Presentación de PowerPoint

Transcripción

Presentación de PowerPoint
AGRAÏMENTS
A tota la gent que algun dia va pensar o va dir que aquest projecte era una utopia.
A les nostres famílies per ensenyar-nos a perseguir els nostres somnis.
Als nostres amics i amigues pel seu suport psicològic i incondicional en moments de crisi...
A Guillem Abril per ser capaç d’immortalitzar moments amb un llapis i un paper.
A Pau Bernis pel seu “Bell Art”.
A Paco Pubill, “l’Onclo” de Canet de Mar, l’únic component del grup que sense pertànyer a la nostra generació
ha cregut en aquest projecte.
A Mary Muñoz i Amanda de Pedro per la seguretat que donen quan estan a prop teu.
A Àngel Blàzquez per la seva saviesa i experiència, pel seu humor negre i les seves històries.
A Johnny i Jack Tarradellas, sense comentaris, pare i fill ens han deixat de pedra. Ens han ensenyat, ens han fet
riure i han estat capaços de plasmar totes les nostres idees i més!
Al Forn Europa i a tots els seus treballadors (inclosa la furgo).
Al Gorka i al Marc, per aguantar-nos durant els assajos.
A La Taula del Fons del bar de la universitat.
A la hipoteca del Mario i al Bar Kimera per totes les tardes que hem passat allà.
A Lady Gipsy i Chiqui Amaya , les seves arrels gitanes ens han posat a tots la pell de gallina.
A FORCAT i a tots els socis que ens han ajudat a fer possible aquest treball.
A tota la gent, coneguts o no, que ens han inspirat o ajudat sense saber-ho.
Especialment a la gent de Barcelona, Badalona, Castelldefels, Caldes de Montbui, Sant Cugat, Valldoreix,
St.Quirze de Safaja, Tossa de Mar, Canet de Mar, Òrrius, Sant Pol de Mar, Creixell, Pals, Mataró, Tàrrega, Nevà,
Puigcerdà, Colunga, Larrión, Granada...Gràcies !
Per la seva força i ganes de viure. Malgrat haver marxat, ha deixat el seu somriure.
M’he fet un fart d’estudiar i no arribo a fi de mes.
M’he fet un fart de treballar i no arribo a fi de mes.
Que jo guanyava més diners quan treballava de cambrer,
Que jo cobrava més calers fent forats al carrer.
Ai! mareta meva, Ai! mareta meva,
Que a casa teva un any més, jo a viure em quedaré,
Que a casa teva un any més, no em cobris el lloguer.
Perquè he d’estudiar si no puc treballar?
Jo no vull treballar, jo no vull estudiar!
Mira que jo no vull ser un mentider no vull ser polític ni banquer.
El que jo vull és ser un bandoler, robar als polítics i als banquers,
I tornar al poble els seus calers.
Ai! mareta meva, Ai! mareta meva,
Que m’ho he gastat tot en tabac i en cervesetes en el bar,
Que m’he quedat, ben escurat.
Jo no vull treballar, jo no vull estudiar!
Jo no em vull casar, jo no vull pagar!
Jo només vull cantar i ballar, festejar i no plorar,
Viatjar i tornar, cap aquí i cap allà,
Ser feliç, estimar i viure en llibertat.
Somio en un món més aviat corrent.
On la gent es passegi pels carrers tot somrient,
De costat, sota el nas, m’és igual,
Si és cantant o cridant, o bé dissimulant.
Saludar-me amb els estranys, abraçar amb qui convisc.
No desitjo ni bé ni mal als que volen ser enemics.
Que ens posen trampes o paranys.
I per molt que ho intentin em seguirà bullint la sang.
Que m’esvera però que m’il·lumina.
Deixeu-me que sigui el Somiatruites que diu:
Que no és persona qui no somia.
Obre els ulls que vius automatitzat en un món de
mentides.
Que la terra l’hem fet malbé.
Ja no hi puc caminar entre tants esbarzers.
De polítics i de banquers,
Que fan que la nostra vida corri darrera els diners.
Si són trossos de paper
I encara he de dir gràcies quan vaig al caixer.
Caminant de puntetes com si anés descalç,
Procurant que no em robin ni una gota de sang.
Que fa un temps jo volia marxar.
Volia anar-me’n lluny,
A viure a la platja i a despertar-me tard.
Però ara sé que m’he de quedar,
Ja n’estic fart de voler escapar.
Que se’ns pixen a sobre i diuen que plou.
A mi que no m’enganyin que ja veig sortir el sol...
Il·lustració: Guillermo Abril Rodríguez
Produït per Jack Chakataga amb la col·laboració d’Àngel Blàzquez.
Gravat i masteritzat a Can Rumba per Johnny Tarradellas.
Demà deixo de cantar, ballar, de menjar-me el cap.
Jo demà ja em trobaré, ja veurem si et recordaré.
Demà deixo de volar, cantar, de perdre’m al mar,
Demà jo ja em curaré, ja veurem si et traïcionaré.
Però avui...
Dóna’m una cerveseta que tinc set i a mi em falta l’aire.
Dóna’m una caladeta que jo vull volar i no tinc ales.
Que no sé d’on surt aquest ritme,
Que jo porto a dins, si em mires.
Que recent nascut ja camina,
Tu escolta el meu cor i dígue’m que m’estimes.
Que jo visc penjat que no sé on vaig.
Mai m’he qüestionat la vida com tots els humans.
D’aquesta ciutat ja me n’he cansat
Ara us dono a tots l’esquena per poder viure en llibertat.
Al fons del mar,
El meu vaixell s’ha enfonsat.
I ara busco a dins la lluna tant sols una sola espurna
Per poder esquivar el reflex i acceptar la realitat.
Però avui...
Con la sonrisa puesta y los ojitos despistados,
Anda caperucita por el bosque.
No encuentra descampados y en busca de una luz,
Sin miedo ni pesar entre los robles.
Viste un bolso de cuero y zapatos de tacón,
En la mano lleva un whisky con hielo.
La encuentro en un rincón le pregunto como está
Antes de la tempestad se hace el silencio.
Con unas copas de más yo le canto al aire,
Le susurro: “Quiero más…”
Que el sudor nos empañe, que sea bienvenido.
Que suenen los grillos bajo de tu cama.
Contigo y dormido como una rana,
Enterrada bajo tierra sin salir. No le da la gana.
Me he perdido en mis sueños en busca de algún beso,
De romper cada espejo me vuelvo más sincero.
Te he visto allá a lo lejos, más cerca de la luna.
De resolver mis dudas me vuelvo más discreto.
Ara que ja s’ha fet de nit,
I al sofà jeu ella dormida.
Ell arriba, se’n va directe al llit.
Ha oblidat, ja no la mima.
I de fons sona, el camió de les escombraries.
Diuen les veïnes que mitiga el seu dolor.
Cansat, de salvar i perdre vides.
Ha oblidat, ja no la mima.
I ara són com dos estranys que no es veuen quan miren endavant.
I ara són com dos estranys que no es veuen quan miren endavant.
Mira nena bonica, que jo dormo mentre plores,
I ell arriba a mitjanit, fent olor de tabac i dones.
No et facis pas l’adormida, que sé que t’empaita un neguit.
I si no fos per la seva simfonia, no diries que ell dorm al teu llit.
Jo sé...
Me balanceo colgado de tu pelo.
Trepo por su cuello y siembro flores en su pecho.
De lamerle la piel como si fuera un perro,
Me alimento de su miel y me meto en su agujero.
Y le pido un cigarro, dice que se me nota de largo,
Que soy el lobo y estoy esperando.
Que busques, busques en mi,
Un raig de llum i una estrella per estar feliç.
Que no, que no em penso moure d’aquí,
Encara que a vegades em faci por quedar-me petit.
I ara, que ja s’ha fet de nit,
El temps et deixa dormir tranquil·la.
Ell ja no arriba, ja no et deixarà aquell buit.
Has oblidat, no el necessites.
Ara pertanys només al teu somriure,
I jo entono aquesta rumba per dir que ja no l’estimes.
“Cuando sólo encuentras soledad entre el tumulto de la
gente, las sorpresas ya no te sorprenden, pierdes la fe en la
magia y tu alma se desvanece.
Es entonces, y sólo entonces, cuando anhelas partir, y andar
y andar, hasta perder la memoria y echar a volar…”
Siénteme,
Que no he cruzado el charco pero sé de donde viene este son,
De las palmeras, el coco, el sol y el calor del ron.
Mírame,
que aunque digas que soy un ser inerte y sin corazón,
Como coco, bebo ron y busco el sol.
Yo quiero irme de aquí.
Quiero irme lejos para vivir.
Y despertarme por la mañana a cualquier hora…
Quiero ser nómada.
Despertarme en cualquier playa.
Vivir vendiendo ceniceros de lata.
Pasarme todo el día enganchado a mi guitarra.
Mi cerebro está estropeado.
Yo que creía que estaba blindado y que ya no pensaba en ti.
En cambio cada vez que volviste,
Fui yo el que me fui.
Ahora me paso el día diciendo aún más tonterías,
Que pena que no te dieras cuenta
Que lo hacía para ver si reías al compás de mis tonterías.
Mira, como amanece el día.
Mira cuanto borrego en esta ciudad.
¿Quién me preguntó si quería pertenecer a esta sociedad?
Es que tenemos tantas cosas aquí que nos cuesta vivir.
Nacimos para sedentarios, se nos quitó al paso de los años.
Es que nos sobran tantas cosas de aquí que nos cuesta seguir.
Y encima yo no hago otra cosa que pensar en ti.
En ti. En si te apareces por aquí.
En esas chicas que algún día nos dejaron.
Ellas tienen la culpa de que yo…
Me vuelva más malo con el paso de los años.
Que soy un gusano, que vivo en el barro.
Con mi vida en la mochila yo me voy para el sur,
A buscarme una casita hecha de bambú.
Que si no vienes conmigo ya no se quien soy.
Si me marcan el camino no se a donde voy.
¿A dónde voy?
¡Dame una fanta negra!
Y me dice: “Tú lo que quieres es una coca-cola”
¡Dame una fanta negra!
Y me dice: “Tú lo que quieres es una coca-cola”
¡Dame una fanta negra!
Y yo empiezo a soñar…
Que ella quiere Patacón. Patacón de la Vil·la de Gràcia.
Ella quiere plátano. Plátano de canarias.
Éste es el reggaeton salsero con aroma de Xaranguero.
El reggaeton tontón del patacón.
Éste es el reggaeton salsero con aroma de ya no te quiero.
El reggaeton tontón, cebolla, agüita, sal y limón.
Subo la persiana y tengo el balcón lleno de flores de todos los colores.
La brisa que entra me pone los pelos de punta del cogote.
Y ya no pienso más en los días que me despertabas tú.
Tot just havent dinat, em deixo caure al sofà.
Els meus sentits m’han abandonat.
Amb la mà sota el pantaló, fora de la realitat.
Ja no sé si estic despert, o en somnis m’he quedat atrapat.
Bajo pa la calle y canto mil canciones. Me sobran las razones
Para andar bailando con mi camisita, desabrochados los botones.
Y ya no pienso más en los días que me preocupabas tú.
Volo a una altra dimensió i les mans faig servir...
Per tenir-te només per mi!
¡Qué buena que está! Que está la rumba.
Rumbita de colores, aunque tú no me quieras más.
¡Qué buena que está! Que está mi rumba.
Cojo mis maletas y viajo en busca de mi libertad.
Vola que vola, jo no et deixaré mai sola
Vola que vola, fes veure que no t’importa.
Vola que vola, jo no et deixaré mai sola.
Vola que vola, imaginació poderosa.
Se me meten los bichitos por las orejas, jugando al escondite en mi cabeza;
Las arañas, los cangrejos, los piojos y hasta las pulgas se alimentan de mis penas.
Y ya no pienso más, en los días que me camelabas tú.
I de sobte obro els ulls, no em despertis. No! No vull!
Ja està bé la “tele” encesa i que entri un raig de llum.
Agafo i dono la mitja volta, amb el telèfon espatllat.
Ja no sé si estic amb tu o en somnis m’he quedat atrapat.
Dicen las malas lenguas, que me he vuelto un cumba.
Quizás he perdido el rumbo, pero he encontrado mi rumba.
Quiero ser un trotamundos, con todo este calor y al ritmo del son ventilador.
Y ya no pienso más, en los días que me rescatabas tú.
Rumba pa cantar y pa bailar contigo.
Rumba pa gozar y pa colgar de un hilo.
Rumba pa reír.
Rumbita de colores pa alegrar los corazones.
Rumba pa reír.
Y como forma de vivir…
Rumbo a la rumba, que cunda lo cumba, salgo de mi tumba, [Akiffietown]
Que suena y que zumba, [Akiffietown]
Que todo lo tumba. [Akiffietown]
Rumbo a la rumba, que cunda lo cumba ¡Oye! ¡Escucha mi rumba!
Volo a una altre dimensió i les mans faig servir...
Per tenir-te només per mi!
Vola que vola, jo no et deixaré mai sola
Vola que vola, fes veure que no t’importa.
Vola que vola, jo no et deixaré mai sola.
Vola que vola, imaginació poderosa.
No vull despertar-me! Aquí estic prou bé.
Vivint a dalt d’un arbre,
Et busco en somnis i allargo el moment.
Ja que no sé i per molt que ho intento,
No puc parar el temps...
Jo no vull una sala d’assaig, ni un representant.
Vull tocar al carrer i a poder ser no fer-me gran.
Massa jerarquies i jo vull trencar cadenes.
Aquí falta més música quan em passejo per les meves terres.
Cada cop que et bec, jo sempre em sento bé.
Que ha passat el temps i ho he fet tot malbé.
Però mira com vaig pel terra arrossegat de pensar en tu.
Jo que volia més llibertat...
Andando por el camino de mis heridas.
Buscando una semilla en cada esquina.
Esquivando todas las piedras que caen desde arriba.
Cansado de vivir el día a día.
Canta i balla al compàs de la Xaranga,
Tots els dies de festa ja veuràs com s’allarguen.
Canta i balla al compàs de la Xaranga,
Una rumba de Barcelona i després una patxanga.
Dóna’m, tu dóna’m, que dóna’m, dóna’m una copa més.
I porta’m, tu porta’m, tu porta’m, on no recordi res.
Dóna’m, tu dóna’m, que dóna’m, dóna’m una copa més.
I porta’m, tu porta’m, tu porta’m, on no recordi res.
Puede ser que me invente mi vida.
Que ande a mi manera sin querer mirar atrás.
Puede ser que trafique cada día,
Con besos, amor y alegría.
Xaranga, Xaranga, Xaranga Rumbera!
Per destapar-te les orelles.
Xaranga, Xaranga, Xaranga Rumbera!
Que per dins em crema.
Xaranga, Xaranga, Xaranga Rumbera!
Per oblidar les penes.
Xaranga, Xaranga, Xaranga Rumbera!
De la meva terra!
Els meus sentits fan que em senti molt millor.
Busco el paradís de la teva imaginació.
Pero tú baila conmigo.
Olvídate de las penas, vente conmigo y los grillos.
Pero tú baila conmigo.
Olvídate de las penas y escucha lo que te digo.
Que esta noche tú y yo no dormimos,
Al compás de mi guitarra ¿cantarás si te lo pido?
Que siguin festes majors, que siguin carnavals.
Actes, reunions, cançons i tots saltant com a animals.
Massa policia i soroll de sirenes.
Aquí falta més música quan em passejo per les meves terres.
Tot és tan trist i tan bonic al mateix temps
Que m’he fet un embolic i ara ja no sé si entens,
Que tot és tan trist i tan bonic al mateix temps,
Que el futur jo ja no el visc i el passat guanya el present.
Dóna’m, tu dóna’m, que dóna’m, dóna’m una copa més.
I porta’m, tu porta’m, tu porta’m, on no recordi res.
Dóna’m, tu dóna’m, que dóna’m, dóna’m una copa més.
I porta’m, tu porta’m, tu porta’m, on no recordi res.
Els meus sentits fan que em senti molt millor
Busco el paradís de la teva imaginació.
Cuando yo me siento perdido.
Me olvido de las cosas y de la gente.
Me enredo entre las trenzas de mi destino.
Que mi cuerpo no se lleve con mi mente.
Pero tú baila conmigo.
Olvídate de las penas y vente conmigo y los grillos.
Pero tú baila conmigo.
Olvídate de las penas y escucha lo que te digo.
Que esta noche tú y yo no dormimos,
Al compás de mi guitarra ¿cantarás si te lo pido?

Documentos relacionados