del mueble odel moble - Associació per a l`Estudi del Moble.

Transcripción

estudio
del moble
del mueble
Revista de l’Associació per a l’Estudi del Moble / Revista de la Asociación para el Estudio del Mueble • www.estudidelmoble.com • Maig/ Mayo 2013 • Nº17 • 8 •
Gratuïta pels socis/ Gratuita para los socios •
La caoba: orígenes de un material singular
La berlina del marquès de la Torre
Mueble singular: chaiselongue Rio
La vida millorada: evolució de les
característiques formals del mobiliari en els
interiors domèstics barcelonins de 1600 a 1700
L’Armari dels Privilegis i Actes de la Ciutat,
de l’Arxiu Municipal de Lleida
Editorial / Editorial
[3]
Mónica Piera Presidenta de l’Associació per a l’Estudi del Moble
E
l seu cos fràgil i encorbat es movia lentament arrossegat per uns
peus que quasi no aixecava. Les seves llargues mans d’àgils dits
eren testimoni de milers d’hores d’ofici. La seva veu, de molt baixa
intensitat, comunicava pausadament. Mai s’alterava. Transmetia amor.
Entregat als altres, disposat a compartir-ho tot, mai va demanar res a
canvi dels seus coneixements. Atenia amablement les múltiples preguntes de tots aquells necessitats de receptes de daurat, secrets de taller
de policromia, sistemes tradicionals de neteja. Amb ell vam aprendre
els termes de totes les tècniques utilitzades per daurar
la fusta. Picat, estofat, llamat, cisellat era el vocabulari
que utilitzava en els cursos i a les múltiples jornades
d’estudi de moble que va dirigir. Com ens rèiem quan
explicava l’ús de la vesícula de xai que anava a buscar a
l’escorxador per a aconseguir l’efecte nacrat de les verges de cap i pota! Quanta paciència davant els múltiples
disbarats que dèiem els alumnes!
Ramon Lluís i Monllaó (Barcelona 1928-2013), soci
d’honor de l’Associació, va ser exemplar com a persona i també com a professional. Va estudiar pintura decorativa, escenografia i es llicencià en Belles Arts. Va
combinar la formació amb una intensa experiència de
taller en pintura, dibuix, conservació i restauració, i va aconseguir, com
pocs ho han fet, ajuntar una sòlida pràctica amb la teoria. Va dedicar
els últims anys a recollir aquest vast coneixement en una voluminosa
obra magníficament il·lustrada que ha quedat per publicar. La nostra
obligació, l’obligació de tots aquells que treballen en el camp de l’art,
és aconseguir que surti a la llum. Li ho devem.
Descansi en pau.
S
u cuerpo frágil y encorvado se movía lentamente arrastrado por unos
pies que apenas levantaba. Sus largas manos de ágiles dedos eran testimonio de miles de horas de oficio. Su voz, de muy baja intensidad, comunicaba pausadamente. Nunca se alteraba. Transmitía amor. Entregado
a los demás, dispuesto a compartirlo todo, nunca pidió nada a cambio
de sus conocimientos. Atendía amablemente a las múltiples preguntas de todos aquellos necesitados de recetas de dorado, secretos de taller
de policromía, sistemas tradicionales de limpieza. Con él aprendimos
los términos de todas las técnicas utilizadas para dorar
la madera. Picado, estofado, esgrafiado, cincelado era el
vocabulario que utilizaba en los cursos y en las múltiples
jornadas de estudio de mueble que dirigió. ¡Cómo nos
reíamos cuando explicaba el uso de la vesícula de cordero que iba a buscar al matadero para conseguir el efecto
nacarado de las vírgenes de candelero! ¡Cuánta paciencia
ante los múltiples disparates que decíamos los alumnos!
Ramon Lluís y Monllaó (Barcelona 1928-2013), socio
de honor de la Asociación, fue ejemplar como persona
y también como profesional. Estudió pintura decorativa,
escenografía y se licenció en Bellas Artes. Combinó su
formación con una intensa experiencia de taller en pintura, dibujo, conservación y restauración, y consiguió, como pocos lo
han hecho, aunar una sólida práctica con la teoría. Dedicó los últimos
años a recoger este extenso conocimiento en una voluminosa obra magníficamente ilustrada que ha quedado por publicar. Nuestra obligación,
la obligación de todos aquellos que trabajaban en el campo del arte, es
conseguir que salga a la luz. Se lo debemos.
Descanse en paz.
Sumari / Sumario
Notícies de l’Associació / Noticias de la Asociación
Mueble singular: chaiselongue Rio
La vida millorada: evolució de les característiques
formals del mobiliari en els interiors domèstics barcelonins de 1600 a 1700
4
9
13
17
18
de l’Arxiu Municipal de Lleida
Infomoble / Infomueble
Jornades d’Estudi / Jornadas de Estudio
Junta Directiva
Presidenta: Mónica Piera
Vicepresidenta: Àngels Creus
Tresorer: Montse Morgades
Secretària: Núria Ruiz
Vocals: Adela Arbó,
Joan Güell, Eva Pascual
REVISTA ‘estudi DEL moble’
Directora: Eva Pascual
Comitè de redacció:
Adela Arbó, Àngels Creus,
Joan Güell, Núria Ruiz
Publicitat: Ivan García
29
32
En castellano en www.estudidelmoble.com
Crèdits
Edita
Associació per a l’Estudi
del Moble.
Palau Reial de Pedralbes
Diagonal 686. 08034, Barcelona
Tel. +34 93 205 27 61
[email protected]
www.estudidelmoble.com
23
Disseny i realització:
Epicur Publicaciones S.L.
Coordinadora editorial:
Vivian Scott
Disseny:
Marta Muela
Edició lingüística:
David Picó
Crèdits portada:
Berlina del marquès de la Torre (MADB)
Foto: Josep Capsir
Amb l’ajut de:
© estudi del moble
no s’identifica
necessàriament amb
l’opinió dels seus
col·laboradors.
© estudio del mueble
no se identifica
necesariamente con
las opiniones de sus
colaboradores.
[4]
SOCIS D’HONOR
FAD; Gremi d’Antiquaris de Catalunya; Museu de les Arts Decoratives; Noguer de Ferrer, Glòria.
SOCIS
Adler Oppenheimer, D.
Aguilà Santalucia, D.
Aguiló Alonso, Ma P.
Alabart Hernando, B.
Albalat Moles, N.
Alcaide Garcia, M.
Alcolea Albero, M.
Alfonso Minguillón, P.
Aliò Borràs, P.
Almacenelles Cuadros, M.
Alorda Martí, À.
Alsina Costabella, L.
Amigó Carulla, R.
Anabel Pozo C.
Andreu Serra, J.
Anglada Zariquiey, Ma. T.
Anguera Guerola, M.
Antic Centre de Vullpellac,S.L.
Antiguitats Canal,S.L.
Arbó Argente, A.
Arcaz Restauración S.L.
Arnau Roldós, C.
Artur Ramon, S.L.
Azqueta Oyarzun, B.
Bajet Royo, V.
Balclis Barcelona Barber Pérez, N.
Barnola Brendle, C.
Barnola Brendle, M. de
Barri Ragné, A. C.
Bas Ferré, A.
Batlle Soler, M.
Baygual Llopart, R.
Beamonte Giménez, P.
Bellvis Castillo, Ma V.
Berenguer Carol, A. Ma
Bernat Valenzuela, M.
Biosca Reig, M.
Boada Gasulla, M.
Boada Ramos, Ma M.
Bòbila, La Boltà Novellón, X.
Bombí Roger, B.
Bové Subiròs, R.
Bravo García, A.
Buckmaster, J. C.R Proyectos
de conservación de obras de arte
Cabré Martí, F.
Cabrerizo Perpiña, Ma A.
Calzada Roca, M.
Camps Montané, C.
Canals Aromí, Ma T.
Caralt Elías-Brusi, Ma V.
Carandini Gay de Montella, M.
Casals Melia, M.
Casanova i Querol, E.
Casas Campoy, Y.
Casas Vistuer, T.
Castilla Noves, M.
Catà Fàbregas, D.
Catà Fàbregas, R.
Cervelló Eroles, Ma R.
Cervelló Salom , A.
Cladera Fernandez, N.
Clavell & Morgades
Claret Blasco, A.
Coderch Martin, C.
Colet de Fàbregues Boixar, L.
Coll Borràs, K.
Corellano Sanjuan, T.
Cori Foguet O.
Coris Maymi, A.
Corrales Calvo, J.M.
Cosp Romañà, T.
Creus Tuebols, À.
Curro Servera
Cuyàs Solà, M.
De la Fuente Bermúdez, V.
Díaz Calvo; L.
Distl, N.
Domènech Ribera, J.
Duelo Rocabert, J.
Egea Avilés; H.
Eneriz Grau, M.
Escola d’Art Deià
Escola Municipal D’art i Disseny
de la Garriga
Escolano Solanas, C.
Espasa Iniesta, C.
Estalló Peraire, V.
Estàtera
Estruch Tobilla, Ll.
Fabré Buxaderas, Ma M.
Faig Esquenazi, R.
Ferrando Mollà, J.
Filbà Díaz, G.
Flores Silva,J.
Font Catala, Ma C.
Font Jové, C.
Fontana Milà, D.
Fonts Estarlich, E.
Freixes Comas, M.
Fritz, J.
Fuster Ferrer, M.
Gaia, S.L.
Gallostra Barri, P.
Garcia Martinez, Ma J.
García Nieto, Ma V.
García Sánchez Herrera, C.
García-Marca Marsal, R.
Gaspar Farreras, E.
Gil de Biedma, M.
Gil de Sola Bosque, C.
Gil Leyva, Ma A.
Gindelli Camejo, N.
González Darocas, M.
Guadarrama Barroso, E.
Güell Solà, J.
Guillamet Casas, N.
Guilleumas Morell; A.
Gutiérrez Esquembri, A.
Hernández Vallés, A.
I.E.S Vil·la Romana
Ibertrac, S.L.
Induráin Pons, E.
Jean Dixon, V.
Jordi Roldós, R.
Llabrés Mulet, J.
Llanes Tuset, A.
Llauradó i Farrés, J.
Llopart Barbal, C.
López de Espinosa, Ma D.
López Peñalba, Ma J.
Lozal Villa, F.
Lucea Moleras, M.
Lucea Moleras, R.
Magriñá Fabregat, C.
Mansarda del Moble, La
Martinez Diaz, C.
MARGA i PEP ANTICS
Marin i Rubió, S.
Martí Aladrén, E.
Martí Mauri, Concepció
Martí Palau, A.
Mas Casanovas, C.
Mascort Amigó, R.
Mateo Alujas, R.
Mauri Aurell, F.
Mercader Coll, E.
Miquel Gabarró; M.
Miranda Franco, A.
Miret Gual, D.
Mones Mestre, N.
Montesions Espartero Méndez, R.
Moreno Montaño, V.
Morera Villuendas, A.
Morey Suau, Ma Ll.
Nagar Novellón Vitali, G.
Olivé Figa, Ma.
Oliver Martínez, J.
Oller Viladrosa, J.
Olmo, A. del
Onandia Alsius, M.
Oriol Argimon, D.
Ortega Serrato, C.
Paretas Pons, M.
Pascual Carreira, Ma.
Pascual Miró, E.
Pastor Anell, C.
Pau Domenech, M.
Penella Saus, Ma D.
Pérez Altes, J.
Perez Milla, M.
Pi sunyer Arquimbau, Ma R.
Piera Màs-Sardà, J.
Piera Miquel, M.
Planet Estrach, J.
Poquet Tarragó, J.
Pou Fernàndez, JM.
Prat Casanova, Ma A.
Prieto Reinaldo, P.
Pueche Delgado, Ma. T.
Puertas Balcells, O.
Pujol Berché, M.
Pujol Puigvehí, A.
Pujol Tauler, A.
Quer Montserrat, L.
Renovatum Ribot Giménez, J. Ma
Ripoll Drets, F. i Sánchez
Linares, M.
Roca Alamarja, P.
Roca Bach, M.
Rodríguez Bernis, S.
Rodriguez Marín, A.
Romero Gómez, E.
Romero Simó, F.
Rosell Codinachs, J.
Rovira Ginesta, M.
Rovira Puig, Ll.
Ruíz Comín, N.
Sagalés Boixeda, E.
SAIA -ART
Sala Soler, S.
Salimei Montoliu, P.
Salmerón Sánchez, P.
Sancha Ortuondo, A.
Sánchez Conesa, C.
Sànchez Vargas, Ma A.
Sans Roig, M.
Santamaria Motis, I.
Santos García; L. de
Sardà Amills, M.
Sardà Amills, T.
Scott Pérez de Sureda, V.
Serra Planas, E.
Sevil Hevia, E.
Siches Cuadra, C.
Soley Valldeperas, M.
Suàrez Tutusaus, E.
Subirana Guillamon, I.
Taller de Restauració 2000,
Ciutat Vella, S.L.
Teruel Esmel, J.
Tomas Santos, C.
Trainer Soler-Sala, S.
Ubiña Lagos, Ma del M.
Vallejo Sesé, C.
Vallvé Navarro, A.
Verdera Cosmelli, E.T.
Verelst, H.
Vicens de Campos, E.
Vicente Martinez, D.
Vila Masbernat, M.
Vilanova i Marimon, M.
Zacquini Andreoli, G.
Col·laboradors
Museu de les Arts Decoratives de Barcelona. Museu de Ceràmica. Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de
Barcelona. Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. Museo Nacional de Artes Decorativas
(Madrid). Fundación de Casas Históricas y Singulares. Fundació Història del Disseny. CaixaFòrum Madrid i Barcelona. Escuela de
Arte y Antigüedades. Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal. Col·legi Oficial de Dissenyadors d’Interiors i Decoradors de Catalunya.
Fundación Museo Cerralbo, Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer, Emblecat.
AVANTATGES DEL SOCI / VENTAJAS DEL SOCI
Gratuïtat en... / Gratuidad en...
• Revista Estudi del Moble/ Estudio
del Mueble
• Jornades d’Estudi del Moble
• L’ús de la Biblioteca de l’Associació
per a l’Estudi del Moble
• L’ús de la Xiloteca de l’Associació
per a l’Estudi del Moble
• L’ús de l’arxiu consultable de
l’Associació per a l’Estudi del Moble
• Visites extraordinàries a museus,
col·leccions i cases històriques
• Visites guiades a les exposicions de
CaixaForum Madrid i Barcelona
• Conferències organitzades en
col·laboració amb universitats i altres
entitats
• Plaça gratuïta en seminaris del
Consorci de les Drassanes Reials i al
Museu Marítim de Barcelona
• Entrades a Museu de Ceràmica i
Museu de les Arts Decoratives de
Barcelona
• Entrades a fires d’interès
Descomptes en... / Descuentos en...
• Activitats de l’Associació per a
l’Estudi del Moble: cursos, sortides
i viatges
• Publicacions de l’Associació per a
l’Estudi del Moble
• Entrades a: Museo Cerralbo
de Madrid, Museu Marítim de
Barcelona, Museu de Lleida:Diocesà
i Comarcal, Museus de Vilanova i
la Geltrú: Biblioteca Museu Víctor
Balaguer i Museu Romàntic Can
Papiol
• Activitats de: Fundació Història
del Disseny, Emblecat en aquest cas
al mateix import que als seus socis,
Escuela de Artes y Antigüedades
• 10% descompte i ports gratuïts a
Llibreria Andreda
• 10% descompte en Audàcia
i delicadesa de Mónica Piera,
Fundació Mascort
• 50% descompte en activitats de
CaixaForum Madrid i Barcelona
Accés a... / Acceso a...
• Publicar notícies a la secció del
soci de la revista Estudi del Moble/
Estudio del Mueble
• Seminaris gratuïts d’altres
institucions
• Suport per a projectes
d’investigació
• Col·laboracions multidisciplinàries
• Contactes amb professionals
d’altres entitats
• Publicació d’articles a la revista
Unicum, de l’Escola Superior
de Conservació i Restauració de
Catalunya, Generalitat de Catalunya
• Servei de registre del Col·legi
Oficial de Dissenyadors d’Interiors i
Decoradors de Catalunya
CONVENIS / CONVENIOS
Nou conveni de col·laboració amb EMBLECAT (Associació Catalana d’Estudis
d’Emblemàtica. Art i Societat) signat per la presidenta de l’entitat Esther García Portugués.
Nuevo convenio de colaboración con EMBLECAT (Associació Catalana d’Estudis
d’Emblemàtica. Art i Societat) firmado por la presidenta de la entidad Esther García Portugués.
Biblioteca / Biblioteca
Agraïm la donació dels catàlegs empresarials de Metal·listeria Bolibar a Jordi i Bruna
Bolibar. També agraïm a Ana Maria Fernández García, Jaume Llabrés Mulet, Mónica
Piera Miquel, Leire Rodríguez, Joan Teruel així com a Emblecat, Consorci del Patrimoni de Sitges, IPCE i el Victoria and Albert Museum la donació de llibres i publicacions per la biblioteca de la nostra entitat.
Agradecemos la donación de los catálogos empresariales de Metalistería Bolibar a
Jordi y Bruna Bolibar. También agradecemos a Ana Maria Fernández García, Jaume
Llabrés Mulet, Mónica Piera Miquel, Leire Rodríguez, Joan Teruel, así como a Emblecat, Consorci del Patrimoni de Sitges, IPCE y el Victoria and Albert Museum la
donación de libros y publicaciones para la biblioteca de nuestra entidad.
Reportatge a la televisió sobre la xiloteca de l’AEM / Reportaje en televisión sobre la xiloteca de la AEM
Els passats dies 5 i 6 de març l’espai El medi Ambient de TV3 va
emetre dos reportatges sobre la xiloteca del nostre soci Joan Teruel i
sobre la xiloteca de l’AEM, respectivament. Podeu veure els programes a: www.tv3.cat/videos/4485511/Xiloteca-una-biblioteca-de-fusta
i www.tv3.cat/videos/4485691/Xiloteca-del-bosc-als-museus.
Los pasados días 5 y 6 de marzo el espacio El Medi Ambient de TV3
emitió dos reportages sobre la xiloteca de nuestro socio Joan Teruel y
sobre la xiloteca de la AEM, respectivamente. Los programas se pueden ver en: www.tv3.cat/videos/4485511/Xiloteca-una-biblioteca-defusta y www.tv3.cat/videos/4485691/Xiloteca-del-bosc-als-museus.
[5]
Curs / Curso
HISTORIA I CIÈNCIA AL SERVEI
DE L’ESTUDI DEL MOBLE
(3 i 4 de maig)
Fa temps que s’evidencien els beneficis de
combinar els estudis històrics de les obres
d’art amb les anàlisis científiques, malgrat
HISTORIA Y CIENCIA AL SERVICIO
DEL ESTUDIO DEL MUEBLE
(3 y 4 de mayo).
Desde hace tiempo se evidencian los beneficios de combinar los estudios históricos de
las obras de arte con los análisis científicos,
que són excepcionals les ocasions en que
aquestes tècniques s’apliquen a l’estudi dels
mobles. Aquest curs, organitzat per l’AEM
en col·laboració amb el Museu de les Arts
Decoratives de Barcelona (DHUB) i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Cata-
lunya (CRBMC) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va donar a
conèixer els interessants resultats del treball
interdisciplinari d’estudis de mobles del segle XVI del MADB combinant el coneixement historicoartístic amb el científic.
aunque son excepcionales las ocasiones en
que estas técnicas de aplican a los estudios de
muebles. Este curso, organizado por la AEM
en colaboración con el Museu de les Arts Decoratives de Barcelona (DHUB) y el Centre
de Restauració de Béns Mobles de Catalunya
(CRBMC) del Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya, dio a conocer los
interesantes resultados del trabajo interdisciplinario d’estudios de muebles del siglo XVI
del MADB combinando el conocimiento histórico-artístico con el científico.
Conferències / Conferencias
3 de maig / mayo
Disseny Hub Barcelona (futura
seu del Museu del Disseny)
4 de maig / mayo
Disseny Hub Barcelona (futura
seu del Museu del Disseny)
• Presentació. Pilar Vélez, Directora del
Museu del Disseny de Barcelona.
• El pas de l’estil gòtic a les formes renaixentistes en les arts plàstiques catalanes (segle XVI). Joan Yeguas i Gassó.
Conservador de l’àrea de Renaixement i
Barroc, MNAC.
• ¿Dónde guardar? En arcas, armarios y
cómodas. Mónica Piera, AEM.
• Algunes caixes i armaris del MADB:
una aproximació històrica i tècnica a les
seves pintures. Guadaira Macías, historiadora de l’art.
• Visita comentada a la col·lecció de mobles policromats del MADB. Mónica Piera, AEM.
• Aproximació a l’estudi dels sostres lignis
medievals i cinccentistes catalans i la seva relació amb el mobiliari coetani: artífexs, materials i tècniques. Miquel Mirambell, Director
de Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya
• La conservación-restauración de cajonera de
la sacristía de Murcia, obra del siglo XVI. Laura
Ceballos, conservadora-restauradora del Instituto
del Patrimonio Cultural de España (IPCE)
• El moble policromat en la producció de mobles a
Catalunya durant el segle XVI. Eva Pascual, AEM.
• Les col·leccions de mobiliari a la nova seu
del Museu. Teresa Bastardes. Cap de col·
leccions del Museu del Disseny de Barcelona
• Bienes policromados sobre soporte madera.
Ana Carrassón, conservadora-restauradora. Responsable del departamento de madera policromada de IPCE
CRBMC
Visita als tallers del Centre de
Restauració de Béns Mobles
de Catalunya
• Presentació del CRBMC. Àngels Solé, Directora del CRBMC.
• Presentació de l’estudi dels mobles policromats del MADB amb les diferents tècniques
d’examen i d’anàlisi. Pep Paret, Responsable
del Dep. de conservació-restauració de fusta
del CRBMC.
• Tècniques d’examen i d’estudi realitzats
als diferents laboratoris del Centre. Carles
Aymerich, responsable del Dept. de fotografia, Esther Gual, responsable del Dep. Raigs X
i Ricardo Suárez, responsable del Laboratori
químic.
• Propostes de conservació i restauració
d’alguns dels mobles del MADB. Pep Paret,
CRBMC.
Visita al CRBMC on es van poder observar les
radiografies d’una de les caixes policromades
• Resultat dels estudis historicocientífics d’alguns dels mobles policromats del MADB. Comentari davant els mobles Mónica Piera, AEM, i
Guadaira Macías, historiadora de l’art.
• Presentació de la publicació Materials Singulars aplicats als mobles. Àngels Creus, AEM
Visita a la col·lecció de mobles policromats del MADB a càrrec de Mónica Piera. Foto: Aniol Resclosa (DHUB)
[6]
Cursos i conferències / Cursos y conferencias
La literatura i la pintura parlen de
les arts decoratives (gener)
Una visió diferent i nova de les arts decoratives (el mobiliari, la ceràmica y el vidre)
mitjançant l’estudi de les fonts escrites i les
representacions pictòriques. Es va visitar
també l’exposició Un jardí singular. Ceràmica de Iznik. Segles XVI i XVII. Docents:
Jaime Barrachina (Museu del Castell de
Peralada), Mª Antonia Casanovas (Museu
de Ceràmica) i Mónica Piera (Associació
per a l’Estudi del Moble).
La literatura y la pintura hablan de
las artes decorativas (enero)
Una visión diferente y novedosa de las
artes decorativas (mobiliario, cerámica y
vidrio) mediante el estudio de las fuentes
escritas y las representaciones pictóricas.
Se visitó también la exposición Un jardín
singular. Cerámica de Iznik. Siglos XVI y
XVII.
Docentes: Jaime Barrachina (Museu del
Castell de Peralada), Ma. Antonia Casanovas (Museu de Ceràmica) y Mónica Piera
(Associació per a l’Estudi del Moble).
Història del moble anglès. Primera
part: del gòtic a Adam (febrer-març)
Curs dedicat a l’estudi de la producció de
mobles i la decoració anglesa des del període gòtic fins a l’estil Adam destacant les
característiques que permeten catalogar les
peces, així com entendre la funció i el context en que van ser utilitzades. Es va projectar la pel·lícula Barry Lyndon analitzant
el mobiliari que hi apareix.
Docents: Mónica Piera i Joan Güell, historiadors de l’art, especialistes en moble.
Historia del mueble inglés. Primera
parte: del gótico a Adam (febreromarzo)
Curso dedicado al estudio de la producción
de muebles y la decoración inglesa desde el
período gótico hasta el estilo Adam destacando las características que permiten la catalogación de las piezas, así como entender
la función y el contexto en que fueron utilizadas. Se proyectó la película Barry Lyndon
analizando el mobiliario que aparece.
Docentes: Mónica Piera y Joan Güell, historiadores del arte, especialistas en mueble.
La casa dels rics de Roma: entre
l’oci i el negoci (abril)
El curs ens aproxima a la realitat dels interiors de les cases dels alts estaments de
Roma, en les quals el luxe era una exigència de classe. Es va visitar també el
Museu de Badalona, el subsòl arqueològic de l’antiga Baetulo (Badalona).
Docents: Carles Buenacasa Pérez, Universitat de Barcelona i Mònica Miró Vinaixa,
Universitat Oberta de Catalunya. Lloc:
Clavell & Morgades Antiguitats.
Jornada a Estudiorestauración
(gener)
La casa de los ricos de Roma: entre
el ocio y el negocio (abril)
Objetos: Marco con espejo, neoclásico;
pareja de sillas francesas, transición Luís
XV- Luís XVI. Con Helena Egea y Mavi
Garcia Nieto.
El curso nos aproxima a la realidad de los
interiores de las casas de los altos estamentos de Roma, en las que el lujo era una exigencia de clase. Se visitó también el Museu
de Badalona, el subsuelo arqueológico de
la antigua Baetulo (Badalona).
Docentes: Carles Buenacasa Pérez, Universitat de Barcelona i Mònica Miró Vinaixa, Universitat Oberta de Catalunya. Lugar: Clavell & Morgades Antiguitats.
Jornada a Coco-Mat (novembre
2012)
Objecte: Taula auxiliar modernista. Es va
estudiar el moble a la botiga Coco-Mat del
carrer Balmes de Barcelona.
Jornada en Coco-Mat (noviembre
2012)
Objectes: Marc amb mirall, neoclàssic;
parella de cadires franceses, transició
Lluís XV- Lluís XVI. Amb Helena Egea i
Mavi Garcia Nieto.
Jornada en Estudiorestauración
(enero)
Jornada amb CEYS (febrer)
Professionals de l’equip tècnic de Ceys van
oferir una demostració dels seus nous productes amb mostres gratuïtes pels assistents.
Amb: Bernat Barqueros, Director Tècnic, i
Sergi López, Thecnical Trainer, de Ceys, S.A.
Jornada con CEYS (febrero)
Profesionales del equipo técnico de Ceys
ofrecieron una demostración de sus nuevos productos con muestras gratuitas para
los asistentes. Con Bernat Barqueros, Director Técnico, y Sergi López, Thecnical
Trainer, de Ceys, S.A.
Objeto: Mesa auxiliar Modernista. Se estudió el mueble en la tienda Coco-Mat de la
calle Balmes de Barcelona.
Jornada d’estudi d’armari joier i
presentació de buidatge bibliogràfic
(desembre 2012)
Objecte: Armari joier neobarroc, segle
XIX. Moble del MADB. Amb Mónica Piera, AEM, i Rossend Casanova, MADB.
Presentació del metòdic treball de buidatge
d’articles i fotografies de la revista Antiquaria realitzat per Paco Mauri amb destí a
l’arxiu de la Biblioteca. S’oferí una copa de
cava per a acomiadar l’any.
Jornada de estudio de armario
joyero y presentación de vaciado
bibliográfico (diciembre 2012)
Objeto: Armario joyero neobarroco, siglo
XIX. Mueble del MADB. Con Mónica
Piera, AEM, y Rossend Casanova, MADB.
Presentación del metódico trabajo de vaciado de artículos y fotografías de la revista
Antiquaria llevado a cabo por Paco Mauri
con destino al archivo de la Biblioteca. Se
ofreció una copa de cava para despedir en
año.
Jornada en Palau Antiguitats(març)
Objecte: Porta mudèjar del segle XV. Amb
Albert Martí Palau. Després els assistents van
poder visitar en exclusiva l’exposició Obres
Mestres del Gravat Italià. De Raimondi a
Piranesi, a la galeria de Palau Antiguitats.
Jornada en Palau Antiguitats
(marzo)
Objeto: Puerta mudéjar del siglo XV. Con Albert Martí Palau. Después los asistentes pudieron visitar en exclusiva la exposición Obres
Mestres del Gravat Italià. De Raimondi a Piranesi en la galería de Palau Antiguitats.
[7]
Visites / Visitas
El MNAC explora. Obres d’art a examen. Museu Nacional d’Art de Catalunya (novembre 2012)
Exposició que recull obres de diferents períodes sotmeses a examen, que pretén despertar l’interès de l’espectador per la feina
complexa que envolta l’experiència en el
museu. Amb Mireia Mestres, comissària de
l’exposició i cap de l’Àrea de restauració i
conservació preventiva del MNAC.
El MNAC explora. Obras de arte
a examen. Museu Nacional d’Art
de Catalunya (noviembre 2012)
Exposición que recoge obras de diferentes
períodos sometidas a examen que pretende
despertar el interés del espectador por el
complejo trabajo que rodea la experiencia
en el museo. Con Mireia Mestres, comisaria de la exposición y jefa del Área de
restauración y conservación preventiva del
MNAC.
Taller de restauració i conservació del Museo del Prado, Museo de Arte Reina Sofía, Instituto
del Patrimonio Cultural de España i Feriarte (novembre 2012)
Visita als tallers de restauració del Museo
del Prado amb Enrique Quintana, M. Jesús
López y José de la Fuente. Seguidament es
va visitar el Departament de ConservacióRestauració del Museo Nacional Centro de
Arte Reina Sofia amb Jorge García GómezTejedor. El següent dia es van visitar els
tallers del Centre d’Investigació i Restauració de l’Instituto del Patrimonio Cultural de España (IPCE) amb Ana Schoebel
i Mónica Piera (Presidenta de l’AEM) va
presentar la nostra entitat a Madrid. Finalment, assistència a la inauguració de Feriarte, 2012.
Taller de restauración y conservación del Museo del Prado, Museo de Arte Reina Sofía, Instituto
del Patrimonio Cultural de España y Feriarte (noviembre 2012)
Visita a los talleres de restauración del Museo del Prado con Enrique Quintana, M. Jesús López y José de la Fuente. Seguidamente
se visitó el Departamento de ConservaciónRestauración del Museo Nacional Centro de
Arte Reina Sofía con Jorge García GómezTejedor. El siguiente día se visitaron los talleres del Centro d’Investigación y Restauración del Instituto del Patrimonio Cultural de
España (IPCE) con Ana Schoebel y Mónica
Piera (Presidenta del AEM) presentó nuestra
entidad en Madrid. Finalmente asistencia a
la inauguración de Feriarte, 2012.
Abans del diluvi. Mesopotàmia,
3500-2100 aC. Caixaforum (gener)
A partir de més de 400 peces arqueològiques
i reconstruccions en 3D, la mostra descobreix què li devem a aquesta primera cultura
del Pròxim Orient.
Antes del diluvio. Mesopotamia,
3500-2100 aC. Caixaforum (enero)
A partir de más de 400 piezas arqueológicas
y reconstrucciones en 3D, la muestra descubre qué le debemos a esta primera cultura
del Próximo Oriente.
Les altres Pedreres. Arquitectura i
disseny al món a principis del segle
XX. La Pedrera- Fundació CatalunyaLa Pedrera (gener)
Amb motiu del centenari de La Pedrera, es
presenta una tria d’obres cabdals de l’arquitectura d’aquest període, en una visió integral de
la disciplina, que inclou el mobiliari que van
crear arquitectes com Gaudi, Horta, Guimard,
Mackintosch, Hoffmann, Loos o Wright. Visita guiada per Mónica Piera (AEM).
Las otras Pedreras. Arquitectura
y diseño en el mundo a principios
del siglo XX. La Pedrera- Fundació Catalunya-La Pedrera (enero)
Con motivo del centenario de La Pedrera,
se presenta una selección de obras fundamentales de la arquitectura de este período,
en una visión integral de la disciplina, que
incluye el mobiliario que crearon arquitectos
como Gaudí, Horta, Guimard, Mackintosh,
Hoffmann, loos o Wright. Visita guiada por
Mónica Piera (AEM).
Palau Güell (gener)
Obra d’Antoni Gaudí declarada Patrimoni
Mundial per la UNESCO. Visita guiada a
càrrec de Laia Claverol a porta tancada incloent les sales no accessibles al públic que
guarden mobiliari.
Palau Güell (enero)
Obra de Antoni Gaudí declarada Patrimonio Mundial por la UNESCO. Visita guiada
a cargo de Laia Claverol a puerta cerrada
incluyendo las salas no accesibles al público que guardan mobiliario.
Casa particular Eixample (febrer)
Visita a una casa particular de l’Eixample
barceloní reformada per l’interiorista Rocío
Montesino-Espartero.
Casa particular Eixample (febrero)
Visita a una casa particular de l’Eixample
barcelonés reformada por la interiorista
Rocío Montesino-Espartero.
Casa Bloc (març)
Visita a un dels pisos destinat a vivendes
per a obrers construït pel GATCPAC en
la dècada de 1930. A càrrec de Rossend
Casanova, comissari del projecte de museïtzació.
Casa Bloc (marzo)
Visita a uno de los pisos destinado a viviendas para obreros construido por el
GATCPAC en la década de 1930. A cargo de Rossend Casanova, comisario del
proyecto de musealización.
El mobiliari del Monestir de Sant
Benet del Bages (abril)
Visita al Monestir de Sant Benet del Bages, declarat Monument Nacional el 1931.
Visita a porta tancada a càrrec de Mónica
Piera (AEM). Així mateix es va visitar una
notable col·lecció particular de mobles i ceràmica a Sant Fruitós del Bages i la Casa
Museu Torres Amat de Sallent guiada per
Josep Carles Robert.
El mobiliario del Monasterio
de Sant Benet del Bages (abril)
Visita al Monasterio de Sant Benet del
Bages, declarado Monumento Nacional
el 1931. Visita a puerta cerrada a cargo de
Mónica Piera (AEM). Así mismo se visitó,
una notable colección particular de muebles y cerámica en Sant Fruitós del Bages
y la Casa Museu Torres Amat de Sallent
guiada por Josep Carles Robert.
[8]
L’Associació a la fira Antic
Empordà / La Asociación en la
feria Antic Empordà
L’AEM ha col·laborat un any més a la fira ANTIC EMPORDÀ, celebrada a La Bisbal
d’Empordà del 28 de març a l’1 d’abril d’enguany en un estand. Així mateix, les sòcies
Mónica Piera, Àngels Creus i Natàlia Guillament, realitzaren dues visites per a comentar
peces de diferents expositors, una sessió d’identificació de mobles i una xerrada sobre la
restauració d’un escriptori del segle XVII, respectivament.
La AEM ha colaborado un año más en la feria ANTIC EMPORDÀ, celebrada en La
Bisbal d’Empordà del 28 de marzo al 1 de abril de este año con un stand. Así mismo las
socias Mónica Piera, Àngels Creus y Natàlia Guillamet realizaron dos visitas comentando diversas piezas de los expositores, una sesión de identificación de muebles y una
conferencia sobre la restauración de un escritorio del siglo XVII, respectivamente.
Socis
Seminari Los acabados del mueble antiguo: ceras, aceites y resinas, al taller Antic
Restauro, del 2 al 4 de juliol. Informació: www.anticrestauro.com. 10% de descompte
socis de l’Associació per a l’Estudi del Moble.
El taller L’Atelier de Calaf celebra el seu 15è aniversari el proper dia 27 de juny a les 19 h.
Tots els socis de l’AEM i lectors de la revista estan especialment convidats. Carrer
Calaf, 50. 08021 Barcelona. Tel. 932 093 318.
Art Total: Barcelona amb Wagner
Tercera edició de la ruta i
concurs d’aparadors pels
carrers de Barcelona, organitzat per l’Associació
per a l’Estudi del Moble i
dirigit a les botigues d’art,
antiguitats, música, galeries, museus, llibreters de
vells, etc.
Presentació del projecte:
dilluns dia 27 de maig al
Palau Güell de Barcelona, inclourà concert.
Arte Total: Barcelona con
Wagner
Tercera edición de la ruta y concurso de escaparates por las calles de Barcelona organizado
por la Asociación para el Estudio del Mueble y
dirigido a tiendas de arte, antigüedades, música, galerias, museos, librerías de antiguo, etc.
Presentación del proyecto: lunes dia 27 de
mayo en el Palau Güell de Barcelona, incluirá concierto.
Viatge / Viaje Núria Ruiz
Viatge a Maastricht i Aquisgrà / Viaje a Maastricht y Aquisgrán
Novament, l’Associació ha viatjat a Maastricht per visitar la fira TEFAF, una cita ineludible pels amants de les antiguitats i de les arts
decoratives. Una fira que any rere any sorprèn
al visitant per la qualitat de les peces, per la
posada en escena i per la amabilitat i afabilitat
dels expositors. Per a gaudir d’aquesta experiència, s’ha recuperat el format inicial, estant dia
i mig a la fira. Agraïr a Axa Art i als Antiquaris
Debhora Elvira, Artur Ramón i especialment a
Tomaso Piva i a Coll & Cortés, les explicacions
i l’amable atenció concedides al grup en la nostra visita als seus estands. A més, hem visitat
el Museu Couven, una casa burgesa del segle
XVIII a la ciutat d’Aquisgrà. El seu interior
conserva mobles, estufes, ceràmiques, treballs
d’estuc d’inspiració italiana i una interessant
col·lecció de rajoles així com la farmàcia Adler, el primer establiment d’ Aquisgrà on es
va fabricar xocolata. El més interessant de la
ciutat és la catedral. El seu origen es remunta a
la Capella Palatina construïda por l’emperador
Carlemany a finals del segle XIII. Un edifici
de dues plantes coronat per una cúpula. La nau
descriu un octògon regular envoltat per una galeria de 16 cares amb tribunes. De planta centralitzada, com corresponia a un edifici destinat
a acollir reliquiaris, s’inspira en les capelles
paleocristianes, especialment en la església bizantina de San Vitale de Ravenna. Contrasta la
riquesa de l’edifici amb el tron de Carlemany
d’aspecte molt auster. El tresor conserva, entre
d’altres, obres interessants com el bust reliquiari
en or i plata de Carlemany donat por Carles IV
o la creu de Lotari amb pedres precioses.
De nuevo, la Asociación ha viajado a Maastricht para visitar la feria TEFAF, una cita ineludible para los amantes de las antigüedades
y de las artes decorativas. Una feria que año
tras año sorprende al visitante por la calidad
de sus piezas, por su puesta en escena y por
el trato amable y afable de los expositores.
Para disfrutar de esta experiencia, se ha recuperado el formato inicial, permaneciendo un
día y medio en la feria. Agradecer a la firma
Axa Art y a los anticuarios Debhora Elvira,
Artur Ramón y especialmente a Tomaso Piva
y a Coll & Cortés las explicaciones y ama-
ble atención concedidas al grupo en nuestra
visita a sus stands. También hemos visitado el
Museo Couven, una casa burguesa del siglo
XVIII en la ciudad de Aquisgrán. Su interior
conserva muebles, estufas, cerámicas, trabajos de estuco de inspiración italiana y una
interesante colección de azulejos así como
la farmacia Adler, primer establecimiento
de Aquisgrán donde se fabricó chocolate.
Pero lo más interesante de Aquisgrán es su
catedral. Su origen se remonta a la Capilla
Palatina construida por el emperador Carlomagno a finales del siglo XIII. Un edificio de
dos plantas coronado por una cúpula. Su nave
describe un octógono regular rodeado de una
galería de 16 caras con tribunas. Es de planta
centralizada, como correspondía a un edificio
destinado a acoger relicarios, e inspirada en
las capillas paleocristianas, especialmente en
la iglesia bizantina de San Vitale de Rávena.
Contrasta la riqueza del edificio con el trono
de Carlomagno, de aspecto muy austero. El
tesoro conserva, de entre otras, obras interesantes como el busto relicario en oro i plata
de Carlomagno donado por Carlos IV o la
cruz de Lotario con piedras preciosas.
Hablamos de...
[9]
Desde la antigüedad, el hombre ha intentado embellecer sus muebles y el entorno que los rodea aplicando
toda suerte de materiales. Generalmente, la madera local, como componente principal, se ha enriquecido con
elementos como maderas exóticas, carey, plata, nácar o incluso piedras semipreciosas. Para lograrlo, no ha
dudado en buscar en los lugares más recónditos, viajar a zonas inhóspitas o investigar para conseguir la mejor
manera de lucirlos en sus pertenencias y sus muebles. La verdadera singularidad de la caoba vendrá marcada
por su belleza y propiedades, la escasez, la dificultad en la localización, transporte y comercialización de
dicho material.
Texto: Adela Arbó Argente. Antic Restauro (www.anticrestauro.com)
otras, de la situación socio-política del momento, las redes comerciales o los avances tecnológicos.
Se tiene noticia de esta utilización
desde la antigüedad, pero en esta
ocasión analizaremos los acontecimientos desde el descubrimiento
del nuevo mundo en adelante, por
ser éste una fuente indiscutible de
materiales sorprendentes.
Entre los mencionados materiales,
muchos y de muy diverso origen,
podemos citar las maderas exóticas llegadas del Índico, como
el ébano o el palisandro de Madagascar, los marfiles de África
occidental, las lacas orientales, el
carey procedente de los mares de
China y Japón o las piedras semipreciosas. El descubrimiento del
nuevo mundo no hizo más que
sumar nuevos y exóticos productos a esta variada lista. En esta
ocasión, haremos un recorrido
Sistema de corte
consistente en talar el
árbol a unos 3 metros por
encima del suelo. Para
ello se confeccionaba una
tarima en el que pudieran
trabajar los hacheros.
Expediciones más
relevantes del corsario
inglés Henry Morgan entre
1668-71. Alentadas por
el gobernador de Jamaica,
Modyford. Este concedió
patentes de corso a
bucaneros para atacar los
intereses españoles.©
EOSGIS
“E
l árbol de la caoba es quizás el más majestuoso de
todo el reino vegetal. Extienda
al gigante Baobah sus ramas por
más de 100 varas en los montes
de África; muestre al viejo Cedro
del Líbano su tenacidad en sus
gruesas ramas horizontales; envanézcase de su fuerza el fornido
Roble en los parques de Inglaterra; haga alarde de su dureza el
rojo Quebracho del Tucumán;
celébrese en enhorabuena el mal
formado Ñandubay de las costas
del Paraná por su pesantez e incorruptibilidad; ninguno de estos
puede contender en mérito con el
caobo de Cuba y Honduras que
reúne en sí todas las cualidades
de los demás, mientras arraigado
en la tierra, de mucho más valor
en su transportado tronco, de más
precio en el taller del ebanista,
y de más adorno en los palacios
reales.” 1 Con estas palabras se
iniciaba un artículo de titulo El árbol de la caoba y su comercio apa-
recido en el periódico El instructor, o repertorio de historia, bellas
letras y artes publicado en Londres en 1839. La lectura de esta
y otras fuentes similares nos creó
la necesidad de ofrecer una visión
diferente al tema de los materiales
singulares aplicados al mobiliario. Las vicisitudes y periplos que
correrán hasta llegar a nuestras
manos serán consecuencia, entre
por las peculiares condiciones de
explotación y comercialización de
algunos productos llegados de las
indias occidentales como fue el
caso de la madera de caoba.
En un principio, la Caoba2 fue un
artículo de comercio exclusivo de
la América Española, propia de
Cuba y Honduras. El escaso uso
que de ella se hacía en Europa,
la hacían prácticamente descono-
[10]
Hablamos de...
La madera de caoba pertenece a la especie Swietenia,
de la familia botánica Meliaceae, siendo las dos subespecies más destacables la Swietenia macrophylla, denominada vulgarmente caoba hondureña o centroamericana, y la Swietenia mahagoni o caoba cubana.
La caoba se encontraba desde las Antillas y Centroamérica, especialmente en las costas Atlánticas de México y
Panamá, hasta diversas zonas de Sudamérica, pero en
la actualidad, por la pérdida paulatina de su hábitat natural, crece básicamente en la zona de Amaérica central,
en concreto en Belice, Bolivia, Brasil, Colombia, Costa
Rica, Dominica, Ecuador, El Salvador, Guayana francesa,
Guadalupe, Guatemala, Honduras, Martinica, Nicaragua, Panamá, Perú y Venezuela.
Su color pardo rojizo abarca del tono medio al oscuro
siendo la Centroamericana de coloración más clara, por
ello en ocasiones se la conoce como caoba rubia, siendo
además más fácil de trabajar y más ligera que la de
Cuba. Su textura media, resistente, muy durable, muy
estable y con excelente acabado, la han situado desde el
siglo XVI en el lugar de las maderas más apreciadas para
la construcción de muebles y la ebanistería.
La planta recibe en cada región de origen su topónimo
como apelativo. Si hablamos de una Swietenia macrophylla que ha crecido en Honduras, vulgarmente se denominará “caoba de Honduras” aunque siga siendo
cida fuera de España hasta que, a
mediados del XVIII los ingleses,
después de innumerables disputas
iniciadas en el XVII con la corona española, formaron un establecimiento en Belice3, de donde
obtenían Palo Campeche para los
tintes y la apreciada caoba4, extendiendo su uso, ahora sí, por toda
Europa.
El hecho de que estas riquezas
fueran monopolizadas por los españoles avivó la codicia de sus
enemigos, especialmente franceses y británicos que, en respuesta,
dieron patente de corso y carta
blanca a piratas asalariados a fin
de malograr el comercio marítimo español. La ruta principal
partía del puerto de Sevilla, desde donde la Casa de Contratación
(fundada en 1503) controlaba
toda actividad comercial con el
Nuevo Mundo y seguía hasta la
isla de La Española, para arribar
finalmente al continente o tierra
firme. La ruta recorría numerosas islas e islotes facilitando
refugio a los piratas que desarrollaron su actividad hasta el s.
XVIII5. Para poder hacer frente
Swietenia macrophylla. Por ese motivo, la caoba que llegaba a las Islas Británicas desde Belice, antigua colonia
anglosajona, recibía el nombre de “caoba de Honduras
británica”.
La Swietenia macrophylla, al igual que todas las especies
de Swietenias, es una especie en peligro de extinción
protegida por el tratado internacional llamado CITES,
“Convention on International Trade in Endangered Species of Wild Fauna and Flora” por lo que la caoba comercializada hoy en día debería proceder de bosques controlados para su uso.
En la actualidad el término “caoba” se aplica a numerosas especies pertenecientes al grupo de las Meliaceae,
siendo auténticas únicamente las Swietenias. Se acepta
comúnmente 15 grupos de árboles englobados dentro
de las Swietenias, las Khayas (caoba africana en la actualidad las más usadas) y las Entandrophragmas.
Swietenia mahagony fue la primera que se importó a Europa y hay constancia de que se utilizó en la construcción del Escorial (1563-84). Más adelante, sobre 1597,
se introdujo en otra región procedente de Cuba, Santo
Domingo y Puerto Rico. Llegó a Inglaterra a partir de
1730, haciéndose muy popular entre los “cabinetmakers”. La Swietenia mahagoni o “caoba cubana” se
sobre-explotó y en la actualidad su comercio ha desaparecido dada su escasez.
a este problema, los españoles tuvieron que recurrir al sistema de
las flotas, por las cuales los barcos cargados de mercancías navegaban junto a galeones y otras
naves fuertemente armadas para
evitar ser abordadas. El sistema
fue bastante efectivo, reduciendo enormemente las pérdidas en
barcos y material, perdurando
hasta la promulgación en 1778
por Carlos III del Decreto de Libre Comercio. Pero antes del problema del transporte y traslado al
viejo continente, un breve repaso
al sistema de corte y conducción
de los troncos de caoba nos dará
una idea de lo complicado y dificultoso de la obtención de este
inestimable material.
La estación para el corte del caobo
se centraba comúnmente en agosto. Las cuadrillas de trabajadores que se destinaban a esta tarea
oscilaba entre 30 a 50 personas
y en cada cuadrilla había un responsable destinado a localizar por
el monte los mejores árboles. Se
abría una senda por la parte espesa del bosque hacia un paraje elevado y, trepando a lo más alto de
Magnifico ejemplar de
caoba en el sur de México.
Los árboles de caoba se
encontraban ampliamente
diseminados en todo el
bosque, con frecuencia
solo se localizaba un
ejemplar como éste en
cada hectárea. Imagen
tomada de http://www.
fao.org/docrep/x5342s/
x5342s03.htm
un árbol, procuraba descubrir los
caobos más corpulentos. Se dirigía entonces, sin precisar brújula
ninguna, hacia el lugar marcado
con la cautela de no dejar rastro
que pudiera servir de indicio a
otro explorador dado que en esos
bosques, según la ley de los hallazgos, cada árbol pertenecía al
primo capienti6.
Hablamos de...
Descubierto el oculto tesoro de
caobo y tomada la posesión del
lugar, la primera operación era
cortar un número de árboles suficientes para ocupar toda la cuadrilla en la estación. Se cortaba el
caobo normalmente de cuatro a
cinco varas7 por encima del suelo, para lo que se confeccionaba
un tablao en el que pudieran trabajar los hacheros. Esta era una
tarea con menos riesgo del que
pudiera imaginarse, pues raramente ocurría algún accidente.
Ni que decir tiene que el valor del
tronco aserrado recaía en las dimensiones de las tablas que de él
se pudieran obtener, así como en
el dibujo de las vetas y finura del
trabajador se calculaba en cien varas. Primero cortaban la maleza y
ramas gruesas y, aclarada la senda,
se procedía a cortar con las hachas
de raíz los árboles del camino. Si
alguno presentaba demasiada resistencia, se recurría al fuego para
eliminarlo. La cantidad y distancia
de estos caminos dependía de la
situación de los caobos cortados,
de ahí la importancia de una buena organización. Pero no bastaba
aclarar el camino de la maleza
y árboles, sino que se requería
igualmente de azadones y picos
para nivelar oteros y lomas, romper rocas y formar calzadas por las
que rodaran los carromatos. Completados los caminos en el mes de
[11]
no se concluían hasta el mes de
marzo, cuando daba inicio la estación seca, de tal forma que la conducción se realizaba durante los
meses de abril y mayo, momento
en que el terreno se encontraba en
condiciones de permitir el paso de
una carga tan pesada.
El número de carromatos empleados guardaba proporción con el
número de cuadrilleros y la obra
que realizaban en la estación.
Para hacernos una idea, la tarea de
cuarenta cortadores requería seis
carromatos y cada uno de estos,
siete pares de bueyes con dos carreteros. Además, se necesitaban
dieciséis peones para cortar hierba y cuidar de la boyada así como
Troncos de caoba
cuadrados dispuestos a su
transporte.
grano que proporcionaba la madera de las ramas.
Cortado el mayor número de árboles que la cuadrilla conseguía en
la estación, se iniciaba la tarea de
abrir un camino por el bosque para
sacar los maderos, lo que costaba
dos terceras partes del costo y trabajo de toda la campaña. Cada establecimiento para el corte de caobos formaba una ranchería8 junto
a la orilla de algún río, adaptado
por su situación y proximidad para
el objeto de las operaciones posteriores.
Se abría el camino desde el establecimiento hasta el sitio del corte
con los machetes, tan bien manejados que la tarea diaria de cada
diciembre, comenzaba la tarea de
aserrar los caobos en trozos según
sus dimensiones, que variaban de
entre dos y cinco piezas. Este número venía marcado por el peso
que podía sustentar el carromato
y que podían arrastrar los bueyes,
cuyo número se aumentaba en el
caso de algún tronco extraordinariamente grande y que interesaba
mantener entero9.
Concluidas las tareas de aserrar, se
separaban los trozos que presentaran mejor cuadrado. Los más delgados y menos rectos solían quedar redondos y se cuadraban los
otros a fin de aligerarlos e impedir
que rodaran con los vaivenes del
camino. Las tareas mencionadas
doce peones más para cargar y
descargar leños. Como el traslado se realizaba en el tiempo más
severo del verano y, no pudiendo
los bueyes sufrir el intenso calor
del sol, se trabajaba de noche y
descansaba de día. A las seis de
la tarde partían los carromatos del
establecimiento y llegaban al paraje del corte sobre las doce de la
noche alumbrados con hachas de
viento10.
Se cargaban los trozos por medio
de una fuerte plataforma temporal
que, descendiendo del carromato
a bastante distancia de él, formaba
un plano inclinado por el que se
empujaban los trozos con barras y
palancas hasta acomodarlos en su
[12]
Hablamos de...
mejor lugar. A continuación, caminaba la tropa de regreso, esta vez
más lenta a causa de la pesada carga, no llegando al establecimiento hasta las nueve de la mañana,
cuando se realizaba la descarga
a la orilla del río, marcando cada
trozo con las iniciales del dueño
como si de reses se tratara.
Resulta difícil en nuestro tiempo imaginar una escena como la
descrita para la conducción de la
madera. Seis inmensas máquinas
rodantes, tirada cada una por siete pares de bueyes, formando una
línea de quinientos metros y marchando en lo profundo de la noche
por un espantoso bosque. El chirrío monótono de las ruedas, el ruido de las cadenas con que venían
atados los troncos, el traquido de
los látigos para avivar a los animales y los hombres de color que los
guiaban alumbrados por gruesas
teas chispeantes conformaban un
cuadro cuando no sorprendente.
Llegados a este punto, a nuestro
preciado tesoro todavía le quedaba un largo viaje. Transportado río
abajo, llegaría a los almacenes del
puerto e iniciaría el viaje hacia el
viejo continente. Ahora apilado
en las bodegas de un navío, debía enfrentarse a los caprichos del
océano o a los ataques de piratas y
corsarios.
Quizás ahora nos será más fácil
apreciar el valor que podía llegar a
tener una tabla de caoba que arribara al puerto de Sevilla. Entonces
no era solo una cuestión de precio,
que por supuesto era muy elevado,
sino que esos cargamentos estaban
expuestos a una serie de peligros
y dificultades que no hacían más
que engrosar su calificativo de
singulares. El mismo Felipe II, cabeza visible de un imperio, estaba
obligado a esperar la llegada de tan
preciado material si quería, como
hizo, utilizarlo en la construcción
del Escorial11.
Captura de un galeón. Óleo
de Jean-Antoine Gudin que
representa el abordaje de
un navío español, frente a
la costa de las Bahamas,
por una banda de piratas
franceses en el siglo XVII.
NOTaS
1. “El árbol de la caoba y su comercio” El instructor, o
repertorio de historia, bellas letras y artes. Londres, Febrero
1839, núm. 62. Se ha respetado ortografía y gramática
original.
2. FERNANDEZ DE OVIEDO, G; PEREZ VALLE, E. Centroamérica
en los cronistas de Indias, Banco de América 1977.
Vol.3 Capitulo IX, pg. 199. Oviedo lega a Indias en 1514,
permanece la mayor parte del tiempo en La Española. Traslada
sus observaciones sobre la flora y la fauna, junto a otros
elementos de la geografía, así como las costumbres y otras
características de la población aborigen al Sumario de la
Natural Historia de Indias, que se publica en Toledo en 1526.
En 1532, es nombrado Cronista Mayor de Indias. En 1535,
publica la primera parte de su Historia General y Natural de
las Indias, Islas y Tierra Firme del Mar Océano. El resto fue
editado por la Real Academia de la Historia de Madrid, en
cuatro gruesos volúmenes, entre 1851 y 1855. Anotamos
aquí sus comentarios sobre el árbol de la caoba: “Del árbol
llamado caoban desta Isla Españiola. Caoban es un árbol de
los mayores é mejores é de mejor madera é color que hay
entre todos los desta Isla Españiola, la qua madera es asaz
colorada, é hácense della muy hermosas puertas é mesas,
é caxas, é tablas para lo que quieren, é muy lindas vigas, é
tan gruesas é luengas como las quieren ó las pide la obra.
En todas las partes del mundo seria estimada esta madera, é
es muy recia, é hácense della muy hermosas é grandes vigas
para las prensas de los ingenios del azúcar, é los exes, é
husos, é ruedas, é todo lo demas que quisíeren hacer desta
madera; é para los maderamientos de los edeficos de las
casasen esta cibdad é otras partes desta isla es la mejor,
porque demas de ser recia es hermosa é de linda tez. Verdad
es que, segund los pueblos destas partes son modernos, ella
se pierde presto de la broma ó carcoma. Esto puede aver
causado no la cortar en saon é tiempo convenible, ó no la
dexar enxugar, é labrarla é assentarla verde en los edefisos,
ain se curar é pasear tiempo sobre ella, despues de cortada.
Pero esto se va cada dia en mendando en las labores, éé se
corta en las menguantes.”
3. “Cuestión de Belice” Libro Blanco. Secretaria de
relaciones exteriores Republica de Guatemala, Octubre 1938
pg 479. “Tratado suscrito en 1783 por el conde de Aranda
por una parte y el duque de Manchester por la otra. España
concedió a la Gran Bretaña licencia para cortar maderas
tintóreas en el pequeño sector comprendido entre los ríos
Hondo y Belice pero bajo la expresa condición de que tal
permiso, contraído a su exclusivo objeto, se concedía siempre
que se mantuviera inviolada la soberanía española sobre
dicho sector, quedando además terminantemente prohibido a
la Gran Bretaña construir en él fortificaciones, fundar poblados
o cultivar tierras bajo pretexto alguno”.
4. AGUILAR SÁNCHEZ, M; ALAFITA MÉNDEZ, L.“El istmo
veracruzano: notas para una historia de la construcción de
una región”, Instituto de Investigaciones Histórico-Sociales.
Universidad Veracruzana Anuario X, Veracruz, 1995, p.
67-86. “Las maderas preciosas fueron sumamente explotadas
durante la Colonia, en especial la caoba y el cedro. La Corona
española, al utilizar maderas preciosas para sus diversas
necesidades, descubrió que la caoba caribeña era única para
la ebanistería y, en especial, para la arquitectura naval. Por
ello, comenzó un vertiginoso auge del comercio de maderas
preciosas. A partir de 1626, España establece en La Habana
un gran centro de construcción naval para alimentar su
impresionante flota mercante. Parte de este flujo de madera
provenía del Istmo de Tehuantepec, concentrándose las
maderas en las bodegas de Paso de la Fábrica, hoy Minatitlán.
Jan de Voz menciona en su libro El oro verde que entre 1724 y
1796 se construyeron más de cien barcos de guerra en Cuba.
Junto con la explotación de maderas para la construcción de
barcos de guerra, entre 1725 y 1825 se desarrolló lo que se
ha llamado el siglo de oro de la caoba, pues ésta se convirtió
en la madera preferida de la ebanistería inglesa, influyendo
asimismo en la creación de estilos de muebles como el
Chippendale y el Sheraton. El Istmo de Tehuantepec, Chiapas
y Tabasco se convirtieron en abastecedores de maderas finas
hasta mediados del siglo XIX.”
5. Sobre corsarios y piratería en las Indias consultar: HARING,
C. Los bucaneros de las Indias Occidentales en el siglo
XVII, Ed. Academia Nacional de la Historia de Venezuela,
Brujas 1939; SAIZ CIDONCHA, C. Historia de la piratería
en América española , Ed. San Martín, 1985 o LUCENA
SALMORAL, M. Piratas, bucaneros, filibusteros y corsarios
en América, Ed. Mapfre, 1992.
6. Propiedad del primero que lo cogiese.
7. Equivalencia. 1vara = 0,835905 m
8. Según la descripción que aparece en El Instructor, “las
rancherías, forman un conjunto de casillas que muestran
mucho gusto, porque los cuadrilleros que son negros, esclavos
antes pero ahora libres, hacen sus casillas al estilo de sus
respectivas tribus en África, entre las que sobresalen por sus
mejoras a la Europea, la casa del dueño del establecimiento,
los almacenes y los vastos tinglados para ganado y caballería;
y aunque cada trabajador hace su casa en un solo día, sin
más instrumento que su hacha, ni mas material del que le
ofrece el bosque, la población presenta tanta apariencia, que
pudiera llamarse Capilla en las orillas del Paraná, del Biobío o
del Guayaquil, si hubiera en ella alguna clase de iglesia.”
9. El mayor del que hay memoria cortado en Honduras, según
informó El instructor en su día medía según la medida de
Burgos: Largo 240 cuartas y 7 pulgadas = (50m) Ancho por
dos lados, 62 pulgadas = (1,43m) Por los otros dos lados, 70
pulgadas = (1,62m) Pies superficiales, 5.219 = (1.450m).Peso
en toneladas. 16 ½, o 330 quintales.
10. Reunión de pavilla, de filástica, o estopa hilada, cubierta de
un mixto compuesto de pez griega, cera, pez común y resina,
dándose la figura de una hacha de cera, y embetunándola de
blanco exterior, para alumbrar noches de marchas. Definición
dada por La Enciclopedia Libre Universal en español.
11. Correspondencia entre Cristóbal de Moura a Gabriel de
Zayas, Lisboa a 7 de febrero de 1579. AGS, E 402, f. a la que
hace referencia Almudena Pérez de Tudela en su artículo
“Mobiliario en el Escorial en tiempos de Felipe II: una
aproximación documental”, publicado por la Asociación para
el estudio del mueble, El moble del segle XVI: moble per a
l’edat moderna, Barcelona 2011.
siglo XVII. Ed.Academia Nacional de la Historia de Venezuela.
Brujas 1939.
LUCENA SALMORAL, M. Piratas, bucaneros, filibusteros y
corsarios en América. Ed.Mapfre, 1992.
PEREZ DE TUDELA, A. Mobiliario en el Escorial en tiempos
de Felipe II: una aproximación documental. Asociación para
el estudio del mueble, El moble del segle XVI: moble per a
l’edat moderna. Barcelona, 2011.
REVELS C. “Notas geográficas sobre los ingleses de Río Negro
y el comercio de la caoba en Honduras durante la época
colonial” Yaxkin Revista semestral del Instituto Hondureño
de Antropología e Historia, año 34, vol. XXV, pg. 203, 2009.
SAIZ CIDONCHA, C. Historia de la piratería en América
española. Ed. San Martín, 1985.
SOLER BURILLO, M. Mil Maderas. Editorial UPV. Valencia,
2006.
VVAA. Libro Blanco. Secretaria de relaciones exteriores,
Republica de Guatemala. Octubre 1938.
VVAA. El instructor, o repertorio de historia, bellas letras y
artes. Londres, Febrero 1839, núm. 62.
Bibliografía
AGUILAR SÁNCHEZ, M; ALAFITA MÉNDEZ, L. El istmo
veracruzano: notas para una historia de la construcción de
una región. Instituto de Investigaciones Histórico-Sociales.
Universidad Veracruzana. Anuario X. Veracruz, 1995.
CARRERAS RIVERY, R. Principales Maderas en muebles de
estilo. Instituto de Investigaciones Agro-Forestales. Ministerio
de la Agricultura Cuba. La Habana 2010.
FERNANDEZ DE OVIEDO, G; PEREZ VALLE, E. Centroamérica en
los cronistas de Indias. Banco de América 1977.Vol.3
HARING, C. Los bucaneros de las Indias Occidentales en el
Parlem de...
[13]
en castellano en www.estudidelmoble.com
El 1899, l’Ajuntament de Barcelona va adquirir una berlina datada a mitjans del segle XVIII procedent de
les cotxeres del marquès de la Torre. Seria el primer carruatge en figurar en un espai museístic a la capital
catalana.
Text: Josep Capsir, conservador del Museu de les Arts Decoratives de Barcelona - DHUB
1
2
1. La imatge més antiga que es conserva de la berlina del marquès de la
Torre ens la mostra sense pescant. 1899. ANC.
3
3. La berlina del marquès
de la Torre s’exhibí al
Museu d’Art Decoratiu
i Arqueològic, a l’antic
Arsenal de la Ciutadella.
En la imatge apareix
integrada a la secció de
reproduccions d’escultura
medieval.1913. Arxiu Mas
El procés de venda del
carruatge
A principis de juny de 1899, Joan
Mojer, resident a l’illa de Mallorca i actuant com a representant del
marquès de la Torre va adreçar un
escrit a l’Ajuntament de Barcelona
mitjançant el qual feia oferiment,
en qualitat de venda, d’un carruatge tipus berlina datat a mitjans
del segle XVIII amb destinació al
Museu d’Arqueologia. Aquest tenia la seva seu al Castell dels Tres
Dragons, l’emblemàtic edifici que
Lluís Domènech i Montaner havia aixecat al Parc de la Ciutadella
2. El primer espai museístic de la ciutat de Barcelona on es va exhibir
la berlina del marquès de la Torre fou el Museu d’Arqueologia, al Castell
dels Tres Dragons, com mostra la imatge. A la galeria superior un grup de
persones observen les obres exposades. 1899-1902. AFB.
amb motiu de l’Exposició Universal de 18881.
Fernando Truyols i Despuig (Palma, 1850-1923) titular del marquesat en aquell moment, era un
noble mallorquí que tenia fixada
la seva residència a la casa pairal
del carrer Portella a Palma, la qual
encara avui conserva, pel que fa
l’aspecte extern, molt de la seva
antiga magnificència. L’aristòcrata
va contraure matrimoni el 1876
amb Magdalena de Villalonga i
Zaforteza. Fruit d’aquesta unió,
el marquès de la Torre el 1899,
en el moment de desprendre’s del
carruatge, tenia tretze fills. A principis del segle XX va exercir els
càrrecs de diputat i senador a les
Corts, en representació del partit
conservador, per la circumscripció
de les Illes Balears2.
Possiblement van ser motius de
caràcter econòmic els que aconsellaven al marquès de la Torre
vendre el carruatge, un vehicle
que en aquelles dates havia perdut
tota utilitat, però no el seu valor
patrimonial. Es dona la circumstància de que setmanes després
de l’oferiment al consistori barceloní moria sense descendència
[14]
Parlem de...
Joana Adelaida Rocabertí de Dameto, comtessa de Peralada, sent
Fernando Truyols i Despuig, nebot del seu difunt marit, el comte
de Montenegro, un dels principals
beneficiaris de l’herència, fet que
facilitaria sens dubte el notable sanejament de l’economia del marquès3.
Un cop iniciat el procediment administratiu, el tinent d’Alcalde
Camil Catalán, membre de la Comissió de Govern de l’Ajuntament
de Barcelona, va sol·licitar a la
Junta Técnica dels Museus Municipals d’Arqueologia, Belles Arts
i Indústries Artístiques un informe
per tal que fes la valoració oportuna respecte a la proposta de Joan
Mojer.
El referit informe emès a finals
d’aquell mateix mes de juny aconsellava l’adquisició del carruatge,
atès l’interès que podia tenir per
al Museu d’Arqueologia així com
per a l’Ajuntament de Barcelona
que en qualsevol cas el podria utilitzar per actes de pública solemnitat, tant de caràcter civil com
religiós.
Un cop adreçat l’informe a la Comissió de Govern, un dels seus
membres, el regidor Rafael Roig i
Torras, emetia el seu vot particular
contrari a l’adquisició del carruatge, argumentant el següent:
“Pueden hacerse además muchas
y poderosas objeciones en cuanto
a la inversión de la cantidad, no
despreciable, destinada a la adquisición de dicha carroza cuya nece-
sidad no es, a juicio del que suscribe, de carácter perentorio, ni de
imprescindible utilidad en nuestro
Museo Arqueológico, cuanto tantos y tan importantes servicios de
orden urbano, higiénico y benéfico, se hallan lamentablemente
desatendidos hasta ni siquiera establecidos en nuestra ciudad gracias al precario estado del Erario
Municipal y a la costumbre poco
laudable de atender casi siempre
con preferencia a lo superfluo antes que a lo manifiestamente necesario”4.
El Ple de l’Ajuntament celebrat el
6 d’octubre de 1899, a proposta de
la Comissió de Govern i en vista
de l’informe favorable emès per la
referida Junta Técnica, va acordar
comprar el carruatge per la quantitat de mil set-centes pessetes.
El vot particular emès pel regidor Rafael Roig i Torras no va
ser doncs tingut en compte en la
decisió final. Contemplada la resolució municipal amb la perspectiva del segle transcorregut des
de llavors, podem afirmar que el
gest per part del consistori presidit per l’alcalde Bartomeu Robert
d’adquirir aquesta peça, en aquest
cas, per enriquir els fons del Museu d’Arqueologia, s’ha convertit
en un fet aïllat. Només en una ocasió es va tornar a repetir, pel que
fa a la col·lecció municipal de carruatges, formada avui dia per un
total de 18 exemplars, de la qual
la peça adquirida el 1899 va ser la
primera en formar-ne part. Tots els
5
altres han arribat a l’Ajuntament
de Barcelona procedents de dipòsits, llegats i donacions.
Descripció i característiques
tècniques
El carruatge del marquès de la
Torre correspon al model conegut
com a berlina, que es caracteritza per la utilització com a nexe
d’unió entre l’eix davanter i el
posterior de dues vares. Aquest
fet específic, que observem en el
carruatge, el diferencia del model
que el precedeix, més arcaic que
utilitzava com a nexe d’unió entre
els dos eixos una única i pesada
biga.
La caixa del carruatge en forma
de cub, de fusta pintada en verd,
és de línia austera. Presenta a la
part superior formes ondulants al
llarg del seu perímetre, que coincideixen amb grans obertures. Tres
a les parts laterals i una a la part
4. De 1932 fins 1936
la berlina del marquès
de la Torre es va
exhibir al Museu de
les Arts Decoratives,
a l’avantcambra dels
despatxos reials del
Palau de Pedralbes,
conjuntament amb altres
exemplars de carruatges.
AFB
5. Interior de la caixa
amb l’entapissa’t
original de vellut gofrat
de color carmesí,
avui malauradament
desaparegut. 1932-1936.
AFB
de la Torre a les antigues
cavallerisses del Palau
de Pedralbes. La imatge
recull l’acte d’inauguració
del Museu de Carruatges,
presidit pel dictador
Francisco Franco i
l’Alcalde de Barcelona
José María de Porcioles.
29 de juny de 1970. AFB
4
6
Parlem de...
[15]
7
frontal, contornejades amb un treball de fina talla daurada, que en
alguns casos manifesta motius ornamentals de clara ascendència rococó. Aquestes obertures fan totes
elles funció de finestra i es troben
dotades del corresponent vidre. Al
darrere, i per a garantir la seguretat, així com la privacitat dels ocupants, la finestra en realitat és cega
i en lloc de vidre va col·locada una
planxa de fusta folrada amb una
làmina de cuir. El sostre, significativament voltat, es troba cobert
per una peça de cuir, clavetejada
als seus extrems, que actuava com
a eficaç impermeable en cas de
pluja. Els quatre vèrtexs es troben
coronats cadascun d’ells per un
senzill floró de llautó.
Al seu interior s’accedeix mitjançant dues portelles ubicades
a la part central dels laterals de
la caixa. Originàriament estava
entapissat amb un teixit de vellut gofrat de color carmesí, que
malauradament no ha arribat fins
a nosaltres atès que una intervenció poc afortunada duta a terme
segurament als anys seixanta del
segle passat va comportar la seva
substitució per un vellut de factura moderna. Exhibeix dues fileres
de seients enfrontats amb capacitat
per a un total de quatre persones.
La caixa es troba suspesa sobre
dues corretges de cuir subjectes als
corresponents travessers de forma
cilíndrica acoblats als muntants,
que descansen respectivament,
sobre els dos eixos del bastidor, a
l’extrem dels quals es troben les
rodes. Les del darrera disposen
de dotze raigs engalzats al botó i
a les corbes que conformen la circumferència de la roda mentre que
les del davant, de menor diàmetre,
en tenen vuit. Totes elles es troben
recobertes al seu voltant per unes
estretes peces de ferro clavetejat
que configuren la llanda. Sobre els
muntants que descansen damunt
de l’eix davanter s’aixeca una estructura de ferro que sustenta el
seient del cotxer i a la part frontal
d’aquests s’acobla el corresponent
reposapeus5.
Ocupant l’espai central de l’eix
davanter se situa la giratòria, un
mecanisme de fusta de forma semicircular que possibilita el gir del
carruatge, i que descansa sobre dos
travessers, a l’extrem dels quals
trobem la varaguarda de la qual
pengen els corresponents balancins6.
L’eix posterior suporta els muntants que sostenen la plataforma on viatjaven els lacais
d’acompanyament. Aquests assistien als nobles ocupants del carruatge a l’hora d’entrar i sortir del
vehicle. També havien de fer front
a qualsevol incidència que aquest
8
pogués tenir al llarg del seu trajecte, atesa la precària situació en que
es trobaven al segle XVIII els camins existents a l’illa de Mallorca,
on sembla ser on devia transitar, en
la seva època, la berlina del marquès de la Torre7.
El nexe d’unió de l’eix davanter i
el posterior són unes lleugeres vares de fusta, col·locades perpendicularment a cada extrem, al centre
de les quals, i coincidint a l’alçada
de les dues portelles de la caixa,
s’hi troba el corresponent pujador
de ferro que servia per facilitar
l’accés a l’interior.
Les peces que configuren el bastidor de la berlina del marquès de la
Torre són bàsicament de fusta pin-
de la Torre, després de ser
sotmesa a un tractament
de restauració, recuperà la
seva policromia original.
Dimensions màximes:
247x187x470 cm. Jardins
del Palau de Pedralbes. 4
de febrer 1997. Foto: Josep
Capsir
8. Part posterior del
carruatge. Tant la caixa
com el bastidor es
caracteritzen per l’absència
d’elements decoratius
remarcables. Jardins del
Palau de Pedralbes. 4 de
febrer 1997. Foto: Josep
Capsir
[16]
Parlem de...
tada de color carabassa, encara que
a les vares i en alguns dels muntants, l’ornamentació pictòrica es
complementa amb un senzill motiu decoratiu en talla i filet daurat.
La berlina del marquès de la
Torre als museus de Barcelona
La berlina del marquès de la
Torre es va instal·lar al Museu
d’Arqueologia a les darreries de
1899 en un espai on s’exhibien a la
vegada diversitat de col·leccions.
El 1902, aquestes es traslladen a
l’antic Arsenal de la Ciutadella,
constituint-se el Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic, on també
estaria present aquest carruatge,
integrat sorprenentment durant cert
temps a la secció de reproduccions
d’escultura medieval.
Amb l’adveniment de la República
el 1932, l’edifici de la Ciutadella
es va habilitar com a Parlament de
Catalunya i les col·leccions aplegades al Museu d’Art Decoratiu i
Arqueològic es van traslladar. El
Palau de Pedralbes, ara propietat
estatal, es va cedir al consistori
barceloní i la Junta de Museus el
va destinar a Museu de les Arts
Decoratives nodrint els seus fons
bàsicament de bona part de les
col·leccions d’art sumptuari provinents del desaparegut Museu d’Art
Decoratiu i Arqueològic.
A l’avantcambra dels despatxos
reials es va instal·lar una mostra monogràfica de carruatges on
s’exposava la berlina del marquès
de la Torre, l’exemplar més antic
de la col·lecció, que per aquelles
dates s’havia anat ampliant bàsica-
ment amb altres berlines representatives de cases nobiliàries catalanes com la del marquès de Castellbell, del marquès de Sentmenat o
bé la del duc d’Almenara Alta.
Durant la guerra civil (1936-1939),
la col·lecció de carruatges del
Museu de les Arts Decoratives va
trobar aixopluc a les antigues cavallerisses del Palau de Pedralbes.
Tot seguit fou emmagatzemada al
Palau Nacional de Montjuïc fins
1971, quan l’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb Patrimonio Nacional van acordar crear
el Museu de Carruatges a les antigues cavallerisses del Palau de Pedralbes. Aquesta col·laboració va
fer possible l’arribada a la capital
catalana en qualitat de dipòsit de
diversos carruatges que en el seu
dia havien estat al servei de la Casa
Reial, com ara un faetó, un duc,
una carretel·la i dues berlines que
es van exhibir conjuntament amb
la col·lecció municipal de carruatges, on figurava també la berlina
del marquès de la Torre8.
El 1986, les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, exhibides des de 1949 al Palau de la
Virreina, van retornar novament al
Palau de Pedralbes. Aquest fet va
coincidir gairebé amb el tancament
definitiu del Museu de Carruatges
produït per aquelles dates i la reincorporació dels seus fons al Museu
de les Arts Decoratives9.
El 1996 es va procedir a la desinsectació i restauració de la berlina del marquès de la Torre. Fruit
d’aquesta actuació es van eliminar
pintures i vernissos acumulats al
9
10
llarg dels anys degut a anteriors
intervencions, amb l’objectiu de
recuperar de nou la policromia
original del carruatge tant de la
caixa com del bastidor. També es
van tractar les diverses peces de
cuir presents en el vehicle per tal
d’eradicar la presència de fongs
i alhora dotar-les d’elasticitat.
Aquesta intervenció va retornar a
la berlina del marquès de la Torre
la magnificència del seu antic esplendor, que els ciutadans podran
admirar ben aviat a la nova seu
del Museu de les Arts Decoratives a la plaça de les Glòries de la
capital catalana on està prevista
l’exhibició d’aquest carruatge, per
primer cop al segle XXI.
9. Una filera de claus de
cabota cònica configura
la diadema que corona la
coberta de la caixa, als
extrems de la qual llueix
un floró, tots ells de llautó.
Foto: Josep Capsir
10. El pujador fix dona
accés a l’interior de
la caixa. Destaca el
delicat treball de ferro
forjat i daurat de clara
ascendència barroca. Es
troba folrat per una peça
de cuir clavetejada. Foto:
Josep Capsir
NOTES
1. El 1892 es va inaugurar al Castell dels Tres Dragons
el Museu de la Història que romandria en aquell espai
fins 1902, encara que en els darrers anys va actuar sota
la denominació de Museu d’Arqueologia, i va estar en tot
moment dirigit per Carles Bofarull.
2. L’Arxiu del Regne de Mallorca conserva el fons
documental nobiliari del marquès de la Torre. La nostra
recerca a l’entorn d’aquest fons efectuada els estius
del 2007 i 2012 no ha donat, a hores d’ara, els fruits
desitjats pel que fa l’obtenció d’informació específica del
carruatge. Quan es produeixi una millora en els instruments
de descripció del fons, no descartem futures consultes a
l’espera de poder aportar noves dades que ens ajudin a
completar el coneixement que sobre ell tenim.
3. La circumstància de l’enriquiment patrimonial de
Fernando Truyols i Despuig, produït el 1899 arran de la
sobtada mort de la comtessa de Peralada, provinent entre
d’altres, de diverses propietats situades a les comarques
gironines, ens podria fer pensar erròniament que la
procedència del carruatge pogués situar-se en alguna
d’aquestes finques. Per això volem subratllar que l’inici del
procediment administratiu a l’Ajuntament de Barcelona,
que culminaria amb la venda de la berlina, s’inicia abans
que el marquès de la Torre es convertís en hereu d’una
considerable fortuna, tot i que per prendre’n possessió
hauria de lliurar diversos plets judicials.
4. ANC Fons Junta de Museus: Expediente relativo a la
propuesta de adquisición de una carroza del siglo XVII,
formulada por D. Juan Mojer. “Voto particular contrario a
la adquisición formulado por el Concejal Sr. Roig y Torres
y desechado por el Municipio”. 1899. P. 9. L’expedient
aplega la documentació administrativa generada en
el procés de compra d’aquest carruatge per part de
l’Ajuntament de Barcelona.
5. En una imatge del carruatge continguda en l’Expediente
relativo a la propuesta de adquisición de una carroza
del siglo XVII, formulada por D. Juan Mojer, la més
antiga que conservem ja que data de 1899, aquest apareix
sense pescant. Això ens fa pensar en la possibilitat de que
originàriament no en portés. De ser així la conducció del
vehicle es faria mitjançant un postilló, des d’algun dels
cavalls o mules que configuraven el tir. No descartem el fet
de que el pescant en realitat s’hagués dissenyat en algun
moment com a element accessori per a utilitzar-se de forma
opcional atesa la facilitat amb que es pot treure i posar
l’estructura de ferro que configura el seient del cotxer.
D’altra banda, el reposapeus de fusta, no té la mateixa
factura que la resta del bastidor i el seu aspecte delata una
execució menys acurada i potser més moderna.
6. La varaguarda és un travesser, en aquest cas de fusta
de forma cilíndrica, que serveix per enganxar el tir al
carruatge. Els balancins són dues barres de fusta, de mides
iguals i de forma cilíndrica que pengen dels extrems de la
varaguarda, i a ells s’acoblen els tirants que enganxen els
animals de tir a la berlina.
7. Són diverses les citacions bibliogràfiques, tot i que
breus en el contingut, en relació a la berlina del marquès
de la Torre, que assenyalen Mallorca com el seu lloc de
procedència. Les més significatives Guía-Catálogo Museo
de Arte Decorativo y Arqueológico. Barcelona: Junta de
Museos de Barcelona, 1930. P. 15, així com Guia Sumària
Museu de les Arts Decoratives. Barcelona: Junta de
Museus, 1932. P. 35. Aquest fet ens fa pensar que la més
gran de les Illes Balears podria ser el lloc de construcció
d’aquest carruatge a mitjans del segle XVIII, per encàrrec
d’algun membre del llinatge Truyols, titular del marquesat
de la Torre des de 1704 quan Felip V va atorgar la distinció
a Nicolau Truyols i Dameto (1667-1729), o de qualsevol
dels altres llinatges que acabarien emparentats amb aquest
mitjançant enllaços matrimonials.
8. Veure TARIN-IGLESIAS, José: Reales Sitios “Museo de
Carruajes” Revista del Patrimonio Nacional. Madrid. Año
VIII. Número extraordinario, 1971
9. El faetó, el duc, la carretel·la, així com les dues berlines
que van arribar a les antigues cavallerisses del Palau de
Pedralbes el 1971 en qualitat de dipòsit procedents de
Patrimonio Nacional per tal de nodrir el fons del Museu de
Carruatges foren retornades a Madrid el 2006.
Mueble singular
[17]
Chaiselongue Rio.
Oscar y Anna Maria Niemeyer (1970)
«No es el ángulo recto el que me atrae, ni la línea recta, dura, inflexible, creada por el hombre. Lo que me
atrae es la curva libre y sensual, la curva que encuentro en las montañas de mi país, en el curso sinuoso
de sus ríos, en las olas del mar, en el cuerpo de la mujer preferida. De curvas está hecho todo el universo.
El universo curvo de Einstein». Oscar Niemeyer ( 1907-2012)
Text: Celia Méndez Rebollal. Directora del estudio de Arquitectura Bfresh (www.bfresh.es). Fotos: cortesía de Espasso, Londres (todos
los derechos reservados)
C
ada boceto del arquitecto brasileño Oscar Niemeyer, galardonado
con el prestigioso Premio Pritzker
de Arquitectura en 1988, nacía para
convertirse en un icono. Aún perteneciendo a un époaca en la que el
pensamiento de la Bauhaus y la arquitectura de Le Corbusier eran tendencia, Niemeyer supo diferenciarse
huyendo de la frías líneas rectas e
introduciendo las expresivas formas
tropicales a ritmo de Bossa Nova.
En los años 70, debido a su fuerte
compromiso político y adhesión al
partido comunista, tuvo que exiliarse
a Francia donde, en colaboración con
su hija, la diseñadora de interiores
Anna María Niemeyer (1931 - 2012),
crea su primera línea de muebles
compuesta por 12 piezas. “Los edificios deben tener muebles a juego,
cada interior depende de cada edificio. En una casa, por ejemplo, los
muebles deben acompañar al estilo
de vida del hombre de hoy, más simples”, dijo. Buscaba de esta forma
complementar su obra arquitectónica.
Junto con el banco Marquesa, la
Chaislongue Río es de los primeros
diseños de Niemeyer. Las estructuras
suspendidas, la sinuosidad calculada,
presente también en su arquitectura,
evocan la belleza de Brasil, con curvas que imitan las colinas de Río de
Janeiro y las formas femeninas.
“Yo no estoy buscando las curvas que
dibujan el cuerpo de una mujer, pero
¿Quién sabe? Siempre puedo encontrarlas”, dijo en una entrevista en 2011.
La estructura de la silla se compone de
tres elementos. El primero y más gran-
de sirve de base para darle estabilidad.
Los otros dos marcos, de madera
curvada negra, se atornillan para recibir el respaldo y el asiento hecho
de mimbre artesanal. El reposacabezas, de forma cilíndrica, está hecho
de cuero negro al igual que los dos
cordones que lo sujetan.
Niemeyer trabajó con diversos artesanos e hizo muchas pruebas para conseguir la perfección en el doblado de
la madera, finalmente siguiendo las
técnicas de laminado y prensado de
los muebles nórdicos consiguió dar
forma a la famosa mecedora.
“Hemos querido, mi hija y yo, encontrar un nuevo diseño que permitiría,
utilizando la madera contrachapada,
imaginar cosas diferentes de mobiliario tradicional”, explicó el maestro.
La chaislongue tiene unas dimensiones de 176 cm de largo, 60 cm de
ancho y 82 de alto con regulación en
altura. No se introduce en Brasil hasta 1978, cuando la empresa japonesa
Tendo comienza su comercialización.
Más adelante, en los años 80 será la
empresa de Milly Teperman, en São
Paulo, la encargada de continuar la
producción también de forma artesanal. Cada pieza cuenta con un
número de serie emitido por la Fundación Oscar Niemeyer para evitar
falsificaciones.
En palabras de María Cecilia Loschiavo dos Santos, autora del libro Móvel
moderno de 1955, Brasil tuvo el privilegio de contar con Oscar Niemeyer en su proceso de modernización,
tanto por su arquitectura como por el
diseño de muebles, alcanzando en esta
faceta el mismo reconocimiento que
Joaquim Tenreiro y Segio Rodrigues,
grandes diseñadores brasileños.
Hoy en día, la Chaislongue Río es
una pieza de colección muy valorada, elevada a la categoria de obra
de arte. Se ha expuesto en museos
y exposiciones internacionales. En
agosto de 2010 estuvo presente en
la exposición Diseño de Brasil: 101
años de historia y ha sido subastada, alcanzando precios millonarios,
por las prestigiosas casas de subastas
Sotheby´s , Christie´s y Phillips de
Pury. En la actualidad puede conseguirse en Espasso, conocida galeria
del Soho londinense.
Bibliografía
1. Bfresh. (s.f.). http://fresharquitectos.blogspot.com.es/2012/12/chaise-longue-riooscar-niemeyer-1978.html. Obtenido de Bfresh, Arquitectura diseño y opinión.
2. Christie´s.(s.f.).http://www.christies.com/LotFinder/lot_details.aspx?from=searchresult
s&intObjectID=5208159&sid=f08c049b-af90-49bd-8c0a-8ced341a00c0
3. Claudia, R. C. (2012). http://casa.abril.com.br/. From http://casa.abril.com.br/materia/
oscar-niemeyer-marquesa
4. Espasso. (n.d.). http://www.espasso.com/).
5. http://daniellealmeida.wordpress.com/tag/chaise-joaquim/. (n.d.).
6. http://dm-amborges.blogspot.com.es/2011/06/anna-maria-niemeyer-por-soniaribeiro.html. (n.d.).
7. http://en.wikipedia.org/wiki/Oscar_Niemeyer. (n.d.).
8. http://www.architonic.com/dcsht/rio-chaise-longue-phillips-de-purycompany/4102884. (n.d.).
9. http://www.ballerhouse.com/2008/10/13/oscar-niemeyers-rio-chaise-lounge/.
(n.d.).
10. http://www.latercera.com/noticia/cultura/2012/12/1453-497106-9-a-los-104anos-muere-oscar-niemeyer-el-arquitecto-de-brasilia.shtml. (n.d.).
11. http://www.mundoeliane.com.br/blog/rio-chaise-longue-de-oscar-niemeyer. (n.d.).
12. Leon, E. Brazilian design: who did, who does. Rio de Janeiro, 2005
[18]
Parlem de...
en castellano en www.estudidelmoble.com
La vida millorada: evolució de les
característiques formals del mobiliari en els
interiors domèstics barcelonins de 1600 a 1700
Aquest article es fonamenta en el buidatge de 285 inventaris post mortem de tres períodes del segle XVII
(1597-1604, 1653-1660 i 1683-1690), pertanyents a individus d’una mostra representativa de la societat
barcelonina de l’època: agricultors (hortolans i pagesos), menestrals (assaonadors, esparters, fusters, paraires,
sabaters i sastres), artistes (adroguers i notaris), comerciants (botiguers de teles, mercaders i negociants),
gaudints (doctors en drets), nobles (donzells i ciutadans honrats) i religiosos (preveres). Hem centrat el nostre
estudi en les cadires, pel seu interès formal (fustes, formes i entapissats) i les seves implicacions socials, i els
mobles per a arranjar la llar, que tenen una interessant varietat de tipologies i dibuixen prou bé les evolucions
formals i les de l’organització de les llars.
Text: Xavier Lencina. Imatges: Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya, Museu Monestir de Pedralbes i Museu Episcopal de Vic
L
Cadira. Barcelona, segle
XVII. Museu Monestir
de Pedralbes (MMPB
115.172), foto Rossell i
Badia
’estudi i anàlisi d’una important quantitat d’inventaris
post mortem, seleccionats de tres
talls cronològics al llarg del segle
XVII, ens ha mostrat una gran
millora de les condicions materials dels barcelonins (amb les
lògiques diferències en les dinàmiques econòmiques i socials
segons estaments i professions)1.
Aquest progrés es concreta en un
gran augment de la quantitat i diversitat dels ítems que els documents registren en les llars. Així,
la mitjana d’objectes per habitatge en el tombant del segle XVI
al XVII (període 1597-1604)
s’incrementa a
mitjans del segle (període
1653-1660) en
un 20,4%, un
salt quantitatiu que apareix
consolidat a
les darreries
de la centúria (període
1683-1690), acumulant un acreix
total del 45,5% en l’evolució secular. Aquest esclat quantitatiu de
mitjans segle XVII ve acompanyat
també d’un increment de la varietat dels objectes. En el present
treball volem observar la possible
evolució dels seus aspectes formals. Ens centrarem en concret en
les cadires i en alguns dels mobles
per a l’arranjament de la llar. Així
veurem quines característiques se
citen en els documents del primer tall cronològic estudiat i com
aquestes canvien (si és el cas) en
la progressió secular.
Volem aprofitar especialment la
gran riquesa descriptiva de la documentació emprada. Els inventaris post mortem ens proporcionen
una imatge força detallada i bastant precisa del contingut de les
cases. Els objectes en són registrats indicant sovint aspectes com
el material del qual estan fets, el
seu color i els guarniments que
puguin presentar, i el seu estat de
conservació. A més, se situen amb
precisió en l’espai, ja que la relació es fa cambra per cambra.
Des de segles de distància, aquests
registres ens permeten donar un
cop d’ull a l’interior de les llars,
quines eren i com eren les coses
que hi havia. Aquesta proximitat
a la quotidianitat és un important
valor afegit d’aquests protocols
que, a diferència d’altres fonts
per a l’estudi històric, ens aproximen a la cultura material del segle
des del punt de vista del subjecte,
d’allò que l’envoltava en el seu
entorn íntim.
Mobiliari i relacions socials.
Les cadires.
Les cadires són uns dels objectes de mobiliari més interessants
d’estudiar, donades les seves implicacions de sociabilitat i, tal com
veurem tot seguit, la seva evolució
qualitativa. Les trobem a totes les
llars, però l’acreix secular esdevé un clar indicador d’actituds
socials, ja que en moltes cases el
seu nombre depassa de molt el de
les peces que els seus estadants
requeririen per a l’ús quotidià. A
més, és un objecte mòbil i adaptable als espais. Al llarg del segle
XVII dupliquen la mitjana del seu
nombre per habitatge, manifestant
a més una rica diversitat de tipus i,
tal com les descripcions de les peces ens permeten d’observar, uns
interessants canvis en els aspectes
formals.
Primerament, observem quines
són les característiques presents en
el primer període estudiat (15971604).
Pel que fa als materials de construcció, se’ns descriuen moltes peces com simplement de fusta, sense especificar-ne la mena. En gairebé tots els casos en que aquesta
s’indica, es diu que les cadires són
de noguer (noguera). L’altra fusta
citada és l’alba (àlber), però d’una
manera pràcticament testimonial;
és el cas del notari Joan Morer, que
tenia tres cadires de repòs d’aquest
material en una de les seves sales2.
Sabem que la majoria del mobiliari de l’època es feia amb fusta
d’àlber i de noguera. El fet que
aquesta darrera sigui de més qualitat que l’àlber ens indicaria que
Parlem de...
en la majoria de casos en que no es
concreta el material les cadires serien d’aquesta fusta més senzilla i
barata. Al notari li caldria remarcar
quan les peces eren de més qualitat, més cares i menys comunes.
Respecte els seients i respatllers,
hi trobem cadires de corda (a vegades s’especifica que de corda
d’espart, i també hi ha referenciada
una “cadira de criatura de boga”3),
i d’entapissades en cuir. En el cas
d’aquest darrer material, a vegades es concreta el color de la pell;
s’inventarien, en aquest període,
tres colors: el negre (el més citat),
el blanc (només registrat en diferents cadires que tenia, a la seva
casa de la Riera de Sant Joan, el
donzell Francesc Adrià Lescases4
-vuit de repòs, dues de baixes i tres
més anotades simplement com a
“cadires”-), i el vermell, que és el
més interessant. Se’l referencia en
dos casos (en l’inventari d’Agnès
Monclar5, vídua del negociant Maties Monclar, que tenia tres cadires
de repòs i dues de repòs baixes de
cuir vermell, totes elles usades,
ubicades a la sala de la casa, i en el
del donzell Francesc Ubach6, que
posseïa també tres cadires de repòs
de cuir vermell), però són registres
importants doncs són primerencs
en un tipus d’entapissat que trobarem molt estès en avançar el segle,
tal com veurem més endavant.
A més del cuir, també apareixen
unes poques cadires de vellut. Una
peça interessant és la pertanyent al
notari Jeroni Antic Canyelles, propietari d’una cadira “amb braços
guarnida de vellut verd” 7, únic
registre que hem trobat d’aquest
color en referència a les cadires. El
vellut quedarà relegat com a ma-
terial per a l’entapissat de
les cadires i ja no apareix
registrat en els documents
dels següents talls cronològics que hem estudiat.
Pel que fa les característiques formals, trobem
en algunes de les cases
inventariades cadires
d’estils poc actuals, descrites com “a l’antigor”8,
“a l’usança antiga”, o
“antigues”. També, en
un dels documents, es
referencien unes peces “obrades de tèrcia
a l’antigor” (de tarsia, és a dir, amb
encastaments). És possible que
en aquest darrer inventari es faci
referència a la tècnica de la tarsia
per a la decoració de cadires com
a desfasada respecte de les tendències del moment.
Altres casos singulars són els que
ens indiquen indrets de procedència (o estils basats en les manufactures d’un lloc concret), com el del
botiguer de teles Gabriel Xarquies9,
que tenia a una de les sales de casa
seva, al carrer dels Caputxers, dues
cadires de corda i tres de cuiro,
s’especifica que totes usades, “de
gènova” (estil amb escultura a la
seva ornamentació; fou molt important la influència italiana en el
mobiliari);o el de Petronil·la Salvany, vídua del mercader Joan Pau
Salvany, que tenia a la sala sis cadires “fetes a la tortosina”10.
També citarem la particularitat registrada en l’inventari del doctor
en drets i canonge Frederic Cetantí, que tenia en l’estudi del seu habitatge al Carrer Paradís dues cadires de repòs “vanovades, ab les
espatlleres daurades”11 .
En el segon període estudiat
(1653-1660), pel que fa a materials, seguim trobant les referències a la noguera i a l’àlber.
Però també apareixen el pi (en un
únic cas12) i l’alzina (divuit cadires
que tenia a la cambra de la capella
de la seva casa de la Davallada de
Viladecols el ciutadà honrat Emmanuel de Guiamet13).
En quant a seients i respatllers,
continuen registrant-se en els documents la corda i el cuiro. però la
gran novetat que se’ns apareix, en
un veritable esclat quantitatiu, i per
tant ja força implantada a mitjans
del segle XVII, és l’anomenada
“vaqueta de moscòvia”, també
dita en alguns documents “cuir de
moscòvia”, que malgrat la seva
exòtica denominació no era sinó
pell de bou o vaca adobada. En
els inventaris que hem analitzat,
gairebé mai s’indica el seu color,
però en els pocs casos en que es fa
constar es concreta que les peces
eren vermelles, la qual cosa ens
confirmaria que el que en aquesta
etapa es consolida amb la nomenclatura “vaqueta de moscòvia” és
el que s’anomenava simplement
[19]
Caixa. Catalunya, finals
segle XVI- inici segle
de Pedralbes (MMPB
115.068), foto Jordi Puig
NOTES
1. Aquest treball complementa l’article LENCINA, X. “La
vida millorada: els interiors de 1600 a 1700”. A: VVAA.
Interiors domèstics. Barcelona1700. Barcelona, Ajuntament
de Barcelona, 2012. Allí trobareu els resultats que es
comenten i s’amplien ara, així com la metodologia i la
documentació emprada per a la realització d’ambdós
treballs.
2. AHPB (Arxiu Històric de Protocols de Barcelona),
Antoni Roure, Llibre d’inventaris, 1592-1621, 28 juny
1599.
3. Inventari de Gabriel Xarquies, botiguer de teles, AHPB,
Antoni Batlle, Liber quartus inventariorum et encantuum,
1598-1604, 2 febrer 1602.
4. AHCB (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona), Arxiu
Notarial, I, 47.
5. AHPB, Bernat Puigvert, Manual d’inventaris, 15931603, 13 maig 1601.
6. AHPB, Antoni Roure, Llibre d’inventaris, 1592-1621, 21
novembre 1602.
7. AHPB, Salvador Coll, Plec d’inventaris i encants,
1598-1607, 14 maig 1598.
8. Inventari de Joan Prats, notari, AHPB, Antoni Roure,
Llibre d’inventaris, 1592-1621, 16 novembre 1599.
9. AHPB, Antoni Batlle, Liber quartus inventariorum et
encantuum, 1598-1604. 2 febrer 1602.
10. AHPB, Esteve Gelabert Bruniquer, Inventariorum et
encantuum, 1591-1600. 2 gener 1598.
11. AHPB, Salvador Coll, Plec d’inventaris, 1594-1600.
6 novembre 1597.
12. Inventari de Joan Baptista Bassols, doctor en drets,
AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Llibre segon de inventaris y
encants, 1655-1663, 8 octubre 1658.
13. AHPB, Pere Pau Vives, Libre setè de inventaris y
encants, 1658-1674, 25 agost 1660.
14. Inventari de Joan Baptista Cassador i Aguilar, donzell,
encants, 1655-1663, 16 gener 1660.
15. Inventari de Rafael Guinart, mercader, AHPB, Jaume
Sayós, Liber secundus inventariorum et encantuum,
1655-1659, 1 agost 1656.
16. Inventari de Segimón Damians, mercader, AHPB, Pere
Pau Vives, Libre setè de inventaris y encants, 1654-
1657, 20 maig 1655.
17. Inventari de Joan Baptista Cassador i Aguilar, donzell,
encants, 1655-1663, 16 gener 1660.
18. AHPB, Jaume Sayós, Liber terciusinventariorum et
encantuum, 1658-1664, 22 agost 1659.
19. AHPB, Francesc Torres (major), Liber secundus
inventariorum et encantuum, 1680-1690, 6 juliol1689.
20. AHPB, Jacint Sescases, Secundus liber inventariorum,
1681-1694, 15 març 1683.
21. AHPB, Maties Marçal, Plec d’inventaris i encants,
1680-1689, 2 maig 1687.
22. AHPB, Josep LLaurador i de Satorre, Liber
inventariorum primus, 1683-1694, 23 gener 1689.
encantuum, 1598-1604, 5 novembre 1604.
24. Inventari de Jaume Ferrer, negociant, AHPB, Joan Soler
Ferran, Liber inventariorum et encantuum, 1599-1607,
27 setembre 1602.
25. AHPB, Colomés, Joaquim, Plec d’inventaris i encants,
1602-1613, 1 octubre 1603.
[20]
Parlem de...
cuir vermell a principis de segle,
quan es va començar a emprar.
Una altra novetat del període són
els daurats, sempre vinculats a les
cadires de vaqueta de moscòvia.
Així se’ns descriuen cadires amb
“espatlleres daurades gornides14”,
amb “taxes de llautó” o “tatxonades de llautó” 15 ,amb “flocadura
de seda i clavasó daurat”16 , o amb
“espatlleres daurades i flocadura de
seda carmesina”17.
Destaquen, per la seva singularitat, les peces propietat del ciutadà
honrat Josep Miralles; en una cambra hi tenia “divuit cadires usades
de vaqueta de moscòvia amb els
braços arquejats i les tatxes menudes”18, única referència que hem
trobat en els documents a aquesta
característica estructural.
En el tercer període (1683-1690)
es confirma per a les darreries de la
centúria el que hem constatat per a
mitjans segle XVII, amb la consolidació de la vaqueta de moscòvia i
els daurats. Com a casos curiosos
i il·lustratius podem citar la cadira
baixa amb teles brodades de color
que es trobava a la sala del sastre
Francesc Soler19, o les set cadires
de vaqueta de moscòvia pintades
que tenia al menjador de la seva
casa del Carrer d’en Rondó el mercader Jaume Frontera20.
També representen un cas singular les dotze cadires carmesí de domàs “cobertes de
guadamacils”(guadamassils, cuir
amb dibuixos pintats o amb relleus) que moblaven un estudi del
ciutadà honrat Jeroni Vidal21.
Crida l’atenció la reaparició d’una
denominació que es registrava a
principis de segle i que no està
present en els documents que hem
analitzat del segon període: en la
sala del prevere Rafael Llach hi
consten dotze cadires, velles, “daurats els respatllers, fetes a la genovesa”22.
Mobles per a ordenar la llar
Per a l’arranjament de la casa hi
havia tot un ventall de peces. Les
més comunes eren les caixes, on
s’hi desava tota mena de coses:
roba de vestir o de la llar, eines,
armes, aliments, etc. Les caixes
podien ser molt senzilles i funcionals, però també molt riques i elaborades.
En els documents del primer període en trobem registrades moltes
d’àlber (interessant destacar el cas
del doctor en drets i ciutadà honrat Domènec Fargues, que entenia
una descrita com“de peus alts”23).
Juntament amb l’àlber, l’altre material més citat, com no, és la noguera. S’aprecia en la descripció
de la manufactura que és una fusta
de més qualitat, ja que hi ha peces
obrades (de tèrcia, de boix), i fins i
tot trobem un cas amb “peus obrats
de Flandes”24. També és molt interessant la caixa que guardava diferents peces de roba del donzell Rafael Moner, “de noguer a tall de les
de Gènova amb quatre peus de lleó
amb un guarniment a l’entorn amb
dos pilarets als cantons de davant
i una anella a cada cap amb el seu
pany i clau”25.
Apareixen força menys citades les
fustes de pi, de “poll” (pollancre)
i de roure, present aquesta darrera
només en l’inventari del botiguer
de teles Gabriel Xarquies26.
En el segon període, segueixen
predominant les caixes d’àlber (el
sabater Pere Mas tenia a l’entrada
de casa seva una caixa d’alba “a
l’antigor”27) i de noguer. Però trobem també alguns casos en que les
peces són de boix, com el del ciutadà honrat Jacint Gelabert, que als
estudis de casa seva al Carrer d’en
Gimnàs en tenia dues “llebrades de
boix”28,o el del mercader del Carrer
Montcada Rafael Guinart, que en
posseïa una de boix “perfilada”29.
I no deixen d’estar també presents
altres menes de treballs (“una caixa
de noguer gravada amb pany i
clau”30).
A finals de segle, els materials que
ja hem indicat segueixen presents
en la documentació en proporcions
similars. Continuen predominant
l’àlber i la noguera, aquesta darrera
fusta en peces de qualitat com les
caixes dites nuvials, que contenien
l’aixovar que les núvies aportaven
al matrimoni, com per exemple les
citades en l’inventari del ciutadà
honrat Francesc Montaner i Parés:
dues caixes grans de noguer “que
són les nuvials”31, i contenien “els
vestits de dol dels fill i muller, les
camises, mocadors i demés coses
nuvials que aportà la Sra. Maria a
son marit”.
També seguim trobant caixes de
tèrcia, obrades, algunes de tant
treballades com la que posseïa la
vídua del negociant Ramon Romà,
Isabel, propietària d’“una caixa
gran de noguer a la genovesa bona,
amb els peus que són uns gossos
de fusta d’escultura”32, on hi guardava part de la seva roba (i que
novament ens registra, a finals de
segle, l’estil “a la genovesa”, encara que sembla que des de mitjans
segle hauria caigut en desús pel
que fa a les caixes), o les dues que
tenia el notari Francesc Daguí en
l’anomenada “cambra nova” de la
seva casa de la Riera de Sant Joan,
“de noguer guarnides amb perfils
de boix, una amb calaixos, amb
pany usades”33 .
Altre tipus de contenidors per a
l’arranjament de la llar eren els
baguls i els cofres. Els escassos baguls que trobem en els documents
del primer període se’ns descriuen
coberts de cuir (quan s’indica el
color, és negre o vermell), en alguns casos es precisa que ferrats, i
també a vegades folrats de tela.
En el segon tall cronològic apareixen, en un cas idèntic al de les cadires, força referències a la vaqueta
de moscòvia, que cobreix moltes
de les peces descrites. També trobem encara unes poques unitats
amb cuir negre.
Hi ha, així mateix, algunes descripcions de baguls coberts d’encerat;
els baguls, a diferència dels cofres, a més de per arranjar la casa,
eren peces destinades a portar-hi
l’equipatge en els viatges. Com
que estaven coberts amb alguna
mena de tela o material encerat,
restaven impermeables, i el contingut i la peça mateixa, és clar,
quedaven més protegits de la pluja
i altres inclemències34.
També hem trobat alguns casos que
aporten varietat al ventall de peces
descrites, com el del negociant Josep Rovira, que en tenia un “forrat
de tela amb cordovà de fora” i un
altre “cobert de bocaram” (“dolent”, se’ns precisa en el docu-
Arquilla. Catalunya, finals
del segle XVI o segle
de Pedralbes (MMPB
115.267), foto Pere Vives.
Parlem de...
Cofre. Catalunya, finals
segle XVII- inici segle
XVIII. Museu Episcopal de
Vic (MEV 2212). © Museu
Episcopal de Vic, fotògraf:
Joan M. Díaz.
ment)35, i d’altres que
ens descriuen unes
peces força atrotinades, com ara “un
baul amb folradura antigalla amb
una sort de drapots
dins” 36, pertanyent
al prevere Bartomeu Fontana.
En el tercer període
constatem com es
consolida i augmenta
la presència de la vaqueta de moscòvia. Com a novetat, trobem ressenyes de guarniments platejats, a
diferència del que passava amb les
cadires, en que predominaven els
daurats. Les referències a platejats
són diverses, i fins i tot un cas de
“baulet” guarnit“amb plata borda”37).
Els cofres tenien molta més presència a les cases de tots els grups socials, i d’aquesta major quantitat
se’n desprèn una major varietat.
El material més utilitzat, en els
casos en que se’ns especifica, és
també l’àlber, i així mateix també
hi ha exemplars de noguera. Com
a singularitat apreciem el cas de
Petronil·la Salvany, que a l’estudi
de mitja escala de la seva casa del
carrer d’en Roldor tenia “un cofre
de roure de Flandes amb pany i
clau”38 , que contenia un parell de
pavellons de llit. De diferents unitats se’ns concreta que estaven pintades, d’un color (negre, vermell),o
de més d’un (verd i vermell, o “de
colors”).
Hi ha registrades peces fetes a
l’antiga, sent curiós el cas del
notari que tenia tres cofres, que
se’ns descriuen tots tres com “a
l’antigor”39,situats en tres espais
encantuum, 1598-1604.
27. AHPB, Josep Quatrecases i Sala, Liber primus
inventariorum, 1651-1657, 2 octubre 1654.
28. AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Llibre primer de inventaris y
encants, 1647-1655, 14 agost 1655 .
29. AHPB, Jaume Sayós, Liber secundus inventariorum et
encantuum, 1655-1659, 1 agost 1656.
30. Inventari del notari Josep Prats, AHPB, Joan Baptista
Vidal, Liber secundus inventariorum et encantuum,
1654-1660, 8 octubre 1655.
31. AHPB, Jacint Sescases, Secundus liber inventariorum,
1681-1694, 2 setembre 1684.
32. AHPB, Pere Màrtir Llunell, Sextus liber inventariorum
et encantuum, 1678-1684, 15 febrer 1684.
33. AHPB, Maties Marçal, Plec d’inventaris i encants,
1680-1689, 23 juliol 1686.
34. Per exemple, en l’inventari de Josep d’Urrea, ciutadà
honrat, es cita un baul cobert d’encerat, AHPB, Joan
Salines, Liber tercius inventariorum et encantuum,
1646-1655, 13 febrer 1655.
35. AHPB, Josep Prats, Plec d’inventaris i encants, 16411655, 18 agost 1653.
36. AHPB, Pere Pau Vives, Libre quint de inventaris y
diferents de la casa, dos en dues
cambres distintes i un a les golfes.
Un altre cas interessant és el de la
peça propietat del notari Pau Castellar, “un cofret petit amb pany i
clau obrat de tèrcia en la coberta de
la part de fora i està pintat un joc
d’escacs dintre del qual hi ha alguns trossos de lli i alguns papers
de poca vàlua que no es poden designar”40.
En el segon període hi trobem algunes novetats. En quant a materials, s’inventarien algunes peces
de fusta de pi, com ”un cofre ferrat
de pi”41,en el porxo de la casa del
donzell Francesc Xammar. El mateix personatge posseïa, a més, un
altre aquests contenidors amb una
altra de les innovacions d’aquesta
etapa, el daurats (“un mig cofre42
daurat amb pany”). També continuen apareixent cofres pintats de
colors,com per exemple el pertanyent a Clara Fivaller i Argensola,
vídua de donzell, que tenia en un
rebostet “un cofre a l’antigor, bigarrat”43 (de diferents colors).
En el tercer període es consoliden les manufactures de pi, els
daurats i, igual que a principis de
segle, també es registren peces fetes a l’antigor o a l’antigalla, com
per exemple les que tenia el sastre Francesc Soler: “un cofre gran
a l’antigó amb pany i clau usat”,
i “un cofre a l’antigor amb pany i
clau”44.
Les arquilles són un tipus de moble
força refinat, utilitari però també
de representació i de prestigi, que
s’acostuma a presentar conjuntat
amb un bufet (sovint dit “bufetillo”
en els documents). En el primer període apareixen en poca quantitat,
i quant s’indica el tipus de fusta
encants, 1649-1654, 21 febrer 1653.
37. Inventari de Josep Barrera, ciutadà honrat, AHPB,
Bonaventura Torres, Liber tercius inventariorum et
encantuum, 1591-1600. 12 gener 1598.
39. Inventari de Joan Antic Canyelles, notari, AHPB,
Salvador Coll, Plec d’inventaris, 1594-1600, 14 maig
1598.
40. AHPB, Joan Soler Ferran, Liber inventariourum et
encantuum, 1599-1607, 19 novembre 1601.
41. AHPB, Jaume Rondó, Llibre de inventaris, 1650-1657,
6 octubre 1653.
42. És a dir, un cofre petit.
43. AHPB, Rafael Joan Cellarés, Llibre d’inventaris i
encants, 1654-1660, 4 juny 1658.
44. AHPB, Francesc Torres (major), Liber secundus
inventariorum et encantuum, 1680-1690, 6 juliol 1689.
45. AHPB, Joan Salines, Liber tercius inventariorum et
encantuum, 1646-1655, 13 febrer 1655.
46. AHPB, Jaume Rondó, Llibre de inventaris, 1650-1657,
6 octubre 1653.
47. AHPB, Jaume Sayós, Liber primus inventariorum et
encantuum, 1647-1654, 14 desembre 1654.
[21]
aquesta és l’àlber o la noguera.
En el segon període, la presència
d’arquilles als habitatges es duplica
i els documents ens mostren unes
peces molt més variades en quant
a materials i guarniments. Així,
l’àlber només apareix en un dels
casos, sent la majoria de mobles en
que se cita el material de noguera.
També trobem registrades peces
realitzades amb fustes exòtiques i
de gran qualitat. Així, s’inventarien
veritables obres d’art d’eben o de
“granadillo”, molt sofisticades,
com les pertanyents al ciutadà honrat Josep d’Urrea, “una arquilla i
bufet d’eben guarnida amb un perfil de marfil amb calaixos” o “un
bufet de granadillo guarnit d’eben
i marfil”45). També d’aquesta categoria material trobem “un bufet i
arquilla fusta de la Índia”46, propietat del donzell Francesc Xammar
i, en un aprofitament de les fustes
procedents d’ultramar,“una arquilleta de fusta sens pany ni clau de
fusta de caixa de sucre”47,a la botiga de l’adroguer Joan Pla.
Amb el gran increment de la
presència d’arquilles a les cases en
aquest període, se’ns presenta un
veritable esclat de diferents tipus
de guarniments, que ens descriuen,
com hem vist, unes peces força
obrades. Així, es refereixen “un
bufet i arquilla cobert de domàs
carmesí amb una fulla de plata per
l’entorn” i “una arquilla de canyamàs i bofetillo del mateix” (ambdues peces del mateix subjecte48)
i moltes altres amb decoracions de
boix, de galó d’or, de grana, amb
guadamassils... També se’ns descriu alguna arquilla pintada, com
les del mercader Rafael Guinart,
que tenia tres peces juntes en una
48. Inventari d’Emanuel de Guiamet, ciutadà honrat, AHPB,
Pere Pau Vives, Libre setè de inventaris y encants, 16581674, 25 agost 1660.
49. AHPB, Jaume Sayós, Inventaris y encants continuats
en est primer llibre, 1681-1694, 21 novembre 1683.
50. AHPB, Gaspar Sayós, Liber secundus inventariorum et
51. Paissatges.
52. AHPB, Pau Pi, Liber inventariorum... secundus,
1676-1687, 10 maig 1684.
53. AHPB, Francesc Galceran Devesa, Plec d’inventaris,
1591-1598, 30 desembre 1598.
encantuum, 1598-1604, 1604.
encantuum, 1591-1600, 2 gener 1598.
56. AHPB, Jaume Sayós, Liber secundus inventariorum
et encantuum, 1655-1658, 10 setembre 1657.
57. AHPB, Rafael Cassanyes, Plec d’inventaris i
encants, 1687-1706, 4 gener 1689.
58.AHPB, Pau Pi, Liber inventariorum…secundus,
1676-1687, 10 maig 1684.
59. AHPB, Esteve Cols (major), Liber inventariorum,
1689-1693, 24juliol 1689.
[22]
Parlem de...
cambra dita “la bona obra”: “una
arquilla amb son bufet de baqueta
de moscòvia amb tatxes de llautó” (el document ens concreta que
“bona”), “una arquilla amb son
bofetillo pintada amb Na. Sa. Dels
Àngels amb sis calaixos”, i “una
arquilla amb son bofetillo de fusta
pintada per los cantons ab ocells i
onze calaixos, tot sobredaurat”49.
En el tercer període seguim trobant
varietat de fustes en peces de gran
qualitat i luxe, entre les que podem
destacar la de l’adroguer Joan Fàbregas, “amb sis calaixos, de fusta
de perera i eben sobreposada amb
conxa i perfils de bronze daurat”.
N’hi ha una d’especialment luxosa, del doctor en drets Joan de Carbonell, que gaudia a la sala gran
de la seva casa de dues “arquilles
amb sos bofetillos negres d’eben
guarnides amb payssos51 i vidres
amb quatre columnes de conxa
al mig amb algunes floretetes de
bronze amb sos calaixos guarnits
de conxa amb pany i clau usades”52.
Els armaris es podien destinar a
molt variats usos (per a desar-hi
eines, roba...), però sovint eren
destinats a guardar-hi vaixella o
vidre.
En el primer període, les peces de
les quals s’indica el material són,
com és habitual en totes les tipologies de mobles, d’àlber o de noguera, encara que en trobem uns
pocs casos de fusta de roure, com
el del sabater Ciprià Fenollet, que a
l’entrada de la casa que habitava al
carrer de la Bòria hi tenia “un armari
gran gravat de roure de Flandes”53.
Hi ha peces força treballades, obrades i amb daurats, com el de Francesca de Ronis, vídua de mercader,
propietària d’un armari “de fusta
pintat amb retaules, amb la figura de
Na. Sra. de la Salutació, amb unes
columnes daurades de fusta”54, i
d’obrats de boix, com el de la vídua
de mercader Petronil·la Salvany,
“un armari de fusta de noguer amb
sos calaixos obrat de boix”55.
En avançar el segle, trobem la novetat d’alguns armaris construïts
amb fusta de pi. També es registren algunes peces amb una gran
riquesa en l’ornamentació, amb
treballs d’os o amb la incorporació del jaspi. Els daurats (guarniments o aplics de bronze) i els
elements escultòrics es multipliquen. El fuster Josep Massaguer
hi tenia a l’entrada de casa,és a
dir, a la botiga, junt amb altres
peces de mobles enllestits o a mig
fer, “un armari de dames amb sos
llistons i vases i cornises de bossellat (bosell) mig fet”56.
Cap a finals de segle trobem, propietat del sastre Bartomeu Cirera,
“un armariet de fusta pintat vell
amb un ecce homo que és un mig
cos de cartró usat amb dos poms
de bronze petits platejats” 57. El
doctor en drets Joan de Carbonell
posseïa dues peces interessants:
“un armariet petit amb pany i clau
de pi pintat de verd en lo qual hi
son pintades les armes de Sant Sever”58, en l’estudi “en lo qual dit
noble Sr. feia el negoci”, i en una
cambra “un armari per posar joies
de noguer guarnit del mateix noguer amb els balustres i calaixos
bo, amb sa capella i columnes”.
Encara que se’ns diu que és un
armari per posar joies, el cert és
que s’hi desaven peces de vestuari. El notari Francesc de Lentisclà tenia un nombre considerable
d’armaris, per a desar les múltiples escriptures que tenia. Entre
aquests, destaquen “un armari
amb ses portes pintades amb dos
imatges de Maria Santíssima”, i
també “un armari pintat amb les
figures de St. Franco. de Paula
i sor Maria Montessoro verge i
amb el nom charitas ”59.
Dinamisme formal, econòmic
i social.
A la vista dels documents que
hem estudiat, podem concloure
que el gran augment en la quantitat de peces de mobiliari constatat
a partir del tall cronològic de mitjans segle XVII ve acompanyat
d’importants canvis formals. El
mobiliari és més divers i vistós.
S’implanta i consolida la vermella
vaqueta de moscòvia en els entapissats de cadires i baguls. També la proliferació dels daurats en
els guarniments, les decoracions
de vori, jaspi, plata..., així com
elaborats treballs d’escultura. Tot
això acompanyat d’un increment
molt considerable de les peces de
luxe, amb la introducció i extensió de l’ús de fustes exòtiques de
qualitat.
Els documents ens dibuixen una
societat força sofisticada i fins
i tot exquisida, sobretot aquells
grups més preeminents. Un refinament, però, que amb diferents
gradacions irradia les diferents
capes socials, donant un impuls
decisiu a l’economia del període.
Aquests resultats ens demostren
la importància de les manufactures i el comerç de la primera meitat del segle XVII, on arrenca un
impuls productiu i de consum que
desmenteix amb contundència la
suposada entrada en crisi del país
a partir de 1620.
Armari encastat, 1610.
Masia de Can Derrocada,
Sant Pere de Vilamajor,
Vallès Oriental. Fons Estudi
de la Masia Catalana,
Centre Excursionista de
Catalunya. Foto: Antoni
Gallardo i Garriga, 1930.
(Drets sota llicència
Creative Commons: http://
creativecommons.org/
licenses/by-nc-nd/3.0/
deed.ca)
bibliografia
CREIXELL, R. M. “Espais interiors i parament domèstic”. A:
VVAA. Interiors domèstics. Barcelona 1700. Barcelona,
Ajuntament de Barcelona, 2012, p. 100-139.
GARCIA ESPUCHE, A. “Paraules de la Ciutat del Born”. A:
VVAA. Llengua i literatura. Barcelona 1700. Barcelona,
Ajuntament de Barcelona, 2011.
GARCIA ESPUCHE, A. La Ciutat del Born.Economia i vida
quotidiana a Barcelona (segles XIV a XVIII). Barcelona,
Ajuntament de Barcelona, 2009.
LENCINA, X. “La vida millorada: els interiors de 1600 a
1700”. A: VVAA. Interiors domèstics. Barcelona 1700.
Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2012, p. 58-99.
LENCINA, X. “La historia des del subjecte. Inventaris post
mortem: consum, microhistòria i cultura material a la
Barcelona moderna”. A: Estudis Històrics i Documents
dels Arxius de Protocols, XIX, 2001, p. 199-242.
LENCINA, X. “Los inventarios post-mortem en el
estudio de la cultura material y el consumo. Propuesta
metodológica. Barcelona, siglo XVII”. A: Jaume Torras i
Bartolomé Yun (Dirs.), Consumo, condiciones de vida
y comercialización. Cataluña y Castilla, siglos XVIIXIX. Valladolid, Junta de Castilla y León, Consejería de
Educación y Cultura, 1999, p.41-59.
MAINAR, J. , CATALÀ ROCA, F., El moble català. Barcelona,
Destino, 1976.
MOLAS, P. “La condició social dels notaris de Barcelona
a l’edat moderna”. A: Actes del I Congrés d’Història del
Notariat Català. Fundació Noguera, 1994, p. 713-726.
VVAA. Moble català. Barcelona, Electa, Generalitat de
Catalunya, Departament de Cultura, 1994.
Parlem de...
[23]
de l’Arxiu Municipal de Lleida.
L’Armari dels Privilegis i Actes de la Ciutat de Lleida és un dels pocs armaris arxivadors que es conserven
a Catalunya del segle XV al XVIII. L’estudi de l’insigne moble que custodia amb orgull l’Arxiu Municipal de
la ciutat, també conegut com l’Armari de les cinc claus de Lleida, es presenta amb motiu de l’avaluació de
l’estat de conservació.
Text: Àngels Creus, restauradora de mobles i Joan Güell, historiador especialista en mobles, AEM
L
’Armari dels Privilegis i Actes
de la Ciutat de Lleida fa quasi
tres metres d’alçada i té una decoració arquitectònica de pilastres aplicades que contrasta amb les dues
volutes barroques tallades que el
coronen i accentuen la seva alçada.
El moble s’estructura en tres parts:
l’entaulament que centra el fris emplafonat, amb la inscripció manuscrita daurada ”Privilegis y actes de
la civtat 1686”; el cos central, amb
les dues magnifiques grans portes
que tanquen mitjançant els cinc
panys els 48 calaixos numerats interiors i la base que, entre motllures
mixtilínies i plafons, acull altres
dos calaixos i es recolza sobre dues
potes.
Es tracta d’un dels pocs armaris
arxivadors que es conserven a Catalunya dels segles XV al XVIII.
Època en què es construïren diversos exemplars amb dissemblants
números de claus i panys amb el
propòsit de salvaguardar els documents valuosos dels arxius, tant de
caràcter civil com eclesiàstic.
La inscripció que ocupa el fris
PRIVILEGIS Y ACTES DE LA
CIVTAT 1686 el relaciona directament amb l’anotació que es llegeix en el foli núm. 69r del Manual
d’actes de la ciutat de Lleida de
1685 a 1691, registre 713, del primer de juny de 1686. El notari referència que Anastasi Vidal fuster
de Lleida, de son grat, signe àpoca als molt il·lustres senyors de la
ciutat, Josep de Marañosa, etc. de
cent vint-i-quatre lliures moneda
corrent en Leyda y son per les mans
i jornals de fer lo armari de privilegis per a dita ciutat. Lo modo de
la paga es que a rebut vint y sinc
lliures moneda corrent ab albara de manament despedit a 28 de
Mars de 1686 = Coranta lliures
que lo dia present ha rebut de diners del caixo dels Señors Pahers
y les restants Sinquanta nou lliures
de albara de manament despedit lo
dia present .... document que data la
construcció de l’armari, a les darreries del segle XVII.
Es construeix en fusta de noguera
massissa en consonància amb els
diferents treballs de fusteria que es
duen a terme a Catalunya en aquest
període. Una fusta noble autòctona,
fàcilment a l’abast en els boscos de
la vora, manejable i molt utilitzada en el mobiliari de qualitat fins
a finals del segle XVIII, quan ja
s’introdueix amb força la caoba.
L’entaulament llueix dues grans volutes. Entremig d’aquestes, l’espai
buit, deixa al descobert les cavitats
de dos encaixos que donen a entendre la falta d’un element decoratiu
central avui perdut. Considerant el
caràcter rellevant de la peça, construïda per arxivar la documentació principal de la ciutat, pensem
que probablement duia una forma
heràldica esculpida a joc. Com
sovint inclouen altres exemplars
de característiques similars,
com ara l’Armari de les
sis claus de Vielha o altres
models de gran prestància,
destinats igualment a custodiar documents importants.
A més, diferents armaris arxivadors de producció catalana
en acabats policromats també
exhibien els blasons de la ciutat,
com és el cas de l’Armari arxivador de Tortosa datat el 1574
o el de Solsona, del qual no tenim imatges, però sí la ressenya
de 1993 de Ramon Planes: externament l’armari està decorat amb un entaulament – on
hi ha pintat l’any 1685 - i el
frontó corresponent, al timpà
del qual hi ha també pintat
l’escut de Solsona.
La talla de les dues grans volutes s’aprecia manual però de
factura poc acurada o relativament
senzilla respecte a la talla incisa que
ofereixen les pilastres de les portes.
Tenint en compte que la voluta és
un element decoratiu vinculat di-
L’Armari dels Privilegis
i Actes de la Ciutat, de
l’Arxiu Municipal de la
Paeria de Lleida.
Foto Carles Aymerich i
Ramon Maroto, CRBMC
Interior de l’armari dels
Privilegis i Actes de la
Ciutat, de l’Arxiu Municipal
de la Paeria de Lleida.
Foto: Carles Aymerich i
Ramon Maroto, CRBMC
[24]
Parlem de...
Alçat frontal i costat dret.
Realització: J. Villacorta
rectament a l’estil barroc, resulta
curiosa la utilització d’aquest recurs
estètic a Catalunya en data tan antiga. Tot i que, al voltant de 1700,
es troben entaulaments similars en
diferents zones geogràfiques com a
Anglaterra, a Flandès o a Itàlia.
L’aspecte que ofereixen les altres
parts de l’armari segueix una ma-
Nom genèric: Civil. Domèstic.
Nom de l’objecte: Armari arxivador.
Estil: Barroc.
Datació: Segle XVII.
Datat: 1686, segons inscripció en el fris.
Lloc de construcció: Catalunya.
Autor/s – signat: Anastasi Vidal, fuster de
Lleida. Autor, segons consta en una Acta del
1686 a la documentació de l’arxiu municipal
de Lleida.
Mides totals: 2,93 x 1,85 x 0,77 cm.
Materials: Fusta de noguera com a fusta principal. Fusta de ribera, de pi i tauler
contraplacat per als interiors. Fusta de pi
melis per a les posts de la base. Ferro per a
les frontisses, les claus i els panys. Metall
per als escuts de pany i els tiradors dels calaixos interiors (4 són de fusta). Pintura a l’or
per la inscripció del fris i la numeració dels
calaixos. Teixit per sota els escuts de pany.
Sistema de construcció: estructura formada
per posts i peces emmetxades. Les dues vo-
teixa línea arquitectònica, més pròpia d’un renaixement avançat que
del propi barroc. Les puntes de diamant i les pilastres que el decoren
formen part del repertori repetitiu
renaixentista. No obstant això, les
portes i els costats prescindeixen
de l’usual decoració de plafons que
sovint s’utilitza a Catalunya, i arreu
d’Europa durant els segles XVII i
XVIII. Tant les portes com els costats llueixen superfícies llises que
emfatitzen la fisonomia natural de
les vetes de la fusta, factor que li
confereix la sobrietat i la sumptuositat probablement buscada a l’hora
de dissenyar un moble a consciència per a tan noble condició.
Les pilastres aplicades que guarneixen els extrems de les portes
actuen com a element decoratiu i
no com a suport estructural entre
l’entaulament i la base. Estan clavetejades mitjançant claus antics,
com es clava la motllura central
que cavalca sobre l’altre porta.
Les fulles de les portes tanquen
amb cinc panys i cinc claus en
formes i dents de guardes dissemblants, fet que posa de relleu la
importància dels papers que custodiava i la voluntat de tancar-los per
la seva preservació. Per obrir les
portes es requeria la presència simultània dels cinc dipositaris de les
lutes del remat, emmetxades i cargolades a
la part superior de la cornisa. Cadascuna de
les volutes tallada sobre tres peces de fusta
encolades. Entaulament format per posts i
fustes de diferents mides i gruixos, emmetxades i clavades a les posts dels costats i
al propi travesser inferior. Motllures aplicades. Portes formades per posts que se subjecten al cos per tres frontisses. Pilastres
decoratives clavetejades. Panys encastats
per l’interior. Calaixos exteriors emmetxats
per quatre cues d’oronella reforçades per
claus, entre costats i frontal i altres quatre entre costats i darrere, amb la fonadura
clavada. Interior de l’armari seccionat per
posts clavades i encolades. Les posts centrals inferiors emmetxades a mitja mossa.
Fonadura clavada a l’estructura interna i a
la base. Calaixos interiors emmetxats amb
dues cues d’oronella igualment reforçades per
claus, entre frontal i costats, i entre costats
i darrere, amb la fonadura clavada. La ma-
claus: la dels quatre membres de la
Paeria i la del Síndic. Una dificultat
d’accés que va contribuir a la subsidència dels documents de la ciutat que ha guardat fins fa pocs anys
el també anomenat “Armari de les
cinc claus”.
Els 47 calaixos interiors (el número 39 es va perdre) estan numerats
amb grafia daurada i s’ordenen
començant per la part inferior esquerra (de baix a dalt i viceversa).
Les petites etiquetes encolades a
l’esquerra del número pintat corresponen a la numeració dels
pergamins relligats guardats a
l’interior, segons estiguessin en el
primer o en el segon compartiment.
Però no tot el valor de la custodia
la podem atribuir a l’armari. També la figura de l’arxiver va jugar
un paper molt important a l’hora
de preservar, o posar en perill el
contingut dels arxius. Com assenyala Miquel Pérez en el seu article
“Sercar, ordenar y fer inventari y
índex”, sobre arxius i institucions
a Catalunya (segles XVI-XVII)
(p. 90 i 92-93), on, a més de posar
en relleu la labor de l’arxiver i ressenyar altres armaris arxivadors,
dóna una idea de les vicissituds que
pateixen aquests tipus de peces al
llarg de la seva longeva existència.
Amb guerres, robatoris, insectes,
joria dels calaixos duen un tempanell clavat
als costats dels mateixos. Posts dels costats
emmetxades al travesser de l’entaulament i
al travesser de la base de l’armari. Motllura
superior aplicada. Cos de la base emmetxat a
tres gruixudes posts que formen la fonadura.
Potes subjectes a la base. Calaixos exteriors
del cos de la base, emmetxats amb quatre
cues d’oronella reforçades per claus entre
frontal i costats, i entre costats i darrere.
Fonadura clavada. Topall clavat al darrere.
Darrere estructurat a manera de bastidor.
Tècniques decoratives: Talla en relleu. Talla
incisa. Motllurat. Lletra manuscrita i daurada.
Elements representats: Volutes. Pilastres.
Puntes de diamant. Motllures de mitja canya
i altres.
Inscripcions i marques: En el fris, escrit en lletres daurades sobre fons negrós:
PRIVILEGIS Y ACTES DE LA CIVTAT 1686.
Descripció: Armari de gran alçada
d’estructura arquitectònica, coronat per dues
Parlem de...
ratolins, humitats, espelmes, males
mans i tota mena de penúries amb
les que conviuen dia a dia els documents i els armaris contenidors
amb el pas dels segles.
A Tortosa, els arxivers juraven tenir “segret tot lo que faran y convindrà als drets de dita ciutat tenir
secret”. Qualsevol comunicació
d’informació reservada requeria,
doncs, l’obtenció de llicència: la
tardor de 1614, per exemple, els
consellers barcelonins concediren
permís exprés als dos arxivers de
la casa per testificar en una causa
criminal davant la Reial Audiència, “atès és negoci convenient a la
ciutat, y assò per aquesta vegada
tantsolament”. Relacionat amb la
custòdia i l’obligació de secret, el
control de les claus de l’armari i
l’estatge d’arxiu fou arreu un
altre dels trets característics de
l’ofici. Fins al punt que el famós
Tesoro de Sebastián de Covarrubias (1611) defineix els arxivers
com “los que tienen las llaves de
los archivos”. El trobem des dels
arxius municipals als eclesiàstics, com ara en el cas de Vic, on
a l’arxiu capitular l’encarregat és
anomenat “archivario sive tenente claves archivio dicti reverendi
Capituli”; o al municipal osonenc,
on el 1590, l’armari dels privilegis
té tres tancadures, les claus de les
quals es reparteixen entre l’escrivà
del Consell i els consellers en cap
i terç. Quan el 1573 el consistori de la Generalitat féu construir
un armari, situat al guarda-roba,
on desar els documents més valuosos, disposà que hi romangués
tancat amb tres claus, repartides
entre els diputats, “y que no·es
puga traure ningun privilegi ni
acte de dit armari [...] fora de la
Casa de la Deputatió”. El sistema
de repartiment de claus entre les
màximes autoritats de la institució
i l’escrivà encarregat de l’arxiu,
limitant l’accés al consentiment de
les dues parts, era difós i els testimonis en són molt abundants. A
Olot, per exemple, quan s’ordenà
la construcció d’un armari d’arxiu
el 1595 es disposà que les quatre
claus es lliurarien als tres cònsols i
al notari dels negocis de la universitat, actuant com a arxiver “y que
de allí no se’n púgan tràurer que
no y sien tots quatre”.
De fet, obtenir unes condicions
de seguretat adequades fou una
preocupació constant: el 1566,
per exemple, el consistori de la
Diputació del General oferí una
recompensa de 200 ducats “per
quant alguns fills de perdició […]
no han duptat pendre dels archius
amplies volutes, amb dues grans portes centrals que tanquen els 48 calaixos interiors mitjançant cinc panys. El configuren tres parts,
l’entaulament, el cos central de les portes
i una base que es recolza sobre dues potes.
L’entaulament mostra una cornisa motllurada que es remata per la part superior amb
dues grans volutes enfrontades tallades en
relleu. El fris centra un plafó allargat amb
la inscripció PRIVILEGIS Y ACTES DE LA CIVTAT 1686, manuscrita en lletres daurades
sobre un fons negrós, que es flanqueja per
diferents plafons remarcats en talla incisa i puntes de diamant. La part superior del
sostre mostra una cavitat buida que deixa al
descobert la seva pròpia estructura i el propi sostre del cos de les portes de l’armari.El
cos central de les portes obre per dues grans
fulles llises decorades per una pilastra aplicada a l’extrem exterior de cadascuna, que
disposen la continuïtat arquitectònica entre
l’entaulament i la base. La porta dreta en-
Secció estructural. Realització: J. Villacorta
senya a l’extrem interior els escuts dels cinc
panys encastats en el revers de la fulla. En el
cantell, una motllura cavalca per tancar sobre l’altra porta. Els cinc panys són de mides
diferents i corresponen a cinc claus de dents
guardes també de mides i formes desiguals.
Els escuts de pany es mostren calats i deixen
entreveure el teixit vermellós que els enriqueix
per sota. L’interior del cos es compartimenta
amb lleixes i tempanells que divideixen i formen l’espai que acull els 48 calaixos. La cavitat central conté una tira metàl·lica com a
tancador de la balda que penja d’una cadena
a la porta esquerra. Els frontals dels calaixos
són llisos, s’enumeren igualment amb grafia
daurada i per unes petites etiquetes encolades a l’esquerra de cada número. La numeració dels calaixos s’organitza d’esquerra a
dreta seguint una alineació de baix a dalt.
Les posts que formen els costats del cos
de les portes es mostren igualment llises.
La base segueix una decoració similar a la
de l’entaulament. Motllures i talla incisa que
configuren diferents mides i formes emplafonades. El frontal presenta els dos extrems en
ressalt, on òpticament descansen les pilastres de les portes, i dos calaixos centrals. Els
dos extrems i els calaixos, es decoren igualment amb formes emplafonades i, a més, els
calaixos centren el forat de pany sense escut.
L’armari consta de dues fonadures, una que
representa la d’aquest cos de calaixos i l’altra
a sota que sobresurt en quart bossell i acull el
motllurat inferior. Tot l’armari descansa sobre
dos cairats o sabates que fan de potes amb
el frontis amb talla incisa que dibuixa un mig
quadrat. La part de darrere es mostra tenyida.
Restauracions: el darrere, la motllura inferior, les potes i l’acabat envernissat són
posteriors. S’han substituït faltes de fustes,
llistons i claus, a l’interior i a l’entaulament.
Localitzacions anteriors: ajuntament de
Lleida des de 1686.
Localització actual: Arxiu Municipal de Lleida.
[25]
[26]
Parlem de...
Fotografia antiga de l’Arxiu Municipal de
Lleida, quan conserva el calaix núm. 39, les
portes es subjecten directament en els forats
que avui mostren els cantells i ha perdut
l’element del coronament.
Detall voluta remat superior
de la Casa de la Deputació molts
llibres […] y perquè dit robo de
dits llibres no sols és estat per
dampnificar los dits drets de les
Generalitats, mes encara per frustrar la execució y justícia que dits
deputats entenien a fer contra los
que havían fraudats”. Encara més
enllà dels robatoris, els efectes de
la guerra i de la violència antisenyorial havien estat i continuaven
essent, ben sovint, perniciosos per
a la conservació de molts fons
documentals, una part dels quals
havia desaparegut en arribar al
Cinc-cents o es perdria del tot durant els anys revolucionaris que
seguiren el 1640. Quan el 1564
oficials reials exigiren veure els
documents originals que havien
d’avalar l’existència de certs privilegis locals, els paers de Cervera
lamentaren les seqüeles destructives de la Guerra Civil catalana del
segle anterior, quan “saquejaren
esta vila y cremaren molts privilegis y scriptures”. Després durant
les Germanies valencianes, la ira
popular s’havia desfermat sobre
els arxius que ratificaven el sotmetiment jurisdiccional d’àmplies
capes socials, com en el cas de la
cremadissa de l’arxiu ducal a Gandia (1523). En definitiva, la violència generalitzada que assolava la
societat catalana, sobretot en àmplies zones rurals de les fronteres
del Pirineu i Ponent, afectà també
els arxius: la tardor de 1566, per
exemple, suposats francesos —tal
vegada vilatans ben conscients
de la importància dels papers en
l’acreditació de drets i propietats—
havien fet pillatge en els llibres del
notari de Ceret Jordi Prim.
Del risc d’incendis existien també
amargues experiències, com ara a
València (1586), quan un sinistre
originat a l’arxiu del racional de la
Casa de la ciutat acabà amb una
part important dels llibres del Consell: durant la cremadissa molts
dels volums foren llançats per les
finestres i traslladats a correcuita
a l’arxiu de la Seu. Com a mesura
preventiva, el pròleg de l’inventari
de l’arxiu de la Cartoixa de Montalegre (1564) recomanà no accedir al local d’arxiu amb la llum
d’espelmes, prohibició semblant a
la de les famoses instruccions per
al funcionament de l’arxiu reial de
Simancas (1588). L’existència de
finestres, ben reixades per assegurar-ne l’inaccessibilitat, fou també
un fet ben valorat a molts locals
d’arxiu, per guanyar il·luminació i
facilitar la feina dels arxivers i dels
usuaris: a l’arxiu del Capítol de
Tarragona, per exemple, al principi del Cinc-cents, s’obriren finestrals per desenfosquir l’estatge.
Finalment,dels perills de l’acció
d’arnes, cucs i rosegadors no
manquen testimonis, entre ells
la denúncia inclosa entre les propostes de millora dels dipòsits de
l’Arxiu Reial de Barcelona, a la
càustica “Brúixola” de Pere Benet (1601). En darrer terme, la
conservació dels fons i la seva
preservació dels agents atmosfèrics i biològics depenia sobretot
d’un bon condicionament dels
locals d’arxiu. L’estiu de 1579,
els diputats encara lamentaven
el fet que els seus predecessors
haguessin fet desfer els armaris
vells de l’estança de l’ajudant de
l’escrivania major, on es conservaven “diverses scriptures antigues,
de molta qualitat e importàntia”,
que havien estat amuntegades en
una part de la cambra, a l’espera
de la construcció dels nous armaris: “una nit del mes de juny
passsat, que féu un dels maiors
diluvis de aygua que hàjan vist los
qui de present viuen, se banyaren
tant, que fou forçat […] pujar-les
al terrat de la present Casa y allí
fer-les exugar”.
A Catalunya entre els segles XV
i XVIII es van construir diversos
armaris arxivadors amb diferents
números de claus i panys que van
ajudar a salvaguardar els valuosos continguts dels arxius tant de
caràcter civil com eclesiàstic com
ara els abans esmentats de les sis
claus de Vielha, datat el 1753, i el
de les tres claus de Tortosa, datat
el 1574. Un altre de tres claus de
l’església de Santa Maria del Pi de
Barcelona del 1748. Els que referencia Pérez, de les tres tancadures
de Vic del 1590, el del consistori
de la Generalitat de 1573, igualment de tres claus, i el d’Olot de
quatre claus de 1595. O el de Solsona, que documenta Planes, Quatre panys repartits per les diverses
fulles permetien tancar-lo perfectament, datat el 1685. A Andorra
es conserva a la casa Plandolit
d’Ordino l’armari de les set claus,
construït el segle XV com a armari
de l’arxiu de la ciutat.
Els cantells frontals
Armari des Sies Claus,
s.XVIII. Musèu dera Val
d’Aran , Conselh Generau
d’Aran (gentilesa del
Musèu dera Val d’Aran, tots
els drets reservats)
Parlem de...
dels costats del cos central, on se
subjecten cadascuna de les dues
portes, mostren uns forats que coincideixen a l’alçada de les tres frontisses. El que ens revela que el punt
de subjecció actual de cada fulla
no és l’original, s’ha modificat el
muntatge. Per altra banda, el frontal de cada porta mostra una peça
de fusta afegida al llarg per incrementar l’amplada, la qual cosa evidencia que les fulles, amb el canvi
d’ubicació, s’estimaven curtes perquè no acabaven de tancar. També
els forats on s’introdueixen cadascun dels pestells dels panys són
més profunds que el que cal per
tancar-los. Quan s’agafa la mida de
l’interior del forat s’observa que és
més profund perquè abans, sense la
peça de fusta que amplia la porta, el
pany arribava més endins. Malgrat
tot, les fulles no presenten marques
de frontisses anteriors i, per tant,
s’entén que són les originals.
El cantell inferior de la porta dreta
duu encastada una tira metàl·lica
clavada a manera de reforç per
evitar-ne el moviment de les posts
de fusta. El cantell superior, mostra
la ranura avui buida, com els altres
dos cantells de la porta esquerra,
però s’observen els claus antics
que igualment les subjectaven.
Pel que fa a l’esquelet compartimentat de l’interior de l’armari,
s’observa la quadrícula inferior
central emmetxada a mitja mossa.
La resta de peces que el componen
no presenten aquest tipus d’encaix
i algunes estan clavades. Moltes
fustes s’aprecien d’època antiga,
però altres són clarament posteriors. Segurament per sanejar algunes parts, es va desmuntar i tornar
a muntar tot.
Els muntants i els travessers que
el seccionen i els interiors dels calaixos ensenyen unes marques, més
pròpies de muntatges moderns, que
no es desxifren ni s’interpreten. La
ubicació de la tira metàl·lica que fa
de tancador de la balda de la porta
esquerra, igualment està canviada
de lloc.
Alguns calaixos es mostren fregats.
Les fustes deixen al descobert les
galeries produïdes pels insectes xilòfags que d’altra manera no queden a la vista. Quatre dels calaixos
llueixen tiradors de fusta, els altres,
tiradors de metall, però tots en un
disseny similar de pom.
La majoria dels armaris abans ressenyats documenten calaixos in-
teriors. Altres, com ara el de Solsona, de fulles en diferents alçades
a més dels calaixos, també inclou
lleixes interiors i fins i tot una fulla
d’obertura vertical que actua de taula d’escriptori. (Planes, referència
que també ha perdut dos calaixos).
La part de darrere revela a primera vista una important intervenció.
Les posts de fusta que antigament
la formaven es van substituïr per
un darrere a manera de bastidor
fet amb materials del segle XX,
com els llistons de pi, el tauler de
contraplacat o els cargols que el
subjecten. Fins a finals del segle
XVIII, a Catalunya, els armaris,
com les caixes o primeres calaixeres, mostren un darrere construït
amb post o posts de fusta a topar
i és a partir del segle XIX quan en
els tallers dels fusters es comencen a fer els darreres a manera de
bastidor. El fet que el tros superior sobresurti del rasat del propi
darrere i formi la cavitat buida el
fa estrany. La part del bastidor que
queda fora de la paret està tenyida.
La resta no.
L’estructura interior del cos de la
base on s’encabeixen els calaixos
exteriors, igualment es veu intervinguda. La fusta del tempanell
que els separa i els llistons de les
guies per on corren el calaixos són
posteriors a l’obratge. S’utilitza
fusta de pi i per tapar juntes i ranures s’apliquen productes relativament nous com són les massilles
sintètiques. La motllura mixtilínia,
que recorre el perímetre inferior
vist i que substitueix l’original, està
tenyida i presenta forats produïts
per insectes xilòfags.
La fonadura de l’armari és un fet
curiós. Està construïda amb dues
fonadures, la pròpia de la base i,
diríem, la general de l’armari. La
primera té uns tres centímetres de
gruix i la segona uns cinc centímetres que als extrems minven en
forma de quart d’esfera. Entre les
dues fonadures es forma un espai
buit. Els dos cairats o sabates que
fan de potes, sobre les que descansa tot el pes de l’armari, també són
xocants. Però tot sembla d’origen.
Es té la certesa que des d’uns anys
abans del 1981 no s’ha intervingut l’armari. Però és evident que
a mitjans del segle XX va patir
un important procés de restauració. S’observen actuacions antigues i una més recent, quan es va
substituïr la part de darrere i es va
intervenir l’entaulament, en els
interiors, la base i segurament es
va aplicar l’acabat brillant. Es va
seguir un criteri restaurador poc
conservador que aplicà la màxima
de suprimir i refer tot el que es veu
deteriorat, abans d’intentar reparar
i aprofitar les parts que agreugen la
peça. Intervencions poc prudents i
a vegades totalment innecessàries,
pensades més per deixar el moble
com nou abans que posar en valor
la seva original concepció o la patina que el recobreix. Són feines que
potser, per determinades circumstancies, s’encarregaven a fusters
que oferien un treball acurat, com
és en aquest cas, però que, tal vegada, per desconeixement, obviaven
l’important component historicoartístic del moble.
En aquest sentit, també s’aplica la
gruixuda capa de colofònia estesa
[27]
Armari de les tres claus de
Tortosa, 1574
[28]
Parlem de...
per tota la superfície de la fusta,
tant per les parts exteriors com per
les interiors. Els armaris construïts
a Catalunya en el segle XVII no
presentaven aquest tipus d’acabat
tant lluent. La majoria com a molt,
només s’enceraven. La part de
fusta original, que permet veure
l’escut del pany caigut, ensenya
l’absència de lluentor i un acabat
tènue. La capa superficial que recobreix el costat dret es mostra
rugosa. Les capes subjacents el
repelen.
El revers de les portes acumula
gran quantitat de producte. En el
període que es va fabricar l’armari,
les parts interiors dels mobles
s’acabaven encara de manera més
subtil que les exteriors i, generalment, no lluïen cap tipus d’acabat.
El recobriment de colofònia no
s’aplica uniformement. Hi ha zones que acumulen un gruix significatiu i es recobreixen els elements
metàl·lics, la lletra i numeració
manuscrita.
La lletra manuscrita que figura
en el fris i els números que classifiquen els calaixos no correspònen al tipus de grafisme habitual
de l’època i el daurat tampoc. En
aquesta intervenció es repinten
modificant la gràfica original en
gran part perduda. A sota de totes les pèrdues de la inscripció
s’observa la fusta nua.
Si comparem la fotografia actual
de l’armari amb la de primers del
segle XX, conservada a l’arxiu,
veiem que la intervenció referida
és posterior a la data de la fotografia, com demostren les imatges
comparatives que a continuació
detallem, malgrat les mancances
de la foto antiga. A primera ullada
veiem que cap de les dues imatges
mostra l’element decoratiu perdut
de l’entaulament, però a l’antiga
encara conservava el calaix interior.
Si confrontem el detall del cos de
la base, veiem que la foto superior
mostra una motllura més arrodonida i menys mixtilínia. Presenta
un desgast més important en les
fustes i sembla que el motllurat
inclou un dibuix repetitiu, fet que
testifica que s’ha substituït. La
motllura de la foto actual té un
aspecte més rígid i estàtic, més
mecànic que manual. La fonadura en forma de quart bossell és
l’original així com les potes.
En el fragment de la porta dreta
s’observa que les portes estan subjectes als antics forats dels cantells dels costats i que l’estructura
compartimentada interior es mostra al ras. És a dir, a nivell de la
superfície del cantell i no una
mica endarrerida com avui disposa. Per tant, la manipulació interior i el canvi d’ubicació de les
portes és posterior a la data de la
fotografia. Les etiquetes numeradores dels pergamins també lluïen
clares sense el recobriment que les
va enfosquir.
El moble és un excel·lent armari, digne exponent del patrimoni
cultural de l’Arxiu Municipal de
la ciutat de Lleida, construït a les
darreries del segle XVII en una
estructura arquitectònica marcadament renaixentista. Està adequat a
una antiga intervenció a la moda
i al gust de l’època amb la inclusió de les dues destacades volutes
enfosquides d’estètica barroca i
l’element central (avui perdut)
en una clara voluntat decorativa
que recrea el contrast del clarobscur, establint un joc amb part de
l’entaulament i del cos de la base
per destacar-ne el volum. Solució
decorativa, efectuada segurament
en el transcurs del segle XVIII,
que forma part de la seva historia i que, a segurament, en aquell
moment va contribuïr a conservar
i a posar en valor l’emblemàtic
armari. En una altra restauració,
més recent, ja entrat el segle XX,
s’intervé la part de darrere, els in-
teriors i la resta d’elements abans
detallats, es repinta la lletra i numeració manuscrita i s’aplica la
gruixuda capa de colofònia.
L’armari s’intervé, a principis de
2012, en el Centre de Restauració
de Bens Mobles de Catalunya en
una actuació centrada en el tractament de desinsectació a la cambra
d’anòxia i la recuperació de les
capes subjacents de l’antic acabat
aplicat a la fusta. Es retira la capa
brillant mal aplicada que el recobria totalment. Restablint, com correspon per època, el caràcter definitori de la fusta verge del revers
de les fulles, el contrast del mat i
brillant de la talla i l’aspecte natural de les esplèndides aigües de
la veta de la noguera i dels metalls
igualment recoberts. En una intervenció respectuosa vers l’evolució
estilística, amb l’objectiu de conservar l’equilibri cromàtic del
moble i l’important component
historicoartístic que representa per
l’Arxiu Municipal de Lleida.
Armari de les set claus de
l’arxiu d’Andorra
Bibliografia
1. COLLE, Enrico. Il mobile Baroco in Italia. Ed. Electra,
2000.
2. EDWARDS, Ralph. The Dictionary of English Furniture.
Antique Collectors’Club, 1954.
3. MAINAR, Josep. Diccionari dels oficis del moble i
de l’interiorisme. Generalitat de Catalunya, Barcelona,
1999.
4. MAINAR Josep. El Moble Català, Edicions Destino,
Barcelona, 1976.
5.MATEU IBARS. Josefina. Calectánea paleogràfica
de la Corona de Aragón. Biblioteca Universitat de
Barcelona, Barcelona, 1991.
6. PÉREZ LATRE, Miquel. “Sercar, ordenar y fer inventari
y índex”, sobre arxius i institucions a Catalunya (segles
XVI-XVII). Revista Catalana d’Arxivística. Arxiu Nacional
de Catalunya. 208.79.233.16/.../149-04-sercar-ordenari-fer-inventari-yindex-sobre-arxius -i-institucions-acatalunya-s-xvi-xviii.html
7. PIERA, Mónica; MESTRES, Albert. El Moble a
Catalunya, l’espai domèstic del Gòtic al Modernisme.
Angle Editorial, Barcelona, 1999.
8. PLANES i ALBETS, Ramon. La Descripció dels
arxius Municipals Catalans fins a la fi del segle XIX:
L’Arxiu de la Ciutat de Solsona. Institut d’estudis
Catalans,Barcelona, 1993. Pag. 56. books.google.com/
books?isbn=8472832406...
9.RODRÍGUEZ BERNIS, Sofia. Diccionario de mobiliario.
Ministerio de Cultura, 2006.
10. SOL, Romà; TORRES, Carme. El Mil·lenni que acaba.
L’armari de les cinc claus. DE ENTRADA, 30 de marzo
de 1999.
11. V.V.A.A.Il Mobile del Settecento. Instiutto
Geografico de Agostini, Sotheby’s-Londra, Italia, 1988.
12. WILLS, Geoffrey; BARONI, Daniele; CHIARELLI,
Brunetto. El mueble historia diseño tipos y estilos. Ed.
Grijalbo S.A, Barcelona,1985.
[29]
PUBLICACIONS de l’Associació /
Publicaciones de la Asociación
S
’ha presentat la publicació Materials
singulars aplicats al moble, vuitena monografia editada conjuntament per
l’AEM i el Museu de les Arts Decoratives
de Barcelona (MADB-DHUB) de l’Institut
de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i
que ha comptat amb el patrocini de les empreses Ceys i Motic-Prisma. L’obra recull
les conferències que amb el mateix títol es
van presentar al Palau de Pedralbes el 4 i 5
de maig de 2012 i dona a conèixer les darreres investigacions d’historiadors, investigadors i restauradors de Mallorca, Madrid,
Barcelona i Mèxic DF sobre mobles obrats
amb materials i tècniques singulars, dedicant especial atenció a analitzar la seva
conservació. La publicació s’inicia amb les
S
presentacions a càrrec de Mónica
Piera, presidenta de l’AEM, i de Teresa Bastardes, Cap de Col·leccions
dels Museus DHUB, i després dels
articles, inclou vuit estudis monogràfics de mobles del MADB. Durant el curs, els assistents van tenir
l’oportunitat d’observar aquests i altres
exemplars de mobiliari a les reserves i les
sales d’exposició permanent del MADB i
visitar en primícia i en rigorosa exclusiva
la col·lecció Núria Pla de Barcelona, tot
observant els mobles elaborats amb materials singulars.
Es pot adquirir a la seu de l’AEM o per
correu electrònic a:
[email protected].
e ha presentado la publicación Materiales singulares aplicados al mueble, octava monografía editada conjuntamente
por la AEM y el Museu de les Arts Decoratives de Barcelona
(MADB- DHUB) de l’Institut de Cultura de Barcelona de l’Ajuntament de Barcelona y que ha contado con el patrocinio de las
empresas Ceys y Motic-Prisma. La obra recoge las conferencias
que bajo el mismo título se presentaron en el Palau de Pedralbes
el 4 y 5 de mayo de 2012 y da a conocer las últimas investigaciones de historiadores, investigadores y restauradores de Mallorca, Madrid, Barcelona y México DF sobre muebles obrados con
materiales y técnicas singulares, dedicando especial atención a
analizar su conservación. La publicación se inicia con las presen-
Arxiu Fotogràfic Museu de les Arts Decoratives
de Barcelona
taciones a cargo de Mónica Piera, presidenta de la AEM, y de Teresa Bastardes, Jefa de Colecciones de los Museos DHUB, y tras
los artículos, incluye ocho estudios monográficos de muebles del
MADB. Durante el curso los asistentes tuvieron la oportunidad
de observar éstos y otros ejemplares de mobiliario en las reservas
y las salas de exposición permanente del MADB y visitar en primicia y en rigurosa exclusiva la colección Núria Pla de Barcelona, observando los muebles elaborados con materiales singulares.
Se puede adquirir en la sede de la AEM o por correo electrónico en:
[email protected].
ARTICLES I COMUNICACIONS /
ARTÍCULOS Y COMUNICACIONES
n AGUILÓ, M.P. La evolución de la
decoración con placas de marfil en
los muebles en el siglo XVII.
n ORDÓÑEZ, L. La restauración de
un excepcional mueble de ámbar: el
peinador de la reina de Olvés.
n DÍAZ, S. Criterios de intervención en
metales asociados al mueble.
n MORATA, L.; MASDEU, C. Materials
tèxtils relacionats amb el mobiliari.
Exemples de conservació i restauració.
n CORRALES, J.M. La marquetería de
Villa Alta. Materiales singulares en el
mobiliario virreinal novohispano.
n LLABRÉS MULET, J. Del moble al
retaule: ornamentació en pedra i
escaiola a la Mallorca de l’època
moderna.
n CÁMARA, J. A. El mobiliario virreinal: Materiales, técnicas, influencias
y tipologías.
n LEAL PÉREZ-CHAO, J. Aproximación a
la identificación del marfil aplicado
al mueble.
Materials singulars aplicats al moble/ Materiales singulares aplicados al mueble
ISBN: 978-84-9850-458-3
PVP: 18
Preu soci / Precio socio: 10
[30]
Una llista de distribució especialitzada en mobiliari
/ Una lista de distribucióN especializada en mobiliario
M
uebleArte, impulsada per la Red
Iris, depenent del Ministerio de
Innovación y Ciencia, pretén ser un punt
de trobada pels historiadors del moble espanyol. Dirigit i coordinat per Antonio F.
Paradas, doctor en Història de l’Art amb
la tesi doctoral titulada Historiografía y
metodologías de la Historia del mueble
en España. 1872-2011. Un Estado de
la cuestión, i pèrit d’Antiguitats i Obres
d’Art. La llista té com a objectiu servir
de mitjà de difusió de totes les qüestions
relacionades amb la història del moble
espanyol, com per exemple: intercanviar idees i opinions; posar en valor el
mobiliari espanyol (antic, noble o culte,
fins a l’art déco); construir la història del
moble espanyol; revisió historiogràfica;
historiografia i bibliografia de la història
del moble espanyol, personalitats de la
història del moble espanyol; difusió de
publicacions sobre la història del moble
espanyol; tesis doctoral i projectes d’investigació; difusió de la problemàtica vin-
culada al moble espanyol; esdeveniments,
fires, congressos, seminaris, cursos, etc.;
el moble espanyol en elsa sistemes d’informació i les xarxes socials; col·leccions
i col·leccionisme de mobles espanyols;
materials i tècniques.
La llista té una finalitat gratuïta i altruista i neix amb la voluntat de fer arribar les
noves tecnologies a la Història del Moble
Espanyol. Us podeu subscriure a l’enllaç:
http://www.rediris.es/list/info/mueblearte.
html
M
con la historia del mueble español, como
por ejemplo: intercambiar ideas e opiniones; poner en valor el mobiliario español
(antiguo, noble o culto, hasta el Art Déco);
construir la Historia del mueble español;
Revisión historiográfica; historiografía y
bibliografía de la Historia del mueble español; personalidades de la Historia del
Mueble Español; difusión de publicaciones
sobre la Historia del mueble español; tesis
doctorales y proyectos de investigación;
discusión de problemas vinculados con el
mueble español; comercio y mercado del
mueble español; la internacionalidad del
mobiliario español; eventos, ferias, congresos, seminarios, cursos, etc.; en mueble
español en los sistemas de información y
las redes sociales; colecciones y coleccionismo de muebles españoles y materiales
y técnicas.
La lista tiene un fin gratuito y altruista, y
nace con la voluntad de hacer llegar las nuevas tecnologías a la Historia del Mueble
Español. Para suscribirse pueden visitar el
siguiente enlace: http://www.rediris.es/list/
info/mueblearte.html.
uebleArte, auspiciado por la Red
Iris, dependiente del Ministerio de
Innovación y Ciencia, pretende ser un punto de encuentro para los historiadores del
mueble español. Dirigido y coordinado por
Antonio F. Paradas, Doctor en Historia del
Arte con la tesis doctoral titulada Historiografía y metodologías de la Historia del
mueble en España. 1872-2011. Un Estado
de la cuestión, y perito tasador en Antigüedades y Obras de Arte. La lista tiene como
objetivo servir de medio para la difusión
de todas aquellas cuestiones relacionadas
Publicacions/ Publicaciones
Eva Pascual Miró
Portal de publicacions del MET a la xarxa /
Portal de publicaciones del MET en la red
Articles i comunicacions / Artículos y
comunicaciones
M
etPublications és un portal del Metropolitan Museum of Art (Nova York) en el
qual es recullen prop de 700
títols publicats pel museu des
del 1964 fins a l’actualitat. Inclou la descripció i la taula de
continguts de la majoria de publicacions així com informació
sobre els autors, revistes, premis i enllaços relacionats amb
el MET per autor i tema. Les
publicacions estan classificades
en diferents categories, entre
les que destaquen les disponibles en accés obert, actualment
332 títols (consulta realitzada
el 19 de febrer de 2013). Es
poden consultar en línia o baixar en format pdf a: www.metmuseum.org/research/metpublications.
M
dos con el MET por autor y
tema. Las publicaciones están
clasificadas en diferentes categorías, entre las que destacan las disponibles en acceso
abierto, actualmente 332 títulos (consulta realizada el 19
de febrero de 2013). Se pueden consultar en línea o bajar
en formato pdf a: www.metmuseum.org/research/metpublications.
n BLAIR HEDGES, S. “Wormholes record species history in space and
time”, Biology Letters . Febrer, 2013, vol. 9, núm. 1. ISSN: 1744-957X. Disponible a/ en: http://rsbl.royalsocietypublishing.org/content/9/1/20120926.
full?sid=9be6993f-0b20-4c1a-9772-5bb81b9fb8c3
n FERNÁNDEZ PARADAS, A. R. “El trinomio de la venta perfecta: muebles,
comercio y bibliografia”. ASRI - Arte y Sociedad. Revista de Investigación.
Núm. 2 (2012) ISSN: 2174-7563. Disponible a/en: http://asri.eumed.net/2/
arfp.html
n FERNÁNDEZ PARADAS, A. R. “Bibliografía de la historia del mueble
español (1872-2012)”. ASRI - Arte y Sociedad. Revista de Investigación.
Núm. 3 (2013) ISSN: 2174-7563. Disponible a/en: http://asri.eumed.net/3/
bibliografia-historia-mueble-espanol.html
n JUAN GARCÍA, N. “Decorar el espacio según el gusto. El arte, el coleccionismo y el mobiliario en el interior de las celdas benedictinas en los siglos
XVII y XVIII. Estética barroca alejada de la pobreza monacal”. ASRI - Arte
y Sociedad. Revista de Investigación. Núm. 0 (2011) ISSN: 2174-7563. Disponible a/en: http://asri.eumed.net/0/njg.html
n ORDOÑEZ GODED, C.; ORDOÑEZ GODED, L. “La restauración de muebles. Fuentes de información para la interpretación de la obra. Un breve
apunte.” Kermes, núm. 85, Gener-Març 2012. ISBN 9788840443553
n PIERA MIQUEL, M. “Els usos de les indianes a la Barcelona del segle
XVIII: decorar la llar o vestir la gent?”. Barcelona quaderns d’història. La
indústria de les indianes a Barcelona, 1730-1850, Núm. 17, p. 67-84. ISSN:
1135-3058.
etPublications es un
portal del Metropolitan
Museum of Art (Nueva York)
en el que se recogen cerca de
700 títulos publicados por el
museo desde el 1964 hasta
la actualidad. Incluye la descripción y tabla de contenidos de la mayoría de publicaciones así como información
sobre los autores, revistas,
premios y enlaces relaciona-
[31]
Llibres / libros
n Decoración de Interiores. Firmas, casa comerciales y diseño en Asturias 1880-1990. Oviedo: Septem ediciones, 2012. ISBN: 978-8415279-60-0. La publicació recull els següents
articles. La publicación recoge los siguientes
artículos:
•RODRÍGUEZ FERNÁNDEZ, L. Creadores y difusores del gusto en la decoración de interiores de
la Asturias finisecular: industrias, talleres y
casas comerciales.
•DÍAZ QUIRÓS, G. Talleres de arte y el diseño de
espacios interiores para el culto.
•FERNÁNDEZ GARCÍA, A.M. De lo bueno, lo mejor. Casa Viena y el comercio de muebles en
Asturias.
•AGUILÓ ALONSO, M. P. Una visita a un taller de
ebanistería local en el occidente de Asturias.
•PUENTE TORAÑO, A. José Antonio Menéndez
Hevia: diseñador, arquitecto interiorista y
constructor especializado.
n CARRERAS, R.; CUZA, A.; GONZÁLEZ, L.R; TERUEL, J. Árboles y maderas de Baracoa, Cuba.
Fichas anatómicas para su identificación.
Santa Coloma de Queralt: Tafaner, 2012.
ISBN: 9788461617177.
n CARRERAS, R.; CUZA, A.; GONZÁLEZ, L.R; TERUEL, J. Árboles y maderas de la Reserva de
la Biosfera Guanahacabibes. Pinar del Río,
Cuba. Fichas anatómicas para su identificación. Santa Coloma de Queralt: Tafaner,
2012. ISBN: 84-616-2724-5
n CHARLES, C.; VEUILLET, C. Coffres et coffrets
du Moyen Age. Bern: Éditions hier+jetztMusées cantonaux du Valais, 2012. ISBN:
978-3-03919-251-9.
n MANZANO MARTOS, R. Las casas de Cayetana, duquesa de Alba. Madrid: Ediciones El
Viso, 2012. ISBN: 9788494032554.
n Ocio y vida doméstica en el Cádiz de
las Cortes. Cádiz: Diputación de Cádiz, 2012.
ISBN: 978-84-92717-47-7. La publicació recull
els següents articles. La publicación recoge los siguientes artículos:
• RAMOS SANTANA, A. La vida cotidiana durante
la Guerra de la Independencia y las Cortes
de Cádiz.
• ORDÓÑEZ GODED, C. La moda interior: el mobiliario.
• RUIZ TORRES, M. La larga transición: cocina
y alimentación en el Cádiz sitiado.
• GEMBERO USTÁRROZ, M. El ambiente musical
en el Cádiz de las Cortes: un himno de Manuel Rücker para celebrar el regreso a España
de Fernando VII (1814).
• NÚÑEZ, F. Noticias del Cádiz preflamenco
(1750-1830).
• GONZÁLEZ TROYANO, A. Cádiz y la constitución del toreo moderno.
• RAMOS SANTANA, A. Tabernas y cafés en la
época de las Cortes de Cádiz.
n SALMON, X. ; COCHET, V. Un parfum d’exotisme. Le boudoir Turc du Château de Fontainebleau. Dijon: Éditions Faton, 2012. ISBN
:978-2-87844-166-6.
n SANSÓ BARCELÓ, S. Els fusters de Manacor. Manacor:
Associació Empresarial de la Fusta de Balears, 2011. Dipòsit Legal. 1997-2010
n Viejos y nuevos espacios para la decoración
de interiores en España. Gijón: Ediciones Trea,
2013. ISBN: 978-84-9704-680-0. La publicació recull els següents articles. La publicación recoge los siguientes artículos:
•FERNÁNDEZ GARCÍA, A.M. Introducción. Sobre
el diseño de interiores en los espacios públicos.
•FERNÁNDEZ GARCÍA, A.M. Espacios para la
banca: la decoración del Banco de España
de Madrid.
•BERMEJO LORENZO, C. El Gran Casino: la
decoración de interiores en Santander, 19131919.
•RODRÍGUEZ FERNÁNDEZ, L. La decoración interior en los espacios para el espectáculo: el
•PUENTE TORAÑO, A. La decoración de los locales de sociabilidad de los años ochenta y noventa: posmodernidad, reciclajes e inspiración
londinense. Luis Antonio Suárez en Asturias.
Nova revista RES MOBILIS /
Nueva revista RES MOBILIS
R
es Mobilis, revista internacional de
investigación de mobiliario y objetos decorativos (ISSN: 2255-2057), és una
publicació de la Universidad de Oviedo
dirigida per Ana María Fernández García,
professora titular d’història de l’art. És una
publicació en xarxa especialitzada en estudis relacionats amb el moble, l’aobjecte
decoratiu i l’art popular interpretat des de
qualsevol perspectiva. Neix amb la voluntat d’esdevenir un fòrum de difusió de la
investigació realitzada en aquests àmbits i
amb una profunda vocació d’incorporar el
món iberoamericà. Està disponible en xarxa a: www.unioviedo.es/reunido/. El primer
número recull els següents articles:
R
es Mobilis, revista internacional de
investigación de mobiliario y objetos decorativos (ISSN: 2255-2057), es una
publicación de la Universidad de Oviedo
dirigida por Ana María Fernández García,
profesora titular de historia del arte. Es una
publicación en red especializada en estudios
relacionados con el mueble, el objeto decorativo y el arte popular interpretados desde
cualquier perspectiva. Nace con la voluntad
de convertirse en un foro de discusión de la
investigación realizada en estos ámbitos y
con una profunda voluntad de incorporar el
mundo iberoamericano. Está disponible en
red en: www.unioviedo.es/reunido/. El primer número recoge los siguientes artículos:
ejemplo del Cine Aramo.
•AGUILÓ ALONSO, M. P. Los espacios del saber:
bibliotecas de Madrid en la primera mitad
del siglo XX.
•BARRO REY, I. Una manifestación de progreso
e identidad. La decoración de interiores en el
ayuntamiento de A Coruña.
•SERRALVO GALÁN, C. Espacios para la salud:
las farmacias históricas de Málaga y VélezMálaga.
•TIELVE GARCÍA, N. El espacio industrial: campo de experimentación para el diseño desde
la lógica del movimiento moderno. El caso
asturiano.
•DÍAZ QUIRÓS, G. Dimensión «interior» del espacio de culto católico: Vaticano II, reforma
litúrgica e implicaciones artísticas en España.
n JUAN GARCÍA, N. Contribución al conocimiento
de los interiores monásticos: ¿Son estas celdas de
monjes o lonjas de mercaderes?, p. 3-22.
n RAMIREZ RUIZ, V. Función de las tapicerías en la
corte. Siglo XVII, p. 23-40.
n ABAD ZARDOYA, C. Por tierra y mar. El ajuar de
camino como proyección del espacio doméstico, p.
41-58.
n VILLALBA SALVADOR, M. El aparador de Rietveld
del Museo Nacional de Artes Decorativas (Madrid), p. 59- 72.
n ESPINOSA GÓMEZ, L. E. La industria y el comercio
del mueble en México, p. 73-87.
n LUQUE, A. El automóvil y la filosofía del ornamento, p. 89-106.
n LÓPEZ RUIZ, F. Museos textiles en Canadá, Guatemala y México, p. 107-123.
n RODRÍGUEZ ORTIZ, E. Interiores y mobiliario de la
década de los 60 en el humor gráfico de Tomás Niembro, p. 125-133.
[email protected]
Ésta es una de las fichas de catalogación que se trabajan en las Jornadas de Estudio del Mueble que se celebran una vez al mes en la Asociación.
Jornadas de Estudio del Mueble
[32]
Fecha: 11 de abril de 2012
Autor/es de la ficha: Àngels Creus
Tuèbols.
Nombre genérico: Civil. Doméstico.
Nombre del objeto: Silla CH24.
Estilo: Nórdico.
Datación: Siglo XX, 1950-1955.
Lugar de construcción: Países nór-
dicos.
Autor/es-firmado: Hans J. Wegner.
Calidad: Buena.
Medidas totales: 77 x 48 x 48 cm.
Otras medidas: Alto asiento 44 cm.
Materiales: Madera de roble en la
estructura. Fibra de papel kraft en
el trenzado del asiento.
Sistema de construcción: Travesaño
superior ensamblado a los montantes y a la pala central. Montantes,
ensamblados a este travesaño, a los
del asiento y a los de la chambrana. Pala unida al travesaño superior y al del asiento. Travesaños
del asiento unidos a la pala, a los
montantes traseros y a las patas delanteras. Patas delanteras ensambladas al asiento y a los travesaños
de la chambrana.
Técnicas decorativas: Torneado.
Madera curvada. Trenzado.
Elementos representados: No.
Inscripciones y marcas: En el reverso del travesaño trasero del asiento, con sello inciso sobre madera,
MADE IN DENMARK BY CARL HANSEN & SON ODENSE DENMARK.
Descripción: Silla construida en madera curvada, secciones torneadas
y asiento trenzado con papel kraft.
El travesaño superior del respaldo
se curva arqueado por encima los
montantes y la pala central. Los
montantes se prolongan de manera
sinuosa hasta el asiento para configurar las patas traseras en ligera
caída. La pala central dibuja una V
con cierta inclinación. Cuatro travesaños dan forma al asiento que
se trenza al aire con fibra de papel
kraft. El reverso de la trasera del
asiento acoge el sello inciso con
la inscripción MADE IN DENMARK
BY CARL HANSEN & SON ODENSE
DENMARK. Las patas delanteras,
de fuste cónico, se unen a las
traseras mediante chambrana
corrida, con los travesaños
de los lados de sección plana y el frontal y trasero, torneados.
Estado de conservación: Bueno.
Restauraciones: No se observan.
Estudio: Josep M. Ibarz Serrat, importador y comercializador de muebles y lámparas modernas, presenta la silla CH24 y nos introduce en
el método productivo y la corriente estética del mueble
nórdico de mediados del siglo XX. La silla, responde al
modelo diseñado el año 1950
por Hans Jorgensen Wegner
(1914-2007). Un gran ebanista amante de la madera,
que se convierte en diseñador para
introducir en el mercado internacional el tratamiento personal de la
materia prima que, de manera totalmente artesanal, aplica al diseño
del mueble. Condición que le lleva
a decantarse por un trabajo intenso de investigación en la búsqueda
científica de nuevas técnicas constructivas y productivas basadas en
el funcionalismo orgánico de corte
sencillo y en la calidad de los materiales escogidos que aplica manualmente bajo una óptima perfección de acabados.
Se introduce en el mundo del diseño de la mano de Arne Jacobsen y
Erik Moller, con quien trabaja hasta que se establece por su cuenta el
1943. Cuando a partir de entonces,
ya es considerado a nivel mundial
como uno de los diseñadores más
creativos y productivos del mobiliario danés.
En relación a los muebles que
creaba, decía, tenían de ser tan
simples y genuinos como fuera posible para mostrar lo que podemos
crear con nuestras manos, para
tratar de dotar de vida a la madera, para darle espíritu y vitalidad
y para que las cosas sean tan naturales que solamente puedan ser
obra nuestra. Lo que significó un
trabajo reflexivo en la constante
búsqueda de excelentes materiales naturales con los que produjo
iconos del diseño, en una política
de empresa ya sensibilizada y
comprometida con el medio
ambiente.
Le fascina la madera curvada y acaba obteniendo el dominio total de la técnica, condición
que le permite lograr hacer piezas continuas sin elementos superpuestos, mediante el uso de hornos
de vapor y de las correspondientes
cámaras de secado. Alcanzando
el reconocimiento internacional del sector, en contraposición a la corriente del formalismo geométrico que dictaba el movimiento moderno. El travesaño superior del
respaldo de la silla que estudiamos se realiza en una sola
pieza curvada, sin uniones,
así como la curva sinuosa que
forman los montantes en prolongación para configurar las
patas traseras en suave caída.
[33]
[ Ficha 17 ]
Ambas soluciones idóneas que facilitan la reducción de uniones a la
vez que aligeran la silueta y aportan rigidez. Modelos inspirados en los
antiguos diseños orientales de la dinastía Ming.
Que se construían en talleres relativamente pequeños que Wegner, personalmente, visitaba con
frecuencia para seguir de
cerca la calidad y los acabados de la
producción. Se utilizaba madera maciza de roble o de haya, aunque más
tarde también se utilizó la de fresno.
Maderas, todas ellas de tonalidades
claras, de uso tradicional en los países escandinavos.
Los diseños de Wegner acapararon
numerosos premios. Su palmarés recoge cerca de mil diseños de los cuales quinientos se editaron y ciento
treinta se siguen editando como diseños atemporales. El modelo PP503,
conocido como “Chair”, fue el que
coprotagonizó el decisivo debate entre Nixon y Kennedy el año 1960.
Los años sesenta fue
su década más productiva. Trabajaba
con seis talleres distintos. Carl Hansen fue uno de los maestros ebanistas con quien trabajó y quien, desde
1950, produce la silla CH24. Hoy en
día, la empresa Carl Hansen & Son
sigue fabricándola y comercializándola como el modelo más popular
de la firma. Se construye en madera
de arce, fresno, haya, roble, cerezo
o nogal, en los distintos acabados al
jabón, barniz, al aceite blanco o teñida, con el asiento trenzado al natural o negro, con un plazo de entrega
de cuatro a seis semanas y a un precio de 765 euros más IVA. De este
modelo, en el transcurso del tiempo,
se han realizado más de ochocientas mil unidades. Erik Jorgensen, PP
Mobler o Stolefabrik Fredericia son
fabricantes que, igualmente a día de
hoy, siguen comercializando sus diseños.
El asiento se trenza con fibra de papel
kraft. Fibra de origen vegetal y de aspecto sencillo que ofrecía gran resistencia a la hora de ser tensado como
elemento sujetador del asiento. Se
utilizaba 1,20 cm. de largo de cordón
trenzándose mediante la incursión de
pequeñas clavijas, que ayudaban a fijarlo, en un promedio de tres horas de trabajo por asiento. Empezando por los extremos para
acabar por el centro y en algunos modelos el asiento se tapizaba con piel.
El acabado de las sillas de las primeras ediciones consistía en un recubrimiento natural de una capa de cera o
aceite, que más tarde se sustituye por
una capa al jabón que les confiere el característico aspecto blanquecino. La silla que nos ocupa presenta el acabado natural
y suave a la cera, lo que permite
datar su construcción entre 1950
y 1955.
El tampón caliente, sellado directamente en la madera, también la
autentifica. Las imitaciones muestran etiquetas y no el sello. Como
generalmente los asientos se muestran trenzados con enea y no con la
característica fibra de papel Kraft, se
construyen con otras maderas o se recubren con distintos acabados.
Es un modelo de silla de brazos
atemporal que resume plenamente la
filosofía de su creador, quien la diseñó ligera en una extrema simplificación de formas para ser construida artesanalmente con materiales naturales pero, sobre todo, concebida
para ser una pieza funcional y utilitaria, como él mismo manifestaba.
Una silla no está acabada hasta que
no se convierte en silla para que alguien se siente encima.
Localizaciones anteriores: Mercado
internacional.
Localización actual: Barcelona. Conviure.
Piezas similares: Carl Hansen & Son.
www.carlhansen.com
Bibliografia
• Fiell, Charlotte & Peter. Design del siglo XX. Taschen,
Italia, 2000.
• Oda, Noritsugu , Hans J. Wegner’s 100 Chairs. Japón, 2002.
• Rodríguez Bernis, Sofía. Diccionario de mobiliario.
Ministerio de Cultura, Madrid, 2006.
• World, Andreu. Chairs 50 años de diseño y una historia que
contar. RBA Libros S.A., España, 2007.
Aquesta és una de les fitxes de catalogació que es treballen a les Jornades d’Estudi del Moble que es celebren cada mes a l’Associació.
[34]
Data: 11 d’abril de 2012
Autor de la fitxa: Àngels Creus Tuèbols.
Nom genèric: Civil. Domèstic.
Nom de l’objecte: Cadira CH24
Estil: Nòrdic.
Datació: Segle XX, 1950 - 1955.
Lloc de construcció: Països nòrdics.
Autor/s-signat: Hans J. Wegner.
Qualitat: Bona.
Mides totals: 77 x 48 x 48 cm.
Altres mides: Alt seient 44 cm.
Materials: Fusta de roure per a l’estructura.
Fibra de paper kraft per al trenat del seient.
Sistema de construcció: Travesser superior
emmetxat als muntants i a la pala central.
Muntants, emmetxats a aquest travesser, als
del seient i als de la xambrana. Pala unida
al travesser superior i al del seient. Travessers del seient units a la pala, als muntants
de darrere i a les potes davanteres. Potes
davanteres emmetxades als travessers del
seient i als de la xambrana.
Tècniques decoratives: Tornejat. Fusta corbada. Trenat.
Elements representats: No.
Inscripcions i marques: En el revers del travesser de darrere del seient, amb segell incís sobre la fusta, MADE IN DENMARK BY
CARL HANSEN & SON ODENSE DENMARK.
Descripció: Cadira construïda en fusta cor-
bada, parts tornejades i seient trenat amb fibra de paper kraft. El travesser superior del
respatller es corba per damunt dels muntants i la pala central. Els muntants es prolonguen de manera sinuosa fins el seient,
per configurar-ne les potes de darrere en
lleugera caiguda. La pala central dibuixa
una v amb certa inclinació. Quatre travessers donen forma al seient trenat a l’aire
amb la fibra de paper. El revers del darrere del seient acull el segell incís amb la inscripció MADE IN DENMARK BY CARL HANSEN & SON ODENSE DENMARK. Les potes
davanteres, de fus cònic, s’uneixen a les de
darrere mitjançant una xambrana correguda, amb els travessers dels costats de secció
plana i el frontal i darrere tornejats.
Estat de conservació: Bo.
Restauracions: No s’hi aprecien.
Estudi: Josep M. Ibarz Serrat, importador
i comercialitzador de mobles i lluminàries
modernes, presenta la cadira CH24 i ens
introdueix en el mètode productiu i el corrent estètic del moble nòrdic de mitjans
del segle XX. La cadira correspon al model dissenyat l’any 1950 per Hans Jorgensen Wegner (1914-2007). Un ebenista gran
amant de la fusta, que es converteix en dissenyador per introduir en el mercat internacional el tractament personal de la matè-
ria primera que, de manera artesanal, aplica al disseny del moble. Aquesta condició
l’aboca a un treball intens d’investigació en
la recerca de noves tècniques constructives
i productives basades en el funcionalisme
orgànic de tall senzill i en la qualitat dels
materials escollits que manualment aplica
sota una òptima perfecció d’acabats.
S’introdueix en el món del disseny de la mà
de Arne Jacobsen i Erik Moller amb qui treballa fins que s’estableix pel seu compte el
1943. A partir de llavors ja es considera un
dels dissenyadors més creatius i productius
del mobiliari danès a nivell mundial. Referent als mobles que creava, deia que havien
de ser tan simples i genuïns com fos possible, per mostrar el que podem crear amb les
nostres mans, per tractar de dotar de vida
la fusta, per donar-li esperit i vitalitat i perquè les coses siguin tan naturals que només puguin ser obra nostra. El que significà un treball reflexiu en la constant recerca
d’excel·lents materials naturals amb els que
va produir icones del disseny, en una política d’empresa ja sensibilitzada i compromesa pel que fa el medi ambient. Li fascinava la fusta corbada i va acabar obtenint
el domini total de la tècnica, la qual cosa
li va permetre fer peces contínues sense
elements superposats mitjançant l’ús dels
forns de vapor i les corresponents càmeres
d’assecat, aconseguint el reconeixement internacional del sector en contraposició al
corrent del formalisme geomètric que dictava el moviment modern. El travesser superior del respatller de la cadira que estudiem està fet d’una sola peça corbada, sense unions, així com la corba sinuosa dels
muntants que es prolonguen per configurar-ne les potes de darrere en suau caiguda.
Ambdues solucions idònies que faciliten la
reducció d’unions a la vegada que alleugeren la silueta i la fan més rígida. Models
inspirats en els antics dissenys orientals de
la dinastia Ming. Construits en tallers relativament petits que Wegner visitava sovint
per seguir de prop la qualitat i els acabats de
la producció. S’utilitzava la fusta massissa
de roure o la de faig, encara que més tard
també s’utilitza la de freixe. Fustes, totes
de tonalitats clares, d’ús tradicional en els
països escandinaus. Els dissenys de Wegner van acaparar nombrosos premis. El seu
palmarès recull prop d’un miler de dissenys
dels quals es van editar cinc-cents i cent
trenta se segueixen editant com a dissenys
intemporals. El seu model PP503, conegut
com la “Chair”, va ser el que va coprotagonitzar el decisiu debat televisiu entre Nixon i Kennedy l’any 1960.
[ Fitxa 17 ]
Els anys seixanta va ser la seva dècada més
productiva. Treballava amb sis tallers diferents. Carl Hansen va ser un dels mestres
fusters amb qui va treballar i qui, des de
1950, ja produïa la cadira CH24. Avui en
dia, l’empresa Carl Hansen & Son, encara
la fabrica i la comercialitza com el model
més popular de la firma. Es construeix en
fusta d’erable, freixe, faig, roure, cirerer o
noguera, amb els diferents acabats al sabó,
envernissat, a l’oli blanc o tenyida, amb el
seient trenat al natural o negre, amb un termini d’entrega de quatre o sis setmanes i
a un preu de 765 euros més IVA. Al llarg
del temps, d’aquest model s’han fet més de
vuit-centes mil unitats. Erik Jorgensen, PP
Mobler o Stolefabrik Fredericia són altres
fabricants que igualment encara comercialitzen els seus dissenys. El seient es trena
amb fibra de paper kraft, fibra d’origen vegetal i d’aspecte senzill que oferia una gran
resistència a l’hora de ser tensat com a element sostenidor dels seients. S’utilitzava
un 1,20 cm. de llarg de cordó que s’anava
trenant mitjançant la incursió de petites metxes que ajudaven a fixar-lo, en una mitjana d’unes tres hores de treball per seient.
Es començava pels extrems per acabar
pel centre i en alguns models el seient
s’entapissava en pell. L’acabat de les cadires de les primeres edicions consistia en
un recobriment natural d’una capa de cera
o oli, que més tard se substitueix per una
capa de sabó que els conferia el característic aspecte blanquinós. La cadira que
ens ocupa presenta el natural i suau acabat original a la cera, el que permet datar
la seva construcció entre 1950 i 1955. El
tampó escalfat i segellat directament a la
fusta també l’autentifica. Les imitacions
duen etiquetes i no el segell. Així com generalment els seients es mostren trenats en
boga i no amb la característica fibra de paper Kraft, es construeixen amb altres fustes o es recobreixen amb altres acabats.
És un model de cadira de braços intemporal que resumeix plenament la filosofia del
seu creador, qui la va dissenyar lleugera,
en una extrema simplificació de formes,
per ser construïda artesanalment amb materials naturals però, sobretot, pensada per
ser una peça funcional i utilitària com ell
mateix manifestava. Una cadira no està
acabada fins que no es converteix en cadira perquè algú s’hi assegui damunt.
Localitzacions anteriors: Mercat internacional
Localització actual: Barcelona. Conviure.
Peces similars: Carl Hansen & Son. www.
carlhansen.com
Subasta de ARTE
Caja-joya para rapé, Alemania siglo XIX
Caja con brillantes engastados y esmalte tipo
“fabergé” y medallón central con las iniciales “NR” y la corona imperial rusa (probablemente regalo para el Zar Nicolás II, Nicolás
Aleksándrovich Románov). Medidas: 4x8x7 cm.
Ramon Casas i Carbó
Escuela Toledana siglos XIV-XV
(Barcelona, 1866-1932). “Retrato de una dama”
(Pel&ploma). Carboncillo, clarión
y tinta sobre papel. Medidas: 31x24 cm.
León esculpido en piedra, siguiendo
los modelos del norte de Italia.
Medidas: 43x55cm. alt.
Próximas SUBASTAS 14 Mayo / 16 de julio 2013 - 17h.
Exposición y Subasta
Rosselló, 212
08008 Barcelona - Spain
www.saladeventas.es
[email protected]
Tel.: + 34 93 667 10 26
Post-Venta y Almacén
Aragó, 528
08013 Barcelona - Spain

del mueble odel moble - Associació per a l`Estudi del Moble.

Transcripción

Documentos relacionados

Ous estrellats amb pernil Huevos estrellados con jamón Eggs on a

Déus i mites de l`antiguitat

Les Filles de Maria Auxiliadora

diptico pp 13 - Partido Popular de Barcelona

Guia Racó de Pares i Mares

El Gran Casino de la Rabassada

Consulta nuestro menú para la Cena de Gala