IN SITU

Transcripción

IN SITU
Capítol VII
IN SITU
H
i ha cap nin que no vulgui ser bomber? No ho desitgen debades. Tenen uns bons
músculs, duen cascos vermells ben vistosos, i poden fer coses que estan vetades
a la resta dels mortals: circular a tota velocitat i botar-se els semàfors de les Avingudes o
destrossar una porta a destralades... i a més, salven vides! No és estrany que sigui un
dels col·lectius més ben vists per la societat. Confies que no els necessitaràs mai, però
quan les coses van maldades, t’alegres que hi siguin, disposats a arriscar el físic per
qualsevol desconegut.
Per als periodistes de successos, a més, els bombers són un filó. Són persones
tranquil·les i bregades, poc partidàries de crear alarma. Així que si un dia els trobes
nerviosos, ja et pots fer a la idea que el problema és gran. I ja pots avisar un fotògraf. Les
imatges que es recullen en aquest llibre són conseqüència d’aquesta simbiosi, de la feina
de redactors gràfics mítics de la premsa local, d’una època en què els professionals de
la informació no es preocupaven gaire per si ferien cap sensibilitat. La foto era més bona
si es feia de més a prop.
També és el reflex d’una altra generació de bombers. De gent que suplia la falta de
mitjans tècnics amb sobredosis de coratge. Una generació de la qual queden pocs
representants, encara que han calat en la petita història local de la qual els bombers
actuals – aquells nins que compliren el somni de circular a tota hòstia en un camió per
treure gent d’un autèntic infern – es poden sentir orgullosos.
Xavier Peris
Periodista
Bombers de Palma
227
¿
Capítulo VII
IN SITU
Qué niño no quiere ser bombero? Y tienen sus razones. Están cachas, llevan vistosos
cascos rojos, y pueden hacer cosas vedadas al resto de los mortales, como circular a
toda leche en camión saltándose los semáforos de las Avenidas o cargarse una puerta a
hachazos... Además salvan vidas. No es extraño que sea uno de los colectivos más bien vistos por la sociedad. Esperas no necesitarles nunca, pero cuando las cosas van mal dadas, te
alegras de que estén ahí, dispuestos a arriesgar el físico por cualquier desconocido.
Para los periodistas de sucesos, además, los bomberos constituyen un filón. Son
gente tranquila y bregada, poco dada al alarmismo. Así que si un día les encuentras nerviosos, ya puedes hacerte a la idea de que el problema es gordo. Y ya puedes avisar a
un fotógrafo. Las imágenes que se recogen en este libro son consecuencia de esta simbiosis, del trabajo de míticos redactores gráficos de la prensa local, de una época en la
que los profesionales de la información no se preocupaban mucho por si herían alguna
sensibilidad. La foto era mejor cuanto más cerca.
Es el reflejo también de otra generación de bomberos. De gente que suplía la falta de
medios técnicos con sobredosis de coraje. Una generación de la que van quedando
pocos representantes, aunque han dejado un poso en la pequeña historia local de la que
los actuales bomberos –aquellos niños que cumplieron el sueño de circular echando hostias en un camión para sacar a gente del mismísimo infierno– pueden sentirse orgullosos.
W
Chapter VII
Xavier Peris
Periodista
IN SITU
hat boy doesn’t want to be a fireman? It’s no wonder. Fire fighters are well built,
they wear flashy helmets and they can do things that are forbidden to the rest of
us mere mortals such as speeding down the Avenidas, running red lights or breaking
down doors with axes, all this in addition to saving lives! It’s no secret that they are one
of society’s most revered organizations. One hopes never to need them but when things
get bad we’re glad they’re there -willing to risk life and limb for a stranger.
For the Accidents & Crime Division reporters, fire fighters make up a rare breed. They
are a calm and hardworking lot, given little to alarmist reactions. So one day if you notice
that your local fireman happens to be nervous, you better prepare for the worst and while
your at it – call a photographer! The imagery put forth in this book is the result of a symbiosis between the firemen and the work of mythical writers from the local press during a
time when news professionals didn’t much care about wounding sensibilities: the closer
the photo the better.
This book is also the reflection of another generation of fire fighters. About selfless people compensating for a lack of technical methodology with an over-dose of courage. A
generation of waning representation but one who has left an indelible mark on those kids
whose dreams of speeding along in a truck to haul people out of hell actually did come
true – and they can be proud of it.
Xavier Peris
Journalist
228 Capítol VII: IN SITU
Capítol VII
IN SITU
É
s un plaer i un honor per a mi i per als meus companys de la secció de successos
del diari Última Hora, disposar d’aquest espai en aquesta revista. Llevat de
qualque excepció, el nom del Cos de Bombers de Palma s’escriu associat a casos
d’ajuda al ciutadà. Aquest fet té una resposta, encara que de vegades sigui silenciosa,
d’agraïment, de respecte i d’admiració. És clar que això mateix es pot dir de tots els
cossos policials i dels organismes d’emergència, hi estam d’acord. Però, al cap i a la fi,
per als ciutadans el bomber és el bomber. És la persona que arriba “volant” en un camió
quan hi ha un incendi, i això ho dic amb la consciència que alguns de vosaltres, si sou
del cos de bombers, us enfadareu. Perquè m’heu recordat insistentment que no només
apagau incendis, i ho sé, i teniu tota la raó del món. I nosaltres ens ocupam d’informar
dels vostres serveis en accidents de trànsit, rescats, inundacions...
Crec que el cos de bombers de Palma atén devers 4.500 i 5.000 telefonades cada any.
Són moltes telefonades, devers 400 cada dia, devers dues cada hora i mitja. Fins ara ens
vèiem al Parc Central o a la Platja de Palma o a sa Teulera. A mi, sincerament, em cau
més a prop sa Teulera, i confés que he gaudit de qualque berenar que he compartit amb
amics que feien el torn de guàrdia. I don fe que les dades estadístiques són certes, perquè
sempre s’ha produït qualque telefonada que ha obligat un o més bombers a sortir..
És clar que també ens hem reunit al Parc Central, és evident, però sembla que a partir
d’ara tendrem un nou punt de trobada. Aquest nou parc que neix amb l’aurèola de ser un dels
millors d’Europa, o el millor, i tots desitjam que així sigui, amén. Tots estam d’enhorabona,
perquè construir quelcom per al benefici de la societat sempre és digne d’elogi.
Per part vostra, tot just heu de continuar fent el que sabeu, i el que feis des que es va
fundar el Cos de Bombers de Palma, l’any 1897, tot i que, és clar, les coses han canviat.
A nosaltres, els periodistes, ens correspon donar a conèixer la vostra feina, les vostres
inquietuds i els vostres problemes, si és que en teniu. I us puc prometre, en nom meu i
dels meus companys de secció, Javier Jiménez, Guillem Picó, Julio Bastida, Agustín
Aguiló, Fausto Ramos, Michels, Vasil Vasilev i Alejandro Sepúlveda, que sempre estarem
disposats a ser els vostres interlocutors amb la societat, a donar a conèixer els vostres
serveis (i a remarcar que no només apagau focs) i, en definitiva, a acompanyar-vos
sempre. El nostre desig és que continueu essent com sou... Ah! Me n’oblidava! Hi ha
companyes que m’insisteixen que us demani que no deixeu de publicar els calendaris
cada Cap d’Any. Per acabar, vull donar les gràcies a les autoritats que han fet possible la
construcció d’aquest nou parc i vull recordar-vos que en nosaltres teniu uns amics,
encara que, també vull que quedi clar que som periodistes i que el nostre deure és
informar. Tot i que això ho heu tengut sempre, és clar, per aquest motiu tenim una relació
tan bona. Salut. Hari Om.
Pep Matas
Periodista
Bombers de Palma
229
Capítulo VII
IN SITU
E
s un placer y un honor para mí, y para mis compañeros de la sección de Sucesos
de Ultima Hora, disponer de este espacio en esta revista. Salvo muy raras excepciones el nombre del Cos de Bombers de Palma se escribe asociado a casos de ayuda
al ciudadano, y eso es algo que tiene una respuesta, aunque a veces sea silenciosa, de
agradecimiento, respeto y admiración. Claro que puede decirse lo mismo de todos los
cuerpos policiales y organismos de emergencia, estamos de acuerdo, pero cuando
hablas con el ciudadano de a pie el bombero es el bombero. Es esta persona que llega
“volando” en un camión cuando se produce un incendio, y eso lo digo a sabiendas de que
muchos de vosotros, si sois del Cuerpo, os vais a “enfadar”. Porque me habéis recordado hasta la saciedad que no sólo apagáis incendios, y lo sé, y tenéis toda la razón del
mundo.Y nosotros, por nuestra parte, vamos informando de vuestros servicios en accidentes de tráfico, rescates, inundaciones...
Creo que el Cos de Bombers de Palma atiende en torno a las 4.500 y 5.000 llamadas al
año. Son muchas llamadas, unas 400 cada día y unas dos cada hora de media. Hasta ahora
nos veíamos o bien en el Parque Central o en alguno de los dos auxiliares, en Platja de Palma
y Sa Teulera. A mí, la verdad, me pilla más de cerca Sa Teulera y confieso que he compartido y disfrutado de alguna que otra merienda con amigos que cumplían su turno de guardia.
Y doy fe de que los datos estadísticos son ciertos, porque siempre se ha producido alguna llamada que ha requerido la salida, más o menos urgente, de uno o varios bomberos.
Claro que también nos hemos reunido en el Parque Central, es obvio, pero bueno,
parece que a partir de ahora vamos a añadir otro punto de encuentro, este nuevo parque
que nace con la aureola de ser uno de los mejores de Europa, sino el mejor, y todos deseamos que así sea, amén. Pues estamos todos de enhorabuena, porque construir algo
para el beneficio de la sociedad es siempre digno de elogio.
Por vuestra parte sólo tenéis que seguir haciendo lo que sabéis, y lo que estáis
haciendo desde que se fundó el Cuerpo de Bomberos de Palma, en 1897 aunque, claro,
los tiempos han cambiado. A nosotros, los periodistas, nos corresponde dar a conocer
vuestro trabajo, vuestras inquietudes y vuestros problemas, si es que los tenéis. Lo que
puedo prometeros, en mi nombre y el de mis compañeros de sección, Javier Jiménez,
Guillem Picó, Julio Bastida, Agustín Aguiló, Fausto Ramos, Michels, Vasil Vasilev y
Alejandro Sepúlveda, es que siempre estaremos dispuestos a ser vuestros interlocutores
con la sociedad, a dar a conocer vuestros servicios (y destacar que no sólo apagáis fuegos) y en definitiva, a estar siempre a vuestro lado. Nuestro deseo es que sigáis siendo
como sois...¡ah!, se me olvidaba. Hay compañeras que me insisten en que os pida que
no dejéis de publicar los calendarios cada Fin de Año. Por lo demás, dar las gracias a las
autoridades que han hecho posible la construcción de este nuevo parque y recordaros a
todos/as que en nosotros tenéis a unos amigos, aunque, también, que quede claro que
somos periodistas y nuestro deber es informar. Aunque eso lo habéis tenido siempre
claro, por eso nuestra excelente relación. Salud. Hari Om.
Pep Matas
Periodista
230 Capítol VII: IN SITU
Chapter VII
IN SITU
I
t is a pleasure and an honour for me and my fellow colleagues in the Accidents &
Crimes Department at the Ultima Hora, to be awarded space in this publication. With
few exceptions the name of the Palma Fire Fighter Brigade is always synonymous with
helping citizens, something easily explained although the appreciation, respect and admiration is oftener than not, unexpressed. Of course we can all agree that the same can be
said for all the Police Force and emergency organizations in general but when you speak
with just about anyone they agree: a fireman is a fireman. It’s the person who rushes to
the scene when a fire breaks out and I say this knowing full and well that many of you in
the force will be angry. That’s because you have repeatedly reminded me that you don’t
just extinguish fires and you are perfectly correct. We journalists, on the other hand, do
just report on your service during traffic accidents, rescues and floods.
As far as I know, the Palma Fire Fighting Force responds to around 4.500 to 5.000 calls
a year. That’s a lot of calls, about 400 per day; nearly 2 every hour and a half. Until now
we have always met at the HQ Fire Station or in one of the satellite posts in Playa de
Palma or at Sa Teulera. Personally, Sa Teulera is closer to me therefore I confess to having enjoyed more than my share of meals with on-duty friends there. I can attest to the
statistics because I have been there when an emergency call has required the presence
of at least one or two of my lunch-mates.
Now it appears that we are going to be adding another meeting point; the new station
which is being touted not only as one of the best in Europe but the best – and we all hope
that it comes to be. We’re all lucky because building something of such benefit to society deserves praise.
As far as we are concerned, you merely have to keep on doing what you do and what
you have been doing since the Palma Fire Fighters Force was established in 1897. For
us the reporters, our job is to make known your work, your worries and your problems –
that is if you have them. I can assure you that in my name and those of my colleagues at
the newspaper, Javier Jiménez, Guillem Picó Julio Bastida, Agustín Aguiló, Fausto
Ramos, Michels Vasil Vasilev, and Alejandro Sepúlveda, that we are forever willing to
serve as your mouthpiece, to disseminate your efforts (and point out that you don’t just
put out fires!) and that we will remain by your sides indefinitely. Our wish is that you continue being yourselves, ah! I almost forgot… we have friends that insist that you continue
publishing yearly calendars.
In conclusion, I would like to thank the authorities that have made possible the construction of the new station. We are your friends, in spite of the fact that we are merely journalists and our duty is to just to inform but surely you already know that. Cheers, Hari Om.
Pep Matas
Journalist
Bombers de Palma
231
Capítol VII
IN SITU
Q
uan era nin, mai no vaig voler ser bomber. Jo ho tenia ben clar des dels primers
dies de la meva vida: periodista. Però aquest no és el tema d’avui. Amb el temps,
després de mil encàrrecs diferents a la redacció, algú em va dir somrient: “A partir de
demà t’encarregaràs dels successos; em sap greu, al·lot!” Des d’aquell moment, la vida
per a mi fou un no viure: telefonades a mitjanit perquè qualcú havia decidit cometre un
assassinat, judicis interminables en què ningú no deia res, policies que explicaven
històries en què els protagonistres només eren inicials seguides d’un punt... En el fons,
els successos narren la veritat de la vida, conten com reacciona la gent quan es troba
enfront d’una crisi extrema, enfront de la mort, del dolor... I quan ens trobam amb
aquestes circumstàncies de la vida tan tràgiques, els primers que arriben per ajudar-nos
són els bombers.
Al llarg dels anys els he vist actuar en situacions extremes diverses. Amb els seus
ormejos especials, els he vist treure gent viva de cotxes accidentats convertits en presons
de ferros retorçats, els he vist sortir de dins un nigul de foc amb un nin en braços, cridant
perquè el personal sanitari fes qualque cosa per salvar-li la vida... Homes d’acer vestits
amb uniformes de gladiador modern plorant desconsoltas en veure que el nin no
responia... No m’ho invent, succeí el Nadal de 1998, al carrer de Felip II de Palma. Els
he vist alçar arbres que un huracà havia tomat, alenar fum perquè un hotel que havia
estat de luxe tornàs a ser-ho, el Valparaíso, se’n recorden? Els he vist treure una anciana
de ca seva, que es calava foc per culpa d’un braser mal col·locat, els he vist recuperar el
cos calcinat d’un captaire que s’havia dormit a la seva barraca amb un cigarret a la boca,
etcètera.
També els he vist cremar adrenalina per recaptar fons en un Full Monty improvisat,
esclatar-se de rialles en una demostració del seu art en una discoteca de Palma. Els qui
als horabaixes apaguen flames, n’encenen una nit cada any al cor de les admiradores
secretes. I he rigut amb ells, fugint per un moment dels incendis, dels accidents que fan
bocins la vida de les persones, i del record d’aquell company que va passar d’un
entrenament de rescat en un torrent al cel del herois, que és on acaben tots, tard o d’hora,
com més tard millor.
Ha passat gairebé mig segle de la meva vida i ja no m’agrada tant ser periodista. De
vegades pens que allò que val la pena de bon de ver és jugar-se la vida pels altres quan
fa més falta, i tornar al quarter per preparar una paella i contar acudits amb els companys.
El foc, el tsunami, un accident de trànsit... res no pot esperar que prenguis un cafè a la
màquina de la redacció, tal com feim nosaltres abans d’arreglar el món amb paraules.
Ara, vull ser bomber.
Juan Riera Roca
Periodista
232 Capítol VII: IN SITU
Capítulo VII
IN SITU
C
uando era niño, nunca quise ser bombero. Yo lo tenía muy claro desde los primeros días de mi vida: Periodista. Pero esa no es la historia de hoy. Con el tiempo,
después de mil encargos diferentes en la redacción, alguien me dijo sonriente: a partir de
mañana, haces sucesos; lo siento chaval. A partir de ahí mi vida fue un sin vivir. Llamadas
a media noche porque alguien había decidido matar a alguien. Juicios interminables en
los que nadie decía nada. Policías contando historias en las que los protagonistas eran
solo iniciales seguidas de un punto. En el fondo, los sucesos cuentan la verdad de la vida.
Cuentan como reacciona la gente cuando se encuentra en una crisis extrema, ante la
muerte, ante el miedo, ante el dolor. Y ante esas circunstancias trágicas de la vida, quienes antes llegan son los bomberos.
A lo largo de los años los he visto en situaciones extremas variadas. Con sus herramientas especiales sacando gente viva de coches accidentados convertidos en cárceles
de hierros retorcidos. Saliendo de una nube de fuego con un niño en brazos, pegando
gritos para que el sanitario hiciera algo por salvarle la vida, hombretones de acero en su
uniforme de gladiador moderno llorando desconsolados cuando el niño no respondía
(Navidades de 1998, calle Felip II de Palma, no me lo invento). Levantando árboles tumbados por un huracán. Respirando humo para que un hotel que una vez fue de lujo pudiera volver a serlo (¿se acuerdan del Valparaiso?). Sacando en brazos a una abuela cuya
casa se estaba incendiando por un brasero mal puesto. Recuperando el cuerpo calcinado de un mendigo que se durmió en su chabola con un cigarrillo en la boca. Etcétera,
etcétera, etcétera.
Luego los he visto quemar la adrenalina en un improvisado Full Monty para recaudar
fondos, partiéndose el c. de risa en una demostración de su arte en el escenario de una
discoteca de Palma. Los que apagan llamas por la tarde las encienden una noche al año
en el corazón de admiradoras secretas. Y me he reído con ellos, huyendo por un momento de los incendios, de las inundaciones, de los accidentes que trocean la vida de las personas, del recuerdo de aquel compañero que pasó de un entrenamiento de rescate en
un torrente al cielo de los héroes, que es donde acaban todos, tarde o temprano, mejor
tarde que temprano.
Ha pasado casi medio siglo de mi vida y ya no me gusta tanto ser periodista. A veces
creo que lo que vale la pena de verdad es jugarse el tipo por lo demás cuando más falta
hace y volver al cuartel a preparar una paella y contar chistes con los compañeros. El
fuego, el tsunami, un accidente de tráfico, no pueden esperar a que te tomes un café en
la máquina de la redacción, como hacemos nosotros antes de arreglar el mundo con
palabras. Ahora quiero ser bombero.
Juan Riera Roca
Periodista
Bombers de Palma
233
Chapter VII
IN SITU
W
hen I was a boy I never wanted to be a fireman. I knew right from the start that
I wanted to be a journalist. But that isn’t today’s subject. After a thousand different editorial assignments, one day a supervisor of mine smiled and said: “Sorry kid,
starting tomorrow you are moving to Accident & Crime Reporting”. After that my life was
no longer my own: I would be forever plagued with late night phone calls because someone had decided to commit murder, endless trials, policemen telling stories using cryptic
nick names and initials to refer to lead suspects…. In the end it was these incidents that
made up every day life. They relate to how people react when they are confronted with a
crisis, death, fear or pain. And it is the fire fighter that is first on the scene to witness such
life-altering events.
Over the years I have seen them in many a setting: with their specialized tools extracting car-crash survivors from cages of twisted metal, emerging from a cloud of smoke, a
child in arms while screaming out for a medic, hard-bodies in their modern day gladiator
uniforms crying inconsolably when the child they just saved didn’t survive (Christmas
1998, Palma’s Felipe II street – I’m not making it up). Clearing uprooted trees after a hurricane. Inhaling smoke in a luxurious hotel so it could recover to become luxurious once
again (remember Hotel Valparaiso?) Carrying out a grandmother whose home went up in
flames after a heater caught fire. Or recovering the ashes of a homeless man from a burnt
out shack after falling asleep with a lit cigarette, etc etc.
Later on I split my sides laughing as I watched these same men burn adrenalin while
gloriously improvising a Full Monty gag on the stage of a Palma discotheque for charity.
Once a year those who put out flames in the afternoon set them ablaze once again at
night in the hearts of secret admirers. I have laughed along with them and in doing so,
momentarily managed to escape the fires, the floods and the accidents that tear apart
peoples lives and from the memory of that companion who, during a training exercise
inadvertently joined the ranks of the heroes in heaven which is where they all eventually
end up, hopefully later than sooner.
I have spent nearly half a century of my life as a journalist and I can’t say I’m still fond
of my choice. Sometimes I think it would have been more worthy to risk life and limb for
others one minute and the next return to the Station, cook a “paella” and tell jokes with
the guys. Fires, tsunamis, traffic accidents; none of these events can be put on hold while
I decide to have a drink at the office coffee machine as I often do in my world of words.
Yes, now I think maybe I should have been a fire fighter.
Juan Riera Roca
Journalist
234 Capítol VII: IN SITU
1944. De camí a la feina. Pl. del Mercat. Gabriel Salvà Comas
1944. De camino al trabajo. Pl. des Mercat. Gabriel Salvà Comas
1960. A la porta del parc. S’Escorxador. Gabriel Salvà Comas
1960. En la puerta del parque. Matadero. Gabriel Salvà Comas
1961. Amb la mascota a l’escala ABP
1961. Con la mascota en la escalera ABP
Bombers de Palma
235
1961. Devastació al garatge. ABP
1961. Devastación en el garaje. ABP
1961. Cinc bombers i un camió. Roig
1961. Cinco bomberos y un camión. Roig
1961. Esbucament al centre antic. J. Amorós
1961. Derrumbe en el Casco Antiguo. J Amorós
236 Capítol VII: IN SITU
1966. Maniobres amb la manta de salvament. ABP
1966. Maniobras con la manta de salvamento. ABP
1965. Bombers treballant. UH
1965. Bomberos trabajando. UH
1970. Maniobres amb l’escala manual. ABP
1970. Maniobras con la escalera manual. ABP
Bombers de Palma
237
1971. Bombers en un servei. UH
1971. Bomberos en un servicio. UH
1971. Bombers vestits de gala. A. González Abadal
1971. Bomberos de vestidos de gala. A. Glez Abadal
1973. L’alarma ha sonat. DM
1973. La alarma ha sonado. DM
238 Capítol VII: IN SITU
1975. Retall de premsa. DM
1975. Recorte de prensa. DM
1975. Rescat en un esbucament. Torrelló
1975. Rescate en un derrumbe. Torrelló
1976. Imaginació infantil. UH
1976. Imaginación infantil. UH
1979. Extinció en mànigues de camisa. UH
1979. Extinción en mangas de camisa. UH
1975. Ferit en servei. UH
1975. Herido en servicio. UH
1976. Cotxe incendiat. UH
1976. Coche incendiado. UH
1980. Veterà “Torrilleta”. UH
1980. Veterano ‘Torrilleta’. UH
1928. Francisco Torrilla Floresta “Torrilleta” amb 17 anys. ABP
1928. Francisco Torrilla Floresta ‘Torrilleta’ con 17 años. ABP
1982. Apagant el foc des del carrer. UH
1982. Apagando el fuego desde la calle. UH
1982. Enfilant-se per una paret. UH
1982. Trepando por una pared. UH
1984. Acció conjunta. Torrelló
1984. Acción conjunta. Torrelló
1983. Nau devastada. DM
1983. Nave devastada. DM
1985. Bombers. Paco Pérez
1985. Bomberos. Paco Pérez
242 Capítol VII: IN SITU
1988. En bones mans. Torrelló
1988. En buenas manos. Torrelló
1991. Ajustant màscara respiratòria i casc. Tolo Ramón
1991. Ajustando máscara respiratoria y casco. Tolo Ramón
1991. Comprovant danys. Andrés Torrens
1991. Comprobando daños. Andrés Torrens
Bombers de Palma
243
1991. Devastació i desolació. Torrelló
1991. Devastación y desolación. Torrelló
1992. Efectes del fum. ABP
1992. Efectos del humo. ABP
1993. Reunió després de l’incendi. Lorenzo
1993. Reunión tras el incendio. Lorenzo
244 Capítol VII: IN SITU
1999. Espectadora de blanc. Pep Vicens
1999. Espectadora de blanco. Pep Vicens
1999. Esglai a la nit. UH
1999. Susto en la noche. UH
2000. Sortint en fila. DM
2000. Saliendo en fila. DM
Bombers de Palma
245
2002. Algú té amics. Tià Amengual
2002. Alguien tiene amigos. Tià Amengual
2001. Col·laboració ciutadana. DM
2001. Colaboración ciudadana. DM
2002. Flamarada. UH
2002. Llamarada. UH
246 Capítol VII: IN SITU
2003. Situació apurada. DM
2003. Situación apurada. DM
2004. Els nins el primer de tot. DM
2004. Los niños lo primero. DM
2003. Refrigeri. A. Sepúlveda
2003. Refrigerio. A. Sepulveda
Bombers de Palma
247
2005. A 30 metres del terra. Lorenzo
2005. A 30 metros del suelo. Lorenzo
2005. Simulacre en una escola. DM
2005. Simulacro en un colegio. DM
2005. Per un somriure. Lorenzo
2005. Por una sonrisa. Lorenzo
248 Capítol VII: IN SITU
2006. Assistint el company. DM
2006. Asistiendo al compañero. DM
2006. Entre tenebres. Jordi Avellà EM
2006. Entre tinieblas. Jordi Avellà EM
2006. Incendi de vehicle. DM
2006. Incendio de vehículo. DM
2006. Bombers al túnel. DM
2006. Bomberos en el túnel. DM
2006. Casc calent. Nacho Muñoz
2006. Casco caliente. Nacho Muñoz
250 Capítol VII: IN SITU
2006. Sense víctimes. J. L. Escandell
2006. Sin víctimas. J. L. Escandell
2007. Great ball of fire. Jordi Avellà EM
2007. Great ball of fire. Jordi Avellà EM
2007. …i bona lletra. Miki Palmer
2007. …y buena letra. Miki Palmer
2007. Tenebres tòxiques. Jaime Burguera
2007. Tinieblas tóxicas. Jaime Burguera
Bombers de Palma
251
2007. Accident de trànsit. Pepo Granero
2007. Accidente de tráfico. Pepo Granero
2007. Ells també importen. Miki Palmer
2007. Ellos también importan. Miki Palmer
2007. Paller. Cati Cladera. EM
2007. Pajar. Cati Cladera. EM
2007. De broma amb el fotògraf. Miki Palmer
2007. De broma con el fotógrafo. Miki Palmer
2007. Iwo Jima. Miki Palmer
2007. Iwo Jima. Miki Palmer
2007. Tots per un… A. Santandreu
2007. Todos para uno…. A.Santandreu
Bombers de Palma
253
2007. Atac aeri. A. Santandreu
2007. Ataque aéreo. A.Santandreu
2007. Atac aeri. A. Santandreu
2007. Ataque aéreo. A.Santandreu
2007. Atac aeri. Tolo Ramón
2007. Ataque aéreo. Tolo Ramón
254 Capítol VII: IN SITU
2007. Sense xarxa. ABP
2007. Sin red. ABP
2008. Pels quatre costats. Paco Pérez
2008. Por los cuatro costados. Paco Pérez
2008. Beneïda aigua. Rafel Bonnín
2008. Bendita agua. Rafel Bonnín
2008. Sense paraules. Rafel Bonnín
2008. Sin palabras. Rafel Bonnín
Bombers de Palma
255
1974. Retall de premsa. DM
1974. Recorte prensa. DM
2008. Una classe diferent al Parc. ABP
2008. Una clase diferente en el parque. ABP
2007. Un dia en els Bombers. ABP
2007. Un día en los bomberos. ABP
256 Capítol VII: IN SITU
2008. Bombers visiten els nins. ABP
2008. Bomberos visitan a los niños. ABP

Documentos relacionados