Abans de la fi Tots Sants, festa de la fidelitat

Abans de la fi Tots Sants, festa de la fidelitat

FOTONOTÍCIA
ANY III
쐽
29 D’OCTUBRE DE 2006
쐽
NÚM. 44
FER ESGLÉSIA
Abans de la fi
E
ndinsar-se en el camí i la pedagogia de l’any litúrgic resulta d’allò més sa, il·luminador i formatiu. El mes de
novembre, amb la festa de Tots Sants, Difunts i Jesucrist,
Rei de l’Univers, posa un punt i final a l’any litúrgic que no
podem descurar. Penso no només en nosaltres cristians, sinó en
qualsevol altra persona que es prengui seriosament la vida: la
fi de l’existència és per a tothom, vulguis o no.
Sembla que no convé parlar de la fi de la vida individual.
Tant sols els ecologistes han reprès modernament el discurs
de la possible fi de la vida, però més de la vida del cosmos o de
la natura.
Ho fan amb un to més aviat apocalíptic, que recorda les proclames que cridaven als canvis revolucionaris o, en certa manera, els sermons amb els quals el predicador mirava de provocar la conversió dels pecadors. Curiosament tots tres casos,
l’ecologista, el revolucionari i el predicador, coincideixen en
molts punts: presentar una fi catastròfica, afirmar la seva probabilitat o imminència, pretendre el canvi de conducta o d’actitud de qui escolta... Tots tres, però, trameten el seu missatge sobre la base d’una amenaça. És la por el que ens ha de fer
reaccionar.
Les vivències de l’acabament de l’any litúrgic creen un clima bastant diferent.
L’escriptor Ernesto Sábato, sentint-se a les acaballes de la seva vida, escriu un assaig ben lúcid, que du per títol: «Antes del
fin». Hi repassa moments clau de la seva biografia, amb la clarividència que li permet haver viscut tants anys i experiències
tan diverses. Des de la investigació matemàtica, el matrimoni,
la lluita política, l’anarquisme, el comunisme, la creació literària... Però sobre tot amb la clarividència de veure’s davant la fi
de la seva existència. Perquè la visió de la fi és la font principal de saviesa.
—Des de la fi real i propera, els ulls de la intel·ligència i del
cor s’obren a la veritat: tant a la realitat del que ha estat l’existència personal, sense dissimulacions i mentides, com a
la Veritat fonamental de la vida.
—Aquesta Veritat que es manifesta i es viu amb l’acabament
de tot, funciona com un garbell sobre el que es vessa la
vida: s’escola tot el que no té valor ni consistència i només
resta el que val infinitament.
—Així moltes il·lusions i frustracions, que abans ens enlluernaven, semblen fantasmes buits i moltes coses, possiblement descurades, les veiem plenes de llum.
Demanem Déu dues peticions complementàries: «Senyor,
que hi vegi» (Mc 10,51). I alhora: «Fes-me conèixer, Senyor, la
meva fi, els anys de vida que em queden: que m’adoni que passo de pressa» (Sal 39,5). Serà la pregària de les persones grans.
Però també de tothom que vulgui autènticament.
† Agustí Cortés Soriano
Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
Pelegrinatge interdiocesà a Lourdes
왘 Entre els dies 14 i 18 de setembre tingué lloc el 141 pelegrinatge de
les diòcesis de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat al santuari marià de Lourdes. Hi varen participar més de 1.000 persones entre malalts,
hospitalaris i pelegrins provinents de les tres diòcesis de la província eclesiàstica de Barcelona. Per segon any consecutiu, fou presidida per Mons.
Josep Àngel Saiz Meneses, bisbe de Terrassa. Foren dies d’una intensa pluja. Al·ludint a aquest fet atmosfèric, el Sr. Bisbe va dir als pelegrins que «la
fe és com una llum que il·lumina els moments foscos de la vida i ens dóna
una força espiritual per superar les dificultats».
GLOSSA
Tots Sants, festa de la fidelitat
L
es festes litúrgiques que anem
celebrant al llarg de l’any no
han de ser purament un record
o una simple commemoració, sinó
que les hem de viure de tal manera que signifiquin un pas endavant en
la nostra maduresa cristiana. Tots
Sants és la festa de la fidelitat. Celebrem amb goig que molts germans i
germanes nostres han sabut mantenirse fidels a la seva fe, malgrat les dificultats que s’hi oposaven.
Avui podria ser un bon moment
per repassar amb humilitat i confiança, davant del Senyor, les nostres fidelitats. Per exemple, la fidelitat a la
parella els qui estiguin casats. Que no
consisteix solament en una fidelitat
externa, sinó quelcom més profund
que es porta a l’interior del cor. És
una estimació a prova de decepcions.
També caldria revisar si el projecte
comú que ens va impulsar a compartir la vida es manté viu.
O la fidelitat a la vocació religiosa
o sacerdotal els qui hagin consagrat
la seva vida al Senyor. Vam començar
il·lusionats, però potser amb el temps
anem perdent impuls i tenim el perill
d’anar-nos convertint en sal que ha
perdut el gust i ja no serveix de gran
cosa. Avui, estimulats per l’exemple
dels sants i les santes, és un bon moment per renovar el compromís, per
retornar als orígens i demanar al Senyor que ens ajudi a ser homes i dones que viuen una joia i esperança
contagioses.
També és un dia adequat per revisar els nostres ideals. De joves, ens
menjaríem el món. Però, després, les
dificultats de la vida ens fan tocar de
peus a terra. Seria bo preguntar-nos si
això ens ha fet claudicar o si hem sabut mantenir els ideals fent-los, però,
més realistes, i per tant més eficaços.
Seguim sent, malgrat tot, homes i dones que lluiten per fer realitat els seus
ideals? O som d’aquells que només
van vegetant?
I, sobretot, avui hauríem de revisar
la fidelitat a la nostra fe, aquesta fe
que ha donat sentit a la nostra vida.
Ser fidels a la fe no és guardar-la en
el secret del nostre cor, sinó fer-la
fructificar per tal que creixi el Regne
de Déu a la terra. És viva i esperançada la meva fe? Quin testimoni estic
donant? És convincent i engrescador?
P. Lluís Armengol i Bernils, SJ
Director de l’Escola Activa
de Pares del Clot
Una sèrie del Dr. Paulino Castells
왘 Iniciem avui, a la tercera pàgina, una sèrie de breus
articles sobre els problemes de l’amor i la parella. N’és
l’autor el Dr. Paulino Castells (en la foto), doctor en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona i professor a la Universitat Internacional de Catalunya i a
la Universitat Abat Oliba-CEU. Treballa en el camp de la
psiquiatria infantil i juvenil i en el de la problemàtica
familiar en general. És autor d’una vintena de llibres.
Aquesta sèrie està feta a partir d’un dels seus darrers
llibres: En pareja (Barcelona 2006, Ed. Planeta).
Pàgina 2
29 d’octubre de 2006
DIUMENGE XXX DURANT L’ANY
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,7-9)
Això diu el Senyor: «Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la
primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d’Israel! Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des
de l’extrem de la terra.
Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els
conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs.
Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran».
Salm responsorial (125)
R. És magnífic el que el Senyor fa
a favor nostre, / amb quin goig ho
celebrem!
Quan el Senyor renovà la vida de
Sió / ho crèiem un somni; / la nostra
boca s’omplí d’alegria, / de crits i de
rialles. R.
Els altres pobles es deien: «És magnífic / el que el Senyor fa a favor
d’ells». / És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, / amb quin
goig ho celebrem! R.
Renoveu la nostra vida, Senyor, / com
l’aigua renova l’estepa del Nègueb. /
Els qui sembraven amb llàgrimes als
ulls, / criden de goig a la sega. R.
Sortien a sembrar tot plorant, / emportant-se la llavor; / i tornaran cantant d’alegria, / duent a coll les seves
garbes. R.
Lectura del libro de Jeremías (Jr 31,7-9)
Así dice el Señor: «Gritad de alegría por Jacob, regocijaos por el
mejor de los pueblos: proclamad, alabad y decid: El Señor ha salvado a su pueblo, al resto de Israel. Mirad que yo os traeré del país
del norte, os congregaré de los confines de la tierra. Entre ellos hay
ciegos y cojos, preñadas y paridas: una gran multitud retorna. Se
marcharon llorando, los guiaré entre consuelos: los llevaré a torrentes de agua, por un camino llano en que no tropezarán. Seré un padre para Israel, Efraín será mi primogénito.»
Salmo responsorial (125)
R. El Señor ha estado grande con
nosotros, y estamos alegres.
Cuando el Señor cambió la suerte
de Sión, / nos parecía soñar: / la boca se nos llenaba de risas, / la lengua de cantares. R.
Hasta los gentiles decían: / «El Señor ha estado grande con ellos.» / El
Señor ha estado grande con nosotros, / y estamos alegres. R.
Que el Señor cambie nuestra suerte, / como los torrentes del Negueb. /
Los que sembraban con lágrimas /
cosechan entre cantares. R.
Guarició d’un cec. Pintura d’El Greco.
Galeria Nacional de Parma (Itàlia)
Al ir, iba llorando, / llevando la semilla: / al volver, vuelve cantando,
/ trayendo sus gavillas. R.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,1-6)
Els grans sacerdots, presos d’entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No
els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per
error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual
que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran
sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon. Tampoc el Crist
no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que li ha
donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat» I en
un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec».
Lectura de la carta a los Hebreos (Hb 5,1-6)
Hermanos: Todo sumo sacerdote, escogido entre los hombres, está
puesto para presentar a los hombres en el culto a Dios: para ofrecer dones y sacrificios por los pecados. Él puede comprender a los ignorantes y extraviados, ya que él mismo está envuelto en debilidades. A causa de ellas, tiene que ofrecer sacrificios por sus propios pecados, como por los del pueblo. Nadie puede arrogarse este honor: Dios es
quien llama, como en el caso de Aarón. Tampoco Cristo se confirió a
sí mismo la dignidad de sumo sacerdote, sino aquel que le dijo: «Tú
eres mi Hijo: yo te he engendrado hoy», o, como dice otro pasaje de
la Escritura: «Tú eres sacerdote eterno, según el rito de Melquisedec.»
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,46-52)
En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb
molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que
es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi». Tothom el
renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David,
compadiu-vos de mi». Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo». Ells criden el
cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida». El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada, i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que
et faci?» Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi». Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat». A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.
Lectura del santo evangelio según san Marcos (Mc 10,46-52)
En aquel tiempo, al salir Jesús de Jericó con sus discípulos y bastante
gente, el ciego Bartimeo, el hijo de Timeo, estaba sentado al borde del
camino, pidiendo limosna. Al oír que era Jesús Nazareno, empezó a
gritar: «Hijo de David, Jesús, ten compasión de mí.» Muchos lo regañaban para que se callara. Pero él gritaba más: «Hijo de David, ten compasión de mí.» Jesús se detuvo y dijo: «Llamadlo.» Llamaron al ciego,
diciéndole: «Ánimo, levántate, que te llama.» Soltó el manto, dio un salto y se acercó a Jesús. Jesús le dijo: «¿Qué quieres que haga por ti?» El
ciego le contestó: «Maestro, que pueda ver.» Jesús le dijo: «Anda, tu fe
te ha curado.» Y al momento recobró la vista y lo seguía por el camino.
COMENTARI
LECTURES DE LA
MISSA DIÀRIA
Dilluns (litúr gia hores: 2a
setm.): Ef 4,32-5,8 / Sl 1 / Lc
13,10-17 dimarts: Ef 5,2133 / Sl 127 / Lc 13,18-21 dimecres: Ap 7,2-4.9-14 / Sl 23 /
1Jn 3,1-3 / Mt 5,1-12a dijous:
Leccionari «de difunts». Per ex.:
Jb 19,1.23-27a / Sl 26 / 2Co 4,
14-15,1 / Jn 6,37-40 divendres (Urgell): Fl 1,1-11 / Sl
110 / Lc 14,1-6 dissabte: Fl
1,18b-26 / Sl 41 / Lc 14,1.7-11
diumenge vinent, XXXI durant
l’any (lit. hores: 3a setm.): Dt
6,2-6 / Sl 17 / He 7,23-28 / Mc
12,28b-34.
Cap a on anem?
L
a nostra generació té problemes,
però també moltes possibilitats.
Aquesta situació de malestars i esperances del nostre temps és el lloc on hem
de trobar el sentit de la vida. Fem intents de superació de les dificultats i els
malestars per viure en l’esperança. La
veritat, però, és que no ens n’acabem de
sortir, fins al punt que de vegades sembla que no sabem gaire cap a on anem.
El que passa és que, tot i conèixer la
complexitat de l’existència, volem solucions barates, i no n’hi ha. Sabem
molt bé que no som autosuficients
però volem aparentar que ho podem
tot. Ens agafem al que podem, amb el
perill de passar d’un optimisme ingenu a un pessimisme afeblidor i, fins i
tot, a un escepticisme corrosiu.
Aquest tancament en l’autosuficiència margina la llum i la força que
només poden venir de Déu i, com a
conseqüència, acabem en la foscor de
la manca de sentit. Cal, doncs, una regeneració vital que ens obri a la humilitat de la vida i al seny de la fe.
Sovint ens passa el mateix que al cec
Bar-Timeu. Ell no hi va veure fins que
la seva mirada va ser il·luminada per
Jesús de Natzaret, es va situar correc-
tament davant la vida i va retrobar la
joia. Tanmateix, per acollir aquest do
va haver de «llançar la capa, aixecar-se
d’una revolada i anar cap a Jesús».
La llibertat de veure-hi és cara perquè demana obrir-se a la tendresa de
Déu. Al mateix temps, també, exigeix
llançar la capa de l’aïllament, del neguit, de la injustícia i, principalment,
de l’egolatria.
Quina és la capa que hem de llançar i la revolada que hem de prendre,
per anar a trobar Jesús, que és la llum
del món?
Ramon Prat i Pons
29 d’octubre de 2006
Pàgina 3
QUI ÉS JESÚS DE NATZARET
E N T R E V I S TA
El cec Bartimeu i la «pregària de Jesús»
A
l’Evangeli d’avui llegim que Jesús cura el cec de Jericó, de nom Bartimeu, probablement conegut personal de Marc. Em fixaré en la pregària del cec, perquè ha fet
història. És l’anomenada «pregària de Jesús», popular a
Orient i —almenys ara— a Occident: «Jesús, Fill de Déu,
tingues pietat de mi».
—«Fill de David». Bartimeu es dirigeix a Jesús anomenant-lo «Fill de David», que és un títol messiànic. La
«pregària de Jesús» ens ensenya a dir: «Jesús, Fill de
Déu»; i també podem dir: «Jesús, dolç i humil de cor», perquè el Messies no és pas un rei amb poder temporal que
deslliuri el poble dels enemics d’aquest món. Jesús és el
Salvador que ens dóna l’Esperit Sant per tal que tinguem
fortalesa i paciència fins a la fi, per poder deslliurar-nos
d’allò que ens oprimeix o esclavitza.
—«Tingues pietat de mi». Pietat és molt semblant a misericòrdia, és a dir, entranyes bondadoses creadores de vi-
da. Posa en mi, Senyor (en nosaltres), un nucli salvador de
vida sana, d’amor diví i creador que redreci totes les meves
forces humanes. No només en mi sinó en nosaltres, en tots
aquells que estimem i en tot el poble que Déu estima.
La «pregària de Jesús» és plena d’humilitat i de realisme: demanar la pietat o la misericòrdia és tan semblant a
demanar l’Esperit Sant, que la «pregària de Jesús» esdevé
un referent encertat de la pregària de petició. D’altra banda, mostrar a Déu allò que ens manca s’assembla molt més
al realisme humil que no pas a una exigència desassenyada. Un exemple paradigmàtic d”aquesta súplica discreta el
tenim no sols a Canà sinó també en la manifestació que les
germanes Marta i Maria fan arribar a Jesús, a propòsit de
Llàtzer: «Senyor, el qui estimes està malalt!»
Josep M. Rovira Belloso
(Qui és Jesús de Natzaret, cap. 9, Edicions 62)
EN PAREJA
Màrius Torres y la trascendencia
E
l médico, escritor, poeta y pianista Màrius Torres, nació en
Lleida. Estudió y ejerció la medicina en Barcelona. Enfermó de
tuberculosis. Los últimos años de su vida los pasó en el sanatorio
antituberculoso de Puigdolena. Su canto puro y sereno en el dolor
de cada día expresaba su drama personal, presidido siempre por
la amenaza constante de la muerte y por la búsqueda de sentido
trascendente a su vida. Falleció a los 42 años de edad.
El escritor y académico Pere Gimferrer afirma en el prólogo de
un libro del médico-poeta: «La obra de Màrius Torres nos muestra la búsqueda de sentido de la existencia humana en el trabajo
poético que aspira a descubrir la dimensión trascendente, es decir,
a reencontrar aquello que la época moderna ha perdido: la trascendencia… el fundamento de la individualidad personal… dentro
de la vasta rueda cósmica».
El doctor Màrius Torres escribía sobre la trascendencia: «…el
hombre grita... donde recibe la herida... / y en donde tiene la llaga...
nace un sol / más grande… que la antigua mentira…»
«Si yo he de vivir solamente para esperar... / ¡Dios mío, que no
deje de esperar en el más allá... / si lo que espero… no es de esta vida!»
Sobre el gozo de una vida trascendente reflexionaba: «Esto es el
gozo: ser un pájaro, cruzar / un cielo donde la tempestad dejó una
paz intensa... / Y esto es la muerte: Cerrar los ojos... escuchar / el
silencio... de cuando la música comienza».
J. M. Alimbau
SANTORAL
29. c Diumenge XXX durant
l’any. Sant Narcís, bisbe i mr. (segle IV), patró de Girona (1387); santa Eusèbia, vg. i mr.; beat Miquel
Rua, prev. salesià.
30. Dilluns. Sant Marcel, centurió
romà, i els seus fills Claudi, Rupert
i Victorí, mrs.; santa Eutròpia, mr.;
santa Zenòbia, mr.
31. Dimarts. Sant Alfons (Alonso)
Rodríguez, rel. jesuïta castellà, mort
a Palma de Mallorca; sant Quintí,
mr.; sant Volfgang, bisbe; santa Lucil·la, verge i màrtir.
1. c Dimecres. Tots sants.
2. Dijous. Commemoració de tots
els fidels difunts.
3. Divendres. Sant Martí de Porres
(1579-1639), rel. dominicà, de Lima;
sant Ermengol († 1035), bisbe d’Urgell; sant Pere Almató, prev. dominicà
i mr. a Indo-xina (1861), nat a Sant Feliu Sasserra (Lluçanès). Els innombrables màrtirs de Saragossa; santa Sílvia, mare de Gregori el Gran; sant Malaquies (1094-1148), bisbe d’Armagh.
4. Dissabte. Sant Carles Borromeu
(1538-1584), bisbe de Milà, cardenal;
sants Vidal i Agrícola, mrs.; sant Fèlix
de Valois, prevere, cofund. Trinitaris
(OSST, 1198); santa Modesta, vg.
INTENCIONS DEL SANT PARE (novembre)
General: Perquè en el món sencer es posi fi a totes les formes de terrorisme.
Missional: Perquè amb l’esforç dels creients, units al de les forces vives de la
societat, es trenquin les cadenes noves i antigues que entrebanquen el desenvolupament del continent africà.
Nos enamoramos,
¿y después qué?
A
l igual que cuando decidimos adquirir algo valioso
para nuestro hogar, algo que deseamos que dure muchos años, preguntamos y volvemos a preguntar
sobre sus cualidades a quien nos
ofrece el producto, además de examinarlo detallada y cuidadosamente, ¿no haremos lo mismo, y
más si cabe, con la futura pareja de
nuestra vida?
Si no lo hacemos, nos parecemos a aquellos vendedores en las
ferias de pueblo que nos ofrecían
un producto haciéndonos creer que
íbamos a hacer la mejor adquisición de nuestra vida. Artilugio que,
todo sea dicho, no nos hacía ninguna falta y que, además, al llegar
a casa ya no funcionaba.
La moraleja del chasco de esta
compra es similar a lo que respondía el abuelo materno de mi mujer
cuando le alababan las cualidades
personales de alguien a quien se
acababa de conocer. «Sí, sí. Póntelo en casa», repetía con socarrona ironía. En otras palabras: una
cosa es el escaparate de las cosas,
y de las personas, con todos sus
atrezzos y maquillajes, y verlo de
paseo, expuesto con sus mejores
galas, y otra, bien distinta, es cuando te instalan el escaparate en casa, sin adornos ni florituras, que es
cuando se ven los defectos, las
costuras mal hechas y que realmente no era lo que aparentaba...
Una práctica recomendable que
se estila poco en el conocimiento
de las personas es la de imaginarse
cómo podrán ser con el paso del
tiempo. Vaticinar, pues, haciendo
un alarde imaginativo de estudio
prospectivo, aun con todos los
riesgos de equivocarse, es un buen
ejercicio en la relación amatoria
inicial.
Dr. Paulino Castells
En pareja (nueva edición),
Planeta, Booket, 2006
왘 PEIO SÁNCHEZ
Fe i cinema
D
ijous dia 2, comença la III Setmana de Cinema Espiritual, que tindrà lloc a l’associació cultural Els
Lluïsos d’Horta (c/ Feliu i Codina 7-9,
Bcn.), fins el dia 22 i al Cinema Catalunya de Terrassa, del 13 al 17. Compta amb el suport de la Delegació de
Mitjans de Comunicació de l’Arquebisbat de Barcelona. Enguany hi ha
tres seccions: joves, públic universitari i públic general. La secció de joves
porta per títol: «Trencats, però sencers», que tradueix en clau jove el lema general de la Setmana: «En la debilitat està la fortalesa». A part de la
bona resposta que està tenint dels centres educatius, amb força inscripcions,
cal dir que paral·lelament s’inicien
unes trobades universitàries al voltant
del cinema espiritual a la Facultat de
Comunicació de la URL, en què es recordarà la figura de Krzysztof Kieslowski. Mn. Peio Sánchez, professor
de teologia sistemàtica al Centre Teològic Martí-Codolar, és el director de
la Setmana (www.setmanacinema
espiritual.org).
Com es pot plasmar el fet que la feblesa es converteix en fortalesa quan
es viu de prop el misteri de Déu?
A la Setmana dirigida al públic adult
comptem amb històries personals que
demostren fins a quin punt la debilitat
humana s’obre a noves possibilitats des
de la gràcia, algun cop amagada i algun
cop manifesta, de Déu. Així, el jove
Schlomo del film Vete y vive, que és
deportat des del Sudan a Israel, el paralític entranyable de Las llaves de casa,
el sacerdot perseguit pels nazis a El noveno día o el testimoni fins a la mort de
Sophie Scholl en són alguns exemples.
El cine espiritual, des d’històries humanes s’obre a la dimensió transcendent i a la recerca dels valors de
l’esperit. Avui es fa cinema d’aquesta mena o només tenint en compte
la història?
La millor explicació és una pel·lícula. El Gran Silencio és una història
sobre la vida dels cartoixans, on la
contemplació forma part del ritme de
la vida. El director, Philip Gröning,
mostra, a través d’una fotografia excel·lent i amb el ritme pausat dels
orants, l’essència del cinema espiritual. Veure més enllà per fer present
l’invisible. En el silenci s’aprèn a escoltar. I, sorprenentment, ha estat un
gran èxit de taquilla...
Enguany comenceu una experiència amb la URL. En què consisteix?
La preocupació pel diàleg entre fe i
cultura es converteix en una urgència
amb la producció audiovisual, i específicament cinematogràfica. A la
Facultat de Comunicació Blanquerna
recollirem la figura de Krzysztof Kieslowski —li direm Deu anys sense
Kieslowski, deu hores amb Kieslowski— i analitzarem la seva obra el Decàleg entorn als deu manaments. Ens
acompanyarà el professor jesuïta
Lloyd Baugh, de la Universitat Gregoriana, especialista en la relació entre teologia i cinema.
Òscar Bardají i Martín
Pàgina 4
29 d’octubre de 2006
AGENDA
ESGLÉSIA DIOCESANA
왘 CRÒNICA
Primera Reunió de curs de preveres i diaques. Al Molí d’en Rovira
es va celebrar la primera reunió de
curs de preveres i diaques de les dues
vicaries. El bisbe Agustí va glossar
durant una primera part el treball que
es desitja fer sobre la coresponsabilitat diocesana. La segona part va servir a cinc delegacions diocesanes per
a presentar el seu projecte de curs.
Nota dels bisbes sobre les eleccions al Parlament de Catalunya.
Els passats 4 i 5 d’octubre, els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense van fer pública una nota
on animen a la participació en les
properes eleccions al Parlament de
Catalunya i recorden que el sentit
del vot ha de recordar que hi ha uns
principis fonamentals que la defensa de les persones fa irrenunciables.
La nota sencera pot consultar-se a
www.bisbatsantfeliu.org
왘 ESPIRITUALITAT
Hora santa. A la cripta de la colònia
Güell, el diumenge 5 de novembre,
a les 17.45 h. Organitza: Unió Comarcal de Lligues de Perseverança
del Baix Llobregat.
왘 FORMACIÓ
Taller d’evangelització a través
dels nous mitjans. Organitzat per
l’arxiprestat de Sant Vicenç dels
Romeria arxiprestal de l’Anoia. El dissabte 30 de setembre, dues-centes
persones dels pobles de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de
Mediona, Sant Llorenç d’Hortons, Sant Sadurní d’Anoia, Torrelavit i Sant
Jaume Sesoliveres, van pelegrinar a Montserrat en ocasió de l’any jubilar.
La romeria va ser rebuda pel Pare Abat Josep Maria Soler, que va glossar
el sentit del pelegrinatge i els motius del jubileu per celebrar el 125è aniversari de la proclamació de la Mare de Déu com a patrona de Catalunya.
També fou present a la recepció del pare abat i al dinar de germanor el
bisbe de la Diòcesi, Mons. Agustí Cortés.
Horts, el dilluns 6 de novembre, de
9.30 a 19 h, a Torrelles de Llobregat.
Informació: telèfon 93 689 07 21,
[email protected]
Curset de pastoral parroquial. L’organitza el Centre d’Estudis Pastorals
de les diòcesi catalanes en 5 sessions els dimarts 7, 14, 21 i 28 de
novembre i 12 de desembre, a càrrec
del Departament de Sociologia i Pedagogia aplicada a la Pastoral, c/ Rivadeneyra 6, tel. 93 317 48 58.
왘 PUBLICACIONS I WEB
Una realitat viva. El
llegat social de Pere
Tarrés. La revista Estris, de la Fundació
Pere Tarrés, ha publicat un suplement amb
aquest títol, recollint
les intervencions d’una taula rodona glossant diversos aspectes del seu llegat. Es pot demanar
aquesta publicació a la Fundació
Pere Tarrés: c/ Numància 149-151,
08029 Barcelona, tel. 93 430 16 06,
[email protected]
왘 MITJANS DE COMUNICACIÓ
Congrés internacional de televisions catòliques. Va tenir lloc a
Madrid dels dies 10 al 12 d’octubre, amb el lema: «El rápido desarrollo», que és el títol de la carta
apostòlica que ha servit de base de
treball per aquestes jornades. Es
pot trobar més informació sobre
els continguts i les ponències a:
www.congresomundialtv.com
왘 CULTURA
Concert Amics de l’Orgue a Collbató. Grup de Cambra Aulós. Obres
de Mozart, Chopin, Bernstein, Rota.
Diumenge dia 5 de novembre, a les
18 hores.
Pertinença i coresponsabilitat. Aquest és l’objectiu diocesà proposat per al bienni
2005-2007. Durant el primer
curs s’ha fet un treball centrat
en el sentit i els signes de pertinença a l’Església diocesana
de Sant Feliu de Llobregat.
Aquest treball s’ha fet a diferents nivells (grups de laics,
preveres, consells parroquials,
arxiprestals i diocesans…) amb
l’ajut de dos documents fonamentals: una reflexió teològica proposada per Mn. Salvador Pié i unes fitxes de treball
(www.bisbatsantfeliu.org/
recursos). Enguany es proposa
centrar la reflexió dels diversos
àmbits i col·lectius diocesans
en l’aspecte de la coresponsabilitat diocesana. Amb aquesta
funció s’editaran noves fitxes
de treball i s’aniran facilitant
documents de treball que també podreu anar trobant a la
web.
CONSTRUIR IGLESIA
Antes del fin
I
ntroducirse en el camino y la pedagogía del
año litúrgico es algo de la más sano, iluminador y formativo. El mes de noviembre, con
la fiesta de Todos los Santos, Difuntos y Jesucristo, Rey del Universo, pone el punto y final
del año litúrgico que no podemos descuidar.
Pienso no sólo en nosotros los cristianos, sino
en cualquier otra persona que se tome en serio
la vida: el fin de la existencia llega para todo
el mundo, quieras o no.
Parece que no conviene hablar del fin de la
vida individual. Tan solo los ecologistas han
aprendido modernamente el discurso del posible fin de la vida, pero más de la vida del cosmos o de la naturaleza. Lo hacen con un tono
más bien apocalíptico, que recuerda las proclamas que llamaban a los cambios revolucionarios o, en cierta manera, los sermones con
los que el predicador miraba de provocar la
conversión de los pecadores. Curiosamente estos tres casos, el ecologista, el revolucionario y
el predicador, coinciden en muchos puntos:
presentar un final catastrofista, afirmar su pro-
babilidad o inminencia, pretender el cambio de
conducta o de actitud de quien escucha... Los
tres transmiten su mensaje sobre la base de una
amenaza. Es el miedo lo que nos debe hacer
reaccionar.
Las vivencias del acabamiento del año litúrgico crean un clima bastante diferente.
El escritor Ernesto Sábato, sintiéndose a
las postrimerías de su vida, escribe un ensayo del todo lúcido, que tiene por título «Antes del fin». Repasa momentos clave de su
biografía, con la clarividencia que le permite
haber vivido tantos años y experiencias tan
diversas... Desde la investigación matemática, el matrimonio, la lucha política, el anarquismo, el comunismo, la creación literaria...
Pero, sobre todo, con clarividencia de verse
delante del fin de su existencia. Porque la visión del fin es la fuente principal de sabiduría.
—Des del fin real y cercano, los ojos de
la inteligencia y del corazón se abren a la
verdad: tanto a la realidad de lo que ha
sido la existencia personal, sin disimulos y mentiras, como a la Verdad fundamental de la vida.
—Esta Verdad que se manifiesta y se vive con
el fin de todo, funciona como una criba sobre el que se derrama la vida: se escurre todo lo que no tiene valor ni consistencia y
sólo queda lo que vale la pena.
—Así muchas ilusiones y frustraciones, que
antes nos deslumbraban, parecen fantasmas vacíos y muchas cosas, posiblemente descuidadas, las vemos llenas de luz.
Pidamos a Dios dos peticiones complementarias: «Señor, que vea» (Mc 10,51). Y a
la vez: «Hazme conocer, Señor, mi fin, y cual
es la medida de mis días, para que sepa yo
cuán frágil soy» (Sal 19,5). Será la oración de
las personas mayores. Pero también de todos
los que quieran auténticamente.
† Agustí Cortés Soriano
Obispo de Sant Feliu de Llobregat
Director: Josep Torrente i Bruna - Edició: Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació, Pl. de la Vila 11, 1r, 08980 Sant Feliu de Llobregat; Tel. 936 327 630; Fax 936 327 631; A/e: [email protected] - Web: www.bisbatsantfeliu.org
Dip. legal B. 3028-1958 - Realització: ALTÉS arts gràfiques, s.l.