Llançà
Transcripción
Llançà
FARELLA Revista de Llançà Núm. 34 Novembre 2012 Preu: 3 € JOSEP M. SALVATELLA mots al vent Camí d’Europa C el tardoral esquinçat entre els suros, vers Puig d’Esquers he vist núvols de foc. Serem qui som, una veu i un sol poble que cerca ardit el camí cap al nord. En el meu cor, una estelada amb quatre barres de sang i or. Anirem junts pels camins que s’albiren i al lluny veurem de l’albada l’esclat. I si no hi som quan voldríem ésser-hi, hi haurem estat quan tot just s’ha fet clar. AJUNTAMENT DE LLANÇÀ Impressió Gràfiques PUJOL Figueres Dip. Leg.: GI-1327/95 Amb la col·laboració de MARIA FINA Portada: “Antoacians”, de Laia Pol 3 JMS JOSEP M. SALVATELLA Cala Prona, al Golfet Les illes del cap de Creus U na illa ha significat sempre el desig d’alliberament, de futur, d’adreça final de viatge. Una illa és, simbòlicament, l’Ítaca somniada per Ulisses, evocada per Kavafis, cantada per Llach… “Quan emprenguis el camí cap a Ítaca / demana que sigui llarg el viatge, / ple de peripècies, ple d’experiències”… Les illes són també el motiu d’un nou llibre del nostre amic Arnald Plujà. I van… Aquesta vegada en col·laboració amb Joan Albertí. Ara són les illes del cap de Creus, en un sentit ben ampli: des de l’illa Grossa de Colera als Brancs de Canyelles, a Roses. Entre elles, algunes tan característiques com el Castellar, la Galera, la de Portaló, l’Encalladora, la Massa d’Or –sa Rata, per als cadaquesencs–, Messina, Portlligat… En total, vint-i-quatre. Les roques, els esquistos, les zones de cisalla, les pegmatites, una orografia abrupta. Un món desconegut, o conegut només en part per alguns, un món de somni, adust, ferreny, esquerp. El llibre ofereix dades històriques i geogràfiques i comenta a l’ensems la geologia, fauna i botànica d’aquest petit país. Hi han col·laborat especialistes com Josep M. Dacosta, Ponç Feliu, Miquel Fort, Albert Ollé, Miquel Pontes i Jordi Puig. 4 En aquestes planes se’ns parla, entre altres temes, del turo, roca porosa pròpia del Castellar, amb la qual es van alçar moltes de les antigues cases del nostre Port. I es comenten aspectes del fonoll marí, herba guaridora de malalties, coneguda des de l’edat mitjana. I es narren naufragis històrics en aquestes aigües empeses per la tramuntana. Com ara la nau romana de cap de Bol; el Pelikan i l’Annunziata, pels volts de la Galera; el Woodside, a Portaló; el Douaumont, a s’Arenella… Hi trobem les tortugues de rierol; les posidònies i l’armèria; les gorgònies vermelles; l’ungla de gat; els glans de mar; el corall vermell pels fons de sa Rata; els ocells: falciot, colom roquer, ballester, merla blava, corb marí, gavià argentat, àliga cuabarrada, xoriguer… Se’ns parla també del contraban a s’Arenella; del palíndrom que representa el nom des Cucurucuc; de la vinculació de Salvador Dalí a aquest paisatge; de la cova del Bou Marí; del Cavall Bernat; de les figueres de moro, espècie al·lòctona; de la cova submarina de Norfeu; de les destrals neolítiques trobades a l’Encalladora… Molt encertats, els aspectes botànics tractats per Joan Albertí. I cal destacar, en pura justícia, les fotos, moltes submarines, que presenten ben vistent la multiplicitat de colors de la nostra mar. Un llibre molt ben editat per Gràfiques Alzamora, com altres de l’Arnald. Per molts anys! Calders a Llançà D es del 21 d’abril de 1995, les cendres de Pere Calders –i posteriorment les de la seva muller– descansen a l’extrem nord de la nostra platja del Port, ambdues urnes dins un monument de Domènec Fita, l’artista gironí. Una espècie de monòlit en forma de prisma de base triangular, de ciment armat, amb gravats, i coronat per una cúpula de vidre il·luminada per dins. Un far a la nit, una guia encesa vora el mar. L’escriptor havia expressat moltes vegades el seu desig de restar per sempre a Llançà i així ho va trametre la família. Un home com ell, que tan dolorosament hagué de canviar d’un país a un altre a causa de la Guerra Civil, trobà a la fi entre nosaltres la seva pàtria definitiva. La senyora Claudiane Fabre-Martin, historiadora i escultora de Le Grau du Roi, a la Camarga, m’explicava anys enrere que els seus amics francesos se n’anaven a passejar, en fer-se fosc, a l’altre costat de la platja. Creien, i ella també, que el monument era una llanterna dels morts, amb aquella estranya impressió de cosa sobrenatural, com les que hi ha en certs llocs de França i en el Camí de Sant Jaume, fins a Galícia. JOSEP M. SALVATELLA opinió molt personal, ja ho sé–. En tot cas, vegem-ne tres de molt curts, per acabar: “Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions”. “Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas”. “–Vinc a cobrar el gas –digué el cobrador. – No tenim gas– respongué la dona. – Doncs que sigui l’electricitat– insistí el funcionari. – No tenim electricitat. – I què me’n diu de l’aigua? – No tenim aigua. – En aquest cas, si em fa el favor, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust”. (Calders a Llançà fou publicat a L’Empordà) Pere Calders morí el 21 de juliol de 1994, a Barcelona. El 29 de setembre d’enguany, hauria fet cent anys. Recordo com a primers de juliol es presentava sempre de nou a l’Ajuntament –durant vint-i-nou estius vingué a Llançà, el que feia trenta no pogué, malauradament–. Xerràvem sempre una bona estona, de vegades més d’una hora. Era un home atent, educat, bon conversador, cordial… Va servar sempre un gran record de la seva estada a Mèxic, com a exiliat, més de vint anys. Allà van acollir molta gent, que van poder-se obrir un camí. Tornà quan va veure que els fills se li feien grans, abans que li fos impossible, doncs. Una bona colla dels seus contes i novel·les són ambientats allà. El seu estil, irònic, sorprenent a voltes, senzill en la forma, ha estat únic. Dels seus escrits, sempre recordaré el començament del conte Mig d’amagat: “Nataniel es va morir un dia a mitja tarda i, de moment, no va voler dir res a ningú. La seva dona patia del cor i un disgust li hauria estat dolent. De manera que Nataniel va fer un esforç i es quedà quiet al llit, prement la flassada amb les mans i procurant que no se li envidriés la mirada”… JOAN M. PAU Pere Calders va escriure obres que han quedat per sempre als annals de la literatura del país. Posats a triar, jo destacaria alguns dels seus contes –sí, és una 5 Pere Calders, 29 anys estiuejant a Llançà A ra fa poc es van cloure els actes d’homenatge a Pere Calders, amb motiu del centenari del seu naixement. Calders és un dels escriptors en llengua catalana més reconeguts i alhora més populars, que durant vint-i-nou anys va estiuejar a casa nostra. HORA NOVA Pere Calders (1912-1994) és allò que en diuen un dels grans de les lletres catalanes. El seu nom pot inscriure’s al costat dels de Mercè Rodoreda, Salvador Espriu o Agustí Bartra, per citar-ne només alguns de la seva generació. La trajectòria vital de Calders va estar marcada per l’exili a Mèxic, destí de molts republicans durant la Guerra Civil, i pel posterior retorn a Catalunya als anys seixanta. Pel que fa al seu estil, emmarcat en allò que es va anomenar el realisme màgic, destaca per una ironia subtil i elegant i el poder d’una gran imaginació, així com per una prosa directa i engrescadora que arrossega el lector amb molta facilitat. La seva vinculació amb la nostra comarca es troba a Llançà, on va estiuejar durant vint-i-nou anys, en una casa del barri del Port –des del 1965 fins l’any abans del seu traspàs–. Va ser un veí seu, Rafael Ávila, a Sant Cugat del Vallès, ciutat on va residir en primer lloc tornant de Mèxic, qui li va parlar d’un poble de pescadors amb encant al límit nord de la Costa Brava. A dia d’avui, els seus fills i filles i néts encara visiten la població en períodes de vacances, mantenint així el vincle familiar amb aquest racó de la Mar d’Amunt. 6 JOSEP PÉREZ Llançà ja fa anys que va saber reconèixer la fidelitat del seu il·lustre estiuejant i la biblioteca municipal duu el seu nom, de la mateixa manera que al Passeig Marítim es va aixecar l’any 1995 un monòlit en record seu, obra de Domènec Fita. Allà reposen les cendres de Calders, junt amb les de la seva dona. Aquest 2012 s’ha commemorat el centenari del naixement de l’escriptor de Cròniques de la veritat oculta, i Llançà hi ha participat organitzant diverses conferències i exposicions. Va ser durant els anys d’alcaldia de Josep M. Salvatella que es va aixecar el monòlit en memòria del mestre i es va batejar la biblioteca amb el seu nom. Més enllà d’això, va ser a través d’aquest batlle que va mantenir l’escriptor el contacte més directe amb la població. Calders acostumava a passar a Llançà el mes de juliol i, pel que m’explica Salvatella, hi havia tot un protocol que es complia fil per randa. Un dels primers dies de vacances, l’escriptor anava a l’Ajuntament i mantenia una entrevista amb l’alcalde. Es tractava d’una conversa distesa i cordial, per posar-se al dia de tot el succeït als darrers dotze mesos. Aquell dia també li demanava el favor de poder enviar pel fax de l’Ajuntament els seus articles setmanals al diari Avui. Salvatella el recorda com “un home dialogant, correctíssim en les formes i al qual li agradava parlar de la situació política catalana i del seu exili a Mèxic. Un país, aquest, per al qual sempre tenia paraules d’a- graïment. Deia que allà li van deixar fer el que volia i, ja no només com a escriptor, sinó com a dibuixant i projectista. Li agradava recordar que d’escriptor no s’hi guanyava la vida, tot i que, paradoxalment, és el que li va atorgar la fama”. Cal remarcar que, des del seu exili mexicà, Calders es va mantenir fidel a l’escriptura en català, durant dècades, tot i la distància. L’arribada de Calders a Llançà va coincidir amb el boom de la Costa Brava, per tant, ell va ser també, any rere any, testimoni d’aquella transformació de poble mariner a poble turístic. Com diu Salvatella, però, mai ho va entendre des de la crítica, sinó des del progrés. La figura de Pere Calders és fàcilment comparable amb la de Josep Palau i Fabre, un altre home de lletres il·lustre que va escollir Llançà com a destí de descans. La diferència, sembla ser, fou la manca d’implicació amb el poble i la gent del poeta, enfront del contista. En una entrevista que Calders va concedir a Salvatella, l’any 1980, l’escriptor recorda la manifestació de l’Estatut de l’any 1977, a la qual, pel que diu, va assistir. El caràcter premonitori de les seves paraules sembla pensat expressament per a aquest 2012, en què, a banda de celebrar-se el seu centenari, s’ha tornat a viure, el passat Onze de Setembre, una altra manifestació sonada. A més, ratifica el seu compromís amb el nacionalisme: “El que, com jo, ha estat anys lluny de la seva terra i es troba, l’any 77, dins la multitudinària manifestació de l’Estatut, no pot oblidar-ho mai més. Tinc molta confiança en els grups de gent jove que, a cada poble, treballen amb visió de futur, incansablement. Serà una feina llarga i difícil, però es tracta de fer un pas endavant cada dia. Hi ha molta gent preparada i que ho comprèn bé tot això…”. Una vida entre dos continents: escriptor, periodista i dibuixant Pere Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912, fill del també escriptor i traductor Vicenç Calders i de Teresa Rossinyol. Passà els primers vuit anys a la masia de Can Mauri, de Polinyà, i va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Professionalment, es donà a conèixer a la dècada dels trenta, a L’Esquetlla de la Torratxa, que després dirigiria amb Avel·lí Artís, HORA NOVA Salvatella diu que era un visitant discret, que mai es feia notar, tot i que col·laborà en algunes activitats culturals del poble. Va escriure a FARELLA i als programes de la Festa Major. De la mateixa manera, en alguns dels seus articles periodístics va fer referències a Llançà. I diversos estudiosos han detectat, en algun dels seus contes, paisatges i situacions que semblen extrets de la realitat llançanenca. La família Calders: pares, fills i néts Tísner. Aquell any publicà els seus primers llibres, El primer arlequí i La glòria del doctor Larén. Durant la Guerra Civil, s’allistà com a voluntari a les files de l’exèrcit republicà i va ser destinat a Terol com a cartògraf. Aleshores escrigué la crònica Unitats de xoc (1938). Durant la retirada cap a Barcelona, va escriure Gael·li, l’home-déu. Acabada la guerra, va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló, al Vallespir. Va aconseguir escapar-se i, després de poc temps a França, s’exilià a Mèxic. Aquell país, presidit llavors per Lázaro Cárdenas, va ser el primer a reconèixer el Govern de la República i va acollir milers de refugiats de tot l’Estat. Calders va viure a Mèxic durant vint-i-dos anys. Deixà a Catalunya la seva primera dona i un fill. A Mèxic va tenir tres fills amb Rosa Artís, la seva segona dona, germana d’Avel·lí Artís. En arribar a Mèxic fundà la revista Lletres, amb Josep Carner i Agustí Bartra. Allà va escriure Cròniques de la veritat oculta (1955), amb la qual guanyà el premi Víctor Català, i Gent de l’alta vall (1957). Va treballar a Mèxic per l’editorial Uthea, que comprà l’editorial barcelonina Montaner i Simon, cosa que l’ajudà en el seu retorn a Catalunya, l’any 1962. De nou a Catalunya, escrigué L’ombra de l’atzavara (1964), amb la qual guanyà el Premi Sant Jordi, i Ronda naval sota la boira (1966). El 1979 va aconseguir gran popularitat arran de l’èxit del muntatge teatral Antaviana, de la companyia Dagoll Dagom, basada en contes seus. El 1986, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, poc abans de morir, fou distingit amb el Premi Nacional de Periodisme 1993. Col·laborà en rotatius com Canigó, Serra d’Or, El Temps i Avui. Morí a Barcelona, el 21 de juliol de 1994. Després de la seva mort s’han reeditat moltes de les seves obres i se n’han publicat d’inèdites. Avui en dia, és un autor de referència. (Amb agraïment al setmanari Hora Nova) 7 Moments, molts i inoblidables... L ESTHER SÁNCHEZ i GARRIGA a fragància del vent i el so orgullós de les campanes, recordant-nos el pas del temps. Capaç de contemplar el futur amb alegria i recordar el passat amb el respecte i l’admiració que es mereix. Les pedres centenàries de la torre romànica dansant al ritme compassat de les ombres de les fulles. Fulles d’un arbre carismàtic, símbol dels nostres somnis de llibertat. Estic trista pel que he perdut: una persona estimada i molt admirada. La font de la plaça, testimoni presencial de grans i petits esdeveniments. I, com a llançanenca, ploro la pèrdua d’una personalitat irreemplaçable. La del nostre recordat Miquel Fa. I, a escassos metres, cristal·lina i refrescant com l’aigua de la font, hi vivia l’ànima del poble. – Miquel, teníem una xerrada pendent, tu i jo. I no vam ser-hi a temps. Al bell mig de la vila, bategant amb força, una ànima única, exemplar, que, com ningú, d’una manera indescriptible, ens acosta harmoniosament al nostre passat. No vam poder aturar el rellotge. Hores, minuts, segons… I les broques van seguir avançant egoistament, despreocupades… Sense rancors, sense pors… Construint un pont entre l’ahir i l’avui. Ja sé, el pas dels anys era quelcom que tu dominaves. Es reflectia amb claredat en cadascun dels teus escrits, plens d’estil propi. Adéu a un amic Aquesta sèrie d’articles de Miquel Fa –que recorda Jaume Comellas en el seu escrit– no s’extingeix amb l’autor, ja que va deixar fets tres capítols més. La família ens els ha fet arribar i continuarem, doncs, en aquest número i els dos següents, aquesta sèrie, com a homenatge i record a l’amic i col·laborador absent. Miquel Fa, que fou redactor de Miranda i col·laborador també dels programes de festa major, va assolir probablement amb els articles sobre vells oficis extingits la seva excel·lència com a escriptor. Descansi en pau. 8 I llegint-los, ens sentíem transportats en el temps. Sabies captar com ningú els detalls i dosificar les vivències en el seu punt just. Acostant als grans una realitat llunyana i als joves una de desconeguda. Eres un artista captant l’essència de la vida quotidiana en paraules. Volia dir-te tantes coses… Però ho resumiré amb: gràcies! Moltes i de tot cor. Gràcies pel que m’has ensenyat. Pel que generosament has compartit amb nosaltres. Gràcies per la teva personalitat sincera, propera, amigable. Gràcies per la possibilitat de conèixer-te. Sé que estaries d’acord amb mi si dic que tens una família fantàstica. La teva essència viu en ella i això em dóna alegria. Passejant pel camí de ronda… Deixo que la salabror de l’aire, la quietud de l’horitzó i la blancor de l’escuma m’envoltin i m’impregnin, fins que els pensaments trobin l’equilibri i la serenor. Llavors, veig una imatge que expressa el que sento… Em recorda com ens hem quedat. Una part ha consumit la seva energia vital, però la seva presència romandrà per sempre i coexistirà amb la part viva i palpitant, que impulsa endavant la nostra identitat. Ambdues són necessàries per avançar. ESTHER SÁNCHEZ Com un pressentiment, la forma d’un cor vora les roques del mar 9 Miquel Fa i Caula: un senyor de Llançà L a mort recent del senyor Miquel Fa i Caula constitueix una pèrdua òbviament sentida per Llançà, per tots els qui l’estimàvem, però no tan valorada com crec que mereix. Penso, i ho dic amb tota la humilitat, que potser no va rebre el reconeixement general que mereixia. El vaig conèixer en el curs de la confecció del meu llibre Llançanencs d’or. Quantes persones valuoses i fets interessants de Llançà em va permetre aprendre aquest llibre!... Va ser una coneixença en què el motiu era parlar, amb i de, la seva esposa, la gran persona, Isabel Echeverría, guanyadora el 1989 de la Llança d’Or. Va ser en el seu esplèndid habitatge barceloní, situat en una zona distingida, part alta de la ciutat, amb un saló que permetia gaudir de la perspectiva ampla d’una avinguda viva i alegre. La conversa, oberta a tres bandes, em va mostrar –ultra l’admirable categoria de la protagonista– la finor d’esperit, el refinament, l’educació i la senyoria del senyor Miquel. Conscient del paper que jugava, les seves intromissions en la conversa tenien sempre el do de l’oportunitat i així es va anar descabdellant de manera fluida, natural i còmoda, la singular història de la senyora Isabel. Al mateix temps, també apareixien llampecs significatius de la seva existència comuna, que va començar a Llançà mentre ell, fill de represaliat en uns anys inoblidables, tenia en el ballar sardanes una de les poques escapades de lleure mínimament lliures. Mentre ella s’embadocava amb l’elegància en el punteig i el ritme de qui després seria company seu durant una munió d’anys. També el llibre em va permetre acostar-me a la figura del senyor Miquel, en la conversa que vaig mantenir amb el fill d’un altre llançanenc d’or –Miquel Navarra i Lizarbe–, en parlar de les primeres passes del negoci turístic a Llançà, en les 10 JAUME COMELLAS i COLLDEFORNS quals tant hi contribuí el guardonat. Així, recordant els inicis del negoci hoteler La Goleta, el senyor Navarra fill va dir: “I el personal, gairebé tot l’havíem d’anar a buscar a Girona, amb alguna excepció, com és el cas de Miquel Fa, una persona excepcional que va ser el director de La Goleta”. Sobren comentaris, Miquel Fa, “persona excepcional”, a Llançà ha col·laborat en tot el que ha calgut, fins i tot va fer d’entrenador de bàsquet, amb coneixements tan inexistents com bona voluntat i actitud, just en els orígens del Grifeu de Llançà, una de les realitats llançanenques més esponeroses des de mitjans del segle passat. Persona oficialment sense estudis encimbellats, la seva senyoria, la seva intel·ligència i un sisè sentit intel·lectual –que es té o no es té–, va acabar en els seus darrers anys per donar-li l’oportunitat d’oferir a Llançà el llegat d’una llarga col·lecció d’escrits que tenen un mèrit extraordinari. Des de la seva talaia va saber retratar, amb la seva sensibilitat, agudesa d’observació i memòria selectiva, tot un Llançà que ell va salvar de l’oblit. Un Llançà fet de rememoracions de figures entranyables, de vivències, de facècies, de semblances quasi biogràfiques d’oficis perduts –excepcional sèrie–, tot d’un refinament personal absolutament seu. No era escriptor de text ampulós i barroc, no de paraula sobrera, sinó al contrari, cercava el traç més precís, més sintètic, més auster i finament cisellat, sovint amb un deix poètic inefable. Les pàgines d’aquesta benemèrita publicació, FARELLA, han estat receptores d’unes postals esplèndides, amb el deix càlid de sèpia propi de reminiscències allunyades en el temps, d’un excepcional valor. Obra extraordinària aquesta que –avís urgent a la regidoria de Cultura– ha de ser perpetuada sense espera en un llibre auspiciat per la casa gran. Miquel Fa sabia emprar la paraula més precisa i l’argot més exacte. Donava la sensació, fins i tot, que inventava mots i no feia altra cosa que atorgar a cada oració o frase el llenguatge que més li esqueia. D’aquesta manera, a través dels seus escrits, s’han “salvat els mots”, com diria Espriu. O, en tot cas, se n’han salvat alguns, que caldria refrescar en el llenguatge actual. Només en un dels seus escrits apareixen “enrondada”, “aveïnar”, “trebolletejar”, “carrats”, “cofurna”, “pervenir”, “botiró”, entre altres, un autèntic privilegi. Les sardanes el van portar a l’amor –sardanes que també havia ballat en estades barcelonines– i li van fornir una recent satisfacció, una d’aquelles alegries, innocents i fresques, que ajuden a assolellar els ànims. Unes persones de Barcelona ja madures, que fa poc passaven per la plaça Major camí de Sant Pere de Rodes –aquesta plaça que ell assaborí tant–, el van reconèixer d’anys i panys ha, justament com “el senyor Fa, el gran ballador de sardanes”. Home d’ideals i sentiments nobles, va ser un autèntic senyor en la definició que trec d’un diccionari autoritzat: “Persona que té les maneres, la distinció i la noblesa que escau a una persona d’alt rang”. Res més just: un autèntic senyor de Llançà. ARXIU En Miquel i la Isabel, junts 11 Aquells vells oficis extingits (XXXVIII) El baster Fer i adobar guarniments MIQUEL FA Posem-hi el càvec i l’aixada. Els Quintana. Posem-hi el tractor. Els Quintana eren els basters del poble. També eren matalassers i el vell dels Quintana, el pare, era gran sardanista i bon jugador de dòmino, que tot tenia la seva importància a casa nostra, aquí, i entre nosaltres. Entremig, el bestiar gros. Els cavalls. Els matxos. Les mules i els rucs. Les feines de llaurar i les tragines. Els carros i els basts. Esquellerinc i borles… A can Quintana, el cuir, la badana, la cosidora, el fil, l’agulla, el trepant i els ullets i encara més coses. I ornaments de tots colors. A cal baster, tots els estris per fer-ne guarniments. Els matxos de muntanya. El matxo més ostentós, el més bonic, era el rei. El rei de la verema. * * * * * * El cavall manyac d’en Met Turró, el Tordo, anava sempre ben guarnit. Llampegaven els ullls de la mainada, atents als matxos de muntanya que sojornaven a les quadres de la fonda Empordà i de la fonda Pacreu. L’asenet de la fàbrica de gasoses, la Conxita, també. Els camins i les vinyes eren petjats pels animals, a les camelles o al bast. La pesca, del Port a l’estació; un tragí de carro. El bestiar, de càrrega o de conreu, ha anat perdent la seva utilitat. Els matxos i les mules que hi havia, anaven ben collats. I li proporcionaven la feina al baster. Com era i com havia de ser, això i així. Ell feia els arreus, o bé els adobava. Els guarniments resistents duraven molt i hi hagué un gir a pitjor, que la feina va minvar i l’anar fent, el curs normal, s’espatllà. Cosia i ataconava. Apedaçava i polia. Els animals foren menys valorats i el baster… Que el bastet fos ben encoixinat… El baster menys ocupat, menys enfeinat i… Que les regnes fossin maneroses… L’ofici s’empobrí i s’anà perdent. I el baster s’ha perdut en el temps. * * * 12 El burro de la fàbrica, això mateix. * * * En Quintana jugava més al dòmino. Ell es distreia, s’entretenia i convivia. Quan tocaven sardanes, ell hi acudia, participatiu. Geni i figura. Assegut al pedrís de l’arbre, escoltava, mirava, comptava i feia el repartiment. Hi era de debò. De veritat. I conversava, pausadament i assenyat. * * * Sota de l’arbre… Enraonadament, sardanejava. I, amatents, li’n fèiem cas. L’escoltàvem. Del baster, ni se’n parlava. No se’n deia res… Ni gens ni mica. Oblidat. * * * VICENÇ PUMAREDA Al Pavelló d’Esports, presentació de l’edició facsímil de Miranda. En Miquel Fa, el primer de la dreta 13 L’Onze de Setembre més reivindicatiu J JOSEP M. LOSTE o vaig ser-hi. Sí, lectors i amics de Llançà i rodalies, vaig tenir la sort de ser-hi present, al Passeig de Gràcia de Barcelona, en aquesta històrica manifestació de més d’un milió i mig de persones. Gairebé no em vaig poder moure del mateix lloc durant hores, però em sento orgullós d’haver estat un protagonista més de la història moderna, dins aquella magnífica gernació modèlica, a la capital de la nostra nació catalana, cosa que mai no havia vist en el mig segle de vida que tinc. LAURA SALVATELLA I ara què?... Sembla que s’han mogut uns escenaris polítics granítics i, el més important, que el poble català, en general, està il·lusionat amb el procés, tot i que aquest s’ha de consolidar. En aquests moments caldria interrogar-se sobre el perquè de tot plegat. Per què ha esclatat aquest torrent reivindicatiu l’Onze de Setembre de 2012? Les raons d’aquesta multitudinària protesta sobiranista, d’aquest clam independentista amb tots els ets i uts, d’aquesta munió d’estelades, són diverses, però no s’han produït per generació espontània, ni per casualitat. La cosa es venia covant des de fa una pila d’anys. Caldria recordar la carta que va trametre Miguel de Unamuno a Manuel Azaña, l’any 1918, que entre altres qüestions deia el següent: “Justo es, pues, que España pierda 14 ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor duda que la perderá. La federación no es más que una hoja de parra”. Doncs bé, ha passat gairebé un segle i es va veient com van les coses. De fet, a casa nostra, potser en els darrers deu o dotze anys s’ha reactivat el procés –i la brutal crisi estructural que patim ha contribuït a accelerar-ho–, encara que, al meu entendre, han estat fonamentals les dues últimes macromanifestacions, la del 2007 –pel maltractament en les infraestructures– i la del 2010 –per la presa de pèl de l’Estatut–. No hi ha dubte que els catalans han dit prou a tanta ignomínia, els ciutadans de Catalunya n’estan fins al capdamunt. Des de l’altiplà no s’ha entès res, ni s’ha tingut voluntat de transigir. Ara ja no són viables les solucions federals ni confederals, s’ha fet tard. No podem perdre més el temps. Aquí l’alternativa és un divorci, el més amistós possible, però vigilant de no anar-hi amb el lliri a la mà. Haurem de treballar de valent, amb la millor fórmula jurídica i política, per fer possible l’encaix de Catalunya dins la Unió Europea i poder continuar a l’euro. Una altra qüestió important que cal esmentar és que no hem de fer cas, de cap de les maneres, de les amenaces que vénen de ponent. Ara, el més important és eixamplar la consciència nacional, articular un full de ruta creïble i saber mantenir, jo diria més, saber blin- MARIA FINA En aquesta pàgina i l’anterior, dues instantànies de la manifestació de l’Onze de Setembre, a Barcelona dar, la cohesió social. Pensem que els pitjors atacs que rebrem seran en l’àmbit econòmic: que si no cobrarem les pensions, que si quedarem fora de la UE, que si serem un país tan pobre com Xipre… De tot això no n’hem de fer cas, són manipulacions, tergiversacions, mentides cíniques. De fet, tal com deia en anglès una pancarta el dia de la manifestació: “Spain is pain” (Espanya és dolor). I tant que és dolor per a Catalunya: dèficit fiscal, discriminacions lingüístiques, presa de pèl en infraestructures… El problema vindrà si no ens emancipem de debò, com més aviat millor, del regne d’Espanya. Potser sí que llavors no cobrarem les pensions i els més joves, o no tan joves, hauran d’anar a treballar a França o Alemanya. Hem de reivindicar, amb tota naturalitat, la nostra autoestima col·lectiva i hem d’exigir el respecte als nostres drets com a catalans. Perquè, cal recordar-ho, el dret a l’autodeterminació dels pobles està per damunt de qualsevol constitució. A més, una constitució, per molt important i respectable que sigui, mai es pot convertir en un llibre sagrat, que es fa servir com a arma llancívola per anihilar tot un poble, una nació mil·lenària que té la voluntat col·lectiva de ser present en el concert de les nacions i en les institucions supranacionals –UE, ONU, UNESCO–, com un poble lliure i sobirà. En definitiva, aquest Onze de Setembre d’enguany ha representat que ja hem entrat en el tram final de la llibertat nacional. És un tram encara llarg i segurament molt dur i sinuós, però ja hi som. De tota manera, encara hem de convèncer molta gent que el procés d’independència de la nostra nació no va contra ningú, sinó només a favor de Catalunya. Encara haurem de picar molta pedra per vèncer incomprensions i actituds negatives de grups que, a voltes, confonen els seus interessos amb els interessos generals de tot un poble. També seria necessari fer una mica de memòria i veure com s’ha arribat fins al punt actual, un autèntic punt d’inflexió. Ara, el més important és actuar amb normalitat, tenir el cap fred i avançar, avançar de debò. A hores d’ara, no existeix cap dubte sobre el fet que la independència és i serà la veritable modernització, europeïtzació, de Catalunya. Endavant amb el civisme i la fermesa, endavant amb la llibertat nacional, la sobirania plena i la justícia, fiscal i social, de l’estimada nació catalana. 15 Escenes de platja i carrer D DAVID MARCA es de l’any 1989, que vaig adquirir un apartament vora la platja del Port de Llançà, cada estiu he passat unes setmanes en aquest tranquil indret. La resta de l’any, la passió per la pesca m’ha portat molts caps de setmana –estiu i hivern–, amb familiars i amics, a sortir amb el vaixell que sempre he tingut amarrat a port. El 2005, a El Punt, en un serial de dotze articles –”Cròniques arran de mar”– vaig fer un retrat de la vida a la platja. El 2008, a FARELLA, amb la mateixa capçalera, relatava els meus problemes estiuencs. En aquest, vull descriure sols cinc pessics de l’anècdota i casuística dels altres. La meva vida inquieta sovint m’ha demanat, o exigit, hores i dies de pau. Aviat vaig descobrir que el jardinet i la terrassa de la meva casa, a Sant Carles, ran de platja i d’esquena a tramuntana, era el lloc perfecte per descansar l’enteniment. L’esplèndida vista del Port i del Castellar, a l’est, on el sol més que sortir explota; l’exuberant esclat de vida del carrer Castellar, al sud, i el passeig del Port, on és festa sempre, a l’oest, on el sol s’amaga rere Valleta. És el decorat de l’indret, el qual es pot veure i viure des de casa totes les hores del dia. Uns prismàtics amb suport, per observar i escriure a la vegada, entrenament i imaginació per desxifrar el que deien els espiats, em van ajudar molt a transformar en escrits aquell teatre de la vida a la platja del Port. Bocata big per dinar Un diumenge de juliol. Matrimoni, fill i filla de tretze i catorze anys i una amiga. Han sortit a les nou del matí de l’Hospitalet de Llobregat. Una hora per travessar Barcelona, dues d’autopista i mitja més fins a Llançà. –Sort del GPS!– diu el pare. A la una es remullaven i a les dues reclamaven el dinar: hi havia gana!... La mare, de bon matí, ha guisat samfaina amb verdura del Prat. Rodanxes de llom, arrebossades, i una amanida d’enciam, tomàquet i olives. Préssecs i un vinet del Penedès en una nevera. «–Amanida i llom amb samfaina? –protesten els joves amb una ganyota. –Doncs què? –rebot el pare. –Volem un bocata –diuen ells. –S’ho menjaran per sopar –suavitza la mare». Al cap de mitja hora, tornen amb tres bocates big d’una multinacional. Amb la calor, la mantega els raja pels dits. Una cosa que vol ser pa, tou com el pit d’una vella, sosté amb dificultats una mena de bunyol de carn picada d’origen incert. Treuen el nas fulles d’enciam i rodanxes de tomàquet tallat amb fulla d’afaitar. Un got de paper amb patates fregides i un de gel picat amb Coca-Cola. Només ha costat vint-i-set euros. Una delícia. El pare riu amb ganes. Els joves, ofesos –a casa no mengen enciam o tomàquet 16 ni bojos–, li diuen: «–Papà, tu no hi entens res! En aquest bocata hi ha el doble de lechuga. La nena fa: –I doble de tomate! I l’altra: –I doble de patatas fritas!...» Per matar-los. L’endemà, a l’Hospitalet, diran: – Vam dinar de conya a Llançà!... Converses d’estiu Són de ciutat i tenen casa a Llançà. S’han banyat i posat crema i estan cansats. Les dones, una mica a part. Una esclata: «–Sabeu el mullader dels Ferrer? Ella se n’ha anat amb el cunyat a París. Quina barra! –El seu home és un mort, sols està pel negoci i ni la toca. Jo també ho hauria fet! –fa l’altra. –Cony– diu el marit d’aquesta–, he de pensar en comprar Viagra… –Ella té el cinquanta per cent del negoci– asssegura una. –És molt important ser socis fora del llit. Els agafes pels neulers– remata». Elles riuen i ells no. Hi ha canvi de terç i un engega: «–Heu sentit que els Puig es venen el iot? Ara deixaran de merdejar pel port. –Els fem una oferta per la llotja del Liceu?– fa un. –Hem de passar per Liechtenstein a parlar de negre –li contesten–, a Andorra s’ha acabat el chollo. –Hi ha botigues de pells en aquest poble?– fa la seva dona. –Collons! No penses en res més– diu ell». I així passen les vacances practicant l’esport més vell: la crítica verinosa de persones properes. Els estiuejants tenen poc a fer. I no passa mai gaire res. –Ens banyem sense el dalt?–… Després, amb els pits penjant com figues madures, ells miren cap a les més joves. Són feliços. Terrorisme? Guerres? A Síria, que es fotin! Gana a l’Àfrica? La Creu Roja… –On anirem a sopar?– pregunta un. Carat: ells també pensen. La compra L’avantatge més gran de l’estiu és dropejar. A les dones no se’ls pot dir que matinin, ell farà la compra. Amb un cabàs de balca, diners a la butxaca, sense papers, amb bermudes, espardenyes, un polo vell i barba de tres dies, se’n va al carrer de les botigues, cinc. Entra en un bar i demana un entrepà de serrano, una cervesa i un cafè. Ara El Punt i La Vanguardia. Sols mira la cotització del SCH i el Sabadell. Ara, el pa: una barra, dues barretes, una xapata i croissants per a l’esmorzar. Ara, la verdura: «–Tomàquets d’aquí!– crida. –Són del nostre hort – fa la botiguera». Paga enciam d’Almeria, albergínies i pebrots de la Rioja, tomàquets de Nova Zelanda, patates i cebes del Burgo de Osma. La fruita de Mercabarna pot ser d’Austràlia o de Xile. «–Quina diferència! –dirà la família. –És tot d’aquí– farà ell, envanit». Ara ve la vianda. Crida: «–Vedella de Girona! –No en tenim d’al- VICENÇ PUMAREDA tra –fa la carnissera. Bistecs, mitjana, llom i més… –Ah! I una dotzena d’ous». Amb vedella i porc de Torrelavega i ous de Dinamarca surt l’home dient: –Sóc collonut!... Del peix acabat de subhastar ni mira els preus. Podria fer un infart. Entra a casa cridant: «–Això és un marit! –Encara dormen –fa ella en veu baixa». Amb les restes de crema La Mer, cinta al cabell i bata de seda, que tapa a mitges, treu la cama ensenyant unes calcetes franceses blau cel, amb puntes. –Tens sort de tenir una dona com jo –diu ella–. – Vine al llit!... Oh, que bonic!... El mercat dels dimecres «–Dimecres hi ha mercat de marxants. Anem-hi? –diu una, tot dinant a fora. Els homes aniran a Perpinyà i portaran ostres. –Amb les rebaixes hi ha de tot!– diu una altra, engrescada». L’any passat va comprar un Cartier Chronometer officialy certified per cinquanta euros, preciós; per Nadal era tot negre!... Es troben a les deu del matí. Amb faldilles i pantalons de firma, brusa transparent, amb un botó descordat de més, bossa gran i diners a les butxaques. «–Que guai! –fa una. – A fer negoci! –diu l’altra». Entren decidides dins una massa humana de turistes, estiuejants i pudor de suor. Els baixos sols veuen clatells i regueres de les dones. Les arrambades són quasi obligatòries i els musclaires s’estimulen en les multituds. Elles, embogides amb els Louis Vuitton, Donna Karan i Armani, ni s’adonen que les magregen. «–Mira! Levi’s americans! –diu una, tota emocionada. –Calvin Klein! –fa l’altra, ben boja. –Ostres! Hi ha Gusi a piles! –xiscla una de l’Eixample. –Perdoni! –fa un, tot refregant-li el cul. –De res –diu ella, distreta». No saben què comprar. A la fi s’emporten sis jerseis, tres faldilles, sis polos per als marits, quatre bosses de mà, tres pantalons i tres rellotges. «–No són pas imita- cions? – fan. –Tinc factures de tot –diu el marxant». Cansades, magrejades i felices, tornen cap a casa. Estrenaran poca cosa, però les noies del servei en faran festa grossa. «–José Luis, no tinc diners! –Altra vegada?». La paella de comiat «–L’últim diumenge faré paella– ha dit ella. –Ostres! –criden els fills, alarmats». Sense la filipina, no n’hi ha hagut en tot l’estiu. Arròs de sobre amb gambitas y mejillones, ha estat el més habitual. Ella vol quedar bé i dies abans ho comenta a la platja. «Sofregit, arròs, aigua i foc, i ja està» fa una que per fer un ou ferrat posa l’ou, tira l’oli i després encén el fogó. Ella no ho veu clar i vindran els pares des de Sant Cugat. Ha convidat uns veïns finlandesos que no n’han menjat mai. Cal preparar el peix per al sofregit. –Calamars, sèpia, musclos, gambes, escamarlans, almejas! –crida la família a la peixateria. Li expliquen que un fumet fet amb galeres i crancs val deu vegades menys i és molt millor. Comença a atabalar-se. El dia D no va a la platja. La paella no passa pel forn i han de cercar uns fogons de butà i fer-ho a la terrassa. Els veïns comencen a guaitar. I ve el sofregit. «–Massa oli! –diu la sogra, que vol ajudar. –Remeneu! –fa la mare. –No es remena! –diu la sogra. –No remenis el marisc, es trenca –fan totes dues». Ella explota i crida: –Deixeu-me!…» Les terrasses veïnes s’han omplert, se sent una olor sospitosa. «–A taula! –fa ella». En clavar-hi el cullerot, una pudor fètida de cràter volcànic emplena l’indret, s’ha enganxat del tot. Ningú es queixa, però en mengen dues cullerades. Els nòrdics la troben delicious. «–Serà per sopar –fa l’àvia. –Per sopar el gos –pensen tots. A la nit, al llit, ella plora. –Doncs era ben bona –diu ell…» És l’estiu! Cansa ser el que som realment. Sols les erugues, tipes d’arrossegar-se, esdeven papallones de colors! 17 HOTEL BERI RESTAURANT – PÀRQUING PISCINA – SOLÀRIUM HA BITAC I ON S CH AMB R E S ROOM S ZI MM ER HABITACIONS CHAMBRES «Can Pau» HABITACIONS AMB BANY I CALEFACCIÓ OBERT TOT L’ANY C/ Creu - 17490 LLANÇÀ Tel. 972 38 01 98 - Fax 972 12 13 12 [email protected] C/ Puig d’Esquer, 4 Tels. 972 38 02 71 - 972 38 02 70 LLANÇÀ (Costa Brava) Amb la Cultura i les Tradicions Llançà SUPERMERCATS Av. Reina Fabiola, 2 – Av. Pau Casals, 13 LLANÇÀ 18 Port de Llançà - Moll Jordi Canal, s/n 17490 LLANÇÀ Tel.: + 34 972 38 07 10 Fax: 34 972 38 07 06 [email protected] www.cnllanca.com Quatre presidents del Centre Cultural E l mes de setembre passat, hi hagué eleccions a la junta del Centre Cultural de Llançà, una de les entitats més representatives de la nostra vila. Per això, hem demanat les seves impressions personals als quatre presidents que, fins al moment, ha tingut i té l’entitat llançanenca. Lluís Casellas i Donat Vaig ser president de l’entitat fins al 1978, quan agafà el relleu en Joan Pacareu. La meva arribada a la presidència fou motivada per l’Andreu Juanola, que em demanà que assistís a les reunions del Centre per poder constituir una majoria que frenés, de tant en tant, mossèn Benet, que a vegades prenia decisions massa a la valenta. Crec que he estat una persona que ha mirat de col·laborar en totes les activitats del poble, en la LLUÍS CASELLAS JOAN PACAREU ANTONI GODOY MARC PARÉS política, com a jutge de pau i altres, però ser president del Centre és un dels càrrecs dels que n’estic més orgullós. És una satisfacció haver pogut presidir una de les entitats emblemàtiques del poble. Tot i que en aquests moments la majoria de seccions, per un o altre motiu, han desaparegut –altres, com el bàsquet, han tingut continuïtat–, sota el meu mandat es van impulsar les sardanes (tot i que finalment no formaren part del Centre) i es van fer els primers passos de l’escoltisme, que no va acabar d’arrelar. En aquella època, la secció de cinema era la que més feina portava i més ingressos aconseguia. Llavors –en plena dictadura– la feina de triar les pel·lícules era difícil. Recordo quan venia una noia d’una distribuïdora i havíem d’escollir una vintena de pel·lícules, un o dos títols de primer nivell i la resta, per omplir. Cal esmentar unes persones que van fer molta feina a la secció de cinema i que potser les hem destacat poc. Són la Palmira, l’Anna Maria, la Roser i en Jaume. Durant la meva presidència, es va fer la primera remodelació de la pista de bàsquet de la Salanca i s’adquirí un terreny annex per fer-hi una pista d’entrenament. Una de les seccions que començà en aquella època fou l’elenc de teatre Llevant, amb obres que tots recordarem, com Proceso a cuatro monjas, Dues farses russes, El foc de les ginesteres o La pau retorna a Atenes. Hem de pensar que es van viure els darrers anys de la dictadura i els primers de la democràcia. Com a entitat cultural vam ser sempre un referent del país, demanant a l’Ajuntament de penjar una senyera a la plaça, impulsant l’assistència a la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977 i assistint a diversos actes per demanar llibertat i democràcia per al nostre país. Joan Pacareu i Granollers RAFAEL CORCOLL Vaig ser president del Centre durant vint-i-cinc anys, després d’en Lluís Casellas i coincidint amb la marxa a Lloret de Mar del fundador i artífex d’aquesta entitat, mossèn Josep Benet. Façana de la Casa de Cultura, el 1994, en una trobada amb la gent de Pont-du-Casse Realment, el repte era difícil. Suplir un home com mossèn Josep era impossible. He dit en moltes ocasions que, quan ens va deixar, em vaig sentir hereu d’aquell llegat. No es podia perdre el que va fer per nosaltres, per l’entitat i per la vila. Ser president del Centre era 19 també un compromís amb mi mateix, amb la gent i el poble. Tres anys després, el novembre de 1981, vaig escriure: ”No m’agradaria de cap manera que la meva presidència es convertís en vitalícia. Crec que no seria bo per a l’entitat, ni la nostra ni cap altra”. Pura quimera. Vaig néixer amb el Centre i sóc un home de Centre. Estic molt orgullós del que sóc i del que he fet. Amb motiu de la Llança d’Or que se’m va atorgar, en una entrevista vaig dir: “El bàsquet fou el meu bressol, el Centre Cultural el meu repte i Llançà el meu objectiu”. La meva història al capdavant del Centre és una història d’amor, entrega, compromís i servei. Comptar amb un bon equip fou fonamental per portar els projectes a bon fi. A tots, ells i elles, el meu reconeixement i agraïment. ARXIU L’activitat fou frenètica i engrescadora. Teatre, biblioteca, cinema, bàsquet, les Llances, els Reis, conferències, concerts, classes de català, excursions, colònies, la Salanca… Tot això i més vam fer sense defallir i omplírem el Centre d’un esperit responsable, actiu, seriós, tolerant, modern, progressista, integrador, humanista, independent, catalanista i llançanenc. Durant vinti-cinc anys passen moltes coses i a casa nostra no fou diferent. Els temps canvien i nosaltres, també. Alguns projectes van ser importants en el seu moment, però després foren inviables. Durant els anys de la meva junta, sempre vam tenir clars els objectius del Centre. Hi van haver moments de tot: eufòrics, tristos, decebedors, difícils, fantàstics… però les activitats que Equip històric del Grifeu de Llançà, a la Salanca 20 duren tant passen moments de tota mena. La nostra etapa no fou diferent. Malgrat tot, em sento molt satisfet del que vam fer al llarg dels anys. Avui, una altra generació d’homes i dones s’ha posat al davant de la nostra entitat i, des de la meva posició de simple soci, els animaré a seguir endavant. Antoni Godoy i Tomàs La meva presidència del Centre estic segur que va ser la de menys activitats diverses de totes les èpoques, en aquests més de seixanta anys d’història de l’entitat. Els temps van canviar molt ràpid en aquell final del segle XX. Les activitats de fora de casa, que ens eren imprescindibles per tenir una vida social i cultural plena, van deixar de tenir valor massa ràpidament i les consoles i les xarxes socials acabaren d’omplir aquells espais d’esbarjo que la gent dedicàvem a relacionarnos i van fer que molta gent es tanqués a casa. I així va anar desapareixent l’activitat de l’elenc de teatre Llevant, que havia anat sobrevivint a altres desaparicions anteriors, com la biblioteca Montcal o, abans, l’orfeó El Campanar. Va subsistir, sí, el club de bàsquet Grifeu, mercès a la solidesa i maduresa de la gent que hi havia al davant, es va reforçar el lligam entre pares i fills, entre afició i jugadors, preparadors i tècnics, que va crear la força necessària per seguir endavant amb vitalitat i créixer cada dia. ARXIU El cancan de La pau retorna a Atenes (1978), amb les noies de la Liliane En aquest període vaig impulsar la colla gegantera Llevant que, tot agafant el nom de l’elenc de teatre, va donar continuïtat a l’activitat creativa i d’esbarjo i va aplegar en un primer moment més de setenta persones. El temps, però, va anar refredant aquella il·lusió, fins al punt d’haver d’aturar les activitats per manca de portadors, grallers i tambors. Ara, s’albira un cert interès per recuperar l’activitat dels nostres gegants Vicenç i Carme i fer que tornin a lluir i engrescar petits i grans pels carrers del nostre poble i dels pobles i ciutats que ens convidin. Tots els que hi vulguin ser, seran molt benvinguts. M’agradaria tenir un record en aquestes ratlles per molta gent que, sense ocupar la presidència del Centre, van ser un pilar bàsic per al seu desenvolupament. No vull dir noms per no deixar-me ningú, però em permetreu que n’esmenti només un, en nom de tots: l’Andreu Juanola, que per alguna cosa és l’única persona que ostenta el títol de president honorífic del Centre Cultural de Llançà. Vull deixar constància de l’orgull i la il·lusió que em va representar ser president del Centre, una de les entitats més antigues del poble. Aquest poble que em va acollir ja fa trenta-cinc anys i que m’ha donat les satisfaccions més importants de la meva vida. Marc Parés i Sucarrat L’actual junta la formen les següents persones: President: Marc Parés i Sucarrat. Sotspresident: Jaume Juher i Pol. Tresorer: Ester Bautista i Fernán- dez. Secretari: Joan Nogué i Vitienes. Vocal coordinador esportiu: Josep M. Parrot i Roca. Vocal coordinador administratiu: Rosa M. Parrot i Roca. Vocals: Sònia Parrot i Roca, Fidel Baus i Gibert, Pere Lluís Roset i Bonfill i Isabel Giménez i Jiménez. Abans de tot, voldria fer arribar el més sincer agraïment a l’anterior junta, encapçalada per l’Antoni Godoy, per la seva vocació i dedicació a l’entitat durant aquests darrers deu anys. També, per les facilitats que ha posat en el tràmit del canvi de junta, així com l’ajut i suport rebuts en el procés d’eleccions, com en els primers temps que portem treballant. L’actual junta que presideixo pretén, amb molta il·lusió, portar a terme els objectius plantejats tant a curt com a mitjà termini, per afrontar els temps que se’ns presenten. Qüestions com aconseguir avantatges per als socis i sòcies de l’entitat, refermar la solidesa econòmica, donar impuls de nou al grup de la colla gegantera, que sembla voler iniciar de nou l’activitat, donar una nova imatge fent ús de les tecnologies i xarxes socials. Aprofitar-ho tot per millorar la comunicació de la nostra entitat amb els socis, així com continuar amb el bon treball dels últims anys del CB Grifeu de Llançà. Tot són objectius que des d’un primer moment es treballaran. Penso que es tracta d’un seguit de realitzacions que, amb l’ajut dels membres de la junta i dels socis i sòcies, podem aconseguir. 21 Flaix VICENÇ PUMAREDA Processons pel carrer T Recordem encara, dels nostres anys joves, les caputxes i les imatges, les catifes de flors i el tàlem. Nits fresques de Divendres Sant, tardes assolellades del Corpus… Primavera, estiu. I un altre any que passa. VICENÇ PUMAREDA ornem a les tradicions d’abans. Enguany, Llançà ha tornat a veure pels seus carrers les processons de Setmana Santa i de Corpus. El canvi a la rectoria ho ha propiciat, segurament. VICENÇ PUMAREDA 22 VICENÇ PUMAREDA VICENÇ PUMAREDA VICENÇ PUMAREDA 23 Tísner, més enllà del personatge: Avel·lí Artís Gener A HELENA POL ARXIU quest 2012 se celebra un triple centenari: el de Sales, Tísner i Calders. Tres escriptors marcats per les vicissituds dels temps difícils que els va tocar viure, la Guerra Civil, la postguerra i l’exili. En el cas de Tísner i Calders, l’atzar de la data de naixement va més enllà. Poc devien pensar que, a més de ser coetanis, la vida els oferiria una trajectòria vital i artística paral·lela, però alhora distinta. Tots dos, Calders i Tísner, van transitar pel terreny de les belles arts, la literatura i el periodisme. Tísner, que es considerava pintor, es va formar en belles arts i va fer de periodista, de caricaturista polític, de guionista, de ninotaire i d’escenògraf, entre altres oficis. La imatge del Tísner dels últims anys és la d’un home afable, burleta, ingeniós, una mica murri, amb un pegat a l’ull dret que li donava un aire de corsari. El seu nom artístic és un pseudònim, Tísner –unió de les últimes síl·labes dels seus cognoms–. Fou suggerit per la seva germana Rosa, per diferenciar el seu treball de periodista del de caricaturista de publicacions com El Be Negre, L’Esquetlla de la Torratxa i La Campana de Gràcia (Calders també signava diferent en els seus dibuixos, amb el Kalders). 24 Veure i viure Esclata la Guerra Civil i Avel·lí Artís Gener decideix allistar-se a l’exèrcit de la República. Entra a formar part del Servei Cartogràfic de la 60a Divisió. Lluita al front d’Aragó i al de l’Ebre, on fa, amb un equip de dibuixants, entre ells Pere Calders, els mapes militars que li mancaven a l’exèrcit popular. Fruit d’aquesta experiència és 556 Brigada Mixta (1943), obra que inicia la seva trajectòria literària. La guerra significarà per a Tísner un punt i a part en la seva vida. Marca el naixement de l’escriptor i de l’home, que passa sense trànsit de la infantesa a una anticipada senectut. En un passatge de les memòries, explica com la CNT el pren i el passeja amb un cotxe pel Garraf, amb la intenció de matar-lo. Diu: “Deturaven el Ford de tant en tant en algun revolt. Ja era l’hora blava i havien encès els fars del cotxe. L’hora blava de l’exterior fóra la meva hora morada? Deien: – Mira! Aquesta és la sang d’un paio que vam picar abans d’ahir. Te’n recordes, Manolo? (…) – T’agradaria morir aquí? ARXIU (Vaig explicar més tard aquesta situació a Pere Calders i la va fer servir en el seu Gael·li i l’home-déu)” (Viure i veure, Ed. Pòrtic, vol. 1. 122-123). Finalment l’alliberen a Esplugues de Llobregat. Tísner pertanyia a la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC. Pren un tren militar “que m’havia dut de Llançà fins a la frontera francesa” (p. 133, ídem). De seguida, però, s’adona que ha de tornar i s’allista voluntari a l’exèrcit republicà. Entre el 1936 i el 1939, dirigeix les publicacions destinades als combatents: Meridià, Amic i Vèncer. Finalment, s’exilia a bord de l’Ipanema a Mèxic, on viurà vint-i-cinc anys, abans de tornar a Catalunya. Tísner treballarà a Mèxic com escenògraf al cinema i ajudarà a tirar endavant l’incipient Canal 4 de televisió. També farà publicitat i rodarà la pel·lícula El calendario maya. S’integra tant que diu que ha nascut en dos llocs, Barcelona i Veracruz. Tísner i el seu pare, comediògraf, van tenir un paper destacat en la vida mexicana, sense abandonar l’activitat en pro de la cultura catalana. El seu pare va fundar la llibreria CIDE, que publicava la col·lecció Catalònia, on van aparèixer llibres com Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca, o Temperatura, de Francesc Trabal. Són molts els escriptors catalans que patiren l’exili: Francesc Trabal, Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Carles Riba, Agustí Bartra, Joan Sales, Anna Murià o Josep Carner, entre d’altres. Xavier Benguerel, un altre escriptor exiliat, explica molt bé en el pròleg d’Els vençuts l’ambivalència i el sentiment de desassossec de l’exili: “Un èxode com el que ens tocà viure, i la seva immediata conseqüència, l’exili, amb tot el que comportà de privacions, angoixa, incertesa, obligada aventura, no acaba mai ni quan s’aconsegueix una situació aproximadament estable, i més encara si un torna” (Els vençuts, Ed. Alfaguara, Col. Ara i ací, 1969, p. 12). El crític literari Julià Guillamon va fer un ingent treball recollint les experiències de l’exili d’escriptors i la seva família a Mèxic, Santo Domingo, Xile i Argentina, per crear l’exposició Literatures de l’exili. El llibre fruit de l’exposició, El dia revolt, en homenatge a un poema de Josep Carner, al·lega, sota un punt de vista literari, a més de les vicissituds dels exiliats, les diferents opcions de representar el tema de l’exili a la literatura i les desavinences dels exiliats a l’hora de decidir retornar o no. Tísner va ser, com dèiem, un dels exiliats catalans que millor es va adaptar i que va decidir retornar. En canvi, Pere Calders no es va adaptar de manera igual, però també va tornar. Un cas diferent és el d’Agustí Bartra, que va decidir no tornar mai. Tot i les desavinences, a l’exili les famílies catalanes s’aplegaven per mantenir el caliu i ajudar-se. Calders es casarà a Mèxic en segones núpcies amb Rosa, la germana de Tísner, i això reblarà l’amistat i el lligam dels dos autors. Quan retorna a Barcelona, Tísner deixa dos dels seus fills a Mèxic. Ja hi tenen arrels. El retorn no és fàcil i la família s’instal·la en un hotel del carrer Pelai, però al cap de cinc dies ja no tenen diners. Decideixen repartir dos dels fills entre els amics i el matrimoni s’instal·la amb la filla petita en una fonda de la Rambla. El periodista Ibáñez Escofet li ofereix publicar un dibuix diari a El Correo Catalán i, poc després, comença a treballar a Tele-Estel. El retorn i la represa laboral no li van ser gens fàcils. L’obra literària La literatura de Tísner opta per una visió desdramatitzada del conflicte gràcies a la ironia i a les pinzellades d’humor. Així a Les dues funcions del circ (1966) narra l’experiència de dos germans que s’exilien a Amèrica, però per una avaria del vaixell es veuen obligats a fer 25 una escala tècnica a la Martinica, mentre esperen que es faci la reparació. Aquest argument es basa en un fet real que va viure l’autor l’estiu del 1939. Un dels germans baixa a terra, on s’integra ràpidament a la societat colonial de l’illa, mentre que l’altre agonitza a la cabina del vaixell. La temàtica és recurrent en la literatura de l’exili: el poder devorador del tròpic, que aniquila l’individu, i el conflicte producte de la trobada de dues cultures de mentalitat i formes de vida diferents. Aquest desencaix entre l’home i l’entorn el trobarem també en l’obra de Lluís Ferran de Pol, Pere Calders, Ramon Vinyes o Vicenç Riera Llorca. La següent novel·la és Paraules d’Opòton el Vell (1968), una mena de crònica de la conquesta d’Amèrica a la inversa. A través d’una irònica subversió, ens proposa una crítica a l’imperialisme i colonialisme espanyol. Opòton és un aventurer asteca que fa la crònica del descobriment de la península Ibèrica a través d’uns documents redactats al segle XVI. Un any més tard, en una altra direcció, escriu Prohibida l’evasió (1969), novel·la filosòfica de caire existencialista que, com diu l’autor, és un cant contra la incomunicació. Amb el retorn a Catalunya, l’any 1965, es farà ressò del xoc que suposa el contacte amb un país somiat al llarg de l’absència i dibuixa un retrat de la resistència antifranquista, en l’àmbit de la política ficció, amb L’enquesta del Canal 4 (1974). Es tracta de la novel·la més compromesa políticament de totes les que va escriure. Una al·legoria a partir de la recreació d’un canal de televisió que ho controla tot, sota un estricte ordre jeràrquic. El resultat és un microcosmos que representa la societat franquista. Uns anys més tard, publicarà la novel·la Els gossos d’Acteó (1983), crítica a una societat vella i corrupta que es mou per l’afany dels diners i que només es pot salvar gràcies als joves. La darrera gran obra és la més significativa. Són els quatre volums de memòries Viure i veure, en els quals analitza la seva vida i el període històric que ha viscut, amb especial èmfasi a la Guerra Civil. Com la resta de l’obra, és una important contribució literària i testimonial. Tísner, un cop més, hi barreja vida i literatura. No ens podem oblidar de les seves traduccions, com A sang freda, de Truman Capote, o Cent anys de solitud, del seu amic Gabriel García Márquez. L’obra novel·lística d’Artís Gener destaca pel seu caràcter polifacètic, la seva innovació estilística i el seu caràcter memorialístic. Tísner és un autor imaginatiu i de gran curiositat per les noves formes narratives, que escriu amb el convenciment que la literatura és investigació i alhora part de la realitat que li ha tocat viure. Restaurant LA VELA ESPECIALITAT EN PEIX Plaça Major – Tel. 972 38 13 29 LLANÇÀ 26 Av. Pau Casals, 23 (davant de la capella) Tel. 972 38 04 75 EL PORT DE LLANÇÀ El carlisme a Llançà (II) La tercera carlinada (1872-1876) L a Tercera Guerra Carlina fou en realitat una guerra civil espanyola, que va tenir lloc del 1872 al 1876. El pretendent Carles VII va cridar a la revolta el 15 d’abril de 1872 i va ser escoltat pel País Basc i Catalunya. També es van aixecar diverses partides en altres llocs de l’Estat. Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta va ser la promesa de restauració de les Constitucions Catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta, de Felip V (1714). El 1872, els carlins catalans van ser els primers a llençar-se al carrer per defensar la causa de Carles VII. Després del desastre d’Oroquieta, els carlistes basconavarresos es van rendir i el pretendent va haver de tornar a fugir a França. Per tant, després d’això, els únics que mantenien la causa carlina eren els catalans. El febrer de 1873, amb la proclamació de la República, molts monàrquics es van passar als carlins. A Catalunya, el representant de Carles, el seu germà Alfons Carles de Borbó, va haver de passar a França l’octubre de 1875. I les darreres partides foren liquidades al novembre de 1875, donant-se la guerra per acabada el 19 de novembre d’aquell any. Al País Basc, després de la batalla de Montejurra, el 17 de febrer de 1876, Carles VII passà a França (27 de febrer) i, el mateix dia, Alfons XII va entrar a Pamplona. DAVID BOTELLA i BERNÚS más rápido y exacto conocimiento de ella (…) encargo nuevamente a V. que bajo la más estrecha responsabilidad (…) queda conminado con el máximo de multa que señala la ley si deja de cumplir en lo más mínimo lo que ordeno”. El to i contingut del document ens ajuden a entendre l’estat d’alerta del moment i certa deixadesa per part de les autoritats locals, ignorem si voluntària o no, respecte al fet de donar coneixement de possibles alteracions de l’ordre públic. 26-04-1872 – Un document de l’Administració Econòmica de la província (secció de Propietats), en què es parla de la incautació per part del Govern central del conjunt militar de la zona de la bateria de Llançà (possiblement el nom actual del paratge provingui del fet que en aquesta zona hi Entre els fons conservats a l’Arxiu Municipal de Llançà (AMLLN), han aparegut diverses referències relacionades amb la inestabilitat que vivia la demarcació de Girona i en concret la comarca, entre els anys 1872 i 1875. Així, en la sèrie de correspondència del fons de l’Ajuntament de Llançà, s’han trobat les següents referències relacionades amb aquest període bèl·lic: ARXIU 8-04-1872 – Un ofici tramès pel Govern de la província (Ordre Públic), en to d’amenaça: “Repetidas veces he mandado que inmediatamente de ocurrir cualquier alteración del orden público, me diera el Alfons XII, hereu de la corona espanyola 27 havia bateries militars d’artilleria). Pel que diu el document, s’incauta la torre, la bateria i els terrenys annexos. Aquesta incautació atén a l’estat de guerra en què es vivia. titat de persones podrien disposar-se a restar de la part que es deu a l’Ajuntament en concepte d’impost provincial, per satisfer els jornals que ocasioni aquest sometent. 30-04-1872 – Un document del Govern Militar de la plaça del castell de Sant Ferran de Figueres, en què es recorda a l’Ajuntament l’obligació d’informar de tota novetat en relació amb temes d’ordre públic. 07-08-1873 – Document tramès des de l’Ajuntament del Port de la Selva, en què s’informa que en un dels “… puertos franceses ha salido un buque cargado de municiones para los carlistas”. Com que se sospita que podria descarregar en platges llançanenques, entre altres, es demana que vigilin, sobretot de nit i fins a nou avís. 19-07-1872 – Un document del Govern Civil de Girona, en què s’insisteix en l’obligatorietat dels ajuntaments d’organitzar vigilàncies i establir rondes amb gent armada, integrades per la Guàrdia Civil, voluntaris i carrabiners. S’insisteix a doblar la vigilància en els llocs on hi ha vies de ferrocarril o telegràfiques. 06-08-1872 – Una circular del Govern Millitar, demanant que s’avisi immediatament de les partides carlistes que recorrin el territori (partit de Figueres i districte). Alguns dels termes usats són dignes de conèixer: “…descabellada intentona que no puede dar más resultado que una honda perturbación en los interesses de los pueblos” o “…poner fin a ese estado anormal e imaginar un período de paz y tranquilidad”. No deixen de ser interessants aquests comentaris, tot just iniciat el conflicte. 20-08-1872 – Un document del Govern de la província de Girona, en el qual es demanen al Consistori les notícies electorals dia a dia. En el document s’adjunta el model a utilitzar per donar aquesta informació. Tot i trobar-nos en estat de guerra, el Partit Carlista es presenta a les eleccions, juntament amb els radicals, els conservadors dinàstics, els alfonsins, els independents i els federals. Crec necessari recalcar que, tot i que els carlistes estan en guerra contra l’Estat i el seu cap, participen en les eleccions, cosa ben estranya en els nostres dies. 18-10-1872 – Un document del Govern Militar, en el qual es concedeix l’indut i el permís de fixar la seva residència a Llançà al carlista Lluís Sabater Quintana. Es demana a l’Ajuntament que avisi si aquest torna a marxar a les files faccioses. 25-03-1873 – La Comissió Provincial demana a l’Ajuntament conèixer el nombre de veïns de Llançà que estiguin disposats a anar a les armes a sometent contra els carlistes i quin nombre de veïns podrien anar-hi sense armes. També, quina quan28 02-09-1873 – Document singular on la “Real Intendencia de Cataluña” exigeix el pagament –sota multa de vint duros i de doblar la contribució als ciutadans, si no es porta a terme– del 12% de la riquesa territorial i les ¾ parts de la riquesa industrial que cobra el Govern d’Amadeu I. Comenta que, un cop enviats els diners, s’adjunti una llista de morosos per “ejecutarlos con todo el rigor de la ley”. Això per ordre del pretendent carlista Carles VII. Accions d’aquest tipus són les que van fer perdre molt suport popular a la causa carlista, en el conjunt de la tercera guerra. És l’únic document del bàndol carlista que hem trobat a l’Arxiu de Llançà. 24-09-1873 – Document de l’alcalde de Roses, en què avisa a l’Ajuntament de Llançà que ha vist seixanta homes de paisà i formant grups, amb gorra de color vermell gastat els uns i els altres amb mocadors al cap. Ha intentat la detenció però no ha pogut, ja que han fugit en diferents direccions. Per això avisa les poblacions properes. Deduïm que l’alcalde de Roses sospita que són carlistes, per la indumentària i la fugida. 03-01-1875 – Una circular del Subgovern de Figueres, en què s’informa de la proclamació del rei Alfons XII. Demana a l’alcalde de Llançà que es compleixin les noves ordres que vinguin del Govern presidit pel Sr. Sagasta, sota l’amenaça, si no es fes així, d’emprendre “… medidas de rigor contra los que tratasen de olvidar dichos deberes”. Catorze dies després –el 17-01-1875–, la Subdelegació del Govern a Figueres informa de la proclamació del rei Alfons XII i demana que es facin desaparèixer els noms de carrers i places relacionats amb la República, així com els emblemes, els segells i les banderes. 28-03-1875 – Carta de presentació del nou subgovernador, en què destaquem aquest paràgraf: “…advirtiendo que estoy dispuesto a sacrificar hasta mi propia existencia en aras del bien público y en contra de los enemigos de la libertad y el orden”. Aquest és el to propi de l’ambient bèl·lic i d’amenaça contra els carlistes (potser també contra els republicans). Carta del Govern Militar, sense datar (de l’any 1875), en la qual es dóna coneixement a l’Ajuntament que els carlistes volen desembarcar quatre canons i deu mil fusells a la costa catalana. Es diu que aquest desembarcament no pot passar desapercebut i que, si no fos així, tot l’Ajuntament i la població serà “… reducido a prisión y entregado al Consejo Permanente con los auxiliares y encubridores, los que serán juzgados con el último rigor de la ley”. 09-10-1875 – La Comandància Militar de Castelló d’Empúries informa que ha entrat en territori espanyol el cap carlista anomenat Adelantado, amb altres homes, i que aquestes incursions es produeixen per reorganitzar-se a l’interior. Per aquest motiu es demana vigilar i demanar documents a tots els que circulin pel municipi. Si no es fa, hi ha pena de condemna amb presó. 17-11-1875 – L’Administració Econòmica de Girona (contribucions) destaca que “terminada la guerra civil en el territorio que comprende esta provincia” es pretén normalitzar tota l’Administració Pública. Encara es manté l’exèrcit per recaptar, per això es donen vuit dies a l’Ajuntament de Llançà per remetre còpia literal i autoritzada de tots els ARXIU 27-08-1875 – Document del Subgovern de Figueres, en què s’informa d’una comunicació que ha dirigit al Ministeri de l’Estat el cònsol d’Espanya a Baiona, que explica que per via marítima circulen moltes persones afectes a la causa carlista, unes van d’Espanya a França, portant recursos per burlar la vigilància i augmentar les files de rebels, i d’altres embarquen en ports de França cap a Espanya, amb comunicacions per als centres carlistes de l’interior. Per això es demana augmentar la vigilància dels ports i passatgers. En cas que es detecti un individiu que no dugui passaport o aquest no estigui en ordre, s’han d’imposar les penes tant a l’individu com al vaixell, tal com diu l’article 56 de l’aranzel consular. Aquestes disposicions són verificades pel mateix rei. Carles VII, pretendent carlista al tron rebuts en el seu poder de les quantitats entregades. També s’avisa de no donar res a cap força armada que no sigui l’exèrcit. Dins la sèrie d’actes del Ple del fons de l’Ajuntament, només s’ha trobat aquestes breus referències al període analitzat: En la sessió del 19 d’octubre de 1873, es nomena Honorat Palarols Sastre “caminero-guarda jurado”, amb una referència a la necessitat de vigilància a la vila i rodalies per evitar les partides de carlistes i liberals. En la sessió del 20 d’abril de 1874, es recull la necessitat de la creació d’un sometent per part de l’Ajuntament del Port de la Selva, per perseguir “malhechores que divagan por el monte de San Pedro de Rodas”, a partir del dia 22 del mateix mes, que inclogui tots els homes entre 18 i 60 anys sense defectes físics. No es parla clarament del tipus de “malhechores”, però hem de suposar que es tracta de liberals, carlistes i malfactors comuns, tot i ser ben marcada la intencionalitat política. 29 Entrevista Isaac Viñales i Marés, pilot llançanenc de Moto 3 “Algun dia m’agradaria poder guanyar el Mundial de Motos” L’ JUANJO SERRÁN Isaac Viñales acaba de renovar contracte amb el seu actual equip, el CBC Corse, per continuar una temporada més al Mundial de Motociclisme, en Moto 3. Enguany ha estat una temporada que el jove pilot ha anat de menys a més, amb una gran progressió en la darrera part del campionat, malgrat la lesió que patí abans del GP de la República Txeca, a Brno, l’agost passat, de la qual evoluciona satisfactòriament. De la seva experiència al Mundial i d’altres temes, parlem en una conversa distesa, mentre espera el proper GP a Missano, Itàlia. lentes i voldries anar més ràpid, però cal respectar els temps. – Com va la lesió? Ja estàs recuperat? Ho vaig tenir molt clar des del principi. La meva primera opció van ser les motos. Força bé, ja quasi puc caminar, però encara falta molt per estar al cent per cent. Les recuperacions són – Te’n recordes del primer cop que vas pujar en una moto? Uf!... Ja fa uns quants anys! Va ser amb tres anys, en una Kawasaki 60. – Qui va ser que et va engrescar per entrar al motociclisme? El meu pare va ser responsable que jo avui em dediqui al món de les motos. – Tu ja tenies predilecció per aquest esport o abans en vas provar d’altres? – Quants anys fa que et dediques a aquest món? Doncs, tenint en compte que als tres anys ja feia les meves curses, es pot dir que tota la vida. – Recordes la teva primera cursa? Quines sensacions vas tenir? Les primeres proves sempre són difícils d’oblidar. La primera va ser de motocròs. Les sensacions són molt bones, fas el que t’agrada. Vaig gaudir molt sobre la moto. En les curses, quan guanyes, les sensacions sempre són molt especials, difícils de descriure. – Què fas per concentrar-te abans d’una cursa? Cadascú té les seves tècniques, és una cosa molt personal. Quan començo una cursa, ja en pista, intento concentrar-me en fer una bona sortida i controlar bé els dos primers revolts. – En què penses primer en acabar una cursa? De qui et recordes? ARXIU Generalment, en acabar, valoro el resultat, no tens temps de més. Només de passar la línia de meta penso en la posició que he assolit i en faig una anàlisi ràpida. – Quin entrenament segueix un pilot de motos? L’Isaac, amb el casc que donà a benefici dels damnificats pels focs de l’Empordà 30 És molt estricte, tant en l’alimentació com en l’exercici físic. T´has de cuidar molt i estar sempre al cent ARXIU L’Isaac, en plena cursa per cent, per poder-ho donar tot en cada cursa. No és només agafar la moto i sortir al circuit. – Què necessita un pilot per triomfar en el motociclisme? Sent bo n’hi ha prou? – Què en penses tu, un pilot neix o es forma? Quin és el teu cas? Ser bo ajuda molt, però no ho és tot. Cal un bon equip i una bona moto. Això és essencial, a més de comptar amb què t’acompanyin uns bons resultats i que disposis d’un pressupost suficient. Un pilot neix i es forma. En el meu cas, t’he de dir que pràcticament he crescut entre motos. – L’afany i el teu potencial com a pilot, van fer que poguessis entrar en una de les millors acadèmies estatals de motociclisme. Què ha significat per a tu anar a l’acadèmia d’Alberto Puig? Quins anys hi vas ser? Va ser un moment molt especial en la meva carrera. Vaig ser l’únic català en aquell equip, ple de professionals amb molta experiència. Un gran aprenentatge per a mi. Fou la temporada 2006-2007. – Costa compaginar la vida de pilot amb la d’estudiant? Doncs no ho negaré. És força dificultós. T’has d’esforçar molt i necessites ajudes complementàries. – Com van els estudis? Vaig fent… Com et comentava, és difícil compaginarho, perquè estàs constantment viatjant pel món, tens l’agenda ben atapeïda, però per ganes i esforç no quedarà. – Què li aconselles a una persona que vulgui ser pilot de motos? El més important és estar ben assessorat i treballar molt dur. – Ja tens el teu propi club de fans. Aquest va ser iniciativa dels teus amics? Ens expliques la història? Primer de tot, voldria donar les gràcies al club, per tota la feina que estan fent. Tot va començar gràcies a en Roger Juanola, un molt bon amic, que junt amb altres l’any passat, durant el Campionat de Velocitat d’Espanya, va crear un grup que em donava suport en cada cursa, van fer una samarreta amb el meu dorsal i es van posar nom: els Tirititrauns. Aquell club d’amics ha estat l’embrió de l’actual club de fans. – Parlem del Mundial… Què ha canviat en el teu dia a dia el fet de ser pilot del Mundial? El canvi més gran és el fet de passar molts dies fora de casa. 31 – Quina valoració fas de la temporada? S’estan complint els objectius? Els heu hagut d’anar canviant o us heu mantingut fidels als objectius inicials? Ha estat una temporada complicada, per les lesions que he tingut. Això ha fet que no poguéssim complir els objectius que ens vam marcar a l’inici de temporada. Hem anat variant-los i adaptant-los a les lesions. – Com veus el Mundial en la seva recta final? Hi ha una lluita ajustada al capdavant? Quin creus que serà el podi definitiu? La veritat és que està tot molt ajustat. Personalment, espero que el podi final sigui, per aquest ordre: Maverick, Cortese i Salom. – En un món tan competitiu com aquest, com és la relació amb els altres pilots? I amb els companys d’equip? Malauradament, no tenim gaire relació entre els pilots, cadascú va a la seva. Dins l’equip hi ha una bona relació amb els companys. – I amb el teu cosí, com és la teva relació? Amb ell tinc una bona relació des de sempre, el fet de competir en la mateixa categoria no ho ha fet canviar. – L’any passat vas disputar el Campionat de Velocitat d’Espanya, amb una bona classificació final. Com has viscut el canvi de campionat? Un canvi molt difícil per diferents factors: moto nova, equip nou i moltes lesions. Ha estat una temporada difícil. – Com ha anat l’adaptació de Moto 2 a Moto 3? Quines són les principals similituds i diferències? Està essent molt complicada. Són dos motos molt diferents, no tenen res a veure, són com la nit i el dia. – Durant el 2010 vas disputar algunes curses del Mundial. Com ho valores? Va ser una experiència molt bona, il·lusionant. Em va servir per aprendre molt i conèixer com és competir en un Campionat del Món. – Com és un dia de competició per a l’Isaac Viñales? És un dia de molta concentració, controlant molt bé els horaris, tant a l’hora dels àpats com a la de la preparació física, per poder donar el cent per cent al circuit. – Has signat un contracte de renovació per un any amb el teu actual equip, el CBC Corse. Què t’ha significat aquesta renovació? Ha estat molt reconfortant per a mi. Malgrat els mals resultats i les lesions, l’equip ha confiat en el meu potencial per a l’any vinent. Després d’una temporada molt dura, ha estat una gran notícia. – Com va el tema del concurs de disseny del teu casc, ja hi ha guanyador? El concurs ha anat molt bé. Les expectatives s’han complert amb escreix. Va ser una iniciativa del meu mànager, en Manel Duran, per involucrar el jovent amb l’equip i fer que se sentís part del projecte. Hi ha hagut una participació molt alta, sobretot de gent jove. Ara ha finalitzat el període de presentació de propostes, en els propers dies es començarà el procés per escollir el disseny guanyador. – Parlant de cascs, vas participar en la recollida de fons per ajudar els damnificats pels focs de la nostra comarca. Vas fer donació d’un dels teus cascs. Ens pots explicar la seva història? Bé, no té gaires secrets. Va ser en la prova disputada a Indianàpolis, als EUA, on el dissenyador Miki Viñola, d’MK Art, em va fer un disseny especial. Tenia un toc molt americà, simulava un casc de futbol americà. Es va subhastar per Internet, a través del portal Ebay. Els diners recaptats aniran destinats a la causa esmentada. – Dues preguntes ràpides: si t’haguessis de definir amb una paraula? Tranquil. – Un desig? Segurament el que tenen tots els pilots: poder guanyar el Mundial algun dia. NOTA: L’entrevista es va realitzar el mes de setembre, abans de la prova del GP de Missano, a Itàlia, a la qual el pilot llançanenc no va poder prendre-hi part en no recuperar-se totalment de la lesió. En tancar l’edició de FARELLA, l’Isaac ha disputat el GP d’Aragó, on ha assolit la 17a posició. 32 Llançanencs d’avui RAFAEL CORCOLL TERESA CASTELLÓ I GUBERT RAFAEL CORCOLL Nascuda a la plaça del Port, filla de Felip i Teresa, el 4-12-1927. Es va casar amb Francisco Baró i Darder, el 14 de març del 48. Va tenir una filla, Josefina, avui difunta. Acabada la Guerra Civil, quan tenia deu anys, començà a vendre tabac per ajudar els seus pares, que ja eren molt grans. L’estanc es va obrir l’any 1902, el regentava el seu avi matern, Isidre Gubert. Es jubilà als setanta anys. A partir d’aquest moment, els seus nebots, Jordi i Sònia, continuen el negoci. La Teresita de l’estanc cada dia s’arriba al casal del Port o al de la Vila. Sempre que pot va a les excursions que s’organitzen. Per molts anys! LLUÍS FERNÁNDEZ I SOLER RAFAEL CORCOLL Va néixer l’1 d’octubre de 1943, a Maçanet de Cabrenys. Els seus pares foren Delfín i Angeleta. Quan tenia catorze anys començà l’ofici de cuiner a l’hotel Colón, de Barcelona. El 1961 inaugurà el Motel de Figueres. Es va casar amb l’Anna Punset i tenen quatre fills. El 1975 arribà a Llançà i va comprar l’hotel La Goleta, que portà amb la muller i els fills. El 1979 va llogar el bar Els Pescadors i posteriorment el va comprar per convertir-lo en restaurant, amb el mateix nom. Ara està jubilat, dos fills seus continuen el negoci dels pares. El 1983 el van elegir president de l’Hostaleria de l’Alt Empordà. BLANCA RIERA I NEGRE RAFAEL CORCOLL Nascuda a Llançà, al carrer Mina, el 9 d’octubre de 1926. Els seus pares es deien Francisco i Amor. Quan tenia setze anys, va començar a treballar a la pedrera d’en Lorda, al Molí i a la Roca. Amb els primers diners, va aprendre el tall i confecció, per ser modista. El 16 d’abril de 1952 es casà amb Josep Jofre i Coll. Té una fila, Amor, i una néta. Quan tenia vint anys, va començar a fer de modista, fins que va posar la botiga de roba, confecció i perfumeria a la plaça Major de la vila. Actualment la porta la seva filla. L’any que ve la botiga farà cinquanta anys. La Blanca, un cop jubilada, sempre que pot baixa a la plaça i a la botiga fa petar la xerrada amb la clientela. 33 Cròniques de Llançà (III) A través dels Llibres d’Actes de l’Ajuntament: 1867- 1869 3 de gener de 1867 – El president fa lectura d’una comunicació del governador civil per tal que l’Ajuntament se subscrivís, si fos del seu gust, a una contribució per comprar un sepulcre de marbre que guardi les restes del “ínclito Exc. Sr. D. Mariano Álvarez de Castro”. S’acorda per unanimitat contribuir-hi amb una mòdica quantitat de la partida de “Gastos imprevistos”, ja que la manca de fons no permet una major quantitat. ARXIU 27 de gener de 1867 – A causa de la gran crisi que es pateix, el senyor regidor Vicenç Girbal proposa que es redueixi el sou del secretari en la quantitat de cent escuts. El segon tinent d’alcalde, Miguel Estela, considera que la feina del secretari ha augmentat molt i el seu sou és just. Posat a votació, s’acorda per majoria rebaixar el sou del secretari. En aquesta pàgina i la següent, dues imatges antigues del port 34 LLUÍS FELIU i PUMAROLA 17 de febrer de 1867 – Es creen uns impostos extraordinaris per valor de set-cents escuts, per cobrir el dèficit de l’Ajuntament. 24 de febrer de 1867 – Es llegeix una comunicació del governador civil sobre la conveniència i necessitat de construir un camí que enllaci el Port de la Selva amb la via fèrria cap a Barcelona. L’Ajuntament de Llançà declara que fa anys que el Port de la Selva podia haver enllaçat quan es va fer la carretera de la Selva de Mar a Figueres i la van voler en una altra direcció. El cost del tram per part del Port de la Selva seria barat i de fàcil construcció, ja que són terrenys planers i prop del mar, no així el tram per part de Llançà cap a ells, amb terrenys dificultosos i moltes expropiacions. Per tant s’acorda que siguin aquestes poblacions les que facin el camí, ja que són per a elles la necessitat i el benefici. ARXIU 9 de juny de 1867 – Es nomena mestra interina a Catalina Estruch i s’acorda practicar les diligències necessàries per ubicar l’escola. El “Jefe de la Guardia Civil” envia una comunicació per tal que es disposi una casa on es pugui estar reunida la força. S’acorda instal·lar-la al segon pis de la Casa Consistorial, per tal motiu el porter ha de desallotjar el pis. 10 de juny de 1867 – S’acorda apujar l’impost sobre les carns: “Diez céntimos por libra en las carnes muertas de vuey carnero, 18 céntimos en la de los cerdos”. 16 de juny de 1867 – Una comunicació del governador de la província preveu que els regidors que faltin a les sessions seran multats amb 5 escuts. El governador reclama una casa en condicions per a la Guàrdia Civil i diu que es pagui el lloguer de tal habitatge amb els “Fondos imprevistos”. El local trobat per a l’escola de nenes serà el segon pis de la casa de Juan Deu Castells, i en demana 4 escuts al mes de lloguer. 21 de juliol de 1867 – S’acorda fer unes marques per assenyalar les carns pesades i servides, per tal d’evitar fraus. 11 d’agost de 1867 – Reunit l’Ajuntament, es delibera si s’ha de contestar la reclamació de l’Excel·lentíssim Senyor Duc de Medinaceli, per tal que es declari “Señor Solariego y Campal del Condado de Ampurias”, ja que segons ell aquest districte entra dins del seu terreny. Després de consultar antics documents de l’Arxiu Municipal, s’acorda que la pretensió del duc pot ser infundada, ja que aquesta població no pertany al comtat d’Empúries “·y que puede también el expresado Exc. Sr. Duque de Medinaceli haber perdido el derecho al condado de Ampurias, por haberse incautado el Estado de parte de él como procedente del suprimido Monasterio de San Pedro de Roda”. Per seguir la causa, es nomena un procurador per contestar el duc. 1 d’octubre de 1869 – Es llegeix un paper entregat per la “Junta Revolucionaria Interina de Figueras”, dirigit als liberals de Llançà, en la qual s’exposa que “La fuerza militar y el pueblo de la villa de Figueras se han pronunciado al grito de Viva el Pueblo Soberano, Viva la Libertad”, declarant que també s’havien pronunciat a Girona i Barcelona. En aquell moment, la Junta decideix que el Partit Liberal s’ha de pronunciar i destituir, si ho creu necessari, l’actual Ajuntament, posant-se d’immediat a les ordres de la Junta Liberal. Els presents, presos d’un gran entusiasme per la revolució que s’ha verificat en aquesta nació a favor de “La Santa Causa de la Libertad”, fan repicar les campanes per tal d’assabentar el poble de la notícia. L’alcalde reuneix tots els liberals de la població per tal de formar un nou Ajuntament, si ho creuen necessari. 35 ARXIU L’Ajuntament de Llançà no va reconèixer el domini del duc de Medinaceli 2 d’octubre de 1869 – Els liberals acorden formar una Comissió Facultada que s’encarregui de renovar en tot o en part l’actual Ajuntament, si fos necessari. Els nomenats per a aquesta Comissió són els senyors Baltasar de Cremadells, Antonio Quintanas, Pablo Pagès, Esteban Parés i Mariano Heras. Se’ls deixa un temps per deliberar sobre la seva missió, a la sala del costat. Al cap de vuit minuts, tornen havent acordat per unanimitat mantenir l’actual Ajuntament, ja que tots eren considerats persones d’ordre i d’idees liberals. Només van destituir el primer tinent d’alcalde, Juan Pacreu Guanter, posant-hi l’actual alcalde, Domingo Ballesta. I el lloc de l’alcalde va ser ocupat pel senyor Joaquim Guanter Jubert. 18 d’octubre de 1869 – El regidor Vicente Girbal considera un gran pes per a la població mantenir una mestra per a les nenes i tot el material que comporta. Els reunits s’adhereixen a la proposta i declaren suspesa del càrrec de mestra la senyora Caterina Estruch i Bertas. També s’acorda destituir el mestre d’instrucció pública, el senyor José Palahí. Les suspensions serien molt beneficioses per a l’economia del poble i, segons es declara: “No se perjudicará la instrucción por no haber maestro público, ya que hay maestro particular y señoras de buena conducta con 36 estudios suficientes para enseñar perfectamente a la juventud de esta villa”. 20 d’octubre de 1869 – Es creen dues comissions de dues persones per fer un inventari dels efectes que hi ha a les escoles. També s’acorden els dies que se celebraran les eleccions per tal de votar un nou Ajuntament, tal com ordena la “Junta Revolucionaria Provincial”. Les eleccions seran els dies 21 i 22 d’aquest mes. 25 d’octubre de 1869 – Es convoca el nou Ajuntament elegit per sufragi universal. “Los señores nombrados para desempeñar los cargos expresados manifestaron cumplir fielmente su cometido estando dispuestos a cortar de raíz todos los abusos, si aparecieran”. 14 de desembre de 1869 – El senyor Alejandro Verdaguer, apoderat de la seva germana Ana, reclama el pagament del segon trimestre del lloguer de la casa que feia d’escola. Atès que l’Ajuntament revolucionari va suprimir l’escola, es dubta si s’ha de pagar el lloguer. Es demana que es revisi el contracte entre Pedro Verdaguer i l’antic Ajuntament. Un cop revisat, es resol que la petició del senyor Alejandro Verdaguer és justa, ja que el contracte va ser signat abans de la Revolució, per tant s’ha de fer efectiu el pagament. La casa castell de l’abat ARNALD PLUJÀ i CANALS duren els gruixuts murs de l’època, que permeten intuir el traçat inicial, el celler de volta de canó, presó, pati, golfes, pou i parts de muralla, darrers vestigis de la fortificació. És interessant afegir la descripció del sojornant més assidu, Eduard Soria Badia: “…des dels merlets que coronen la façana posterior, passant per les parets formades per pedres arrenglerades en forma d’espina de peix, a l’arcada de pedra que carena l’edifici principal amb els seus contraforts, els sostres amb voltes de canó, un embigat fet de rems de vaixells, les grans arcades de pedra massissa polida, el pou foradat en roca viva…”(2). La construcció principal era la torre de l’Homenatge, el darrer reducte en cas de setge i lloc on el batlle jurava fidelitat a l’abat. A la fi del segle XVII, compartí façana amb l’església i la disminuïren d’alçada per no sobrepassar el simbolisme religiós. L’any 1992, durant unes obres de restauració, s’enderrocà un edifici modern adossat entre la torre i els contraforts de la sagrera. ARXIU La presó del castell Josefa Parés Morales, última representant d’una nissaga a mansió i castell medieval de l’abat de Sant Pere de Rodes, senyor jurisdiccional de Llançà, data del segle X i ocupava la meitat del recinte emmurallat. Poques dades tenim de l’interior, ja que la continuada pertinença eclesiàstica generava escassos inventaris. Un seria l’escriptura de traspàs, molt migrada en detalls, que el defineix com “…aquella casa llamada castillo que contiene entradas, bodegas, tinajas de piedra, pesebre, patio i carceles junto con su oficina y cúria que es bajo la misma casa”(1), és a dir, les dependències per exercir el domini abacial, cobrar censos i emmagatzemar l’onzena o catorzena mesura de les collites. Ens queda, però, el testimoni físic de l’immoble que, excepte el frontispici, subsisteix amb estructura semblant a la del segle XVIII. Per- L’existència d’una presó estava relacionada amb el dret que tenia l’abat de Sant Pere de Rodes d’administrar la justícia civil i criminal dins la jurisdicció i, en conseqüència, de fer arrestar malfactors, una ordre generalment donada pel cellerer, el procurador o el batlle de l’abat. La garjola conservada, coneguda com a “presó ordinària del castell”, és un petit quartet de 3 x 4 m, de sòlida porta, ventilat i menys lúgubre del que podíem imaginar, on són documentades les reclusions d’Arsendis i el seu fill Bernat, acusats de robar or; els desventurats Falcó i Peyrot, de Llançà, i Narval, de Garriguella, abans de ser penjats i exposats públicament a la forca, als colls de Madres, la Farella i el puig de les Forques. També, en Salvador Giralt, sabater de Llançà, acusat d’apunyalar Guillem Caussa; un cert Fuster que havia robat bucs de mel; un altre per cremar els peus d’una dona, el pagès Pere Gibert i un criat del castell, sense obviar la multitud d’anònims delinqüents per pillardejar, estafar, blasfemar, colpejar o clavar bastonades… Altres són innocents llançanencs, el síndic Jacint Mateu, o víctimes del dèspota 1. ACAE. Notaria de Cadaqués. Núm.1. Notari: Joaquim Cardona. Any 1830 (transcripció). 2. Eduard Soria Badia és el marit de Josefina Puig Claret i autor de l’article “Viure a la casa de l’abat”, publicat a la revista Farella, el gener de 1995. L 37 Jaume Decallar, procurador de l’abat Francesc de Caralps o del prior Pere Joan Desguell, que empresonà un cònsol i un cap de casa per haver gosat discrepar d’una prestació i de les seves directrius. La modificació del segle XVII ARXIU A les darreries del segle XVII, aprofitant un període de pau i bonança econòmica, tingué lloc el bastiment d’una nova parròquia, dins el clos que circumval·lava la vila i les dependències del castell, bàsicament al sector tramuntana, possiblement el pati d’armes, el solar de dues cases particulars enderrocades i part de la citada plaça de la vila, únic lloc protegit que podia enquibir la gran mola del temple (40 x 20 m). L’espai escollit era conegut com la Corralassa o Darrere Sant Pere. El promotor del projecte fou el Consell de la Universitat de Llançà, motivat per la petitesa i l’estat d’enrunament de la nau romànica de Sant Vicenç, afectada per la humitat del subsòl, de la qual només resta dempeus l’antic campanar (torre de la plaça). El Consell s’adreçà a l’abat en aquests termes: “…suplica fos concedit terreno y Castell de l’abat 38 llicència a dita universitat per fer y fabricar una Isglesia nova dins la força de dita presenta vila y en lo puesto nomenat Sant Pere y Corralassa (…) amb la capacitat y Magnificencia que necessita la pietat Cristina”(3). Així, després de reverenciar el prior de Sant Pere de Rodes, els cònsols llançanencs no sols obtingueren el vistiplau, sinó també la cessió del terreny. El canvi de titularitat La demolició de les fortificacions de Llançà s’inicia al segle XVI, amb la venda de les sis torres de defensa que circumval·laven la vila. Fou un traspàs a particulars, que les adaptaren per habitatge, a base de rebaixar alçades, obrir finestres i millorar l’accés. L’abat només es reservà l’ús del seu castell fins al 30 de juliol de 1779, quan la Junta del Cabildo de Sant Pere de Rodes l’establí en emfiteusi a Narcís Morales Clapera, notari públic de Llançà: “… la dicha casa, casti- 3. Arnald Plujà i Canals. Llançà al segle XVII. Ajuntament de Llançà. Any 2003. llo, con su patio, corral, bodegas, tinajas y cárceles contiguas que linda a oriente con la calle pública de la iglesia, medio dia con otra calle pública, poniente con la casa de Eudaldo Pujol, antes de Juan Verdaguer, a cierzo con la casa de Desiderio Puntonet, parte con la casa llamada de la Pabordia y parte con las paredes de la parroquial iglesia”(4), amb les següents condicions: reserva del domini directe, drets dominicals, un cens perpetu de 30 lliures anuals, actuar en tots els processos civils i criminals del convent, on havia de pujar a protocol·litzar les escriptures, amb despeses al seu càrrec i donant a l’abat quatre sous per foli segellat. La nissaga Morales La família Morales, originària de Sevilla, arriba a Llançà a principi del segle XVIII, procedent de Foixà. Dues generacions després, el nét Narcís Morales Clape- 4. ACAE. Notaria de Cadaqués. Núm.1. Notari: Joaquim Cardona. Any 1830 (transcripció). ra, casat el 1792 amb Magdalena Puig Mollera i el 1796 amb Teresa Torras Boadella, seria l’adquiridor del castell. Una progenitura completada amb cinc germans i germanes: Antònia, casada amb Baldiri Parés Campresto (1796); Josefa, casada amb Rafael Tribuliex Font (1797); Baldiri, casat amb Francisca Bonafont Manich (1798); Paula, casada amb Gregori Ferrer Boris i, finalment, Pere Joan, esdevingut monjo de Sant Pere de Rodes(5). Centrats a la titularitat del castell, de Narcís Morales Clapera passà als respectius hereus, Josep M. Morales Torras i la seva muller, Dolors Casellas; a la filla,Teresa Morales Casellas, muller d’Esteve Parés Moret, pares de Josefa Parés Morales, amb qui, per manca de descendència, s’estronca la consanguinitat dels Morales, testant a favor del seu segon marit, Ricard Claret Fàbrega, casat en primeres núpcies amb la portenca Josefa Riba Fulcarà, d’on prové la filla, Josefa Claret Riba, muller de Joan Puig Jofre, pare de l’actual titular, Josefina Puig Claret. 5. Josep Clavaguera i Canet. Revista Farella. Gener de 1982. NOTA: Agraïm a Josefina Puig Claret les facilitats donades per completar aquest article. ARXIU 39 Frederic Lloveras al Museu de l’Aquarel·la F rederic Lloveras és considerat un dels aquarel·listes catalans més rellevants del segle XX. Enguany, el Museu de l’Aquarel·la - Fundació Martínez Lozano, de Llançà, li ret homenatge en el centenari del seu naixement. ARXIU Deixeble del pintor Francesc Labarta i format a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, la trajectòria artística de Frederic Lloveras va ésser una successió d’exposicions i èxits de crítica i públic, per les principals ciutats de l’Estat: Barcelona, Madrid, Bilbao, València, Palma de Malllorca, Girona, Vic, Granollers… I també a l’estranger: París, Londres, Moscou, Nova York, Chicago, entre altres. Infatigable i encuriosit viatger, les seves obres són testimoni de les ciutats que va recórrer, de les quals va copsar-ne la impressió i en va transmetre magistralment el seu ambient. 40 BLANCA SALA REIG Lloveras va participar en les Exposicions Nacionals de Belles Arts del 1942, 1944 i 1948, així com en les Exposicions de Primavera i els Salons de Tardor celebrats a Barcelona. Com a aquarel·lista, va formar part de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, i participà en les seves exposicions, essent premiat en diverses ocasions. La crítica el valora, junt amb els aquarel·listes i amics seus Ceferí Oliver i Ramon Reig, com la tríada dels més rellevants aquarel·listes del seu temps. Amb gran domini de l’aiguada, Lloveras no va deixar mai de conrear el dibuix, el pastel i la pintura a l’oli, així com els gèneres del paisatge i el retrat. L’exposició antològica que es presenta a Llançà mostra la rica diversitat de la seva obra al llarg de les dècades. El dibuix de Montse, del 1945, i els olis Noi llegint, del 1937, i Retrat de Montse, del 1950, mostren una factura experta. Amb un color molt harmoniós i una pinzellada lluminosa i vibrant, el tractament del fons enalteix la presència de les figures, que tanmateix transmeten una força i delicadesa íntimes. L’obra Cap d’esquena, del 1958, presenta un fort contrast de color en vermell i negre, doblement expressiu i suggerent, en amagar el rostre i oferir un punt de vista inhabitual que estimula la imaginació. Com a aquarel·lista, Port de Barcelona, del 1947, és una obra magistralment executada de l’ambient boirós que embolcalla la visió. En tintes blaves i grises difuminades, entre les quals contrasta la silueta dels vaixells, l’atmosfera s’expandeix en un perfecte equilibri compositiu, mitjançant un horitzó que delimita perfectament el cel i el mar. També, Montmartre, del 1970, molt més posterior, transmet la impressió d’un carrer que s’enfila i obre en profunditat una perspectiva graciosa del quartier dels pintors amb més renom arreu del món. D’altra banda, l’aquarel·la Cadaqués ofereix una vista completa del poble, en una arquitectura que s’expressa en carrers i parets tractats a l’aiguada, amb l’encert de l’aquarel·lista indiscutible que és Lloveras. Però també la vista de Tossa de Mar, on Lloveras sojornà, el poblet mariner més pintoresc de la Costa Brava, que aplegà a partir dels quaranta tan gran nombre de pintors i artistes, és un dels temes predilectes de Lloveras. I ens l’ofereix mitjançant els seus cafès, a través d’un anar i venir de turistes i barques, sobre el fons de la Mar Menuda, la platja més característica, en òptiques coloristes i intenses d’expressió, per tal de plasmar un ambient de final d’estiu o de capvespre. Celebrem l’exposició antològica de Frederic Lloveras, un cop més un homenatge que, des del Museu de l’Aquarel·la - Fundació Martínez Lozano, rememora rellevants figures de la pintura catalana. Bibliografia RÀFOLS, José Francisco. Diccionario Ràfols de artistas contemporáneos de Cataluña y Baleares, Barcelona, 1984. La pintura a l’oli transmet la mirada audaç i l’espontània impressió del pintor, que recorre les ciutats a la descoberta de noves vistes urbanes. Un carrer s’endinsa obrint una perspectiva vers el fons, mentre l’ombra d’un edifici es projecta al primer terme, fent-nos partícips de l’obra, integrats en aquesta visió. El pintor sap conjugar perfectament els buits i les arquitectures, plasmant una instantània fresca d’un moment en què deambulen uns vianants i un tramvia s’atura. Tàmesi, del 1954, és un oli que, amb les poques línies necessàries i les pinzellades molt gràfiques, plasma el lleu moviment de l’aigua i la humitat que es fa expansiva enmig de la foscor que lentament arriba. Molt posterior, El Tàmesi, del 1983, és una perspicaç composició en diagonal que aporta dinamisme enmig de la quietud i que sap combinar sàviament la llunyania boirosa, entre la qual es divisa la figura d’un gran vaixell i la proximitat concreta d’un petit llagut en primer terme. ARXIU Kensington, del 1970, ofereix la visió d’aquell moment, acabat de ploure, en la perspectiva d’un carrer encara moll i buit de gent que, amb molta gràcia, transmet la impressió espontània de la seva arquitectura i idiosincràsia. L’Hermitage Sant Petersbug, del 1978, ofereix una visió impactant de les figures anònimes, siluetes fosques que travessen el parc, conjunt d’arquitectura i arbres en un paisatge nevat i un cel que anuncia la foscor i el misteri. Autoretat del pintor 41 La nevada del 62: ja han passat cinquanta anys E JOAN SERRA i PERALS n l’avinentesa d’escaure’s el cinquantenari de les nevades de l’any 1962 aquest proper desembre, m’he decidit a escriure aquest article per recordar aquest fet, que encara perviu en la memòria de molts llançanencs. En conjunt, podem afirmar que el clima de Catalunya és mediterrani i que pot presentar diferents tipologies, segons l’àrea concreta a què ens referim. Qualsevol fenomen meteorològic atípic, com una nevada, una onada de fred o un episodi de pluges intenses, pot alterar la nostra rutina diària. No descobrim res de nou quan afirmem que el clima és un factor que determina la nostra vida, la societat que ens envolta, aquí i arreu; on qualsevol canvi climatològic important ho altera tot. Catalunya ha patit molts d’aquests fenòmens singulars, que després s’han incorporat a la memòria dels pobles, tant pel que fa a les vivències personals, com per les incidències patides, o les conseqüències que se’n deriven. Qui de les persones d’una certa edat no recorda l’any 1956 com “l’any que el fred va matar les oliveres”? ARXIU Un altre dels anys que es recorda a la memòria popular va ser el 1962. Durant aquell any, i en els seus darrers mesos, es van viure a Catalunya uns terribles aiguats, el 25 de setembre, i unes fortes nevades el dia de Nadal, exactament tres mesos després. Els aiguats van causar gravíssims danys, sobretot a les 42 zones del Baix Llobregat i del Vallès. Els desperfectes ocasionats per les riuades van ser molt importants i les pèrdues de vides humanes, molt elevades. Ara, però, es tracta de parlar de la gran nevada del desembre d’aquell any. El fet que ja hagi passat tant de temps fa que els que som més joves no tinguéssim l’oportunitat de veure-la. Per altra banda, pels de més edat crec que ja s’han esborrat alguns records i potser val la pena recordar-ho. Referint-nos a la nevada en si i a la situació que la va propiciar, cal dir que no es va tractar d’un fet inèdit, ja que la intensitat d’aquests fenòmens a Catalunya, encara que poc freqüent, es presenta periòdicament en el transcurs del temps. En aquest cas concret, al desembre del 1962, la neu va arribar d’una situació marcadament del N–NE, que va evolucionar molt ràpidament. El dia 22, els pronòstics assenyalaven un reforçament de l’advecció d’aire siberià, extremadament fred i sec, en la seva progressió vers el SW. Els dies 23 i 24 van resultar decisius en el decurs dels esdeveniments, ja que el canvi es va produir en vint-i-quatre hores. Un potent anticicló, amb un registre al seu si de 1.048 mb, es reforçava en la vertical de Dinamarca. Simultàniament, es formava una depressió de 1.012 mb, entre Sardenya, Còrsega i el nord d’Àfrica. El fort gradient bàric entre els dos centres d’acció voltejava un fort corrent de vent gèlid procedent de Sibèria. JOSEP COLL Vistes de la Vila i de Setcases, en aquella nevada La baixada de les temperatures va ser de l’ordre d’uns 8 a 10º, en només vint-i-quatre hores. Al voltant de les dotze de la nit, i coincidint amb la Missa del Gall, s’inicià la precipitació en forma de petits flocs de neu a Barcelona. El dia 25, ja des de la matinada, la precipitació era prou intensa com per començar a acumular gruixos que creixien progressivament (oscil·laven entre els 3 i els 100 cm, segons les poblacions i els llocs). La situació isobàrica forçava l’advecció del N, que a estones era NE, portant aire cada vegada més fred. Girona capital va arribar als -13º. La depressió de la Mediterrània aportava la humitat precisa perquè la nevada es generalitzés a tot Catalunya. Les baixes temperatures van fer que la neu es mantingués sobre els camps uns deu dies, més o menys. La falta d’experiència de la població, davant aquesta situació, va fer que les conseqüències fossin enormes: talls de llum, falta de distribució de proveïments, comunicacions tallades, caos… La premsa de l’època ho va citar com una nova catàstrofe, tres mesos després dels aiguats que havien afectat també el Barcelonès. La ciutat comtal va quedar pràcticament paralitzada, fins i tot l’aeroport del Prat va romandre tancat durant quatre dies, ja que el gruix de neu va ser d’uns 60 cm i la temperatura mínima va arribar a -3º. El Servei de Bombers va haver de dedicar-se a tasques tan singulars com el trasllat d’un centenar de dones, que estaven a punt de parir, fins als hospitals; i també transportar difunts als cementiris. Per intentar normalitzar la situació a Barcelona, es va sol·licitar a Andorra que portessin vuit màquines llevaneus i uns sis-cents soldats van col·laborar en les tasques d’ajut a la ciutat. Si aquesta era la situació a la capital, encara va ser molt més caòtica a la resta del país, on van arribar molt més tard els recursos per intentar normalitzar la situació. Les comunicacions per carretera eren molt difícils. La Nacional II, en direcció a França, era transitable únicament fins a Mataró, i amb cadenes. Els trens no circulaven per avaria a les agulles elèctriques de desviació de les vies. A molts pobles, la gran quantitat de neu acumulada, i el fet que es glacés, va crear greus problemes per alimentar el bestiar. Els ramats no podien sortir a pasturar i els seus dos àpats diaris es van haver d’aconseguir a base d’esporgar branques dels arbres; i en algun cas extrem fins i tot la palla amb la qual estaven fetes les sàrries es va utilitzar com a emergència. Segur que són moltes les vivències dels que veieren la nevada de l’any 1962. A nivell d’exemple, en citaré una que recordo que m’havia explicat la meva àvia: Uns veïns seus varen agafar el tren per passar el dia de Nadal a Barcelona, amb un dels seus fills, i com que els trens van quedar aturats a les vies pel gruix de la neu i les avaries, enfredorits en uns vagons sense calefacció, es van veure obligats a obrir el regal que portaven als parents, que era una manta de llit de matrimoni!... Doncs que quedi aquesta anècdota com un record entre els molts que podrien aportar els qui van viure la nevada de 1962. Bibliografia Miranda, Revista del Centre Cultural de Llançà. GASCA, Josep M. Coll de Nargó-Barcelona. Revista Penell, núm. 4. Hivern 1997. 43 Entrevista Cèlia Caula, una llançanenca a Groningen M’ agradaria conèixer una mica més la Cèlia. Ja sé que molta gent et coneix, però explica’ns qui ets i què destacaries de la teva persona. Sóc la Cèlia Caula Freixa, vaig néixer el 2 d’abril i ara tinc 22 anys. He viscut a Llançà tota la vida, estudiant des de la guarderia fins a primària, a Llançà. Després vaig anar al Centre Escolar Empordà, de Roses. Ara estic estudiant medicina a la universitat de Girona. M’agrada passejar, viatjar, les bones pel·lícules i passar bones estones amb les amigues. No puc suportar les injustícies i lluito per defensar les meves idees. – La gent de Llançà et va conèixer quan vas ser Pubilla i també dama de l’Alt Empordà. Quin record en tens? El gener del 2008 vaig ser escollida Pubilla de Llançà i vaig passar un any fantàstic coneixent pobles i gent arreu de Catalunya. Posteriorment, vaig ser escollida primera dama de l’Alt Empordà, i així vaig poder representar el meu poble i comarca uns mesos més. Va ser un període important de la meva vida, vaig conèixer molta gent i vaig aprendre a estimar una mica més la meva terra i la meva cultura. NÚRIA ESCARPANTER – Quan neix en tu l’interès per la medicina? On estudies? Això no fou una decisió des de petita, com altres. No em vaig decidir fins al batxillerat. Una decisió d’última hora. Tot i això, no m’imagino ara fent una altra cosa. Cada curs que passa aprenc a valorar més aquesta carrera, només desitjo acabar i exercir la medicina. La meva idea era estudiar a Barcelona, però per qüestió de notes no vaig poder-hi accedir, però sí a Girona. La facultat a Girona era nova. Aquell era el primer any per a tots. Amb moltes ganes i molta por vaig començar a estudiar i a viure fora de casa. Passar cinc dies fora de Llançà, fer el menjar, estudiar, netejar… A poc a poc m’hi vaig anar adaptant i fent amics. Girona és una ciutat preciosa, com un petit poble, que em va permetre adaptar-m’hi amb facilitat. Ara no ho canviaria per res. – En quina fase estàs com a estudiant? Ja saps quina especialització agafaràs? Acabo de començar cinquè. Només em queda un curs per acabar la carrera, quan hi penso no m’ho puc creure. Han passat cinc anys des que va començar l’aventura fora de casa, hi ha hagut moments de tot. Ara veig ja el final i em fa una mica de por. No tinc gens clara l’especialitat que vull escollir, ni el lloc on fer-la. Acabats els sis anys de carrera, hi ha un examen que et permet escollir especialitat i lloc. Entre la nota d’aquest examen i la nota de la carrera, s’obté una llista de tots els estudiants de medicina de l’any arreu de l’Estat. Aquest examen marcarà molt les meves opcions. Després comença el període de metge intern resident (MIR), que dura entre quatre i cinc anys, segons l’especialitat. Les quirúrgiques són de cinc anys. Actualment estan intentant fer canvis, però ja es veurà com queda. Hi ha especialitats que ja he descartat, les que no tenen gaire contacte amb el pacient. Encara que no tinc una llista acurada, cada vegada m’interessen més les especialitats quirúrgiques. ARXIU – Per què a Groningen (Holanda) a fer pràctiques? T’ha costat separar-te de la família i del poble aquesta temporada? Com és la gent allà? A les illes de Schiermonnikoog 44 Aquest estiu, exactament el mes d’agost, he estat a Groningen, una petita ciutat al nord dels Països Baixos. He estat fent pràctiques en un hospital, al departament de cirurgia oncològica de l’aparell digestiu. Aquestes pràctiques formen part d’activitats fora de la carrera i les he fet gràcies a l’Associació Estudiants de Ciències de la Salut (AECS). Aquesta associació té contactes amb altres d’arreu del món i ens proporciona aquesta gran oportunitat de viatjar i alhora fer pràctiques de medicina. Vaig esco- llir Holanda perquè no hi havia estat mai, podia practicar l’anglès i aprendre medicina. Gràcies a les noves tecnologies, vaig poder mantenir el contacte amb la família a diari. Actualment no és un gran problema el fet de ser lluny. Un mes no és massa temps, però és suficient per aprendre a valorar més tot el que t’envolta. Una experiència única que recomanaria a tothom, ja que t’enriqueix molt com a persona, coneixes noves cultures, nous llocs, nova gent, noves maneres de fer… En definitiva, s’ha de viure, no es pot dir amb paraules. – A causa de les retallades que patim, està millor la medicina a l’estranger? A Holanda vaig ser en un gran hospital, el més gran del país. La diferència amb els que conec de Catalunya és notable. La crisi que estem vivint no només afecta les inversions per crear nous hospitals o millorar els existents, sinó que també afecta el sou dels professionals, creant un mal ambient i un seguit de manifestacions que empitjoren la situació. La diferència de sous amb els altres països de la Unió Europea és abismal, tot i que la vida en aquests llocs és més cara. – Com veus el futur dels metges? Les retallades han afectat la medicina? – Quins objectius tens marcats amb la teva feina? Si t’agradés anar a viure a l’estranger, on aniries? Després de viatjar a l’estranger, penso que treballar-hi és una gran opció. Un dels principals inconvenients, a part de la distància amb la família i els amics, és l’idioma. A Holanda va ser el que més vaig notar. Amb l’anglès es pot anar arreu, però per treballar cal conèixer la llengua del país. Holanda em va fascinar i si tingués l’oportunitat m’encantaria treballar-hi. Segur que a Europa hi ha països molt interessants per descobrir. A més, m’agradaria també fer investigació. Sempre m’ha cridat molt l’atenció i aquest estiu he viscut més de prop aquest camp. – La formació en medicina és igual a l’estranger que aquí? Segons diuen, la formació al nostre país és molt bona, res a envejar amb altres països. Hi ha, però, certes ARXIU Ara ningú se salva de les retallades. Els problemes s’inicien amb la formació, amb la puja de les matrícules (en un any, un 60%), es fan canvis en l’examen de metge intern resident, amb nota mínima per poder accedir a l’elecció de plaça i reduint el nombre total de places. Els problemes no acaben aquí. Un cop finalitzada la residència, més o menys a trenta anys, cal buscar un lloc per treballar, difícil ara perquè hi ha poques jubilacions i molts metges que han de començar a treballar. No és un futur fàcil per a una persona que vol ajudar els altres, després de dedicar onze anys a la seva formació. Actualment, aquests onze anys, pagats en gran part per l’Estat, es poden desaprofitar si aquest professional decideix marxar del país per manca d’ofertes de treball. Els diners invertits en la seva formació seran aprofitats per un altre país amb més ofertes, sigui Alemanya o els Països Baixos. La Cèlia davant l’hospital de Groningen diferències pel que fa a la manera de formar-se. A la universitat de Girona estem emprant un mètode implantat a Maastricht, l’avaluació basada en problemes (ABP). Això consisteix a plantejar problemes mèdics i a partir d’aquests buscar objectius d’aprenentatge i assolir-los per un mateix, cercant informació, contrastant-la i arribant a conclusions entre tots els companys. Penso que és un mètode molt pràctic, que t’ajuda a pensar i a elaborar raonaments i diagnòstics que en un futur hauràs d’aplicar. – Per acabar, dóna’ns un consell que sigui saludable, des del teu punt de vista. El més important sempre és la prevenció de les malalties, evitar o controlar factors de risc que predisposen a patir patologies. Els principals factors de risc són els hàbits tòxics, com el tabac i l’alcohol, el sobrepès i el sedentarisme. Això és el més important, sota el meu punt de vista, un petit canvi en aquests factors significa una gran reducció del risc de patir malalties cardiovasculars, principal causa de mort del nostre país. Els aconsello a tots que deixin el tabac, que controlin el consum d’alcohol, que facin una dieta equilibrada i que practiquin l’exercici físic. I, sobretot, que segueixin els consells del seu metge. Espero així no haver-nos de veure mai en un hospital, sinó passejant per Llançà. 45 La bellesa natural R ESTHER SÁNCHEZ i GARRIGA ecordant el fragment d’un poema: “Ja en surten les barques del Port de la Selva amb colrats pescadors del Port de Llançà, deixant a sa popa les esquerpes penyes, les platges més belles de l’Alt Empordà…” El més significatiu és que no era un cas solitari. Aquest litoral salvatge ha inspirat a molts. I ho segueix fent, al llarg dels anys. Fa emergir els nostres sentiments més ESTHER SÁNCHEZ Rogeli Garriga i Garriga Belles paraules dedicades a la nostra terra, retall de costa que roba el cor de tothom que, contemplantla, ha deixat volar el pensament. Com el meu avi quan sortia a la mar, cada dia. Potser era un poeta amb cor de pescador, o bé un pescador amb cor de poeta. A bressol de les roques ESTHER SÁNCHEZ “Vinyes bordes vora el mar” 46 ESTHER SÁNCHEZ ESTHER SÁNCHEZ ESTHER SÁNCHEZ Geometria inert Tocat per la tramuntana La soledat: el preu de la singularitat purs. Com l’esquerda a la roca, que deixa veure els materials que s’hi amaguen. De la mateixa manera, a menor escala, les petites escletxes erosives permeten profunditzar en els ambients que s’hi formen. pacientment va apilar i vinyes que algú altre, amb la saviesa de l’experiència, va cuidar. De vegades passa que, al marge de les esquerdes, tendrament, contrastant, hi descansa un tronc. Sembla haver trobat la pau. Ara jeu, abatut, deixant-se adormir per les carícies de les ones i el so persistent de la mar. Descansa orgullós, al bressol de les roques, mostrant la que va ser una silueta poderosa. Una part de responsabilitat en el canvi és deguda a la flora. Són les plantes les que, esgarrapant infatigables la roca mare mil·límetre a mil·límetre, aconsegueixen amuntegar granets de sorra i fer-se un coixinet que millora la seva estabilitat. De vegades, la combinació entre la genètica i l’atzar és la causa de fer possible la utilització de les esquerdes, ja marcades profundament a les roques. Així les plantes acon- No gaire lluny, veiem les parets seques gastades. “Vinyes bordes vora el mar”. Pedres que algú El temps, insistent i incansable, ha anat canviant la perspectiva que veiem de la costa. 47 segueixen refugiar-se i estalviar energia. Recullen les gotes d’aigua i serven la humitat, tot gaudint d’un lloc privilegiat per viure. Plantes de totes mides que, generosament, ens regalen les seves ombres. Algunes les considerem com a males herbes. I jo em pregunto: per què? Pel lloc on han escollit viure? Curiós… L’observació detinguda ens fa empetitir. Som un puntet minúscul davant les innombrables formes d’expressió que ens envolten. Si aconseguim integrar-nos dins l’espectacle generós de la natura, potser podríem retrobar-nos i assolir la felicitat que dóna recrear-se en els petits detalls. Cada dia estem a prop d’aquesta increïble diversitat mineral, vegetal i animal, que és font de riquesa. Talment un sospir d’aire fresc que accelera el pensament i fa volar la creativitat. Ens fa estar desperts, a l’aguait, expectants, quan veiem imatges com aquestes. ESTHER SÁNCHEZ Malgrat això, a l’estiu totes les ombres són bones, ens donen frescor i de passada ens atrapen i se’ns emporten a un món de fantasia. Moltes són les formes en què podem trobar-les i molts els escenaris de mosaics improvisats, on podem admirar-les. L’espectacle està servit. És una obra de teatre carregada d’espontaneïtat, única en la seva essència, amb el so rítmic del mar de fons. Tot mirant els batecs del mar, ens podem deixar endur pel lliscar de les ones. I allà mateix, envoltats d’un silenci petri, d’una quietud latent, la mirada capta la geometria inert de la roca en el seu parlar mut. Coquetament provocatives ESTHER SÁNCHEZ Competint o compartint 48 Entrevista Josep Benítez, cap de bombers de Llançà S om llançanencs, som altempordanesos, i tots hem crescut sota el persistent i constant brogit de la tramuntana. Tots hem vist, de prop o de lluny, com un calorós dia d’estiu s’encenia el foc. Un bosc ressec per la manca de pluges, amb un estrat arbustiu que crema com la pólvora, empès pel vent de casa nostra, es transforma en un ens incontrolable, destructiu, que campa per on vol, malgrat els esforços humans i el combustible que li treuen les poques parcel·les de conreus que resten a la zona. Allà on s’acosta el foc, animal esfereïdor sorgit de l’avern, tot queda destruït i, sovint, ni els esforços humans poden posar-hi fre. Malauradament, aquest passat estiu va tornar a passar. Dos focs s’encengueren gairebé al mateix temps a la comarca, amb l’agreujant que, a més de les pèrdues materials, econòmiques i ambientals, s’hi veieren segades les vides de quatre persones. Quan l’incendi s’acosta, la desesperació per posar el que és propi fora de perill va en augment. Per això és tan important la tasca dels bombers i els altres cossos que participen en l’extinció: policies locals, mossos d’esquadra, voluntaris… És un esforç titànic per posar fora de perill les vides humanes, salvaguardar les propietats i intentar minimitzar els estralls que el foc propicia. Parlem, doncs, amb en Josep Benítez, cap de bombers de Llançà. CARLES MOLINS d’Ajuda Forestal), desbrossament de punts crítcs, amb l’ajut del personal EPAF, i manteniment de punts d’aigua. Per part de la Direcció General del Medi Natural, que és qui té les competències en l’extinció d’incendis forestals, es realitza el manteniment de pistes forestals, el desbrossament de grans extensions, i s’inicien les gestions necessàries de manteniment, amb pasturatge de bestiar, tallafocs… Medi Natural és qui autoritza les cremes. – Quines accions de part dels ens locals s’haurien de posar en marxa per tal que no succeeixi més el que acaba de passar aquest estiu a la nostra comarca, l’Alt Empordà, i en altres indrets? De forma genèrica, s’ha d’incidir en la gestió dels boscos, ja que la disminució dels conreus afavoreix que els incendis prenguin grans dimensions. De forma més local, s’hauria de fer complir el decret que exigeix les franges de protecció d’urbanitzacions, nuclis aïllats i masies. – Parlem del nou parc de bombers de Llançà. El 30 de juliol d’enguany, va ser inaugurat pel conseller d’Interior, Felip Puig. – Explica’ns quin procediment es posa en marxa, a partir de la recepció d’un avís d’incendi. Quan es rep un avís d’intervenció, cal obtenir el màxim d’informació possible sobre el sinistre i la seva localització, per poder destinar els recursos necessaris establerts en els nostres protocols d’actuació, segons el tipus d’incendi. Tota l’actuació és coordinada amb la Sala de control de Girona. Sempre se’n duen a terme. Aquestes tasques inclouen cremes controlades, que són coordinades pel personal tècnic del GRAF (Grup de Recolzament CARLES MOLINS – Després de diverses experiències, sembla que s’hauria d’haver donat més importància a les tasques de prevenció. Hi ha projectes en marxa en aquest sentit? Com es coordinen? Josep Benítez, cap de bombers a Llançà 49 – El seu funcionament, els efectius amb què compta… A l’any 1978, ja hi havia voluntaris per apagar els incendis, però no va ser fins al 1983 que el parc va restar obert les vint-i-quatre hores del dia, amb una dotació de sis bombers, que feien tres torns de dues persones. El parc va experimentar dues ampliacions els anys 1984 i 1992, tant pel que fa a l’edifici com respecte al personal. Actualment compta amb una dotació de vint bombers, amb quatre torns de cinc bombers cadascun i un bomber de segona activitat, que realitza tasques de logística. A l’estiu, s’incrementa amb sis auxiliars forestals. Actualment, dels voluntaris que van començar en queden dos, que l’any passat van passar a la secció de voluntaris veterans. Hi mantenim un vehicle lleuger, un BRP (Bomba rural pesada) –aquest camió és polivalent i pot donar resposta en qualsevol sinistre en primera instància– i un BFP (Bomba forestal pesada), que és específic per als incendis forestals. – En l’aspecte emocional, durant l’extinció d’un incendi, s’han experimentat moments de molta tensió, també de satisfacció i alegria. Dona’ns la teva visió professional. ARXIU: PREMSA BOMBERS De por, tothom en té. En el moment d’actuar, la tensió pròpia de la tasca fa que no sentis emocions. Són moments en què cal fer una valoració molt ràpida de la situació i del que cal fer. La por desapareix, com altres emocions pròpies de les persones. 50 – Des de la teva experiència, quina seria la solució més idònia per tal que un territori com el nostre fos respectat pels incendis, o que aquests fossin més controlables? Al llarg de l’hivern, la prevenció ens ajuda a apagar incendis que es puguin activar a l’estiu. Una bona prevenció és la millor defensa. – Creus que seria bo de tenir més en compte els veïns de les zones afectades per un incendi, pel que fa referència al seu coneixement del terreny? En què podrien col·laborar? Poder escoltar la gent d’una determinada zona és molt important. El bomber coneix el sector en el qual treballa, coordinadament amb les ADF i agents rurals. – Si intervenen dotacions vingudes de fora, actuen com una unitat més o van a camions dels parcs de la zona? En els grans incendis forestals, arriben camions de tot Catalunya, guiats per la Sala de control, via GPS, que es dirigeixen al Punt de trànsit (PT), establert en un lloc proper a l’incendi. A mesura que s’incorporen efectius, resten adjunts sota el comandament en cap de l’incendi, com la resta de dotacions. – Quin criteri s’ha establert a l’hora de demanar ajut a la UME o a d’altres mitjans forans, terrestres o aeris? És la magnitud de l’incendi el que determina l’ampliació d’efectius per controlar la situació. Si es tracta ARXIU: PREMSA BOMBERS En aquesta pàgina i l’anterior, dos moments de l’extinció d’un incendi pels bombers de dotacions de la mateixa regió d’emergències, el comandament en fa les gestions, si es tracta de demanar la col·laboració de la UME, o ajudes d’altres països o comunitats, és la Sala central de Bellaterra qui ho tramita. – A més dels incendis, quines altres emergències sovintegen? Assistim a qualsevol situació d’emergència on se’ns sol·liciti. Inundacions, accidents, salvament marítim, recerques de persones, salvament de béns o d’animals… Realitzem unes quatre-centes sortides l’any. En aquest darrer incendi, la solidaritat popular envers els damnificats ha estat molt important. Des del nostre parc, dos bombers han posat en marxa una campanya de venda de samarretes amb l’eslògan “Jo també m’he cremat”, que ha rebut molt bona acollida. PNEUMATICS PNEUS - TIRES M ICHELI N * * * a l i n e a c i ó La tasca de bomber és una feina dura i perillosa, necessària, que tot i ser agraïda per la majoria, pot no ser tractada amb la justícia que cal. A hores d’ara, però, hem de tenir ben clar que l’abnegació i la gosadia davant situacions perilloses, que sovint han demostrat la gent d’aquest cos, són del tot lloables i desperten la nostra admiració. o f e r t e s d i r e c c i o n s m e n s u a l s 51 Martínez Lozano i el restaurant La Punyalada E l 1977, l’Escola d’Art Municipal de Llançà –tal com deia el programa– participà conjuntament amb la Sala Llorens a la II Fira Nacional del Dibuix, a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Érem pocs: J. Atienza, C. Campistol, O. Deu, C. Girbal, Z. Hernández, M.T. Mariano, V. Moya, M.R. Santigosa, R. Roca i un servidor. Fou llavors quan vaig trepitjar per primera vegada el restaurant La Punyalada. Tot plegat, i com sempre, gràcies al mestre i promotor de l’assumpte, en Josep Martínez Lozano. Ell feia anys que participava assíduament a les trobades i exposicions de la penya La Punyalada. Exposava sovint a les Galerias Españolas, espai que posteriorment portà el nom de Sala Llorens, al carrer Rosselló, 236, prop de la cantonada del Passeig de Gràcia, 104, on se situava aquest històric restaurant. La Punyalada va adquirir un especial renom durant els anys 20 del segle passat, ja que el freqüentava un nodrit grup d’artistes i intel·lectuals de l’època, al voltant de figures com Santiago Rusiñol i Ramon Casas. Abans d’ésser conegut amb aquest nom, es deia el Cafè dels Bohemis (1916) i, posteriorment, RAFAEL BORRÀS Olímpic Bar (1924). No se sap ben bé l’origen del nom definitiu. Uns diuen que fou a causa d’un fet de sang, altres defensen la teoria que se’l coneixia així perquè les seves factures eren molt elevades, és a dir, que et clavaven una punyalada. El que recordo perfectament era la seva marquesina o terrassa coberta, que ocupava bona part de la vorera. Allà hi vaig dinar o sopar diverses vegades, sempre al costat d’en Pepe, i al costat meu una caixa i un cavallet de pintor. Aleshores començava a ser l’ajudant del mestre. Els cambrers anaven de blanc, amb galonets de colors. Segons el color, es tenia més o menys categoria professional, sempre ha estat així. N’hi havia un que tothom reclamava i del qual es parlava sovint, ja que era molt efeminat, fet que no afectava el seu correctíssim servei. Fins i tot val a dir que era extremadament servicial. Es deia que durant aquells anys de la transició hi va dinar allà el recentment traspassat dirigent comunista Santiago Carrillo, amagat sota la seva perruca. Les sobretaules eren llarguíssimes, es feien tertúlies de cafè i licor que feien refredar. En aquells moments hi participaven Josep Lluís Florit, Ramon Barnadas, 1 2 3 15 9 14 12 8 10 11 13 16 7 20 21 22 23 24 25 6 4 5 17 18 19 26 27 28 29 30 31 33 34 35 36 37 38 39 40 32 41 ARXIU 42 LA PENYA DE LA PUNYALADA: 1. Torras Bachs. 2. Martínez Lozano. 3. Jordi Rollán. 4. Grau Santos. 5. Joan Marca. 6. Agustí Río. 7. Francesc Bosch. 8. J. Perrín. 9. J.O. Jonsana. 10. Raimon Noguera. 11. F. Aguilar. 12. F. Vayreda. 13. Joan Guillamet. 14. Rafael Griera. 15. Cristòfol Escofet. 16. Ramon Barnadas. 17. Rossend Llates. 18. R. Santos Torroella. 19. Andreu A. Artís. 20. C. Rodríguez Aguilera. 21. Joan Cortés. 22. Gustau Camps. 23. Joan Vich. 24. Enric Jardí. 25. Josep Viladomat. 26. Jaume Martí. 27. E. Grau Sala. 28. J. M. Cadena. 29. J. M. Prim. 30. Jordi Curós. 31. Joan Morral. 32. J. M. Florit. 33. Rubén Capón. 34. R. Llovet. 35. B. Sanjuán. 36. Frederic Lloveras. 37. J. Planas Gallés. 38. J. Figueras. 39. Morató Aragonés. 40. Frederic Ventura. 41. C. Cardellà. 42. F. Moneny. 52 Joan Torres Bachs, Frederic Lloveras, Manel Ricart Serra, Oriol Jansana, Ramon Llovet, Lluís Vila Plana, Josep Morató Aragonés, Jordi Curós, Rafael Griera, Jordi Rollán, Josep Cruañas… Entre els penyistes més coneguts hi passaren homes com Francesc Pujols, Rafel Moragas, el pintor Emili Bosch Roger, els escultors Martí Llauradó i Josep Viladomat, el col·leccionista Gustau Camps, el periodista i cronista de la ciutat Avel·lí Artís, Sempronio, l’acadèmic Guillermo Díaz-Plaja o el magistrat i crític d’art Cesáreo Rodríguez Aguilera. Un compendi de personatges il·lustres, que feien bullir l’olla cultural del moment. En Martínez Lozano no va perdre aquella oportunitat, forjà bones amistats, aconseguí ajudes i també ajudà els bons amics. No feia falta tenir gaires calés per mantenir dia a dia o setmana a setmana el contacte amb aquell grup de personatges. Si no hi anaves, preguntaven “Què se n’ha fet d’aquest o d’aquell?”. Les notícies corrien i si feia falta es mobilitzaven. La penya La Punyalada organitzava exposicions en diferents galeries o palaus de Barcelona. Uns podien pagar la seva participació, altres no, però la seva vàlua artística sempre hi era present. De mica en mica, la penya es va anar diluint. Uns quants, com els Siches, Rollán, Morató Aragonés, Griera, Cruañas, Sanjuán, Ricart Serra o Llovet, marxaren a La Cova del Drac, del carrer Tuset. La mobilitat llavors era més fàcil i des del menjador de La Punyalada s’organitzaven sortides per anar a pintar. En una ocasió vaig ser-hi present i férem via cap a Vallbona de les Monges una colla de pintors i alumnes. Cada vegada es buscaven indrets més llunyans i estades més prolongades, després l’economia canvià. En Martínez Lozano ja havia obtingut importants premis i la seva obra era cada vegada més valorada. Com deia ell mateix: “He passat de la breva Álvaro a algun o altre Montecristo”. Amb els anys, aquella bohèmia desaparegué i arribà la decadència. La Punyalada tancà definitivament les seves portes l’abril del 1998, ofegada pels deutes amb Hisenda, la Seguretat Social i l’Ajuntament de Barcelona. ARXIU Martínez Lozano rep la medalla d’or dels premis Vila de Palamós 1972 53 Retornar... H FRANCESC BUIXEDA i ALIU o confesso. Escric aquest text amb les facultats psicològiques alterades per unes galetes untades amb xocolata i un te verd “somni de primavera”. D’una altra manera, no podria… Vam fer la feina de comunicació tradicional i la social a la xarxa, com si ho visquéssim des de dins essent fora, a uns quants quilòmetres, a la capital. Mai m’havia sentit tan útil i proper professionalment parlant de Llançà. Confessar. Les coses no vénen soles. Estic a punt de viure més anys a Barcelona dels que he viscut a Llançà. I, malauradament, no hi puc fer res! Encara. Per sort… De fa mesos tot, o gairebé, condueix al retorn. Al poble. I és així ara i no podria haver estat de cap altra manera, abans o després. Fem el nostre curs, creixem, destriem i triem, bé o malament, avancem endavant i endarrere, sense poder parar. Llei de vida, que diu el meu pare. I heu-me aquí escrivint sobre el poble. No sé si m’enteneu… Potser no, potser encara és massa d’hora per fer-me entendre. L’any passat també vaig escriure en aquesta revista… De la relació del Pare Manel i Llançà. Fer el llibre Pare Manel. Més a prop de la terra que del cel, em va retornar a la Vila per presentar-lo al Port i fer l’article. I no només això, sinó també a conèixer nous llançanencs, a retrobar amics i coneguts. Qui sap què més depararà aquesta via… Socialitzar-me. La meva feina, la de periodista, s’amplia fa uns anys amb nous coneixements relacionats amb les noves tecnologies i l’interès per les xarxes socials. En el fons, comunicar no deixa de ser una manera premeditada de relacionar-se. Socialitzar ha esdevingut negoci a Internet i, per mi, una nova i apassionant manera de guanyar-me la vida, entre d’altres feines. I vés per on, que els del Tour de Música en Viu, de Llançà, ens demanen col·laboració en la promoció de l’esdeveniment. Explicar al teu país petit que el teu petit poble té ganes de fer-se sentir, és tot un honor. 54 No heu tingut mai la sensació que, per molt que ho intentis, quan no pot ser no pot ser i quan menys ho busques acaba passant?... Doncs això mateix. Passa. Una cosa du a l’altra. Pren sentit una idea, apareixen les persones, les persones s’entenen i s’inicia un projecte. I, on creieu que condueix tot plegat? Doncs sí, a retornar al poble. No he estat prou explícit, oi? Ho aclareixo. El projecte m’ha fet passar tot l’estiu a Llançà. Les meves vacances han estat un canvi d’aires. No he deixat de treballar ni un dia, però tampoc he deixat de fruir dels meus i del meu entorn. No m’he privat de res. D’estar amb en Martí i la resta de la família, de fondre’m amb el mar i la muntanya, d’intentar mirar les estrelles amb telescopi i de maleir la connexió a Internet. 50% laboral i 50% personal: 100% Llançà. Ara, si el que voleu són més detalls del projecte, us emplaço al proper article, si em tornen a fer aquest honor. I em planto al setembre, tornat a Barcelona. El contrast ha estat la millor manera de decidir a fer el pas. Deixar el pis després de gairebé set anys. Buscar-ne un de nou, encara a ciutat, però canviant de barri. Una planta baixa, des d’on escric aquest article sobre Llançà, amb les galetes i el te i bla, bla, bla… Cada cop hi sóc més a prop. Trasllat. Mudament. Viatge… Quimera? I vet aquí que el meu personatge immobiliari coincideix amb dimarts, 11 del 9. Aturem-ho tot. Tant, que som incapaços de fer cent metres en menys de dues hores de festa per un Estat propi. I recordo 1995 i també Llançà 2050. Tot retorna. ARXIU La manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 em va fer retornar al 1995 i al Llançà 2050 Ara fa disset anys, quan en tenia vint-i-set, en aquesta mateixa revista, vaig escriure un article titulat Llançà 2050. Explicava com seria el nostre poble en un futur numèricament simbòlic. “És una ciutat trista i sense tramuntana”, deia, en un context internacional de “Gran Depressió Europea”, en què diferents nacions sense Estat aprofitarien per autodeterminar-se. També la nostra, de nació, afirmava. I anava una mica més enllà, sense res a perdre, situant el 2015 com a data de plena llibertat i el 2026 la creació dels Països Catalans “com a federació d’Estats”. Nostradamusdepasucatamboli… Gràcies! (Com en Mas de Polònia). Qui sap si passarà! Fins i tot l’imparable camí cap al dret a decidir del nostre país em retorna al Llançà del passat, del present i del futur, lligant-los i omplint-los de sentit. Fra Jordi Cervera, un dels autors del llibre El camí d’Ubach, en diria providència de tot això. D’altres, casualitat o causalitat. Interpretant lliurement Erich Fromm, podria ser la part del meu potencial que no puc desenvolupar perquè em falta retornar per sentir-me complet. Jo crec, simplement, que mai he marxat. Que hi ha un vincle invisible que em manté aferrat a les arrels. Que em fa sentir llançanenc, fins i tot en un DNI que mai he actualitzat, no fos cas que un dia… 55 Calaix de la memòria (i III) Història de “El Siglo” L’ any 1959 va morir l’Agustí Negre i la seva vídua, la Quimeta, no va voler anar a viure a Figueres, on la seva filla i el gendre hi tenien una merceria i perfumeria. Així que ells optaren per venir a Llançà per fer-li costat i revifar el veterà establiment de “El Siglo”. Amb la facilitat de comunicació de la Maria Negre i la gran voluntat de treball del seu marit, l’Emili Pau, començà una nova etapa del negoci, aprofitant la bona perspectiva del turisme. Llogaren part dels baixos de can Dalfau i s’omplí de gènere la finca familiar del carrer Pilota 9, enfront de la botiga, sacrificant el menjador com a gran expositor. A la façana, un rètol de lletres de fusta retallades deia “Exposición de El Siglo”. Per ser més clars, rere el gran vidre es podia llegir: “Ventas enfrente. Ventes en face. Sales in front. Zu verkaufen in gegenüber”. En aquell temps els catalans no teníem dret a ser informats. Continuava essent molt important el local llogat a can Tolsanas, que es comunicava amb la botiga, com a magatzem i amb un emprovador, un paravent reciclat de l’antiga sastreria. Però malgrat els nous espais de magatzem, vitrines i expositors, el negoci quedava asfixiat, sense possibilitat de treballar bé. La família (la part femenina) va decidir JOAN M. PAU I NEGRE enderrocar el vell edifici per aixecar-ne un altre que aprofités el solar i respongués a un estil modern i funcional. El nét, en Joan M., aleshores aparellador novell, va planificar la nova edificació i la constructora fou l’empresa Salvat, que per excés de feina es va fer esperar un any. El 1964 s’inaugurà la nova botiga, amb dues plantes, la baixa per a la venda, l’entresòl com a magatzem. Tot era vidre, fluorescents i brillantors. Les etiquetes, el paper d’embalar, renovadors. Tan maco va quedar que un conegut estiuejant exclamà: “Això sí que és “El Siglo”, abans era “El Cigalot”. La Quimeta, per raons d’edat, quedà en un segon terme, però sempre va ser mestressa i crítica amb les actuacions de la nova generació. L’Emili va ser un gran innovador, introduint la venda de diaris estrangers a la manera de self service, penjats a fora amb una guardiola al costat. El client se servia i pagava, fins i tot quan era tancat, mai ningú deixà de pagar. Era un turisme familiar i honrat el d’aquell temps. La premsa estrangera, sobretot les revistes i dominicals, venien sovint censurats i arribaven edicions marcades amb un tampó una a una. Els pits de les dones es camuflaven amb una flor i els pubis d’homes i dones nus, amb triangles. Els escrits no es censuraven, els censors no devien saber idiomes. JOAN M. PAU La censura propiciava situacions surrealistes. En certa ocasió, la parella de la guàrdia civil preguntà si venien biquinis, banyadors femenins de dues peces, amb molta més roba que els d’ara. Com que se’ls va dir que sí, digueren que no els posessin a la vista. La doble moralitat era ben viva. El negoci anava bé, majorment la venda d’articles de platja, cabassos i barrets de mexicà. I els souvenirs: toreros, manoles, panderetes, guitarres i castanyoles. La processó del Divendres Sant passa pel davant de “El Siglo”, als anys 60 56 L’època de la Dictadura va crear la imatge d’un Estat d’una sola lectura: l’andalusa, i encara d’opereta barata. Tot propiciava l’atmosfera de les peteneres i les sevillanes: la música de la ràdio, els programes de la nova televisió, els reportatges del No-do amb corridas de toros presidides per Franco o els famo- sos del moment, l’Ava Gardner veient torejar el seu pretendent Mario Cabré, l’Ernest Hemingway entusiasta de la fiesta nacional, els articles de la revista Hola amb la feria de Sevilla i la duquessa d’Alba que de jove ja feia el ridícul. A nivell de Llançà, creava l’ambient la furgoneta coronada amb un cap de toro que cada setmana repartia propaganda de les curses de braus de Figueres, de la mà de l’Arturo Gómez, que abans havia torejat i ara regenta la cantina de l’estació de Llançà. També el Pati Blanc oferia dos cops per setmana espectacles quasi sempre flamencs, alguns d’alta qualitat: la Chunga, Antonio Gades, la Terremoto, la Camboria, María de Albaicín, Maria Rosa i altres. La presència flamencotaurina decorava els porrons, la ceràmica de la Bisbal, els plats de fusta o de plàstic, els joiers, sempre amb l’inevitable “Recuerdo de Llansá”. A “El Siglo” hi van treballar moltes dependentes llançanenques durant anys, ja que feia falta una bona mobilitat per treure i entrar parades de cabassos, sabatilles, pilotes, postalers, diaris i revistes, matalassos i barques inflables. La major tasca se l’enduia l’Emili, que treballava els diumenges i tot, pels retorns de premsa no venuda. Amb els anys, però, el ritme comercial va anar a menys, a causa de la competència dels nous establiments del Port, de la Vila i del mateix carrer. L’edat de la Maria i l’Emili avançava i es tancà el negoci uns anys més tard. Era el final de “Cal Sastre”, “El Siglo” o “El Sigle”. En aquests moments de renaixença de la llengua catalana, n’hauríem dit “El Segle”. ARXIU MUNICIPAL “El Siglo”, amb la façana inacabada, en una postal de 1964 de l’Arxiu Municipal 57 Llançà al cor L’aigua de mar E n un escrit anterior vaig parlar de l’aigua i vaig dir que l’aigua de mar no era bona per beure. Avui i aquí vull parlarne. L’aigua de mar no és bona per beure tal com nosaltres fem servir l’aigua dolça –de la qual en bevem, o hauríem de fer-ho, dos litres diaris–, però tampoc és dolenta ni molt menys. Ara m’explico. L’aigua dels mars del món és el 97,5% de l’aigua que existeix en aquest planeta. Un 2% la tenim congelada als pols, i tota l’altra en llacs i rius. La que fa servir la humanitat és només el 0,5% restant. Ho dic per situar-nos. La vida a la terra va sorgir de la mar, fa uns 3.800 milions d’anys. La sopa marina, que porta tots els elements de la taula periòdica i va fer possible la primera cèl·lula, continua essent en la composició de l’aigua de mar. Per tant, aquesta porta tot el que és necessari per a la vida. Així, àcids nucleics, adn, aminoàcids essencials, proteïnes, greixos, hidrats de carboni, tots els minerals i vitamines i, a més, el filoplàncton i el zooplàncton. Al mar es produeix la biocenosi, que transforma els elements químics en minerals orgànics i biodisponibles (que el cos admet), absorbint les mol·lècules químiques i transformant-les en orgàniques i digeribles per a humans i animals, com la terra a les plantes. Un litre d’aigua de mar té 10.000 milions de virus i 9.000 milions de bacteris. El ph, l’osmosi, la dispersió, la dissolució i la radiació ultraviolada del sol desactiven els microbis de procedència terrestre que puguin arribar. Els virus estan inactius, mentre no es puguin replicar en la matèria orgànica. No és possible que aquesta matèria, d’origen terrestre, pugui sobreviure en el mar. El ph de l’aigua de mar és de 8,4 i no és compatible amb microbis d’origen terrestre accidental. No hem de confondre contaminació amb pol·lució, que aquesta existeix i és artificial. La causa són els productes d’indústries químiques abocats al mar, per mala fe, ignorància o avarícia d’uns personatges, que després s’afanyen a criticar que l’aigua del mar està contaminada. L’aigua de mar és biogenètica (genera vida) i patogènica (desactiva els gèrmens de procedència terrestre), 100% orgànica i biodisponible. Les balenes, els mamífers més grans, s’alimenten solament filtrant 58 JOSEP SERRANO i DEVANT els aliments de l’aigua del mar. El 70% del nostre pes corporal és aigua de mar. El fetus en l’embaràs és 94% aigua de mar (RQ). Tots els fluids del cos són salats, les cèl·lules que creen la vida podem dir que neden en aigua de mar. Anàlisi bacteriològica de l’aigua de mar: Coliformes totals: menys de 20NMP/100 ml. Coliformes fecals: absents. E-coli: 0 UFC/ml. Salmonel·la sp: negativa/100 ml. Listèria sp: negativa/ 100 ml. La talassoteràpia (curació per mitjans marins) i els beneficis dels banys de mar dels balnearis marins –que estaven de moda a principis del segle XX, ara oblidats–, eren molt aconsellats llavors. Ja se sabia –i s’ha sabut sempre– que al banyar-nos al mar absorbim a través de la pell, les mucoses, les orelles, els ulls, les turmes, l’anus, mitjançant l’osmosi (diferència de pressió) tots els elements que conté l’aigua de mar, amb resultats coneguts però no publicitats, ja que el tractament és gratuït. “És més negoci cuidar la malaltia que cuidar la salut” (RQ). “Les plantes, igual que les persones, com menys química tenen més defenses tenen” (J. Pàmies). L’aigua de mar, nosaltres i la nostra salut El Dr. Otto Warbürg (1859-1938), Premi Nobel 1931 i 1944, va dir: “Totes les malalties són àcides i allà on hi ha oxigen (exercici corporal) i alcalinitat (l’índex del nostre ph), no pot haver-hi malaltia ni càncer. El ph correcte dels humans és entre 7,17 i 7,47. Quan aquest índex baixa, el cos s’acidifica. En un mitjà àcid es desenvolupen els microbis, virus i bacteris, que predisposen a les malalties. Totes les malalties són àcides sense excepció i acidifiquen el cos. L’aigua de mar és l’antídot ideal contra l’enverinament del menjar escombraria i les begudes acidificants, reequilibra el nivell alcalí del cos, neutralitzant les substàncies perjudicials i impedint la seva mutiplicació. L’aigua de mar no tapa els ronyons, perquè és diürètica. Desinfecta sense sabó la pell de les mans, els aliments i els estris de cuina. Ho saben bé els pescadors, que la fan servir per cuinar. Es conserva indefinidament a qualsevol temperatura. A més, té un ph de 8,4. Així s’entén que ajuda a equilibrar el nostre ph, en cas de desequilibri. Doncs, on tenim el proble- ma? A la sal. L’aigua de mar porta 36 g de sal per litre; el nostre cos, 9 g. Si ens beguéssim un litre d’aigua de mar tindríem problemes. Els ronyons, en detectar una gran concentració de sal, estirarien tota l’aigua disponible per diluir-la fins a 9 g. Demanarien aigua al fetge i aquest la trauria d’on fes falta, assecant òrgans que treballen, com hem dit, en una sopa marina i no poden en un medi sec. En conseqüència, es col·lapsarien. Això no passaria si en féssim un glopet, tots n’hem begut un moment o altre en un bany de mar. Sabem que no es pot beure, però tot té solució. Si agafem ¼ de litre d’aigua de mar i hi afegim ¾ de litre d’aigua de deu, tindrem 1 litre d’aigua amb 9 g de sal. De sal (36:4=9) que és igual a la salinitat del cos, per tant no ens pot deshidratar. Malgrat tot, la trobarem salada, així que hem de prendre precaucions. Primer, comprovar que no tenim intolerància vers l’aigua de mar, començant per beure’n uns glopets. Pensem que la nostra preparació continua essent forta i continua portant el 2% de minerals. Calcular la dosi i la freqüència de beure-la, en precaució a possibles efectes de diarrea o altres. Afegirhi unes gotes de suc de llimona i endolçar amb estèvia o un altre producte natural, a fi de no avorrir-la abans d’acostumar-nos-hi. La recepta que jo faig servir per fer-me una beguda isotònica és aquesta: 170 o 180 g d’aigua de mar, el suc d’una llimona, 3 cullerades de postre d’estèvia (faig servir la de la casa Natreen). Això va a gust de cadascú. Acabo de fer el litre afegint-hi aigua de la font. M’agrada freda de la nevera. Si voleu investigar: BOMBARD, Alain. La odisea de un náufrago voluntario. GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel. Relato de un náufrago. QUINTON, René. WARBÜRG, Otto. JOAN M. PAU 59 Paisatge d’enyor: la Palandriu E JORDI FULCARÀ s diu que no sabem el valor real d’una cosa fins que la trobem a faltar. El progrés ha fet que molts llocs canvïin la seva fesomia pel bé comú, però –digueume romàntic, nostàlgic o antisistema–, la qüestió és que trobo a faltar molts d’aquests paratges. Voldria parlar-vos ara de records i vivències de l’indret on avui s’aixeca el moll nàutic-pesquer. Tres noms eren els més emblemàtics d’aquest paratge, ensorrat l’any 1987. Començant pel lloc de més terra, trobàvem tres illots de menudes dimensions, anomenats les Pardaletes. El fet d’estar encarats al nord va ocasionar que l’erosió de les roques donés pas a un seguit d’esquerdes, on la fauna marina cercava el seu refugi. Per això era un lloc ideal per bussejar i mirar de trobar crancs, bitornells i pops. Continuant amb el recorregut, ens endinsàvem en la cova de les Pidraltes. Formava part del Castellar, la seva orientació al nord feia que estigués constantment privada de sol. La seva platgeta, de quatre o cinc metres, tenia sempre la sorra humida. L’accés a la cova era francament difícil, només s’hi podia accedir vorejant la costa pel rocam o lliscant per les parets del Castellar. Això feia que fos un lloc ideal per a les parelles de joves, que buscàvem intimitat. VICENÇ PUMAREDA I, just al davant, la joia de la corona: l’illa de la Palandriu. Constantment batuda pels vents i les onades, la La barca passa entre el Castellar i la Palandriu 60 seva vegetació era inexistent. Formava un canal amb el Castellar només navegable per petites embarcacions, ja que un parell d’esculls reduïen el pas. Ha estat gran el carisma de la Palandriu: avui dóna nom a un carrer i a la coral del poble. Entre els pescadors era també molt estimada, dues barques duien el seu nom. Ara la seva carcassa de roques serveix de fonament a l’edifici de la Confraria de Pescadors. Tots aquells que anys enrere la singlaren, li porten ara en ofrena el fruits trets de la mar. Encara recordo com si fos ahir les tardes d’estiu que, farts de prendre el sol a la platja, decidíem agafar les gambines i anar a pescar guiules. En un moment ja érem tota la colla empenyent el llagut de l’oncle Bep fins al mar, armant els rems i posant rumb a la Palandriu. En arribar-hi, calàvem les gambines i, mentre esperàvem, fèiem una capbussada en aquelles aigües fredes, netes, d’un color blau turquesa que no tenia res a envejar a les del Carib. Passada una estona, recollíem i omplíem la galleda de peix. En arribar a port, en Lluís de Can Narra ens preparava un suquet i, per arrodonir la jornada, res millor que un bon tros de gelat de corte, que gentilment l’Antonio ens oferia. No sé si érem més feliços que la canalla d’avui en dia. Del que sí estic segur és que nosaltres teníem un contacte constant amb la natura, que ens donava més sentiment de llibertat. BATEIG DE MAR De tants dies que he viscut Encara mig adormit tinc records que ni esperava, escolto el pare que em diu: imatges de vius colors “Avui tindràs el bateig: i olors que m’embolcallen. el freu de la Palandriu”. És avui que em sento viu, Just sortim de la bocana, tinc per sort forces encara, ja passem les Pardaletes, vull dedicar aquest escrit esquitx d’escuma d’argent a en Quenyo, el meu pare. al bell damunt del seient. Sento xerricar la porta De sobte ara la veig i una veu ferma dient: altiva, brava, rogent, “Apa noi, fora lleganyes esperant-me desafiant i agafa el sarró. Marxem!” com missatgera del vent. La mare ja està desperta, Assegut ferm al senó, omple el termo de cafè omplo l’ànim d’esperança, i mentre em besa a la galta la veu del meu pare em guia ens diu: “Que tot vagi bé!”. pel damunt de la mar brava. Ja sento el bram de la platja Llavors em llenço amb fermesa portant gran fortor d’alguer, a la dèria de creuar-la, els xerics de les gavines, per aspirar d’un sol cop la rosada del carrer. tot l’embruix del seu caràcter. Al moll el llagut espera, Ets l’encant de casa nostra, rems, arjau i salabrot. el ressò de tota albada, Una veu amiga crida: la perla del meu Llançà, “Quenyo, portes matalot!”. la Palandriu estimada. “Desamarra, que ja és l’alba i el peix no vol esperar, agafa fort el timó i mira sempre endavant”. 61 Carnaval A PRÒSPER PUMAREDA viat s’acostarà el Carnaval. Recordo els de la meva joventut i els de més tard, quan hi havia molta menys llibertat. En els anys anteriors al 1936, aquestes festes eren molt esperades a Llançà, ja que tant el jovent com la gent gran no podien gaudir de massa diversions. Per la festa major, els diumenges i els dissabtes a la nit, teníem cinema als locals del Centre Federal i el Foment Agrícola. Per tant, podríem dir que el Carnaval era la festa més desitjada, amb quatre dies de divertiment i balls, inclosa la diada del Dimecres de Cendra. PRÒSPER PUMAREDA El diumenge, al Centre Federal s’hi feia ball tarda i nit, amb orquestra local, tots músics del poble. No recordo si el conjunt tenia nom, però sí els d’alguns dels seus components: en Degall, en Xautra-Prospet, en Salvi, en Mallol, en Tio Faité… Més tard es formà l’orquestra “Art i Ritme”, amb en Merigó al piano, en Pere Tolsanas al saxo, en Ramiro Purcalles a la trompeta, en Salvi Pumareda al trombó de L’arrossada del Dimecres de Cendra, a Grifeu 62 vares, en Vicenç Pi al violí, i tres músics de Portbou. Per no ser menys, al Foment Agrícola, amb la col·laboració del senyor Marly, es formà també una orquestra, amb músics llançanencs, com en Rosario Comorera al saxo, l’Emilio Negre a la bateria, en Joan Mallol al trombó, l’Odón Quintana al saxo, en Vicenç Serradell a l’acordió, i dos músics de Portbou. Jo també era un dels components d’aquest conjunt, que es deia “Mar i Cel”. Tornem al Carnaval. Abans de començar el ball, uns joves des de la barandilla, amb unes canyes i fil, penjaven unes rosquilles i tota la mainada saltava per poder-les agafar. Quan arribava el dimarts, gran festa! Ens ho passàvem bomba. La sala era plena de gom a gom. A mitja tarda es practicava l’operació quirúrgica al senyor Carnestoltes. De la seva panxa en sortien caramels, serpentines, confeti i joguines, que feien les delícies de petits i grans. Com és natural, aquesta operació era l’estrella d’aquestes diades. I el jorn següent es feia l’enterrament de la sardina. A moltes platges del poble, especialment a la de Grifeu, es muntava una gran concentració de colles, que feien les seves arrossades i costellades. No hi mancava el vi bo ni la immillorable garnatxa. Voldria fer esment que aquestes festes es podien celebrar gràcies a uns grups organitzats, que durant l’any pagaven setmanalment una quota. Quan s’acabava el dia, tothom feia cap al Port, es trobaven allà i muntaven una gran caravana que arribava fins a la sala del Centre Federal. Amb un gran ball acomiadaven les festes de Carnaval. 1937, 38, 39, 40… Records, records… Respirem una mica. Carnaval? Ja no es permet fer cartells en català: “Fiestas de Carnaval en el local de la Juventud Recreativa Llansanense. Baile con orquesta y concurso de trajes típicos. (No se permite la entrada con la cara tapada)”. Els Dimecres de Cendra, gràcies a grups d’amics formats, entre altres, pel germans Torrent (de cal Carreter), en Chávez, en Daunis, en Roca, en Boada, junt amb grups de portencs, es van revifar aquelles trobades de germanor a les platges, sobretot a Grifeu. Algun any es van convidar els músics – quasi sempre l’orquestra “Río”–, que després de dinar feien una mica de ball. Ja al vespre, ens reuníem al Port per anar cap a la sala de la Societat. No vull acabar aquests records sobre el Carnaval sense retre homenatge a un home que durant molts anys ens féu passar una bona estona amb les seves actuacions, sempre esperades amb expectació: les imitacions de Doña Croqueta, Cantinflas, Charlie Rivel, Groucho Marx, el mag Faquir o Benaxi. Segur que encara molts recordareu en Pelayo Costart, per a mi i els seus amics, en Pelayo. Gràcies. També gràcies i ànims a tots els qui avui dia feu possible que perdurin aquestes festes a la nostra vila. Que sigui per molts anys. PRÒSPER PUMAREDA En Pelayo en una de les seves actuacions del Carnaval 63 Bústia Un dia de festa P ENRICA SIMÓN, Vda. BRUÑOL er als més menuts, la matança del porc era com una festa major particular, ho celebràvem tot. La mocadera, amb els seus maneguins i el davantal blau, ens deixava bocabadats. El mataporcs davant de la casa feia un clot llarg i fondo per omplir-lo de ridoltes de vinya. Quan el porc ja era mort encenien el foc i el passaven d’una banda i altra de les flames, perquè els pèls quedessin ben socarrimats. Llavors, damunt la banca de fusta, el refregaven i amb moltes galledes d’aigua el deixaven fi com la palma de la mà. Tot seguit, amb el carro anaven fins a una cala rocosa, on baixava un rec d’aigua dolça de la mun- tanya fins al mar. Amb taronges agres i la picadora de rentar la roba refregaven les tripes, fins deixarles a punt per embotir-hi la carn picada. La meva àvia també s’hi afanyava i un dia, quan volgué fer servir la picadora, veié amb gran sorpresa que un pop l’havia agafat amb els seus tentacles i se l’enduia mar endins, fins a desaparèixer rere uns esculls. Els meus besnéts gaudeixen molt quan els explico els contes tradicionals de sempre, però quan són vivències com aquesta em miren de reüll, tot dubtant de si són o no són certes. Llavors jo els dic: –Mireu, l’escriptor Josep M. Folch i Torres d’això en deia que eren pàgines viscudes. Per Sant Martí... A cada porc li arriba el seu Sant Martí. De Sant Martí a Sant Andreu, vint dies hi comptareu. Per Sant Martí, el fred és pel camí. Per Sant Martí, el porc para de grunyir. Aigua de Sant Martí a migdia, pluja tot el dia. Per Sant Martí, l’oca al tupí. Per Sant Martí, destapa el vi, per Nadal comença a tasta’l. Per Sant Martí, mata el garrí. Per Sant Martí, castanyes i novell vi. ARXIU De la vinya plantada per Sant Martí, en surt el millor vi. 64 Castella i jo S egons Ortega i Gasset, “Castilla no se ha sentido nunca como parte de España, sino como un todo”. Si els castellans no s’han sentit mai part d’Espanya, per què ens exigeixen als altres que ho siguem? Les coses no lliguen, doncs. De tal manera Espanya ens ha barrat els camins, als catalans, que si no existís la nacionalitat catalana hauríem d’inventar-la, s’ha dit. Castella és Castella. Al llarg dels anys, he visitat moltes zones de l’Estat espanyol: Castella –la de Lleó i la de la Manxa–, Andalusia, Extremadura, Astúries, Cantàbria, Euskadi, la Rioja, Aragó, València… Per tot arreu hi he trobat gent de tota mena, com aquí. Fet i fet, al llarg dels anys ens hem barrejat molt, algú ho propiciava això al llarg de quaranta anys. Però de la mateixa manera que a Catalunya trobem immigrants –o descendents seus– amb clar sentir catalanista, fins i tot independentista, per l’altiplà i els seus voltants podem trobar-hi catalans o fills de catalans amb el sentir d’Espanya al cor. Tot és així… Castella… Aquells vells palaus decrèpits, que cauen a poc a poc, coberts per la pols dels segles, aquelles places voltades de vells edificis, amb nobles escuts a les façanes, aquelles esglésies buides, camps i camps torrats pel sol, aquella gent, aquell orgull racial soterrat, però també aquella amargor al fons de l’ànima, aquell anar-se’n de casa cercant nous horitzons… Tot això, i més, es veu davant el paisatge i els habitants d’aquest vell, i malgrat tot bell, país. Miguel de Unamuno, ben conegut per les seves sàtires contra Catalunya, va escriure: “Son los demás españoles los que han hecho el dicho de ‘los catalanes, de las piedras sacan panes’, y con esto les han recalentado esa nativa vanidad del que con tanta fuerza arraiga bajo el sol mediterráneo. Y esa vanidad, esa petulante jactancia y jactanciosa petulancia, hace que las gentes sencillas como el castellano se sientan heridas y molestas”… Voldria que fóssim amics, tots plegats, és clar. Voldria poder passejar-me pels pobles i ciutats castellans –per Segòvia, Burgos o Toledo– sense problemes, com ho faig pels francesos –Marsella o Estrasburg–, o els italians –Florència o Venècia–. Admirant les seves belleses, escoltant parlar la seva llengua, clara i sonora, parlant amb la gent del camp o la ciutat, amb tots. Aprenent les seves antigues llegendes i tradicions, acostant-me més cada cop a la seva essència, intentant comprendre’ls. Però, això sí, des de la meva irrenunciable llibertat, des del respecte a la llengua que vaig mamar, des de la meva independència política, social i econòmica, des de la idea que tots som germans dins aquesta futura Europa unida. Fa dos anys, al juliol, vaig formar part d’una manifestació multitudinària pels carrers de Barcelona, després de la desfeta del nou Estatut. Experiència emocionant, estelades al vent. Aquest Onze de Setembre d’enguany també vaig ser-hi. Hem avançat? Sabem on anem? Serà veritat que, al final del camí, del dur camí, del camí fressat, trobarem la llibertat? Acabem amb els versos del recordat Miquel Martí i Pol: “Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I, en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és possible”. (Aquest article fou publicat a l’Empordà”) JMS La tardor de l’any passat vaig ser a terres de Sòria. No hi havia estat des de feia exactament cinquanta-sis anys, quan vaig haver d’anar tot un mes d’agost a Covaleda, sota els pics d’Urbión, a un campament, per validar el títol de mestre. El país ha canviat, però l’esperit és el mateix. Els pins, enormes, són allà encara, ara baixen els troncs en grans camions i abans ho feien amb les carretes de bous. Passejant per Sòria vaig recordar A orillas del Duero, els versos d’Antonio Machado, que va viure i treballar allà i s’hi va casar, per anar a morir a Cotlliure: “Oh, tierra triste y noble, / la de los altos llanos y yermos y roquedas, / de campos sin arados, regatos ni arboledas; / decrépitas ciudades, caminos sin mesones, / y atónitos palurdos sin danzas ni canciones, / que aún van abandonando el mortecino hogar, / como tus largos ríos, Castilla hacia la mar. / Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora”… Més exacte, impossible. JOSEP M. SALVATELLA Medinaceli: arc de triomf 65 Finestra a l’Empordà Dolmen Creu d’en Cobertella, a Roses P MONTSE TARDIU er arribar-hi, cal seguir la carretera de Roses a Montjoi, fins a començar el primer collet abans d’arribar al mas Marés. Aquí, la carretera forma un tancat giravolt, un corriol que s’enlaira per l’esquerra mena a un replà de la muntanya que es troba una mica enlairat. En aquest punt hi ha el dolmen. Del túmul que cobria l’estructura interna i del seu peristàlit no en queden restes definides. Alguna llosa de la cambra mostra cassoletes rituals, mentre que un gran bassi granític, també ritual, que es mostrava vora el monument, va desaparèixer entre la primavera del 1983 i l’estiu del 1987. En l’excavació aparegueren restes òssies fragmentades. Tota la ceràmica trobada correspondria al proper assentament indígena, potser un santuari, que és a tocar el monument, i referit a èpoques més modernes. Va ser construït entre els anys 3000 i 2700 aC. ARXIU És el monument megalític més gran de Catalunya. Té un sepulcre de corredor de cambra de tendència trapezoïdal, fet de lloses de granit, amb una avantcambra també de les mateixes lloses. Del corredor aquest només en queden les ranures d’implantació de la roca mare. La cambra amida interiorment 3,90 metres de llarg, per 3,20 d’ample, per 2,45 d’altura màxima. A l’actualitat, el dolmen conserva en bon estat la seva cambra formada per set lloses. La gran llosa de la coberta de la cambra, de granit, és en el seu emplaçament original. L’avantcambra en conserva dues a la seva coberta, també de granit. El corredor ha desaparegut. El dolmen de la Creu d’en Cobertella, a Roses 66