EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

Transcripción

EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT
EL MÓN DELS VENCEDORS.
SALÓ DE MAIG
IGNASI PRAT
EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG
Probablement és un lloc comú, però la referència per antonomasia, quan
parlem d’història com a relat dels vencedors, són les afirmacions de Walter
Benjamin a les Tesis de 1940. Una d’aquestes tesis, la recurrent «Qualsevol
document de cultura és alhora un document de barbàrie», és un bon resum
dels plantejaments de Benjamin i també és útil com a metàfora per al cas
que ens ocupa: el projecte El món dels vencedors d’Ignasi Prat Altimira.
A partir de la inquietud generada per la novel·la Mala gente que camina
de Benjamín Prado (Alfaguara, 2006), motivat per la brutalitat de la
repressió franquista i sobretot per la impunitat irreversible de què
ha gaudit, Prat s’endinsa en una arqueologia històrica del franquisme
basada en la recuperació estètica de les façanes de les cases dels màxims
responsables del règim i la repressió que aquest va dur a terme.
La primera etapa del projecte de Prat —encara oberta— ha estat
aconseguir les actes de defunció dels implicats, amb les adreces de les
seves residències oficials en el moment de la seva mort. Després, buscar
aquests llocs per la geografia espanyola —la majoria dels quals, i això
ja és significatiu, es concentren a Madrid—, identificar-los i fotografiarlos. Es tracta d’uns espais que transmeten permanència, omnipotència
i solemnitat, i que alberguen una part de la història recent d’Espanya,
encara en suspensió. En efecte, aquests espais són un reflex de la
impunitat dels crims del franquisme o de l’abast i la vigència que els
seus hereus tenen en la cartografia del poder de l’estat actual. Llocs
caracteritzats per l’hermetisme, per la imposició d’una distància física o
material entre l’interior, ben protegit, i l’exterior visible dels edificis. Una
frontera clara per al «món dels vencedors».
Prat s’apropia una imatge que, més que un record, és un plec espacial
i temporal d’un instant polític que perviu camuflat al fet històric, i ens
mostra aquests refugis velats del poder, uns refugis que sobreviuen a la
biografia dels seus propietaris i alberguen, per als seus successors, un
lloc i les prebendes que hi estan associades. Defugint els plantejaments
A dalt: vista general d’una exposició a La Capella, anys cinquanta.
Arriba: vista general de una exposición en La Capella, años cincuenta.
Top: general view of an exhibition at La Capella during the 50s.
Coberta: fotografia de grup del primer govern de Franco, Burgos 1938.
Cubierta: fotografía de grupo del primer gobierno de Franco, Burgos 1938.
Cover: group photography of Franco’s first government, Burgos 1938.
de Benjamin sobre l’esperança, que se centren en la re-construcció del
relat dels màrtirs vençuts i els seus sacrificis, Prat opta per subratllar, amb
perspicàcia i subtilesa, l’absurditat en què es fonamenta la història actual.
Un manifest clar de ruptura generacional —els qui no van viure el règim—
que s’endinsa en l’actual economia de l’experiència sígnica i que converteix
À LEX B R A HIM
EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG
els retrats del món dels vencedors en el lloc mateix on es posa en crisi
LA PLACIDESA DEL CAOS
«No todo el mundo lo pasó mal mientras Franco estuvo en el poder.
aquest relat dels vencedors, que per consens va garantir la immunitat
Después de todo, gracias a la guerra civil la clase dominante de
d’aquest món i la seva permanència, i el silenci del relat dels vençuts.
España dispuso de cuarenta años para saquearla».
Herbert R. Southworth, El lavado de cerebro de Francisco Franco,
A la sobrecàrrega de connotacions que provoquen els espais fotografiats
(Critica, 2000)
(portals, façanes, vistes generals...), la imatge dels quals ja és una
fantasmagoria ideològica del poder, s’hi suma la informació coneguda
Quan el 16 d’octubre de 2008 el jutge Garzón va imputar com a
sobre els seus propietaris. El punt de vista de les fotografies, a més,
responsables de crims contra la humanitat trenta-cinc alts càrrecs
reforça la monumentalitat dels edificis, la càrrega psíquica d’una
de la primera època de la dictadura, es va veure obligat a sol·licitar
arquitectura impositiva que situa el visitant (o, en el cas de les fotos,
les actes de defunció com a pas previ per declarar extinta la seva
l’espectador) en un lloc de passivitat i contemplació, al límit d’allò que és
responsabilitat. Això va provocar comentaris de tot tipus per part d’una
intimidatori, tètric o esgarrifós.
dreta que no s’acabava de creure el que estava passant i que devia
sentir esgarrifances quan va veure els noms dels imputats associats al
Aquesta revisió dels postulats estètics del règim, simbòlicament
concepte de crims contra la humanitat. No podia ser que això estigués
elementals com a autorepresentació, a partir d’allò obertament visible
passant a Espanya.
dels seus espais d’intimitat, suposa un gir pervers, una cara B de la seva
imatge, que exerceix des de la justícia poètica un compromís amb els
Tanmateix, contràriament al que podien pensar els qui tant van riure’s
deutes del passat que el present encara reclama. Una pràctica cultural
d’aquesta ocurrència, la veritat és que una acta de defunció, document
crítica que es nodreix de la historiografia i l’arxiu, vinculats a una
oficial de caràcter públic, aporta un seguit de dades molt difícils de
producció fotogràfica rigorosa que utilitza el mitjà fotogràfic i la seva
conèixer per mitjà d’altres fonts. D’aquí sorgeix el fil que va de la idea
funció mnemònica com a dispositius de contrasentit: la transmissibilitat
d’Ignasi Prat a les actes de defunció reunides per Fernando Magán,
de la fotografia com a actualització disruptiva i no com a continuïtat. A
advocat de les associacions que van col·laborar en l’Acta del jutge Garzón.
mig camí del llenguatge visual i la narrativa històrica, aquesta fusió entre
Prat volia fotografiar els domicilis de l’elit franquista i Magán podia
el discurs polític i l’estètic suposa un acte de responsabilitat semiòtica
proporcionar-li l’última adreça de trenta-cinc d’ells.
amb l’òptica, en tant que punt de vista fàctic del fet fotogràfic i en tant
que espai ètic d’aproximació al fet històric.
Dels setze a qui Ignasi Prat ha pogut seguir la pista cinc són civils i onze
militars. Tot i que en falten molts, ens trobem davant la flor i nata del
Amb el subtítol de Saló de maig, en la seva primera entrega individual
cop militar del juliol de 1936: des de Franco i el seu germà Nicolás fins
l’autor adopta amb ironia i intel-ligència incisiva, l’estètica dels salons
a membres de la Junta Técnica, el primer embrió de l’Estat franquista
d’art del règim, alguns dels quals van tenir lloc en el mateix recinte
(Francisco Fermoso Blanco, Luis Valdés Cabanillas), de la Junta Militar
de La Capella. Tanmateix, El món dels vencedors incorporarà materials
golpista (Miguel Ponte Manso de Zúñiga, Gonzalo Queipo de Llano),
nous, més residències, altres mètodes, referències i eines com Google
uns quants ministres de l’època més fosca (Tomás Domínguez Arévalo,
Earth. També adoptarà formats diversos o subtítols complementaris
José Luis Arrese y Magra, Agustín Muñoz Grandes, Francisco Regalado
per generar noves lectures i dispositius en funció del grau de
Rodríguez, Blas Pérez González, Carlos Asensio Cabanillas, Ramón
desenvolupament i el context que aculli cada exhibició. Un procés
Serrano Súñer y Raimundo Fernández-Cuesta Merelo) i personatges
artístic obert que és també un mitjà històric provisional: una manera de
importants dins del sistema per diversos motius (Juan Vigón Suero-Díaz
mantenir present la urgència d’allò que encara resulta expectant.
o Salvador Moreno Fernández).
ÀL E X BRAH I M
FRANCISCO ESPINOSA MAESTRE
LA PLACIDESA DEL CAOS
LA PLACIDESA DEL CAOS
Les fotografies de les seves residències ens permeten saber on vivien els
citado, se servirá V. designar entre los referidos detenidos en esa
salvadors de la pàtria. Als militars colpistes sempre els ha agradat pensar
Prisión a disposición de mi autoridad, treinta de ellos, de los de
que representen el poble —almenys la seva “majoria sana”— i que quan
mejor conducta y comportamiento y que sepan el oficio que van
es veuen obligats a intervenir és per salvar el país de qualsevol perill, o
a desempeñar, de los cuales se hará cargo el encargado del Cortijo
fins i tot per ocupar el buit de poder després d’unes eleccions com ara
EMILIO ELENA LANDA, debiendo quedar en la Fundación como tales
les del febrer del 36, el resultat de les quals no van acceptar. Tant el 1923
detenidos a mi disposición».
com el 1932 o 1936, i fins i tot el 1981, als militars colpistes sempre els
ha agradat pensar que s’han sacrificat pel bé de la pàtria, sense adonar-
El país, el seu “cortijo”, i els vençuts i la gent de sota, els seus esclaus.
se que això que anomenen pàtria no representa res més que els seus
Franco els va donar via lliure per fer els seus negocis i es van convertir
interessos. A més, el que mai han confessat és que aquests “sacrificis”
en “agricultors” tipus Queipo o van entrar a formar part de nombrosos
solen ser molt rendibles.
consells d’administració de tot tipus d’empreses. I tot això des del poder
civil i militar de l’Estat. No hi havia límits. Si després de la II Guerra Mundial
Però aquest patriotisme idealista no lliga amb el fet que la conspiració
els aliats haguessin provocat la caiguda de Franco i el retorn del sistema
contra la República s’iniciés el mateix 14 d’abril de 1931 i que els diners
democràtic i els judicis contra el feixisme haguessin arribat a Espanya,
per afavorir aquesta tasca comencessin a circular ja en aquell moment.
tots aquests noms que hem mencionat haurien passat pel banc dels
Ens ho ha explicat, no fa gaire, Sánchez Asiaín a La financiación de la
acusats per les seves implicacions en el cop militar i el seu paper actiu en
guerra civil. Entre els que hi posen diners destaca Juan March. I més
la repressió des de les esferes més altes. Cal tenir sempre en compte que
recentment ha estat Ángel Viñas qui ha destrossat un altre mite: el de
van ser els militars els que, des del començament, van portar el control
la neutralitat durant la II Guerra Mundial, atribuïda per la historiografia
absolut d’allò que el jurídic militar Acedo Colunga va denominar “la
franquista a la sagacitat de Franco. La realitat és molt més pedestre: Gran
limpieza del solar patrio”, tot i que no s’ha d’oblidar l’aportació que des
Bretanya va gastar sis milions i mig de lliures (una mica més de tres-cents
de Justicia y Gobernación van fer “civils” com ara el comte de Rodezno,
milions d’euros actuals) en soborns a diversos militars (calia evitar que
Blas Pérez González o Serrano Súñer.
els pronazis exercissin cap mena d’influència sobre Franco): Kindelán,
Galarza, Aranda, Orgaz, Nicolás Franco... Alguns amb qui van tractar, com
Les fotografies de les “cases franquistes” que ha realitzat Ignasi Prat
el mateix Kindelán, Queipo o Juan March, eren directament considerats
mostren la placidesa del franquisme. Deu ser la mateixa placidesa a què
pels britànics com uns vulgars “lladregots”.
es va referir fa uns anys Jaime Mayor Oreja. Tot sembla estar en ordre,
impolut. El temps no ha passat per aquests palaus i aquestes mansions.
A més a més, alguns, com ara Franco o Queipo, van rebre regals “per
La història s’ha aturat. I és que molts d’aquests palaus i aquestes cases
iniciativa popular” (el cas de Franco amb el Pazo de Meirás) o detalls
devien pertànyer als seus pares o avis, que també devien ser, com ells,
com ara el que l’oligarquia sevillana va entregar a Queipo: el cortijo de
militars, juristes, polítics... No s’ha d’oblidar que entre els franquistes
Gambogaz. En realitat, per aquesta gent, durant molts anys, el país va ser
que hem anomenat hi havia diversos títols nobiliaris. Només el malson
com el seu “cortijo”. Amb un avantatge afegit, com s’observa en l’ofici
republicà va posar en dubte les estructures heretades de la Restauració.
que el Governador civil de Sevilla va enviar el maig de 1939 al director de
la Presó Provincial:
«Siendo necesario en la “FUNDACIÓN QUEIPO DE LLANO” del Cortijo
Les mansions que va habitar Franco marquen la diferència. Se’ns ha
recordat repetidament la seva austeritat espartana i la seva nòmina
Gambogaz brazos para las faenas de la recolección de la expresada
magra, però si ens atenim als llocs on va viure i a les seves activitats
finca y teniendo en cuenta que ya en otras ocasiones se han utilizado
preferides, la caça i la pesca, la primera cosa que ens ve al cap és que li
los detenidos gubernativos para estos menesteres en el Cortijo
van grosses. ¿Per què volia tant de palau un subjecte com ell, el somni
FRANCISCO ESPINOSA MAESTRE
FRANCISCO ESPINOSA MAESTRE
LA PLACIDESA DEL CAOS
EICHMANN A ESPANYA
del qual era la vida de caserna? Li encaixa més la imatge inquietant del
“No sóc el monstre en què em preteneu transformar”, va exclamar
Canto del Pico. D’altres, la majoria, il·lustren el regnat de la burgesia
Adolf Eichmann en el moment que el tribunal va pronunciar la seva
ascendent en un moment clau de l’acumulació de capital. Algunes,
sentència i el va condemnar a mort. David Ben-Gurion, primer ministre
com ara la d’Arrese a Corella, la de Serrano a Gandesa i la del comte de
d’Israel, havia localitzat l’antic tinent coronel de les SS refugiat a
Rodezno a Villafranca, remeten a les velles cases pairals. La de Vigón, a
l’Argentina, on vivia en clandestinitat des de que va defugir el Procés
Caravia, sembla més aviat l’entrada a un l’altre món.
de Nuremberg. El nom d’Eichmann havia quedat des de llavors associat
a la “solució final”, però no va ser fins que Israel el va segrestar i se’l
Després d’haver dut a terme la seva “missió sagrada”, la mort va anar
va endur a Jerusalem que el comandant no va ser jutjat. L’any 1961 un
acabant amb ells a partir dels anys cinquanta. L’últim a desaparèixer va
tribunal exclusivament israelià va imputar a Eichmann pràcticament
ser el pronazi Serrano Súñer. La transició i la democràcia posterior van
tota la responsabilitat de la deportació i extermini sistemàtic de milions
acordar esborrar (amnistiar) aquest passat. El triomf de la impunitat
de jueus durant la II Guerra Mundial.
era absolut. Havien destruït la República per mitjà d’un inimaginable
malbaratament de violència, fins i tot a costa d’una llarga guerra civil:
Hannah Arendt va seguir el procés penal de prop, per afirmar que, tot i
havien dut a terme una purga de la qual no es van salvar ni els dubtosos,
l’atrocitat dels fets, “Eichmann no era un Iago ni era un Macbeth”, no era
i van aprofitar-se com van voler, durant algunes dècades, d’una situació
ni tan sols un sanguinari ni constituïa un cas excepcional d’odi cap als
privilegiada. La sortida d’un règim com el que van crear no podia
jueus. No era un fanàtic antisemita ni de qualsevol altra doctrina. Era un
ser sinó un procés estrany del qual encara no tenim totes les claus.
home “normal”, segons havien certificat els sis psiquiatres del tribunal
L’objectiu era evident: el passat va ser esborrat amb l’amnistia de 1977,
—“més normal que jo, després d’haver passat pel tràngol d’examinar-lo”—,
la qual cosa garantia que el patrimoni acumulat durant quatre dècades
va lamentar un d’ells. En paraules d’Arendt, aquell home va ser un més
quedaria fora de perill. Ni es tornaria a ningú res del que se li havia
entre tants d’altres buròcrates del nazisme i, si se’l pot responsabilitzar
robat, ni ningú pagaria res als qui havien estat explotats per empreses i
d’una política d’assassinat massiu, és només que per la seva eficiència
particulars. Com si no hagués passat res.
i ubiqüitat a l’hora d’escalar en la piràmide del poder estatal alemany.
“Únicament la pura i simple irreflexió va ser el que va predisposar a
S’incorre sovint en l’error de plantejar com poden esdevenir-se aquí
Eichmann a convertir-se en el més gran criminal del seu temps”.
coses impensables a Alemanya; tant com s’oblida que el nazisme va ser
derrotat i que els seus líders principals es van suïcidar, van ser executats
Eichmann in Jerusalem (1963), l’estudi que Arendt va fer del procés,
o van passar-se molts anys a la presó. L’únic feixisme que va perdurar
va aixecar una forta controvèrsia en el moment de la seva publicació,
va ser l’espanyol, al qual la seva llarga existència li va permetre anar
quan es va malentendre com un intent de justificar a l’antic comandant.
canviant de disfressa segons convingués. Aquesta llarga existència va
Però, lluny d’això, el propòsit d’Arendt havia estat el de penetrar en
ser precisament la millor garantia que “tot quedava lligat i ben lligat”. En
l’univers mental que s’amagava rere el rostre d’aquell home que per fi
realitat, la placidesa que mostren les imatges no és sinó la de la impunitat
s’asseia al banc dels acusats, a fi de comprendre la lliçó que una llarga
del feixisme espanyol.
carrera de maldat podia brindar a la humanitat. És la lliçó de la “terrible
banalitat del mal”, tal i com ella la va anomenar: l’Holocaust, tot i prendre
la magnitud de genocidi, és alhora un mal banal i deshumanitzat, que
va ser fruit de l’emergència d’una gegantesca organització burocràtica
criminal i enfront de la qual “les paraules i el pensament es sentirien
impotents per igual”.
FRANCISCO ESPINOSA MAESTRE
ORIOL FONTDEVILA
EICHMANN A ESPANYA
EICHMANN A ESPANYA
El món dels vencedors és un exercici per comprendre com el mal i el poder
els mecanismes del poder: tal i com va demostrar Michael Foucault amb
han funcionat en el cas de l’Estat espanyol. Com Arendt va fer a Jerusalem,
les seves investigacions, el poder no és quelcom en si mateix, sinó que
l’intent d’Ignasi Prat és el de mirar cara a cara al poder, escodrinyar els
consisteix en un sistema de relacions on entren en joc qüestions com l’ús
rostres dels culpables i, tanmateix, entendre la història més que no pas
del llenguatge i de les imatges. Així que tan sols la superfície del rostre,
fer un acte de justícia en propietat. En aquesta ocasió, però, els rostres ja
en la seva qualitat de màscara, seria suficient per desenvolupar l’exercici
no poden ser humans i, així, el fotògraf ha acudit a treure de l’anonimat
del poder, mentre que la possibilitat d’un “interior”, no només quedaria
alguns vestigis que, camuflats igualment en l’esfera pública, poden
exempta de la performance, sinó que fins i tot restaria en suspens en
informar encara de la quotidianitat que van tenir les persones que, avui en
tant que presumpció.
dia, són considerats els màxims responsables de la sagnant repressió que
el franquisme va practicar a Espanya durant i un cop acabada la Guerra Civil.
La inclinació pels exteriors també podria ser el resultat d’una reflexió
sobre la mateixa pràctica de l’art i la historiografia: des de l’Antiga
L’exercici es concreta en una sèrie de retrats dels rostres de les
Grècia que la possibilitat de recordar s’associa a la possibilitat de les
residències on alguns ministres de Franco varen habitar, retrats que
imatges, si bé avui en dia difícilment podríem creure en una imatge
tenen un considerable caire psicològic. Efectivament, amb les imatges
que reconstrueixi íntegrament un record, que sigui enterament una
comprovem com algunes de les façanes encara s’esforcen en l’actualitat
presència i que no contingui també un cert grau de dèficit i de ruïna
per mantenir una aparença pública superba i intimidatòria, així com
en ella mateixa. Giorgio Agamben ha posat en relació aquesta reflexió
d’altres prefereixen amagar-se rere jardins frondosos i impenetrables
amb la qüestió del testimoni. Referint-se als supervivents d’Auschwitz,
a l’esguard. Alguns frontispicis fantasiegen amb la possibilitat
escriu: “el testimoni val essencialment per tot allò que falta en ell; conté,
d’identificar-se amb el poder de temps passats i es caracteritzen com a
en el seu mateix centre quelcom que és intestimoniable. Els ‘autèntics’
palaus renaixentistes o bé incorporen formes medievalitzants; mentre
testimonis, els ‘testimonis integrals’, són els que no han testimoniat ni
que d’altres compareixen enmig de la metròpoli i se sumen a l’estil
haguessin pogut fer-ho”; ja que, ras i curt, aquests són els que van perdre
classicista que el franquisme va posar en voga. Alguns s’encimbellen en
la vida als camps de concentració.
àtics i d’altres ho fan en cims encrespats; però, en tot cas, també hem
d’admetre que res de nou apareix en tots aquests rostres de Franco pel
Però la decisió de Prat no es deu únicament a entaular una reflexió
que fa als clixés amb què el poder s’ha tendit a representar.
sobre el poder, l’art o els límits de la historiografia, sinó que encara
hi pesa alguna consideració més sobre el mal i l’administració com
Els rostres que es mostren amb El món dels vencedors donen compte d’una
un engranatge criminal. En el cas de l’Estat espanyol no hi ha hagut
vida benestant, però que, alhora, és ben poc heroica. Tot i que una bona
ni un Procés de Nuremberg i ni tan sols s’ha citat a cap falangista a
part dels ministres de Franco tenien carrera militar, a partir de les seves
un tribunal com el de Jerusalem. La transició cap a la democràcia ha
residències els podem veure tan “normals” com ho va ser aquell mateix
estat qualificada ben sovint d’amnèsica i, efectivament, rere aquesta
Eichmann “d’estatura mitjana, prim, de mitjana edat, una mica calb, amb les
política pública de l’oblit, no són pocs els que hi detecten rastres
dents irregulars i curt de vista” que es va asseure al banc dels acusats. És així
d’aquella “terrible banalitat del mal” que també es va presenciar amb
com aquestes cases probablement també contribueixen a caricaturitzar la
l’administració franquista.
maldat dels falangistes com a igualment “banal”.
El món dels vencedors no només configura una cartografia de nous
En tot cas, és considerablement inquietant la decisió de Prat per aturar-se
llocs per a la memòria, sinó que probablement la seva urgència sigui la
i registrar només els exteriors de les residències. El seu únic interès en
d’assenyalar les residències dels ministres com a símptomes de l’oblit. Si
la façana podria deure’s a la voluntat per formular un comentari sobre
d’alguna cosa fan memòria les imatges és que els seus propietaris no es
ORIOL FONTDEVILA
ORIOL FONTDEVILA
EICHMANN A ESPANYA
van arribar a asseure al banc dels acusats mentre encara estaven vius. I,
així, mentre que a nivell d’Estat no s’ha fet justícia, pel que fa a la història
seria en va reconstruir al detall tot un coneixement sobre el que avui en
dia no es pot reconèixer més que la seva pèrdua defintiva.
El món dels vencedors és, per tant, també el món dels que han imposat
la democràcia; la qual, tal i com es plany Paul Ricoeur, ben sovint vol
oblidar que igualment és poder i vol oblidar les seves pròpies victòries.
A l’Estat espanyol, la democràcia és una victòria que, efectivament,
encara es deu al “mal banal” que va perpetrar el règim franquista fa
més de cinquanta anys. Un “mal banal” que en l’actualitat assetja per
partida doble: per les continuïtats que l’actual sistema de govern
estableix amb l’administració franquista i per la legitimitat que li ha
conferit la política de l’oblit respecte de les “matances administratives”
que persisteixen en el seu origen.
El món dels vencedors no és cap altre que el nostre món. Els rostres
Juan Vigón Suero-Díaz
inexpugnables que en recull Prat constaten que ha estat forjat en
Caravia (Asturias)
l’oblit; i admetre-ho probablement és l’alternativa que resta per
comprendre’n la història.
Agamben, G. (2010): Lo que queda de Auschwitz. El archivo y el testigo.
Homo sacer III. Pre-textos. Valencia. P. 34.
Arendt, H. (2003), Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la
banalidad del mal. Lumen. Barcelona. Pp. 20, 148, 151, 171.
Ricoeur, P. (2010): La memoria, la historia, el olvido. Fondo de Cultura
Económica de Argentina. Buenos Aires. P. 579.
Gonzalo Queipo de Llano y Sierra
Cortijo de Gambogaz, Camas (Sevilla)
ORIOL FONTDEVILA
RESIDÈNCIES
Francisco Regalado Rodríguez
Nicolás Franco Bahamonde
Madrid
Madrid
Agustín Muñoz Grandes
Salvador Moreno Fernández
Madrid
Madrid
RESIDÈNCIES
RESIDÈNCIES
Tomás Domínguez Arévalo
Luis Miguel Limia Ponte y Manso de Zúñiga
Villafranca (Navarra)
Mahó (Menorca)
Tomás Domínguez Arévalo
Francisco Franco Bahamonde
Pamplona (Navarra)
Palacio del Canto del Pico, Torrelodones (Madrid)
RESIDÈNCIES
RESIDÈNCIES
Francisco Franco Bahamonde
Francisco Franco Bahamonde
Palacio de la Isla, Burgos
Palacio de Cornide, La Corunya
Francisco Franco Bahamonde
Francisco Franco Bahamonde
Pazo de Meirás, Sada (La Corunya)
Palacio del Pardo, El Pardo (Madrid)
RESIDÈNCIES
RESIDÈNCIES
José Luis Arrese y Magra
Ramón Serrano Súñer
Corella (Navarra)
Madrid
Ramón Serrano Súñer
Raimundo Fernández-Cuesta Merelo
Gandesa (Tarragona)
Madrid
RESIDÈNCIES
RESIDÈNCIES
EL MUNDO DE LOS VENCEDORES.
SALÓN DE MAYO
Àlex Brahim
Probablemente resulte lugar común, pero
la referencia por antonomasia al hablar
sobre la historia, en tanto que relato de los
vencedores, la constituyen las afirmaciones
de Walter Benjamin al respecto en sus Tesis
de 1940. Una de estas, la recurrente “Todo
documento de cultura es al mismo tiempo
un documento de barbarie”, sirve de síntesis
a buena parte de sus planteamientos y se
presta como metáfora para el caso que
nos ocupa: el proyecto El mundo de los
vencedores de Ignasi Prat Altimira.
Partiendo de la inquietud generada
por la lectura de la novela Mala gente que
camina de Benjamín Prado (Alfaguara, 2006),
motivado por la brutalidad de la represión
franquista y sobre todo por la impunidad
irreversible de la que ha disfrutado, Prat
se adentra en una arqueología histórica
del franquismo basada en la recuperación
estética de las fachadas de las casas de los
máximos responsables del régimen y la
represión que este llevó a cabo.
Una primera etapa —aún abierta— de
investigación la componen las actas de
defunción de los implicados, en las cuales
figuran las direcciones de sus residencias
oficiales en el momento de su muerte,
seguida de la búsqueda de estos lugares
por la geografía española —pese a
concentrarse elocuentemente en su
mayoría en Madrid— hasta identificarlos y
fotografiarlos. Espacios cuya permanencia,
omnipotencia y solemnidad albergan una
parte de la historia reciente de España,
en un estado de suspensión como el de la
impunidad de sus crímenes, o el alcance
y vigencia del lugar de sus herederos en
la cartografía de poder actual del estado.
Lugares caracterizados por el hermetismo,
por la imposición de una distancia física
o material entre el resguardado interior y
el espacio visible de lo público. Una clara
frontera para “el mundo de los vencedores”.
Prat se apropia una imagen que no
es tanto un recuerdo como un pliegue
espacio-temporal de un instante político que
sobrevive camuflado al hecho histórico; pone
luz y foco sobre estos refugios velados del
poder, cuya fisicidad sobrevive a la biografía
de sus propietarios, albergando para sus
sucesores además de un hogar las prebendas
asociadas. Escapando a los planteamientos
sobre la esperanza del mismo Benjamin,
centrados en la re-construcción del relato de
los mártires vencidos y sus sacrificios, Prat
opta por señalar con perspicacia y sutileza el
sinsentido mismo que da cimiento a la historia
oficial. El trabajo es un claro manifiesto de
ruptura generacional —el de quienes no
vivieron el régimen— que se adentra en la
actual economía de la experiencia sígnica, y
sus retratos del mundo de los vencedores
son el lugar mismo de puesta en crisis de
este relato de los vencedores, aquel que
por consenso garantizó su inmunidad, la
permanencia de sus intereses y el silencio del
relato de los vencidos.
A la sobrecarga de connotaciones de los
espacios fotografiados (portales, fachadas,
vistas generales...), cuya imagen estilística
es ya una fantasmagoría ideológica del
poder, se suma la información conocida
acerca de sus propietarios. Por su parte, el
punto de vista de las fotografías refuerza
su monumentalidad, la carga psíquica
de una arquitectura impositiva que sitúa
al visitante (o, en el caso de las fotos, al
espectador) en un lugar de pasividad y
contemplación que colinda lo intimidatorio,
tétrico o escalofriante.
Esta revisión de los postulados
estéticos del régimen, simbólicamente
elementales como marca de clase en su
autorepresentación, a partir de aquello
abiertamente visible de sus espacios de
intimidad, supone un perverso giro, un
lado B de su propia imagen que ejerce
desde la justicia poética un compromiso
con las deudas del pasado que el hoy aún
reclama. Una práctica cultural crítica que
se nutre de la historiografía y del archivo,
vinculados a una producción fotográfica
de rigor que se sirve del medio y su
función nemónica como dispositivos de
contrasentido: la transmisibilidad de la
fotografía como actualización disruptiva y
no como continuidad. Entre lenguaje visual
y narrativa histórica, esta fusión del discurso
político y el estético supone un acto de
responsabilidad semiótica con la óptica, en
tanto que punto de vista fáctico del hecho
fotográfico y lugar ético de aproximación al
hecho histórico.
Castellano
Bajo el subtítulo de Salón de mayo, en
su primera entrega individual el autor
adopta con inteligente e incisiva ironía
la estética de los salones de arte del
régimen, algunos de los cuales tuvieron
lugar en el propio recinto de La Capella.
Así mismo, El mundo de los vencedores
incorporará nuevos materiales, más
residencias, otros métodos, referencias
y herramientas como Google Earth.
También adoptará diversos formatos o
subtítulos complementarios para generar
nuevas lecturas y dispositivos, en función
del grado de desarrollo y el contexto
que acoja cada exhibición. Un proceso
artístico abierto que es también un
medio histórico provisional: una forma de
mantener presente la urgencia de aquello
que todavía resulta expectante.
Castellano
LA PLACIDEZ DEL CAOS
Francisco Espinosa Maestre​​​​​​​
«No todo el mundo lo pasó mal mientras
Franco estuvo en el poder. Después
de todo, gracias a la guerra civil la clase
dominante de España dispuso de cuarenta
años para saquearla».
Herbert R. Southworth, El lavado de
cerebro de Francisco Franco, (Critica, 2000)
Cuando el 16 de octubre de 2008 el juez
Garzón imputó como responsables de
crímenes contra la humanidad a treinta y
cinco altos cargos de los primeros tiempos
de la dictadura, se vio en la necesidad
de solicitar las actas de defunción como
paso previo para declarar extinta su
responsabilidad. Esto provocó comentarios
de todo tipo en una derecha que no acababa
de creerse lo que estaba pasando y que
debió sentir cierto escalofrío cuando vio
los nombres de los imputados asociados al
concepto de crímenes contra la humanidad.
Esto no podía estar pasando en España.
Sin embargo, frente a lo que pudieran
pensar quienes tanto rieron la ocurrencia,
lo cierto es que un acta de defunción,
documento oficial de carácter público, aporta
una serie de datos muy difíciles de saber por
otras fuentes. De aquí surge el hilo que va de
la idea de Ignasi Prat a las actas de defunción
reunidas por Fernando Magán, abogado de
las asociaciones que colaboraron en el Auto
del juez Garzón. Prat quería fotografiar los
domicilios de la élite franquista y Magán
podía proporcionarle la última dirección de
treinta y cinco de ellos.
De los dieciséis a los que Ignasi Prat ha
podido seguir la pista cinco son civiles
y once militares. Aunque falten muchos,
estamos ante la flor y nata del golpe militar
de julio de 1936: desde Franco y su hermano
Nicolás hasta miembros de la Junta Técnica,
primer embrión del Estado franquista
(Francisco Fermoso Blanco, Luis Valdés
Cabanillas), de la Junta Militar golpista (Miguel
Ponte Manso de Zúñiga, Gonzalo Queipo de
Llano), ministros varios de los tiempos más
negros (Tomás Domínguez Arévalo, José Luis
Arrese y Magra, Agustín Muñoz Grandes,
Francisco Regalado Rodríguez, Blas Pérez
González, Carlos Asensio Cabanillas, Ramón
Serrano Súñer y Raimundo Fernández-Cuesta
Merelo) y personajes importantes dentro del
sistema por diferentes conceptos (Juan Vigón
Suero-Díaz o Salvador Moreno Fernández).
Las fotografías de sus residencias nos
permiten saber dónde vivían los salvadores
de la patria. A los militares golpistas siempre
les ha gustado pensar que representan al
pueblo –al menos a su “mayoría sana”– y que
cuando se ven en la obligación de intervenir es
para salvar al país de cualquier peligro externo
e interno, o incluso para ocupar el vacío de
poder dejado por unas elecciones, como las de
febrero del 36, cuyos resultados no aceptaron.
Tanto en 1923 como en 1932 o 1936, e incluso
en 1981, los militares golpistas siempre han
gustado de pensar que se han sacrificado
por el bien de la patria, sin caer en la cuenta
de que eso que llaman patria no representa
otra cosa que sus propios intereses. Además,
lo que nunca han confesado es que dichos
“sacrificios” suelen resultar muy rentables.
Casa mal con tanto patriota idealista que la
conspiración contra la República se iniciara el
mismo 14 de abril de 1931 y que el dinero para
favorecer dicha tarea empezara a circular
ya entonces. Nos lo ha contado, no hace
mucho, Sánchez Asiaín en La financiación de
la guerra civil. Entre los que ponen dinero
destaca Juan March. Y más recientemente
ha sido Ángel Viñas el que ha destrozado
otro mito: el de la neutralidad durante la
Segunda Guerra Mundial, atribuida por la
historiografía franquista a la sagacidad de
Franco. La realidad es mucho más pedestre:
Gran Bretaña gastó seis millones y medio
de libras (algo más de trescientos millones
de euros actuales) en sobornos a diversos
militares (había que evitar que los pronazis
ejercieran influencia alguna sobre Franco):
Kindelán, Galarza, Aranda, Orgaz, Nicolás
Franco... Algunos con los que trataron, como
el citado Kindelán, Queipo o Juan March eran
considerados directamente por los británicos
como unos vulgares “chorizos”.
Además, varios de ellos, Franco o Queipo
entre otros, recibieron regalos “por iniciativa
popular”, caso de Franco con el Pazo de Meirás,
o detalles como el que la oligarquía sevillana
entregó a Queipo: el cortijo de Gambogaz. En
realidad, para esta gente, durante muchos
años, el país vino a ser su cortijo. Con una
ventaja añadida. Obsérvese el oficio que el
Gobernador civil de Sevilla envía en mayo de
1939 al director de la Prisión Provincial:
Castellano
«Siendo necesario en la “FUNDACIÓN
QUEIPO DE LLANO” del Cortijo Gambogaz
brazos para las faenas de la recolección
de la expresada finca y teniendo en
cuenta que ya en otras ocasiones se han
utilizado los detenidos gubernativos para
estos menesteres en el Cortijo citado,
se servirá V. designar entre los referidos
detenidos en esa Prisión a disposición de
mi autoridad, treinta de ellos, de los de
mejor conducta y comportamiento y que
sepan el oficio que van a desempeñar, de
los cuales se hará cargo el encargado del
Cortijo EMILIO ELENA LANDA, debiendo
quedar en la Fundación como tales
detenidos a mi disposición».
El país, su cortijo, y los vencidos y la
gente de abajo, sus esclavos. Franco les dio
vía libre para sus negocios, convirtiéndose
en “agricultores” tipo Queipo o entrando
a formar parte de numerosos consejos de
administración de las empresas más diversas.
Y todo ello desde las cimas civil y militar del
Estado. No había límites.
Si al término de la II Guerra Mundial los
aliados hubieran provocado la caída de Franco
y el retorno al sistema democrático y los juicios
contra el fascismo se hubieran extendido
a España, todos los mencionados hubieran
pasado por el banquillo por sus implicaciones
en el golpe militar y su papel activo en la
represión desde los más altos niveles. Hay
que tener siempre presente que fueron los
militares los que llevaron desde el principio el
control absoluto de lo que el jurídico militar
Acedo Colunga denominó “la limpieza del
solar patrio”, aunque no hay que olvidar la
aportación que desde Justicia y Gobernación
hicieron “civiles” como el conde de Rodezno,
Blas Pérez González o Serrano Súñer.
Las fotografías de las “casas de franquistas”
que ha realizado Ignasi Prat muestran la
placidez del franquismo. Debe ser la misma a
la que se refirió hace unos años Jaime Mayor
Oreja. Todo parece estar en orden, impoluto.
El tiempo no ha pasado por estos palacios y
caserones. La historia se ha detenido. No en
vano muchos de ellos debieron pertenecer
a sus padres y abuelos, que también serían
como ellos militares, juristas, políticos... No
hay que olvidar que entre los mencionados
había varios títulos nobiliarios. Solo la
pesadilla republicana puso en duda las
estructuras heredadas de la Restauración.
Las mansiones que habitó Franco marcan
diferencia. Se nos ha insistido hasta la
saciedad en su austeridad espartana y en su
magra nómina, pero si nos atenemos a dónde
vivió y a sus actividades favoritas, la caza
y la pesca, lo que nos viene a la cabeza es que
le quedan grandes. ¿Para qué quería tanto
palacio un sujeto como él, cuyo sueño era la
vida cuartelera? Más le cuadra la inquietante
imagen del Canto del Pico. Otras, la mayoría,
reflejan el reinado de la burguesía ascendente
en un momento clave de la acumulación de
capital. Algunas, como la de Arrese en Corella,
la de Serrano en Gandesa y la del Conde de
Rodezno en Villafranca, remiten a las viejas
casas solariegas. La de Vigón, en Caravia, más
parece la entrada al otro mundo.
Tras haber cumplido su “sagrada misión”
la muerte fue acabando con ellos a partir de
los años cincuenta. El último en desaparecer
fue el pro nazi Serrano Súñer. La transición
y la democracia posterior acordaron borrar
(amnistiar) ese pasado. El triunfo de la
impunidad era absoluto. Habían destruido
mediante un inimaginable derroche de
violencia la República, aun a costa de meter al
país en una larga guerra civil; habían acometido
una purga de la que no se salvaron ni los
dudosos y mangonearon a su antojo durante
varias décadas en todo lo que les vino en gana.
La salida a un régimen como el que crearon no
podía ser sino un proceso extraño del que aún
no tenemos todas las claves. El objetivo era
evidente: el pasado fue borrado con la amnistía
de 1977, lo cual garantizaba que el patrimonio
acumulado durante cuatro décadas quedaría
a salvo. Ni a nadie se devolvería nada de lo
robado, ni nadie pagaría nada a los que habían
sido explotados por empresas y particulares.
Como si nada hubiera ocurrido.
Se incurre frecuentemente en el error de
plantear cómo pueden suceder aquí cosas
impensables en Alemania; tantas como
se olvida que el nazismo fue derrotado y
que sus principales líderes se suicidaron,
fueron ejecutados o pasaron largos años de
cárcel. El único fascismo que perduró fue el
español, al que su larga existencia le permitió
ir cambiando de disfraz según conviniera.
Esa precisamente, su larga existencia, fue la
mayor garantía de que “todo quedaba atado
y bien atado”. En realidad, la placidez que
muestran las imágenes no es sino la de la
impunidad del fascismo español.
Castellano
EICHMANN EN ESPAÑA
Oriol Fontdevila
“No soy el monstruo en el que pretenden
transformarme”, exclamó Adolf Eichmann
cuando el tribunal pronunció su sentencia
y lo condenó a muerte. David Ben-Gurion,
primer ministro de Israel, había localizado al
antiguo teniente coronel de las SS refugiado
en Argentina, donde vivía clandestinamente
des de que eludió el Proceso de Nuremberg.
El nombre de Eichmann había quedado
desde entonces asociado a la “solución final”,
pero no fue hasta que Israel lo secuestró y
se lo llevó a Jerusalem que el comandante
fue juzgado. En el año 1961 un tribunal
exclusivamente israelita imputó a Eichmann
prácticamente toda la responsabilidad de la
deportación y el exterminio sistemático de
millones de judíos durante la II Guerra Mundial.
Hannah Arendt siguió de cerca el proceso
penal, para afirmar que, a pesar de la
atrocidad de los hechos, “Eichmann no era
un Iago ni era un Macbeth”, ni siquiera era un
sanguinario ni tampoco un caso excepcional
de odio hacia los judíos. No era un fanático
antisemita ni de cualquier otra doctrina. Era
un hombre “normal”, según certificaron los
seis psiquiatras del tribunal —“más normal
que yo, después de haber pasado por el apuro
de examinarlo”—, lamentó uno de ellos. En
palabras de Arendt, aquel hombre fue uno
más entre tantos burócratas del nazismo y,
si se lo puede responsabilizar de una política
de asesinato masivo, no es por nada más
que su eficiencia y ubicuidad para escalar
en la pirámide del poder estatal alemán.
“Únicamente la pura y simple irreflexión fue lo
que predispuso a Eichmann para convertirse
en el criminal más grande de su tiempo”.
Eichmann in Jerusalem (1963), el estudio
que Arendt hizo del proceso, levantó una
fuerte controversia en el momento de
su publicación, cuando se malinterpretó
como un intento de justificar al antiguo
comandante. Pero, nada más lejos, el
propósito de Arendt había sido el de penetrar
en el universo mental que se escondía detrás
del rostro de aquel hombre que por fin se
sentaba en el banquillo de los acusados,
con el fin de comprender la lección que
una larga carrera de maldad podía brindar
a la humanidad. Es la lección de la “terrible
banalidad del mal”, tal y como ella la llamó:
el Holocausto, a pesar de la magnitud del
genocidio, es al mismo tiempo una maldad
banal y deshumanizada, que fue el resultado
de la emergencia de una gigantesca
organización burocrática criminal contra
la cual “las palabras y el pensamiento se
sentirían impotentes por igual”.
El mundo de los vencedores es un ejercicio
para la comprensión sobre como el mal y el
poder han funcionado en el caso del Estado
español. Como Arendt hizo en Jerusalem, el
intento de Ignasi Prat es el de mirar cara a
cara al poder, escudriñar los rostros de los
culpables y, sin embargo, entender la historia
y no tanto hacer un acto de justicia. En esta
ocasión, sin embargo, los rostros ya no pueden
ser humanos y, así, el fotógrafo ha sacado del
anonimato algunos vestigios que, camuflados
igualmente en la esfera pública, pueden
informar aún de la cotidianidad que tuvieron
las personas que, hoy en día, son consideradas
los máximos responsables de la sangrienta
represión que el franquismo practicó en España
durante La Guerra Civil y una vez terminada.
El ejercicio se concreta en una serie de
retratos de los rostros de las residencias
donde habitaron algunos ministros
de Franco, unos retratos con un claro
componente psicológico. En efecto, con las
imágenes comprobamos como algunas de las
fachadas aún actualmente se esfuerzan por
mantener una apariencia pública soberbia
e intimidatoria, otras prefieren esconderse
detrás de jardines frondosos e impenetrables
a los ojos. Algunos frontispicios fantasean
con la posibilidad de identificarse con el
poder de tiempos pasados y se caracterizan
como palacios renacentistas o incorporan
formas de tipo medieval; mientras que otros
comparecen en medio de la metrópoli y se
suman al estilo clasicista que el franquismo
puso en boga; o algunos se encaraman en
áticos y otros lo hacen en cimas encrespadas;
pero, en cualquier caso, también hay que
admitir que nada nuevo aparece en todos
estos rostros de Franco en relación a los
clichés con los que ha sido representado
habitualmente el poder.
Los rostros que se muestran con El
mundo de los vencedores ponen de
manifiesto una vida acomodada, pero que,
a su vez, es muy poco heroica. A pesar de
que muchos de los ministros de Franco
tenían carrera militar, con sus residencias
Castellano
los podemos ver tan “normales” como lo
fue aquel Eichmann “de estatura media,
delgado, de mediana edad, un poco calvo,
con los dientes irregulares y corto de vista”
que se sentó en el banquillo de los acusados.
Del mismo modo, estas casas probablemente
también contribuyan a caricaturizar como
“banal” la maldad de los falangistas.
En cualquier caso, es considerablemente
inquietante la decisión de Prat para
detenerse y registrar únicamente los
exteriores de las residencias. Su interés por
la fachada podría responder a la voluntad
de formular un comentario sobre los
mecanismos del poder: tal y como demostró
Michael Foucult con sus investigaciones,
el poder no es algo en sí mismo, sino que
consiste en un sistema de relaciones donde
entran en juego cuestiones como el uso del
lenguaje y de las imágenes. De ese modo solo
la superficie del rostro, en su cualidad de
máscara, seria suficiente para desarrollar el
ejercicio de poder, mientras que la posibilidad
de un “interior”, no solo quedaría exenta de
la performance, sino que incluso quedaría en
suspenso en tanto que presunción.
La inclinación por los exteriores también
podría ser el resultado de una reflexión sobre
la misma práctica del arte y la historiografía:
desde la Antigua Grecia, la posibilidad de
recordar se asocia a la posibilidad de las
imágenes, si bien hoy en día difícilmente
podríamos creer en una imagen que
reconstruya íntegramente un recuerdo, que
sea enteramente una presencia y que no
contenga también un cierto grado de déficit
y de ruina en sí misma. Giorgio Agamben
ha puesto en relación esta reflexión con
la cuestión del testigo. Refiriéndose a los
supervivientes de Auschwitz, escribe: “el
testigo vale esencialmente por todo lo que
falta en él; contiene, en su mismo centro,
algo que no se puede atestiguar. Los
‘auténticos’ testigos, los ‘testigos integrales’,
son los que no han atestiguado ni hubieran
podido hacerlo”, ya que perdieron la vida en
los campos de concentración.
Pero la decisión de Prat no se debe
solamente a entablar una reflexión
sobre el poder, el arte o los límites de
la historiografía, sino que aún incluye
alguna consideración más sobre el mal y la
administración como engranaje criminal. En
el caso del Estado español no ha habido ni
un Proceso de Nuremberg y ni tan siquiera
se ha citado a ningún falangista en un
tribunal como el de Jerusalem. La transición
hacia la democracia ha sido cualificada a
menudo de amnésica y, en efecto, detrás de
esta política pública del olvido, no son pocos
los que han detectado rastros de aquella
“terrible banalidad del mal” que también
caracterizó la administración franquista.
El mundo de los vencedores no solo
configura una cartografía de nuevos lugares
para la memoria, sino que probablemente
su urgencia sea la de señalar las residencias
como síntomas del olvido. Si de algo hacen
memoria las imágenes es que sus propietarios
no llegaron a sentarse en el banquillo de
los acusados mientras aún estaban vivos. Y,
así, mientras que a nivel del Estado no se ha
hecho justicia, respecto a la historia sería en
balde reconstruir todo un conocimiento sobre
el que, hoy en día, no se puede reconocer más
que lo perdido definitivamente.
El mundo de los vencedores es, por
consiguiente, también el mundo de los que han
impuesto la democracia, una democracia que,
tal y como se lamenta Paul Ricoeur, a menudo
quiere olvidar que igualmente es poder y quiere
olvidar sus propias victorias. En el Estado
español, la democracia es una victoria que, en
efecto, aún se debe al “mal banal” que perpetró
el régimen franquista hace ya más de cincuenta
años. Un “mal banal” que en la actualidad asedia
por partida doble: por las continuidades que
el actual sistema de gobierno establece con la
administración franquista y por la legitimidad
que le ha concedido la política del olvido en
relación a las “matanzas administrativas” que
persisten en su origen.
El mundo de los vencedores no es otro que
nuestro mundo. Los rostros inexpugnables
que recoge Prat de este mundo constatan
que ha sido forjado en el olvido; y admitirlo
probablemente es la alternativa que queda
para comprender su historia.
Agamben, G. (2010): Lo que queda de
Auschwitz. El archivo y el testigo. Homo sacer
III. Pre-textos. Valencia. P. 34.
Arendt, H. (2003), Eichmann en Jerusalén.
Un estudio sobre la banalidad del mal. Lumen.
Barcelona. Pp. 20, 148, 151, 171.
Ricoeur, P. (2010): La memoria, la historia,
el olvido. Fondo de Cultura Económica de
Argentina. Buenos Aires. P. 579.
Castellano
THE WORLD OF THE VICTORS.
HALL OF MAY.
Àlex Brahim
It probably seems commonplace, but when
talking about history as the story of the
winners, the referent par excellence is Walter
Benjamin’s comments on the subject in his 1940
Thesis. One of such comments, the recurrent
“There is no document of civilization which is
not at the same time a document of barbarism”,
serves as a synthesis of most of his points and
as a metaphor of our particular case at hand:
The World Of The Victors by Ignasi Prat Altimira.
In the wake of the turmoil generated by
Benjamín Prado’s novel Walking Evil People
(Mala gente que camina, Alfaguara, 2006) and
motivated by the brutality of the Francoist
repression, especially by the irreversible
impunity it has so far enjoyed, Prat has set
himself into a historic archaeology of the
Franco regime based on the aesthetics of the
home facades of the regime’s leading figures.
The first —and still ongoing— stage
of Prat’s investigation involves the death
certificates of said figures, which include
the official addresses of the residences they
owned up until their death. Even though an
overwhelming majority of them is located
in Madrid, these homes were then searched
across the Spanish geography until they were
identified and photographed. The permanence,
omnipotence and solemnity of these buildings
harbour a part of the recent history of Spain
that remains unaltered due to the impunity of
the regime’s crimes and the current legitimacy
of the regime’s heirs in the cartography of
State power. These homes are characterised
by their hermetism, by the imposition of a
physical or material distance between their
shielded interior and the visible public space. A
clear boundary for The World Of The Victors.
Prat captures an image that is not so much
a memory as it is a space-time fold of a political
instant that has so far survived in camouflage
despite the historical events that followed. Prat
has turned the spotlight on these veiled shelters
of power that have outlived their owners and
offered not only a home to their successors, but
also all associated prebends. Far from Benjamin’s
hope in the reconstruction of the story of the
defeated martyrs and their sacrifices, Prat opts
to subtly offer a sharp insight on the absurdity
that lies as the foundation of official history.
It is a clear manifestation of a generational
rupture —from those who did not live under the
regime— that penetrates into today’s economy
of the sign-processing experience and reveals
the portraits in the world of the victors as the
very setting of the story, which by consensus
guaranteed their immunity, the preservation of
their vested interests and the silence about the
story of the defeated.
Front doors, facades, general views…
The overload of connotations in these
buildings, whose stylistic image is but a
phantasmagoria of power, adds up to what
we know about the owners. The camera
angles accentuate the monumentality
and the psychological baggage of an
authoritarian architecture which leaves the
viewer as a passive spectator of something
verging on intimidating, gloomy and
bloodcurdling.
Prat’s revision of the aesthetical premises of
the Franco regime, of the symbolic essentials
for the self-representation of social class based
on the exterior of their spaces of intimacy is a
perverse turn, a side B of their own image which
lets poetic justice grant a sense of commitment
to settle certain debts of the past that are still
claimed for today. It is a critical cultural practice
which feeds on historiography and archives,
combined with a rigorous photographic
production which employs its medium and
mnemonic function as devices of contradiction:
the conveyance of photography as a disruptive
update and not as a continuation. Somewhere
between visual language and historical
narrative, this fusion of the political and
aesthetic discourses stands as an act of semiotic
responsibility with regards to the approach:
using the photographer’s point of view for an
ethical approach of historical facts.
In his first solo exhibition, subtitled of Hall
of May (Salón de Mayo), the author adopts the
aesthetics of the art galleries from the Franco
regime, some of which took place in the
precincts of La Capella. The World Of The Victors
will incorporate new material, more residences,
other methods and references, or tools such
as Google Earth. It will adopt several formats
or subtitles to complete and generate new
readings depending on the context and degree
of development of the project. Prat’s world of the
victors is an ongoing artistic process that is also a
provisional historical tool: a way of retaining that
urgency which still generates expectation.
English
THE PLACIDITY OF CHAOS
Francisco Espinosa Maestre​​​​​​​
«Not everybody had a bad time while Franco
was in power. After all, the Civil War gave
to the Spanish Right forty years in which to
plunder the Peninsula».
Herbert R. Southworth, El lavado de
cerebro de Francisco Franco, (Critica, 2000)
When in October 16th 2008 judge Garzón
indicted thirty-five top officers from the
early Franco regime on charges of crimes
against humanity, he had to request the death
certificates of all thirty-five of them before
declaring that they were beyond the reach of
criminal punishment. Garzón’s investigation,
however, created turmoil within a bewildered
Spanish right that must have felt a chill run
down their spines when they saw the names
of the indicted associated with crimes against
humanity. This could not be happening in Spain.
However, regardless of the opinions of those
who had laughed at the occurrence, the fact
is that an official death certificate document
provides information that is hard to get from
other sources. That is the starting point of
Ignasi Prat’s project, which is connected to
the death certificates gathered by Fernando
Magán, a lawyer from the associations that
collaborated in Garzon’s case. Prat wanted
to photograph the homes of the pro-Franco
elite, and Magán could give him the last known
addresses of thirty-five of them.
Out of the sixteen Prat managed to
track down, five are civilians and eleven are
military officers. Although there are many
more, we stand before the sixteen highest
ranking officers of the July 1936 military coup,
including Franco and his brother Nicolás,
members of the Junta Técnica del Estado
Nacionalista (Technical Advisory Department
of the Nationalist State), the early embryo
of Franco’s first government (Francisco
Fermoso Blanco and Luis Valdés Cabanillas),
military officers from the Junta Militar (Miguel
Ponte Manso de Zúñiga and Gonzalo Queipo
de Llano), a wide array of ministers from the
darkest years (Tomás Domínguez Arévalo, José
Luis Arrese y Magra, Agustín Muñoz Grandes,
Francisco Regalado Rodríguez, Blas Pérez
González, Carlos Asensio Cabanillas, Ramón
Serrano Súñer and Raimundo FernándezCuesta Merelo), and important figures within
the system for different reasons (Juan Vigón
Suero-Díaz or Salvador Moreno Fernández).
The photographs of their homes show
where the saviours of our homeland lived.
Coup-happy generals have always fancied
that they represent the people —at least the
“sane majority”—, and that when they have
to interfere, they do so in order to save the
country of any external or internal danger,
even if that means taking over the power
vacuum left by some elections, such as those
held on February of 1936, whose results were
not accepted. In 1923 or 1936, or even in 1981,
the pro-coup military officers fancied they
were sacrificing themselves for the benefit of
their country, ignoring the fact that what they
call their homeland amounts to nothing but
their own interests. Furthermore, what they
have never admitted is that those so-called
sacrifices happen to turn out quite profitable.
It doesn’t go down well among the
idealist patriots who supported the second
Republic that the conspiracy against it
began on April 14th of 1931, the very day
it was constituted, and that the money to
support said conspiracy had already began to
circulate. Sánchez Asiaín told us about that
not long ago in his book La financiación de
la guerra civil (The Financing Of The Spanish
Civil War). Juan March stands out among the
most prominent financiers. More recently,
it was Ángel Viñas who destroyed another
myth: the Spanish neutrality during World
War II, accredited to Franco’s sagacity by the
Pro-Franco historiography. The reality is in
fact far more ordinary: the UK spent six and
a half million pounds (currently slightly over
three hundred Euros) to bribe several military
officers (any Pro-Nazi influence on Franco
had to be avoided): Kidelán, Galarza, Aranda,
Orgaz, Nicolás Franco... Some of them, like
Kidelán, Queipo or Juan March, were regarded
by the British as downright vulgar crooks.
Furthermore, several of them, Franco or
Queipo among others, received gifts “by
public initiative”. Such is the case of Franco
and the manor house Pazo de Meirás, or the
Sevillian oligarchy, which gave Queipo the
estate of Cortijo de Gambogaz. For these
people, Spain was their oyster for years on
end. And they enjoyed an extra advantage.
See below what the Civil Governor of Seville
tells the director of the Provincial Prison
in a letter sent in May 1939:
English
«Due to the need of more men for the
harvesting season at “FUNDACIÓN QUEIPO
DE LLANO” of Cortijo Gambogaz, and
keeping in mind that prisoners from this
penitentiary have been used at Cortijo
Gambogaz to meet this type of need
on previous occasions, you will hereby
under my authority select thirty of said
detainees, those who are best behaved
and know the trade, to be sent to the
foundation and remain there as prisoners
at my disposal. The groundkeeper of
Cortijo Gambogaz EMILIO ELENA LANDA
will take charge of them».
The whole country was their palace, and
the defeated, their slaves. Franco granted
them freedom for their businesses, thus they
became Queipo-style farmers, or members
of the board of directors in the most diverse
array of companies. This was all happening
in the civil and military elites of the country.
There were no limits.
If the allies had overthrown Franco,
returned Spain to democracy and extended
the trials of fascism to Spain at the end of
World War II, all aforementioned individuals
would have stood trial for their involvement
in the military coup and their active roles in
the repression. Let us never forget it was the
military who had absolute control over what
the Military Legal Corps officer Acedo Colunga
referred to as the cleansing of the homeland,
though memorable contributions were also
made by civilians from the Government or
the Ministry of Justice, such as Rodezno, Blas
Pérez González or Serrano Súñer.
Prat’s photographs of the pro-Franco
homes show the pallor of Franco’s
dictatorship. It must be the same pallor Jaime
Mayor Oreja, former right-wing minister of
Internal Affairs, referred to a few years ago.
Everything seems to be in order, unpolluted.
Time has not passed in these palaces and
stately homes. History remains suspended.
Not surprisingly, many of these properties
must have belonged to their parents and
grandparents, who were military officers,
jurists, politicians just like themselves. Let
us not forget that several names listed
above hold Nobel titles. Only the Republican
nightmare challenged the structures
inherited from the Restoration.
The mansions where Franco lived mark
the difference. There has been insistence
ad nauseam on his alleged Spartan austerity
and his meagre payslip, but if we take
into account where he lived and what his
favourite hobbies were, hunting and fishing,
what actually comes to mind is that it was
all too big for him. What was the use of such
great mansions for an individual whose
dream was to lead an army life? The property
of Canto del Pico seems to be a better match
for him. Most of the other properties reflect
the reign of the rising bourgeoisie at a key
time for the accumulation of capital. Some
houses, such as Arrese’s in Corella, Serrano’s
in Gandesa and the Count of Rodezno’s in
Villafranca, are strongly reminiscent of the
old manor houses. Vigón’s estate in Caravia
rather looks like a door to another world.
After having accomplished their “sacred
mission”, death began dealing with them in
the 50s. The last one to disappear was the
pro-Nazi minister Serrano Súñer. The transition
and subsequent democracy agreed to erase
that past, to grant it amnesty. The triumph
of impunity was absolute. The fascists had
destroyed the Republic by means of an
unimaginable excess of violence, even at the
expense of plunging the country into a long
civil war. They had carried out a purge so
thorough not even the doubtful escaped, and
they plundered anything they fancied as much
as they pleased for decades. Leaving behind
a regime like the one they created could not
be but an awkward process we still lack key
facts about. The objective was evident: the
past was erased with the 1977 amnesty, which
guaranteed that the wealth accumulated
during four decades would be kept safe.
Likewise, nobody was going to get back
anything that had been taken from them, and
nobody paid any restitution to those who had
been exploited by companies or individuals.
Just as if it had never happened.
We are often baffled by certain things
that happen in Spain when they would be
unthinkable in Germany, but in fact Nazism
was overthrown and its main leaders
committed suicide, were executed or served
long prison terms. The only fascism that
prevailed was the Spanish one, as its long life
allowed it to adopt several disguises as it saw
fit. It was precisely its long life which ensured
that all loose ends were properly tied. All that
placid air captured in Prat’s photographs is
nothing but the impunity of Spanish fascism.
English
EICHMANN IN SPAIN
Oriol Fontdevila
‘I am not the monster I am made out to
be’, cried Adolf Eichmann when the court
imposed his death sentence. Israel’s Prime
Minister David Ben-Gurion had located the
former SS lieutenant colonel in Argentina,
where he had been living in secrecy after
fleeing the Nuremberg trials. Eichmann’s
name has since then been associated
with the “Final Solution”, but he wasn’t
sentenced until he was kidnapped by the
Israeli Intelligence and brought to Jerusalem
for trial. Eichmann was convicted by an
exclusively Jewish court in 1961 for causing
practically all the deportations and the
systematic extermination of millions of Jews
during World War II.
Hannah Arendt followed the process
closely and, despite the atrocity of the facts,
said that ‘Eichmann was no Iago, and was no
Macbeth’. He was not even a bloodthirsty
psycho or an exceptional case of hatred of
the Jews. He was not an anti-Semitic fanatic,
or any other kind of fanatic. He was a ‘normal
man’, according to the certificate submitted
by six court-appointed psychiatrists. ‘He
is certainly more ‘normal’ than I am after
examining him’, lamented one of them.
In Arendt’s words, Eichmann was just one
among many Nazi bureaucrats, and if he
could be made responsible for a policy of
mass murder, it was only due to his efficiency
at climbing the pyramid of power in the Third
Reich. ‘It was sheer thoughtlessness that
predisposed Eichmann to become one of the
greatest criminals of that period’.
Eichmann in Jerusalem (1963), Arendt’s
report on the case, generated widespread
controversy when it was published because
it was misunderstood as an attempt to
exonerate the former commander. Far from
that, however, Arendt’s intention had been to
penetrate the psychological universe hidden
behind the face of that individual who was at
last in the dock of the accused, so as to finally
understand the lesson that a long course
in human wickedness could teach us. The
lesson of the fearsome ‘banality of evil’, as
she came to call it. The Holocaust, although
genocide on a massive scale, was both a banal
and dehumanised type of evil caused by the
emergence of a giant, ‘word-and-thought-
defying’ criminal bureaucratic organisation.
The World Of The Victors is an exercise to
help us understand the role of evil and power
in the case of Spain. Like Arendt’s approach
in Jerusalem, Ignasi Prat’s intention is to face
the powerful, to scrutinize the faces of the
guilty, and above all, to understand history
rather than to carry out an act of justice.
However, as in this case those faces can no
longer be photographed, Prat has resolved
to rescue from anonymity a series of vestiges
currently camouflaged within the public
sphere that provide information on the daily
lives of those who are nowadays regarded
as the main figures of the bloody repression
employed by the Franco Regime in Spain
during and after the Civil War.
Prat’s exercise has resulted in a series
of portraits of the homes where some of
Franco’s ministers lived, portraits of the
exterior faces that are nevertheless loaded
with psychological cues. The photographs
show how some facades still reveal efforts
to keep up a superb and intimidating
appearance, while others prefer to hide
behind lush, visually impenetrable gardens.
Some facades clearly identify themselves
with the power from the distant past and
are characterised as Renaissance Palaces or
incorporate Medieval elements, while others
standing in the middle of a metropolis follow
the classicist style put in vogue by the Franco
Regime. Some rise up to attics and others
rise on rugged peaks, but we have to admit
that there is nothing new in all of those
faces of Franco as far as clichés go in the
representation of power.
The exterior faces in The World of The
Victors display comfortable, though not
at all heroic lives. Even though many of
Franco’s ministers had a military career, their
homes make them seem as ‘normal’ as that
‘medium-sized, slender, middle-aged, with
receding hair, ill-fitting teeth, and nearsighted eyes’ Eichmann who sat in the dock
of the accused. In that sense, these houses
probably contribute to caricature the Spanish
Falangist evil as equally “banal”.
In any case, it is somewhat disturbing that
Prat chose to stop in front of the buildings
and capture only their exteriors. His exclusive
interest in the facades could be interpreted
as a will to formulate a comment on the
mechanisms of power: as Michael Foucault
English
demonstrated in his investigations, power
does not exist ‘in itself’, instead it consists of a
system of relations involving the manipulation
of language and images. So just the surface,
a mask, would be sufficient to develop the
exercise of power, while the possibility of an
“interior”, is not only exempt in Prat’s project,
but also suspended as a presumption.
This preference for exteriors could also
be the result of a thoughtful reflection on
art and historiography themselves: since
ancient Greece, the ability to remember has
been associated with images, even though
nowadays it is hard to find an image that
can reconstruct a memory in its entirety, an
image that is more like a presence, without
a certain degree of deficit and ruin within
it. Giorgio Agamben has connected this idea
with the question of testimony. Referring to
Auschwitz survivors, he wrote ‘the value of a
testimony lies essentially in what it lacks, at
its centre it contains something that cannot
be borne witness to. The ‘true witnesses’, the
‘complete witnesses’, are those who did not
bear witness’, that is, those who lost their
lives in the concentration camps.
But Prat’s decision is not only driven
by a reflection on power, art or the limits
of historiography. It reflects further
considerations on human evil and the
administration as a criminal apparatus. There
have been no Nuremberg trials in Spain, no
fascist has ever been called to stand trial
like it happened in Jerusalem. The transition
to democracy has often been described as
amnesiac, and indeed, behind that public
policy of oblivion, many detect elements of
that terrible ‘banality of evil’, which was also
present in the Franco regime.
The World Of The Victors does not intend
to merely map new places for the sake of
memory, it is probably urging us to see the
homes of those former ministers as a sign of
oblivion. If these images bear any memory
is that the owners of these houses never sat
in the dock of the accused while they were
alive. Thus, there has been no State justice in
Spain, and in terms of the course of history,
it would be useless to minutely reconstruct
the facts when they cannot be admitted and
have been lost forever.
The World Of The Victors is, therefore, also
the world of those who imposed democracy,
which, as Paul Ricoeur laments, often wants
to forget that it is power: it wants to be
forgotten even in victory. Democracy in Spain
is a victory which is still effectively the result
of that ‘banality of evil’ perpetrated by the
Franco regime over fifty years ago. A ‘banal
evil’ which today wields a double-edge sword:
the continuity that our current government
establishes with the Franco administration,
and the legitimacy conferred to it by the
policy of oblivion regarding the ‘administrative
slaughter’ which prevails at its origin.
The World Of The Victors is no other than
our own world. The inexpugnable facades
captured by Prat reveal that it has been
forged in oblivion, and admitting that is the
alternative we need to choose now in order
to understand history.
Agamben, G. (2010): Lo que queda de
Auschwitz. El archivo y el testigo. Homo sacer
III. Pre-textos. Valencia. P. 34.
Arendt, H. (2003), Eichmann en Jerusalén.
Un estudio sobre la banalidad del mal. Lumen.
Barcelona. Pp. 20, 148, 151, 171.
Ricoeur, P. (2010): La memoria, la historia,
el olvido. Fondo de Cultura Económica de
Argentina. Buenos Aires. P. 579.
English
EXPOSICIÓ
PUBLICACIÓ
Direcció
Disseny i maquetació
Oriol Gual
Hijos de Martín
Tutor del projecte
Correccions i traduccions
Álex Brahim
català i castellà
Oriol Prat
Equip tutorial
Soledad Gutiérrez,
Traducció a l’anglès
Projecte
Rubén Verdú,
Stella Fernández
Ignasi Prat
i Àlex Brahim
Textos
Coordinació
Àlex Brahim
Montserrat Rectoret
Francisco Espinosa
Oriol Fontdevila
Producció
Impressió
Qwrty
Igràfic
Muntatge
Agraïments
Xavier Manubens
Oriol Fontdevila
Disseny gràfic
Àlex Brahim
Folch Studio
Francisco Espinosa
Sol Barrajón
Producció gràfica
Jorge Luis Marzo
MAUD
Fernando Magán
Impressió fotogràfica
Rosa Prat
Còpia
i Joan Roger
Projecte editat en el marc de BCN Producció’14
Rafa Doctor
La Capella, Institut de Cultura de Barcelona
Oriol Prat
Emmarcació
Pep Benlloch
SIS
Ana Teresa Ortega
Confecció de cortinatge
i Verónica Valentini
Rosa Prat i Joan Roger
Fito Conesa
Andrea Rodríguez
CRÈDITS
Projecte produït amb el suport de:
www.elmundodelosvencedores.com

Documentos relacionados