Catàleg complet de l`exposició.

Comentarios

Transcripción

Catàleg complet de l`exposició.
emergent
a les illes balears (iv)
Yolanda Adrover
Paz Alcoverro
Joan Cabrer
Julia García
Lourdes Grivé
Miquel Mesquida
Jaume Simó Sabater i Garau
José Ángel Sintes
María Isabel Uribe
Marcos Vidal
emergent
a les illes balears (iv)
Crèdits
EXPOSICIÓ
Concepte i comissariat:
Projecte Llevant
Coordinació:
Ferran Barceló Bisbal
Gerència:
Antoni Vicens Massot
Assistència tècnica:
Mario C. Mañas
Catalina Artigues
CATÀLEG
Disseny:
SignaturaComunicacio.com
Textos:
Fernando Gómez de la Cuesta
Traducció al català:
Anna Aguiló
Traducció a l’anglès:
Judith Glueck
Crèdits fotogràfics:
© Arxius dels artistes (p. 38, 39, 40, 41, 43, 44, 45, 46, 47,
48, 49, 50, 51, 52, 53, 59, 62, 63, 64,65, 68, 69, 70, 71, 77 i 82)
© Josep M. Alcover (p. 79)
© Sarai-Maria Arias (p. 89)
© Joan-Ramon Bonet (p. 72 i 73)
© Eva Choung-Fux (p. 92)
© Rosa Ginart (p. 87)
© Natasha Lebedeva (p. 34, 35, 36 i 37)
© Fernando Maquieira (p. 58)
© Paloma Ojea (p. 80)
© Teresa Pou (p. 54)
© Maria Puigròs (p. 56, 57 i 86)
© Carles Ribas (p. 60 i 61)
© Fabián Schalekamp (p. 66, 67 i 90)
© Julia Vara (p. 81)
Documentació i sistematització currículums artistes:
Mario C. Mañas
Assessoria lingüística:
Servei d’Assessoria Lingüística, Ajuntament de Palma
Fotomecànica i preimpressió:
amadip.esment
Impressió:
amadip.esment
Dipòsit Legal: PM-1535-2010
Edició de 4.000 exemplars
© d’aquesta edició: Projecte Llevant
© dels textos: els autors
© de les fotografies: els autors
© de les traduccions: els autors
Portada: Jaume Simó Sabater i Garau · Bruciati I. 2008.
Cartró, bosses de plàstic i mantes. 50 x 150 x 40 cm aprox. Fotografia de Fernando Maquieira
Volem expressar el nostre agraïment més sincer a totes aquelles persones i
institucions que, amb la seva col·laboració, han fet possible aquesta exposició.
6
Índex
Deu anys (deu) d’emergència a Balears (2001-2010),
per Gómezdelacuesta..............................................................................9
Catàleg d’obres....................................................................................... 33
Currículums.............................................................................................. 75
Traduccions al castellà.......................................................................... 97
Traduccions a l’anglès ........................................................................ 123
Projecte Llevant. Història .................................................................. 149
Itinerància............................................................................................... 176
7
Art emergent a les Illes Balears (IV)
Gómezdelacuesta
DEU ANYS (DEU) D’EMERGÈNCIA A BALEARS (2001-2010).
Les connotacions semàntiques del terme emergent, a més d’evocar el concepte de
novetat, posen allò recent en contacte amb una tradició, més o manco propera: una
base des de la qual s’emergeix, establint amb ella una relació de continuïtat o ruptura.1
L
’ésser humà és binari en essència, no hi ha
dubte, però just després del si i del no, de l’un i
del zero, tendim al decimal, a ajuntar-ho tot en
grups de deu, a numerar qualsevol cosa mentre
emprem amb soltesa molts dels seus infinits múltiples
i alguns dels seus inabastables divisors. Som cercadors
insaciables de decàlegs, decaloguistes nats que anem
transitant, viatjant, entre els deu manaments, les deu
millors destinacions per a unes vacances de somni,
el sistema de puntuació amb el qual ens avaluen des
de nens o alguns d’aquells decatlons atlètics que mai
aconseguirem culminar. Som proclius a la desena,
a la dècada, i ho som perquè ens resulta familiar,
perquè ens completa, perquè ens ordena, perquè ens
equilibra i perquè ens sossega enmig d’aquest caos
contemporani que, per a la nostra desgràcia, gairebé
sempre aconsegueix desbordar-nos.
En el si d’aquest remolí els historiadors busquem cert
ordre, i l’ordre, de vegades, tendeix al número deu. Per
això, arribats a un any tan paradigmàtic com aquest en
el qual ens trobem, no ens ha de resultar estrany que
tractem d’organitzar el nostre present –i un passat tan
recent que àdhuc ho recordem amb precisió– sobre la
base dels deu anys d’art emergent que acabem de viure.
Deu anys que han vingut acompanyats, gairebé des
del principi, per aquestes propostes d’“Ars emergent”
afavorides pel Projecte Llevant i que ens serveixen, ara,
de fil conductor per tractar d’explicar el que ha estat
aquesta dècada prodigiosa d’emergència artística
1
balear. Uns creadors, llocs i anys que, en contínua
evolució, han assentat les bases del desenvolupament
plàstic, de l’art més actual, que s’ha realitzat a les
nostres benvolgudes illes.
I és precisament per aquest ànim escrutador,
classificador –d’historiador– pel qual simplifiquem,
potser facilitem, una evolució de deu anys dividida
en deu epígrafs que, sense ànim de ser absolutament
exhaustius, es plantegen amb la voluntat que el seu
contingut es constitueixi en una ajustada mostra del
que ha estat l’art nou d’aquesta comunitat. Deu notes
senzilles que donen expressió de multitud de projectes,
de noms que entren i que surten, que vénen i que van,
d’il·lusions, intencions, talents, ambicions i desitjos,
però que junts han anat creant el contingut, més o
menys afortunat, encertat, transgressor o rellevant, de
l’art emergent de les Illes Balears en aquesta primera
dècada del segle XXI.
1. “…en projecte” 1992-2007. Un precursor singular,
un col·laborador necessari.
Potser el que més crida l’atenció, a priori, d’aquest cicle
d’exposicions titulat “…en projecte” i desenvolupat
per Joan Carles Gomis per a la Torre de ses Puntes
de Manacor, sigui el naixement tan primerenc de la
proposta. Efectivament, la primera convocatòria data
de 1992 i en el text que acompanya al desplegable
que li dóna difusió ja s’assenyalaven de manera clara
Carme Castells, “Art emergent a les Illes Balears”, text recollit al catàleg Art emergent a les Illes Balears (I), Projecte Llevant, Manacor, 2002, p. 5.
9
i concisa els valors que inspirarien el seu plantejament
inicial, uns paràmetres que han seguit alimentant
aquest projecte durant els seus més de quinze anys
d’activitat:
Pensam que un dels objectius d’un espai de les
característiques del nostre, al marge d’oferir al
públic l’obra d’artistes de vàlua reconeguda, ha
de ser el d’estimular el treball dels joves creadors
i fer possible, d’una manera proporcional al seu
esforç, que la seva obra pugui ser coneguda.
Estam convençuts que la interacció que resulti del
contacte de llur obra amb el públic –experiència
inèdita per a alguns d’ells– incidirà positivament
sobre el desenvolupament posterior del seu
treball.2
Centrant-nos en el període de temps que hem delimitat
i als voltants cronològics dels quals porta causa, la
segona qüestió que sorprèn és la premonitòria nòmina
d’artistes que han freqüentat les diferents convocatòries
d’aquest cicle d’exposicions. Especialment significativa
i precursora va ser “…en projecte (III)” (1996) on
artistes com Joan Miquel Arrom “Sasai” (Palma,
1970) que anticipava amb aquesta participació la
seva posterior selecció a “Art emergent (II)” (2003),
l’escultor Jeroni Bosch (Manacor, 1975) o la que ha
resultat ser una de les trajectòries més consolidades de
l’art contemporani balear, Ricard Chiang (Barcelona,
1966), es van donar cita al costat de Tomeu Estelrich
(S’Alqueria Blanca, 1968), Adolf Gil (Muro, 1970) i
Catalina Julve (Manacor, 1972), per configurar una
proposta que demostrava el bon criteri de l’equip
encarregat de la selecció dels participants.
No va ser fins passats tres anys quan es va reprendre la
convocatòria de “…en projecte”, seguint la seva activitat
anualment i sense interrupcions fins a l’última edició
celebrada en 2007. En les successives exposicions
es va congregar un complet grup de creadors entre
els quals cal esmentar a Ramon Company (Alcúdia,
1973) en “…en projecte (IV)” (1999); participants en
successives edicions d’“Art emergent” com Jaume
Canet (Felanitx, 1966), Marian F. Moratinos (Palma,
1973), Rafel Perelló (Manacor, 1963), Joan Serra
2
10
“…en projecte I”, Torre de ses Puntes, Ajuntament de Manacor, Manacor, 1992.
(Manacor, 1973) o Joan Servera “Peix” (Artà, 1971) en
“…en projecte (V)” (2000); els també seleccionats
per “Art emergent” Paco Espinosa (Palma, 1969) i
Joan Vallespir (Inca, 1969) en “…en projecte (VI)”
(2001), Astrid Colomar (Palma, 1970) en “…en
projecte (VII)” (2002), Jaume Fullana (Palma, 1963)
i Amparo Sard (Son Servera, 1973) en “…en projecte
(VIII)” (2003), o Maria Antònia Mir (Sa Pobla, 1977)
i Ginés Quiñonero (Palma, 1971) en “…en projecte
(IX)” (2004). Una coincidència entre tots dos
esdeveniments, “Art emergent” i “…en projecte”, que,
òbviament, no és casual.
És precisament en aquest “…en projecte (IX)” de
2004 quan apareix la primera artista que forma part
de la selecció de l’exposició que dóna origen al present
catàleg: “Art emergent a les Illes Balears (IV)”. Es
tracta de la creadora d’origen colombià María Isabel
Uribe (Neiva, Huila, Colòmbia, 1969), mentre que,
al costat d’ella, van compareixent també Yolanda
Adrover (Felanitx, 1977), Paz Alcoverro (Barcelona,
1969) i Julia García (Albacete, 1968) a “…en projecte
(XI)” (2006), o Joan Cabrer (Palma, 1983) i Miquel
Mesquida (Manacor, 1954) a “…en projecte (XII)”,
una última cita d’aquest longeu cicle que va culminar
l’any 2007. Uns camins paral·lels, els de aquestes
peculiars propostes, plens de retroalimentacions i de
punts en comú que consoliden a “…en projecte” no
només com un singular antecedent sinó també com un
col·laborador necessari d’uns itineraris que acabaran
confirmant-se en les successives convocatòries de
“Art emergent”.
2. Recollint l’emergència abans d’“Art emergent”.
Abans que el projecte “Art emergent” vingués a ocupar
d’una forma estable, programada i coordinada l’espai
de selecció i difusió de les propostes emergents de
les Balears, s’havien succeït una sèrie d’exposicions
que van aconseguir donar cabuda a les creacions
d’aquest conjunt d’artistes que per edat, maneres i
continguts, podríem enquadrar en l’ambigua, àmplia
i heterogènia categoria de l’emergent. Parlem, per
exemple, d’algunes mostres col·lectives organitzades
pel Govern Balear i inaugurades durant l’any 1999,
com són “Pittura Giovane Balear” presentada a la
Galleria Contemporanea A. Sangallo de Loreto, Itàlia.
En aquesta mostra, entre els representants de menor
edat, trobem als ja esmentats: Joan Miquel Arrom
“Sasai”, Ramon Company, Marian Moratinos, Adolf
Gil o Joan Vallespir, així com, entre d’altres, a alguns
dels participants en diferents convocatòries de “…en
projecte” o de “Art emergent”: Xavier Andreu (Inca,
1973), Martí Antoni Monjo (Maria de la Salut, 1972)
o Bartomeu Pons (Campanet, 1973). També a 1999
es va celebrar “29 artistes a Menorca” amb la inclusió
dels “emergents” Paca Florit (Ciutadella, 1974) i Carles
Moll (Maó, 1969); mentre que aquesta visió parcial
de l’arxipèlag va acabar de conformar-se, uns anys
després, gràcies a la mostra produïda pel Museu d’Art
Contemporani d’Eivissa titulada “Hic et nunc. Actuals
a les Pitiüses” (2002) que va congregar, entre els
seus vuit participants, una interessant representació
d’artistes nascuts en la dècada dels seixanta i vinculats,
d’una manera o una altra, a les Pitiüses, aquests eren:
Maria Català (Castelló, 1961), Enric Riera (Formentera,
1963), Rom Ero (Granada, 1960), Paco Romero
(Eivissa, 1966) i el participant en “Art emergent (III)”
Mario de Ayguavives (Saragossa, 1968).
L’any 2000, organitzada per Edicions 6a i Sa Nostra, es
va realitzar l’edició gràfica i posterior exposició titulada
“7i7”, una mostra que es va encarregar de recollir certa
representació de l’emergència de la nostra comunitat
mitjançant unes litografies d’artistes joves que es
barrejaven amb els versos d’alguns poetes joves també.
Aquí va comparèixer l’obra dels citats Paco Espinosa,
Paca Florit, Marian Moratinos i Joan Vallespir, als quals
se’ls van unir la mallorquina actualment establerta a
Galícia Aina Noguera, l’eivissenc Pep Tur i l’integrant
del posterior “…en projecte (VII)” (2002) Santiago
Picatoste (Palma, 1971). Però possiblement la proposta
que més es va apropar a algunes de les premisses que
després van regir “Art emergent” va ser la sèrie de dues
exposicions organitzades per l’Ajuntament de Palma
en els anys 2000 i 2001 i que serien presentades en
el cèntric espai del Casal Balaguer. “Exit 1” i “Exit 2”,
nom que van rebre cadascuna de les convocatòries,
van recollir, mitjançant una adequada selecció per part
de la comissària Neus Cortés, gran part dels noms que
ja protagonitzaven l’art balear més jove i modern i que,
en molts casos, encara avui segueixen protagonitzantho: Cati Aguiló (Palma, 1970), “Sasai”, Xisco Bonnín
(Palma, 1967), Biel Bover (Palma, 1962), Paco Espinosa,
Mercedes Estarellas (Palma, 1972), José Fabré
(Palma, 1961), Jaume Fullana, Carles Gispert (Palma,
1969), Iván de Lucas (Madrid, 1962), Rosa Mascaró
(Manacor, 1961), Marga Nicolau (Palma, 1964), Kiko
Palmer (Palma, 1968), Gabriel Pereiro (Palma, 1975),
Santiago Picatoste, Néstor Romero (Granada, 1970),
Tatiana Sarasa (Barcelona, 1966), Joan Vallespir, Gori
Vicens (Palma, 1968) i el participant en aquesta quarta
convocatòria d’“Art emergent”, Marcos Vidal (Vitòria,
1967), van acabar de completar una visió prèvia i
suficientment àmplia del panorama emergent balear
per a aquest inici de segle. 3. “Art emergent (I), (II) i (III)”. Una primera i
encertada trilogia.
És l’any 2002 quan arriba la primera convocatòria
d’“Art emergent”, una proposta a la qual van seguir,
sense solució de continuïtat, any rere any, altres dues
exposicions més, constituint una afortunada trilogia
on van ser tots els que estan, encara que lògicament
no van estar tots els que eren –sempre hi ha alguna
absència que aquest “Art emergent (IV)” i les
properes cites “emergents” tractaran d’esmenar–. Si
es mira amb certa perspectiva, ja gairebé històrica, els
itineraris pels quals s’han desembolicat cadascun dels
artistes que han participat en aquestes tres primeres
convocatòries, veurem camins dispars, alguns d’ells
públics, notoris i plenament consolidats, uns altres
de recorregut més difícil, gairebé tots de cert interès.
El temps ha donat, en la majoria dels casos, la raó
als comissaris del projecte –Joan Carles Gomis en la
primera convocatòria i Maria Antònia Artigues per les
dos següents– demostrant que l’elecció dels creadors
es va fer amb bon criteri. Acompanyant les peces dels trenta-un artistes
seleccionats es desplega tot el desenvolupament
crític dels documentats i oportuns textos realitzats per
Carme Castells per als catàlegs que recullen cadascuna
d’aquestes tres primeres exposicions. Uns textos que
11
recolzen i completen el projecte d’una manera tan
generosa que ens serviran per entendre, a la perfecció,
el concepte i el desenvolupament d’unes propostes de
les quals aquí, simplement, enumerarem a tots els seus
participants. Així, a “Art emergent a les Illes Balears
(I)” (2002), ens trobem amb Astrid Colomar, Rafel
Adrover (Palma, 1969), Amparo Sard, Paco Espinosa,
Joan Serra, Marian Femenías Moratinos, Joan Servera
“Peix”, Pedro Oliver (Palma, 1968), Yolanda Montesa
(Eivissa, 1973) i Paca Florit; a “Art emergent a les Illes
Balears (II)” (2003) compareixen Jaume Canet, Carles
Moll, Martí Antoni Monjo en col·laboració amb Ana
Camuñas (Villafranca de los Cavalleros, Toledo, 1975),
Rafel Perelló, Aina Perelló (Pollença, 1976), Blanca
Pérez-Portabella (Barcelona, 1973), Eliana Perinat
(París, 1965), Joan Miquel Arrom “Sasai”, Fabián
Schalekamp (Palma, 1964) i Joan Vallespir; mentre
que a “Art emergent a les Illes Balears (III)” (2004)
trobem les contribucions del resident a Eivissa Mario
de Ayguavives, Rafel Bestard (Palma, 1967), Mercedes
Estarellas, Jaume Fullana, Carles Gispert, Núria
Marquès (Ciutadella, 1975), Maria Antònia Mir Sastre,
Ginés Quiñonero, Pedro Vidal (Palma, 1968) i Guillem
Santandreu (Manacor, 1965) que, curiosament, ja
va estar present en la segona convocatòria de “…en
projecte”, allà per 1994. 4. Projecte Llevant, Projecte Torre i Projecte Triangle.
Però òbviament el Projecte Llevant no es redueix
tan sols a aquestes convocatòries d’“Art emergent”.
Projecte Llevant és una idea de col·laboració que
uneix i coordina els esforços de moltes institucions
illenques que, en funció de la proposta concreta, van
variant i entre les quals es troben els ajuntaments
de Binissalem, Capdepera, Felanitx, Inca, Manacor,
Marratxí, Palma, Porreres, Santanyí, Sant Llorenç des
Cardassar o Sa Pobla, el Govern de les Illes Balears, el
Consell de Mallorca, SA NOSTRA, l’Espai Mallorca, el
Museu d’Art Contemporani d’Eivissa o el Museu de
Menorca. Una dilatada trajectòria de projectes que es
va iniciar a 1999 amb “Itineraris damunt paper. El dibuix
a la plàstica contemporània a Mallorca”, a la qual van
succeir “Fotografia contemporània a Mallorca” (2000),
“Actituds tangencials” (2000), “Erotisme a la plàstica
12
contemporània a les Illes Balears” (2001) –on tornem
a trobar a Ricard Chiang–, els tres esmentats cicles
d’“Art emergent” (2002, 2003 i 2004), “Escultura
contemporània a les Illes Balears” (2005) en la qual
compareixen, referint-nos als emergents, Jeroni
Bosch, Jaume Canet, Jaume Fullana o Carles Gispert,
“Historietes. El còmic a les Illes Balears” (2006),
“Ceràmica contemporània a les Illes Balears” (2007)
i “Cadàver exquisit” (2008) amb, entre d’altres,
Astrid Colomar, Marian F. Moratinos, Paca Florit,
Maria Antònia Mir, Rafel Perelló, Amparo Sard i Pep
Guerrero (Port de Sóller, 1966), així com un curiós i
apropiat text del jove crític i comissari Pau Waelder
(Palma, 1974). Una sèrie de propostes que ara es
completen amb aquest “Art emergent (IV)” del que
el present catàleg porta causa. Projecte Torre és, en realitat, el nom que es
dóna a totes les exposicions produïdes des de la
Torre de ses Puntes, normalment encaminades a
realitzar revisions individuals i concretes d’artistes
emergents –encara que no sempre– a partir del
moment en què aquestes comencen a itinerar per
altres municipis diferents a Manacor, lloc on radica
l’esmentat centre expositiu. La primera mostra
d’aquest cicle va ser la realitzada per Ricard Chiang
a 1997. Unes exposicions que s’organitzaven,
produïen i finançaven des de Manacor, amb l’ajuda
del propi Ajuntament, del Consell de Mallorca i de
SA NOSTRA, i que se cedien gratuïtament a altres
espais destinats a l’exhibició d’art contemporani,
sent recollits en uns catàlegs de disseny homogeni
que funcionen a la manera de col·lecció. Als efectes
que ens ocupen destaquen, entre la gran quantitat
de propostes realitzades a l’empar d’aquest
projecte, les exposicions de Marian F. Moratinos
(2001), Rafel Perelló (2001), Guillem Santandreu
(2002), Fabián Schalekamp (2003), Astrid
Colomar (2003), Maria Antònia Mir (2004), Pedro
Oliver (2005), Pedro Vidal (2005), Rafel Bestard
(2006) o Jaume Fullana (2008), any en el qual
també té lloc, dins de la programació de Projecte
Torre, la mostra retrospectiva “Déjà vu 19982008” de l’artista Paz Alcoverro, seleccionada per
aquest “Art emergent (IV)” . El Projecte Triangle, a la vegada, és una derivació
recent del Projecte Torre. Són produccions realitzades
a tres bandes entre els ajuntaments de Manacor,
Felanitx i Capdepera, de les quals s’han realitzat dos
cicles complets, on cada municipi s’encarrega de
proposar a un artista. La primera convocatòria va
organitzar exposicions individuals a Mateu Estarellas
(Cala Rajada, 1970), Jaume Fullana i Yolanda Adrover,
mentre que la segona va reunir a Pere Bennàssar
(Felanitx, 1963), Marcos Vidal i Antònia del Río
(Capdepera, 1983). Unes propostes, totes elles, que
intenten mantenir el concepte general i el format de
catàleg de les mostres que es van realitzar sota la
coordinació del Projecte Torre. 5. Els premis Art Jove, donant visibilitat a la pedrera,
i un breu esment dels projectes “RetroActiva” i
“Praxis”.
Els Premis Art Jove, promoguts pel Govern de les
Illes Balears, van néixer a 1994 amb la clara vocació
d’incentivar i difondre les propostes dels creadors més
joves de la nostra comunitat. Un certamen que va ser
d’arts plàstiques fins a l’any 2002 –pintura i escultura
donant cabuda també a les instal·lacions– passant a la
denominació més àmplia d’arts visuals a partir de 2003.
En la nòmina de guanyadors tornem a trobar molts
dels noms que han donat forma a l’art emergent balear
durant aquesta dècada que estem tractant, artistes
citats repetidament en aquest text com, entre molts
d’altres, Ramon Company (guanyador del Art Jove de
pintura a 1995 i de la modalitat d’escultura el 1998),
Pep Guerrero (vencedor del certamen d’escultura el
1996), Joan Vallespir (de la convocatòria de pintura el
1997), Carles Gispert (primer premi d’escultura el 1997
i tercer premi el 1999), Marian F. Moratinos (segon
premi de pintura el 1998), Cati Aguiló (segon premi
d’escultura el 1999), Joan Servera “Peix” (guanyador
del certamen de pintura el 2001), Blanca PérezPortabella (vencedora de la modalitat d’escultura el
2001), Cecilia Segura (menció d’honor en escultura
2001), Jaume Simó Sabater (tercer premi el 1996 i
primer premi el 2002 en la categoria d’escultura),
Yolanda Adrover (primer premi d’escultura el 2002),
Mitos Colom (primer premi de fotografia i menció
d’honor de pintura el 2002), Aina Perelló (guanyadora
del certamen de 2003 ja sota l’epígraf genèric d’arts
visuals), la menorquina Núria Marquès (vencedora el
2004), l’eivissenc Santiago Vic (triumfador el 2005),
el valencià Robert Ferrer (guardonat el 2008), així
com la nova saba de nascuts en els anys vuitanta:
Onofre Caldentey, Neus Marroig i Enric Sòcies (primer
premi i mencions especials el 2006), el guanyador del
certamen de 2007, Albert Pinya, la segona classificada,
l’eivissenca Sara Tur, i, finalment, Lara Fluxà i Joan
Cabrer, segon i tercer premi respectivament de la
convocatòria de 2008. En un intent d’aprofitar aquesta selecció d’artistes,
normalment oportuna, que els propis premis anava
oferint, va sorgir “RetroActiva”, una proposta que es
va configurar a la manera d’una singular retrospectiva
d’Art Jove realitzada des d’un punt de vista diferent.
Una iniciativa nascuda el 2008 que impulsa, des del
camp institucional, intervencions de l’art més actual
pels carrers de Palma. Cinc instal·lacions en cada cicle,
amb seu en un context urbà, que tenen com a objectiu
incitar i excitar el diàleg espontani entre la creació
contemporània i els ciutadans. Els primers artistes
seleccionats, entre tots els guanyadors i mencions
especials dels premis, van ser Yolanda Adrover, Carles
Gispert, Núria Marquès, Jaume Simó Sabater i Enric
Socías (Palma, 1981). La segona convocatòria s’ha
celebrat recentment, al setembre de 2010, i els triats
per produir una instal·lació en un carrer de Palma
escollits per ells mateixos són: Mitos Colom (Palma,
1977), Pep Guerrero, Neus Marroig (Sóller, 1982),
Marian F. Moratinos i Aina Perelló. “RetroActiva”
compta amb la peculiaritat, a més, de ser una proposta
que s’afegeix al programa de la prestigiosa Nit de
l’Art palmesana, un esdeveniment promogut per les
associacions de galeries de Mallorca que compta amb
el suport de les institucions de les Illes Balears i en el
qual la participació de l’espectador cobra especial
rellevància, un marc idoni per als plantejaments que
caracteritzen “RetroActiva”.
Cal citar, encara que de manera un poc succinta, la
proposta auspiciada també pel Govern Balear que
rep el nom de “Praxis”, una convocatòria que sorgeix
13
amb la idea de fomentar la creació entre els artistes
més joves de les illes, recentment llicenciats en Belles
Arts en alguna facultat espanyola, i que, just en aquest
moment, comencen la seva carrera professional dins
del món de la plàstica. La primera exposició, celebrada
a 2009, es va titular “PraxisMMIX” i va reunir algun
dels noms que comencen a sonar en el competitiu
camp de l’art contemporani balear: Joan Cabrer, Lara
Fluxà (Palma, 1985) o Bartomeu Sastre (Palma, 1986);
mentre que per a “PraxisMMX”, la segona mostra
d’aquest cicle que va tenir lloc al setembre de 2010,
es va seleccionar, entre d’altres, a Joana Esteve (Muro,
1987), Alelí Mirelman (Palma, 1987) i Jaume Orejuela
(Pollença, 1981). 6. Altres certàmens d’arts plàstiques, no
específicament joves, que premien i consoliden
plantejaments emergents.
Sens dubte el certamen més important d’arts
plàstiques de Balears, tant en prestigi com en dotació,
és el premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts
Plàstiques, una convocatòria que ha marcat la pauta
de qualitat dels concursos d’art contemporani en
la nostra comunitat i, com no podia ser d’una altra
manera, s’ha convertit en un dels legitimadors més
contrastats per a les propostes de caràcter emergent.
La seva nòmina de guardonats i seleccionats és àmplia,
encara que apropant-nos a la dècada i al tema que ens
ocupa, sembla necessari esmentar, almenys, a alguns
dels emergents més reconeguts que han obtingut
alguna distinció en el certamen. Així cal recordar que
Martí Antoni Monjo va guanyar el 1997, que Amparo
Sard ho va fer el 1999, que Rafel Perelló es va alçar
amb el triomf el 2002, que Joan Morey (Sant Llorenç
des Cardassar, 1972) es va adjudicar la convocatòria
de 2003, que Núria Marquès i Rafel Bestard van ser
esment d’honor el 2004 i 2007 respectivament, o
que Cecilia Segura va rebre un accèsit en la cita de
2008; tots ells acompanyen en el palmarès a dos
representants d’aquest “Art emergent (IV)”: Paz
Alcoverro, guanyadora el 2008, i José Ángel Sintes
(Alaior, 1978) primer premi de 2009.
Un altre concurs de dilatada i consolidada trajectòria és
14
el Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques que, des de 1994,
ve donant una expressió de l’art més actual a partir
de la seva selecció de finalistes. Per limitar l’enunciat
als certàmens del 2000 d’ara endavant, direm que
Rafel Perelló el va guanyar en aquest mateix any, Rafel
Adrover ho va fer el 2002, Pep Guerrero el 2003,
Maria Antònia Mir el 2005, Aina Perelló el 2006, Rafel
Bestard el 2007, i Yolanda Adrover i Joan Cabrer,
participants en el present “Art emergent (IV)”, el van
aconseguir el 2009 i 2010 respectivament. També és
important remarcar la qualitat i longevitat del famós
Certamen Internacional d’Arts Plàstiques de Pollença que,
en el present any, ha complert la seva edició número
XLVII i que ha comptat entre els seleccionats en les
seves diferents convocatòries amb obres d’Aina Perelló,
Núria Marquès o Gabriel Pericàs (Palma, 1988). Altres
premis dignes d’esment són el Certamen Internacional
d’Arts Plàstiques Vila de Binissalem, guanyat per Maria
Antònia Mir el 2006, per María Isabel Uribe el 2007
i en el que Joan Servera “Peix” va obtenir el tercer lloc
el 2008; el Certamen d’Arts Plàstiques Rei en Jaume de
Calvià, obtingut per Mitos Colom el 2007, Isabel de
Castro Jung (Palma, 1976) el 2008, Robert Ferrer el
2009 i Neus Marroig en aquest 2010; o el Certamen
de Pintura de Sant Marçal a Marratxí, guanyat el 2009
per Mònica Fuster (Palma, 1967) i el 2010 per Joan
Vallespir.
7. Galeries sensibles a l’art emergent. El projecte
Noves Presències i Art Palma Project.
Una de les característiques més sorprenents de la
ciutat de Palma i, per extensió, de la illa de Mallorca,
és la seva extraordinària densitat d’espais expositius
consagrats a l’art contemporani, segurament al mateix
nivell d’algunes de les grans capitals europees. Un
ventall de possibilitats tan extens que facilita que
els creadors –els que aquí resideixen i els que vénen
atrets per l’efecte cridada que genera aquesta singular
“terra d’oportunitats”– disposin de multitud d’opcions
perquè les seves propostes vagin veient la llum, fins
i tot, i depenent de l’artista, amb certa regularitat;
una abundància que desgraciadament no ha tingut el
mateix ràtio de cobertura per a la resta de les nostres
illes, quedant Menorca i Eivissa ateses d’una manera
bastant desigual. Centrant-nos ja en l’àmbit de les
galeries comercials –en el sector privat– es pot dir que
hi ha un potent grup d’espais plenament consolidats,
de dilatada i solvent trajectòria, que encaminen el
seu itinerari per la senda de l’art actual, sense quasi
fisures, encara que, per descomptat, ponderat pel
gust d’aquells que les dirigeixen. Moltes d’aquestes
galeries, de qualitat més que contrastada, han
realitzat una aposta decidida per l’art emergent de
la nostra comunitat, una labor necessària per acabar
d’afermar els camins d’uns creadors, cada vegada
més consolidats, mentre van posant a prova les
seves obres davant aquest jutge despietat que és el
mercat. Dins d’aquest primer i selecte grup de galeries cal
destacar la tasca contínua i estimulant de la Ferran
Cano –tant a la seva sala de Ciutat, en ple casc antic,
com en el seu celebrat espai de Barcelona– una línia
expositiva que sempre va en benefici de les propostes
més emergents i, sobretot, arriscades. Limitantnos a la galeria de Palma i a aquesta dècada que
ens ocupa, la relació d’exposicions és àmplia, Pep
Guerrero el 2001, 2005, 2008 i 2009, Pedro Oliver el
2003 i 2008, Amparo Sard el 20033 i 2007, Yolanda
Adrover el 2005 i, entre uns altres, Julia García el
20064. Pelaires, amb més de 40 anys de galerisme
a les seves esquenes, no descarta les propostes
emergents i ha donat el seu suport, últimament, a
artistes com Natxo Frisuelos (Palma, 1976), Guillermo
Rubí (Palma, 1971) i Blanca Pérez-Portabella; aquesta
última també va exposar5 en la Galeria Horrach Moyà
on, precisament, compareixen Susy Gómez (Pollença,
1965), Joan Morey o Jaume Simó Sabater. En els dos
espais de la Maior –Palma i Pollença– han mostrat
la seva obra Cati Aguiló6, Joan Cortés (Pollença,
1964), Mònica Fuster, Núria Marquès o Aina Perelló7;
mentre que la Galeria Xavier Fiol ha dedicat alguna
de les seves exposicions a Marta Blasco (Manises,
València, 1974), Xisco Bonnín8, Ricard Chiang,
Mercedes Estarellas9, Santiago Picatoste o Concha
Vidal (Palma, 1975). El segon conjunt de galeries inserides en el si de la
generosa oferta mallorquina de sales comercials,
podria ser definit com un grup d’espais que, en si
mateixos, poden ser considerats emergents, una
sèrie de projectes, pràcticament tots de naixement
recent, que tenen una sensibilitat gairebé exclusiva
per programar propostes d’art jove i actual. Entre ells
cal esmentar la interessant trajectòria de ABA Art
Contemporani amb mostres tan significatives per a
l’emergència balear com són les de Toni Amengual
(Palma, 1980), Isabel Ferrer Tàpia (Palma, 1973),
Harold Jiménez (Cali, Colòmbia, 1972)10 o María
Isabel Uribe; també La Caja Blanca amb Kira Ball
(Palma, 1976)11, Mitos Colom12, Bàrbara Juan (Palma,
1965) o Marian F. Moratinos; així com SKyistheLimit
on destaquen Diana Coca (Palma, 1977)13,
Magdalena Ferragut (Palma, 1979)14, Susana Muñiz
(Madrid, 1967), Nano Valdés (Palma, 1969) i Marcos
Vidal. També és important citar la labor d’un altre
tipus d’espais, amb algunes peculiaritats distintives,
com són Addaya centre d’art contemporani, que
maneja una interessant i profusa nòmina d’artistes
extraordinàriament joves –Joan Àvila (Palma, 1980),
Arantxa Boyero (Palma, 1982), Jaume Orejuela
o Julià Panadés (Palma, 1981)15– al costat d’uns
altres amb una trajectòria una mica més dilatada
–Yolanda Adrover, Paz Alcoverro, Robert Ferrer,
Tomeu Simonet “Gorriomoixa” (Alaró, 1973) o Joan
Vallespir–. En el cas del Centre d’Art la Real la llista
inclou a Javier Cadavieco (Palma, 1978)16 i Bàrbara
Vidal (Palma, 1979), mentre que les propostes
Exposició realitzada dins del programa Noves Presències afavorit pel Consell de Mallorca. Exposició realitzada gràcies a la beca Art Palma Project promoguda per l’associació de galeristes Art Palma i recolzada pel Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca i
l’Ajuntament de Palma.
5
Dins del programa Noves Presències 2003.
6
Dins del programa Noves Presències 2003.
7
Dins del programa Noves Presències 2002.
8
La seva primera individual en aquesta galeria va ser en el marc del programa Noves Presències 2005.
9
Amb una primera individual en el marc del programa Noves Presències 2009.
10
La seva primera individual en aquesta galeria va ser en el marc del programa Noves Presències 2007.
11
Amb una primera individual en el marc del programa Noves Presències 2009.
12
La seva primera individual en aquesta galeria va ser en el marc del programa Noves Presències 2007.
13
Encara que la seva primera exposició individual a una galeria comercial va ser a La Caja Blanca dins del marc de Noves Presències 2006.
14
Dins del programa Noves Presències 2007.
15
Amb una primera individual en el marc del programa Noves Presències 2009.
16
Amb una primera individual en el marc del programa Noves Presències 2008.
3
4
15
suggeridorament alternatives d’Intersecció Art
han estat freqüentades per creadors com Onofre
Caldentey (Palma, 1980), Neus Marroig, Víctor
Moragues (Palma, 1978), Maria Simón Masip (Palma,
1983), Enric Socias o Evarist Torres (Eivissa, 1970). Potser una de les propostes que ha servit de més ajuda
en les carreres dels artistes implicats i la repercussió
mediàtica de la qual ha estat major, és l’esmentat
programa Noves Presències, una col·laboració entre les
galeries mallorquines i el Consell Insular de Mallorca
que inclou una sèrie d’ajudes econòmiques i adquisició
d’obra a favor de creadors als quals se’ls organitza una
primera exposició individual en un espai comercial. El
projecte, nascut el 2002, va comptar en principi amb la
col·laboració de totes les galeries associades de la illa,
però a partir de la convocatòria de 2005 el col·lectiu
Art Palma –que havia nascut d’una escissió, un any
abans, de l’Associació Independent de Galeries d’Art
de Balears, AIGAB– es va desmarcar de la convocatòria,
deixant als membres d’aquesta última agrupació com
a únics integrants de la cita. Un cicle d’exposicions
anual que, des de fa un temps i al marge de la mostra
individual que cada espai organitza per a cadascun
dels seus artistes novells, culmina amb una col·lectiva
en el Centre Cultural de la Misericòrdia de Palma en
el si dels actes de la, cada vegada més multitudinària,
Nit de l’Art. A part de les exposicions que ja s’han
assenyalat en els dos paràgrafs que precedeixen
a aquest, creiem d’utilitat citar les següents: en el
2002, la de Marian F. Moratinos a la Bennàssar de
Pollença, Catalina Julve a la Quàsars de Manacor i la
de Marcelo Víquez (Montevideo, Uruguai, 1971) a la
desapareguda Galeria Mediterrània; el 2003, Pedro
Vidal a la Joan Guaita Art, Isabel Ferrer Tapia per a la
Galeria Camba, Astrid Colomar a Altair o Joan Àvila,
també a la Mediterrània; el 2004, Mateu Estarellas
a la Bennàssar, José Hevia (Palma, 1976) a ABA Art
o Tomeu Simonet “Gorriomoixa” a la desapareguda
Lebasi; el 2005 José Juan Gonzálvez (Palma, 1973) al
Centre Cultural Asbaek d’Andratx; el 2007 –després
de la suspensió del programa durant tot el 2006– Joan
Cabrer a la Galeria Joan Oliver “Maneu”, Robert Ferrer
a la Mediterrània i Isabel Serra (Inca, 1981) a Can Janer;
i en les convocatòries de 2008 i 2009 respectivament:
16
Sylvia Wolterman (Stadskanaal, Holanda, 1978)
i Camila Puls (Palma, 1980) ambdues pel Centre
Cultural Asbaek d’Andratx. Va ser el 2005 –any en què l’associació de galeristes
Art Palma va deixar de participar en el projecte Noves
Presències– quan es va constituir l’anomenat Art
Palma Project, una proposta de l’Associació d’Artistes
Visuals de les Illes Balears –AAVIB– i de l’esmentada
agrupació d’espais privats, que comptava amb el suport
del Govern, del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament
de Palma. Un premi que consistia en l’organització
d’una exposició individual a l’any en una de les galeries
pertanyents a Art Palma d’un dels artistes emergents
afiliats al citat col·lectiu, triat, lògicament, per un jurat
designat a aquest efecte. El projecte es va inaugurar
amb la interessant proposta de José Antonio Troya
(Logronyo, 1967) que va tenir com a il·lustre seu la
Galeria Pelaires. L’any següent la triumfadora va ser
Julia García i la seva “El hombre pulmón”, una exposició
a la Galeria Ferran Cano que es va convertir en una
exquisida i ajustada mostra d’alguns dels arguments i
de les delicades formes que freqüenta aquesta artista. 8. Des de l’escena alternativa: La casa del cactus, La
fàbrica de licors, La resistència de l’art, Visionaris i les
publicacions independents. Qualsevol ecosistema de creació contemporània que
es prei sempre ha de tenir la seva quota d’alternativitat,
un escenari de sana independència que doni cabuda
a aquelles propostes que, per concepte o per risc,
encara es troben al marge de les institucions i del
mercat, uns estaments que habitualment prefereixen
el control a la incertesa. Aquest canal alternatiu
es converteix en una via per albergar i difondre els
projectes menys comercials, més agosarats, crítics,
experimentals –potser més emergents?– amb la
llibertat un poc matisada que solen mantenir la majoria
d’aquests col·lectius. Propostes que orbitant al voltant
dels camins establerts, a major o menor distància,
intenten expandir iniciatives que tenen una sortida
més complexa en el difícil circuit de l’art. Aquestes
organitzacions cobreixen un espectre molt necessari
per a la promoció de les plàstiques, encarregant-se
de donar recer a continguts d’un tenor més singular
en el si d’uns espais una mica diferents, uns col·lectius
de virtuts clares però amb una sèrie de problemes
recurrents que solen generar una existència complexa
i, gairebé sempre, limitada en el temps; una sort
de patologies comunes que acaben afectant a un
canal d’emissió creat per amor a l’art però que acaba
modificat, gairebé sempre perjudicat, per qüestions
completament terrenals.
I és que aquestes iniciatives solen procedir de
l’embranzida d’un grup concret de persones en
confluència momentània de voluntats i interessos,
aficionats, professionals de sectors afins –o no tant– que
a la mateixa velocitat que esgoten la seva il·lusió, forces
o diners, van perdent la manxa necessària per mantenir
l’embranzida del projecte. Aquests col·lectius viuen de
l’ànim dels seus socis i, per aquest precís motiu, solen
caminar a una velocitat inconstant, desapareixent
i rebrotant, mentre van variant la seva composició
humana i, amb això, les sensibilitats en la selecció,
producció i difusió de les seves propostes, configurant
un panorama difús on els criteris que assumeixen
poden semblar una mica irregulars. Però el problema
fonamental, com gairebé tot en aquesta vida, és de
finançament. Infraestructures i projectes requereixen
inexcusablement uns fons que poden posar en perill
el caràcter més essencial d’aquestes iniciatives: la
seva independència. Efectivament, no resulta rar que
aquests col·lectius puguin veure’s atrapats en una
espiral on la pròpia recerca dels diners, com a mitjà,
els faci recórrer al mercat o al compromís institucional
modificant els seus paràmetres de selecció darrere de
propostes més comercials o apel·lant a patrocinadors,
normalment públics, que alhora que els subministren
els diners necessaris poden fer-los perdre la seva
genuïna i intransferible essència, fiscalitzant els seus
continguts, moderant els seus criteris o ficant-se en els
seus plantejaments.
Aquestes propostes, algunes d’elles recolzades sobre
interessants idees, han anat apareixent, submergint-se,
renaixent i extingint-se, segons la potència de la seva
pròpia fórmula i de com aquest poder ha anat aguantant
els successius problemes –humans o econòmics– que
amb l’esdevenir del temps i el desenvolupament del
projecte van sorgint. La realitat és que per aquestes
illes han comparegut conceptes lligats a les plàstiques
tan interessants com la plataforma d’art i difusió La
casa del cactus els artífexs fonamentals del qual van
ser els artistes Cati Aguiló i Carles Gispert, sempre en
col·laboració amb altres creadors que anaven fluctuant
segons la convocatòria concreta. Un plantejament
que va iniciar el seu recorregut allà per 1996 en una
antiga casa del poble mallorquí de Ses Salines, un
lloc que quedava, cada estiu, a la disposició d’una
singular colonització artística. Després d’anar-se de
l’espai físic que li dóna nom, el projecte va començar a
desenvolupar-se en noves i variades ubicacions, d’això
donen bona prova “Ultramarins” (2001) un complet
programa que incloïa exposicions, performances i
intervencions multimèdia que es van desenvolupar
en diferents contextos de Barcelona; també el 2001
va concórrer “Arxipèlag-cactus” imbricat dins de
l’oferta del festival mallorquí de música Isladencanta.
Ambdues cites van comptar amb artistes com
Yolanda Adrover, Joan Cortés, Mònica Fuster, Fabián
Schalekamp i Marcos Vidal, al marge, per descomptat,
dels comentats Cati Aguiló i Carles Gispert.
A aquests projectes li va seguir el 2002 “Panem et
circenses” organitzada al costat de l’empresa de gestió
cultural més activa d’aquesta dècada a Balears, Tres
serveis culturals, una idea que va convocar a artistes,
estudiosos i col·lectius amb l’objecte de conviure i
desenvolupar durant vuit dies tot un programa de
tallers, taules rodones, performances i exposicions;
un lloc de reflexió, però també una cita amb cert
component lúdic, una combinació que aquest tipus
d’associacions sempre ha sabut manejar molt bé. En
aquest esdeveniment van intervenir, entre d'altres,
Mariano Mayol (Palma, 1965), Jaume Simó Sabater,
Joan Sastre (Selva, 1961) o Marcos Vidal. No va ser
fins a 2007 quan aquesta associació va tornar a
participar en una proposta plàstica a Mallorca, en
aquest cas va tenir lloc en el Monasteri de la Real i es
va titular “Cimentiments o no m’asfaltis el respecte”
on, amb una evident càrrega crítica i irònica, molts
artistes tractaven de fer-nos reflexionar sobre temes
tan controvertits com la corrupció, l’especulació
17
immobiliària o la contaminació, aquí ens trobem a
Pedro Oliver, Carles Gispert, Susana Muñiz, Pepi Hervás
(Palma, 1978), Juan Gavilán (Palma, 1977), Magdalena
Ferragut, Amparo Sard, Bàrbara Juan, Joan Sastre, Joan
Cortés, Mònica Fuster, Jaume Simó Sabater, Fabián
Schalekamp o Pedro Vidal. Finalment cal esmentar també
un projecte coordinat per aquest col·lectiu el 2009 i que
es va anomenar “Atelier CRISI”, un contenidor d’idees
on es va convidar a gent molt diversa a exposar la seva
sensibilitat, la seva acció o la seva lluita entorn d’aquesta
complicada situació global que, encara avui, anem sofrint;
una crisi que es va veure sota el prisma de les propostes
de Rafael Adrover, Xisco Bonnín, Susana Muñiz, Pedro
Oliver o Jaume Simó Sabater, entre d’altres.
La fàbrica de licors juntament amb La resistència de l’art
van ser, durant els anys que van mantenir el seu projecte,
els únics espais expositius independents sense ànim de
lucre que van consolidar una programació continuada en
les Balears. La fàbrica de licors, concretament, era un grup
heterogeni i jove de persones vinculades a la fotografia,
el disseny i l’art, que defensaven uns conceptes de la
cosa plàstica molt diversos i que plantejaven les seves
propostes com una especial i curiosa simbiosi en les
mateixes entranyes del casc antic de Palma. Xisco
Bonnín, Magdalena Ferragut, Juan Gavilán, Pepi Hervás
i el que signa aquestes línies, Fernando Gómez de la
Cuesta, vam emprendre una activitat completament
alternativa que es va estendre des de 2002 fins a 2006
i en la qual s’englobaven tallers, cicles de projeccions,
música, sessions de dj, performances, instal·lacions i,
per descomptat, exposicions. Per les seves sales van
passar alguns dels projectes menys convencionals de la
illa i molts dels representants emergents de la fotografia
i les arts visuals a les Balears: Javier Izquierdo (Palma,
1976), Javier Cadavieco, Dani Cardona (Palma, 1971),
Julia García, Susana Muñiz, Marta Blasco, Paz Alcoverro,
Marcos Vidal, José Juan Gonzálvez, Marcelo Víquez,
Diego Dintino (Montevideo, Uruguai, 1970), Carles
Gispert, Tatiana Sarasa o Pedro Oliver, van integrar
algunes de les propostes individuals, les col·lectives, van
participar en el seu project room o van impartir tallers,
sempre vinculats, tots ells, a contribuir a la difusió
d’una nova manera de fer, transmetre i consumir art
contemporani.
18
La resistència de l’art també plantejava una oferta
multidisciplinària que ens aproximava a la creació plàstica
d’una manera lúdica, reivindicant la figura de l’artista dins
de la cadena de producció de l’art i defensant un concepte
de professionalització dels serveis artístics que permetés
mantenir econòmicament els projectes que s’anaven
gestant. Marga Nicolau i Mercedes Estarellas van ser
les encarregades de consolidar el desenvolupament
d’aquesta idea durant els més de tres anys que va tenir
d’activitat (2003-2006) en els quals van incloure
propostes de Juan Gavilán, Pepi Hervás, Susana Muñiz,
Marcos Vidal o Marcelo Víquez. Amb la desaparició de La
fàbrica i de La resistència el panorama d’espais alternatius
no comercials de les Balears va quedar amb prou feines
sense contingut, sent potser, el cicle de projeccions
“Visionaris”, l’única proposta que recull una mica d’aquell
esperit desinhibit i mestís que tractava d’acompanyar
l’art amb tallers, música, participació i diversió; una
convocatòria que cada inici d’estiu té lloc a la Fundació
Pilar i Joan Miró de Palma, promoguda, des del 2008, pel
col·lectiu Samakineta, compost per Xisco Bonnín, Pepe
Cañabate, Javier Izquierdo i Rif Spahni. Una associació
que s’ha marcat com a objectiu mostrar-nos l’obra
fotogràfica de creadors de tot el món, incorporant, alhora,
alguns balears emergents com són: Toni Amengual, Dani
Cardona, Víctor Moragues, Bartomeu Sastre, Evaristo
Torres, Bàrbara Vidal, José Juan Gonzálvez o Isabel
Santandreu (Valldemossa, 1976). Per concloure aquest
epígraf també sembla necessari esmentar la labor de tres
publicacions independents que amb els seus continguts
han difós, no només les propostes d’art emergent de la
nostra comunitat si no també aquells desenvolupaments
artístics que difícilment haguessin tingut ressò en
la premsa escrita de les nostres illes, parlem de les
revistes Youthing –dirigida pels germans Quetglas–, DP
progressive urban culture –que té per editor a Gori Vicens– i
Casatomada –l’artífex fonamental del qual va ser Horaci
Alba–. 9. Algunes exposicions col·lectives a manera
d’exemple.
Durant aquesta primera dècada del segle XXI i sense
la possibilitat, ni l’ànim, de ser exhaustius, hem
seleccionat tres exposicions col·lectives que, per
diferents motius, poden ajudar a arrodonir aquesta
perspectiva de l’art emergent balear. Per això ens hem
centrat en una curiosa terna de propostes realitzades
gairebé a meitat de la dècada –entre 2004 i 2005–
perquè ens ajudin a configurar una perspectiva més
global del que ha estat l’art contemporani en la nostra
comunitat. Dins de les jornades “Palma ciutat del món”
organitzades per l’Ajuntament de Palma a l’octubre
de 2004, es va presentar una mostra col·lectiva
titulada “Mestizos” comissariada pel qual això
subscriu i que tenia la intenció de mostrar les visions
de diferents artistes sobre l’evident metamorfosi que
està experimentant la moderna noció de ciutat, fent
especial recalcament en les noves relacions que se
susciten entre els seus habitants, els ciutadans, on
els importants fluxos migratoris a nivell mundial, el
cada vegada més freqüent contacte entre les diverses
cultures i l’efecte globalitzador dels nous mitjans de
comunicació i difusió, van provocant una redefinició,
veloç i contínua, de tot aquest entramat de (des)
connexions humanes. Els artistes seleccionats van ser
Antonio Camba (Sant Sebastià, 1961), Cecilia Segura,
Marcelo Víquez, Marcos Vidal, Marta Juan (Palma,
1980) i Ferran El Otro (Barcelona, 1980), Mitos
Colom, Diego Dintino, Oswaldo Fernández (Bogotà,
Colòmbia, 1962), Pastora Muncunill (Barcelona, 1975),
Pedro Vidal, Pepi Hervás, Ramón Company, Sonia
Ibáñez (Moncofa, Castelló, 1974), Susana Muñiz i Xim
Izquierdo (Palma, 1975), uns creadors que, valentse de tècniques que anaven des de la videocreació a
la pintura, passant per la fotografia, la instal·lació o
l’escultura, van conformar un conjunt de peces on
prevalia, per sobre de qualsevol altra cosa, el missatge.
Poc després, al desembre del mateix any, va tenir lloc en el
Centre Cultural Asbaek d’Andratx la completa exposició
“Somnis i malsons” comissariada per Pilar Ribal. Una
mostra que ens va permetre apreciar el macabre i refinat
esteticisme de Ricard Chiang, el “brico-art” kitsch i irònic
de Marcos Vidal, el sarcàstic surrealisme de Víquez, els
ensomnis cinèfils de Marta Blasco, l’excitant sensualitat
esportiva de Pedro Vidal, la simbiosi entre l’oníric i el
quotidià de Carles Gispert, les suggestives metamorfosis
de Julia García, el joc evocadorament pop de Tatiana
Sarasa, o les inquietants i subtils creacions d’Amparo
Sard; un món de somnis, desitjos i algun malson que
acabava de completar-se amb les peces de Yolanda
Adrover, Xisco Bonnín, Antonio Camba, Jesús Cánovas,
Ramon Company, Paco Espinosa, Mercedes Estarellas,
Pep Guerrero, Bàrbara Juan, Marian F. Moratinos, Susana
Muñiz, Marga Nicolau, Blanca Pérez-Portabella, Fabián
Schalekamp, José Tobal i María Isabel Uribe. Ja el 2005 es va celebrar la col·lectiva titulada “Bombeo
de amor”, una exposició que, a part de la característica
evident d’aglutinar de nou a alguns dels principals
representants de l’emergència balear, se li unia l’interès
de ser un projecte que va transcendir les fronteres i es
va exhibir a Amsterdam, concretament en el W.G. Kunst
Expozaal. Una mostra que tenia el seu origen el 2003 i
que, després d’un parell d’escales illenques, va completar
el seu desenvolupament a la capital holandesa, una
ciutat ideal per compartir un projecte d’arts plàstiques
on l’amor, els seus fluxos i els seus derivats, essencials
o desnaturalitzats, eren els protagonistes. Els amants
estimats, artistes implicats, eren un grup de qualitat,
heterogeni i potent: Marcos Vidal i la seva màquina
de passar targetes de crèdit que, literalment, fa l’amor
amb una Barbie; els metafòrics cinc tipus d’abraçades
de Susana Muñiz, perquè l’amor no és només un; les
passions, bogeries i desmesures de l’amor, vists per
un esteta anomenat Juan Gavilán que contínuament
corre a la recerca de la bellesa; l’essència de l’amor,
endodèrmic i abstracte, que aflora del cor de Julia García;
la no tan poderosa Afrodita de Mercedes Estarellas,
que lluita, dubta, gaudeix i es consumeix sota la flama
de l’amor; Xisco Bonnín i els seus paisatges fotogràfics
postmoderns, reflex de l’ofici més vell del món i, finalment,
les pintures d’exquisida tècnica de Marta Blasco i els seus
amors de pel·lícula. Tot obres ben plantejades, formal i
conceptualment, que assumeixen la idea germinal i la
desenvolupen d’una manera més que correcta, mentre
donen una oportuna expressió de l’art més jove i modern
que, per aquells llavors, s’estava realitzant a Balears.
10. …I per fi “Art emergent (IV)”. Amb aquest bagatge cada vegada més extens arribem
a 2010 i a aquesta quarta cita d'“Art emergent” en
la qual, per descomptat, no és una casualitat que
19
gairebé tots els creadors triats hagin comparegut en
moltes de les propostes que hem anat desgranant en els
epígrafs anteriors, unes notes prèvies que s’han fet amb
la intenció d’agafar certa perspectiva sobre els últims deu
anys d’art emergent balear i que serveixen de context
per a la selecció d’artistes que ens ocupa. Una decisió,
escollir aquests deu creadors, que sempre es converteix
en una tasca complexa i incompleta, sobre tot si els
que tenen possibilitats són tants com concorren a les
nostres illes. Per atenuar aquesta sensació d’inseguretat
el millor és no perdre de vista la senzillesa amb la qual
s’ha plantejat el present projecte: deixar testimoni
d’algunes de les noves aportacions de qualitat a la
plàstica de la nostra comunitat, deu mirades més –que
ja sumen quaranta– dins de la infinita multiplicitat que
caracteritza l’emergència de la plàstica actual. Un conjunt
heterogeni d’artistes que van aportant la seva contribució
personal i intransferible a aquest magma insondable que
és la creació contemporània gràcies a una obra solvent
i contrastada, on trajectòries consolidades i artistes
joves compareixen en el si d’un elenc suggeridor i variat,
com també ho és, precisament, l’art més recent. Els
participants en aquesta convocatòria, Yolanda Adrover,
Paz Alcoverro, Joan Cabrer, Julia García, Lourdes Grivé,
Miquel Mesquida, Jaume Simó Sabater, José Ángel
Sintes, María Isabel Uribe i Marcos Vidal, han seguit,
com no podia ser d’una altra manera, uns itineraris molt
personals, amb unes propostes completament diferents
i amb uns conceptes absolutament diversos, però unintlos a tots una accentuada preocupació per les formes i els
continguts de la plàstica actual, una matèria de treball,
un objecte de consideració i una font d’anàlisi, que és el
veritable motiu de la present proposta i, per extensió, del
text que l’acompanya.
UN DECÀLEG (QUALSEVOL) PER A UN ART
EMERGENT (SINGULAR)
Per a un crític d’art, de vegades historiador, no hi ha gens
més interessant que tenir l’oportunitat de reflexionar
sobre cert contingut després d’haver fet una mica
d’història. A manera de decàleg –com no– introduirem
deu qüestions d’entre les infinites dialèctiques que
freqüenten l’art contemporani actual, sostenint-nos en
la estimable investigació que cadascun dels artistes
17
20
d’aquest “Art emergent IV” ha emprès. Deu qüestions,
deu, que s’uneixen als innombrables debats que donen
contingut a la plàstica dels nostres dies i que tan sols
ens serviran per proporcionar una visió incompleta, fins
i tot esbiaixada, de tot el que està ocorrent en l’art d’ara,
perquè l’inabastable, òbviament, només es pot explicar de
manera parcial. Deu motius per a la reflexió en el si d’una
plàstica contemporània peculiar, insondable, mentre ens
anem basant, recolzant i creixent al costat de les singulars
i sòlides peces de la desena d’artistes que han estat
seleccionats per aquest “Art emergent (IV)”. 1. Verges, putes, mares i filles (per a un art sense
gènere per favor). Yolanda Adrover. Endinsant-se en aqueix territori íntim on se
succeeix la batalla del dia a dia i es desenvolupa
la vertadera identitat, Yolanda Adrover incorpora
el seu discurs artístic al d’una genealogia de
creadores que han fet de la casa i els rols socials el
centre de llur reflexió.17
Sempre he estat enemic dels tòpics però sóc conscient
que el ritme frenètic dels temps, alienant i desesperant,
precisa una determinada dosi de generalitzacions perquè
la nostra complexa i desquiciada contemporaneïtat
sigui una mica més suportable. En un món on el més
senzill pot arribar a complicar-se fins a l’absurd, ens
veiem obligats a recórrer, més del que desitjaríem, a
certes convencions reductores i empobridores que, per
descomptat, aconsegueixen simplificar les nostres vides
a canvi d’anar perdent pel camí gairebé tots els conceptes
que poguessin resultar interessants. D’aquí al buit absolut
amb prou feines hi ha un pas. Lluitar contra aquestes
generalitzacions, contra aquestes convencions, contra
aquests tòpics, i contra els abusos, les desigualtats i les
estupideses que provoquen, se sol convertir en una tasca
titànica i moltes vegades estèril. L’ésser humà s’asseu
sobre ells còmodament, dipositant tot el seu pes, mentre li
fan la vida molt més relaxada, li eviten pensar, interrogarse, dubtar, però també créixer, moure’s i avançar. Som
més epidèrmics que profunds i és per aquest motiu pel
qual sovint ens conformem amb l’exterior, amb el simple,
mentre anem confonent, per a la nostra pròpia desgràcia,
moltes de les formes i gran part dels continguts. Pilar Ribal, “Yolanda Adrover: una secreta rebel·lia” text recollit al catàleg de l’exposició Batecs. Yolanda Adrover, Addaya Centre d’Art Contemporani, Alaró, 2008, p. 3.
No crec en l’art de gènere ni en el gènere en l’art.
Crec en les idees, en els seus desenvolupaments i
en les seves maneres. Parlar de gènere al món de
l’art pot ser un error i parlar d’art de gènere un error
complet. En realitat tot s’explica millor a través de
certes sensibilitats comunes, d’algunes voluntats
concurrents, de les idees que es desenvolupen, de
les formes i de les maneres que es freqüenten, de
les vides, de les formacions, de les inquietuds, dels
desitjos i de les expectatives que es generen i que, en
ocasions, també es cobreixen; tots ells són arguments
per intentar entendre qualsevol plantejament bastant
més fiables que el sexe de la persona que crea la peça,
encara que ho relacionem amb les formes que practica
i els temes concrets que tracta. Sovint, referint-se a
l’obra de Yolanda Adrover, he vist confondre el seu
gènere amb el seu art. En Adrover, l’odi i l’amor, el
dolor i el plaer, la solitud i la convivència, se succeeixen
en un singular cicle catàrtic on l’art es constitueix en
l’element guaridor dels mals socials i personals que
l’artista detecta, el contrapès que sana la seva ànima
i situa el fidel de la balança en una posició equilibrada,
encarregant-se, també, de mostrar els camins perquè
la nostra societat es desenvolupi d’una manera més
correcta, més ètica, més civilitzada. Una recerca
d’aquest equilibri que és aconseguit a força de produir,
en un incontenible alleujament i desallotjament de
pors, tabús, errors, encerts, desitjos i complexos, un
art on la convivència pot ser un camp de batalla, on
la societat és un lloc de conflicte i on el sexe apareix,
de vegades, com una lluita caníbal. Unes peces en
les quals la figura de la dona reflecteix tota aquesta
infravaloració social que ha patit i l’home manifesta
tota la seva meravellosa prepotència, mentre l’artista,
amb la rebel·lia necessària, denuncia tants i tants anys
de menyspreu gràcies a unes obres que superen, amb
solvència, el complicat envit plantejat.
Un menyscapte que en l’àmbit de la creació plàstica
no només queda patent per l’evident falta de dones
artistes que s’han recollit en els llibres d’història de l’art,
sino també pel monopoli que, fins a fa uns anys, tenia
l’home sobre la seva representació, sobre la iconografia
de les dones que s’estandarditzava i transcendia
com a expressió dels rols que havien d’assumir. Fent
una generalització deliberadament falsa i maliciosa:
verges, putes, mares i filles, conformaven els quatre
patrons bàsics en els quals la imatge femenina es
desenvolupava, heroïnes molt poques, lluitadores
algunes i millors que els homes cap. Al marge de
les pioneres avantguardistes i de l’extraordinària,
polifacètica i incommensurable Louise Bourgeois,
potser va ser la nova fotografia la primera a habilitar
un mitjà democràtic per posar les coses en el seu lloc;
Dora Maar, Cindy Shermann o Francesca Woodman,
moltes vegades utilitzant-se a elles mateixes com a
models, van començar a aconseguir que els rols de
les dones comencessin a modificar-se, precisament,
a partir de les seves pròpies i prèvies representacions.
Primer va venir la imatge, la idea, després va arribar el
canvi. Yolanda Adrover, no obstant això, no es limita
tan sols a un mitjà com la fotografia si no que empra
sense complexos tots els que té al seu abast amb un
mestratge que, sens dubte, diferencia la seva obra. Els
seus sacs de boxa confeccionats amb retalls i combinats
amb uns peculiars guants de rentar plats que serveixen
per copejar-los, aquests ovals brodats que encimbellen
als altars aquella imatgeria que representa a l’home i a
la dona encara amb un atrezzo desigual, o els seus fins
dibuixos plens d’ironia, deixen al descobert una trista
realitat –que ho segueix sent– gràcies a un encertat
desenvolupament conceptual i una estètica exquisida
que connecta les seves belles i desassossegants
metàfores amb tota aquesta elaborada poesia de
la vida quotidiana que, d’una manera afortunada,
caracteritza gran part de la seva obra.
2. L’ordinador és Déu (i Internet el seu profeta). Paz
Alcoverro.
Perduda la seva individualitat i el seu propi suport
físic, la imatge, multiplicada fins a l’infinit, flota en
l’èter de la iconosfera contemporània, el ciberespai
que conforma Internet, els disc durs dels ordinadors,
les targetes de memòria i en la nostra pròpia ment
modelada per una cultura eminentment visual.18
Dins de les noves espècies del singular ecosistema de les
plàstiques, crida poderosament l’atenció l’acaparadora
majoria d’artistes multimèdia que compareixen
18
Pau Waelder, “Ineluctable modalitat del visible”, text recollit al catàleg de l’exposició Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Visuals 2008, Casal Solleric,
Ajuntament de Palma, Palma, 2009, p. 14.
21
abstrets davant de la pantalla de l’ordinador que tot
ho pot i al que, sense objeccions, confien gran part
de les seves il·lusions en un curiós dipòsit d’anhels
que no hauria de resultar intranscendent. Aquesta
convicció gairebé religiosa sol servir d’ajuda, i acte de
fe, mentre l’imparable huracà tecnològic que omple
d’oportunitats la creació plàstica s’encarrega de
satisfer gairebé tots els nostres desitjos, encegantnos amb les seves increïbles capacitats i confonent,
la part de l’obra que pertany a la destresa personal de
l’artista, amb la que deriva de la mateixa potència que
el mitjà emana. Per això l’art actual es converteix en
superflu quan es posa al servei de la tècnica, assumint
les coordenades que el mitjà li dicta i reduint les seves
formes i els seus continguts als propis de la tecnologia
emprada, alhora que el creador va desmantellant
la seva autoria, deixant-se seduir còmodament per
l’indubtable atractiu d’aquestes noves possibilitats. La
infrastructura tecnològica de l’art s’aprofita d’aquests
incautes i els ven el seu producte, assegurant-los
que, en aquesta espiral de omnipotència tecnològica,
tot està a l’abast de la seva mà, convencent-los amb
el superficial i evitant que coneguin la seva veritable
essència. Una explicació de la creació actual que
s’estén a tota una societat en la qual els éssers humans,
sense amb prou feines adonar-nos-en, compareixem
totalment desbordats, alienats i en un estat d’absoluta
esquizofrènia.
En el si d’aquest esgotador excés digital que, com hem
assenyalat, no és exclusiu d’artistes, destaca el poder
i la summa facilitat amb la qual qualsevol, i des de
qualsevol lloc, pot accedir a Internet, la immediatesa de
les seves transmissions, la gran capacitat de les seves
possibilitats i la hiperabundància d’uns continguts que,
gairebé sempre, compareixen com a milions d’imatges
a tan sols un clic de distància. Una desmesura que
satura sense compassió les nostres retines i gran part
del nostre cervell, aconseguint, no només els efectes
positius, comunicatius i evidents que li són propis,
sinó també tot un catàleg de llastos, degeneracions i
redundàncies, que acaba viciant la nostra sensibilitat i
el nostre enteniment fins a tal punt que ens impedeix
percebre les coses, fins i tot el més senzill, amb
absoluta nitidesa. La xarxa, per descomptat, és un
22
canal d’informació essencial però pot resultar també
una anestèsia adormidera de consciències: de tot una
mica, de res molt i de molt mal.
Des del principi de la seva activitat artística, Paz
Alcoverro, va pressentir els enormes riscos que
s’anaven creant rere la fúria desmesurada de la
tempesta d’imatges i informació que s’estava generant
i que, de manera imminent, se’ns venia damunt. Com
a resguard va decidir interposar la seva càmera entre
ella i la marabunta, no només com a parapet físic –
que també– si no com un sofisticat processador que
anava seleccionant-li el transcendent i apropant-li el
que, en principi, pogués resultar-li incomprensible o
perillós. L’ull i la intuïció de l’artista feia la resta. Les
seves fotografies es constitueixen des de llavors en
una curiosa barreja d’idees, de punxant i pertorbador
contingut, que es manifesten com una evident expressió
dels temps en els que vivim. Unes enigmàtiques
composicions que, al marge del concepte, no obvien
l’estètica de la qual es nodreixen: aquest insondable
banc d’imatges universal que contínuament està
creixent al nostre cibernètic món, un catàleg infinit que
els avanços tècnics en forma de captació, reproducció
i transmissió d’imatges està generant. Tot un mostrari
visual del que existeix i, fins i tot, del que no existeix.
Efectivament, Alcoverro proveeix les seves obres
d’imatges preexistents, fotos de notícies periodístiques,
escenes robades de pel·lícules, programes de televisió,
arquitectures, gent, animals, objectes, casualitats. La
creadora s’encarrega de confrontar totes aquestes
visions en un joc de diferents i d’iguals, perquè la
imatge, sotmesa per l’artista al contacte amb altres
imatges, vagi mutant, mantenint o reforçant els seus
continguts, una curiosa metàfora a l’empara d’aquesta
miscel·lània visual i global. Les peces seleccionades
per aquest “Art emergent” pertanyen a dues sèries
ben diferenciades encara que amb nexes evidents: la
primera, “Stealing news”, anticipa el seu interès per
l’apropiació i la recontextualizació d’imatges generant
nous significats per contacte i ubicació, en aquest cas,
en l’àmbit de la notícia periodística; la segona, “384
kbps”, es fica de ple en la reflexió sobre la inabastable
multiplicitat d’Internet, conformant unes imatges
compostes, ambigües, poderoses, que neixen des de
l’asèpsia d’un fons neutre i que es consoliden com una
representació de la realitat, per que en una premonició
tan sols a l’abast dels visionaris més privilegiats, el
nostre món cada vegada s’assembla més a aquestes
fotos d’Alcoverro.
3. La pintura sempre resisteix (una altra vegada).
Joan Cabrer.
La seva obra m’inquieta. Veig xarxes, cordes,
embolics, caseres, horitzons, connectors, algues,
bombolles, cèl·lules, motlles i tubs i punxes…
Un llenguatge propi, carregat d’ironia, que
s’entremescla dialogant en abstracte.19
Mentre la creació plàstica contemporània recorre els
innombrables i necessaris camins de la performance,
la interactivitat, la instal·lació, el digital, el vídeo, la llum
o el sonor, sempre hi ha una via paral·lela, tangencial,
fins i tot convergent, que freqüenta la pintura d’una
manera plenament contemporània. La pintura muta i
s’adapta però, per molt que es digui, mai mor. Ara es
reinventa per enèsima vegada –i les que li queda– i
d’aquesta regeneració participa, mitjançant la seva
obra, Joan Cabrer. Així és, en una època en la qual
parlar d’abstraccions i de figuracions resulta cada
vegada més difícil –gràcies a que la imatge, monarca
insuperable de qualsevol forma de comunicació,
ha iniciat una deriva en la qual les referències
objectives van perdent la seva materialitat– millor
que d’abstracció hem de parlar de noves realitats.
Una “alteritat” que ens situa, sense adonar-nos-en,
en aquells àmbits que l’home contemporani transita
amb una normalitat que fa tan sols uns anys seria
completament impensable: l’endogen, el cel·lular, el
cibernètic, les entranyes de la màquina, els circuits,
els xips, els espais virtuals, el cosmos, la galàxia, la
molècula, han passat d’inspirar, des de la incertesa,
ficcions i ciències, per crear un entorn cert on les
dimensions, el temps, les formes, la llum i els seus
colors, es relacionen de manera bastant diferent a tot
el que fins ara coneixíem. L’home gaudeix d’una nova
visió i aquesta possibilitat es trasllueixen en els propis
motius de l’art.
És veritat que en aquests temps no és necessari que
l’obra artística respongui sempre a criteris d’excel·lència
tècnica, però sí resulta imprescindible conèixer i
controlar un llenguatge per poder deconstruir-lo. Cap
analfabet musical deu de permetre’s el luxe de tocar
ni tan sols una tecla d’un piano i dir que fa, sense més,
música minimalista, pel mateix motiu cap artista plàstic
pot desmuntar el que mai va saber construir i, menys
encara, intentar defensar-ho com si d’una profunda
investigació es tractés. El camí cap a les noves realitats
–i ja no parlem només de pintura– pot confondre
sobre determinades qualitats ja que la capacitat de
donar forma, des d’aquesta altra certesa, pot estar en
mans del creador més sensible o ser l’últim recurs de
l’incapaç més absolut. El problema d’aquestes noves
maneres que inunden la plàstica contemporània des de
la realitat recent, és que la senzillesa de la seva factura,
de les seves formes, pot evitar que els seus continguts
s’assimilin i s’expressin correctament. No és el cas de
Cabrer que, des de l’estètica afortunada de les seves
pintures a força d’una tècnica més que solvent, recull
els conceptes oportuns en un descriptiu i ajustat retrat
de la contemporaneïtat, però també dels seus gustos
personals i dels seus interessos més íntims.
Seguint una tradició evident que connecta amb
aquelles idees que freqüenten José Manuel Broto, Luis
Gordillo, Juan Uslé o, fins i tot, Juan Navarro Baldeweg,
les peces de Cabrer doten de nocturnitat, joventut i
traïdoria un espectre de la creació que, al contrari del
que pogués semblar, de moment no s’esgota. L’ésser
humà actual, com dèiem, ha canviat la visualitat i els
mitjans de la seva observació, els telescopis cada
vegada són més potents, els microscopis més nítids,
fem tomografies axials computeritzades, ressonàncies,
radiografies i ecografies tridimensionals del nostre
interior, la percepció del que ens envolta ha canviat
definitivament i, on abans vèiem una taula de fusta,
ara distingim una amalgama molecular. Joan Cabrer
agafa totes aquestes noves percepcions que, per la
seva joventut, són les úniques que ha conegut, i els
uneix al manga japonès, la simbologia informàtica i
tantes altres coses de les quals, amb habilitat, extreu
les seves formes però també els seus continguts,
donant una oportuna expressió de tots els elements i
19
Maria Antònia Artigues, “Joan Cabrer”, text recollit al desplegable de l’exposició “…en projecte (XII)”, Torre de ses Puntes, Ajuntament de Manacor, Manacor,
2007.
23
de tots els conceptes que van component el seu art,
un art plenament contemporani que, de nou, torna a
ser pintura.
4. A la recerca del senzill (de tornada a casa). Julia
García.
I és que Julia García, potser sense que ella –per la
seva modèstia– sigui conscient, es permet un luxe
a l’abast de pocs creadors: incorporar una nova
definició d’art al lèxic de les plàstiques, un art saurí
que, recorrent al pròxim, al quotidià i al senzill,
transcendeix l’evident per a narrar-nos el qui hi ha
més enllà, el que se amaga sota l’epidermis, amb
la subtil i simple poesia de qui és capaç de veure
l’invisible, comprendre’l, enriquir-lo i explicar-lo.20
De vegades pot ser un llapis, un paper, la pintura o una
simple fotografia, la forma més adequada per transmetre
la puresa i la senzillesa del que és veritablement
important. Julia García és totalment conscient d’això
i des de sempre s’ha valgut de la simplicitat dels
mitjans que empra, del dibuix quotidià, de la línia sense
barroquismes innecessaris, de la pintura sense distància,
del color sense sofisticacions, de la fotografia elemental
i de l’exquisida senzillesa i calidesa dels seus materials,
per comunicar de la manera més precisa possible les
seves pròpies emocions, el que escolta, el que pensa,
el que llegeix, el que sent, el que mira, el que diu. Les
seves obres parlen sobre coses estranyament normals,
properes, sobre rutines tranquil·litzadores, inquietants
des del costum, anodines fins al grat, que troba sense
esforç en el seu entorn més immediat, en el seu àmbit
familiar. La maternitat, el que li és propi, els seus, les
ferides de la convivència, la transcendència del quotidià,
les creences, els sentiments, però també l’orgànic,
l’endogen, el biològic, l’interior; tots ells subjectes d’un
llenguatge en permanent evolució que s’enriqueix a
mesura que avança, un abecedari que la seva semàntica
es pot obtenir amb cada element, unint les lletres,
formant paraules, creant frases, una escriptura que es
mou en aquesta frontera que freqüentem diàriament –i
que acaba definint-nos– entre el que ens fascina i el que
ens repel·leix.
20
24
Crec que determinats artistes, i Julia García és una
d’ells, han detectat a la perfecció aquest procés
d’alienació fruit d’una globalització que ens porta a la
desmesura, i la seva reacció, convenient i encertada,
ha estat en forma de tornada al més íntim, a la nostra
família, a la nostra casa, a la nostra ciutat, a les nostres
coses i a nosaltres mateixos com a temes i objectes
fonamentals de l’expressió artística, com allò al que
solem tornar per buscar la calma, mentre que amb les
seves creacions van contrarestant la labor d’aquests
altres artistes que, en més ocasions de les desitjables,
recorren a rebuscats amaneraments, a complexes
formes i a exòtics ambients i continguts, per tractar
d’expressar les seves idees o la seva estètica.
Efectivament, un error molt habitual en la plàstica
contemporània és pretendre obtenir determinades
qualitats a partir del llunyà, de l’exòtic, del complex
o de l’excessivament especialitzat, en un esnobisme
sense fi que no es preocupa per atendre ni per recollir
els valors veritablement importants, una fórmula que,
en la majoria d’oportunitats, no només no aconsegueix
el seu objectiu de remarcar la pretesa intel·lectualitat
de l’obra o l’anhelada originalitat de les peces, si no que
sol provocar un efecte de rebot, mentre s’interposen –
de vegades de manera deliberada i unes altres de forma
inconscient– murs insalvables entre les creacions i
l’espectador.
Per contra, Julia García, sempre ha freqüentat el camí
invers, recorrent al que ens és proper, percebent la
poesia del quotidià i situant el seu peculiar prisma
sobretot el que ens fa sentir coses interessants partint
de la proximitat; una artista que elabora els seus
projectes amb el mestratge d’una depurada poetessa i
amb la senzillesa del que és capaç d’assimilar l’essencial
de les coses. A partir de conceptes en principi unívocs
la creadora va cosint les seves idees, desenvolupant els
seus termes i obrint noves perspectives: propostes com
“El hombre pulmón” o “Claros del bosque”, inspirada en la
lectura atenta de María Zambrano, brollen de nocions
bàsiques i són completades amb aquesta poesia
subtil, plena de metàfores i racons, que s’encarrega de
convertir-les en múltiples idees i, sobretot, estimulants
emocions. En les seves peces l’humà –l’individual i fins
i tot l’endogen–, el domèstic –la llar, la casa, la família– i
Gómezdelacuesta, “Art saurí”, text recollit al catàleg de l’exposició Julia García. El hombre pulmón, Galeria Ferran Cano, Palma, 2006.
el natural –com a ecosistema revelador i integrador del
ser– es donen cita conformant un peculiar bosc animat,
amb ànima, amb ànimes, en el qual es reivindiquen
singulars simbiosis i s’expressen alguns dels plets de
l’home amb ell mateix, amb els que l’envolten i amb el
mitjà en el qual es desenvolupa.
5. Som el que mamem (la tradició i el nou). Lourdes
Grivé.
Eivissa és per antonomàsia el país de l’arquitectura
sense arquitecte. Les cases que hi construeixen els
pagesos són d’un estil tan pur i d’una expressió tan
harmoniosa, que poden sostenir perfectament la
comparació amb les obres reflexives i calculades
de l’arquitectura moderna. Així que fugiu de la
ciutat i us endinseu en l’illa, aneu de sorpresa en
sorpresa: per tot la mateixa perfecció plàstica, per
tot la noblesa de formes de les cases.21
Som el que mamem, el que ens va envoltar sent nens,
els éssers amb qui ens relacionem, amb qui vam créixer,
aquells als quals odiem i tots dels que ens van enamorar.
Som el que ens van ensenyar i el que ens van inculcar,
el que vam veure, vivim, sentim i intuïm, també, per
descomptat, el que imaginem. Som perquè vam ser i vam
ser en funció d’on i amb qui estàvem. Una interminable
cadena de causalitats, casualitats i afectes que van
configurant els valors que regiran la resta de la nostra
vida: jo sóc jo, les meves circumstàncies i els meus
gens que en certa mesura també són part de les meves
circumstàncies. Un mapa humà individual, personal i
completament intransferible. Aquest entorn comença en
la nostra infància més tendra, condicionant i estimulant,
alhora que es constitueix com la primera assimilació, la
que més ens influeix i contra la qual, en algunes ocasions,
més violentament reaccionem. Ni el tipus més desarrelat
del món pot desprendre’s de la bona o la mala llet que va
mamar i, d’una manera o d’una altra, aquest ecosistema
que va nodrir els seus inicis es constituirà a la base, bé per
acció bé per reacció, del que vindrà després. En l’art, com
en la vida mateixa, els començaments són fonamentals,
el que absorbeixes al principi, el que coneixes primer, sol
deixar una petjada més profunda, un afecte més sòlid i, de
vegades, un rebuig més visceral.
21
L’illa d’Eivissa sempre ha estat un lloc singular que
posseeix aquest halo especial i únic que atreu, de
manera irresistible, la sensibilitat dels artistes. Des que
alguns pioners de les avantguardes històriques, com
Walter Benjamin o Raoul Hausmann, la descobrissin i
descrivissin com un entorn ideal per a la seva inspiració,
s’ha mantingut durant tot el segle XX com un dels
paradisos europeus de la creació artística. Will Faber,
Eduard Micus, el Grup Eivissa 59, amb exponents tan
interessants com Erwin Broner, Bechtold o Hans Laabs,
i artistes pitiüsos de cert reconeixement internacional
i immensa vàlua com Vicent Calbet, Toni Cardona,
Portmany o Rafael Tur Costa, van configurar un
panorama creatiu d’inqüestionable atractiu. Aquesta
tradició artística, caracteritzada per una extraordinària
sensibilitat cap a la poesia de l’abstracte, té la seva
continuació en l’obra dels propis Tur Costa o Erwin
Bechtold, així com en la d’Irriguible, Carles Guasch,
Enric Riera, Cis Lenaerts, Michel Buades o Gilbert
Herreyns i, en certa manera, en aquest gust per la
geometria, per l’abstracció, per la línia delicada de
traç subtil, pel blanc, que recullen les fotografies sobre
arquitectura de Lourdes Grivé.
Precisament una de les peculiaritats que va fer d’Eivissa
una destinació tan desitjable per a artistes i intel·lectuals
va ser la seva singular arquitectura rural, unes cases
basades en l’enginy local i que anticipaven, gràcies a
una premonitòria intuïció, algunes de les premisses
més destacades les quals després van ser enunciades
pels més importants representants de l’arquitectura
moderna. Uns habitatges que es desenvolupaven a
partir d’estructures modulars que tendien al cub i
que dotaven a aquesta construcció d’una plasticitat,
organicitat i practicitat que va provocar que arquitectes
racionalistes com Le Courbusier o Erwin Broner la
fixessin com a objecte del seu estudi. La casa tradicional
eivissenca compta amb una sèrie de característiques
que la singularitzen, convertint-la en una construcció
extraordinàriament interessant: són cases funcionals,
tot en elles està pensat conforme a l’ús que ha de tenir
i amb l’objectiu de que aquesta funció es realitzi de la
manera més eficaç possible, són habitatges orgànics,
vius, que posseeixen un desenvolupament modular en
virtut de les necessitats dels seus habitants, creixent
Raoul Hausmann, “Eivissa i l’arquitectura sense arquitecte”, article de la revista D’Ací i d’Allà, Núm. 148, Barcelona, 1936.
25
amb ells mitjançant successius volums cúbics, són un
espai amb cert caràcter defensiu, la qual cosa provoca
la seva escassetat d’obertures i un cert component
introvertit en la seva arquitectura i, finalment, són
cases blanques com la calç, la sal i la llum d’Eivissa.
Tot això podria haver estat motiu suficient perquè
Lourdes Grivé hagués agafat l’arquitectura eivissenca
com a objecte de la seva creació, encara que, d’una
forma merament epidèrmica, només fora per la
fotogènia de la seva geometria, dels seus colors, de
les seves llums i de les seves ombres. Però l’obra de
la fotògrafa Lourdes Grivé, les imatges de la qual són
expressió del que ha viscut i, per descomptat, del que
ella mateixa ha aportat, centra el seu objecte d’anàlisi,
de reflexió, en aquesta arquitectura, emprenent dues
vies de treball que, evidentment, són més depurades
que una simple aproximació formal. Un parell de
camins que, sent independents, porten causa l’un
de l’altre: la primera d’aquestes línies freqüenta la
ruïna com a record d’aquelles construccions rurals
senzillament esplendoroses que va albergar l’illa i de
les quals, per desgràcia de tots, cada vegada queden
menys exemplars intactes, una forma d’investigació
que no es redueix tan sols al formal, ni tan sols a
l’antropològic o costumista, si no que transcendeix la
materialitat per imbricar-se en l’espiritual, en el vestigi
metafísic. Partint d’aquesta anàlisi, però iniciant la
segona via, Grivé, desenvolupa una altra recerca no
menys interessant, aquesta vegada, amb l’arquitectura
contemporània com a subjecte, mentre intenta oferirnos, no només l’oportuna expressió del que s’està fent
a la illa, sinó també l’evident petjada d’aquesta tradició
constructiva i conceptual tan sucosa que els eivissencs
porten segles gaudint. Així, d’aquesta manera, a
l’extraordinària herència de l’arquitectura popular i a
la perceptible petjada de famosos arquitectes moderns
com Josep Lluís Sert o Erwin Broner al seu pas per
Eivissa, se li uneixen, en un potent desenvolupament on
es fon la tradició amb el nou, les peces de reconeguts
i joves arquitectes actuals com són Francesc Xavier
Pallejà, Salvador Roig, Marc Tur, Oriol Batchellí, Victor
Rahola, Martínez Lapeña o Elías Torres, mentre Lourdes
Grivé va deixant, de tot això, un exquisit testimoniatge i
una profunda reflexió.
26
6. Un antropocentrisme recent i (per descomptat) ple
de dubtes. Miquel Mesquida.
El pintor, atrevit, agosarat, enfollit de desig,
borratxo d’utopia, arrisca el seny i la mateixa vida
per tornar al paradís perdut de l’autenticitat. A
cops d’impuls i de matèria prima, salvatge, plasma
la veritat de l’home (tot tatuant-li a la pell el sexe
fet serpent i al cap –a tots els caps!– una taca de
sang).22
Cada vegada són més els artistes contemporanis
que intenten refugiar-se en l’objecte i en el subjecte
per tractar de recuperar algunes de les múltiples
referències que amb l’esdevenir del temps havien
anat perdent. Un retorn a un art figuratiu i expressiu
amb el que molts creadors semblen aferrar-se
a la realitat més càrnica i a la més objectual –la
més emocional i la més propera– d’entre totes les
múltiples veritats que ens emboliquen, evitant així
abandonar-se a il·lusions metafísiques, exercicis
merament estètics, especulacions cibernètiques o a
abstraccions completament buides de contingut que,
en ocasions, tendeixen a desconcertar-los. Durant
aquests llargs anys en què l’abstracte, el conceptual
i el digital han marcat de manera indeleble el ritme
de la història de l’art recent –en moltes oportunitats
per a millor– també es van esprémer fins a la nàusea
les formes i les maneres que aquells genuïns pioners
–i els seus continuadors més sagaços– havien
anat desenvolupant; un ús reiteratiu i abusiu que
aconsegueix desmantellar gairebé tots els continguts
d’unes propostes que han anat degenerant en certes
malformacions cadavèriques i sense essència que,
encara avui, continuen intentant convèncer-nos amb
la seva falsa bondat.
Sempre va haver-hi algun element reactiu a aquestes
dominacions de la desobjetivització, desmaterialització,
deshumanització, despersonalització, despinturització
de l’art, autèntics resistents de la mal anomenada
figuració com Francis Bacon que, des de la seva
claustrofòbica habitació plena de violències, pors,
egos i crits estripats, es va mantenir fidel a una realitat
que distorsionava diabòlicament amb mà mestra.
22
Jaume Santandreu, “Miquel Mesquida. Assalt a l’Edén”, text recollit al desplegable de l’exposició “…en projecte (XII)”, Torre de ses Puntes, Ajuntament de
Manacor, Manacor, 2007.
Miquel Barceló, Anselm Kiefer i molts d’altres, han
mantingut l’estendard d’aquestes noves formes
d’expressar la figura humana i l’objecte, alhora
que han anat conquistant l’espai que anaven
cedint unes abstraccions que, al marge d’algunes
aportacions conegudes i interessants, cada vegada
compareixien més buides i amanerades. Aquestes
vies recuperades de les avantguardes històriques
se centren en la representació de l’humà i de tot el
que ens envolta, un antropocentrisme ple de dubtes,
que manifesta formalment la seva inclinació per
qualsevol recurs de força expressiva –sigui matèria,
gest, color o línia– i dels quals el creador es val en
un intent decididament comunicador. Una sement
expressionista i real que ha germinat en molts
artistes actuals, convertits, ara, en els garants de
que aquest camí no es desabasteixi de continguts i
de que es vagin trobant nous itineraris que alimentin
els desenvolupaments més recents.
Com a bon defensor de l’art sincer, sense embuts
ni mitges tintes, les de Miquel Mesquida són unes
imatges vigoroses que es constitueixen en la màxima
expressió del que vol explicar i dels seus propis
sentiments. Unes peces que recullen aquest imaginari
que, a poc a poc, ha anat construint, un món peculiar
que germina atrapant instants de la rutina diària o
configurant escenes d’aquests llocs completament
diferents, absolutament nous, que ell imagina, visiona,
preveu, un vocabulari personal de l’artista, però també
una afortunada manifestació de la nostra sintaxi
col·lectiva, fascinant per la seva quotidianitat i, en un
estrany contrasentit, per la seva beneïda irrealitat.
Una singularitat que li confereix la seva òptica
especial i els mitjans concrets que empra, accessibles,
manejables, propers. Dibuixos de línies privilegiades
però insuficients per contenir els seus impetuosos
colors, les seves textures, els seus degotejos, els seus
gestos i uns afegits en forma de collage que reforcen la
sensació d’inacabat i que li confereixen aquest caràcter
proper, de vegades desitjable unes altres no tant, que
caracteritza gran part de la seva producció. Uns éssers
eteris i uns objectes peculiars que es desenvolupen
en ambients estranys o quotidians, unes pintures que
assenyalen el seu paradís mundà, unes escultures que
ens acompanyen en el descens als celestials inferns, un
art irredempt, humà i dubitatiu, que compareix llest per
al combat i, per descomptat, per a la contemplació.
7. La (des)ubicació de l’objecte artístic. Jaume Simó
Sabater.
Les instal·lacions de Jaume Simó Sabater són fetes
d’una selecció de materials i d’imatges de gran
potència evocadora, que presenten i representen
alhora, i que actuen com a artefactes simbòlics.
L’assemblage i l’escenificació lligada al happening
són alguns dels seus modus operandi habituals
a partir dels quals crea xarxes de significants
relacionats que conformen unitats de sentit i que
llancen les reflexions de l’artista. També resulta
un recurs habitual la figura de la sinècdoque que,
entre d’altres coses, contribueix a l’extremada
economia y ecologia de mitjans, caracteritzats pel
tractament en cru i sense manipular.23
A la mateixa i frenètica velocitat amb la qual es
van descobrint i descrivint remeis i vacunes per als
mals més insospitats, aquests mateixos mals, en
una hàbil mutació, progressen, es desenvolupen i es
transformen en noves i més resistents varietats de la
malaltia de la qual porten causa. L’art contemporani,
atent a la realitat que l’envolta i amb aquesta
extraordinària capacitat d’absorció que el defineix,
sempre ha assumit les influències més positives
però també els contagis més cruels, autèntiques
degeneracions d’unes sements que, en moltes
ocasions, eren portadores d’una interessant idea.
Així, el concepte d’instal·lació sorgit, entre d’altres
motius, amb la intenció de dessacralitzar els espais
de l’art, incorporant nous objectes, i per la pretensió
multimèdia de transcendir els límits clàssics de
l’escultura, s’ha anat constituint com una tècnica cada
vegada més important en el si dels nous paràmetres
de l’art contemporani, un potent recurs que es val a
la perfecció de tots els mitjans que el món actual va
deixant al nostre abast i que es converteix en una de
les formes d’expressió més adequades per a la cultura
visual, conceptual i artística que la nostra època va
teixint.
Jaume Reus, “Situaccions en conflicte”, text recollit al catàleg de l’exposició Exilis. Jaume Simó Sabater i Garau. Obres 1997-2008, Casal Solleric, Ajuntament de
Palma, Palma, 2008, p. 115.
23
27
Però quan un llenguatge comença a aconseguir la
seva maduresa,24 sense solució de continuïtat, també
comença a generar les seves pròpies perversions:
unes vulgars degeneracions que, en el cas de les
instal·lacions, es consoliden en algunes manifestacions
buides, pretensioses o redundants. L’obra de Jaume
Simó Sabater, no obstant això, fuig de qualsevol
vacuïtat mentre insereix les seves arrels a la terra, a la
seva pròpia terra, i ho fa apel·lant a valors que, des de
l’inici, són consubstancials a tota la seva obra. Partint
del substrat que ens és comú, de la nostra cultura, la
que ens defineix i en ocasions també ens mediatitza,
Jaume Simó Sabater la recull i la reivindica sense
renunciar a les formes i a les maneres de l’art més
actual. I és que la realitat ens diu que, amb la mateixa
inèrcia amb la qual ens oblidem del que és nostre, en
moltes ocasions, també anem prescindint del substrat
adequat on situar-nos, que controlem, que ens explica,
i sobre el qual, amb coneixement de causa, hauríem
d’afirmar-nos per després desenvolupar-nos. Tots
som posseïdors de certa herència, d’una cultura amb la
qual ens identifiquem i d’una successió de formacions i
experiències amb la que la completem, fins i tot els més
desarrelats construeixen els seus propis fonaments a
partir del que els van donar i del que, en l’esdevenir
de la seva pròpia vida, han anat prenent. Així, Jaume
Simó Sabater, sense renunciar a la terra que aguanta
els nostres peus i a la cultura que ajuda a definir-nos,
decideix que el substrat en el qual ens recolzem ha
de servir per prendre impuls i, només en èpoques de
tempesta forta, per fixar l’ancora.
Un impuls que amb aquesta base li porta per uns
interessants rumbs creatius que inclouen la instal·lació
però també l’acció, una acció reivindicativa, estètica,
política, en la qual l’artista apel·la a la matèria en brut
per elaborar uns productes totalment connexos amb
la realitat, ja que, si alguna cosa nodreix l’obra de
Sabater, és el conflicte contemporani, les dialèctiques
que s’estableixen a les zones de relació, a les zones
de fricció, a les zones, precisament, de conflicte, unes
situacions que les seves peces s’encarreguen de deixar
palesa inserint-les en els llocs de l’art contemporani,
en les galeries, centres i museus, propiciant el debat,
sobreentenent la reivindicació, descontextualitzant i
resituant objectes i conceptes. Sensació, situació, acció
i reacció. I és que les peces seleccionades per aquest
“Art emergent (IV)”, la silueta de revòlver amb llums
de Nadal, el banc potser llar del sense sostre i altres
connotatius i denotatius artefactes, busquen crear
situacions, possiblement, tot esperant alguna resposta
sincera.
8. Noves formes i noves maneres (cap a una altra
estètica). José Ángel Sintes.
Desde el ocaso de las vanguardias, el arte ha tenido
que reinventarse a sí mismo sin tener que “matar
al padre”, porque el padre ya estaba muerto.
No quedaban más academias que derrumbar ni
tradiciones que combatir. El rey estaba desnudo
y el posmodernismo no ha hecho otra cosa que
evidenciarlo, porque los intentos de encontrarle
nuevas vestimentas –incluso recosiendo las
viejas– sólo han conseguido provocar mucho ruido
mediático y pocas sorpresas.25
En una eterna i complexa espiral, la història de l’art i
la seva crítica, van alternant i encavalcant l’elecció
de l’actor protagonista entre la forma i el contingut;
èpoques on el concepte de bellesa –l’estètica que
li és pròpia i l’aparença que la manifesta– prevalen
sobre la idea que contenen, permuten o es combinen
amb altres en les que, el fonamental, és el que es
diu. I és que durant segles, entre aquests dos pols,
ha anat oscil·lant el diapasó de la creació artística,
aconseguint, en una sort de contínua i imparable
mutació, gran part de les infinites combinacions que
entre tots dos poden donar-se. En l’art actual, més
Com indica Ranciere referint-se a l’evolució del concepte d’instal·lació: “Todas esas instalaciones jugaban entonces sobre lo que treinta años antes había sido el resorte
de un arte crítico: la introducción sistemática de objetos y de imágenes del mundo profano en el templo del arte. Pero el sentido de esta mezcla ha cambiado radicalmente.
Antes, el encuentro de elementos heterogéneos buscaba resaltar las contradicciones de un mundo dominado por la explotación y quería cuestionar el lugar del arte y de sus
instituciones en ese mundo conflictivo. Hoy día la unión de elementos heteróclitos se afirma como la operación positiva de un arte que archiva y testimonia un mundo común.
Esta unión se inscribe entonces en la perspectiva de un arte marcado por las categorías del consenso donde se trata de devolver el sentido perdido de un mundo común o reparar
las fallas del lazo social” a Jacques Ranciere, El viraje ético de la estética y la política, Editorial Palinodia, Santiago de Chile, 2005, p. 37.
24
25
28
Marie-Claire Uberquoi, ¿El arte a la deriva?, Random House Mondadori, Barcelona, 2004, p. 153.
conceptual que estètic, sol vincular-se l’art major a
creacions on la idea i el contingut predominen sobre
les formes que l’artista empra per transmetre’ls; és
per això que les expressions plàstiques on es prefereix
la bellesa per si mateixa queden vinculades –més
del que seria desitjable i en més oportunitats de les
certes– a creacions de tendència, de disseny o a un pur
esteticisme, moltes vegades usant aquests conceptes
amb un evident desdeny.
És cert que l’objecte artístic no té per que ser bell
però sembla que, en l’actualitat, de vegades es busca
el lleig pel mer fet de no incórrer en la bellesa, se
li té paüra al bell per no caure en la cursileria o en
el merament plàstic i es prefereix, en un afany mal
entès d’epatar, el desagradable, el violent, el repulsiu,
fins i tot l’hortera o el simplement insuls, fugint com
a possessos del concepte tradicional de bellesa. En
ocasions el crític mossega aquest ham, confonent el
que en realitat és una lletjor buida de continguts, amb
una nova transgressió quebrantadora de les lleis de
l’estètica o del políticament correcte. Al marge d’això,
el que sí és cert, és que una nova voluntat estètica està
freqüentant els nous paràmetres de l’art contemporani,
fonamentalment la pintura i la fotografia, tractant de
recollir en el seu esdevenir aquest canvi de criteri.
Efectivament, sembla que la sensibilitat dels artistes
porta temps percebent que la bellesa és una cosa
senzilla, propera, que es troba just al nostre costat,
en els objectes, en les persones i en les situacions que
ens resulten més accessibles i és per això que aquesta
nova plàstica, aquesta nova estètica, s’obstina a donar
cabuda als nous subjectes de l’art.
José Ángel Sintes és un exponent clar d’aquesta
tendència, un cercador nat de la bellesa en les coses i
en les situacions que li són properes, en aquelles en les
quals, malgrat estar situades al nostre costat, el comú
dels mortals no havíem reparat. Uns peculiars objectes
i situacions que ell detecta gràcies al seu fi sensor,
cridant-nos l’atenció sobre ells i explicant-nos la seva
bellesa, la seva senzillesa, la seva harmonia. Un camí
que supera la pol·lució contemporània per depurar,
purificar i codificar aquesta nova estètica del corrent,
aquesta autèntica i singular bellesa del quotidià. Si genis
com Edward Hopper haguessin transcendit la seva
captació de l’ambient, dels interiors, dels paisatges, i
fixessin la seva atenció exclusiva i superdotada en els
objectes que els envoltaven, en algunes situacions
viscudes, i tot això, en primeríssim plànol, com Sintes,
possiblement haguessin obtingut, tots dos, resultats
amb certes similituds conceptuals i fins i tot formals.
José Ángel Sintes, a més, no es conforma amb la física
evident de les coses i també va a la recerca d’aquella
metafísica no tan òbvia: les seves naturaleses mortes,
per exemple, són expressió dels objectes en els
quals fixa la seva atenció i, a pesar de que solen ser
d’una quotidianitat manifesta, posseeixen aquell halo
espiritual que tan generosament ens va llegar l’obra de
Giorgio Morandi i que l’artista, amb destresa, també
ens facilita.
9. Des del domèstic (amb amor). María Isabel Uribe.
Con el desenfado iconoclasta y esas dosis de humor
atrevido que la caracterizan, la artista reflexiona
ahora sobre la maternidad, una experiencia que,
por cierto, acaba de conocer. El espacio mental y
emocional de ese entorno doméstico alterado por la
llegada de un nuevo ser, queda, ¡cómo no!, referido
en unos objetos que prueban ser especialmente
aptos para las aventuras estéticas de Uribe.26
I una vegada refugiats a casa nostra, al resguard de
les inclemències contemporànies, l’artista còmode,
conformista, poc sincer, sense ganes, es queixa
permanentment de la seva falta de temps, de la manca
d’estímuls que excitin la seva creació, mentre dóna
la culpa de la seva escassa voluntat a la voràgine
contemporània. No obstant això per a María Isabel
Uribe la llar és font d’inspiració, i en ocasions, fins i tot
espai de producció. Així és, l’artista ja ens plantejava,
en aquella exposició titulada “I am very domestic” que va
tenir lloc a la galeria palmesana ABA Art Contemporani
el 2006, que la casa, cada casa, és alhora diferent
i única. Escuradores, graneres i galledes, la neteja
després de la celebració familiar i ossets de joguina
que contribueixen al somni no sempre tranquil d’un
bebè, podrien semblar més l’expressió d’un esgotador
lloc de treball que d’una veritable llar –i molt menys un
26
Pilar Ribal, “Objetos y fetiches: la ubicuidad de la réplica”, text recollit al catàleg de l’exposició María Isabel Uribe. I am very domestic, ABA Art Contemporani,
Palma, 2006, p. 3.
29
entorn d’inspiració– si no fos per l’extraordinari sentit
de l’humor de l’artista, el seu optimisme desbordant i
un concepte lúdic de la vida que converteix els objectes
i les situacions més quotidianes en subjectes del seu
art, fent mutar el prosaic cap a una proposta plena de
poesia i color, encara que no exempta de cert sarcasme.
Una descontextualització d’objectes quotidians,
una intervenció sobre ells i una nova ubicació, que
assumeix sense problemes els paràmetres més
actuals de l’art contemporani. Perquè les coses ja
no són el que semblen, les coses són el que són, i
cadascuna d’elles, a més, és alguna cosa diferent.
Efectivament, els objectes són el mitjà i la llar és el
lloc, però el fonamental, òbviament, és la capacitat
de l’artista per transmetre. Ja ho deia Leon Tolstoi,
L’art és la forma a través de la qual una persona lliura a
unes altres sentiments de tal manera que s’infectin d’ells
i els experimentin,27 i raó no li faltava, l’art sincer és un
estat d’ànim, sens dubte, i ho és per qui ho avalua, per
qui ho consumeix i, per descomptat, també per qui
ho produeix. L’art pot entendre’s, l’art pot explicarse, però sobretot, ha de sentir-se, i la mateixa
persona pot fer-ho de mil maneres diferents. Jo sóc
jo i les meves circumstàncies, i quan estic deprimit,
enfadat o enamorat, moltes cançons –que abans no
m’importaven– comencen a parlar de mi.
En l’art necessitem sinceritat, sens dubte, però per
sobre de tot fa falta sentiment, passió, amor, el genuí
motor dels actes humans més insondables. L’afectat
per la passió, l’apassionat, és un tipus evident al que
es reconeix fàcil, gaudeix de gairebé tot i gairebé
tot ho fa al màxim, la seva entrega és total i la seva
convicció suprema, això li serveix per aconseguir els
més apoteòsics encerts, però també per cometre els
més estrepitosos errors. En el cas d’Uribe, gràcies a la
seva extraordinària capacitat, la passió que demostra
no la confon, sinó que li aguditza el criteri per encertar
gairebé sempre, permetent-li realitzar una producció
artística d’extraordinari interès, unes peces que,
amb l’amor d’una bona mare, d’una gran artista, té la
generositat d’oferir-nos des de la calidesa i intimitat
afectuosa de la seva pròpia llar. Des de casa amb
amor.
Marc Vidal no cau en la temptació de voler crear
grans obres, heroiques, definitives; relaciona i
utilitza amb intel·ligència la ironia i la paradoxa,
ambdues coses molt serioses, capaces com pocs
recursos de desvetllar les contradiccions i els
llocs comuns del nostre temps. Els materials i els
elements dels seus escuts i capelles, per exemple,
ens remeten a un catàleg de significats d’índole
social. No hi ha ingenuïtat ni pur automatisme
en aquests acoblaments/collage, sinó intenció i
crítica socials.28
Amb algunes formes heretades del Pop més àcid –
aquell que no es va conformar amb recollir sinó que
va optar per flagel·lar, des del sarcasme, gran part de
les convencions socials més embrutidores– les peces
de Marcos Vidal parlen de molts dels triumvirats
magnífics que omplen la nostra societat: diners, sexe i
religió, l’art, els artistes i la resta de la fauna… Un camp
obert per a la ironia i l’humor que Vidal transita amb
seguretat i solvència. Per això apel·la a tot un catàleg
d’imatges i objectes, potents i recognoscibles, en
moltes ocasions preexistents, que compon, ensambla i
superposa en un inconfusible collage de recuperacions
i ocurrències que entronca també amb tota una
sofisticada i irreverent imatgeria kitsch d’iconografia
marcadament popular. Vidal recorre als objectes
com a elements i com a conceptes, juga amb ells i
els intercala amb habilitat entre tot aquest imaginari
col·lectiu del que es nodreix, rient-se de la definició
més “petarda” de modern i assenyalant les evidents
corrupcions que la nostra societat va patint: de nou els
diners, la política, el poder.
Però en aquest ús constant del prefabricat, no
només troba Marcos Vidal el seu afortunat mitjà
d’expressió, sinó que la reutilització de l’existent es
converteix en la pròpia expressió de la idea. Així és,
el creador pretén deixar en evidència l’insondable
catàleg d’objectes amb el qual, la massiva i extenuant
producció industrial, gairebé ens sepulta. Un excés
contemporani, com d’altres dels quals hem parlat en el
Leon Nikolayevitch, ¿Qué es el arte?, Editorial Tor, Buenos Aires, Argentina, 1950.
Pablo J. Rico, “Estratègies d’indiferència en Marc Vidal”, text recollit al catàleg Marc Vidal. Llinatge sospitós, Espai Ramon Llull, Govern de les Illes Balears, 2002,
p. 9.
27
28
30
10. L’infinit catàleg de creacions (i algunes de les
seves properes vides). Marcos Vidal.
present text, que queda patent i examinat en cadascun
dels assemblatges amb els quals l’artista resol les
seves peces. Però aquest infinit catàleg del que Vidal
es nodreix, aquesta cultura de la superproducció on es
fa absolutament de tot i d’aquest tot se’n fa en molta
quantitat, és, en si mateixa i amb tot el seu repertori
d’imatges i conceptes, un poderós i perillós mitjà
d’expressió per a l’art, on s’obté, des de fa algun temps,
una interessant matèria primera –però excessivament
còmoda– amb la qual seguir creant.
Un recurs potent que cal tractar amb la cautela i amb
la perícia que ho fa Marcos Vidal, un artista que parteix
de les nombroses aportacions icòniques i objectives
que s’han anat sumant amb l’esdevenir del temps,
algunes sens dubte genials, unes altres no tant, que
converteixen aquestes possibilitats en alguna cosa
diabòlica que pot fer caure al creador en paranys tan
evidents i comuns com el vulgar apropiacionisme
de l’impropi, la simple repetició insubstancial de
continguts o el bast collage d’elements destemplats en
el que l’artista es constitueix en un mer seleccionador
–en un remixador– seduït per l’esplèndida potència
i quantitat del ja creat. Lluny d’aquests vicis, el
virtuós Vidal, opta per aplicar les seves qualitats més
accentuades, la seva intel·ligència, la seva ironia fins al
sarcasme, el seu sentit de l’humor, l’encert estètic de
les seves composicions, en una sort de jocs atractius i
suggeridors que, sens dubte, transcendeixen qualsevol
contingut merament epidèrmic per anar directes al cor
de la crítica social.
Cala Rajada. Setembre de 2010
31
32
Catàleg d'obres
33
34
Yolanda Adrover
Faules del dia a dia. 2009 · Dibuix i brodat damunt tela entapissada · 150 x 150 cm aprox.
Espejito, espejito. Sèrie 1. 2008 · Dibuix i brodat damunt tela entapissada · 145 x 90 cm
35
Yolanda Adrover
36
Espejito, espejito. Sèrie 2. 2008 · Dibuix i brodat damunt tela entapissada · 145 x 90 cm
Pedaços bruts. 2008 · Instal·lació · Mides variables
37
Paz Alcoverro
38
Sense títol. Sèrie “384 Kbps”. 2008 · Impressió fotogràfica damunt dibond · 90 x 130 cm
Sense títol. Sèrie “Stealing news”. 2006 · Fotografia sobre paper damunt dibond · 50 x 75 cm c/u
39
Paz Alcoverro
40
Sense títol. Sèrie “384 Kbps”. 2009 · Dues impressions digitals damunt polyester · 50 x 70 cm Sense títol. Sèrie “384 Kbps”. 2009 · Dues impressions digitals damunt polyester · 50 x 70 cm
41
Joan Cabrer
42
Polizón en Atlántida. 2010 · Acrílic damunt tela · 195 x 130 cm
43
Joan Cabrer
44
Caminos inesperados I. 2010 · Acrílic damunt tela · 100 x 100 cm
Caminos inesperados II. 2010 · Acrílic damunt tela · 100 x 100 cm
45
Julia García
46
Claros del bosque XII. 2010 · Fotografia amb infrarojos damunt alumini · 100 x 150 cm
Claros del bosque XIV. 2010 · Fotografia amb infrarojos damunt alumini · 100 x 150 cm
47
Julia García
48
Venas (díptic) · 2010 · Gofrat damunt paper · 80 x 100 cm c/u
Sèrie Hemografies. 2006 · Tècnica mixta damunt llenç · 30 x 30 cm c/u
49
50
Lourdes Grivé
Caseta de Banys a Talamanca I (Eivissa). 2008
Marc Tur & Oriol Batchelli arquitectes · Canon 5D
Paper Ilford Gallerie Smooth Pearl 290 g/m2 sobre Forex 5 mm · 75 x 50 cm
Caseta de Banys a Talamanca II (Eivissa). 2008
Marc Tur & Oriol Batchelli arquitectes · Canon 5D
Paper Ilford Gallerie Smooth Pearl 290 g/m2 sobre Forex 5 mm · 50 x 75 cm
Edifici del Carrer Lleó (Eivissa). 2005
Víctor Rahola Aguadé arquitecte · Bronica 6 x 4’5 cm. Diapositiva Fuji
Paper Ilford Gallerie Smooth Pearl 290 g/m2 sobre Forex 5 mm · 50 x 75 cm
51
52
Lourdes Grivé
Transparència (Eivissa). 2007
Jaime Serra arquitecte - ADV arquitectura · Canon 5D
Paper Ilford Gallerie Smooth Pearl 290 g/m2 sobre Forex 5 mm · 50 x 75 cm
Casa Josep Lluís Sert (Eivissa). 2002
Josep Lluís Sert arquitecte · Bronica 6 x 4’5 cm · Negatiu Ilford FP4plus
Paper Ilford Gallerie Smooth Pearl 290 g/m2 sobre Forex 5 mm · 75 x 50 cm
Edifici d’habitatges a Eivissa. 2003
Xavier Pallejà i Salvador Roig i Associats S.L. arquitectes · Bronica 6 x 4’5 cm · Negatiu Fuji Reala
Paper Ilford Gallerie Smooth Pearl 290 g/m2 sobre Forex 5 mm · 75 x 50 cm
53
Miquel Mesquida
54
El petit volador. 2010 · Fusta i ferro · 95 x 94 x 45 cm
55
56
Miquel Mesquida
De la sèrie “Vehícles” i “Voiture volante”. 2010 · Tècnica mixta i collage damunt tauler · 50 x 50 cm c/u
De la sèrie “Cotxes”. 2010 · Tècnica mixta i collage damunt tauler · 50 x 50 cm c/u
57
Jaume Simó Sabater i Garau
Bruciati I. 2008 · Cartró, bosses de plàstic i mantes · 50 x 150 x 40 cm aprox.
Sense títol. 1998 · Fusta, bombetes de colors, metacrilat i perns · 120 x 200 x 50 cm
58
59
Sense títol. 2009 · Capsa de cartró, bossa de fems, llums de nadal, cinta de fontaner, secador i temporitzador · Mides variables
Jaume Simó Sabater i Garau
60
61
62
Observació. 2008 · Oli damunt tela · 50 x 35 cm
S/T. 2009 · Oli damunt tela · 38 x 27 cm
José Ángel Sintes
63
José Ángel Sintes
64
Càmera. 2007 · Oli damunt tela · 35 x 27 cm
Pot. 2006 · Oli damunt tela · 27 x 24 cm
Natura morta. 2008 · Oli damunt tela · 61 x 65 cm
65
66
María Isabel Uribe
Un huevo pa ti. 2010 · Tècnica mixta · 25 peces de 20 cm Ø
67
María Isabel Uribe
El oso tranquilo. 2007-2010 · Tècnica mixta · 40 x 70 x 45 cm
Cortando el viento mi amor. 2010 · Tècnica mixta · Mides variables
68
69
70
Dolce vita I. 2005 · Fotografia damunt metacrilat · 100 x 70 cm
Dolce vita II. 2005 · Fotografia damunt metacrilat · 100 x 70 cm
Marcos Vidal
71
Marcos Vidal
Escut de caça. 2002 · Acoblament de fusta i objectes trobats · 120 x 90 cm
Arquilla de caça. 2002 · Acoblament de fusta, porcellana i objectes trobats · 76 x 66 x 35 cm
72
73
74
Currículums
75
recuperación del sentido. Dirigit per Manuel Drago
Díaz Alemán
2005
Fotografia i impressió digital. Dirigit per
Joan Fontcuberta
2006
Projectes multidisciplinars en gràfica. Dirigit per
Txema Elespuru
Exposicions individuals
2000
“EL PERRITO DE SUSI”. Es Gurugú. Felanitx
2003
“EL TEATRO DOMÉSTICO O AL CORRO CHIRIMBOLO”. Instal·lació. Galeria Ferran Cano. Palma (Mallorca)
“ÁNGEL DE LA GUARDA”. Instal·lació. Projectes d’art Lluc Fluxà. Palma
1997-2001 Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de La
2004
“RECORDS PRESENTS”. Acció-instal·lació.
Casal Balaguer. Palma
2002-2003Doctorat Temps i llocs de l’escultura contemporània
2005
“PRE-TEXTOS”. Galeria Ferran Cano. Palma
2007
“LES FORMES DE LA INTERIORITAT”.
Can Fondo. Alcúdia (Mallorca)
2008
“YOLANDA ADROVER. OBRES 1999-2008”.
Centre Cultural. Felanitx (Mallorca)
“YOLANDA ADROVER. OBRES 1999-2008”.
Torre de ses Puntes. Manacor (Mallorca)
“YOLANDA ADROVER. OBRES 1999-2008”.
Can Creu d’Inca. Capdepera (Mallorca)
© Fotografia: arxiu de l’artista
YOLANDA ADROVER VAQUER
Felanitx (Mallorca), 1977
Formació
Laguna. Tenerife
a la Universitat de Barcelona
Cursos
1998
SIMPOSIO CANARIO Lenguajes gráficos, lenguajes plásticos. Organitzat pel Colectivo Leonardo
Proyectos para un tanque. Taller d’investigació i d’intervenció plàstica. Dirigit per Adrián Alemán Batarrica, amb la col·laboració de Mitsuo Miura i Carmen Cámara
2000
Taller Rex: la intersubjetividad en el arte a favor de la
77
78
“BATECS”. Galeria Addaya, Alaró (Mallorca)
“Festival Isladencanta”. Archipielago-cactus.
2009
“CEBES I FILS”. Dia de la dona, Centre Cultural Flassaders, Palma (Mallorca)
Esporles (Mallorca)
“INCART” – “BATECS 2”.
2002
“Mail Art. Íntimo y Personal”. Galeria Antonia Camba. Palma
Sa Quartera centre d’Art. Inca (Mallorca)
“XI EDICIÓN COPUS EFÍMERO”.
“Art Jove”. Casal Balaguer. Palma · “Mallorca tropical”. Celler d’art Sant Marc. Sineu (Mallorca)
Can Marquès. Palma (Mallorca)
“BAC!”. Centre de Cultura Contemporània
L’ARQUITECTURA DE LA PERSONALITAT”.
de Barcelona
Galeria Ferran Cano. Barcelona
2003
“Art Jove 2002”. Guanyadors del certamen d’arts plàstiques del programa cultural “Art Jove 2002”.
Espai Ramon Llull. Palma
Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Plàstiques 2002. Casal Solleric. Palma
“Deas Ba 2003”. Fundació Vila Casas. Espai
VolART. Barcelona
“MATER’S”. Pabellón de Mixtos de la Ciudadela
de Pamplona
Exposicions col·lectives
1997
“Ni figa ni raïm”. Ca’n Timoner. Santanyí (Mallorca)
1999
“Arte sacro”. Seminari a La Laguna. Tenerife
“Arte Joven”. Teatre Guimerà. Santa Cruz
de Tenerife
“Estética del estudio”. Col·legi d’Arquitectes.
Santa Cruz de Tenerife
2004
“Atenció! Galeria contaminada”. Galeria Ferran Cano. Palma
2000
“Arte Joven”. Sala d’exposicions Los Lavaderos. Santa Cruz de Tenerife “Certamen de Artes Plásticas”. Exposició itinerant.
XI Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2004. Torre de ses Puntes. Manacor (Mallorca)
San Juan de la Rambla, Garachico, Tacoronte i Santiago del Teide. Tenerife
Premis Rei en Jaume d’Arts Plàstiques 2004.
Calvià (Mallorca)
2001
“In Gurugú”. Es Gurugú. Felanitx
“Somnis i malsons”. Centre Cultural
“Situaciones”. Encontres internacionals d’art. Conca
d’Andratx. Mallorca
“Crear poética”. Col·legi d’arquitectes. Santa Cruz de Tenerife
2005
“Futbólicos”. Casal Son Tugores. Alaró (Mallorca)
XII Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2005. Torre de ses Puntes. Manacor
© Fotografia: Josep M. Alcover
PAZ ALCOVERRO FIGUEROLA
Barcelona, 1969
Viu i treballa a Mallorca
Formació
1987-1993
1996-1998
1998-2000
2006
2007
2008
2009
Llicenciatura en Veterinària. Universitat Autònoma de Barcelona
Fotografia. Escola d’Arts i Oficis. Palma (Mallorca)
Vídeo i cine. Centre d’Estudis Fotogràfics. Palma
Taller impressió digital. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Palma
Taller amb Daniel Canogar. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Palma
Cicle de Conferències Art Digital. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Palma
Taller amb Clara Boj i Diego Díaz. Art digital. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Palma
Taller amb Paco Salinas. Fotografia. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Palma
“En_lloc”. Cicle de conferències coordinat per Pau Waelder. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Palma
“Comunicació”. Curs amb Joan Morey. CRCC Quarter d’Intendència. Palma
Exposicions col·lectives
1998
1999
2000
Ca’n Puig. Sóller (Mallorca)
Ca’n Puig. Sóller (Mallorca)
“Hybrid Art”. Esporles (Mallorca)
2002
I Certamen d’Arts Plàstiques de Capdepera. Capdepera (Mallorca) (catàleg)
2005
Addaya Centre d’Art. Alaró (Mallorca)
2006
Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Plàstiques 2005. Casal Solleric. Palma (catàleg)
Addaya Centre d’Art. Alaró (Mallorca)
“...en projecte (XI)”. Torre de ses Puntes. Manacor (Mallorca) (catàleg)
XIII Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2006. Torre de ses Puntes. Manacor (catàleg)
“Fototrash”. La Fàbrica de Licors. Palma
2007
“Cimentiments”. Monestir Secar de La Real. Palma
“Imatges raonades”. Addaya Centre d’Art.
Alaró (Mallorca)
XIV Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2007. Torre de ses Puntes. Manacor (catàleg)
“Jam Art”. Fira d’art. Palma (catàleg)
“Obra Gràfica”. Addaya Centre d’Art. Alaró (Mallorca)
2008
Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Plàstiques 2007. Casal Solleric. Palma (catàleg)
XV Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2008. Torre de ses Puntes. Manacor (Mallorca) (catàleg)
“Flow”. Comissariada per Pau Waelder. Centre Cultural. Andratx
“Imatges Raonades ‘08”. Addaya Centre d’Art.
Alaró (Mallorca)
2009
Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Plàstiques 2008. Casal Solleric. Palma
(Mallorca) (catàleg)
“Contemporani Balears”. Berlin Art Center. Berlin
XVI Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2009. Torre de ses Puntes (Manacor) (catàleg)
“Utopia? L’Art amb els drets humans”. Casal Son Tugores. Alaró (Mallorca)
“Nit de l’art ‘09 a Palma”. Addaya Centre d’Art. Palma (Mallorca)
“Utopia? L’Art amb els drets humans”. Auditori Sa Màniga. Cala Millor (Mallorca)
2010
“Utopia? L’Art amb els drets humans”. Museu de sa Pobla (Mallorca)
“f. Art”. Museu de sa Pobla (Mallorca)
“Utopia? L’Art amb els drets humans”. Sa Quartera centre d’art. Inca (Mallorca)
XVII Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2010. Torre de ses Puntes,
79
Manacor (Mallorca) (catàleg)
“Art emergent a les Illes Balears (IV)” (Projecte Llevant). Itinerant per Mallorca, Menorca, Eivissa
i Barcelona
Exposicions individuals
2004
2006
2008
2009
2010
“Interferencias”. La Fàbrica de Licors. Nit del No Art. Palma (catàleg)
“25 frames/segundo”. Ca’n Puig. Sóller (Mallorca)
“Paz Alcoverro. Déjà vu 1998-2008”. Torre de ses Puntes. Manacor (Mallorca) (catàleg)
“Paz Alcoverro. Déjà vu 1998-2008”. S’Escorxador. Marratxí (Mallorca) (catàleg)
“Paz Alcoverro. Déjà vu 1998-2008”. Ca’n Gelabert. Binissalem (Mallorca) (catàleg)
“Déjà Vu 1998-2010”. Espai Mallorca.
Barcelona (catàleg)
Premis i mencions
2006
Finalista al XIII Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2006
Finalista al Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Plàstiques 2005
2007
Finalista al XIV Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2007
2008
Finalista al XV Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2008
Finalista al Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Plàstiques 2007
2009
Primer premi al Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Plàstiques 2008
Finalista al XVI Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2009
2010
Finalista al XVII Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2010
Obres a col·leccions
Ajuntament de Manacor
Ajuntament de Palma
80
© Fotografia: Paloma Ojea
JOAN CABRER PIZÀ
Palma (Mallorca), 1983
Formació acadèmica
2004-2009 Belles Arts, Facultat Sant Jordi. Universitat
de Barcelona
2006-2007 Weißensee Kunsthochschule Berlin
2005
Accademia di Belle Arti (realització del projecte
final del CFGS pintura). Roma
2001-2004 Cicle formatiu de Grau superior de pintura mural.
Escola Massana. Barcelona
2000-2001 Batxiller Artístic. Escola d’Arts i Oficis. Palma
Exposicions individuals
2007
“Juan Cabrer. Naturaleza Urbana”. Galeria Maneu. Palma
Exposicions col·lectives
2010
“Art emergent a les Illes Balears (IV)” (Projecte Llevant). Itinerant per Mallorca, Menorca, Eivissa
i Barcelona
Premi Tapiró, Biennal d’Art, Museu d’Art Modern
de Tarragona, Tarragona
XVII Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques.
Torre de ses Puntes, Manacor (Mallorca)
“Praxis”, Casa de Cultura de Felanitx,
Felanitx (Mallorca)
“Praxis”, Torre de ses Puntes, Manacor (Mallorca)
“Praxis”, sala d’exposicions de Belles Arts, Facultat
Beques i premis
2010
2009-2011
2009
2008
2006-2007
2005
Primer premi al XVII Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2010. Manacor (Mallorca)
Artista resident a Hangar, centre de
producció, Barcelona
Finalista al XVI Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2009. Manacor (Mallorca)
Finalista al Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Plàstiques 2008
Tercer premi Art Jove Illes Balears 2008
Erasmus a la Universitat Weissensee Kunsthochschule Berlin
Estada d’un semestre a la Accademia di Belle
Arti. Roma
Obra a col·leccions
© Fotografia: Julia Vara
Sant Jordi, Barcelona
“Praxis”, Museu de Menorca, Maó
2009
“Art<30”. Sala Parés. Barcelona
“Art<30”. U.C.M, Facultad de Bellas Artes. Madrid
“Praxis”. Espai Ramon Llull. Palma
XVI Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques
2009. Torre de ses Puntes. Manacor (Mallorca)
“Autocugat”. San Cugat del Vallés. Barcelona
Premis “Muncunill”. Museu comarcal de
Manresa. Manresa
Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Plàstiques 2008. Casal Solleric. Palma
2008
Art Jove 2008. Ses Voltes. Palma
“Autocugat”. San Cugat del Vallés. Barcelona
“Noves presències”. Espai Mallorca. Barcelona
2007
“Noves presències”. Capella de la Misericòrdia. Palma “...en projecte (XII)”. Torre de ses puntes. Manacor (Mallorca)
“...en projecte (XII)”. Casa de Cultura.
Felanitx (Mallorca)
“Ackerstrasse 18”. Selecció de treballs alumnes de
la KHB. Berlin
2006
“El Astillero”, amb motiu de l’aniversari de la
revista digital sobre cultura i pensament “Zona Urbanitzable”. Barcelona
2005
Sala Busquetes. Selecció de treballs alumnes de 2n curs de CFGS de pintura mural. La
Massana. Barcelona
2004
“Papers d’art”. Sarrià de Ter. Girona
2003
“10% loading”. El Passatge. Barcelona
JULIA GARCÍA
Albacete, 1968
Formació
1986-1991
Llicenciada per la Facultat de Belles Arts
de València
1991-1992
Estudis de Doctorat. Departament de Pintura
Beques
1993
Beca d’investigació de la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM)
Curs becat per la Conselleria d’Educació (papermaking) a la Universitat d’Edimburg. Escòcia
1992
Beca d’investigació de la Fundació Caja
Segorbe (València)
Exposicions individuals
Ajuntament de Palma (Mallorca)
Ajuntament de Manacor (Mallorca)
81
82
“El hombre pulmón”. Galeria Ferran Cano. Palma (Mallorca) 1988 Casa de la Cultura.
Villarrobledo. Albacete
Exposicions col·lectives
2010
“Art emergent a les Illes Balears (IV)” (Projecte Llevant). Itinerant per Mallorca, Menorca, Eivissa
i Barcelona
2006
“...en projecte (X)”. Torre de ses Puntes.
Manacor (Mallorca)
2005
“Knallende Liefde“ (Bombeo de Amor).
WG Kunst- Expozal. Amsterdam
“Somnis i malsons”. Centre Cultural
d’Andratx (Mallorca)
2004
“ORGÁNICO-HUMANO-DIVINO”. La Fàbrica
de Licors. Palma (Mallorca)
2003
“Correllengua”. Centre Cultural de la Misericòrdia.
Palma (Mallorca)
“Bombeo de Amor”. Es Jonquet. Palma (Mallorca)
1993
“El pulso de la tierra. Arte y Ecología “. Palau de la Música i les Arts. València
1990
Artistes Joves. Ajuntament d’Albacete
Galeria Mutpache. Cheste (València)
1989
Artistes Joves. Ajuntament d’Albacete
1996-1998 Fotògrafa de la Guía fin de semana del Diario de Ibiza (director: Juan Suárez). Eivissa
1996
Assistent de la productora Ibiza Broadcast © Fotografia: arxiu de l’artista
2006
LOURDES GRIVÉ ROIG
Barcelona, 1977
Viu i treballa a Eivissa
Formació
Curs bàsic de fotografia, impartit per Fernando
Monje/Grupo Cero. Eivissa
General I i II de fotografia professional. Gris Art, Barcelona
Fotografia Digital i Il·luminació. Gris Art, Barcelona
Curs Photoshop avançat. CAEB, Eivissa
Curs de monitor del Patrimoni de la Humanitat a
Eivissa. CIJAE, Eivissa
Cursos i seminaris
AFP (Associació de Fotògrafs Professionals
d’Espanya), tallers, reunions, activitats, etc.,
impartides per Outomuro, Alsina, Virgili, Sardà,
Norbert Tomás i E. Menossi, entre d’altres. Barcelona
I Festival de Fotografia de ArquitecturaPhotoarquitectura 08 –conferències amb Jesús
Granada–Fernando Guerra al Col·legi Oficial
d’Arquitectes de Balears, Palma (Mallorca)
Cursos Adobe Photoshop CS4 a Sonimagfoto 2009
Experiència professional
1997-2005
1999-2005
2003
2004
2005
2008
2003-2010
(director: Sandro Zito). Eivissa
Fotògrafa de catàlegs i publicitat de Gráficas Pitiusas. Eivissa
Assistent de fotografia de publicitat d’Alsina, Dany Virgily, César Ordóñez, Felipe Mena i Conrad White, entre d’altres. Barcelona / Eivissa
Assistent de fotografia de publicitat a tallers de
Sonimagfoto 2001, de Judith Vizcarra, Kote Cabezudo i Iván Cerdà. Barcelona
Ajudant de coordinació, localització i taxidriver per a Sunrise Productions. Fotògrafa: Sabine Liweland p
er a Ariella. Formentera
Ajudant de coordinació i taxidriver per a Dolce Vita (Sunrise Productions). Fotògraf: Peter Brhet Day per a Siemens Xelibry. Eivissa
Ajudant de coordinació i taxidriver per a Dolce Vita (Sunrise Productions), per a Beck’s. Eivissa
Assistent de fotografia de publicitat de Serge Gueraund, per a Dolce Vita Campanya Fiat. Barcelona
Col·laboradora revista SEAT PASSION - Finder Marketing Services
Fotògrafa d’arquitectura: Elías Torres, Marc Tur
&Oriol Batchelli, Marià Castelló, mipmarí
arquitectura i disseny Salvador Roig – F.X. Pallejà,
Víctor Rahola Aguadé...
Exposicions individuals
2003
2004
2005
2006
2007
2008 Portes i finestres. Obrim Espai. Gandia, València
Con luz. Arquitectura y moda. AAVIB. Eivissa
Arquitectura a Eivissa i Formentera. Lourdes Grivé, fotògrafa i Salvador Roig,
arquitecte. Sala de Cultura “Sa Nostra”, Eivissa
Arquitectura tradicional. Ses Canyes. Eivissa
Arquitectura a Eivissa i Formentera. Lourdes Grivé, fotògrafa i Salvador Roig, arquitecte. Sala de Cultura “Sa Nostra” de Formentera i Espai Cultural Molí d’en Simó. Sant Antoni de Portmany, Eivissa
Arquitectura tradicional. Teatre Pereyra i Ses
canyes. Eivissa
IV Edició Premis d’Arquitectura d’Eivissa i Formentera 2005. COAIB, Eivissa
Can Curt. Sant Agustí. Eivissa
Espai Mallorca. Barcelona
Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Barcelona
“Encontrarse con la memoria”. Museu Puget. Dalt Vila. Eivissa
Galeria Es Molí, Eivissa
Exposicions col·lectives
1999-03
Colorantes Autorizados. Organitzat per AFP a Sonimagfoto. Fira de Barcelona
2000
Premi Lux Jove 2000. Sala Tàndem. Barcelona
El Sol Festival Iberoamericano Madrid i Sonimagfoto. Fira de Barcelona
2003
Premi Lux Arquitectura i Interiorisme Bronze 2003. Sala Tàndem, Barcelona.
El Sol Festival Iberoamericano, Madrid i Sonimagfoto, Fira de Barcelona
Inauguració AAVIB (Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears), Eivissa
Contra las Guerras, AAVIB
Figuraté, AAVIB. Eivissa
Abstraccions, AAVIB. Eivissa
Por la Paz, Café del Parque. Eivissa
Payasos sin Fronteras. Salón Cultural Santa Cruz. Eivissa
Performance pel projecte de retrat i bodegó amb Lina Adiñach, AAVIB
2004
Premis FAD a la Galeria de la plaça dels Àngels amb els arquitectes Elías Torres i J. López Lapeña. MACBA. Barcelona
Col·laboració al càtaleg de l’edició dels premis LUX 03 AFP (Associació de Fotògrafs professionals d’Espanya)
2006Supermercado del Arte. Sala d’exposicions Ebusus. Eivissa
Isla latente. Museu d’Art Contemporani d’Eivissa
Colorantes Autorizados y galardonados Premios Lux 07. Palau de Congressos de Barcelona-Sonimagfoto 07
2008 Galeria Es Molí – Aniversari. Eivissa Premi Lux d’Arquitectura i Interiorisme 07 a Sonimagfoto
Premi Lux d’Arquitectura i Interiorisme 07 al
Festival Iberoamericà
“El Sol”. Donosti - Sant Sebastià
Col·laboració amb 20 obres a la V Edició dels premis d’Arquitectura de Eivissa i Formentera al
Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears (Demarcació Eivissa)
Col·laboració amb 20 obres a la V Edició dels premis d’Arquitectura d’Eivissa i Formentera a la Sala municipal d’exposicions de l’Ajuntament
de Formentera
Premi Photoarquitectura 08, COAIB. Palma (Mallorca)
20 Biennal d’Eivissa. Sala capitular del Museu d’Art 83
Contemporani d’Eivissa
2009
Patrimoni de la Humanitat “Memorandum”. Sala capitular del Museu d’Art Contemporani d’Eivissa
Supermercat de l’Art. Sala d’exposicions
Ebusus. Eivissa
2010
Patrimoni de la Humanitat “Memorandum” . Sala Blanquerna. Madrid
“Art emergent a les Illes Balears (IV)” (Projecte Llevant). Itinerant per Mallorca, Menorca,
Eivissa i Barcelona
Premis
2003
Lux menció junior 2000
Lux Bronze categoria Arquitectura i Interiorisme
Premi fotografia més votada pel públic. Certamen fotografia Sant Antoni, Eivissa 2005
Lux plata categoria Arquitectura i Interiorisme 2007
Premi Photoarquitectura 2008
Col·laboració en publicacions d’arquitectura
2003
Col·laboració amb fotografies de les obres d’arquitectura de Roig-Pallejá/Elías Torres/J. Antonio Lapeña/Josep Lluís Sert pel llibre Patrimonio de la Humanidad. Col·legi Oficial d’Arquitectes d’Eivissa i Formentera. Eivissa
Col·laboració a l’Especial Baleares. Colegio Superior de Arquitectos de España
Col·laboració a la revista Casa Basic. Marina Alta Editors, n. 5, 2003
2004-2005 Col·laboració a la Guía de Turimo de Ibiza y Formentera. Diario de Ibiza. Eivissa
2004
Reportatge per a l’Editorial On Diseño de les obres seleccionades als Premis FAD d’Arquitectura d’Elías Torres-Lapeña per a l’obra El Jardí de les
Eres. Barcelona
2005
Reportatge per a la Editorial On Diseño. Obres del Castell d’Eivissa i El Jardí de les Eres. Barcelona
El País (fotografia del Jardí de les Eres)
Reportatge per a la Revista oficial COAM (Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid) del Museu diocesà, Jardí de les Eres i el Castell (Pallejá-Roig, Lapeña-Torres)
Tradition at the copting edge, Vision Magazine. Beijing, Xina. juny
Col·laboració a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera
84
2006
2007
2008
Col·laboració amb Enrique Villalonga a la portada de la revista “Eivissa”
“Cases de llum”, Avui. Barcelona
Isla latente. Museu d’Art Contemporani d’Eivissa
Reportatge per a Euro design, n. 9. Estilo. Casas ibicencas, historia de luces y sombras
Col·laboració a “Nuestras islas”, revista d’actualitat Ibiza y Formentera, n. 3. Devoción a la luz
Col·laboració a “looc baleares”, n. 5
Col·laboració a “loft publications” -editorial teNeues “luxury houses”-, Juan de los Ríos, arquitecte
Col·laboració a “loft publications” -editorial Gribaudo “Architecture Water”-, Javier
Planas, arquitecte
Col·laboració a “loft publications” -editorial Monsa “Restored Rural houses”-, Víctor Beltrán, arquitecte
Col·laboració a “loft publications” -editorial Monsa “Complejos Residenciales Privados”-, Víctor
Rahola, arquitecte
Col·laboració a “loft publications” -editorial Evergreen-, Juan de los Ríos, arquitecte
Col·laboració a “loft publications”-editorial köneman-, Juan de los Ríos, arquitecte
Col·laboració a Spain architects. Housing 4, -editorial Manuel Padura-, Marià
Castelló, arquitecte
Col·laboració a Manuel Padura -Edifici Ros-Fita, Elías Torres- J.Antonio Martinez Lapeña
Magazine de “La Vanguardia”, Marià
Castelló, arquitecte
Magazine de “La Vanguardia”, Francisco
Cifuentes, arquitecto
Col·laboració al càtaleg de l’edició dels premis LUX 07 AFP (Associació de Fotògrafs professionals d’Espanya)
Reportatge per a la Revista COAM (Col·legi Oficial d’Arquitectes de Madrid) -Edifici Ros-Fita, -Elías Torres-J.Antonio Martínez Lapeña, arquitectes
Col·laboració a Vivienda Housing. Spain Architets-
Marià Castelló, n. 3 Manuel Padura Ediciones
Col·laboració reportatge de l’Edifici Ros-Fita Elias torres-J-Antonio Matinez Lapeña -Manuel
Padura Ediciones
Reportatge portfoli La fotografía actual – digital
Publicitat a la revista Ibiza Style – ADV arquitectura
Col·laboració a “Loft publications” –editorial Kolon-
Weekend Homes-Juan de los Ríos, arquitecte
2010
Magazine de “La Vanguardia”-Jaime Serra –
ADV Arquitectura
Lifestyle n. 2 – n. 4 entrevistes Lourdes Grivé –
ADV arquitectura
Col·laboració al càtaleg de l’edició del
premi Photoarquitectura
Col·laboració al catàleg Ibiza Real Estate 2/2008 pàg. 42-43 – ADV arquitectura
Col·laboració als càtalegs de “S’olivera del Molí/“VUE 360º”-O&WNoticia del premi Photoarquitectura a On
diseño n. 298
Reportatge a la revista Elle Bèlgica
Col·laboració a la portada i al DVD distribuït pel Consell Insular d’Eivissa, amb imatges de la Casa
Broner al documental d’Erwin Bechtold dirigit pel
director Enrique Villalonga i el productor Julio Arche-Factoria Difacil, presentat al festival de Cine “La Semici” i al “Club Diario de Ibiza”
Col·laboració al càtaleg de l’exposició “Memorandum”, del MACE
Col·laboració a la Revista que edita “Pacha”. Fotografia para ADV arquitectura
Col·laboració a la Revista que edita “Pacha”. Fotografia de la Casa Broner
Cultura/s La Vanguardia n. 413. Reportatge de la Casa Broner
Reportatge a Monsa “ Low Cost” -Marià Castelló, arquitecte-. Casa 8x8 Formentera
Reportatge a Kbwama “More about the house”
n. 4.99 -Marià Castelló, arquitecteCasa 8x8 Formentera
Reportatge a Ibiza Style n. 3. “Bauhaus á la Ibiza”, sobre la casa Broner
Reportatge a Ibiza Style n. 3. “Tradición de Gasa”, sobre la moda Eivissenca
Col·laboració al reportatge de Ibiza Style n. 4 -“There-s someone living here”-, sobre la Casa Tur Costa d’Erwin Broner
Reportage a Ibiza Style n. 5 -“The sea in his hands”-, sobre Nito Misses “Mestre d’aixa”
Llibre fotografia arquitectura
Fotografies del llibre que edita el Col·legi Oficial d’Arquitectes dels Premis d’Arquitectura IV Edició. Gráficas Margen. Eivissa
Fotografies del llibre que edita el Col·legi Oficial d’Arquitectes dels premis de la V Edició
(20 obres). 2008
85
© Fotografia: Maria Puigròs
86
Alaró (Mallorca)
2008
“Porta a l’avern”. SACMA (Sala per l’Art i la Cultura de Manacor). Manacor (Mallorca)
“Percepcions oníriques”. Casal Ca’n Planes.
Sa Pobla (Mallorca)
2009
“Retrospectiva 2005/2009”. Galerie Im Velhornhaus (Alemanya)
“Projecció en el temps. Obres 2006-2009”. Espai d’Art Miquela Nicolau. Felanitx (Mallorca)
“Berlin-Retorn a la Memòria”. Berlin-Rückkehr zur Erinnerung. Galerie Sievi. Berlin (Alemanya)
“Sofismes”. Can Gelabert, Binissalem (Mallorca)
2010
“Personatges”. Galerie der Moderne,
Berlín (Alemanya)
Exposicions individuals
“Va de vi” (2001-2010). Museu d’Història Torre dels Enagistes. Manacor (Mallorca)
1979
Sala municipal d’exposicions. Manacor (Mallorca)
“Ales, ullada a Sa Pleta”. Sa Pleta Freda,
2005
“Fragments”. Torre de ses Puntes.
Son Servera (Mallorca)
Manacor (Mallorca)
2006
“De la mar”. Ca’n Creu d’Inca.
Exposicions col·lectives
Capdepera (Mallorca)
1989
Ateneu de Maó (Menorca)
“Del bou al mite”. Na Batlessa. Artà (Mallorca)
2005
“Sa Nostra”. Sant Llorenç des Cardassar (Mallorca)
Exposició permanent. Gran Hotel Son Julià. Llucmajor (Mallorca)
XII Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2005. Torre dels Enagistes. Manacor (Mallorca)
2007
“Paradís perdut”. Claustre de Son Tugores.
2006
SACMA (Sala per l’Art i la Cultura de Manacor)
“Estormiart”. Ca’n Creu d’Inca.
Capdepera (Mallorca)
© Fotografia: Rosa Ginart
2007“Estormiart”. Torre de ses Puntes (Manacor), Claustre de Sant Domingo (Inca) i Centre Cultural de la Misericòrdia (Palma)
“Eròtica”. SACMA (Sala per l’Art i la Cultura
de Manacor)
JAUME SIMÓ SABATER I GARAU
“...en projecte (XII)”. Torre de ses Puntes.
Santa Maria (Mallorca), 1972
Manacor (Mallorca)
“...en projecte (XII)”. Casa de Cultura.
Formació
Felanitx (Mallorca)
1991-1996
Llicenciat en Belles Arts. UPV. Leiola (Bilbao)
2008
XV Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2008. Torre de ses Puntes. Manacor (Mallorca)
1994
“Nuevos entornos visuales. Umbrales de la imagen”. Curs impartit per Joseba Lopezortega. Sala
Galeria Racó 98. Sóller (Mallorca)
Rekalde. Bilbao
“Manacor Art col·lectiu”. SACMA (Sala per l’Art i la Cultura de Manacor)
“Artistas y espacio ubano. Propuestas para la ciudad. Pensar el espacio”. Seminari dirigit per Fernando Castro Flórez. Gijón (Astúries)
2009
XVI Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2009. Torre de ses Puntes. Manacor (Mallorca)
1995
Seminari de fotografia amb Koldo Chamorro. Fundació “la Caixa”. Palma
“A favor d’APROSCOM”. Sa Màniga. Sant Llorenç des Cardassar
VII Jornades Internacionals de Semiòtica. “Ver y creer”. Bilbao
Galeria Bennàssar. Pollença (Mallorca)
Espai d’Art Miquela Nicolau. Felanitx (Mallorca)
1996
“El efecto Kafka”. Seminari impartit per Francisco Jarauta. Arteleku (Sant Sebastià, País Basc)
Galeria Le Compagnie. Dordrecht (Països Baixos)
Nit de l’Art’09. Espai d’Art Miquela Nicolau (Felanitx) i Galeries Bennàssar (Pollença). Centre Cultural de la Misericòrdia (Palma)
“Experiencia estética y crítica del arte”. Seminari impartit per Roman de la Calle. Arteleku (Sant Sebastià, País Basc)
1996-1998 Doctorat en estètica. Departament d’Estètica. Facultat de Filosofía de la UPV. Sant Sebastià
87
(País Basc)
1997
Taller d’escultura dirigit per Ángel Bados, Txomin Badiola. Arteleku (Sant Sebastià, País Basc)
“El espacio público e ilusión arquitectónica”. Seminari dirigit per Luca Ortelli. Arteleku (Sant Sebastià, País Basc)
“La desaparición del otro”. Seminari dirigit per Jean Baudrillard. Arteleku (Sant Sebastià, País Basc)
“Paisajes modernos para la arquitectura urbana”. Seminari impartit per Alberto Ferlanga. Arteleku (Sant Sebastià, País Basc)
2002-2003 Postgrau a ESBA. Departament de Recerca Plàstica i Multimèdia. Escola Superior de Belles Arts.
Ginebra (Suïssa)
2003-2005 Màster en Belles Arts. Departament d’Escultura del Royal College of Art. Londres
88
“Simulador de espacios domésticos”, amb l’artista Iñaki Garmendia. Talleres Abiertos. Bilbao
1997
Sala Barrena, exposició amb Iñaki Garmendia i Asier Mendizábal. Ordizia (País Basc)
Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” de Pintura. Casal Solleric. Palma 1998: Exposició al taller d’Ángel Bados & Txomin Badiola. Arteleku (Sant Sebastià) i Palau Montehermoso (Vitòria, País Basc)
Galeria Zappi. Zarautz (País Basc)
2002
Premi Art Jove d’Escultura. Casal Balaguer. Palma
Premi Dijous Bo d’Inca. Centre d’Art Sa Quartera. Inca
“Panem et circenses”. Projecte de Lacasadelcactus. Can Gelabert. Binissalem
2003
“Art Jove 2002”. Espai Ramon Llull. Palma
“Panem et circenses”. Can Gelabert. Binissalem
2004
“El paisaje: Lo dado y lo interminable”. Comissariada per Sebastià Camps. Galeria Horrach Moyà. Palma
Exposicions individuals
2004
“Cantaferro”. Galeria Horrach Moyà. Palma
“Stereo White”. Coordinat per Nigel Rolfe. Howie Street. Londres
2006
“És que som mort per amor”. Galeria Horrach
Sala Henry Moore. Royal College of Art. Londres
Moyà. Palma
“Background”. Galeria Horrach Moyà. Palma
“Iran 2005” (projecte amb Mark Mangion). Saint James Cavalier. Valetta (Malta)
2008
“Exilis. Obres 1999-2008”. Casal Solleric.
“Art School”. Projecte amb el Departament d’Escultura, coordinat per Sacha Craddock i Keith Wilson. Espai d’Art de Bloomberg. Londres
Palma (Mallorca)
2005
”Bloomberg New Contemporaries”. Spike Island and LOT, Bristol, i Corner Hause. Manchester
(Regne Unit)
“Peripheral Visions”. Mostra paneuropea de joves videoartistes. Comissariada per Nigel Rolfe i Cliodhna Shaffrey. Cork Film Centre. Cork (Irlanda)
Exposicions col·lectives
1996
Sala Sanz Enea. Zarautz (País Basc)
Exposició final del Màster en Belles Arts. Royal College of Art. Londres
2006
“Bloomberg New Contemporaries”. Barbican Art Gallery. The Curve. Londres
“Oltrepassando l’arte dei paesi”. Antic monestir de Santa Clara. República de San Marino
“VideoArte a Venecia”. Illa de San Sérvolo. Venècia (Itàlia) “Background”. Galeria Horrach Moyà. Palma
“Iran 2005”. Saint James Cavalier. Valetta (Malta)
2007
Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Plàstiques. Casal Solleric. Palma
“A search for a spache”. Biaggio steps.
Valetta (Malta)
“Les temptacions de Sant Antoni”. Galeria
Espai B. Barcelona
“Postfotografia II”. Galeria Horrach Moyà. Palma
“Diario de Mallorca Art Report 2007”. Centre de Cultura de “SA NOSTRA”. Palma
XIV Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2007. Torre de ses Puntes. Manacor
2008
Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Plàstiques 2007. Casal Solleric, Palma
© Fotografia: Sarai-Maria Arias
JOSÉ ÁNGEL SINTES
(Alaior, Menorca, 1978)
Formació
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat
de Barcelona
Exposicions individuals
XV Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2008. Torre de ses Puntes. Manacor
2002
2003
2005
2006
2008
2010
Sala de Cultura de la Fundació “SA NOSTRA”.
Maó i Ciutadella
Galeria Encant. Maó
Sala de Cultura de la Fundació “SA NOSTRA”.
Maó i Ciutadella
Sala d’exposicions de l’Ajuntament d’Alaior
Galeria Arantza & Cia. Alaior
Galeria Encant. Maó
José Ángel Sintes i Piers Jackson. Galeria Encant. Maó
Pintures i dibuixos. Galeria Encant. Maó
“Frecuencias”. Instituto Cervantes.
Exposicions col·lectives
2001
2002
XI Premi Sant Antoni de Pintura. Fundació
“SA NOSTRA”. Maó i Ciutadella (Menorca)
XII Premi Sant Antoni de Pintura. Fundació
“SA NOSTRA”. Maó i Ciutadella (Menorca)
Sense Títol. Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona
Exposició itinerant
“Retroactiva”. Art Jove 2008. Govern de les
Illes Balears
89
Premis
XI Premi Sant Antoni de Pintura. Menció Especial
XII Premi Sant Antoni de Pintura. Menció Honorífica
a l’artista menor de trenta anys
XIV Premi Sant Antoni de Pintura. Menció
Honorifica a l’artista menor de trenta anys
XV Premi Sant Antoni de Pintura. Primer Premi
Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts
Visuals 2009.
Primer Premi
Obra a col·leccions públiques
Ajuntament de Palma
Fundació “SA NOSTRA”
© Fotografia: Fabián Schalekamp
El espacio como concepto. Galeria Arantza & Cia. Alaior (Menorca)
2003
Galeria Encant. Maó (Menorca)
Galeria Arantza & Cia. Alaior (Menorca)
Pintures. Centre de Cultura Sant Diego (Menorca)
2004
XIV Premi Sant Antoni de Pintura. Fundació “SA NOSTRA”. Maó i Ciutadella (Menorca)
Galeria Encant. Maó (Menorca)
2005
XV Premi Sant Antoni de Pintura. Fundació “SA NOSTRA”. Maó i Ciutadella (Menorca)
Galeria Encant. Maó (Menorca)
Galeria Arantza & Cia. Alaior (Menorca)
2006
Galeria Encant. Maó (Menorca)
2007
Galeria Encant. Maó (Menorca)
2008
Galeria Encant. Maó (Menorca)
2009
Galeria Encant. Maó (Menorca)
2010
Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2009. Casal Solleric. Palma
“Art emergent a les Illes Balears (IV)” (Projecte Llevant). Itinerant per Mallorca, Menorca,
Eivissa i Barcelona
MARÍA ISABEL URIBE DUSSAN
Neiva-Huila (Colòmbia)
1987-1989 Universitat Piloto de Colòmbia. Facultat d’Arquitectura
1990-1995 Llicenciada per la Universitat Surcolombiana. Arts visuals. Neiva-Huila (Colòmbia)
1997
Universitat de les Illes Balears. Facultat d’Educació. Cursos de doctorat Didàctica de l’Art.
Palma (Mallorca)
2002-2006 Escola Superior de Disseny. Fotografia
Artística. Palma
2010
Homologació del títol oficial espanyol de Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Murcia
Experiència didàctica
2003
90
Formació
Programa didàctic, activitats per a families. “Descobreix amb nosaltres la màgia de l’espart”. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.
2008
2009
2010
Palma, Mallorca
Taller infantil “Dulce figura”. Museo de Arte Contemporáneo del Huila-MACH. Huila, Colòmbia
Sant Joan 2009. Taller “Prenda, objeto del
deseo”. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Palma, Mallorca
“Punto y línea. Elementos mágicos de un
mismo universo”.
Es Baluard Museu d’art modern i contemporani de
Palma, Mallorca
1994
Sociedad Huilense de lucha contra el sida.
Neiva-Huila
Galeria Oriente. Santiago de Cuba
Casa de la Cultura San Agustín. Huila (Colòmbia)
1996
Ministeri de Treball. Santa Fe de Bogotá (Colòmbia)
1998
Casal Balaguer. Palma
Exposicions individuals
2001
Celler d’Art San Marc. Sineu (Mallorca)
1994
Galeria Valencia Pitalito-Huila (Colòmbia)
2002
“Mallorca tropical”. Celler d’Art San Marc.
1995
Sala Ricardo Borrero I.H.C. Neiva-Huila (Colòmbia)
Sineu (Mallorca)
2004
“Canas al aire”. Es cavallets. Sa Pobla (Mallorca)
VI Salón Regional de Artistas Visuales 2002.
“Corpus Christi”. Acción Corazón de María.
Neiva-Huila (Colòmbia)
Ca’n Marqués. Palma
2003
VI Mostra d’Escultura Vila de Santa Maria del
2006
“Nidos de amor”. Casal Son Tugores.
Camí (Mallorca)
Alaró (Mallorca)
“Mallorquines de adopción”. Museu Krekovic. Palma
“I am very domestic”. Galeria ABA art. Palma
“Rebotats”. Projecció audiovisual. El Garito. Palma
2008
“The kitchen is the heart of the home”. Casal de Cultura Can Gelabert. Binissalem (Mallorca)
2004“...en projecte (IX)”. Torre de ses Puntes.
2009
“Mesticitos”, video-instal·lació. Casa de las
Culturas. Saragossa
Manacor (Mallorca)
XI Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2004. Torre de ses Puntes. Manacor (Mallorca)
Premis Rei en Jaume d’Arts Plàstiques 2004.
Exposicions col·lectives
Calvià (Mallorca)
1993
Instituto Huilense de Cultura y Turismo.
“Somnis i malsons”. Centre Cultural
Neiva-Huila (Colòmbia)
d’Andratx (Mallorca)
Salón Regional de artistas Zona 6.
2005
“O d’oxigen”. Cas Pellers. Binissalem (Mallorca)
Neiva-Huila (Colòmbia)
XXVII Certamen de Pintura Vila de
Universidad Surcolombiana. Neiva-Huila (Colòmbia)
Binissalem (Mallorca)
91
© Fotografia: Eva Choung-Fux
MARCOS VIDAL FONT
Vitoria-Gasteiz, 1967
Viu i treballa a Sineu, Mallorca
92
Formació
1987
1991
1992
1994
1995
1997
Curs d’introducció al cine, aspectes teòrics i històrics, organitzat pel vicerrectorat d’extensió universitària. Universitat de València
Llicenciat en Belles Arts a la Facultat de Sant Carles. Universitat Politècnica de València (especialitat
de gravat)
Tres cursos de postgrau: Seminaris d’historieta 1 i 2, impartits per Ramón Marcos, i Seminari d’infografia, impartit per Marina Segarra. Departament d’Història de l’Art de la Facultat de B.B.A.A. de Sant Carles. Universitat Politècnica de València
Curs “Cubano Multidisciplinar” del Centre Wifredo Lam. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca
Cursos “Cubano Experimental” i “Xilografía”. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca
Ajudant d’Eva Choung-Fux en el curs de postgrau “Relief-Printmaking-Grafic-Art” a la Facultat de 2006
BBAA de València
Curs de gravat amb Mitsuo Miura. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca
Curs “Derivas gráficas” de Chema Elexpuru. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca
Exposicions individuals
2010
“Marcos Vidal. L’objecte trobat. Obres 1996-2009”, Centre Cultural Can Prohens, Felanitx, Mallorca
2009
“Marcos Vidal. L’objecte trobat. Obres 1996-2009”, Torre de ses Puntes, Manacor, Mallorca
2008
“Cochina tele”, Galeria Candyland, Estocolm, Suècia
“Pay attention”, Galeria SKL, Palma, Mallorca
2007
“Pay attention”, Field Institute Hombroich, Fundació Insel Hombroich, Neuss, Alemanya
2006/2007 “Las invasiones heráldicas”, Simposium internacional d’escultura d’Alacant, intervenció, Castell de Santa Bàrbara, Patronat de cultura, Ajuntament d’Alacant
2006
Museu i fons artístic de l’Ajuntament de
Porreres, Mallorca
2005
“Tv show”, Sala Dato, Ajuntament de
Vitoria-Gasteiz
“Perills Domèstics”, Galeria La Resistència de l’Art, Palma, Mallorca
2004
“El darrera al davant”, intervenció al pati del Museu de Mallorca, Ajuntament de Palma, Mallorca
“Amor Propio”, La fàbrica de licors, Palma, Mallorca
2002
“Llinatge sospitós”, Espai Ramon Llull, Conselleria d’Educació i Cultura, Govern de les Illes Balears, Palma, Mallorca
“Les mes nobles intencions”, instal·lació festival BAC 02, La Santa, Barcelona
2001
“Les teves cartes”, instal·lació, Galeria Xavier Fiol, Palma, Mallorca
“Ceci n’est pas un pupitre”, instal·lació, “Museo de los ángeles”, Turégano, Segòvia
1997
“Monstruos perfectos”, Sala Purgatori, València
1994
Galeria 4 Gats-Ferran Cano, Palma, Mallorca
1991
1990
Galeria Sargadelos, València
Ajuntament de Sineu, Mallorca
Exposicions col·lectives
2010
2009
2008
“Art emergent a les Illes Balears (IV) (Projecte Llevant). Itinerant per Mallorca, Menorca,
Eivissa i Barcelona
“IEEB 4” Bienal internacional de gráfica experimental. Palaus Bracovian, Bucarest, Rumania
Water tower art fest, Festival d’art experimental, Sofia, Bulgària
“Next Chicago”, Fira d’art, stand Galeria SKL,
Xicago (EUA)
“Supermarket”, Fira d’art, Kulturhuset,
Estocolm, Suècia
XVII Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques,
Torre de ses Puntes, Manacor (Mallorca)
“Watermarks”, Centre cultural NDSM, Institut d’Estudis Baleàrics, Amsterdam, Holanda
“Reality Check”, Galeria Ubr, Salzburg, Àustria
“Valuable Parcel”, Centre d’art Wspólczesnej, Ajuntament d’Opole, Polònia
“KIAF”, estand Galeria SKL, fira internacional
de Seúl, Corea
“Puro arte”, estand Galeria SKL, fira d’art de
Vigo, Galícia
XVI Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques,
Torre de ses Puntes, Manacor, Mallorca
“Incart”, festival d’art, Casal des metge Cifre,
Inca, Mallorca
“Les temptacions de Sant Antoni”. Museu can Planes, Sa Pobla, Mallorca
Beijing 2008. Casal Son Tugores, Alaró, Mallorca
“3rd Beijing International art Biennale”, National
art Museum, Ministeri de Cultura de la República Popular de Xina, Pekí, Xina
“KIAF”, estand Galeria SKL, fira internacional de 2007
2006
2005
2004
2003
Seúl, Corea
“Olympics fine arts”, Xina international exhibition center, Pekí, Xina
XV Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques,
Torre de ses Puntes, Manacor, Mallorca
“KIAF”, estand Galeria SKL ,fira internacional de Seúl, Corea
“Jam Art Mallorca”, Fira d’art de Palma, Mallorca
“Les temptacions de Sant Antoni”, Galeria
Espai B, Barcelona
“Estormiart”, itinerant per Can Creu d’Inca (Capdepera), Torre de ses Puntes (Manacor),
Sa Quartera centre d’Art (Inca) i
Centre Cultural de la Misericòrdia (Palma)
“Futbólicos”, Ajuntament de Sineu, Mallorca i
Espai Mallorca, Barcelona
XIV Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques,
Torre de ses Puntes, Manacor, Mallorca
“BIPAF”, Busan Internacional print festival,
Busan, Cordea
XIII Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques,
Torre de ses Puntes, Manacor, Mallorca
“II Certamen de intervenciones artísticas”, Ajuntament de Navacerrada, Madrid
“56 certamen Arte Alavés”, Caja Vital, Vitoria-
Gasteiz, Euzkadi
“2nd Beijing Internatinal art Biennale”, Museu Monument Mil·lenni, Ministeri de Cultura de la República Popular Xina, Pekín, Xina
Bombeo de Amor”, centre d’art W.G. Kunst, Amsterdam, Holanda
II Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques,
Torre dels Enagistes, Manacor, Mallorca
“Somnis i malsons”, Centre Cultural d’Andratx, Mallorca
“Mestizos”, Ses Voltes, Ajuntament de Palma, Mallorca
XI Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques,
Torre dels Enagistes, Manacor, Mallorca
“Gielniak print competition”, Karkonoskie Museum,
Jelenia-Gorá, Polònia
93
2002
2001
2000
94
XII Biennal d’Eivissa Ibizagrafic, Museu d’art contemporani d’Eivissa
“Coslart 03”, Sala Margarita Nielken,
Ajuntament de Coslada, Madrid
“Literal, o tot el contrari”, Celler d’art Sant Marc, Sineu, Mallorca
Colección Mardavall, Galeria Lázaro by Corsi,
Milà, Itàlia
“Íntimo y personal”, mail art, Galeria
Antonio Camba, Palma, Mallorca
“Diàlegs amb Dionisos”, itinerant,
sales de Sa Nostra, Mallorca
III exposició donacions d’obra gràfica a la
Biblioteca Nacional, Madrid
“Panem et circenses”, Lacasadelcactus,
Can Gelabert, Binissalem, Mallorca
“Mallorca tropical”, Celler d’art Sant Marc,
Sineu, Mallorca
Biennal “Mediterranea Nº2”, Ministeri d’assumptes exteriors d’Itàlia, Ministeri de Cultura de Croàcia,
Conselleria d’Educació i Cultura, Govern Balear, Dubrovnik, Croàcia
“Èxit 1”, Casal Balaguer, Palma, Mallorca
“Les arts de Sant Marc”, Celler d’art Sant Marc, Sineu, Mallorca
“Arxipèlag Cactus”, Festival Isladencanta,
Esporles, Mallorca
“Espai domèstic”, Sa Quartera centre d’Art,
Inca, Mallorca
VII Triennal Internacional Majdanek, Museu estatal de Majdanek, Ministeri de Cultura de Polònia, Lublin, Polònia
Premi “Ciutat de Palma” Antoni Gelabert de Pintura, Casal Solleric, Palma, Mallorca
VII Premi Ciutat de Manacor de Pintura,
Torre dels Enagistes, Manacor, Mallorca
“Divaneos”, Casal Balaguer, Palma, Mallorca
Can Miret, Festival Hibrit-Art, Esporles, Mallorca
“New Art” fira d’art, estand Galeria Ferran Cano,
1999
1998
1997
1996
1995
1994
1993
Hotel Sans, Barcelona
“Espai Net”, Celler d’art Sant Marc, Sineu, Mallorca
Casino d’Alacant
“La vulva xilogràfica”, Celler d’art Sant Marc,
Sineu, Mallorca
Museu del Gravat Espanyol Contemporani de Marbella, Màlaga
Galeria Thema, València
Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca,
Palma, Mallorca
XXIV Premi Bancaixa, València, Castelló i
Alacant (itinerant)
Fira Estampa´97, Galeria Sánchez i Juan, Madrid
C.I.P.E. 96, Unió Nacional d’escriptors i
artistes de Cuba, La Havana, Cuba
Sala Purgatori II, València
Taller Experimental de Gràfica, La Havana, Cuba
Art Jove, Casal Balaguer, Palma, Mallorca
Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca,
Palma, Mallorca
III Concurso Internacional de Pintura Fundació Barceló, Palma, Mallorca
“Arte y Sida”, Llonja del peix, Ajuntament d’Alacant
Col·laboracions
2010
2008/2010
2007
2002
1999
Amb Irene Peukes i Eder Santos, a la presentació de “Guate va vest”. Es Baluard Museu d’art modern i contemporani de Palma
Amb Au-ments, a l’obra de dansa “Tales of the body” atrezzo, itinerant per Europa i Amèica
Amb Irene Peukes i Julio Fuentes, a la instal·lació
“El vestido de mis locuras”. Jam Art Mallorca,
fira d’art. Palma
Amb Pistolo Eliza, al projecte “Box”, juntament amb Joan Vallespir i Santiago Picatoste. Can Gelabert. Binissalem, Mallorca
Amb Andrés Llopís, a la performance “La cara oculta del Pez Luna”. Sala Naraja, València
Premis i beques
2009
Menció d’honor al XVI Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques, Manacor, Mallorca
2008
Beca de IASPIS Swedish arts grants committe per a impatir un workshop al Harmaby art port de Estocolm, Suècia
2007
Ajuda a la mobilitat dels creadors de
l’AECID, Ministeri d’Assumptes Exteriors d’Espanya per a una estada a la Fundació Insel Hombroich, Neuss, Düsseldorf, Alemanya
2005
1997
1996
1995
Beca Ajudes a la creació Montehermoso, Ajuntament de Vitoria-Gasteiz, Euskadi
Estada a la Fundació Starke a Berlín, Alemanya
Beca Pilar Juncosa i Sotheby’s per als Tallers Miró, Palma, Mallorca
Beca del Frans Masereel centrum de Bèlgica, per als seus tallers de gràfica
Beca de viatge del Ministeri de Cultura Espanyol, convidat pel “Taller Experimental de Gráfica” i el Taller René Portocarrero a La Havana, Cuba
1993
Beca Pilar Juncosa i Sotheby’s per als Tallers Miró, Palma, Mallorca
1988
Beca d’ajuda a la creativitat i a les iniciatives culturals, Universitat Literària de València
Consell de Mallorca
Taller Experimental de Gráfica, La Havana, Cuba.
Taller René Portocarrero, La Havana, Cuba
Ajuntament de Sineu, Mallorca
Ajuntament de Manacor, Mallorca
Museu i fons artístic de Porreres, Mallorca
Museu Posada de Biniatró, Campanet, Mallorca
Museo de los ángeles, Turégano, Segòvia
Facultat de Belles Arts de Sant Carles, València
Centre Eusebio Sempere d’art i comunicació visual,
Diputació d’Alacant
Frans Masereel centrum, Kasterlee, Bèlgica
Unió Nacional d’escriptors i artistes de Cuba, La
Havana, Cuba
Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca,
Palma, Mallorca
Biblioteca Nacional, Madrid
Royal Museum of Fine Arts, Amberes, Bèlgica
State Museum at Majdanek, Lublin, Polònia
Fundació Insel Hombroich, Neuss,
Düsseldorf, Alemanya
Obra a museus i col·leccions
Galeria SKL, Palma, Mallorca
Galeria Ferran Cano, Palma, Mallorca
Galeria Xavier Fiol, Palma, Mallorca
Col·lecció La fàbrica de licors arts visuals,
95
Traduccions al castellà
97
Art emergent a les Illes Balears (IV)
Gómezdelacuesta
DIEZ AÑOS (DIEZ) DE EMERGENCIA EN BALEARES (2001-2010).
Les connotacions semàntiques del terme emergent, a més d’evocar el concepte de
novetat, posen allò recent en contacte amb una tradició, més o manco propera: una base
des de la qual s’emergeix, establint amb ella una relació de continuïtat o ruptura.1
E
l ser humano es binario en esencia, no hay
duda, pero justo después del si y del no, del uno
y del cero, tendemos a lo decimal, a juntarlo
todo en grupos de diez, a numerar cualquier
cosa mientras empleamos con soltura muchos de
sus infinitos múltiplos y algunos de sus inabarcables
divisores. Somos buscadores insaciables de decálogos,
decaloguistas natos que vamos transitando, viajando,
entre los diez mandamientos, los diez mejores
destinos para unas vacaciones de ensueño, el sistema
de puntuación con el que nos evalúan desde niños o
algunos de aquellos decatlones atléticos que nunca
conseguiremos culminar. Somos proclives a la decena,
a la década, y lo somos porque nos resulta familiar,
porque nos completa, porque nos ordena, porque
nos equilibra y porque nos sosiega en medio de este
caos contemporáneo que, para nuestra desgracia, casi
siempre consigue desbordarnos.
En el seno de esta vorágine los historiadores buscamos
cierto orden, y el orden, a veces, tiende al número diez.
Por eso, llegados a un año tan paradigmático como
éste en el que nos encontramos, no nos debe resultar
extraño que tratemos de organizar nuestro presente
–y un pasado tan reciente que aun lo recordamos con
precisión– en base a los diez años de arte emergente
que acabamos de vivir. Diez años que han venido
acompañados, casi desde el principio, por estas
propuestas de “Art emergent” auspiciadas por el Projecte
Llevant y que nos sirven, ahora, de hilo conductor para
1
tratar de contar lo que ha sido esta década prodigiosa
de emergencia artística balear. Unos creadores,
lugares y años que, en continua evolución, han sentado
las bases del desarrollo plástico, del arte más actual,
que se ha realizado en nuestras queridas islas.
Y es precisamente por ese ánimo escrutador,
clasificador –de historiador– por el que simplificamos,
quizás facilitamos, una evolución de diez años dividida
en diez epígrafes que, sin ánimo de ser absolutamente
exhaustivos, se plantean con la voluntad de que su
contenido se constituya en una ajustada muestra de
lo que ha sido el arte nuevo de esta comunidad. Diez
notas sencillas que dan expresión de multitud de
proyectos, de nombres que entran y que salen, que
vienen y que van, de ilusiones, intenciones, talentos,
ambiciones y deseos, pero que juntos han ido creando
el contenido, más o menos afortunado, acertado,
trasgresor o relevante, del arte emergente de las Islas
Baleares en esta primera década del siglo XXI.
1. “…en projecte” 1992-2007. Un precursor singular,
un colaborador necesario.
Quizás lo que más llama la atención, a priori, de
este ciclo de exposiciones titulado “…en projecte” y
desarrollado por Joan Carles Gomis para la Torre
de ses Puntes de Manacor, sea el nacimiento tan
temprano de la propuesta. Efectivamente, la primera
convocatoria data de 1992 y en el texto que acompaña
Carme Castells, “Art emergent a les Illes Balears”, texto recogido en el catálogo Art emergent a les Illes Balears (I), Projecte Llevant, Manacor, 2002, p. 5.
99
al desplegable que le da difusión ya se señalaban de
manera clara y concisa los valores que inspirarían
su planteamiento inicial, unos parámetros que han
seguido alimentando este proyecto durante sus más
de quince años de actividad:
Pensam que un dels objectius d’un espai de les
característiques del nostre, al marge d’oferir al
públic l’obra d’artistes de vàlua reconeguda, ha
de ser el d’estimular el treball dels joves creadors
i fer possible, d’una manera proporcional al seu
esforç, que la seva obra pugui ser coneguda. Estam
convençuts que la interacció que resulti del contacte
de llur obra amb el públic –experiència inèdita
per a alguns d’ells– incidirà positivament sobre el
desenvolupament posterior del seu treball.2
Centrándonos en el período de tiempo que hemos
delimitado y en los alrededores cronológicos de los que
trae causa, la segunda cuestión que sorprende es la
premonitora nómina de artistas que han frecuentado las
diferentes convocatorias de este ciclo de exposiciones.
Especialmente significativa y precursora fue “…en
projecte (III)” (1996) donde artistas como Joan Miquel
Arrom “Sasai” (Palma, 1970) que anticipaba con esta
participación su posterior selección en “Art emergent
(II)” (2003), el escultor Jeroni Bosch (Manacor, 1975)
o la que ha resultado ser una de las trayectorias más
consolidadas del arte contemporáneo balear, Ricard
Chiang (Barcelona, 1966), se dieron cita junto a
Tomeu Estelrich (S’Alqueria Blanca, 1968), Adolf Gil
(Muro, 1970) y Catalina Julve (Manacor, 1972), para
configurar una propuesta que demostraba el buen
criterio del equipo encargado de la selección de los
participantes.
No fue hasta pasados tres años cuando se reanudó la
convocatoria de “…en projecte”, siguiendo su actividad
anualmente y sin interrupciones hasta la última edición
celebrada en 2007. En las sucesivas exposiciones se
congregó un completo grupo de creadores entre los que
cabe mencionar a Ramon Company (Alcúdia, 1973) en
“…en projecte (IV)” (1999); participantes en sucesivas
ediciones de “Art emergent” como Jaume Canet
(Felanitx, 1966), Marian F. Moratinos (Palma, 1973),
2
100
“…en projecte I”, Torre de ses Puntes, Ajuntament de Manacor, Manacor, 1992.
Rafel Perelló (Manacor, 1963), Joan Serra (Manacor,
1973) o Joan Servera “Peix” (Artà, 1971) en “…en
projecte (V)” (2000); los también seleccionados para
“Art emergent” Paco Espinosa (Palma, 1969) y Joan
Vallespir (Inca, 1969) en “…en projecte (VI)” (2001),
Astrid Colomar (Palma, 1970) en “…en projecte (VII)”
(2002), Jaume Fullana (Palma, 1963) y Amparo Sard
(Son Servera, 1973) en “…en projecte (VIII)” (2003), o
Maria Antònia Mir (Sa Pobla, 1977) y Ginés Quiñonero
(Palma, 1971) en “…en projecte (IX)” (2004). Una
coincidencia entre ambos eventos, “Art emergent” y “…
en projecte”, que, obviamente, no es casual.
Es precisamente en este “…en projecte (IX)” de 2004
cuando aparece la primera artista que forma parte de
la selección de la exposición que da origen al presente
catálogo: “Art emergent a les Illes Balears (IV)”. Se trata
de la creadora de origen colombiano María Isabel
Uribe (Neiva, Huila, Colombia, 1969), mientras que,
junto a ella, van compareciendo también Yolanda
Adrover (Felanitx, 1977), Paz Alcoverro (Barcelona,
1969) y Julia García (Albacete, 1968) en “…en projecte
(XI)” (2006), o Joan Cabrer (Palma, 1983) y Miquel
Mesquida (Manacor, 1954) en “…en projecte (XII)”,
una última cita de este longevo ciclo que culminó en
el año 2007. Unos caminos paralelos, los de estas
peculiares propuestas, llenos de retroalimentaciones y
de puntos en común que consolidan a “…en projecte”
no sólo como un singular antecedente sino también
como un colaborador necesario de unos itinerarios
que terminarán confirmándose en las sucesivas
convocatorias de “Art emergent”.
2. Recogiendo la emergencia antes de “Art
emergent”.
Antes de que el proyecto “Art emergent” viniera
a ocupar de una forma estable, programada y
coordinada el espacio de selección y difusión de las
propuestas emergentes de las Baleares, se habían
sucedido una serie de exposiciones que consiguieron
dar cabida a las creaciones de ese conjunto de artistas
que por edad, maneras y contenidos, podríamos
encuadrar en la ambigua, amplia y heterogénea
categoría de lo emergente. Hablamos, por ejemplo,
de algunas muestras colectivas organizadas por el
Govern Balear e inauguradas durante el año 1999, como
son “Pittura Giovane Balear” presentada en la Galleria
Contemporanea A. Sangallo de Loreto, Italia. En esta
muestra, entre los representantes de menor edad,
hallamos a los ya mencionados: Joan Miquel Arrom
“Sasai”, Ramon Company, Marian Moratinos, Adolf
Gil o Joan Vallespir, así como, entre otros, a algunos
de los participantes en diferentes convocatorias de “…
en projecte” o de “Art emergent”: Xavier Andreu (Inca,
1973), Martí Antoni Monjo (Maria de la Salut, 1972) o
Bartomeu Pons (Campanet, 1973). También en 1999 se
celebró “29 artistes a Menorca” con la inclusión de los
“emergentes” Paca Florit (Ciutadella, 1974) y Carles
Moll (Maó, 1969); mientras que esta visión parcial
del archipiélago terminó de conformarse, unos años
después, gracias a la muestra producida por el Museu
d’Art Contemporani d’Eivissa titulada “Hic et nunc.
Actuals a les Pitiüses” (2002) que congregó, entre sus
ocho participantes, una interesante representación de
artistas nacidos en la década de los sesenta y vinculados,
de una manera u otra, a las Pitiusas, estos eran: Maria
Catalán (Castellón, 1961), Enric Riera (Formentera,
1963), Rom Ero (Granada, 1960), Paco Romero (Eivissa,
1966) y el participante en “Art emergent (III)” Mario de
Ayguavives (Zaragoza, 1968).
En el año 2000, organizada por Edicions 6a y Sa Nostra,
se realizó la edición gráfica y posterior exposición titulada
“7i7”, una muestra que se encargó de recoger cierta
representación de la emergencia de nuestra comunidad
mediante unas litografías de artistas jóvenes que se
mezclaban con los versos de algunos poetas jóvenes
también. Aquí compareció la obra de los citados Paco
Espinosa, Paca Florit, Marian Moratinos y Joan Vallespir,
a los que se les unieron la mallorquina actualmente
afincada en Galicia Aina Noguera, el ibicenco Pep Tur
y el integrante del posterior “…en projecte (VII)” (2002)
Santiago Picatoste (Palma, 1971). Pero posiblemente la
propuesta que más se acercó a algunas de las premisas
que luego rigieron “Art emergent” fue la serie de dos
exposiciones organizadas por el Ajuntament de Palma
en los años 2000 y 2001 y que serían presentadas en
el céntrico espacio del Casal Balaguer. “Exit 1” y “Exit 2”,
nombre que recibieron cada una de las convocatorias,
recogieron, mediante una adecuada selección por
parte de la comisaria Neus Cortés, gran parte de los
nombres que ya protagonizaban el arte balear más
joven y moderno y que, en muchos casos, todavía hoy
siguen protagonizándolo: Cati Aguiló (Palma, 1970),
“Sasai”, Xisco Bonnín (Palma, 1967), Biel Bover (Palma,
1962), Paco Espinosa, Mercedes Estarellas (Palma,
1972), José Fabré (Palma, 1961), Jaume Fullana, Carles
Gispert (Palma, 1969), Iván de Lucas (Madrid, 1962),
Rosa Mascaró (Manacor, 1961), Marga Nicolau (Palma,
1964), Kiko Palmer (Palma, 1968), Gabriel Pereiro
(Palma, 1975), Santiago Picatoste, Néstor Romero
(Granada, 1970), Tatiana Sarasa (Barcelona, 1966), Joan
Vallespir, Gori Vicens (Palma, 1968) y el participante
en esta cuarta convocatoria de “Art emergent”, Marcos
Vidal (Vitoria, 1967), terminaron de completar una
visión previa y suficientemente amplia del panorama
emergente balear para este inicio de siglo.
3. “Art emergent (I), (II) y (III)”. Una primera y
acertada trilogía.
Es en el año 2002 cuando llega la primera convocatoria
de “Art emergent”, una propuesta a la que siguieron,
sin solución de continuidad, año tras año, otras dos
exposiciones más, constituyendo una afortunada
trilogía donde fueron todos los que están, aunque
lógicamente no estuvieron todos los que eran –siempre
hay alguna ausencia que este “Art emergent (IV)” y las
próximas citas “emergentes” tratarán de subsanar–.
Si se mira con cierta perspectiva, ya casi histórica, los
itinerarios por los que se han desenvuelto cada uno de
los artistas que han participado en estas tres primeras
convocatorias, veremos caminos dispares, algunos de
ellos públicos, notorios y plenamente consolidados,
otros de recorrido más difícil, casi todos de cierto
interés. El tiempo ha dado, en la mayoría de los casos,
la razón a los comisarios del proyecto –Joan Carles
Gomis en la primera convocatoria y Maria Antònia
Artigues para las dos siguientes– demostrando que la
elección de los creadores se hizo con buen criterio.
Acompañando las piezas de los treinta y un artistas
seleccionados se despliega todo el desarrollo crítico de
los documentados y oportunos textos realizados por
101
Carme Castells para los catálogos que recogen cada
una de estas tres primeras exposiciones. Unos textos
que apoyan y completan el proyecto de una manera tan
generosa que nos servirán para entender, a la perfección,
el concepto y el desarrollo de unas propuestas de las
que aquí, simplemente, enumeraremos a todos sus
participantes. Así, en “Art emergent a les Illes Balears (I)”
(2002), nos encontramos con Astrid Colomar, Rafel
Adrover (Palma, 1969), Amparo Sard, Paco Espinosa,
Joan Serra, Marian Femenías Moratinos, Joan Servera
“Peix”, Pedro Oliver (Palma, 1968), Yolanda Montesa
(Eivissa, 1973) y Paca Florit; en “Art emergent a les
Illes Balears (II)” (2003) comparecen Jaume Canet,
Carles Moll, Martí Antoni Monjo en colaboración con
Ana Camuñas (Villafranca de los Caballeros, Toledo,
1975), Rafel Perelló, Aina Perelló (Pollença, 1976),
Blanca Pérez-Portabella (Barcelona, 1973), Eliana
Perinat (París, 1965), Joan Miquel Arrom “Sasai”,
Fabián Schalekamp (Palma, 1964) y Joan Vallespir;
mientras que en “Art emergent a les Illes Balears (III)”
(2004) hallamos las contribuciones del residente
en Ibiza Mario de Ayguavives, Rafel Bestard (Palma,
1967), Mercedes Estarellas, Jaume Fullana, Carles
Gispert, Núria Marquès (Ciutadella, 1975), Maria
Antònia Mir Sastre, Ginés Quiñonero, Pedro Vidal
(Palma, 1968) y Guillem Santandreu (Manacor, 1965)
que, curiosamente, ya estuvo presente en la segunda
convocatoria de “…en projecte”, allá por 1994.
4. Projecte Llevant, Projecte Torre y Projecte Triangle.
Pero obviamente el Projecte Llevant no se reduce tan
sólo a estas convocatorias de “Art emergent”. Projecte
Llevant es una idea de colaboración que aúna y
coordina los esfuerzos de muchas instituciones isleñas
que, en función de la propuesta concreta, van variando
y entre las que se encuentran los ayuntamientos
de Binissalem, Capdepera, Felanitx, Inca, Manacor,
Marratxí, Palma, Porreres, Santanyí, Sant Llorenç des
Cardassar o Sa Pobla, el Govern de les Illes Balears,
el Consell de Mallorca, Sa Nostra, el Espai Mallorca,
el Museu d’Art contemporani d’Eivissa o el Museu
de Menorca. Una dilatada trayectoria de proyectos
que se inició en 1999 con “Itineraris damunt paper.
El dibuix a la plàstica contemporània a Mallorca”, a la
102
que sucedieron “Fotografía contemporània a Mallorca”
(2000), “Actituds tangencials” (2000), “Erotisme a
la plàstica contemporània a les Illes Balears” (2001) –
donde volvemos a encontrar a Ricard Chiang–, los tres
mencionados ciclos de “Art emergent” (2002, 2003
y 2004), “Escultura contemporània a les Illes Balears”
(2005) en la que comparecen, refiriéndonos a los
emergentes, Jeroni Bosch, Jaume Canet, Jaume Fullana
o Carles Gispert, “Historietes. El còmic a les Illes Balears”
(2006), “Ceràmica contemporània a les Illes Balears”
(2007) y “Cadàver exquisit” (2008) con, entre otros,
Astrid Colomar, Marian F. Moratinos, Paca Florit,
Maria Antònia Mir, Rafel Perelló, Amparo Sard y Pep
Guerrero (Port de Sóller, 1966), así como un curioso
y apropiado texto del joven crítico y comisario Pau
Waelder (Palma, 1974). Una serie de propuestas que
ahora se completan con este “Art emergent (IV)” del
que el presente catálogo trae causa.
Projecte Torre es, en realidad, el nombre que se
da a todas las exposiciones producidas desde la
Torre de ses Puntes, normalmente encaminadas
a realizar revisiones individuales y concretas de
artistas emergentes –aunque no siempre– a partir del
momento en que éstas empiezan a itinerar por otros
municipios distintos a Manacor, lugar donde radica
el mencionado centro expositivo. La primera muestra
de este ciclo fue la realizada por Ricard Chiang
en 1997. Unas exposiciones que se organizaban,
producían y financiaban desde Manacor, con la ayuda
del propio Ayuntamiento, del Consell de Mallorca
y de SA NOSTRA, y que se cedían gratuitamente
a otros espacios destinados a la exhibición de arte
contemporáneo, siendo recogidos en unos catálogos
de diseño homogéneo que funcionan a la manera de
colección. A los efectos que nos ocupan destacan,
entre la gran cantidad de propuestas realizadas al
amparo de este proyecto, las exposiciones de Marian
F. Moratinos (2001), Rafel Perelló (2001), Guillem
Santandreu (2002), Fabián Schalekamp (2003),
Astrid Colomar (2003), Maria Antònia Mir (2004),
Pedro Oliver (2005), Pedro Vidal (2005), Rafel
Bestard (2006) o Jaume Fullana (2008), año en el
que también tiene lugar, dentro de la programación de
Projecte Torre, la muestra retrospectiva “Déjà vu 1998-
2008” de la artista Paz Alcoverro, seleccionada para
este “Art emergent (IV)”.
El Projecte Triangle, a su vez, es una derivación reciente
del Projecte Torre. Son producciones realizadas a
tres bandas entre los ayuntamientos de Manacor,
Felanitx y Capdepera, de las que se han realizado dos
ciclos completos, donde cada municipio se encarga
de proponer a un artista. La primera convocatoria
organizó exposiciones individuales a Mateu Estarellas
(Cala Rajada, 1970), Jaume Fullana y Yolanda Adrover,
mientras que la segunda reunió a Pere Bennàssar
(Felanitx, 1963), Marcos Vidal y Antonia del Río
(Capdepera, 1983). Unas propuestas, todas ellas, que
intentan mantener el concepto general y el formato
de catálogo de las muestras que se realizaron bajo la
coordinación del Projecte Torre.
(mención de honor en escultura 2001), Jaume Simó
Sabater (tercer premio en 1996 y primer premio en
2002 en la categoría de escultura), Yolanda Adrover
(primer premio de escultura en 2002), Mitos Colom
(primer premio de fotografía y mención de honor de
pintura en 2002), Aina Perelló (ganadora del certamen
de 2003 ya bajo el epígrafe genérico de artes visuales),
la menorquina Núria Marquès (vencedora en 2004),
el ibicenco Santiago Vich (triunfador en 2005), el
valenciano Robert Ferrer (galardonado en 2008), así
como la nueva savia de nacidos en los años ochenta:
Onofre Caldentey, Neus Marroig y Enric Socias
(primer premio y menciones especiales de 2006),
el ganador del certamen de 2007, Albert Pinya, la
segunda clasificada, la ibicenca Sara Tur, y, por último,
Lara Fluxà y Joan Cabrer, segundo y tercer premio
respectivamente de la convocatoria de 2008.
5. Los premios Art Jove, dando visibilidad a la cantera,
y una breve mención de los proyectos “RetroActiva”
y “Praxis”.
En un intento de aprovechar esta selección de artistas,
normalmente oportuna, que los propios premios iba
deparando, surgió “RetroActiva”, una propuesta que
se configuró a la manera de una singular retrospectiva
de Art Jove realizada desde un punto de vista algo
diferente. Una iniciativa nacida en 2008 que impulsa,
desde el campo institucional, intervenciones del arte
más actual por las calles de Palma. Cinco instalaciones
en cada ciclo, con sede en un contexto urbano, que
tienen como objetivo incitar y excitar el diálogo
espontáneo entre la creación contemporánea y los
ciudadanos. Los primeros artistas seleccionados, entre
todos los ganadores y menciones especiales de los
premios, fueron Yolanda Adrover, Carles Gispert, Núria
Marquès, Jaume Simó Sabater y Enric Socias (Palma,
1981). La segunda convocatoria se ha celebrado
recientemente, en septiembre de 2010, y los elegidos
para producir una instalación en una calle de Palma
escogida por ellos mismos son: Mitos Colom (Palma,
1977), Pep Guerrero, Neus Marroig (Sóller, 1982),
Marian F. Moratinos y Aina Perelló. “RetroActiva”
cuenta con la peculiaridad, además, de ser una
propuesta que se añade al programa de la prestigiosa
Nit de l’Art palmesana, un evento promovido por las
asociaciones de galerías de Mallorca que cuenta con
el apoyo de las instituciones de las Islas Baleares y en
el que la participación del espectador cobra especial
Los Premios Art Jove, promovidos por el Govern
de les Illes Balears, nacieron en 1994 con la clara
vocación de incentivar y difundir las propuestas de
los creadores más jóvenes de nuestra comunidad. Un
certamen que lo fue de artes plásticas hasta el año
2002 –pintura y escultura dando cabida también a
las instalaciones– pasando a la denominación más
amplia de artes visuales a partir de 2003. En la nómina
de ganadores volvemos a encontrar muchos de los
nombres que han dado forma al arte emergente balear
durante esta década que estamos tratando, artistas
citados repetidamente en este texto como, entre
otros muchos, Ramon Company (ganador del Art Jove
de pintura en 1995 y de la modalidad de escultura
en 1998), Pep Guerrero (vencedor del certamen de
escultura en 1996), Joan Vallespir (de la convocatoria
de pintura en 1997), Carles Gispert (primer premio de
escultura en 1997 y tercer premio en 1999), Marian
F. Moratinos (segundo premio de pintura en 1998),
Cati Aguiló (segundo premio de escultura en 1999),
Joan Servera “Peix” (ganador del certamen de pintura
en 2001), Blanca Pérez-Portabella (vencedora de
la modalidad de escultura en 2001), Cecilia Segura
103
relevancia, un marco idóneo para los planteamientos
que caracterizan a “RetroActiva”.
Cabe citar, aunque de manera algo sucinta, la propuesta
auspiciada también por el Govern Balear que recibe
el nombre de “Praxis”, una convocatoria que surge
con la idea de fomentar la creación entre los artistas
más jóvenes de las islas, recién licenciados en Bellas
Artes en alguna facultad española, y que, justo en este
momento, comienzan su carrera profesional dentro del
mundo de la plástica. La primera exposición, celebrada
en 2009, se tituló “PraxisMMIX” y reunió alguno de
los nombres que empiezan a sonar en el competitivo
campo del arte contemporáneo balear: Joan Cabrer,
Lara Fluxà (Palma, 1985) o Bartomeu Sastre (Palma,
1986); mientras que para “PraxisMMX”, la segunda
muestra de este ciclo que tuvo lugar en septiembre de
2010, se seleccionó, entre otros, a Joana Esteve (Muro,
1987), Alelí Mirelman (Palma, 1987) y Jaume Orejuela
(Pollença, 1981).
6. Otros certámenes de artes plásticas, no
específicamente jóvenes, que premian y consolidan
planteamientos emergentes.
Sin duda el certamen más importante de artes
plásticas de Baleares, tanto en prestigio como
en dotación, es el premio Ciutat de Palma “Antoni
Gelabert” d’Arts Plàstiques, una convocatoria que ha
marcado la pauta de calidad de los concursos de arte
contemporáneo en nuestra comunidad y, como no
podía ser de otro modo, se ha convertido en uno de los
legitimadores más contrastados para las propuestas
de carácter emergente. Su nómina de galardonados
y seleccionados es amplia, aunque acercándonos a
la década y al tema que nos ocupa, parece necesario
mencionar, por lo menos, a algunos de los emergentes
más reconocidos que han obtenido alguna distinción
en el certamen. Así cabe recordar que Martí Antoni
Monjo ganó en 1997, que Amparo Sard lo hizo en 1999,
que Rafel Perelló se alzó con el triunfo en 2002, que
Joan Morey (Sant Llorenç des Cardassar, 1972) se
adjudicó la convocatoria de 2003, que Núria Marquès
y Rafel Bestard fueron mención de honor en 2004 y
2007 respectivamente, o que Cecilia Segura recibió un
104
accésit en la cita de 2008; todos ellos acompañan en
el palmarés a dos representantes de este “Art emergent
(IV)”: Paz Alcoverro, ganadora en 2008, y José Ángel
Sintes (Alaior, 1978) primer premio de 2009.
Otro concurso de dilatada y consolidada trayectoria es
el Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques que, desde 1994,
viene dando una expresión del arte más actual a partir
de su selección de finalistas. Por limitar el enunciado
a los certámenes del 2000 en adelante, diremos que
Rafel Perelló lo ganó en ese mismo año, Rafel Adrover
lo hizo en 2002, Pep Guerrero en 2003, Maria Antònia
Mir en 2005, Aina Perelló en 2006, Rafel Bestard en
2007, y Yolanda Adrover y Joan Cabrer, participantes
en el presente “Art emergent (IV)”, lo lograron en 2009
y 2010 respectivamente. También es importante
remarcar la calidad y longevidad del afamado Certamen
Internacional d’Arts Plàstiques de Pollença que, en el
presente año, ha cumplido su edición número XLVII
y que ha contado entre los seleccionados en sus
diferentes convocatorias con obras de Aina Perelló,
Núria Marquès o Gabriel Pericàs (Palma, 1988). Otros
premios dignos de mención son el Certamen Interncional
d’Arts Plàstiques Vila de Binissalem, ganado por Maria
Antònia Mir en 2006, por María Isabel Uribe en 2007
y en el que Joan Servera “Peix” obtuvo el tercer puesto
en 2008; el Certamen d’Arts Plàstiques Rei en Jaume de
Calvià, obtenido por Mitos Colom en 2007, Isabel de
Castro Jung (Palma, 1976) en 2008, Robert Ferrer en
2009 y Neus Marroig en este 2010; o el Certamen de
Pintura de Sant Marçal en Marratxí, ganado en 2009
por Mònica Fuster (Palma, 1967) y en 2010 por Joan
Vallespir.
7. Galerías sensibles al arte emergente. El proyecto
Noves Presències y Art Palma Project.
Una de las características más sorprendentes de la
ciudad de Palma y, por extensión, de la isla de Mallorca,
es su extraordinaria densidad de espacios expositivos
consagrados al arte contemporáneo, seguramente
al mismo nivel que algunas de las grandes capitales
europeas. Un abanico de posibilidades tan extenso que
facilita que los creadores –los que aquí residen y los
que vienen atraídos por el efecto llamada que genera
esta singular “tierra de oportunidades”– dispongan
de multitud de opciones para que sus propuestas
vayan viendo la luz, incluso, y dependiendo del
artista, con cierta regularidad; una abundancia que
desgraciadamente no ha tenido el mismo ratio de
cobertura para el resto de nuestras islas, quedando
Menorca e Ibiza atendidas de una manera bastante
desigual. Centrándonos ya en el ámbito de las galerías
comerciales –en el sector privado– se puede decir
que hay un potente grupo de espacios plenamente
consolidados, de dilatada y solvente trayectoria, que
encaminan su itinerario por la senda del arte actual, sin
apenas fisuras, aunque, por supuesto, ponderado por
el gusto de aquellos que dirigen sus designios. Muchas
de estas galerías, de calidad más que contrastada, han
realizado una apuesta decidida por el arte emergente
de nuestra comunidad, una labor necesaria para
terminar de afianzar los caminos de unos creadores,
cada vez más consolidados, mientras van poniendo a
prueba sus obras ante ese juez despiadado que es el
mercado.
Dentro de este primer y selecto grupo de galerías cabe
destacar la tarea continua y estimulante de la Ferran
Cano –tanto en su sala de Ciutat, en pleno casco
antiguo, como en su celebrado espacio de Barcelona–
una línea expositiva que siempre va en beneficio de las
propuestas más emergentes y, sobre todo, arriesgadas.
Limitándonos a la galería de Palma y a esta década que
nos ocupa, la relación de exposiciones es amplia, Pep
Guerrero en 2001, 2005, 2008 y 2009, Pedro Oliver
en 2003 y 2008, Amparo Sard en 20033 y 2007,
Yolanda Adrover en 2005 y, entre otros, Julia García
en 20064. Pelaires, con más de 40 años de galerismo a
sus espaldas, no descarta las propuestas emergentes y
ha dado su apoyo, últimamente, a artistas como Natxo
Frisuelos (Palma, 1976), Guillermo Rubí (Palma, 1971)
y Blanca Pérez-Portabella; ésta última también expuso5
en la Galería Horrach Moyà donde, precisamente,
comparecen Susy Gómez (Pollença, 1965), Joan
Morey o Jaume Simó Sabater. En los dos espacios de
la Maior –Palma y Pollença– han mostrado su obra Cati
Aguiló6, Joan Cortés (Pollença, 1964), Mónica Fuster,
Núria Marquès o Aina Perelló7; mientras que la Galería
Xavier Fiol ha dedicado alguna de sus exposiciones
a Marta Blasco (Manises, Valencia, 1974), Xisco
Bonnín8, Ricard Chiang, Mercedes Estarellas9, Santiago
Picatoste o Concha Vidal (Palma, 1975).
El segundo conjunto de galerías insertas en el seno de
la generosa oferta mallorquina de salas comerciales,
podría ser definido como un grupo de espacios que,
en sí mismos, pueden ser considerados emergentes,
una serie de proyectos, prácticamente todos de
nacimiento reciente, que tienen una sensibilidad casi
exclusiva para programar propuestas de arte joven y
actual. Entre ellos hay que mencionar la interesante
trayectoria de ABA Art Contemporani con muestras
tan significativas para la emergencia balear como son
las de Toni Amengual (Palma, 1980), Isabel Ferrer
Tapia (Palma, 1973), Harold Jiménez (Cali, Colombia,
1972)10 o María Isabel Uribe; también La Caja Blanca
con Kira Ball (Palma, 1976)11, Mitos Colom12, Bárbara
Juan (Palma, 1965) o Marian F. Moratinos; así como
SKyistheLimit donde destacan Diana Coca (Palma,
1977)13, Magdalena Ferragut (Palma, 1979)14, Susana
Muñiz (Madrid, 1967), Nano Valdés (Palma, 1969)
y Marcos Vidal. También es importante citar la labor
de otro tipo de espacios, con algunas peculiaridades
distintivas, como son Addaya Centre d’Art
Contemporani, que maneja una interesante y profusa
nómina de artistas extraordinariamente jóvenes –Joan
Exposición realizada dentro del programa Noves Presències auspiciado por el Consell de Mallorca. Exposición realizada gracias a la beca Art Palma Project promovida por la asociación de galeristas Art Palma y apoyada por el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca
y el Ajuntament de Palma.
5
Dentro del programa Noves Presències 2003.
6
Dentro del programa Noves Presències 2002.
7
Su primera individual en esta galería fue en el marco del programa Noves Presències en 2002.
8
Dentro del programa Noves Presències 2003.
9
Dentro del programa Noves Presències 2002.
10
Su primera individual en esta galería fue en el marco del programa Noves Presències en 2005.
11
Con una primera individual en el marco delprograma Noves Presències 2009.
12
Su primera individual en esta galería fue en el marco del programa Noves Presències en 2007.
13
Aunque su primera exposición individual en galeria comercial fue en La Caja Blanca dentro del marco del programa Noves Presències 2006.
14
Dentro del programa Noves Presències 2007.
3
4
105
Ávila (Palma, 1980), Arantxa Boyero (Palma, 1982),
Jaume Orejuela o Julià Panades (Palma, 1981)15– junto
a otros con una trayectoria algo más dilatada –Yolanda
Adrover, Paz Alcoverro, Robert Ferrer, Tomeu Simonet
“Gorriomoixa” (Alarò, 1973) o Joan Vallespir–. En el
caso del Centre d’Art la Real la lista incluye a Javier
Cadavieco (Palma, 1978)16 y Bárbara Vidal (Palma,
1979), mientras que las propuestas sugerentemente
alternativas de Intersecció Art han sido frecuentadas
por creadores como Onofre Caldentey (Palma, 1980),
Neus Marroig, Víctor Moragues (Palma, 1978), Maria
Simón Masip (Palma, 1983), Enric Socias o Evarist
Torres (Eivissa, 1970).
Quizás una de las propuestas que ha servido de más
ayuda en las carreras de los artistas implicados y cuya
repercusión mediática ha sido mayor, es el mencionado
programa Noves Presències, una colaboración entre las
galerías mallorquinas y el Consell de Mallorca que
incluye una serie de ayudas económicas y adquisición
de obra a favor de creadores a los que se les organiza
una primera exposición individual en un espacio
comercial. El proyecto, nacido en 2002, contó en
principio con la colaboración de todas las galerías
asociadas de la isla, pero a partir de la convocatoria de
2005 el colectivo Art Palma –que había nacido de una
escisión, un año antes, de la Associació Independent
de Galeries d’Art de Balears, AIGAB– se desmarcó
de la convocatoria, dejando a los miembros de esta
última agrupación como únicos integrantes de la
cita. Un ciclo de exposiciones anual que, desde hace
un tiempo y al margen de la muestra individual que
cada espacio organiza para cada uno de sus artistas
noveles, culmina con una colectiva en el Centre
Cultural de la Misericòrdia de Palma en el seno de los
actos de la, cada vez más multitudinaria, Nit de l’Art.
A parte de las exposiciones que ya se han señalado
en los dos párrafos que preceden a éste, creemos de
utilidad citar las siguientes: en el 2002, la de Marian F.
Moratinos en la Bennàssar de Pollença, Catalina Julve
en la Quàsars de Manacor y la de Marcelo Víquez
(Montevideo, Uruguay, 1971) en la desaparecida
Galería Mediterrània; en 2003, Pedro Vidal en la Joan
Guaita Art, Isabel Ferrer Tapia para la Galería Camba,
Astrid Colomar en Altair o Joan Àvila, también para
15
106
16
Con una primera individual en el marco del programa Noves Presències 2009.
Con una primera individual en el marco del programa Noves Presències 2008.
la Mediterrània; en 2004, Mateu Estarellas en la
Bennàssar, José Hevia (Palma, 1976) en ABA Art o
Tomeu Simonet “Gorriomoixa” en la desaparecida
Lebasi; en 2005 José Juan Gonzálvez (Palma, 1973)
en el Centre Cultural Asbaek d’Andratx; en 2007
–tras la suspensión del programa durante todo el
2006– Joan Cabrer en la Galería Joan Oliver “Maneu”,
Robert Ferrer en la Mediterrània e Isabel Serra (Inca,
1981) en Can Janer; y en las convocatorias de 2008 y
2009 respectivamente: Sylvia Wolterman (Stadsknaal,
Holanda, 1978) y Camila Puls (Palma, 1980) ambas
para el Centre Cultural Asbaek d’Andratx.
Fue en 2005 –año en que la asociación de galeristas
Art Palma dejó de participar en el proyecto Noves
Presències– cuando se constituyó el llamado Art Palma
Project, una propuesta de la Associació d’Artistes
Visuals de les Illes Balears –AAVIB– y de la mencionada
agrupación de espacios privados, que contaba con
el apoyo del Govern, del Ajuntament de Palma y del
Consell de Mallorca. Un premio que consistía en la
organización de una exposición individual al año en
una de las galerías pertenecientes a Art Palma de uno
de los artistas emergentes afiliados al citado colectivo,
elegido, lógicamente, por un jurado designado a tal
efecto. El proyecto se inauguró con la interesante
propuesta de José Antonio Troya (Logroño, 1967)
que tuvo como ilustre sede la Galería Pelaires. El año
siguiente la triunfadora fue Julia García y su “El hombre
pulmón”, una exposición en la Galería Ferran Cano que
se convirtió en una exquisita y ajustada muestra de
algunos de los argumentos y de las delicadas formas
que frecuenta esta artista.
8. Desde la escena alternativa: La casa del cactus, La
fàbrica de licors, La resistencia de l’art, Visionaris y las
publicaciones independientes.
Cualquier ecosistema de creación contemporánea
que se precie siempre debe tener su cuota de
alternatividad, un escenario de sana independencia
que dé cabida a aquellas propuestas que, por concepto
o por riesgo, todavía se encuentran al margen de las
instituciones y del mercado, unos estamentos que
habitualmente prefieren el control a la incertidumbre.
Este canal alternativo se convierte en una vía para
albergar y difundir los proyectos menos comerciales,
más osados, críticos, experimentales –¿quizás más
emergentes?– con la libertad algo matizada que suelen
mantener la mayoría de estos colectivos. Propuestas
que orbitando alrededor de los caminos establecidos,
a mayor o menor distancia, intentan expandir
iniciativas que tienen una salida más compleja en el
difícil circuito del arte. Estas organizaciones cubren
un espectro muy necesario para la promoción de las
plásticas, encargándose de dar cobijo a contenidos de
un tenor más singular en el seno de unos espacios algo
diferentes, unos colectivos de virtudes claras pero con
una serie de problemas recurrentes que suelen generar
una existencia compleja y, casi siempre, limitada en el
tiempo; una suerte de patologías comunes que acaban
afectando a un canal de emisión creado por amor
al arte pero que termina modificado, casi siempre
perjudicado, por cuestiones completamente terrenales.
Y es que estas iniciativas suelen proceder del empuje
de un grupo concreto de personas en confluencia
momentánea de voluntades e intereses, aficionados,
profesionales de sectores afines –o no tanto– que a
la misma velocidad que agotan su ilusión, fuerzas o
dinero, van perdiendo el fuelle necesario para mantener
el empuje del proyecto. Estos colectivos viven del
ánimo de sus socios y, por este preciso motivo, suelen
caminar a una velocidad inconstante, desapareciendo
y rebrotando, mientras van variando su composición
humana y, con ello, las sensibilidades en la selección,
producción y difusión de sus propuestas, configurando
un panorama difuso donde los criterios que asumen
pueden parecer algo irregulares. Pero el problema
fundamental, como casi todo en esta vida, es de
financiación. Infraestructuras y proyectos requieren
inexcusablemente unos fondos que pueden poner en
peligro el carácter más esencial de estas iniciativas:
su independencia. Efectivamente, no resulta raro
que estos colectivos puedan verse atrapados en una
espiral donde la propia búsqueda del dinero, como
medio, les haga recurrir al mercado o al compromiso
institucional modificando sus parámetros de selección
en pos de propuestas más comerciales o apelando
a patrocinadores, normalmente públicos, que a la
vez que les suministran el dinero necesario pueden
hacerles perder su genuina e intransferible esencia,
fiscalizando sus contenidos, moderando sus criterios o
entrometiéndose en sus planteamientos.
Estas propuestas, algunas de ellas apoyadas
sobre interesantes ideas, han ido apareciendo,
sumergiéndose, renaciendo y extinguiéndose, según la
potencia de su propia fórmula y de cómo este poderío
ha ido aguantando los sucesivos problemas –humanos
o económicos– que con el devenir del tiempo y el
desarrollo del proyecto van surgiendo. La realidad es
que por estas islas han comparecido conceptos ligados
a las plásticas tan interesantes como la plataforma
de arte y difusión La casa del cactus cuyos artífices
fundamentales fueron los artistas Cati Aguiló y Carles
Gispert, siempre en colaboración con otros creadores
que iban fluctuando según la convocatoria concreta. Un
planteamiento que inició su recorrido allá por 1996 en
una antigua casa del pueblo mallorquín de Ses Salines,
un lugar que quedaba, cada verano, a disposición
de una singular colonización artística. Tras irse del
espacio físico que le da nombre, el proyecto comenzó a
desarrollarse en nuevas y variadas ubicaciones, de ello
dan buena prueba “Ultramarinos” (2001) un completo
programa que incluía exposiciones, performances
e intervenciones multimedia que se desarrollaron
en diferentes contextos de Barcelona; también en
2001 concurrió “Archipiélago-cactus” imbricado
dentro de la oferta del festival mallorquín de música
Isladencanta. Ambas citas contaron con artistas como
Yolanda Adrover, Joan Cortés, Mònica Fuster, Fabián
Schalekamp y Marcos Vidal, al margen, por supuesto,
de los comentados Cati Aguiló y Carles Gispert.
A estos proyectos le siguió en 2002 “Panem et circenses”
organizada junto a la empresa de gestión cultural
más activa de esta década en Baleares, Tres serveis
culturals, una idea que convocó a artistas, estudiosos
y colectivos con el objeto de convivir y desarrollar
durante ocho días todo un programa de talleres,
mesas redondas, performances y exposiciones; un
lugar de reflexión, pero también una cita con cierto
componente lúdico, una combinación que este tipo de
asociaciones siempre ha sabido manejar muy bien. En
107
este evento participaron, entre otros, Mariano Mayol
(Palma, 1965), Jaume Simó Sabater, Joan Sastre
(Selva, 1961) o Marcos Vidal. No fue hasta 2007
cuando esta asociación volvió a participar en una
propuesta plástica en Mallorca, en este caso tuvo lugar
en el Monasteri de La Real y se tituló “Cimentiments
o no m’asfaltis el respecte” donde, con una evidente
carga crítica e irónica, muchos artistas trataban de
hacernos reflexionar sobre temas tan controvertidos
como la corrupción, la especulación inmobiliaria o
la contaminación, aquí nos encontramos a Pedro
Oliver, Carles Gispert, Susana Muñiz, Pepi Hervás
(Palma, 1978), Juan Gavilán (Palma, 1977), Magdalena
Ferragut, Amparo Sard, Bárbara Juan, Joan Sastre, Joan
Cortés, Mónica Fuster, Jaume Simó Sabater, Fabián
Schalekamp o Pedro Vidal. Por último cabe mencionar
también un proyecto coordinado por este colectivo en
2009 y que se llamó “Atelier CRISI”, un contenedor de
ideas donde se invitó a gente muy diversa a exponer
su sensibilidad, su acción o su lucha entorno a esta
complicada situación global que, todavía hoy, andamos
sufriendo; una crisis que se vio bajo el prisma de las
propuestas de Rafael Adrover, Susana Muñiz, Pedro
Oliver o Jaume Simó Sabater, entre otros.
La fàbrica de licors junto con La resistència de l’art
fueron, durante los años que mantuvieron su proyecto,
los únicos espacios expositivos independientes sin
ánimo de lucro que consolidaron una programación
continuada en las Baleares. La fàbrica de licors,
concretamente, era un grupo heterogéneo y joven de
personas vinculadas a la fotografía, el diseño y el arte,
que defendían unos conceptos de la cosa plástica muy
diversos y que planteaban sus propuestas como una
especial y curiosa simbiosis en las mismísimas entrañas
del casco antiguo de Palma. Xisco Bonnín, Magdalena
Ferragut, Juan Gavilán, Pepi Hervás y el que firma estas
líneas, Fernando Gómez de la Cuesta, emprendimos una
actividad completamente alternativa que se extendió
desde 2002 hasta 2006 y en la que se englobaban
talleres, ciclos de proyecciones, música, sesiones
de dj, performances, instalaciones y, por supuesto,
exposiciones. Por sus salas pasaron algunos de los
proyectos menos convencionales de la isla y muchos
de los representantes emergentes de la fotografía
108
y las artes visuales en las Baleares: Javier Izquierdo
(Palma, 1976), Javier Cadavieco, Dani Cardona (Palma,
1971), Julia García, Susana Muñiz, Marta Blasco,
Paz Alcoverro, Marcos Vidal, José Juan Gonzálvez,
Marcelo Víquez, Diego Dintino (Montevideo, Uruguay,
1970), Carles Gispert, Tatiana Sarasa o Pedro Oliver,
integraron algunas de las propuestas individuales, las
colectivas, participaron en su project room o impartieron
talleres, siempre vinculados, todos ellos, a contribuir a
la difusión de una nueva manera de hacer, transmitir y
consumir arte contemporáneo.
La resistència de l’art también planteaba una oferta
multidisciplinar que nos aproximaba a la creación
plástica de una manera lúdica, reivindicando la figura
del artista dentro de la cadena de producción del arte
y defendiendo un concepto de profesionalización
de los servicios artísticos que permitiera mantener
económicamente los proyectos que se iban gestando.
Marga Nicolau y Mercedes Estarellas fueron las
encargadas de consolidar el desarrollo de esta idea
durante los más de tres años que tuvieron de actividad
(2003-2006) en los que incluyeron propuestas de
Juan Gavilán, Pepi Hervás, Susana Muñiz, Marcos Vidal
o Marcelo Víquez. Con la desaparición de La fàbrica y
de La resistència el panorama alternativo de espacios
no comerciales de las Baleares quedó sin apenas
contenido, siendo quizás, el ciclo de proyecciones
“Visionaris”, la única propuesta que recoge algo de
aquel espíritu desinhibido y mestizo que trataba de
acompañar el arte con talleres, música, participación y
diversión; una convocatoria que cada inicio de verano
tiene lugar en la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma,
promovida, desde 2008, por el colectivo Samakineta,
compuesto por Xisco Bonnín, Pepe Cañabate, Javier
Izquierdo y Rif Spahni. Una asociación que se ha
marcado como objetivo mostrarnos la obra fotográfica
de creadores de todo el mundo, incorporando, a
la vez, algunos baleares emergentes como son:
Toni Amengual, Dani Cardona, Victor Moragues,
Bartomeu Sastre, Evaristo Torres, Bárbara Vidal, José
Juan Gonzálvez o Isabel Santandreu (Valldemossa,
1976). Para concluir este epígrafe también parece
necesario mencionar la labor de tres publicaciones
independientes que con sus contenidos han difundido,
no sólo las propuestas de arte emergente de nuestra
comunidad si no también aquellos desarrollos
artísticos que difícilmente hubiesen encontrado eco
en la prensa escrita de nuestras islas, hablamos de las
revistas Youthing –dirigida por los hermanos Quetglas–,
DP progressive urban culture –que tiene por editor a Gori
Vicens– y Casatomada –cuyo artífice fundamental fue
Horacio Alba–.
9. Algunas exposiciones colectivas a modo de
ejemplo.
Intermediando esta primera década del siglo XXI y sin
la posibilidad, ni el ánimo, de ser exhaustivos, hemos
seleccionado tres exposiciones colectivas que, por
diferentes motivos, pueden colaborar a redondear esta
perspectiva del arte emergente balear. Por eso nos
hemos centrado en una curiosa terna de propuestas
realizadas casi a mitad de década –entre 2004 y 2005–
para que nos ayuden a configurar una perspectiva
más global de lo que ha sido el arte contemporáneo
en nuestra comunidad. Dentro de las jornadas “Palma
ciutat del món” organizadas por el Ajuntament de Palma
en octubre de 2004, se presentó una muestra colectiva
titulada “Mestizos” comisariada por el que esto suscribe
y que tenía la intención de mostrar las visiones de
diferentes artistas sobre la evidente metamorfosis
que está experimentando la moderna noción de
ciudad, haciendo especial hincapié en las nuevas
relaciones que se suscitan entre sus habitantes, los
ciudadanos, donde los importantes flujos migratorios
a nivel mundial, el cada vez más frecuente contacto
entre las diversas culturas y el efecto globalizador de
los nuevos medios de comunicación y difusión, van
provocando una redefinición, veloz y continua, de
todo este entramado de (des)conexiones humanas.
Los artistas seleccionados fueron Antonio Camba
(San Sebastián, 1961), Cecilia Segura, Marcelo Víquez,
Marcos Vidal, Marta Juan (Palma, 1980) y Ferran El
Otro (Barcelona, 1980), Mitos Colom, Diego Dintino,
Oswaldo Fernández (Bogotá, Colombia, 1962), Pastora
Muncunill (Barcelona, 1975), Pedro Vidal, Pepi Hervás,
Ramón Company, Sonia Ibáñez (Moncofa, Castellón,
1974), Susana Muñiz y Xim Izquierdo (Palma, 1975),
unos creadores que, valiéndose de técnicas que iban
desde la videocreación a la pintura, pasando por la
fotografía, la instalación o la escultura, conformaron
un conjunto de piezas donde primaba, por encima de
cualquier otra cosa, el mensaje.
Poco después, en diciembre del mismo año, tuvo lugar
en el Centre Cultural Asbaek d’Andratx la completa
exposición “Somnis i malsons” comisariada por Pilar
Ribal. Una muestra que nos permitió paladear el
macabro y refinado esteticismo de Ricard Chiang,
el “brico-arte” kitsch e irónico de Marcos Vidal, el
sarcástico surrealismo de Víquez, las ensoñaciones
cinéfilas de Marta Blasco, la excitante sensualidad
deportiva de Pedro Vidal, la simbiosis entre lo onírico
y lo cotidiano de Carles Gispert, las sugestivas
metamorfosis de Julia García, el juego evocadoramente
pop de Tatiana Sarasa, o las inquietantes y sutiles
creaciones de Amparo Sard; un mundo de sueños,
deseos y alguna pesadilla que terminaba de
completarse con las piezas de Yolanda Adrover,
Xisco Bonnín, Antonio Camba, Jesús Cánovas, Ramon
Company, Paco Espinosa, Mercedes Estarellas, Pep
Guerrero, Bàrbara Juan, Marian F. Moratinos, Susana
Muñiz, Marga Nicolau, Blanca Pérez-Portabella, Fabián
Schalekamp, José Tobal y María Isabel Uribe.
Ya en 2005 se celebró la colectiva titulada “Bombeo de
amor”, una exposición que, aparte de la característica
evidente de aglutinar de nuevo a algunos de los
principales representantes de la emergencia balear, se
le unía el interés de ser un proyecto que trascendió las
fronteras y se exhibió en Ámsterdam, concretamente
en el W.G. Kunst Expozaal. Una muestra que tenía su
origen en 2003 y que, después de un par de escalas
isleñas, completó su desarrollo en la capital holandesa,
una ciudad ideal para compartir un proyecto de artes
plásticas donde el amor, sus flujos y sus derivados,
esenciales o desnaturalizados, eran los protagonistas.
Los amantes amados, artistas implicados, eran un
grupo de calidad, heterogéneo y potente: Marcos
Vidal y su máquina de pasar tarjetas de crédito
que, literalmente, hace el amor con una Barbie; los
metafóricos cinco tipos de abrazos de Susana Muñiz,
porque el amor no es sólo uno; las pasiones, locuras
y desmesuras del amor, vistos por un esteta llamado
109
Juan Gavilán que continuamente corre en busca de la
belleza; la esencia del amor, endodérmico y abstracto,
que aflora del corazón de Julia García; la no tan
poderosa Afrodita de Mercedes Estarellas, que lucha,
duda, goza y se consume bajo la llama del amor; Xisco
Bonnín y sus paisajes fotográficos postmodernos,
reflejo del oficio más viejo del mundo y, por último, las
pinturas de exquisita técnica de Marta Blasco y sus
amores de película. Todo obras bien planteadas, formal
y conceptualmente, que asumen la idea germinal
y la desarrollan de una manera más que correcta,
mientras dan una oportuna expresión del arte más
joven y moderno que, por aquellos entonces, se estaba
realizando en Baleares.
Joan Cabrer, Julia García, Lourdes Grivé, Miquel
Mesquida, Jaume Simó Sabater, José Ángel Sintes,
María Isabel Uribe y Marcos Vidal, han seguido, como
no podía ser de otra manera, unos itinerarios muy
personales, con unas propuestas completamente
diferentes y con unos conceptos absolutamente
diversos, pero uniéndoles a todos una acentuada
preocupación por las formas y los contenidos de la
plástica actual, una materia de trabajo, un objeto
de consideración y una fuente de análisis, que es el
verdadero motivo de la presente propuesta y, por
extensión, del texto que la acompaña.
UN DECÁLOGO (CUALQUIERA) PARA UN ARTE
EMERGENTE (SINGULAR)
10. …Y por fin “Art emergent (IV)”.
Con este bagaje cada vez más extenso llegamos
a 2010 y a esta cuarta cita de “Art emergent” en la
que, por supuesto, no es una casualidad que casi
todos los elegidos hayan comparecido en muchas de
las propuestas que hemos ido desgranando en los
epígrafes anteriores, unas notas previas que se han
hecho con la intención de coger cierta perspectiva
sobre los últimos diez años de arte emergente balear
y que sirven de contexto para la selección de artistas
que nos ocupa. Una decisión, escoger estos diez
creadores, que siempre se convierte en algo complejo
e incompleto, máxime si los que tienen posibilidades
son tantos como concurren en nuestras islas. Para
atenuar esta sensación de inseguridad lo mejor es no
perder de vista la sencillez con la que se ha planteado
el presente proyecto: dejar testimonio de algunas
de las nuevas aportaciones de calidad a la plástica
de nuestra comunidad, diez miradas más –que ya
suman cuarenta– dentro de la infinita multiplicidad
que caracteriza la emergencia de la plástica actual. Un
conjunto heterogéneo de artistas que van aportando
su contribución personal e intransferible a este magma
insondable que es la creación contemporánea gracias
a una obra solvente y contrastada, donde trayectorias
consolidadas y artistas jóvenes comparecen en el seno
de un elenco sugerente y variado, como también lo es,
precisamente, el arte más reciente. Los participantes
en esta convocatoria, Yolanda Adrover, Paz Alcoverro,
1. Vírgenes, putas, madres e hijas (para un arte sin
género por favor). Yolanda Adrover.
Endinsant-se en aqueix territori íntim on se succeeix
la batalla del dia a dia i es desenvolupa la vertadera
identitat, Yolanda Adrover incorpora el seu discurs
artístic al d’una genealogia de creadores que han fet
de la casa i els rols socials el centre de llur reflexió.17
Pilar Ribal, “Yolanda Adrover: una secreta rebel·lia”, texto recogido en el catálogo de la exposición Batecs. Yolanda Adrover, Addaya Centre d’Art Contemporani, Alaró, 2008,
p. 3.
17
110
Para un crítico de arte, a veces historiador, no hay
nada más interesante que tener la oportunidad de
reflexionar sobre cierto contenido después de haber
hecho algo de historia. A modo de decálogo –como no–
introduciremos diez cuestiones de entre las infinitas
dialécticas que frecuentan el arte contemporáneo
actual, sosteniéndonos en la estimable investigación
que cada uno de los artistas de este “Art emergent IV”
ha emprendido. Diez cuestiones, diez, que se unen a los
innumerables debates que dan contenido a la plástica
de nuestros días y que tan sólo nos van a servir para
proporcionar una visión incompleta, incluso sesgada, de
todo lo que está ocurriendo en el arte de ahora, porque
lo inabarcable, obviamente, sólo se puede explicar
de manera parcial. Diez motivos para la reflexión
en el seno de una plástica contemporánea peculiar,
insondable, mientras nos vamos basando, apoyando
y creciendo junto a las singulares y sólidas piezas de
la decena de artistas que han sido seleccionados para
este “Art emergent (IV)”.
Siempre he sido enemigo de los tópicos pero soy
consciente de que el ritmo frenético de los tiempos,
alienante y desesperante, precisa una determinada
dosis de generalizaciones para que nuestra compleja y
desquiciada contemporaneidad sea algo más sufrible.
En un mundo donde lo más sencillo puede llegar a
complicarse hasta el absurdo, nos vemos obligados
a recurrir, más de lo que desearíamos, a ciertas
convenciones reductoras y empobrecedoras que,
por supuesto, consiguen simplificar nuestras vidas a
cambio de ir perdiendo por el camino casi todos los
conceptos que pudieran resultar interesantes. De ahí al
vacío absoluto apenas hay un paso. Luchar contra estas
generalizaciones, contra estas convenciones, contra
estos tópicos, y contra los abusos, las desigualdades y
las estupideces que provocan, se suele convertir en una
tarea titánica y muchas veces estéril. El ser humano se
sienta sobre ellos cómodamente, depositando todo su
peso, mientras le hacen la vida mucho más relajada, le
evitan pensar, interrogarse, dudar, pero también crecer,
moverse y avanzar. Somos más epidérmicos que
profundos y es por ese motivo por el que a menudo nos
conformarnos con lo exterior, con lo simple, mientras
vamos confundiendo, para nuestra propia desgracia,
muchas de las formas y gran parte de los contenidos.
No creo en el arte de género ni en el género en el arte.
Creo en las ideas, en sus desarrollos y en sus maneras.
Hablar de género en el mundo del arte puede ser un
error y hablar de arte de género un error completo.
En realidad todo se explica mejor a través de ciertas
sensibilidades comunes, de algunas voluntades
concurrentes, de las ideas que se desarrollan, de las
formas y de las maneras que se frecuentan, de las vidas,
de las formaciones, de las inquietudes, de los deseos y
de las expectativas que se generan y que, en ocasiones,
también se cubren; todos ellos son argumentos para
intentar entender cualquier planteamiento bastante
más fiables que el sexo de la persona que crea la pieza,
aunque lo relacionemos con las formas que practica y
los temas concretos que trata. A menudo, refiriéndose
a la obra de Yolanda Adrover, he visto confundir su
género con su arte. En Adrover, el odio y el amor, el dolor
y el placer, la soledad y la convivencia, se suceden en un
singular ciclo catártico donde el arte se constituye en el
elemento sanador de los males sociales y personales
que la artista detecta, el contrapeso que cura su alma
y sitúa el fiel de la balanza en una posición equilibrada,
encargándose, también, de mostrar los caminos para
que nuestra sociedad se desenvuelva de una manera
más correcta, más ética, más civilizada. Una búsqueda
de ese equilibrio que es alcanzado a base de producir,
en un incontenible desahogo y desalojo de miedos,
tabúes, errores, aciertos, deseos y complejos, un arte
donde la convivencia puede ser un campo de batalla,
donde la sociedad es un lugar de conflicto y donde el
sexo aparece, a veces, como una lucha caníbal. Unas
piezas en las que la figura de la mujer refleja toda esa
infravaloración social que ha padecido y el hombre
manifiesta toda su maravillosa prepotencia, mientras
la artista, con la rebeldía necesaria, denuncia tantos y
tantos años de menosprecio gracias a unas obras que
superan, con solvencia, el complicado envite planteado.
Un menoscabo que en el ámbito de la creación plástica
no sólo queda patente por la evidente falta de mujeres
artistas que se han recogido en los libros de historia del
arte, si no también por el monopolio que, hasta hace
unos años, tenía el hombre sobre su representación,
sobre la iconografía de las mujeres que se estandarizaba
y trascendía como expresión de los roles que debían
asumir. Haciendo una generalización deliberadamente
falsa y maliciosa: vírgenes, putas, madres e hijas,
conformaban los cuatro patrones básicos en los que
la imagen femenina se desenvolvía, heroínas muy
pocas, luchadoras algunas y mejores que los hombres
ninguna. Al margen de las pioneras vanguardistas y de
la extraordinaria, polifacética e inconmensurable Louise
Bourgeois, quizá fue la nueva fotografía la primera en
habilitar un medio democrático para poner las cosas
en su sitio; Dora Maar, Cindy Shermann o Francesca
Woodman, muchas veces utilizándose a ellas mismas
como modelos, empezaron a conseguir que los roles de
las mujeres comenzaran a modificarse, precisamente,
a partir de sus propias y previas representaciones.
Primero vino la imagen, la idea, luego llegó el cambio.
Yolanda Adrover, sin embargo, no se limita tan sólo
a un medio como la fotografía si no que emplea sin
complejos todos los que tiene a su alcance con una
maestría que, sin duda, diferencia su obra. Sus sacos
111
de boxeo confeccionados con retales y combinados con
unos peculiares guantes de lavar platos que sirven para
golpearlos, esos óvalos bordados que encumbran a los
altares aquella imaginería que representa al hombre y
a la mujer, todavía con un atrezzo desigual, o sus finos
dibujos plenos de ironía, dejan al descubierto una triste
realidad –que lo sigue siendo– gracias a un acertado
desarrollo conceptual y una estética exquisita que
conecta sus bellas y desasosegantes metáforas con toda
esa elaborada poesía de la vida cotidiana que, de una
manera afortunada, caracteriza gran parte de su obra.
2. El ordenador es Dios (e Internet su profeta). Paz
Alcoverro.
Perduda la seva individualitat i el seu propi suport
físic, la imatge, multiplicada fins a l’infinit, flota en
l’èter de la iconosfera contemporània, el ciberespai
que conforma Internet, els disc durs dels ordinadors,
les targetes de memòria i en la nostra pròpia ment
modelada per una cultura eminentment visual.18
Dentro de las nuevas especies del singular ecosistema
de las plásticas, llama poderosamente la atención
la aplastante mayoría de artistas multimedia que
comparecen ensimismados delante de la pantalla
del ordenador que todo lo puede y al que, sin
reparos, confían gran parte de sus ilusiones en un
curioso depósito de anhelos que no debería resultar
intrascendente. Esta convicción casi religiosa suele
servir de ayuda, y acto de fe, mientras el imparable
huracán tecnológico que colma de oportunidades la
creación plástica se encarga de satisfacer casi todos
nuestros deseos, cegándonos con sus increíbles
capacidades y confundiendo, la parte de obra que
pertenece a la destreza personal del artista, con la
que deriva de la misma potencia que el medio emana.
Por eso el arte actual se convierte en algo superfluo
cuando se pone al servicio de la técnica, asumiendo
las coordenadas que el medio le dicta y reduciendo sus
formas y sus contenidos a los propios de la tecnología
empleada, a la vez que el creador va desmantelando
su autoría, dejándose seducir cómodamente por el
indudable atractivo de estas nuevas posibilidades. La
infraestructura tecnológica del arte se aprovecha de
112
estos incautos y les vende su producto, asegurándoles
que, en esta espiral de omnipotencia tecnológica, todo
está al alcance de su mano, convenciéndoles con lo
superficial y evitando que conozcan su verdadera
esencia. Una explicación de la creación actual que
se extiende a toda una sociedad en la que los seres
humanos, sin apenas darnos cuenta, comparecemos
totalmente desbordados, alienados y en un estado de
absoluta esquizofrenia.
En el seno de este agotador exceso digital que, como
hemos señalado, no es exclusivo de artistas, destaca
el poderío y la suma facilidad con la que cualquiera,
y desde cualquier sitio, puede acceder Internet, la
inmediatez de sus transmisiones, la gran capacidad
de sus posibilidades y la hiperabundancia de unos
contenidos que, casi siempre, comparecen como
millones de imágenes a tan sólo un clic de distancia. Una
desmesura que satura sin compasión nuestras retinas
y gran parte de nuestro cerebro, consiguiendo, no sólo
los efectos positivos, comunicativos y evidentes que le
son propios, sino también todo un catálogo de lastres,
degeneraciones y redundancias, que termina viciando
nuestra sensibilidad y nuestro entendimiento hasta tal
punto que nos impide percibir las cosas, incluso lo más
sencillo, con absoluta nitidez. La red, por supuesto, es
un canal de información esencial pero puede resultar
también una anestesia dormidera de conciencias: de
todo un poco, de nada mucho y de mucho mal.
Desde el principio de su actividad artística, Paz
Alcoverro, presintió los enormes riesgos que se iban
creando tras la furia desmedida de la tormenta de
imágenes e información que se estaba generando y
que, de manera inminente, se nos venía encima. Como
resguardo decidió interponer su cámara entre ella
y la marabunta, no sólo como parapeto físico –que
también– si no como un sofisticado procesador que
iba seleccionándole lo trascendente y acercándole lo
que, en principio, pudiera resultarle incomprensible
o peligroso. El ojo y la intuición de la artista hacía el
resto. Sus fotografías se constituyen desde entonces
en una curiosa mezcla de ideas, de punzante y
perturbador contenido, que se manifiestan como una
evidente expresión de los tiempos en los que vivimos.
18
Pau Waelder, “Ineluctable modalitat del visible”, texto recogido en el catálogo de la exposición Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Visuals 2008, Casal Solleric,
Ajuntament de Palma, Palma, 2009, p. 14.
Unas enigmáticas composiciones que, al margen del
concepto, no obvian la estética de la que se nutren:
ese insondable banco de imágenes universal que
continuamente está creciendo en nuestro cibernético
mundo, un catálogo infinito que los avances técnicos
en forma de captación, reproducción y transmisión de
imágenes está generando. Todo un muestrario visual
de lo que existe e, incluso, de lo que no existe.
Efectivamente, Alcoverro abastece sus obras de
imágenes preexistentes, fotos de noticias periodísticas,
escenas robadas de películas, programas de televisión,
arquitecturas, gente, animales, objetos, casualidades.
La creadora se encarga de confrontar todas estas
visiones en un juego de diferentes y de iguales, para que
la imagen, sometida por el artista al contacto con otras
imágenes, vaya mutando, manteniendo o reforzando
sus contenidos, una curiosa metáfora al amparo de esta
miscelánea visual y global. Las piezas seleccionadas
para este “Art emergent” pertenecen a dos series bien
diferenciadas aunque con nexos evidentes: la primera,
“Stealing news”, anticipa su interés por la apropiación y
la recontextualización de imágenes generando nuevos
significados por contacto y ubicación, en este caso,
en el ámbito de la noticia periodística; la segunda,
“384 kbps”, se mete de lleno en la reflexión sobre la
inabarcable multiplicidad de Internet, conformando
unas imágenes compuestas, ambiguas, poderosas, que
nacen desde la asepsia de un fondo neutro y que se
consolidan como una representación de la realidad,
por que en una premonición tan sólo al alcance de los
visionarios más privilegiados, nuestro mundo cada vez
se parece más a estas fotos de Alcoverro.
3. La pintura siempre resiste (otra vez). Joan
Cabrer.
La seva obra m’inquieta. Veig xarxes, cordes,
embolics, caseres, horitzons, connectors, algues,
bombolles, cèl·lules, motlles i tubs i punxes…
Un llenguatge propi, carregat d’ironia, que
s’entremescla dialogant en abstracte.19
Mientras la creación plástica contemporánea
recorre los innumerables y necesarios caminos de la
19
performance, lo interactivo, la instalación, lo digital, el
video, la luz o lo sonoro, siempre hay una vía paralela,
tangencial, incluso convergente, que frecuenta la
pintura de una manera plenamente contemporánea.
La pintura muta y se adapta pero, por mucho que se
diga, nunca muere. Ahora se reinventa por enésima
vez –y las que le queda– y de esta regeneración
participa, mediante su obra, Joan Cabrer. Así es, en
una época en la que hablar de abstracciones y de
figuraciones resulta cada vez más difícil –gracias a que
la imagen, monarca insuperable de cualquier forma
de comunicación, ha iniciado una deriva en la que las
referencias objetivas van perdiendo su materialidad–
mejor que de abstracción debemos hablar de nuevas
realidades. Una “otredad” que nos sitúa, sin apenas
darnos cuenta, en aquellos ámbitos que el hombre
contemporáneo transita con una normalidad que hace
tan sólo unos años sería completamente impensable: lo
endógeno, lo celular, lo cibernético, las entrañas de la
máquina, los circuitos, los chips, los espacios virtuales,
el cosmos, la galaxia, la molécula, han pasado de
inspirar, desde la incertidumbre, ficciones y ciencias,
para crear un entorno cierto donde las dimensiones, el
tiempo, las formas, la luz y sus colores, se relacionan
de manera bastante distinta a todo lo que hasta ahora
conocíamos. El hombre disfruta de una nueva visión y
esta posibilidad se trasluce en los propios motivos del
arte.
Es verdad que en estos tiempos no es necesario que la
obra artística responda siempre a criterios de excelencia
técnica, pero sí resulta imprescindible conocer y
controlar un lenguaje para poder deconstruirlo. Ningún
analfabeto musical se debe permitir el lujo de tocar
tan sólo una tecla de un piano y decir que hace, sin
más, música minimalista, por el mismo motivo ningún
artista plástico puede desmontar lo que nunca supo
construir y, menos aun, intentar defenderlo como si
de una profunda investigación se tratara. El camino
hacia las nuevas realidades –y ya no hablamos sólo
de pintura– puede confundir sobre determinadas
calidades ya que la capacidad de dar forma, desde
esa otra certeza, puede estar en manos del creador
más sensible o ser el último recurso del incapaz más
absoluto. El problema de estas nuevas maneras que
Maria Antònia Artigues, "Joan Cabrer", texto recogido en el desplegable de la exposición "…en projecte (XII)”, Torre de ses Puntes, Ajuntament de Manacor, Manacor, 2007.
113
inundan la plástica contemporánea desde la realidad
reciente, es que la sencillez de su factura, de sus
formas, puede evitar que sus contenidos se asimilen y
se expresen correctamente. No es el caso de Cabrer
que, desde la estética afortunada de sus pinturas a
base de una técnica más que solvente, recoge los
conceptos oportunos en un descriptivo y ajustado
retrato de la contemporaneidad, pero también de sus
gustos personales y de sus intereses más íntimos.
Siguiendo una tradición evidente que conecta con aquellas
ideas que frecuentan José Manuel Broto, Luis Gordillo,
Juan Uslé o, incluso, Juan Navarro Baldeweg, las piezas
de Cabrer dotan de nocturnidad, juventud y alevosía
un espectro de la creación que, al contrario de lo que
pudiera parecer, de momento no se agota. El ser humano
actual, como decíamos, ha cambiado la visualidad y los
medios de su observación, los telescopios cada vez son
más potentes, los microscopios más nítidos, hacemos
tomografías axiales computerizadas, resonancias,
radiografías y ecografías tridimensionales de nuestro
interior, la percepción de lo que nos rodea ha cambiado
definitivamente y, donde antes veíamos una mesa de
madera, ahora distinguimos una amalgama molecular.
Joan Cabrer coge todas estas nuevas percepciones que,
por su juventud, son las únicas que ha conocido, y les une
el manga japonés, la simbología informática y tantas otras
cosas de las que, con habilidad, extrae sus formas pero
también sus contenidos, dando una oportuna expresión
de todos los elementos y de todos los conceptos que van
componiendo su arte, un arte plenamente contemporáneo
que, de nuevo, vuelve a ser pintura.
4. En busca de lo sencillo (de vuelta a casa). Julia
García.
I és que Julia García, potser sense que ella –per la
seva modèstia– sigui conscient, es permet un luxe
a l’abast de pocs creadors: incorporar una nova
definició d’art al lèxic de les plàstiques, un art saurí
que, recorrent al pròxim, al quotidià i al senzill,
transcendeix l’evident per a narrar-nos el qui hi ha
més enllà, el que se amaga sota l’epidermis, amb
la subtil i simple poesia de qui és capaç de veure
l’invisible, comprendre’l, enriquir-lo i explicar-lo.20
20
114
A veces puede ser un lápiz, un papel, la pintura o
una simple fotografía, la forma más adecuada para
transmitir la pureza y la sencillez de lo verdaderamente
importante. Julia García es totalmente consciente de
ello y desde siempre se ha valido de la simplicidad
de los medios que emplea, del dibujo cotidiano, de la
línea sin barroquismos innecesarios, de la pintura sin
distancia, del color sin sofisticaciones, de la fotografía
elemental y de la exquisita sencillez y calidez de sus
materiales, para comunicar de la manera más certera
posible sus propias emociones, lo que oye, lo que
piensa, lo que lee, lo que siente, lo que mira, lo que dice.
Sus obras hablan sobre cosas extrañamente normales,
cercanas, sobre rutinas tranquilizadoras, inquietantes
desde la costumbre, anodinas hasta el agrado, que
encuentra sin apenas esfuerzo en su entorno más
inmediato, en su ámbito familiar. La maternidad,
lo propio, los suyos, las heridas de la convivencia,
la trascendencia de lo cotidiano, las creencias, sus
sentimientos, pero también lo orgánico, lo endógeno,
lo biológico, lo interior; todos ellos sujetos de un
lenguaje en permanente evolución que se enriquece a
medida que avanza, un abecedario cuya semántica se
puede obtener con cada elemento, uniendo las letras,
formando palabras, creando frases, una escritura que
se mueve en esa frontera que frecuentamos a diario –y
que termina definiéndonos– entre lo que nos fascina y
lo que nos repele.
Creo que determinados artistas, y Julia García es una
de ellos, han detectado a la perfección ese proceso de
alienación fruto de una globalización que nos lleva a
la desmesura, y su reacción, conveniente y acertada,
ha sido en forma de retorno a lo más íntimo, a nuestra
familia, a nuestra casa, a nuestra ciudad, a nuestras
cosas y a nosotros mismos como temas y objetos
fundamentales de la expresión artística, como aquello
a lo que solemos volver para buscar la calma, mientras
que con sus creaciones van contrarrestando la labor
de esos otros artistas que, en más ocasiones de las
deseables, recurren a rebuscados amaneramientos, a
complejas formas y a exóticos ambientes y contenidos,
para tratar de expresar sus ideas o su estética.
Efectivamente, un error muy habitual en la plástica
contemporánea es pretender obtener determinadas
Gómezdelacuesta, "Art saurí", texto recogido en el catálogo de la exposición Julia García. El hombre pulmón, Galería Ferran Cano, Palma, 2006.
calidades a partir de lo lejano, de lo exótico, de lo
complejo o de lo excesivamente especializado, en un
esnobismo sin fin que no se preocupa por atender ni
por recoger los valores verdaderamente importantes,
una fórmula que, en la mayoría de oportunidades, no
sólo no consigue su objetivo de remarcar la pretendida
intelectualidad de la obra o la ansiada originalidad
de las piezas, si no que suele provocar un efecto de
rechazo, mientras se interponen –a veces de manera
deliberada y otras de forma inconsciente– muros
insalvables entre las creaciones y el espectador.
Por el contrario, Julia García, siempre ha frecuentado
el camino inverso, recurriendo a lo que nos es próximo,
percibiendo la poesía de lo cotidiano y situando su
peculiar prisma sobre todo lo que nos hace sentir
cosas interesantes partiendo de la cercanía; una artista
que elabora sus proyectos con la maestría de una
depurada poetisa y con la sencillez del que es capaz de
asimilar lo esencial de las cosas. A partir de conceptos
en principio unívocos la creadora va cosiendo sus
ideas, desarrollando sus términos y abriendo nuevas
perspectivas: propuestas como “El hombre pulmón” o
“Claros del bosque”, inspirada en la lectura atenta de
María Zambrano, brotan de nociones básicas y son
completadas con esa poesía sutil, llena de metáforas y
recovecos, que se encarga de convertirlas en múltiples
ideas y, sobretodo, estimulantes emociones. En sus
piezas lo humano –lo individual e incluso lo endógeno–,
lo doméstico –el hogar, la casa, la familia– y lo natural
–como ecosistema revelador e integrador del ser– se
dan cita conformando un peculiar bosque animado,
con alma, con almas, en el que se reivindican singulares
simbiosis y se expresan algunos de los pleitos del
hombre con él mismo, con los que le rodean y con el
medio en el que se desenvuelve.
5. Somos lo que mamamos (la tradición y lo nuevo).
Lourdes Grivé.
Eivissa és per antonomàsia el país de l’arquitectura
sense arquitecte. Les cases que hi construeixen els
pagesos són d’un estil tan pur i d’una expressió tan
harmoniosa, que poden sostenir perfectament la
comparació amb les obres reflexives i calculades de
21
l’arquitectura moderna. Així que fugiu de la ciutat i
us endinseu en l’illa, aneu de sorpresa en sorpresa:
per tot la mateixa perfecció plàstica, per tot la
noblesa de formes de les cases.21
Somos lo que mamamos, lo que nos rodeó siendo
niños, los seres con quiénes nos rozamos, con quiénes
crecimos, aquellos a los que odiamos y todos los
que nos enamoraron. Somos lo que nos enseñaron
y lo que nos inculcaron, lo que vimos, vivimos,
sentimos e intuimos, también, por supuesto, lo que
nos imaginamos. Somos porque fuimos y fuimos
en función de dónde y con quién estábamos. Una
interminable cadena de causalidades, casualidades y
afectos que van configurando los valores que regirán
el resto de nuestra vida: yo soy yo, mis circunstancias
y mis genes que en cierta medida también son parte
de mis circunstancias. Un mapa humano individual,
personal y completamente intransferible. Este entorno
comienza en nuestra infancia más tierna, condicionante
y estimulante, a la vez que se constituye como la
primera asimilación, la que más nos influye y contra
la que, en algunas ocasiones, más violentamente
reaccionamos. Ni el tipo más desarraigado del mundo
puede desprenderse de la buena o la mala leche que
mamó y, de una manera u otra, este ecosistema que
nutrió sus inicios se constituirá en la base, bien por
acción bien por reacción, de lo que vendrá después.
En el arte, como en la vida misma, los comienzos son
fundamentales, lo que absorbes al principio, lo que
conoces primero, suele dejar una huella más honda,
un afecto más profundo y, a veces, un rechazo más
visceral.
La isla de Eivissa siempre ha sido un lugar singular que
posee ese halo especial y único que atrae, de manera
irresistible, la sensibilidad de los artistas. Desde que
algunos pioneros de las vanguardias históricas, como
Walter Benjamín o Raoul Hausmann, la descubrieran y
describieran como un entorno ideal para su inspiración,
se ha mantenido durante todo el siglo XX como uno
de los paraísos europeos de la creación artística. Will
Faber, Eduard Micus, El Grupo Ibiza 59, con exponentes
tan interesantes como Erwin Broner, Bechtold o Hans
Laabs, y artistas pitiusos de cierto reconocimiento
Raoul Hausmann, "Eivissa i l'arquitectura sense arquitecte", artículo de la revista D'Ací i d'Allà, nº 148, Barcelona, 1936.
115
internacional e inmensa valía como Vicent Calbet, Toni
Cardona, Portmany o Rafael Tur Costa, configuraron
un panorama creativo de incuestionable atractivo. Esta
tradición artística, caracterizada por una extraordinaria
sensibilidad hacia la poesía de lo abstracto, tiene su
continuación en la obra de los propios Tur Costa o
Erwin Bechtold, así como en la de Irriguible, Carles
Guasch, Enric Riera, Cis Lenaerts; Michel Buades o
Gilbert Herreyns y, en cierta manera, en ese gusto por
la geometría, por la abstracción, por la línea delicada
de trazo sutil, por el blanco, que recogen las fotografías
sobre arquitectura de Lourdes Grivé.
Precisamente una de las peculiaridades que hizo
de Eivissa un destino tan apetecible para artistas e
intelectuales fue su singular arquitectura rural, unas
casas basadas en el ingenio local y que anticipaban,
gracias a una premonitoria intuición, algunas de las
premisas más destacadas de las que luego fueron
enunciadas por los más importantes representantes
de la arquitectura moderna. Unas viviendas que se
desarrollaban a partir de estructuras modulares que
tendían al cubo y que dotaban a esta construcción de
una plasticidad, organicidad y practicidad que provocó
que arquitectos racionalistas como Le Courbusier o
Erwin Broner la fijasen como objeto de su estudio.
La casa tradicional ibicenca cuenta con una serie de
características que la singularizan, convirtiéndola en
una construcción extraordinariamente interesante: son
casas funcionales, todo en ellas está pensado conforme
al uso que va a tener y con el objetivo de que esta función
se realice de la manera más eficaz posible, son viviendas
orgánicas, vivas, que poseen un desarrollo modular en
virtud de las necesidades de sus habitantes, creciendo
con ellos mediante sucesivos volúmenes cúbicos, son un
espacio con cierto carácter defensivo, lo que provoca su
escasez de vanos y un cierto componente introvertido
en su arquitectura y, por último, son casas blancas como
la cal, la sal y la luz de Eivissa.
Todo esto podría haber sido motivo suficiente para
que Lourdes Grivé hubiese cogido la arquitectura
ibicenca como objeto de su creación, aunque, de
una forma meramente epidérmica, sólo fuera por
la fotogenia de su geometría, de sus colores, de sus
116
luces y de sus sombras. Pero la obra de la fotógrafa
Lourdes Grivé, una artista cuyas imágenes son
expresión de lo que ha vivido y, por supuesto, de lo que
ella misma ha aportado, centra su objeto de análisis, de
reflexión, en esta arquitectura, emprendiendo dos vías
de trabajo que, evidentemente, son más depuradas
que una simple aproximación formal. Un par de
caminos que, siendo independientes, traen causa
el uno del otro: la primera de estas líneas frecuenta
la ruina como recuerdo de aquellas construcciones
rurales sencillamente esplendorosas que albergó la
isla y de las que, para desgracia de todos, cada vez
quedan menos ejemplares intactos, una forma de
investigación que no se reduce tan sólo a lo formal,
ni siquiera a lo antropológico o costumbrista, si no
que trasciende la materialidad para imbricarse en lo
espiritual, en el vestigio metafísico. Partiendo de este
análisis, pero iniciando la segunda vía, Grivé, desarrolla
otra búsqueda no menos interesante, esta vez, con la
arquitectura contemporánea como sujeto, mientras
intenta ofrecernos, no sólo la oportuna expresión de lo
que se está haciendo en la isla, sino también la evidente
huella de esa tradición constructiva y conceptual tan
jugosa que los ibicencos llevan siglos disfrutando.
Así, de esta manera, a la extraordinaria herencia de
la arquitectura popular y a la perceptible huella de
famosos arquitectos modernos como Josep Lluís Sert
o Erwin Broner a su paso por Eivissa, se le unen, en un
potente desarrollo donde se funde la tradición con lo
nuevo, las piezas de reconocidos y jóvenes arquitectos
actuales como son Francesc Xavier Pallejá, Salvador
Roig, Marc Tur, Oriol Batchellí, Victor Rahola, Martínez
Lapeña o Elías Torres, mientras Lourdes Grivé va
dejando, de todo ello, un exquisito testimonio y una
profunda reflexión.
6. Un antropocentrismo reciente y (por supuesto)
lleno de dudas. Miquel Mesquida.
El pintor, atrevit, agosarat, enfollit de desig, borratxo
d’utopia, arrisca el seny i la mateixa vida per tornar
al paradís perdut de l’autenticitat. A cops d’impuls
i de matèria prima, salvatge, plasma la veritat de
l’home (tot tatuant-li a la pell el sexe fet serpent i al
cap –a tots els caps!– una taca de sang).22
22
Jaume Santandreu, "Miquel Mesquida. Assalt a l'Edén", texto recogido en el desplegable de la exposición "…en projecte (XII)”, Torre de ses Puntes, Ajuntament de Manacor,
Manacor, 2007.
Cada vez son más los artistas contemporáneos que
intentan refugiarse en el objeto y en el sujeto para tratar
de recuperar algunas de las múltiples referencias que
con el devenir del tiempo habían ido perdiendo. Una
vuelta a un arte figurativo y expresivo con el que muchos
creadores parecen aferrarse a la realidad más cárnica y a
la más objetual –la más emocional y la más cercana– de
entre todas las múltiples verdades que nos envuelven,
evitando así abandonarse a ilusiones metafísicas,
ejercicios meramente estéticos, especulaciones
cibernéticas o a abstracciones completamente vacías de
contenido que, en ocasiones, tienden a desconcertarles.
Durante estos largos años en que lo abstracto, lo
conceptual y lo digital han marcado de manera indeleble
el ritmo de la historia del arte reciente –en muchas
oportunidades para mejor– también se exprimieron
hasta la nausea las formas y las maneras que aquellos
genuinos pioneros –y sus continuadores más sagaces–
habían ido desarrollando; un uso reiterativo y abusivo
que consigue desmantelar casi todos los contenidos de
unas propuestas que han ido degenerando en ciertas
malformaciones cadavéricas y sin esencia que, todavía
hoy, continúan intentando convencernos con su falsa
bondad.
Siempre hubo algún elemento reactivo a estas
dominaciones de la desobjetivización, desmaterialización, deshumanización, despersonalización,
despinturización del arte, auténticos resistentes de
la mal llamada figuración como Francis Bacon que,
desde su claustrofóbica habitación llena de violencias,
miedos, egos y gritos desgarrados, se mantuvo fiel
a una realidad que distorsionaba diabólicamente
con mano maestra. Miquel Barceló, Anselm Kiefer y
muchos otros, han mantenido el estandarte de estas
nuevas formas de expresar la figura humana y el
objeto, a la vez que han ido conquistando el espacio
que iban cediendo unas abstracciones que, al margen
de algunas aportaciones conocidas e interesantes,
cada vez comparecían más vacías y amaneradas.
Estas vías recuperadas de las vanguardias históricas
se centran en la representación de lo humano y de
todo lo que nos rodea, un antropocentrismo pleno de
dudas, que manifiesta formalmente su inclinación por
cualquier recurso de fuerza expresiva –sea materia,
gesto, color o línea– y de los que el creador se vale en
un intento decididamente comunicador. Una simiente
expresionista y real que ha germinado en muchos
artistas actuales, convertidos, ahora, en los garantes
de que este camino no se desabastezca de contenidos
y de que se vayan hallando nuevos itinerarios que
alimenten los desarrollos más recientes.
Como buen defensor del arte sincero, sin tapujos ni
medianías, las de Miquel Mesquida son unas imágenes
vigorosas que se constituyen en la máxima expresión
de lo que quiere contar y de sus propios sentimientos.
Unas piezas que recogen ese imaginario que, poco a
poco, ha ido construyendo, un mundo peculiar que
germina atrapando instantes de la rutina diaria o
configurando escenas de esos lugares completamente
distintos, absolutamente nuevos, que él imagina,
visiona, prevé, un vocabulario personal del artista,
pero también una afortunada manifestación de nuestra
sintaxis colectiva, fascinante por su cotidianeidad y,
en un extraño contrasentido, por su bendita irrealidad.
Una singularidad que le confiere su óptica especial y los
medios concretos que emplea, accesibles, manejables,
cercanos. Dibujos de líneas privilegiadas pero
insuficientes para contener sus impetuosos colores,
sus texturas, sus goteos, sus gestos y unos añadidos
en forma de collage que refuerzan la sensación de
inacabado y que le confieren ese carácter próximo, a
veces apetecible otras no tanto, que caracteriza gran
parte de su producción. Unos seres etéreos y unos
objetos peculiares que se desenvuelven en ambientes
extraños o cotidianos, unas pinturas que señalan su
mundano paraíso, unas esculturas que nos acompañan
en el descenso a los celestiales infiernos, un arte
irredento, humano y dubitativo, que comparece listo
para el combate y, por supuesto, para la contemplación.
7. La (des)ubicación del objeto artístico. Jaume Simó
Sabater.
Les instal·lacions de Jaume Simó Sabater són fetes
d’una selecció de materials i d’imatges de gran
potència evocadora, que presenten i representen
alhora, i que actuen com a artefactes simbòlics.
L’assemblage i l’escenificació lligada al happening
117
són alguns dels seus modus operandi habituals
a partir dels quals crea xarxes de significants
relacionats que conformen unitats de sentit i que
llancen les reflexions de l’artista. També resulta
un recurs habitual la figura de la sinècdoque que,
entre d’altres coses, contribueix a l’extremada
economia y ecologia de mitjans, caracteritzats pel
tractament en cru i sense manipular.23
A la misma y frenética velocidad con la que se van
descubriendo y describiendo remedios y vacunas para
los males más insospechados, estos mismos males,
en una hábil mutación, progresan, se desarrollan y se
transforman en nuevas y más resistentes variedades
de la enfermedad de la que traen causa. El arte
contemporáneo, atento a la realidad que lo envuelve
y con esa extraordinaria capacidad de absorción que
lo define, siempre ha asumido las influencias más
positivas pero también los contagios más crueles,
auténticas degeneraciones de unas simientes que, en
muchas ocasiones, eran portadoras de una interesante
idea. Así, el concepto de instalación surgido, entre
otros motivos, con la intención de desacralizar los
espacios del arte, incorporando nuevos objetos, y por
la pretensión multimedia de trascender los límites
clásicos de la escultura, se ha ido constituyendo como
una técnica cada vez más importante en el seno de
los nuevos parámetros del arte contemporáneo, un
potente recurso que se vale a la perfección de todos
los medios que el mundo actual va dejando a nuestro
alcance y que se convierte en una de las formas de
expresión más adecuadas para la cultura visual,
conceptual y artística que nuestra época va tejiendo.
Pero cuando un lenguaje empieza a alcanzar su
madurez24, sin solución de continuidad, también
comienza a generar sus propias perversiones: unas
vulgares degeneraciones que, en el caso de las
instalaciones, se consolidan en algunas manifestaciones
vacías, pretenciosas o redundantes. La obra de Jaume
Simó Sabater, sin embargo, huye de cualquier vacuidad
mientras inserta sus raíces en la tierra, en su propia
tierra, y lo hace apelando a valores que, desde el inicio,
son consustanciales a toda su obra. Partiendo del
sustrato que nos es común, de nuestra cultura, la que
nos define y en ocasiones también nos mediatiza, Jaume
Simó Sabater la recoge y la reivindica sin renunciar a las
formas y a las maneras del arte más actual. Y es que la
realidad nos dice que, con la misma inercia con la que
nos olvidamos de lo nuestro, en muchas ocasiones,
también vamos prescindiendo del sustrato adecuado
donde situarnos, que controlamos, que nos explica, y
sobre el cual, con conocimiento de causa, deberíamos
afirmarnos para luego desarrollarnos. Todos somos
poseedores de cierta herencia, de una cultura con la que
nos identificamos y de una sucesión de formaciones y
experiencias con la que la completamos, incluso los
más desarraigados construyen sus propios cimientos a
partir de lo que les dieron y de lo que, en el devenir de su
propia vida, han ido tomando. Así, Jaume Simó Sabater,
sin renunciar a la tierra que aguanta nuestros pies y a la
cultura que ayuda a definirnos, decide que el sustrato en
el que nos apoyamos debe servir para tomar impulso y,
sólo en épocas de tormenta recia, para fijar el ancla.
Un impulso que con esta base le lleva por unos interesantes
derroteros creativos que incluyen la instalación pero
también la acción, una acción reivindicativa, estética,
política, en la que el artista apela a la materia en bruto
para elaborar unos productos totalmente conexos con
la realidad, ya que, si algo nutre la obra de Sabater,
es el conflicto contemporáneo, las dialécticas que se
establecen en las zonas de relación, en las zonas de
fricción, en las zonas, precisamente, de conflicto, unas
situaciones que sus piezas se encargan de dejar patente
insertándolas en los lugares del arte contemporáneo, en
las galerías, centros y museos, propiciando el debate,
sobreentendiendo la reivindicación, descontextualizando
y reubicando objetos y conceptos. Sensación, situación,
acción y reacción. Y es que las piezas seleccionadas
para este “Art emergent (IV)”, la silueta de revolver con
luces de navidad, el banco quizás hogar del sin hogar
23
Jaume Reus, "Situaccions en conflicte", texto recogido en el catálogo de la exposición Exilis. Jaume Simó Sabater i Garau. Obres 1997-2008, Casal Solleric, Ajuntament de
Palma, Palma, 2008, p. 115.
118
24
Como indica Ranciere refiriéndose a la evolución del concepto de instalación: “Todas esas instalaciones jugaban entonces sobre lo que treinta años antes había sido el resorte de un
arte crítico: la introducción sistemática de objetos y de imágenes del mundo profano en el templo del arte. Pero el sentido de esta mezcla ha cambiado radicalmente. Antes, el encuentro de
elementos heterogéneos buscaba resaltar las contradicciones de un mundo dominado por la explotación y quería cuestionar el lugar del arte y de sus instituciones en ese mundo conflictivo.
Hoy día la unión de elementos heteróclitos se afirma como la operación positiva de un arte que archiva y testimonia un mundo común. Esta unión se inscribe entonces en la perspectiva de
un arte marcado por las categorías del consenso donde se trata de devolver el sentido perdido de un mundo común o reparar las fallas del lazo social”, en Jacques Ranciere, El viraje ético
de la estética y la política, Editorial Palinodia, Santiago de Chile, 2005, p.37.
y otros connotativos y denotativos artefactos, buscan
crear situaciones, posiblemente, en espera de alguna
respuesta sincera.
8. Nuevas formas y nuevas maneras (hacia otra
estética). José Ángel Sintes.
Desde el ocaso de las vanguardias, el arte ha tenido
que reinventarse a sí mismo sin tener que “matar
al padre”, porque el padre ya estaba muerto.
No quedaban más academias que derrumbar ni
tradiciones que combatir. El rey estaba desnudo
y el posmodernismo no ha hecho otra cosa que
evidenciarlo, porque los intentos de encontrarle
nuevas vestimentas –incluso recosiendo las
viejas– sólo han conseguido provocar mucho ruido
mediático y pocas sorpresas.25
En una eterna y compleja espiral, la historia del arte y su
crítica, van alternando y solapando la elección del actor
protagonista entre la forma y el contenido; épocas
donde el concepto de belleza –la estética que le es
propia y la apariencia que la manifiesta– priman sobre la
idea que contienen, permutan o se combinan con otras
en las que, lo fundamental, es lo que se dice. Y es que
durante siglos, entre estos dos polos, ha ido oscilando
el diapasón de la creación artística, alcanzando, en una
suerte de continua e imparable mutación, gran parte de
las infinitas combinaciones que entre ambos pueden
darse. En el arte actual, más conceptual que estético,
suele vincularse el arte mayor a creaciones donde la
idea y el contenido predominan sobre las formas que
el artista emplea para transmitirlos; es por ello que las
expresiones plásticas donde se prefiere la belleza por sí
misma quedan vinculadas –más de lo que sería deseable
y en más oportunidades de las ciertas– a creaciones de
tendencia, de diseño o a un puro esteticismo, muchas
veces usando estos conceptos con un evidente desdén.
Es cierto que el objeto artístico no tiene por que ser
bello pero parece que, en la actualidad, a veces se
busca lo feo por el mero hecho de no incurrir en la
belleza, se le tiene pavor a lo bello para no caer en la
cursilería o en lo meramente plástico y se prefiere, en
un afán mal entendido de epatar, lo desagradable,
25
lo violento, lo repulsivo, incluso lo hortera o lo
simplemente insulso, huyendo como posesos del
concepto tradicional de belleza. En ocasiones el crítico
muerde este anzuelo, confundiendo lo que en realidad
es una fealdad vacía de contenidos, con una novedosa
trasgresión quebrantadora de las leyes de la estética
o de lo políticamente correcto. Al margen de esto, lo
que si es cierto, es que una nueva voluntad estética
está frecuentando los nuevos parámetros del arte
contemporáneo, fundamentalmente la pintura y la
fotografía, tratando de recoger en su devenir este cambio
de criterio. Efectivamente, parece que la sensibilidad
de los artistas lleva tiempo percibiendo que la belleza
es una cosa sencilla, cercana, que se encuentra justo
a nuestro lado, en los objetos, en las personas y en las
situaciones que nos resultan más accesibles y es por ello
que esta nueva plástica, esta nueva estética, se empeña
en dar cabida a los nuevos sujetos del arte.
José Ángel Sintes es un exponente claro de esta
tendencia, un buscador nato de la belleza en las cosas
y en las situaciones que le son próximas, en aquellas
en las que, a pesar de estar ubicadas a nuestro lado, el
común de los mortales no habíamos reparado. Unos
peculiares objetos y situaciones que él detecta gracias
a su fino sensor, llamándonos la atención sobre ellos y
explicándonos su belleza, su sencillez, su armonía. Un
camino que supera la polución contemporánea para
depurar, purificar y codificar esta nueva estética de lo
corriente, esta auténtica y singular belleza de lo cotidiano.
Si genios como Edward Hopper hubiesen trascendido su
captación del ambiente, de los interiores, de los paisajes, y
fijasen su atención exclusiva y superdotada en los objetos
que les rodeaban, en algunas situaciones vividas, y todo
ello, en primerísimo plano, como Sintes, posiblemente
hubiesen obtenido, ambos, resultados con ciertas
similitudes conceptuales e incluso formales. José Ángel
Sintes, además, no se conforma con la física evidente de
las cosas y también va en busca de aquella metafísica
no tan obvia: sus naturalezas muertas, por ejemplo, son
expresión de los objetos en los que fija su atención y, a
pesar de que suelen ser de una cotidianeidad manifiesta,
poseen aquel halo espiritual que tan generosamente
nos legó la obra de Giorgio Morandi y que el artista,
con destreza, también nos facilita.
Marie-Claire Uberquoi, ¿El arte a la deriva?, Random House Mondadori, Barcelona, 2004, p. 153.
119
9. Desde lo doméstico (con amor). María Isabel
Uribe.
Con el desenfado iconoclasta y esas dosis de humor
atrevido que la caracterizan, la artista reflexiona
ahora sobre la maternidad, una experiencia que,
por cierto, acaba de conocer. El espacio mental y
emocional de ese entorno doméstico alterado por la
llegada de un nuevo ser, queda, ¡cómo no!, referido
en unos objetos que prueban ser especialmente
aptos para las aventuras estéticas de Uribe.26
Y una vez refugiados en nuestra casa, al resguardo de
las inclemencias contemporáneas, el artista cómodo,
conformista, poco sincero, sin agallas, se queja
permanentemente de su falta de tiempo, de la carencia
de estímulos que exciten su creación, mientras
echa la culpa de su escasa voluntad a la vorágine
contemporánea. Sin embargo para María Isabel Uribe
el hogar es fuente de inspiración, y en ocasiones,
incluso espacio de producción. Así es, la artista ya nos
planteaba, en aquella exposición titulada “I am very
domestic” que tuvo lugar en la galería palmesana ABA
Art Contemporani en 2006, que la casa, cada casa, es
a la vez diferente y única. Fregonas, cepillos y cubos, la
limpieza después de la celebración familiar y ositos de
juguete que contribuyen al sueño no siempre tranquilo
de un bebé, podrían parecer más la expresión de un
agotador lugar de trabajo que un verdadero hogar –y
mucho menos un entorno de inspiración– si no fuese
por el extraordinario sentido del humor de la artista,
su optimismo desbordante y un concepto lúdico de la
vida que convierte los objetos y las situaciones más
cotidianas en sujetos de su arte, haciendo mutar lo
prosaico hacia una propuesta plena de poesía y color,
aunque no exenta de cierto sarcasmo.
Una descontextualización de objetos cotidianos, una
intervención sobre ellos y una nueva ubicación, que
asume sin problemas los parámetros más actuales del
arte contemporáneo. Porque las cosas ya no son lo que
parecen, las cosas son lo que son, y cada una de ellas,
además, es algo distinto. Efectivamente, los objetos
son el medio y el hogar es el lugar, pero lo fundamental,
obviamente, es la capacidad del artista para transmitir.
En el arte necesitamos sinceridad, sin duda, pero
por encima de todo hace falta sentimiento, pasión,
amor, el genuino motor de los actos humanos más
insondables. El afectado por la pasión, el apasionado,
es un tipo evidente al que se le reconoce fácil, disfruta
de casi todo y casi todo lo hace al máximo, su entrega
es total y su convicción suprema, esto le sirve para
lograr los más apoteósicos aciertos, pero también para
cometer los más estrepitosos errores. En el caso de
Uribe, gracias a su extraordinaria capacidad, la pasión
que demuestra no le confunde, sino que le agudiza
el criterio para acertar casi siempre, permitiéndole
realizar una producción artística de extraordinario
interés, unas piezas que, con el amor de una buena
madre, de una gran artista, tiene la generosidad de
ofrecérnoslas desde la calidez e intimidad afectuosa de
su propio hogar. Desde casa con amor.
10. El infinito catálogo de creaciones (y algunas de
sus próximas vidas). Marcos Vidal.
Marc Vidal no cau en la temptació de voler crear
grans obres, heroiques, definitives; relaciona i
utilitza amb intel·ligència la ironia i la paradoxa,
ambdues coses molt serioses, capaces com pocs
recursos de desvetllar les contradiccions i els
llocs comuns del nostre temps. Els materials i els
elements dels seus escuts i capelles, per exemple,
ens remeten a un catàleg de significats d’índole
social. No hi ha ingenuïtat ni pur automatisme
en aquests acoblaments/collage, sinó intenció i
crítica socials.28
Pilar Ribal, "Objetos y fetiches: la ubicuidad de la réplica", texto recogido en el catálogo de la exposición María Isabel Uribe. I am very domestic, ABA Art contemporani, Palma,
2006, p. 3.
Leon Nikolayevitch Tolstoi, ¿Qué es el arte?, Editorial Tor, Buenos Aires, Argentina, 1950.
28
Pablo J. Rico, "Estratègies d'indiferencia en Marc Vidal", texto recogido en el catálogo Marc Vidal. Llinatge sospitós, Espai Ramon Llull, Govern de les Illes Balears, 2002, p. 9.
26
120
Ya lo decía Leon Tolstoi, El arte es la forma a través
de la cual una persona entrega a otras sentimientos de
tal manera que se infecten de ellos y los experimenten27,
y razón no le faltaba, el arte sincero es un estado de
ánimo, sin duda, y lo es para quien lo evalúa, para
quien lo consume y, por supuesto, también para quien
lo produce. El arte puede entenderse, el arte puede
explicarse, pero sobre todo, debe sentirse, y la misma
persona puede hacerlo de mil maneras distintas. Yo
soy yo y mis circunstancias, y cuando estoy deprimido,
enfadado o enamorado, muchas canciones –que antes
no me importaban– empiezan a hablar de mí.
27
Con algunas formas heredadas del Pop más ácido –
aquel que no se conformó con recoger sino que optó
por flagelar, desde el sarcasmo, gran parte de las
convenciones sociales más embrutecedoras– las piezas
de Marcos Vidal hablan de muchos de los triunvirato
magníficos que trufan nuestra sociedad: dinero, sexo
y religión, el arte, los artistas y el resto de la fauna…
Un campo abierto para la ironía y el humor que Vidal
transita con seguridad y solvencia. Para ello apela a
todo un catálogo de imágenes y objetos, potentes y
reconocibles, en muchas ocasiones preexistentes, que
compone, ensambla y superpone en un inconfundible
collage de recuperaciones y ocurrencias que entronca
también con toda una sofisticada e irreverente
imaginería kitsch de iconografía marcadamente
popular. Vidal recurre a los objetos como elementos
y como conceptos, juega con ellos y los intercala con
habilidad entre todo ese imaginario colectivo del que
se nutre, riéndose de la definición más petarda de
moderno y señalando las evidentes corrupciones que
nuestra sociedad va padeciendo: de nuevo el dinero, la
política, el poder.
Pero en ese uso constante de lo prefabricado, no
sólo encuentra Marcos Vidal su afortunado medio de
expresión, sino que la reutilización de lo existente se
convierte en la propia expresión de la idea. Así es, el
creador pretende dejar en evidencia el insondable
catálogo de objetos con el que, la masiva y extenuante
producción industrial, casi nos sepulta. Un exceso
contemporáneo, como otros de los que hemos hablado
en el presente texto, que queda patente y examinado
en cada uno de los ensamblajes con los que el artista
resuelve sus piezas. Pero este infinito catálogo del que
Vidal se nutre, esta cultura de la superproducción en
donde se hace absolutamente de todo y de ese todo
se hace mucha cantidad, es, en sí misma y con todo
su repertorio de imágenes y conceptos, un poderoso
y peligroso medio de expresión para el arte, donde
se obtiene, desde hace algún tiempo, una interesante
materia prima –pero excesivamente cómoda– con la
que seguir creando.
Un recurso potente al que hay que tratar con la cautela
y la pericia que lo hace Marcos Vidal, un artista que
parte de las numerosas aportaciones icónicas y
objetivas que se han ido sumando con el devenir del
tiempo, algunas sin duda geniales, otras no tanto,
que convierten estas posibilidades en algo diabólico
que puede hacer caer al creador en trampas tan
evidentes y comunes como el vulgar apropiacionismo
de lo impropio, la simple repetición insustancial
de contenidos o el burdo collage de elementos
destemplados en el que el artista se constituye en un
mero seleccionador –en un remixador– seducido por la
espléndida potencia y cantidad de lo ya creado. Lejos
de estos vicios, el virtuoso Vidal, opta por aplicar sus
cualidades más acentuadas, su inteligencia, su ironía
hasta el sarcasmo, su sentido del humor, el acierto
estético de sus composiciones, en una suerte de juegos
atractivos y sugerentes que, sin duda, trascienden
cualquier contenido meramente epidérmico para ir
directos al corazón de la crítica social.
Cala Rajada. Septiembre de 2010
121
122
Traduccions a l'anglès
123
Emerging art in the Balearic Islands (IV)
Gómezdelacuesta
TEN YEARS (TEN) OF EMERGENCE IN THE BALEARICS (2001-2010).
The semantic connotations of the term “emerging”, in addition to evoking the concept
of novelty, places the recent in contact with a more or less close tradition: a basis from
which it emerges, establishing a relationship of continuity or rupture with it.1
H
uman beings are undoubtedly binary by
nature, but right after the yes and the
no, the one and the zero, we tend to the
decimal, to band all things together in
groups of ten, to number all things, while we use
with ease many of its infinite multiples and some of
its boundless divisors. We are insatiable seekers of
decalogues, born decaloguists who travel, passing
among ten commandments, ten best destinations
for dream holidays, the marking system used to
evaluate us from the time we were young or some
of those athletic decathlons that we will never
manage to finish. We are inclined to the decade,
to the score, and we are so inclined because it is
familiar to us, it completes us, it keeps us in order,
it balances us and it calms us in the midst of this
contemporary chaos, which almost always manages
to overwhelm us to our dismay.
At the heart of this maelstrom, historians seek
a certain order, and order at times tends to the
number ten. Thus, having reached a year as
paradigmatic as this one, it should not seem strange
that we are attempting to organise our present –and
a past so recent we still remember it accurately–
on the basis of the ten years of emerging art we
have just experienced. Ten years that have been
accompanied, almost from the start, by these “Art
emergent” proposals sponsored by Projecte Llevant
that now serve us as a common theme in our efforts
1
to recount what this prodigious decade in artistic
Balearic emergence has been like: constantly
evolving artists, sites and years that have laid the
foundations for the artistic development of the
most cutting-edge art created on our beloved isles.
And it is precisely this scrutinising, classifying
–historian’s– spirit that makes us simplify, perhaps
facilitate, a ten-year evolution divided into ten
sections that, with no pretence to being exhaustive,
is considered with the desire that their contents
constitute a lean sample of what this community’s
new art has been like. Ten simple notes that give
expression to a multitude of projects, names that
enter and exit, that come and go, hopes, intentions,
talents, ambitions and desires that together to a
lesser or greater degree have been creating the
felicitous, successful, transgressive or relevant
content of the emerging art of the Balearic Islands
in this first decade of the twenty-first century.
1. “…en projecte” 1992-2007. A singular precursor,
a necessary partner
Perhaps the most striking aspect, a priori, of this
exhibition series entitled “...en projecte”, which
was developed by Joan Carles Gomis for Torre de
ses Puntes in Manacor, is the proposal’s birth so
long ago. Indeed, the first event dates back to 1992
and the text that accompanies the brochure that
Carme Castells, “Art emergent a les Illes Balears”, an essay in the Art emergent a les Illes Balears (I) catalogue, Projecte Llevant, Manacor, 2002, p. 5.
125
advertised it already clearly and concisely pointed
out the values that inspired its initial approach,
parameters that have continued to fuel this project
during its more than fifteen years of history:
We believe that one of the goals of a space
with our features, aside from offering the work
of artists of recognised value to the public,
should be to stimulate young artists’ work and
make it possible for it to be known in a manner
proportional to their effort. We are convinced
that the interaction resulting from the contact
with the public of their work –an unprecedented
experience for some of them– will have a
positive influence on its further development.2
Focusing on the period of time we have delimited
and the chronological setting around it, the second
surprising question is the premonitory roster of
artists that have frequented the different editions
of this exhibition series. Especially significant and
precursory was “...en projecte (III)” (1996), in which
artists such as Joan Miquel Arrom “Sasai” (Palma,
1970) –who anticipated his later selection of works
in “Art emergent (II)” (2003) with his participation–
sculptor Jeroni Bosch (Manacor, 1975) and Ricard
Chiang (Barcelona, 1966), who has proven to be
one of the most solid careers in contemporary
Balearic art, came together with Tomeu Estelrich
(S’Alqueria Blanca, 1968), Adolf Gil (Muro, 1970)
and Catalina Julve (Manacor, 1972) to configure
a proposal that demonstrated the wisdom of the
team responsible for selecting the participants.
“...en projecte” would not be resumed until three
years later and after was held each year without
interruption until its last edition in 2007. Successive
exhibitions congregated a dedicated group of
artists that included Ramon Company (Alcúdia,
1973) in “…en projecte (IV)” (1999), participants in
later years of “Art emergent” such as Jaume Canet
(Felanitx, 1966), Marian F. Moratinos (Palma,
1973), Rafel Perelló (Manacor, 1963), Joan Serra
(Manacor, 1973) and Joan Servera “Peix” (Artà,
1971) in “…en projecte (V)” (2000). Also selected for
2
126
“…en projecte I”, Torre de ses Puntes, Ajuntament de Manacor, Manacor, 1992.
“Art emergent” were Paco Espinosa (Palma, 1969)
and Joan Vallespir (Inca, 1969) in “…en projecte
(VI)” (2001), Astrid Colomar (Palma, 1970) in “…
en projecte (VII)” (2002), Jaume Fullana (Palma,
1963) and Amparo Sard (Son Servera, 1973) in “…en
projecte (VIII)” (2003), and Maria Antònia Mir (Sa
Pobla, 1977) and Ginés Quiñonero (Palma, 1971)
in “…en projecte (IX)” (2004). The coincidence
between the two events, “Art emergent” and “…en
projecte” is obviously not accidental.
It was precisely in the 2004 edition of “…en projecte
(IX)” that the first artist that forms part of the “Art
emergent a les Illes Balears (IV)” exhibition that
brought about this catalogue appeared: Columbian
artist María Isabel Uribe (Neiva, Huila, Colombia,
1969). She was joined by Yolanda Adrover
(Felanitx, 1977), Paz Alcoverro (Barcelona, 1969)
and Julia García (Albacete, 1968) in “…en projecte
(XI)” (2006) and Joan Cabrer (Palma, 1983) and
Miquel Mesquida (Manacor, 1954) in “…en projecte
(XII)”, the final round of this long-lived series that
culminated in 2007. These singular proposals
had parallel paths, teeming with feedback among
them and commonalities that consolidated “...en
projecte” not only as a singular antecedent, but also
as a necessary partner in itineraries that would
ultimately be confirmed in the successive years of
“Art emergent”.
2. Covering emergence before “Art emergent”
Before the “Art emergent” project came to occupy
the space for selecting and disseminating emerging
proposals in the Balearics in a stable, planned and
coordinated manner, it was preceded by a series
of exhibitions that successfully accommodated
the works by this series of artists, whose age,
manner and content allow them to be a part of the
ambiguous, broad and heterogeneous emerging
artist category. Several examples were the group
shows organised by the Balearic Government and
inaugurated during 1999, such as “Pittura Giovane
Balear” presented at Galleria Contemporanea A.
Sangallo in Loreto, Italy. Among the youngest
representatives in this show were the abovementioned Joan Miquel Arrom “Sasai”, Ramon
Company, Marian Moratinos, Adolf Gil and Joan
Vallespir, as well as a number of participants in
the different editions of “…en projecte” and “Art
emergent”: Xavier Andreu (Inca, 1973), Martí
Antoni Monjo (Maria de la Salut, 1972) and
Bartomeu Pons (Campanet, 1973). Another event
in 1999 was “29 artistes a Menorca”, which included
the “emerging” Paca Florit (Ciutadella, 1974) and
Carles Moll (Mahon, 1969); while that partial
vision of the archipelago had been completed
a few years later by the show produced by the
Museu d’Art Contemporani d’Eivissa entitled “Hic
et nunc. Actuals a les Pitiüses” (2002), whose eight
participants were an interesting representation
of artists born in the 1960s and linked in one way
or another to the Pitiusan Islands, to wit: María
Catalán (Castellón, 1961), Enric Riera (Formentera,
1963), Rom Ero (Granada, 1960), Paco Romero
(Ibiza, 1966) and the participant in “Art emergent
(III)” Mario de Ayguavives (Zaragoza, 1968).
In 2000, Edicions 6a and Sa Nostra organised the
graphic edition and subsequent exhibition entitled
“7i7”, a show that covered a certain sample of
emerging art in our community through lithographs
by young artists who mixed their work with verses
by young poets. This show featured pieces by
the above-mentioned Paco Espinosa, Paca Florit,
Vallespir Marian and Joan Moratinos, who were
joined by the Mallorcan-born Aina Noguera,
who is currently based in Galicia, Ibizan Pep Tur,
later a participant of “...in projecte (VII)” (2002),
and Santiago Picatoste (Palma, 1971). Yet, the
proposal that may have come closest to some of
the premises which then governed “Art emergent”
was the series of two exhibitions organised by
the Palma Municipal Council in 2000 and 2001,
which would be presented at Casal Balaguer in
the centre of Palma. “Exit 1” and “Exit 2”, the name
given to these events, featured a careful selection
by curator Neus Cortés that included most of the
names who were already at the forefront of the
youngest, most modern Balearic art, names that
continue to be at the forefront in many cases:
Cati Aguiló (Palma, 1970), “Sasai”, Xisco Bonnín
(Palma, 1967), Biel Bover (Palma, 1962), Paco
Espinosa, Mercedes Estarellas (Palma, 1972), José
Fabré (Palma, 1961), Jaume Fullana, Carles Gispert
(Palma, 1969), Iván de Lucas (Madrid, 1962), Rosa
Mascaró (Manacor, 1961), Marga Nicolau (Palma,
1964), Kiko Palmer (Palma, 1968), Gabriel Pereiro
(Palma, 1975), Santiago Picatoste, Néstor Romero
(Granada, 1970), Tatiana Sarasa (Barcelona, 1966),
Joan Vallespir, Gori Vicens (Palma, 1968) and the
participant in this fourth edition of “Art emergent”,
Marcos Vidal (Vitoria, 1967). Together, they made
up a sufficiently broad preview of the Balearic
emerging art scene at the turn of this century.
3. “Art emergent (I), (II) i (III)”. A first and
judicious trilogy.
The year 2002 brought with it the first “Art
emergent”, a proposal that was followed year
after year without interruption by another two
exhibitions, constituting a felicitous trilogy with all
the artists who were included –although logically not
all artists were included– some are always missing;
this “Art emergent (IV)” and upcoming “emerging”
events will seek to remedy this. When viewed from a
certain, almost historical perspective, the pathways
travelled by each artist who participated in these
first three events reveal disparate itineraries, some
of them public, well-known and fully consolidated,
others more difficult to follow, almost all of them
of interest. In most cases, time has proved the
project curators –Joan Carles Gomis in the first and
Maria Antònia Artigues in the following two– right,
showing that the choice of artists had been wisely
made.
Deployed alongside the pieces by the thirty-one
artists selected was the entire array of criticism
developed and the opportune texts by Carme
Castells for the catalogues for each of these first
three exhibitions. These texts supported and
completed the project in such a generous way
that it helped us grasp perfectly the concept and
127
development of proposals whose participants we
shall simply enumerate here. Thus, in “Art emergent
a les Illes Balears (I)” (2002), we find Astrid Colomar,
Rafel Adrover (Palma, 1969), Amparo Sard, Paco
Espinosa, Joan Serra, Marian Femenías Moratinos,
Joan Servera “Peix”, Pedro Oliver (Palma, 1968),
Yolanda Montesa (Ibiza, 1973) and Paca Florit; in
“Art emergent a les Illes Balears (II)” (2003), we find
Jaume Canet, Carles Moll, Martí Antoni Monjo in
collaboration with Ana Camuñas (Villafranca de
los Caballeros, Toledo, 1975), Rafel Perelló, Aina
Perelló (Pollença, 1976), Blanca Pérez-Portabella
(Barcelona, 1973), Eliana Perinat (Paris, 1965), Joan
Miquel Arrom “Sasai”, Fabián Schalekamp (Palma,
1964) and Joan Vallespir; while in “Art emergent a
les Illes Balears (III)” (2004), we find Ibizan resident
Mario de Ayguavives, Rafel Bestard (Palma, 1967),
Mercedes Estarellas, Jaume Fullana, Carles Gispert,
Núria Marquès (Ciutadella, 1975), Maria Antònia
Mir Sastre, Ginés Quiñonero, Pedro Vidal (Palma,
1968) and Guillem Santandreu (Manacor, 1965),
who, curiously enough, had taken part in the second
“…en projecte”, back in 1994.
4. Projecte Llevant, Projecte Torre and Projecte
Triangle
Yet, Projecte Llevant obviously cannot be reduced
merely to these editions of “Art emergent”. Projecte
Llevant is a collaborative idea that combines and
coordinates the efforts of many island institutions
that vary according to the specific proposal.
These institutions include the Municipal Councils
of Andratx, Artà, Binissalem, Capdepera, Calvià,
Felanitx, Inca, Manacor, Marratxí, Palma, Porreres,
Santanyí, Sant Llorenç des Cardassar and Sa Pobla,
the Balearic Government, the Mallorca Council,
Sa Nostra, Espai Mallorca, the Museu d’Art
Contemporani d’Eivissa and the Mallorca Museum.
A long trail of projects that was kicked off in 1999
with “Itineraris damunt paper. El dibuix a la plàstica
contemporània a Mallorca”, which was followed
by “Fotografia contemporània a Mallorca” (2000),
“Actituds tangencials” (2000), “Erotisme a la plàstica
contemporània a les Illes Balears” (2001) –in which
128
we come across Ricard Chiang once again–, the
three series mentioned above of “Art emergent”
(2002, 2003 and 2004), “Escultura contemporània
a les Illes Balears” (2005), which featured emerging
artists Jeroni Bosch, Jaume Canet, Jaume Fullana
and Carles Gispert, “Historietes. El còmic a les
Illes Balears” (2006), “Ceràmica contemporània
a les Illes Balears” (2007) and “Cadàver exquisit”
(2008) with, among others, Astrid Colomar,
Marian F. Moratinos, Paca Florit, Maria Antònia
Mir, Rafel Perelló, Amparo Sard and Pep Guerrero
(Port de Sóller, 1966), as well as an intriguing and
appropriate text by young critic and curator Pau
Waelder (Palma, 1974). This series of proposals is
now complete with this “Art emergent (IV)”, from
which this catalogue is derived.
In fact, Projecte Torre is the name given to all the
exhibitions produced by Torre de ses Puntes, which
usually –although not always– focus on individual
and specific reviews of emerging artists from the
time in which they begin to roam to municipalities
other than Manacor, the site of the aforementioned
exhibition centre. The first exhibition in this series
was by Ricard Chiang in 1997. These exhibitions
were organised, produced and financed by
Manacor, with the help of its Municipal Council,
the Mallorca Council and Sa Nostra, and were lent
free of charge to other contemporary art exhibition
spaces, being covered in homogeneously designed
catalogues that functioned as a collection. For our
purposes, the many proposals put forward under
the auspices of this project include exhibitions by
Marian F. Moratinos (2001), Rafel Perelló (2001),
Guillem Santandreu (2002), Fabian Schalekamp
(2003), Astrid Colomar (2003), Maria Antònia Mir
(2004), Pedro Oliver (2005), Pedro Vidal (2005),
Rafel Bestard (2006) and Jaume Fullana (2008);
2008 was the year in which the retrospective
exhibition “Déjà vu 1998-2008” by artist Paz
Alcoverro, selected for this “Art emergent (IV)”,
took place as part of the Projecte Torre programme.
In turn, Projecte Triangle is a recent derivation of
Projecte Torre. These productions are produced by
the troika of Manacor, Capdepera and Felanitx.
Each municipality is responsible for proposing an
artist and two full series have already been held.
The first series featured solo exhibitions by Mateu
Estarellas (Cala Rajada, 1970), Jaume Fullana
and Yolanda Adrover, while the second brought
together Pere Bennàssar (Felanitx, 1963), Marcos
Vidal and Antònia Del Río (Capdepera, 1983). All of
these events have striven to maintain the general
concept and catalogue format of the exhibitions
held under the coordination of Projecte Torre.
5. The Art Jove Awards, lending visibility to the
ranks, and a brief mention of the “RetroActiva”
and “Praxis” projects
The Art Jove Awards, sponsored by the Balearic
Islands, were born in 1994 with the clear spirit
of encouraging and disseminating proposals by
our community’s youngest artists. Until 2002,
it was a plastic arts competition –painting and
sculpture, with room for installations as well– but
since 2003, it has been representing the broader
denomination of visual arts. Many of the names
that have shaped Balearic emerging art during the
decade under review, artists mentioned over and
over in this text, can be found once again on the
list of winners, e.g., Ramon Company (the Art Jove
Award for painting in 1995 and sculpture in 1998),
Pep Guerrero (first prize for sculpture in 1996),
Joan Vallespir (first prize for painting in 1997),
Carles Gispert (first prize for sculpture in 1997 and
third prize in 1999) Marian F. Moratinos (second
prize for painting in 1998), Cati Aguiló (second
prize for sculpture in 1999), Joan Servera “Peix”
(first prize for painting in 2001), Blanca PérezPortabella (first prize for sculpture in 2001) Cecilia
Segura (honourable mention in sculpture, 2001),
Jaume Simó Sabater (third prize in 1996 and first
prize in 2002 for sculpture), Yolanda Adrover (first
prize for sculpture in 2002), Mitos Colom (first
prize for photography and honourable mention in
painting in 2002), Aina Perelló (winner of the 2003
competition under the now generic heading of
visual arts), Núria Marquès from Menorca (2004),
the Ibizan Santiago Vich (2005), Valencian Robert
Ferrer (2008), and the new crop of artists born in
the 1980s: Onofre Caldentey, and Neus Marroig
and Enric Socias (first prize and special mentions,
2006), Albert Pinya and Ibizan Sara Tur (first and
second prize respectively in 2007), and lastly,
Lara Fluxà and Joan Cabrer (second and third prize
respectively in 2008).
An attempt to exploit this normally opportune
selection of artists, which the awards themselves
provided, gave rise to “RetroActiva”, a proposal
configured as a unique Art Jove retrospective from
a slightly different point of view. This initiative,
which was launched in 2008 and fostered from the
institutional realm, was a series of interventions
with the most cutting-edge art on the streets of
Palma. The five installations in each series, based
on an urban context, aimed to encourage and spark
a spontaneous dialogue between contemporary art
and the public. The first artists were selected from
among the winners and special mentions: Yolanda
Adrover, Carles Gispert, Núria Marquès, Jaume
Simó Sabater and Enric Socias (Palma, 1981). The
second edition recently took place in September
2010 and those chosen to create an installation
on a street in Palma that they were allowed to
choose for themselves were Mitos Colom (Palma,
1977), Pep Guerrero, Neus Marroig (Sóller, 1982)
Marian F. Moratinos and Aina Perelló. Furthermore,
“RetroActiva” has the singular feature of being
on the programme of Palma’s prestigious Nit de
l’Art, an event promoted by Mallorca’s gallery
associations, which enjoys the support of Balearic
institutions and in which audience participation is
particularly relevant, the ideal framework for the
approaches that characterise “RetroActiva”.
Mention should be made, although briefly, of
the proposal also sponsored by the Balearic
Government called “Praxis”, an event that aimed to
foster work by the islands’ youngest artists, those
who had recently graduated in the Fine Arts in Spain
and were launching their professional careers in the
world of art at the time. The first exhibition, held
129
in 2009, was entitled “PraxisMMIX” and brought
together some of the names that are beginning
to ring in the competitive field of contemporary
Balearic art: Joan Cabrera, Lara Fluxà (Palma, 1985)
and Bartomeu Sastre (Palma, 1986). The second
show in the series, “PraxisMMX”, which took place
in September 2010, featured Joan Esteve (Muro,
1987), Alelí Mirelman (Palma, 1987) and Jaume
Orejuela (Pollença, 1981), among others.
6. Other plastic art events, not specifically for
young people, that reward and nurture emerging
approaches.
Without a doubt, the most important plastic arts
competition in the Balearic Islands, both in terms of
prestige as well as resources, is the Ciutat de Palma
Antoni Gelabert Award for the Plastic Arts, an event
that has set the standard for quality among our
community’s contemporary art competitions and –
how could it be otherwise– has become one of the
most proven sources of legitimacy for proposals
of an emerging nature. Its roster of winners is
long, although considering the decade and topic
at hand, we must mention just a few of the more
well-known emerging artists that have received a
prize in the competition: First prize went to Martí
Antoni Monjo in 1997, to Amparo Sard in 1999, to
Rafel Perelló in 2002 and Joan Morey (Sant Llorenç
des Cardassar, 1972) in 2003; Núria Marques and
Rafael Bestard received honourable mentions in
2004 and 2007 respectively, and Cecilia Segura
was awarded second prize in 2008. All of them are
accompanied on the list by two representatives of
this “Art emergent (IV)”: Paz Alcoverro winner in
2008, and José Ángel Sintes (Alaior, 1978) winner
in 2009.
Another competition with a long, well-established
track record is the Ciutat de Manacor d’Arts
Plàstiques, which has been showcasing the most
cutting-edge art on the basis of its selection
of finalists since 1994. Limiting ourselves to
competitions from 2000 onwards, Rafel Perelló
won in that same year, Rafael Adrover in 2002,
130
Pep Guerrero in 2003, Maria Antònia Mir in 2005,
Aina Perelló in 2006, Rafel Bestard in 2007 and
Yolanda Adrover and Joan Cabrer, participants
in this year’s “Art emergent (IV)”, did so in 2009
and 2010 respectively. Also noteworthy is the
quality and longevity of the famous International
Competition d’Arts Plàstiques de Pollença, which is in
its forty-seventh edition this year and has featured
works in other editions by Aina Perelló, Núria
Marquès and Gabriel Pericàs (Palma, 1988). Other
noteworthy events include Certamen Interncional
d’Arts Plàstiques Vila de Binissalem, won by Maria
Antònia Mir in 2006, Maria Isabel Uribe in 2007
and in which Joan Servera “Peix” took third place in
2008, the Certamen d’Arts Plàstiques Rei en Jaume de
Calvià, awarded to Mitos Colom in 2007, Isabel de
Castro Jung (Palma, 1976) in 2008, Robert Ferrer
and Neus Marroig in 2009 and in 2010, and the
Certamen de Pintura de Sant Marçal in Marratxí, won
by Mònica Fuster (Palma, 1967) in 2009 and Joan
Vallespir in 2010.
7. Galleries sensitive to emerging art. The Noves
Presències and Art Palma Project spaces.
One of the most striking features of the city of
Palma and by extension, the island of Mallorca,
is the extraordinary density of exhibition spaces
dedicated to contemporary art, most likely on par
with some of Europe’s major capitals. This vast
range of possibilities enables artists –those who
live here and those who are attracted by the call
of this unique “land of opportunities”– to have
plenty of options, so that their proposals will see
the light, even with a certain regularity, depending
on the artist, an abundance that unfortunately does
not have the same ratio of coverage in the other
Balearic islands, Menorca and Ibiza being treated
in a rather uneven manner. In the realm of private
commercial galleries, there is a strong group of fully
consolidated spaces with longstanding, solvent
experience that chart their courses on the path of
modern art, with barely any fissures, although of
course, influenced by the tastes of those who run
their plans. Many of these galleries, with their more
This first, select group of galleries includes the
stimulating on-going work accomplished by
Ferran Cano –both in his gallery in Palma, right
in the heart of the old town, and in his celebrated
space in Barcelona– with a line of exhibitions that
always benefit the most emerging and above all,
daring proposals. Confining ourselves to the gallery
in Palma and decade in question, the roster of
exhibitions is broad: Pep Guerrero in 2001, 2005,
2008 and 2009, Pedro Oliver in 2003 and 2008,
Amparo Sard in 20033 and 2007, Yolanda Adrover
in 2005 and Julia García in 2006 4 among others.
Pelaires, with over 40 years of gallery work behind
it, does not rule out emerging proposals and has
more recently lent its support to artists such as
Natxo Frisuelos (Palma, 1976), Guillermo Rubí
(Palma, 1971) and Blanca Pérez-Portabella; the last
having also exhibited5 at Galería Horrach Moyà
where precisely Susy Gómez (Pollença, 1965), Joan
Morey and Jaume Simó Sabater have appeared. In
Maior’s two spaces –in Palma and Pollença– Cati
Aguiló 6, Joan Cortés (Pollença, 1964), Mònica
Fuster, Núria Marquès and Aina Perelló7 have
displayed their works, while Galería Xavier Fiol
has devoted several exhibitions to Marta Blasco
(Manises, Valencia, 1974), Xisco Bonnín 8, Ricard
Chiang, Mercedes Estarellas9, Santiago Picatoste
and Concha Vidal (Palma, 1975).
spaces could be defined as a group that in itself
can be considered emerging, a series of projects,
virtually all recent, that have an almost exclusive
sensitivity to mounting young and modern art
proposals. Among them, we must mention the
interesting history of ABA Art Contemporani with
shows as significant to emerging Balearic art such
as those by Toni Amengual (Palma, 1980), Isabel
Ferrer Tapia (Palma, 1973), Harold Jiménez (Cali,
Colombia, 1972)10 and María Isabel Uribe; also La
Caja Blanca with Kira Ball (Palma, 1976) 11, Mitos
Colom 12, Bárbara Juan (Palma, 1965) and Marian
F. Moratinos; as well as SKyistheLimit, which has
featured Diana Coca (Palma, 1977) 13, Magdalena
Ferragut (Palma, 1979) 14, Susana Muñiz (Madrid,
1967), Nano Valdés (Palma, 1969) and Marcos
Vidal. Mention must also be made of work by
another type of space with several distinctive
features, such as Son Addaya Centre D’art
Contemporani, which handles an interesting and
copious list of extraordinarily young artists –Joan
Ávila (Palma, 1980), Arantxa Boyero (Palma, 1982),
Jaume Orejuela and Julià Panades (Palma, 1981)15–
alongside others with a somewhat longer history
–Yolanda Adrover, Paz Alcoverro, Robert Ferrer,
Tomeu Simonet “Gorriomoixa” (Alarò, 1973) and
Joan Vallespir–. In Centre d’Art la Real’s case, the
list includes Javier Cadavieco (Palma, 1978)16 and
Bárbara Vidal (Palma, 1979), while Intersecció
Art’s suggestively alternative proposals have been
populated by artists such as Onofre Caldentey
(Palma, 1980), Neus Marroig, Víctor Moragues
(Palma, 1978), Maria Simón Masip (Palma, 1983),
Enric Socias and Evaristo Torres (Ibiza, 1970).
The second series of galleries at the heart of
the generous Mallorcan offering of commercial
Perhaps one of the programmes that has been
most helpful to the careers of the artists involved
than proven quality, have made a firm commitment
to our community’s emerging art, a task needed to
definitively strengthen the paths of increasingly
consolidated artists, who they put their work to the
test before the most ruthless of judges: the market.
Exhibition held as part of the Noves Presències programme sponsored by the Mallorca Island Council..
Exhibition held thanks to the Art Palma Project grant promoted by the Art Palma gallery owner association and supported by the Balearic Government, the Mallorca Island
Council and the Palma City Council.
5
As part of the Noves Presències 2003 programme.
6
As part of the Noves Presències 2002 programme.
7
Her first solo exhibition in this gallery took place as part of the Noves Presències programme in 2002.
8
As part of the Noves Presències 2003 programme.
9
As part of the Noves Presències 2002 programme.
10
His first solo exhibition in this gallery was part of the Noves Presències programme in 2005.
11
Her first solo exhibition in the gallery was part of the Noves Presències 2009 programme.
12
His first solo exhibition in this gallery was part of the Noves Presències programme in 2007.
13
Although her first solo exhibition in a commercial gallery was at La Caja Blanca within the Noves Presències 2006 programme.
14
As part of the Noves Presències 2007 programme.
15
With a first solo show as part of the Noves Presències 2009 programme.
16
With a first solo show as part of the Noves Presències 2008 programme.
3
4
131
and whose media coverage has been the most
comprehensive is the above mentioned Noves
Presències, a collaboration between Mallorcan
galleries and the Mallorca Island Council, which
includes a series of financial subsidies and the
acquisition of works by artists who are organising
their first solo exhibition in a commercial space. In
the beginning, the project, which was launched in
2002, was supported by all the island’s associated
galleries, but from 2005 on, the Art Palma collective
–which had been born the year before when it
splintered off from the Independent Association
of Balearic Art Galleries (AIGAB)– distanced itself
from the event, leaving the components of the latter
group as the only members. This yearly exhibition
series, which aside from the solo show each space
organises for each of its young artists, culminates in
a group show at the Misericòrdia Cultural Centre in
Palma during the ever more popular Nit de l’Art. In
addition to the exhibitions cited in the two preceding
paragraphs, the following merit a mention: in 2002,
shows by Marian F. Moratinos at the Bennàssar in
Pollença, Catalina Julve at Quàsars in Manacor and
Marcelo Víquez (Montevideo, Uruguay, 1971) at
the now shuttered Galería Mediterrània; in 2003,
Pedro Vidal at Joan Guaita Art, Isabel Ferrer Tapia
at Galería Camba, Astrid Colomar at Altair and
Joan Àvila, also at Mediterrània; in 2004, Mateu
Estarellas at Bennàssar, José Hevia (Palma, 1976)
at ABA Art and Tomeu Simonet “Gorriomoixa”
at the now-defunct Lebasi; in 2005, José Juan
Gonzálvez (Palma, 1973) at Asbaek d’Andratx
Centre Cultural; in 2007 –after the programme
was suspended during all of 2006– Joan Cabrer
at Galería Joan Oliver “Maneu”, Robert Ferrer at
Mediterrània and Isabel Serra (Inca, 1981) at Can
Janer; and in 2008 and 2009 respectively, Sylvia
Wolterman (Stadskanaal, Holland, 1978) and
Camila Puls (Palma, 1980) both at the Asbaek
d’Andratx Centre Cultural.
It was in 2005 –the year in which the Art Palma
gallery owners association stopped participating
in the Noves Presències project– when the Art
Palma Project was established, a proposal by the
132
Visual Artists Association of the Balearic Islands
(AAVIB) and the above-mentioned association
of private spaces, which was supported by the
Balearic Government, Palma Municipal Council
and the Mallorca Council. A prize consisting in
the organisation of one solo show a year at one
of the Palma Art galleries for one of the emerging
artists affiliated to that group, obviously chosen by
a jury appointed for this purpose. The project was
inaugurated with interesting work by José Antonio
Troya (Logroño, 1967) at the illustrious venue
of Galería Pelaires. The following year’s winner
was Julia García and her “El hombre pulmón” was
an exhibition at Galería Ferran Cano that was an
exquisite, carefully chosen sample of some of the
themes and delicate forms this artist frequents.
8. From the alternative scene: La casa del cactus, La
fàbrica de licors, La resistencia de l’art, Visionaris
and independent publications.
Any self-respecting contemporary art ecosystem
must always have its share of alternative, healthily
independent venues to accommodate proposals
whose concept or risk keeps them on the margins
of institutions and the market, entities that usually
prefer control to uncertainty. This alternative
channel becomes a way to house and disseminate
less commercial projects, the most daring, critical,
experimental –perhaps most emerging ones– with
the somewhat nuanced freedom than most of these
groups usually maintain. Proposals orbiting around
the beaten track, at a greater or lesser distance,
endeavouring to expand initiatives that have a more
complex output in the thorny art circuit. These
organisations cover a very necessary spectrum in
promoting the arts and are responsible for providing a
home to contents of a more singular tenor in somewhat
different spaces, collectives with clear virtues but with
a series of recurring problems that often generate
a complex existence and are almost always limited
in time, common conditions that end up affecting
a communicative channel that is created from the
love of art, but that ends up modified, almost always
disadvantaged, for completely earthly reasons.
Since these initiatives usually stem from the
impetus of a particular group of people in a
temporary confluence of desires, interests,
enthusiasms and professionals in related –or not
so related– sectors, they lose the oxygen needed
to maintain their projects’ momentum at the same
speed that their enthusiasm, strength or money
is depleted. These groups live in the minds of
their collaborators and, for this very reason, often
flourish at variable speeds, disappearing and
sprouting, while their human components vary;
with it, their sensitivities in selecting, producing
and disseminating their proposals configure a
diffuse panorama, in which the criteria they assume
may be somewhat irregular. Yet, the fundamental
problem, like almost everything in life, is funding.
Infrastructure and projects inexcusably require
funds that can threaten the most fundamental
nature of these initiatives: their independence.
Indeed, it is not uncommon for these groups to find
themselves trapped in a spiral where the pursuit
of money in itself, as a means, makes them rely
on the market or an institutional commitment that
shifts the parameters of selection towards more
commercial proposals or makes them appeal to
usually public sponsors, which while providing
them with the necessary money, may make them
lose their genuine and non-transferable essence by
controlling their content, moderating their views or
intruding on their approaches.
These proposals, some of which are supported by
interesting ideas, have been emerging, submerging,
being reborn and dying out, according to the power
of their own formulas and the way in which this
power handles the series of human or financial
problems that arise with the passage of time and
the project’s development. The reality is that
our islands have welcomed interesting concepts
linked to the plastic arts, such as the platform for
art and dissemination La casa del cactus, whose
main creators were artists Cati Aguiló and Carles
Gispert, always in collaboration with other artists
who would fluctuate, according to the specific
event. This project began its journey back in 1996 in
an old house in the Mallorcan village of Ses Salines,
a place that was at the disposal of a singular
artistic colony every summer. After coming forth
from the physical space for which it was named,
the project began to develop in new and varied
locations, solid proof of which was “Ultramarinos”
(2001) a comprehensive programme that included
exhibitions,
performances
and
multimedia
interventions developed in different contexts in
Barcelona. Also in 2001 was “Archipiélago-cactus”,
imbricated in the offering of the Mallorcan music
festival Isladencanta. The two events featured
artists such as Yolanda Adrover, Joan Cortés,
Mónica Fuster, Fabián Schalekamp and Marcos
Vidal, aside from, of course, the above-mentioned
Cati Aguiló and Carles Gispert.
These projects were followed in 2002 by “Panem et
circenses”, organised in conjunction with the most
active cultural management firm of this decade in
the Balearic Islands: Tres Serveis Culturals, an idea
that brought artists, scholars and groups together
for eight days in order to share experiences and take
part in a wide-ranging programme of workshops,
panel discussions, performances and exhibitions,
a space for reflection, but also a meeting place
with a certain leisure component, a tandem this
type of association has always handled very well.
Participating in this event were Mariano Mayol
(Palma, 1965), Jaume Simó Sabater, Joan Sastre
(Selva, 1961) and Marcos Vidal, among others.
It was not until 2007 when the association again
participated in an artistic proposal in Mallorca, in
this case “Cimentiments o no m’asfaltis el respecte”
at Monasteri de La Real, where, in an obviously
ironic and critical vein, numerous artists attempted
to make us reflect on controversial issues such as
corruption, land speculation and pollution. The
artists included Pedro Oliver, Carles Gispert, Susana
Muñiz, Pepi Hervás (Palma, 1978), Juan Gavilán
(Palma, 1977), Magdalena Ferragut, Amparo Sard,
Bárbara Juan, Joan Sastre, Joan Cortés, Mónica
Fuster, Jaume Simó Sabater, Fabián Schalekamp
and Pedro Vidal. Lastly, another project coordinated
by this group in 2009 bears mentioning: “Atelier
133
CRISI”, a container of ideas where very different
people were invited to display their sensitivity,
actions or struggles with this complicated global
situation that we are undergoing even now, a crisis
viewed through the prism of proposals by Rafael
Adrover, Susana Muñiz, Pedro Oliver and Jaume
Simó Sabater, among others.
During the years that the project was underway, La
fàbrica de licors and La resistència de l’art were the
only independent, not-for-profit exhibition spaces
to run on-going programmes in the Balearics. In
particular, La fàbrica de licors was a heterogeneous
group of young people linked to photography,
design and art, who advocated very diverse plastic
concepts and put forward their proposals as a special
and curious symbiosis in the very heart of the old
town of Palma. Xisco Bonnín, Magdalena Ferragut,
Juan Gavilán, Pepi Hervás and the author of these
lines, Fernando Gómez de la Cuesta, launched a
completely alternative activity that lasted from
2002 to 2006 and encompassed workshops,
film series, music, DJ sessions, performances,
installations and of course, exhibitions. Some of the
least conventional projects on the island and many
of the emerging representatives of photography
and visual arts in the Balearic Islands passed
through its halls: Javier Izquierdo (Palma, 1976),
Javier Cadavieco, Dani Cardona (Palma, 1971), Julia
García, Susana Muñiz, Marta Blasco, Paz Alcoverro,
Marcos Vidal, José Juan Gonzálvez, Marcelo ,
Diego Dintino (Montevideo, Uruguay, 1970),
Carles Gispert, Tatiana Sarasa and Pedro Oliver
were some of the individual proposals. The group
projects participated in the project room or gave
workshops, all of which were always connected
to helping disseminate a new way of creating,
transmitting and consuming contemporary art.
La resistència de l’art also proposed a
multidisciplinary offering that brought us closer to
artistic creation in a entertaining way, vindicating
the artist’s figure within the art production chain
and advocating a concept of the professionalization
of art services that would provide incubating
134
projects with financial support. Marga Nicolau and
Mercedes Estarellas were responsible for ensuring
the development of this idea during the more
than three years of its existence (2003-2006),
which included projects by Juan Gavilán, Pepi
Hervás, Susana Muñiz, Marcos Vidal and Marcelo.
With the demise of La fàbrica and La resistència,
the alternative non-commercial scene in the
Balearics was drained of almost all content, with
the projections series “Visionaris” perhaps being
the only proposal that reflects something of that
disinhibited, intermingled spirit that endeavoured
to complement art with workshops, music,
participation and fun. “Visionaris” takes place at the
Fundació Pilar i Joan Miró in Palma at the start of
summer each year and has been promoted since
2008 by the Samakineta collective composed of
Xisco Bonnín, Pepe Cañabate, Javier Izquierdo and
Rif Spahni. This association’s goal is to display
photography by artists from all over the world,
while including several emerging Balearic residents
at the same time: Toni Amengual, Dani Cardona,
Victor Moragues, Bartomeu Sastre, Evaristo Torres,
Bárbara Vidal, José Juan Gonzálvez and Isabel
Santandreu (Valldemossa, 1976). To conclude
this section, it also seems necessary to mention
the work of three independent publications whose
contents have disseminated not only emerging
art proposals in our community, but also artistic
developments that would have had a hard time
finding an echo in our islands’ press, to wit, the
magazines Youthing –edited by the Quetglas
brothers–, DP progressive urban culture, edited by
Gori Vicens and Casatomada, whose founder was
Horacio Alba.
9. Some group exhibitions by way of example
Mediating this first decade of the twenty-first
century without the possibility or intention of being
exhaustive, we have selected three group shows
that may help round out a perspective of Balearic
emerging art for various reasons. This curious trio
of proposals was launched almost at the midpoint of
the decade –between 2004 and 2005– to help form
a more global view of what contemporary art has
been like in our community. Within the conference
“Palma ciutat del món” organised by the Palma
City Council in October 2004, there was a group
show entitled “Mestizos” curated by the author of
these lines, which aimed to show various artists’
vision of the apparent metamorphosis that the
modern concept of metropolis is undergoing, with a
particular emphasis on the new relationships being
forged among inhabitants –citizens– in which major
migratory flows all over the world, the increasingly
frequent contact between different cultures and
the globalising effect of new communication and
broadcasting media are leading to a fast, endless
redefinition of the whole rhizome of human (dis)
connections. The artists selected were Antonio
Camba (San Sebastián, 1961), Cecilia Segura,
Marcelo Víquez, Marcos Vidal, Marta Juan (Palma,
1980) and Ferran El Otro (Barcelona, 1980), Mitos
Colom, Diego Dintino, Oswaldo Fernández (Bogotá,
Colombia, 1962), Pastora Muncunill (Barcelona,
1975), Pedro Vidal, Pepi Hervás, Ramón Company,
Sonia Ibáñez (Moncofa, Castellón, 1974), Susana
Muñiz and Xim Izquierdo (Palma, 1975), artists
who, through techniques ranging from video art to
painting, including photography, installation and
sculpture, created a series of pieces in which the
message prevailed over everything else.
Soon after, in December that year, the
comprehensive exhibition “Somnis i malsons”
curated by Pilar Ribal was mounted at the Asbaek
d’Andratx Cultural Centre. This show allowed
us to relish Ricard Chiang’s macabre and refined
aestheticism, Marcos Vidal’s ironic “brico-art”
kitsch, Víquez’ sarcastic surrealism, Marta Blasco’s
cinephile daydreams, Pedro Vidal’s exciting
athletic sensuality, Carles Gispert’s symbiosis
between dreams and the everyday, Julia García’s
suggestive metamorphosis, Tatiana Sarasa’s
evocatively pop play and Amparo Sard’s haunting
and subtle creations, a world of dreams, desires,
and an occasional nightmare that was completed
with pieces by Yolanda Adrover, Xisco Bonnín,
Antonio Camba, Jesús Cánovas, Ramon Company,
Paco Espinosa, Mercedes Estarellas, Pep Guerrero,
Bàrbara Juan, Marian F. Moratinos, Susana Muñiz,
Marga Nicolau, Blanca Pérez-Portabella, Fabián
Schalekamp, José Tobal and María Isabel Uribe.
2005 brought with it the group exhibition entitled
“Bombeo de amor”, a show that, aside from the
obvious aspect of reuniting some of the leading
emerging artists in the Balearics, was joined by
the desire to be a project that transcended borders
and so was mounted in Amsterdam, specifically at
the W.G. Kunst Expozaal. This show was started in
2003 and after skipping around the islands, was
completed in the Dutch capital, a city ideal for
sharing a plastic art project in which love, its flows
and its essential or denatured derivatives were
the protagonists. The beloved lovers, the artists
involved, were a diverse and powerful, top quality
group: Marcos Vidal and his credit card machine
that literally made love to a Barbie; the metaphorical
five types of embraces by Susana Muñiz, because
there is more than one kind of love; the passions,
follies and excesses of love, seen by an aesthetician
named Juan Gavilán who is on an endless quest
for beauty; the essence of endodermic, abstract
love that blooms in Julia García’s heart; Mercedes
Estarellas’
not-so-powerful
Aphrodite
who
struggled, hesitated, enjoyed and was consumed in
the flame of love; Xisco Bonnín and his postmodern
photographic landscapes, reflecting the world’s
oldest profession; and finally, Marta Blasco’s
exquisitely crafted paintings and her love of film.
All these works were formally and conceptually
well developed, assumed the germinal idea and
developed it in a manner that was far more than
just correct, while giving a timely expression of the
youngest and most modern art being created in the
Balearics at that time.
10. …And finally “Art emergent (IV)”.
Against this ever-expanding background, we
now come to 2010 and this fourth round of “Art
emergent” in which, of course, it is not by chance
that almost all of those chosen have appeared in
135
many of the proposals we have been highlighting
in the above sections, previews that have been
revealed in order to provide a perspective of the past
ten years of emerging Balearic art and a framework
for the selection of artists in question. The decision
to choose these ten artists is always a complex and
incomplete process, especially if those with potential
are so numerous, as they are in our islands. To
alleviate this feeling of insecurity, it is best not to
lose sight of the simplicity with which this project
was proposed: to attest to some of the new, quality
contributions to the plastic arts in our community, ten
more views –now totalling more than forty– within the
infinite multiplicity that characterises the emergence
of the current plastic arts scene. A heterogeneous
group of artists who are contributing their personal
and transferable contribution to this unplumbable
magma that is contemporary art, thanks to solvent,
proven work in which both established artists and
young lions appear at the heart of an appealing
and varied cast, as is precisely the most recent art.
Participants in this competition, Yolanda Adrover,
Paz Alcoverro, Joan Cabrer, Julia García, Lourdes
Grivé, Miquel Mesquida, Jaume Simó Sabater, José
Ángel Sintes, María Isabel Uribe and Marcos Vidal
have continued along very personal itineraries,
with completely different proposals and absolutely
diverse concepts –could it be otherwise?– yet uniting
all of them is a heightened concern with the form
and content of today’s plastic arts, a work material,
an object of consideration and a source of analysis,
which is the real reason for this proposal and by
extension, the accompanying text.
A DECALOGUE (ANY DECALOGUE) FOR A
(SINGULAR) EMERGING ART.
To an art critic and sometimes historian there is
nothing more interesting than having the chance
to reflect on certain content after history has been
made. By way of a decalogue –and why not– we will
introduce ten questions from the infinite dialectical
ones that frequent contemporary art, resting on
the estimable research that each artist in this “Art
emergent IV” has undertaken. Ten questions, ten,
1. Virgins, whores, mothers and daughters (for a
genderless art please). Yolanda Adrover.
Entering in such an intimate territory where
the battle of the everyday takes place and true
identity is forged, Yolanda Adrover incorporates
into her artistic discourse a genealogy of
artistic creators who have made the home and
social roles the core of their reflection.17
I have always been an enemy of cliché, but I am
aware that the frantic, alienating and frustrating
pace of the times requires a certain dose of
generalisation to make our complex and unhinged
contemporaneity somewhat more endurable. In
a world in which the simplest can eventually be
complicated unto absurdity, we are forced to resort
more than we would like to certain reductive and
impoverishing conventions that of course, manage
to simplify our lives in exchange for leaving behind
on the road almost all concepts that might be of
interest. Hence, the absolute vacuum lies just one
step away. Challenging these generalisations, these
conventions, these stereotypes and the abuses,
inequalities and stupidities they cause usually turns
into a titanic and often sterile chore. Human beings
perch comfortably on them, putting all their weight
upon them while they make their lives much more
relaxed. This saves them from thinking, questioning,
doubting, but also from growing, moving and
advancing. We are more epidermal than profound
and that is why we often settle for the external, the
simple, since we confuse, to our own misfortune,
many of the forms and much of the content.
Pilar Ribal, “Yolanda Adrover: una secreta rebel·lia”, an essay from the exhibition catalogue for the Batecs. Yolanda Adrover exhibition, Addaya Centre d’Art Contemporani,
Alaró, 2008, p. 3.
17
136
joining the countless debates that shape the content
of plastic art in our day, ten questions that will only
serve to provide an incomplete, even biased picture
of all that is happening in today’s art, because the
unembraceable can obviously only be explained in
part. Ten reasons for reflection within a particular
unfathomable, contemporary art, while we support
and grow alongside the unique and solid pieces by
a score of artists who have been selected for “Art
emergent (IV).”
I do not believe in gender art or gender in art. I
believe in ideas, in their development and their
ways. Speaking of gender in the art world can be a
mistake and speaking about gender art a complete
mistake. In reality, everything is best explained
through certain common sensibilities, concurrent
desires, ideas that are developed, forms and ways
that are frequented, lives, training, concerns,
desires and expectations that are generated and
that at times, also cover them. All of them are far
more reliable arguments for trying to understand an
approach than the gender of the person who creates
the piece, although we relate them to the forms
practiced and the specific issues involved. Often,
when referring to Yolanda Adrover’s work, I have
seen her gender confused with her art. In Adrover,
hatred and love, pain and pleasure, solitude and
togetherness, occur in a singular cathartic cycle in
which the art is constituted in the healing element of
the social and personal evils that the artist detects,
the counterweight that heals the soul and places
the faithful in a balanced position, taking care as
well to light the way, so that our society will unfold
in a more correct, more ethical, more civilised
manner. A search for that balance that is achieved
on the basis of producing in an overwhelming
relief and evacuation of fears, taboos, mistakes,
successes, desires, and complexes, an art where
coexistence can be a minefield, where society is a
place of conflict and where sex appears sometimes
as a cannibalistic fight. Pieces in which the figures
of women reflect all the social undervaluation they
have suffered and men manifest all their wonderful
arrogance, while the artist with the necessary
rebelliousness, denounces so very many years of
disregard thanks to works that credibly overcome
the complicated challenge posed.
An impairment that in the realm of artistic creation
is reflected not only in the apparent lack of female
artists in art history books, but also by the monopoly
that, until recently, man had on their representation,
on the iconography of women that was standardised
and transcended as an expression of the roles they
were to assume. Making a deliberately false and
malicious generalisation: virgins, whores, mothers
and daughters made up of four basic patterns in
which the female image unfolded, very few heroines,
some of them fighters and none of them better than
men. Aside from the pioneering avant-garde and
the extraordinary, multifaceted and immeasurable
Louise Bourgeois, perhaps new photography was
the first to empower a democratic medium to put
things in their place, Dora Maar, Cindy Sherman
and Francesca Woodman, often using themselves
as models, began to successfully change women’s
roles, specifically, on the basis of their own earlier
representations. First came the image, the idea,
then later came the change. Yolanda Adrover,
however, is not limited to only one medium such
as photography, but rather unabashedly employs
all that is within reach with a mastery that
undoubtedly distinguishes her work. Her punching
bags made from scraps and combined with peculiar
dishwashing gloves that were used to beat them,
these embroidered ovals that exalt imagery that
depicts man and woman on altars, with still uneven
accessories, or her fine drawings full of irony,
reveal a sad reality –one that continues– thanks to
a successful conceptual development and exquisite
aesthetic that connects her beautiful and disturbing
metaphors with all that elaborate poetry of the
everyday in a felicitous way and characterises a
large part of her work.
2. The computer is God (and the Internet its
prophet). Paz Alcoverro.
Having lost its individuality and a physical
support of its own, the image, multiplied unto
infinity, floats in the ether of the contemporary
ionosphere, the cyberspace made up of the
Internet, computer hard drives, memory cards
and in our own minds moulded by an eminently
visual culture.18
What commands attention within the plastic
arts’ new kind of singular ecosystem are the
overwhelming majority of multimedia artists
who appear engrossed in front of a computer
18
Pau Waelder, “Ineluctable modalitat del visible”, an essay from the catalogue for the Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Visuals 2008 exhibition, Casal Solleric,
Ajuntament de Palma, Palma, 2009, p. 14.
137
screen that can do absolutely anything and who
unreservedly trust a large part of their hopes in
a curious deposit of yearnings that should not be
inconsequential. This quasi-religious conviction
is usually helpful and an act of faith, while the
unstoppable technological hurricane that fills
plastic creation with opportunities is responsible
for satisfying almost all our desires, blinding us
with its amazing capabilities and confusing the part
of work that belongs to the artist’s personal skill
with what derives from the very power the media
emanates. That is why contemporary art becomes
superfluous when used to serve technique, when
it assumes the coordinates the medium dictates
and reduces its forms and contents to those
inherent in the technology used, while the artist
goes about dismantling his authorship, easily
seduced by these new possibilities’ undeniable
appeal. Art’s technological infrastructure takes
advantage of these gullible souls and sells them
its product, assuring them that everything is
at their fingertips in this spiral of technological
omnipotence, convincing them with the superficial
and preventing them from knowing its true
essence. An explanation of contemporary creation
that is spreading throughout an entire society in
which human beings are completely overwhelmed,
alienated and absolutely schizophrenic without
even completely realising it.
At the heart of this exhausting digital excess that,
as noted, is not exclusive to artists, is the power and
utter ease with which anyone, anywhere, can access
the Internet, the immediacy of its transmissions,
the vast capacity of its possibilities and the hyperabundance of contents that almost always appear
as millions of images that are just a click away. An
excess that mercilessly pervades our retinas and
much of our brains, achieving not only the positive,
communicative and clear effects that are inherent,
but also a long list of weights, degeneracies and
redundancies that end up debasing our sensitivity
and our understanding to such an extent that it
prevents us from perceiving even the simplest
things with absolute clarity. Of course, the Internet
138
is an essential channel of information, yet it may be
also a sleep-inducing anaesthesia of consciences: a
little of everything, not much of anything and a lot
of harm.
Ever since the outset of her career, Paz Alcoverro
has sensed the enormous risks that were being
created in the wake of the unbridled fury of the
storm of images and information that were being
generated and that so imminently come upon us. As
a shield, she decided to insert her camera between
herself and the havoc, not only as a physical shield,
but also as a sophisticated processor that would
sort out the transcendent and bring to her what she
might have found incomprehensible and hazardous
in theory. The artist’s eye and intuition did the rest.
Since then, her photographs have been a curious
mixture of ideas, of poignant and disturbing content
manifest as a clear expression of the times in which
we live. Enigmatic compositions that, regardless of
concept, do not obviate the aesthetics which they
draw from: that unfathomable universal image bank
that is continuously growing in our cyber world,
an infinite catalogue that technical progress is
generating in the shape of capturing, reproducing
and transmitting images. A complete visual sample
of what exists and even of what does not exist.
Indeed, Alcoverro supplies her works with existing
images, photos from news articles, scenes cribbed
from films, television programmes, architectures,
people, animals, objects and coincidences. The
artist is responsible for confronting all these visions
in a game of odds and evens, so that the image,
subjected by the artist to contact with other images,
will mutate, maintain or strengthen its contents, a
curious metaphor that takes shelter in this visual
and global miscellaneousness. The pieces selected
for this “Art emergent” exhibition belong to two very
distinct series with obvious links: the first, “Stealing
news”, anticipates her interest in the appropriation
and recontextualisation of images by creating new
meanings upon contact and location, in this case, in
the field of news items; in the second, “384 kbps”,
she immerses herself in reflection on the Internet’s
boundless multitude, forming ambiguous, powerful
composite images that are engendered by the
asepsis of a neutral background and consolidated
as a depiction of reality, because in a premonition
that is only within reach of the most privileged
visionaries, our world increasingly looks like
Alcoverro’s photos.
3. Painting always resists (again). Joan Cabrer.
His work unsettles me. I see networks, ropes,
tangles, horizons, connectors, seaweed,
bubbles, cells, casts and tubes and spikes...
His own irony-filled language that mingles
dialoguing in the abstract.19
While contemporary fine art travels the countless,
necessary byways of the performative, the
interactive, the installation, the digital, the video,
sound or light, there is always a parallel, tangential,
even convergent path that painting frequents in a
fully contemporary manner. Painting mutates and
adapts, but no matter what people say, it never
dies. Now Joan Cabrera is reinventing himself
for the umpteenth time –and those to come– and
takes part in this regeneration through his work.
Hence, at a time in which speaking of abstractions
and figurations is increasingly difficult –because
the image, insuperable monarch of all forms of
communication, has started a drift in which objective
references are losing their materiality– we should
speak of new realities rather than abstraction. An
“otherness” that situates us, without our hardly
even realising it, within those spaces that modern
man transits with a normality that would have been
completely unthinkable only a few years ago: the
endogenous, the cellular, the cybernetic, the bowels
of the machine, the circuits, the chips, the virtual
space, the cosmos, the galaxy, the molecule, have
gone from using uncertainty to inspiring fictions and
sciences to create a certain environment in which
dimensions, time, shapes, light and its colours relate
to one another in a very different and unprecedented
way. Humankind enjoys a new vision and this
possibility is revealed in art’s very motifs.
19
It is true that today artwork need not always
respond to criteria of technical excellence, yet to
be able to deconstruct a language, it is essential
to understand and control it. No musical illiterate
should be allowed the luxury of playing just one key
on a piano and say he is making minimalist music
just like that, for the same reason that no artist
can dismantle what he has never known how to
build and even less, can he attempt to defend it as
if it were a profound study. The road towards new
realities –and we are no longer just talking about
painting– may become confused about certain
qualities, since the capacity to give shape on the
basis of that other certainty may lie in the hands of
the most sensitive artist or be the last resort of the
most absolute incompetent. The problem with these
new ways that are flooding contemporary art on the
basis of recent reality is that the simplicity of their
manufacture, their forms, can keep their contents
from being assimilated and expressed properly.
This is not the case of Cabrer who, on the basis of
his paintings’ felicitous aesthetic based on a more
than solid technique, depicts opportune concepts
in a descriptive, fitting portrait of contemporaneity,
but also of his personal tastes and most private
interests.
Following a clear tradition that connects with the
ideas espoused by José Manuel Broto, Luis Gordillo,
Juan Uslé and even Juan Navarro Baldeweg, Cabrer’s
pieces endow a spectrum of creation that has not
yet been exhausted, contrary to appearances, with
nocturnality, youth and treachery. As we mentioned,
today’s human beings have changed visuality
and the means of its observation: telescopes are
becoming more powerful, microscopes sharper,
computerised axial tomographies, MRIs, X-rays
and three-dimensional ultrasounds are being made
of our insides, the perception of what surrounds
us has definitely changed and where once we saw
a wooden table, we now make out a molecular
amalgam. Joan Cabrer takes all these new insights
–which are the only ones he is familiar with because
of his youth– and combines them with Japanese
manga, computer symbology and all the many
Maria Antònia Artigues, “Joan Cabrer”, an essay from the brochure for the “…en projecte (XII)” exhibition, Torre de ses Puntes, Ajuntament de Manacor, Manacor, 2007.
139
other things from which he skilfully extracts forms
as well as contents, giving timely expression to all
the elements and concepts that make up his art, a
fully contemporary art that returns to painting once
again.
4. In search of simplicity (back home again). Julia
García.
Because Julia García, perhaps without her even
being aware of it thanks to her modesty, allows
herself a luxury available to few creators:
incorporating a new definition of art in the
lexicon of the plastic arts, a Saurian art that,
resorting to the proximate, the simple and the
everyday, transcends the obvious to narrate
what lies beyond, what is hidden beneath the
skin with the subtle and simple poetry of those
who can see the invisible, understand it, enrich
it and explain it.20
A pencil, a piece of paper, a painting or a simple
photo may sometimes be the most appropriate way
to convey the purity and simplicity of what is truly
important. Julia Garcia is fully aware of this and has
always relied on the simplicity of the media she uses:
the everyday drawing, the line without unnecessary
baroque embellishments, painting without distance,
unsophisticated colour, essential photography
and the exquisite simplicity and warmth of her
materials to communicate as accurately as possible
her own emotions, what she hears, what she
thinks, what she reads, what she feels, what she
sees, what she says. Her works speak of strangely
normal, proximate things, of reassuring routines,
disturbing because of the normality, bland unto
pleasantness which she finds almost effortlessly
in her immediate surroundings, in the realm of her
family. Motherhood, domesticity, her family, the
wounds of co-existence, the transcendental of the
everyday, beliefs, feelings, but also the organic,
the endogenous, the biological, the interior –all
subjects in a constantly evolving language that it
is enriched as it marches on, an alphabet whose
semantics can be obtained from each item, linking
140
20
the letters, forming words, creating sentences, a
script that moves in the realm of that borderland
we frequent every day –and that ends up defining
us– between what fascinates us and what repels us.
I believe that certain artists, and Julia García is one
of them, have detected to perfection this process
of alienation that stems from a globalisation
that leads us to excess, and her wise, convenient
reaction takes the shape of a return to the most
intimate –our families, our homes, our city, our
things and ourselves– as the fundamental subjects
and objects of artistic expression, like what we
usually return to in search of calm, while her
creations counteract work by those other artists
who, on more occasions than is desirable, resort to
mannerisms, complex forms and exotic ambiances
and contents in an attempt to express their ideas
or aesthetics. Indeed, a very common error in
contemporary art is trying to achieve certain
qualities on the basis of the distant, the exotic,
the complex or the excessively specialised in an
endless snobbery that cares nothing for handling or
reflecting truly important values, a formula that not
only usually fails its intended goal of highlighting
a work’s pretended intellectuality or the pieces’
desired originality, but instead often leads to an
effect of rejection, while insurmountable walls are
placed –sometimes deliberately and other times
unconsciously– between the work and the viewer.
In contrast, Julia García has always taken the
opposite path, using what is close to us, perceiving
the poetry of the everyday and setting the sights
of her peculiar prism on everything that gives us
interesting experiences based on proximity; an artist
whose projects are developed with a refined poet’s
mastery and the simplicity of someone capable of
assimilating the essence of things. On the basis of
theoretically univocal concepts, the artists goes
about basting together her ideas, developing her
terms and opening up new perspectives: proposals
such as “El hombre pulmón” and “Claros del bosque”,
inspired by María Zambrano’s attentive reading,
teem with basic notions and are complemented
Gómezdelacuesta, “Art saurí”, an essay from the catalogue for the Julia García. El hombre pulmón exhibition, Galeria Ferran Cano, Palma, 2006.
by that subtle poetry, full of metaphors and turns
that are responsible for turning them into multiple
ideas and above all, stimulating emotions. In her
pieces, the human (the individual and even the
endogenous), the domestic (the home, house,
family) and the natural (as a revealing, integrative
ecosystem of being) come together and make up
a peculiar animated forest with a soul, with souls,
in which unique symbiosis are vindicated and some
of man’s struggle with himself, with those around
him and the atmosphere in which he moves are
expressed.
5. We are what we suckled (the traditional and the
new). Lourdes Grivé.
Ibiza is par excellence the country of
architecture without architects. The houses
the farmers built there have such a pure style
and harmonious expression that they can hold
up to perfection in the comparison with the
reflection-filled, calculated works of modern
architecture. So flee from the city and discover
the island, go from surprise to surprise: all
around the same plastic perfection, all around
the nobility of the shapes of the houses.21
We are what we suckled, what surrounded us as
children, the people with whom we rubbed elbows,
with whom we grew up, whom we hated and all of
those with whom we fell in love. We are what we
were taught and what we were inculcated, what
we saw, lived, felt and intuited and of course, what
we imagined as well. And we are because we were
and what we were depended on where we were and
who we were with. An endless chain of causalities,
coincidences and emotions that go about shaping
the values that are to govern the rest of our lives: I
am me, my circumstances and my genes, which are
also part of my circumstances to some extent. An
individual, personal and fully transferable human
map. This environment begins in our earliest
conditioning and stimulating childhood, while it is
constituted as the first assimilation, the one that
most influences us and against which we react most
21
violently, in some cases. Even the most rootless
individual in the world cannot get rid of the good or
bad milk that nourished him in one way or another,
this ecosystem that nurtured his start and will
become the basis for what follows, either by action
or reaction to it. In art as in life itself, beginnings
are fundamental; what one absorbs at first, what
we first know, usually leaves a deeper impression,
a deeper affection and sometimes a more visceral
rejection.
The island of Ibiza has always been a unique place
that possesses that special and unique aura that
attracts artistic sensitivity so irresistibly. Ever
since a handful of pioneers from the historical
avant-gardes such as Walter Benjamin and Raoul
Hausmann discovered and described it as the ideal
setting for inspiration, it remained one of European
havens of artistic creation throughout the twentieth
century. Will Faber, Eduard Micus, the Group Ibiza
59, with exponents as interesting as Erwin Broner,
Bechtold and Hans Laabs and Pitiusan artists of a
certain international renown and immense value,
such as Vicent Calbet, Toni Cardona, Portmany and
Rafael Tur Costa, have created an unquestionably
appealing art scene. This artistic tradition,
characterised by an extraordinary sensitivity to the
poetry of the abstract, has been carried on in work
by Tur Costa and Erwin Bechtold themselves and by
Irriguible, Carles Guasch, Enric Riera, Cis Lenaerts;
Michel Buades and Gilbert Herreyns and in a certain
way, in that taste for geometry, abstraction, for
the subtly traced fine line, for white, that Lourdes
Grivé’s architecture photographs reflect.
Precisely one of the peculiarities that has made
Ibiza such an appealing destination for artists and
intellectuals is its unique rural architecture, houses
based on local ingenuity that, thanks to a prescient
intuition, anticipated some of the most important
premises to be articulated by major figures of
modern architecture. Houses built from modular
structures that tend to the cube-like, which
endowed them with a plasticity, organicity and
practicality that caused rationalist architects such
Raoul Hausmann, “Eivissa i l’arquitectura sense arquitecte”, an article from the journal D’Ací i d’Allà, nº 148, Barcelona, 1936.
141
as Le Corbusier and Erwin Broner to use them as
an object of study. The traditional Ibizan dwelling
has a number of distinguishing features that make
it an extremely interesting construction: they are
houses; everything in them is designed according to
their future use and for this function to be fulfilled
as effectively as possible, they are organic houses,
alive. They are developed in modules according
to their inhabitants’ needs, growing with them
through successive cubic volumes; they are spaces
whose nature was defensive and so there were
very few openings and an introverted component
in its architecture. Lastly, they are white like Ibiza’s
whitewash, salt and light.
All this might have been reason enough for
Lourdes Grivé to have chosen Ibizan architecture
as the object of her creation, although in a
purely epidermal form, if only because of the
photogenicity of her geometry, colours, lights and
shadows. Yet the oeuvre of photographer Lourdes
Grivé, an artist whose images are an expression of
what she has experienced and of course, what she
herself contributes, revolves around an analysis
of, a reflection on this architecture, undertaking
two ways of work that are obviously more refined
than a simple, formal approach. A pair of pathways
that, being independent, derive from each other:
the first of these haunts the ruins in memory of
all those simply splendid rural buildings that the
island was home to, of which fewer and fewer
intact specimens exist, unfortunately for all of us.
This form of research is not limited merely to the
formal, not even to the anthropological or the local,
but rather transcends the material to imbricate
itself in the spiritual, in the metaphysical vestige.
On the basis of this analysis, but going down a
second pathway, Grivé develops another, not less
interesting quest, this time with contemporary
architecture as its subject, while attempting to
offer not only a timely expression of what is being
done on the island, but also the clear imprint of the
conceptually rich architectural tradition Ibiza has
been enjoying for centuries. Thus, she combines
folk architecture’s ample heritage and the
142
perceptible footprint of famous modern architects
such as Josép Lluís Sert and Erwin Broner during
their time in Ibiza in a powerful development in
which tradition intermingles with the new, pieces
by young, renowned contemporary architects such
as Francesc Xavier Pallejá, Salvador Roig, Marc
Tur, Oriol Batchellí, Victor Rahola, Martínez Lapeña
and Elías Torres, while Lourdes Grivé leaves an
exquisite testimony to and a profound reflection on
all of them.
6. A recent and (of course) doubt-filled
anthropocentrism. Miquel Mesquida.
The painter, bold, daring, crazed with desire,
drunk with utopia, risks his sanity and life itself
to return to the lost paradise of authenticity.
On the basis of momentum and savage raw
material, he reflects man’s truth (while
tattooing sex made serpent on the skin and a
bloodstain on the head - and all the heads!).22
More and more contemporary artists are
endeavouring to take refuge in the object and
the subject to attempt to retrieve some of the
many references that had been lost over time. A
return to a figurative, expressive art that many
artists apparently use in order to cling to the most
meaty, objectual reality –the most emotional and
the closest– of all the many truths that surround
us. Thus, they avoid indulging themselves in
metaphysical illusions, merely aesthetic exercises,
cybernetic speculation or completely contentless
abstractions that sometimes tend to disconcert
them. During these long years in which the abstract,
the conceptual and the digital indelibly marked the
pace of art’s recent history –in many cases for the
better– the forms and manners that those genuine
pioneers –and their most sagacious followers– had
been developing were also squeezed ad nauseum;
an abusive, repetitive use that successfully
dismantles almost all the contents of proposals
that have been degenerating into certain cadaveric,
essenceless malformations that still try to convince
us with their false bounty even today.
22
Jaume Santandreu, “Miquel Mesquida. Assalt a l’Edén”, an essay for the brochure from the “…en projecte (XII)” exhibition, Torre de ses Puntes, Ajuntament de Manacor,
Manacor, 2007.
There was always a reactive element to these
dominations of desobjectivisation, dematerialisation,
dehumanisation, depersonalisation, de-picturalisation
of art, authentic resistors to a misnamed figuration
such as Francis Bacon, who used his claustrophobic
room full of violence, fear, ego and piercing screams
to remain faithful to a reality he diabolically
distorted with a masterful hand. Miquel Barceló,
Anselm Kiefer and many others have flown the
banner of these new ways of expressing the human
figure and the object, while conquering the space
yielded by ever emptier and more mannered
abstractions, aside from some interesting, wellknown contributions. These pathways retrieved
from the historical avant-gardes that focus on
representing humans and everything around us,
a doubt-filled anthropocentrism that formally
manifests its preference for any resort to expressive
force –be it material, gesture, colour or line– and
those the artist makes use of with a decidedly
communicative intention. A real, expressionist seed
that has sprouted in many contemporary artists,
now turned into guarantors so that this road is not
emptied of content and finds new routes that feed
into the latest developments.
As a worthy advocate of sincere art without
subterfuge or mediocrity, Miquel Mesquida’s
vigorous images are constituted in the ultimate
expression of what he wishes to recount and his
own feelings. Pieces that reflect this imagery
with which little by little, he has been fashioning
a unique world that he germinates by capturing
moments of everyday life or configuring scenes
from these completely different, completely new
places that he imagines, envisions, foresees –the
artist’s personal vocabulary, but also a successful
demonstration of our collective syntax, fascinating
in its ordinariness and– in a strange contradiction––
in its blessed unreality. A uniqueness endowed by
his special optic and the concrete media he uses,
accessible, manageable, proximate. Drawings
with privileged lines insufficient for containing his
impetuous colours, textures, droplets, gestures and
a few additions in the form of collage that reinforce
a sense of unfinished business and give it the
proximate, sometimes appetising, sometimes not
so appetising character typical of much of his work.
Ethereal beings and unusual objects that unfold in
foreign climes or everyday ambiances, paintings that
show his worldly paradise, sculptures that join us in
the descent to heavenly infernos, an unredeemed
art, human and hesitant, which appears ready for
combat and of course, for contemplation.
7. The (dis)location of the art object. Jaume
Simó Sabater.
Jaume Simó Sabater’s installations are
fashioned from a selection of powerfully
evocative materials and images that both
present and represent and act as symbolic
artefacts. Assemblages and stagings related to
happenings are some of his customary modus
operandi, the manner in which he creates
networks of related signifiers that form units
of meaning and launch the artist’s reflections.
He also customarily resorts to the figure
of synecdoche, which, among other things,
contributes to the extreme economy and
ecology of the media, characterised by a raw,
unmanipulated treatment.23
At the same frenetic speed with which remedies
and vaccines are discovered and described for
the most unimaginable evils, these same evils, in
a skilful mutation, progress, develop and turn into
new, more resistant varieties of the disease from
which they derive. Contemporary art, mindful of the
reality that surrounds it and with that extraordinary
capacity for absorption that defines it, has always
assumed the most positive influences. Yet, it
has also assumed the cruellest contagions, the
authentic degeneration of seeds that were carriers
of an interesting idea, in many cases. Thus, among
other reasons, the concept of installation, which
arose in order to demystify art spaces and add new
objects and because of the multimedia pretention
to transcend sculpture’s traditional boundaries, has
been an increasingly important technique within
23
Jaume Reus, “Situaccions en conflicte”, an essay from the catalogue for the Exilis. Jaume Simó Sabater i Garau. Obres 1997-2008 exhibition, Casal Solleric, Ajuntament de
Palma, Palma, 2008, p. 115.
143
contemporary art’s new parameters, a powerful
resource that makes perfect use of all the media
that today’s world is placing within our reach
and becomes one of the most suitable forms of
expression for the visual, conceptual and artistic
culture our time is weaving.
Yet, when a language begins to reach maturity 24
without a break in continuity, it also begins to
generate its own perversions: vulgar degenerations
that are consolidated in empty, pretentious
or redundant manifestations, in the case of
installations. However, Jaume Simó Sabater’s work
sidesteps shallowness while inserting its roots in
the land, in his own land, and does so by appealing
to values that have been critical to his entire oeuvre
from the outset. Starting from our common grounds
–our culture– which defines us and sometimes
mediatises us, Jaume Simó Sabater reflects it and
vindicates it without renouncing the forms and
manners of the latest art. Because reality tells us
that, with the same inertia with which we forget our
own culture, on many occasions, we also dispense
with the suitable grounds where we stand, that we
control, that explain us and that we should affirm
with full knowledge so as to later develop ourselves.
We all possess a certain heritage, a culture with
which we identify and a series of experiences and
training which we complete; even the most rootless
people fashion their own foundations on the basis
of what they were given and what they have taken,
in the evolution of their own lives. Thus, without
giving up the ground beneath our feet and the
culture that helps define us, Jaume Simó Sabater
decides that the substrate on which we rely must
serve to build momentum and only in times of
raging storm, to weigh anchor.
A momentum that on this basis takes him down
some interesting creative paths, including
installation, but also action, a vindicative, aesthetic,
political action, in which the artist appeals to raw
144
materials to fashion products completely linked
to reality because, if anything nourishes Sabater’s
work, it is contemporary conflict, the dialectic
established in zones of relationship, in zones of
friction, in zones, precisely, of conflict, situations
that his pieces are responsible for clarifying by
inserting them into the sites of contemporary
art –in galleries, museums and centres– sparking
discussion, implying vindication, decontextualising
and relocating objects and concepts. Sensation,
situation, action and reaction. Because the pieces
selected for this “Art emergent (IV)” exhibition,
the silhouette entangled in Christmas lights, the
bench perhaps home for the homeless and other
connotative and denotative artefacts seek to
create situations, while perhaps awaiting a sincere
response.
8. New forms and new ways (towards a
different aesthetic). José Ángel Sintes.
Since the decline of the avant-gardes, art has
had to reinvent itself without having to “kill the
father” because the father was already dead.
There were no longer academies to tear down
nor traditions to combat. The emperor had no
clothes and postmodernism has done nothing
else but demonstrate that, because attempts to
find new clothes –even re-stitching old ones–
have only managed to cause a lot of noise in
the media and few surprises.25
In a complex, never-ending spiral, art history and
criticism alternate and overlap between form and
content for the choice of protagonist; periods in which
the concept of beauty –the inherent aesthetic and the
appearance it displays– take precedence over the idea
contained; it permutes or combines with others in
which the essential is what is being said. Because for
centuries, the pitch of artistic creation has oscillated
between these two poles, achieving a large part of
the infinite combinations that may occur between
24
As Ranciere indicates in reference to the evolution of the concept of installation: “All these installations made use of a procedure that, three decades earlier, had been the province of
critical art: the systematic introduction of the objects and images of the world into the temple of art. But the meaning of this mixing has changed radically. Previously, the encounters between
heterogeneous elements were meant to underline the contradictions of a world marked by exploitation and question the place of art and its institutions in this conflictual world. Today, the
same gathering of is stated as a positive operation of an art that has been put in charge of the functions of archiving and of bearing witness to a common world. This gathering then is in
keeping with a state of art marked by the categories of consensus: to return the lost meaning of a common world or to repair the cracks of the social bond”, in Jacques Ranciere, El viraje
ético de la estética y la política, Editorial Palinodia, Santiago de Chile, 2005, p. 37.
25
Marie-Claire Uberquoi, ¿El arte a la deriva?, Random House Mondadori, Barcelona, 2004, p. 153.
the two in a kind of on-going, unstoppable mutation.
In contemporary art, which is more conceptual than
aesthetic, major art is usually linked to works in which
idea and content prevail over the ways the artist
uses to transmit them; thus, the plastic expressions
in which beauty is preferred for itself are linked –on
more occasions than what would be desirable– to
trendy creations of design or to pure aesthetics, often
using these concepts with an obvious disdain.
It is true that art objects do not need to be beautiful,
yet today it seems as if ugliness is sometimes sought
for the sake of not incurring in beauty; people are
terrified of what is beautiful so as to avoid the kitsch
or the merely plastic. In a poorly-understood effort
to shock, they prefer the unpleasant, the violent, the
repulsive, even the tacky or just dull, fleeing from
the traditional concept of beauty as if possessed.
Sometimes critics take the bait, confusing what
is actually an empty ugliness of contents, with a
disruptive novelty that violates the laws of aesthetics
or political correctness. Aside from this, what is
indeed true is that a new aesthetic will is frequenting
the new parameters of contemporary art –primarily
painting and photography– attempting to reflect this
changed criteria in its future. Indeed, it seems that
artistic sensitivity has been perceiving for a long time
that beauty is a simple, proximate thing that can be
found right beside us in the most accessible objects,
people and situations; thus, this new art form, this
new aesthetic, strives to accommodate new subjects
of art.
José Ángel Sintes is a clear example of this trend,
a born seeker of beauty in nearby things and
situations, the common ones of ordinary mortals,
those we hadn’t noticed, although they were right
there by our side. Peculiar objects and situations he
detects through his fine sensor, drawing attention
to them and explaining their beauty, simplicity and
harmony. A road that overcomes modern pollution
to clean, purify and encode this new aesthetic of the
ordinary, this authentic and unique beauty of the
everyday. If luminaries such as Edward Hopper had
transcended their perception of ambiance, interiors
and landscapes and turned their exclusive, gifted
attention to the objects around them, on situations
experienced, in the most extreme close-up like
Sintes’, they both might have obtained results with
certain conceptual and even formal similarities.
Moreover, Sintes does not content himself with
the obvious physical aspect of things and also goes
in search of that not-so-obvious metaphysics: his
still lifes, e.g., are expressions of the objects on
which he turns his attention and although they are
usually of a manifest everydayness, they possess
that spiritual aura that Giorgio Morandi’s work so
generously gave us and that the artist also skilfully
provides.
9. From the domestic (with love). María Isabel Uribe.
With the iconoclastic ease and those doses of
daring humour that characterise her, the artist
now reflects on motherhood, an experience with
which, incidentally, she is newly acquainted.
The intellectual and emotional space of that
home environment altered by the arrival of a
new being is - why not! - referred to in objects
that prove to be particularly suitable for Uribe’s
aesthetic adventures.26
And after taking refuge in their homes, sheltered
from the contemporary elements, comfortable,
conformist, insincere, gutless artists constantly
complain of a lack of time, a lack of stimuli to
excite the work, while blaming their weak will
on the contemporary maelstrom. But for María
Isabel Uribe, home is a source of inspiration and
sometimes even a space for production. Back in
the exhibition entitled “I am very domestic” held at
ABA Art Contemporani in Palma in 2006, the artist
presented for our consideration that the home, every
home, is both different and unique. Mops, brooms
and pails, cleaning up after a family celebration
and teddy bears that contribute to a baby’s not
always tranquil slumber might seem more like the
expression of a exhausting workplace than a true
home –and even less so, an inspiring environment–
were it not for the artist’s extraordinary sense of
Pilar Ribal, “Objetos y fetiches: la ubicuidad de la réplica”, an essay from the catalogue of the María Isabel Uribe. I am very domestic exhibition, ABA Art contemporani, Palma,
2006, p. 3.
26
145
humour, her boundless optimism and her playful
concept of life that turns the most everyday objects
and situations into subjects of her art, making the
mundane mutate into a poetry-filled, colourful
proposal not devoid of a certain sarcasm.
warmth and affectionate intimacy of her own home.
From home with love.
A contextualisation of everyday objects, an
intervention on them and a new site that easily
assumes the most cutting-edge parameters in
contemporary art. Because things are not what they
seem; things are what they are and moreover, each
thing is somewhat different. In effect, the objects are
the media and the home is the place, yet the main
thing is obviously the artist’s ability to transmit. Leo
Tolstoy said, “Art is a human activity consisting in
this, that one man, consciously by means of certain
external signs, hands on to others feelings he has
lived through and that other people are infected by
these feelings and also experience them”27, and he
was right: sincere art is a state of mind, without a
doubt, and it is so for anyone who evaluates, for
those who consume it and of course, for those who
produce it as well. Art can be understood; art can
be explained, but above all, it must be felt, and the
same person may do so in a thousand different
ways. I am myself and my circumstances and when
I am depressed, angry or in love, many songs I was
indifferent to before start speaking to me.
Marc Vidal sidesteps the temptation of aiming
to create great , heroic, definitive works:
he intelligently relates and uses irony and
paradox, both very serious things capable of
revealing the contradictions and clichés of our
time as few other resources are. The materials
and elements of his shields and chapels, e.g.,
reference a catalogue of social meanings.
There is no naivety or pure automatism in these
assemblages/collages, but rather intention and
social critique.28
We need sincerity in art, no doubt, but above all
we need feeling, passion, love, the true driver
of the most unfathomable human action. One
who is affected by passion, the impassioned, is a
clear, easily recognisable type who enjoys almost
everything and does almost everything to the
fullest; his dedication is total and his conviction
supreme. This helps him to achieve the most
successful apotheosis, but also to commit the most
glaring errors. Thanks to Uribe’s extraordinary
ability, in her case, the passion she shows does
not confuse her; instead it heightens her criteria
to almost always hit the target, allowing her to
craft an extraordinarily interesting artistic oeuvre,
pieces that, with the love of a good mother, a great
artist, she has generously offered us from the loving
27
146
28
10. The infinite catalogue of creations (and
some of his next lives). Marcos Vidal.
With several forms inherited from the most acid
pop art –art that was not content with reflecting
on, but rather opted for flagellating many of the
most stultifying social conventions on the basis
of sarcasm– Marcos Vidal’s pieces speak of many
of the magnificent triumvirates that triumph in
our society: money, sex and religion, art, artists
and other animals... an open field for irony and
humour in which Vidal safely and soundly moves.
To do so, he appeals to a wide-ranging catalogue of
powerful, recognisable, often pre-existing images
and objects that he composes, assembles and
overlaps in a distinctive collage of retrievals and
occurrences that also fit well with a sophisticated,
irreverent kitsch imagery with a markedly popular
iconography. Vidal resorts to objects as elements
and concepts; he plays with them and skilfully
intersperses them among all the collective imagery
from which he draws, laughing at the most idiotic
definition of the modern and indicating the obvious
corruptions from which our society suffers: again
money, politics, and power.
Yet, with the constant use of the prefabricated, Vidal
not only finds his felicitous means of expression
–the reuse of existing objects also becomes the
very expression of the idea–. Thus, the artist
Leon Nikolayevitch Tolstoi, ¿Qué es el arte?, Editorial Tor, Buenos Aires, Argentina, 1950.
Pablo J. Rico, “Estratègies d’indiferència en Marc Vidal”, an essay from the Marc Vidal. Llinatge sospitós exhibition, Espai Ramon Llull, Govern de les Illes Balears, 2002, p. 9.
aims to make clear the bottomless catalogue of
objects with which massive, debilitating industrial
production almost buries us. A contemporary
excess, like others we have discussed in this text,
which is illustrated and discussed in each of the
assemblages with which the artist resolves his
pieces. Yet, this endless catalogue from which Vidal
draws nourishment, this culture of over-production
in which absolutely everything is made and in large
quantities, is in itself and with its full repertoire of
images and concepts, a powerful and dangerous
means of expression for art, in which he has been
obtaining an interesting, yet too comfortable raw
material with which to continue creating for some
time.
A powerful resource that must be treated with
the caution and skill of Marcos Vidal, an artist
who starts out from many iconic, objective
contributions that have been adding up over time –
some undoubtedly great, others not so great–which
turns these possibilities into something diabolical
that may make the artist stumble on obvious,
common pitfalls such as the vulgar appropriation
of what belongs to others, the simple, pointless
repetition of content or the rough collage of
discordant elements in which the artist becomes a
mere selector –a remixer– seduced by the splendid
power and quantity of what has already been
created. Far from these vices, the virtuoso Vidal
chooses to apply his most pronounced qualities –his
intelligence, his almost sarcastic irony, his sense of
humour, his compositions’ aesthetic success– in a
sort of attractive, suggestive play that undoubtedly
transcends any purely epidermal content to go
straight to the heart of social critique.
Cala Rajada. September 2010
147
Projecte Llevant. Història
150
1999
ITINERARIS DAMUNT PAPER. EL DIBUIX A LA PLÀSTICA
CONTEMPORÀNIA A MALLORCA.
Comissari: Joan Carles Gomis.
Contingut: revisió a la plàstica contemporània mallorquina a través d’una
selecció de dibuixos de vint dels artistes més significatius: Amengual,
Barceló, Bennàssar, Bird, Canet, Carbonero, Fabré, Forteza, Garcia Sevilla,
Jacobson, Menéndez Rojas, Miller, Nadal, Ramírez Suassi, Ribeiro, Roig,
San Martín, Sapere, Socias i Terrades.
Institucions col·laboradores: Ajuntament d’Artà, Ajuntament de
Capdepera, Ajuntament de Felanitx, Ajuntament de Manacor, Ajuntament
de Sant Llorenç des Cardassar, Ajuntament de Son Servera, Sa Nostra i
Consell de Mallorca.
Itinerància: Torre de ses Puntes. Manacor / Centre Cultural. Felanitx
/ Can Creu d’Inca. Capdepera / Na Batlessa. Artà / Sa Capella Fonda
de l’Església Nova. Son Servera / Sala d’exposicions de Sa Nostra. Sant
Llorenç des Cardassar / Sala d’exposicions de l’Ajuntament de Calvià /
Ca’n Gelabert. Binissalem / S’Escorxador. Marratxí.
Catàleg: 112 pàgines, 24 x 16’5 cm, 39 il·lustracions en bitò, 2
il·lustracions en color, amb textos de Cristina Ros (català i castellà) i
currículums dels artistes.
Dipòsit Legal: PM 1677/1999. ISBN: 84-930573-3-9.
Edició de 2.000 exemplars.
151
152
2000
FOTOGRAFIA CONTEMPORÀNIA A MALLORCA.
Comissari: Joan Carles Gomis.
Contingut: revisió a la fotografia contemporània mallorquina a través
d’una selecció de treballs recents i inèdits de catorze dels autors més
significatius: Carlos Barrantes, Joan-Ramon Bonet, Juan Antonio Briñas,
Pepe Cañabate, Toni Catany, Pedro Coll, Pere Colom, Miguel Czernikowski,
Joan-Miquel Ferrà, Miguel Font, Gabriel Lacomba, Gabriel Ramon, Antoni
Socias i Agustí Torres.
Institucions col·laboradores: Ajuntament d’Artà, Ajuntament de
Capdepera, Ajuntament de Felanitx, Ajuntament de Manacor, Ajuntament
de Sant Llorenç des Cardassar, Ajuntament de Calvià, Ajuntament de
Marratxí, Ajuntament de Porreres, Ajuntament de sa Pobla, Ajuntament
de Santanyí, Ajuntament de Pollença, Espai Mallorca (Barcelona), Sa
Nostra, Consell de Mallorca i Govern de les Illes Balears.
Itinerància: Torre dels Enagistes. Manacor / S’Escorxador. Porreres / Sala
d’exposicions de Sa Nostra. Sant Llorenç des Cardassar / Centre Cultural.
Felanitx / Na Batlessa. Artà / Can Creu d’Inca. Capdepera / Museu d’Art
Contemporani. sa Pobla / Sala d’exposicions de l’Ajuntament de Calvià /
Museu de Pollença / S’Escorxador. Marratxí / Can Manresa. Santanyí /
Museu d’Art Contemporani d’Eivissa / Espai Mallorca. Barcelona / Museu
de Menorca (Maó) / Espai Ramon Llull. Palma / Ajuntament de Lüberg,
Alemanya / Institut Cervantes de Moscú, Rússia / World Trade Center de
Bremen, Alemanya.
Catàleg: 110 pàgines, 22’6 x 23 cm, 41 il·lustracions en color, 15 il·lustracions
en blanc i negre, amb textos de Maria-Josep Mulet (català i castellà, i
separates en alemany i rus), amb currículums dels artistes.
Dipòsit Legal: PM 1859/2000. ISBN: 84-607-1185-4.
Edició de 4.000 exemplars.
153
154
2000
ACTITUDS TANGENCIALS.
Comissari: Joan Carles Gomis.
Contingut: Aproximació a l’heterodòxia plàstica mallorquina
contemporània a través d’una selecció d’obres -dels anys cinquanta
i seixanta, principalment- de vuit creadors significatius: Josep Bover,
Miquel Brunet, Longino, Jaume Mercant, Miquel Morell, Juli Ramis,
Miquel Rivera Bagur i Joan Trujillo.
Institucions col·laboradores: Govern de les Illes Balears, Consell de
Mallorca, Sa Nostra, Ajuntament d’Artà, Ajuntament de Capdepera,
Ajuntament de Felanitx, Ajuntament de Manacor, Ajuntament de Sant
Llorenç des Cardassar, Ajuntament de Calvià, Ajuntament de Marratxí,
Ajuntament de Porreres, Ajuntament de sa Pobla, Ajuntament de
Santanyí, Ajuntament de Pollença.
Itinerància: Torre de ses Puntes. Manacor / Centre Cultural. Felanitx
/ Sala d’exposicions de Sa Nostra. Sant Llorenç des Cardassar /
S’Escorxador. Porreres / Espai Mallorca. Barcelona / Espai Ramon
Llull. Palma / Can Creu d’Inca. Capdepera / Teatre d’Artà / Museu
d’Art Contemporani. sa Pobla / S’Escorxador. Marratxí / Can Manresa.
Santanyí / Museu d’Art Contemporani d’Eivissa / Sala d’exposicions de
l’Ajuntament de Calvià / Museu de Pollença / Museu de Menorca. Maó.
Catàleg: 86 pàgines, 22’6 x 23 cm, 16 il·lustracions en color, 9
il·lustracions en blanc i negre, amb textos de Cristina Ros (català i
castellà). Dipòsit Legal: PM 2.302/2000. ISBN: 84-607-1185-4.
Edició de 4.000 exemplars.
155
156
2001
EROTISME A LA PLÀSTICA CONTEMPORÀNIA A LES ILLES BALEARS.
Comissari: Joan Carles Gomis.
Contingut: L’erotisme, com a exaltació física de l’amor, és un concepte
indissociable de la vida, i per tant inseparable també de l’art. A totes
les èpoques -des de la prehistòria fins avui- hi trobem creacions
plàstiques les connotacions eròtiques de les quals constaten altes dosis
de creativitat, de genialitat. L’erotisme ens remet a la sensualitat, al
refinament, a la bellesa, en definitiva.
També a la plàstica contemporània a les Illes Balears hi podem trobar
una notable producció eròtica, gairebé desconeguda: pintures, dibuixos,
escultures, fotografies: imatges suggerents i seductores. I sempre
l’erotisme com a sinònim d’Art, en majúscules. La present exposició
plateja una exhaustiva aproximació a aquest àmbit.
Obres de Rafael Amengual, Miquel Barceló, Joan Bennàssar, Bernardí
Roig, Guillem Nadal, Joan March, Maria Carbonero, Miquel Brunet, Pere
Bennàssar, Antoni Socias, Jaume Canet, Toni Catany, Llorenç Ginard,
Miguel Czernikowski, Frédéric Barzilay, Menéndez Rojas, Roca Fuster,
Ramon Trias, Matías Quetglas, Pepe Nebot, Mati Klarwein, Ricard Chiang
i Ellis Jacobson.
Institucions col·laboradores: Govern de les Illes Balears, Consell de
Mallorca, Fundació Sa Nostra, Ajuntament d’Artà, Ajuntament de
Capdepera, Ajuntament de Felanitx, Ajuntament de Manacor, Ajuntament
de Sant Llorenç des Cardassar, Ajuntament de Calvià, Ajuntament de
Marratxí, Ajuntament de Porreres, Ajuntament de sa Pobla, Ajuntament
de Santanyí, Ajuntament de Pollença.
Itinerància: Sa Màniga. Cala Millor / Torre dels Enagistes. Manacor /
Can Creu d’Inca. Capdepera / S’Escorxador. Porreres / Centre Cultural.
Felanitx / Teatre d’Artà / Museu d’Art Contemporani. sa Pobla / Espai
Ramon Llull. Palma / S’Escorxador. Marratxí / Sala d’exposicions de
157
158
2002
ART EMERGENT A LES ILLES BALEARS (I).
Comissari: Joan Carles Gomis.
Contingut: El projecte s’articula inicialment a partir de l’anàlisi de les més
significatives propostes expositives generades els darrers anys, així com
del seguiment del treball dels autors emergent mes representatius de la
nostra comunitat.
A la primera mostra, “Art emergent a les Illes Balears (I)”, hi participen
els següents autors: Astrid Colomar (Palma, 1970), Rafel Adrover (Palma,
1969), Amparo Sard (Son Servera, 1973), Paco Espinosa (Palma, 1969),
Joan Serra (Manacor, 1973), Marian Femenias Moratinos (Palma, 1973),
Joan Servera Peix (Artà, 1971), Pedro Oliver (Palma, 1968), Yolanda
Montesa (Eivissa, 1973) i Paca Florit (Ciutadella, Menorca, 1974).
Institucions col·laboradores: Govern de les Illes Balears, Consell de
Mallorca, Fundació Sa Nostra, Ajuntament d’Artà, Ajuntament de
Capdepera, Ajuntament de Felanitx, Ajuntament de Manacor, Ajuntament
de Sant Llorenç des Cardassar, Ajuntament de Calvià, Ajuntament de
Marratxí, Ajuntament de Porreres, Ajuntament de sa Pobla, Ajuntament
de Santanyí, Ajuntament de Petra, Ajuntament d’Inca, Ajuntament de
Binissalem.
Itinerància: Espai Ramon Llull. Palma / Teatre d’Artà / Torre dels
Enagistes. Manacor / Can Creu d’Inca. Capdepera / S’Escorxador.
Porreres / Centre Cultural. Felanitx / Sala municipal. Petra / Sala
d’exposicions de l’Ajuntament de Calvià / Can Gelabert. Binissalem /
Museu d’Art Contemporani. sa Pobla / Sa Quartera Centre d’Art. Inca /
S’Escorxador. Marratxí / Auditòrium sa Màniga. Cala Millor (Sant Llorenç
des Cardassar) / Can Manresa. Santanyí / Espai Mallorca. Barcelona /
Museu d’Art Contemporani d’Eivissa / Museu de Menorca. Maó.
Catàleg: 216 pàgines, 22’6 x 23 cm, 31 il·lustracions en color, 10
il·lustracions en blanc i negre, amb textos de Carme Castells (català,
159
160
2003
ART EMERGENT A LES ILLES BALEARS (II).
Concepte: Joan Carles Gomis.
Comissariat: Maria Antònia Artigues.
Contingut: Segona part d’aquest cicle que s’articula a partir de l’anàlisi
de les més significatives propostes expositives generades els darrers
anys, així com del seguiment del treball dels autors emergent més
representatius de la nostra comunitat.
A la segona mostra, “Art emergent a les Illes Balears (II)”, hi participen els
següents autors: Jaume Canet (Felanitx, 1966), Carles Moll (Maó, Menorca,
1969), Martí Antoni Monjo (Maria de la Salut, 1972) & Ana Camuñas
(Villafranca de los Caballeros, Toledo, 1975), Rafel Perelló (Manacor, 1963),
Aina Perelló (Pollença, 1976), Blanca Pérez-Portabella (Barcelona, 1973),
Eliana Perinat (París, 1965), Joan M. Arrom Sasai (Palma, 1970), Fabián E.
Schalekamp (Palma, 1964) i Joan Vallespir (Inca, 1969).
Institucions col·laboradores: Govern de les Illes Balears, Consell de
Mallorca, Fundació Sa Nostra, Ajuntament d’Artà, Ajuntament de
Capdepera, Ajuntament de Felanitx, Ajuntament de Manacor, Ajuntament
de Sant Llorenç des Cardassar, Ajuntament de Calvià, Ajuntament de
Marratxí, Ajuntament de Porreres, Ajuntament de sa Pobla, Ajuntament
de Santanyí, Ajuntament d’Inca, Ajuntament de Binissalem.
Itinerància: Torre dels Enagistes. Manacor / Centre Cultural. Felanitx
/ Espai Ramon Llull. Palma / Museu de Porreres / Can Creu d’Inca.
Capdepera / Centre Cultural de Santa Ponça. Calvià / Can Gelabert.
Binissalem / S’Escorxador. Marratxí / Museu d’Art Contemporani.
Eivissa / Teatre d’Artà / Sa Quartera Centre d’Art. Inca / Museu d’Art
Contemporani. sa Pobla / Auditòrium sa Màniga. Cala Millor (Sant
Llorenç des Cardassar) / Can Jaume Antoni. Santanyí / Espai Mallorca.
Barcelona / Museu de Menorca. Maó.
161
162
2004
ART EMERGENT A LES ILLES BALEARS (III).
Concepte: Joan Carles Gomis.
Comissariat: Maria Antònia Artigues.
Tercera part d’aquest cicle que s’articula a partir de l’anàlisi de les més
significatives propostes expositives generades els darrers anys, així com
del seguiment del treball dels autors emergent més representatius de la
nostra comunitat.
A la tercera mostra, “Art emergent a les Illes Balears (II)”, hi participen els
següents autors: Mario de Ayguavives (Saragossa, 1968. Viu a Eivissa);
Rafel Bestard (Palma, 1967); Mercedes Estarellas (Palma, 1972); Jaume
Fullana (Palma, 1963); Carles Gispert (Palma, 1969); Núria Marquès
(Ciutadella, Menorca, 1975); Maria Antònia Mir Sastre (sa Pobla, 1977);
Ginés Quiñonero (Palma, 1971); Guillem Santandreu (Manacor, 1965) i
Pedro Vidal (Palma, 1968).
Institucions col·laboradores: Govern de les Illes Balears / Consorci per el
foment de la llengua catalana i la projecció exterior de la cultura de les
Illes Balears / Consell de Mallorca / Sa Nostra / Ajuntament de Manacor
/ Ajuntament de Capdepera / Ajuntament de Calvià / Ajuntament
de Felanitx / Ajuntament de Marratxí / Ajuntament de Sant Llorenç
des Cardassar / Ajuntament de sa Pobla / Ajuntament de Santanyí /
Ajuntament de Porreres / Ajuntament d’Inca / Ajuntament d’Artà /
Ajuntament de Binissalem.
Itinerància: Torre dels Enagistes. Manacor / Espai Ramon Llull. Palma
/ Can Gelabert. Binissalem / Can Creu d’Inca. Capdepera / Sala
d’exposicions de l’Ajuntament de Calvià / Museu d’Art Contemporani. sa
Pobla / Can Jaume Antoni. Santanyí / Museu de Porreres / S’Escorxador.
Marratxí / Centre Cultural. Felanitx / Auditòri sa Màniga. Cala Millor
(Sant Llorenç des Cardassar) / Museu de Menorca. Maó / Museu d’Art
Contemporani. Eivissa / Sa Quartera Centre d’Art. Inca / Teatre d’Artà.
163
164
2005
ESCULTURA CONTEMPORÀNIA A LES ILLES BALEARS.
Concepte: Joan Carles Gomis.
Comissariat: Maria Antònia Artigues.
Contingut: L’exposició proposa una exhaustiva revisió a l’obra dels
escultors més significatius de la nostra comunitat, i està integrada per
peces representatives dels següents artistes: Ferran Aguiló, Alcover,
Amador, Jeroni Bosch, Jaume Canet, Pep Canyelles, Joan Cortés, Joan
Costa, Antoni Ferragut, Jaume Fullana, Llorenç Ginard, Miquel G. Sarasate,
Carles Gispert, Antoni Hormigo, Eugenio López, Pere Martínez Pavia,
Glòria Mas, Gerard Matas, Miquel Planas, Alfons Sard, Josep M. Sirvent i
Tomeu Ventayol.
Institucions col·laboradores: Govern de les Illes Balears / Consell de
Mallorca / Fundació Sa Nostra / Ajuntament de Manacor / Ajuntament
de Capdepera / Ajuntament de Calvià / Ajuntament de Felanitx /
Ajuntament de Marratxí / Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar
/ Ajuntament de sa Pobla / Ajuntament de Santanyí / Ajuntament de
Porreres / Ajuntament d’Inca / Ajuntament de Binissalem / Ajuntament
d’Andratx / Ajuntament d’Artà / Ajuntament d’Alcúdia.
Itinerància: Torre dels Enagistes. Manacor / Can Creu d’Inca. Capdepera
/ Espai Ramon Llull. Palma / Sala d’exposicions de l’Ajuntament d’Andratx
/ Can Gelabert. Binissalem / Sala d’exposicions de l’Ajuntament de
Calvià / Museu d’Art Contemporani. sa Pobla / Can Jaume Antoni.
Santanyí / Museu de Porreres / Centre Cultural. Can Prohens. Felanitx
/ Teatre d’Artà / Can Fondo. Alcúdia / S’Escorxador. Marratxí / Museu
d’Art Contemporani d’Eivissa / Sa Quartera Centre d’Art. Inca / Auditòri
sa Màniga. Cala Millor (Sant Llorenç des Cardassar) / Espai Mallorca.
Barcelona / Museu de Menorca. Maó / Palau de Congressos. Zaragoza.
Catàleg: 230 pàgines, de 22’5 x 23’2 cm, 22 il·lustracions en color i 22
il·lustracions en blanc i negre, amb textos de Biel Amer, Maria Antònia
Artigues, Juan Luis Calbarro, Esteve del Campo, Lourdes Durán,
Gómezdelacuesta, Miquel Mestre, Jaume Pomar, Pilar Ribal, Llorenç Riera,
165
166
2006
HISTORIETES. EL CÒMIC A LES ILLES BALEARS.
Concepte: Joan Carles Gomis.
Comissariat: Florentino Flórez.
Joan Roig.
Contingut: L’exposició proposa una exhaustiva revisió al treball –passat,
present i futur– dels historietistes més significatius de la nostra comunitat,
i està integrada per originals de Benejam, Nené Estivill, Luis Bermejo,
Joan Escandell, Tatum, Pere Joan, Max, Rafel Vaquer, Tomeu Seguí, Diego
Ibáñez, Zaca, Yeti, Tomeu Matamalas, Jaume Ramis, Marcos Mateu, Juan
Moreno, Gabi Beltrán, Paco Díaz, Linhart, Alex Fito, Pau, Tomeu Morey,
Guillem March, Macoll, Jaume Balaguer, Canizales, Sònia Pulido, Bonobo,
Carmona, Guillermo Sanna, Miquel Jaume Ribes, Maria Piña, Bartolo
Torres i Dani Martín.
Institucions col·laboradores: Govern de les Illes Balears / Institut d’Estudis
Baleàrics / Consell de Mallorca / Fundació “Sa Nostra” / Ajuntament
de Palma / Ajuntament de Manacor / Ajuntament de Capdepera /
Ajuntament de Felanitx / Ajuntament de Marratxí / Ajuntament de
Sant Llorenç des Cardassar / Ajuntament de sa Pobla / Ajuntament de
Santanyí / Ajuntament de Porreres / Ajuntament d’Inca / Ajuntament de
Binissalem / Ajuntament d’Andratx.
Itinerància: Espai Ramon Llull. Palma / Torre de ses Puntes. Manacor
/ Centre Cultural. Felanitx / Museu de Menorca. Maó / S’Escorxador.
Porreres / Castell de Son Mas. Andratx / Can Creu d’Inca. Capdepera /
S’Escorxador. Marratxí / Auditòrium sa Màniga. Cala Millor (Sant Llorenç
des Cardassar) / Can Gelabert. Binissalem / Museu d’Art Contemporani.
sa Pobla / Can Jaume Antoni. Santanyí / Centre Cultural de la
Misericòrdia. Palma / Museu d’Art Contemporani d’Eivissa / Sa Quartera
Centre d’Art. Inca / Casa-Museu Posada de Biniatró. Campanet / XXVI
Saló Internacional del Còmic · Barcelona / XXX Salón Internacional del
Cómic · Gijón / Salón Internacional del Cómic · Ávila / Palau d’Ayamans.
Lloseta.
Catàleg: 340 pàgines, de 22’5 x 23’2 cm, a tot color, amb textos de
Florentino Flórez, en català i castellà, i biografies dels artistes.
Dipòsit Legal: PM-2573-2006.
Edició de 4.000 exemplars.
167
168
2007
CERÀMICA CONTEMPORÀNIA A LES ILLES BALEARS.
Concepte: Joan Carles Gomis.
Comissariat: Pilar Serra.
Contingut: Existeix, a les Illes Balears, un dilatada tradició de producció
ceràmica, així com una bibliografia mínima referida a aquest tema.
En qualsevol cas, la present exposició proposa una exhaustiva revisió
a la ceràmica contemporània a la nostra comunitat, tema damunt el
que no existeix bibliografia publicada. A l’hora d’estudiar la “Ceràmica
contemporània a les Illes Balears”, cal referir-se en primer lloc a l’obra
de Lluís Castaldo, acceptat unànimement com el gran mestre d’aquesta
vessant de les arts plàstiques. A més, l’exposició proposa una revisió
a les aportacions realitzades dins aquest àmbit per tota una sèrie
de ceramistes, fins arribar a la tasca desenvolupada per les darreres
generacions de creadors.
Així, la present exposició compta amb originals de Mercè Alabern, Víctor
Andreu, Matilde Blanch, Maria Antònia Carrió, Lluís Castaldo, Pilar Cerdà,
Margalida Escalas, Amelia García, Raimon Galla, Ricardo Madirolas,
Sebastiana Munar, Isabel Ramis Caubet, Maria Ramis, Elisenda Pipió, Pilar
Sastre i Lin Utzon.
Institucions col·laboradores: Govern de les Illes Balears / Consell de
Mallorca / Ajuntament de Palma / Fundació “SA NOSTRA” / Ajuntament
de Manacor / Ajuntament de Capdepera / Ajuntament de Felanitx /
Ajuntament de Marratxí / Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar
/ Ajuntament de sa Pobla / Ajuntament de Santanyí / Ajuntament de
Porreres / Ajuntament d’Inca / Ajuntament de Binissalem / Ajuntament
d’Andratx.
Itinerància: S’Escorxador. Marratxí / Espai Ramon Llull. Palma / Torre de
ses Puntes. Manacor / Centre Cultural. Felanitx / Museu de Menorca.
Maó / Can Creu d’Inca. Capdepera / Sala d’exposicions de l’Ajuntament
d’Andratx / Auditòrium sa Màniga. Cala Millor (Sant Llorenç des
Cardassar) / Can Gelabert. Binissalem / Museu d’Art Contemporani.
sa Pobla / Can Jaume Antoni. Santanyí / S’Escorxador. Porreres / Sa
Quartera Centre d’Art. Inca / Espai Mallorca. Barcelona / Casa de
Cultura. Museu de Sóller / Palau de Congressos. Saragossa.
Característiques del catàleg: 204 pàgines , de 22’5 x 23 cm, a tot color,
amb textos de Pilar Ribal i Simó, Lluís Castaldo, Amelia García Sánchez,
Irene Mestre Massot, Víctor Andreu, Maria Antònia Carrió, Guillem
Frontera, Gudi Moragues Jaulin du Seutre, Magdalena Aguiló Victory,
Xisco Barceló, Jaron Rowan, Sebastiana Munar, Biel Mesquida, Carlos
Garrido, Gina Garcías Sansaloni, Biel Majoral i Frederic Climent Guimerà,
entre d’altres, en català i castellà, i biografies dels artistes.
Dipòsit Legal: PM-1317-2008.
Edició de 4.000 exemplars.
169
170
2008
CADÀVER EXQUISIT.
Concepte: Joan Carles Gomis.
Comissariat: Pilar Serra.
Contingut: Cadàver exquisit és una suggestiva proposta expositiva
que permet integrar a artistes de distintes generacions i d’estils molt
diversos. Cadàver exquisit és una tècnica mitjançant la qual s’uneixen
col·lectivament un conjunt de paraules o d’imatges; el resultat és conegut
com un cadàver exquisit o cadavre exquis en francès. Emprada pels
surrealistes devers el 1925, s’inspira en un vell joc de taula anomenat
“conseqüències” en el qual els jugadors escrivien per torn a un full de
paper, el doblegaven per tal de cobrir part de l’escriptura, i després el
passaven al següent jugador per una altra col·laboració. El nom es deriva
d’una frase que sorgí quan es va jugar per primer cop en francès: Le
cadavre / exquis / boira / du nouveau / vin (El cadàver esquisit beurà el nou
vi). Els teòrics i impulsors d’aquesta estratègia creativa (en un principi,
Robert Desnos, Paul Eluard, André Bretón i Tristan Tzara) postulaven
que la creació, en especial la poètica i la plàstica, havia de ser anònima
i grupal, intuïtiva, espontània, lúdica i, en la mesura del possible,
automàtica.
Vuitanta anys després, cadavre exquis serva tot el seu potencial creatiu.
Així, es proposa la creació d’un gran Cadàver exquisit a partir de la
col·laboració dels artistes Steve Afif, Josep Maria Alaminos, Amador,
Rafael Amengual, Mateu Bauzà, Erwin Bechtold, Joan Bennàssar, Pere
Bennàssar, Rafel Bestard, Jim Bird, Maria Carbonero, Maria Catalán, Pep
Coll, Astrid Colomar, Joan Costa, Cristina Escape, Ñaco Fabré, Marian
Femenías Moratinos, Paca Florit, Pep Guerrero, Gilbert Herreyns, Enric
Irueste, Ellis Jacobson, Mercedes Laguens, Alícia Llabrés, Antoni Llabrés,
Pep Llambías, Eugenio López, Joan March, Teresa Matas, Mariano Mayol,
J.M. Menéndez Rojas, Maria Antònia Mir, Pepe Nebot, Ángel Pascual
Rodrigo, Rafel Perelló, Cris Pink, Alceu Ribeiro, Enric Riera, Dolores
Sampol, Lourdes Sampol, Àngel San Martín, Bernat Sansó, Horacio
Sapere, Amparo Sard, Tòfol Sastre, Juan Segura, Joan Soler Rebassa,
Andreu Terrades, Vicenç Torres, Rafel Tur Costa, Tomeu Ventayol i
Amable Villarroel.
Institucions col·laboradores: Govern de les Illes Balears / Consell de
Mallorca / Ajuntament de Palma / Obra Social de “SA NOSTRA” /
Ajuntament de Capdepera / Ajuntament de Felanitx / Ajuntament de
Marratxí / Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar / Ajuntament
de Manacor / Ajuntament de sa Pobla / Ajuntament de Santanyí /
Ajuntament de Porreres / Ajuntament d’Inca / Ajuntament de Binissalem.
Itinerància: Ses Voltes. Palma / Centre de Cultura "SA NOSTRA". Eivissa
/ Centre Cultural Can Prohens. Felanitx / Museu de Menorca. Maó /
S’Escorxador. Porreres / Centre Cap Vermell. Cala Rajada (Capdepera)
/ Torre de ses Puntes. Manacor / S’Escorxador. Marratxí / Auditori
sa Màniga. Cala Millor (Sant Llorenç des Cardassar) / Can Gelabert.
Binissalem / Museu d’Art Contemporani de Mallorca. Ca'n Planes. sa Pobla
/ Can Jaume Antoni. Santanyí / Sa Quartera Centre d’Art. Inca / Espai
Mallorca. Barcelona.
Catàleg: 196 pàgines, de 22’5 x 23’2 cm, a tot color, amb textos de Pau
Waelder, en català i castellà, i ressenyes biogràfiques dels artistes.
Dipòsit Legal: PM-0145-2009.
Edició de 4.000 exemplars.
171
2009
ARBRES a la plàstica contemporània a les Illes Balears.
Comissariat: Ferran Barceló Bisbal.
Contingut: ARBRES a la plàstica contemporània a les Illes Balears proposa un
suggestiu recorregut al nostre paisatge a través d’una sèrie de significatius
artistes contemporanis. En referència al nostre àmbit geogràfic, la història
de la pintura al llarg de la primera meitat de segle XX discorre, en bona
mesura, al marge del desenvolupament de les avantguardes. L’aventura
postimpressionista –encoratjada des d’una crítica que mancava per complet
d’una elemental visió universalista i, sobretot, degut al conformisme
i a l’autocomplaença d’una societat que exigia dels seus pintors una
supeditació quasi inquebrantable als seus decadents criteris estètics–
resultà, a les illes, excessivament dilatada i infructuosa. Paisatgisme i
aproblematicisme, en paraules de Josep Melià, defineixen clarament un llarg
període cronològic –marcat, d’altra banda, per una llarga llista de noms– en
el qual, més enllà de simples actituds epigonals, es fa difícil reconèixer
aportacions significatives.
En aquest context de provincià academicisme, en que tota dissidència
front a un art oficialitzat i dogmàtic era sistemàticament repudiat, resulta
complex ubicar en el temps aquelles inicials aportacions que haurien de
conformar el substrat sobre el que se sustentaria la plàstica contemporània.
La benignitat climatològica i una geografia seductora facilitaren un
constant flux –en ocasions merament circumstancial– cap a les Illes
d’un bon nombre d’artistes, poetes, novel·listes, crítics, arquitectes,
músics, etc., que hi treballaren o hi residiren temporalment. A partir de la
segona meitat de segle, foren molts els que s’assentaren definitivament
entre nosaltres. A la dilatada nòmina de pintors que, des de principis de
segle se sentiren atrets per la llum de l’illa –Sebastià Junyer, Santiago
Rusiñol, Joaquim Mir, Anglada-Camarasa, Eliseu Meifrèn, Cittadini,
Bernareggi, Blanes Viale, William Degouve de Nuncques..., tots, artistes
modernistes o post-impressionistes, que juntament amb pintors illencs
com Ricard Anckermann, Antoni Gelabert, Joan Fuster Bonnín, Antoni
Ribas Oliver i Llorenç Cerdà, entre d’altres, contribuïren cada un amb la
seva personalitat peculiar a renovar la pintura de paisatge, tot escrivint
d’aquest manera un dels capítols més importants de la vida cultural
de les nostres illes–, hi hem d’incorporar amb posterioritat la d’aquells
noms relacionats amb cercles avantguardistes, com el pintor muralista
mexicà Diego Rivera i la seva dona la pintora russa Angelina Beloff, María
Blanchard, Lipchitz, el pintor fauve holandès Kees van Dongen, Arthur
Cravan, l’escultor José de Creeft, el pintor Joan Junyer, el constructivista
Adolf Fleischmann, Nicolas de Stäel, Santos Balmori, o els fotògrafs
alemanys Georg Reisner i Hans Namuth, entre d’altres, que afavoriren
un procés d’adequació, al llarg del qual és convenient recordar la
extraordinària fascinació que el paisatge exercí en la sensibilitat d’alguns
d’aquest artistes més innovadors.
Avui, més de cent anys després, i dins d’un context social i artístic
totalment, normalitzat, el paisatge segueix essent font i motiu
d’inspiració per a molts d’artistes. El present projecte planteja una
aproximació a les diverses lectures i interpretacions que del nostre
entorn geogràfic fan una sèrie de significatius creadors contemporanis,
com Pep Guerrero, Enric Irueste, Andreu Maimó, Rafel Joan, Àngel
Pascual Rodrigo, Àngel San Martín, Juan Segura, Jorge Pombo, Bernat
Sansó, Paca Florit o Vicenç Ochoa.
Institucions col·laboradores: Govern de les Illes Balears / Consell de
Mallorca / Obra Social de “SA NOSTRA” / Ajuntament de Palma /
Ajuntament de Capdepera / Ajuntament de Felanitx / Ajuntament de
Marratxí / Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar / Ajuntament
de Manacor / Ajuntament de sa Pobla / Ajuntament de Santanyí /
Ajuntament de Porreres / Ajuntament d’Alcúdia / Ajuntament de
Binissalem / Ajuntament d’Inca.
Itinerància: Auditori sa Màniga. Cala Millor (Sant Llorenç des Cardassar)
/ Can Gelabert. Binissalem / Ses Voltes. Palma / Centre Cultural Can
Prohens. Felanitx / Museu de Menorca. Maó / S’Escorxador. Porreres /
Centre Cap Vermell. Cala Rajada (Capdepera) / Can Fondo. Alcúdia /
Torre de ses Puntes. Manacor / S’Escorxador. Marratxí / Museu d’Art
Contemporani. sa Pobla / Can Jaume Antoni. Santanyí / Sala de Cultura
de “SA NOSTRA”. Eivissa / Sa Quartera Centre d’Art. Inca / Espai
Mallorca. Barcelona.
Catàleg: 172 pàgines, de 22’5 x 23’2 cm, a tot color, amb textos de Ferran
Barceló Bisbal, Gabriel Carrió i Vives, Anna Bagur, Antonio Pizarro, Enric
Irueste, Arnau Pons, Damià Pons i Pons, Patxi Ermosurie, Àngel Pascual
Rodrigo, Joan Carles Gomis i Pilar Serra, en català i castellà, i ressenyes
biogràfiques dels artistes.
Dipòsit Legal: PM-0145-2009.
Edició de 4.000 exemplars.
173
174
2010
ART EMERGENT A LES ILLES BALEARS (IV).
Comissariat: Projecte Llevant.
Aquesta exposició es planteja a manera d’actualització del cicle “Art
emergent a les Illes Balears” –que s’encetà l’any 2002 i tingué continuïtat
el 2003 i el 2004– i s'articula a partir de l’anàlisi de les més significatives
propostes expositives generades els darrers anys, així com del seguiment
del treball dels autors emergents més representatius de la nostra
comunitat.
Els artistes participant a aquesta quarta edició són: Yolanda Adrover
(Felanitx, 1977), Paz Alcoverro (Barcelona, 1969), Joan Cabrer (Palma,
1983), Julia García (Albacete, 1968), Lourdes Grivé (Barcelona, 1977),
Miquel Mesquida (Manacor, 1954), Jaume Simó Sabater i Garau (Maria
de la Salut, 1972), José Ángel Sintes (Alaior, Menorca, 1978), María Isabel
Uribe (Neiva-Huila, Colòmbia) i Marcos Vidal (Vitòria-Gasteiz, 1967).
Institucions col·laboradores: Govern de les Illes Balears / Consell de
Mallorca / Obra Social de “SA NOSTRA” / Ajuntament de Palma /
Fundació Tren de l’Art. Ferrocarrils de Sóller / Ajuntament de Capdepera
/ Ajuntament de Felanitx / Ajuntament de Marratxí / Ajuntament de Sant
Llorenç des Cardassar / Ajuntament de Manacor / Ajuntament de sa Pobla
/ Ajuntament de Santanyí / Ajuntament de Porreres / Ajuntament de
Binissalem / Ajuntament d’Inca.
Itinerància: Sala de Cultura “SA NOSTRA”. Eivissa / Auditori sa Màniga.
Cala Millor (Sant Llorenç des Cardassar) / Can Gelabert. Binissalem /
Ses Voltes. Palma / Centre Cultural Can Prohens. Felanitx / Museu de
Menorca. Maó / S’Escorxador. Porreres / Centre Cap Vermell. Cala Rajada
(Capdepera) / Can Prunera. Museu modernista. Sóller / Torre de ses
Puntes. Manacor / S’Escorxador. Marratxí / Museu d’Art Contemporani.
sa Pobla / Can Jaume Antoni. Santanyí / Sa Quartera Centre d’Art. Inca /
Espai Mallorca. Barcelona.
Catàleg: 184 pàgines, de 22’5 x 23 cm, a tot color, amb textos de Fernando
Gómez de la Cuesta, en català, castellà i anglès, i ressenyes biogràfiques
dels artistes.
Dipòsit Legal: PM-1535-2010.
Edició de 4.000 exemplars.
175
Itinerància
Sala de Cultura “SA NOSTRA”. Eivissa
Ses Voltes. Palma
Can Prunera. Museu modernista. Sóller
Auditori sa Màniga. Cala Millor (Sant Llorenç des Cardassar)
Torre de ses Puntes. Manacor
Centre Cultural Can Prohens. Felanitx
Museu de Menorca. Maó
Centre Cap Vermell. Cala Rajada (Capdepera)
S’Escorxador. Marratxí
Can Gelabert. Binissalem
Can Jaume Antoni. Santanyí
Sa Quartera Centre d’Art. Inca
Museu d’Art Contemporani de Mallorca. Can Planes. Sa Pobla
Espai Mallorca. Barcelona
S’Escorxador. Porreres
176
El present llibre s’acabà d’imprimir el dilluns dia 27 de setembre de 2010
a les premses d’amadip.esment amb motiu de l’exposició
emergent
a les illes balears (iv)
Per a la seva composició s’utilitzaren els tipus Whitney.
L’interior s’imprimí sobre paper Pioneer de 170 g,
i la coberta sobre paper Estucat mate de 300 g.
El Projecte Llevant segueix, així, el seu camí.
Laus Deo
177

Documentos relacionados