Reportatge L`altra capital del Gòtic Castelló d`Empúries va ser, als

Diari de Girona
Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Reportatge
L’altra capital del Gòtic
Castelló d’Empúries va ser, als
segles XIV i XV, un notable centre
de creació artística. PÀGINES 2, 3 i 4
Entrevista Pep Invernó «Els jocs van en consonància amb la societat» PÀGINA 5. Reportatge Ernest Dalmau Compaginant
la feina d’administraiu amb l’art ha pintat 2.000 quadres PÀGINES 6 i 7. Reportatge García Márquez a Cadaqués PÀGINA 9.
2 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
FOTO PORTADA: DETALL DEL RETAULE DE
SANT BARTOMEU DE CRUÏLLES –SEGONA MEITAT DEL SEGLE XV–, QUE MOSTRA L’INICI DEL
MARTIRI DEL SANT (FOTO: J.M. OLIVERAS)
28 de novembre de 2004
SUMARI
5 Entrevista
Pep Invernó
Nascut a Olot, aplica tècniques
de circ a les seves classes
d’educació física a l’Institut
Narcís Monturiol de Figueres.
6 i 7 Reportatge
Ernest Dalmau
Compaginant la feina com a
administratiu amb la passió per
la pintura, aquest gironí ha creat
més de dues mil obres.
8 Reportatge
Estratègies educatives
9 Reportatge
«Gabo» a Cadaqués
Gabriel García Márquez acaba
de publicar nova novel·la, però
molta gent no sap que té un
conte ambientat a Cadaqués.
11 Rutes
El Montgrí i les Dunes
13 Gastronomia
Aranyes i rates
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
Fotos:
1
Fragment del Retaule de la Verge de
Canapost (anònim
de la segona meitat
del segle XV), que
mostra el bisbe sant
Nicolau amb les monedes reservades al
rescat de les donzelles destinades a la
prostitució. És al Museu d’Art de Girona.
Foto: R. Manent.
2
Un altre detall del
mateix retaule de
Canapost, on es pot
veure Sant Bernat en
oració rebent la
ciència divina amb
la llet de la verge.
Foto: R. Manent.
3
Fragment del retaule
de Sant Miquel de
Cruïlles (1416-1417),
que relata la victòria
sobre l’anticrist. És
obra de Lluís Borrassà i es conserva
al Museu d’Art de
Girona. Foto: C. Aymerich i Barba.
4
La taula central del
retaule de la Verge
de la Llet de Torroella de Montgrí (13631373), atribuït a Llorenç Saragossa. Es
mostra al públic a la
Fundació Francisco
Godia, a Barcelona.
Foto: Gasull.
5
El Retaule de Sant
Miquel de Castelló
d’Empúries (1448),
obra de Joan Antigó,
Honorat Borrassà i
Francesc Vergós. És
al Museu d’Art de
Girona. Foto: J.M.
Oliveras.
6
La crucifixió de
l’apòstol en el Retaule de Sant Pere de
Púbol (1437), de
Bernat Martorell. És
al Museu d’Art de
Girona. Foto: J.M.
Oliveras.
7
Detall que mostra la
resolució del dubte
al Retaule de Sant
Tomàs de Lladó,
anònim, datat cap al
1350. Es conserva al
Museu Nacional
d’Art de Catalunya,
a Barcelona. Foto:
Calveras, Mérida,
Sagristà.
1
2
3
L’altra capital del
4
Gòtic
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Castelló d’Empúries va ser, durant els segles XIV i XV, un molt
notable centre de creació artística del nord-est de Catalunya, al
costat de Girona i Perpinyà; aquest fet es va traduir en una
destacada producció de retaules per a tot l’Empordà.
TEXT: ALFONS PETIT
apitols fets, inhits e concordats entre
els pabordes, frares menors e confrares
de la confraria de la Concepcio de la
Verge Maria e frares menors de la vila de Castello Dempurias, de una part, e en Pere Comes, pintor de la dita vila, de la part altre,
en e sobre lo retaule de la capella de la dita
confraria. (...) Es estat concordat que lo dit
Pere Comes ha pintar e metre encuns tot lo
dit retaula e fer en aquell les stories e ymages quis seguexen be e sollempnament segons
se pertany a obre sollempne e sumptuose. E
primerament en la una punta de part dreta
del dit retaula ha pintar langell Gabriel vestit de porpre dor fi e de flori de Florensa segons se pertany, lo qual sera saludant la Maria. E en la dita casa ha a pintar la Maria vestida de bell atzur e fi porprada dor fi, e mes
hago a gornir les dites dues ymagens dun
sollempne encasament (...)». El 6 de maig de
1451, Pere Comes, pintor de Castelló d’Empúries, i la comunitat del convent de franciscans i membres de la confraria de la Concepció de la Verge Maria, també de Castelló,
signaven un contracte (sobre aquestes línies
se’n reprodueix un petit fragment) segons el
qual el primer es comprometia a pintar un retaule de fusta ja existent, d’acord amb la descripció de les figures incloses en el mateix
contracte, i pel preu de 100 lliures barceloneses. Mossèn Miquel Pujol, rector de Vilafant i de Santa Llogaia d’Àlguema, ha trobat
aquest document, procedent dels protocols
notarials de Castelló d’Empúries, a l’Arxiu
Històric de Girona, i l’ha reproduit al llibre
Pintors i retaules del segle XIV i XV, un treball amb nombrosa documentació inèdita sobre aquesta matèria que acaba de publicar
l’Institut d’Estudis Empordanesos (en col·laboració amb la Diputació de Girona), dins de
la col·lecció Monografies empordaneses.
Pujol ha investigat en nombrosos arxius documentals i museus i ha arribat a la conclusió que Castelló d’Empúries va ser, durant els
segles XIV i XV, el tercer principal centre artístic del nord-est català, després de les ciutats
de Girona i Perpinyà. «Castelló, capital de
l’històric comtat d’Empúries –coincident pràcticament amb els actuals límits de l’Alt Empordà–, gràcies a la proximitat geogràfica es
beneficiava de la influència artística d’aquells
dos centres», escriu Mossèn Pujol. Aquest fet
va tenir repercussió no només a Castelló, sinó
a tot l’Empordà, perquè hi realitzarien la seva
activitat nombrosos pintors i perquè es crearien retaules (i obres similars) per a esglésies i temples repartides per tota la zona.
Pel que fa a la relació que Castelló d’Empúries –com a nucli central de la producció artística a l’Empordà– va tenir amb Girona,
Pujol escriu que «el prestigi de l’art gòtic es
manifestarà en un bon nombre d’obres realitzades als seus prestigiosos tallers, algunes
de les quals destinades a Castelló i altres localitats de l’Empordà». A través de Perpinyà,
en canvi, «Castelló mateix recollia els corrents
i moviments d’innovació procedents del nord
i dels grans cercles barcelonins, en un freqüent intercanvi de pintors amb la capital del
comtat d’Empúries». D’aquesta manera, en
la producció artística de l’època a l’Empordà
«hi ha representats tots els estils del gòtic».
La recerca li ha permès a Miquel Pujol identificar una seixantena de pintors que durant
els segles XIV i XV van desenvolupar la seva
C
5
6
activitat a l’Empordà. D’alguns només hi ha
constància documental de les inicials, o del
nom, d’altres únicament apareixen consignats
en algun document com a residents en una
determinada localitat, mentre que finalment
n’hi ha alguns sobre els quals ha pogut localitzar més informació, fins el punt de poder-los relacionar amb altres artistes. Miquel
Pujol es mostra fins a cert punt sorprès per
la gran quantitat d’artistes que hi havia a Castelló, i per l’alt nivell de la seva obra. Fins el
punt que, segons explica, «pintors de Girona,
de Perpinyà o de Narbona portaven els seus
fills a aprendre l’ofici en tallers de Castelló».
Tal i com escriu al llibre, «a Castelló apareix
als segles XIV i XV (i fins i tot ja abans, des
de la segona meitat del segle XIII), un veritable fogar de tallers pictòrics».
INVENTARI DE RETAULES
Miquel Pujol també ha pogut detallar els retaules (i altres obres similars) elaborats en
aquell període i destinats a les esglésies i temples de l’Empordà, la major part dels quals
ja no existeixen. La llista (la reproduim, remarcant en negreta les peces que sí que es
conserven) evidencia el gran volum de patrimoni que s’ha perdut, tant per la quantitat
d’obres com pel nivell artístic de bona part
dels seus autors: Escultura de Sant Jaume
(1288), del Mestre Nicolau; Retaule i Creu gran
i petita de l’església de Sant Esteve de Vilaür
(1331), de Ramon Peralta i Bernat de Puig;
Retaule de Sant Tomàs de Lladó (1350),
anònim (al Museu Nacional d’Art de Catalunya); Taula central del retaule de la Verge de la Llet de Torroella de Montgrí
(13463-1393), atribuït a Llorenç Saragossa
(Fundació Francisco Godia, a Barcelona); Retaule de l’església de Sant Martí de Terradelles (1369), de Guillem Borrassà I; Retaule
7
de Sant Blai (1371), a Castelló d’Empúries, de
Guillem Borrassà I; Retaule de Sant Eloi (1378),
per a la Confraria dels ferrers de Castelló d’Empúries, de Guillem Puig; Retaule amb els dotze apòstols, sant Antoni i sant Francesc (1378),
també a Castelló d’Empúries, de Guillem Hospital; Obra de pintura a la capella de sant Blai
i altar de Santa Caterina del convent dels franciscans de Castelló d’Empúries (1395), de Pere
de Lithu; Retaule de la capella de la Santíssima Trinitat de l’església del Carme de Peralada (1395), de Miquel Canelles; Retaule de
la parròquia de Sant Martí de Calonge (1395),
de Jaume Cabrera; Tabernacle amb imatges
decorades (1399), pro- (Passa a la pàgina 4)
Investigador
constant
Mossèn Miquel Pujol
ha consultat molts arxius documentals
–l’Històric i el Diocesà
de Girona, el de la Corona d’Aragó, el de la
Fundació Casa Ducal
de Medinaceli (a Sevilla), el Capitular de
Barcelona, l’Històric
Comarcal de Puigcerdà– i molts Museus
–el d’Art de Girona
(especialment el Museu Diocesà), el Nacional d’Art de Catalunya, la Col.lecció
Fundació Francisco
Godia de Barcelona i
l’Institut d’Art Hispànic Amatller, de Barcelona– per escriure
«Pintors i retaules dels
segles XIV i XV a l’Empordà (sobre aquestes línies, la portada
del volum). Però ja hi
està acostumat. Nascut a Castelló d’Empúries l’any 1927,
compagina la seva
activitat pastoral com
a rector de les parròquies de Vilafant i Santa Llogaia d’Àlguema
amb la investigació
històrica, que ha traduït en una important
producció de treballs
sobre la història i l’art
medievals, la filologia
i el judaisme català,
sempre amb Castelló
d’Empúries com a eix
de la seva recerca.
Per la seva experiència, quan se li demana si en el seu últim
treball ha trobat alguna cosa que l’hagi
sorprès especialment,
diu que «quan un investiga molt, ja està
curat d’espants».
Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció de
Filologia Clàssica, va
ser professor de l’Institut Ramon Muntaner
i dels col.legis La Salle, Les Franceses i
Escolàpies de Figueres, on va fer classes
de llatí, grec, filosofia
i literatura. Ha dirigit
cursos de paleografia
a Girona, Figueres,
Olot i la Bisbal.
Reportatge
4 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Fotos:
8
El Retaule de Santa
Cristina de Corçà
(segons meitat del
segle XV), obra del
Mestre d’Olot, que
podria ser Miquel
Torell. Es conserva
al Museu d’Art de
Girona. A baix, un
detall del mateix Retaule, que mostra
l’arrancament amb
garfis dels pits de la
santa penjada a
l’eculi. Fotos: J.M.
Oliveras.
9
El Sant Enterrament
de Torroella de
Montgrí, atribuït a
Jaume Cabrera i que
data de la primera
meitat del segle XV,
es conserva al Museu d’Art de Girona.
Foto: J.M. Oliveras.
10
Aquest Calvari procedent de Santa
Eulàlia de Cruïlles
s’atribueix a Ramon
Solà II i és de mitjans del segle XV; es
toba en una col.lecció particular i només n’hi ha imatges
en blanc i negre a
l’Institut Amatller
d’Art Hispànic.
11
Aquesta fotografia
en blanc inegre
(també a l’Institut
Amatller) és l’únic
que es conserva del
Retaule de la Mare
de Déu de Púbol, de
la segona meitat del
Segle XV, atribuït
també a Ramon Solà
II. Abans del 1936
era en un altar lateral de l’església parroquial; en l’actualitat està desaparegut
(segurament destruït).
bablement per a l’església
de Santa Maria de Castelló d’Empúries, de
Pere Baró; Retaule de Sant Antoni a Vilatenim
(1401), de Mateu Codó; Retaule de la Vera
Creu i els set Gois de la Verge (1403), a l’església de Sant Feliu de Guíxols, de Jaume Cabrera; Treball de pintura a compte de Castelló d’Empúries (1406), de Pere Mates; Retaule de la capella de Sant Pau, al terme de la
Bisbal (1407), de Jaume Cabrera; Retaule de
Sant Miquel de Fluvià (1407), de Francesc Borrassà; Reparació del retaule de sant Miquel
i sant Antoni de l’església-monestir de Sant
Feliu de Guíxols (1411), a càrrec de Francesc Borrassà; Retaule de la confraria dels carnissers de Castelló d’Empúries (1413), de Francesc Borrassà; Retaule de Sant Joan Baptista
i Sant Bartomeu (1413) per a la confraria
dels sastres i destinat a l’església-convent de
la Mercè de Castelló d’Empúries, de Mateu
Codó; Retaule de l’església parroquial. de Fortià (1414), d’Arnau Pintor; Retaule de l’església de Santa Eulàlia de Noves, a Garriguella
(1415), de Mateu Codó; Sant Enterrament
per a la capella de Santa Caterina de Torroella de Montgrí (primera meitat del segle XV), atribuït a Jaume Cabrera (és al Museu d’Art de Girona); Retaule de Sant Miquel de Cruïlles (1416-1417), de Lluís
Borrassà (Md’A); Retaule de Sant Sadurní de
l’Heura (1421), de Francesc Borrassà; Retaule de la Santa Creu a l’església parroquial de
Fontclara (1421), de Pere Pinyana; Tabernacle i decoració de la custòdia major de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries (1421), de Pere Comes; Retaule de Santa Anna per a la parròquia de Sant Pere de
Figueres (1439), de Pere Codó; Retaule de Vilacolum (abans de 1450), de Pere Codó, Retaule de Sant Pere de Púbol (14361439/1442), de Bernat Martorell (Md’A); Retaule de Sant Pere Màrtir per
(Ve de la pàgina 3)
8
a l’església dels Predicadors de Castelló (1446),
d’Andreu Mates; Retaule de Sant Miquel
de Castelló d’Empúries (1448), de Joan Antigó, Honorat Borrassà i Francerc Vergós
(Md’A); Retaule dels Set Goigs de la Verge per
a l’església de Santa Eulàlia de Noves, a Garriguella (1451), de Pere Joan Rovira i Miquel
Rovira; Retaule de la Concepció per a l’església dels Franciscans de Castelló d’Empúries
(1451), de Pere Comes, acabat per Bartomeu
Bosom; Retaule de Sant Gil de Vilamaniscle
(1456), de Bartomeu Bosom; Treballs de pintura a compte de Castelló (1458), de Mateu
Alemany; Retaule de Sant Quirze per a l’església parroquial de Sant Julià de Verges
(1460), de Ramon Solà I; Calvari per a l’església de Santa Eulàlia de Cruïlles (mitjan
del segle XV), atribuït a Ramon Solà II (col·lecció particular); Retaule de Sant Julià per a l’església parroquial de Fortià (1461), d’Andreu
Fàbrega; Treballs a compte per a Sant Climent
Sescebes i Espolla (1465), de Damià; Retaule de Sant Bartomeu de Cruïlles (segona
meitat del segle XV), de Ramon Solà II (Md’A);
Decoració de la imatge de la Verge i l’Infant
per al retaule d’alabastre de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries (1470), de
Bartomeu Bosom; Retaule del convent dels
Agustins de Torroella de Montgrí (1471), de
B. Bosom; Retaule de la Verge de Canapost
(segona meitat del segle XV), anònim (Md’A);
Retaule de Santa Cristina de Corçà (segona meitat del segle XV), atribuït al Mestre
d’Olot (potser Miquel Torell) (Md’A); Retaule de la Mare de Déu de Púbol (segona meitat del segle XV), atribuït a Ramon Solà II; Decoració de la fornícula de la Verge per al retaule de l’església de Santa Maria de Castelló
(1487), de Rodrigo de Santos; Retaule de l’església de Palol Sabaldòria (1497), a Vilafant,
de Martí Joan; i Retaule de l’església de Vilasacra (1502), de Martí Joan.
9
Guerres, canvis de gustos i mala conservació
Tot i la constància documental d’una notable producció
de retaules per a esglésies i temples de l’Empordà durant
els segles XIV i XV, se’n conserven molt pocs en l’actualitat. Miquel Pujol atribueix la desaparició d’aquestes
obres sobretot als nombrosos conflictes bèl.lics
que han afectat la zona, i
especialment la Guerra
Gran. «Aquesta és una zona de pas, i de la mateixa manera que això va
afavorir la seva creativitat artística, i l’intercanvi amb Girona i Perpinyà,
també va provocar que
fos escenari de nombroses batalles en les quals
10
va desaparèixer bona part
d’aquest patrimoni», ex-
plica Mossèn Pujol. Però no només les guerres tenen la
culpa de la desaparició dels retaules. Hi ha hagut també
problemes de conservació a causa de la qualitat dels
materials usats en les obres, i també canvis en els gustos socials: «Després del
Gòtic va venir el Renaixement, i després el Barroc, i alguns retaules que
agradaven en una època
després no ho feien, i
eren substituits», comenta Pujol, que no creu que
quedin massa peces per
descobrir, o en mans privades: «S’ha buscat molt,
ja, i no s’ha trobat res, i
a més la manca de signa11
tures d’aquests treballs
dificulta molt la recerca».
PEP Invernó Professor d’Edudació Física a Figueres, aplica tècniques del circ
Entrevista
El Ministeri de Cultura ha guardonat el llibre d'aquest professor de l’Institut Narcís Monturiol de Figueres en el qual proposa l’aplicació de mètodes extrets del món del circ a l’educació física. Una
opció diferent a la gimnàstica tradicional. Una alternativa de cooperació que no vol intentar derrotar el company. La injecció lúdica que permet fer esport i divertir-se.
5 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
P
Si hi ha nanos als quals els fa terror fer
la vertical, això dels exercicis de circ sembla una mica ciència-ficció, no? Al contrari, quan estructuro la temàtica del circ, hi
ha quatre blocs. El de malabars, que seria de
coordinació; el d'equilibri, on hi hauria les
xancles o la bola d'equilibri; hi ha l'acrobàcia, que és de coordinació general, i el trapezi. En aquests blocs, els nanos troben diferents aparells i tècniques que els van bé.
A banda d'això, hi ha la concepció de l'espectacle, que és una activitat cooperativa. No
hi ha ningú exclòs. Tothom suma. Tothom
troba un lloc dins de l'espectacle.
“Els jocs van en
consonància
amb la societat”
TEXT: MOISÈS
DE
PABLO FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS
ne que no pas jo. També construïm els jocs,
com les maces, amb
material de reciclat. Suposo que per això ens
han donat el premi.
Perquè és molt pràctic.
Sembla una activitat més lúdica que la
gimnàstica habitual. Sí. Hi ha l'excusa d'activitats motrius, però allò que cerquem és
la cooperació. La competició no hi és, perquè la lògica interna de l'activitat duu els nanos a que cooperin. L'esport tradicional els
porta a enfrontar-se amb un rival, i som els
adults que els diem: el fair play, i tot això,
però la seva lògica no duu a cooperar. En
canvi, per construir un espectacle, t'has de
posar d'acord per força, o no pot tirar endavant. Aquesta és la idea pedagògica.
Valorem l'educació física, una «maria» tradicional? Manca molt.
Allò que dóna qualitat
és la qualitat dels professors, i crec que s'obtenen resultats. Ara, la
societat no està prou informada d'allò que es
fa a les classes d'educació física, però els nanos sí que ho valoren.
I crec que falten hores
d'educació física. Si només juguem a la Play
Station i fem servir el
comandament a distància, ens haurem de replantejar moltes coses
a nivell educatiu. I això
passa per l'educació física. Perquè hi ha nanos que només fan
dues hores d'educació
física a la setmana. I no
només esport. Hi ha
gent que té ganes de
ballar, fer funky, fer expressió corporal. I no
només competir.
Un exemple dels exercicis que proposa? (m'ensenya un apartat del llibre) El bloc
de malabars. Hi ha la coordinació en mà,
llançaments i recepcions, la lateralitat, la percepció espai-temporal dels moviments, l'equilibri... Tot això ho fa un nano jugant a malabars. Ho poden fer sols, en parella o trio.
Això es veu més a l'acrobàcia, o per fer piràmides. Intento fer un pas més enllà de la tècnica, per passar a l'art del circ. És la concepció moderna del circ, amb guió teatral.
Aquest any hem fet una obra sobre Dalí, i
l'ajuntament ens va agafar per inaugurar l'Any
Dalí al Teatre El Jardí. Per a l'autoestima dels
nois va molt bé. Al llibre hi ha un DVD on
els professors veuen les aplicacions (m'ensenya l'exercici 13). Veus?, aquesta està al minut 42. Les fan els mateixos nanos de l'Institut. El primer any érem 15. I en aquest últim espectacle, 50. S'instaura com una cultura
escolar.
Per què revifa el circ?
Perquè no van a buscar
lo más difícil, sinó la
composició estètica.
Crec que per això arriben al gran públic. El
circ per a mi és una màgia de llum i color. Entres en un espectacle
d'aquests, i et sedueix.
Fins i tot els clowns han
canviat molt, com la
companyia Monti o el
Circ Cric.
Al principi, com reaccionen els nois? Ara
ja és habitual. Quan arriben a primer i segon de l'ESO fas una introducció, i quan arriben a segon cicle, ja són ells que trien entre malabars i equilibri o acrobàcia i trapezi. Quan acaben, ajuntem tots els nanos i fem
l'espectacle. Ara m'estic plantejant fer més
hores i crear un grup de teatre de carrer.
L'esport actual genera competitivitat. Els
jocs van en consonància amb la societat. Com
a educador, si volem que la societat sigui solidària i cooperativa, com s'està transformant
en ONG i així, han de canviar les pràctiques.
Ens quedem ancorats que l'esport es bo per
ell mateix, i no és cert. Hi ha d'haver molta
intervenció del monitor. Jo em considero
un dinamitzador. Gairebé no intervinc. La
gent creu que això no interessa els joves. Una
activitat com la revista de l'Institut, per a la
que necessitàvem 20 redactors, va omplir
l'aula amb 150 persones. Això que els joves
no col·laboren és mentida.
Com va néixer el llibre? Té experiència
circense? Del temps de lleure. He estat monitor i ho vaig traslladar a l'educació física.
Fa 12 anys et veien com un animal estrany,
però amb la gent de l'INEF de Lleida, que
fa anys que hi treballen, vaig veure que era
un camí molt bo. Vaig estar a l'escola de Nou
Barris de Barcelona. Respecte al llibre, els
deia a l'editorial que l'havien de fer, que
tindria èxit. Però no pensava en mi. Vaig traslladar la meva experiència a l'escola, a la
didàctica per a professors.
És molt més real. Normalment et diuen,
tal figura, però no t'expliquen els trucs. La
idea va ser posar una bombeta: ei, que si
passa això!… I molta gent m'ha dit: sort d'això.
Si tens problemes, fes això, allò altre. Amb
malabars, sempre els deixo que explorin.
És l'aprenentatge significatiu. A un alumne li
pot ensenyar millor una figura un altre alum-
Hi ha algun exercici fàcil i que ajudi a no
rovellar-nos? Una cosa curiosa. Les pilotes (malabars). La gent es pensa que és molt
difícil, però no ho és tant. Que primer intentin fer-ho amb mocadors de gasa. Primer amb un, després amb dos i després tres.
Però mocadors com, enrotllats? No, no.
Desplegats, perquè, saps què passa?, que el
mocador, en obrir-se i pesar menys, triga més
a baixar. Fins i tot ho havia fet amb bosses
de súper. Pots fer el moviment i millorar la
coordinació per passar a les pilotes. La gent
diu que és un desastre amb els malabars,
però és que cal un aprenentatge i un entrenament.
“
Si només
juguem a la
Play Station
i fem servir el
comandament
a distància,
ens haurem
de replantejar
moltes coses
a nivell
educatiu.
I això passa
per l'educació
física.
“
ep Invernó, educador de l’IES Narcís
Monturiol de Figueres nascut a Olot el
1967, ha obtingut un guardó cultural estatal pel llibre Circo y educación física. Otra
forma de aprender (Editorial Inde). S'aboca
amb passió a la conversa i t'explica, per exemple, que els alumnes es fabriquen ells mateixos les eines i aprenen a cooperar. Amb
càmeres de bicicleta, per exemple, fan un
pal del diable. Una troballa educativa i física.
6 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Dades
Ernest Dalmau i
Corominas va néixer a Girona, el 26
de maig de 1921.
El seu pare es deia
Enric Dalmau i Corominas i era l’apoderat dels magatzems Servitja. La
seva mare, Assumpció Corominas Oliveras, era
mestressa de casa.
Eren quatre germans: Anita, morta
l’any 1939; Ernest;
Montserrat, jubilada
de Telefònica; i Jordi, jubilat de banca.
Està casat amb
Rosa Burch Mutjé,
comerciant de la Pollería Burch, des del
18 de maig de 1947.
Han tingut dos fills:
Anna Maria (1949),
florista; i Josep
(1956), empleat de
banca.
Tenen cinc néts.
Ernest Dalmau és
administratiu jubilat i
pintor artista.
Sobre aquestes línies, a dalt, el primer
quadre que va pintar
Ernest Dalmau, propietat de Francesc
Ferrer; a baix, els retrats del fill i la filla
de l’artista.
’exposició retrospectiva de quadres d’Ernest Dalmau i Coromines servirà per tancar la Sala d’Exposicions Joan Saqués de
la Delegació de Cultura de Girona al carrer
Ciutadans. Una important reforma de l’edifici conferirà a l’espai altres usos. Veient l’èxit
popular i de gent que l’exposició (que es pot
visitar fins el 12 de desembre) està tenint,
és evident que s’ha encertat escollit l’artista.
Ernest Dalmau és un pintor popular i gironí. La matèria dels seus quadres és intel·ligible i propera; la tècnica, pura i acurada. En
cada quadre s’evoca, amb seny i amb un sentit de l’harmonia clàssic, un paisatge real i
idíl·lic, un racó de la memòria de tots els gironins, un bocí entranyable de l’ànima col·lectiva de la ciutat. Tal vegada mai una exposició d’un artista local ha aconseguit aplegar
en la presentació tanta i tan variada gent, i
ha congriat una tan unànime admiració.
Com tants altres pintors, Dalmau ha compaginat la vida laboral i artística. Tot i això,
el volum d’obra creada és molt important:
més de 2.000 treballs. La majoria d’aquests
quadres pengen de les parets de cases gironines i formen part del paisatge quotidià més
estimat de moltes famílies. Recollint-ne alguns, s’ha muntat aquesta retrospectiva, que
si s’hagués fet extensiva a tota l’obra hauria
necessitat tots els panys de paret de l’edifici de Cultura.
L
APUNTS BIOGRÀFICS
Ernest Dalmau va estudiar als Maristes de la
Catedral entre 1927 i 1936, on va tenir de professor de dibuix el conegut artista gironí Joan
Carrera Dellunder. Entre 1931 i 1932 va formar part de l’Escolania de Sant Feliu amb Mn.
Josep Pumarola que va ser qui el va iniciar
en la pintura a l’oli: «Anàvem a Sant Daniel
a pintar els dijous i els diumenges a la tarda». Fins i tot va participar en una exposició
per Fires de Girona: «Hi vaig vendre el primer quadre per cinc pessetes (un duro de
plata)». Durant les vacances d’escola, el Sr.
Dalmau anava a Sant Pere de Galligants a copiar quadres de Mir, Berga, Torres Casanas,
Barnadas, etc... Als Maristes, hi va estudiar
comerç i al mateix temps anava a classes nocturnes de dibuix linial amb el Sr. Camós i
Solés.
L’any 1936 va esclatar la Guerra. Durant
aquests anys va anar a classes amb el Sr. Aguilera a l’escola de Belles Arts, llavors ubicada a la Pia Almoina. L’esclat de la Guerra el
va tocar de prop com a tothom: «En una guerra el que perd és el dolent. Tothom escriu
tirant l’aigua al seu molí». De fet, es va salvar d’anar a la guerra per 3 mesos: «Ens van
cridar per trimestres i jo era del segon. Només van arribar a cridar el primer».
Acabada la guerra, es va posar a treballar
conjuntament amb el seu pare en uns magatzems. Al mateix temps, assistí a classes
amb Don Fernando Ruíz d’Ascarza en un
pis del carrer Nou: «Hi vaig aprendre la tècnica de l’espàtula».
Entre 1942 i 1945 li va tocar fer el Servei
Militar. De primer a Barcelona i després a
Sant Julià de Ramis. En aquell destacament
hi havia un màxim de 60 soldats. Era cabo
cuina i tenia responsabilitats en la compra,
remenava diners i feia la minuta. L’any 1942,
escassejaven els aliments i el ranxo tipus
era ben galdós: de primer plat, farinetes de
farro; de segon, faves corcades. Al cap de
mig any, amb el tinent Juan González Melgarejo, van muntar la cuina de la caserna:
«Llavors oferíem a la tropa un plat de sopa,
patates amb carn o bacallà i una taronja o un
plàtan de postres». El Sr. Dalmau hi feia horari de 9 del matí a 4 de la tarda: «El matí agafava l’autobús de Sarrià i pujava al castell a
peu. Hi estava tres quarts d’hora».
Per Fires de 1945 es va llicenciar del Servei Militar. Va treballar llavors, successivament, a la Mútua general de Seguros, a Suministros y Servicios i a l’empresa BassóCodina. En aquesta darrera empresa, fins a
la jubilació, l’any 1982. Entre 1945 i 1982 es
va poder dedicar a pintar més perquè tenia
més temps lliure: «Tenia un pis de 24 metres quadrats sobre la botiga de la meva dona
i sempre que podia me n’anava amb el cavallet per fora».
Des de la jubilació, la pintura és la seva
vida: «Ara la pintura és la meva vida, perquè ja no sé fer res més. La tecnologia em
supera». A moltes parets de cases de Girona
hi ha quadres de Dalmau, que calcula que
entre treballs, dibuixos i quadres deu haver
TEXT: JORDI VILAMITJANA I PUJOL FOTOGRAFIES: MARC MARTÍ
Ernest Dalmau
Pintor
Compaginant la seva activitat laboral com a administratiu amb
la seva passió per la pintura ha creat més de 2.000 obres.
realitzat més de 2.000 obres.
so hores molt bones.
BEN LITERAL
Quines són les tècniques que fa servir
més per pintar? L’oli. És una tècnica que
vaig aprendre de petit. És la tècnica majoritària. També faig sanguines, pastels, aquarel·les, acrílics... M’agrada tocar-ho tot.
L’objecte principal de la seva pintura és
Girona. Quina Girona pinta? La Girona bonica, una Girona que s’està ofegant. Jo visc
en un pis des d’on veig les Pedreres, la Torre d’Alfons XII... un perfil clàssic de Girona.
Aviat no ho veuré. S’està tapant d’herbes,
heures, arbres, plantes... Quedarà ofegada,
com queda ofegada part de la muralla, com
queda ofegat el passeig Arqueològic. Jo no
comprenc per què no es neteja això. Aviat
no veurem la Torre Júlia. La muralla, el passeig de fora muralla, és una cortina: sembla
que hagi de passar la processó i hagin posat el cobrellit verd. Jo no entenc per què
aquesta afició al verd. De plantes, arbres,
arbustos, heures de les parets, totes les ciutats en poden tenir; pedres com a Girona, no.
Només n’hi ha a Girona. No les tapem, sisplau. És curiós, per contra, que quan a les
escales de la Catedral creixen aquells brins
La sanguina és una tècnica que va aprendre del mestre Aguilera. En què consisteix? A fer una cosa més tova, no fer un dibuix dur. Fer una cosa suau, aquesta espècie de boira... Una cosa mig explicant-se.
Per què es dedica a pintar? Ahir, com una
afició. M’havia de guanyar la vida i havia de
treballar. Anys enrera la pintura, res de res.
Avui dia, ben poc. Ara pinto perquè sóc un
jubilat i m’omple les estones del dia. A part
que hi ha moltes coses noves que per l’edat
no puc assolir. Pintar és la meva vida. Hi pas-
8 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Estratègies educatives
Consells per aconseguir actituds educatives més sanes que tinguin en compte l’evolució social.
TEXT: JORDI BARRIS, SANTIAGO BATLLE I ONA LLOPART (*)
embla generalitzat el criteri que els nens
i joves actuals són més complicats dels
d’anteriors generacions. Però només cal
fer una ullada cap enrere per comprovar com
cadascú de nosaltres també ha passat per les
mateixes fases de crisis que els actuals nens
i adolescents. Evidentment les formes canvien
i algunes actituds i costums actuals poden semblar més agosarades i fins i tot arriscades. Però
en definitiva es tracta de nens i adolescents
en situació de crisi i canvis evolutius. El que
segurament ha canviat, i aquí els educadors
no fem prou autocrítica, és la forma de pautar i normativitzar en els nostres educands. Segur que eduquem de forma tan coherent com
ho varen fer amb nosaltres? Segur que estem
prou presents en la seva educació com ho
estigueren en nosaltres? Segur que no deleguem responsabilitats educatives en excés? Segur que sabem ser educadors? Abans de mirar en què fallen els més petits caldria fer un
esforç per mirar en què fallem els més grans.
Tenir autoritat, que no autoritarisme, és bàsic per a l’educació dels fills. És imprescindible marcar límits i objectius clars que permetin diferenciar què està bé i què malament,
malgrat que un dels errors més freqüents dels
pares és excedir-se en la tolerància. I això porta problemes. Cal un equilibri, que passa per
obtenir més autoritat. Actuacions paternes i
maternes, sovint amb bona voluntat, retallen
la pròpia autoritat i fan que els nens primer i
els adolescents després no tinguin un desenvolupament equilibrat i feliç amb la consegüent angoixa per als pares.
Quins són els errors més freqüents que pares i mares cometen quan interaccionen amb
els seus fills? Cal matisar que qualsevol educador ha tingut en alguna ocasió alguns dels
errors que es presenten a continuació; això
no significa que sigui un desastre, tot el contrari, significa que intenta educar, i això ja és
molt important. Sempre cal tenir present que
l’educació que deixa una petjada en el nen no
és aquella que es fa un sol cop, sinó la que
es fa continuadament. Sempre cal un treball
de reflexió, en el sentit que les actuacions que
poden ser més negatives per a l’educació dels
seus fills siguin identificades i se’ls posi remei.
Aquests són alguns dels principals errors que
amb més freqüència debiliten i disminueixen l’autoritat:
– La permissivitat: És impossible educar
sense intervenir. El nen quan neix no té consciència del que està bé o malament. Per tant
els adults som els que li hem de dir què està
bé o malament. Deixar-lo fer per por a frustrar-lo, per por o per comoditat és el principi d’una mala educació.
– Cedir després de dir no: Un cop actuem,
la primera regla d’or a respectar és la del
«no». Aquesta afirmació és innegociable. Quan
es negui quelcom al fill cal tenir-ho clar perquè no es pot fer marxa endarrere. Per contra el «sí» és una afirmació negociable.
– L’autoritarisme: És l’altre extrem de la
permissivitat. És intentar que el nen faci tot
el que li diu el pare, anul·lant del tot la seva
personalitat. L’autoritarisme només porta a la
violència per la violèrncia. El seu objectiu no
és el d’aconseguir una personalitat equilibrada i amb autodomini.
– Falta de coherència: Calen referents i
límits estables. La reacció dels pares sempre
ha de ser la mateixa dins d’una línia i davant
d’uns determinats fets. També és fonamental
la coherència entre pares i mares.
– Cridar i perdre els estreps: És normal
que qualsevol educador els hagi perdut en
més o menys mesura, però això va en detriment de l’autoestima del nen. També pot acabar fent-se insensible al que li diuen.
– No complir les promeses o les amenaces: El nen aprèn que com més l’amenacen, més incompliment per part dels pares.
Cada promesa o amenaça no complerta és
un gir o revés per a la seva autoritat. Les promeses i amenaces han de ser realistes.
S
MARTÍ FERRER
Reportatge
– No negociar: No negociar mai suposa autoritarisme i abús, a més d’incomunicació.
Aquest és un camí ideal per trencar relacions
amb els fills adolescents.
– No escoltar-lo.
– Exigir èxits immediats: Sovint tenim
poca paciència amb els fills, volem que ho
facin tot millor de seguida. Però ningú neix
ensenyat i cal un aprenentatge, la qual cosa
implica que apareixeran errors.
LA COMUNICACIÓ IMPOSSIBLE?
Sovint els pares es mostren preocupats perquè no veuen la forma d’apropar-se als seus
fills adolescents i mantenir-hi una comunicació estable. Se senten angoixats i perduts davant d’una situació nova, que en moltes ocasions no saben com encaixar: passen de conviure amb nens i nenes amb els quals
mantenien un contacte de pares i fills regular a conviure amb joves adolescents que «no
volen escoltar res del que els dic». Se senten
impotents perquè els rols canvien, aquella dependència dels fills vers els pares esdevé intents desesperats d’autonomia dels adolescents
davant del nucli familiar i sembla que tot el
que abans comptava ara ha deixat de fer-ho.
Davant d’aquesta situació els pares sovint
adopten postures que emfatitzen la rigidesa i
el control, per deixar clar quina és la seva
posició. Per altra banda, altres pares busquen
aliances perilloses perquè prefereixen apropar-se als seus fills per la via de convertir-se
en «col·legues» i llavors escoltem expressions
com «més que pare i fill som dos amics de
veritat». Les dues actituds són perilloses i poden resultar perjudicials: la primera perquè dificultarà més l’objectiu proposat d’aconseguir una millor vinculació amb el nostre fill
adolescent, millorant la comunicació. La segona perquè no es poden combinar dos papers tan diferents com el de pares i amics, la
qual cosa aniria en perjudici de les funcions
parentals que s’hagin d’exercir.
Els pares de fills adolescents han d’entendre aquest període com un nou cicle vital
del seu fill, amb unes característiques i necessitats completament diferents a les que havien expressat fins aquell moment. Es produeixen canvis físics que angoixen i molt els
adolescents: no s’agraden, el cos els canvia,
es desenvolupen els òrgans sexuals... També
es produeixen canvis a nivell psicoafectiu i
de pensament: l’estructura de pensament esdevé com la dels adults, però les preocupacions són diferents, ja que es regeixen pel principi d’immediatesa i encara no veuen la necessitat de planificar a llarg termini (per això
un bon estudiant a primària pot començar a
fracassar a secundària). També és època de
fortes turbulències sentimentals, d’amors i desamors que fan que un dia estiguin eufòrics
i l’endemà mostrin un fort descontentament i
fins i tot molta irritabilitat.
Totes aquestes situacions deixen els pares
en fora de joc, sense saber com acabar de
posicionar-se davant del seu fill adolescent i
actuant amb inseguretat, la qual cosa encara
repercuteix més en la comunicació amb el fill.
Però el que realment deixa preocupats els pares és que tot allò familiar i personal que el
fill admirava i valorava de cop i volta perd importància; aquesta ferida costa d’acceptar i
d’entendre, però val a dir que es tracta d’un
procés habitual i si cadascú recordem la nostra adolescència veurem que també vàrem
fer alguna cosa semblant: tot adolescent ha de
buscar la seva pròpia identitat, i ho farà a
través d’identificacions externes a la família
(el grup d’amics, un cantant, una moda de
roba o de pentinat) i diferenciant-se dels que
l’envolten i sovint de la família amb la qual
conviu. Sovint això crea un rebuig familiar,
conflictes en la relació i talls en la comunicació.
La comunicació positiva amb el fill adolescent es basa a: escoltar-lo; mirar-lo; evitar jutjar-lo; parlar en primera persona, evitant imposar-li què hauria de fer segons el nostre criteri; comunicar el que volem de forma clara
i precisa; evitar les preguntes molt directes que
facin que se senti interrogat; evitar els absolutismes...
Entre els consells per millorar la forma d’apropar-nos als fills adolescents hi ha tractarlos de la mateixa manera com ens agradaria
ser tractats; no renyar-lo com una criatura ni
col·locar-lo en la posició d’amic confident,
però sí adoptar vers ell una actitud que demostri que se li té confiança i se’l considera;
intentar mantenir-hi converses relaxades i disteses i evitar relacionar-s’hi només quan sorgeixen situacions de conflicte; evitar la crítica sempre que sigui possible (les crítiques a
la forma de vestir, la música, l’estètica personal, els gustos i aficions són mal tolerades pels
adolescents, ja que són un dels seus mitjans
d’autoafirmació); sempre que sigui possible,
deixar que aprengui a través de la seva pròpia responsabilitat i de les conseqüències dels
seus actes; plantejar-li pros i contres davant
d’un dubte, però deixar-li llibertat per elegir;
fixar clarament les regles de la casa i que el
fill les conegui...
(*) Psicòlegs clínics infanto-juvenils i
d’adults. Heia Psicologia, col.laboradors de
Serveis Mèdics Girona i GEM Olot
(http://es.geocities.com/heiapsicologia).
ns hem de traslladar a les Espanyes de
finals dels 60, on s'inicia el boom econòmic provocat pel turisme i el 600 és l'estandart de desenvolupament i luxe. Els editors barcelonins, encapçalats per Barral, descobreixen la literatura sud-americana. Cal
recordar que la Ciutat Comtal és la capital
editorial del món hispànic, amb aquella estrella rutilant que va ser la Bruguera. El 1962,
Vargas Llosa publica La ciudad y los perros.
El 1967, Gabriel García Márquez edita Cien
años de soledad, i és rebut per la crítica més
jove amb entusiasme. El colombià forma part
dels «bàrbars», com s’anomena als autors sudamericans que, com Cortázar, Vargas Llosa o
Borges, renoven amb la seva imaginació desbordant el llenguatge de carrer i les seves
dosis de realisme i màgia, un panorama encotillat pel franquisme i el genocidi cultural
i humà de la Guerra Civil.
«Gabo», com li diuen els amics, periodista
i escriptor d'èxit a Colòmbia, aterra a Barcelona de la mà de la seva representant, Dolors Balcells. I viure a Barcelona a principis
dels 70 és conèixer i disfrutar de Cadaqués,
del mar Mediterrani. De les cales dalinianes. De la nit. En aquest context, Márquez
escriu el relat Tramontana, dins del llibre
Doce cuentos peregrinos, iniciat a principis
dels anys 80. Fixin-se. A Doce cuentos peregrinos hi ha històries sobre Barcelona, Ginebra, París, Roma i… Cadaqués!
La tramuntana que ens mata. Per a molts
gironins la tramuntana és un element quotidià. Un pèl fastiguejant, és cert, però si
desaparegués el trobaríem a faltar en els nostres llargs i melangiosos hiverns. Si ens abandona, ens manca l'aire. Per a alguns és l'inici
de la bogeria i, per a uns altres els agreuja
tant els problemes quotidians que s'acaben
suïcidant sota el seu so inacabable. Márquez
detecta la força d'aquest vent, i el compara
amb un element de la seva terra. S'imaginen quin? La força tel·lúrica d'un terratrèmol i la potència paorosa d'un huracà.
El relat comença a Boccacio, el local de
la burgesia barcelonina amb aspiracions intel·lectuals, la «Gauche divine». L'autor, que
parla en primera persona, coneix un efebus (un noi molt i molt bell) caribeny que
fuig de Cadaqués amb la certesa que si s’hi
quedava, moriria. Ara uns turistes el volen
fer tornar, amb l'excusa de perllongar la festa i cercant vagin a saber quines obscures i
plaents diversions carnals. Llegeixin quina
descripció més viscuda, i més actual, de la
vila: «En verano, cuando el calor parecía
venir de los desiertos africanos de la acera
de enfrente, Cadaqués se convertía en una
babel infernal, con turistas de toda Europa
que durante tres meses le disputaban su paraíso a los nativos y a los forasteros que habían tenido la suerte de comprar una casa
a buen precio cuando todavía era posible».
Qui diria que s'ha escrit a partir del 1974 i
s'ha reescrit el 1992, any de la publicació?
Segons ens explica Márquez, aquest vent del
nord duu l'arrel de la bogeria. El protagonista ha copsat els seus efectes en carn pròpia. Estant a sa vila suportant una d'aquestes tramuntanades esgotadores, ha començat
a pensar que els seus nens, de 10 anys, el
miraven amb esguards hostils. És a dir, començava a desbarrar.
El català que menja frijoles. En explicar-nos la vida a Cadaqués del protagonista, aprofita per mostrar-nos un «lugareño»,
un llop de mar de sa vila, un home que un
se l'imagina amb la pell molt colrada i la
mirada d'un blau intens, nostàlgic, i amb
aquest «catalán de artillero» amb el qual es
fa entendre amb tothom. Parli la llengua que
parli. Un savi, a la seva manera, que coneix
tots els ports de mar del planeta i cap ciutat de l'interior. Ara ja viu a terra ferma i
s'ocupa dels lloguers de la casa on viu el protagonista.
L'alter ego de l'escriptor ens diu que ha sovintejat el poble durant 15 anys. Aquí trobem un recurs molt marquezià. D'una banda, hem vist com s'apropia dels elements naturals del paisatge per mitificar-los. La rauxa
de la natura que frapa l'individu. D'una altra, la mitificació del mateix individu. El llop
de mar creia que, després de cada tramuntanada, era «varios años más viejo». No preguntin per què. Simplement ho creia. I aquest
certitud el feia esdevenir un personatge inquietant: si envellia tan de pressa, per què
no marxava a un altre lloc? L'home també
cuina per a les famílies llogueteres. Al nar-
E
García Márquez
Reportatge
a Cadaqués
9 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
El famós escriptor colombià acaba de publicar una nova novel·la,
però molta gent desconeix que un dels seus relats està ambientat a
Cadaqués, poble que havia sovintejat amb els membres de
l’anomenada «Gauche divine». Quina visió té de nosaltres?
TEXT: MOISÈS
DE
PABLO
1
2
rador li fa un conill amb cargols per llepar-s'hi els dits, la
«pieza maestra de la huerta
catalana». I ell cuina per a
consum propi, no s'ho perdin, «frijoles con chorizo». La
veritat és que ni un ingredient
ni l'altre semblen gaire catalans. En fi, ja se sap, amb això
de la multiculturalitat, o les
llicències d'autor.
El tercer element que ens
mostra al relat és la fatalitat.
La inevitabilitat del destí, que,
tot i que podem lluitar contra ell, i potser manipular-ho,
ens acaba esclafant sota les
seves lleis. Si a Crónica d'una muerte anunciada sabíem el final des del principi,
perquè estava marcat i tot
tendia cap a ell, en aquest
conte, Tramontana, allò més
terrible és que les lleis del
destí són despietades. Els caribs, acostumats a terratrèmols i guerres civils, queden
astorats amb la potència del
nostre vent del nord. Allò que
et sobrepassi, no ho toquis,
sembla aconsellar-nos l'escriptor.
Aquells de vostès que vulguin, animin-se a descobrir
els Doce cuentos peregrinos,
l'experiència europea de Márquez. La seva literatura és, en
aquesta obra, despullada
d'artificis, de corbes, d'arabescos. Directa, un pèl poc
garciamarqueziana. Si volen dir-ho així. Tinguin present que Cadaqués també forma part de la geografia de
García Márquez.
Fotos:
Sobre aquestes línies, a dalt, l’escriptor colombià Gabriel
García Márquez; a
baix, la portada del
seu llibre «Doce
cuentos peregrinos», que inclou el
relat «Tramontana»,
ambientat a Cadaqués.
1
Una vista de Cadaqués.
2
Turistes en un carrer
característic de la localitat altempordanesa.
Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Ca la Carme
El 25 d’agost de l’any que ve farà 150 anys que el negoci va obrir
les portes; va començar essent un estanc i ara s’hi pot trobar una
àmplia varietat de productes, des de sardines fins a mitjons.
L’Armentera
TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU
Història
L’establiment té
els seus orígens
com a estanc,
amb una concessió atorgada
oficialment pel
governador civil
que hi havia a la
província de Girona l’any 1855.
Poc després es
converteix en
botiga de queviures i també
en merceria; s’hi
venia una mica
de tot. Durant
un temps s’hi
van fabricar
olles i cassoles.
La botiga no ha
canviat gaire
des del seus inicis a excepció
dels productes
que ven, que
ara són d’alimentació i els
propis d’una
merceria.
Origen
1855.
Fundador
Damià Aulet i
Esponellà.
Propietària
actual
Maria Dolors
Ferrer i Puig.
Treballadors
Règim familiar.
Activitat
Venda de queviures i merceria.
l governador civil que hi havia a la província de Girona l’any 1855 va comunicar a Damià Aulet i Esponellà que se
li concedia «interinament» el càrrec d’estanquer a l’Armentera perquè la persona que tenia la concessió en propietat havia estat destituïda. Així va començar la història del negoci familiar. Poc temps després, el seu fill,
Joan Aulet, es va casar amb Carme Gener i
van muntar una botiga de queviures. Carme Gener era una dona amb molt de caràcter i coneguda arreu; d’aquí, doncs, que l’establiment fos conegut al poble de l’Armentera com a «Ca la Carme».
Se suposa que, al cap de pocs anys, van
deixar l’estanc i van quedar-se només amb
la botiga de queviures, on es venia de tot per
menjar, però que també era merceria. Com
era costum en aquells anys –1855–, també
s’hi venien espardenyes, mantes, camises i
roba per a la llar. A la botiga de queviures
hi havia oli a granel, vins, cigrons, tomates,
fruita i molts altres aliments, a més de petroli per als quinqués, carbur i espelmes.
E
Els principals clients era la mateixa gent del
poble i pagesos de Saldet, Montiró i les masies dels voltants.
Mai no tancaven les portes, ni diumenges
ni festius. Carme Gener tenia obert cada dia
des de bon matí fins ben entrat el vespre.
Aquells anys no hi havia mercat setmanal a
l’Armentera, però sí a Sant Pere Pescador.
Amb tot, molta gent anava a comprar a Ca
la Carme, perquè estava al bell mig del poble.
Joan Aulet i Carme Gener van tenir diversos fills, però la que es va quedar despatxant
a la botiga va ser Dolors Aulet i Gener. Ella
no va voler tancar la casa durant la Guerra
Civil, malgrat que hi va haver molta escassetat de nombrosos productes.
CANVI GENERACIONAL
Mentre Dolors Aulet va portar la botiga s’hi
va vendre gasolina per als pocs vehicles que
hi havia al poble. Es va casar amb Ramon Ferrer i, quan ella va deixar l’establiment, l’any
1940, a l’edat de 88 anys, el seu fill, Josep
Ferrer i Aulet, que s’havia casat amb Justina
Puig, va passar a regentar el negoci. La dona
despatxava darrere del taulell, en uns anys
en els quals encara es venia detergent per
blanquejar la roba i sosa càustica.
Després de la postguerra, al voltant de l’any
1955, es continua amb el mateix estil de negoci, si bé alguns productes van canviant perquè el mercat es modernitza. Josep Ferrer i
Justina Puig van tenir dues filles, Maria Dolors i Caterina. Maria Dolors Ferrer va entrar a treballar a la botiga a l’edat de 16 anys,
l’any 1958. L’establiment continua sense canvis, a excepció dels que hi ha en els productes que despatxen.
Ca la Carme, l’any 1889, estava classificada com «tienda de géneros varios» i s’hi venien, a més dels productes habituals d’una
botiga d’alimentació, llanes, trenzilles, fils,
agulles i tisores.... El 1917 també s’hi fabricaven olles i cassoles. Actualment és botiga
de queviures i merceria i, després de 149 anys
d’existència, encara no se sap si hi haurà una
continuïtat.
El Castell del Montgrí i les Dunes
Muntanya i sorra
Rutes per les
comarques
gironines
11 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Una caminada senzilla permet endinsar-se en un dels paisatges més característics de l’Empordà.
Perfil reconeixible. Sobre aquestes línies, el Castell del Montgrí, al capdamunt de la muntanya; a baix, l’espai d’interès natural de les Dunes. Foto: Marc Martí.
l perfil del Montgrí, amb el Castell al capdamunt de la muntanya, és un dels més
característics de l’Empordà. Però hi ha
la possibilitat d’endinsar-se en aquest paisatge, a través d’una caminada relativament senzilla de fer, que a més dóna l’oportunitat de
conèixer l’espai d’interès natural de les Dunes, un conjunt de dunes sorrenques que es
van formar pel continu dipòsit de sorra del
golf de Roses que provocava la tramuntana,
i que al segle XIX van ser fixades amb gramínies i pins (la qual cosa va donar origen al
bosquet que hi ha en l’actualitat), perquè s’havien arribat a convertir en un perill per a la
població. La ruta la proposa el Patronat de Turisme Costa Brava-Girona en el fullet Senderisme, fa deu quilòmetres de longitud (entre
tres i tres hores i mitja de caminada) i està senyalitzada amb pals de senyalització (marques
vermelles i blanques de GR i verdes i blanques de sender local).
El recorregut comença a Torroella de Montgrí, al costat de l’escola que hi ha a prop de
la zona esportiva. Seguint les indicacions que
es donen a Senderisme, «a l’esquerra del collegi, agafem un camí asfaltat, entre oliveres i,
més amunt, pins. Passem per davant d’unes
antenes i de la casa El Xaloc. S’acaba el camí
E
asfaltat i comencem a veure les marques del
GR. El camí puja i es va fent bastant estret.
Hi ha alguns trossos amb un xic més de dificultat, amb grans pedres, però no té pèrdua.
En 45-60 minuts arribem al Castell, des d’on
la vista és espectacular. La baixada ens porta
a un petit pla, amb un encreuament de camins. Seguim les marques del GR que tenim
davant i que pugen fins arribar al cim del
Montplà. A partir d’aquest punt, el camí comença a baixa lentament, gira un xic cap a
la badia de Roses i passa per una caseta de vigilància de bombers. Aquí s’ha de tenir cura,
perquè cal girar 90º per seguir el GR. De seguida veiem un bosquet de pins: hem arribat
al paratge de les Dunes, en 45-60 minuts. Aquí
trobem pals de senyalització i plafons explicatius. També hi ha una petita àrea recreativa, amb taules de fusta i una font. Uns metres més endavant, deixem el GR 92 per agafar el sender local, amb marques verdes i
blanques. Al cap de 25 minuts trobem la carretera de les Dunes, que ens porta a una zona
habitada. Agafem el sender local que hi ha a
mà dreta. És una pista forestal que va a parar
a la carretera de Torroella a l’Estartit, la GI641. Encara que hi ha un petit espai per caminar, cal extremar les precaucions perquè
hi ha força trànsit. 150 metres després es reprèn
la pista de sorra, que segueix en paral·lel la
carretera fins arribar a Torroella».
Si es vol ampliar la ruta, seguint el sender
GR 92 s’arriba, en unes cinc hores, a l’Escala;
també es pot fer un recorregut més curt fins
a l’Estartit.
El Montgrí és una petita muntanya de 309
metres d’alçada, situada a sis quiòmetres del
mar, des de la qual es té una vista excel.lent
de la badia de l’Estartit i Pals i de les illes
Medes. A més, val la pena passejar pel perímetre del Castell, projectat pel rei Jaume II i
que no es va arribar a acabar mai, tot i la imponent presència dels seus murs.
Telèfons i
adreces
d’interès
– Can Quintana,
C/ Ullà, 31, Torroella de Montgrí.
972 75 51 80
www.torroella.org/
canquintana
– Oficina de Turisme de Torroella de Montgrí i
l’Estartit, Passeig Marítim, s/n,
de l’Estartit.
972 75 19 10
www.estartit.org
– Patronat de Turisme Costa Brava-Girona.
972 20 84 01
www.costabrava.org
12 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
El vi
Beaujolais
Noveau
Temps de xurros
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
2004
a fred i les festes populars són una combinació
ideal per als xurros. I això que el nord-americà
L
James A. Michener, després d'assaborir una tassa
e color molt clar, entre negre i rosat, amb tonalitats
D
amoratades per la seva joven-
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
tut. Aroma que recorda la fruita fresca, el caramel àcid i els
gerds. En boca és suau i molt
lleuger. Elaborat amb el sistema de maceració carbònica que
afavoreix la màxima obtenció
d’aromes amb curt contacte de
les pells del raïm amb el most.
D’aquesta manera s’aconsegueix un vi tendre, simpàtic i
alegre, molt fàcil de beure. És
el pioner dels vins novells a
nivell mundial, que es posa a
la venda cada any, a tot el món,
el tercer dijous de novembre,
en una brillant operació de màrqueting. Recomanat per a plats
lleugers, graellades de verdures, arrossos i cuina provençal.
El celler elaborador: són moltíssims ubicats tots a la zona
francesa de Beaujolais, al sud
de la Borgonya. La capital és
Villefranche sur Saône.
de xocolata i uns xurros en un poble castellà, va
escriure que «un poble que esmorza cada dia xocolata amb xurros hauria d'estar dispensat de demostrar
el seu valor d’una altra manera». Exagerava una
mica, el senyor Michener, perquè de xurros se’n
mengen a tot arreu de la geografia espanyola. Jo
els he trobat molt bons en llocs molt diferents, encara que els meus favorits indiscutibles són els de
«Bonilla a la vista», a la Corunya, on els fregeixen
en oli d'oliva, i els que es fan en un establiment
de la plaça dels Naranjos de Marbella el nom del
qual mai no recordo, si bé aquests són més estil
porra, i es van tallant de la roda, una vegada fregida aquesta. N’hi ha més, és clar. I, això sí, de
tots els calibres, des del primet i en llaç de Madrid
fins al més gruixut i recte de tants altres indrets.
Els xurros són una d'aquestes coses que on són
realment bons és fora de casa... llevat que un vagi
a comprar-los a una xurreria de confiança i pròxima a la seva llar, perquè arribin calents; però el
millor és prendre'ls en una xurreria –cada vegada
menys– o en una cafeteria –cada vegada més–.
És que fer xurros a casa... A banda de tenir una
xurrera, cal tenir força paciència. Jo crec que no val
la pena, però vegem la recepta de xurros que donava l'enyorat i admirat doctor Martínez Llopis.
Cal un quart de quilo de farina tamisada, mig litre
d'aigua i cinc grams de sal. L'aigua i la sal es posen en un perol de fons esfèric i, quan s'iniciï l'ebullició, s'afegeix la farina: i aquí hi l'embolic. Cal
abocar-la lentament, barrejant-la amb una espàtula de fusta i treballant bé fins a obtenir una massa
consistent. Això, avui, es fa a màquina; però jo ho
he vist fer a braç a la xurreria més particular d'Espanya, a «La Mañueta», de Pamplona, el lloc a on,
pels Sanfermines, els pamplonesos i els iniciats van
després de l’encierro a prendre uns excel·lents
xurros. Dic a mà, i hauria de dir a força de braç,
perquè bellugar aquesta massa està només a l'abast
de braços molt forts i molt experimentats.
Bé, obtinguda aquesta massa, s’aboca a la xurrera; ja es té ben calent l'oli, i es van traient els
xurros, pocs cada vegada, en llaç o rectes; quan estan daurats, es treuen, s'escorren –o s’haurien d’escórrer, perquè no sempre es fa–, s'empolvoren amb
sucre, si aquest és el gust del client, i se serveixen. Ull: és importantíssima la qualitat de la farina, com ho és la temperatura de l'oli.
Xurros. Abans, inseparables companys de la xocolata. Avui ja gairebé ningú no pren xocolata amb
xurros, llevat de comptades excepcions; però els
xurros, ara amb cafè amb llet, continuen sent els
reis de les primeres –i no tan primeres– hores en
barres i taules de moltes i moltes cafeteries.
EN RECORD DE «CURRITO»
El cap de setmana passat, als seus joves 72 anys,
moria José María González Barea, «Currito», sens
dubte el personatge més estimat de tots els que es
mouen en el món de la gastronomia espanyola. «Currito» era, és, una institució a tot Espanya, no només als seus estimadíssims Santurtzi i Biscaia. D'ell
es pot dir, sense exagerar, que va ser això que tots
voldríem ser: milionari en amics; era impossible
no ser amic seu, no estimar-lo. Sota la seva sempiterna txapela somreia un basc sorneguer... amb
un cor d'or.
Va conèixer en vida la satisfacció de l'èxit –el
seu «Currito» de la Casa de Campo de Madrid és,
des de fa molts anys, una referència inexcusable de
la cuina basca de sempre– i també el fracàs: però
mai no es va desanimar, sempre va continuar treballant... Una altra passió de Currito, a part de la
seva família, la seva terra natal i la cuina, era l'Athletic de Bilbao. El va seguir per tot Europa, amb
gran alegria de la resta dels passatgers dels avions
on viatjava el club blanc-i-vermell, que es veien sorpresos pel «càtering» que hi aportava Currito: txorraditas de lluç que repartia a penes s'enlairava l’avió.
o tingin por: no parlarem de l’aranya de
les teranyines, ni de la rata de les clavegueres –que en alguns llocs es mengen– sinó de peixos. Comencem per l’aranya:
malgrat aquest nom tan poc abellidor, es tracta d'un peix excel·lent per a sopes i brous
de peix, rossejats i arrossos a banda, utilitzat
de forma corrent, per l’excel·lent gust. El nom
dels peixos, a vegades, és il·lustratiu de la seva
perillositat o del seu aspecte repugnant, no
del sabor, cosa que també passa amb la rata.
El nom d’aranya al peix li ve pel fet que presenta unes espines verinoses, i molt doloroses si es claven –fins i tot d’efectes greus–
situades a la primera aleta dorsal i a banda i
banda de l'obertura branquial. És un peix,
doncs, per a experts; naturalment, ja es ven
amb les espines tallades, a fi d'evitar qualsevol risc al consumidor. El seu color és groguenc i marronós, sempre amb unes estries
oblíqües als costats.
Hi ha almenys 4 espècies d'aranyes. Els pescadors, com a mínim, distingeixen entre aranyes espasenques, de cap negre i bordes.
L’aranya de cap negre (Trachinus radiatus)
es diu també aranya capçuda, aranya roquera i aranya sardinera. En espanyol se’n diu
víbora (escurçó); en francès, vive rayée; en
anglès, streaked weever; en italià, tracina raggiata; i en turc, çarpanà –noms, tots ells, d’escurçó–. Precisament, a Turquia i a tota la
mar Negra, l’aranya és un peix comú. L’aranya espasenca té com a nom oficial aranya
fragata (Trachinus araneus); se’n diu, com
l’anterior, també aranya de roca. Amida fins
a uns 40 centímetres; és un dels peixos de la
Bollabessa –aranha, en occità–; és la drakena dels grecs i el ragno (aranya) dels italians. L’aranya blanca (Trachinus draco), dita
també aranya monja o dragó, és el drago dels
italians, l’escorpión espanyol, la grande vive
francesa i la greater weever (escurçó) anglesa. Citem, finalment l’aranyó, capçuda o aranyeta (Echiichthys vipera).Tots ells són peixos excel·lents per a les sopes i brous de peix.
N
LA RATA
Heus aquí un altre peix amb un nom ben poc
comestible. I, no obstant això, si el sabem utilitzar, resulta excel·lent. El seu nom llatí és
Uranoscopus scaber, i al·ludeix a un aspecte, per a alguns, poc agraciat. Té un cos gruixut i pla, amb una mena de cap gros i quadrat, i amb la boca vertical, dirigida cap amunt.
Parenta de l’aranya. Té també unes espines
a cada banda del cos, però que, sortosament,
no són verinoses.
A sota de la mandíbula inferior hi té una
mena de llengüeta o filament que li serveix
d’esquer per caçar els peixos i crustacis dels
quals s’alimenta. La seva carn, blanca i ferma,
té un gust exquisit; almenys no pot mancar
a les sopes de peix i rossejats.
Viu a sorrals i fons fangosos, a poca fondària, entre els 20 i els 100 metres, i es pesca
per arrossegament. Mesura entre 15 i 20 centímetres, però a vegades se'n troben exemplars més grossos. Té un color grisenc-marronós, amb taques més clares.
En alguns ports s'anomena saltabardissa i
Aranyes i rates
Són peixos amb noms i aspectes poc agradables, però que
resulten excel·lents per cuinar sopes, brous, rossejats i arrossos.
Lletjos però boníssims. De dalt a baix, una aranya fragata, una aranya de cap negre i una rata.
també gallineta, nom aquest darrer que el pot
fer confondre amb la gallineta dels espanyols,
que és el nostre penegal.
En espanyol també es diu rata. A França,
entre d'altres denominacions, té la de rat o
boeuf. A Itàlia rep el curiós nom de pesce
prete, o peix capellà, així com de bocca-incielo, cocciu, etc. El seu particular aspecte
també és reflectit pel turc kurbag baligi, que
vol dir peix-granota. Els pescadors provençals,
per designar-lo, solen emprar l'onomatopeia
del gat, muou, o d'altres expressions amb
un doble sentit sexual. En anglès té el nom
de star-gazer, nom pres del llatí: és el peix
que mira les estrelles, o segons els pescadors turcs, el peix avorrit o cansat de mirar:
la rata, en efecte, viu soterrada a la sorra, d’on
només treu el cap.
Sopa d’aranyes i rufins
N
13 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Jaume
Fàbrega
La recepta
o sempre la cuina tradicional utilitzava tots els productes: així, tot i haver-hi alguns dels millors peixos de la
Mediterrània, alguns peixos o mariscos tenien un consum molt reservat: perquè no
es comercialitzaven bé o, simplement, perquè no eren coneguts. Quan hi havia la pesca tradicional de xarxa i nanses, quan es
pescaven un nero o un rap, els pescadors
l’anaven a vendre. Però alguns, pel seu gust,
són els millors i d'altres, paradoxalment
–com les llagostes–, eren menjar de pobre.
Per això, com a exemple d’una sopa típica de Cadaqués i altres llocs amb aquestes característiques, aquesta es feia amb
aranyes i rufins, una mena d’escorpa fosca i petita que no es podia vendre. Una
sopa amb arròs –un ingredient molt utilitzat
en la cuina de Cadaqués, procedent de
Pals, o que venia per mar, de València–,
que contrasta amb l’ús més freqüent, en
Gastronomia
Ingredients
● Un quilo d’ara-
nyes i rufins.
4 grans d’all.
Julivert.
2 tomàquets.
Sal.
Aigua.
●
●
●
●
●
● Arròs (un quart
de quilo o una
mica menys).
● Un grapat
d’ametlles.
● Oli.
● Un pols de farina.
aquestes sopes, del pa, i que si es fa amb
el temps i els productes adequats, resulta
deliciosa.
Elaboració
Netegeu el peix i poseu-lo a bullir amb aigua en una olla amb sal, força alls i julivert i els tomàquets. Bulliu-ho almenys 25
minuts, perquè com més bull més bona
és la sopa. Quan estigui a punt la coleu,
prement bé el colador o el xinès a fi d’aprofitar tota la substància i la torneu a posar
al foc. Feu una bona picada amb les ametlles, unes gotes d’oli i una mica de farina,
deixatant-la amb una mica de brou, i la tireu a la sopa. A continuació hi afegiu un
grapat d’arròs per persona i ho acabeu
de deixar bullir, uns 20 minuts.
Notes
Actualment es fa una sopa de peix més
completa, amb un cap de rap i una mica
de rap, aranyes, rufins, bruixes, franquets,
o crancs, gambes, etc. Els franquets i el fetge del rap es poden aprofitar per afegir a
la mateixa picada que hem descrit. Observeu que aquesta sopa, genuïna, no inclou ceba, un ingredient que tant els pescadors de Cadaqués com els de la resta
de la costa procuren no associar massa
amb el peix.
Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Velles imatges familiars
A les comarques gironines hi ha, des del seu naixement, una llarga tradició en l’art de la fotografia.
es dels inicis de la fotografia i fins fa
molt pocs anys, les fotografies familiars
s’havien de fer als estudis dels retratistes, amb aquells decorats generalment comuns per a tothom, i amb la garantia contrastada d’una bona realització. Especialment
en dates assenyalades com primeres comunions, casaments, soldats uniformats, parelles de nuvis o presentació dels nounats,
qui més qui menys passava per cal fotògraf
a immortalitzar fets concrets. Més endavant,
aquests fotògrafs alternarien aquell sedentarisme amb sortides al carrer, i a més de les
imatges que captaven per comercialitzar en
forma de targetes postals per encàrrec d’estancs, llibreries o editorials, també captaven
figures o conjunts familiars, coincidint amb
aplecs, romeries, excursions o festes majors. Algunes de les fotografies d’estudi fetes a particulars, els autors les seleccionaven
i les reproduïen com a postals, amb un gruixut cartró, el segell de la casa gravat al davant o, en alguns casos, al revers amb la propaganda de l’estudi i l’adreça corresponent.
La dels estudis és en una subtemàtica molt
curiosa, i quan se’n repassen àlbums es passa una estona agradable, tant per aquells eslògans publicitaris com pel vestuari dels retratats, les postures que adoptaven, els pentinats, els accessoris de mudar i de passeig,
etc.
D’altra banda, i gràcies a la visió de futur
dels retratistes que van saber conservar clixés o simplement peces soltes ja reproduïdes –comportament extensiu evidentment a
particulars i a col·leccionistes–, hores d’ara
disposem d’aquells caps d’estudi impressionants i d’imatges retrospectives de la gent,
l’urbanisme, els paisatges... Anteriorment, i
fins a mitjan segle XIX, les imatges eren pictòriques o executades amb altres tècniques,
fins que el 1840 arriba la fotografia, invent
que es manté vigent, amb molta força i no
menys perspectives de futur.
Girona, capdavantera d’antic en cultura i
art, també se situà en primera línia pel que
fa a fotògrafs i editorials. Noms com els d’Antoni Franquet, Amadeu Mauri, Valentí Fargnoli, els Unal... entre molts d’altres, van ser
autèntics pioners en l’art de la càmera fotogràfica. Alguns d’ells, a més, van tenir, per
la seva professió, veritables estudis ambulants, transitant de ciutat en ciutat, de poble
en poble, amb una empenta molt aventurera... A més dels esmentats, hi hagué una destacada producció per part d’aquests altres
fotògrafs i editorials: Edició Dalmau, D.Carles Pla, Edició Roca i Edicions Luis Coma (Girona); J. Esquirol (l’Escala); Martínez (Lloret
de Mar); Mur (Sant Feliu de Guíxols); (Puignau (l’Estartit); Bosch (Sant Hilari Sacalm);
Martí Novell (Portbou); Agustí, Granés i Juanola (Palafrugell); Edicions la Veu de l’Empordà, clixés Valderrama, foto Tort, Edicions
Masdevall, Llibreria Joaquim Serra, foto J.V.
i Fotos Meli (Figueres); i molts altres com
Vda. J. Vilaró, Montero, J. Vilà, Mas, Canet,
Tubau Escolà, Comercial Prat Ripoll, Claramunt, Mateu, Romaní, Edicions J.A.C., Vda.
Vila i fill, V. Planesas, A. Serra Font, B. Frigola, i un llarg etcètera. Si retrocedim en el
temps, a Girona ciutat, per exemple, hi trobem més noms: Joaquim Massaguer, al carrer de les Dones; J. Llinàs, del que fou sucessor Pereferrer i Barber, a la Gran Via de
Jaume I; Antonio García, de qui no se’n té
més notícia que les seves fotografies i la
signatura corresponent; Octavi Unal, al carrer Abeuradors i la plaça de la Constitució...
Efectivament, la relació seria prolífica, i
quan els investigadors han fet recerques, han
D
Xavier
Romero
tingut molta feina. Dissortament, la tasca dels retratistes, contràriament al que
va passar amb artistes d’altres disciplines, com els pintors, escriptors i gent
de l’espectacle, ha estat gairebé oblidada i desconeguda per al gran públic, motiu pel qual l’activitat del col·leccionista resulta aquí encara més valuosa.
Hi ha qui diu que no sap què és el
col·leccionisme i en canvi manté i augmenta dia rere dia, a casa seva, un calaix ple de fotografies familiars. Qualsevol recull i conservació de records,
els que siguin, ja demostra un instintiu sentit de l’ordre i una mínima sensibilitat cap a aquelles coses que un dia
o un altre ens poden servir, encara que
només sigui per evocar temps passats
i per conèixer-los. Hi ha, de fet, una afició generalitzada a guardar les fotografies familiars, bé en àlbums, degudament classificades, bé en capses amb
un desordre ben controlat. Per tant, a
cada casa i a cada família hi ha, com a
mínim, un col·leccionista en potència.
F I L AT E LI A - N U M I S M À T I CA
Argenteria, 17 - 17004 GIRONA - www.ordonez.info - Tel./Fax 972 20 62 45 - E-mail: [email protected]
ompletem aquesta setmana el treball sobre l’envelliment saludable. Si ja hem
parlat dels hàbits de vida i salut i de com
mantenir el cervell en forma, correspon avui
tractar de manera directa la prevenció de les
xacres pròpies del pas del temps.
Es calcula que la dona viu a Espanya set
anys més que l'home i es preveu que aquesta xifra es mantingui. Però inquieta que ja a
partir dels 25 anys la dona té més tendència
a la malaltia. Consumeix més fàrmacs, ha de
guardar llit més vegades i durant més temps,
i té més limitació de les activitats principals.
Fins fa molt poc temps, parlar de salut de la
dona era parlar de salut reproductiva, ignorant que pot prevenir patologies greus que
no tenen res a veure amb la seva condició femenina. Determinades patologies que incideixen en la dona no s'estudien prou. Encara que tradicionalment es creu que la malaltia coronària és una afecció típicament
masculina, és la primera causa de mort entre les dones espanyoles i una de les primeres a generar incapacitat. I com deia el Dr.
Santiago Palacios, «si una dona en edat menopàusica es queixa d'un dolor al pit, es tendeix a pensar que es tracta d'un trastorn digestiu. Però si és un home, immediatament
se’l porta a urgències davant la sospita que
es tracti d'un infart». És preocupant perquè
la supervivència a un infart depèn en gran
mesura que sigui atès en un temps molt curt.
Amb tot, la major part d'investigacions s'han
portat a terme en homes. Tampoc els metges tracten les dones tan intensament com els
homes, ni s'incideix tant en els factors de
risc (tabac, hipertensió, colesterol). I en canvi la dona pateix amb més freqüència una
taxa de colesterol més alta, i la hipertensió
arterial a partir dels 50 anys és més freqüent
en la dona que en l'home. I Europa és el continent amb més proporció de dones en edat
avançada. D'aquí a poc, una de cada quatre
dones tindrà més de 60 anys. I els anys que
viu de més estan marcats per incapacitats, malalties cròniques i dificultats per desenvolupar-se de manera independent. Moltes es converteixen en cuidadores impagades, responsables dels seus marits i dels seus pares
ancians. I quan les dones d'edat avançada estan incapacitades pateix tota la família.
– Càncer: La mortalitat per càncer ha augmentat de manera dramàtica. És la segona
causa de mort de la dona en edat avançada
(la primera és la malaltia coronària). El càncer d'ovari no es detecta generalment fins que
és massa tard. Les morts per càncer cervical
han disminuït considerablement pels programes de detecció precoç. El càncer de mama
augmenta amb l'edat. L'única possibilitat de
prevenció i tractament eficaç és la detecció
precoç. Són prioritaris els programes d'aquest
tipus per a tota dona més gran de 50 anys.
El càncer de pulmó, que era molt més freqüent en homes, és ja el sisè tipus de càncer més freqüent en les dones: la lluita contra el tabac ha de ser un objectiu bàsic.
– Osteoporosi: És l'epidèmia silenciosa que
no avisa, però que va minant els ossos i provoca fractures de maluc, canell, vèrtebres...
i que causa incapacitats freqüents i importants. L'osteoporosi és el desordre metabòlic
ossi més freqüent; però la població no està
prou informada dels factors que hi influeixen.
Pot prevenir-se i mitigar-se. Les dones de mitjana edat i sobretot les que es trobin en edat
menopàusica, han d'informar-se i prendre les
mesures adequades. Fonamentalment vigilar l'aportació de calci i de vitamina D.
– Depressió: La idea convencional que la
C
Un envelliment
saludable (i II)
Salut
15 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Hi ha malalties que afecten més els homes que les dones, i a la
inversa; però en tots els casos la prevenció resulta imprescindible.
Ramón
Sánchez
Ocaña
MARTÍ FERRER
depressió és una part normal de l'envelliment,
és tan perjudicial com persistent. La taxa de
depressió entre dones és dues vegades més
elevada que en els homes. Elles són més
vulnerables per molts motius (molèsties físiques, factors psicològics, aspectes externs i
moltes vegades factors genètics). Les taxes de
suïcidi són dues vegades superiors en gent
d'edat avançada que en adults joves.
– Mal de cap: Més de la meitat de les dones tenen un nal de cap intens un cop a
l'any com a mínim. I això suposa gairebé el
2% de les consultes d'atenció primària. S'ha
calculat que només per mals de cap, la dona
perd més de quatre milions i mig de jornades laborals. A més s’estén l’automedicació,
i així només s'aconsegueix que els mals de
cap es cronifiquin i que apareguin les anomenades cefalees de rebot.
L’HOME NO ES CUIDA
Prevenir no és una de les preocupacions prioritàries de l'home. Visita menys el metge i disposa menys vegades de les institucions sanitàries. Només quan algú pròxim l’adverteix que algun símptoma pot reflectir una
patologia greu es decideix a visitar l'especialista. L'home no sol fer cas de símptomes
menors que gairebé sempre atribueix a l'edat, i només quan s'espanta o té algun símptoma excessivament anormal va al metge.
La revisió periòdica de la pròstata a partir dels
50 anys, la revisió colorectal o la prevenció
de molts tumors freqüents, no ha calat en la
conducta masculina. Malgrat això, simplement
amb una mica d'atenció podrien evitar-se almenys un 4% de càncers cada any.
Ara per ara, i dins dels tumors que afecten
la població masculina, destaquen des del punt
de vista de la prevenció els de tràquea, bronquis i pulmó, pròstata i còlon, ja que la seva
incidència en uns i la supervivència i grau
de curació en altres ve determinada per la seva prevenció tant primària com secundària
Tot i que moren un 20% més d'homes que
de dones per càncer, la malaltia ignora la igualtat sexual i hi ha tumors que afecten més la
dona que l'home i viceversa. Per exemple,
el de laringe afecta dotze vegades més els homes que les dones. El de llavis, boca, faringe i esòfag també té una incidència molt superior en els homes. Però el de tiroide és dues
vegades més freqüent en dones.
– L’uròleg i l'home que envelleix: Fa molt
poc temps es va celebrar un Congrés Internacional d'Urologia que plantejava una visió una mica diferent de l'acció d'aquests especialistes. Com deia el professor Vela Navarrete, «no es tracta d'una actuació curativa
d’aquells patiments que tenen més incidència en l'home que envelleix, sinó d'una actuació preventiva des d'una nova dimensió
sanitària. L’uròleg és el millor instrument sanitari per a l'home, com ho és el ginecòleg
per a la dona. L’extraordinària longevitat actual ens obliga a aconseguir que l’envelliment
es produeixi en salut i activitat, avançantnos amb les estratègies pertinents a les malalties previsibles de l'home gran. L'uròleg pot
convertir-se en el generalista de l'home, que
a més de ser proveïdor d'assistència mèdica,
sigui proveïdor d'informació sanitària preventiva perquè l'home envelleixi en les millors condicions».
L'edat determina gairebé sempre algun problema prostàtic. I moltes vegades, disfunció
erèctil. Són patologies que no solen ser greus,
però que interfereixen amb la qualitat de vida.
Un concepte que està canviant: qui envelleix avui ho fa amb altres exigències que fa
uns anys i vol que se li resolguin els problemes que li creen incomoditat com el prostatisme, la incontinència... En definitiva, vol,
com la dona, un envelliment saludable.
La solució que vostè busca
Asisa
Pot estar segur.
EL NÚM. 1 ETS TU.
assistència sanitària
Delegació Girona: Passeig General Mendoza, 1 entl. (Pl. Catalunya) - 17002 GIRONA
Telèfon 972 20 77 58 - Fax 972 22 44 30
e-mail:[email protected]
Oficina a Figueres: C/ Col·legi, núm. 5 baixos - FIGUERES
16 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
ELS
PREFERITS.
Les bosses
sembla que són
el seu
complement
preferit, i usa
també ulleres de
sol, que va
introduir la Reina
en el protocol.
CANVIANT. En
les bosses de mà
la princesa no
amaga marques,
encara que
canvia
contínuament,
com també ho fa
en el seu estil.
INUSUAL.
Poques vegades
se la veu amb
bosses de colors i
formes clàssiques
i, encara que
siguin petites, les
agafa amb les
dues mans.
es de fa un any la imatge de Letizia
Ortiz, princesa d’Astúries i de Girona
des del maig pel seu matrimoni amb
el príncep Felip de Borbó, es mira amb lupa
i s’analitza en tots els seus detalls. Els que esperaven una Altesa fashion victim, donada
al luxe i a l’oripell en el vestir, han de resignar-se amb un personatge vestit per treballar (working fashion), és a dir, per representar el paper que ara té. La Princesa encara no té un estil del tot definit, llevat quan
porta els seus vestits pantaló, sovint de ratlla diplomàtica i molts, almenys fins ara, en
blanc, un color que a Europa no sol identificar-se amb l’elegància. Els pantalons, austats, amaguen als baixos talons altíssims, un
detall que se li ha criticat i que potser anirà
suavitzant quan no temi que la comparin amb
l’altura del seu marit, el príncep Felip.
Per adaptar-se a la imatge més tradicional
de la dona, Letizia Ortiz porta ara també sovint faldilles, per a les quals no acaba de
trobar el tall i la llargada més afavoridora dins
d’allò convenient en el seu paper institucional. Amb les faldilles, llueix algunes de les
seves jaquetes més maques, ajustades a la
cintura i moltes vegades amb escot en forma de V. Però també amb algunes jaquetes
ha tingut problemes d’imatge, ja que estaven
confeccionades amb un setí que li deixava
les mànigues com un acordió per a la segona fotografia.
En el teu tempteig d’estil, la princesa de
Girona va provant i variant també els teixits
i és clar que l’afavoreixen les llanes esponjades i que els seus moviments treuen partit
a les peces d’ant.
En complements, a la Princesa no se l’ha
vist mai amb barrets i només una vegada va
portar un abric de pell. Diuen que té certa
debilitat per les bosses de mà i el que sí
que es veu és que canvia de model, estil,
marca... contínuament. Molt mesurada en les
joies, un altre accessori que llueix sovint
són les bandanes o petits mocadors lligats
al coll.
Quan les seves aparicions no són oficials li agrada portar texans i roba
informal, quan assisteix a actes d’etiqueta s’ha inclinat més d’una vegada per la roba amb símbols, i
no només en el vestit de núvia que Pertegaz li va omplir
de picades d’ullet. Lorenzo
Caprile ha creat algunes
de les peces de vestir
més celebrades de les
que s’han vist a la
princesa d’Astúries, que va enlluernar en la
D
ESPECTACULAR. El vestit de nit de
Letizia Ortiz que més èxit ha tingut va
ser el que va lluir en la seva presentació a la reialesa europea, quan encara
era promesa de Felip de Borbó.
seva presentació a la reialesa europea amb
un vestit de gassa vermell passió.
Entre les peces més boniques que ha lluït
Letizia Ortiz hi ha la faldilla que fa unes setmanes va portar a l’Institut d’Espanya a Nova
York, brodada en blanc i plata i com un mantó de Manila –tot i que la camisa amb la que
la va acompanyar no va ser precisament un
encert: una altra vegada el setí traïdor, aquesta vegada no per l’arruga, sinó perquè Letizia hi surava a dins–. L’error d’intentar arrodonir la seva imatge amb roba més ampla
ha acabat produint sempre l’efecte contrari.
Així mateix, era a més de correcte molt elegant el vestit negre que va portar al Vaticà,
amb la mantellina també negra de rigor.
DE CARRER. Una de
les poques ocasions
en les quals la princesa ha lluït vestit de carrer, a l’estiu.
TWIN SET. Letizia
Ortiz té conjunts de
punt en diversos
colors.
RATLLA DIPLOMÀTICA. La princesa Letizia sovint vesteix conjunts amb ratlla diplomàtica.
ORIGINAL. A Nova
York va lluir una faldilla negra brodada
com un mantó.
Música
18 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
La pressió per ser
els millors
Després de dos anys de preparació, arriba finalment l’esperat nou
treball d’U2, «How to dismantle an atomic bomb», del qual Bono
assegura que «nosaltres sabem que hem fet un bon disc».
TEXT: CARLOS
DEL
AMO
Novetats
Eminem: «Encore»
Torna Eminem i
torna la polèmica. El títol del nou
disc és Encore i
l’enrenou va néixer fa uns dies,
quan va presentar el seu nou vídeo, Just lose it,
en el qual es disfressa de Michael Jackson i parodia el «rei del
pop». El disc
–amb una vintena de talls– surt
en tres edicions
diferents, una de
luxe, amb una
caixa especial,
un CD extra i 20 làmines exclusives amb lletres i
fotos; una altra limitada amb un CD extra que conté tres cançons i, finalment, el CD estàndard. En
el video de Just lose it, que algunes televisions han
censurat, el raper de Detroit apareix, disfressat de
Jackson, envoltat de nens en un llit, i perdent el
nas en un moviment de ball. L'àlbum també té una
crítica cap a Bush amb el tema Mosh.
Café Tacuba: «Cuatro caminos»
Els 5 més
venuts
El grup mexicà Café Tacuba ha presentat en una
gira el seu últim disc, Cuatro caminos, premiat amb
dos Grammys llatins –millor cançó de rock i àlbum
de música alternativa– per la seva aposta per l'«honestedat i la qualitat», segons el cantant, Rubén
Albarrán. Arriscats, intel·ligents, curiosos i no acomodats, el grup va néixer el 1988. Segons Albarrán, que en cada disc canvia d’imatge i de nom
artístic –ara és Elfego Buendía–, els quatre camins
del disc fan referència a «les quatre visions musicals» del grup i a «que assagem en una estació
de tren subterrani que es diu “Cuatro caminos”».
F-1
ESPANYA
1 ▲ Grandes
Éxitos 91-04
(Edición especial) Alejandro
Sanz
2 ▲ México en
la piel Luis Miguel
3 ▲ Encore Eminem
4 ▲ Ojalá Rosa
5 ▼ Canta a Roberto Carlos Tamara
REGNE UNIT
1 ▲ Encore Eminem
2 = Greatest hits
Robbie Williams
3 ▲ My prerogative Britney Spears
4 ▼ Il Divo
Il Divo
5 ▲ Destiny’s
fulfilled Destiny’s
child
ESTATS UNITS
1 ▲ Encore Eminem
2 ▲ Greatest
Hits Shania
Twain
3 ▲ Greatest
Hits 2 Toby Keith
4 ▲ My prerogative Britney Spears
5 ▲ Now 17 Diversos
Revolver: «Mestizo»
a banda irlandesa U2 aposta pel rock
and roll en el seu nou disc, l’esperat
How to dismantle an atomic bomb, que
inclou «moltes cançons que són una tornada, per dir-ho així, als nostres primers dies»,
segons Adam Clayton. Afegeix que «és com
si cada any haguéssim recollit una mica més
i això és el que demostres en aquestes cançons», entre les quals cita Vértigo, Love and
peace or else, City of blinding lights i All because of you. Bono, en canvi, recorda que
quan van entrar a l'estudi va ser tot «una
bogeria, amb un Edge com una metxa de dinamita disposat a encendre-la. Estava enfadat per alguna cosa, no sé què... probablement amb mi. Era un rock and roll molt poderós, i Edge és més Zen, més eteri. De
manera que veure'l amb aquesta quantitat
de metall en el seu sistema era sorprenent.
Al final –afegeix– vam poder fer que canviés
i arribar a aquest sentiment que és d'on vull
que neixi un àlbum d’U2, i no només jo,
els altres també, aquest moment en què et
deixes anar, així que hem deixat de banda
algunes d'aquestes cançons que es podrien
anomenar més rock and roll i així l'àlbum
va quedar més dimensional, més únic».
El quartet de Dublín, que ha passat els dos
últims anys gravant How to dismantle an atomic bomb, ha elegit com primer single Vértigo. D’aquesta cançó, Bono en comenta que
parla d'«aquest sentiment de perplexitat, un
sentiment malalt, que tens quan vols arribar al capdamunt d’alguna cosa i només hi
ha una forma de fer-ho. No és una definició de diccionari, és meva, i en la meva ment
jo vaig crear un club anomenat Vértigo, amb
tota aquesta gent a dins i la música no és la
música que vols escoltar, i la gent no és la
L
gent amb la qual vols estar».
Quan als U2 se'ls pregunta si cal tenir un
single d'èxit, Adam no dubta a dir que «sí,
perquè això li diu a la gent que estàs de
tornada. Crec que és cada vegada més difícil captar l'atenció de la gent avui dia». «Vull
tenir èxits» comenta Bono, perquè «les
cançons més grans del rock and roll són
cançons pop», mentre Edge assegura que U2
«mai no ha estat una banda que confiés en
els singles d'èxit, de fet érem coneguts en
els 80 i 90 com la banda de culte més gran
del món, perquè vam tenir molt èxit, vam
vendre molts discos, vam tocar en llocs molt
grans, però mai vam tenir cap històric de
vendes de singles d'èxit» Encara que reconeix que «és agradable aconseguir-ne algun,
ja sigui hit o no en el sentit oficial, tenir
una cançó que arribi a molta gent i en aquest
nou treball n’hi ha diverses».
Bono, quan compara aquest treball amb
els anteriors, creu que All that you can't leave behind tenia «la millor col·lecció de
cançons, però no crec que el conjunt fos millor que la suma de les seves parts», en la
mesura que The Joshua Tree tenia cançons
que «no eren tan bones, però l'efecte del conjunt d'aquell àlbum era el que importava,
com va passar amb Achtung Baby». Ara espera que el nou reuneixi les dues coses, «però
el temps dirà». Bono assegura que no recorda
que «la banda estigui en tan bona forma
des de The Joshua Tree. No estàvem segurs
si era una gran disc, però sentíem el mateix que ara. Nosaltres sabem que hem fet
un bon disc, i ens sentim molt bé els uns
amb els altres, perquè som durs els uns amb
els altres i pressionem els altres perquè siguin els millors».
SERVEIS IMMOBILIARIS
Revolver torna al panorama musical amb un nou
disc i un nou directe. Mestizo és el títol d’aquest
nou treball, que es caracteritza per un so molt més
cru, dur i elèctric que en els anteriors disco. Carlos Goñi (veu i guitarra) es fa acompanyar en aquest
projecte pels músics Pau Chafer (teclats), Jesús
Gabaldon (baix) i Ángel Celada (bateria).
Bandes sonores
La sopa boba
Diversos
Vale Music
La popular comèdia d’embolics,
ideada per José
Luis Moreno i que
cada tarda emet
Antena 3, segueix
les passes d’altres sèries i edita
aquest CD. Inclou
el tema principal
de la producció
televisiva, interpretat pels exconcursants d’Operación Triunfo Àlex i
Javián. A més de cantar aquest tema, Álex intervé a la sèrie fent el paper d’un jove aprenent de
mecànic. Al disc també s’hi pot trbar un dels temes més populars de la principal protagonista
de la sèrie, Sarandonga, de Lolita. A més, el CD
serveix a la discogràfica catalana que l’edita per
mostrar el seu potencial i rendibilitzar els seus
artistes. A part dels nous temes de Bustamante,
Ramón, Merche i d’altres «triunfitos», inclou els
èxits Dragostea din tei, d’O-zone; Bambú, bambú,
de Las Primas; El baile de la ola, de 3 + 2; The promise you made, de Kate Ryan; o Live is live, de
Los Manolos, entre d’altres. Lluís Poch
972 84 01 76
SANTA COLOMA
DE FARNERS
Estrenes
DVD
Amor sin condiciones
Director: P. J. Hogan.
Intèrprets: Rupert Everett,
Kathy Bates.
Distribuïdora: Columbia.
Durada: 117 minuts.
La insòlita amistat entre una
dona abandonada pel seu
marit i l’amant d’una estrella
de la cançó és l’eix d’aquesta comèdia negra firmada per l’autor de La
boda de Muriel. El resultat
és un pèl irregular, però té moments magnífics
(sobretot quan l’humor es torna negríssim) i la
parella protagonista resulta impagable. P. P.
tardanes
Cinema
19 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Cada vegada són més les produccions nord-americanes
que s’estrenen abans a casa nostra que al seu país
d’origen a conseqüència dels dubtes dels inversors.
TEXT: PEP PRIETO
Envidia
Director: Barry Levinson.
Intèrprets: Ben Stiller, Jack
Black, Rachel Weisz.
Distribuïdora: Columbia.
Durada: 95 minuts.
La rivalitat entre dos amics
que encarnen les dues cares de l’èxit professional és
l’excusa per a un recital de
gags, alguns de més afortunats que altres, basats en
els registres dels seus protagonistes. Entre els secundaris, un Christopher
Walken absolutament passat de voltes. P. P.
El lenguaje de los sueños
Director: Guy Jenkin.
Intèrprets: Hugh Dancy,
Jessica Alba, Bob Hoskins.
Distribuïdora: Columbia.
Durada: 105 minuts.
Una curiosa producció britànica que descriu una apassionada història d’amor de
connotacions shakespearianes. L’estil visual és força
carregós, però el film acaba
funcionant gràcies a un bon
repartiment que inclou la veterana Brenda Blethyn, Noah Taylor i Emily Mortimer. P. P.
Bandes sonores
Un toque de canela
Evanthia Reboutsika
Colosseum
Aquesta comèdia
nostàlgica que recorda Como agua
para chocolate
s’ha convertit en
una de les sorpreses de la temporada. Narra la
història d’un cuiner grec que viu a
Constantinoble i
que decideix tornar al seu país d’origen. A banda del seu rerefons polític, el film mostra com la
gastronomia pot donar una série de lliçons valuoses sobre l’amor i la vida. La seva banda sonora té el mateix encant que la cinta. És obra d’Evanthia Reboutsika, una composiora desconeguda a
casa nostra, però que ha editat diversos discos a
Grècia, i que habitualment escriu partitures per a
teatre i diverses séries de televisió. La banda sonora del film, guanyadora del premi al millor soundtrack al Festival de Cinema de Salònica, combina passatges nostàlgics i evocadors amb temes
folclòrics de Grècia i Turquia. Té un magnífic vals
com a tema central, que serveix de fil conductor
de la trama argumental. Lluís Poch
ls misteris de la distribució són ines- nyit thriller de Renny Harlin. Allà s’havia
crutables, com també ho és la creixent d’estrenar el passat mes de maig, però el
por d’alguns inversors nord-americans resultat no convencia ni als seus mateixos
a estrenar directament als Estats Units, pre- productors. Així, abans que començar a gasferint aterrar primer a Europa per posar a tar diners en remuntar-la, van decidir porprova el poder de convocatòria de la pel·lícu- tar-la a diversos països europeus per sosla. Cada vegada es produeixen més casos i, pesar la resposta de públic. La cinta ha tinanalitzant alguns exemples, tampoc no és gut una carrera comercial mediocre, pèrò no
estrany; un fracàs com el de Gigli, protago- desastrosa, i això l’ha salvada de passar dinitzada per Ben Affleck i Jennifer López, pro- rectament al DVD. Finalment, doncs, es podrà
voca que el film acabi arribant en format veure en cinema, però ho farà, com MelinDVD a nombrosos països. Davant d’això, els da y Melinda, a l’espera que la sequera de
distribuïdors semblen provar l’efecte invers: films d’acció que hi ha per aquelles dates
si els europeus s’ho empassen, deuen dir, el converteixin en un èxit sorpresa.
No ens oblidem de Darkness, una prosegur que encaixa entre el públic nord-americà. El cas més sonat és el de la darrera pel·lí- ducció espanyola rodada amb actors nordcula de Woody Allen. Ara el director treba- americans per assaltar el mercat nord-amella per a la Fox i
aquesta, atenent
Melinda ha aterrat primer a Europa
a l’èxit que el cineasta té a Espa«Melinda y Melinda», «Mindhunters» i l’espanyola
nya i França, l’ha
estrenat abans en
«Darkness» han vist ajornada la seva arribada als
aquests dos païEstats Units per diversos problemes de distribució
sos, on la cinta ha
funcionat molt
bé. Així, el prestigi que li ha donat la crítica, sumat als pre- ricà. El problema és que el film de Jaume
mis en festivals internacionals, fa que el pro- Balagueró no va ser profeta ni a casa seva
ducte es pugui vendre amb més solidesa i i va estar a punt d’anar als prestatges del
provar així de subvertir la mala imatge que vídeoclubs sense passar per les sales cineAllen té entre els americans, amb la il·lus- matogràfiques. Ara, dos anys després del seu
tre excepció dels novaiorquesos. Melinda y rodatge, l’ha salvat de l’ostracisme que cinMelinda s’estrenarà als Estats Units a finals tes de terror com Amanecer de los muertos
de març, gairebé cinc mesos després que o el remake de La maldición s’han fet d’or
als Estats Units, i la Miramax ha acabat veient
l’hàgim vist nosaltres.
Un altre cas igualment ajornat, però per viable que recapti els deu milions d’euros
motius radicalment diferents, és el de Mind- que va costar. A Espanya no en va poder
hunters (Cazadores de mentes), el desvergo- recollir ni la meitat.
E
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net
Lectures
20 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Sobre una polèmica
Gironins del segle
MIGUEL PÉREZ CAPELLA
Joan
Mascaró
Cos
els meus temps d’estudiant a la Facultat de Dret
a la Universitat Central de Madrid (1948-1953),
recordo molt bé el que deien els llibres de Dret Civil i de Dret Canònic, així com els catedràtics d’aquestes assignatures: «El matrimoni, manera única constitutiva de la societat conjugal, és a la vegada i per això
base fonamental de la família i manera normal de
constitució d’aquesta, donat que d’ell s’origina, a
través de la generació, seguida del fet del naixement, la relació paternofilial, així com la relació parental, derivant-se la paraula llatina matrimonium
de les veus matris munium: càrrega, gravamen o cura
de la mare, per la qual cosa la unió de l’home i de
la dona per viure junts i procrear s’ha anomenat
“matrimoni”, en lloc de “patrimoni”». El matrimoni pot
ser religiós o civil, i determina l’article 44 del Codi
Civil que «l’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni» i en igual sentit ho estableix el Codi de Dret
Canònic, determinant ambdós codis que «tots dos conjuges són iguals en drets i deures», així com que tots
dos «han de respectar-se i ajudar-se mútuament i actuar en interès de la família». Al costat del matrimoni s’admeten les «Unions civils estables», de manera
que per formalitzar-les, dues persones, sense distinció de sexe, que convisquin de manera lliure, pública i amb una relació d’afectivitat anàloga a la matrimonial, només hauran d’inscriure’s al Registre Civil,
donant lloc aquesta inscripció a una sèrie d’obligacions i, de manera automàtica, a tota una sèrie de
drets públics en els àmbits laboral, de seguretat social, fiscal i funció pública, i aquests drets es reconeixen «com si es tractés d’un matrimoni civil o religiós».
Últimament el Govern espanyol ha decidit obrir el
pas a la consideració com a «matrimoni» de les unions
estables entre homosexuals –dos homes o dues do-
D
nes–, el que per alguns sectors s’ha considerat com
«un pas enrere en la Història de la Civilització Occidental», o com un «enorme error». De moment, i quan
això escric, el Ministeri de Justícia al·lega raons jurídiques per no remetre al Consell General del Poder
Judicial l’Avantprojecte de Llei corresponent al que
pretén que s’aprovi, malgrat que aquest Consell va
acordar –amb l’oposició dels sis vocals proposats
pel PSOE–, que se li remetés el Projecte de Llei perquè n’informés, encara que sí s’ha demanat opinió a
determinades associacions, partits polítics, juristes,
psiquiatres i a les Esglésies, a part que a més de l’informe del CGPJ es necessita l’aprovació del Parlament:
Congrés dels Diputats i Senat.
Segons la legislació vigent, a cap homosexual se li
prohibeix contraure matrimoni pel fet de ser homosexual, per la qual cosa homosexuals i heterosexuals tenen el mateix dret a casar-se sempre que ho
facin amb una persona del sexe contrari (article 14
de la Constitució). Qui això escriu sent un gran respecte per qualsevol persona, sigui home o dona i, per
descomptat, també si és gai o lesbiana. Crec que els
sentiments s’han de respectar i si dos homes o dues
dones s’estimen i volen viure junts com a parella estable penso que estan en el seu dret, tant en l’aspecte purament afectiu, com en el sexual: el cos humà,
marcat pel segell de la masculinitat o de la feminitat,
és des del principi capaç d’expressar amor. L’amor
és el sentiment més meravellós de tots. Res, doncs,
a objectar a les unions estables de persones del mateix sexe: són parelles de fet i tenen drets públics en
els àmbits laboral, fiscal, de seguretat social i civil.
Però a aquestes unions, des del punt de vista jurídic, no se les pot anomenar «matrimonis», a menys
que es desnaturalitzi l’essència del que l’antropologia ha establert i el Dret ha consolidat fins ara.
La llibertat és a dins
JOSEP M. LLAUGER
uan parlem de llibertat, en el nostre entorn cultural, sempre l’associem a unes condiciones poQ
lítiques i socials. Amb més motiu encara els qui hem
Miguel
Pérez
Capella
Expresident
de l’Audiència
de Girona
Josep Ma.
Llauger
[email protected]
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
patit les restriccions i la crueltat de la dictadura franquista. La història d’occident, doncs, amb les seves
guerres, revolucions i l’evolució de les ideologies
polítiques, sempre ha estat estretament vinculada a
l’anhel de llibertat política i social. Finalment, el
sistema republicà-parlamentari, alliberat tant dels absolutismes monàrquics com de la secular i perniciosa influència del poder religiós vaticà, sembla ser
la culminació d’aquest anhel històric. Però la llibertat col·lectiva, tan important per al desenvolupament
de la persona, és tan sols una part de la llibertat
humana, i no pas la definitiva. La definitiva és a dins,
és un estat del ser, de la consciència. Les condicions de llibertat externes (política, econòmica, religiosa i cultural) no són cap garantia d’individus lliures. Més aviat veiem com el temor, la frustració, l’ansietat, les addiccions destructives i l’alienació
psicològica i espiritual són condicions cada vegada
més presents en els individus de la nostra societat.
Així ens adonem que aquesta llibertat interior de
la qual parlem, la que finalment ens fa ser lliures i
complets, cal conquerir-la, ja que tot sovint l’hem
perduda ja de ben petits, pels constrenyiments imposats en la infància en la relació amb els pares, o
com a resposta adaptativa en situacions en les quals
ens hem sentit rebutjats per l’expressió d’alguna
necessitat física o emocional, i en tot el complex
conglomerat de condicionaments educatius, socials,
culturals o religiosos. Aquests condicionament infantils s’expressen en l’edat adulta en forma de temors, falta de confiança en nosaltres mateixos, i també en fòbies, obsessions, agressivitat, etc..., i en un
munt de prejudicis de tot ordre que ens limita i ens
impedeix relacionar-nos, viure i expressar-nos amb
plenitud. Això fa que tot sovint ens barallem amb
nosaltres mateixos, entre els nostres diversos «jo», i
també amb les circumstàncies de la nostra vida personal, sense adonar-nos que en aquesta lluita interior hi anem deixant a trossos la nostra llibertat i augmentant innecessàriament el nostre sofriment. Quan
ens deixa la parella, o quan perdem aquell treball
o aquella operació comercial tan desitjada, o quan
suspenem les oposicions, i ens deixem arrossegar
per la tempesta emocional interior, la nostra percepció del món i de la nostra vida queda temporalment reduïda i distorsionada. És com si una força
aliena ens posseís i ens aboqués a uns pensaments
obsessius que acaben monopolitzant la nostra ment
fins a omplir-nos d’angoixa i patiment. En aquest
donar voltes i més voltes al nostre sofriment perdem
la nostra llibertat i deixem de ser nosaltres mateixos.
Per contra, quan actuem des del nostre jo central, o sia des del jo integrat, experimentem la veritable llibertat i els nostres actes flueixen espontàniament i deixen de ser pures reaccions a estímuls
externs o interns. Una resposta espontània és completament diferent d’una resposta reactiva, que és el
que solem fer habitualment, puix que aquesta és
producte de patrons estratificats que hi ha en el nostre subconscient generats a partir d’experiències mal
integrades i d’emocions destructives. Contràriament,
una resposta espontània té a veure amb un actuar
que sorgeix del propi moment, alliberat de la memòria d’experiències anteriors, i es produeix com a conseqüència d’una profunda connexió amb el nostre
jo més profund. En aquest sentit diem que són respostes que sorgeixen des de la llibertat.
Algunes persones s’aferren rígidament a un sistema de creences –religiós, social o polític– com una
forma d’assolir una seguretat que no és més que
un miratge, o com una manera de fugir de la pròpia angoixa, o del buit interior, intentant escapar
d’ells mateixos tot violentant la seva naturalesa essencial en intentar transformar-se en allò que no són.
La veritat sobre nosaltres mateixos és una revelació, un reconeixement sorgit de la naturalesa íntima, del nostre ser essencial, i no pot ser mai el
producte d’indagacions intel·lectuals ni de pràctiques psicològiques o espirituals basades en sistemes
de creences establerts per un líder o autoritat externa. La única autoritat vàlida és la que sorgeix en
resposta a una obertura interior, en esdevenir allò
que ja som en realitat i que resta ocult per les denses i espesses capes de l’ego amb tot els seus atributs de temors, egoisme, cobdícia, inseguretat, emocions destructives, ansietat per l’estatus, prejudicis,
addiccions, ànsies de poder, manipulació, agressivitat, etc... Aleshores ens adonem que aquesta actitud d’obertura crea un espai interior lliure de condicionaments, i també dels patrons i programacions
del passat. És en aquest espai interior verge, innocent i incondicionat, on es produeix el reconeixement de la nostra veritable naturalesa. Aquest reconeixement, que és el que ens permet viure la vida
com una experiència amorosa i curulla de bellesa,
és el que ens fa finalment i definitivament éssers
veritablement lliures.
XIX
XAVIER CARMANIU
l va despertar aquell so infernal de cornetí esquerdat.
E
Segur que les trompetes de
l’Apocal·lipsi afinarien més el
dia del Judici Final. Primer es
pensava que no li agradava
perquè no s’hi havia acostumat. Ara, però, ja començava
a veure clar que no era qüestió d’adaptar-se a la situació,
simplement és que no se sentia a gust. Tanta marcialitat,
tants uniformes, tantes formalitats... li semblava ridícul. Ell
era metge i moltes de les coses que havia de fer cada dia
durant les seves hores de feina tenien molt poc a veure amb
la seva professió. Estava decidit, a final d’any canviaria d’aires.
Joan Mascaró Cos va néixer
el 1840 a Lladó. Després de fer
els estudis bàsics, va cursar el
Batxillerat de Filosofia a l’Institut de Figueres. A continuació
es va traslladar a Barcelona per
fer la carrera de medicina.
Durant els seus anys d’universitat, Joan Mascaró Cos va
ser un alumne molt actiu. El
1858 va guanyar les oposicions
per aconseguir una pensió per
estudiar i, dos anys més tard,
va ser guardonat per un treball
de Patologia General. El 1861
va obtenir el graduat en Batxiller de Medicina i un any després ja es convertia en llicenciat. Aleshores tenia 22 anys.
A més, li van atorgar gratuïtament el títol de medicina per
les seves bones qualificacions.
Tot just va haver acabat la
carrera, Joan Mascaró Cos va
ingressar al cos de Sanitat Militar. El seu primer destí va ser
el Regiment d’Infanteria de Mallorca, però la disciplina de l’exèrcit no li va agradar i va
abandonar la medicina militar
el desembre del 1863. A partir d’aquell moment, es va instal·lar a Banyoles, on va obrir
una consulta privada. Tot i
això, va continuar estudiant.
L’octubre de 1869 va aconseguir el títol de doctor després
d’haver llegit la tesi Patogenia y tratamiento del hidrocele.
Joan Mascaró Cos sempre es
va mostrar molt involucrat amb
les activitats relacionades amb
la seva professió que es feien
a Banyoles. En diverses ocasions, per exemple, es va ocupar de la direcció del balneari que hi havia en aquella localitat i durant l’epidèmia de
còlera que es va declarar el
1885, va ser el delegat de la
Junta Provincial de Sanitat per
Banyoles. A més, en dues ocasions també va ser nomenat alcalde del municipi. D’altra banda, va ser un dels fundadors
de la Sociedad Española de Higiene el 1882 i del Col.legi de
Metges de Girona el 1894.
Joan Mascaró Cos va morir
el 4 de gener de 1918. Aleshores tenia 78 anys.
CARLOS Pérez Guionista i director de cinema
Televisió
La seva primera pel·lícula, «Héctor», va aconseguir un munt de premis i li va obrir les portes del difícil
món del cinema. Fa poc ha acabat de rodar «Viure sense por», una «tvmovie» coproduïda per In Vitro
Films, TVC, Carolina Films, Formato Video, Canal 9 i Canal Sur, amb la col·laboració de TVG.
iure sense por s’ha rodat durant cinc setmanes a diverses localitzacions de Barcelona amb actors i actrius molt coneguts: Lluís Homar, Nacho Fresneda, Candela
Fernández, Gemma Brió o Juli Mira. El valencià Carlos Pérez Ferré ha escrit i dirigit
aquesta tvmovie que parla de la soledat, de
la por, de violència domèstica i dictadures,
però també de les ganes de viure.
21 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
“El més sa és no
mirar la televisió”
V
«Viure sense por» uneix el drama de les
dones maltractades amb el de la dictadura argentina. D’on sorgeix la idea? D’unes
notícies que vaig llegir en un diari que aparentment no tenien res a veure. Una explicava la història d’un home que havia tingut
problemes molt greus amb la dictadura argentina i havia fugit a Espanya, i l’altra era sobre una dona maltractada. Vaig veure que
les dues tenien en comú la por, i vaig imaginar que aquell home i aquella dona s’haurien pogut trobar i conèixer-se, i m’hauria
agradat pensar que els dos junts havien pogut superar la seva por.
TEXT: ANNA ESTARTÚS
Veu alguna solució al problema de la
violència de gènere? Jo crec que la solució
comença, o hauria de començar, abans de
l’agressió. Quan l’agressió comença... ja té
mala solució. Per això l’educació és bàsica,
en la família, en l’escola... Cal una actitud
social, i crec que la societat està prenent consciència. De totes maneres, Viure sense por
no és una pel·lícula sobre la violència domèstica, sinó sobre la por. Parla sobre la gent que
viu amb por, i un dels personatges té por perquè ha patit violència a casa.
Ministeri de Cultura, el Premi Secció Nous
Realitzadors del Festival de Sant Sebastià, el
de millor pel·lícula de l’any a la Setmana de
Cinema de Pamplona, i el Premi de la Crítica a la Mostra Internacional de Cinema de
Bastia.
Deu haver estat difícil construir dos personatges tan plens de por... Vaig llegir i documentar-me molt, i vaig parlar amb gent que
havia tingut els problemes dels protagonistes.
El que més m’interessa és veure com la gent
concep la vida a partir d’unes experiències
tan horroroses; veure com la por es converteix en una companya fatal que està sempre
amb ells. Hi ha un abans i un després de la
por, i és díficil viure després d’això.
Vostè ha fet cine i televisió. Amb què es
queda? Prefereixo el cine, però és molt difícil, tot i que la mala època ha començat a passar. Però hem passat dos anys molt dolents.
Per què? El PP no va apostar pel cine, al contrari: hi va posar traves. I la fusió entre les
dues plataformes digitals va treure possibilitats de finançament... Ara sembla que millora: esperem que duri.
I és possible, doncs, viure sense por? Jo
crec que sí, no queda altre remei, no hi ha
marxa enrere. Només pots fugir endavant o
quedar-te en el camí. La por és foscor i no
porta enlloc, te tenalla i no et deixa viure.
La pel·lícula, a més, també retrata altres tipus de por més quotidianes.
Per què les tvmovies tenen tant mala reputació? Perquè al principi es feien amb molt
poc pressupost. Però ara, afortunadament, els
pressupostos han augmentat, i amb ells la qualitat i, alhora, l’acollida del públic. Són una
bona alternativa al cine.
Vostè és llicenciat en Filosofia i Lletres...
com va anar a parar al món del cine i la
televisió? Té la seva història... (riu) Jo vaig
voler estudiar a l’Escola de Cine i no vaig
poder, em faltava un any per fer els 18; i em
vaig matricular a Filosofia i Lletres... i quan
vaig fer els 18, resulta que van treure l’Escola! (riu) O sigui que vaig seguir amb la carrera... però mentre estudiava ja feia curts.
Viure sense por té protagonistes molt coneguts: Lluís Homar, Nacho Fresneda, Candela Fernández... Si una tvmovie té bon càsting, està ben feta tècnicamnet i ben realitzada, tindrà audiència i els prejudicis es
trencaran.
Ja quan estudiava? Sí. La primera pel·lícula
la vaig fer amb 22 anys, Héctor, que em va
donar l’oportunitat de seguir, perquè vaig
guanyar el Premi Especial de Qualitat del
Viure sense por s’ha rodat en castellà i
es doblarà al català... Sí, i al gallec també
es doblarà. Cada comunitat la passarà en la
seva llengua.
En valencià també, o amb un doblatge al
català ja en farem prou? (Riu) Em temo que
també es doblarà al valencià. Crec que català i valencià no són diferents: és com si també es doblés a l’andalús. Però a València, quasi tot el que ve en català es dobla al valencià: pel·lícules, sèries...Des de sempre.
Segueix el debat que s’ha generat sobre la
teledeixalla? Qui ha de decidir què es pot
emetre i què no? Censurar és un tema molt
delicat. Qui diu com ha de ser la televisió?
Crec que la millor censura seria que aquests
programes no tinguessin audiència, perquè
voldria dir que el públic té un nivell cultural
prou alt com per discernir. És veritat que la
televisió és infumable, però que uns savis decideixin què és bo o dolent per nosaltres...
M’estan traient la meva capacitat per decidir,
el meu criteri.
Veu alguna solució? Últimament, crec que
el més sa és no mirar la televisió –llevat de
tvmovies! (riu)– i optar per anar al cine.
Què trauria i què afegiria a la televisió
actual? Trauria control polític, fonamentalment. Me molesta molt, perquè arrossega la
programació, tot passa per un filtre i té el mateix color. Traient control polític, segur que
entrarien idees noves, llibertat, aire fresc.
Nueva Temporada
2004 - 2005
Professional
F
TONI PÉREZ
Campeón del Mundo
I
T
N
E
S
S
·
M
U
S
Fitness
C
U
L
A
C
I
Ó
umplidos
c
s
o
v
i
t
e
j
b
O
…
los!…
l
e
e
d
o
n
u
r
e
de s
¡El tuyo pue
Av Santa Eugènia Tel i Fax GIRONA
wwwprofesionalfitnesscom info@profesionalfitnesscom
LÍDIA MIRALPEIX
Miss Universo Absoluta
22 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
Dilluns 29 de novembre
Dimarts 30 de novembre
K3
17.20
Els programes
més vistos
(del 17 al 23
de novembre)
K3
La màgica Do-Re-Mi
Les noies no paren de treballar a la pastisseria màgica. Hi ha molta feina! Tanta, que
quasi s’han oblidat de la Flor. De fet... on és
la Flor? Ha desaparegut! Mentre la busquen
desesperadament, la Flor viurà una aventura que no oblidarà mai de la seva vida...
09.25
Antena 3
Catalunya
21.45
Barça - Madrid
Dissabte 20 de novembre, TV3.
2.022.000 espectadors (67,1%).
Aquí no hay quien
viva
Dimecres 17 de novembre, Antena 3.
1.094.000 espectadors (34,2%).
Lo que la verdad esconde
Tramposa i ineficaç confusió entre suspens
sobrenatural i thriller paranoic, que transcorre en una casa més o menys encantada.
El cine de Hitchcock (des de Sospita fins a
D’entre els morts, passant per Psicosi) se saqueja sense cap pudor, fins i tot en la banda sonora, al llarg d’una desenvolupament
arbitrari i efectista. Un bon exemple del que
no hauria de ser el cinema. Ni el protagonisme de Harrison Ford i Michelle Pfeiffer la
salven.
Caçadors de bolets
Dilluns 22 de novembre, TV3.
866.000 espectadors (31,6%).
13.00
El comisario
Charlie i Pope investiguen la misteriosa mort
d’una estudiant de Dret. Els agents descobreixen que rere la vida aparentment exemplar de la noia –amb uns pares conservadors que li enviaven diners des del poble,
un xicot formal i el dia a dia en una residència de monges– s’hi amaguen aspectes foscos. Pope li demana a Clara que l’ajudi amb
la investigació, ja que la noia està força deprimida. Però quan Elo s’adona de la complicitat que hi ha entre el seu marit i Clara,
veu perillar la seva relació.
Bandoler
Es reemet la sèrie de dibuixos animats de
la productora catalana Neptuno Films i Canal Sur. Protagonitzada per El Bandoler,
se situa en temps d’injustícia i extrema pobresa. Un valent cavaller lluita contra els tirans per ajudar els pobre: és El Bandoler,
un heroi que protagonitza històries i aventures trepidants. En cada capítol, El Bandoler, acompanyat de la seva banda, ha
d’escapar de la persecució del governador
Campomayor i del capità del seu exèrcit,
Rodrigo.
Antena 3
22.15
7 vidas
Diumenge 21 de novembre, Tele 5.
768.000 espectadors (26,1%).
Casi perfectos
Arriba la segona temporada de la sèrie d’Emilio Aragón, en un dia diferent al que es va
consolidar en l’anterior etapa. En aquest
capítol, Elena demana a Andrés que es faci
càrrec de les nenes i de la casa durant uns
dies, perquè ella té molta feina. Gloria pensa que la seva jove explota el seu fill i contracta una noia de trenta anys perquè netegi la casa d’Elena i Andrés. Evidentment, sense demanar-los la seva opinió.
Antena 3
21.45
TV3
22.00
Festival Eurojunior
Dissabte 20 de novembre, TVE-1.
736.000 espectadors (29,3%).
Espanya
21.55
La 2
23.00
Aquí no hay quien
viva
Dimecres 17 de novembre, Antena 3.
6.688.000 espectadors (32’6%).
TV3
01.25
Festival Eurojunior
Dissabte 20 de novembre, TVE-1.
5.912.000 espectadors (39,1%).
El Padrino. Parte III
Prolongació cronològica i espiritual, més que
seqüela, del díptic El Padrino/El Padrino II,
amb Al Pacino encarnant el personatge de
Michael Corleone ja en la seva vellesa. Meticulosament elaborada en tots els seus aspectes, és víctima de la seva ambició desmesurada: pretén una síntesi perfecta entre Shakespeare i Verdi que representi
l‘apoteosi estètica i cultural del cine de gàngsters... Es fa profundament antipàtica a base
de ser presumptuosa, convençuda fins a extrems insuportables de la seva condició
d’obra mestra; tot i que va convéncer els admiradors dels padrinos previs.
Pària
Opera prima inspirada en un terrible cas
verídic: un jove blanc entra en un grup d’skinheads per venjar-se des de dintre dels que
van violar la seva xicota, una noia negra
que es va acabar suicidant. Escrita pel propi director, és un film dur i fermament compromès, de sòbria denuncia social i de lloable resultat, encara que no sempre resulti
creïble.
Especial Homo
Zapping
Diumenge 21 de novembre, Antena 3.
4.973.000 espectadors (28,1%).
Fortaleza infernal
Acció en un futur poc estimulant, a to amb
els més reconeixibles tòpics de les pel·lícules de presons, per una banda; i de la coetània ciència ficció violentista. I val més no
parlar de l’especialment fluix substrat pseudocrític, del menys que pla perfil dels personatges o del nivell interpretatiu. Per anar
a dormir directament.
Compra i venda
d’ordinadors d’ocasió
Muntatge
d’ordinadors nous
Portàtils i equips
de lloguer
Reparació de tota
mena d’equips
Cursets d’informàtica
en general
Lisístrata
Adaptació de l’obra homònima d’Aristòfanes, però afegint també el còmic que va
fer al respecte Ralf König. Conservant l’esquelet argumental (les dones d’Atenes es
rebelen contra la guerra que els seus marits lliuren contra Esparta i s’atrinxeren a
l’Acropòlis a les ordres de Lisístrata), l’autor, Francesc Bellmunt, perpetra un munt de
comicitat grollera, humor de quarta categoria i anacronismes bufonescos, que no
serveixen ni com a farsa. Com a punt d’interès, es va rodar en part al castell de Sant
Ferran de Figueres.
Tele 5
22.00
Tele 5
02.45
Aquí no hay quien viva
La façana de l’edifici apareix un matí pintada amb grafitis firmats per un tal Tornado.
La policia acabarà enxampant l’autor de les
pintades: José Miguel. Una assistent social recomana aleshores a Juan Cuesta que
passi més temps amb el seu fill i ell decideix
deixar la presidència de la comunitat per
dedicar-se més a la seva família.
TV3
De moda
La Raquel vol vendre el seu pis per anar a
viure amb en David, però en David se sent
atret per la Marta que, confusa, no vol fer mal
a la seva amiga. La Laura s’oposa a vendre pells a la botiga i la Lluïsa vol treure’s el
permís de conduir. En Víctor reviu un trauma infantil quan la Lluïsa atropella un conill
en esquivar una persona gran.
Barça - Madrid
Dissabte 20 de novembre, La 2 i autonòmiques.
9.290.000 espectadors (39,1%).
Ana y los 7
Dijlluns 22 de novembre, TVE-1.
5.340.000 espectadors (29%).
K3
La intel·ligència dels ocells
No tan sols alguns ocells són més espavilats
del que pugui semblar, sinó que també saben triar el que més els convé, planificar el
futur i utilitzar eines com els éssers humans.
El programa segueix corbs, lloros i cotorres
fins a Arizona, Àfricia i les zones àrtiques
del Canadà per comprovar-ho.
Tele 5
22.00
Jet Lag
Dimarts 23 de novembre, TV3.
832.000 espectadors (29,9%).
Espanya-Anglaterra
Dimecres 17 de novembre, TVE-1.
6.372.000 espectadors (31,9%).
Dimecres 1 de desembre
TV3
23.40
El guardià
En Nick porta un plet contra una empresa
farmacèutica en benefici de Hunter Reed, ja
que vol aconseguir que l’herència de la seva
mare sigui de deu milions de dòlars.
Hospital Central
Laura segueix estant gelosa per la felicitat
de Javier amb la seva esposa. La noia, a
més, no està passant un bon moment amb
Aimé: el cap d’urgències està preocupat
perquè la seva exdona ha fugit amb la seva
filla i no aconsegueix localitzar-les. Mentrestant, i davant l’absència de Fran, arriba
un nou membre a la unitat del Samur. Eva
s’emporta una sorpresa quan descobreix
que el nou, Salva, és un infermer i no un metge com ella esperava, fet que significa un
merescut ascens per a ella.
- Portàtils nous per 550 € + IVA
- Lloguer d’ordinadors
972 402 335
C/ Maçana, 27
Tel./Fax 972 402 335
www.aplieuropa.com
17005 GIRONA
M ANTE N I M E NT
I N D U STR IAL
SERVEI TÈCNIC OFICIAL
BOMBES I SISTEMES DE BUIT
Ens hem traslladat al Pol. Industrial de Cassà i des de fa 4 anys, que oferim el
SERVEI TÈCNIC OFICIAL de l’Empresa BUSCH, així com també:
• Reparació de maquinària càrnia i bombes de buit.
• Venda de Bombes marca BUSCH i recanvis.
• Mecanitzats i soldadures.
• Reparació i construcció de quadres elèctrics per maquinària industrial.
• Construcció de maquinària.
M ANTE N I M E NT
I N D U STR IAL
SERVEI TÈCNIC
OFICIAL
C/ Pla de l’Estany, 50
Tel. i Fax 972 46 21 62
17244 Cassà de la Selva
Mòbil: 609 982 860
web: [email protected]
Dijous 2 de desembre
Divendres 3 de desembre
La 2
11.00
Palabras de amor
Joan Manuel Serrat dóna vida a un provincià que va a la ciutat buscant un antic amor:
res a fer, perquè ella s’ha convertit en una
noia sofisticada i ja no és la mateixa. Sort que
abans de tornar al poble s’ha adonat que la
filla de l’amo de la casa on s’allotjava està
enamorada d’ell! Adaptació d’una novel·la
de Jaime Picas.
Dissabte 4 de desembre
TV3
21.35
Bèsties
El carnívor més especialitzat del país, i el millor indicador de la qualitat de les aigües, havia arribat a una situació realment preocupant a Catalunya, però un pla de conservació que encara està en actiu ha aconseguit
refer, a poc a poc, la població de llúdrigues
a Catalunya.
La 2
23.00
El hijo de la novia
Comèdia agredolça, que parteix d’una premissa certament enginyosa, traduïda en el
títol i que fa referència al punt de vist narratiu, el d’un home de mitjana edat que magnifica el treball i descarta tota la resta. La seva
quotidianitat es veu alterada per la coincidència d’un seguit d’imprevistos. Ben construïda i superbament interpretada, manté un
difícil equilibri entre la sensibilitat i la sensibleria. Una obra molt estimulant.
TV3
09.00
Ullal Blanc
Buscant la mina que el seu pare li va deixar
en morir, un adolescent inicia un perillós viatge a través de les gelades planes d’Alaska.
Superficial i només acceptable adaptació
del llibre de Jack London. La impersonalitat del realitzador i les concessions a la productora són els principals inconvenients.
33
22.00
El cor de la ciutat
En Santiago i la Pilar volen fer les paus amb
la Roser i organitzen un dinar. En Lluís es
va atrevint amb en Brian. La Rosa no pot
suportar el pes d’haver enganyat la Núria. I
entre en Peris i la Magalí no hi ha bona relació, i en David, com sempre, és al mig.
American Psycho
Adaptació del best seller de Bret Easton Ellis,
que procura reunir el Psycho thriller usual
amb el retrat cínic de l’Amèrica dels anys vuitanta, dins una estètica del disseny que recull tant l’erotisme soft com l’humor glacial.
L’operació funciona més o menys al principi, però s’esgota al llarg d’una trama reiterativa i inconsistent, de manera que el film es
fa progressivament insuportable.
La 2
15.45
Campo de batalla de leones
El camp de batalla és la selva africana i els
guerrers són els lleons. Combinant la tècnica de reconeixement, la vigilància d’espies
per satèl·lit i la reconstrucció per ordinador
en 3D, els animals seran els càmeres de l’acció i alhora els protagonistes de les batalles que cada dia lliuren a la sabana.
Recomanem
Memento
TVE-1
23.00
Nuestra mejor canción
Estrena d’un programa que vol elegir la millor cançó dels últims cinquanta anys. En
aquesta primera emissió es farà una preselecció de les 50 cançons més votades per
1.400 persones d’arreu de l’Estat. D’aquestes 50, el públic en votarà deu, que passaran al segon programa i d’entre les que sorgirà la millor. Diversos músics i cantants s’encarregaran de defensar les peces musicals.
La 2
00.00
33
00.15
TV3
21.30
Porca Misèria
En Pere i la Laia intenten treure’s de sobre
el pis horrible que han comprat, però com
que no els és possible, acaben anant-hi a
viure. La Laia s’obsessiona amb la parella
que ha comprat el pis que ella volia, i en Pere
té por perquè creu que el fantasma de l’anterior propietària corre per la casa.
El cub
De forma incomprensible, diverses persones coincideixen en una estranya i angoixant estructura cúbica, una mena de presó
de la que no saben sortir. Òpera prima que
va assolir certa repercussió per l’originalitat
de la seva proposta dins del seu gènere,
tot i que el desenvolupament promet més
del que ofereix. En qualsevol cas, suposa
una obra estimable que manté la tensió i l’angoixa en tot moment.
01.35
Descuit d’amor
Una mena de comèdia coral amb humor negre i sagnant, que recull com una dona jove
s’adona que està embarassada poc després
de deixar la relació amb el seu company. Sarah decidirà tenir la criatura sense dir-li res
al seu ex ni als seus pares: la raó de tant
secretisme és que ha decidit donar el seu
fill en adopció tan bon punt neixi.
TV3
00.25
03.15
El sustituto
Sèrie B de violència, protagonitzat per un
agent del govern que substitueix la seva promesa en el centre on ella fa classes després que hi hagi patit una agressió. Sense
més inquietuds socials o ideològiques, amb
algunes notes melodramàtiques, és un film
maniqueista i construït a base de clixés. Pura
mediocritat esterotipada.
TV3
La noche temática
Des dels origens del cine, les pel·lícules bèl·liques han constituït un dels gèneres predilectes del Setè Art. El Pentagon va provar
d’aprofitar aquesta formidable potencial propagandístic tractant de col·laborar amb la
indústria cinematogràfica. El programa analitza les especials relacions entre Hollywood
i l’exèrcit dels Estats Units, i inclou una pel·lícula i un documental.
Ocells de foc
Una unitat d’helicòpters de combat nordamericana és enviada a la jungla peruana
per ajudar l’exèrcit nacional en la lluita contra el tràfic de drogues. Film d’acció amb tocs
sentimentals, que incorre en el bel·licisme
gràcies a la seva exaltació visual de l’armament sofisticat. Per altra banda, en la vessant argumental, tècnica i artística, tampoc
ofereix elements positius destacables.
La 2
Antena 3
21.45
23 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
TV3
15.35
TV3
15.45
Les tres bessones
Les Bessones coneixen un científic que
s’amaga en un centre comercial per culpa
d’un experiment que l’ha fet tornar invisible.
Allà es diverteix espantant els clients i se sent
l’home més poderós del món.
Guia TV
La 2
02.30
El coronel no tiene quien le escriba
Adaptació de l’aclamat llibre de Gabriel García Márquez sobre l’agonia econòmica i vital d’un vell militar progressista. Rebaixant,
tot i que no suprimint, la sordidesa de les
seves pel·lícules prèvies, Ripstein, mitjançant
la personalitat de la posada en escena i el
seu compromís ètic, sufoca –però no supera– el llast representat pels excessius diàlegs i l’estatisme argumental.
Siempre hay un camino a la derecha
Seqüela de la mediocre Suspiros de España (y Portugal), que en aquest cas centra els
seus crítics dards en la televisió. El molt elogiable propòsit, però, no deixa cap altre resultat que un groller i reiteratiu festival de despropòsits, que només s’aguanta per la feina dels intèrprets.
Dijous 2
La 2
22.40 h.
Segon llargmetratge de l’autor, que
va destacar per
donar una dimensió lingüística i
narrativa completament inusual al
gènere thriller,
identificant l’estructura argumental amb la malaltia
del protagonista,
un investigador
que ha perdut la
memòria pròxima i
pretén trobar l’home que va violar i
assassinar la seva
dona. Així, el desenvolupament
avança en ordre
cronològic decreixent, mitjançant
un criteri que exigeix de l’espectador una especial
relació amb el film.
Sense cap dubte,
una de les pel·lícules més arriscades i particulars
dels últims temps.
Any
2000.
País
Estats Units.
Director
Christopher Nolan.
Intèrprets
Guy Pearce, Carrie-Anne Moss,
Joe Pantoliano,
Mark Boone Jr.
Roba de feina
Fa poc més d’un any es va anunciar el compromís del Príncep amb Letizia Ortiz, l’actual princesa
d’Astúries i de Girona, que encara que no s’ha mostrat mai com una esclava de la moda («fashion victim»)
sinó que es vesteix per fer bé el seu paper: Letizia va vestida per treballar («working fashion»).
TEXT: ÁNGELES SOLÍS
JAQUETES. Solen ser cenyides i sovint amb llaçada
a la cintura i combinades
amb faldilles prisades.
VISITA AL PAPA. Al Vaticà,
la Princesa va portar el vestit
i la mantellina negres de
protocol.
NEGRE I VERMELL. Al casament de Laura Ponte va
optar per una faldilla vermella brodada en atzabeja.
POCA PELL. L’ant és l’única pell que fa servir. Un
complement que li agrada
és el mocador de coll.
CAPRILE. En la roba que li
ha fet sol haver-hi tocs originals, com la jaqueta que va
lluir a Copenhaguen.
BLANC. Les peces en
aquest color han estat fins
ara una constant en el seu
vestuari.
PEQUES
C/ Obra 3
17001 Girona
T. 972.200.147
CÒMODA. En activitats no
oficials, la princesa de Girona
vesteix sovint texans i sempre informal.
Tendències
17 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
d’herba tan tendra que tan bé s’harmonitzen
amb l’entorn, de seguida el jardiner corre a
segar-los...
carrer de l’esquerra amb els esglaons torts...
Per al meu gust, abans era únic. Ara, és clar,
és maco, però no pas com llavors.
Quin és l’edifici de la Girona monumental que més li agrada a Ernest Dalmau, i
el que més ha pintat? El campanar de Sant
Feliu. El que m’agrada és l’esveltesa que té.
Aquest campanar acabava en punxa i jo crec
que no havia de ser tan bonic com és ara.
Aquella piràmide si la prolonguem ens esclafarà la resta. Em penso que el llamp que
el va escapçar –llàstima de la persona que diu
que va matar al Galligants– va ser quasi providencial per al campanar. Estèticament crec
que així és molt maco.
Als ulls d’un artista, d’un pintor, quina ha
estat l’evolució de la ciutat en els darrers
vint-i-cinc anys? Ha anat cap a millor?
En algunes coses, ha millorat. En indrets com
les escales del Palau del Vescomtat, no. El Barri Vell de la manera que s’està refent, gràcies que es refaci, si no, cauria tot sol, però,
aquells colors... Girona era grisa. El caràcter
que teníem a Girona era trist. Fins i tot els autobusos eren grisos en aquell temps, de tant
trist que era tot Girona. Ara els autobusos són
grocs: ja els hem alegrat. Hem d’anar alerta
quadres. Em va dir: «Mire muchacho, yo no
puedo permitir que un artista me limpie las
botas». I em va treure la destinació. Vaig aprofitar l’ocasió per dir-li: «Con todos los respetos,
mi comandante, usted está permitiendo que
un artista como dice usted esté limpiando
perolas en la cocina». I em va contestar: «Llevas toda la razón, muchacho, de ahora en
adelante no harás servicions mecánicos». Vaig
guanyar alguna cosa gràcies a la pintura...
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 28
de novembre de 2004
I li ha permès conèixer d’altres artistes?
Vaig conèixer en Sarabia, l’Amat... Un dia
estava pintant a la plaça de Sant Pere i se’m
va acostar un pintor que em va dir si li feia
res que es posés al meu costat: era l’Amat.
Girona pels
quatre
cantons
Girona és una ciutat per pintar? Sí. Al cent
per cent. El Sr. Aguilera, professor meu, va
estudiar a Barcelona, era molt amic i deixeble d’en Nonell. El mateix Nonell li va dir:
«Si tu ets de Salt, allà al costat tens una ciutat magnífica per dibuixar». I llavors Aguilera es va venir a establir a Girona per recomanació del mateix Nonell... La llàstima és
que es fan malbé algunes coses.
de no alegrar massa una Ciutat Antiga.
Ens vam fer molt i molt amics.
El color de Girona és el gris? El color de
Girona és quasi bé monocolor. Les pedres són
fredes, són tristes. Tot i que és evident que
la ciutat s’ha d’alegrar, s’ha de fer amb seny.
Les cases del riu ara són molt maques altra
vegada, perquè el sol les ha descolorit. Aquells
colors tan bigarrats, a mi no m’anaven.
Per exemple? Les escales del Palau del Vescomtat, amb aquells esglaons que tenien tanta gràcia amb la corba que feien. Jo encara
els hi dibuixo. Però tècnics amb arquitectura potser no poden veure uns esglaons que
s’aixafen i els han fet tan rectes, tan macos i
tan ben polits que han perdut tota la gràcia... Ens van treure aquell rossolador en
què tots de petits ens hi havíem anat a esparracar els pantalons i hi han volgut posar
un altre pom com a l’altre costat. Han trencat aquella fondària que es veia en aquell
La pintura li ha permès conèixer gent?
Quan feia el servei, la pintura em va salvar.
Vaig poder anar a Sant Julià, al costat de casa,
perquè em vaig donar a conèixer com a pintor. Quan érem quintos, un amic em va dir
si volia anar com a assistent del comandant
major, perquè ell es llicenciava. Jo estava tip
de fer guàrdies i me n’hi vaig anar de seguida. Jo havia fet uns dibuixos per al menjador d’oficials que eren unes vistes de Sevilla. Quan em van presentar l’oficial major,
aquest em va reconèixer com a autor dels
Vostè pertany a una generació d’artistes
gironins... La Montserrat Llonch, en Torres
Monsó, en Pere de Palol, en Portas, en Fornells Vilà... Érem d’un altre món, anàvem més
junts. Érem pocs i semblava que vivíem una
vida a part de la resta. Anàvem a pintar a pilons. En temps de la Guerra els que ens feien
bastant la vida impossible, fins que ens van
fer un certificat a l’Escola de Belles Arts, eren
els milicians que es pensaven que fèiem plànols i ens feien fora i intentaven detenir-nos.
Es pensaven que érem espies.
Ernest Dalmau s’ho ha passat bé pintant?
M’ho he passat i m’ho passo bé. Em motiva
el que veig. Sortir a veure què trobo. Avui
es treballa tranquil·lament a l’estudi, però el
bonic és pintar a fora. Sempre s’ha de dibuixar al natural. És un pecat copiar. On hi ha
trucs no hi ha art. L’art ha de ser espontani.
– L’Onyar: «El riu és
de les coses que ha
millorat a Girona. Jo
sóc fill de la banda
del riu. Estava tip
d’escoltar al vespre
aquells concerts de
paquets d’escombraries que baixaven a l’Onyar. De
dies hi havia un municipal que vigilava,
però de nit aquest
municipal no veia
res. Llavors se sentia un autèntic concert. Pel soroll de
l’espetec sabíem el
contingut de la càrrega. Les cendres
del braser petaven
fort. Ara això s’ha
resolt. El riu és net,
puríssim, té una aigua transparent».
– La Vall de Sant
Daniel: «El Galligants té trossos molt
interessants a la Vall
de Sant Daniel. El
Galligants comença
a la cruïlla de la font
d’en Fita amb els
tres afluents que el
formen. És curt però
intens. La verdor de
sant Daniel és molt
bonica. Jo sempre
dic que Olot té paisatges molt macos,
però fixem-nos també en Sant Daniel!».
– La Devesa: «Té,
com la Catedral, un
gran poder de transformació. Les pedres de la Catedral,
que són grises, en
les postes de sol de
la plaça dels Apòstols, s’encenen. Ja
no són grises. En
aquesta època,
agafen uns tons que
sembla que cremen.
La Devesa és el mateix. Les postes de
sol a la Devesa són
inigualables».
– El Güell: «Tinc un
quadret del Güell
que és el naixement,
a Aiguaviva. És un
riu pobret, que passava per la Devesa i
desembocava a
l’Onyar sota el pont
del tren. Ha estat
desviat, cobert i mutilat».