Descarregar pdf - Fundació Ferreruela Sanfeliu

REVISTA DE L'INSTITUT LLEIDA D'OFTALMOLOGIA ILO
Número 2 - 2004
Núm. 2
Entrevista a Joana Bonet:
“Les democràcies que donen més paper
a les dones són les més evolucionades”
❚ Els Canals d'Urgell,
l'aigua de la vida
❚ Costa de Florida,
el paradís del manatí
2
❚ EDITORIAL
SUMARI
Canal d'Urgell, l'aigua de la vida
Entrevista a Joana Bonet
Què és l'efecte placebo?
Nature Coast: la Florida salvatge
Moda: Custo Dalmau
Visita a una antiga casa romana
La Val d'Aran, música i romànic
El plaer de menjar bé
Mestres de l'esquí
El tractament de la baixa visió
ILO amplia l'equip professional
En record d'un gran oftalmòleg
4
14
18
20
30
36
44
48
50
56
60
62
MIRADA
Número 2 Any 2004
Consell de Redacció
Rafael Ferreruela, Andrea Sanfeliu,
Xavier Caufapé, Sílvia Solano,
Sebastià Tamarit, Sandra Vargués
Redacció
Custo Barcelona, Helena Bordes,
Paloma Costa, Josep Jover, José
Carlos Monge, Sílvia Solano,
Sebastià Tamarit
Fotografia
Laurent Sansen (coordinador), Marc
Coromina, Paloma Costa, Custo
Barcelona, Marie Claire, Boí Taüll
Resort, Port-Ainé, Baqueira-Beret,
Josep Ripoll, Carlos Sánchez
Disseny i maquetació
Josep M. Cazares
Correcció
ACA
Redacció i publicitat
Serveis de Comunicació Lleida, SL
Rambla Ferran, 34, 1r B (25007 Lleida)
Tel. 973 22 15 96 - Fax 973 22 16 01
E-mail: [email protected]
Fotomecànica
Euroscript ctp
Edició gràfica
Anfigraf
Dipòsit legal
L-525-04
A nuestros pacientes y amigos
Ver es percibir objetos con los ojos por el estímulo de la luz. Un
proceso que puede parecer sencillo, pero que es maravillosamente complejo.
Muchos de los que leéis estas líneas nos
habéis confiado el cuidado de vuestros ojos;
somos, de alguna manera, los administradores de vuestra visión.
Precisamente, para conservar y mejorar esta
visión, el Instituto Lleida de Oftalmología dispone de quirófanos e instrumentos de última
generación para diagnósticos y tratamientos
especializados y, sobre todo, de un equipo
humano altamente cualificado formado por
oftalmólogos, anestesista, ópticos, personal
de enfermería y administración. Este equipo
humano es el principal protagonista de la revista MIRADA.
MIRADA es la expresión de los ojos y también el tener un objetivo
o un fin al ejecutar algo. Mirar es cuidar, atender, proteger o
defender algo o a alguien. Precisamente, esta es la filosofía de
nuestra revista, MIRADA.
Nuestra voluntad es ofrecer una publicación abierta a todo el
mundo, si bien sabemos que el grueso de nuestros lectores está
en las comarcas de Lleida y de la Franja. Es por ello que desde
MIRADA prestamos una especial atención a las costumbres,
tradiciones, gentes, pueblos y comarcas leridanas.
Deseamos pues que os identifiquéis con MIRADA, que es nuestra
revista pero sobre todo vuestra revista y al mismo tiempo os
invitamos a colaborar en una publicación que sacamos a la la calle
con el objetivo básico de dar un servicio complementario a
nuestros pacientes.
Al margen de los temas de interés general o de actualidad, la
revista incluye también unas páginas centradas en cuestiones
oftalmológicas –explicadas en un lenguaje popular y ameno– y la
opinión de un eminente oftalmólogo que ha contribuido al avance
de esta disciplina.
Hablar con los ojos, besar con la mirada... La buena aceptación
que ha tenido el número inicial de MIRADA nos anima a editar este
segundo número. A todos, ¡gracias por transmitirnos ilusión y
confianza!
Dr. Rafael Ferreruela
Director clínica ILO
Instituto Lleida de Oftalmología
Dr. Fleming, 14 (25006 Lleida)
Telèfon i fax 973 24 53 80
E-mail: [email protected]
www.ilooftalmologia.com
3
REPORTATGE ❚ CANAL D'URGELL
Els Canals d'Urgell
la revolució de l'aigua
Text Helena Bordes ❚ Fotos Laurent Sansen, Josep Ripoll
Els Canals d’Urgell, construïts a mitjans del segle XIX, van revolucionar les terres de la Plana
d’Urgell, van canviar el seu paisatge i la seva economia i, de retruc, també la vida social i cultural
de la zona. El miracle de desviar l’aigua del riu Segre va permetre encetar un nou camí de
prosperitat i de riquesa i transformar les desèrtiques terres de secà en una ufanosa zona de
regadiu. Més de 150 anys després de l’inici de la seva construcció, els Canals han estat i encara
són el motor de l’economia de cinc comarques lleidatanes.
4
5
Imatges d'una placa situada a la primera Casa de Comportes,
del Canal a l'altura d'Arbeca i de l'anomenat Pont de Ferro.
L
a infraestructura al complet,
amb el Canal Principal, les
quatre sèquies, el subcanal i
tota la xarxa de sèquies, rega unes
72.000 hectàrees de la Noguera, el Pla
d’Urgell, l’Urgell, les Garrigues i el
Segrià i abasteix d’aigua potable unes
100.000 persones. En total, són unes
45.000 finques les que se’n beneficien,
de 20.000 famílies que pertanyen a 54
poblacions diferents. L’aigua ha
permès convertir la plana d’Urgell en
la taca verda regada més important
de Catalunya i en la superfície agrícola
més extensa del Principat. Però no
sempre ha estat així. Només 150 anys
endarrera, l’aspecte i els cultius
d’aquestes terres eren ben diferents.
Eren tan desèrtiques i ermres que la
zona es mal anomenava el "Clot del
Dimoni".
La que fou l’obra hidràulica més important d’Europa en el seu temps, va
iniciar-se exactament l’any 1853, grà-
cies a la conjunció d’interessos dels
pagesos de la zona, que somniaven
des de feia cinc segles a fer arribar a
les seves terres l’aigua del Segre –tan
propera però fins llavors inaccessible– i el capital de la burguesia industrial barcelonina, que impulsaria el
projecte definitiu amb l’ànim de ferhi negoci. La concessió del permís
per construir el Canal es va cedir a
l’empresa Girona Germans, Clavé i
Cia. El projecte definitiu del canal fou
de l'enginyer Pere de Andrés i
Puigdollers. La direcció dels treballs
s’encarregà a l’enginyer basc
El Canal fou en el
seu temps l'obra
hidràulica més important d'Europa,
inclòs el túnel més
llarg del continent
6
Domingo Cardenal, que va establirse a Agramunt durant la construcció.
Les obres van finalitzar en un temps
rècord fins i tot per avui dia. Van acabar
només 9 anys després, l’any 1862.
El Canal Principal neix al Tossal, al
municipi de Ponts, on hi ha la primera
casa de comportes i desemboca al
Segre, al terme de Montoliu de Lleida.
Les quatre sèquies prinicipals discorren perpendicularment de Castellserà
al riu Sió, la primera; de Barbens a
Vallfogona de Balaguer, la segona;
de Vilanova de Bellpuig a Vilanova de
la Barca, la tercera, i de les Borges
Blanques al desguàs de Les Canals, la
quarta. El Canal Auxiliar i el Subcanal,
que van construir-se amb posterioritat, s’inicien a l'embassament de Sant
Llorenç de Montgai i desguassen al
Canal Principal, a Artesa de Lleida.
El Canal Principal està estructurat per
transportar com a màxim 33 m3 per
Foto superior i foto de les pàgines 4 i 5: la primera Casa de les Comportes; el Canal Principal neix al Tossal, al municipi de Ponts.
segon, que és el cabal de concessió.
L'aigua circula per gravetat, gràcies a
un desnivell continuat de 33 cm per
km. Per això, el disseny del seu recorregut és tan serpentejant i disposa al
seu pas de tants aqüeductes, ponts i
infraestructures que, circumscrites en
l’època en què van ser dissenyades (i
alguna encara avui dia), resulten veritables joies de l’enginyeria.
En el traçat dels Canals, s’hi han quantificat 230 obres singulars d’importància. En destaquen, la Casa de Comportes del seu origen, els túnels de la
capçalera (la Llenguadera, la Peixera
1 i 2, Guixeres, Sant Jordi i, en especial, el de Montclar), la trinxera de la
Caserna i el terraplè de Castellserà.
D’especial rellevància i singularitat
és l’aqüeducte sobre el riu Sió, el
“Pont de ferro” d’Agramunt, una
construcció refeta després de les pluges de l’any 1874. El nou aqüeducte,
que va construir l’empresa “La Ma-
quinista Terrestre i Marítima” de
Barcelona, va fer-se amb una tècnica
pionera i avantguardista, amb ferro
acoblat, la mateixa que es faria servir
per aixecar la Torre Eiffel de París 14
anys després (es tracta d'una obra
digna d'admiració encara avui dia).
Els treballs de construcció d’aquesta
ingent infraestructura van haver de
superar innombrables impediments.
D’especial dificultat fou la construcció del túnel que travessa la serra de
Montclar, perforat a mà, de 5 km de
llargària i amb un pendent tres vega-
La xarxa rega unes
72.000 hectàrees,
propietat de 20.000
famílies, i abasteix
d'aigua potable
100.000 persones
7
des superior al Canal. És tan recte que
des de l’inici es veu amb perfecta
claredat l’orifici de sortida. Només en
aquesta obra, hi van treballar 6.000
persones, 4.500 de les quals eren veïns de l’Urgell i 977 reclusos vinguts
de les presons de Burgos i de
Tarragona. Falta encara documentar
el nombre total de persones que hi
van treballar i la xifra de les que van
deixar-hi la vida, perquè es treballava
en condicions duríssimes. Se sap, però,
que només l’any 1861 van morir a
Montclar un mínim de 114 presidiaris.
Un cop enllestits els Canals, que més
tard es complementarien amb els pantans de Sant Llorenç de Montgai,
Oliana i recentment Rialb, els pagesos s’hagueren d’encarar a un difícil
procés d’adaptació a la nova situació.
Va caldre almenys el pas de dues
generacions abans que s’aprengués
a treure profit de l’obra ja acabada, a
dominar l’aigua i a preparar la terra
MIG SEGLE AMB EL CANAL
Josep Ripoll i Ballesté, veí de Palau d'Anglesola, és una de les persones que probablement
coneix millor els Canals i la zona abastada. Professionalment, hi va treballar quasi cinquanta
anys, entre 1948 i 1996, desenvolupant tasques de topògraf. Com a estudiós, ha cercat,
estudiat i difós (buscant en arxius, cases particulars i entitats) documents, fotografies i
elements –alguns inèdits– relacionats amb aquesta infraestructura i la seva gent.
De les seves mans i, sobretot, dels seus amplis coneixements sobre el Canal, va néixer Els
tresors del Canal d'Urgell (Pagès Editors, 1996), un ambiciós llibre escrit en col·laboració
amb Jaume Mateu i Josep Vallverdú. És autor de tres llibres més, d'àmbit més local, i també
posseeix un completíssim arxiu gràfic sobre aquesta construcció, els pobles i la gent del Pla
d'Urgell, reunit gràcies a la tasca de recerca, d'una banda, i a la seva habilitat com a fotògraf,
de l'altra (ha fet exposicions sobre el canal, sobre la pagesia antiga i sobre la “Mollerussa
d'abans”). En aquests moments, està enllestint el llibre Història gràfica de Mollerussa, fet
conjuntament amb Miquel Polo i Miquel Àngel Culleré.
La seva creativitat –que no es limita al tema del Canal d'Urgell– abasta també el camp de la
pintura, el dibuix i el de la literatura (inclosa la poesia). Actualment, està enllestint la recerca
sobre uns fets singulars que van succeir en la Mollerussa antiga i en l'àmbit del propi Canal.
Diuen que la gent té una feina i, durant les estones de lleure, té hobbies. En el cas de Josep
Ripoll, feina i hobby s'han fos en un sol element: el Canal d'Urgell. Cal reconèixer que,
gràcies a la seva tasca, actualment coneixem una mica millor aquesta gran obra d'enginyeria que dóna vida a les nostres terres. ❚
MEDIO SIGLO CON EL CANAL
Josep Ripoll Ballesté, vecino de Palau d'Anglesola, es una de las
personas que probablemente conoce mejor el Canal de Urgell.
Profesionalmente, trabajó casi cincuenta años, entre 1948 y 1996,
desempeñando tareas de topógrafo en el canal. Como estudioso,
ha buscado, estudiado y difundido (buscando en archivos, casas
particulares y entidades) documentos, fotos y elementos –algunos
inéditos– relacionados con la infraestructura y con sus gentes.
De sus amplios conocimientos, nació Los tesoros del Canal de
Urgell (Pagès Editors, 1996), un ambicioso libro escrito en
colaboración con Jaume Mateu y Josep Vallverdú. Es autor de tres
libros más de ámbito local y también posee un completo archivo
gráfico sobre esta construcción, los pueblos y la gente del Pla
d'Urgell, reunido gracias al trabajo de investigación, por un lado,
y a su propia habilidad como fotógrafo, por el otro (ha hecho
perquè s’adaptés al regadiu. L'absència d'eines, llavors i adobs apropiats
i el fet que la terra no estigués preparada per al reg van dificultar aquesta
adaptació. Els primers anys de reg,
les collites van ser molt dolentes, hi
va haver brots de paludisme, els pagesos no podien pagar els impostos a
la Societat i, per si no n’hi havia prou,
l'empresa en qüestió va intentar quedar-se amb la concessió de l’ús de les
aigües a perpetuïtat. Les revoltes i el
mal estar entre la gent de la terra fan
finalment que l’ús de les aigües passi
a la Comunitat General de Regants el
1964, passats els 99 anys de
concessió.
exposiciones sobre el Canal, sobre el mundo rural y sobre la
“Mollerussa de antes”). Ahora mismo está finalizando el libro Història
gràfica de Mollerussa, hecho con Miquel Polo y Miquel Àngel Culleré.
Su creatividad –que no se limita estrictamente al tema del Canal de
Urgell– abarca también el campo de la pintura, el dibujo y el de la
literatura (incluida la poesía). Actualmente, está completando una
investigación sobre unos hechos singulares que ocurrieron en la
Mollerussa antigua y en el ámbito del propio Canal.
Dicen que la gente tiene un trabajo y, durante los espacios de ocio,
practica hobbies. En el caso de Josep Ripoll, trabajo y hobby se han
fundido en un solo elemento: el Canal de Urgell. Cabe reconocer que,
gracias a su labor, actualmente conocemos un poco mejor esta gran
obra de ingeniería que da vida a nuestras tierras. ❚
Tot i el caràcter funcional, la xarxa d'aigües del Canal també ens ofereix belles imatges.
8
9
A la part superior: tres imatges històriques relacionades amb el Canal; el dibuix de l'esquerra, aproximadament de l'any 1855,
mostra la construcció del túnel de Montclar, amb la casa dels reclusos al mig; les dues fotografies corresponen a l'any 1911.
Actualment, la Comunitat General de
Regants dels Canals d’Urgell controla i fa arribar a cada parcel·la l’aigua
justa en el moment oportú, a través
d’una completa xarxa d’aigües. Inclou 21 col·lectivitats, els membres
de les quals paguen una mitjana de 4
pessetes de les d’abans per m3 d’aigua. Els canals es tanquen d’octubre
a març, tot i que el Canal principal
s’obre de manera periòdica per
abastir d’aigua potable 90 poblacions de l’Urgell i d'altres comarques.
Un espai per a la memòria
Amb l’ànim de recuperar tota aquesta memòria, l’historiador lleidatà
Josep Maria Solé i Sabaté va impulsar la creació de l’Espai Cultural
dels Canals d’Urgell, que va obrir
les seves portes l’any 2003 a la seu
de la Casa Canal de Mollerussa. L’espai ofereix un emotiu recorregut per
l’abans i el després de la construcció, amb l’ajuda d’audiovisuals, fotografies, objectes de l’època i la
reconstrucció d’algunes parts de la
infraestructura.
Sis impactants espais escenogràfics
mostren com era aquesta terra sense
l’aigua, com s'hi vivia i quina va ser la
dificultat de la construcció dels Canals. Se’ns explica de forma didàctica
i amena el procés constructiu del Canal
i els beneficis econòmics i socials que
la infraestructura ha reportat a les
comarques del Pla d’Urgell. El recorregut desperta diverses sensacions i
ens acosta, per exemple, a les vivèn-
10
cies d’un presoner que va treballar al
dificultós túnel de Montclar. També
inclou el passi d’un fragment del
NODO de l’època o la projecció d’un
vídeo a través d’una cortina d’aigua
real. Finalment, l’espai mostra com
és en l’actualitat l’obra acabada i ens
fa prendre consciència, ja sobre plànol i maqueta, de la magnitud dels
Canals i del gran somni de l'aigua.
Unes 7.500 persones han passat fins
ara per l’Espai Cultural. La visita guiada dura una hora i l’espai és obert
cada dia excepte els dilluns. El centre
disposa d’una sala d’exposicions temporals, que actualment exhibeix una
acurada selecció de fotografies de la
construcció de la Casa Canal, obra
també de Domingo Cardenal.
A la part inferior (d'esquerra a dreta): imatges corresponents a la construcció de l'aqüeducte de Senill (1905), la inauguració de
les obres del Canal Auxiliar (1929), la construcció d'aquesta infraestructura (1929) i una passejada lúdica pel Canal (1919).
Sobre el territori
Una bona manera de conèixer i gaudir els Canals sobre el terreny és recórrer les rutes que han organitzat
conjuntament els centres excursionistes de Balaguer, Ponts, Bellpuig,
Mollerussa, Borges Blanques i Balàfia.
Aquesta és una nova iniciativa sorgida l’any passat, arran del 150 aniver-
sari de la construcció, destinada a
promocionar el Canal d’Urgell com a
lloc per al lleure i per donar a conèixer
un territori ric i divers, així com també
retre un homenatge a l’obra hidràulica i a la gent que la féu possible.
Són 14 recorreguts, d’entre 12 i 15
km, que voregen el Canal i els seus
indrets propers, pensats per fer-los a
peu o amb bicicleta. Els itineraris han
estat senyalitzats; també estan recollits en unes fitxes editades per la
Diputació de Lleida o a la web d'aquesta institució. Unes 1.200 persones han
participat en el programa de sortides
guiades d’aquestes rutes, que també
es poden fer lliurement. ❚
❚ D'UTILITAT
ESPAI CULTURAL DELS CANALS D’URGELL
Av. Jaume I, 1 (25230 Mollerussa) - Telèfon: 973 60 39 97 - Web: http://www.canalsurgell.com
RUTES PELS CANALS D'URGELL
Telèfon 973 44 87 91 [Josep M. Farré, coordinador rutes]
Més informació: www.lleidatur.com [consultar Rutes / Rutes pel Canal d'Urgell]
INFORMACIÓ TURÍSTICA GENERAL
Patronat de Turisme Diputació de Lleida
Rambla Ferran, 18, 3r (25007 Lleida) - Telèfon 902 10 11 10 - Web: www.lleidatur.com
11
REPORTAJE ❚ CANAL DE URGEL
Los Canales de Urgell
La revolución del agua
Los Canales de Urgell, construidos a mediados del siglo XIX, revolucionaron las
tierras de la Plana d'Urgell, cambiaron su
paisaje y su economía y, también, la vida
social y cultural de la zona. El milagro de
desviar el agua del Segre permitió iniciar
un camino de riqueza y transformar las
tierras de secano en una próspera zona
de regadío. Más de 150 años después del
inicio de su construcción, los Canales han
sido, y aún son, el motor de la economía
de cinco comarcas leridanas.
La infraestructura al completo, con el
Canal Principal, las cuatro acequias, el
subcanal y toda la red de acequias, riega
unas 72.000 hectáreas de la Noguera, el
Pla d’Urgell, l’Urgell, les Garrigues y el
Segrià y abastece de agua potable a unas
100.000 personas. En total, se benefician
unas 45.000 fincas, de 20.000 familias,
que pertenecen a 54 poblaciones. El agua
ha permitido convertir la Plana de Urgell
en la mancha verde de regadío más importante de Cataluña y en la superficie
agrícola más extensa del Principado. Pero
no siempre ha sido así. Sólo 150 años
atrás, el aspecto y los cultivos de esta
tierra eran muy diferentes. Eran tierras
tan desérticas y yermas que la zona se
conocía como el “Agujero del Demonio”.
La construcción de la que fue la obra
hidráulica más importante de Europa en
su tiempo, empezó en el año 1853, gracias a la conjunción de intereses de los
payeses de la zona y el capital de la
burguesía industrial barcelonesa, que
impulsaría el proyecto definitivo con el
ánimo de enriquecerse.
El canal principal nace en el Tossal, en el
municipio de Ponts, dónde está la primera Casa de Compuertas y desemboca en
el río Segre, en el término de Montoliu de
Lleida. El Canal Principal transporta como
máximo 33 m3 de agua por segundo, que
circula por gravedad, gracias a un desni-
cosechas fueron malas, hubo brotes de
paludismo, los payeses no podían pagar
los impuestos a la sociedad gestora y ésta
intentó quedarse con la concesión del
uso de las aguas a perpetuidad. Les revueltas y el malestar entre los agricultores hicieron que el uso de las aguas
pasara, en 1964, a la Comunidad General
de Regantes, una vez transcurridos los 99
años de concesión.
vel continuado de 33 cm por km. Por eso,
el diseño de su recorrido es serpenteante
y dispone a su paso de tantos acueductos, puentes e infraestructuras que resultan verdaderas joyas de la ingeniería.
En el trazado de los Canales, se han
cuantificado 230 obras singulares de importancia. De especial relevancia es el
acueducto sobre el río Sió, el “Pont de
Ferro” de Agramunt, que tuvo que rehacerse después de las lluvias de 1874.
De especial dificultad fue la construcción
del túnel que cruza la sierra de Montclar,
perforado a mano, de 5 kilómetros de
longitud y tan recto que desde el inicio se
ve con perfecta claridad el orificio de
salida. Sólo en esta obra trabajaron 6.000
personas, 4.500 de las cuales eran vecinos del Urgell y 977 reclusos procedentes
de las prisiones de Burgos y Tarragona.
Se sabe que, sólo en el año 1861, murieron en Montclar un mínimo de 114 presidiarios, víctimas de la dureza del trabajo.
Fue necesario el paso de dos generaciones para que se empezara a sacar provecho de la obra, dominar el agua y preparar la tierra para que se adaptara al regadío. En los primeros años de riego, las
12
Actualmente, esta Comunidad controla y
abastece a cada parcela del agua que
necesita a través de una completa red de
suministro. Los canales se cierran de
octubre a marzo, aunque el Canal principal se abre de manera periódica con el fin
de proporcionar agua potable a unas 90
poblaciones del Urgell.
Un espacio para la memoria
Con el ánimo de recuperar la memoria de
esta magna obra, el historiador leridano
Josep Maria Solé i Sabaté impulsó la
creación del “Espacio Cultural de los Canales de Urgell”, que abrió sus puertas el
año 2003 en la sede de la Casa Canal de
Mollerussa. El espacio ofrece un emotivo
recorrido por el antes y el después de la
construcción con ayuda de audiovisuales,
fotografías, objetos de la época y la reconstrucción de algunas partes de la obra.
Unas 7.500 personas han pasado ya por
las instalaciones del Espacio Cultural.
Sobre el territorio
Una buena manera de conocer y disfrutar
los Canales sobre el terreno es participar
en las rutas que han organizado de manera conjunta los centros excursionistas de
Balaguer, Ponts, Bellpuig, Mollerussa,
Borges Blanques y Balàfia. Son 14 recorridos de entre 12 y 15 kilómetros que
rodean el Canal y sus proximidades, pensados para recorerlos a pie o en bicicleta.
Unas 1.200 personas han participado en
el programa de salidas guiadas (las rutas
pueden realizarse también por libre). ❚
13
ENTREVISTA ❚
Joana Bonet
“Vivim molt ràpid i molts dies ni
ens adonem de quin color és el cel”
Entrevista ❚ Sílvia Solano, Helena Bordes
Fotos ❚ Marie Claire
La periodista lleitadana Joana Bonet ens parla, en aquesta entrevista, dels canvis socials que han
provocat l'evolució dels tradicionals rols masculins i femenins. Autora de llibres com Hombres,
material sensible i Mi vida es mía, la periodista, nascuda a Vinaixa, fa 8 anys que està instal·lada
a la capital de l'Estat, des d'on dirigeix la revista Marie Claire i col·labora en programes televisius
com "El Cub", dirigit per Albert Om a TV3 o "Los desayunos de TVE", conduït per Pepa Bueno.
- Des de Marie Claire vau convocar el premi Contradicció de Literatura Personal, que et va permetre
analitzar més d'un miler de diaris d'homes i que et
va donar peu a escriure el llibre Hombres, material
sensible. Com descriuries l'home d'avui dia?
En aquest llibre, s'analitzen més de 1.300 diaris d'homes,
tot i que és més un assaig que un recull de textos d'escriptura personal. En el llibre, m'avançava al concepte d'home
"metrosexual" (que anomenava "heterogay") i posava de
manifest que no hi ha una única manera de definir l'home,
hem de parlar de la masculinitat en plural, de masculinitats. L'home ha canviat arran de la incorporació de la dona
a la vida pública, fenomen que va iniciar-se a la dècada dels
vuitanta. Des dels anys 90, l'home està fent un viatge en
direcció contrària al de la dona, de l'àmbit públic ara passa
a ocupar-se del seu espai privat.
- En què ha canviat l'home?
Bàsicament són tres els grans canvis. D'una banda, ha pres
autoconsciència del seu cos. S'han duplicat les visites
d'homes a les cabines estètiques i es compta que hi ha
milió i mig d'homes que consumeixen cosmètics a Espanya. En segon lloc, l'home estableix ara una relació més
intensa amb la família, està descobrint que aquest és un
àmbit molt important per a ell, bàsic per arribar a la seva
felicitat. Finalment, hi ha hagut un canvi en l'imaginari
14
“La nova llei del divorci
serà positiva per lluitar
contra els maltractaments,
però cal incidir més
en l'educació”
15
col·lectiu dels homes. Ja no desitgen l'estereotip de
"femme fatale", sinó que busquen una dona més propera,
més humana i menys idealitzada.
- Què és el que ha provocat, des del punt de vista
social, que hi hagi aquesta nova identitat?
Els canvis que han fet les dones. No fa pas gaires anys que
la dona no podia tenir passaport propi, per exemple, sinó
que estava inclosa en el del marit. Tot ha canviat des que
les dones estan presents en els òrgans de representació
social, des que són el 51 per cent a les universitats o,
actualment, des que existeix la paritat d'homes i dones en
política. Els homes compromesos amb el seu temps s'han
començat a
plantejar una
nova identitat.
El president del
Govern, José
Luis Rodríguez
Zapatero, em
va reconèixer
que ara el que
els passa als
homes és que
tenen por de no
ser feliços. Penso que, malgrat
tot, avui homes
i dones, estem
més a prop que
mai.
duríssims i ens relataven experiències molt traumàtiques.
En general, les dones es despullaven, es treien totes les
màscares i es declaraven insatisfetes vitalment, feien molt
evident la dificultat de conciliar la vida personal amb la
laboral.
- Malauradament, cada dia surten més notícies sobre
maltractaments. Què creus que s'hauria de fer per
erradicar aquestes actituds. Creus que hi pot ajudar
la nova llei del divorci?
Crec que vivim un moment excepcional per aconseguir
més conquestes socials, per eliminar aquestes fronteres
entre homes i dones que ens feien molt infeliços. La nova
llei del divorci
serà positiva,
sens dubte, però
cal incidir més en
l'educació. És el
més important i
també la coeducació entre homes i dones. Hem
de mirar de fer
que les noves
generacions siguin més lliures,
que aconsegueixin respectar-se
més entre uns i
altres.
- Ha canviat
als homes és que tenen
també la identitat femenina? Com la descriuries?
La dona comença a definir-se per ella mateixa, tot i que li
queda pendent el tema de la conciliació entre la vida
personal i la professional. Necessitem deixar de ser les
"substitutes de l'Estat", d'omplir els buits de llars d'infants, d'assistència primària, de servei a avis i a malalts.
Fins que aquestes deficiències no estiguin més compensades, serà difícil per a la dona poder sortir-se'n.
- Per moltes
parelles és difícil educar conjuntament els
seus fills. Creus que falten més polítiques socials o
bé més voluntat per part dels homes?
Fa falta un canvi de mentalitat i també un augment de les
polítiques socials, que ajudin a desenvolupar amb normalitat aquesta tasca. Falten pressupostos que promoguin el
dret del pare a estar amb el seu fill, que es doni suport els
permisos de paternitat. La voluntat dels pares comença a
ser-hi, han descobert els beneficis que els reporta ser pares.
- El mateix concurs que vau convocar a Marie Claire
et va permetre escriure també Mi vida es mía, on es
recullen les experiències de dones de perfils molt
variats. Quin missatge dóna l'obra?
Aquest primer llibre parla de l'"okupació" de la dona, de la
saturació de càrregues que suporta. No som
"superwomans", no podem amb tot. No podem ser guapes,
perfectes, tenir 3 màsters, 2 fills... Molts dels diaris eren
- Nosaltres hem avançat, però en canvi, en molts
països les coses van cada cop pitjor per a les dones.
A què creus que es deu?
Es fa molt mal sota el nom de religió, de cultura ancestral,
de patriarcat. Hi ha un absoluta dominació masculina i
aquesta és una de les grans dominacions de la història. El
fenomen de la igualtat és molt nou, no fa pas tants anys que
hi ha sufragi universal. La de les dones ha estat una guerra
“Zapatero em va reconèixer que ara el que passa
por de no ser feliços”
16
més casos de dones mortes a mans dels seus marits o
companys, encara s'intenta perpetuar l'estructura de poder d'un sexe sobre l'altre. Només el 15 per cent de les
dones al món, les d´Occident, tenen veu i vot i, evidentment, aquest és un percentatge baixíssim.
- Vivim en un món complex, on la comunicació entre
una punta i l'altra del món és molt fàcil, però on,
en canvi, sembla que hi ha molt poca comunicació
entre les persones que conviuen. Per què creus que
passa?
És cert i això té a veure amb la sofisticació de la vida
moderna i la influència de la vida urbana. Ens han trencat
el temps. Ara només existeix el temps de treball i el d'oci
i, en canvi, hem perdut el temps de la contemplació, per
exemple, o el de l'espera... Han desaparegut. Sempre hi ha
hagut soledat, però la soledat moderna convergeix amb la
falta de comunicació. Vivim un temps boig, on hem creat
moltes necessitats fictícies, que van en contra del coneixement mutu. Vivim molt ràpid i molts dies ni ens adonem de
quin color és el cel.
- Què en penses de la "polèmica" sorgida arran de les
fotografies que es van fer aquest estiu les vuit
ministres de Zapatero a la revista Vogue?
Va ser una enrabiada, un "culebrón" d'estiu, però que
d'alguna manera reflecteix l'hostilitat que encara provoca
la feminitat. Encara falta molta cultura de moda, al nostre
país. Si s'haguessin fotografiat vuit homes amb corbates i
vestits, no hagués passat res.
callada, que encara continua i que les ha convertit sempre
en les víctimes.
- Creus que el feminisme pot ajudar, d'alguna manera, a radicalitzar el masclisme?
No, en cap cas el feminisme és antagònic al masclisme. El
feminisme és una ideologia humanista, que sempre ha
perseguit la igualtat dels més desafavorits, té a veure amb
la igualtat d'oportunitats i de drets. Sí que pot ser, en canvi,
que hi hagi una certa ortodòxia feminista que pot ser una
mica contraproduent. És aquesta imatge que s'ha creat en
certs sectors que les feministes són dones que odien els
homes i que esborren la seva feminitat.
- Creus que hi ha menys masclisme que abans?
El masclisme és un disbarat, és producte d'una manca de
reflexió cultural, producte d'una manca d'informació. Les
democràcies que donen més paper a les dones són les més
evolucionades. Actualment, el masclisme és políticament
incorrecte, però no ens podem relaxar. Cada dia surten
- Has dirigit la revista Woman i ara Marie Claire. Què
has après d'aquestes etapes? Per què vas iniciar-te
en aquest món de la moda?
La moda sempre m'ha interessat molt, perquè la veig com
una expressió cultural que em diverteix i que m'ha donat
molt autoconeixement. Tot i això, m'he dedicat més a fons
a la defensa dels drets de la dona i d'aquesta feina he après
sobretot a valorar l'existència de vides molt complexes. He
conegut protagonistes excepcionals, herois i heroïnes
anònims i tot això m'ha fet prendre'm la vida d'una altra
manera, amb humilitat. He après que la clau és no anar de
tornada de tot.
- Què recordes de la teva Vinaixa natal i de Lleida, on
vas estudiar?
Ja fa 8 anys que sóc a Madrid. Lleida i Vinaixa les recordo
amb nostàlgia, és un temps que no podrà tornar, la
infantesa, la joventut, l'etapa a la Universitat. Recordo la
gent i els amics, la complicitat d'una terra, l'olor de les
ametlles torrades i de l'oli, les primeres llibertats. Sens
dubte, el meu ADN porta inscrites les terres de Ponent. ❚
17
❚ OPINIÓ
OPINIÓN
Efecto placebo: el poder curativo de la fe
Las primeras manifestaciones de actos realizados por seres humanos con la finalidad de
curar enfermedades datan de hace más de
50.000 años. Tenían un carácter mágico-religioso y solían estar a cargo de personajes
destacados de las tribus (chamanes, brujos,
magos, etc.). Aún hoy podemos verlos en las
culturas más primitivas que sobreviven en
nuestro tiempo.
Por otro lado, las primeras patentes de medicamentos fueron registradas en el siglo XIX.
Durante estos 500 siglos, los seres humanos
obviamente enfermaban, prácticamente con
las mismas enfermedades que sufrimos hoy
día y muchos de ellos también sanaban y
sobrevivían achacando la responsabilidad de
su curación a actuaciones que hoy día sabemos científicamente que, por si mismas, no
tienen ningún poder curativo demostrable.
Entonces, ¿cuál era la causa de su recuperación tras dichas intervenciones?: la fe en que
ésta se iba a producir. La ciencia médica
actual corrobora esta afirmación de una forma objetiva y denomina a este fenómeno
“efecto placebo”.
El vocablo placebo procede de “placere”, que
significa complacer y su futuro imperfecto del
indicativo "placebo" significa “yo complazco”. Es decir, cualquier acto o sustancia que
se ofrece al paciente con el fin de complacer
su deseo de recibir algo que le sane.
El efecto placebo se obtiene de diferentes
formas. Tenemos el placebo farmacológico,
que puede ser puro, sin ninguna actividad
biológica (una cápsula llena de azúcar) o impuro, una sustancia que tiene una actividad
determinada, pero que no tiene relación con
la que buscamos en el paciente (dar un complejo vitamínico para curar una depresión).
El placebo físico sería cualquier actuación o
maniobra que realizamos en el paciente (como
acariciar el abdomen a un niño para curarle el
“dolor de barriga”). También puede hablarse
del placebo psicológico: una charla amable
con un médico hace sentir al paciente una
mejoría ya antes de tomarse la medicación.
El resultado final de esta influencia dependerá básicamente de las expectativas del pa-
producibles, mensurables y predecibles y por
tanto son científicos.
En la historia reciente de la medicina, han
surgido frecuentes debates sobre si la utilización del placebo es ética o es una forma de
“engañar” al paciente.
Dr. Antonio García – Castrillón Sales
Médico especialista en psiquiatría y
psicoterapeuta
ciente sobre la información que recibe. Señalemos que, igual que existe un efecto placebo
positivo, también existe el efecto inverso llamado efecto nocebo (del latín “nocere” que
significa “perjudicar”). Si el paciente recibe
un fármaco y está convencido de que le
sentará mal porque se lo ha dicho un amigo
que lo tomó o porque ha leído el prospecto y
se ha fijado en los múltiples efectos secundarios, es muy probable que le produzca un
efecto negativo. Si por el contrario le han
hablado maravillas del fármaco y lo toma
convencido de su poder curativo, seguramente mejorará.
Esto es tan importante en la investigación
farmacológica, que todos los ensayos sobre
nuevos medicamentos deben obligatoriamente haber realizado el llamado “ensayo a
doble ciego”. Se da a un grupo de pacientes
voluntarios el fármaco a investigar y a otro
grupo llamado “control” un medicamento
que sea idéntico al anterior pero que no tenga
ningún efecto real. Después, se valoran y se
comparan los resultados en cada grupo. Si el
grupo control, que ha recibido placebo, mejora por encima de ciertos valores estadísticos,
se dice que el efecto farmacológico de la
sustancia no es estadísticamente significativo y se desecha como medicamento.
Hay un dato que demuestra que la expectativa del paciente es fundamental en este efecto,
porque los experimentos con placebo sólo
funcionan en humanos y no en los animales,
ya que a éstos no podemos hacerles entender
que tal sustancia les va a mejorar. Por otro
lado, los experimentos con placebo son re-
18
En este sentido, quiero recordar que existe
una máxima en medicina que reza lo siguiente “primum non nocere” y que significa que
cualquier fármaco o maniobra terapéutica,
debe cumplir, como mínimo, el requisito de
no perjudicar al paciente. Si además le beneficia, mejor. Así pues, queda completamente
justificada la utilización de un placebo cuando
no tenemos nada que realmente sea eficaz
para esa dolencia en particular. Además, aunque dispongamos de armas terapéuticas eficaces, si el médico es capaz de utilizarlas con
maestría se gana la confianza del paciente y le
aumenta su esperanza de curación, con lo
que el resultado final será mucho más favorable y, en definitiva, se beneficia al paciente.
Sigmund Freud afirmó en 1904 que "sin que
el médico se lo proponga, a todo tratamiento
por él iniciado se agrega en acto, favoreciéndolo casi siempre, pero también, a veces,
contrariándolo, un factor dependiente de la
disposición psíquica del enfermo”. Dijo que
“según un dicho muy antiguo, lo que cura
estas enfermedades no es la medicina, sino la
personalidad del médico, en cuanto él mismo
ejerce, por medio de ella, un influjo psíquico.
Según Freud, “el poder que permite a un
médico influir sobre el paciente se debe a su
capacidad de inducirle el estado anímico más
favorable para la curación, poder que deriva
directamente del lugar que ocupa en la relación con el paciente, de ahí la importancia de
la libre elección del médico”.
Personalmente, suscribo estas opiniones y
creo que no sólo está plenamente justificada
el correcto uso del efecto placebo en medicina, sino que creo firmemente que todos los
médicos, sean de la especialidad que sean, y
todos los profesionales de la sanidad, deberían formarse en su adecuado uso. En definitiva, es la parte más humana de la ciencia
médica y podemos aseverar que "el placebo
es el médico que reside en nuestro interior”.❚
19
REPORTATGE ❚ VIATGES
Florida
L'esplendor de la Nature Coast
Text i fotos ❚ Paloma Costa Mir
20
Resulta una mica difícil enfocar aquest article, que ha de tenir una extensió lògicament
limitada, tenint en compte que hi ha tantes coses i anècdotes que els podria contar… Quan un
s’imagina Florida li ve a la ment Miami, Daytona Beach amb els seus cotxes i gent maca per la
platja, Disneyworld amb Mickey Mouse… Doncs bé, precisament molt a prop d’Orlando, en
direcció oest a 146 km. (a dues hores en cotxe tal com se circula als Estats Units) s’arriba a
l’anomenada Costa de la Natura (Nature Coast), molt rural i primitiva, plena de vegetació, rius,
fonts, abundant fauna i… una pau increïble.
21
P
er ordre, de nord a sud, formen aquest territori els
comtats de Wakulla, Jefferson, Taylor, Dixie, Levy,
Citrus, Hernando i Pasco.
Grotto (gruta blava) i Devil’s Den (cambra del diable), aquesta
última és potser la més espectacular de les coves. Així
mateix, són ideals les càlides i tranquil·les aigües del golf amb
els seus esculls coberts de corall.
He tingut l’oportunitat i el plaer de passar temporades en
aquesta zona i el que conec millor són els comtats de Levy i
Citrus. Però no tothom té temps d’anar explorant sense
presses i, per això, el millor és triar un hotel o si prefereixen
el caravàning hi ha molts lodges i RVcampings. Tots aquests
complexos hotelers s’encarreguen que els clients s’ho
passin de meravella amb les
seves activitats preferides:
snorkel, busseig, pesca, golf,
caça, rutes ecoturístiques…
tant si viatgen en grup, amb
nens, en parella o sols.
Al comtat de Citrus, hi trobem una barreja històrica de cultura
índia i dels temps de la conquesta. També Elvis Presley va
deixar petjada rodant part de la seva pel·lícula “Follow that
dream”. Hi ha una carretera que rep aquest nom, és bellíssima,
envoltada d’arbres i aiguamolls i està pràcticament
igual que quan es va fer el
rodatge. En aquesta zona es
pot visitar: Old Courthouse
Museum, Printing Museum,
Yulee Sugar Mill (el que
queda d’un molí i una plantació de canya de sucre
d’abans de la guerra),
Al comtat de Levy hi ha cenCoastal Heritage Museum,
tenars d’illes que formen els
el Withlacoochee Trail State
Cedar Keys (illots dels cePark (75 quilòmetres que
dres) i tretze d’aquestes illes
són ideals per recórrer a
formen el Cedar Key
cavall) i l’interessant
National Wildlife Refuge.
Homosassa Springs State
Una gran part de l’antiga
Wildlife Park (des de la
indústria ha desaparegut,
U.S.19) es pot agafar un ponperò avui en dia tenen encató amb guia que els portarà
ra el gran negoci del conreu
a aquest parc al llarg de
del marisc. Malgrat que la
Pepper Creek, un escènic rimeva base era Crystal River
erol en el qual es pot obser(concretament al Best
var alguns animals: ànecs,
Western Crystal River
tortugues, al·ligàtors (tipus
Resort) anava sovint a comcaimà, una mica més petit
prar el peix i el marisc a
que el cocodril)… Una anècCedar Key o bé el comprava
L'àrea
és
rica
en
animals
de
tota
mena
i,
especialment,
aus
dota va ser que aquí vaig
a uns pescadors (pare i fill),
com àligues i flamencs. A la pàgina anterior, un espectacular
sentir parlar en català i clar,
que tenien per costum popalafit als Cedar Key.
em vaig posar a la conversa.
sar una paradeta a la U.S.19
Era una parella de Sabadell,
entre Homosassa i Crystal
que venien des de Miami on havien anat a una fira i a una
River, disposaven d'unes gambes gegants fresquíssimes.
convenció de submarinistes i anaven a Crystal River. El que
són les coses, va resultar que l’àvia d’ella encara viu a
El poble de Cedar Key és avui una activa colònia d’artistes i
Torregrossa, el poble de la meva bona amiga Rosalia.
escriptors, que sembla que se sentin inspirats pel seu entorn.
Hi ha moltes galeries d’art dignes de visitar, així com el seu
Citrus és un comtat amb molts rius: el Chassahowitzka, el
museu estatal, el museu històric i els seus parcs: Bird Creek
Rainbow, l’Homosassa, el Withlacoochee i el Crystal, entre
and Vassey Creek Park (al final de la carretera comtal 40 a
d’altres. Un dels favorits és aquest últim, el Crystal River. És
Yankeetown en ple Golf de Mèxic), Cedar Key Scrub State
com un gran llac, però és un riu obert que, marea endins del
Reserve... i els seus rius: el Suwanee, el Waccasassa i el
Golf de Mèxic, fa que l’habitin una gran barreja de peixos, tant
Withlacoochee (aquest defineix la línia al sud amb el comtat
d’aigua dolça com salada. Les seves múltiples fonts formen
de Citrus). Nombroses fonts amb les seves cavernes fan
King’s Bay. La font principal és King’s Spring, d’uns 23 metres
d’aquests comtats una meca per a la pràctica del busseig i del
de diàmetre i una fondària d’uns nou. A través d’amagatalls,
snorkel. Als voltants de Williston, hi cal destacar la Blue
22
La King's Bay constitueix un dels refugis més importants del manatí, animal que ha esdevingut l'estrella d'aquests paratges.
els bussejadors més experts hi poden trobar una cova a uns
16 metres de profunditat. Per als més novells, els aconsellaria
el Three Sisters Spring (font de les tres germanes). El bo que
tenen aquestes coves submergides és que són claríssimes
amb la llum diürna que es filtra per les seves aigües, que són
pur cristall. Només a King’s Spring, hi ragen diàriament més
de dos mil milions de litres a una temperatura constant de 2223 graus centígrads. Degut a aquesta temperatura, les fonts
constitueixen un dels refugis més importants per a l’estrella
del lloc: el manatí.
El manatí és un mamífer marí en perill d’extinció. És com una
gran foca d’una longitud de quasi 3 metres i 500 kilos de pes,
però que pot arribar als 4 metres i als 1.400 kilos. Són criatures
de movimients lents, completament inofensius. La seva oïda
és excel·lent, però la seva visió és un xic limitada, encara que
poden distingir els colors. Per respirar pugen a la superfície
cada 5 o 6 minuts, quan estan actius, i cada 10 o 15 minuts
quan descansen. Se’ls troba en aigües poc profundes, estuaris, canals, rius de poc corrent, maresmes i zones costeres.
Estan molt protegits per lleis federals i estatals.
La zona és ideal per a la pesca, això sí, vigilant els al·ligàtors.
Per administrar millor l’hàbitat del manatí a la badia, es
compraren algunes illes adjacents als ‘santuaris’ (zones restringides a tota activitat aquàtica des del 15 de novembre al
31 de març) i es creà el Crystal River National Wildlife Refuge.
Es pot nedar amb els manatís colze a colze pels voltants,
encara que s’hagin de seguir unes normes: s’han d’observar
23
passivament, mai perseguir-los ni separar les mares dels
petits, ni aillar-los del seu grup, ni donar-los menjar, ni fer
soroll. En molts d'aquests animals, es poden observar les
cicatrius dels talls ocasionats per les hèlices dels vaixells que,
saltant-se les lleis, van a una velocitat no permesa. La trobada
amb el manatí et marca i més si es crea una espècie de
connexió quan deixa que intervinguis en els seus jocs, que
l’acariciïs, que li rasquis l’esquena sense esgarrapar (et queden les ungles molt brutes). El més fascinant és veure’ls jugar
amb les seves cries, tot mirant-ho a una certa distància per no
trencar l’encant.
Si volen viure aquestes experiències, els suggeriré diferents
allotjaments. Calculin que la distància en cotxe des dels
aeroports d’Ocala, Orlando o Tampa és curta i que molts
hotels tenen el seu propi servei de transport.
A Cedar Key, hi tenim el "Cedar Cove Beach and Yacht Club";
a Williston, el "Williston Motor Inn" i el "Devil Den’s and RV
Resort". Tots estan al comtat de Levy. Ja al Comtat de Citrus,
a Homosassa, hi trobem el "Homosassa Riverside Resort" i el
"MacRae’s of Homosassa". A Crystal River, recomano el
"Plantation Inn and Golf Resort" (un plus per als amants del
golf) i el meu "Best Western Crystal River Resort" amb el seu
"Crystal Lodge Dive Center".
Hi ha moltíssimes botigues i escoles de submarinisme per
tota l’àrea i la majoria d’hotels té el seu centre propi o associat
per llogar material de bsseig, pontons, vaixells amb o sense
guia, caiacs, canoes, etc. Fins i tot, poden fer un curset de
busseig en només dos dies.
Ja veuran com es troben amb algun que altre al·ligàtor o
potser creua un ós per la carretera. Parlant de "gators", tastin
la seva cua, és excel·lent. També cal tastar els blue crabs
(crancs blaus), el conch (gran cargol marí), sense oblidar els
peixos del golf: grouper i snapper.
Potser coincideixen amb algun ‘Pow-Wow’, aquestes festes dels indis natius, amb els seus relats, artesania, menjar
típic, danses, jocs, música.... Què bonica és la veu de
Crystal Woman... L’any passat, vaig estar al Harvest Festival organitzat pel Red Eagle Lodge d'Homosassa. Ho vaig
passar molt bé i recordo que venien unes samarretes que
deien: “Nosaltres hem lluitat contra el terrorisme des de
1492”.
Ah! Uns últims suggeriments per als submarinistes: l’aparell
Seacure va molt bé per eliminar la fatiga de les
mandíbules.També he trobat una gran diferència amb les
meves noves aletes, unes Rondine, són molt lleugeres. Al
mercat, hi ha unes ulleres de busseig anomenades Mega que
les fa HydroOptix i que són especials per als qui tenen miopia.
I això és tot. Fins al pròxim viatge! ❚
❚ D'UTILITAT
Per viatjar als EEUU per motius de turisme durant un
període inferior a 90 dies no cal visat (a partir del 26
d'octubre caldrà però tenir un passaport/visat de
lectura mecànica). Per sol·licitar l'admissió als EEUU
cal posseir un passaport vàlid i omplir un formulari
de sol·licitud que us facilitarà la companyia de trans-
ports (formulari I-94W). Si volem entrar per via
marítima o aèria, caldrà un bitllet d'anada i tornada.
Ambaixada dels EEUU
C/ Serrano 75 (28006 Madrid)
Telèfon: 91 587 22 00 - Fax: 91 587 23 03
24
L'aigua esdevé protagonista absoluta dels parcs naturals de la Nature Coast: el visitant hi pot bussejar relaxadament, admirar la
rica fauna –amb el manatí com a rei absolut– o, simplement, contemplar les bellíssimes imatges que trobarà arreu.
25
REPORTAJE ❚ VIAJES
Florida
El esplendor de la Nature Coast
Resulta un poco difícil enfocar este
artículo, que ha de tener una extensión lógicamente limitada, teniendo
en cuenta que hay tantas cosas y
anécdotas que les podría contar…
Cuando uno se imagina Florida le
viene a la mente Miami, Daytona
Beach con sus coches y gente guapa
por la playa, Disneyworld con Mickey
Mouse… Pues bien, precisamente
muy cerca de Orlando, en dirección
oeste a 146 km. (a dos horas en coche
tal como se circula en Estados Unidos) se llega a la llamada Costa de la
Naturaleza (Nature Coast), muy rural
y primitiva, llena de vegetación, ríos,
manantiales, abundante fauna y…
una paz increíble.
Por orden, de norte a sur, forman este
territorio los condados de Wakulla,
Jefferson, Taylor, Dixie, Levy, Citrus,
Hernando y Pasco.
He tenido la oportunidad y el placer
de pasar temporadas en esa zona y lo
que conozco mejor son los condados
de Levy y Citrus. Pero no todo el
mundo tiene tiempo de ir explorando
sin prisas y para ello lo mejor es
elegir un hotel o si prefieren el
caravanning hay muchos lodges y
RVcampings. Todos estos complejos
hoteleros se encargan de hacérselo
pasar en grande con sus actividades
preferidas: snorkel, buceo, pesca, golf,
caza, rutas ecoturísticas… tanto si viajan en grupo, con niños, en pareja o
solos.
En el condado de Levy hay cientos de
islas que forman los Cedar Keys (cayos de los cedros) y trece de éstas
forman el Cedar Key National Wildlife
Refuge. Una gran parte de la antigua
industria ha desaparecido, pero hoy
en día tienen todavía el gran negocio
del cultivo del marisco. Aunque mi
base era Crystal River (concretamente en el Best Western Crystal River
Resort) iba con frecuencia a comprar
el pescado y el marisco a Cedar Key,
o bien compraba unas gambas gigantes fresquísimas recién pescadas
a unos pescadores (padre e hijo), que
solían poner un tenderete en la U.S.19
entre Homosassa y Crystal River.
El pueblo de Cedar Key, es hoy una
activa colonia de artistas y escritores,
que parece ser se sienten inspirados
26
por su entorno. Hay muchas galerías
de arte dignas de visitar, así como su
museo estatal y el museo histórico, y
sus parques: Bird Creek and Vassey
Creek Park (al final de la carretera
condal 40 en Yankeetown en pleno
Golfo de México), Cedar Key Scrub
State Reserve...y sus ríos: el Suwanee,
el Waccasassa y el Withlacoochee
(éste define la línea al sur con el condado de Citrus). Numerosos manantiales con sus cavernas hacen de estos condados una meca para la práctica del buceo y del snorkel. En los
alrededores de Williston cabe destacar la Blue Grotto (gruta azul) y Devil’s
Den (alcoba del diablo), esta última
es quizás la mas expectacular de las
cuevas. Asimismo son ideales las
cálidas y tranquilas aguas del golfo
con sus arrecifes cubiertos de coral.
En el condado de Citrus, encontramos una mezcla histórica de cultura
india y de los tiempos de la conquista. También Elvis Presley dejó su huella rodando parte de su película
“Follow that dream”: hay una carretera llamada así, bellísima, bordeada
de árboles y marjales, que está prácticamente igual que cuando se hizo el
27
rodaje. Para visitar en esta zona: Old
Courthouse Museum, Printing
Museum, Yulee Sugar Mill (lo que
queda de un molino y plantación de
caña de azúcar de antes de la guerra),
Coastal Heritage Museum, el
Withlacoochee Trail State Park (75
kilómetros que son ideales para
recorrerlos a caballo) y el interesante
Homosassa Springs State Wildlife
Park (desde la U.S.19) se puede tomar un pontón con guía que les llevará a dicho parque a lo largo de Pepper
Creek, un escénico riachuelo en el
que se pueden observar algunos animales: patos, tortugas, aligátors (tipo
caimán, un poco más pequeño que el
cocodrilo)… Una anécdota fue que
aquí oí hablar en catalán y claro, me
metí en la conversación. Era una pareja de Sabadell, que venía desde
Miami en dónde habían asistido a
una feria y convención de
submarinistas y se dirijían a Crystal
River. Lo que son las cosas, resultó
que la abuela de ella todavía vive en
Torregrossa, el pueblo de mi buena
amiga Rosalía.
Citrus es un condado con muchos
ríos: el Chassahowitzka, el Rainbow,
el Homosassa, el Withlacoochee y el
Crystal entre otros. Uno de los favoritos es este último, el Crystal River. Es
como un gran lago, pero es un río
abierto que con la marea entrando
del Golfo de México hace que lo habiten una gran mezcla de peces tanto
de agua dulce como salada. Sus múltiples manantiales forman King’s Bay.
Su principal manantial es King’s
Spring, de unos 23 metros de diámetro y una profundidad de unos nueve,
pero que a través de recovecos los
buceadores más expertos pueden
encontrar una cueva a unos 16 metros de profundidad. Para los más
noveles, les aconsejaría el Three
Sisters Spring (manantial de las tres
hermanas). Lo bueno que tienen estas cuevas sumergidas es que son
clarísimas con la luz diurna filtrándo-
Imatges superiors: l'espectacle és a dins i a fora de l'aigua. A la pàgina 26, una
típica casa d'aquesta zona de Florida i un grup d'ibis i flamencs.
se en sus aguas que son puro cristal.
Solamente en King’s Spring manan
diariamente mas de dos mil millones
de litros a una temperatura constante
de 22-23 grados centígrados. Debido
a esa temperatura, estos manantiales
constituyen uno de los refugios más
importantes para la estrella del lugar:
el manatí.
tinguir los colores. Para respirar suben a la superficie cada 5 ó 6 minutos,
cuando están activos, y cada 10 ó 15
minutos cuando descansan. Se les
encuentra en aguas poco profundas,
estuarios, canales, ríos de poca corriente, marismas y zonas costeras.
Están muy protegidos por leyes federales y estatales.
El manatí es un mamífero marino en
peligro de extinción. Es como una
gran foca de una longitud de casi 3
metros y 500 kilos de peso, pero que
puede alcanzar los c4 metros y 1.400
kilos. Son criaturas de movimientos
lentos, completamente inofensivos.
Su oído es excelente, pero su visión
es algo limitada, aunque pueden dis-
Para administrar mejor el hábitat del
manatí en la bahía, se compraron
algunas islas adyacentes a los ‘santuarios’ (zonas restringidas a toda
actividad acuática desde el 15 de noviembre al 31 de marzo) y se creó el
Crystal River National Wildlife Refuge.
Pero se puede nadar con los manatíes codo con codo por los alrededo-
28
miendo el "Plantation Inn and Golf
Resort" (un plus para los amantes
del golf) y mi "Best Western Crystal
River Resort" con su "Crystal Lodge
Dive Center".
Hay muchísimas tiendas y escuelas
de submarinismo en todo el área y
la mayoría de hoteles tiene su centro propio o asociado para alquilar
material de buceo, pontones, barcos con o sin guía, kayaks, canoas,
etc. Incluso, pueden hacer un cursillo de buceo en tan solo dos días.
Ya verán como se encuentran con
algún que otro aligátor o quizás se
les cruce un oso por la carretera.
Hablando de "gators", prueben su
cola que es excelente, los blue crabs
(cangrejos azules), el conch (gran
caracol marino), sin olvidar los pescados del golfo: grouper y snapper.
El “Pow Wow” és una festa tradicional índia on no hi falten l'artesania, el menjar
típic, la música i, evidentment, la dansa.
res, aunque hay que seguir unas normas: hay que observarlos pasivamente, nunca perseguirlos ni separar a las
madres de los pequeños, ni aislarlos
de su grupo, ni darles comida, ni hacer ruído. En muchos de ellos, se
pueden observar las cicatrices de los
cortes ocasionados por las hélices de
los barcos, que saltándose las leyes,
van a una velocidad no permitida. El
encuentro con el manatí te marca y
más si se crea una especie de conexión cuando deja que intervengas
en sus juegos, que le acaricies, que le
rasques la espalda sin arañar (te quedan las uñas muy sucias). Lo más
fascinante es verles jugar con sus
crías manteniéndote a una cierta distancia para no romper el encanto.
Si quieren vivir estas experiencias,
les voy a sugerir diferentes alojamientos. Calculen que la distancia
en coche desde los aeropuertos de
Ocala, Orlando o Tampa es corta y
que muchos hoteles tienen su propio servicio de transporte.
En Cedar Key tenemos el "Cedar
Cove Beach and Yacht Club"; en
Williston, el "Williston Motor Inn" y
el "Devil Den’s and RV Resort". Todos ellos en el condado de Levy.
Ya en el Condado de Citrus, y más
concretamente en Homosassa, encontramos el "Homosassa Riverside
Resort" y el "MacRae’s of
Homosassa". En Crystal River, reco-
29
Igual coinciden con algun ‘PowWow’, esas fiestas de los indios nativos, con sus relatos, artesanía,
comida típica, danzas, juegos, música.... Qué bonita voz la de Crystal
Woman... El año pasado estuve en
el Harvest Festival organizado por
el Red Eagle Lodge en Homosassa.
Lo pasé muy bien y recuerdo que
vendían unas camisetas que decían:
“Nosotros hemos luchado contra el
terrorismo desde 1492”.
Ah! Unas últimas sugerencias para
los submarinistas: el aparato
Seacure va muy bien para eliminar
la fatiga de las mandíbulas. También que he encontrado una gran
diferencia con mis nuevas aletas,
unas Rondine, son muy ligeras. Y
que en el mercado hay unas gafas
de buceo llamadas Mega que las
hace HydroOptix y que son especiales para los que tienen miopía. Pronto las comercializarán en España.
Y esto es todo. Espero que les haya
gustado. ¡Hasta el próximo viaje! ❚
❚ MODA
Moda Custo Barcelona
tardor-hivern 04-05
Una passejada pel món
Text ❚ Custo Barcelona, Sílvia Solano
Fotos ❚ Custo Barcelona
Custo Dalmau, aquest dissenyador lleidatà nascut a Tremp, passeja les seves creacions per les
principals passarel·les del món, gràcies a una moda jove, viva i desenfadada que ja es coneix arreu
com a Custo Barcelona. La seva proposta per aquesta tardor-hivern ens convida a fer una passejada
pel món que s’inicia als cims nevats del Fujiyama mitjançant els estampats, recala als anuncis
lluminosos del Times Square novaiorquès, i es perd pels sinuosos patrons de l’armari d’una parisina
anomenada Amélie. La col·lecció dóna la volta al planeta entre fullets turístics de Hawai,
invitacions al privé de l’Studio 54 i souvenirs de vacances de la neu. Curiós i viatger, l’esperit de
Custo Barcelona anuncia la imminent sortida del seu modern coet amb destinació al Món Mundial.
30
Els pantalons pitillo i els
leggin destaquen en la
col·lecció de Custo
Barcelona d'aquesta
temporada.
31
Moda sofisticada
que Custo trenca
amb algun
complement de color
i estampats amb
ametllers del Japó.
Estampats
Custo ens presenta un desplegament gràfic, com a suport, que repeteix matemàticament formes
geomètriques i efectes de color.
Fotos de paisatges bucòlics, tempestes tropicals i edificis d’apartaments. Sinuoses dones rescatades
dels vuitanta, maquillades i pentinades per enlluernar a la disco.
Dolços ametllers del Japó, branques, palmeres i algun samurai
que s'hi amaga al darrera. Enormes grues, pardals i cigonyes.
Còmics gamberros a base de boges al volant i gossos esvalotats.
Conills bromistes i cocodrils simpàtics. Graffitis. Flors, ratlles i clapejats. Un munt d’art modern.
Peces
Dona
Els patrons són el punt àlgid de la
nova col·lecció de Custo
Barcelona. Amb la complicitat de
la tardor i l’excusa del fred, el tall
dels jerseis i de les samarretes es
sofistica i opta pel tridimensional,
basant-se en tavelles, plecs i recollits. Les mànigues s’inflen a
l’avantbraç, amb volum de conte
medieval. Les esquenes es deixen
32
L'esperit viatger de
Custo Dalmau
queda reflectit en
aquesta col·lecció
de tardor-hivern
veure en els tops lligats al clatell i
en les peces amb escot pic profund i dorsal. Les faldilles aletegen i es gronxen als malucs, des
d’on surten els prisatges, les taules amples, els frunzits. Es tanquen amb grans botons, amb cintes o es creuen com acoblaments.
El dissenyador de
Tremp crea per a
ells i per a elles
sense por a deixar
volar la imaginació.
En versió mini, es tallen evasé o
amb vol de patinadora veloç. Els
vestits s’inspiren en els anys 60 o
juguen a l’engany. Semblen el que
no són: una samarreta més faldilla
prisada, una camisa llarga, una faldilla tub amb brusa, en una sola
peça.
Des dels estampats
més bucòlics als
grafittis més
innovadors, Custo
ens vesteix diferent
Els pantalons cigarreta, novíssims,
porten butxaques de tapeta a la
part posterior i s’enfunden quasi
tots els teixits de la col·lecció. Els
leggin –una segona pell– i els rectes regnen sobre els boot cut que,
discretament, repleguen les seves
campanes esperant altres temps.
Abrics, caçadores, jaquetes de
motero i anoracs d’alts cims van
sembrats de cremalleres i detalls
esportius
i
comparteixen
protagonisme amb peces molt femenines i aires acriaturats:
abriguets amb coll camiser o amb
solapes, creuats; jaquetes entalla-
33
Els estampats geomètrics,
el blanc i el negre
captiven l'atenció de
Custo Dalmau.
des de proporcions retro i aire xic,
i jaquetes enconxades en vistós
vellut i una infinitat de tapissos.
Home
La col·lecció masculina del
dissenyador lleidatà, a base de llana i cotó, troba en les samarretes,
granotes i dessuadores la seva
millor forma d’expressió. Peces
ajustades, amb la màniga amb
prou feines insinuada o abraçada
als bíceps a base de samarretes
multicolors. Peces de màniga llarga amb el coll a caixa. Jerseis amb
caputxa i cignes cenyits amb una
segona pell. Dessuadores que es
recullen en amples canalés. Jaquetes que es tanquen en cremallera.
Els pantalons conserven un lleu
estil carregat. Són rectes de cama
i tenen butxaques laterals o tapetes a la part posterior. L’alternativa l’ofereixen els texans
redissenyats que fan engrandir les
butxaques davanteres.
Detalls
Custo Dalmau és un home de detalls i ha volgut deixar-ho palès en
aquesta col·lecció de tardor-hivern, plena de detalls. Frunzits i
drapejats a les caderes, a les mànigues i als escots. Cremalleres a
les butxaques. Grans botons que
decoren les faldilles. Cintes i llaços de setí que entren i surten de
les peces. Rivets de falsa pell. Sivelles i tatxes. Per als nois, butxaques a dojo, voluminoses i amb
plecs, tancades amb tapetes.
Escuts i rivets esportius. Cremalleres. ❚
34
❚ MODA
Moda Custo Barcelona
otoño-invierno 04-05
Un paseo por el mundo
Custo Dalmau, diseñador leridano
nacido en Tremp, pasea sus creaciones por las principales pasarelas
del mundo, gracias a una moda joven, viva y desenfadada, que ya se
conoce en todos los lugares como
Custo Barcelona. La colección da la
vuelta al planeta. Curioso y viajero,
el espíritu de Custo Barcelona anuncia la inminente salida de su moderno cohete con destinación al Mundo mundial.
Los pantalones pitillo llevan bolsillos de tapeta en la parte posterior y
se enfundan casi todos los tejidos
de la colección. Los leggin –una
segunda piel– y los rectos reinan
sobre los boot cut.
Estampados
Hombre
La colección masculina del
diseñador leridano, a base de lana y
algodón, halla en las camisetas,
buzos y sudaderas su mejor forma
de expresión. Piezas ajustadas.
Jerséis con capucha y cisnes ceñidos. Sudaderas recogidas en anchos canalés. Chaquetas que se cierran con cremallera.
Abrigos, cazadoras, chaquetas de
motero y anoraks van sembrados
de cremalleras y detalles deportivos, con piezas muy femeninas y
aires aniñados.
Custo nos presenta un despliegue
gráfico como apoyo que repite las
formas geométricas y efectos de
color. Fotos de paisajes bucólicos,
tormentas tropicales y edificios de
apartamentos. Sinuosas mujeres
rescatadas de los ochenta maquilladas y peinadas para deslumbrar
en la disco. Un montón de arte
moderno.
Los pantalones son rectos de pierna y tienen bolsillos o tapetas en
la parte posterior. La alternativa,
la
ofrecen
los
vaqueros
rediseñados que agrandan los
bolsillos.
Prendas
Mujer
Los patrones son el punto álgido de
la nueva colección de Custo Barcelona. Las mangas se hinchan en el
antebrazo. Las espaldas se dejan ver
con los tops anunados en la nuca y en
las piezas con escote pico profundo y
dorsal. Las faldas aletean y se mecen
en las caderas, de dónde salen los
plisados, las tablas anchas, los fruncidos. Se cierran con grandes botones, con cintas o se cruzan como
pareos. En versión mini, se cortan
evasé. Los vestidos se inspiran en los
60. Una camiseta más falda plisada,
una camisa larga, una falda tubo con
blusa, en una sola pieza.
Detalles
Custo Dalmau es un hombre de
detalles y ha querido dejarlo claro
en esta colección. Fruncidos y
drapeados en las caderas, en las
mangas y en los escotes. Cremalleras en los bolsillos. Grandes botones que decoran las faldas. Cintas y lazos de satén que entran y
salen de las prendas. Ribetes de
falsa piel. Hebillas y tachuelas.
Escudos y ribetes deportivos. Cremalleras. ❚
35
REPORTATGE ❚ TERRES AMB ENCANT
La casa de
la fortuna
Text ❚ Sebastià Tamarit
Fotos ❚ Laurent Sansen
A poc més de tres quilòmetres de Fraga, a l'esquerra de la
carretera que ens duu a Saidí, s'aixeca Villa Fortunatus, una de les
cases romanes millor conservades de l'Aragó. Amb una vista
privilegiada sobre el riu Cinca i la seva vall, envoltada de fruiters,
aquest jaciment atresora bellíssims mosaics i constitueix –sortint
de Lleida– una escapada ràpida i més que recomanable.
36
Villa Fortunatus s’estructura
seguint el cànon de la clàssica
casa romana: un pati interior
envoltat per les dependències
i les cambres privades
37
Al jaciment, no hi manca res, des de comunes romanes (foto vertical) a un capitell sense columna o un sarcòfag visigot.
S
i en llatí “fortunatus” significa “aquell que té sort”,
aquesta antiga casa romana ha tingut una sort diversa. Ha estat afortunada, perquè
ha conservat força bé la seva estructura general i diversos elements decoratius, però no ho ha estat tant si
considerem el desinterès que han
mostrat les Administracions competents. En aquest sentit, cal agrair
la meritòria tasca desenvolupada
per la família Casas, propietària
dels terrenys, que ha vigilat i ha
tingut cura d'aquestes valuoses
restes des del seu descobriment,
l'any 1926. Una notícia, això sí,
convida a l'esperança. El Govern
de l'Aragó acaba de declarar l'indret Conjunt d'Interès Cultural.
Esperem que aquest reconeixe-
Cal agrair la tasca feta
per la família Casas,
propietària del terreny,
que ha vigilat i ha
tingut cura de les
valuoses restes des del
seu descobriment,
l’any 1926
ment no quedi només en paraules,
per molt oficials que siguin.
Una pinzellada sobre la història de les
restes. Foren descobertes el 1926, any
en que un notari de Fraga, Enrique
Tejerizo, va arrendar els terrenys per
excavar-hi durant una dècada. Hi trobà algunes peces valuoses –com una
estàtua de marbre– que van desaparèixer amb el seu descobridor a l'inici
de la Guerra Civil. Durant el conflicte,
tropes italianes que feien costat a
l'exèrcit de Franco hi van establir un
campament provisional i van dedicar-se, amb lloable sensibilitat patrimonial, a fer pràctiques de tir amb les
columnes del pati central.
Els anys 1942-43 es van registrar noves excavacions, en el decurs de les
38
A dalt, estructures romanes i, al fons (amb una columna al centre), l'àbside de la basílica paleocristiana. A sota, un dels mosaics.
39
Tot i que la majoria d’elements són romans (com aquesta estela funerària), a la zona hi ha també restes paleocristianes i visigodes.
quals alguns dels millors mosaics
van viatjar al Museu Provincial de
Saragossa, espai on es poden contemplar actualment. En els períodes
1960-1963 i 1982-86 s'hi van registrar noves actuacions arqueològiques, l'última del professor lleidatà
Tusset.
Precisament, en les excavacions
efectuades a principis de la dècada dels 40, es va trobar un mosaic
romà amb la paraula que dóna nom
a l'indret, “Fortunatus”, acompanyada d'un crismó amb les lletres
alfa i omega (és un signe cristià i
es tracta de l'únic mosaic de tema
no pagà del complex). Afortunat,
en efecte, havia de ser el senyor
de la casa (construïda el s. II d.C.),
un ric hisendat propietari d'una
A principis dels anys
extensa finca agrícola que explotava amb esclaus.
40, es va trobar un
mosaic romà amb la
inscripció que dóna
nom a l’indret,
“Fortunatus”, que era
possiblement el nom
del propietari de la
casa
40
La visita, durant la qual ens acompanya –i alliçona– Francisco Casas,
actual guarda del terreny, s'inicia
en un dels extrems del gran peristil
(pati interior), antigament envoltat
de columnes. A l'interior, encara hi
podem veure un pou i un aquari
romà, originalment decorat amb peixos que van desaparèixer en una
(en aquest cas, poc afortunada) intervenció arqueològica. Les galeries que delimiten el pati amaguen la
que sens dubte és la joia de la corona:
una preciosa sèrie de mosaics amb
motius geomètrics, la majoria en
blanc i negre, actualment colgats de
graveta per facilitar-ne la conservació. El nostre guia ens descobrirà cu-
Francisco Casas, actual guarda del jaciment, ens proporcionarà una amena i amable visita guiada a les restes.
rosament alguna de les peces perquè
puguem apreciar el virtuosisme dels
artistes romans.
El pati, seguint l'estructura tradicional romana, estava envoltat de dependències i cambres. Al seu extrem SE, hi veurem una cambra principal que fa de sala-mirador sobre el
riu, protegida amb un cobert. Aquí
s'estenia un preciós mosaic amb figures vegetals que, desenterrat en
una excavació, va anar desfent-se
llànguidament fins que, a trossos i
en estat crític, ha estat traslladat a
Osca per intentar una rehabilitació d'urgència.
La casa, de grans dimensions, correspon a un propietari d’una extensa finca agrícola.
41
Molt a prop, trobem les termes
romanes, desenterrades l'any 1982
(els propietaris no s'estaven de
EL PILARET I LES PATATES CASA SANTOS
La visita al jaciment arqueològic es pot arrodonir amb una
excursió fins al Pilaret, una torre romana de vigilància estratègicament situada i amb unes esplèndides vistes sobre la vall
del Cinca; sortint de Villa Fortunatus per la A-1234 en direcció
a Saidí, una pista asfaltada molt propera, a la dreta de la
carretera, ens hi porta (no confondre amb el poble ibèric del
Pilaret, en direcció a Fraga, que sí que està senyalitzat).
Tal vegada, més gratificant resulta una excursió fins al Restaurant Casa Santos, un establiment familiar situat a la població d'Albalate (cal seguir la A-1234 i passar Saidí). Aquest
suggeriment no és gratuït. Les “patates Casa Santos” ja
formen part de la llegenda gastronòmica. Els ingredients
bàsics: patates, carn i beixamel. L'origen: la senyora Helena
Puyal, allà pels anys 40, un dia que, havent acabat les existències de macarrons, va haver d'improvisar amb papates. El
resultat: una creació que combina senzillesa amb un exquisit
equilibri de sabors. Regentat per Inés i Ramon, Casa Santos
ens proposa un menú-degustació a base d'entrants, patates i
ternasco aragonès: una passada!
Inés i Ramon regenten Casa Santos, bressol del deliciós
plat de patates. Pàgina 43, el Pilaret i la Vall del Cinca.
Aquest àpat pot suposar una feliç cloenda de l'excursió a Villa
Fortunatus. Si proverbial és el refinament gastronòmic dels
antics romans, nosaltres no volem quedar-nos enrere. Una
bona forma d'agermanar cultura i gastronomia. ❚
res: disposaven de banys d'aigua
calenta i freda i d'un sistema de
calefacció per aire calent).
Però no és romà tot el que llueix. Al
costat oest del pati, a més de les
habitacions privades del propietari,
trobem les restes d'una basílica paleocristiana posterior, bastida a finals
del s. IV d.C sobre la vil·la romana ja
abandonada. De l'església, podem
destacar-ne l'àbside (pla a l'exterior i
semicircular a l'interior), una
pseudocripta per desar relíquies i, al
costat, el baptisteri amb una petita pis-
Durant la Guerra Civil,
les tropes italianes hi
van establir un
campament provisional
i van dedicar-se a fer
pràctiques de tir
contra les columnes
cina on es practicava el baptisme per
immersió seguint l'antic ritus cristià.
Fent un últim salt en el temps, del
període d'ocupació visigòtica ens resten una necròpoli amb una quinzena
de tombes disperses al terra i una
curiositat: veureu que la pedra de
l'altar està col·locada a l'inrevés, una
brometa dels amics visigots. Si bé la
zona encara ens reserva algunes sorpreses (vegeu desglossament), aquí
acaba la nostra visita al recinte, en
total 3.000 metres quadrats i quasi
tres segles d'història. ❚
❚ D'UTILITAT
Villa Fortunatus
Carretera de Saidí (a uns 4 km. de Fraga)
Telèfon 974 47 24 99
Visites: tot l'any, de 9 a 13 h i de 16 a 19 h (dilluns tancat)
Hostal Restaurant Casa Santos
C/ Sebastián Martín Retortillo s/n
Albalate de Cinca (Osca)
Telèfon 974 46 88 64
42
REPORTAJE ❚ TIERRAS CON ENCANTO
La casa de la fortuna
A poco más de tres kilómetros de Fraga, a la izquierda de
la carretera que nos conduce a Zaidín, se levanta, sobre el
río Cinca, Villa Fortunatus. Si en latín “fortunatus” significa “el que tiene suerte”, esta antigua villa romana ha
tenido una suerte diversa. Ha sido afortunada, por cuanto
nos ha llegado en buen estado de conservación, pero no lo
ha sido tanto, si consideramos el desinterés mostrado por
las Administraciones competentes. Una noticia nos invita
a la esperanza: el Gobierno de Aragón la acaba de declarar
Conjunto de Interés Cultural.
Las ruinas fueron descubiertas el 1926, año en que un
notario de Fraga arrendó los terrenos para realizar
excavaciones, que se prolongaron durante una década.
Durante la Guerra Civil, las tropas italianas establecieron
aquí un campamento provisional, dedicándose a realizar
prácticas de tiro en las columnas del patio central.
Durante los periodos 1942-43, 1960-1963 y 1982-86 se
llevaron a cabo nuevas actuaciones arqueológicas. Durante las primeras, fue hallado un mosaico romano con la
inscripción que ha dado nombre al lugar, “Fortunatus”.
Afortunado, en efecto, tenía que ser el señor de la casa
(construida durante el s. II d.C.), un rico hacendado
agrícola.
para que podamos apreciar el virtuosismo de los artistas
romanos.
El patio, siguiendo la estructura tradicional romana, estaba rodeado de dependencias y habitaciones. En su extremo contemplamos una dependencia principal construida
cómo sala-mirador sobre el río, protegida por una cubierta. Aquí, se extendía un precioso mosaico con figuras
vegetales, trasladado a Huesca para intentar una rehabilitación de urgencia. Muy cerca, encontramos les termas
romanas.
Saltamos en el tiempo y en el lado oeste del patio se
levantan los restos de una basílica paleocristiana de finales del s. IV d.C sobre la villa romana ya abandonada.
Destaquemos el ábside y el baptisterio, con una pequeña
piscina en dónde se practicaba el bautismo por inmersión.
Del periodo de ocupación visigótica nos queda una necrópolis con una quincena de tumbas y una curiosidad: veréis
que la piedra del altar está colocada al revés, una bromita
de los amigos visigodos.
La visita nos lleva al gran peristilo (patio interior), antiguamente circundado por columnas; en el interior podemos
ver un pozo y un acuario romano, originalmente decorado
con peces. Las galerías que delimitan el patio esconden la
que sin duda es la joya de la corona: una preciosa serie de
mosaicos con motivos geométricos, actualmente cubiertos por gravilla para facilitar su conservación. Nuestro
guía nos descubrirá con delicadeza alguna de las figuras
La visita al yacimiento se puede redondear con una excursión hasta el Pilaret, una torre romana de vigilancia con
espléndidas vistas sobre el valle del Cinca; la encontraremos saliendo de Villa Fortunatus en dirección a Zaidín y
siguiendo una pista asfaltada muy próxima, a la derecha
de la carretera. Más gratificante resulta tal vez una escapada hasta el Restaurante Casa Santos, en Albalate (hay que
seguir la A-1234 y pasar Zaidín). Las “patatas Casa Santos”
ya forman parte de la leyenda gastronómica: una creación
que combina sencillez con un exquisito equilibrio de sabores. Un ágape que puede suponer una feliz clausura a la
excursión a Villa Fortunatus. ❚
43
❚ CULTURA
La Val d'Aran
La música dels déus
Text ❚ Josep Jover
Fotos ❚ Carlos Sánchez
Qui diu que no es pot viatjar en el temps? Les esglésies romàniques de la Val d’Aran són un
escenari inigualable per viure la sensació de viatjar a èpoques ancestrals amb la millor
música que ofereix el Romanic Musicau, una iniciativa totalment consolidada després de 8
anys de concerts, i que constitueix una originalíssima forma de familiaritzar-se amb l’art
sacre aranès.
44
L’atractiu del cicle rau en què hom pot gaudir de música de nivell en uns “auditoris” inigualables: els temples romànics aranesos.
D
e les cinc esglésies que van començar acollint
concerts s’ha passat a onze. Aquests temples
ofereixen a través d'un cicle estiuenc les millors interpretacions musicals. Des de Salardú a Les,
passant per Tredòs, Unha, Arties, Garòs, Escunhau,
Betren, Casau, Gausac, Vilamòs, Bossost i Vielha, la
música proporciona a l’Aran un encant especial durant les nits dels dissabtes d’estiu. És una manera de
donar a conèixer la màgia d’un indret on es pot tenir
la sensació que el temps s’ha aturat. Els assistents al
Romanic Musicau poden gaudir de visites guiades per
historiadors, a més de contemplar audiovisuals per
veure detalladament el magnífic patrimoni arquitectònic de la Val i d'escoltar delicioses peces musicals.
Les xifres reflecteixen l'èxit d'aquesta iniciativa. Més
de 1.000 persones han participat a la darrera edició
del Romanic Musicau. El cicle, de fet, esdevé un
complement perfecte als atractius de la zona, com les
excursions per la natura, amb meravellosos paisatges verds i muntanyes que assoleixen els 3.000 metres, la degustació de la tradicional i molt peculiar
cuina aranesa o la visita als pobles i monuments
arquitectònics repartits per tota la vall.
Aquesta iniciativa de l’empresa Idees i Projectes és
perfecta per passar una estona agradable en família o
entre amics, ja que l’activitat està pensada per al gran
públic i per a totes les edats. Algunes vetllades arriben a aplegar 150 persones que, gràcies a la tecnologia multimèdia, poden contemplar amb comoditat els
racons més fascinants de l’art sacre aranès, fins i tot
aquells que es troben fora de la Val, com les pintures
de Santa Maria del Cap d’Aran, del museu de New
Cork.
Durant els 8 anys de vida de Romanic Musicau, han
actuat més de 80 formacions, entre solistes, grups i
45
cors, que han ofert un format variat d’estils i de gran
qualitat. Destaquen fites com el concert en favor de la
Unesco, l’actuació del duet Boix-Hortigüela, amb flauta travessera i guitarra o el quartet Herold, interpretant obres de Rachmaninov, Shostakovich i
Txaikovsky, entre altres grups de qualitat.
El públic que va als concerts es familiaritza amb la història i
amb els trets arquitectònics de les esglésies romàniques.
El desenvolupament del cicle ha
impulsat, de retruc, la recuperació i
l’obertura de diverses esglésies, així
com la formació de guies turístics
Cal afegir que el desenvolupament del cicle ha impulsat indirectament la recuperació i l’obertura de diverses esglésies, que formen una ruta permanent de
visites diürnes, així com l'organització de cursos de
preparació de guies turístics que s’han desenvolupat
a Salardú.
Cal afegir que l'empresa impulsora d’aquest cicle
finançarà la recuperació, a través de plafons, d'una
part de l'art autòcton que no es trobi a la vall i que
pugui ser reproduït. En aquest sentit, els responsables dels projectes pensen que, si bé el retorn d’aquestes peces és difícil, l'existència d'algun indicatiu allí
on hi havia la pintura o peça religiosa pot fer-ne més
fàcil la recuperació.
Així doncs, a l'Aran, més que en cap altre lloc, podem
escoltar música del Déus. ❚
❚ D'UTILITAT
Torisme Val d’Aran
Carretera de Gausac, 1 (25530 Vielha)
Telèfon 973 64 06 88
E-mail: [email protected] - Web: http://torisme.aran.org
46
❚ CULTURA
La Val d'Aran, música divina
¿Quién dice que no se puede viajar
en el tiempo? Las iglesias románicas
de la Val d’Aran son un escenario
inigualable para vivir la sensación
de viajar a épocas ancestrales con la
mejor música que nos ofrece el
Romanic Musicau, una iniciativa
totalmente consolidada después de
8 años de conciertos y que
constituye una originalísima forma
de familiarizarse con el arte sacro
aranés.
De las cinco iglesias que empezaron
acogiendo conciertos se ha pasado
a once. Estos templos ofrecen a través de un ciclo veraniego, las
mejores interpretaciones musicales.
Desde Salardú a Les, pasando por
Tredòs, Unha, Arties, Garòs,
Escunhau, Betren, Casau, Gausac,
Vilamòs, Bossost y Vielha, la música proporciona al Aran un encanto
especial durante las noches de los
sábados de verano. Los asistentes
al Romanic Musicau pueden
disfrutar de visitas guiadas por historiadores, además de contemplar
audiovisuales que nos acercan con
detalle al magnífico patrimonio
arquitectónico de la Val y de escuchar
deliciosas piezas musicales.
Las cifras reflejan el éxito de esta
iniciativa. Más de 1.000 personas
han participado en la última edición
del Romanic Musicau de la Val
d’Aran. El ciclo, de hecho, constituye
un complemento perfecto a los
atractivos de la zona, como las
excursiones en plena naturaleza, con
maravillosos paisajes verdes y
montañas que alcanzan los 3.000
metros, la degustación de la tradicional y muy peculiar cocina aranesa o
la visita a los pueblos y monumentos
arquitectónicos repartidos por todo
el valle.
Esta iniciativa de la empresa Ideas y
Proyectos es perfecta para disfrutar
de una velada en familia o entre
amigos ya que la actividad está pensada para el gran público y para
todas las edades.
Durante los 8 años de vida de
Romanic Musicau, han actuado más
de 80 formaciones, entre solistas,
grupos y coros, que han ofrecido un
formato variado de estilos y de gran
calidad.
Destacan hitos como el concierto en
favor de la Unesco, la actuación del
dúo Boix-Hortigüela, con flauta
travesera y guitarra o el cuarteto
47
Herold, interpretando obras de
Rachmaninov, Shostakovich y
Chaikovsky, entre otras formaciones
de calidad.
Cabe añadir que el desarrollo del
ciclo ha impulsado la recuperación
y la apertura de varias iglesias, que
forman una ruta permanente de
visitas diurnas, así como la
organización de cursos de
preparación de guías turísticos.
Asimismo, la empresa impulsora de
este ciclo financiará la recuperación,
a través de paneles, de una parte del
arte autóctono que no se halle en el
valle y que pueda ser reproducido. ❚
❚ GASTRONOMIA
Cuiner i
pelegrí
Recepta ❚ Joaquim Lordan
Fotos ❚ Lauren Sansen
J
oaquim Lordan i Torrentó, el cuiner de Mirada,
és fill de Vila-sana, està casat i té dues filles i
dos néts bessons. També té dues grans aficions:
caminar (ha fet tres vegades el Camí de Santiago
sencer) i cuinar. El seu carinyo pels fogons, el va
heretar de la seva mare i, segons ell, el secret de la
cuina es resumeix en dues paraules paciència i sentit
comú. Paciència per trobar el tempo just per elaborar
el plat i sentit comú per trobar l'equilibri entre ingredients. Com a creador, li encanta la cuina basca, el
bacallà (a la biscaïna, al pil-pil, a la llauna), el lluç (al
forn, a l'orio, a la sidra), el corder al forn, la truita de
bacallà... De Lleida, es quedaria potser amb les cassoles de tros i, com a bon gourmet, li encanta l'arròs
caldós de llamàntol... Aquest és Joaquim Lordan,
pelegrí de camins i de sabors... ❚
❚ LA RECEPTA
Sopa de ceba gratinada
Elaboració
Ingredients per a 4 persones
❚ Dues llesques de pa torrat per persona
Fem un brou suau, amb una mica de verdures, una
❚ 4 cebes tallades fines
carcanada de pollastre i un os de pernil. Treiem l'escuma
❚ 4 ous crus (1 per persona)
i el filtrem.
❚ Brou suficient
Poseu en una cassola –una mica alta– oli d'oliva verge
❚ Formatge ratllat cremós tipus emmental
extra i ho deixem a foc lent. Tirem la ceba tallada molt
❚ Oli d'oliva
fina i una mica de sal perquè "suï". Quan estigui tova (no
❚ Sal
rossa), hi afegirem el brou que ja tenim preparat i ho
deixarem bullir lentament tot junt, al voltant d'un quart
d'hora.
havia estat calentat prèviament a 200°, i ho vigilarem fins
En una cassola de fang individual per anar al forn, hi
que el formatge estigui suficientment gratinat.
posarem el brou junt amb la ceba, les dues torrades de
Deixar-ho reposar de tres a cinc minuts i ja es pot servir.
pa, al mig un ou cru i un parell o tres de cullerades de
Per menjar-ho, es recomana remenar-ho bé amb la
formatge ratllat per sobre. Ho posarem al forn, que ja
cullera per barrejar-ho tot. ❚
48
❚ GASTRONOMÍA
Cocinero y peregrino
Joaquim Lordan Torrentó, el
cocinero de Mirada, es hijo de
Vila-sana, está casado y tiene dos
hijas y dos nietos mellizos.
También tiene dos grandes
aficiones: caminar (ha completado
tres veces el Camino de Santiago)
y cocinar. Su cariño por los fogones lo heredó de su madre y, según
él, el secreto de la cocina se
resume en dos palabras: paciencia
y sentido común. Paciencia para
hallar el tempo justo para elaborar el plato y sentido común para
hallar el equilibrio entre
ingredientes. Como creador, le
encanta la cocina vasca, el bacalao
(a la vizcaína, al pil-pil, a la llauna),
la merluza (al horno, al orio, a la
sidra), el cordero al horno, la
tortilla de bacalao... De Lleida, se
quedaría quizás con las cassoles
de tros y, como buen gourmet, le
encanta el arroz caldoso de
bogavante... Este es Joaquim
Lordan, peregrino de caminos y
sabores... ❚
Sopa de cebolla gratinada
Ingredientes (4 personas)
cebolla cortada muy fina y una pizca de sal para que
- Dos rebanadas de pan tostado por persona
"sude". Cuando esté blanda (no dorada), añadimos el
- 4 cebollas cortadas finas
caldo que ya tenemos preparado y lo dejaremos hervir
- 4 huevos crudos (1 por persona)
lentamente alrededor de un cuarto de hora.
- Caldo suficiente
En una cazuela de barro individual para ir al horno,
- Queso rayado cremoso tipo emmental
pondremos el caldo junto con la cebolla, las dos tosta-
- Aceite de oliva
das de pan, en el medio un huevo crudo y un par o tres
- Sal
de cucharadas de queso rayado por encima. Lo pondre-
Elaboración
y lo cuidaremos hasta que el queso esté suficientemente
Preparamos un caldo suave, con un poco de verduras,
gratinado.
huesos de pollo y un hueso de jamón. Sacamos la
Dejarlo reposar de tres a cinco minutos y ya se puede
espuma y lo filtramos.
servir.
Ponemos en una cazuela –un poco alta– aceite de oliva
Al comerlo, se recomienda removerlo bien con la cucha-
virgen extra y lo dejamos a fuego lento. Tiramos la
ra para mezclarlo todo. ❚
mos en el horno, calentado previamente a 200°, a gratinar
49
❚ VACANCES BLANQUES
Mestres de la neu
Text ❚ José Carlos Monge
Fotos ❚ Laurent Sansen, Port-Ainé, Boí Taüll Resort, Baqueira-Beret
La recerca d'una activitat esportiva que sigui capaç de combinar l'exercici físic amb l'aspecte més
lúdic i, a més, que et permeti estar en ple contacte amb la natura, han fet de l'esquí un esport
atractiu per a totes les edats. Es tracta d'un esport ideal per combatre l'estrès o simplement es pot
practicar amb l'objectiu de passar uns dies de la forma més divertida. A més, a Lleida, gairebé és
un pecat no haver posat mai els peus sobre una pista perquè disposa de la millor oferta de tota la
península ibèrica. Tots aquests factors fan que l'esquí tingui cada any més adeptes. Alguna cosa
tdeu tenir, perquè qui ho prova repeteix i és capaç de fer proselitisme de la seva pràctica.
C
om en qualsevol altra activitat, per poder
gaudir-ne en tota la seva extensió, cal
aprendre a esquiar. Pot semblar fàcil, però no ho
és. Esquiar és divertit, però no ho és en absolut si ho
passes malament per no saber dominar-ho. Pot enganxar,
però ho avorriràs si pateixes cada vegada que falques els
esquís. Tant si no se sap esquiar, com si el que es desitja
és millorar el nivell per poder canviar el color de la pista
sobre la qual es practica, és imprescindible, com a preàmbul d'una bona jornada d'esquí, passar per les mans d'un
bon professor, que aconsellarà, ensenyarà i farà que l'esquiador gaudeixi al màxim i, sobretot, de la forma més
segura.
Totes les estacions posen a disposició
del públic escoles d'esquí. A Catalunya,
amb una reglamentació cada vegada
més exigent, funciona des de fa anys
l'Associació d'Escoles d'Esquí de
Catalunya (AEEC), que engloba tretze
escoles a tota Catalunya. Vuit d'aquestes escoles estan situades a les estacions lleidatanes, tant d'esquí alpí com
de nòrdic. Dels més de set-cents pro-
fessors titulats, uns cinc-cents imparteixen els seus
ensenyaments a les estacions de Lleida.
Paco Cerdà, secretari general de l'Associació, explica quina és la filosofia dels seus centres associats: “Els nostres
monitors són professionals titulats, implicats tant amb
l'Escola i el seu funcionament com amb la zona en la qual
hi ha ubicada l'estació. Són gent que viu a la zona, que
ajuda el reequilibri territorial i que viuen dignament d'aquest
ofici, encara que puguin tenir altres feines complementàries”. Com que es tracta d'una feina purament estacional,
la majoria d'aquests professors té una altra feina, normalment vinculada a la zona, però que li
permet tornar a fer classes la temporaLes estacions de
da següent. “La continuïtat és per a
Lleida disposen de
nosaltres molt important. Al client que
torna l'any següent a una estació li agravuit escoles, tant
da conèixer ja el professor, perquè dóna
més seguretat”.
d'esquí alpí com
d'esquí nòrdic, amb
més de cinc-cents
monitors
50
Tots aquests professors disposen de la
titulació exigida per la Generalitat i que
concedeix el Departament d'Educació.
“Hi ha dos centres que imparteixen
51
aquests estudis, un és a Candanchú i un altre a la Val
d'Aran”, explica Cerdà. “Els monitors surten amb el títol
de Tècnic Esportiu especialitzat en esquí, que té tres nivells
i totes les nostres escoles estan registrades a la Generalitat”. Actualment, també s'està homologant la titulació
que, des dels anys seixanta, donava la Federació Espanyola d'Esports d'Hivern (FEDI).
Paco Cerdà, com a portaveu d'aquest col·lectiu, explica
que un dels objectius de l'Associació és aconseguir “que
la formació que reben sigui més àmplia. No només que hi
hagi més centres per formar aquests professionals, sinó
que aquesta formació no es centri exclusivament en aspectes esportius. Són gent del país, que coneixen la zona,
els seus costums, la gastronomia, el turisme, etc., poden
fer alguna cosa més que donar classes d'esquí”, defensa
Cerdà. “El monitor és el vehicle que té la gent que arriba a
l'estació per conèixer les valls. Amb una formació més
completa, tindrien més sortides, perquè podrien ajudar en
alguna cosa més que donar classes”.
Seguretat abans que res
Si hi ha una raó que justifica aprendre a esquiar de la mà
d'un professional és la seguretat. La seguretat és bàsica
i et permet gaudir més de la neu. “L'esquí és un esport
eminentment tècnic. Practicant-lo corres riscs, per això
cal que el monitor estigui ben format”. Cerdà afegeix
que “si volem evitar accidents a les pistes, és important,
a més de l'actitud,
El monitor serà qui
que el material, el
ensenyarà a l'alumne casc, les fixacions,
etc., sigui els adequin material ha de
quats i estiguin en
condicions. El monifer servir i com l’ha
tor serà el primer que
d’utilitzar i quina és
ensenyarà a l'alumne què ha de fer serla pista que concorvir i com i quina és la
da amb el seu nivell
pista que concorda
amb el seu nivell.
Una bona formació de l'alumne és bàsica per evitar
accidents”.
gències d'assegurances de responsabilitat civil o d'assistència sanitària a les quals estem obligats per llei”.
És per això que Cerdà lamenta que “de vegades es
veuen grups en una estació, amb algú que fa de monitor,
però que en realitat no ho és. No té la formació. Això és
un risc, perquè per ensenyar, no n'hi ha prou amb saber
esquiar”. Reconeix que l'intrusisme és habitual i que no
és fàcil lluitar-hi en contra. “Es produeix a dos nivells:
les persones que fan classes sense tenir la titulació
adequada, i també la gent que, tenint la preparació, fa
les classes en escoles que no compleixen amb les exi-
Una vegada que el client té clar que s'ho passarà millor
aprenent a esquiar de la mà d'un professional, la pregunta
és: “És molt car aprendre a esquiar?”. Els cursos que
donen les escoles associades a l'AEEC costen entre 20 i 30
euros per hora, encara que, també si es disposa de temps,
es poden contractar cursets de diversos dies o d'una
setmana, que costen 60 euros. Hi continua sense haver
excusa per no lliscar per la neu i gaudir d'aquest esport.
Això sí, amb tota la seguretat necessària. ❚
Les classes d'esquí són adients per a grans i petits, tant pel
que fa a l'àmbit de la iniciació com al del perfeccionament.
52
Protección ocular en la nieve.
ILO aconseja.
Los estudios revelan que permanecer
largos períodos expuestos al sol sin
protección aumenta el riesgo de sufrir
enfermedades oculares como cataratas, conjuntivitis, alteraciones y pérdida de la visión, quemaduras en los
párpados,...
La práctica del esquí puede incrementar este riesgo, ya que a grandes alturas la atmósfera filtra menos radiación solar y, además, la nieve refleja
más del 85% de esta radiación (una
dosis de rayos ultravioleta 4 veces
superior a la del nivel del mar). ¿Qué
podemos hacer ante este hecho?
Protecció ocular a la neu. ILO aconsella.
Els estudis revelen que romandre llargs períodes exposats al sol sense
protecció augmenta el risc de patir malalties oculars com cataractes,
conjuntivitis, alteracions i pèrdua de la visió, cremades a les parpelles,...
La pràctica de l'esquí pot incrementar aquest risc, ja que a grans altures
l'atmosfera filtra menys radiació solar i, a més, la neu reflecteix més del
85% d'aquesta radiació (una dosi de raigs ultravioleta 4 vegades superior a la del nivell del mar). Què podem fer davant aquest fet?
— Comprar ulleres de sol homologades, que acreditin a l'etiqueta un
percentatge de filtre per a raigs ultravioleta del 100%. És aconsellable
també que estiguin banyades amb substàncies anti-baf.
— Les lents fabricades amb policarbonats són les més fortes i segures
davant possibles impactes. Són flexibles, lleugeres i comfortables i no
s'esmicolen com el vidre.
— En condicions de vent, boira i fred habituals cal ulleres amb filtre per a
raigs ultravioleta que, a més, siguin de pantalla (amb tancament hermètic)
per evitar que les partícules en suspensió danyin la còrnia de l'ull.
— En aparèixer els primers símptomes de molèsties als ulls cal posar–
se ulleres homologades immediatament. En cas de molèsties fortes o
problemes greus, cal acudir ràpidament al metge. ❚
— Comprar gafas de sol homologadas,
que acrediten en la etiqueta un porcentaje de filtro para rayos ultravioleta
del 100%. Es aconsejable también que
estén bañadas con sustancias
antivaho.
— Las lentes fabricadas con
policarbonatos son las más fuertes y
seguras ante posibles impactos. Son
flexibles, ligeras y confortables y no
se hacen añicos como el cristal.
— En condiciones de viento, niebla y
frío habituales hacen falta gafas con
filtro para rayos ultravioleta que además sean de ventisca (con cierre hermético) para evitar que las partículas
en suspensión dañen la córnea del
ojo.
— Al aparecer los primeros síntomas
de molestias en los ojos, hay que
ponerse gafas homologadas inmediatamente. En caso de molestias fuertes o problemas graves, acudir rápidamente al médico. ❚
❚ D'UTILITAT
Escola de tècnics esportius de la Val d'Aran
Carretera de Vielha, s/n (25598 Salardú)
Telèfon 973 64 00 92
53
❚ VACACIONES BLANCAS
Maestros de la nieve
Todos estos profesores disponen de la titulación exigida
por el Gobierno de la Generalitat y que concede el
Departamento de Educación. Hay dos centros que imparten
estos estudios, ubicados en Candanchú y en la Val d'Aran.
Actualmente, también se está homologando la titulación
que, desde los años sesenta, daba la Federación Española
de Deportes de Invierno (FEDI).
La búsqueda de una actividad deportiva que sea capaz de
combinar el ejercicio físico con el aspecto más lúdico y,
además, en pleno contacto con la naturaleza, han hecho
del esquí un deporte atractivo para todas las edades. Se
trata de un deporte ideal para combatir el estrés. Además,
en Lleida, con la mejor oferta de toda la Península Ibérica,
casi es pecado no haber puesto nunca los pies sobre una
pista. Todos estos factores hacen que el esquí tenga cada
año más adeptos.
Pero como en cualquier otra actividad, para poder disfrutar
plenamente es necesario aprender a esquiar. Puede parecer
fácil, pero no lo es. Esquiar puede ser muy divertido, pero
no lo es en absoluto si uno no domina la técnica. Tanto si
no se sabe esquiar, como si lo que se desea es mejorar el
nivel, es imprescindible pasar por las manos de un buen
profesor, que aconsejará, enseñará y hará que el esquiador disfrute al máximo y, sobre todo, de la forma más
segura.
Todas las estaciones ponen a disposición del público
escuelas de esquí. En Cataluña, con una reglamentación
cada vez más exigente, funciona desde hace años la
Asociación de Escuelas de Esquí de Cataluña (AEEC), que
engloba trece escuelas catalanas. Ocho de ellas están
situadas en las estaciones leridanas, tanto de esquí alpino
como de nórdico. Paco Cerdà, secretario general de la
Asociación, explica cuál es la filosofía de sus centros
asociados: “Nuestros monitores son profesionales
titulados, implicados tanto con la escuela y su
funcionamiento como con la propia zona en la cual está
ubicada la estación. Son gente que vive en la zona, que
ayuda al reequilibrio territorial y que viven dignamente de
este oficio, aunque puedan tener otros trabajos
complementarios”.
Hay una razón que justifica aprender a esquiar de la mano
de un profesional, la seguridad. Cerdà considera que “si
queremos evitar accidentes en las pistas, es importante,
además de la actitud, que el material sea el adecuado y
esté en condiciones. El monitor será el primero que le
enseñará al alumno qué tiene que utilizar y cómo, y cual es
la pista acorde con su nivel. Una buena formación del
alumno es básica para evitar accidentes”.
Cerdà reconoce también que el intrusismo es habitual y
que no es fácil luchar contra él. "Se produce en dos
sectores. En las personas que dan clases sin tener la
titulación adecuada, pero también en gente que, teniendo
la preparación, dan las clases en escuelas que no cumplen
con las exigencias en el ámbito de seguros de
responsabilidad civil o de asistencia sanitaria a los que
estamos obligados por ley".
Una vez que el cliente tiene claro que lo pasará mejor
aprendiendo a esquiar de la mano de un profesional, la
pregunta es: “¿Es muy caro aprender?”. Los cursos que
imparten las escuelas asociadas a la AEEC cuestan entre
20 y 30 euros por hora, aunque se pueden contratar cursos
de diversos días o de una semana, que cuestan 60 euros.
Continúa sin haber excusa para no deslizarse por la nieve
y disfrutar de este deporte. Eso sí, con toda la seguridad
necesaria. ❚
54
55
❚ INFORMACIÓ
D'INTERÈS ILO
El tractament de la baixa visió
Com a conseqüència de l’increment actual de l’esperança de vida i del nivell sociocultural,
existeixen un major nombre de persones amb deficiències visuals que els incapaciten per fer
les seves tasques habituals. La majoria desconeixen l’existència d’ajudes visuals especials per
al seu cas, cosa que comporta l'abandonament d’activitats tan habituals como llegir, veure la
TV, cosir, etc. En aquest article parlem d'algunes de les possibles solucions.
Aquests pacients són els que es
beneficien d’ajudes especialitzades
denominades per a Baixa visió. És
competència d’oftalmòlegs, òptics i
terapeutes la valoració de la causa i
el grau de discapacitat, així com el
càlcul i l'adaptació de les ajudes.
Baixa visió és un terme utilitzat per
descriure qualsevol discapacitat de la
funció visual que limiti significativament una persona i no pugui ser corregida amb tractament mèdic, cirurgia, ulleres o lents convencionals. El
concepte de funció visual inclou tant
l’AV (agudesa visual) com el camp
visual, la visió del color i la sensibilitat al contrast.
a 0.1 (10%) o un camp visual inferior
a 10ª que són les condicions d’afiliació
a l’ONCE.
Segons l’OMS (Organització Mundial
de la Salut), una persona amb Baixa
visió o deficient visual és aquella que
encara després de tractament mèdic
i/o correcció òptica té una visió menor o igual a 0.3 (30%) en el millor ull
o un camp visual inferior a 10º des del
punt de fixació.
Cal no confondre mai la condició de
Baixa visió amb la ceguesa, ja que en
aquests casos existeix una resta de
visió útil susceptible de millorar amb
sistemes òptics o no òptics.
A Espanya, la ceguesa legal es considera una AV (agudesa visual) menor
• DMAE (Degeneració macular associada a l’edat)
56
Les causes més comuns de baixa visió acostumen a ser:
Entre els sistemes òptics per ajudar a les persones amb baixa visió destaca aquest petit telescopi adaptat a les ulleres.
AV
1
6/6
20/20
0.66
6/9
20/30
0.5
6/12
20/40
0.4
6/15
20/50
0.3
6/21
20/70
0.1
6/20
20/200
Funcionalitat / Funcionalidad
Categoría / categoria
Problemes per conduir
Problemas para conducir
Problemes per llegir el diari
Problemas para leer el periodico
Ajudes especials per als estudis
Ayudas especiales para los estudios
Deficient visual per a algunes tasques
Deficiente visual para algunas tareas
Baixa visió
Baja visión
Ceguesa legal a Espanya
Ceguera legal en España
Problemes amb els desplaçaments
Problemas con desplazamientos
0.01 6/600 20/2000 Límit d'augment amb ajudes òptiques
Límite de aumento con ayudas ópticas
0.005 6/1200 20/4000 Límit d'augments en sistemes de projecció
Límite de aumentos con sistemas de proyeción
0.025 6/240
20/800
Projecció de llum
Proyección de luz
Percepció de llum
Percepción de luz
Amaurosi
Amaurosis
Funcionalment cecs
Funcionalmente ciegos
Totalment cecs
Totalmente ciegos
Al quadre es contrasta la disminució de l’AV (agudesa visual), amb els problemes funcionals que genera així com la
categoria de la seva discapacitat.
57
Els recursos d'ajuda visual són variats, des de lupes més o menys normals i petits telescopis a lupes connectades a un monitor.
• Glaucoma (augment de la pressió
intraocular)
• Miopia degenerativa
• Retinopatia diabètica
• Cataractes no operables
• Retinosi pigmentària
Encara que pugui succeir en qualsevol etapa de la vida, la majoria dels
deficients visuals acostumen a ser
persones grans, més del 50% tenen
una edat superior a 60 anys.
conduir un camió però no per ser
agricultor.
L’adaptació d’ajuts visuals a cada
cas concret constitueix un procés
multidisciplinar que inclou diferents
professionals. Aquests ajuts poden
ser de tres tipus:
• Òptics. Lents o sistemes de lents
Més del 50% de les
Baixa visió no és un concepte absolut, sinó que va en funció de la visió
de cada persona i la tasca a realitzar.
Una persona amb una AV (agudesa
visual) de 0.5 pot ser deficient visual
per fer tasques de gran precisió o
diferents a les ulleres convencionals.
• No òptics. Perfeccionen la illuminació, el contrast, la postura o
distància de treball.
• Electròniques. Com les lupes connectades a un televisor o software
especial per augmentar el tamany
de la lletra d’un ordinador.
persones amb
deficiències visuals,
són majors de 60
anys
58
Però, l’èxit de tot aquest procés depèn de l’actitud i la motivació del
pacient. Amb una actitud realista,
motivació per vèncer les limitacions
i sobretot la pràctica diària, s'aconseguirà un òptim aprofitament de la
resta visual i el fet de poder realitzar
una vida pràcticament normal sense dependre d’altres persones. ❚
❚ INFORMACIÓN
DE INTERÉS ILO
El tratamiento de la baja visión
Actualmente, debido al aumento de la esperanza de vida
y del nivel sociocultural, existe un mayor número de
personas con deficiencias visuales que les incapacitan
para realizar tareas habituales. La mayoría de ellas desconocen la existencia de ayudas visuales especiales para su
caso, lo que conlleva el abandono de actividades tan
habituales como leer, ver la TV, coser, etc. Estos pacientes
son los que se benefician de ayudas especializadas denominadas para Baja visión. Es competencia de oftalmólogos,
ópticos y terapeutas valorar tanto la causa y grado de
discapacidad como el cálculo y adaptación de la ayudas.
Baja visión es un término utilizado para describir cualquier
discapacidad de la función visual que limite
significativamente a una persona y no pueda ser corregida
con tratamiento médico, cirugía, gafas o lentes convencionales. El concepto de función visual incluye tanto la AV
(agudeza visual) como el campo visual, la visión del color
y la sensibilidad al contraste.
Según la OMS (Organización Mundial de la Salud), una
persona con Baja visión o deficiente visual es aquella que
aún después de tratamiento médico y/o corrección óptica
tiene una visión menor o igual a 0.3 (30%) en el mejor ojo
o un campo visual inferior a 10º desde el punto de fijación.
En España, la ceguera legal se considera una AV (agudeza
visual) menor a 0.1 (10%) o un campo visual inferior a 10º
que son las condiciones de afiliación a la ONCE.
Nunca se debe confundir la condición de Baja visión con la
ceguera, ya que en estos casos existe un resto de visión útil
susceptible de mejorar con sistemas ópticos o no ópticos.
Las causas más comunes de baja visión suelen ser:
• DMAE (Degeneración macular asociada a la edad)
• Glaucoma (aumento de la presión intraocular)
• Miopía degenerativa
• Retinopatía diabética
• Cataratas no operables
• Retinosis pigmentaria
Aunque puede ocurrir en cualquier etapa de la vida, la
mayoría de los deficientes visuales suelen ser personas
mayores, más del 50% tienen una edad superior a 60 años.
Baja visión no es un concepto absoluto, sino que va en
función de la visión de cada persona y la tarea a realizar.
Una persona con una AV (agudeza visual) de 0.5 puede ser
deficiente visual para realizar tareas de gran precisión o
conducir un camión pero no para ser agricultor.
La adaptación de ayudas visuales para cada caso concreto
es un proceso multidisciplinar que incluye a diferentes
profesionales. Estas ayudas pueden ser de tres tipos:
• Ópticas. Lentes o sistemas de lentes diferentes a las gafas
convencionales.
• No ópticas. Perfeccionan la iluminación, el contraste, la
postura o distancia de trabajo.
• Electrónicas. Como las lupas conectadas a un televisor o
software especial para aumentar el tamaño de la letra de
un ordenador.
Pero el éxito de todo este proceso depende de la actitud y
motivación del paciente. Con una actitud realista, motivación para vencer las limitaciones y sobre todo la práctica
diaria, se conseguirá un óptimo aprovechamiento del
resto visual y el poder realizar una vida prácticamente
normal sin depender de otras personas. ❚
59
❚ INFORMACIÓ
D'INTERÈS ILO
La clínica Ferreruela amplia
el seu equip professional
L'Institut Lleida d'Oftalmologia (ILO) ha ampliat el seu equip professional amb la
incorporació d'un oftalmòleg i una anestesista, dos metges formats en prestigiosos
centres mèdics britànics. Amb la incorporació d'aquests nous membres –que s'ha fet
efectiva aquest mes d'agost–, la clínica dirigida pel doctor Rafael Ferreruela assoleix una
plantilla de 15 professionals.
L'oftalmòleg
Abel Salas i
l'anestesista
Miriam Holgado
s'han format a
diversos centres
d'Anglaterra i de
l'Estat espanyol.
L
'oftalmòleg català Abel
Salas reforçarà el departament de Segment Anterior
de l'Ull i centrarà la seva feina en
el tractament de patologies de la
còrnia (transplantaments, cirurgia
refractiva), mentre que l'anestesista valenciana Miriam Holgado
s'encarregarà de desenvolupar el
seguiment pre-operatori dels pacients –especialment dels que tenen problemàtiques afegides, com
diabetis o problemes de coagulació– i farà també treballs d'estadística i de recerca sobre la matèria.
Salas va estudiar Medicina a la
Universitat Central de Barcelona,
va exercir com a oftalmòleg a
Anglaterra durant 7 anys i es va
especialitzar i obtenir un màster en
Còrnia i Segment Anterior de l'ull.
Va treballar en centres oftalmològics a Plymouth i al Moorfields
Eye Hospital i, ja de retorn a
Catalunya, continuà desenvolupant la seva tasca professional a
la Unitat de Còrnia de l'Hospital
Can Ruti. Actualment, està fent el
doctorat en telemedicina, branca
que vol aplicar també a la seva
tasca a ILO.
60
Com a curiositat, cal dir que Salas
va col·laborar amb l'equip mèdic
d'ILO encapçalat pel doctor
Ferreruela, quan va viatjar el passat hivern a Etiòpia per portar a
terme una campanya d'ajuda oftalmològica a la població local.
Miriam Holgado va estudiar Medicina a la Facultat d'Alcalá de
Henares i va fer l'especialitat
d'Anestèsia a diversos centres de
la Gran Bretanya (Cardiff i
Plymouth). Posteriorment, ha
exercit aquesta branca a l'Hospital Vall d'Hebrón. ❚
❚ INFORMACIÓN
DE INTERÉS ILO
Salas va fer un
màster en Còrnia
i Segment
Anterior de l'ull
i, actualment,
està fent un
doctorat en
Telemedicina.
La clínica Ferreruela amplía
su equipo profesional
El Instituto Lleida de Oftalmología (ILO) ha ampliado su
equipo profesional con la incorporación de un oftalmólogo
y una anestesista, dos médicos formados en prestigiosos
centros médicos británicos. Con la incorporación de estos
nuevos miembros –que se ha hecho efectiva este mes de
agosto–, la clínica dirigida por el doctor Rafael Ferreruela
completa una plantilla de 15 profesionales.
El oftalmólogo catalán Abel Salas reforzará el área de
Segmento Anterior del Ojo, centrando su trabajo en el
tratamiento de patologías de la córnea (trasplantes, cirugía
refractiva), mientras que la anestesista valenciana Miriam
Holgado se encargará de realizar el seguimiento
preoperatorio de los pacientes –especialmente de los que
tienen problemáticas añadidas, como diabetes o problemas
de coagulación– y desarrollará también trabajos
estadísticos y de investigación sobre la materia.
Salas estudió Medicina en la Universidad Central de
Barcelona y ejerció como oftalmólogo en Inglaterra durante
siete años, especializándose y obteniendo un máster en
Córnea y Segmento Anterior del Ojo. Trabajó en centros
oftalmológicos en Plymouth y en el Moorfields Eye Hospital y, ya de vuelta a Cataluña, siguió desarrollando su
labor profesional en la Unidad de Córnea del Hospital Can
Ruti. Actualmente, está realizando el doctorado en
telemedicina, rama que quiere aplicar también en su
trabajo en el centro ILO.
Como curiosidad, hay que añadir que Salas colaboró con
el equipo médico de ILO encabezado por el doctor
Ferreruela, que viajó el pasado invierno a Etiopía para
llevar a cabo una campaña de asistencia oftalmológica
entre la población local.
Miriam Holgado estudió Medicina en la Facultad de Alcalá
de Henares e hizo la especialidad de Anestesia en diversos
centros médicos de Gran Bretaña (Cardiff y Plymouth).
Posteriormente, ha ejercido esta rama en el Hospital Vall
d'Hebrón. ❚
61
❚ OPINIÓ
OPINIÓN
Centenario del nacimiento de
un gran oftalmólogo
Me pide el Dr. Ferreruela que escriba
Tenía un afán constante de abaratar los
algunas líneas en relación con algún
costes del material quirúrgico y diseñó
tema vinculado a la oftalmología. Excu-
más de 100 instrumentos, muchos de
so decir que para mi es una satisfacción
los cuales aún se utilizan hoy en día en
poder aportar mi pequeño granito de
la cirugía del segmento anterior. Siem-
arena en estos primeros números de la
pre nos comentaba que un buen instru-
revista MIRADA.
mento era un factor esencial en la cirugía de la córnea. Nos decía que los
Me gustaría aprovechar esta oportuni-
cirujanos generales eran capaces de
dad para enviaros una breve reseña del
sustituir las deficiencias de un instru-
que fue mi gran maestro en la Cirugía
mental con su habilidad quirúrgica, pero
Oftalmológica, el Dr. Ramón Castroviejo,
al cumplirse este año el centenario de
su nacimiento.
Luis Fernández-Vega Diego
Instituto Oftalmológico
Fernández-Vega (Oviedo)
que los cirujanos de córnea no podían
actuar con instrumentos mediocres o
malos.
Fue Ramón Castroviejo, un hombre que
como Nueva York, logró el éxito en
Su residencia en la ciudad de Nueva York,
amaba profundamente la tierra que lo
plena juventud.
en Manhattan, en la casa palacio de la 9
East de la 92 Street, fue considerada por
vio nacer; a nuestra España y dentro de
ella, a Logroño. El Dr. Castroviejo, oftal-
El Dr. Castroviejo siempre llevó consigo
todos los oftalmólogos españoles que
mólogo, llegó a Chicago en 1928, pen-
el nombre de España, como principal
allí acudíamos como nuestra embajada
sando sólo en permanecer allí 6 meses.
referencia de su auténtico saber, y ello
particular.
Cuando terminó dicho período, decidió
pese a que, en aquellos tiempos, mu-
prolongar su estancia 2 años. En esos
chos trataban de considerarlo como un
Sería interminable el relato de los he-
tiempos, renovó sus estudios de Medi-
foreing body (cuerpo extraño) para in-
chos y detalles que mostraron el amor a
cina en el Estado de Illinois y con ello
tentar entorpecer su fulgurante carrera.
su país. Yo recuerdo que sus deseos
científicos siempre fueron dos: el pri-
pasó a ser miembro de la American
Academy of Ophthalmology.
En la década de los 40-50, el Dr. Castroviejo
mero, proporcionar luz a los que vivían
comenzó a enseñar a los oftalmólogos
en tinieblas o casi en tinieblas, y el
En julio de 1931, en una reunión sema-
españoles sus técnicas y su forma de
segundo, conseguir la otra luz del saber
nal de la Clínica de los Hermanos Mayo,
proceder en el ejercicio profesional. Nos
que deseaba trasmitir a todos los que
presentó un nuevo método de cirugía
facilitaba el traslado a su Clínica de Nue-
buscábamos sus enseñanzas.
del trasplante de córnea, que fue revo-
va York y se crearon becas, gracias a sus
lucionario, pues empleaba unos instru-
gestiones y a sus aportaciones económi-
Durante dos décadas y media, yo me
mentos desconocidos hasta entonces,
cas. Fuimos 125 oftalmólogos los que
trasladé cada año al Congreso America-
como era el trépano motorizado.
nos trasladamos a Estados Unidos para
no de Oftalmología y aprovechaba la
conocer sus técnicas quirúrgicas y
circunstancia para permanecer un mes
beneficiarnos de sus enseñanzas.
en su clínica. Esto conllevó que pudiera
Una de sus máximas en la vida –y que
llegar a conocerle íntimamente como
le guió siempre en el desarrollo de su
trabajo– se resumía en una frase que
frecuentemente decía: “NEVER TAKE
NO FOR ANSWER” (NUNCA ACEPTES
UN NO POR RESPUESTA). Este pensa-
Una de las máximas
en la vida del
miento le mantenía en permanente
Dr. Castroviejo era
lucha contra todas las dificultades que
“nunca aceptes un
encontró en su época. Así es como,
pese a la inmensidad de los Estados
no por respuesta”
alumno y como amigo.
Aprovecho esta oportunidad que me da
la Revista MIRADA, para testimoniar una
vez más mi reconocimiento y creo que
el de todos los españoles, y para poner
de relieve, de forma esquemática, la
gran personalidad humana y científica
del Dr. Ramón Castroviejo. ❚
Unidos y la grandeza de una ciudad
62
63
64