Contes Encadenats - Palau

Comentarios

Transcripción

Contes Encadenats - Palau
Il·lustració de Sara Valenzuela
Contes encadenats
CEVA 2007/2008
Palau-solità i Plegamans
ÍNDEX
pàgina
Unes paraules 5
En Manel i el pou d’aigua
Il·lustració (Andrea Padrós)
6
8
El cavall ferit Il·lustració (Judith Viñas)
Il·lustració (Carla Millán)
9
12
12
El bosc de Justic II
Il·lustració (Irene Medina)
Il·lustració (Sara Valenzuela) 13
16
portada
De mica en mica s’omple la pica
Il·lustració (Andrea San Nicolás)
Il·lustració (Roger Mateu)
17
19
19
Bons Amics
Il·lustració (Aida Pascual)
Il·lustració (Marina González) 20
25 25
L’aventura de l’Iris i les seves amigues Il·lustració (Elena Orlova)
Il·lustració (Samuel Garcia)
26
34
34
Autors text
35
Unes Paraules...
Benvolguts,
el llibretó que teniu a les mans és fruit de la implicació de molts nens i nenes
de les escoles de la nostra vila. D´alguns alumnes del Batxillerat d´arts de
l´IES i d´un bon ventall de professors que han cregut en el nostre projecte de
la CEVA. Des d´aquí volem transmetre un valor, que avui en dia (en aquesta
societat tan competitiva) a cops ens n´oblidem, el de la cooperació, el de fer
les coses amb l´ajut d´un company, el d´adonar-nos de la importància de la
solidaritat i el d´unir esforços per tirar endavant una fita: en aquest cas unes
boniques històries que han anat passant d´escola a escola i s´han forjat amb
la imaginació de tots plegats.
El text va ser elaborat el curs passat amb alumnes de 1r, 3r i 5è de primària.
Les il.lustracions les han realitzat enguany els alumnes de 2n de Batxillerat
de l´IES. Aquest curs 2008/2009 hem estat més agosarats i també n´hem
elaborat, però amb tots els cursos; el fruit esperem poder-lo tenir de cara
al curs vinent.
Volem donar les gràcies a l´Ajuntament de Palau-solità i Plegamans, perquè
sense el seu ajut no haguéssim pogut fer-ne aquesta publicació. Esperem
que us agradi.
Moltes gràcies a tots i gaudiu de la lectura!
CEVA (comunitat educativa pels valors de Palau-solità i Plegamans)
En Manel i el pou d´aigua
Una vegada fa molts anys, en un racó de món on tenia nas tothom hi havia
una masia al bell mig d’un camp de tarongers abandonat. Aquells esquifits
arbres ja no feien taronges de tanta set que patien. Feia molt de temps
que no plovia i aquell riu que abans era cabdalós i ple de peixos, ara estava
gairebé sec.
En aquella pobra i trista masia vivia un envellit pagès amb la seva filla Violeta.
Tot i que eren pobres i humils eren feliços ja que es conformaven amb el
poc que tenien: un porc, una vaca vella que encara feia llet, unes quantes
gallines que ponien pocs ous, un gall, quatre ametllers i cinc oliveres.
Les altres masies d’aquelles terres d’un costat i altre del riu eren igual de
pobres i miserables. Amb prou feines podien sobreviure amb els pocs fruits
que els donava la terra i els animals.
L’últim diumenge de cada mes es reunien tots en una masia i compartien
amb els altres els pocs aliments que els havien sobrat. Així semblava que no
eren tan pobres. També parlaven, cantaven, ballaven i explicaven rondalles
i acudits. S’ho passaven bé.
En una d’aquestes trobades, el pagès més vell, i per això el més savi, els va
demanar que haurien de trobar una solució a la llarga sequera que patien
des de feia tant de temps, ja que del contrari perillava la seva existència.
Aquell dia tots van tornar a casa molt pensatius i aquella nit els més vells
no van dormir.
Pensant, pensant, un d’ells va dir que potser seria una bona idea sortir a
buscar aigua en algun riu que sí que en portés. Com que no sabien quant
haurien de caminar, van decidir que hi anirien els més joves del poble, entre
ells la violeta. Van agafar una mica de menjar i aigua i van començar el seu
camí.
Van entrar en un bosc pensant que potser hi hauria aigua, però no en van
trobar. Van veure un riu sec igual que el que tenien en el seu poble. Van
passar per sobre del pont d’aquell riu per continuar buscant aigua, i en
creuar el riu, el pont es va trencar. Ja no podien tornar enrere.
Camina que caminaràs, es van trobar amb un senyor molt gran i li van
demanar a on podrien trobar aigua per al seu poble. Aquell senyor, que vivia
en un poble molt a prop d’allà on estaven, els va dir que sí. Aquell senyor
sabia que el pont estava fet malbé, així que els va dir que si l’ajudaven a
arreglar el pont ell els diria on era l’aigua.
Els nois i noies no sabien com arreglar el pont, però un d’ells va tenir una
idea: l’arreglarien amb pedres perquè no es trenqués mai més. Tots junts
Il·lustració de Andrea Padrós
es van posar a buscar pedres i quan ja en van tenir moltes van començar a
treballar.
Un cop arranjat el pont, aquell vellet els va dir on podien trobar aigua.
Encara havien de caminar una mica més.
Quan van arribar allà on els havien indicat, van trobar un pou ple d’aigua però no sabien com l’agafarien.
Per allà passava un noi molt jove i li van demanar ajuda. El noi els va explicar
com fer-ho. Van estar molt agraïts i li van preguntar com li podien pagar
aquell favor. El noi els va dir que allà on vivia no tenien gaire menjar, que si
sabien on podia trobar alguna gallina que els donés ous.
Els joves, molt contents per haver trobat un pou d’aigua, van tornar corrents
cap a les seves masies. Allà van explicar-ho a tothom.
Per això van decidir construir una gran cisterna on poder emmagatzemar
l’aigua. Però buscaren una altra manera més senzilla d’aconseguir-la.
Van preparar tots els carros amb els cavalls i van omplir-los amb totes les
galledes, gerres, pots… per poder recollir el màxim d’aigua possible. També
van portar menjar per al jove que els havia ajudat a trobar el pou. Ah! Per
cert, el seu nom era Manel.
Van fer una gran expedició molt ben preparats i van tornar allà on hi havia
el pou. Van estar traient aigua moltes i moltes hores, fins a omplir tots els
recipients que portaven.
Aleshores, van tornar cap a casa seva i van omplir la cisterna que havien
construït. Tots van poder començar a refer els seus camps, els arbres, les
hortalisses…Però encara tenien la preocupació que l’aigua s’acabaria i van
decidir tornar a reunir-se per trobar la manera més adequada per aconseguir
aigua i que no s’esgotés.
Van decidir unir les seves forces per obrir entre tots un pou al bell mig del
poble. En Manel els va ensenyar a fer-ho. Van tenir la idea de fer intercanvis
amb el poble d’en Manel, a més a més, quan acabessin el pou anirien a
ajudar-los a fer grans horts, galliners i estables. I tots hi van estar d’acord.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s’ha acabat.
FI
Alumnes de 1r. primària: 1r a CEIP Folch i Torres, 1r a CEIP Palau, 1r. escola
Marinada, i 1r a CEIP Can Cladellas
El cavall ferit
Vet aquí que una vegada en un país molt llunyà un cavall de pell suau,
potes fortes i ulls brillants es passejava tranquil·lament veient el paisatge
de camps florits de roses, margarides, gira-sols i més flors perfumades, quan
de cop, va ensopegar amb una arrel d’un arbre gruixut i vell i va caure.
Va intentar aixecar-se però va notar un dolor molt fort a la seva pota
esquerra de davant i no la podia moure.
Va fer de nou un esforç per aixecar-se, però de cap manera podia; llavors
va decidir esperar una estona a veure si algú passava per aquell indret i el
podia ajudar.
Al cap de molta estona, el cavall va sentir uns sorolls que venien de darrere
d’uns matolls, va aixecar el cap i de sobte va veure un cérvol i un esquirol
que estaven parlant.
El cavall va cridar amb totes les seves forces demanant auxili als altres dos
animals, però aquests parlaven i reien i no el van sentir.
Per allà va passar un ocell petit i esquifit però amb unes plomes lluents i
va sentir el cavall que demanava ajuda. Llavors va anar cap a on hi havia el
cérvol i l’esquirol i els va explicar que un cavall era a terra amb una estella
clavada a la pota i que necessitava el seu ajut.
El cérvol i l’esquirol van anar corrents a ajudar el cavall. L’esquirol, que era
un animal molt hàbil, va intentar amb les seves dentetes treure-li l’estella.
Però no ho va aconseguir perquè estava molt enganxada. L’ocell també ho
va provar amb el seu bec, però tampoc va poder. Llavors el cérvol la hi va
voler netejar amb una mica d’herba, però només va aconseguir treure’n una
miqueta. Al cavall ara li feia menys mal, però encara no es podia aixecar i
tots estaven molt preocupats.
Mentre pensaven què podien fer, l’ocellet va tenir una idea:
-Piu! Piu! Ja ho sé! Aniré a buscar algú que ens pugui ajudar.
-Gràcies, ocellet, ets un bon amic. I vosaltres també, cérvol i esquirol, perquè
m’esteu ajudant molt -va dir el cavall content d’haver-los trobat.
I l’ocellet va alçar el vol cap a una granja que ell coneixia. Volia avisar una
Il·lustració de Judith Viñas
Il·lustració de Carla Millán
10
pageseta que era molt bona i tenia un gran cor perquè estimava molt els
animals.
Va volar durant una bona estona fins que va arribar a la granja, i allà va
trobar la pageseta, que es deia Anna i tenia deu anys. Estava cuidant les
cabretes quan l’ocell la va interrompre:
-Piu! Piu! Hola, Anna. Necessitem la teva ajuda.
-Per què? Què ha passat?
-Que un cavall s’estava passejant quan se li ha clavat una estella a la pota i
ara no es pot aixecar.
-Ah! Doncs jo us ajudaré! Espereu, vaig a buscar unes pinces per treure-li
l’estella, i cotó per curar-li la ferida.
-Anna, gràcies per ajudar-nos. Ets molt bona.
I van marxar cap al bosc.
-Estic preocupat! -li deia el cérvol a l’esquirol.
-Per què? -va respondre-li l’esquirol.
-Perquè es comença a fer fosc i aviat serà de nit!
Caminant , caminant,... l’Anna i l’ocellet per fi hi arribaren.
-Hola, Anna! Que bé que hagis vingut! –van dir amb alegria els tres
animals.
-A veure què hi tens a la pota? -van dir els tres animals.
I amb les pinces que havia portat va intentar, suaument, agafar l’estella.
-Uf! Com costa! Que profunda la tens!
-Vols que t’ajudem, Anna? -van preguntar-li el cérvol, l’esquirol i l’ocellet.
-D’acord! -respongué l’Anna.
-Tornem a intentar-ho!
A la una! A les dues ! I ... a les tres!
Finalment, els animalets no li van poder treure l’estella perquè se’ls va
trencar. El pobre cavall plorava de dolor, li feia molt de mal.
-Oh! Pobret! -va dir l’esquirol.
L’Anna va tenir una idea:
-Cridaré al veterinari.
L’Anna i l’ocellet van anar a buscar el veterinari, i l’esquirol i el cérvol es van
quedar fent companyia al cavall i li van explicar un conte perquè no pensés
en el mal que tenia a la pota.
Mentrestant ... començava a fer-se fosc.
11
-El veterinari no podrà treure-li l’estella perquè no hi ha llum
-va dir el cérvol.
-Doncs aniré a buscar les meves amigues, les cuques de llum -exclamà
l’esquirol.
Al cap d’una estona, al bosc es comença a veure un camí de cuques de llum.
Va arribar el veterinari i amb unes pinces especials va poder treure l’estella
de la poteta del cavall.
-Moltes gràcies a tothom, ja estic molt millor! -va dir el cavall.
Tots els animals es van acomiadar i van marxar cadascú cap a casa seva. Al
cap d’uns dies l’Anna, el veterinari, l’esquirol, el cérvol i l’ocellet van rebre
una invitació del cavall per assistir a una festa a casa meva.
S’ho van passar d’allò més bé perquè el cavall va decorar la casa amb globus,
serpentines, dibuixos ... I també va comprar dolços i llaminadures d’aquelles
que agraden tant als animals. Van ballar i jugar fins a l’hora de menjar el
pastís.
Els animals van voler fer-li un regal molt especial, al cavall.
-Tapem-li els ulls! -va dir l’ocellet.
-Donem-li el regal! -va contestar l’esquirol.
-Ja li dono jo! -respongué el cérvol.
-Quin regal més bonic! -van exclamar l’Anna i el veterinari.
Entre tots li van posar uns mitjons especials perquè mai més es tornés a fer
mal a les potetes.
I a partir d’aquell dia tots els animals van ser els millors amics del món.
FI
1r. Primària: 1r b CEIP Folch i Torres, 1r b CEIP Palau, i 1r b i 1r c del CEIP Can
Cladellas
12
El bosc de Justic II
Fa molt de temps quan els peixos volaven i els pardalets nedaven hi havia
un rei molt simpàtic i gentil que es deia Justic II.
Tenia aquest nom perquè era un rei molt just, era el més just de tots els reis de la
comarca. Vivia en un bosc molt i molt gran que estava ple d’arbres. Tenia tants
arbres que de ben lluny es veia tot verd. Feia goig mirar aquest paisatge.
Justic II era en realitat un drac molt conegut a tot arreu pel seu bon caràcter
i per la seva simpatia. Tenia molts amics que anaven de tant en tant a visitarlo. El seu millor amic era una sargantana molt petita. Tenia una cua molt
llarga i era molt golafre. Tothom la coneixia per Alberina.
L’Alberina tenia un petit defecte: li agradava espantar els altres animals.
Sempre feia molts ensurts als altres animals, i això no agradava gens al rei
Justic II. Per aquest motiu discutien de tant en tant.
Al rei el visitaven molts animals veïns i li demanaven favors. En aquest bosc
vivien dos esquirols germans, que creuaven el bosc per les capçades dels
pins. A la part dreta del bosc, hi havia un gran llac en què vivia una família
d’ànecs, que eren marrons amb la cua negra i que es passaven tot el dia
banyant-se. Davant del llac hi vivia una família de conills que es passaven
tot el dia mossegant els troncs dels arbres.
Un dia a la setmana es reunien tots els habitants del bosc amb el rei i
parlaven dels problemes que tenien i entre tots buscaven una solució.
A l’entrada del bosc hi havia un gran cartell que deia:
“AMB ESFORÇ HO ACONSEGUIRÀS TOT“
Aquest cartell l’havia posat el rei Justic II perquè els seus veïns no oblidessin
la importància que té l’esforç. Però sembla que l’Alberina no tenia clar el
significat d’aquest rètol: “Valorar l’esforç”.
Un dia clar del mes d’abril, va fer una de les moltes malifetes que acostumava
a fer. Va embrutar el verd bosc i el seu bonic llac amb tota mena de deixalles:
llaunes, líquids, papers; va arrencar herbes i trencar les frondoses branques
dels arbres. Aquestes circumstàncies van donar lloc a què molts dels animals
que hi habitaven anessin a parlar amb el seu comprensiu rei Justic II per
exposar les seves preocupacions.
13
Els conills deien que l’herba fresca que abans menjaven ara era seca i
dolenta. També els troncs dels arbres ja no eren tan sucosos.
Els esquirols també van exposar la seva queixa. Cada vegada els costava més
saltar de branca en branca, ja no podien gaudir i sovint es feien mal i queien.
Els ànecs tenien por que l’aigua del seu meravellós llac estigués contaminada i
s’assequés. Ja no podien nedar i passar-s’ho bé jugant a les cristal·lines aigües.
Tot això va fer pensar a l’amoïnat rei, que no s’ho acabava de creure.
El rei pensava i pensava: “Què faré ara? Quina decisió puc prendre?”
Passejant i passejant pel passadís es va trobar la princesa gatona, que era molt
presumida, molt bonica i amb uns ulls molt grossos. I li va dir el que li havia
passat. Després ella li va contestar que havia de seguir el que deia al cartell.
“AMB ESFORÇ HO ACONSEGUIRÀS TOT”
Al rei li va semblar una bona decisió. Volia reunir tots els habitants del bosc
i, de sobte, va pensar: “I si fem una festa?” I la va organitzar. Al final va fer
la festa i va convidar l’ Alberina.
El rei li va dir:
-Demà ens ajudaràs a netejar el bosc.
Però de tant menjar se’n va penedir i a la nit l’ Alberina va marxar. L’ endemà
es va sentir molt sola i va dir:
-Què ha passat? Què faig aquí?
Després es va recordar del que havia passat la nit abans, va agafar tot el seu
equipatge i va decidir tornar al bosc.
Quan va arribar al castell del drac, va veure que hi havia el bosc tot brut i
el llac dels ànecs ple de deixalles ... I es va adonar del mal que havia fet als
seus companys. A la festa del rei tots s’ho van passar molt bé, però el bosc encara estava ple
de brutícia i no hi havia aigua, els problemes es feien més grossos, els arbres
s’estaven morint per falta d’aigua...
El que va passar durant la festa va ser el següent: una vegada començada
la festa on estaven reunits tots els animals del bosc, van decidir buscar una
solució pel seu problema.
14
Il·lustració d’Irene Medina
Il·lustració de Sara Valenzuela
15
L’ Alberina va dir al rei :
-I si netegem el bosc de deixalles entre tots i després fem venir el follet
perquè faci ploure?
I el rei va contestar:
-D’acord. Li donaré les pomes que tant li agraden si ell fa que plogui. I
entre tots ens esforcem i ho netegem tot. L’Alberina sabia on era l’ amagatall, era al costat de l’estany, allí vivia el
famós follet del bosc.
Li va preguntar :
-Pots fer ploure? -va dir l’Alberina.
-Sí, però amb una condició: “Hauràs de convèncer el rei perquè em doni
totes les pomes del seu pomer preferit, per a tota la vida, perquè em tornen
boig les pomes.”
I va començar a ploure i a ploure, l’ estany es va omplir d’aigua, els arbres
es van tornar verds, els animals es van posar molt contents i el follet, amb
la panxa ben plena, també. Però el que estava menys content va ser el rei,
perquè collia les pomes per regalar-les.
Finalment, van fer una festa d’aigua a dins del llac per estalviar-ne. El follet
per mostrar la seva màgia feia figures d’aigua amb les mans, els ànecs
nedaven feliços, els conills menjaven l’herba sucosa i pastanagues que feia
el follet bufant amb un gran pal.
I l’Alberina, molt penedida pel que havia fet i contenta de com l’havien
perdonada, es va animar a anar la festa.
Tots el habitants del bosc estaven molt contents i el rei Justic II també
n’estava, encara que havia de donar les seves pomes preferides vermelles,
grosses i sucoses durant tota la vida, però es va sentir feliç perquè va fer cas
al cartell de l’ entrada del bosc:
“ AMB ESFORÇ HO ACONSEGUIRÀS TOT”
FI
Alumnes de 3r. primària: 3r a CEIP Folch i Torres, 3r a CEIP Palau, 3r. Escola
Marinada, i 3r a CEIP Can Cladellas
16
De mica en mica s’omple la pica
No fa gaire temps, cap a la primavera de 2.007, hi havia un nen a Palausolità i Plegamans que mai feia res, perquè estava acostumat que tothom
li ho fes tot.
Aquest nen tenia vuit anys i no era ni alt ni baix, ni prim ni gras i tenia els
cabells normals com la majoria dels seus companys. L’únic tret que el feia
diferent era que tenia la cara plena de pigues i, per això, li deien en Pigat i
no Quim, que era el nom de debò que la seva família li havia posat.
En Pigat era fill únic i els seus pares se l’estimaven molt. La seva mare,
però, el tractava com un nen petit, potser perquè no volia que es fes gran,
i li comprava tot el que sortia a la tele, fins i tot abans que en Pigat ho
demanés. El seu pare, com que era un home molt ocupat, quan parava per
casa també el consentia i feia el que en Pigat volia.
Certament, aquest menut era un nen com qualsevol altre, però ell es
pensava que era el rei, i l’única persona que li barrava el pas i li feia la
guitza de dilluns a divendres era la mestra.
Aquella senyoreta saberuda no parava de renyar-lo, perquè deia que no
s’esforçava gens i que mai li presentava la feina. Aquella pesada era l’única
que no li reia les gràcies.
Un dia, la senyoreta estava explicant coses del Sistema Solar. Va explicar
que alguns homes havien arribat a la Lluna: eren astronautes. La senyoreta
va dir que per ser astronauta s’havia d’estudiar molt i s’havien de fer
pràctiques i exercicis per acostumar-se a la falta de gravetat i...tot això.
En Pigat, que tenia molta imaginació, ja es veia volant per l’espai dintre
d’una nau i, de sobte, va dir al mig de la classe:
- Vull ser astronauta!
En aquell moment la senyoreta, sorpresa pel seu impuls, li va contestar: “Tu?
N’estàs segur? Cal esforçar-se molt i estudiar moltíssim i si tu no t’esforces i
estudies no podràs ser mai un astronauta.”
Com que en Pigat era força gandul, va pensar que ja demanaria els pares
que volia anar a la Lluna.
17
Quan els ho va explicar, van dir que ho sentien molt i que, per ara, era
gairebé impossible.
Llavors, en Pigat va pensar que hauria de prendre una decisió: o s’havia
d’oblidar de ser astronauta, o havia de canviar i tornar-se un bon
estudiant. Al cap d’una estona, després de pensar molt, en Quim, va decidir posar-se
de mans a l’obra. Volia aconseguir ser un bon estudiant i es va esforçar
molt, va treballar de valent a l’escola, i va fer la feina molt ben feta i molt
polida.
Els seus pares estaven molt contents, i al mateix temps bocabadats, quin
canvi!, no s’ho creien.
La mestra el felicitava cada dia, i en Pigat ja no la veia com un monstre, sinó
que ara era més aviat una bona mestra.
Van passar anys i anys, i en Quim continuava esforçant-se molt, ja estava
a la universitat, aleshores un dia va fer unes proves per poder viatjar a la
Lluna. En Quim les va aprovar, i al cap de dos mesos va poder aconseguir el
SOMNI de la seva vida, i va poder comprovar que de mica en mica s’omple
la pica: el seu esforç dia rere dia va havia donat resultat. I sempre agrairà a
la seva mestra i als seus pares els consells que li van donar.
FI
(3r. primària: 3rb CEIP Folch i Torres, 3rb CEIP Palau, 3rb CEIP Can Cladellas)
18
Il·lustració d’Andrea San Nicolás
Il·lustració de Roger Mateu
19
Bons amics
A l’esplanada que hi ha al darrere del supermercat més gran de Palau es
troben nens de diferents escoles cada tarda en acabar les classes.
Un dia assolellat, però molt ventós, vuit amics (quatre nens i quatre nenes)
d’onze anys havien quedat per veure’s i parlar d’una idea que feia temps
que els rondava pel cap.
L’Aura, una noia molt maca, de cabells negres molt llargs i pell molt blanca,
va arribar a l’esplanada amb la Valèria, una amiga seva molt atractiva, de
cabells marrons i ulls verds, i el Tomàs, un noi molt llest, alt, de cabells
negres i ulls verds. En veure que els seus amics encara no havien arribat,
van deixar les motxilles al terra i van començar a berenar. Tot just havien
començat quan van arribar l’Hèctor, moreno de pell, cabells negres, ulls
marrons i amb una cicatriu al front; el Cristiano, ros, d’ulls blaus com el
mar i amb una afecció desmesurada pel futbol; i l’Alícia, d’alçària normal,
més aviat tirant a alta, rossa, mitja cabellera i amb uns ulls d’un marró
maquíssim. Només faltaven a la reunió la Laura, castanya, de cabells llargs i
ulls marrons, esportista, llesta i simpàtica; i el Roni, que era també un gran
amant del futbol, de cabells negres, sempre pentinat com un punk i un pèl
grassonet.
Què els podia haver passat? Per sort no va ser res, només un petit entrebanc
ben absurd. La Laura i el Roni havien arribat abans que els seus companys
i s’havien assegut en un pedrís mentre començaven a berenar. Aleshores
va arribar un camió molt llarg i gros que va estacionar davant d’ells. La
resta de la colla va arribar per l’altra banda de la plaça i no els va veure.
Tots estaven una mica amoïnats, tant els d’una banda del camió com els de
l’altra. Al cap d’una estoneta, per sort no gaire llarga, el camió es va tornar
a posar en marxa i els vuit amics es van retrobar. Per fi podien començar a planificar la seva idea: un berenar conjunt per
als nens de primària de les tres escoles. S’adonaven perfectament de les
dificultats que haurien de vèncer: permisos, lloc adient, recollida de diners
i tantes coses més.
Estaven entusiasmats i una mica amoïnats per la feina que havien de fer.
En Tomàs, la Laura i la Valèria van entrar al supermercat per comprar
algunes coses per berenar l’endemà i continuar parlant del tema. Quan
20
van haver comprat, van pagar-ho tot i van marxar cap a casa. En Roni va ser
l’encarregat d’emportar-s’ho tot.
Es va fer fosc molt lentament i el vent va parar de bufar. Tots ja eren al llit
excitats pensant en el que farien l’endemà. Tots menys la Laura i el Tomàs,
que estaven rumiant com podien distribuir-se les tasques del berenar. En
Tomàs, que era veí de la Laura, li va telefonar per reunir-se a la caseta de
l’arbre que tenien darrere de casa seva.
La cabana estava fixada entre les branques d’un gran roure mil·lenari. Tenia
tres finestres amb flors de colors: pensaments, malves, clavells ... També tenia
un petit balcó amb una cadireta balancí, una tauleta i un roser recargolat
amb roses de colors. A dins hi havia un petit sofà d’aigua de color violeta i
groc fluorescent, una gran catifa circular de pell de vaca i un puf. A la paret
hi havia dos pòsters, un de futbol i un altre de High School Musical; també
hi havia un quadre amb la foto de tots els membres de la colla. Amb tot
el que havien posat a la paret tapaven uns petits forats de la cabana. D’un
racó penjava un rellotge de cucut.
La Laura, doncs, amb les sabatilles a la mà, va sortir silenciosament de casa
seva. Quan ja era fora, es va entrebancar amb una pedra i el seu gos va
bordar. Per sort, va parar aviat. Després de l’accidentat camí, va arribar a
la caseta. Tenia unes escales de fusta lligades amb cordes, la Laura s’hi va
enfilar. En Tomàs l’esperava amb una lot, un paper i un bolígraf.
-Estava al llit pensant com distribuir-nos totes les tasques del berenar i no
podia dormir – va dir en Tomàs, tot il·lusionat gairebé sense respirar.
-Et sembla que són hores per trucar-me? Tinc son -va respondre la Laura tot
badallant i tremolant del fred-. Era primavera però la nit era molt humida
i feia una gelor que pelava.
En Tomàs va dir:
-No et posis així, dona, tranquil·litza’t, que és per una bona causa. Se m’ha
acudit una idea i vull comentar-te-la.
-Saps, Tomàs, podríem deixar-ho per demà, per comentar-ho amb la resta.
Jo me’n vaig a dormir. Bona nit! –va comentar ella.
-Hi estic d’acord. Deixem-ho per demà. Quedem aquí per berenar a les cinc,
eh? I bona nit, que si no demà ens costarà molt llevar-nos –va respondre en
Tomàs.
21
L’endemà es van trobar tots a la cabana a l’hora que havien acordat. En
Tomàs, que havia estat rumiant tota la nit, va comentar a l’Hèctor: -Podries demanar a la teva tieta Marta, que treballa a l’Ajuntament, si ens
pot aconseguir el permís per fer un berenar a la porxada del poble. L’Hèctor es va comprometre a demanar aquest favor a la seva tieta, perquè
tots els nens estiguessin contents. I de passada demanar-li si els podia deixar algunes taules i alguns calerons.
Després tots animats van anar fent propostes.
La Valèria:
-Si voleu, la Laura, en Roni i jo podem anar a demanar diners a les escoles per poder comprar el berenar de la festa.
L’Alícia:
-Ah! Jo també podria demanar al meu par, que és el president de la Xarxa
de Comerç del poble, que proposi la col·laboració de les diferents botigues
del poble.
El Cristiano:
- També podríem fer paradetes al carrer i vendre braçalets.
I el Roni:
-D’acord. Ens veurem la setmana que ve.
Al cap d’una setmana es van trobar tots i en Toni, adreçant-se al grup, va
dir:
-Ara que ho hem aconseguit tot: la porxada, les taules i els diners i hem fet
uns quants braçalets, només ens queda fer la llista de tot el que hem de
comprar: gots i plats de plàstic, begudes amb gas i sense, panets, tot tipus
d’embotit, Nocilla, patates...
Un cop feta la llista van repartir el que havia de comprar cadascú. En Tomàs
va repartir la feina:
-Roni, a tu et toquen les patates. I no te les mengis totes, eh?
En Tomàs va seguir:
-Laura, tu t’encarregues de les begudes.
La Laura va protestar:
-I per què no ho fas tu?
El Tomàs:
-Perquè jo sóc el qui mano! I a tu, Hèctor, et toca fer i repartir les
invitacions. Després de repartir-se les feines, van quedar per l’endemà i cadascú se’n va
22
anar a comprar el que li tocava.
En Cristiano, que havia de comprar els panets i que estava com un boig
pel futbol, es va distreure i va entrar en una botiga d’esports. Es va quedar
al·lucinat amb les pilotes i, sense pensar-ho dues vegades, se’n va comprar una amb els diners del berenar.
L’endemà quan en Cristiano es va trobar amb els seus amics, els va explicar
què li ha passat: s’havia enlluernat amb una pilota de futbol i l’havia
comprada amb els diners dels panets. En Tomàs es va enfadar molt i volia
marxar de la cabana, però l’Alícia el va aturar i el va convèner que no valia
la pena enfadar-se i que ja trobarien una solució. Tot seguit, es van posar
a parlar i van decidir que acompanyarien en Cristiano a tornar la pilota
i així podrien convèncer el venedor. Entre tots ho van aconseguir i els va
retornar els diners. Després van anar al supermercat i per fi van comprar els
panets. Ja només els quedava un dia de nervis pel gran esdeveniment.
L’endemà al sortir de l’escola, estaven molt neguitosos perquè tot sortís
bé. Varen quedar de trobar-se a l’esplanada de darrere del supermercat. Ja
només els quedaven un parell d’hores. Van anar arribant un darrere l’altre,
l’últim va ser l’Hèctor.
En Tomàs li va dir:
-Ja era hora! Ja has repartit totes les invitacions?
I l’Héctor: -Ostres! No! No m’he recordat de repartir-les.
En Tomàs es va enfadar molt i va dir a tots:
-Estem perduts!
L’ Alícia va respondre:
-Tomàs, et vols tranquil·litzar? Falten dues hores i encara podem fer-ho.
Tots van estar-hi d’acord i van posar mans a l’obra. En Tomàs anava amb
monopatí, l’Alícia amb la bicicleta, en Roni amb el patinet, la Valèria amb
els patins en línia, i la Laura i l’Héctor amb la bicicleta doble. Tots anaven
a repartir invitacions. Però la Laura i l’Héctor van fer un bot i els van caure
les invitacions.
Laura: Oh! No! Hèctor, la meitat de les invitacions han caigut a la claveguera!
Quina desgràcia!
Hèctor: Què??? Doncs haurem de baixar a recuperar-les!
Laura: Estàs boig? Ens embrutarem!
Hèctor: Prefereixes dir a tots que hem perdut les invitacions?
23
Laura: D’acord! Baixem-hi!
Tots dos van anar buscant un forat per on entrar. Finalment, es van colar
per unes obres que estaven fent.
Laura: Ecsss! Quina pudor que fa aquí baix!
Van anar recollint les invitacions i quan ja intentaven sortir van sentir unes
veus. En girar una cantonada es van topar amb l’Alícia i en Roni.
Laura: Què feu aquí?
Roni: Doncs, buscant les invitacions que hem perdut.
Laura. Igual que nosaltres. Quina casualitat!
Hèctor: Doncs... busquem-les junts!
Van anar recollint les invitacions, fins que es van adonar que n’hi havia
algunes a l’altra banda de la claveguera.
Laura: Com les agafarem?
Roni: Ja travessaré jo.
Héctor: Com?
Roni: Nedant!
En Roni es va tirar a l’aigua i va arribar a l’altre cantó. Va recuperar les
invitacions. Els altres el contemplaven sense poder-lo ajudar.
Alícia: Com ho faràs perquè no es mullin?
Roni: Haurem de fer una cadena per anar-nos-les passant.
Van agafar-se de les mans i es van anar passant les invitacions perquè no
es mullessin. Després, ajudant-se entre ells, van anar arribant a la vora.
Ràpidament van sortir de les clavegueres.
Hèctor: Ho hem aconseguit! I ara a repartir-les!
Laura: No tenim gaire temps i ens hem de dutxar! Ja ens veurem!
El temps va passar ràpidament. Tots anaven arribant a la porxada pensant si
hi hauria gent. Però allà al mig hi havia molta gent: nens i nenes, professors
i professores, pares i mares...
Somrients, tota la colla mirava al voltant de la plaça quan es van sentir unes
veus que deien: “Que comenci la festa!”
FI
(5è primària: 5è a CEIP Folch i Torres, 5è a CEIP Palau, 5è Escola Marinada, 5è CEIP
Can Cladellas)
24
Il·lustració de Aida Pascual
Il·lustració de Marina González
25
L’aventura de l’Iris i les seves amigues
Hi havia una vegada una nena que vivia als afores de Balaguer, al costat
del riu Segre. Vivia en una casa molt maca amb un jardí ple de flors i una
piscina de forma rodona.
La seva habitació era ampla, les parets taronges i el sostre de fusta com el
terra. Tenia un llit molt alt, de fusta de color caoba, com la resta de mobles,
i un mirall rodó, amb el marc de fusta, també de color caoba amb unes
floretes grogues.
L’armari era molt ample, i sobre l’escriptori, format per una taula molt
ampla i llarga, hi havia un ordinador portàtil de color negre, amb un teclat
gran i llarg; un estoig vermell i uns llibres per fer deures; una ràdio molt
alta, d’un metre aproximadament, de color negre. També tenia una planta
molt petita per fer bonic.
Vivia amb el seu pare, en Manel, alt càrrec d’una fàbrica de joguines molt
coneguda. Els seus ulls eren verds, tenia els cabells curts, de color negre
però una mica canosos. El nas era una mica xato, les orelles petites i la boca
de pinyol; sempre vestia molt elegant. Era un home simpàtic i treballador i
molt afectuós.
La seva mare, l’Anna, era pèl-roja, tenia uns ulls com taronges, blaus, el
nas petitó i la boca molt menuda. Era una mica més baixeta que en Manel i
molt bufona. Vestia molt elegant. Era una dona molt bona i comprensiva.
El germà de l’iris es deia David. Era moreno, amb els ulls de color blau fosc,
el nas de patata i la boca de rap; estava grassonet.
L’iris tenia onze anys, dos més que el seu germà; els seus ulls eren verds
com maragdes, i tenia la boca petita; els cabells negres i llargs, li arribaven
a mitja esquena. Era alta i prima, amb unes cames llargues i estilitzades, els
peus eren petitons. Feia un metre i mig aproximadament i sempre vestia a
la moda.
Era molt bona nena, i li agradava molt estar envoltada de gent, treia bones
notes i es preocupava pels altres.
L’iris tenia moltes amigues però les que més estimava eren l’Àgata, la
Verònica, la Clara, la Mònica, la Núria i la Júlia; eren les millors amigues que
26
mai havia tingut!
L’Àgata era una noia d’onze anys, rossa i d’ulls blaus, molt estudiosa i bona
persona, que sempre havia estat amiga de l’iris des de l’escola bressol.
La Verònica (a qui deien Varo) tenia deu anys i mig, era castanya, d’ulls
negres, molt alta, queia molt bé a tothom i era molt popular.
La Clara tenia onze anys i era una mica lletja, però se l’estimaven molt, ja
que era molt simpàtica i ajudava a tothom.
La Mònica era una noia de deu anys i mig, pèl-roja, que tenia els ulls verds
i era maquíssima i molt treballadora.
La Núria era molt divertida, però poc agraciada. Era baixeta, amb els cabells
arrissats i portava ulleres. Començaven a sortir-li els típics granets al front,
propis de l’edat.
La Júlia era rossa i tenia uns ulls marrons molt grans que li ressaltaven la
mirada.
A més a més, tenia un xicot que es deia Pau. Era ros amb els cabells molt
curts i els seus ulls eren blaus. Era un noi molt ben plantat, una mica més alt
que l’Iris, i molt bona persona.
Un bon dia, els pares de l’Iris van explicar-li que havien d’anar a viure a Vic,
perquè el cap del seu pare havia obert una altra empresa de joguines allà i
se n’havia de fer càrrec. L’iris es va quedar molt trista amb la notícia.
De seguida va explicar als seus amics que abans que s’acabés el curs havia
de marxar de Balaguer.
Tothom va plorar molt, en Pau es va aguantar les llàgrimes, però finalment
va esclatar i el van haver de consolar.
Aquell mateix dia, mentre l’Iris estava al lavabo, en Pau i les seves amigues
van estar decidint què podien fer perquè no marxés.
Van rumiar, rumiar i rumiar… i després de molt rumiar van idear un pla.
L’endemà van anar a l’escola. A l’hora del pati en Pau i les amigues de l’ Iris
27
es van reunir per acabar d’enllestir el pla que havien pensat. Tots tenien clar
que era important aconseguir diners per ajudar el pare de l’Iris a muntar
el seu propi negoci de joguines per poder així renunciar al nou càrrec de
l’empresa de Vic. Però, com podrien aconseguir tants diners? La Mònica va
explicar al Pau i a les amigues una llegenda familiar que passava de pares a
fills de generació en generació. Aquesta llegenda explicava que hi havia un
tresor amagat en un bosc proper a Balaguer anomenat “El bosc de les fulles
verdes”. Segons sembla, un avantpassat molt ric i egoista va decidir amagar
tota la seva fortuna abans de morir perquè no volia deixar en herència la
seva riquesa a la família.
En recordar aquesta llegenda, els amics de l’ Iris van anar a casa de la Mònica
a buscar més informació. Van pujar a les golfes i es van posar a escorcollarles. La Núria, que era grassoneta i maldestra, va colpejar una prestatgeria
on hi havia llibres antics de la família i en va caure un llibre gruixut i tot
ple de pols. L’ Àgata va recollir el gran llibre de terra i va bufar la portada
per tal de poder llegir el títol on posava “ Records Familiars”. Es va posar a
fullejar el llibre i va trobar fotografies antigues de familiars de la Mònica i
manuscrits escrits en un llenguatge estrany. Un d’ells deia així:
+ q?x tr:bx +q?-st mxss+tg-. H- d-cxdxt +m+g+r l-s m-v-s rxq?-s-s p-rq?- l+ m-v+ f+mxlx+ n: l-s m-r-xx. L’+tz+r + v:lg?t q?- t? tr:bxs +q?-st mxss+tg- , sx –ts c+p+ç d- d-sxxfr+r – l: x s?p-r-s ?n-s pr:v-s –l tr-s:
r s-r+ t-?. V-s +l ll+c d-l b:sc d- l-s f?ll-s v-rd-s. +l f:ns d-l ll+c tr:
b+r+s –l m+p+ d-l tr-s:r.
SXGN+T; G?XFR- I, M+RQ?-S D- B+L+G?-R.
La Júlia va descobrir el codi secret. Si els signes es substituïen per vocals
encertadament, el missatge era del tot entenedor (a=+, e=-, i=x, o=:, u=?). Els amics de l’ Iris, decidits a anar a buscar el tresor, van fer les motxilles
amb tot el material que creien necessari: una brúixola, galetes de xocolata,
cantimplores, una lot, cordes d’escalada i una pala. Van decidir que es
trobarien a la matinada al sorral del parc per anar a buscar el mapa del
tresor. 28
Es van reunir tots a l’hora pactada. L’Àgata s’encarregava de portar les
provisions. En arribar al bosc de les fulles verdes, la Vero es va posar a
tremolar de por.
El bosc de les fulles verdes era immens i espès. Els arbres eren enormes i
mil·lenaris i semblava que els vigilessin. Era una nit fosca, freda i humida.
De fons s’escoltava com els llops udolaven. En unes altres circumstàncies
haurien donat mitja volta, però l’amistat els donava forces per tirar
endavant. Van començar a caminar amb pas ferm i decidit cap al llac
on s’amagava el mapa del tresor. Al cap de sis hores, estaven esgotats,
desanimats i morts de gana. Van decidir aturar-se en una clariana del bosc.
Després de descansar breument, i beure i menjar unes galetes de xocolata,
van continuar caminant pel bosc espès.
Van aparèixer els primers raigs de sol i això els va permetre veure la llum
reflectida en el llac, que tenia l’aigua verdosa i cristal·lina. Tots estaven
molt emocionats i satisfets, ja que l’esforç per fi tenia la seva recompensa.
La Clara es va oferir voluntària per submergir-se al llac i trobar el mapa
del tresor perquè practicava submarinisme i era molt valenta. Al cap d’una
estona d’estar sota l’aigua va sortir a la superfície amb alguna cosa a les
mans. ERA EL MAPA DEL TRESOR!!!
La Clara va sortir ràpidament de l’aigua i tots es van posar agenollats en
cercle per observar el mapa:
Després d’haver observat el mapa amb deteniment i d’orientar-se, van
decidir anar a corre-cuita al punt on marcava el mapa per aconseguir el
tresor.
29
Al llarg del camí es van trobar molts obstacles i dificultats però la seva il·lusió
era tan gran que res els podia aturar. Van haver d’escalar grans pendents,
travessar rius...
Per fi van arribar al punt on el mapa indicava que hi havia enterrat el
tresor. Van treure les pales i es van posar a cavar frenèticament. Va passar
una bona estona i no hi havia ni rastre del tresor.
La Júlia es va començar a desanimar i a creure que tot era un muntatge,
una broma de malgust de l’avantpassat de la Mònica. En Pau, el seu xicot,
va animar-la i li va fer veure que no es podien descoratjar, que havien de
lluitar fins al final i aconseguir el preuat tresor per tal de no distanciar-se
de la seva amiga Iris.
Passada una bona estona i quan totes les noies i en Pau ja anaven a rendirse per cansament i desànim, la Clara va cridar: “Em sembla que hi ha alguna
cosa a qui sota!!!”
Tots hi van anar corrent i van ajudar la Clara a desenterrar el que semblava
ser una gran capsa de fusta. Per fi van aconseguir treure a la llum un gran i
antic bagul de roure que tenia uns acabats daurats. Amb l’ajuda d’una pala
van fer palanca per tal d’obrir l’enorme tapa del bagul. Quan per fi van
aconseguir-ho, es van quedar meravellats. Què era allò que hi havia allà dins ?? Una gravadora i un llibre daurat al seu
costat! Allò era el tresor?
Encara estupefactes, van poder llegir un petit missatge escrit damunt la
gravadora: “Premeu el botó PLAY per escoltar el missatge”.
Com que tots eren molt tafaners van decidir prémer el botó i a continuació
van sentir una veu que deia: “D’aquí un minut tot això serà destruït per una
bomba temporitzada”.
Sense perdre un segon la Clara va agafar el llibre i tots van sortir corrent
cap a dins del bosc.
Al cap de pocs segons, es va sentir una gran explosió. El bosc es va omplir
d’un fum blanc com un núvol. Quan va marxar aquella fumerada es van
quedar bocabadats i esmaperduts. Què era allò? Una mena d’ésser petit i
30
esquifit els mirava i sortia corrent cames ajudeu-me.
Tots van córrer darrere l’homenet que va parar davant d’un arbre molt
gran. La Júlia s’hi va acostar i li va preguntar quina mena d’ésser era. Ell,
encara atemorit i brut pel fum, li va dir que era un minairó, un ésser petit
que vivia al bosc de les fulles verdes i que durant molts anys havia cuidat
aquell bosc i els seus secrets.
La Júlia, encuriosida, li va preguntar si sabia alguna cosa del llibre que
havien salvat de l’explosió.
El minairó va dir que aquell llibre era El LLIBRE SAGRAT DE LES JOGUINES,
unes joguines especials que només funcionaven si s’havien construït fent
servir l’aigua del Segre.
La colla va obrir el llibre i va veure que no entenia ni mitja paraula. Ni tan
sols la Júlia, que era qui treia millors notes en les llengües estrangeres, va
ser capaç d’entendre aquelles paraules tan estranyes.
Quina llengua era aquella? –van preguntar-se tots.
El minairó tot rient els va dir que estava escrit en “minerosí”, la llengua del
bosc. I que ell sí que la coneixia.
Els nens li van preguntar si ell els ho podria traduir. Aquell llibre era l’únic
tresor que havien trobat i potser també els podria ajudar a conseguir el seu
objectiu.
El minairó els va proposar aquest tracte: ell els traduiria el llibre a canvi
que netegessin i cuidessin el bosc sempre que poguessin. Els nens el van
acceptar.
Durant quatre dies els nois van cuidar el bosc mentre el minairó traduïa el
llibre. Tot era poc per tal de trobar una solució que ajudés la seva amiga Iris.
A més a més, el bosc els encantava i era una feina que els agradava molt.
Al quart dia el minairó va acabar la seva feina i tots van anar a veure’l.
Mentre es treia les ulleres, el minairó, que era vellet i estava jubilat, els
va dir que el llibre donaria fruit tan sols si queia en mans d’un artesà de
joguines.
31
Il·lustració de Elena Orlova
Il·lustració de Samuel Garcia
32
Un artesà de joguines! -van exclamar els nens-, i una llum d’esperança va
brillar en tots ells. El pare de l’ Iris construïa joguines! Ell era l’artesà que
faria aquelles joguines tan especials!!
Els nois van prometre que netejarien el bosc de les fulles verdes sempre que
poguessin i durant tota la seva vida. Ell els havia ajudat i ells també volien
ajudar-lo a cuidar el bosc.
Aquella tarda els amics es van acomiadar del petit i savi minairó. Tot seguit
es van encaminar cap a casa de la seva amiga Iris.
Un cop allà, la Clara va demanar a l’Iris que volien parlar amb el seu pare.
Aquesta es va quedar una mica sorpresa, feia dies que no sabia res d’ells i
ara volien parlar amb el seu pare, i ella què?
La Clara va explicar al Manel, el pare d’Iris, la història que havien viscut i
com havien trobat aquell llibre.
En acabar l’explicació, el pare no es va sorprendre gens, però l’Iris sí. Els
nens, desconcertats, li van preguntar per què no s’estranyava d’aquesta
història.
Aleshores, el Manel els va explicar una altra història.
Quan era petit, el seu avi li va explicar moltes coses sobre els minairons,
ell els havia vist al bosc i s’havien fet amics. Deia que eren éssers molt
treballadors i savis. Ell no havia tingut tanta sort, i això que havia anat
molts cops al bosc de les fulles verdes.
Després d’aquesta història, els nens van explicar a l’Iris i al seu pare com
havien arribat a trobar aquell llibre i quin era el motiu pel qual van buscar
el tresor de l’oncle de la Mònica.
La Mònica va entregar el llibre al Manel i quan ell el va llegir va veure que
podria fer joguines mai vistes, joguines que divertirien molt els nens i les
nenes i que els ensenyarien a respectar el bosc.
Dies després, el pare de l’Iris va renunciar al seu treball de Vic i va muntar
un negoci de joguines propi. La botiga estaria a Balaguer, ja que era
indispensable l’aigua del Segre per construir-les. A més a més, els amics i les
amigues de la seva filla li havien donat una lliçó d’amistat i d’esforç.
33
El negoci va ser tot un èxit i la família de l’Iris mai va marxar de Balaguer.
Anys després, van saber que l’avantpassat de la Mònica no fou cap
egoista; només que tota la seva fortuna era aquell llibre que mai va poder
desxifrar.
I gràcies a l’esforç dels nens i nenes van aconseguir que l’Iris i la seva família
es quedessin a Balaguer.
I així, amics i amigues, van ser feliços i van menjar anissos.
FI
(5è primària: 5è b i c CEIP Folch i Torres, 5è b CEIP Palau)
34
ALUMNES DE PRIMER DE PRIMÀRIA
CEIP FOLCH I TORRES
Dídac Aguilar Paricio
Judit Aizpitarte Balseéis
Laia Alonso Pérez
Luis Álvarez Martínez
Irene Andujar Molina
Gerard Anglada Tomás
Genís Aymerich Ortigosa
David Ballbé Gris
Pere Ballbé Martínez
Silvia Bellido Mesa
Daniel Bruno García
Iván Cabrera Benitez
Claudia Calderón Aranda
Irene Cardeñosa Piñero
Miquel de Castro Sistach
Edgar Diaz Heredia
Alberto Díaz Clavijo
Kevin Dueñas Iglesias
Denis Esteban Aguilar
Jordi Fabian Gaona Guayllas
Alberto Godoy Alvarez
Noelia González Muñoz
Thais Gonzalo Cárdenas
Miguel Andrés Guerra Londoño
Sandra Iznajar Serrano
Marc Jornet Rodríguez
Natalia José Herrera
Fatumata Konteh
Daria Luk’Yanova
Yzan Luna Frias
Oriol Mendez Ramos
Iker Meneses Sales
Ana Mollina Castillo
Oriol Monte González
Paula Mostazo Alsina
Marta Oliveira Coll
Andrea Pachón Fernández
Aina Pané Vilardell
Judith Pérez Pérez
Anna Quitante Ballester
Esteve Rabadán Feñiu
Xavier Rodríguez Martín
Marina Rodríguez Rodríguez
Andrea Rubio Venin
Daniel Ruiz Aplanes
Iván Sánchez Torres
Xavier Soler Mullor
Paula Tobajas Sanchez
Ferran Torres Grau
Iván Vázquez Castilla
Yaiza Muñoz Marquez
Judith Ortega Jacinto
René Pavon Andreu
Gisela Penín García
Cristina Rafael Ferrando
Franklin Nicolas Ripalda Collaguazo
Xavier Rodríguez Martínez
Janira Roser Romero Pinedo
Mar Rosal flores
Dídac Sánchez Font
Arnau Serrats Pagès
Marc Serrat Pagès
Anna Truyols Lloveras
Andrea Vives Velasco
35
ESCOLA MARINADA
Mario Casanova Sànchez
Eva Castosa Giraldo
Roger Codina Soley
Kalkidan Fernández Soriano
Marc Gómez Martínez
Leyre Granero Moreno
Aina Humet Sáez
Andrea Jiménez Roca
Ernest Legaz Soler
Carla López Jiménez
Maria Monsó Sanclemente
Víctor Muñoz Obrador
Guillém Gavalón Castillo
Gerard Pareras Nieto
Àlex Pascual López
Judit Pedragosa Carrión
Àlex Porqueras Romero
Ton Prat Puig
Àlex Pros Hasler
Xavier Rama Ríos
Esther Ramírez Gutierrez
Lara Redón Fernández
Laia Rey Membrives
Nerea Rodríguez Del Moral
Júlia Vilarrasa Puigdomènech
36
CEIP PALAU
1r A
David Abascal Olivé
Andrés Alario Pradas
Mónica Carvajal Cano
Randdy Allan Castro Martínez
Marc Garcia Batalla
Lorena Gil Morales
Paula Giménez Isern
Carla Machado Gil
Irene Marco Leyva
Alejandra Moral Cruces
Meritxell Moreno Mari
Judith Navarro Ferez
Paula Puig Jornet
Sergi Pumar Trapero
Martí Ribalta Sagués
Albert Rodríguez Cao
Tania Rodríguez Schkot
Aida Roncero Carol
Anna Maria Salinas Sierra
Eric Sánchez Alcalà
Aina Serra Vert
Juan José Torres Bermejo
Adrian Villarejo Navas
Ian Zapata Salmerón
1r B
Mario Almazán Pozo
Marta Argemí Zamorano
Carlos Belenguer Aguilera
Joel Carrillo Martínez
Sonia Chuliá Orduña
Edna Gálvez Alcaraz
Marc González Clusellas
Arnau Guerrero Llobet
Aleix Halmel Aguilar
Gerard Llobet Soler
JúliaMarrot Puig
Pau Martos Jou
Claudia Montferrer Bara
Paula Morales Pradas
Antoni Nocete Molina
Mónica Paulsen Bustamante
Joan Plaza Rodríguez
Mariona Plaza Ruíz
Genís Roca Valldeoriola
Sara Roig Gil
Judit Ros Pascual
Celia Saltó Parramón
Maria Sánchez Sánchez
Laura Sierra Fuentes
Ian Villén Dueñas
37
CEIP CAN CLADELLAS
1r A
Gisela Alandi Lopez
Kevin Avellan Borrega
Tania Caballero Jiménez
Sergio Chorro Rocoda
Alex del Cura Marín
Mar Díaz bertran
Sara Extremera Solà
Jennifer Fabá Moreno
Irene del Carmen Lago Machado
Ismael López Segura
Andrea Martínez Bautista
Sergio Martínez Moreno
Mafalda Ortiz Pozo
Eric Perea Jiménez
Anna Planell Corcho
Joan Rodríguez Llopis
Anna Ruiz Muñoz
Xavier Serrano Salvador
Quim Timoneda Rodríguez
Ricard Vazquez Sender
1r B
Iván Aguilera Rodríguez
Bernat Carrillo Abellana
Andrea Dieguez Lemos
Saúl Extremera Solà
Albert Fafila Pueyo
Iris García Díaz
Marco Linares Xargayó
Ares Llucia Costa
Oliver Marcelino Piedra
Saida Martí Cruz
Alejandro Nuñez Robles
Miriam Ojeda Villalba
38
Hugo Rico Rodríguez
Paula Rincón Cucurella
Ferran Rodríguez Llopis
Alva Romero Gaviria
Gabriela Sánchez Correa
Judith Sanchez Sanchez
1r C
Anna Alava Mayoral
Aiman Carmona Erribhe
Claudia d’Afflitto Hernández
Tamara Eseiza Garcia
Gerard Esponda Mallen
Ana Extremera Solà
Andrea Jiménez Mallorquin
Paula Martínez Aristín
Manel Nieto López
Susana Manuela Pinto Teixeira
Marc Prieto López
Adrian Puig Pueyo
Sandra Rocabruna González
Silvia Rodríguez Llopis
Daniel Sánchez Garcia
Yeray Tarifa Mateo
Juan TobarraGalvez
Montserrat Vázquez Cuadra
ALUMNES DE TERCER DE PRIMÀRIA
CEIP FOLCH I TORRES
Gabriel Alcalà Linares
Pau Aymerich Origosa
Marina Borrego Flores
Eric Botella Baeza
Sergi Cáceres Garcia
Andrea Carrillo Josende
Jose Colomina Álvarez
Abraham Cortés Flores
Josep Costajussà Téllez
Denys Andriyovych Dudyck
Maksim Dyadun
Arnau Farré González
Jan Férriz Valentin
Ainoa Garcia Espino
Ariadna Maria Garcia Parra
Kevin Garrido Fernández
Laura Gutiérrez Cerqueira
Patricia Hidalgo Montesinos
Izan Ibáñez Sanjuan
Mar´yaba Kolisnyk
Asmae Lamkadmi Laabach
Franco Gabriel Leizagoyen Altez
Letian Lin
Anna Rosa López Ferrer
Raquel Lorenzo Segrera
Albert Lozano Osuna
Eric Luque Barco
Gemma Martínez Siscart
Laura Martos Girbau
Albert Matheu Montañés
Anna Mileva Medel Montes
Narila Mercado Puerto
Guillem Millán Lerín
Vivian Edith Molina Banchon
David Mota Malagón
Guillem Muñoz Cerezo
Agustín Pérez Mederos
Andrea Polo Domingo
Nayara Puente Pomares
Paula Pujadas Gutiérrez
Anna Pujol Palà
Camila Tatiana Rodríguez Artigas
Gloria Romero Mazuelas
Carlos Sabariego Domínguez
Ali Tunkara Sillah
Sergio Valenzuela Alcaraz
Joao Andrés Vergara Fernández
Pol Villa Chumillas
Pau Viñuela Alvarez
39
ESCOLA MARINADA
Abril Aranyó Panduro
Dònia Bahlous Puig
Eloi Camps Castellano
Judit Costajussà I Basets
Maria Estrada Rosell
Agnès Gaig Sells
Cèlia Garcia Vázquez
Eduard Grimau Olivé
Paula Hita Fernández
Laura Iruela Rodríguez
Paula Jiménez Roca
Xavier Legaz Soler
Adrià Luque Parramón
Andrea Navás I Martín
Albert Nievas Soria
Mariona Oliveras Dachs
Paula Pareras Barbany
Ariadna Pareras Merino
Cristina Pujol Puchecha
Arnau Rocabruna Carazo
Carla Royo Roig
Anna Sampera Codinach
Jaume Serra Olivé
Mario Silva Rodríguez
Joan Manel Vilardell Rico
40
CEIP CAN CLADELLAS
3rA
Alex Ballbé Torrell
David Barnés Gracia
Mohamed-Sami Benchrif
Carla Camps Amorós
Xavier Caparros Garcia
Isaac Castilla Laca
Aleix Espada Santacreu
Cristina Garcia Martínez
Roger Gómez Díaz
Hector González de la Rubia
David Guevara Duran
Miriam Martín Cantero
Michael Medina Mejia
Paula Montaña Martín
Ariadna Pellicer Sánchez
Adrián Pérez Platero
Yaiza Peña Soley
Edith Pros Garcia
Ainoa Quinto Herrero
Jordi Roca Castells
Marian Sánchez Gallardo
Sandra Sotoca Conca
Laura Tirado Rodríguez
Lucia Vázquez Yedra
3rB
Carla Alfonso Gallardo
Yassine Amhaopuch
Evelyn Anaya Martínez
Jesús Bernabeu Montes
Mercè Casas Garrido
Mònica Catalán Jornet
Abril Cols Sabata
Peyo Cruz Ridao
Joan de Hoop Fernández
Shirley Pierina de la Cruz Lozada
Judith Estés Alvarez
Jonathan Falcón González
Ariadna González de la Rubia Martínez
Sergio Gutiérrez Fernández
Christian López Martínez
Aitor Maraver González
Pol Pages Luque
Alex Pérez Chia
Francesc Robert Coello
Claudia Rubio Pelegrí
Andrea Sancho Muriana
Vicenç Soley Dorsal
David Vázquez Cuadra
Valentina Vieira-Martins González
41
CEIP PALAU
3rA
Cristina Benitez Garcia
Sergi Corcoy Morral
Aina Domínguez Viaplana
Marta Fernández Molist
Daniel Fernández Piña
Anna Narua Fernández Pizarro
Daniel Gascón Salas
Ruth González Carrió
Adrià González Garcia
Judith Gutiérrez Rodríguez
Blanca Leon Alcoceba
Yasmina Martínez Alvarez
Mireia Martínez Pombo
Mario Morillas Martínez
Miriam Ortega Ivars
Desirée Parlon Fernández
Eloy Pérez Rodríiguez
David Pórtoles Rodríguez
Jordi Rodríguez Calzada
Eduard Santos del Paso
Valeria Telleria Laragnou
Valeriy Tytarenko
42
3rB
Didac Alvarez Rosa
Tomás Barrenech Bueno
Marta Blasco Vernedas
Raquel Blesa Martínez
Roksana Nicoll Brukarz
Aida Camps Amorós
Gerard Defior Trapero
David Ferré Cabau
Gina Fontanals Lozano
Izan Gonzalez Balbuena
Raul Guillamón Bejar
Angeles Herrezuelo Iglesias
Marcos Leon Alcoceba
Marc Martos Jou
Marina Molist Martínez
Carmen Navarro Palacios
Gemma Pentinat Fusté
Miriam Rosell Aceves
Marina Rueda Disla
Agustina Solano Gestal
Vladyslav Yavirsky
ALUMNES DE CINQUÈ DE PRIMÀRIA
CEIP PALAU
5èA
Laura Andrea Aradilla Spotorno
Hilary Barufaldi Sosa
Guillem Collado Gutiérrez
Natalia Díaz Tapia
Irene Fernández Carrillo
Agata Ferrera Español
Didac Grancés Lama
Lorena González Sánchez
Alba Iglesias Martínez
David Martínez Martínez
Sergi Monreal Ibáñez
Noemí Montalvo López
Marta Mumbrú Ribera
Fernanda A. Muñoz Alvarez
Andrea Pizarro Espinosa
Alba Pozo Baeza
Victoria Pshenchenko
Ivan Redondo Pérez
Joan Roncero Carol
Alex Ros Pascual
Anaïs Salla Anaya
Ariadna Soler Bernad
Laia Soriano Navarro
Jordi Vidal Roselló
Laura Zarate Espejo
5èB
Irene Alario Pradas
Felipe Bueno Severo
Joel Coca Contreras
Maria Codina Ramón
Pol Domínguez Martínez
Aitor Garcia Hoyo
Irene Garcia Vegas
Amor Jiménez Isern
Paula Gomariz Ruíz
Jordi Gonzalez Clusellas
Andrea Gosh Padilla
Nerea Iruela Moreno
Abril López Torres
Alba Marco Leyva
Marc Martínez Curtiella
Mar Montalvo López
Víctor Montero Sarta
Naomí Mora Sánchez
Jordi Ortega Garrico
Marta Pérez Casado
Pau Redeondo Sotos
Claudia Salinas Sierra
Núria Salvador López
Paula Talavera Cabeza
Manuel Triviño Losada
43
CEIP CAN CLADELLAS
Cristina Anguita Malaver
David Berrocoso Salmerón
Judith Brils Lamas
Josep Oriol Campos Ramírez
Laura Castro Moreno
Laura Espindola
Laia Farnés Barris
Francesc Fuentes Andujar
Samuel Gamboa Guzmán
Gerard Giménez Flores
Oriol Jubany Comas
Alicia Leiva Otto
Ariana López Moral
Samuel Marcelino Piedra
Sandra Martínez Aristín
Ainoa Melenchón Pujades
Marta Mora Valverde
Carla Orero Madrid
Luis Enrique Ortíz Cedeño
Laura Pagés Luque
Nerea Peinado Teran
Jessica Pérez Garcia
Ivette Soler Estudillo
Paula Sotoca Conca
Sergio Van Herwaarde Soriano
Marcos Villanueva Blanco
Cristina Anguita Malaver
David Berrocoso Salmerón
Judith Brils Lamas
Josep Oriol Campos Ramírez
Laura Castro Moreno
Laura Espindola
Laia Farnés Barris
Francesc Fuentes Andujar
Samuel Gamboa Guzmán
Gerard Giménez Flores
44
Oriol Jubany Comas
Alicia Leiva Otto
Ariana López Moral
Samuel Marcelino Piedra
Sandra Martínez Aristín
Ainoa Melenchón Pujades
Marta Mora Valverde
Carla Orero Madrid
Luis Enrique Ortíz Cedeño
Laura Pagés Luque
Nerea Peinado Teran
Jessica Pérez Garcia
Ivette Soler Estudillo
Paula Sotoca Conca
Sergio Van Herwaarde Soriano
Marcos Villanueva Blanco
CEIP FOLCH I TORRES
Miriam Alcaraz Téllez
Jessica Alonso Pérez
Erik Andrés Muñoz
Noelia Aparicio Agudo
Gerard Arbeloa Orihuela
David Arcusa Sánchez
Nuria Armesto Cabrero
Sandra Batista Serra
Vanessa Bellido Mesa
Iván Caballero Barroso
José Cabrera Guirola
Maria Calpe Rodriíguez
Gina Cama Cama
Daniel Cama Molina
Adrián Cano Mena
Karlos Córdova Mancilla
Anna Costajussà Téllez
Arnau De Castro Sistach
Daniel Maximiliano Dellucchi Márquez
Elena Domenech Jiménez
Ainhoa Escudero Martínez
Sonia Folguera Álvarez
Ana Galván Barceló
Laura Garcia Villalba
Aitor Garcia Miñana
Marc Gibert Sánchez
Jesús González Abia
Andreu González Torrell
Sara Guarnizo Tejada
Silvia Hernández Triadú
Cristina Hidalgo Montesinos
Ariadna Ibáñez Sanjuan
David Iznajar Serrano
Adrià Legaz Serapio
Mauro Martín Leizagoyen Altez
Angel López Sánchez
David Lorca Checa
Héctor Lozano Góngora
Mónica Luque Malla
Nataliya Lyuta
Sandra Maestre Toledo
Sheial Mansilla Salcedo
Patricia Marín Girbau
David Márquez Folch
Tomás Márquez Folch
Roger Marsal Vilardell
Carles Mateos Pi
Oriol Millán Lerín
Maria Mota Malagón
Yaiza Muñoz Márquez
Judith Ortega Jacinto
René Pavón Andreu
Gisela Penín Garcia
Cristina Rafael Ferrando
FranklinNicolas Ripalda Collaguazo
Xavier Rodríguez Martínez
Janira Roser Romero Pinedo
Mar Rosal Flores
Dídac Sánchez Font
Arnau Serrats Pagès
Marc Serrats Pagès
Anna Truyols Lloveras
Andrea Vives Velasco
45
ESCOLA MARINADA
Patrícia Aige Pérez
Anna Anton Atienza
Arnau Aragay Roca
Laura Gómez Clavijo
Marta Granell Mayor
Jordi Grimau Olivé
Carla Jiménez Expósito
Oscar MartínezPeñalba
Marta Maria Morales Castro
Laura Parera Pastor
Patricia Pastor Salichs
Carles Puig Foz
Oriol Queralt Sanz
Albert Rocabruna Carazo
Núria-Irina Roig Yanovsky
Oriol Romero Salguero
Iris Royo Roig
Pol Salinas Clavijo
Marc Salinas Ibarra
Javier Santa María Massó
Daniel Serrano Cazalla
Adrià Velasco Asensio
Júlia Ventura Robert
Matteo Vigolo Putin
46

Documentos relacionados