època iii - Reial Cercle Artístic de Barcelona

Transcripción

12
ÈPOCA III
04 - 09 / 2009
Josep Fèlix Bentz
President del Reial Cercle
Artístic de Barcelona
ÍNDEX
4
EDITORIAL
Benvolguts socis i amics,
UNA SÈRIE DE DIBUIXOS DEL CERCLE
ARTÍSTIC DE BARCELONA (1895)
FRANCESC FONTBONA
8
JOSEP ALUMÀ SANS
CARTELLISTA I PINTOR
M. ISABEL MARÍN
Aquesta representa per a mi una presenta-
d’assaig i investigació contrastada alhora que
ció molt especial, doncs estem en el moment
també mitjà difusor de les activitats del Reial
històric de l’inici d’un nou projecte i, per tant,
Cercle Artístic i els seus artistes associats,
d’una nova etapa que mira amb il·lusió i fer-
entre molts d’altres trets.
mesa cap al futur.
16
21
El nou butlletí s’ha fet amb rigor i professiona-
LES ICONES DE LES VERGES NEGRES
I L'ART DE L'EDAT MITJANA
Tal i com us proposava ara fa uns mesos en
litat, però també amb molta dedicació i afany
JORDI SALAT
el meu programa electoral a la presidència
de crear un producte novedós alhora que res-
amb la frase fets millor que paraules, ara és el
pectuós amb la seva història i amb la seva
moment de treballar de valent i donar forma
essència. En tot aquest procés vull destacar
consolidant un per un tots els pilars del meu
la dedicació i la implicació en el projecte glo-
projecte, i precisament un dels eixos verte-
bal de la nostra amiga i sòcia Mercè Tobella
bradors de tot això és aquesta nova publica-
i del seu equip, qui conjuntament amb Isabel
ció. Encetem així l’anomenada tercera època
Marín han dut a terme un treball impecable,
del nostre butlletí o revista. No vull oblidar
i per sobre de tot, amb un resultat excel·lent.
però el gran esforç de totes aquelles persones
També vull tenir un especial agraïment a tots i
que han fet possible que el butlletí de les dues
cadascun dels col·laboradors que dia rera dia
etapes anteriors aconseguís ser una realitat i
i d’una forma completament altruista fan amb
pogués consolidar-se en moments més que
les seves aportacions i articles d’investigació,
difícils per poder tirar endavant fins el dia
apostant perquè la qualitat i el selecte nivell
d’avui. Ha arribat però el moment de donar,
de contingut sigui el nostre referent. També
al meu entendre, un canvi important d’imatge
agrair als espònsors que s’anuncien i aporten
alhora que de qualitat. Es per això que s’ha
l’ajut econòmic, i més avui dia, tant necessari.
dotat a la nova publicació de tots aquells ele-
A tots ells, gràcies per fer possible que aquest
ments i mitjans necessaris per tal d’obtenir
somni s’hagi pogut convertir en realitat!!
CICLE “CONVERSES D’ART I DESIGN”
CULTURE HUB
JOAN ABELLÓ
22
EXPOSICIONS
34
CRÒNIQUES
ACTIVITATS CERCLE
40
41
42
48
CRÒNIQUES
ACTIVITATS SOCIS
AGENDA/ NOTES
ARTÍCULOS TRADUCIDOS
la rellevància i el prestigi que la revista del
TRANSLATED ARTICLES
Reial Cercle Artístic de Barcelona es mereix.
D’aquesta manera hem posat, en primer lloc,
un nou pla estratègic en marxa, amb la creació del llibre d’estil del Reial Cercle Artístic
que ha de servir de referent a totes les publicacions i mitjans de difusió on la nostra entitat sigui present. A continuació, hem debatut
llargament i unificat criteris per tal de saber
quin tipus de publicació i quina informació
s’ha de presentar al lector, tant soci com extern o institucional, per tal de treure un producte rigorós, elegant, competitiu, informaReproducció en ferro de la medalla obra d’Enric Bassas. 1917.
tiu, de còmoda lectura i fàcil comprensió, útil,
Ara podem mirar el futur amb una altra perspectiva, amb un gran avenir, amb noves expectatives i nous horitzons. Traduïda a tres
llengües i quasi bé doblant el tiratge, pretenem captivar i donar-nos a conèixer a totes
les persones, institucions públiques o privades, com ens sigui possible. La cultura i l’art
és el nostre moll de l’ós, és la nostra raó de
ser, i per tant, li donarem suport i el potenciarem amb totes les energies i mitjans que tinguem a l’abast, i aquest butlletí, estic segur
que ho complirà a la perfecció.
Francesc FONTBONA
Institut d’Estudis Catalans
i Biblioteca de Catalunya
UNA SÈRIE DE
DIBUIXOS
DEL CERCLE ARTÍSTIC DE BARCELONA (1895)
A diverses col·leccions d’art catalanes apa-
D’alguns dels artistes, com es pot veure, en
plar dels quals es conserva- de l’exposició6.
després d’un frustrada dimissió seva com a
2
reixen sovint uns dibuixos, datats –quan ho
conec més d’un dibuix –de Nonell he arribat
president . En ser-li demanat pels companys
D’altra banda els socis Vinyals i Josep Pas-
estan- l’any 1895, que porten al seu revers el
a veure’n vuit-, i en aquests casos faig cons-
de Junta que reconsiderés la seva dimissió,
có s’encarregarien d’agençar els elements
segell en tinta del Cercle Artístic de Barcelo-
tar en la llista els números de cada un. Pos-
Graner la retirà però ideà un pla: convocar
decoratius de la Sala Parés, l’àmbit de
na i un altre segell semblant que reprodueix la
siblement en el futur coneixeré més dibuixos
una exposició artística combinada amb la rea-
l’exposició7.
signatura abreujada de l’artista Lluís Graner,
com aquests però ara, amb el petit tast que
lització de cartolines dibuixades pels socis,
L’exposició de la Sala Parés va ser un esde-
a part d’un número escrit a ma amb ploma.
se’n resulta, ja en tinc prou per a exemplificar
que en ser venudes, l’import íntegre ingres-
veniment artístic remarcable, al marge de la
No sempre hom pot ser conscient d’aquesta
aquest peculiar episodi de la història de l’art
saria a la caixa del Cercle3. D’aquesta manera
motivació pecuniària que l’havia provocat8. Va
característica quan es troba dibuixos com
català de la fi del segle XIX.
s’implicava directament als socis en la recu-
ser plantejada amb solemnitat; al vernissatge
aquests, perquè molt sovint poden estar em-
De la majoria d’aquests dibuixos que he es-
peració econòmica de l’entitat, i la idea, com
va haver-hi un lunch i es brindà amb xampany,
marcats i tenen ocult el revers, però tot i això
mentat no en conservo imatge reproduïda,
es veurà, va ser molt fructífera.
destacant-hi el brindis del pintor Josep Mas-
no és rar trobar exemplars solts amb aques-
només la informació de la que al seu moment
A finals de juny ja s’autoritzava el repartiment
riera9. A l’acte inaugural, l’endemà, hi varen
tes particularitats.
vaig prendre nota, però molts d’ells els tinc
de cartolines en blanc entre els socis, a fi que
assistir les principals autoritats: el governa-
dibuixos
localitzats, si no han canviat de propietari
aquests hi comencessin a fer dibuixos. Gra-
dor civil, l’alcalde, el bisbe, el rector de la Uni-
d’aquesta mena seria pràcticament impossi-
darrerament. Aquesta sèrie de notes sobre
ner es va comprometre a pagar ell les despe-
versitat, diversos cònsols i regidors, i hi tocà
ble perquè, com ja s’argumentarà més enda-
paper, com ja he apuntat abans, va ser molt
ses de l’operació si el Cercle no podia fer-ho.
una banda de música, la de l’Assil Naval.
vant, se’n feren al voltant de dos milers. Tots
nombrosa, ja que, com s’ha vist en la llis-
El 17 de juliol es va establir un número màxim
El mateix dia de la inauguració, el 7 de nov-
la meitat de les cartolines11. Sigui com sigui
els que conec són en col·leccions privades, i
ta, una de les fetes per Nonell va numerada
de vuit obres a fer per cada soci. És possible
embre, la venda de sobres amb cartolines di-
sembla que al final no devien quedar gaires
al llarg dels anys han passat per les meves
1888 i la de Sunyer té el número 1766, tots
però que aquest límit no es respectés. El 19
buixades i numerades ja va ser un “exitazo”,
dibuixos segellats i numerats per adjudicar, i
dos doncs números molt alts. A part d’això,
d’octubre va decidir-se que la venda de car-
en expressió de “La Vanguardia”, que diu que
en tot cas a la col·lecció actual del Reial Cer-
Tractar
d’inventariar
tots
els
mans conscientment tot just una vintena llarga de dibuixos de la mateixa sèrie, que ara els
com es detallarà més endavant, se sap que el
tolines es faria a la Sala Parés, però també
faltà poc per exhaurir-les . El dia abans de la
cle Artístic no n’hi figura cap.
enumero a continuació a tall d’exemple, fent
Cercle encarregà mil cinc-cents sobres per
es posarien a la venda a altres locals del món
clausura de l’exposició, fixada pel 28 del ma-
El resultat de l’exposició va ser, sens dubte,
constar el nom de l’autor i el número que por-
a contenir els dibuixos, i és sabut que sovint
artístic barceloní: al Saló de “La Vanguardia”,
teix mes, es celebraria el sorteig de les pe-
brillant, i així es recull a les actes de la Jun-
ten escrit al dors:
10
se’n posaven més de dos a cada sobre, cir-
i a les cases Llibre i Duran . Més endavant es
ces ofertes, mitjançant dues urnes: una amb
ta Directiva del Cercle, i el dèficit es liquidà
cumstàncies que ens indiquen que el nombre
decidí que igualment s’expendrien cartolines
un nombre de boles igual al nombre de lots
completament, motiu pel qual s’organitzà
4
- Joan Baixas
1750
total de dibuixos seria veritablement molt
a l’Ateneu Barcelonès, al Foment del Tre-
oferts i l’altra amb un nombre de boles igual
per a celebrar-ho una excursió a Vallvidrera
- Lluís Bonnin
540 i 553
elevat.
ball Nacional, al Cercle del Liceu, al Cercle
al nombre de cartolines que haguessin estat
i les despeses del menjar anaren a càrrec del
- Joan Brull
719
Aquests dibuixos corresponen a una cam-
Eqüestre i a la casa Napoleón .
venudes fins aleshores; les no venudes que-
Cercle12. D’aquest dinar de germanor en va
- Vicenç Buil
1333
panya que el Cercle Artístic de Barcelona va
Lligada a l’operació de les cartolines es
darien en propietat del Cercle.
quedar una fotografia de grup, feta per Josep
- Ramon Casas
1487
emprendre aquell any 1895, quan el pintor
preparà, com s’ha dit, una exposició, que
per a optar a les obres d’art que entraven en
Si “La Vanguardia” havia dit que el mateix dia
Pallejà, també soci -que inclogué el seu re-
- Joan Francesc Chia
173
Lluís Graner era president de l’entitat, per a
l’integraven obres d’art dels socis del Cercle;
l’esmentada rifa, ja que cada una portava un
de la inauguració ja s’havien gairebé exhaurit
trat afegint-lo en un cercle al peu de la foto-,
número al darrera. Les cartolines es venien
les cartolines dibuixades, “L’Esquella de la
que constitueix el retrat col·lectiu d’artistes
5
- Josep Guardiola
1902
aconseguir recursos econòmics encaminats
i una trentena d’aquestes peces es rifarien.
- Francesc Llorens
1916
a extingir el fort dèficit que tenia aleshores
Temps abans d’inaugurar-se l’exposició ja es
a cinc pessetes la unitat, en sobres tancats
Torratxa” va informar de manera menys op-
de l’època modernista més important que
timista que en pocs dies s’havien venut quasi
es coneix, amb la presència de Ramon Ca-
- Isidre Nonell
1
39, 88, 121, 1448,
l’entitat , provocat per les despeses excessi-
començaren a vendre les primeres cartoli-
de deu, cinc, tres o una unitats, a l’exterior
1544, 1558, 1675,
ves dels famosos balls de disfresses que tan
nes, que a part del valor que tenien en elles
dels quals hi figuraven els noms dels artis-
i 1888
comentats i combatuts havien estat. Aquella
mateixes, com a petita obra artística feta per
tes autors dels dibuixos continguts en cada
- Josep de Passos
1744
va ser la primera mesura que Graner adoptà
un pintor o escultor conegut, servien també
sobre, excepte en el cas dels sobres amb una
- Riera (?)
1679
- Joaquim Sunyer
1766
- Josep Triadó
299 i 1131
4
sola cartolina que s’adquirien, en blanc, sen1. Exposición Bellas Artes por el Círculo Artístico en el
Salón Parés, manuscrit de l’11 de juny del 1895 (Arxiu
del Reial Cercle Artístic de Barcelona). Fa esment
d’aquesta iniciativa Maria Isabel MARÍN SILVESTRE:
Cercle Artístic de Barcelona 1881-2006. Primera
aproximació a 125 anys d’història, Reial Cercle Artístic,
Barcelona 2006, pàg. 31. Agraeixo, per altra banda, a
Isabel Marín que m’hagi facilitat l’accés a la documentació de l’arxiu del Cercle que esmento en aquest article.
2. Acta de la Junta Directiva del Cercle Artístic del 4
juny 1895, fol. 181r.
juny 1895, fol. 181v.
se que el comprador sabés doncs el nom de
l’autor del dibuix que trobaria a l’interior. El
disseny dels mil cinc-cents sobres ja esmen-
4. Exposición..., ms. (11 Juny 1895) (Arxiu del Reial
Cercle Artístic de Barcelona)
tats per a posar-hi les cartolines s’encarregà
octubre 1895, fol. 197r i v.
pot voler dir catàlegs impresos, algun exem-
a Josep Triadó, a més de 200 butlletins –que
sas, Lluís Graner, Isidre Nonell, Joaquim
6. De moment només hi ha un catàleg localitzat, que
era al Centre d’Art Santa Mònica –procedent de l’arxiu
de la Sala Parés- i que ara és a l’arxiu del MNAC.
Agraeixo a l’arxivera Maria Dolors Planells que
m’hagi facilitat la seva consulta.
octubre 1895, fol. 195r.
8. Ja la va subratllar Joan A. MARAGALL: Història de
la Sala Parés, Editorial Selecta, Barcelona 1975, pàgs.
65-66.
Mir, Eusebi Arnau, Josep Lluís Pellicer, Adrià
Gual, Joan Brull, Joan Roig Soler, Arcadi Mas i
Fondevila, Josep Triadó, Baldomer Gili i Roig,
Segundo Matilla, Albert Llanas, Lluís Foix,
Lluís Labarta, Lluis Bonnin, Marià Pidelase-
9. “La Vanguardia” (Barcelona), (7 novembre 1895).
11. Esquellots, “La Esquella de la Torratxa” (Barcelona), núm. 879 (15 novembre 1895), pàgs. 733-734.
10. En el Salón Parés, “La Vanguardia” (Barcelona), (8
novembre 1895), pàg. 3.
novembre1895, fol. 3v.
5
Ramon Mestre, Gili, Montegut, Nonell, Coll i
Pi, Francisco Casas, Fèlix Mestres, Boquet,
Guardiola, Torelló, Campmany, Pichot i La-
buix li havia correspost al sorteig una obra de
rraga17.
Brull, pintor present a l’exposició de la Sala
“La Vanguardia”. “La Ilustración Artística” va
Els dibuixos d’aquesta sèrie que he vist tenen
Parés, com s’ha vist, o que el primer propie-
publicar-ne una sintètica però detallada nota
en comú el seu caràcter ràpid. Lògicament
tari havia canviat aquell dibuix de Casas per
informativa, sense entrar en valoracions crí-
no es tractava de fer obres definitives sinó
un de Brull –que ja hem vist que també va
tiques14; “L’Esquella de la Torratxa” també en
apunts autògrafs, simples records llaminers
aportar cartolines- que portés el número 92.
principals modernistes: Graner, que com a
parlà àmpliament15; i al “Diario de Barcelona”
que, a part de resultar atractius en ells ma-
L’èxit de l’exposició del novembre del 1895 im-
president de l’entitat donà exemple portant-
Francesc Miquel i Badia va fer un llarg article
teixos per al públic, servissin també de tiquet,
pulsà els directius del Cercle a fer-ne una al-
hi una obra de gran envergadura, La conjura;
descrivint l’exposició16.
gràcies al número que portaven al revers, per
tra, també a la Sala Parés, el març de l’any se-
No conec l’existència de cap llista amb el to-
a un sorteig de peces artístiques en principi
güent. Ara, ja sense urgències econòmiques,
tal dels dibuixos que serviren de butlletes pel
més substancioses. Malgrat tot, avui els di-
la nova exposició es presentaria com si es
sorteig i les corresponents numeracions que
buixos d’aquella operació salvadora són tam-
tractés d’un gran taller de pintor, amb profu-
portaven al dors, ni n’hi ha cap rastre a l’arxiu
bé petites peces de veritable valor.
sió d’obres d’art, reproduccions i objectes de-
del Cercle. A la premsa, però, s’esmentaren
Alguns d’aquests dibuixos que conec tenen el
coratius i de col·leccionisme, cedits novament
com a dibuixants participants els noms de
número del dors ratllat, altres no. És possible
pels socis, entre els quals s’hi exhibien estu-
Josep Lluís Pellicer, Urgell, Soler i Rovirosa,
que els números ratllats indiquin que el di-
dis i esbossos dels mateixos associats, que
Pascó, Ramon Casas, Rusiñol, Brull, Galofre
buix en qüestió va ser dels premiats al sorteig
segons Joan A. Maragall18 eren pràcticament
les mateixes notes que en l’anterior mostra
Dibuix de Josep Triadó.
tat artística plural s’hi barrejaven els estils
i les tendències. Tant hi havia els conservadors germans Masriera, l’elegant Francesc
Miralles o el veterà Modest Urgell, com els
ja s’ha vist que Santiago Rusiñol hi va presentar algunes obres importants; Ramon Casas
hi aportà cinc pintures mitjanes, com Joan
Brull; Eliseu Meifren n’hi portà set, dues de
les quals de força envergadura. El que resulta avui més sorprenent és la presència de
tres dels principals representants de la “Corra, Manuel Rodríguez Codolà, Juli Vallmitja-
lla del Safrà”, Isidre Nonell, Ricard Canals i
na, Josep Guardiola, Andrés Larraga, Antoni
Ramon Pichot, aleshores molt joves. De fet
Oller, Josep i Lluís Masriera, Mas i Fondevi-
de les obres d’envergadura i que la organit-
Coll, Ernest Soler de las Casas, Joan Baptista
però Nonell, malgrat la seva joventut, ja era
la, Arnau, Soler de las Casas, Vilomara, Chia,
zació ratllés el número per cancel·lar-lo i que
havien servit de tiquets per a la gran tómbola
Parés i diversos altres13. Un dels personatges
en aquells moments membre de la Junta Di-
Romeu, Tolosa, Passos, Baixas, Buil, Rodrí-
quedés clar així que aquella cartolina concre-
que s’hi havia organitzat i que en la primera
de la foto s’assembla extraordinàriament a
rectiva del Cercle, i va exposar tres paisatges
guez, Ribera, Matilla, Juli Vallmitjana, Tria-
ta ja havia estat agraciada amb premi. És una
ocasió lògicament no s’havien mostrat al pú-
Santiago Rusiñol, quatre obres del qual figu-
característics d’ell en aquella etapa. Canals
dó, Pujadas, Canals, Llorens i Riu, Bonnin,
hipòtesi versemblant però no confirmada. En
blic ja que es venien en sobres tancats •
raren també a l’exposició, però no és segur
també aportà tres paisatges i dos d’ells eren
algun cas, a part d’estar ratllat el numero,
que sigui realment ell perquè en aquella èpo-
de Mallorca, una breu etapa de la seva obra
s’hi afegeix una indicació manuscrita. És el
ca el pintor i escriptor era a Granada i no és
força insòlita. Un altre pintor joveníssim, Ma-
fàcil que hagués tornat fugaçment a Barcelo-
rià Pidelaserra, pràcticament s’estrenà ex-
na per assistir al famós dinar.
posant en aquella mostra, poc abans de fer
Com corresponia a la mostra d’una socie-
els divuit anys.
L’esdeveniment va tenir ressò a la premsa,
i el mateix Cercle va valorar-ho molt positi-
13. La foto és reproduïda per MARÍN SILVESTRE,
op.cit., pàg. 30.
6
vament. Ja he fet esment dels comentaris de
14. Miscelánea. Bellas Artes, “La Ilustración Artística” (Barcelona), núm. 724 (11 novembre 1895).
15. A part de la notícia citada abans també se n’havia
fet ressò amb amplitud P. del O.: Crònica, “La Esquella de la Torratxa” (Barcelona), núm. 877 (1 novembre
1895), pàgs. 690-692.
16. F. MIQUEL y BADIA: Exposición del Círculo Artístico, “Diario de Barcelona”, núm. 316 (12 novembre
1895 matí), pàgs. 12927-12929. El mateix diari ja havia publicat la notícia de la inauguració de l’exposició
el 8 de novembre, pàg. 12763.
Nota: La primera versió d’aquest treball va aparèixer
a Una sèrie de dibuixos del Cercle Artístic de Barcelona
(1895). A Miscel·lània Ricard Torrents. Scientiae patriaeque impendere vitam, Eumo Editorial-Universitat de
Vic-Eumogràfic, Vic 2007, pàgs. 241-248.
que es veu al dors del dibuix de Ramon Casas
que conec, que porta la inscripció: “Cancelado con el Nº 92 de Juan Brull” i la signatura
d’algú “por el Círculo Artístico”, en nom de
l’entitat; el que pot voler dir que a aquell di-
17. “La Esquella...”, loc. cit.
18. Op. cit., pàg. 67.
Posteriorment a la publicació esmentada, Glòria
Escala donà a conèixer un parell de dibuixos més
d’aquestes característiques: són dos apunts de Nonell al dors dels quals apareixen els números 1448 i
1675, i que he afegit a la present versió del meu treball. Vegeu Glòria ESCALA: Nonell figures i espais,
Fundació Caixa Girona, 2009, pàgs. 24-27.
7
Maria Isabel MARÍN
Historiadora de l’Art
JOSEP
ALUMÀ SANS
CARTELLISTA I PINTOR
8
Josep Alumà, nat a Barcelona l’11 de novembre
de moviment i ritme, no podia trobar-se un
els que hi dominava la nota vistosa i animada,
de 1897, es va dedicar a la decoració i al disseny
títol més apropiat. El cartell anunciador va
sobresortint el d’ambient japonès “Abanico
de figurins, però sobretot al cartellisme i poste-
ser encarregat a Josep Alumá, que també va
japonés”; el d’ambient oriental “En Oriente”,
riorment a la pintura.
figurar com assessor artístic als programes
i l’apoteòsic final amb l’arribada i desembar-
de l’espectacle. El mes de novembre del ma-
cament d’un buc de nombrosa marineria. El
ETAPA 1914-1939
teix any s’oferia una segona versió, era una
vestuari estava confeccionat per acreditats
L’any 1914 va iniciar els seus estudis a l’Escola
superrevista de Germaine de Valois, Josep
modistes de París i de Barcelona amb figu-
d’Arts i Oficis Llotja de Barcelona, on fou
Maria de Sagarra i Pepe Viñas, amb música
rins de Josep Alumà, que havia adquirit un
deixeble de Francesc Labarta, i també ho fou
dels mestres Padilla, Demon, Quirós i Marti-
sòlid crèdit en aquesta classe de treballs.
d’Antoni Gelabert.
nez Valls. Decorats dels escenògrafs Alarma,
Els cartells d’Alumà tenien tan èxit com els de
Entre 1919 i 1936 es va dedicar preferentment
Batlle i Amigo, Fernández i Castells; vestits
Frederic Ribas, Bartolozzi, Penagos o Capuz, i
a l’art decoratiu, camp artístic en el que ob-
de la casa Willie i Delatre de París, i comp-
durant uns anys els seus treballs i els de Mo-
tingué una guanyada reputació, destacant so-
tava amb la col·laboració artística de Josep
rell o Francesc d’Asís Galí van obtenir molts
bretot com a cartellista, especialitat en la que
Alumà. Els quadres principals eren: “El alto
premis dels concursos que es convocaven.
aconseguí nombrosos premis en diferents
de la caravana”, “Arlequines orientales”, “El
concursos i exposicions.
sitio de Moscou”, “Los festines negros”, “Mon
ETAPA 1940-1974
A partir dels anys vint la revista, a Barcelo-
coeur”, “Entrebancs de Barcelona”, “El friso
Entre 1941 i 1955 va celebrar cinc exposicions
na, es va anar convertint en un espectacle
del mar”, “Al claro de luna”, i “Un paraiso de
de pintura a l’oli; la primera d’elles organitza-
musical de caire internacional. Va ser una
encajes”. L’espectacle va tenir gran assistèn-
da a les Galeries Pictoria, el mes de desembre
època en que Barcelona era l’accés del que
cia de públic, comentant els diaris, que al tea-
de 1941, on es va presentar com a pintor de
era l’estranger. Les principals novetats ori-
tre no s’hi podia donar un pas i que els deco-
quadres de figura, de paisatges –amb camps
ginals i els darrers atreviments de París i de
rats d’Alarma, Fernández, Alumà, i Castells,
de Valldeneu i d’Aiguafreda, i penya-segats
Londres es reflectien ràpidament a la ciutat,
s’havien rebut amb aplaudiments. Al finalit-
de la Costa Brava-, de marines, de flors, ...
transformant-la en un dels més importants
zar l’espectacle i entre aclamacions s’havia
El mes d’abril de 1944 va exposar a la Sala
focus del «music-hall» europeu. Els especta-
cridat a escena als intèrprets i a quants
Rovira. A les Galeries Argos va presentar el
cles eren de bon gust, imaginatius, moguts,
col·laboradors havien participat en el mun-
mes de desembre de 1947, olis de diverses te-
exuberants, i moderns.
tatge de l’obra.
màtiques, i a la mateixa sala el 1949. La crí-
En aquells anys Alumà va dissenyar bona part
El mes de març de 1928, es va estrenar al
tica comentava que en els últims anys havia
dels figurins i decorats de Cri-Cri i de Chófer,
Teatre Nuevo, la revista de Josep Maria de
aconseguit, amb la seva constància, un sòlid
al Palace, del Teatre Principal Palace, de les
Sagarra, en tres actes, Cocktails, amb música
prestigi com a pintor. El temps no havia trans-
Rambles; revistes de les quals també en va
dels mestres Martínez Valls, Demon, Quirós i
corregut en va, i aquella mostra va ser molt
fer els cartells. L’empresari Fernando Bayés
Granados. La premsa manifestava que els es-
nodrida, venint a representar un comiat per un
va tenir plena confiança en la sensibilitat ar-
cenògrafs Àngel Fernández, Batlle i Amigó, i
viatge que finalment no va poder dur a terme:
tística d’Alumà.
Cesar Bulbena, havien interpretat a la perfec-
volia anar a Colòmbia, on havia estat sol·licitat
El 1927 la premsa comentava que s’havia re-
ció les maquetes del dibuixant Josep Alumà, i
per donar a conèixer la seva obra. Amb el seu
gistrat la paraula Charivari com a títol de la
l’ambient que als respectius quadres senya-
trasllat a Bogotá havia, a més a més de dur a
revista nord-americana que es preparava al
lava el llibre, havent posat especial cura en la
terme una tasca cultural i pedagògica, que po-
Teatre Nuevo, companyia de revistes i grans
combinació i harmonia del color. Els acredi-
dia haver adquirit forma amb la creació d’una
espectacles. Amb aquest títol, els autors del
tats tallers de la casa Utrillo i Andreu, també
escola d’arts plàstiques, ja que era una zona
al·ludit espectacle volien ja donar a entendre
havien intervingut en la decoració d’alguns
on les arts decoratives no havien tingut el de-
el seu caràcter. Segons els programes, Cha-
quadres, així com el dibuixant Zamora.
senvolupament que havien tingut a Europa, i
rivari evocava la gràcia i la fantasia de Dau-
El mes de maig de 1928, el Teatre Nuevo pre-
es requerien aquests centres especialitzats.
mier i l’alegria i la varietat del circ. Tractant-
sentava una nova revista nomenada Color,
En opinió del mateix artista, duia a terme un
se d’una revista agitada i heterogènia, a base
que es componia de nombrosos quadres, en
art sincer, en cap moment influenciat per
9
1949. D’esquerra a dreta. Davant l’escultor Anton Casamor i el pintor Alfred Opisso. Darrera els pintors Miquel Solé Boyls
i Josep Alumà, el caricaturista Josep Roca i els pintors Lluís Maria Güell, Lluís Morató, Francesc Serra Castellet, Antoni
Garcia Morales, Jacint Oliver, Pere Soulere i el crític d’art Joan Cortés. Dibuix de Lluís Morató.
LA SEVA OBRA
En opinió d’Alumà, el color, en el cartell, atreia
PREMIS
convocat, Josep Alumà va obtenir el segon
El mateix Alumà tenia en gran consideració el
la mirada; la forma, el dibuix, l’arabesc, fixa-
Alumà va ser premiat trenta-sis vegades en-
premi, d’entre quaranta-vuit cartells que
cartellisme, no contemplant-lo, de cap mane-
ven i avivaven la retentiva. Per ell, el cartell
tre els anys 1919 i 1936: Aconseguint cinc pri-
van ser exposats. Els cartells eren obra i
ra, com un art menor. Per l’artista era indis-
havia de ser senzill i contundent, sorprenent
mers premis, set segons i setze accèssits.
procedien d’artistes de tota Espanya, i for-
pensable que el cartellista, a més de sentir
per la seva novetat, i fàcil de comprendre
El 1919, amb motiu del Ball de Màscares que
maven una mostra molt important, una de
el seu treball, fos pintor i dibuixant; deia que
en pocs segons. La pintura era per a ell un
s’havia de celebrar l’1 de març al Gran Tea-
les millors de les que en aquells moments
el que no conegués molt bé aquests camps
camp totalment diferent, era sensibilitat, un
tre del Liceu, es va convocar un concurs en-
s’havien vist a Barcelona, celebrada al Palau
artístics cauria en problemes que no podria
treball per a ser contemplat des de a prop.
tre els socis del Cercle, per la confecció del
de Belles Arts.
resoldre. Quan pintava cartells confiava prin-
El cartell era un art de síntesi i de selecció
cartell anunciador, que pel nombre d’obres
El 1922 va tenir lloc el concurs de cartells de La
cipalment en la seva intuïció i actuava segons
que havia de cridar l’atenció des de lluny, al
presentades i pel valor artístic, fou un dels
Publicidad, i el primer premi va ser per Alumà,
el tema.
carrer. Opinava que la pinzellada pictòrica no
millors dels celebrats a la casa. A Alumà se li
que també va obtenir una medalla a l’Exposició
En una entrevista a Destino l’any 1954, recor-
té res a veure amb el traç donat amb el llapis
va adjudicar el segon premi, que era de cinc-
d’Arts Decoratives de París de 1925.
dava que França havia estat la creadora del
litogràfic.
centes pessetes.
El 1926 se li va concedir per unanimitat
cartell modern, perquè els grans mestres no
La seva obra pictòrica es caracteritzava en
L’estiu del mateix any 1919, va obtenir en el
l’accèssit del concurs de projectes de cartells
havien tingut a menys l’aplicació del seu art
els seus inicis per amplis contorns, però el
Concurs d’Acadèmies, organitzat per la nostra
convocat per la societat del Teatro Ecléctico,
a aquesta especialitat, explicant que Gustave
1949 havia adquirit un major domini de la tèc-
entitat el mes de juliol, una menció especial.
i el mes d’octubre del mateix any, juntament
Doré, Horace Vernet, Bonnard, Vuillard, van
nica i al mateix temps semblava haver trobat
L’any 1920 degut a les commocions que tra-
amb Fabregas, Vila d’Ivori, Muntané, i Mo-
ser els precursors dels Cappiello, Cassan-
una expressió més adequada a la seva afina-
vessava la ciutat, el Cercle va haver de pres-
rell, va ser premiat com autor del cartell per
dre, Paul Colin, Savignac, entre altres, sense
da sensibilitat. A Bogotá hi volia haver pintat
cindir de la celebració del ball de màsca-
la propaganda de les Exposicions de Sevilla i
oblidar a Toulouse Lautrec, i entre nosaltres
obres de gran format, que reproduïssin la
res, i la festa es va haver de suspendre, del
Barcelona. Seguint amb 1926, hi va haver un
a Ramon Casas.
bellesa dels seus paratges.
concurs de cartell anunciador que s’havia
concurs públic de cartells, d’èxit indiscutible,
en el que es van presentar setanta-vuit tre-
avantguardismes efímers ni per academi-
balls, per anunciar la recentment inaugurada
cismes anacrònics, considerant que la seva
Caixa d’Estalvis Provincial. Es va considerar
pintura es trobava en mig, la seva producció
que el gran nombre d’obres presentades no
li semblava equilibrada i també optimista, ja
responia, en valor artístic i originalitat, a la
que pintant havia viscut els moments més fe-
quantitat que oferia el premi. La gratificació
liços.
de 5000 pessetes van pensar que no era just
L’any 1950 va exposar al Saló de Tardor, so-
atorgar-la, per tant va quedar desert el pri-
bresortint admirablement amb dos paisatges
mer premi, però Josep Alumà va encapçalar
de muntanya “Masia del Montseny” i “Cam-
la llista dels guardonats amb la seva obra
pestre”.
“Treball i Estalvi”, número 20 de la relació
L’any 1958 va pintar el llenç “Cala de Sant
en la que es representava a un noi de les es-
Francesc” (Costa Brava), obra que anys des-
quadres, senyalant a un nen l’anagrama de
prés, el 1976, la seva vídua, Teresa Cardona,
la Caixa d’Estalvis, per la que va rebre 2000
va donar al Museu Provincial de la Diputació
pessetes, seguit de Robert M. Baldrich, Sal-
de Barcelona.
vador Bartolozzi, Josep Morell, Lluís Monta-
El dia 29 de juliol de 1974 va morir Josep Alumà,
né, Ricardo Garcia, Rafael de Penagos, Jesús
als setanta-dos anys, La Vanguardia, del dia 31,
Sánchez de Tena, Frederic Ribas, i Joaquim
el definia com un artista brillant i admirat a la
Martra. La mostra es va celebrar al Saló de
Barcelona de la postguerra europea quan la
Sant Jordi
Rambla vivia a l’hora continental amb els seus
El gener de 1927, s’oferien a les cases de li-
bars i els seus espectacles i es mantenien ani-
cors i vins, sis cartells de quatre reconegu-
mades penyes i tertúlies d’artistes i literats. Al
des firmes –Alumà de lema “Carlton”, Fàbre-
desaparegut Alumà li agradava la bohèmia, però
gas, Morell, i Cartes-, premiats en un concurs
no oblidava el treball i havia estat un pintor car-
de cartells d’una marca de cognac, i exposats
tellista molt sol·licitat. Després que el Cómico
a la Sala Parés.
havia esgotat una sèrie de revistes ampul·loses
Va obtenir una menció honorífica a l’Exposició
i suggestives com Kisme, Yes Yes, Joy Joy i altres,
Internacional de Barcelona de 1929, i el 1932
el Teatre Nuevo es va llançar al gran espectacle
el segon premi -500 pessetes- al concurs de
i va presentar una revista de famosos llibretis-
cartells de la fàbrica de cintes de seda G. Be-
tes i músics, amb una constel·lació d’artistes
net Campabadal. Composaven el jurat Joa-
femenins i masculins, i una sèrie de conjunts
quim Folch i Torres, Carles Capdevila, Marius
internacionals realment esbalaïdors. Aquest es-
Gifreda, Joaquim Borralleras, i Francesc La-
pectacle extraordinari en aquella època va tenir
barta. La mostra es va celebrar a les Galeries
també un cartellista excepcional: Josep Alumà.
Laietanes.
En els últims anys, a més de treballar normal-
El 1933 es va convocar un concurs de cartells
ment en el dibuix i la pintura, regentava una es-
al·legòrics de la Caixa de Pensions per la Ve-
cola d’aquestes arts.
llesa i d’Estalvi, en el que Alumà va obtenir
10
11
una menció. El primer premi el va guanyar
ment presentada, a la qual li faltava solidesa i
plens d’una realitat ambiental atmosfèrica,
decorats a Gerard Carbonell i Antoni Mata-
Liceu i el tema d’aquell any era “Ball del deu
L’ASSOCIACIÓ DE CARTELLISTES
F. Fàbregas, el segon Antoni Clavé, el tercer
profunditat, molt per sota de les realitzacions
d’una convincent majestat en la interpretació
ró; la masia catalana a Alumà; la casa rural
Baco”, es va celebrar un concurs de projec-
El 1933 es va constituir l’Associació de Car-
Josep Queralt, i el quart Antoni Vila Arrufat
de l’artista.
de la natura, els dos llenços d’Alumà marca-
mallorquina a Marià i a Lluís Fuster; l’hostal
tes de cartell anunciador, del qual en van ser
tellistes, que comptava en el seu progra-
Els altres premiats foren: Francesc d’A. Galí
A les Galeries Argos, el desembre de 1947, va
ven la capacitat i el temperament d’un verta-
dels ravals de Sevilla a Ramon de Capmany i
guanyadors Fernando Teixidor, i Josep Alumà
ma fundacional amb la celebració d’un Saló
i Fabra, Nicolau Miralles, Antoni Tusell, Ge-
presentar olis de vàries temàtiques, i el mateix
der mestre.
a Joan Serra, i la casa aragonesa a Sainz de
i Miquel Paredes autor de la maqueta per la
Anual del Cartell en les seves aplicacions
rard Carbonell, Pascual Capuz, F. Martínez
crític opinava que sense problemàtica pictòri-
Surroca, Josep Morell, Ricard Opisso, Josep
ca, situaven a l’autor, per llei de conquesta, en
Campillo, Joaquim Martra,... L’exposició va
la Maza, que havien de tenir cura que les ca-
més variades. El primer Saló, organitzat amb
EL CERCLE ARTÍSTIC
setes semblessin realment una mostra típica
gran èxit i celebrat a poc d’estar constituïda,
el grup selecte d’artistes plàstics en emotiu
La fitxa de soci d’Alumà ens informa sobre el
de les de la regió corresponent.
fou convocat sense límit de temes i va tenir
constar de dos-cents trenta-vuit cartells pre-
rendiment. Valorava la seva obra com a den-
seu ingrés al Cercle. Va ser admès a la sessió
El mes de febrer de 1925, per tal de donar
molta participació. L’abril d’aquell mateix any
sentats al pis principal del Casal de l’Estalvi.
sa, reflexiva, de pensament i d’esperit, allun-
de Junta Directiva de 31 de març de 1917, molt
la nota artística al Carnaval de Barcelona,
havien escollit la directiva; era el president
Via Laietana, 56
yada de la pintura només per a la vista, enca-
jove, només tenia dinou anys, hi consta com
el Cercle va organitzar un ball de màscares,
Josep Alumà; el vice-president, Enric Mon-
Va obtenir el primer premi del Saló de Tardor
ra que hàbil per fer fonedisses les dificultats.
a dibuixant, proposat pels artistes Alexandre
que es va celebrar al Teatre Novedades. La
tón; el secretari, Rodríguez Puig; el tresorer,
organitzat al Palau del Retiro de Madrid pel
Opina que els seus quadres eren d’impressió
Cardunets i Joan Baptista Trias.
premsa comentava que aquell ball havia de
José Campillo; l’arxiver, Miquel Farré. La jun-
Ministeri d’Educació Nacional, l’any 1951, i a
focal precisa i intransigent, amb additaments
L’any 1921 rebia, juntament amb Ramon Ri-
superar en fantasia i bon gust, als que en anys
ta d’organització havia quedat integrada per
més a més el del Dia Gràfic 1920, del Fútbol
de convencional lirisme; nets d’ocasionals
gol, una carta de l’entitat on de part de Ma-
anteriors havia celebrat al mateix teatre i que
Club Barcelona 1923; de l’Ajuntament de Bar-
influències i gests imitatius; amb estructura
nuel Fontanals se l’animava a concórrer al
tant bon record havia deixat. A la decoració
celona 1926; Club Natació Barcelona 1931;
de línies i de taques intel·ligentment combi-
Palau de Belles Arts a l’objecte de procedir
hi van prendre part els pintors i decoradors
Cintes Juventud 1932; “Llegiu L’Opinió” 1932;
nades, exactitud lumínica i rigor ambiental.
a l’ampliació d’un exercici de les oposicions a
Junyent, Labarta, Oslé, Carles, Xiró, Pallejà,
decoració amb el lema “Contemplant la por-
tistes que contava amb seixanta membres i
“Abaix la guerra” 1934.
Obres sentides, meditades i clarament ex-
les bosses de viatge d’Art Decoratiu.
Padilla, Carbonell, Rigol, Campmany, Mataró,
tadora”. La premsa comentava que Alumà i
seguia presidida per Josep Alumà, va tenir
plicades, tant les nodrides de veritat agresta
El mes de juny de 1922, pel veredicte del
Alsina i Batlle, encarregant-se cadascun d’un
Paredes posaven la més gran activitat per
la iniciativa d’organitzar l’exposició “Abaix la
CRÍTICA, RECONEIXEMENT
com “Último sol”, “Montserrat i el Llobre-
concurs del cartell de La Publicidad, i amb
motiu del decorat; del cartell anunciador de
convertir l’escenari en una portadora de vi. A
guerra”, actuant de censors de la passada
Jordi Alumà opina que l’obra del seu pare va
gat”,” Luz matinal”, i “Pajar”, com les marines
Marià Fuster com a president, es va reunir el
l’espectacle es va encarregar Alumà.
dotze metres d’alçada hi hauria una pèrgola
guerra.
ser, abans de la guerra, molt afortunada, tre-
“Illes Balears”, “Roques i espuma”, i “Mar de
jurat nomenat per la Junta Directiva, tots hi
El mes de gener de 1926 se li comunicava en
monumental ornamentada amb uns raïms de
L’exhibició es va celebrar al Cercle Artístic,
ballada i plena d’èxits; posteriorment la seva
fons”. Pintura de flors d’elegància compositi-
van ser presents a excepció d’Oleguer Jun-
una carta que el jurat del concurs de projec-
dos metres completament il·luminats.
i donava forma a un esperit de germanor
situació va canviar.
va i de ressonància colorista orquestral: “Art
yent: Francesc Pujols, secretari del Cercle;
tes de cartells convocat per la societat del
Alumà que havia estat membre de la Junta
i solidaritat entre els humans. Tenia un to
El desembre de 1941 es va presentar a les
depurat a través del sentiment, el d’Alumà es
Joan Cardona, president de la secció de pin-
Teatro Ecléctico, havia acordat per unani-
Directiva entre els anys 1932 i 1936, va ser,
noble i altruista i el propòsit d’inculcar el
Galeries Pictoria com a pintor de quadres
dels que es contemplen amb vertader delit”.
tura; Eduard Llorens, president de la secció
mitat concedir-li l’accèssit consistent en la
després de la Guerra Civil, eliminat de la
pacifisme. Un dels cartells que més atreia
de figura, de paisatges, de marines, de flors,
El 1949 la crítica valorava els seus paisatges
d’art decoratiu; Jaume Duran, president de
quantitat de 200 pessetes. Lema “Inspira-
llista de socis degut a la depuració efectua-
era el de Josep Alumà simbolitzant la Pau,
ignorant Juan Francisco Bosch perquè ha-
de gran format, pels que passava una suau
la secció d’escultura; i Ricard Canals, Jo-
ció observant el drama”; el mes de desem-
da quan l’entitat va tornar a iniciar la seva
representada per una dona que estenia els
via deixat d’exhibir natures mortes, perquè
corrent lírica i l’any 1950 José Francés opina-
sep Maria Xiró, Gerard Carbonell, Ferran
bre del mateix any es van exposar al Cercle
activitat, reingressant el 6 de desembre de
seus braços cap al cel, volen abastar el co-
la mostra d’aquell inquiet i curiós artista fos
va a La Vanguardia del 4 de novembre, que els
Benet, i Felip Pons i Solanas. Tots ells van
els cartells anunciadors de l’Exposició de
1943; també a la fi txa s’indica que passava,
lom que duia al bec la branca d’olivera com
completa. El crític opinava que Alumà no es
dos paisatges presentats per Alumà al Saló
visitar l’Exposició dels seixanta dos projec-
l’Automòbil de Barcelona, Alumà va tenir el
el 1950, a ser soci corresponsal a Bogo-
missatge de pau. La premsa comentava que
trobava com a pintor de cavallet a l’alçada del
de Tardor eren les millors en el seu gènere de
tes, dels quals en van escollir cinc. Va ser
6è premi del concurs.
tà, durant la seva estada a Colòmbia, però
una vegada més, Alumà, es mostrava un
de cartellista. Analitzant les quatre teles de
tot el certamen. El crític expressava la indis-
seleccionat com a primer premi el número,
El 1930 formava part, com a vocal, de la junta
aquesta iniciativa va quedar sense efecte,
mestre del cartell amb les seves inconfusi-
figures que exposava, s’observava en elles
cutible supremacia dels paisatgistes catalans
56, de lema “Periodisme”, obra d’Alumà, els
directiva de la secció d’Arts Aplicades, en la
indicant el mateix document que voluntària-
bles belleses d’entonació i línies gràcils. No
la influència del cartell, de la qual era difí-
en la pintura contemporània, aquests llenços
restants eren obra d’Alfons Sanz Gª de Pa-
que Joan Busquets n’era el president, i Ra-
ment, el 31 d’octubre de 1950 es va donar de
va ser una mostra amb molta participació,
cil desprendre’s quan per un espai de molts
poderosos, rotunds de sentiment i d’execució,
redes, del mateix Alumà, de Francesc d’A.
mon Rigol el delegat per la secció en el sí de
baixa de l’entitat. Tot i així la forta relació
una trentena de socis, però si de qualitat.
anys havia cultivat aquest gènere de pintura.
Galí, i de P. Capuz.
la Junta de Govern.
amb el Cercle va seguir, l’octubre de 1970, es
Hi trobem a Bas, Bécquer, Campillo, Clavé,
Creia sincerament que Alumà encara no es
El mes de juny de 1924, el comitè executiu
El desembre de 1932 el Cercle preparava el
va inaugurar la Segona Exposició Antològica
Davalillo, Fàbregas, Miralles, Morell, Or-
trobava en condicions de resoldre obres de
de les festes de Maig-Juny va organitzar,
“Reveillón”, i el cartell anunciador de la festa,
de Cartells, i hi van col·laborar nombrosos
tiz, Queralt, Ricart, Soler Cors, Torrecillas,
tema del model humà, i que havia d’invertir
a l’esplanada de les Columnes del Parc de
va ser obra d’Alumà.
col·leccionistes entre els quals hi trobem a
Vallmitjana, ... van presentar trenta-vuit
moltes hores abans d’aconseguir el que es
Montjuïc, una gran revetlla artística regional
El ball de Carnaval de 1936 es va celebrar al
Josep Alumà.
cartells que representaven un esforç gene-
proposava, estudiant el nu i la funció de cada
que va constituir una esplèndida manifesta-
rós i idealista. Va estar molt concorreguda
muscle i de cada tendó … i afinar molt més
ció d’art. Es va aprofitar la gran superfície
tan pel nombrós públic com per totes les
la seva paleta de donar la coloració exacta a
que donava ingrés a l’exposició, per muntar
personalitats i entitats artístiques i cultu-
la pell, tan rica en matisacions. Considerava
unes originals instal·lacions de caràcter tí-
rals de Catalunya, i per tant demostrava
que el millor llenç de figura d’aquella mostra
pic regional. L’escenari muntat a l’escalinata
l’interès per la pau mundial que hi havia a
era “La dama de la camèlia”. Com a paisat-
va estar artísticament enllumenat segons el
Barcelona.
gista, segons Bosch, despertava més interès.
projecte dels pintors Gerard Carbonell i An-
Recollia a les seves teles tot el que la natura
toni Mataró. A l’escenari hi va haver una es-
DOCÈNCIA
li oferia, ven vistos i interpretats amb certa
plèndida manifestació coreogràfica en la que
Alumà va exercir de professor d’Arts Plàs-
fluïdesa, resultant millors en intensitat les
es van efectuar danses regional pel cos de
tiques a les escoles de la Diputació de Bar-
marines: “Aguas del Vivero”, “Rocas doradas
ball del Gran Teatre del Liceu engruixit amb
celona. L’any 1949 se’l identificava amb
en octubre”, “Barca vieja”, “Pinos y mar”, que
un nou contingent de dues-centes artistes,
l’ensenyament artístic, al qual s’havia dedi-
els paisatges, “Sol trist”, ”Sol de matí” que
sota l’experta direcció de la senyora Pauleta
cat diversos anys, i el 1954, apart de pintar,
era molt espectacular i “La carretera”. Com a
Pamias. La festa havia d’acabar amb magní-
l’absorbia aquesta activitat. Va dirigir el liceu
pintor de flors tampoc Bosch es sentia satis-
fics focs d’artifici i amb una fantàstica cata-
“Las Artes” on intentava formar a joves ar-
fet. Comenta que era un artista de talent que
racta lluminosa. La direcció va anar a càrrec
podia realitzar obra superior a la prematura-
del Cercle, que va confiar la instal·lació de
12
Cartell Alumà. Abaix la Guerra. 1934.
Ball organitzat pel Cercle Artístic al Liceu. 1936.
Ciro Morales, Josep Morell, Gerard Carbonell, i Carles Bécquer.
El 1934 aquesta a associació de joves ar-
Inauguració del primer Saló de Cartells contra la Guerra,
organitzat per l’Associació de Cartellistes al Cercle Artístic. 1934.
tistes, a més d’exercir la crítica d’art a dues
emissores.
13
VIDA PERSONAL
El pare de Josep Alumà havia estat litògraf,
i el pare de la seva esposa -l’avi Masvidal-,
escultor.
Conxa Masvidal Casal, noia de família acomodada, fou la seva dona, dibuixava molt bé, i va
morir de part als vint-i-dos anys; havia nascut
el seu fill Jordi a les 6 del matí del dia 26 de
febrer de 1924, al carrer Nou de la Rambla,
74, tocant al Teatre Arnau del Paral·lel. Pare i
fill la van trobat a faltar molt; Josep Alumà va
quedar vidu als vint-i-set anys, amb en Jordi
acabat de néixer.
El 19 de juliol de 1936 va néixer la seva filla
Eva -Eva Alumà Cardona-, a la una de la matinada, just quan a Barcelona començaven els
primers trets de la Guerra Civil. La situació
d’aquells tres anys va provocar a Alumà - pels
seus ideals- una llastimosa pèrdua de llibertat en acabar el conflicte.
Els seus companys i col·legues Antoni Clavé, Martí Bas, Montaner, Benigani, Bofarull,
Fontseré, Calsina, Alpresa, Goñi, Porta, Surroca, l’escultor Martí Llauradó, Paredes
–autor de “El més petit de tots”-, Rebull, Viladomat, Coscolla, … es van dispersar per
Mèxic, França, Anglaterra, ...
JUNY
Alumà es va passar a la presó Model de Barcelona setze mesos, després de cruels judicis
de 1947, crear una escola de dibuix nomenada
En paraules del seu fill Jordi, Alumà va tenir
i maltractes, degut a les seves idees políti-
«Las Artes», de la que els seus alumnes en
una vida plena d’angoixa.
ques, a més d’haver realitzat el cartell “Visca
guarden molt bon record.
Va morir l’any 1974, mantenint, durant tota la
l’Exèrcit Popular”.
El 1955 Eva Alumà, la seva filla, poeta, sen-
seva trajectòria un gran amor per Catalunya i
En sortir de la presó, als quaranta-quatre
sible, encantadora, i gran promesa artística
per la seva àmplia professió.
anys, desenganyat i malalt, només va tenir
com el seu fill Jordi, va morir de càncer, tenia
A ell i a altres grans professionals del seu en-
ànim per fer algunes exposicions i a l’entorn
dinou anys.
torn no se’ls ha reconegut suficientment •
Bibliografía
- Acta de Junta Directiva del Cercle Artístic de 5
d’agost de 1919. Pàg. 71.
- Còpies de Cartes. 1920-1921. Pàg. 397; 1926. Pàg.
333. Arxiu Cercle Artístic.
- La Vanguardia. Dimecres, 18 de juny de 1924. Pàg.
9; Dijous, 19 de juny de 1924. Pàg. 3; Dimarts, 10
de febrer de 1925. Pàg. 17; Dissabte, 2 d’octubre de
1926. Pàg. 9; Divendres, 17 de desembre de 1926.
Pàg. 15; Divendres, 31 de desembre de 1926. Pàg.
13; Dijous, 6 de gener de 1927. Pàg. 10; Dijous, 7 de
juliol de 1927. Pàg. 15; Dimarts, 22 de novembre de
1927. Pàgs. 7 i 25; Divendres, 2 de març de 1928.
Pàg. 13; Dimecres, 7 de març de 1928. Pàg. 28; Diumenge, 11 de març de 1928. Pàg. 28; Dimecres, 23
de maig de 1928. Pàg. 17; Dissabte, 26 de maig de
1928. Pàg. 18; Dijous, 31 de maig de 1928. Pàg. 19;
Dimecres, 1 de juny de 1932. Pàg. 4; Diumenge, 25
de desembre de 1932. Pàg. 11; Dimarts, 4 d’abril de
1933. Pàg. 12; Dijous, 1 de juny de 1933. Pàg. 3; Dijous, 6 de febrer de 1936. Pàg. 10; Diumenge, 23 de
febrer de 1936. Pàg. 8; Dimarts, 25 d’abril de 1944.
Pàg. 6; Dissabte, 4 de novembre de 1950. Pàg. 5;
Dimecres, 31 de juliol de 1974. Pàg. 28; Dimecres, 8
de desembre de 1976.
- BOSCH, Juan Francisco. “El cartelista Alumá y su
modalidad nueva”. El año artístico barcelonés. Temporada 1941-1942. (Itinerario de las exposiciones).
Gráfica Industrial. Barcelona. Pàgs. 120-121.
14
- BOSCH, Juan Francisco. “Alumá y su pintura densa
sin pulimento estilístico superficial”. El año artístico
barcelonés. Temporada 1947-1948. (Itinerario de las
exposiciones). Talleres gráficos S. Ferrer Nadal. Pàg.
133.
- M. R., “José Alumà a Colombia”. Destino. Núm. 645.
17 de desembre de 1949. Pàg.17.
- MYLOS. “En el taller de los artistas. Con Alumá
Sans”. Destino. Núm. 891. 4 de setembre de 1954.
Pàg. 18.
- RÀFOLS, J. F. “Diccionario biográfico de artistas de
Cataluña”. Ed. Millá. Barcelona 1951. Volum I. Pàg.
27.
- “Enciclopedia biográfica española”. J. M. Massó editor. Barcelona 1955. Pàg. 43.
- MARÍN SILVESTRE, Maria Isabel. Cercle Artístic de Barcelona. Primera aproximació a 125 anys
d’història. 1881-2006. Reial Cercle Artístic 2006.
Pàgs. 85, 96, 136, 254-255, 266.
• Agraïment a Jordi Alumà, a Jordi Artigas i a Joaquim Maria Casamor per les seves aportacions.
L'estudi de dibuix amb dibuixos al carbó d'Anglada Camarasa, anys 70´
15
Jordi SALAT
Historiador
la Vida de la càbala hebrea i feia referència a
Tenia alguna mena lligam la casa reial de Ca-
«En el año 1272, Pascual, monje valenciano trae
les quatre lletres del nom de Déu. No obstant,
talunya, Aragó i la Provença, i en concret la
la imagen de Nuestra Señora de la Merced a
VERGES NEGRES
I L'ART DE L'EDAT MITJANA
s’ha de tenir en compte que aquestes quatre
nissaga dels Urgell, amb el Regne d’Israel?
Jerez de la Frontera en dónde es recibida con
lletres que hom atribueix a Jahvé - YHWH - té
El català Jaume I el Conqueridor, comte
grandes aclamaciones populares» (Boletín del
algunes contradiccions ja que tant la tradi-
d’Urgell, descendent d’aquell Salomó, comte
Santuario de Ntra. Sra. de la Merced de Jerez de
ció cristiana com la tradició jueva han estat
d’Urgell i la Cerdanya, avi de Guifré el Pelòs,
la Frontera pág. 37 Editado el 11-1-1949).
exposades de forma tergiversada; que les
estava relacionat amb la sang dels merovin-
A la basílica de Jerez de la Frontera hi tro-
desvincula de les quatre forces naturals de
gis que alguns historiadors atribueixen al Ca-
bem la tomba de “Sant Pere Nolasc” un dels
la Creació.2 Personalment, m’identifico amb
sal de Barcelona? Els erudits medievalistes
tres personatges catalans als qui se’ls va
la tradició platònica i pitagòrica que en por-
han vist en el comte d’Urgell, Jaume I el Con-
aparèixer la Mare de Déu o Nostra Senyora de
NOSTRA SENYORA DE LA MERCÈ, PATRONA DE BARCELONA (CATALUNYA)
I JEREZ DE LA FRONTERA (ANDALUSIA)
ta a Egipte i el culte a Isis, la deessa negra
queridor i la seva nissaga, rastres i senyals
la Mercè a Barcelona. Aquesta pot ser tam-
d’Heliòpolis més que no pas amb determina-
de la llegenda del Rei Artur i els cavallers de
bé una prova de la relació de Barcelona amb
des interpretacions que fan determinats sec-
la Taula Rodona. De fet, va ser batejat davant
Jerez de la Frontera. Però, qui la va portar
tors judaics i determinats sectors vaticanis-
l’altar de Nostra Dona de les Taules a Montpe-
allí i perquè va ser aclamada popularment.
tes de l’Antic Testament.
ller, ciutat per altra banda relacionada amb
Hi vivien catalans a Andalusia i en concret a
LES ICONES DE LES
I més, si tenim en compte el «do de llengües»
es diu així degut a que «el rei Jaume I va posar-li
Ignoro el motiu pel qual l’activitat des mon-
Ramon Llull i Arnau de Vilanova dos savis
Jerez de la Frontera l’any 1272?. Cal recordar
que Jesucrist ens ensenyà en el seu evange-
aquest nom de “Mercè” perquè, Nostra Senyora,
jos de l’Orde de la Mercè, malgrat els seus
importantíssims de l’Edat Mitjana i del pen-
que un dels municipis propers a Jerez de la
li, i que seria una de les característiques dels
va tenir la “mercè” de visitar-lo». Mercè, és un
orígens catalans, actualment no tenen una
sament Occidental.
Frontera es diu “Palos” i està relacionat amb
autèntics cristians. « L’Esperit Sant – digué –
mot que deriva del francès “merci” que vol dir
ressonància catalanista tant popular com
L’espasa màgica o espasa de virtut del Rei
el viatge a Les Antilles de Cristòfor Colom.3
us infondrà el do de llengües i allí on anireu a
“gràcies”. En el català genuí, de l’agraïment
tenen altres ordes religiosos de Catalunya,
Artur es deia Excalibur. La del rei Jaume
A la pàgina 27 de l’esmentat «Boletín del San-
predicar en nom Meu parlareu en la llengua
se’n deia “mercès”; actualment, degut a la
com podria ser el cas dels monjos de l’orde
d’Urgell es deia “Vilardella” o bé “Tisona”.
tuario de Ntra. Stra. De Jerez de la Frontera»
pròpia – natural o vernacla – de cada lloc».
castellanització a la qual som sotmesos els
dels cistercencs de Poblet i dels benedictins
Em pregunto: Nostra Dona de les Taules està
hi llegeixo el següent: «En el año 1268 - 50
L’Església Catòlica rememora i celebra aques-
catalans, s’ha acceptat com a català correcte
de Montserrat. Potser hi hagi un motiu o una
relacionada amb “les Taules” del Sinaí, lliu-
anys després de l’aparició de la Mare de Déu i
ta ensenyança en la Festa de la Pentacosta.
el castellanisme “gràcies”. Talment sembla
informació que desconec. Al llarg de la His-
rades per Jahvé a Moisès. Aquestes “Tau-
d’haver-li posat Jaume I el nom de “Mercè” a
Després em vaig preguntar: Per què actual-
que es vulgui descatalanitzar la llengua cata-
tòria molts monestirs catalans han estat des-
les” estan relacionades amb el diagrama de
Barcelona-, a los cuatro años de haber sido re-
ment se li diu «Mare de Déu» en lloc de dir-
lana a base d’acceptar castellanismes o cas-
catalanitzats. Només cal llegir la història del
l’Arbre del Coneixement o Arbre del Seny que
conquistada esta ciudad (Jerez de la Frontera) a
li «Nostra Senyora» que es com s’havia dit
tellanades. Cada dia són més els qui pensem
Monestir de Montserrat, el que es va fer l’any
fan servir els cabalistes pels seus estudis?
los musulmanes por Alfonso X el Sabio, hizo la
sempre als Països Catalans i arreu d’Europa
que ens estan descatalanitzant el català.
1493 amb el segon viatge de Cristòfor Colom
A la catedral de la ciutat andalusa de Jerez
fundación de éste convento San Pedro Pascual
I Gaudí, l’ arquitecte del Temple Expiatori de la
a les icones de verges negres? Per exemple
Creada doncs l’orde de cavalleria a Bar-
cap a Les Antilles i el que s’hi ha fet poste-
de la Frontera hi ha la imatge d’una verge
de Valencia».
Sagrada Família de Barcelona, va respondre:
d’Europa citaré el cas de «Nostre Dame» de
celona pels tres personatges esmentats
riorment en altres moments històrics.
negra que porta penjat al pit un escapulari
Em pregunto: Alfonso X el Sabio, rei de Castilla,
- És el fruit de la Virginitat.
París; «Nostra Dona» de les Taules a Marse-
(cal recordar que «Jaume I era cavaller de
I se m’acut de pensar: Ens ho creuríem ac-
amb la creu de Sant Jordi (o del temple del
va fer portar la patrona de Barcelona a Jerez
lla i «Nostra Dona» la Daurada a Tolosa de
l’Orde del Temple del Rei Salomó» o sigui
tualment, l’any 2009, si tres personalitats
Rei Salomó) i els quatre pals vermells sobre
de la Frontera? No seria un rei català, potser
Joan Amades, en el seu llibre «Costuma-
Llenguadoc a Occitània. Vaig pensar que els
“templer” com molts dels reis catalans) es
polítiques de la vida catalana, sortissin per
fons groc de la bandera catalana. Es tracta
Jaume I, qui va conquerir aquesta ciutat als
ri Català» ens diu el següent: «La nit del 24
catalans hauríem de recuperar l’expressió de
«va decidir que els monjos de l’Orde de Ca-
televisió per dir-nos que se’ls ha aparegut la
de la imatge de Nostra Senyora de la Mercè.
musulmans? Qui era aquest valencià que va
d’octubre de l’any 1218 va baixar la Mare de Déu1
Nostra Senyora. (Un mot cent per cent català
valleria de la Mercè portarien un hàbit amb
Mare de Déu o Nostra Senyora en persona,
Ho vaig descobrir al veure la seva imatge a
portar la patrona de Barcelona a Jerez de la
en persona a Barcelona i es va presentar a tres
ja que ve de “seny”). Qui els va canviar el nom
els quatre pals vermells sobre fons daurat
per dir-los que fundin un Orde de Cavallers
una botiga de Badalona propiedat d’uns an-
Frontera? Anava amb un rei de Castilla o ana-
personalitats de la política catalana que es tro-
de “Nostra Senyora” pel de “Mare de Déu”?
ficats en el pit».
per a alliberar els catalans de la dependència
dalusos nouvinguts a Catalunya. « Si – em va
va amb un rei de Catalunya i Aragó i ens ho ex-
baven en el Palau Reial, que eren el Rei Jaume I
Perquè va fer-ho? La qüestió té una gran
Els quatre pals vermells sobre fons daurat
i submissió de poders forasters que els tenen
dir la propietaria de la botiga – cuando vine a
pliquen malament? Em costa d’acceptar que
el Conqueridor, el conseller Sant Pere Nolasc, i
transcendència sobre allò que fa referència
són el símbol nacional de Catalunya i per tant
oprimits actualment, així com n’era el cas
Catalunya me sorprendió que también hubiese
en aquells temps un rei de Castilla que con-
el canonge de la Seu Sant Ramon de Penyafort.
al seu missatge simbòlic o sentit artístic de
del nacionalisme català i de la catalanitat.
dels sarraïns al segle XIII?
la virgen de la Merced aquí en Cataluña. Pensé,
quereix una ciutat hi porti una imatge nacional
Els va demanar que fundessin una orde de ca-
les obres.
Durant l’Edat Mitjana, i en la cultura d’una
Quan la verge se li va aparèixer al rei Jaume
mira!: nos han copiado». Li vaig demanar que
de Catalunya com ho era Ntra. Sra. de la Mer-
valleria, els cavallers de la qual, tindrien cura
Després, se’m va acudir la pregunta: Per què
determinada Tradició cultural, però, tenien
I, aquest, tenia 10 anys. Era «la nit de l’1 al 2
em facilités informació i amablement em va
cè. I més, en un temps en que Barcelona no
de redimir els cristians que queien captius dels
van blanquejar la imatge de Nostra Senyora
un simbolisme religiós. Quin era aquest sim-
de febrer de l’any 1208» Ferran Soldevila, en
portar informació d’aquella imatge de Jerez
pertanyia a Castilla ni Catalunya a España.
sarraïns per qui eren tractats amb gran duresa
de la Mercè, si era negra? La negror de les
bolisme religiós?
el llibre “Història de Catalunya”, ens diu el se-
de Frontera i així, vaig poder contrastar les
A l’esmentat “Boletín mercedario” hi ha
i crueltat ».
verges negres té un significat cultural; no
El simbolisme religiós dels quatre pals cata-
güent sobre el naixement de Jaume I: « Sortia
dades històriques d’aquí i d’allí.
il·lustracions en les que es pot veure la clàs-
Quan vaig llegir aquesta històrica llegenda, el
és degut al fum de les espelmes com es diu
lans propis de la Corona d’Aragó, segons de-
del casal dels Tornamira, a la noble ciutat oc-
Quan veia que a aquella fotografia andalusa
sica imatge de verge negra. També s’hi pot
primer que se’m va acudir, va ser preguntar-
vulgarment. Això ho diuen per amagar el seu
terminada concepció cultural que s’embranca
citana de Montpeller, un breu seguici que tenia
la imatge era negra mentre que la que te-
llegir que «en un principi tenia el nen asse-
me: En quina llengua els va parlar la Nostra
significat. Fa tants anys que van blanquejar-la
amb les tradicions gregues, mesopotàmiques
com a personatge reverencial un infant acabat de
nim a Barcelona no ho és, em preguntava:
gut al genoll» - com les verges romàniques
Senyora a aquells personatges catalans? Vaig
que actualment hi ha molts barcelonins i ca-
i egípcies, representen les quatre forces pri-
néixer. A la claror de les torxes, el seguici va diri-
Com és que la imatge de Nostra Senyora de
dels Pirineus -, però que «va ser canviat per a
suposar que donat que era a Catalunya, els va
talans que ho ignoren i quan els ho dic excla-
mordials de la Creació. El filòsof Plató, en el
gir-se a l’església de Nostra Dona de les Taules;
la Mercè de Barcelona no és negra? Qui l’ha
poder-la vestir amb mantell».
parlar en català.
men: Ah! Però, era negra com la de Montse-
llibre “Timeu”, en parla d’aquestes quatre for-
al moment d’entrar-hi, els clergues cantaven
blanquejada, quan i per què?
Al “Boletín Mercedario” del mes de febrer de
rrat? Jo mateix vaig descobrir que era negra
ces primordials. També en va parlar la càbala
Te Deum laudamus. Després van adreçar-se a
La imatge de Ntra. Sra. de la Mercè es va
1946 de Cadiz, ciutat d’on la “Mercè” també
gràcies a una fotografia de la que es troba a
catalana, la de l’Escola de l’ànima de Girona
l’església de Sant Fermí on cantaren Benedictus
aparèixer primer a Barcelona -any 1218-,
n’és patrona, hi podem llegir el següent:
la catedral de Jerez de la Frontera com expli-
recollint la tradició exposada en el Sefer a
Dominus Deus Israel...».
abans que fos duta a Jerez de la Frontera pel
«Entresacamos del manuscrito antiguo del Pa-
caré més endavant.
Bahir (Llibre de la Formació de la Realitat) que
I, em continuo preguntant: Per què es diu
ens parla del Tetragrammaton entès com a
“Mercè”? Qui va posar-li aquest nom?
les quatre lletres del nom de la Divinitat.
A l’esmentat llibre de Joan Amades, llegeixo
Aquest símbol formava part de les ensenyan-
que: la imatge de Nostra Senyora de la Mercè
ces cristianes que es basaven en l’Arbre de
Emblema amb els quatre pals de la bandera catalana característica de l’Orde de Nostra Senyora de la Mercè segons va
instituir el rei català Jaume I a Barcelona l’any 1218.
- D’on treieu tanta bellesa i fantasia? - li van
preguntar-
1. A aquestes imatges sempre se’ls havia dit “Nostra
Senyora” i no pas “Mare de Déu”. El canvi de nom
va ser degut a que es va considerar que “Nostra
Senyora” era castellà (Nuestra Señora) i se’ls va
posar “Mare de Déu” per a fer-ho català. Això va ser
un error, ja que el nom “Senyora” prové del català
“Seny” i és el femení de “Senyor”. El mot castellà
“señora” és una apropiació del català “senyora” com
es demostra a més a més per les dates d’antiguitat
de les imatges.
16
catalans -any 1272-, on va ser rebuda amb
aclamacions populars. Rebuda amb «acla2. D’aquest tema en parlo en el meu escrit «Moisès,
Freud i Dalí», en el que comento el significat del
monument que va dedicar Dalí a Moisés en el TeatreMuseu Gala Dalí de Figueres (Catalunya) i el llibre de
Sigmund Freud “Moisés y la religión monoteista”
macions populars» una imatge catalana a
Andalusia l’any 1272? Qui hi vivia dons allí
l’any 1272?
3. També hi ha la tomba del general Miguel Primo de
Rivera, el qual va fer enderrocar les quatre columnes
de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch que hi havia
davant les fonts de Montjuïc de Barcelona al·legant
que eren un símbol català.
17
el culte a Isis, la deessa negra d’Egipte4.
i els Països Bètics. En el fons hi trobem un
tingués el caràcter religiós que tenia i no el
Aquest tema m’ha interessat perquè em po-
substrat lingüístic relacionat amb una deter-
caràcter lúdic en que ha estat convertida pels
dria donar proves o pistes que demostressin
minada concepció cultural.
poders laics i agnòstics que imperen actual-
que, a Andalusia, quan era anomenada Bètica
A Sevilla hi ha el culte a Nostra Senyora de
ment. Això comporta tornar a explicar el seu
i Hispània Ulterior, s’hi va parlar català o oc-
Rocamador. Aquesta imatge és originària de
autèntic significat. L’autèntic significat de les
cità, o una llengua que hi estigués embranca-
Rocamador (Occitània) actualment sota ad-
verges negres. Imatges que, escampades
da, dins la família de les llengües de la Marca
ministració de França, on hi ha el santuari
arreu d’Europa durant el segle XI-XII, deurien
Hispànica que són les llengües ibèriques dels
d’una verge negra que anava a visitar el cata-
provenir de Catalunya donat que aquí ja hi són
Pirineus on no hi és pas la castellana. Gra-
là Ramon Llull de pelegrinatge.
present en el segle VIII.
Ruta de Turisme Cultural
“ Les verges Negres d’Europa”
natural o vernacla - d’ Euskal Herria.
Restitució de la icona
i el nom original de Nostra Senyora
de la Mercè a Barcelona
El nom original de la ciutat andalusa de Grana-
A mesura que he anat aplegant informacions,
me cultural, he pensat que fora interessant
da, com s’ha dit abans, era «iliberis». Doncs,
cada dia que passa, amb més convenciment,
que es fomentés l’agermanament entre les
bé, prop de Perpinyà, a la Catalunya Nord, hi
penso que fora bo i necessari que a Barcelona
ciutats i capitals d’Europa que tenen com a
ha una ciutat catalana avui anomenada Elna,
es restituís la imatge de Nostra Senyora de la
patrona la icona d’una verge negra i que es
que originalment també es deia «iliberis» i és
Mercè, en la seva iconografia original, o sigui,
dissenyés una ruta de turisme cultural que
un lloc històricament molt important durant
com a verge negra.
promocionés la seva cultura autòctona, donat
l’Edat Mitjana. Es podria parlar d’una llengua
Són moltes les persones que encara desco-
que les verges negres van sempre associa-
bètica pròpia –natural o vernacla– dels Paï-
neixen que la icona de Nostra Senyora de la
des per les seves llegendes i tradicions a les
dre Chamorro que se conserva en nuestro archi-
sos Bètics de la Hispània Ulterior? El cas és
Mercè de Barcelona era originalment una
cultures autòctones o vernacles pròpies de
menten Barcelona com a ciutat sense fer-hi
de substància, i aquesta, s’identifica platòni-
vo: Año 1268. Sagrada imagen de Ntra. Sra. de la
que estudiant la presència del culte a Nostra
verge negra. A la revista «La Hormiga de Oro»
cada lloc on estan relacionades.
constar el referent nacional de Catalunya. Els
cament amb una idea, que és, allò que és: el
Merced de Jerez. El Padre Rallón, hablando de
Senyora de la Mercè a Jerez de la Frontera,
editada a Barcelona l’any 1888, el 28 d’octubre
Quan el passat dia de Sant Jordi monsieur
símbols són els graons de l’Escala de la Vida,
Ser o l’Ésser. És amb el Ser amb qui hem de
esta Señora de la Merced, en la historia que es-
en concret i a Andalusia en general, m’he tro-
es pot trobar un excel·lent reportatge sobre la
Erasmy va presentar-me a la senyora Magda
i de l’ascensió personal, nacional i congenial
fonamentar la nostra identificació i donar-ne
cribió por los años 1670, en el capítulo II, escribe
bat sovint amb el tema dels ibers.
seva solemne coronació a la catedral de Bar-
Navarro en el Reial Cercle Artístic de Barce-
entre els éssers humans).
testimoni fent-nos universals a partir de la
estas formales palabras: el color del rostro es
En funció de la informació que tinc actual-
celona i una referència al fet de ser una verge
lona, va sorgir el tema de les verges negres
Les icones de les verges negres són obres
particularitat pròpia del lloc on habitem.
moreno».
ment, m’he decantat per pensar que el seu
negra quan se li diu de “rostro trigüeño”.
tot parlant de viatges turístico-culturals. Això
d’art i com a tals tenen un simbolisme propi;
Voldria que el meu llenguatge, la meva mane-
També fa esment a l’antiguitat mil·lenària
territori geogràfic, el dels ibers, corresponia
També fora convenient, just i necessari que
va donar peu a que, amb la senyora Magda
no s’han d’esborrar ni tergiversar els símbols
ra de dir les coses que penso, sento i vull, no
de la imatge, al simbolisme de les imatges
al que són els Països Catalans, Euskal Herria
se l’anomenés “nostra senyora” tal com se
Navarro, parléssim de la possibilitat de pro-
que comporten una concepció religiosa, una
resultés hermètic; el meu desig, és que hagi
l’anomenava originalment i no pas “mare de
moure la Ruta de les verges negres de Cata-
representació nacional amb criteri vernacle
estat clar, entenedor i assumible per a tots
Déu”. Fora bo també, que es convertís en un
lunya i Polònia (Nostra Senyora de la Mercè i
de llocs i llengües naturals o pròpies del “ge-
els diversos nivells de consciència •
símbol de la ciutat i que la seva celebració
Nostra Senyora de Montserrat i Czestochowa
nius loci” o “esperit del lloc” abans que de les
a Jasna Gora). Vàrem parlar també de con-
constitucions polítiques estatalistes que no
tinuar gestionant contactes amb diversos
sempre són vernaclistes, i d’una concepció
municipis i capitals d’Europa que es troben
cultural, la qual podem compartir amb to-
en el camí que va de Barcelona a Varsòvia
thom que vagi de bona fe, perquè més enllà
per anar ampliant el circuit i fer-ne d’altres
del fet real hi ha una transcendència plena
Imatge de Ntra. Sra. de la Mercè de la catedral de Jerez
de la Frontera.
nada originalment es deia «iliberis» i aquest
mot és un mot iber que es pot trobar encara
avui en la llengua basca, la llengua pròpia –
de les verges negres en general, a vegades
anomenades “egipcíaques” les quals, són
relacionades per diversos historiadors amb
4. L’Islam també té una “pedra negra” objecte de
culte i peregrinacions a “La Kaabba”.
Ara que estan de moda les rutes de turis-
Ona expansiva de l’art romànic segons Alexandre Deulofeu. Coincidiria cronològicament amb l’antiguitat de l’arquitectura
romànica i, segons els meus estudis de recerca, també amb l’antiguitat de les verges negres i llur estètica romànica. Consultar
el volum VII “Catalunya, mare de la cultura europea” del llibre “La Pau al món per la matemàtica de la història” d’Alexandre
Deulofeu. La informació més antiga que jo he trobat( segle VII-VIII) correspon a la imatge del monestir de Sant Pere de Roda.
de col·laterals al voltant d’aquestes icones,
obres d’art plenes de significat, substància i
Bibliografia:
simbolisme, i donar a conèixer el patrimoni
cultural vernacle dels diversos llocs on tenen
- Ean Begg «The Cult of the Black Virgin» Editat per
Routlege & Kegan Paul PLC. Henley-on-Thames.
Oxon. England., 1985.
culte. Com a exemple de ciutats europees que
tenen verges negres de patrones, tenim:
- Jacques Huynen «L’enigme des vierges noires» Editions Robert Laffont, S.A., 1972.
Barcelona (Nostra Senyora de la Mercè i Nostra
Senyora de Montserrat), Tolosa de Llenguadoc
- Jean Hani «La vierge noire et le mistère de Maríe»
Guy Trédaniel, Editeur. Editions de la Maisnie, París.,
1984.
(Nostra Dona la Daurada), Donostia (N. S. del
Coro), Astúries (N. S. Covadonga), Verviers,
- Durand-Lefèvre «Étude sur l’origen des vierges
noires» Paris., 1938.
Einsieden, Zagrev, Marsella (Nostra Senyora
del Mar), Grenoble, Mariazell Styria, Tournai,
- «Diàleg de les verges negres de Polònia i Catalunya»
Assaig per Mossèn Josep Dalmau, capellà de Gallifa
i Poema de Carles Pi i Sunyer Rafael Dalmau, Editor.
Barcelona, 1982.
Brabante, Colònia (Santa Kolumba) Cracòvia(Jasna Gora. Czestochowa. Polònia). Algunes
d’aquestes ciutats mostren les seves verges
negres com a icones religioses i també amb
tot respecte, les posen en les seves postals de
turisme cultural. (I, ho fan sense complexes.
No com a Barcelona i altres llocs catalans, en
Nostra Senyora de la Mercè de Barcelona. Blanquejada
i sense l’escapulari amb la creu i sense la senyera.
18
Nostra Senyora de la Mercè de Barcelona. Verge Negra.
Gravat extret de la revista “La Hormiga de Oro” any 1888.
els que han tret de les postals turístiques tota
referència identificadora de la catalanitat i es-
Rajola del carrer de la Merced, 29, a Jerez de la Frontera on es pot veure la imatge de la icona de Ntra. Sra. de
la Mercè com a “verge negra”.
http://www.jerezsiempre.com/index.php?title=Azulejo_
Virgen_Merced_en_Calle_Merced_29
Jordi Salat: josalor [email protected]
http://vernaclistes.blogspot.com/search/label /
Verges%20Negres
19
Joan ABELLÓ JUANPERE
Coordinador del CAD,
i responsable del Culture Hub
CICLE
CONVERSES D’ART I DESIGN
EL CULTURE HUB DEL REIAL CERCLE ARTÍSTIC, PRESENTA: CONVERSES D’ART I DESIGN
Aspecte interior estudi de pintura anys 70´
20
Sota aquesta denominació s’ha iniciat durant
del sector. Amb molta finesa florentina, l’autor
el mes de juny, un nou cicle de conferències,
va parlar i discutir llarga estona i sense des-
en format debat, que pretèn –humilment i en
cans ni fatiga. Cattermole va nèixer, més anys
principi- depassar l’interès del soci, que ja
dels que ell voldria, a l’artistica Pisa, i es va
considerem molt motivat, per tal de poder om-
replantar a Madrid. La seva tasca editorial és
plir la Sala dels Atlants de forasters, amics o
memorable, recordem rápidamente volums
desconeguts. Les activitats sovint s’han realit-
com Artefactos. Hacia una nueva ecología del
zat, i esperem que es continuin realitzant, amb
ambiente artificial, d’Ezio Manzini (1992) o Con-
empatia amb d’altres institucions o be empre-
tratendencias. Una nueva cultura del consumo, de
ses culturals.
Francesco Morace (1993). I, a partir de 1996,
De fet la primera sessió, és a dir la inaugural,
les cèlebres monografies ‘Observatorios Fin
la tenia que executar un dels estudiosos, més
de Siglo’ com l’imprescindible i prologada per
reconegut internacionalment, del món de les
Gillo Dorfles, 25 años de diseño gráfico español,
avantguardes històriques, a més d’especialista
1970-1995. I, tal com diu l’adagi, es perd el pèl
da, amb la seva assistència, el recentment no-
en l’art del segle XX, i del trosset consumit del
però no el vici, va aprofitar l’estada a Barcelona
menat Director de l’Istituto Italiano di Cultura,
segle actual, Juan Manuel Bonet. Director, en
per presentar una nova línia editorial amb un
Fortunato Ceraso. Benvingut sia!
el seu dia, de dues institucions cabdals de di-
nou volum de Francesco Morace: La estrategia
En definitiva les Converses d’Art i Design, com
fusió de l’art contemporani, i creades durant
del colibrí. La globalización y su antídoto. Activi-
resa el targetó que reb puntualment el soci,
la democràcia, com són l’IVAM i el MNCARS.
tat realitzada a la seu de l’Istituto Europeo di
volen ser una sèrie de discontínues reflexions,
Museus que afortunadament contenen obres
Design, escola que va col·laborar en la difusió
sobre experiències vitals i professionals, que a
d’un interès enorme, adquirides durant la seva
de la nostra sessió, honorada amb la presència
partir dels seus propis protagonistes presenten,
gestió. Conferència anunciada pel 2 de juny i
del seu director Alessandro Manetti.
des d’un punt de vista planer i col·loquial (pla i
que per problemes d’agenda, finalment va te-
Amb tot i l’interès d’aquestes dues sessions
català, com diria el Pla, i de vegades en d’altres
nir lloc el 29 de juny. Artistas Transpapelados:
qui va seduir i engrescar més el nostre públic
llengües de possible extinció i que mereixen es-
Por un nuevo Mapa, fou un itinerari per l’obra
fou el jove sabadellenc (que tampoc vol confes-
pecial cura i protecció), punts conflictius o no del
d’artistes curiosos i quasi oblidats de tota Euro-
sar l’edat!) historiador, crític d’art i comissari
prestigiós món de l’art, i del design. Manualitats
pa. Una línia d’investigació que ja va evidenciar
d’exposicions: Ricard Mas. Qui fou assistent
que distingeixen l’home de les bèsties, des de
en l’irrepetible Diccionario de las vanguardias en
d’investigació amb Rafael Santos Torroella
la seva creació o evolució (no ens hem apuntat,
España (1907-1936), i que va plasmar en exposi-
(1990-1997), i en l’actualitat free-lance, ha es-
com a entitat, a cap de les dues teories) i que
cions trencadores al MNCARS d’Oramas, Pé-
crit, entre d’altres, els llibres (com be diu ell:
el Reial Cercle Artístic intenta incetivar amb
rez Mateo, o el nostre exconsoci Joan Rebull,
qui no anuncia no ven!): Els artistes catalans i la
perseverança i paciència des de fa més de cent
en la seva primera i llunyana època creativa:
publicitat, Univers Dalí i La pintura española con-
anys, exactament: 128. Totes les activitats són
els anys vint! Això si amb verb de poeta, com be
temporánea. Ha comissariat exposicions, entre
gratuïtes i demanen i àdhuc sol·liciten la bene-
testimonien cinc llibres seus fins ara publicats,
d’altres El sexe i la rauxa: els artistes catalans i
volent interacció i intervenció del públic. Per al
i abundants i gens gratuïtes notícies d’erudit.
la sexualitat (1850-2005); Los Putrefactos de Dalí
proper curs ja estan en posició de sortida: Ra-
Pierluigi Cattermole Fioravanti, director d’Ex-
y Lorca: historia de un libro que no pudo ser; Tot
fael Argullol (filòsof i escriptor); Enzo Biffi Gen-
perimenta, el dia 10 de juny, va ¡niciar una dis-
a cent: obres mestres del disseny; i Dalí: una vida
tili (critic d’art i director del MIAAO, Torí); Anna
cussió, molt seguida pel públic i sota el títol de
de llibre. Precisament la seva aplaudida inter-
Casas (Directora del Museu Barbier-Mueller
¡Para qué sirven las revistas de Design! Es com-
venció la va dedicar a Dalí absent, Dalí present!
d’Art Precolombí); Alessandro Manetti (director
memoren vint anys de la seva creació, i sota la
A tot el merchandising a l’entorn de Dalí, que
de l’IED i Dj); José Tono Martínez (poeta i Direc-
seva responsabilitat, d’una de les editorials de-
materialitza el títol d’una de les seves obres: La
tor de la Fundación Arquitectura y Sociedad);
dicades a la cultura del projecte i al fascinant
persistència de la memòria. Dalí és, tal com va
Oriol Pibernat (director d’EINA); i Joan Simó
món del design (disseny per entendre’ns!), que
dir ell, una presència indefugible de la cultura
(performer antisistema). I d’altres personali-
ha estat guia preceptiva per a molts creadors
contemporània. Ens va honorar aquesta vega-
tats, del sector art i disseny, a confirmar •
Joan Abelló amb Ricard Mas Peinado.
21
SANT JORDI
mostra col·lectiva de socis
EXPOSICIONS
Expressions artístiques
23 d’abril
Sala Güell
abril // juliol 2009
Socis participants:
Gravat d’E.C. Ricart i revistes d’Ex-libris
Roger Erasmy i J.Fèlix Bentz
22
María Ángeles ABAD, Josep ABÓS, Rosa ANGLÍ, Àngels APARICIO, María ARÉVALO, Laura AUBERT, Antonio AYAN, Irene BADIA, Rosa
Maria BARAMBIO, Lali BAS DALÍ, Carmen
Gloria BENAVIDES, Domingo BENITO, Lluïsa BENNET, Antoni BERNA MONCUSÍ, Jairo
BETBESÉ, Margarita BOS, Carles BRIEGA
BOMBÓN, L. Heather BRILLANT, Josep Ignasi CARBONELL, Clara CARDONA VALLS,
Silvia CAROL, Núria CASANOVAS, Encarna
CASERO, Maria Josep CASSÉ, Marta CASTELLANOS, Magda CASTELLS, Martha B.
CAYCEDO, Felisa CORTADA, Astrid CORTEZ,
CHIQUI CHICANO, Ligia DRAGOS, Sergi ESPINOSA SALAT, Jordi FURRIOLS, Carmen
GALTÉS, Carmen GARCIOLO, Lolita GRANERO, Pere GRAU, Olga GUILLAUMON, Àngels
GUILLEN, Margarita HERRERA, Maria Pau
ILLANA, María Ángeles LARA, Assumpció
MADRENAS, Josep MARÍN i ESCRIGAS, Paquita MÁRQUEZ, Marina MARTÍNEZ, MATEO
i RINCÓN, Agatha MOLINA, Pere MONEGAL,
Jorge NUÑEZ SEGURA, Teresa ORTEGA, Carmen OSORIO, Tomàs PAYÀ “TROLL”, Andreu
PINA, Yolanda PINTO, Antonia PORCEL, Jordi PUIGGALÍ, Carme RABELL, Maria Dolors
RAICH, Carmen REGUERA, Núria REIG, Pilar
RIUS, Àngels ROCA VILASECA, Montserrat
ROCABERT, Manuel RODRÍGUEZ TRONCOSO, Natividad RODRÍGUEZ, Maria Teresa de
ROVIRA, Pilar SABATÉ, Carme SAMON, SANTINO, María SANTOS DE LA FUENTE, Antoni
SERES, Josefina SERRACARBASSA, Alberto
TIMÓN, Mercè TOBELLA, Antoni TRUJILLO,
Carmen VICENTE. Vitrina amb material de
l’Arxiu-biblioteca i patrimoni de l’entitat.
Mostra catalogada per Adriana FUENTES,
amb la col·laboració de Graciela NISCHANG
i Glòria RIBAS.
DONACIÓ DE RECULL
DE POEMES DE L’ASSOCIACIÓ AMICS
DE SANT JORDI
Poema de Montserrat Abelló, il·lustrat per
Carme Riera, que forma part del recull de
l’Associació Amics de Sant Jordi, que commemora el seu vintè aniversari.
Des que no hi ets
Des que no hi ets
la rosa no m’és donada
per la teva mà.
Però el dia és clar i assolellat
i em compro un llibre.
I camino entre la gent com jo
que avui celebrem Sant Jordi.
Si hi cregués li demanaria
que amb la seva espasa
ens deslliurés d’aquest drac
funest que la llengua
ens destrossà i impedeix que
siguem independents i
del tot lliures.
És un design que
porto, des de sempre,
ben endins
com ara quan contemplo
aquests munts de llibres i
la rosa.
Montserrat ABELLÓ
Abril 2009
Illana, Bofill, J.B.Capella i Arévalo
23
LESLEY HEATHER BRILLANT
IMPRONTA Y COLOR - MIGUEL ÁNGEL HERVÁS
Dibuixos i pintures
Pintura
16 – 27 d’abril
30 d’abril – 11 de maig
Graciela, Bofill, Susanna i Brillant
J.F.Bent i L.H.Brillant a l’acte inaugural
L.H.Brillant dedicant cartells als socis
Miguel Ángel Hervás
24
25
AYAN, LAHORRA, I TIMÓN
Pintura
MADRENAS, SEMPERE,
I VILADOT
14 – 25 de maig
Pintura
28 de maig – 8 de juny
Selecció de les paraules de
presentació de Ramon Garcés,
catedràtic d’història,
pronunciades a l’acte d’inauguració.
Està sobradament demostrat que al llarg de
la historia l’home s’ha sentit guiat per un innat
sentit de la bellesa. La recerca d’allò bell i suAssumpció Madrenas
blim ha estat el motor de la creació humana.
Antonio Ayan
Alberto Timón
Víctor Lahorra
Ayan, Timón, Lahorra i Bentz el dia de la inauguració
26
... dins de la contemporaneïtat canvien mol-
concepció de l’obra artística, pot tenir el seu
tíssim les maneres de pintar, però la recer-
mèrit com a fenomen puntual, però no s’ha
ca de la bellesa perdura. Ara amb pinze-
d’allargar indefinidament. Aquestes cons-
llades soltes i atrevides, buscant de forma
tants manifestacions suposadament artísti-
implacable la llum com fa l’impressionista
ques, aquestes instal·lacions audio-visuals,
Monet. Ara amb una explosió de colors que
aquests happenings, aquestes ocurrències,
semblen sortits directament del tub com
Provoquen? Desafien? Critiquen? No ho sé
da el fauvista Matisse. Ara deformant cos-
pas, en tot cas ni emocionen, ni embada-
sos i rostres per transmetre les angoixes
leixen, ni captiven. I si l’art no ha de servir
de l’ésser humà com fa l’expressionista
essencialment per a emocionar-nos, emba-
Nolde. Ara captant l’objecte des de molts
dalir-nos i captivar-nos, senyors, Per a què
punts de vista com fa el cubista Picasso.
ha de servir l’art?.
Ara suprimint les formes identificadores
Potser ja és hora de tornar als clàssics. Com
de l’objecte com fa el pintor de l’abstracte
deia el gran Picasso hi ha moments en que cal
Kandinsky. Ara omplint la tela de paisatges
“tornar a l’ordre”. Prou d’ocurrències, prou
onírics com fa el surrealista Magritte. Ara
d’idees pelegrines, prou de fer volar coloms.
omplint la tela de matèria orgànica com fa
És hora de tornar a l’essència i l’essència és
l’informalista Tapies.
la bellesa i la bellesa és l’obra d’art.
Tots ells, tots els artistes, de totes les èpo-
És per això que aplaudeixo aquesta exposi-
ques, han creat obres belles. Si bé és cert
ció pictòrica, claríssim exponent d’un retorn
que han creat diferents tipus de bellesa. A
decidit a l’ordre. Gràcies Madrenas, per-
vegades han creat bellesa naturalista, belle-
què els teus camps de roselles i les teves
sa crítica, bellesa colpidora, bellesa formal,
fruites d’encesos colors ho diuen ben clar.
bellesa abstracte, bellesa angoixant, bellesa
Gràcies Sempere, perquè les teves aigües
onírica, bellesa fins i tot sòrdida. Però sem-
transparents i els teus caminois ombrívols
pre bellesa.
ho diuen ben clar. Gràcies Viladot perquè
Avui en aquest món ple d’incerteses, però
els teus pintorescos racons de viles i po-
no més que en èpoques passades, el rebuig
bles tractats amb un preciosisme exquisit
sistemàtic a la bellesa fins i tot a la mateixa
ho diuen ben clar.
Pere Viladot
Josep Maria Sempere
Sempere, Viladot, Madrenas, Garcés, Bentz, Eulàlia Garcés i Ayan
27
CARBONELL, MONEGAL, I SAINZ
DALÍ - LAMB
Pintura i dibuix
Pintura
11 – 22 de juny
9 – 20 de juliol
Sala Güell
Àmbit Lamb a la Sala Güell:
Espai permanent amb nombroses
pintures, fotografies d’aquest artista
nord-americà, paraigües acolorits, i a
més s’hi exhibeix un audiovisual.
Matt Lamb
Josep Ignasi Carbonell
Pere Monegal
Pura Sainz
J.F.Bentz presentant l’exposició de Sainz, Carbonell i Monegal
28
Matt Lamb i Sra., amb Ayan i Rita
Lamb, Bentz i el vice-cònsol de Brasil en un moment de la inauguració de l’exposició.
29
COMPARTIR UNA SONRISA – ASSOCIACIÓ SHARE
LLONGUERAS A DALÍ
Fotografia
Escultura, fotografia i dibuix
13 – 21 de juliol
21 de juliol – 21 de setembre
Sala Güell
Organitzada per l’Associació SHARE
creada el 1987 amb la col·laboració
del Consolat de Guatemala i del
Cercle Artístic de Barcelona.
Comissaria:Lígia Nicoleta Dragos
Mostra itinerant de les obres guanyadores al
Primer Certamen de Fotografia organitzat per
l’Associació SHARE, a Guatemala l’any 2005.
El catàleg compta amb texts de Fèlix BENTZ,
Va transmetre el valor que té el somriure dels
Daniel GIRALT-MIRACLE, Josep Maria CA-
nens en un país ple de contrastos i problemes
DENA, Ricard MAS, Lígia Nicoleta DRAGOS, i
socials
Lluís LLONGUERAS.
Bentz, Dragos i Llongueras
J. L.Delgado, cònsol de Guatemala, i
Celeste Flores la responsable fundació Share.
J. L.Delgado, i Sra., J.F. Bentz, Celeste Flores i Bofill.
30
De dalt a baix: Cortés, Carol, Briega, Dana, Abelló, Bofill, Dragos,
Marín, Montesinos, Llongueras, Pinyol, Mas, Altaió, Bentz, Simal,
Romañà, Rodríguez i Betbesé
31
II MARATÓ DE PINTURA RÀPIDA
ABELLÓ A CHICAGO
Obra col·lectiva
La obra de Joan Abelló s’ha exhibit a l’ Instituto Cervantes de Chicago
23 de juliol al 3 d’agost
El Reial Cercle Artístic de Barcelona va coordinar l’exposició produïda amb altres institucions; va voler sumar-se a
l’homenatge del seu ex-president. La mostra es va inaugurar el passat 1 de maig al cor de Chicago.
Obres seleccionades al concurs de pintura ràpida
del Castell de Quermançó de Vilajuïga
al Castell de Sant Ferran de Figueres.
Premiats: Josep PLAJA LÓPEZ, 1er. Premi
Premi de Quermançó i de Sant Ferran.
Artistes seleccionats Castell de Sant Ferran:
El Reial Cercle Artístic de Barcelona va retre
Vidal, així com també les filles de l’artista
de Quermançó i de Sant Ferran; Francisco
Artistes seleccionats Castell de Quermançó:
Néstor SANCHIS, Francisco MORENO, Joan
un emotiu homenatge póstum al que va ser
Maria del Mar i Marta Abelló. Carmen Glória
MORENO JIMÉNEZ, 2n. Premi de Quermançó;
Néstor SANCHÍS GUERRERO, Ramon MUNJO,
COLOMÉ CAMARASA, Gaspar BOSCH, i
el seu president fins l’any 2008 a través de la
Benavides va voler donar brillantor a l’acte
Narcís SALA GASCONS, 2n. Premi de Sant
Narcís MENCÍO, Dolors BOLAÑOS, i Gemma
Salvador CASTELLÀ.
mostra Joan Abelló. Mollet-Chicago. Nascut a
interpretant a la fl auta travessera algunes
Ferran; Danilo FERNÁNDEZ HURTADO, 3r.
ROMERO.
Mollet de Vallès l’any 1922, Abelló va esdevenir
obres de compositors espanyols.
el màxim representant de l’expressionisme
La mostra va reunir 24 obres de l’artista, en-
colorista espanyol del segle XX. Durant la
tre les que destacaven impresionants olis so-
inauguració, Josep Fèlix Bentz, president del
bre tela, a més d’obres realitzades en altres
Reial Cercle Artístic de Barcelona i comissari
tècniques com mixtes sobre cartró i pastels
de l’exposició, va presentar la mostra enaltin
sobre paper. Una interessant sel·lecció de
els principals trets de la vida i trajectória
publicacións sobre l’artista s’exposava també
de l’artista. A l’acte van assistir moltes
en les sales del Cervantes enriquínt i aproxi-
personalitats de la ciutat americana, a més
mant millor al públic americà els avatars de
de l’embaixador i cònsol general d’Espanya
la vida i obra de Joan Abelló. L’exposició es va
als Estats Units, Sr. Javier Rupérez, i el
poder gaudir en la ciutat del Michigan fins el
director de l’Instituto Cervantes, Juan Carlos
passat dia 15 de juliol.
Josep Fèlix Bentz
Membres del jurat: Antoni HERRERA, President dels Amics de Sant Ferran; Jaume
SIMON, President dels Amics del Castell de
Quermançó; Lluís ROURA, Ricard ANSON,
i Josep MINISTRAL, pintors; Josep Maria
MARTORELL, propietari del castell de Quermançó; Pedro RODRÍGUEZ, Administrador del
Consorci Castell de Sant Ferran; Josep Fèlix
BENTZ, president del Cercle Artístic.
Vicepresident Amics dels Castells, Bruno Turbang senador europeu i president de la Fundació al Mèrit Europeu i
J.M. Martorell propietari del castell de Quermançó.
32
33
cròniques
HEITOR VILLA-LOBOS,
VIDA Y OBRA
Seminari Musical
17 de juny
activitats cercle
abril//juliol ‘09
homenatges
Maria Jesús de Sola i Pilar Barberà
MARIA JESÚS DE SOLA
HOMENATGE
A MARCOS REDONDO
30 de juny
Saló dels Atlants
A càrrec del President de l’Academia Bra-
Presentació: Manuel ANDRÉS SERRÀ
sileira de Música, Professor Ricardo TA-
Coordinació general: Maria Pau ILLANA
CUCHIAN, amb la participació de la pianis-
Es projectaren fragments de la pel·lícula “La
ta Fabiane de CASTRO. Acte d’Homenatge
Faràndula”, protagonitzada pel baríton Mar-
amb motiu dels cinquanta anys del seu
cos Redondo, presentada per Jordi ARTIGAS.
decés, promoció de la Fundación Cultural
Amb el recital “Retrobem la sarsuela”, re-
Hispano-Brasileña, amb el recolzament del
cull líric de sarsueles amb els cantants Mi-
Consolat General del Brasil, el Centro Cul-
reia DOLÇ, soprano lírica i el baríton Enric
tural del Brasil a Barcelona, i el Reial Cer-
SACRISTÁN, acompanyats al piano pel mes-
cle Artístic.
tre Xavier DOLÇ.
CONFERÈNCIES
CONFERÈNCIA ÀUDIO-VISUAL
SOBRE L’OBRA DE MARUCHI
RIPOLL
12 de maig
A càrrec de Maribel PENDÁS, doctora i professora d’Història de l’Art Contemporani, amb els
col·laboradors: Carmen RIBAS, llicenciada en
Història i en Història de l’Art, i Manuel LÓPEZ
NAVAL, doctor i professor de Biologia.
Es va poder contemplar una mostra antològica
de l’artista creadora de l’estil globalista.
Ricardo TACUCHIAN (1939) director d’orMaría Jesús de Sola:
Nuestra gran pintora,
fina como una paloma,
buena. ¡Una gran persona!
HOMENATGE A LA PINTORA
MARIA JESÚS DE SOLA
questra i compositor i doctor en arts musicals a la Universitat del Sud de California.
Jordi Artigas
Maruchi Ripoll
comentant la seva obra
Al fons els conferenciants
Les seves composicions han estat interpretades a Europa i Amèrica.
Te conozco hace tiempo
por ser socia del Artístico,
y, siempre te he admirado
y brindado mi cariño.
El dia 13 de maig, els components del “Grup
d’Opinió”, varem tenir el plaer d’oferir un homenatge a la estimada amiga i companya,
Maria Jesús de Sola. Era un dia molt esperat
per a tots nosaltres, car volíem dir-li tot el
Tú me has correspondido.
La simpatía es mutua.
Con tu sencillez y elegancia,
cautivas a todo el mundo.
que sentíem envers ella.
La Sra. Pilar Barberà, el Sr. Enric Vila, la Sra.
Ágatha Molina, la Sra. M. Pau Illana, el Sr. Josep
Muñoz (tenor), i tots plegats, varem començar
l’acta i omplir-lo de paraules elogioses i merescudes; poesies, cants, flors, i no va mancar
el diploma dibuixat pel Sr. Jordi Rollán.
Varem dir-li que la volem molt i l’admirem,
que agraïm les seves col·laboracions i anhels
que ha tingut per aquesta Entitat, sempre
amb el fi ennoblit de fer les coses bé. També
li donàrem les gràcies per brindar-nos tants
anys la seva amistat, així, hem pogut seguir el
sender que ens ha deixat la seva obra pictòrica, la qual admirem, doncs en aquest diàleg
que sempre ha mantingut amb sí mateixa,
“trenar i teixir” que les seves hàbils mans han
omplert els llenços amb poesia.
La cloenda de l’esmentat homenatge, va ésser a càrrec del President del Reial Cercle
Artístic, Sr. Fèlix Bentz, amb unes paraules
molt emotives.
Podríem afegir, de la pintora M. Jesús de
Sola, que la seva bondat, creix junt amb la
En los famosos “Salones”
tanto de Mayo, o en otros,
tu estilo resaltaba, sí,
te reconocían todos.
Xavier Dolç, Manuel Andrés, Mireia Dolç
i Enric Sacristán
Deseo te pongas fuerte
para que puedas seguir,
aquí, en la “tertulia”,
que ya no es igual sin ti.
Mostra a la sala de lectura
CICLE
“CONVERSES D’ART I DESIGN”
10, 18 i 29 de juny
seva simpatia i sinceritat, de tal manera, que
podríem dir: “El seu cor l’ha fet DAMA, i la
seva intel·ligència ARTISTA”!.
Felicitats!
Este homenaje sencillo
que te dedicamos hoy,
¡lo tienes bien merecido!
y no lo pienso solo yo.
Coordinació: Joan Abelló Juanpere
Organització: Culture Hub del Cercle Artístic
descobrint i escollint entre la realitat i la fantasia, a nosaltres, ens ha convençut aquest
Montserrat FRANCOLÍ
Con tu silencio hablabas,
con tu boca sonreías,
y con tus ojos expresabas
bien, bien, lo que tu entendías.
Ha sido, María Jesús,
un gran honor para todos,
el tenerte, cada día,
entre nuestras “opiniones”.
“¡Para qué sirven las revistas de design!”
A càrrec de Pierluigi CATTERMOLE
FIORAVANTI, director d’Experimenta.
Ricardo Tacuchian
en l'acte d'homenatge
Les filles de Marcos Redondo
conversant amb J.F.Bentz
Vuelve enseguida amiga
que nos das categoría.
Eres una gran señora.
Tu presencia es “querida”.
Maria Pau Illana llegint el seu poema amb components del Grup d’Opinió.
34
Maria Pau ILLANA.
Badalona 10 de maig de 2009
35
“Dalí absent, Dalí present!”
A càrrec de Ricard MAS PEINADO, crític d’art i
curador independent.
CONCERT DE CANT
14 de maig
SONGS TO REMEMBER
AAYAN ENSEMBLE: THE RITA’S
2 de juliol
Interpretat per la mezzosoprano Lídia HILL,
amb Eric JUAN al piano, amb obres de Gluck,
Direcció artística i guitarra: Antonio AYAN
Fauré, Gurney, H&Rogers i Loewe.
Cançons per al record. Rhythm’n n’blues, beat,
folk-rock, soul y funk dels anys 60, amb Rita
QUESADA, veu i guitarra; Irene DESUMBILA,
baix; Alícia SASTRE, veu i percussió; Raquel
MELO, bateria; Andrea QUESADA, teclat.
recitals
RECITAL DE POESIA I MÚSICA
27 de maig
celebracions
VINGUDA DE L’ESTIU
22 de juny
Terrassa dels Artistes
FESTA D’ESTIU DEL
GRUP D’OPINIÓ
27 de juliol
Va comptar amb l’actuació de Carmen Gloria
BENAVIDES, piano i fl auta travessera; Aga-
Es va celebrar la vinguda de l’estiu amb coca
tha MOLINA, pintora; Joaquim GARCIA, poe-
i cava. La festa va estar molt animada, escol-
ta; Antonio REYNA, recitador.
tant les havaneres que van interpretar Marta
BOMBÍ i Josep BERGADÀ de “La Vella Lola”.
“Artistas transpapelados.
Por un nuevo mapa”
García, Reyna,
Benavides i Molina
A càrrec de Juan Manuel BONET, poeta, crític
d’art i exdirector de l’IVAM i MNCARS.
TEMPS BARROC. UN VIATGE
DE MONTEVERDI A HÄNDEL
29 de maig
CONCERT DE PIANO I DE VIOLÍ
22 de julio
RECITAL DE POEMES
DE RAFAEL TAMARIT
8 de juliol
Pianistes: Laia ARMENGOL FONTOVA i Néstor
Rafael TAMARIT i Marta MARTORELL van
CALDERER. Violinista: Cesar MATEOS.
recitar la nova antologia poètica “Ilumina de
Interpretat per la soprano Maria VIÑAS, la
sueños mi palabra”, acompanyats al piano
mezzosoprano Dida CASTRO, i el baix baríton
per Rosa Maria ABELLA.
PLACA COMMEMORATIVA
14 de maig
Components de la Vella Lola
Joan Carles LATRE.
L’Ajuntament de Barcelona va organitzar la
celebració per col·locar la placa dedicada a
tallers
recordar les activitats que pel redreçament
REVETLLA DE SANT JOAN
23 de juny
TALLER DE PINTURA
DEDICAT A L’ESPORT CATALÀ
26 de maig
CONcerts
Marina, Núria i Agatha.
a càrrec de la pianista Carolina ESTRADA i
Amb seu al Casal de Montserrat, carrer dels
Es va celebrar la Revetlla de Sant Joan:
constituir la Comissió “Abat Oliva”. L’any 1963
Sopar a la Terrassa, i Ball a la Sala dels At-
el Casal va ser assaltat i incendiat de mati-
lants, a càrrec del Restaurant del Cercle i de
nada per un escamot falangista. Els Agrupa-
l’Orquestra Sabor-Sabor.
ments Escoltes i les altres entitats que s’hi
hostatjaven van haver de cercar nous locals.
El Casal de Montserrat ocupava el principal,
Organitzat per AEFE Agrupación Española de Fomento Europeo i el Cercle. Concert
Montserrat, entre els anys 1947 i 1965.
Arcs, 7, i per iniciativa de l’Abat Escarré es va
Tots els socis van ser convocats a participar-hi.
CONCERT DEL DIA D’EUROPA
10 de maig
de Catalunya es dugueren a terme al Casal de
CONCERT DE PIANO I CANT
4 de juny
Marta Martorell i Rafael Tamarit
primer i segon pis, d’aquest edifici que actualment no existeix.
BASCUÑANA, amb obres de Händel, Haydn,
Mendelssohn, Liszt, Albéniz, de Falla.
Josep BARÓ “Músic” va interpretar música
tradicional, moderna, catalana, de pel·lícules,
Carolina Estrada amb el president d’AEFE
balades, pop, …
Josep Baró i Maria Pau Illana
36
Personalitats organitzadores de l’acte amb l’alcalde de
Barcelona i l’abat de Montserrat, acompanyats per membres de la Junta Directiva del Cercle Artístic, dins la seu
del Col·legi d’Arquitectes.
37
VISITES
DON EMILIO BOTÍN
DON LEANDRO ALFONSO DE
BORBÓN // 27 de juny
Palabras de Su Alteza Real el Infante de España
El S.A.R. Don Leandro Alfonso de Borbón
Excelentísimo Sr. Presidente y Junta de Gobierno.
Excelentísimas autoridades
Socios del Reial Cercle Artístic
Señoras y señores:
visita el Real Círculo Artístico de Barcelona.
El 9 de Mayo de 2009, Don Emilio Botín visita
Tras un paseo por el Barrio Gótico y una visita
el Real Círculo Artístico de Barcelona en
a la Catedral, se celebra una comida en su
virtud de una cena organizada en su honor en
honor. Posteriormente firma en el Libro de
el Salón del Brindis.
Honor.
Tras visitar la colección Salvador Dalí, firma
Billares.
Don José Luis Delgado Vidal (Cónsul General de
Guatemala).
Don José Félix Bentz Oliver (Presidente del Real Círculo Artístico de Barcelona).
S.A.R. Don Leandro Alfonso de Borbón Ruiz de
Austria.
Don José Liberto López de la Franca y Gallego (Jefe
de la Casa de su Alteza Real el Infante de España).
Don Ramón Graells Bofill.
Don Juan-Javier Bofill Amargos.
conferència àudio-visual i la mostra antològica de la pintora Maruchi Ripoll, després de la
dissertació, la senyora Ferrusola va signar al
Llibre d’Honor.
Don José Félix Bentz Oliver (Presidente del Real Círculo Artístico de Barcelona).
Don Juan Farré.
S.A.R. Don Leandro Alfonso de Borbón Ruiz de
Austria.
Don Carlos Briega Bombón (Miembro de la Junta del
Real Círculo Artístico de Barcelona).
Don Juan-Javier Bofill Amargos.
Don Juan –Javier Bofill Pellicer (Conservador del
Real Círculo Artístico de Barcelona).
Don José Luis Delgado Vidal (Cónsul General de
Guatemala).
En compañía de los anteriores S.A.R. Don
Leandro Alfonso de Borbón Ruiz de Austria,
firmando en el Libro de Honor del Real Círculo Artístico de Barcelona, 103 años después
que firmase su majestad el Rey Alfonso XIII.
38
“Las palabras van al corazón cuando han salido del
corazón” Rabindranath Tagore
Hoy me siento con orgullo descendiente de los condes
de Barcelona, de Urgell, de Girona, de Empuries, de
Besalú y de tantos otros; y heredero de los Reyes de la
Corona catalano-aragonesa, cuyos nombres resuenan con gloria en todo el ámbito mediterráneo.
¡Barcelona, ánima y guiadora, Cap i Casal de Cataluña,
Fe y razón de los catalanes y orgullo de España!
Vuestra ciudad muestra con elegancia su patrimonio histórico, artístico y monumental. Barcelona se
muestra exultante ahora más que nunca. Si las Piedras son archivo de memoria, los sillares pétreos de
Barcelona aclaman a cada paso su identidad, sus glorias, sus orígenes, su amor y muy especialmente su
fe en sí misma.
La tumba de Jaime I, el Conquistador da fe de ello
con su espada descansando en el pecho y su mano,
prieta sobre el pomo. Lo proclama la broncínea efigie
de Cristóbal Colon con su brazo fuerte señalando un
mundo nuevo. Esa fe, la de los barceloneses, está presente, y se hizo arte a través de uno de los genios más
grandes que dio Tarragona al orbe como fue Gaudí. La
Sagrada Familia es un referente único y universal de
vuestra elegante identidad. Cada obra de Gaudí habla
de Cataluña, desde la ciudad de Astorga a la población
más remota de España.
SRA. MARTA FERRUSOLA
tra entitat el dia 12 de maig, amb motiu de la
Barcelona, 27 de junio de 2009
Vengo con emoción a Cataluña en este viaje tan trascendental para mi persona y la memoria de mis antepasados. Barcelona ciudad de los prodigios, donde
palpita el corazón de España, luz de Europa y sagrario
de las artes universales.
Mi cariño por Cataluña me viene de antiguo, pero muy
especialmente mi Augusto padre el Rey Alfonso XIII,
mostró especial predilección por estas tierras poniendo siempre su corazón y sus ojos en su amada
Barcelona. Nuestra Monarquía es albacea del legado
de la historia.
en el Libro de Honor, en el Salón de los
La Senyora Marta Ferrusola va visitar la nos-
en el Reial Cercle Artistic de Barcelona
Las mujeres y los hombres de Cataluña han sabido
dar valor al tiempo. Trabajadores, honrados, con una
amplia visión de futuro y de progreso. Cataluña es sin
duda el espejo de la vanguardia donde muchas naciones de Europa quieren verse reflejadas.
Tal día como hoy, un 27 de junio de 1920, hace exactamente ochenta y nueve años, mi Augusto padre llegó
a Barcelona, y con motivo de aquella visita a su ciudad
más entrañable, manifestó estas preciosas palabras:
“Yo amo por igual a todas las regiones de España,
pero Cataluña ha tenido más suerte que las demás y
va actualmente a la vanguardia del progreso” “Estamos en una conmoción universal que solo la unión de
todos los españoles puede hacernos salir indemnes
de la misma” “Cataluña es la región en la cual me he
apoyado durante la guerra para mantener la neutralidad” “Solamente unidos pueblo y rey, Cataluña será
grande. Vosotros tenéis confianza en mí y yo la tengo
en vosotros, y el día que muramos lo haremos convencidos de haber cumplido con nuestro deber”
El deber siempre fue un referente en la vida de mi
padre el Rey don Alfonso de Borbón Austria. Deber
para con España hasta las más criticas coyunturas.
Barcelona cuando él bajaba por las Ramblas con su
juventud aún intacta en sus venas. Su legado se conserva hoy en la Capital de la Mancha, donde es es-
Deber sagrado desde su nacimiento hasta aquel 28 de
febrero de 1941, cuando sus últimas palabras fueron
“¡España Dios mío!”
tudiada su obra fotográfica, teniendo Barcelona una
deuda sagrada sin saldar en su etapa de periodista y
escritor en Cataluña desde 1905 a 1936.
Desde Pedro IV ininterrumpidamente es costumbre
en nuestra amada ciudad celebrar una preciosa ceremonia para dar posesión a los Condes de Barcelona
de la canonjía en el coro capitular. Mi abuelo el Rey
Alfonso XII lo hizo en marzo de 1877 y años más tarde
tomó posesión en la mañana del 23 de octubre de 1908
mi augusto padre el Rey don Alfonso XIII.
Mi recuerdo más entrañable al “Divino Dalí” el cual
era monárquico del alma, del cuerpo y del corazón. A
los pintores Ramón Casas y Joaquim Mir, que fueron
socios de esta institución barcelonesa. A ellos
mi reconocimiento como maestros de maestros.
El Real Círculo Artístico, institución vinculada desde
1917 a la Corona Española, al concederle mi padre el
Rey el titulo de Real. Barcelona tiene en el corazón
de su metrópoli, a una entidad de prestigio, de fuerza,
de vida cultural e intelectual en constante renovación.
Consagrada al arte, la cultura y las letras de forma
ejemplar, autentica y brillante. El Infante de España
está y estará unido siempre al Reial Cercle Artístic
Barcelonés. Podéis contar con el Decano de la Casa
Borbón, para afrontar vuestros proyectos, pues mi
amor por las artes me viene desde mi infancia, cuando mi preciada madre, la prestigiosa actriz doña Carmen Ruiz Moragas, que fue la alumna predilecta de
doña María Guerrero y de su recordado esposo don
Fernando Díaz de Mendoza, inculcó en aquel precioso hogar de mi infancia, el Palacete de la Avenida del
Valle, las primeras letras y conocimientos de la cultura y las artes. Mi madre las recibió de sus padres y
muy especialmente de mi abuelo materno el Dr. don
Leandro Ruiz Martínez, que fuera Gobernador Civil de
numerosas capitales de provincia entre ellas de Girona, por nombramiento de mi otra abuela paterna la
Reina doña María Cristina de Austria. A todos ellos mi
gratitud.
Corría el año de 1881 cuando era fundado este Reial
Cercle Artistic, el nacimiento joven para una ciudad
anciana, que estaba preparándose para asistir a la
exposición de 1888, en la que Barcelona mostro sus
mas esplendidas bellezas y el arte más autentico universal y eficiente, como supo hacerlo en 1929 y 1992.
En este palacio se encuentran sus preciados tesoros,
sus cuadros, esculturas, archivos y libros. En estos
últimos os aconsejo por mi edad, que hagamos lo
que Plinio nos dice: “Gástense los primeros años de
la existencia de cualquier ser humano, en escuchar
a los muertos en las bibliotecas”. El Infante de España quiere poner en alza los valores, el prestigio y la
fuerza del Reial Cercle Artístic, dentro y fuera de Ca-
Quiero agradecer desde la profundidad de mi joven
corazón, el gesto precioso del Reial Cercle Artístic,
por la concesión de la MEDALLA DE ORO y el nombramiento de SOCIO DE HONOR, por parte de la Junta de
Gobierno. Ser Socio de Honor quedará ya unido a mi
persona con humildad y gratitud. Esa medalla fulgirá
no solamente en mi recuerdo sino en mi propia biografía bajo el titulo inherente en mi persona de Infante
de España.
Mi gratitud más sincera a don Félix Bentz Oliver y a
su Junta de Gobierno. Muy especialmente a mi amigo don Joan Farré, que ha sido un preciado “abridor
de voluntades” y “embajador de mi persona” en esta
capital llamada elegantemente como la “CIUDAD de
los PRODIGIOS”.
Mi gratitud a vuestra y nuestra amada Barcelona, presente siempre en mi vida y cuyo título siempre llevo
con honor mi amado hermano don Juan de Borbón y
mi queridísima cuñada doña María de las Mercedes
de Borbón. Gratitud del Infante de España e Infante
del Pueblo, que inclina su frente ante el honrado Pueblo de BARCELONA y de CATALUÑA.
Con mi corazón traspasado de gratitud y ante la memoria inmarcesible de mi Augusto padre el Rey de
España don Alfonso XIII, aclamo con humildad y emocionado.
¡ANIMO CATALANES EL PORVENIR ES VUESTRO!
¡VISCA CATALUÑA!
¡VIVA ESPAÑA!
¡VIVA EL REY!
MENCIONS
taluña. Es hora también de que España y la Corona os
reconozcan los muchos y grandes esfuerzos que habéis primorosamente gastado por el bien a las Bellas
Artes y por amor al amor a nuestra cultura.
Ha sido una sorpresa para mí encontrar entre los
honorables directores de esta institución nuestra, a
Santiago Rusiñol. El descubridor del Greco en España. Hombre de prestigio internacional. A este nombre viene unido un prestigioso periodista y fotógrafo,
intimo amigo de mi Augusto padre, y profesor años
más tarde de mi sobrino el Rey don Juan Carlos I. Me
refiero al eminente Profesor don Eduardo Matos Barrio, redactor del Diario Las Noticias de Barcelona, y
fotógrafo en proyección mundial. Animo desde aquí a
los jóvenes investigadores de Cataluña, a investigar
su vida y obra periodística durante los años veinte en
El dia 17 de juliol, va tenir lloc la recepció del
Doctorat Honorari de Matt Lamb a la Universitat de Bradford, Anglaterra. El discurs va
anar a càrrec de la doctora Fiona Macaulay,
amb motiu de la concessió del títol honorífic
de Doctor en Lletres.
El dia 15 de juliol, Panathlon Internacional de
Barcelona, societat presidida per Josep Antoni
Pujante, i amb seu al Real Club de Tenis Barcelona, va rebre a Mercedes Cohgen, consellera
delegada de Madrid 2016 i a Alejandro Blanco,
president del comité olímpic espanyol.
Mn. Jordi Farré i Muro ha estat nomenat Rector de la Basílica Parroquial de la Mare de Déu
de la Mercè i Sant Miquel Arcàngel, pel Sr.
Cardenal Arquebisbe Metropolità de Barcelona, i va prendre possessió canònica d’aquest
ofici eclesiàstic el dia 13 de setembre.
Hi ha socis del Cercle que són membres de la
Germandat de la Mare de Déu de la Mercè: el
president, Josep Fèlix Bentz; el conservador,
Juan Javier Bofill Pellicer; Joan Xavier Bofill Amargós; Josep Lluís Delgado, cònsol de
Guatemala; Lígia Nicoleta Dragos. Tots ells el
feliciten.
39
cròniques
EXPOSICIÓ SOBRE ETIÒPIA.
CARLES MARINÉ
Exposició de dibuixos,
aquarel·les i olis
5 de juny - 31 d’agost
Espai de Cultura Africana i Viatges
DE LA SUPERVIVÈNCIA
AL RENAIXEMENT. 2009
PEPA POCH
Exposició al Mercat Vell
de Sitges
21 de juny al 26 de juliol
C/ Flor del Lliri,5. Barcelona
Comissari: JOSEP FÈLIX BENTZ
AGENDA
Olis, esbossos, dibuixos i gravats…, són propostes que ens sedueixen i captiven de forma
contundent, en les quals es respira una ines-
activitats socis
gotable i constant recerca de la seva creadora
abril//juliol ‘09
amb l’objectiu d’envair la profunditat del nostre
OCTUBRE//desembre ‘09
Dimarts, 3 de novembre
Conferència “Els Pirineus
i l’arquitectura religiosa.
Catalunya mare de la cultura
europea”. A càrrec de Juli
Gutiérrez Deulofeu.
Dijous, 12 al 23 de novembre
Exposició col·lectiva dels socis
Jairo Betbesé, Carles Briega i
José Manuel Santiso.
notes
“ego” i implantar la llavor de l’esperança i de
l’entelèquia. Aquesta exaltació d’entusiasme i
CONFERÈNCIa
apoteosi és el que sincerament em transmet
de forma dogmàtica i pura l’obra d’aquesta
“PROBLEMÀTICA I ESSÈNCIA
DE LA COMUNICACIÓ EN L’ART
DE PARLAR”
4 de juny
gran artista que és Pepa Poch.
Josep Fèlix Bentz
Sylvia Thereza – 8 d’octubre
Abans d’aprendre a llegir ja sabia pintar i ha
Associació d’Art de Sant Cugat del Vallès
terior.
Vanessa Cunha – 3 de desembre
en innombrables capes de pintura a l’oli fins
NADÉS dins els Cicle de Conferències d’Art
a convertir-se en textures espesses d’una ri-
organitzades per FIRART.
LA FORÇA AMAGADA
EMILIA DE TORRES
9 de maig - 28 de juny
Museu de Mataró
Comissària: Raquel Medina
sabut traslladar a l’art la seva gran força in-
Lígia Moreno – 5 de novembre
TROBADA A 8, Primera
Mostra d’Art Local
Exposició col·lectiva
10 de juliol
Casal de Cultura de la plaça del Rei
Santa Maria de Martorelles
Coordina: Josep Marín
Amb la col·laboració del Consolat
General del Brasil.
Maria Lluisa Borràs
Dimarts, 13 d’octubre
Inauguració de l’exposició de
pintura i veredicte del jurat de la
Beca Fundació Güell.
al 2 DE NOVEMBRE
Exposició d’obres de diferents disciplines artístiques: pintura, escultura, poesía, restau-
Exposició de pintura “De tres
a sis”, Àngels Aparicio, Maria
Arévalo, Josep M. Marín, Jorge
Nuñez Segura, M. Dolors Raich i
Núria Reig.
cipació de: J. CAMPRUBÍ, Anna COMADRÁN,
Ramon FERRIOLS, Josep MARÍN, Ricard
MIRA, Rosó MOLIST, Pepi MONTESINOS, i M.
Àngels R. NADAL.
Dijous, 22 d’octubre
al 22 de novembre
COLORS EVOLUTIUS 2009-2011
PEPA POCH
Fundació Àngel Planells de Blanes
29 d’agost
Seria molt ben acollit a la biblioteca de l’entitat, material d’hemeroteca, que els socis
conservin d’anys passats i del qual vulguin
desfer-se’n.
Nota als socis sobre un nou Cineclub
Com ja sabeu s’està engegant un Cineclub al
Cercle, a través d’una carta ja vam fer una
crida entre els socis per veure quants estaven interessats en aquest projecte. A la crida
quesa cromàtica insuperable.
ració, talla, dibuix i cerámica, amb la parti-
Exposició de pintura:
Dyango “Veu i pinturaSentiments eterns”.
Conferència “De Grècia als
Pirineus: Un itinerari mític i
musical”. Audició de música per
a piano i cantates.
40
Dimarts, 24 de novembre
al 20 de desembre
Julio Camarero - Dissenyador
brasiler dels 60 i 70
“O Sonho do Camarero “ i
Siegbert Franklin - Tècniques
Mixtes “Luzes do ecuador”.
Crani, Historia, La Quintaesencia... Tractats
A càrrec del professor d’oratòria Joan PA-
exposicions
Degut a l’èxit obtingut l’any
passat, tornen a visitar la nostra
Entitat “Los nuevos talentos
femeninos del piano brasileño”.
Dijous, 29 de novembre
Inauguració Exposició Reial
Cercle Artístic al Winwood
District, a la ciutat de Miami,
coincidint amb Art Basel Miami.
han contestat vàries persones, però s’ajorna
la primera reunió preparatòria fins el proper
octubre per si algú vol afegir-se encara.
Deixeu el vostre telèfon, e.mail al telèfon del
Cercle o parleu directament amb Jordi Artigas.
Tel.: 93 207 65 10
DiMARTs, 1 al 14 de desembre
Exposició col·lectiva de les
sòcies Àngels Barado, Agatha
Molina i Montserrat Rocabert.
e.mail: [email protected]
Dimarts, 22 de desembre
Inauguració de l’exposició
col·lectiva de Nadal dels socis
amb concert a càrrec de la
Coral Lavinia, i torronada.
Inauguració de l’exposició
homenatge a Joan Ferrándiz:
“Ferrándiz i el Nadal”.
Celebrem que l’entitat fa 50
anys que va adquirir la seu
actual.
DIJOUS, 31 DE DESEMBRE
Sopar i cotilló amb l’orquestra
Sabor-Sabor.
Properes Converses d’Art i Design,
durant l’inici d’aquest curs s’està tancant la data de les següents sessions:
Rafael Argullol (f ilòsof i escriptor);
Enzo Biffi Gentili (crític d’art i director
del MIAAO, Torí); Anna Casas (Directora
del Museu Barbier-Mueller d’Art
Precolombí); Alessandro Manetti (director de l’IED i Dj); José Tono Martínez
(poeta i Director de la Fundación
Arquitectura y Sociedad); Oriol Pibernat
(director d’EINA); i Joan Simó (performer antisistema). S’informarà puntualment i amb antelació.
41
ARTÍCULOS TRADUCIDOS
En varias colecciones de arte catalanas aparecen a menudo unos dibujos, datados -cuando lo están- el 1895, que
llevan en su reverso el sello en tinta del Cercle Artísic de
Barcelona y otro sello parecido que reproduce la firma
abreviada del artista Lluís Graner, aparte de un número
escrito a mano con pluma. No siempre se puede ser consciente de esta característica cuando se encuentran dibujos como estos, porque suelen estar enmarcados y tienen
el reverso oculto, pero aún así no es raro encontrar ejemplares sueltos con estas particularidades.
EDITORIAL
Queridos socios y amigos:
Esta presentación es muy especial para mí, ya que estamos en el momento histórico del inicio de un nuevo
proyecto y, por tanto, de una nueva etapa que mira con
ilusión y firmeza hacia el futuro.
Tal y como os proponía hace unos meses en mi programa electoral a la presidencia con la frase hechos mejor
que palabras, ahora es el momento de trabajar duro y
dar forma a mi proyecto, consolidando uno a uno todos
sus pilares, y precisamente uno de los ejes vertebradores de todo ello es esta nueva publicación. Iniciamos
así la llamada tercera época de nuestro boletín o revista. Sin embargo, no quiero olvidar el gran esfuerzo
de todas aquellas personas que han hecho posible que
el boletín de las dos etapas anteriores consiguiera ser
una realidad y pudiera consolidarse en momentos más
que difíciles, para poder llegar hasta el día de hoy. Pero
ha llegado el momento, a mi entender, de hacer un
cambio importante de imagen a la vez que de calidad.
Por eso hemos dotado a la nueva publicación de todos
los elementos y los medios necesarios para lograr la
relevancia y el prestigio que la revista del Reial Cercle
Artístic de Barcelona se merece. En primer lugar, hemos puesto en marcha un nuevo plan estratégico, con
la creación del libro de estilo del Reial Cercle Artístic,
que servirá de referente a todas las publicaciones y
medios de difusión en los que esté presente nuestra
entidad. A continuación hemos debatido largamente y
unificado criterios para saber qué tipo de publicación y
qué información debe presentarse al lector, tanto socio como externo o institucional, a fin de sacar un producto riguroso, elegante, competitivo, informativo, de
cómoda lectura y fácil comprensión, útil, de ensayo e
investigación contrastada, al tiempo que también medio difusor de las actividades del Reial Cercle Artístic y
de sus artistas asociados.
El nuevo boletín se ha hecho con rigor y profesionalidad, pero también con mucha dedicación y afán de
crear un producto novedoso, al tiempo que respetuoso
con su historia y con su esencia. En todo este proceso
quiero destacar la dedicación e implicación en el proyecto global de nuestra amiga y socia Mercè Tobella y
de su equipo, quien conjuntamente con Isabel Marín,
han llevado a cabo un trabajo impecable, y por encima
de todo, con un resultado excelente. También quiero
expresar mi más sincero agradecimiento a todos y
cada uno de los colaboradores que día tras día y de una
forma completamente altruista hacen sus aportaciones y escriben artículos de investigación, apostando
porque la calidad y el selecto nivel de contenido sea
nuestro referente. También agradecer a los patrocinadores que se anuncian y aportan la ayuda económica,
tan necesaria; más aún hoy en día. A todos ellos ¡gracias por hacer posible que este sueño se haya podido
convertir en realidad!
Ahora podemos mirar al futuro con otra perspectiva,
con un gran porvenir, con nuevas expectativas y nuevos horizontes. Traducida a tres lenguas y casi doblando la tirada, pretendemos cautivar y darnos a conocer
a tantas personas, instituciones públicas o privadas,
como nos sea posible. La cultura y el arte son nuestra
médula espinal, nuestra razón de ser, y por tanto, les
daremos apoyo y los vamos a potenciar con todas las
energías y medios que tengamos a nuestro alcance, y
estoy seguro de que este boletín cumplirá a la perfección con esta misión.
Josep Fèlix Bentz
Presidente del Reial Cercle Artístic de Barcelona
42
UNA SERIE DE DIBUJOS DEL CERCLE
ARTÍSTIC DE BARCELONA (1895)
Pág_ 4
Intentar inventariar todos los dibujos de este tipo sería
prácticamente imposible porque, como ya se argumentará más adelante, se realizaron en torno a dos mil. Todos
los que conozco están en colecciones privadas, y a lo largo
de los años han pasado por mis manos, teniendo yo consciencia de ello, apenas una veintena larga de dibujos de
la misma serie, que enumeraré a continuación a modo de
ejemplo, haciendo constar el nombre del autor y el número
que llevan escrito al dorso:
-Joan Baixas
1750
-Lluís Bonnin
540 y 553
-Joan Brull
719
-Vicenç Buil
1333
-Ramon casas
1487
-Joan Francesc Chia
173
-Josep Guardiola
1902
-Francesc Llorens
1916
-Isidre Nonell
39, 88, 121, 1448, 1544, 1558,
1675 y 1888
-Josep de Passos
1744
-Riera (?)
1679
-Joaquim Sunyer
1766
-Josep Triadó
299 y 1131
De algunos de los artistas, como se puede ver, conozco
más de un dibujo -de Nonell he llegado a ver ocho-, y en
estos casos hago constar en la lista los números de cada
uno. Posiblemente en el futuro llegaré a ver más dibujos
como estos pero de momento, con la pequeña muestra
que conozco, tengo suficiente para ejemplificar este peculiar episodio de la historia del arte catalán de fines del
siglo XIX.
De la mayoría de estos dibujos que he mencionado no conservo ninguna reproducción, solo la información que anoté
en su momento, pero muchos de ellos los tengo localizados,
a no ser que hayan cambiado de propietario recientemente.
Esta serie de notas sobre papel, como ya he apuntado antes, fue muy numerosa, ya que, como se ha visto en la lista,
una de las realizadas por Nonell va numerada 1888 y la de
Sunyer tiene el número 1766, ambos pues números muy altos. Por lo demás, como se detallará más adelante, se sabe
que el Cercle encargó mil quinientos sobres para contener
los dibujos, y es sabido que a menudo se ponían más de dos
en cada sobre, circunstancias que nos indican que el número total de dibujos sería verdaderamente muy elevado.
Estos dibujos corresponden a una campaña que el Cercle
Artístic de Barcelona emprendió ese año 1895, cuando el
pintor Lluís Graner era el presidente de la entidad, para
conseguir recursos económicos encaminados a acabar
con el fuerte déficit que tenía entonces la entidad1, provocado por los gastos excesivos de los famosos bailes de
disfraces que tan comentados y combatidos habían sido.
Aquella fue la primera medida que Granero adoptó tras
su frustrada dimisión casas como presidente2. Cuando los
compañeros de la junta le pidieron que reconsiderara su
dimisión, Granero la retiró, pero ideó un plan: convocar
una exposición artística combinada con la realización de
cartulinas dibujadas por los socios, el importe íntegro de
cuya venta se ingresaría en la caja del Cercle3. De esta
manera se implicaba directamente a los socios en la recuperación económica de la entidad, y la idea, como se verá,
fue muy fructífera.
A finales de junio ya se autorizaba el reparto de cartulinas en blanco entre los socios, con el fin de que estos
empezaran a hacer sus dibujos. Granero se comprometió
a pagar él los gastos de la operación si el Cercle no podía
hacerlo. El 17 de julio se estableció un número máximo de
ocho obras por cada socio. Es posible, sin embargo, que
no se respetara este límite. El 19 de octubre se decidió
que la venta de cartulinas se haría en la Sala Parés, pero
también se pondrían a la venta en otros locales del mundo
artístico barcelonés: en el Salón de “La Vanguardia”, y en
las casas Llibre y Duran. Más adelante se decidió que también se expenderían cartulinas en el Ateneu Barcelonès,
en Foment del Treball Nacional, en el Cercle del Liceu, en
el Círculo Ecuestre y en la casa Napoleón.
Junto con la operación de las cartulinas se preparó, como
se ha dicho, una exposición integrada por obras de arte
de los socios del Cercle; con la idea de rifar una treintena
de dichas obras. Antes incluso de inaugurar la exposición
ya se empezaron a vender las primeras cartulinas, que
aparte de tener valor por sí mismas, como pequeña obra
artística hecha por un pintor o escultor conocido, servían
también para optar a las obras de arte que entraban en la
mencionada rifa, ya que cada una llevaba un número detrás. Las cartulinas se vendían a cinco pesetas la unidad,
en sobres cerrados de una, tres, cinco o diez unidades, en
el exterior de los cuales figuraban los nombres de los artistas autores de los dibujos contenidos en cada sobre, excepto en el caso de los sobres con una sola cartulina, que
se adquirían en blanco, sin que el comprador supiera pues
el nombre del autor del dibujo que encontraría en el interior. El diseño de los mil quinientos sobres ya citados para
poner las cartulinas se encargó a Josep Triadó, además de
200 boletines de la exposición, que podrían ser catálogos
impresos, algún ejemplar de los cuales se conserva. Por
otro lado, los socios Vinyals y Josep Pascó se encargarían
de conseguir los elementos decorativos de la Sala Parés,
el ámbito de la exposición.
La exposición de la Sala Parés fue un acontecimiento artístico remarcable, al margen de la motivación pecuniaria
que la había provocado. Fue planteada con solemnidad; en
el vernissage hubo un lunch y se brindó con champán, y
cabe destacar el brindis del pintor Josep Masriera. Al acto
inaugural, al día siguiente, asistieron las principales autoridades: el gobernador civil, el alcalde, el obispo, el rector
de la universidad, varios cónsules y concejales, y contó con
la participación de la banda de música del Asilo Naval.
El mismo día de la inauguración, el 7 de noviembre, la
venta de sobres con cartulinas dibujadas y numeradas ya
fue un “exitazo”, según expresión de “La Vanguardia”, que
dice que casi se agotaron. El día antes de la clausura de la
exposición, fijada para el 28 del mismo mes, se celebraría
el sorteo de las piezas ofrecidas, mediante dos urnas: una
con un número de bolas igual al número de lotes y la otra
con un número de bolas igual al número de cartulinas que
hubieran sido vendidas hasta entonces; las no vendidas
quedarían en propiedad del Cercle.
Si “La Vanguardia” había dicho que el mismo día de la
inauguración ya casi se habían agotado las cartulinas dibujadas, “L’Esquella de la Torratxa” informó de manera
menos optimista de que en pocos días se habían vendido
casi la mitad de las cartulinas11. Sea como sea, parece que
al final no debieron de quedar muchos dibujos sellados y
numerados para adjudicar, y en todo caso en la colección
actual del Reial Cercle Artístic no figura ninguno.
El resultado de la exposición fue, sin duda, brillante, y así
se recoge en las actas de la Junta Directiva del Cercle, y
el déficit se liquidó completamente, por lo que para celebrarlo se organizó una excursión a Vallvidrera y el Cercle corrió con los gastos de la comida. De este almuerzo
quedó una fotografía de grupo, hecha por Josep Pallejà,
también socio -que incluyó su retrato añadiéndolo en un
círculo al pie de la foto-, que constituye el retrato colectivo de artistas de la época modernista más importante
que se conoce, con la presencia de Ramon Casas, Lluís
Granero, Isidre Nonell, Joaquim Mir, Eusebi Arnau, Josep
Lluís Pellicer, Adrià Gual, Joan Brull, Joan Roig Soler, Arcadi Mas i Fondevila, Josep Triadó, Baldomer Gili i Roig,
Segundo Matilla, Albert Llanas, Lluís Foix, Lluís Labarta,
Lluis Bonnin, Marià Pidelaserra, Manuel Rodríguez Codolà, Juli Vallmitjana, Josep Guardiola, André Larraga, Antoni Coll, Ernest Soler de las Casas, Joan Baptista Parés
y varios otros. Uno de los personajes de la foto se parece
extraordinariamente a Santiago Rusiñol, cuatro obras del
cual también figuraron en la exposición, pero no es seguro
que se trate realmente de él, porque en esa época el pintor
y escritor estaba en Granada y no parece fácil que hubiera vuelto fugazmente a Barcelona para asistir al famoso
almuerzo.
Como correspondía a la muestra de una sociedad artística plural, los estilos y las tendencias se mezclaban.
Estaban tanto los conservadores hermanos Masriera, el
elegante Francesc Miralles o el veterano Modest Urgell,
como los principales modernistas: Granero, que como
presidente de la entidad dio ejemplo llevando a ella una
obra de gran envergadura, La Conjura; ya se ha visto que
Santiago Rusiñol presentó algunas obras importantes;
Ramon Casas aportó cinco pinturas medianas, como Joan
Brull; Eliseu Meifren llevó siete, dos de ellas de bastante
envergadura. Lo que resulta hoy más sorprendente es la
presencia de tres de los principales representantes de la
“Colla del safrà” (la “pandilla del azafrán”), Isidre Nonell,
Ricard Canals y Ramon Pichot, entonces muy jóvenes. De
hecho, Nonell, a pesar de su juventud, ya era en aquellos
momentos miembro de la Junta Directiva del Cercle, y
expuso tres paisajes característicos de él en esa etapa.
Canales también aportó tres paisajes, dos de ellos de Mallorca, una breve etapa de su obra bastante insólita. Otro
pintor jovencísimo, Marià Pidelaserra, prácticamente se
estrenó exponiendo en esa muestra, poco antes de cumplir los 18 años.
La prensa se hizo eco del acontecimiento, y el Cercle mismo lo valoró muy positivamente. Ya he hecho mención de
los comentarios de “La Vanguardia”. “La Ilustración Artística” publicó una sintética pero detallada nota informativa, sin entrar en valoraciones críticas; “L ‘Esquella de la
Torratxa” también habló ampliamente del tema; y en el
“Diario de Barcelona” Francesc Miquel i Badia redactó un
largo artículo describiendo la exposición.
No conozco la existencia de ninguna lista con todos los di-
bujos que sirvieron de boletos para el sorteo y las correspondientes numeraciones que llevaban al dorso, ni queda
rastro alguno en el archivo del Cercle. En la prensa, sin
embargo, se mencionó como dibujantes participantes los
nombres de Josep Lluís Pellicer, Urgell, Soler y rovirosa,
Pascó , Ramon Casas, Rusiñol, Brull, Galofre Oller, Josep
y Lluís Masriera, Mas i Fondevila, Arnau, Soler de las Casas, Vilomara, Chia, Romeu, Toulouse, Passos, Baixas,
Buil, Rodríguez, Ribera, Matilla, Juli vallmitjana, Triadó,
Pujadas, Canals, Llorens i Riu, Bonnin, Ramon Mestre,
Gili, Montegut, Nonell, Coll i Pi, Francisco Casas, Fèlix
Mestres, Boquet, Guardiola, Torelló, Campmany, Pichot y
Larraga.
8. Ya la subrayó Joan A. Maragall: Historia de la Sala Parés, Editorial Selecta, Barcelona 1975, págs. 65-66.
Los dibujos de esta serie que he visto tienen en común
su carácter rápido. Lógicamente no se trataba de hacer
obras definitivas, sino apuntes autógrafos, simples recuerdos golosos que, además de resultar atractivos por sí
mismos para el público, sirvieran también de tíquet, gracias al número que llevaban en el reverso, para un sorteo
de piezas artísticas en principio más sustanciosas. Pese a
todo, hoy los dibujos de aquella operación salvadora son
también pequeñas piezas de auténtico valor.
14. Miscelánea. Bellas Artes, “La Ilustración Artística”
(Barcelona), n° 724 (11 de noviembre de 1895).
Algunos de estos dibujos que conozco tienen el número
del dorso tachado, otros no. Es posible que los números
tachados indiquen que el dibujo en cuestión fue de los
premiados en el sorteo de las obras de envergadura y que
la organización tachase el número para cancelarlo y que
quedara claro así que aquella cartulina concreta ya había
sido agraciada con un premio. Es una hipótesis verosímil
pero no confirmada. En algún caso, además de estar tachado el número, se añade una indicación manuscrita. Es
lo que se ve en el dorso del dibujo de Ramon Casas que
conozco, que lleva la inscripción: “cancelado con el nº 92
de Juan Brull” y la firma de alguien “por el Círculo Artístico”, en nombre de la entidad; lo que puede significar que
a ese dibujo le había correspondido en el sorteo una obra
de Brull, pintor presente en la exposición de la Sala Parés, como se ha visto, o que el primer propietario había
cambiado ese dibujo de Casas por uno de Brull -que ya
hemos visto que también aportó cartulinas- que llevara el
número 92.
El éxito de la exposición de noviembre de 1895 impulsó a
los directivos del Cercle a hacer otra, también en la Sala
Parés, en marzo del año siguiente. Ahora, ya sin urgencias
económicas, la nueva exposición se presentaría como si se
tratara de un gran taller de pintor, con profusión de obras
de arte, reproducciones y objetos decorativos y de coleccionismo, cedidos nuevamente por los socios, entre los
que se exhibían estudios y bocetos de los mismos asociados, que según Joan A. Maragall eran prácticamente las
mismas notas que en la anterior muestra habían servido
de tíquets para la gran tómbola que se había organizado y
que en la primera ocasión lógicamente no se habían mostrado al público, ya que se vendían en sobres cerrados.
Nota: La primera versión de este trabajo apareció en Una
sèrie de dibuixos del Cercle Artístic de Barcelona (1895). A
Miscel·lània Ricard Torrents. Scientiae patriaeque impendere
vitam, Eumo Editorial-Universitat de Vic-Eumogràfic, Vic
2007, pags. 241-248.
Posteriormente a la citada publicación, Glòria Escala dio
a conocer un par de dibujos más de estas características:
son dos apuntes de Nonell en cuyo dorso aparecen los números 1448 y 1675, y que he añadido a la presente versión
de mi trabajo. Ver Glòria ESCALA: Nonell figures i espais,
Fundació Caixa Girona, 2009, pags. 24-27.
Francesc Fontbona
Institut d ‘Estudis Catalans y Biblioteca de Catalunya
Notas
1. Exposición Bellas Artes por el Círculo Artístico en el
Salon Parés, manuscrito del 11 de junio de 1895 (Archivo
del Reial Cercle Artístic de Barcelona). Menciona esta iniciativa Maria Isabel MARÍN SILVESTRE: Cercle Artístic de
Barcelona 1881-2006. Primera aproximación a 125 años
de historia, ReIal Cercle Artístic, Barcelona 2006, pàg. 31.
Agradezco, por otra parte, a Isabel Marín que me haya facilitado el acceso a la documentación del archivo del Cercle que nombro en este artículo.
2. Acta de la Junta Directiva del Cercle Artístic del 4 junio
de 1895, fol. 181r.
3. Acta de la Junta Directiva del Cercle Artístic del 7 junio
de 1895, fol. 181v.
4. Exposición n … , Ms. (11 de junio de 1895) (Archivo del
Reial Cercle Artístic de Barcelona)
5. Acta de la Junta Directiva del Cercle Artístic del 25 de
octubre de 1895, fol. 197r y v.
6. De momento solo hay un catálogo localizado, que estaba
en el Centre d ‘Art Santa Mònica -procedente del archivo
de la Sala Parés- y que ahora está en el archivo del MNAC.
Agradezco a la archivera Maria Dolors Planells que me
haya facilitado su consulta.
octubre de 1895, fol. 195r.
9. “La Vanguardia” (Barcelona), (7 de noviembre de 1895).
10. En el Salón Parés, “La Vanguardia” (Barcelona), (8 de
noviembre de 1895), pág. 3.
11. Esquellots, “La Esquella de la Torratxa” (Barcelona),
n° 879 (15 de noviembre de 1895), págs. 733-734.
noviembre de 1895, fol. 3v.
13. La foto es reproducida por MARÍN SILVESTRE, op.cit.,
pág. 30.
15. Aparte de la noticia citada antes también se había hecho eco con amplitud P. del O.: Crónica, “La Esquella de
la Torratxa” (Barcelona), n° 877 (1 de noviembre de 1895),
págs. 690-692.
16. F. MIQUEL Y BADIA: Exposición del Círculo Artístico,
“Diario de Barcelona”, n ° 316 (12 de noviembre de 1895
mat’), págs. 12927-12929. El mismo periódico ya había publicado la noticia de la inauguración de la exposición el 8
de noviembre, pág. 12763.
17. “La Esquella...”, loc. cit.
18. Op. cit., pág. 67.
interpretado a la perfección las maquetas del dibujante
Josep Alumà, y el ambiente que en los respectivos cuadros
indicaba el libro, con especial atención a la combinación y
la armonía del color. Los acreditados talleres de la casa
Utrillo y Andreu, también habían intervenido en la decoración de algunos cuadros, así como el dibujante Zamora.
El mes de mayo de 1928, el Teatro Nuevo presentaba una
nueva revista denominada Color, que se componía de numerosos cuadros, en los que dominaba la nota vistosa y
animada, sobresaliendo el de ambiente japonés “Abanico
japonés”; el de ambiente oriental “En Oriente”, y el apoteósico final con la llegada y el desembarco de un buque con
muchos marineros. El vestuario estaba confeccionado por
acreditados modistos de París y de Barcelona, decorados
de Josep Alumà, que había adquirido un sólido crédito en
este tipo de trabajos.
Los carteles de Alumà tenían tanto éxito como los de Frederic Ribas, Bartolozzi, Penagos o Capuz, y durante unos
años sus trabajos y los de Morell o Francesc d’Asís Galí
obtuvieron muchos premios de los concursos que se convocaban.
ETAPA 1940-1974
Entre 1941 y 1955 celebró cinco exposiciones de pintura al
óleo; la primera de ellas organizada en las Galerías Pictoria, el mes de diciembre de 1941, donde se presentó como
pintor de cuadros de figura, de paisajes – con campos de
Valldeneu y de Aiguafreda, y acantilados de la Costa Brava–, marinas, flores,...
El mes de abril de 1944 expuso en la Sala Rovira.
JOSEP ALUMÀ SANS,
CARTELISTA Y PINTOR
Pág_ 8
Josep Alumà, nacido en Barcelona el 11 de noviembre de 1897,
se dedicó a la decoración y al diseño de escenarios, pero sobre todo al cartelismo y posteriormente a la pintura.
ETAPA 1914-1939
En 1914 inició sus estudios en la Escola d’Arts i Oficis
Llotja de Barcelona, donde fue discípulo de Francesc Labarta, y también de Antoni Gelabert.
Entre 1919 y 1936 se dedicó preferentemente al arte decorativo, campo artístico en el que obtuvo una merecida
reputación, destacando sobre todo como cartelista, especialidad en la que logró numerosos premios en diferentes
concursos y exposiciones.
A partir de los años veinte la revista, en Barcelona, se fue
convirtiendo en un espectáculo musical de tipo internacional. Fue una época en la que Barcelona era el acceso a
lo extranjero. Las principales novedades originales y los
últimos atrevimientos de París y de Londres se reflejaban
rápidamente en la ciudad, transformándola en uno de los
focos más importantes del « music-hall » europeo. Los
espectáculos eran de buen gusto, imaginativos, movidos,
exuberantes y modernos.
En aquellos años Alumà diseñó muchos de los escenarios
y decorados de Cri-cri y de Chófer, al Palace, del Teatre
Principal Palace, de las Ramblas; revistas de las que hizo
también los carteles. El empresario Fernando Bayés tuvo
plena confianza en la sensibilidad artística de Alumà.
En 1927 la prensa comentaba que se había registrado la
palabra Charivari como título de la revista norteamericana
que se preparaba en el Teatro Nuevo, compañía de revistas y grandes espectáculos. Con este título, los autores
del aludido espectáculo querían ya dar a entender su carácter. Según los programas, Charivari evocaba la gracia y
la fantasía de Daumier y la alegría y la variedad del circo.
Tratándose de una revista agitada y heterogénea, a base
de movimiento y ritmo, no podía encontrarse un título más
apropiado. El cartel anunciador se encargó a Josep Alumá, que también figuró como asesor artístico en los programas del espectáculo. El mes de noviembre del mismo
año se ofrecía una segunda versión, era una superrevista
de Germaine de Valois, Josep Maria de Sagarra y Pepe Viñas, con música de los maestros Padilla, Demon, Quirós
y Martínez Valls. Decorados de los escenógrafos Alarma,
Batlle y Amigó, Fernández y Castells; vestuario de la casa
Willie y Delatre de París, y contaba con la colaboración artística de Josep Alumà. Los cuadros principales eran: “El
alto de la caravana”, “Arlequines orientales”, “El sitio de
Moscú”, “Los festines negros”, “Mon coeur”, “Entrebancs
de Barcelona”, “El friso del mar”, “Al claro de luna” y “Un
paraíso de encajes”. El espectáculo tuvo contó con una
gran asistencia de público, los periódicos comentaban que
en el teatro no se podía dar un paso y que los decorados de
Alarma, Fernández, Alumà, y Castells se habían recibido
con aplausos. Al finalizar el espectáculo, y entre vítores se
había llamado a escena a los intérpretes y a cuantos colaboradores habían participado en el montaje de la obra.
El mes de marzo de 1928 se estrenó en el Teatro Nuevo la
revista de Josep Maria de Sagarra, en tres actos, Cocktails,
con música de los maestros Martínez Valls, Demon, Quirós
y Granados. La prensa manifestaba que los escenógrafos
Àngel Fernández, Batlle y Amigó, y César Bulbena, habían
En las Galerías Argos presentó, en diciembre de 1947,
óleos de diversas temáticas, y en la misma sala volvió a
exponer en 1949. La crítica comentaba que en los últimos
años, con su constancia, había logrado un sólido prestigio como pintor. El tiempo no había transcurrido en vano,
aquella muestra fue muy nutrida, y vino a representar a
una despedida por un viaje que finalmente no pudo realizar: quería ir a Colombia, donde se le había pedido que diera a conocer su obra. Con su traslado a Bogotá, además de
llevar a cabo una tarea cultural, podría haber desarrollado también una labor pedagógica, que podía haber tomado
forma con la creación de una escuela de artes plásticas,
ya que era una zona en la que las artes decorativas no habían tenido el desarrollo que habían tenido en Europa, y se
requerían estos centros especializados.
En opinión del mismo artista, llevaba a cabo un arte sincero, en ningún momento influido por vanguardias efímeras
ni por academicismos anacrónicos, considerando que su
pintura se encontraba en medio, su producción le parecía
equilibrada y también optimista, ya que pintando había vivido sus momentos más felices.
En 1950 expuso en el Saló de Tardor, sobresaliendo admirablemente con dos paisajes de montaña “Masia del
Montseny” y “Campestre”.
En 1958 pintó el lienzo “Cala de Sant Francesc” (Costa
Brava), obra que años después, en 1976, su viuda, Teresa Cardona, donó al Museo Provincial de la Diputación de
Barcelona.
Josep Alumà murió el día 29 de julio de 1974, a la edad
de setenta y dos años. La Vanguardia del día 31, lo definía
como un artista brillante y admirado en la Barcelona de
la posguerra europea, cuando la Rambla vivía a la hora
continental con sus bares y sus espectáculos y se mantenían animadas peñas y tertulias de artistas y literatos. Al
desaparecido Alumà le gustaba la vida bohemia, pero no
olvidaba el trabajo y había sido un pintor cartelista muy
solicitado. Después de que el Cómico hubiera agotado una
serie de revistas fastuosas y sugerentes como Kisme, Yes
Yes, Joy Joy y otras, el Teatro Nuevo se lanzó al gran espectáculo y presentó una revista de famosos libretistas
y músicos, con una constelación de artistas femeninos y
masculinos, y una serie de conjuntos internacionales realmente increíbles. Este espectáculo extraordinario tuvo
también en aquella época un cartelista excepcional: Josep
Alumà. En los últimos años, además de trabajar normalmente en el dibujo y la pintura, regentaba una escuela de
estas artes.
SU OBRA
El mismo Alumà tenía en gran consideración el cartelismo, que no consideraba, en modo alguno, un arte menor.
Para el artista era imprescindible que el cartelista, además de sentir su trabajo, fuera pintor y dibujante; decía
que el que no conociera muy bien estos campos artísticos caería en problemas que no podría resolver. Cuando
pintaba carteles confiaba principalmente en su intuición y
actuaba según el tema.
En una entrevista a Destino el año 1954 recordaba que
Francia había sido la creadora del cartel moderno, porque los grandes maestros no habían tenido a menos la
aplicación de su arte a esta especialidad, explicando que
Gustave Doré, Horace Vernet, Bonnard, Vuillard, fueron
los precursores de los Cappiello, Cassandre, Paul Colin,
Savignac, entre otros, sin olvidar a Toulouse Lautrec, y entre nosotros, a Ramon Casas.
En opinión de Alumà, el color, en el cartel, atraía la mirada; la forma, el dibujo, el arabesco, fijaban y avivavan
la retentiva. Para él, el cartel debía ser sencillo y contun-
43
dente, sorprendente por su novedad, y fácil de comprender en pocos segundos. La pintura era para él un campo
totalmente diferente, era sensibilidad, un trabajo para ser
contemplado desde cerca. El cartel era un arte de síntesis
y de selección que debía llamar la atención desde lejos, en
la calle. Opinaba que la pincelada pictórica no tiene nada
que ver con el trazo dado con el lápiz litográfico.
Su obra pictórica se caracterizaba en sus inicios por amplios contornos, pero en 1949 había adquirido un mayor
dominio de la técnica y al mismo tiempo parecía haber encontrado una expresión más adecuada a su afinada sensibilidad. En Bogotá quería haber pintado obras de gran
formato, que reprodujeran la belleza de sus parajes.
PREMIOS
Alumà fue premiado treinta y seis veces entre los años
1919 y 1936: consiguió cinco primeros premios, siete segundos y dieciséis accésits.
En 1919, con motivo del Baile de Máscaras que se iba a celebrar el 1 de marzo en el Gran Teatre del Liceu, se convocó un concurso entre los socios del Círculo para la confección del cartel anunciador, que por el número de obras
presentadas y por el valor artístico, fue uno de los mejores
de los celebrados en la casa. A Alumà se le adjudicó el segundo premio, que era de 500 pesetas.
El verano del mismo año 1919, en el Concurso de Academias organizado por nuestra entidad en el mes de julio,
obtuvo una mención especial.
En 1920, debido a las conmociones que atravesaba la ciudad, el Cercle tuvo que prescindir de la celebración del
baile de máscaras, y la fiesta tuvo que suspenderse, aunque sí se celebró el concurso de cartel anunciador que se
había convocado, Josep Alumà obtuvo el segundo premio,
de entre cuarenta y ocho carteles que fueron expuestos.
Los carteles eran obra de artistas de toda España, y formaban una muestra muy importante, una de las mejores
de las que en esos momentos se habían visto en Barcelona, celebrada en el Palacio de Bellas Artes.
En 1922 tuvo lugar el concurso de carteles de La publicidad, y el primer premio fue para Alumà, que también obtuvo una medalla en la Exposición de Artes Decorativas de
París de 1925.
En 1926 se le concedió por unanimidad el accésit del concurso de proyectos de carteles convocado por la sociedad
del Teatro Ecléctico, y el mes de octubre del mismo año,
junto con Fabregas, Vila d’Ivori, Muntané y Morell, fue
premiado como autor del cartel para la propaganda de las
Exposiciones de Sevilla y Barcelona. Siguiendo con 1926,
hubo un concurso público de carteles, de éxito indiscutible, al que se presentaron setenta y ocho trabajos, para
anunciar la recién inaugurada Caixa d’Estalvis Provincial.
Se consideró que el gran número de obras presentadas no
respondía, en valor artístico y originalidad, a la cantidad
que ofrecía el premio. Pensaron que no era justo otorgar
la gratificación de 5.000 pesetas, por tanto el primer premio quedó desierto, pero Josep Alumà encabezó la lista
de los galardonados con su obra “Treball i Estalvi”, número 20 de la relación, en la que se representaba a un joven
de las escuadras, señalando a un niño el anagrama de la
Caixa d’Estalvis, por la que recibió 2000 pesetas, seguido
de Robert M. Baldrich, Salvador Bartolozzi, Josep Morell,
Lluís Montané, Ricardo Garcia, Rafael de Penagos, Jesús
Sánchez de Tena, Frederic Ribas, y Joaquim Martra. La
muestra se celebró en el Saló de Sant Jordi.
En enero de 1927, se ofrecían en las casas de licores y vinos seis carteles de cuatro reconocidas firmas – Alumà de
lema “ Carlton”, Fàbregas, Morell, y Cartes-, premiados
en un concurso de carteles de una marca de coñac, y expuestos en la Sala Parés.
Obtuvo una mención honorífica en la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, y en 1932 el segundo premio
-500 pesetas- en el concurso de carteles de la fábrica de
cintas de seda G. Benedicto Campabadal. El jurado estaba
compuesto por Joaquim Folch i Torres, Carles Capdevila,
Marius Gifreda, Joaquim Borralleras y Francesc Labarta.
La muestra se celebró en las Galeries Laietanes.
En 1933 se convocó un concurso de carteles alegóricos de
la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvi, en el que
Alumà obtuvo una mención. El primer premio lo ganó F.
Fàbregas, el segundo Antoni Clavé, el tercero Josep Queralt, y el cuarto Antoni Vila Arrufat. Los otros premiados
fueron: Francesc d’A. Galí y Fabra, Nicolau Miralles, Antoni Tusell, Gerard Carbonell, Pascual Capuz, F. Martínez
Surroca, Josep Morell, Ricard Opisso, Josep Campillo,
Joaquim Martra,... La exposición constó de doscientos
treinta y ocho carteles presentados en el piso principal del
Casal de l’Estalvi, Via Laietana, 56
Obtuvo el primer premio del Saló de Tardor organizado en
el Palacio del Retiro de Madrid por el Ministerio de Educación Nacional el año 1951 y además el del Día gráfico 1920,
del Fútbol Club Barcelona 1923; del Ayuntamiento de Barcelona 1926; Club Natación Barcelona 1931; Cintas Juventud 1932; “Léase L’Opinió” 1932; “Abaix la guerra” 1934.
CRÍTICA, RECONOCIMIENTO
Jordi Alumà opina que la obra de su padre fue, antes
de la guerra, muy afortunada, trabajada y llena de éxitos;
posteriormente su situación cambió.
44
En diciembre de 1941 se presentó en las Galerías Pictoria
como pintor de cuadros de figura, de paisajes, marinas,
flores… Juan Francisco Bosch ignora por qué había dejado
de exhibir naturalezas muertas, que habrían hecho que la
muestra de aquel inquieto y curioso artista fuera completa. El crítico opinaba que Alumà, como pintor de caballete,
no estaba a la altura del Alumà cartelista. Analizando los
cuatro lienzos de figuras que exponía, se observaba en
ellas la influencia del cartel, de la que le era difícil desprenderse, ya que había cultivado este género de pintura durante muchos años. Creía sinceramente que Alumà
aún no se encontraba en condiciones de resolver obras de
tema del modelo humano, y que tendría que invertir muchas horas para conseguir lo que se proponía, estudiar el
desnudo y la función de cada músculo y de cada tendón… y
afinar mucho más su paleta para dar la coloración exacta
a la piel, tan rica en matices. Consideraba que el mejor
lienzo de figura de aquella muestra era “La dama de la
camèlia”. Como paisajista, según Bosch, despertaba más
interés. En sus telas recogía todo lo que la naturaleza le
ofrecía, visto e interpretado con cierta fluidez, plasmaba
más intensidad en las marinas: “Aguas del Vivero”, “Rocas doradas en octubre”, “Barca vieja”, “Pinos y mar”, que
en los paisajes, “Sol trist”, “Sol de matí” que era muy espectacular y “La carretera” . Como pintor de flores Bosch
tampoco se sentía satisfecho. Comenta que era un artista
de talento que podía realizar obra superior a la presentada
prematuramente, a la que le faltaba solidez y profundidad,
muy por debajo de las realizaciones del artista.
En las Galerías Argos, en diciembre de 1947, presentó
óleos de diversas temáticas, y el mismo crítico opinaba
que sin problemática pictórica, situaban al autor, por ley
de conquista, en el grupo selecto de artistas plásticos en
emotivo rendimiento. Valoraba su obra como densa, reflexiva, de pensamiento y de espíritu, alejada de la pintura
solo para la vista, aunque hábil para evitar las dificultades. Opina que sus cuadros eran de una impresión focal
precisa e intransigente, con aditamentos de convencional
lirismo; limpios de influencias ocasionales y gestos imitativos; con estructura de líneas y de manchas inteligentemente combinadas, exactitud lumínica y rigor ambiental. Obras sentidas, meditadas y claramente explicadas,
tanto las nutridas de verdad agreste como “Último sol”,
“Montserrat y el Llobregat”, “Luz matinal” y “Pajar”, como
las marinas “Illes Balears”, “Roques i espuma” y “Mar de
fons”. Pintura de flores de elegancia compositiva y de resonancia colorista orquestal: “Arte depurado a través del
sentimiento, el de Alumà es de los que se contemplan con
verdadero deleite”.
En 1949 la crítica valoraba sus paisajes de gran formato,
por los que pasaba una suave corriente lírica y el año 1950
José Francés opinaba en La Vanguardia del 4 de noviembre que los dos paisajes presentados por Alumà en el
Saló de Tardor eran los mejores en su género de todo el
certamen. El crítico expresaba la indiscutible supremacía
de los paisajistas catalanes en la pintura contemporánea,
estos lienzos poderosos, rotundos de sentimiento y de ejecución, llenos de una realidad ambiental atmosférica, de
una convincente majestad en la interpretación de la naturaleza, los dos lienzos de Alumà marcaban la capacidad y
el temperamento de un verdadero maestro.
EL CERCLE ARTÍSTIC
La ficha de socio de Alumà nos informa sobre su ingreso en el Cercle. Fue admitido en la sesión de Junta Directiva de 31 de marzo de 1917, muy joven, cuando solo tenía
19 años. Consta como dibujante, propuesto por los artistas
Alexandre Cardunets y Joan Baptista Trias.
El año 1921 recibía, junto con Ramon Rigol, una carta de la
entidad en la que, de parte de Manuel Fontanals, se le animaba a concurrir en el Palacio de Bellas Artes con el fin de
proceder a la ampliación de un ejercicio de las oposiciones
a las bolsas de viaje de Arte Decorativo.
El mes de junio de 1922, por el veredicto del concurso del
cartel de La publicidad , y con Marià Fuster como presidente, se reunió el jurado nombrado por la Junta Directiva,
todos estuvieron presentes a excepción de Oleguer Junyent: Francesc Pujols, secretario del Cercle; Joan Cardona, presidente de la sección de pintura; Eduard Llorens,
presidente de la sección de arte decorativo; Jaume Duran,
presidente de la sección de escultura; y Ricard Canals,
Josep Maria Xiró, Gerard Carbonell, Ferran Benet y Felip
Pons i Solanas. Todos ellos visitaron la exposición de los
sesenta y dos proyectos, de los cuales eligieron cinco. El
proyecto seleccionado como primer premio fue el número, 56, de lema “Periodisme”, obra de Alumà, los restantes eran obra de Alfons Sanz Gª de Paredes, del mismo
Alumà, de Francesc d ’ A. Galí, y de P. Capuz.
El mes de junio de 1924 el comité ejecutivo de las fiestas de
mayo-junio organizó, a la explanada de las columnas del
Parque de Montjuïc, una gran verbena artística regional
que constituyó una espléndida manifestación de arte. Se
aprovechó la gran superficie que daba entrada a la exposición para montar unas originales instalaciones de carácter típico regional. El escenario montado en la escalinata
estuvo alumbrado artísticamente según el proyecto de los
pintores Gerard Carbonell y Antoni Mataró. En el escenario
hubo una espléndida manifestación coreográfica en la que
el cuerpo de baile del Gran Teatre del Liceu, incrementado
con un nuevo contingente de 200 artistas, bajo la experta
dirección de la señora Pauleta Pamias efectuó danzas regionales. La fiesta tenía que acabar con unos magníficos
fuegos artificiales y con una fantástica catarata luminosa.
La dirección corrió a cargo del Cercle, que confió la instalación de decorados a Gerard Carbonell y a Antoni Mataró;
la masía catalana a Alumà; la casa rural mallorquina a
Marià y a Lluís Fuster; el hostal de los arrabales de Sevilla
a Ramon de Capmany y a Joan Serra, y la casa aragonesa
a Sainz de la Maza, que debían tener cuidado de que las
casetas parecieran realmente una muestra típica de la región correspondiente.
El mes de febrero de 1925, para dar la nota artística en
el Carnaval de Barcelona, el Cercle organizó un baile de
máscaras, que se celebró en el Teatro Novedades. La
prensa comentaba que aquel baile debía superar en fantasía y buen gusto a los que en años anteriores se habían
celebrado en el mismo teatro y que tan buen recuerdo habían dejado. En la decoración tomaron parte los pintores
y decoradores Junyent, Labarta, Oslé, Carles, Xiró, Pallejà, Padilla, Carbonell, Rigol, Campmany, Mataró, Alsina y
Batlle, cada uno de los cuales se encargó de un motivo del
decorado; del cartel anunciador del espectáculo se encargó Alumà.
El mes de enero de 1926 se le comunicaba en una carta
que el jurado del concurso de proyectos de carteles convocado por la sociedad del Teatro Ecléctico había acordado por unanimidad concederle el accésit, consistente en
la cantidad de 200 pesetas. Lema “Inspiració observant el
drama”; el mes de diciembre del mismo año se expusieron
en el Cercle los carteles anunciadores de la Exposición
del Automóvil de Barcelona, Alumà tuvo el 6 ° premio del
concurso.
En 1930 formaba parte, como vocal, de la junta directiva de
la sección de Artes Aplicadas, de la que Joan Busquets era
presidente, y Ramon Rigol el delegado de la sección en el
seno de la Junta de Gobierno.
En diciembre de 1932 el Cercle preparaba el “Reveillón”, y
el cartel anunciador de la fiesta, fue obra de Alumà.
las personalidades y entidades artísticas y culturales de
Catalunya, por lo que demostraba el interés por la paz
mundial que había en Barcelona.
-RÀFOLS, J. F. “Diccionario biográfico de artistas de
Cataluña”. Ed. Millá. Barcelona 1951. Volumen I. Pág.
27.
DOCENCIA
- “Enciclopedia biográfica española”. J. M. Massó editor. Barcelona 1955. Pág. 43.
Alumà ejerció de profesor de Artes Plásticas en las escuelas de la Diputación de Barcelona. En 1949 se le identificaba con la enseñanza artística, a la que se había dedicado
varios años, y en 1954, aparte de pintar, la actividad docente lo absorbía. Dirigió el liceo “Las Artes” donde intentaba
formar a jóvenes artistas, además de ejercer de crítico de
arte en dos emisoras.
VIDA PERSONAL
Se casó con Conxa Masvidal Casal, joven de familia acomodada, quien dibujaba muy bien, y que murió de parto a
los veintidós años. Su hijo Jordi nació a las 6 de la mañana
del día 26 de febrero de 1924, en la calle Nou de la Rambla,
74, junto al Teatre Arnau del Paralelo. Padre e hijo la echaron mucho de menos; Josep Alumà quedó viudo a la edad
de veintisiete años, con su hijo Jordi recién nacido.
El 19 de julio de 1936 nació su hija Eva -Eva Alumà Cardona-, a la una de la madrugada, cuando en Barcelona se
oían los primeros disparos de la guerra civil. La situación
de esos tres años provocó a Alumà - por sus ideales- una
lastimosa pérdida de libertad al acabar el confl icto.
Sus compañeros y colegas Antoni Clavé, Martí Bas, Montaner, Benigani, Bofarull, Fontseré, Calsina, Alpresa, Goñi,
Puerta, Surroca, el escultor Martí Llauradó, Paredes –
autor de “El més petit de tots” –, Rebull, Viladomat, Coscolla … se dispersaron por México, Francia, Inglaterra,...
Alumà pasó dieciséis meses en la cárcel Modelo de Barcelona, tras crueles juicios y maltratos, debido a sus ideas
políticas, además de haber realizado el cartel “Visca
l’Exèrcit Popular ”.
Al salir de la cárcel, a los cuarenta y cuatro años, desengañado y enfermo, solo tuvo ánimo para hacer algunas exposiciones y, hacia el año 1947, creó una escuela de dibujo
denominada «Las Artes», de la que sus alumnos conservan un grato recuerdo.
Alumà, que había sido miembro de la Junta Directiva entre
1932 y 1936, tras la guerra civil fue eliminado de la lista de
socios, debido a la depuración efectuada cuando la entidad
volvió a iniciar su actividad, y volvió a ingresar el 6 de diciembre de 1943; también en la ficha se indica que en 1950
pasaba a ser socio corresponsal en Bogotá, durante su estancia en Colombia, pero esta iniciativa quedó sin efecto,
ya que, como se indica en el mismo documento, el 31 de
octubre de 1950 se dio de baja de la entidad de forma voluntaria. Aun así, continuó teniendo una estrecha relación
con el Cercle, y en octubre de 1970 se inauguró la Segona
Exposició Antològica de Cartells, en la que participaron
numerosos coleccionistas, entre los que encontramos a
Josep Alumà.
Murió el año 1974, tras haber mantenido, durante toda su
trayectoria, un gran amor por Catalunya y por su amplia
profesión. Él, al igual que otros grandes profesionales de
su entorno, no ha recibido suficiente reconocimiento.
En 1933 se constituyó la Asociación de Cartelistas, que
contaba en su programa fundacional con la celebración
de un Salón Anual del Cartel en sus aplicaciones más variadas. El primer Salón, organizado con gran éxito y celebrado poco después de constituirse, fue convocado sin
límite de temas y contó con una gran participación. En abril
de ese mismo año habían escogido la directiva; el presidente era Josep Alumà; el vicepresidente Enric Montón;
el secretario, Rodríguez Puig; el tesorero, José Campillo;
el archivero, Miquel Farré. La junta de organización había
quedado integrada por Ciro Morales, Josep Morell, Gerard
Carbonell, y Carles Bécquer.
En 1934 esta asociación de jóvenes artistas, que contaba con sesenta miembros y seguía presidida por Josep
Alumà, tuvo la iniciativa de organizar la exposición “Abaix
la guerra”, en la que actuaban de censores de la pasada
guerra.
La exhibición se celebró en el Cercle Artístic y daba forma a un espíritu de hermandad y solidaridad entre los
humanos. Tenía un tono noble y altruista y el propósito de
inculcar el pacifismo. Uno de los carteles que más atraía
era el de Josep Alumà simbolizando la paz, representada
por una mujer que extendía sus brazos hacia el cielo, queriendo alcanzar la paloma que en el pico llevaba la rama
de olivo como mensaje de paz. La prensa comentaba que
una vez más, Alumà se mostraba como un maestro cartelista, con su inconfundible belleza de entonación y líneas
gráciles. No fue una muestra con mucha participación,
una treintena de socios, pero sí de calidad. Encontramos a
Bas, Bécquer, Campillo, Clavé, Davalillo, Fàbregas, Miralles, Morell, Ortiz, Queralt, Ricart, Soler Cors, Torrecillas,
Vallmitjana,... presentaron 38 carteles que representaban
un esfuerzo generoso e idealista. Fue una muestra muy
concurrida tanto por el numeroso público como por todas
-Agradecimiento a Jordi Alumà, a Jordi Artigas y a
Joaquim Maria Casamor por sus aportaciones.
El padre de Josep Alumà había sido litógrafo, y el padre de
su esposa –el abuelo Masvidal-, escultor.
El baile de Carnaval de 1936 se celebró en el Liceu y el
tema de aquel año era “Baile del dios Baco”. Se celebró
un concurso de proyectos de cartel anunciador, del que
resultaron ganadores Fernando Teixidor y Josep Alumà y
Miquel Paredes autor de la maqueta para la decoración
con el lema “Contemplant la portadora”. La prensa comentaba que Alumà y Paredes desplegaban una gran actividad para convertir el escenario en una espuerta de vino.
A doce metros de altura habría una pérgola monumental
ornamentada con unos racimos de uvas de dos metros
completamente iluminados.
LA ASOCIACIÓN DE CARTELISTAS
-MARÍN SILVESTRE, Maria Isabel. Cercle Artístic de
Barcelona. Primera aproximació a 125 anys d’història.
1881-2006. Reial Cercle Artístic 2006. Págs. 85, 96, 136,
254-255, 266.
En 1955 Eva Alumà, su hija, poeta, sensible, encantadora, y
gran promesa artística, como su hijo Jordi, murió de cáncer; tenía diecinueve años.
En palabras de su hijo Jordi, Alumà tuvo una vida llena de
angustia.
Maria Isabel Marín
Historiadora de Arte
Bibliografía:
-Acta de Junta Directiva del Cercle Artístic de 5 de
agosto de 1919. Pág. 71.
-Copias de cartas. 1920-1921. Pág. 397; 1926. Pág. 333.
Archivo Cercle Artístic.
-La Vanguardia . Miércoles, 18 de junio de 1924. Pág. 9;
jueves, 19 de junio de 1924. Pág. 3; martes, 10 de febrero de 1925. Pág. 17, sábado 2 de octubre de 1926. Pág. 9;
viernes, 17 de diciembre de 1926. Pág. 15; viernes 31 de
diciembre de 1926. Pág. 13; jueves, 6 de enero de 1927.
Pág. 10; jueves, 7 de julio de 1927. Pág. 15; martes, 22
de noviembre de 1927. Págs. 7 y 25; viernes, 2 de marzo
de 1928. Pág. 13; miércoles 7 de marzo de 1928. Pág. 28;
domingo, 11 de marzo de 1928. Pág. 28; miércoles, 23
de mayo de 1928. Pág. 17, sábado 26 de mayo de 1928.
Pág. 18; jueves, 31 de mayo de 1928. Pág. 19; miércoles,
1 de junio de 1932. Pág. 4; domingo, 25 de diciembre de
1932. Pág. 11; martes, 4 de abril de 1933. Pág. 12; jueves
1 de junio de 1933. Pág. 3; jueves, 6 de febrero de 1936.
Pág. 10; domingo, 23 de febrero de 1936. Pág. 8; martes, 25 de abril de 1944. Pág. 6, sábado 4 de noviembre
de 1950. Pág. 5; miércoles, 31 de julio de 1974. Pág. 28;
miércoles, 8 de diciembre de 1976.
-BOSCH, Juan Francisco. “El cartelista Alumá y su
modalidad nueva”. El año artístico barcelonés. Temporada 1941-1942. (Itinerario de las exposiciones). Gráfica
Industrial. Barcelona. Págs. 120-121.
-BOSCH, Juan Francisco. “Alumá y su pintura densa sin
pulimento estilístico superficial”. El año artístico barcelonés. Temporada 1947-1948. (Itinerario de las exposiciones).
Talleres gráficos S. Ferrer Nadal. Pág. 133.
-M. R., “José Alumà a Colombia ”. Destino. N ° 645. 17
de diciembre de 1949. Pág.17.
-MYLOS. “En el taller de los artistas. Con Alumá Sans
”. Destino. N ° 891. 4 de septiembre de 1954. Pág. 18.
LOS ICONOS DE LAS VÍRGENES NEGRAS Y EL ARTE DE LA EDAD MEDIA
Nuestra Señora de la Mercè, Patrona de Barcelona (Catalunya) y Jerez
de la Frontera (Andalucía)
Pág_ 16
- ¿De dónde saca tanta belleza y fantasía? - le preguntaronY Gaudí, el arquitecto del templo expiatorio de la Sagrada
Familia de Barcelona, respondió:
- Es fruto de la Virginidad
Joan Amades, en su libro «Costumari Català» nos dice lo
siguiente: «La noche del 24 de octubre del año 1218 bajó la
Madre de Dios1 en persona a Barcelona y se presentó a tres
personalidades de la política catalana que se encontraban en
el Palacio Real: el rey Jaume I el Conquistador, el consejero
Sant Pere Nolasc, y el canónigo de la sede Sant Ramon de
Penyafort. Les pidió que fundasen una orden de caballería cuyos caballeros se encargarían de redimir a los cristianos que
caían cautivos de los sarracenos, por quienes eran tratados
con gran dureza y crueldad»
Cuando leí esta histórica leyenda lo primero que se me
ocurrió fue preguntarme: ¿En qué lengua les habló Nuestra Señora a esos personajes catalanes? Supuse que dado
que estaba en Catalunya, les debió hablar en catalán.
Y más si tenemos en cuenta el «don de lenguas» que Jesucristo nos enseñó en su evangelio, y que sería una de las
características de los auténticos cristianos. «El Espíritu
Santo –dijo– os infundirá el don de lenguas y allá donde
vayáis a predicar en mi nombre hablaréis en la lengua
propia –natural o vernácula– de cada lugar». La Iglesia
Católica rememora y celebra esta enseñanza en la Fiesta
de Pentecostés.
Luego me pregunté: ¿Por qué actualmente se la llama
«Madre de Dios» en lugar «Nuestra Señora» que es como
se la había llamado siempre en Catalunya y en toda Europa
a los iconos de vírgenes negras? Por ejemplo, de Europa
citaré el caso de «Notre Dame» de París; «Notre Dame
des Tables» en Marsella y «Notre Dame de la Daurade»
en Toulouse de Llenguadoc a Occitania. Pensé que los catalanes tendríamos que recuperar la expresión de Nostra
Senyora (palabra cien por cien catalana, ya que viene de
“seny”). ¿Quién les cambió el nombre de “Nostra Senyora”
por el de “Mare de Déu”? ¿por qué lo hizo? la cuestión tiene
una gran trascendencia en lo que se refiere a su mensaje
simbólico o al sentido artístico de las obras.
Después se me ocurrió la pregunta: ¿Por qué blanquearon
la imagen de Nuestra Señora de la Mercè, si era negra?
La negrura de las vírgenes negras tiene un significado
cultural; no se debe al humo de las velas como se dice
vulgarmente. Eso lo dicen para esconder su significado.
Hace tantos años que la blanquearon que actualmente hay
muchos barceloneses y catalanes que lo ignoran y cuando se lo digo exclaman: ¡Ah! ¿pero era negra como la de
Montserrat? Yo mismo descubrí que era negra gracias a
una fotografía de la que se encuentra en la catedral de Jerez de la Frontera, como explicaré más adelante.
Y me sigo preguntando: ¿Por qué se llama “Mercè”? ¿quién
le puso ese nombre?
En el citado libro de Joan Amades, leo que: la imagen de
Nuestra Señora de la Mercè se llama así debido a que “El
rey Jaume I le puso el nombre de “Mercè” porque Nuestra
Señora, tuvo la “merced” de visitarlo». Mercè es una palabra
que deriva del francés “merci” que quiere decir “gracias”.
En el catalán genuino, para agradecer se decía “mercès”;
actualmente, debido a la castellanización a la que estamos
sometidos los catalanes, se ha aceptado como catalán correcto el castellanismo “gracias”. Parece como si se quisiera descatalanizar la lengua catalana a base de aceptar
castellanismos o castellanadas. Cada día somos más los
que pensamos que nos están descatalanizando el catalán.
Creada pues la orden de caballería en Barcelona por los tres
personajes mencionados (recordemos que «Jaume I era caballero de la Orden de los Templarios del rey Salomón» o
sea “templario” como muchos de los reyes catalanes) se
«decidió que los monjes de la Orden de Caballería de la
Mercè llevarían un hábito con las cuatro barras rojas sobre
fondo dorado sobre el pecho»
Las cuatro barras rojas sobre fondo dorado son el símbolo
nacional de Catalunya y por tanto del nacionalismo catalán
y de la catalanidad. Sin embargo, durante la Edad Media,
y en la cultura de una determinada tradición cultural, tenían un simbolismo religioso. ¿Cuál era ese simbolismo
religioso?
El simbolismo religioso de las cuatro barras catalanas
propias de la Corona de Aragón, según una determinada concepción cultural que entronca con las tradiciones
griegas, mesopotámicas y egipcias, representa las cuatro
fuerzas primordiales de la Creación. El filósofo Platón, en
el libro “Timeo”, habla de esas cuatro fuerzas primordiales. También habló de ellas la cábala catalana, la de la Escuela del alma de Girona recogiendo la tradición expuesta
en el Sefer a Bahir (Libro de la Formación de la Realidad)
que nos habla del Tetragrammaton entendido como las
cuatro letras del nombre de la Divinidad.
Este símbolo formaba parte de las enseñanzas cristianas
que se basaban en el Árbol de la Vida de la cábala hebrea
y hacía referencia a las cuatro letras del nombre de Dios.
Sin embargo, hay que tener en cuenta que estas cuatro
letras que se atribuyen a Jahvé –YHWH- tienen algunas
contradicciones, ya que tanto la tradición cristiana como
la tradición judía han sido expuestas de forma tergiversada y las desvincula de las cuatro fuerzas naturales de la
Creación.2 Personalmente, me identifico con la tradición
platónica y pitagórica que nos lleva a Egipto y al culto a
Isis, la diosa negra de Heliópolis, más que con determinadas interpretaciones que hacen ciertos sectores judaicos y
algunos sectores vaticanistas del Antiguo Testamento.
Ignoro el motivo por el que la actividad de los monjes de la
Orden de la Mercè, a pesar de sus orígenes catalanes, actualmente no tiene una resonancia catalanista tan popular
como tienen otras órdenes religiosas de Catalunya, como
es el caso de los monjes de la orden de los cistercienses
de Poblet y de los benedictinos de Montserrat. Quizá haya
un motivo o una información que desconozco. A lo largo de
la historia muchos monasterios catalanes han sido descatalanizados. Solo hay que leer la historia del monasterio
de Montserrat, lo que se hizo en 1493 con el segundo viaje
de Colón hacia las Antillas y lo que se ha hecho posteriormente en otros momentos históricos.
Y se me ocurre pensar: actualmente, en 2009 ¿nos lo creeríamos si tres personalidades políticas de la vida catalana,
salieran por televisión para decirnos que se les ha aparecido la Virgen o Nuestra Señora en persona, para decirles
que funden una Orden de Caballeros para liberar a los
catalanes de la dependencia y la sumisión de los poderes
forasteros que los tienen oprimidos, como fue el caso de
los sarracenos en el siglo XIII?
Cuando la Virgen se le apareció al rey Jaume I, éste tenía
10 años. Era «la noche del 1 al 2 de febrero del año 1.208»
Ferran Soldevila, en el libro “Història de Catalunya”, nos
dice lo siguiente sobre el nacimiento de Jaume I: «Salía
de la casa de los Tornamira, en la noble ciudad occitana de
Montpellier, un breve séquito que tenía como personaje
reverencial un niño recién nacido. A la claridad de las antorchas, el séquito se dirigió a la iglesia de Notre Dame
des Tables; en el momento de entrar, los clérigos cantaban Te Deum laudamus. Después se dirigieron a la iglesia de San Fermín, donde cantaron Benedictus, Dominus
Deus Israel... »
¿Tenía algún tipo de relación la casa real de Catalunya,
Aragón y la Provenza y, en concreto, la estirpe de los Urgel, con el Reino de Israel?
¿El catalán Jaume I el Conquistador, conde de Urgel, descendiente de aquel Salomón, conde de Urgel y la Cerdanya, abuelo de Guifré el Pelòs, estaba relacionado con la
sangre de los merovingios que algunos historiadores atribuyen a la Casa de Barcelona? Los eruditos medievalistas
han visto en el conde de Urgel, Jaume I el Conquistador y
su estirpe, rastros y señales de la leyenda del rey Arturo
y los caballeros de la Mesa Redonda. De hecho, fue bautizado ante el altar de Notre Dame des Tables en Montpellier,
ciudad, por otro lado, relacionada con Ramon Llull y Arnau
de Vilanova, dos sabios importantísimos de la Edad Media
y del pensamiento occidental.
La espada mágica o espada de virtud del rey Arturo se
llamaba Excálibur, la del rey Jaume de Urgel se llamaba
“Vilardella”. Me pregunto: Notre Dame des Tables ¿está
relacionada con “las tablas” del Sinaí, entregadas por
Jahvé a Moisés? ¿Estas “tablas” están relacionadas con
el diagrama del Árbol del Conocimiento o Árbol del Juicio
que usan los cabalistas para sus estudios?
En la catedral de la ciudad andaluza de Jerez de la Frontera hay la imagen de una virgen negra que lleva colgado del
pecho un escapulario con la Cruz de Sant Jordi (o del templo del rey Salomón) y las cuatro barras rojas sobre fondo
amarillo de la bandera catalana. Se trata de la imagen de
Nuestra Señora de la Mercè. Lo descubrí al ver su imagen
en una tienda de Badalona propiedad de unos andaluces
recién llegados a Catalunya. “Sí – me dijo la dueña de la
tienda – cuando vine a Catalunya me sorprendió que también hubiese la Virgen de la Merced aquí en Cataluña. Pensé,
¡mira:nos han copiado!» Le pedí que me facilitara informa-
45
ción y amablemente me trajo información de aquella imagen de Jerez de la Frontera, y así pude contrastar los datos
históricos de aquí y de allí.
Cuando veía que en aquella fotografía andaluza la imagen era negra, mientras que la que tenemos en Barcelona no lo es, me preguntaba: ¿por qué la imagen
de Nuestra Señora de la Mercè de Barcelona no es
negra? ¿quién la ha blanqueado, cuándo y por qué?
La imagen de Ntra. Sra. de la Mercè se apareció primero
en Barcelona -año 1218-, antes de que los catalanes la
llevaran a Jerez de la Frontera -año 1272-, donde fue recibida con gran aclamación popular. ¿Recibida con «aclamación popular» una imagen catalana en Andalucía el año
1272? ¿Quién vivía entonces allí, en el año 1278?
«En el año 1272, Pascual, monje valenciano trae la imagen de
Nuestra Señora de la Merced a Jerez de la Frontera en dónde
es recibida con grandes aclamaciones populares» (Boletín
del Santuario de Ntra. Sra. de la Merced de Jerez de la Frontera pág. 37 editado el 11-1-1949)
En la basílica de Jerez de la Frontera encontramos la tumba de “Sant Pere Nolasc” uno de los tres personajes catalanes a los que se les apareció la Madre de Dios o Nuestra
Señora de la Mercè en Barcelona. Esta puede ser también
una prueba de la relación de Barcelona con Jerez de la
Frontera. Pero, ¿quién la llevó allí y por qué fue aclamada popularmente? ¿Vivían catalanes en Andalucía, y en
concreto, en Jerez de la Frontera, en el año 1272? Cabe
recordar que uno de los municipios cercanos a Jerez de la
Frontera se llama “Palos” y está relacionado con el viaje a
las Antillas de Cristóbal Colón. 3
En la página 27 del citado «Boletín del Santuario de
Ntra. Stra. de Jerez de la Frontera» leo lo siguiente: «En el año 1268 -50 años después de la aparición de
la Madre de Dios y de haberle puesto Jaume I el nombre de “Mercè” en Barcelona -, a los cuatro años de
haber sido reconquistada esta ciudad (Jerez de la Frontera) a los musulmanes por Alfonso X el Sabio, hizo la fundación de este convento San Pedro Pascual de Valencia».
Me pregunto: Alfonso X el Sabio, rey de Castilla, ¿mandó
llevar a la patrona de Barcelona a Jerez de la Frontera?
¿no sería un rey catalán, quizá Jaume I, el que conquistó
esta ciudad a los musulmanes? ¿quién era ese valenciano
que llevó a la patrona de Barcelona a Jerez de la Frontera?
¿iba con un rey de Castilla o iba con un rey de Catalunya y
Aragón y nos lo cuentan mal? Me cuesta aceptar que por
aquel entonces un rey de Castilla que conquista una ciudad se lleve una imagen nacional de Catalunya como Ntra.
Sra. de la Mercè. Y más en un tiempo en que Barcelona no
pertenecía a Castilla ni Catalunya a España.
En el citado “Boletín mercedario” hay ilustraciones en
las que se puede ver la clásica imagen de virgen negra.
También se puede leer que «en un principio tenía el niño
sentado en la rodilla» - como las vírgenes románicas de
los Pirineos -, pero que «se cambió para poder vestirla
con manto».
En el “Boletín mercedario” del mes de febrero de 1946 de
Cádiz, ciudad de la que también es patrona la “Mercè”, podemos leer lo siguiente:
«Entresacamos del manuscrito antiguo del padre Chamorro que se conserva en nuestro archivo: Año 1268. Sagrada imagen de Ntra. Sra. de la Merced de Jerez. El padre
rallón, hablando de esta señora de la Merced, en la historia que escribió por los años 1670, en el capítulo II, escribe
estas formales palabras: el color del rostro es moreno»
También se menciona la antigüedad milenaria de la
imagen en el simbolismo de las imágenes de las vírgenes negras en general, a veces denominadas
“egipcíacas”, las cuales varios historiadores relacionan con el culto a Isis, la diosa negra de Egipto.4
Este tema me ha interesado porque me podría dar pruebas o pistas que demostrasen que, en Andalucía, cuando
se denominaba Bética e Hispania Ulterior, se habló catalán u occitano, o una lengua entroncada con éstas, dentro
de la familia de las lenguas de la Marca Hispánica, que
son las lenguas ibéricas de los Pirineos, donde no está la
castellana. Granada originalmente se llamaba «iliberis»
palabra íbera que se puede encontrar todavía hoy en la
lengua vasca, la lengua propia –natural o vernácula- de
Euskal Herria.
El nombre original de la ciudad andaluza de Granada,
como se ha dicho antes, era «iliberis». Pues bien, cerca de
Perpiñán, en la Catalunya Nord, hay una ciudad catalana
hoy llamada Elna, que originalmente también se llamaba
«iliberis» y es un lugar históricamente muy importante
durante la Edad Media. Se podría hablar de una lengua
bética propia – natural o vernácula – de los países béticos
de la Hispania Ulterior? El caso es que estudiando la presencia del culto a Nuestra Señora de la Mercè en Jerez de
la Frontera en concreto y en Andalucía en general, me he
encontrado a menudo con el tema de los íberos.
En función de la información que tengo actualmente, me
he decantado por pensar que su territorio geográfico, el de
los íberos, correspondía a lo que son los Països Catalans,
Euskal Herria y los Países Béticos. En el fondo encontramos un sustrato lingüístico relacionado con una determinada concepción cultural.
46
En Sevilla está el culto a Nuestra Señora de Rocamador.
Esta imagen es originaria de Rocamador (Occitania), actualmente bajo administración de Francia, donde está el
santuario de una virgen negra que iba a visitar el catalán
Ramon Llull en peregrinación.
Restitución del icono y el nombre original
de Nuestra Señora de la Mercè en Barcelona
A medida que he ido reuniendo informaciones, cada día
que pasa, con más convencimiento, pienso que sería bueno y necesario que en Barcelona se restituyera la imagen
de Nuestra Señora de la Mercè, en su iconografía original,
o sea, como virgen negra.
Son muchas las personas que todavía desconocen que el
icono de Nuestra Señora de la Mercè de Barcelona era originalmente una virgen negra. En la revista «La hormiga de
Oro» editada en Barcelona el año 1888, el 28 de octubre se
puede encontrar un excelente reportaje sobre su solemne
coronación en la catedral de Barcelona y una referencia al
hecho de ser una virgen negra cuando se le dice de “rostro
trigüeño”.
También sería conveniente, justo y necesario que se la
llamara “Nostra Senyora” tal y como se la llamaba originalmente y no “Mare de Déu”. Sería bueno también que se
convirtiera en un símbolo de la ciudad y que su celebración
tuviera el carácter religioso que tenía y no el carácter lúdico en que lo han convertido los poderes laicos y agnósticos
que imperan actualmente. Ello conlleva volver a explicar
su auténtico significado. El auténtico significado de las vírgenes negras. Imágenes que, esparcidas por toda Europa
durante los siglos XI-XII, deberían provenir de Catalunya,
dado que aquí ya están presentes en el siglo VIII.
Ruta de turismo cultural
“Las vírgenes negras de Europa”
Ahora que están de moda las rutas de turismo cultural,
he pensado que sería interesante que se fomentara el hermanamiento entre las ciudades y capitales de Europa que
tienen como patrona el icono de una virgen negra y que se
diseñara una ruta de turismo cultural que promocionara
su cultura autóctona, dado que las vírgenes negras van
siempre asociadas, por sus leyendas y tradiciones, a las
culturas autóctonas o vernáculas propias de cada lugar
donde están relacionadas.
Cuando el pasado día de Sant Jordi Monsieur Erasmy me
presentó a la señora Magda Navarro en el Real Cercle Artístic de Barcelona, surgió el tema de las vírgenes negras
hablando de viajes turístico-culturales. Eso dio pie a que,
con la señora Magda Navarro, habláramos de la posibilidad de promover la Ruta de las vírgenes negras de Catalunya y Polonia (Nuestra Señora de la Mercè y Nuestra Señora
de Montserrat y Czestochowa en Jasna Gora). Hablamos
también de continuar gestionando contactos con varios
municipios y capitales de Europa que se encuentran en el
camino que va de Barcelona a Varsovia para ir ampliando
el circuito y establecer otras rutas colaterales alrededor
de esos iconos, obras de arte llenas de significado, sustancia y simbolismo, y dar a conocer el patrimonio cultural
vernáculo de los diversos lugares donde se les rinde culto.
Como ejemplo de ciudades europeas que tienen vírgenes
negras como patronas, tenemos:
Barcelona (Nuestra Señora de la Mercè y Nuestra Señora de Montserrat), Toulouse de Llenguadoc (Notre Dame
de la Daurade), Donostia (N. S. del Coro), Asturias (N. S.
Covadonga), Verviers, Einsieden, Zagrev, Marsella (Nuestra Señora del mar), Grenoble, Mariazell Styria, Tournai,
Brabante, Colonia (Santa Kolumba) Cracovia- (Jasna
Gora. Czestochowa. Polonia). Algunas de estas ciudades
muestran sus vírgenes negras como iconos religiosos
y, también con todo respeto, las ponen en sus postales
de turismo cultural (y lo hacen sin complejos, no como
en Barcelona y otros lugares catalanes, en los que han
sacado de las postales turísticas toda referencia identifi cadora de la catalanidad y mencionan a Barcelona como
ciudad, sin que conste el referente nacional de Catalunya.
Los símbolos son los peldaños de la escalera de la vida,
y de la ascensión personal, nacional y congenial entre los
seres humanos).
Los iconos de las vírgenes negras son obras de arte, y
como tales tienen un simbolismo propio; no deben borrarse ni tergiversarse los símbolos que comportan una concepción religiosa, una representación nacional con criterio vernáculo de lugares y lenguas naturales o propias
del “genius loci” o el “espíritu del lugar” antes que de las
constituciones políticas estatalistas, que no siempre son
vernaculistas, y de una concepción cultural que podemos
compartir con todo el mundo que vaya de buena fe, porque
más allá del hecho real hay una trascendencia llena de
sustancia, y ésta se identifica platónicamente con una idea
que es lo que es: el SER. Es con el Ser con quien debemos
fundamentar nuestra identificación y dar testimonio, haciéndonos universales a partir de la particularidad propia
del lugar que habitamos.
Quisiera que mi lenguaje, mi manera de decir las cosas
que pienso, siento y quiero no resultara hermético; mi deseo es que haya sido claro, transparente y asumible para
todos los diversos niveles de conciencia.
Jordi Salat
[email protected]
Bibliografía:
1.- Ean Begg « The Cult of the black Virgin » editado por
Routlege and Kegan Paul PLC. Henley-on-Thames. Oxon.
England., 1985
2.- Jacques Huynen «L’enigme des vierges noires » Editions Robert laffont, S.A., 1972
3.- Jean Hani «La vierge noire et le mistère de Maríe » Guy
Trédaniel, Editeur. Editions de la maisnie, París., 1984.
4.- Durand-lefèvre «Étude sur l’origen des vierges noires»
Paris., 1938
5.- «Diàleg de les verges negres de Polònia i Catalunya »
Ensayo por Mossèn Josep Dalmau, cura de Gallifa y poema de Carles Pi i Sunyer Rafael Dalmau, Editor. Barcelona., 1982
Notas
1. A estas imágenes siempre se las había llamado “ Nostra
Senyora” y no “Mare de Déu”. El cambio de nombre fue debido a que se consideró que “Nostra Senyora” sonaba muy
castellano y se les puso “Mare de Déu” para catalanizarlo,
lo cual fue un error, ya que “Senyora” proviene del catalán
“seny” y es el femenino de “senyor ”. La palabra castellana “ Señora ” es una apropiación del catalán “senyora”,
como se demuestra además por las fechas de antigüedad
de las imágenes.
2. De este tema hablo en mi escrito « Moisés, Freud y Dalí
», en el que comento el significado del monumento que
dedicó Dalí a Moisés en el Teatre-Museu Gala Dalí de Figueres (Catalunya) y el libro de Sigmund Freud “ Moisés y
la religión monoteísta ”
3. También se encuentra la tumba de Miguel Primo de
Rivera, el que hizo derribar las cuatro columnas del arquitecto Josep Puig i Cadafalch que había ante las fuentes
de Montjuïc de Barcelona alegando que eran un símbolo
catalán.
4. El islam también tiene una “piedra negra” objeto de culto y peregrinaciones a “la Kaabba”.
EL CULTURE HUB DEL REIAL
CERCLE ARTÍSTIC PRESENTA:
CONVERSES D’ART I DESIGN.
Pág_ 21
Bajo esta denominación se ha iniciado durante el mes de
junio un nuevo ciclo de conferencias, en formato debate,
que pretende, humildemente y en principio, sobrepasar el
interés del socio, al que ya consideramos muy motivado,
con el fin de poder llenar la Sala de los Atlantes de forasteros, amigos o desconocidos. Las actividades a menudo
se han realizado, y esperamos que se continúen realizando, con la empatía de otras instituciones o empresas
culturales.
vatorios Fin de Siglo, como la imprescindible y prologada
por Gillo Dorfles, 25 años de diseño gráfico español, 19701995. Y, tal como dice el adagio, se pierde el pelo pero no
el vicio, así que aprovechó su estancia en Barcelona para
presentar una nueva línea editorial con un nuevo volumen
de Francesco Morace: La estrategia del colibrí. La globalización y su antídoto, actividad realizada en la sede del Istituto
Europeo di Design, escuela que colaboró en la difusión de
nuestra sesión, honrada con la presencia de su director,
Alessandro Manetti.
Aunque estas dos sesiones despertaron mucho interés,
quien sedujo y encandiló más a nuestro público fue el joven de Sabadell (¡que tampoco quiere confesar su edad!),
historiador, crítico de arte y comisario de exposiciones:
Ricard Mas. El que fue asistente de investigación con Rafael Santos Torroella (1990-1997), y en la actualidad freelance, ha escrito, entre otros, los libros (como bien dice
él: ¡el que no anuncia no vende!): Els artistas catalans i la
publicitat, Univers Dalí y La pintura española contemporánea.
Ha comisariado exposiciones, entre otras El sexe i la rauxa:
els artistes catalans i la sexualitat (1850-2005); Los Putrefactos de Dalí y Lorca: historia de un libro que no pudo ser; Tot
a cent: obres mestres del disseny; y Dalí: una vida de llibre.
Precisamente su aplaudida intervención la dedicó a Dalí
ausente, ¡Dalí presente! A todo el merchandising en torno
a Dalí, que materializa el título de una de sus obras: La
persistencia de la memoria. Dalí es, como él dijo, una presencia inevitable de la cultura contemporánea. Nos honró
esta vez, con su asistencia, el recién nombrado director
del Istituto Italiano di Cultura, Fortunato Ceraso. ¡Bienvenido sea!
En definitiva, las Converses d’Art i Design, como reza el
tarjetón que recibe puntualmente el socio, quieren ser
una serie de reflexiones discontinuas sobre experiencias
vitales y profesionales, que, a través de sus propios protagonistas, presentan, desde un punto de vista llano y coloquial (pla i català, como diría Josep Pla, y a veces en otras
lenguas de posible extinción y que merecen especial cuidado y protección), puntos conflictivos o no del prestigioso
mundo del arte, y del design. Manualidades que distinguen
al hombre de las bestias, desde su creación o evolución
(no nos hemos apuntado, como entidad, a ninguna de las
dos teorías) y que el Reial Cercle Artístic intenta incentivar con perseverancia y paciencia desde hace más de cien
años, 128 para ser más exactos. Todas las actividades son
gratuitas y solicitan la benevolente interacción e intervención del público. Para el próximo curso ya están en posición de salida: Rafael Argullol (filósofo y escritor); Enzo
Biffi Gentili (crítico de arte y director del MIAAO, Turín);
Anna Casas (Directora del Museo Barbier-Mueller de Arte
Precolombino); Alessandro Manetti (director del IED y DJ);
José Tono Martínez (poeta y director de la Fundación Arquitectura y Sociedad); Oriol Pibernat (director de EINA);
y Joan Simó (performer antisistema). Y otras personalidades del mundo del arte y el diseño, aún por confirmar.
Joan Abelló Juanpere
Coordinador del CAD, y responsable del Culture Hub
De hecho, la primera sesión, es decir, la inaugural, debía
correr a cargo de uno de los estudiosos más reconocidos
internacionalmente, del mundo de las vanguardias históricas, además de especialista en el arte del siglo XX y del
trocito consumido del siglo actual, Juan Manuel Bonet,
director, en su día, de dos instituciones capitales para la
difusión del arte contemporáneo, y creadas durante la democracia, el IVAM y el MNCARS, museos que afortunadamente contienen obras de un interés enorme, adquiridas
durante su gestión. Conferencia anunciada para el 2 de
junio y que por problemas de agenda finalmente tuvo lugar
el 29 de junio. Artistas Traspapelados: Por un nuevo Mapa fue
un itinerario por la obra de artistas curiosos y casi olvidados de toda Europa. Una línea de investigación que ya puso
en evidencia en el irrepetible Diccionario de las vanguardias
en España (1907-1936), y que plasmó en exposiciones rompedoras en el MNCARS de Oramas, Pérez Mateo, o nuestro exconsocio Joan Rebull, en su primera y lejana época
creativa: ¡los años veinte! Eso sí, con verbo de poeta, como
testimonian cinco libros suyos publicados hasta ahora, y
abundantes y nada gratuitas noticias de erudito.
Pierluigi Cattermole Fioravanti, director de Experimenta inició el día 10 de junio una discusión muy seguida por
el público con el título ¡Para qué sirven las revistas de Design! Se conmemoran veinte años de la creación, bajo su
responsabilidad, de una de las editoriales dedicadas a la
cultura del proyecto y al fascinante mundo del design (¡el
diseño, para entendernos!), que ha sido guía preceptiva
para muchos creadores del sector. Con mucha fineza florentina, el autor habló y discutió largo rato y sin descanso
ni fatiga. Cattermole nació, hace más años de los que él
quisiera, en la artística Pisa, y se replantó en Madrid. Su
labor editorial es memorable, recordemos rápidamente
volúmenes como Artefactos, Hacia una nueva ecología del
ambiente artificial, de Ezio Manzini (1992) o Contratendencias. Una nueva cultura del consumo, de Francesco Morace
(1993). Y, a partir de 1996, las célebres monografías Obser-
47
TRANSLATED ARTICLES
EDITORIAL
Dear members and friends,
This is a very special presentation for me, as it is a
historical moment that marks the beginning of a new
project and, therefore, the start of a new phase that
holds great promise for the future.
As I hinted a few months ago in my electoral campaign
for president, deeds are better than words, the time
has come to knuckle down and to shape the pillars of
my project one by one. Indeed, one of the mainstays
of this project was the launch of this new publication,
which is the third phase through which our bulletin or
journal has passed. However, the great efforts of all of
the people who made the bulletin possible in its first
two phases cannot go unmentioned. Thanks to them,
it became a reality and even in the most difficult of
times it managed to establish a broad readership that
it has maintained to the present day. Nevertheless, I
believe the time has come to make major changes in
both its image and quality. The new publication has
therefore been bestowed all of the features and the
means necessary to grant it the relevance and the
prestige that a journal of the Reial Cercle Artístic de
Barcelona deserves. In the first place,t therefore, we
have put a new strategic plan in place in the shape of
a Reial Cercle Artístic de Barcelona style guide that
will serve as a reference for all of the publications
and media outlets in which our organisation appears.
After prolonged debate, we streamlined our criteria
so that we could determine the kind of publication and
which information we should present to our readers,
whether members, non-members or institutions. Our
ultimate aim is to issue a product that is rigorous,
elegant, competitive, informative, easy to read and
to understand, useful, erudite and full of the latest
research. Amongst other things, it should also serve
as a means for disseminating the activities run by the
Cercle and its associate artists.
This new bulletin has been rigorously designed by
professionals whose great dedication has enabled
them to create an original new product while respecting
its history and essence. I would like to highlight the
dedication and involvement of our friend and fellow
member Mercè Tobella throughout the process and
that of her team. Together with, Maria Isabel Marín, they
have worked to the very highest of standards to produce
excellent results. I would also like to give my special
thanks to each and every one of the collaborators who
have worked tirelessly on a wholly altruistic basis to
make contributions and write research papers that
will serve as a benchmark of the select quality that
we intend to maintain. I would also like to thank all
the sponsors who have given us the financial support
that is so necessary, particularly in these hard times,
through their advertising. My thanks, therefore, go to
all of these people who have made it possible for this
dream to come true!
We can now look forward to a new future that holds a
great deal in store for us with new expectations and
new horizons. Translated into three languages and
issued in a print run that has almost doubled, we hope
to capture new audiences and make ourselves known to
as many individuals, and public and private institutions
as possible. Culture and art form the backbone of
our organisation and, therefore, we will support and
promote them using all the energy and means available
to us. I am sure that this bulletin will be instrumental in
fulfilling this role.
Josep Fèlix Bentz
President of the Reial Cercle Artístic de Barcelona
48
A SERIES OF DRAWINGS FROM THE
CERCLE ARTÍSTIC DE BARCELONA
(BARCELONA ART ASSOCIATION)
(1895)
Page_ 4
Various Catalan art collections often contain drawings
dated – if at all – 1895 and bearing on the reverse the ink
stamp of the Cercle Artístic de Barcelona as well as a similar
stamp depicting the artist Lluís Graner’s abbreviated
signature. This is in addition to a number written by hand
with a fountain pen. Features like the one found in these
drawings often go unnoticed, because the drawings are
often framed and the reverse is therefore hidden but, in
spite of this, it is not rare to find single drawings with these
interesting features.
It would be almost impossible to draw up an inventory of
all the drawings of this type because, as we will explain
below, around two thousand of them were made. All the
ones I know are in private collections, and over the years I
have been aware of having in my hands more than twenty
drawings of the same series. I have listed these below by
way of illustration, including the artist’s name and the
number appearing on the back:
-Joan Baixas
1750
-Lluís Bonnin
540 and 553
-Joan Brull
719
-Vicenç Buil
1333
-Ramon Casas
1487
-Joan Francesc Chia
173
-Josep Guardiola
1902
-Francesc Llorens
1916
-Isidre Nonell
39, 88, 121, 1448, 1544, 1558, 1675,
and 1888
-Josep de Passos
1744
-Riera (?)
1679
-Joaquim Sunyer
1766
-Josep Triadó
299 and 1131
As you can see, in the case of some of these artists I have
seen more than one drawing – in Nonell’s case I have seen
eight. In such cases, I have included each of their numbers
on the list. In future I may come across more drawings like
these. However, for now, the little taster I’ve had is enough to
illustrate this interesting chapter of late 19th century Catalan
art history.
I haven’t kept any copies of most of the drawings I have
mentioned; only the information which I noted down at the
time. However, assuming they haven’t recently changed
hands, I know the locations of many of them. As I have
already mentioned, this series of sketches on paper was
very large. This is evidenced by the list itself: one Nonell
series was numbered 1888 and Sunyer’s is number 1766,
both of them very high numbers. Apart from this, as I will
explain below, we know that the Cercle commissioned
fifteen hundred envelopes for the drawings, and it is also
known that each envelope often contained more than two
drawings, all of which suggests that the total number of
drawings would really be very high.
These drawings are part of a campaign undertaken by
the Cercle Artístic de Barcelona in 1895, when the painter
Lluís Graner was its Chairman, to raise funds in order
to pay off the large deficit suffered at the time by the
association1 as a result of the excessive amounts spent
on the famous very popular and highly-sought-after fancy
dress balls. That was the first step taken by Graner after
his frustrated resignation from his position as Chairman2.
On his fellow Board Members’ request to reconsider it,
Graner withdrew his resignation but came up with a plan:
to hold an art exhibition combined with the production of
a number of cards drawn by its members, allocating the
cards’ entire sale proceeds to the Cercle’s funds 3. This way,
the members were directly involved in the association’s
financial recovery. As shown below, the idea produced
very good results. The distribution of blank cards among
the association’s members to enable them to start work on
their drawings was authorised as early as the end of June.
Graner undertook to bear the expenses of the operation
himself if the Cercle was unable to do so. On 17th July he
set a maximum of eight pieces per member. However, it is
possible that this limit was not adhered to. On 19 th October
it was decided that the cards would be sold at the Sala Parés
art gallery, as well as in other venues of Barcelona’s art
world: the “Saló de La Vanguardia” and at the Llibre and
Duran buildings. It was later decided that the cards would
also be on sale at the Ateneu Barcelonès (Barcelona cultural
centre), Foment del Treball Nacional (Catalan Business
Association), the Cercle del Liceu and Cercle Eqüestre clubs,
and Casa Napoleón.
As advanced above, an exhibition of works by the Cercle’s
members, thirty of which would be given away in a raffle,
was prepared together with the card operation. The first
cards were sold before the exhibition opened. In addition
to their intrinsic value as small works of art by well known
painters or sculptors, they also acted as tickets for the
art raffle, since they each bore a number on the back. The
cards were sold for fi ve pesetas each, in sealed envelopes
of one, three, fi ve or ten units. The names of the drawings’
authors were written on the outside of each envelope, with
the exception of single-card envelopes, which were blank,
which means that the buyer did not know whose drawing
he or she would find inside. The said fifteen hundred
envelopes for the cards were designed by Josep Triadó,
who also designed 200 “butlletins” of the exhibition – which
may mean printed catalogues, some of which still exist. The
members Vinyals and Josep Pascó, on their part, would be
in charge of arranging the decoration for Sala Parés, where
the exhibition would be held.
Independently of the financial motivation behind it, the
Sala Parés exhibition was a remarkable artistic event. It
was planned solemnly; and the varnishing was celebrated
with a lunch event and toasted with champagne, with the
painter Josep Masriera’s as the most noteworthy toast.
The following day, the opening event was attended by the
main authorities: the civil governor, the mayor, the bishop,
the Vice Chancellor of the University, and various consuls
and councillors, and the Assil Naval (a home for children
of parents who had died at sea) marching band provided
the music.
On the day of the opening itself, 7th November, the sale of
envelopes with numbered cards containing drawings was
an “exitazo”, a huge success, in the words of “La Vanguardia”
newspaper, which reported that they almost sold out. The
art work raffle would be held on the day before the final day,
which was set for the 28th of that month. Two raffle boxes
would be used: one containing a number of balls equal to
the number of items on offer and one with a number of balls
equal to the number of cards sold up to that point; unsold
ones would become the Cercle’s property.
If “La Vanguardia” had reported that the cards with drawings
had almost sold out on the opening day, “L’Esquella de la
Torratxa” asserted less optimistically that almost half were
sold within a few days11. In any case, it appears that by the
end there weren’t many stamped and numbered drawings
left to be allocated, and the collection of the current Reial
Cercle Artístic does not include any.
The outcome of the exhibition was undoubtedly brilliant,
as stated in the Cercle’s Board Minutes, and the deficit
was completely erased. To celebrate this, an excursion
to Vallvidrera was organised and the cost of the meal
was charged to the Cercle. Of this group dinner we have
a photograph taken by Josep Pallejà – himself a member,
who included his own portrait in a circle at the bottom
of the photograph – providing the most important group
portrait of artists from the modernist era that we have.
It included Ramon Casas, Lluís Graner, Isidre Nonell,
Joaquim Mir, Eusebi Arnau, Josep Lluís Pellicer, Adrià
Gual, Joan Brull, Joan Roig Soler, Arcadi Mas i Fondevila,
Josep Triadó, Baldomer Gili i Roig, Segundo Matilla, Albert
Llanas, Lluís Foix, Lluís Labarta, Lluis Bonnin, Marià
Pidelaserra, Manuel Rodríguez Codolà, Juli Vallmitjana,
Josep Guardiola, André Larraga, Antoni Coll, Ernest Soler
de las Casas, Joan Baptista Parés and various others. One
of the people in the photo bears a striking resemblance to
Santiago Rusiñol, who had four works in the exhibition, but
it is not certain that it is really him, because at that time
the painter and writer was in Granada and it doesn’t seem
likely that he returned for a short trip to Barcelona just to
attend the famous dinner.
As is appropriate for an exhibition of an eclectic art
association, there was a mix of styles and tendencies. The
old-fashioned brothers Masriera, the elegant Francesc
Miralles and the veteran Modest Urgell, among others,
could be found side by side with the main modernist
artists: Graner who, as Chairman of the association, led
the way by bringing a large work, “La Conjura”; Santiago
Rusiñol who, as mentioned above, provided some
important works; Ramon Casas who contributed with fi ve
medium-sized paintings, as did Joan Brull; and Eliseu
Meifren who provided seven, including two fairly large
ones. What seems most surprising today is the presence
of three of the main representatives of the group of artists
known as “la Colla del Safrà”, Isidre Nonell, Ricard Canals
and Ramon Pichot, all of them very young at the time. In
fact, however, in spite of his youth Nonell was already a
Cercle Board Member, and he exhibited three landscapes
characteristic of that stage of his painting career. Canals
too provided three landscapes, two of them of Majorca, a
short and fairly unusual stage in his work. Another very
young painter, Marià Pidelaserra, practically made his
debut at that exhibition, shortly before his eighteenth
birthday.
The event was reported in the press and given a very
positive evaluation by the Cercle itself. I have already
mentioned the comments printed in “La Vanguardia”.
“La Ilustración Artística” published a short yet detailed
informative note with no critique. “L’Esquella de la
Torratxa” also covered it at length, and Francesc Miquel i
Badia wrote a long article describing the exhibition in the
newspaper “Diario de Barcelona”.
I am not aware of the existence of any list of all the drawings
used as raffle tickets and the numbers written on their
backs, and neither is there any trace of such a thing in
the Cercle’s archives. The press, however, mentioned the
following names as authors of the drawings: Josep Lluís
Pellicer, Urgell, Soler i Rovirosa, Pascó, Ramon Casas,
Rusiñol, Brull, Galofre Oller, Josep i Lluís Masriera, Mas
i Fondevila, Arnau, Soler de las Casas, Vilomara, Chia,
Romeu, Tolosa, Passos, Baixas, Buil, Rodríguez, Ribera,
Matilla, Juli Vallmitjana, Triadó, Pujadas, Canals, Llorens
i Riu, Bonnin, Ramon Mestre, Gili, Montegut, Nonell, Coll
i Pi, Francisco Casas, Fèlix Mestres, Boquet, Guardiola,
Torelló, Campmany, Pichot and Larraga.
The drawings from this series which I have seen have in
common their quick nature. The idea was obviously not to
make definitive works but sketches by the artists, simple
eye-pleasing souvenirs which, in addition to appealing
to the public in themselves, could also serve, thanks to
the number written on the back, as tickets for a raffle of
theoretically more substantial art works. In spite of this,
the drawings from this rescue operation are also small
works of real value.
Some of the drawings I have seen have the number at the
back crossed out; others don’t. It is possible that crossed
out numbers mean that the drawing in question was one of
the tickets chosen in the raffle for more important works
and that the organisation crossed out the number to cancel
it, thus making it clear that that specific card had already
been picked for a prize. Although it is a likely explanation,
it has not been confirmed. In some cases, in addition to a
crossed-out number, there is a handwritten comment. This
can be seen on the back of the Ramon Casas drawing I know,
which bears the following inscription: “Cancelado con el Nº
92 de Juan Brull” (Cancelled with Joan Brull number 92)
and somebody’s signature “por el Círculo Artístico”, on the
association’s behalf. This may mean that the holder of the
ticket had won a work by Brull, a painter who, as mentioned
above, was present at the Sala Parés, as mentioned above,
or that the first owner had exchanged that drawing by Casas
for one by Brull – who, as we have seen, also provided cards
– bearing number 92.
The success of the November 1895 exhibition led the
Cercle’s executives to hold another one, also at the Sala
Parés gallery, in March of the following year. On this
occasion, without the pressure of a financial emergency,
the exhibition would be presented as if it was a huge
painter’s studio, with a wealth of works of art, reproductions
and decorative and collectors’ items, again donated by
the members, including studies and sketches from the
members themselves and which, according to Joan A.
Maragall, were practically the same drawings which had
been used as tickets for the first raffle held in the first
exhibition and which, being sold in sealed envelopes, had
obviously not been shown to the public.
Note: The first version of this piece of work appeared in
Una sèrie de dibuixos del Cercle Artístic de Barcelona (1895),
as reproduced in Miscel·lània Ricard Torrents. Scientiae
patriaeque impendere vitam, Eumo Editorial-Universitat de
Vic-Eumogràfic, Vic 2007, pp. 241-248.
Subsequent to the publication of the above, Glòria
Escala brought to light two other drawings of the same
characteristics: two sketches by Nonell on the back of
which appear the numbers 1448 and 1675, which I have
added to this version of my work. See Glòria ESCALA:
Nonell figures i espais, Fundació Caixa Girona, 2009,
pp. 24-27.
Francesc Fontbona
Institut d’Estudis Catalans and Biblioteca de Catalunya
Notes:
1 Exposición Bellas Artes por el Círculo Artístico en el
Salon Parés, manuscript dated 11th June 1895 (Archive of
the Reial Cercle Artístic de Barcelona). This initiative was
mentioned by Maria Isabel MARÍN SILVESTRE: Cercle
Artístic de Barcelona 1881-2006. Primera aproximació a 125
anys d’història, Reial Cercle Artístic, Barcelona 2006, page
31. I would also like to thank Isabel Marín for granting
me access to the documentation in the Cercle’s archive
mentioned in this article.
2 Minutes of the Meeting of the Board of the Cercle Artístic
held on 4th June 1895, fol. 181r.
held on 7th June 1895, fol. 181v.
4 Exhibition n…, ms. (11th June 1895) (Archive of the Reial
Cercle Artístic de Barcelona).
held on 25th October 1895, fol. 197r and v.
6 At present we only know the location of one catalogue. It
was found at the Santa Mònica Art Centre – having come
from the Sala Parés archive – and is now in the Catalonia
National Art Museum (MNAC) archive. I would like to thank
the archivist Maria Dolors Planells for her assistance in
using the archive.
held on 19 th October 1895, fol. 195r.
8 This was already highlighted by Joan A. MARAGALL:
Història de la Sala Parés, Editorial Selecta, Barcelona 1975,
pages 65-66.
9 La Vanguardia (Barcelona), (7th November 1895).
10 At Salón Parés, La Vanguardia (Barcelona), (8 th November
1895), page 3.
11 Esquellots, La Esquella de la Torratxa (Barcelona), no.
879 (15th November 1895), pages 733-734.
held on 30 th November 1895, fol. 3v.
13 Photo reproduced by MARÍN SILVESTRE, op.cit., page. 30.
14 Miscellaneous. Bellas Artes, La Ilustración Artística
(Barcelona), no. 724 (11th November 1895).
15 In addition to the news item mentioned above, it had
also been extensively covered by P. del O.: Crònica, La
Esquella de la Torratxa (Barcelona), no. 877 (1st November
1895), pages 690-692.
16 F. MIQUEL y BADIA: Exposición del Círculo Artístico,
Diario de Barcelona, no. 316 (12 th November 1895, morning
edition), pages 12927-12929. The same newspaper had
already reported the opening of the exhibition on 8 th
November, page 12763.
17 La Esquella… loc. cit.
18 Op. cit., page 67.
In May 1928, the Teatre Nou presented a new variety show
called Color, which was made up of a number of tableaux
that were dominated by their bold, vivacious feel. Worthy
of mention were the Japanese themed set “Japanese Fan”,
the eastern tableau “In the Orient”, and the tremendous
finale with the arrival and landing of a ship full of sailors.
The wardrobe was made by well known fashion designers
from Paris and Barcelona based on costume designs by
Josep Alumà, who had gained a solid reputation for this
kind of work.
The posters by Alumà were as successful as those
by Frederic Ribas, Bartolozzi, Penagos and Capuz.
Furthermore, his work together with that of Morell and
Francesc d’Asís Galí won may prizes in the competitions
that were held at the time.
PERIOD 1940-1974
Between 1941 and 1955, his oil paintings were put on
show at fi ve exhibitions. The first was held in December
1941 at the Galeries Pictoria, where he presented himself
as a portrait and landscape artist. In this latter mode,
he exhibited paintings of the countryside of Valldeneu
and Aiguafreda, the rocky shorelines of the Costa Brava,
seascapes and paintings of flowers.
In April 1944, he put on a show at the Sala Rovira.
JOSEP ALUMÀ SANS, POSTER
ARTIST AND PAINTER
Page_ 8
Josep Alumà, born in Barcelona on 11 November 1897, was
devoted to the decoration and design of stage sets, but above
all to poster design and subsequently to painting.
PERIOD 1914-1939
He began his studies at the Llotja de Barcelona arts and
crafts school, where he was a disciple of both Francesc
Labarta and Antoni Gelabert.
Between 1919 and 1936 he was mainly involved in the
decorative arts, an artistic field in which he gained a
well-earned reputation. He was especially renowned for
his poster artwork, for which he won numerous prizes in
various competitions and exhibitions.
In the 1920s, musical variety shows in Barcelona took on an
international feel. It was a period in which Barcelona was
the doorway to everything foreign. The most original and
intrepid fads from the stages of London and Paris rapidly
came to the theatres of Barcelona, which turned the city
into one of the hotspots of music hall performances in
Europe. The shows were of good taste, imaginative, lively,
exuberant and modern.
During these years, Alumà designed most of the costumes
and sets for Cri-Cri and Chófer that were staged at the
Teatre Principal Palace on Barcelona’s Ramblas; he also
created the posters for these reviews. The impresario
Fernando Bayés fully trusted Alumà’s artistic sensibility.
In 1927, the press reported that an American show that
was being put on at the Teatre Nou was to be called
Charivari, which alluded to what it was actually about.
According to the programmes, Charivari conjured up the
fun and fantasy of Daumier, and the magic and variety
of the circus. As it was an offbeat variety show based on
movement and rhythm, the title could not have been more
appropriate. Josep Alumà was entrusted with the design of
the advertising poster and was also credited as the show’s
artistic advisor on the programmes. In November of the
same year, a second version was staged with the special
billing of Germaine de Valois, Josep Maria de Sagarra
and Pepe Viñas, and with music by the maestros Padilla,
Demon, Quirós and Martinez Valls. The sets were by the
set designers Alarma, Batlle i Amigó, Fernández and
Castells; the costumes were by the fashion houses Willie
and Delatre of Paris, and additional artistic assessment
was given by Josep Alumà. The main tableaux were “The
Caravan Stop”, “Oriental Harlequins”, “The Siege of
Moscow”, “Negro Feasts”, “Mon Coeur”, “The Hurdles of
Barcelona”, “The Thrill of the Sea”, “By the Moonlight”,
and “A Lace Paradise”. According to newspaper reports
of the day, the show had mass audiences for whom there
was barely standing room and who applauded the sets by
Alarma, Fernández, Alumà, and Castells. When the show
ended, all the actors and collaborators who had taken part
in it were brought on to the stage to the great acclaim of
the audience.
In March 1928, a new three-act review called Cocktails was
staged at the Teatre Nou to the music of Martínez Valls,
Demon, Quirós and Granados. The press reported that the
set designers Àngel Fernández, Batlle i Amigó, and César
Bulbena had worked to perfection in their interpretation
of the models by the artist Josep Alumà, and that in
recreating the atmosphere conveyed in his drawings they
had taken great care in the combination and harmony of
colours. The renowned Utrillo i Andreu workshop also
played a part in the decoration of some of the sets, as did
the artist Zamora.
His oil paintings of various subjects were exhibited at the
Galeries Argos in December 1947 and once again in 1949.
Critics said that his perseverance over the years had
earned him prestige as a painter. Time had not gone by in
vain and the 1949 exhibition was well received. In fact, it
marked his departure on a journey that in the end could
not be made: he wanted to go to Colombia, where he had
been asked to display his work. His move to Bogota was
to have resulted in a cultural and teaching mission, which
could have materialised in the shape of an art school.
Until then, the decorative arts in the area had not had the
exposure they had had in Europe and specialised schools
were needed.
In the opinion of the artist, his art work was sincere and
at no time had been influenced by ephemeral avant-garde
movements or anachronistic academicism. He considered
that his work fell somewhere in between, and that his
output was balanced and optimistic as he lived some of his
happiest moments while at the easel.
In 1950, he put on a show at the Saló de Tardor, at which
two mountain landscapes “Masia del Montseny” and
“Campestre” were widely admired.
In 1958, he painted the seascape “Cala de Sant Francesc”
(Costa Brava), which was donated by his widow, Teresa
Cardona, to the Museu Provincial de la Diputació de
Barcelona in 1976.
Josep Alumà died on 29 July 1974, at the age of seventytwo. The edition of the newspaper La Vanguardia on 31 July
defined him as a brilliant artist who was admired by postwar Barcelona when the bars and shows on the Ramblas
still had continental opening hours and lively art and
literary circles were held. Alumà loved bohemian life, but
he never forgot his work and as a poster artist was in high
demand. After the Teatro Cómico had put on a number of
extravagant and suggestive variety shows such as Kisme,
Yes Yes and Joy Joy, the Teatre Nou hit the show business
scene big time by presenting a review that featured famous
librettists and musicians. The constellation of male and
female artists and the international groups that took part
made for a truly spectacular show. This extraordinary
performance also had an extraordinary poster artist:
Josep Alumà. In his last years, besides continuing with his
normal drawing and painting activities, he was in charge
of an art school.
HIS WORK
Alumà was a great admirer of poster art and in no way
considered it as a minor art form. The artist believed that it
was essential that a poster designer should not only have a
feeling for his work, but also be competent at drawing and
painting; he said that anyone who was not fully conversant
with these fields would encounter insurmountable
problems. When he painted posters he mainly relied on his
intuition and he acted according to the theme in question.
In an interview in Destino in 1954, he highlighted the fact
that France had been the birth place of the modern poster.
This was because the great masters did not see this art
form as being beneath them. He went on to explain that
Gustave Doré, Horace Vernet, Bonnard and Vuillard were
the forerunners of such master as Cappiello, Cassandre,
Paul Colin and Savignac, without forgetting Toulouse
Lautrec, and Ramon Casas closer to home.
In Alumà’s opinion, the colour in a poster caught the
eye; the shapes, design and arabesques ensured that
the eye did not stray. He believed that a poster should be
straightforward and forceful, surprising because of its
originality and easy to understand in a matter of seconds.
Painting was a completely different discipline that was full
of sensitivity and intended to be seen up close. Poster art
was a composite art form that had to draw the attention
of viewers from a distance outdoors. He believed that a
brushstroke in a painting was far removed from the stroke
of a pencil in a lithograph.
49
His initial paintings were characterised by wide contours,
but by 1949 he had gained a better command of the
technique and it seems that he had also found a form of
expression that truly reflected his fine sensibility. He had
planned to paint large format works in Bogota that would
mirror the beauty of the country’s landscapes.
PRIZES
Alumà received thirty-six prizes between 1919 and 1936, of
which fi ve were first prizes, seven were second prizes and
sixteen were special mentions.
On the occasion of the staging of the Cercle’s annual
masked ball on 1 March 1919 at the Liceu opera house,
a competition was run between its members to make
a poster to announce the event. The number of works
submitted and the artistic merit of the entries made this
one of the association’s most successful competitions.
Alumà was awarded second prize, which consisted on fi ve
hundred pesetas.
In the summer of 1919, he was given a special mention in
the Cercle’s competition the Concurs d’Acadèmies.
In 1920, due to the upheavals in the city the Cercle was
forced to cancel its masked ball but the competition to
design a poster for the event was nevertheless held.
Josep Alumà came second out of the forty-eight posters
submitted. The entries came from artists all over Spain
and were put on show at a major exhibition, which was one
of the best Barcelona had witnessed to date, in the Palau
de Belles Arts.
In the 1922 edition of the advertising poster competition,
La Publicidad, Alumà won first prize. He also won a medal
at the 1925 edition of the Exposition des arts décoratifs de
Paris.
He was unanimously awarded a special mention in the
1926 poster design competition run by the Teatro Ecléctico.
In October of the same year, together with Fàbregas, Vila
d’Ivori, Muntané and Morell, he was awarded a prize as the
author of the official poster of the Seville and Barcelona
universal exhibitions. Also in 1926, a public tender was
held to create a poster for the recently founded savings
bank the Caixa d’Estalvis Provincial. The seventy-eight
works submitted are proof of its undeniable success.
However, it was deemed that none of the entries warranted
the 5,000 peseta prize money and the tender was declared
void. Nevertheless, Josep Alumà headed the list of the
entrants that were awarded prizes with his work “Treball
i Estalvi” that showed a soldier pointing out the savings
bank’s logo to a child. He received 2,000 pesetas and the
runners up were Robert M. Baldrich, Salvador Bartolozzi,
Josep Morell, Lluís Montané, Ricardo Garcia, Rafael de
Penagos, Jesús Sánchez de Tena, Frederic Ribas and
Joaquim Martra. A show was put on to display the best
entries at the Saló de Sant Jordi.
In January 1927, wine and spirits merchants were offered
six posters by four recognised artists: Alumà, under the
pseudonym “Carlton”, Fàbregas, Morell, and Cartes.
They had won prizes in a poster competition for a brand of
brandy and had been exhibited at the Sala Parés. Joaquim
Folch i Torres, Carles Capdevila, Marius Gifreda, Joaquim
Borralleras and Francesc Labarta. The show was held at
the Galeries Laietanes.
In 1933 a competition of allegorical posters was held by
the savings bank the Caixa de Pensions per la Vellesa i
d’Estalvi, in which Alumà was given a special mention. The
first prize went to F. Fàbregas, the second prize to Antoni
Clavé, the third prize to Josep Queralt, and the fourth
prize to Antoni Vila Arrufat. Other prize winners included
Francesc d’A. Galí i Fabra, Nicolau Miralles, Antoni Tusell,
Gerard Carbonell, Pascual Capuz, F. Martínez Surroca,
Josep Morell, Ricard Opisso, Josep Campillo and Joaquim
Martra. Two hundred and thirty-eight posters were put
on display at the exhibition that was held on the ground
floor of the Casal de l’Estalvi building located at 56 via
Laietana.
He obtained the first prize in the 1951 autumn show of
Salón de Otoño, held in Madrid’s Palacio del Buen Retiro
and run by the Ministry for Education. Other first prizes
include the Dia Gràfic prize (1920); the Barcelona Football
Club poster (1923); the City Council of Barcelona poster
(1926); the Barcelona Swimming Club poster (1931); Cintes
Joventut 1932; “Read L’Opinió” (1932); and the antiwar
poster “Abaix la guerra” (1934).
CRITICISM AND RECOGNITION
Jordi Alumà believes that before the war his father was
very lucky and his work was highly successful; afterwards
his situation changed.
At his show in December 1941 held in the Galeries Pictoria
he showed his facet as a portrait painter, landscape and
seascape artist and a painter of flowers. The critic Juan
Francisco Bosch wondered why he had stopped displaying
his still-life paintings, which he believed would have given
the show greater consistency. He went on to express the
opinion that Alumà’s work at the easel left a great deal
to be desired in comparison with this poster work. If one
examines the four portraits that were on display, the
influence of poster art is clear. It would seem that the artist
had difficulty in distancing himself from a discipline in
50
which he had been involved for many years. Bosch sincerely
believed that Alumà had a number of issues to resolve with
regard to the human body and that the artist needed many
hours of practice before he would be able to attain what he
had set out to achieve. He particularly recommended that
the artist concentrate on life drawing in order to better
reflect the function of each muscle and tendon in the body.
He likewise needed to fine tune his palette of colours as he
did not quite manage to capture the subtle range of shades
of the human skin. Bosch considered that the best portrait
in the show was “La dama de la camèlia”. However, the
critic was more favourably inclined towards the artist as
a landscape painter. He had a knack for reflecting what
he saw in nature and was a particularly adept seascape
artist, as could be appreciated in the canvases “Aguas del
Vivero”, “Rocas doradas en octubre”, “Barca vieja” and
“Pinos y mar”; the landscapes exhibited at the show – “Sol
trist”, the spectacular “Sol de matí” and “La carretera” –
fell somewhat short of the quality of his seascapes. Bosch
was likewise disappointed by the paintings of flowers.
He said that Alumà was a talented artist who was yet to
realise his full potential; his work was still lacking in depth
and resonance and, he believed, well below the standard
the artist had it in him to achieve.
He exhibited a number of oil paintings at the Galeries
Argos in December 1947. The exhibition was also reviewed
by Bosch, who this time around placed Alumà among the
select group of artists able to move the viewer. He classed
the artist’s work as substantial, reflective in mind and in
spirit, far removed from purely decorative painting, and
that made light of technical difficulties. In his opinion,
the paintings were visually precise and resolute, with
flourishes of conventional lyricism; they were free of
outside influences and imitation; structurally, they were
made up of an intelligent combination of lines and splashes
of colour, with perfect textures and ambient lighting.
These works that came from the heart were the result
of pondered reflection and the landscapes (“Último sol”,
“Montserrat i el Llobregat”,” Luz matinal”, i “Pajar”) were
as equally masterful as the seascapes (“Illes Balears”,
“Roques i espuma” and “Mar de fons”). The paintings of
flowers were executed with elegance and a resonant
symphony of colours: “Art in its purest heartfelt form, the
work of Alumà give the viewer true delight.
In 1949, the critics started to appreciate his large format
landscapes, which were given high praise. In 1950, José
Francés wrote in the edition of 4 November of the La
Vanguardia newspaper that the two landscapes Alumà had
presented at the “Salón de Otoño” were the best in their
category in the event. The critic gave expression to the
indisputable supremacy of Catalan landscape painting
in the contemporary art scene. He considered them to
be powerful, resolute in their sentiment and execution, a
true reflection of the landscapes depicted and a masterful
interpretation of nature. Alumà’s two canvases were the
hallmark of a veritable maestro.
THE CERCLE ARTÍSTIC
Alumà’s membership card tells us when he joined the
Cercle. His application was approved by the Board of
Governors on 31 March 1917, which meant that he was just
nineteen years of age. His membership was sponsored by
the artists Alexandre Cardunets and Joan Baptista Trias.
In 1921, both he and Ramon Rigol received a letter from the
association on behalf of Manuel Fontanals, who encouraged
them to apply for the Decorative Arts scholarship that was
funded by the Palau de Belles Arts.
In June 1922, the jury appointed by the Board of Governors
to judge the poster competition La Publicidad met to
reach their verdict. Except for Oleguer Junyent, all of
the jury members were present: Marià Fuster, chairman
of the jury; Francesc Pujols, secretary of the Cercle;
Joan Cardona, chairman of the painting division; Eduard
Llorens, chairman of the decorative arts division; Jaume
Duran, chairman of the sculpture division; and Ricard
Canals, Josep Maria Xiró, Gerard Carbonell, Ferran Benet
and Felip Pons i Solanas. They all saw the exhibition of
the sixty-two entries, of which they shortlisted fi ve. Their
choice for first prize went to entry number 56, called
“Periodisme”, the work of Alumà; the other works on the
shortlist were by Alfons Sanz Gª de Paredes, a second
entry by Alumà, Francesc d’A. Galí and P. Capuz.
In June 1924, the executive board of the May-June event
organised a huge regional arts festival on the esplanade
of Montjuïc Park. This magnificent arts event took
advantage of the venue’s large surface area to put in place
installations that reflected the region’s typical traits. A
stage was set up on the steps to the esplanade, which was
artistically illuminated based on a design devised by the
artists Gerard Carbonell and Antoni Mataró. The stage was
the scene of a magnificent display of choreography that
included regional dances performed by the ballet corps
of the Gran Teatre del Liceu, with the addition backing
of two hundred artists, all under the expert direction of
Pauleta Pamias. The end of the festival was marked by
an impressive firework display and a waterfall of light.
The event was managed by the Cercle, which entrusted
the stage set to Gerard Carbonell and Antoni Mataró; the
Catalan country house to Alumà; the Majorcan farmhouse
to Marià and Lluís Fuster; the suburban hostel in Seville to
Ramon de Capmany and Joan Serra; and the Aragonese
house to Sainz de la Maza. They all took great care to
ensure that the replicas they had built really did resemble
a typical house from the region they had been assigned.
In February 1925, in order to give an artistic touch to the
carnival of Barcelona, the Cercle organised a masked ball,
which was held at the Teatre Novetats. Press articles at
the time had high expectations that the ball would surpass
the fantasy and good taste of previous editions, of which
everyone had good memories. The décor was entrusted
to the painters and set designers Junyent, Labarta, Oslé,
Carles, Xiró, Pallejà, Padilla, Carbonell, Rigol, Campmany,
Mataró and Alsina i Batlle, each of whom created one
element in the décor; the poster to advertise the event was
entrusted to Alumà.
In January 1926, a letter notified him that the jury of the
poster design competition run by the Teatro Ecléctico had
unanimously decided to award him with the prize money of
200 pesetas for his entry “Inspiració observant el drama”.
In December of the same year, the Cercle held an exhibition
of publicity posters for the Barcelona Car Fair; Alumà was
placed sixth in the competition.
PERSONAL LIFE
Josep Alumà’s father had been a lithographer, and his
father-in-law was the sculptor Masvidal.
His wife, Conxa Masvidal Casal, came from a well-off
family and was also a very good painter. She died at the
age of twenty-two while giving birth to their son Jordi, who
was born at six in the morning on 26 February 1924 in the
heart of Barcelona. She was dearly missed by both father
and son; Josep Alumà had become a widowed father at the
age of twenty-seven.
His daughter, Eva Alumà Cardona, was born on 19 July 1939
at one in the morning just as Barcelona was beginning to
hear the first shots fired of the Civil War. Following the
three years of confl ict, Alumà was persecuted for his
ideals by the winning side.
His friends and colleagues Antoni Clavé, Martí Bas,
Montaner, Benigani, Bofarull, Fontseré, Calsina, Alpresa,
Goñi, Porta, Surroca, the sculptor Martí Llauradó, Paredes
(author of “El més petit de tots”), Rebull, Viladomat, and
Coscolla went into exile to countries such as Mexico,
France and England.
In 1930, he acted as spokesman for the Board of Governors
in the selection of Applied Arts. Joan Busquets was the
chairman and Ramon Rigol the vice-chairman of the
selection committee.
Alumà spent six months in prison in Barcelona after an
unfair trial and abuse. He was sentenced for his political
beliefs and for having designed the poster “Visca l’Exèrcit
Popular”.
In December 1932, the Cercle prepared the “Réveillon”
celebrations, for which Alumà designed the poster.
When he was released from prison at the age of forty-four,
he was ill and disillusioned. From that time on, he could
only bring himself to do a limited number of exhibitions.
However, in 1947 he set up the art school called “Las
Artes”, of which the students harbour fond memories.
The 1936 carnival ball was held at the Liceu opera house
and the theme that year was “The Dance of Baco the
God”. A competition was held for the design of a poster to
advertise the event. The winners of the competition were
Fernando Teixidor, Josep Alumà and Miquel Paredes, who
also designed the decor for the event. It was reported
in the press that Alumà and Paredes were working
frenetically to turn the stage into a grape basket. Twelve
metres above the stage there was a monumental pergola
that was decorated with bunches of grapes two metres
high that were fully lit.
Alumà was a member of the Board of Governors between
1932 and 1936. When the association restarted its
activities after the Civil War, he was struck off the list of
members due to a purge of members. He was readmitted
on 6 December 1943. The records show that in 1950 he was
made a corresponding member in Bogota while he was in
Colombia, but this title became void as the records also
show that he voluntarily left the association on 31 October
1950. Despite this, he maintained a close relationship with
the Cercle. October 1970 saw the opening of the Second
Poster Anthology Exhibition in which many collectors
collaborated, amongst whom was Josep Alumà.
THE ASSOCIATION OF POSTER DESIGNERS
The Association of Poster Designers was set up in 1933.
One of the decrees in its charter was that an annual poster
fair was to be held with the remit that it was to be as varied
as possible. The first fair, which had no set topic, was held
soon after the association was founded and was met with
great success. In April of that year the governing board
of the association was elected. Josep Alumà was the
chairman; Enric Montón the vice-chairman; Rodríguez Puig
the secretary; José Campillo the treasurer; and Miquel
Farré the record keeper. The association’s administrative
board was made up of Ciro Morales, Josep Morell, Gerard
Carbonell and Carles Bécquer.
In 1934, this association of young artists that had sixty
members and was still chaired by Josep Alumà embarked
on an initiative to hold an exhibition called “Abaix la guerra”
as a protest against war.
The exhibition was held at the Cercle Artístic and
endeavoured to bring about a spirit of fraternity and
solidarity among humans. Its noble and altruistic note
was intended to instil pacifism. One of the most viewed
posters was Josep Alumà’s interpretation of Peace,
which was a woman with her arms stretching out towards
the sky trying to reach an olive twig held in the beak of a
dove. It was reported in the press that Alumà had once
again proved that he was a master of the poster with his
unmistakable tones and graceful lines. Only thirty-six
of the association’s members displayed their work at
the show; what was lacking in numbers was made up by
the quality of the work. Bas, Bécquer, Campillo, Clavé,
Davalillo, Fàbregas, Miralles, Morell, Ortiz, Queralt,
Ricart, Soler Cors, Torrecillas and Vallmitjana were just
some of the names in the show. The total of thirty-eight
works reflected their generous and idealistic efforts. The
exhibition was widely visited by the general public as well
as by figures from the world of art and culture in Catalonia.
Its greatest achievement was that it demonstrated that
Barcelona was well and truly in favour of world peace.
TEACHING
Alumà was a lecturer in art at a number of schools in
Barcelona. By 1949, his many years of teaching had
established him as a widely recognised teacher of art, an
activity that he combined with his career as a painter. He
was the director of the school “Las Artes”, which aimed
to train young artists, and he also acted as an art critic on
two radio stations.
In 1955, his daughter, Eva Alumà, by all accounts a
charming and sensitive person, an up-and-coming poet
and who, just like his son Jordi, showed great artistic
promise, died of cancer aged just nineteen.
In the words of his son Jordi, Alumà’s life was full of
sorrow.
He died in 1974. Throughout his life he had shown a great
love for Catalonia and for his profession. Like many other
great professionals in his field, he warrants greater
recognition than he has received.
Maria Isabel Marín
Art historian
-Bibliography:
-Minutes of the Board of Governors of the Cercle Artístic of
5 August 1919. P. 71.
-Copies of letters. 1920-1921. P. 397; 1926. P. 333. Archives
of the Cercle Artístic.
-La Vanguardia. Wednesday, 18 de June 1924. P. 9;
Thursday, 19 June 1924. P. 3; Tuesday, 10 February 1925.
P. 17; Saturday, 2 October 1926. P. 9; Friday, 17 December
1926. P. 15; Friday, 31 December 1926. P. 13; Thursday, 6
January 1927. P. 10; Thursday, 7 July 1927. P. 15; Tuesday,
22 November 1927. Pp. 7 and 25; Friday, 2 March 1928.
P. 13; Wednesday, 7 March 1928. P. 28; Sunday, 11 March
1928. P. 28; Wednesday, 23 May 1928. P. 17; Saturday, 26
May 1928. P. 18; Thursday, 31 May 1928. P. 19; Wednesday, 1
June 1932. P. 4; Sunday, 25 December 1932. P. 11; Tuesday,
4 April 1933. P. 12; Thursday, 1 June 1933. P. 3; Thursday,
6 February 1936. P. 10; Sunday, 23 February 1936. P. 8;
Tuesday, 25 April 1944. P. 6; Saturday, 4 November 1950. P.
5; Wednesday, 31 July 1974. P. 28; Wednesday, 8 December
1976.
-BOSCH, Juan Francisco. “El cartelista Alumá y su
modalidad nueva”. El año artístico barcelonés. Temporada
1941-1942. (Itinerario de las exposiciones). Gráfica Industrial.
Barcelona. Pp. 120-121.
-BOSCH, Juan Francisco. “Alumá y su pintura densa
sin pulimento estilístico superficial”. El año artístico
barcelonés. Temporada 1947-1948. (Itinerario de las
exposiciones). Talleres gráficos S. Ferrer Nadal. P. 133.
-M. R., “José Alumà a Colombia”. Destino. No. 645. 17
December 1949. P. 17.
-MYLOS. “En el taller de los artistas. Con Alumá Sans”.
Destino. No. 891. 4 September 1954. P. 18.
-RÀFOLS, J. F. “Diccionario biográfico de artistas de
Cataluña”. Ed. Millá. Barcelona 1951. Volume I. P. 27.
-“Enciclopedia biográfica española”. Editor, J. M. Massó.
Barcelona 1955. P. 43.
-MARÍN SILVESTRE, Maria Isabel. Cercle Artístic de
Barcelona. Primera aproximació a 125 anys d’història. 18812006. Reial Cercle Artístic 2006. Pp. 85, 96, 136, 254-255,
266.
-Many thanks to Jordi Alumà, Jordi Artigas and Joaquim
Maria Casamor for their contributions.
THE ICONS OF THE BLACK MADONNA AND ART IN THE MIDDLE AGES
OUR LADY OF MERCY
Patron saint of Barcelona (Catalonia)
and Jerez de la Frontera (Andalusia)
Page_ 16
“Where does such beauty and fantasy come from?” he was
asked.
And Gaudí, the architect of the church of La Sagrada
Família in Barcelona replied:
“It is the fruit of Virginity.”
In his book, “Costumari Català”, Joan Amades says the
following: On the night of 24 October 1218 the Mother of God1
came down to Barcelona in person and appeared to three
political figures who were in the royal palace; they were king
Jaume I the Conqueror, his advisor Saint Pere Nolasc, and
the canon of the cathedral Saint Ramon de Penyafort. She
told them that they should found an order of knights, whose
members were to ransom the Christians who had been
captured by the Saracens, in whose hands they were treated
with great cruelty.
When I read this historic legend, the first thing that came
to my mind was to ask myself in which language Our Lady
spoke to these Catalan figures. I presumed that as they
were in Catalonia, she spoke to them in Catalan.
This is borne out by the “gift of tongues” that Jesus teaches
us in the gospel, and that was one of the characteristics of
true Christians. The gospel says “the Holy Spirit will give
you the gift of tongues and wherever you go to preach in
My name you will speak in the language spoken there”.
The Catholic Church remembers this teaching through the
celebration of Whitson.
I then asked myself why we now call her “Mother of God”
rather than “Our Lady”, which is the way the icons of the
black Madonna had always been called in Catalonia and
across Europe. I can quote as examples from Europe the
cases of Notre Dame in Paris, Notre Dame des Tables in
Marseilles and Notre Dame de la Daurade in Toulouse. In
my opinion we should recover the expression “Our Lady”
here in Catalonia. After all, the word senyora does come
from seny, which is a pure Catalan word. Who changed the
name “Our Lady” to “Mother of God”? Why was the change
made? The question has great transcendence with regard
to the symbolic message or artistic meaning of the works.
It then occurred to me to wonder why the image of Our
Lady of Mercy was whitened if she was originally black.
The black virgins have a cultural meaning; their blackness
certainly was not a result of the smoke from candles as
is the popular belief. That is what is said to hide the real
meaning. Her image was whitened so long ago that many
people from Barcelona and Catalonia are unaware of the
fact and when I tell them they exclaim: You mean she was
black like the Virgin of Montserrat?! I myself did not find
out that she was black until I saw a photograph in the
cathedral of Jerez de la Frontera, as I will discuss below.
I also often ask myself why she is called “Mercy” and who
gave her that name.
In the abovementioned book by Joan Amades, I read that:
the image of Our Lady of Mercy was given that name
because “king Jaume I said that on her visitation Our Lady
showed mercy on him”. “Mercy” in Catalan – “mercè” –
comes from the French “merci”, which means “thanks”. In
pure Catalan, “mercès” is the proper way to give thanks;
however, due to the influence of Spanish that has invaded
the Catalan language, “gràcies” has been accepted as
correct. This is part of the process to make the language
seem less Catalan by accepting words with Spanish roots.
Increasingly, people believe that the purity of the Catalan
language is being lost.
Once the knight’s order had been set up in Barcelona by the
three figures mentioned above (it should be remembered
that Jaume I was a knight of the Order of the Temple of
Solomon, or a “templar”, as was the case of many Catalan
kings), it was decided that “the monks of the Order of the
Knights of Mercy would have four red stripes on a gold
background on the chest of their habits”.
were based on the Tree of Life in the Hebrew cabala and
made reference to the four letters that made up the name
of god. However, it should be taken into account that
there are contradictions with regard to the four letters
(YHWH) that are rendered as Jehovah. Both Christian
and Jewish traditions have distorted them as they have
been disassociated from the four natural forces of the
Creation.2 Personally, I concur with the Platonic and
Pythagorean tradition from Egypt and the cult of Isis, the
black goddess from Heliopolis, rather than with certain
interpretations from some Jewish sources and Roman
Catholic explanations of the Old Testament.
Despite its Catalan origins, I do not know why the
activities of the Order of Mercy have less resonance in
Catalonia than other religious orders in the region, such
as the Cistercians from Poblet and the Benedictines from
Montserrat. There may be a reason of which I am unaware.
Throughout history, many Catalan monasteries have been
dispossessed of their Catalan identity. If one reads the
history of the Monastery of Montserrat, this phenomenon
occurred for the first time in 1493 at the time of Columbus’s
second voyage to the West Indies and at other times later
on in history.
I have wondered whether we would believe it if three
Catalan political figures were to appear on television today
to announce that they had seen the Mother of God or Our
Lady in person. I also wonder how we would react if they
said they had been told to found an Order of Knights to free
them of their dependence on and submission to the foreign
powers that were oppressing them, as was the case of the
Saracens in the 13 th century.
When the Virgin appeared to king Jaume I, he was ten
years old. It was “the night of 1 to 2 February 1208. In
his book “Història de Catalunya”, Ferran Soldevila says
the following about the birth of Jaume I: “A small retinue
emerged from the Tornamira manor house, in the noble
Occitan city of Montpellier, revering a newborn baby. In the
light of torches, the retinue made its way to the church of
Notre Dame des Tables; on entering the church, the monks
were singing the Te Deum Laudamus. The retinue went
on to the church of Saint Fermin where the Benedictus
Dominus Deus Israel was being sung.”
Was there any kind of link between the royal house of
Catalonia, Aragon and Provence, and specifically the Urgell
branch, and the Kingdom of Israel? The Catalan king,
Jaume I the Conqueror, count of Urgell, the descendent
of Salomó, count of Urgell and Cerdanya, grandfather to
Guifré el Pelòs, was a blood relation of the Merovingians,
which some historians attribute to the House of Barcelona.
Medieval experts have seen in the count of Urgell, Jaume
I the Conqueror and his branch, traits from the legend of
king Arthur and the Knights of the round Table. In fact, he
was baptised in front of the altar of Notre Dame des Tables
in Montpellier, which is a city that is also associated with
Ramon Llull and Arnau de Vilanova, two major thinkers
in the Middle Ages who have had a lasting influence on
Western philosophy.
King Arthur’s magic sword or sword of virtue was called
Excalibur. The sword of Jaume of Urgell was called
“Vilardella”. I ask myself whether Notre Dame des Tables
is in any way related to “the Tablets” of Sinai that Jehovah
handed down to Moses. Are these “Tablets” related to the
diagram of the Tree of Knowledge and the Tree of Wisdom
that the cabalists use in their studies?
In the cathedral in the Andalusian town of Jerez de la
Frontera there is an image of a black Madonna with a
scapular hanging from her chest bearing the cross of Saint
George (or of the temple of king Solomon) and the four red
stripes on a yellow background from the Catalan fl ag. It
is an image of Our Lady of Mercy. I first saw the image in
a shop in Badalona that belonged to some newcomers to
Catalonia from Andalusia. The owner of the shop told me
that she was surprised that there was also an Our Lady
of Mercy here in Catalonia and that she thought, “Look!
They’ve copied us.” I asked her to give me more information
and she kindly told me more about the image from Jerez
de la Frontera. I was thus able to compare the historical
information from here and there.
When I noticed that the image from Andalusia was black
in contrast to the white one in Barcelona, I asked myself
why the image of Our lady of Mercy in Barcelona was not
black.
The four red stripes on a gold background are the symbol
of Catalonia and therefore of Catalan nationalism and
identity. In the Middle Ages, this emblem had a religious
symbolism in certain traditional circles. What was this
religious symbolism?
The image of Our lady of Mercy first appeared in Barcelona
in 1218, before it was taken to Jerez de la Frontera by some
Catalans in 1272, where it was received to popular acclaim.
Why was a Catalan image received to “popular acclaim” in
Andalusia in 1272? Who lived there at the time?
The religious symbolism of the four Catalan stripes,
which were also adopted by the Crown of Aragon,
according to a number of cultural constructs that were
embraced by the Greeks, Mesopotamians and Egyptians
represented the four fundamental forces of the Creation.
The philosopher Plato, in his book “Timaeus”, speaks of
these four fundamental forces. They are also mentioned
in the Catalan cabala from the Girona school of thought
that takes in the writings of the Sefer Ha-Bahir (Book of
the Brightness), which describes the Tetragrammaton
understood as the four letters of the name of God.
“In 1272, Pascual, a monk from Valencia took an image of Our
Lady of Mercy to Jerez de la Frontera, where it was received
to great popular acclaim.” (Records of the Sanctuary of Our
Lady of Mercy of Jerez de la Frontera, p. 37. Published on
11-1-1949.)
This symbol formed part of Christian teachings that
The tomb of Saint Pere Nolasc can be found in the basilica
of Jerez de la Frontera. He was one of the three Catalan
figures to whom the Mother of God or Our Lady of Mercy
of Barcelona appeared. This could also be proof of the
connection between Barcelona and Jerez de la Frontera.
The question remains, however, of why he was taken there
and why he received popular acclaim. Did Catalans live in
51
v
Andalusia, and specifically in Jerez de la Frontera in 1272?
It should be pointed out that one of the towns near Jerez de
la Frontera is called “Palos” and is related to the journey
Christopher Columbus made to the West Indies.3
On page 27 of the abovementioned “Records of the
Sanctuary of Our Lady of Mercy of Jerez de la Frontera”,
the following can be read: In 1268, four years after the city
(Jerez de la Frontera) had been taken back from the Moors
by king Alfonso X the Wise, San Pedro Pascual de Valencia
monastery was founded. It should be remembered that this
was 50 years after the apparition of the Mother of God to
Jaume I in Barcelona and her being named “Our Lady of
Mercy”.
I ask myself whether Alfonso X the Wise, king of Castile,
had the patron saint of Barcelona brought to Jerez de la
Frontera. Perhaps the city was in fact conquered by the
Catalan king Jaume I. I also wonder who this man from
Valencia was and why he had brought the patron saint of
Barcelona to Jerez de la Frontera. Was he with the king
of Castile or with the king of Catalonia and Aragon? Has
history been badly explained? I find it hard to believe that
in those times a king of Castile who had conquered a city
would adopt a symbol of Catalonia such as Our Lady of
Mercy. It should also be remembered that at that time
Barcelona did not belong to Castile nor did Catalonia
belong to Spain.
In the records mentioned above there are illustrations
showing the classical image of the black Madonna. They
also state that “originally she had an infant sitting on her
lap”, which is redolent of the Romanesque virgins of the
Pyrenees, “but that the image was changed so that she
could be dressed in a cloak”.
In February 1946, the church records of Cadiz, whose
patron saint is also Our Lady of Mercy, published the
following:
An old manuscript by Father Chamorro held in our archives
revealed the following: “1268. Sacred image of Our Lady of
Mercy of Jerez. Father Rallón mentioned this particular Our
Lady of Mercy in a history book he wrote in the 1670s; chapter
II clearly states that her face is black.”
The image was also known in ancient times and in the
general symbolism related to black Madonnas they are
some known as “Egyptian”. A number of historians have
associated them with the cult of Isis, the black Egyptian
goddess. 4
This subject interests me because it may provide the
evidence or clues that prove that when Andalusia was
called Baetica (or Hispania Ulterior) Catalan or Occitan
was spoken there, or another language in the branch of
languages spoken in the Marca Hispanica area. These are
languages from the Iberian family that are spoken in the
Pyrenees and unrelated to Spanish. Granada was originally
called “Iliberis”, which is an Iberian word that still exists in
Basque, the vernacular language of Euskal Herria.
As mentioned above, the original name of the Andalusian
city of Granada was “Iliberis”. Near Perpignan, which
once belonged to Catalonia, there is a town that is now
called Elna. It was also originally called “Iliberis” and
historically was important in the Middle Ages. Is it possible
that at one stage the Hispania Ulterior area had its own
Baetic language? It has come to my attention that in my
research into the worship of Our Lady of Mercy in Jerez de
la Frontera, and in Andalusia in general, the subject of the
Iberians has come up a number of times.
Based on the information currently available to me, I have
come to the conclusion that the territories held by the
Iberian peoples corresponded to Catalonia, the Basque
Country and Baetica. Behind the cultures of these areas,
one can find a linguistic substratum that connects them
to each other.
In Seville, Our Lady of Rocamador is widely worshipped.
This figure is originally from Racamadour (Occitania),
which is now part of France. There is a shrine to a black
Madonna that the Catalan philosopher Ramon Llull would
visit on pilgrimages.
12 th centuries must have come from Catalonia as they had
been common in the region since the 8 th century.
Culture tourism,
“The route of black Madonnas in Europe”
Now that culture tourism routes are in fashion, I thought
it would be interesting to promote the twinning of cities in
Europe whose patron saint was a black Madonna. It would
likewise be a good idea to establish a culture tourism route
that focused on the local customs associated with black
Madonnas, as there are invariably traditions and legends
behind each of these virgins in the places they can be
found.
When on Saint George’s day this year Monsignor Erasmy
introduced me to Magda Navarro at the Reial Cercle
Artístic in Barcelona, the subject of the black Madonna
came up while we were discussing culture tourism trips.
As a result, Magda Navarro and I discussed the possibility
of promoting the Route of black Madonnas in Catalonia and
Poland (Our Lady of Mercy, Our Lady of Montserrat and Our
Lady of Czestochowa in Jasna Gora). We also discussed
establishing contacts with various European towns and
cities between Barcelona and Warsaw so that the route
could be extended. We also considered extending the
idea beyond these icons, which are works of art full of
meaning, substance and symbolism, to bring to light the
local cultural heritage of the places where these virgins
are worshipped. The following is a list of some of the
European cities and places in which a black Madonna is
the patron saint:
Barcelona (Our Lady of Mercy and Our Lady of Montserrat);
Toulouse (Notre Dame de la Daurade); Donostia-San
Sebastián (Our Lady of Coro); Asturias (Our Lady of
Covadonga); Verviers, Einsiedeln, Zagreb, Marseille (Our
Lady of the Sea); Grenoble, Mariazell, Tournai, Brabant,
Cologne (Saint Columba); Cracow-Jasna Gora (Our Lady
of Czestochowa). Some of these cities show their black
Madonnas as religious icons and they do so with respect
when they are used on postcards. In fact, they have few
complexes in using the Madonna as a symbol, unlike
Barcelona and other Catalan places where all references
to Catalan identity have been removed from postcards;
in the case of Barcelona no mention is made of the city
as belonging to Catalonia. Symbols are a part of life and
denote the personal, national and inherited features of
human beings.
The icons of the black Madonnas are works of art and as
such have an inherent symbolism; symbols that have a
religious meaning should not be erased or distorted. They
are a national representation based on vernacular criteria
from the places or the language of the “genius loci” – the
spirit of a place. This overrides any political constructs
by the state, which do not always take the vernacular into
consideration, and any cultural concepts that we may
share with others in good faith, because beyond fact there
is a transcendence full of substance that is platonically
identified with an idea, that is: the being. We must base our
identity on this being and bear witness to this by becoming
universal through the inherent peculiarities of the place
where we live.
I would like it if my language, the way I express my beliefs,
feelings and desires were not hermetic; my desire is that
I have been clear, understandable and reasonable on all
levels of consciousness.
Jordi Salat
[email protected]
Bibliography:
1.- Ean Begg “The Cult of the Black Virgin”. Published by
Routlege & Kegan Paul PLC. Henley-on-Thames. Oxon.
England, 1985.
2.- Jacques Huynen “L’enigme des vierges noires”. Editions Robert Laffont, S.A., 1972.
3.- Jean Hani “La vierge noire et le mistère de Marie”. Guy
Trédaniel, editor. Editions de la Maisnie, París, 1984.
Restitution of the icon to Barcelona
and the restoration of the original name
4.- Durand-Lefèvre “Étude sur l’origen des vierges noires”.
Paris, 1938.
The more information I gather, the more I am convinced
that it was a good and necessary thing that Barcelona
should reinstate the original iconography of Our Lady of
Mercy, that is, as a black Madonna. Many people are still
unaware that the icon of Our Lady of Mercy was originally
a black Madonna. In the journal “La Hormiga de Oro”
published in Barcelona on 28 October 1888, there is an
excellent article about her coronation in the cathedral of
Barcelona and reference is made to the fact that she was
a black Madonna as she was described as having a dark
face.
5.- “Diàleg de les verges negres de Polònia i Catalunya”.
Essay by Father Josep Dalmau, chaplain of Gallifa. Poem
by Carles Pi i Sunyer. Rafael Dalmau, editor. Barcelona,
1982
It would also be appropriate, fair and necessary that she
be called “Our Lady” as she was originally called and
not “Mother of God”. It would also be good if she became
a symbol of the city and that her feast day be a religious
celebration rather than a day of festivities as it has
become under the influence of the secular and agnostic
powers that be. This would involve re-explaining the real
meaning of the virgin and of black Madonnas in general.
The images that were spread around Europe in the 11th and
52
Notes
1. These images had always been called “Our Lady” rather than
“Mother of God”. The change in name came about because it
was considered that “Our Lady” in Catalan (Nostra Senyora) was
too close to the same expression in Spanish, whilst “Mother of
God” in Catalan was not. In fact the Spanish word “señora” is an
appropriation of the Catalan “senyora”, as is demonstrated by
the dates of these images.
2. I have discussed this subject in my article “Moisès, Freud
i Dalí” in which I comment on the meaning of the monument
that Dalí dedicated to Moses at the Gala Dalí Theatre-Museum
in Figueres (Catalonia); Sigmund Freud also discusses this in
“Moses and Monotheism”.
3. The tomb of general Miguel Primo de Rivera is also found
here. He ordered the four columns in front of Montjuïc fountains by the architect Josep Puig i Cadafalch to be demolished
alleging that they were a Catalan symbol.
4. Islam also has a “black stone”, which is an object of worship
and pilgrimage in the Kaaba.
THE CULTURE HUB OF THE REIAL
CERCLE ARTÍSTIC PRESENTS:
CONVERSES D’ART I DESIGN
(CONVERSATIONS ON ART AND DESIGN)
Page_ 21
This is the name under which a new set of conferences
in discussion form started in June. Its aim – humbly and in
principle – is not to attract the interest of members, who
we already consider to be very motivated, but to fill the
Sala dels Atlants room with outsiders, friends or strangers.
Activities have often been carried out – and we hope that
they will continue to be carried out – in collaboration with
other cultural enterprises or institutions.
In fact, the first session, i.e. the opening session, was to
be held by Juan Manuel Bonet, one of the most renowned
historic avantgarde movement experts worldwide as well
as a specialist in the 20 th century and the bit of the 21st which
has already elapsed. In his day, he was the director of two
very important contemporary art dissemination institutions
created during the Spanish democracy: the Valencian
Institute of Modern Art (IVAM) and the Reina Sofía National
Art Museum (MNCARS), both of which fortunately contain
works of great interest acquired under his management.
Although announced for 2nd June, the conference was
eventually held on 29 th June due to scheduling problems.
“Artistas Traspapelados: Por un nuevo Mapa” (Misplaced
Artists: Fighting for a New Map) was a journey through
the works of interesting and almost-forgotten artists from
all over Europe. This line of research had already been
reflected in the unrepeatable Diccionario de las vanguardias
en España (Spanish Avantgarde Dictionary) (1907-1936)
and reflected in groundbreaking exhibitions at MNCARS,
including by Oramas, Pérez Mateo and even our former
fellow member Joan Rebull in his first and now faraway
creative era – the 1920s! He did this, however, with a poetic
attitude, as can be seen in the fi ve books of his published to
date as well as in the many and not at all gratuitous reports
of his scholarly knowledge.
th
On 10 June Pierluigi Cattermole Fioravanti, director of
Experimenta, started a discussion, closely followed by
the public, under the name “Para qué sirven las revistas
de Design” (What are Design Magazines For). This was
a commemoration of the twentieth anniversary of his
creation, under his responsibility, of one of the publishing
houses devoted to the culture of the project and the
fascinating world of design, which has become a mustread guide for many creators in the industry. Making
good use of his Florentine finesse, the author talked and
discussed extensively without a break or any signs of
tiredness. Cattermole was born, more years ago than he
would like to admit, in the artistic city of Pisa, from where
he relocated to Madrid. His publishing work is memorable.
Let us quickly go over some of his publications, including:
“Artefactos. Hacia una nueva ecología del ambiente artificial”,
by Ezio Manzini (1992) or “Contratendencias. Una nueva
cultura del consumo”, by Francesco Morace (1993). And,
from 1996, the famous monographs “Observatorios Fin de
Siglo”, including the essential one with prologue by Gillo
Dorfles “25 años de diseño gráfico español, 1970-1995”. And
since, as the saying goes, you can lose your hair but not
your vices, he took advantage of his time in Barcelona to
present a new publishing branch with a new volume by
Francesco Morace: “La estrategia del colibrí. La globalización
y su antídoto”. He did this at the Istituto Europeo di Design,
a school which collaborated in the dissemination of our
session and which provided the honour of his director
Alessandro Manetti’s presence.
In spite of the interest which these two sessions arose,
the person who most seduced and excited our public
was the young (and also unwilling to confess his age!)
historian, art critic and exhibition curator from Sabadell
Ricard Mas. A former research assistant of Rafael Santos
Torroella (1990-1997), he currently works as a freelancer
and has written, among others, the following books (as
he himself says, if you don’t advertise you won’t sell!):
“Els artistes catalans i la publicitat”, “Univers Dalí” and
“La pintura española contemporánea”. Among others, he
has been curator for the following exhibitions: “El sexe i
la rauxa: els artistes catalans i la sexualitat” (1850-2005);
“Los Putrefactos de Dalí” and “Lorca: historia de un libro que
no pudo ser”; “Tot a cent: obres mestres del disseny”; and
“Dalí: una vida de llibre”. In fact, he dedicated his very well
received speech to “Dalí absent, Dalí present!”, to all the
merchandising surrounding Dalí, on which the title of one
CRÈDITS
of his works is based: “La persistència de la memòria” (The
Persistence of Memory). As he said, Dalí is an inescapable
presence of contemporary culture. This time, we were
honoured with the presence of the recently appointed
Director of the Istituto Italiano di Cultura, Fortunato Ceraso.
Let him be welcome!
In summary, the Converses d’Art i Design, as stated in
the bulletin regularly sent to members, aim to provide a
series of disjointed reflections on life and professional
experiences which present, through the people who
experienced them and from a plain and colloquial point of
view (plain and Catalan, as Pla would say, and sometimes
in other languages at risk of disappearance and deserving
of particular care and protection), controversial or noncontroversial issues from the world of art and design.
Craftwork which sets man apart from animals, from the
moment of creation or through evolution (as an institution,
we have not chosen one or other theory), and which the
Reial Cercle Artístic has been trying to encourage with
perseverance and patience for over one hundred years;
exactly 128. All activities are free, and it is asked and
sometimes requested that the public becomes involved
and carries out kind actions. The following are ready to go
for the next academic year: Rafael Argullol (philosopher
and writer); Enzo Biffi Gentili (art critic and director of the
International Museum of the Applied Arts Today in Turin
(MIAAO)); Anna Casas (Director of the Barbier-Mueller
Museum of Pre-Colombian Art); Alessandro Manetti
(director of the Istituto Europeo di Design (IED) and DJ);
José Tono Martínez (poet and Director of the Foundation
for Architecture and Society (Fundación Arquitectura y
Sociedad)); Oriol Pibernat (director of the School of Art
and Design (EINA)); and Joan Simó (anti-establishment
performer). As well as other personalities from the world
of art and design, to be confirmed.
Joan Abelló Juanpere
CAD coordinator, and head of the Culture Hub
EL CERCLE
Hi han participat:
Butlletí del Reial Cercle Artístic
Ramon Garcés, pàg. 27
Josep Fèlix Bentz, pàgs. 33 i 40
Montserrat Francolí, 34
Maria Pau Illana, 34
Juan Javier Bofill, 38
Maria Lluïsa Borràs, 40
Graciela Nischang, 41
Publicació trimestral
Època III. Any I. Nº 1 – 2
Abril – setembre 2009
Edició:
Reial Cercle Artístic de Barcelona
Arcs, 5. 08002 Barcelona
www.reialcercleartistic.com
[email protected]
Tels. 93 317 81 95 / 93 301 46 76 /
93 318 78 66
Coordinació i redacció:
Maria Isabel Marín Silvestre
Disseny gràfic i maquetació:
www.centrebcn.com
Col·laboracions en aquest nº 1 - 2:
©Textos:
Josep Fèlix Bentz, pàg. 3
Francesc Fontbona, pàgs. 4-7
Maria Isabel Marín, pàgs. 8-14
Jordi Salat, pàgs. 16-19
Joan Abelló, pàg. 21
©Fotografies:
Arxiu Jordi Alumà, pàgs. 8 i 14
Arxiu del Cercle Artístic, pàgs. 12-13, 15, 20, 33, 36,
38, 39, 47
Arxiu Joaquím Maria Casamor, pàg. 10
Arxiu AEFE, pàg. 36
Sergio Cortés, pàgs. 31, 38
Lígia Dragos, pàg. 38
Glòria Escala, pàg. 7
Francesc Fontbona, pàgs. 5-7
Estudio fotográfico Heradon (Sevilla), pàg. 18
Maria Isabel Marín, pàgs. 10-11, 14, 21-32, 34-37
Glòria Ribas, pàgs. 22-24
Roger Ruppmann, portada i pàgs. 2 i 3
Mercè Tobella, pàg. 31
Jordi Vendrell, pàg. 38
Impressió: IGRAFIC
Tècnica i paper:
Òfset a quatricomia, paper Pioneer de Torraspapel.
©Traducció: INTERGLOSSA
Retrats d’autors:
L. H. Brillant, pàgs. 16 i 21
Filibert González Zafra « Filibert »
pàgs. 3, 4 i 9
Dipòsit legal: B-39625-2009
La redacció no participa necessàriament de les opinions
dels col·laboradors.
La Junta Directiva no es fa responsable dels escrits
d’aquest butlletí, les opinions publicades són
responsabilitat exclusiva dels seus autors.
Cap text, fotografia i il.lustració d’aquest butlletí no poden
ser reproduïts sense l’autorització dels seus autors.
Portada: Façana Reial Cercle Artístic.
53
54
55
56

època iii - Reial Cercle Artístic de Barcelona

Transcripción

Documentos relacionados

artículos de prensa

Ous estrellats amb pernil Huevos estrellados con jamón Eggs on a