Llançà

Comentarios

Transcripción

Llançà
FARELLA
Revista de Llançà
Núm. 34
Novembre 2012
Preu: 3 €
JOSEP M. SALVATELLA
mots
al
vent
Camí d’Europa
C
el tardoral esquinçat entre els suros,
vers Puig d’Esquers he vist núvols de foc.
Serem qui som, una veu i un sol poble
que cerca ardit el camí cap al nord.
En el meu cor,
una estelada
amb quatre barres
de sang i or.
Anirem junts pels camins que s’albiren
i al lluny veurem de l’albada l’esclat.
I si no hi som quan voldríem ésser-hi,
hi haurem estat quan tot just s’ha fet clar.
AJUNTAMENT
DE LLANÇÀ
Impressió
Gràfiques PUJOL
Figueres
Dip. Leg.: GI-1327/95
Amb la col·laboració de
MARIA FINA
Portada:
“Antoacians”,
de Laia Pol
3
JMS
JOSEP M. SALVATELLA
Cala Prona, al Golfet
Les illes del cap de Creus
U
na illa ha significat sempre el
desig d’alliberament, de futur, d’adreça final de viatge. Una illa és,
simbòlicament, l’Ítaca somniada per
Ulisses, evocada per Kavafis, cantada
per Llach… “Quan emprenguis el camí cap a Ítaca /
demana que sigui llarg el viatge, / ple de peripècies,
ple d’experiències”…
Les illes són també el motiu d’un nou llibre del nostre amic Arnald Plujà. I van… Aquesta vegada en
col·laboració amb Joan Albertí. Ara són les illes del
cap de Creus, en un sentit ben ampli: des de l’illa
Grossa de Colera als Brancs de Canyelles, a Roses.
Entre elles, algunes tan característiques com el Castellar, la Galera, la de Portaló, l’Encalladora, la Massa
d’Or –sa Rata, per als cadaquesencs–, Messina, Portlligat… En total, vint-i-quatre.
Les roques, els esquistos, les zones de cisalla, les pegmatites, una orografia abrupta. Un món desconegut,
o conegut només en part per alguns, un món de
somni, adust, ferreny, esquerp. El llibre ofereix dades
històriques i geogràfiques i comenta a l’ensems la
geologia, fauna i botànica d’aquest petit país. Hi han
col·laborat especialistes com Josep M. Dacosta, Ponç
Feliu, Miquel Fort, Albert Ollé, Miquel Pontes i Jordi
Puig.
4
En aquestes planes se’ns parla, entre altres temes, del
turo, roca porosa pròpia del Castellar, amb la qual es
van alçar moltes de les antigues cases del nostre Port. I
es comenten aspectes del fonoll marí, herba guaridora
de malalties, coneguda des de l’edat mitjana. I es
narren naufragis històrics en aquestes aigües empeses
per la tramuntana. Com ara la nau romana de cap de
Bol; el Pelikan i l’Annunziata, pels volts de la Galera; el
Woodside, a Portaló; el Douaumont, a s’Arenella… Hi
trobem les tortugues de rierol; les posidònies i l’armèria; les gorgònies vermelles; l’ungla de gat; els glans de
mar; el corall vermell pels fons de sa Rata; els ocells: falciot, colom roquer, ballester, merla blava, corb marí,
gavià argentat, àliga cuabarrada, xoriguer… Se’ns
parla també del contraban a s’Arenella; del palíndrom
que representa el nom des Cucurucuc; de la vinculació
de Salvador Dalí a aquest paisatge; de la cova del Bou
Marí; del Cavall Bernat; de les figueres de moro, espècie
al·lòctona; de la cova submarina de Norfeu; de les destrals neolítiques trobades a l’Encalladora…
Molt encertats, els aspectes botànics tractats per
Joan Albertí. I cal destacar, en pura justícia, les fotos,
moltes submarines, que presenten ben vistent la
multiplicitat de colors de la nostra mar. Un llibre
molt ben editat per Gràfiques Alzamora, com altres
de l’Arnald. Per molts anys!
Calders a Llançà
D
es del 21 d’abril de 1995, les cendres de Pere Calders –i posteriorment les de la seva muller– descansen a l’extrem nord de la nostra platja
del Port, ambdues urnes dins un monument de
Domènec Fita, l’artista gironí. Una espècie de monòlit en forma de prisma de base triangular, de ciment
armat, amb gravats, i coronat per una cúpula de
vidre il·luminada per dins. Un far a la nit, una guia
encesa vora el mar. L’escriptor havia expressat moltes
vegades el seu desig de restar per sempre a Llançà i
així ho va trametre la família. Un home com ell, que
tan dolorosament hagué de canviar d’un país a un
altre a causa de la Guerra Civil, trobà a la fi entre
nosaltres la seva pàtria definitiva.
La senyora Claudiane Fabre-Martin, historiadora i
escultora de Le Grau du Roi, a la Camarga, m’explicava
anys enrere que els seus amics francesos se n’anaven a
passejar, en fer-se fosc, a l’altre costat de la platja.
Creien, i ella també, que el monument era una llanterna dels morts, amb aquella estranya impressió de cosa
sobrenatural, com les que hi ha en certs llocs de França
i en el Camí de Sant Jaume, fins a Galícia.
JOSEP M. SALVATELLA
opinió molt personal, ja ho sé–. En tot cas, vegem-ne
tres de molt curts, per acabar:
“Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això
darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes
i molt variades privacions”.
“Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas”.
“–Vinc a cobrar el gas –digué el cobrador.
– No tenim gas– respongué la dona.
– Doncs que sigui l’electricitat– insistí el funcionari.
– No tenim electricitat.
– I què me’n diu de l’aigua?
– No tenim aigua.
– En aquest cas, si em fa el favor, la violaré, que és
una cosa que sempre ve de gust”.
(Calders a Llançà fou publicat a L’Empordà)
Pere Calders morí el 21 de juliol de 1994, a Barcelona. El 29 de setembre d’enguany, hauria fet cent
anys. Recordo com a primers de juliol es presentava
sempre de nou a l’Ajuntament –durant vint-i-nou
estius vingué a Llançà, el que feia trenta no pogué,
malauradament–. Xerràvem sempre una bona estona, de vegades més d’una hora. Era un home atent,
educat, bon conversador, cordial…
Va servar sempre un gran record de la seva estada a
Mèxic, com a exiliat, més de vint anys. Allà van acollir
molta gent, que van poder-se obrir un camí. Tornà
quan va veure que els fills se li feien grans, abans que li
fos impossible, doncs. Una bona colla dels seus contes i
novel·les són ambientats allà. El seu estil, irònic, sorprenent a voltes, senzill en la forma, ha estat únic. Dels
seus escrits, sempre recordaré el començament del
conte Mig d’amagat: “Nataniel es va morir un dia a
mitja tarda i, de moment, no va voler dir res a ningú.
La seva dona patia del cor i un disgust li hauria estat
dolent. De manera que Nataniel va fer un esforç i es
quedà quiet al llit, prement la flassada amb les mans i
procurant que no se li envidriés la mirada”…
JOAN M. PAU
Pere Calders va escriure obres que han quedat per
sempre als annals de la literatura del país. Posats a
triar, jo destacaria alguns dels seus contes –sí, és una
5
Pere Calders, 29 anys estiuejant a Llançà
A
ra fa poc es van cloure els actes d’homenatge a Pere Calders, amb motiu del
centenari del seu naixement. Calders és
un dels escriptors en llengua catalana
més reconeguts i alhora més populars,
que durant vint-i-nou anys va estiuejar a casa nostra.
HORA NOVA
Pere Calders (1912-1994) és allò que en diuen un dels
grans de les lletres catalanes. El seu nom pot inscriure’s
al costat dels de Mercè Rodoreda, Salvador Espriu o
Agustí Bartra, per citar-ne només alguns de la seva
generació. La trajectòria vital de Calders va estar marcada per l’exili a Mèxic, destí de molts republicans
durant la Guerra Civil, i pel posterior retorn a Catalunya als anys seixanta. Pel que fa al seu estil, emmarcat
en allò que es va anomenar el realisme màgic, destaca
per una ironia subtil i elegant i el poder d’una gran
imaginació, així com per una prosa directa i engrescadora que arrossega el lector amb molta facilitat. La
seva vinculació amb la nostra comarca es troba a
Llançà, on va estiuejar durant vint-i-nou anys, en una
casa del barri del Port –des del 1965 fins l’any abans
del seu traspàs–. Va ser un veí seu, Rafael Ávila, a Sant
Cugat del Vallès, ciutat on va residir en primer lloc tornant de Mèxic, qui li va parlar d’un poble de pescadors
amb encant al límit nord de la Costa Brava. A dia d’avui, els seus fills i filles i néts encara visiten la població
en períodes de vacances, mantenint així el vincle familiar amb aquest racó de la Mar d’Amunt.
6
JOSEP PÉREZ
Llançà ja fa anys que va saber reconèixer la fidelitat
del seu il·lustre estiuejant i la biblioteca municipal
duu el seu nom, de la mateixa manera que al Passeig
Marítim es va aixecar l’any 1995 un monòlit en
record seu, obra de Domènec Fita. Allà reposen les
cendres de Calders, junt amb les de la seva dona.
Aquest 2012 s’ha commemorat el centenari del naixement de l’escriptor de Cròniques de la veritat oculta, i Llançà hi ha participat organitzant diverses conferències i exposicions. Va ser durant els anys
d’alcaldia de Josep M. Salvatella que es va aixecar el
monòlit en memòria del mestre i es va batejar la
biblioteca amb el seu nom. Més enllà d’això, va ser a
través d’aquest batlle que va mantenir l’escriptor el
contacte més directe amb la població.
Calders acostumava a passar a Llançà el mes de juliol
i, pel que m’explica Salvatella, hi havia tot un protocol que es complia fil per randa. Un dels primers dies
de vacances, l’escriptor anava a l’Ajuntament i mantenia una entrevista amb l’alcalde. Es tractava d’una
conversa distesa i cordial, per posar-se al dia de tot el
succeït als darrers dotze mesos. Aquell dia també li
demanava el favor de poder enviar pel fax de l’Ajuntament els seus articles setmanals al diari Avui. Salvatella el recorda com “un home dialogant, correctíssim en les formes i al qual li agradava parlar de la
situació política catalana i del seu exili a Mèxic. Un
país, aquest, per al qual sempre tenia paraules d’a-
graïment. Deia que allà li van deixar fer el que volia
i, ja no només com a escriptor, sinó com a dibuixant i
projectista. Li agradava recordar que d’escriptor no
s’hi guanyava la vida, tot i que, paradoxalment, és el
que li va atorgar la fama”. Cal remarcar que, des del
seu exili mexicà, Calders es va mantenir fidel a l’escriptura en català, durant dècades, tot i la distància.
L’arribada de Calders a Llançà va coincidir amb el
boom de la Costa Brava, per tant, ell va ser també,
any rere any, testimoni d’aquella transformació de
poble mariner a poble turístic. Com diu Salvatella,
però, mai ho va entendre des de la crítica, sinó des
del progrés.
La figura de Pere Calders és fàcilment comparable
amb la de Josep Palau i Fabre, un altre home de lletres
il·lustre que va escollir Llançà com a destí de descans.
La diferència, sembla ser, fou la manca d’implicació
amb el poble i la gent del poeta, enfront del contista.
En una entrevista que Calders va concedir a Salvatella,
l’any 1980, l’escriptor recorda la manifestació de l’Estatut de l’any 1977, a la qual, pel que diu, va assistir. El
caràcter premonitori de les seves paraules sembla
pensat expressament per a aquest 2012, en què, a
banda de celebrar-se el seu centenari, s’ha tornat a
viure, el passat Onze de Setembre, una altra manifestació sonada. A més, ratifica el seu compromís amb el
nacionalisme: “El que, com jo, ha estat anys lluny de la
seva terra i es troba, l’any 77, dins la multitudinària
manifestació de l’Estatut, no pot oblidar-ho mai més.
Tinc molta confiança en els grups de gent jove que, a
cada poble, treballen amb visió de futur, incansablement. Serà una feina llarga i difícil, però es tracta de
fer un pas endavant cada dia. Hi ha molta gent preparada i que ho comprèn bé tot això…”.
Una vida entre dos continents: escriptor,
periodista i dibuixant
Pere Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona el
29 de setembre de 1912, fill del també escriptor i traductor Vicenç Calders i de Teresa Rossinyol. Passà els
primers vuit anys a la masia de Can Mauri, de
Polinyà, i va estudiar a l’Escola Superior de Belles
Arts de Barcelona. Professionalment, es donà a
conèixer a la dècada dels trenta, a L’Esquetlla de
la Torratxa, que després dirigiria amb Avel·lí Artís,
HORA NOVA
Salvatella diu que era un visitant discret, que mai es
feia notar, tot i que col·laborà en algunes activitats
culturals del poble. Va escriure a FARELLA i als programes de la Festa Major. De la mateixa manera, en
alguns dels seus articles periodístics va fer referències
a Llançà. I diversos estudiosos han detectat, en algun
dels seus contes, paisatges i situacions que semblen
extrets de la realitat llançanenca.
La família Calders: pares, fills i néts
Tísner. Aquell any publicà els seus primers llibres,
El primer arlequí i La glòria del doctor Larén.
Durant la Guerra Civil, s’allistà com a voluntari a les
files de l’exèrcit republicà i va ser destinat a Terol com
a cartògraf. Aleshores escrigué la crònica Unitats de
xoc (1938). Durant la retirada cap a Barcelona, va
escriure Gael·li, l’home-déu. Acabada la guerra, va ser
internat al camp de concentració de Prats de Molló, al
Vallespir. Va aconseguir escapar-se i, després de poc
temps a França, s’exilià a Mèxic. Aquell país, presidit
llavors per Lázaro Cárdenas, va ser el primer a reconèixer el Govern de la República i va acollir milers de refugiats de tot l’Estat. Calders va viure a Mèxic durant
vint-i-dos anys. Deixà a Catalunya la seva primera dona
i un fill. A Mèxic va tenir tres fills amb Rosa Artís, la
seva segona dona, germana d’Avel·lí Artís.
En arribar a Mèxic fundà la revista Lletres, amb Josep
Carner i Agustí Bartra. Allà va escriure Cròniques de
la veritat oculta (1955), amb la qual guanyà el premi
Víctor Català, i Gent de l’alta vall (1957). Va treballar
a Mèxic per l’editorial Uthea, que comprà l’editorial
barcelonina Montaner i Simon, cosa que l’ajudà en el
seu retorn a Catalunya, l’any 1962.
De nou a Catalunya, escrigué L’ombra de l’atzavara
(1964), amb la qual guanyà el Premi Sant Jordi, i Ronda
naval sota la boira (1966). El 1979 va aconseguir gran
popularitat arran de l’èxit del muntatge teatral Antaviana, de la companyia Dagoll Dagom, basada en contes seus. El 1986, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, poc abans de morir, fou distingit amb
el Premi Nacional de Periodisme 1993. Col·laborà en
rotatius com Canigó, Serra d’Or, El Temps i Avui.
Morí a Barcelona, el 21 de juliol de 1994. Després de
la seva mort s’han reeditat moltes de les seves obres i
se n’han publicat d’inèdites. Avui en dia, és un autor
de referència.
(Amb agraïment al setmanari Hora Nova)
7
Moments, molts i inoblidables...
L
ESTHER SÁNCHEZ i GARRIGA
a fragància del vent i el so orgullós
de les campanes, recordant-nos el
pas del temps.
Capaç de contemplar el futur amb alegria i recordar el passat amb el respecte i l’admiració que es
mereix.
Les pedres centenàries de la
torre romànica dansant al ritme compassat de les ombres de les fulles. Fulles d’un arbre
carismàtic, símbol dels nostres somnis de llibertat.
Estic trista pel que he perdut: una persona estimada i molt admirada.
La font de la plaça, testimoni presencial de grans i
petits esdeveniments.
I, com a llançanenca, ploro la pèrdua d’una personalitat irreemplaçable. La del nostre recordat
Miquel Fa.
I, a escassos metres, cristal·lina i refrescant com
l’aigua de la font, hi vivia l’ànima del poble.
– Miquel, teníem una xerrada pendent, tu i jo. I no
vam ser-hi a temps.
Al bell mig de la vila, bategant amb força, una
ànima única, exemplar, que, com ningú, d’una
manera indescriptible, ens acosta harmoniosament al nostre passat.
No vam poder aturar el rellotge. Hores, minuts,
segons… I les broques van seguir avançant egoistament, despreocupades…
Sense rancors, sense pors…
Construint un pont entre l’ahir i l’avui.
Ja sé, el pas dels anys era quelcom que tu dominaves. Es reflectia amb claredat en cadascun dels
teus escrits, plens d’estil propi.
Adéu a un amic
Aquesta sèrie d’articles de Miquel Fa –que recorda Jaume Comellas en el seu
escrit– no s’extingeix amb l’autor, ja que va deixar fets tres capítols més. La
família ens els ha fet arribar i continuarem, doncs, en aquest número i els dos
següents, aquesta sèrie, com a homenatge i record a l’amic i col·laborador
absent.
Miquel Fa, que fou redactor de Miranda i col·laborador també dels
programes de festa major, va assolir probablement amb els articles sobre
vells oficis extingits la seva excel·lència com a escriptor. Descansi en pau.
8
I llegint-los, ens sentíem transportats en el temps.
Sabies captar com ningú els detalls i dosificar les
vivències en el seu punt just. Acostant als grans
una realitat llunyana i als joves una de desconeguda. Eres un artista captant l’essència de la vida
quotidiana en paraules.
Volia dir-te tantes coses… Però ho resumiré amb:
gràcies! Moltes i de tot cor.
Gràcies pel que m’has ensenyat. Pel que generosament has compartit amb nosaltres.
Gràcies per la teva personalitat sincera, propera,
amigable.
Gràcies per la possibilitat de conèixer-te.
Sé que estaries d’acord amb mi si dic que tens una
família fantàstica. La teva essència viu en ella i
això em dóna alegria.
Passejant pel camí de ronda…
Deixo que la salabror de l’aire, la quietud de l’horitzó i la blancor de l’escuma m’envoltin i m’impregnin, fins que els pensaments trobin l’equilibri
i la serenor. Llavors, veig una imatge que expressa
el que sento…
Em recorda com ens hem quedat. Una part ha
consumit la seva energia vital, però la seva presència romandrà per sempre i coexistirà amb la part
viva i palpitant, que impulsa endavant la nostra
identitat. Ambdues són necessàries per avançar.
ESTHER SÁNCHEZ
Com un pressentiment, la forma d’un cor vora les roques del mar
9
Miquel Fa i Caula: un senyor de Llançà
L
a mort recent del senyor Miquel Fa i
Caula constitueix una pèrdua
òbviament sentida per Llançà,
per tots els qui l’estimàvem,
però no tan valorada com crec
que mereix. Penso, i ho dic amb tota la humilitat,
que potser no va rebre el reconeixement general
que mereixia.
El vaig conèixer en el curs de la confecció del meu
llibre Llançanencs d’or. Quantes persones valuoses
i fets interessants de Llançà em va permetre
aprendre aquest llibre!... Va ser una coneixença en
què el motiu era parlar, amb i de, la seva esposa,
la gran persona, Isabel Echeverría, guanyadora el
1989 de la Llança d’Or. Va ser en el seu esplèndid
habitatge barceloní, situat en una zona distingida, part alta de la ciutat, amb un saló que permetia gaudir de la perspectiva ampla d’una avinguda
viva i alegre.
La conversa, oberta a tres bandes, em va mostrar
–ultra l’admirable categoria de la protagonista– la
finor d’esperit, el refinament, l’educació i la senyoria del senyor Miquel. Conscient del paper que
jugava, les seves intromissions en la conversa
tenien sempre el do de l’oportunitat i així es va
anar descabdellant de manera fluida, natural i
còmoda, la singular història de la senyora Isabel.
Al mateix temps, també apareixien llampecs significatius de la seva existència comuna, que va
començar a Llançà mentre ell, fill de represaliat en
uns anys inoblidables, tenia en el ballar sardanes
una de les poques escapades de lleure mínimament lliures. Mentre ella s’embadocava amb l’elegància en el punteig i el ritme de qui després
seria company seu durant una munió d’anys.
També el llibre em va permetre acostar-me a la
figura del senyor Miquel, en la conversa que
vaig mantenir amb el fill d’un altre llançanenc
d’or –Miquel Navarra i Lizarbe–, en parlar de les
primeres passes del negoci turístic a Llançà, en les
10
JAUME COMELLAS i COLLDEFORNS
quals tant hi contribuí el guardonat. Així, recordant els inicis del negoci hoteler La Goleta, el senyor Navarra fill va dir: “I el personal, gairebé tot
l’havíem d’anar a buscar a Girona, amb alguna
excepció, com és el cas de Miquel Fa, una persona
excepcional que va ser el director de La Goleta”.
Sobren comentaris, Miquel Fa, “persona excepcional”, a Llançà ha col·laborat en tot el que ha calgut, fins i tot va fer d’entrenador de bàsquet, amb
coneixements tan inexistents com bona voluntat i
actitud, just en els orígens del Grifeu de Llançà,
una de les realitats llançanenques més esponeroses des de mitjans del segle passat.
Persona oficialment sense estudis encimbellats, la
seva senyoria, la seva intel·ligència i un sisè sentit
intel·lectual –que es té o no es té–, va acabar en
els seus darrers anys per donar-li l’oportunitat d’oferir a Llançà el llegat d’una llarga col·lecció d’escrits que tenen un mèrit extraordinari. Des de la
seva talaia va saber retratar, amb la seva sensibilitat, agudesa d’observació i memòria selectiva, tot
un Llançà que ell va salvar de l’oblit. Un Llançà fet
de rememoracions de figures entranyables, de
vivències, de facècies, de semblances quasi biogràfiques d’oficis perduts –excepcional sèrie–, tot d’un
refinament personal absolutament seu. No era
escriptor de text ampulós i barroc, no de paraula
sobrera, sinó al contrari, cercava el traç més precís,
més sintètic, més auster i finament cisellat, sovint
amb un deix poètic inefable.
Les pàgines d’aquesta benemèrita publicació,
FARELLA, han estat receptores d’unes postals
esplèndides, amb el deix càlid de sèpia propi de
reminiscències allunyades en el temps, d’un
excepcional valor. Obra extraordinària aquesta
que –avís urgent a la regidoria de Cultura– ha de
ser perpetuada sense espera en un llibre auspiciat
per la casa gran.
Miquel Fa sabia emprar la paraula més precisa i
l’argot més exacte. Donava la sensació, fins i tot,
que inventava mots i no feia altra cosa que atorgar
a cada oració o frase el llenguatge que més li
esqueia. D’aquesta manera, a través dels seus
escrits, s’han “salvat els mots”, com diria Espriu. O,
en tot cas, se n’han salvat alguns, que caldria
refrescar en el llenguatge actual. Només en un dels
seus escrits apareixen “enrondada”, “aveïnar”,
“trebolletejar”, “carrats”, “cofurna”, “pervenir”,
“botiró”, entre altres, un autèntic privilegi.
Les sardanes el van portar a l’amor –sardanes que
també havia ballat en estades barcelonines– i li
van fornir una recent satisfacció, una d’aquelles
alegries, innocents i fresques, que ajuden a assolellar els ànims. Unes persones de Barcelona ja
madures, que fa poc passaven per la plaça Major
camí de Sant Pere de Rodes –aquesta plaça que ell
assaborí tant–, el van reconèixer d’anys i panys ha,
justament com “el senyor Fa, el gran ballador de
sardanes”.
Home d’ideals i sentiments nobles, va ser un
autèntic senyor en la definició que trec d’un diccionari autoritzat: “Persona que té les maneres, la
distinció i la noblesa que escau a una persona d’alt
rang”. Res més just: un autèntic senyor de Llançà.
ARXIU
En Miquel i la Isabel, junts
11
Aquells vells oficis extingits (XXXVIII)
El baster
Fer i adobar guarniments
MIQUEL FA
Posem-hi el càvec i l’aixada.
Els Quintana.
Posem-hi el tractor.
Els Quintana eren els basters del poble. També
eren matalassers i el vell dels Quintana, el pare,
era gran sardanista i bon jugador de dòmino, que
tot tenia la seva importància a casa nostra, aquí, i
entre nosaltres.
Entremig, el bestiar gros. Els cavalls. Els matxos.
Les mules i els rucs.
Les feines de llaurar i les tragines.
Els carros i els basts.
Esquellerinc i borles…
A can Quintana, el cuir, la badana, la cosidora, el
fil, l’agulla, el trepant i els ullets i encara més
coses.
I ornaments de tots colors.
A cal baster, tots els estris per fer-ne guarniments.
Els matxos de muntanya.
El matxo més ostentós, el més bonic, era el rei. El
rei de la verema.
* * *
* * *
El cavall manyac d’en Met Turró, el Tordo, anava
sempre ben guarnit.
Llampegaven els ullls de la mainada, atents als
matxos de muntanya que sojornaven a les quadres
de la fonda Empordà i de la fonda Pacreu.
L’asenet de la fàbrica de gasoses, la Conxita,
també.
Els camins i les vinyes eren petjats pels animals, a
les camelles o al bast.
La pesca, del Port a l’estació; un tragí de carro.
El bestiar, de càrrega o de conreu, ha anat perdent
la seva utilitat.
Els matxos i les mules que hi havia, anaven ben
collats.
I li proporcionaven la feina al baster.
Com era i com havia de ser, això i així.
Ell feia els arreus, o bé els adobava.
Els guarniments resistents duraven molt i hi hagué
un gir a pitjor, que la feina va minvar i l’anar fent,
el curs normal, s’espatllà.
Cosia i ataconava. Apedaçava i polia.
Els animals foren menys valorats i el baster…
Que el bastet fos ben encoixinat…
El baster menys ocupat, menys enfeinat i…
Que les regnes fossin maneroses…
L’ofici s’empobrí i s’anà perdent.
I el baster s’ha perdut en el temps.
* * *
12
El burro de la fàbrica, això mateix.
* * *
En Quintana jugava més al dòmino.
Ell es distreia, s’entretenia i convivia.
Quan tocaven sardanes, ell hi acudia, participatiu.
Geni i figura.
Assegut al pedrís de l’arbre, escoltava, mirava,
comptava i feia el repartiment.
Hi era de debò. De veritat.
I conversava, pausadament i assenyat.
* * *
Sota de l’arbre…
Enraonadament, sardanejava.
I, amatents, li’n fèiem cas. L’escoltàvem.
Del baster, ni se’n parlava.
No se’n deia res…
Ni gens ni mica. Oblidat.
* * *
VICENÇ PUMAREDA
Al Pavelló d’Esports, presentació de l’edició facsímil de Miranda. En Miquel Fa, el primer de la dreta
13
L’Onze de Setembre més reivindicatiu
J
JOSEP M. LOSTE
o vaig ser-hi. Sí, lectors i amics de
Llançà i rodalies, vaig tenir la sort de
ser-hi present, al Passeig de Gràcia de
Barcelona, en aquesta històrica manifestació de més d’un milió i mig de persones. Gairebé no em vaig poder moure del
mateix lloc durant hores, però em sento
orgullós d’haver estat un protagonista més de la
història moderna, dins aquella magnífica gernació
modèlica, a la capital de la nostra nació catalana, cosa
que mai no havia vist en el mig segle de vida que tinc.
LAURA SALVATELLA
I ara què?... Sembla que s’han mogut uns escenaris
polítics granítics i, el més important, que el poble
català, en general, està il·lusionat amb el procés, tot
i que aquest s’ha de consolidar. En aquests moments
caldria interrogar-se sobre el perquè de tot plegat.
Per què ha esclatat aquest torrent reivindicatiu l’Onze de Setembre de 2012? Les raons d’aquesta multitudinària protesta sobiranista, d’aquest clam independentista amb tots els ets i uts, d’aquesta munió
d’estelades, són diverses, però no s’han produït per
generació espontània, ni per casualitat. La cosa es
venia covant des de fa una pila d’anys. Caldria recordar la carta que va trametre Miguel de Unamuno a
Manuel Azaña, l’any 1918, que entre altres qüestions
deia el següent: “Justo es, pues, que España pierda
14
ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor
duda que la perderá. La federación no es más que
una hoja de parra”. Doncs bé, ha passat gairebé un
segle i es va veient com van les coses.
De fet, a casa nostra, potser en els darrers deu o dotze
anys s’ha reactivat el procés –i la brutal crisi estructural
que patim ha contribuït a accelerar-ho–, encara que, al
meu entendre, han estat fonamentals les dues últimes
macromanifestacions, la del 2007 –pel maltractament
en les infraestructures– i la del 2010 –per la presa de
pèl de l’Estatut–. No hi ha dubte que els catalans han
dit prou a tanta ignomínia, els ciutadans de Catalunya
n’estan fins al capdamunt. Des de l’altiplà no s’ha
entès res, ni s’ha tingut voluntat de transigir. Ara ja no
són viables les solucions federals ni confederals, s’ha
fet tard. No podem perdre més el temps. Aquí l’alternativa és un divorci, el més amistós possible, però vigilant de no anar-hi amb el lliri a la mà. Haurem de treballar de valent, amb la millor fórmula jurídica i
política, per fer possible l’encaix de Catalunya dins la
Unió Europea i poder continuar a l’euro.
Una altra qüestió important que cal esmentar és que
no hem de fer cas, de cap de les maneres, de les amenaces que vénen de ponent. Ara, el més important és
eixamplar la consciència nacional, articular un full de
ruta creïble i saber mantenir, jo diria més, saber blin-
MARIA FINA
En aquesta pàgina i l’anterior, dues instantànies de la manifestació de l’Onze de Setembre, a Barcelona
dar, la cohesió social. Pensem que els pitjors atacs
que rebrem seran en l’àmbit econòmic: que si no
cobrarem les pensions, que si quedarem fora de la
UE, que si serem un país tan pobre com Xipre… De
tot això no n’hem de fer cas, són manipulacions, tergiversacions, mentides cíniques. De fet, tal com deia
en anglès una pancarta el dia de la manifestació:
“Spain is pain” (Espanya és dolor). I tant que és dolor
per a Catalunya: dèficit fiscal, discriminacions lingüístiques, presa de pèl en infraestructures…
El problema vindrà si no ens emancipem de debò,
com més aviat millor, del regne d’Espanya. Potser sí
que llavors no cobrarem les pensions i els més joves,
o no tan joves, hauran d’anar a treballar a França o
Alemanya. Hem de reivindicar, amb tota naturalitat,
la nostra autoestima col·lectiva i hem d’exigir el respecte als nostres drets com a catalans. Perquè, cal
recordar-ho, el dret a l’autodeterminació dels pobles
està per damunt de qualsevol constitució. A més,
una constitució, per molt important i respectable
que sigui, mai es pot convertir en un llibre sagrat,
que es fa servir com a arma llancívola per anihilar tot
un poble, una nació mil·lenària que té la voluntat
col·lectiva de ser present en el concert de les nacions
i en les institucions supranacionals –UE, ONU,
UNESCO–, com un poble lliure i sobirà.
En definitiva, aquest Onze de Setembre d’enguany
ha representat que ja hem entrat en el tram final de
la llibertat nacional. És un tram encara llarg i segurament molt dur i sinuós, però ja hi som. De tota manera, encara hem de convèncer molta gent que el procés d’independència de la nostra nació no va contra
ningú, sinó només a favor de Catalunya. Encara haurem de picar molta pedra per vèncer incomprensions
i actituds negatives de grups que, a voltes, confonen
els seus interessos amb els interessos generals de tot
un poble. També seria necessari fer una mica de
memòria i veure com s’ha arribat fins al punt actual,
un autèntic punt d’inflexió.
Ara, el més important és actuar amb normalitat, tenir
el cap fred i avançar, avançar de debò. A hores d’ara,
no existeix cap dubte sobre el fet que la independència és i serà la veritable modernització, europeïtzació,
de Catalunya. Endavant amb el civisme i la fermesa,
endavant amb la llibertat nacional, la sobirania plena i
la justícia, fiscal i social, de l’estimada nació catalana.
15
Escenes de platja i carrer
D
DAVID MARCA
es de l’any 1989, que vaig adquirir un
apartament vora la platja del Port de
Llançà, cada estiu he passat unes setmanes en aquest tranquil indret. La
resta de l’any, la passió per la pesca m’ha
portat molts caps de setmana –estiu i hivern–,
amb familiars i amics, a sortir amb el vaixell que sempre
he tingut amarrat a port. El 2005, a El Punt, en un serial
de dotze articles –”Cròniques arran de mar”– vaig fer un
retrat de la vida a la platja. El 2008, a FARELLA, amb la
mateixa capçalera, relatava els meus problemes estiuencs.
En aquest, vull descriure sols cinc pessics de l’anècdota i
casuística dels altres.
La meva vida inquieta sovint m’ha demanat, o exigit,
hores i dies de pau. Aviat vaig descobrir que el jardinet i
la terrassa de la meva casa, a Sant Carles, ran de platja i
d’esquena a tramuntana, era el lloc perfecte per descansar l’enteniment. L’esplèndida vista del Port i del
Castellar, a l’est, on el sol més que sortir explota; l’exuberant esclat de vida del carrer Castellar, al sud, i el passeig del Port, on és festa sempre, a l’oest, on el sol s’amaga rere Valleta. És el decorat de l’indret, el qual es
pot veure i viure des de casa totes les hores del dia. Uns
prismàtics amb suport, per observar i escriure a la vegada, entrenament i imaginació per desxifrar el que deien
els espiats, em van ajudar molt a transformar en escrits
aquell teatre de la vida a la platja del Port.
Bocata big per dinar
Un diumenge de juliol. Matrimoni, fill i filla de tretze
i catorze anys i una amiga. Han sortit a les nou del
matí de l’Hospitalet de Llobregat. Una hora per travessar Barcelona, dues d’autopista i mitja més fins a
Llançà. –Sort del GPS!– diu el pare. A la una es remullaven i a les dues reclamaven el dinar: hi havia gana!... La
mare, de bon matí, ha guisat samfaina amb verdura del
Prat. Rodanxes de llom, arrebossades, i una amanida
d’enciam, tomàquet i olives. Préssecs i un vinet del
Penedès en una nevera. «–Amanida i llom amb samfaina? –protesten els joves amb una ganyota. –Doncs què?
–rebot el pare. –Volem un bocata –diuen ells. –S’ho menjaran per sopar –suavitza la mare». Al cap de mitja hora,
tornen amb tres bocates big d’una multinacional. Amb
la calor, la mantega els raja pels dits. Una cosa que vol
ser pa, tou com el pit d’una vella, sosté amb dificultats
una mena de bunyol de carn picada d’origen incert.
Treuen el nas fulles d’enciam i rodanxes de tomàquet
tallat amb fulla d’afaitar. Un got de paper amb patates
fregides i un de gel picat amb Coca-Cola. Només ha costat vint-i-set euros. Una delícia. El pare riu amb ganes.
Els joves, ofesos –a casa no mengen enciam o tomàquet
16
ni bojos–, li diuen: «–Papà, tu no hi entens res! En
aquest bocata hi ha el doble de lechuga. La nena fa: –I
doble de tomate! I l’altra: –I doble de patatas fritas!...»
Per matar-los. L’endemà, a l’Hospitalet, diran: – Vam
dinar de conya a Llançà!...
Converses d’estiu
Són de ciutat i tenen casa a Llançà. S’han banyat i posat
crema i estan cansats. Les dones, una mica a part. Una
esclata: «–Sabeu el mullader dels Ferrer? Ella se n’ha
anat amb el cunyat a París. Quina barra! –El seu home
és un mort, sols està pel negoci i ni la toca. Jo també ho
hauria fet! –fa l’altra. –Cony– diu el marit d’aquesta–,
he de pensar en comprar Viagra… –Ella té el cinquanta
per cent del negoci– asssegura una. –És molt important
ser socis fora del llit. Els agafes pels neulers– remata».
Elles riuen i ells no. Hi ha canvi de terç i un engega:
«–Heu sentit que els Puig es venen el iot? Ara deixaran
de merdejar pel port. –Els fem una oferta per la llotja
del Liceu?– fa un. –Hem de passar per Liechtenstein a
parlar de negre –li contesten–, a Andorra s’ha acabat el
chollo. –Hi ha botigues de pells en aquest poble?– fa la
seva dona. –Collons! No penses en res més– diu ell». I
així passen les vacances practicant l’esport més vell: la
crítica verinosa de persones properes. Els estiuejants
tenen poc a fer. I no passa mai gaire res. –Ens banyem
sense el dalt?–… Després, amb els pits penjant com
figues madures, ells miren cap a les més joves. Són
feliços. Terrorisme? Guerres? A Síria, que es fotin! Gana
a l’Àfrica? La Creu Roja… –On anirem a sopar?– pregunta un. Carat: ells també pensen.
La compra
L’avantatge més gran de l’estiu és dropejar. A les dones
no se’ls pot dir que matinin, ell farà la compra. Amb un
cabàs de balca, diners a la butxaca, sense papers, amb
bermudes, espardenyes, un polo vell i barba de tres
dies, se’n va al carrer de les botigues, cinc. Entra en un
bar i demana un entrepà de serrano, una cervesa i un
cafè. Ara El Punt i La Vanguardia. Sols mira la cotització
del SCH i el Sabadell. Ara, el pa: una barra, dues barretes, una xapata i croissants per a l’esmorzar. Ara, la verdura: «–Tomàquets d’aquí!– crida. –Són del nostre hort
– fa la botiguera». Paga enciam d’Almeria, albergínies i
pebrots de la Rioja, tomàquets de Nova Zelanda, patates i cebes del Burgo de Osma. La fruita de Mercabarna
pot ser d’Austràlia o de Xile. «–Quina diferència! –dirà
la família. –És tot d’aquí– farà ell, envanit». Ara ve la
vianda. Crida: «–Vedella de Girona! –No en tenim d’al-
VICENÇ PUMAREDA
tra –fa la carnissera. Bistecs, mitjana, llom i més… –Ah!
I una dotzena d’ous». Amb vedella i porc de Torrelavega i ous de Dinamarca surt l’home dient: –Sóc collonut!... Del peix acabat de subhastar ni mira els preus.
Podria fer un infart. Entra a casa cridant: «–Això és un
marit! –Encara dormen –fa ella en veu baixa». Amb les
restes de crema La Mer, cinta al cabell i bata de seda,
que tapa a mitges, treu la cama ensenyant unes calcetes
franceses blau cel, amb puntes. –Tens sort de tenir una
dona com jo –diu ella–. – Vine al llit!... Oh, que bonic!...
El mercat dels dimecres
«–Dimecres hi ha mercat de marxants. Anem-hi? –diu
una, tot dinant a fora. Els homes aniran a Perpinyà i
portaran ostres. –Amb les rebaixes hi ha de tot!– diu
una altra, engrescada». L’any passat va comprar un Cartier Chronometer officialy certified per cinquanta
euros, preciós; per Nadal era tot negre!... Es troben a les
deu del matí. Amb faldilles i pantalons de firma, brusa
transparent, amb un botó descordat de més, bossa gran
i diners a les butxaques. «–Que guai! –fa una. – A fer
negoci! –diu l’altra». Entren decidides dins una massa
humana de turistes, estiuejants i pudor de suor. Els baixos sols veuen clatells i regueres de les dones. Les
arrambades són quasi obligatòries i els musclaires s’estimulen en les multituds. Elles, embogides amb els Louis
Vuitton, Donna Karan i Armani, ni s’adonen que les
magregen. «–Mira! Levi’s americans! –diu una, tota
emocionada. –Calvin Klein! –fa l’altra, ben boja. –Ostres!
Hi ha Gusi a piles! –xiscla una de l’Eixample. –Perdoni!
–fa un, tot refregant-li el cul. –De res –diu ella, distreta». No saben què comprar. A la fi s’emporten sis jerseis,
tres faldilles, sis polos per als marits, quatre bosses de
mà, tres pantalons i tres rellotges. «–No són pas imita-
cions? – fan. –Tinc factures de tot –diu el marxant». Cansades, magrejades i felices, tornen cap a casa. Estrenaran poca cosa, però les noies del servei en faran festa
grossa. «–José Luis, no tinc diners! –Altra vegada?».
La paella de comiat
«–L’últim diumenge faré paella– ha dit ella. –Ostres! –criden els fills, alarmats». Sense la filipina, no n’hi ha hagut
en tot l’estiu. Arròs de sobre amb gambitas y mejillones,
ha estat el més habitual. Ella vol quedar bé i dies abans
ho comenta a la platja. «Sofregit, arròs, aigua i foc, i ja
està» fa una que per fer un ou ferrat posa l’ou, tira l’oli i
després encén el fogó. Ella no ho veu clar i vindran els
pares des de Sant Cugat. Ha convidat uns veïns finlandesos que no n’han menjat mai. Cal preparar el peix per al
sofregit. –Calamars, sèpia, musclos, gambes, escamarlans,
almejas! –crida la família a la peixateria. Li expliquen que
un fumet fet amb galeres i crancs val deu vegades menys
i és molt millor. Comença a atabalar-se. El dia D no va a la
platja. La paella no passa pel forn i han de cercar uns
fogons de butà i fer-ho a la terrassa. Els veïns comencen
a guaitar. I ve el sofregit. «–Massa oli! –diu la sogra, que
vol ajudar. –Remeneu! –fa la mare. –No es remena! –diu
la sogra. –No remenis el marisc, es trenca –fan totes
dues». Ella explota i crida: –Deixeu-me!…» Les terrasses
veïnes s’han omplert, se sent una olor sospitosa. «–A
taula! –fa ella». En clavar-hi el cullerot, una pudor fètida
de cràter volcànic emplena l’indret, s’ha enganxat del
tot. Ningú es queixa, però en mengen dues cullerades.
Els nòrdics la troben delicious. «–Serà per sopar –fa l’àvia.
–Per sopar el gos –pensen tots. A la nit, al llit, ella plora.
–Doncs era ben bona –diu ell…» És l’estiu! Cansa ser el
que som realment. Sols les erugues, tipes d’arrossegar-se,
esdeven papallones de colors!
17
HOTEL BERI
RESTAURANT – PÀRQUING
PISCINA
– SOLÀRIUM
HA BITAC I ON S
CH AMB R E S
ROOM S
ZI MM ER
HABITACIONS
CHAMBRES
«Can Pau»
HABITACIONS AMB
BANY I CALEFACCIÓ
OBERT TOT L’ANY
C/ Creu - 17490 LLANÇÀ
Tel. 972 38 01 98 - Fax 972 12 13 12
[email protected]
C/ Puig d’Esquer, 4
Tels. 972 38 02 71 - 972 38 02 70
LLANÇÀ (Costa Brava)
Amb la
Cultura
i les
Tradicions
Llançà
SUPERMERCATS
Av. Reina Fabiola, 2 – Av. Pau Casals, 13
LLANÇÀ
18
Port de Llançà - Moll Jordi Canal, s/n
17490 LLANÇÀ
Tel.: + 34 972 38 07 10
Fax: 34 972 38 07 06
[email protected]
www.cnllanca.com
Quatre presidents del Centre Cultural
E
l mes de setembre passat, hi hagué eleccions
a la junta del Centre Cultural de Llançà, una
de les entitats més representatives de la
nostra vila. Per això, hem demanat les seves
impressions personals als quatre presidents que, fins
al moment, ha tingut i té l’entitat llançanenca.
Lluís Casellas i Donat
Vaig ser president de l’entitat fins al 1978, quan
agafà el relleu en Joan Pacareu. La meva arribada a
la presidència fou motivada per l’Andreu Juanola,
que em demanà que assistís a les reunions del Centre
per poder constituir una majoria que frenés, de tant
en tant, mossèn Benet, que a vegades prenia decisions massa a la valenta.
Crec que he estat una persona que ha mirat de
col·laborar en totes les activitats del poble, en la
LLUÍS CASELLAS
JOAN PACAREU
ANTONI GODOY
MARC PARÉS
política, com a jutge de pau i altres, però ser president del Centre és un dels càrrecs dels que n’estic
més orgullós. És una satisfacció haver pogut presidir
una de les entitats emblemàtiques del poble. Tot i
que en aquests moments la majoria de seccions, per
un o altre motiu, han desaparegut –altres, com el
bàsquet, han tingut continuïtat–, sota el meu mandat es van impulsar les sardanes (tot i que finalment
no formaren part del Centre) i es van fer els primers
passos de l’escoltisme, que no va acabar d’arrelar. En
aquella època, la secció de cinema era la que més
feina portava i més ingressos aconseguia. Llavors –en
plena dictadura– la feina de triar les pel·lícules era
difícil. Recordo quan venia una noia d’una distribuïdora i havíem d’escollir una vintena de pel·lícules, un
o dos títols de primer nivell i la resta, per omplir.
Cal esmentar unes persones que van fer molta feina a
la secció de cinema i que potser les hem destacat poc.
Són la Palmira, l’Anna Maria, la Roser i en Jaume.
Durant la meva presidència, es va fer la primera remodelació de la pista de bàsquet de la Salanca i s’adquirí
un terreny annex per fer-hi una pista d’entrenament.
Una de les seccions que començà en aquella època fou
l’elenc de teatre Llevant, amb obres que tots recordarem, com Proceso a cuatro monjas, Dues farses russes,
El foc de les ginesteres o La pau retorna a Atenes.
Hem de pensar que es van viure els darrers anys de la
dictadura i els primers de la democràcia. Com a entitat cultural vam ser sempre un referent del país,
demanant a l’Ajuntament de penjar una senyera a la
plaça, impulsant l’assistència a la manifestació de
l’Onze de Setembre de 1977 i assistint a diversos actes
per demanar llibertat i democràcia per al nostre país.
Joan Pacareu i Granollers
RAFAEL CORCOLL
Vaig ser president del Centre durant vint-i-cinc anys,
després d’en Lluís Casellas i coincidint amb la marxa
a Lloret de Mar del fundador i artífex d’aquesta entitat, mossèn Josep Benet.
Façana de la Casa de Cultura, el 1994, en una trobada amb la
gent de Pont-du-Casse
Realment, el repte era difícil. Suplir un home com
mossèn Josep era impossible. He dit en moltes ocasions
que, quan ens va deixar, em vaig sentir hereu d’aquell
llegat. No es podia perdre el que va fer per nosaltres,
per l’entitat i per la vila. Ser president del Centre era
19
també un compromís amb mi mateix, amb la gent i el
poble. Tres anys després, el novembre de 1981, vaig
escriure: ”No m’agradaria de cap manera que la meva
presidència es convertís en vitalícia. Crec que no seria
bo per a l’entitat, ni la nostra ni cap altra”.
Pura quimera. Vaig néixer amb el Centre i sóc un
home de Centre. Estic molt orgullós del que sóc i del
que he fet. Amb motiu de la Llança d’Or que se’m va
atorgar, en una entrevista vaig dir: “El bàsquet fou el
meu bressol, el Centre Cultural el meu repte i Llançà
el meu objectiu”. La meva història al capdavant del
Centre és una història d’amor, entrega, compromís i
servei. Comptar amb un bon equip fou fonamental
per portar els projectes a bon fi. A tots, ells i elles, el
meu reconeixement i agraïment.
ARXIU
L’activitat fou frenètica i engrescadora. Teatre, biblioteca, cinema, bàsquet, les Llances, els Reis, conferències, concerts, classes de català, excursions, colònies, la
Salanca… Tot això i més vam fer sense defallir i omplírem el Centre d’un esperit responsable, actiu, seriós,
tolerant, modern, progressista, integrador, humanista, independent, catalanista i llançanenc. Durant vinti-cinc anys passen moltes coses i a casa nostra no fou
diferent. Els temps canvien i nosaltres, també. Alguns
projectes van ser importants en el seu moment, però
després foren inviables. Durant els anys de la meva
junta, sempre vam tenir clars els objectius del Centre.
Hi van haver moments de tot: eufòrics, tristos, decebedors, difícils, fantàstics… però les activitats que
Equip històric del Grifeu de Llançà, a la Salanca
20
duren tant passen moments de tota mena. La nostra
etapa no fou diferent.
Malgrat tot, em sento molt satisfet del que vam fer
al llarg dels anys. Avui, una altra generació d’homes i
dones s’ha posat al davant de la nostra entitat i, des
de la meva posició de simple soci, els animaré a
seguir endavant.
Antoni Godoy i Tomàs
La meva presidència del Centre estic segur que va ser
la de menys activitats diverses de totes les èpoques, en
aquests més de seixanta anys d’història de l’entitat. Els
temps van canviar molt ràpid en aquell final del
segle XX. Les activitats de fora de casa, que ens eren
imprescindibles per tenir una vida social i cultural
plena, van deixar de tenir valor massa ràpidament i les
consoles i les xarxes socials acabaren d’omplir aquells
espais d’esbarjo que la gent dedicàvem a relacionarnos i van fer que molta gent es tanqués a casa.
I així va anar desapareixent l’activitat de l’elenc de
teatre Llevant, que havia anat sobrevivint a altres
desaparicions anteriors, com la biblioteca Montcal o,
abans, l’orfeó El Campanar. Va subsistir, sí, el club de
bàsquet Grifeu, mercès a la solidesa i maduresa de la
gent que hi havia al davant, es va reforçar el lligam
entre pares i fills, entre afició i jugadors, preparadors
i tècnics, que va crear la força necessària per seguir
endavant amb vitalitat i créixer cada dia.
ARXIU
El cancan de La pau retorna a Atenes (1978), amb les noies de la Liliane
En aquest període vaig impulsar la colla gegantera Llevant que, tot agafant el nom de l’elenc de teatre, va
donar continuïtat a l’activitat creativa i d’esbarjo i va
aplegar en un primer moment més de setenta persones. El temps, però, va anar refredant aquella il·lusió,
fins al punt d’haver d’aturar les activitats per manca de
portadors, grallers i tambors. Ara, s’albira un cert
interès per recuperar l’activitat dels nostres gegants
Vicenç i Carme i fer que tornin a lluir i engrescar petits i
grans pels carrers del nostre poble i dels pobles i ciutats
que ens convidin. Tots els que hi vulguin ser, seran molt
benvinguts.
M’agradaria tenir un record en aquestes ratlles per
molta gent que, sense ocupar la presidència del Centre,
van ser un pilar bàsic per al seu desenvolupament. No
vull dir noms per no deixar-me ningú, però em permetreu que n’esmenti només un, en nom de tots: l’Andreu
Juanola, que per alguna cosa és l’única persona que
ostenta el títol de president honorífic del Centre Cultural de Llançà. Vull deixar constància de l’orgull i la
il·lusió que em va representar ser president del Centre,
una de les entitats més antigues del poble. Aquest
poble que em va acollir ja fa trenta-cinc anys i que m’ha
donat les satisfaccions més importants de la meva vida.
Marc Parés i Sucarrat
L’actual junta la formen les següents persones:
President: Marc Parés i Sucarrat. Sotspresident:
Jaume Juher i Pol. Tresorer: Ester Bautista i Fernán-
dez. Secretari: Joan Nogué i Vitienes. Vocal coordinador esportiu: Josep M. Parrot i Roca. Vocal coordinador administratiu: Rosa M. Parrot i Roca.
Vocals: Sònia Parrot i Roca, Fidel Baus i Gibert, Pere
Lluís Roset i Bonfill i Isabel Giménez i Jiménez.
Abans de tot, voldria fer arribar el més sincer agraïment a l’anterior junta, encapçalada per l’Antoni
Godoy, per la seva vocació i dedicació a l’entitat
durant aquests darrers deu anys. També, per les
facilitats que ha posat en el tràmit del canvi de
junta, així com l’ajut i suport rebuts en el procés
d’eleccions, com en els primers temps que portem
treballant.
L’actual junta que presideixo pretén, amb molta
il·lusió, portar a terme els objectius plantejats tant
a curt com a mitjà termini, per afrontar els temps
que se’ns presenten. Qüestions com aconseguir
avantatges per als socis i sòcies de l’entitat, refermar la solidesa econòmica, donar impuls de nou al
grup de la colla gegantera, que sembla voler iniciar
de nou l’activitat, donar una nova imatge fent ús
de les tecnologies i xarxes socials. Aprofitar-ho tot
per millorar la comunicació de la nostra entitat
amb els socis, així com continuar amb el bon treball
dels últims anys del CB Grifeu de Llançà. Tot són
objectius que des d’un primer moment es treballaran.
Penso que es tracta d’un seguit de realitzacions que,
amb l’ajut dels membres de la junta i dels socis i
sòcies, podem aconseguir.
21
Flaix
VICENÇ PUMAREDA
Processons pel carrer
T
Recordem encara, dels nostres anys joves, les caputxes i les imatges, les catifes de flors i el tàlem. Nits
fresques de Divendres Sant, tardes assolellades del
Corpus… Primavera, estiu. I un altre any que passa.
VICENÇ PUMAREDA
ornem a les tradicions d’abans. Enguany,
Llançà ha tornat a veure pels seus carrers
les processons de Setmana Santa i de Corpus. El canvi a la rectoria ho ha propiciat,
segurament.
VICENÇ PUMAREDA
22
VICENÇ PUMAREDA
VICENÇ PUMAREDA
VICENÇ PUMAREDA
23
Tísner, més enllà del personatge:
Avel·lí Artís Gener
A
HELENA POL
ARXIU
quest 2012 se celebra un triple centenari: el de Sales, Tísner i Calders. Tres
escriptors marcats per les vicissituds
dels temps difícils que els va tocar
viure, la Guerra Civil, la postguerra i l’exili. En el cas de Tísner i Calders, l’atzar de la
data de naixement va més enllà. Poc devien pensar
que, a més de ser coetanis, la vida els oferiria una trajectòria vital i artística paral·lela, però alhora distinta.
Tots dos, Calders i Tísner, van transitar pel terreny de
les belles arts, la literatura i el periodisme. Tísner, que
es considerava pintor, es va formar en belles arts i va
fer de periodista, de caricaturista polític, de guionista,
de ninotaire i d’escenògraf, entre altres oficis.
La imatge del Tísner dels últims anys és la d’un home
afable, burleta, ingeniós, una mica murri, amb un
pegat a l’ull dret que li donava un aire de corsari. El
seu nom artístic és un pseudònim, Tísner –unió de les
últimes síl·labes dels seus cognoms–. Fou suggerit per
la seva germana Rosa, per diferenciar el seu treball
de periodista del de caricaturista de publicacions
com El Be Negre, L’Esquetlla de la Torratxa i La Campana de Gràcia (Calders també signava diferent en
els seus dibuixos, amb el Kalders).
24
Veure i viure
Esclata la Guerra Civil i Avel·lí Artís Gener decideix
allistar-se a l’exèrcit de la República. Entra a formar
part del Servei Cartogràfic de la 60a Divisió. Lluita al
front d’Aragó i al de l’Ebre, on fa, amb un equip de
dibuixants, entre ells Pere Calders, els mapes militars
que li mancaven a l’exèrcit popular.
Fruit d’aquesta experiència és 556 Brigada Mixta
(1943), obra que inicia la seva trajectòria literària. La
guerra significarà per a Tísner un punt i a part en la
seva vida. Marca el naixement de l’escriptor i de l’home, que passa sense trànsit de la infantesa a una
anticipada senectut. En un passatge de les memòries,
explica com la CNT el pren i el passeja amb un cotxe
pel Garraf, amb la intenció de matar-lo. Diu:
“Deturaven el Ford de tant en tant en algun revolt.
Ja era l’hora blava i havien encès els fars del cotxe.
L’hora blava de l’exterior fóra la meva hora morada?
Deien:
– Mira! Aquesta és la sang d’un paio que vam picar
abans d’ahir. Te’n recordes, Manolo? (…)
– T’agradaria morir aquí?
ARXIU
(Vaig explicar més tard aquesta situació a Pere Calders i la va fer servir en el seu Gael·li i l’home-déu)”
(Viure i veure, Ed. Pòrtic, vol. 1. 122-123).
Finalment l’alliberen a Esplugues de Llobregat. Tísner pertanyia a la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC.
Pren un tren militar “que m’havia dut de Llançà fins
a la frontera francesa” (p. 133, ídem). De seguida,
però, s’adona que ha de tornar i s’allista voluntari a
l’exèrcit republicà.
Entre el 1936 i el 1939, dirigeix les publicacions destinades als combatents: Meridià, Amic i Vèncer. Finalment, s’exilia a bord de l’Ipanema a Mèxic, on viurà
vint-i-cinc anys, abans de tornar a Catalunya. Tísner
treballarà a Mèxic com escenògraf al cinema i ajudarà
a tirar endavant l’incipient Canal 4 de televisió. També
farà publicitat i rodarà la pel·lícula El calendario
maya. S’integra tant que diu que ha nascut en dos
llocs, Barcelona i Veracruz. Tísner i el seu pare, comediògraf, van tenir un paper destacat en la vida mexicana, sense abandonar l’activitat en pro de la cultura
catalana. El seu pare va fundar la llibreria CIDE, que
publicava la col·lecció Catalònia, on van aparèixer llibres com Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera
Llorca, o Temperatura, de Francesc Trabal.
Són molts els escriptors catalans que patiren l’exili:
Francesc Trabal, Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Carles
Riba, Agustí Bartra, Joan Sales, Anna Murià o Josep
Carner, entre d’altres. Xavier Benguerel, un altre
escriptor exiliat, explica molt bé en el pròleg d’Els
vençuts l’ambivalència i el sentiment de desassossec de
l’exili: “Un èxode com el que ens tocà viure, i la seva
immediata conseqüència, l’exili, amb tot el que comportà de privacions, angoixa, incertesa, obligada aventura, no acaba mai ni quan s’aconsegueix una situació
aproximadament estable, i més encara si un torna”
(Els vençuts, Ed. Alfaguara, Col. Ara i ací, 1969, p. 12).
El crític literari Julià Guillamon va fer un ingent treball
recollint les experiències de l’exili d’escriptors i la seva
família a Mèxic, Santo Domingo, Xile i Argentina, per
crear l’exposició Literatures de l’exili. El llibre fruit de
l’exposició, El dia revolt, en homenatge a un poema de
Josep Carner, al·lega, sota un punt de vista literari, a
més de les vicissituds dels exiliats, les diferents opcions
de representar el tema de l’exili a la literatura i les
desavinences dels exiliats a l’hora de decidir retornar o
no. Tísner va ser, com dèiem, un dels exiliats catalans
que millor es va adaptar i que va decidir retornar. En
canvi, Pere Calders no es va adaptar de manera igual,
però també va tornar. Un cas diferent és el d’Agustí
Bartra, que va decidir no tornar mai. Tot i les desavinences, a l’exili les famílies catalanes s’aplegaven per
mantenir el caliu i ajudar-se. Calders es casarà a Mèxic
en segones núpcies amb Rosa, la germana de Tísner, i
això reblarà l’amistat i el lligam dels dos autors.
Quan retorna a Barcelona, Tísner deixa dos dels seus
fills a Mèxic. Ja hi tenen arrels. El retorn no és fàcil i
la família s’instal·la en un hotel del carrer Pelai, però
al cap de cinc dies ja no tenen diners. Decideixen
repartir dos dels fills entre els amics i el matrimoni
s’instal·la amb la filla petita en una fonda de la Rambla. El periodista Ibáñez Escofet li ofereix publicar un
dibuix diari a El Correo Catalán i, poc després,
comença a treballar a Tele-Estel. El retorn i la represa
laboral no li van ser gens fàcils.
L’obra literària
La literatura de Tísner opta per una visió desdramatitzada del conflicte gràcies a la ironia i a les pinzellades
d’humor. Així a Les dues funcions del circ (1966) narra
l’experiència de dos germans que s’exilien a Amèrica,
però per una avaria del vaixell es veuen obligats a fer
25
una escala tècnica a la Martinica, mentre esperen que
es faci la reparació. Aquest argument es basa en un
fet real que va viure l’autor l’estiu del 1939. Un dels
germans baixa a terra, on s’integra ràpidament a la
societat colonial de l’illa, mentre que l’altre agonitza
a la cabina del vaixell. La temàtica és recurrent en la
literatura de l’exili: el poder devorador del tròpic, que
aniquila l’individu, i el conflicte producte de la trobada de dues cultures de mentalitat i formes de vida
diferents. Aquest desencaix entre l’home i l’entorn el
trobarem també en l’obra de Lluís Ferran de Pol, Pere
Calders, Ramon Vinyes o Vicenç Riera Llorca.
La següent novel·la és Paraules d’Opòton el Vell
(1968), una mena de crònica de la conquesta d’Amèrica a la inversa. A través d’una irònica subversió, ens
proposa una crítica a l’imperialisme i colonialisme
espanyol. Opòton és un aventurer asteca que fa la crònica del descobriment de la península Ibèrica a través
d’uns documents redactats al segle XVI. Un any més
tard, en una altra direcció, escriu Prohibida l’evasió
(1969), novel·la filosòfica de caire existencialista que,
com diu l’autor, és un cant contra la incomunicació.
Amb el retorn a Catalunya, l’any 1965, es farà ressò
del xoc que suposa el contacte amb un país somiat al
llarg de l’absència i dibuixa un retrat de la resistència
antifranquista, en l’àmbit de la política ficció, amb
L’enquesta del Canal 4 (1974). Es tracta de la novel·la
més compromesa políticament de totes les que va
escriure. Una al·legoria a partir de la recreació d’un
canal de televisió que ho controla tot, sota un estricte ordre jeràrquic. El resultat és un microcosmos que
representa la societat franquista. Uns anys més tard,
publicarà la novel·la Els gossos d’Acteó (1983), crítica
a una societat vella i corrupta que es mou per l’afany
dels diners i que només es pot salvar gràcies als joves.
La darrera gran obra és la més significativa. Són els
quatre volums de memòries Viure i veure, en els quals
analitza la seva vida i el període històric que ha viscut,
amb especial èmfasi a la Guerra Civil. Com la resta de
l’obra, és una important contribució literària i testimonial. Tísner, un cop més, hi barreja vida i literatura.
No ens podem oblidar de les seves traduccions, com A
sang freda, de Truman Capote, o Cent anys de solitud,
del seu amic Gabriel García Márquez.
L’obra novel·lística d’Artís Gener destaca pel seu caràcter polifacètic, la seva innovació estilística i el seu
caràcter memorialístic. Tísner és un autor imaginatiu i
de gran curiositat per les noves formes narratives, que
escriu amb el convenciment que la literatura és investigació i alhora part de la realitat que li ha tocat viure.
Restaurant
LA VELA
ESPECIALITAT EN PEIX
Plaça Major – Tel. 972 38 13 29
LLANÇÀ
26
Av. Pau Casals, 23 (davant de la capella)
Tel. 972 38 04 75
EL PORT DE LLANÇÀ
El carlisme a Llançà (II)
La tercera carlinada (1872-1876)
L
a Tercera Guerra Carlina fou en realitat una guerra civil espanyola,
que va tenir lloc del 1872 al
1876. El pretendent Carles VII
va cridar a la revolta el 15 d’abril de 1872 i va ser escoltat pel País Basc i Catalunya. També es van aixecar diverses partides en
altres llocs de l’Estat. Un dels motius que va
empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta va ser
la promesa de restauració de les Constitucions
Catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta,
de Felip V (1714).
El 1872, els carlins catalans van ser els primers a
llençar-se al carrer per defensar la causa de Carles VII.
Després del desastre d’Oroquieta, els carlistes basconavarresos es van rendir i el pretendent va
haver de tornar a fugir a França. Per tant, després
d’això, els únics que mantenien la causa carlina
eren els catalans. El febrer de 1873, amb la proclamació de la República, molts monàrquics es van
passar als carlins. A Catalunya, el representant de
Carles, el seu germà Alfons Carles de Borbó, va
haver de passar a França l’octubre de 1875. I les
darreres partides foren liquidades al novembre de
1875, donant-se la guerra per acabada el 19 de
novembre d’aquell any. Al País Basc, després de la
batalla de Montejurra, el 17 de febrer de 1876,
Carles VII passà a França (27 de febrer) i, el mateix
dia, Alfons XII va entrar a Pamplona.
DAVID BOTELLA i BERNÚS
más rápido y exacto conocimiento de ella (…)
encargo nuevamente a V. que bajo la más estrecha responsabilidad (…) queda conminado con el
máximo de multa que señala la ley si deja de cumplir en lo más mínimo lo que ordeno”. El to i contingut del document ens ajuden a entendre l’estat
d’alerta del moment i certa deixadesa per part de
les autoritats locals, ignorem si voluntària o no,
respecte al fet de donar coneixement de possibles
alteracions de l’ordre públic.
26-04-1872 – Un document de l’Administració
Econòmica de la província (secció de Propietats),
en què es parla de la incautació per part del
Govern central del conjunt militar de la zona de la
bateria de Llançà (possiblement el nom actual del
paratge provingui del fet que en aquesta zona hi
Entre els fons conservats a l’Arxiu Municipal de
Llançà (AMLLN), han aparegut diverses referències relacionades amb la inestabilitat que vivia la
demarcació de Girona i en concret la comarca,
entre els anys 1872 i 1875. Així, en la sèrie de
correspondència del fons de l’Ajuntament de
Llançà, s’han trobat les següents referències relacionades amb aquest període bèl·lic:
ARXIU
8-04-1872 – Un ofici tramès pel Govern de la província (Ordre Públic), en to d’amenaça: “Repetidas
veces he mandado que inmediatamente de ocurrir
cualquier alteración del orden público, me diera el
Alfons XII, hereu de la corona espanyola
27
havia bateries militars d’artilleria). Pel que diu el
document, s’incauta la torre, la bateria i els
terrenys annexos. Aquesta incautació atén a l’estat de guerra en què es vivia.
titat de persones podrien disposar-se a restar de la
part que es deu a l’Ajuntament en concepte d’impost provincial, per satisfer els jornals que ocasioni aquest sometent.
30-04-1872 – Un document del Govern Militar de
la plaça del castell de Sant Ferran de Figueres, en
què es recorda a l’Ajuntament l’obligació d’informar de tota novetat en relació amb temes d’ordre
públic.
07-08-1873 – Document tramès des de l’Ajuntament del Port de la Selva, en què s’informa que en
un dels “… puertos franceses ha salido un buque
cargado de municiones para los carlistas”. Com
que se sospita que podria descarregar en platges
llançanenques, entre altres, es demana que vigilin, sobretot de nit i fins a nou avís.
19-07-1872 – Un document del Govern Civil de
Girona, en què s’insisteix en l’obligatorietat dels
ajuntaments d’organitzar vigilàncies i establir rondes amb gent armada, integrades per la Guàrdia
Civil, voluntaris i carrabiners. S’insisteix a doblar la
vigilància en els llocs on hi ha vies de ferrocarril o
telegràfiques.
06-08-1872 – Una circular del Govern Millitar,
demanant que s’avisi immediatament de les partides carlistes que recorrin el territori (partit de
Figueres i districte). Alguns dels termes usats són
dignes de conèixer: “…descabellada intentona que
no puede dar más resultado que una honda perturbación en los interesses de los pueblos” o “…poner
fin a ese estado anormal e imaginar un período de
paz y tranquilidad”. No deixen de ser interessants
aquests comentaris, tot just iniciat el conflicte.
20-08-1872 – Un document del Govern de la província de Girona, en el qual es demanen al Consistori
les notícies electorals dia a dia. En el document
s’adjunta el model a utilitzar per donar aquesta
informació. Tot i trobar-nos en estat de guerra, el
Partit Carlista es presenta a les eleccions, juntament
amb els radicals, els conservadors dinàstics, els
alfonsins, els independents i els federals. Crec
necessari recalcar que, tot i que els carlistes estan
en guerra contra l’Estat i el seu cap, participen en
les eleccions, cosa ben estranya en els nostres dies.
18-10-1872 – Un document del Govern Militar, en
el qual es concedeix l’indut i el permís de fixar la
seva residència a Llançà al carlista Lluís Sabater
Quintana. Es demana a l’Ajuntament que avisi si
aquest torna a marxar a les files faccioses.
25-03-1873 – La Comissió Provincial demana a l’Ajuntament conèixer el nombre de veïns de Llançà
que estiguin disposats a anar a les armes a sometent contra els carlistes i quin nombre de veïns
podrien anar-hi sense armes. També, quina quan28
02-09-1873 – Document singular on la “Real Intendencia de Cataluña” exigeix el pagament –sota
multa de vint duros i de doblar la contribució als
ciutadans, si no es porta a terme– del 12% de la
riquesa territorial i les ¾ parts de la riquesa industrial que cobra el Govern d’Amadeu I. Comenta
que, un cop enviats els diners, s’adjunti una llista de
morosos per “ejecutarlos con todo el rigor de la
ley”. Això per ordre del pretendent carlista
Carles VII. Accions d’aquest tipus són les que van fer
perdre molt suport popular a la causa carlista, en el
conjunt de la tercera guerra. És l’únic document del
bàndol carlista que hem trobat a l’Arxiu de Llançà.
24-09-1873 – Document de l’alcalde de Roses, en
què avisa a l’Ajuntament de Llançà que ha vist seixanta homes de paisà i formant grups, amb gorra
de color vermell gastat els uns i els altres amb
mocadors al cap. Ha intentat la detenció però no
ha pogut, ja que han fugit en diferents direccions.
Per això avisa les poblacions properes. Deduïm
que l’alcalde de Roses sospita que són carlistes,
per la indumentària i la fugida.
03-01-1875 – Una circular del Subgovern de Figueres, en què s’informa de la proclamació del rei
Alfons XII. Demana a l’alcalde de Llançà que es
compleixin les noves ordres que vinguin del
Govern presidit pel Sr. Sagasta, sota l’amenaça, si
no es fes així, d’emprendre “… medidas de rigor
contra los que tratasen de olvidar dichos deberes”. Catorze dies després –el 17-01-1875–, la Subdelegació del Govern a Figueres informa de la
proclamació del rei Alfons XII i demana que es
facin desaparèixer els noms de carrers i places
relacionats amb la República, així com els emblemes, els segells i les banderes.
28-03-1875 – Carta de presentació del nou subgovernador, en què destaquem aquest paràgraf:
“…advirtiendo que estoy dispuesto a sacrificar
hasta mi propia existencia en aras del bien público
y en contra de los enemigos de la libertad y el
orden”. Aquest és el to propi de l’ambient bèl·lic i
d’amenaça contra els carlistes (potser també contra els republicans).
Carta del Govern Militar, sense datar (de l’any
1875), en la qual es dóna coneixement a l’Ajuntament que els carlistes volen desembarcar quatre
canons i deu mil fusells a la costa catalana. Es diu
que aquest desembarcament no pot passar desapercebut i que, si no fos així, tot l’Ajuntament i la
població serà “… reducido a prisión y entregado
al Consejo Permanente con los auxiliares y encubridores, los que serán juzgados con el último
rigor de la ley”.
09-10-1875 – La Comandància Militar de Castelló
d’Empúries informa que ha entrat en territori
espanyol el cap carlista anomenat Adelantado,
amb altres homes, i que aquestes incursions es
produeixen per reorganitzar-se a l’interior. Per
aquest motiu es demana vigilar i demanar documents a tots els que circulin pel municipi. Si no es
fa, hi ha pena de condemna amb presó.
17-11-1875 – L’Administració Econòmica de Girona
(contribucions) destaca que “terminada la guerra
civil en el territorio que comprende esta provincia” es pretén normalitzar tota l’Administració
Pública. Encara es manté l’exèrcit per recaptar, per
això es donen vuit dies a l’Ajuntament de Llançà
per remetre còpia literal i autoritzada de tots els
ARXIU
27-08-1875 – Document del Subgovern de Figueres, en què s’informa d’una comunicació que ha
dirigit al Ministeri de l’Estat el cònsol d’Espanya a
Baiona, que explica que per via marítima circulen
moltes persones afectes a la causa carlista, unes
van d’Espanya a França, portant recursos per burlar la vigilància i augmentar les files de rebels, i
d’altres embarquen en ports de França cap a
Espanya, amb comunicacions per als centres carlistes de l’interior. Per això es demana augmentar la
vigilància dels ports i passatgers. En cas que es
detecti un individiu que no dugui passaport o
aquest no estigui en ordre, s’han d’imposar les
penes tant a l’individu com al vaixell, tal com diu l’article 56 de l’aranzel consular. Aquestes disposicions
són verificades pel mateix rei.
Carles VII, pretendent carlista al tron
rebuts en el seu poder de les quantitats entregades. També s’avisa de no donar res a cap força
armada que no sigui l’exèrcit.
Dins la sèrie d’actes del Ple del fons de l’Ajuntament, només s’ha trobat aquestes breus referències al període analitzat:
En la sessió del 19 d’octubre de 1873, es nomena
Honorat Palarols Sastre “caminero-guarda jurado”, amb una referència a la necessitat de vigilància a la vila i rodalies per evitar les partides de carlistes i liberals.
En la sessió del 20 d’abril de 1874, es recull la
necessitat de la creació d’un sometent per part de
l’Ajuntament del Port de la Selva, per perseguir
“malhechores que divagan por el monte de San
Pedro de Rodas”, a partir del dia 22 del mateix
mes, que inclogui tots els homes entre 18 i 60 anys
sense defectes físics. No es parla clarament del
tipus de “malhechores”, però hem de suposar que
es tracta de liberals, carlistes i malfactors comuns,
tot i ser ben marcada la intencionalitat política.
29
Entrevista
Isaac Viñales i Marés, pilot llançanenc de Moto 3
“Algun dia m’agradaria poder guanyar el Mundial de Motos”
L’
JUANJO SERRÁN
Isaac Viñales acaba de renovar contracte amb el seu actual equip, el
CBC Corse, per continuar una temporada més al Mundial de Motociclisme, en Moto 3. Enguany ha
estat una temporada que el jove pilot ha
anat de menys a més, amb una gran progressió en la
darrera part del campionat, malgrat la lesió que patí
abans del GP de la República Txeca, a Brno, l’agost
passat, de la qual evoluciona satisfactòriament. De la
seva experiència al Mundial i d’altres temes, parlem
en una conversa distesa, mentre espera el proper GP
a Missano, Itàlia.
lentes i voldries anar més ràpid, però cal respectar els
temps.
– Com va la lesió? Ja estàs recuperat?
Ho vaig tenir molt clar des del principi. La meva primera opció van ser les motos.
Força bé, ja quasi puc caminar, però encara falta
molt per estar al cent per cent. Les recuperacions són
– Te’n recordes del primer cop que vas pujar en una
moto?
Uf!... Ja fa uns quants anys! Va ser amb tres anys, en
una Kawasaki 60.
– Qui va ser que et va engrescar per entrar al motociclisme?
El meu pare va ser responsable que jo avui em dediqui al món de les motos.
– Tu ja tenies predilecció per aquest esport o abans
en vas provar d’altres?
– Quants anys fa que et dediques a aquest món?
Doncs, tenint en compte que als tres anys ja feia les
meves curses, es pot dir que tota la vida.
– Recordes la teva primera cursa? Quines sensacions
vas tenir?
Les primeres proves sempre són difícils d’oblidar. La
primera va ser de motocròs. Les sensacions són molt
bones, fas el que t’agrada. Vaig gaudir molt sobre la
moto. En les curses, quan guanyes, les sensacions
sempre són molt especials, difícils de descriure.
– Què fas per concentrar-te abans d’una cursa?
Cadascú té les seves tècniques, és una cosa molt personal. Quan començo una cursa, ja en pista, intento
concentrar-me en fer una bona sortida i controlar bé
els dos primers revolts.
– En què penses primer en acabar una cursa? De qui
et recordes?
ARXIU
Generalment, en acabar, valoro el resultat, no tens
temps de més. Només de passar la línia de meta
penso en la posició que he assolit i en faig una anàlisi ràpida.
– Quin entrenament segueix un pilot de motos?
L’Isaac, amb el casc que donà a benefici dels damnificats pels
focs de l’Empordà
30
És molt estricte, tant en l’alimentació com en l’exercici físic. T´has de cuidar molt i estar sempre al cent
ARXIU
L’Isaac, en plena cursa
per cent, per poder-ho donar tot en cada cursa. No
és només agafar la moto i sortir al circuit.
– Què necessita un pilot per triomfar en el motociclisme? Sent bo n’hi ha prou?
– Què en penses tu, un pilot neix o es forma? Quin
és el teu cas?
Ser bo ajuda molt, però no ho és tot. Cal un bon
equip i una bona moto. Això és essencial, a més de
comptar amb què t’acompanyin uns bons resultats i
que disposis d’un pressupost suficient.
Un pilot neix i es forma. En el meu cas, t’he de dir
que pràcticament he crescut entre motos.
– L’afany i el teu potencial com a pilot, van fer que
poguessis entrar en una de les millors acadèmies
estatals de motociclisme. Què ha significat per a tu
anar a l’acadèmia d’Alberto Puig? Quins anys hi
vas ser?
Va ser un moment molt especial en la meva carrera.
Vaig ser l’únic català en aquell equip, ple de professionals amb molta experiència. Un gran aprenentatge per a mi. Fou la temporada 2006-2007.
– Costa compaginar la vida de pilot amb la d’estudiant?
Doncs no ho negaré. És força dificultós. T’has d’esforçar molt i necessites ajudes complementàries.
– Com van els estudis?
Vaig fent… Com et comentava, és difícil compaginarho, perquè estàs constantment viatjant pel món,
tens l’agenda ben atapeïda, però per ganes i esforç
no quedarà.
– Què li aconselles a una persona que vulgui ser
pilot de motos?
El més important és estar ben assessorat i treballar
molt dur.
– Ja tens el teu propi club de fans. Aquest va ser iniciativa dels teus amics? Ens expliques la història?
Primer de tot, voldria donar les gràcies al club, per
tota la feina que estan fent. Tot va començar gràcies
a en Roger Juanola, un molt bon amic, que junt amb
altres l’any passat, durant el Campionat de Velocitat
d’Espanya, va crear un grup que em donava suport
en cada cursa, van fer una samarreta amb el meu
dorsal i es van posar nom: els Tirititrauns. Aquell club
d’amics ha estat l’embrió de l’actual club de fans.
– Parlem del Mundial… Què ha canviat en el teu dia
a dia el fet de ser pilot del Mundial?
El canvi més gran és el fet de passar molts dies fora
de casa.
31
– Quina valoració fas de la temporada? S’estan complint els objectius? Els heu hagut d’anar canviant o
us heu mantingut fidels als objectius inicials?
Ha estat una temporada complicada, per les lesions
que he tingut. Això ha fet que no poguéssim complir
els objectius que ens vam marcar a l’inici de temporada. Hem anat variant-los i adaptant-los a les
lesions.
– Com veus el Mundial en la seva recta final? Hi ha
una lluita ajustada al capdavant? Quin creus que
serà el podi definitiu?
La veritat és que està tot molt ajustat. Personalment,
espero que el podi final sigui, per aquest ordre:
Maverick, Cortese i Salom.
– En un món tan competitiu com aquest, com és la
relació amb els altres pilots? I amb els companys
d’equip?
Malauradament, no tenim gaire relació entre els
pilots, cadascú va a la seva. Dins l’equip hi ha una
bona relació amb els companys.
– I amb el teu cosí, com és la teva relació?
Amb ell tinc una bona relació des de sempre, el fet
de competir en la mateixa categoria no ho ha fet
canviar.
– L’any passat vas disputar el Campionat de Velocitat d’Espanya, amb una bona classificació final.
Com has viscut el canvi de campionat?
Un canvi molt difícil per diferents factors: moto
nova, equip nou i moltes lesions. Ha estat una temporada difícil.
– Com ha anat l’adaptació de Moto 2 a Moto 3? Quines són les principals similituds i diferències?
Està essent molt complicada. Són dos motos molt
diferents, no tenen res a veure, són com la nit i el dia.
– Durant el 2010 vas disputar algunes curses del
Mundial. Com ho valores?
Va ser una experiència molt bona, il·lusionant. Em va
servir per aprendre molt i conèixer com és competir
en un Campionat del Món.
– Com és un dia de competició per a l’Isaac Viñales?
És un dia de molta concentració, controlant molt bé
els horaris, tant a l’hora dels àpats com a la de la preparació física, per poder donar el cent per cent al circuit.
– Has signat un contracte de renovació per un any
amb el teu actual equip, el CBC Corse. Què t’ha significat aquesta renovació?
Ha estat molt reconfortant per a mi. Malgrat els mals
resultats i les lesions, l’equip ha confiat en el meu
potencial per a l’any vinent. Després d’una temporada molt dura, ha estat una gran notícia.
– Com va el tema del concurs de disseny del teu casc,
ja hi ha guanyador?
El concurs ha anat molt bé. Les expectatives s’han
complert amb escreix. Va ser una iniciativa del meu
mànager, en Manel Duran, per involucrar el jovent
amb l’equip i fer que se sentís part del projecte. Hi ha
hagut una participació molt alta, sobretot de gent
jove. Ara ha finalitzat el període de presentació de
propostes, en els propers dies es començarà el procés
per escollir el disseny guanyador.
– Parlant de cascs, vas participar en la recollida de
fons per ajudar els damnificats pels focs de la nostra comarca. Vas fer donació d’un dels teus cascs.
Ens pots explicar la seva història?
Bé, no té gaires secrets. Va ser en la prova disputada
a Indianàpolis, als EUA, on el dissenyador Miki Viñola, d’MK Art, em va fer un disseny especial. Tenia un
toc molt americà, simulava un casc de futbol americà. Es va subhastar per Internet, a través del portal
Ebay. Els diners recaptats aniran destinats a la causa
esmentada.
– Dues preguntes ràpides: si t’haguessis de definir
amb una paraula?
Tranquil.
– Un desig?
Segurament el que tenen tots els pilots: poder guanyar el Mundial algun dia.
NOTA:
L’entrevista es va realitzar el mes de setembre, abans de la prova del GP de Missano, a Itàlia, a la qual el pilot llançanenc no
va poder prendre-hi part en no recuperar-se totalment de la lesió. En tancar l’edició de FARELLA, l’Isaac ha disputat el GP d’Aragó, on ha assolit la 17a posició.
32
Llançanencs d’avui
RAFAEL CORCOLL
TERESA CASTELLÓ I GUBERT
RAFAEL CORCOLL
Nascuda a la plaça del Port, filla de Felip i Teresa, el
4-12-1927. Es va casar amb Francisco Baró i Darder, el
14 de març del 48. Va tenir una filla, Josefina, avui
difunta. Acabada la Guerra Civil, quan tenia deu
anys, començà a vendre tabac per ajudar els seus
pares, que ja eren molt grans. L’estanc es va obrir
l’any 1902, el regentava el seu avi matern, Isidre
Gubert. Es jubilà als setanta anys. A partir d’aquest
moment, els seus nebots, Jordi i Sònia, continuen el
negoci. La Teresita de l’estanc cada dia s’arriba al
casal del Port o al de la Vila. Sempre que pot va a les
excursions que s’organitzen. Per molts anys!
LLUÍS FERNÁNDEZ I SOLER
RAFAEL CORCOLL
Va néixer l’1 d’octubre de 1943, a Maçanet de
Cabrenys. Els seus pares foren Delfín i Angeleta.
Quan tenia catorze anys començà l’ofici de cuiner a
l’hotel Colón, de Barcelona. El 1961 inaugurà el
Motel de Figueres. Es va casar amb l’Anna Punset i
tenen quatre fills. El 1975 arribà a Llançà i va comprar l’hotel La Goleta, que portà amb la muller i els
fills. El 1979 va llogar el bar Els Pescadors i posteriorment el va comprar per convertir-lo en restaurant,
amb el mateix nom. Ara està jubilat, dos fills seus
continuen el negoci dels pares. El 1983 el van elegir
president de l’Hostaleria de l’Alt Empordà.
BLANCA RIERA I NEGRE
RAFAEL CORCOLL
Nascuda a Llançà, al carrer Mina, el 9 d’octubre de
1926. Els seus pares es deien Francisco i Amor. Quan
tenia setze anys, va començar a treballar a la pedrera
d’en Lorda, al Molí i a la Roca. Amb els primers
diners, va aprendre el tall i confecció, per ser modista. El 16 d’abril de 1952 es casà amb Josep Jofre i
Coll. Té una fila, Amor, i una néta. Quan tenia vint
anys, va començar a fer de modista, fins que va posar
la botiga de roba, confecció i perfumeria a la plaça
Major de la vila. Actualment la porta la seva filla.
L’any que ve la botiga farà cinquanta anys. La Blanca,
un cop jubilada, sempre que pot baixa a la plaça i a
la botiga fa petar la xerrada amb la clientela.
33
Cròniques de Llançà (III)
A través dels Llibres d’Actes de l’Ajuntament:
1867- 1869
3
de gener de 1867 – El president fa lectura
d’una comunicació del governador civil per
tal que l’Ajuntament se subscrivís, si fos del
seu gust, a una contribució per comprar un
sepulcre de marbre que guardi les restes del “ínclito
Exc. Sr. D. Mariano Álvarez de Castro”. S’acorda per
unanimitat contribuir-hi amb una mòdica quantitat
de la partida de “Gastos imprevistos”, ja que la
manca de fons no permet una major quantitat.
ARXIU
27 de gener de 1867 – A causa de la gran crisi que es
pateix, el senyor regidor Vicenç Girbal proposa que
es redueixi el sou del secretari en la quantitat de cent
escuts. El segon tinent d’alcalde, Miguel Estela, considera que la feina del secretari ha augmentat molt i
el seu sou és just. Posat a votació, s’acorda per majoria rebaixar el sou del secretari.
En aquesta pàgina i la següent, dues imatges antigues del port
34
LLUÍS FELIU i PUMAROLA
17 de febrer de 1867 – Es creen uns impostos extraordinaris per valor de set-cents escuts, per cobrir el
dèficit de l’Ajuntament.
24 de febrer de 1867 – Es llegeix una comunicació del
governador civil sobre la conveniència i necessitat de
construir un camí que enllaci el Port de la Selva amb la
via fèrria cap a Barcelona. L’Ajuntament de Llançà
declara que fa anys que el Port de la Selva podia haver
enllaçat quan es va fer la carretera de la Selva de Mar a
Figueres i la van voler en una altra direcció. El cost del
tram per part del Port de la Selva seria barat i de fàcil
construcció, ja que són terrenys planers i prop del mar,
no així el tram per part de Llançà cap a ells, amb
terrenys dificultosos i moltes expropiacions. Per tant
s’acorda que siguin aquestes poblacions les que facin el
camí, ja que són per a elles la necessitat i el benefici.
ARXIU
9 de juny de 1867 – Es nomena mestra interina a
Catalina Estruch i s’acorda practicar les diligències
necessàries per ubicar l’escola. El “Jefe de la Guardia
Civil” envia una comunicació per tal que es disposi
una casa on es pugui estar reunida la força. S’acorda
instal·lar-la al segon pis de la Casa Consistorial, per
tal motiu el porter ha de desallotjar el pis.
10 de juny de 1867 – S’acorda apujar l’impost sobre les
carns: “Diez céntimos por libra en las carnes muertas
de vuey carnero, 18 céntimos en la de los cerdos”.
16 de juny de 1867 – Una comunicació del governador de la província preveu que els regidors que faltin
a les sessions seran multats amb 5 escuts. El governador reclama una casa en condicions per a la Guàrdia
Civil i diu que es pagui el lloguer de tal habitatge
amb els “Fondos imprevistos”. El local trobat per a
l’escola de nenes serà el segon pis de la casa de Juan
Deu Castells, i en demana 4 escuts al mes de lloguer.
21 de juliol de 1867 – S’acorda fer unes marques per
assenyalar les carns pesades i servides, per tal d’evitar fraus.
11 d’agost de 1867 – Reunit l’Ajuntament, es delibera si s’ha de contestar la reclamació de l’Excel·lentíssim Senyor Duc de Medinaceli, per tal que es declari
“Señor Solariego y Campal del Condado de Ampurias”, ja que segons ell aquest districte entra dins del
seu terreny. Després de consultar antics documents
de l’Arxiu Municipal, s’acorda que la pretensió del
duc pot ser infundada, ja que aquesta població no
pertany al comtat d’Empúries “·y que puede también
el expresado Exc. Sr. Duque de Medinaceli haber perdido el derecho al condado de Ampurias, por haberse incautado el Estado de parte de él como procedente del suprimido Monasterio de San Pedro de
Roda”. Per seguir la causa, es nomena un procurador
per contestar el duc.
1 d’octubre de 1869 – Es llegeix un paper entregat
per la “Junta Revolucionaria Interina de Figueras”,
dirigit als liberals de Llançà, en la qual s’exposa que
“La fuerza militar y el pueblo de la villa de Figueras
se han pronunciado al grito de Viva el Pueblo Soberano, Viva la Libertad”, declarant que també s’havien pronunciat a Girona i Barcelona. En aquell
moment, la Junta decideix que el Partit Liberal s’ha
de pronunciar i destituir, si ho creu necessari, l’actual
Ajuntament, posant-se d’immediat a les ordres de la
Junta Liberal. Els presents, presos d’un gran entusiasme per la revolució que s’ha verificat en aquesta
nació a favor de “La Santa Causa de la Libertad”, fan
repicar les campanes per tal d’assabentar el poble de
la notícia. L’alcalde reuneix tots els liberals de la
població per tal de formar un nou Ajuntament, si ho
creuen necessari.
35
ARXIU
L’Ajuntament de Llançà no va reconèixer el domini del duc de Medinaceli
2 d’octubre de 1869 – Els liberals acorden formar una
Comissió Facultada que s’encarregui de renovar en
tot o en part l’actual Ajuntament, si fos necessari. Els
nomenats per a aquesta Comissió són els senyors Baltasar de Cremadells, Antonio Quintanas, Pablo
Pagès, Esteban Parés i Mariano Heras. Se’ls deixa un
temps per deliberar sobre la seva missió, a la sala del
costat. Al cap de vuit minuts, tornen havent acordat
per unanimitat mantenir l’actual Ajuntament, ja que
tots eren considerats persones d’ordre i d’idees liberals. Només van destituir el primer tinent d’alcalde,
Juan Pacreu Guanter, posant-hi l’actual alcalde,
Domingo Ballesta. I el lloc de l’alcalde va ser ocupat
pel senyor Joaquim Guanter Jubert.
18 d’octubre de 1869 – El regidor Vicente Girbal considera un gran pes per a la població mantenir una
mestra per a les nenes i tot el material que comporta. Els reunits s’adhereixen a la proposta i declaren
suspesa del càrrec de mestra la senyora Caterina
Estruch i Bertas. També s’acorda destituir el mestre
d’instrucció pública, el senyor José Palahí. Les suspensions serien molt beneficioses per a l’economia
del poble i, segons es declara: “No se perjudicará la
instrucción por no haber maestro público, ya que hay
maestro particular y señoras de buena conducta con
36
estudios suficientes para enseñar perfectamente a la
juventud de esta villa”.
20 d’octubre de 1869 – Es creen dues comissions de
dues persones per fer un inventari dels efectes que hi
ha a les escoles. També s’acorden els dies que se celebraran les eleccions per tal de votar un nou Ajuntament, tal com ordena la “Junta Revolucionaria Provincial”. Les eleccions seran els dies 21 i 22 d’aquest mes.
25 d’octubre de 1869 – Es convoca el nou Ajuntament elegit per sufragi universal. “Los señores nombrados para desempeñar los cargos expresados
manifestaron cumplir fielmente su cometido estando dispuestos a cortar de raíz todos los abusos, si
aparecieran”.
14 de desembre de 1869 – El senyor Alejandro Verdaguer, apoderat de la seva germana Ana, reclama
el pagament del segon trimestre del lloguer de la
casa que feia d’escola. Atès que l’Ajuntament revolucionari va suprimir l’escola, es dubta si s’ha de pagar
el lloguer. Es demana que es revisi el contracte entre
Pedro Verdaguer i l’antic Ajuntament. Un cop revisat, es resol que la petició del senyor Alejandro Verdaguer és justa, ja que el contracte va ser signat
abans de la Revolució, per tant s’ha de fer efectiu el
pagament.
La casa castell de l’abat
ARNALD PLUJÀ i CANALS
duren els gruixuts murs de l’època, que permeten
intuir el traçat inicial, el celler de volta de canó,
presó, pati, golfes, pou i parts de muralla, darrers
vestigis de la fortificació. És interessant afegir la descripció del sojornant més assidu, Eduard Soria Badia:
“…des dels merlets que coronen la façana posterior,
passant per les parets formades per pedres arrenglerades en forma d’espina de peix, a l’arcada de pedra
que carena l’edifici principal amb els seus contraforts, els sostres amb voltes de canó, un embigat fet
de rems de vaixells, les grans arcades de pedra massissa polida, el pou foradat en roca viva…”(2). La construcció principal era la torre de l’Homenatge, el
darrer reducte en cas de setge i lloc on el batlle jurava fidelitat a l’abat. A la fi del segle XVII, compartí
façana amb l’església i la disminuïren d’alçada per no
sobrepassar el simbolisme religiós. L’any 1992,
durant unes obres de restauració, s’enderrocà un
edifici modern adossat entre la torre i els contraforts
de la sagrera.
ARXIU
La presó del castell
Josefa Parés Morales, última representant d’una nissaga
a mansió i castell medieval de l’abat
de Sant Pere de Rodes, senyor jurisdiccional de Llançà, data del
segle X i ocupava la meitat del
recinte emmurallat. Poques
dades tenim de l’interior, ja que
la continuada pertinença eclesiàstica generava escassos inventaris. Un seria l’escriptura de traspàs, molt
migrada en detalls, que el defineix com “…aquella
casa llamada castillo que contiene entradas, bodegas, tinajas de piedra, pesebre, patio i carceles junto
con su oficina y cúria que es bajo la misma casa”(1), és
a dir, les dependències per exercir el domini abacial,
cobrar censos i emmagatzemar l’onzena o catorzena
mesura de les collites. Ens queda, però, el testimoni
físic de l’immoble que, excepte el frontispici, subsisteix amb estructura semblant a la del segle XVIII. Per-
L’existència d’una presó estava relacionada amb el
dret que tenia l’abat de Sant Pere de Rodes d’administrar la justícia civil i criminal dins la jurisdicció i, en
conseqüència, de fer arrestar malfactors, una ordre
generalment donada pel cellerer, el procurador o el
batlle de l’abat. La garjola conservada, coneguda com
a “presó ordinària del castell”, és un petit quartet de
3 x 4 m, de sòlida porta, ventilat i menys lúgubre del
que podíem imaginar, on són documentades les reclusions d’Arsendis i el seu fill Bernat, acusats de robar
or; els desventurats Falcó i Peyrot, de Llançà, i Narval,
de Garriguella, abans de ser penjats i exposats públicament a la forca, als colls de Madres, la Farella i el
puig de les Forques. També, en Salvador Giralt, sabater de Llançà, acusat d’apunyalar Guillem Caussa; un
cert Fuster que havia robat bucs de mel; un altre per
cremar els peus d’una dona, el pagès Pere Gibert i un
criat del castell, sense obviar la multitud d’anònims
delinqüents per pillardejar, estafar, blasfemar, colpejar o clavar bastonades… Altres són innocents llançanencs, el síndic Jacint Mateu, o víctimes del dèspota
1. ACAE. Notaria de Cadaqués. Núm.1. Notari: Joaquim Cardona. Any 1830 (transcripció).
2. Eduard Soria Badia és el marit de Josefina Puig Claret i autor
de l’article “Viure a la casa de l’abat”, publicat a la revista
Farella, el gener de 1995.
L
37
Jaume Decallar, procurador de l’abat Francesc de
Caralps o del prior Pere Joan Desguell, que empresonà un cònsol i un cap de casa per haver gosat discrepar d’una prestació i de les seves directrius.
La modificació del segle XVII
ARXIU
A les darreries del segle XVII, aprofitant un període
de pau i bonança econòmica, tingué lloc el bastiment d’una nova parròquia, dins el clos que circumval·lava la vila i les dependències del castell, bàsicament al sector tramuntana, possiblement el pati
d’armes, el solar de dues cases particulars enderrocades i part de la citada plaça de la vila, únic lloc protegit que podia enquibir la gran mola del temple
(40 x 20 m). L’espai escollit era conegut com la Corralassa o Darrere Sant Pere. El promotor del projecte
fou el Consell de la Universitat de Llançà, motivat
per la petitesa i l’estat d’enrunament de la nau
romànica de Sant Vicenç, afectada per la humitat del
subsòl, de la qual només resta dempeus l’antic campanar (torre de la plaça). El Consell s’adreçà a l’abat
en aquests termes: “…suplica fos concedit terreno y
Castell de l’abat
38
llicència a dita universitat per fer y fabricar una Isglesia nova dins la força de dita presenta vila y en lo
puesto nomenat Sant Pere y Corralassa (…) amb la
capacitat y Magnificencia que necessita la pietat Cristina”(3). Així, després de reverenciar el prior de Sant
Pere de Rodes, els cònsols llançanencs no sols obtingueren el vistiplau, sinó també la cessió del terreny.
El canvi de titularitat
La demolició de les fortificacions de Llançà s’inicia al
segle XVI, amb la venda de les sis torres de defensa
que circumval·laven la vila. Fou un traspàs a particulars, que les adaptaren per habitatge, a base de
rebaixar alçades, obrir finestres i millorar l’accés. L’abat només es reservà l’ús del seu castell fins al 30 de
juliol de 1779, quan la Junta del Cabildo de Sant Pere
de Rodes l’establí en emfiteusi a Narcís Morales Clapera, notari públic de Llançà: “… la dicha casa, casti-
3. Arnald Plujà i Canals. Llançà al segle XVII. Ajuntament de
Llançà. Any 2003.
llo, con su patio, corral, bodegas, tinajas y cárceles
contiguas que linda a oriente con la calle pública de
la iglesia, medio dia con otra calle pública, poniente
con la casa de Eudaldo Pujol, antes de Juan Verdaguer, a cierzo con la casa de Desiderio Puntonet,
parte con la casa llamada de la Pabordia y parte con
las paredes de la parroquial iglesia”(4), amb les
següents condicions: reserva del domini directe,
drets dominicals, un cens perpetu de 30 lliures
anuals, actuar en tots els processos civils i criminals
del convent, on havia de pujar a protocol·litzar les
escriptures, amb despeses al seu càrrec i donant a l’abat quatre sous per foli segellat.
La nissaga Morales
La família Morales, originària de Sevilla, arriba a
Llançà a principi del segle XVIII, procedent de Foixà.
Dues generacions després, el nét Narcís Morales Clape-
4. ACAE. Notaria de Cadaqués. Núm.1. Notari: Joaquim Cardona. Any 1830 (transcripció).
ra, casat el 1792 amb Magdalena Puig Mollera i el
1796 amb Teresa Torras Boadella, seria l’adquiridor del
castell. Una progenitura completada amb cinc germans i germanes: Antònia, casada amb Baldiri Parés
Campresto (1796); Josefa, casada amb Rafael Tribuliex
Font (1797); Baldiri, casat amb Francisca Bonafont
Manich (1798); Paula, casada amb Gregori Ferrer Boris
i, finalment, Pere Joan, esdevingut monjo de Sant Pere
de Rodes(5). Centrats a la titularitat del castell, de Narcís
Morales Clapera passà als respectius hereus, Josep M.
Morales Torras i la seva muller, Dolors Casellas; a la
filla,Teresa Morales Casellas, muller d’Esteve Parés
Moret, pares de Josefa Parés Morales, amb qui, per
manca de descendència, s’estronca la consanguinitat
dels Morales, testant a favor del seu segon marit,
Ricard Claret Fàbrega, casat en primeres núpcies amb
la portenca Josefa Riba Fulcarà, d’on prové la filla,
Josefa Claret Riba, muller de Joan Puig Jofre, pare de
l’actual titular, Josefina Puig Claret.
5. Josep Clavaguera i Canet. Revista Farella. Gener de 1982.
NOTA: Agraïm a Josefina Puig Claret les facilitats donades per completar aquest article.
ARXIU
39
Frederic Lloveras al Museu de l’Aquarel·la
F
rederic Lloveras és considerat un dels
aquarel·listes catalans més rellevants
del segle XX. Enguany, el Museu de l’Aquarel·la - Fundació Martínez Lozano, de
Llançà, li ret homenatge en el centenari del
seu naixement.
ARXIU
Deixeble del pintor Francesc Labarta i format a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, la trajectòria artística de Frederic Lloveras va ésser una successió d’exposicions i èxits de crítica i públic, per les
principals ciutats de l’Estat: Barcelona, Madrid, Bilbao, València, Palma de Malllorca, Girona, Vic, Granollers… I també a l’estranger: París, Londres, Moscou, Nova York, Chicago, entre altres. Infatigable i
encuriosit viatger, les seves obres són testimoni de les
ciutats que va recórrer, de les quals va copsar-ne la
impressió i en va transmetre magistralment el seu
ambient.
40
BLANCA SALA REIG
Lloveras va participar en les Exposicions Nacionals de
Belles Arts del 1942, 1944 i 1948, així com en les
Exposicions de Primavera i els Salons de Tardor celebrats a Barcelona. Com a aquarel·lista, va formar
part de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, i
participà en les seves exposicions, essent premiat en
diverses ocasions. La crítica el valora, junt amb els
aquarel·listes i amics seus Ceferí Oliver i Ramon Reig,
com la tríada dels més rellevants aquarel·listes del
seu temps.
Amb gran domini de l’aiguada, Lloveras no va deixar
mai de conrear el dibuix, el pastel i la pintura a l’oli,
així com els gèneres del paisatge i el retrat. L’exposició antològica que es presenta a Llançà mostra la rica
diversitat de la seva obra al llarg de les dècades.
El dibuix de Montse, del 1945, i els olis Noi llegint,
del 1937, i Retrat de Montse, del 1950, mostren una
factura experta. Amb un color molt harmoniós i una
pinzellada lluminosa i vibrant, el tractament del fons
enalteix la presència de les figures, que tanmateix
transmeten una força i delicadesa íntimes. L’obra
Cap d’esquena, del 1958, presenta un fort contrast
de color en vermell i negre, doblement expressiu i
suggerent, en amagar el rostre i oferir un punt de
vista inhabitual que estimula la imaginació.
Com a aquarel·lista, Port de Barcelona, del 1947, és
una obra magistralment executada de l’ambient boirós que embolcalla la visió. En tintes blaves i grises
difuminades, entre les quals contrasta la silueta dels
vaixells, l’atmosfera s’expandeix en un perfecte equilibri compositiu, mitjançant un horitzó que delimita
perfectament el cel i el mar. També, Montmartre, del
1970, molt més posterior, transmet la impressió d’un
carrer que s’enfila i obre en profunditat una perspectiva graciosa del quartier dels pintors amb més
renom arreu del món. D’altra banda, l’aquarel·la
Cadaqués ofereix una vista completa del poble, en
una arquitectura que s’expressa en carrers i parets
tractats a l’aiguada, amb l’encert de l’aquarel·lista
indiscutible que és Lloveras.
Però també la vista de Tossa de Mar, on Lloveras
sojornà, el poblet mariner més pintoresc de la Costa
Brava, que aplegà a partir dels quaranta tan gran
nombre de pintors i artistes, és un dels temes predilectes de Lloveras. I ens l’ofereix mitjançant els seus
cafès, a través d’un anar i venir de turistes i barques,
sobre el fons de la Mar Menuda, la platja més característica, en òptiques coloristes i intenses d’expressió,
per tal de plasmar un ambient de final d’estiu o de
capvespre.
Celebrem l’exposició antològica de Frederic Lloveras,
un cop més un homenatge que, des del Museu de
l’Aquarel·la - Fundació Martínez Lozano, rememora
rellevants figures de la pintura catalana.
Bibliografia
RÀFOLS, José Francisco. Diccionario Ràfols de artistas contemporáneos de Cataluña y Baleares, Barcelona, 1984.
La pintura a l’oli transmet la mirada audaç i l’espontània impressió del pintor, que recorre les ciutats
a la descoberta de noves vistes urbanes. Un carrer
s’endinsa obrint una perspectiva vers el fons, mentre
l’ombra d’un edifici es projecta al primer terme,
fent-nos partícips de l’obra, integrats en aquesta
visió. El pintor sap conjugar perfectament els buits i
les arquitectures, plasmant una instantània fresca
d’un moment en què deambulen uns vianants i un
tramvia s’atura.
Tàmesi, del 1954, és un oli que, amb les poques línies
necessàries i les pinzellades molt gràfiques, plasma el
lleu moviment de l’aigua i la humitat que es fa
expansiva enmig de la foscor que lentament arriba.
Molt posterior, El Tàmesi, del 1983, és una perspicaç
composició en diagonal que aporta dinamisme
enmig de la quietud i que sap combinar sàviament la
llunyania boirosa, entre la qual es divisa la figura
d’un gran vaixell i la proximitat concreta d’un petit
llagut en primer terme.
ARXIU
Kensington, del 1970, ofereix la visió d’aquell
moment, acabat de ploure, en la perspectiva d’un
carrer encara moll i buit de gent que, amb molta gràcia, transmet la impressió espontània de la seva
arquitectura i idiosincràsia. L’Hermitage Sant Petersbug, del 1978, ofereix una visió impactant de les
figures anònimes, siluetes fosques que travessen el
parc, conjunt d’arquitectura i arbres en un paisatge
nevat i un cel que anuncia la foscor i el misteri.
Autoretat del pintor
41
La nevada del 62: ja han passat cinquanta anys
E
JOAN SERRA i PERALS
n l’avinentesa d’escaure’s el cinquantenari
de les nevades de l’any 1962 aquest proper
desembre, m’he decidit a escriure aquest
article per recordar aquest fet, que encara
perviu en la memòria de molts llançanencs.
En conjunt, podem afirmar que el clima de Catalunya és mediterrani i que pot presentar diferents
tipologies, segons l’àrea concreta a què ens referim.
Qualsevol fenomen meteorològic atípic, com una
nevada, una onada de fred o un episodi de pluges
intenses, pot alterar la nostra rutina diària. No descobrim res de nou quan afirmem que el clima és un
factor que determina la nostra vida, la societat que
ens envolta, aquí i arreu; on qualsevol canvi climatològic important ho altera tot. Catalunya ha patit
molts d’aquests fenòmens singulars, que després
s’han incorporat a la memòria dels pobles, tant pel
que fa a les vivències personals, com per les incidències patides, o les conseqüències que se’n deriven.
Qui de les persones d’una certa edat no recorda l’any
1956 com “l’any que el fred va matar les oliveres”?
ARXIU
Un altre dels anys que es recorda a la memòria popular va ser el 1962. Durant aquell any, i en els seus
darrers mesos, es van viure a Catalunya uns terribles
aiguats, el 25 de setembre, i unes fortes nevades el
dia de Nadal, exactament tres mesos després. Els
aiguats van causar gravíssims danys, sobretot a les
42
zones del Baix Llobregat i del Vallès. Els desperfectes
ocasionats per les riuades van ser molt importants i
les pèrdues de vides humanes, molt elevades.
Ara, però, es tracta de parlar de la gran nevada del
desembre d’aquell any. El fet que ja hagi passat tant
de temps fa que els que som més joves no tinguéssim
l’oportunitat de veure-la. Per altra banda, pels de més
edat crec que ja s’han esborrat alguns records i potser
val la pena recordar-ho. Referint-nos a la nevada en si
i a la situació que la va propiciar, cal dir que no es va
tractar d’un fet inèdit, ja que la intensitat d’aquests
fenòmens a Catalunya, encara que poc freqüent, es
presenta periòdicament en el transcurs del temps.
En aquest cas concret, al desembre del 1962, la neu
va arribar d’una situació marcadament del N–NE,
que va evolucionar molt ràpidament. El dia 22, els
pronòstics assenyalaven un reforçament de l’advecció d’aire siberià, extremadament fred i sec, en la
seva progressió vers el SW. Els dies 23 i 24 van resultar decisius en el decurs dels esdeveniments, ja que el
canvi es va produir en vint-i-quatre hores. Un potent
anticicló, amb un registre al seu si de 1.048 mb, es
reforçava en la vertical de Dinamarca. Simultàniament, es formava una depressió de 1.012 mb, entre
Sardenya, Còrsega i el nord d’Àfrica. El fort gradient
bàric entre els dos centres d’acció voltejava un fort
corrent de vent gèlid procedent de Sibèria.
JOSEP COLL
Vistes de la Vila i de Setcases, en aquella nevada
La baixada de les temperatures va ser de l’ordre d’uns
8 a 10º, en només vint-i-quatre hores. Al voltant de les
dotze de la nit, i coincidint amb la Missa del Gall, s’inicià la precipitació en forma de petits flocs de neu a
Barcelona. El dia 25, ja des de la matinada, la precipitació era prou intensa com per començar a acumular
gruixos que creixien progressivament (oscil·laven entre
els 3 i els 100 cm, segons les poblacions i els llocs). La
situació isobàrica forçava l’advecció del N, que a estones era NE, portant aire cada vegada més fred. Girona
capital va arribar als -13º. La depressió de la Mediterrània aportava la humitat precisa perquè la nevada es
generalitzés a tot Catalunya.
Les baixes temperatures van fer que la neu es mantingués sobre els camps uns deu dies, més o menys. La
falta d’experiència de la població, davant aquesta
situació, va fer que les conseqüències fossin enormes:
talls de llum, falta de distribució de proveïments,
comunicacions tallades, caos… La premsa de l’època
ho va citar com una nova catàstrofe, tres mesos després dels aiguats que havien afectat també el Barcelonès. La ciutat comtal va quedar pràcticament paralitzada, fins i tot l’aeroport del Prat va romandre tancat
durant quatre dies, ja que el gruix de neu va ser d’uns
60 cm i la temperatura mínima va arribar a -3º. El Servei de Bombers va haver de dedicar-se a tasques tan
singulars com el trasllat d’un centenar de dones, que
estaven a punt de parir, fins als hospitals; i també
transportar difunts als cementiris. Per intentar normalitzar la situació a Barcelona, es va sol·licitar a Andorra
que portessin vuit màquines llevaneus i uns sis-cents
soldats van col·laborar en les tasques d’ajut a la ciutat.
Si aquesta era la situació a la capital, encara va ser
molt més caòtica a la resta del país, on van arribar molt
més tard els recursos per intentar normalitzar la situació. Les comunicacions per carretera eren molt difícils.
La Nacional II, en direcció a França, era transitable únicament fins a Mataró, i amb cadenes. Els trens no circulaven per avaria a les agulles elèctriques de desviació
de les vies. A molts pobles, la gran quantitat de neu
acumulada, i el fet que es glacés, va crear greus problemes per alimentar el bestiar. Els ramats no podien
sortir a pasturar i els seus dos àpats diaris es van haver
d’aconseguir a base d’esporgar branques dels arbres; i
en algun cas extrem fins i tot la palla amb la qual estaven fetes les sàrries es va utilitzar com a emergència.
Segur que són moltes les vivències dels que veieren
la nevada de l’any 1962. A nivell d’exemple, en citaré
una que recordo que m’havia explicat la meva àvia:
Uns veïns seus varen agafar el tren per passar el dia
de Nadal a Barcelona, amb un dels seus fills, i com
que els trens van quedar aturats a les vies pel gruix
de la neu i les avaries, enfredorits en uns vagons
sense calefacció, es van veure obligats a obrir el regal
que portaven als parents, que era una manta de llit
de matrimoni!... Doncs que quedi aquesta anècdota
com un record entre els molts que podrien aportar
els qui van viure la nevada de 1962.
Bibliografia
Miranda, Revista del Centre Cultural de Llançà.
GASCA, Josep M. Coll de Nargó-Barcelona. Revista Penell,
núm. 4. Hivern 1997.
43
Entrevista
Cèlia Caula, una llançanenca a Groningen
M’
agradaria conèixer una mica
més la Cèlia. Ja sé que molta
gent et coneix, però explica’ns
qui ets i què destacaries de la teva
persona.
Sóc la Cèlia Caula Freixa, vaig néixer el 2 d’abril i ara
tinc 22 anys. He viscut a Llançà tota la vida, estudiant
des de la guarderia fins a primària, a Llançà. Després
vaig anar al Centre Escolar Empordà, de Roses. Ara estic
estudiant medicina a la universitat de Girona. M’agrada
passejar, viatjar, les bones pel·lícules i passar bones estones amb les amigues. No puc suportar les injustícies i
lluito per defensar les meves idees.
– La gent de Llançà et va conèixer quan vas ser Pubilla i
també dama de l’Alt Empordà. Quin record en tens?
El gener del 2008 vaig ser escollida Pubilla de Llançà i
vaig passar un any fantàstic coneixent pobles i gent
arreu de Catalunya. Posteriorment, vaig ser escollida
primera dama de l’Alt Empordà, i així vaig poder representar el meu poble i comarca uns mesos més. Va ser un
període important de la meva vida, vaig conèixer molta
gent i vaig aprendre a estimar una mica més la meva
terra i la meva cultura.
NÚRIA ESCARPANTER
– Quan neix en tu l’interès per la medicina? On estudies?
Això no fou una decisió des de petita, com altres. No em
vaig decidir fins al batxillerat. Una decisió d’última
hora. Tot i això, no m’imagino ara fent una altra cosa.
Cada curs que passa aprenc a valorar més aquesta carrera, només desitjo acabar i exercir la medicina. La meva
idea era estudiar a Barcelona, però per qüestió de notes
no vaig poder-hi accedir, però sí a Girona. La facultat a
Girona era nova. Aquell era el primer any per a tots.
Amb moltes ganes i molta por vaig començar a estudiar
i a viure fora de casa. Passar cinc dies fora de Llançà, fer
el menjar, estudiar, netejar… A poc a poc m’hi vaig anar
adaptant i fent amics. Girona és una ciutat preciosa,
com un petit poble, que em va permetre adaptar-m’hi
amb facilitat. Ara no ho canviaria per res.
– En quina fase estàs com a estudiant? Ja saps quina
especialització agafaràs?
Acabo de començar cinquè. Només em queda un curs
per acabar la carrera, quan hi penso no m’ho puc creure. Han passat cinc anys des que va començar l’aventura
fora de casa, hi ha hagut moments de tot. Ara veig ja el
final i em fa una mica de por. No tinc gens clara l’especialitat que vull escollir, ni el lloc on fer-la. Acabats els
sis anys de carrera, hi ha un examen que et permet escollir especialitat i lloc. Entre la nota d’aquest examen i la
nota de la carrera, s’obté una llista de tots els estudiants
de medicina de l’any arreu de l’Estat. Aquest examen
marcarà molt les meves opcions. Després comença el
període de metge intern resident (MIR), que dura entre
quatre i cinc anys, segons l’especialitat. Les quirúrgiques
són de cinc anys. Actualment estan intentant fer canvis,
però ja es veurà com queda. Hi ha especialitats que ja
he descartat, les que no tenen gaire contacte amb el
pacient. Encara que no tinc una llista acurada, cada
vegada m’interessen més les especialitats quirúrgiques.
ARXIU
– Per què a Groningen (Holanda) a fer pràctiques? T’ha
costat separar-te de la família i del poble aquesta
temporada? Com és la gent allà?
A les illes de Schiermonnikoog
44
Aquest estiu, exactament el mes d’agost, he estat a Groningen, una petita ciutat al nord dels Països Baixos. He
estat fent pràctiques en un hospital, al departament de
cirurgia oncològica de l’aparell digestiu. Aquestes pràctiques formen part d’activitats fora de la carrera i les he fet
gràcies a l’Associació Estudiants de Ciències de la Salut
(AECS). Aquesta associació té contactes amb altres d’arreu del món i ens proporciona aquesta gran oportunitat
de viatjar i alhora fer pràctiques de medicina. Vaig esco-
llir Holanda perquè no hi havia estat mai, podia practicar
l’anglès i aprendre medicina. Gràcies a les noves tecnologies, vaig poder mantenir el contacte amb la família a
diari. Actualment no és un gran problema el fet de ser
lluny. Un mes no és massa temps, però és suficient per
aprendre a valorar més tot el que t’envolta. Una experiència única que recomanaria a tothom, ja que t’enriqueix molt com a persona, coneixes noves cultures, nous
llocs, nova gent, noves maneres de fer… En definitiva,
s’ha de viure, no es pot dir amb paraules.
– A causa de les retallades que patim, està millor la
medicina a l’estranger?
A Holanda vaig ser en un gran hospital, el més gran del
país. La diferència amb els que conec de Catalunya és
notable. La crisi que estem vivint no només afecta les
inversions per crear nous hospitals o millorar els existents, sinó que també afecta el sou dels professionals,
creant un mal ambient i un seguit de manifestacions
que empitjoren la situació. La diferència de sous amb
els altres països de la Unió Europea és abismal, tot i que
la vida en aquests llocs és més cara.
– Com veus el futur dels metges? Les retallades han
afectat la medicina?
– Quins objectius tens marcats amb la teva feina? Si t’agradés anar a viure a l’estranger, on aniries?
Després de viatjar a l’estranger, penso que treballar-hi
és una gran opció. Un dels principals inconvenients, a
part de la distància amb la família i els amics, és l’idioma. A Holanda va ser el que més vaig notar. Amb
l’anglès es pot anar arreu, però per treballar cal conèixer la llengua del país. Holanda em va fascinar i si tingués l’oportunitat m’encantaria treballar-hi. Segur que
a Europa hi ha països molt interessants per descobrir. A
més, m’agradaria també fer investigació. Sempre m’ha
cridat molt l’atenció i aquest estiu he viscut més de prop
aquest camp.
– La formació en medicina és igual a l’estranger que aquí?
Segons diuen, la formació al nostre país és molt bona,
res a envejar amb altres països. Hi ha, però, certes
ARXIU
Ara ningú se salva de les retallades. Els problemes s’inicien amb la formació, amb la puja de les matrícules (en un
any, un 60%), es fan canvis en l’examen de metge intern
resident, amb nota mínima per poder accedir a l’elecció
de plaça i reduint el nombre total de places. Els problemes no acaben aquí. Un cop finalitzada la residència, més
o menys a trenta anys, cal buscar un lloc per treballar, difícil ara perquè hi ha poques jubilacions i molts metges que
han de començar a treballar. No és un futur fàcil per a
una persona que vol ajudar els altres, després de dedicar
onze anys a la seva formació. Actualment, aquests onze
anys, pagats en gran part per l’Estat, es poden desaprofitar si aquest professional decideix marxar del país per
manca d’ofertes de treball. Els diners invertits en la seva
formació seran aprofitats per un altre país amb més ofertes, sigui Alemanya o els Països Baixos.
La Cèlia davant l’hospital de Groningen
diferències pel que fa a la manera de formar-se. A la
universitat de Girona estem emprant un mètode
implantat a Maastricht, l’avaluació basada en problemes (ABP). Això consisteix a plantejar problemes mèdics
i a partir d’aquests buscar objectius d’aprenentatge i
assolir-los per un mateix, cercant informació, contrastant-la i arribant a conclusions entre tots els companys.
Penso que és un mètode molt pràctic, que t’ajuda a
pensar i a elaborar raonaments i diagnòstics que en un
futur hauràs d’aplicar.
– Per acabar, dóna’ns un consell que sigui saludable,
des del teu punt de vista.
El més important sempre és la prevenció de les malalties, evitar o controlar factors de risc que predisposen a
patir patologies. Els principals factors de risc són els
hàbits tòxics, com el tabac i l’alcohol, el sobrepès i el
sedentarisme. Això és el més important, sota el meu
punt de vista, un petit canvi en aquests factors significa
una gran reducció del risc de patir malalties cardiovasculars, principal causa de mort del nostre país. Els aconsello a tots que deixin el tabac, que controlin el consum
d’alcohol, que facin una dieta equilibrada i que practiquin l’exercici físic. I, sobretot, que segueixin els consells
del seu metge. Espero així no haver-nos de veure mai en
un hospital, sinó passejant per Llançà.
45
La bellesa natural
R
ESTHER SÁNCHEZ i GARRIGA
ecordant el fragment d’un poema:
“Ja en surten les barques del Port de la Selva
amb colrats pescadors del Port de Llançà,
deixant a sa popa les esquerpes penyes,
les platges més belles de l’Alt Empordà…”
El més significatiu és que no era un cas solitari. Aquest
litoral salvatge ha inspirat a molts. I ho segueix fent, al
llarg dels anys. Fa emergir els nostres sentiments més
ESTHER SÁNCHEZ
Rogeli Garriga i Garriga
Belles paraules dedicades a la nostra terra, retall de
costa que roba el cor de tothom que, contemplantla, ha deixat volar el pensament. Com el meu avi
quan sortia a la mar, cada dia. Potser era un poeta
amb cor de pescador, o bé un pescador amb cor de
poeta.
A bressol de les roques
ESTHER SÁNCHEZ
“Vinyes bordes vora el mar”
46
ESTHER SÁNCHEZ
ESTHER SÁNCHEZ
ESTHER SÁNCHEZ
Geometria inert
Tocat per la tramuntana
La soledat: el preu de la singularitat
purs. Com l’esquerda a la roca, que deixa veure els
materials que s’hi amaguen. De la mateixa manera, a
menor escala, les petites escletxes erosives permeten
profunditzar en els ambients que s’hi formen.
pacientment va apilar i vinyes que algú altre, amb la
saviesa de l’experiència, va cuidar.
De vegades passa que, al marge de les esquerdes,
tendrament, contrastant, hi descansa un tronc. Sembla haver trobat la pau. Ara jeu, abatut, deixant-se
adormir per les carícies de les ones i el so persistent
de la mar. Descansa orgullós, al bressol de les roques,
mostrant la que va ser una silueta poderosa.
Una part de responsabilitat en el canvi és deguda a
la flora. Són les plantes les que, esgarrapant infatigables la roca mare mil·límetre a mil·límetre, aconsegueixen amuntegar granets de sorra i fer-se un coixinet que millora la seva estabilitat. De vegades, la
combinació entre la genètica i l’atzar és la causa de
fer possible la utilització de les esquerdes, ja marcades profundament a les roques. Així les plantes acon-
No gaire lluny, veiem les parets seques gastades.
“Vinyes bordes vora el mar”. Pedres que algú
El temps, insistent i incansable, ha anat canviant la
perspectiva que veiem de la costa.
47
segueixen refugiar-se i estalviar energia. Recullen les
gotes d’aigua i serven la humitat, tot gaudint d’un
lloc privilegiat per viure.
Plantes de totes mides que, generosament, ens regalen les seves ombres. Algunes les considerem com a
males herbes. I jo em pregunto: per què? Pel lloc on
han escollit viure? Curiós…
L’observació detinguda ens fa empetitir. Som un
puntet minúscul davant les innombrables formes
d’expressió que ens envolten. Si aconseguim integrar-nos dins l’espectacle generós de la natura, potser podríem retrobar-nos i assolir la felicitat que
dóna recrear-se en els petits detalls.
Cada dia estem a prop d’aquesta increïble diversitat
mineral, vegetal i animal, que és font de riquesa. Talment un sospir d’aire fresc que accelera el pensament
i fa volar la creativitat. Ens fa estar desperts, a l’aguait,
expectants, quan veiem imatges com aquestes.
ESTHER SÁNCHEZ
Malgrat això, a l’estiu totes les ombres són bones,
ens donen frescor i de passada ens atrapen i se’ns
emporten a un món de fantasia. Moltes són les formes en què podem trobar-les i molts els escenaris de
mosaics improvisats, on podem admirar-les. L’espectacle està servit. És una obra de teatre carregada
d’espontaneïtat, única en la seva essència, amb el so
rítmic del mar de fons.
Tot mirant els batecs del mar, ens podem deixar endur
pel lliscar de les ones. I allà mateix, envoltats d’un
silenci petri, d’una quietud latent, la mirada capta la
geometria inert de la roca en el seu parlar mut.
Coquetament provocatives
ESTHER SÁNCHEZ
Competint o compartint
48
Entrevista
Josep Benítez,
cap de bombers de Llançà
S
om llançanencs, som altempordanesos,
i tots hem crescut sota el persistent i
constant brogit de la tramuntana. Tots
hem vist, de prop o de lluny, com un calorós dia d’estiu s’encenia el foc. Un bosc ressec per la manca de pluges, amb un estrat arbustiu
que crema com la pólvora, empès pel vent de casa
nostra, es transforma en un ens incontrolable, destructiu, que campa per on vol, malgrat els esforços
humans i el combustible que li treuen les poques parcel·les de conreus que resten a la zona. Allà on s’acosta el foc, animal esfereïdor sorgit de l’avern, tot
queda destruït i, sovint, ni els esforços humans
poden posar-hi fre. Malauradament, aquest passat
estiu va tornar a passar. Dos focs s’encengueren gairebé al mateix temps a la comarca, amb l’agreujant
que, a més de les pèrdues materials, econòmiques i
ambientals, s’hi veieren segades les vides de quatre
persones. Quan l’incendi s’acosta, la desesperació
per posar el que és propi fora de perill va en augment. Per això és tan important la tasca dels bombers i els altres cossos que participen en l’extinció:
policies locals, mossos d’esquadra, voluntaris… És un
esforç titànic per posar fora de perill les vides humanes, salvaguardar les propietats i intentar minimitzar
els estralls que el foc propicia. Parlem, doncs, amb en
Josep Benítez, cap de bombers de Llançà.
CARLES MOLINS
d’Ajuda Forestal), desbrossament de punts crítcs,
amb l’ajut del personal EPAF, i manteniment de
punts d’aigua. Per part de la Direcció General del
Medi Natural, que és qui té les competències en l’extinció d’incendis forestals, es realitza el manteniment de pistes forestals, el desbrossament de grans
extensions, i s’inicien les gestions necessàries de
manteniment, amb pasturatge de bestiar, tallafocs…
Medi Natural és qui autoritza les cremes.
– Quines accions de part dels ens locals s’haurien de
posar en marxa per tal que no succeeixi més el que
acaba de passar aquest estiu a la nostra comarca,
l’Alt Empordà, i en altres indrets?
De forma genèrica, s’ha d’incidir en la gestió dels
boscos, ja que la disminució dels conreus afavoreix
que els incendis prenguin grans dimensions. De
forma més local, s’hauria de fer complir el decret que
exigeix les franges de protecció d’urbanitzacions,
nuclis aïllats i masies.
– Parlem del nou parc de bombers de Llançà.
El 30 de juliol d’enguany, va ser inaugurat pel conseller d’Interior, Felip Puig.
– Explica’ns quin procediment es posa en marxa, a
partir de la recepció d’un avís d’incendi.
Quan es rep un avís d’intervenció, cal obtenir el
màxim d’informació possible sobre el sinistre i la seva
localització, per poder destinar els recursos necessaris establerts en els nostres protocols d’actuació,
segons el tipus d’incendi. Tota l’actuació és coordinada amb la Sala de control de Girona.
Sempre se’n duen a terme. Aquestes tasques
inclouen cremes controlades, que són coordinades
pel personal tècnic del GRAF (Grup de Recolzament
CARLES MOLINS
– Després de diverses experiències, sembla que
s’hauria d’haver donat més importància a les tasques de prevenció. Hi ha projectes en marxa en
aquest sentit? Com es coordinen?
Josep Benítez, cap de bombers a Llançà
49
– El seu funcionament, els efectius amb què compta…
A l’any 1978, ja hi havia voluntaris per apagar els
incendis, però no va ser fins al 1983 que el parc va
restar obert les vint-i-quatre hores del dia, amb una
dotació de sis bombers, que feien tres torns de dues
persones. El parc va experimentar dues ampliacions
els anys 1984 i 1992, tant pel que fa a l’edifici com
respecte al personal. Actualment compta amb una
dotació de vint bombers, amb quatre torns de cinc
bombers cadascun i un bomber de segona activitat,
que realitza tasques de logística. A l’estiu, s’incrementa amb sis auxiliars forestals. Actualment, dels
voluntaris que van començar en queden dos, que
l’any passat van passar a la secció de voluntaris veterans. Hi mantenim un vehicle lleuger, un BRP (Bomba
rural pesada) –aquest camió és polivalent i pot donar
resposta en qualsevol sinistre en primera instància– i
un BFP (Bomba forestal pesada), que és específic per
als incendis forestals.
– En l’aspecte emocional, durant l’extinció d’un
incendi, s’han experimentat moments de molta
tensió, també de satisfacció i alegria. Dona’ns la
teva visió professional.
ARXIU: PREMSA BOMBERS
De por, tothom en té. En el moment d’actuar, la tensió pròpia de la tasca fa que no sentis emocions. Són
moments en què cal fer una valoració molt ràpida de
la situació i del que cal fer. La por desapareix, com
altres emocions pròpies de les persones.
50
– Des de la teva experiència, quina seria la solució
més idònia per tal que un territori com el nostre
fos respectat pels incendis, o que aquests fossin
més controlables?
Al llarg de l’hivern, la prevenció ens ajuda a apagar
incendis que es puguin activar a l’estiu. Una bona
prevenció és la millor defensa.
– Creus que seria bo de tenir més en compte els
veïns de les zones afectades per un incendi, pel
que fa referència al seu coneixement del terreny?
En què podrien col·laborar?
Poder escoltar la gent d’una determinada zona és molt
important. El bomber coneix el sector en el qual treballa, coordinadament amb les ADF i agents rurals.
– Si intervenen dotacions vingudes de fora, actuen
com una unitat més o van a camions dels parcs de
la zona?
En els grans incendis forestals, arriben camions de
tot Catalunya, guiats per la Sala de control, via GPS,
que es dirigeixen al Punt de trànsit (PT), establert en
un lloc proper a l’incendi. A mesura que s’incorporen
efectius, resten adjunts sota el comandament en cap
de l’incendi, com la resta de dotacions.
– Quin criteri s’ha establert a l’hora de demanar ajut a
la UME o a d’altres mitjans forans, terrestres o aeris?
És la magnitud de l’incendi el que determina l’ampliació d’efectius per controlar la situació. Si es tracta
ARXIU: PREMSA BOMBERS
En aquesta pàgina i l’anterior, dos moments de l’extinció d’un incendi pels bombers
de dotacions de la mateixa regió d’emergències, el
comandament en fa les gestions, si es tracta de
demanar la col·laboració de la UME, o ajudes d’altres
països o comunitats, és la Sala central de Bellaterra
qui ho tramita.
– A més dels incendis, quines altres emergències
sovintegen?
Assistim a qualsevol situació d’emergència on se’ns
sol·liciti. Inundacions, accidents, salvament marítim,
recerques de persones, salvament de béns o d’animals… Realitzem unes quatre-centes sortides l’any. En
aquest darrer incendi, la solidaritat popular envers els
damnificats ha estat molt important. Des del nostre
parc, dos bombers han posat en marxa una campanya
de venda de samarretes amb l’eslògan “Jo també m’he
cremat”, que ha rebut molt bona acollida.
PNEUMATICS
PNEUS - TIRES
M ICHELI N
* * *
a l i n e a c i ó
La tasca de bomber és una feina dura i perillosa,
necessària, que tot i ser agraïda per la majoria, pot
no ser tractada amb la justícia que cal. A hores d’ara,
però, hem de tenir ben clar que l’abnegació i la gosadia davant situacions perilloses, que sovint han
demostrat la gent d’aquest cos, són del tot lloables i
desperten la nostra admiració.
o f e r t e s
d i r e c c i o n s
m e n s u a l s
51
Martínez Lozano i el restaurant La Punyalada
E
l 1977, l’Escola d’Art Municipal de Llançà –tal
com deia el programa– participà conjuntament amb la Sala Llorens a la II Fira Nacional del Dibuix, a la Rambla de Catalunya de
Barcelona. Érem pocs: J. Atienza, C. Campistol,
O. Deu, C. Girbal, Z. Hernández, M.T. Mariano,
V. Moya, M.R. Santigosa, R. Roca i un servidor. Fou
llavors quan vaig trepitjar per primera vegada el restaurant La Punyalada. Tot plegat, i com sempre, gràcies al mestre i promotor de l’assumpte, en Josep
Martínez Lozano. Ell feia anys que participava assíduament a les trobades i exposicions de la penya La
Punyalada. Exposava sovint a les Galerias Españolas,
espai que posteriorment portà el nom de Sala Llorens, al carrer Rosselló, 236, prop de la cantonada del
Passeig de Gràcia, 104, on se situava aquest històric
restaurant.
La Punyalada va adquirir un especial renom durant
els anys 20 del segle passat, ja que el freqüentava un
nodrit grup d’artistes i intel·lectuals de l’època, al
voltant de figures com Santiago Rusiñol i Ramon
Casas. Abans d’ésser conegut amb aquest nom, es
deia el Cafè dels Bohemis (1916) i, posteriorment,
RAFAEL BORRÀS
Olímpic Bar (1924). No se sap ben bé l’origen del
nom definitiu. Uns diuen que fou a causa d’un fet de
sang, altres defensen la teoria que se’l coneixia així
perquè les seves factures eren molt elevades, és a dir,
que et clavaven una punyalada. El que recordo perfectament era la seva marquesina o terrassa coberta,
que ocupava bona part de la vorera. Allà hi vaig
dinar o sopar diverses vegades, sempre al costat d’en
Pepe, i al costat meu una caixa i un cavallet de pintor. Aleshores començava a ser l’ajudant del mestre.
Els cambrers anaven de blanc, amb galonets de
colors. Segons el color, es tenia més o menys categoria professional, sempre ha estat així. N’hi havia un
que tothom reclamava i del qual es parlava sovint, ja
que era molt efeminat, fet que no afectava el seu
correctíssim servei. Fins i tot val a dir que era extremadament servicial. Es deia que durant aquells anys
de la transició hi va dinar allà el recentment traspassat dirigent comunista Santiago Carrillo, amagat
sota la seva perruca.
Les sobretaules eren llarguíssimes, es feien tertúlies
de cafè i licor que feien refredar. En aquells moments
hi participaven Josep Lluís Florit, Ramon Barnadas,
1 2
3
15
9
14
12
8 10 11 13
16
7
20 21
22 23 24
25
6
4 5
17
18 19
26
27
28
29
30
31
33
34
35 36
37
38 39 40
32
41
ARXIU
42
LA PENYA DE LA PUNYALADA:
1. Torras Bachs. 2. Martínez Lozano. 3. Jordi Rollán. 4. Grau Santos. 5. Joan Marca. 6. Agustí Río. 7. Francesc Bosch. 8. J. Perrín.
9. J.O. Jonsana. 10. Raimon Noguera. 11. F. Aguilar. 12. F. Vayreda. 13. Joan Guillamet. 14. Rafael Griera. 15. Cristòfol Escofet.
16. Ramon Barnadas. 17. Rossend Llates. 18. R. Santos Torroella. 19. Andreu A. Artís. 20. C. Rodríguez Aguilera. 21. Joan Cortés.
22. Gustau Camps. 23. Joan Vich. 24. Enric Jardí. 25. Josep Viladomat. 26. Jaume Martí. 27. E. Grau Sala. 28. J. M. Cadena.
29. J. M. Prim. 30. Jordi Curós. 31. Joan Morral. 32. J. M. Florit. 33. Rubén Capón. 34. R. Llovet. 35. B. Sanjuán. 36. Frederic Lloveras.
37. J. Planas Gallés. 38. J. Figueras. 39. Morató Aragonés. 40. Frederic Ventura. 41. C. Cardellà. 42. F. Moneny.
52
Joan Torres Bachs, Frederic Lloveras, Manel Ricart
Serra, Oriol Jansana, Ramon Llovet, Lluís Vila Plana,
Josep Morató Aragonés, Jordi Curós, Rafael Griera,
Jordi Rollán, Josep Cruañas… Entre els penyistes més
coneguts hi passaren homes com Francesc Pujols,
Rafel Moragas, el pintor Emili Bosch Roger, els escultors Martí Llauradó i Josep Viladomat, el col·leccionista Gustau Camps, el periodista i cronista de la ciutat Avel·lí Artís, Sempronio, l’acadèmic Guillermo
Díaz-Plaja o el magistrat i crític d’art Cesáreo Rodríguez Aguilera. Un compendi de personatges il·lustres, que feien bullir l’olla cultural del moment.
En Martínez Lozano no va perdre aquella oportunitat, forjà bones amistats, aconseguí ajudes i també
ajudà els bons amics. No feia falta tenir gaires calés
per mantenir dia a dia o setmana a setmana el contacte amb aquell grup de personatges. Si no hi anaves,
preguntaven “Què se n’ha fet d’aquest o d’aquell?”.
Les notícies corrien i si feia falta es mobilitzaven. La
penya La Punyalada organitzava exposicions en diferents galeries o palaus de Barcelona. Uns podien
pagar la seva participació, altres no, però la seva
vàlua artística sempre hi era present. De mica en
mica, la penya es va anar diluint. Uns quants, com els
Siches, Rollán, Morató Aragonés, Griera, Cruañas,
Sanjuán, Ricart Serra o Llovet, marxaren a La Cova
del Drac, del carrer Tuset.
La mobilitat llavors era més fàcil i des del menjador de
La Punyalada s’organitzaven sortides per anar a pintar. En una ocasió vaig ser-hi present i férem via cap a
Vallbona de les Monges una colla de pintors i alumnes. Cada vegada es buscaven indrets més llunyans i
estades més prolongades, després l’economia canvià.
En Martínez Lozano ja havia obtingut importants
premis i la seva obra era cada vegada més valorada.
Com deia ell mateix: “He passat de la breva Álvaro a
algun o altre Montecristo”.
Amb els anys, aquella bohèmia desaparegué i arribà
la decadència. La Punyalada tancà definitivament les
seves portes l’abril del 1998, ofegada pels deutes
amb Hisenda, la Seguretat Social i l’Ajuntament de
Barcelona.
ARXIU
Martínez Lozano rep la medalla d’or dels premis Vila de Palamós 1972
53
Retornar...
H
FRANCESC BUIXEDA i ALIU
o confesso. Escric aquest text amb
les facultats psicològiques alterades
per unes galetes untades amb xocolata i un te verd “somni de primavera”.
D’una altra manera, no podria…
Vam fer la feina de comunicació tradicional i la social
a la xarxa, com si ho visquéssim des de dins essent
fora, a uns quants quilòmetres, a la capital. Mai
m’havia sentit tan útil i proper professionalment parlant de Llançà.
Confessar.
Les coses no vénen soles.
Estic a punt de viure més anys a Barcelona dels que he
viscut a Llançà. I, malauradament, no hi puc fer res!
Encara.
Per sort…
De fa mesos tot, o gairebé, condueix al retorn. Al
poble. I és així ara i no podria haver estat de cap altra
manera, abans o després. Fem el nostre curs, creixem, destriem i triem, bé o malament, avancem
endavant i endarrere, sense poder parar. Llei de vida,
que diu el meu pare.
I heu-me aquí escrivint sobre el poble.
No sé si m’enteneu… Potser no, potser encara és
massa d’hora per fer-me entendre.
L’any passat també vaig escriure en aquesta revista…
De la relació del Pare Manel i Llançà. Fer el llibre Pare
Manel. Més a prop de la terra que del cel, em va
retornar a la Vila per presentar-lo al Port i fer l’article. I no només això, sinó també a conèixer nous
llançanencs, a retrobar amics i coneguts.
Qui sap què més depararà aquesta via…
Socialitzar-me.
La meva feina, la de periodista, s’amplia fa uns anys
amb nous coneixements relacionats amb les noves
tecnologies i l’interès per les xarxes socials. En el
fons, comunicar no deixa de ser una manera premeditada de relacionar-se. Socialitzar ha esdevingut
negoci a Internet i, per mi, una nova i apassionant
manera de guanyar-me la vida, entre d’altres feines.
I vés per on, que els del Tour de Música en Viu, de
Llançà, ens demanen col·laboració en la promoció de
l’esdeveniment. Explicar al teu país petit que el teu
petit poble té ganes de fer-se sentir, és tot un honor.
54
No heu tingut mai la sensació que, per molt que ho
intentis, quan no pot ser no pot ser i quan menys ho
busques acaba passant?... Doncs això mateix. Passa.
Una cosa du a l’altra. Pren sentit una idea, apareixen les
persones, les persones s’entenen i s’inicia un projecte.
I, on creieu que condueix tot plegat? Doncs sí, a
retornar al poble.
No he estat prou explícit, oi? Ho aclareixo.
El projecte m’ha fet passar tot l’estiu a Llançà. Les
meves vacances han estat un canvi d’aires. No he deixat
de treballar ni un dia, però tampoc he deixat de fruir
dels meus i del meu entorn. No m’he privat de res. D’estar amb en Martí i la resta de la família, de fondre’m
amb el mar i la muntanya, d’intentar mirar les estrelles
amb telescopi i de maleir la connexió a Internet.
50% laboral i 50% personal: 100% Llançà.
Ara, si el que voleu són més detalls del projecte, us
emplaço al proper article, si em tornen a fer aquest
honor.
I em planto al setembre, tornat a Barcelona.
El contrast ha estat la millor manera de decidir a fer
el pas. Deixar el pis després de gairebé set anys. Buscar-ne un de nou, encara a ciutat, però canviant de
barri. Una planta baixa, des d’on escric aquest article
sobre Llançà, amb les galetes i el te i bla, bla, bla…
Cada cop hi sóc més a prop.
Trasllat. Mudament. Viatge… Quimera?
I vet aquí que el meu personatge immobiliari coincideix amb dimarts, 11 del 9. Aturem-ho tot. Tant, que
som incapaços de fer cent metres en menys de dues
hores de festa per un Estat propi.
I recordo 1995 i també Llançà 2050.
Tot retorna.
ARXIU
La manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 em va fer retornar al 1995 i al Llançà 2050
Ara fa disset anys, quan en tenia vint-i-set, en aquesta
mateixa revista, vaig escriure un article titulat Llançà
2050. Explicava com seria el nostre poble en un futur
numèricament simbòlic. “És una ciutat trista i sense
tramuntana”, deia, en un context internacional de
“Gran Depressió Europea”, en què diferents nacions
sense Estat aprofitarien per autodeterminar-se.
També la nostra, de nació, afirmava.
I anava una mica més enllà, sense res a perdre, situant
el 2015 com a data de plena llibertat i el 2026 la creació dels Països Catalans “com a federació d’Estats”.
Nostradamusdepasucatamboli… Gràcies! (Com en
Mas de Polònia).
Qui sap si passarà!
Fins i tot l’imparable camí cap al dret a decidir del
nostre país em retorna al Llançà del passat, del present i del futur, lligant-los i omplint-los de sentit.
Fra Jordi Cervera, un dels autors del llibre El camí
d’Ubach, en diria providència de tot això. D’altres,
casualitat o causalitat. Interpretant lliurement Erich
Fromm, podria ser la part del meu potencial que no
puc desenvolupar perquè em falta retornar per sentir-me complet.
Jo crec, simplement, que mai he marxat. Que hi ha
un vincle invisible que em manté aferrat a les arrels.
Que em fa sentir llançanenc, fins i tot en un DNI que
mai he actualitzat, no fos cas que un dia…
55
Calaix de la memòria (i III)
Història de “El Siglo”
L’
any 1959 va morir l’Agustí Negre i la seva
vídua, la Quimeta, no va voler anar
a viure a Figueres, on la seva filla
i el gendre hi tenien una merceria
i perfumeria. Així que ells optaren
per venir a Llançà per fer-li costat i revifar el
veterà establiment de “El Siglo”. Amb la facilitat
de comunicació de la Maria Negre i la gran voluntat de treball del seu marit, l’Emili Pau, començà
una nova etapa del negoci, aprofitant la bona
perspectiva del turisme.
Llogaren part dels baixos de can Dalfau i s’omplí
de gènere la finca familiar del carrer Pilota 9,
enfront de la botiga, sacrificant el menjador com
a gran expositor. A la façana, un rètol de lletres de
fusta retallades deia “Exposición de El Siglo”. Per
ser més clars, rere el gran vidre es podia llegir:
“Ventas enfrente. Ventes en face. Sales in front.
Zu verkaufen in gegenüber”. En aquell temps els
catalans no teníem dret a ser informats.
Continuava essent molt important el local llogat a
can Tolsanas, que es comunicava amb la botiga,
com a magatzem i amb un emprovador, un paravent reciclat de l’antiga sastreria. Però malgrat els
nous espais de magatzem, vitrines i expositors, el
negoci quedava asfixiat, sense possibilitat de treballar bé. La família (la part femenina) va decidir
JOAN M. PAU I NEGRE
enderrocar el vell edifici per aixecar-ne un altre
que aprofités el solar i respongués a un estil
modern i funcional. El nét, en Joan M., aleshores
aparellador novell, va planificar la nova edificació
i la constructora fou l’empresa Salvat, que per
excés de feina es va fer esperar un any. El 1964 s’inaugurà la nova botiga, amb dues plantes, la
baixa per a la venda, l’entresòl com a magatzem.
Tot era vidre, fluorescents i brillantors. Les etiquetes, el paper d’embalar, renovadors. Tan maco va
quedar que un conegut estiuejant exclamà: “Això
sí que és “El Siglo”, abans era “El Cigalot”.
La Quimeta, per raons d’edat, quedà en un segon
terme, però sempre va ser mestressa i crítica amb
les actuacions de la nova generació. L’Emili va ser
un gran innovador, introduint la venda de diaris
estrangers a la manera de self service, penjats a
fora amb una guardiola al costat. El client se servia i pagava, fins i tot quan era tancat, mai ningú
deixà de pagar. Era un turisme familiar i honrat el
d’aquell temps. La premsa estrangera, sobretot les
revistes i dominicals, venien sovint censurats i arribaven edicions marcades amb un tampó una a
una. Els pits de les dones es camuflaven amb una
flor i els pubis d’homes i dones nus, amb triangles.
Els escrits no es censuraven, els censors no devien
saber idiomes.
JOAN M. PAU
La censura propiciava situacions surrealistes. En
certa ocasió, la parella de la guàrdia civil preguntà si
venien biquinis, banyadors femenins de dues peces,
amb molta més roba que els d’ara. Com que se’ls va
dir que sí, digueren que no els posessin a la vista. La
doble moralitat era ben viva. El negoci anava bé,
majorment la venda d’articles de platja, cabassos i
barrets de mexicà. I els souvenirs: toreros, manoles,
panderetes, guitarres i castanyoles.
La processó del Divendres Sant passa pel davant de “El Siglo”,
als anys 60
56
L’època de la Dictadura va crear la imatge d’un Estat
d’una sola lectura: l’andalusa, i encara d’opereta
barata. Tot propiciava l’atmosfera de les peteneres i
les sevillanes: la música de la ràdio, els programes
de la nova televisió, els reportatges del No-do amb
corridas de toros presidides per Franco o els famo-
sos del moment, l’Ava Gardner veient torejar el seu
pretendent Mario Cabré, l’Ernest Hemingway entusiasta de la fiesta nacional, els articles de la revista
Hola amb la feria de Sevilla i la duquessa d’Alba que
de jove ja feia el ridícul. A nivell de Llançà, creava
l’ambient la furgoneta coronada amb un cap de
toro que cada setmana repartia propaganda de les
curses de braus de Figueres, de la mà de l’Arturo
Gómez, que abans havia torejat i ara regenta la
cantina de l’estació de Llançà. També el Pati Blanc
oferia dos cops per setmana espectacles quasi sempre flamencs, alguns d’alta qualitat: la Chunga,
Antonio Gades, la Terremoto, la Camboria, María
de Albaicín, Maria Rosa i altres.
La presència flamencotaurina decorava els
porrons, la ceràmica de la Bisbal, els plats de fusta
o de plàstic, els joiers, sempre amb l’inevitable
“Recuerdo de Llansá”. A “El Siglo” hi van treballar
moltes dependentes llançanenques durant anys,
ja que feia falta una bona mobilitat per treure i
entrar parades de cabassos, sabatilles, pilotes, postalers, diaris i revistes, matalassos i barques inflables. La major tasca se l’enduia l’Emili, que treballava els diumenges i tot, pels retorns de premsa
no venuda. Amb els anys, però, el ritme comercial
va anar a menys, a causa de la competència dels
nous establiments del Port, de la Vila i del mateix
carrer. L’edat de la Maria i l’Emili avançava i es
tancà el negoci uns anys més tard.
Era el final de “Cal Sastre”, “El Siglo” o “El Sigle”.
En aquests moments de renaixença de la llengua
catalana, n’hauríem dit “El Segle”.
ARXIU MUNICIPAL
“El Siglo”, amb la façana inacabada, en una postal de 1964 de l’Arxiu
Municipal
57
Llançà al cor
L’aigua de mar
E
n un escrit anterior vaig parlar de l’aigua i vaig dir que l’aigua de mar no era
bona per beure. Avui i aquí vull parlarne. L’aigua de mar no és bona per beure
tal com nosaltres fem servir l’aigua dolça –de la
qual en bevem, o hauríem de fer-ho, dos litres diaris–, però tampoc és dolenta ni molt menys. Ara
m’explico.
L’aigua dels mars del món és el 97,5% de l’aigua que
existeix en aquest planeta. Un 2% la tenim congelada als pols, i tota l’altra en llacs i rius. La que fa servir
la humanitat és només el 0,5% restant. Ho dic per
situar-nos. La vida a la terra va sorgir de la mar, fa
uns 3.800 milions d’anys. La sopa marina, que porta
tots els elements de la taula periòdica i va fer possible la primera cèl·lula, continua essent en la composició de l’aigua de mar. Per tant, aquesta porta tot el
que és necessari per a la vida. Així, àcids nucleics,
adn, aminoàcids essencials, proteïnes, greixos,
hidrats de carboni, tots els minerals i vitamines i, a
més, el filoplàncton i el zooplàncton. Al mar es produeix la biocenosi, que transforma els elements químics en minerals orgànics i biodisponibles (que el cos
admet), absorbint les mol·lècules químiques i transformant-les en orgàniques i digeribles per a humans
i animals, com la terra a les plantes.
Un litre d’aigua de mar té 10.000 milions de virus i
9.000 milions de bacteris. El ph, l’osmosi, la dispersió,
la dissolució i la radiació ultraviolada del sol desactiven els microbis de procedència terrestre que puguin
arribar. Els virus estan inactius, mentre no es puguin
replicar en la matèria orgànica. No és possible que
aquesta matèria, d’origen terrestre, pugui sobreviure en el mar. El ph de l’aigua de mar és de 8,4 i no és
compatible amb microbis d’origen terrestre accidental. No hem de confondre contaminació amb
pol·lució, que aquesta existeix i és artificial. La causa
són els productes d’indústries químiques abocats al
mar, per mala fe, ignorància o avarícia d’uns personatges, que després s’afanyen a criticar que l’aigua
del mar està contaminada.
L’aigua de mar és biogenètica (genera vida) i patogènica (desactiva els gèrmens de procedència terrestre), 100% orgànica i biodisponible. Les balenes, els
mamífers més grans, s’alimenten solament filtrant
58
JOSEP SERRANO i DEVANT
els aliments de l’aigua del mar. El 70% del nostre pes
corporal és aigua de mar. El fetus en l’embaràs és
94% aigua de mar (RQ). Tots els fluids del cos són
salats, les cèl·lules que creen la vida podem dir que
neden en aigua de mar.
Anàlisi bacteriològica de l’aigua de mar: Coliformes
totals: menys de 20NMP/100 ml. Coliformes fecals:
absents. E-coli: 0 UFC/ml. Salmonel·la sp: negativa/100 ml. Listèria sp: negativa/ 100 ml.
La talassoteràpia (curació per mitjans marins) i els
beneficis dels banys de mar dels balnearis marins –que
estaven de moda a principis del segle XX, ara
oblidats–, eren molt aconsellats llavors. Ja se sabia –i
s’ha sabut sempre– que al banyar-nos al mar absorbim a través de la pell, les mucoses, les orelles, els
ulls, les turmes, l’anus, mitjançant l’osmosi (diferència de pressió) tots els elements que conté l’aigua de
mar, amb resultats coneguts però no publicitats, ja
que el tractament és gratuït. “És més negoci cuidar
la malaltia que cuidar la salut” (RQ). “Les plantes,
igual que les persones, com menys química tenen
més defenses tenen” (J. Pàmies).
L’aigua de mar, nosaltres i la nostra salut
El Dr. Otto Warbürg (1859-1938), Premi Nobel 1931 i
1944, va dir: “Totes les malalties són àcides i allà on
hi ha oxigen (exercici corporal) i alcalinitat (l’índex
del nostre ph), no pot haver-hi malaltia ni càncer. El
ph correcte dels humans és entre 7,17 i 7,47. Quan
aquest índex baixa, el cos s’acidifica. En un mitjà àcid
es desenvolupen els microbis, virus i bacteris, que
predisposen a les malalties. Totes les malalties són
àcides sense excepció i acidifiquen el cos.
L’aigua de mar és l’antídot ideal contra l’enverinament del menjar escombraria i les begudes acidificants, reequilibra el nivell alcalí del cos, neutralitzant
les substàncies perjudicials i impedint la seva mutiplicació. L’aigua de mar no tapa els ronyons, perquè és
diürètica. Desinfecta sense sabó la pell de les mans,
els aliments i els estris de cuina. Ho saben bé els pescadors, que la fan servir per cuinar. Es conserva indefinidament a qualsevol temperatura. A més, té un ph
de 8,4. Així s’entén que ajuda a equilibrar el nostre
ph, en cas de desequilibri. Doncs, on tenim el proble-
ma? A la sal. L’aigua de mar porta 36 g de sal per
litre; el nostre cos, 9 g.
Si ens beguéssim un litre d’aigua de mar tindríem
problemes. Els ronyons, en detectar una gran concentració de sal, estirarien tota l’aigua disponible per
diluir-la fins a 9 g. Demanarien aigua al fetge i
aquest la trauria d’on fes falta, assecant òrgans que
treballen, com hem dit, en una sopa marina i no
poden en un medi sec. En conseqüència, es col·lapsarien. Això no passaria si en féssim un glopet, tots
n’hem begut un moment o altre en un bany de mar.
Sabem que no es pot beure, però tot té solució. Si
agafem ¼ de litre d’aigua de mar i hi afegim ¾ de
litre d’aigua de deu, tindrem 1 litre d’aigua amb 9 g
de sal. De sal (36:4=9) que és igual a la salinitat del
cos, per tant no ens pot deshidratar. Malgrat tot, la
trobarem salada, així que hem de prendre precaucions. Primer, comprovar que no tenim intolerància
vers l’aigua de mar, començant per beure’n uns glopets. Pensem que la nostra preparació continua
essent forta i continua portant el 2% de minerals.
Calcular la dosi i la freqüència de beure-la, en precaució a possibles efectes de diarrea o altres. Afegirhi unes gotes de suc de llimona i endolçar amb estèvia o un altre producte natural, a fi de no avorrir-la
abans d’acostumar-nos-hi.
La recepta que jo faig servir per fer-me una beguda
isotònica és aquesta: 170 o 180 g d’aigua de mar, el
suc d’una llimona, 3 cullerades de postre d’estèvia
(faig servir la de la casa Natreen). Això va a gust de
cadascú. Acabo de fer el litre afegint-hi aigua de la
font. M’agrada freda de la nevera.
Si voleu investigar:
BOMBARD, Alain. La odisea de un náufrago voluntario.
GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel. Relato de un náufrago.
QUINTON, René.
WARBÜRG, Otto.
JOAN M. PAU
59
Paisatge d’enyor: la Palandriu
E
JORDI FULCARÀ
s diu que no sabem el valor real d’una
cosa fins que la trobem a faltar. El progrés ha fet que molts llocs canvïin la
seva fesomia pel bé comú, però –digueume romàntic, nostàlgic o antisistema–, la
qüestió és que trobo a faltar molts d’aquests paratges. Voldria parlar-vos ara de records i vivències de
l’indret on avui s’aixeca el moll nàutic-pesquer. Tres
noms eren els més emblemàtics d’aquest paratge,
ensorrat l’any 1987. Començant pel lloc de més terra,
trobàvem tres illots de menudes dimensions, anomenats les Pardaletes. El fet d’estar encarats al nord va
ocasionar que l’erosió de les roques donés pas a un
seguit d’esquerdes, on la fauna marina cercava el seu
refugi. Per això era un lloc ideal per bussejar i mirar
de trobar crancs, bitornells i pops.
Continuant amb el recorregut, ens endinsàvem en la
cova de les Pidraltes. Formava part del Castellar, la
seva orientació al nord feia que estigués constantment privada de sol. La seva platgeta, de quatre o
cinc metres, tenia sempre la sorra humida. L’accés a
la cova era francament difícil, només s’hi podia accedir vorejant la costa pel rocam o lliscant per les
parets del Castellar. Això feia que fos un lloc ideal
per a les parelles de joves, que buscàvem intimitat.
VICENÇ PUMAREDA
I, just al davant, la joia de la corona: l’illa de la Palandriu. Constantment batuda pels vents i les onades, la
La barca passa entre el Castellar i la Palandriu
60
seva vegetació era inexistent. Formava un canal amb
el Castellar només navegable per petites embarcacions, ja que un parell d’esculls reduïen el pas. Ha
estat gran el carisma de la Palandriu: avui dóna nom
a un carrer i a la coral del poble. Entre els pescadors
era també molt estimada, dues barques duien el seu
nom. Ara la seva carcassa de roques serveix de fonament a l’edifici de la Confraria de Pescadors. Tots
aquells que anys enrere la singlaren, li porten ara en
ofrena el fruits trets de la mar.
Encara recordo com si fos ahir les tardes d’estiu que,
farts de prendre el sol a la platja, decidíem agafar les
gambines i anar a pescar guiules. En un moment ja
érem tota la colla empenyent el llagut de l’oncle Bep
fins al mar, armant els rems i posant rumb a la Palandriu. En arribar-hi, calàvem les gambines i, mentre
esperàvem, fèiem una capbussada en aquelles aigües
fredes, netes, d’un color blau turquesa que no tenia
res a envejar a les del Carib. Passada una estona, recollíem i omplíem la galleda de peix. En arribar a port,
en Lluís de Can Narra ens preparava un suquet i, per
arrodonir la jornada, res millor que un bon tros de
gelat de corte, que gentilment l’Antonio ens oferia.
No sé si érem més feliços que la canalla d’avui en dia.
Del que sí estic segur és que nosaltres teníem un contacte constant amb la natura, que ens donava més
sentiment de llibertat.
BATEIG DE MAR
De tants dies que he viscut
Encara mig adormit
tinc records que ni esperava,
escolto el pare que em diu:
imatges de vius colors
“Avui tindràs el bateig:
i olors que m’embolcallen.
el freu de la Palandriu”.
És avui que em sento viu,
Just sortim de la bocana,
tinc per sort forces encara,
ja passem les Pardaletes,
vull dedicar aquest escrit
esquitx d’escuma d’argent
a en Quenyo, el meu pare.
al bell damunt del seient.
Sento xerricar la porta
De sobte ara la veig
i una veu ferma dient:
altiva, brava, rogent,
“Apa noi, fora lleganyes
esperant-me desafiant
i agafa el sarró. Marxem!”
com missatgera del vent.
La mare ja està desperta,
Assegut ferm al senó,
omple el termo de cafè
omplo l’ànim d’esperança,
i mentre em besa a la galta
la veu del meu pare em guia
ens diu: “Que tot vagi bé!”.
pel damunt de la mar brava.
Ja sento el bram de la platja
Llavors em llenço amb fermesa
portant gran fortor d’alguer,
a la dèria de creuar-la,
els xerics de les gavines,
per aspirar d’un sol cop
la rosada del carrer.
tot l’embruix del seu caràcter.
Al moll el llagut espera,
Ets l’encant de casa nostra,
rems, arjau i salabrot.
el ressò de tota albada,
Una veu amiga crida:
la perla del meu Llançà,
“Quenyo, portes matalot!”.
la Palandriu estimada.
“Desamarra, que ja és l’alba
i el peix no vol esperar,
agafa fort el timó
i mira sempre endavant”.
61
Carnaval
A
PRÒSPER PUMAREDA
viat s’acostarà el Carnaval. Recordo els
de la meva joventut i els de més tard,
quan hi havia molta menys llibertat.
En els anys anteriors al 1936, aquestes
festes eren molt esperades a Llançà, ja que tant el
jovent com la gent gran no podien gaudir de massa
diversions. Per la festa major, els diumenges i els dissabtes a la nit, teníem cinema als locals del Centre
Federal i el Foment Agrícola. Per tant, podríem dir
que el Carnaval era la festa més desitjada, amb quatre dies de divertiment i balls, inclosa la diada del
Dimecres de Cendra.
PRÒSPER PUMAREDA
El diumenge, al Centre Federal s’hi feia ball tarda i
nit, amb orquestra local, tots músics del poble. No
recordo si el conjunt tenia nom, però sí els d’alguns
dels seus components: en Degall, en Xautra-Prospet, en Salvi, en Mallol, en Tio Faité… Més tard es
formà l’orquestra “Art i Ritme”, amb en Merigó al
piano, en Pere Tolsanas al saxo, en Ramiro Purcalles
a la trompeta, en Salvi Pumareda al trombó de
L’arrossada del Dimecres de Cendra, a Grifeu
62
vares, en Vicenç Pi al violí, i tres músics de Portbou.
Per no ser menys, al Foment Agrícola, amb la
col·laboració del senyor Marly, es formà també una
orquestra, amb músics llançanencs, com en Rosario
Comorera al saxo, l’Emilio Negre a la bateria, en
Joan Mallol al trombó, l’Odón Quintana al saxo, en
Vicenç Serradell a l’acordió, i dos músics de Portbou. Jo també era un dels components d’aquest
conjunt, que es deia “Mar i Cel”.
Tornem al Carnaval. Abans de començar el ball, uns
joves des de la barandilla, amb unes canyes i fil, penjaven unes rosquilles i tota la mainada saltava per
poder-les agafar. Quan arribava el dimarts, gran
festa! Ens ho passàvem bomba. La sala era plena de
gom a gom. A mitja tarda es practicava l’operació
quirúrgica al senyor Carnestoltes. De la seva panxa
en sortien caramels, serpentines, confeti i joguines,
que feien les delícies de petits i grans. Com és natural, aquesta operació era l’estrella d’aquestes diades.
I el jorn següent es feia l’enterrament de la sardina.
A moltes platges del poble, especialment a la de
Grifeu, es muntava una gran concentració de colles,
que feien les seves arrossades i costellades. No hi
mancava el vi bo ni la immillorable garnatxa. Voldria fer esment que aquestes festes es podien celebrar gràcies a uns grups organitzats, que durant
l’any pagaven setmanalment una quota. Quan s’acabava el dia, tothom feia cap al Port, es trobaven
allà i muntaven una gran caravana que arribava fins
a la sala del Centre Federal. Amb un gran ball acomiadaven les festes de Carnaval.
1937, 38, 39, 40… Records, records… Respirem una
mica. Carnaval? Ja no es permet fer cartells en català:
“Fiestas de Carnaval en el local de la Juventud Recreativa Llansanense. Baile con orquesta y concurso de
trajes típicos. (No se permite la entrada con la cara
tapada)”. Els Dimecres de Cendra, gràcies a grups
d’amics formats, entre altres, pel germans Torrent
(de cal Carreter), en Chávez, en Daunis, en Roca, en
Boada, junt amb grups de portencs, es van revifar
aquelles trobades de germanor a les platges, sobretot a Grifeu. Algun any es van convidar els músics –
quasi sempre l’orquestra “Río”–, que després de
dinar feien una mica de ball. Ja al vespre, ens reuníem al Port per anar cap a la sala de la Societat.
No vull acabar aquests records sobre el Carnaval
sense retre homenatge a un home que durant molts
anys ens féu passar una bona estona amb les seves
actuacions, sempre esperades amb expectació: les
imitacions de Doña Croqueta, Cantinflas, Charlie
Rivel, Groucho Marx, el mag Faquir o Benaxi. Segur
que encara molts recordareu en Pelayo Costart, per a
mi i els seus amics, en Pelayo. Gràcies.
També gràcies i ànims a tots els qui avui dia feu possible que perdurin aquestes festes a la nostra vila.
Que sigui per molts anys.
PRÒSPER PUMAREDA
En Pelayo en una de les seves actuacions del Carnaval
63
Bústia
Un dia de festa
P
ENRICA SIMÓN, Vda. BRUÑOL
er als més menuts, la matança del porc
era com una festa major particular, ho
celebràvem tot.
La mocadera, amb els seus maneguins i el
davantal blau, ens deixava bocabadats. El
mataporcs davant de la casa feia un clot llarg i fondo
per omplir-lo de ridoltes de vinya. Quan el porc ja
era mort encenien el foc i el passaven d’una banda i
altra de les flames, perquè els pèls quedessin ben
socarrimats. Llavors, damunt la banca de fusta, el
refregaven i amb moltes galledes d’aigua el deixaven fi com la palma de la mà.
Tot seguit, amb el carro anaven fins a una cala
rocosa, on baixava un rec d’aigua dolça de la mun-
tanya fins al mar. Amb taronges agres i la picadora
de rentar la roba refregaven les tripes, fins deixarles a punt per embotir-hi la carn picada. La meva
àvia també s’hi afanyava i un dia, quan volgué fer
servir la picadora, veié amb gran sorpresa que un
pop l’havia agafat amb els seus tentacles i se l’enduia mar endins, fins a desaparèixer rere uns
esculls.
Els meus besnéts gaudeixen molt quan els explico els
contes tradicionals de sempre, però quan són vivències com aquesta em miren de reüll, tot dubtant de si
són o no són certes. Llavors jo els dic: –Mireu, l’escriptor Josep M. Folch i Torres d’això en deia que
eren pàgines viscudes.
Per Sant Martí...
A cada porc li arriba el seu Sant Martí.
De Sant Martí a Sant Andreu, vint dies hi comptareu.
Per Sant Martí, el fred és pel camí.
Per Sant Martí, el porc para de grunyir.
Aigua de Sant Martí a migdia, pluja tot el dia.
Per Sant Martí, l’oca al tupí.
Per Sant Martí, destapa el vi, per Nadal comença a tasta’l.
Per Sant Martí, mata el garrí.
Per Sant Martí, castanyes i novell vi.
ARXIU
De la vinya plantada per Sant Martí, en surt el millor vi.
64
Castella i jo
S
egons Ortega i Gasset, “Castilla no se ha
sentido nunca como parte de España,
sino como un todo”. Si els castellans no
s’han sentit mai part d’Espanya, per què
ens exigeixen als altres que ho siguem? Les
coses no lliguen, doncs. De tal manera Espanya
ens ha barrat els camins, als catalans, que si no existís
la nacionalitat catalana hauríem d’inventar-la, s’ha
dit. Castella és Castella.
Al llarg dels anys, he visitat moltes zones de l’Estat
espanyol: Castella –la de Lleó i la de la Manxa–, Andalusia, Extremadura, Astúries, Cantàbria, Euskadi, la Rioja,
Aragó, València… Per tot arreu hi he trobat gent de
tota mena, com aquí. Fet i fet, al llarg dels anys ens hem
barrejat molt, algú ho propiciava això al llarg de quaranta anys. Però de la mateixa manera que a Catalunya
trobem immigrants –o descendents seus– amb clar sentir catalanista, fins i tot independentista, per l’altiplà i
els seus voltants podem trobar-hi catalans o fills de
catalans amb el sentir d’Espanya al cor. Tot és així…
Castella… Aquells vells palaus decrèpits, que cauen a
poc a poc, coberts per la pols dels segles, aquelles
places voltades de vells edificis, amb nobles escuts a
les façanes, aquelles esglésies buides, camps i camps
torrats pel sol, aquella gent, aquell orgull racial soterrat, però també aquella amargor al fons de l’ànima,
aquell anar-se’n de casa cercant nous horitzons… Tot
això, i més, es veu davant el paisatge i els habitants
d’aquest vell, i malgrat tot bell, país.
Miguel de Unamuno, ben conegut per les seves sàtires contra Catalunya, va escriure: “Son los demás
españoles los que han hecho el dicho de ‘los catalanes, de las piedras sacan panes’, y con esto les han
recalentado esa nativa vanidad del que con tanta
fuerza arraiga bajo el sol mediterráneo. Y esa vanidad, esa petulante jactancia y jactanciosa petulancia,
hace que las gentes sencillas como el castellano se
sientan heridas y molestas”…
Voldria que fóssim amics, tots plegats, és clar. Voldria
poder passejar-me pels pobles i ciutats castellans –per
Segòvia, Burgos o Toledo– sense problemes, com ho
faig pels francesos –Marsella o Estrasburg–, o els italians –Florència o Venècia–. Admirant les seves belleses, escoltant parlar la seva llengua, clara i sonora,
parlant amb la gent del camp o la ciutat, amb tots.
Aprenent les seves antigues llegendes i tradicions,
acostant-me més cada cop a la seva essència, intentant comprendre’ls. Però, això sí, des de la meva irrenunciable llibertat, des del respecte a la llengua que
vaig mamar, des de la meva independència política,
social i econòmica, des de la idea que tots som germans dins aquesta futura Europa unida.
Fa dos anys, al juliol, vaig formar part d’una manifestació multitudinària pels carrers de Barcelona, després de la desfeta del nou Estatut. Experiència emocionant, estelades al vent. Aquest Onze de Setembre
d’enguany també vaig ser-hi. Hem avançat? Sabem
on anem? Serà veritat que, al final del camí, del dur
camí, del camí fressat, trobarem la llibertat?
Acabem amb els versos del recordat Miquel Martí i
Pol: “Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I, en
acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és possible”.
(Aquest article fou publicat a l’Empordà”)
JMS
La tardor de l’any passat vaig ser a terres de Sòria. No
hi havia estat des de feia exactament cinquanta-sis
anys, quan vaig haver d’anar tot un mes d’agost a
Covaleda, sota els pics d’Urbión, a un campament,
per validar el títol de mestre. El país ha canviat, però
l’esperit és el mateix. Els pins, enormes, són allà
encara, ara baixen els troncs en grans camions i
abans ho feien amb les carretes de bous. Passejant
per Sòria vaig recordar A orillas del Duero, els versos
d’Antonio Machado, que va viure i treballar allà i s’hi
va casar, per anar a morir a Cotlliure: “Oh, tierra triste y noble, / la de los altos llanos y yermos y roquedas, / de campos sin arados, regatos ni arboledas; /
decrépitas ciudades, caminos sin mesones, / y atónitos palurdos sin danzas ni canciones, / que aún van
abandonando el mortecino hogar, / como tus largos
ríos, Castilla hacia la mar. / Castilla miserable, ayer
dominadora, / envuelta en sus harapos, desprecia
cuanto ignora”… Més exacte, impossible.
JOSEP M. SALVATELLA
Medinaceli: arc de triomf
65
Finestra a l’Empordà
Dolmen Creu d’en Cobertella, a Roses
P
MONTSE TARDIU
er arribar-hi, cal seguir la carretera de
Roses a Montjoi, fins a començar el primer collet abans d’arribar al mas Marés.
Aquí, la carretera forma un tancat giravolt, un corriol que s’enlaira per l’esquerra
mena a un replà de la muntanya que es troba una
mica enlairat. En aquest punt hi ha el dolmen.
Del túmul que cobria l’estructura interna i del seu
peristàlit no en queden restes definides. Alguna llosa
de la cambra mostra cassoletes rituals, mentre que
un gran bassi granític, també ritual, que es mostrava
vora el monument, va desaparèixer entre la primavera del 1983 i l’estiu del 1987.
En l’excavació aparegueren restes òssies fragmentades. Tota la ceràmica trobada correspondria al proper assentament indígena, potser un santuari, que
és a tocar el monument, i referit a èpoques més
modernes. Va ser construït entre els anys 3000 i
2700 aC.
ARXIU
És el monument megalític més gran de Catalunya. Té
un sepulcre de corredor de cambra de tendència trapezoïdal, fet de lloses de granit, amb una avantcambra també de les mateixes lloses. Del corredor aquest
només en queden les ranures d’implantació de la
roca mare. La cambra amida interiorment 3,90 metres
de llarg, per 3,20 d’ample, per 2,45 d’altura màxima.
A l’actualitat, el dolmen conserva en bon estat la
seva cambra formada per set lloses. La gran llosa de
la coberta de la cambra, de granit, és en el seu
emplaçament original. L’avantcambra en conserva
dues a la seva coberta, també de granit. El corredor
ha desaparegut.
El dolmen de la Creu d’en Cobertella, a Roses
66

Documentos relacionados