PDF, Unknown

Comentarios

Transcripción

PDF, Unknown
narradors i narració
número 07
segona època
solstici d’hivern
2011
03
editorial
Per fi teniu a les vostres mans l’edició llargament esperada de la
Revista n.
Hem volgut fer coincidir la seva publicació amb LA LAIA, una celebració que té per a l’ANIN quelcom d’especial, ja que ha estat
sempre una expressió de la seva vocació de difusió de la narració oral i treball col·laboratiu entre narradors de llarg recorregut i
aquells que tot just comencen.
narradors i narració
número 07
segona època
solstici d’hivern
Amb l’ànim de difondre i compartir experiències, la N torna a sortir al carrer, insistint en el seu format paper i en la participació
dels socis per a confegir-ne el contingut.
2011
Edita:
Associació de
narradores i narradors
Museu Etnològic
Pg. De Santa Madrona, s/n
(Montjuïc) 08038 Barcelona
www.anincat.org
[email protected]
[email protected]
Direcció:
Monika Klose
Consell de redacció:
Blai Senabre
Susagna Navó
Patrícia McGill
Correcció:
Helena Cuesta
Isaac Aguareles
Disseny gràfic:
2nm
Il·lustració:
Coberta: Fusió del LOGO
realitzat per Reyes Guijarro
amb la imatge de la pàg. 23
Pàg 23: Fragment del Bodegó
Pica-Pica realitzat per alumnes
de «Tècniques d’Expresió plàstica»,
Educació Social, curs 2010-2011,
Universitat de Barcelona
Es permet la difusió dels textos
d’aquesta revista sempre i quan
se’n mencioni la font.
La Revista N no es fa
responsable de les opinions
dels seus col·laboradors.
03 Editorial
04 Tastet de socis
Ferran Martín i Sophie Heydel
06 A foc lent
Entre gente de palabra per Benjamín Briseño
Manifiesto de Tlaquepaque per Benjamín Briseño
10 Un cafè amb...
Dani Alegret per Patrícia McGill
14 Menú musical
Acompañar de música un relato. El proceso creativo de «El viaje de los tambores» per Juan Gamba
D’aquells boleros, aquests contes per Mònica Torra
19 La llista bull
20 Es cou a l’ANIN
La Laia a les biblioteques per Monika Klose
Festa de la Laia:
ANIN omple el carrer de contes per Josetxu
Pica-pica de contes per Albert Marquès
24 Es cou per aquí
Biblioteca de Vila-Seca:
10 anys de contes 2001/2011 per Núria Llebaria
Un Riu de Contes. Trobada Internacional
de Narradors Orals al Pirineu per Martha Escudero
Avui us presentem també l’EQUIP NOU DE LA REVISTA: la Monika
Klose n’assumeix la direcció, i al consell de redacció hi haurà en
Blai Senabre, la Susagna Navó i la Patrícia McGill. Les correccions
romandran a càrrec de l’Helena Cuesta i de l’Isaac Aguareles.
propòsits per a
+
+
Aquest nou equip hem fet llista de
i esperem que la resta de socis us afegiu
als nostres desitjos de
participació,
projectes,
art...
i
vivències que supervivències.
l’any 2012
+
+
Segurament que aquesta «CRISI», que sembla eternitzar-se i que
tots patim, ens dóna l’excusa per desentendre’ns de moltes coses; podria ser que els problemes que cadascú té per organitzar la
seva pròpia vida ens facin pensar que no ens queda temps per a
cap treball voluntari. Un fenomen, la falta de col·laboracions, del
qual ja havíem parlat i que també va sortir a l’última assemblea
d’ANIN.
Malgrat les condicions adverses, o potser a causa d’aquestes, pensem que és més important que mai fer-se costat, intercanviar experiències i fer projectes en comú. El Projecte Grimm iniciat pel
FEST és un bon exemple de com podem créixer com a Narradors
28 Es cou per allà
ANIN en el FEST 2011 - Toledo per Patrícia McGill
En aquest número volem fer recompte de les activitats de l’any
2011, que ens situen com a Associació en una bona posició de
sortida. Entre d’altres volem destacar l’arribada del NOU LOGO,
dissenyat per la narradora i il·lustradora Reyes Guijarro. També hi
trobareu entrevistes, contes, articles...
32 El secret de la picada
Quin és el soroll que més et molesta mentre
estàs explicant? Quin és el que més t’agrada?
I així, amb aquest nou vestit, sortim al carrer amb ganes de trobarnos i xerrar, un cop més, convidant-vos a comunicar-nos les vostres idees, suggeriments, crítiques i/o propostes.
34 El correllibres proposa
El Aedo per Charo Pita
35 Això era i no era...
La gerra de la ventura
36 La cita
Ja veieu que l’edició és primeta, potser per anar d’acord amb els
temps que corren, potser amb la intenció de fer nostra la dita:
«less is more» (menys és més).
Esperem trobar-nos tots plegats: a casa, a les biblioteques, als bars,
als museus...
i com
a Organització
tastet de socis 05
04
tastet de socis
Dues minúscules entrevistes amb idèntiques
preguntes que ens presentaran número rere
número els socis més antics i els més recents.
Ferran Martin
Sophie Heydel
Com et presentaries en una frase?
Alguns em diuen Ferran però tinc milers de noms. Sóc fill, amic, amant, explorador, esquelet en moviment, organisme viu, criatura mortal que somnia,
assaig imperfecte de l’existència i una ínfima part del tot incognoscible.
Sóc un ésser encuriosit i escèptic (fins i tot del meu propi escepticisme).
M’agrada compartir les històries que m’agraden.
Com et presentaries en una frase?
Sempre fent malabars!
Mare, narradora, i professora.
Les boles enlaire, i de vegades
alguna a terra...
Vet aquí una vegada… què segueix?
...un que tenia tres línies per explicar tots els contes, tot allò que es pot encabir darrere d’aquestes quatre paraules.
Com fer-ho? Com satisfer totes les expectatives en aquell espai impossible?
Vet aquí el silenci, que fa possibles la paraula i la no paraula.
Quin personatge de conte t’ha despertat més passions?
Em fascina la figura de la Sherezade, que amb les seves històries salva la
vida, enamora i redimeix el rei assassí. És sens dubte el personatge que més
passions em desperta. En la mateixa línia m’agraden la dona esquelet dels
inuit (són les meves amants utòpiques), l’explorador de la mongetera màgica,
l’axis mundi, i les diferents expressions del trampós sagrat.
Un lloc insòlit on hagis narrat...
Vaig explicar un conte en el comiat d’un ésser molt estimat per mi. Ha estat
l’experiència narrativa més potent que he viscut. El fet de que sigui un lloc
insòlit és, com gairebé tot, relatiu, però sé que el moment va ser, és i serà
absolutament irrepetible.
Una imatge val més que mil paraules?
Crec que la paraula és indisociable de la imatge. La paraula imatge prové del
llatí (imago) retrat i aquest del verb (imitari) imitar. Els nostres avantpassats
narradors eren exploradors intrèpids que cercaven imatges, visions, i alhora
van trobar, inventar, crear, paraules per a poder fixar i transmetre aquestes
imatges, vivències, respostes, intuïcions, certeses, somnis...
Un conte impossible d’oblidar...
Aquell que està íntimament vinculat amb la nostra experiència vital en un
moment determinat de la nostra vida. Quan un conte habita realment el
nostre cos intel·lectualment, emocionalment, físicament i instintivament és
impossible d’oblidar. És aleshores quan ens convertim en canal i som conte.
On seràs d’aquí a 10 minuts?
Sé on m’agradaria ser. Vull veure un partit de futbol, però no puc saber amb
total certesa si ja m’hauré mort o bé si m’hauran segrestat uns alienígenes
per estudiar-me més a fons. No voldria ser pretenciós.
On t’imagines que seràs d’aquí a 10 anys?
Crec que vivim temps de canvis profunds; el meu oracle no dóna per tant i
m’estimo més no intentar condicionar el futur. No m’ho imagino, em sentiré
afortunat si encara puc ser-hi per contar-ho..
Ens vols dir alguna cosa més?
Que vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí...
Vet aquí una vegada… què segueix?
Hi havia una porta tancada,
però amb la clau dins...
Quin personatge de conte t’ha despertat més passions?
Vasalisa (conte Rus de Baba Yaga).
Un lloc insòlit on hagis narrat.
Vaig explicar la Llegenda del Rei Artús en una capella
d’un castell dels cavallers Tutunicas.
Una imatge val més que mil paraules?
Sí i no.
Mil paraules poden pintar una obra espectacular.
Un conte impossible d’oblidar.
La Caputxeta Vermella.
On seràs d’aquí a 10 minuts?
Avui, malauradament, enganxada al meu ordinador, treballant.
On t’imagines que seràs d’aquí a 10 anys?
Explicant a qualsevol lloc del món.
Ens vols dir alguna cosa més?
En cada conte, hi aprenc alguna cosa nova.
06
a foc lent 07
a foc lent
Entre gente de PALABRA
per Benjamín Briseño
El contexto
Concluyó el Encuentro de Narradores Orales en Tlaquepaque, Jalisco –realizado los días 2 y 3 de junio– al que fuimos convocados un grupo representativo de quienes nos
dedicamos a esta labor a lo largo del país. Compañeros
de Monterrey, Zacatecas, Guadalajara y el Distrito Federal,
de las más diversas agrupaciones y escuelas de narración,
respondimos a la inédita convocatoria de Infolectura, asociación dependiente del diario «El Informador» de Gua-
herramientas sólidas y que ellos compartieran su experien-
participantes e incluso propuestas de fusión interdisciplina- bajar de los escenarios o al tratar a funcionarios mediocres,
cia; acercarlos para invitarlos a dejar el sectarismo que priva
ria con las artes plásticas. Otras ponencias versaron acerca no entre colegas donde hay paridad.
en su Estado y que sólo divide estérilmente a los artistas, y
del quehacer del narrador y apuntaron principios estéticos
que también era una forma de reflexionar en nuestros pro-
muy importantes, pero también hubo espacio para hablar
pios «divisionismos». El Encuentro propició momentos de
del trabajo del artista revisando el costo comparado con la
diálogo para encontrar coincidencias y estamparlas en un
inversión y proponiendo reflexionar en cómo debe valorarse
documento que representara el pensar y el sentir de los par-
el mismo y cómo habría que incorporar gestores culturales
ticipantes con una visión hacia el futuro de la narración en
a nuestro hacer.
el siglo XXI.
Fue muy estimulante y hasta emotivo escuchar razonamientos de altura, porque detrás de cada palabra se entendía el
compromiso de los presentes hacia su quehacer, hacia su persona y hacia sus proyectos de vida y se respiraba la necesidad de darle a nuestro arte el lugar y dignidad que merecen
dentro de la cultura. Sería larguísimo enumerar las brillantes
Quizá el momento más relevante se suscitó en los trabajos aportaciones de Beatriz, Marilú, Jermán, Rosa Martha, María
Las jornadas
vespertinos, en las mesas de trabajo donde se confrontaron Eugenia, Florina, Apolonio, Juan Carlos, Heber, Jorge, al lado
Así, armados con ponencias que versaron en torno a los te-
dores convocados hicieron gala de su inteligencia y pasión Zaira y Abril, y ni qué decir de la inquisitiva Isabel que provo-
Las razones
mas: «Narración oral en el siglo XXI», «El narrador oral en el
para defender ideas, cuestionar y replicar convicciones y pos- có, en el mejor de los sentidos, la necesidad de reargumentar
siglo XXI», «Gestión y promoción de la narración oral» y «El
turas, y lo que es más importante mostrando una gran dis- y clarificarnos más para que las ideas no se quedaran sólo
El objetivo de Infolectura y los asesores del Encuentro fue
narrador oral como formador de narradores», se realizaron
posición por escuchar al otro, que es el principio fundamen- en el círculo de los narradores, sino que fueran accesibles a
propiciar un espacio de diálogo para que los narradores
las jornadas de trabajo matutino abiertas a todo el público
tal del diálogo. Se mantuvo en todo momento una actitud cualquiera que desee escucharnos.
hablaran sobre su quehacer, sus inquietudes ideológicas,
interesado. Todas fueron muy enriquecedoras por la diver-
de respeto, incluso con los más jóvenes que cuestionaban
la problemática para realizarlo y las múltiples experiencias
sidad de trabajos que incluyeron desde una revisión histó-
ideas trascendidas, los narradores construyeron con solidez
de cada uno para seguir impulsando la existencia de este
rica, considerando los orígenes del narrador, pasando por el
un espacio en el que incluso los desacuerdos fueron tema Hubo momentos en que el diálogo se empantanaba y corría el
arte. También se persiguió fomentar el acercamiento con los
surgimiento de la narración moderna en Cuba y precisan-
para estar de acuerdo. Los artistas de la palabra entendieron riesgo de encerrarse en lo bizantino, pero la voluntad de con-
narradores de Jalisco para retroalimentar su quehacer con
do los inicios en México, hasta testimoniales de los grupos
que el ego y la vanidad se reservaban para otros espacios, al junto evadió la discrepancia y construyó en la coincidencia.
dalajara, Jalisco, responsable de un importante programa
de promoción de la lectura en el Estado y organizadora del
Festival Cultural de las Letras Caleidoscopio 2011.
las múltiples ideas vertidas por la mañana, donde los narra- de las igualmente importantes ideas de Gadhiel, los Rodrigos,
El resultado
08
a foc lent 09
Ayuujk Jäy
significa
GENTE DE LA PALABRA
Así, se llegó a la redacción del Manifiesto de Tlaquepaque,
Infolectura, generoso patrocinador del espacio, de realizar
que fue discutido palabra por palabra, porque se sabía de su
en conjunto el Segundo Encuentro con Narradores Orales,
trascendencia, porque se estaba apostando muy alto por él.
donde revisaremos los logros del Manifiesto y lo haremos
Horas después, entre el cansancio y la satisfacción firmamos
crecer de ser necesario, donde invitaremos a más narradores,
la impresión, gustosos, contentos, sabiéndonos representa-
a todos los que quieran construir con nosotros. Volveremos
dos por él. Se decidió darle el nombre en lengua indígena
a reunirnos para vernos, para escucharnos, para cobijar nues-
mixe Ayuujk Jäy que significa gente de la palabra, ¿acaso no
tras palabras.
es esto el narrador oral?
Desde la perspectiva de quien esto escribe, el Manifiesto de
Trazos finales
Tlaquepaque es un documento de concordia, es un ideario,
De manera personal quiero hacer un reconocimiento al señor
una auténtica declaración de principios éticos y estéticos, es
Carlos Flores, director de Infolectura, de quien partió la idea
una forma de fijar una postura ante el mundo y destinar un
de este Encuentro y la impulsó siempre desde la más verda-
lugar digno para la narración oral mexicana en la cultura y
dera generosidad. Agradezco a Apolonio Mondragón por lo
tiempos que nos tocó vivir.
de cómplice y amigo que tiene en su ser y a mis compañeros
Los compromisos
Ahora nos toca a todos los que firmamos difundir este documento que creamos, pero que no nos pertenece del todo.
Necesitamos urgentemente gente que se adhiera a sus principios, que los adopte para su quehacer cotidiano, si es que
acaso se siente representado por ellos y le significan algo. No
sólo sumaremos a otros profesionales de la narración, sino
a promotores culturales, directivos institucionales o sencillamente a personas que amen la narración oral y crean que
vale la pena ir de la mano con las ideas del Manifiesto.
narradores, que son gente de palabra.
Y al final, no puedo dejar de expresar lo significativo que es
para mí este Manifiesto. Y reconocer, sí, que se nos fueron un
par de erratas de sintaxis, pero hasta ese detalle lo aprecio
por lo que de humano tiene. Seguramente corregiremos para
la edición en línea. Pero lo relevante de este Encuentro fue
descubrir que los narradores sí podemos sentarnos a dialogar,
aún desde la oposición ideológica. Nada me borrará de la
mente la imagen de un narrador y una narradora distanciados por un fuerte conflicto de antaño, que en un momento
dado se saludan con un honesto, cordial y efímero beso, no
Estamos por realizar la tarea de subir el Manifiesto a un foro
para reconciliarse, sino como muestra de afectivo respeto.
en línea donde cualquier persona pueda adherirse a él y fir-
Nada me borrará de la mente el pensar que como ciudadano
marlo en forma virtual, donde pueda expresar sus opiniones
desencantado, en un país en el que ya nadie respeta el valor
respecto a lo escrito y desde donde podamos informarles de
de la palabra, nosotros, desde las más grandes diferencias,
los avances en vías del próximo encuentro.
pudimos hablarnos y escucharnos. Y para mí, amados compa-
De igual manera, mantenemos nuestro compromiso con
ñeros narradores, eso es un gesto donde asoma la esperanza.
MANIFIESTO
de Tlaquepaque
un cafè amb... 11
10
un cafè amb...
Dani Alegret
per Patrícia McGill
Dani Alegret és un músic llicenciat en Filosofia
que actualment ‘es guanya les garrofes’
i disfruta tocant amb el grup de música catalana
«Els Amics de les Arts».
Ha treballat en molts altres afers i, segons diu,
Vaig passar una època molt maca de la meva vida
acompanyant la narradora Patrícia McGill
en alguns dels seus espectacles de contes i música.
Avui en parlen tots dos.
C
tall, si vols. Tot i deixant un petit marge, que a la música és més gran, més obert. Aquest marge l’omple la
imaginació de l’oient. Per a mi, la música té un poder
més evocador que la paraula, dóna una llibertat a
la imaginació que la paraula a vegades no pot donar.
Però això té limitacions també. Si vols explicar de quin
color és la jaqueta del personatge de la història que
estàs explicant, no pots fer-ho amb música (tret que
siguis sinestèsic, és clar).
om et va arribar la narració?
Feia teatre a l’escola i després em vaig convertir en
director de grups de teatre amateur. Més endavant
vaig fundar una companyia de teatre amateur, que va
ser un desastre, però on ens ho passàvem d’allò més
bé. En aquell temps jo formava part dels qui explicaven coses amb paraules. Però el meu primer contacte
amb la narració va ser casualitat. No vaig anar a cap
espectacle, de fet ni sabia que existia un circuit de
gent explicant històries. Durant una festa una amiga
em va presentar dues noies que explicaven contes. Un
dia hi havia un piano, vàrem fer una improvisació i va
quedar bé. Així vam començar: sense premeditació,
com totes les coses bones.
Q
uant a la manera de comunicar-te amb el
públic, quines semblances i diferències trobes
entre música i narració?
Les dues aconsegueixen emocionar d’alguna forma,
tot i ser llenguatges diferents. La narració arriba a ser
molt descriptiva, pots explicar fins al més mínim de-
Q
uè t’ha interessat del món de la narració?
En primer lloc, la llibertat que em dóna, perquè tothom està pendent de la narració, i la música ha de
ser quelcom que l’acompanyi. D’altra banda, per a un
músic, el fet de no dependre d’una estructura quadrada és molt estimulant. Et posa a prova perquè normalment saps on comences però no pas on acabes, ni
on succeiran els canvis. Però, a més a més, si tens vuit
compassos que saps que formen part de la línia melòdica d’aquella narració, i aquell dia els has de repetir
sis vegades perquè la narradora ha decidit allargar-se
més o interactuar amb el públic, doncs hauràs de fer-
un cafè amb... 13
12
los diferents per no resultar avorrit. És un repte i has
d’estar atent, però no és pas tan tens. I ho dic perquè
en l’actualitat he d’estar temporades llargues en primera línia de foc. El fet de quedar en segon pla et permet una perspectiva interessant, més tranquil·la.
Q
uan m’acompanyaves, quin paper creus que
jugava la música dins els espectacles?
Jo sempre me’ls havia plantejat d’una manera molt
cinematogràfica. Un dels avantatges de treballar amb
una narradora, era que sempre hi havia una pauta,
un esquelet de conte o narració, però també molts
espais que quedaven oberts a la improvisació. Es
tractava d’uns espais en què sempre sabies per on
t’estaves bellugant però que no estaven tancats, no
estava pactat quant durarien... I això em permetia
crear una banda sonora, entrar i sortir, donar més o
menys protagonisme a la música, encara que sempre
quedés supeditada a la història, tal com passa en una
pel·lícula. Si en algun moment la música sobresortia,
sempre era perquè desprès la narració hauria de beure
d’allò per a explicar alguna cosa. Com a músic, això
em resultava interessant i, a més, em donava molta
llibertat.
D
es d’aquesta perspectiva, no et sents a vegades com un titellaire que amb els seus actes
pot canviar les accions de la persona que està
explicant històries i donant la cara?
No he tingut mai aquesta sensació, perquè sempre
he procurat adaptar-me a la narradora. Això sí, a
vegades, en algun moment pactat, saps que aquell
acord dissonant, estrany, frigi, condicionarà la narració. Com també saps que els canvis de ritme poden
accelerar o desaccelerar un conte, ajudar o perjudicar la narració, anar d’acord o no amb les eines de la
narradora (paraules, moviment...). Però quasi sempre
sóc jo qui estic pendent, i és la narració que condiciona la música.
M
e’n recordo de l’única vegada que et vaig
veure amb una altra narradora, la Noemí Caballer. El seu conte va quedar completament diferent de com era quan l’explicava ella sola. Crec
que tant per a ella com per als que hem gaudit
d’ella en solitari, va ser fantàstic i sorprenent.
Vam utilitzar un blues, crec, i sí, va ser bonic. Ara buscaré un símil musical: Un concert acústic, com ara, un
de guitarra i veu, si està ben tocat pot ser meravellós;
però això no treu que si escoltes els mateixos músics
acompanyats d’una banda, la mateixa cançó sonarà
diferent, i si està ben feta, també serà meravellosa.
El problema és quan poses la música perquè hi hagi
‘alguna cosa’ de fons... per omplir.
E
n aquest sentit, creus que la teva experiència prèvia en relació amb el teatre, la filosofia,
la narració, la poesia... t’ha servit?
Crec que sí. No es tractava de tocar coses precioses,
de ser un virtuós... Es tractava de comprendre el fet
narratiu, l’acció, el públic.
C
reus que l’instrument té una presència escènica important?
A mi m’hagués agradat que en tingués més. El que
passa és que això queda sempre supeditat a la sala.
Jo crec en la força visual d’un piano acústic. Potser
perquè sóc pianista...
Q
uines diferències trobaves entre treballar
amb teclat i piano acústic?
L
Quan fèiem sessions per a públic infantil, el piano
electrònic et permetia jugar amb sintetitzadors, crear
mons molt diferenciats. Crec que l’oient adult no ho
necessita, està més acostumat al llenguatge musical.
No cal que el carreguis d’èpica sonora quan estàs tocant les notes apropiades. I, sí, crec que hi ha una
diferència important entre piano acústic i teclat, per
bé i per mal. De tota manera, l’artista ha de saber
adaptar-se al que té. Tu com a narradora o aquells
que llegeixin la revista, també teniu un ideal de com
voleu que sigui l’escenari per explicar les vostres narracions, però aquest ideal el trobareu poques vegades, oi? Doncs, en la música passa igual...
lavors, creus que la música jugava un sol paper dins les sessions o més d’un?
Clarament, molts. A vegades ho feia de manera
òbvia, com ara amb un efecte concret. És a dir: si es
tanca una porta, «xim-pom!». El fet que fos una cosa
simple no la feia, però, menys important, perquè de
vegades un efecte ho és, d’important. De tota manera,
he de dir que en els contes infantils, això funciona encara millor. Pots atreure el públic de cop, quan passa
alguna cosa sorprenent, o pots jugar a la contra. Per
exemple, si estàs explicant una història alegre i de sobte arriba una música amb un toc misteriós, ja saps
que pot passar alguna cosa encara que les paraules no
ho estiguin anunciant ni ho puguis veure. Tanmateix
hi ha altres papers a jugar, no pas tan obvis.
utopia. Com que m’agradava molt la filosofia i havia
tingut molt bon rotllo amb el professor de batxillerat, hi vaig pensar. Quan ets adolescent i et parlen de
Nietsche, al·lucines. Parla de coses heavies, de la mort,
del sexe, de l’estètica, la violència, l’ètica, el bé, el mal...
El que passa és que vaig començar la universitat i em
vaig apuntar al «Taller de Músics» al mateix temps.
Després vaig anar d’Erasmus, vaig acabar la carrera,
vaig intentar coses amb grups de música diversos... De
tot allò, al cap dels anys, a nivell professional van quedar dues coses: «Els Amics de les Arts», com a grup, i el
projecte de narració amb tu.
C
om i quan et va arribar la música?
La meva mare és pianista de música clàssica i professora de piano. A casa la música sempre s’havia entès
com una cosa molt acadèmica i molt seriosa. Eps, que
en gaudíem, eh? Quan jo era petit la meva mare va
intentar que aprengués a tocar el violí i l’oboè... No
va triomfar. Així, doncs, vaig apuntar-me a fer hockey
sobre patins. Quan vaig fer 13 o 14 anys, vaig demanar una guitarra elèctrica negra. Al cap d’un parell
d’anys vaig decidir que ja que hi havia un piano a
casa, també el provaria. Però ja anava tard per ser
músic... I quan vaig haver d’escollir, als 18 anys, em
vaig plantejar que havia d’estudiar alguna cosa seriosa, i la música en aquell moment semblava una
P
erò vols dir que no estàs experimentant en
algun altre camp?
Ara estic col·laborant en la publicació d’un conte per
a l’editorial digital La Tortuga Casiopea, «Cases Perdudes», escrit per Xavi Serrat, que també escriu algunes
de les cançons d’«Els Amics de les Arts». Volen aprofitar al màxim les possibilitats tècniques, de manera que
hi hagi text, il·lustració, animació i música, i que el lector hi pugui interactuar. Com que no podíem preveure
el ritme de lectura, hem trobat la manera de no ‘vestir’
tots els contes amb música i introduir-la en moments
concrets. La meva preocupació ha estat sempre no
cansar el lector.
No hi ha res pitjor
per a una història
que una mala música
o una música inoportuna
menú musical 15
14
menú musical
ACOMPAÑAR DE MÚSICA UN RELATO
El proceso creativo de
«El viaje de los tambores»
per Juan Gamba
En el verano de 2009 tuve la suerte
Al juntarnos nos bautizamos como
de toparme con un texto maravilloso:
ÑAQUE DE BRUNO Y GAMBA.
Los tambores de Reiner Zimnik. Hace
En nuestras primeras conversaciones
tiempo buscaba un relato lo suficiente-
sobre qué tipo de espectáculo que-
mente largo como para poner en pie un
ríamos montar, quedó claro que nos
espectáculo de narración oral con una
Estaba dispuesto a emprender este ca-
guiábamos por los mismos parámetros
sola historia.
mino solo, cuando se cruzó en mi ca-
que defiende Darío Fo en su «Manual
Esta pequeña novela ilustrada tenía
mino un antiguo conocido con inquie-
mínimo del actor»; nuestras raíces eran
todos los elementos que buscaba para
tudes similares: Bruno Gullo, músico y
las del juglar de las plazas, aquel que
elaborar un espectáculo de raíces jugla-
cantante romano afincado en Madrid
tenía que echar mano de todas sus ha-
rescas, donde la narración oral tuviera
y líder de la banda multi-instrumental
bilidades (música, acrobacia, imitacio-
una puesta en escena teatral.
La Malarazza. Él, al igual que yo, anda-
nes, idiomas inventados) para hacer su
ba con ganas de comenzar un proceso
historia entretenida.
creativo, aunque nunca antes había elaborado un espectáculo de cuentería.
menú musical 17
16
Así que nos sentamos frente al texto
En esa construcción también hubo que
y empezamos a trabajar. Bruno toca
evaluar la manera de pasar de un ins-
el acordeón, la guitarra, el djembé, el
trumento a otro, ya que soltar un acor-
kazoo y canta con voz cristalina prác-
deón para coger una guitarra no es algo
ticamente cualquier género. Lo prime-
que hagas en un santiamén. Pero eso se
ro que hicimos fue leer en voz alta la
solucionó fácilmente, ya que Bruno en
historia, mientras él iba tocando su
el espectáculo no es un músico acom-
acordeón, intentando acoplar melodías
pañante, sino parte integrante del dúo
a los ritmos del texto. Tras esa primera
A la hora de elegir la música y las me- narrador. La historia la contamos en-
lectura vimos claro dos cosas: que el
lodías fue Bruno quién llevó la batuta tre los dos, pasándonos el foco el uno
texto tenía música y que no podía ser
creativa, cuidando los ritmos para ase- al otro alternativamente. Él hace más
todo el rato voz y acordeón. De mane-
gurarnos captar la atención del espec- música en el espectáculo y yo me en-
ra que empezamos a trabajar el texto
tador en todo momento y sorprenderle. cargo más de la parte cómica y gestual,
como una partitura, buscando todas
A veces usábamos pasajes de temas pero ni sólo canta y toca él, ni sólo ges-
las combinaciones posibles: voz y acor-
conocidos (un punteo de Pink Floyd, ticulo y hablo yo. Equilibrar el espacio,
deón, voz y tambor, voz y guitarra. Eso
una estrofa de Amelie) y otras veces físico y sonoro, fue algo que siempre
conmigo narrando, porque también ha-
simplemente
bía otras combinaciones, como su voz
que acompañaran a la narración, va-
o su música acompañando mis panto-
riando su velocidad y presencia según El resultado es un espectáculo que he-
mimas cómicas, ya que había partes
las necesidades del texto.
creábamos melodías tuvimos en cuenta durante la creación.
mos representado en bibliotecas, en
del texto que se podían contar solo
bares y en teatros, para jóvenes, abue-
visualmente sin necesidad de usar la
Pero además, sin ningún reparo, deci- los, adolescentes y algún niño, buscan-
palabra. El hecho de que se tratara de
dimos modificar el texto para fomen- do en todo momento contarle y can-
un texto ilustrado por el autor nos ayu-
tar y facilitar su musicalidad. Pequeñas tarle al público esta historia y conseguir
dó mucho a crear estas imágenes no
descripciones se agrandaban y llenaban llevarlos con nosotros como un tambor
descritas verbalmente.
de detalles para que el tambor pudiera más. Una propuesta donde la música
acompañar durante más rato el mo- no es mera comparsa, sino un pronólogo. Momentos de acción descritos tagonista más, sin cuya presencia la
en un sólo párrafo se dividían en varios historia quedaría coja. Las pasiones y
bloques, aumentando la velocidad de los problemas que los tambores de este
los acordes de la guitarra a cada nueva viaje viven son universales, como uniestrofa. Se marcaban silencios (tan im- versal es el lenguaje de la música.
portantes en la música), para que coincidieran con el final de una frase. Se
modificaba la forma de decir el texto
para hacer de la voz un instrumento
más. Al final el espectáculo es una partitura pura y dura en que cada frase tiene un acompañamiento concreto.
19
18
menú musical
D’aquells boleros,
aquests contes
per Mònica Torra
la secció
la llista bull
HA DECIDIT DESCANSAR TEMPORALMENT
Fa uns vuit anys que em dedico a explicar contes professionalment,
i dotze que dono classes de música, especialment als més petits. Els
contes sempre m’han ajudat a l’hora d’ensenyar cançons i ritmes, i
és per això que fa temps que he unit la narració amb la música. Però
no ho havia provat mai amb adults.
Els boleros, aquestes cançons populars que tracten temes d’amor i
desamor, sempre m’han agradat, i em van encendre una llumeta.
El Marc, el meu germà, escriu molt bé i té molta imaginació: un dia
vam parlar de la idea de fusionar boleros i contes. Vàrem escollir boleros clàssics que ens inspiressin històries humanes. El Marc va aconseguir que els boleros formessin part dels contes que anava creant.
Ja teníem l’espectacle a punt, i només em faltava llançar-me a cantar
i narrar... La resposta del públic va ser realment encoratjadora.
Per acabar-ho d’arrodonir, tothom estava d’acord que s’havia
d’acompanyar amb pianista, i l’Ildefons em va fer aquest regal.
Va ser una experiència brutal. Mai no havia cantat acompanyada d’un
músic!!
La música en directe sensibilitza el públic a l’hora de sentir les històries i tot va adquirint un aire molt més intens, profund i vibrant.
I aquesta és la història de «d’aquells boleros aquests contes», un
espectacle que barreja la música i la narració, on els contes parlen
de les històries que s’amaguen darrere d’alguns boleros, històries
d’amors estranys, d’amors impossibles, de passions desenfrenades…
totes elles macerades amb un toc d’humor, emotiu i tendre alhora.
–que no eternament–
ALS 7 NÚMEROS D’EDAT,
COMFORTADA AMB EL BENEPLÀCIT
DE LA COMUNITAT ANINERA.
L’AFLIGIT CONSELL DE REDACCIÓ
DEMANA UNA ORACIÓ
PER ACOMPANYAR EL SEU DESCANS
ALHORA QUE OBRE LA PORTA
PER A L’ENTRADA DE QUI ES VULLGA OCUPAR
DE LA SEUA REACTIVACIÓ.
Barcelona, 16 de juliol de 2011
es cou a l’ANIN 21
20
es cou a l’ANIN
Sílvia Nebot
LA LAIA
a les
Biblioteques
per Monika Klose
EXPLICAR PER A UN PÚBLIC INFANTIL
SEGUEIX SENT UN REPTE PER A CADA
NARRADOR O NARRADORA,
ENCARA QUE HAGI FET JA MILERS
DE SESSIONS DE CONTACONTES
PER QUÈ?
Doncs perquè els nens són molt més cruels a l’hora de mani-
estic nerviosa, i ho vaig estar quan em dirigia a la biblioteca
Quan vam arribar a la biblioteca ja hi havia un munt de nens
D’altra banda, vaig adonar-me que és molt gratificant expli-
festar el seu desinterès o el seu avorriment: es giren per agafar
del Raval per explicar contes dins de les activitats per cele-
- senyal que l’activitat està ben arrelada en aquesta biblio-
car junt amb un altre narrador o narradora. Primer, perquè
un llibre i el miren o el llegeixen, comencen a xerrar entre ells,
brar la Laia.
teca. L’únic inconvenient va ser que l’espai de contar contes
sempre és estimulant veure com narra una altra persona. A
no estava separat de la resta de la biblioteca, la qual cosa im-
part d’això, el pes de portar la sessió es divideix i dóna més
A més a més hi anava a explicar contes amb la Martha Escu-
plica sempre un murmuri de les persones que no segueixen
espai perquè el que no explica pugui observar millor el pú-
Aquest comportament distorsiona la sessió, és clar, però so-
dero, un crac dins del món de la narració oral, i em pregun-
l’activitat del narrador. Vam patir durant un moment, però
blic. Et converteixes en espectador i un altre cop en narrador;
bretot s’ha d’admetre que posa de manifest els errors de la
tava si podria estar a l’ alçada.
un cop engegada la sessió, no va ser un problema.
és precisament aquesta doble funció el que m’encanta, i su-
s’aixequen, es mouen d’un costat a l’altre, etc.
persona que explica contes, ja sigui que el conte escollit no
ggereixo que hi hagi més ocasions per explicar en «duo».
està ben adaptat a l’edat del públic, ja sigui que a la narració
La Martha i jo havíem quedat mitja hora abans i la trobada
La Martha va presentar-nos i vaig començar a explicar; des-
li falta ritme, o que no s’ha establert un vincle entre narrador i
en un bar va ser molt agradable. De seguida es va establir
prés ho va fer ella. Va ser agradable veure com els nens s’hi
La narració és una feina molt solitària i encara que cadascú
públic, per esmentar només uns quants dels errors possibles.
una sintonia entre nosaltres: anàvem a explicar juntes i a
implicaven, com participaven i com seguien en tot moment
s’hagi de preparar les sessions de la millor manera que pugui
passar-nos-ho bé. Per a mi aquesta disposició és molt im-
les narracions. El fet que ho feien després d’haver estat 8 ho-
és fantàstic si de vegades es pot fer conjuntament.
Així, cada vegada que he d’explicar en una biblioteca (a
portant. El públic ha de notar que el narrador o la narradora
res a classe demostra que tenen una gran capacitat d’escoltar
l’escola és diferent, perquè hi ha els domadors que controlen)
gaudeix quan explica contes.
quan una cosa realment els interessa.
23
22
es cou a l’ANIN
es cou a l’ANIN
FESTA DE LA LAIA:
ANIN omple
el carrer de contes
per Josetxu
La festa de La Laia,
Un any més
és celebrada
Per aquesta ciutat de Barcelona han passat gents de tota mena, des d’ibers i romans fins a francs, àrabs, jueus, i europeus de totes les nacions. Les incomptables
històries han sigut recollides per nòmades, joglars i bufons, i més recentment per
literats i etnògrafs. I encara més recentment per un grup selecte de narradors de
l’ANIN, que han fet l’esforç de recollir narracions populars i tradicionals per oferirles als passejants que busquen gaudir de la festa de La Laia, la gran festa de Barcelona que anuncia la primavera.
Perquè això no ha sigut una cosa imprevista i feta a corre-cuita, sinó ben preparada
durant mesos. Calia parlar amb l’Ajuntament, que els va incloure en el programa.
Es van planificar trobades de preparació on els contes es van anar poc a poc afinant
com un instrument musical del qual es vol obtenir el millor so. Trucades, correus,
llistes, més trucades… tot per començar el dissabte de la festa amb els Contes al
Mercat de Santa Caterina. Entre el mig de lluç i el quart de formatge, els compradors es van trobar amb entusiastes cuiners vestits amb un davantal que els
van explicar històries de por, d’humor, d’enginy, tradicions... El públic, fidel i atent,
participatiu, expectant, aplaudia les successives intervencions dels narradors. S’ho
esperaven? No! S’ho van trobar així, i les bosses de la compra van reposar als seus
peus mentre escoltaven atentament.
I si els contes
et van agradar,
l’any que ve
has de tornar
«No n’hi ha prou», van pensar segurament els organitzadors, i el diumenge van
tornar a repetir un any més la Cercavila de Contes. Històries de frares, de reis i
comtes, d’animals, de nenes valentes com la Laia, de valents guerrers, de bruixes,
de nans… un públic nombrós va seguir la Cercavila durant tot el recorregut. Entre tanta gent i carrers tan petits, el senyal del paraigua groc va orientar els més
despistats cap al punt exacte de la narració. Un altre cop els narradors van deixar
de banda la vergonya i van treure el millor de si mateixos. Entre carrerons plens
d’edificis històrics, i seguits de prop per la sorollosa cercavila de gegants, es van
llançar a l’aire contes i històries. Van gaudir d’un nombrós grup de nens i grans que
els van acompanyar fins a la traca final.
No és freqüent tenir el privilegi d’escoltar narracions en un entorn ple de vida i
d’història, però resulta un veritable plaer. En aquests segles han renovat les meves
pedres, he vist com em reconstruïen les cases, i com a carrer de Barcelona em sento molt orgullós d’haver acollit un any més l’ANIN celebrant la festa de la Laia.
PICA-PICA
DE CONTES
per Albert Marquès
6 de noviembre de 2011. ¡Uf!, qué
lejos queda eso, ¿no? ¡Si yo tengo menos memoria que una bolsa de plástico! Pero bueno, si me piden que escriba
algo para , ya que la disfruto, no me
voy a negar, que se supone que la hacemos entre todos. Pero que nadie espere
rigor ni objetividad, sino que me avisen
antes y me dejen tomar apuntes.
n
Últimamente voy muy liado, la vida
de papi, ya sabéis, y me permito pocas
salidas, pero me animé a ir al PICAPICA DE CONTES con ganas de
rencontrarme con los compañeros de
cuentos que hace tanto que no veo y
que ya añoraba. Sinceramente, mi primera sensación fue de tristeza, porque
esperaba encontrar mucha gente y solo
éramos media docena, pero rápido busque las ventajas de un encuentro
íntimo: como por ejemplo, cosa
nada despreciable para un oso glotón
como yo, que tocamos a más canapés
por cabeza, jejejeje.
Conocí un poquito a Mercé Rubí,
nombre que tantas veces he leído y que
por fin tomaba cara. Pasé por el corre-llibres y me agencié dos maravillosos CDs de Corazones Zurcidos. A
ver cuando se vuelve a dar la cuádruple
conjunción astral necesaria para rencontrarnos y devolverlos, entre tanto,
están bien cuidados. Pude ver una preciosa baraja de cartas, que era
algo así como un tarot a lo mexicano,
estaba previsto que sirviera de fuente
de inspiración para un juego creativo,
pero no llegamos a hacerlo, creo que
por falta de tiempo, porque cuando la
gente de palabras desata la lengua, ya
se sabe… Lo que sí hicimos, según el
guión (digo yo que estaría en el guión)
era explicar qué estábamos leyendo;
Martha recogió la bibliografía y
una semana después la compartió en
la lista.
En fin, que disfrutamos de una tarde
agradable y el tiempo pasó volando.
es cou per aquí 25
24
es cou per aquí
Biblioteca de Vila-seca:
10 anys de contes 2001/2011
per Núria Llebaria
L’any 2011 hem celebrat el 10è aniversari
de la programació de contes infantils
i ho volem compartir amb tots aquells
que ens han acompanyat al llarg d’aquests anys:
infants, famílies i narradors.
Per això hem preparat un resum
del que ha estat el dia a dia,
l’experiència i les vivències
dels qui hem treballat en el projecte
i dels nostres oïdors.
cles: una mateixa ambientació, repetició de textos sobre l’hàbit d’escoltar
contes a l’inici de cada sessió, premis
a l’assiduïtat, etc. Elements de continuïtat que han afavorit els vincles i la
complicitat amb el públic.
Els cicles han tractat temàtiques diverses, les quals ens han portat per tots
els continents; hem conegut velles
tradicions i cultures, animals fantàstics, personatges terrorífics, divertits i
màgics; hem escoltat històries de música, òperes... I enguany, per celebrar
l’aniversari, ho hem fet amb els contes
d’aquí, els de sempre. El cicle Contalans 2011 ha portat a la biblioteca la
veu dels contes catalans populars més
tradicionals.
EL PÚBLIC
UNA MICA D’HISTÒRIA
AMB QUI HEM TREBALLAT
L’any 2001 es va engegar des de la
Biblioteca la programació de conta
contes, adreçada al públic infantil i a
les famílies, amb els objectius de promoure el gust per la lectura i fomentar l’hàbit d’escoltar històries entre els
més petits.
En aquest llarg recorregut ens ha acompanyat la narradora, il·lustradora i mestra Rat Cebrián, que s’ha fet càrrec del
procés creatiu dels cicles, de la coordinació de la programació i de la narració
de contes.
L’èxit inicial de les sessions ens va
animar a continuar el projecte i fer-lo
créixer, donant-li un format de cicle
anual, una proposta estable de foment
de la lectura adreçada a un públic familiar que va assumir la Regidoria de
Cultura de l’Ajuntament de Vila-seca.
En tots aquests anys ens han seguit
prop de 7.000 persones, entre infants
i adults, una mitjana de 50 usuaris per
sessió. Una xifra que ha crescut respecte als primers cicles i que s’ha mantingut estable els darrers anys.
Inicialment ens vam adreçar als infants
a partir de 5 anys i les seves famílies: pares, mares, avis, àvies, germans
grans... Amb el temps, aquest públic ha
anat canviant i els nostres oients són
cada cop més menuts: darrerament
s’han incorporat com a espectadors
infants menors de 3 anys.
Per donar resposta a aquesta nova
audiència hem reorientat els cicles
intercalant sessions que treballen espectacles de caire més infantil, com
ara ballmanetes, sessions amb titelles
i escenificacions més vistoses.
Hem comptat amb una colla de contacontes professionals, gent d’aquí, de
les nostres comarques, com la Carme
González, la Sílvia Palazon, l’Imma
Pujol o la Muntsa Plana, i narradors
d’altres indrets dels Països Catalans.
Una llista llarguíssima de professionals
que ens han deixat instants màgics
d’intenses emocions.
Hem treballat també amb l’il·lustrador
tarragoní Hugo Prades, que s’ha fet càrrec del disseny de bona part dels cartells i calendaris, i ha posat la imatge
més divertida i enginyosa al projecte.
LA VEU DEL NOSTRES USUARIS
PER QUÈ UN CICLE?
El format de cicle anual ens ha permès
treballar una temàtica comuna en totes
les sessions, i crear d’aquesta manera un
fil conductor per a tots els especta-
Hem volgut donar també la paraula al nostre públic, als oïdors, pares i
fills, que ens han acompanyat al llarg
d’aquests anys perquè ens expliquin la
seves vivències, el que els ha frapat, el
que els ha emocionat... En definitiva,
que han tret de l’experiència d’escoltar
contes.
La iniciativa de los cuentacuentos mensuales nos ha hecho a mi hija Judit y a mí
(también a mi padre) tener una excusa para
acercarnos a los libros, la música y el cine a
través de la biblioteca. Es un lujo y un privilegio fantástico, muchas gracias.
José Luis Corpas, 49 anys
La meva experiència amb els Contacontes? Devia tenir uns… 9, 10 anys, potser, i
recordo especialment que van explicar un
conte d’un dimoni que va fer un pacte amb
un pagès. El que recordo del cert és que
m’ho vaig passar molt bé amb els contes i
que vaig riure molt.
Alba Moreno Aranda, 18 anys
Per als nens anar cada mes a la sessió de
contes és una sorpresa: què explicaran?, qui
ho explicarà? Per a nosaltres és una activitat
per compartir que ens permet relaxar-nos i
deixar-nos endur per la nostra imaginació.
En gaudim en família i ens serveix d’excusa
per parlar amb ells de les històries que han
escoltat, a més de ser una manera lúdica
d’apropament a la biblioteca i d’apropament
als llibres, la lectura i la cultura. És una activitat molt recomanable ja de ben petits.
Lourdes Rofes, 37 anys
es cou per aquí 27
26
es cou per aquí
UN RIU DE CONTES
Trobada Internacional
de Narradors Orals
al Pirineu
per Martha Escudero
Desde la primera
edición, este año
hemos celebrado
la 5º, Riu de Contes
ha querido conjugar dos intenciones:
por un lado, ofrecer
a los narradores participantes un espacio
de intercambio y formación y, por otro, ofrecer
al público espectáculos de
narración oral de calidad.
Importantes para la formación del narrador son las charlas, conferencias o talleres, pero poder compartir experiencias
de oficio o presenciar sesiones de narradores consolidados, son una fuente
inmejorable de recursos y elementos de reflexión, tan necesarios en nuestro oficio. Pero ¿qué seríamos los narradores sin un público dispuesto a escucharnos? Lograr el reconocimiento social del arte
de la narración es un compromiso y es por ello
importante ofrecer al público sesiones
de narración que, por su calidad, sean memorables.
Las
primeras
dos ediciones de Riu de Contes se realizaron en Sort, Pallars Sobirà. Desde hace 3 años, durante el último fin de semana
del mes de agosto, nos acoge con entusiasmo Bellver de Cerdanya, hermosa población de la Cerdanya, que por su
emplazamiento y dimensiones reúne cualidades que valoramos: un lugar tranquilo y agradable donde la estancia y el trabajo
son gratos; un pueblo pequeño que concentra la experiencia y un lugar bien comunicado.
Ya estamos trabajando en el diseño y organización de la próxima edición. Para participar como narrador y tener acceso a
formación y alojamiento basta con hacer la inscripción. Anunciaremos la convocatoria en su momento. Seguramente la
celebraremos a finales de agosto para seguir alimentando lo que un día nos comentó una persona del público: «…se
me olvidó que se acaban las vacaciones».
Si quieres ver el resumen de anteriores ediciones puedes visitar: www.elriu.com y
entrar en Un Riu de Contes. Para cualquier consulta o comentario,
puedes escribirnos a [email protected]
es cou per allà 29
28
es cou per allà
Charo Pita, Virginia Imaz y Ana Herreros, de AEDA, inauguraron oficialmente el Evento.
Abbi Patrix, de La Maison du Conte, expuso brevemente la
A N I N
en el
F E S T
2 0 1 1
T O L E D O
per Patricia McGill
historia del FEST que nos ha llevado hasta el cuarto encuentro en Toledo 2011. Luego les tocó el turno a los «FEST babies/offsprings», con dos nuevos proyectos: el FIST (Federation for Italian Storytelling, de Raccontamiunastoria),
italiano, presentado por Giovanna Cavasola y Davide Bardi,
y el Holnemevolt, festival húngaro, presentado por Csenge
Zalka. Finalmente, el Steering Group (steer = estar al timón,
gobernar, dirigir) del FEST, representado por Peter Chand
(Inglaterra), Theresa Amoon (Francia), Torgrim Mellum Stene
(Noruega) y Pep Bruno (España), nos habló del trabajo, las
dificultades y los logros de este año: las bajas de algunos de
sus miembros, los 10 meses de trabajo de preparación del
Encuentro, la solicitud de fondos europeos para la Federación, y algunas reflexiones sobre el propio FEST (europeo vs
internacional, estructura para asegurar el crecimiento, espacio abierto donde puedan gestarse ideas y propuestas).
Después de una tarde intensa, nos fuimos a cenar y la orga-
El
martes 7 de junio llegué a las 14:00
a Toledo, todavía con millones de dudas sobre los objetivos
y la razón de ser del FEST. Iba en representación de ANIN
nización nos obsequió con una visita guiada por Toledo, que
acabó de charla en charla, de bar en bar, y, por último, de
sueño en sueño.
(Associació de Narradores i Narradors). En la estación me
El miércoles 8, el trabajo empezó entre tostadas
esperaba Patricia Picazo, amiga, colega, compañera de fati-
y cafés: nos presentábamos una y otra vez... hasta llegar a
gas y alegrías, y representante de NANO (Narradores amb
los casi 50 que no conocíamos. Esa fue mi manera de darme
Narradors Organitzats). Comimos juntas comentando el
a conocer a mí misma y a ANIN. No hubo ponencia sobre la
programa del Encuentro, que habíamos recibido con muy
asociación en ningún momento, no hubo oportunidad, pero
poca antelación, y los estatutos que debían debatirse. Luego,
sí pude hablar muchísimo de nosotros y de aquellos pape-
bajo la lluvia torrencial, un taxi nos llevó al Castillo de San
litos que había puesto sobre la mesa (y que, debo decir, el
Servando, el albergue donde se llevaría a cabo el Encuentro
último día casi habían desaparecido).
durante cuatro días.
A las
Algunos representantes de AEDA (Asociación de Profesio-
fue planificar los tres días de reuniones matinales. Inmedia-
nales de la Narración Oral en España), responsables de
tamente empezaron a debatirse los temas previstos en el
la organización, nos dieron la bienvenida y nos entregaron
orden del día: estudiar el logo presentado por la delegación
carpetas, tarjetas y chips que contenían el programa, los es-
griega, considerar la propuesta de convertir al FEST en una
tatutos y los datos de los 53 participantes. Nos instalamos
AISBL (asociación internacional sin ánimo de lucro) y discu-
en nuestras habitaciones, y a las
tir los estatutos elaborados por el Steering Group.
17:00 nos encontramos
9:45 empezó la reunión del Consejo. Lo primero
12:15 empezaban los paneles de discusión: «Ex-
en la sala de reuniones. Pegamos nuestras fotos en el lugar
A las
que nos correspondía del mapa de Europa y, en una pared, el
periencias multilingües», «Joven narración europea»
póster de la asociación o festival al que pertenecíamos. Dejé
y «Organizaciones paraguas». Asistí a la primera, donde
las revistas y todos los papeles informativos que llevaba de
estaban Joxemari Carrere (País Vasco), Peter Chand (Ingla-
Cataluña en la mesa junto a los demás, y a las
terra), Birgit Lehner (Austria) y Torgrim Stene (Noruega).
18:00
30
es cou per allà 31
Algunas de las ideas que surgieron fueron las siguientes: las
Después se repitieron los paneles de la tarde del miércoles.
celebrará entre el 4 y el 7 de julio en Alden-Biesen. Para el
lenguas como territorios y los hablantes como fronteras; el
Volví al mío, claro, el de repertorio. El desafío era improvisar
FEST 2013 se presentaron dos magníficas candidaturas: Ho-
uso de distintas lenguas en un mismo cuento; la función del
una nueva charla, como un nuevo cuento, porque muchos de
landa e Italia. Tras la votación, se decidió que el FEST se iría a
ritmo y el tono, la comprensión y la comunicación; cuen-
los asistentes decidieron repetir (por solidaridad o por inte-
Italia, cerca de Roma, en el mes de junio. Para el FEST 2014,
tos de diferentes procedencias como método para afianzar
rés). Brendan habló de los cuentos que viajan, de los moti-
en cambio, se escogió una ciudad norteña: Umeå, Suecia, que
identidades también diversas; la narración como herramien-
vos, de cómo las personas que escuchan se reconocen en las
ese mismo año será Capital Cultural Europea. El año que viene
ta; la narración como arte; las imposiciones físicas de una
historias. Acabó dando algunas razones para contar: por di-
se presentarán y votarán la candidaturas para el FEST 2015.
lengua; la experiencia multilingüe como vía artística y no
versión, para comunicar, para encontrarle un sentido al mun-
También se votó el nuevo comité ejecutivo: Guy Tilkin (Bél-
como herramienta.
do, para desarrollar la propia imaginación, para transmitir la
gica), Theresa Amoon (Francia), Charo Pita (España), Paola
Después de la hora de comer, llegó el espacio de creación
tradición oral, por motivos de creencias religiosas u otras...
Balbi (Italia), Rose Marie Lindfors (Suecia). En este punto, los
para aquellos narradores que quisieron apuntarse.
Nos contó su experiencia periódica en la radio, inventando
representantes de las asociaciones españolas que estábamos
A partir de las
historias para «el íntimo extraño». Tone contó su recorrido
presentes, estuvimos de acuerdo en apoyar la candidatura de
periencias multilingües», «Proyectos de narración com-
personal por tipos diferentes de repertorio: cuento tradicio-
Charo Pita.
partidos» y «Desarrollo y acumulación del repertorio de
nal noruego, cuento tradicional africano, historias de la bi-
Se dio paso a los Observadores Internacionales. Hasta ese
un narrador». Tuve que escoger la tercera opción porque
blia, historias vikingas, pequeñas leyendas locales... Y habló
momento no había entendido muy bien qué papel cumplía
formaba parte del panel que compartía con Brendan Nolan
también de la necesidad de sentirse a salvo con las historias.
esa figura dentro del encuentro. Lo único que sabía era que,
(Irlanda), Tone Bolstad Flode (Noruega) y Abbi Patrix (Fran-
Abbi habló de su propio recorrido, de su trabajo en grupo y
mientras nosotros manteníamos las reuniones del consejo,
cia). Todos basamos nuestras charlas en experiencias perso-
de su amor por la épica. Su madre contaba historias tradicio-
ellos hacían reuniones paralelas. El primero de sus plantea-
nales más o menos extensas. Debo aclarar que la mía era, de
nales noruegas, su padre la admiraba y cuando ella no estaba
mientos fue que al principio ellos tampoco sabían qué debían
todos, la menos extensa: ¡diez años no son nada en esto del
inventaba grandes mentiras, y su abuelo tenía una historia
hacer, hasta que finalmente decidieron «observar» y confec-
contar!, ¡qué juventud! Y os prometo que, visto lo visto, no
verdadera y conmovedora sobre cómo había escapado de la
cionar una lista de sugerencias para el FEST 2012 y para el
hay que temerle a la vejez; es admirable. La épica como una
guerra. Introdujo la épica como una nueva dimensión de la
futuro:
dimensión diferente de la narración, las historias y los moti-
narración, y nos empezó a contar detalles de su investigación
• Si bien es cierto que necesitamos un idioma oficial
vos que viajan, los cuentos como lugar seguro al que volver.
sobre la historia épica del Rey Mono, de la China, y los narra-
para comunicarnos y hemos escogido el inglés por ra-
Yo opté por sacar mis zapatos rojos de charol. Y, es que, al
dores ligados a esa historia.
zones prácticas, debemos simplificarlo.
igual que me pasa con las historias, no hay nada tan cómodo
Después de la cena nos fuimos al teatro a ver los resultados
• Para futuros encuentros sería conveniente dar un
como llevar zapatos viejos y nada tan reconfortante como
del espacio creativo de nuestros compañeros de viaje. Fue
tema a tratar a los observadores internacionales.
comprarse unos nuevos.
excepcional. Quizás lo sorprendente fue ver a personas acostumbradas a trabajar en solitario entregarse a una creación
• Dedicar más tiempo a talleres, a jugar, a investigar.
• Optimizar la comunicación entre los miembros del
colectiva y multilingüe utilizando técnicas diversas y, aún
FEST para la mejor definición de su identidad median-
más sorprendente, constatar lo bien que funcionaba. Me atre-
te website, newsletter...
reunión del Consejo. Gracias a Donald Smith, que recogía las
vería a decir que el Teatro de Rojas puso su parte de magia,
• Integrar más a los observadores internacionales en
conclusiones con una claridad excepcional, adelantamos a
pues, inaugurado en 1878 en el mismo lugar en que durante
los debates.
buen paso. Comparamos la propuesta de estatutos con las
los siglos XV y XVI representaban sus funciones titiriteros y
Lo habíamos logrado, habíamos llegado casi al final con unos
propuestas hechas en la reunión del miércoles. Se añadieron
volatineros, es una auténtica preciosidad.
estatutos pendientes únicamente de revisión legal, que cam-
18:15, nuevos paneles de discusión: «Ex-
jueves 9 empezó a notarse la falta de sueño, pero
aún así el desayuno fue animado. A las 9:45 comenzó la
El
algunos temas a debatir. Todos los cambios surgidos a raíz
viernes 10 la gente llegó más tarde al desayuno,
bian la estructura del FEST (miembros - comité ejecutivo);
de los acuerdos, quedaron reflejados en el documento re-
El
dactado por el propio Steering Group durante esta reunión
el comedor parecía un poco más silencioso. Era el último día
ción, Logo...); los lugares de reunión definidos para los próxi-
(Estatutos).
del encuentro.
mos tres años (Bélgica, Italia, Suecia).
A las
La reunión del consejo empezó a las
11:45 paramos para descansar y, al cabo de media
10:00. Se propusie-
unos grupos de trabajo en marcha (Financiación, Comunica-
Algunos habían marchado ya al aeropuerto cuando terminó
hora, dieron comienzo los mismos paneles de discusión que
ron soluciones para asuntos financieros, para facilitar el tra-
la reunión y nos fuimos a comer. Pero muchos de nosotros
el día anterior para facilitar la rotación de la gente.
bajo de grupos de interés entre las conferencias anuales, para
esperamos a las cinco de la tarde para irnos a Guadalajara.
Por la tarde, me volví a perder el espacio creativo y me apun-
establecer contacto permanente entre los miembros...
Y, sí, eran las
té al café en el bar.
Guy Tilkin presentó su propuesta para el FEST 2012, que se
y el FEST 2011 había terminado.
cinco en punto de la tarde
el secret de la picada 33
32
el secret de la picada
Gina Clotet
SOROLL
Quin és el
que més et molesta i
que més t’agrada
mentre estàs explicant?
silenci
El soroll que més m’agrada és un instant màgic de
que es produeix quan en el moment
àlgid de la narració tot el públic calla i espera. És un moment de vertigen en el qual sento que la història
ha aconseguit captivar-los i en el qual aprofito per callar també jo i assaborir aquest segon de catarsi
col·lectiva. La màgia no sempre funciona però quan apareix... és un plaer.
Per altra banda, entre la col·lecció de sorolls i sorollets que acompanyen en moltes ocasions les sessions
de contes no puc sofrir els pares i mares que xerren com si fossin a la cafeteria, com si allò no anés
amb ells i es pensen que el fet d’estar asseguts dues cadires més enrere els dóna el do de la invisibilitat.
Jordina Biosca
Sorolls: tots molesten! Per exemple, en un bar o una
cafeteria és horrorós la màquina de moldre cafè; en altres
llocs d’entrada lliure, el soroll de la porta d’entrar, i en
sessions infantils, el soroll de fons que fan els pares que
són darrere de tot i que no paren de xerrar...
I el que més m’agrada.., quan narro?... el
silenci.
Anna Gabernet
El soroll que més em molesta quan explico és el xiuxiueig entre dues persones
del públic. Curiosament si el xiuxiueig és un comentari de text dels contes que
explico no em molesta pas, al contrari!, sinó que entra en la categoria de sorolls que
m’agraden (i dels que més, juntament amb les rialles). Curiosa, la ment humana!
Hi ha un altre soroll també molest, un martell pneumàtic destrossant la vorera
del costat del local, que també em desconcentra molt. Només m’ha passat
una vegada però me’n recordo molt bé. Convidar els obrers a esmorzar mentre
jo explicava hauria sigut una bona idea; cara, però efectiva.
Sophie Heydel
Sherezade Bardaji
El ruido que más me molesta cuando estoy contando, más aún que los móviles,
las puertas golpeando, las alarmas de fuego, el bleep bleep bleep del escáner de las bibliotecas,
o el timbre de los colegios, es el ruido de la gente que habla detrás de la gente que escucha.
Los otros ruidos no me molestan porque son inevitables, pero no se me ocurre
ninguna razón para que alguien charle cuando otro está contando un cuento.
Em molesta el soroll dels «borinots». Gent que es col·loca lluny però
a prop del narrador, que no vol escoltar però que tampoc se’n va.
Pensen que per estar-se a sis metres ni els veus ni els escoltes. Xerren,
comenten, enraonen... fent una mena de sorollet de «mosca vironera»...
silencio
. Aquel momento en que cada persona de
Mi sonido preferido mientras cuento es el
la sala está en su mundo propio pero en el que al mismo tiempo estamos todos juntos. ¡Un placer!
Carlos Sáez
Carles Alcoy
rialles
ais
El soroll que més m’agrada... mmm... les
i també els
d’ensurt i els «
!» de sorpresa.
Algun cop un
oportú ens ha fet riure a tots.
gemecs
pet
silenci
M’agrada, doncs... escoltar el
. M’encanta. Dins el conte aquell moment on la veu, el cos i la imaginació donen lloc a la pausa. Tot s’atura. El silenci
ple de mirades que cerquen una resposta. No dura gaire, però és meravellós.
El ruru-rurun-runrun de pares i mares al fons de la sala és
el soroll més molest, ja que molesta, i a més implica un menyspreu terrible per la nostra feina i per l’interès dels seus fills.
Ho trobo digne de càstig mitjançant pena medieval dolorosa.
Cuando estoy contando, me molestan todos los ruidos que son ajenos al acto
íntimo de la narración. Todos aquellos sonidos que entorpecen la escucha mutua entre público y
narrador/a, y el vínculo afectivo que pretendo establecer. Por poner algunos ejemplos comunes:
teléfonos móviles que suenan; gente que contesta a la llamada en plena sesión (esto es ya una pasada);
adultos que conversan «de sus cosas» en voz alta en las sesiones familiares; gente que llega tarde y
entra en la sala como el elefante que entra en una cacharrería; ruidos externos de obras, tráfico…
mi propia voz
En una sesión de cuentos, me agrada escuchar
cruzando el espacio y llegando
a cada una de las personas que están ahí. Me gusta escuchar la risa y la sonrisa, los suspiros y las
respiraciones profundas, el silencio, las palabras del público interviniendo, y como no, los aplausos.
Cualquier sonido que suponga
, me interesa.
la expresión de una emoción
34
35
el correllibres proposa
EL Aedo
per Charo Pita
això era i no era
La gerra de la ventura
JOAN AMADES
Rondallística, Ed. Selecta
Comisión Revista El Aedo, Asociación Aeda
Crear espacios de expresión donde poder investigar, ensayar e inventar nuevas maneras de vivir y difundir un oficio, una experiencia, un
arte como el de la narración oral, es el objetivo que persiguen buena
parte de las publicaciones ya existentes en torno a este tema y a las que
se suma con gusto El Aedo.
Conscientes de que narrar historias de viva voz abarca ámbitos
sociales más amplios de los que parece a primera vista e implica a más
personas y entidades de las que cualquier profano en la materia podría
creer, desde AEDA (Asociación de Profesionales de la Narración Oral en
España), organismo impulsor de la revista, queremos dar cabida a todos
los integrantes de este entramado comunicativo y artístico: bibliotecas,
teatros, bares, librerías, universidades, escuelas, cárceles, asociaciones de
narradores orales autonómicas, nacionales e internacionales, profesionales, futuros profesionales y público en general, así como a todas aquellas
personas que, sin tener contacto directo con la narración de historias,
sientan curiosidad por el oficio.
Puesto que las voces que conforman el contar son múltiples, múltiple es el enfoque que nos gustaría dar a El Aedo: desde el tono más analítico al más lúdico, desde la revisión histórica y la tradición hasta los temas
más candentes y actuales, desde las diferentes propuestas artísticas, hasta
las necesidades técnicas y legales inherentes a su profesionalización.
Todo un reto que, desde El Aedo estamos dispuestos a asumir y
que, esperamos, sirva para que los cuentos, los narradores y los amantes
del escuchar encuentren eco social, nuevas propuestas, nuevos espacios y
mucha, mucha información para conocer en profundidad y divulgar el arte
de la narración oral.
Vet ací que, una vegada, un pagès, cavant cavant en el seu hort, hi va trobar
una gerra gran com una casa, i d’una
mena de terrissa tota estranya. En
comptes de trencar-la amb l’aixada, se
la va emportar a casa seva i la va posar
en un racó. Heus ací que, al cap d’un
temps, aquell pagès, que era molt pobre, va poder estalviar un dineret i el va
tirar dintre de la gerra, amb la intenció
de no gastar-se’l i d’anar-n’hi tirant tal
com n’anés estalviant, fins a veure si
podria arribar a omplir-la.
Va passar molt de temps, setmanes,
mesos i anys, i no va poder arribar a estalviar cap més dineret; al contrari, un
dia li va fer molta falta aquell dineret
que havia guardat dintre de la gerra, i
el va haver de treure. Però heus ací que
va veure que, en el mateix lloc de la
gerra on hi havia el dineret, n’hi quedava un altre. El bon home, tot estranyat,
no se’n sabia avenir, i va pensar que
potser havia fet cria. Ell, que sí, que
treu aquell altre dineret i encara n’hi
quedà un altre; el va treure també i així
moltes dotzenes de centes de vegades,
fins que va arribar a treure tota una
gran pila de diners. Una mica tocat per
l’enveja, el pagès pensà que qui sap si,
posant-hi una moneda d’argent, també faria cria. Va posar-hi un escut i va
passar tot el mateix que havia passat
amb el dineret. Molt aviat va tenir una
pila grossa, grossa, d’escuts. Veient que
li anava tan bé, va creure que potser
una moneda d’or també criaria; posà
una unça dintre de la gerra, i també
passà el mateix que amb el dineret i
que amb l’escut.
En ben poc temps, va tenir una gran
riquesa, que ni sabia on posar-la ni on
amagar-la, perquè pesava tant, que fins
tenia por que li ensorrés el trespol i la
va amagar dintre del celler. Com que
s’havia fet ric en un tres i no res, ningú
no se sabia explicar com li podia haver pervingut tanta i tanta de riquesa,
i tothom parlava i murmurava que si
l’havia robada, que si quan de maljust
ve l’anyell mal profit sol fer la pell, que
si el que ve xiulant se’n va cantant, i
que diners que el dimoni porta el dimoni se’ls emporta, i tant i tant parlava tot
el veïnat, que el pagès decidí d’explicar
a tota la seva parentela com havia obtingut tanta fortuna, puix que, al cap i a
la fi, no s’havia d’amagar de res.
El pagès de la gerra va fer un gran convit
a tots els seus parents, des dels de més
a la vora fins als més llunyans i va fer
dir pertot arreu, i a tothom, que faria un
convit com mai no se n’havia vist cap
de tan gran ni de tan lluït i que hi eren
convidats tots els qui fossin parents,
reparents, parents dels parents i veïns.
Podeu comptar si se’n va presentar de
gent! Com que va córrer pertot arreu
la fama que era molt ric, afigureu-vos
si en va sortir de gent que li volia ésser
parent, encara que no li’n fos! El pagès
va fer fer unes crides, perquè es presentessin els millors cocs i coquesses que
sabessin de cuinar i de guisar millor i
perquè tothom que tingués moixons i
bèsties estranyes ben gustoses de menjar, les hi portés, que li foren comprades
i pagades a bon preu. I podeu comptar
si se’n va presentar de gent a vendreli moixons i bèsties curioses i moltes
d’altres menes de coses apetitoses i
gustoses de menjar!
Aquell convit va ésser tan gran, per la
molta gentada que hi va comparèixer
i per les moltes i molt bones coses que
s’hi van menjar, que diuen que mai no
se n’havia vist cap de tan gran ni de
semblant, després d’aquell. I, enmig del
gran dinar, el pagès explicà a tothom
com havia fet la seva gran riquesa, i els
ensenyà la gerra de la ventura, que tothom va mirar i admirar embadalit.
Però, heus ací que, un veí molt envejós
que tenia un hort costat per costat de
l’hort del pagès, va voler veure si li podia prendre la gerra, i començà a cercarli raons dient que havia cavat tocant al
seu hort i que, per sota, li havia esgratinyat la terra del seu tros i li havia pres
aquella gerra que era seva i ben seva;
que ell ja sabia que la hi tenia, però que
no sabia en quin indret de l’hort es trobava, on el seu avi l’havia enterrada. I
raons van dur raons i no es van poder
pas entendre, fins que, ben barallats,
van haver d’anar a casa del batlle, perquè aclarís a qui havia de donar-se la
gerra.
El batlle els escoltà ben bé i, quan va
saber la virtut de la gerra, els va dir que
per evitar raons i mentre ell pensava i
aclaria la qüestió, li havien de portar la
gerra a casa seva, perquè ell la guardés.
Així pensava ell obtenir-ne un bon benefici.
El pagès que tenia la gerra, la portà a
casa del batlle, i així que la va dur, un avi
del batlle va anar a tirar-hi una moneda
per veure si era veritat que feia cria; però
heu de pensar i creure, i creure i pensar
que, en anar-hi a tirar la moneda, com
que la gerra era tan grossa, el vell sense
adonar-se’n s’hi abocà i va caure a dintre-. El batlle hi va córrer de seguida, i
el tragué, però va veure que, dintre de
la gerra, hi quedava un altre vell. També
el va treure, i encara n’hi quedava un altre. Furiós el batlle, va rebatre la gerra
contra la paret i es féu en mil miques
i bocins. De cada tros, va sortir-ne un
vell i en van sortir a cents i a mils i, a
tots, els va haver de mantenir i de tots
va haver de tenir-ne cura.
I vet ací el que hi va guanyar d’ésser tan
envejós.
revista n
La cita
Todas las penas
pueden soportarse
si las introduces
en una historia
o cuentas una historia
sobre ellas.
ISAK DINESEN
citado en «El Contador de Historias»
de Rabih Alameddine

Documentos relacionados