D_MENTS + D_LIRIS - Museu Comarcal de Manresa

Transcripción

D_MENTS
+ D_LIRIS
roser
oduber
3
62
D_
1
D_MENTS
+ D_LIRIS
MENTS
2
Roser
Oduber
3
4
+
D_
Roser Oduber,
TEXT
JOAN
Camíns
de laCALMET
recerca artística
07
ANDARE FUORI
Traces d’un retrat
09
09
TEXT FINA SITGES
Andare fuori
13
11
OBRES + JORDI PLANA
Obres + Jordi Plana
15
15
OUT + ODUBER
Out + Oduber
43
43
BIO
Bio
49
49
LIRIS
5
ROSER ODUBER
ROSER
ODUBER
CAMINS
DE
LALA
RECERCA
ARTÍSTICA
CAMINS DE
RECERCA
ARTÍSTICA
Tot ii que
que ha
ha exposat
exposat en
en anteriors
anteriors ocasions
ocasions a
a Manresa,
Manresa, la
la presència
presència de
de Roser
Roser Oduber
Oduber a
a les
les nostres
nostres sales
sales és
és espaiada
espaiada
Tot
en
el
temps;
per
això
poder
gaudir
ara
d’una
exposició
d’aquesta
artista
tant
arrelada
al
Bages
ens
satisfà.
A més
més a
a
en el temps; per això poder gaudir ara d’una exposició d’aquesta artista tant arrelada al Bages ens satisfà. A
més,
l’exposició
que
ens
presenta
és
un
recull
intens
de
la
seva
obra
més
recent
i
ens
mostra
per
on
va
la
seva
reflexió
més, l’exposició que ens presenta és un recull intens de la seva obra més recent i ens mostra per on va la seva reflexió
present ii com
com vol
vol anar
anar discorrent
discorrent en
en el
el futur.
futur.
present
El treball
treball de
de na
na Roser,
Roser, els
els seus
seus referents
referents ii la
la seva
seva voluntat
voluntat plàstica
plàstica ens
ens sembla
sembla que
que queden
queden prou
prou ben
ben reflectides
reflectides als
als
El
textos
d’aquest
catàleg.
M’agradaria,
però,
ressaltar
unes
constants
tant
en
la
manera
d’entendre
la
funció
de
l’artista
textos d’aquest catàleg. M’agradaria, però, ressaltar unes constants tant en la manera d’entendre la funció de l’artista
com en
en els
els objectius
objectius de
de la
la seva
seva obra.
obra. Per
Per a
a ella,
ella, l’activitat
l’activitat artística
artística conforma
conforma un
un procés
procés de
de recerca,
recerca, construeix
construeix un
un camí
camí
com
de
coneixement
i
vol
explicar-lo,
facilitar-lo
als
altres,
expressar-lo
a
través
de
les
obres
que
elabora.
de coneixement i vol explicar-lo, facilitar-lo als altres, expressar-lo a través de les obres que elabora.
Alhora, allò
allò sobre
sobre el
el que
que ha
ha fixat
fixat la
la recerca,
recerca, aquesta
aquesta preocupació
preocupació que
que busca
busca resoldre
resoldre o
o plantejar
plantejar en
en l’obra
l’obra oferta,
oferta, són
són
Alhora,
dues
coses
que
ens
són
ben
properes.
Que
de
fet
som
nosaltres
mateixos:
la
ment
i
la
matèria,
el
pensament
i
el
paidues coses que ens són ben properes. Que de fet som nosaltres mateixos: la ment i la matèria, el pensament i el paisatge, el
el cos,
cos, ii totes
totes les
les interpretacions
interpretacions ii interferències
interferències que
que es
es puguin
puguin donar
donar de
de l’un
l’un a
a l’altre.
l’altre. No
No sé
sé si
si ella
ella hi
hi estaria
estaria gaire
gaire
satge,
d’acord,
però
d’alguna
manera
podríem
dir
que
fa
retrat
i
paisatge
(per
utilitzar
termes
de
la
interpretació
més
tradicional
d’acord, però d’alguna manera podríem dir que fa retrat i paisatge (per utilitzar termes de la interpretació més tradicional
de la
la pràctica
pràctica artística).
artística). Però
Però la
la voluntat
voluntat de
de coneixement
coneixement ii l’actualitat
l’actualitat amb
amb que
que es
es preocupa
preocupa tant
tant de
de la
la ment,
ment, com
com de
de la
la
de
natura,
com
de
la
pràctica
artística
mateixa,
la
porten
a
elaborar
les
obres
ben
lluny
dels
paràmetres
tradicionals.
natura, com de la pràctica artística mateixa, la porten a elaborar les obres ben lluny dels paràmetres tradicionals.
Aunque ha expuesto en anteriores ocasiones en Manresa, la presencia de Roser Oduber en nuestras salas es espaciada en el tiempo, por lo nos satisface poder disfrutar ahora de una exposición de esta artista tan arraigada en el Bages.
Joan Calmet
Además,
la exposición que nos presenta es una recopilación intensa de su obra más reciente y nos muestra por dónde
Regidor
de Cultura
va
su reflexión
presente y cómo quiere ir discurriendo en el futuro.
Ajuntament de Manresa
El trabajo de Roser, sus referentes y su voluntad plástica nos parece que quedan bastante bien reflejadas en los textos
de este catálogo. Me gustaría, sin embargo, resaltar unas constantes tanto en la manera de entender la función del
artista como en los objetivos de su obra. Para ella, la actividad artística conforma un proceso de búsqueda, construye
un camino de conocimiento y quiere explicarlo, facilitar a los demás, expresarlo a través de las obras que elabora.
Al mismo tiempo, aquello sobre lo que ha fijado la investigación, esta preocupación que busca resolver o plantear en
la obra que ofrece, son dos cosas que nos son bien cercanas. Que de hecho somos nosotros mismos: la mente y la
materia, el pensamiento y el paisaje, el cuerpo, y todas las interpretaciones e interferencias que se puedan dar de uno
al otro. No sé si ella estaría muy de acuerdo, pero de alguna manera podríamos decir que hace retrato y paisaje (por
utilizar términos de la interpretación más tradicional de la práctica artística). Pero la voluntad de conocimiento y la actualidad con que se preocupa tanto de la mente como de la naturaleza, como de la práctica artística misma, la llevan a
elaborar las obras lejos de los parámetros tradicionales.
Joan Calmet
Regidor de Cultura
6
7
TRACES D’UN RETRAT
Roser Oduber no ha volgut oferir al Casino de Manresa una exposició de caràcter tradicional, mostrant la seva trajectòria,
el conjunt de la seva obra, el que hagués comportat incloure el seu currículum artístic. Ha preferit centrar-se en dues sèries
que la tenen plenament captivada darrerament, “D_Ments” i “D_Liris”, en una exposició que conté idees tant interessants
com la socialització de l’art a través del traspàs de l’obra de l’artista a d’altres persones. Malgrat això, no he pogut evitar
ressaltar en aquesta petita introducció, alguns dels trets més característics de la seva personalitat perquè incideixen directament en la seva obra. Per a recordar-los i relacionar-los amb l’exposició, per a qui ja els conegui, o per donar-los a
conèixer a fi de copsar millor el que ella ens vol transmetre.
En primer lloc, la seva relació amb la natura. Roser Oduber té el privilegi de viure damunt d’una vella pedrera calcària i en
un forn de calç que ha restaurat i ha convertit en estudi i habitatge. La influència d’aquest entorn és determinant en la seva
obra. Mirar des de la finestra aquest paisatge li ha comportat quedar-ne absolutament imbuïda. D’ell en surten els pigments,
els materials i les superfícies polsoses obtingudes amb les tècniques ancestrals que caracteritzen la seva trajectòria.
I en aquest entorn tan natural hi volca també la seva clara vocació social. Lluny dels artistes que defugen el compromís
amb la societat, Roser Oduber entén la pràctica artística absolutament lligada a les problemàtiques del seu temps i pren
posició. És així com cal entendre que, a part de vivenda i estudi, Oduber hagi convertit aquesta pedrera calcària en el CACIS (Centre d’Art i Sostenibilitat El Forn de la Calç) dedicat a la investigació, producció i exhibició de projectes de cultura i
art contemporanis, en totes les seves vessants conceptuals i formals. Un centre on, no per casualitat, conviuen art, cultura
i pensament. Tot el que s’hi fa ha de tenir relació amb la natura i ha de tenir un rerefons crític de la realitat socioeconòmica
del planeta. El centre brega amb l’objectiu de relacionar l’art, la ciència i l’arquitectura amb la natura. Fomentant el treball de
recerca, a la seva reconeguda categoria com a creadora, avesada a experimentar en materials poc convencionals, Oduber
hi afegeix la condició de responsable / directora d’aquest centre tant allunyat de la convencionalitat com de la ciutat urbana
contemporània occidental.
Tot i dedicar bona part del seu temps a la gestió d’aquest centre, no ha deixat de crear noves sèries com les que ara
s’exposen al Casino. Roser Oduber creix per transformar-se, mentre va teixint nous projectes.
L’engegada del Forn de la Calç comportà un cert allunyament de Roser Oduber de la seva pròpia obra: buscà una mirada
més externa. I s’enfrontà a dos llenguatges que ella sentia com a oposats i divergents per adonar-se que, talment com si
fossin hemisferis cerebrals, no existeix la contradicció sinó la complementarietat. Superades les creences que la figura humana anava prenent massa pes en la seva obra i que la matèria li privava de recuperar la figura, a “D_Ments” aconsegueix
una nova síntesi entre figura i matèria. El pes enorme de la ment domina tot el discurs d’aquest cicle i té el cervell dom a
icona-símbol. Una nova forma d’abordar de nou l’eix motor del seu món creatiu: l’ésser humà i el seu enigma.
En la segona de les sèries, “D_Liris”, la seva obra s’estén més enllà del taller –l’espai artístic per excel·lència- per envair
espais naturals o bé arquitectònics que en principi li són aliens. Seguint amb la seva vocació experimental, esborrats els
límits entre natura i cultura i entre l’artista aïllat i el compromès socialment, “D_Ments” i “D_Liris” ens parlen també de qüestionar altres límits, seguint l’impuls artístic, tot arriscant-se cap a allò desconegut per créixer en una obra que comporta
grans satisfaccions personals però que també vol implicar-se socialment.
8
Fina Sitjes
Historiadora de l’Art i Gestora Cultural
9
ANDARE FUORI
…modificar la nostra manera superficial de veure l’existència,
no per obrir-nos un altre món de quimeres, sinó al veritable món
amagat sota el que nosaltres creiem conèixer.
Camille Mauclair
La veu anònima d’aquesta història és algú que un bon dia, molts anys enllà, va escriure un conte sobre dos personatges
que vivien entaforats dins d’una gerra, tancats i adotzenats excepte per un forat de llum al sostre. La Lisa i en Bresk van
tardar molts anys per escalar les parets i sortir-ne trencant amb els costums o la manera de fer en aquell interior gris, opac,
gairebé sempre fosc excepte per les hores en que apareixia un raig lluminós i mòbil. L’escletxa oberta era tot el que tenien
per somiar, per gestionar deliris i desviar-se d’una parcel·la gastada que calia renovar, per sentir que calia anar més enllà,
buscar i buscar-se, florir i créixer, teixir trajectes per multiplicar-se. Des d’aquesta història vital a través de l’escriptura,
pretenia viatjar pel moviment de la vida com a metàfora del procés creatiu.
Ara, quan passats els anys, descobreix el trajecte cap els D-Liris de la Roser, se’n adona de que sempre ha buscat sortir
de la línea recta, aquest andare fuori o uscire dal’solco, l’origen etimològic de deliràre, una paraula que obre i fa que surtin
coses de la ment, però també la ferida en el camp, el que dóna vida i permet que la llavor germini. Pensa en aquesta obra
que teixeix i relaciona la natura amb la ment endinsant-se en les matèries i torna a la inquietud de Camille1, molt més d’un
segle enrere, enfonsant els dits en la terra molla per trobar-hi formes: un arc obert on l’acció sempre és la mateixa i el
resultat diferent
L’obra de la Roser transita de manera extensiva i mutant més enllà del taller. Al costat de Jordi Plana, es plantegen un
projecte on cada peça surt del seu context per instal·lar-se en altres llocs, ja sigui al bell mig de la natura o dins un convent
que, per la seva sordidesa, ens recorda un sanatori que em torna a portar als trenta darrers anys de Camille a la VilleEvrard de Montdevergues, un interior on la natura creix en paral·lel a l’exterior i mai no es podrà establir la confluència, el
contacte que busquen la Roser i el Jordi a través d’escenografies en mutació constant, com tot allò que deixa de ser teu
quan surt del taller o es recull de la terra. Tots dos han treballat i explorat el camp de la ment, han gestionat els deliris perquè
puguin sortir i germinar. Així neixen les imatges que lliguen els trams d’un procés de convivència on cal sumar i multiplicar
les experiències viscudes, però els trajectes de la Lisa i en Bresk o la Roser i en Jordi van a l’inrevés d’una Camille obligada
pel seu context social a no uscire dal’solco.
Des d’un lliri sec... D-liris
La fragilitat humana i la naturalesa com a experiència, la connexió als cicles de la vida i la força regenerativa, tenen a veure
amb els lliris, però també amb el procés de treball de la Roser. L’obra i l’espai, la terra i el sexe, la matèria d’uns lliris secs
que es dibuixa com si fos una connexió neuronal, la natura o l’interior d’un convent..., apareixen rere els rastres de qui es
desvia de la norma imposada, com un joc constant de la paraula amb el silenci per explorar els seus racons ocults fent-se
preguntes que generen noves xarxes neuronals i, al bell mig de les matèries que construeix, obren els espais buits d’un
viatge que es transforma a cada pas.
On comencen els seus D-liris? Ella mateixa parla del “sistema d’espais buits que poden ser transitats caminant a la
deriva”, de l’espai de silenci que creix entre ella i la naturalesa, i com ara, amb imatges i lliris, omple “el buit amb aquest
nou projecte”. No puc deixar de pensar en les paraules de Joe Dispenza quan ens diu que “les rajoles de la matèria” estan
“buides” i en els àtoms ja trobem “immensitats de buit”.
10
1
Totes les entrades de text es refereixen a Camille Claudel (1864-1943).
11
Al capdavall, des del procés creatiu, vingui d’ on vingui, sempre anirem a parar al fet existencial perquè tot és el mateix
i la Roser, quan estableix el seu joc de paraules per parlar dels seus projectes, del que ens alerta constantment és
d’aquesta experiència i descobriment constant. La matèria, l’estat físic, com a metàfora de la ment que construeix els
nostres moviments generant a cada pas una multiplicitat de desitjos i opcions, defugint els condicionants que ens separen
de nosaltres mateixos.
Els lliris creixen salvatges i, des de l’interior, com la xarxa neuronal, ocupen l’espai i es mouen en una dansa de multiplicitat
que sempre preserva. Preservar és molt important per la Roser, ja sigui la funció tèrmica de la xarxa de lliris en una barraca
de vinya o aquell cos humà situat davant la naturalesa que va impermeabilitzar amb plàstic, passant per les mutacions i el
rastre d’una matèria que desapareix. Un altre arc s’obre cap a la veu anònima quan, un dia qualsevol, va descobrir sota
una barraca de vinya els fulls escrits pel seu avi, taques de tinta que es barrejaven amb una altra escriptura feta de regalims
de pintura, de solcs de matèria perforada. No gaire lluny d’aquell estrany descobriment, tan sols unes paraules escrites el
1940: m’han silenciat la ploma i els pinzells. Llavors, com un efecte d’immediatesa, va aparèixer aquella onada, l’entusiasme
pel moviment i la por de quedar-se a sota. I pel mateix arc, una mica més enllà, apareixen Camille i Claude1 observant en
silenci el reflex de la gran onada de Katsushika Hokusai. Ella, com si fos la onada, sense aturar mai el moviment de la vida,
esculpeix La Vague o les Baigneuses entre 1897 i 1903, aquest gest que es desdobla i sembla contradir-se sota la llei de
les aparences, mentre ell en faria música composant el 1905 La mer. Trois esquisses symphoniques.
L’arc segueix obrint-se. Mai no es tanca. Apareix el moviment de la Roser i la necessitat d’auto-rescat com a reconeixement
d’un mateix. Recorda quan va descobrir els seus D-Ments, la impressió de coincidència en la necessitat d’avançar rere la
percepció dels límits. A poc a poc es van organitzar imatges sobre tantes coses pensades o escrites en diferents moments...
Un Qui sóc? multiplicat per la suma d’autors, per la promiscuïtat de la ironia més subtil amb el joc i la paradoxa, per treballar
el propi cos perdut en el laberint de la pregunta que accedeix al paisatge dels dies, per les connexions d’un pensament que
creix a cada pas i alimenta el nostre impuls fora del temps dels altres.
La llum del següent somni
L’escriptor gira el darrer full del seu assaig. Del somni que volia construir n’ha fet un trànsit, un procés entre la recerca i
l’abisme de cada buit, entre el dibuix d’un arc que mai no es pot acabar de construir: un parèntesi obert com el clam de
l’Àngela de Clarice Lispector quan demana: “tanqui’m si us plau!”? El somni del somni que veia Debussy2 en una obra de
Claudel? Quina contradicció ens habita? Com ens volen o ens fan des de fora? Qui era aquesta Camille? Una boja pels
qui defensen la sola presència de Rodin en un món reduït a la competència i el poder o l’objectiu d’una indiferència social?
Ser qui ets i qui no ets com l’Àngela? Quins ulls et delimiten, els teus o els dels altres? Potser el perill ve de tots els que
barregen elements dispersos i processos que canvien?
Tant els D-Ments com ara els D-Liris de la Roser ens parlen de fronteres subtils que no deixen de qüestionar els límits,
d’arriscar-se vers un compromís personal cap a l’ impuls d’allò desconegut. Quan s’ajunten amb el Jordi, quan l’obra surt
del taller cap a un espai, es provoca el dubte i les preguntes que, a raig, ens porten cap a altres confluències del viatge:
Què som? Què volem? Cap a on anem? Quina és l’obra?
“Al següent somni?” es qüestiona Handke en el darrer full del seu l’assaig. I la Roser què sent? La següent deriva d’un
viatge que mai no mor perquè, com els lliris un cop assecats, el teixit subterrani tornarà créixer i es multiplicarà cap a una
nova plenitud.
Anem! Us convido a Andare fuori, metàfora de l’existència i del procés creatiu.
12
1
2
Gloria Bosch
Directora d’Art de la Fundació Vila Casas
Totes les entrades es refereixen a Claude Debussy (1862-1918).
Glòria Bosch, “1889-1989. Sense comentaris, senyor Debussy?” dins Papers d’Art, núm. 20, Girona, Fundació Espais, 1989.
13
14
O_
15
D_LIRI BLANC
2012 / tècnica mixta / tela
195X97,5 cm
fotografia de Jordi Plana Pey
El Forn de la Calç / Calders
LLAURAR
100X100 cm
16
17
TRANSGRESSIÓ
170 X170 cm
18
19
CRANI FOSC
2004 / tècnica mixta / fusta
100 X 100 cm
20
21
JO, SOL
130 X 162 cm
Convent de la Colònia Cal Rosal
22
23
DEMOISELLE X
130 X 162 cm
24
25
SR- ME
130 X 195 cm
26
27
D_2 / obra superior
MENT / obra inferior
97,5 X 195 cm
28
29
EMO / obra superior
TION / obra inferior
97,5 X 195 cm
30
31
ESTÍMUL 6
30 X 30 cm
Berga
32
33
ESTÍMUL 5
30 X 30 cm
Berga
34
35
GERMINATS
30 X 30 cm
Berga
36
37
FOBIA 1
33 X 33 cm
Berga
38
39
CONTORNS D_LIRANTS
100 X 100 cm X 2
40
41
42
O_
43
D_LIRIS
2012 / Acetats / 180 X 80 cm
fotografia de Roser Oduber
La Font de Les Tàpies / Calders
44
UT
45
D_LIRIS
2012 / Acetat / 180 X 80 cm
fotografia de Roser Oduber
La Font de Les Tàpies / Calders
46
47
48
B_
49
Roser Oduber-1957
Viu i treballa a Calders
Exposicions Individuals
(més destacades)
1979 Panamà. Sala Simón Bolívar
1986 Navarcles. Caixa de Manresa
1989 Colmenar Viejo, Sala Picasso,
Ayuntamiento de Colmenar Viejo
Terrassa. Galeria Francisco Torralba.
Manresa. Galeria Sergio Sánchez
1990 Terrassa Galeria FºTorralba Barcelona.
Galeria Decaso
1991 Saragossa. Galeria Zeus Terrassa
“Primavera Eròtica” Galeria Fco. Torralba
Barcelona Galeria Cartoon
1992 Madrid. Villalba. Sala Portón
Barcelona. Galeria Estilo
1993 Barcelona. Galeria Cartoon Madrid.
Tres Cantos. Galeria Pilar Barrio
1994 Manresa. Galeria Símbol Saragossa.
Urban Gallery.
València. Galeria Luisa Torres
1995 Carcassonne. Francia. ”Tarot Nigro”.
Musee Lilim
Manresa. “Nigromatis”.Sala Plana de l’Hom
Fundació Caixa de Manresa
1997 Jaén. Sala de la Ex. Diputación de Jaén
IO
1997
1998
1999
2000
2001
2002
50
Salou. La Torre Vella, Ajuntament de Salou
Saragossa. Urban Gallery
Barcelona. Galeria Àmbit
Saragossa. Urban Gallery
Tarragona. Museu d’Art Modern de la
Diputació de Tarragona
França, Chapelle des Pénitents Blancs,
Gordes , Toulouse. Librairie Castéla
Marseille, Les Arcenau,
Barcelona, New Art
Barcelona.Galeria Àmbit
2003
2004
2005
2005
2006
2007
2011
2012
Tarragona. Caixa Tarragona
Tarragona. Fundació La Caixa
Manresa. Galeria Rubiralta
Salou. Premi de Recerca Pictòrica
Badalona. Galeria Badiu92.
Torruella de Montgrí. Sala temporal,
Fundació Vila Casas Palau SolTerra.
Barcelona. Espai Volart Fundació Vila Casas.
Ex. “D_MENTS”
Manresa. Centre Cultural El Casino.
Ex. “D_MENTS + D_LIRIS”
Escultures
1994
1995
1995
1996
Pauligne. França. Becada per l’Institut
nord-americà Azazel.
Pauligne. França. Instal·lació de l’escultura
“Els enamorats” als jardins de la
Fundació Azazel.
Pauligne, França. 2ª beca de la Fundació Azazel.
Pauligne, França. Instal•lació de l’escultura
“L’Heremit” als jardins de la Fundació Azazel.
Premis
1982
1992
1994
1995
1996
2001
2003
2004
Premí de Radio 4
Finalista Bienal del Deporte
Premí de la Fundació Nord-americana Azazel
Finalista al Saló de Grands et Jeunes d’Ajourd’hui
de París.
Finalista al Premi Donart
Finalista Premi Ricard Camí
Finalista Premi Vilacasas de Torruella de Montgrí
Primer Premi de Recerca Pictòrica de Salou .
Tarragona
51
Exposicions Col·lectives
(més destacades)
1984
1989
1990
1992
1994
1995
1996
1997
1998
1999
2001
2003
2004
2005
2006
2008
2009
2010
52
París. Salón Des independants
Madrid. “Encuentros de Arte” Colmenar Viejo
París. Galeria Brazil Inter Art
Barcelona. Finalista Bienal del Deporte
Tecla sala. Hospitalet Barcelona. Gràfic Art
Galveston(EUA) “Art Echo Gallery”
París. Salón “Grands et Jeunes d’ajourd’hui”
Barcelona. “El Bosque del arte” Sala Cultural
Caja Madrid .
Girona. “L’Altre mirada” Galeria Cyprus
Barcelona “Coco Chanel” Casa Elizalde
Galeria Maria Castellví .Barcelona.
Galeria Àmbit- Art Jove .Barcelona.
“Iris, la Catalunya Divina” Casa Elizalde
Roma. Institut Italo-Americana
França. Bazart, itinerant
França. Bazart, itinerant 2000.
Gira capitals Europees,
Saragossa, Galeria Urban
Terrassa i Sant Cugat. Premi Ricard Camí
Barcelona. Art Solidari
Madrid. Galeria Rafael Garcia
Salou .Premi recerca Pictòrica
Manresa. Galeria Rubiralta
Barcelona. Greek
Catalunya. Itinerant. Les artistes i la sardana
Badalona. Galeria Badiu92
Thayngen, Suïssa HAUSER HOFMANN
Kunst - Art – Arte
Barcelona Galeria Ambit
Manresa. Espai 7 “Autoretrats”
Gènere i Gèneres
Thayngen, Suïssa HAUSER HOFMANN
Kunst - Art – Arte
Manresa Espai 7 Performance 9 Minuts
“Gestació i Creació” Gènere i Gèneres
Gironella Konvent.0
2010
2011
Barcelona Galeria Àmbit
25é aniversari de la Galeria Àmbit
Colònia Rosal Konvent.0
Barcelona Galeria Setba
Torruella de Montgrí.Dunev Art Projects
Obres permanents
Madrid. Ajuntament de Colmenar Viejo.
Madrid. Ajuntament de Villalba.
Madrid. Obra Cultural de Caja Madrid.
Manresa. Obra Cultural de La Caixa de Manresa.
Franca. Pauligne. Fundació Azazel.
França. Carcassonne. Musee Lilim.
Barcelona. Fundació La Sardana.
Jaén. Col·lecció de la Diputación Provincial
Mallorca. Sineu. Museu S’Estació.
Tarragona Exmo. Ajuntament de Salou.
Barcelona. Col·lecció Testimoni.
Obra Cultural la Caixa.
Avalanche. Barcelona.
Tarragona. Museu d’Art Modern. Barcelona.
Can Framis Fundació Vila Casas
Binéfar, Huesca Fundación Alcort
Decoració i disseny
Decoració del Suithotel Hamburg, Hamburg (Alemanya)
Disseny, Avalanche empreses
Llibre de rebuda, Grup Esteve
Serigrafia de regal, Grup Almirall
Projecte de disseny, Grup Psion Teklogix
53
Roser Oduber
Caminos de la investigación artística
Aunque ha expuesto en anteriores ocasiones
en Manresa, la presencia de Roser Oduber en
nuestras salas es espaciada en el tiempo, por
lo nos satisface poder disfrutar ahora de una
exposición de esta artista tan arraigada en el
Bages. Además, la exposición que nos presenta
es una recopilación intensa de su obra más
reciente y nos muestra por dónde va su reflexión
presente y cómo quiere ir discurriendo en el
futuro.
El trabajo de Roser, sus referentes y su voluntad
plástica nos parece que quedan bastante bien
reflejadas en los textos de este catálogo. Me
gustaría, sin embargo, resaltar unas constantes
tanto en la manera de entender la función
del artista como en los objetivos de su obra.
Para ella, la actividad artística conforma un
proceso de búsqueda, construye un camino de
conocimiento y quiere explicarlo, facilitar a los
demás, expresarlo a través de las obras que
elabora.
Al mismo tiempo, aquello sobre lo que ha fijado
la investigación, esta preocupación que busca
resolver o plantear en la obra que ofrece, son
dos cosas que nos son bien cercanas. Que de
hecho somos nosotros mismos: la mente y la
materia, el pensamiento y el paisaje, el cuerpo,
y todas las interpretaciones e interferencias
que se puedan dar de uno al otro. No sé si
ella estaría muy de acuerdo, pero de alguna
manera podríamos decir que hace retrato y
paisaje (por utilizar términos de la interpretación
más tradicional de la práctica artística). Pero
la voluntad de conocimiento y la actualidad
con que se preocupa tanto de la mente como
de la naturaleza, como de la práctica artística
misma, la llevan a elaborar las obras lejos de los
parámetros tradicionales.
Joan Calmet
Concejal de Cultura
Ayuntamiento de Manresa
54
Trazos de un retrato
Roser Oduber no ha querido ofrecer al Casino
de Manresa una exposición de carácter
tradicional, mostrando su trayectoria, el conjunto
de su obra, lo que hubiera conllevado incluir su
currículum artístico. Ha preferido centrarse en
dos series que la tienen plenamente cautivada
últimamente, “D_Mentes” y “D_Lirios”, en una
exposición que contiene ideas tan interesantes
como la socialización del arte a través del
traspaso de la obra del artista a otras personas.
Sin embargo, no he podido evitar resaltar en
esta pequeña introducción, algunos de los
rasgos más característicos de su personalidad
porque inciden directamente en su obra. Para
recordarles y relacionarlos con la exposición,
para quien ya los conozca, o para darlos a
conocer a fin de captar mejor lo que ella nos
quiere transmitir.
En primer lugar, su relación con la naturaleza.
Roser Oduber tiene el privilegio de vivir encima
de una vieja cantera caliza y en un horno
de cal que ha restaurado y ha convertido
en estudio y vivienda. La influencia de este
entorno es determinante en su obra. Mirar
desde la ventana este paisaje le ha comportado
quedar absolutamente imbuida. De él salen
los pigmentos, los materiales y las superficies
polvorientas obtenidas con las técnicas
ancestrales que caracterizan su trayectoria.
Y en este entorno tan natural vuelca también
su clara vocación social. Lejos de los artistas
que huyen del compromiso con la sociedad,
Roser Oduber entiende la práctica artística
absolutamente ligada a las problemáticas de su
tiempo y toma posición. Es así como hay que
entender que, aparte de vivienda y estudio,
Oduber haya convertido esta cantera caliza en
el CACIS (Centro de Arte y Sostenibilidad El
Forn de la calç) dedicado a la investigación,
producción y exhibición de proyectos de cultura
y arte contemporáneos, en todas sus vertientes
conceptuales y formales. Un centro donde,
no por casualidad, conviven arte, cultura y
pensamiento. Todo lo que se hace debe tener
relación con la naturaleza y debe tener un
trasfondo crítico de la realidad socioeconómica
del planeta. El centro trabaja con el objetivo de
relacionar el arte, la ciencia y la arquitectura
con la naturaleza. Fomentando el trabajo de
investigación, a su reconocida categoría como
creadora, acostumbrada a experimentar en
materiales poco convencionales, Oduber añade
la condición responsable / directora de este cen
-tro tanto alejado de la convencionalidad como
de la ciudad urbana contemporánea occidental.
Todo y dedicar buena parte de su tiempo a
la gestión de este centro, no ha dejado de
crear nuevas series como las que ahora se
exponen en el Casino.Roser Oduber crece para
transformarse, mientras va tejiendo nuevos
proyectos. La puesta en marcha del Forn de
la calç ha comportado un cierto alejamiento de
Roser Oduber de su propia obra: en la búsqueda
de una mirada más externa. Y se enfrenta a
dos lenguajes que ella sentía como opuestos y
divergentes para darse cuenta de que, como si
fueran hemisferios cerebrales, no existe la contradicción sino la complementariedad. Superadas las creencias que la figura humana iba
tomando demasiado peso en su obra y que
la materia le privaba de recuperar la figura, a
“D_Mentes” consigue una nueva síntesis entre
figura y materia. El peso enorme de la mente
domina todo el discurso de este ciclo y tiene
el cerebro doma icono-símbolo. Una nueva
forma de abordar de nuevo el eje motor de su
mundo creativo: el ser humano y su enigma.
En la segunda de las series, “D_Lirios”, su
obra se extiende más allá del taller-el espacio
artístico por excelencia - para invadir espacios
naturales o arquitectónicos que en principio le
son ajenos. Siguiendo con su vocación experimental, borrados los límites entre naturaleza y
cultura y entre el artista aislado y comprometido socialmente, “D_Mentes” y “D-Lirios” nos
hablan también de cuestionar otros límites, siguiendo el impulso artístico, arriesgando hacia
lo desconocido para crecer en una obra que
conlleva grandes satisfacciones personales
pero que también quiere implicarse socialmente.
Fina Sitges
Historiadora de Arte i Gestora Cultural
Andare Fuori
.. Modificar nuestra manera superficial de ver la
existencia,
no para abrirnos otro mundo de quimeras, sino
al verdadero mundo
escondido bajo lo que nosotros creemos
conocer.
Camille Mauclair
La voz anónima de esta historia es alguien que
un buen día, muchos años allá, escribió un cuento sobre dos personajes que vivían metidos dentro de una jarra, cerrados y adocenados excepto
por un agujero de luz en el techo.Lisa y Bresk
tardaron muchos años para escalar las paredes
y salir rompiendo con las costumbres o la forma
de hacer en aquel interior gris, opaco, casi siempre oscuro excepto por las horas en que aparecía un rayo luminoso y móvil.La brecha abierta
era todo lo que tenían para soñar, para gestionar
delirios y desviarse de una parcela gastada que
se debía renovar, para sentir que era necesario
ir más allá, buscar y buscarse, florecer y crecer,
tejer trayectos para multiplicarse. Desde esta
historia vital a través de la escritura, pretendía
viajar por el movimiento de la vida como metáfora del proceso creativo. Ahora, cuando pasados
los años, descubre el trayecto hacia los D_Lirios
de Roser, se da cuenta que siempre ha buscado
salir de la línea recta, este andare fuori o uscire
dal’solco, el origen etimológico de deliràre, una
palabra que abre la mente y hace que salgan
cosas, pero también la herida en el campo, lo
que da vida y permite que la semilla germine.
Piensa en esta obra que teje y relaciona la naturaleza con la mente adentrándose en las materias y vuelve a la inquietud de Camille, mucho
más de un siglo atrás, hundiendo los dedos en
la tierra mojada para encontrar formas: un arco
abierto donde la acción siempre es la misma y el
resultado diferente.
La obra de Roser transita de manera extensiva
y mutante más allá del taller. Junto a Jordi Plana, se plantean un proyecto donde cada pieza
sale de su contexto para instalarse en otros lugares, ya sea en medio de la naturaleza o en
un convento que, por su sordidez, nos recuerda
un sanatorio que me vuelve a llevar a los treinta últimos años de Camille en la Ville-Evrard de
Montdevergues. Un interior donde la naturaleza
crece en paralelo al exterior y nunca se podrá
establecer la confluencia, el contacto que buscan Roser y Jordi a través de escenografías en
mutación constante, como todo lo que deja de
ser tuyo cuando sale del taller o se recoge de
la tierra. Ambos han trabajado y explorado el
campo de la mente, han gestionado los delirios
para que puedan salir y germinar.Así nacen las
imágenes que ligan los tramos de un proceso de
convivencia donde hay que sumar y multiplicar
las experiencias vividas, pero los trayectos de
Lisa y en Bresk o Roser y Jordi van al revés de
una Camille obligada por su contexto social no
uscire dal’solco.
Desde un lirio seco ... D_lirios
La fragilidad humana y la naturaleza como experiencia, la conexión a los ciclos de la vida y la
fuerza regenerativa, tienen que ver con los lirios,
pero también con el proceso de trabajo de Roser. La obra y el espacio, la tierra y el sexo, la
materia de unos lirios secos que se dibuja como
si fuera una conexión neuronal, la naturaleza o
el interior de un convento ..., la norma impuesta, como un juego constante de la palabra con
el silencio para explorar sus rincones ocultos
haciéndose preguntas que generan nuevas redes neuronales y, en medio de las materias que
construye, abren los espacios vacíos de un viaje
que se transforma a cada paso. El viaje es su
propia mutación existencial, el deseo que deja
entre sus pensamientos mientras las imágenes
crecen dejando rastros con heridas donde germinar la luz. Donde empiezan sus D_lirios? Ella
misma habladel “sistema de espacios vacíos
que pueden ser transitados caminando a la deriva”, del espacio de silencio que crece entre ella
y la naturaleza, y como ahora, con imágenes y
lirios, llena “el vacío con este nuevo proyecto”.
No puedo dejar de pensar en las palabras de
Joe Dispenza cuando nos dice que “las baldosas de la materia” están “vacías” y en los átomos ya encontramos “inmensidades de vacío”.
Después de todo, desde el proceso creativo,
venga de donde venga, siempre iremos a parar
a existencial porque todo es lo mismo y Roser,
cuando establece su juego de palabras para hablar de sus proyectos, lo que nos alerta constantemente es de esta experiencia y descubrimiento constante. La materia, el estado físico,
como metáfora de la mente que construye nuestros movimientos generando a cada paso una
multiplicidad de deseos y opciones, rehuyendo
los condicionantes que nos separan de nosotros
mismos.
Los lirios crecen salvajes y, desde el interior,
como la red neuronal, ocupan el espacio y se
mueven en una danza de multiplicidad que
siempre preserva. Preservar es muy importante
para Roser, ya sea la función térmica de la red
de lirios en una barraca de viña o aquel cuerpo humano situado frente a la naturaleza que
impermeabilizó con plástico, pasando por las
mutaciones y el rastro de una materia que desaparece. Otro arco se abre hacia la voz anónima
cuando, un día cualquiera, descubrió bajo una
barraca de viña las hojas escritos por su abuelo, manchas de tinta que se mezclaban con otra
escritura hecha de regueros de pintura, de surcos de materia perforada. No muy lejos de aquel
extraño descubrimiento, tan sólo unas palabras
escritas en 1940: me han silenciado la pluma y
los pinceles. Entonces, como un efecto de inmediatez, apareció aquella ola, el entusiasmo por el
movimiento y el miedo de quedarse abajo. por el
mismo arco, un poco más allá, aparecen Camille
y Claude observando en silencio el reflejo de la
gran ola de Katsushika Hokusai. Ella, como si
fuera la ola, sin parar nunca el movimiento de
la vida, esculpe La Vague o Baigneuses entre
1897 y 1903, este gesto que se desdobla y parece contradecirse bajo la ley de las apariencias,
mientras él haría música componiendo en 1905
La mer. Trois esquisses symphoniques.
El arco sigue abriéndose. Nunca se cierra. Aparece el movimiento de Roser y la necesidad de
auto-rescate como reconocimiento de uno mismo. Recuerda cuando descubrió sus D_Mentes,
la impresión de coincidencia en la necesidad de
avanzar tras la percepción de los límites. Poco
a poco se organizaron imágenes sobre tantas
cosas pensadas o escritas en diferentes momentos ... Un Quién soy? multiplicado por la
suma de autores, por la promiscuidad de la ironía más sutil con el juego y la paradoja, para
trabajar el propio cuerpo perdido en el laberinto
de la pregunta que accede al paisaje de los días,
por las conexiones de un pensamiento que crece a cada paso y alimenta nuestro impulso fuera
del tiempo de los demás.
La luz del siguiente sueño
El escritor gira la ultima hoja de su ensayo. Del
sueño que quería construir ha hecho un tránsito,
un proceso entre la investigación y el abismo de
cada vacio, entre el dibujo de un arco que nunca
se puede terminar de construir. Un paréntesis
abierto como el clamor de Ángela de Clarice
Lispector cuando pide: “ciérreme por favor! “?
El sueño del sueño que veía Debussy en una
obra de Claudel? Qué contradicción nos habita?. Como nos quieren o nos hacen desde fuera? ¿Quién era esa Camille? Una loca por quienes defienden la sola presencia de Rodin en un
mundo reducido a la competencia y el poder o
el objetivo de una indiferencia social? Ser quien
eres y quién no eres como Ángela? Qué ojos te
delimitan, los tuyos o los de los demás? Quizás
el peligro viene de todos los que mezclan elementos dispersos y procesos que cambian?
Tanto los D_Mentes como los D-Lirios de Roser nos hablan de fronteras sutiles que no dejan
de cuestionar los límites, de arriesgarse hacia
un compromiso personal hacia el impulso de lo
desconocido. Cuando se juntan con Jordi, cuando la obra sale del taller hacia un espacio, se
provoca la duda y las preguntas que, a chorro,
nos llevan hacia otras confluencias del viaje:
¿Qué somos? ¿Qué queremos? Hacia dónde
vamos? ¿Cuál es la obra?
“Al siguiente sueño?” Se cuestiona Handke en la
última hoja de su del ensayo. Y Roser qué siente? La siguiente deriva de un viaje que nunca
muere porque, como los lirios una vez secados,
el tejido subterráneo volverá crecer y se multiplicará hacia una nueva plenitud.
Vamos! Os invito a Andare fuori, metáfora de la
existencia y del proceso creativo.
Gloria Bosch
Directora de Arte de la Fundación Vila Casas
1.Todas las entradas de texto se refieren a Camille Claudel
(1864-1943).
2.Todas las entradas se refieren a Claude Debussy (1862-1918).
3.Glòria Bosch, “1889-1989. Sin comentarios, señor Debussy?
“Dentro Papeles de Arte, n. 20, Girona, Fundación Espacios,
1989.
55
Roser Oduber
Even though Roser Oduber has shown her work
in Manresa in the past, her presence in our halls
is infrequent, so we are glad to be able to enjoy
an exhibition of this artist so rooted in Bages.
The exhibition she is presenting is an intense
collection of her most recent works. It shows us
the way her reflection follows in the present and
how it will pass in the future.
Roser’s work, her references and her craft are
well reflected in the text of this catalog. I would,
however like to highlight some constants: both in
the way of understanding the role of the artist as
well as the goals of her work. For her, creating
art forms part of a searching process, she builds
a path of knowledge and she wants to explain it,
to express it through her works.
At the same time, that to which she has focused
her investigation, seeking to propose and resolve the ideas of the work, are two things very
close to us. In fact it is us as humans: mind and
matter, thought and landscape, the body, and
all interpretations and interferences that we can
give to each other. I do not know if she would
very much agree, but in a way we could say that
she makes portrait and landscape (to use terms
of the traditional artistic interpretation). But the
desire for knowledge and her fascination with
mind and nature, and the artistic practice itself,
aloud her to produce works outside of the traditional parameters.
Joan Calmet
Culture’s Councilor
City Council of Manresa
56
Strokes of a Portraid
Roser Oduber did not want to offer a traditional
character exhibition, showing her trajectory, her
whole work, what would have led to include her
artistic curriculum vitae, to the Casino of Manresa. She has preferred to focus on two sets that
have her fully captivated lately, “D_Mentes” y
“D_Lirios”, in an exhibition that contains ideas as
interesting as the socialization of art through the
transfer of the artist’s work to others. However, I
could not help highlighting in this short introduction, some of the most characteristic features of
her personality because they directly affect her
work. To remind and relate them with the exhibition, for those who already know them, or to
make them known, to better capture what she
wants to transmit us.
First, her relationship with nature. Roser Oduber
has the privilege of living on top of an old limestone quarry and a lime kiln that she has restored
and converted into a studio and housing.
The influence of this environment is crucial in her
work. Looking this landscape from the window
has brought her to be absolutely imbued. From
it comes out the pigments, materials and dusty
surfaces obtained with the ancient techniques
which characterize her trajectory.
So, in such a natural environment, she throws
herself into her clear social vocation. Away from
artists fleeing from the commitment to society,
Roser Oduber understands the artistic practice
absolutely linked to the problems of her time and
takes a stand. This is how it must be understood
that, in addition to housing and studio, Oduber
has turned this limestone quarry into the CACIS
(Center for Art and Sustainability El Forn de la
calç) dedicated to the research, production and
exhibition of artistic and cultural contemporary
projects in all its conceptual and formal facets. A
center where, not coincidentally, coexist art, culture and thought. Everything that is done must
be related to nature and must have a critical background of the planet socioeconomic reality. The
center works with the aim of linking art, science
and architecture with nature. Encouraging the
research work, its recognized status as creator,
used to experiment on unconventional materials,
she adds the condition of responsible / director
of this center so far from conventionality as from
the occidental contemporary urban city.
Although she spends almost her time in the management of the center, she has not stopped
creating new sets as those now exposed in the
Casino. Roser Oduber grows to transform herself, while she is weaving new projects.
Putting Forn de la calç in motion has led to a
certain distance from Roser Oduber of her own
work: In seeking of a more external. And faces
two languages that she felt as opposing and divergent to notice that, like cerebral hemispheres,
it does not exists contradiction but complementarity. Overcoming the belief that the human figure was gaining too much importance in her work
and the belief that the material was depriving her
of recovering the figure, with “D_Mentes” she
gets a new synthesis between figure and material. The enormous weight of the mind dominates
the entire discourse of this cycle and the brain
has icon-symbol. A new way to address again
the driving axle of her creative world: the human
being and its enigma.
On the second set, “D_Lirios”, her work extends
beyond the workshop - the quintessential art
space - to invade natural or architectural spaces
which are initially foreign. Following her experimental vocation, erased the boundaries between nature and culture and between the
isolated and socially committed artist, “D_Mentes” and “D_Lirios” speak also about challenging
other limits, following the artistic impulse, risking
towards the unknown to grow in a work that
brings great personal satisfaction but also wants
to become involved socially.
Fina Sitges
Art historian and cultural manager
ANDARE FUORI
... Changing our superficial way to see the existence,
not to open up another world of chimeras, but
the real world
hidden under what we think we know.
Camille Mauclair
The anonymous voice of this story is someone
who, a good day many years ago, wrote a story
about two characters living tucked into a jar except for a hole in the ceiling . It took many years
to Lisa and Bresk to climb up the walls and break
out the customs in that opac grey interior and
nearly always dark except for the times when a
mobile ray of light appeared. The open breach
was all they had to dream, to manage delirium
and deviate from a plot that would renew worn,
to feel the need to go further, to look for and
to look for oneself, flourish and grow, weaving
paths to multiply. From this life story through writing, tried to travel along the movement of life as
a metaphor of the creative process.
Now, as the years passed, he finds the way to
the D_Lirios Roser, he realizes he has always
looked out to get off the straight line, this andare
fuori or uscire dal’solco, the etymological origin of
deliràre, a word that opens the mind and makes
things go, but the wound in the field, which gives
life and allows the seed to germinate. Think of
this work that weaves nature and relates nature
to mind, penetrating the materials and coming
back to Camille’s concern, more than a century
ago, digging his fingers into the wet earth to find
ways: an open arc where the action is always the
same but with a different result.
Roser’s work travels extensively and mutant beyond the studio. Next to Jordi Plana, this project
arise where each piece comes from its context
to settle elsewhere, either through nature or a
convent, its sordidness, reminds me a sanatorium that brings me again to Camille’s last thirty
years, in the Ville-Evrard of Montdevergues. An
interior where nature grows parallel to the outside and confluence can be never established,
the contact that Jordi and Roser look for through
constantly changing scenographies, as all that
is no longer yours when leaving the studio or collected from the ground. Both have worked and
explored the field of mind, they have managed
the deliriums so they can go out and germinate.
Thus images, that link sections of a living process where you have to add and multiply experiences, emerge. But Lisa paths and Bresk or
Roser and Jordi go the opposite way than Camille obliged by social context not uscire dal’solco.
From a dry lily... D_lirios
Human fragility and nature as experience, the
connection to the cycles of life and the regenerative force, have to do with lilies, but also with
Roser’s work process. Work and space, Earth
and sex, the material of dry lilies which is drawn
as if it were a neural connection, nature or the
interior of a convent ..., appear after the tracks
of who deviates from the imposed norm, as a
constant game of the word with the silence to
explore its hidden corners asking questions that
create new neural networks and, among the
materials which builds, open the empty spaces
of a journey that is transformed at every step.
The journey is her own existential mutation,
the desire she leaves among her thoughts while the images grow leaving trails with wounds
where light germinates. Where do her D_lirios
begin? She speaks about “the empty spaces
system that may be transited
walking adrift”,
the space of silence that grows between her and
nature, and as now, with images and lilies fills
“the void with this new project”. I can not stop
thinking about Joe Dispenza’s words when he
says that “the tiles of matter” are “empty” and
in atoms we already find “vacuum immensities”.
After all, from the creative process, whatever its
source, we will always end up in existential because everything is the same and Roser, when
she sets her wordplay to discuss her projects,
which is constantly warning us of this experience
and constant discovery. The matter, the physical
state, as a metaphor of the mind that builds our
movements every step generating a multiplicity
of desires and choices, avoiding the constraints
that separate us from ourselves. The lilies grow
wild and from the inside, as the neural network
, they occupy space and move in a dance of
multiplicity that always preserves. To preserve is
very important for Roser either thermal function
network of lilies in a shack vineyard or that human body waterproofed with plastic opposite nature, passing through mutations and the traces
of a substance which disappears. Another arch
opens to the anonymous voice when, one day,
she founds under a shed vine, papers written by
his grandfather, ink stains that mixed with
streaks of paint, rows of perforated material.
Not so far from this strange discovery, just a few
words written in 1940: “My pen and my brushes
have been silenced”. Then, suddenly, that wave
came, the enthusiasm for movement and fear of
falling down. And by the same arc, a little further, Camille and Claude are silently watching
the reflection of the great wave of Katsushika
Hokusai. She, like the wave, never stopping the
movement of life, sculpts La Vague or Baigneuses between 1897 and 1903, this gesture that
unfolds and seemed to be in contradiction under
the law of appearances, while he would compose music in 1905 La mer. Trois esquisses Symphoniques.
The arch continues opening it never closes.
Roser’s movement appears and the need for
self-rescue as well as a self-recognition. Remember when she discovered her D_Mentes,
the impression of agreement on the need to
move forward after the perception of the limits.
Gradually images were organized on so many
things thought or written at different times. A
Who am I? multiplied by the sum of authors, by
the promiscuity of the most subtle irony with the
game and the paradox, to work on the own body
lost in the maze of the question that accesses
the landscape of the days, by the connections of
a thought that grows with each step and feeds
our impulse outside the others’ time.
The light of the next dream
The writer turns the last page of his essay. From
the dream he wanted to build he has done a transit, a process between research and the abyss
of each empty space, between the drawing of
an arch which can never be finished. An open
parenthesis as the clamor of Angela de Clarice
Lispector when asks: “shut me please!”? The
dream of the dream which Debussy saw in a
work of Claudel?. What contradiction inhabits
us?. How do they love us ? How do people want
us or transform us?a? Who was that Camille? A
madwoman for those who defend Rodin’s mere
presence in a world reduced to competition
and power or objective of a social indifference?
Being who you are and who you are not, like Angela? Which eyes delimited you, yours or those
of others? Perhaps the danger comes from all
who mix disparate elements and processes that
change? Both D_Mentes like Roser D_Lirios tell
us about subtle borders that do not stop questioning the limits, about risking toward a personal commitment to the impulse of the unknown.
When they get together with Jordi, when the
work comes out of the workshop to a space,
the doubt is raised and the questions that, as torrents, lead us to other confluences of the trip:
Who are we? What do we want? Where are we
going? What is the work?
“On the next dream?” Handke questions himself
on the last page of his essay. And how does Roser feel? The next drift from a journey that never
dies because, as lilies once dried, the underground fabric will grow again and will be multiplied to a new fullness.
Come! I invite you to Andare fuori, metaphor of
the existence and the creative process.
Gloria Bosch
Art Manager of Fundación Vila Casas
1. The entries refer to Camille Claudel (18641943)
2. The entries refer to Claude Debussy (18621918)
3. Glòria Bosch, “1889-1989. Sin comentarios,
señor Debussy? “Dentro Papeles de Arte, n. 20,
Girona, Fundación Espacios, 1989.
57
D_MENTS + D_LIRIS
07. 02. 13 - 03. 03. 13
CATÀLEG
EXPOSICIÓ
Edita
Centre Cultural el Casino
Museu Comarcal de Manresa
Organitza
Amb el suport
Generalitat de Catalunya
Amb el suport
Generalitat de Catalunya
Textos
Fina Sitges
Gloria Bosh
Comissariat
Fina Sitges
Roser Oduber
Disseny i maquetació
Clikart S.C-P
Disseny d’exposició
Roser Oduber
Fotografia
Irene Vendrell portada, interiors i
(pag. 48,51,52,54,57)
Jordi Plana Pey (de pag. 14 a 41)
Roser Oduber (pag. 42,45,47,48,58)
Coordinació tècnica
Traduccions
Susana Laso
Coordinació
Impressió
Impremta Orriols
ISBN: 978-84-87202-53-7
84-87202-53-5
Diposit legal: B.3662-2013
Vídeo
Gerard Quinto
Xavier Gil
Performance
Laura Bataller
Kinoplatz
AGRAÏMENTS
Família Solergibert
Totes les persones que han fet possible
aquesta exposició.
Fotografia esquerra de Roser Oduber
de la filmació del vídeo D_LIRIS
actor Jordi Garriga
càmera Xavier Gil
director Gerard Quinto
Retolació
Rètols Porquet Prat
Servei pedagògic
Marina Berdalet
Forma part del
Festival Mirades de Dones
Organitzat per MAV
Tots el drets reservats. Prohibida la
seva reproducció total o parcial sense
autorització expressa dels autors.
Organitza i produeix:
58
Amb el suport de:
59
STNEM_D
SIRIL_D +
rebudO
60
resoR
61
2

D_MENTS + D_LIRIS - Museu Comarcal de Manresa

Transcripción

Documentos relacionados

folleto del curso - Cátedra Bidons Egara

Roser López Espinosa - El Blog de Jordi Cervera