Dossier valencià

Transcripción

Dossier valencià
Basat en el llibre de Jordi Sierra i Fabra (Premi nacional de
literatura infantil i jovenil 2007) amb adaptació de Guillem Jodi
Graells.
L’espectacle es durà a escena en les quatre llengües oficials de
l’estat: castellà, català, euskera i gallec.
SINOPSI
Un any abans de la seua mort, Franz Kafka, passejant pel parc Steglitz, a Berlín,
va trobar una menuda que plorava desconsoladament: havia perdut la seua nina.
Per calmar a la menuda, l’autor de La metamorfosis, es va inventar una peculiar
història: la nina no s’havia perdut, se n’ha anat de viatge, i ell, convertit en carter de
nines, tenia una carta que li duria al dia següent al parc. Eixa nit Franz va escriure
la primera de les moltes cartes què, durant tres setmanes, va lliurar la menuda
puntualment, narrant les peripècies de l’extraordinària nina des de tots els racons
del món. Segons conta Dora Dymant, la seua companya en aquells dies, l’estat
febril amb el que Kafka escrivia eixes cartes era comparable al de qualsevol de les
seues obres immortals.
Aquest és el relat d’aquella experiència, en la que Franz Kafka va ser un mag de la
paraula per a una menuda desconeguda de la que mai més es va tornar a saber
res, com tampoc d’aquelles cartes que constitueixen un dels misteris més bonics
de la narrativa del segle XX.
NOTA DELS DIRECTORS.
Ens va captivar aquesta història basada en un fet real, on l’encontre casual i
sorprenent entre Franz Kafka, ja adult, i Elsie, una xiqueta de només cinc anys, ens
parla de l’habilitat reparadora de la ficció, de com la capacitat de fabular i imaginar
és l’aliment de l’ànima humana. Kafka, al llarg de tres setmanes i vint cartes, va
aconseguir que la xiqueta no tan sols deixara de plorar per haver perdut la seua
nina, sinó que comprenguera millor el món i la vida que l’envoltava. Elsie, amb el
seu somriure meravellós i la seua mirada innocent, va tornar al mateix Kafka, ja a
les portes de la mort, la confiança en la ficció com el lloc on podria retrobar
almenys un gram de felicitat.
Carles Alberola, Fernando Bernués i Cristina Domínguez.
ALBENA TEATRE – TANTTAKA TEATROA – EMEDOUS
KAFKA i LA NINA VIATGERA
Basat en la novel—la de Jordi Sierra i Fabra.
Adaptació teatral de Guillem Jordi Graells.
Intèrprets
Pep Ricart
Nuria Herrero
Rut Quiles
Direcció: Carles Alberola / Fernando Bernués.
Ajudant de direcció: Alfred Picó
Versió valenciana: Laura Useleti
Espai Escènic i vestuari: Montse Amenós.
Confecció vestuari: Goretti – Puente.
Retocs vestuari: Vicenta Marco.
Disseny de llums: Xabier Lozano.
Musica original i arranjaments: Rut Quiles.
Veu iaia: Isabel Requena.
Veu nina: Rebeca Valls.
Estudi de gravació: Akana.
Construcció escenografia: Arts–cenics / Proescena – Pilar Albaladejo.
Foto cartell: Alba Soler.
Disseny gràfic: Jesús Huguet.
Dossier didàctic: Xavier Lauder.
Cap tècnic: Marcos Orbegozo.
Tècnic il—luminació: Ximo Olcina.
Reforç tècnics: Andrés Alcañiz.
Assessorament de ball: Amparo Fernández.
Assessorament de màgia: Nacho Diago.
Caracterització i maquillatge: Josan Carbonell.
Distribució espectacle: Albena Teatre - Teresa de Juan.
Administració: Techus Gómez.
Gerència: Joan Carles Dauder.
Coordinació gira: Virginia Cordero .
Producció: Toni Benavent i Koro Etxebarria.
INAEM – Ministerio de Cultura / Albena Teatre / Eme2 / Tanttaka Teatroa.
LA CRÍTICA HA DIT:
“A partir de un relato de J. Serra i Fabra, al parecer basado en un hecho real, Guillem J. Graells
ha realizado una versión escénica que Carles Alberola y Fernando Bernués han llevado a
escena de manera magistral. El argumento es muy sencillo: Franz Kafka, ya a las puertas de la
muerte, conoce en un parque a una niña que llora desconsolada por la pérdida de su muñeca.
Para sacarla de su pena el escritor idea un supuesto viaje de la muñeca y una serie de cartas
que van pormenorizando su itinerario. Una correspondencia que reaviva en el autor su pasión
por la escritura y que encandila a la pequeña, atrapada emotivamente por la ficción, hábilmente
desplegada por entregas. Como encandila al espectador la preciosa puesta en escena de
Alberola y Bernués, de una belleza insuperable, que nos subyuga y embelesa nada más
levantarse el telón por obra y gracia de una escenografía (un bosque de paraguas, una rampa,
un banco, unas cajas...) hermosa y practicable, concebida con mucho arte por Montse Amenós,
responsable también del vestuario, y apoyada en una muy bien pensada iluminación (Xabier
Lozano) y, sobre todo, en una interpretación de gran altura, con una Nuria Herrero deliciosa tanto
en su papel de niña como en la madre, un Pep Ricart que confirma una vez más su gran
ductilidad actoral, y una Rut Quiles magnífica, que además de actuar toca en directo la música
que ella misma ha compuesto para el espectáculo.
Supuestamente es un montaje para público infantil (entre 7 y 12 años), pero su atractivo es tal
que cualquier adulto puede emocionarse y disfrutar como un niño. Por mucho que uno se ponga
una máscara seria y adusta, el encanto del espectáculo te arrancará sonrisas y lágrimas.
Arrebatador.”
NEL DIAGO.
CARTELERA TURIA.
Hubo un tiempo en que fue frecuente la reflexión sobre el teatro para niños y niñas.
Últimamente dicha reflexión se ha ido al otro mundo, porque en éste más parece
que está todo claro y que ya no hay que repensar la cuestión. Pues sí, hay que
repensarla, porque,
orque, después, pasa lo que pasa, que volvemos a repetir esquemas.
Me temo que, consciente o inconscientemente, Disney está ganando la batalla
actual. Y una especie de pensamiento
pensamiento único en el modo interpretativo que busca el
excesivo remarque gestual, y la necesidad de ritmo, ritmo y ritmo. No niego que
hayan buenos espectáculos a raíz de dicho modo de hacer, pero lo preocupante es
que se estén convirtiendo en modelo casi único, mientras se vuelve a decir la
nefasta frase: “lo que les gusta a los niños es…” Todo ello lo digo porque quería
subrayar con grandes letras, con luces de neón, este espectáculo de Albena. Si su
anterior incursión en este tipo de teatro, Artefactes, fue sorprendente y
extraordinaria, en el presente se sigue, o redondea, esa tónica. Para
Pa comenzar,
decir que la historia –que
que surge a partir de la anécdota del encuentro de Kafka con
una niña que había perdido su muñecamuñeca es un encanto; emocional y enriquecedora
para los más pequeños (adultos incluidos). Un gran teatro familiar donde prima el
e
ingenio y la buena literatura, la que afecta a todos. El tono estético (C. Alberola) es
tan jugoso como la letra. Desde el especio escénico (M. Amenós), a la música en
directo (Rut Quiles) y el tono actoral. Hasta me sorprendió que los actores hablaran
con
on normalidad. Incluso ver en un escenario a un escritor (Pep Ricart) y a una niña
de verdad (Nuria Herrero), sin estridencias, ni gestos de más. Al contrario, gestos
medidos, pensados y tan eficaces que te embaucaban. Poéticos y verídicos.
Aventuras de otra
ra manera. Un gozo teatral y vital que no está teniendo sitio en
nuestros escenarios. ¿Por la crisis o por las mentes obtusas que vuelven a
dominar los teatros?
ENRIQUE HERRERAS.
Levante, 31 de octubre de 2012.
Clip promocional: http://youtu.be/yyWkcJknRA4
http://youtu.be/yyWkcJkn
C/ Jaume Roig, 8
46250 L’Alcúdia
València.
Tel. 96.299.70.39.

Documentos relacionados