carrer 109

CARRER109
DESEMBRE 2008
WWW.FAVB.CAT
La crisi a Barcelona
DOSSIER, pàgina 15
CARRER109 desembre 2008 d’entrada 2
ignasi r. renom
Urbanisme
contra el seny
Certes tranformacions que ha sofert la ciutat han
estat fruit de la conjunció entre el visionari “model
Barcelona” i la obsessiva atracció als inversors privats
per prendre a l’administració pública el testimoni
en la ordenació urbanística del sòl
marc andreu
andrés naya
Fets i no paraules. Aquesta màxima electoral del PSC està molt
lluny de ser realitat, com a mínim
en el cas de Barcelona. El partit
que ostenta l’alcaldia des de 1979
va posar per escrit, en la solemnitat d’un congrés a finals d’octubre, una tardana però seriosa
autocrítica al model de ciutat. I
el mateix alcalde Jordi Hereu va
aprofitar el 30 d’octubre l’acte de
concessió d’una medalla pòstuma
a Josep Maria Huertas i, dies després, un obituari a La Vanguardia
de l’alcalde de la transició, Josep
Maria Socias, per reivindicar com
a pròpia la forma d’entendre la
ciutat del periodista que va donar veu als barris i l’esperit urbà
dels anys 70, el retorn actualitzat
al qual ha teoritzat l’exregidor
Ferran Mascarell com a únic futur
equilibrat de Barcelona. Però ja se
sap que la teoria i la pràctica no
sempre coincideixen.
Hotel Vela o arbres de Nadal suposadament sostenibles al marge,
això és escandalosament així en
tres requalificacions especulatives
en marxa: la del Miniestadi del Barça, a les Corts; la de l’entorn del
Palau de la Música per fer-hi un hotel, al barri de Sant Pere, i la que
permet fer un altre hotel al Portal
de Santa Madrona, al Raval. Per no
parlar de la cantada requalificació
que l’Ajuntament de Sant Adrià li
acaba de concedir al RCD Espanyol
als seus camps d’entrenament al límit amb Barcelona, ara que el club
que ja va gaudir d’un pelotazo a
Sarrià a finals dels 90 marxarà al
també urbanísticament aprofitat
nou estadi de Cornellà-El Prat.
El gir cap a una ciutat de proximitat que promou l’Ajuntament
topa amb forts dèficits en les políti-
ques de participació i de concepció
de la nova i qüestionada divisió de
barris. Però també, i sobretot, amb
la pervivència de pràctiques urbanístiques que Huertas va criticar
durament, en dictadura i democràcia. Un urbanisme especulatiu -al
servei d’uns interessos immobiliaris en bona part culpables de l’actual crisi econòmica- que Socias, a
través del seu delegat Josep Anton
Solans i sota pressió del moviment
ciutadà durant la transició, va demostrar precisament que podia ser
invertit. No resisteix comparació
la gran compra de sòl que l’Ajuntament va fer a finals dels 70 per
possibilitar equipaments públics
als 80 (com els parc de la Pegaso
i l’Espanya Industrial) amb la requalificació, venda o permuta de
sòl urbà (públic i privat) que, primer sota les coartades del 1992 i
el 2004, encara se segueix fent impunement en benefici d’interessos
especulatius i privats.
L’etern ‘pelotazo’ del Barça
Amb els precedents de les requalificacions dels camps de les Corts i
Sarrià, i amb el més recent pla Barça
2000 de José Luis Núñez aturat per
la pressió veïnal, el vistiplau municipal a la proposta blaugrana de
requalificació del Miniestadi i zones
adjacents (uns 100.000 metres quadrats de sòl) per pagar la reforma
del Camp Nou (adjudicada a l’arquitecte Norman Foster) es va filtrar al
setembre a la premsa abans que se
n’informés els veïns o els propis socis ecosocialistes del PSC a l’Ajuntament. En síntesi, el pla avalat pel
tinent d’alcalde d’Urbanisme, Ramon García Bragado, accepta que
el Barça de Joan Laporta construeixi 1.625 pisos (un 40% protegits,
d’acord amb la llei) i 15.000 metres
quadrats d’hotel o oficines. Deixa
només 36.000 metres quadrats per
a zones verdes i uns 7.000 per a tres
equipaments: un CAP, una escola i
una llar d’infants.
La FAVB, les associacions de
veïns i ICV-EUiA han rebutjat una
proposta que fa perdre a la ciutat
uns 70.000 metres quadrats de sòl
actualment qualificat com a equipament. Però mentre els veïns es
mantenen units en el rebuig frontal
i estan disposats, si cal, a anar als
tribunals com va passar amb la requalificació de Sarrià, els ecosocialistes, que també van impugnar el
pla del RCD Espanyol, es mostren
ara més pragmàtics. ICV-EUiA ha
presentat una proposta alternativa
que accepta requalificar el Miniestadi amb un terç menys d’habitatges (1.080 pisos, i el 50% protegits)
i quadriplicant el sòl per a equipaments acordat pel Barça i el PSC.
Forçat per discrepàncies en el si
del mateix govern municipal i per
evitar la imatge de pelotazo urbanístic, l’Ajuntament exigeix garanties que la plusvàlua del Miniestadi
pagarà la reforma del Camp Nou i
s’ha ofert a negociar la seva proposta inicial. Ara bé, costa de creure que la rebaixi fins al punt que
al Barça no li surtin els números,
que és el que podria representar la
contraproposta d’ICV. Mentrestant,
l’Ajuntament tracta de descafeïnar
i controlar qualsevol procés participatiu intentant diluir la combativa
coordinadora veïnal de les Corts en
una comissió més àmplia.
El petit ‘pelotazo’ del Palau
De menys magnitud però amb similar fòrmula urbanística i coartada
esportivo-cultural és la proposta
de remodelació de l’entorn del Palau de la Música, declarat Patrimoni de la Humanitat. El projecte que
l’Ajuntament avala a la Fundació
Orfeó Català (que presideix Fèlix
Millet i té de patrons a bona part
de la burgesia catalana) i a la veïna
escola de La Salle proposa enderrocar edificis del carrer de Sant Pere
Més Alt per aixecar un hotel de luxe
de l’arquitecte Òscar Tusquets just
davant del Palau. També contempla un aparcament d’un centenar
de places.
L’operació, que la Generalitat
ja ha denegat parcialment (Tusquets, molest, treballa en una
nova proposta que manté l’hotel
l
El gir cap a la ciutat
de proximitat que
promou l’Ajuntament
topa amb la pervivència
de pràctiques
urbanístiques
especulatives
conservant una façana modernista
inicialment sentenciada), comporta una modificació del Pla General
Metropolità i una permuta urbanística. Segons aquesta, la pròpia
La fosca permuta de la UGT al Raval
Un dels arguments veïnals contraris a l’operació
del Palau de la Música és que a la zona, i al
districte de Ciutat Vella en general, hi ha ja
massa hotels construïts (uns 60) o projectats,
que fomenten un turisme massiu i poc sostenible.
Doncs bé, un altre hotel està aixecant polseguera
al sud del Raval. Es tracta del que està projectat
a l’angle que formen els carrers Portal de Santa
Madrona, Pere Camps i Cid, on inicialment estava
previst construir-hi habitatge social.
Segons va avançar El País a finals d’octubre,
l’Ajuntament acceptaria desplaçar del Raval al
futur barri nou de la Zona Franca els 1.988 metres
quadrats de sòl previstos per a pisos socials en el
que avui és un solar del Portal de Santa Madrona.
Segons ha pogut saber Carrer de fonts sindicals,
aquest solar en vies de requalificació era propietat
de la UGT que, a través de Pedro Parra, l’hauria
venut a un preu onerós al grup immobiliari
Preyco, que ja té diversos hotels a Barcelona.
La implicació del sindicat socialista en aquesta
requalificació coincideix amb la construcció a la
Rambla del Raval de la nova seu central de la UGT
amb els bons oficis de l’empresa mixta municipal
Focivesa.
L’Associació de Veïns del Raval, a través del
seu president, Pep Garcia, protesta enèrgicament
pel possible desplaçament dels habitatges socials
previstes a la Zona Franca. El moviment veïnal
demana també transparència i que s’investiguin
les operacions de requalificació de sòl sospitoses
de ser especulatives.
CARRER109 dedembre 2008 d’entrada 3
Interessos privats ordenen
l’entorn del Palau de la Música
daniel jiménez schlegl
advocat
Generalitat desvalora, permuta i
regala a la Fundació Orfeó Català
l’aprofitament urbanístic de l’edifici del número 1 del carrer Ciutat,
en plena plaça de Sant Jaume. El
que en clau tècnica és un 12b, es
passa al costat del Palau i es reconverteix en 12ht per permetre
un ús hoteler que, transcorreguts
12 anys, es podria transformar en
habitatges de renda lliure.
La FAVB, l’Associació de Veïns
del Casc Antic i Veïns en Defensa
de la Barcelona Vella han denunciat el projecte i estant aprofitant el
període d’informació i participació
ciutadana que formalment ha obert
l’Ajuntament per rebutjar frontalment el pla. Cal recordar que fa uns
anys la remodelació del Palau de la
Música ja va comportar una permuta urbanística, per la qual l’Arquebisbat de Barcelona va cedir l’antiga església adjacent a canvi d’uns
terrenys al carrer de Ramon Turró
on fer la nova parròquia del Front
Marítim del Poblenou, que porta ja
un any de retard.
foto:
dani codina
Barceló Raval,
un dels últims
i polèmics
hotels de luxe
construïts a
Ciutat Vella
Al mes d’abril de 2008, el Ple de
l’Ajuntament de Barcelona va aprovar inicialment la Modificació del
Pla General Metropolità de Barcelona a les finques núm. 13b-17 del
carrer Sant Pere Més Alt, núm. 2-8
del carrer d’Amadeu Vives i núm.
1 del carrer de la Ciutat (en endavant MPGM), que afecta a l’entorn
del Palau de la Música.
Aquesta MPGM es caracteritza
per suposar una modificació puntual de normes i de qualificacions
urbanístiques previstes en el vigent Pla General Metropolità, però
no precisament per una exigència
peremptòria de creació d’espais
lliures o equipaments específics
en resposta a les necessitats del
barri, o per la necessitat de crear
habitatge protegit, o per la necessitat de crear una àrea específica
de protecció, conservació, rehabilitació i restauració dels edificis
afectats com a patrimoni històricarquitectònic de la ciutat.
Aquesta proposta “d’ordenació” es caracteritza perquè respon
a un interès privat lucratiu consistent en la construcció en l’espai
que ocupen el subsòl de la capella
del col·legi La Salle Condal, i en
els sòls dels edificis dels núms.
13b a 17 del carrer Sant Pere Més
Alt, un aparcament soterrani de
tres plantes i un edifici destinat a
hotel de luxe amb possibilitat de
reconvertir-se en un edifici d’habitatges lliures.
Doncs bé, convé saber que la
proposta és en el seu origen fruït
d’un contracte privat entre dues
entitats privades: un contracte de
permuta de sòl per obra futura entre l’Institut dels Germans de les
Escoles Cristianes -col·legi La Sa-
l
La modificació del
PGM no respon a les
necessitats del barri
sinó a un interès
lucratiu de dues
entitats privades
lle- (l’antic propietari dels edificis
afectats del carrer Sant Pere Més
Alt) i la Fundació Orfeó Català, adquirent dels sòls.
Els interessos de l’Orfeò Català
La Fundació Orfeó Català -en
principi, una entitat sense ànim
de lucre- simplement vol treure
el màxim aprofitament econòmic
del sòl adquirit i posa a treballar
el seu arquitecte, Oscar Tusquets,
en el projecte d’edificació d’un
gran hotel de luxe amb 97 places
d’aparcament soterrani, en l’espai
que ara l’ocupen els tres edificis
del carrer Sant Pere Més Alt.
Ara bé, el nou propietari, la
Fundació Orfeó Català, es troba
que, perquè el projecte d’hotelhabitatges tiri endavant i pugui
materialitzar-se, s’han de solucionar els següents obstacles urbanístics:
1er. problema: el sòl on es vol
construir l’hotel està qualificat pel
vigent PGM com a sistema local
d’equipament docent (claus 7a1 i
7b1). És a dir, la Fundació va ad-
ignasi r. renom
L’edifici situat al darrere del Palau de la Música, amençat d’enderroc
quirir, plenament conscient, un
sòl destinat a una concreta funció social com és la d’allotjar un
equipament comunitari. Els sistemes locals com els equipaments,
si són de titularitat privada tenen
un aprofitament molt petit i, en
qualsevol cas, segons determina la
normativa del PGM, el sòl afectat
sempre ha d’estar destinat a un ús
públic (equipament o espai lliure).
2on. problema: dels edificis
que resulten afectats pel projecte,
és a dir que són incompatibles i per
tant s’han d’enderrocar, tres d’ells
estan catalogats amb el nivell “C”
de protecció segons el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Históric Arquitectónic de Ciutat Vella
(PEPPHA).
3er. problema: la Fundació demana uns aprofitaments desorbitats. Pel que fa a l’edificabilitat,
la volumetria de l’edifici de l’hotel projectat exigeix un edifici de
cinc plantes i pel que fa als usos,
la Fundació vol un nou tipus d’ús
hoteler que es pugui reconvertir
en habitatge després d’uns anys si
la conjuntura immobiliària torna a
la seva “normalitat” especulativa.
Els aprofitaments de l’entorn i les
claus urbanístiques existents per
a l’ús hoteler impedeixen aquesta
operació.
Per tal de solucionar aquests
“petits” problemes, la Fundació Orfeó Català, juntament amb
l’Ajuntament de Barcelona i la
Generalitat de Catalunya, amb
intervenció del mateix Conseller
d’Economia, varen signar un conveni urbanístic a resultes del qual,
l’Ajuntament de Barcelona encetà
la MPGM en funció del projecte arquitectònic de Tusquets.
La MPGM aprovada inicialment
preveu una intervenció de transformació urbanística aïllada en la
qual es justifica la requalificació
dels sòls del carrer Sant Pere Més
Alt, destinats a equipament comunitari en sòl residencial privat, i la
descatalogació dels edificis protegits, amb el seu posterior enderroc, per a la “millora de l’entorn
del Palau de la Música” i per dotar-lo d’unes instal·lacions per a la
seva activitat. Aquest és l’interès
l
La Fundació Orfeó
Català va adquirir
conscientment un sòl
destinat a allotjar un
equipament comunitari
públic superior que es pretén que
el ciutadà s’empassi i que permet
la desaparició de l’equipament i
l’enderroc d’edificis modernistes
catalogats i un del segle XVIII.
Per obtenir l’ús hoteler-habitatges i l’aprofitament edificatori
als sòls d’equipament del carrer
Sant Pere Més Alt, la MPGM preveu un injustificat intercanvi de
qualificacions (usos) urbanístiques,
juntament amb la transferència
dels aprofitaments urbanístics que
corresponen a cada clau urbanística que s’intercanvia, amb l’edifici
propietat de la Generalitat de Catalunya al carrer Ciutat, núm. 1. A
més la MPGM s’inventa una nova
clau urbanística, la 12ht, que combina l’ús hoteler i la seva transformació discrecional, a voluntat del
propietari, en habitatges lliures.
Un cas típic de “pelotazo”
Aquest és, des del nostre punt de
vista, la clau de la operació. L’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya -com a propietària de l’edifici i del sòl del carrer
Ciutat,1- cedeixen gratuïtament a
la Fundació Orfeó l’aprofitament
que correspon a aquest edifici propietat de tots: zona en casc antic,
clau 12b, amb una edificabilitat de
planta baixa més cinc pisos i un
sostre que supera els 5.000 m2.
Aquest aprofitament es transfereix
al sòl que ocupen els edificis del
carrer Sant Pere Més Alt i, la càrrega d’equipament d’aquest es transfereix al sòl del carrer Ciutat,1. És
a dir, part de l’equipament docent
desapareix del barri i es trasllada
amb un ús indeterminat a quasi bé
un quilòmetre de distància i en el
seu lloc, al costat del Palau de la
Música, es trasllada la possibilitat
d’edificar un patracol de sis plan-
tes amb un increment considerable
dels m2 de sostre destinat a ús residencial.
El benefici singular que rep la
Fundació Orfeó Català sense donar res (confessable) a canvi, fa
d’aquesta operació un cas típic de
“pelotazo” immobiliari amb connivència de les administracions públiques. La Fundació no cedeix sòl,
no urbanitza, no assumeix el percentatge d’habitatge protegit al
qual estaria legalment obligat, ni
tan sols el 10% d’aprofitament mig
del sostre que està obligat a cedir
a l’Ajuntament atès que “s’extreuen” de l’excés de sostre que li
han regalat i, a sobre, l’obsequien
l
La MPGM s’inventa una
nova clau urbanística
que combina lús
hoteler i la seva
transformació en
habitatge lliure
amb la possibilitat que transformi
el seu hotel en habitatges.
Considerant que la Fundació ha
adquirit un sòl qualificat d’equipament, queda alliberada de la funció
social que ha de complir constitucionalment tota propietat privada,
sobre tot quan aquesta funció ha
estat específicament assignada pel
planejament urbanístic, i això es fa
sense cap mena de contraprestació
o per raó d’un interès públic superior que ho justifiqui.
En conseqüència, l’administració pública disposa pròdigament
del patrimoni de tots, desfent-se
dels aprofitaments que tenia el sòl
del carrer Ciutat, 1 la qual cosa suposa, juntament amb el que deixa
de percebre quant a les obligacions de cessions i reserva per a habitatge protegit i la total absència
de compensació pels beneficis que
obté la Fundació, una veritable
“distracció” dels recursos públics a
mans privades.
passa a la pàgina 4 2
CARRER109 desembre 2008 d’entrada 4
2 ve de la pàgina 3
Estat actual de la situació
En aquest tràmit d’aprovació
inicial de la MPGM, la Comissió Territorial de Patrimoni de
Barcelona de la Generalitat
de Catalunya s’ha pronunciat
en contra de la descatalogació
dels edificis dels núms. 13b i 15
del carrer Sant Pere Més Alt i
a favor de la transferència de
qualificacions
urbanístiques
per “possibilitar-ne l’ús hoteler” i a favor del canvi a equipament de l’edifici del carrer
Ciutat,1.
Malgrat aquesta protecció
aparent dels edificis catalogats, la protecció efectiva
és només parcial, atès que
l’acord de la Comissió de Patrimoni preveu que per tal de
construir-hi l’hotel es protegeixi només la pell de la façana dels dos edificis esmentats
del carrer Sant Pere Més Alt.
Res diu de l’edifici del núm.
17 del segle XVIII i de la capella del col·legi La Salle. És
a dir, que aquest acord possibilita l’operació urbanística
de l’hotel i de l’aparcament
l
Tot i que Patrimoni
s’ha pronunciat
en contra de la
descatalogació dels
edificis de Sant Pere
Més Alt, la protecció
efectiva és només
parcial i aparent
arxiu
Projecte d’hotel de
l’arquitecte Òscar Tusquets,
rebutjat pel veïnat
soterrani conservant únicament les façanes contradient
el mateix PEPPHA, que considera aquests edificis com a
equipament protegit que ni
tan sols es poden enderrocar
parcialment ni, segons la normativa del vigent Pla especial
d’establiments de concurrència pública, hostaleria i altres activitats a Ciutat Vella,
transformar en ús hoteler.
La darrera informació apareguda és que arran de l’esmentat acord de la Comissió
de Patrimoni i del resultat del
singular procés de participació
ciutadana encetat pel propi
Districte de Ciutat Vella, l’arquitecte de la Fundació OrfeóCatalà traurà un altre projecte
arquitectònic, rebaixant les
pretensions inicials, per tal
d’ajustar la MPGM a l’ús hoteler a les façanes protegides.
El projecte, malgrat que
s’hagi variat, continua endavant i l’associació de Veïns en
Defensa de la Barcelona Vella i
l’Associació de Veïns del Casc
Antic, entre d’altres, continuaran la batalla legal per tal
que la legalitat i la defensa de
l’interès públic s’acabin per
imposar.
El pla del Barça,
un projecte caduc
Ariadna álvarez
arquitecta
deute que la construcció del Camp
Nou havia generat. Aquest model es
genera a partir de la ciutat industrial del XIX, on els eixamples urbans
es projectaran sobre les propietats
agrícoles, convertint les parcel·les
resultants en una nova mercaderia.
I la construcció de la ciutat constituirà en ella mateixa un negoci
immobiliari, generant els inicis
d’una nova activitat econòmica:
la construcció. Aquest model que
ha arribat fins a l’actualitat és un
model caduc, que està en crisi pel
mateix sistema i la crisi financera
mundial. En uns moments on hi ha
un estoc d’habitatges buits (nous i
de segona mà) esperant que l’administració els doni una sortida, on
la ciutadania no té garantit el dret
d’accés a l’habitatge, el model del
Barça 2000 o del Pla del Miniestadi
són totalment obsolets i no responen a les necessitats de les Corts.
“La identificació de més de 100.000
socis amb la marxa dels seus colors
fa que aquest camp de futbol sigui
alguna cosa més que un lloc per a
espectacles esportius i el converteix, potser, en l’únic “monument
viu” autènticament popular de la
ciutat.” (Hernández-Cros, J. E.;
Mora, G.; Pouplana, X. (1990) Arquitectura de Barcelona, COAC.
El F.C. Barcelona va construir el seu
primer camp a les Corts el 1922, als
terrenys de Can Ribot i Can Guerra, i el 1957 es trasllada al Camp
Nou buscant unes instal·lacions
amb més capacitat. El Barça i les
Corts han fet la seva pròpia evolució a diferents ritmes, i aquesta
característica de “monument viu”
del Camp Nou ja fa temps que genera problemes de convivència. Si
hi afegim les diferents propostes
del F.C. Barcelona per reformar
altre cop les seves instal·lacions,
presentant projectes que es basen en operacions urbanístiques
especulatives sense cap procés de
participació veïnal i amb secretes
negociacions amb el consistori,
conclourem que està més que justificat el malestar veïnal.
Les Corts és un districte jove
(pren el seu nom a l’antic municipi
rural que va ser agregat a Barcelona el 1897), que s’ha “construït” per l’addició de grans peces
d’equipaments al teixit residencial existent. Es caracteritza per
l’alta densitat (137 hab/ha) i una
estructura urbana heterogènia: de
les super-illes de la Zona Universitària-Sant Ramon-Maternitat amb
blocs aïllats, al petit eixample de
les Corts Velles i les construccions
dels 60 amb carrers estrets i cases
entre mitgeres, la ciutat jardí de
l
El malestar veïnal
de les Corts està
més que justificat
amb unes operacions
urbanístiques
especulatives, sense
participació
i portades a terme
amb secretisme
Pedralbes, les casetes de la Obra
Sindical del Hogar de la Mercè i
els edificis comercials en alçada
de l’avinguda Diagonal. A banda i
banda de l’avinguda se situen els
10 barris del districte (és el seu eix
físic) de diferents tarannàs i amb
poca comunicació entre ells, que
juntament amb el fet de ser un districte amb una predominant funció
terciària, dóna lloc a baixos nivells
de cohesió social. Tot i així, té activitat veïnal representada per diferents associacions, que s’ha coordinat històricament per fer front
a reivindicacions comunes.
Poca oferta dotacional pública
Projecte de baix a dalt
ignasi r. renom
Pancartes de protesta pel pla del Miniestadi a les Corts
Una de les grans paradoxes de
les Corts són els equipaments. El
seu gran nombre i variada tipologia
(esportius, universitaris, escolars,
hospitalaris, zones verdes, culturals i institucionals), l’escala (principalment es tracta d’equipaments
de ciutat i fins i tot de país, que
transcendeixen el districte i el barri) i la titularitat (en gran part privats) són els tres paràmetres que,
conjugats, donen com a resultat la
principal reivindicació veïnal: una
escassa oferta dotacional pública.
Tots aquests equipaments,
juntament amb l’activitat terciària, han especialitzat el districte
i exercit una gran pressió sobre
l’espai residencial. Amb l’augment
del preu del sòl i dels habitatges,
i fomentant les grans operacions
urbanístiques de transformació per
obtenir elevades plusvàlues (també la condició de districte limítrof
augmenta aquesta pressió sobre
les Corts). Hi ha exemples propers
i recurrents, com el projecte del
Barça o la urbanització salvatge
d’aquells primers anys 60 de dictadura franquista, que va fer desaparèixer bona part del patrimoni
arquitectònic de les Corts per aixecar-hi hotels i oficines, incrementant el volum edificable permès, i
en alguns casos privatitzant l’espai
públic.
Quan el Barça pren la iniciativa
de construir el Camp Nou als anys
50, s’embarca en un projecte molt
complicat, tant pel que fa a la gestió urbanística com a l’econòmica.
Els terrenys de la Maternitat eren
propers a l’antic camp i en aquells
moments el final de la Diagonal
era una zona residencial i d’equipaments en expansió i ben comunicada. Urbanísticament, el Pla
Comarcal del 53 ja preveia aquest
potencial, però no en concretava
l’ordenació. Es va haver d’esperar
a la concreció del pla parcial (aprovat finalment el 1956, i forçat en
part pels propòsits del Barça i de la
universitat d’ubicar-s’hi), per poder
modificar la qualificació urbanística
dels terrenys i definir la urbanització de l’entorn. Aquesta operació
va permetre també el canvi de
qualificació del primer camp, i amb
la seva venda va poder eixugar el
Si el Barça és “més que un club”,
qualsevol proposta de reforma del
Camp Nou que presenti ha de ser
alguna cosa més que una proposta
urbanística. Ha de ser en primer
lloc un projecte de barri, pensat
de baix a dalt, pensat entre tots
els implicats des de l’inici amb
una taula de treball conjunta.
Aquest és un dels principals aspectes a considerar. El segon és que
aquesta ciutat i el seu ajuntament
han de deixar de practicar “l’urbanisme de calculadora” i han de
començar a fer un gir en les seves
polítiques. El model del Fòrum,
que consisteix en modificar sistemàticament el PGM per la iniciativa privada està portant a aquesta
ciutat al límit de la seva cohesió
social, i a la pèrdua d’una estructura física bastant equilibrada. En
aquests moments en què es parla
de la crisi del capitalisme és un
bon moment també per parlar de
la crisi de la ciutat i per refundar
metodologies. En aquest sentit, el
Barça, com a club esportiu i entitat social amb vocació de país, ha
de tenir la capacitat de bastir un
projecte comú que per la seva implicació històrica amb les Corts ha
de partir del barri i del seu teixit
social per projectar-se a la ciutat,
amb la mateixa energia i il·lusió
amb què es va construir fa 50 anys
el Camp Nou, perquè només així
serà capaç de tirar-lo endavant.
Vista general del Camp Nou i la zona del Miniestadi
arxiu
Crònica
CARRER109 desembre 2008 CRÒNICA 5
6
Els pisos de
protecció ja són
prohibitius
7
La Favb dedica el
4t Fòrum Veïnal
a l’ecologia urbana
“Es difícil hacer un lugar humano de un nudo de comunicaciones”. Esta frase,
pronunciada por un vecino de Gràcia, resume a la perfección un problema endémico
que arrastra este barrio desde hace décadas en lo que fue la antigua plaza dels Josepets
Lesseps,
¿Dónde está el problema?
fotos: dani codina
Lluís Brau, arquitecto y miembro
de la Associació de Veïns de
la Vila de Gràcia, es el más
crítico. Afirma que la plaza sigue
pensada en función del coche:
“El Ajuntament se negó a aceptar
las propuestas que hubiesen
posibilitado que el verdadero eje
o leit-motiv fuese el peatón”.
Sostiene además que siendo
no sólo un nudo de transporte
privado sino también público, “la
plaza debería haberse convertido
en un auténtico intercambiador,
donde la gente pudiese
transbordar fácilmente entre
diferentes medios de transporte”.
“Se ha logrado con el metro,
aunque a mucha profundidad”observa- “pero no con los buses,
ya que las paradas están muy
diseminadas”.
Toni Ramón, profesor de
Arquitectura y miembro de la
misma entidad vecinal, concuerda
con la idea del Intercambiador,
aunque señala que “no sé si
hubiéramos tenido demasiado
margen”, si bien admite que “el
transporte público no fue una de
las prioridades”. Fernando Casal,
por su parte, responde que las
paradas de bus y las bocas de
metro “no están excesivamente
alejadas entre sí, y en todo caso,
no hay obstáculos que dificulten
los transbordos”. Y se pregunta
“¿cómo es posible que la plaza
esté hecha para los coches, si
de sus 28.650 metros cuadrados,
25.500 son peatonales?”. A esto
añade la significativa reducción
del tráfico, a base de suprimir
carriles y dejar de incorporar
carriles-bus.
Pero tal vez las críticas
más frecuentes sean de orden
estético. Porque la plaza es
dura, dureza agravada por el
gigantismo de las estructuras
metálicas diseñadas por Viaplana,
lo cual da al conjunto un aire
de inhumanidad. “Compramos
la plaza sobre plano”, comenta
irónicamente un vecino, para
señalar que no se esperaba este
resultado. ¿Nunca será Lesseps
un lugar humano? Quizás haya
que dejar, como afirma Fernando
Casal “que el tiempo haga su
obra: Que crezcan los árboles y
que la gente haga suya la plaza”.
el origen de “Una Altra Plaça
Lesseps és Possible”, plataforma vecinal donde estuvo representada una gran diversidad de
tendencias geográficas y hasta
políticas.
Fue una larga y dura negociación de aproximadamente
un año y medio, que en varios
momentos estuvo a punto de
supresión de la zona elevada);
y disminución del tráfico rodado. Por su parte, el Ajuntament
fue inflexible en un punto: el
arquitecto debía ser Albert Viaplana.
Hoy, tras tres años de obras
que han supuesto un auténtico
calvario para los viandantes, la
remodelación toca a su fin. Y,
como siempre ocurre, no satisface a todos por igual. Paradójicamente, todas las fuentes
consultadas coinciden en que
la plaza ha mejorado respecto
al primer proyecto de Viaplana
y es “infinitamente mejor que
al Nyap”: se ha recobrado en
gran medida la pendiente natural, los peatones han ganado
bastante superficie, y la plaza
se ha hecho permeable, es decir, fácilmente “atravesable”.
También concuerdan en que
“ésta es la plaza que se pactó”,
sin que nadie pueda llevarse a
engaño. Entonces, dónde está
el problema?
la historia
interminable
luis caldeiro
Lesseps es un espacio que constituye una verdadera encrucijada, ya que además de ser la
comunicación natural de Gràcia con el norte de la ciudad
y la sierra de Collserola, está
atravesado por la Ronda del
Mig, la vía que han de seguir
los coches que, entrando por la
Diagonal a la altura de la Zona
Universitaria, deseen dirigirse
a la comarca del Vallès.
Hasta ahora, todas las soluciones urbanísticas planteadas
para este espacio habían ido
fracasando, al menos en lo que
respecta a hacer de él un lugar mínimamente habitable.
En sus peores momentos, allá
por los primeros setenta, la
plaza fue incluso bautizada por
los vecinos con el apodo de El
Nyap (el pastiche, en catalán).
Y no era para menos: La plaza
estaba ocupada por un jardín
central elevado, rodeado de
tráfico y apenas frecuentado
por los vecinos. Quien deseara
cruzarla debía hacerlo por una
serie de pasos subterráneos,
tan sórdidos como deteriorados. Intentar hacerlo por superficie significaba jugarse la
piel. Mientras tanto, los peatones, que salían y entraban
en masa de los autobuses o del
l
El primer proyecto del
arquitecto Viaplana
causó tal malestar
que las movilizaciones
vecinales obligaron
a retirarlo
metro de Lesseps, se apiñaban
en calles estrechas. Una plaza,
en definitiva, hecha para los
coches, y cuya elevación central constituía una auténtica
barrera que separaba a Gràcia
del norte de la ciudad. Más que
una continuación del barrio,
una frontera.
Para arreglar tal desaguisado, el Ajuntament tomó la iniciativa, de la mano de Ferran
Mascarell. Y convocó un concurso de ideas en el que resultó
ganador el arquitecto Albert
Viaplana, autor de la plaza dels
Països Catalans, situada frente
a la estación de Sants.
El primer proyecto de Viaplana provocó tal malestar, que
el vecindario de la Casa Ramos
-un bello edificio en la confluencia de la Avinguda Príncep
d’Astúries y la calle Septimania- inició las movilizaciones.
Su líder: Fernando Casal, residente del inmueble y catedrático de Historia en un Instituto.
Ante las protestas, Mascarell se
avino a dialogar y retiró el proyecto. Se constituyó entonces
una “Comisión de Discusión”
en la que participaron técnicos
municipales, independientes y
delegados vecinales. Éste fue
l
El sector crítico
considera que la plaza
sigue pensada en
función del coche y
no del peatón ni del
transporte público
romperse. Pese a las diferentes sensibilidades, los vecinos
estuvieron de acuerdo en tres
reivindicaciones: Permeabilidad para los peatones; recuperación de la pendiente natural de la plaza (y por tanto,
CARRER109 desembre 2008 CRÒNICA 6
Els pisos de
protecció ja
són prohibitius
La crisi ha desvirtuat la raó de ser d’un habitatge de protecció. Barcelonins
que hi han tingut accés ara es veuen obligats a renunciar-hi perquè l’entitat
financera no els subroga la hipoteca. Quant al lloguer, l’Ajuntament s’ha
trobat amb un increment notable de la demanda d’ajudes
Gemma Aguilera
Prop de 90.000 barcelonins de totes
les edats estan inscrits actualment
en llistes per participar en sorteigs
de pisos de protecció oficial. A la
capital catalana, el 30% dels habitatges que es construeixen ja són
protegits, però encara s’està molt
lluny de poder garantir un habitatge digne a tots els seus ciutadans.
El cas Barcelona és només un exem-
l
Les persones que
estan quedant fora del
mercat d’habitatge
protegit són les que
més ho necessiten
ple d’allò que passa a tot el país.
La crisi econòmica i l’esfondrament de moltes empreses del
sector de la construcció estan retardant centenars de promocions
d’habitatges protegits i a preu de
mercat a tot Catalunya, i el que és
pitjor, estan deixant fora del mercat protegit les persones que justament, més ho necessiten. Tant és
així que fins al 2006, el 99% dels
barcelonins que resultaven agraciats amb la possibilitat de comprar
un pis protegit acabaven adquirintlo sense problemes. Ara, la situació
és radicalment diferent.
La crisi entorpeix l’entrega
Com relata Antoni Sorolla, delegat
d’Habitatge de l’Ajuntament de
Barcelona, “ara ja hi ha un percentatge considerable de gent que no
té diners per a l’entrada del pis i
que el banc no els ho fiança, de manera que no es poden subrogar les
hipoteques protegides que s’havien
previst”. El sistema és pervers, perquè els més necessitats troben una
barrera infranquejable en una banca
que no té oxigen i que és víctima de
la desconfiança que s’ha instal·lat
en el mercat internacional del diner.
Si un banc o caixa no pot aconseguir
liquiditat d’altres bancs que li prestin, doncs tampoc no es refiarà d’un
client que vol fer una gran inversió.
I aquí es paralitza tot.
Sorolla lamenta que davant
d’aquesta situació, molts pisos
no es poden entregar i es retarda
tot el procés d’adjudicació: “en el
cas de les promocions de l’Ajuntament, no és que es retardin les
promocions per manca de diners
o per qüestions tècniques, sinó
perquè quan ens trobem amb un
ciutadà que no pot aconseguir el
finançament, hem de readjudicar
el seu pis a una altra persona de la
llista, i tot plegat allarga el procés
força més del que prevèiem en el
moment de fer el sorteig”. Aquesta
situació suposa un pas enrere obligat en els avenços que s’han fet en
la línia de garantir un habitatge a
preu assequible als barcelonins, ja
que després de molts anys, fins i
tot els pisos de protecció han assolit preus prohibitius en relació a la
situació de l’economia real.
Paradoxalment, el ritme de
construcció és ara més ràpid que
fa un parell d’anys, assegura el delegat d’habitatge de l’Ajuntament,
que confirma que “les dificultats
financeres pel que fa a l’habitatge
no ens han afectat directament”.
joan morejón
Uns 70 joves esperen de fa un any llogar aquests pisos a Via Favència
El 2006, les empreses tenien moltes obres en marxa i hi podia haver
retards, ara en canvi es dediquen
més a les que tenen en marxa, que
són menys. Tant és així que Sorolla
explica que “en obres que estem
fent des del Patronat Municipal de
l’Habitatge notem que el compliment de terminis és millor que no
pas fa dos anys”.
Sí que hi ha però, un efecte indirecte negatiu de la crisi en la planificació d’habitatges del consistori.
Com que molts dels sòls que
obté l’Ajuntament per construir-hi
són sòls produïts per efectes d’ope-
¿Crisi o desídia?
Un llibre editat per l’Ajuntament recull
les principals actuacions en matèria
d’habitatge en el període 1999-2005. Hi
apareixen uns pisos ubicats al carrer
Rabí Rubèola, 13 i Valls, 41, al barri de
la Font de la Guatlla, amb pàrquing i
tres locals als baixos. Tres anys després
de la nominalització de les obres, l’edifici
segueix buit a l’espera d’allotjar-hi els nous
propietaris. La culpa de tot plegat, segons
el consistori, la tenen els retards en les
expropiacions, ja que alguns veïns encara
no han acceptat deixar els seus pisos per
traslladar-se al nou edifici. Però més enllà
de retards burocràtics, ¿com s’explica l’estat
d’abandonament de la finca? El José Luis
Alonso va comprar un dels locals, on hi ha
establert el seu negoci. Filtracions d’aigua,
brutícia al pàrquing, talls de llum i altres
inconvenients dificulten la seva activitat.
Acusa l’ajuntament de desídia i assegura
que després de moltes reclamacions, ningú
no se l’ha escoltat.
Per la seva banda, l’Associació de Veïns
Font de la Guatlla considera “vergonyós”
que després de més de tres anys, “no s’hagi
donat un ús a l’edifici”, tenint en compte
les carències d’habitatge que té el barri, i
que “es trobi en un estat tan lamentable”,
lamenta Maria Carmí Pau. El districte
de Sants-Montjuïc assegura que les
expropiacions estan culminant amb èxit
i que ben aviat una desena de veïns de la
Font de la Guatlla hi aniran a viure.
En un altre punt de Barcelona, a la Via
Favència, una setantena de joves fa
un any que haurien d’haver estrenat
pis de lloguer per 250 euros mensuals.
En aquest cas, segons els joves afectats,
l’administració no els dóna cap explicació,
de manera que viuen en una incertesa
permanent sobre el seu futur. La Raquel
López denuncia que “si ja és inconcebible
que l’obra s’hagi retardat tant, molt pitjor
és que no en comuniquin res, amb la qual
cosa és totalment impossible fer plans
a curt termini. No és just que cada dia
estiguem esperant la carta o la trucada
definitiva”.
La promoció d’habitatges de Via
Favència ja estava inclosa en el pla
d’habitatge 2004-2007. L’àrea d’habitatge
de l’Ajuntament explica que “els
endarreriments en la finalització d’aquest
projecte són atribuïbles a qüestions
tècniques”, i es preveu que els pisos es
puguin lliurar a principis del 2009.
racions privades que han de cedir
una part del sòl per fer habitatge
protegit, també es nota un cert retardament d’aquestes operacions
privades, que poden provocar més
dificultat per obtenir sòl.
Amb tot, el consistori es mostra
confiat que podrà complir sense
problemes el Pla de l’Habitatge
que venç el 2011. De fet, explica
Antoni Sorolla, “estem revisant el
pla perquè la nova llei de l’habitatge obliga a uns nous plans. Ara ho
fem amb més ambició, el 30% dels
habitatges que es construeixen són
protegits, una mitjana molt per sobre de qualsevol ciutat catalana o
espanyola”.
L’ajuntament està sanejat i ha
fet una aposta per reaccionar davant la crisi sense paralitzar els seus
projectes i per respondre als efectes que ja han arribat al ciutadà.
El consistori ha notat un increment
notable de la sol·licitud d’ajudes al
lloguer i de les prestacions socials.
Actualment, a Barcelona hi ha 30
promocions en construcció i 18 de
planificades. El 2008, el consistori ha tancat el pla habitatge del
període 2004-2007 amb 5.700 habitatges en construcció, només adjudicats i fins i tot encara pendents
d’adjudicar, i 4.470 ja adjudicats.
Però al carrer, la realitat sembla
ser una altra. Carrer us explica dos
casos concrets, però que il·lustren
moltes altres situacions que es viuen a la nostra ciutat.
CARRER109 desembre 2008 CRÒNICA 7
Barcelona suspèn
en millora ambiental
El medi ambient a l’entorn urbà va ser tema de debat en el Fòrum
Veïnal Barcelonès -celebrat el 7 i 8 de novembre- que la Favb va
organitzar per quarta vegada sobre la petjada ecològica de la ciutat
marc villoro
Aquest fòrum es planteja com una
trobada de la Favb amb altres entitats i sectors socials, i té tres finalitats: la reflexió del moviment
veïnal, la trobada amb altres moviments, i establir una proposta
d’actuació de la ciutat. Segons
Albert Recio, vicepresident de la
Favb, els objectius dels dos primers
punts “van anar molt bé. Ara estem
en fase de recollir propostes per a
un text que passarem a les entitats
que hi van participar perquè s’hi
adhereixin”.
La diversitat de temes que es
van tractar al llarg de les jornades va ser àmplia. Com a qüestions destacades, i a tall de resum,
Barcelona és, com quasi totes les
ciutats del món, ecològicament
depredadora; s’han de fer esforços
per reduir l’impacte mediambiental; el model productiu i de consum
s’ha de redefinir, però, com apunta
Recio, “és difícil perquè és com si
tens un edifici i l’has de fer nou”;
el consum energètic ha empitjorat a Barcelona i la contaminació,
que afecta de forma desigual en
punts de la ciutat, és més o menys
la mateixa; hi ha una necessitat
d’intensificar el model de transport públic, bicicleta i vianant per
l’impacte del vehicle privat -molts
dels quals vénen de fora- sobre el
funcionament de la ciutat i la contaminació; o l’augment d’energies
renovables a la ciutat amb plaques
solars per produir electricitat en
comunitats de veïns, per a la qual
cosa caldria que “els particulars
poguessin fer-ho i trobar mecanismes per facilitar-ho”, comenta
Recio.
A l’acte de presentació del fòrum, que va tenir lloc a l’auditori
del MACBA el dia 7, hi va assistir
Imma Mayol, cinquena tinent d’alcalde de Medi Ambient de l’Ajuntament, amb qui, segons Albert
Recio, “estem bastant d’acord en
què en moltes coses Barcelona
no ha millorat en temes mediambientals i que els passos són molt
lents en aquest aspecte”. Després
va seguir una taula rodona, “La
del CEPA). A la tarda es van realitzar tallers sobre aquests mateixos
temes i la posterior presentació de
conclusions. Com explica Recio, el
contingut del matí “va ser bastant
amè perquè hi havia ponències de
temes diferents. Els tallers van
comptar amb una mitjana de 15
participants i van ser molt actius
perquè la gent porta temps pensant sobre aquests temes i venia
amb idees”.
Manifest sobre ecologia urbana
Moment de la ponència del metge Josep Martí sobre salut ambiental
ciutat i el medi ambient”, amb la
participació de Jorge Riechmann,
filòsof i ecologista; Horacio Capel,
catedràtic de Geografia Humana
de la UB; i Hortènsia Fernández,
activista ecològica i feminista. Riechmann va apuntar idees: “Ara
vivim en un món ple, saturat, en
termes ecològics; el creixement és
destrucció ecològica, el no creixement és crisi social; hi ha una ceguesa productivista: no és que no
puguem veure, és que no volem
fer-ho. La petjada ecològica urbana excedeix la superfície efectiva
de les ciutats: Londres (125 vegades més gran la petjada que la superfície), Barcelona (470) o Bilbao
(282)”. Riechmann enumera 12
claus de la sostenibilitat urbana,
que es resumeixen en dues: “Metabolisme biofísic sostenible i més
democràcia participativa”.
Per la seva banda, Horacio Capel
va partir de tres escales -global,
estatal i local-, essent la primera
la fonamental. Segons Capel, “mai
no hem estat tan bé com ara, però
mai els problemes no han estat tan
greus com avui. No hi ha dubtes
sobre la gravetat de l’escalfor del
planeta”, i va parlar de “la posthumanitat i els 4 genets de l’Apocalipsis, és a dir, la mort, guerra, fam
i epidèmies”. A nivell local, que
correspon a la nostra actuació com
l
L’anàlisi dels experts
va ser: hem avançat
en l’estalvi d’aigua, el
tema dels residus es
pot millorar molt i el
model energètic és del
tot insostenible
a ciutadans, va destacar que abans
la vegetació no era necessària a les
ciutats, però que avui les àrees verdes són una necessitat. Finalment,
Hortènsia Fernández va referir-se
anna carlota
a l’atenció a les persones amb el
terme “cuidadania” per abordar la
ciutat des d’aquesta òptica. Per a
Fernández, “només s’ha tingut en
compte el treball mercantil a la
societat patriarcal. S’ha de reconèixer i valorar la tasca d’atenció
de la vida per part de les dones,
i els diferents sistemes econòmics
no la fan visible. Ha d’existir una
corresponsabilitat a parts iguals
entre homes i dones en l’atenció
de la vida”.
Cinc eixos de treball
El debat es va traslladar el 8 de
novembre al Centre Cívic el Far,
a la Barceloneta. Al matí es van
organitzar diverses ponències. Sobre aigua (David Sauri, professor
de Geografia de la UAB) i energia
(Miguel Muñiz, activista ambiental); sobre mobilitat (Ricard Riol,
president de la PTP), salut ambiental (Josep Martí, metge del CAPS),
el litoral de Barcelona (Anna Rosa
Martínez, de l’organització Grenpeace) i residus (Víctor Mitjans,
En la presentació de conclusions,
pel que fa al taller “Aigua i energia”, es va parlar de conscienciació, regulació i fiscalitat, instrument -aquest últim- per gravar els
excessos (aigua, electricitat...);
del consum energètic a Barcelona
i del fet que el ciutadà no sap que
els impactes pitjors són els que no
es veuen; i també es va tractar
molt el tema de la dessaladora.
Sobre “Mobilitat”, alguns del punts
destacats van ser la dificultat de
les persones de mobilitat reduïda
en l’ús del transport públic; una jerarquització de transports: vianant,
bicicleta, transport públic i privat;
que els grans centres comercials
potencien l’ús del vehicle privat
(ciutat més àmplia); o un transport
públic de més qualitat.
En relació a “Salut”, primer
es va tractar sobre residus (noves
deixalleries, campanya “Catalunya lliure de bosses”, revisió Llei
d’envasos) i després de salut (es
pot reduir el risc de malaltia, amb
l’exemple de Salzburg on s’ha reduït la potència dels repetidors;
fomentar el comerç i vida de barri
per ajudar a les persones que estan
soles). En “Espais naturals”, es va
parlar de la mirada metropolitana
d’aquests espais (Collserola, Montjuïc, rius Besòs i Llobregat, Parc
Agrícola i Delta del Llobregat), que
són béns únics i escassos a la ciutat; de la importància de l’àmbit
educatiu, així com de les àrees de
contacte que hi ha entre els espais
naturals i la ciutat.
Les idees sobres les quals va girar aquest fòrum van donar lloc a
un manifest consensuat per la Favb
i diferents entitats que vol ser el
full de ruta del moviment veïnal
en temes ambientals, i que es va
presentar el dia 16 de desembre a
l’Ateneu Barcelonès. Podeu trobar
els materials que es van treballar al
Fòrum i el citat manifest en la pàgina web de la Favb (www.favb.cat).
CARRER109 desembre 2008 PUBLICITAT 8
CARRER109 desembre 2008 CRÒNICA 9
Una xarxa per
millorar Ciutat Vella
El passat 11 d’octubre
es va celebrar el
I Fòrum Veïnal
de Ciutat Vella.
L’objectiu és impulsar
la creació d’una xarxa
veïnal al districte
que pugui treballar
més eficaçment
davant dels seus
problemes actuals:
el deteriorament
del patrimoni, la
saturació turística i
el funcionament dels
serveis públics
l
Durant el debat es va
demanar que l’Oficina
d’Habitatge de Ciutat
Vella i Focivesa
esdevinguin organismes
oberts i transparents
rondes. Els temes tractats es van
agrupar de la següent manera:
- Turisme, apartaments turístics
i patrimoni
- Espai públic, mobilitat
i seguretat
- Habitatge i assetjament
immobiliari
- Equipaments, salut
i serveis públics
Com a eixos vertebradors i qüestions que van aparèixer a tots els
debats, la participació ciutadana
i els reptes del turisme van funcionar com a temes transversals.
En aquest sentit, és generalitzada
la percepció que els ciutadans de
Barcelona, i els de Ciutat Vella es-
Transport pels núvols
La T-10, el títol de transport
més popular entre els usuaris
del metro de Barcelona, serà un
6,94% més cara a partir de l’1
de gener de 2009. L’augment
quasibé triplica la inflacció
interanual. Els altres títuls
de metro també pujaran per
sobre de la inflacció. A canvi,
els menors de 12 anys viatjaran
pràcticament gratis als tranports
públics. L’únic cost serà el
d’una tarjeta anual de 35 euros
(3 euros mensuals), tot i que
s’havia anunciat la gratuïtat
absoluta.
No a l’estació Europa
Jordi Hereu vol denominar
Europa a la nova estació del
TAV. Les associacions de veïns
de Sant Martí de Provençals i
de la Sagrera han presentat
dos escrits en què s’oposen
frontalment a la citada
proposta, reivindicant com a
denominació el nom dels barris
que l’acolliran.
jordi martí
Impulsat per la FAVB i organitzat
conjuntament amb l’Associació de
Veïns de Casc Antic, l’Associació
de Veïns de l’Òstia, la Plataforma
d’Afectats en Defensa de la Barceloneta i l’Espai Social Magdalenes,
aquest primer Fòrum Veïnal suposa
un exemple d’iniciativa ciutadana, autogestionada i independent
de les administracions públiques.
Estava adreçat a associacions de
veïns del districte de Ciutat Vella,
i també a grups específics que treballen en qualsevol aspecte social
del barri. En definitiva, una olla
comunitària on fer bullir les idees
i posar ingredients i propostes en
comú. Van participar-hi representants de catorze entitats diferents,
que sovint comparteixen els mateixos objectius i preocupacions,
però que no acostumen a treballar
plegades.
Els temes tractats durant el Fòrum es van repartir entre quatre
grups de treball, pels quals van
anar passant tots els participants
al llarg de la jornada en diferents
Breus
de ciutat
álvaro pla
Un moment del debat, que es va portar a terme en un edifici de la plaça del Forat de la Vergonya
Participants
al Fòrum
ACAR. Associació d’ArtesansCreadors de la Ribera
Associació de Veïns i
Comerciants del Carrer de la
Cera
AVV Casc Antic
AVV Barri Gòtic
AVV L’Òstia
Cruïlles
Espai Social Magdalenes
FAVB
GIASA. Grup d’investigació ArtSociologia-Antropologia
Institut Català d’Antropologia
Masala
Taller contra la violència
immobiliària
V de Vivienda
Veïns en defensa Barcelona
Vella
Poden trobar-se els materials
de treball del I Fòrum Veïnal a:
http://forumciutatvella.wordpress.com
pecialment, són cada vegada més
actors secundaris en una ciutat
concebuda com un parc temàtic
per a turistes.
El mètode emprat durant les
sessions de treball del Fòrum Veïnal va ser el de proporcionar als
participants textos aportats prèviament sobre cada tema específic i,
un cop reunits, fer una introducció
al tema i establir un debat controlat per un moderador extern.
Conflictes actuals al districte
Les sessions van servir per elaborar el diagnòstic d’alguns dels problemes que es viuen actualment a
Ciutat Vella i apuntar possibles vies
de solució. En l’àmbit de patrimo-
ni, per exemple, es va constatar
la progressiva destrucció del patrimoni existent, i també la incapacitat de les administracions per
protegir-lo. També es va fer palesa la necessitat d’ampliar la noció
de patrimoni per tal de protegir la
cultura immaterial i la memòria
col·lectiva. En aquest sentit, una
idea interessant sorgida del Fòrum
seria la creació de centres d’interpretació de la història i memòria
de les classes populars, així com
aturar la política de descatalogació
o crear una oficina de defensa del
patrimoni de Ciutat Vella.
En un altre dels àmbits tractats,
el de l’espai públic, la mobilitat i
la seguretat, van sorgir per exemple les demandes d’un pla de mobilitat, de la retirada de l’ordenança
del civisme, o la moratòria de llicències de terrasses i la disminució
d’aquestes. I a un nivell més local
i concret, es va parlar fins i tot del
nom que se li ha de donar a la plaça del Forat de la Vergonya, mitjançant un desitjable procés obert
i participat per veïns.
Pel que fa al debat vinculat a
l’habitatge i l’assetjament immobiliari, es va apostar per exemple
per la rehabilitació d’edificis enlloc del seu enderroc; una transformació de l’Oficina d’Habitatge de
Ciutat Vella i de la societat mixta
Foment Ciutat Vella (Focivesa), de
manera que esdevinguin organismes oberts i transparents; estimular noves formes de propietat, cens
d’habitatges vacants, mesures de
control sobre el mercat immobiliari...; o que La Caixa, Telefónica,
SABA Aparcaments, Caixa Catalunya i BBVA surtin de l’accionariat
de Focivesa.
En l’àmbit dels equipaments,
els serveis públics i la salut, es va
debatre sobre el procés creixent
de privatització de serveis públics
a Ciutat Vella, (es va posar com a
exemple que inicialment l’Ajunta-
ment havia previst la gestió privada del centre on es va fer la jornada). Algunes de les idees que van
sorgir en aquest grup de treball és
que cal generar consciència d’allò
públic; analitzar alternatives de
control i supervisió del funcionament de serveis públics com els
sanitaris o els educatius, i elaborar
un mapa de serveis necessaris per
al barri. El tema de la salut, per la
complexitat de definir quina és la
seva relació amb els serveis públics
i els equipaments, va quedar una
mica aparcat.
L’inici del camí
Al plenari final, hi va haver un torn
obert de paraules on van sorgir noves idees de cara al futur: elaborar
l
Dos dels objectius
són aconseguir prou
cohesió per garantir la
continuïtat del Fòrum
i incloure en la xarxa
nous actors socials
un manifest conjunt; incorporar
nous temes com la pobresa, l’exclusió social o els nouvinguts, i estendre el model d’aquest Fòrum a
altres districtes de Barcelona.
L’Institut de Govern i Polítiques
Públiques va elaborar un informe
extern on es valoren les propostes
sorgides com la principal aportació d’aquest Fòrum, alhora que es
recomana continuar treballant-hi
per afinar-les i s’assenyalen dos
reptes: aconseguir una cohesió
prou sòlida com per garantir la
continuïtat d’aquest projecte i
tenir la capacitat d’incorporar
a la xarxa nous actors socials de
Ciutat Vella.
Nissan ha de negociar
Després de les importants
mobilitzacions realitzades per
les treballadores i treballadors
de Nissan, l’empresa es dóna
tres mesos per negociar
l’excendent de plantilla de
1.580 persones. L’ERE dóna pas
a una suspensió temporal de la
feina per a 3.500 treballadors.
Els actes de protesta han estat
quesibé diaris i han tingut una
forta participació.
No ajudem els bancs
El president de Cáritas
Barcelona. Jordi Regla, va
recriminar al Govern que destini
milions d’euros perquè els
bancs puguin superar la crisi
econòmica i que es dediquin
molts menys a l’eradicació de la
pobresa.
Mossos matriculats
Tots els mossos hauran de
lluir el seu número de placa a
l’uniforme. Els 14.150 efectius
hauran de complir aquesta
norma en un termini de 6 mesos.
L’uniforme de gala queda exclòs
d’aquesta obligació. El text
que presenta aquesta norma
reconeix el dret de totes les
persones a identificar en tot
moment els funcionaris policials.
Privatitzar el funeral
L’empresa minicipal Serveis
Funeraris de Barcelona por
arribar a ser propietat privada
en un 100%. El consistori podria
vendre el 51% de les seves
accions a un grup inversor
anglès. L’Ajuntament posa com
a condició que pugui controlar
l’augment dels preus al públic.
Ans al contrari, l’Ajuntament vol
recuperar l’entitat Cementiris
de Barcelona (societat mixta de
la mateixa proporció).
Prostitució
La criminalització de l’exercici
de la prostitució és constant.
A primers de novembre les
treballadores sexuals que
exerceixen en el Raval van
denunciar l’assetjament del cos
especial de la Guàrdia Urbana.
Reivindiquen el dret a treballar
al Raval en condicions segures
i higièniques. Els insultos i
amenaces són més nombrosos a
les noves veïnes.
Opinió
CARRER109 desembre 2008 OPINIÓ 10
josep martí valls
13
El conflicte del CAS
de la Vall d’Hebron
La veu del
CARRER
D’uns mesos ençà la crisi és la gran protagonista de
les nostres converses. D’idea malintencionada d’unes
quantes persones recalcitrants que parlaven dels
riscos de la bombolla immobiliària, la crisi ha passat
a ser una mena d’accident fortuït del qual ningú no
n’és responsable. En canvi, el patiment de milers
de persones que veuen perillar el seu lloc de treball,
la seva casa o el seu futur ja és ben concret. Però al
nostre país sembla com si hi hagués un acord sense
fissures en la classe política que la crisi l’hem de pagar
entre totes i tots els treballadors. Doncs mirin, no, no
hi estem d’acord.
No estem d’acord amb reduccions salarials a no ser
les dels sous dels grans directius que ens han dut a
la crisi. No estem d’acord en reduir la despesa social,
al contrari, perquè aquesta genera llocs de treball, i
és l’única garantia de lluita contra la pobresa i per la
cohesió social. No estem d’acord amb el retall de drets
a les persones immigrades, ni a d’altres col·lectius,
perquè els drets són un gran bé col·lectiu i, quan es
minven, hi perdem totes i tots. No estem d’acord amb
la pujada generalitzada de tarifes si no reflecteixen la
responsabilitat en l’ús real de l’aigua, de l’energia, el
transport o la generació de residus. No estem d’acord
que es financin els bancs, les constructores i les
fàbriques de cotxes i en canvi es produeixin cada cop
més desnonaments i trobem cada cop més persones
que dormen al carrer, furguen a les escombraries
i passen gana. Tampoc no estem d’acord amb
campanyes que ens “estimulen” al consum.
Aquesta no és una crisi nova, és cert, però sí que
es dóna en un moment en què la crisi del sistema
econòmic se suma a la crisi mediambiental més greu
en la vida del planeta. En front d’això només podem
dir que contra la crisi volem mesures i compromisos
socials i bel·ligerància contra els especuladors que ens
han dut al caos.
La veu del CARRER
Edita: Federació d’Associacions de Veïns
i Veïnes de Barcelona
Obradors, 6-10 baixos
08002 Barcelona
Telèfon: 93 412 76 00
Fax: 93 412 58 88
e-mail: [email protected]
Web: www.favb.cat
Mª Palencia, Núria Pompeia, Albert Recio,
Ferran Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè
Tatjer, Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau
Vinyes, Luis Zaurín
Consell de direcció: Andrés Naya,
Marc Andreu i Eva Fernández
Administració: Marga Parramon
Publicitat: Isabel Mancebo
Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz
Fotomecànica i impressió: Imprintsa
Telèfon: 93 878 84 03
Distribució: Trèvol Missatgers
Telèfon: 93 498 80 70
Revisió ortogràfica: Roser Argemí
Consell de redacció: Gemma Aguilera,
Luis Caldeiro, Eduard Calvet, Vicent Canet,
Anna Carlota, Dani Codina, Daniel Gomis,
Jordi Martí, Joan Morejón, Maria Ortega,
Jordi Panyella, Ricardo Iván Paredes, Ignasi
R. Renom, Isabel Rey, Cristina Sirur, Jordi
Tarrés, Alícia Tudela, Marc Villoro
Consell assessor: Manel Andreu, Anna
Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Alfons
Barceló, Jesús Berruezo, Esther Cànovas,
Horacio Capel, Josep Ramón Gómez,
Maria Eugenia Ibáñez, Joan B. Isart, Alfons
López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano
Meseguer, Pep Miró, José Molina, Eduard
Moreno, Ferran Navarro, Albert Ollés, Rosa
El ninot de
El Roto
La crisi,
que la paguin ells
La veu dels
lectors
Fechas erróneas sobre
Prosperitat
Hola, soy lector fiel de Carrer,
dando gracias a los que os trabajáis
la existencia de una publicación
tan necesaria y útil como ésta.
Cuando se estudie esta ciudad, el
Carrer será una referencia obligada. Por eso me animo a enviar esta
carta.
En el número 108 hay dos errores de fechas. En el artículo sobre
Casals de Joves, me gustaría con-
Portada: Ferran Fernández
Imprès en paper ecològic de 80 grams
Dipòsit legal B - 21300 - 1995
Aquest número té un tiratge de 8.000
exemplars i la seva distribució és gratuïta
L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del
Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya,
Ajuntament de Barcelona i diverses entitats
Gonzalo García
Miembro de la Asociación de
Vecinos de Prospe, miembro
fundador de RLIV y usuario del
Casal de Joves cuando era joven
Los colegios públicos
de Barcelona
Maqueta original: Joan Carles Magrans
La FAVB no està necassàriament d’acord
amb les opinions que s’expressen
als articles signats per particulars o
col∙lectius. Es permet la reproducció sense
modificacions de qualsevol contingut de
la revista fent esment de l’autoria i sense
finalitat de lucre, segons la norma copyleft
Como Casal de Joves ya llevaban 2
años más en otros “garajes” cuando se consiguió el edificio de Muebles Narciso.
El artículo de Radio Línea IV,
también menciona los 20 años.
RLIV funciona desde 1986. Otro detalle: Radio Farigola y Radio Ágora
funcionaron en Prosperitat porque
la Asociación de Vecinos del barrio
les cedió un espacio, no la Iglesia.
Un saludo.
manel sala “ulls”
Casal de Joves de Prosperitat
cretar que el de Prosperitat tiene de funcionamiento más de 20
años: la ubicación actual (Joaquim
Valls), es de 1983. Son por lo tanto
25 años cumplidos en este edificio.
En el año 1974 algunos padres
de Barcelona nos comprometimos
en una lucha para reivindicar guarderías gratuitas y una enseñanza
preescolar con unas condiciones
mínimas de calidad. Conseguimos
algunas buenas guarderías municipales, que, por su reducido número, se han convertido en prácticamente testimoniales, aunque muy
valoradas y citadas en la propaganda oficial.
Desde hace unos pocos años se
estableció con carácter obligatorio
la enseñanza para los niños de más
de 3 años, con lo cual los alumnos
de tres a seis años se incorporaron
a los centros docentes existentes.
Esto ha supuesto para muchos colegios la necesidad de habilitar aulas
para este nuevo nivel de la ense-
ñanza. Hay que decir que en un
cierto número de centros escolares
públicos estas instalaciones resultan insuficientes e inadecuadas.
Que treinta años después de
aquellas luchas y del establecimiento de un sistema democrático haya clases de P-3 con 25
niños pertenecientes, a veces, a
unas ocho o diez nacionalidades
con solo un profesor titular y, con
mucha suerte, un auxiliar frecuentemente a tiempo parcial, es totalmente inaceptable. La situación
solo se sostiene por la dedicación y
el esfuerzo de los profesores, a los
que hay que agradecer su labor.
Si los padres no tienen tiempo
para protestar y revindicar, porque
cada vez trabajan durante más
horas, tal vez sería el momento
de que nos movilizáramos los que
entonces éramos padres y ahora
somos abuelos.
Horacio Capel
Barcelona
CARRER109 desembre 2008 OPINIÓ 11
Un apunt sobre el catàleg
dels Arbres d’Interès Local
L’any 1994 es va declarar Arbre
d’Interès Local un dels arbres de la
plaça Prim al Poblenou. Es tracta
d’un bell exemplar de bellaombra,
un arbre que es caracteritza sobre
tot pel gran desenvolupament del
seu peu per sobre del terreny que
acostuma a assolir diferents metres d’amplada.
És un exemplar aquest, que amb
els altres existents contribueix de
manera decidida a singularitzar
aquest racó de la ciutat atorgant-li
una gran personalitat. A més a més
són arbres molt singulars pel seu
valor exòtic i històric, és una de les
espècies que va aportar al nostre
catàleg el jardiner francès J.C.N.
Forestier quan va venir a partir de
1915 per treballar a Montjuïc per a
l’Exposició de 1929. De fet, així es
va reconèixer quan es va declarar.
Ara bé, si un s’acosta a la plaça,
de seguida es qüestiona per què
LA CAMBRA FOSCA
Mobbing El conflicte d’Assumpta Escarp
8:30 del matí de l’1 de
desembre. 30 persones,
entre d’elles representants
del Taller contra la Violència
Immobiliària, la Coordinadora
contra l’Especulació de
Ciutat Vella i la Favb van
recolzar el veí del carrer
Robadors, Manel González,
en l’intent de desnonament
per part de les empreses
Taravaus i Mancia, uns
veritables delinqüents que
estan sometent aquest veí
a unes condicions de vida
indignes. Sense aigua, aïllat,
amb talls de llum i una i mil
amenaces. La regidora no va
acudir, ella que presumeix
d’estar a prop de la gent.
Una de les pancartes deia
“Generalitat i districte,
còmplices”. Mentre no
demostrin el contrari.
dani codina
És el conflicte dels
bombers de la nostra
ciutat. Porten mesos
manifestant-se, dia
rere dia plantats a la
plaça de Sant Jaume
explicant les seves raons
a tothom que els vol
escoltar. Un conflicte
que s’ha de solucionar
negociant i no donantlos l’esquena. No podem
admetre la versió que
els bombers demanen
l’impossible. La major
part dels bombers està
recolzant aquesta lluita.
Totes les casernes estan
revestides amb pancartes
i reivindicacions, com
la imatge d’un bomber
crucificat en la part més
alta d’una de les façanes.
Els vehicles amb pintades
anuncien el descontent
per tots els carrers de la
ciutat. Els bombers de
Barcelona cobren els sous
més baixos de tot l’Estat.
Els materials i eines són
caducs i no es renoven.
Les instal·lacions tenen
un manteniment mínim.
Les reivindicacions són
serioses. En un conflicte
llarguíssim com aquest,
la responsable hauria de
parlar i explicar les seves
raons. Si en temes més
escabrosos (per exemple,
el cas Vilaró), no va parar
de parlar, ¿per què calla
ara? La ciutat no es pot
permetre conflictes tan
llargs. Negociïn! Aprofitem
l’ocasió per saludar
calorosament tot el cos de
bombers.
Les males arts de Vila Casas
només es va declarar un arbre i
no els altres, si són de característiques similars, plantats al mateix
moment i de la mateixa grandària.
Tant important i valuós és l’arbre
catalogat com el de la seva dreta
o com el de l’esquerra, i encara
més, és evident que el conjunt supera la suma de les parts.
Pot ser en el seu moment només es va tractar de models i no
de crear un veritable catàleg? Han
passat més de catorze anys i pot
ser caldria revisar-lo en ferm.
A propòsit d’aquest catàleg sobre el patrimoni arbrat de la ciutat, ¿les darreres catalogacions
són de 1998, com posa de manifest
el Catàleg d’Arbres d’Interès Local consultable a la pàgina web de
Parcs i Jardins?
Esperem i desitgem que no sigui així, i que en poc temps aquest
catàleg pugui consultar-se actualitzat. És una informació que segur
que interessa a molts ciutadans i
amb molt potencial didàctic sobre
la gestió del patrimoni vegetal delegada per l’Ajuntament a Parcs i
Jardins.
Jordi Díaz
Jardineria, Paisatge i Patrimoni
Les cartes enviades a la
secció de La veu dels lectors
han de tenir un màxim de
1.800 caracters (un foli). Ens
reservem el dret d’adaptar-les
si superen aquesta extensió.
Bones festes
i bon 2009!!!
L’equip de Carrer i la junta
de la Favb us desitgen
un any divertit, solidari i
lluitador per fer front a la
maleïda crisi.
L’empresari farmacèutic Antoni Vila
Casas (Barcelona, 1930), fundador
dels laboratoris Prodesfarma
fusionats amb Almirall, es dedica
també al mecenatge artístic i
pictòric que, d’altra banda, és per
als poderesos una bona forma de
desagravar els seus ingents beneficis.
Entre els seus poders es veu que hi ha
també la semiprivatització de l’espai
públic i l’incompliment dels projectes
urbanístics. Ho prova que la seu que
la Fundació Vila Casas està aixecant
en dos naus industrials qualificades
d’equipaments al carrer LlacunaSancho d’Àvila, al 22@, hagi tancat amb
catherina azón
una glorieta d’obra (inexistent als
plànols municipals) l’espai interior
qualificat de zona verda. Ara serà un
pati interior a mode de privada plaça
dura. La seu de la fundació gaudirà
d’un bosquet exterior que l’embellirà
però al qual, recordant la mala
experiència veïnal del Parc Central,
tampoc no se li intueix ús públic clar.
Això sí, l’equipament privat s’està
eixecant en temps rècord, mentre
que al mateix Poblenou, la biblioteca
i l’equipament de Can Saladrigas
fa anys que s’endarrereixen, i ara
sembla que no hi ha diners per
enllestir-lo tot fins després del 2011.
EN POSITIU
Pujol, entre SOS Racisme i la FAVB
La hemerotega digital de La Vanguardia
L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol és un polític de
la vella escola, sense pèls a la llengua. Això pot portar-lo
a la cambra fosca, com li ha recordat fa poc SOS Racisme
a rel d’unes declaracions -en la presentació del seu libreentrevista amb Heribert Barrera Toc d’alerta- en les que adoba
la xenofòbia en considerar la immigració el principal “perill”
per a Catalunya. Ara bé, si aquí positivem el líder nacionalista
és perquè en el mateix llibre, quan reivindica el paper dels
partits tot i el desprestigi de la política, Pujol recalca també
la importància de l’anomenada societat civil. I, en concret a la
pàgina 39, cita tres entitats com de les més significatives del
país, tot i que mai, diu, podrien substituir els partits a l’hora de
presidir la Generalitat: Òmnium Cultural, el Barça i la FAVB. Tot
un reconeixement al moviment veïnal.
Desde hace unas semanas
es posible acceder de forma
gratuita a la colección
completa del diario La
Vanguardia, desde su
fundación en 1881 hasta
nuestros días. Hemos de
agradecer esa iniciativa y
felicitar a la empresa editora
del periódico por haber
puesto a disposición del
público este valioso archivo
documental, que puede
consultarse, por fechas o a
partir de palabras clave, en
esta dirección electrónica:
http://www.lavanguardia.
es/hemeroteca. La amplitud
de las informaciones y
datos a los que se puede
acceder permite acercarnos
de una forma más precisa a
acontecimientos y personajes
de la vida barcelonesa y de
otros lugares de España y del
mundo. Por lo que respecta
Premi per a Martí Checa
Viviendas del Congreso. Habitatge obrer i catòlic, és el treball
guanyador del segon Premi d’Investigació Martí Pous i Serra
convocat pel Centre d’Estudis Ignasi Iglésias. L’entitat de
Sant Andreu de Palomar premia així l’obra del veí del barri
i col·laborador de Carrer Martí Checa i Artasu per la seva
vàlua documental i de recerca històrica. Felicitem l’amic i
recomanem per a la memòria històrica la seva aproximació a
les vivendes catòliques per a obrers que es van construir en ple
franquisme a Catalunya.
a nuestra ciudad, creemos
que la consulta posibilitará
un mejor conocimiento de la
historia urbana de Barcelona
y de sus protagonistas, a
la vez que precisar muchas
cronologías. Esta es una
buena ocasión para recordar
una importante fuente que
hasta ahora ha ayudado a
esta tarea. Nos referimos
a la excelente cronología
de la ciudad realizada con
gran rigor por Josep Maria
Huertas Clavería y publicada
en el libro Barcelona: la
construcción de una ciudad
(1989), escrito juntamente
con Jaume Fabre. Animamos
a los ciudadanos a consultar
esa nueva base de datos de la
hemeroteca de La Vanguardia
y contrastar con ella los
propios recuerdos sobre
la vida de Barcelona y la
evolución de la ciudad.
CARRER109 desembre 2008 PUBLICITAT 12
CARRER109 desembre 2008 OPINIÓ 13
josep martí valls
metge del centre d’anàlisis
i programes sanitaris (CAPS)
El conflicte del CAS de la Vall d’Hebron
i la democràcia participativa
A
quest article vol fer una anàlisi de l’oposició dels veïns
dels barris propers a l’hospital de la Vall d’Hebron a
la instal·lació d’un Centre d’Atenció
i Seguiment de pacients drogodependents a l’esmentat hospital. Oposició
aferrissada que va comportar fins a
100 setmanes de conflicte durant els
anys 2005 i 2006.
El CAS, tres anys després
El CAS de l’Hospital Universitari de
la Vall d’Hebron (HUVH) amb venopunció i tots els tractaments de drogodependències del servei de psiquiatria de l’hospital porta els següents
programes: alcohol, cocaïna, cànnabis, opiacis-metadona, abús de medicaments, drogues de disseny, patologia dual amb consum, reducció
de danys (venopunció), intervenció
psicològica (programa transversal).
Actualment hi estan treballant unes
30 persones i funciona de 8 a 20 hores. L’activitat mitjana mensual és
d’unes 400 segones visites i entre 30
i 40 primeres visites. El “programa
de reducció de danys” atén unes 17
persones diàries (de les quals un
45% utilitzen la sala de venopunció). En tot aquest temps no s’ha detectat, ni denunciat, cap conflicte ni
en l’hospital ni en els barris pel fet
del funcionament del CAS.
Anàlisi del conflicte
L’Agència de Salut Pública de Barcelona era la promotora del projecte
del CAS Vall d’Hebron amb el suport
del districte. Des del primer moment
es va tenir la percepció que aquesta
iniciativa era per descongestionar la
Sala Baluard (del barri del Raval).
Així es donava pas a les protestes
dels veïns dels barris del voltant de
l’hospital amb l’argument “vindran
als nostres barris els drogoaddictes
(i traficants de drogues) d’altres zones de Barcelona”, i s’afegia “aquí
no tenim aquest problema”.
Per altra part, l’ajuntament de
Barcelona, de qui depèn l’Agència
de Salut Pública, tenia discrepàncies sobre el tema dins del propi
equip de govern, diferències que van
transcendir als mitjans i als veïns.
Els regidors d’ICV, responsables de
Salut Pública i de l’esmentat districte, feien la proposta mentre que els
regidors del PSC manifestaven que
aquest equipament no aniria al seu
districte (Nou Barris). Els veïns van
pensar: si no ho volen a Nou Barris
és que és dolent, per què ho hem
d’acceptar nosaltres?
L’oposició municipal no va ajudar gens. El PP va estar sempre en
contra i CiU va tenir primer una actitud ambigua. Fins ben avançat el
conflicte no va donar suport a la proposta. Cal recordar l’horitzó d’eleccions properes: al Parlament al 2006 i
municipals al 2007.
Per altra part, la proposta d’ubicar el CAS a l’Hospital de la Vall
d’Hebron no va agradar a l’hospital,
ni a la seva direcció ni al personal.
Van caure en el tòpic del perill que
podia representar ficar drogoaddictes a dins de l’hospital.
La direcció va acceptar la proposta per disciplina i la va defensar
davant del personal i dels sindicats
(oposats també o amb recels). Es va
proposar una ubicació en terreny de
l’hospital però fora de l’edifici, en un
prefabricat prop de l’entrada del passeig de la Vall d’Hebron, cosa que va
donar més la sensació d’equipament
marginat i va reforçar la percepció i
la protesta dels veïns.
De fet, fins que el conflicte no
va estar força evolucionat no es va
aprovar conjuntament pel Departament de Salut i l’Ajuntament de
Barcelona el nou “pla d’atenció a la
drogodependència” de Barcelona i es
va integrar el CAS dins de l’hospital
amb el servei de psiquiatria. Fins
llavors no es va donar el missatge
definitiu: que el tractament de la
drogoaddicció és un tractament a
pacients i per tant, tributari de donar-se en els equipaments sanitaris
existents en la xarxa sanitària pública assistencial.
Altres associacions de veïns de
l’àrea d’influència de l’hospital, però
no tan pròximes, com les que es van
mobilitzar, com eren: el Carmel,
Horta, Font d’en Fargues i les de
Nou Barris, estaven d’acord amb la
proposta d’ubicació del CAS.
Cal destacar la bona feina feta
i les declaracions de la Federació
d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), clarament a favor de la
proposta municipal. Aquests representants dels veïns, quan es presenta el problema i potser no tothom té
clar què s’ha de fer, organitzen una
jornada de debat amb tècnics de la
seva confiança (l’associació IGIA)
i arriben a unes conclusions de les
quals en fan difusió i pedagogia al
seu òrgan d’expressió, la revista La
Veu del Carrer, amb els continguts
de les jornades en forma de dossier i
diferents articles d’opinió.
Discussió i conclusions
Com diu l’Oriol Nel·lo en el seu magnífic llibre Aquí no!, l’anàlisi profunda
del conflicte segurament no l’evitarà
en molts casos, però pot contribuir
que sigui resolt en benefici de la comunitat. Per contra, si ens quedem
en una anàlisi superficial, ens dificultarà la comprensió i el tractament
raonat. Sovint aquests conflictes són
presentats pels mitjans o el debat
polític, amb trets molt simples: com
a reacció egoista d’uns pocs veïns
en front de l’interès general. Per a
d’altres són una manifestació de democràcia de base. La realitat és mes
complexa. El mateix autor apunta
que en la generació d’aquests tipus
de conflictes influeixen tres factors:
- La creixent preocupació de la
població per la qualitat de vida, els
recursos, la seguretat i la identitat
del lloc on viu.
arxiu
Pancarta de
rebuig al CAS
- La crisi de confiança en les
formes institucionals (institucions
i partits polítics) de representació
ciutadana.
- Les mancances en les polítiques
aplicades per l’administració, sovint
mal dissenyades i gairebé sempre
mal explicades.
En aquest conflicte que analitzem aquesta hipòtesi dels tres
factors predisposants o causals es
dóna clarament: identitat de barri,
exigència de seguretat, desconfiança en l’administració que proposa el
projecte i informació confusa i contradictòria sense un pla general explícit, junt amb l’actitud del govern
municipal i la passivitat policial en
les primeres setmanes, que no fan
explícit que una cosa és manifestar
opinions d’oposició i altra realitzar
actes d’incivisme.
De fet, de moviments socials locals n’hi ha de molts tipus, però podríem agrupar-los en els que reivindiquen un equipament, un servei,
més qualitat en el barri, etc... I una
altra categoria de moviment social
local que és el que s’oposa a un projecte de l’administració (o d’una empresa): són els anomenats nimby.
Aquest moviments d’oposició a
un projecte que en principi se suposa que busca allò que és millor per a
la comunitat en general, són possi-
l
Fins molt després de tota l’evolució
del conflicte no es va donar el missatge
definitiu: que el tractament de la
dogoaddicció és un tractament a
pacients i per tant, tributari de donar-se
en els equipaments existents de la xarxa
sanitària pública assistencial
blement un símptoma de la crisi de
la representació política tradicional
i poden proliferar perquè els partits
polítics no compleixen el paper de
connexió entre societat civil i institucions. Poden ser vistos com una
manifestació de democràcia de base
o com “l’amenaçadora manifestació
de l’antipolítica” (en el sentit que
refusen assumir qualsevol responsabilitat pel be comú).
Moltes vegades aquestes protestes són generades per l’exigència
de protegir un estatus social fati-
gosament aconseguit, de prevenir
la caiguda dels valors immobiliaris,
d’evitar quedar exposats a nous riscos (com la inseguretat). “Són resistències contra obscures amenaces
de degradació”. Aquest pot ser el
cas dels fets que estem analitzant.
També segons Oriol Nel·lo, “l’antipolítica és una forma ben determinada de política: la que, posant
en dubte les bases del sistema de
representació democràtica, nega a
les institucions i als partits la legitimitat de decidir i representar.
L’antipolítica és doncs la política
que impossibilita els mecanismes
de decisió col·lectiva i assegura per
tant el domini del més fort, és a dir,
del que té més poder econòmic... i
poden ser un factor d’avenç cap a
una societat més corporativa, més
pretoriana, més desigual”. De fet,
en les eleccions del 2006 es presenta
el partit AZUL (fa referència als fets
del Carmel però també a la “narcosala”), que treu 1.019 vots i es dóna
un ascens del PP i Ciutadans junt
amb una davallada del PSC i ICV en
els barris afectats pel conflicte.
Si, per contra, el moviment social, encara que sigui d’oposició a un
projecte institucional, és raonat,
busca el bé de la comunitat i aporta alternatives que millorin les propostes institucionals, es converteix
en un moviment participatiu que
aprofundeix en la democràcia. A Catalunya, en els darrers anys, estan
proliferant aquestes noves formes
de participació com ara els consell
ciutadans, agendes 21 locals, pressupostos i plans estratègics participatius, tallers i plans comunitaris de
barris o municipis, etc. Aquests moviments poden anar avançant cap a
una societat amb més “democràcia
deliberativa”. “Una democràcia en
la qual el sistema representatiu és
complementat per un procés de debat entre els ciutadans i entre els
ciutadans i els governs per tal d’obtenir una visió més precisa sobre els
reptes (les prioritats), els conflictes i
les maneres de fer-hi front”.
Per concloure aquest anàlisi,
direm que la sanitat pública de
Barcelona està donant atenció als
pacients amb drogodependències
en un equipament més, integrat al
servei de psiquiatria de l’Hospital
de la Vall d’Hebron, i que aquest
fet no ha comportat cap conflicte ni
inseguretat al propi hospital ni als
barris que l’envolten.
CARRER109 desembre 2008 PUBLICITAT 14
CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 15
La crisi a Barcelona
Articles
gemma aguilera
josé miguel benítez
jordi borja
Vicent canet
ada colau
marian colomé
arnau cunties
yaiza garcía
andrés naya
albert recio
alícia tudela
Fotografia
anna carlota
dani codina
ignasi r. renom
Il·lustració
Manel puyal
el roto
Portada
ferran fernández
DOSSIER
Des d’una anàlisi més teòrica a la
concreció en les persones, la ciutat i els
seus barris, Carrer vol aportar el seu
granet de sorra a la inevitable qüestió
de la greu crisi econòmica que, de baix
a dalt, i mai millor dit, afecta, també, a
la millor botiga del món
La ciudad contra el capital
jordi borja
geógrafo y urbanista
a ciudad nos impone el deber
terrible de la esperanza” escribió Borges. La recomendación
ignaciana de “en tiempos de desolación,
no hacer mudanza” se presta a interpretaciones conservadoras, aunque quizás
podríamos matizarla en sentido opuesto.
Si el “enriqueceos, enriqueceos” tan a la
moda las últimas décadas nos ha conducido al empobrecimiento de muchos
mientras algunos enriquecidos se salvaban, sería bueno recuperar el principio
de esperanza propio de la izquierda, o
dicho de una forma más clara: recuperar
sus ideas, sus valores y sus análisis críticos del capitalismo. La “mudanza” se
hizo asumiendo los principios y los procedimientos conservadores. Es la hora del
cambio, de ser lo que fuimos, de resistir a
las propuestas interesadas de unos y cobardes de otros, de restablecer el pasado
para que en el futuro no se repita la crisis
del presente.
Los defensores del “desorden establecido” nos dicen que la crisis es saludable
puesto que el sistema se autocorrige, elimina a los perdedores, reduce los excesos inherentes al modo de acumulación
de riquezas, y al cabo de unos años la
expansión renace. No cuantifican la destrucción de bienes que se ha producido y
menos aún los costes sociales que pagan
la mayoría de los ciudadanos. Hemos
vivido una época de despilfarro, de sobreproducción de viviendas que los que
las necesitan no podían adquirir, de estímulo al endeudamiento al cual muchos
no podrían hacer frente si se reducían
lo más mínimo sus ingresos, de destrucción ambiental y crecimiento insostenible, de segregación y desigualdades
sociales crecientes. La ciudad, la forma
ciudadanos con una vivienda hipotecada que no pueden pagar ni vender por
el coste de la deuda, en cambio, lo que
necesitan es que se imponga al sistema
financiero una moratoria hasta que la
economía se reactive y sus ingresos le
permitan volver a pagar las cuotas de
la hipoteca. Los gobiernos, imbuidos por
la creencia de que sólo el mercado capitalista puede reactivar la economía, se
colocan decididamente al lado de bancos
y empresas constructoras y promotoras,
especialmente las grandes. Hay matices
significativos, pues mientras el gobierno británico asume un rol parcialmente
protagonista nacionalizando una parte
de la banca, el gobierno español ofrece
el “talante” para convencer a los grupos
económicos que no sean malos y tengan
un poco de paciencia.
L
l
Sorprende el grado de
desinterés o ignorancia de
las izquierdas institucionales
hacia la crítica económica
y la defensa de la ciudad
más elevada de civilidad y de progreso,
por su potencial de generar convivencia
y redistribución, se ha ido fragmentando, disolviendo en las periferias suburbanas, sin cohesión ni sentido. Uno de
los aspectos más negativos del tipo de
desarrollo promovido por un capitalismo
financiero especulativo y salvaje ha sido
generar esta dinámica disolutoria de la
ciudad.
La historia de la izquierda social, cultural y política va estrechamente unida
a la crítica de la economía y a la defensa de la ciudad. Sorprende el grado de
desinterés o ignorancia de las izquierdas
institucionales y de las cúpulas políticas
actuales en ambos temas. La crítica rigurosa del actual capitalismo globalizado,
de su modelo de acumulación, ha estado
ausente de la reflexión de gobernantes y
dirigentes partidarios y por lo tanto es
lógico que a la hora de buscar soluciones
no se les ocurra nada más que limitar
Se puede hacer algo más
algunos excesos (vincular las transferencias de recursos públicos a las grandes
empresas a una reducción que no resulte
demasiado escandalosa de los puestos de
trabajo) y crear condiciones para volver
a la situación anterior (salvar bancos y
grandes promotores por medio del dinero público o comprando sus activos). Los
reformistas, cuando aparece la necesidad
de hacer reformas en serio, se asustan y
caminan para atrás.
Proceso de disolución de la ciudad
La ciudad ha sido en España durante dos
décadas el espejo de la democracia. En
todo el país los años 80 y 90 la mayoría de
las ciudades se han transformado espectacularmente, ha florecido un urbanismo
ciudadano expresado principalmente por
medio del espacio público, bien diseñado
en lo físico y animado en lo social y cultural. Pero progresivamente la lógica de
un mercado que la acción pública había
convertido en apetitoso fue imponiéndose. En las ciudades compactas aparecieron las operaciones terciarias ostentosas,
públicas y privadas, y en aras de la competitividad global, los espacios centrales
se especializaron y se hicieron excluyentes. Los precios del suelo se dispararon y
las hipotecas facilitaron que los sectores
acomodados de las clases medias accedieran al mercado libre y se mantuvieran en
la ciudad junto a los barrios residenciales de las minorías ricas. Algunas zonas
antiguas o marginales fueron ocupadas
por inmigrantes y los sectores populares
y medios, los jóvenes especialmente, fueron emigrando a las periferias segregadas
por niveles de renta, pobres en espacio
público y equipamientos, los territorios
“urbanalizados” según el afortunado palabro de Francesc Muñoz. Los gobiernos
locales a veces han sido cómplices, otras
veces se han mostrado impotentes y pocas veces han denunciado esta degradación del urbanismo democrático.
Este proceso disolutorio de la ciudad
integradora ha tenido unos actores conocidos: bancos y cajas adquirieron por lo
menos la mitad del suelo urbanizable,
los propietarios del suelo se enriquecieron vendiendo con el único mérito de esperar al comprador, los promotores y los
constructores se endeudaron esperando
vender a una demanda que consideraban
infinita y convencidos que su producto solamente podía aumentar del valor con el
tiempo. Ciudadanos de ingresos medianos o modestos compraron por necesidad
o para colocar sus ahorros hipotecándose
con la complicidad de las entidades financieras y de los sucesivos gobiernos sin
suponer que ni sus ingresos ni la vivienda adquirida iban a tener un crecimiento
sostenido ni que las hipotecas podrían
resultar más onerosas.
Ahora se plantea una cuestión bien
sencilla. Los dueños del capital quieren
que el Estado, con el dinero de todos los
ciudadanos, les subvencione para pagar deudas o impagados o les compre
lo que no pueden vender y para repartirse beneficios o indemnizaciones. Los
En Catalunya, en un periodo de crisis distinta a la actual ciertamente, el gobierno
republicano municipalizó el suelo urbano
y colectivizó las empresas de construcción. Un gobierno cuya composición era
muy similar al actual tripartito. No creo
que ahora se pueda repetir tamaña hazaña, pero aún aceptando las limitaciones
que impone el marco europeo y español,
algo más se podría hacer. Comprar las hipotecas, imponer moratorias, prohibir la
distribución de beneficios o dividendos al
sistema financiero, obligar a dar créditos
al tejido empresarial pequeño o mediano,
etc, como medidas coyunturales. Y también es el momento de plantear iniciativas
que se opongan a las dinámicas especulativas que han propiciado la burbuja que
ahora ha explotado: reformar la legislación urbanística para que imponga por lo
menos un 60% de vivienda protegida y un
20% de vivienda social, recuperar el 90%
de las plusvalías urbanas, penalizar fu-
l
La cuestión es bien sencilla:
los dueños del capital
quieren que el Estado les
subvencione con el dinero
de todos los ciudadanos
ertemente las operaciones urbanizadoras
segregadas de la ciudad compacta, crear
una banca pública hipotecaria, impulsar
un programa de transporte colectivo en
detrimento del crecimiento urbanizador
de la red viaria.
Pero nada de esto ocurrirá, ni tan sólo
se convertirá en debate público, si no
emerge un amplio movimiento social de
los que tienen más deudas que vivienda,
más hipotecas que trabajo remunerado,
más indignación que paciencia, más confianza en la fuerza popular que en las
promesas vacuas de los gobernantes. En
estos momentos la izquierda demuestra
su naturaleza. Es capaz de explicar la
perversidad del sistema económico o no,
se adapta o transforma la realidad, moviliza a las mayorías populares o se muestra pusilánime enroscada en las instituciones. Volvemos a otra cita de Borges:
“nadie se arrepiente de haber tenido un
momento de coraje en su vida”.
CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 16
Trenta anys d’experime
Albert recio
Economista i vicepresident de la favb
l miracle econòmic s’ha acabat.
Encara no fa gaire temps els nostres governants i gran part dels
seus assessors s’omplien d’orgull en parlar de l’èxit de la nostra economia. Encara recordo un debat a la Favb amb tècnics lligats a l’Ajuntament, per discutir
el marc estratègic dels serveis socials, on
consideraven que havíem assolit la plena
ocupació. S’havien limitat a recollir allò
que deien molts informes de pretesos especialistes i científics. I, certament, un
període de creixement d’uns 12 anys resultava insòlit donada l’experiència dels
últims 30 anys. En aquestes tres dècades
ja hem experimentant dos grans cataclismes econòmics, la llarga recessió de
1975-1985 i la mes curta, però igualment
letal, de 1991-1995. Unes crisis que van
significar enormes patiments socials, un
sotrac a la nostra estructura econòmica i
uns canvis socials molt profunds.
E
Neoliberalisme i globalització
La crisi econòmica dels anys setanta, a
més de destruir milers de llocs de treball, va significar la fi de les polítiques
keynesianes endegades arreu dels països
desenvolupats des de finals de la segona
guerra mundial. La nova política, elabo-
rada a la dècada dels setanta (i amb un
primer experiment al Xile de Pinochet) va
assolir l’hegemonia mundial després dels
èxits electorals de Reagan i Thatcher.
L’anomenem neoliberalisme perquè en
bona mesura es tractava de tornar a un
funcionament econòmic liberal, semblant
al predominant abans de la crisi del 1929.
Si bé en processos socials mai es torna
del tot enrera, és ben cert que en molts
casos això és el que ha passat.
De fet, el neoliberalisme (en la pràctica i en la teoria) no ha representat un
programa del tot coherent, però molts
dels seus trets han anat en una direcció
força clara: reforçar els drets de la propietat per sobre de la resta de drets socials,
donar més poders als rics, limitar la capacitat d’intervenció pública i deixar lliures
els “mercats” (o sigui, els grans empresaris i els seus representants). Aquesta po-
l
El neoliberalisme, que
requereix un consum elevat,
ha propiciat la reducció o
estancament de les rendes
d’una gran part de població
lítica s’ha concretat a la pràctica en coses
com: l’eliminació de restriccions als moviments internacionals de mercaderies i
capitals (contrasta amb les restriccions
als moviments de persones pobres), desregulació del sistema financer, retalls als
drets socials i laborals (sota l’eufemisme
de flexibilitzar el mercat laboral i garantir la continuïtat de l’estat del benestar),
privatització d’empreses públiques, retalls d’impostos als rics i limitacions als
pressupostos públics. Afegint-hi, a més,
un canvi en els objectius centrals de la
política econòmica, on l’antiga preocupació per assolir la plena ocupació ha estat
substituïda per l’obsessió per controlar
la inflació, sigui quin sigui el seu nivell i
tingui el cost que tingui per a la gent. El
model de construcció europea és un bon
exemple d’aquestes polítiques: l’única
institució europea amb capacitat d’inter-
blemes mediambientals, malgrat que ha
crescut l’evidència científica i social de la
seva gravetat.
Si en termes socials l’experiència neoliberal és catastròfica (excepte per a una
minoria), tampoc no es pot dir que hagi
contribuït a l’estabilitat econòmica. La
inestabilitat ha estat gairebé la norma, si
bé el seu impacte ha estat geogràficament
desigual. Només cal recordar la successió
de crisis: del deute extern (1980s), borsa
de Nova York (1987), crisi monetària europea, efecte Tequila, crisi russa, crisi del
Sud-est asiàtic, del Japó (als 1990s), crisi
de les punto.com, d’Enron... fins a arribar
a la sotragada actual.
El paper del sector financer
venció general és el Banc Central Europeu, al qual només se li demana que vetlli per l’estabilitat de preus (o sigui, que
es despreocupi dels efectes que les seves
polítiques poden tenir en termes d’atur).
Durant anys els defensors d’aquestes
polítiques han argumentat que la llibertat econòmica concedida a les empreses
portaria una nova fase d’expansió, millora tecnològica i benestar generalitzat.
Argumentaven també que, encara que
els guanys inicialment anessin a parar
als més rics, s’acabarien per difondre al
conjunt de la població (el conegut com
efecte “trickle down”). I que el mercat i
les empreses tindrien capacitat d’autoregular-se eficientment.
Trenta anys després, el balanç resulta decebedor. Les previsions dels neoliberals no s’han acomplert en absolut. Si
triem com a mesura la que més agrada
als meus col·legues economistes (encara
que no la més rellevant socialment), la
taxa de creixement, en el conjunt del període de trenta anys ha estat clarament
inferior a la de la fase keynesiana. Si en
prenem d’altres, les coses són pitjors: les
desigualtats econòmiques han crescut
quasibé a tot arreu, la riquesa s’ha concentrat en el 5% més ric del món, la inseguretat econòmica (atur recurrent, inestabilitat laboral, habitatge inadequat...)
ha augmentat... I s’han agreujat els pro-
És cert que un dels eixos centrals de la
crisi actual és el sector financer. De fet,
les finances han estat sempre un dels
centres més clars d’inestabilitat econòmica (per a qui li agradi més llegir literatura que economia és una bona oportunitat
per visitar el nostre clàssic Narcís Oller
i la seva La febre de l’or). I les polítiques
neoliberals han permès una desregulació
de les activitats financeres: llibertat de
moviments sense restriccions, creació de
nombroses formes d’actius financers ficticis, creació d’intermediaris financers fora
de control, possibilitats d’aplicar comptabilitats creatives, reduccions d’impostos a
La crisi encara no ha tocat fons a Barcelona
Marian colomé
andrés naya
i una imatge pot definir clarament els efectes a curt i mitjà
termini de la crisi econòmica i
immobiliària a Barcelona és la de la paralització del projecte executiu de la futura macroestació de la Sagrera. Un pla
consensuat fa set mesos pel Ministeri de
Foment i l’Ajuntament, però que encara
està pendent de la seva aprovació definitiva a Madrid davant els problemes
de l’Executiu estatal per cobrir amb les
plusvàlues dels terrenys els 457 milions
d’euros que costarà fer la que ha de ser la
nova terminal central de la capital catalana, amb 92 milions de viatgers anuals.
Un cas simbòlic, ja que es tracta de la
transformació urbanística i de millora de
les infraestructures més important que
es planteja a la ciutat des dels Jocs Olímpics. El preu del sòl s’ha desplomat, els
bancs han tancat l’aixeta del crèdit als
compradors finals dels pisos i ja no es pot
especular amb la construcció d’habitatges
i oficines per finançar les operacions. Un
fet que afecta igualment d’altres plans de
la zona com els de l’entorn de l’estació,
el sector Prim, el gratacels de Gehry o el
nou barri de la Verneda Industrial.
S
El de l’estació és un exemple de com
l’explosió de la bombolla immobiliària ha
afectat les inversions previstes per l’Estat i la Generalitat, tot i que el bon estat
de les arques municipals barcelonines,
després d’una dècada de política de contenció de despeses i reducció del deute, ha
resistit el primer cop a empentes i rodolons. El pressupost del 2009, a diferència
del d’altres municipis catalans més petits
i de grans ciutats de la resta d’Espanya
amb més deute, creixerà per damunt de
l’exercici anterior (un 3,6%).
Un augment que, tot i això, és quatre
punts inferior al registrat entre el 2008
i el 2007 i que trenca la línia ascendent
dels darrers anys. El més calent, però, encara és a l’aigüera. Les retallades de les
administracions superiors en subvencions, consorcis i retorn d’una part de la recaptació dels impostos es faran realment
efectives un cop es liquidin els comptes
d’enguany. I això obligarà l’Ajuntament,
de cara al 2010, a endeutar-se per cobrir
despeses bàsiques com ara les de serveis
socials, on la Generalitat ja ha anunciat
que no té més calés. Els problemes per
tancar un acord de finançament satisfactori amb l’Estat castigarà durament l’administració local, responsable final de la
gestió de lleis com la de la dependència.
anna carlota
La paralització del macroprojecte de l’estació de la Sagrera, un cas
simbòlic de l’afectació de la crisi econòmica a la ciutat
Tot plegat repercutirà també en un
alentiment de les inversions municipals,
que enguany han amortiguat l’aturada
en sec de la iniciativa privada en el sec-
tor de la construcció, però que no podran
resistir gaire més, tot i el propagandista i
insuficient pla de Zapatero per crear treball als municipis mitjançant nous pro-
CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 17
ent econòmic fracassat
però a llarg termini això també ha ajudat
a accelerar les fluctuacions monetàries i
la inestabilitat financera. Sense regular
aquests enormes desequilibris, les crisis
tornaran a repetir-se.
Si això és greu per al conjunt de l’economia mundial, per al nostre país la cosa
pinta pitjor. El miracle dels últims anys
més aviat ha estat un miratge basat en
l’expansió descontrolada de la construcció. Una expansió irrepetible i indesitjable. A curt termini no sembla que ni que
aquest model pugui mantenir-se ni que
es pugui substituir fàcilment. Aventuro
un període d’enormes dificultats del qual
només en sortirem amb uns canvis substancials.
La necessitat de canviar el model
les activitats financeres, empreses d’avaluació de riscos amb interessos comuns
amb les empreses avaluades, manteniment de paradisos fiscals... Un conjunt
de “reformes” que afavorien la inestabilitat del sistema financer com ja havien
posat de manifest les crisis anteriorment
esmentades i que ara han acabat explotant en cadena.
Però limitar-se al mercat financer ens
pot fer oblidar molts altres problemes que
també estan a sota de la crisi actual. El
més rellevant és possiblement el desajust
existent entre territoris i grups socials.
Les polítiques neoliberals han propiciat
una reducció o estancament de les rendes d’una gran part de la població, però al
mateix temps requereixen d’un consum
elevat per garantir el creixement de les
vendes. Les possibilitats d’endeutament
que ha possibilitat la desregulació financera han fet possible solapar aquesta
contradicció. Però l’endeutament té un
límit i al final ha repercutit en el propi
sistema financer. D’altra banda, la globalització ha generat enormes diferències
territorials: alguns països com Alemanya, Xina o els extractors de petroli tenen grans superàvits comercials. Altres,
com els Estats Units o Espanya, tenen
economies deficitàries. A curt termini, el
sistema financer ha portat els diners dels
països amb excedents als països deutors,
jectes d’infraestructures.
Un exemple clar és el del solar de les
antigues casernes de Sant Andreu, on
diferents operadors privats i la Caixa
de Catalunya havien de construir 2.000
habitatges. Una operació avortada per
la crisi, que ha obligat l’Ajuntament a
encarregar a l’empresa pública Regesa,
que forma part del Consell Comarcal del
Barcelonès, l’avançament de l’inici de les
obres de 221 pisos davant la pressió ve-
l
Els problemes per tancar
un acord de finançament
satisfactori amb l’Estat
castigarà durament
l’administració local,
responsable final de la
gestió de lleis com la
de la dependència
ïnal pel retard d’un projecte que també
inclou nombrosos equipaments. Altres
plans de gran magnitud com la reforma
de la plaça de les Glòries, la de la Diagonal, el zoo marí o la polèmica requalificació del Miniestadi estan patint el mateix
problema. La crisi, reconeixen al mateix
Ajuntament, encara no ha tocat fons a
Barcelona.
Que el model econòmic dominant és inadequat, indesitjable, injust (i fins i tot
suïcida), és força evident. Que es pugui
l
A curt termini, hem de ser
intransigents en la defensa
de les víctimes reals del
‘tsunami’: aturats, exclosos,
immigrants, desnonats...
les coses com estaven. Amb uns estats
endeutats (de fet, ja és el que va passar
a Llatinoamèrica), amb unes elits econòmiques que hauran salvat el gruix de la
seva riquesa i el model econòmic que els
hi ha anat tan bé. I que aquesta crisi no
sigui (com ja va passar el 2002) més que
la fase prèvia d’una de pitjor.
Necessitem eradicar els grans mals
causats per trenta anys d’experiment
fracassat: reduir les desigualtats, garantir a tothom la satisfacció de necessitats bàsiques, eliminar la inseguretat
econòmica, resoldre els problemes de
l’atenció a les persones i la gestió del
temps, encarar seriosament el repte de
la crisi ambiental (escalfament del planeta, esgotament de recursos, crisi de la
biodiversitat, residus....). I per això calen
canvis substancials en l’organització econòmica, en el paper de les polítiques públiques, en la distribució de la renda i la
riquesa, en la democratització del poder
econòmic.
I per aconseguir-ho, hem de començar
per rebutjar el xantatge amb què intenten
mantenir els privilegis de sempre. L’atur
no pot ser una nova excusa per retallar
salaris i drets social, per invertir en infraestructures inadequades, per retallar
despeses públiques bàsiques, per seguir
abocant diners a les butxaques dels rics.
És fals que no hi hagi altres possibilitats.
canviar, ja es més difícil. Hi juguen en
contra les inèrcies socials i el poder dels
interessos consolidats. Bona mostra d’això és el paper que juguen personatges
com Paul Volcker, Larry Summers o Robert Rubin a l’equip econòmic del proper
president dels Estats Units, tots ells figures cabdals en el desenvolupament de
les polítiques neoliberals i fortament connectats amb els interessos financers que
han generat la catàstrofe actual.
Una cosa ha quedat clara: el mite del
capitalisme autoregulat ha quedat fet miques. I els grans empresaris estan anant
en processó a demanar ajuda de l’Estat.
I, pel que es veu, amb força més èxit que
quan els que la demanen són les persones
amb necessitats urgents. Amb aquestes
ingents ajudes es corre el perill de deixar
L’expansió, tan necessària, de serveis socials també té efectes positius, directes
i indirectes, sobre l’ocupació. Els salaris
també mantenen l’activitat econòmica.
La reorganització ambiental destrueix llocs de treball, però també en crea
(com passaria amb l’opció de potenciar
el transport col·lectiu). L’estalvi energètic també permet reduir els desequilibris
exteriors. No és un programa d’acció, són
només pinzellades de les idees que considero que en els propers mesos s’haurien
de defensar.
A curt termini, hem de ser intransigents en la defensa de les víctimes reals
del tsunami: les persones en atur, els
desnonats, els que corren greu perill d’exclusió, els immigrants que ara es vol foragitar. Defensant-los també mantenim
l’ocupació i ens orientem cap a un altre
model. Si fracassem, si no som capaços
de generar un procés social en aquesta
direcció, correm el perill del retorn dels
populismes. Amb tot el que signifiquen
de demagògia, autoritarisme i manca de
solucions efectives. La crisi és un gran
desastre. És també una apel·lació ètica,
política i social a actuar com a persones
responsables i exigir, amb raonament
i determinació, un canvi substancial de
l’actual model econòmic.
il·lustracions: el Roto, El País
Algunes actuacions qüestionades
Presentem una relació incompleta, però que deixa constància
d’aquelles actuacions a les quals pot (o no pot) afectar la crisi
econòmica a la nostra ciutat . La incertitud és conseqüència
no només de la mateixa crisi, sinó també de les polítiques
municipals que s’han seguit aquests últims anys. Es potencia
Transport públic
En el seu finançament hi participen totes les administracions.
3 Ampliació del metro.
3 Unió dels dos tramvies.
3 Millora del servei de Rodalies.
3 Connexions al port i a l’aeroport.
Habitatge
3 Construcció i venda de milers d’habitatges a Sant Andreu, Sagrera, Zona
Franca i Can Batlló.
3 Més de 1.000 habitatges pendents
des del 1990 de ser remodelats o rehabilitats per patir aluminosi.
3 Bloqueig de la Llei de l’Habitatge. La
banca no condedeix crèdits.
3 Prop de 4.000 habitatges pendents
al 22@.
Projectes urbanístics
Alguns d’ells estan lligats a les plusvàlues de la venda d’habitatges o finan-
l’intercanvi de cromos i es busca al cost zero. Allò que no suposa una despesa a curt termini ho acabem pagant, més tard
i més car. El joc amb les plusvàlues està darrere de moltes
actuacions. El dèficit d’equipaments i serveis socials existent
serà més gran, com sempre, per als qui menys en tenen.
çats mitjançant consorcis amb diverses
administracions. De vegades, inclús
amb interessos privats pel mig.
3 Túnel del TAV.
3 Nova estació de Sants (centre comercial, cinemes, aparcaments).
3 Macroestació de la Sagrera.
3 Pla de l’entorn de la Sagrera (hotels,
comerços i habitatges).
3 Reforma de la plaça les Glòries (endarrerida ja del 2008 al 2011).
3 Nou eix ciutadà a la Diagonal.
3 Remodelació de l’antiga plaça de toros de Las Arenas (centre comercial).
3 Requalificació del Miniestadi (habitatges, oficines i hotel).
3 Pla de Pressons.
3 Pla Caufec.
3 Rehabilitació del barri de la Mina
(endarrerit ja des de 2001).
3 Ampliació de la Fira de Barcelona.
3 Districte 38 (10.000 metres quadrats
d’oficines i comerços).
3 Zoo marí.
3 Conversió de l’antiga zona industrial
del Besòs en comerços i oficines.
3 Nou barri de la Marina.
Hotels
El futur dels hotels presenta molts interrogants davant de la baixada d’ocupació (entre un 5 i un 10%).
3 11 hotels a Ciutat Vella i a totes les
grans actuacions urbanístiques.
3 Hotel “flotant” del Fòrum.
Serveis socials
3 Retard en l’aplicació de la Llei de Dependència.
3 Nombroses ONGs no cobren subvencions des del maig i perillen els seus
projectes socials.
3 Construcció d’equipaments previstos.
Ensenyament
3 Previsió de retallar al 50% els projectes aprovats.
3 Substitució dels barracons escolars.
CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 18
Especuladors
a la corda fluixa
La crisi
en 5 paraules
Desacceleració
Un informe de la Generalitat
assenyala que en un any la
construcció de pisos ha caigut
en un 67%. Les hipoteques
constituïdes són inferiors en un
39,2%. En canvi, els contractes
de lloguer han augmentat en
un 27,1%, amb un lloguer mitjà
de 881 euros al mes. La reserva
d’habitatge nou és del 21,8%.
Un pis triga a vendre’s una
mitjana de 48 mesos. El preu
d’un habitatge nou és de 5.770
euros el metre quadrat (xifres
publicades a l’octubre del 2008).
Renta Corporación
Empresa fundada per Luis
Hernández de Cabanyes. Els
primers anys, a més d’impulsar
l’empresa, es dedicava a
disfressar-se de Pare Noel i
fer regals en els barris pobres.
L’últim repte ha estat portar
a terme les seves primeres
operacions a Manhattan.
Formaven part del seu consell
d’administració els exministres
Carlos Solchaga (socialista) i
Anna Virulés (aznarista). Des
de l’any 2000 l’empresa ha
adquirit més de 2.000 edificis,
però la crisi també l’ha tocat.
En aquest primer semestre ha
perdut 27 milions d’euros, quan
l’any passat en guanyava 32,7 en
el mateix període. Ha hagut de
prescindir d’alts càrrecs, entre
els quals Virulés i el seu conseller
delegat César Bardají (membre
destacat de l’Opus Dei), amb
indemnitzacions que superen
els 2 milions d’euros per cap.
S’ha declarat incapaç de complir
les condicions que li imposaven
els bancs, amb els quals té un
deute de 661,6 milions d’euros.
Hernández ha promès dedicarse més a l’empresa: aquest any
no farà de Pare Noel, la crisi li
impedeix ser caritatiu.
Acomiadaments a Restaura
Restaura S.L., el grup
immobiliari de Xavier Solano,
que opera sobretot a Barcelona
i Madrid i que està relacionat
amb la rehabilitació d’habitatges
de luxe, es va declarar en
concurs de creditors, pressionat
pels bancs, el passat 27 de
novembre. No podia pagar un
deute de 27,5 milions d’un
total de 237 milions d’euros. El
jutge ha aixecat la suspensió
de pagaments i l’empresa
anuncia l’acomiadament de
80 treballadors d’un total de
200. Pertany a aquest grup la
societat Metrópolis, formada per
l’advocat Emilio Cuatrecasas, el
publicista Lluís Bassat i l’hoteler
Jordi Clos.
Atur i pobresa
El passat mes d’octubre l’atur
a la nostra ciutat era de
68.344 persones, amb noms i
cognoms, 18.000 més que en la
mateixa data de l’any passat.
La crisi ha augmentat el mercat
negre de treball, que afecta
fonamentalment als treballadors
immigrants sense papers. D’altra
banda, Càritas informa que en el
primer semestre d’aquest any ha
atès 27.000 peticions d’ajuda,
quantitat que l’any passat va
correspondre a tot l’any sencer.
Aquestes peticions corresponien
a dos grups: immigrants amb la
situació regularitzada i sense
feina i parelles joves amb fills
que no poden pagar la hipoteca.
Els beneficis bancaris
(Del gener al setembre 2008,
en milions d’euros)
Banco Santader: 6.935
BBVA:
4.321
La Caixa:
1.571
Caja Madrid:
1.126
Banc Sabadell:
762
Banco Pastor:
170
Els cinc grans bancs han tingut
en nou mesos 15.000 milions
d’euros de benefici.
Immobiliària Colonial
L’any 1991 La Caixa va comprar
la immobiliària Colonial. A l’abril
del 2007, ensumant que arribava
la crisi, se la va vendre a Luis
Portillo, amb el sobrenom de “El
rey Midas”, que la va comprar
mitjançant Inmocaral. Ara, en
plena crisi, no ha pogut pagar un
deute que puja a 8.500 milions
d’euros i ha hagut de lliurar el
seu “tresor” als bancs.
El pis més car
L’àtic del Passeig de Gràcia
número 16 ha estat venut per
la quantitat de 10,58 milions
d’euros. L’operació l’ha realitzat
l’empresa Restaura. Aquesta
important operació no amaga
que la crisi també afecta al
carrer més car d’Espanya, ja que
hi ha pisos pendents de llogar i
el preu de venda ha baixat de
15.000 euros el metre quadrat a
11.000. Algunes de les empreses
propietàries tenen problemes
de liquiditat i estan obertes a la
negociació.
Xifres immobiliàries
Entre els anys 2003 i 2007, cinc
anys de bonança, les principals
immobiliàries van sumar 8.114
milions d’euros de benefici.
En els sis primers mesos del
2008 van perdre 2.711 milions
d’euros. Colonial, amb 2.381
milions d’euros de pèrdues, és la
més significada.
marc andreu
Andrés naya
mb motiu del número 100 de la nostra
publicació, vam relacionar 50 personatges que manaven molt a la nostra
ciutat. No han passat ni dos anys i la crisi, que
tant va costar d’acceptar, s’ha emportat per
davant a dos dels assenyalats: la nissaga dels
Sanahuja i el totpoderós Bruno Figueras, especulador de dia i músic de jazz a la nit en algun
antre de la ciutat. Ambdós figuraven també en
el quadre d’honor dels grans especuladors que
sortien al número monogràfic de Carrer sobre
l’habitatge.
Una poderosa crisi que va començar arrossegant les immobiliàries, ha continuat amb la
banca, l’automoció i les seves empreses auxiliars, els mitjans de comunicació... i continuarà.
Una situació que ha arribat a plantejar la nacionalització de la banca (que n’és de prop aquell
68!) o refundar el capitalisme.
Els afectats ho han
estat entre d’altres
coses per ser insaciables. Van voler enriquir-se, encara més,
en uns temps on es
podia fer endeutantse sense mida. Quan
ha canviat la situació, el deute els ha
posat en el seu lloc.
Ells encapçalaven la
llista de deutors dels
bancs. Havien arribar al cim gràcies
a fàcils crèdits bancaris, sense oblidar
les importants col·
laboracions institucionals i l’enginyeria fiscal
de funcionar en holdings d’empreses, entramat
que els permetia l’evasió del pagament de quantitats importants d’impostos. Crèdits concedits
amb facilitat que els bancs sabien que podrien
recuperar en condicions molt favorables. Veiem
aquestes històries. Tractant-se de qui es tracta,
la seva evolució pot ser important per a la nostra ciutat.
A
Ramon Sanahuja, sota mínims
L’aluminòtic capitalista del totxo va guanyar
una importantíssima riquesa a base de construir
l
La crisi ha posat en el seu lloc uns
especuladors que s’han fet rics
amb l’ajuda dels crèdits bancaris
i la col·laboració institucional
milers d’habitatges amb pèssims i escassos materials en els anys del desarrollisme franquista.
Els beneficis aconseguits els malbaratava en luxes quotidians o traient-los del circuit comercial,
a la vegada que augmentava desmesuradament
els béns propis. Des del Turó de la Peira, va assolir cotes de poder mai no imaginades.
Ramon Sanahuja i fill tenien pressa. L’any
2007 el pare era el president de Cresa i Sacresa
i gràcies als seus béns supertaxats i a un crèdit
bancari es va fer amb el 80,1% del capital de Metrovacesa (el grup immobiliari més important de
la zona euro). En va ser nomenat president. Al
final del 2008, en no poder pagar l’endeutament,
s’ha vist obligat a vendre el 54% del capital de la
citada empresa als sis grans de la banca. Va pagar accions a 97 euros i la banca li n’ha comprat
a 50 per cancel·lar els 4.000 milions de deute. La
família perdrà també d’altres actius per complir
amb els altres proveïdors. L’empresa té un futur incert. Actualment, Sanahuja és accionista
de Metrocevasa amb un 28% del capital.
Que els grans bancs són els beneficiaris
d’aquesta situació ho podem veure ben clar en
una de les últimes operacions realitzades per
aquesta societat. L’abril del 2007 Metrocevasa
va pagar 1.600 milions per la seu del banc SBC
de Londres. Ara, davant les dificultats, Sana-
huja va proposar al banc revendre-la per 1.000
milions. S’acabava de tancar una operació ruïnosa per a Metrocevasa. Sanahuja ja no n’era
president.
Sanahuja va construir l’Illa Diagonal i és
propietari de la mateixa mitjançant Sacresa.
Actualment construeix i promou el projecte de
l’antiga plaça de toros de Las Arenas, un altre gran centre comercial (el final de les obres
del qual s’ajorna sistemàticament) que inclou
un bloc d’oficines rebutjat pel veïnat. I per últim, l’especulatiu Pla Caufec en el qual, i com
a exemple d’urbanisme confabulat, es van concedir 200.000 metres quadrats de nova edifi-
l
Sanahuja i Figueras han basat les
seves maniobres en l’enginyeria
fiscal de funcionar amb ‘holdigns’
d’empreses per reduir impostos
cació per soterrar les línies elèctriques. Es pot
afegir la propietat dels habitatges del Turó de
la Peira, llogades amb aluminosi i nombrosos
habitatges recentment construïts o sense estar
acabats, amb dificultats per a la seva venda. El
Jet particular dels Sanahuja vola baix. Ja no
trenca la barrera del so.
Bruno Figueras, en perill
També tenia presses. El dia dels Sants Innocents
de l’any 2007 va anunciar la compra-venda de
la divisió immobiliària de Ferrovial. L’operació
li va suposar un endeutament de 2.200 milions
d’euros. Un ambiciós pla de creixement que va
portar a terme per la facilitat que li van donar 39
entitats financeres encapçalades per La Caixa.
Bruno, amb 37 anys, es va fer amb les regnes
del negoci a la mort del seu pare Josep Maria
Figueras, el qual havia creat Habitat al 1953.
Un històric especulador que va protagonitzar
dos “pelotazos” sonats amb la requalificació
dels camps de futbol de les Corts i de l’Europa.
Bruno va ampliar els negocis
heretats. No es va
limitar a a construir i vendre: va
iniciar la seva pròpia línia d’hotels,
un d’ells al 22@,
dissenyat per Dominique Perrault.
Va entrar en el
negoci dels camps
de golf i va començar a fer-ho en la
línia patrimonial.
Ara, el pes de
l’endeutament
obliga la immobiliària catalana a
portar a terme la segona major suspensió de
pagaments d’Espanya, ara denominada “concurs de creditors”, amb un passiu de 2.627 milions d’euros. Els béns del grup són inferiors
en 673 milions. Uns deutes que afecten tot el
grup d’empreses, entre elles Don Piso. També
afecten a importants i minoritaris accionistes
que Bruno va aconseguir enganyar: José Antonio Castro (Hesperia), Isak Andic (Mango),
la família Cuatrecasas (propietària del major
bufet d’advocats) i Rodés (del sector publicitari). Els socis estan a punt de presentar una
querella criminal per estafa.
Bruno Figueras està en mans dels proveïdors, els més importants bancs i, per no tancar
el negoci, està imaginant nous plans que li permetin continuar. La primera operació ha estat
la venda de l’edifici que ocupa la seu a la plaça Gala Placídia a Caixa de Manresa, que no
compta amb seu a la nostra ciutat. Bruno va
declarar que els 10 milions d’euros li permetran
acabar i lliurar 250 habitatges inacabats.
Habitat es resisteix. La nissaga Figueras no
està de dol. Bruno continua lluint les seves corbates tan acolorides.
CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 19
Aquella bombolla immobiliària
que mai no esclataria
Ada colau
membre de v de vivienda
iversos col·lectius socials han
denunciat reiteradament en els
darrers anys que la mercantilització de l’habitatge, no només suposava
la vulneració sistemàtica del dret a un
habitatge digne, sinó que era un model
econòmicament insostenible. En aquest
mateix període, les “veus autoritzades”
-administracions, poders econòmics i
tota mena de tertulians mediàtics - han
negat la bombolla immobiliària, acusant
les veus crítiques d’ignorants o demagogues. Finalment la crisi ha arribat,
la bombolla ha esclatat, però les “veus
autoritzades” no donen símptomes d’estar disposades a reconèixer l’error: hi ha
massa beneficis en joc.
El model econòmic basat en el desenvolupament immobiliari sense límits ha
tingut moltes conseqüències socials negatives, entre elles l’escalada de preus
inaccessibles per a les capes socials de
rendes més baixes, el sobreendeutament
de la població, la inexistència d’un parc
de lloguer social, la devastació del territori o la proliferació de pràctiques delictives com són l’assetjament immobiliari i
la corrupció urbanística.
Tot i així, durant els anys daurats del
boom, els defensors del lliure mercat han
rebutjat qualsevol intervenció pública
que no estigués encaminada a estimular
la compra i l’especulació amb l’habitatge.
El seu gran argument era que tothom hi
guanyava ja que els preus mai baixarien:
els treballadors de sous més modestos podien hipotecar-se i fer la gran inversió de
la seva vida, ja que al cap de poc temps el
seu pis es revaloritzaria. Però això només
ha estat cert per als grans capitals, que
han pogut comprar i vendre a gran escala
en poc temps, i retirar-se quan ja veien
que el pastís podia acabar-se. En canvi,
un nombre creixent de població té greus
dificultats per accedir a un habitatge i
avui milers de famílies hipotecades estan
perdent o corren el risc de perdre casa
seva. Així, la promoció de la propietat
privada com a règim prioritari de tinença
ha demostrat ser un fracàs: ha provocat
una escalada meteòrica dels preus endeutant àmplies capes socials més enllà
de les seves possibilitats.
Amb l’esclat de la crisi, aquells que
ahir defensaven el lliure mercat passen
a exigir una intervenció contundent de
l’administració per rescatar els agents
privats que en els darrers anys han acumulat beneficis astronòmics. I ho fan
sense cap rubor, amenaçant que si s’enfonsa el negoci immobiliari i financer ens
enfonsem tots. De totes maneres a ningú no li hauria de sorprendre que bancs,
constructores i immobiliàries, en tant
que empreses privades, persegueixin el
màxim de beneficis amb el menor risc.
El que sí sorprèn, i causa indignació, és
que les administracions cedeixin, un cop
més, a la pressió del lobby financer-constructor, aprovant ajudes milionàries a les
entitats financeres o adoptant mesures
per seguir fomentant la construcció d’habitatges en règim de propietat.
tant les bases de la futura especulació.
Caldria doncs intervenir en un sentit
contrari al que s’està fent. Cal forçar la
recuperació dels milers de pisos buits per
destinar-los a lloguer social, mitjançant
l’expropiació de l’ús de fruit o la compra
a preu de cost per part de l’administració.
En tot cas, mentre aquest parc públic no
sigui una realitat, la crisi ens enfronta a
l’exigència de regular un mercat salvatge
que cada dia exclou més gent. Cal una reforma urgent de la llei hipotecària perquè
ningú no destini més del 30% de la seva
renda a pagar una hipoteca ni pugui endeutar-se a més de 20 anys. Per a aquelles famílies que ja han estat víctimes
d’un mercat hipotecari desregulat, endeutant-se per sobre de les seves possibilitats
i que ara corren el risc de perdre casa
seva, l’administració hauria de forçar les
entitats financeres, responsables d’haver
concedit aquests crèdits, a assumir part
del deute. La intervenció de l’administració hauria de tenir com a prioritat evitar
els desnonaments per insolvència, per
exemple renegociant la hipoteca amb el
banc i adquirint el pis per incorporar-lo al
parc públic de lloguer, donant preferència
a la família desnonada com a llogatera.
Respecte al mercat de lloguer, és molt
preocupant la mesura que aquest desembre aprovarà el govern central, l’anome-
D
Mesures que cal impulsar
Les dades de la crisi parlen per sí soles:
fer de l’habitatge un negoci genera un model social i econòmic injust on augmenten
les desigualtats i les discriminacions. Per
revertir aquesta situació, les mesures
que caldria impulsar urgentment es poden resumir en dues grans línies: D’una
banda, per afrontar el present, que no se
socialitzin les pèrdues després d’haver
privatitzat els beneficis. És a dir, que els
diners públics no es destinin a ajudes als
l
Es calcula que a Catalunya
hi hauria més de mig milió
d’habitatges buits, mentre
que es trigaria 20 anys en
construir la mateixa xifra
anna carlota
El desenvolupament immobiliari sense límits ha estat socialment nefast
responsables del desastre, i en canvi es
destinin a ajudar a la població que no pot
accedir a un habitatge o que està en risc
de perdre’l. D’una altra banda, per afrontar el futur, cal adoptar les mesures necessàries per garantir un habitatge digne a tota la població, regulant el mercat i
desincentivant l’habitatge com a inversió
per tal que cap bombolla immobiliària sigui mai més possible.
Com fer-ho?
La gran assignatura pendent en matèria d’habitatge és la creació d’un parc
públic de lloguer social, suficient i de
qualitat, que sigui accessible per totes
aquelles persones que no poden accedir
l
La promoció de la propietat
privada com a règim
prioritari de tinença ha
resultat un fracàs, provocant
la gran escalada dels preus
a un habitatge en el mercat privat. Si en
els darrers anys aquesta necessitat era
cada cop més evident, ara amb la crisi i
l’augment de l’atur esdevé una prioritat
inaplaçable. En principi les administracions hi estan d’acord i, tant a nivell estatal com autonòmic, s’han anunciat plans
ambiciosos per generar aquest parc. Malauradament, quan analitzem el detall
d’aquests plans, constatem un cop més
que prioritzen satisfer les demandes del
sector immobiliari per sobre de les necessitats habitacionals de la població.
En primer lloc, aposten per la nova
construcció en lloc de donar sortida al
parc d’habitatge infrautilitzat existent. Es
calcula que a Catalunya, entre els pisos
buits acumulats dels darrers anys i el nou
estoc de pisos que no es venen a causa de
la crisi, hi hauria més de mig milió d’habitatges buits, mentre que construir la
mateixa xifra d’habitatges significa haver
d’esperar més de 20 anys, per no parlar
del cost ambiental que suposa construir
en un territori sobreexplotat. La llei pel
Dret a l’Habitatge de Catalunya aprovada fa un any contempla la possibilitat de
l’expropiació de l’ús de fruit dels habitatges buits per tal que compleixin la seva
funció social. Però el conseller Baltasar,
en declaracions públiques, ha afirmat que
aquest article no s’aplicarà. En comptes
d’això, el govern català està impulsant
l’habitatge protegit en règim concertat,
una nova figura destinada a donar sortida als pisos que no troben comprador en
el mercat lliure però a preus que només
podran pagar les rendes mitjanes-altes,
ja que ronden els 300.000 euros, que impliquen protegir el marge de beneficis de
promotors i continuar amb el model de
sobre endeutament familiar.
En segon lloc, persisteixen en prioritzar
els habitatges en règim de propietat, malgrat que la pròpia administració reconeix
que existeix una sobreoferta en propietat
i que el que manquen són habitatges de
lloguer. En concret, el Pacte Nacional per
l’Habitatge català preveu que el 60% dels
nous pisos protegits estaran destinats a la
venda. A més, la majoria d’aquests pisos
perdran el seu caràcter protegit passats
30 anys, incorporant-se al mercat privat.
Per tant, amb diners públics s’estan pos-
nat “desnonament exprés”, que permetrà
a propietaris desnonar ràpidament els
llogaters per només un mes d’impagament. Aquesta mesura respon a la filosofia de les administracions segons la qual
els propietaris de pisos buits no els posen
en lloguer per inseguretat jurídica, tot i
que la morositat no arriba ni al 2%. Per
aquest motiu, en els darrers anys s’han
aprovat una sèrie de mesures encaminades a ajudar els propietaris, com són les
subvencions de 6.000 euros a fons perdut
o assegurances de l’administració front a
la possibilitat d’impagament (l’aval lloguer a Catalunya). Aquestes polítiques
han fracassat: els propietaris de pisos
buits que no necessiten posar en lloguer
el seu pis segueixen sense fer-ho malgrat
les ajudes. Així, no s’entén que, en aquest
cas l’Estat, persisteixi en aquesta mateixa línia i desprotegeixi els més febles
accelerant els desnonaments per raons
econòmiques, i menys en l’actual context
de crisi, on un major nombre de famílies
es veuran abocades al carrer sense que
existeixi un parc públic on reallotjar-les.
Serà doncs necessària la mobilització
de la societat civil per aturar mesures
regressives com aquesta i forçar-ne de
noves en sentit contrari: aturar els desnonaments per raons econòmiques, reformar la Llei d’Arrendaments Urbans
per regular uns preus que ara mateix són
abusius i donar estabilitat als llogaters,
a més de les anteriorment esmentades
respecte del mercat hipotecari i els pisos buits. L’horitzó és, tal i com recull el
mateix pla estatal d’habitatge, que ningú
hagi de destinar més del 30% de la seva
renda per accedir a un habitatge digne.
Ara bé, les administracions hauran d’acceptar que no és possible la quadratura
del cercle: o prioritzem els beneficis del
sector financer i immobiliari, o prioritzem garantir el dret a un habitatge digne
i adequat per a tota la població.
CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 20
Més precarietat laboral i exclusió social
vicent canet
arrerament estem veient com diferents empreses importants com
la Nissan, però també d’altres del
sector de l’automòbil, de la construcció o
de la indústria auxiliar vinculada, estan
tancant o fent fortes reduccions de plantilla (els anomenats expedients de regulació d’ocupació que han de comptar amb
el vistiplau de l’administració). El fantasma de l’atur és més present que mai i la
por a quedar-se sense feina fa que la gent
estigui més desesperada i més disposada
a acceptar qualsevol tipus de condicions.
Amb un marc laboral precaritzat en els
darrers anys, aquesta situació no fa més
que agreujar-se a partir d’una crisi econòmica.
Diego Rejón, secretari general de la
Federació Metal·lúrgica de Catalunya
de la Confederació General de Treball
(FEMEC-CGT), posa un exemple: “des
de la patronal de l’automòbil Anfac porten 20 anys demanant més flexibilitat,
més productivitat, menys absentisme
i dobles i triples escales salarials i ara,
quan han anat al Govern amb motiu de
la crisi i per demanar mesures per superar-la, han plantejat exactament el
mateix de sempre”. Per a Rejón no es pot
pretendre tenir els mateixos beneficis en
època de creixement que en època de crisi i aquests no es poden extreure de la
precarització de les plantilles: a més, “les
receptes per solucionar un problema mai
poden ser les mateixes que l’han creat”.
Per a Rejón, amb la situació de crisi “és
evident que les persones que perden la
feina només troben feines pitjors” i que
això repercuteix en una major precarització pel fantasma de l’atur.
El sindicalista critica els sindicats
majoritaris perquè impulsen, considera,
la resignació de la classe treballadora.
“Aquí es dóna una contradicció perillosa;
mentre la patronal no es resigna i continua demanant més mesures per augmentar els seus beneficis encara que hi hagi
crisi, els treballadors escolten a dirigents
sindicals de les organitzacions majoritàries que dieuen que no es pot demanar res
perquè estem en crisi econòmica”. Rejón
creu que s’ha de trencar aquesta contradicció i crida a plantejar el repartiment
del treball i la reducció de jornada, sense
baixada del salari amb uns empresaris
que han d’assumir la reducció de beneficis. Per això demana a l’administració
una major implicació, “no pot ser que es
limiti a acceptar els EROs i tancaments”
i creu que hauria d’obligar les empreses
a donar una resposta social al problema
que “al capdavall, ha creat la seva cobdícia”. Tot i les diferències, els sindicats
majoritaris CCOO, UGT i USOC també
critiquen que el Govern assumeixi el discurs de flexibilitat de les multinacionals
i han amenaçat amb mobilitzacions als
mes de gener.
D
Perdre més que la feina
Per a la Fundació Engrunes, una empresa d’inserció laboral per a persones amb
Manifestació dels treballadors de Nissan contra l’ERO de l’empresa
risc o situació d’exclusió social, la crisi
també ha marcat canvis en la seva feina
habitual. El seu director social, Francisco
Villarrasa, assenyala que “des del setembre fins ara hem multiplicat el nombre de
demandes d’inserció laboral per part d’altres entitats col·laboradores o de l’administració”. De les cinc demandes que són
habituals en aquest període s’ha passat
a més de 20. I sobretot ha augmentat la
presència d’un perfil, el dels immigrants
que treballaven en precari que estaven en
situació de risc d’exclusió i que tenen molt
l
De gener a novembre de
de 2008 els serveis socials
de l’Ajuntament han rebut
un 15% més de demandes
d’atenció que durant el
mateix perídode de 2007, i
encara s’espera un increment
a prop la finalització del permís de treball
i que han estat acomiadats. Però les conseqüències de tot plegat poden anar més
enllà de perdre la feina. “Per renovar
aquest permís de treball és necessari estar treballant, i si no és així, pot generar
situacions de major precarietat laboral
per a l’immigrant”, afirma Villarrassa.
Una pobresa estructural
Si bé la crisi agreuja la situació de pobresa
i incrementa quantitativament el nombre
de persones que entren en aquesta situació, “l’exclusió social és estructural i té a
veure amb les desigualtats que genera el
sistema capitalista”. Així ho manifesta el
tinent d’alcalde d’Acció Social i Ciutada-
nia, Ricard Gomà. El polític, d’ICV, cita
el Pla Municipal per a la Inclusió Social, aprovat el 2005 i desenvolupat des de
llavors i fins l’actualitat, com una de les
eines per lluitar contra aquesta situació
i que fins ara havia treballat amb tasques de prevenció i atenció a col·lectius,
com ara els dels infants i famílies amb
risc d’exclusió, discapacitats, nouvinguts
i persones grans amb problemes de dependència. De gener a novembre de 2008
els serveis socials de l’Ajuntament han
rebut un 15% més de demandes d’atenció
que durant el mateix període de 2007 i
al 2009 encara se n’espera un increment
superior.
Gomà comenta que hi ha nous perfils
d’afectats pel risc d’exclusió social, a més
dels ja citats: famílies monoparentals o
tradicionals en les quals algun dels seus
membres, que abans ja treballava en
precari, ha perdut la feina i ara cobren la
prestació per atur o que les cobraven i estan a punt de finalitzar-la. L’atur i l’augment del preu del lloguer (actualització
per renovació) o de la hipoteca són dos
factors claus per entendre l’increment de
les situacions d’exclusió social.
Mesures municipals
Des de Serveis Socials de l’Ajuntament
de Barcelona s’anuncien mesures de reforçament: un increment del pressupost
del 24,7% per al 2009, la universalització
de les beques de menjador, i l’increment
en la contractació de treballadors socials
i d’atenció domiciliària, equipaments i
prestacions econòmiques directes. A més,
al març de 2009 s’aprovarà el Pla d’Acció
Municipal contra la Pobresa. Tot i això,
amb una crisi global, les accions municipals veuen molt mitigat el seu efecte
perquè no poden invertir, totes soles, la
principal font de generació de situacions
dani codina
de pobresa o marginalitat social: la destrucció de llocs de treball. Amb tot, Gomà
assenyala que el Pacte per a la Qualitat
de l’Ocupació de Barcelona, signat el
maig passat, ha de ser una font de creació
d’ocupació i una eina més contra la crisi.
Des de Cáritas i la Fundació FOESSA,
que han elaborat el VIè Informe FOESSA sobre Exclusió i Desenvolupament
Social a Espanya 2008, s’indica, però,
que en molts casos no s’ha aprofitat l’època de bonança per redistribuir la riquesa
i crear, de manera suficient, oportunitats
d’inclusió social. També s’assenyala els
immigrants (que no compten amb xarxes
familiars de protecció) o els que estan al
llindar de la pobresa com els més vulnerables davant de la crisi econòmica.
D’altra banda, Francisco Villarrassa
director social de la Fundació Engrunes,
empresa d’inserció laboral, també assenyala que cada cop més gent demanda
els seus serveis procedent de situacions
de marginalitat social. Des de la seva
entitat realitzen periòdicament un curs
de formació per a perceptors de la Renda Mínima d’Inserció. La seva intenció
és inserir aquestes persones al mercat
laboral però amb un pas previ, perquè
la seva participació directa al món del
treball tindria un risc molt elevat de
fracàs. Els objectius són de recuperació d’hàbits, autoestima i aprenentatge
de l’ofici. Es crea, per tant, un itinerari
per acabar al mercat ordinari de treball.
“Doncs aquest any, per primer cop en
deu anys, hem tingut el curset complet,
amb dotze persones, des del primer dia,
sense haver de fer cap esforç per buscar
gent que shi incorpori com altres anys”,
afirma Villarrassa com a exemple que
l’exclusió social i les situacions de pobresa estan en augment, i per tant també
les demandes d’integració.
CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 21
“A Nissan només sóc un número”
Mercedes Cabrera
Treballadora de Nissan
gemma aguilera
que per la meva edat ja no estic
en una franja de risc per a les
empreses, perquè possiblement
no em quedaré embarassada ni
tinc fills petits, crec que la meva
condició de dona em dificulta
més sortir-me’n.
ns trobem amb la Mercedes Cabrera davant
de l’edifici central de
Correus. És a punt d’arrencar
l’enèsima protesta dels treballadors de Nissan Ibérica per
reclamar que la Generalitat impedeixi l’expedient de regulació
d’ocupació que la companyia japonesa vol aplicar a la planta de
la Zona Franca per desfer-se de
1.680 treballadors. De moment,
els ànims s’han calmat perquè
l’ERO definitiu s’ha transformat
en temporal. Però aquesta sindicalista de la UGT té clar que només és una treva i que el risc de
quedar-se sense feina continua
latent. Agraeix a Carrer que ens
haguem interessat per la realitat
d’un treballador qualsevol que,
quan es lleva, el primer pensament que li ve és si avui serà el
seu darrer dia de treball.
E
Les mobilitzacions dels
treballadors i la pressió
del Govern han aconseguit
que Nissan replantegi la
seva intenció i negociï ara
un ERO de tres mesos que
afectaria 3.500 treballadors.
Però us vau assabentar de
les primeres intencions per
la premsa, al mes d’octubre.
Com encaixes la notícia?
Tot i que ja ens esperàvem
alguna mala notícia i circulaven
rumors, veure-ho als diaris i a
la televisió va ser un cop dur.
Els primers dies els vaig viure
amb molta angoixa, pensant
constantment que tinc una filla
i una casa que mantinc jo sola.
No pago hipoteca i no em puc
queixar del meu sou, uns 1.500
euros, però he passat de tenir
aquesta seguretat d’anar fent,
que em donava molta estabilitat personal, a veure que ho puc
perdre tot en un tres i no res.
L’empresa no us informa
de com s’executaria l’ERO.
Com es viu amb aquesta
desinformació, anant cada
dia a treballar?
Doncs molt malament. El
món laboral en conjunt ja està
prou tocat, més encara el sector
de l’automòbil. A això li afegim
el neguit de no saber si et tocarà
a tu o no. Tots estem en aquesta loteria macabra, i el pitjor és
que ningú no es pot agafar a cap
argument per tenir esperances
de salvar-se de la purga, perquè
no hi ha arguments.
Afortunadament, l’ERO
definitiu està aturat, i esteu
a l’espera que us concretin
com anirà l’ERO temporal.
Sí, ens han de concretar quins
plans tenen. Però és important
destacar que aquest ERO és només un parèntesi per calmar els
ànims. No hem guanyat la batalla ni de bon tros. Nissan continua
sense tenir un pla industrial ferm,
i després d’aquest ERO temporal
por venir el definitiu. No estem
tranquils de cap manera.
Per tant, us podeu quedar al
carrer abans o després?
Exactament. Per a l’empresa
Et veus capaç de trobar
feina en un altre sector que
t’ofereixi unes condicions
similars?
L’empresa no farà cap esforç
per ajudar-nos. No té un pla social, i a més ens fa perdre el temps
amb cursos estúpids. Tots els
sectors es veuen afectats per la
crisi, serà difícil trobar un forat.
Posant-nos en el pitjor
dels escenaris, si en algun
moment et veiessis afectada
per un ERO definitiu, què
faries l’endemà?
Aguantar-me, no em quedaria més remei. I començar a
moure’m.
Mercedes Cabrera vestida amb la jaqueta de treball de la seva empresa, Nissan
no som persones, ni tan sols treballadors. A Nissan només soc un
número que ha d’actuar com un
robot. Hi ha moltes probabilitats
que l’empresa agafi el llistat de
números i digui que des d’X fins
a Y, al carrer. T’aixeques cada
matí pensant que potser avui t’ho
diran, que t’ha tocat i que no cal
que tornis l’endemà.
Com és el dia a dia a la
planta?
Han desviat part de la producció a d’altres països, i ara
ens tenen treballant només dos
dies a la setmana. La resta de la
setmana hem de passar-nos vuit
hores asseguts en una cadira rebent cursos de formació que no
ens aporten res i que són només
una manera de tenir-nos controlats perquè no fem merder.
Controlats i sense treballar,
per què?
El per què no ho sabem. Però
estem vuit hores asseguts i vigilats en tot moment, com si fos
una escola del passat... Hem de
demanar permís fins i tot per
anar al lavabo. Com més temps
passa, més temps estàs sense
produir i fent cursos que no et
serviran de res, i és clar, la gent
comença a posar-se nerviosa.
Potser és el que busca la
companyia.
És una estratègia per desmoralitzar-nos, un cas clar d’assetjament col·lectiu. Va passar gairebé un mes des que la premsa
va parlar de l’ERO fins que la
direcció va fer efectiva la presentació de l’expedient a la Generalitat. Busquen que ens posem nerviosos i que perdem els
papers per després acusar-nos.
Si tens una persona que treballa
en una cadena de muntatge que
està acostumat a estar sempre
ocupat, i si de sobte l’asseus vuit
hores, doncs sorgeixen friccions
perquè l’encarregat està obligat a dir-li que no es mogui i la
persona està permanentment
angoixada pel seu futur. La filosofia japonesa no encaixa amb
nosaltres. Potser allà els deu
funcionar, tractar les persones
com números intercanviables,
però aquí no.
Abans comentaves que
d’alguna manera, ja us
esperàveu alguna mala
notícia. Què us feia pensar
en aquesta possibilitat?
Nissan sempre ha tingut directius espanyols, i abans de les
vacances de l’estiu ens vam assabentar que vindria un executiu
japonès -Fumiaki Matsumoto,
vicepresident de Nissan Ibérica-, de manera que ja teníem coll
avall que venia a fer fora gent.
És més, estem convençuts que
no pararan fins que tanquin la
planta a Catalunya. Allargaran
l’agonia amb idees que no encaixen aquí, com el cotxe elèctric,
que és una cortina de fum per
distraure l’atenció de l’ERO. El
mercat espanyol no està preparat per aquests vehicles ni té les
infraestructures necessàries.
L’empresa diu que hi ha
massa absentisme laboral i
baixa productivitat.
Potser és veritat que determinades persones falten molt a
la feina, però són una minoria.
I pel que fa a la productivitat,
saben que és fals, perquè han
desviat producció que fins ara
corresponia fer a Catalunya.
En qualsevol cas, tot això no
justifica fer fora 1.680 treballadors en una companyia que té
beneficis.
Tens més de quaranta anys
i treballes en un sector
tradicionalment masculí, i a
més, submergit en una crisi.
Creus que tindràs dificultats
per trobar una nova feina si
et veus afectada per l’ERO?
Tots, homes i dones de Nissan, estem en risc de perdre la
feina ara mateix. El panorama
ara és negre per a tothom, i tot i
dani codina
Optimisme
contra l’angoixa
Mercedes Cabrera
(Granada, 1966)
sorprèn de seguida
pel seu gest vivaç i
el seu parlar pausat
però vital. Separada
i amb una filla de 18
anys, somriu malgrat
saber que en qualsevol
moment pot llegir el seu
nom en la llarga llista
d’acomiadats que Nissan
vol executar amb un
ERO que afecta 1.680
treballadors. Va arribar
a la planta de la Zona
Franca el 2004, provinent
d’una altra empresa
del sector auxiliar de
l’automòbil. I ara pot
perdre l’estabilitat
laboral i personal. Però
l’esperit sindicalista que
duu a la sang l’empeny
a lluitar “fins al darrer
instant”. No s’ha perdut
ni una sola protesta i s’ha
dissenyat una protecció
contra “els intents
constants de la direcció
de desanimar-nos fins a
enfonsar-nos a tots”: el
suport dels companys i
no decaure en la lluita
fins al final. La nostra
entrevistada, que va
arribar a Barcelona amb
un any, és conscient que
si es queda al carrer
viurà una odissea per
trobar una feina al sector
de l’automoció, que viu
una crisi general, i a
més, perquè encara
hi ha molts prejudicis
masclistes entre els
qui tenen capacitat
de decisió. Però no
s’obsessiona amb aquest
moment: “ningú no s’ha
mort de gana en aquest
país, oi?”.
La teva filla ja té divuit
anys. És conscient de la
situació en què et pots trobar
si et quedes sense feina?
Li he explicat, i ella em diu
que no em preocupi, que segur
que trobo una altra feina. Però
ella no és plenament conscient
de quina és la realitat econòmica actual i de com està el mercat
laboral de fotut. I jo tampoc no
vull preocupar-la, perquè ara la
seva feina és estudiar i no ha de
carregar amb un problema que
encara no ha arribat.
Has començat a donar veus o
a buscar directament feina?
La veritat és que no. Estem
en una situació d’incertesa massa gran com per prendre decisions potser precipitades. Ara
el meu principal mal de cap és
saber com acabarà la negociació
i com s’executa l’ERO temporal,
perquè això ens donarà moltes
pistes sobre una altra amenaça
més endavant.
T’angoixa el teu futur, des
del punt de vista econòmic?
No pago hipoteca, però mantenir la llar i una filla no es pot
fer amb dignitat si només disposes dels 900 euros que et dóna
l’atur en el meu cas. A banda
dels diners m’angoixen altres
coses. Hi ha el component psicològic de veure’t aturat. Et sents
inútil.
T’agrada la feina que fas a
Nissan?
Sí, treballo en la secció de
transmissió, i podem tenir un
tracte més personal amb els
companys. No deixes de ser com
un robot, però estic contenta
perquè el sou és força bo i els
companys fantàstics.
Com ho fas per ser optimista
en aquesta situació? Molts,
en el teu lloc no mantindrien
aquesta vitalitat.
Em sabria molt de greu haver de marxar, però si em toca
em buscaré la vida i me’n sortiré
abans o després. Tinc una filla i
tota una vida per davant, si no
m’ho mirés així m’enfonsaria.
CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 22
Podem replantejar-nos el consum?
Arnau cunties
avant de l’actual situació econòmica, marcada per un empitjorament del nivell econòmic de la
major part de la població, i de la necessitat bàsica d’obtenir béns per sobreviure
s’obren diverses vies o possibilitats per
solucionar el problema. No es tracta de
novetats ni de tècniques revolucionàries,
sinó al contrari: l’actual crisi demostra
que tot està ja inventat i que l’experiència dels nostres pares i avis podria ajudar-nos a superar el tràngol.
En primer lloc, la posició més “optimista” és la de les compres a terminis,
que es basa en adquirir un producte i
pagar-lo durant diversos mesos. Això fa
possible que una persona que no pot assumir el cost d’aquest bé de cop el compri
i contribueixi així al “desenvolupament
econòmic” actual, basat en la demanda
constant de nous productes i serveis. Generalment va enfocat a productes que no
són estrictament “essencials” i que tenen
un preu elevat, com per exemple l’electrònica, la informàtica, l’habitatge (hipoteques) o el vehicle privat. Utilitzar la
compra a terminis en la situació actual,
on els acomiadaments estan a l’ordre del
dia, només pot ser qualificat d’optimista,
perquè qui sap quina serà la seva situació econòmica d’aquí a 12 o 24 mesos?
Una posició més “pessimista” és la que
basa el consum en les anomenades marques blanques (productes fabricats per
multinacionals o grans empreses, que tenen qualitat i preu inferiors als normals).
El consum d’aquests productes és simptomàtic d’una situació de crisi (actualment suposen un 31% del mercat). Lògicament, ningú consumiria productes que
expliciten que tenen una qualitat inferior, si pogués evitar-ho, i encara menys
basaria en ells la seva alimentació i la de
gatius, aquesta posició
sembla més assenyada
que la primera, que a la
llarga suposa carregarse de deutes per poder
adquirir productes que
satisfan necessitats totalment secundàries (la
publicitat juga un rol
bàsic en aquest engranatge).
D
Cap a un consum
alternatiu
Temps de crisi, temps de canvis?
la seva família. A partir de petites “rebaixes”, “d’un cèntim d’aquí i de quatre
d’allà”, milers de famílies aconsegueixen
quadrar els comptes. La tendència inflacionista, que s’ha agreujat després de
l’arribada de l’euro, encara fa més difícil
arribar a final de mes. Tot i els punts ne-
La crisi i la sobirania
alimentària mundial
Sovint els nostres problemes diaris ens amaguen el bosc dels problemes mundials,
però si ampliem la nostra òptica, un dels factors determinants d’aquesta crisi és
l’empitjorament de la situació alimentària mundial. Tradicionalment, una petita
proporció de la humanitat, ha consumit la major part dels recursos mundials,
condemnant la resta a la pobresa o allò que es coneix com a subdesenvolupament
(sovint a través de sistemes econòmics injustos com el deute extern).
Segons l’Organització de Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO)
l’actual crisi afectarà notablement els 915 milions d’éssers humans (la majoria de
zones subdesenvolupades) que tenen serioses dificultats per alimentar-se. Aquesta
nació de famolencs ha vist com el desenvolupament de l’especulació capitalista
(els mercats de futurs que encareixen constantment les matèries primeres) i el
creixement de la producció de biocarburants ha encarit els aliments i ha augmentat la
precarietat de la seva situació. La solució a aquesta situació no és senzilla, però una
racionalització del consum a occident segurament ajudaria a pal·liar el problema.
La tercera posició és podria qualificar de “realista”, perquè té en compte
no només la nostra “petita” realitat de consumidors amb necessitats,
sinó una més àmplia:
la realitat dels nostres
conciutadans, de la resta del món i del planeta.
Aquesta opció no té un
nom definit perquè no
es tracta de processos o
alternatives integrades,
sinó de petites opcions i
mercats alternatius que
sumats permeten un model de consum diferent al
que proposa el mercat. El
consum alternatiu, suposa un esforç més gran
que canviar de marca,
anna carlota
però segurament és l’opció més sensata, perquè
és l’única que planteja un canvi al model actual (en diversos àmbits i objectius,
des de xarxes mundials fins a petites botigues de barri) que s’està mostrant com
a perjudicial per a l’ésser humà, per a
l’equilibri ecològic i per al planeta. Canviar els nostres hàbits de consum pot ser
difícil, sobretot en èpoques com la nadalenca que cada any provoca una onada de
compres que malmet les nostres possibilitats econòmiques.
Per aquest motiu, el consum alternatiu és, avui en dia, una excepció i els
milions de watts que cada any ens inciten a comprar regals per celebrar el
naixement de Jesucrist (paradoxalment,
nascut en la més extrema pobresa), són
un lluminós recordatori que encara estem lluny de la fita que suposa racionalitzar el consum. Segurament el vessant
d’aquest model que ha fet més fortuna
és el reciclatge, sobretot a partir del
moment que diverses administracions
han apostat per promoure la reutilització dels recursos. No obstant, diversos
grups com Ecologistes en Acció no es
cansen de denunciar que l’actual model
de reciclatge està allunyat de ser l’ideal. La deficient gestió dels residus que
duen a terme algunes administracions,
desfà l’esforç de milers de ciutadans que
intenten no empitjorar la situació del
planeta. Per aquest motiu algunes veus
criden a superar el reciclatge a partir de
l’eslògan “el millor residu és aquell que
no es produeix”. Per posar un exemple a
petita escala, sempre serà millor utilitzar una bossa de roba que es pot reutilitzar que no pas utilitzar bosses de paper,
tot i que aquestes es puguin reciclar.
Actualment la majoria d’ecologistes creuen que a part de reciclar, és necessari
reutilitzar i reduir l’ús dels recursos.
En aquest sentit, l’última sequera ha
demostrat que diàriament es desaprofiten litres i litres d’aigua, un bé escàs de
primera necessitat que en algunes parts
del món és més preuat que l’or.
Una altra part del consum alternatiu és el comerç just, que intenta ajudar al desenvolupament de les zones
productores de matèries primeres a
través d’un intercanvi que no penalitzi la seva situació d’inferioritat en el
mercat mundial. És un moviment que
fa anys que s’estén, impulsat per l’acció de diferents ONG (com Intermón
Oxfam), moviments socials i l’ONU.
El comerç just està relacionat amb la
sobirania alimentaria (veure destacat)
d’una manera contradictòria. Per una
part ajuda al creixement econòmic i a
productors del 3r Món, però alhora ha
l
L’actual crisi demostra que
tot està ja inventat i que
l’experiència dels nostres
pares i avis pot ajudar-nos
a superar el tràngol
rebut crítiques perquè majoritàriament
està enfocat cap a monocultius que tradicionalment han pres terres als productors d’aliments (en aquest sentit, el
cas paradigmàtic és el cafè). Però el comerç just no només intenta acabar amb
la injustícia que regeix les relacions
econòmiques mundials, sinó que també
està relacionat amb l’ecologisme i amb
la lluita contra l’explotació infantil.
En definitiva, la tercera opció que tenim a l’abast a l’hora de consumir, l’opció
més realista i més complicada (la que no
es troba al supermercat de la cantonada),
és la que va lligada a la necessitat d’un
món diferent, un món que sigui sostenible i no hipotequi perillosament el futur
de les generacions futures. Tot i que es
basa en petites accions i moviments que
a vegades estan aïllats, en conjunt es va
construint una poderosa alternativa que
convé ajudar a créixer.
Dones: una crisi no tan pronunciada
Alícia Tudela
ot i que les dones, juntament amb els joves i
les persones immigrades, formen part del sector laboral més vulnerable i, sovint, precari,
sembla que la crisi, de moment, no és precisament a
aquest col·lectiu a qui més està afectant. Malgrat que
les dades de població activa continuen indicant la creixent pèrdua de llocs de treball, ara per ara, la recessió
s’està notant més en els sectors industrials com la indústria automobilística i metal·lúrgica o la construcció,
ocupats tradicionalment per homes.
De tota manera, i tot i que en els sectors més precaris hi ha un gran número de dones, més que d’homes, desenvolupant feines, també és cert que una gran
part d’aquest col·lectiu femení es concentra en el sector
serveis, com ara l’educació, la sanitat, la restauració o
T
les tasques domèstiques, unes branques professionals
que, de moment, estan resistint més que molts sectors
industrials. En aquest sentit, segons Rosa Bofill, de la
Secretaria de la Dona del sindicat Comissions Obreres
(CCOO), “la caiguda en aquests àmbits sembla ser que
no serà tan espectacular. De tota manera, afegeix Bofill, quan parlem de xifres d’atur, hem de partir de la
base que la població activa masculina suposa un 20%,
aproximadament més que la femenina, ja que hi ha
moltes dones que queden excloses i no consten com a
aturades, o bé perquè treballen a casa, o bé desenvolupen feines on no estan contractades”.
L’atur continua pujant
Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’últim
trimestre de l’any, en aquests tres darrers mesos s’han
perdut 50.800 llocs de treball a Catalunya i situa el
nombre d’aturats en 343.700 persones. Per sexes, l’atur
s’ha incrementat en 37.800 homes i 12.900 dones.
Per la seva banda, i pel que fa a l’estat espanyol,
l’atur ha augmentat en 217.000 persones el tercer trimestre de l’any, situant així el nombre total d’aturats
en 2.598.800 i la taxa d’atur en l’11,33%, quasi un punt
per sobre de la del mes de juny. Pel que fa als sectors,
la construcció continua encapçalant la pèrdua de llocs
de treball, amb 57.600 d’aturats més.
La immigració se’n ressent
Les persones immigrades són un dels sectors que més
s’estan ressentint de la crisi. Segons Bofill, el principal
problema d’aquest col·lectiu és la llei d’estrangeria que
“encara els fa més vulnerables”. De tota manera, sembla
que la conjuntura econòmica, de moment, està afectant,
també en aquest cas, més els homes que les dones.
CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 23
Ara diuen que sobren els immigrants
josé miguel benítez
periodista
per la seva banda, el seu govern ha impulsat un pla d’emergència, “Bienvenidos a casa”, a través del qual, segons el
representant del SENAMI: “se’ls hi ofereixen garanties, amb dignitat, a aquells
que vulguin regressar. No volem un pla
estampida”. Aquest pla, afegeix Oscar
Jara, és compatible amb el Pla de Tornada espanyol, encara que aquest últim
no és vist amb bons ulls pels equatorians,
entre d’altres coses perquè els prohibeix
la tornada a Espanya en un termini de
5 anys. Finalment, Oscar Jara es pregunta: “Qui voldrà regressar en aquesta
situació? La gent creia en un projecte migratori reeixit. Tenia treball, tenia casa...
i ara?”
Per la seva banda, la Generalitat impulsa des de fa anys un pla de tornada
obert a tot el que vulgui regressar. Segons portaveus de la Secretaria de la
Immigració, a mitjan octubre ja s’havien atorgat 151 ajudes, superant les que
es van atorgar en tot l’any anterior. No
obstant això, la majoria segueix apostant
per quedar-se.
a immigració ha estat un dels
actius protagonistes del creixement econòmic experimentat pel
nostre país en els últims anys. Què succeeix ara amb la població d’origen immigrant en aquesta època de crisi? L’atur
i les hipoteques són dos dels problemes
que comparteixen amb la resta de la població, però, la immigració, a més, es veu
afectada per altres efectes col·laterals.
L
Canvi de discurs i de polítiques
En primer lloc, hi ha un canvi substancial en les polítiques migratòries, que
es reflecteix tant en el discurs com en
propostes governamentals: pla de tornada, restricció al reagrupament familiar,
restricció a la contractació en origen. Són
mesures que, juntament amb declaracions de representants del Govern, transmeten el missatge que els immigrants
sobren.
“Aquest discurs, a més d’irresponsable, és contradictori amb l’anterior, en
el qual deien que érem tan necessaris.
Però és que no es poden barrejar les coses, no es pot barrejar immigració amb
crisi econòmica, i menys responsabilitzar-la de la situació”, assenyala Kamel
Benbrahim, president de l’Associació
de Treballadors Immigrants Marroquins
a Catalunya (ATIMCA), i afegeix: “hem
contribuït al creixement econòmic, al
sanejament de la seguretat social, i ara
que formem part d’aquesta societat, no
poden tractar de llevar-nos del mig com
si destorbéssim. No som màquines, som
éssers humans. És una falta de respecte
als drets humans”.
En similars termes s’expressa Oscar Jara, representant a Espanya de
la Secretaria Nacional del Migrant (SENAMI) de l’Equador: “Europa ha de ser
conseqüent. Els emigrants no han de
pagar la situació econòmica. Les propostes governamentals i la percepció que els
emigrants sobren tendeixen a tractar de
retallar drets adquirits, incloent els laborals”, i conclou: “la situació econòmica no
pot escurçar els drets de cap persona”.
L’increment de l’atur
Les dades indiquen que l’atur ha experimentat un alt increment entre la població immigrant, atès que els sectors més
afectats són aquells on aquesta està més
present. Per a Kamel Benbrahim aquesta situació, per ella mateixa preocupant
per a tota la població, copeja doblement
els immigrants, puix que l’atur els posa
en perill de perdre la residència. “Abans
-diu Benbrahim-, la majoria de les persones que s’acostaven a la nostra organització eren nouvingudes, mentre que
anna carlota
Veïnes a Ciutat Meridiana
ara són persones que es troben en atur
i en risc de caure en situació irregular”.
A més, assegura, estan rebent queixes
que s’estan denegant moltes sol·licituds
de regularització per arrelament. Per la
seva banda, Oscar Jara expressa la mateixa preocupació, i afegeix que fins i tot
estan trobant problemes amb els contin-
l
“Europa ha de ser
conseqüent. Els emigrants
no han de pagar la situació
econòmica adversa quan
precisament han contribuït
el creixement econòmic”
gents, ja que han rebut denúncies de persones que, en arribar aquí, es troben que
el treball no existeix.
Tot això incrementa el nombre de persones en situació irregular, que són les
més afectades per la crisi perquè, entre
altres coses, segons portaveus d’organitzacions humanitàries, abans trigaven la
meitat de temps a trobar algun treball,
en l’economia submergida, i ara es veuen
obligades a acudir a aquestes entitats,
que de sobte es veuen desbordades.
Tot i això, l’especialista en temes migratoris, Miguel Pajares, explica que
malgrat la crisi hi ha sectors de l’economia que segueixen requerint treballadors d’origen immigrant, ja sigui d’entre
les persones en atur, ja sigui amb contractació en origen. Són treballs que demanden professionals o que requereixen poca
qualificació i que segueixen sent rebutjats per la població autòctona. En aquest
sentit, l’expert explica que recentment,
per cobrir la campanya de la maduixa de
Huelva, la Junta d’Andalusia va enviar
cartes a 90.000 persones en atur, de les
quals només van contestar 700, i van ser
contractades 500, 300 d’elles d’origen immigrant. Els milers restants hauran de
contractar-los en origen.
Reagrupament i pla de tornada
La proposta governamental sobre reagrupament familiar impedeix la reagrupació
dels ascendents (12% de les sol·licituds
actuals). Aquesta és una mesura qualificada pel representant d’ATIMCA de
“ni assenyada, ni justa, ni humana”. En
semblants termes s’expressa Oscar Jara,
que considera el reagrupament com un
dret que afavoreix l’arrelament, mentre
que la restricció, assegura, tindrà costos
socials.
Respecte al pla de retorn voluntari
anunciat recentment pel govern espanyol, adreçat a persones en atur, és rebutjat, segons el president d’ATIMCA,
pel 87% dels seus afiliats. En l’Equador,
sabien que haurien de treballar en les feines més precàries, van decidir venir a Catalunya buscant un futur
millor. Ella, tot i ser mestra al seu país, des que va arribar treballa en tasques domèstiques. El seu marit, però,
treballava de paleta en la construcció, però des de fa uns
mesos, en disminuir la feina, treballa només quan el criden: “Ara mateix, tot és una incertesa perquè mai sé els
dies que treballaré ni amb què podré comptar a finals de
mes”, afirma el Jorge. De tota manera, però, de moment,
no pensa en acollir-se al programa del govern de retorn
voluntari. A la Graciela, però, les coses, de moment, li
van una mica millor: “De vegades em truquen per treballar i he de dir que no perquè ja no tinc més hores. Ara,
des que el meu marit està a l’atur, treballo també els dissabtes. És veritat que coincidint amb la crisi m’han acomiadat de dues cases, però sempre en trobo d’altres”.
Reunió a Ca la Dona
dani codina
La Graciela fa dos anys que viu a Barcelona juntament
amb el seu marit, el Jorge. Tot i que des d’un principi
Reduir despeses
Davant d’una mala època toca disminuir despeses i això
és el que ja han fet el 52,5% dels catalans, especialment
les dones, els aturats, els estrangers i les persones
d’entre 30 i 44 anys, segons una enquesta del Gabinet
Les hipoteques
Yousef, d’origen marroquí, duu 5 anys
a Barcelona, amb una inserció fins al
moment reeixida. Des de fa uns mesos
té dos maldecaps: s’ha quedat a l’atur
i la hipoteca no ha deixat de pujar de
manera vertiginosa. Dels 530 euros ha
passat a pagar 1.090. Aquest mes no
ha pogut pagar, ja que cobra 900 euros
de l’atur. “Ningú no em va avisar que
la hipoteca pujaria tant. He tractat de
parlar amb la caixa, però no em donen
més solució que l’he de pagar. Així que
em quedaré en el pis fins que em treguin
fora, com han decidit fer uns amics
meus. Després, ja veurem què passa”.
Rosa Molina, equatoriana, amb
tràmits de nacionalitat en marxa, es
troba en una situació similar: està a
l’atur, i després de dos anys de pagar
la hipoteca, es veu obligada a retornar
el pis per no poder pagar. En aquests 2
anys ha passat de pagar 1.200 a 1.900
euros. També ha tractat de negociar,
però encara diferint la meitat del deute
a dintre d’un parell d’anys, com proposa
el Ministeri de Treball, la incrementació
de la quota mensual és tan gran que no
ho pot assumir. “No sé on anar. He perdut
tot el que vaig pagar fins ara”, i afegeix:
“No em van avisar que això podia passar,
no em van dir res. Em van donar totes les
facilitats, em van donar el 100% del valor
de la casa, i encara que la quota inicial
ja era molt alta, no em van posar traves.
Però no regressaré al meu país, seguiré
lluitant aquí”.
d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), publicada
per Televisió de Catalunya. A més, per reduir allò que
gasten més de la meitat han optat per limitar l’oci i
eliminar capricis. A més, mirar més els preus a l’hora
d’anar a comprar, estalviar en transport o telecomunicacions i controlar millor la despesa energètica són
altres fórmules que apliquen les persones per contenir
la seva economia.
Les dones no són prioritàries
D’altra banda, i segons recull una enquesta del Centro
de Investigaciones Sociológicas (CIS), les dones treballadores no estan entre els grups prioritaris que haurien de
rebre més prestacions per part de l’Estat. Segons l’enquesta, els ciutadans es mostren partidaris de destinar
la solidaritat social, en primer lloc, a les persones grans
que viuen soles (un 32%, a més, està a favor que estiguin més protegides), seguides de les famílies amb discapacitats al seu càrrec (un 14,1%) i les persones grans
dependents (un 13%). Per la seva banda, les persones
en atur, els joves i les classes mitjanes estan per davant
dels immigrants i de les dones treballadores.
CARRER109 desembre 2008 DOSSIER 24
“Ara em toca fer de cobrador del frac”
yaiza garcía
any organitza el certamen “Guanya´t el
cel amb el Pare Manel” per recaptar fons,
amb la col·laboració de Serrat i el Tricicle
entre d’altres- és la que els està anticipant
els calés perquè no s’hagi de fer suspensió de pagaments. En aquests moments
Variart42 té 60.000 euros pendents de
cobraments, una quantitat que ha avançat Pare Manel. Però la fundació aglutina
més empreses, i els seus fons són limitats,
motiu pel qual aquest sistema de préstecs
sobreviurà un temps determinat.
ada setmana un grup d’uns quinze nois, la majoria del barri de
Verdum, es troben a una plaça
de Nou Barris per rebre el sou per la feina realitzada durant la setmana. Són els
treballadors de Variart42, una empresa
que s’encarrega de feines de tota mena.
I “tota” en el sentit ampli de la paraula,
perquè als joves d’aquest barri barcelonès tant els toca muntar la infraestructura d’un circ com repartir pamflets publicitaris pel carrer.
Aquesta empresa formalment és com
qualsevol altra, però té una funció de reinserció social que el seu responsable no
C
Sense ànim de lucre
“A més del fet que el banc no anticipa
els diners, a les empreses els costa molt
pagar”, explica Ruggero. És per això que
l
Marco Ruggero, un dels
fundadors de Variart42,
veu perillar el futur
d’aquesta cooperativa de
reinserció social per la crisi
va voler que constés en els registres de
l’Ajuntament, tot i desaprofitar els ajuts
que comporten aquesta mena de contractes. “No vull que els nanos hagin d’explicar la seva vida a un assistent social
perquè aquest els posi un segell conforme
estan tarats. Això no és un supermercat
de persones”, diu Marco Ruggero, un dels
fundadors, amb convenciment.
l
En Marco a Nou Barris, on té la seu la cooperativa
ho fa, ja que la furgoneta que porten pot
pertànyer a un dels veïns gitanos, o els
materials que utilitzen poden haver sor-
l
El barri dóna un cop de mà
Sense faltar la feina, els
bancs no anticipen els diners
i a les empreses els hi costa
molt pagar: tenen 60.000
euros pendents de cobrar
Així doncs, l’empresa es va crear com una
mena de cooperativa on tothom dóna un
cop de mà quan cal. De fet, el barri sencer
tit a les tres de la matinada d’una botiga
que ha obert només per proveir-los. Una
ignasi r. renom
dinàmica de barri exemplar: cohesiona el
veïnat i, el més important, dóna ocupació a unes persones que ho podrien tenir
molt cru per passar una entrevista de feina convencional. Però la crisi ha arribat
per a tothom, i els bancs ja no entenen
d’ajudes, ni les empreses de complir amb
els pagaments. “Treball no ens en falta,
però treballem per a empreses, com la
Generalitat o l’Ajuntament, que paguen a
seixanta o noranta dies vista”, explica el
responsable de Variart42. “Abans anaves
amb un pagaré al banc i t’avançava els
diners. Però ara ja no ho fan, i la fundació
és la que ens està fent de banc”. La mediàtica fundació “Pare Manel” -que cada
La fundació Pare Manel s’ha
fet càrrec dels prèstecs quan
han fallat els bancs, tot i
que no pot assegurar la seva
continuïtat pels fons limitats
diu que ha hagut d’afegir a la seva feina
habitual la de “cobrador del frac”.
En els temps difícils que corren, contractar els serveis de Variart42 esdevé
una bona alternativa, ja que es paga la mà
d’obra i els materials, però l’empresa no té
ànim de lucre, és a dir, aquesta part se l’estalvia el contractant. El seu responsable
assegura que, per ara, feina no els en falta.
I això, tal com està el pati, ja és molt. Però
a més de contractes els calen sous. Sous
perquè setmana rere setmana puguin seguir sent repartits, entre un grup de nois
de Verdum, a una plaça de Nou Barris.
S
CARRER109 desembre 2008 CARRERS 25
26
Transgènics,
llavors que
maten
27
Barcelonins
d’arreu: ‘el
hada buena’
27
Banca ètica
contra la
crisi
CARRER
Obtenir productes que cobreixin les nostres necessitats oferint-ne d’altres
que ja no ens facin servei, sense diners pel mig. En temps de crisi, la
senzillesa i l’encant de la filosofia del troc viu la seva màxima expressió
en els cada cop més populars mercats d’intercanvi
Escac al
mercantilisme
Daniel Gomis
Ja fa temps que funcionen en silenci, però a la vista del cru panorama financer que se’ns presenta, la seva projecció s’endevina
il·limitada. Desconegudes encara
per a molts, les Xarxes d’Intercanvi s’han anat establint i estenent
com a espontànies organitzacions de persones que, bàsicament,
pretenen bescanviar béns, serveis
o coneixements prescindint de la
tirania dels diners i alhora promovent principis ètics com la solidaritat, la transparència, la cooperació
i la confiança. Una de les vessants
més visibles i actives dins d’aquest
particular moviment d’alternativa
social són els denominats “mercats
d’intercanvi”. Promoguts habitualment per col·lectius veïnals, de
forma totalment voluntària i més o
menys periòdica, les seves fonts es
remunten als tradicionals sistemes
de troc de les societats primitives,
els quals es regien per una pràctica
fórmula d’aclaparadora simplicitat: “jo tinc una cosa que tu necessites i tu en tens una altra que jo
també necessito”; amb el resultat
final d’un intercanvi bilateral que
deixava satisfetes les dues parts.
Avui dia, són cada cop més els
municipis i nuclis de barri que
s’animen a provar sort amb una
iniciativa que, dins de Catalunya,
té el seu referent indiscutible en
la Fira d’Intercanvi de Mieres, a
la Garrotxa, la qual es va iniciar
a mitjan anys vuitanta i, des de
llavors, cada mes de novembre, no
ha deixat de créixer i inspirar noves temptatives. Precisament, un
dels seus alumnes sobresortints,
la Xarxa d’Intercanvi de Gràcia
-“Xaingra”-, ha estat la principal
responsable a l’hora d’estendre
el fenomen per Barcelona i rodalies. Després de quedar encisats
per l’experiència de Mieres, un
grup de gent del gracienc Ateneu
Rosa de Foc es va decidir a impulsar l’estiu de 2003 el primer Mercat d’Intercanvi de Gràcia, que va
resultar tot un èxit d’assistència
i participació, i va engrescar els
seus promotors a repetir-lo regularment quatre cops a l’any, a la
plaça de la Virreina, tot coincidint
amb els canvis d’estació. I edició
rere edició, els bons auguris s’han
consolidat tant, que l’espai ja comença a quedar-se petit.
Cap a una alternativa real
Ara bé, darrera de la indiscutible
naturalesa comunitària i festiva
d’aquests esdeveniments populars
resideix un conseqüent i ambiciós
objectiu de fons del qual la gran
majoria dels que hi participen activament no se n’amaga. I aquest
-Xaingra ha començat a apostar-hi
més recentment-, on s’organitzen
tallers de les més diverses disciplines amb la mateixa filosofia del
“donar i rebre amb complicitat”.
De la mateixa manera, una altra
constant molt important perquè
tot aquest moviment vagi guanyant
cada vegada més força és el que es
coneix com a “coordinació en xarxa”; és a dir, la col·laboració entre
associacions i organitzacions afins
que permet treballar, recolzar-se,
compartir experiències i créixer en
una mateixa direcció.
Voluntat i implicació
On tothom
hi guanya
anna carlota
A dalt, mercat d’intercanvi a Gràcia. A sota, mercadet a Sant Antoni
no és altre que l’aprenentatge i
construcció, passa a passa, de models alternatius al voraç capitalisme imperant. Així ho reconeix en
Francesc Rota, un dels puntals de
Xaingra: “L’objectiu inicial no era
simplement organitzar mercats
i ja està, sinó mirar d’estendre
iniciatives com aquesta en busca
d’una alternativa real de consum.
El nostre ideal seria que arribés
un dia en el que la gent es pogués
plantejar treballar menys, guanyar
menys, però aprofitant al mateix
temps tots els avantatges de la
cultura de l’intercanvi... Ara bé,
som conscients que, ara com ara,
anar més enllà d’això és un propòsit força difícil”.
Sigui com sigui, des de col·
lectius com el seu segueixen l’evolució i l’impacte de la crisi de molt
a prop, convençuts que si la cosa
va a més, la gent es pot començar a plantejar més seriosament
l’adopció d’alternatives d’aquesta
mena: “Si arriba aquest moment
-afegeix en Francesc-, l’important
serà poder comptar amb una estructura paral·lela de consum amb
una base sòlida, i d’aquí tots els
nostres esforços actuals”.
Una xarxa creixent
D’altra banda, davant de la fragmentació social que promou l’actual model de societat, aquests grups
també aposten fort per la recuperació i difusió de l’esperit col·lectiu;
i això explica que els mercats d’intercanvi es vegin complementats
amb llistes de distribució de correu
electrònic amb un creixent nombre
d’usuaris inscrits -a través de les
quals s’envien ofertes, demandes
i comunicats informatius-, webs
on s’aparaulen virtualment i de
manera constant nous intercanvis,
i d’altres projectes com les Xarxes d’Intercanvi de Coneixements
Nens que volen canviar
les seves joguines, avis
entusiastes, parelles que
volen passar una jornada
diferent... Peces de roba,
articles de la llar, llibres i
alguna raresa. Gent de tota
mena amb ganes de passarho bé i diversitat d’articles de
segona mà cada cop més ben
conservats constitueixen el
paisatge habitual dels mercats
d’intercanvi, que alhora es
caracteritzen també per la
seva particular atmosfera de
cordialitat. Aquí, no es pensa
en termes monetaris i el que
de veritat importa són els
acords mútuament beneficiosos
més enllà del valor real dels
productes. Això possibilita
que es pugui arribar a canviar
una maleta per una truita de
patates, o fins i tot, un cotxe
per una moto, amb la sensació
que tothom hi surt guanyant.
Propers mercats:
4 Mercat d’intercanvi de
Gràcia (21 de desembre, Plaça
de la Virreina)
4 Mercat d’intercanvi
“Trocantoni” (18 de gener,
Jardins de l’Alguer (Av. Mistral
cantonada Calàbria)
Més informació:
www.intercanvis.net
Fruit d’una estreta col·laboració
amb Xaingra, una altra iniciativa
ha anat adquirint un gran impuls
en els darrers temps a Sant Antoni.
Sota el nom de “Trocantoni” va ser
com la Comissió de Consum Responsable de la Xarxa Comunitària
del barri -associació que promou
diverses accions de participació
veïnal- va engegar la seva primera experiència d’intercanvi a començaments d’any coincidint amb
la festa major. Des d’aleshores,
l’acollida d’aquest mercat, ubicat
en els jardins de l’Alguer de l’Avinguda Mistral i que cada estació
dóna el relleu al de Gràcia, no ha
pogut ser millor. Un dels seus inspiradors, Xavier Latorre, assenyala
que “el gran avantatge d’aquests
projectes és que no depenen de
recursos econòmics per anar funcionant, només necessiten voluntat
i implicació. Qualsevol associació,
amb la feina d’unes poques persones, pot organitzar si s’ho proposa un mercat de manera més o
menys regular”. I paral·lelament
en aquest sentit, no dubta en corroborar el treball en xarxa com el
principal motor perquè cada cop es
vagin estenent amb èxit més i més
iniciatives.
Amb millor o pitjor coordinació i amb més o menys recursos,
els mercats d’intercanvi no deixen
de brollar com a celebrats bolets:
Clot-Camp de l’Arpa, Sant Andreu,
Horta-Guinardó, Sagrada Família,
Sants, Besòs, Collblanc-La Torrassa... I davant l’evidència, a l’Administració, inicialment una mica
recelosa amb la naturalesa de la
iniciativa, no li ha quedat una altra
que recolzar-la i fer-ne fins i tot difusió mitjançant l’Entitat del Medi
Ambient de l’Àrea Metropolitana de
Barcelona (associació de diversos
ajuntaments que gestiona conjuntament les deixalles dels respectius municipis). Ara bé, l’evident
divergència en quant a objectius
de fons, fa que els promotors dels
mercats se’n cuidin molt de mantenir les distàncies, preservant la
gestió a nivell de barri.
CARRER109 desembre 2008 CARRERS 26
Transgénicos, semillas que matan
ricardo iván paredes
paña, el trabajo de los miembros
del movimiento está centrado en
labores de despacho, contactos
parlamentarios y comunicación
permanente a toda red ecológica.
Contra viento y marea, el movimiento ecologista catalán ha reunido 105.000 firmas, las cuales ha
presentado al Parlament de Catalunya y ha consolidado a través de
la campaña Som el que sembrem su
lucha para prohibir la producción
de alimentos transgénicos en todos
los campos de las cuatro provincias
catalanas. Consideran que son un
peligro para la salud, el medio ambiente y para los productores agrarios regionales.
Contexto internacional
Tramitación parlamentaria
Carles Serra, uno de los miembros
de la mesa de coordinación de las
comarcas del Barcelonès y del Baix
Llobregat, precisa que el primer
objetivo de la campaña ya está
cumplido y que en las próximas
semanas la entidad encargada de
verificar las firmas comunicará al
Parlament la validez de las mismas.
De esta manera, se procederá a la
tramitación la ILP (Iniciativa Legislativa Popular), mecanismo que
permite a la ciudadanía promover
una ley y que pueda ser discutida
en el Parlament. Para ello es necesaria la recolección de 50.000 firmas en un período de 120 días.
“La segunda etapa de la campaña está centrada en la tramitación
parlamentaria. Esta etapa es larga
porque implica que la ILP supere
todos los requisitos para ser tramitada, ha de pasar un proceso y un
debate en la totalidad. Es decir, los
parlamentarios dirán ‘continua’ o
‘no lo aceptamos’ la propuesta”
Serra asegura que si el Parlament se decanta por el “sí”, enseguida se establecerán los instrumentos de regulación de la ley de
prohibición de los transgénicos, el
dani codina
Activistas trabajando en la campaña contra el uso de trangénicos
etiquetaje de los productos alimentarios y la paralización de las
investigaciones sobre los transgénicos. “La segunda etapa será larga y ya se han establecido conversaciones con los diferentes grupos
parlamentarios”.
Lucha antitrangénicos
¿Y cómo surge esta iniciativa? Ante
la preocupación por el incremento
de cultivos transgénicos en Catalunya y Aragón, la Assemblea Pagesa de Balaguer (Lleida) canalizó el
malestar de los productores agropecuarios y configuró una red de
contactos locales para coordinar
la Iniciativa Legislativa Popular,
la cual rápidamente se extendió
al tejido asociativo de las cuatro
provincias catalanas.
“Cuando la propuesta llega a los
movimientos sociales, una serie de
gente se implica en la campaña,
gente muy diversa de diferentes
ámbitos: pagesos, universitarios,
cooperativas de consumo, jóvenes,
jubilados, quienes se organizaron
en grupos de recogida de firmas y
comités de información sobre transgénicos. Somos un movimiento que
funciona de forma asamblearia.
l
La campaña contra los
transgénicos alerta
sobre su peligro para
la salud, el medio
ambiente y para los
productores agrarios
regionales
Realmente la experiencia es gratificante”, dice Carles Serra, que se
alegra del éxito obtenido en pocos
meses y, desde las oficina de coordinación del InfoEspai (de la plaça
del Sol, Gràcia), invita a la ciudadanía a participar en la campaña.
En la segunda etapa de la cam-
El 26 de noviembre, la Comisión
de Medio Ambiente, Agricultura
y Pesca del Congreso rechazó la
propuesta de declarar el territorio español como “zona libre de
transgénicos”, presentada por los
partidos de izquierda y movimientos ecologistas. Sin embargo, existen comunidades que oficialmente
han rechazado la producción de
transgénicos: Asturias (2004), País
Vasco (2007), Islas Baleares e Islas
Canarias (ambas en 2008).
España tiene un producción
anual de unas 80.000 hectáreas
de cultivos transgénicos, más del
85% ubicados en Aragón y en Catalunya, sobre todo de maíz. España
es el único miembro de la Unión
Europea que no ha puesto pegas al
ingreso de estos productos, lo que
algunos han llamado “el paraíso de
los transgénicos en Europa”. Organizaciones ecologistas de todo el
estado desde 1998 han desarrollado campañas que no han logrado
que el PSOE y el PP se opongan a
los cuestionados sembríos.
“Ni estamos a favor del radicalismos de la sotana negra ni con el
de la sotana verde” y “la demonización de los transgénicos ya está
desfasada”, son los discursos que
han manejado tanto socialistas
como populares durante el debate
en el Congreso, en noviembre.
A nivel internacional, Estados
Unidos y Argentina, Brasil, Canadá y China concentran el 95% de
la producción mundial de cultivos transgénicos. Las multinacionales que controlan el 80% de la
biotecnología en el mundo son
las siguientes: Monsanto (EE.UU),
AstraZeneca (Inglaterra/Suecia),
Novartis (Suiza), Dupont (Estados
Unidos) y Aventis (Francia).
“Si me preguntas qué problemas traen los transgénicos, te diré
que el problema son los transgénicos”, puntualiza Carles Serra.
¿Qué son?
Gregorio Álvaro,
profesor de Bioquímica
de la Universidad
Complutense de Madrid
y portavoz de Ecologistas
en Acción responde a
nuestras preguntas sobre
la naturaleza y riesgo
de los transgénicos. De
acuerdo al último informe
de Greenpeace España,
“Transgénico (Organismo
Modificado Genéticamente,
OMG) es un organismo
vivo que ha sido creado
artificialmente manipulando
sus genes.
Las técnicas de ingeniería
genética consisten en aislar
segmentos del ADN de un ser
vivo (virus, bacteria, vegetal,
animal e incluso humano)
para introducirlos en el
material hereditario de otro.
Algunos de los peligros de
estos cultivos para el medio
ambiente y la agricultura
son el incremento del uso de
tóxicos en la agricultura, la
contaminación genética, la
contaminación del suelo, la
pérdida de biodiversidad, el
desarrollo de resistencias en
insectos y “malas hierbas” o
efectos no deseados en otros
organismos.
Los efectos sobre los
ecosistemas son irreversibles
e imprevisibles. Los
alimentos transgénicos
tienen tres tipos de peligros
reales: peligros para la
salud del que lo consume,
peligros medioambientales y
el peligro de que se agrande
la brecha entre los países del
norte y del sur.
Con respecto al primero
pueden aumentar las
alergias, producidas
por las proteínas que
generan los nuevos genes
introducidos. Luego está el
problema de los genes de
resistencia a antibióticos,
ya que estas plantas llevan
unos genes innecesarios
tecnológicamente que
inactivan o hacen ineficaces
los antibióticos en salud
humana.
Por otro lado la
introducción de estos genes
provoca un cambio en el
metabolismo de la planta,
y como consecuencia de ello
la planta puede fabricar
sustancias nuevas que
no elaboraba la planta no
transgénica.
CARRER109 DESEMBRE 2008 CARRERS 27
¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante?
Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes
oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses,
y cada cual aprende su oficio y con él brega
“Volver es volver a la madre”
JESÚS Martínez
VERÓNICA
CHELOTTI,
UN HADA BUENA
Ayer, todo el pasado. Antes de
que Verónica Chelotti (Buenos
Aires, 1976) llegara a España,
la comunicación era una cueva
subterránea de imberbes estalactitas con el aire viciado de
los mercaderes de encuadres.
Antes de que Verónica llegara, los mensajes iban dando
tumbos sin orden ni concierto
y las carabinas de los anunciantes de tampax disparaban
a mansalva a quien se pusiera
por delante, ya fuera hombre
o mujer o criatura celeste. Antes, el pasado.
Verónica es un hada buena
que aparece y desaparece como
los ojos del Guadiana. Y como
sus ojos son una maraña de cobrizos pigmentos, ella ha venido
de ese antes para sacarnos del
sopor de la siesta. Comunicadora social por la Universidad de
Buenos Aires, carrera que eligió
por hablar mucho: “La comunicación social es una ciencia en
Chelotti estudió
Comunicación
Social, que
es ciencia en
Argentina, su
país de origen:
“debe ser que
no podemos
estar callados”
FOTO: marc
javierre
l
“La policía no me para
por la calle, como le
ocurre al pakistaní;
soy blanca, no soy
portadora de cara”
mi país; debe ser que no podemos estar callados”.
En 2001 emprendió un viaje que aún perdura, y se subió
al vagón de tren que pasó por
la estación donde descansaba
sin preguntar al revisor por el
destino, más incierto que inseguro, y con las ventanas abiertas de su compartimento en los
soles que por ojos tiene. Como
el Che, recorrió el continente,
y de Guatemala se fue a Cuba
y de Cuba se fue a Costa Rica y
de Costa Rica se fue a México,
siendo en cada uno de estos sitios extranjera del anterior.
En México se rodeó de mariachis, y el chile le quemó
tanto la garganta que tuvo que
meter la lengua en las aguas de
la playa del Carmen, en la ribera maya, en Cancún, un paraíso
de malvasías del que no despertó hasta pasados tres años:
“Un lugar donde gente de todo
el mundo se queda atrapada”.
Mientras, en Argentina, el
monstruo de cinco cabezas, el
dragón con la cola de los chupópteros, el ludibrio enmascarado y las alas negras de los
cuervos malnacidos la dejaron
sin sustento y sin clemencia: el
“corralito”: “Cinco presidentes se sucedieron en un mes,
De los 39.745.613 de habitantes
de Argentina, 9.922 residen en
Barcelona. Es el noveno colectivo
no comunitario más numeroso,
que se reparte en su mayoría
por los distritos del Eixample,
Sant Martí, Ciutat Vella y SantsMontjuïc. 4.822 mujeres y 5.100
hombres, mas de la mitad de
entre 25 y 39 años. 961 menores
de 14 años y 363 mayores de 65
la moneda se devaluó y yo perdí todos mis ahorros”. Lo vivió
con la angustia de no saber qué
ocurría y con la agravante de
estar lejos, ausente, más allá
de las montañas y de la distancia insalvable: “Me hizo pensar
si de verdad quería volver a un
país maltrecho”. Decidió que
no volvía; el país era un aceri-
co, escaldado por los motines
y los apuros. Así, Verónica se
hizo hippy-encargada-de-hotel
hasta que las tibias parietarias, con cada estío, se agostaron y perdieron su brillo como
en los obituarios. “Tenía ganas
de cruzar el charco para conocer Europa.”
Primero se fue a Andorra,
y allí el fogaje de un escalofrío la estremeció y la dejó
convaleciente, con la boca
seca y el murmullo vesicular
atenuado, mas con un acceso
de tos que ningún médico se
atrevía a diagnosticar como
bronquitis. Se había enamorado. “Conocí a un chico que
trabajaba en un restaurante de
Roses, en la Costa Brava, y me
propuso irme con él.” Antes,
le dejó claro dos cosas: una,
quería ejercer su profesión
(“una angustia interna que no
llenaba con nada”), y dos, el
turismo de críquet la tenía frita (“me cansé de la restauración”). Con estas condiciones
viajó a la sal del Mediterráneo,
cargado de trilobites de lágrimas rosas, satisfecha por el
trecho andado y acaudalada
por los goces del amor, un perro
hambriento que la había devorado. Después de que Verónica
Chelotti llegara a España, las
cosas fluyeron por su cauce.
Después de que Verónica llegara, besó con besos de carmín a
José Luis Rodríguez Zapatero,
quien ordenó un proceso de regularización del que ella se vio
beneficiada. “No tener papeles
es una realidad que te niega
como persona.”
Verónica conoció a la hermana del fundador de Canal
Latino (www.canallatino.tv),
“la primera y única televisión
de la comunidad latina en España”.
Después, se propuso armar
el departamento de comunicación de esta televisión que no
conocía nadie. “Comencé en
2005 con todas las estrategias
para hacerlo posible: me metí
en los contenidos e hice producción audiovisual”.
Luego, se acomodó (“prefiero esta palabra a la de integración”), buscó un piso, contó los
metros cuadrados, calculó en
euros... “El proceso no ha terminado, es dinámico, siguen
llegando nuevos vecinos.”
Se sintió inmigrante, la
asunción de ser “el otro”: “La
policía no me para por la calle,
como le ocurre al pakistaní.
Soy blanca, no soy portadora
de cara”. Luego, la vida en
Barcelona, en la república independiente de la Barceloneta, reducto de gentes de distintos rincones: “Es una ciudad
que me apasiona, una babel
pequeñita, y eso hace que no
me sienta tan de fuera”.
Antes de que Verónica llegara, no se pulían los objetivos
de los cicloramas, el eje de las
ordenadas de los resultados
obtenidos se disgustaba con
el eje de las abscisas de la influencia en los navegadores y
ninguno de los dos comprendía
muy bien qué era el otro. Antes, el público bostezaba y se
tragaba una pizza durante el
intermedio de West Side Story.
Antes, La Veneno. Antes, el espectáculo boato de Nieves Herrero con las niñas de Alcàsser.
Antes, la parodia incomprendida. Antes, la lucha partidista y
las mayorías absolutas. Antes,
el follón por las audiencias
y la hegemonía indiscutible
de La Primera. Antes, el Gran
Hermano en Tailandia, Estados
Unidos y Borneo. Antes, los trapos sucios de Patricia. Antes,
los pezones mordisqueados de
Cicciolina. Antes, los calzoncillos de Boris. Antes, la basura,
la excusa, el todo vale.
Después de que Verónica
llegara, las señales oníricas de
la TDT. Después, la aportación
de ideas, la aguzación del ingenio, las proposiciones, los
puentes tendidos, la mano extendida. Después, el café vertido sobre el blog. Después, los
vasos comunicantes en la vajilla. Después, las discusiones
de Lasswell con sus axiomas.
Después, las flechas de las sensaciones y las tradiciones en
paños calientes. Después, la
cábala casuística.
Después... Después, la nostalgia, el olor a amargura del
pan de los extraños: “Ahora
tengo dos países, Argentina y
España. Cuando estoy en España pienso en Argentina y cuando estoy en Argentina pienso en
España. Volver no es volver a la
patria o la bandera, es el reencuentro, es volver a la madre”.
CARRER109 desembre 2008 CARRERS 28
Banca ètica, valors contra la crisi
Les entitats de finances ètiques aposten per
fer inversions positives a nivell social i per
ser transparents a l’hora d’informar els seus
clients respecte on van parar els seus diners,
sense deixar de banda el benefici econòmic.
Una aposta pels valors ètics dins d’un sistema
capitalista amb grans esquerdes, que ha
provocat una de les majors crisis econòmiques
que es recorden
Isabel Rey Tacón
Si el sistema financer no s’hagués
preocupat només de guanyar diners
i d’aconseguir un màxim benefici
per als bancs segurament la crisi actual que patim a nivell mundial no
s’hauria produït. Aquesta sentència
s’extreu de l’opinió de David Fernández, de Coop57, que creu que
“òbviament, es podia haver evitat
del tot. Mai no hi hauria hagut ni
hipoteques subprime, ni bombolles
financeres, ni beneficis exuberants,
ni contractes blindats de luxe, ni
ofegament econòmic dels països
empobrits ni especulació pura i
dura”. En canvi Jordi Marí, director
de Fets (entitat membre de l’Asso-
Un model
consolidat
a Europa
La banca ètica ja és un model
financer totalment consolidat
i establert arreu d’ Europa.
Exemples com la Banca
Popolare Etica a Itàlia, el
Cooperative Bank de Gran
Bretanya o el Triodos Bank i
Okicredit a Holanda són una
mostra material que aquest
tipus d’entitat és factible i que
dóna resultats positius.
A Espanya en els últims
anys han sorgit iniciatives de
finances ètiques com Okicredit
o Coop 57 i també s’està
portant a terme el Projecte
FIARE, que preveu crear una
nova banca ètica, cooperativa i
ciutadana a nivell de tot l’estat
espanyol, en col·laboració amb
la Banca Popolare Etica. A més,
el Triodos Bank ja opera amb
total normalitat al nostre país
ciació Projecte FIARE a Catalunya),
es mostra més moderat. Segons ell
és difícil imaginar una banca ètica
prou gran per haver evitat la crisi,
però afirma que “potser el que no
és tan difícil d’imaginar és un sistema financer més ètic, just i solidari
a nivell mundial. I això, probablement, sí que hagués evitat arribar
als extrems que han portat a la crisi
actual”.
El que queda totalment clar és
que el sistema capitalista no és
cap camí de roses i té múltiples
inconvenients. David Díaz de Quijano, coordinador de l’Associació
Okicredit Catalunya, pensa que
“el sistema capitalista i el sistema
financer tal com els hem conegut
fins ara, han aportat greus conseqüències socials i mediambientals
per al nostre planeta, i per tant
no són sostenibles. Una forma de
reconduir aquesta situació seria la
generalització del model de banca
ètica a tot el sector financer i la
reconversió de l’activitat econòmica cap a iniciatives productives i
no especulatives, que a més siguin
respectuoses amb el medi ambient, respectin els drets humans, i
no siguin intensives en l’ús de recursos naturals i en la generació de
residus”. Per la seva part, en David
Fernández assenyala les bases del
capitalisme com les causants de la
crisis actual, que “són l’especulació i l’afany desbocat de lucre i,
sobretot, el col·lapse de les hipoteques subprime i una falsa enginyeria financera. El futur? El risc
més evident és que la crisi l’acabin
pagant els de sempre,com ja està
passant, i que es reforci la dinàmica pròpia del sistema capitalista”.
El principal avantatge que ofereix la banca ètica és que els estalvis dels seus clients s’utilitzen per
finançar activitats que tenen un impacte social positiu. D’aquesta manera, el client sap en cada moment
Informació sobre la banca ètica a la plaça Catalunya
en què s’inverteixen els seus diners
i pot escollir l’entitat d’acord amb
els seus valor. El principal desavantatge rau en el fet que aquest tipus
de banca no té una xarxa d’oficines
disponibles a l’abast del client, de
l
La banca ètica ofereix
menor risc en invertir
només en economia
productiva i de
caràcter social,
no especulativa
forma que tot es gestiona per telèfon o internet. David Díaz també
puntualitza que tenen “una rendibilitat econòmica lleugerament
inferior a la d’altres entitats bancàries convencionals, però la diferència es compensa amb la seva
arxiu fets
gran rendibilitat social”.
Respecte a la fiabilitat i a les
garanties que dóna la banca ètica,
Jordi Marí assegura que “des d’un
punt de vista legal ofereix les mateixes garanties que la resta de la
banca, ja que està regulada amb els
mateixos mecanismes de protecció
i amb els mateixos requisits de capitalització o de cobertura de risc.
Per altra banda, la banca ètica, en
invertir només en economia productiva i de caràcter social, evitant
les inversions especulatives, ofereix un menor risc als seus clients.
Per tant, jo diria que és la més fiable de les banques. Això és fàcil
de veure, ja que mentre la banca
ètica inverteix en les cooperatives
de productors del nostre entorn o
en les empreses d’inserció sociolaboral, la resta d’entitats tenen part
dels nostres estalvis invertits en actius insegurs que ara alguns governs
recompren una altra vegada amb
els nostres diners”.
Un dels punts centrals en què
es basa la banca ètica és la transparència. Però, és un fet real o només s’utilitza per captar clients?
David Díaz contesta rotundament
que “en les entitats de finances
ètiques la transparència en la gestió és total, o com a mínim moltíssim més que en la banca convencional, i la rendició de comptes als
socis i inversors esdevé una de les
raons de ser. Tot i així, sí que hi ha
diferències entre les entitats, de
manera que algunes fomenten una
major participació dels socis i uns
fluxos d’informació més elevats”.
Però en parlar de banca ètica
de seguida ens ve una pregunta al
cap: ¿són compatibles l’obtenció
de beneficis econòmics i els criteris
ètics quan parlem de bancs? En David Fernández creu que és possible
compatibilitzar-los “amb uns marges molt residuals, amb cap voluntat especulativa i amb la coherència
com a pràctica: som un instrument
al servei de l’economia social, no
una font de generació de plusvàlues. En cas de beneficis, aquests
es reinverteixen en nous projectes.
Per tant no hi ha ànim de lucre ni
està permès estatutàriament”. David Díaz també aposta per aquesta
combinació. Afirma que “les entitats de finances ètiques, abans que
res, han de ser econòmicament viables i sostenibles al llarg del temps,
per això l ‘obtenció de beneficis és
un requisit primordial. No obstant,
aquest no esdevé l’únic leitmotiv
de les entitats de finances ètiques,
sinó que sempre anirà condicionat
al fet que els projectes que es financin tinguin un impacte positiu
en la societat i compleixin els criteris ètics de valoració de projectes
de cada entitat”.
CARRER109 desembre 2008 CARRERS 29
¿Quién
pone orden
en aceras
y calzadas?
Toda clase de vehículos
con ruedas surgen en calles
y aceras de Barcelona
M. Eugenia Ibáñez
Triciclos, patines, motos, carricoches, bicis con remolque
añadido, sin remolque, bicis de dos pisos, monopatines, patinetes, vehículos de toda suerte los tamaños y características se desplazan por calles y calzadas de Barcelona, en una
pugna, a veces agresiva, por un espacio que se hace cada vez
más escaso. La ciudad se ha convertido en un muestrario vivo
de artilugios con ruedas que circulan a sus anchas, convertidos alguno de ellos en burdos elementos de atracción turística, como si Barcelona fuera una feria de pueblo regida por
el grito de “¿Quién da más?”. El centro de la ciudad no es la
imagen de una urbe viva y bulliciosa, sino de un espacio desordenado, en ocasiones caótico, donde nada parece ocupar
el lugar que le corresponde. Las bicis ignoran la existencia
de los carriles para ellas marcados, las motos han hecho de
las aceras atajos de vía rápida, los monopatines se han convertido en peligrosas tablas volantes y el resto de variopintos
vehículos han llegado a la conclusión de que todo el monte
es orégano y que tonto el último.
¿Y el peatón, qué hace el peatón? Situado en el espacio
que las ordenanzas municipales le fija, es decir, las aceras,
el peatón se ve abocado a sortear objetos rodantes so pena
de verse embestidos por ellos. ¿Y la guardia urbana, qué
hace la guardia urbana? Desaparecida en combate, diluida,
se supone, por la burocracia y por incomprensibles políticas
municipales de ahorro en aquello que es más necesario, se
ha convertido en un ente que dicen que existe, pero que
nadie ve. No hay agentes que hagan cumplir, por ejemplo, el
artículo 40 de las ordenanzas municipales aprobadas a bombo y platillo en septiembre del 2007 –“los motociclistas deberán circular por las aceras con el motor apagado y sin ocupar el asiento”--, ni recordar a los ciclistas que las aceras no
son velódromos experimentales, ni a los veloces usuarios de
los monopatines que las calles de la ciudad no son pistas de
entrenamiento. También es cierto que el ayuntamiento no
ha regulado la circulación de esos extraños vehículos por las
calles de la ciudad, algo que, por otra parte, da lo mismo,
porque nadie exigiría el cumplimiento de esa normativa. Las
aprobadas hace 15 meses acumulan polvo y telarañas.
En el sentido de las agujas del reloj, fotografías de
triciclos turísticos en Ciutat Vella (Dani Codina);
limousine en la calle Marina (Anna Carlota); “tienda
rodante” de zumos y cochecitos turísticos en la
Rambla (Joan Morejón); bicicleta tunneada en la
plaça Catalunya (Manel Sala “Ulls”); motos sobre las
aceras (Joan Morejón). Artilugios para pasear en el
Parc de la Ciutadella y finalmente, cabriolas sobre
patinete (Anna Carlota)
CARRER109 desembre 2008 CARRERS 30
Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i
l punts de distribució de CARRER
Districte I
Barceloneta
Guítert, 33-35, baixos
93 221 72 44
Servei planificació
(Palau de Mar)
Plaça Pau Vila, 1
Casc Antic
Rec, 27, baixos
93 319 75 65
CCOO (USCOB)
Via Laietana, 16
CGT
Via Laietana, 18, 9a planta
La Bodegueta
Palma de Sant Just, 7
El Glaciar
Plaça Reial, 7
Centre Cívic Pati Llimona
Regomir, 3
Cera, carrer de la
Carrer de la Cera, 11, interior
93 329 48 53
Coordinadora Casc Antic
Serra Xic, 4, baixos
93 310 53 33
Nou de la Rambla i Rodalies
Poble Sec
Margarit, 23
93 441 36 65
Biblioteca Francesc Boix
Blai, 34
Centre Cívic El Sortidor
Plaça del Sortidor, 12
Polvorí, el
Segura, s/n
93 432 36 42
Rambla de la Bordeta
Onzinelles, 30, baixos
93 331 10 07
Sant Cristòfol-Vivendes SEAT
Coure, 8, baixos
93 432 34 71
Centre Cívic Can Cadena
Mare de Déu del Port, 397
Centre Cívic El Rellotge
Pg. de la Zona Franca, 116
Centre Cívic La Bàscula
Foc, 128
Satalia, la
Cariteo, 26
Triangle de Sants
Autonomia, 7, baixos
93 431 75 45
Nou de la Rambla, 22
93 301 88 67
Sala Baluard
Plaça Blanquerna, s/n
Districte IV
Camp Nou
Pescadors, 49
Mercè, barri de la
Rambles, 88-94, 3r D
93 317 29 40
Informació Cultural
Rambla, 7
Padam-Padam
Rauric, 9
Racó de les Corts
L’Òstia
Rambla, Amics de la
Raval de Ciutat Vella, el
Trav de les Corts, 94, baixos
93 490 96 54
Herois del Bruc, 9
Trav de les Corts, 94, baixos
93 448 03 11
Sant Ramon Nonat
Passatge Jordi Ferran, 19-21
Xile, avinguda
Avinguda de Xile, 34, 11, 5è
93 440 35 12
Can Deu
Plaça de la Concòrdia, 13
Carme, 102
93 441 77 21
El Cafetí
Hospital, 99
Taller de Músics
Requesens, 5
Zona Universitària
Carrer de la Cera, 44, baixos
93 442 46 68
Districte V
Amics del barri de Laforja
Taula del Raval
Veïns en defensa de la
Barcelona Vella
Sèquia, 5-7, baixos, 3a
[email protected]
Ateneu la Torna
Méndez Núñez, 1, pral. 2a
Illacrua
Via Laietana, 45, e.B, pral 2a
DIstricte iI
Dreta de l’Eixample
València, 302
615 41 80 12
Cafeteria Anem al Gra
Còrsega, 382
Llibreria Les Punxes
Rosselló, 260
Esquerra de l’Eixample
Avinguda Roma, 139, baixos
93 453 28 79
Fort Pienc
Alí Bei, 94-96
93 231 11 46
Consell de la Joventut
Ausiàs Marc, 60
Parc de l’Escorxador
Viladomat, 214, 5è, 2a
Ronda de Sant Antoni
Jordi Girona s/n
93 401 77 43
Madrazo, 50, 2n, 2a
93 209 89 84
Can Caralleu
Guarderia, 12
93 280 07 24
Can Rectoret
Bohemis, 23
93 205 04 87
Font del Mont-Vallvidrera
Escales Font del Mont, 1 A
[email protected]
Mas Gimbau-Can Castellví
Pg. Solé i Pla, 16-18, interior
[email protected]
Mont d’Orsà-Vallvidrera
Reis Catòlics, 16-34 (casal)
93 406 90 53
Llibreria La Kktua
Plaça de Vallvidrera, s/n
Putxet
Passeig Sant Gervasi, 39-47
[email protected]
Ronda General Mitre
General Mitre, 188 bis
[email protected]
Sant Gervasi de Cassoles
Muntaner, 544, 2n
93 417 90 65
Ronda de Sant Antoni, 24
93 442 24 12
Sant Gervasi Sud
Ronda de Sant Pere, 7
Col∙legi de Periodistes
Rambla de Catalunya, 10
Sarrià
Ronda de Sant Pere
Sagrada Família
València, 417, local 4
93 459 31 64
Forn de pa Aubet
Sicília, 205
Forn d’en Pere
Dos de maig, 281
Sant Antoni, barri
Avinguda Mistral, 30, baixos
93 423 93 54
Confeccions El Rellotge
Comte Borrell, 89
Celler de l’Estevet
Calàbria, 57
Pastisseria Bonastre
Tamarit, 136
Autoservei Navarro
Avinguda Mistral, 6
Districte III
Badal, Brasil i Bordeta
Daoiz i Velarde, 30, baixos
93 491 05 49
Centre Social de Sants
Olzinelles, 30
93 331 10 07
Cotxeres de Sants
Sants, 79
Font de la Guatlla-Magòria
Rabí Ruben, 22 B
93 424 85 06
França, barri de la
Mare de Déu del Remei, 21, 1r
93 325 08 93
Hostafrancs
Callao, 9, baixos
93 421 79 19
Poliesp. Espanya Industrial
Muntades, 37
Laforja, 12-14 pral 3a
93 266 38 25
Canet, 4
93 204 90 58
Forn de la Vila
Consell de la Vila, 9
Kiosc
Plaça de Sarrià, s/n
Tres Torres
Rafael Batlle, 16, tenda 1
93 205 77 89
Districte VI
Camp d’en Grassot
Apartat de Correus 34090
Coll-Vallcarca
Tirsó, 48 local
93 284 28 80
Centre Cívic d’El Coll
Aldea, 15-17
Gràcia Nord-Vallcarca
Bolívar, 15, 2n
93 211 26 27
Travessera de Dalt
Travessera de Dalt, 6
93 210 52 89
Lluïsos de Gràcia
Plaça Nord, 7
Vila de Gràcia
Topazi, 29, 1r
93 217 60 88
Ateneu La Torna
Sant Pere Màrtir, 37, baixos
Centre Cívic La Sedeta
Sicília, 321
Centre Moral de Gràcia
Ros de Olano, 7-9
Hotel d’Entitats de Gràcia
Providència, 42
Info-espai
Plaça del Sol, 19-20, baixos
Poliesportiu Claror
Sardenya, 333
Poliesportiu Perill
Perill, 16-22
Tradicionàrius
Trav. de Sant Antoni, 6-8
Un nou CARRER a internet www.favb.cat
Districte VII
Baix Guinardó
districte IX
Bon Pastor
Can Baró
Congrés, el
Plaça Alfons X, 3
93 436 81 80
Sant Adrià, 101, baixos
93 346 46 18
Josep Serrano, 59-71
93 219 92 24
Felip II, 222
93 340 70 12
Casal de Barri del Congrés
Acàcies, 26
Can Papanaps-Vallhonesta
Mura, 8, baixos
[email protected]
Meridiano Cero
Carmel, el
Torroella de Montgrí, 11
93 274 02 72
Feijoo, 10-12
93 357 57 48
Casal de Joves El Carmel
Tolrà, 40
Centre Cívic El Carmel
Santuari, 27
Sant Antoni, 40
anys fent barri
jordi font
coordinador del llibre
“40 anys fent barri”
De converses i paraules va arribar
la intenció de posar per escrit tot
allò que l’Associació de Veïns de
Sant Antoni ha fet al llarg de la
seva dilatada vida social. El resultat és el llibre 40 anys fent barri,
una obra col·lectiva de la qual reproduïm alguns estractes del primer capítol.
acabar construint l’edifici central
de l’ONCE a Catalunya.
Darrere d’aquets fets, vingueren les campanyes i mobilitzacions
per salvar la casa de la Gran Via
anomenada La Lactància, la Casa
Golferichs (el Xalet) i la recuperació de Cotxeres de Borrell. També
es va lluitar per aconseguir una
escola pública, una guarderia, una
escola bressol, un institut, un centre de formació professional... I és
que el barri no tenia res de res.
El barri de Sant Antoni
La lluita en democràcia
Sant Antoni és un barri molt singular dins del districte de l’Eixample
de Barcelona. El nom del barri té
l’origen en l’església d’aquest nom
que hi havia al portal del Raval de
la muralla de Barcelona. Actualment té 77,3 hectàrees d’extensió
i està situat entre la Gran Via de
les Corts Catalanes, la Ronda de
Sant Antoni, la Ronda de Sant Pau,
la plaça d’Espanya i l’Avinguda del
Paral·lel. Un barri que a les acaballes de l’any 1968, quan va ser
fundada la nostra Associació de Veïns, vivia en un constant procés de
degradació i despersonalització.
Patia una greu mancança
d’equipaments socials: sols tenia dues placetes per als més de
40.000 habitants que hi viuen. No
hi havia cap escola pública de qualitat, no tenia cap servei social a
l’abast de la gent, ni cap equipament d’utilitat veïnal.
El barri patia una gran deficiència d’equipaments públics. Amb
la arribada de la democràcia i del
nou consistori municipal, hom va
creure que moltes de les reivindicacions serien aconseguides, però
la realitat va ser molt diferent; les
solucions van trigar molt en arribar.
Aconseguir “salvar” el Xalet (Casa
Golferichs) o Cotxeres de Borrell,
va ser una feina àrdua i llarga.
Als 80, l’associació reafirma el
seu caràcter d’entitat veïnal, i coordina des del 1983 la Festa Major. La
Festa Major, des del 1977, ha estat
una eina de trobada i de participació. Des de fa un parell d’anys s’ha
incorporat l’organització de la tra-
Navas, barri de
Biscaia, 402, baixos
93 340 51 85
Pi i Margall
Passeig Guayaquil, 53
93 311 41 93
Clota, la
Sagrera, la
Passatge Feliu, 10
93 357 72 59
Martí Molins, 29
93 408 13 34
Centre Cívic de la Sagrera
Martí Molins, 29
Mercasol, botiga ecològica
Portugal, 2
Font d’en Fargues
Pedrell, 69, baixos
[email protected]
Horta, barri d’
La Plana, 10, 1r
93 407 20 22
Centre de Serveis Personals
Plaça Santes Creus, 8
Centre Cívic Matas i Ramis
Feliu i Codina, 20
Punt d’informació juvenil
Plaça Eivissa, 17, principal
St. Andreu Nord-Tramuntana
Pg Torres i Bages, 101-103
93 274 03 34
Sant Andreu del Palomar
Dr. Balari i Jovany, 14
93 345 96 98
Bar Versalles
Gran de Sant Andreu, 255
Biblioteca Ignasi Iglesias
Segadors, s/n
Can Guardiola
Cuba, 2
Centre Cívic de Sant Andreu
Gran de Sant Andreu, 111
Districte de Sant Andreu
Plaça Orfila, s/n
Joan Maragall del Guinardó
La Bisbal, 40-42, baixos
93 347 73 10
Cooperativa Rocaguinarda
Xipré, 13
Montbau
Roig Soler, 31, baixos
93 428 29 34
Parc de la Vall d’Hebron
Pl. Joan Cornudella, 13
93 428 68 66
Sant Andreu Sud
Naïm, 5, tenda 1
93 417 03 67
Trinitat Vella
Virgili, 24, 1a planta
93 346 72 03
Sant Genís dels Agudells
Mare de Déu de Lorda, 2
93 274 19 58
C. Cívic de Trinitat Vella
Foradada, 36-38
Urbanització VallhonestaFont del Gos
Camí de Cal Notari, s/n
93 428 20 42
districte X
Clot-Camp de l’Arpa
districte VIII
Can Peguera
Sibelius, 3, baixos
93 232 46 10
Casal Joan Casanelles
Plaça Joan Casanelles, s/n
Foment Martinenc
Provença, 595
Vilaseca, 1
93 357 13 33
IGOP-UAB
Passeig d’Urrutia, 17
C. de Barri de Can Peguera
Biure, 1
Diagonal Mar
Ciutat Meridiana
Selva de Mar, 22-32
93 307 91 20
Rasos de Peguera, 219 bis
93 276 30 94
Centre Cívic Ciutat Nord
Rasos de Peguera, 19-25
Gran Via-Perú-Espronceda
Gran Via, 1.002, 8è, 2a
93 308 77 34
Guineueta
Maresme
Porta, barri de
Palmera Centre, la
Rambla Caçador, 1-3
93 428 46 23
Rambla Prim, 45
93 266 18 56
Estudiants, 26-28
93 359 44 60
Centre Sóller
Plaça Sóller, s/n
Maresme, 218, baixos
93 305 37 05
Paraguay-Perú
Gran Via, 1.144, baixos
93 278 06 93
Prosperitat
Parc, del
Argullós, 92
93 276 30 15
Casal de Barri de Prosperitat
Pl Àngel Pestaña, s/n
Casal de Joves de Prosperitat
Joaquim Valls, 82
Llull, 1-3
93 221 04 87
Pau, barri la
Concili de Trento, 320
93 313 28 99
Roquetes
Les obres i construccions
Sant Antoni vivia una desmesurada
febre de construcció d’edificis d’habitatges i sempre ha estat un barri
castigat per les obres del metro.
A més, l’any fundacional de
l’Associació de Veïns, el barri va
patir una de les instal·lacions empresarials més conflictives: la FOC-
Poblenou
Canteres, 57, baixos
93 359 65 72
Ateneu Popular de 9Barris
Port Lligat, s/n
Pallars, 277
93 256 38 40
El Tío Ché
Rambla del Poblenou, 44-46
Farmàcia
Bolívia, 19
Llibreria Etcètera
Llull, 203
Torre Baró
Escolapi Càncer, 1
a.vecinostorrebaro@
hotmail.com
Torre Llobeta
Provençals de la Verneda
Santa Fe, 5, 1r, 4a
93 429 07 06
Centre Cívic Torre Llobeta
Santa Fe, 2, bis
SESE
Joan Alcover, 6
Dr. Zamenhof, 25, baixos
93 307 46 95
Sant Martí de Provençals
Andrade, 176
93 314 17 04
Centre Cívic de Sant Martí
Selva de Mar, 215
Trinitat Nova
Pedrosa, 21
93 353 88 44
Sud-oest del Besòs
Pge de la Peira, 37, local 12
93 407 21 70
Can Basté
Passeig de Fabra i Puig, 274
Verneda Alta, la
Avinguda Alzinar, 6
93 354 89 82
Vila Olímpica
Rambla de Prim, 64-70
93 278 18 62
Turó de la Peira
Campo Arriassa, 99
93 314 58 13
Complex Esportiu Verneda
Binèfar, 10-14
Vallbona
Jaume Vicenç Vives, 6
93 221 93 93
Verdum
Artesania, 96, baixos
93 276 02 30
Modificacions: 93 412 76 00
El pròxim número de CARRER apareixerà al mes de febrer
SA posava al carrer de Borrell el
seu centre de treball d’escombraries, que des del principi va crear
conflictes amb els veïns i veïnes
del carrer i rodalies.
El naixement de l’entitat va ser
des d’un principi justificat i molt
actiu. Recordem que era l’època
franquista, i ja va haver de viure
moltes situacions difícils, injustes,
i en algun cas fins i tot doloroses.
L’any 1974, en plena especulació de terrenys i edificacions, es
va viure l’ensorrament de l’edifici
del carrer de Tamarit, 161. Un any
després, es perdia un gran solar
al carrer de Calàbria, qualificat
de zona verda, que va comportar
moltes protestes veïnals, on es va
l
L’Associació de
Veïns de Sant Antoni
commemora els seus
40 anys de lluita amb
un llibre col·lectiu
dicional cavalcada del Tres Tombs
dins de la diada de Sant Antoni: avui
té l’abast de tota la ciutat.
A la dècada dels 90, l’associació entrarà en la seva maduresa
(25 anys), i s’enfrontarà a canvis
importants. L’entitat havia crescut
molt. Calia trobar un nou local on
estar més amples, i alhora incorporar més activitats. Aquesta ampliació li comportarà una gran despesa
econòmica, però amb la bona voluntat de la junta i l’ajut econòmic
de moltes persones es va poder fer
realitat. Per tal d’aconseguir-ho,
en Joan B. Isart -president sortintva tenir la iniciativa de promoure
un “mural de rajoles” al preu de
5.000 pessetes cadascuna, subscrites per persones o entitats. La
bona gestió de Jordi Planella, el
president en aquells moments, va
comportar que l’associació arribés
al 2000 amb tots deutes pagats. De
cara en fora, l’objectiu era reafirmar el seu paper d’entitat veïnal
interlocutora davant de l’Administració, però sobretot aconseguir
per al barri les Cotxeres de Borrell, la gran reforma de l’Avinguda
Mistral i l’Escola P. Ferran Sunyer.
A la gènesi d’aquest segle, l’associació encamina el futur amb
nous reptes i noves necessitats.
El barri de Sant Antoni ha canviat
molt: no té res a veure amb aquell
triangle de carrers de l’any 1968.
Enguany les seves necessitats passen pels paràmetres de ciutat (reformes urbanístiques de carrers,
seguretat, immigració, civisme,
neteja de carrers, turisme, etc
...), on la nostra Associació de Veïns ha d’estar proposant solucions
i vigilant perquè tot funcioni com
cal. Hem de seguir fent barri!
CARRER109 desembre 2008 CARRERS 31
La Favb
informa
El cor robat
Contra la pujada de tots
els serveis bàsics
l
CATHERINA AZÓN
Jordi Font
Secretari tècnic de l’Associació
de Veïns de Sant Antoni
REDACCIÓ
El passat mes de novembre la Favb
va fer públic un comunicat de resposta davant l’anunci de pujades
en els preus de l’aigua, la recollida
d’escombraries i les demandes de
les companyies elèctriques, és a
dir, dels serveis bàsics.
La Favb va mostrar la seva preocupació pels efectes que aquestes
pujades poden tenir en les despeses de les persones econòmicament més febles. “No tan sols
per l’impacte de la crisi en forma
d’atur i moderació salarial -deia el
comunicat- sinó també per la persistència de pobresa estructural
a la ciutat associada a pensions i
salaris baixos”. S’argumentava que
per a aquestes persones, la pujada
indiscriminada de preus pot tenir
un efecte “devastador” per al seu
equilibri econòmic, especialment
després del fort encariment dels
aliments i l’habitatge.
Ús bàsic i malbaratament
L’entitat veïnal entén que el consum dels serveis que ara volen pujar tan dràsticament pot ser, a la
vegada, un consum bàsic i un consum sumptuari (o simplement, representar un malbaratament). Per
tant, defensa de fa temps que en
l’estructura de preus se separi un
tram bàsic, amb un cost a l’abast
de tothom, i un escalat tarifari que
desanimi el malbaratament o el
consum excessiu. Una política tarifaria que, es denuncia, mai no
puyal
“La casa Golferichs
és un dels símbols
més importants
de la lluita contra
l’especulació”
Aquest col·laborador de l’Associació de Veïns de Sant Antoni és
també coordinador del llibre que edita l’entitat amb motiu del seu
40è aniversari. Soci des de l’any 2005, ens explica que “ser l’últim
en arribar m’ha permès treballar el llibre amb cert distanciament”.
La història d’una associació que, si no la primera, va ser una de les
primeres i més importants del moviment veïnal barceloní.
Jordi Mercader i José Manuel Entrecanales, presidents d’Agbar
i Endesa respectivament
s’ha portat a terme, o només tímidament, en les taxes associades al
cicle de l’aigua.
Es denuncia també el fet que se segueixin mantenint quotes fixes (que
castiguen les persones soles), i que
l
La Favb rebutja
augments que no
contemplin elements
de justícia social
i racionalitat ambiental
no es contempli adequadament
la grandària de la unitat familiar,
ni que no s’hagin introduït tarifes progressives segons consums.
“No s’acceptem una nova pujada
indiscriminada que no contempli
elements de justícia social i racionalitat ambiental”.
Tampoc no es veuen clars els
arguments dels increments, especialment en casos com el de l’electricitat o l’aigua, on es veu un
contrast massa fort amb els guanys
elevats de les companyies privades
que gestionen aquests serveis.
En el cas dels residus, es denuncia el retard en el control de l’activitat de les empreses privades i
l’absència d’una política decidida
en camps com la reducció d’envasos. “La Favb no pot acceptar que
es demani a la població que pagui
més quan la prestació d’aquests
serveis es converteix en un negoci
monopolístic, o no es realitzen les
polítiques adequades per reduir la
generació de residus”.
Revistes
de barri
Com es va crear l’associació?
Un grup d’homes i dones de l’esquerra radical, junt amb alguns
de catòlics-cristians, van començar a reunir-se. Els interessava el
barri com a espai d’intervenció. Va ser l’any 1968. Van crear un
moviment veïnal transversal: comerciants, veïns, professionals...
On es reunien?
A la parròquia de la Preciosísima Sangre de Nuestro Señor, al
carrer Viladomat. El mossèn els hi va deixar el local “provisionalment”... van estar-hi 12 anys.
En aquesta parròquia també es va reunir la Coordinadora de
Sant Antoni...
Sí, però no era només una coordinadora d’entitats o associacions del barri de Sant Antoni, sinó que la formaven una vintena
d’associacions de veïns de tot Barcelona. Es reunien clandestinament i posteriorment van demanar l’entrada en la Favb.
És la primera associació de veïns de Barcelona...
A mi m’agrada dir “de les primeres”.
I la primera lluita?
Per la Lactància, una escola d’infermeres que volien tancar en
ple “franquiciado”. L’Associació de Veïns s’hi va oposar. La defensa dels espais va ser una constant a Sant Antoni. Núñez y Navarro va construir en importantíssimes cantonades.
Com a la casa Golferichs?
En aquella ocasió hi va guanyar el barri. Una important lluita portada a terme juntament amb l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample. La casa Golferichs és un dels símbols més
importants de la lluita contra l’especulació.
I les Cotxeres Borrell?
La Barcelona olímpica ens va donar un bon ensurt quan Maragall va anunciar que volien construir una gran comissaria a les
cotxeres. De seguida ens hi vam oposar. I deixa’m dir que Sant
Antoni ha tingut la sort de tenir presidents, com el Joan Isart i
l’Oriol Serrano, que malgrat tenir carnet d’un partit, a l’hora de
prendre decisions, el seu partit era el barri.
La comissaria no es va construir?
No, i va costar quasi 20 anys, moltes accions i moltes reunions.
Però avui és un flamant equipament cultural i d’ensenyament del
qual ens sentim molt i molt orgullosos.
La Guineu
Trinitat Vella
Punto G
El butlletí informatiu de l’AVV del
Baix Guinardó destaca amb una
foto a la seva portada el Cinturó
de ronda que corona de ciment la
plaça Alfons X amb la frase “Ara
sí que sí!” Finalment s’enderroca
aquesta obra de Porcioles: una
excel·lent notícia. S’aprofitarà per
remodelar la zona de la ronda del
Guinardó, incloent les entrades al
túnel de la Rovira. L’AVV aconsella
paciència al veïnat per conviure
amb les obres. Esperem que aviat
aquesta imatge de la portada sigui
pura història. Com diuen a l’editorial, la més antiga reivindicació
del barri es farà realitat.
La publicació de l’AVV de Trinitat
Vella situa en portada la manifestació celebrada el passat dia 18 de
setembre reivindicant un autobús que circuli per l’interior del
barri i apropi al veïnat als serveis
situats a la perifèria. Després de
mesos de mobilitzacions, que la
revista detalla en aquest número,
l’Ajuntament ha aprovat finalment
aquest nou servei: serà la línia
126. El butlletí també informa del
procés de participació per al futur
del solar de la presó, sobre el pla
dels ascensors i la rehabilitació
d’edificis arran de les subvencions
de la Llei de Barris.
G de Genera. Una nova publicació
editada per aquesta entitat (Associació en defensa dels drets de
les dones) que treballa al costat
de les treballadores sexuals. Una
revista d’informació dirigida al
col·lectiu de dones que exerceixen
la prostitució i als clients de la
indústria del sexe que també vol
ser un espai de reflexió conjunta
des d’una mirada propera i respectuosa. Des de Carrer animem
les seves responsables en la dura
i engrescadora feina de tirar
endavant una publicació. Si voleu
comunicar-vos, el seu correu és
[email protected]
Sant Antoni és potser una de les associacions més fortes de
la ciutat...
Sant Antoni ha tingut la virtut de fer barri, reivindicar allò
necessari però també crear grups de teatre, cinema, fòrums,
realitzar activitats infantils... Al nostre barri es va crear la coordinadora d’espectacles infantils que donaria lloc a La Roda,
sense oblidar la Festa Major, que va començar l’associació.
Aquest any ha organitzat una comissió amb 60 entitats i col·
lectius.
Consciència de ser un barri?
Sí, i per a això juga un paper important mantenir obert un
local que ens permet estar en contacte amb el veïnat i realitzar
nombroses activitats. Un local finançat pel veïnat, que va comprar
un a un els totxos necessaris. La generositat del barri i d’alguns
socis en particular ha estat fonamental durant tot aquest temps.
40 anys d’associacions de veïns i 30 anys d’ajuntaments
democràtics...
Els primers anys van ser durs: les associacions buides i els dirigents, als partits o a l’Ajuntament... Va tancar la coordinadora
infantil, els problemes es multiplicaven... És molt bo escollir els
regidors municipals, però també seria bo que arribessin a prendre
possessió amb un mínim de cultura de barris.
CARRER109 desembre 2008 LA DEL DARRERE 32
Parlant del
CARRER
i de la ciutat
Jaume Salvadó
Enquadernador
marc villoro
entrevista
joan morejón
fotografia
“Sempre que veia un llibre
trencat intentava arreglar-lo”
E
n Jaume Salvadó és dels pocs
enquadernadors que mantenen
viva aquesta feina artesanal a
Barcelona perquè cada vegada hi
ha menys persones que s’hi dediquen.
Aquelles que van exercir l’ofici tota la vida
han anat jubilant-se, i hi ha poca gent
jove que es decanti per l’enquadernació.
“Quan vam començar hi havia força
enquadernadors, però molts ja han tancat
perquè es jubilaven i no ho seguia cap
familiar. La baixada s’ha notat sobretot
des de 1992 cap aquí. Abans hi havia
bibliòfils -amb col·leccions de llibres
especials o que en compraven de primeres
edicions o limitades- que portaven els
llibres als enquadernadors, però això avui
dia ha caigut. També hi ha persones que
enquadernen els seus llibres a casa, però
no hi treballen ni s’hi dediquen sinó que ho
tenen com a afició”, explica Salvadó.
Nascut al barri de Sant Andreu fa 54
anys, Jaume Salvadó viu ara a Sant Celoni
i porta al centre de Barcelona des de 1987
quan va muntar el negoci, que consta
de botiga i taller, al carrer Comtessa de
Sobradiel. Juntament amb la seva dona,
Ana Larrinaga, que és de Bilbao i amb qui
es van conèixer en un viatge, van posar
en marxa un estudi d’enquadernació que
fa més de 20 anys que funciona i al qual
van posar el nom de Tarlatana, que fa
referència a una tela per enquadernar i
serveix per reforçar l’interior dels llibres.
Salvadó decideix amb 31 anys
matricular-se a un curs d’enquadernació
de grau superior a la Llotja de Barcelona.
“Abans vaig estudiar Magisteri, però no
em convencia i l’enquadernació sí que
m’agradava, i vaig veure que podia viure
d’això. M’agradava molt el món dels llibres,
sempre que en veia un de trencat intentava
arreglar-lo: em vaig matricular a la Llotja
i vaig aprendre l’ofici. Allà sobretot ens
ensenyaven enquadernació artística, la
formació era molt pràctica, però centrada
en el llibre d’art. Després vam muntar el
taller amb la meva dona, que també va
estudiar enquadernació”, comenta.
Durant aquest temps, el negoci ha tingut
molts alts i baixos. Al principi treballaven
molt al major, en la venda a botigues,
Sal i pebre
i acudien a fires com les de Barcelona,
Madrid o València. Després la venda al
major va decaure, ho van deixar córrer i
aleshores es van centrar en el treball amb
particulars i a nivell de barri. “Vam tenir
moments complicats, però no fins al punt
de tancar”-comenta Salvadó. Un fet que els
ha ajudat molt per tirar endavant és la seva
ubicació en ple centre de la ciutat, ja que
“per aquest carrer -Comtessa de Sobradielno passa gaire gent, però al centre arriba
molt transport públic, sempre hi va la
gent per un motiu o altre, estem a només
deu minuts a peu de Plaça Catalunya, i no
tanquem al migdia”.
El taller fa molts anys que és al barri
i força gent ja el coneix. Així, s’hi poden
adreçar des de dissenyadors, arquitectes,
alguns pintors, estudiants -hi van
alumnes de l’Escola de disseny Elisava
per enquadernar els projectes de fi de
curs-, persones que escriuen, i també ha
realitzat feines per a l’Ajuntament en
temes de protocol, a més d’enquadernar
l’anuari de la revista que teniu a les mans.
La diversitat de productes és àmplia, ja
L’acudit
Com més serem més riurem
Quan estudis assenyats apunten que el model turístic de Barcelona
prima els turistes i castiga els seus habitants i es proclama que
aquest model està esgotat, els esforços municipals per captar
més i més turistes són incommensurables. Milionària subvenció a
Woody Allen per fer una lamentable pel·lícula i atreure de pas als
turistes nord-americans a Barcelona. 800.000 euros més per pagar
una campanya que convida a venir a comprar a francesos, italians
i alemanys. Per si no n’hi havia prou, aquest any s’ha realitzat
un esforç extra (1,2 milions d’euros del pressupost) per tenir més
carrers i mercats il·luminats i estimular així el consum. Que la
Barcelona dels barris tingui les seves contradiccions amb la dels
turistes pot ser normal. Però l’ocupació desmesurada dels carrers, la
uniformització del comerç, l’augment abusiu dels preus, la falta de
respecte mínim al descans del veïns, suposa un càstig per a aquelles
persones que viuen a la ciutat tot l’any. És urgent i necessari
intervenir-hi per pal·liar aquest desequilibri, especialment als barris
que el pateixen més directament.
Zeta
siguin llibres a particulars -el llibre artístic
també, tot i que poc, perquè la demanda
és petita-, caixes, carpetes, cartes per a
restaurants o àlbums de fotos. “Tot allò que
es refereix a paper i cartró, ho fem tot”,
apunta Salvadó.
Pel que fa al dia a dia, el volum de
feina depèn dels encàrrecs. “En tenim amb
poc marge de temps, si són projectes més
grans hi ha més marge. Hi ha persones que
vénen molt a última hora i, per exemple,
necessiten que els facis l’encàrrec per a
demà passat. Com que ara hi ha menys
enquadernadors a la ciutat, aglutinem més
feina i ens arriba força gent”, explica.
L’enquadernació consisteix en agafar
un llibre ja editat, de vell, es restaura,
s’hi fan tapes noves, s’enquaderna i es
deixa com si fos nou una altra vegada: però
aquest ofici va més enllà d’aquesta tasca i
ofereix moltes altres possibilitats. Segons
Salvadó, “per dedicar-te primer t’ha
d’agradar, has de tenir ganes de fer coses
ben fetes, aconsellar a aquella gent que no
sap què vol i donar-li idees. Tot allò que és
manual requereix paciència. Aquest món
és molt gran i, encara que no ho sembli,
es poden fer moltes coses”. Al taller hi
treballen amb màquines manuals -algunes
són de finals del segle XIX i principis del XXper realitzar una feina del tot artesanal.
I és que, com destaca Salvadó, “no té res
a veure l’enquadernació artesanal amb la
producció industrial de llibres”.
Actualment s’imparteixen cursos
d’enquadernació a la Llotja, a l’antiga
Escola Industrial o a l’Escola d’Arts
Gràfiques de Sant Just. El nombre de
persones que s’hi dediquen, però, ha
disminuït en els darrers temps. En aquest
sentit, Jaume Salvadó creu que “s’està
perdent l’ofici. Avui dia la gent va per altres
camins com són el disseny, la informàtica,
la publicitat o les enginyeries”.
Estudi d’Enquadernació Tarlatana
Comtessa de Sobradiel, 2
08002 Barcelona (93 310 36 25)
[email protected]
alejandro milà