Dilluns 5 d`Octubre de 2009 · Número 4

Transcripción

Dilluns 5 d’Octubre de 2009 · Número 4
Pàg. 05
IP MAN
Pàg. 06
METROPIA
Pàg. 09
MR. NOBODY
Pàg. 11
BRONSON
www.sitgesfilmfestival.com
INFO TICKET
ENTRADES (IVA inclòs)
VENDA ANTICIPADA
8€ Pel·lícules de la Secció Oficial Fantàstic
a Competició / Secció Oficial Fantàstic
Panorama / Secció Oficial Noves Visions
Secció Orient Express-Casa Àsia / Secció
Anima’t / Secció Seven Chances / Sessions
Especials / Sessions 3D
4€ Classes magistrals
6€ Retrospectives i Homenatges
7€ Sessions de curts d’animació a
competició
10€ Maratons de 2 i 3 pel·lícules
12€ Gales d’Inauguració i Cloenda
Maratons dia 12 d’octubre
On-line: www.telentrada.com (cost de
distribució: 0,90€)
Telèfon: 902 101 212 (cost de distribució:
1,5€)
I a oficines de Caixa Catalunya. (cost de
distribució: 2€)
ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs)
Abonament Matinée: 99€
Novetat! Vàlid per accedir a les sessions de
l’Auditori, durant tot el Festival, en la franja de
les 10h-12h-15h* (caps de setmana inclòs). El
pots comprar fins al 30 de setembre només a
través de Tel·Entrada!
Butaca VIP: 280€ ESGOTADA!
Novetat! La manera més còmoda de no
perdre’t cap pel·lícula i sempre des de la
teva butaca preferent! Tindràs la teva pròpia
acreditació i podràs gaudir de totes les
sessions de l’Auditori durant tots els dies del
Festival, incloses la Inauguració, la Cloenda
i la Marató de l’últim dia. La pots comprar
fins al 30 de setembre només a través de
Tel·Entrada!
Localitat Numerada (LN)
Algunes sessions de l’Auditori disposen d’un
nombre limitat de butaques numerades. Amb
aquesta entrada, per 2€ més, t’estalviaràs
de fer cua a les sessions més esperades
de l’Auditori (consulta la programació de les
sessions LN).
DESCOMPTES FANTÀSTICS**
Descompte 20: a partir de la compra de 20
entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà
un descompte del 20%.
Descompte 10: a partir de la compra de 10
entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà
un descompte del 10%.
INFO TRANSPORTS
A – DES DE BARCELONA
TREN*
BCN (Sants) – Sitges: Primer tren 05:40
Últim tren 00:06
Sitges – BCN (Sants): Primer tren 04:49
Últim tren 22:26
Per a més informació consulteu www.renfe.es
AUTOBÚS DIÜRN I NOCTURN*
Sortides des de Zona Oasis. Consulteu horaris
i preus a la companyia Monbús (0034) 93
893 70 60 / www.monbus.cat
COTXE
Podeu circular per l’autopista C-32 en direcció
Sitges i agafar la sortida 31 (Sitges Nord),
la sortida 30 (Sitges Centre) o bé la sortida
29 (Sant Pere de Ribes). Aquesta via ràpida
travessa els túnels del Garraf i comporta un
peatge.
També podeu sortir de l’autopista C-32 per
la sortida Castelldefels Platja i circular per la
C-31 o carretera de les Costes en sentit Sitges
fins a entrar a la vila pel barri d’Aiguadolç.
Aquesta possibilitat també dóna accés a Les
Botigues de Sitges i al poble de Garraf i no
comporta cap peatge.
A – DES DE VILANOVA I LA GELTRÚ
TREN*
Sitges - Vilanova: Primer tren 06:16 / Últim
tren 00:44
Vilanova – Sitges: Primer tren 04:42 / Últim
tren 22:19
Per a més informació consulteu www.renfe.es
AUTOBÚS*
Sortides des de l’estació de tren. Consulteu
horaris i preus a la companyia Autocars Plana
(0034) 977 354 445/ www.autocarsplana.com
COTXE
Podeu circular per l’autopista C-32 i agafar la
sortida 29 (Sant Pere de Ribes) o bé la sortida
30 (Sitges Centre).
BUS INTERURBÀ DE SITGES*
Vallpineda, Terramar i Llevantina. Consulteu
horaris i preus a la companyia Sarfa (0034)
902 302 025 / www.sarfa.com.
* El Festival no és resposanble dels possibles
canvis d’horaris d’aquest servei
CARNETS AMB DESCOMPTE **
20% de descompte en la compra d’entrades
pels clients de Caixa Catalunya (només
aplicable a la venda anticipada) i titulars de
Carnet Biblioteques, Carnet Jove, Targeta
Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci
i Cultura, Socis Univers de la UPC, Targeta
Amiga Desigual, Majors de 65 anys, Club
TR3SC, Club UOC.
Els descomptes no són acumulables. El titular
haurà de presentar a la taquilla el carnet de
soci i el DNI.
* excepte sessions 3D i Maratons del dia 12
** no aplicables a Inauguració, Cloenda,
Maratons del dia 12, sessions 3D, Abonament
Matinée, Butaca VIP i Localitat numerada.
Les entrades adquirides a través de
Tel·Entrada per a les projeccions de l’Auditori
s’hauran de recollir a la taquilla de l’Hotel
Meliá ubicada a la Sala Tramuntana. Les
entrades adquirides a través de Tel·Entrada
per a les projeccions del Prado i el Retiro
s’hauran de retirar a la taquilla de l’edifici
Miramar.
L’Abonament Matinée només es podrà recollir
a les oficines de Caixa Catalunya. Les entrades
per a les sessions de cada dia s’hauran de
demanar a les taquilles del Melià presentanthi l’Abonament recollit a les oficines.
L’acreditació de Butaca VIP només es podrà
recollir a les oficines de Caixa Catalunya i
s’haurà bescanviar per una acreditació vàlida
per a totes les sessions de l’Auditori a les
taquilles del Melià.
VENDA A TAQUILLES DURANT ELS DIES DE
FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots els
cinemes i sessions a:
Taquilla Hotel Melià (Sala Tramuntana)
C/ de Ramon Dalmau, s/n
De l’1 al 12 d’octubre
La taquilla obrirà una hora abans de l’inici de
la primera sessió de pagament de l’Auditori i
tancarà a l’inici de l’última sessió.
Taquilla edifici Miramar
C/ Davallada, 12
De l’1 al 12 d’octubre
La taquilla obrirà una hora abans de l’inici de
la primera sessió de pagament del Prado i del
Retiro i tancarà a l’inici de l’última sessió.
S’accepta pagament amb Visa. Es donarà
prioritat a la venda d’entrades per a les
sessions immediates. Queda prohibit l’accés
a la sala un cop començada la sessió. No
s’admetran canvis ni devolucions excepte en
casos de canvi de programació o suspensió
de passi per part del Festival. Si és així, la
devolució de l’import o el bescanvi per una
altra entrada s’haurà d’efectuar a les mateixes
taquilles on ha estat realitzada la compra.
En el cas d’haver efectuat la compra per
Tel·Entrada la devolució de l’import s’haurà
de tramitar a qualsevol oficina de Caixa
Catalunya. Aquestes devolucions s’efectuaran
en els 10 dies posteriors a l’anul·lació de la
projecció.
3
DIARI DEL FESTIVAL
Dilluns 5 octubre 2009
AVUI US RECOMANEM...
BAD LIEUTENANT: PORT OF
CALL NEW ORLEANS
Werner Herzog
METROPIA
Tarik Saleh
MR. NOBODY
Jaco Van Dormael
Creada amb una innovadora tècnica
de fotomuntatge animat, la cinta
arrenca quan una gran empresa
decideix unificar tots els metros
d’Europa. Una paranoia orwelliana
plena de conspiracions kafkianes.
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
AUDITORI 15:00
Un nen haurà de triar entre la seva
mare i el seu pare. Una filigrana
de poesia fantàstica que aposta
per la importància dels detalls i,
mentrestant, juga amb el temps i
les realitats alternatives.
AUDITORI 17:00
IP MAN
Wilson Yip Wai-shun
GRACE
Paul Solet
La fi del món és a tocar i Robinson
Laborde emprèn la recerca de
l’amant que li va costar el matrimoni. Un paisatge apocalíptic i un
to de realisme vacacional.
AUDITORI 21:50
Majestuosa producció que novel·la
una etapa de la vida del mestre de
Bruce Lee. Un espectacle incomparable que es mou entre l’humor
amable, el drama bèl·lic i les coreografies furibundes.
ORIENT EXPRESS-CASA ASIA
EL RETIRO 10:00/17:45
Grace narra les vicissituds d’una
mare consagrada al nadó que havia
de perdre després d’un terrible accident. No apta per a embarassades:
la intensitat d’aquest prometedor
debut pot provocar desmais.
EL RETIRO 15:45
ORPHAN
Jaume Collet-Serra
DOGTOOTH (CANINO)
Yorgos Lanthimos
BRONSON
Nicolas Winding Refn
Els Coleman necessiten alguna
cosa que els doni estabilitat, i
no se’ls acut una altra cosa que
ampliar la família amb una nena
adoptada que els arrossegarà de
dret cap a l’infern.
S.O. FANTÀSTIC PANORAMA
EL RETIRO 22:15
En una casa de pel·lícula viuen feliçment un matrimoni i els seus tres
fills, que no han tingut mai cap mena
de contacte amb el món exterior.
Una cinta grega radical i coherent
que va ser premiada a Canes.
PRADO 16:00
Després de 34 anys de presó,
Michael P. s’anomenà Charles
Bronson. Un film sobre el delinqüent
més famós del Regne Unit i un tour
de force per al protagonista d’aquesta
òpera sobre la violència.
S.O. NOVES VISIONS
PRADO 13:15
Versió del clàssic de Ferrara revisitat per Herzog. Una al·lucinada i
violenta cinta policial on les ànimes
ballen break dance i les serps
s’infiltren en la imaginació.
S.O. FANTÀSTIC PANORAMA
AUDITORI 11:00
LES DERNIERS JOURS DU
MONDE
Jean-Marie i Arnaud Larrieu
Jack Taylor recull el premi Brigadoon Nosferatu
El 3-D arriba a Sitges
José Ramón Larraz, Anulka i Marianne Morris (Vampyres)
4
DIARI DEL FESTIVAL
ELS ALTRES FANTÀSTICS
Prado 18:15
ENTREGA DEL
MÉLIÈS D’OR
EL MONSTRUO DEL DR. TRUEBA
Avui a les 21:50, a l’Auditori de
l’hotel Meliá, tindrà lloc l’entrega
del premi Méliès D’Or, el gran premi a la millor pel·lícula europea
de gènere fantàstic. Són candidates a aquest premi les diverses
pel·lícules guanyadores del premi
Méliès D’Argent del mateix any.
Des del 2008 Sitges s’ha convertit en la seu permanent per a
l’entrega d’aquest premi.
El jurat d’enguany està format
per Antje Mönning, Tim League
i Toni Messa. La deliberació va
acompanyada d’una gala de presentació pública a la qual assisteixen representants (directors,
actors, productors, etcètera) de
les pel·lícules guardonades i que
es clou amb el lliurament oficial
del premi Méliès.
Tots els membres de la Federació estan obligats a programar
a l’edició següent almenys una
de les pel·lícules premiades que
no haguessin estat presentades
al certamen en qüestió, amb
preferència a la guanyadora
del premi Méliès D’Or. La Federació s’ocupa de fer promoció
les pel·lícules premiades durant
l’any següent a la concessió del
premi.
En el marc de la gala es projectaran les pel·lícules Les derniers
jours du monde i Cargo i els
curtmetratges Primer contacte
i Killer; també es farà entrega
de la Maria Honorífica a Antonio
Isasi-Isasmendi.
El sueño del Mono Loco
De entre cierta cantidad de extraños experimentos llevados a cabo
por el cine español en los años 80
y primeros 90, o quizá fuera mejor
decir llevados a cabo por algunos
directores españoles, El sueño del
mono loco es uno de los más disparatados, irregulares, extraños… y
fascinantes. Pocos podían imaginar
que un hombre esencialmente volcado en la comedia, de inspiración
evidentemente clásica, admirador
nostálgico y sentimental del viejo
cine de Hollywood, podía tener un
Lado Oscuro tan calenturiento, europeo y peligroso.
Abducido por una novela del francés
Christopher Frank, al que también
se debe el material original de Lo
importante es amar, el director de
Belle Epoque, Two Much o La niña
de mis ojos, quedó atrapado en una
telaraña de dobles intenciones, principios sin final, relaciones peligrosas
y búsquedas que nunca llegan a encontrar lo que persiguen… Hallando
quizá por el camino otra cosa, diferente y, con todo, extrañamente cautivante. Aunque la magnífica música
de Antoine Duhamel y la tenebrista
fotografía de José Luís Alcaine (que
la valió un Goya), tratan de aportar
un cierto viso hitchcockiano a esta
historia de obsesión erótica y muerte, con resabios de Vértigo/De entre
los muertos, lo cierto es que tanto el
contexto parisino, como la retórica
literaria y visual de Trueba, acaban
llevando el filme por el terreno del
puro eurotrash, con pretensiones de
qualité, pero afortunadamente delirante y psicotronico. Una trama que
constantemente parece revolverse
sobre sí misma, sin avanzar, tan obsesiva y obsesionada como el propio
personaje de Jeff Goldblum. Explicaciones que poco o nada explican, actores y actrices de indudable atractivo erótico -una Miranda Richardson
tetrapléjica, afeminado y sensual
Dexter Fletcher, nínfula chupóptera
y púber Liza Walker…-, escenas de
impacto surrealista -el momento
en que las sombras de los actores
rodean, durante el ficticio rodaje, el
cuerpo desnudo y casi infantil de
Liza Walker, mostrando su ingenua
sonrisa vertical-, que tienen algo de
El quimérico inquilino y las típicas
fábulas kafkianas abismadas en sí
mismas… Todo esto, obedeciendo y
desobedeciendo al mismo tiempo la
voluntad de Trueba, cobrando vida
independiente, y mareando al espectador con torrentes verbales que
no conducen a parte alguna, es lo
que hace del Sueño del mono loco,
con toda su cinefilia y metacine incluidos, una verdadera experiencia
onírica, en la que si el mono está
loco, más locos parecen estar todos
sus personajes, su director y hasta
el propio espectador.
Que este extraño thriller sin crímenes, con su epílogo necrófilo, que
invoca el mito de Orfeo -tan querido
de Cocteau y los franchutes en general- en las entrañas de un París
feísta y siempre lluvioso, con un Jeff
Goldblum perpetuamente perplejo
e ingenuo -pedófilo ingenuo, podríamos decir-, donde todo gira en torno a las manipulaciones sexuales
y los juegos de poder eróticos de
una adolescente casi niña, una lolita yonqui (impensable en nuestro
cine actual, dominado por parados,
parapléjicos y putas -perdón, princesas-, parafraseando a Hernán Migoya), consiguiera hacerse con seis
Premios Goya, en 1990, demuestra
que hasta la Academia del Cine Español puede ser psicotrónica. Ojalá
Trueba -y otros muchos- pusieran a
dormir su raciocinio más a menudo,
para que, de vez en cuando, surgieran monstruos como este “mono
loco”. Mucho más divertido que la
mayoría de las comedias de su director.
Jesús Palacios
5
DIARI DEL FESTIVAL
THE CHILDREN
ORIENT EXPRESS-CASA ASIA
El Retiro 10:00 / 17:45
Ip Man
ENTREVISTA a Tom shankland
EL MAESTRO DE BRUCE LEE
Dos años después de presentar WAZ
en el Sitges 07, Tom Shankland vuelve a Sitges con la inquietante The
Children, una perturbadora fábula
protagonizada por unos niños de armas tomar.
The Children está basada en una
historia de Paul Andrew Williams,
director de The Cottage. ¿Cómo
llegó a sus manos?
En realidad fueron mis productores,
con los que ya había trabajado en
WAZ, quienes me presentaron el
guión. El problema es que la historia trataba de una especie de monstruosos niños-zombies. A mí me
interesaba darle un enfoque más
realista, centrarme en el conflicto
paterno-filial. Me reuní con Paul (Andrew Williams), le expliqué mi visión
de la historia y le pareció bien. Él
rodó The Cottage y yo me quedé con
The Children.
Acostumbrada a capear temporales y, como sus héroes legendarios,
decidida a no hincar la rodilla en
tierra, la cinematografía hongkon
esa siempre consigue salir a flote
no importa cual sea el obstáculo al
que se enfrente. Su actual pacto de
colaboración con la china continental incluye peajes obligados pero
también abre puertas, amplia la
distribución, y, lo que es mejor, permite superproducciones como esta,
un blockbuster que ha arrasado en
la taquilla asiática y que devuelve al
cine de artes marciales el respeto, la
gloria y el esplendor de sus mejores
años. Muchas cosas sorprenden en
Ip man, nueva película del afamado Wilson Yip (Dragon Tiger Gate,
Flash Point) con el que ya parece
ser su actor fetiche, Donnie Yen, y la
más notoria es que sea esta la primera película que narra de manera
oficial la vida del maestro de Wing
Chun que acabaría dando clases al
mítico Bruce Lee tras su exilio en
Hong Kong. Personaje bien popular
en la historia de China, su película
nos sitúa en Fuosan (cuna de las
artes marciales) y narra un periodo
intermedio de la vida del sifu. En
su primera parte, la de paz y prosperidad, Ip Man aparece como un
respetado aristócrata que intercala
tazas de té con duelos amistosos y
el estudio de las artes marciales.
En la segunda, la de guerra y ocupación, se abre su arco dramático,
épico y de orgullo nacional: el que
convierte a su protagonista en héroe de la resistencia antijaponesa
y en el que la frase ‘sólo soy un
hombre chino’ retumba tanto en la
pantalla como la legendaria patada
con la que Bruce Lee hiciera añicos
la prohibición de chinos y perros en
Fist of Fury.
Decir que Donnie Yen encabeza su
reparto y Sammo Hung se encarga
de las coreografías ya sería suficiente para que al aficionado del
cine de acción se le abrieran los
ojos de par en par y comenzara a
salivar a la espera de magistrales
combates marciales. Y no se equivoca, Ip Man se apoya tanto en el
cine clásico de kung-fu como en
las producciones de principios de
los 90 que convirtieron el ‘Made
in Hong Kong’ en sinónimo de gran
espectáculo y además ofrece en
bandeja a Donnie Yen un papel
de oro, quizá el mejor de su larga
carrera, con el que demostrar que
también puede ser un gran actor
dramático entre impecables saltos,
volteretas y frenéticos redobles de
muñeca. Por si fuera poco, Ip Man,
la película, cuenta con un diseño
de producción cuidado al detalle
que refleja en pantalla cada uno
de sus bien gastados yuanes. A la
altura de escenarios tan sensacionales, un reparto de campanillas
en el que sobresale también la
presencia del veterano Simon Yan
(también en Vengeance, otra de
las perlas del festival en su sección
asiática), Louis Fan (el cada vez
más revalorizado protagonista de la
cult-movie Historia de Ricky), Hiroyuki Ikeuchi (popular actor japonés
que demuestra en el filme sus buenas dotes para la lucha) y un descubrimiento excepcional: la serena
belleza de la actriz Lynn Hung cuya
mirada no sólo se come la pantalla
sino que es capaz de aterrorizar al
propio Ip Man. A la espera quedamos de una segunda parte.
The Children es un filme enigmático, abierto. Nunca queda del todo
claro qué está pasando con los
niños.
Para mí era muy importante que la
película fuese ambigua, abstracta
hasta un cierto punto. Quería que
el espectador pudiera conectar con
el miedo primario que sufren los
padres de la película. Suspense, de
Jack Clayton, es un buen ejemplo de
cómo gestionar el misterio fílmico.
La película también contiene referencias a películas como El
resplandor o El pueblo de los malditos. ¿Fueron influencias conscientes?
En realidad, The Children es una
película bastante personal. Muchos
de mis amigos son padres y siempre
me ha fascinado la relación de amorodio que tienen con sus hijos. Luego,
como una influencia inconsciente,
está el hecho de que todo el mundo, a una determinada edad, siente
la necesidad de rebelarse contra los
padres. Son temas universales que
me interesaba abordar. Luego, en
el plano cinematográfico, tenía muy
claro que estaba trabajando en el
contexto del subgénero de los niños
monstruosos. Dentro del terror, me
influenciaron muchas películas, y
entre ellas está ¿Quién puede matar
a un niño?
¿Cómo fue el trabajo con los niños?
Fue magnífico, nada complicado. El
gran reto para mí no era tanto el trabajo específico con los niños, sino la
dinámica entre los niños actores y los
adultos. Mi objetivo era conseguir tratar con veracidad un tema tan tabú
como es el asesinato de un niño.
EL DIARI DEL FESTIVAL
Coordinació:
Maquetació:
Ricardo Reparaz, Violeta Kovacsics
Redacció:
Juan Carlos Gómez, Stalyn Salazar,
Javier Martínez (Estudio Fénix)
Manu Yánez, Ingrid Guardiola,
Júlia de Balle, Jordi Martínez Gomis
Fotògrafs:
Jesús Paris, Miguel Ángel Chazo
Mercè López
Guillem Dols
Correcció:
Il·lustració:
6
DIARI DEL FESTIVAL
Auditori 15:00
S. O. FANTÀSTIC PANORAMA
Auditori 13:15
EL GERMÀ GRAN ET VIGILA
EL AMOR ES TERRORÍFICO
The Eclipse
Metropia
Europa, 2024. Les existències de
petroli (almenys les que la població
té a l’abast) són mínimes i Metropia
és el nom que la companyia TREXX
–comandada pel magnat Ivan Bahn
(amb la veu d’Udo Kier)– ha donat
a la xarxa subterrània de metro que
uneix totes les capitals europees. El
director d’aquesta singular pel·lícula
d’animació d’inspiració orwelliana,
amb una banda sonora excel·lent i
unes textures increïbles (la infografia
no havia generat mai mans tan reals),
és Tarik Saleh, fundador d’Atmo
Animation, la productora d’animació
sueca inserida dins de la prestigiosa
Atmo Media Network, de la qual el
director també és cofundador. Saleh
ha aconseguit premis importants
pels documentals Sacrificio – Who
betrayed Che Ghevara? (2001) i
Gitmo - New Rules of War (2005),
codirigit amb Erik Gandini.
Roger, a qui dóna veu Vincent Gallo
(director i intèrpret de Buffalo’ 66,
1998), és un operador telefònic
de vida aparentment ordinària que
comparteix pis amb la seva nòvia.
La desconfiança que li provoquen
l’autoritat i l’status quo és tan
profunda que s’estima més circular
amb bicicleta per la superfície
inhòspita i decadent d’una Estocolm
molt diferent de la que coneixem
que no pas fer com tothom i utilitzar
el metro, l’implacable monopoli de
la xarxa de transport públic existent.
Però vet aquí que un dia, després de
rentar-se el cap amb el famós xampú
Dangst, decideix submergir-se en
la complexa malla de vies que és el
subsòl europeu. Llavors començarà
a sentir una veu que afirma ser
el seu jo intern. Paral·lelament,
toparà amb la model que anuncia
el xampú (interpretada per Juliette
Lewis) i no podrà evitar seguir-la;
una coincidència que acabarà per
destapar una truculenta conxorxa.
A Metropia, Saleh i el seu equip
d’animadors posen les bases
d’una nova tècnica d’animació que
combina el fotomuntatge i el cutout (personatges fets amb retalls
animats sobre un fons il·lustrat, com
a South Park) i no abandonen el
discurs valent i crític que caracteritza
els documentals de la productora.
Tot plegat, amb un pressupost que
és, literalment, una minúscula
fracció del de Pixar.
Júlia de Balle
Cuando Conor McPherson se topó
con un relato sobre un profesor, casado y con hijos, que se obsesiona con
una poetisa a la que debe acompañar
durante una feria local, vio claro que
de eso tenía que nacer una película.
Su esposa lo convenció para modificar los rasgos de los protagonistas:
él pasó a ser un viudo acosado por
violentas visiones de espectros y ella,
una escritora de novelas de terror. En
aquel momento, se empezó a gestar
el encanto de The Eclipse, su juego
con los géneros, perfectamente descrito por el propio director: “sabía que
en aquel momento estaba haciendo
una película de terror, pero por todo
el trabajo que llevábamos hecho a lo
largo de veinte bocetos, me di cuenta
de que podía trazar una rica gama de
detalles para los personajes y cruzar
géneros: es un filme de fantasmas y
de amor”. El frío paisaje del pueblo irlandés de Cobh sirve de telón de fondo para una cinta que se desarrolla
lejos de los tópicos del cine romántico
o del desamor. The Eclipse no es la
crónica de una ruptura, tampoco de
un enamoramiento; sino que se instala en un bello punto muerto, en el
instante justo en que el protagonista
debe comenzar a desprenderse del
dolor por la pérdida de su mujer y comenzar a poder pensar en iniciar una
nueva relación. The Eclipse se mueve
entre dos aguas, entre el romance
pasado y el que ha de venir, entre el
terror y el amor. McPherson deja que
los sentimientos afloren a través de
planos largos filmados mediante suaves travellings. Crea una atmósfera de
cotidiano suspense de manera magistral. Entre las relaciones que afloran
de manera sutil se cuelan secuencias
de puro terror: fantasmas que irrumpen de forma tajante y abrupta. The
Eclipse resulta un filme hermoso, sobre el dolor del duelo y la posibilidad
de volverse a enamorar, pero también
un maravilloso ejemplo de las posibilidades del género. Se sitúa en el punto justo entre dos esferas, entre dos
géneros, entre dos romances, en el
momento en que la luna oculta el sol
y se hace de noche hasta que la luz
comienza a brillar de nuevo.
7
DIARI DEL FESTIVAL
NE TE RETOURNE PAS
SESSIÓ ESPECIAL – GALA MÉLIÈS
Auditori 00:45
Cargo
SOLA ANTE EL PELIGRO SIDERAL
En un futuro distópico, la tierra se ha
convertido en un planeta inhabitable.
Hombres y mujeres se amontonan
(en condiciones infrahumanas) en
cochambrosas estaciones espaciales mientras sueñan con conseguir
un billete de ida al paradisíaco planeta Rhea. Persiguiendo ese objetivo,
Laura (Anna-Katharina Schwabroh)
decide embarcarse como enfermera
en una expedición de ocho años en
una nave de carga. La misión: transportar materiales de construcción
para una nueva estación espacial, la
número 42… o eso es lo que creen
los tripulantes de la nave. De hecho,
todo parece ir sobre ruedas, hasta
que, en una de sus guardias, Laura
detecta la presencia de un intruso en
el interior de la nave. La situación se
termina de torcer cuando el capitán
Lacroix (Pierre Semmler) es asesinado. Es entonces cuando surgen a
la superficie recelos y sospechas en
forma de interrogantes: ¿Qué transporta realmente la nave? ¿Cuál es el
verdadero destino de la expedición?
¿Qué secretos se esconden detrás
de Rhea?
En pleno revival de la space-opera
(lo testimonian en el Sitges 2009
películas como Moon o Pandorum), la cinematografía suiza se
suma a la reconquista del espacio
sideral con Cargo, película dirigida
por Ivan Engler con la colaboración
de Ralph Etter. El resultado es un
verdadero festín de ciencia-ficción
en el que resuena la herencia de
numerosos hitos del género: de los
góticos decorados de Alien al enfrentamiento entre hombre y máquina de 2001: Una odisea del espacio, pasando por la trama conspirativa de Blade Runner (incluido
un investigador llamado Decker),
los paseos espaciales de Misión a
Marte o los ecos socio-filosóficos
de Matrix. Es decir, un apasionante cóctel de referentes en el que el
suspense y la acción se hermanan
con la reflexión. Y es que Cargo no
se corta a la hora de abordar cuestiones tan espinosas como el declive de la civilización, la amenaza de
un Apocalipsis medioambiental o
la opresión del individuo a manos
del estado.
Entre las virtudes que hacen de Cargo una de las grandes sorpresas de
la temporada, destaca su espectacular y al mismo tiempo sobria dirección
artística, que nada tiene que envidiar
a la de las grandes producciones de
Hollywood. Un trabajo que alcanza su
cénit expresivo en el diseño original y
detallista de un futuro decadente y ultra-tecnificado. En resumen, cienciaficción europea de altos vuelos para
los espectadores más exigentes.
La sesión incluye la proyección del cortometraje Killer
ENTREVISTA a MARINA DE VAN
El cuerpo es el núcleo de sus dos
películas, Dans ma peau y Ne te
retourne pas.
En las dos películas el cuerpo no se
utiliza de la misma manera. En Dans
ma peau se trata de la curiosidad del
personaje por ver si ella es real. En
Ne te retourne pas sirve para una metáfora. No es tanto que el personaje
de Sophie Marceau cambia físicamente, sino que hay algo interior, que
tiene que ver con su identidad, con la
realidad. Para mí, el cuerpo sólo existe como forma de tratar algo interior.
Siempre me dicen que la película es
sobre Marceau convirtiéndose en Bellucci, pero también cambia el decorado, hay más elementos.
Ne te retourne pas arranca como
una película que a ratos puede
parecer de terror, pero enseguida
se convierte en un thriller psicológico.
Como espectadora me gusta mucho
el género, especialmente el fantástico; pero en mis películas vuelco más
mis obsesiones personales, así que
no hay ningún género puro. Como no
me gusta el realismo, uso los códigos propios del género para mostrar
algo íntimo y psicológico.
Dans ma peau reflejaba una historia compleja y profunda, pero tenía
una estructura simple. En cambio,
Ne te retourne pas responde a un
fondo y una forma compleja.
SALA TRAMUNTANA: CLASSES MAGISTRALES I TROBADAS
Dilluns 5. 11:00
Classe Magistral Jaume Collet-Serra:
Treballant a Hollywood.
Dimarts 6. 11:00
Classe Magistral Fabricant Metropia,
amb Tarik Saleh (director) Martin Hultman
(director artístic).
Dimecres 7. 11:00
Classe Magistral Vincenzo Natali: El
Fantàstic segons Vincenzo Natali.
Dijous 8. 11:00
Taula Rodona: Torna l’Espai Sideral, amb
Manel Huerga, Iván Engler i Duncan Jones.
Divendres 9. 13:00
Classe Magistral Clive Barker: El que porta l’infern.
Dissabte 10. 10:00
Trobada amb els germans Pastor, directors
de “Carriers” (Infectados).
Dissabte 10. 12:30
Trobada amb l’actor Paul Naschy:
Memòries de Naschy.
Resulta difícil hablar en estos términos. Dans ma peau era una sola
mujer que buscaba su presencia
en el mundo. En Ne te retourne pas
ella busca su identidad a través de
los otros, hay efectos especiales, es
una estructura más compleja. No se
trata de evolucionar de una cosa a
la otra, sino que las estructuras responden a las necesidades de cada
película. Quizás el próximo filme sea
de nuevo más simple.
En las dos películas se cuidan mucho los movimientos de la cámara: ¿cómo trabaja?
Lo hago yo sola. No me gusta escribir, sino narrar y cortar la historia
en planos. Escribo y luego hago un
storyboard. La parte de realización
es lo que más me interesa, más que
la dirección de actores, por ejemplo.
En Ne te retourne pas hay un plano maravilloso: un movimiento de
cámara que acompaña a Marceau
volcándose sobre la barandilla de
la editorial.
A mi también me gusta mucho ese
plano, porque tiene que ver con lo
que experimenta el personaje, el vértigo. Se trata de eso: que el espectador pueda sentir lo mismo que el personaje a través de la fuerza del cine.
¿Cuál es su película de terror favorita?
El resplandor de Kubrick.
8
DIARI DEL FESTIVAL
SEVEN CHANCES
Prado 20:15
PREMIS SGAE nova autoria
Mary and Max
Alumnes del Centre d’Estudis
Cinematogràfics de Catalunya,
de l’ESCAC-Escándalo Films i del
Centre d’Estudis de Tècniques
d’Animació de Catalunya· 9 ZEROS obtenen els Premis SGAE
Nova Autoria 2009
CARTA A UNA DESCONEGUDA
No caiguéssiu en l’error de pensar que Mary and Max són uns
dibuixets de plastilina per a nens.
Des que va se’n va escriure el guió
fins que ha arribat a les sales han
passat cinc anys; entremig, 57 setmanes de rodatge, 143.480 frames i 212 ninotets. La pel·lícula ha
obert Sundance i ha format part de
la selecció oficial de Berlín, a més
d’haver participat en més de cinccents festivals i d’haver guanyat
més d’un centenar de premis. Mary
and Max és la increïble història de
l’amistat entre Mary, una nena
d’un suburbi de Melbourne amb
una família de costums entre estranys i perillosos, i Max, un home
de 44 anys que pateix la síndrome
d’Aspergen i que viu a Nova York
(com un amic del guionista i director). L’oscaritzat Adam Eliott és el
responsable del guió i la direcció, i
Toni Collette (El sexto sentido, Little Miss Sunshine), Phillip Seymour
Hoffman (Capote, Magnolia) i Barry
Humphries, els encarregats de posar veu als personatges principals.
La pel·lícula abasta els vint anys de
relació epistolar entre tots dos protagonistes i el relat de tot allò que
la vida els dóna i els pren. Altres
personatges són la mare de Mary,
Vera, que només pensa a fumar,
a escoltar les retransmissions de
criquet i a beure xerès fins a caure
rodona; el pare, Noel, que dedica
el temps lliure a la taxidèrmia i treballa en una fàbrica lligant els cor-
dills de les bossetes de te (per això
Mary vol un nòvio que es digui Earl
Grey); Len Graham, el veí de Mary,
un agorafòbic que va perdre les cames a la segona guerra mundial;
Ivy Ruby, la veïna de Max, calba i
mig cega; Alfonso Ravioli, l’amic
invisible de Max, i, finalment, Damian Cyril, un altre veí de Mary i
l’objecte del seu desig. Després de
la trilogia Uncle, Cousin i Brother,
Elliot reprèn el gènere de la minibiografia minimalista, que convida
l’espectador a percebre i celebrar
les qualitats extraordinàries que,
segons el director, tenen les persones anònimes. La premiada Harvie
Krumpet tenia una estructura més
complexa. Per a Mary and Max,
Elliot volia una narració més dinàmica sense renunciar al seu estil
visual, objectiu aconseguit gràcies
al treball cinematogràfic de Gerald
Thompson. La pel·lícula explora, un
cop més, la necessitat de l’ésser
humà de ser acceptat i estimat al
marge de les diferències de classe, edat i gènere. Elliot manté el
color marró per a les imatges de
la vida fangosa de Mary i recorre
al blanc, el negre i el gris per descriure el món urbà, silenciós i, de
vegades, massa lògic i literal de
Max. Elliot és una persona molt
especial, i sempre s’ha interessat
per persones igualment especials:
outsiders, losers, personatges
marginals, melancòlics, extraviats,
persones amb risc d’exclusió so-
cial, etc. Ells són els únics capaços
de fer-nos veure la injústica i la inclemència subjacents en aquesta
nostra organitzada, democràtica i
feliç societat. No és estrany, doncs,
que el director trobi inspiració en
les fotografies de Diane Arbus, en
les actuacions de Barry Humphries
i en els treballs del dibuixant i filòsof Michael Leunig. Diu Elliot:
“Sempre he anat amb molt de
compte de no autoanalitzar-me per
por que els meus treballs quedessin massa construïts i circumscrits.
Escric des del cor, amb el desig
d’establir una connexió empàtica
amb el públic. Miro de fer històries
universals. M’imagino que explico la vida d’algú a un grup ampli
i heterogeni de gent de diferents
països. Procuro que tothom s’hi
enganxi amb moments d’humor i
de malenconia. Procuro equilibrar
comèdia i tragèdia, humor i páthos
de manera que el relat tingui ritme
i força”. Elliot pot estar content: ha
aconseguit una pel·lícula emocionant, tendra, simpàtica i patètica
alhora; una d’aquestes pel·lícules
que s’acaba i ja voldries tornar-la
a veure, amb el cor una mica encongit encara; una obra que ens
transforma, que ens fa adonar que
crueltat i humanitat conviuen dins
nostre i que, en el fons i malgrat
les formes, no som tan diferents
els uns dels altres. Com diu Walt
Whitman, “Qualsevol àtom meu us
pot pertànyer”. Imprescindible.
Per novè any consecutiu, la Societat
General d’Autors i Editors (SGAE) i
l’Institut Buñuel, juntament amb el
Festival Internacional de Cinema
de Catalunya, han convocat els
Premis SGAE Nova Autoria, que
van néixer amb la voluntat de promoure i ajudar a difondre les noves
produccions audiovisuals elaborades pels alumnes de les escoles
de cinema de Catalunya. Aquests
premis, concebuts com una finestra oberta a descobrir el talent dels
creadors audiovisuals del futur,
compten amb la col·laboració i la
complicitat de les principals escoles cinematogràfiques catalanes.
Els Premis SGAE Nova Autoria
d’enguany han estat atorgats als
alumnes del Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC),
de l’ESCAC-Escándalo Films i del
Centre d’Estudis de Tècniques
d’Animació de Catalunya· 9 ZEROS.
El jurat dels Premis SGAE Nova
Autoria 2009, integrat per Albert
Solé, director i guionista del premi
Goya al millor documental 2009;
Joan Valent, compositor; Lluís Bonet, periodista i crític de cinema, i
Roser Aguilar, directora i guionista,
van decidir atorgar:
- El Premi SGAE Nova Autoria
2009 a la millor direcció-realització
a Swingers, presentat per ESCAC-
Escándalo Films, del qual és autor
Javier Rodríguez Espinosa.
2009 al millor guió a 44987373-V,
presentat pel Centre d’Estudis
Cinematogràfics de Catalunya
(CECC), del qual és autor Robert
Ors Griera.
2009 a la millor música original a
The last drag, presentat pel Centre
d’Estudis de Tècniques d’Animació
de Catalunya· 9 ZEROS, de la qual
és autor Gonçal Perales Roy.
- Així mateix, el jurat va decidir atorgar un ESMENT ESPECIAL per la
qualitat general del treball a Pin
up, presentat pel Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya
(CECC), del qual és autora Tania
Verduzco.
A través d’aquests premis, la SGAE,
l’Institut Buñuel i el Festival Internacional de Cinema de Catalunya
ofereixen la possibilitat als autors
emergents d’exhibir els seus treballs i donar-los a conèixer al gran
públic en el marc d’un esdeveniment de projecció internacional.
El lliurament oficial dels guardons
tindrà lloc el diumenge 11 d’octubre, en el marc de la cerimònia de
cloenda de la 42a edició del Festival Internacional de Cinema de
Catalunya - Sitges 2009
Per a més informació: Fina Sitjes.
Cap de Comunicació de la SGAE a
Catalunya. A/e: [email protected]
Tel. 93 268 90 00 (extensió 3)
Fax 93 268 90 02 –
Web www.sgae.cat
9
DIARI DEL FESTIVAL
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ-GALA MÉLIÈS
Auditori 21:50
S. O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
Auditori 17:00
EL MÉS PROFUND ÉS LA PELL
2009: UNA ODISSEA
DE L’ÀNIMA HUMANA
Les derniers jours du monde Mr. Nobody
Els germans Arnaud i Jean-Marie Larrieu tornen a la gran pantalla amb
una pel·lícula a mig camí entre la
comèdia romàntica i el suspens. Els
Larrieu adapten la novel·la homònima del filòsof, professor i especialista en cinema Dominique Noguez,
mantenint-ne l’essència tot i alguns
canvis arbitraris (la situació personal del protagonista, per exemple).
Tornar a veure Mathieu Amalric (La
question humaine, Un conte de
Noël, Munich i Visage –que també
podem veure al Sitges 09), un dels
millors actors europeus del moment,
sempre és un plaer. Un gran plaer.
En aquest cas, Amalric encarna Robinson Laborde, un pare de família
que se sent fortament atret per la
jove Laetitia (l’andrògina model
Omahyra Mota). Després d’un idil·li
furtiu, Laetitia desapareix i Robinson decideix buscar-la enmig dels
perills de tota mena (virus, terratrèmols, bombes nuclears sobre Moscú, míssils sobre París) que han posat el món sencer contra les cordes.
Com un veritable Crusoe, Robinson
s’anirà quedant cada cop més sol
en la seva recerca. Al llarg del seu
periple trobarà altres dones: Ombeline (Catherine Frot), la seva exdona Kloé (Karin Viard) i Iris (Clotilde
Hesme). Robinson també tindrà la
complicitat del seu amic Théo, un
elegant i sempre fantàstic Sergi López. Eros i thánatos protagonitzen
totes les escenes al cinquanta per
cent. Només davant la mort, només
davant l’amor tots els homes són o
haurien de ser iguals. Quan el demà
ja no existeix, què ens pot impedir
apostar per un amor “sense futur”?
Si ja no hi tingués res a perdre, qui
no s’atreviria a estimar en el darrer instant? El Casanova Amalric,
com “il bello Marcello” a La città
delle done, és pastura del desig
mentre el món, en els seus “últims
dies”, ho és del pànic i dels embats
d’una indefinida amenaça. A Estce ainsi que les hommes vivent?,
Louis Aragon escrivia: “El temps
dels somnis és curt. Què n’he de
fer, de les meves nits? Què n’he de
fer, dels meus dies?”. Els Larrieu no
s’estan de citar-lo al començament
d’una pel·lícula que ells qualifiquen
d’ultraficció: una invitació perfecta
a endinsar-nos en aquesta road movie apocalíptica plena de sexe i de
cossos que bateguen, nus, en els
seus últims instants de vida. Amalric ha dit que és una pel·lícula “sobre la pell”, i Jean-Marie reconeix
que “la pell és l’última i fràgil frontera entre nosaltres i els altres, entre
un mateix i el món”. A l’escena final,
al castell, els Larrieu homenatgen
obertament des de Cocteau fins a
Kubrick passant per Demy i Renoir.
També us direm, a tall de curiositat,
que la pel·lícula inclou escenes rodades a Montserrat i a Pamplona
durant els San Fermines. La cançó
de Leo Ferré Ton style posa el punt
de tendresa al final: amb el “ton
style c’est ton cul, ton style c’est ton
coeur” del gat vell de la chanson, la
mort es fa més passadora.
Gala Méliès. Inclourà la projecció del curt
Primer Contacte. Entrega de la Maria Honorífica a Antonio Isasi-Isasmendi
Hi ha pel·lícules d’una ambició capaç d’obrir-nos portes a universos
remots i desconeguts. O, com la
pròpia ment, remotament coneguts. Vet aquí l’objectiu de Mr. Nobody, del belga Jaco Van Dormael,
director de Toto, el héroe i El octavo día, que en aquest nou film ens
proposa una faula fascinant sobre
la fragilitat del destí. Navegant per
múltiples universos paral·lels, com
en un trànsit en què realitat, memòria i imaginació es confonen, la
pel·lícula ens introdueix en el món
de Nemo, un ésser humà atrapat
entre dos moment crucials. En un
extrem del relat, Nemo és un nen
que afronta, per culpa de la separació dels seus pares, un dilema
impossible: anar-se’n amb la mare
o quedar-se amb el pare? Fins que
no prengui una decisió, un nombre infinit de possibilitats restaran
obertes. Mentrestant, a l’altre extrem de la història, Nemo és vell i
habita un futur on ja no queda cap
més home mortal.
El director, Jaco Van Dormael,
explica que Mr. Nobody és “una
pel·lícula sobre la complexitat de
la vida. Al cinema, totes les escenes semblen indispensables i tot
conflueix al final. La vida, en canvi,
és plena de forats, coincidències
i escenes inexplicables que ens
menen inexorablement a la mort.
I això és el que la fa bonica.” Així,
doncs, Mr. Nobody parla tant de la
vida com de la mort, de la importància de les decisions i del pes
de la memòria. També és una de
les grans produccions del cinema
europeu dels últims anys, amb un
repartiment de luxe en què destaquen Jared Leto (en la pell del
Nemo adult i ancià) i un trio de
grans actrius que donen vida a les
tres dones de la vida del protagonista: Diane Kruger (Malditos bastardos), Sarah Polley (Mi vida sin
mí) i Linh Dan Pham (De latir, mi
corazón se ha parado).
A més, la pel·lícula pot presumir
d’un disseny de producció cuidadíssim on caben des de megalòpolis futuristes fins a viatges interplanetaris, passant per decorats
interiors detallistes i expressius.
Van Dormael no s’està d’apel·lar al
cinema de Stanley Kubrick (2001:
Una odisea del espacio) ni a certs
elements de l’univers de The Matrix, per bé que, estilísticament, se
situa més a prop del preciosisme
de Jean-Pierre Jeunet i dels experiments amb la memòria d’Alain
Resnais i Michel Gondry (Olvídate
de mí). En resum, Mr. Nobody és
una pel·lícula que aspira a habitar
el territori de la ciència-ficció amb
majúscules: la que fa servir la imaginació per explorar els dilemes
més íntims i transcendentals de
l’ésser humà.
10
DIARI DEL FESTIVAL
EL LLIBRE DEL FESTIVAL
S.O. NOVES VISIONS
Prado 11:00
Cropsey
LA MALEDICCIÓ DE WILLOWBROOK
Cropsey era l’home del sac amb
què els pares de Staten Island
mantenien allunyats els seus fills
dels voltants de la institució psiquiàtrica de Willowbrook. Un dia, però,
la llegenda es va fer realitat i van
començar a desaparèixer criatures.
El 1987 la desaparició d’una nena
anomenada Jennifer i la posterior
localització del cadàver a prop de
Willowbrook va disparar l’alarma i
va obligar a reobrir altres casos de
nens desapareguts a la zona. L’inculpat va ser André Rand, un malalt
mental que havia passat una temporada a Willowbrook –diuen que
fins i tot amb la institució tancada–.
El documental, produït per Ghost
Robot i Antídote Films, està dirigit
pel cineasta Joshua Zeman (The
Station Agent, The Hawk is Dying)
i per la responsable de comunicació de l’àrea de serveis socials de
Nova York, Barbara Brancaccio.
Tots dos van créixer a Staten Island
i coneixien de primera mà el cas i
la llegenda. El documental aplega
testimonis de familiars i amics de
les víctimes, de policies que investigaven el cas i de gent que va de-
clarar ser víctima potencial d’André
Rand, també anomenat el Hannibal
Lecter de Staten Island. A més, hi
ha el testimoni diferit dels dos autors, que creen un híbrid de ficció
narrativa i documental: encara que
els fets siguin verídics, els narren
com si formessin part d’un thriller
o del que ells anomenen un horror
documentary. Barbara té com a referents els padrins d’una línia documental molt definida, els germans
Maysles, i Joshua, les pel·lícules de
Sam Peckinpah i Samuel Fuller: us
podeu imaginar el resultat d’aquesta combinació explosiva. El procés
de documentació va ser tan exhaustiu que la policia, interessada
a continuar investigant, es pot dir
que va acabar per formar part de
l’equip. El que semblava un cas de
desaparicions de nens s’enterboleix
progressivament amb ramificacions
que condueixen a la pornografia infantil, els cultes satànics… La cinta
inclou fragments de l’arriscat i premiat documental que va fer Geraldo
Rivera sobre Willowbrook el 1972,
on es mostra el tracte inhumà que
rebien els interns –nens i adults– a
qui s’atribuïa alguna tara mental;
una feina semblant a la que va fer
cap a la mateixa època Kean Loach
al docudrama In Two Minds, germen de Family Life. Veient aquestes imatges i escoltant alguns dels
testimonis tindreu la sensació que,
en el pitjor sentit de l’expressió,
n’hi ha més fora que dins. La realitat dels Estats Units sempre en
superarà les ficcions. Com explica
Joshua, “d’alguna manera és una
carta d’amor a Staten Island, tot i
que sabem que mai més no tornarà a ser casa nostra. Ens va costar
molt aconseguir sortir de l’illa, i al
final hi hem tornat”. Si el programa
de Paco Lobatón ¿Quien sabe dónde? va canviar la imatge que teníeu
d’Espanya, aquest documental us
descobrirà la cara més fosca d’una
comunitat nord-americana sense
estalviar-vos-en cap xacra. La força brutal del documental i el terror
d’un thriller: per deixar qualsevol
clavat a la butaca.
ACTE DE L’ACADÈMIA
DE CINEMA CATALà
L’Auditori de l’hotel Meliá acollirà avui a les 19:45 l’acte de
l’Acadèmia del Cinema Català
presidida per Joel Joan. Es farà
l’entrega del premi a Sebastià
D’Arbó, director de Viaje al más
allá (1980), pel·lícula present en
aquest Sitges’09 acompanyant el
documental sobre Narciso Ibáñez
Menta Nadie inquietó más (Gustavo Leonel Mendoza, 2008).
L’acte inclourà la projecció de la
pel·lícula The Frost, dirigida per
Ferran Audí.
11
DIARI DEL FESTIVAL
S. O. NOVES VISIONS
Prado 13:15
Bronson
EL ENEMIGO PÚBLICO Nº1
“Soy Charles Bronson, el prisionero más violento de Inglaterra”. Así
se autodefine el protagonista de
Bronson, sensacional biopic sobre
la vida de Michael Peterson, rebautizado con el nombre de El justiciero de la ciudad por su manager pugilístico. Peterson/Bronson es célebre en el Reino Unido por haber
pasado 30 de los 34 años de su
condena en prisión metido en una
celda de aislamiento, como castigo
por sus múltiples altercados con la
autoridad. Lo curioso es que, al
mismo tiempo, Peterson ha publicado, desde su encierro, varios libros de poesía y de entrenamiento
personal. ¿Se puede pedir más de
un personaje?
El director danés Nicolas Winding
Refn, autor de la trilogía de Pusher
y de Valhalla Rising, también presente en el Sitges 2009, ha convertido la vida de Peterson en un
verdadero festín de testosterona
fílmica. Mamporro a mamporro, y
a golpe de adrenalínicas viñetas,
Bronson nos traslada hasta la
mente trastornada de un personaje ultraviolento, cuya conducta
antisocial choca de frente con la
brutalidad del sistema penitenciario británico. Lo sorprendente es
que a Winding Refn le importan
poco los motivos de la furia salvaje del personaje. Aquí no hay
juicio ni perdón, sólo el viaje al
interior de la mente trastornada
de una bestia monstruosa, el eslabón perdido de una humanidad
infantilizada. Y aun así, gracias en
gran medida a la magistral interpretación de Tom Hardy (visto en
RocknRolla), en el personaje de
Peterson pervive una perturbadora vulnerabilidad.
No es habitual encontrar una película capaz de salir airosa de la
apelación a grandes obras como
La naranja mecánica de Stanley
Kubrick o Empieza el espectáculo de Bob Fosse, pero Bronson
lo consigue. Además, la destreza
con la que Winding Refn manipula a placer la estética pop le sitúa
en un punto equidistante entre
los delirios temperamentales de
Tony Scott, los destellos oníricos
de David Lynch y las despiadadas
farsas de Oliver Stone (Asesinos
Natos es otra prima hermana de
Bronson). Mientras, en el terreno
musical, el director construye una
ópera monumental en la que Verdi y Wagner se toman de la mano
con los Pet Shop Boys; un Grand
Guignol con melodías de Scott
Walker, Strauss, New Order y Puccini. Entre la comedia negra y el
drama carcelario, Bronson se presenta como un filme sumido en el
más inquietante misterio: ¿Quién
demonios es Michael Peterson/
Charles Bronson? ¿Es una bomba
de relojería humana sin redención posible? ¿Un gallo de pelea
nihilista fascinado por la fama?
¿Un artista incomprendido por
una sociedad que teme mirarse
al espejo? ¿Una aterradora encarnación de los principios del fascismo? ¿El enemigo público nº1 o
un héroe trágico de clase obrera?
¿Quién se atreve a responder?
La t
ira
de
Gu
ille
Taula Rodona de presentació de CIMA
m
ls
Do
La Asociación de Mujeres Cineastas
y Medios Audiovisuales (CIMA) es va
presentar ahir a Sitges 09. CIMA és
una associació que, amb tres anys
d’existència, ha reunit a més de doscentes dones professionals del cinema i l’audiovisual per tal de fomentar
la presència equitativa de la dona en
aquest sector i donar visibilitat al seu
treball. Van presentar el projecte la
presidenta de l’associació, la directora i guionista Inés París, la vicepresidenta, actriu i directora del festival
de cinema “Mujeres en Dirección”
de Cuenca, Marta Beláustegui, la
vocal i productora Sagrario Santo-
rum i Mireia Ros, directora i actriu, i
una de les membres de l’associació.
A la taula es va presentar la iniciativa
i es van facilitar dades objectives sobre el mínim i sovint infravalorat lloc
que ocupen les dones en la indústria
audiovisual i cinematogràfica, es van
explicar els motius pels quals és necessària l’associació i van anunciarse algunes de les mesures concretes i projectes que estan duent a
terme. En un moment on s’estan
decidint les lleis que regiran el cinema i l’audiovisual del nostre país,
l’associació vol tenir la seva veu i no
quedar-se enrera.
12
DIARI DEL FESTIVAL
GRACE
ENTREVISTA AMB PAUL SOLET
Grace neix d’un curtmetratge teu.
Com va ser el procés de passar del
curt al llarg?
Primer vaig escriure el guió del llarg,
però no volien que el dirigís jo. Era la
meva primera pel·lícula i suposo que
això feia patir. Hauria pogut agafar
els diners que m’oferien pel guió i ja
està, però no vaig voler renunciar a
la direcció i vaig dir que no. Hi crec
molt, en aquesta pel·lícula, i per a mi
ja era molt important, llavors: no me
la imaginava si no era dirigida per mi
mateix. I per això en vaig fer un curt
d’uns quants minuts: per veure com
me’n sortia.
El curt es va veure al canal de televisió de la revista Fangoria, que
ahir va celebrar, aquí a Sitges, el
seu desè aniversari. Què significa
per a tu, aquesta revista?
M’encanta. Fa anys la robava! El
meu curt Means to an End ja es va
veure a Fangoria, i ells m’han donat l’oportunitat de conèixer altres
cineastes amb qui després he anat
treballant, incloent-hi, per exemple,
el que ha fet el making of de Grace.
A “Fango” som una tribu, no ens perdem cap trobada. Normalment, com
a amants del gènere, ens fan sentir
estranys i fora de lloc; en canvi, en
aquest entorn ens reunim i ens entenem. Passa com a Sitges, on et trobes amb els altres bojos del gènere.
Fa molt de temps que hi volia venir,
per a mi és un honor. El meu amic Eli
Roth me n’ha parlat molt del Festival: li encanta!
Amb Grace es té la sensació que
tots els personatges són estranys
i potencialment dolents, fins i tot.
Enllà del lligam entre mare i filla, a
la pel·lícula hi ha la idea subjacent
que tots els personatges volen alguna cosa que no poden tenir, i això és
precisament el que els uneix.
És curiós que hagis plantejat algunes de les escenes més inquietants
i més reeixides amb mosques. Fins
i tot n’hi ha una que es fica dins el
nas del nadó. Fa poc hem vist una
imatge semblant a Arrástrame al
infierno de Sam Raimi.
Sí, és veritat! I m’alegro de compartir
un cert univers amb Raimi, tot i que
la presència del nadó fa que la meva
escena sigui una mica més extrema.
L’altra diferència important és que
les meves mosques són molt més
barates, us ho asseguro. Aquesta
pel·lícula l’hem fet amb molt poc
pressupost.
El baix pressupost es veu en el
nombre reduït d’espais. Gairebé tot
passa a casa de la protagonista,
però la pel·lícula hi surt guanyant,
amb aquest plantejament.
Sí, és una de les coses que més
m’interessava, i per a mi va ser tot un
repte rodar en espais petits i, alhora,
aconseguir que la pel·lícula semblés
gran. La protagonista viu en un espai
tancat, però també se sent oprimida
per les circumstàncies. En aquest
punt va ser molt important la feina
d’equip. Per exemple, l’encarregat
del disseny de producció va pintar
les parets d’un color que permetés
al director de fotografia jugar amb la
llum. La pel·lícula comença amb un
ambient càlid i es va refredant de
mica en mica, i l’efecte es va aconseguir només amb la llum, sense necessitat de repintar les parets.
La pel·lícula es mira amb una certa
ironia el corrent dels vegans, els
amants de la cosa ecològica, etc.
La gent pot menjar el que vulgui i
tenir els seus fills com vulgui. A mi
el que m’interessava era el viatge
d’una mare que no es pot desprendre del seu nadó.
Com va anar, això de rodar amb un
nen petit?
De bon començament ja em van dir
que m’havia begut l’enteniment, que
els nadons són molt difícils de controlar en segons quines situacions i que
hi ha normes molt estrictes sobre el
tema: el temps que poden ser al set,
el maquillatge que s’ha de fer servir...
La qüestió és que no s’ha de manipular el nadó. Jo vaig optar per portar-lo
a algunes situacions d’una manera
natural. També és important fer un
càsting als pares, perquè ells són un
factor determinant. Els pares de la
nostra Grace ja tenien experiència i ja
sabien, per exemple, que si el nadó
es posa a plorar no és la fi del món. A
mi els nens m’encanten, o sigui que
tampoc em va resultar fàcil.
Recomana’ns alguna pel·lícula de
terror o fantàstic.
En sóc tan fanàtic que em costa i tot
parlar de “gènere”: m’estimo més
dividir-lo en subgèneres. Un slasher
que m’agrada molt, per exemple, és
El destripador de Nueva York, de Fulci, que és un dels meus directors preferits. I si parlem de pel·lícules amb
monstre, evidentment, m’agrada
Alien. De totes maneres, a banda
dels clàssics, crec que avui dia hi ha
molts cineastes potents fent cinema
de gènere. M’agrada moltíssim Kiyoshi Kurosawa: després de veure
qualsevol pel·lícula seva, el món sona
diferent. Haneke també m’agrada. I
d’aquesta edició de Sitges em quedo amb The Children, que trobo que
és una de les pel·lícules amb nens
més angoixants dels últims temps.
13
DIARI DEL FESTIVAL
MIDNIGHT X-TREME
El Retiro 01:00
SESSIONS ESPECIALS
Auditori 19:45
The Frost
Yamagata Scream
ENTREVISTA A FERRAN AUDÍ
Després d’un curtmetratge i una
llarga carrera com a actor, fas un
llargmetratge. Com i quan decideixes fer-te director de cinema?
Ja havia dirigit molt de teatre i el curt
Teresa y los no muertos, a més de fer
d’actor. Va ser un salt natural. Vaig
pensar que volia fer un llargmetratge
i, com que formo part de la productora
Alta Realidad, ens hi vam posar.
Com vau fer la tria d’actors?
Va ser una cosa bastant natural, també. Per al personatge de Rita de seguida vam pensar en l’Aitana SánchezGijón; per al personatge de Raul, en
el Tristán Ulloa. L’Eva Mørkeset, que
interpreta Asta, és una amiga meva
noruega. El més difícil va ser trobar
el personatge masculí, però la vam
encertar amb el Trond Espen Seim,
un actor de molt renom a Noruega.
La vídua Rata és un personatge molt
especial, màgic: es tracta d’una dona
que ha embogit. En certa manera era
una adaptació d’El flautista de Hammelin, amb ella en el paper de flautista. Volíem algú que fos d’allà, de Noruega. Teníem al cap o la Liv Ullman
o la Bibi Andersson, muses d’Ingmar
Bergman. Per qüestions d’agenda al
final va ser la Bibi Andersson.
Treballeu amb Alta Realidad i Frost
Media, productores bastant noves.
Com vau aconseguir finançament
per a la pel·lícula?
Vam presentar el projecte a diferents
fòrums internacionals (Sant Sebastià,
Berlín). Jo tenia molt clar que havíem
d’anar a una regió com Sunnemøre
perquè és una zona verge. Allà hi ha
el fiord més imposant del món i es
considera la regió més bonica de Noruega. Un cop localitzada la zona, vam
buscar alguna companyia que volgués
apostar pel projecte. Vam trobar Frost
Media. Els diners ens van arribar de la
Generalitat de Catalunya i de Televisió
de Catalunya, sobretot. De Noruega
vam tenir molta ajuda regional.
Per què decideixes adaptar “El nen
Eyolf” una de les últimes obres de
Henrik Ibsen?
Vaig escollir Ibsen per raons profundament personals; la vaig conèixer mentre estudiava a la Royal Academy of
Dramatic Art de Londres. Em va sorprendre que algú que va viure fa més
de cent anys pogués escriure una
obra d’una modernitat tan radical.
El tema, una parella que no estima
el seu fill i que, un cop mort, es troben replantejant-se tota la seva vida,
encara ara crea bastanta polèmica.
M’interessava molt aquest aspecte
de l’obra d’Ibsen; el que ell qüestiona
és la manera que tenim d’estimar: es
pregunta si allò que anomenem estimar és realment amor i a la inversa.
Em va interessar molt el material perquè no hi ha melodrama ni sentimentalisme.
Com va ser això de rodar a Sunnmøre?
El rodatge va ser molt dur. La pel·lícula
inaugura moltes coses: és la primera
pel·lícula catalana i espanyola rodada amb la càmera de cinema digital
RedOne, i també ha estat la primera
vegada que es rodava a Sunnmøre i al
parc natural d’Aigüestortes.
Com ha estat treballar amb cinema
digital?
Comptàvem amb el David Omedes
com a operador de càmera i director
de fotografia, un dels millors que hi ha
al país, no únicament pel seu treball
documental, sinó també per les seves
aportacions al cinema (Salvador, Cobarde i Pudor).
A la banda sonora treballeu amb
Señor Viento, un grup bastant recent. Com els descobriu i com es
desenvolupa la feina?
Señor Viento és un grup d’amics meus.
Al principi la banda de so l’havien de
fer uns noruecs, però no ens vam acabar d’entendre. Dels Señor Viento em
van passar unes maquetes fa un any
i em van agradar moltíssim perquè tenien un esperit metafòric, no evident,
màgic, que era el que volia per a la
pel·lícula. Han fet una banda sonora
sòbria i molt adient.
Dieu que a la pel·lícula hi ha una
transició natural entre el somni i la
vetlla…
Aquesta transició ve d’Ibsen, i hem
intentat respectar-la al màxim. Cal recalcar que The Frost no és una obra
realista, sinó una faula nòrdica per
a adults. Ibsen és un escriptor que
practica el realisme màgic. No hi ha
una fractura entre els elements onírics i els reals: creen una atmosfera
unitària. Ibsen va ser molt important
per al món de la psicoanàlisi; el somni
és, per a ell, una segona realitat, igual
d’important. I el cinema, a diferència
del teatre, utilitza un llenguatge i una
tècnica que permeten transmetre-ho.
Quina valoració fas de la teva primera experiència en llargmetratges
cinematogràfics?
Ha estat una experiència difícil, però
també enriquidora. Al principi sempre és un salt al buit. Volíem fer una
proposta radical i nova que pot donar
peu a reaccions molt contràries; el
que està clar és que no deixaran ningú indiferent. Hi ha moltes ganes de
continuar. Fa dos dies he acabat de
rodar com a actor entre Catalunya i
Londres. Alta Realidad continuarà. En
últim terme estem davant d’un producte nou; hem pogut barrejar el gel i
el foc i la gent de la indústria no sap a
quin gènere pertany. Es tracta d’anar
creant noves possibilitats per al cinema a casa nostra.
La sessió inclou l’acte de l’Acadèmia del Cinema Català. Entrega del premi a Sebastià
D’Arbó
LAS COLEGIALAS VS.
LOS ZOMBIS SAMURAIS
Una década después del boom del
J-Horror, capitaneado por las emblemáticas The ring: El círculo y La
maldición - The grudge, el cine nipón
se toma la libertad de mirarse en el
espejo deformante de la comedia en
la desternillante Yamagata Scream
(Yamagata sukurîmu). Se trata de
un ejercicio de autoparodia que remite, desde la distancia, a la saga
yanki de Scary Movie y a la británica
Zombies Party (Shawn of the Dead).
La cuestión es echarse unas risas a
propósito de los arquetipos y rituales del género, combinados en este
caso con pinceladas de color local.
¿El resultado? Un desopilante festín
de terror, folclore rural, ironía mordaz
y un surrealismo absurdo que parece
arrancado de las imágenes del televisivo “Humor amarillo”.
La heroína de la función es Mikayo
(Riko Narumi), una joven adolescente
que, junto a sus compañeras del club
de historia, emprende una excursión
a la región de Yamagata. Allí, planean
estudiar los eventos acaecidos en
el lugar 800 años atrás, cuando los
habitantes de la región asesinaron
cruelmente a dos samuráis y sometieron a la amada de uno de ellos. En
el lugar, se erige un monumento que
recuerda la tragedia. Sin embargo, el
avaricioso alcalde del poblado decide
arrasar el lugar para construir un parque temático. Es entonces cuando los
samuráis vuelven a la vida dispuestos a acabar con los descendientes
de sus asesinos, una venganza que
se consuma cuando los habitantes
del pueblo son convertidos en melenudos zombis azules. ¿Conseguirán
las colegialas zafarse de la amenaza
de los no-muertos? ¿Existe alguna
forma de acabar con los samuráis sin
tener que enfrentarse a sus poderosas katanas?
Naoto Takenaka, que combina su
larga carrera como actor (aquí lo descubrimos en la estupenda Shall We
Dance?) con la de director (su película Tokyo Biyori, biopic de la esposa del
famoso fotógrafo Araki, estuvo nominado en todas las categorías posibles
a los premios de la Academia japonesa) consigue convertir este cóctel de
clásicos del terror -en el que participa
delante y detrás de la cámara- en un
desenfrenado carrusel de gags en el
que los zombies lucen vestuario diseñado por el ultracool Masamoto y la
cancioncilla de una abuela se torna
en arma definitiva. Hay parodias y
homenajes a los muertos vivientes
de George A. Romero (obligado), a
El resplandor, a La invasión de los
ladrones de cuerpos, al universo
creativo de Osamu Tekuza (el padre
del manga) y a Mars Attacks! de Tim
Burton, pero también (cómo no) a la
obra del maestro Nobuo Nakagawa,
el ‘Terence Fisher de Japón’, autor
de clásicos indiscutibles como The
Ghost Story of Yotsuya i Jigoku. Una
cinta, en suma, que demuestra que
en el cerebro del pluriempleado Takenaka conviven la genialidad y el delirio y que ambos han encontrado en
Yamagata Scream un punto de feliz
convergencia.
14
DIARI DEL FESTIVAL
PROGRAMACIÓ
AVUI - DILLUNS 5
10:00 El Retiro
Orient Express-Casa Asia
Ip Man
Wilson Yip Wai-shun. Hong Kong/Xina,
2008. Amb Donnie Yen, Simon Yam, Hiroyuki Ikeuchi. 107’.
11:00 Auditori
S.O. Fantàstic Panorama
Bad Lieutenant: Port of Call New Orleans
Werner Herzog. EUA, 2009. Amb: Nicolas
Cage, Val Kilmer, Eva Mendes. 121’.
11:00 Prado
S.O. Noves visions - No Ficció
Cropsey
Joshua Zeman, Barbara Brancaccio. EUA,
2008. 84’.
11:00 Tramuntana
Classes Magistrals
Jaume Collet-Serra: Treballant a Hollywood
12:15 El Retiro
S.O. Fantàstic Competició
Musashi: The Dream of the Last Samurai
Mizuno Nishikubo. Japó, 2009. 72’.
13:15 Auditori
The Eclipse
Connor McPherson. Irlanda, 2009. Amb
Ciaran Hinds, Aidan Quinn, Jim Norton.
88’
13:15 Prado
S.O. Noves visions - Ficció
Bronson
Nicolas Winding Refn. Regne Unit, 2009. Amb:
Tom Hardy, Matt King, James Lance. 92’.
17:45 El Retiro
Orient Express-Casa Àsia
Ip Man
Wilson Yip Wai-shun. Hong Kong/Xina, 2008. Amb
Donnie Yen, Simon Yam, Hiroyuki Ikeuchi. 107’.
13:45 El Retiro
S.O. Fantàstic Panorama - British Focus
Malice in Wonderland
Simon Fellows. Regne Unit, 2009. Amb Maggie Grace, Danny Dyer, Matt King. 87’.
18:15 Prado
Els altres fantàstics
El sueño del mono loco
Fernando Trueba. Espanya, França, 1989. Amb
Jeff Goldblum, Miranda Richardson. 108’.
15:00 Auditori
Jugando con números (curt)
Metropia
Tarik Saleh. Suècia, Dinamarca, Noruega,
Finlàndia, 2009. Veus: Vincent Gallo, Juliette
Lewis, Udo Kier. 80’.
19:45 Auditori
Sitges Especials
The Frost
Ferran Audí. Espanya, 2008. Amb Aitana
Sánchez-Gijón, Trond Spen Steim, Bibi Andersson. 100’.
15:45 El Retiro
Grace
Danny Dyer, Matt King. 87’.
16:00 Prado
Dogtooth (Canino)
Yorgos Lanthimos. Grècia, 2009. Amb Christos Stergioglou, Michelle Valley, Aggeliki Papoulia. 96’.
17:00 Auditori
Mr. Nobody
Jaco Van Dormael. Bèlgica, França, Canadà,
Alemanya, 2009. Amb Jared Leto, Sarah Polley, Diane Kruger. 136’.
20:00 El Retiro
S.O. Fantàstic Panorama - British Focus
The Descent: Part 2
John Harris. Regne Unit, 2009. Amb Shauna
Macdonald, Natalie Jackson Mendoza. 88’.
20:15 Prado
Seven Chances
Mary and Max
Adam Elliot. Austràlia, 2008. Veus: Toni Collette,
Philip Seymour Hoffman, Eric Bana. 92’.
21:50 Auditori
Primer Contacte (curt)
Les derniers jours du monde
Jean-Marie i Arnaud Larrieu. França, 2009. Amb
Mathieu Amalric, Catherine Frot, Sergi López. 130’.
Cargo
Ivan Engler i Ralph Etter. Suïssa, 2009. Amb
Anna Katharina Schwabroh, Martin Rapold,
Regula Grauwiller. 120’.
Entrega Maria Honorífica a Antonio IsasiIsasmendi.
BRIGADOON
avui DILLUNS 5
22:15 El Retiro
Orphan
Jaume Collet-Serra. EUA, 2009. Amb Vera
Farmiga, Peter Sarsgaard, Isabelle Fuhrman.
123’.
22:15 Prado
Nymph
Pen-ek Ratanaruang. Tailàndia, 2009. Amb:
Wanida Termthanaporn, Nopachai Jayanama,
Chamanun Wanwinwasara. 109’.
00:30 Prado
Midnight X-treme
Smash Cut
Lee Gordon Demarbre. Canadà, 2009. Amb David Hess, Sasha Grey, Michael Berryman. 85’.
The Hills Run Red
Dave Parker. EUA, 2009. Amb William Sadler,
Sophie Monk. 81’.
01:00 El Retiro
Midnight X-treme
Yamagata Scream
Naoto Takenaka. Japó, 2009. Amb Naoto
Takenaka, Riko Narumi, Akira. 116’.
ASIAN TRASH CINEMA
BOLLYWOOD BIZARRO!!!
ESTRENA BRIGADOON:
Mallorca Zombie 1.0.
Presentació amb l’equip
RETROSPECTIVA BRIGADOON
El universo de David Muñoz
15
DIARI DEL FESTIVAL
PROGRAMACIÓ
DEMÀ - DIMARTS 6
10:00 El Retiro
Anima’t
Trickster (curt)
First Squad
Yoshiharu Ashino, Misha Shprits i Aljosha Klimov. Japó/Rússia/Canadà, 2009. Veus: Elena
Chebaturkina, Michael Tikhonov. 75’.
10:30 Auditori
Sitges Especials
Curts premiats Nova Autoria
Danse Macabre (curt)
The Hurt Locker
Kathryn Bigelow. EUA, 2008. Amb Jeremy Renner, Anthony Mackie, Ralph Fiennes. 131’.
11:00 Prado
The Forbidden Door
Joko Ankwar. Indonèsia, 2009. Amb: Fachri
Albar, Marsha Timothy, Ario Bayu. 115’.
13:45 Auditori
Virtual Dating (curt)
Timer
Jac Schaeffer. EUA, 2009. Amb Emma Caulfield,
Michelle Borth, John Patrick Amedori. 99’.
14:15 El Retiro
The Eclipse
Connor McPherson. Irlanda, 2009. Amb Ciaran Hinds, Aidan Quinn, Jim Norton. 88’.
15:00 Prado
Ne te retourne pas
Marina de Van. França, Luxemburg, Bèlgica,
Itàlia, 2009. Amb: Sophie Marceau, Monica
Bellucci, Andrea Di Stefano. 111’.
11:00 Tramuntana
Classes Magistrals
Fabricant Metropia: Tarik Saleh (director),
Martin Hultman (director artístic)
16:00 Auditori
Valhalla Rising
Nicolas Winding. Regne Unit, Dinamarca,
2009. Amb Mads Mikkelsen, Alexander Morton, Stewart Porter. 90’.
11:45 El Retiro
Chaw
Shin Jung-won. Corea del Sud, 2009. Amb Um
Tae-woong, Jung Yu-mi, Chang Hang-sun. 122’.
16:00 El Retiro
Cargo
Ivan Engler i Ralph Etter. Suïssa, 2009. Amb Anna
Katharina Schwabroh, Martin Rapold. 120’.
13:15 Prado
Son & Moon (Diario de un astronauta)
Manuel Huerga. Espanya, 2008. Amb Michael
E. López-Alegría, Mikhail Tyurin. 90’.
17:15 Prado
Els altres fantàstics
¡Bruja, más que bruja!
Fernando Fernán-Gómez. Espanya, 1977. Amb
Francisco Algora, Emma Cohen. 92’.
18:00 Auditori
Sitges Especials
The Hurt Locker
Kathryn Bigelow. EUA, 2008. Amb Jeremy Renner, Anthony Mackie, Ralph Fiennes. 131’.
18:15 El Retiro
Metropia
Tarik Saleh. Suècia, Dinamarca, Noruega,
Finlàndia, 2009. Veus: Vincent Gallo, Juliette
Lewis, Udo Kier. 80’.
19:00 Prado
Seven Chances
Nucingen Haus
Raoul Ruiz. França, 2008. Amb: Elsa Zylberstein, Audrey Marnay, Jean-Marc Barr. 94’.
20:15 El Retiro
Anima’t
Trickster (curt)
First Squad
Yoshiharu Ashino, Misha Shprits i Aljosha
Klimov. Japó/Rússia/Canadà, 2009. Veus:
Elena Chebaturkina, Michael Tikhonov. 75’.
20:30 Auditori
Splice
Vincenzo Natali. Canadà, França, EUA,
2009. Amb Adrien Brody, Sarah Polley, David Hewlett. 100’.
21:15 Prado
Bronson
Nicolas Winding Refn. Regne Unit, 2009. Amb:
Tom Hardy, Matt King, James Lance. 92’.
22:00 El Retiro
Mr. Nobody
Jaco Van Dormael. Bèlgica, França, Canadà,
Alemanya, 2009. Amb Jared Leto, Sarah Polley, Diane Kruger. 136’.
22:45 Auditori
Korscha (curt)
Bad Lieutenant: Port of Call New Orleans
Werner Herzog. EUA, 2009. Amb: Nicolas
Cage, Val Kilmer, Eva Mendes. 121’.
23:15 Prado
Cropsey
Joshua Zeman, Barbara Brancaccio. EUA,
2008. 84’.
BRIGADOON
Demà DIMARTS 6
HOMENATGE A JUAN PIQUER SIMÓN Misterio en la isla de los monstruos (1981, Juan Piquer Simón)
ASIAN TRASH CINEMA
Thunderhawk 6 (1989, Kim Cheong Gi)
EL CINEMA QUE HOLLYWOOD VA
PROHIBIR
Assassin of Youth (1937, Elmer Clifton)
EL BUQUE MALDITO’ZINE PRESENTA...
Don’t Wake the Dead (2009, Andreas
Schnaas)
00:45 El Retiro
Chaw
Shin Jung-won. Corea del Sud, 2009. Amb Um
Tae-woong, Jung Yu-mi, Chang Hang-sun. 122’.
01:00 Prado
Midnight X-treme
The Horseman
Steven Kastrissios. Austràlia, 2008. Amb: Peter Marshall, Caroline Marohasy. 110’.
01:15 Auditori
Almaritsu (curt)
Loft
Erik Van Looy. Bèlgica, 2008. Amb Koen De Bauw,
Filip Peeters, Bruno Vanden Broecke. 117’.
ESPECIAL AFTER ALIEN
Contamination: Alien arriva sulla Terra
(1980, Luigi Cozzi)

Dilluns 5 d`Octubre de 2009 · Número 4

Transcripción

Documentos relacionados

Ous estrellats amb pernil Huevos estrellados con jamón Eggs on a

diptico pp 13 - Partido Popular de Barcelona

Les Filles de Maria Auxiliadora

Déus i mites de l`antiguitat

Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

l`Espurna nº 24/ juliol-setembre/2010

Terry Gilliam - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Consulta nuestro menú para la Cena de Gala