
DISTRIBUCIÓ
SA DISTRIBUIDORA DE EDICIONES - SABATÉ (BARCELONA)
CATALUNYA 2 (GIRONA)
DISTRIBUCIONS RUEDA (TARRAGONA)
SKIN PRODUCCIONS (TARRAGONA, VALLS)
DISTRIBUIDORA LERIDANA DE EDICIONES (LLEIDA)
DISTRIBUCIONS ROTGER (MALLORCA)
DISTRIBUIDORA MENORQUINA (MENORCA)
DISTRIBUCIONS ELOY SERRANO(EIVISSA)
SENDRA (PAÍS VALENCIÀ)
QUATRE BARRES (ANDORRA)
EDITA GRUP ENDERROCK SCCL
PRESIDENT Lluís Gendrau
GERÈNCIA I INFORMÀTICA Jordi Novell
PUBLICITAT I PRODUCCIÓ Rosa E. Massaguer
NOUS PROJECTES I INTERNET Joaquim Vilarnau
COORDINACIÓ CONCURS SONA 9 Ferran Amado
ADMINISTRACIÓ Maria Àngels Ayala
COMPTABILITAT Elsa Cano
CONSELL EDITORIAL Tatxo Benet, Josep Maria Busquets, Salvador
Cardús, Àngel Casas, Mavi Dolç, Esteve León, Albert Mallofré,
Isidor Marí, Joan Mas, Empar Moliner, Ramon Parellada,
Vicent Partal, Fermí Puig, Albert Romero, Jordi Roura,
Maria Salicrú, Claret Serrahima i Jordi Sierra i Fabra.
COORDINA: Xevi Planas
ENDERROCK és una revista membre de l’Associació de Publicacions
Periòdiques en Català (APPEC). Premi Nacional de Cultura 2004
al Foment de l’Ús de la Llengua Catalana, atorgat per la Generalitat
de Catalunya; Premi APPEC 1999 a una publicació en català,
i Premi APPEC 2005 a una editorial.
ENDERROCK no es fa responsable de les opinions expressades
en els articles signats. L’opinió de la revista s’expressa
només a l’Editorial.
FOTO PORTADA NOEMÍ ELIAS
**********************************************************************************************************
10 / C R A C K S E D R
**********************************************************************************************************
TOTS ELS
“
POLÍTICS
SÓN UNS
”
MISERABLES
E N D E R R O C K 1 4 0 / 11
**********************************************************************************************************
Empar
Moliner
TEXT: MIQUEL PELLICER
FOTO: CARLES RODRÍGUEZ
Periodista i escriptora. 41 anys. Va néixer a Santa Eulàlia de Ronçana (el
Vallès Oriental) i ara viu a Barcelona. Ha treballat a COM Ràdio i a Crónicas
marcianas i actualment col·labora a El País i RAC1. Li agrada la música pop.
DIUEN QUE A LES ENTREVISTES DÓNES BONS TITULARS. POTSER ÉS QUE
DARRERAMENT HAS SEGUIT DE PROP LES CAMPANYES ELECTORALS? A les
campanyes els titulars són molt còmics. A les últimes eleccions al Parlament
català vaig anar a mítings de cada partit amb representació parlamentària.
Llàstima que Ciutadans llavors no tenia diputats perquè m’hauria agradat
comprovar si es despullen o parlen en bilingüe... Bé, això ja ho fan, oi? EM
TEMO QUE SÍ. AMB QUÈ ET VAS TROBAR AQUELLS DIES? En el míting d’en Carod
Rovira hi havia gent de l’Ebre, mentre que l’Imma Mayol portava immigrants
peruans. I esclar, en el d’Iniciativa per Catalunya em va venir al cap el Pisco
Sauer, un còctel que es fa amb pisco [beguda peruana], llimona i ou. Em vaig
passar tota la nit parlant amb la dona que els preparava. En el míting d’en
Piqué, la gent enfollia cridant “Mariano, Mariano!”. En Mariano Rajoy fins i tot
em va fer un petó. D’altra banda, els mítings de CiU són musicalment molt
interessants. Versionen cançons i la banda musical és diu CiU Band...
DESPRÉS D’AQUESTA CATARSI POLÍTICA, COM ET QUEDA EL COS? Tots els
polítics em semblen igual de miserables. Ser d’un partit passada una edat és
com ser d’una religió. A mi no m’interessa ser de cap grup perquè sóc molt
individualista i penso que tots acaben fent grans bajanades. UNA
INDIVIDUALISTA QUE FORMA PART DE LA FORNADA ACTUAL D’ESCRIPTORS
CATALANS? Jo als escriptors no els vull veure ni en pintura, i menys les
escriptores, que encara són pitjors. A mi no m’agrada ni ser presidenta de
l’escala. FA POQUES SETMANES VAS ESTAR A LA FIRA DEL LLIBRE DE LEIPZIG,
COMPARTINT ESPAI AMB ROSALES, DE PALOL, PORCEL... De fet només vaig
coincidir amb en Miquel de Palol a l’aeroport. Em vaig comprar un pretzel
[un dolç alemany] i en Palol em va venir i em va dir: “Això sembla fet d’anís”.
Me’l vaig quedar mirant i vaig pensar que era curiós que un home que sap
alemany no sàpiga què és un pretzel... EL CATALÀ ESTÀ TOCAT DE MORT?
La llengua està en un gran perill i qualsevol que visqui a Barcelona ho pot
comprovar. A la televisió no només fan els anuncis en ‘xava’ sinó que no
hi existeixen els pronoms febles. En els meus llibres intento retratar una
ciutat com Barcelona, on hi ha putes, trilers i camells que no fan servir el català
perquè no els fa falta. QUIN ÉS L’ORIGEN D’AQUESTA SITUACIÓ? Al Franquisme,
als típics progres madrilenys com l’Ana Belén i en Víctor Manuel els encantava
el català. Ara? Una merda! Troben que som insuportables. En vint-i-cinc anys
governant, Convergència no va fer res, i ara amb el tripartit, més del mateix.
Als bars sovint no t’entenen si parles en català. Si vaig al notari a signar la
miserable hipoteca, per tenir els documents en català ho he de fer com a
Botswana o a qualsevol colònia britànica, demanant una instància. ALS DISSET
ANYS MARXES DE CASA AMB UNA COMPANYIA D’ACTORS CÒMICS. COM VA SORGIR
LA TEVA VENA ARTÍSTICA? Si en lloc de còmics hagués passat un grup d’ebenistes
m’hauria fet ebenista. El que volia era marxar del poble. Però, sincerament,
no era gaire bona actuant perquè fins i tot en les escenes dramàtiques
feia riure. DE CABARETERA A PERIODISTA I ESCRIPTORA. QUÈ CERQUES EN EL
MÓN DE L’ESCRIPTURA? M’agrada escriure i si no em paguessin també ho
faria. L’EVA PIQUER DIU QUE EL MÓN LITERARI ESTÀ PLE D’EGOS. Em repugna
la falsa modèstia i jo mateixa em considero molt egocèntrica. El drama de la
literatura catalana és que hi ha gent que només vol el glamur de ser escriptor
i escriure els importa un ou. CONTINUES PENSANT QUE LES ESCRIPTORES
HO TENIU MÉS FÀCIL QUE ELS ESCRIPTORS? No podem dir que a la nostra
professió ens vagi pitjor que als homes. FINS I TOT EN UN MÓN ON LES DONES
COBREN MENYS QUE ELS HOMES? En la literatura no és així. Jo cobro el
mateix que altres companys meus. En el món de la literatura catalana
segurament veuríem que són les dones les que cobren més. EL FEMINISME
ÉS EL TEU TERRENY MÉS ANTAGÒNIC? L’Institut Català de la Dona o el Grup
de Dones Periodistes són unes papanates i estan com cabres. Si l’anunci
de Dolce & Gabbana l’hem de retirar, per què no fem el mateix amb el de
Nescafé on apareix un home obrint un pot i la veu en off femenina diu
“Que bé! Per fi els homes sabreu fer dues coses alhora!”? El terme ‘violència
de gènere’ és injust. És violència i punt. No tots els homes sou violents,
perquè si no diríem que tots els lladres d’autopistes són peruans, i aquestes
associacions són falses i injustes.
**********************************************
Digue’ns què penses…
**********************************************
QUÈ T’IRRITA? El papanatisme. EL TEU CÒCTEL PREFERIT: El Negroni (ginebra,
Campari i Martini Dry). UN LOCAL: Stinger (c/ Còrsega, 338), entre l’Imperator
i la seu de Convergència. A QUINA HORA ET LLEVES? No tinc hora de llevar-me.
Sóc metòdica per a la literatura però el bar també necessita molt de mètode.
QUINA MÚSICA ESCOLTES DARRERAMENT? Moltes músiques i molt variades.
Recomano qualsevol disc d’Àlex Torio, Adrià Puntí, Roger Mas, Nick Drake,
R.E.M. o Radiohead. QUÈ VOLS SER DE GRAN? Rica. Vull estar forrada. UNA
NOTÍCIA QUE T’AGRADARIA VEURE PUBLICADA: Que Asha Miró m’ha adoptat
i jo estic fent un llibre sobre la meva experiència i ella també està fent un
llibre explicant com m’ha adoptat, que es diu La filla del Llobregat.
12 / C R A C K S E D R
**********************************************************************************************************
TOT ACTOR VOL
“
CREAR EL SEU
PROPI MÈTODE
”
E N D E R R O C K 1 4 0 / 13
**********************************************************************************************************
Julio
Manrique
TEXT: HELENA M. ALEGRET
FOTO: JUAN MIGUEL MORALES
Actor. 33 anys. Roda nous capítols de Porca misèria, gira amb l’Otelo d’Àlex
Rigola, assaja l’adaptació de la novel·la 2666 de Roberto Bolaño i, després
d’Els boscos de David Mamet, dirigirà The Shape of Things de Neil LaBute.
COM VEUS LA FORMACIÓ TEATRAL QUE S’IMPARTEIX? Ha anat creixent molt,
sobretot el sector privat. Quan estudiava, al costat de l’Institut del Teatre,
que era el públic, hi havia el Col·legi del Teatre i poc més. Ara hi ha més
oferta i varietat. Molta gent estudia teatre. Obrir una escola de teatre s’ha
convertit gairebé en un mig negoci. ET VAS ESTRENAR SOTA LA DIRECCIÓ DE
JOSEP MARIA MESTRES. QUINS HAN ESTAT ELS TEUS MESTRES? El mateix
Mestres, perquè va ser la primera vegada, i no s’oblida mai. El vaig conèixer
a l’Aula de Teatre als 18 anys i va ser el primer professional amb qui em vaig
trobar. Dedicar-me al teatre va ser poc premeditat, no hi tenia família i ni tan
sols tenia l’hàbit d’anar-hi sovint. Ell ens va donar tècniques d’interpretació,
ens parlava de literatura dramàtica, de muntatges que havia vist, i allò em
va fascinar molt. Però també n’hi ha hagut d’altres... El més important va ser
Peter Brook, fa cinc anys, el director del Théàtre des Bouffes du Nord (París).
I QUÈ HAS APRÈS DE GENT COM JOAN OLLÉ, CALIXTE BIEITO, XAVIER ALBERTÍ
O ÀLEX RIGOLA? Evidentment de tots aquests també he après, i coses ben
diferents. Al final, l’actor el que somia és fabricar el seu propi mètode, o
no et queda més remei que fer-ho, traçar-te el teu caminet. Amb el Xavier
Albertí, per exemple, m’ho he passat molt bé treballant, he fet un parell de
muntatges, i sobretot del primer, Ànsia, en tinc un record molt especial. Era
un text de Sarah Kane duríssim però ens ho vam passar teta als assajos.
QUINS PROJECTES TEATRALS TENS? Estic assajant amb Àlex Rigola l’adaptació
teatral que ha fet de 2666 de Roberto Bolaño. Aquella petita novel·la de més
de mil pàgines. És tremenda, excessiva, com la bona obra d’art que és. Hi ha
també alguna cosa de testament de l’autor i té parts meravelloses. També
dirigiré a L’Espai Lliure l’obra de Neil LaBute La forma de les coses. Parla del
que ens importen les aparences i dels límits de l’art, un tema que ja sortia a
Gorda. LA TEVA PRIMERA PEÇA, EL MIEDO Y LA MÚSICA, LA VAS ESTRENAR AL
SITGES TEATRE INTERNACIONAL. Era un text que havia escrit per a mi mateix,
i després vaig decidir donar-li una certa forma teatral. Era com un poema a
quatre veus, una peça esquizofrènica-catxonda, amb una mica de poesia i
una mica d’humor. I amb força música. Hi havia “La quête”, de Jacques Brel,
que servia per ironitzar sobre el Quixot. I la resta de les músiques les feien
els actors. TENS MÉS OBRES ESCRITES? Sí, totes inèdites. La meva companya,
l’actriu Cristina Genebat, està assajant i dirigint un text meu, El signe de
l’escorpí, amb dues actrius que havia tingut com a alumnes i l’actor Ramon
Pujol –amb qui he coincidit a En pòlvora, d’Àngel Guimerà–. CREUS QUE ES
TROBA A FALTAR UN FESTIVAL COM EL DE SITGES? Sí, absolutament. L’actor
Javier Daulte ens havia dit que no entenia com els actors no havien fet res
quan es va aniquilar el Festival de Creació Contemporània de Sitges. QUÈ ET
VA INTERESSAR A L’HORA DIRIGIR L’OBRA ELS BOSCOS? De Mamet m’agrada
com escriu teatre. Escriu acció i comportament, i arriba a tocar tecles molt
precises d’aquest complicat engranatge psicològic i de desitjos que som
les persones, amb moltíssima lucidesa. S’HI DEIXEN ANAR FRASES FORTES
COM: “NO TENS NI IDEA DEL QUE DIUS. NI IDEA”. S’ANUL·LA L’ALTRE, EN UNA
PARELLA? De vegades. En una parella que no funciona o que va malament,
sí. A l’obra hi surten moltes frustacions i crueltats. El noi se sent tan anul·lat,
està tan tancat en la seva closca i tan desesperat, que se sent impotent
i aparenta una prepotència que només revela una fragilitat i una confusió
brutals. A L’OBRA HI SONA MOLTA MÚSICA DE DAVID BOWIE. QUINS SÓN ELS
TEUS REFERENTS? El mateix Bowie m’agrada molt. Sóc de gustos força
heterodoxos i he tingut èpoques de tot. Des de Nick Cave fins als cantants
francesos. Brel és un personatge que m’ha fascinat molt, i dels anys
vuitanta Radio Futura. JOEL JOAN INCLOU MOLTA MÚSICA EN CATALÀ A PORCA
MISÈRIA, QUÈ EN PENSES? Ah! Estic descobrint els Antònia Font, ara m’hi
has fet pensar! M’agraden molt. I l’Albert Pla també vaig tenir una època
que el vaig escoltar moltíssim. És un autèntic artista, inimitable, no n’hi
ha dos com ell. Com el Tom Waits, són irrepetibles. QUÈ LI PASSARÀ AL TEU
PERSONATGE, L’ÀLEX? Ens havíem quedat que li havia sortit la possibilitat
d’anar a treballar a Menorca i, d’entrada, se n’hi va. Veurem què passarà de
sortida. Hi ha turbulències marines, el mar és molt traïdor...
**********************************************
Digue’ns què penses…
**********************************************
LLIBRES: M’agrada el relat curt de narradors nord-americans com Raymond
Carver, i darrerament he descobert James Salter, el llibre La última noche
(Salamandra, 2006). També m’agrada molt Paul Auster, excepte aquest
últim llibre que ha tret, Viatges per l’Scriptorium (Edicions 62), que sembla
un refregit d’altres dels seus personatges, però la resta de novel·les són
collonudes. CINEMA: Spiderman 3 em va fluixejar, la 2 m’havia agradat molt.
També he vist Retrato de una obsesión, una fantasia sobre la vida de Diane
Arbus, i Diario de un escándalo, on la Judy Dench està molt bé. I Tristam
Shandy, de Winterbottom, és fresca, intel·ligent i divertídíssima, amb una
mirada irònica i tendra sobre el món del cinema vist per dins i, en particular,
el retrat d’un actor. TEATRE: L’últim que he vist és teatre alternatiu i d’autoria
catalana. L’ham de Gemma Rodríguez a la Beckett i La màquina de parlar al
Versus Teatre dirigit i escrit per Victòria Szpunberg. Sense ser rodones, tenen
coses bones, com per sortir optimista i dir que hi ha un bon planter.
14 / C R A C K S E D R
**********************************************************************************************************
LA CULTURA
“ SÓN SOBIRANES
I LA LLENGUA CATALANES
A INTERNET
”
E N D E R R O C K 1 4 0 / 15
**********************************************************************************************************
Saül
Gordillo
TEXT: MIQUEL PELLICER
FOTO: JUAN MIGUEL MORALES
Periodista i bloguista. 35 anys. Va néixer i viu a Calella (l’Alt Maresme). Després
de Repòrter i d’El Punt, dirigeix l’Agència Catalana de Notícies. El seu exitós
bloc polític (<www.saul.cat>) ja ha rebut més de quatre-centes mil visites.
RECORREM ALS BLOCS PERQUÈ NO ENS REFIEM DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
CONVENCIONALS? Els internautes volen tenir un paper actiu i els mitjans
de comunicació convencionals estan un pèl endarrere. Però amb els blocs,
qualsevol diari, ràdio o televisió s’ha adonat que el lector és una persona activa
i que participa molt. AIXÍ, ELS MATEIXOS PERIODISTES ENS HEM DE RECICLAR.
COM VAN SER ELS TEUS INICIS A INTERNET? Vaig començar creant les edicions
de Calella i Pineda de Vilaweb. Era una manera de fer periodisme de proximitat,
ràpid, barat i còmode. Fa tres anys l’editora de Vilaweb, Assumpció Maresma,
em va oferir obrir un bloc de Vilaweb i a poc a poc m’hi vaig anar enganxant,
perquè és una manera de tenir contacte directe amb el lector. Amb els blocs,
els periodistes desmitifiquem la barrera que ens allunya de la societat, ens
posem en contacte amb la gent més fàcilment que fent periodisme tradicional.
QUÈ HA DE TENIR UN BLOC PER SER ÚTIL I, SOBRETOT, MOLT LLEGIT? Frescor
i saber triar els temes. Has d’intentar tocar determinats aspectes d’interès
general amb el teu propi estil. I, a més, has de donar veu a la gent, posar-hi
enllaços, vídeos, àudios i regularitzar la periodicitat perquè el lector sàpiga
quan publiques. MÉS ENLLÀ DE LA POLÍTICA, CONSULTES ALGUNA ALTRA MENA
DE BLOCS? Els blocs especialitzats, com per exemple els Endeblocs musicals
d’ENDERROCK, perquè cobreixen una mancança que tenia la música en català
a la xarxa. Segueixo sobretot els blocs d’en Titot i d’en Gerard Quintana.
TOT JUST HAS COMENÇAT UN NOU REPTE: L’AGÈNCIA CATALANA DE NOTÍCIES...
L’ACN també ha canviat, perquè abans era de la Corporació Catalana de
Ràdio i Televisió i ara depèn en major grau del govern de la Generalitat de
Catalunya. Aquest canvi ens permetrà créixer i ser més ambiciosos. QUINS
OBJECTIUS ET MARQUES COM A DIRECTOR? M’agradaria que fóssim l’agència
nacional. Tenim molta gent treballant arreu del territori, de manera que la
suma de realitats locals i comarcals ha de fer que tinguem una dimensió
nacional. VOLEU SER L’AGÈNCIA EFE CATALANA? No sé si és bo o dolent que
s’associï amb aquesta idea. Molta gent encara no sap que existeix l’ACN, i
quan els expliques què és, els ve la idea de l’agència EFE. A mi em genera
una certa sensació agredolça, perquè em sap greu que haguem de recórrer
a un símil estatal per explicar el nostre projecte català, que volem que sigui
molt potent. L’ANÀLISI POLÍTICA NECESSITA MOLTA INDEPENDÈNCIA. SENT
DIRECTOR DE L’ACN, EL CONCEPTE CONTINUARÀ INTACTE? Vull pensar que tinc
la mateixa independència que qualsevol periodista de mitjans públics com
Catalunya Ràdio o TV3. Si prioritzem la professionalitat i el rigor periodístic,
la independència informativa està assegurada. PERÒ DEPENDRE DIRECTAMENT
DEL GOVERN POT CREAR MÉS SUSPICÀCIES? Assumim que depenem del
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. L’ACN té la missió clara
d’ajudar el sector de la comunicació i els mitjans de comunicació del país
aplicant al màxim els criteris professionals. MÉS REPTES: AQUEST ESTIU
PUBLIQUES NACIÓ.CAT, EL TEU PRIMER LLIBRE. QUIN ÉS EL PUNT DE PARTIDA?
Començo amb una crònica de la història del .cat, amb totes les intrigues
polítiques, obstacles, aventures i desventures. Crec que no som prou
conscients de la importància del .cat perquè la cultura i la llengua catalana
són sobiranes a Internet. Els catalans, sovint acostumats a les derrotes,
hauríem de celebrar amb més força aquests esdeveniments. DESCOBREIXES
ALGUN SECRET? Ni l’últim govern en funcions d’Aznar ni el govern de Zapatero,
en el principi del seu ‘tarannà’, van posar facilitats perquè el .cat prosperés.
Hi va haver una oposició activa. INCLOENT-HI TAMBÉ EL MINISTRE D’INDÚSTRIA
JOSÉ MONTILLA? No, Montilla va apostar pel .cat. Però pel .ct, no. En una
roda de premsa va dir que estava d’acord amb el .ct i un any després va
rectificar. CATALUNYA ÉS UN PAÍS VIRTUAL? Des d’un punt de vista sobiranista,
la Catalunya virtual és molt més dinàmica que la real. Gràcies a Internet hi
ha un espai de comunicació en català. El que passa al País Valencià amb els
repetidors de TV3 s’acabaria si hi hagués una televisió potent a la xarxa. Qui
podria impedir llavors que TV3 arribés als ordinadors valencians? Catalunya
ha d’acabar de conquerir la xarxa, perquè amb el domini .cat tenim una
plataforma per mostrar-nos al món.
**********************************************
Digue’ns què penses…
**********************************************
UN LLIBRE: L’Estatut, km.0 (Edicions de l’Albí), de Pere Gendrau. UNA PELI:
Babel, d’Alejandro González Iñárritu. PER CONSULTAR A LA XARXA: El bloc
de Mireia Galindo (<www.mireiagalindo.blogspot.com>), que barreja política
i erotisme; <www.poliblocs.com>, el portal de blocs polítics dels Països
Catalans, i <www.e-criteri.cat>. QUANTS ORDINADORS TENS A CASA? Dos
portàtils, el personal i el de la feina. EL MILLOR MOMENT DEL DIA: Quan
arribo a casa. UN BON MOMENT PER DESCONNECTAR EL MÒBIL: Normalment
quan dino el deixo en silenci. QUÈ PORTES A L’iPOD? Sóc molt promiscu:
Gilberto Gil, Raimon, Kiko Veneno, Antònia Font, Maroon 5, Coldplay, Bruce
Springsteen... EL DARRER CONCERT: Sóc d’escoltar música a casa. Això sí,
per Festa Major he anat als de l’Orquestra Girasol i La Salseta del Poble Sec.
16 / S O S P I T O S O S H A B I T UA L S
**********************************************************************************************************
per Albert Puig
F SERGI GÓ
MEZ
PAU VALLVÉ
(ESTANISLAU VERDET)
ENTRE DUES
AIGÜES
D’entre tots els ‘sospitosos habituals’ que han passat per aquesta pàgina, he de reconèixer
que Estanislau Verdet és l’únic de qui parteixo de zero. Deixar de fer entrevistes a la ràdio
et fa perdre un cert contacte amb les noves generacions de la música del país, per tant
des d’aquesta posició de poc privilegi em disposo a preguntar. La història de Pau Vallvé és
la d’un músic que de tanta feina no té ni temps per a la fama. Són més populars les seves
composicions que no la seva cara. D’ell és la banda sonora de la pel·lícula Zulo, però també
la música de l’anunci de les meravelloses galetes Príncipe de Lu, la de la campanya ‘Ven a
Mallorca’, algunes sintonies del Porca misèria i els separadors amb l’adaptació tecno d’“Els
segadors” que TV3 va utilitzar l’Onze de Setembre. “Vaig pensar que la meva feina era massa
seriosa, que necessitava fer alguna cosa més desenfadada, més adequada a la meva manera
de ser.” Vallvé es considera una mica “pallassot”, d’aquella mena de persones que tenen l’art
de convertir males cares en somriures. Amb Estanislau Verdet, Pau Vallvé posa a l’aparador
el que no pot transmetre quan compon per a una banda sonora televisiva. No hi ha dubte que
treballar per encàrrec no és gaire emocionant tret que ho facis per Al Capone: “Sóc un apassionat
de la feina, quan acabo de treballar per als altres em poso a treballar per a mi”. Ja us aviso
ara que els amants de la curiositat més morbosa amb Vallvé no saciareu la vostra gana:
el del Guinardó no té cap més afició que la feina. Si voleu passem llista de totes les coses que
omplen la vida laboral de l’alter ego d’Estanislau Verdet: compon per ell, per als altres i per a
TV3, fa de productor d’altres músics, es dedica a la publicitat sonora i és un esclau absolut de
la xarxa internauta. No us perdeu detall, Pau Vallvé manté en actiu i actualitza constantment
dues webs, dos blocs i tres MySpace. Els que no tingueu amistat amb els teclats i els ratolins
passeu pàgina i crideu als quatre vents: “Aquest paio està boig!”. Per als que hi estigueu
interessats, el més fàcil per entrar al món de Verdet és anar a <www.estanislauverdet.com>
i descobrir, entre moltes altres coses, la teoria del lletgisme. L’acidesa d’Estanislau Verdet,
i per què no dir-ho, les ganes de provocar, han inventat una nova teoria que promou el culte
a les coses lletges. En paraules, sensates, de l’autor de la teoria, “tot va néixer com una
postura antifashion per arribar a ser més alternatiu que els alternatius declarats”. Un bucle
perillós, on ja no se sap on acaba l’actitud i comença la postura.
Vallvé es considera un tipus d’allò més normal. Disfressar-se de Verdet li permet amagar-se
en la seva vida privada, tot i que la broma a les trobades familiars ja comença a ser repetitiva.
Em resisteixo a perdre la batalla en la meva recerca de les aficions desconegudes del músics
del nostre país. Vinga Pau, estira’t, que viure només de treballar pot trastornar fins i tot els
líders sindicals. Alguna coseta hi deu haver a part de la feina. “M’agrada jugar a ping-pong. De
jovenet vaig quedar segon o tercer en un campionat important.” M’assegura que al seu
pis de Barcelona no hi cap una taula per practicar, però que a l’estudi del seu mànager hi fan
algunes partides. L’altra afició del nostre home és el cinema. Li agrada l’estil de mestres com
Lars von Trier, tot i que confessa que les pelis les mira a casa. En fi, encara que només sigui
pel ping-pong salvem la papereta i espero cobrar l’article. De menjar, bé deus menjar, oi,
Estanislau?, que tant de treballar no pot ser ni bo per a la salut! “Ara mateix vaig a fer-me
el dinar reciclant merdes de la nevera.” Típic d’algú que no té temps ni per baixar al súper.
“A les cançons de Verdet hi surten receptes com la beixamel amb mató, però no ho recomano.”
Diu que els de l’(a)phònica de Banyoles li han demanat un plat preferit per cuinar-lo durant
el festival i ell ha recomanat l’entrepà de patata i mongeta tendra amb maionesa. Si el voleu
tastar us recomano que tingeu a prop el Cebralín. “Per desgràcia estic enganxat a la Coca-cola.”
Pau Vallvé no beu, i fins i tot és contrari al consum d’alcohol. Quin món! Els expresidents del
govern a favor de conduir amb unes copes de més i els nous rockers abstemis totals!
**********************************************************************************************************
16 / B R E U S
F JUAN MIGU
EL MORALE
S
**********************************************************************************************************
Aramateix & Mesclat
Joan Miquel Oliver
F JUAN MIGUEL MORALES
SINTONIES, BANDES SONORES I ORQUESTRES Joan Miquel Oliver es va donar a conèixer
com a compositor i lletrista d’Antònia Font, però simultanieja aquesta faceta amb altres projectes.
En solitari acaba de publicar un CD-single amb dos temes: “Sa núvia morta” i “Hansel i Gretel”,
editat per DiscMedi. El primer conté una intro amb un tema de Chopin, i aplega influències tan
diverses com l’anunci de Ferrero Rocher o les pel·lícules porno dels anys setanta: “El pianet és
igual que el de l’anunci, em sembla evident. Alhora em fa pensar en aquells VHS que la cinta ja
estava feta pols”, diu rient el cantant. L’altra cançó, “Hansel i Gretel”, va sorgir arran del programa
del canal 33 Colors en sèrie, on col·labora el músic mallorquí. A més, Oliver acaba d’enllestir la
banda sonora d’una pel·lícula que ha dirigit Toni Salgot. “Encara no sabem si es dirà My Way
o Tango Way. Gairebé tot són temes inèdits. He aprofitat alguna cosa de Batiscafo Katiuskas
(DiscMedi, 2006) d’Antònia Font, però tornant-ho a gravar amb altres instruments.” Entre els
temes cantats destaca una versió de “My Way” de Paul Anka, de la qual s’han fet dues preses,
una de cantada per Sisa i una altra per Dolo Beltran (Pastora). I del nou disc d’Antònia Font
encara en vol dir ben poc. Serà amb una orquestra i l’enregistraran en directe en un teatre però
sense públic: “És la manera d’aconseguir el so real d’una orquestra”. JOAQUIM VILARNAU
CANÇONS A INTERNET I NOU DISC Francesc
Ribera ‘Titot’ continua amb el seu ritme frenètic habitual.
El mes de maig ha penjat a Internet dues cançons inèdites
d’Aramateix, “Veïna” i “El vol del xoriguer”, que es poden
descarregar gratuïtament, enregistrades als estudis de
Can Pardaler de Taradell per David Rosell (Dept.), company
de Titot en aventures com Brams i Mesclat. Els temes són
per presentar la nova gira del grup, Energia Aborigen 07,
que aquest mes de juny els durà el dia 16 a Sant Feliu
(el Baix Llobregat) en el marc del festival Culturaviva de
la CAL, i el dia 29 al Senglar Rock Lleida. S’han incorporat
al grup Miquel Portet (Dijous Paella), Eudald Camprubí
(Orquestra Alternativa), Cesc Vilà (Entregirats) i Jordi
Comas ‘Peligru’. A més, Titot està immers en la preparació
del tercer disc de Mesclat. “Des de fa quatre mesos
estem treballant en el nou disc”, explica. “La intenció és
gravar a l’agost perquè surti per Nadal. Però si no està a
punt i no n’estem del tot satisfets, ho ajornarem. De fet
encara no sabem ni amb quina discogràfica l’editarem”,
comenta l’excantant de Brams. ROGER PALÀ
F NOEMÍ ELÍAS
Xerramequ Tiquis Miquis
L’OBRADOR DE LES REMESCLES Des que va sortir el seu segon disc, Obrador (Propaganda
pel Fet!, 2006), la parella formada per Marc Serrats (Xerramequ) i Marc Grau (Tiquis Miquis)
continua fent feina d’estudi. Aquest 2007 han remesclat les cançons “Cante” i “Camins”
d’Obrint Pas per al documental del DVD inclòs a l’últim disc dels valencians, Benvingut al
paradís; han facturat una remescla de “Freedom” per al Nostrat de Kop, i han posat bases
electròniques al nou disc de La Carrau, Dins la Taifa, tots editats enguany per Propaganda
pel Fet! També han remesclat el tema “No tinc temps” de Mazoni, que es pot baixar de la
seva web, <www.xerramequ-tiquismiquis.cat>. R.P.
VIDA DINS LA TAIFA ‘Taifa’ és un localisme terrassenc que vol dir carmanyola.
Una expressió que també dóna nom a l’estudi i local d’assaig de La Carrau, i al seu tercer
àlbum, Dins la Taifa (Propaganda pel Fet!, 2007). “Tenir aquest disc és com tenir La Carrau
enllaunada”, afirma Núria Lozano (veu i acordió), ja que està fet d’una mescla explosiva
que comprimeix la seva essència: sons populars en clau de ball barrejats amb flamenc i
ritmes de jota. “Mesclem músiques d’indrets diferents i els donem una nova funcionalitat.
Portem al ball folk estils musicals que no estaven pensats per fer ballar”, comenta Lozano.
I tot i que la música del grup és per anar de festa, té una “càrrega ideològica”, afirma Joan
Boada (veu, mandolina i llaüt). I afegeix: “Volem fer un producte de qualitat, per això darrere
cada nota s’hi amaga un argument”. ANNA GRIERA
F NOEMÍ ELÍAS
La Carrau
Muchachito
Bombo Infierno
TORNA EL RUMBÒXING DE ‘SANTACO’
Jairo Perera, més conegut com Muchachito Bombo
Infierno, ja té enllestit el segon disc. Seguint amb
la tònica del seu primer treball, Vamos que nos
vamos (Músicas Nómadas, 2005), la segona entrega
es titula Visto lo visto, i l’autoeditarà amb la seva
pròpia discogràfica, creada fa ben poc: El Orfanato
Eléctrico. El primer àlbum d’aquest músic de Santa
Coloma de Gramenet va vendre 38.000 còpies, i ara
espera repetir l’èxit del seu rumbòxing, una fusió de
rumba, reggae, blues, flamenc i swing que l’ha dut
a fer més de 140 concerts arreu de l’Estat espanyol.
El 9 de juny serà a la Nave 8 d’Alacant i el 6 juliol al
festival Cruïlla de Cultures de Mataró. R.P.
20 / B R EU S
**********************************************************************************************************
★
T
O
H
DISCOS
★
01 ★
EN QUICO NO ES RENDEIX Dotze anys després d’haver publicat el seu últim disc d’estudi –Amunt
i avall (Betibú, 1995)– Francesc Pi de la Serra torna a l’actualitat amb Tot (K. Industria Cultural, 2007),
un àlbum enregistrat a Grabaciones Silvestres, en què preval l’esperit del blues i una producció
impecable de Marc Parrot. “Per al meu ego no em calia fer un nou disc, les cançons ja les gravàvem
als bolos. Però això ajudarà a l’hora d’aconseguir més concerts”, explica. Tot conté onze temes, la
majoria de nova composició, llevat d’algunes revisions: “Igual que ahir”, i una nova mirada al “Perquè
vull” d’Ovidi Montllor. “Sona distret i molt bé. És un disc molt divers, però per sobre de tot hi ha
cohesió, perquè la base és el so del grup, que camina en una mateixa direcció.” Quaranta-cinc anys de
carrera professional han forjat un artista sòlid i trencador, tot un referent per a les joves generacions
d’autors. “No sóc dels que voldrien morir damunt d’un escenari, però no veig un final a la meva feina.
No crec que aquest ofici tingui cap més data de jubilació que la que un mateix li vulgui assignar”,
reflexiona. Pi de la Serra ha rebut recentment la medalla del Parlament com a membre d’Els Setze
Jutges: “El meu agraïment al col·lectiu és absolut, perquè va ser una escola de vida i de música. A través
de la cançó em va aportar una consciència política que no tenia”. PERE PONS
UNA VELLESA PROLÍFICA Dos poemaris
autoeditats –Recull de pensaments de poesia i Aprèn
a estimar sempre– i un disc, Papallona de foc (Picap,
2007), són les novetats que presenta la pintora i
poeta May Xartó als seus noranta anys. Tres materials
que arriben després d’aquell Embruix (Picap, 2005),
on ja col·laborava amb Josep Baró, que ara torna
a musicar les lletres de Xartó. A Papallona de foc
canten Noemí Doncos (“Jo vinc amb tu”, “Papallona
de foc” i “El cor em diu”), Josep Pons (el tango “Amor
llunyà”, “T’estimo” i “Des de la finestra”), Mariona
Bosch (“Silenci” i “Penso en tu”), Valeri Cabòs (la
rumba “Quin ‘salero’” i “He vist un camí”) i el mateix
Josep Baró, que tanca el disc (“Un trosset de cel”).
Lletres ingènues i innocents, de vegades amb un
component d’orquestra d’envelat entranyable, de
vegades amb una voluntat pop, com la cançó que
dóna títol al disc. HELENA M. ALEGRET
LA TRINCA
20 anys de cançons
(Sony-BMG) 4CD+DVD
04 ▼
03 ▼
LAX’N’BUSTO
Relax
(Música Global / LNB Música)
CD+DVD
GOSSOS
Oxigen
(Música Global) CD
05 ▼
Sisa
06
LAX’N’BUSTO
Grans èxits
(DiscMedi) CD+DVD
QUIMI PORTET
Matem els dimarts i els divendres
(Música Global) CD
REEDICIÓ DELS CLÀSSICS La discografia de
Sisa ja és una mica més accessible gràcies
a la feina de reedició que s’ha fet des de
K. Industria. La discogràfica barcelonina
ha posat al mercat reedicions de Qualsevol
nit pot sortir el sol (1975), La Catedral
(1977), La màgia de l’estudiant (1979),
Sisa & Melodrama (1979), La nit de Sant
Joan (1981) i Roda la música (1983).
A més, també ha publicat de nou els
primers treballs de la segona etapa: Visca
la llibertat (2000) i Bola voladora (2002)
i el curiós àlbum El viajante (1996). L’únic
àlbum no disponible en CD continua sent
Barcelona postal (Edigsa, 1982). J.V.
08 ★
07 ▼
ANTÒNIA FONT
Batiskafo Katiuskas
(DiscMedi) CD
LLUÍS LLACH
i.
(Claus Records) CD
09
★ Nous
10 ★
▼
LA TROBA KUNG-FÚ
Clavell morenet
(K. Industria Cultural) L-CD
Pugen
PI DE LA SERRA
Tot
(K. Industria Cultural) CD
▼ Baixen
▲
F FRANCESC FÀBREGAS
May Xartó
02 ★
OBRINT PAS
Benvingut al paradís
(Propaganda pel Fet!)
CD+DVD
▼
Pi de la Serra
▼
F ÀLEX ALONSO
Hot discos és el rànquing de vendes dels discos en català
de l’últim mes, amb les dades d’FNAC i Discos Castelló
(Barcelona), Robafaves (Mataró), Moby Disk (Girona),
Xocolat (Palma), Sferic Música (Manresa) i Botiga EDR.
Es mantenen
22 / BREUS
**********************************************************************************************************
A LES PORTES DE LA FINAL D’EUROVISIÓ
La llengua catalana ha tornat a quedar un any més fora
de la final del festival d’Eurovisió, enguany celebrat a
Hèlsinki (Finlàndia). Andorra TV, representada pel grup
Anonymous, no va quedar entre les deu escollides a la
semifinal que van disputar vint-i-vuit països el passat
10 de maig. La votació es va fer amb missatges de telèfon
mòbil. El país dels Pirineus ja fa quatre anys que prova
d’arribar a la final, però encara no ho ha aconseguit. Marta
Roure ho va provar el 2004, Jenny, el 2005, i Marian Van
de Wal, el 2006. Andorra aquest cop havia optat per un
conjunt de sonoritat pròxima al punk-rock, allunyada dels
cànons del festival. Format per tres joves, Anonymous
van apostar pel tema “Salvem el món”, una cançó de
missatge ecologista en anglès i en català. De moment,
la jove formació ja ha obtingut un primer reconeixement
gràcies a la seva pàgina, que ha estat nominada per al
premi a la millor web d’artistes d’Eurovisió. R.P.
Mar Abella
L’ONA ELECTRÒNICA M.A. (Nat Team Music,
2007), el primer disc de Mar Abella, desprèn unes ones
sonores relaxadament volàtils. “La música és una
vàlvula d’escapament i una necessitat vital”, explica la
jove cantant. Va començar estudiant solfeig i piano al
Conservatori, i després de fer de vocalista de DarkSide,
un grup que versionava música dels setanta, ha iniciat
la seva carrera en solitari cantant en anglès. Abella
és la música, les bases electròniques i la veu. Té un
estil que navega entre el trip-hop, el tecno i la música
ambient, amb influències de Massive Attack i de Björk.
“El que més m’agrada de la cantant islandesa és la
intensitat emocional de la seva música. Però no
m’hi identifico, ella és més extravagant”, confessa
modestament. ANNA GRIERA
F RAMON PONSATÍ
Marfan
SÍNDROME ELECTROPOP El mallorquí Joan Toni Fuster ha decidit fer un parèntesi en la
seva trajectòria com a Joan Toni Sakarabat i recuperar l’esperit de risc i inventiva sonora
amb el seu primer grup, Marfan, creat fa deu anys. La formació només havia editat una
maqueta, però ara presenta el seu primer disc, Hologrames (Blau/DiscMedi, 2006),
un treball pràcticament instrumental, que mescla el torrent electrònic de la banda
amb algunes lletres crítiques i altres de surrealistes. “La lletra no importa gaire, el que
interessa és la llibertat del músic, que s’expressi com vulgui”, comenta Fuster, que ja
prepara un segon disc: “Estam llançats a l’aventura”. AMADEU CORBERA
F ARXIU MARFAN
Anonymous
HIP-HOP BROMISTA Aquest mes es
presenta de manera oficial a L’Auditori de
Barcelona, el dia 9 de juny, el nou disc de
Guillamino, fruit de l’espectacle En/doll,
que ha compartit durant l’últim any amb
el poeta Josep Pedrals. El jove poeta és
conegut –a més de per poemaris i recitals–
per les seves intervencions a Catalunya
Ràdio i BTV, així com per les musicacions
que li van fer els participants del Sona 9 a
l’edició passada. En/doll es publica aquest
mes com a llibre-disc conjuntament entre
el segell BankRobber i Labreu Edicions,
amb cançons com “Hipnosi giratòria”,
“Rates” o “Percaç”, i recull el hip-hop en
la seva dimensió més heterodoxa. Segons
Pau Guillamet (Guillamino): “Als discos
anteriors el hip-hop era un ingredient, i
aquí és el leit motiv. És un rapejat bromista,
de joguina, un hip que no és hop perquè
no ho acaba de ser”. Per al llibret Pedrals
ha preparat el text Endoll, com aconseguir
el present hipotètic, que fa de fil conductor
de la dotzena de temes. El títol, a més de
referir-se a la cultura de l’endoll remet
a la incontinència verbal pròpia d’MCs i
poetes. HELENA M. ALEGRET
Nito Figueras
TRIBUT AL ROCK EN CATALÀ L’àlbum es diu Opcions... (Música Global,
F ARXIU NITO FIGUERAS
F EDUARD COMELLAS
Guillamino + Pedrals
2007) i presenta un recull de dotze versions i un tema propi. “Estava pensant
com hauria de ser el meu segon disc i em vaig adonar que no hi havia cap
treball instrumental centrat en el rock en català dels darrers vint anys. Ho vaig
comentar amb la discogràfica i amb diversos amics i a tots els va agradar la
idea”, diu el pianista. Entre les conegudes cançons que versiona Nito Figueras
en té tres de preferides: “Si véns”, de Ja T’Ho Diré (“perquè hem fet més gran
l’aire misteriós que ja té la cançó”); “Bon dia”, d’Els Pets (“que he girat com un
mitjó i l’he convertida en lenta i melòdica”), i “Coral·lí”, d’Adrià Puntí. Dos dels
temes són cantats: “Els teus ulls glaucs”, per Mone, i “El millor ha d’arribar”,
amb Pep Sala, Josep Thió, Natxo Tarrés i Jofre Bardagí. J.V.
24 / B R E U S
**********************************************************************************************************
a raig
Anna
Cerdà
COORDINADORA DEL FESTIVAL POPARB
Buhos
L’HIMNE DE LA GARRAFADA Rebelión en la plaza (Zinetik Records, 2007) és el segon disc de
Buhos. El grup de Calafell (el Baix Penedès) ha triat un títol de referències orwellianes per batejar un
treball ple de rock festiu i combatiu, a mig camí entre Ska-P i The Pogues. Onze temes on destaca
“El botellón”, un autèntic himne per a tots els seguidors de la pràctica de la garrafada, cada cop més
perseguida per les ordenances cíviques dels ajuntaments. “El que reivindiquem no és beure per beure,
sinó que la gent torni a recuperar les places i els carrers”, explica el cantant i lletrista del grup, Guillem
Solé. “Som del Penedès i ens agrada el vi, i en canvi no ens agraden les discoteques a tot volum, ni els
goril·les, ni els camells i els preus abusius. Preferim quedar amb els amics a la plaça i comentar què es
cou pel poble.” Són deu cançons en castellà i una versió en català del tema que obre el disc, “La dansa
de l’esperança”, on col·labora Àlex Vendrell, excantant d’Inadaptats: “Un camarada que és el millor
que ha parit el Penedès”. El saxofonista de Buhos, Sergi Raya, toca amb la Transpenedès Jazz
Orquestra i va col·laborar amb el grup de Vilafranca a Homenatge a Ovidi (Bullanga Records, 2004).
La portada és obra de l’emblemàtic dibuixant Azagra, habitual de les pàgines d’El Jueves. El disc, que
ha estat produït per Ilde Irún i enregistrat als estudis Zinetik, es presentarà aquest estiu a les festes
majors de Gràcia (Barcelona) i Vilafranca, entre d’altres, i culminarà amb un macroconcert gratuït amb
Mojinos Escozíos a Calafell, el proper 28 de setembre. ROGER PALÀ
TARRAGONA TROPICAL No hi busqueu
segona intenció, el seu nom no vol dir res. “És una
suma de síl·labes a l’atzar que ens va sortir un dia
que havíem anat a fer unes tapes”, aclareix la veu
principal dels tarragonins Txipi Aité, Roger Gisbert.
Ara han publicat un CD amb cinc temes, titulat Acció
sonora (autoeditat, 2007), que volen que els serveixi
de presentació: “Hi trobem cançons que parteixen del
reggae i de l’ska per recórrer els camins de la música
calenta: rock, funk, música llatina...”, tot ben amanit
amb una veu rapejada a l’estil que han popularitzat
artistes com Fermin Muguruza. Una autèntica fusió
que té un sol objectiu: la lluita a través de la música.
“La cosa està fotuda i hem de prendre consciència
de les coses. Nosaltres fem una proposta festiva i
divertida però no perdem de vista l’objectiu, que és
transformar la realitat.” J.V.
F ARXIU ARIABÀSCIA
TXIPI AITÉ
Ariabàscia
LA SARDENYA RESISTENT La discogràfica
catalana Contra Records ha editat el primer disc del grup
de punk-rock sard Ariabàscia, Mi ni vogliu pisa (2007).
Són tretze talls cantats en sard, italià i català, amb
col·laboracions com Dani i Carles d’Opció K-95, Sandro de
Katarrama Stuma i Àlex i Txuta d’Inadaptats. De fet, el disc
ha estat enregistrat als estudis de l’Ateneu X de Vilafranca
del Penedès pel també ‘inadaptat’ Trashoo. L’exvocalista
de la formació penedesenca posa veu a la cançó “Tottu
iscoppia in sa conca o in sas ancas”, versió de “Tot explota
(pel cap o per la pota)” d’Ovidi Montllor. R.P.
Els dies 20 i 21 de juliol se celebra la 3a edició del festival
PopArb d’Arbúcies, que es basa en “apostar per propostes
musicals catalanes amb un bon nivell artístic, primar
la música per davant de qualsevol altra consideració i
oferir-ho al públic d’una manera propera i còmoda”.
“M’AGRADEN ELS GRUPS
QUE COMUNIQUEN”
Quin és l’estat de l’escena del pop independent?
Ningú té la capacitat per fer un judici exhaustiu del
panorama català, ni de cap. Sí que em sembla que hi
ha una mica més d’interès per part dels mitjans de
comunicació, que ara posen el focus en una sèrie de
grups que, anys enrere, com que no encaixaven al
cent per cent amb l’etiqueta del ‘rock català’, estaven
una mica ignorats. Som dins un comprensible procés
de normalització.
Quins grups penses que tenen més qualitat?
Uf, això de dir noms! Sí que et diré que hi ha molta gent
que treballa molt bé, de manera professional, i amb
la mirada posada sobre la música, per davant de tot.
És el camí a seguir. M’agraden els grups que tenen un
bon directe, que et fan sentir que està passant alguna
cosa entre tu i ells, que hi ha comunicació. No suporto
els artistes que amb l’excusa de ser melancòlics o
‘profunds’ el que fan és avorrir-te!
Vau unir Pau Riba amb músics joves, encapçalats per
Mazoni. Quina en teniu pensada per a enguany?
Tenim entre mans un projecte de crear ponts entre
generacions tan ambiciós que hem preferit deixar-lo
per al 2008, per poder-ho preparar amb temps. No puc
avançar gaire, però si tira endavant, se’n parlarà i molt.
L’experiment de l’any passat amb Pau Riba i La Banda
dels Lladres ens va deixar molt bon gust de boca,
sobretot pel que va suposar de descobriment mutu,
entre els músics i entre ells i el públic. Encara recordo
com saltava en Roger Mas i com s’entusiasmava la gent
de Le Petit Ramon amb l’Adrià Puntí.
Aquest últim any heu participat en actuacions durant
la resta de l’any i fora d’Arbúcies. És un objectiu més?
Enguany hem col·laborat, juntament amb la gent de
l’InVICtro, amb la programació de música moderna a
L’Auditori. Hem unit esforços per comunicar aquesta
programació, que és molt interessant. Està molt
bé que un gran equipament com aquest aposti per
aquests grups! El PopArb és un festival, evidentment,
que passa en un lloc i un espai concrets, però la
manera de treballar, la xarxa de contactes que es va
teixint ens porta de manera natural a pensar en altres
projectes, tant a Arbúcies com a fora. La veritat és que
tant els artistes com els mitjans, i sobretot el públic,
ens han acollit molt bé, per tant ho hem d’aprofitar!
F ARXIU POPARB
F ARXIU BU
HOS
PER HELENA M. ALEGRET
26 / E N D E R RO C K 14 0
**********************************************************************************************************
MARTELL DE PONENT
TEXT: ROGER PALÀ / FOTO: ARXIU MALL
MESTRES DE L’ODI
I DE L’AMOR
TEXT: ROGER PALÀ
FOTO: CARLES RODRÍGUEZ
Es van donar a conèixer amb Catalunya Punks (Bullanga Records, 2005), un disc que compartien
amb Red Banner, de Molins de Rei, i El Corredor Polonès, d’Ontinyent. Va ser una de les darreres
referències de Bullanga Records, la discogràfica impulsada pels desapareguts Inadaptats.
Dos anys després, el grup de hardcore de Bellpuig d’Urgell s’estrena amb el seu primer disc en
solitari, Néixer (Contra Records, 2007). “Bullanga ens va donar l’oportunitat d’entrar al món
discogràfic. Va ser una experiència molt positiva. Néixer està editat per un nou segell que dóna
cabuda a la música compromesa”, explica el cantant del grup, Efra Parra. “Fa temps que rodem,
però aquest era un bon nom per al disc, perquè és el nostre primer fill com a Mall”, comenta
el vocalista. “També és el nom d’una cançó que parla de la desigualtat de néixer en un món de
classes, on el rics són cada cop més i més rics i els pobres cada cop més i més pobres.”
A més de llançar proclames de lluita globals, Mall és un grup compromès amb la realitat de les
Terres de Ponent. En aquest context s’emmarquen cançons com “Ponent hardcore” o “Del Liceu
a l’estació (2.11.1937)”. “La data fa referència al brutal bombardeig que va patir la ciutat de
Lleida fa setanta anys per part dels feixistes espanyols i alemanys”, relata Parra. “Aquest fet
ha estat silenciat i oblidat, fins i tot per molta gent de Ponent. Volíem fer una mica de memòria
i adonar-nos que el que va passar aquí continua passant i es continua silenciant.”
El disc l’han enregistrat als estudis de l’Ateneu X de Vilafranca del Penedès, i ha estat produït
per Trashoo, exguitarrista d’Inadaptats, que també ha deixat la seva empremta a “Forats”.
L’excantant de la formació penedesenca, Àlex, també posa veu al tema “Estimat goril·la feixista”,
una referència al punk Vivyan i a la seva mascota, Brigada Antidisturbis, de la mítica sèrie Els
joves. L’elenc de col·laboradors es completa amb David Vázquez, cantant de Ràbia Positiva, que
canta a “Decisió”. “A més del punk i el hardcore, formem part d’una organització maçònica i
vampírica que quan es fa fosc surt a infectar un virus a beates i debots per tal de convertir-los
al costat roig. I sense el nostre advocat no direm res més!”, ironitza el cantant de Mall.
“Els moderns estan envaint Gràcia. Pugen del Born i del Raval,
sembla que no, però ja són aquí... On són els punkis? I no
t’explico batalletes, et parlo de fa un o dos anys. Hem tocat
a tots els ‘garitos’: el Monstru, la Fera... Ara ja no hi són. Se’ls
han carregat tots. Estan matant el barri.” La història la narra
el cantant, guitarrista i compositor d’Anita Miltoff, Jordi
Llurba. Es defineixen com un grup de folk-punk: guitarra
clàssica distorsionada, baix, bateria, programacions, violí
i flautes, una sonoritat xocant i lletres líriques i surrealistes.
Funcionen des del 1998, amb un quarter general al carrer
de Vallfogona 29 del barri de Gràcia de Barcelona, habitatge,
comuna i local d’assaig, tot alhora. Ara pubiquen el primer
disc, Recordes el 2 d’abril de 2001? (Toff Records, 2007),
enregistrat i produït per Enric Espinet (col·laborador d’Erm).
L’aniversari del bateria? “Doncs no. No és un dia que recordem
per cap fet memorable. Va ser un dia ben estúpid, com tants
altres. Aparentment no va suposar res per a les nostres vides.
Però és dins nostre.” Llurba és l’alma mater d’un projecte que
aplega en un mateix disc cançons dedicades a l’entrenador del
Barça, Frank Rijkaard, i al poeta underground Sebastià Roure.
“En Roure era molt fan del nostre altre grup, Se7ge, una
banda punk estricta de tota la vida. Hem musicat poemes
seus. Se’ns presentava a casa a altes hores de la nit o del
dia... Era un vell rondinaire, però un paio flipant.” Quan va
morir, l’agost del 2006, el disc d’Anita ja estava enllestit,
però el grup hi va incloure la cançó “R”. Segons Jordi Llurba,
“Rijkaard i Roure no són tan oposats; ell també és un poeta,
a l’altra banda de l’espectre. La seva ironia, aquella lluïssor a
la mirada... Viu en el seu món”. El nom del grup, Anita Miltoff,
és una adaptació de l’hebreu amit a mil tof, que vol dir ‘sóc
un bon alumne’, frase preferida de la joventut palestina
durant la Intifada: “Odi és el que ens heu ensenyat, per tant
som els vostres millors alumnes”. “L’odi és una part de la
vida –diu Llurba–. I és present a Anita Miltoff. Som rabiosos
en molts aspectes per molt que mirem de fer veure que no.
El que passa és que aquí guanya l’amor, el rotllo hippy.”
28 / E N D E R RO C K 14 0
**********************************************************************************************************
CINC CÈNTIMS
–
DOS NOUS DISCOS:
Núvols de plata (DiscMedi, 2007) i
L’orgue dels aromes (DiscMedi, 2007).
–
HA COL·LABORAT O COL·LABORA AMB:
Gerard Quintana, Eduard Canimas,
Sisa, Sònia Carmona i Lax’n’Busto.
–
WEB: <www.xavilloses.com> i
<www.myspace.com/xavilloses>.
EL CAMÍ CAP A
L’ESTRATOSFERA
TEXT: ROGER PALÀ
FOTO: JUAN MIGUEL MORALES
HI HA MÚSICS DE SONS COMERCIALS. A MÉS,
HI HA INDIES, ALTERNATIUS, EXPERIMENTALS
I OUTSIDERS. I A TRES GALÀXIES DE DISTÀNCIA,
HI HA XAVI LLOSES. EL COMPOSITOR DE SANT
FELIU DE GUÍXOLS, EN UNA TERRA DE NINGÚ
ENTRE EL POP SIMFÒNIC, L’ELECTRÒNICA I EL
JAZZ, PRESENTA UN NOU CAPÍTOL DE LA SEVA
INCONTINENT CARRERA EN SOLITARI, NÚVOLS
DE PLATA (DISCMEDI, 2007), MENTRE PREPARA
L’IMMINENT CD L’ORGUE DELS AROMES, AMB
L’ESCOLANIA DE LA QUADRATURA DEL CERCLE.
Xavi Lloses s’ha guanyat la popularitat després d’haver produït discos com Les claus de sal (Música Global, 2004),
de Gerard Quintana, o El congrés dels solitaris (DiscMedi, 2005), de Sisa. Però la seva trajectòria en solitari desborda
qualsevol coordenada comercial. En els darrers deu anys ha vist publicades més de vint referències: ha descarregat
les seves ànsies experimentals en companyia de Marc Clos, Manel Vega i David Ibáñez –grup de Canimas– al quartet
Kandinsky Playing Tetris, ha experimentat amb l’electrònica en formacions com Lumière o Vladimir, i ha distribuït
discos a París amb el flautista francès d’origen algerià Mohamed Beddiar. Són projectes que hivernen llargues
temporades, després reneixen, s’acaben i es tornen a engegar. Com el seu nou disc, Núvols de plata: “El vaig
començar a compondre fa deu anys, va quedar aparcat i fins ara no l’he acabat. És com si hagués completat un
petit cicle interior”, explica Lloses. És una música indefinible per molt que ho intentem: “Crec que és un disc per a
tota mena de públic, enregistrat a casa amb molta calma i dedicació, cinematogràfic, amb un toc molt mediterrani”.
Xavi Lloses és un col·leccionista de fotos de núvols: en té a milers. “El disc és un cant a l’estratosfera, i també al
més íntim. L’entenc com una via d’escapament cap a un espai pur.” L’àlbum és del tot instrumental tret d’un poema
inicial recitat en una dotzena de llengües per, entre d’altres, l’inefable Sisa. Connecta i difereix alhora d’El somni
d’un gegant (DiscMedi, 2006), que va publicar en companyia de L’Escolania de la Quadratura del Cercle, un cor
variable i inclassificable amb qui acaba d’enllestir un altre treball que apareixerà ben aviat: L’orgue dels aromes,
enregistrat a Ultramarinos Costa Brava amb Santi García, i que també editarà DiscMedi. “Musicalment és com una
formació d’enfocament cambrístic fent pop. El nou disc girarà al voltant de les fragàncies i els perfums, simfònic
però molt més electrònic.” Tot un incontinent per a una indústria gens acostumada a l’experimentació. “A Catalunya
hi ha un substrat molt interessant de músics underground: tenim Joan Malé amb Monoceros, que fins i tot venen
discos en versió digital per Internet, o el terrassenc Older. En canvi continuem amb un star system de fireta i les
discogràfiques estan molt desorientades... Estem en un moment de canvi i tot caurà pel seu propi pes.”
E N D E R RO C K 14 0 / 29
**********************************************************************************************************
DJ
REMIXCÒBOL
TEXT: ELISENDA SORIGUERÀ
FOTO: J.M. MORALES
NACHO CHAPADO (BARCELONA, 1970) AGAFA
LES ÚLTIMES NOVETATS MUSICALS CATALANES
I, TRENCANT AMB LES RETICÈNCIES DELS
MÉS CONSERVADORS, LES REFÀ AMB RITMES
ELECTRÒNICS. DESPRÉS DE L’ÈXIT DEL DISC
REMIXES GLOBAL 06 (MÚSICA GLOBAL, 2006),
DJ CHAPADO TORNA A LA CÀRREGA AMB UNA
NOVA TONGADA DE BATUTS MUSICALS. REMIXES
GLOBAL 07 (MÚSICA GLOBAL, 2007) ÉS EL
SEGON VOLUM D’UN HOBBY PERSONAL PERÒ
TRANSFERIBLE. UNA CONNEXIÓ AMB L’INFINIT
QUE OBRE LES PORTES PERQUÈ TOTS ELS QUE
VULGUIN DEIXIN LES PORS I PUGIN AL TREN
DEL DANCE EN CATALÀ.
“El dance es compra a pes, no està valorat. Com el pop o el rock: molta la gent –fins i tot la SGAE– considera que és
‘de broma’. Només ets seriós si ets cantautor, fas clàssica o música per a teatre i cinema, la resta és un joc. I dins
el joc, el dance és l’últim mico”, analitza Nacho Chapado. El món de l’electrònica en català és un petit oasi difícil
de descobrir, on l’estiu passat va despuntar el tema “No és nou (remix)”, una remescla de Gossos i Beth feta per DJ
Chapado: “Ja és un clàssic, les ràdios n’han fet un superèxit. L’any passat va sonar tant com un Bob Sinclair o una
Shakira”. El segon volum, Remixes Global 07 en català, ja sona a les ràdios, i el tema “S’està fent fosc” de Lexu’s es
dibuixa com el nou hit de Chapado. Enguany, una dotzena d’artistes li han cedit les seves cançons, des de Joel Joan
fins a Quimi Portet passant per Sopa de Cabra, Dept. o Mone: “He intentat que no fos només la versió ràpida d’un
tema, sinó una nova cançó i sempre mantenint-ne tota la lletra. Aquest disc ha resultat una mica més difícil que
l’anterior perquè el 75 per cent dels temes eren balades i cal estirar veus, buscar noves harmonies... Però també
llueix més”, explica Chapado. Gossos i Lax’n’Busto són les dues baixes del disc. Els vendrellencs no hi surten
per manca de temps, i pel que fa als manresans, el discjòquei té enllestida la remescla del tema “Corren”, però
Macaco no va estar d’acord a publicar-la: “Gossos hi van apostar, però l’autoria de la cançó és compartida i no s’hi
pot fer res”. Nacho Chapado compagina la seva feina de DJ amb la de promotor de la discogràfica Música Global, un
punt més a favor seu: “Normalment quan un DJ fa una remescla no coneix l’artista. Jo vaig de promoció amb ells
i després els faig la remescla. Els conec, penso què els agrada, com són... No és que em condicioni, sinó que em
facilita la feina”. Gaudeix del benefici dels que converteixen un hobby en una llavor fructífera compartida. “Quan faig
una remescla, en aquell moment hi estic tan ficat que... amb el Natxo Tarrés (Gossos) diem que ‘connectem amb
l’infinit’.” La cirereta del disc són els noms amb què DJ Chapado rebateja les cançons: “Porca misèria Remix (Nacho
Chapado Not Dirty Remix)”, “Hostessa Remix (Flight 69 Remix)”... “Al Quimi Portet li fan molta gràcia. Volem ser tan
internacionals com els altres.” Nacho Chapado –que des d’aquest mes exportarà la seva experiència als instituts,
com a Músic del Mes– ha obert una possibilitat, però pensa que el futur de l’electrònica en català passa per nous noms:
“He obert una porta, però si no hi comença a passar gent, es tancarà. Si sóc jo sol només seré una anècdota...”.
3 0 / E N D E R RO C K 14 0
**********************************************************************************************************
BLUES DE L’ONYAR
TEXT: LLUÍS GRAU
FOTO: CONRAD SON
FESTA I ‘CATXONDEIO’
TEXT: JOAQUIM VILARNAU / FOTO: PAU FONT
Kumbes del Mambo ja tenen el seu primer disc de llarga durada al mercat. Es diu
Catxondeio i ha estat publicat per ReDiscus! Temes propis i versions esbojarrades
formen el repertori d’aquest grup desacomplexat que ha revolucionat les festes
majors. “Hem estat parlant de com definir-nos i hem arribat a la conclusió que som
un grup de festa major. Estem a cavall de l’orquestra de festa major i el grup de rock,
i podem funcionar com una cosa o com l’altra”, diu Oriol Canals, la veu masculina
de la banda. A Catxondeio s’hi poden trobar les versions ‘rarotes’ típiques del grup,
resultat de mesclar, per exemple, “El bandoler” de Lluís Llach amb “Torna, torna,
Serrallonga” d’Esquirols o el “Festa Major” de La Trinca amb el clàssic “Remena
nena”, popularitzada entre d’altres per Guillermina Motta. També hi ha temes propis,
com “Tira la bitlla”, un cant festiu per denunciar el problema de l’habitatge. Deu de
les cançons van ser gravades en directe el 13 de maig del 2006 al Casal de Joves
de Sant Just Desvern, però s’hi han afegit tres temes d’estudi compostos després
d’aquest concert. Kumbes del Mambo va començar com un experiment puntual el
novembre de 1999, però la bona acollida els va animar a seguir endavant. Ara fan
més de cinquanta concerts cada any i enganxen tota mena de públic, tot i que
connecten de manera especial amb la gent del món associatiu.
Si la memorable pel·lícula All That Jazz, de Bob Fosse, narra
tot l’enrenou, dolor i bogeria de la sòrdida vida del coreògraf
i ballarí Joe Gideon, el tercer disc del quartet gironí Border
Line Blues Band, All That Blues! Live at Sunset (Origami
Produccions, 2007), podria ser un compendi de la vida un
xic tormentada del bluesman de l’Onyar, Eduard Carreras. El
blues forma part de l’essència més íntima d’aquest cantant i
guitarrista que va descobrir el rock quan era teenager tot
escoltant el “Heartbreak Hotel” interpretat per Elvis Presley
–un dels clàssics que han adaptat com “L’Hotel dels Cors
Trencats”– i altres discos de la Sun Records de final dels
cinquanta. La primera parada musical va ser a Blues de
Rostoll, una banda que va funcionar des del 1990 i amb qui
va enregistrar dos discos, i va continuar amb Siluets, un
homenatge al rei del rock. Ara, amb la Border Line, la sisena
referència discogràfica del músic gironí és una gravació en
viu: “Som una banda de directe i els concerts ens permeten
interactuar amb el públic. Avui en dia, però, hi ha molts
problemes per poder fer bolos i gravar un disc és la nostra
única carta de presentació. Quan vam començar, fa vint
anys, fèiem molts concerts i vam telonejar grans estrelles.
Llavors, fruit de l’expèriència, arribaves a gravar un directe”.
All That Blues! va ser enregistrat al club de jazz Sunset de
Girona en una doble sessió els dies 14 i 15 de desembre
de l’any passat. L’àlbum, que ha estat subvencionat com a
projecte cultural de l’ONCE (Carreras és afiliat a l’organització
estatal de cecs), inclou vuit temes propis i la resta són
versions de Presley, BB King i John Lee Hooker. Un collage
que va des de les arrels del blues cap al ritme del rock, el
soul, el funky i el rhtyhm’n’blues, i mostra la personalitat
a temes com “Qui té ‘duros’ fuma ‘puros’”, “Com el whisky
fon el gel” o la promocional “Quiero jugar contigo (al teto)”,
de la qual han gravat un clip “picantet” dirigit pel director
de cinema eròtic Conrad Son i protagonitzat per la ballarina
d’striptease Evita de Luna. La seva propera estació és
l’espectacle The Night Blues, un recorregut per la història
del gènere, amb la col·laboració de Cadena 100.
E N D E R R O C K 1 4 0 / 31
**********************************************************************************************************
CINC CÈNTIMS
–
ESTUDI DE GRAVACIÓ:
Enregistrat a L’Indi Studios de Santa
Eulàlia de Riuprimer (Osona).
–
PRODUCTORS:
Ramon Ferrer, Pep Sala i Valen Nieto.
–
MÚSICS COL·LABORADORS:
Carles Olivé i Quim Vilaplana (bateria),
Jordi Gas (baix) i Valen Nieto (guitarres
i cors). Pep Sala canta i toca els teclats
a “El teu nom”.
LA SEGONA
JOVENTUT
TEXT: JOAQUIM VILARNAU
FOTO: CARLES RODRÍGUEZ
VAN COMENÇAR LA SEVA AVENTURA MUSICAL
FENT POP-ROCK EN CATALÀ QUAN NINGÚ NO EN
FEIA I AMB PROU FEINES HI HAVIA PÚBLIC. AMB
EL BOOM VAN SORGIR LA RESTA DE BANDES,
I ELLS VAN PLEGAR. ALS DUBLE BUBLE MAI NO
ELS VA IMPORTAR ANAR CONTRA CORRENT I VAN
FER SEMPRE EL QUE EL COR ELS DEMANAVA.
ÉS PER AIXÒ QUE TRENTA ANYS DESPRÉS LA
SEVA MÚSICA ENCARA INTERESSA ELS QUE LA
VAN VIURE I ELS MÉS CURIOSOS DE LES NOVES
GENERACIONS. EL SEU AMIC PEP SALA ELS HA
CONVIDAT A TORNAR A PASSAR PER L’ESTUDI
DE GRAVACIÓ I REFORMULAR ALGUNS DELS
TEMES DEL SEU REPERTORI. EL RESULTAT ÉS
REVISITANT DUBLE BUBLE (L’INDI, 2007).
Els que hi busquin un recull dels grans èxits del grup
tocats de la mateixa manera que van ser concebuts,
no ho trobaran. “Hem volgut fer un àlbum amb les
cançons que més ens agraden i que podem cantar
a la nostra edat sense tenir la sensació d’estar fent el
ridícul”, assevera el guitarrista i compositor del grup,
Ramon Ferrer. La cantant, Mari Martínez, comparteix la
mateixa opinió: “Hem agafat les cançons que mostren
el costat més seriós i poètic de Duble Buble”.
Així doncs, el que s’ha volgut fer és posar al dia el so
de Duble Buble tot i saber que s’ha estat treballant
amb cançons compostes fa més de trenta anys.
Ho confirma Ferrer: “Estic content de com ha quedat,
s’acosta al que volíem. Les cançons de les quals estic
més satisfet són ‘Pels carrers del món’, ‘Pecats’, ‘Roda
de la fortuna’... No és el que faria ara, però tenint en
compte que treballem sobre cançons antigues, em
sembla un bon disc dels Duble Buble del segle XXI”.
Els que sentin el CD sabran què vol dir: melodies més
reposades, tractament adult, pop reflexiu, intimista...
També és diferent la manera de cantar de la Mari:
“He intentat rentar la cara a les cançons i cantar-les
des del meu ara. He fet molta feina d’interpretació”.
Però que Duble Buble hagi tornat a fer un disc no vol dir
que, de moment, tornin a funcionar com a grup. Això sí,
hi haurà un concert de presentació l’1 de juny a Manlleu.
“Serà un concert amb l’energia i la festa de sempre, amb
les versions antigues i no pas les noves”, diu Ramon
Ferrer, que afegeix: “Hem aconseguit ser-hi tots menys
en Leonci Coromina, el bateria del grup, que viu a Cuba.
Estem contents perquè en Pep Poblet s’ho ha pogut
combinar amb la gira de David Bisbal i, tot i que només
té quinze dies de vacances, podrà ser al directe”.
Duble Duble han fet diversos concerts de retrobament
–els darrers a la pel·lícula Rock & Cat i a la sala Bikini, el
febrer del 2006, per presentar el recopilatori promogut
per ENDERROCK: Tornen els 80 (DiscMedi, 2006)–, però
els components del grup mai havien tornat a trepitjar
un estudi de gravació. Ara han passat per L’Indi Studio
de Pep Sala i les sensacions han estat bones. “A l’estudi
sempre m’hi trobo estranya, però aquesta vegada m’hi
vaig anar sentint bé. Em va costar trobar el to, el color
de les cançons, però després tot va anar com una seda”,
diu Mari Martínez. I d’aquí a la confessió que ja ha gravat
un disc “per fer ioga” amb temes cantats en català i que
està oberta a la possibilitat de tornar a gravar: “L’any
està sent molt creatiu i m’agradaria tornar a fer alguna
cosa, però ha de ser un projecte que valgui la pena”.
Ramon Ferrer tampoc no descarta encapçalar un nou
projecte: “Penso que el rock en català encara està coix
i que hi ha estils que no s’han tocat, tot i que cada cop
menys. M’agradaria fer un disc més adult i reflexiu”.
32 / E N D E R RO C K 14 0
**********************************************************************************************************
GENÍS & Co.
TEXT: HELENA M. ALEGRET / FOTOS: ALICIA AGUILERA
CINC CÈNTIMS
–
ASTRUD: Tú no existes (Sinnamon,
2007), quart disc de Manolo
Martínez i Genís Segarra.
WEB: <www.astrud.com>.
–
HIDROGENESSE: Animalitos
(Austrohúngaro, 2007), segon
disc de Carlos Ballesteros i
–de nou– Genís Segarra.
WEB: <www.austrohungaro.com/
hidrogenesse>.
HIDROGENESSE
AIXÒ ÉS EL QUE HI HA
HI HA DOS GRUPS A BARCELONA QUE SABEN DIR VERITATS POP.
ASTRUD FACTURA SYNTH POP AMB CANÇONS INTEL·LIGENTS,
HIDROGENESSE CANTA A LA VIDA A RITME DE GLAM ROCK O
DE CUPLET (AMB GUILLERMINA MOTTA DE REFERENT). TOT
PASSA PEL SEDÀS DEL MULTIINSTRUMENTISTA GENÍS SEGARRA.
I TOTS DOS GRUPS, A MÉS DE COMPARTIR-LO, PROJECTEN UNA
MIRADA IRÒNICA I DESENFADADA DEL SEU ENTORN PROPER.
Si Astrud sembla que travessi el mirall i en vegi la part fosca, Hidrogenesse desprèn
tots els colors d’un calidoscopi vitalista. El cinquanta per cent dels dos duets, Genís
Segarra, n’explica les diferents mirades: “La font d’inspiració d’Hidrogenesse és la vida,
que és prou complexa, al·lucinant i lisèrgica en si mateixa, que t’inspira mil cançons,
llibres... Volem contagiar les ganes de fer, d’escoltar coses, de veure o fer pel·lícules
i fer cançons. Esclar que, tant si ets vitalista com pessimista, tots vivim”. I a Astrud...?
“És que el Manolo és el Manolo. Tots coincidim que no hi ha res més que el que hi ha,
que és absurd buscar la transcendència a les coses, a les relacions, al que no coneixes,
i imaginar-te que hi ha alguna cosa al darrere... Però mentre Manolo Martínez destrueix
tot això amb una mica de mala llet, Hidrogenesse intenta conviure-hi.” Tot plegat, una
doble personalitat: “Dins nostre i de tota aquesta confusió i caos, mirem de viure de
manera positiva. Ens surt de natural, així com per al Manolo, de natural, tot és un drama,
i des dels vuit anys ja s’està fent vell i tot s’acaba; Hidrogenesse cada any estem més
contents, com més coses hem vist, més contents. Coses lletges i coses maques. Ho
assimilem tot, com a la cançó “El árbol”, on convertim una experiència tan dolenta
com que se’t mori un gos en una cosa maquíssima, quan el vas a enterrar. Fins i tot
la nostàlgia de l’acné dóna el poder per sobreviure (ho diu la cançó “El poder de mis
tejanos”: ‘Con el poder de mis quince años,/ con el poder de mis granos’).”
Les fonts d’inspiració del grup a Animalitos se centren en els anys setanta i van del
glam rock anglès i el krautrock alemany –Kraftwerk és present a “Fuig llop fuig llop
fuig”–, als cuplets popularitzats per Guillermina Motta –de qui recuperen “El vestir d’en
Pasqual”–. Segarra especifica com, en acabar el seu primer disc, Gimnàstica passiva
(Austrohúngaro, 2002), van pensar de fer aquest segon: “Volíem fer cançons sobre
ritmes poderosos, enganxosos, com els dels èxits del glam més marxós de T. Rex i Gary
Glitter, fugint de la sofisticació de Roxy Music i David Bowie. El bateria de Hello Cuca,
ASTRUD
Alfonso Melero, a qui també li agrada molt aquest gènere, va gravar tots els ritmes
basant-se en les nostres cançons preferides, des d’‘I’m the Leader of the Gang’, de
Gary Glitter, fins a ‘Ballroom Blitz’ de Sweet o ‘Talent Is an Asset’ d’Sparks. Tot un
espectre que va des de l’estil més matxacón al més sincopat... i a partir d’aquests
ritmes vam poder començar a fer el disc. La idea la vam tenir fa cinc anys”.
També el títol del disc, Animalitos, lliga directament amb la cançó “No hay nada más
triste que lo tuyo” de Gimnàstica passiva, on ja parlaven d’una botiga d’animals,
i de ponis... Ara bé, el fet de titular-lo Animalitos i que hi surti una cançó que es diu
“Vamos a casarnos” –amb tot de motius gens romàntics per fer-ho– té part d’una
resposta directa al debat que es va generar entorn a la legalització del matrimoni
homosexual, quan alguns van arribar a dir barbaritats com que, si s’admetien els
matrimonis entre persones del mateix sexe, seria com admetre’l entre una persona
i un animal. Genís Segarra s’ho pren amb tota la tranquil·litat del món: “Es tracta de
barrejar l’ésser humà amb l’animal, on acaba l’un i on acaba l’altre i què és natural i
què no ho és. La primera cançó, ‘Caballos y ponis’, pretén anar ajuntant espècies que
en principi no és natural que s’aparellin. I si una cabra i un pequinès es fan amics
i viuen junts? O el que surt a la televisió, una gossa que alleta un tigre. Pretenem
relativitzar aquesta suposada llei natural, que ens hem inventat les persones”.
GUILLERMINA MOTTA: DIVA DE LA TRANSICIÓ
I com hi entra, aquí, el cuplet “El vestir d’en Pasqual”? Segarra ho resumeix: “Ens van
convidar a participar en un recopilatori de música de la Transició, i entre els cantants
dels setanta volíem reivindicar els que actuaven amb més sentit de l’humor. Pensem
que la millor i realment la més divertida era Guillermina Motta. No només perquè va
ser una progre fent-se la superficial quan es va posar a cantar cuplets del Paral·lel a
Remena nena (Edigsa, 1970), els altres discos també ens agraden, com el Vota Motta
(Pu-Put!, 1977), on versiona Boris Vian (“Fes-me mal, Johnny”). El recopilatori l’havia
de publicar Pias, però no el van editar mai (suposo que van veure que no guanyarien
ni un duro...). Com que ja l’havíem enregistrada i tenia el mateix ritme del disc, l’hi hem
posat. Ens agrada molt la lletra, que reivindica l’excentricitat absoluta”.
Contents de com ha quedat i amb el precedent de l’adaptació que van fer d’un tema de
Morrissey al català (“És odiós quan els amics triomfen”) a la maqueta Lujo y miseria del
1997 (editat al CD homònim d’Acuarela el 1998 i reeditat el 2006 per Austrohúngaro),
ASTRUD
Hidrogenesse ja té com a proper projecte un àlbum d’adaptacions al català d’autors
estrangers: “Volem fer un disc tot en català, però volem fer el millor disc possible de
rock que es pugui fer en català. I no compondrem, perquè no som tan bons. Farem
versions dels nostres ídols preferits perquè influenciï la música pop-rock en català
a partir del moment que surti. Volem fer com a la Transició, que es deia que s’havia
de traduir al català Homer i Flaubert, o com la Motta, que cantava els seus autors
francesos preferits i versionaba Barbara o Brassens. Doncs ara nosaltres...”. Carlos
Ballesteros –que no ha pogut obrir gaire la boca davant la incontinència de l’altra
meitat d’Hidrogenesse– rebla: “Volem aportar a la cultura catalana les traduccions
de Magnetic Fields, Prefab Sprout o Morrissey”.
ELS AVANTATGES D’ASTRUD
I aquests són grups que també surten a la llista de referents de Manolo Martínez quan
l’entrevistem per parlar d’Astrud: “Des de petits hem sentit música pop. I fem pop,
escrivim cançons de tres minuts amb tornada, per dir certes coses. Quan sents música
pop estàs predisposat a acceptar i escoltar amb més atenció, d’una manera que no
passa quan llegeixes un llibre. El pop té aquest avantatge. Músics com Morrissey,
Stephin Merritt (Magnetic Fields) o Jarvis Cocker ho han aprofitat per parlar de temes
interessants. I no per donar només píndoles d’ideologia, sinó per establir una veritable
comunicació, perquè realment se senti i s’entengui el que es diu”.
El quart disc d’Astrud, Tú no existes, té un títol inspirat en un poema del cantàbric
Álvaro Pombo. Tot i que Genís Segarra és el megafan del poeta, és Martínez qui dóna
la clau del motiu de la tria: “Em va interessar la idea general de fer baixar els fums a
l’espècie humana: ‘Nada en realidad ha sido pensado para que tú lo entiendas’. No hi
ha res, ni natural ni artificial (fet per nosaltres), que existeixi perquè tu hi actuïs a
sobre: ‘Ningún tesoro se escondió para que tú lo encontraras’. No som tan importants,
som un accident més dins de més accidents, i en aquest sentit, primordial, no existim”.
I així van desfilant cançons rodones com “Minusvalía”, “Los otakus”, “Un millón de
amigos” –que capgira la cançó de Roberto Carlos– o “Paliza”, que parla sobre certes
disfuncions socials d’alguns que fent la seva van en contra dels altres. O “Noam
Chomsky”, el megafan del qual és Manolo Martínez, que en diu: “Ell és un defensor
a ultrança d’idees socials. A la cançó faig que s’enamori d’una valenciana. Però tot
és inventat, evidentment”.
34 / E N D E R RO C K 14 0
**********************************************************************************************************
POP-ROCK
DE FORA VILA
TEXT: HELENA M. ALEGRET / FOTO: ARXIU A N E GATS
NO TOT ES COU A LES GRANS CIUTATS. ANEGATS SÓN TOT UN FENOMEN
MUSICAL POPULAR A LES ILLES BALEARS I SÓN DE SON CERVERA. TENEN
TRES DISCOS AL MERCAT: ILLENC (BLAU, 2004), MONS DIFERENTS (BLAU,
2005) I CAMINAR ENTRE GEGANTS (BLAU, 2007), TOT JUST ESTRENAT. AQUEST
ESTIU EL PRESENTARAN EN GIRA. QUINES SERAN LES CITES AMB EL SEU
PÚBLIC? EL LÍDER DE LA FORMACIÓ, PEP ÁLVAREZ, ASSEGURA: “FELANITX,
SANT LLORENÇ... TOTS”. PER ELLS EL GRUP ÉS EL PÚBLIC DE CADA RACÓ.
ENDERROCK: Encara té sentit el nom del grup?
PEP ÁLVAREZ: Vam sorgir fruit de la rebel·lia i l’idealisme dels millors anys. Volíem
canviar el món i vam pensar: “Qui vulgui peix que es mulli el cul”. Nosaltres comencem
anegats, per trencar el gel, i després que la penya s’hi llanci si vol. Anegats són la
gent que ens veuen com ells, tot i que no hagin sentit ni una cançó nostra. Som molts.
EDR: Així és com us plantegeu els directes?
P.Á: Són com espectacles interactius. La gent són els Anegats que canten, i nosaltres
els que fem sonar els instruments. Si la gent està freda, el bolo no mola tant.
EDR: Qui canta les cançons d’Anegats?
P.Á: L’altre dia compartia correus electrònics amb un avi molt modern que em deia que
algunes cançons el transportaven a la seva infantesa i li recordaven el seu pare.
També hi ha nins que reciten les lletres sense saber encara què volen dir les nostres
paraules. És collonut!
EDR: Quan vau notar que el públic mallorquí es feia seva la vostra música?
P.Á: Ja des del primer disc, amb el primer single, “Es missatge és clar”, que va tenir
molt bona acollida. Vèiem que el cantava gent de totes les edats.
EDR: Al tercer disc, Caminar entre gegants, ja us heu fet grans?
P.Á: Jo voldria estar tota la vida sense fotre brot, però arriba un moment en què se
t’acaba el ‘xollo’ i et toca ‘pringar’. Feina, hipoteca, pors interiors, compromisos ‘de
llarg termini’, aquests són els gegants. En resum, per morir joves ja som vells.
EDR: A una de les cançons, “Fred”, canteu ‘o t’anegues o un s’abriva’...
P.Á: Perquè al final acabes sol amb el coixí, i el revulsiu ets tu mateix i només tu. I amb
el grup passa el mateix: Anegats som aquí perquè la discogràfica o el mànager hi han
posat pasta per recuperar-ne més d’aquí a un temps, independentment dels missatges
de la banda. Només depèn de tu si tires envant amb aquest joc o et plantes.
EDR: El disc comença amb “Estàs canviant”, on apareix Joan Manuel Serrat. A quins
referents heu acudit per fer els catorze temes nous?
P.Á: Anem fent estil mallorquí, a poc a poc i fins on arribi. Els vertaders referents
són els que vàrem tenir quan teníem el coco receptiu i verge: als anys noranta. Ara
hauríem de dir noms estranys de grups que no coneix ni Déu perquè sembli que
dominem el tema, però no en sabem cap.
EDR: Hi ha moltes cançons que parlen des d’un to de gallet (“Pescador de canya”),
fins i tot de pirata (“S’assassí”). Per ser líder d’un grup de pop-rock, encara que
sigui de fora vila, cal aquesta gosadia?
P.Á: Potser sí que s’ha d’haver estat una mica xulet, però aquestes cançons parlen
de tot el contrari. El “Pescador de canya” és un covard que es va fotent mitjanes al
bar de sota esperant que algú piqui i el rescati. “S’assassí” és el que sap que en els
temps fotuts, quan xiulen les bales, tothom prega pel seu propi cul (‘no hi ha ateus a
la trinxera’), i sap que si vol ser el vividor que somiava rebrà hòsties de per tot arreu.
Que haurà de seguir les marques del camí establert. No són cançons basades en una
manera de fer xulesca.
EDR: Alhora canteu contra les drogues i els altres mals del món a “Mala vida” (‘el
món s’embruta i ningú s’immuta”). Espereu encendre consciències?
P.Á: Sí. Jo pens que l’artista, o qui gaudeix d’algun tipus de mitjà de difusió, ha de ser
permeable a la realitat i ha de denunciar el que pensa. Per dir ‘t’estim, no em deixis’ ja
hi ha en Luis Miguel, que a més ho canta molt bé.
EDR: Un altre punt de vista és el dubte, des d’“Encara no” (‘qui compta ses passes,
no camina massa’) fins a “Íntim” (un cant a ‘sa meua il·lusió’, però entre interrogants).
És per compensar?
P.Á: Sí, per això caminem entre ‘dubtes’ gegants. Potser fins i tot són cançons que
ens ajuden a autoconvèncer-nos... Ja t’ho diré d’aquí a uns anys.
CINC CÈNTIMS
–
EL GRUP:
Pep Álvarez (veu i guitarra acústica),
José Juan Umbert (guitarres i cors),
Jaume Mayol (bateria), Paco González
(baix) i Tomeu ‘Calet’ (teclats i saxo).
–
CLUBS DE FANS:
Anegats tenen ‘clubs de col·legues’ a
Campos, Manacor i Son Cervera, i a més els
agrada mantenir contacte amb el seu públic
a través del fòrum de la seva web.
–
LA WEB: <www.anegats.com>.
EDR: La majoria, però, parlen directament dels somnis, com “Amunt!” o “Cada vegada”.
Entre els vostres hi ha el de traspassar les fronteres de l’illa de Mallorca?
P.Á: Musicalment parlant, sí que seria un somni traspassar les aigües. M’imagin que
parlem dels somnis perquè allà els gegants entre els quals caminem no hi són, i
podem jugar a ser Peter Pan.
EDR: A “Dorm” i a “Caviar i pa eixut” hi ha més somnis juvenils. Què preferiu, que us
considerin ‘ments ingènues’ o tenir la frustació de no assolir les vostres il·lusions?
P.Á: La música és una il·lusió complerta, i alhora una via d’escapament per a les
frustracions. Sense aquestes no cantaríem. Voler fer veure que som ments ingènues
seria ser uns impostors amb la finalitat de vendre discos.
EDR: “Cor trencat” canta a la necessitat d’afecte, mentre que “En el frente de Teruel”
és una cançó d’amor èpica en plena Guerra Civil. Quin lloc ocupa l’amor en el disc?
P.Á: Pens que tot. L’amor ho envolta tot des del primer disc: amor per la terra i la nostra
cultura, pels amics, per l’al·lota, per la família, per sentir-te estimat, per estimar. Sense
sensibilitat no surt ni un vers.
EDR: La recuperació de la memòria històrica i les tradicions són presents a Anegats
des del primer disc, Illenc. Què voleu transmetre?
P.Á: ‘La intel·ligència de la humilitat, tresor atemporal del passat.’ Estem sensibilitzats pel
reconeixement de la memòria històrica i els horrors de la Guerra, que a Son Cervera
foren especialment cruels. Al guitarrista del grup, José Juan Umbert, la padrina sempre
li havia comentat aquest vers del seu oncle Xisco. Allà els vells encara parlen amb por.
Foren quinze dies que encara duren. És una manera de fer un humil homenatge als
vençuts i als oblidats.
EDR: “Civilització submarina” recorda pel·lícules com El planeta dels simis o Waterworld.
Sou apocalíptics en la vostra visió de la societat occidental?
P.Á: No, no som apocalíptics, som partícips més o menys actius, i és el que hi ha.
De tota manera, vivint fora vila ens sentim equilibrats. Aquesta cançó la concebem
més com el que és, una lliçó de moral anticipada. Com quan somies que algú estimat
es mor i l’endemà vas i li fas mil besades i li fas més cas. Tant de bo funcioni!
EDR: El passat 5 de maig vau actuar a Palma en la Diada per la Llengua i l’Autogovern
organitzada per l’Obra Cultural Balear, juntament amb Els Pets...
P.Á: Va ser un gran dia! Ens omple d’orgull que l’OCB ens tingui en compte. El públic i
l’organització van estar entregadíssims. És un dia de suport i refermança de la nostra
cultura i idiosincràsia. La putada és que aquest dia cantar en català agafa un caire
reivindicatiu, en lloc de ser el que hauria de ser, una cosa normal i quotidiana.
EDR: Com us prova tocar al costat d’un dels grups de pop més ben valorats?
P.Á: No estem al mateix nivell, ja ens agradaria...
EDR: I quina relació teniu amb el grup estrella de les Illes, Antònia Font?
P.Á: És una relació correcta, amable i de col·legues. Igual que la que podem tenir
amb grups com Karronya, Es Reboster, Tutu-Pà, Inventari i molts altres.
36 / E N D E R RO C K 14 0
**********************************************************************************************************
TEXT: ROGER PALÀ
FOTO: XAVIER MERCADÉ
LA MÀFIA
DEL ROCK’N’ROLL
EL 2006 VA SER UN ANY DIFÍCIL PER KABUL BABÀ. EL GRUP ENCAPÇALAT
PELS EX SOPA DE CABRA FRANCESC ‘CUCO’ LÍSICIC I JAUME ‘PECK’ SOLER
ES VA QUEDAR SENSE DISCOGRÀFICA, SENSE MÀNAGER I SENSE CANTANT,
L’EMBLEMÀTIC NIL TORRES. HO PODRIEN HAVER DEIXAT CÓRRER, PERÒ
‘DERROTA’ ÉS UN MOT QUE NO FIGURA AL DICCIONARI D’AQUESTS OBRERS
DEL ROCK’N’ROLL. EN UN TRES I NO RES, NOU CANTANT (ROGER ALEMANY),
NOVA DISCOGRÀFICA (LAURA R. PERKINS) I NOU DISC: MÀFIA POTÀGIA. DE
MÀNAGER NO EN VOLEN. TAMPOC EN NECESSITEN. JA SE SAP QUÈ DIUEN
ELS PUNKIS: SI NO HI HA FUTUR, FES-T’HO TU MATEIX.
ENDERROCK: Kabul Babà és un grup en què els canvis de formació han estat habituals.
Després del relleu del bateria Pep Bosch (exSopa), ara heu canviat el cantant...
FRANCESC ‘CUCO’ LISICIC: En Nil Torres al principi estava molt entusiasmat i veia molt
de futur a Kabul Babà. Però amb el temps va perdre la il·lusió. Suposo que el fons del
problema és que la indústria discogràfica, el rock’n’roll i més encara el rock en català
van de baixa. També cal tenir en compte que la seva manera de compondre sovint
xocava amb la del grup, no s’hi sentia còmode.
JAUME ‘PECK’ SOLER: Crec que tenia una mica massa de pressa per triomfar. Nosaltres,
en canvi, vam muntar una banda per treure’ns els dimonis de dins.
EDR: També heu canviat de discogràfica: de la consolidada Música Global a la petita
i emergent Laura R. Perkins. Per què aquest canvi?
J.P.S: Global no complia les nostres expectatives i nosaltres tampoc complíem les
seves. Ens tractaven com un producte comercial, i una empresa, quan un producte
no li funciona, no hi aposta. És un peix que es mossega la cua, perquè llavors les
discogràfiques només se la juguen pels grups consolidats i no fan apostes noves.
En canvi el segell osonenc Laura R. Perkins és un projecte nou, amb gent que acaba
de començar, que en té moltes ganes i respecta l’artista.
EDR: Amb tots aquests problemes, no us ha passat pel cap de deixar-ho córrer?
F.C.L: El grup ha seguit perquè sempre hem tingut ganes de tirar endavant. D’aquí ve
el nom del disc, Màfia potàgia. En un any ens quedem sense mànager, ens carden
fora de la discogràfica, el cantant se’n va... Havíem de fer màgia per sortir-nos-en.
EDR: Part de l’èxit del sortilegi ha estat l’entrada del nou cantant, Roger Alemany?
ROGER ALEMANY: Jo havia tocat amb l’Àngel Valentí [actual bateria de Kabul i exGlaucs]
i els coneixia a tots de la moguda rockera gironina. A més, fa deu anys havia tingut un
grup, Castaway, on era el vocalista. Tenia ganes de provar alguna cosa en català. És
genial incorporar-se a una banda on pots aportar coses i compondre.
EDR: El fet de ser músics de generacions diferents facilita o dificulta la connexió?
R.A: Em sembla que pel que fa a gustos i influències coincidim bastant.
F.C.L: Hi ha una època de la vida en què la música et marca més. Jo quan componc
penso en el que escoltava quan tenia quinze o setze anys. Avui dia no hi ha grups
que m’agradin. Potser algunes cançons, però cap grup.
EDR: Amb Màfia potàgia busqueu un retorn a l’essència del rock dels setanta?
F.C.L: Ens hem volgut treure pressió. Al disc anterior, L’equipatge del temps (Música
Global, 2005), la discogràfica va llimar molt el resultat final, perquè sonés radiable.
R.A: La comercialitat d’un disc no té a veure amb la qualitat. Depèn de factors com el
mercat, la promoció, els mitjans de comunicació... Fito Cabrales amb Platero y Tu no
era comercial, i ara amb els Fitipaldis sí... És el públic el que ho defineix.
EDR: Parlant de vells rockers: el tema que obre el disc, “Quin embús”, està fet a
partir d’una idea de Joan ‘Ninyín’ Cardona (Sopa de Cabra).
F.C.L: Quan érem joves, amb en Ninyín érem els reis del porno rock. Al local sempre
sortien cançons porques... Aquesta n’és una, però l’hem capgirada del tot.
L’ESPERIT PUNK DE LA SOPA
EDR: Els temes del disc tenen un cert esperit punk, amb títols com “No tenim futur”
o “Tant se me’n fot”...
F.C.L: Jo no he deixat mai de ser ‘punki’. El rock va néixer per parlar de les inquietuds
i queixar-nos del que no ens agrada. L’esperit de batalla que teníem fa 25 anys continua
sent adequat, perquè anem a pitjor, per exemple, amb el tema de la música. Quan va
començar Sopa de Cabra vam voler consolidar una estructura de suport als grups,
donant facilitats als que venien al darrere. Hi havia solidaritat. I amb Sangtraït, per
exemple, que eren de la Jonquera, ens buscàvem bolos conjuntament. Veient com
està el panorama, no ho vam aconseguir, perquè ara hi ha un esglaó molt difícil de
remuntar entre els grups que despunten i els que són a dalt de tot.
EDR: Els ex Sopa de Cabra Cuco i Peck, què en penseu del disc de tribut Podré tornar
enrere (Música Global, 2007) o la pel·lícula Rock & Cat? Creieu que poden ser un
primer pas cap a una reunificació del grup?
F.C.L: Ho he viscut des de la distància i com una cosa puntual. Els Sopa entre nosaltres
gairebé no tenim relació, cadascú està amb la seva història. Una reunificació per fer
pasta jo no la promouré. No vull ser esclau dels diners. Toco perquè en tinc ganes,
i sóc conscient que aquesta història d’ara la visc de propina. Potser una part del
públic ho disfrutaria molt, però d’altres no s’ho creurien. Una altra cosa és que hi hagi
un projecte seriós, que ens reunim per assajar, que hi hagi noves cançons...
J.P.S: El disc d’homenatge és un projecte promogut per la companyia, i francament
dubto que Amaral haguessin sentit mai una cançó de Sopa de Cabra... I mira que la versió
de “Camins” és de les que m’agraden més del disc. Hi ha gent que s’ho ha treballat.
F.C.L: També és el cas de Pereza: els tios en saben, de fer rock’n’roll [versionen “El
sexo”]. O Sidonie. Fins i tot la rumbeta de “L’Empordà” de Sabor de Gràcia m’agrada.
CINC CÈNTIMS
–
LA NOVA FORMACIÓ:
Roger Alemany (veu), David Fernández
(guitarra), Jaume ‘Peck’ Soler (guitarra),
Francesc ‘Cuco’ Lisicic (baix)
i Àngel Valentí (bateria).
EL DISC:
Màfia potàgia ha estat enregistrat entre
els estudis Tribal Arts (Sils), per David
Fernández, i els Magic Groove (Figueres),
per Jordi Cristau, i l’ha masteritzat Marc
Parrot a Grabaciones Silvestres.
–
LA WEB: <www.kabulbaba.net>.
38 / E N D E R RO C K 14 0
**********************************************************************************************************
DEL CANET 75
I DEL DESCOBRIMENT
DEL PUNK (AMB O SENSE TOMÀQUET)
EL PRIMER
PUNK
EUROPEU
ja no en quedem, nano... abans era diferent...
hi havia tant per fer... t’en recordes?...
canet del 75?... allà ja hi érem tots!
tots tres drets, inquiets, com si res,
passejant pel canet...
fèiem veure que tocàvem... sid i johnny,
quins noms!...
n’estava segur, que a la hora de presentar-los
–passat el tercer tema– no m’en recordaria...
ni sé on els havia conegut, eren tantes coses:
zeleste, marsella, villa rosa, les enfants,
màgic... s’havia mort l’assassí –assassinat
per l’odi– i s’albirava una nova dècada
presidida per la rauxa!
sid, johnny i jo ens havíem conegut –hores,
dies abans– en aquella barcelona convulsa
acabada de despertar després de quaranta
anys, no ens agradava res, no volíem
saber res d’aquell passat immediat, només
per fer mal: prou de muralles mentals que
encerclaven somnis sense futur... cremar-ho
tot! dissoldre-ho en àcid sulfúric...
la gent del concert –quin concert?
quin canet?– ens mirava com qui mira
extraterrestres. johnny portava un penjoll
d’imperdibles, botes de cuiro, samarra de
pastor i barretina al cap. sid, pel seu costat,
lluïa gentil un espès mapa de tatuatges,
no sé quin de pitjor gust...
no havíem assajat, per què?... no va ser
fins molts anys després que vàrem conèixer
la frase de chavela vargas “ensayar es de
cobardes”, llavors nosaltres ni la coneixíem...
més que concert, descàrrega, més que
aplaudiments, xiulets, més que bons nens,
proscrits, més que tintín, guillem brown,
així ens anava!
en acabar –és que havíem començat mai?–
algú va fer un rot, llavors es feu la llum!
–tu ets un rot –vaig dir a johnny–, i tu,
company, ets un vici!
ni em van mirar, ni tampoc donar les
gràcies, però per mi que tot el que va venir
després –johnny rotten i sid vicious
inclosos– va tenir la seva gènesi
en aquell canet del 75!
ara ja ho veus... ara no en quedem...
tots són edulcorats... enganxosos, fills
de bona casa queixant-se d’occident!
uf! quin fàstic!
definitivament, no en quedem!
ORIOL TRAMVIA (abril del 2007)
A l’esquerra, Oriol Tramvia en directe al primer Grec, l’estiu del 1976. De les imatges
del concert en sortiria la portada del directe Bèstia!, el primer àlbum del ‘punk català’.
En aquesta pàgina, representació de Faraó, faraó! (1980). Abillats amb una estètica
indiscutiblement punkie, Tramvia apareix amb l’agitador cultural –i actual assessor
artístic de la sala Muntaner– Joan Estrada, a l’esquerra, i Joan Gimeno, al centre.
FA 30 ANYS QUE EL FENOMEN DE LA MÚSICA PUNK VA IRROMPRE A ANGLATERRA.
VA ESCLATAR A PARTIR DE LA PUBLICACIÓ DEL SINGLE “ANARCHY IN THE U.K.”
DE SEX PISTOLS, EL NOVEMBRE DE 1976. ENCAPÇALATS PER JOHNNY ROTTEN,
VAN PROTAGONITZAR UN ESCÀNDOL RERE L’ALTRE, ESVERANT A LA MATEIXA
REINA, DES DE LA SEVA IRRUPCIÓ FINS A LA DISSOLUCIÓ DEL GRUP EL 1978.
SE’LS CONSIDERA L’ESPINA DORSAL DEL MOVIMENT PUNK EUROPEU, AL QUAL
CAL SUMAR ALTRES FORMACIONS COM THE CLASH O DAMNED. MENTRE AIXÒ
PASSAVA, A CATALUNYA EL PIONER ORIOL TRAMVIA JA HAVIA GRAVAT EL DISC
BÈSTIA! (EDIGSA, 1976), EN DIRECTE AL ZELESTE L’OCTUBRE D’AQUELL ANY.
EL ROCKER CATALÀ, JUNTAMENT AMB MIKY ESPUMA I EL RECENTMENT MORT
JAUME CUADRENY, SÓN ELS PRECURSOS DEL PUNK CATALÀ I EUROPEU.
TEXT: JOAQUIM VILARNAU / FOTO: ARXIU O R I O L TR A M V IA
Ens trobem amb Oriol Tramvia a la redacció d’ENDERROCK, al bell mig de l’Eixample
barceloní. Arriba puntual i amb ganes de xerrar. “Farem una entrevista seriosa o he
de fer veure que el cuento que he escrit és real?”, pregunta. Es refereix al seu text
que acompanya aquest article. “Farem una entrevista seriosa”, responem. Li expliquem
els antecedents. Sabem que dir que Oriol Tramvia és el primer punk d’Europa podria
ser una boutade, però comprovem que abans de la irrupció oficial del gènere hi ha
una estètica i uns fons clarament punks als seus concerts. “Això és perquè amb el
pas del temps s’ha qualificat així, però no era deliberat. Ara es diu que eren actituds
punks, d’acord, no hi tinc res a dir. També es podria dir que era ona laietana. És cert
que hi ha una actitud provocadora i que en surt un crit”, assevera.
La primera vegada que Tramvia va sentir cantar en català va ser a l’Ametlla del Vallès
en un concurs on van intervenir Raimon i Josep Maria Espinàs: “Tenia dotze o tretze
anys i vaig quedar molt tocat. L’Espinàs no em va agradar perquè va sortir a tocar amb
corbata, i en canvi el Raimon em va entusiasmar perquè no en portava. Va cantar tres
cançons, perquè era molt a l’inici. Es pot dir que Raimon també era el primer punk.
Irromp en el món de la música amb un crit que és ‘Al vent’, i ho fa amb una guitarra
sola i només dos acords. Jo, amb respecte, diria que ell també era un prepunk”.
Al final del 1976 el dictador ja havia mort però el règim continuava controlant-ho tot.
Oficialment la censura seguia operativa, tot i que molt més relaxada que en èpoques
anteriors. I es venia de gairebé quaranta anys de prohibicions i ofecs. És en aquest
context que Oriol Tramvia enregistra el seu disc Bèstia! “Hi havia una provocació
contra un món que em semblava caduc i fastigós, que era el franquisme, i que ens
tenia la mordassa posada. La dictadura va fer molt de mal i va donar peu a moviments
***************************************************
“RAIMON, AMB RESPECTE,
JA VA SER UN PREPUNK QUAN
VA IRROMPRE AMB ‘AL VENT’,
UNA CANÇÓ DE DOS ACORDS”
***************************************************
socials molt forts. Suposo que la situació a certs barris de la Gran Bretanya amb
adolescents frustrats i joves marginats també era d’ira continguda. I el punk el que
fa és donar sortida a aquesta ira. Aquí, a més, hi havia el franquisme. En aquests
ambients, el primer que fas quan agafes una guitarra és cridar ‘estic viu i sóc aquí’.
Això és el punk, i no va més enllà. Per això deien ‘no hi ha futur’”, raona l’autor.
Precisament, aquest és un altre dels aspectes que acosta la primera obra de Tramvia
al món del punk. A banda de Bèstia! i de mig disc en directe al Canet Rock 77, no va
publicar res fins al 1998. Realment, semblava que per ell tampoc no hi havia hagut
futur: “Jo no he encarat la meva vida com una carrera musical. Tinc 56 anys i tota la
gent de la meva edat ja estan col·locats. Si hagués tingut dos dits de front, hauria
muntat una productora, hauria tingut uns músics a sou... En aquell moment em va
semblar fora de lloc. Considero que, per sobre de tot, la llibertat és un bé molt preuat.
No tinc lligams que m’obliguin a fer coses que no m’agraden. Faig música, cançons i
teatre. Tant de bo tothom pogués fer el que li agrada. Però respecto que altres prenguin
altres opcions. Sé que si faig un llibre amb les lletres de les meves cançons n’he de
fer una tirada de 200 o 500 exemplars. Si un mediàtic publica un llibre en farà 50.000.
Però és que si ell no fa el seu llibre i en ven tots aquests, probablement jo tampoc no
podré fer el meu. Són dos pols que es complementen”.
Al seu últim disc, Camí dels degotalls (DiscMedi, 2006), Oriol Tramvia mostra la seva
cara menys rebel, exemplificada al màxim amb la cançó “Diguem sí”, contraposada
al ‘Diguem no’ de Raimon. Això també va passar a alguns components de grups de
punk, que van acabar assimilats pel sistema: “Jo no sóc un assimilat però és cert
que ja no sóc combatiu. On som ara? En un dels països del món on es viu més bé.
Què fan els immigrants quan arriben? Flipar davant d’un contenidor veient tot el que
llencem. Hem avançat en el camp de l’educació, de la sanitat... De problemes greus
no n’hi ha. No ens podem creure que som el melic del món! Jo no m’he venut al capital.
He passat uns anys delicats, en què només tenia una maleta i anava de pensió en
pensió. Ara estic intentant que m’agradi el món on visc”.
“BÈSTIA!”, AL FESTIVAL D’EUROVISIÓ 1977
Agafar un poema de Salvador Espriu (“Ariadna”) i un altre de Joan Salvat-Papasseit
(“Venedor d’amor”) i donar-los el tractament musical que hi ha a Bèstia!, aquest últim
precedit per la lectura d’una crítica destructiva que havia publicat el diari Tele/Exprés,
també es pot considerar que és una actitud punk. “Intentava dir que més enllà del
‘Bèstia!’ hi havia alguna cosa més. Més enllà de l’ira hi havia uns textos, uns poetes,
i crec que això donava gruix a la proposta. També tenia una altra cançó sobre ‘És quan
dormo que hi veig clar’, de J.V. Foix, abans que Serrat la musiqués, però no em van
donar el permís. I vist amb el temps em sembla molt bé, perquè li havia canviat uns
versos i deia: ‘És quan dormo que hi veig clar, però després d’haver fumat’ i coses per
l’estil.” Darrere la cançó “Bèstia!” hi trobem una última anècdota que demostra que,
al final, tots els extrems es toquen: va estar a punt de ser la cançó per representar TVE
al festival d’Eurovisió del 1977. Finalment hi va anar un dels pares del rock espanyol,
Micky, amb “Enséñame a cantar”: “En aquella època cada editora presentava un tema
per anar a Eurovisió. Edigsa, a proposta meva, hi va presentar ‘Bèstia!’ i al jurat hi havia
gent com l’Àngel Casas que ho va defensar. Es veu que va venir de poc”, revela.
40 / E N D E R RO C K 14 0
**********************************************************************************************************
Josep Maria Mainat,
Toni Cruz i Miquel Àngel
Pascual van donar vida
al grup més popular de
la història de la música
catalana: La Trinca.
Un clàssic encara viu
LA DISCOGRÀFICA SONY-BMG HA POSAT AL MERCAT UNA CAIXA AMB QUATRE COMPACTES, UN DVD I UN LLIBRE SOBRE LA TRINCA.
UN LLANÇAMENT DE LUXE QUE EN NOMÉS DUES SETMANES S’HA SITUAT ENTRE ELS 25 DISCOS MÉS VENUTS DE TOT L’ESTAT I HA
VENUT PRÀCTICAMENT ELS SET MIL EXEMPLARS DE TIRATGE. CURIOSAMENT, PERÒ, LA MULTINACIONAL HA DECIDIT NO REEDITAR-LO.
AQUEST SINGULAR CONJUNT FORMAT PER TRES AMICS DE CANET DE MAR VA SER, DURANT ELS ANYS SETANTA I VUITANTA, EL GRUP
AMB MÉS SUPORT POPULAR DE CATALUNYA. HUMOR, CRÍTICA POLITICOSOCIAL I UNA GRAN NOCIÓ DEL QUE SIGNIFICAVA L’ESPECTACLE
VAN SER ELS INGREDIENTS PRINCIPALS. PER SI FOS POC, ES VAN FER ACOMPANYAR PELS MILLORS MÚSICS DEL MOMENT. L’ÀLBUM,
TITULAT LA TRINCA. 20 ANYS DE CANÇONS, ÉS UN BON RESUM DE LA SEVA CARRERA MUSICAL EN FORMAT DIGITAL.
TEXT: JOAQUIM VILARNAU / FOTOS: ARXIU LA TR I N CA
A l’esquerra, uns
joveníssims ‘trincos’
promocionant el disc
Trincar i riure (Edigsa,
1971). A sota, Pascual,
Cruz i Mainat de gala.
No és només un recopilatori de les millors cançons del grup. Certament, dos dels
CDs que presenta el recull (el primer i el tercer) són una tria dels seus grans èxits,
des d’aquella cançó que els va donar a conèixer, “La Trinca” (aquella que deia ‘au,
vinga, vinga, vinga, que arriba La Trinca...), fins a “L’IVA fet fàcil”, passant per les
ineludibles “Coses de l’idioma”, “Califa”, “Últim tango a Manresa”, “El Danuvi Blau”,
“Puja a l’avió”, “Com el Far-West no hi ha res”... El segon és la reedició remasteritzada
d’un dels treballs més importants del grup, el Festa Major (publicat originalment
el 1970 per Edigsa). Quan ENDERROCK va fer la llista dels 100 Millors Discos de la
Música en Català, ja va triar aquest àlbum com el millor del grup. Tot i això, és un
àlbum que no defineix l’estil musical i humorístic del trio de Canet.
***************************************************
EL PÒSIT DE LATRINCA ES NOTA
EN ARTISTES COM QUIM VILA,
TITOT O ESTANISLAU VERDET
***************************************************
El quart CD és la gran novetat. Es tracta d’un recull de les deu cançons més
conegudes (“La patata”, “No ve d’un pam”, “El baró de Bidet”, “La dansa del
sabre”...), que han estat parcialment regravades de nou. El que s’ha fet ha estat
aprofitar la pista de veu dels tres cantants i aplicar-hi la tecnologia del segle XXI.
Nous intruments, nous arranjaments i velles cançons.
A més, al DVD hi trobem nou videoclips fets als anys setanta, molt abans de la
invenció oficial d’aquest format. Unes gravacions que el mateix grup admet que
“fan una mica de vergonya” però que ajuden a passar una bona estona per la seva
senzillesa, espontaneïtat i gosadia. Per completar el pack hi ha un llibre escrit
pel periodista David Escamilla, que és una documentada cronologia del grup i els
moments històrics que va viure.
Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pascual van revolucionar la música
catalana amb una fórmula aparentment senzilla: lletres divertides, algunes
d’intranscendents, altres amb tocs d’erotisme i unes de terceres molt crítiques
amb els fets socials i polítics del moment. Melodies enganxoses, plenes de
referències de cançons conegudes –un fragment de “Puja a l’avió” és “Volare
(Nel blu dipinto di blu)”– o directament musicant temes clàssics –“L’IVA fet fàcil”
és “El vol del borinot” de Rimsky-Korsakov, “El Danubi blau” és sobre la melodia
del mateix nom de Johann Strauss...–. Una escenografia impactant, uns diàlegs
de presentació amb referències a l’actualitat i per tant, sempre canviants, i uns
músics que es comptaven entre els millors del país (van acompanyar La Trinca,
La Trinca va revolucionar la
música catalana combinant
lletres iròniques, crítica social
i un punt d’erotisme picant.
entre d’altres, Manel Camp, Ricard Roda, Joan Albert Amargós, Pipo Tudurí, Pedrito
Díaz, Francesc Burrull, Rafael de la Vega, Josep Maria Bardagí...).
Producte de l’enorme èxit del grup, TV3 els va convidar a fer un programa televisiu.
Va ser No passa res, que va resultar una de les apostes amb més audiència de
la casa. D’aquí van fer el salt a Televisió Espanyola, amb el Tariro Tariro. Tota la
infraestructura que requerien aquests programes de televisió va ser aprofitada
pel grup per plantejar altres programes, els primers, Betes i films i Amor a primera
vista. Així, a poc a poc, va néixer Gestmusic, la productora que avui té en antena
desenes de programes a les televisions de l’Estat en horaris de màxima audiència.
Gestmusic va produir, entre d’altres, Crónicas marcianas, Operación Triunfo i
Cantamania. I el fill es va menjar el pare. A hores d’ara, cap dels components del
grup no sap dir quan va ser l’últim concert de La Trinca ni quan van decidir que
no tornarien a pujar a un escenari. La resta de la història ja és coneguda i té molt
poc a veure amb la música.
Els fills de La Trinca
El grup va incrementar la seva popularitat arran de la
producció de programes de televisió com No passa res,
emès per TV3, o Tariro, tariro, a Televisió Espanyola.
Quin és el llegat de La Trinca? La seva influència ha continuat enllà dels anys?
Hi ha grups i cantants que d’alguna manera segueixin la fórmula dels de Canet?
Toni Cruz va dir, a la presentació del 20 anys de cançons, que no. Que, malauradament,
l’estil de La Trinca havia nascut i mort amb ells. I és evident que ningú no fa el
mateix que feien ells, però també és veritat que el pòsit que va deixar La Trinca
continua viu i condiciona la manera de fer música de més d’un artista.
El cantant d’Aramateix, Francesc Ribera ‘Titot’, sempre ha dit que les tres grans
influències musicals que ha rebut son Lluís Llach, Kortatu i La Trinca. A més, en
E N D E R RO C K 14 0 / 43
**********************************************************************************************************
El trio format per Cruz, Mainat
i Pascual ha estat reivindicat
per músics com Joan Reig (Els
Pets), Francesc Ribera ‘Titot’
(Aramateix), Quim Vila, Carles
Belda o Estanislau Verdet.
els seus inicis havia arribat a fer alguna cançó canviant la lletra d’una composició
de La Trinca: “Per exemple, la lletra de ‘Papa’ la vaig fer sobre la música d’‘Anna
Maria’. Després, quan la vaig donar perquè la musiquessin, lògicament no ho vaig
dir perquè no condicionés”.
***************************************************
JOAN REIG (ELSPETS): “LA TRINCA
ÉS EL PRIMER GRUP QUE VAIG
SENTIR CANTANT EN CATALÀ”
***************************************************
Un altre artista que reconeix influències trincaires és Joan Reig. El bateria d’Els
Pets confessa que La Trinca és el primer grup que va sentir cantant en català:
“Els meus pares portaven el Casino de Constantí i recordo que moltes vegades
hi sonava la música de La Trinca. Agradava a tothom, tant als més joves com a la
gent gran. Era un grup intergeneracional”. Reig opina que les cançons de La Trinca
són un bon exemple d’un humor “molt català, que se’n fot de nosaltres mateixos”,
i aventura que en part deu el seu èxit a aquest fet.
El xouman de Moià Quim Vila també admet que havia sentit La Trinca fins a la sacietat:
“Em sabia totes les cançons, tot i que no les entenia. Per exemple, ‘La dansa del
sabre’, que encara me la sé, no vaig saber de què anava fins fa pocs anys, que me
la vaig tornar a mirar”. L’estil de Quim Vila és deutor de La Trinca? “Potser per la
ironia de les lletres, sí. Però jo intento que les meves cançons no siguin sobre fets
puntuals sinó sobre temes universals. Que les puguis escoltar d’aquí a deu anys
i que encara tinguin sentit. En tot cas m’afalaga que em comparin amb La Trinca.”
Un altre cantant a qui sovint es compara amb el trio de Canet és Estanislau Verdet.
A casa seva també hi havia discos de La Trinca: “Recordo haver-los escoltat de molt
petit i haver vist el programa de televisió, però no els he conegut seriosament fins
ara. Crec que si n’he rebut alguna influència ha estat de manera subconscient o
potser per via genètica, perquè els catalans ja ho devem portar als gens. Ara els
he tornat a escoltar i em semblen una conya marinera”.
El més sorprenent és que La Trinca ha arribat a les noves generacions, als que, per
raó d’edat, no van poder viure el seu moment. Se n’han encarregat, entre altres,
l’activista i punxadiscos Jaume Piquer ‘Jimmy Jazz’. A ell devem algunes de les
memorables sessions de música enllaunada feta només sobre cançons del grup
de Canet. “Hem fet unes quantes festes trincaires, i en una fins i tot va venir en
Miquel Àngel Pascual. Són cançons que encara funcionen bé i que permeten fer
petites performances. Per exemple a ‘L’oda al paper de water’ hem tirat rotllos de
paper... I més o menys el mateix amb ‘La patata’ o ‘La guerra de l’enciam’. També
depèn del tipus de públic. Als més joves els agraden més certes cançons i als més
grans unes altres, però els temes de La Trinca encara funcionen i enganxen fins i
tot als que no els havien sentit mai.”
4 6 / E N D E R RO C K 14 0
**********************************************************************************************************
L’INFERN A LA TERRA
De les favelas de Caracas i Rio a les banlieues de Tolosa, Marsella i París. Dels camps de refugiats de Tinduf a les tanques de Ceuta i Melilla.
De l’Horta especulada de València als bastions okupes del Baix Llobregat. Del reclam del corn marí dels Maulets de la batalla d’Almansa a les
flames enceses als cims valencians com a símbol de la resistència als 300 anys d’ocupació. De la revolta de les quintes que no van voler
anar a defensar el colonialisme espanyol a Cuba a les vagues salvatges a la Setmana Tràgica. De la Rosa de Foc que va fer que Friedrich Engels
digués que la capital de Catalunya era la ciutat amb més barricades del món, a les manifestacions contra la guerra de l’Iraq que van fer que
George Bush Jr. esmentés Barcelona com a símbol de la resistència global. De Francesc Layret a Salvador Seguí. De Víctor Jara a Bob Marley.
De Joan Baptista Basset a Lluís Companys. De Guillem d’Efak a Ovidi Montllor. De Núria Cadenas a Núria Pòrtulas. A tot això, i més, canta
Obrint Pas en el seu nou disc, Benvingut al paradís (Propaganda pel Fet!, 2007), un mostrari de les resistències del nou segle, que arrela en la
memòria col·lectiva de les lluites per la dignitat de la persona de tots els temps. Això és la selva: pensa, apunta, dispara. Benvingut a la jungla.
TEXT: ROGER PALÀ / FOTOS: NOEMÍ ELÍAS
E N D E R RO C K 14 0 / 47
**********************************************************************************************************
48 / E N D E R RO C K 14 0
ENDERROCK: El paradís d’Obrint Pas és virtual o terrenal?
XAVI SARRIÀ: Ens referim als paradisos perduts i trencats que esdevenen inferns. És
la metàfora del món en què vivim. Aquesta aparença de normalitat que impera en les
societats occidentals és una farsa. El paradís del nord depreda els recursos naturals
del sud i se sosté gràcies a la consolidació de la guerra global. És un embolcall que
amaga una realitat de lluites i mort.
EDR: La tornada de “Benvingut al paradís” és prou explícita: ‘La selva t’espera’. La vida
moderna és una jungla on s’ha de lluitar per sobreviure?
MIQUEL GIRONÈS: De petits ja se’ns educa en la competició. Si tens la sort d’haver nascut
en una família que t’alleuja els perills de la jungla, el camí és molt més còmode. Si tens
un origen humil, llavors hauràs d’anar a sac. I no diguem ja si ets immigrant.
X.S: En un altre pla, nosaltres vivim a la ciutat de València, que és com una jungla.
Parlem valencià en un context molt castellanitzat, hem patit anys i panys de majories
absoltues del PP, i hem hagut de créixer i fer-nos forts per defensar la nostra realitat.
EDR: Us sentiu aborígens colonitzats?
X.S: La nostra sempre ha estat una mentalitat de resistència indígena. Parlar en aquests
termes queda molt bé quan ens referim a l’Amèrica Llatina o altres pobles del món, però
en el cas dels catalans sembla políticament incorrecte.
EDR: Els últims indis de la reserva?
MIQUEL RAMOS: Lluitem per no esdevenir una reserva. És una qüestió de supervivència:
pensem que la nostra manera de viure, parlar i pensar és igual de vàlida que la que
ens expliquen per Canal 9, la televisió pública valenciana.
DE LA FLAMA AL PARADÍS
EDR: Quins canvis hi ha hagut a Obrint Pas en els darrers anys?
X.S: El disc en directe En moviment! (Propaganda pel Fet!, 2006) va ser una cruïlla
per al grup. Vam fer una aturada en què ens vam plantejar el futur després de quinze
anys tocant junts. No sabíem si seguir com a Obrint Pas, o bé dissoldre’ns i encetar un
nou projecte. Tot plegat va coincidir amb la decisió de dos membres històrics, Josep
Pitarch ‘Piti’ i Marc Guardiola, de deixar-ho perquè no podien compaginar les seues vides
professionals amb la música. Això va ser un petit sisme.
M.G: Hi ha grups, i em pareix lícit, que són un cantant i cada any canvien de formació.
Obrint Pas no és això. Ací no hi ha músics mercenaris. Els que hi participen formen
part del grup i prenen decisions. Això ha passat amb la incorporació de Jaume Guerra,
baixista d’Orxata Sound System, o ‘Maki’, bateria de Disidencia. També hi ha el cas de
Marcos Úbeda i Albert Benavent, els vents del grup, amb qui hem tocat durant molts
anys. No són recanvis, són gent que sent els colors, hooligans d’Obrint Pas.
EDR: Decidiu continuar amb el mateix nom. Altres artistes, com Fermin Muguruza
o Inadaptats, han liquidat els seus projectes i n’han començat de nous...
X.S: Com a grup encara ens quedava un camí per recórrer: trencar fronteres i eixir a
l’estranger. La disjuntiva es va produir en un moment en què ens estàvem obrint fora,
i vam trencar molts tòpics. El més important és el complex colonial que afirma que
el català només és per als vernacles, i que la nostra música no pot agradar a un no
catalanoparlant perquè no l’entendrà. Això és mentida i ho hem demostrat.
EDR: Quins altres tòpics heu trencat?
M.R: Que a la gent només li agradava la nostra música per la dolçaina, que l’escoltava
perquè era en valencià i tenia un missatge combatiu... Ha estat molt revelador, ens
ha fet perdre la vergonya i ens ha donat seguretat. I al mateix temps hem descobert
que compartim afinitats amb gent d’arreu del món. Ens sentim molt menys sols.
X.S: Però que ningú es pensi que fer gires internacionals és cosa fàcil. Primer de tot,
has de tenir la voluntat de fer-ho. És una inversió molt forta de temps i de diners.
Ara fa cinc anys que toquem arreu d’Europa i per fi hem començat a fer les paus
econòmicament en algun festival.
M.G: Acabem de tornar de Croàcia i sabem que hi hem perdut diners. Però preferim
dur la nostra música a altres països que no quedar-nos els diners. Així funciona el
sistema financer d’Obrint Pas. I el nostre objectiu és l’Amèrica del Sud: hi havíem
d’anar l’any passat, no vam poder i ho tornarem a intentar.
****************************************************
“TENIM MENTALITAT DE RESISTÈNCIA
INDÍGENA, PERÒ LLUITEM PER NO ACABAR
CONVERTITS EN UNA RESERVA”
****************************************************
DJ CHOLA
(escratx i bases)
XAVI SARRIÀ
(veu i guitarres)
ALBERT BENAVENT
(trompeta)
**********************************************************************************************************
E N D E R RO C K 14 0 / 49
MIQUEL RAMOS
(teclats, sàmplers i veus)
**********************************************************************************************************
TERRA ENDINS, MAR ENLLÀ
CINC CÈNTIMS
–
ASSALTANT EL PARADÍS:
El DVD que acompanya Benvingut al paradís
inclou un documental de cinquanta minuts
i un recull d’imatges, vídeos i records de
l’Internacionalista Tour. Ha estat dirigit per
Josep Pitarch ‘Piti’, exbaixista del grup.
–
A ALEMANYA CONTRA EL G-8:
Rostock (3 de juny) i Berlín (5 de juny)
són les dues dates del grup a Alemanya
en el marc dels actes contra la reunió del G-8.
També actuaran al Senglar Rock (Lleida, 28 de
juny), l’Acampada Jove (Sant Celoni, 14 de juliol)
i el Rebrot (Argentona, 27 de juliol).
–
XIMO TOMÀS ‘MAKI’
(bateria)
LA WEB:
<www.obrintpas.com>.
EDR: El vostre disc més internacional l’heu enregistrat en un mas perdut del País Valencià...
X.S: Volíem arriscar-nos, produir-lo nosaltres mateixos i fer-lo a casa. Els anteriors els
havíem gravat al País Basc, i ara no teníem ganes ni temps d’anar amunt i avall. Ens
vam decidir per anar a la comarca dels Ports, que també té una significació especial:
a cavall del Principat, la Franja i el País Valencià, amb una tradició de lluita que es
manifesta en l’Aplec dels Ports, que fa trenta anys que se celebra... Vam trobar un mas
al poble de Cinctorres que reunia les condicions i el vam convertir en un estudi de
gravació, envoltats de voltors, vaques i cavalls.
EDR: A l’hora d’encarar la producció, us vau proposar de trencar el model musical?
M.G: No és que haguem provat de fer una cosa diferent, és que ja fa temps que eixien
coses diferents. Simplement és que feia cinc anys que no entràvem a l’estudi i aquesta
evolució no s’havia plasmat en un disc.
EDR: És el treball més mestís d’Obrint Pas. En molts passatges és més evident que
mai la influència de Mano Negra o Manu Chao...
X.S: Sempre hem dit que tenim tres influències bàsiques: Mano Negra, Negu Gorriak
i Al Tall. Ací mantenim aquesta triple influència però el resultat és més ric en matisos.
Tenim Ramos a l’última del ragga i el drum’n’bass, clavat tot el dia al MySpace. Gironès
en el rotllo més folk –en aquest disc hi hem fet entrar instruments de doble corda,
típics de la música tradicional valenciana–. Com sempre, hem fet un doble viatge:
a les arrels i cap a l’exterior.
50 / E N D E R RO C K 14 0
M.G: No ens agradaria assimilar-nos a l’etiqueta mestissa, tot i que sabem d’on venim
i Mano Negra sempre serà una influència. Però en aquest disc n’hi ha moltes de més
evidents i voluntàries. Per exemple, del folk, com la “Malaguenya de Barxeta”, que és
una peça tradicional valenciana que hem portat al terreny de la fanfàrria balcànica
però amb una formació de banda de música valenciana i amb dolçaina. El mestissatge
l’entenem en aquest sentit. La música ha de ser una carta d’identificació.
EDR: Les col·laboracions del disc són un mostrari de l’escena valenciana actual i de
les noves tendències de la música alternativa internacional...
M.R: Partim sempre d’una relació d’amistat. Per exemple, amb els algerians Alif Sound
System ens vam conèixer en un concert a Tolosa, davant de cinc mil persones. Hi va
haver molta connexió i vam acabar fent un tema conjunt improvisat. A Rude Man el vam
conèixer en un concert a Berlín, amb Banda Bassotti i Fermin Muguruza. També hi ha
el cas d’Area 23, que són veneçolans i amics de David Segarra, el nostre dissenyador,
que viu i treballa a Caracas. Els vam conèixer arran del documental Un mundo por
ganar, sobre la revolució bolivariana, que vam ajudar a produir.
M.G: Hi ha hagut gent que l’ha sorprès que el disc tingués tantes col·laboracions tan
poc conegudes. En algun moment havíem parlat també d’Amparanoia –ens vam
conèixer en un festival en solidaritat amb el moviment zapatista–, de la mateixa
manera que a En moviment! hi sortia Fermin Muguruza... Però hem volgut prioritzar
una qüestió de proximitat i de donar a conèixer noves veus. En alguns casos els hem
anat a buscar expressament, com a Miquel Gil o Pep Gimeno ‘Botifarra’. I en d’altres
ens han sorprès a nosaltres mateixos, com els bascos Trikizio, que en principi havien
de col·laborar només en una cançó i al final surten a sis temes...
****************************************************
“QUE EL NOSTRE DISC SIGUI DELS
MÉS VENUTS A L’FNAC DE VALÈNCIA
ÉS UNA COÇA AL CUL AL PP”
****************************************************
MARCOS ÚBEDA
(trombó)
ROBERT FERNÀNDEZ
(guitarra)
MIQUEL GIRONÈS
(percussions, dolçaina, gralla i veus)
**********************************************************************************************************
EL BOOM DEL ROCK VALENCIÀ
EDR: Obrint Pas ha patentat un so que altres grups més joves del País Valencià
sovint reprodueixen. Teniu por de generar un efecte mimètic?
X.S: Nosaltres treballem perquè al País Valencià no hi haja un únic discurs musical. Apostem
per la diversitat. És un orgull haver popularitzat el so de la dolçaina amb el hardcore o
l’ska, però l’escena és molt plural: des del mètal dels Voltor o els Gàtaca, fins als Orxata
Sound System investigant nous canals o els Soul Atac en una línia més negra... Si no,
correm el perill que ens passe com al Principat amb l’esclat del rock en català, en què
es va voler reproduir un model que va funcionar en un context molt concret.
EDR: Penseu que s’està vivint un boom del rock en valencià?
X.S: Sí, però amb una diferència fonamental: al País Valencià no tenim cap suport
públic. És autogestió pura i dura. I el mèrit és que després de quinze anys de PP no
només seguim vius, sinó que estem més forts que mai. Hem construït una xarxa de
resistència cultural amb el suport d’entitats, col·lectius i persones anònimes que ho
donen tot perquè grups com nosaltres siguem on som.
M.G: Que el nostre disc estiga entre els més venuts a l’Fnac de València o Alacant és
una coça al cul a tots els peperos i blaveros. I és també una resposta als continus
atacs que estem rebent.
EDR: I el futur...
X.S: Hem de ser conscients que passe el que passe després de les eleccions [aquest
número d’ENDERROCK es va tancar abans dels comicis autonòmics i municipals al País
Valencià] hem de seguir construint aquesta xarxa que ens permet ser independents,
perquè si no amb cinc o deu anys podrien fer-nos desaparèixer.
M.G: De la mateixa manera que amb la Transició van esborrar tot el que havia suposat
la cançó d’autor, i van marginar gent com Ovidi Montllor o com el mateix Raimon perquè
ja no tocava i manaven els bons, hem de ser conscients que això pot tornar a passar.
De fet, a hores d’ara ja tenim constància que és molt possible que encara que hi haja
canvi Obrint Pas continue sense sortir a Canal 9.
E N D E R R O C K 1 4 0 / 51
**********************************************************************************************************
CANÇÓ X CANÇÓ
Ho dic tot just començar: els primers
quatre mesos d’aquest 2007 estan
sent summament generosos pel que
fa a la publicació de bons discos
en català. Gossos, Quimi Portet,
Lax’n’Busto, Mazoni, Oriol Tramvia,
Lo Pardal Roquer o el directe de
Miquel Gil serien alguns dels títols
que destacaria. Dit tot això no crec
que m’equivoqui gaire si dic que,
fins ara, Benvingut al paradís, el nou
disc dels valencians Obrint Pas,
ocupa la posició capdavantera a
la llista d’honor. És un disc potent,
energètic, ple d’idees i detalls que
situa el grup en un lloc molt alt del
panorama de casa nostra.
“BENVINGUTS AL PARADÍS”
El disc s’obre amb una piuladissa
d’ocells interrompuda per sirenes
d’alarma per bombardeig. Senyores,
senyors: el paradís els obre les portes.
Dispara la música. Les esgarrapades
del canari DJ Chola, el hip-hop dels
algerians Alif Sound System i uns
curiosos cors de Manoli Alandes, de
Soul Atac, s’han de posar entre els
moments notoris d’un dels temes
més inspirats que ha fet mai el grup.
“VIURE”
Un altre tema per a l’antologia. Força
i energia al cent per cent. Guitarres
genuïnament Obrint Pas al servei
d’una de les frases musicals més
inspirades del disc, la de la tornada:
‘Lluitar, crear, construir poder popular’.
“CAU LA NIT”
Comença ja molt amunt, amb la veu
d’un Miquel Gil que a cada nova
acció que emprèn se supera a ell
mateix i remunta fins a l’excelsitud
quan, per darrere, li fa el contrapunt
el senyor Rude Man, un raper punk
vingut de la dolça Itàlia.
JAUME GUERRA
(baix)
“EL GRAN CIRC DELS
INVISIBLES”
Segona i darrera aparició de Rude
Man, aquesta vegada envoltat del
llaüt de Tòbal Rentero i de la trikitixa
de Xabi Arakama (Trikizio). Sembla
una continuació més desenvolupada
del tema anterior i, al meu parer, és
el que té una de les millors lletres:
‘Com aquell pres/ que escriu
cançons d’amor a les parets/ per
somiar un món sense carcellers’.
“UNA HISTÒRIA D’AMOR”
Després del potent raig d’adrenalina
dels quatre talls inicials arribem a
un tema més reposat. Sempre, és
clar, dins els paràmetres relatius de
repòs en què es belluga Obrint Pas.
Cal destacar el solo de trompeta de
la part final. Està dedicada a Xile i a
Víctor Jara i té un parell d’insercions
d’un discurs de Salvador Allende.
PER JOAN JOSEP I SERN
[crític literari]*
“LLUNA DE PLATA”
Aires de reggae per a una altra de
les cançons punteres. Tot el tema
–i no és l’únic del disc– respira
aires propers a Manel Adéu (Manu
Chao, vull dir). Vés per on aquest
disc encara acabarà agradant als
nostres cosmopolites mestissaires.
“ALÇA’T”
L’oasi de calma ja s’ha acabat.
Referència clara al “Get up, Stand
up” del mestre Marley, guitarres
denses i dolçaines a tot drap. Per
afartar-se de saltar als concerts.
“QUAN ES FA FOSC”
Protagonisme inicial de la dolçaina
del no menys mestre Miquel
Gironès en l’obertura de les dues
meitats en què es divideix el tema.
“TRES SEGLES”
Aires inequívocament grecs en
els primers compassos d’un tema
que parla dels tres-cents anys de
la batalla d’Almansa. Dúmbala
Canalla reforça la secció de vents.
Seguir com s’ho munta la trikitixa
supersònica del basc Xabi Arakama
és una veritable delícia.
“CAMINS”
Saltem a l’altre extrem de la mar
Mediterrània gràcies als aires del
folklore valencià que ens arriben
de la mà de la primera aparició de
Pep Gimeno ‘Botifarra’. És un bon
aperitiu per al que sentirem tot just
dos talls més enllà.
“MENTIDES”
Ritme d’ska moderat per a un tema
que porta com a subtítol “Rondalla
valenciana”. Una referència que
no s’entén més enllà de la inserció
en els segons finals d’un fragment
d’anunci publicitari sobre els desficis
urbanístics d’Orpesa i Cabanes fets
pel senyor Eduardo Zaplana i la
seva caterva ‘pepera’.
“MALAGUENYA DE BARXETA”
¿M’hauria de sorprendre –a mi,
barceloní militant i no gens expert
en afers de música tradicional– que
en aquest disc tan valencià es canti
una malaguenya que, en aparença,
ha de ser cosa provinent de terres
andaluses? Després recordo
–barceloní, d’acord, però no
indocumentat del tot– que, de jotes,
se’n canten fins i tot a les Illes. Per
tant arribo a la conclusió que això
de posar-hi entremig una malaguenya
no deu ser cap atzagaiada. La melodia
principal s’assembla moltíssim a
la que puntejava la guitarra de Toti
Soler mentre l’inoblidable Ovidi
Montllor recitava Estellés: ‘No hi
havia a València dos amants com
nosaltres...’.
“BARRICADES”
No s’hi posen per poc, els Obrint
Pas: ‘Tornarem a lluitar, tornarem
a sofrir, tornarem a vèncer’ és
la il·lustre tornada al voltant de
la qual han construït aquestes
“Barricades”, un dels talls més
energètics i desenfrenats de tot
el compacte. Bateria, dolçaina
i guitarres com metralladores
(un tòpic, ja ho sé, però d’allò més
adient amb l’argument de la cançó).
“CANTE”
No sé què diran els entesos en
aquestes coses, però a mi aquesta
peça, i sobretot la tornada, em
sona a rumbeta. I de les bones,
per cert. ‘I ara jo et cante aquesta
cançó/ i te la cante amb el cor
encès/ perquè estic fart de mirar
al món/ de mirar al món i no
entendre res.’ I vinga ventilador...
“SOMNIS DE LLUNA”
Una cançó que va creixent a
mesura que avança. La secció de
vent s’arrossega amb cadència de
reggae. La veu de Xavi Sarrià va
entrant suaument i a dos minuts del
final hi ha una agradable sorpresa:
una pinzellada de hip-hop veneçolà
a càrrec del duet Area 23. La
trompeta de Raynald Colom acaba
de posar color a un dels temes del
disc més rics en matisos.
“AMB LA TEUA GENT”
Aires d’ska per a un tema que
entra amb una frase de la secció
de vent que em sembla de les més
inspirades del disc. La gent de La
Gossa Sorda reforça les veus d’una
cançó que esperona el personal
perquè baixi a recuperar la ciutat
de València.
“DAKAR”
Introduccions radiofòniques
variades per a una cançó que ens
parla de la immigració il·legal,
de les pasteres i de les tanques de
Melilla. A la part final, el cantant
marroquí Abdeljalil Kodssi pren
un paper protagonista.
“L’ÚLTIM COMBAT”
L’últim tall comença a poc a poc
i amb uns cors d’allò més lànguids,
però així que hi entren les guitarres
–reforçades per Juanan, del grup
Malos Vicios– es va endurint fins
a l’esclat final de la dolçaina. Les
darreres frases del disc són: ‘Vull
que fem el camí junts,/ acabar el
que hem començat,/ per quan
vinga un altre juny/ preparem
l’últim combat’. Clar i valencià.
(*) Del bloc Totxanes, totxos i maons:
<blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai>
52 / AN D TH E RO C K & SÒNAR 2 007
**********************************************************************************************************
S NAR
07
EN
ÒRBITA
Després de gairebé una dècada i mitja
de vida, el festival Sònar de Barcelona ha
esdevingut, merescudament, un clàssic.
Ja ningú no posa en dubte que es tracta
de la mostra de música electrònica més
important del món, una autèntica explosió
de creativitat concentrada en tres dies de
juny: dijous 14, divendres 15 i dissabte 16.
Aquesta catorzena edició estarà marcada,
entre altres coses, per un important
desembarcament oriental, un recull de
noves expressions del sorollisme i, és
clar, la música més ballable. Més enllà de
Beastie Boys, el Sònar ofereix un cartell
tan dens que elaborar una mínima guia
personalitzada és gairebé una necessitat.
La llista d’artistes és interminable, però
aquests són alguns dels que podrien marcar
aquesta edició del festival.
TEXT: JOSEP MARTÍN / FOTOS: ARXIU EDR
DEVO
NAROD NIKI
Darrere d’aquest nom manllevat
d’uns intel·lectuals russos
del segle XIX hi ha el productor
i discjòquei xilè Ricardo
Villalobos. Amb aquest projecte
organitza jam sessions amb
altres artistes electrònics de
primera línia. Segur que al Sònar
els convidats seran de luxe.
14 DE JUNY · SÒNAR NIT
MATTHEW DEAR’S
BIG HANDS
Després d’haver reinventat el tecno i el house
més mínim, Matthew Dear (Texas, EUA) es
presenta amb una aparença més propera a
una formació de rock o de funk. Bateria, baix,
un portàtil i la seva veu són els instruments
per a un còctel infectat de música negra.
16 DE JUNY · SÒNAR NIT
CORNELIUS
Un dels principals ambaixadors de la música
nipona, que aquest any està fortament
representada. Keigo Oyamada, que alguns
anomenen el Beck japonès, ha destacat per
la seva aproximació psiquedèlica, colorista
i d’alta fidelitat al pop electrònic.
15 DE JUNY · SÒNAR NIT
Devo és el clàssic recuperat de
la 14a edició del Sònar. Aquest
original grup nord-americà de
punk sintetitzat feia 17 anys
que no actuava en un escenari
europeu. Els seus discos de
final dels setanta i la seva
particular estètica futurista els
han convertit en una icona.
16 DE JUNY · SÒNAR NIT
SUNN O)))
Mai les guitarres més sorolloses
havien sonat tan terminals i
fosques. El grup nord-americà s’ha
convertit en un dels referents de
la nova música d’ultratomba que
pren formes hipnòtiques i extremes.
Les seves actuacions en directe
són un autèntic ritual iniciàtic.
15 DE JUNY · SÒNAR DIA
FIBLANDA
És un dels artistes que representen la
producció catalana al cartell del Sònar 07.
Vicent Fibla continua la seva recerca dins
l’electrònica més profunda i rugosa amb
aquest nou projecte de formació acústica:
violoncel, baix i xilòfon.
16 DE JUNY · SÒNAR DIA
AN D TH E RO C K & SÒNAR 2 007 / 53
**********************************************************************************************************
BEASTIE
BOYS
ELS REIS
BLANCS
Són la primera i més
important banda de
hip-hop de músics
blancs de la història.
Després de 25 anys
de carrera, el grup
de Nova York Beastie
Boys s’ha convertit
en un clàssic. Aquest
pioner i influent grup
serà el protagonista
del festival Sònar 07:
14 i 15 de juny.
TEXT: JOSEP MARTÍN
FOTO: ARXIU EDR
Beastie Boys és un grup únic dins l’evolució del hip-hop, un gènere que comença a
acumular una història considerable. Al principi van haver de suportar crítiques molt
dures. Tot pel seu color de pell: no s’entenia que uns joves blancs procedents del
punk i el hardcore comencessin a rimar. Semblava que, simplement, estaven ridiculitzant
el hip-hop, però en realitat li estaven donant una nova dimensió. El mèrit de Beastie
Boys ha estat obrir el hip-hop a nous gèneres, principalment al metal, i en conseqüència
a nous públics. Tot i que el grup està en actiu des de l’any 1979, només ha editat mitja
dotzena de discos, prou per establir el seu estil, fixar-lo i convertir-lo en un referent.
Quan van començar, els seus ídols eren grups de hardcore com Bad Brains, però ben
aviat van mutar cap al hip-hop, amb el suport de productors de confiança, primer Rick
Rubin i després Dust Brothers. La seva originalitat i gosadia no només va ser objecte
de crítiques, sinó també d’elogis. Respectades artistes del hip-hop, però també
estrelles del pop com Madonna, els han convidat a fer de teloners a les seves gires.
A partir d’aquí comença una carrera coherent, de pas ferm i sense gaires errors, si
descomptem la fallida del seu propi segell, Grand Royal. Beastie Boys seran les grans
estrelles del Sònar 2007 amb una triple presència. Dijous 14 de juny oferiran un concert
instrumental i divendres 15 un de convencional amb tots els seus èxits. A més, dins
la secció SònarCinema es projectarà el documental Awesome; I Fuckin’ Shot That!,
amb les imatges que cinquanta fans van enregistrar amb les seves càmeres de vídeo
durant un concert de la banda al Madison Square Garden. Aquest Sònar els pertany.
t’agradarà si escoltes…
RUN-D.M.C
Run-D.M.C (Profile, 1984)
El primer grup de hip-hop
tradicional que va saber veure
l’encert de les aportacions
d’aquells joves blanquets sense
complexos culturals.
RAGE AGAINST THE MACHINE
Rage Against the Machine
(Epic, 1992) Un dels molts
exemples de formacions de
metal que van afegir el hip-hop
a les seves influències, seguint
el camí de Beastie Boys.
BECK
Odelay (DGC, 1996) Produït
també per Dust Brothers, és
un dels discos i un dels autors
que beuen de la influència de
Beastie Boys. Fins i tot n’ha
utilitzat fragments sonors.
54 / AN D TH E RO C K & SÒNAR 07
**********************************************************************************************************
MAPA
ELECTRÒNIC
DE CATALUNYA
La música electrònica catalana sempre ha existit. Potser li ha costat fer-se
notar o tenir una repercussió internacional, però de producció n’hi ha hagut i
n’hi ha. Els productors, sovint articulats al voltant de modestos segells, apareixen
aquí i allà, però no com bolets, perquè són fruit també d’una normalització de
l’electrònica als Països Catalans, mèrit de festivals com el Sònar i de clubs com el
Nitsa o The Loft. El periodista musical especialitzat en electrònica Javier Blánquez
ha seleccionat per a aquest CD artistes que habiten la Catalunya electrònica. Aquest
primer recull, Electrònica de Catalunya, editat per l’Institut Català de les Indústries
Culturals amb el suport del Sònar, i que aquest mes encarta la revista ENDERROCK i
promou Scànner FM, mostra una producció que sovint passa desapercebuda.
TEXT: J.M. (basat en el llibret de JAVIER BLÁNQUEZ)
01. OLDER: “The Man of Paper”
Inside of the Tears (Irregular, 2006)
No tota l’escena electrònica és ballable,
i el vallesà Juan Diego Peral ‘Older’
prefereix seure al piano i bastir unes
estructures ambientals i somiadores.
02. MONOCEROS: “The Day We Become One”
Tales for Silent Nights
(Imaginary Nonexistent Records, 2006)
Després d’haver entregat un primer
disc al segell anglès Expanding, Joan
Malé continua la seva carrera establerta
a Sant Martí d’Empúries (l’Alt Empordà)
i basada en l’electrònica abrupta.
03. JAUMËTIC aka PHIL LINK:
“Viva Triana!”
Earth, Wind & Firewire Live in Seoul
(Irregular, 2007)
En la versió del SònarSound celebrat a
Seül, Jaumëtic, una de les realitats més
tangibles de l’electrònica catalana, el
terrassenc Jaume Pagès es va presentar
amb aquest sobrenom. El tema sampleja
l’històric grup andalús Triana.
04. BURBUJA:
“MissTORTILLAdePATATA”
Burbuja (Station55, 2007)
L’excantant de Las Perras del Infierno,
Merche Blasco, es posa a les ordres del
músic i productor xilè Cristian Vogel,
ara operatiu amb seu a Barcelona.
05. BRUNETTO: “Conica (Yokese)”
Formas EP
(Phonobox / Decoder Muzique, 2007)
El sevillà Bruno G. Aguirre, que s’ha
instal·lat fa poc a Barcelona, practica
una electrònica que fuig dels ritmes
accelerats i tendeix a l’abstracció
influenciada pel trip-hop. “Conica”
n’és un bon exemple.
06. FIBLA: “Montsianell”
Liants (spa.RK, 2007)
Vicent Fibla és probablement un dels
músics més experts d’aquest recull.
L’especialitat del barceloní és treballar
les textures en capes sonores. Una
música que apel·la més a la sensibilitat
psíquica que no pas física.
07. FERRO-CONCRETE:
“Glacial (a Means) feat. Daniel Givens”
Glacial (a Means) feat. Daniel Givens
(Bunkerlab, 2007)
Ferro-Concrete té la pulsió del hip-hop,
però el presenta amb formes més
obertes i abstractes. Amb el poeta
novaiorquès Daniel Givens.
08. METRONIQUE: “Sense”
Convex (Lovethechaos, 2007)
L’electrònica més cerebral amb l’electro
com a ritme de partida és la inspiració
del primer disc del duet Nikka i Metropol,
que alhora dirigeixen el seu propi segell.
09. PEP GAYA: “Dragon Soup”
Epta EP (Klitekture, 2006)
El minimalisme, la simplificació i la
repetició constitueixen una forta
tendència dins l’electrònica internacional.
Els temes d’aquest lleidatà són una bona
prova que també ha arribat a Catalunya.
10. PAPER: “Transmissions”
Motorcity Transmissions EP
(Dpress Industries / Decoder Muzique, 2007)
Després d’haver-se presentat al segell
català Regular, el barceloní Pablo Bolívar
debuta a Dpress Industries amb el seu
tecno profund ple de reverberacions que
viu a mig camí de Detroit i Alemanya.
13. D.A.R.Y.L: “Phoskitos”
Phoskitos EP (Factor City, 2006)
Oriol Riverola és un dels productors de futur,
però també de present, com demostra aquest
tema editat a Factor City, un dels segells que
ha renovat i impulsat l’electrònica catalana.
14. MARC MARZENIT: “Trozitos de Navidad”
Trozitos de Navidad EP (Paradigma Musik, 2006)
Marc Martínez, nascut a Mollerussa, pot
utilitzar les cançons de Trozitos de Navidad
com a targeta de presentació de la seva
proposta plena d’eufòria.
15. SR. CLICK: “Buscando libertad”
La rebelión de los hámsters (InoQuo, 2006)
L’electrònica ja ha superat fins i tot els formats
físics gràcies a segells que editen música a la
xarxa. El tema d’aquest artista de Mollet n’és
una bona mostra.
11. ALECS MARTA: “Es Barruguet”
Es Barruguet (Regular, 2006)
Un dels molts productors que es mou
en dues ciutats tocades per l’electrònica,
Terrassa i Sabadell. Alecs Marta (Castellar 16. ANDRESANDREAS: “Alarm:on”
del Vallès, 1974) s’ubica en el terreny de Alarm:on EP (Ediciones Musicales Clipper’s, 2006)
“Alarm:on”, signat per aquest duet que treballa
l’electrohouse i la música progressiva.
des de Cornellà de Llobregat, es va convertir
en l’himne oficial de l’edició de l’any passat
12. ORIOL BENEDET: “Genètica”
del Monegros Desert Festival.
Genètica EP
(Galaktika Records, 2006)
17. HIERRO: “Lick the Rust”
Un altre dels epicentres electrònics
Synthetic Doll (Immolate Records, 2007)
és el barri de Gràcia de Barcelona.
El tecno és un estil que pot tendir cap a moltes
Des d’allà arriba aquest artista
bandes. En aquest cas l’accent el trobem en
debutant, que també ha inaugurat
el vessant industrial i fosc. Una cançó d’un
un segell i una botiga amb el nom
projecte barceloní fred i tallant com el ferro.
de Galaktika Records.
V I D A A M A RT / 5 5
**********************************************************************************************************
per Jordi Bianciotto
Leslie Feist
LA PRINCESA DEL PIS DE SOTA
Desplacem el focus cap al Canadà i ens hi trobem Leslie Feist, una
singer-songwriter posada al dia i dotada d’un currículum promiscu:
col·laboradora de la bèstia de Peaches, integrant zigzaguejant de
Broken Social Scene, còmplice de Kings of Convenience... i autora
d’uns discos en solitari enigmàtics i resplendents, que entrega al
món en petites dosis. Ara ha tingut el detall de publicar el tercer,
The Reminder (Arts & Crafts / Universal, 2007).
La música de Feist (Amherst, Canadà, 1976) és fruit d’una cruïlla
de camins: folk interiorista per a capvespres, incursions pop sense
complexos, insinuacions negres desenfadades, arranjaments de
corda quan s’escau... i una veu de veïna del costat espaviladeta
i sensible. Música automanufacturada on ella fa i desfà amb
les seves guitarres acústiques, un piano de saló, un banjo i un
exèrcit de col·laboradors, entre els quals el seu amic Gonzales
i el gran Ron Sexsmith, coautor d’una de les cançons, “Brandy
Alexander”. Amb tots aquests mitjans, Leslie Feist alterna amb
fluïdesa, sense sobresalts, diversos registres: el repòs bucòlic de
“The Park” conviu amb el ritme juganer d’“1234”, i el pop aromàtic
d’“I Feel It All”, amb l’adherència de “My Moon My Man” i la
sensibilitat de “The Limit of Your Love”, la peça far d’aquest
disc sofisticat i alhora diàfan. Un treball on retrobem les claus
sonores exposades en les seves dues obres anteriors, Monarch
(Lay your Jellewed Head down) (Bobby Dazzler, 1999) i Let It
Die (Arts & Crafts / Universal, 2004), aquest darrer inspirador
d’un apèndix de remescles, Open Season (Arts & Crafts / Universal,
2006), que incloïa trobades amb The Postal Service, Gonzales
i un duet amb Jane Birkin. Tot això ens recorda que Feist té una
agenda ben alimentada, i que bona part de la seva difusió és
gràcies a la seva activitat paral·lela amb el multitudinari grup
canadenc Broken Social Scene en tres dels seus quatre àlbums.
Sembla, en fi, que és l’hora de Leslie Feist, i que tot conflueix per
consolidar com a cantautora pop aquesta creadora trobadora
urbana que es va estrenar musicalment a meitat dels anys
noranta com a integrant d’un grup punk anomenat Placebo
(no té cap relació amb la banda britànica del mateix nom). El seu
primer bolo va ser com a teloners de Ramones, i això deu marcar.
Després es va incorporar a un grup que ja funcionava, By Divine
Right, a l’hora que maquinava un debut en solitari amb poca
(o nul·la) repercussió internacional. De cop, tot es va accelerar, i
Feist es va trobar compartint habitacle amb Peaches i participant
en el seu estrident The Teaches of Peaches (Kitty-Yo, 2000).
Però l’electroclash i la provocació ‘cutresexual’ no feia per ella, i
d’allà va saltar a Broken Social Scene mentre planejava un canvi
d’escenari: París es va convertir en l’epicentre des del qual va
contactar amb els noruecs Kings of Convenience (va prendre
part en el seu primer disc com a convidada) i és on va trobar
l’estudi per enregistrar Let It Die. Tot això, entre guardons de la
premsa i la indústria canadenca, exercicis de paròdia benèfica
(la cançó “Do They Know It’s Hallowe’en?”, amb Beck, Devendra
Banhart i d’altres; els guanys van anar destinats a UNICEF), més
col·laboracions (els canadencs Mocky i Apostle of Hustle) i un
inesperat èxit en el camp de la publicitat televisiva: la remescla
de “Gatekeeper” d’Open Season va servir a un anunci del banc
HSBC Direct, i ara “I Feel It All” ha estat reclamada per a la marca
de sabates Clarks. És el que té la seva música, que pot ser
consumida en àmbits i amb intencions molt diverses, i tant de
joc pot donar en una trobada de cantautors neofolks com en
una radiofórmula indie-pop o en un fil musical de botiga fashion.
Reinstal·lada al Canadà (ara viu a Toronto), Feist és la cantautora
desacomplexada que s’endinsa en el camp de mines del pop. Sort.
CONCERTS
PRELIMINARS
Dissabte 16 de juny • 18 h
CULTURAVIVA > Sant Feliu de Llobregat
Dijous 28 de juny • 20 h
(A)PHÒNICA > Banyoles
2007
VII Concurs
de Maquetes
AMB EL SUPORT DE:
Dissabte 30 de juny • 12 h
SENGLAR ROCK > Lleida
AMB LA COL·LABORACIÓ DE:
e
grup enderrock
5 8 / D I S C O S C AT
**********************************************************************************************************
GERTRUDIS
Política de verbena
(Mass Records)
RUMBA-FUSIÓ
LOS
CARRADINE
Sospechoso tren de
vida (Strange Ones)
ROCK
Poques bandes han trigat quinze anys a
treure el primer àlbum al carrer. Però el
funcionament de Los Carradine és diferent,
perquè no són un grup normal. En format
de trio (quartet fins fa no gaire) estan en
actiu des de començament dels noranta,
però diversos motius laborals i familiars
els han mantingut aturats fins fa poc.
Recuperant el temps perdut i amb els nens
crescuts i tots ben situats laboralment,
han tret del bagul velles i noves cançons,
i han retrobat les influències de Violent
Femmes, Billy Bragg i Sisa per donar
forma a aquest Sospechoso tren de vida.
Tot i que la mitjana del grup s’acosta als
quaranta anys, saben sonar frescos i
decidits com una banda adolescent, cantant
principalment en castellà però obrint
portes al català amb temes com “El Nobel
de la Pau” i “Antinana” o amb la versió
que fan en directe de l’“I Was Dancing in
the Lesbian Bar” de Jonathan Richman.
Un grup que ha après a no créixer i seguir
fent el brètol amb els seus instruments.
XAVIER MERCADÉ * * *
ENTREGIRATS
Defectes
(Afònix)
POP-ROCK
Escoltar el tercer disc d’Entregirats, de
Camprodon, ens pot fer pensar més d’una
vegada en els desapareguts Sau. El motiu?
Un pop ben estructurat, una veu bonica
i unes melodies amb capacitat d’arribar
una mica més endins. Unes influències
més que evidents a temes com “Aquesta
nit” o “Tan difícil”, per exemple. Però no tot
són coincidències amb el grup de Carles
Sabater i Pep Sala, Entregirats lluita
per definir el seu propi espai, cosa que
aconsegueix a cançons com “Ell”, “Dubtes”
o “És per tu”. Al final, després de dos minuts
de sons de nit a Can Pardaler, arriba “Vine
i acompanya’m”, una apologia blaugrana
on també canta Francesc Ribera ‘Titot’.
Onze cançons que fan niu en els ‘defectes’,
aquell espai de la memòria que fa que en
qualsevol moment puguin tornar al cap.
JOAQUIM VILARNAU * *
NOUR
Papier mullat (Kasba Music)
ELECTRO-ROCK
Primer àlbum de la nova formació
de Yacine Belahcene, exvocalista
dels dissolts Cheb Balowski, on es
pot escoltar una saludable diversitat
lingüística (català, àrab, castellà i
francès) a través de deu cançons
amb ritmes orientals marcats per
les bases electròniques cuinades
per Pau Guillamet (Guillamino).
Si Nour vol dir ‘llum’ en àrab,
aquest grup il·lumina realitats
amagades en qualsevol gran ciutat
occidental, en aquest cas concret
Barcelona. A “Had el Medina”
canten ‘Cercant Nour per obrir
noves portes/ creuant tots els
estrets del planeta(···) aquí estem
fent música per aprendre/
intercanviant per conviure junts’).
La mirada local té tots els signes
d’una universalitat desitjable,
ni amb regust provincià ni de
modernor homogeneïtzadora.
Escolteu –si no sabeu francès amb
la traducció del llibret a la mà–
“On t’explose”, per exemple, o bé
la cançó que conté el paper mullat
del títol , “Qui té la culpa” (on posa
l’acordió Joan Garriga de La Troba
Kung-Fú); Nour va a la contra dels
que aboquen en els altres la pròpia
responsabilitat (‘La merda fora, que
toca una altra cosa/ només vull
vomitar simples paraules’). Vomitar
realitats i no paper mullat és
el que fa aquesta opera prima
altament recomanable. HELENA
M. ALEGRET * * * *
És ben sabut que la rumba catalana és un
gènere eminentment gitano. Malgrat això,
de sempre ha despertat l’interès dels paios,
alguns dels quals han arribat a esdevenir
veritables mestres del gènere. El cas més
evident és el de Gato Pérez. Gertrudis no
són gitanos però han aconseguit amarar-se
d’aquest esperit festiu de les rumbes
més alegres. Al disc hi trobem des d’una
descàrrega rumbera amb molta força (per
exemple la mateixa “Política de verbena”)
fins a cançons més matisades (“Imagina”,
amb tocs que l’encaminen al Brasil).
Cal destacar les col·laboracions d’Antoni
‘Sicus’ Carbonell, Los Manolos i Pau Donés
(Jarabe de Palo) i la versió rumbera del
clàssic “Imagine” de John Lennon sobre
una adaptació feta per Isidor Marí que ja
havia gravat Tralla. Una llarga col·lecció
de cançons que mostra el ventall propi
i multicolor de Gertrudis. J.V. * * *
MIQUEL GIL
Eixos
(Temps Record)
CANÇÓ MEDITERRÀNIA
Tercer disc de Miquel Gil, tot un referent
pel seu tractament modern de la música
d’arrel mediterrània. Borja Penalba signa
la producció d’aquestes onze cançons
noves. Obrint el disc, com a lletristes,
tornen a aparèixer dos poetes que han
esdevingut amulets per fer brollar cançons
precioses: Manel Rodríguez Castelló
(a Katà, “Memòria”, i ara la bella cançó
de bressol “Fil de vint”) i Enric Casasses
(després de “L’amor és Déu en barca”
i “Saturnàlia”, aquí els temes “Tinc una
pena” i “Pensant maneres”). A més, Feliu
Ventura també signa una lletra, “Dels
meus ulls”, una bella mirada on ‘Qui no
es pot oblidar de les arrels/ reclama la
custòdia dels seus somnis’. La crítica
social (‘Si tu no tens casa/ és per culpa
d’uns fartons/ que guanyen massa’)
figura a ritme de garrotín a “Gola ampla”,
i la tradició també emergeix des d’un
pomer (“Pepe Tono”) fins a un poema d’un
poeta àrab nascut a Alzira al segle XI (“Eix
tort”). Tanca el disc un nou “Homenatge”
al record d’infantesa d’Ovidi Montllor. La
gola aspra de Miquel Gil canta als quatre
vents i expressa com ningú el ventall
sonor de la nostra terra. H.M.A. * * * *
LO PARDAL
ROQUER
Vol. 2. Ruc-a-billy
& Cat Music
(DiscMedi) ROCK
Què tenen a veure les terres de Lleida amb
el llunyà Oest nord-americà? Que a totes
dues contrades hi ha gent que fa bona
música. Un d’ells és David Esterri, més
conegut com Lo Pardal Roquer, que ara
presenta el seu segon disc. Després d’una
divertida introducció en llatí, arrenca amb
un rock d’arrel tradicional catalana i amb
tota una declaració de principis: “Sóc de
l’oest”. Si al primer treball ja hi trobàvem
una gloriosa versió d’“El cant dels ocells”
(“El cant dels pardals”), ara Lo Pardal
s’atreveix amb “Cançó del raier” amb una
intro de tall clàssic i amb “Baixant per la
font del gat”. A tall de postludi, un garrotín
vell de Lleida cantat per Lo Pardal Vell.
Lo Pardal Roquer es confirma com una
de les propostes més personals, lúcides,
divertides i intel·ligents del nou panorama
musical català. J.V. * * *
LA PEGATINA
Al carrer!
(autoeditat)
RUMBA
El primer disc de La Pegatina conté tretze
temes on es barregen a parts iguals la
rumba, el reggae, l’ska, grans dosis de
festa i molt bon rotllo. Són d’una generació
que ha viscut l’ascens del mestissatge al
panorama internacional i que ha vist com
la rumba catalana tornava a ser una música
ballada i reivindicada. La Pegatina ja fa més
de tres anys que ronden pels escenaris i, tot
i que siguin originaris de Montcada i Reixac,
han estat molt influenciats per l’ambient
del barri Gòtic de Barcelona. D’aquí és d’on
surten gran part de les col·laboracions
del disc, cantat en català, castellà i gallec.
Hi trobem les de Gambeat (Radio Bemba),
que toca el baix a tots els temes del disc;
Leo & Kachafaz (Che Sudaka), a la cançó
“No a la Guerra”; Alguer (Txarangö), cantant
a “Penjat”; Emma Calafell, posant veu a la
cançó “Petrolero”, i l’inevitable Manu Chao,
que col·labora al tema “O camareiro”, una
cançó que el grup ha tornat a gravar per a
aquest disc, després d’haver sortit l’estiu
del 2006 al recopilatori gallec A Per Loca
(Komunikando, 2006). Històries de barri
explicades per músics de carrer. R.P. * *
D I S C O S C AT / 5 9
**********************************************************************************************************
DANIEL SÁEZ
Fàbrica
(Autoeditat)
ROCK D’AUTOR
PI DE LA
SERRA
Tot
(K. Industria Cultural)
BLUES D’AUTOR
Dotze anys després d’Amunt i avall (Betibú,
1995) arriba el quinzè àlbum de Pi de la
Serra, en plena forma després de quarantacinc anys de trajectòria artística. El cinquè
jutge de la Nova Cançó ofereix onze temes,
comptant-hi la versió del “Perquè vull” del
seu amic Ovidi Montllor i la instrumental
“La internacional”. Les primeres cançons
són molt punyents, com escau al blues
que les fa créixer (destaca “Abans de néixer,
morir”, amb raó dedicada a Pallassos
Sense Fronteres), mentre que la primera
cançó que ha escrit en castellà (de títol
quilomètric) fa de frontissa del disc, amb
una segona part on llueixen joies com
“Igual que ahir” (fent un combinat amb
Ricard Miralles al piano) i la preciosa
“Passen els dies”. No només de blues viu
Pi de la Serra, d’amics com Paolo Conte,
també. Plural i total. H.M.A. * * * *
ROIG
Els llops no ploren
(Bullanga)
ROCK
Els exInadaptats Xavi Pérez ‘Bull’ i Jokin
Pérez ‘Txuta’, amb el bateria Guillem Bosch
del grup de metal barceloní Shockcode,
publiquen la primera referència discogràfica
com a Roig. El disc havia tingut una versió
virtual –que es podia baixar íntegrament
de l’eMule i de la web <www.bullanga.net>–
amb nou temes. El CD n’inclou onze, tots
remesclats i masteritzats als estudis de
l’Ateneu X de Vilafranca del Penedès i als
DoctoR’N’Rick de Torelló. Influències de
Barricada, Barón Rojo i Motörhead: rock
de combat sense concessions. Un format
bàsic –guitarra, bateria i baix– per a una
col·lecció de temes que són tot un tractat
de materialisme històric. Cançons que
volen sensibilitzar l’oient sobre la barbàrie
capitalista i els seus efectes nocius en
forma d’egoisme, alienació, competitivitat
i destrucció ecològica. Uns valors diàfans
en temes com “Els llops no ploren” –amb
una lletra d’Àlex Vendrell, exvocalista
d’Inadaptats–, “Els amos de la terra”
o “Actituds paraplègiques”. Brutalitat,
tendresa, distorsió i melodia: clams a la
unitat de les classes populars i pel canvi
social inevitable. R.P. * * *
ELS PETS
Com anar al cel i tornar (DiscMedi)
POP-ROCK
No és fàcil cercar bellesa en la
tragèdia sense caure en la cursileria
o la llàgrima fàcil. Els Pets ho
assoleixen en un disc que potser és
el seu treball més dur, més complex
i més adult. Lluís Gavaldà diu
que Com anar al cel i tornar és un
disc de cançons d’afecte, que van
de l’amor a l’odi, el ressentiment
o l’amistat. Més aviat, però, és una
antologia de moments amargs, una
aposta difícil per a un grup que
sap que se la torna a jugar després
d’haver evolucionat sempre en
positiu, però conscient que la clau
del seu èxit ha estat reinventar-se
sempre. Aquí ho aconsegueixen
amb un so que tant s’apropa a
la gènesi del grup com s’amara
d’orquestracions de caràcter èpic
(Gavaldà ha escoltat molt Rufus
Wainwright) en peces com “Faig
saber” –una carta de suïcidi!–,
“Parla” –la crònica d’unes banyes
enxampades in fraganti– o “Com
anar al cel i tornar”, una de les
cançons més tristes d’Els Pets.
Un nus a la gola de quaranta-cinc
minuts amb poques concessions:
el sexe ràpid d’“Hola i adéu”, el
guateque a la Pink Martini d’“A
batzegades” –totes dues amb la
col·laboració de Raül Fernàndez
(Refree)– o el “Valset” que Gavaldà
canta al seu fill, malgrat haver-se
promès, tal com afirma a la mateixa
cançó, que no li dedicaria cap tema
per no semblar carrincló. Ha trigat
menys d’un any. Un disc que conté
algunes de les millors cançons
d’Els Pets, basades en la matèria
més fràgil: la vida dels éssers
humans normals i corrents,
terrible, injusta i meravellosa.
ROGER PALÀ * * * *
La de Daniel Sáez és l’obra d’un músic
que s’allunya de les fronteres mentals
i estilístiques. La seva proposta va de la
cançó d’arrel galàctica al pop d’influència
britànica o el rock salvatge, per bé que
la seva lírica avança per viaranys propis
del surrealisme, en un punt entre Sisa i
Albert Pla. No s’està d’emprar l’acústica
pelada o el piano en temes com “Fill del
magraner” o “Fals pigall”, però quan li
convé li surt una vena punk: llavors és
quan més divaguen les seves cançons,
que es podrien encasellar en la nova
onada de pop independent català de la
qual participen gent com Mazoni o Le
Petit Ramon, per bé que en un vessant
més cru i rocker. De fet, això seu a la
pràctica no deixa de ser rock: aquest
músic i galerista d’art de Masquefa ja té
al darrere una trajectòria amb bandes
com Kampa o Gran Papa Rata. Cançó i
rock de vocació inclassificable que busca
un so i una filosofia diferents. R.P. * *
STEM TIPS
L’últim missatger
(Drak Trak Music)
POP-ROCK
No tot és punk i rock radical a Vilafranca
del Penedès. A la capital del vi també hi ha
lloc per a cançons que parlen d’històries
d’amor al parc, de noies espaterrants,
gent que té molts diners al banc i cotxes
de campionat. La setena referència
discogràfica d’Stem Tips és l’obra més
completa d’aquest quintet de pop liderat
pel cantant Miquel Rota. La producció
i els arranjaments els ha fet el guitarrista
multisol·licitat David Palau (habitual de
Sergio Dalma, Miguel Bosé, Alejandro Sanz
o Serrat). Cançons que redunden en el lema
‘tornen els vuitanta’, amb una marcada
influència –fins i tot estètica– dels Sau de
Per la porta de servei (Picap, 1989). Sempre
amb un punt d’ironia benintencionada, i
sense oblidar les grans causes del planeta:
“L’últim missatger”, la cançó que dóna
nom al disc i el tanca, és un clam contra
els efectes del canvi climàtic. D’aquí ve l’ós
polar al mig del desert de la portada, on
segur que algú veurà una clara referència
a la magnífica sèrie Lost. L’obra més rodona
del grup, que no agradarà als poc partidaris
del pop melós i acaramelat. R.P. * *
ORIOL
TRAMVIA
El camí dels degotalls
(DiscMedi)
CANÇÓ D’AUTOR
L’últim disc d’Oriol Tramvia conté nou
cançons noves però esdevé tot un viatge
sonor pel món de la cançó, i més. Hi ha
cançons que recorden Ovidi Montllor
(“Font florida”) i Sisa (“El venedor de
fum”), i hi ha respostes curioses, com el
“Diguem sí” al “Diguem no” de Raimon, o
“El venedor de fum”, que es pot confrontar
a la seva adaptació del “Venedor d’amor”
present al disc Bèstia! (Edigsa, 1976).
Hi ha a més les referències teatrals que
agraden tant a Tramvia, reforçades en
dues cançons (una, versió d’una coneguda
tradicional russa, titulada aquí “Dancing
Diamante”, i l’altra, “Equació”, que parla
de Txèkhov i Shakespeare) amb la veu
de l’actriu Vicky Peña, entre d’altres.
Jaume Arnella i Manel Joseph (Orquestra
Plateria) també són convidats especials,
i la producció del disc és d’Àngel Riba
(fill de Pau Riba). Oriol Tramvia fa una
càlida mirada al passat on s’enyora una
certa empenta dels inicis. H.M.A. * * *
DIVERSOS
AUTORS
Puja al tren republicà!
(Cambra Records)
CANÇÓ D’AUTOR
Per commemorar el 76è aniversari de la
proclamació de la República espanyola,
el passat 15 d’abril un tren organitzat per
la Coordinadora del País Valencià per la
República va anar des de Castelló fins a
Alacant. Lluny d’haver arribat a la destinació
final, la iniciativa del Tren Republicà ha pres
forma de recopilatori. L’Associació Cultural
i Republicana Constantí Llombart ha
aplegat en aquest disc dues generacions
de cantautors, principalment valencians,
com Rafa Xambó, Paco Muñoz, Miquel Gil,
Feliu Ventura, Òscar Briz o Pau Alabajos.
Tampoc no hi falten les veus de Lluís Llach,
Raimon i Al Tall, entre d’altres. Coherència
estilística i sonora, sense sobresalts, amb
l’encert d’haver-hi inclòs cançons que
no són les més conegudes dels artistes
(“El cant dels Maulets” d’Al Tall i “El tren
de mitjanit” de Sau en serien l’excepció).
El disc s’obre amb una cançó inèdita de
VerdCel, amb Òscar Briz i Rafa Xambó, que
dóna títol al recopilatori. Una mostra més
de l’activisme i la qualitat de la cançó
d’autor valenciana. AMADEU CORBERA * * *
60 / DISCOS INT
**********************************************************************************************************
COCOROSIE
The Adventures
of Ghosthorse and
Stillborn (Touch and
Go Records) POP
Les extravagants germanes Bianca i
Sierra Cassidy tornen amb tota la seva
col·lecció de sons sorgits d’un món
paral·lel als de Lewis Carroll. The
Adventures of Ghosthorse and Stillborn
és el seu nou disc, un treball suggeridor i
que convida a entrar en un univers oníric
i obrir la ment cap a noves sensacions
auditives. Qui no ho vulgui fer es trobarà
amb una obra de difícil accés i pitjor
digestió. XAVIER MERCADÉ * *
THE FRAY
How to Save a Life
(Sony-BMG)
POP
Una cançó no fa un disc, però gràcies
a “How to Save a Life” The Fray estan
venent el seu àlbum de presentació com
xurros, perquè aquesta cançó sona a cada
episodi de la sèrie Grey’s Anathomy.
Que ningú hi busqui cap sorpresa que
superi la lírica: la resta és una repetició
d’esquemes tan poc inspirada que
avorreix. Vaja, que aquest grup de Denver
(Colorado, EUA) són com uns Keane però
dolents. X.M. *
HOT CHIP
DJ-Kicks
(¡K7)
ELECTRÒNICA
DJ-Kicks és una sèrie de discos de mescles
realitzats a través de la companyia
discogràfica ¡K7. L’objectiu és que artistes
molt diversos ajudin a descobrir les seves
influències i afinitats. Hot Chip, l’emergent
quintet britànic de tecno-pop, s’atreveix
a mesclar i mesclar-se sense grinyolar
en una selecció on tenen cabuda Tom Zé,
Etta Hames, Ray Charles, Joe Jackson
o New Order, i crea així la banda sonora
que animaria qualsevol festa. X.M. * *
JERRY LEE LEWIS
Last Man Standing (Naïve) ROCK’N’ROLL
Per fi ‘The Killer’, l’incombustible
Jerry Lee Lewis, rep un merescut
homenatge. Last Man Standing és
un disc de tribut a aquest músic
fundacional del rock’n’roll i cita
imprescindible des de fa més de mig
segle. Tot i que ja no és el que era,
que la seva veu sona pastosa i no
arriba als aguts, el seu piano continua
cremant i molts dels col·laborados
queden petits al seu costat. Entre
els que s’han atrevit a mesurar les
seves forces al costat de Lewis
interpretant junts cançons amb les
quals van néixer i créixer hi trobem
Jimmy Page, gairebé tots els Rolling
Stones (Jagger, Richards i Wood),
Ringo Starr, Bruce Springsteen, Rod
Stewart, el seu company generacional
Little Richard, Eric Clapton, Buddy
Guy... En total 21 grups convidats a
aquesta festa. Tot i alguna patinada
com la de Kid Rock, el disc és tota
una celebració del rock’n’roll més
clàssic, que manté la seva vigència,
energia i revolució cinquanta anys
després. XAVIER MERCADÉ * * *
MAREA
Las aceras están
llenas de piojos
(DRO-Atlantic)
ROCK
L’èxit de Marea és inapel·lable, amb discos
venuts a cabassos i tots els seus concerts
plens. I això gràcies a un rock urbà d’alta
graduació, lletres amb projeccions poètiques
i el lideratge d’un personatge curiós com
Kutxi, l’antítesi del que popularment
es coneix com una estrella del rock. Las
aceras están llenas de piojos és el cinquè
capítol d’una història sense gaire evolució,
que en aquest cas es ven complementat
amb un DVD amb més de dues hores de
l’actuació que el grup va oferir l’any 2005
al Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron de
Barcelona. XAVI VOLLKER * *
MODEST
MOUSE
We Were Dead Before
the Ship Even Sank
(Epic) POP
Els nord-americans Modest Mouse han
decidit fer un cop de timó a la seva
carrera amb la soprenent incorporació al
grup del molt britànic Johnny Marr, el que
va ser guitarrista dels seminals Smiths.
Al seu setè disc, We Were Dead Before
the Ship Even Sank, l’encerten amb el
primer senzill, “Dashboard”, una altra
reivindicació del llegat de Talking Heads,
i fan ballar de valent amb “Parting of the
Sensory”. X.M. * *
PLASTICA
Kaleidoscope
(Discos Liliput)
POP
Seguint les petjades de Primal Scream
i Kula Shaker, els portuguesos Plastica
saben escriure un món singular ple
d’imatges lisèrgiques que es combinen
amb tornades purament pop, on per no
faltar no falten ni sitars ni elements
orientals. Tot amb una bona caligrafia.
Kaleidoscope és el seu tercer àlbum, un
disc amb una bona producció però que
no aporta res que no hagin dit abans els
fills de la Gran Bretanya. X.M. * *
DOLORES
O’RIORDAN
Are You Listening?
(Sanctuary Records)
POP
Amb The Cranberries morts i enterrats
i després de sis anys de silenci, la
irlandesa Dolores O’Riordan ja té els seus
tres fills crescudets i per fi ha trobat
temps per al seu primer disc en solitari,
Are You Listening? En aquest àlbum
O’Riordan manté el to èpic dels The
Cranberries i les referències al grup són
constants, ja que la seva veu i els seus
tons aguts en falset es mantenen. Una
veu que s’estima o s’odia però que no
deixa mai indiferent. X.M. * *
PIANO MAGIC
Part Monster
(Green Ufos)
POP
Piano Magic tenen l’honor de ser l’únic grup
anglès en què tots els seus components
(quatre) són d’origen francès. Part
Monster és el seu setè disc, on el grup es
retroba amb les guitarres sense perdre el
seu caràcter eteri i suspès, sense amagar
les influències dels primers New Order o
dels The Cure més atmosfèrics. Mantenint
la seva idiosincràsia hermètica i trista,
en aquest nou treball han sabut construir
un trencaclosques on totes les peces
encaixen a la perfecció. X.M. * * *
KINGS OF LEON
Because of the Times (RCA) ROCK
Ha de ser difícil mantenir l’equilibri
emocional en un grup format per
tres germans fills d’un predicador i
el seu cosí. Deu ser per això que els
components de Kings of Leon surten
amarats de sang a la foto interior
del seu tercer disc, Because of the
Times, on demostren que l’èxit dels
seus primers discos no va ser fruit
de la casualitat. El grup de Nashville
(Tennessee, EUA) ha sabut mantenir
el pòsit de classicisme però alhora
assolir un so independent i actual.
Sorprenen amb la bateria contundent
de “Knocked Up” que obre el disc,
i no abaixen la guàrdia a “Charmer”,
amb un crit pelat que la convertirà
en un clàssic dels seus concerts. I el
mateix passarà amb la precisa “On
Call”, el primer senzill del disc,
mentre que “Black Thumbnail” pot
ser considerat, per fi, el seu primer
himne rocker. Kings of Leon es
consoliden amb aquest Because
of the Times i poden ser la gran
sorpresa de la temporada. XAVIER
MERCADÉ * * *
D I S C O S I N T / 61
**********************************************************************************************************
LA
PULQUERÍA
C’mon fandango
(Sony-BMG)
FUSIÓ
MANIC STREET PREACHERS
Send Away the Tigers (Sony-BMG) ROCK
La banda de James Dean Bradfield
ha esmolat les urpes mantenint
una actitud combativa heretada de
The Clash i sense renunciar a les
melodies i un cert recarregament
en els arranjaments. Els gal·lesos
han omplert el seu vuitè disc, Send
Away the Tigers, de missatges contra
el ja ex primer ministre britànic
Tony Blair, l’imperialisme de Bush
i la guerra de l’Iraq. Cançons com
“Underdog”, “Rendition” o “The
Second Great Depression” tenen
una contundència i claretat poc
habituals en l’actual panorama
britànic. No hi falta el toc comercial
del seu primer single “Your Love
Alone is Not Enough”, amb Nina
Persson de The Cardigans com a
convidada especial, tot i que se’ls
pot retreteure l’aire de Queen que
ressona a “Autumsong” o algunes
guitarres amb regust heavy que
es disparen en alguns moments.
Trenta minuts èpics on només sobra
el hidden track del “Working Class
Hero” de John Lennon. Manic
Street Preachers es mantenen
ferms a les barricades i serveixen
el seu disc més complet des de
fa anys. XAVIER MERCADÉ * * *
PONCHO K
Cantes valientes
(Sony-BMG)
ROCK
El rock urbà nascut a l’ombra d’Extremoduro
té un nou apòstol amb Poncho K. El seu
segell personal i unes lletres rabioses i
carregades de poesia de carrer l’acosten
a Manolo García (‘Tengo astillas en mi
almohada/ y escardillos de labranza’, diu
a “Frontera”). Aquest Cantes valientes,
el seu quart treball, navega entre el
rock andalús de Triana, la cançó d’autor
reivindicativa i temes rockers de barricada
i barriada. XAVI VOLLKER * *
Sota l’etiqueta de ‘hard-mariachi’, els
valencians La Pulquería celebren l’edició
del seu segon disc, C’mon fandango.
Nascuts a la riba del Túria no podia ser
d’una altra manera: una portentosa secció
de vents dóna vida a una formació que
mira a l’altra banda de l’Atlàntic i amb
un especial interès els argentins Los
Fabulosos Cadillacs, amb una mescla
on tant hi ha rock com música mexicana,
hip-hop, ska o pasdobles, tot amb un
ambient festiu i divertit en cadascun
dels catorze temes. X.M. * * *
FERNANDO
SAUNDERS
I Will Break Your Fall
(Resistencia)
SOUL
Fernando Saunders, a més d’un excel·lent
músic i baixista, ha de ser també una
persona amb una paciència infinita, ja que
és el músic que ha aguantat més anys al
costat d’una estrella de l’exigència com és
Lou Reed. I Will Break Your Fall és el seu
tercer disc en solitari, però que ningú pensi
en un treball de lluïment onanista de les
quatre cordes. No, Saunders es descobreix
com un gran compositor i cantant de sedosos
temes soul i rhythm’n’blues amanit amb
notes de jazz i pop adult i un cop de mà
de Lou Reed a “Baton Rouge”. X.M. * *
SFDK
Los Veteranos
(SFDK Records)
HIP-HOP
Ja fa catorze anys que la fan rimar millor
que ningú. Els andalusos SFDK s’han
convertit en el grup més representatiu
del hip-hop estatal, lluitant de costat a les
llistes de vendes amb els saragossans
Violadores del Verso. Després de tants
anys, quatre discos editats i un munt
de maxis, han decidit coronar-se ells
mateixos com Los Veteranos en el seu
últim disc. Una col·lecció de noves rimes
on la xuleria, la primera persona sempre
per davant i un punt de misogínia són
presents en totes les cançons. X.M. * *
THIRTY
SECONDS
TO MARS
A Beautiful Lie
(Virgin) ROCK
A Beautiful Lie és el segon disc de Thirty
Seconds to Mars, el grup comandat per
l’actor Jared Leto, conegut per haver
protagonitzat pel·lícules com El club de la
lluita, American Psycho o La delgada línea
roja. Una base matisada de punk-rock
californià amb inevitables veus patidores
i fosques dosis d’emo. Un sofriment mal
expressat fins al punt de semblar fals i que
arriba a cansar amb tanta desesperació,
crits i xiuxiuejos d’angoixa. The Cure ho van
fer més bé i més creïble fa anys. X.M. *
LOS TOREROS
MUERTOS
Los Toreros Muertos
(Sony-BMG)
POP-ROCK
Los Toreros Muertos van ser un grup de
la post movida madrilenya amb caixa
de ritmes a pinyó fix, guitarres simples
i melodies enganxoses, però amb l’aval
de tenir al davant el ‘personatge’ de Pablo
Carbonell, que va donar el to surrealista
i divertit a la interpretació i les lletres.
Aquest disc és un recull de gairebé tot el
més interessant que van fer, amb un DVD
que inclou imatges del Concert Contra la
Droga celebrat a l’Estadi Olímpic barceloní
el 1989, així com el duet amb Poch cantant
“Cocaine” d’Eric Clapton. X.M. * *
TRAVIS
The Boy With No Name
(Sony-BMG)
POP
Semblava que després de la publicació del
recopilatori Singles (Epic, 2004) Travis
haguessin desaparegut amb discreció,
deixant enrere una carrera marcada per
l’estigma d’haver pogut ser un Radiohead
i haver-se quedat a mig camí amb un
grapat d’èxits radiables. Però aquest The
Boy With No Name demostra que la banda
escocesa encara té sang a les venes i
gaudeix d’una bona salut, perquè si bé
els mitjos temps boirosos continuen
dominant el seu repertori, també són
capaços de sorpendre amb cançons
musculoses com “Selfish Jean”. X.M. * * *
FRANK
TURNER
Sleep Is for the Week
(Xtra Mile Recordings)
CANÇÓ D’AUTOR
Frank Turner és un músic nascut a Bahrain
i educat a Londres que va ser vocalista
de Million Dead a Anglaterra. Després
d’haver-se desfet el grup, ha començat
la seva carrera com a solista amb Sleep
Is for the Week, un treball marcadament
acústic. Com un Billy Bragg canviant la
càrrega política per un agut sentit de
l’humor, la música de Turner és sincera
i propera a l’oient, petita i delicada però
carregada de poesia. X.M. * *
PATTI SMITH
Twelve (Sony-BMG) POP
Cadascun dels nou discos oficials
editats fins ara a la carrera de Patti
Smith ha estat important en el seu
temps i en el seu moment. Cap d’ells
es pot considerar una obra menor,
fins que arribem a aquest Twelve,
que malauradament coincideix amb
l’anunci d’Smith de retirar-se dels
escenaris. Que consti que no és un
disc dolent; molts músics donarien
els dits d’una mà per fer un àlbum
de versions amb la personalitat
d’aquest, però a Patti Smith no li
feia cap falta. De tota manera, ja
que el tenim a les mans, cal destacar
les superbes lectures que fa de l’“Are
You Experienced?” de Jimi Hendrix;
del “Gimme Shelter” dels Stones,
que fa caure de cul, de l’“Smells
Like Teen Spirit” de Nirvana, que
agradaria fins i tot a Courtney Love,
i de “Helpless”, que queda a l’alçada
del seu creador, Neil Young. Però,
¿calia reivindicar l’“Everybody Wants
to Rule the World” de Tears For
Fears? XAVIER MERCADÉ * * *
62 / S O N A 9
**********************************************************************************************************
VITRUVI
Emoció i evolució
Potser ni ells ni el públic present a la final
del Sona 9 2006 s’esperaven el resultat, però
Vitruvi va guanyar amb tota justícia el premi
Joventut i els 3.000 euros en material musical.
El quintet de Ginestar, a la Ribera d’Ebre, es va
editar el CD-single, Dos cors, llicenciat a Creative
Commons, que havia enregistrat a Music Lan.
El cantant i líder de la formació, Marc Sendra, fa
balanç del passat, present i futur de la banda.
TEXT: FERRAN AMADO / FOTO: CARLES RODRÍGUEZ
ENDERROCK: Un any després d’haver participat al Sona 9,
com encareu la vostra carrera musical?
MARC SENDRA: Sabem que som en un moment crucial
per al nostre futur: el moment de mantenir l’estatus que
vam aconseguir l’any passat gràcies a haver guanyat
el premi Joventut del Sona 9. Diuen que el difícil no
és arribar, sinó matenir-se. Tenim ganes i il·lusió per
fer-nos un lloc dins el nou panorama del pop en català.
EDR: La publicació del senzill amb la cançó “Dos cors”
ha creat l’efecte que volíeu?
M.S: Pel que fa a la difusió a través de la ràdio, sí. “Dos
cors” ha sonat a moltes emissores de ràdio, entre les
quals iCat fm, i això ens ha fet arribar a molta gent.
EDR: En aquesta cançó es nota una evolució en el
vostre so. És aquesta la línia que voleu seguir?
M.S: L’enregistrament d’aquest tema als estudis Music
Lan va ser la penúltima prova del Sona 9 de l’any passat,
i com a tal, l’objectiu que pretenia aconseguir era seduir
maquetes
el jurat per arribar a la final. Vam confiar en l’Àlex Rexach
i vam canviar una mica la nostra sonoritat, però aquesta
aventura no ha suposat un punt d’inflexió en l’estil
de Vitruvi, que, si bé ha evolucionat, no va encaminat
només cap al so de “Dos cors”.
EDR: Heu deixat enrere el pop emocional dels vostres
grups de referència, Coldplay i Radiohead, que
caracteritzava la vostra maqueta?
M.S: És obvi que el nostre estil ha evolucionat des de
la primera maqueta, però no hem renunciat al nostre
gust musical. Si analitzem la trajectòria dels dos grups
esmentats, veurem que també s’han anat transformant.
Pensem que el fet d’anar-se redescobrint és una cosa
natural en tot art i artista.
EDR: La propera aturada de Vitruvi serà per gravar el
vostre primer disc?
M.S: Tenim previst començar a enregistrar el nostre
primer disc un cop passi l’estiu, i la idea de tenir l’Àlex
a la producció és una possibilitat, perquè ens vam
sentir molt còmodes treballant amb ell durant tot el
procés del Sona 9.
EDR: Com es presenta l’estiu pel que fa a concerts?
M.S: Segurament no tocarem tant com ens agradaria,
però de moment tenim tres concerts prou importants:
el 19 d’agost a La Palma de Reus, l’1 de setembre al
festival Acústica de Figueres i el 14 de setembre al
Mercat de Música Viva de Vic.
EDR: Les coses es veuen d’un color diferent des de
les Terres de l’Ebre?
M.S: És obvi que sí. Per començar tenim pocs llocs on
tocar. Tampoc hi ha gaire grups que practiquin pop-rock,
i els que surten solen tenir una vida bastant efímera.
Es troba a faltar el moviment i l’ambient que es respira
en una ciutat com Barcelona. Realment ens sentim
bastant desplaçats, però no per això renunciem a poder
arribar arreu del Principat.
TEXT: ÀLEX ROMAGUERA
1972
1972
(ROCK)
Probablement els anys setanta
han deixat les millors partitures
de la història. El veterà quintet
1972 ha estat testimoni i deixeble
directe d’aquella època, de la
qual David Bowie, Glam o Rolling
Stones han quedat a la vitrina dels
immortals. Un temps en què el
quintet barceloní, refundat el 2002
després d’algunes inclemències
personals, ha sabut portar als
escenaris cançons pròpies i explicar
l’evolució de la música fins als
nostres dies. Del temps, l’amor
i els paranys de la vida parla
el repertori de la seva maqueta.
La dècada prodigiosa.
Cte: (Joan) 609 704 664
BATUMBATÀ
Latin Confussion
(LATIN SOUL)
Primer treball d’aquesta banda
creada el 2003 per músics provinents
de grups de l’escena soul i dels
ritmes jamaicans, com Mount Zion
o Goldfinger. Una herència de luxe
que ha empès els seus components
a explorar la fusió entre les
variants de la música negra fins
a aconseguir una estètica on
les segones veus tenen un pes
determinant. Amb Latin Confussion,
Batumbatà irromp als escenaris
amb una vetllada preciosista
que ens trasllada a la felicitat,
els sentiments i els records més
íntims. Selectes del latin soul.
Cte: (Àlex) 669 384 908
EDU
Edu
(POP D’AUTOR)
El veterà compositor barceloní
converteix el seu quart disc en la
sínesti d’una llarga trajectòria. Hi
trobem històries sobre l’amistat,
la joventut o l’amor, que el poeta
interpreta tot combinant la guitarra
elèctrica amb l’acústica, i la caixa
de ritmes amb una veu melangiosa.
El resultat és un repertori a mig
camí entre el jazz i el pop, que Edu
ofereix mitjançant temes propis i
versions de llegendes tan diverses
com Beatles, Brincos, Companyia
Elèctrica Dharma o Fórmula V.
Biografia de somni.
Cte: (Eduard) 93 226 20 15
FRED GALVAN
& FRIDA CALÒ
Pintures rupesdos
(FUSIÓ)
JORDI JOAN
RECASENS
Jordi Joan Recasens
(CANÇÓ D’AUTOR)
La seva música s’agraeix per la
mescla de ritmes orientals i altres
que donen singularitat a les seves
melodies. Fred Galvan & Frida
Calò ens situen en un univers
inconnex, on tenen cabuda
instruments des d’un triangle
fins a un timbal, passant per una
guitarra acústica o una flauta
travessera. En aquesta simfonia
naïf i indesxifrable destaca el tema
“Dificultats domèstiques”, extret
de la cançó popular francesa “Hem
posat una botiga”. Miscel·lània
de sensacions.
Cte: (Joan) 660 307 336
La relació de Jordi Joan Recasens
amb la música la va iniciar de
ben petit, quan aquest barceloní
avesat als concursos de cançons
nadalenques va començar a tocar
la guitarra amb el ‘reconegut’ Oriol
Mateu. Amb el temps, aquell jove
s’ha fet adult amb temes bucòlics
sobre les emocions que reposen
en aquest disc, on l’acompanyen
un guitarrista, un teclista, un
programador i dos amics a les
veus. Un treball que sap arribar
a tots els paladars per les seves
metàfores i subtileses rítmiques.
Intimitats en directe.
Cte: (Jordi Joan) 610 520 666
PODEU ENVIAR LES VOSTRES MAQUETES A: ENDERROCK - SONA 9. C/ ENRIC GRANADOS 111, 1r. 08008 BARCELONA [+ DOSSIER AMB UN BREU CURRÍCULUM, LES LLETRES, FOTOGRAFIES I UN CLIP]
S O N A 9 / 63
**********************************************************************************************************
Sona 9 2007
CONNECTA ’07
FOTO: ARXIU EDR
PRIMERS CONCERTS PRELIMINARS
Aquest mes de juny comencen els concerts preliminars de la setena edició del Sona 9.
Com ja és habitual, el festival Culturaviva, que enguany es fa a Sant Feliu de Llobregat,
serà el senyal de sortida. La cita serà el dissabte 16 de juny a les 6 de la tarda. Un altre
dels festivals més atractius que hi ha actualment a Catalunya, l’(a)phònica de Banyoles,
serà la següent parada, on el dijous 28 de juny els grups seleccionats tocaran per passar
a les semifinals del concurs. Dos dies després del concert al Pla de l’Estany, el dissabte
dia 30 a les 12 del migdia, el Parc de les Basses del Senglar Rock Lleida acollirà un altre
dels clàssics del Sona 9. Les preliminars del concurs continuaran el mes de juliol a la
sala Razzmatazz de Barcelona, l’Acampada Jove de Sant Celoni i el festival Paupaterres
de Tàrrega. Recordeu que encara teniu temps d’enviar les vostres maquetes fins al 30
de juny. Més informació a <www.sona9.cat>.
GRUPS EMERGENTS DEL VALLÈS
El dissabte 9 de juny se celebrarà la final del concurs de grups emergents
Connecta ’07, de la sempre musicalment activa ciutat de Sant Cugat del Vallès.
La peculiaritat d’aquest certamen és que l’artista guanyador el decidirà el
públic assistent al concert, que haurà de dipositar el seu vot en una urna.
El premi per al guanyador serà la participació a l’Acampada Jove de Sant
Celoni, un concert remunerat amb 200 euros i vuit hores de gravació en un
estudi professional per enregistrar una maqueta. Els onze grups participants
en la fase final i que pujaran a l’escenari del Pla del Vinyet són: Acadèmia
dels Desconfiats, Insomni, 1972, Nelb, Les Putes Van a Peu, Tsunami Ska,
Banda Barretina, Bullanga Social, Idem, Inderak i The Gruixut’s. Podeu trobar
més informació a <www.connecta.cat>.
LES PUTES VAN A PEU
EBRE MUSIK
CONCURS DE MAQUETES DE TORTOSA
Un altre dels concursos que més han crescut és l’Ebre Musik, organitzat per la Regidoria de Joventut de Tortosa, que aquest
any arriba a la sisena edició i amb importants premis: 2.000 euros i la gravació d’un clip per al grup guanyador, i 900 i 600
euros respectivament per al segon i tercer classificats. Amb l’objectiu de promocionar els grups de la seva zona d’influència,
a l’Ebre Musik hi poden participar les bandes que siguin de la demarcació del Camp de Tarragona, l’Alt i el Baix Maestrat, els Ports,
el Matarranya i les Terres de l’Ebre. Fins al 30 de juny teniu temps per enviar la vostra maqueta al Punt d’Informació Juvenil de
Tortosa: Avinguda de l’Estadi, s/n. 43500 Tortosa. Trobareu les bases i més informació a <www.puntjove.tortosa.cat>.
JOSÉ ENCISO
José Enciso
(POP-ROCK D’AUTOR)
El guitarrista José Enciso no ha parat
de compondre cançons i d’improvisar
nous ritmes d’ençà que el 1996 es
va atrevir a fer sonar la guitarra i
instruments de percussió. D’aquesta
labor autodidacta n’ha extret
versions acústiques de rock i
rhythm’n’blues, que ha ampliat
fins a aplegar-les en aquesta
maqueta de presentació, on també
hi ha temes propis. Un treball
curiós, en què s’apunten els sons
electrònics i l’harmònica, i gràcies
al qual Enciso narra històries
quotidianes per a tots els públics.
Passions rítmiques.
Cte: (José) 687 248 304
NOHOSÉ
Nohosé
(SKA-FUSIÓ)
El grup de Sallent ha viscut contínues
remodelacions, una circumstància
que, lluny d’afeblir-lo, li ha servit
per millorar les seves composicions
amb nous matisos. Sobre el ball
sincopat, Nohosé ha creat una
barreja sonora que tan aviat
s’alenteix amb la patxanga com
agafa embranzida a través del
rock’n’roll. En aquest esquema, la
formació d’estil caribeny desplega
un repertori que fa ballar cançons
compromeses amb la lluita dels
pobles i la necessitat de construir
una societat encara més humana.
Un tomb pel Carib.
Cte: (Roger) 639 066 020
PEL BROC
GROS
Discbarat
(FOLK-ROCK)
Melodies folk-rock embolcallades
d’unes sonoritats que tan aviat
s’apropen al country com a la
cultura celta, són el gran secret
d’aquest quintet del Vallès, que
ara presenta el seu nou recull.
Una maqueta de quatre cançons,
la darrera de les quals, amb
el lirisme que hi aporten les
guitarres, el violí i el piano,
ens catapulta cap a llegendes
existencials força esquisides.
Melòdics universals.
Cte: (Xavi) 687 238 254
9è CONCURS
DE MÚSICA
DE BADALONA
Kapiche Clú, com a millor banda de
la ciutat de Badalona, i els vallesans
Stendhal, com a millor grup del concurs,
van ser els triomfadors de la final del
9è Concurs de Música de Badalona.
Emmarcat dins les Festes de Maig,
el concert final va acollir unes 500
persones als jardins de Can Cabanyes,
tot un èxit de públic que es va
complementar amb la qualitat dels
altres grups que van arribar a la final:
O’Koñak, D’Espacios, Star Velvet
Revolution i Mine. Aquests últims, però,
van quedar desqualificats per haver
fet dues versions de The Beatles i
Motörhead al final del concert. Els dos
guanyadors gravaran i editaran un
mini-CD com a premi.
SALTIMFUNKYS
Saltimfunkys
(FUNK-ROCK)
SORTIDA
D’EMERGÈNCIA
Sortida d’Emergència
(HARDCORE MELÒDIC)
Mot d’origen gironí que, en l’univers
d’aquest grup d’Arbúcies (la Selva),
vol dir ganes de festa i una mica
de picor als peus. Aquest és el
significat de Saltimfunkys, una
formació darrere la qual s’apleguen
set músics que, a cavall del funk,
el rock simfònic i una alta dosi
d’improvisació instrumental,
troben la fórmula per aconseguir
que els amants del ball remenin
l’esquelet mentre entonen
històries sobre la vida quotidiana.
Ball d’eclecticisme.
Cte: (Jesús) 653 756 774
La formació rockera gironina busca
endinsar-se en el vessant més
melòdic del punk. Com altres bandes
inspirades en aquest gènere, en
el primer treball combinen temes
propis amb versions dels clàssics
Motörhead, Boikot, Inadaptats i
altres grups per a qui la música ha
estat un altaveu per combatre les
injustícies. De les set cançons del
CD, sobresurten “Hem de canviar
el món” o “Obre la llum”, en què
Sortida d’Emergència descarrega
tota la metralla en defensa de la
llibertat davant la hipocresia dels
poderosos. La revolta sonora.
Cte: (Pere) 659 988 989
6 4 / C O N C E RT S
**********************************************************************************************************
ELS PETS
OBRINT PAS
JOEL JOAN
LA TROBA KUNG-FÚ
CAS 07
27.04.2006 — Sala annexa del Palau Sant Jordi, BARCELONA
Tot i que la sala annexa no llueix tant com l'escenari principal del Palau Sant
Jordi, la segona edició del festival CAS va decidir no caure en el parany dels
excessos de confiança i pretensions i va guardar en el pot petit la millor de
les confitures. Tres conceptes de música diferents units pel compromís.
El festival, organitzat per la Fundació Cultura i el projecte Sobirania i Progrés,
va aplegar unes 4.000 persones, segons va anunciar Joel Joan, que va fer
el paper de presentador exaltat. Amb una bona afluència, ja des de primera
hora de la tarda, el CAS es va obrir amb La Troba Kung-Fú la proposta més
revitalitzadament festiva de l’acordionista Joan Garriga. Els va seguir l’estrena
en directe del nou disc d’Els Pets, que van basar el concert en les cançons
de Com anar al cel i tornar (DiscMedi, 2007), un repertori que s’integra a la
perfecció en la línia del grup. Entre els seus clàssics la cançó que ha sofert
un canvi més radical ha estat “Pantalons curts i els genolls pelats”, amb
l’escenari convertit en discoteca i un Lluís Gavaldà transformat en un Tony
Manero sense pèl. Els valencians Obrint Pas també obrien gira i presentaven
disc nou, Benvingut al paradís (Propaganda pel Fet!, 2007), i van sortir a
l’escenari amb tot el públic a la butxaca. El grup va decidir no atacar de ple
els nous temes, però sí que en va fer un petit tast intercalant cançons
noves dins el repertori popular. La seva fórmula va triomfar, mesclant l’ska
i el rock radical amb els tocs de festa popular. Van fer ballar tothom, però
sense oblidar-se de reivindicar els drets dels Països Catalans fent proclames
contra el govern valencià (“Caça de bruixes”) o demanant la llibertat de
Núria Pòrtulas a “No tingues por”. TEXT I FOTOS: XAVIER MERCADÉ
**********************************************************************************************************
C O N C E RT S / 65
**********************************************************************************************************
GÀTACA
LA GOSSA SORDA
VOLTOR
300 ANYS
AL TALL
DE LLUITES
I CANÇONS
05.05.2007 — Campus de Tarongers, VALÈNCIA
La commemoració de la Diada del 25 d’Abril va tenir com a punt final el
macroconcert 300 anys de lluites i cançons. Més de 9.000 espectadors
segons l’organització de l’acte, Acció Cultural del País Valencià, van vibrar
amb els concerts d’Al Tall, Obrint Pas, Pau Alabajos i Sergi Contrí, VerdCel,
Pep Gimeno 'Botifarra', L'Ham de Foc, Voltor, Orxata Sound System, Gàtaca,
Miquel Gil, Feliu Ventura, Soul Atac, La Gossa Sorda i Sva-ters. Més enllà dels
problemes tècnics, cal destacar la gran infraestructura, amb dos escenaris per
agilitzar el bolo, tot i que el Campus segueix sent un emplaçament desangelat
i allunyat del centre: cal reconquerir la plaça de Bous de València per a aquest
clàssic concert. Va sobresortir per la seva originalitat l’actuació dels metàl·lics
Gàtaca i Voltor. Al Tall van demostrar que continuen sent els mestres repassant
el mític “Quan el mal ve d'Almansa”. Van tancar la nit La Gossa Sorda, Sva-Ters
i Obrint Pas. TEXT: BLANCA BALANYÀ / FOTOS: ROSER ORTIZ I XEPO W.S.
**********************************************************************************************************
6 6 / C O N C E RT S
**********************************************************************************************************
GOSSOS
SANPEDRO
03.05.07 — Sala Bikini, BARCELONA
Els manresans van presentar Oxigen (Música
Global, 2007) davant d’un públic que creix en la
mateixa mesura que el grup i la seva música.
Un directe ple de força que demostra que Gossos
passen per un bon moment. La sorpresa més
esperada de la nit es va fer realitat amb la sortida
a l’escenari de Macaco, que hi va posar el toc
més mestís interpretant l’èxit compartit “Corren”.
El músic barceloní no es va poder resistir a tornar
a pujar a la Bikini per fer corejar el públic durant
el tema “Flors i violes”. Entre la presentació de les
cançons més noves, els manresans van fer les
delícies del públic més grandet recordant himnes
com “Rera teu”, “Condemnats” o “Quan et sentis
de marbre”, tots passats pel nou filtre sonor. El
públic va fer cas a la crida i va treure les seves
càmeres –digitals, de mòbils i professionals– per
enregistrar el tema “En un instant” (l’homenatge
a Josep Maria Isanta) i participar en la realització
del nou videoclip del grup. Una història que també
s’ha repetit a Lleida (el 10 de maig) i a Vilablareix
(el 12), i que deu haver omplert la bústia de correu
electrònic dels manresans amb fotos plenes de caps.
Una nit amb els millors Gossos de la història.
TEXT: ELISENDA SORIGUERA / FOTO: XAVIER MERCADÉ
20.04.07 — Sala Sidecar, BARCELONA
Sanpedro no vol ser un grup depressiu
com molts que es passegen en horaris
de tarda pels festivals indies. Sanpedro
canvien els estats d’ànim abatuts
per una lluminositat íntima tot i la
malenconia que impregna les cançons.
Han canalitzat la visceralitat portant-la
a la recerca del preciosisme, tal com
passa a “El Caire”, o enteranyinant les
guitarres a “Aribau”, o creant miniatures
pop tan efectives com “Camps Elisis”.
Tot amanit amb unes lletres amarades
de certa melangia i enyorança per
una Barcelona en blanc i negre que va
desapareixent. Dominant perfectament
els mitjos temps, la veu d’Oriol Canals
sap no abusar del melodramatisme
per adquirir un to més realista. Les
guitarres de Gonçal Planas i Pablo
Garrido juntament amb l’acústica de
Canals teixeixen petites simfonies
en clau de pop, mentre que el baix de
Ricky Faulkner al costat de la subtil
bateria de Xavi Molero donen robustesa
a les melodies. Per al seu segon disc,
L’atracció monumental (Cydonia, 2007),
Sanpedro ha ampliat la formació amb el
teclista Dani Ferrer, també a la banda de
Jofre Bardagí, que ajuda a materialitzar
l’exuberància de les seves cançons.
TEXT I FOTO: XAVIER MERCADÉ
COMPANYIA
ELÈCTRICA
DHARMA
5, 6 i 10 de maig — Tom Lee Park, MEMPHIS (EUA)
La Companyia Elèctrica Dharma ha ofert tres concerts
al Memphis in May International Festival, on enguany
l’Estat espanyol ha estat el país convidat. Davant de
desenes de milers de persones, la Dharma va portar a
escena la seva proposta musical Catalan Suite. El 8 de
maig, convidat per l’organització, el grup va enregistrar
una sessió al prestigiós i mític Sun Studio de Memphis,
on Elvis Presley va gravar les cançons més importants.
TEXT: ANTÒNIA ANDREU / FOTO: ARXIU MEMPHIS IN MAY
**********************************************************************************************************
C O N C E RT S / 67
**********************************************************************************************************
DON SIMÓN Y TELEFUNKEN
ANTÒNIA FONT
VIII FIRA DE
MÚSICA AL CARRER
DE VILA-SECA
4, 5 i 6.05.2007 — Diversos espais, VILA-SECA (EL TARRAGONÈS)
Malgrat la pluja, que va obligar a suspendre una desena de concerts el dissabte,
la Fira de Música al Carrer de Vila-seca s’ha consolidat enguany tant pel que fa
a públic com a presència professional. Antònia Font va complir amb les cançons
de Batiscafo katiuskas (DiscMedi, 2006) i Miquel Gil va estrenar els nous temes
del seu disc Eixos (Temps Record, 2007). Cal destacar també el directe histriònic
de Don Simón y Telefunken, el pop d’aire raper de Facto Delafé y las Flores Azules
i el gipsy de Xazzar. TEXT: ROGER PALÀ / FOTOS: JORDI SIMON (FUSIC)
SKALISSAI
MIQUEL GIL
ASPENCAT
SVA-TERS
LA GIRA 2007
12.05.2007 — Plaça del Poble Romaní, VILA DE GRÀCIA (BARCELONA)
El festival itinerant de música en valencià organitzat per la Federació d’Escola Valenciana, que enguany programa 19 concerts de 35 grups arreu dels Països Catalans, va
dur al barceloní barri de Gràcia els grups Aspencat, Sva-ters, Skalissai i La Gossa Sorda. Un concert organitzat conjuntament amb Espai País Valencià, entitat que agrupa
els valencians que viuen al Principat, i que va servir per presentar a Catalunya el segona volum d’El disc dels músics i cantants en valencià. La Gira 2007 (Propaganda pel
Fet!, 2007), el recopilatori distribuït per la revista ENDERROCK i el periòdic L’Avanç, amb el suport del Col·lectiu Ovidi MOntllor i les universitats públiques valencianes. El 8 de maig
el disc s’havia presentat al Campus de Burjassot de la Universitat de València amb un concert del cantautor d’Alcúdia Òscar Briz. TEXT: ROGER PALÀ / FOTOS: XAVIER MERCADÉ
**********************************************************************************************************
S E X E , B L AY & R O C K ’ N ’ R O L L / 6 9
**********************************************************************************************************
per Pep Blay
Shakira
o Beyoncé?
–Va ser aquí mateix, en aquesta discoteca. Els mojitos corrien que
volaven i no parava de sonar reggaeton, salsa i rotllo negrata. Era una
festa de ritmes per al cos. Eren tres o quatre metres més enllà, a la barra,
movent-se tímidament, amb el got a la mà i aquelles sabates de taló que
les feien créixer mig pam. L’una era blanca, alletada, baixeta però rodona
fins a l’última forma. Duia els cabells llargs i rinxolats, i sota el seu top
lluïa un melic digne de ser el model d’una classe d’anatomia. Una mica
més avall, només quedava un tros de faldilla, prou curta com per
demostrar el poder de les seves cuixes ben musculades. Carn dura, vaig
pensar, d’aquella que fa goig refregar-s’hi. Esclar que la seva amiga no
es quedava enrere: era mulata, una mica més alta i amb les proporcions
harmòniques d’una afrodita. Portava un vestit de tirants que li arribava
uns deu centímetres per sota de l’entrecuix, tota la resta eren cames.
Exhuberància i elegància, col·lapsada per una melena llisa i uns llavis
que... quina boca! La de llengua que li hauria regalat!
De mica en mica la música s’anava animant. Jo buscava la mirada
de qualsevol de les dues i de tant en tant ens creuàvem uns somriures.
Em vaig emocionar. No sabia per quina començar, i jo crec que aquesta
va ser la clau de tot: atacar a dues bandes a la vegada. Però res no hauria
acabat igual si no hagués estat perquè el discjòquei va punxar la cançó
“Beautiful Liar”, la que canten juntes la Shakira i la Beyoncé. Em vaig
posar a cent! Et pots arribar a imaginar com dues noies guapíssimes, una
mulata i l’altra llatina, es posen a ballar davant teu imitant la coreografia
exacta de la Shakira i la Beyoncé? Saps què és que se’t posin a davant
dues preciositats de corbes miraculoses i que es contorsionin a ritme
d’una música cent per cent eròtica? Els malucs, oh, quin prodigi! La
Shakira remenava el cul com una deessa de la fertilitat, la Beyoncé
m’imposava el seu escot a l’alçada dels ulls i els turmells delicats se li
enduien els peus a dreta i esquerra, com un batec de... ai que em surt
l’ànima de poeta quan penso en tanta bellesa. No paraven d’insinuar-se,
l’una m’aclucava l’ull, l’altra estirava el braç per convidar-me a ballar, jo no
sabia quina triar! Llavors van aparèixer un parell de cràpules que se les
volien donar de bons ballarins. Elles no van ser maleducades i d’entrada
els van seguir un parell de passes, però no van deixar mai de mirar-me.
És més, tan aviat va acabar la cançó, se’m va posar una a cada costat.
Jo ja tenia preparats els dos mojitos per convidar-les. La Shakira em va
fer un petó a la galta ben sucós, per donar-me les gràcies. La Beyoncé,
gelosa, em va preguntar si podia fer el mateix i jo, feliç, vaig deixar que em
besés l’altra galta. El meu rostre devia ser pur plaer. Els vaig demanar si
els hi podia tornar i els vaig clavar els llavis, a cadascuna, per sota l’orella.
Es van envermellir, era evident que s’havien estremit. Llavors em van
demanar de repetir petons i totes dues alhora em van esclatar els morros
a les galtes. Jo els hi vaig tornar al coll, per sobre l’omòplat, salivant la
seva pell... M’estava excitant i entre les cames algú s’anava fent gran. Em
van envoltar amb els seus braços per sobre dels malucs i vaig tremolar:
la Shakira em va suggerir a l’orella d’anar a casa seva. La Beyoncé, com
si ho hagués entès, va assentir amb el cap. Era possible? Jo muntant-me
un trio amb aquestes dues reines? Ja era hora que m’estrenés amb
dues dones a la vegada. Sí, jo sol, com un valent, quina passada. Me les
emportava totes dues al llit. Allò era un somni... I el que va venir després,
ja ni t’ho explico: quatre mans, quatre pits, dos culs... tot per a...
–Ep!!! Atura’t, atura’t. Saps que jo també hi era, en aquesta discoteca
de la qual no vols dir ni el nom, i ho vaig veure tot?
–Què? Ah... sí? Jo...
–Sí, tu. I juraria que les dues úniques ties que vaig veure ballar amb tu
eren gordes i no els cabien les sabates de tan amples que tenien els peus.
–Però eren simpàtiques i tenien una cara molt bonica! A més, la
gràcia és que em vaig enrotllar amb dues ties!
–Que ni l’una era mulata ni l’altra llatina. Suposo que una era de
Cornellà i l’altra de l’Hospitalet, i una més morena que l’altra.
–Què hi fa si eren més o menys guapes! Ens vam muntar un trio que...
–Apa, apa, això no t’ho creus ni tu. Si n’hi havia una que portava una
trompa que no s’aguantava dreta!
–Sí, anava massa tocada. Però es van comportar, em van deixar triar
i tot. Em van dir: “Quina prefereixes, la blanca o la negra?”. Al final...
–Al final quan és? Perquè no vas pas sortir de la disco amb totes dues!
–No, però això és igual, vaig triar la blanca i ja n’hi havia prou perquè...
–Perquè no et va seguir ni quan vas anar al lavabo. Sigues sincer:
jo les vaig veure escapant-se amb els dos paios que es van posar a ballar
amb elles a la pista. Això sí, amb el mojito que els vas pagar a l’estómac!
–Doncs... Merda, tia, ja m’has desarmat. Callo. Amb la il·lusió que em
feia fardar de trio per impressionar-te!
–Tant és, ja en buscarem una altra... –i li fa un petó a la galta–. Em
convides a un mojito, ‘beautiful liar’?
Si tens experiències sexuals relacionades amb la música, si saps
cançons relacionades amb vivències sexuals, i no et fa vergonya
que formin part d’un relat de Sexe, Blay & rock’n’roll, escriu
al correu <[email protected]>. Mantindrem l’anonimat.
**********************************************************************************************************
**********************************************************************************************************
7 0 / Q U I C A N TA . . .
**********************************************************************************************************
per Santi Balmes
(Love of Lesbian)
Alguns cops, mentre la mama em pentina al matí, m’agafa per pensar en nosaltres
com ‘la generació zig-zag’. Enrere queden aquelles línies rectes existencials que seguien
la majoria dels nostres pares o avis, surant per la vida en un únic vaixell a velocitat
de creuer, gairebé sempre amb un port on desembarcar que no variava en el transcurs
de les seves vides. Hi havia fets que acotaven l’arribada de diferents èpoques vitals:
primera comunió, servei militar o ‘posada de llarg’, primer acte sexual en un Seat 600,
primera feina, fill, i primera senyal de desforestació del cuir cabellut o primera faixa.
Entre aquestes èpoques gairebé no hi havia fuites i un es comportava segons uns
cànons de conducta inherents a la seva edat. La música, per exemple, era identificada
amb una dècada puntual de la vida, ja que l’arribada de la hipotètica etapa de maduresa
obligava implícitament a abandonar la part lúdica de la vida fins a la jubilació.
oscarsarramia.com
F: ARXIU EDR
El zig-zag de la nostra generació, en canvi, converteix les nostres existències en una
carrera d’evolució-involució constant. Les línies s’han difós tant que un ja no sap si
deixarà l’adolescència algun dia. Una espècie de poti-poti de nens calbs han allargat
la seva joventut com un xiclet, i segueixen consumint productes culturals perquè
existeix la idea que la formació personal no s’acaba mai. Així doncs, i moltes vegades
per causes de força major, canviem de feina ‘porqueria’, o de carrera, cercant una
realització personal que els nostres pares consideraven una utopia. Com que ens
sentirem joves en la mesura que la societat de consum vulgui que siguem joves, l’univers
d’aquesta joventut s’ha convertit en una sala de ball que ningú vol abandonar. Zig-zag.
Tot és mòbil, o, com un anunci, “Because change happenz”. En el cas d’emancipar-nos
i si vas triar l’opció de viure en parella, el més probable és que no duri el que et
pensaves i, sense saber com ha estat possible, et trobaràs en la indesitjable situació
de tornar a sortir de nit, quan segurament ja no et venia de gust, però no hi ha més
remei perquè la societat, representada per la teva exparella, t’ha tornat a posar dins
el ‘mercat’. En el cas de compartir pis amb altres joves envellits tampoc serà fàcil la
recerca del niu ideal, ja que tothom decideix sortir de casa en un moment en què ja
s’han adquirit massa manies o peculiaritats: fanàtics de la neteja o de tot el contrari,
les neurosis de la perenne estudiant d’Erasmus o el soroll que fa el teu company de
pis quan folla amb el coixí són determinants per a abandonar el pis i tornar a començar
la recerca. Desorientats com Ulisses, acabem també atrapats pels cants de sirena de
la societat de consum, que ens obliga a seguir joves. Si l’any passat el teu grup preferit
era Arcade Fire, demà potser ni te’n recordaràs, d’ells. Evolucionem? Penso que mutem,
i en aquest joc acabem la majoria de cops regatejant-nos a nosaltres mateixos. Bé, de
fet, tot aquest discurs era per dir que jo ja he pagat la meva hipoteca (no diré com ho
he aconseguit), tot i que no és pas mèrit meu. I com que sé que en el fons us agrada
això del zig-zag, aquest any intentaré comprar una segona residència amb l’única
intenció d’especular i contribuir a què els preus dels pisos no baixin mai. Ho faré per
vosaltres. Perquè, com a mínim, tingueu un objectiu claríssim a les vostres vides.
72 / F E S T I VA L S D ’ E S T I U D E L S PA Ï S O S C ATA L A N S 2 0 0 7 ( I )
**********************************************************************************************************
SENGLAR
ROCK LLEIDA
Parc de les Basses
28, 29 i 30 de juny del 2007
GRUPS: 60 grups i cantants + 5 DJs
PREUS ENTRADES:
ANTICIPADA (fins al 28 de juny):
Abonament per als 3 dies: 55 ¤
Abonament per a 2 dies (29 i 30 de juny): 48 ¤
Entrades anticipades per a dies concrets: de 25 a 40 ¤
TAQUILLA:
Abonament per als 3 dies: 70 ¤
Abonament per a 2 dies (29 i 30 de juny): 52 ¤
Entrades anticipades per a dies concrets: de 30 a 45 ¤
Entrades de nit (a partir de les 24 h): de 12 a 15 ¤
HORARIS: Obertura de portes: dijous 28 de juny a les 18 h.
El recinte del festival es tanca cada dia des de les 7 de la
matinada fins a les 10 del matí. Durant aquest període de
temps es podrà sortir del festival però no entrar-hi.
SERVEIS: Zona d’acampada de 28.500 m2 (amb lavabos,
dutxes, àrea de descans, enllumenat, recollida selectiva
de deixalles), pàrquing de 15.000 m2, mercat de paradetes,
espai d’Internet, serveis mèdics, punts d’informació i
turisme i piscina.
CINC ESCENARIS: Senglar, Lleida, Montblanc, Les Basses
i Prades
INFO: 972 20 01 22 / 973 70 03 84
WEB: <www.senglarrock.cat>
PROMOTORS: RGB Management i la Paeria de Lleida
TEXTOS: JORDI RIBA I ELISENDA SORIGUERA
FOTOS: ARXIU ENDERROCK
10 ANYS La primera gran cita musical de l’atapeïda agenda
de festivals d’estiu dels Països Catalans, el Senglar Rock
Lleida, aquest 2007 arriba als deu anys de vida i a la tercera
edició a la ciutat de Lleida. El festival va néixer el 1998 a
Prades (el Baix Camp), i després de quatre edicions va
fer el salt a Montblanc (la Conca de Barberà), fins que va
arribar a Lleida, el 2005. Sumant totes les edicions, pel
Senglar hi han passat més de 400 formacions musicals
i més de 100.000 persones. Enguany, el cartell constarà
d’una seixantena de propostes, entre artistes d’arreu dels
Països Catalans, convidats de la resta de l’Estat i figures
mundials. Sepultura, Els Pets, Paradise Lost, Fermin
Muguruza, Lax’n’Busto, Obrint Pas, The Toasters, Koma
i Companyia Elèctrica Dharma són només alguns dels
grups i intèrprets programats.
El Senglar Rock és el festival musical de referència de
l’escena catalana, tant per la seva ubicació en un paratge
amb serveis de primera al Parc Municipal de les Basses,
i per les potencialitats de connexions i infraestructures
que ofereix la capitalitat de Lleida, com per la programació
que mostra tota la producció nacional de l’any, amb les
propostes més rellevants, sense descartar grups novells
i emergents, i amb una important presència de formacions
de les comarques lleidatanes. L’ampli cartell converteix el
festival en un aparador idoni tant per al públic interessat
a descobrir nous artistes com per als programadors.
10 CONCERTS X 10 ANYS
Per celebrar el desè aniversari els que
vagin al festival podran viure en directe
un recorregut històric per deu concerts
especials amb els grups que han
marcat la trajectòria del Senglar Rock:
Lax’n’Busto, Els Pets, els exSopa de
Cabra, Josep Thió i Kabul Babà, Obrint
Pas, Companyia Elèctrica Dharma,
Jofre Bardagí (exlíder de Glaucs), Nour
(hereus de Cheb Balowski), Aramateix
(successors dels dissolts Brams) i el
basc Fermin Muguruza.
LAX’N’SENGLAR En aquesta dècada del
festival sobresurt un grup: Lax’n’Busto.
Els del Vendrell són els únics que han
actuat a totes les edicions, i han viscut
de primera mà el creixement del Senglar.
Aquest any 2007 el seu directe tornarà a
ser un concert extraordinari: Lax’n’Busto
presenten nou disc, Relax (LNB Música /
Música Global, 2007), i el nou cantant
Salva R. Alberch, que ve a substituir a
Pemi Fortuny, que va ser vocalista de
la banda durant dues dècades.
SONA 9 I GRUPS EMERGENTS El Senglar
Rock Lleida segueix sent una plataforma
per als grups novells. Els guanyadors
de concursos com el mediàtic Sona 9,
l’Iler-Rock, l’Enganxa’t a la Música,
el D.O. Tarragona i el Festinoval actuen
al festival. Xazzar, Rosa-Luxemburg,
Sanpedro i Rauxa, entre d’altres,
integren la nutrida representació
del Sona 9, concurs que celebrarà
un concert preliminar a les Basses.
VII CAMPUS ROCK Escola itinerant
especialitzada en pop-rock i música
popular contemporània, promoguda per
Jimmy Piñol (Lax’n’Busto) i Toni Xuclà.
Funcionarà del 25 al 30 de juny, i les
actuacions dels alumnes obriran el
festival. El Campus Rock 2007 tindrà
com a professors de Santi Balmes
(Love of Lesbian), el productor i
cantant Marc Parrot, la vocalista Mone,
el compositor Toni Xuclà, el teclista
Joan Pau Chaves (Els Pets), el baixista
Toni Buenavida, el saxofonista Oriol
Cusó, el guitarrista Pemi Rovirosa i
el bateria Jimmy Piñol (Lax’n’Busto).
METAL, SKA I ROCK ALIENÍGENA
El cartell internacional del festival
està encapçalat per dos grups
claus del moviment metal: els
brasilers Sepultura i els britànics
Paradise Lost. Dels Estats Units
vindran The Toasters, els pioners
de l’ska nord-americà, i de Portugal,
el rock alternatiu dels anomenats
‘extraterrestres musicals’ Blasted
Mechanism.
TROBADA DE PROFESSIONALS L’ampli
ventall d’estils i grups programats
fan del Senglar Rock un catàleg
de contractació en directe amb les
novetats discogràfiques de cada
temporada. Amb motiu de la desena
edició, l’organització té previst
convidar al festival els regidors
de cultura, tècnics i mànagers de
Catalunya, i impulsarà la celebració
d’una jornada professional i de
debat per al divendres 29 de juny.
SENGLAR CIUTAT La voluntat de
l’organitació d’implicar la gent de
Lleida al festival es reflecteix en la
programació del Senglar Ciutat: un
conjunt d’activitats musicals i culturals
sorgides d’iniciatives populars, a
diferents indrets de Lleida, entre el
21 i el 28 de juny. Hi actuaran Refugi,
Mushka i Las Migas. A més, els
lleidatans tindran una entrada de
nit per al festival, de 12 a 15 euros.
CANVI D’ESCENARIS L’Escenari
Prades estrena nova ubicació,
més propera a l’entrada del Parc.
Aquest 2007 es transforma en
l’espai més polivalent del festival.
A la matinada serà la zona dance
del Senglar, amb la música tecno
i ballable més d’avantguarda.
Durant el dia servirà com a lloc
d’activitats i concerts.
EL FESTIVAL DE PONENT El Senglar
Rock Lleida és el principal festival
de música popular dels Països
Catalans. La capitalitat de Lleida
dota el certamen i el seu entorn
d’unes infraestructures i serveis
immillorables. D’altra banda, Lexu’s,
G-21 Km, Xavier Baró, Plowshare,
Nodi i altres artistes lleidatans
també hi tenen la seva finestra.
COM ARRIBAR-HI? L’organització
posa a disposició del públic una
línia directa d’autobús des del
centre de la ciutat fins al recinte
del Parc Municipal de les Basses.
La línia és la 14-Agrònoms i les
principals parades són l’estació
d’autobusos, l’estació de RENFE
i el Parc Municipal de les Basses.
CÀMPING SENSE RESTRICCIONS
I MÉS PISCINA El Parc Municipal de
les Basses ajudarà a passar millor
la calor de l’estiu al públic, amb
l’arbrat, la gespa, les àmplies zones
d’ombra, els bars i paradetes i una
gran piscina, que enguany amplia
l’horari, fins a les 6 de la tarda.
A més, l’acampada serà més lliure,
ja que se separarà de la zona
d’actuació i es permetrà l’entrada
de tota mena d’aliments i begudes.
74 / F E S T I VA L S D ’ E S T I U D E L S PA Ï S O S C ATA L A N S 2 0 0 7 ( I )
**********************************************************************************************************
Sepultura
“PREPAREM UN NOU DISC PER AL 2008, PERÒ EL
CANTANT MAX CAVALERA NO TORNARÀ A LA BANDA”
ENDERROCK: Què té el públic català que veniu tan sovint a tocar?
ANDREAS KISSER (guitarra): Ens agrada molt tocar a Catalunya, sempre hi fem grans
espectacles. Cada cop que fem gira per Europa, l’Estat espanyol hi està inclòs.
EDR: Com serà el directe que oferireu al Senglar Rock?
A.K: Es basarà en el nostre últim àlbum, Dante XXI (Steamhammer/SPV, 2005), i
també tocarem peces històriques de Sepultura. És el mateix directe que estem fent
arreu del món.
EDR: Prepareu alguna sorpresa?
A.K: Sempre ens permetem fer alguna cosa diferent a cada actuació. Mai sabem què
pot passar!
EDR: Als vostres concerts sempre porteu la samarreta d’un equip de futbol local.
Quina vestireu aquest cop?
A.K: M’encanta el futbol i col·lecciono samarretes d’equips d’arreu del món. No sé
quina em posaré aquesta vegada, haurem de veure si en tinc una de nova per estrenar.
EDR: Què pots dir dels rumors sobre el possible retorn de l’antic cantant i guitarrista
de Sepultura, Max Cavalera?
A.K: Només són rumors, en Max no tornarà a la banda.
EDR: Quins són els plans de futur de Sepultura?
A.K: Estem treballant en la nostra gira del disc Dante XXI, i els plans són de tocar el
màxim possible fins al desembre, i així preparar-nos per gravar un nou àlbum l’any
vinent. Un nou disc per al 2008!
PARADISE LOST
FERMIN MUGURUZA
THE TOASTERS
Aquest banda britànica són un dels puntals de l’escena
del metal. Acaben d’editar el seu onzè disc, In Requiem
(Century Media Records, 2007), que suposa un nou canvi
de rumb d’aquesta formació que ha fet de l’experimentació
i la reinvenció les seves senyes d’identitat. Lleida serà una
de les primeres etapes de la seva nova gira mundial.
Tres anys després del seu comiat al Senglar, Muguruza
hi torna a actuar amb una nova banda de tretze músics:
l’Afro-Basque Fire Brigade. El músic basc arriba amb un
muntatge on revisita el seu dilatat repetori, amb Kortatu,
Negu Gorriak i els seus diferents projectes en solitari,
coincidint amb els 25 anys de trajectòria musical.
Parlar d’ska als Estats Units és fer-ho de The Toasters. Van
ser la primera banda skatalítica d’aquell país, i vint-i-cinc
anys després continuen sent uns referents del gènere.
Festa pogo frenètica i salvatge al ritme dels seus grans
himnes i les noves cançons del seu nou disc, One More
Bullet (Leech Records, 2007).
BLASTED MECHANISM
KOMA
THE UNFINISHED SYMPATHY
Aquest grup anglòfon de Portugal practica una singular
fusió d’estils tradicionals, amb rock, reggae i pinzellades
electròniques, que converteix en tot un joc nominal
poder-los encasellar. Per sobre del còctel musical, el grup
destaca per una posada a escena teatral i marciana.
El rock més dur té un feu a Pamploma amb bandes com
Barricada, Marea o Koma. La presència d’aquests últims
és una clara mostra de l’aposta del Senglar pel rock més
decibèlic i festivaler. Koma oferirà un tast de les cançons
del seu proper disc, després de tres anys sense publicar.
Far i llum de l’escena independent barcelonina, són una
de les formacions estatals amb un bagatge musical més
sòlid, i amb un envejable cartell internacional. El seu quart
disc, We Push You Pull (Subterfuge, 2006), va ser escollit
Premi ENDERROCK 2007 al millor disc català en altres llengües.
F E S T I VA L S D ’ E S T I U D E L S PA Ï S O S C ATA L A N S 2 0 0 7 ( I ) / 75
**********************************************************************************************************
Lax’n’Busto
“CAL QUE VINGUI EL PÚBLIC MASSIVAMENT PER FER
COSTAT AL FESTIVAL MÉS OBERT DE CATALUNYA”
ENDERROCK: Com van els directes de Relax (Música Global / LNB Música, 2007)?
JIMMY PIÑOL (bateria): Estem molt contents dels concerts de presentació. El públic
ho està posant molt fàcil tant al nou cantant com al grup, sentim molt el seu caliu.
La gent ve a posar-nos una mica a prova, a veure com són els nous Lax’n, si tocarem
cançons antigues i com quedaran amb la veu d’en Salva Racero. Ens diuen que el disc
sona molt potent i rocker i que és el que esperaven feia anys dels Lax’n’Busto.
EDR: Sou els ‘amos’ del Senglar, heu tocat a totes les edicions. Com veieu que ha
evolucionat el festival?
J.P: El canvi d’ubicació ha estat progressiu segons les expectatives de creixement,
però per tot arreu on ha passat l’han acollit molt bé, tant a Prades com a Montblanc.
És a Lleida però on el festival ha trobat el suport i l’espai idoni com a zona d’acampada
i recinte. Tot i que els lleidatans encara no se l’han fet seu, crec que ha crescut bé.
Ara falta que en aquesta desena edició vingui el públic massivament per fer costat
al festival més obert –pel que fa a grups– que es fa a Catalunya.
EDR: Per al nou cantant Salva R. Alberch serà el primer Senglar. Què li aconselleu?
J.P: Res en especial. Que s’ho passi bé, penso que es tracta d’això. Si estàs predisposat
a passar-t’ho bé possiblement la gent que ja és al festival t’acollirà i estarà de festa
amb tu. És un festival ideal per veure grups nous i conèixer gent d’arreu del país.
EDR: Com es presenta la gira d’estiu?
J.P: Intentarem presentar el disc a tants llocs com ens deixin, i a final d’estiu tenim
previstes un parell de sortides a Alemanya i a Euskadi. Tenim moltes ganes de tocar.
MAZONI
OBRINT PAS
COMPANYIA ELÈCTRICA DHARMA
GERTRUDIS / D’CALLAOS
KABUL BABÀ
DEPT.
Jaume Pla és el capdavanter de l’escena del nou pop
independent en català. En el seu tercer CD com a Mazoni,
Si els dits fossin xilòfons (BankRobber, 2007), s’endinsa
en l’experimentació per facturar una obra plena de
sorpreses musicals, com l’exemplar i intensa adaptació
de “Maggie’s Farm”, de Bob Dylan. Un directe trepidant.
Política de verbena (Mass Records, 2007) és el tercer disc
de Gertrudis, que fusiona la rumba amb el reggae, el funk
i la música mediterrània. D’Callaos és un grup egarenc
que amb el mestissatge de flamenc amb pop, jazz i funk
s’ha situat en un lloc privilegiat dins el gènere.
Els de Benimaclet són un dels grups festivalers per
excel·lència. En el seu sisè disc, Benvingut al paradís
(Propaganda pel Fet!, 2007), han planxat tota l’experiència
adquirida en la seva llarga gira Internacionalista Tour 2006.
La fusió de sons tradicionals amb rock, ska i reggae creix
en matisos i detalls.
Seguint la màxima ‘els vells rockers no moren mai’, el grup
enceta una il·lusionada etapa marcada pel canvi de cantant
i discogràfica. A Màfia potàgia (Laura R. Perkins, 2007),
Roger Alemany és el nou vocalista del projecte dels exSopa
de Cabra Francesc ‘Cuco’ Lisicic i Jaume ‘Peck’ Soler.
La històrica formació de Sants té una de les trajectòries
més coherents de la música catalana, materialitzada en
més de trenta anys de vida i 21 discos editats. La Dharma
tornarà a fer ballar un cop més. La seva música alegre i
festiva, amb un peu al folk i l’altre al jazz-rock, encendrà
el públic present al recinte de les Basses.
Amb el quart disc, Equilibri (Música Global, 2007), els
bagencs han consolidat la proposta per un pop-rock de
tints èpics i guitarres vigoroses. En directe, el projecte se
sustenta en una sòlida base rítmica, un so de tall britànic
i la veu delicada i energètica de David Rosell.
7 6 / F E S T I VA L S D ’ E S T I U D E L S PA Ï S O S C ATA L A N S 2 0 0 7 ( I )
**********************************************************************************************************
Els Pets
“FAREM TOT EL POSSIBLE PER FER EL CONCERT SENCER,
SEMPRE QUE ELS FANS DE SEPULTURA NO S’ENFADIN”
ENDERROCK: Com han estat les primeres reaccions del públic amb la nova gira?
LLUÍS GAVALDÀ (veu): Primer de sorpresa, tenint en compte que el disc no estava
publicat i nosaltres ja el tocàvem, però a partir del segon concert molta gent ja se
sabia les cançons. Els mòbils i el YouTube fan miracles.
EDR: Què ha canviat en aquest nou disc, Com anar al cel i tornar (DiscMedi, 2007)?
L.G: Hem incorporat instruments com el violí i la mandolina, més típics de la cultura
mediterrrània. Volem aportar sonoritats dels Països Catalans a la nostra manera de
fer cançons.
EDR: Com us plantegeu el directe del Senglar Rock?
L.G: Farem tot el possible per fer el concert sencer, sempre que els fans de Sepultura
no s’enfadin.
EDR: Heu tocat en diverses edicions. Com penseu que ha evolucionat el festival?
L.G: Ha tingut una evolució semblant a la d’un grup de rock. Al principi primava
l’entusiasme i ara hi ha una professionalitat que s’agraeix. El cert és que ara mateix
el marc on se celebra el festival és, com diuen els tòpics, incomparable.
EDR: Com es preveu l’estiu? El Senglar serà el tret de sortida d’uns mesos carregats
de concerts?
L.G: El tret ja el vam fer a Pineda de Mar el mes d’abril i haurem celebrat un grapat
d’actuacions abans del Senglar Rock. Les perspectives són de fer una quarantena
de concerts. Girarem per localitats de tots els Països Catalans i la resposta no pot
ser més entusiasta. Per cert, records a valencians i mallorquins: tornarem!
ARAMATEIX
Poesia, combat, reivindicació i gresca. Aquests són els
quatre pilars sobre els quals s’aixeca Aramateix, la banda
successora de Brams. En aquest enèsim projecte, l’incansable
Francesc Ribera ‘Titot’ (Mesclat, Dijous Paella) camina per
una via poc transitada: el rock a partir de la sonoritat de la
cobla de sardanes.
REVOLTA 21
Des que van debutar amb El crit d’un poble (Bullanga
Records, 2002), aquest quintet de metal de Vilafranca del
Penedès és un dels grups de referència a molts festivals
i festes alternatives. En el seu tercer àlbum, El cor en un
puny (Propaganda pel Fet!, 2007), concreten una millora
en la línia de hardcore i mètal melòdic.
CONCURS SONA 9
El Senglar Rock Lleida acull un dels sis concerts
preliminars de la setena edició del Sona 9 que es
duran a terme al llarg dels mesos de juny i juliol.
D’aquestes actuacions en sortiran els semifinalistes
del concurs organitzat per ENDERROCK, iCat fm,
Televisió de Catalunya i Ritmes.cat. El cartell del
festival també inclou tres bandes guanyadores
del Sona 9 –Sanpedro, Rauxa i Xazzar–, a més
dels finalistes de l’edició passada Rosa-Luxemburg.
A més a més...
AT VERSARIS
Mots punyents i rimes esmolades en el circuit underground
de cases okupades i festes alternatives. El seu debut, Va
amb nosaltres (Propaganda pel Fet!, 2007), és un disc de
hip-hop en majúscules, amb els peus ben fermats en la
realitat del país, defugint les actituds de gallet ‘gangsta’.
TUPOLEV
Darrere aquest nom de reminiscències soviètiques s’hi
amaga la formació hereva de Sapo. Continuen dins el
terreny del rock i amb uns directes espatarrants, però a
diferència del seu antic projecte, s’allunyen de les lletres naïf
i surrealistes per teixir un discurs antisistema i compromès.
Els ‘alternatius’ Papa:Noes, el pop illenc d’Anegats,
el pop-rock desimbolt de G-21 Km, el minimalisme
de Cabo San Roque, el power-pop de Sant Gatxo,
el rock de Sol Lagarto, la samba reggae dels
gallecs Lamatumbà, el rock experimental de
(lo:muêso), el folk-rock de Titani, l’electrorock de
Thanks For Coming, l’alt voltatge dels lleidatants
Plowshare, el ‘punkabilly’ de The Gruixut’s, la bogeria
funky de Gnaposs Quartet, el folk del nou mil·lenni
de Jo Tta Kun, els guanyadors del D.O. Tarragona,
Tumbuctú, i els vencedors de l’Iler-Rock, Nodi.
F E S T I VA L S D ’ E S T I U D E L S PA Ï S O S C ATA L A N S 2 0 0 7 ( I ) / 7 7
**********************************************************************************************************
Nour
“QUE LA GENT NO HO DUBTI, LA FESTA ESTARÀ
ASSEGURADA!”
ENDERROCK: Què diríeu al públic que encara no us ha sentit? Com sona la proposta de Nour?
YACINE BELAHCENE (veu): Si han escoltat Rachid Taha, els pot agradar. Si no saben qui és,
els diria que fem ‘electro-rock oriental’, barregem la música tradicional àrab-oriental amb
elements de música occidental com el rock o l’electrònica, però sense deixar de posar-hi
el toc festiu i molta energia.
EDR: Com serà l’actuació del Senglar? Presentareu Papier mullat (Kasba Music, 2007)?
Y.B: Esperem que la gent que ens vegi en gaudeixi. Estem presentant tots els temes del
primer disc, algunes versinos tradicionals àrabs i, a més, hi haurà sorpreses. Evidentment,
a qui hagi escoltat Cheb Balowski alguns temes li sonaran.
EDR: Com preveieu la gira de concerts per a l’estiu?
Y.B: De moment tenim quatre actuacions cada mes, i la setmana anterior a la del Senglar
serem a Tolosa (Occitània). No ens podem queixar. Particularment ens fa molta il·lusió
el concert que farem el 21 de juliol a Mataró, al festival Cruïlla de Cultures, dins el desè
aniversari d’Hace Color amb La Kinky Beat i Fermin Muguruza. Serà una gran festa.
EDR: Quin tipus de públic us trobeu amb la vostra nova proposta? Gent que espera
trobar-se uns nous Cheb Balowski?
Y.B: La gent se sorprèn bastant: hi ha qui diu que és curiós i que és una proposta diferent,
i altres diuen que els agradava més Cheb Balowski. No pretenc que al públic de Balowski
també li agradi Nour, però que la gent no ho dubti: la festa estarà assegurada... Aquest cop
serà amb Nour!
DISCÍPULOS DE OTILIA / CHOCADELIA
Els skatalítics Discípulos celebren el quinzè aniversari
amb l’edició d’un nou disc, En blanco y negro (Soul Panda
Records, 2007), on fan incursions al punk més purista, el
reggae, el soul i fins i tot el heavy metal. Alguns dels seus
membres toquen també amb els ‘anartistes’ Chocadelia
Internacional, reis del ‘funcanrol’.
LEXU’S
Amb el seu segon disc, Sent amb mi (Picap, 2006), els
targarins han estat finalistes al concurs de Ràdio 4 Disc
Català de l’Any. Amb aquest àlbum s’estan fent forat
dins l’escena del pop-rock nacional. En directe, Lexu’s
imprimeixen una dosi extra de rock i electricitat a la seva
aposta per un pop d’aire vuitanter.
JOFRE BARDAGÍ
A Jo faig cançons (Música Global, 2007) Bardagí adopta la
cançó-rock per interpretar textos que deixen al descobert
la seva intimitat. Un striptease musical reconegut amb
el premi ENDERROCK, per votació popular, a la millor lletra
de cançó, i amb elguardí del Disc Català de l’Any, atorgat
pels oients de Ràdio 4.
TAULES, PLATS I ELECTRO
JOSEP THIÓ / XAVIER BARÓ
L’exguitarra i compositor de Sopa de Cabra, Josep Thió,
presenta el pop senzill i existencialista del segon disc en
solitari, 5.000 nits (Música Global, 2006). Xavier Baró és
un autèntic trobador del segle XXI, que ha sabut dotar-se
d’un estil propi a partir de la fusió de folk, rock i psiquedèlia.
CESK FREIXAS
La cançó d’autor més rebel i combativa té una caixa de
ressonància en la veu dolça i la guitarra del jove cantautor.
El camí cap a nosaltres (autoeditat, 2007) suposa un salt
en aquesta proposta de nova cançó protesta que beu de
clàssics com Ovidi Montllor, Víctor Jara o Silvio Rodríguez.
El contrapunt electrònic del Senglar el posen
un seguit de formacions i DJs de solvència
contrastada en sales i festivals. Destaca
l’electro-rock de la banda barcelonina més
internacional del moment, The Pinker Tones.
A més, Novo i Almadrava crearan suggeridors
passatges chill-out, el disjòquei i productor
empordanès An Der Beat oferirà una sessió
‘cremapistes’ i el funk i els ritmes negres
més discotequers sortiran dels plats del DJ
Miguelito Superstar (Fundación Tony Manero)
i BankRobber Gang DJ’s. També punxaran al
Senglar el DJ Serg-i i el col·lectiu Corrent Alterna.
78 / F E S T I VA L S D ’ E S T I U D E L S PA Ï S O S C ATA L A N S 2 0 0 7 ( I )
**********************************************************************************************************
Anòlia
TEXTOS: ELISENDA SORIGUERA
FOTOS: ARXIU ENDERROCK
Del 3 al 7 i del 10 al 14 de juliol
Igualada (l’Anoia)
GRUPS: Els Pets, Antònia Font, Xerramequ Tiquis Miquis,
Dr. Ring Ding, El Santi No Ve, La Carrau, Master Blaster,
Novo, Icebend, Darlly Maia & Trio Forróbódó, Sílvia Comes,
Los Fulanos, Els Festuks i Autoput.
PREU: Gratuït
ESCENARIS I ESPAIS: Parc de l’Estació Vella, plaça de Pius Xll,
antiga N-ll, equipament juvenil La Kaserna, Casal Cívic de
Montserrat, Teatre de l’Aurora (plaça de Cal Font), Biblioteca
Central d’Igualada i La Sala.
INFO: <[email protected]>
WEB: <www.igualadajove.cat>
PROMOTOR: Ajuntament d’Igualada - Regidoria de Joventut
L’Anòlia combina un extens cartell musical amb diverses
activitats paral·leles. La dinovena edició del festival
igualadí vol ser un punt de presentacions de discos, i és
per això que en el marc del festival també hi haurà les
presentacions dels nous treballs de La Carrau (el mateix
dimecres 4, al Teatre Aurora), Sílvia Comes (el dimecres
11, a la Biblioteca Central d’Igualada) i Novo (el dijous 12,
a La Sala). Tots tres concerts seran a les 8 del vespre.
En definitiva, l’Anòlia 2007 ofereix un bon grapat de
directes gratuïts de grups i solistes de la primera línia
del panorama nacional i internacional.
Per arribar fins a la capital de l’Anoia, Igualada, podeu
agafar els autobusos de la Hispano Igualadina, els
Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya o venir amb
vehicle particular.
DIMARTS 3
PARC DE L’ESTACIÓ VELLA
22.30 h Autoput
23.30 h Xerramequ Tiquis
Miquis
DIMECRES 4
PARC DE L’ESTACIÓ VELLA
22.30 h El Santi No Ve
23.30 h La Carrau
DIJOUS 5
PARC DE L’ESTACIÓ VELLA
22.30 h Master Blaster
23.30 h Dr. Ring Ding
DIVENDRES 6
PARC DE L’ESTACIÓ VELLA
23 h Icebend
24 h Antònia Font
DISSABTE 7
PARC DE L’ESTACIÓ VELLA
23 h Festa Flaix
DIMARTS 10
PLAÇA DE PIUS XII
22.30 h Darlly Maia
& Trio Forróbódó
DIMECRES 11
PLAÇA DE PIUS XII
22.30 h Sílvia Comes
DIJOUS 12
PLAÇA DE PIUS XII
22.30 h Novo
DIVENDRES 13
PLAÇA DE PIUS XII
23 h Los Fulanos
DISSABTE 14
Antiga N-ll
23 h Els Festuks
24 h Els Pets
Xerramequ
Tiquis Miquis
Els Pets
Los Fulanos
La festa arriba amb una fusió de músics
de la Fundación Tony Manero i Chocadelia
Internacional. La revisió i el merescut
homenatge a la història del latin funk,
el boogaloo i el latin soul per fer moure
l’esquelet al públic igualadí.
Dr. Ring Ding
Els polifacètics Xerramequ presenten
Obrador (Propaganda pel Fet!, 2006).
El grup fusiona sabors nacionals (versos
d’Espriu, Brossa i Pere Quart) amb grans
dosis de música negra, funk i reggae.
Nova gira d’un dels grups més populars.
Els de Constantí presenten Com anar
al cel i tornar (DiscMedi, 2007), la seva
última fornada de cançons, que aquesta
vegada sorprèn amb uns tocs més
mediterranis de la mandolina i el violí.
Antònia Font
Novo
Sílvia Comes
La Carrau
“Wa yeah!”, “Mecanismes” o “Nata” ja
s’han convertit en nous èxits del popular
grup balear. Són temes del seu últim disc,
Bastiscafo katiuscas (DiscMedi, 2006),
un treball carregat de pinzellades de pop
i rock que arrasa allà on va.
Aire lounge (Música Global, 2006) és el
primer tast de la nova proposta de Berta
i An Der Beat. Una nova manera de sentir
els himnes de sempre, passats pel filtre
del chill-out i el lounge: des del “Bon dia”
fins a “Si em dius adéu”.
Faro (Stres Music, 2007) és la nova carta
de presentació de Sílvia Comes. És el primer
disc en solitari de la cantant catalana,
que oferirà un dels seus primers directes
a Igualada. Una bona oportunitat per sentir
la seva nova proposta.
Aquesta banda alemanya de ragga s’està
convertint en assídua dels festivals
estiuencs del nostre país. A l’Anòlia
sorprendrà amb la seva proposta
sincopada encapçalada per la veu de
l’MC Richie Senior.
Dins la Taifa (Propaganda pel Fet!, 2007)
és el darrer disc dels terrassencs, un
grup que aconsegueix omplir places amb
el seu ball folk constantment actualitzat.
Ells mateixos diuen amb orgull: “Hem portat
sonoritats populars als escenaris de rock”.
8 0 / F E S T I VA L S D ’ E S T I U D E L S PA Ï S O S C ATA L A N S 2 0 0 7 ( I )
**********************************************************************************************************
Acampada
Jove
Del 12 al 14 de juliol
Sant Celoni (el Vallès Oriental)
GRUPS: Els Pets, Habeas Corpus, Xerramequ Tiquis Miquis,
Soul Atac, Celtas Cortos, La Troba Kung-Fú, Betagarri,
Feliu Ventura, Ojos de Brujo, Obrint Pas, Berri Txarrak,
Dr. Calypso, The Moon Invaders i fins a 25 bandes.
PREUS ABONAMENTS: ANTICIPAT: Abans del 10 de juny, 40 ¤.
A partir del 10 de juny, 45 ¤. TAQUILLA: 55 ¤
PREUS ENTRADES (només a taquilla): Dijous, 20 ¤.
Divendres, 25 ¤. Dissabte, 25 ¤.
ESPAIS: Independència (pista d’atletisme), Cultura (dins el
recinte de l’Acampada), Llibertat (Ateneu de Sant Celoni),
Espai Socialisme i Natura.
INFO: <[email protected]>
WEB: <www.acampadajove.cat>
PROMOTOR: JERC - Jovent independentista
HABEAS CORPUS
Dotzena edició de la festa organitzada per les Joventuts
d’Esquerra Republicana de Catalunya, que l’any passat
va aconseguir aplegar més de 38.000 assistents tot i
les inclemències meteorològiques. Sant Celoni torna a
apostar per una Acampada que aplega una bona mostra
del panorama musical català, des de grups consolidats
com Els Pets o Dr. Calypso (que ja han tocat en nou de
les edicions del festival) fins a propostes més joves, com
les bandes que actuaran a la fase preliminar del concurs
Sona 9. L’escenari Independència acollirà una gran
diversitat d’estils: la cançó d’autor de Feliu Ventura, el
rock dur d’Habeas Corpus, el mestissatge i la fusió de
La Troba Kung-Fú i Ojos de Brujo o el funk soul de Soul Atac.
Vinguts des de Bèlgica, l’Acampada Jove aposta per l’ska
dels The Moon Invaders com a gran grup internacional.
Tres nits de música a les quals cal sumar xerrades, fira
d’entitats, exposicions i espectacles populars.
DR. CALYPSO
DIJOUS 12 DE JULIOL
ESPAI INDEPENDÈNCIA: Els Pets, Habeas Corpus, Discípulos
de Otilia, Xerramequ Tiquis Miquis i Soul Atac.
DIVENDRES 13 DE JULIOL
ESPAI INDEPENDÈNCIA: Celtas Cortos, La Troba Kung-Fú,
Betagarri, Feliu Ventura i Burman Flash.
DISSABTE 14 DE JULIOL
ESPAI INDEPENDÈNCIA: Ojos de Brujo, Obrint Pas, Berri Txarrak,
Dr. Calypso i The Moon Invaders.
L’ESPAI LLIBERTAT acollirà grups novells i un dels sis concerts
de la fase preliminar del concurs Sona 9.
A l’ESPAI CULTURA hi actuaran els grups guanyadors de
diversos concursos organitzats o amb el suport de les
JERC durant tot l’any i arreu del territori.
8 2 / F E S T I VA L S D ’ E S T I U D E L S PA Ï S O S C ATA L A N S 2 0 0 7 ( I )
**********************************************************************************************************
ll Festa de
les Seleccions
Catalanes
Del 8 al 10 de juny
Reus (el Baix Camp)
La Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes conjuntament amb l’Ajuntament de Reus
presenten la segona edició del Dia de les Seleccions, una festa que es va iniciar a Vic i que
pretén aproximar –de manera lúdica– la presència de l’esport català a les competicions
oficials internacionals. A més d’un gran nombre d’activitats esportives, la música també
serà present durant les jornades: divendres 8 actuaran els manresans Gossos i la festiva
Companyia Elèctrica Dharma, i dissabte serà el torn d’Obrint Pas i La Troba Kung-Fú. El
Circ Cric, el Club Súper 3, ràdio en directe, castellers i àpats populars són algunes de les
altres activitats que trobareu a la II Festa de les Seleccions Catalanes.
GRUPS: Gossos, Companyia Elèctrica Dharma, Obrint Pas i La Troba Kung-Fú
ESPAIS: Parc de Sant Jordi, Plaça de la Llibertat, Club Reus Deportiu,
Club Tennis Monterols i instal·lacions del Reus Ploms
PREU: Gratuït
INFO: <[email protected]>
WEB: <www.seleccions.cat>
PROMOTOR: Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes
Culturaviva
Del 17 al 21 de juny
Sant Feliu de Llobregat (el Baix Llobregat)
Vuitena edició de la festa organitzada des de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua
Catalana (CAL). L’any passat va ser el torn de Granollers, i enguany el festival itinerant es
trasllada fins a Sant Feliu de Llobregat. La plaça de la Vila acollirà els concerts de format
més petit o de caire tradicional, mentre que a la plaça de Lluís Companys hi haurà els
actes més multitudinaris. El programa musical del Culturaviva 2007 començarà amb un
concert commemoratiu dels 300 anys de la batalla d’Almansa amb Al Tall, i continuarà
amb l’actuació de La Principal de la Nit. Dissabte al vespre la banda sonora la posarà
Amanida Folk, i l’acte més important de la nit serà l’actuació d’Skaramussa, com a grup
de la comarca, i Aramateix, a més d’un tercer grup per confirmar. El Sona 9 tornarà a
ser present al festival, amb un dels concerts preliminars del concurs. La cançó d’autor
de Cesk Freixas serà l’encarregada de posar la sobretaula i cloenda del Culturaviva el
diumenge. Castellers, trobada de corals, concurs de sardanes, correfoc, teatre (amb la
representació de l’obra Èric i l’exèrcit del Fènix), activitats infantils i fires completen el
programa de la vuitena Festa de la Cultura dels Països Catalans.
GRUPS: Al Tall, La Principal de la Nit, Aramateix, Skaramussa, Amanida Folk i Cesk Freixas
ESPAIS: Plaça de la Vila i plaça de Lluís Companys
PREU: Gratuït
INFO: 93 415 90 02 i <[email protected]>
WEB: <www.cal.cat>
PROMOTOR: CAL - Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana
Gossos
Obrint Pas
Aramateix
Al Tall
Companyia
Elèctrica Dharma
La Toba Kung-Fú
Cesk Freixas
La Principal de la Nit
Oxigen (Música Global, 2007) consolida la
sonoritat més electrificada de la formació
manresana. El seu directe contundent
ja fa uns mesos que està sorprenent
el públic amb un repertori que incorpora
temes nous amb els èxits de sempre.
El grup més històric del panorama del
folk-fusió català continua repartint sarau
després d’haver celebrat els seus trenta
anys. La Dharma us farà ballar a la festa
de les Seleccions.
Amb el nou disc acabat de sortir del forn,
els valencians més populars arriben a
la festa de les Seleccions per presentar
els nous temes de Benvingut al paradís
(Propaganda pel Fet!, 2007). Festa i
revolució assegurades!
La popular rumbeta de Joan Garriga
(exDusminguet) fa moure el públic amb
el seu disc de debut, Clavell morenet
(K. Industria Cultural, 2006). Sonaran
temes com “La cançó del lladre” o “Calor
calor”, que ja s’han convertit en himnes.
El directe més contundent de la darrera
aventura musical de Titot (exBrams i
Mesclat) farà les delícies del Culturaviva.
Una banda que parteix dels elements,
instruments, patrons i tímbriques de la
cultura popular catalana.
El cantautor penedesenc ataca amb la
seva millor arma, la guitarra. Una de les
noves promeses de la cançó d’autor en
català, que repassarà velles cançons i
temes del seu nou disc: El camí cap a
nosaltres (autoeditat, 2007).
Manolo Miralles i Vicent Torrent lideren la
històrica formació valenciana. El darrer
àlbum, Envit a vares (Picap, 2006), recull
el directe que van oferir a Algemesí l’any
passat, en companyia de músics de folk,
rock i jazz i antics col·laboradors.
Marcel Casellas (Mesclat) encapçala una
proposta que fusiona les sonoritats més
típiques de la Mediterrània amb les noves
possibilitats de l’electrònica. En total cinc
instruments de la cobla sonen als directes
de La Principal de la Nit Sound System.
8 4 / F E S T I VA L S D ’ E S T I U D E L S PA Ï S O S C ATA L A N S 2 0 0 7 ( I )
**********************************************************************************************************
L’Empollada Festa de
9 de juny
Tiana (el Maresme)
GRUPS: Antònia Font, Plouen Catximbes,
Pastorets Rock i Filippo Landini.
ESPAI: Camp de futbol municipal
PREU: Gratuït
INFO: <[email protected]>
i 93 465 75 79
WEB: <www.empollada.cat>
la Música
Del 17 al 21 de juny
Barcelona
GRUPS: Consulteu cartell
ESPAIS: Diferents escenaris a tots els
districtes de la ciutat
PREU: Gratuït
INFO: Telèfon d’informació de la Virreina:
93 316 10 00
WEB: <www.bcn.cat>
Etnival
Del 22 al 24 de juny
Girona
Cruïlla de Cultures
Del 23 de juny al 28 de juliol
Mataró (el Maresme)
GRUPS: Always Drinking Marching Band,
08001, Macaco, Alamedadosoulna,
Gertrudis, Nómhadas, Rauxa, Calima,
Los Patriarcas de la Rumba & Sabor
de Gràcia, Zulu 9.30, Möondo, Toumani
Diabaté Symmetric Orchestra...
ESPAIS: Barri vell i Parc de les ribes del Ter
de Girona
PREU: Gratuït
WEB: <www.obrasocialcaixasabadell.org/
etnival>
GRUPS: D’Callaos, La Coixinera, Escandall,
Omara Portuondo & Barcelona Big Latin
Ensemble, Muchachito Bombo Infierno,
Macaco, The Pinker Tones, Lila Downs,
Relk, The Cabrians, Asstrio, No Music Life
(Fermin Muguruza Afro-Basque Fire
Brigade, La Kinky Beat i Nour), La Mala
Rodríguez, ElBicho i Canteca de Macao,
entre d’altres.
ESPAIS: Platja del Varador, Sala Clap,
Parc Central, Teatre Monumental i Camp
de futbol de Cerdanyola
PREU: Gratuïts o fins a 25 ¤
INFO: <[email protected]>
WEB: <www.cruilladecultures.com>
ANTÒNIA FONT
FESTA DE LA MÚSICA 2006
08001
MACACO
Els mallorquins Antònia Font són caps
de cartell de L’Empollada 2007. La banda
presentarà els grans temes del seu darrer
disc, Batiscafo katiuscas (DiscMedi,
2006), amb el qual van obtenir el premi
ENDERROCK 2007 a millor grup i disc per
votació popular. Els manresans Plouen
Catximbes, Pastorets Rock i el grup de
pop Filippo Landini són els artistes que
completen el cartell de la segona edició
del festival. A més, el 9 de juny el camp
de futbol municipal de Tiana s’omplirà de
música i activitats paral·leles. Entre les
entitats destaca <www.musicalliure.net>:
el públic que s’hi acosti amb el seu mp3,
portàtil o USB, podrà baixar-se música
de manera gratuïta. La nit de concerts
s’acabarà amb una trobada de DJs locals.
Els que vagin amb transport privat al
festival, que sapiguen que disposaran
d’una zona d’aparcament gratuït al costat
del recinte. Si no, la combinació de tren
i autobús és una de les alternatives per
arribar a L’Empollada.
Des dels anys vuitanta, el 21 de juny s’ha
instaurat com el Dia Europeu de la Música.
Aprofitant l’avinentesa, des del diumenge
17 i fins al dijous 21, molts espais de la
ciutat comtal s’ompliran de propostes
musicals gratuïtes. L’Ajuntament barceloní
engloba totes les iniciatives privades
–des de directes al voltant de L’Auditori
promoguts per l’ESMUC fins a concerts
corals a l’església del Pi, passant per jam
sessions organitzades per escoles de jazz
o concerts del TMB– a la Festa de la Música.
Un cartell amb més de setanta activitats
que es pot consultar a <www.bcn.cat>.
Aprofitant que la ciutat celebra L’any de
la Ciència, la festa també s’hi vincula
amb un seguit d’actes organitzats des
de l’Institut de Cultura. A L’Auditori, tres
instal·lacions sorprendran el públic per
la seva musicalitat més científica: el
Reactable (joc de xarxes sonores), el
Golden Cage (habitat per un grup d’ocells)
i la Deriva del Cristall Sonor (objectes de
cristall a la deriva sobre l’aigua).
Els volts de Sant Joan són les dates
escollides per oferir a tots els gironins
un cap de setmana de concerts gratuïts
ben a la vora del Ter. La tercera edició de
l’Etnival el consolida com un punt de
trobada de les músiques mestisses. El
cartell l’obren el divendres els barcelonins
08001, que presentaran el seu darrer disc,
Vorágine (Workingprogress Records /
K. Industria, 2007). La nit continuarà
amb Macaco i la proposta ballable dels
madrilenys Alamedadosoulna. Entre grup
i grup, un DJ farà l’espera menys pesada.
Dissabte al migdia començarà una llarga
sessió de directes: les noves cançons
de Gertrudis, la búsqueda de Nómhadas,
la gresca dels Rauxa, el toc flamenc dels
Calima, la música dels gitanos catalans
amb Los Patriarcas de la Rumba & Sabor
de Gràcia, Sargento García i el reggae
dels Zulu 9.30. Finalment diumenge serà
el torn de Möondo i Toumani Diabaté
Symmetric Orchestra, que tancaran la
tercera edició del Caixa Sabadell Etnival.
Mataró torna a ser l’encreuament d’una
gran diversitat de cultures musicals.
El cartell del Cruïlla de Cultures guanya
noms i nivell any rere any. En aquesta
edició la festa s’obre per Sant Joan a la
platja del Varador amb els directes de
D’Callaos, Les Touffes Krétiennes i Dealan.
Entre els concerts que sonaran a Mataró
durant aquest mes, destaquen nits com
la del 6 de juliol, on a l’escenari del Parc
Central actuaran Muchachito Bombo
Infierno, Macaco i The Pinker Tones.
El 21 de juliol la discogràfica Hace Color
celebrarà el seu desè aniversari en el
marc del Cruïlla, amb un directe de nou al
mataroní Parc Central. Fermin Muguruza
amb la companyia de l’Afro-Basque Fire
Brigade compartirà escenari amb La
Kinky Beat i Nour, la darrera proposta
de Yacine Belahcene (exCheb Balowski),
Rubio (guitarrista de Color Humano) i Pau
Guillamet (Guillamino). Aquestes són
dues de les més de quinze nits musicals
que proposa el Cruïlla de Cultures 2007.
F E S T I VA L S D ’ E S T I U D E L S PA Ï S O S C ATA L A N S 2 0 0 7 ( I ) / 8 5
**********************************************************************************************************
(a)phònica Grec
Del 24 al 30 de juny
Banyoles (el Pla de l’Estany)
A partir del 26 de juny
Barcelona (el Barcelonès)
GRUPS: Cor de Cambra de Lleida, Voices
of Praise, Lo Cor de la Plana, Xavier Baró,
Conxita, Sólo Los Solo, The Dirty Club, Jay
Jay Johanson, Estanislau Verdet, Albert
Pla, Il Dolce Far Niente, Mayte Martín, Maite
Mer & Lluís Rodríguez i Mònica Green.
ESPAIS: Església de Sta. Maria dels Turers,
plaça Major, la Muralla, el Mirador, Club
Natació Banyoles, Teatre Municipal i
claustre del Monestir de Sant Esteve.
PREU: Gratuït, excepte Albert Pla (8/10 ¤)
i Mayte Martín (6/8 ¤).
INFO: Oficina de Turisme Cal Moliner
Plaça Major, 38. Tel. 628 716 096
WEB: <www.aphonica.banyoles.org>
i <www.myspace.com/aphonica>
GRUPS: Miguel Poveda i Maria del Mar
Bonet, Omara Portuondo & Barcelona
Big Latin Ensemble i Antony and the
Johnsons, entre molts altres.
PREUS: <www.telentrada.com>.
Consulteu descomptes.
ESCENARIS: Diversos espais de la ciutat.
INFO: Palau de la Virreina o 93 316 10 00
WEB: <www.barcelonafestival.com>
ALBERT PLA
Quarta edició del festival (a)phònica de
Banyoles, que continua apostant per un
cartell que pretén mostrar la veu en totes
les seves facetes. Des del diumenge 24
de juny i fins al dissabte 30, la capital
del Pla de l’Estany s’omplirà de veus molt
potents. Encetaran el festival el Cor de
Cambra de Lleida, Voices of Prais i els
occitans Lo Còr de la Plana. El dilluns
la veu del trobador lleidatà Xavier Baró
encetarà la nit, i donarà pas al pop trist
de Conxita, i al llarg de la setmana el
lletgisme d’Estanislau Verdet, la cançó
surrealista d’Albert Pla, el flamenc
de Mayte Martín i la potència vocal
de Mònica Green –entre d’altres– es
deixaran veure –i sentir– pel festival.
A més a més, l’(a)phònica acollirà un dels
concerts de la fase prèvia del Sona 9. Una
oportunitat per sentir en directe tres de
les divuit propostes seleccionades d’entre
totes les maquetes rebudes al concurs
organitzat per Televisió de Catalunya,
Catalunya Ràdio, Ritmes.cat i ENDERROCK.
Festus
PopArb
Del 29 de juny a l’1 de juliol
Torelló (Osona)
20 i 21 de juliol
Arbúcies (la Selva)
GRUPS: Electra, Atom Rhumba, Myaqui,
Lagartija Nick, Los Tiki Phantoms, Dorian,
Lunar Project, 2in-par, Bender Vs Flexor
i Raül Reverter Quartet.
ESPAIS: Zona esportiva, jardins Vicenç
Pujol, plaça Nova, plaça Vella, plaça de la
Vila i aparcament del carrer Capsavila.
PREU: Gratuït
INFO: 93 859 36 12
WEB: <www.festusfestival.com>
GRUPS: Electrocugat, Hidrogenesse, Los
Carradine, Mendetz, Dorian, DJ Phil Musical,
Don Simón y Telefunken, Miqui Puig, Abús,
Love of Lesbian, Quimi Portet, Joan Miquel
Oliver, Standstill i Sanjosex, entre d’altres.
PREUS: Anticipada divendres 20, 20 ¤;
dissabte 21, 25 ¤. Abonament: 30 ¤
ESCENARIS I ESPAIS: Can Cassó, piscines
municipals, Gorg Nou i jardins del Cafè Torres
INFO: <[email protected]>
WEB: <www.poparb.cat>
PROMOTOR: Ajuntament d’Arbúcies
ANTONY AND THE JOHNSONS
LOS TIKI PHANTOMS
L’Institut de Cultura de Barcelona presenta
la 31a edició del festival Grec, enguany
amb una nova direcció artística de la mà
de Ricardo Scwarcer. El proper 26 de juny,
l’espectacle de dansa Sacred Monsters,
amb Sylvie Guillem i Akram Khan, serà
l’encarregat d’inaugurar el festival d’estiu.
El vessant musical del cartell manté la
seva importància amb un gran nombre de
concerts a diferents espais de la ciutat.
Després d’haver actuat al Metropolitan
Museum de Nova York, el duet format
per Miguel Poveda i Maria del Mar Bonet
repetirà a l’escenari del Grec. És el recital
Els treballs i els dies, un espectacle que
repassa moments significatius de les
carreres de tots dos artistes i acaba
amb la fusió del folk i el flamenc. També
cal destacar l’actuació d’Omara Portuondo
acompanyada de la Barcelona Big Latin
Ensemble i la veu tremolosa d’Antony
Hegarty, més coneguda com Antony
and The Johnsons, que també pujarà a
l’escenari del Grec.
Desè aniversari del Festus: Festival Jove
d’Arts al Carrer, una proposta que difon
espectacles de disciplines artístiques
escèniques, visuals, plàstiques i
musicals. La majoria no formen part de
les cartelleres més comercials, de manera
que el Festus es converteix en una
oportunitat única per obrir-se a noves
tendències i deixar-se sorprendre amb
propostes diferents. Cultura per a tothom,
gratuïta i a l’aire lliure. La branca musical
d’enguany tindrà com a protagonista el
pop psiquedèlic de Lagartija Nick, el
hip-hop amb sonoritats jazzístiques dels
barcelonins 2in-par, l’indie pop de Dorian
i les sonoritats jazzístiques de Lunar
Project i Raül Reverter Quartet, entre
d’altres. Les calaveres del grup de surf
barceloní Los Tiki Phantoms donaran el
toc surrealista al festival de Torelló. Una
proposta diferent que ja arriba al seu desè
aniversari. Del 29 de juny a l’1 de juliol
a diferents racons del poble. És totalment
gratuït.
QUIMI PORTET
Tercera edició del referencial festival de
pop independent català, que enguany
se celebrarà a final de juliol. El PopArb
continua apostant pels grups, DJs i directes
arriscats, amb la intenció de radiografiar
l’estat del panorama del pop independent
de casa nostra. Un dels caps de cartell del
festival serà l’astre intercomarcal, Quimi
Portet, que presentarà els temes del nou
–seguint la línia més ironicosurrealista–
disc Matem els dimarts i els divendres
(Música Global, 2007). A Arbúcies també
es deixarà sentir l’empordanès Sanjosex,
amb el nou Temps i rellotge (BankRobber,
2007)–, el duet pop Hidrogenesse, el rock
d’autor d’Abús i les guitarres d’Standstill.
Love of Lesbian, el mestre Joan Miquel
Oliver, Los Carradine, Mendetz, Dorian
i Don Simón y Telefunken són altres
grups de l’ampli cartell del Pop Arb. Els DJ
Phil Musical i Miqui Puig DJ seran alguns
dels punxadiscos que acabaran d’allargar
les nits de gresca del festival musical
independent dels estius catalans.
8 6 / F E S T I VA L S D ’ E S T I U D E L S PA Ï S O S C ATA L A N S 2 0 0 7 ( I )
**********************************************************************************************************
Notes al Peu
Fins al 28 de juny
València (l’Horta)
ESPAI: Auditori Octubre
PREU: 3 ¤
INFO: 96 315 77 99
WEB: <www.octubre.cat>
Ja fa uns quants dijous que l’Auditori del
Centre de Cultura Contemporània Octubre
proposa concerts intimistes. Fins ara, s’hi
ha pogut veure des de Sanjosex i Mazoni
fins a Xavier Baró, passant per De Calaix
i Sanpedro. Fins al 28 de juny encara
queden uns quants dijous de concerts, amb
la ironia que arriba a través de l’acordió,
la guitarra i les veus de Transportes
Hernández i Sanjurjo (7 de juny), el
surrealisme de Joan Miquel Oliver (dia
14), la suavitat poètica de Mariona Font
(dia 21) i el final de festa amb el rocker
basc Ruper Ordorika. Música pop per a
tots els gustos.
Únicas
Fins al 27 de juny
Barcelona
ESPAIS: Palau de la Música i església
de Sant Felip Neri
PREU: De 15 a 164 ¤, amb descomptes
especials per a més de tres espectacles
INFO: 93 452 45 05
WEB: <www.festivalunicas.com>
Ja fa dies que elles són les protagonistes
de la tercera edició del Festival
Internacional d’Intèrprets Femenines.
Enguany el cartell porta vuit grans
artistes nacionals i internacionals,
amb noms com el de la brasilera Maria
Bethânia, la popular Lolita o Maria
del Mar Bonet. Els cants tibetans d’Ani
Choying Drolma, la britànica Maria
Friedman, la darrera revelació de la
música brasilera Adriana Calcanhotto i la
portuguesa Mísia completen el cartell.
3es Jornades Musicals
a l’Ermita de la Pietat
d’Ulldecona
Fins al 15 de juliol
Ulldecona (el Montsià)
ESPAIS: Ermita de la Pietat. Plaça de
l’Ermita per als concerts més animats
i església per als intimistes.
PREU: Gratuït
INFO: <[email protected]>
i 617 940 317
WEB: <www.ulldecona.org>
Tercera edició d’aquesta singular aposta
musical d’Ulldecona que creix any rere
any. La novetat més important d’enguany
és l’actuació d’un DJ abans i després de
cada actuació, totes en un marc acollidor:
el mirador sobre la vall de l’ermita de la
Pietat. Ja fa dies que hi sona la música:
un any més Pepet i Marieta va inaugurar
el festival. Però per l’escenari encara hi
han de passar moltes propostes: el funk
brasiler de Nina Veiga (10 de juny), els
aires flamencs de Chiqui de la Linea (17 de
juny), la proposta jazz-rock de Meridiana
(24 de juny), la versió jazzística d’Asstrio
(1 de juliol), els aires celtes d’Stringtime
(8 de juliol) i la traca final amb els ritmes
de La Barne Batuque (15 de juliol).
Pyrene
Del 22 al 24 de juny
Sort (el Pallars Sobirà)
ESPAIS: Parc del Riuet i Avinguda Comtes
del Pallars
PREU: Gratuït
INFO: <[email protected]>
i 902 18 14 71
WEB: <www.festivalpyrene.com>
La festa dels Pirineus continua recorrent
les nostres muntanyes. Si l’any passat es
va celebrar a Salardú, enguany Sort serà
el punt de trobada d’una gresca amb una
molt bona banda sonora: La Kinky Beat,
La Familia Torelli, Oskorri, Pi de la Serra,
Mariem Hassan, Sagarroi, Cercavins,
Verd e Bleu i Maddi Oihenart. A més hi
haurà altres activitats, com la xollada
d’ovelles, exhibició i cercaviles i fira del
llibre i d’artesania pirinenca.
Faraday ’07
29 i 30 de juny
Vilanova i la Geltrú
ESPAI: Molí de Mar (platja del Far)
PREU: Anticipada: abonament 2 dies, 35 ¤.
1 dia, 23 ¤. Taquilla: abonament 2 dies,
40 ¤. 1 dia, 28 ¤
PUNTS DE VENDA: Telentrada de Caixa
de Catalunya. A Vilanova: Discos Castelló,
Discos Andreu, Sunsito. A BCN: CD Drome
INFO: <[email protected]>
WEB: <www.faraday.tv>
i <www.myspace.com/faradayfestival>
Quarta edició del Faraday, amb un cartell
que s’amplia progressivament però
que manté el tret més característic del
festival: la ubicació privilegiada a primera
línia de mar. Després de les múltiples
presentacions del festival (l’última de les
quals el proper 21 de juny a la Sala Apolo),
el 29 i 30 de juny la cita musical és amb
Luke Haines, Jens Lekman, The Ladybug
Transistor, The Teenagers, Neils Children,
These New Puritans, I Got You On Tape,
Sr. Chinarro, Hidrogenesse, Nueva Vulcano,
Evripidis and His Tragedies, Los Carradine,
The Light Brigade, DJ Coco + Graham,
Cuchillo + Don The Tiger + OFC DJ’s i Girls
Spin The Hits DJs. El cotxe o el tren us hi
poden acostar.
La Gibrelleta
30 de juny
Ripollet (el Vallès Occidental)
ESPAI: Parc dels Pinetons
PREU: Gratuït
INFO: 93 586 30 27 i <[email protected]>
WEB: <www.gibrelleta.com>
La Cabra Mecánica són els caps de cartell
de la quarta edició de La Gibrelleta, un
festival on la música va agafant importància.
Al festival de hip-hop de Ripollet actuaran
Sr. Zambrana & Seísmo, Cortex-To Kil i
Armando. Destaquen les activitats paral·leles
al festival, des de tallers de percussió fins
a breakdance, passant per grafits o l’activitat
estrella (si més no per l’originalitat): el
llançament de tasses de vàter usades.
Reggus
28 i 30 de juny
Reus (el Baix Camp)
ESPAIS: La Palma
PREU: Dijous 28 gratuït. Dissabte 30: 15 ¤,
anticipada, 18 ¤ a taquilla
INFO: <[email protected]>
WEB: <www.reggus.org>
Xerramequ Tiquis Miquis, Gato-el-Qiman i
Radio Malanga obriran la catorzena edició
del Reggus. El festival que se celebra
entre la sala La Palma de Reus i el camp
de futbol La Pastoreta també oferirà
els directes de The Skatalites, Lone Ark,
Chulito Camacho i Bad Soundsystem.
B-Estival.
Festival de Ritmes
Del 4 al 26 de juliol
Barcelona
ESPAIS: Poble Espanyol
PREU: De 25 a 40 ¤
INFO: <[email protected]>
WEB: <www.b-estival.com>
Segona edició del Festival de Ritmes, que
durà diversitat musical al Poble Espanyol.
Enguany s’amplia el cartell de grups i
dates. El 4 de juliol els líders de la movida
madrileña Nacha Pop i Los Secretos
obriran el festival, que tancarà el dia
26 amb el duet de George Benson & Al
Jarreau. Els britànics Morcheeba, Julieta
Venegas presentant Limón y sal (SonyBMG, 2006), els ritmes de Carlinhos
Brown, l’eclecticisme de Pastora o els
ritmes cubans rapejats d’Orishas són
alguns dels grups del B-Estival 2007.
Calima
Del 5 al 14 de juliol
Vilafranca del Penedès (l’Alt Penedès)
ESPAIS: Pati de l’IES Milà i Fontanals, Parc
Tívoli, parc de Sant Julià, plaça de Jaume I,
plaça de la Sardana i carrer de Magarola
PREU: Gratuïts i de pagament (de 5 ¤).
INFO: Tel. 93 890 04 59
i <[email protected]>
WEB: <www.vilafranca.org/calima>
Quarta edició del festival de Músiques
a Vilafranca. El directe de Miquel Gil i
l’Orquestra Àrab de Barcelona serà un dels
concerts a destacar del Calima, que també
inclourà les actuacions de Djokoto, Romaní
Chavé Bulgària i Mangueá, entre d’altres.
Live Earth
7 de juliol
Barcelona
ESPAI: Moll de la Fusta
PREU: Gratuït
WEB: <www.liveearth.org>
El dia 07.07.07 hi ha una cita mundial: el
macroconcert Live Earth, una proposta
musical per lluitar contra el canvi climàtic
impulsada per l’exvicepresident dels EUA
Al Gore. L’agència Guru Events ha proposat
Barcelona com una de les capitals per a
una cita que se celebrarà simultàniament
a set ciutats (Rio de Janerio, Nova York,
Londres, Xangai, Johannesburg, Tòquio i
Sydney). Barcelona serà doncs una ciutat
satèl·lit que s’apuntarà localment a la cita.
Entre els noms confirmats a l’escenari
català hi ha Gerard Quintana i Lila Downs.
Monegros Desert Festival
7 de juliol
Fraga (el Baix Cinca)
ESPAI: Recinte situat al Km 417 de la N-ll
PREU: 58/60 ¤
INFO: 807 288 288
WEB: <www.monegrosfestival.com>
Festival només apte per als que puguin
resistir la calor més intensa. El cartell
presenta Underworld, Snoop Dogg, Asian
Dub Foundation, La Mala Rodríguez i
DJ Hell, entre molts altres.
Nowa Reggae Festival
13 i 14 de juliol
Vilanova i la Geltrú (el Garraf)
ESPAI: Molí de Mar (platja del Far)
WEB: <www.nowareggae.com> i
<www.myspace.com/nowareggae>
Un altre festival que s’aprofita del marc
incomparable del Molí de Mar de Vilanova,
aquest cop per traslladar el públic als
ritmes jamaicans. Obriran el festival els
alemanys Pow Pow Movement, als quals
seguiran altres grups internacionals com
Top Cat, Psycho Freud, Junior Kelly,
U-Brown i Dave Barker. El Nowa Reggae
també oferirà els concerts dels valencians
Mad Lions Stereotone Sound, Nano Bravo,
Supa Bassie i Queen Smiley, els lleidatans
Ponent One Sound, els barcelonins The
Kinky Cocoo’s i els vilanovins Mr. Taulor
Feat, Supt Up i Listen.
90 / F LAI X
**********************************************************************************************************
MODA
Tria look per anar de festival
Caçadora Harrington o Bomber / Bufanda Red Skin: ‘No justice, no peace’ / Tirants
skatalítics / Gorra ‘Antifeixista sempre’ / Samarreta d’Opció K-95 / Civelles ‘Skin’,
‘La taronja mecànica’ i ‘Prohibit nazis’ / Botes Universal o Martins
Biquini, faldilla i cinta de ratlles / Ulleres de sol de mida XXL / Rastes postisses /
Arracades de fira / Samarreta (eslògan opcional) / Pilota de platja model ENDERROCK
ON EL TROBEM: Sempre muntant brega en concerts d’Opció K-95, Red Banner,
Despertaferro, Pilseners, Dr. Calypso... Quan Inadaptats es va dissoldre, la vida
de molts d’ells va canviar. BOTIGUES RECOMANADES: És imprescindible la visita a la
botiga especialitzada Mai Morirem del barri de Gràcia (www.mm-crew.com),
un autèntic panteó de l’estètica skin antifeixista. SABRÀS QUÈ ÉS UN REDSKIN PERQUÈ...
Cridarà de memòria eslògans com: “I Barça, i Barça, i Barça, Barça, Barça” o
“Oi! Oi!”. FESTIVAL INDISPENSABLE: El Rebrot o l’itinerant Wasted Festival.
BOTIGUES RECOMANADES: Totes les paradetes de fires i mercats, i les botigues de segona
mà del carrer Riera Baixa de Barcelona. Hi ha qui també recicla del contenidor.
COMPLEMENT INDISPENSABLE: Cigarrets amanits. PER TENIR EN COMPTE: És important no
posar-se tots aquests complements de ratlles alhora per no causar marejos a
la resta del públic. BANDA SONORA: La Troba Kung-Fú, Dusminguet, Ojos de Brujo,
Muchachito Bombo Infierno, Rauxa. FESTIVALS INDISPENSABLES: S’ho passa bé a tot arreu,
però sobretot al Reggae Festival de Vilanova i la Geltrú i al Reggus de Reus.
F L A I X / 91
**********************************************************************************************************
Arriba l’estiu, les vacances... i els festivals! Us presentem els looks amb què causareu sensació als concerts d’aquest 2007.
TEXT: ELISENDA SORIGUERA I ROGER PALÀ. FOTOS: JUAN MIGUEL MORALES
Samarreta model ‘sóc de Jarrai’ / Texans estripats / Bóta de vi / Espardenyes /
Mocador palestí / Estelada / Gorra model ‘Che Guevara’ o ‘Lluís Llach’
BOTIGUES RECOMANADES: No cal que sortiu de casa per guarnir-vos. Amb un sol clic
us podeu vestir gràcies a pàgines com <www.productesdelaterra.cat>,
<www.quoniam.info> i <www.catalunyam.cat>. COMPLEMENTS INDISPENSABLES:
Tot tipus d’objecte amb missatge. PER TENIR EN COMPTE: Tot i la calor estiuenca,
per als més sensibles una gorra model Lluís Llach pot donar el toc distintiu
entre les multituds. BANDA SONORA: Mesclat, Aramateix, Cesk Freixas, Fermin
Muguruza, Obrint Pas... FESTIVALS INDISPENSABLES: Senglar Rock i Acampada Jove.
Ulleres de sol de mida XXXL / Cinta de topos per als cabells /
Faldilla estiuenca o texans curtets / Cinturó retro / Sabates de
ballarina / Bossa estampada amb l’última tendència / Braçalet /
Xapes acolorides / Samarreta sexi / Collaret vistós
ELS FESTIVALS QUE NO ET POTS PERDRE: El FIB o el PopArb. COMPLEMENTS
INDISPENSABLES: Els topos. Això sí, sempre ben combinats. PER TENIR
EN COMPTE: Vigileu que no sembli que en lloc d’estar dormint en una
tenda de campanya esteu en un hotel de luxe. BANDA SONORA: Franz
Ferdinand, 12Twelve, Mazoni, Scissor Sisters.
92 / E N D E R RO C K 14 0
**********************************************************************************************************
LA NIT
AMB
20¤
BEGUDES DE LA TERRA
Desperta Ferro!
DESPERTA FERRO! <www.xecna.cat>
La proliferació de begudes autodenominades ‘de la terra’ sembla imparable:
coles, llimonades, cerveses, vermuts... La darrera novetat és Desperta
Ferro!, una beguda energètica que pren el nom del crit de guerra dels
almogàvers, i l’estètica i la filosofia d’una coneguda marca que, en la seva
publicitat, promet ales a qui la consumeixi (i que per cert també és el
nom d’un jove grup de punk-oi! de Sabadell). Val a dir que hi ha parts de
la Grècia actual que encara recorden les sanguinàries maneres d’aquests
mercenaris catalans, però en principi la seva ingesta no produirà en
l’usuari la ferotge ràbia almogàver: això sí, inclou taurina i cafeïna en les
dosis recomanades. Un nou producte llançat al mercat per l’empresari
Ramon Carner, impulsor de l’Alter Cola, la cola catalana, producte de
l’aliança amb els creadors de la cervesa Cap d’Ona a la Catalunya Nord.
De tot plegat n’ha sortit la Xarxa d’Establiments amb Consciència
Nacional, que ja prepara nous productes, com Jaume I, el nou whisky
català, produït a Escòcia. La seva barreja amb el Desperta Ferro! de ben
segur que produirà un resultat explosiu. ROGER PALÀ
F: ARXIU GER
El beuratge energètic català
L’altra cara
del Garraf
PER
SALES
La Nau
MÚSICA I TEATRE AL LOCAL DEL GER DE RIBES
Hi ha municipis que trenquen amb l’avorrida dinàmica política a la qual estan sotmesos la majoria de
consistoris dels Països Catalans. Un d’aquests és Sant Pere de Ribes (el Garraf), Ribes a seques per als
desafectes al santoral. Entre aquests últims trobem la gent del GER, una entitat nascuda l’any 1972 en un
context de lluita en favor dels drets fonamentals i de les llibertats, que 35 anys després és tot un referent
de l’associacionisme cultural català. L’entitat manté una agitada activitat cultural, associativa i esportiva:
excursionisme, espeleologia, atletisme, teatre i esplai. I a més disposa d’un esplèndid local social amb una
sala de concerts i teatre, La Nau, amb una programació diferent, que sempre busca alimentar les consciències
crítiques dels ribetans. No en va en aquesta vila ha governat durant anys Unitat Municipal 9, una candidatura
de caràcter alternatiu, nacionalista i d’esquerres. Aquest 2 de juny La Nau del Ger acull la tercera edició del
Fona, el Festival de Música Experimental i Electrònica Aborigen, amb Könshita (una versió desconeguda
del grup d’Helena Casas, que actuarà només amb orgues Casiotone), Ensaladilla So Insistent, E.S.O.C.,
Elèctric Vailets, La Batzuca + La Matilada, Los Subwoofus, Bogarde, Orna i Antiherois. L’entrada, que inclou
un disc recopilatori dels grups del Fona, val 5 euros. R.P.
PAU CANELA
El tren s’atura a l’estació de Sitges i comença la
ruta pel Garraf. Anem al nou Ateneu Popular, al
barri de les Cases Noves, on ens farem una idea
de la realitat del poble més enllà de la postal
per a turistes. La parada és d’un quinto per
90 cèntims. Amb l’autobús anem a Ribes.
Ens acostem a la plaça de la Font, un lloc
encantador presidit per una font modernista,
on ens parem a reposar. Podem adquirir el
darrer número de l’ENDERROCK a la llibreria
Gabaldà i asseure’ns a la fresca per repassar
totes les novetats dels festivals d’estiu. Tot
fent un passeig arribem a la plaça Marcer, on
mengem un entrepà i unes braves per 10 euros
al Cabaler Cafè. És un bar acollidor, de fusta, i
on fan actuacions en directe cada divendres i
guateques els dissabtes. La darrera parada la
fem al Got d’Or, bar mític de la joventut ribetana
on la festa s’allarga fins ben entrada la nit.
GER, ENTITAT ESPORTIVA I CULTURAL. C/ del Pi, 25. 93 896 12 00. 08810 Sant Pere de Ribes (el Garraf) <www.entitatger.cat>
ATENEU POPULAR DE SITGES: plaça dels Castellers.
<www.racocatala.cat/ajsitges>.
CABALER CAFÈ: plaça Marcer, 15. Ribes
CAN GABALDÀ: plaça de la Font, 2. Ribes
GOT D’OR: Avinguda 11 de Setembre. Ribes
F: ARXIU GER
PAU CANELA ÉS VEÍ DE RIBES I SOCI DEL GER
FOTOCONCURS CJ I +25
Aquest estiu la càmera fotogràfica, l’element indispensable de qualsevol equipatge, et
serà més necessària que mai. Arriba la novena edició del Fotoconcurs organitzat pel
Carnet Jove i el Carnet +25. El teu ‘clic’ es podrà convertir en un dels 25 premis: sigues
original, busca la imatge més divertida, troba el paisatge més inòspit o ressalta el més
especial dins el més quotidià. La teva fotografia pot tenir premi!
++++++++++++++++++++++
la banda sonora
lX FOTOCONCURS
CARNET JOVE I +25
Aquest concurs de fotografia
s’engloba dins el programa
Connecta’t del Carnet Jove. Tots
els que s’hi presentin poden
optar a un dels 25 premis
valorats en més de 30.000 euros
(des de motocicletes fins a
càmeres fotogràfiques, passant
per ordinadors, viatges i fins i
tot una volta al món!).
PREMIS I SECCIONS
Cada fotografia té el seu espai.
Hi ha la secció oficial –amb
deu premis i deu accèssits–
de temàtica lliure i cinc
premis especials (temàtica
de viatges, retoc fotogràfic
digital, fotografia més divertida,
temàtica de paisatges i fotomòbil).
PARTICIPANTS
Cal ser titular del Carnet Jove
o del Carnet +25, i es pot
presentar un màxim de cinc
fotografies per persona. Ho
podeu fer a través de la web del
Carnet Jove, www.carnetjove.cat.
L’EXPOSICIÓ
Les fotografies guanyadores
seran exposades a la recepció
de la seu de la Secretaria de
Joventut, a Barcelona. A més
a més, durant l’any s’aniran
exposant a diferents llocs i es
publicaran de manera íntegra a
la pàgina web del Carnet Jove i
+25. Una selecció també serà
publicada a la revista Més Jove
del mes de febrer.
DATES
De l’1 de juny al 31 d’octubre.
+ INFO A:
www.carnetjove.cat
Tot això i més a
ELS PETS
“Això és espectacle”
Això és espectacle (DiscMedi, 2006)
El vell begut que demana almoina
Ha hagut de dormir a l’estació
Encara porta una fotografia
Recorda els dies en què era el millor.
+++++++++++++++++++++
Laia Abril (21 anys, Barcelona) és
estudiant de periodisme. Va
guanyar el 6è Premi de la Secció
Oficial per la fotografia “Alegria
entre els nens refugiats”.
Com és que vas decidir presentar-te?
Va ser casualitat. Quan vaig rebre els
correus d'ofertes del Carnet Jove...
em va sorprendre molt la quantitat
(i la qualitat) de premis que oferien,
així que vaig enviar-les (còmodament
per Internet) per veure si hi havia sort.
D’on va sorgir la idea d'aquesta foto?
En cap moment vaig anar a fer fotos
per al concurs. Aquesta imatge forma
part d'una estada de cooperació a
Bòsnia i Hercegovina que vaig fer
aquell mateix estiu. En tornar i mirar
els records la vaig guardar.
Per què recomanaries que la gent
es presenti al Fotoconcurs?
És molt còmode presentar-t’hi
perquè tens molt de temps, és gratuït
i l'enviament via internet va molt bé.
Els premis són més i millors que en
alguns concursos “professionals”, i
això sempre és un incentiu. No
m'ho esperava, però és qüestió de
provar sort!
www.gencat.cat/joventut
ALTRES CONVOCATÒRIES DEL
PROGRAMA CONNECTA’T !
II Premi Tira Còmica Vols
dibuixar durant un any les tires
còmiques de la revista Més Jove?
O col·laborar amb la revista El
Jueves? O editar un llibre amb
Edicions Glénat? Tens fins al 31
de juliol per presentar-t’hi!
III Jurat Carnet Jove de Sitges
Fins al 15 de juliol et pots
inscriure a la selecció del jurat
que atorgarà el premi a la millor
pel·lícula de la secció Fantàstic
i a la millor pel·lícula de la
secció Midnight X-Treme al
Festival Internacional de Cinema
de Catalunya.
Dóna forma al Trofeu Hèrcules
Fins al 15 de juliol pots presentar
els teus dissenys per donar
forma al Trofeu Hèrcules,
símbol europeu del Carnet
Jove. Sigues original i inèdit!
Connecta’t a la ràdio amb
Ràdio Flaixbac Si tens un do
radiofònic, fins al 31 de juliol pots
enviar tota la documentació per
convertir-te en un col·laborador
del programa de Ràdio Flaixbac
El matí i la mare que el va parir.
WHIISKYN’S
“On “
La capsa de fotografies (Música Global,
2004)
La capsa de les fotografies
volia endreçar però aviat
me n’he cansat.
Per veure el rumb de la meva vida
i imaginar alguns retrats que seguiran.
++++++++++++++++++++++
FES-TE FOTRE
“Ridícul”
Fotos al calaix (DiscMedi, 2000)
‘Deixar portar-me pel pas
de velles fotos que guardo al meu calaix...’
94 / E N D E R RO C K 14 0
**********************************************************************************************************
ESTRENA CINEMA
La soledad
DVD PEL·LÍCULA
El perfum
DVD MUSICAL
BOB DYLAN
Don’t Look Back
(SONY, 2007)
DIRECTOR: D.A. Pennebaker
GÈNERE: Documental musical
DURADA: 91 minuts
IDIOMES: VOSE (anglès)
MATERIALS AFEGITS DESTACATS: Cinc cançons en directe sense editar, audiocomentari del director
i el mànager de la gira, Bob Neuwirth; versió alternativa del videoclip “Homesick Blues”,
documental Bob Dylan 65 revisited, llibre de 168 pàgines i filoscopi.
1965. Bob Dylan inicia una gira per Anglaterra en un moment de canvi. Acaba de llançar
Bringing it All Back Home (Columbia, 1965), el seu primer disc elèctric, però continua
oferint recitals acústics que més endavant adquireixen importància històrica per les
circumstàncies que els van seguir: l’estiu del mateix any, a Newport, es boicotejava
el seu directe pel fet de ser part d’una formació elèctrica; poc després, un greu
accident de cotxe interrompia llargament la seva vida pública. Quaranta anys després,
Sony reedita en un format de luxe el documental Don’t Look Back, centrat en aquella
històrica gira de Dylan. És un film avançat al seu temps. La seva mirada voyeurística
de la gira no se centra en els concerts, sinó que més aviat dimensiona el trobador
entre bastidors, tant en el procés creatiu com en la intimitat, i en els moments més
tensos de la vida mediàtica, especialment dura per la seva triple condició d’icona del
pop, artista polític i incipient ‘traïdor’ de les essències del folk. En cap cas el cineasta
realitza una declaració d’amor incondicional a Bob Dylan, que n’arriba a sortir
malparat en protagonitzar escenes de petulància i mala educació. Obrir el pack del
DVD de Don’t Look Back resulta una experiència emocionant en si mateixa: la capsa
de cartró inclou el disc del film, un segon disc amb un nou documental realitzat amb
material descartat, un voluminós llibre d’acurat disseny, i fins i tot un filoscopi, que
permet visionar en paper el famós, seminal videoclip “Subteranean Homesick Blues”.
Imprescindible per als mitòmans del cantautor, i també per als interessats en
documents de la vida artística i social dels anys seixanta. El film està subtitulat
en castellà, però no les cançons i els materials afegits. IGNASI FRANCH
(Filmax, 2007)
DIRECTOR: Tom Tykwer
GUIONISTES: Bernd Eichinger, Caroline
Thompson i Tom Tykwer
INTÈRPRETS: Ben Whishaw, Alan Rickman,
Rachel Hurd-Wood i Dustin Hoffman
DURADA: 142 minuts
IDIOMES: VOSE (anglès), VOSA, VC, VE
––––––––––––––––––––
El best-seller de Patrick Süskind adquireix
nova vida en una peça de realisme màgic,
bell i fosc, que presenta mitjançant un
luxós disseny de producció una mirada
fascinada al món del seu protagonista.
Jean-Baptiste és un orfe amb una gran
sensibilitat olfactiva, obssesionat per
destil·lar i conservar l’aroma perfecta...
que ha d’extreure a partir dels cossos
de dones que prèviament assasina.
Aquesta gran producció europea que
inclou capital i escenaris de rodatge
catalans pot proporcionar plaer estètic
i despertar certes sensibilitats gràcies
a un enfocament preciosista que alleuja
les parts més dures de la trama. I.F.
DIRECTOR: Jaime Rosales
GUIONISTES: Jaime Rosales i Enric Rufas
INTÈRPRETS: Petra Martínez, Sonia Almarcha,
Núria Mencia i Míriam Correa
DURADA: 130 minuts
DATA D’ESTRENA: 1 de juny
––––––––––––––––––––
Amb alguna terrorífica excepció al marge
(com el Balagueró de Darkness), si hi ha
algun cinema català que triomfa en el
panorama internacional no és pas el més
comercial, sinó el que té èxit a les filmoteques
i entre la crítica. Després d’haver guanyat
el premi Fipresci amb l’exigent Las horas
del día, el barceloní Jaime Rosales torna
a Cannes amb La soledad, la dramàtica
història de tres grises vides de dona
plenes de patiments quotidians, com
malalties i problemes econòmics. A canvi,
el director també retrata els breus
moments que donen sentit a resistir
els reversos i les cicatrius vitals. I.F.
DVD MUSICAL
DVD PEL·LÍCULA
The Wicker Man
(Filmax, 2005)
DIRECTOR I GUIONISTA: Neil LaBute
INTÈRPRETS: Nicolas Cage i Ellen Burstyn
DURADA: 97 minuts
IDIOMES: VOSE (anglès), VC, VE
MATERIALS AFEGITS DESTACATS: Entrevistes,
imatges de rodatge i final alternatiu
––––––––––––––––––––
Dramaturg i cineasta que va iniciar-se
amb agres exploracions de les relacions
interpersonals amb films com Amics i
veïns, Neil LaBute s’ha convertit en un
autor imprevisible, que fins i tot s’atreveix a
refer el clàssic del cinema de terror britànic
The Wicker Man. Un policia rep una carta
d’una antiga promesa, on li demana ajuda
per recuperar la seva filla desapareguda
en una illa poblada per una estranya
societat matriarcal. LaBute aporta un cert
dibuix de personatges, diàlegs per sobre
de la mitjana del gènere i un elegant acabat
formal, però a la pel·lícula li manca nervi
i emoció per destacar. I.F.
OBRINT PAS
Com sona l’ESO
(Track Media, 2006)
ENREGISTRAMENT I MUNTATGE: Alfons Almiñana
INTÈRPRETS: Obrint Pas, Grup Trobada,
cors i banda simfònica de Com sona l’ESO,
dirigida per Alexis Calvo López
GÈNERE: Concert
DURADA: 62 minuts
––––––––––––––––––––
Compartir escenari amb Obrint Pas és el
gran al·licient de l’edició del 2006 d’una
trobada d’estudiants de diferents instituts
d’arreu de Catalunya, el País Valencià i les
Balears. Un esdeveniment cívic, identitari i
cultural que serveix d’estímul per aprendre
música i compartir experiències. Comença
amb versions en català i en clau simfònica
de clàssics dels Beatles i Pink Floyd. La
festa arriba quan els nois s’ajunten amb
Obrint Pas: tot i la raresa de l’experiment,
uns i altres s’entreguen, i es generen
moments d’alegria i energia contagiosa
quan interpreten peces com “La flama”,
davant un públic realment entusiasta. I.F.
F LAI X / 95
**********************************************************************************************************
MÚSICA X LLEGIR
Macedònia
NOVEL·LA
BIOGRAFIA MARINERA
CLARA I LES OMBRES
ALBI
JORDI CUSSÀ
(Ed. Empúries. Col·l. Narrativa, 299)
JULI VALLMITJANA
(Edicions de 1984. Col·l. Mirmanda, 44)
Un pianista solitari, amb fortes
tendències addictives, accepta
acompanyar un grup de gòspel
de Louisiana en la seva gira per
Catalunya. Aquesta experiència,
professionalment molt positiva, el
durà a retrobar-se amb el passat
i alhora a afrontar el seu futur i la
realitat de l’essència humana en
les seves diverses formes.
BLANCA ROS AMB LA COL·LABORACIÓ DE:
Pocs anys abans de morir, Juli Vallmitjana
(1873-1937) escriu Albi, que avui es publica
per primera vegada. És una història plena
de tendresa en un poblet de vora mar,
de quan els pescadors encara anaven a
la vela, amb pàgines inoblidables, com
la fulgurant visió de la pesca a l’encesa
o una divertida escena de navegació amb
mal temps. Un nen abandonat explica
la seva vida en primera persona, amb
senzillesa i seguretat, entre un grup de
personatges esbossats amb precisió
i que a mesura que la novel·la avança
van agafant molt de relleu i escalf.
Sembla una història de bons i dolents,
però no hi ha dolents, el mal és la
pobresa, la mala sort, els malentesos.
WEBS
NEIX ENDERROCK TV
Després d’haver posat en marxa una web pròpia i haver impulsat els Endeblocs,
ENDERROCK fa un pas mes enllà amb l’arribada d’Enderrock TV, fruit d’una nova
col·laboració amb VilaWeb. Enderrock TV es pot veure a través de VilaWeb TV
(<www.vilaweb.tv>) en forma d’un programa mensual amb un resum dels
continguts més interessants de la revista, presentat per la directora de redacció,
Helena Morén. Podeu veure el primer programa a <http://vilaweb.tv/?video=4842>.
D’altra banda, cal ressenyar la nova pàgina d’Els Pets (<www.elspets.cat>), una
web dissenyada com si fos una revista que de moment només complementa la
informació que encara es pot trobar a <www.elspets.com>. El més interessant és
el bloc de Lluís Gavaldà, on el cantant descriu les seves sensacions dels concerts.
També han estrenat pàgina web Nua (<www.nua.cat>), el cantautor Miquel Pujadó
(<www.miquelpujado.cat>) i Pau Alabajos i els Músics Furtius, amb un nou domini
puntcat: (<www.paualabajos.cat>). JOAQUIM VILARNAU
BURLA ALS FEIXISTES
SENSE TÍTOL
ANDREA CAMILLERI
(Edicions 62. Col·l. El Balancí, 553)
En el transcurs d’una ràtzia l’abril de 1921,
un jove feixista mor accidentalment
arran d’un tret d’un company d’esquadra.
El que hauria hagut de ser la víctima,
un ‘sanguinari socialista’, és acusat
de l’assassinat. A partir d’aquest
esdeveniment, succeït durant un dels
períodes més violents de la història
italiana recent, comença la invenció del
que serà el primer ‘màrtir feixista’ sicilià.
Som ara al 1930, Mussolini ha inaugurat
les obres del seu fugaç somni urbanístic,
la ciutat de Mussolinia, la primera pedra
de la qual es convertirà en vestigi de
la burla històrica de què va ser víctima
el dictador.
RAIMON PORTELL I DANI COMA
(Editorial La Galera)
Sis anys de vida. Més de 40.000
discos venuts. Més de 200 concerts.
Unes dades impressionants per al
grup que ha revolucionat la música
infantil catalana. I ara arriba el llibre
Macedònia , escrit per Raimon
Portell i Dani Coma, on es trasllada
a paper l’experiència de les cinc
cantants i els cinc músics que han
integrat el famós grup de pop-rock
juvenil. El llibre també suposa un
comiat, perquè aquest 30 de juny
a Castellar del Vallès –lloc d’on és
originària la banda– finalitza la Gira la
fruita. Aquest dia les actuals vocalistes
del grup deixaran Macedònia i
passaran el relleu a cinc noves
fruites, escollides entre les més de
600 noies que es van presentar al
càsting. Es tracta d’un concert únic
on participaran les deu fruites, les
cinc noves i les cinc antigues. Ja
queda lluny aquella primera actuació
de Macedònia, que va tenir lloc dins
el concurs Sona 9. I per al record
queda aquest llibre ple d’anècdotes
sucoses. HELENA M. ALEGRET
2007
VII Concurs
de Maquetes
AMB EL SUPORT DE:
BASES SONA 9 2007
• Pot participar-hi qualsevol grup o solista
que practiqui qualsevol estil musical.
• Les maquetes han d’estar enregistrades
en CD i han de tenir un mínim de quatre
cançons pròpies i en català. No poden ser
versions.
• Els grups o solistes que hi vulguin participar
hauran d’enviar tres còpies de la maqueta,
i tres dossiers en què consti el nom de tots
els components, una breu història del grup,
les lletres de les cançons presentades,
una adreça, correu electrònic i un telèfon
de contacte, una foto recent i el nom de
l’autor/s de les cançons de la maqueta.
• S’acceptarà (opcionalment) una gravació
en vídeo, d’un minut com a mínim, d’un
concert o un clip del grup. S’haurà de
presentar en format DVD o en arxiu de
vídeo (AVI, MPEG, MOV).
• Sense totes les dades necessàries les
maquetes no s’admetran al concurs.
• No hi poden participar grups o solistes
que tinguin un contracte discogràfic vigent.
• Com a criteri de selecció es tindrà en compte
l’originalitat i la qualitat de la proposta
musical, així com el fet que siguin propostes
d’artistes novells.
TANCAMENT
• La data límit de recepció de les maquetes
és el 30 de juny del 2007.
JURAT
• El jurat estarà format per representants de
la revista ENDERROCK, d’iCat fm i de Televisió
de Catalunya, a més d’un productor i
representants de la indústria musical
i artistes catalans.
FASES:
1a Fase > Recepció de les maquetes fins al
30 de juny del 2007. De totes les propostes
rebudes se’n triarà 18, que passaran a
la 2a fase.
2a Fase > Realització en directe de 6 concerts
preliminars (de 3 grups cadascun), a celebrar
a diferents festivals i sales de Catalunya,
durant els mesos de juny i juliol. Dels 18
inicials, se’n descartarà 9. Els artistes i
grups seleccionats passaran a la 3a fase.
3a Fase > Les formacions que arribin a
la 3a fase hauran de preparar les següents
proves:
1) Adaptar al català o versionar una
cançó en català ja enregistrada per un
altre artista.
2) Musicar el poema d’un autor proposat
pel Sona 9 o compondre i arranjar una
cançó temàtica sobre el concurs.
Les característiques de cada prova seran
aprovades pel jurat del concurs i comunicades
a cadascun dels participants un cop decidida
la seva participació a la 3a fase.
Per a cadascuna de les proves, els grups
o solistes tindran l’assessorament d’un
expert en cadascuna de les matèries,
adjudicat per l’organització del concurs.
Les proves s’avaluaran en un concert en
què s’executaran en directe les cançons
exigides a les bases, així com el repertori
propi del grup, en una actuació d’uns 30
minuts de durada.
De les 9 propostes inicials se n’escollirà 5,
que passaran a la 4a fase.
4a Fase > Els cinc semifinalistes faran les
següents proves al setembre i a l’octubre:
1) Gravació assessorada per un productor
professional en un estudi de gravació, d’una
de les cançons pròpies del grup. El temps
per a l’enrtegistrament serà de dos dies (un
per gravar i un altre per mesclar).
2) Actuació en format acústic als estudis
d’iCat fm, que s’emetrà al programa Sona 9.
De les 5 propostes se n’escollirà 3, que
passaran a la final.
Fase final > Els 3 grups finalistes actuaran
en directe durant el mes de novembre a la
sala Razzmatazz de Barcelona.
RESULTAT
El resultat de les diferents fases del concurs
sortirà publicat el mes següent a la revista
ENDERROCK i se n’informarà al Sona 9 d’iCat fm,
a la web <www.ritmes.cat> i als espais musicals
de TVC. Abans, serà comunicat als grups.
PREMIS
S’estableixen quatre premis, que es donaran
a conèixer el mateix dia de la final del concurs:
1. Premi Sona 9 S’atorgarà al guanyador de
la final, que se celebrarà a la sala Razzmatazz
de Barcelona, un cop hagi deliberat el jurat.
• Gravació i edició d’un disc, amb la
direcció d’un productor professional.
• Campanya de publicitat a TVC, Catalunya
Ràdio i la revista ENDERROCK.
• Minigira per Catalunya amb un paquet
de 5 concerts promocionals.
• Gravació d’un videoclip promocional.
• Signatura d’un contracte discogràfic amb
la companyia que elegeixi el grup o artista.
2. Premi Joventut S’atorgarà al segon classificat
de la final del Sona 9, segons votació del jurat.
• Edició, gravació i distribució d’un miniCD
amb un màxim de 4 cançons.
• Minigira per Catalunya amb 5 concerts
promocionals a festivals i sales.
3. Premi Èxit S’atorgarà al tercer classificat
de la final del Sona 9, segons votació del jurat.
• Dotació de 3.000 euros en material musical.
4. Premi per votació popular S’atorgarà
per votació del públic a qualsevol dels 18
grups que accedeixin a la primera fase.
• Participació del grup guanyador en els
concerts promocionals del Sona 9 i campanya
de difusió als mitjans del concurs.
NOTES ADDICIONALS
• El jurat pot declarar el premi desert.
• Les maquetes no es tornaran.
• La revista mensual ENDERROCK (a més de
FOLC i JAÇ), el programa Sona 9 (dissabtes
de 16 a 17 hores, a iCat fm), els programes
musicals de Televisió de Catalunya i el portal
<www.ritmes.cat> faran un seguiment
periòdic del concurs.
• Tant els grups que actuïn als concerts
preliminars com els que actuïn a la final
acceptaran l’emissió del seu concert per
ràdio i televisió, i en cediran tots els drets.
Per participar al concurs envieu aquesta
butlleta, juntament amb tres maquetes, a:
ENDERROCK (CONCURS DE MAQUETES SONA 9)
C/ Enric Granados 111, 1r. 08008 Barcelona.
Més informació a:
Telèfon: 93 237 08 05 (Ferran Amado)
A/e: <[email protected]>
Web oficial: <www.sona9.cat>, i també
<www.enderrock.cat> i <www.ritmes.cat/sona9>
Envieu aquesta butlleta, juntament amb 3 MAQUETES, a: ENDERROCK (CONCURS DE MAQUETES SONA 9) c/ Enric Granados 111, 1r. 08008 Barcelona
NOM DEL GRUP O ARTISTA
ESTIL MUSICAL
RESIDÈNCIA HABITUAL
COMPONENTS
1. NOM I COGNOMS
EDAT
INSTRUMENT
2. NOM I COGNOMS
EDAT
INSTRUMENT
3. NOM I COGNOMS
EDAT
INSTRUMENT
4. NOM I COGNOMS
EDAT
INSTRUMENT
5. NOM I COGNOMS
EDAT
INSTRUMENT
ADREÇA
PERSONA I TELÈFON DE CONTACTE
AMB LA
COL·LABORACIÓ DE:
e
grup enderrock
COMPRA
TOTA LA MÚSICA
EN CATALÀ A:
www.enderrock.cat
La teva botiga
online!
98 / CANÇONS AMB HISTÒRIA
**********************************************************************************************************
per Joaquim Vilarnau
Lluís Llach, en l’històric recital al
Camp del Barça, el juliol de 1985.
FOTO: ROBERTO COGGIOLA
“Que tinguem sort”
de Lluís Llach
Quan es parla de l’obra de Lluís Llach, els primers
adjectius que es posen sobre la taula són per definir
el compromís de l’autor amb el seu temps i el seu
país. I les cançons que serveixen per il·lustrar-ho
són per exemple “L’estaca”, “Viatge a Itaca” o “Venim
del nord, venim del sud”. Però al costat d’aquest
Llach compromès i reivindicatiu també hi ha el
cantant tendre que apel·la als sentiments. Hi ha
moltíssimes cançons que ho podrien exemplificar,
però la més representativa és “Que tinguem sort”,
un tema que, tot i que no el va cantar en el seu
últim recital, va surar en l’ambient tota la nit.
Tot i la gran popularitat de la cançó, Llach només ha entrat
a l’estudi per enregistrar-la una única vegada: per a la
versió original del disc I si canto trist... Després també
s’ha publicat en treballs en directe al Camp del Barça i al
Liceu, aquest darrer només en DVD. Una menció a banda
es mereix la interpretació que en va fer a mitges amb
Pedro Guerra en un concert que el cantant canari va oferir
al Palau de la Música Catalana el 21 d’octubre de 1997.
Al marge de Lluís Llach, moltes altres veus han fet seu
el tema i l’han portat per diferents camins estilístics,
des del rock contundent de Wildside fins al lounge
de Novo, el nou folk de Pomada o els cants a cappella
d’Ocumé. L’última versió enregistrada és la que n’ha fet
l’Orquestra Alternativa. Encara no tenen discogràfica,
però la cançó ja es pot escoltar al seu MySpace.
“És una cançó de militància que convertia l’amor en
antifranquisme i progressisme. Conté una de les
melodies que he tingut sort que un déu o dimoni
m’hagi xiulat.” D’aquesta manera Lluís Llach definia
per a l’ENDERROCK 53 el motiu d’aquesta gran cançó,
convertida en un dels èxits més importants de
la seva carrera. Hi utilitza un dels recursos més
recurrents: parlar d’amor per dir una cosa que no
hi tingui a veure forçosament. Ell mateix ho explica
a Josep Maria Espinàs en el llibre Lluís Llach.
Història de les seves cançons (La Campana, 1986):
“Quan s’encenen els llums i veig tota aquella gent
de setze, disset, divuit anys, per molt que ells
pensin en l’amor de parella o romàntic, quan
canten allò de ‘Si véns amb mi no demanis un
camí planer...’, m’imagino que la meva intenció
més ambiciosa va treballant...”.
LES VERSIONS
LLUÍS LLACH I si canto trist... (Movieplay, 1974) LP
LLUÍS LLACH Camp del Barça. 6 de juliol de 1985 (Ariola, 1985) 2LP
LORENZO RAMÍREZ Carrasca (Fonográficas Damitor, 1994) CD
WILDSIDE Un segon (DiscMedi, 1995) CD
PEDRO GUERRA Pasa (BMG-Ariola, 1997) MiniCD
WAISTCOATS Waistcoats (PSM, 1998) CD
OCUMÉ A cappella (Better Music, 1999) CD
CORAL ESCOLA MERITXELL Ocells de paper (Duy, 1999) CD
LA GIRA-SOL Festa del sol (Wheat Machine, 2001) CD
LLUÍS LLACH Al Liceu (BMG-Ariola, 2002) DVD
RAVALERS El temps no passa debades (Àudiovisuals Sarrià, 2002) CD
GRUP VOCAL AL NOSTRE AIRE 5 anys de cançons (Silva, 2002) CD
POMADA 15 anys MMVV (Fnac, 2003) Llibre-CD
SUSANA GERMADE Susana Germade (Drak Trak, 2005) CD
DANI FLACO Cantautar (Vicious Records, 2006) CD
NOVO Aire Lounge (Música Global, 2006) CD
ORQUESTRA ALTERNATIVA Des de la reserva (en preparació) CD
L’ADÉU SENSE RETRETS
*********************************
“Que tinguem sort”
(lletra i música: Lluís Llach)
Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l’harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t’ha mancat
en mi.
Si em dius “et vull”,
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d’un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.
I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.
**********************************************************************************************************