ghada amer
Transcripción
ghada amer
GHADA AMER Patrocina Sponsored by GHADA AMER 9-IX-2004 / 7-XI-2004 EXPOSICIÓN EXHIBITION Comisaria Curator Teresa Millet IVAM INSTITUT VALENCIÀ D’ART MODERN CONSEJO RECTOR DEL IVAM BOARD OF TRUSTEES OF THE IVAM Dirección Executive Director Consuelo Císcar Casabán Presidente President Esteban González Pons Conseller de Cultura, Educación y Deporte de la Generalitat Valenciana Área Técnico-Artística Technical and Curatorial Area Marta Arroyo Vicepresidenta Vice-President Consuelo Císcar Casabán Directora Gerente del IVAM Executive Director of the IVAM Secretario Secretary Carlos-Alberto Precioso Estiguin Vocales Trustees José Luis Lobón Martín Máximo Caturla Rubio Manuel Muñoz Ibáñez Felipe Garín Llombart Román de la Calle Earl A. Powell III Susan Ferleger-Brades Peter-Klaus Schuster Directores honorarios Honorary Trustees Tomàs Llorens Serra Carmen Alborch Bataller J. F. Yvars Juan Manuel Bonet Kosme de Barañano Comunicación y Desarrollo Communication and Development Javier Molins Gestión interna Internal Management Vicent Todolí Económico-Administrativo Finance and Administration Juan Carlos Lledó Publicaciones y Acción exterior Publications and External Activity Joan Bria Coordinación de proyectos Project Coordinator Raquel Gutiérrez Registro Registrar Cristina Mulinas Restauración Conservation Maite Martínez Conservación Curatorial Department Irene Bonilla Maita Cañamás J. Ramon Escrivà Mª Jesús Folch Teresa Millet Josep Vicent Monzó Josep Salvador Isabel Serra Publicaciones Publications Manuel Granell Biblioteca Library Mª Victoria Goberna Fotografía Photography Juan García Rosell Montaje Installation Julio Soriano CATÁLOGO CATALOGUE AGRADECIMIENTOS ACKNOWLEDGEMENTS Producción Production IVAM Institut Valencià d’Art Modern, 2004 El IVAM quiere a agradecer a Ghada Amer su entusiasta colaboración con nosotros desde las primeras fases de este proyecto. Para la consecución de los préstamos de esta exposición como para la obtención del material para el catálogo ha sido fundamental la colaboración de Elizabeth Schwartz, de Deitch Projects, Nueva York, y de Amalia Dayan, de la Galería Gagosian de Nueva York. Asimismo queremos mostrar nuestro agradecimiento a todos aquellos que de una manera u otra han prestado su ayuda, así como a todos aquellos que han preferido permanecer en el anonimato. Diseño Design Marisa Gallén Traducciones Translation Tomàs Belaire Ricardo Lázaro Elizabeth Power Felip Tobar Fotografías Photographs Courtesy Sammlung Goetz Gagosian Gallery, New York Deitch Projects, New York Gilles Bensimon, 2004 Robe McKeever Courtesy Sammlung Goetz Gagosian Gallery, New York Deitch Projects, New York Courtesy the artist and Deitch Projects, NY Hoy el 70% de los pobres en el mundo son mujeres, 2001 Instalación en la Rambla de la Raval, Barcelona, 2001 © Ghada Amer con la colaboración del Servei Català de Trànsit de la Generalitat de Catalunya Indianapolis Museum of Art © IVAM Institut Valencià d’Art Modern, 2004 © de los textos los autores / of the texts the authors, 2004 © de las imágenes / of the images, Ghada Amer, 2004 Impresión Printed by Gráficas Vernetta, S.A. ISBN: 84-482-3863-X DL: V-3632-2004 The IVAM would like to thank Ghada Amer for her enthusiastic collaboration right from the early stages of this project. Achieving the loans and material for the catalogue used in this exhibition would not have been possible without the aid of Elizabeth Schwartz, from Deitch Projects, New York, and Amalia Dayan, from the Gagosian Gallery. We would also like to thank all those who have helped in one way or another and those who prefer to remain anonymous. Mary Patterson, Lauran Rothstein, Natasha Roje, Anna Erickson, Gagosian Gallery, Nueva York Felicity Coupland, Marx Francis, Mollie DentBrocklehurt, Gagosian Gallery, Londres Jo Stella-Sawicka, Monsoon Art Collection, Londres Sarah Marshall, Credit Suisse Trust Ltd., St. Peter Port, Guernsey Geraldine Marzullo, Nueva York Dimitris Paleocrassas, Art Consult, Atenas Valentina Costa, Galleria Massimo Minini, Brescia Jan-Erik Lundström Rosa Martinez Reza Farkhondeh Nehama Guralnik, Tel Aviv Museum of Art, Tel Aviv James Sokol, Birmingham, Alabama, USA Hadas Maor, The Brandes Family Art Collection, Tel Aviv Isabella del Frate Rayborn Rainald Schumacher, Goetz Collection, Munich Dimitris Daskalopoulos Collection, Grecia Peter and Linda Zweig Pam and Arnold Lehman Emma Vandermerwe, The Cranford Collection, Londres Enrico Mambretti Ernesto Esposito Aby J. Rosen Susan Hancock y Ray Otis, Nueva York Adam Lindemann Está rigurosamente prohibido, bajo las sanciones establecidas por la ley, reproducir, registrar o transmitir esta publicación, íntegra o parcialmente, por cualquier sistema de recuperación y por cualquier medio, sea mecánico, electrónico, magnético, electroóptico, por fotocopia o cualquier otro tipo de soporte, sin la autorización expresa del IVAM Institut Valencià d’Art Modern y de los titulares del copyright. It is strictly forbidden, by virtue of the sanctions established by law, to reproduce, record or transmit this publication, totally or partially, by any recuperation system and by any medium, be it mechanical, electronic, magnetic, electro-optical, by photocopy or any other type of medium, without the express authorisation of the IVAM Institut Valencià d’Art Modern and the holders of the copyright. SUMMARIO SUMMARY 7 PRESENTACIÓN FOREWORD José Luis Olivas Martínez 11 GHADA AMER GHADA AMER Consuelo Císcar Casabán 14 PLACERES REPETIDOS, DESEOS DESATADOS: LA OBRA DE GHADA AMER REPEATED PLEASURES, DESIRES UNBOUND: THE WORK OF GHADA AMER Jan-Erik Lundström 28 UNA CONVERSACIÓN CON GHADA AMER EN NUEVA YORK, NOVIEMBRE 2003 A CONVERSATION WITH GHADA AMER IN NEW YORK, NOVEMBER 2003 Teresa Millet 36 LOS JARDINES DE GHADA AMER GHADA AMER’S GARDENS Rosa Martínez 47 OBRAS WORKS 113 BIOGRAFÍA / BIBLIOGRAFÍA BIOGRAPHY / BIBLIOGRAPHY 119 TRADUCCIÓ AL VALENCIÀ En el marco de nuestro convenio de colaboración con el IVAM, del que ya se ha derivado un importante número de actividades promovidas desde esta institución, la Caja de Ahorros de Valencia, Castellón y Alicante, BANCAJA, se complace en patrocinar esta exposición monográfica que tiene como motivo la extensa obra de la artista egipcia Ghada Amer. Se trata de unas creaciones que han merecido la atención de la crítica internacional y, durante ya casi quince años, también la de un extenso público, a través de su presencia en grandes museos y salas de exposiciones de todo el mundo. BANCAJA, que despliega una labor continuada de apoyo y difusión del arte en sus más diversas manifestaciones, tiene ahora la satisfacción de colaborar para que la obra de Ghada Amer sea JOSÉ LUIS OLIVAS MARTÍNEZ Presidente de BANCAJA mejor conocida entre nosotros. Según la opinión de los especialistas, y tal como lo muestra este catálogo, en el trabajo de la artista confluye una mirada atenta hacia el mundo de la mujer, con una clara comprensión de las realidades culturales en que se unen y entremezclan los precedentes de distintos lugares y tradiciones. Son dos cuestiones clave en nuestro tiempo y lo seguirán siendo en el futuro. Son también dos temas a los que BANCAJA, por medio de su actuación en beneficio de la sociedad, presta un especial interés. Nos es pues muy grato ofrecer a los visitantes de esta exposición una excelente oportunidad de aproximarse a ellos al contemplar las imágenes de una artista que ha sabido interpretarlos y hacerlos suyos. 7 Within our agreement to collaborate with the IVAM, which has led to a large number of activities promoted by this institution, the Caja de Ahorros de Valencia, Castellón y Alicante, BANCAJA, is pleased to sponsor this monographic exhibition of the extensive oeuvre of the Egyptian artist Ghada Amer. For almost fifteen years now, her creations have attracted the attention of international critics and an extensive public, thanks to her presence in important museums and galleries all over the world. BANCAJA, which carries out a task of constant support and diffusion of art in all its manifestations, now has the satisfaction of helping make Ghada Amer’s work better known among us. JOSÉ LUIS OLIVAS MARTÍNEZ President of BANCAJA According to the opinion of specialists and as we can see from this catalogue, the artist’s work combines an attentive glance at the world of woman, with a clear un- derstanding of the cultural realities where the precedents of different places and traditions mingle and blend. They are two key issues of our time, and will continue to be in the future. They are also two themes to which BANCAJA pays special attention in the activities it performs for society. We are therefore very glad to offer visitors at this exhibition an excellent opportunity to approach and see the images of an artist who has known how to interpret them and make them her own. GHADA AMER The life story of Ghada Amer (Cairo, Egypt, 1963) is impregnated with cultural plurality. Her work takes moments of history from different places on the planet, recycles them and, through her personal Egyptian woman’s viewpoint, turns them into criticism, commitment or mere pleasure, depending on the case, but always from her biunique position as a woman and a daughter of a very specific culture: that of Arab civilisation. She absorbed the tradition of her country as a child, before moving to Nice, Paris, North Carolina and New York, where she studied art until she was granted an award by the UNESCO at the 48th Venice Biennial. Although she has never entirely abandoned her native Egypt, where she extracts the essence of her work, she has taken up residence in New York in an attempt to consolidate the cosmopolitanism of her experience. Even when she portrays this within the strict limits of a framed painting, she tries to erase the edges by means of loose threads by which she can enter the nucleus of the picture. As someone said, Amer can be said to “transgress conventions” and this attempt to go further probably surpasses the sphere of art to form part of her double basic commitment mentioned above as a woman and a member of a very specific culture where woman hides her face, her image, her strength, so to speak. She forms part of the group of contemporary artists who have consolidated their work by means of the challenge involved in breaking the rules of their homelands. They are the new Scheherezades, sleepless in the face of injustice. Ghada Amer grew up in the period of political unrest that followed the Six Day War between Israel and Egypt and she moved to France with her family in 1974. But she never actually cut the umbilical cord that connected her to her country, in spite of the disagreements that have arisen over the years. During her annual trips to Egypt, Amer discovered the fashion magazine Venus, which took pictures of models from Western countries and added short hair, hats or veils and sleeves to them to turn them into modern-day Muslim women. This peculiar combination of European fashion and Islamic morality inspired Ghada Amer’s early work based on embroidery. Her current work includes paintings and drawings with embroidery portraying erotic images and sculptures with em11 GHADA AMER La historia de Ghada Amer (El Cairo, Egipto, 1963) muy concreta que cubre su rostro, su imagen, en está impregnada por la pluralidad cultural. Su obra definitiva, su fortaleza. Forma parte del grupo de sorbe momentos de la historia en espacios dife- artistas contemporáneos que han afianzado su rentes del planeta, los recicla y con su peculiar obra mediante el desafío que supone romper reglas mirada de mujer egipcia los transforma en denun- en sus países de origen. Son las nuevas Schehe- cia, compromiso o simple placer según el caso, rezades vigilantes ante el sueño de la sinrazón. pero siempre desde una posición biunívoca de Ghada Amer creció en el período políticamente mujer e hija de una cultura muy concreta: la árabe. cambiante que siguió a la Guerra de los Seis Días Sorbió la tradición de su país en la niñez, para des- entre Israel y Egipto y, en 1974, se trasladó a Fran- plazarse a Niza, París, Carolina del Norte y Nueva cia con su familia. Pero nunca ha cortado el cor- York, donde se formó como artista hasta que en dón umbilical que le une con su país, pese a los 1999 la Unesco le concede su galardón en la XLVIII desencuentros que ha vivido durante estos años. Biennale di Venecia. Aunque nunca ha abandonado el Egipto natal del que extrae el poso de su obra, ahora ha fijado su residencia en Nueva York en un intento de afianzar el cosmopolitismo que se enraíza en sus vivencias. Incluso cuando las traslada al estricto marco pictórico trata de romper los moldes que lo encierran a modo de flecos deshilachados por los que poder adentrarse en el núcleo del cuadro. Puede decirse, como alguien ha escrito, que Amer «viola las convenciones», y probablemente este intento por ir más allá supera el ámbito artístico y forma parte del doble compromiso básico anteriormente mencionado como mujer, e hija de una cultura Durante sus viajes anuales a Egipto, Amer descubrió la revista de moda Venus, que se apropia de imágenes de modelos occidentales para sobreimprimirles cabellos cortos, sombreros o velos y mangas hasta convertir en actuales y modernas a las mujeres musulmanas. Esta extraña combinación de moda europea y moralidad islámica inspiró la obra inicial de Ghada Amer basada en el bordado. Su trabajo actual incluye pinturas y dibujos con bordados de imágenes eróticas y esculturas con textos también bordados, así como instalaciones al aire libre, sus denominados jardines, que la artista viene realizando desde mediados de la broidered texts, along with outdoor installations or gardens, It is especially interesting to note that the artist often at- threads hang like drops of paint and they are stuck with glue which the artist has been making since the mid nineteen nineties. She has installed the latter in such diverse loca- tempts to make the embroidery and the loose threads look like the brushstrokes of Abstract Expressionism, thus cre- to form intricate veils of colour. But we must not fall into the Eurocentrist temptation of see- tions as the Roman Theatre in Sagunto (Valencia), the Raval ating a mixture of painting and sewing. The violation of ing each of these images as a criticism of Muslim culture district in Barcelona, Pusan (South Korea), the SITE Santa Fe International Biennial (New Mexico), Tours (France) and the laws of painting go outside the picture in this way, beyond the frame, which marks the traditional boundaries –which they are– but a recrimination of the repression that, metamorphosed in needle and thread, covers any form of the Botanical Garden at Miami Beach, among others. of the painting, past the edges of the canvas, perforated repression inflicted on women in all the cultures –space and An important part of Ghada Amer’s work resorts to an activity culturally associated to woman’s world: sewing, a tra- by the prick of the needle, crossed by threads that actually move. Amer’s daring may, however, be viewed simply, context– that people the planet. The exhibition now presented at the Institut Valencià d’Art ditionally feminine task. In this way she combines her com- without fuss, without any of the great visual breakthroughs Modern includes a selection of unpublished drawings made mitment to the feminist cause with a criticism of a culture that subjugates women to play a role imposed by tradition we have become accustomed to. The harshness of her criticism could even be said to stem from a need to show between 2003 and 2004, pictures of some of the gardens the artist has been designing since 1998, some 25 em- and assimilated by themselves. so that other women can make a choice. That is why her broidered paintings, dated between 1992 and 2003, and The artist cuts pictures out of magazines and newspapers and takes sentences from great books and combines them analysis is merely descriptive, visually comprehensible, in many cases. all with pornographic photographs or advertisements that When seen from a distance, Amer’s paintings can look like the installations Barbie aime Ken, Ken aime Barbie (Barbie Loves Ken, Ken Loves Barbie, 1995), Private Rooms (1998) and The Encyclopaedia of Pleasure (2001). advocate the everyday life of Western woman. This carefully chosen ensemble is sewn –everyday life is tacked Abstract Expressionism, because she often uses moulds and drips of colour on her canvases, but if we look more close- Two profound viewpoints of Arab culture have been made to coincide by the IVAM: a culture that has been shunned together with other less structured models– to the canvas, ly, the delicate embroidery becomes visible. First she draws paying special attention to the complex combinations of colour and line. pictures of women in erotic poses on the canvas and then she painstakingly embroiders over them. The ends of the as a result of recent international politics in spite of being so close to us. Vivir bajo la media luna (Living under the Crescent Moon) and Ghada Amer are an attempt to bring every- década de 1990 y que le ha llevado a instalarlos nismo abstracto para crear de esta manera un Pero no debemos caer en el engaño eurocentrista en emplazamientos tan diversos como el Teatro mestizaje entre pintura y costura. La ruptura de de contemplar cada una de estas imágenes como Romano de Sagunto (Valencia) y en el barrio del las leyes de la pintura tiene su reflejo más allá del una crítica a la cultura musulmana –que lo es–, Raval de Barcelona, en Pusan (Corea del Sur), en cuadro –del marco– que encierra los límites tra- sino como una denuncia de la represión que meta- 12 la Bienal de Santa Fe (Nuevo México), en Tours dicionales de la pintura para superar los propios forizada en el hilo y la aguja se extiende a cual- (Francia), o en el jardín botánico de Miami Beach, confines que resuelve el lienzo –lo perfora mediante quier forma de represión sobre las mujeres en entre otros. el pespunteo de la aguja– y el borde –lo sobrepasa todas las culturas –espacio y contexto– que habi- Una parte importante del trabajo de Ghada Amer con los hilos que incluso tienen movimiento–. El tan el planeta. reutiliza una actividad asociada culturalmente al atrevimiento de Amer puede, sin embargo, ser con- La exposición que el Institut Valencià d’Art Modern mundo femenino, la costura, como ocupación tra- templado con sencillez, sin aspavientos, sin las presenta ahora, incluye una selección de dibujos dicional de la mujer. De este modo une el compro- grandes rupturas visuales a las que nos han acos- inéditos realizados entre el 2003 y el 2004, imá- miso con la mujer y la denuncia de una cultura que tumbrado. La dureza de su denuncia incluso podría genes de algunos de los jardines que la artista la subyuga a desempeñar un papel que parte de afirmarse que parte de una necesidad de mostrar viene realizando desde 1998, alrededor de 25 pin- la tradición y que ha sido asimilado por ella misma. para que otras mujeres puedan optar. De ahí que turas bordadas, fechadas entre 1992 y 2003, y La artista selecciona sus imágenes en los recortes su análisis en muchos casos sea puramente des- las instalaciones Barbie aime Ken, Ken aime Bar- de prensa y toma sus frases de grandes libros para criptivo, visualmente comprensible. combinarlo todo con fotografías pornográficas o Vistas desde lejos, las pinturas de Amer pueden anuncios en los que se alaba la vida cotidiana de parecerse a las del expresionismo abstracto ya que la mujer occidental. El conjunto, detalladamente los lienzos están a menudo pintados con moldes escogido, se cose –se hilvana la vida cotidiana con y «gotas» de color, pero en una inspección más otros modelos menos estructurados– a la tela para cercana, el delicado bordado se revela. Imágenes prestar una especial atención a las complejas com- de mujeres en eróticas poses se dibujan primero binaciones de color y de línea. sobre el lienzo para, posteriormente, bordarlas cui- Es especialmente interesante constatar cómo a dadosamente sobre él. Los hilos sobrantes cuel- menudo la artista intenta equiparar el bordado y gan como gotas de pintura y se fijan con pega- los hilos sobrantes a una pincelada del expresio- mento, formando intrincados velos de color. bie (Barbie quiere a Ken, Ken quiere a Barbie, 1995), Private Rooms (Habitaciones privadas, 1998) y Encyclopedia of Pleasure (Enciclopedia del placer, 2001). El IVAM ha hecho coincidir dos miradas profundas sobre el interior de una cultura, la árabe, que pese a su cercanía había sido objeto de un desplazamiento como consecuencia de los acontecimientos políticos internacionales. Vivir bajo la media luna y Ghada Amer tratan de acercar la cotidianidad a una retina como la nuestra dema- day life before eyes like ours, all too used to seeing the events that take place in Muslim countries in the light of religion. In this catalogue we are pleased to have the collaboration CONSUELO CÍSCAR CASABÁN Executive Director IVAM of Rosa Martínez, who has right from the start encouraged Ghada Amer to design her gardens, which are the subject matter of her essay. Jan-Erik Lundstrüm’s text delves into Amer’s message, which is not always explicit on account of the discrepancy of her double glance –far-near, simplicity-conflict– and he analyses it in straightforward language. Finally, the contribution of Teresa Millet, curator of the exhibition, is based on the conversation she held with the artist in her New York studio in November 2003, reproduced in this publication. I would like to thank Ghada Amer for her close collaboration with the IVAM and her great enthusiasm since the early stages of the project, and her New York galleries, the Gagosian Gallery and Deitch Projects, for all the help they have given us in procuring loans for the exhibition. I would also like to offer my sincere gratitude to Bancaja, who collaborate in this show once again, for their repeated support of IVAM activities. 13 siado acostumbrada a filtrar todo cuanto sucede en los países musulmanes a través de los lentes de la religión. En este catálogo hemos podido contar con la colaboración de Rosa Martínez, que siempre ha animado a Ghada Amer, desde sus inicios en este soporte, a realizar sus jardines y sobre ellos versa su ensayo. Los textos de Jan-Erik Lundström se adentran en el mensaje de Amer, no siempre explícito por la discrepancia de la doble mirada lejanía-cercanía, sencillez-conflicto, y lo desmenuza con un lenguaje claro. Finalmente, la aportación de Teresa Millet, comisaria de la muestra, parte de la conversación que mantuvo con la artista en su estudio de Nueva York en noviembre de 2003 y que ahora reproducimos en esta publicación. Quiero agradecer a Ghada Amer su estrecha colaboración con el IVAM y su vital entusiasmo desde las primeras fases del proyecto, así como a sus galerías en Nueva York, Gagosian Gallery y Deitch Projects, por toda la ayuda que nos han prestado en la consecución de préstamos para la muestra. También quisiera destacar aquí y agradecer sinceramente el reiterado apoyo de Bancaja a las actividades del IVAM que, de nuevo, colabora con nosotros en esta exposición. CONSUELO CÍSCAR CASABÁN Directora Gerente del IVAM PLACERES REPETIDOS, DESEOS DESATADOS: LA OBRA DE GHADA AMER REPEATED PLEASURES, DESIRES UNBOUND: THE WORK OF GHADA AMER JAN-ERIK LUNDSTRÖM Jan-Erik Lundström es director del Bildmuseet, institución de arte contemporáneo y cultura visual en Umea, Suecia. Autor de varios libros y colaborador habitual de revistas de arte como Paletten, Glänta, European Photography, Afterimage y Tema Celeste. Sus más recientes proyectos como comisario de exposiciones incluyen Democracy’s Images, The Politics of Place, Socialism, Projects for a Revolution y Killing Me Softly. Es profesor invitado de la Academia HISK en Amberes e imparte conferencias sobre arte contemporáneo y fotografía de forma internacional. Es director del Centro de Fotografía de Estocolmo, Suecia y del Visual Community Network, un proyecto de colaboración entre cinco museos Europeos. Jan-Erik Lundström is Director of BildMuseet, a contemporary art and visual culture institution in Umeå, Sweden. Author of various books and a regular contributor to art magazines such as Paletten, Glänta, European Photography, Afterimage and Tema Celeste. His most recent projects as an exhibition curator include Democracy’s Images, The Politics of Place, Socialism, Projects for a Revolution and Killing Me Softly. He is a guest lecturer at HISK in Antwerp and gives talks on contemporary art and photography internationally. He is Director of Fotografiska Museet in Stockholm, Sweden, and of the Visual Community Network, a project of collaboration between five European museums. Edward Said se ha mostrado contrario al concepto de exilio entendido fundamentalmente como un estado de pérdida y nostalgia, y lo ha hecho relatando y analizando el exilio entendido como plenitud y como recurso propio. Los exiliados tienen la oportunidad de asimilar un gran número de facetas de la experiencia en su cotidianidad, son capaces de enfrentarse a cualquier situación o desafío recurriendo a un amplio abanico de recursos, surgidos de los complejos y múltiples legados que los han forjado. “La mayoría de la gente tiene conciencia principalmente de una cultura, de un emplazamiento, de un hogar; los exiliados tienen conciencia al menos de dos, y esa pluralidad de su visión plantea una conciencia de la existencia de varias dimensiones simultáneas, una conciencia que... tiene un carácter de contrapunto”. Hay que tener en cuenta que Said rara vez recurre a conceptos como los de mestizaje o bricolaje. Tiene un léxico más cercano al esencialismo que al relativismo. Sin embargo, se muestra muy claro a la hora de evitar cualquier visión del exilio (o del mestizaje) como una condición que sólo se pueda producir a posteriori, como algo que se hubiera visto precedido por un estado original en el que las culturas –y por tanto las identidades culturales– fueran cosas indiscutibles, estuvieran claramente definidas, tuvieran un carácter distintivo y permanecieran siempre diáfanas e intactas. Said no es ningún defensor de la originalidad, la pureza o la virginidad culturales. Las culturas también viajan, se transforman, crecen y mueren. La concepción que Said tiene del exilio incluye un proceso de descubrimiento, comprensión y crecimiento que podemos observar incluso en la narrativa trágica de su autobiografía Out of Place, sobre el desplazamiento y la opresión tal como fueron experimentados por una familia palestina en concreto, la del propio Said, y por los palestinos en general. En realidad no hay nada más lejos de las intenciones de Said –ni de las de este texto– que neutralizar o suavizar las experiencias y emociones que ofrece el exilio, siempre extremadas y difíciles, o la dimensión de las tragedias que éste implica. Sin embargo, de forma crucial, Said es capaz de enfrentarse al exilio, o de estar “fuera de lugar”, con los ojos bien abiertos y sin evitar sus aspectos más complicados, no sólo las pérdidas, las carencias y la falta de plenitud, sino también sus aportaciones, sus enriquecimientos y sus valores productivos. El exilio es a la vez un don y una carga; el exiliado y la exiliada no son alguien incompleto o sin hogar, sino más bien alguien que constituye en sí mismo un hogar entre muchos otros, que se encuentra en su hogar dentro del contexto de muchos discursos, mucho más consciente también de ese inevitable elemento de la experiencia humana que Kristeva captura de modo tan preciso al reconocer que todos somos, además, “extraños para nosotros mismos”. Edward Said has opposed the notion of exile understood as primarily a state of loss and longing by narrating and exploring exile as plenitude and a resource. The exiled may cull from several diverse strands of experience in her/his daily encounters, is able to counter any situation or challenge with a rich register of responses born out of the complex and multiple inheritances which constitute her/him. “Most people are principally aware of one culture, one setting, one home; exiles are aware of at least two, and this plurality of vision gives rise to an awareness of simultaneous dimensions, an awareness that… is contrapuntal.” Note that Said seldom uses notions such as hybridity or bricolage. His vocabulary might seem more essentialist than relativist. He is however very clear in avoiding any understanding of exile (or hybridity) as only a post-condition, as something which follows after an original state when cultures and thus cultural identities were unchallenged, precise, distinct, unblurred and intact. Said is not a proponent of cultural purity or virginity or originality. Also cultures travel, change, grow, die. Said’s conception of exile harbours a process of discovery, comprehension and growth, even in the tragic narrative, in his autobiography Out of Place, of displacement and oppression as experienced by a particular Palestinian family, Said’s own, and by Palestinians in general. Certainly it is exactly contrary to Said’s intention – or this text – to neutralise or diminish the extreme and difficult experiences and emotions of exile, or the scope of the tragedies involved. Yet, crucially, Said is able to perform exile, or being “out of place”, with open eyes and without avoiding hardship, not only as losses, insufficiencies and states of incompleteness, but also as gains, enrichments, productivities. Exile is both a gift and a burden; the exiled is not incomplete or homeless, rather she/he is one of several homes, at home in several discourses, knowing also more thoroughly that inevitable element of human experience 15 16 En la obra de Ghada Amer, el exilio rara vez se muestra como un tema explícito o se utiliza como referencia biográfica, aunque el propio relato de la vida de Ghada Amer sea muy parecido en muchos aspectos al descrito anteriormente por Said (y aunque casi todos los textos referidos a su obra traten de ubicarla dentro del contexto de su biografía como exiliada). Aun así, la habilidad de Amer para dominar un número determinado de discursos paralelos, su capacidad –en su obra– para coreografiar movimientos e intervenciones a través de grandes fronteras culturales o de líneas divisorias decisivas desde el punto de vista ideológico, nos recuerda la riqueza de experiencias que caracteriza el exilio y el hecho de sentirse como en casa en lugares muy distintos entre sí (lo cual, en cierto modo, no deja de ser una sensación idéntica a la de estar siempre fuera de lugar). Ghada Amer, en su obra, permite que se produzca un diálogo enriquecedor y continuo entre lo femenino y lo masculino, entre Occidente y Oriente, entre las facetas más elevadas de la modernidad y la cultura popular, entre la palabra y la imagen, entre el ámbito de lo público y el de lo privado, entre el Islam y el cristianismo, entre lo religioso y lo laico, entre la cultura vocacional y lo doméstico, entre el placer y la libertad individuales y la injusticia y la represión colectivas o culturales. Cualquier obra de arte en concreto yuxtapondrá algunas de estas dicotomías, haciendo que se abran a una compresión más compleja y a una base fenomenológica más rica, aunque sin llegar a ofrecer ninguna resolución definitiva o a recomendar cuál de las dos posiciones deberíamos adoptar. Amer es traductora y viajera. El de «atravesar» es un movimiento que se realiza en muchas de sus obras; «atravesar» como algo más próximo a «acompañar» que a «dejar atrás». La traducción –a través de las culturas, las religiones, los géneros, las sexualidades– no obstruye o limita el significado; no es un intento inevitablemente incompleto y frustrado de representar la comprensión. La traducción no es una pérdida; al contrario, la traducción genera significado; movernos a través del significado es un proceso complicado, espeso y coagulado. De un modo muy coherente, Amer rechaza la solución fácil y proporciona placer al espectador de su obra mientras que, a la vez, obstruye o retiene ese placer. En cualquier caso, se podría decir que su obra es antifundamentalista, antiesencialista (algo que también se halla expresado en la negativa de Ghada Amer en sus entrevistas a ejercer de portavoz de temas como el Islam, la forma de vida occidental, la modernidad, el feminismo, los egipcios... aunque los trate todos en su obra) y antisistema. Y también se podría subrayar el hecho de que un lugar así –un lugar antifundamentalista, relativista y antisistema– no es un lugar fácil para establecerse o para encontrarse a sí mismo; tras haber dejado atrás las soluciones preestablecidas y los parámetros de la familiaridad, la verdad es que no hay ya lugar para descansar. Habrá que trabajar muy duro y sin ninguna garantía de obtener nada a cambio. De entre un gran corpus de pinturas –empezando quizá por La bleue (La azul, 1995) o La ligne (La línea, 1996), e incluyendo obras capitales como Big Drips, Black Stripes (Grandes gotas, barras negras) o A Kiss from Alison (Un beso de Alison), entre muchas otras–, Ghada Amer ha ofrecido la que quizá sea su secuencia de obras más contenida, aunque en constante evolución, llevando a cabo un diálogo complejo y polifacético en torno a aspectos relacionados con el género, la sexualidad, el placer, la artesanía y la historia del arte. Estas pinturas, características de su estética (como ya han intentado categorizar muchos –quizá demasiados– críticos), expresan una compleja relación entre fondo y figura y contienen una imaginería repleta de significados ambivalentes, que siempre supone un reto para el espectador y que constantemente retrasa o pospone la lectura de la imagen. Lo primero es un lienzo básico, a menudo monocromo, a veces complementado por áreas de color formadas por gotas de pintura (o por bordados que imitan la pintura), “al azar”, como en las obras de maestros del expresionismo abstracto tales como Mark Rothko o Jackson Pollock. Sobre este lienzo que ejerce como base, se establece un campo visual de carácter figurativo (y sin embargo abstracto), habitualmente un patrón formado por una serie de imágenes repetidas, que puede constar de (página 14 izquierda) For Julia RFGA, 2002 Para Julia RFGA Detalle Colección Goetz, Munich (page 14 left) For Julia RFGA, 2002 Detail Goetz Collection, Munich (página 14 derecha y estas páginas) Untitled, 2003-04 Sin título Detalle Colección de la artista. Cortesía Gagosian Gallery, Nueva York (page 14 right and these pages) Untitled, 2003-04 Detail Collection of the artist. Courtesy of Gagosian Gallery, New York which Kristeva so precisely captured when acknowledging that we are all, in addition, “strangers to ourselves”. might be able to claim that her work is anti-fundamentalist, anti-essentialist (expressed as well in Ghada Amer’s re- In the work of Ghada Amer, exile is seldom an explicit topic or even employed as a biographical reference, even though Ghada Amer’s own life narrative adheres in many ways to sistance in interviews to be a spokesperson for Islam, Western living, modernity, feminism, Egyptians... even if she addresses all of those in her work) and anti-systemic. And, such a one as outlined by Said above (and even though most texts about her work try to locate it within this biography of exile). Yet, Amer’s ability to master any given number of par- also, that such a place – an anti-fundamentalist, relativist and anti-systemic place – is not an easy place to settle in or find oneself in; having left fixed solutions and reconcilable allel discourses, her ability, in her art work, to choreograph movements and interventions across major cultural borders or decisive ideological demarcation lines, is reminiscent of parameters behind, there is simply no place to rest. You will work hard and you will not be guaranteed to gain anything. From within a large body of paintings, beginning perhaps with La Bleue (The Blue) from 1995 or La Ligne (The Line) from 1996, and including such major works as Big Drips, Black Stripes or A Kiss From Alison, and many others, Ghada Amer has offered her perhaps most contained, yet constantly evolving, sequence of works, sustaining a complex and multi-faceted dialogue on issues of gender, sexuality, pleasure, craft and art history. Qualifying as a signature aesthetics (as possibly too many commentators have attempted to categorise them), these paintings express a complex figure-ground relationship and contain layered imagery that invariably challenges the viewer and constantly defers or postpones the reading of the image. A primed canvas, often monochrome, sometimes complemented with fields of colour produced with paint allowed to drip (or with embroidery imitating paint), “randomly”, as in the works of Abstract Expressionist masters such as Mark Rothko or Jackson Pollock, comes first. Upon this primed canvas a figurative (however abstracted) visual field is established, often a pattern with repeated images, consisting of female figures, sewn or embroidered (a praxis commonly understood as craft, and identified as feminine, now claimed for high-art membership) to the canvas. In many “paintings, the source of the images has been pornographic magazines, from which Amer excerpts images of females involved in auto-erotic gestures, while more or less overtly addressing the viewer. When ren- the rich experiential registers of exile and of being at home in many places at once (which, as it turns out, is identical to always being somewhat out of place). Ghada Amer, in her art, enables a continuous and empowering dialogue between the feminine and the masculine, between the West and the Orient, between high modernism and popular culture, between word and image, between the private and the public sphere, between Islam and Christianity, between the religious and the secular, between vocational culture and domesticity, individual freedom and pleasure and collective or cultural repression and injustice. Any given piece of art will juxtapose a number of these conceptual couples, opening them to a more complex understanding and a richer phenomenological base, yet without offering resolution or recommending which side to choose. Amer is a translator and a traveller. Across is the movement performed in many of her works; across as joining rather than leaving behind. Translation – across cultures, religions, gender, sexualities – does not obstruct or limit meaning; it is not an inevitably incomplete and insufficient attempt at rendering understanding. Translation is not loss; on the contrary, translation generates meaning; when moving across meaning is complicated, thickened, congealed. Amer consistently counters the easy way out, offers the viewer of her work pleasure while simultaneously withholding or obstructing pleasure. If anything, one 17 18 figuras femeninas, cosidas o bordadas (una praxis habitualmente asociada a la artesanía, e identificada como femenina, que ahora se utiliza en el ámbito del arte más elevado) al lienzo. En muchas de esas “pinturas”, las imágenes provienen de revistas pornográficas, de las que Amer extrae imágenes de mujeres que realizan actos de autoerotismo, apelando abiertamente al observador con más o menos intensidad. Cuando se representan sobre el lienzo, estas imágenes se hallan fuertemente estilizadas y simplificadas; lo que originalmente debió de haber sido una imagen fotográfica se transforma en un dibujo lineal –hilos de color sobre el lienzo– en la pintura. Es más: por encima –o a través– de ese tejido, Amer permite que las gotas de la “pintura” (los hilos) formen líneas verticales y que los hilos aplicados sobre el lienzo corran de manera suelta a lo largo y ancho de éste, obstruyendo la imagen (como si estuviéramos mirando el reverso de una tela cosida, en el que abundan más los hilos sueltos). Ése es, por lo tanto, el planteamiento general que sirve para establecer tanto el método como los elementos clave presentes en un gran número de obras, aunque alterados y diversificados en cada obra concreta (de hecho no existe ninguna serie de obras en toda la producción de Ghada Amer; cada pintura es algo singular, aunque manifieste inquietudes similares a las de las demás). En primer lugar, Amer postula que la imagen erótica, creada en principio para satisfacer la mirada masculina, tiene unos orígenes más bien incultos o ligados a la cultura popular (la pornografía constituye el 40% del tráfico total de Internet). Esta imagen, cuando se estiliza y se introduce en otro contexto, se convierte en una red, en un telón de fondo, y a la vez invierte de forma coherente el itinerario del placer. El poder que tiene el autoplacer es algo que desconcierta a la mirada (masculina); más allá de mi alcance como observador, la mujer goza recreándose en su propio cuerpo. En segundo lugar, la propia imagen pornográfica se expresa a través del uso de un medio doméstico o popular: la costura, los bordados. El hecho de coser o bordar, una actividad tradicionalmente doméstica y de carácter femenino, logra así ocupar su propio lugar en el espacio más recargado de la historia del arte: la superficie del lienzo; incluso llega a violar y a penetrar el lienzo al relacionarse con él (un pintor que sustituye el pincel por una aguja). El bordado contra el acrílico. Dos discursos que protagonizan un sorprendente encuentro en la obra de Ghada Amer. En tercer lugar, esa misma actividad doméstica –el bordado– se utiliza además para imitar, para “domesticar” realmente la pintura al óleo en general y la propia estética (y la metodología: la gota, el proceso de fetichización de la pintura material y del gesto pictórico –la pincelada–) del expresionismo abstracto dered onto canvas, these images are highly stylised and simplified; what originally must have been a photographic image is transformed into a line drawing – coloured threads onto canvas – in the painting. Furthermore, above or across this grid, Amer either allows drips of “paint” (thread) to form vertical lines or allows the applied thread to run wild, obstructing the image (as if we were looking at the back of a sewn piece, where the loose threads are fastened). This is thus the general setup, constituting both method and key ingredients across a large number of works, albeit altered and varied in each actual work (there are in fact no series in Ghada Amer’s works; each painting is singular, yet orchestrating similar concerns to its companions): First, Amer posits the erotic image, initially created to serve the male gaze, a lowbrow or popular culture (pornography constitutes 40% of overall internet traffic) origin. This image, when stylised and recontextualised, is turned into a grid, a backdrop, while consistently reversing the trajectory of pleasure. The force of selfpleasure unsettles the (male) gaze; beyond my reach as viewer the woman delights in her own body. Secondly, the very same pornographic image is expressed through the use of a domestic or popular medium: needlework, embroidery. Sewing, embroidery, a female domestic medium is allowed to enter the most charged space of art history: the surface of the canvas. It even violates and penetrates the canvas when the artist stitches into it (a painter who replaces the brush with a needle). Embroidery vies with acrylic. Two discourses in a surprise encounter in the work of Ghada Amer. Thirdly, the same domestic medium of embroidery is in addition used to imitate, to indeed “domesticate” oil painting in general and the very aesthetic (and methodology: the drip, the fetishising of the material paint and of the painterly gesture: the stroke) of Abstract Expressionism as a high moment of Modernism (and indeed a very male such moment). In each painting several discourses collide, are upturned, power positions are shifted, preconceptions are Barbie aime Ken, Ken aime Barbie, 1995 Barbie quiere a Ken, Ken quiere a Barbie Cortesía de Deitch Projects y Gagosian Gallery Barbie aime Ken, Ken aime Barbie, 1995 Courtesy of Deitch Projects and Gagosian Gallery como punto álgido de la modernidad (un punto álgido ciertamente masculino). En cada pintura se produce la colisión y la inversión de un gran número de discursos, las jerarquías se transforman y los prejuicios se alteran, ya que el medio de la pintura tiene la obligación de redefinirse; todo en nombre del placer y del deseo. Porque, del mismo modo que las pinturas de Ghada Amer afrontan grandes discursos como ésos, también se comprometen con su propio placer: las pinturas de Ghada Amer son, al fin y al cabo, auténticas muestras del valor de lo artesanal, de la habilidad, del disfrute en la ejecución, del poder material, del placer táctil y visual, y se hallan más profundamente vinculadas entre sí que nunca. Lo cierto es que las pinturas gozan. Las pinturas, desean el deseo, su propio deseo. Y se alegran cuando nosotros, los espectadores, las acompañamos en la persecución del deseo. El texto y la imagen, constantemente enfrentados en la cultura occidental, son los dos elementos clave de otra de las grandes zonas de intercambio discursivo que caracterizan la obra de Ghada Amer. Si retrocedemos –como mínimo– hasta principios de los años noventa, veremos que Amer ya ha ejecutado un gran número de obras en las que la escritura o el texto son incorporados de diversas formas en la obra de arte. Del mismo modo que la autora cita una determinada imaginería, procedente de fuentes de la cultura popular visual –como las imágenes extraídas de revistas semipornográficas o las ilustraciones (a imitación de las de libros escolares) que muestran a mujeres en situaciones domésticas, aplicándose en determinadas actividades, como las Cinq Femmes qui Travaillent (Cinco mujeres trabajando), La femme qui zappe (La mujer que hace zapping) o Au supermarché (En el supermercado)...–, Amer también cita y reproduce textos para esculturas, instalaciones y pinturas. Sus influencias textuales son muchas y muy variadas: las definiciones de diccionario, los cuentos, las leyendas y la prensa de quiosco, utilizando como referentes textos tanto occidentales como árabes. Su método de citación, como ocurre con las propias imágenes citadas, también implica un medio cambiante. El texto no se vuelve a imprimir ni se reproduce mediante ningún tipo de tecnología de copiado; casi siempre se inscribe [en la obra] mediante un paciente y laborioso trabajo de bordado, repuntado a mano o cosido manualmente mediante cualquier otro procedimiento similar sobre el lienzo u otra clase de superficies, de modo que se refuerza una labor de artesanía tradicionalmente femenina y a la vez se transforma del todo para ser comprendida o percibida como imagen, como escritura, como tarea, como presencia material, como forma. Definition of Love according to Le Petit Robert (La definición del amor según Le Petit Robert, 1993) nos proporciona exactamente lo que dice el título: una definición de diccionario del amor, bordada directamente 19 20 unsettled, as the very medium of painting is forced to redefine itself; all in the name of pleasure and desire. For, just as much the paintings of Ghada Amer address such major discourses, they are, also, deeply engaged in their own pleasure: Ghada Amer’s paintings are, after all, substantial investments in craft, skill, the joy of execution, material lust, visual and tactile pleasure, more deeply intertwined than ever. The paintings, indeed, enjoy themselves. They, the paintings, desire desire, their own desire. And, they are pleased when we, the viewers, accompany them in their pursuit. Text and image, constantly in battle in Western culture, are the two key components of another major discursive trade zone which the work of Ghada Amer traffics. Dating back to at least the early 1990s, Amer has executed a large number of works where text or script is in various ways incorporated in the artwork. Just as she quotes imagery, adopted from sources of popular visual culture (as the images lifted from semi-pornographic magazines or as the school-book like illustrations of women in domestic situations applied in works such as Cinq Femmes qui Travaillent (Five Women at Work), or La Femme Qui Zappe (Woman Zapping) or Au Supermarché…(At the Supermarket), Amer quotes and reproduces texts for sculptures, installations and paintings. Her textual sources are many and diverse: Dictionary definitions, tales, legends, and newsstand periodicals, sourcing both Arabic and Western texts. Her method of quotation, as with quoted images, also involves shifting medium. Text is not reprinted or copied through any reproductive technology; it is almost always inscribed through patient and painstaking embroidery, hand-stitched or otherwise manually sewn into canvas or other surfaces, thus re-empowering a traditionally female craft, while also completely transforming to become understood or perceived as image, as script, as labour, as material presence, as form. The Definition of Love according to the Petit Robert from 1993 delivers exactly what the title alludes: a dictionary definition of love, embroidered directly onto a piece of canvas. Similarly, Conseils de Beauté (Beauty Tips), also from 1993, re-presents texts sharing advice on female hygiene, toilette and seduction; clearly performed with ironic colour. Barbie Aime Ken, Ken Aime Barbie (Barbie Loves Ken, Ken Loves Barbie) inscribes these two phrases all across the bodies of two mannequins: An immense declaration of passionate infatuation worn as second skin. Perhaps, simultaneously, they are a suggestion of the trappings of love or the impossibility of love? Aren’t the nightgowns worn by both strangely reminiscent of straightjackets? Are the two mannequins liberated or constrained in love? The Encyclopaedia of Pleasure is a major installation from 2001. Its thematics, as well as methodology, are prefigured already in Private Rooms from 1997, where quotes from the Koran (The quotes are presented in French, translated from the original Arabic. The artist refers to the use of secular French as another act of translation and transgression, as well as respecting the notion of sacred as the use of Arabic is understood concerning the Koran), speaking of and promoting female sexuality and pleasure, were embroidered onto large hanging garment bags/wardrobes. Hanging from a rod, the garment bags are of shiny satin fabric and dyed in rich saturated colours, covered with sumptuous calligraphic text. As a textual intervention, the work restores female subjectivity and sexuality from within Islam while offering exquisite visual pleasure to the viewer. The Encyclopaedia of Pleasure, similarly, consists of 57 clothed boxes, in four sizes, which in their design as well as dimensions resemble trunks, albeit with a touch of haute couture as atmospheric supplement. These off-white cotton-clothed boxes are on all sides covered with gold thread embroidery. (At an artist talk, Amer claimed inspiration from a contemporary Islamic practice, known as sirma, where Koran text is embroidered, by men, in gold on black velvet, serving for example souvenir production or other popular culture uses of Koran quotes.) The calligraphic text embroidered on- Au supermache, 1992 En el supermercado Colección de la artista. Cortesía Gagosian Gallery, Nueva York Au supermache, 1992 At the Supermarket Collection of the artist. Courtesy of Gagosian Gallery, New York Colored Strokes on White Diane RFGA, 2002 Trazos de color sobre diana blanca RFGA Detalle Colección de la artista. Cortesía Gagosian Gallery, Nueva York Colored Strokes on White Diane RFGA, 2002 Detail Collection of the artist. Courtesy of Gagosian Gallery, New York sobre la superficie de un lienzo. De modo similar, Conseils de Beauté (Consejos de belleza, 1993) representa una serie de textos que tienen en común el hecho de ser consejos relacionados con la seducción, la higiene y el aseo femeninos; claramente representados mediante colores que los dotan de un carácter irónico. Barbie aime Ken, Ken aime Barbie (Barbie quiere a Ken, Ken quiere a Barbie) se encarga de inscribir estas dos frases sobre los cuerpos de dos muñecos: una inmensa declaración de encaprichamiento apasionado que lucen como si de una segunda piel se tratase. Quizás también, simultáneamente, una sugerencia de los adornos del amor o la imposibilidad del amor ¿Acaso las prendas de noche que ambos llevan no resultan extrañamente parecidas a camisas de fuerza? ¿Se hallan los dos muñecos liberados por el amor, o más bien constreñidos por éste? Encyclopedia of Pleasure (Enciclopedia del placer) es una gran instalación que data del año 2001. Su temática, al igual que su metodología, se hallan ya prefiguradas en Private Rooms (Habitaciones privadas, 1998), una obra donde había citas del Corán –las citas se presentaban en francés, traducidas del original en árabe; la artista se refería al uso del francés como un acto más de traducción y de transgresión, a la vez que respetaba la noción de lo sagrado, como se concibe el uso del árabe por parte del Corán– que hablaban de la sexualidad y el placer femeninos fomentándolos, y que se encontraban bordadas en grandes prendas colgantes con la forma de grandes bolsas/guardarropas. Suspendidas de una barra, estas bolsas de tela se caracterizan por su tejido de satén brillante y por sus tintes de ricos colores muy intensos, cubiertos por la suntuosa caligrafía del texto. Como intervención textual, la obra recupera la subjetividad femenina y la sexualidad desde dentro del propio Islam, a la vez que proporciona un exquisito placer visual al espectador. Encyclopedia of Pleasure, de modo similar, consta de cincuenta y siete cajas forradas de tela, de cuatro tamaños distintos, que tanto por su diseño como por sus dimensiones resultan parecidas a baúles, aunque dotados de un toque de alta costura como complemento atmosférico. Esas cajas blancas forradas de algodón tienen todos los lados cubiertos de bordados dorados (en una charla de artistas, Amer afirmó que su inspiración provenía de una práctica islámica contemporánea, conocida como sirma, que es llevada a cabo por hombres y consiste en bordar extractos del Corán en oro sobre un fondo de terciopelo negro, que sirven para la producción de souvenirs u otras aplicaciones del Corán en el ámbito de la cultura popular). El texto caligráfico que hay bordado sobre las cajas-lienzo corresponde a una muestra de citas extraídas de un tratado medieval islámico –de finales del siglo X y principios del XI– cono- to the canvas boxes is a sampling of quotes from a late 10th/early 11th century medieval Islamic treatise, known as The Encyclopaedia of Pleasure, written by Abu Hasan Ali Ibn Nasr Al-Katib in the name of Allah and explicitly conceived as a Muslim text. The objective of the encyclopaedia is to be an exhaustive compilation of contemporary (medieval) Islamic knowledge of human sexuality, in all its possible facets. As such it is a scholarly text (rather than an “erotic” text; it is not written to arouse or titillate, but to teach and to discuss) and one of impressive scope. The author commands references from many disciplines and cites freely and readily philosophers such as Socrates, Aristotle and Plato, physicians such as Hippocrates, poets such as Abu Nuwas, historians such as Ibn al-Jauzi. And he of course also quotes the Koran and retells opinions of other important Islamic theologians and scholars, as well as referencing social practices and ideas and popular proverbs. It is clear from the broad frames of reference and the vivacity of the narrative, that this encyclopaedia, at the time of its conception, did not perceive itself as an underground text. Sexuality, pleasure, eroticism was obviously a central and important topic of civil conduct and human behaviour of 11th century Islam.: To be well versed in sexuality and to be a good lover was to be a good Muslim; such was the starting point for Ali Ibn Nasr’s encyclopaedic mission. The encyclopaedia was apparently not even a unique text. As Sahar Amer points out in her paper “The Encyclopaedia of Pleasure and the Politics of Eroticism”, the encyclopaedia was one of many similar interdisciplinary undertakings, “…written and widely circulated at least as early as the end of the 10th century until at least the 16th century. But in early 17th century, this intellectual and scientific tradition was discontinued as censorship and degeneration set in”. Ghada Amer’s choice of the encyclopaedia is first of all an act of historical redress. Bringing forth an earlier moment of Islamic history, a period where Islam was a progressive 21 Private Rooms, 1998 Habitaciones privadas Detalle Colección Dimitris Daskalopoulos, Grecia Private Rooms, 1998 Detail Dimitris Daskalopoulos Collection, Greece Encyclopedia of Pleasure, 2001 Enciclopedia del Placer Detalle Cortesía de la artista y de Deitch Projects, Nueva York Encyclopedia of Pleasure, 2001 Detail Courtesy the artist and Deitch Projects, New Yok 22 cido como La enciclopedia del placer, escrito por Abu Hasan Ali Ibn Nasr Al-Katib en nombre de Alá y explícitamente concebido como un texto musulmán. El objetivo de la enciclopedia es el de ser una recopilación exhaustiva de la sabiduría islámica coetánea (medieval) relativa a la sexualidad humana, en todas sus posibles facetas. Se trata de un texto académico (más que de un texto “erótico”; no está escrito para excitar al lector ni para despertar sus instintos, sino para enseñar y debatir), y de hecho es un texto académico de gran calado. El autor maneja referencias de muchas disciplinas y cita de manera libre y directa a filósofos como Sócrates, Aristóteles y Platón, físicos como Hipócrates, poetas como Abu Nuwas e historiadores como Ibn al-Jauzi. Y por supuesto también cita el Corán, y expone las opiniones de otros importantes teólogos y estudiosos islámicos, además de reflejar ideas y prácticas sociales, y proverbios populares. Resulta evidente, por su amplitud de miras y por la vivacidad del relato, que esta enciclopedia, en la época en que fue concebida, no se veía a sí misma como un texto clandestino. La sexualidad, el placer, el erotismo... eran elementos claramente fundamentales y de la mayor relevancia dentro de la conducta cívica y del comportamiento humano en el Islam del siglo XI: ser un buen conocedor de la sexualidad y ser un buen amante era también ser un buen musulmán; ése era el punto de partida de la misión enciclopédica de Ali Ibn Nasr. Al parecer la enciclopedia ni siquiera era un texto de carácter singular. Como indica Sahar Amer en su texto “La enciclopedia del placer y la política del erotismo”, esta enciclopedia era sólo una de las muchas obras interdisclipinares “[...] escritas y ampliamente difundidas, como mínimo, desde una fecha tan temprana como los inicios del siglo X hasta por lo menos el siglo XVI. Pero a principios del siglo XVII esta tradición científica e intelectual se vio interrumpida a causa de una censura y una degeneración progresivas”. El hecho de que Ghada Amer haya elegido La enciclopedia es ante todo un acto de justicia histórica. Al acercar a la actualidad un estadio anterior de la historia islámica, un período en que el Islam era una religión progresista e inspiradora –y no una de carácter reaccionario y represivo– y en que, además, la sabiduría islámica y árabe se hallaba en la vanguardia de la ciencia y el progreso mundiales, nos recuerda el poder histórico del Islam y su profunda influencia sobre la cultura occidental, además de su constante relación con ésta. Como gesto histórico, también señala hacia el presente: tanto a los dilemas fundamentalistas del Islam y del mundo árabe actuales –necesitados de intelectuales libres como el propio Ibn Nasr– como a la sociedad occidental contemporánea, con sus recalcitrantes estereotipos y visiones simplistas del Islam histórico y del actual. Además, Ghada Amer ha elegido siete capítulos completos de los cuarenta y dos que integran la enciclopedia, subrayando aquellos fragmentos (como de forma coherente ha hecho en toda su obra) centrados en el placer y la sexualidad femeninos: una crítica más al mundo árabe así como al sexismo occidental. Muchos de los aspectos que se tratan en Enciclopedia of Pleasure surgen ya durante su complejo proceso de producción. Las habilidades necesarias para desarrollar el tipo de bordado que hemos citado –la sirma–, así como los presupuestos requeridos, son condicionantes que harían la obra mucho más factible en el mundo árabe. Sin embargo, esta enciclopedia sigue siendo algo –si no prohibido– imposible de comercializar en árabe. La artista tuvo que manejar un gran número de paradojas y valores subversivos a medida que la producción se llevaba a cabo en El Cairo. Mujeres egipcias copiaron el texto –en una traducción inglesa, seguramente ininteligible para muchas de ellas– sobre la tela, mientras que hombres egipcios –dado que es una labor artesanal distribuida por géneros de este modo– se encargaron de realizar el bordado. Todos los artesanos implicados en este proyecto no sólo contribuyeron a burlar a la censura, sino también, quizá sin saberlo, a reivindicar un texto islámico de valor histórico y por lo tanto a afrontar su propia historia y a reivindicarla. and empowering religion, rather than one of repression and reaction, and, furthermore a period where Islamic and Arabic scholarship remained in the forefront of science and progress, it reminds us of the historical power of Islam and its deep influence upon, and entanglement with, Western culture. As a historical gesture, it is likewise aimed at the present: both at fundamentalist predicaments in Islam and in the Arab world of today, longing for the free intellectual such as Ibn Nasr and at contemporary Western society and its persistent stereotypes and simplified views of both historical and contemporary Islam. Moreover, Ghada Amer has chosen seven complete chapters from the forty-two that make up the entire encyclopaedia, privileging passages (as she has consistently done in all her art work) that focus and promote female pleasure and female sexuality, an added affront to both Arab world and Western gender inequalities. Many of the issues addressed by the encyclopaedia emerge already in the complex processes of its production. Skills in carrying out the embroidery mentioned, sirma, as well as costs, are by far most favourable in the Arab world. There, however, the encyclopaedia remains if not forbidden impossible to publicise in original Arabic. Many paradoxes and subversions were thus choreographed by the artist as the production was carried out in Cairo. Egyptian women copied the text – in English translation, possibly incomprehensible to many of them – onto the cloth, Egyptian men – as the craft remains gendered in this manner – performed the embroidery. All artisans employed for this project partook in not only escaping censorship, but moreover, perhaps unknowingly, in reclaiming a historical Islamic text and thus addressing and reclaiming their own history. The Encyclopaedia of Pleasure is a breathtaking, imposing and elusive work of art. The fifty-seven embroidered boxes in softened white cotton and glowing calligraphy are displayed in tidy yet asymmetrical piles. All visible surfaces are covered by a subtle yet extraordinarily beautiful calligraph- 23 24 ic script, reminiscent of sacred scripture but now tuned to issues of human sexuality rather than religious treatises. Words, parts of sentences, perhaps even a complete sentence are recognised and read by the attentive viewer. To read an entire chapter might be possible, but would certainly require time-consuming and scrupulous decipherment. If there is a cultural and political instrumentality in restoring the forgotten and censored encyclopaedia, it nevertheless only reaches the viewer in fragments. The historical restoration is seemingly halted by the inaccessibility – the difficulty – of the text. Do the boxes, the trunks ready to travel (or did they just arrive with treasures from another place, another time?), then contain the complete knowledge, the full and comprehensive text of pleasure? Is each unit a secret chamber opening up to a universe of knowledge? Again, the installation both rewards and frustrates the viewer, a trope that keeps recurring in Ghada Amer’s art. The given text, the ostensive subject of the installation, slips out of the viewer’s hands –almost there, at a historical crossroad, yet unattainable. Text returns but is never easily accessible in Amer’s work. Just as the paintings with repeated images of self-engaged women are veiled with the abundance and immoderate presence of thread, text is occluded by being covered, veiled, blurred, fragmented – as in The Encyclopaedia, where text runs on all sides and any single sentence is difficult to put together. Inevitably, the viewer, through Amer’s treatment of any source material, image or text, is made aware of her/his own act of decipherment, interpretation, evaluation. The desire and the will-to-know are unfulfilled, but this will and this desire are also made visible precisely because of this very unfulfillment. Can’t get no satisfaction. But you must continue to try. Clearly, it is not irrelevant to argue, as many commentators have, that Ghada Amer’s work claims female pleasure as a subject in contemporary art (following a trajectory of artists including, for example, Hannah Wilke, Carolee Schneeman or Mary Kelly). Works such as Private Rooms, The Encyclopaedia of Pleasure, Big Drips do, differently, forward female pleasure. But if pleasure is at stake in the work of Ghada Amer, it is so at a different and more fundamental level. The attraction of Abstract Expressionism and/or Minimalism is not only as power struggles, the need to intervene in and rewrite gendered art history; although this is important and clearly one of the objectives emerging from the work of Ghada Amer. Nor is it exclusively the affinity with material and corporeal pleasure – the fetishising of paint, brushstroke, texture… Rather, I would like to suggest, it is the isolation of the signifying gesture itself, of the speech act as it were, that is present in the canonised practises of these mythic period of art history. If pleasure is denied and desire is frustrated at the level of content or subject matter, Ghada Amer reconsiders both at the level of the artistic gesture itself. In his short but seminal essay “The Pleasure of the Text”, Roland Barthes understood that pleasure cannot only be linked to content, but resides in the very corporeality of language, in what he called “the extravagance of the signifier”. Such extravagance, such excess, entraps and seduces the viewer in every and any work of Ghada Amer: the entangled heaps of threads, the vertical drips, the obsessive lettering onto canvas, the repeated imagery, the lush and sombre calligraphy. The erotic may be indexed in the large body of paintings mentioned above or in works such as Private Rooms and The Encyclopaedia of Pleasure, but then as counternarratives within patriarchal society, as restitution and recompense. However, turning to the signifier, before content, a signifier splendidly passionate about its own unconditional mission, the erotic is affirmed, unchained and given free reign. Enter at your own risk, put your finger to the needle and you will be pricked by jouissance. Above, perhaps a bit carelessly, I offered agency to paintings (and thus to works in other media as well) by acknowledging their desires. This was not just a rhetorical gesture, Untitled, 2003-04 Sin título Reverso Colección de la artista. Cortesía Gagosian Gallery, Nueva York Untitled, 2003-04 Reverse Collection of the artist. Courtesy of Gagosian Gallery, New York Encyclopedia of Pleasure es una obra de arte asombrosa, imponente e inaprensible. Las cincuenta y siete cajas bordadas en suave algodón blanco y la caligrafía resplandeciente se exponen formando columnas pulcras pero asimétricas. Todas sus superficies visibles se encuentran cubiertas por una sutil y a la vez extraordinaria escritura caligráfica, que evoca los textos sagrados pero como si en este caso se adecuaran más a los matices de la sexualidad humana que a los tratados religiosos. Palabras, partes de frases, quizá incluso alguna de ellas completa... son elementos reconocidos y leídos por el espectador atento. Quizá sea posible llegar a leer un capítulo entero, pero también es cierto que ello exigiría un esfuerzo de desciframiento muy escrupuloso y que llevaría mucho tiempo. Si hay algún tipo de utilidad política y cultural en el hecho de restaurar esta enciclopedia olvidada y censurada, sólo llega al espectador en forma de fragmentos. La restauración histórica se ve aparentemente frenada por la inaccesibilidad –la dificultad– del texto. ¿Significa eso que las cajas, los baúles preparados para viajar (si no es que acababan de llegar cargados de tesoros procedentes de otro tiempo y espacio), contienen la sabiduría absoluta, el texto del placer completo y total? ¿Es cada unidad una cámara secreta que nos desvela todo un universo de conocimiento? De nuevo la instalación se las arregla para satisfacer y frustrar al espectador a la vez, algo recurrente en el arte de Ghada Amer. El texto que se nos presenta, la ostentosa temática de la instalación, se le escapa de las manos al espectador. Está casi ahí, en una encrucijada histórica, pero sigue siendo inalcanzable. El texto vuelve, pero nunca es fácilmente accesible en la obra de Amer. Al igual que las pinturas con imágenes repetidas de mujeres en actitudes ensimismadas se hallan cubiertas por una abundante e incontenible presencia de hilos, el texto se halla oculto por el hecho de estar cubierto, velado, difuso, fragmentado... como ocurre en Enciclopedia of Pleasure, cuyo texto discurre por todas partes y cualquier frase suelta es difícil de ver en su conjunto. De forma inevitable, el espectador, a través del tratamiento al que Amer somete cualquier material de referencia –imagen o texto–, toma conciencia de su propio acto de desciframiento, de interpretación, de evaluación. El deseo y la voluntad de saber se hallan insatisfechos, pero esa voluntad y ese deseo también se hacen visibles precisamente gracias a esa misma insatisfacción. No se puede obtener satisfacción. Pero se debe seguir intentándolo. Está claro que no es nada irrelevante argumentar –como muchos han hecho ya– que la obra de Ghada Amer reivindica el placer femenino como tema dentro del arte contemporáneo (siguiendo la estela de una trayectoria de artistas entre los que se incluyen, por ejemplo, Hannah Wilke, Carolee Schneeman o Mary Kelly). Obras como Private Rooms, Encyclopedia of Pleasure o Big Drips, Black Stripes, profundizan, de formas diferentes, en el placer femenino. Pero si el placer está en juego en la obra de Ghada Amer, también es cierto que lo está a un nivel distinto, más fundamental. La atracción ejercida por el expresionismo abstracto y/o el minimalismo no es sólo algo concebible como una lucha de poder, la necesidad de intervenir en una historia del arte condicionada por los géneros y de reescribrirla; aunque ello sea sin duda importante y forme parte de manera clara de los objetivos que plantea la obra de Ghada Amer. Tampoco se trata exclusivamente de la afinidad con el material y el placer corporal –el fetichismo de la pintura, las pinceladas, las texturas...–. Más bien, me atrevería a sugerir, es el aislamiento del propio gesto significativo, del acto discursivo –por decirlo así–, lo que está presente en las prácticas canonizadas de este mítico período de la historia del arte. Si el placer se ve negado y el deseo frustrado a nivel del contenido o de la temática tratados, Ghada Amer se replantea ambas cosas a nivel del gesto artístico en sí mismo. En su breve pero fundamental ensayo Le plaisir du text, Roland Barthes comprendió que el placer no sólo puede relacionarse con el contenido, sino que está presente en la propia corporeidad del lenguaje, en lo que él denominó “la extravagancia del significante”. Esa extravagancia, ese exceso, captura y seduce al espectador en todas y cada una de las obras de Ghada Amer: los enmarañados montones de 25 26 hilos, las gotas del óleo cayendo en vertical, la escritura obsesiva sobre el lienzo, la imaginería reiterada, la caligrafía exuberante y melancólica... Puede que el erotismo forme parte del inmenso corpus de pinturas que hemos citado anteriormente, o de obras como Private Rooms o Encyclopedia of Pleasure, pero siempre lo haría como contrarrelato dentro de la sociedad patriarcal, como restitución y recompensa. Sin embargo, volviendo al significante –anterior al contenido–, se trata de un significante espléndidamente apasionado por su propia tarea incondicional, lo erótico se afirma, se desencadena y goza de libre albedrío. Tendrás que entrar en todo ello bajo tu propia responsabilidad, poner el dedo sobre la aguja y sentirte picado por la jouissance. Antes, quizá de forma un poco descuidada, me he referido a las pinturas (y por lo tanto también a obras de otros medios) como algo que reconocía sus propios deseos. No se trataba sólo de un gesto retórico, sino de un intento de empezar a hablar sobre el significante, así como de un deseo que no implicaba intencionalidad ni instrumentalización alguna; se trataba de apoyar a la artista, por decirlo así. Era también una frase que pretendía afirmar algo acerca de la relación única con el deseo que podemos encontrar en Ghada Amer. De hecho, es posible que la obra de Ghada Amer dé lugar a una definición –y a una experiencia– inesperada y distinta del deseo. A primera vista, parecería razonable afirmar que el deseo, en la obra de Ghada Amer, está más cerca del concepto de Deleuze que de los de Freud o Lacan. No basta con concebir el deseo como deseo-por-algo, que se ve satisfecho cuando se logra aquello que se perseguía o se anhelaba, sino el deseo como expresión de una carencia, que se ve negado y pierde su valor cuando esa carencia se supera. La satisfacción se adquiere, y por lo tanto el propio deseo se elimina, cuando el objeto de deseo se consigue. Para Lacan, por ejemplo, el deseo, concebido como carencia, es en el fondo un deseo nostálgico, el anhelo de la simbiosis original entre madre e hijo, indicando así nuestros respectivos yo siempre incompletos, incoherentes y fragmentados. En vez de remarcar la carencia o el anhelo de plenitud y unidad, la mayoría de las obras de Ghada Amer –tanto en su plenitud u opulencia material y gestual como en su complejidad lingüística o semiótica– explotan continuamente las fuerzas de dicha carencia, de la pérdida y de la nostalgia, y así, a través del exceso, plantean el deseo afirmativo, lo que Deleuze caracterizaba en su Anti-Oedipe como deseo sin origen ni fin, un deseo que no apunta hacia ningún objetivo, sino que es un movimiento abierto, que se esfuerza sin cesar por alcanzar sus propios límites. Contrariamente al esfuerzo por “entender”, el deseo afirmativo deleuziano tiene que ver con nuestra capacidad, como seres humanos, para reaccionar y vernos afectados por algo. No es el texto lo que está en el ojo del huracán de la Encyclopedia of Pleasure, sino el vector que sobresale de éste (hacia los placeres deseados), el auténtico origen y nacimiento del afecto. Sin embargo, por muy plausible y relevante que sea la línea empírica de Deleuze, no es suficiente. ¿Acaso no es cierto que las obras de Ghada Amer permiten que la perspectiva de nuestra experiencia humana encuentre su verdad a través de la noción de que el deseo es a la vez una carencia y una afirmación? Hay un doble movimiento que dirige los pasos del espectador a través de la obra de Ghada Amer; la carencia y los anhelos son observados, el deseo es visto, producido, inventado. Y aún así el deseo también se desencadena desde fuera del objeto, sin relación con ninguna falta o anhelo, ni por sentirse como en el propio hogar en ninguna parte ni por viajar a ningún otro sitio en concreto, sino simplemente por viajar, por traducir, por transgredir, por desear el propio deseo, por ser humano. REFERENCIAS BIBLIOGRÁFICAS Amer, Sahar: “The Encyclopaedia of Pleasure and the Politics of Eroticism” (manuscrito inédito de una conferencia impartida en el Bild Museet, Suecia, el 8 de octubre del 2002). O’Shea, Tony: “Desiring Desire: How Desire Makes Us Human, All Too Human”. Sociology, vol. 36, nº 4, 2004, pp. 925-940. Untitled, 2003-04 Sin título Detalle Colección de la artista. Cortesía Gagosian Gallery, Nueva York Untitled, 2003-04 Detail Collection of the artist. Courtesy of Gagosian Gallery, New York but an attempt at beginning to talk about the signifier as well as desire without involving intentionality or instrumentality; ously explode the forces of lack, loss and longing, and through excess, enrol affirmative desire, what Deleuze in Anti-Oedi- bracketing the artist if you wish. It was also a phrase that hoped to assert something of the unique relation to desire found with Ghada Amer. pus would characterise as a desire without origin or end, a desire not aimed at any objective, but an open movement, In fact, it is possible that the works of Ghada Amer permit an unexpected and other definition of (and experience of) desire. At first glance, it would seem plausible to claim that desire, in the work of Ghada Amer, is more likely to be Deleuzian, rather than Freudian or Lacanian. It is not sufficient to conceive desire as desire-for, something fulfilled when achieving that which it sought for or longed for, desire as expressing a lack and thus negated and losing its value once that lack is overcome. Satiation is acquired, and thus desire itself is eliminated, when the object of desire is seized. For Lacan, for example, desire, conceptualised as lack, is at bottom a nostalgic desire, longing for the original mother-child symbiosis, thus indicating our always incomplete, inconsistent and fractured selves. Rather than emphasizing lack or the longing for wholeness and unity, most works by Ghada Amer, both in their material and gestural plenitude or opulence or in their linguistic or semiotic complexity, continu- ceaselessly striving towards its own limits. Contrary to striving to “understand”, affirmative desire of the Deleuzian kind, relates to our capacity, as human beings, to respond and to our capacity to be affected. It is not the actual text that is the eye-of-the-storm of The Encyclopaedia of Pleasure, but the very vector that reaches out (towards desired pleasures), the very origin and birth of affect. Nonetheless, however plausible and relevant the Deleuzian line of experience is, it is not sufficient. Isn’t it so that the artworks of Ghada Amer enable the insight that our human experience finds its truth in the notion that desire is always both a lack and an affirmation? A double movement choreographs the viewer throughout Ghada Amer’s oeuvre; lack and longing is observed, desire is seen, produced, invented. Yet desire is also unleashed from outside the object, not linked to any lack or longing, not at home anywhere or travelling to any particular place, just travelling, translating, transgressing, desiring desire, being human. 27 UNA CONVERSACIÓN CON GHADA AMER EN NUEVA YORK, NOVIEMBRE 2003 A CONVERSATION WITH GHADA AMER IN NEW YORK, NOVEMBER 2003 TERESA MILLET P.: ¿Cuándo te fuiste a vivir a Francia con tu familia y qué recuerdo tienes de aquellos años? R.: Me trasladé desde El Cairo hasta Niza, en el sur de Francia, en 1974, cuando tenía once años. Siempre había querido vivir en Francia. Lo cierto es que era muy feliz y esperaba ansiosamente que empezara la escuela. Entonces, cuando empecé a ir a la escuela, tuve mis primeras experiencias con el racismo. Había un montón de malentendidos y la gente se reía de mí, porque mi forma de hablar era distinta. Mi sueño se convirtió en una pesadilla. No era lo que había esperado en absoluto. Resultaba muy difícil ser diferente. Yo sabía que era diferente, y deseaba con todas mis fuerzas integrarme. Durante la infancia parece muy importante encajar, porque, si no lo haces, puede resultar muy doloroso. Ahora es algo que no me importa, pero cuando estás creciendo quieres ser como los demás. P.: Después de que os hubierais establecido en Francia, ¿volviste a Egipto muy a menudo? R.: No, no volví a Egipto durante seis años, pero luego empecé a ir de visita cada año. Nos habíamos ido a vivir a Francia para que mis padres pudieran obtener el doctorado en filosofía y, tras pasar diez años allí, volvieron a El Cairo. Entonces mis hermanas y yo nos quedamos en Francia para continuar con nuestros estudios universitarios. P.: Cuando volvías a Egipto, en época de vacaciones o simplemente de visita, debías de percibir muy claramente las diferencias existentes entre Egipto y Francia. ¿Qué recuerdas de eso? R.: Cuando volví por primera vez tenía diecisiete años. Mis recuerdos de Egipto eran de la infancia más temprana, pero desde entonces había crecido mucho. Para mí, era como una escena de Alicia en el País de las Maravillas; en mis recuerdos las cosas se habían quedado igual que cuando era pequeña y, sin embargo, ahora yo era más grande, más alta, y, en definitiva, más mayor. Fue algo muy impactante. Me sentía fuera de lugar. No me sentía egipcia ni francesa. En Francia no me sentía “francesa”, de modo que en Egipto esperaba ser bienvenida como una egipcia más. No fue así. La gente me miraba como si fuera francesa. Me volví a sentir rechazada, y fue algo más que horrible para mí. Me sentía como si no perteneciera a ninguna parte, como si fuera un ser de otro planeta. Sin embargo, era capaz de ver y experimentar dos culturas muy distintas. Creo que cada cultura piensa que su propia forma de hacer las cosas es la correcta, pero lo cierto es que el funcionamiento de cada cultura se basa en principios muy distintos. P.: ¿Por qué viniste aquí, a Nueva York, en primer lugar? R.: La verdad es que el motivo por el que vine a los Estados Unidos fue mi obra artística, lo hice porque quería ser “una artista internacional”. No quería que la gente pensase en mí como si fuera una Q: When did you move to France with your family, and how do you remember those years? G: I moved from Cairo to Nice, in the south of France in 1974 when I was 11 years old. I had always wanted to live in France. I was really very happy and I was looking forward to beginning school. Then, when I started school I began to experience racism. There was a lot of misunderstanding and people were laughing at me because my accent was different. My dream became a nightmare. It was not at all what I expected. It was rather difficult to be very different. I knew I was different, and I longed to fit in. As a child, it seems so important to fit in because when you don’t, it can be very painful. Now I don’t care, but when you are growing up you want to be like others. Q: After you had settled in France, did you go back to Egypt often? G: No, I didn’t go back to Egypt for six years, then I started to visit every year. We had moved to France so my parents could study for PhDs and after ten years of living in France, they moved back to Cairo. At that time my sisters and I stayed in France to continue our studies at the university. Q: When you went back to Egypt for the holidays or just to visit, you must have seen the difference between Egypt and France. What are your memories of that? G: When I went back for the first time I was seventeen years old. My memory of Egypt was from childhood, but I had since grown up. For me, it was like a scene from Alice in Wonderland; where in your memory things stayed the same way, however now I was bigger, taller, and grown up. It was very shocking. I felt displaced. I didn’t feel Egyptian and I didn’t feel French. In France I really didn’t feel “French” so I was expecting that in Egypt I would be welcomed as an Egyptian. This was not the case. People were looking at me as if I were French. Again I felt rejected and it was very horrible for me. I felt that 29 Ghada Amer en su estudio de Nueva York Ghada Amer in her studio in New York 30 egipcia, una habitante de Oriente Medio o una francesa. De modo que vine a los Estados Unidos porque mi hermana se había marchado de Francia para ir a estudiar a una universidad americana. En 1983 fui a visitar a mi hermana y decidí ir a ver las galerías y los museos de la ciudad de Nueva York, como el MoMA y el Whitney, y descubrí el arte americano. La verdad es que me impresionó mucho y me quedé fascinada por él. Fue como un amor a primera vista. P.: ¿Y qué te pareció el ambiente artístico de Nueva York? R.: Creo que los artistas americanos son más libres respecto a las ataduras de la historia del arte que los artistas europeos. En Europa me resultaba difícil pintar y parecía que siempre estuviera obligada a justificar que era pintora. En Nueva York no tengo por qué hacer todo eso, puedo pintar y ya está. No necesito explicar por qué soy pintora y, para mí, el hecho de ser pintora en este país fue todo un alivio. Nunca me ha preocupado el tema de “la muerte de la pintura”. P.: De manera que, en cierto modo, ¿fue un alivio venir a Nueva York porque te sentías libre y no tenías que explicar a nadie por qué eras pintora? R.: Sí. En Francia, como artista, siempre eres muy consciente de lo que te enseñan. Era algo más filosófico, y teníamos que concentrarnos en lo que yo, como artista, podía aportar a la historia del arte. Creo que si esas ideas pueden llegar a equilibrarse con un entorno más abierto y libre de ataduras, el resultado es mucho mejor para cualquier artista. P.: ¿Qué opinas de la globalización del arte? R.: El arte que se denomina “egipcio” o “iraní” es realizado por gente que vive en los Estados Unidos o que se ha educado en los Estados Unidos o en Europa. De modo que ¿de qué globalización me estás hablando? Estos artistas reciben la misma formación que puedan recibir sus homólogos europeos o americanos, con lo cual no veo ninguna diferencia en ellos. Estos “artistas globales” siempre han vivido en Estados Unidos o en Europa, pero es sólo ahora cuando hablamos de ellos. Sólo ahora se les considera importantes. Si ves biografías de los años sesenta, hay tantos artistas africanos –incluso egipcios– que se fueron a Europa a estudiar y luego volvieron a sus países... Se trata de un fenómeno que no es nuevo. P.: Por favor, ¿podrías explicar por qué utilizas bordados en tu obra? R.: Quería descubrir la forma de pintar de una mujer. Empecé a recurrir a los bordados en 1991, pero las investigaciones que me condujeron hasta ellos se habían iniciado en 1988, todavía en mi época I didn’t belong anywhere, like I was an “alien.” However, I was able to see and experience two very different cultures. I think that every culture thinks their ways are right, but really every culture works on different principles. Q: Why did you first come here to New York? G: I really came to the United States for my art because I wanted to be “an international artist”. I never wanted people to think of me as Egyptian or Middle Eastern or French. So I came to The United States because I have a sister who had left France to study at an American university. In 1983, I was visiting my sister and I decided to go to the galleries and museums in New York City like the MOMA and the Whitney, and I discovered American art. I was really very impressed and I loved it. It was like love at first sight. Q: So how did you find the artistic atmosphere of New York? G: I think American artists are more liberated from art history than artists in Europe. In Europe for me it was difficult to paint and it seemed that I had to justify myself as a painter all the time. In New York I don’t have to do that, I can just paint. I don’t need to explain why I am a painter and for me, to be a painter in this country was such a relief. I never cared about the issue of “the death of painting.” Q: So then in a way it was a relief to come to New York because you were feeling free and you didn’t have to explain to anybody why you were a painter? G: Yes. In France as an artist, you are extremely conscious about what they teach you. It was more philosophical, and we had to focus on what I, as an artist, could contribute to the history of art. I think that if these ideas can be balanced with a more open and liberated environment it is better for the artist. Q: What do you think about the globalization of art? G: The art that is being called “Egyptian”, or “Iranian” is made by people that live in the United States or by those that are educated in the United States or in Europe. So what kind of globalization are you talking about? de estudiante. Estaba en El Cairo, a mediados de agosto, e iba por el centro de la ciudad con mi madre cuando vi una revista titulada Venus. Me llamó la atención porque en la portada decía: “Edición especial para mujeres con velo - mes de agosto”. Toda la década de los ochenta supuso un gran retroceso para los derechos de la mujer en Egipto. Cada verano que iba de visita me daba cuenta de que el número de mujeres con velo aumentaba. Mujeres en la calle, luego mis familiares, mis tías, mi madre, mis primas, mis amigas, todas y cada una de las mujeres que conocía se estaban decantando por volver al tradicional velo. Era muy preocupante. Compré aquella revista de inmediato. Lo más impactante era que las fotografías de las modelos habían sido tomadas de una revista occidental (literalmente fotocopiadas). Y luego les habían añadido velos, a veces sombreros, y habían alargado las mangas y las faldas de los vestidos que llevaban. Todo aquello desprendía esa rara sensación de ser producto de una sociedad que está buscando su identidad. Era una combinación del look occidental y de la tradición musulmana. Yo era muy susceptible ante algo así, porque en aquella época yo estaba buscando mi propia identidad y no sabía a ciencia cierta si era francesa o egipcia. Trabajé con aquella revista durante tres años. No quería realizar una obra que se basara en el velo o exclusivamente en las mujeres musulmanas, porque creía que la temática femenina y los problemas de las mujeres eran algo de carácter general. Quería dirigirme a todas las mujeres del mundo. Con el objetivo de encontrar un lenguaje más universal, pinté a aquellas mujeres. Recorté todas las imágenes que aparecían en aquellas revistas, hice collages... hasta que un día tuve la idea de sustituir el pincel por la aguja y el hilo. Eran los instrumentos de las mujeres por excelencia. P.: ¿Todavía se encuentra esa revista en el mercado? R.: Sí, todavía está en el mercado, pero ahora ya no incluye fotografías, sólo dibujos. P.: La gente dice que tu obra tiene algo que ver con el expresionismo abstracto. ¿Qué opinas de ello? R.: Entre 1993 y 1995 no quería pintar en absoluto. Sólo quería pintar con bordados. Mi postura era muy radical hasta que esa actitud se volvió en mi contra y amenazó con convertir mi obra artística en algo sistemático. Además, no me sentía demasiado satisfecha tras un tiempo haciendo lo mismo, me sentía más bien como si estuviera encerrada en una caja. De modo que decidí mezclar la pintura y los bordados. Para mí la pintura es una herramienta masculina; fue inventada por hombres y ha sido usada por ellos durante siglos (y me parece bien, ¡me encanta pintar!). Y el bordado, como ya he dicho, These artists have the same training as Europeans or Americans, so I don’t see a difference. These “global artists” have always lived in the United States or in Europe, but only now we talk about them. Only now they are considered important. If you see biographies from the 1960s, so many artists from Africa or even from Egypt came to Europe to study and then returned to their countries. This phenomenon is not new. Q: Could you please explain why you use embroidery in your work? G: I wanted to find a woman’s way of painting. I started the embroidery in 1991, but the research that lead me to embroidery started in 1988, while I was still at school. I was in Cairo in the midst of August and I was downtown with my mother when I saw a magazine called Venus. It attracted my attention because the cover read: “Special Edition for Veiled Women - month of August”. The entire 1980s was a big draw back for women’s rights in Egypt. Each summer I was there I witnessed the rising number of veiled women. Women in the street, then my relatives, my aunts, mother, cousins, friends, every woman I knew was choosing to return to the traditional veil. It was very upsetting. I bought this magazine immediately. What was the most striking was the fact that the models photographed were taken from a western magazine (literally photocopied). They had then added veils, sometimes hats, had lengthened the sleeves and the skirts on the models. It had this weird feeling of a society that was looking for an identity. It was combining the Western look with the Muslim tradition. I was quite sensitive to that, since at that time I was looking for an identity, and I did not know if I was French or Egyptian. I worked with this magazine for 3 years. I did not want to build a work that was based on the veil or solely on Muslim women because I thought women’s issues and problems were widespread. I wanted to speak to all women in the world. In order to find a more universal language, I painted those women. I cut all the patterns that came with the 31 32 magazines, did collages, etc., and one day I got the idea to just replace the pencil with needle and thread. It was the women’s tool “par excellence”. Q: Is this magazine still on the market? G: Yes, it’s still on the market but it doesn’t have pictures now, only drawings. Q: People say that your work has something to do with Abstract Expressionism. What do you think about that? G: From 1993 to 1995, I did not want to paint at all. I only wanted to paint with embroidery. I was very radical until this attitude turned against me and threatened to turn my art es un instrumento de mujeres. Es algo tedioso, que exige mucho tiempo y cuya naturaleza es muy frágil. De modo que quería unir ambos lenguajes. El mejor ejemplo de pintura masculina es el expresionismo abstracto. Es poderoso, se centra en el cuerpo, en los gestos fuertes e intensos, en lo inmediato, etc. Por eso quería experimentar con el aspecto que tendría la suma de ambas cosas. P.: Desde 1997 has creado obras de jardín, y son algo muy distinto a tu pintura... ¿Podrías explicarnos por qué? R.: Me pidieron que hiciera una obra para una ubicación al aire libre en el sur de Francia. Pensé que si pudiera encontrar una forma de traducir mi medio de expresión, algo que pudiera hacer en vez de los bordados pero que representara la misma idea, funcionaría bien. Así que me pregunté: “¿Qué puede into a system. Besides, I did not feel very happy after a while, I felt like I was trapped inside a box. So I decided to mix painting with embroidery. To me painting is a male hacer una mujer al aire libre?” La jardinería era una actividad de mujer, al igual que los bordados. Por tool; it was invented by men and has been used by them for centuries (That is OK, I love painting!!) And embroidery as I said is a woman’s tool. It is tedious, time consuming, and fragile. So I wanted to put both languages together. The best example of male painting is Abstract Expressionism. It is powerful, it is about the body, the big and strong gesture, the immediate, etc... So I wanted to experiment with what it would look like. Cuando hice mi primer jardín, en el sur de Francia, fue un desastre total desde el punto de vista téc- Q: Since 1997 you have been creating garden pieces and they are so different from your paintings. Could you explain this? G: I was asked to make an outside artwork in the south of France. I thought that if I could find some translation, something I could do instead of embroidery, but something that had the same idea, it would work well. So I thought, “What can a woman do outside?” Gardening was a woman’s activity just like embroidery. This is how I decided to cre- eso decidí crear jardines. nico, pero me sirvió para aprender muchísimo. P.: ¿Los jardines se fueron sucediendo sin interrupción a partir de entonces? R.: Un año después de haber completado mi primer jardín, conocí a la conservadora Rosa Martínez, que me invitó a trabajar en un nuevo proyecto de jardín. En aquel momento ella no se fijaba tanto en mis pinturas, pero estaba interesada en mis proyectos de jardinería y me ofreció la posibilidad de hacer un jardín en Valencia. Pensé que sería todo un desafío y también algo nuevo en lo que trabajar. Entonces fue cuando realicé la Cactus Painting (Pintura de cactus), en Valencia. Rosa me brindó todo su apoyo en el proyecto y luego me propuso trabajar en otro proyecto de jardín. Al final trabajamos juntas durante cinco años en cuatro proyectos de jardín distintos. P.: ¿Cuáles eran algunos de esos proyectos? R.: Hice una obra para que fuera expuesta al aire libre titulada Love Park (Parque del amor) en la SITE, III Bienal Internacional de Santa Fe (Nuevo México).1 Luego vino el jardín Woman’s Qualities (Las cualidades de la mujer), hecho en Pusan (Corea) para la trienal que se celebró allí. Después de aquello ate gardens. When I made my first garden in the south of France it was a disaster technically, but I learned so much. hice otro proyecto de jardín en la Rambla del Raval, en Barcelona, titulado 70% Of the Poor in the World Q: Then one garden project came after another? G: One year after I completed my first garden, I met Rosa P.: Háblame del proyecto Ciudad Múltiple, en Panamá. Me impresionaron mucho algunas imágenes are Women (El 70% de las personas pobres del mundo son mujeres). de tu obra, algunos de los carteles que aparecieron en el último número de la revista Parkett.2 Martinez, a curator, who invited me to work on a new garden project. At that time, she didn’t focus as much on my about the Chinese proverbs that I chose. I explained why I decided to put each billboard in the different areas, so paintings, but was interested in my garden projects and invited me to do a garden in Valencia. I thought it was a good challenge and it was something new for me to work on. This is when I made the Cactus Painting in Valencia. Rosa was very supportive with the project and afterwards she in- they were totally involved. Q: I can imagine Gerardo was completely shocked by what happened with the billboard paintings. vited me to work on another garden project. We worked together for five years on four different garden projects. Q: What were some of these projects? G: I did an outdoor work called Love Park at the SITE Santa Fe Biennial in New Mexico.1 Then came the garden Woman’s Qualities made in Pusan, Korea for the triennial there. After that I did a garden project at La Rambla de Raval in Barcelona called 70% of the Poor in the World are Women. Q: Tell me about the project Ciudad Múltiple in Panama. I was shocked when I saw some pictures of your work, some billboards, in the last issue of Parkett2 magazine. G: Yes, I consider this work to be part of my garden projects but it is the only one that was not a garden. It was a billboard project. I had the idea to do a project that was very political and I wanted to find another way to criticize but without being so obvious. So I decided to select some proverbs from China, a country that would, from my point of view, be the farthest culturally from Panama. I took six Chinese proverbs and translated them into Spanish. Six billboards were made and were placed in six different parts of the city that I specifically chose in order to say something about Panama. I hired six commercial painters from Panama. I gave each one of these painters the translated proverb and told them to paint it, to interpret it however they wanted. I gave them carte blanche. Q: So they could do whatever they wanted? G: They could do whatever they wanted creatively to the billboard. I explained the project to them and told them G: He was very happy and he was surprised, actually. I was surprised myself. Of the six billboards we made, three were confiscated. One lasted one hour and then disappeared. The funniest thing is, we had permission for everything from the mayor. After we installed them, I think the minister called and decided to remove some of the billboards. It was awful that this happened after only one hour. What I liked about this project was not only the location of the billboards but working with the local commercial artists as well. Q: So, what is your next project in gardens? G: I was invited by the Queens Museum of Art in New York to do a garden project. Hopefully, this will be realized in 2005. Q: Do you think that these contemporary war times have affected your work? I did two pieces that were specifically about this crazy time we are living in. Both are garden pieces. The first one is Peace Garden and I made it in December 2002. This was just before the US attacked Iraq. For Art Basel Miami, I decided to make a big “peace” sign, with carnivorous plants and an invitation to a cocktail party where people could feed live worms and crickets to the plants. It was, of course, a direct critique of all those utopian ideas of the sixties. I was thinking that the sixties generation was completely hypocritical and had now returned to a conservatism greater than their parents’. All of those beautiful ideas were nothing, they evaporated, and now history just repeats itself stupidly!! The second garden piece is Love Grave. It is simply the word “LOVE” dug into the earth 6 feet deep, like an open tomb. It is dedicated to everyone who died because of this stupid situation the world is in today. 33 34 R.: Sí, considero que esa obra forma parte de mis proyectos de jardín, pero es la única que no era un jardín. Constaba de varios carteles. Se me ocurrió la idea de hacer un proyecto muy marcadamente político, y quería encontrar otra forma de llevar a cabo la crítica, sin caer en la obviedad habitual. De modo que decidí escoger algunos poemas procedentes de China, un país que, desde mi punto de vista, sería el más alejado de Panamá desde el punto de vista cultural. Elegí seis proverbios chinos y los traduje al castellano. Se hicieron seis carteles y se dispusieron en seis partes distintas de la ciudad, partes que yo previamente había designado, a fin de que sirvieran para decir algo sobre Panamá. Alquilé los servicios de seis pintores comerciales de Panamá. Le di a cada pintor el proverbio traducido que le correspondía y les dije a todos que los pintaran, que los interpretaran como quisieran. Les di carta blanca. P.: ¿Y podían hacer todo lo que quisieran? R.: Podían hacer todo lo que quisieran, desde el punto de vista creativo, con el cartel que les había encargado. Les expliqué el proyecto y les hablé de los proverbios chinos que había elegido. Expliqué por qué había decidido poner cada cartel en una zona distinta, de modo que se implicaron del todo en el proyecto. P.: Ya me imagino que Gerardo se quedaría muy impresionado por lo que pasó con esos carteles... R.: La verdad es que estaba muy contento y, de hecho, sí que se sorprendió. Yo misma me sorprendí mucho. De los seis carteles que hicimos, tres fueron confiscados. Uno duró una hora y luego desapareció. Y lo más raro es que teníamos permiso del alcalde para hacer todo aquello. Después de haberlos instalado, creo que el ministro llamó y decidió retirar algunos de aquellos carteles. Fue espantoso que aquello sucediera apenas una hora después. Lo que me gustaba de aquel proyecto no era sólo la ubicación de los carteles, sino también el hecho de trabajar con artistas comerciales autóctonos. P.: ¿Y cuál es tu próximo proyecto relacionado con jardines? R.: Recibí una propuesta del Queens Museum de Nueva York para hacer un jardín. Con suerte, este proyecto se hará realidad en 2005. P.: ¿Crees que estos tiempos de guerra que vivimos han afectado a tu obra? R.: Hice dos obras que trataban específicamente estos tiempos demenciales que nos han tocado vivir. Ambas son obras de jardín. La primera es el Peace Garden (Jardín de la paz), y la hice en diciembre de 2002. Era justo antes de que los EE.UU. atacaran Irak. Para Art Basel, en Miami, decidí hacer un gran símbolo de la “paz”, formado por plantas carnívoras, y repartí invitaciones para un guateque en el que los asistentes podían alimentar a las plantas con grillos y gusanos vivos. Era, por supuesto, una crítica directa a todas las ideas utópicas de los años sesenta. Pensaba que la generación de los sesenta era totalmente hipócrita y que hoy en día manifestaba un conservadurismo todavía mayor que el de sus padres. Todas aquellas hermosas ideas ya no eran nada, se habían evaporado... ¡Y ahora la historia simplemente se repite de forma estúpida! La segunda obra de jardín que hice es Love Grave (Tumba del amor). Es simplemente la palabra “AMOR” inscrita en letras excavadas con una profundidad de 1,80 metros en la tierra, como una tumba abierta. Está dedicada a todo el mundo que ha muerto por culpa de esta estúpida situación en que está inmerso el mundo hoy en día. Q: Are you familiar with any contemporary Spanish artists? G: Yes I am familiar with Eulalia Valdosera. I met her in Barcelona once, when she was on a panel. I like her work very much. I saw her show at Fundació Tàpies. Q: What other Spanish artists do you like? G: Tàpies of course. I never travel just to see museums, but I traveled to Madrid just to see the Prado. It’s my favorite museum, by far. Q: Which galleries do you prefer in El Prado? G: Velázquez, Goya and I love Picasso as well, of course. Q: Have you seen Guernica in the Reina Sofía? P.: ¿Conoces a algún artista español actual? R.: Sí, a Eulalia Valdosera. La conocí en Barcelona hace un tiempo, cuando formaba parte de un jurado. Su obra me gusta muchísimo. Fui a ver su exposición en la Fundació Tàpies. P.: ¿Qué otros artistas españoles te gustan? R.: Tàpies, por supuesto. Nunca viajo sólo con la intención de ver museos, pero viajé a Madrid expresamente sólo para ver el Prado. Es mi museo favorito, y con mucha diferencia. P.: ¿Cuáles son tus salas preferidas del Prado? R.: Las de Velázquez, Goya... y también me encanta Picasso, claro está. P.: ¿Has podido ver el Guernica en el Reina Sofía? G: Yes, of course. Q: What do you think of Spanish art? G: I like Spanish art a lot because it’s an art that is very ex- R.: Sí, por supuesto. pressionist. I think it is very passionate. R.: Me gusta muchísimo el arte español porque es un arte expresionista en grado sumo. Creo que es P.: ¿Qué opinión te merece el arte español? muy apasionado. 1. 2. NOTES: Looking for a Place, SITE, Santa Fe, 3rd International Biennial, Santa Fe, New Mexico. Cay Sophie Rabinowitz, “Seeing Being Seen” in Cumulus from America, Zurich-New York, Parkett, nº 68, 2003, pp. 180-188. 1. 2. NOTAS: Looking for a Place. SITE, III Bienal Internacional de Santa Fe, Nuevo México 1999. Rabinowitz, Cay Sophie: “Seeing Being Seen”. Sección “Cumulus from America”, Parkett, nº 68, Zúrich - Nueva York 2003, pp. 180-188. 35 LOS JARDINES DE GHADA AMER GHADA AMER’S GARDENS ROSA MARTÍNEZ Rosa Martínez es crítica de arte y comisaria independiente con sede en Barcelona. Directora artística de la 5ª Bienal de Estambul (1997), de la SITE III Bienal Internacional (Santa Fe, Nuevo México, EE.UU., 1999), de la Bienal EVA 2000 (Limerick, Irlanda) y de la 2ª Bienal de Pusan (Corea, 2000). Comisaria del Pabellón Español en la L Biennale di Venezia (2003) y de la exposición © EUROPE EXISTS (Tesalónica, Grecia, 2003). Comisaria de la exposición individual de Nikos Navridis para la Fundación la Caixa (Madrid, febrero 2004), y será la comisaria de la exposición del Arsenale en la próxima Biennale di Venezia en 2005. Rosa Martínez, Barcelona-based art critic and freelance curator. Artistic Director of the fifth Istanbul Biennial (1997), the SITE Santa Fe Third International Biennial (New Mexico, USA, 1999), the ev+a 2000 biennial (Limerick, Republic of Ireland) and the second Pusan Biennial (Republic of Korea, 2000). Curator of the Spanish Pavilion at the 50th Biennale di Venezia (2003) and of the exhibition © EUROPE EXISTS (Thessaloniki, Greece, 2003). Curated the Nikos Navridis solo show for the Fundació “la Caixa” (Madrid, February 2004) and is to curate the exhibition at the Arsenale in the next Biennale di Venezia in 2005. Keine Idylle ohne Katastrophe und Keine Katastrophe ohne Idylle Keine Idylle ohne Katastrophe und Keine Katastrophe ohne Idylle No hay idilio sin catástrofe ni catástrofe sin idilio1 There are no idylls without catastrophes nor catastrophes without idylls1 La selva es un ecosistema que no necesita cuidados. Las fuerzas que operan en ella siguen un proceso The jungle is an ecosystem that requires no upkeep. The forces at work in it follow a process of growth and entropy de crecimiento y entropía que mantiene el equilibrio dentro de su efervescente inestabilidad. El jardín es la antítesis de la selva. Es una forma refinada de controlar la naturaleza. Presupone la intervención humana de un arquitecto o cuidador que la manipula para dotarla de orden y sentido. Si la agricultura fue el primer paso para domesticarla, la jardinería es un modo de reestructuración visual y sensible, poética y simbólica, que transforma la naturaleza en mensaje y metáfora. El jardín es un artefacto, una forma privilegiada de dominar y habitar el espacio. Es un escenario vivo, un teatro de ceremonias. Los materiales y formas, los colores y olores, las luces y sombras, los recovecos y perspectivas que lo configuran lo convierten en un tipo muy específico de construcción artística, en un texto que para ser comprendido ha de ser recorrido física y emocionalmente. El jardín es también una institución a través de la cual se expresa el poder, el saber o el sentido del placer de una época, de una clase social o de un individuo. Sabemos que los jardines han sido concebidos como imágenes del paraíso en la cosmología islámica, como formalización de las utopías en el Renacimiento, como símbolos del poder de las monarquías absolutas. Hay jardines, como los versallescos, en los que predomina la visión geométrica, el control óptico o la repetición serial de elementos decorativos. Hay otros, como los coreanos, que incluyen en sus configuraciones los accidentes del terreno en el que se instalan y se valoran por su capacidad de adaptarse a ellos. Los jardines pueden ser recintos de pequeña escala o construcciones imperiales. Pueden conjuntar las funciones de retiro y descanso con las de la experimentación agrícola y floral. Integrados en la trama metropolitana, permiten el esparcimiento de las masas. Asociados a los mausoleos, se convierten en monumentos a la pérdida. En la fantasía romántica de los productos de la factoría Disney, son el contexto ideal para el encuentro amoroso, mientras que las películas pornográficas son un pretexto para acercarse al carácter “natural” del sexo. Ghada Amer realizó su primer jardín en 1997 en Crestet, en el sur de Francia. Por entonces su reputación pictórica se había consolidado gracias a las bellísimas composiciones enraizadas en la tradición de la pintura abstracta, sobre las que bordaba motivos eróticos que aludían al placer femenino. Como artista se sentía especialmente protegida en el espacio íntimo del taller y disfrutaba del confort de proyectar sus obsesiones estéticas e ideológicas en el marco limitado de la tela. Intervenir en el espacio público era aún para ella un ejercicio cargado de desasosiego e inseguridad. El designio patriarcal que that maintain a balance within its effervescent instability. A garden is the antithesis of the jungle. It is a refined way of bridling nature. It involves the human intervention of an architect or caretaker’s hand to provide it with order and meaning. If agriculture was the first step towards taming nature, gardening is a method of visual, sensory, poetic and symbolic restructuring that turns it into a message and a metaphor. A garden is an artefact, a privileged way of dominating and inhabiting space. It is a living stage, a theatre of ceremonies. The materials and forms, the colours and scents, the light and shade, the recesses and perspectives that configure a garden turn it into a very specific sort of artistic construction, a text that must be physically and emotionally read in order to be understood. A garden is also an institution through which the power, knowledge and sense of pleasure of an era, a social class or an individual are expressed. We know that gardens have been conceived as images of paradise in Islamic cosmology, as the formalisation of utopias during the Renaissance, as symbols of power of absolute monarchies. In some gardens, such as those of Versailles, geometric vista, optical control or serial repetition prevail. In others, such as Korean gardens, the unevenness of the terrain in which they are located is incorporated, and they are valued for their ability to adapt to it. Gardens can be small-scale enclosures or imperial constructions. They can combine the functions of sanctuaries and resting places with agricultural and floral experimentation. When integrated in urban settings, they provide leisure areas for the masses. When associated with mausoleums, they become monuments to bereavement. In the romantic fantasy of Disney productions, they are the ideal context for lovers’ trysts whereas in pornographic films they are a pretext for showing the “natural” character of sex. 37 (página 36 izquierda) Today 70% of the Poor in the World are Women, 2001 Hoy el 70% de los pobres en el mundo son mujeres Detalle (page 36 left) Today 70% of the Poor in the World are Women, 2001 Detail (página 36 derecha) S’il pleuvait des larmes, 2004 Llueve lágrimas Vista de la instalación Certosa di Padula, Salerno Cortesía Galleria Massimo Minini (page 36 right) S’il pleuvait des larmes, 2004 If it Rained Tears View of installation Certosa di Padula, Salerno Courtesy Galleria Massimo Minini 38 divide los espacios en función del sexo es común tanto a la tradición islámica en la que se había educado, como a la occidental en la que se formó como artista. Tuvo pues que vencer algunas resistencias personales y culturales para salir de los marcos que limitaban su identidad como pintora y como mujer. Este primer jardín de 1997 respondió al deseo de transformar el carácter seco del lugar en el que se la había invitado a intervenir. Consistió en un cuadrado de 10 x 10 metros en el que plantó grandes margaritas. Los espectadores podían coger una flor y deshojarla mientras recitaban el clásico “me ama, poco, mucho, apasionadamente, con locura, en absoluto…”. Luego plantaban el tallo desnudo en otro contexto: un césped verde-golf que dibujaba el contorno de una pareja besándose. La obra se tituló L´espace à éfeuiller la marguerite (El espacio para deshojar la margarita) y combinó la transposición del cuadrado como formato pictórico con el carácter procesual y performativo de la participación del público, que era quien acababa de “construir” la pieza. Se condensaron aquí muchos estilemas característicos de otras intervenciones posteriores y se focalizó sobre el que ya era un tema central de su obra: el amor y sus incertidumbres. En 1998 Ghada Amer realizó su segundo jardín en el marco arquitectónico del Teatro Romano de Sagunto (Valencia, España), donde yo comisariaba proyectos de una serie de mujeres del área mediterránea. Fue nuestra primera colaboración directa y un ejemplo magnífico de las relaciones dialógicas y las positivas contaminaciones que se pueden generar entre el curador y el artista. Liberada de la culpa de no haber sido la primera en incitarla a salir del confort de su estudio, me atreví a “adoctrinarla” sobre el miedo que las mujeres tenemos a intervenir en la esfera pública y sobre el reto de aprender a gestionar y sobrepasar ese miedo. La artista decidió volver a enfrentarse a las condiciones conceptuales, logísticas y económicas del trabajo in situ. Esta vez, en lugar de oponerse al carácter seco de la geografía mediterránea, como había hecho en Crestet, lo acentuó eligiendo una planta también árida: el cactus. Una de las terrazas exteriores del teatro, de 70 x 70 metros, le sirvió como soporte en el que inscribir una magnífica composición paisajística. Los materiales utilizados fueron cactus elongatas y verdolagas, que se alternaron en franjas paralelas siguiendo un diseño geométrico a la manera de Frank Stella. El título de la obra, Cactus Painting (Unfinished) (Pintura de cactus [inacabada])”, reafirmaba el carácter pictórico de la intervención, que el público sólo podía mirar desde lejos, y dejaba constancia de la insuficiente dotación presupuestaria, pues no hubieron plantas suficientes para completar la instalación. En esta obra se asociaban las connotaciones sexuales de la pintura abstracta, como campo tradicionalmente masculino, con la jardinería, como campo asociado a la idea de la costura y al trabajo femenino del cultivo de la tierra. Las oposiciones metafóricas entre el carácter fálico y agresivo de los cactus y el carácter receptivo y la delicadeza colorista de las verdolagas redundaba en las diferencias sexuales. Además de responder a un esquema compositivo preciso, al gusto por lo decorativo y a la búsqueda de la belleza formal, la disposición de los cactus en franjas y de las verdolagas en líneas parecía traducir diferentes zonas de poder y referirse a la yuxtaposición de los sexos, que recorren caminos paralelos y sesgados. El difícil acceso a la terraza y el hecho de que los espectadores sólo pudieran contemplar la obra desde fuera aludía indirectamente a los modos políticos de controlar la visión en la tradición occidental y en la islámica. Si en occidente la perspectiva lineal y el panóptico han jugado un papel preponderante, en la cultura islámica premoderna la mirada era controlada a través del velo, las celosías, los juegos de luces y sombras y el carácter laberíntico de los itinerarios. Después de esta experiencia, nuestra colaboración se extendió a la producción conjunta de tres nuevos jardines en tres años consecutivos y diferentes lugares del mundo: Love Park (Parque del Amor) en Santa Fe de Nuevo México (EE.UU.) en 1999; Women´s Qualities (Cualidades femeninas) en Pusan, Corea Cactus Painting (unfinished), 1998 Pintura de cactus (inacabada) Cactus elongatas y verdolagas Cactus Painting (unfinished), 1998 Elongatus cacti and purslane Ghada Amer made her first garden in Crestet in the south of France in 1997. By that time, her reputation as a painter was confirmed by beautiful compositions that were rooted in the tradition of abstract painting, on top of which she embroidered erotic motifs that alluded to female pleasure. As an artist she felt especially protected in the private space of her studio and enjoyed the comfort of projecting her aesthetic and ideological obsessions on to the limited frame of the canvas. For her, intervening in a public space was still an exercise charged with uneasiness and insecurity. The patriarchal plan that divides spaces according to sex is common to both the Islam tradition in which she had been educated and to the Western tradition in which she had been trained as an artist. She had to overcome some personal and cultural barriers to escape from the boundaries that limited her identity as a painter and as a woman. This first garden in 1997 responded to the desire to transform the dryness of the allocated site. It consisted of a 10x10 metre square in which the artist planted large daisies. Spectators could pick a flower and pull off the petals reciting the classical “He/she loves me, he/she loves me not, foolishly, not at all...”. Then they planted the bare stem in another surface: a golf-green lawn fashioned in the shape of a kissing couple. The work was called L’espace à éfeuiller la marguerite (The Space for Pulling off Daisy Petals) and juxtaposed the square as a traditional painting format with a performance where the public was asked to participate by contributing to the “construction” of the piece. Many stylemes characteristic of other later interventions were condensed in this garden which focused on one of the central themes of Ghada’s work: love and its uncertainties. In 1998 Ghada Amer made her second garden in the architectonic setting of the Roman Theatre in Sagunto (Valencia, Spain), where I was curator of a series of projects by women from the Mediterranean area. It was our first direct collaboration and a magnificent example of the dialogic relationships and the symbiosis or conversation that can arise between curator and artist. Exonerated from the responsibility of being the first to drag her out of the comfort of her studio, I took the liberty of strongly urging Ghada to face the fear women feel when convening in a public place and about the challenge of learning how to deal with this fear and overcoming it. The artist decided to face the conceptual, logistic and economic conditions of the job in situ. This time, instead of fighting against the dry Mediterranean geography as she had done in Crestet, she embraced it by choosing an arid plant: the cactus. One of the outer terraces of the theatre, which measured 70 x 70 metres, was the site where Ghada realized her magnificent landscape composition. The materials used were elongatus cacti and purslane plants, arranged in alternate rows forming a geometric design in the style of Frank Stella. The title of the work, Pintura de cactus (inacabada) (Cactus Painting [Unfinished]), reaffirmed the painterly character of the garden , which the public could only see from a distance and which revealed the insufficient budget as there were not enough plants to complete the installation. In this work abstract painting, as a traditionally masculine field, was juxtaposed with gardening and sewing, activities often associated with the feminine realm. The metaphorical oppositions between the aggressive, phallic character of cacti and the receptive nature and delicate colouring of purslane accentuated the differences between sexes. Apart from responding to a precise compositional order, a flair for the decorative and a pursuit of formal beauty, the arrangement of the cacti in strips and the purslane in lines seemed to translate different power zones and refer to the juxtaposition of the sexes, which run in parallel and oblique directions. The fact that the terrace was difficult to approach and spectators could only see the garden from the outside were direct allusions to the political control of perception in Western and Islamic traditions. Whereas linear and panoptical perspective has played a leading role in the West, in premodern Islamic culture the 39 40 del Sur, en 2000 y 70% Of the poor in the World are Women (Hoy el 70% de los pobres en el mundo son mujeres) en Barcelona, España, en 2001. Cada uno de ellos estuvo relacionado con un proyecto expositivo específico y reafirmó el poder del curador como catalizador de las potencialidades del artista, pero sobre todo contribuyó a desarrollar una nueva ambición retórica en el trabajo de Ghada y consolidó definitivamente el diseño de jardines como una línea fundamental en su amplio espectro creativo, en el que las esculturas e instalaciones ocupaban ya un lugar importante al lado de su praxis pictórica. Sobre Love Park , realizado en 1999 para la SITE, III Bienal Internacional de Santa Fe, la artista dijo: “Empecé realmente a disfrutar haciendo estos jardines y experimentando, con medios y estructuras totalmente distintos, las mismas ideas de mi pintura: amor, soledad, mujeres, sexualidad, etc. Love Park no era realmente un jardín en el sentido de “flores y césped”. Era un paseo, un paseo romántico en un espacio-jardín abandonado donde los vagabundos van a dormir. Puse diez bancos cortados por la mitad. Cada mitad se encaraba a direcciones distintas, al contrario que los asientos de los enamorados donde los dos pueden verse. Aquí miraban hacia direcciones opuestas y delante de cada uno aparecía una cita sobre el amor sacada de libros que yo había leído (pero sin citar al autor). Cada cita es contradictoria respecto a la otra, creando así un diálogo de sordos, un paseo por el que circular sin comprender el significado del amor”.2 Además de humanizar un espacio abandonado, este “parque del amor” incluía la idea del paseo como metáfora de la circulación por las narrativas heredadas. La inclusión de frases tan diversas como “American feminism has a man problem” (el feminismo americano tiene un problema con el hombre) o “Experience shows us that love does not consist in gazing at each other but looking at the same direction” (la experiencia nos enseña que el amor no consiste en mirarse el uno al otro a los ojos, sino mirar en la misma dirección) configuraban un cuerpo de tópicos socialmente asumidos. Cada banco era un ejemplo de la incomunicación y las distancias en las relaciones de pareja: los componentes creen configurar una unidad con el otro, cuando en realidad personifican visiones diferentes o directamente opuestas. La intervención Women´s Qualities, realizada en el año 2000 en Corea, consistió en inscripciones florales en ocho parterres del exterior del Museo Metropolitano de Pusan. Mediante un cuestionario informal, Ghada Amer pidió a trabajadores del museo y a artistas participantes en la exposición, que le mencionaran cualidades atribuibles a la mujer. “Sumisa”, “dulce”, “con pestañas largas”, “rica”, fueron Love Park, 1999 Parque del amor Instalación en Santa Fe SITE III Bienal Internacional, 10 de julio – 31 de diciembre, 1999. Instalación reactualizada en el Museo de Bellas Artes de Tours, 1999. Love Park, 1999 Installation at SITE Santa Fe, Third International Biennial, 10th July – 31st December, 1999. Updated installation at Tours Fine Arts Museum, 1999. glance was restrained by veils, jalousies, plays of light and shade and the labyrinthine character of the pathways. Since this experience, our collaboration has continued and together we have produced three new gardens in different parts of the world: Love Park in Santa Fe, New Mexico, USA, in 1999; Women’s Qualities in Pusan, Korea, in 2000 and Hoy el 70% de los pobres en el mundo son mujeres (70% of the Poor people in the World today are Women) in Barcelona, Spain, in 2001. Each of these collaborations was related to a site-specific project and reaffirmed the power of the curator as a catalyst of the artist’s potential, but above all helped develop a new rhetorical ambition in Ghada’s work and clearly confirmed garden design as a fundamental line within her broad creative range. Of Love Park, made in 1999 for the 3rd SITE Santa Fe Biennial, the artist said, “I started really enjoying doing these gardens and experimenting with a total different media and structure the same ideas that are in painting: love, loneliness, women, sexuality, etc. Love Park was not really a garden in the sense of ‘flowers and grass’. It was a pathway, a romantic pathway in an abandoned garden-space where homeless people go to sleep. I put ten benches sliced into two halves. Each half faced a different direction, unlike love seats, where the two partners can look at each other. Here they look in opposite directions and in front of each one stands a quotation on love taken from books I read (but without citing the author). Each quotation is contradictory to the other, creating a sort of deaf conversation and a pathway where you walk out not grasping the meaning of love.”2 Besides bringing to life a neglected spot, this “love park” also addressed the idea of a walk as a metaphor for a tour around inherited narratives. It included sentences as diverse as “American feminism has a man problem” or “Experience shows us that love does not consist in gazing at each other but looking in the same direction” configuring a body of socially assumed clichés. Each bench was an example of the adjetivos que la artista recopiló y “plantó” en los parterres. La artista jugó aquí con la encuesta como metodología de conocimiento, con la ironía sobre el significado ideológico de los conceptos y con la belleza formal de los signos coreanos que los traducían. Durante el transcurso de la exposición las plantas florecieron, creando un brillante contraste entre el rojo de las flores y el verde del césped. 70% Of the poor in the World are Women fue una frase leída en un libro de estadísticas. Con ella realizó un proyecto de gran dimensión urbana. En el verano de 2001 instaló las letras que configuraban esta frase gigantesca en la Rambla del Raval, una zona social y económicamente deprimida de la ciudad. Cada una de ellas medía aproximadamente 1 x 1 metro, estaba realizada en madera pintada de color rojo y funcionaba como contenedor de arena y como escultura para el juego. Que la frase sólo se pudiera leer entera desde una perspectiva aérea o desde el recorrido longitudinal hacía referencia a la distancia crítica necesaria para comprender la realidad. Ideológicamente, constataba que los análisis geopolíticos de la distribución mundial de la riqueza señalan al Tercer Mundo como deficitario, pero cuando la evaluación se hace desde la perspectiva del sexo son las mujeres el colectivo que sufre la mayor marginación. Durante los años 2002 y 2003 Ghada Amer realizó dos jardines que, utilizando iconos o palabras muy sintéticas, reflexionaban de una forma más abstracta sobre la naturaleza del amor. Peace Gar- den (Jardín de la paz) se presentó en el año 2002 en el Jardín Botánico de Miami Beach, en Florida (EE.UU.). El diseño circular del símbolo pacifista-hippy “haz el amor y no la guerra” estaba trazado con plantas carnívoras que los espectadores debían alimentar con insectos. La obra era nuevamente performativa y escenificaba la paradoja entre el deseo de armonía y el conflicto emocional continuo de la experiencia amorosa, que metafóricamente devora a los amantes. Love Grave (Sepultura del amor) fue una instalación realizada en 2003 en el Indianapolis Museum of Art (EE.UU.) y consistió en cavar las letras de la palabra “love” en el suelo, dejando los montones de tierra extraídos a su alrededor. Evidenciaba así las conexiones entre Eros y Tánatos, entre la plenitud y el vacío, y aludía también al inevitable final de toda historia de amor. En 2003 las invitaciones a realizar jardines se habían convertido en algo habitual para la artista. El curador cubano Gerardo Mosquera le propuso participar en un proyecto en Panamá y fue también seleccionada para la II Trienal Echigo-Tsumari en Japón. En Panamá, Ghada sintió que no quería competir con la exuberancia de la vegetación tropical y decidió volver a trabajar con los textos cul- 41 Peace Garden, 2002 Jardín de la paz Instalación en el Jardín Botánico de Miami Beach, Florida, 2002. Cortesía Deitch Projects, Nueva York. Peace Garden, 2002 Installation at Miami Beach Botanical Gardens, 2002. Courtesy Deitch Projects, New York. Love Grave, 2003 Sepultura del amor Instalación temporal en el Indianápolis Museum of Art, 2003. Cortesía Indianapolis Museum of Art. Love Grave, 2003 Temporary installation at Indianapolis Museum of Art, 2003. Courtesy The Indianapolis Museum of Art. Women’s Qualities, 2000 Cualidades femeninas Instalación en la Bienal de Pusan, Museo Metropolitano de Arte, Corea del Sur. Women’s Qualities, 2000 Installation at Pusan Biennial, Metropolitan Art Museum, South Korea. 42 lack of communication and the distance between couples: the components think they form a unit with their partner but they actually personify different or somewhat antithetical views. The garden project Women’s Qualities, executed in Korea in 2000, consisted of floral inscriptions in eight flowerbeds on the grounds of the Metropolitan Museum of Pusan. By means of an informal questionnaire, Ghada Amer asked museum workers and artists participating in the exhibition to explain what qualities they attributed to women. “Docile”, “sweet”, “long-lashed”, “rich” were a few adjectives Ghada Amer collected and “planted” in the flowerbeds. The artist played with this survey as a method for gathering knowledge, with irony about the ideological meaning of the concepts and also with the formal beauty of the Korean signs that translated those concepts. During the course of the exhibition, the flowers came into bloom and a bright contrast was created between the red flowers and the green grass. “70% of the poor people in the world today are women” was a sentence Amer read in a book on statistics. This gave rise to a project with a large urban dimension. In the summer of 2001 she installed gigantic letters that configured this sentence in the Rambla del Raval in Barcelona, a new urban thoroughfare that had opened with the hopes of revitalizing an economically and socially depressed part of the city. Each letter measured approximately 1 x 1 metre, was made of redpainted timber and functioned as a sand box and a sculpture for playing. The fact that the sentence could only be read from the air or from a longitudinal angle made reference to the critical distance needed to understand the reality of this global problem. Ideologically, it confirmed that geopolitical analyses of the distribution of wealth in the world signal the Third World as being at a disadvantage, but when the evaluation is made according to sex, women are even more marginalised. In 2002 and 2003, Ghada Amer made two gardens that used icons or synthesised words to make a more abstract reflection about the nature of love. Peace Garden was pre- Today 70% of the Poor in the World are Women, 2001 Hoy el 70% de los pobres en el mundo son mujeres Instalación en la Rambla de la Raval, Barcelona, 2001. © Ghada Amer con la colaboración del Servei Català de Trànsit de la Generalitat de Catalunya. Today 70% of the Poor in the World are Women, 2001 Installation in the Rambla del Raval, Barcelona, 2001. © Ghada Amer with the collaboration of the Servei Català de Trànsit de la Generalitat de Catalunya. turales que conforman nuestros modelos de saber. Partió de seis proverbios chinos y pidió a seis pintores locales que los tradujeran visualmente en forma de anuncios publicitarios. Estas vallas se instalaron en el contexto urbano cerca de lugares específicos donde los diferentes proverbios actuaban como comentarios críticos. La frase “Si comes menos, saborearás más”, emplazada cerca de un McDonald’s, fue censurada y también hubo problemas con otras como “Por amor al dinero callará la verdad”, ubicada cerca de una institución política. El proyecto que preparó para Japón se inscribía en la línea de reinterpretación de símbolos e iconos que ya utilizó en el Peace Garden de Miami. El signo oriental del Yin-Yang le servía ahora para crear un inmenso jardín circular con lagos, nenúfares y ranas. La línea ondulada que define el perímetro y diferencia las dos zonas era convertida en puente continuo para la circulación de los amantes, cuyo encuentro podía propiciarse o posponerse indefinidamente. Motivos presupuestarios imposibilitaron que el jardín se pudiera realizar en Japón y tampoco se incluyó en un concurso de jardines en Estados Unidos, donde un miembro chino del jurado adujo “falta de respeto a la tradición” en la forma de combinar los valores femenino o masculino asociados a los materiales propuestos por la artista. Se frenó así una hibridación que proponía una transposición lúdica, lúcida y creativa del icono. El diseño de parques y jardines es un ritual de civilidad y se inscribe históricamente en el art de vivre. En el caso de Ghada Amer es también un ejercicio de micropolítica sexual y un instrumento para repensar los códigos culturales heredados. En los años setenta fueron los creadores del land art los que se adentraron en las dimensiones políticas del paisaje para escapar a las constricciones del mercado y ampliar las fronteras del arte. Las acciones ecológicas de Beuys, la concepción de la tierra como materia escultórica de Heizer, los meditativos paseos de Richard Long o la transformación de las energías eléctricas naturales en ritual de espera y espectáculo en el The Lightening Field de Walter de Maria han quedado ya inscritas en la historia de la reinvención de las relaciones entre el hombre, el arte y la naturaleza. Los trabajos de Ana Mendieta, surgidos también en ese contexto de cuestionamientos críticos, tenían una dimensión más íntima y estaban inspirados por el deseo de fusión con la tierra originaria y por la recuperación de las fuerzas ancestrales de la femineidad. Los jardines de Ghada Amer se inscriben en la tradición que ha sacado definitivamente la pintura del marco de la tela y ha convertido el mundo entero en soporte y materia para el arte, pero se hallan lejos de las obras monumentales del land art, pues se sitúan en contextos urbanos y se centran en los discursos sobre el amor y la lucha por la igualdad. sented in 2002 at Miami Beach Botanical Garden in Florida, USA. The circular design of the hippy pacifist symbol “Make Love, Not War” was made with carnivorous plants that were fed insects by the spectators. This work was performative too and represented the paradox between the desire for harmony and the continual emotional conflict involved in the experience of love, which metaphorically devours lovers. Love Grave was an installation made at the Indianapolis Museum of Art, USA, in 2003, which consisted of digging the letters of the word LOVE in the ground and leaving the mounds of dug up earth around the letters. This garden represented the connections between Eros and Thanatos, between plenitude and emptiness, and alluded also to the inevitable ending of all love stories. In 2003 invitations to make gardens had become a common practice for the artist. The Cuban curator Gerardo Mosquera asked Ghada to participate in a project in Panama and she was also selected for the second Echigo-Tsumari Triennial in Japan. In Panama Ghada did not feel like competing with the exuberance of tropical vegetation and decided to go back to the cultural texts that shape our knowledge. She took six Chinese proverbs as a basis and asked six local painters to translate them visually into advertising billboards. These billboards were installed near specific urban sites where the different proverbs played the role of critical commentaries. The sentence “Eat less, taste more,” located close to a McDonald’s, was censored, and she also had problems with others, such as “Love of money silences truth,” situated in the vicinity of a political institution.The project Ghada prepared for Japan had to do with the line of reinterpretation of symbols and icons that she had used for the Miami Peace Garden. The Oriental Yin Yang sign was used to create an enormous circular garden with lakes, water lilies and frogs. The waving line that defines the perimeter and differentiates the two zones was made into a continuous bridge for lovers to walk along, facilitating or 43 6 Chinese Proverbs 6 Proverbios chinos Paneles incluidos en el proyecto Ciudad Múltiple, celebrado en la ciudad de Panamá, 2003. 6 Chinese Proverbs Panels included in the project Ciudad Múltiple, held in Panama City, 2003. 44 postponing their meeting indefinitely. Due to a lack of funds the garden was not realized in Japan, nor was it included in because it is only through complications that high levels of simplicity can be attained. A garden is a means of making in- a garden competition held in the United States, where a Chinese jury member claimed there was a “lack of respect for tradition” in the way the male and female values were com- hospitable land welcoming, and love or friendship –as a nonsexual form of love– are ways of making ourselves inhabitable for others, albeit only temporarily. Today it seems more bined with the materials proposed by the artist. In this way a hybridisation that proposed a lucid, playful, creative transposition of the icon was thwarted. The design of parks and necessary than ever to reinvent this idea of hospitality, to learn to open the door when someone knocks: immigrants, lovers, people in need of help, women claiming their rights. Like love, gardens is a civility ritual, which historically forms part of the art de vivre. In the case of Ghada Amer, it is also an exercise in sexual micropolitics and an instrument for reformu- gardens stem from a desire and a need to modulate the forces of nature to make them inhabitable and beautiful, and also represent a certain ideal of happiness. lating inherited cultural codes. In the seventies Land Art creators delved into the political dimensions of the landscape to escape market constraints and broaden the boundaries From a Marxist-Lacanian viewpoint, the philosopher Slavoj Zizek says that he still conceives the act of sex as a task whose aim is to give pleasure to woman. Zizek also states that be- of art. Beuys’ ecological actions, Heizer’s conception of soil as a sculptural material, Richard Long’s meditative walks or the transformation of natural electric power into a ritual of expectation and spectacle in Walter de Maria’s The Lightning Field have been recorded as part of the history of the reinvention of relationships between man, art and nature. Ana Mendieta’s works, which also originated in this context of critical questionings, possessed a more intimate dimension and were inspired by a desire to merge with the original land and recuperate ancient feminine forces. Ghada Amer’s gardens form part of the tradition that removed painting from canvas and made the whole world a medium and material for art. However, they are very different from the monumental works of Land Art because they are usually located in urban contexts and focus on discourses about love and the struggle for equality. Ghada Amer’s gardens combine the freshness of a sort of constructional ingenuity with a high degree of conceptual meaning. They are a territorial, aesthetic and ideological conquest and prove that, both in love and in art, breaking the inertia of pre-attributed roles and turning obstacles into opportunities gives rise to the birth of new forms of poetic expression, yond the imaginary identifications that language, art and literature construct around us like ghosts, “the only thing that addresses the other’s real nucleus is love”.4 Within the inevitable melancholy of a symbolic order in crisis, where love is more and more difficult and uncertain, and where the traditional concept of nature vanishes beneath the influence of genetic engineering, a garden constitutes a meeting point and a biopolitical metaphor. Love, art and gardens, as cultural devices, are exposed to oscillating transitions and catastrophes. Traversing a garden, constructing a painting or experiencing an idyll leads to the transformation of desire into drive. Desire is always a representation of absence, while drive is pure presence –a wild, liberating and revolutionary presence that can produce the most extraordinary catastrophes. 1. 2. 3. NOTES: Szeemann, Harald, “Keine Katastrophe ohne Idylle, Keine Idylle ohne Katastrophe”, in Adolf Wölfli. Basler Druck und Verlangsanstalt, Basel 1976. “On Love, New Feminism and Power. A conversation between Ghada Amer and Rosa Martínez”: Atlántica, CAAM (Centro Atlántico de Arte Moderno), Las Palmas de Gran Canaria 2000. pp. 4 - 21. Zizek, Slavoj, “Las metástasis del goce. Seis ensayos sobre la mujer y la causalidad”. Paidós, Buenos Aires 2003. p. 118. Las intervenciones de Ghada Amer conjuntan la frescura de una cierta ingenuidad constructiva con un alto grado de significación conceptual. Suponen una conquista territorial, estética e ideológica y muestran que, tanto en el amor como en el arte, vencer las resistencias, romper la inercia de los roles preasignados y convertir los obstáculos en oportunidades es facilitar el nacimiento de nuevas formas de expresión poética, porque sólo a través de las complicaciones se consiguen nuevos niveles de simplicidad. El jardín es una forma de transformar un terreno inhóspito en hospitalario, y el amor o la amistad –como forma de amor no sexuada– son formas de hacerse habitable para el otro, aunque sólo sea temporalmente. Hoy parece más necesario que nunca reinventar esa noción de hospitalidad, aprender a decir “sí” al que llama a la puerta: el inmigrante, el enamorado, el enfermo que busca la cura, la mujer que exige sus derechos… Como el amor, los jardines surgen del deseo y la necesidad de modular las energías de la naturaleza para producir habitabilidad y belleza, y representan también un cierto ideal de la felicidad. Desde una perspectiva marxista-lacaniana, el filósofo Slavoj Zizek, dice que él todavía concibe el acto sexual como un trabajo cuyo objetivo es producir el goce en la mujer. Es también Zizek quien afirma que más allá de las identificaciones imaginarias que el lenguaje, el arte y la literatura construyen a nuestro alrededor como fantasmas, es “el amor como pasión lo único que apunta al núcleo real del otro”.3 Dentro de la inevitable melancolía de un orden simbólico en crisis, en el que las relaciones amorosas son cada vez más difíciles e inciertas, y en el que el concepto tradicional de naturaleza desaparece bajo el influjo de la ingeniería genética, el jardín se propone como punto de encuentro y como metáfora biopolítica. El amor, el arte y los jardines. como dispositivos culturales, están expuestos a transiciones oscilantes y a catástrofes. Atravesar un jardín, construir una pintura o vivir un idilio conduce a la transformación del deseo en impulso. El deseo es siempre una representación de la ausencia, mientras que el impulso es pura presencia. Una presencia selvática, liberadora y revolucionaria que puede producir las catástrofes más extraordinarias. 1. 2. 3. NOTAS: Szeemann, H.: “Keine Katastrophe ohne Idylle, Keine Idylle ohne Katastrophe”, en Adolf Wölfli. Basler Druck und Verlangsanstalt, Basilea 1976. “Sobre el amor, el nuevo feminismo y el poder. Una conversación entre Ghada Amer y Rosa Martínez”. Atlántica, CAAM (Centro Atlántico de Arte Moderno). Las Palmas de Gran Canaria 2000, pp. 4-21. Zizek, S.: Las metástasis del goce. Seis ensayos sobre la mujer y la causalidad. Paidós, Buenos Aires 2003. p. 118. 45 La artista incluye RFGA en alguno de sus títulos como reconocimiento de su estrecha amistad y colaboración con Reza Farkhondeh, artista de origen iraní y que actualmente reside en Nueva York. The artist includes RFGA in some of her titles in recognition of her close friendship and collaboration with Reza Farkhondeh, an artist of Iranian origin currently residing in New York. OBRAS WORKS 48 La Femme qui zappe, 1992 La mujer que hace zapping La Femme qui zappe, 1992 Woman Zapping Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 85 x 100 cm Colección de la artista Cortesía de Gagosian Gallery, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas 85 x 100 cm Collection of the artist Courtesy of Gagosian Gallery, New York 49 50 Au supermaché, 1992 En el supermercado Au supermaché, 1992 At the Supermarket Acrílico, bordado y gel 100 x 135 cm Colección de la artista Cortesía de Gagosian Gallery, Nueva York Acrylic, embroidery and gel 100 x 135 cm Collection of the artist Courtesy of Gagosian Gallery, New York 51 52 Untitled (La Ligne), 1994 Sin título (La línea) Untitled (La Ligne), 1994 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 100 x 100 cm Colección particular Acrylic, embroidery and gel on canvas 100 x 100 cm Private Collection 53 54 Untitled, 1995 Sin título Untitled, 1995 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 177,7 x 162,5 cm Isabella del Frate Rayburn, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas, 177,7 x 162,5 cm Isabella del Frate Rayburn, New York 55 56 Barbie aime Ken, Ken aime Barbie, 1995 Barbie quiere a Ken, Ken quiere a Barbie Barbie aime Ken, Ken aime Barbie, 1995 Barbie Loves Ken, Ken Loves Barbie 2 elementos de algodón bordado 106 x 70 cm Cortesía de Deitch Projects y Gagosian Gallery 2 elements of embroidered cotton duck 106 x 70 cm Courtesy of Deitch Projects and Gagosian Gallery Private Rooms, 1998 Habitaciones privadas Private Rooms, 1998 15 elementos de lona bordada Dimensiones variables Colección Dimitris Daskalopoulos, Grecia Cortesía Deitch Projects, Nueva York 15 elements of embroidered sailcloth Various dimensions Dimitris Daskalopoulos Collection, Greece Courtesy Deitch Projects, New York 59 60 Johanna’s Grid, 1999 La rejilla de Johanna Johanna’s Grid, 1999 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 153 x 182 cm Colección Amalia Dayan, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas 153 x 182 cm Collection of Amalia Dayan, New York 61 62 Noire RFGA, 2000 Negra RFGA Noire RFGA, 2000 Black RFGA Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 100 x 100 cm Colección Pam and Arnold Lehman Cortesía Deitch Projects, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas 100 x 100 cm Collection of Pam and Arnold Lehman Courtesy Deitch Projects, New York 63 64 Black Stripes, 2000 Rayas negras Black Stripes, 2000 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 122 x 122 cm Colección particular Cortesía Deitch Projects, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas 122 x 122 cm Private Collection Courtesy Deitch Projects, New York 65 66 Coulures colorées, 2000 Escurriduras coloreadas Coulures colorées, 2000 Coloured Drippings Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 182 x 182 cm Colección del Tel Aviv Museum of Art Donación de British Friends of the Art Museums of Israel Cortesía Deitch Projects, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas 182 x 182 cm Collection of the Tel Aviv Museum of Art Gift of the British Friends of the Art Museums of Israel Courtesy Deitch Projects, New York 67 68 Encyclopedia of Pleasure, 2001 Enciclopedia del placer Encyclopedia of Pleasure, 2001 57 cajas de cartón, forradas de lienzo bordado Dimensiones variables Cortesía de la artista y de Deitch Projects, Nueva York 57 cardboard boxes covered with embroidered canvas Various dimensions Courtesy the artist and Deitch Projects, New York 70 Large Rolled Up Painting RFGA, 2001 Pintura grande enrollada RFGA Large Rolled Up Painting RFGA, 2001 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 177,8 x 182,9 cm Colección de Susan Hancock & Ray Otis, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas 177,8 x 182,9 cm Collection of Susan Hancock & Ray Otis, New York 71 72 The Slightly Small Colored Square Paintings, 2001 Pinturas cuadradas coloreadas algo pequeñas The Slightly Small Colored Square Paintings, 2001 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 177,8 x 152,4 cm Aby J. Rosen Acrylic, embroidery and gel on canvas 177,8 x 152,4 cm Aby J. Rosen 73 74 Double Grid RFGA, 2002 Rejilla doble RFGA Double Grid RFGA, 2002 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 183 x 162,5 cm Colección Ernesto Esposito Cortesía Galleria Massimo Minini Acrylic, embroidery and gel on canvas 183 x 162,5 cm Collezione Ernesto Esposito Courtesy Galleria Massimo Minini 75 76 For Julia RFGA, 2002 Para Julia RFGA For Julia RFGA, 2002 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 122,5 x 132,5 cm Colección Goetz, Múnich Acrylic, embroidery and gel on canvas 122,5 x 132,5 cm Goetz Collection, Munich 77 78 The New Albers, 2002 Los nuevos Albers The New Albers, 2002 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 177,8 x 182,8 cm Colección de la artista Cortesía Gagosian Gallery, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas 177,8 x 182,8 cm Collection of the artist Courtesy of Gagosian Gallery, New York 79 80 Fifi - The Goodbye, 2002 Fifi – El adiós Fifi - The Goodbye, 2002 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 162,5 x 182,8 cm Colección de la artista Cortesía Gagosian Gallery, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas 162,5 x 182,8 cm Collection of the artist Courtesy of Gagosian Gallery, New York 81 82 A Kiss from Alison, 2002 Un beso de Alison A Kiss from Alison, 2002 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 127 x 132 cm Colección Cranford Acrylic, embroidery and gel on canvas 127 x 132 cm The Cranford Collection 83 84 Les Dormeuses, 2002 Las durmientes Les Dormeuses, 2002 The Sleepers Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 121,9 x 127 cm Colección particular Acrylic, embroidery and gel on canvas 121,9 x 127 cm Private collection 85 86 Colored Strokes on White Diane RFGA, 2002 Trazos de color sobre Diana blanca RFGA Colored Strokes on White Diane RFGA, 2002 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 182,9 x 162,6 cm Colección de la artista Cortesía Gagosian Gallery, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas 182,9 x 162,6 cm Collection of the artist Courtesy of Gagosian Gallery 87 88 Anji, 2002 Anji, 2002 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 223,5 x 223,5 cm Colección Monsoon Art, Londres Acrylic, embroidery and gel on canvas 223,5 x 223,5 cm Monsoon Art Collection, London 89 90 Toile Matelassée / Figures Noires RFGA, 2003 Tela acolchada / Figuras negras RFGA Toile Matelassée / Figures Noires RFGA, 2003 Quilted Cloth / Black Figures RFGA Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 127 x 132 cm Cortesía de la artista y de Deitch Projects, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas 127 x 132 cm Courtesy of the artist and Deitch Projects, New York 91 92 Black Anji RFGA, 2003 Anji negra RFGA Black Anji RFGA, 2003 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 213,3 x 200,6 cm Colección Enrico Mambretti Cortesía Galleria Massimo Minini Acrylic, embroidery and gel on canvas 213,3 x 200,6 cm Collezione Enrico Mambretti Courtesy Galleria Massimo Minini 93 94 Bagierra RFGA, 2003 Bagierra RFGA, 2003 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 162,6 x 182,9 cm De la colección de Adam Lindemann Acrylic, embroidery and gel on canvas 162,6 x 182,9 cm From the Collection of Adam Lindemann 95 96 Les Nains, 2003 Los enanos Les Nains, 2003 Dwarfs Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 182,9 x 200,7 cm Colección de James Sokol, Birmingham, Alabama Acrylic, embroidery and gel on canvas 182,9 x 200,7 cm Collection of James Sokol, Birmingham, Alabama 97 98 Charming Prince, 2003 Príncipe encantador Charming Prince, 2003 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 213,4 x 182,9 cm Peter & Linda Zweig, Houston Acrylic, embroidery and gel on canvas 213,4 x 182,9 cm Peter & Linda Zweig, Houston 99 100 Alice in Wonderland, 2003 Alicia en el país de las maravillas Alice in Wonderland, 2003 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 182,8 x 213,3 cm Colección de la artista Cortesía Gagosian Gallery, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas 182,8 x 213,3 cm Collection of the artist Courtesy of Gagosian Gallery, New York 101 102 Grey Kiss RFGA, 2003 Beso gris RFGA Grey Kiss RFGA, 2003 Acrílico, bordado y gel sobre lienzo 127 x 116 cm Colección de la artista Cortesía Gagosian Gallery, Nueva York Acrylic, embroidery and gel on canvas 127 x 116 cm Collection of the artist Courtesy of Gagosian Gallery, New York 103 104 Untitled, 2003-2004 Sin título Untitled, 2003-2004 Acrílico y bordado sobre papel 8 x (72,5 x 57 cm) Colección de la artista Cortesía Gagosian Gallery, Nueva York Acrylic and embroidery on paper 8 x (72,5 x 57 cm) Collection of the artist Courtesy of Gagosian Gallery, New York 105 106 107 108 109 110 111 biografía / bibliografía biography / bibliography BIOGRAFÍA BIOGRAPHY Nació en 1963 en El Cairo (Egipto). Vive y trabaja en Nueva York. Born in 1963, Cairo, Egypt. Lives and works in New York. Formación Education 1999 Institut des Hautes Études en Art Plastique, Francia. 1989 Master en Pintura, Beaux-Arts, Niza. 1987 School of the Museum of Fine Arts, Boston (Massachusetts). 1986 Licenciatura en Bellas Artes, especialidad de Pintura, Beaux-Arts, Niza. 1996 Annina Nosei Gallery, Nueva York. Hanes Art Center, University of North Carolina, Chapel Hill (Carolina del Norte). 1994 Centre Jules Verne, Brétigny-sur-Orge. Zoo Galerie, Nantes. 1993 Galerie Météo, París. 1992 Hôpital Ephémère, París. Project Raum, Zúrich. 1990 Villa Arson, Niza. Exposiciones individuales Solo exhibitions Exposiciones colectivas Group exhibitions 2004 Gagosian Gallery, Beverly Hills. 2003 Ghada Amer. Galleria Massimo Minini, Brescia. Universal Strangers. Galeria Filomena Soares, Lisboa. 114 2002 Ghada Amer. Gagosian Gallery, Londres. Works by Ghada Amer. San Francisco Art Institute, California. Ghada Amer. Museum Kunst Palace, Düsseldorf. 2001 Encyclopedia of Pleasure. Deitch Projects, Nueva York. Ghada Amer: Pleasure. Contemporary Arts Museum, Houston (Texas). Reading between the Threads. Henie Onstad Kunstsenter, Oslo. Exposición itinerante al Kunst Palast (Düsseldorf) y al Bildmuseet (Umeå). Ghada Amer. Rhona Hoffman Gallery, Chicago. 2000 Ghada Amer. Anadil Gallery, Jerusalén. Intimate Confessions. Deitch Projects, Nueva York. Intimate Confessions. Tel Aviv Museum of Art, Tel Aviv. Ghada Amer. Institute of Visual Arts, Milwaukee (Wisconsin). CCC Tours. Francia. 1999 Ghada Amer (exposición comisariada por Margarita Zizpuru). Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, Sevilla. Brownstone, Corréard & Cie., París. Project Room. Deitch Projects, ARCO, Madrid. 2004 Africa Remix. Museum Kunst Palast, Dúseldorf, Alemania. Itineraria: Hayward Gallery, Londres; Centre Georges Pompidou, París; Mori Art Museum, Tokio. Material Art, Galerie Nächst St. Stephan Rosemarie Schwarzwälder, Viena. Monument to Now, Deste Foundation, Atenas. Ghada Amer, Shirazeh Houshiary, Sue Williams. Kukje Gallery, Seúl. Looking Both Ways: Art for the Contemporary African Diaspora . Museum for African Art, Nueva York. 2003 Aligned. Florence Lynch Gallery, Nueva York. Harem Fantasies and the New Scheherezades, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Feminine Persuasion; Contemporany Women’s Sexualities, The School of Fine Arts Gallery and the Kinsey Institute for Research in Sex, Gender and Reproduction, Indiana University, Bloomington, Indiana. 2001 Sous-Tirée X. École Supérieure des Beaux-Arts de Tours. Ars 01. Museo de Arte Contemporáneo, Kiasma, Helsinki. Uncommon Threads: Contemporary Artists clothing. Cornell University, Ítaca, Nueva York. The Short Century. Museum Village Stuck, Múnich. Exposición itinerante a: Museum of Contemporary Art, Chicago; P.S. 1, Nueva York. Barcelona Art Report. Experiences, Barcelona. 1998 Annina Nosei Gallery, Nueva York. Espace Kzrim Francis, El Cairo. Mediterranean: is it the new wall? Culturgest, Lisboa. Galerie Brownstone, Corréard & Cie., Feria de Arte de Basilea. Cleveland Center for Contemporary Art, Cleveland (Ohio). Galerie Karin Sachs, Múnich. Art Through the Eye of the Needle. Henie Onstad Kunstcenter, Oslo. 1997 Galerie Météo, París. Espace Karim Francis, El Cairo. 2000 Leaving the Island (exposición comisariada por Rosa Martínez). Festival Internacional de Arte Contemporáneo de Pusan. Miniatures. Espace Karim Francis, El Cairo. Ceremonial (exposición comisariada por Barry Schwabsky) Apex Art Gallery, Nueva York. Greater New York. P.S. 1, Nueva York. Friends & Neighbors. Limerick (Irlanda). Biennial Exhibition. Whitney Museum of Art, Nueva York. Kwangju Biennale Korea 2000. Kwangju (Corea). Rooms and Secrets. Spazio Milano, Milán. Partage D’exotism. Biennale de Lyon 2000, Lyón. 1999 Corps Social (exposición comisariada por Eric de Chassey). École Nationale Supérieure des Beaux-Arts, París. Looking for a Place (exposición comisariada por Rosa Martínez), SITE III Bienal Internacional de Santa Fe, Nuevo México. dAPERTutto (exposición comisariada por Harald Szeemann), IIL Biennale di Venezia. 1998 Loose Threads (exposición comisariada por Lisa Corrin). Serpentine Gallery, Londres. Echolot (exposición comisariada por René Block). Museum Fridericianum, Kassel. L’envers du décor. Dimensions décoratives dans l’art du XXème siècle. Musée d’Art Moderne, Villeneuve d’Ascq. Mar de Fondo (exposición comisariada por Rosa Martínez). Teatro Romano de Sagunto. 1997 Heurex le visionnaire... Encargo público de CNAP, Mauson Levanneur de l’estampe et de l’art imprimé, Chatou. Sous le Manteau. Galerie Thaddaeus Ropac, París. Aamities et Autres Catastrophes, La Carte du Tendre. Centre d’art le Crestet, Vaison-la Romaine. Vraiment: Feminisme et Art (exposición comisariada por Laura Cottingham). Le Magasin, Grenoble. Alternating Currents (exposición comisariada por Okwui Enwezor). Bienal de Johannesburgo. Thread. Cristinerose Gallery, Nueva York. French Kiss. Contemporary Art Gallery, Vancouver (Canadá). 1996 Le Bonheur Vivre... Galerie Météo, París. Container’96. Capitalidad Cultural Europea, Copenhague. The Sense of Order. Moderna Galeria, Liubliana. 1995 Bifurcations. Cimaise et Portique, Albi. Le Duc... (exposición itinerante). Castillo de Friedenstein, Kunstverlag - Gotha - FRAC Auvernia. The Mutated Painting. Galerie Martina Detterer, Francfort. Pittura/Immedia (exposición comisariada por Peter Weibel). Neue Galerie, Graz. Group International Show. Annina Nosei Gallery, Nueva York. Territoires Occupés. FRAC Lorena. Orientation (exposición comisariada por René Block). III Bienal Internacional de Arte Contemporáneo, Estambul. Wie Gemalt. Kunstverein, Aquisgrán - Annina Nosei Gallery, Nueva York. 1994 Bifurcations. Abbaye Saint André, Meymac. Exposición itinerante a: Musée de Dôle - CAC St. Léger, Pougues-les-Eaux. 1993 June. Galerie Thaddaeus Ropac, París. The Armoire Show (exposición comisariada por Hans Ulrich Obrist). Hôtel Carlton Palace, París. 1992 XXXVII Salon de Montrouge, Montrouge. Montrouge à Montbélliard. Musée de Montbélliard. I Love Paris. Hôpital Ephémère, París. Becas y premios Grants and awards 1999 Estancia como artista residente en The School of the Art Institute of Chicago. Premio UNESCO de la IIL Biennale di Venezia. 1997 Beca de la Pollock-Krasner Foundation, Nueva York. FIACRE (Francia). 1996 Estancia como artista residente en la University of North Carolina, Chapel Hill (Carolina del Norte). Art Institute of Chicago (noviembre). Northwestern University (noviembre), Evanston (Illinois). La Création Aujourd’hui: Conversation entre Ghada Amer et Anne Garreta (marzo). University of North Carolina, Chapel Hill (Carolina del Norte). Nouveau Musée (marzo), Villeurbanne. 1998 The Edge of Awareness (septiembre). The New School for Social Research, Nueva York. Contemporary Art Gallery (enero), Vancouver (Canadá). 1995 The Vision of Art in a Paradoxical World-Oriental Challenge in Art. Universidad de Mimar Sinan, Estambul. Estancias como artista residente Residencies 2002 San Francisco Art Institute, California. 115 Proyectos especiales Special Projects 2004 If it Rained Tears, Certosa di Padula, Padula, Italia. 2003 Love Grave, Indianapolis Museum of Art, Indianapolis, Indiana. Six Chinese Proverbs, in Ciudad Multiple (curated by Gerardo Mosquera and Adrienne Samos), Arpa Foundation, Ciudad de Panamá. 2002 Peace Garden, Art Basel Miami Beach, Miami Beach Botanical Gardens, Miami, Florida. 2001 70% of the Poor People in the World Today Are Women, La Rambla de Raval, Barcelona. 2000 Women’s Qualities, 2000 Pusan Biennial, Metropolitan Art Museum of Pusan, Pusan, Corea del Sur. Love Park, Centre d’Arte Contemporain, Tours, Francia. 1999 Love Park, Third International SITE Santa Fe Biennial, Santa Fe, Nuevo México. 1998 Cactus Painting (Unfinished), Teatro Romano de Sagunto, Valencia. 1997 The Space for Pulling Off Daisy Petals, Le Crestet Centre d’Art, Vaison-la Romaine, Francia. Conferencias y conversaciones Lectures and conversations 2002 Art, Faith and Democratic Space (conversación con Andrew Renton y James Putnam, marzo). Hayward Gallery, Londres. 2001 The New School (conversación con Pat Steir, octubre), Nueva York. 1999 Fordham University (octubre), Nueva York. BIBLIOGRAFÍA BIBLIOGRAPHY Libros y catálogos Books and Catalogues 2004 HOMES, A.M.: Ghada Amer. Gagosian Gallery, Nueva York. CAMERON, DAN, JEFFREY DEITCH y otros: Monument to Now. Deste Foundation, Atenas. 1994 FRANCESCHI, X.: “Entretien avec Ghada Amer”, en el catálogo de la exposición Ghada Amer. ZAHM, O.: “Désinvolte et l’Air de Rien”, en el catálogo de la exposición Ghada Amer. PAGÉS, E.: “Ghada Amer”, en el catálogo de la exposición Bifurcations. FARRELL, LAURIE ANN: Ghada Amer. Kukje Gallery, Seúl. FARRELL, LAURIE ANN: Looking Both Ways: Art of the Contemporary African Diaspora. Museum for African Art; Gent: Snoeck-Ducaju & Zoom, Nueva York. 116 Artículos y reseñas Articles and Reviews 2003 MENEGUZZO, MARCO: “Profiles: Ghada Amer”. Tema Celeste, nº 98, julio-agosto, pp. 76-77. 2003 STIRRATT, BETSY y CATHERINE JOHNSON: Feminine Persuasion. Indiana University Press, Bloomington. 2002 HELFAND, GLEN: reseña sobre la exposición de Ghada Amer en el San Francisco Art Institute. Art on Paper, septiembre-octubre, p. 97. MERNISSI, FATEMA: Harem Fantasies and the New Scheherazades. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. SMEE, SEBASTIAN: reseña sobre la exposición de Ghada Amer en la Gagosian Gallery. The Art Newspaper, nº 125, mayo. ARNASON, H.H.: History of Modern Art (5th Edition). Pearson Education, Upper Saddle River. SATORIUS, KATHERINE: “Women’s Work”. Soma, mayo, pp. 48-50. AMER, SAHAR y OLU OGUIBE: Ghada Amer. De Appel Foundation, Amsterdam. 2002 YOUNG, TARA REDDY - CORRIN, LISA: SAM Collects: Contemporary Art Project. Seattle Art Museum, Seattle, p. 12. FRANKEL, DAVID: reseña sobre la exposición de Ghada Amer en Deitch Projects. Artforum, febrero, pp. 130-131. PERRÉE, ROBERT: “Kunst-Werke in Nieuw Berlijn”. Kunstbeeld, febrero, pp. 44-47. RENTON, ANDREW: Ghada Amer. Gagosian Gallery, Nueva York. MORGAN, ROBERT C.: reseña sobre la exposición de Ghada Amer en Deitch Projects. Tema Celeste, nº 89, enero-febrero. 2001 ----------: Ghada Amer: Reading Between the Threads. Henie Onstad Kunstsenter, Høvikodden. 2001 AURICCHIO, LAURA: “Works in Translation: Ghada Amer’s Hybrid Pleasures”. Art Journal, invierno, pp. 26-37. 2000 AUPING, MICHAEL - CASSEL, VALERIE (et al.): Whitney Biennial 2000. Whitney Museum of American Art, Nueva York, pp. 36-37. LYOTARD, JEAN-FRANÇOIS - SAFIN-CRAHAY, FRANÇOISE (et al.): Continental Shift. Stadsgalerij, Heerlen - Museo de arte moderno, Maastricht - Ludwig Forum, Lieja (Aquisgrán). GURALNIK, NEHAMA - OMER, MORDECHA: Ghada Amer: Intimate Confessions. Museum of Art, Tel Aviv. 1999 ELIAS, NORBERT - DE CHASSEY, ERIC: [Corps] Social. École Nationale Supérieure des BeauxArts, París. PIJAUDIER-CABOT, JOËLLE - SOULILLOU, JACQUES (et al.): L’envers du décor. Dimensions décoratives dans l’art du XXe siècle. Musée d’Art Moderne, Villeneuve d’Ascq. 1998 BREITZ, CANDICE: Ghada Amer: Critical Stands, en el catálogo de la exposición Echolot. 1995 RUDOLPH, KAREN - LATREILLE, EMMANUEL - ROTHAMEL, JÖRK: Le Duc sur le Noyau de Cerise et la Princess sur le Petit Pois. FRAC Auvernia. ---------: reseña sobre la exposición de Ghada Amer en Deitch Projects. Time Out New York, 13-27 de diciembre. JOHNSON, ---------: “Ghada Amer”. The New York Times, 30 de noviembre. QUEMIN, ALAIN: “Mondialisation, Globalisation, Metissages”. Artpress, nº 22. SHEETS, HILARIE M.: “Stitch by Stitch, a Daughter of Islam Takes on Taboos”. The New York Times (sección de arte), 25 de noviembre, p. 33. GELL, AARON: “ART”. W Magazine, noviembre, p. 132. DANNATT, ADRIAN: “When Islam was sensual”. Vernissage., noviembre (texto también disponible en www.theartnewspaper.com). O’REILLY, PAUL: “EV+A 2000 - Friends and Neighbors”. DANNATT, ADRIAN: “When Islam was sensual”. The Art Newspaper, noviembre. ALI, DILSHAD D.: “Ghada Amer: Artistic Hits and Misses”. www.IslamOnline.net, 23 de agosto. JOHNSON, PATRICIA C.: “‘Pleasure’ Trove”. Houston Chronicle, 2 de agosto, pp. D1, D3. ROBBINS, SARAH: “Love in Threads”. Australian Style, marzo. POLLACK, BARBARA: “The Newest Avant-Garde”. ARTnews, abril. POLLACK, BARBARA: “The New Look of Feminism”. ARTnews, septiembre, vol. 100, nº 8, pp. 132-136. ---------: “Ghada Amer: Pleasure”. Perspectives. 2000 HARRIS, SUSAN: “Beyond the Needle”. Tema Celeste, vol. 82, octubre-diciembre. WILSON-GOLDIE, KAELEN: “String Theorist”. Black Book, invierno 2000-2001, pp. 57-60. GARNETT, JOY: “Into Africa” (reseña). www.artnet.com, 23 de mayo. LUNIN, LOIS: “Focus on Fiber”. Surface Design Journal, otoño. DEBAILLEUX, HENRI-FRANÇOIS: “La Femme au Bout du Fil”. Libération, 29-30 de julio. VALDEZ, SARAH: reseña sobre la exposición de Ghada Amer en Deitch Projects. Art in America, septiembre. SMITH, ROBERTA: “Ghada Amer”. The New York Times, 19 de mayo. PEDERSON, VICTORIA: “Gallery Go’Round”. Paper. SCHWABSKY, BARRY: “Ghada Amer”. Artext, nº 70, agosto-octubre, p. 84. KHATLAN, OSSAMA: “Useful and Fine Art on Canvas”. Al Shark Al Aoussat, 7 de julio. RAMADE, BENEDICTE: “Ghada Amer”. L’oeil, nº 518, julio-agosto. DRABINSKY, EMILY: “Ghada Amer”. Wink, verano, p. 16. SOLOMON, DEBORAH: “A Roll Call of Fresh Names and Faces”. The New York Times, 16 de abril. LABRO, CAMILLE: “Au fil de l’art”. French Vogue, febrero. BORRÀS, MARIA LLUÏSA: “Cinco Joyas Venecianas”. La Vanguardia, 18 de junio. 1994 CASSAGNAU, P.: “Passage des Motifs”. El Guia, enero. 1998 HAFEZ, KHALED: “Throw in the Nile: Chronology and Show”. Middle East Times, 6-12 de diciembre. 1993 NURIDSANY, M.: “Ghada Amer, Couturière de l’Invisible”. Le Figaro, 21 de septiembre. RYAN, NIGEL: “A Necessary Needling”. Al-Ahram Weekly, 12-18 de noviembre. ---------: “Liberating Lines”. Cairo Times, 1215 de noviembre. ---------: “L’Envers et l’Endroit”. Al-Ahram Hebodo, 25 de noviembre - 1 de diciembre. CAMHI, LESLIE: “Lip Service”. The Village Voice, 5 de mayo, p. 149. N AHAS , D OMINIQUE : reseña sobre la exposición de Ghada en la Annina Nosei Gallery. The Critical State of Visual Art in New York, 1 de mayo. RYAN, NIGEL: “A Stitch in Time”. Medina, abril, p. 80. 1997 LINDGAARD, JADE: “Dentelles à l’Arsenic”. Le Monde, 10-16 de diciembre. REGNIER, PHILLIPE: “Changer de Peau”. Le Journal des Arts, nº 50, diciembre. GATTO, GABRIELLA: “Le donne l’Arte I Vestiti”. Glamour, octubre. PICASSO, SYDNEY: “Visions d’Artistes”. Vogue, marzo. VOIT, NATHALIE: “Entretien avec Ghada Amer”. Erreakzioa-Reaccion, enero. 1996 BREITZ, CANDICE: “Ghada Amer, the Modeling of Desire”. Nka Journal of Contemporary African Art, otoño-invierno. PERRET, CATHERINE: “Malerei ohne Malerei”. Neue Bildende Kunst, octubre-noviembre. SCHWABSKY, BARRY: “Ghada Amer”. Artforum, septiembre. RÜBINSTEIN, RAFAEL: “Ghada Amer”. Artforum, septiembre. ATTIAS, LAURIE: “Ghada Amer”. Frieze, nº 50. RÜBINSTEIN, RAFAEL: reseña sobre la exposición de Ghada Amer en la Annina Nosei Gallery. Art in America, julio. WAKEFIELD, NEVILLE: “Ghada Amer”. Elle Décor, febrero-marzo. LEVIN, KIM: “Ghada Amer”. The Village Voice, 9 de abril. MARTÍNEZ, ROSA: “No Limits”. Flash Art, enerofebrero. ZAHM, O.: “Ghada Amer”. Flash Art, enero-febrero, p. 91. 1999 KNODE, MARILU: “International - the Middle East”. New Art Examiner, diciembre de 1999 - enero de 2000, pp. 38-39. 1995 FOLZ, STEFAN: “Das Schweigen der Helden”. PZ, 4 de julio. “Ghada Amer, les travaux et les jours” (reseña G.M.). L’oeil, septiembre. MAILLET, FLORENCE: “Ghada Amer: Une Femme Sous Influences”. BeauxArts, septiembre. ---------: “Die Monotonie der Gewalt: Halb so Schlimm”. Pfalzicher Merkur, 4 de julio. FIEDLER, PETER ALEXANDER: “Ich Sehe Was Du Nicht Siehst”. T.I. Zeitung, 28 de enero. GRIFFIN, TIM: reseña sobre la exposición de Ghada Amer en la Annina Nosei Gallery. Time Out, 7-14 de mayo. ZAHM, O.: “Ghada Amer”. Purple Prose, marzo. 1992 ZAHM, O.: “Masculin-Féminin”. Omnibus, octubre. 1991 KANEDA, SHIRLEY: “Painting and Its Others: In the Realm of the Feminine”. Arts Magazine, verano, pp. 59-64. 117 traducció al valenciÀ En el marc del nostre conveni de col·laboració amb l’IVAM, a partir del qual s’ha realitzat un nombre important d’activitats promogudes des d’esta institució, la Caixa d’Estalvis de València, Castelló i Alacant, BANCAIXA, es complau a patrocinar esta exposició monográfica que té com a motiu l’extensa obra de l’artista egípcia Ghada Amer. Es tracta d’unes creacions que han merescut l’atenció de la crítica internacional i, durant ja quasi quinze anys, també la d’un extens públic gràcies a la seua presència en grans museus i sales d’exposicions de tot el món. BANCAIXA, que desplega una tasca continuada de suport i difusió de l’art en les seues manifestacions més diverses, té ara la satisfacció de col·laborar perquè l’obra de Ghada Amer siga millor coneguda entre nosaltres. 120 Segons l’opinió dels especialistes, i tal com mostra este catàleg, en el treball de l’artista confluïx una mirada atenta cap al món de la dona amb una clara comprensió de les realitats culturals en què s’unixen i es barregen els precedents de distints llocs i tradicions. Són dos qüestions clau en el nostre temps i que ho seran encara en el futur. Són també dos temes als que BANCAIXA, mitjançant la seua actuació en benefici de la societat, presta un interés especial. Així doncs, ens resulta molt grat oferir als visitants d’esta exposició una oportunitat excel·lent d’aproximar-se a estos temes a través de la contemplació de les imatges d’una artista que ha sabut interpretar-los i fer-los seus. José Luis Olivas Martínez President de BANCAIXA Ghada Amer La història de Ghada Amer (el Caire, Egipte, 1963) està impregnada per la pluralitat cultural. La seua obra absorbix moments de la història en espais diferents del planeta, els recicla i, amb la seua peculiar mirada de dona egípcia, els transforma en denúncia, compromís o simple plaer segons el cas, però sempre des d’una posició biunívoca de dona i filla d’una cultura ben concreta: l’àrab. Ha absorbit la tradició del seu país durant la infància per a desplaçar-se posteriorment a Niça, París, Carolina del Nord i Nova York, on es va formar com a artista fins que l’any 1999 la UNESCO li concedix el seu guardó en la XLVIII Biennale di Venezia. Encara que mai no ha abandonat l’Egipte natal del qual extrau el pòsit de la seua obra, ara s’ha establit a Nova York en un intent de refermar el cosmopolitisme que s’arrela en les seues vivències. Inclús quan les trasllada a l’estricte marc pictòric tracta de trencar els motles que el tanquen a manera de serrells esfilegats pels quals poder endinsar-se en el nucli del quadre. Podem dir, com algú ha escrit, que Amer “viola les convencions”, i, probablement, este intent per anar més enllà supera l’àmbit artístic i forma part del doble compromís bàsic anteriorment esmentat com a dona i filla d’una cultura molt concreta que tapa el seu rostre, la seua imatge i, en definitiva, la seua fortalesa. Forma part del grup d’artistes contemporanis que han refermat la seua obra mitjançant el desafiament que suposa trencar regles als seus països d’origen. Són les noves sherezades vigilants davant el somni de la insensatesa. Ghada Amer va créixer en el període políticament canviant posterior a la Guerra dels Sis Dies entre Israel i Egipte, i el 1974 es va traslladar a França amb la seua família, però mai no ha tallat el cordó umbilical que la unix amb el seu país, a pesar de les separacions que ha viscut durant estos anys. Durant els seus viatges anuals a Egipte, Amer va descobrir la revista de moda Venus, revista que s’apropia d’imatges de models occidentals a les quals afigen cabells curts, barrets o vels i mànigues fins a convertir en actuals i modernes les dones musulmanes. Esta estranya combinació de moda europea i moralitat islàmica va inspirar l’obra inicial de Ghada Amer, basada en el brodat. El seu treball actual inclou pintures i dibuixos amb brodats d’imatges eròtiques i escultures amb textos també brodats, així com instal·lacions a l’aire lliure, els seus denominats jardins, que l’artista realitza des de mitjan la dècada de 1990 i que l’ha portat a instal·lar-los en emplaçaments tan diversos com el Teatre Romà de Sagunt (València) o el barri del Raval de Barcelona, a Pusan (Corea del Sud), en la Bienal de Santa Fe (Nou Mèxic), a Tours (França) o al jardí botànic de Miami Beach, entre altres. Una part important del treball de Ghada Amer reutilitza una activitat associada culturalment al món femení, la costura, com a ocupació tradicional de la dona. D’esta manera unix el compromís amb la dona i la denúncia d’una cultura que la subjuga a exercir un paper que partix de la tradició i que ha sigut assimilat per ella mateixa. L’artista selecciona les seues imatges en els retalls de premsa i pren les seues frases de grans llibres per a combinar-ho tot amb fotografies pornogràfiques o anuncis en què es lloa la vida quotidiana de la dona occidental. El conjunt, detalladament escollit, es cus –s’enfila la vida quotidiana amb altres models menys estructurats– a la tela per a prestar una atenció especial a les complexes combinacions de color i de línia. És especialment interessant constatar com sovint l’artista intenta equiparar el brodat i els fils sobrers a una pinzellada de l’expressionisme abstracte per a crear d’esta manera un mestissatge entre pintura i costura. La ruptura de les lleis de la pintura té el seu reflex més enllà del quadre –del marc– que comprén els límits tradicionals de la pintura per a superar els propis confins que resol la tela –la perfora mitjançant el repunt de l’agulla– i la vora –la sobrepassa amb els fils que inclús tenen moviment–. L’atreviment d’Amer pot, això no obstant, ser contemplat amb senzillesa, sense exageracions, sense les grans ruptures visuals a què ens han acostumat. Inclús podria afirmar-se que la duresa de la seua denúncia partix d’una necessitat de mostrar perquè altres dones puguen optar. D’ací que la seua anàlisi en molts casos siga merament descriptiva, visualment comprensible. Vistes des de lluny, les pintures d’Amer poden assemblar-se a les de l’expressionisme abstracte, ja que les teles estan sovint pintades amb motles i “gotes” de color, però en una inspecció més pròxima el delicat brodat es revela. Primer dibuixa sobre la tela imatges de dones en poses eròtiques i posteriorment les broda cuidadosament. Els fils que sobren pengen com si foren gotes i són enganxats amb pegament, formant així uns intricats vels de color. Però no hem de caure en l’engany eurocentrista de contemplar cada una d’estes imatges com una crítica a la cultura musulmana –que ho és–, sinó com una denúncia de la repressió que, metamorfosada en el fil i l’agulla, s’estén a qualsevol forma de repressió sobre les dones en totes les cultures –espai i context– que habiten el planeta. L’exposició que l’Institut Valencià d’Art Modern presenta ara inclou una selecció de dibuixos inèdits realitzats entre els anys 2003 i 2004, imatges d’alguns dels jardins que l’artista ha realitzat des de 1998, unes vint-i-cinc pintures brodades, datades entre 1992 i 2003, i les instal·lacions Barbie aime Ken, Ken aime Barbie (Barbie estima Ken, Ken estima Barbie, 1995), Private Rooms (Habitacions privades, 1998) i Encyclopedia of Pleasure (Enciclopèdia del plaer, 2001). L’IVAM ha fet coincidir dos mirades profundes sobre l’interior d’una cultura, l’àrab, que a pesar de la seua proximitat havia sigut objecte d’un desplaçament com a conseqüència dels esdeveniments polítics internacionals. Viure davall la mitja lluna i Ghada Amer intenten acostar la quotidianitat a una retina com la nostra massa acostumada a filtrar tot el que ocorre als països musulmans a través de les lents de la religió. En este catàleg hem pogut comptar amb la col·laboració de Rosa Martínez, que sempre ha encoratjat Ghada Amer, des dels seus inicis en este suport, a realitzar els seus jardins, sobre els quals tracta el seu assaig. Els textos de Jan-Erik Lundström s’endinsen en el missatge d’Amer, no sempre explícit per la discrepància de la doble mirada llunyania-proximitat, senzillesa-conflicte, i l’analitza amb un llenguatge clar. Finalment, l’aportació de Teresa Millet, comissària de la mostra, partix de la conversa que va mantindre amb l’artista al seu estudi de Nova York al novembre de 2003 i que ara reproduïm en esta publicació. Vull agrair a Ghada Amer la seua estreta col·laboració amb l’IVAM i el seu vital entusiasme des de les primeres fases del projecte, així com a les seues galeries a Nova York, Gagosian Gallery i Deitch Projects, per tota l’ajuda que ens han prestat en la consecució de préstecs per a la mostra. També voldria destacar ací i agrair sincerament el reiterat suport de Bancaixa a les activitats de l’IVAM que, novament, col·labora amb nosaltres en esta exposició. Consuelo Císcar Casabán Directora de l’IVAM Plaers repetits, desitjos il·limitats: l’obra de Ghada Amer Jan-Erik Lundström Edward Said s’ha mostrat contrari al concepte d’exili entés fonamentalment com un estat de pèrdua i nostàlgia, i ho ha fet relatant i analitzant l’exili entés com a plenitud i com a recurs propi. Els exiliats tenen l’oportunitat d’assimilar un gran nombre de facetes de l’experiència en la seua quotidianitat diària, són capaços d’enfrontar-se a qualsevol situació o desafiament recorrent a un ampli ventall de recursos sorgits dels complexos i múltiples llegats que els han forjat. “La majoria de la gent té consciència principalment d’una cultura, d’un emplaçament, d’una llar; els exiliats en tenen consciència si més no de dos, i esta pluralitat de la seua visió planteja una consciència de l’existència de diverses dimensions simultànies, una consciència que [...] té un caràcter de contrapunt.” Cal tindre en compte que Said rares vegades recorre a conceptes com els de mestissatge o bricolatge. Té un lèxic més pròxim a l’essencialisme que al relativisme. No obstant això, es mostra molt clar a l’hora d’evitar qualsevol visió de l’exili (o del mestissatge) com una condició que només puga produir-se a posteriori, com una cosa que s’haguera vist precedida per un estat original en què les cultures –i per tant les identitats culturals– foren coses indiscutibles, estigueren clarament definides, tingueren un caràcter distintiu i romangueren sempre diàfanes i intactes. Said no és cap defensor de l’originalitat, la puresa o la virginitat culturals. Les cultures també viatgen, es transformen, creixen i moren. La concepció que Said té de l’exili comprén un procés de descobriment, comprensió i creixement que podem observar inclús en la narrativa tràgica de la seua autobiografia, Out of Place, sobre el desplaçament i l’opressió tal com van ser experimentats per una família palestina en concret, la del mateix Said, i pels palestins en general. En realitat no hi ha res més lluny de les intencions de Said –ni de les d’este text– que neutralitzar o suavitzar les experiències i emocions que oferix l’exili, sempre extremades i difícils, o la dimensió de les tragèdies que este implica. No obstant això, de forma crucial, Said és capaç d’enfrontar-se a l’exili, o d’estar “fora de lloc”, amb els ulls ben oberts i sense evitar els seus aspectes més complicats, no sols les pèrdues, les carències i la falta de plenitud, sinó també les seues aportacions, els seus enriquiments i els seus valors productius. L’exili és alhora un do i una càrrega; els exiliats no són algú incomplet o sense llar, sinó més prompte algú que constituïx en si mateix una llar entre moltes altres, que es troba a la seua llar dins el context de molts discursos, molt més conscient també d’este inevitable element de l’experiència humana que Kristeva captura de manera tan precisa en reconéixer que tots som, a més, “estranys per a nosaltres mateixos”. En l’obra de Ghada Amer, l’exili rares vegades es mostra com un tema explícit o s’utilitza com a referència biogràfica, tot i que el propi relat de la vida de Ghada Amer siga molt semblant en molts aspectes al descrit anteriorment per Said (i encara que quasi tots els textos referits a la seua obra tracten de situarla en el context de la seua biografia com a exiliada). Tot i això, l’habilitat d’Amer per a dominar un nombre determinat de discursos paral·lels, la seua capacitat –en la seua obra– per a coreografiar moviments i intervencions a través de grans fronteres culturals o de línies divisòries decisives des del punt de vista ideològic, ens recorda la riquesa d’experiències que caracteritza l’exili i el fet de sentir-se com a casa en llocs molt distints entre si (la qual cosa, d’alguna manera, no deixa de ser una sensació idèntica a la d’estar sempre fora de lloc). Ghada Amer, en la seua obra, permet que es produïsca un diàleg enriquidor i continu entre allò femení i allò masculí, entre Occident i Orient, entre les facetes més elevades de la modernitat i la cultura popular, entre la paraula i la imatge, entre l’àmbit d’allò públic i el d’allò privat, entre l’Islam i el cristianisme, entre allò religiós i allò seglar, entre la cultura vocacional i allò domèstic, entre el plaer i la llibertat individuals i la injustícia i la repressió col·lectives o culturals. Qualsevol obra d’art en concret juxtaposarà algunes d’estes dicotomies, fent que s’òbriguen a una compressió més complexa i a una base fenomenològica més rica, encara que sense arribar a oferir cap resolució definitiva o a recomanar quina de les dos posicions hauríem d’adoptar. Amer és traductora i viatgera. El de “travessar” és un moviment que es realitza en moltes de les seues obres; “travessar” com una cosa més pròxima a “acompanyar” que a “deixar arrere”. La traducció –a través de les cultures, les religions, els gèneres, les sexualitats– no obstruïx o limita el significat; no és un intent inevitablement incomplet i frustrat de representar la comprensió. La traducció no és una pèrdua; al contrari, la traducció genera significat; moure’ns a través del significat és un procés complicat, espés i coagulat. D’una manera molt coherent, Amer rebutja la solució fàcil i proporciona plaer a l’espectador de la seua obra, per bé que també obstruïx o reté este plaer. En qualsevol cas, es podria dir que la seua obra és antifonamentalista, antiessencialista (i això també ho veiem en les entrevistes que fa Ghada Amer, quan es nega a exercir de portaveu de temes com l’Islam, la forma de vida occidental, la modernitat, el feminisme, els egipcis..., encara que els tracte tots en la seua obra) i antisistema. I també es podria subratllar el fet que un lloc així –un lloc antifonamentalista, relativista i antisistema– no és un lloc fàcil per a establir-se o per a trobar-se a si mateix; després d’haver deixat arrere les solucions preestablides i els paràmetres de la familiaritat, la veritat és que ja no hi ha lloc per a descansar. 121 122 Caldrà treballar molt dur i sense cap garantia d’obtindre res a canvi. Entre un gran corpus de pintures –començant potser per La bleue (La blava, 1995) o La ligne (La línia, 1996), i incloent-hi obres capitals com Big Drips, Black Stripes (Grans gotes, barres negres) o A Kiss from Alison (Un bes d’Alison), entre moltes altres–, Ghada Amer ha oferit la que potser serà la seua seqüència d’obres més continguda, encara que en constant evolució, portant a terme un diàleg complex i polifacètic sobre aspectes relacionats amb el gènere, la sexualitat, el plaer, l’artesania i la història de l’art. Estes pintures, característiques de la seua estètica (com ja han intentat categoritzar-les molts –potser massa– crítics), expressen una complexa relació entre fons i figura i contenen una imatgeria plena de significats ambivalents que sempre suposa un repte per a l’espectador i que constantment retarda o posposa la lectura de la imatge. Primer que res és una tela bàsica, sovint monocroma, de vegades complementada per àrees de color formades per gotes de pintura (o per brodats que imiten la pintura), “a l’atzar”, com en les obres de mestres de l’expressionisme abstracte com Mark Rothko o Jackson Pollock. Sobre esta tela que exercix com a base, s’establix un camp visual de caràcter figuratiu (i no obstant això abstracte), habitualment un patró format per una sèrie d’imatges repetides que pot constar de figures femenines, cosides o brodades (una praxi habitualment associada a l’artesania, i identificada com femenina, que ara s’utilitza en l’àmbit de l’art més elevat) a la tela. En moltes d’estes “pintures”, l’origen de les imatges prové de revistes pornogràfiques, de les quals Amer extrau imatges de dones que realitzen actes d’autoerotisme, apel·lant obertament a l’observador amb més o menys intensitat. Quan es representen sobre la tela, estes imatges es troben fortament estilitzades i simplificades; el que originàriament era una imatge fotogràfica es transforma ara en un dibuix lineal –fils de color sobre la tela– en la pintura. És més, per damunt –o a través– d’este teixit, Amer permet que les gotes de la “pintura” (els fils) formen línies verticals i que els fils aplicats sobre la tela es desplacen de manera solta per tots els costats, obstruint la imatge (com si estiguérem mirant el revers d’una tela cosida, on abunden més els fils solts). Este és per tant el plantejament general que servix per a establir tant el mètode com els elements clau presents en un gran nombre d’obres, encara que alterats i diversificats en cada obra concreta (de fet no hi ha cap sèrie d’obres en tota la producció de Ghada Amer; cada pintura és singular, per bé que manifeste inquietuds semblants a les de les altres). En primer lloc, Amer postula que la imatge eròtica, creada en principi per a satisfer la mirada masculina, té uns orígens més prompte incultes o lligats a la cultura popular (la pornografia constituïx el 40% del tràfic total d’Internet). Esta imatge, quan s’estilitza i s’introduïx en un altre context, es convertix en una xarxa, en un teló de fons, i alhora invertix de forma coherent l’itinerari del plaer. El poder que té l’autoplaer desconcerta la mirada (masculina); més enllà del meu abast com a observador, la dona gaudix recreant-se en el seu propi cos. En segon lloc, la pròpia imatge pornogràfica s’expressa a través de l’ús d’un mitjà domèstic o popular: la costura, els brodats. El fet de cosir o brodar, una activitat tradicionalment domèstica i de caràcter femení, aconseguix així ocupar el seu propi lloc en l’espai més recarregat de la història de l’art: la superfície de la tela; inclús arriba a violar i a penetrar la tela en relacionar-s’hi (un pintor que substituïx el pinzell per una agulla). El brodat contra l’acrílic. Dos discursos que protagonitzen una sorprenent trobada en l’obra de Ghada Amer. En tercer lloc, esta mateixa activitat domèstica –el brodat– s’utilitza més per a imitar, per a “domesticar” realment la pintura a l’oli en general i la pròpia estètica (i la metodologia: la gota, el procés de fetitxització de la pintura material i del gest pictòric –la pinzellada–) de l’expressionisme abstracte com a punt àlgid de la modernitat (un punt àlgid certament masculí). En cada pintura es produïx la col·lisió, i inversió, d’un gran nombre de discursos, les jerarquies es transformen i els prejudicis s’alteren, ja que el mitjà de la pintura té l’obligació de redefinir-se; tot en nom del plaer i del desig. Perquè, de la mateixa manera que les pintures de Ghada Amer afronten grans discursos com estos, també es comprometen amb el seu propi plaer: les pintures de Ghada Amer són, al cap i a la fi, autèntiques mostres del valor d’allò artesanal, de l’habilitat, del gaudi en l’execució, del poder material, del plaer tàctil i visual, i estan més profundament vinculades entre si que mai. El ben cert és que les pintures gaudixen. Les pintures desitgen el desig, el seu propi desig. I s’alegren quan nosaltres, els espectadors, les acompanyem en la persecució del desig. El text i la imatge, constantment enfrontats en la cultura occidental, són els dos elements clau d’una altra de les grans zones d’intercanvi discursiu que caracteritzen l’obra de Ghada Amer. Si retrocedim –com a mínim– fins a principis dels anys noranta, vorem que Amer ja ha executat un gran nombre d’obres en què l’escriptura o el text són incorporats de diverses formes a l’obra d’art. De la mateixa manera que l’autora evoca una determinada imatgeria, procedent de fonts de la cultura popular visual –com les imatges extretes de revistes semipornogràfiques o les il·lustracions (a imitació de les de llibres escolars) que mostren a dones en situacions domèstiques, aplicantse en determinades activitats, com les Cinq Femmes qui Travaillent (Cinc dones treballant), La femme qui zappe (La dona que fa zapping) o Au supermarché (Al supermercat)... –, Amer també cita i reproduïx tex- tos per a escultures, instal·lacions i pintures. Les seues influències textuals són moltes i molt variades: les definicions de diccionari, els contes, les llegendes i la premsa de quiosc, utilitzant com a referents textos tant occidentals com àrabs. El seu mètode de citació, com ocorre amb les imatges, també implica un mitjà canviant. El text no es torna a imprimir ni es reproduïx mitjançant cap tipus de tecnologia de copiat; quasi sempre s’inscriu (en l’obra) mitjançant un pacient i laboriós treball de brodat, repuntat a mà o cosit manualment mitjançant qualsevol altre procediment semblant sobre la tela o una altra classe de superfícies, de manera que es reforça una feina d’artesania tradicionalment femenina i alhora es transforma del tot per a ser compresa o percebuda com a imatge, com a escriptura, com a tasca, com a presència material, com a forma. Definition of Love according to Le Petit Robert (La definició de l’amor segons Le Petit Robert, 1993) ens proporciona exactament el que diu el títol: una definició de diccionari de l’amor, brodada directament sobre la superfície d’una tela. De manera semblant, Conseils de Beauté (Consells de bellesa, 1993) representa una sèrie de textos que tenen en comú el fet de ser consells relacionats amb la seducció, la higiene i el llavat femenins, clarament representats mitjançant colors que els doten d’un caràcter irònic. Barbie aime Ken, Ken aime Barbie (Barbie estima Ken, Ken estima Barbie) s’encarrega d’inscriure estes dos frases sobre els cossos de dos ninos: una immensa declaració d’enamorament apassionat que lluïxen com si es tractara d’una segona pell. Potser, simultàniament, un suggeriment dels adorns de l’amor o la impossibilitat de l’amor. Potser la roba de nit que porten els dos no resulta estranyament semblant a camises de força? Es troben els dos ninos alliberats per l’amor, o potser constrets per l’amor? Encyclopedia of Pleasure (Enciclopèdia del plaer) és una gran instal·lació que data de l’any 2001. La seua temàtica, igual que la seua metodologia, es troben ja prefigurades en Private Rooms (Habitacions privades, 1998), una obra on hi havia cites de l’Alcorà –les cites es presentaven en francés, traduïdes de l’original en àrab; l’artista es referia a l’ús del francés com un acte més de traducció i transgressió, alhora que respectava la noció d’allò sagrat, com es concep l’ús de l’àrab per part de l’Alcorà– que parlaven de –i exaltaven– la sexualitat i del plaer femenins i que estaven brodades en grans bosses/guardarobes. Suspeses d’una barra, estes bosses de tela es caracteritzen pel seu teixit de setí brillant i pels seus tints de rics colors molt intensos, coberts per la sumptuosa cal·ligrafia del text. Com a intervenció textual, l’obra recupera la subjectivitat femenina i la sexualitat des de l’interior de l’Islam, alhora que proporciona un exquisit plaer visual a l’espectador. Encyclopedia of Pleasure , de manera semblant, consta de cin- quanta-set caixes folrades de tela, de quatre dimensions distintes, que tant pel seu disseny com per les seues dimensions resulten semblants a baguls, encara que dotats d’un toc d’alta costura com a complement atmosfèric. Estes caixes blanques folrades de cotó tenen tots els costats coberts de brodats daurats (en una xarrada d’artistes, Amer va afirmar que la seua inspiració provenia d’una pràctica islàmica contemporània, coneguda com sirma, que és duta a terme per homes i consistix a brodar extractes de l’Alcorà en or sobre un fons de vellut negre i que servixen per a la producció de records o altres aplicacions de l’Alcorà en l’àmbit de la cultura popular). El text cal·ligràfic que ha brodat sobre les caixes-tela correspon a una mostra de cites extretes d’un tractat medieval islàmic –de finals del segle X i principis de l’XI– conegut com L’enciclopèdia del plaer, escrit per Abu Hasan Ali Ibn Nasr Al-Katib en nom d’Al·là i explícitament concebut com un text musulmà. L’objectiu de l’enciclopèdia és el de ser una recopilació exhaustiva de la saviesa islàmica coetània (medieval) relativa a la sexualitat humana en totes les seues possibles facetes. Es tracta d’un text acadèmic (més que d’un text “eròtic”; no està escrit per a excitar el lector ni per a despertar els seus instints, sinó per a ensenyar i debatre), i de fet és un text acadèmic de gran profunditat. L’autor maneja referències de moltes disciplines i cita de manera lliure i directa filòsofs com Sòcrates, Aristòtil i Plató, físics com Hipòcrates, poetes com Abù Nuwàs i historiadors com Ibn al-Jauzi. I per descomptat també cita l’Alcorà, i exposa les opinions d’altres importants teòlegs i estudiosos islàmics, a més de reflectir idees i pràctiques socials i proverbis populars. Resulta evident, per la seua amplitud de mires i per la vivacitat del relat, que esta enciclopèdia, en l’època que va ser concebuda, no es veia a si mateixa com un text clandestí. La sexualitat, el plaer, l’erotisme... eren elements clarament fonamentals i de la major rellevància dins la conducta cívica i del comportament humà a l’Islam del segle XI: ser un bon coneixedor de la sexualitat i ser un bon amant era també ser un bon musulmà; este era el punt de partida de la missió enciclopèdica d’Ali Ibn Nasr. Segons sembla, l’enciclopèdia ni tan sols era un text de caràcter singular. Com indica Sahar Amer en el seu text “The Encyclopedia of Pleasure and the Politics of Eroticism”, esta enciclopèdia era només una de les moltes obres interdisciplinàries “[...] escrites i àmpliament difoses, com a mínim, des dels inicis del segle X fins almenys el segle XVI. Però a principis del segle XVII esta tradició científica i intel·lectual es va vore interrompuda a causa d’una censura i una degeneració progressives.” El fet que Ghada Amer haja triat L’enciclopèdia és primer que res un acte de justícia històrica. En acostar a l’actualitat un estadi anterior de la història islàmica, un període en què l’Islam era una religió pro- gressista i inspiradora –i no una de caràcter reaccionari i repressiu– i que, a més a més, la saviesa islàmica i àrab es trobava en l’avantguarda de la ciència i el progrés mundials, ens recorda el poder històric de l’Islam i la seua profunda influència –així com la seua constant relació– en la cultura occidental. Com a gest històric, també assenyala cap al present: tant als dilemes fonamentalistes de l’Islam i del món àrab actuals –necessitats d’intel·lectuals lliures com el mateix Ibn Nasr– com a la societat occidental contemporània, amb els seus recalcitrants estereotips i visions simplistes de l’Islam històric i de l’actual. A més a més, Ghada Amer ha triat set capítols complets dels quaranta-dos que integren l’enciclopèdia, subratllant aquells fragments (com de forma coherent ha fet en tota la seua obra) centrats en el plaer i la sexualitat femenins: una crítica més tant al món àrab com al sexisme a Occident. Molts dels aspectes tractats en Encyclopedia of Pleasure sorgixen ja durant el seu complex procés de producció. Les habilitats necessàries per a desenrotllar el tipus de brodat que hem comentat –la sirma–, així com els pressupostos requerits, són condicions que farien l’obra molt més factible al món àrab. No obstant això, esta enciclopèdia continua sent –si no prohibida– impossible de comercialitzar en àrab. L’artista va haver de manejar un gran nombre de paradoxes i valors subversius a mesura que la producció es duia a terme al Caire. Dones egípcies van copiar el text –en una traducció anglesa, segurament inintel·ligible per a moltes d’elles– sobre la tela, mentre que homes egipcis –atés que és una feina artesanal distribuïda per gèneres d’esta manera– es van encarregar de realitzar el brodat. Tots els artesans implicats en este projecte no sols van contribuir a eludir la censura, sinó també, potser sense saber-ho, a reivindicar un text islàmic de valor històric i per tant a afrontar la seua pròpia història i a reivindicar-la. Encyclopedia of Pleasure és una obra d’art sorprenent, imponent i inaprehensible. Les cinquanta-set caixes brodades en suau cotó blanc i la cal·ligrafia resplendent s’exposen formant columnes pulcres però asimètriques. Totes les seues superfícies visibles estan cobertes per una subtil i alhora extraordinària escriptura cal·ligràfica que evoca els textos sagrats, però com si en este cas s’adequaren més als matisos de la sexualitat humana que als tractats religiosos. Paraules, parts de frases, potser inclús alguna d’estes completa..., són elements reconeguts i llegits per l’espectador atent. Potser serà possible arribar a llegir un capítol sencer, però també és cert que això exigiria un esforç de desxiframent molt escrupolós i que portaria molt temps. Si hi ha algun tipus d’utilitat política i cultural en el fet de restaurar esta enciclopèdia oblidada i censurada, només arriba a l’espectador en forma de fragments. La restauració històrica es veu aparentment frenada per la inaccessibilitat –la difi- cultat– del text. Significa això que les caixes, els baguls preparats per a viatjar (si no és que acabaven d’arribar carregats de tresors procedents d’un altre temps i espai), contenen la saviesa absoluta, el text del plaer complet i total? És cada unitat una cambra secreta que ens revela tot un univers de coneixement? Novament la instal·lació se les compon per a satisfer i alhora frustrar l’espectador, una cosa recurrent en l’art de Ghada Amer. El text que se’ns presenta, l’ostentosa temàtica de la instal·lació, se li escapa de les mans a l’espectador. Està quasi ací, en un encreuament històric, però continua sent inabastable. El text torna, però mai és fàcilment accessible en l’obra d’Amer. Igual que les pintures amb imatges repetides de dones en actituds abstretes es troben cobertes per una abundant i incontenible presència de fils, el text es troba ocult pel fet d’estar cobert, velat, difús, fragmentat..., com ocorre en Encyclopedia of Pleasure, el text del qual discorre per tot arreu i qualsevol frase solta és difícil de vore en el seu conjunt. De forma inevitable, l’espectador, a través del tractament a què Amer sotmet qualsevol material de referència –imatge o text–, pren consciència del seu propi acte de desxiframent, d’interpretació, d’avaluació. El desig i la voluntat de saber es troben insatisfets, però esta voluntat i este desig també es fan visibles precisament gràcies a esta mateixa insatisfacció. No es pot obtindre satisfacció. Però cal intentar-ho novament. Està clar que no és irrellevant argumentar –com ja han fet molts altres– que l’obra de Ghada Amer reivindica el plaer femení com a tema dins l’art contemporani (seguint el camí d’una trajectòria d’artistes entre els quals s’inclouen, per exemple, Hannah Wilke, Carolee Schneeman o Mary Kelly). Obres com Private Rooms, Encyclopedia of Pleasure o Big Drips, Black Stripes aprofundixen, de formes diferents, en el plaer femení. Però si el plaer està en joc en l’obra de Ghada Amer, també és cert que ho està a un nivell distint, més fonamental. L’atracció exercida per l’expressionisme abstracte i/o el minimalisme no és només concebible com una lluita de poder, la necessitat d’intervindre en una història de l’art condicionada pels gèneres i de rescriure-la; encara que això siga sens dubte important i forme part de manera clara dels objectius que planteja l’obra de Ghada Amer. Tampoc no es tracta exclusivament de l’afinitat amb el material i el plaer corporal –el fetitxisme de la pintura, les pinzellades, les textures... –. Més prompte, m’atreviria a suggerir, és l’aïllament del propi gest significatiu, de l’acte discursiu –per dir-ho així–, el que està present en les pràctiques canonitzades d’este mític període de la història de l’art. Si el plaer es veu negat i el desig frustrat pel que fa al contingut o a la temàtica tractats, Ghada Amer es replanteja les dos coses pel que fa al gest artístic en si mateix. En el seu breu però fonamental assaig Le plaisir du text, Roland Barthes va comprendre que 123 124 el plaer no sols pot relacionar-se amb el contingut, sinó que està present en la pròpia corporeïtat del llenguatge, en el que ell va denominar “l’extravagància del significant”. Esta extravagància, este excés, captura i seduïx l’espectador en totes i cada una de les obres de Ghada Amer: els intricats munts de fils, les gotes de l’oli caient en vertical, l’escriptura obsessiva sobre la tela, la imatgeria reiterada, la cal·ligrafia exuberant i malenconiosa... Potser l’erotisme forme part de l’immens corpus de pintures que hem esmentat anteriorment, o d’obres com Private Rooms o Encyclopedia of Pleasure, però sempre ho faria com a contrarelat dins la societat patriarcal, com a restitució i recompensa. No obstant això, tornant al significant –anterior al contingut–, es tracta d’un significant esplèndidament apassionat per la seua pròpia tasca incondicional, allò eròtic s’aferma, es desencadena i gaudix de lliure albir. Haureu d’entrar en tot això davall la vostra pròpia responsabilitat, posar el dit sobre l’agulla i sentir-vos picats per la jouissance. Abans, potser de forma una miqueta descuidada, m’he referit a les pintures (i per tant també a obres d’altres mitjans) com una cosa que reconeixia els seus propis desitjos. No es tractava només d’un gest retòric, sinó d’un intent de començar a parlar sobre el significant, així com d’un desig que no implicava intencionalitat ni cap instrumentalització; es tractava de recolzar l’artista, per dir-ho així. Era també una frase que pretenia afirmar alguna cosa sobre la relació única amb el desig que podem trobar en Ghada Amer. De fet, és possible que l’obra de Ghada Amer done lloc a una definició –i a una experiència– inesperada i distinta del desig. A primera vista, semblaria raonable afirmar que el desig, en l’obra de Ghada Amer, està més a prop del concepte de Deleuze que dels de Freud o Lacan. No n’hi ha prou amb el fet de concebre el desig com desig-per-alguna cosa, que es veu satisfet quan s’aconseguix allò que es perseguia o s’anhelava, sinó el desig com a expressió d’una carència, que es veu negat i perd el seu valor quan esta carència se supera. La satisfacció s’adquirix, i per tant el desig s’elimina, quan l’objecte de desig s’aconsegueix. Per a Lacan, per exemple, el desig, concebut com a carència, és en els fons un desig nostàlgic, l’anhel de la simbiosi original entre mare i fill, indicant així els nostres jo sempre incomplets, incoherents i fragmentats. En comptes de remarcar la carència o l’anhel de plenitud i unitat, la majoria de les obres de Ghada Amer –tant en la seua plenitud o opulència material i gestual com en la seua complexitat lingüística o semiòtica– exploten contínuament les forces de l’esmentada carència, de la pèrdua i de la nostàlgia, i així, a través de l’excés, plantegen el desig afirmatiu, el que Deleuze caracteritzava en el seu L’Anti-Oedipe com desig sense ori- gen ni fi, un desig que no apunta cap a cap objectiu, sinó que és un moviment obert, que s’esforça sense parar per tal d’aconseguir els seus propis límits. Contràriament a l’esforç per a “entendre”, el desig afirmatiu deleuzià té a vore amb la nostra capacitat, com a sers humans, per a reaccionar i vore’ns afectats per alguna cosa. No és el text el que està en l’ull de l’huracà de l’Encyclopedia of Pleasure, sinó el vector que sobreïx d’este (cap als plaers de-sitjats), l’autèntic origen i naixement de l’afecte. No obstant això, per molt plausible i rellevant que siga la línia empírica de Deleuze, no n’hi ha prou. Potser no és cert que les obres de Ghada Amer permeten que la perspectiva de la nostra experiència humana trobe la seua veritat a través de la noció que el desig és alhora una carència i una afirmació? Hi ha un doble moviment que dirigix els passos de l’espectador a través de l’obra de Ghada Amer; la carència i els anhels són observats, el desig és vist, produït, inventat. I, tot i això, el desig també es desencadena des de fora de l’objecte, sense relació amb cap falta o anhel, ni per sentir-se com en la pròpia llar en cap part ni per viatjar a cap altre lloc en concret. Sinó simplement per viatjar, per traduir, per transgredir, per desitjar el propi desig, per ser humà. Referències bibliogràfiques Amer, Sahar: “The Encyclopaedia of Pleasure and the Politics of Eroticism” (manuscrit inèdit d’una conferència feta al Bild Museet, Suècia, el 8 d’octubre de 2002). O’shea, Tony: “Desiring Desire: How Desire Makes Us Human, All Too Human”. Sociology, vol. 36, núm. 4, 2004, pp. 925-40. Jan-Erik Lundström és director del BildMuseet, institució d’art contemporani i cultura visual a Umea (Suècia). Autor de diversos llibres i col·laborador habitual de revistes d’art com Paletten, Glänta, European Photography, Afterimage i Tema Celeste. Els seus projectes més recents com a comissari d’exposicions inclouen Democracy’s Images, The Politics of Place, Socialism, Projects for a Revolution i Killing Me Softly. És professor invitat de l’Acadèmia HISK a Anvers i realitza conferències sobre art contemporani i fotografia per l’estranger. És director del Centre de Fotografia d’Estocolm (Suècia) i del Visual Community Network, un projecte de col·laboració entre cinc museus europeus. Una conversa amb Ghada Amer a Nova York (novembre de 2003) Teresa Millet P.: Quan te n’anares a viure a França amb la teua família i quin record tens d’aquells anys? R.: Em vaig traslladar des del Caire fins a Niça, al sud de França, el 1974, quan tenia onze anys. Sempre havia volgut viure a França. El ben cert és que era molt feliç i esperava ansiosament que començara l’escola. Llavors, quan vaig començar a anar a escola, vaig tindre les meues primeres experiències amb el racisme. Hi havia un munt de malentesos i la gent es reia de mi perquè la meua forma de parlar era distinta. El meu somni es va convertir en un malson. No era el que havia esperat en absolut. Resultava molt difícil ser diferent. Jo sabia que era diferent, i desitjava amb totes les meues forces integrar-me. Durant la infància sembla molt important encaixar, perquè, si no ho fas, pot resultar molt dolorós. Ara això ja no m'importa, però quan estàs creixent vols ser com els altres. P.: Després que us haguéreu establit a França, tornares a Egipte gaire sovint? R.: No, no vaig tornar a Egipte durant sis anys, però després vaig començar a anar-hi de visita cada any. Ens n’havíem anat a viure a França perquè els meus pares pogueren obtindre el doctorat en filosofia i, després de passar-hi deu anys, van tornar al Caire. Llavors les meues germanes i jo ens vam quedar a França per a continuar amb els nostres estudis universitaris. P.: Quan tornaves a Egipte, en època de vacances o simplement de visita, devies percebre molt clarament les diferències que hi havia entre Egipte i França. Què recordes d'això? R.: Quan hi vaig tornar per primera vegada tenia dèsset anys. Els meus records d’Egipte eren de la primera infància, però des de llavors havia crescut molt. Per a mi, era com una escena d’Alícia al País de les Meravelles; en els meus records les coses s’havien quedat igual que quan era menuda, i no obstant això ara jo era més gran, més alta, i en suma més major. Va ser una cosa molt colpidora. Em sentia fora de lloc. No em sentia egípcia ni francesa. A França no em sentia “francesa”, de manera que a Egipte esperava ser benvinguda com una egípcia més. No va ser així. La gent em mirava com si fóra francesa. Em vaig tornar a sentir rebutjada, i va ser una cosa més que horrible per a mi. Em sentia com si no pertanguera a cap lloc, com si fóra un ser d’un altre planeta. No obstant això, era capaç de vore i experimentar dos cultures molt distintes. Crec que cada cultura pensa que la seua pròpia forma de fer les coses és la correcta, però el ben cert és que el funcionament de cada cultura es basa en principis molt distints. P.: Per què vas vindre ací, a Nova York, en primer lloc? R.: La veritat és que el motiu pel qual vaig vindre als Estats Units va ser la meua obra artística, ho vaig fer perquè volia ser “una artista internacional”. No volia que la gent pensara en mi com si fóra una egípcia, una habitant de l’Orient Mitjà o una francesa. De manera que vaig vindre als Estats Units perquè la meua germana havia marxat de França per anar a estudiar a una universitat americana. El 1983 vaig anar a visitar la meua germana i vaig decidir anar a vore les galeries i els museus de la ciutat de Nova York, com el MoMA i el Whitney, i vaig descobrir l’art americà. La veritat és que este estil em va impressionar molt i m’hi vaig quedar fascinada. Va ser com un amor a primera vista. P.: I què et va semblar l’ambient artístic de Nova York? R.: Crec que els artistes americans són més lliures respecte als lligams de la història de l’art que els artistes europeus. A Europa em resultava difícil pintar i semblava que sempre estava obligada a justificar que era pintora. A Nova York no tinc per què fer tot això, puc pintar i ja està. No necessite explicar per què sóc pintora i, per a mi, el fet de ser una pintora en este país va ser tot un alleugeriment. Mai no m’ha preocupat el tema de “la mort de la pintura”. P.: Així que, d’alguna manera, va ser un alleugeriment vindre a Nova York perquè et senties lliure i no havies d’explicar a ningú per què eres pintora? R.: Sí. A França, com a artista, sempre ets molt conscient del que t’ensenyen. Era més filosòfic, i havíem de concentrar-nos en el que jo, com a artista, podia aportar a la història de l’art. Crec que si estes idees poden arribar a equilibrar-se amb un entorn més obert i lliure de lligams, el resultat és molt millor per a qualsevol artista. P.: Què opines de la globalització de l’art? R.: L’art que es denomina “egipci” o “iranià” és realitzat per gent que viu als Estats Units o que s’ha educat als Estats Units o a Europa. De manera que de quina globalització m’estàs parlant? Estos artistes reben la mateixa formació que poden rebre els seus homòlegs europeus o americans, amb la qual cosa no veig cap diferència en ells. Estos “artistes globals” sempre han viscut als Estats Units o a Europa, però és només ara quan parlem d’ells. Només ara se’ls considera importants. Si veus biografies dels anys seixanta, hi ha tants artistes africans –inclús egipcis– que se n’anaren a Europa a estudiar i després tornaren als seus països... Es tracta d’un fenomen que no és nou. P.: Per favor, podries explicar per què utilitzes brodats en la teua obra? R.: Volia descobrir la forma de pintar d’una dona. Vaig començar a recórrer als brodats el 1991, però les investigacions que m’hi van conduir s’havien iniciat el 1988, encara en la meua època d’estudiant. Estava al Caire, a mitjan agost, i anava pel centre de la ciutat amb ma mare quan vaig vore una revista titulada Venus. Em va cridar l’atenció perquè en la portada deia: “Edició especial per a dones amb vel - mes d’agost”. Tota la dècada dels vuitanta va suposar un gran retrocés per als drets de la dona a Egipte. Cada estiu que hi anava de visita m’adonava que el nombre de dones amb vel augmentava. Dones al carrer, després els meus familiars, les meues ties, ma mare, les meues cosines, les meues amigues, totes i cada una de les dones que coneixia s’estaven decantant per tornar al tradicional vel. Era molt preocupant, això. Vaig comprar aquella revista immediatament. El més colpidor era que les fotografies de les models havien estat preses d’una revista occidental (literalment fotocopiades). I després els havien afegit vels, de vegades barrets, i havien allargat les mànigues i les faldilles dels vestits que portaven. Tot allò desprenia esta rara sensació de ser producte d’una societat que està buscant la seua identitat. Era una combinació del look occidental i de la tradició musulmana. Jo era molt susceptible davant una cosa així, perquè en aquella època jo estava buscant la meua pròpia identitat i no sabia a ciència certa si era francesa o egípcia. Vaig treballar amb aquella revista durant tres anys. No volia realitzar una obra que es basara en el vel o exclusivament en les dones musulmanes, perquè creia que la temàtica femenina i els problemes de les dones era de caràcter general. Volia dirigir-me a totes les dones del món. Amb l’objectiu de trobar un llenguatge més universal, vaig pintar aquelles dones. Vaig retallar totes les imatges que apareixien en aquelles revistes, vaig fer collages, etcètera... fins que un dia vaig tindre la idea de substituir el pinzell per l’agulla i el fil. Eren els instruments de les dones per excel·lència. P.: Encara es troba esta revista al mercat? R.: Sí, encara està al mercat, però ara ja no inclou fotografies, només dibuixos. P.: La gent diu que la teua obra té alguna cosa a vore amb l’expressionisme abstracte. Què n’opines? R.: Entre 1993 i 1995 no volia pintar en absolut. Només volia pintar amb brodats. La meua postura era molt radical fins que esta actitud es va tornar en la meua contra i va amenaçar de convertir la meua obra artística en una cosa sistemàtica. A més a més, no em sentia massa satisfeta després d’un temps fent el mateix, em sentia més prompte com si estiguera tancada en una caixa. De manera que vaig decidir barrejar la pintura i els brodats. Per a mi la pintura és una eina masculina; va ser inventada per homes i ha sigut usada per ells durant segles (i em sembla bé, m’encanta pintar!!). I el brodat, com ja he dit, és un instrument de dones. És una cosa tediosa, que exigix molt temps i la naturalesa del qual és molt fràgil. De manera que volia unir estos dos llenguatges. El millor exemple de pintura masculina és l’expressionisme abstracte. És poderós, se centra en el cos, en els gestos forts i intensos, en allò immediat, etc. Per això volia experimentar amb l’aspecte que tindria la suma dels dos. P.: Des de 1997 has creat obres de jardí, i són molt diferents de la teua pintura... Podries explicarnos per què? R.: Em van demanar que fera una obra per a situarla a l’aire lliure, al sud de França. Vaig pensar que si poguera trobar una forma de traduir el meu mitjà d’expressió, una cosa que poguera fer en comptes dels brodats però que representara la mateixa idea, funcionaria bé. Així que vaig pensar: “Què pot fer una dona a l’aire lliure?” La jardineria era una activitat de dona, igual que els brodats. Per això vaig decidir crear jardins. Quan vaig fer el meu primer jardí, al sud de França, va ser un desastre total des del punt de vista tècnic, però em va servir per aprendre moltíssim. P.: Els jardins se succeïren sense interrupció a partir de llavors? R.: Un any després d’haver completat el meu primer jardí, vaig conéixer la conservadora Rosa Martínez, que em va invitar a treballar en un nou projecte de jardí. En aquell moment ella no es fixava tant en les meues pintures, però estava interessada en els meus projectes de jardineria i em va oferir la possibilitat de fer un jardí a València. Vaig pensar que seria tot un desafiament i també un treball nou. Llavors va ser quan vaig realitzar Cactus Painting (Pintura de cactus) a València. Rosa em va donar tot el seu suport en el projecte, i després em va proposar treballar en un altre projecte de jardí. Al final vam treballar juntes durant cinc anys en quatre projectes de jardí distints. P.: Quins eren alguns d’estos projectes? R.: Vaig fer una obra perquè fóra exposada a l’aire lliure titulada Love Park (Parc de l’amor) en la SITE, III Bienal de Santa Fe (Nou Mèxic).1 Després vaig fer el jardí Women’s Qualities (Qualitats femenines) a Pusan (Corea del Sud) per a la triennal que s’hi va celebrar. Després d’allò vaig fer un altre projecte de jardí a la Rambla del Raval, a Barcelona, titulat 70% Of the Poor in the World are Women (El 70% de les persones pobres del món són dones). P.: Parla’m del projecte Ciutat Múltiple, a Panamà. Em van impressionar molt algunes imatges de la teua obra, alguns dels cartells que van aparéixer en l’últim número de la revista Parkett.2 R.: Sí, considere que esta obra forma part dels meus projectes de jardí, però és l’única que no era un jardí. Constava de diversos cartells. Se’m va acudir la idea de fer un projecte molt marcadament polític, i volia trobar una altra forma de dur a terme la crítica, sense caure en l’obvietat habitual. De manera que vaig decidir triar alguns poemes procedents de la Xina, 125 126 un país que, des del meu punt de vista, seria el més allunyat de Panamà des del punt de vista cultural. Vaig triar sis proverbis xinesos i els vaig traduir al castellà. Es van fer sis cartells i es van disposar en sis parts distintes de la ciutat, parts que jo prèviament havia designat, a fi que serviren per a dir alguna cosa sobre Panamà. Vaig llogar els servicis de sis pintors comercials de Panamà. Li vaig donar a cada pintor el proverbi traduït que li corresponia i els vaig dir a tots que els pintaren, que els interpretaren com volgueren. Els vaig donar carta blanca. P.: I podien fer tot el que volgueren? R.: Podien fer tot el que volgueren, des del punt de vista creatiu, amb el cartell que els hi havia encarregat. Els vaig explicar el projecte i els vaig parlar dels proverbis xinesos que havia triat. Vaig explicar per què havia decidit posar cada cartell en una zona distinta, de manera que es van implicar del tot en el projecte. P.: Ja m’imagine que Gerardo es va escandalitzar pel que va passar amb estos cartells... R.: La veritat és que estava molt content, i de fet sí que es va sorprendre. Jo mateixa em vaig sorprendre molt. Dels sis cartells que vam fer, tres van ser confiscats. Un va durar una hora i després va desaparéixer. I el més estrany és que teníem permís de l’alcalde per a fer tot allò. Després d’haver-los instal·lat, crec que el ministre va trucar i va decidir retirar alguns d’aquells cartells. Va ser espantós que allò passara a penes una hora després. El que m’agradava d’aquell projecte no era només la instal·lació dels cartells, sinó també el fet de treballar amb artistes comercials autòctons. P.: I quin és el teu pròxim projecte relacionat amb jardins? R.: Vaig rebre una proposta del Queens Museum de Nova York per a fer un jardí. Amb sort, este projecte es farà realitat el 2005. P.: Creus que estos temps de guerra que vivim han afectat la teua obra? R.: Vaig fer dos obres que tractaven específicament estos temps demencials que ens han tocat viure. Les dos són obres de jardí. La primera és el Peace Garden (Jardí de la pau), i la vaig fer al desembre de 2002. Era just abans que els Estats Units atacaren l’Iraq. Per a Art Basel, a Miami, vaig decidir fer un gran símbol de la “pau” format per plantes carnívores, i vaig repartir invitacions per a una festa en què els assistents podien alimentar les plantes amb grills i cucs vius. Era, per descomptat, una crítica directa a totes les idees utòpiques dels anys seixanta. Pensava que la generació dels seixanta era totalment hipòcrita i que hui en dia manifestava un conservadorisme encara major que el dels seus pares. Totes aquelles belles idees ja no eren res, s’havien evaporat... i ara la història simplement es repetix de forma estúpida!! La segona obra de jardí que vaig fer és Love Grave (Sepultura de l’amor). És simplement la paraula “amor” inscrita en lletres excavades amb una profunditat d’un metre vuitanta a la terra, com una tomba oberta. Està dedicada a tot el món que ha mort per culpa d’esta estúpida situació en què està immers el món hui en dia. P.: Coneixes algun artista espanyol actual? R.: Sí, Eulàlia Valdosera. La vaig conéixer a Barcelona fa un temps, quan formava part d’un jurat. La seua obra m’agrada moltíssim. Vaig anar a vore la seua exposició a la Fundació Tàpies. P.: Quins altres artistes espanyols t’agraden? R.: Tàpies, per descomptat. Mai no viatge només amb la intenció de vore museus, però vaig viatjar a Madrid expressament només per a vore el Prado. És el meu museu favorit, i amb molta diferència. P.: Quines són les teues sales preferides del Prado? R.: Les de Velázquez, Goya... i també m’encanta Picasso, naturalment. P.: Has pogut vore el Guernica al Reina Sofía? R.: Sí, per descomptat. P.: Quina opinió et mereix l’art espanyol? R.: M’agrada moltíssim l’art espanyol perquè és un art expressionista en grau summe. Crec que és molt apassionat. 1. 2. NOTES: Looking for a Place. SITE, III Bienal Internacional de Santa Fe, Nou Mèxic 1999. Rabinowitz, C.S.: “Seeing Being Seen”. Secció “Cumulus from America”. Parkett, núm. 68, Zuric - Nova York 2003, pp. 180-88. Els jardins de Ghada Amer Rosa Martínez No hi ha idil·li sense catàstrofe ni catàstrofe sense idil·li 1 La selva és un ecosistema que no necessita atencions. Les forces que hi operen seguixen un procés de creixement i entropia que manté l’equilibri dins la seua efervescent inestabilitat. El jardí és l’antítesi de la selva. És una forma refinada que controlar la natura. Pressuposa la intervenció humana d’un arquitecte o cuidador que la manipula per a dotar-la d’orde i sentit. Si l’agricultura va ser el primer pas per a domar-la, la jardineria és una manera de reestructuració visual i sensible, poètica i simbòlica, que transforma la natura en missatge i metàfora. El jardí és un artefacte, una forma privilegiada de dominar i habitar l’espai. És un escenari viu, un teatre de cerimònies. Els materials i les formes, els colors i les olors, les llums i les ombres, els racons i les perspectives que el configuren el convertixen en un tipus molt específic de construcció artística, en un text que per a ser comprés ha de ser recorregut físicament i emocionalment. El jardí és també una institució a través de la qual s’expressa el poder, el saber o el sentit del plaer d’una època, d’una classe social o d’un individu. Sabem que els jardins han sigut concebuts com a imatges del paradís en la cosmologia islàmica, com a formalització de les utopies al Renaixement, com a símbols del poder de les monarquies absolutes. Hi ha jardins, com els de Versalles, on predomina la visió geomètrica, el control òptic o la repetició serial d’elements decoratius. N’hi ha d’altres, com els coreans, que inclouen en les seues configuracions els accidents del terreny en què s’instal·len i són valorats per la seua capacitat d’adaptar-s’hi. Els jardins poden ser recintes d’escala reduïda o construccions imperials. Poden conjuntar les funcions de retir i descans amb les de l’experimentació agrícola i floral. Integrats en la trama metropolitana, permeten l’esbargiment de les masses. Associats als mausoleus, es convertixen en monuments a la pèrdua. En la fantasia romàntica dels productes de la factoria Disney, són el context ideal per a la trobada amorosa, mentre que en les pel·lícules pornogràfiques són un pretext per acostarse al caràcter “natural” del sexe.” Ghada Amer va realitzar el seu primer jardí el 1997 a Crestet, al sud de França. En aquell moment, la seua reputació pictòrica s’havia consolidat gràcies a les molt belles composicions arrelades en la tradició de la pintura abstracta, sobre la qual brodava motius eròtics que al·ludien al plaer femení. Com a artista se sentia especialment protegida per l’espai íntim del taller i gaudia del confort de projectar les seues obsessions estètiques i ideològiques en el marc limitat de la tela. Intervindre en l’espai públic era encara per a ella un exercici carregat de desassossec i inseguretat. El designi patriarcal que dividix els espais en funció del sexe és comú tant a la tradició islàmica, en què s’havia educat, com a l’occidental, en què es va formar com a artista. Així doncs, va haver de véncer algunes resistències personals i culturals per a eixir dels marcs que limitaven la seua identitat com a pintora i com a dona. Este primer jardí de 1997 va respondre al desig de transformar el caràcter eixut del lloc a què l’havien invitat a intervindre. Va consistir en un quadrat de 10 x 10 m on va plantar grans margarides. Els espectadors podien agafar una flor i desfullar-la mentre recitaven el clàssic: “m’estima, poc, molt, apassionadament, bojament, en absolut...” Després plantaven la tija nua en un altre context: una gespa de color verdgolf que dibuixava el contorn d’una parella besant-se. L’obra es va titular L’espace à éfeuiller la marguerite (L’espai per a desfullar la margarida) i va combinar la transposició del quadrat com a format pictòric amb el caràcter processual i performatiu de la participació del públic, que era qui acabava de “construir” la peça. Ací es van condensar molts estilemes característics d’altres intervencions posteriors i es va focalitzar sobre el que ja era un tema central de la seua obra: l’amor i les seues incerteses. El 1998, Ghada Amer va realitzar el seu segon jardí en el marc arquitectònic del Teatre Romà de Sagunt (València, Espanya), on jo comissariava projectes d’una sèrie de dones de l’àrea mediterrània. Va ser la nostra primera col·laboració directa i un exemple magnífic de les relacions dialògiques i les positives contaminacions que es poden generar entre el comissari i l’artista. Alliberada de la culpa de no haver sigut la primera a incitar-la a eixir del confort del seu estudi, em vaig atrevir a “adoctrinar-la” sobre la por que les dones tenim a intervindre en l’esfera pública i sobre el repte d’aprendre a gestionar i sobrepassar esta por. L’artista va decidir tornar a enfrontar-se a les condicions conceptuals, logístiques i econòmiques del treball in situ. Esta vegada, en comptes d’oposar-se al caràcter eixut de la geografia mediterrània, com havia fet a Crestet, el va accentuar amb l’elecció d’una planta també àrida: el cactus. Una de les terrasses exteriors del teatre, de 70 x 70 m, li va servir com a suport per a inscriure una magnífica composició paisatgística. Els materials utilitzats foren cactus elongatas i verdolagues, alternats en franges paral·leles tot seguint un disseny geomètric a la manera de Frank Stella. El títol de l’obra, Cactus Painting (Pintura de cactus), refermava el caràcter pictòric de la intervenció que el públic només podia mirar des de lluny, i deixava constància de la insuficient dotació pressupostària, ja que no hi van haver plantes suficients per a completar la instal·lació. En esta obra s’associaven les connotacions sexuals de la pintura abstracta, com a camp tradicionalment masculí, amb la jardineria, com a camp associat a la idea de la costura i al treball femení del conreu de la terra. Les oposicions metafòriques entre el caràcter fàl·lic i agressiu dels cactus i el caràcter receptiu i la delicadesa colorista de les verdolagues redundava en les diferències sexuals. A més d’obeir a un esquema compositiu precís, al gust per la decoració i a la recerca de la bellesa formal, la disposició dels cactus en franges i de les verdolagues en línies semblava traduir diferents zones de poder i referir-se a la juxtaposició dels sexes, que recorren camins paral·lels i oblics. El difícil accés a la terrassa i el fet que els espectadors només pogueren contemplar l’obra des de fora al·ludia indirectament a les formes polítiques de controlar la visió en la tradició occidental i en la islàmica. Si a Occident la perspectiva lineal i allò panòptic han jugat un paper preponderant, en la cultura islàmica premoderna la mirada era controlada a través del vel, les gelosies, els jocs de llums i ombres i el caràcter laberíntic dels itineraris. Després d’esta experiència, la nostra col·laboració es va estendre a la producció conjunta de tres nous jardins en tres anys consecutius i diferents llocs del món: Love Park (Parc de l’amor) a Santa Fe de Nou Mèxic (EUA) el 1999, Women’s Qualities (Qualitats femenines) a Pusan (Corea del Sud) el 2000, i 70% Of the Poor in the World are Women (El 70% de les persones pobres del món són dones) a Barcelona (Espanya) el 2001. Cada un d’estos jardins estava relacionat amb un projecte expositiu específic i va refermar el poder del comissari com a catalitzador de les potencialitats de l’artista, però sobretot va contribuir a desenrotllar una nova ambició retòrica en el treball de Ghada i va consolidar definitivament el disseny de jardins com una línia fonamental en el seu ampli espectre creatiu, en el qual les escultures i les instal·lacions ocupaven ja un lloc important juntament a la seua praxi pictòrica. Sobre Love Park, realitzat el 1999 per a la SITE, III Bienal Internacional de Santa Fe, l’artista va dir: “Vaig començar realment a gaudir fent estos jardins i experimentant, amb mitjans i estructures totalment distints, les mateixes idees de la meua pintura: amor, soledat, dones, sexualitat, etc. Love Park no era realment un jardí en el sentit de ‘flors i gespa’. Era un passeig, un passeig romàntic en un espai-jardí abandonat on els vagabunds van a dormir. Hi vaig posar deu bancs tallats per la meitat. Cada meitat encarava a direccions distintes, al contrari que els seients dels enamorats on els dos es poden vore. Ací miraven cap a direccions oposades i davant de cada un apareixia una cita sobre l’amor treta de llibres que jo havia llegit (però sense citar-ne l’autor). Cada cita és con- tradictòria respecte de l’altra, creant així un diàleg de sords, un passeig pel qual se circula sense comprendre el significat de l’amor.”2 A més d’humanitzar un espai abandonat, este “parc de l’amor” incloïa la idea de passeig com a metàfora de la circulació per les narratives heretades. La inclusió de frases tan diverses com “American feminism has a man problem” (El feminisme americà té un problema amb l’home) o “Experience shows us that love does not consist in gazing at each other but looking at the same direction” (L’experiència ens ensenya que l’amor no consistix a mirarse l’un a l’altre als ulls, sinó mirar en la mateixa direcció) configuraven un cos de tòpics socialment assumits. Cada banc era un exemple de la incomunicació i les distàncies en les relacions de parella: els components creuen configurar una unitat amb l’altre, quan en realitat personifiquen visions diferents o directament oposades. La intervenció Women’s Qualities, realitzada l’any 2000 a Corea del Sud, va consistir en inscripcions florals en huit parterres de l’exterior del Museu Metropolità de Pusan. Mitjançant un qüestionari informal, Ghada Amer va demanar a treballadors del museu i a artistes participants en l’exposició que li digueren qualitats atribuïbles a la dona. “Submisa”, “dolça”, “amb pestanyes llargues”, “rica”, van ser adjectius que l’artista va recopilar i “plantar” en els parterres. L’artista va jugar ací amb l’enquesta com a metodologia de coneixement, amb la ironia sobre el significat ideològic dels conceptes i amb la bellesa formal dels signes coreans que els traduïen. Durant el transcurs de l’exposició les plantes van florir i van crear un brillant contrast entre el roig de les flors i el verd de la gespa. 70% Of the Poor in the World are Women va ser una frase llegida en un llibre d’estadístiques, amb la qual l’artista va realitzar un projecte de gran dimensió urbana. A l’estiu de 2001 va instal·lar les lletres que configuraven esta frase gegantesca a la Rambla del Raval de Barcelona, una zona socialment i econòmicament deprimida de la ciutat. Cada una de les lletres feia aproximadament 1 x 1 metre, estava realitzada en fusta pintada de color roig i funcionava com a contenidor d’arena i com a escultura per al joc. El fet que la frase només es poguera llegir completa des d’una perspectiva aèria o des del recorregut longitudinal feia referència a la distància crítica necessària per a comprendre la realitat. Ideològicament, constatava que les anàlisis geopolítiques de la distribució mundial de la riquesa assenyalen el Tercer Món com a deficitari, però quan l’avaluació es fa des de la perspectiva del sexe, les dones són el col·lectiu que sofrix la major marginació. Els anys 2002 i 2003 Ghada Amer va realitzar dos jardins que, tot utilitzant icones o paraules molt sin- 127 128 tètiques, reflexionaven d’una forma més abstracta sobre la naturalesa de l’amor. Peace Garden (Jardí de la pau) es va presentar l’any 2002 al Jardí Botànic de Miami Beach a Florida (EUA). El disseny circular del símbol pacifista-hippy “feu l’amor i no la guerra” estava traçat amb plantes carnívores que els espectadors alimentaven amb insectes. L’obra era novament performativa i escenificava la paradoxa entre el desig i l’harmonia i el conflicte emocional continu de l’experiència amorosa que devora els amants. Love Grave (Sepultura de l’amor) va ser una instal·lació realitzada el 2003 a l’Indianapolis Museum of Art (EUA) i va consistir a cavar les lletres de la paraula “love” al terra, deixant al seu voltant les piles de terra extretes. Així, evidenciava les connexions entre Eros i Thànatos, entre la plenitud i el buit, i al·ludia també a l’inevitable final de tota història d’amor. El 2003, les invitacions per a realitzar jardins s’havia convertit en una cosa habitual per a l’artista. El comissari cubà Gerardo Mosquera li va proposar participar en un projecte a Panamà, i també va ser seleccionada per a la 2a Triennal Echigo-Tsumari al Japó. A Panamà, Ghada va sentir que no volia competir amb l’exuberància de la vegetació tropical i va decidir tornar a treballar amb els textos culturals que conformen els nostres models de saber. Va partir de sis proverbis xinesos i els va demanar a sis pintors locals que els traduïren visualment en forma d’anuncis publicitaris. Estes tanques es van instal·lar en el context urbà prop de llocs específics on els diferents proverbis actuaven com a comentaris crítics. La frase “Si menges menys, assaboriràs més”, emplaçada prop d’un McDonald’s, va ser censurada i també va haver-hi problemes amb altres com “Per amor als diners callarà la veritat”, situada prop d’una institució política. El projecte que va preparar per al Japó s’inscrivia en la línia de reinterpretació de símbols i icones que ja va utilitzar al Peace Garden de Miami. El signe oriental del yin-yang li servia ara per a crear un immens jardí circular amb llacs, nenúfars i granotes. La línia ondulada que definix el perímetre i diferencia les dos zones era convertida en un pont continu per a la circulació dels amants, la trobada dels quals podia propiciar-se o posposar-se indefinidament. Motius pressupostaris van impossibilitar que el jardí es poguera realitzar al Japó, i tampoc no es va incloure en un concurs de jardins als Estats Units, on un membre xinés del jurat va adduir una “falta de respecte a la tradició” en la forma de combinar els valors femení i masculí associats als materials proposats per l’artista. Així doncs, es va frenar una hibridació que proposava una transposició lúdica, lúcida i creativa de la icona. El disseny de parcs i jardins és un ritual de civilitat i s’inscriu històricament en l’art de vivre. En el cas de Ghada Amer és també un exercici de micropolítica sexual i un instrument per a repensar els codis culturals heretats. Als anys setanta van ser els creadors del land art els qui van aprofundir en les dimensions polítiques del paisatge per a escapar a les constriccions del mercat i ampliar les fronteres de l’art. Les accions ecològiques de Beuys, la concepció de la terra com a matèria escultòrica d’Heizer, els meditatius passejos de Richard Long o la transformació de les energies elèctriques naturals en ritual d’espera i espectacle en The Lightening Field de Walter de Maria han quedat ja inscrits en la història de la reinvenció de les relacions entre l’home, l’art i la natura. Els treballs d’Ana Mendieta, sorgits també en este context de qüestionaments crítics, tenien una dimensió més íntima i estaven inspirats pel desig de fusió amb la terra originària i per la recuperació de les forces ancestrals de la feminitat. Els jardins de Ghada Amer s’inscriuen en la tradició que ha tret definitivament la pintura del marc de la tela i ha convertit el món en suport i matèria per a l’art, però es troben lluny de les obres monumentals del land art, ja que se situen en contextos urbans i se centren en els discursos sobre l’amor i la lluita per la igualtat. Les intervencions de Ghada Amer conjunten la frescor d’una certa ingenuïtat constructiva amb un elevat grau de significació conceptual. Suposen una conquista territorial, estètica i ideològica i mostren que, tant en l’amor com en l’art, véncer les resistències, trencar la inèrcia dels papers preassignats i convertir els obstacles en oportunitats és facilitar el naixement de noves formes d’expressió poètica, perquè només a través de les complicacions s’aconseguixen uns nous nivells de simplicitat. El jardí és una manera de transformar un terreny inhòspit en hospitalari, i l’amor o l’amistat –com una forma d’amor no sexuada– són formes de fer-se habitable per a l’altre, encara que només siga temporalment. Hui sembla més necessari que mai reinventar eixa noció d’hospitalitat, aprendre a dir “sí” a qui truca a la porta: l’immigrant, l’enamorat, el malalt que busca la curació, la dona que exigix els seus drets... Com l’amor, els jardins sorgixen del desig i la necessitat de modular les energies de la natura per a produir habitabilitat i bellesa, i així mateix representen un cert ideal de la felicitat. Des d’una perspectiva marxista lacaniana, el filòsof Slavoj Zizek diu que ell encara concep l’acte sexual com un treball l’objectiu del qual és produir el gaudi en la dona. I és també Zizek qui afirma que més enllà de les identificacions imaginàries que el llenguatge, l’art i la literatura construïxen al nostre voltant com si foren fantasmes, és “l’amor com a passió l’únic que apunta al nucli real de l’altre.”3 Dins de la inevitable melangia d’un orde simbòlic en crisi, on les relacions amoroses són cada vegada més difícils i incertes, i on el concepte tradicional de natura desapareix davall l’influx de l’enginyeria genètica, el jardí és proposat com un punt de trobada i com a metàfora política. L’amor, l’art i els jardins, com a dispositius culturals, estan exposats a transicions oscil·lants i a catàstrofes. Travessar un jardí, construir una pintura o viure un idil·li conduïx a la transformació del desig en impuls. El desig és sempre una representació de l’absència, mentre que l’impuls és pura presència. Una presència selvàtica, alliberadora i revolucionària que pot produir les catàstrofes més extraordinàries. 1. 2. 3. NOTES Szeemann, H.: “Keine Katastrophe ohne Idylle, Keine Idylle ohne Katastrophe”, dins Adolf Wölfli. Basler Druck und Verlangsanstalt, Basilea 1976. “Sobre el amor, el nuevo feminismo y el poder. Una conversación entre Ghada Amer y Rosa Martínez”. Atlántica, CAAM (Centro Atlántico de Arte Moderno), Las Palmas de Gran Canaria 2000. pp. 4-21. Zizek, S.: Las metástasis del goce. Seis ensayos sobre la mujer y la causalidad. Paidós, Buenos Aires 2003. p. 118. Rosa Martínez, crítica d’art i comissària independent amb seu a Barcelona. Directora artística de la V Biennal d’Istanbul (1977), de la III Biennal SITE Santa Fe (Nou Mèxic, Estats Units, 1999), de la Biennal EVA 2000 (Limerick, Irlanda) i de la II Biennal de Pusan (Corea de Sud, 2000). Comissària del pavelló espanyol en la L Biennale di Venezia (2003) i de l’exposició © EUROPE EXISTS (Tessalònica, Grècia, 2003). Comissària de la individual de Nikos Navridis per a la Fundació la Caixa (Madrid, febrer 2004), i serà la comissària de l’exposició de l’Arsenale en la pròxima biennal de Venècia (2005). L’artista inclou RFGA en algun dels seus títols com a reconeixement de la seua estreta amistat i col·laboració amb Reza Farkhondeh, artista d’origen iranià que actualment viu a Nova York.