La casa d`Emmaús - Escola Pia de Gandia

Comentarios

Transcripción

La casa d`Emmaús - Escola Pia de Gandia
Joan Costa
La casa d'Emmaús
La casa de Emaús
Escola Pia de Gandia
MMIX
La casa d'Emmaús
La casa de Emaús
LA CASA D'EMMAÚS
LA CASA DE EMAÚS
Joan Costa, 2008. Oli sobre llenç.
480x220
Joan Costa, 2008. Óleo sobre lienzo,
480 x 220.
Després de la seua Passió i mort en la
Creu, Jesús torna a la vida. Una
primavera mística se sobreposa a la
primavera de la naturalesa.
Después de su Pasión y muerte en la
Cruz, Jesús vuelve a la vida. Una
primavera mística se sobrepone a la
primavera de la naturaleza.
Sota el porxe amb l'emparrat d'una
hostatgeria rural, transcorre el treball
quotidià de preparar un sopar, al
capvespre, per a uns comensals que
han acabat d'arribar. Es tracta de tres
viatgers que s'hi instal·len per a fer
nit:
Bajo el porche emparrado de una casa
de pueblo, transcurre el trabajo
cotidiano de preparar la cena, al
atardecer, para unos comensales que
han acabado de llegar. Se trata de tres
viajeros que se instalan para hacer
noche:
“Mentrestant, s'acostaven al poble on
es dirigien
“mientras tanto, se acercaban al
pueblo donde se dirigían
III
i ell va fer com si seguira més enllà.
y él hizo como si continuara más allá.
Però ells el forçaren pregant-lo:
Pero ellos le obligaron rogándole:
– «Queda't amb nosaltres que ja es fa
tard i el dia ha començat a declinar.»
– «Quédate con nosotros que ya se
hace tarde y el día declina.»
Jesús entrà per quedar-se amb ells.
Jesús entró para quedarse con ellos.
Quan s'hagué posat amb ells a taula,
prengué el pa, digué la benedicció, el
partí i els el donava.
Cuando se sentó con ellos a la mesa,
tomó el pan, lo bendijo, lo partió y se
lo dio.
En aquell moment se'ls obriren els ulls
i el reconegueren, però ell
desaparegué.” (Lluc, 24.28-31)
En aquel momento se les abrieron los
ojos y lo reconocieron, pero él
desapareció.” (Lc, 24.28-31)
En una descripción pictórica
luminosa, en la que no faltan
los tópicos para agradar a la
vista, es fácil para el
espectador actual identificar
el ambiente de una
construcción arquitectónica
mediterránea, en concreto,
una alquería valenciana. Cae
la tarde y los últimos rayos
de sol bañan cálidamente el
lugar, los personajes, las
flores... todo es amable.
En una descripció pictòrica
lluminosa, en la que no falten
els tòpics per a agradar als
ulls, es fàcil per a l'espectador
actual identificar l'ambient
d'una construcció
arquitectònica mediterrània,
en concret, una alqueria
valenciana. Cau la vesprada i
els darrers rajos de sol banyen
càlidament el lloc, el
personatges, les flors... tot és
amable.
La profusión de elementos
costumbristas no esconde,
más bien resalta los
numerosos símbolos que nos
hablan del mensaje
cristiano: Eucaristía,
Bautismo de agua y fuego, la
parra reverdecida, sarmientos secos
para la cocina, la jaula con la puerta
abierta en referencia a la tumba vacía,
la tórtola del Cantar de los Cantares,
el libro como transmisor del
Evangelio, etc...
La profusió d'elements
costumistes no amaga, més
bé ressalta, els nombrosos
símbols que ens parlen del
missatge cristià: Eucaristia,
Baptisme d'aigua i de foc, la
parra reverdida, sarments
secs per a la cuina, la gàbia amb la
porta oberta en referència a la tomba
buida, la tórtola del Càntic dels
Càntics, el llibre com a element
transmissor de l'Evangeli, etc...
I açò en una alqueria valenciana?.
Y esto en una alquería valenciana?
IV
Ubicar un passatge evangèlic en un
decorat extemporani a la narració i
que més bé correspon al temps en què
es realitza l'obra artística, pertany a
la més ortodoxa tradició de la
Història de la Pintura. Giotto ho va
fer ja en el S. XIV, així com, entre
d'altres, Piero de la Francesca i
Domenico Ghirlandaio, ja en el s. XV.
Ubicar un pasaje evangélico en un
decorado ajeno a la narración y que
más bien corresponde al tiempo en
que se realiza la obra artística,
pertenece a la más ortodoxa tradición
de la Historia de la Pintura. Giotto lo
hizo ya en el S. XIV, así como, entre
otros, Piero de la Francesca y
Domenico Ghirlandaio, ya en el s. XV.
En el Naixement de
la Verge d'aquest
últim autor, que
for ma par t dels
frescos que va fer per
a l'església de la
Santa Croce de
Florència, unes
donzelles visiten a
Santa Anna que acaba de donar a
llum. Van abillades a la moda
contemporània que imposà la cort
dels Medici, i la casa mostra les traces
de la idealització renaixentista que
somiava com degué ser un interior en
temps de l'Imperi Romà.
En el Nacimiento de
la Virgen de este
último autor, que
forma parte de los
frescos que hizo para
la iglesia de la Santa
Croce de Florencia,
unas doncellas
visitan a Santa Ana
que acaba de dar a luz. Van ataviadas
a la moda de la época que impuso la
corte de los Medici, y la casa muestra
las trazas de la idealización
renacentista que soñaba cómo debió
ser un interior en tiempo del Imperio
Romano.
No hi ha, per tant, res d'hebreu,
arameu o jueu del s. I de la nostra era.
La Mare de Déu naix, segons
Ghirlandaio en una casa florentina de
finals del s. XV.
No hay, por tanto, nada de hebreo,
arameo o judío del s. I de nuestra era.
La Virgen María nace, según
Ghirlandaio en una casa florentina de
finales del s. XV.
També Caravaggio, a principis del s.
XVII, en el seu Emmaús de la
National Gallery de Londres, ens
ofereix un altre exemple similar
d'unió entre les dues realitats, la del
temps del pintor i la del temps en el
que transcorre la narració, encara
que, esta vegada, es mostra als ulls de
l'espectador quasi sense que aquest se
También Caravaggio, a principios del
S. XVII, en su Emaús de la National
Gallery de Londres, nos ofrece otro
ejemplo similar de unión entre las dos
realidades, la del tiempo del pintor y
la del tiempo en el que transcurre la
narración, aunque, esta vez, se
muestra a los ojos del espectador casi
sin que este se percate: sobre la mesa,
V
n'adone:
sobre la
taula, entre
els dos
deixebles i
en precària
estabilitat,
hi ha un
fruiter de
canya que
mostra les
fruites que
c o n t é .
V e i e m
figues clivellades, magranes obertes,
raïm negre amb fulles ja daurades pel
sol, un codony... Són fruites de tardor
quan, segons la narració evangèlica,
haurien de ser de primavera.
Caravaggio degué pintar el quadre
entre mitjan de setembre i mitjan de
novembre de l'any 1601.
entre los dos
discípulos y en
precaria
estabilidad,
hay un frutero
de cañaque
muestra las
frutas que
contiene.
Vemos higos
partidos,
granadas
abiertas, uva
negra con
hojas ya doradas por el sol, un
membrillo... Son frutas de otoño
cuando, según la nar ración
eva n g é l i c a , d e b e r í a n s e r d e
primavera. Caravaggio debió pintar
el cuadro entre mediados de
septiembre y mediados de noviembre
del año 1601.
Aquest joc d'imatges i realitats
entrecreuades passarà a fer-se
familiar en el S. XVIII, gràcies, entre
altres manifestacions artístiques, als
típics Betlems napolitans i murcians.
En aquestes representacions
paisatgístiques, la Sagrada Família
figura sempre vestida amb tota la
dignitat historicista, acostant-se,
amb imaginació, al que es podria
suposar la manera de vestir hebraica.
Este juego de imágenes y realidades
entrecruzadas pasará a hacerse
familiar en el S. XVIII, gracias, entre
otras manifestaciones artísticas, a los
típicos Belenes napolitanos y
murcianos. En estas
representaciones paisajísticas, la
Sagrada Familia figura siempre
vestida con toda la dignidad
histórica, acercándose, con
imaginación, a lo que sería la manera
de vestir hebraica.
No així la resta de personatges
(pastors, pobletans, rentadores,
llauradors, etc.), que vesteixen a la
manera popular del moment en què
es construeix el betlem. També els
habitatges i altres elements
paisatgístics solen ser còpia dels de
No así el resto de personajes
(pastores, aldeanos, lavanderas,
labradores, etc.), que visten a la
manera popular del momento en que
se construye el belén. También las
viviendas y otros elementos
paisajísticos suelen ser copia de los
VI
l'entorn immediat. Encara avui, quan
un xiquet construeix un d'eixos
betlems, sol reproduir, sense adonarse'n, el paisatge que li és familiar.
del entorno inmediato. Aún hoy,
cuando un niño construye uno de esos
belenes, suele reproducir, sin querer, el
paisaje que le es familiar.
En el nostre Emmaús també aflora la
nostra realitat actual. La intenció es
que l'espectador reconega el seu
moment històric
r e fl e c t i t e n l a
narració pintada: en
els fragments
laterals unes claus
identificatòries
c o n t r i bu e i xe n a
aquesta missió.
Darrere de la casa,
quantitat de grues i
e d i f i c i s e n
construcció, semblen ofegar l'espai,
un contrast quasi amenaçant amb
l'ambient plàcid de la casa. Es tracta,
per descomptat, de l'amenaça de
l'especulació immobiliària, perquè, si
la casa es una alqueria del litoral
mediterrani, de quina altra cosa pot
estar envoltada sinó d'especulació? I
eixe és, ara i ací, el nostre paisatge, ja
desfigurat, per causa de l'avarícia, per
sempre.
En nuestro Emaús también aflora
nuestra realidad actual. La intención
es que el espectador reconozca su
momento histórico
r e fl e j a d o e n l a
narración pintada:
en los fragmentos
laterales unas
c l a v e s
i d e n t i f i c at iva s
contribuyen a tal
misión. Detrás de la
casa, cantidad de
grúas y edificios en
construcción, parecen ahogar el
espacio, un contraste casi amenazante
con el ambiente plácido de la casa. Se
trata, por supuesto, de la amenaza de
la especulación inmobiliaria, porque,
si la casa es una alquería del litoral
mediterráneo, ¿de qué otra cosa
puede estar rodeada sino de
especulación? Y ese es, ahora y aquí,
nuestro paisaje, ya desfigurado, por
causa de la avaricia, para siempre.
La visió amable es torna agra.
La visión amable se vuelve agria.
L' avarícia dels diners, un pecat
capital molt antic que sembla ser, a
hores d'ara, “peccata minuta”,
àmpliament tolerable.
La avaricia del dinero, un pecado
capital muy antiguo que parece ser, en
estos momentos, “peccata minuta”,
ampliamente tolerado.
Amb els seus múltiples elements
figuratius, el quadre ofereix a
l'espectador la possibilitat de
construir significats complementaris,
i alguns els suggerim ací: La portella
Con sus múltiples elementos
figurativos, el cuadro ofrece al
espectador la posibilidad de construir
significados complementarios, y
algunos los sugerimos aquí: La
VII
al recinte està tancada,
darrere de les dones que
poen aigua i la vessen al
cànter i que simbolitzen
el Baptisme. Darrere està
el mon. Eixe mon està
immòbil, com petrificat i
s'acosta la nit.
portezuela al recinto está
cerrada, detrás de las mujeres
que cogen agua y la derraman
en el cántaro y que simbolizan
el Bautismo. Detrás está el
mundo.Ese mundo está
inmóvil, como petrificado y
se acerca la noche.
Tota la composició del
quadre, amb els seus
protagonistes, podria ser
el que la xiqueta llig al
llibre que sosté entre les
mans.
Toda la composición del
cuadro, con su s
protagonistas, podría ser la
que la niña lee en el libro que
sostiene entre las manos.
Qualsevol que siga el
complement interpretatiu
que l'espectador vulga afegir
al seu gust personal, no altera
el primigenisentit del
missatge: Crist ha ressuscitat
i l'Església el mostra i el conté
amb les portes obertes.
Cualquiera que sea el
complemento interpretativo
que el espectador quiera
añadir a su gusto personal no
altera el primigenio sentido
del mensaje: Cristo ha
resucitado y la Iglesia lo
muestra y lo contiene con las
puertas abiertas.
Per últim, cal afegir que, a
l'igual que el precedent
quadre “Sacra Neteja.
L'endemà”, el present
Emmaús mostra cites de la pintura
històrica que ens mereix admiració,
com ara Caravaggio (fruiter i
deixebles), Rembrandt (banqueta
caiguda sobre les lloses del paviment),
Millet (la llenyatera en la postura de
les cèlebres espigoladores), els prerafaelites anglesos (la xiqueta que llig
entre les flors) i el costumisme de
Sorolla representat pels pilars
emparrats sota la lluminositat del
capvespre.
Por último, hay que añadir
que, al igual que el
precedente cuadro “Sacra
Limpieza. El día siguiente”,
el presente Emaús muestra citas de la
pintura histórica que nos merece
admiración, como Caravaggio
(frutero y discípulos), Rembrandt
(banqueta caída sobre las losas del
pavimento), Millet (la leñadora en la
postura de las célebres espigadoras),
los prerrafaelitas ingleses (la niña que
lee entre las flores) y el costumbrismo
de Sorolla representado por los pilares
emparrados bajo la luminosidad del
atardecer.
Joan Costa
Joan Costa
22-XII-2008
22-XII-2008

Documentos relacionados