Terry Gilliam - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Transcripción
Terry Gilliam - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Diumenge 13 d’octubre de 2013 · Número 3 PRADO 20:45 4 The World’s End 9 Terry Gilliam 10 Zack Parker 11 w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m Nicolás López Diari del festival 2 Diumenge 13 d’octubre 2013 INFOrmacIó I VENDa D’ENTraDES Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a (www.telentrada. com), per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 PREUS (IVA inclós) 9€: Secció Oficial Fantàstic a competició, Secció Oficial Fantàstic Especials, Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció Oficial Fantàstic Panorama en competició, Secció Oficial Noves Visions Emergents, Secció Oficial Noves Visions Experimenta, Secció Oficial Noves Visions Ficció, Secció Oficial Noves Visions No Ficció, Secció Oficial Noves Visions Petit Format, Panorama Especial, Sessions Especial, Secció Seven Chances, Sessions Sitges Family, Focus Asia, Secció Anima’t i Sessions 3D 6€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14 anys per a la secció Sitges Family 7€: Sessions Anima’t Curts 11€: Maratons, Programa doble 13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda 14€: Maratons del dia 20 d’octubre 4,50€: Classes magistrals i sessions Despertador (sessions de les 8.30 h. a tots els cinemes) Estacio Bus Sitges-Barcelona | Sitges-Vilanova Cinema Prado Cinema El Retiro Cap de la Vila Jardins d’El Retiro. Taquilles centre Hort de Can Falç Carrer Primer de Maig Passeig de la Ribera La Fragata Ajuntament Fundació Stämpfli – Art Contemporani Palau de Maricel Edifici Miramar Platja de Sant Sebastià. Estands L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació Hotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informació Port d’Aiguadolç Photocall Mirador Caixers CatalunyaCaixa El diari del festival COORDINACIÓ Violeta Kovacsics REDACCIÓ Gerard Casau, Toni Junyent, Alan Salvadó, Teresa Vallbona BECARI Marc Barceló MAQUETACIÓ Georgina Armisen, Juan Carlos Gómez, Francisco Valenciano FOTÒGRAFS Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris IL·LUSTRACIÓ Guillem Dols VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra INFOrmacIó TraNSPOrTS TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren directe Sitges – Barcelona Sants Sortida des de Sitges: 1.30h de la matinada BUS DIÜRN I NOCTURN Monbús Consulteu tots els horaris, parades i preus: 93 893 70 60 / www.monbus.cat Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat. El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà BUS URBÀ DE SITGES Consulteu horaris i parades a: www.visitsitges.com Consulteu tots els horaris, parades i preus a www20.gencat.cat/portal/site/rodalies o bé al 900 41 00 41 El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports. ABONAMENTS FANTÀSTICS* Abonament 20 entrades: compra de 20 entrades per a 20 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 20%. Abonament 10 entrades: compra de 10 entrades per a 10 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 10%. NOU! Abonament 40 entrades: compra de 40 entrades o més i s’aplicarà un descompte del 20%. CARNETS AMB DESCOMPTE* 20% de descompte en la compra d’entrades als clients de CatalunyaCaixa, vàlid per a la compra a través de Telentrada i amb un límit del 5% de l’aforament de la sala. 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura, Club TR3SC (vàlid per al titular i un acompanyant), RACC Master, RAKK 4u i majors de 65 anys. Els descomptes no són acumulables. El titular podrà adquirir una entrada amb descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TRESC, que podran adquirir-ne dues. * Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de Cloenda, maratons del 20 d’octubre, maratons de matinada, les sessions Despertador, Abonament Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada. VENDA D’ENTRADES Pots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a www.telentrada.com, per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa. De l’11 al 20 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles Jardins del Retiro situades als jardins d’aquesta societat (Àngel Vidal, 17). TAQUILLES DEL FESTIVAL Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a: Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges - Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana. Taquilla Jardins del Retiro. Carrer Àngel Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado. Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9 h. a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipadament (Print at home / Ticket Mobile / caixers CatalunyaCaixa / oficines CatalunyaCaixa / a les taquilles segons horari). Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació. Diari del festival 3 Diumenge 13 d’octubre 2013 L’equip de Los inocentes Eli Roth a la roda de premsa de The Green Inferno Master Class de Terry Gilliam L’equip de Contracted Marina Anna Eich, productora de Illusion Trobada amb el compositor Pino Donaggio Diari del festival 4 S.O.F. Especials AUDITORI 14:45 a Glimpse inside the mind of charles Swan III Si sois de los que de niños, al no saber cómo acercaros a la chica de vuestros sueños, urdíais en vuestra cabeza complejas fantasías onanistas en las que ellas estaban en peligro y vosotros las salvabais, esta podría ser vuestra película. Si ya no sois niños, al menos no en términos estrictos, y seguís haciéndolo, esta podría ser vuestra película. Si soñáis despiertos casi todo el rato y tratáis de levitar por la vida, de no pisar el suelo, de ser Diumenge 13 d’octubre 2013 la hostia o algo incluso mejor, esta podría ser vuestra película. Si habéis experimentado recientemente una ruptura amorosa, puede que esta sea vuestra película. A Charles Swan III, efectivamente, una chica lo ha dejado en la estacada. Una tal Ivana, a la que interpreta Katheryn Winnick, una actriz que, por cierto, apareció en dos de las mejores películas de 2004: Aprendiz de Satanás de Jeff Lieberman y 50 primeras citas de Peter Segal. Solo por eso ya deberíais amarla. Pero volvamos con el bueno de Charles Swan, que está sufriendo ese tipo de cosa que sufres cuando te has acostumbrado a pasar las noches con alguien y, de repente, llegas a casa y descubres que no vas a tener más compañía que un tucán. Bueno, de vez en cuando se queda a dormir tu cuñado, que tiene las adorables facciones de Bill Murray. Charlie Sheen interpreta a Charles Swan III en la segunda película de Roman Coppola, A Glimpse inside the Mind of Charles Swan III, que es hijo de ya sabéis quién y también colaborador de Wes Anderson, cuyo influjo sin duda puede ser rastreado en esta delirante fábula bigger than life, poblada por extravagantes personajes que quieren ser felices pero que, un buen día, descubren que el sueño americano era un tipo en albornoz hundiendo su coche en la piscina de un millonario. Noves Visions · Emergents PRADO 12:30 capa caída El primer superheroi de la història dels superherois és espanyol. Magno (Juanjo Pardo), amb la capacitat de volar, va començar la seva carrera els anys 20 i ràpidament es va convertir en icona i mite. La fama, però, va acompanyada de la polèmica: Magno es va veure implicat en un escàndol d’abús a menors i va ser oblidat per la societat. Anys després d’aquesta caiguda en desgràcia, dos joves cineastes fan un documental sobre la vida de l’heroi –un personatge amb paral·lelismes amb Superman?–, que tot i treballar en l’actualitat en un supermercat i ser un apassionat de la cuina, no ha perdut la seva essència. Com diu Magno: “un superheroi no es fa, neix”. Capa caída és un original exercici de cinema dins del cinema. La pel·lícula pren la forma d’un fals documental, amb entrevistes a amics i coneguts de Magno, amb declaracions d’experts en superherois i amb un seguiment del dia a dia del que va ser el primer superheroi del planeta. L’ús d’imatges pixelades –a tall de documents excepcionals– així com l’ús d’imatges que emulen les notícies de televisió pretenen reforçar la versemblança del film. Capa Caída és una comèdia de superherois que no amaga una certa crítica social i algun moment dramàtic –els superherois també tenen sentiments, sabeu?–. Òpera prima de Santiago Alvarado, que el 2012 va col·laborar amb un curtmetratge a la pel·lícula Barcelonorra, Capa caída narra una història esbojarrada i divertida, que escapa de tots els paràmetres de pel·lícula convencional, amb personatges freaks –Little Prodigio o Doctor Subterráneo–, i amb imatges delirants –Magno evitant l’esfondrament de la Sagrada Família de Gaudí, Magno parant míssils durant la Primera Guerra Mundial o Magno protagonitzant la campanya publicitària d’un detergent–. Així és l’humor en clau superheroica. mariah mundi and the midas Box chimères The World’s End no heretaran la terra, i com li etziba Gary King a un dels éssers que volen robar-li l’ànima: “Is the basic right of people to be assholes”. Com una cançó pop nostàlgica i al mateix temps vitalista, que durés una mica més d’hora i mitja, la pel·lícula de Wright és un caramel irresistible que fareu bé d’anar a veure amb alguna llauna de cervesa amagada entre la roba. AUDITORI 16:45 Panorama F.C. AUDITORI 10:30, 22:45 va en detriment d’uns personatges i d’una història. The World’s End és una història de vells amics i deutes pendents que té molt de la idiosincràsia anglesa però al mateix temps és absolutament universal, ja que parla de la dignitat, de ser allò que som fins a les darreres conseqüències, encara que això ens costi que ens posin etiquetes. A aquestes alçades ja sabem que els justos S.O.F. Especials RETIRO 22:00 S.O.F. Gales A la majoria de vosaltres això us donarà igual, però la nova i fantàstica pel·lícula d’Edgar Wright sembla inspirada en R.A. Lafferty, que hauria signat gustosament la història d’una colla de bevedors de cervesa enfrontats a una mena d’invasió dels ultracossos. Lafferty, un dels grans desconeguts de la ciència-ficció nord-americana, va posar-se a escriure per deixar l’alcohol, encara que aquest seguís sent molt present en els seus relats. A Gary King (Simon Pegg), el personatge principal de The World’s End, només li queda la cervesa. O això creu ell, que convoca als que van ser els seus quatre millors amics a l’institut per convidar-los a un repte alcohòlic que anys enrere van intentar sense èxit: beure’s una pinta a tots i cada un dels dotze pubs que hi ha Newton Haven, la barriada on van créixer tots ells. Però no saben que alguna cosa estranya està passant... Simon Pegg, Nick Frost, Martin Freeman, Eddie Marsan i Paddy Considine són els cinc mosqueters –cal esmentar també Rosamund Pike, el factor femení– que hauran de salvar Newton Haven i potser el món sencer de l’amenaça dels autòmats de sang blava. Tres anys després de la deliciosa Scott Pilgrim contra el mundo, Edgar Wright ha aconseguit la quadratura del cercle: un d’aquells blockbusters gairebé perfectes en els que tot és allà on ha de ser i on l’entreteniment suprem no dicional de l’espectador. Un drama, això sí, esquitxat de gore i que, quan mossega, ho fa amb una agressivitat letal. I és que Beguin no oblida en cap moment que està firmant una pel·lícula de gènere (de gèneres, ja que a més de romanç i vampirisme, la pel·lícula inclou algunes seqüències de lluita sorprenentment impactants), i probablement per això, pica l’ullet a l’aficionat donant-li un petit paper a Catriona MacColl, musa d’alguns dels films més memorables de Lucio Fulci. Tot i que el comte Dràcula imaginat per Bram Stoker era una bèstia temible que no feia gaire cas als sentiments, l’evolució (o potser seria més adient parlar de “distorsió”) que ha sofert el mite ha convertit les històries de vampirs en un terreny propici pel romanticisme, crepuscular o no. Enguany, al festival en tenim, com a mínim, tres bons exemples: Kiss of the Damned de Xan Cassavetes, Only Lovers Left Alive de Jim Jarmusch, i, evidentment, Chimères. El film d’Olivier Beguin comença amb Alex i Livia, una parella jove i enamorada, que està de vacances a Romania. Allà, ell és atropellat per un cotxe, i, per salvar-li la vida, a l’hospital li fan una transfusió de sang. Un cop a casa, Alex comença a sentir-se estrany: la llum del sol li fa mal, i ell està convençut de què els ullals li han començat a créixer... Llegint aquest plantejament, Chimères podria semblar un relat clàssic, fins i tot tòpic, però la pel·lícula troba una veu pròpia gràcies a Livia (i, evidentment, la seva actriu, una Jasna Kohoutova completament entregada al seu paper), que observa amb dolor i patiment la mutació de l’home a qui estima. La relació, sincera i afectuosa, entre els protagonistes fa que el film esdevingui un drama íntim sobre una parella que veu com la seva estabilitat i felicitat s’esvaeix dia a dia, guanyant-se l’empatia incon- Existeixen temps remots i espais llunyans que només nomenar-los se’ns dibuixa una imatge clara i precisa en el nostre cervell. Parlar-vos del Londres victorià és possiblement un dels millors exemples d’aquest imaginari compartit. La boira, el port, les fàbriques, els carruatges i les parets de maó són el punt de partida de la pel·lícula de producció catalana, Mariah Mundi and the Midas Box. En ella, Jonathan Newman ens narra la gran aventura d’un noi, Mariah, que separat dels seus pares es veu obligat a fer-se càrrec del seu germà petit i emprendre un viatge en vaixell a la seva recerca. De nou podeu tancar els ulls i imaginar-vos una illa en l’extrem més recòndit del planeta; el paisatge per excel·lència del gènere d’aventures. Aquest serà el destí de Mariah on hi trobarà un majestuós hotel, el Prince Regent, que amaga en el seu interior un submón secret ple de criatures desitjoses de sang i malvats que es dediquen a segrestar nens. En aquest relat clàssic d’iniciació, tal com marca el patró, l’allunyament de l’entorn familiar suposarà deixar enrere un món conegut per confrontar-se a allò que es desconeix. Traspassar la frontera entre un i l’altre es converteix en la millor metàfora del què significa fer-se gran, una qüestió abordada de manera similar en alguns clàssics més antics com Los contrabandistas de Moonfleet i en clàssics més moderns com Los Goonies. Mariah Mundi and the Midas Box entronca directament amb aquests relats d’aventures dirigits a un públic familiar; totes elles, pel·lícules en què l’acció, el suspens i la màgia tenen un paper fonamental. Sentir de nou l’esperit aventurer de L’illa del tresor o de Harry Potter serà un plaer tant per als més grans com per més petits. Diari del festival 5 Diumenge 13 d’octubre 2013 Sitges Family RETIRO 11:00 El màgic d’Oz la immillorable Over the Rainbow?). El màgic d’Oz provoca somriures i rialles en les situacions més inversemblants, i ens enganxa cançons que no podrem deixar de cantar durant tot el festival. És un magnífic retorn a les ficcions d’aventures imaginàries de la infància. “There’s no place like home”, deia la frase més recordada de la pel·lícula. El màgic d’Oz suposa tot un retorn a la llar. Noves Visions · Ficció PRADO 08:30 Jiseul Tothom sap que El màgic d’Oz és un clàssic indiscutible. Aquesta projecció en 3D de la pel·lícula, però, és una gran oportunitat per revisar les meravelles visuals d’aquest gran musical de Victor Fleming, director d’un altre gran clàssic de clàssics: Allò que el vent s’endugué. Dorothy (una excepcional i joveneta Judy Garland), viu infeliç en una granja de Kansas. Un dia, en plana tempesta, es veurà arrossegada fins a un país estrany però fascinant. Fleming va ser tot un pioner a l’hora de mostrar el canvi d’un món a l’altre mitjançant l’ús del technicolor, que ens presenta un univers de colors saturats que contrasten amb el sèpia apagat de l’inici. L’ús del color i de la monocromia està al servei de la història i serveix també per definir un document sociològic de la lenta recuperació de la gran crisi econòmica que els Estats Units estaven vivint a la dècada dels 30. La depressió present en l’ambient contrasta amb el màgic món d’Oz, via d’escapament de Dorothy, on pot ser una heroïna. El màgic d’Oz ha servit de referent a multitud de films posteriors (tots ells adaptacions literàries), com Charlie i la fàbrica de xocolata, Las crónicas de Narnia, Alícia al país de les meravelles i un llarg etcètera. El film que ens ocupa, doncs, forma part inesborrable de l’imaginari col·lectiu gràcies al seu estil visual, la naturalitat amb què es tracta l’absurd, una direcció d’art que converteix el món en una festa de disfresses, i, evidentment, unes cançons que han fet història (quantes vegades s’ha adaptat li acabarà el menjar”–. Jiseul és una pel·lícula d’una plasticitat exuberant rodada en blanc i negre, factor –el del no color– que col·labora a empatitzar amb els habitants de Jeju, forçats ara a ser ‘rebels comunistes’. La posada en escena teatral recorda el treball en el món de les arts escèniques del director i guionista de Jiseul, O Muel, natiu de l’illa, que ha dirigit vàries performances amb el col·lectiu cultural en què treballa. En aquesta nova edició de Sitges 2013, un altre artista, en aquest cas procedent de les arts plàstiques, estrena la seva primera pel·lícula. Es tracta de Takashi Murakami, que presenta Jellyfish Eyes, el salt a la gran pantalla de l’artista contemporani més reputat del Japó. Noves Visions · Ficció PRADO 10:45, 18:30 Violet la seva amiga Cinco (Leticia Dolera). A Violet, Berdejo juga amb les textures i utilitza diversos materials fotoquímics per submergir l’espectador en un univers estrany, en el qual a Álex, el protagonista, l’assalten constantment records del seu avi, que pot ser clau per resoldre el misteri. De fet, podríem dir que un dels temes de la pel·lícula és la nostra relació amb els records, sempre dependents de les imatges que en tenim –o que construïm– d’ells. Amb certa aroma a Paul Auster i a aquesta idea de les atzaroses coincidències que regeixen les nostres vides, Violet conté alguns passatges molt bells i confirma l’inquiet talent de Berdejo, que ja va presentar a Sitges el seu primer llarg, La otra hija. Dues pel·lícules ben diferents (la primera era una producció nord-americana amb cares conegudes, Violet, en canvi, s’ha rodat pràcticament sense ajudes, és pur low cost) però amb el segell d’un cineasta a seguir. S.O.F. Especials AUDITORI 12:45 En el dialecte que es parla a l’illa de Jeju, situada a la costa sud de Corea, “jiseul” vol dir patata. Símbol de supervivència, la patata va ser l’aliment bàsic dels habitants d’aquesta illa, que el 1948 van haver de fugir del seu poble escapant de la mort quan Estats Units va ordenar a l’exèrcit coreà que declarés comunista i eliminés a tothom qui visqués a cinc quilòmetres de la península. Jiseul narra la història de 120 habitants de Jeju que es refugien a una cova. L’èxode forçat d’un poble pacífic es converteix en un drama bèl·lic d’imatges poètiques, d’arbres i neu i nits estrellades. Homes, dones i nens defugint del temible exèrcit d’inexperts soldats, programats per matar: “hauràs de matar a innocents, podràs?”. La càmera subjectiva, que acompanya el lent caminar dels habitants enmig del gèlid bosc -amb neu fins a mig genoll i cares tapades pel fred, fa que un es senti molt a prop dels personatges, que comparteixi el seu dolor. Es narren hores de reclusió en una cova, amb diàlegs quotidians recoberts de cruesa –“al meu porc se The call ta la vida d’una jove. Mesos després, haurà de superar el seu trauma per ajudar a una altra adolescent segrestada per un perillós psicòpata (Michael Eklund) al maleter d’un cotxe. Els fantasmes del passat no aturaran a Jordan, que serà capaç de trencar totes les regles del joc per tal d’alliberar a la jove. The Call és un thriller vertiginós i trepidant, una pel·lícula angoixant on el telèfon mòbil esdevé la peça clau de comunicació entre la jove i l’operadora del telèfon d’emergències. Una pel·lícula tensa, carregada d’adrenalina i d’acció, amb la marca de la casa Brad Anderson. El director, que va debutar en el gènere fantàstic amb Session 9, Premi al Millor Director a Sitges 2001, i que es va consagrar en el gènere amb El Maquinista i Transsiberian, firma ara aquesta cinta a cavall entre el suspens i el terror. The Call transmet de forma magistral l’estrès que es genera durant una trucada d’emergència i contagia a l’espectador la tensió que es viu en segons quines urgències. Qui no ha necessitat mai aquest servei? Actuar amb prudència i prenent decisions ràpides però premeditades són la clau del 911. Un pas en fals i la víctima pot morir, o el suïcida es pot matar, o l’assassí pot prémer el gallet. S.O.F. Gales AUDITORI 18:45 Com passa a La tumba de Bruce Lee, que també es projecta avui, els protagonistes de la nova pel·lícula de Luiso Berdejo són joves espanyols als Estats Units. I és curiós perquè ambdues pel·lícules s’apropen al que seria un thriller i contenen un enigma, però mentre el film de Canódromo Abandonado aposta sense complexos per l’absurd, Violet té un to certament evocador, fins i tot poètic, amb un tendre sentit de l’humor. Amb Ricardo Darín com a narrador en off, la pel·lícula de Berdejo és un divertit joc de detectius i una història d’amor per les imatges, per la imatge com a matèria. Álex (Junio Valverde) és un noi que s’entesta a localitzar una dona que ha vist en una fotografia i de la qual no en sap res. D’entrada, només comptarà amb l’ajuda de Patrick Qui diu que rere la línia telefònica d’emergències només hi ha una telefonista? Al 911 es reben tot tipus de trucades, des d’una dona que avisa de què a l’habitació de la seva filla ha entrat un ratpenat fins a ciutadans que han vist accidents, incendis, han sentit un tret o estan a punt de suïcidar-se. Quan el personal del 911 agafa una trucada, ha d’estar preparat per tot. Sinó que li preguntin a Jordan, interpretada per una estel·lar Halle Berry, una veterana operadora del servei d’emergències 911 a qui un error cos- Richard Franklin y Everett de Roche urdieron en 1978 la memorable Patrick, tenso y enfermizo psychothriller que desembarcó en el festival de Sitges de ese año para llevarse el premio a mejor director y que este El hotel, decorado en tonos mediterráneos, dispone de habitaciones confortables, restaurante, salón, bar e internet corner. La piscina y el jardín son el alma del hotel, un oasis de tranquilidad y belleza para disfrutar de tus ratos de descanso y relax. Diari del festival 6 año se vuelve a proyectar en Brigadoon. En 2008, Mark Hartley traía al festival Not Quite Hollywood: The Wild, Untold Story of Ozploitation, suculento documental que nos ponía los dientes largos revisando la edad dorada del cine de género aussie. Hartley vuelve hoy a Sitges precisamente con un remake de Patrick. Sharni Vinson (Tú eres el siguiente) toma el relevo de la adorable Susan Penhaligon, y entre el resto del reparto cabe destacar a Diumenge 13 d’octubre 2013 Charles Dance (Tywin Lannister en Juego de tronos) que interpreta al tétrico doctor Roget. Si recordáis la película original, el doctor Roget es aquél señor tan majo que sacrificaba sin pestañear a una rana para hacerle una demostración científica a la pobre y atónita Kathy Jacquard, en una escena bastante asquerosa. El nuevo Patrick de Mark Hartley destila cariño por ciertas atmósferas góticas que a muchos nos retrotraen a otros tiempos y a otras películas. Su director sabe cómo sacar partido de los pasillos y las estancias de la clínica Roget para crear inquietud, y junto a Justin King, guionista del remake, reserva unas cuantas sorpresas para los que crean saber por dónde van a ir los tiros. Firma la banda sonora Pino Donaggio, que también ha venido a Sitges. Sin más, preparaos para una velada de terror old school, de la mano de un telépata comatoso con muy mala uva. Noves Visions · Emergents PRADO 14:30 La tumba de Bruce Lee creer, cada uno en lo que le apetezca. Dejad los libros de autoayuda, que ni siquiera se esfuerzan en ser divertidos. El cine es mucho más divertido. Y esta película en particular lo parte, en serio. Focus Àsia RETIRO 19:30 Ugly Seven Chances PRADO 20:45 Passion Decía Jean-Luc Godard que el cine solo necesita “una chica y una pistola”. Passion, la última perla de Brian De Palma, es el enfrentamiento entre una mujer rubia y una morena. Así de simple. Como de costumbre, en De Palma todo es una cuestión de forma y no de relato; de arquetipos visuales puestos al servicio del ritmo, la tensión y el suspense. El catalógo seguro que os resultará reconocible: la femme fatale, la máscara, las escaleras, el doble, el sueño; o lo que es lo mismo: puro cine. La polémica de su anterior película, Redacted, ha llevado a De Palma a estar cinco años sin rodar. Ahora ha vuelto con una película que concentra su ideario fílmico y que a la vez le permite autohomenajearse. El espejo de De Palma ya no sólo mira hacia Hitchcock sino también hacia su propio cine. Los incondicionales del director encontraran muchos ecos de sus anteriores películas, desde Fascinación a Femme Fatale. Despúes de una trayectoria dilatada (más de cuarenta años de carrera) no hay ninguna duda de que por fin podemos aceptar en nuestro diccionario el adjetivo depalmaniano. En Passion el rojo depalmaniano es engullido, gracias a la admirable fotografía de José Luís Alcaine, por una atmósfera azulada propia de la alta tecnología, de los modernos edificios acristalados y de las grandes multinacionales. El azul frío e higiénico de todo el filme reproduce muy bien el carácter de ambas pro- tagonistas, interpretadas por Noomi Rapace (la morena) y Rachel McAdams (la rubia), que no solo mantienen una lucha por hacerse con el prestigio empresarial sino que también pelean por el mismo hombre. Pero en el fondo, ¿qué nos importa la trama? Cuando avanzada la película aparezca en escena un tercer personaje femenino, la peliroja (encarnada por Karoline Herfuth), la paleta de colores ya estárá completa y solo se tratará de mezclarlos con inteligencia, algo que De Palma hace con verdadera maestría. Ya que hablamos de pintura, seguramente con Passion alguien podrá estar tentado de decir, como si se tratara de un cuadro abstracto, “esto también lo puede hacer mi hijo”. La respuesta es simple: que se atreva y lo haga. De Palma solo hay uno. ¡Cuidado! Es posible que esta película contenga las claves para llevar una vida larga y provechosa, pero también es posible que no las contenga. Alfred Korzybski, el padre de la neurolingüística, dijo que el mapa no es el territorio, y los chicos de Canódromo Abandonado, gestantes de La tumba de Bruce Lee, nos dicen algo que no estamos seguros de haber entendido pero que tiene que ver con estos versos del grupo de música Manel: “Si em llevés i fos rei, reuniria les Corts per incloure en el codi penal que es prohibeixi a la gent anar pel món buscant res que no pugui anomenar”. Si los odiáis, lo sentimos. Es posible que, a estas alturas, creáis que nos estamos pasando de listos, y tendréis razón. Las referencias son el diablo, y La tumba de Bruce Lee es una experiencia religiosa que merece palabras mejores que estas. Podríamos decir que es cine low cost new age, o que es un thriller metafísico y desconcertante que va sobre algo, que no es lo mismo que ir sobre nada. Una pareja se muda a Seattle. Ella, para hacer un curso de coaching que se ve a todas luces que es un timo; y él, para visitar la tumba de su ídolo Bruce Lee, que se supone que está enterrado allí. Hay dos posibilidades. Que nada sea lo que parece. O que todo sea lo que parece, pero ellos no se den cuenta. Financiada mediante crowdfunding, La tumba de Bruce Lee es una de esas películas que se toma muy en serio el humor absurdo, o al revés. En todo caso hay que verla para creerla y para aprender a Ugly, d’Anurag Kashyap, ens demostra que no tot el cinema que prové de l’Índia fa olor ni té el color de Bollywood. De fet, la lliçó l’hauríem de tenir apresa des de l’edició de l’any passat, quan vam tenir l’ocasió de veure a Sitges la magistral Gangs of Wasseypur. L’anterior film de Kashyap, una història de gènere negre de gairebé quatre hores de durada, trencava ja amb molts dels esquemes que teníem preconcebuts al voltant del cinema hindú. En aquesta ocasió, amb Ugly, Kashyap reprèn el treball de gènere i ens ofereix un thriller construït des d’una òptica certament fosca i cruelment realista. La desaparició d’una nena de deu anys engega una recerca desesperada per part del seu pare i de la policia. El més esfereïdor del cas és que, a mesura que avancin les investigacions, l’acte despreciable del segrest quedarà eclipsat pel retrat d’un sistema familiar i social totalment podrit i corrupte. Cadascun dels personatges que apareix en la història és més roí que l’anterior, posant en evidència una misèria que només fa que dinamitar la societat en què es desenvolupa la història. En aquest context, la recerca de la nena entra en una espiral de despropòsits que farà cada vegada més difícil arribar a una resolució. Diari del festival 7 Diumenge 13 d’octubre 2013 Panorama F.C. RETIRO 15:00 The Dead 2: India El siglo XXI ha traído una radical reconfiguración de la figura del zombi. Desde que Danny Boyle introdujera el concepto de “infectado” en 28 días después y Zack Snyder hiciera correr a los muertos vivientes en su remake de Amanecer de los muertos, parecería que el zombi está obligado a ser veloz, atlético y rabioso. Sin embargo, los hermanos Howard y Jonathan Ford todavía creen en los muertos que se mueven de forma lenta y tambaleante, a la vez que representan una angustiosa amenaza cuando se tornan una masa hambrienta e irracional. Así lo demostraron en The Dead, seguramente una de las mejores películas que el subgénero ha conocido en los últimos años. En aquel filme, los revenants asolaban la sabana africana, un escenario exótico desde el que regresar a los orígenes del mito, sin afán postmoderno ni distancia irónica, con el horror como única guía. Tres años después, los cineastas regresan con The Dead 2: India, una secuela que se traslada al continente asiático, donde un marinero que recibió un mordisco en África, quedando infectado por el virus zombi, desata la catástrofe en un país en el que viven más de un 1 billón de personas. Convirtiendo los escenarios naturales de la India en un paisaje tan hermoso como hostil, los Ford demuestran nuevamente lo bien que se mueven en el terreno de las escenas de acción, diseñando numerosas secuencias repletas de tensión y derrames hemoglobínicos, que harán las delicias de todos los aficionados al género zombi en su faceta más old school. S.O.F. Sitges 46 AUDITORI 08:30, 20:45 mindscape Mindscape, òpera prima de Jorge Dorado, és la confirmació de dues grans tendències del thriller contemporani. 1. Ens trobem amb la proliferació d’històries on el fet de penetrar en la ment del protagonista és el fil conductor per resoldre l’enigma central del film. En un món transformant-se a alta velocitat, la memòria i els records han deixat de ser estables i comprensibles per les mateixes persones que els emmagatzemen. Així, la trama de Mindscape gira al voltant d’un especialista en introduir-se en els records d’altres persones que s’haurà de confrontar al cas d’una adolescent que, o bé pot estar afectada per una experiència traumàtica, o bé pot ser una brillant sociòpata. Ment endins, s’hi amagarà la resposta... 2. Mindscape certifica la tendència del cinema espanyol de gènere de projectar-se internacionalment. L’edició de Sitges d’enguany ho confirma amb altres pel·lícules com Grand Piano, The Returned o Hooked Up en què el repartiment d’actors de parla anglesa i prestigi internacional es combina amb un equip tècnic nacional. Malgrat que les perspectives de la indústria espanyola són sovint molt apocalíptiques, això és una evidència més de què el talent d’aquí existeix. De fet, Jorge Dorado ha guanyat ja dos premis Goya pel curt de ficció La guerra i un altre pel curt documental Nuevos tiempos. També és lloable la fotografia d’Òscar Faura, format a l’ESCAC i que s’ha convertit en un referent del gènere Made in Spain. Noves Visions · No Ficció PRADO 16:30 american Jesus Fa dos anys, Red State s’alçà amb el premi a la Millor Pel·lícula a Sitges. La incursió de Kevin Smith en el terreny del thriller i de l’horror era també un virulent retrat de les expressions més extremes del fervor religiós a Estats Units. American Jesus també explora aquest tema, tot i que amb una mirada més distanciada. El documental dirigit per Aram Garriga proposa un gran viatge per la geografia nord-americana i convoca tot tipus de personatges que manifesten la seva visió de la fe: des de pastors a clubs de motoristes i lluitadors professionals cristians, des d’aquells que neguen els descobriments científics i defensen la teoria del creacionisme als que prediquen amb una serp verinosa enroscada al braç, convençuts de què Déu no permetrà la letal mossegada de l’animal. Amb respecte però sense defugir la polèmica, American Jesus esdevé una experiència apassionant que tracta de trobar respostes a algunes de les qüestions més candents de la societat americana, com ara la radical polarització política entre l’esquerra i la dreta; el fet que milions de persones estiguin convençudes de què la fi del món succeirà d’aquí no res, o les causes que han dut a la religió a convertir-se en una indústria que genera milions de dòlars, i que ha acabat integrant-se en la cultura popular. Focus Àsia AUDITORI 01:00 MARATÓ FOCUS ÀSIA The Wrath of Vajra + Drug War + Taichi Hero Los aficionados a las artes marciales y al cine de acción están de enhorabuena con este maratón. Primero, porque podrán disfrutarlo en la pantalla del Auditori; segundo, porque incluye un trío de ases. Primer as: The Wrath of Vajra, una esperada cinta de artes marciales protagonizada por Xing Yu, monje shaolin reconvertido a actor, que ya dio fe de sus habilidades en la lucha con títulos como Shaolin o Kung Fu-Sion. Peleas, venganzas, brujería... Todo un espectáculo en tres dimensiones. Del segundo as, Drug War, ya hablamos en el diario de ayer, así que pasamos al tercero, Taichi Hero, también en 3D. Rodada de manera simultánea junto a Tai Chi 0 (su predecesora, vista el año pasado en Sitges), esta segunda parte mezcla las artes marciales con una estética decididamente steampunk. Situándonos en plena época de la Revolución Industrial china, donde Lu Chan, nuestro protagonista, aún está tratando de encontrar su sitio en la aldea de la familia Chen. Allí, los habitantes son expertos en el manejo del kung fu. Artes marciales y acción por doquier, estos son los ingredientes de una noche redonda.. CineAsia >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> >>>>>> Diari del festival 9 Diumenge 13 d’octubre 2013 Entrevista: Terry Gilliam los últimos años, ¿está de acuerdo con esa afirmación? ¿Hacia dónde cree que se está dirigiendo ahora el negocio, si es que va a alguna parte? Lo realmente interesante es que, actualmente, las mejores producciones están saliendo de la televisión. Las cadenas por cable de Estados Unidos están haciendo cosas increíbles. El gran acontecimiento de este verano no ha sido ningún blockbuster, sino el final de Breaking Bad. “El cine es un reflejo de nuestra economía: o eres muy rico, o eres muy pobre” Al presentar The Zero Theorem en el Auditori, usted dijo que Sitges es un festival en el que se siente cómodo, porque puede llevar vaqueros en lugar de esmoquin. Parecería que mantiene una relación incómoda con las formalidades de la industria del cine ¿Qué es lo que le irrita más de ese mundo? Lo que más me molesta, sin duda, es el modo en que este se ha convertido en un reflejo de nuestra economía: o eres muy rico, o eres muy pobre, no hay termino medio. Es muy frustrante. Hay varios proyectos que sé que no podré sacar adelante, porque nunca lograré reunir la cantidad de dinero necesaria para hacerlos. A menos que Johnny Depp se sume al reparto. [risas] Las grandes producciones de hoy en día son realmente impresionantes. Quizás hace veinte años yo también hubiese querido hacer una película de este estilo, pero ya no tengo ningún contacto con Hollywood. No me interesa competir en ese mundo y no quiero depender de una gran maquinaria para hacer mis películas. Por eso he disfrutado de la experiencia de The Zero Theorem: el equipo era reducido, y teníamos más control sobre lo que ocurría. Hay quien dice que la industria del espectáculo ha cambiado mucho en La tira de Guillem Dols ¿Ha considerado alguna vez llevar a cabo un proyecto en el medio televisivo? Me lo han ofrecido varias veces, pero no me siento del todo cómodo con esta idea. Sí soy consciente de que cada vez más gente ve mis películas en pantallas pequeñas, como las de televisión; pero sigo queriendo hacer cosas para la gran pantalla, porque creo que es el mejor formato para mi trabajo. Mis películas se basan en la escala de las cosas, por eso es importante el tamaño. En cualquier caso, me parece evidente que algo está cambiando: los equipos de home cinema son cada vez más sofisticados, y las salas de cine cada día resultan más impersonales, por eso no me extraña que mucha gente prefiera su sofá a la butaca. ¿Por qué decidió rodar The Zero Theorem en 35mm? Simplemente porque el cine sigue siendo capaz de captar más información que cualquier soporte digital. Cuando debes trabajar rápido, como fue nuestro caso, puedes cometer algún error en la exposición de la imagen. Así, si el color del cielo aparece excesivamente quemado en pantalla, en digital será así para siempre mientras, en celuloide, puedo retocarlo y recuperar las nubes que necesito. Su anterior película, El imaginario del Doctor Parnassus, empleaba una gran cantidad de efectos digitales. El hecho de que el mundo de The Zero Theorem sea mucho más tangible es una reacción a esa experiencia? En absoluto. Para mí, no son más que herramientas. Si necesito algo de ayuda digital para lograr según qué efectos, no me supone ningún problema usarlos. En El imaginario del Doctor Parnassus, los personajes entraban en un mundo completamente irreal. Para The Zero Theorem quería que el entorno virtual fuera algo más familiar y agradable. Tiene algo que ver con el final de Brazil, pero si allí el protagonista acababa sumiéndose en su propia mente, en esta ocasión se trata de un universo creado por la tecnología. En cierto sentido, la película podría interpretarse como el deseo de tocar algo, o a alguien, en un mundo cada vez más digital, donde todo parece intangible. Nos hemos acostumbrado a mantener la mayoría de nuestras relaciones a distancia, en un entorno virtual. Parece que nos sintamos inseguros al tener un contacto real. Al final de la película, el protagonista aprende a tomar el control de un mundo virtual. Quizá el primer paso sea precisamente ese, recuperar el contacto físico. Este final fue una reacción al que había en el guión. Decidí cortar las tres últimas escenas y terminar justo en el momento en que el personaje alcanza una cierta dignidad y calma espiritual. ¿Cómo era el desenlace original? Era un final feliz. Algo muy estúpido, la clase de final que tienen la mayoría de películas. Detesto esas cosas, así que me negué a incluirlo. Lo rodé, pero nadie lo verá nunca. Los productores se sentían más seguros con esa opción, evidentemente, pero a mí me parecía poco sincero y preferí cerrar la historia de un modo más enigmático. Cuando se representa el futuro se suele optar por una estética muy The Zero Theorem minimalista, pero los escenarios de The Zero Theorem son edificios clásicos y abigarrados ¿Dónde encontró esos espacios? Rodamos en Bucarest, porque era lo que más se ajustaba a nuestro presupuesto. Adoro la arquitectura de esa ciudad. Respecto al diseño, la realidad es que el mundo en que vivimos es un desastre, hay más caos que orden. El aeropuerto de Madrid, por ejemplo, es una construcción muy bonita, muy futurista, pero no se corresponde con la realidad. El futuro nunca será una forma completa, siempre presentará restos del pasado. Quería que la película tuviera esa mezcla de elementos y que reflejase la sensación de desorden. Usted ha dicho que su película, pese a suceder en el futuro, refleja el presente. Cuando vuelve a las obras que realizó hace veinte o treinta años ¿Qué mundo ve en ellas? No lo sé. Nunca había pensado en ello. [risas] Supongo que todos los filmes que he hecho son un reflejo exagerado de su época, como un cartoon; pero me he dado cuenta de que hoy mi idea de la realidad es mucho menos concreta y clara que antes. Hace un par de años hablé con Tom Stoppard sobre cómo plantearíamos Brazil si la hiciéramos ahora y ninguno de los dos sabía por dónde empezar. El mundo se ha vuelto tan amorfo, y se mueve en tantas direcciones que cuando intenté pensar en cosas que pudiesen representar el mundo de mañana resultó que la realidad me había superado con creces. Es como si el futuro hubiera pasado por delante de mis narices sin darme cuenta. Espero no perdérmelo la próxima vez. Diari del festival 10 Diumenge 13 d’octubre 2013 Entrevista: Zack Parker volíem portar-lo cap a una vessant més fosca. de la pel·lícula no he tingut mai en compte les regles del gènere. “Ser pare de família, sí que és una experiència terrorífica” Malgrat tractar-se d’un thriller de terror, l’estètica i l’atmosfera de Proxy s’allunyen del gènere. Moltes de les escenes més terrorífiques de la pel·lícula tenen lloc en plena llum del dia. De fet no tenia la intenció específica de fer un film de terror. Simplement tenia en ment la història, que considerava interessant, i tenia ganes d’explicar-la. És la meva quarta pellícula com a director i en totes he tractat de seguir els meus instints. A l’hora de plantejar-me el to general Proxy s’inicia amb una escena de gran brutalitat. Tenia clar que volia mostrar-la d’una forma tan explícita? Vaig prendre la decisió a consciència, no sóc d’aquells directors que couen la pel·lícula a foc lent. Avui en dia el públic té la necessitat d’entrar ràpidament en la història i aquesta era la millor manera de fer-ho. La maternitat és el tema central de la pel·lícula, però aquesta es mostra de manera més fosca que de costum. Tant el co-guionista, Kevin Donner, com jo, som pares de família des de fa 8 anys i et puc assegurar que és vertaderament terrorífic. Els dos teníem clar que les dones, i més concretament les mares, són les peces centrals d’aquest univers. A partir d’aquí, ens interessava mostrar el procés en el qual els fills es converteixen en l’única cosa que importa en el món. Fins i tot, un pot arribar a perdre la seva pròpia identitat. Crèiem que era un tema que no havia estat tractat massa en el cinema i Els personatges femenins, els grans protagonistes de la història, s’allunyen de la vulnerabilitat i fragilitat pròpies del thriller. Buscava mostrar una altra cara de la feminitat? Els personatges femenins de Proxy trenquen amb els arquetips més extensos, però sobretot m’interessava explicar una història en què només les dones poden experimentar. A més, els personatges femenins són molt interessants, amb més capes i més matisos que els homes. Expressen més a nivell emocional i psicològic, de forma que hi pots profunditzar més com a director. A la vegada, el públic tendeix confiar més en elles, perquè espera que siguin les víctimes de la història. Això dóna més joc a l’hora de crear suspens i aquesta ambigüitat permet introduir girs importants en la trama. Els grups d’autoajuda també tenen importància a la pel·lícula. Va documentar-se sobre ells? Tant la meva dona com la de Donner treballen en el camp de la medicina. Tenim molts amics comuns que es dediquen a tractar amb malalts mentals i sobretot amb patologies psicològiques. De fet, molts d’aquests amics treballen en molts dels hospitals en què vam rodar. Escriure sobre qüestions que un coneix d’aprop o bé rodar en espais que són familiars facilita molt les coses com a director. Ha estat director, guionista, productor i editor de totes les seves pel·lícules, inclosa Proxy. Jo, personalment, sento que només hi ha un treball que ho aglutina tot. Crec, per exemple, que quan un escriu està a la vegada produint la pellícula: pensa en les localitzacions, en el pressupost... O bé, quan s’està dirigint, també es pensa en com es muntaran les escenes. Per mi és natural treballar d’aquesta manera, em dóna una llibertat total, un major control i em permet fer un tipus de treball més creatiu. a últiimda sal BRIGADOON Quizá la comparación no tenga mucho sentido, pero a veces las casi doscientas obras que conforman la inabarcable obra de Jesús Franco me produce una sensación parecida a la que experimento ante la discografía de Bob Dylan. No es que el de Duluth tenga tantos discos, pero si mi cabeza puede quedarse durante horas o días pensando en dos estrofas concretas de Visions of Johanna no me hago a la idea de llegar a conocer y dominar su treintena y largos elepés. De Franco habré visto unas diez películas, lo confieso, me falta un extenso trecho por recorrer, un trecho que me acompañará toda la vida, cual manantial infinito al que podré asomarme de tiempo en tiempo, encontrándome con obras menores, curiosas, entretenidas, olvidables y también con películas de sobrenatural e intensa belleza como Las vampiras. Franco abrirá y cerrará la jornada de hoy en L’Escorxador: Brigadoon empezará con Llámale Jess de Carles Prats y Manel Mayol, uno de los mejores documentales que se ha rodado sobre el cineasta, y se despedirá con una película inédita, Montes de Venus, codirigida junto a Fata Morgana. Una película sobre mujeres que exploran los límites del placer carnal, en búsqueda de una nueva (y más libre) geometría de las relaciones. Hoy es un día de inequívoco sabor ibérico: tendremos las nuevas películas de dos intrépidos terroristas del cine como son Manolito Motosierra y Germán Monzó. Quizá hayáis oído hablar de este último, leyenda viva del cine subterráneo español: conoció a Jackie Chan en Hong Kong, trabajó con él en Los supercamorristas, en los 80 rodó varias películas prácticamente imposibles de encontrar y en 2005 reapareció con Kibris: la ley del equilibrio. Este año presenta una delicatesen cañí, La marca del vampiro, cuyo tráiler te hace retroceder sin remisión a la época dorada del VHS. El agitador alicantino Manolito Motosierra, de quien debéis saber que ha trabajado mano a mano con el mítico Ted V. Mikels (en The Corpse grinders 3, su anterior peli) nos trae Carnívoros, una gamberrada altamente hemoglobínica en la que volveremos a toparnos con los Gutiérrez, la familia de costumbres peculiares que protagonizó su primer film, Jodidos Kabrones. Y también veremos la segunda tanda de cortos que compiten por el preciado premio Brigadoon-Paul Naschy, ocho estomagantes filmes que atesoran dudosos valores éticos y morales… Toni Junyent 131013_C_brigadoon Diari del festival 11 Diumenge 13 d’octubre 2013 Entrevista: Nicolás López 9 9 a LA COLUMNA DEL CRÍTIC ¿Madurar está sobrevalorado? Cien por cien. Si uno quiere hacer películas, no debería madurar nunca. Claramente, Mis peores amigos: Promedio rojo el regreso apunta hacia esta idea. Creo que uno se queda en el último año de instituto. Eso es lo que vas a ser siempre en la vida. Uno no crece, simplemente se especializa en su estupidez. “Si uno quiere hacer cine, no debería madurar nunca” El primer cortometraje que rodó se llama Pajero, un término muy divertido. ¿Cómo definirías la figura del pajero? Yo creo que bastaría con ver una foto mía. La masturbación ha sido parte fundamental de mi vida y creo que el tiempo que no he dedicado a hacer películas lo he ocupado masturbándome. Hay veces que he combinado las dos cosas, hacer películas y masturbarme al mismo tiempo. Eso resulta más complejo, aunque siempre hay nuevas formas. Yo tengo la ma- nía de masturbarme en aeropuertos. Cuando tengo que esperar mucho en un aeropuerto, voy al baño y me hago una paja. Presenta en Sitges la secuela de Promedio rojo, una teen movie que estuvo aquí hace casi diez años. ¿Qué tipo de comedia juvenil ha sido su referente? Más que mirar hacia la comedia juvenil, lo que hace esta película es homenajear todo el cine con el que yo crecí. Le rinde homenaje a películas como Regreso al futuro, Terminator, El club de la lucha o El señor de los anillos. Trata sobre tres amigos que se vuelven a juntar años después de salir del instituto. Lo hacen porque uno de ellos tiene una enfermedad terminal y va a morir. Este hombre solo quiere cumplir todos sus deseos infantiles antes de morir, unos deseos totalmente imbéciles, porque él es un poco estúpido. Uno ve cómo sus amigos lo van engañando para que haga todas una serie de cosas absurdas, que van desde conocer a un duende, visitar la Tierra Media o viajar en el tiempo. A partir de ahí, la película se mete en una locura que no para. MUNDO REMAKE A los cinéfilos de última generación, el cine de Tarantino les parece el principio de todo, es decir, algo viejo, por mal que nos pese a muchos. Los años 90 pasaron y muchos títulos de aquella década, obviada y ahora encumbrada, son susceptibles de ser rehechos. Uno se da cuenta de que pasan los años –de verdad– cuando nuevas versiones de títulos cinematográficos que marcaron una época asaltan la cartelera. Peinamos canas, peinamos remakes, aunque nos sorprenda, en gran parte porque no queremos admitir la realidad y tantas horas abducidos por la sala oscura pasan factura, aunque alivien el tedio y el cine nos ofrezca una existencia más excitante y llevadera. Es citado el responsable de Pulp Fiction por aparentemente cercano en el tiempo, por poner un ancla a los pensamientos que vehiculan este texto. Además, su visita a Sitges a presentar Curdled fue el principio de una gran amistad con el festival para el que esto escribe. Desde entonces, y antes, bastante antes, su programación ha acogido edición tras edición innumerables películas de culto rodadas de nuevo para adaptarse a la actualidad. También han lucido en su ecléctica parrilla filmes de nacionalidad exótica absorbidos por la industria hollywoodense, puestos al día, convenientemente maqueados. Sitges cuenta este año con varios esperados remakes, como We Are What We Are y Patrick. El filme mexicano que sirve de base al primero es cercano en el tiempo, atiende a la fórmula de rehacer a la americana lo bien hecho en otro país, una estrategia no siempre eficaz. Con la segunda propuesta se actualiza una cultmovie esencial de finales de los 70. Los que la disfrutaron por aquel entonces en pantalla grande repeinan canas, y cuentan por decenas sus arrugas cinéfagas. Eli Roth coprodujo y protagonizó su anterior película, Aftershock, y ahora usted ha trabajado con él en The Green Inferno, produciendo y participando también en la escritura del guión. Con Eli Roth, somos muy amigos. Después de trabajar en Aftershock escribimos el guión de The Green Inferno, con un guionista más, Guillermo Amoedo. The Green Inferno la escribimos los tres y la produje yo. Ahora se acaba de anunciar que la segunda parte de The Green Inferno voy a dirigirla yo. Con Eli tenemos una relación casi homoerótica. Nos conocimos en Los Angeles, pero ambos le tenemos un cariño especial a Sitges. De hecho, siempre que hago una peli, pienso que va a ser ideal para Sitges. Ha dirigido una película de superhéroes, comedias juveniles, una exitosa saga de comedias románticas, una película de catástrofes… ¿Qué género te apetecería tocar ahora? Me fascinaría hacer un musical. Pero ahora voy a hacer una de caníbales, que es la segunda parte de The Green Inferno. ¿Hay alguna película concreta que tenga ganas de ver en el festival de Sitges? Quiero ver la nueva película de Alejandro Jodorowsky, La danza de la realidad. Me interesan también las nuevas películas de Takashi Miike. Y quiero ver Grand Piano, de Eugenio Mira. ¡Hay muchas! Es por eso que, para mí, siempre es maravilloso vemir a este festival, porque me permite empaparme de todo lo nuevo en términos de cine de género, que es el que veía de pequeño y lo que me interesa. ¡UN FESTIVAL DE LIBROS! Los habrá que sufrieron lo suyo viéndola de tapadillo en la tierna infancia, escondidos detrás del sofá o empleando cualquier otra maniobra púber de acercamiento a lo prohibido a través de la ventana electrónica. El ejercicio del remake nos ha traído sorpresas muy agradables, como el comienzo de Amanecer de los muertos, uno de los arranques más potentes del cine de terror de los últimos tiempos y, probablemente, la mejor película de Zack Snyder, neutralizado tras caer en manos del virus Nolan, defensor de añadir realismo a lo que no lo necesita, un pecado mortal en el reino de la fantasía que no nos cansamos de denunciar. El maestro Rob Zombie firmó un remake potente con Halloween, otro Carpenter indispensable, y se salió del tiesto con la secuela, de obligado visionado para entender mejor la poderosa –y ya referencial– The Lords of Salem. La renovada Evil Dead reivindicaba más sangre que su inspiración, nada de soserías, con un final apoteósico, digno de ser mencionado en representación de lo último de lo último. Concluimos aperitivo sobre el mundo del remake oscuro destacando a Haneke, capaz de rehacerse con nota alta a sí mismo en la traslación USA de Funny Games, prácticamente plano por plano, es decir, ¿para qué cambiar lo que ya está bien? Se supone que cuando retomamos algo partiendo de cero es porque queremos mejorarlo. Como ir a por la matrícula de honor en el curso académico después del sobresaliente. Por tanto, ¿qué hacer si la película original nos ofrece un material de partida insuperable? Por lógica, basta con rematar la nueva faena con los mínimos retoques. Me pido Los viajeros de la noche, de Kathryn Bigelow. a Borja Crespo VIS NUES ITA TRA W www. EB que-l e e r . com La fórm ula d c on con e QUÉ ten LEE ventan idos exclusiv R os: una a caleid o scó mundo de la le pica al ctura. CADA MES EN TU QUIOSCO. AHORA TAMBIÉN EN TU TABLET Y MÓVIL Síguenos en Faldon QL.indd 1 y 6/9/13 13:33:58 Diari del festival 12 Diumenge 13 d’octubre 2013 Premis SGAE Nova Autoria TRAMUNTANA 16:00 Presentación del libro Quentin Tarantino. Glorioso bastardo Tarantino es de esos directores sin los cuales Sitges no sería lo que es. Desde 1992, cuando Reservoir Dogs se estrenó y convirtió en fenómeno de culto, Tarantino ha quedado en la esencia del festival. El pasado viernes, el autor Juan Manuel Corral presentó el libro Quentin Tarantino. Glorioso Bastardo. En el acto le acompañó Ángel Sala, director artístico del festival y responsable del prólogo. El libro tiene un alto valor cinéfilo, ya que analiza detalladamente muchas de las referencias que ha utilizado el director a lo largo de su carrera, desde Sergio Leone hasta el género erótico japonés. Los lectores podrán descubrir autores orientales que han inspirado a Tarantino y que ahora empiezan a ser conocidos para el gran público. El libro contiene también imágenes inéditas y un sinfín de anécdotas de rodaje. Corral y Sala coincidieron a la hora de apuntar que Tarantino se ha ido consolidando como un autor, sobretodo en sus dos últimos filmes, dejando atrás el aura de enfant terrible que sobrevolaba el principio de su carrera. También quisieron hacer justicia a Jackie Brown, “la película más personal de Tarantino”, tal y como apuntó Sala. Por último, Sala remarcó la importancia de crear debate en torno a este director posmoderno e hipermoderno, que continúa creando expectación entre los más jóvenes. L’autoria emergent i la nova creació audiovisual de les escoles de cinema de Catalunya han tingut aquesta tarda el seu moment estel·lar al Festival de Cinema de Sitges, amb la festa dels Premis SGAE Nova Autoria celebrada a l’espai Cañateca. Organitzats per la Fundació Autor de la Societat General d’Autors i Editors, aquests guardons van néixer fa 13 anys amb la voluntat de descobrir, promoure i ajudar a difondre les produccions audiovisuals que elaboren els alumnes de les escoles cinematogràfiques catalanes. Lluís Arcarazo, guionista de cinema i televisió; Àlex Martínez Casamada, compositor i orquestrador de bandes sonores, i Mireia Ros, actriu, guionista i directora de cinema, han integrat el jurat dels premis d’enguany, que han recaigut en alumnes de l’escola Bande à Part, de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) i de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Aquest 2013 s’han presentat als guardons 38 treballs de 16 escoles diferents. Per gèneres, eren 26 treballs de ficció, 4 d’animació i 8 documentals. D’entre ells, el jurat en va fer una selecció prèvia de 10 obres finalistes (7 de ficció, 2 d’animació i 1 documental) que corresponien a 9 escoles. En la lectura del veredicte del Premi SGAE Nova Autoria al Millor Guió, el membre del jurat Lluís Arcarazo ha fet saber que «escriure un bon guió és trobar la millor manera de portar una història a la pantalla. De vegades una història requereix una estructura complexa i uns bons diàlegs naturals i eficaços. D’altres, una estructura més simple i un ritme que posi de relleu la profunditat d’uns testimonis verídics i colpidors». És per això que el jurat ha decidit que el guardó «sigui compartit per dues produccions, una de ficció i l’altra de documental, que han sabut trobar, ja des del guió, la millor manera d’arribar a l’espectador. S’atorga el Premi SGAE Nova Autoria al Millor Guió a Gorila Baila, presentat per l’escola de cinema Bande à Part de l’autor Eugenio Canevari i ex aequo a Espés presentat per la Universitat Pompeu Fabra de l’autora Tànit Fernández.» També en la categoria de Millor Direcció el jurat ha decidit donar un premi ex aequo. La cineasta Mireia Ros ha expressat que el jurat atorga el premi a «dues pel·lícules que mereixen ser reconegudes: Una per la seva honestedat narrativa, la mirada d’una jove sobre el món actual, una realitat social lluny dels grans titulars. Un retrat d’un món que tendeix a ser invisible. S’atorga el Premi SGAE Nova Autoria a la Millor Direcció a la pel·lícula Espés dels autors Tànit Fernández i Isaac Rodríguez». I de l’altra pel·lícula premiada el jurat n’ha «ressaltat la seva maduresa cinematogràfica, perquè té molt de cinema, i és visualment poderosa, amb un excel·lent treball d’actors, i parla de la memòria i de la culpa. S’atorga el Premi SGAE Nova Autoria a la Millor Direcció a la pel·lícula Gorila Baila de l’autor Eugenio Canevari.» El Premi SGAE Nova Autoria 2013 a la Millor Música Original ha estat per a Álvaro Lafuente, compositor de la banda sonora del curt Dinosaurio, presentat per l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. El membre del jurat Àlex Martínez Casamada ha destacat «la bona feina realitzada d’un compositor novell, per la seva capacitat de contenir-se i de mostrar-se emotiu en els moments adequats». Concebuts, doncs, com una finestra oberta a descobrir el talent dels creadors audiovisuals del futur, els Premis SGAE Nova Autoria compten amb la col·laboració i la complicitat de les principals escoles cinematogràfiques catalanes i amb el mateix Festival. A través d’aquests guardons, la SGAE i la Fundació Autor ofereixen la possibilitat als autors emergents d’exhibir els seus treballs i donar-los a conèixer al gran públic en el marc d’un esdeveniment audiovisual de projecció internacional. Amb els creadors audiovisuals La SGAE compta amb més de 8.500 autors d’obres audiovisuals (argumentistes, guionistes i directors) entre els seus associats. Amb el lliurament dels Premis SGAE Nova Autoria en el marc del Festival de Cinema de Sitges 2013, l’entitat posa novament de manifest la seva ferma aposta i decidit suport a la creació audiovisual. La Fundació Autor va néixer el 1997 amb la finalitat de desenvolupar activitats socials, assistencials i promocionals per donar suport a l’autoria, la creació i el foment de la cultura. En el cas concret de l’àrea audiovisual de la Fundació Autor de la SGAE els objectius són la cerca, la formació, la divulgació i la promoció del cinema de l’Estat espanyol i llatinoamericà. Patrocinador Principal Diari Festival_(250x341+3).indd 1 13/09/13 13:34 Diari del festival 14 Diumenge 13 d’octubre 2013 PROGRAMACIÓ AVUI DIUMENGE 13 08:30 AUDITORI 14:30 PRADO Jorge Dorado. Espanya, EUA, 2013. 95’ Canódromo Abandonado. Espanya, 2013. 95’ mindscape 08:30 RETIRO Blind Detective Johnnie To. Hong Kong, Xina, 2013. 129’ 08:30 PRADO La tumba de Bruce Lee 14:45 AUDITORI a Glimpse Inside the mind of charles Swan III Roman Coppola. EUA, 2012. 86’ Jiseul 15:00 RETIRO 10:45 PRADO Howard J. Ford, Jon Ford. Regne Unit, 2013. 93’ O Muel. Corea del Sud, 2012. 109’ Violet Luiso Berdejo. EUA, Espanya, 2013. 90’ 10:30 AUDITORI The World’s End The Dead 2: India 16:30 PRADO american Jesus Aram Garriga. Espanya, EUA, 2013. 77’ Edgar Wright. Regne Unit, 2013. 108’ 16:45 AUDITORI 11:00 RETIRO Jonathan Newman. Espanya, Regne Unit, 2013. 95’ El mago de Oz 3D Victor Fleming. EUA, 1939. 102’ 12:30 PRADO capa caída Santiago Alvarado. Espanya, 2013. 92’ 12:45 AUDITORI The call Brad Anderson. EUA, 2013. 95’ 13:00 RETIRO curts fantàstics a competició I Última Projecció mariah mundi and the midas Box 17:00 RETIRO Skeleton Girl. 7’ Foxed! 3D. 5’ Space Pirate: captain Harlock 3D Shinji Aramaki. Japó, 2013. 115’ 18:30 PRADO Violet Luiso Berdejo. EUA, Espanya, 2013. 90’ 18:45 AUDITORI Patrick 01:00 AUDITORI MARATÓ FOCUS ÀSIA Mark Hartley. Austràlia, 2013. 100’ The Wrath of Vajra 3D 19:30 RETIRO Johnnie To. Hong Kong, 2012. 107’ Ugly Anurag Kashyap. Índia, 2013. 124’ Law Wing-cheong. Xina, 2013. 110’ Drug War Taichi Hero 3D Stephen Fung. Xina, 2013. 95’ 20:45 AUDITORI 01:00 PRADO NOUS ZOMBIS Jorge Dorado. Espanya, EUA, 2013. 95’ Sabu. Japó, 2013. 85’ mindscape 20:45 PRADO Passion Brian De Palma. França, Alemanya, 2012. 97’ 22:00 RETIRO Swallow. 10’ Breathe. 6’ chimères Olivier Beguin. Suiza, 2013. 80’ 22:45 AUDITORI The World’s End Edgar Wright. Regne Unit, 2013. 108’ 13:00 Estrena documental Jeremy Gardner. EUA, 2012. 100’ Halley Llámale Jess Sebastián Hofmann. Mèxic, 2012. 83’ 15:00 Estrena Brigadoon Tramuntana 17:00 Estrena Brigadoon 12:00 Taula rodona: De Bram Stoker a Glam Stalkers, el paper de les dones als films de terror 19:00 Premi Brigadoon-Paul Naschy 14:00 Presentació del Cluster Audiovisual al sector i la definició dels seus objectius 19:00 Sitges View: Presentació sèrie Fjällbacka Murders Eli Roth. EUA, 2013. 103’ 20:30 La última película de Jess Franco Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades 19:00 Sitges Fòrum: Nova generació de directors The Battery 00:00 RETIRO Baskin. 10’ The Green Inferno 17.30 Presentació de les novetats editorials de Tyrannosaurus Brigadoon 16:00 Sitges View: Presentació sèrie Juego de tronos Zack Parker. EUA, 2013. 120’ 13:00 Behind the Scenes of The Green Inferno amnesiac on the Beach. 24’ miss Zombie Proxy 22:45 PRADO Espacio Fnac carnívoros Vampire’s mark (La marca del vampiro) curtmetratges II 21:00 Sessió Phonetastic Sitges Mobile Film Festival 23:30 Estrena Brigadoon montes de Venus Diari del festival 15 Diumenge 13 d’octubre 2013 PROGRAMACIÓ DEMÀ DILLUNS 14 08:30 AUDITORI monsoon Shootout Amit Kumar. Índia, regne Unit, Països Baixos, 2013. 88’ 08:30 RETIRO a Glimpse Inside the mind of charles Swan III 14:30 AUDITORI 20:45 AUDITORI coherence We are What We are 15:30 RETIRO 21:15 RETIRO Kevin Schreck. EUA, 2012. 83’ Brad Anderson. EUA, 2013. 95’ James Ward Byrkit. EUA, 2013. 89’ Persistence of Vision Jim Mickle. EUA, 2013. 106’ The call Roman Coppola. EUA, 2012. 86’ 15:30 PRADO 08:30 PRADO curts fantàstics a competició I Zak Knutson, Joey Figueroa. EUA, 2013. 104’ 22:15 PRADO UNA ALTRA COREA, UN ALTRE CINEMA agoraphobia. 24’ 10:15 RETIRO 16:15 AUDITORI O Muel. Corea del Sud, 2012. 109’ Richard Raaphorst. Països Baixos, 2013. 84’ Brillante Mendoza. Filipines, 2013. 102’ Chung Ji-young. Corea del Sud, 2012. 106’ Frankenstein’s army milius Possession (Sapi) 10:30 AUDITORI 17:30 RETIRO Robert Rodriguez. EUA, 2013. 107’ Lee Ji-seung. Corea del Sud, 2012. 74’ machete Kills azooma 10:30 PRADO 17:30 PRADO Paul Wright. Regne Unit, 2013. 93’ Valerio Zurlini. Itàlia, França, Alemanya, 1976. 140’ For Those in Peril 12:00 RETIRO Il deserto dei tartari rigor mortis 18:30 AUDITORI 12:30 AUDITORI Alex van Warmerdam. Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca, 2013. 113’ Jim Mickle. EUA, 2013. 106’ 19:00 RETIRO 12:30 PRADO Edgar Wright. Regne Unit, 2013. 108’ Juno Mak. Hong Kong, 2013. 101’ We are What We are casting Blossoms to the Sky Nobuhiko Ōbayashi. Japó, 2012. 160’ 14:00 RETIRO Los inocentes Varis autors. Espanya, 2013. 68’ Jiseul 01:00 AUDITORI monsoon Shootout Brigadoon Amit Kumar. Índia, Regne Unit, Països Baixos, 2013. 88’ 15:00 Retrospectiva Jairo Pinilla 01:15 RETIRO Swallow. 10’ Breathe. 6’ 17:00 Estrena Brigadoon Yûichi Fukuda. Japó, 2013. 105’ 18:30 Presentación Making off Megamuerte HK / Forbidden Super Hero chimères Olivier Beguin. Suïssa, 2013. 80’ Funeral siniestro Sangre negra: aldo Knodell debe morir 19:30 Estrena documental Tramuntana a ritmo de Jess La ira de Jesús 16:00 Capa caída 21:30 Mondo Macabro Jesús Franco machete Kills Robert Rodriguez. EUA, 2013. 107’ 18:00 Trobada amb l’equip del film Los inocentes 23:30 Japan Madness 23:15 RETIRO 20:00 La tumba de Bruce Lee Xan Cassavetes. EUA, 2013. 97’ 22:15 The Walking Dead + Sleepy Hollow National Security 23:00 AUDITORI Kiss of the Damned Drácula contra Frankenstein rape Zombie 2 + rape Zombie 3 Última Projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades Borgman The World’s End 20:15 PRADO Bite Horse. 8’ Nobody’s Daugther Haewon Hong Sang-soo. Corea del Sud, 2013. 90’ Now he drives a Moritz car 666. CERVESA OFICIAL facebook.com/MoritzBarcelona twitter.com/MoritzBarcelona 11-20 OCTUBRE
Documentos relacionados
Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana. Taquilla...
Más detallesFrank Pavich - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Platja de Sant Sebastià. Estands L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació Hotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informació Port d’Aiguadolç Photocall Mirador Caixers CatalunyaCaixa
Más detalles