Untitled - Tecnos Escola
Transcripción
Untitled - Tecnos Escola
1 EL VAIXELL DE PAPER EL VAIXELL DE PAPER CURS 2011-2012 Número XXIII ESCOLA TECNOS TERRASSA Disseny de la portada: David Páez 1r BTX (premi de portada) Disseny de la contraportada: Marta Esteban 2n ESO (Accèssit de portada) 2 El jurat del Vaixell de Paper ha estat format pels professors Eulàlia Casas, Júlia Gràcia, Gisela Làzaro, Susana Luque i Ferran Mota (apartat literari). Jordi Bornas i Xavi Messeguer (apartat gràfic). http://www.tecnos.cat/vaixelldepaper A càrrec de Xavi Messeguer ...................................................................................................................................5 La vida quan bufa el vent d’Ànnia López (Premi de narració) (Il.lustració d’Abril Borrell, 2n Premi d’il·lustració 1r cicle d’ESO) ................................................................................................................................ 6 Fletxes en el cel de Bernat Puertas (Accèssit de narració) ................................................................................. 7 Datos en clave d’Irene Colás ............................................................................................................................... 9 Sonreiré pensando en ti de Lidia Mingorance (Il·lustració de Gerard Pujadó, 1r Premi d’il·lustració 1r cicle d’ESO) .................................................................................................................................................................. 10 Canvi de rumb de Gerard Pujadó (Il·lustració d’Ànnia López)........................................................................... 12 1 2n Bella tardor de Gerard Pujadó (Premi de poesia)( Il·lustració de Franc Fernández, Accèssit d’il·lustració 1r cicle d’ESO) ...........................................................................................................................................................13 La Mort de Bernat Buzzi (Il.lustració de Mar Masclans, 2n Premi d’il·lustració 2n cicle d’ESO) .................... 14 Primavera ardent de Maria Buch .......................................................................................................................... 15 Un germà petit de Maria Sallent ...........................................................................................................................15 1 2n A Pòquer a tres bandes per Serra i Jana Soler (Premi d’entrevista) .....................................................................16 A Josep Antoni Falcato per Mireia Bordonaba i Laura Vives ...............................................................................19 A Xavi Coral per Nil Dalmau i Biel Soriano ..........................................................................................................21 Viure és estimar de Judith Pérez (Premi de narració) ........................................................................................ 24 L’ombra de David Hernández (Accèssit de narració) ......................................................................................... 25 Roma de David Hernández ................................................................................................................................... 27 Bailarina de alma silente de Judith Pérez ........................................................................................................... 28 Viure la vida com si cada segon fos l’ultim de Sara Weichsel ............................................................................ 29 Vida d’Arnau Buzzi .............................................................................................................................................. 30 Tu primera sonrisa de Berta Fabra ....................................................................................................................... 31 Recepta “Felicitat a la vida”, de Belén Jufresa (Premi de poesia) ...................................................................... 32 Izando la dignidad de Raúl Diego .........................................................................................................................32 Pensem en el present de Marta Rodríguez ............................................................................................................ 33 Carpe Diem d’Alba Salinas ................................................................................................................................... 33 A Albert Francolí per Judith Carreras i Belén Jufresa (Premi d’entrevista) ......................................................... 34 A Eric Herrero per Helena Gabizón ..................................................................................................................... 37 A Juana Isabel Haba per Judith Pérez i Laia Marin ............................................................................................. 38 La senyora del caramel de Mariona Jordan (Premi de narració) ....................................................................... 40 L’escura-xemeneies de Queralt Morral (Accèssit de narració) ........................................................................... 41 Parar i arrencar,..., de Jaume Vila ....................................................................................................................... 42 La senyora Licht de Bruna Serra ......................................................................................................................... 43 Sentiments d’Anna Juberias ( Il·lustració d’Alba Salinas, 1r Premi d’il.lustració 2n cicle d’ESO) .................. 46 Trifulca i escarràs de Alba Molina (Premi de poesia) ..........................................................................................48 La ciutat sense nom de Anna Turu ........................................................................................................................ 49 Tras las sombras resplandece el horizonte de Carla Molina ................................................................................ 49 Mi fin de Oriol López ............................................................................................................................................ 49 A Mireia Amat per Mar Busquets i Carla Molina (Premi d’entrevista) .............................................................. 50 A Carmen Fernández per Sara Gutiérrez ............................................................................................................. 53 3 4 Les coses s’aprenen fent-les. Si una persona que no sap nedar es tira a l’aigua després que algú li hagi explicat detalladament com mantenir-se a flotació el més probable és que s’acabi ofegant. I és que a nedar se n’aprèn nedant. Aquest exemple és extrapolable a qualsevol activitat humana per bé que sabem que tots naixem amb certa informació genètica procedent de les activitats i experiències de les nostres generacions anteriors. Però, a crear se n’aprèn creant? En un món en el qual les màquines ens faciliten la nostra vida quotidiana i l’ús de la tecnologia ens fa ser més eficients hem de valorar i potenciar el món de les emocions. La paraula emoció ve del llatí “movere” i el prefix “ex”, significa moure cap a fora. Tots tenim alguna “cosa” dins nostre que volem exterioritzar, i l’hem d’expressar perquè és condició humana. Aquesta “cosa” jo en dic esperit i el podem expressar utilitzant algun dels llenguatges existents (oral, escrit, gràfic, musical, gestual, tecnològic…). Ja veieu que no és pas casualitat que aquests llenguatges coincideixin amb moltes de les assignatures de l’escola… La creació és art i l’art és de les persones i per a les persones. El Vaixell de Paper és un homenatge a aquest esperit creatiu, i s’erigeix com una de les infinites oportunitats que us brinda l’escola per a que el poseu de manifest. Ara, aquesta no deixa de ser una oportunitat singular perquè any rere any se celebra durant la diada de Sant Jordi. Xavi Messeguer 5 6 LA VIDA QUAN BUFA EL VENT 1r premi de narració Ànnia López (2n ESO) Il·lustració 2n Premi Abril Borrell (2n ESO) Des que jo me’n vaig anar, les coses van canviar molt a casa; l’olor de torrades acabades de fer es va anar esfumant i és que, sense algú amb ànim de llevar-se cada matí i treure pa i melmelada la torradora, mai s’encenia, i la família es conformava amb un bol de llet amb cereals. Els nens ja no sortien a jugar al jardí, s’acomodaven al sofà esperant que passés la vida mentre en Jordi cuinava en comptes de poder estar per ells. No hi havia sopar amb espelmes, ni pessigolles el diumenge al matí, tot s’havia reduït a simples estones avorrides entre mig de somriures que s’anaven consumint. La vida d’aquella casa s’apagava, tres eren massa pocs, i ningú, ni tan sols un gos tan gros com en Luki, era suficient per omplir el buit que jo havia deixat al costat esquerre del llit. De vegades, a mitja nit, en Jordi es desvetllava i amb una til·la fumejant a la mà venia a plorar davant meu. Sovint murmurava que ell sol no se’n podria sortir, i que res no era el mateix sense mi, i, fluixet i entre sanglots, em suplicava que des de allà dalt cuidés els nens, sense saber, però, que en realitat jo estava just al seu davant, i que d’allà no em movia, més que res perquè no podia, i és que una tapa de ceràmica antiga em barrava la sortida. En Jordi continuava plorant una bona estona fins que el fum de la til·la, dansant una melodia trista i apagada, s’enlairava poc a poc com un fantasma de llençols blancs i, llavors, se’n adonava què era aquella escalforeta que sentia entre les mans. Alçava la tassa amb delicadesa fins arribar als llavis i se la bevia a glopades petites tot recordant amb veu alta els bons moments que havíem passat els quatre junts. Sovint esmentava aquell dia, a la petita cala del penya-segat, un matí assolellat en la què els raigs de sol es reflectien al mar com gotes de mel i les onades creixien i decreixien a mida que s’acostaven a la sorra tot convertint-se en escuma entre les roques. Jo, refugiada sota l’ombra del para-sol, contemplava el paisatge del mar, com les crestes de les ones eren pentinades per la suau brisa salada que m’enganxava els cabells a la cara. En Jordi llegia el diari amb cara de concentració intentant passar la pàgina tot llepant-se la punta del dit. En Pau intentava una vegada i una altra posar-se dret a la seva nova taula de surf esbufegant i picant a l’aigua cada vegada que queia. I la Sílvia... la petita Sisi es divertia fent castells, corrent amunt i avall descalça per la sorra agafant amb la galleda l’aigua de la vora per tirar-la sobre la seva construcció. La Sisi era una nena alegre, amb una energia despuntant i sempre envoltada d’un somriure de dents blanques que li anava de punta a punta de les galtes. Els seus ulls negres i brillants com a perles semblaven fets a conjunt del seu cabell ondulat, era divertida i dinàmica, no parava quieta, semblava un saltamartí, la cala del penyasegat era un lloc perfecte per a ella ja que no parava de saltar i brincar per les roques sense por de fer-se mal. Aquell dia la Sílvia s’enfilava cap a amunt del penya-segat, recolzant-se a les roques punxegudes i parant atenció on col·locava els peus per no relliscar, quan va notar com alguna cosa la pessigava el peu esquerre, i va deixar anar un crit agut. En Jordi i jo ens vàrem aixecar ràpidament per anar a socórrerla, i desenganxar-li el cranc ermità que es sostenia agafat tan sols d’una pinça al seu peu. Quan vàrem ser de nou a la sorra, la Sisi ens va abraçar tendrament els dos dient-nos que què faria sense nosaltres, mentre en Pau ens mirava indiferent. Al Pau l’havia deixat amb una edat difícil, encara que sempre havia estat un noiet rebel gents fàcil de controlar, al col·legi sempre havia tret bones notes però per a la majoria de la gent era bastant inexpressiu, semblava que en la seva ment, construís un mur robust de maons per aïllar-se del món exterior, així que el deixava en pau respectant la seva personalitat i forma de ser. Aquells eren temps feliços, en què la família vivia unida i sense penes tan profundes com les que en aquells moments inundaven ara la casa, i és que vivien impregnats del meu record, i fins que jo no marxés les coses no canviarien, s’havien d’allunyar una mica més de mi, intentant que tan sols em quedés en la seva memòria o en algun sentiment, si no sempre haurien de conviure amb la llàgrima de cada matí quan passaven per davant la urna de l’entrada. Res no hauria canviat si no fos que aquell dia en Jordi va reaccionar; havia dirigit un cop més la mirada cap a l’entrada i se’n havia adonat. Va ordenar els nens que es posessin les sabates, per anar a la cala del penya-segat. ... Tres figures de rostres pàl·lids, s’alçaven al cap damunt d’un penya-segat, la figura més alta obria la tapa d’una urna de ceràmica i poc a poc extenia les cendres deixant que se les endugués el vent. Jo els contemplava des dels aires somrient tímidament i desitjant-los tota la sort del món. ... Ara han passat els anys i continuo aquí dalt contemplant-los, ara és simplement el vent el que de tant en tant em transporta fins a ells. Ara, des de aquí dalt, visc la seva vida... visc la seva vida, quan bufa el vent. FLETXA EN EL CEL Accèssit de narració Bernat Puertas (2n ESO) Any 1120 d. C. La família Coll era una família pobra. Vivia als afores de Barcelona en una casa petita amb un hortet i un corral petit pel poc bestiar que tenien: una vaca, dos porcs, quatre gallines, un cavall de tir i un de muntar. Dins la casa hi havia una cuina petita desendreçada i dues habitacions petites, una per als pares i una altra per als tres fills, en Pere, la Marta i l’Arnau. En Pere, el fill gran, tenia quinze anys. Era alt i fort i tenia una cabellera negra, brillant i ondulada fins les espatlles. Tenia uns ulls ametllats i verds. Era el fill predilecte de la família, ja que era el gran i l’herència aniria a parar a ell. Un bon dia, en Pere es va llevar a trenc d’alba i va anar a la cuina per agafar un tros de pa sec i un tall de formatge per esmorzar. Aleshores, es va dirigir a l’hort i s’ho va menjar tot observant la sortida del sol. Quan s’ho acabar, va començar a treballar com cada dia mentre dins la casa començava a haverhi moviment. A l’hora de dinar, sa mare el va cridar i van començar a menjar les mongetes que havien collit feia uns dies, amb unes patates calentes acabades de collir. A mig dinar, van sentir un soroll de cascos i en Pere va sortir per mirar qui era. Quan va veure qui venia, va fer un crit i va entrar a dins de casa ràpidament tot dient que s’amaguessin ràpid mentre ell anava a buscar el seu arc de fusta i l’espasa de la família, una espasa que feia anys que els hi pertanyia. Els genets eren els quatre bandolers més sanguinaris del país. En Pere també es va amagar i va sentir que els genets descavalcaven i entraven a la casa. Ho destrossaven tot i anaven mirant per tota la cuina. Aleshores, en Pere va sentir el soroll d’una espasa que es desembeinava, un crit de nena i el soroll de l’espasa penetrant en la carn de la seva germana seguit de l’esquitx de la sang i el pataplaf del seu cos en caure a terra. Va sentir una gran ràbia i, pregant perquè no morís ningú més, va esperar-se al seu amagatall. Però no va ser així. Seguidament, va sentir el mateix soroll tres cops més. En menys de cinc minuts, en Pere havia perdut tota la seva família. No va poder aguantar més. Va sortir del seu lloc i va entrar a la cuina. Allí s’hi va trobar els quatre bandolers, ensangonats i robant el que trobaven. Quan va entrar, van desembeinar altre cop les espases i van començar a lluitar dins la cuina. En Pere, però, era un hàbil espadatxí i en un moment ja tenia dos d’ells a terra. Però encara quedaven els millors, i ell ho sabia. El jove va patir unes quantes ferides poc greus i també va matar els dos últims assassins que tanta gent havien mort. Aleshores, va agafar els cossos dels bandolers i els va incinerar i, mentre cremaven els cossos, va excavar un forat gran i hi va enterrar la seva família difunta. Després, va agafar una pedra i hi va gravar una inscripció, que va deixar sobre el túmul de sorra mentre li queien les llàgrimes cara avall. 7 8 Llavors va entrar a la casa, va agafar l’espasa ensangonada de terra, l’arc i el buirac, una motxilla on hi va posar unes queviures, una flassada, esca i pedra foguera, els pocs diners que tenien, va ensellar el cavall i va tirar un tió encès a la casa, que va cremar fins extingirse. Aleshores, va marxar cap al nord, direcció a Anglaterra, on tenia un objectiu molt clar: aconseguir ser cavaller de la Ordre del Temple. Al cap d’un mes i mig de viatge, els viatgers van passar pel costat de la capital, París. No s’hi van aturar, ja que això els portaria problemes; havien sentit, en un poble pels què havien passat, que la Marta era perseguida pel bisbe de Girona, molt amic dels pares d’ella. Des d’aquell moment, van anar més d’amagat als llocs i van intentar no passar per camins ni pobles. Feia dos dies que cavalcava sobre el seu cavall blanc quan va entrar a Girona. Allà va comprar una mica de menjar i va netejar el cavall. Aleshores, va anar a un ferrer i va demanar una pedra per afilar l’arma i una cota de malla, però el preu era massa elevat. En aquell moment, es va disposar a sortir, però la veu del ferrer el va fer recular, ja que li deia que li regalava una cosa insòlita. I així va ser. En Pere va sortir de la botiga amb una cota de malla sobre el cuir de la roba i una pedra d’afilar a la motxilla. Però aleshores va veure una noia asseguda a un banc. Era una noia molt bella. Tenia més o menys la seva edat, uns quinze anys. El seu cabell era marró i llis fins a mitja esquena. Tenia uns ulls negres i brillants, ametllats com els seus. El seu nas era rodó i els seus llavis, vermells com la sang. Es va quedar mirant-la durant uns instants i ella va aixecar el cap i li va somriure. Aleshores, se’n va anar, deixant-lo allà amb una sensació que mai havia sentit. Des de París fins al seu destí, hi sortia una carretera d’unes quaranta llegües, que aconseguirien recórrer en uns cinc dies. L’endemà va sortir de l’hostal on s’havia allotjat durant dos dies i va anar a l’estable on va agafar el seu cavall blanc, el va ensellar i es va disposar a emprendre camí. Però, abans de sortir de la ciutat, va tornar a veure la noia vestida de viatge amb una capa i una motxilla, dalt d’un cavall negre. En Pere s’hi va acostar i ella li va dir que es deia Marta. Li va demanar per favor si podia anar amb ell i en Pere, de bon grat, va acceptar, ja que així tindria una acompanyant. I així va ser. Cinc dies després, es trobaven a l’entrada de la ciutat, barrejats amb la multitud que també hi entrava i en sortia. Però no tot va ser una alegria. Des que havien sortit de Girona, no els havia passat res però, tot just entrar, van veure quatre patges amb la indumentària de Girona. Quan els van veure van anar directament al port i van buscar com uns desesperats un vaixell o barca que travessés el canal i, per sort, en van trobar un. El vaixell estava en bon estat i era suficient per una minsa tripulació, ells dos, el capità i els cavalls. Van acordar que l’endemà sortirien d’allà. I dit i fet. Al matí van acabar de preparar les coses i van sortir. Just quan tiraven l’amarra, van aparèixer els guàrdies gironins. Aquests van treure una fletxa del buirac i la van col·locar a l’arc. Dos d’ells, però, van caure abatuts per dues fletxes disparades pel Pere, però els altres tres les van disparar. Van errar per molt poc i després van caure al costat dels seus companys per tres fletxes més d’en Pere. I llavors sí que van poder marxar in extremis de França, direcció Dover. Any 1125 d.C. Cinc anys després... I dit i fet, en Pere i la Marta van sortir de Girona dalt dels respectius cavalls, amb les alforges plenes i la cota del noi brillant sota el sol del matí. Mentre cavalcaven, van anar parlant. En Pere li va explicar la seva història, com quatre dies abans li havien matat la família i que havia decidit anar fins a Anglaterra i aconseguir fer-se cavaller dels Templers. La Marta, per la seva part, li va explicar que s’havia escapat de casa. Allà la maltractaven, l’obligaven a fer feines dures fins que queia esgotada cada nit al llit. A en Pere aquesta història li va ferir el cor i va sentir una gran compassió per la noia. - Senyor, és hora de marxar. - D’acord. Al cap de tres dies, els dos joves van aconseguir arribar als Pirineus i dos dies després ja estaven a França. Havien sortit de la seva pàtria estimada i van decidir dirigir-se a Carcassona. El camí des de Girona fins Carcassona era d’unes quaranta-quatre llegües que, a cavall, aconseguirien fer en una setmana. Dos mesos després... Aquell recorregut no va ser accidentat ni es van trobar ningú, llevat d’alguns missatgers del Rei de França, Felip I, que van veure a la llunyania amb el seu estendard voleiant. Intentaven viatjar d’incògnit, ja que en aquells temps de croades era una mica estrany veure dues persones joves viatjant soles pels camins francesos. Quan arribaren a Carcassona, hi van passar alguns dies per comprar queviures i descansar en un hostal de mala mort, en molt mal estat i brut. Quan van marxar de la ciutat, van dirigir-se a Le Havre, lloc on intentarien agafar un vaixell per creuar el Canal i arribar, així, a Anglaterra. Durant els dies cavalcaven sota el sol, amb les caputxes sobre el cap i les capes negres voleiant al vent. Els seus cavalls no s’esgotaven i aguantaven jornada rere jornada les llargues cavalcades. A les nits, els dos joves parlaven de les seves vides, de les seves infàncies i dormien. Mentre un dormia, l’altre feia guàrdia per si hi havia alguna visita no desitjada. Quan li tocava a en Pere fer la guàrdia, arreglava les fletxes i en feia de noves, ja que sempre anava bé tenir-ne de reserva. La Marta mirava en Pere dormir, ja que se’n havia enamorat. En Pere estava a punt de marxar cap a Terra Santa. Havia aconseguit el seu objectiu, arribar a ser un dels cavallers de l’Ordre. Va anar a dir adéu a la Marta. S’havien casat quan havien arribat a Anglaterra, ara feia cinc anys. Al cap de mitja hora, sortien del port de Dover, mateix lloc on havien arribat ells dos feia cinc anys. Ara en sortia i marxava cap a la guerra, cap a Jerusalem. En Pere s’estava preparant. Primer es va posar el vestit de cuit sobre la camisa perquè no se li encetés la pell. Es va posar els pantalons de cuir i aleshores es va vestir amb la cota de malla ben neta on sobre si va posar la túnica blanca amb la creu vermella al pit. Es va cenyir bé el cinturó a la cintura i s’hi va penjar la seva espasa de batalla i un ganivet. Després, va agafar l’escut i l’elm i va demanar al seu escuder que li preparés el cavall. Tot l’exèrcit va estar preparat van començar l’atac contra els sarraïns, soldats de Saladí. Primer va avançar la cavalleria, amb en Pere a l’avantguarda. Va començar a etzibar cops d’espasa als seus enemic. Mentrestant anava parant els cops que li donaven amb el seu escut. Hi havia molta sang al seu voltant. Molts esquitxos, molta pols i molt fang. Tot allò estava sembrat de cadàvers. Els corbs volaven molt baix, esperant l’hora del tiberi. Les forces que comandava en Pere anaven defallint. Ell estava cansat i llavors va veure una fletxa negra com el carbó a l’aire. Anava directament cap a ell. Un cop el va fer tornar a la realitat. Un altre el va estabornir i llavors va sentir un dolor molt agut al pit. Se’l va mirar. Hi tenia la fletxa, ara d’un color vermell escarlata. I aleshores va tornar a sentir un gran dolor. Es va mirar el costat i hi va veure un sarraí mirant-lo amb un somriure maliciós. Tenia la simitarra clavada al cos d’en Pere. I això va ser l’últim que va veure aquell noi de vint anys. El seu últim pensament va ser cap a la Marta i el fill que esperaven. Mai no el coneixeria, ni el veuria créixer. No es podria morir de vell al llit de casa seva, al costat de la seva estimada Marta. DATOS EN CLAVE Irene Colás (1r ESO) -¡Espere!- grité. Pero seguía andando sin intención alguna de pararse. Cogí del suelo una especie de libreta pequeña que se le había caído mientras andaba. Parecía que tenía prisa, como si perdiera el tren. Abrí la libreta, en ella había escritas muchas fechas y lugares y a su lado unos símbolos extraños parecidos a runas. Por cómo estaban escritas parecían fechas importantes. Por esa misma razón me acerqué hasta la esquina por si aún veía al señor, pero con las prisas que tenía ya no estaba allí. Durante unos días intenté localizar al hombre, pero no se me ocurría cómo, salvo acudir al mismo lugar y a la misma hora por si aquella era una ruta habitual para el dueño de la libreta. Pregunté en los establecimientos de los alrededores, pero tampoco pude hacer una descripción muy detallada, solamente recordaba que era alto, moreno, de unos 50 años y que llevaba una gabardina de color tostado y cargaba una pesada funda de algún instrumento musical. Por eso mismo pensé en preguntar por él en el Conservatorio, pero fue imposible, nadie lo conocía o al menos nadie lo recordaba. Opté por revisar otra vez el contenido de la libreta para ver si había olvidado algún detalle importante. Revisé página por página, pero no encontré nada. Finalmente miré en la pestaña que había en la parte interior de la tapa de la libreta, era unos de esos compartimentos en que guardas los tickets de la compra o papeles recordatorios. Me llamó la atención algo fuera de lo normal, había un papel pequeño y arrugado en el que había un número que parecía de teléfono, pero lo raro es que empezaba por 7. Entonces recordé que estaban saliendo los primeros números con 7, así que pensé que lo único que podía hacer era probar suerte y llamar a ese teléfono. Lo marqué y después de oír cinco tonos de llamada se puso al otro lado del teléfono una voz femenina. Me preguntó quién era, le expliqué toda la historia: la libreta, el señor… Ella creía no conocerle hasta que preguntó qué ponía en la libreta y le dije la última fecha y lugar que había escritos. -Yo tengo una cita ese día en ese lugar. No hace mucho me llamaron de un despacho de abogados de Argentina para comunicarme que había fallecido mi tía Aurora y que yo soy su única heredera. Por lo visto la tía Aurora se hizo rica fabricando motores y nunca se casó, así que no tenía hijos ni otra familia salvo yo -explicó ella-. Me han citado para arreglar el tema de la herencia. -Estupendo, si no te importa yo iré también a la cita para entregarle a ese señor su libreta -le pedí. Así fue, el 11 de noviembre a las 11 nos encontramos en los jardines del laberinto del Parque de La Vereda, extraño lugar para arreglar los documentos de una herencia... Cuando llegué, encontré una chica de mi edad, le pregunté si era Silvia y ella asintió. Estuvimos hablando un rato hasta que él se presentó. Era justo como lo había descrito, aunque parecía tenso, como si no se esperase que hubiese dos personas. Fuimos a un banco que había cerca, pero sólo había sitio para dos, así que dejé que se sentaran. Como no pretendía estar allí escuchando su conversación, fui a darle la libreta. Entonces me fijé en que llevaba consigo la funda del instrumento de música, así que por curiosidad le pregunté si tocaba el violín. -Sí, sí –respondió nervioso. Me acerqué a la funda para ver el instrumento, pero él con un gesto rápido colocó la mano frente a ella y dijo: -¡No lo toque, es muy delicado! Al decir eso, observé que una hebilla estaba mal abrochada y dentro de la funda donde supuestamente tenía que haber un violín, salía por un costado el cañón de un arma. Me quedé paralizada, no sabía si ponerme a gritar, a correr… Por suerte, de repente, se oyeron unos gritos infantiles y aparecieron unos niños corriendo. Aproveché la confusión para tomar a Silvia del brazo y salir a toda prisa de allí. Afortunadamente encontramos enseguida la salida pero el hombre de la cita debió enredarse en los pasillos del laberinto porque de otro modo nos habría pisado los talones. Cogimos el coche y nos dirigimos rápidamente hacia la policía. Se lo explicamos todo. Al principio no entendían nada. Dieron órdenes a todos los coches patrulla para que buscaran e interrogaran a cualquier hombre que llevara una funda de violín y al poco lo detuvieron. Al cabo de unas semanas, la policía había acabado la investigación. El comisario nos explicó: -Han tenido mucha suerte, ese hombre es José Fernando Prieto, un asesino a sueldo, uno de los criminales más buscados en toda Europa, un auténtico profesional. Silvia era su siguiente encargo. El cliente de Prieto era una de las abogadas de Argentina, que planeaba hacerse pasar por Silvia y sabía perfectamente que ella iba a heredar muchísimo dinero de su tía Aurora. -¿Y las runas, y esos símbolos que aparecían en la libreta?pregunté. -Al parecer era un alfabeto codificado que había ideado él mismo para anotar todos los detalles sin correr riesgos innecesarios. Le estamos muy agradecidos por su colaboración, si usted no hubiese guardado la libreta y simplemente la hubiese tirado, no dispondríamos de la enorme información que tenemos ahora y que nos ha servido para resolver muchos crímenes y para detener a muchos delincuentes relacionados con Prieto. Ha salvado muchas vidas… Me fui a casa contenta. Como cuando sales del cine después de ver una película y tienes esa sensación, como si el aire fuera más puro… 9 10 SONREIRÉ PENSANDO EN TI Lidia Mingorance (2n ESO) Il·lustració 1r Premi Gerard Pujadó (2n ESO) El campamento estaba en silencio. Una linterna iluminó la cara del payaso. -Venga, August, deberías entrar a asearte y a dormir ya. Mañana nos espera una dura jornada. El hombre tardó en responder. -Ahora iré –dijo secamente. Sasha lo miró con un nudo en la garganta. Trató de pronunciar algo que pudiera ayudarle. Era inútil. Nadie mejor que ella sabía que nada podría hacer sonreír a aquel payaso triste en aquella noche del dieciocho de diciembre. La mujer se alejó y subió a la caravana. Durante las siguientes horas, se dedicó a mirarlo por la ventana, con la luz apagada para que él no pudiera verla. El varón permanecía en un taburete a escasos metros. Con la mirada perdida. De vez en cuando, cogía la botella que tenía a su lado y daba un trago largo. Al poco tiempo, el maquillaje empezó a deslizarse por su rostro; ya sus ojos habían comenzado a llorar. Habían pasado ya casi dos horas, la mujer volvió a salir del carromato. -Quizás no haya podido venir. August volvió su mirada hacia la vieja trapecista. Sin gesticular ni un solo movimiento en su cara. Apenas tenía fuerzas para pestañear. No solo estaba triste, estaba avergonzado de sí mismo. Con infinito cariño, la mujer cogió de las manos a August y le ayudó a llegar a la caravana. Le tumbó en la cama y mientras el payaso dormía fue quitándole todo el maquillaje. Recordaba la ilusión con la que August había mirado aquella mañana la cola de las personas que compraban la entrada para el circo buscando entre ellas a Amelie, pero a medida que avanzaba el día, su expresión se había ido entristeciendo, definitivamente. Su hija había cumplido su amenaza. Por primera vez en muchos años, aquel dieciocho de diciembre no había aparecido. A ella nunca le gustó la profesión de su padre, pero mientras nadie lo sabía, no le importó ir a verle actuar. Aquel año todo había sido diferente, la gente del pueblo había descubierto que el payaso August era en realidad su padre. August no había creído nunca que cumpliría su amenaza de no ir a verle. Estaba seguro de que al final se presentaría como cada año. Pero desgraciadamente no fue así. Sasha acabó de quitar el resto del maquillaje y se tumbó también en la cama. Al amanecer, tenían que desmontar todas las carpas y cargar los camiones. Sería un día duro. Esperaba que estuviera recuperado por la mañana. August se despertó de madrugada y se dio cuenta de que Sasha no estaba en la cama. Miró por la ventana, la mujer estaba fuera del campamento. Esperó a que volviera a la habitación. Parecía confuso, y tenía un fuerte dolor de cabeza. Sasha apenas tardó media hora en subir. En cuanto entró por la puerta, August empezó. -Voy a marcharme. -¿A dónde? -No lo sé, Sasha. No lo sé. -¡No puedes irte! ¡Sin ti el circo se vendrá abajo! -No. No va a ser así. Confío en ti, Sasha. Yo sé vas a poder aguantar, que vas a lograr mantener nuestro espectáculo donde está –y el payaso hizo una pausa.- Pero tienes que prometerme que no se lo dirás a nadie. Sasha lo miró con los ojos mojados. August se contuvo. La mujer avanzó dos pasos y abrazó con todas sus fuerzas a August. Durante unos segundos, se perdieron en el abrazo más intenso de toda su vida. Tras esos segundos, Sasha se separó y lo miró a los ojos. -Te lo prometo –los ojos de la trapecista no daban ya de sí. Ni su corazón, tampoco –Dime que puedo venir contigo –pero se arrepintió de esa súplica un instante después. El payaso no contestó. El hombre cogió su maleta y, al salir por la puerta de rejas, la cerró con el candado. Tras sus pasos, dejaba atrás toda una vida: el maravilloso circo Kyrsteich. Se dio media vuelta, y lo miró por última vez. Por un momento, volvió cuarenta años atrás en su memoria, recordando la primera vez que entró en él. Volvió a girarse y retomó su camino. Tenía ya la vista nublada, pero no aflojó ni una sola lágrima. 00:06 - Linz – Viena Linz, 18 de diciembre de 1963 “Querido August, Hoy hace diez años que te fuiste. Desde aquella noche mi vida se entristeció. Y cada mañana, mi sonrisa se volvió menos sincera. Nunca pensé que podrías marcharte de aquella manera. Te escribo esta carta para decirte que durante este tiempo no he dejado ni un sólo segundo de pensar en ti. Todos me preguntaron por tu paradero, pero yo fui incapaz de romper mi promesa. Nunca les pude decir nada acerca de dónde estabas. Ni siquiera yo lo sabía. Te envié mil cartas a mil direcciones diferentes. Te fuiste sin decirme dónde encontrarte, aunque, supongo, que esa fue tu intención. Pero tranquilo, te entiendo, aunque con ello, hemos perdido los años, y para mi, hemos malgastado la vida. Sasha.” Viena, 5 de marzo de 1964 “Querida Sasha, Siento no haberte contestado antes… ni siquiera miré el correo, nunca pensé que fueras a escribirme ni a acordarte de mí después de la manera en que te dejé sola. Necesitaba marcharme para olvidar todo lo que el circo Kyrsteich me ha dado. Olvidarme de que en un pasado fui payaso. Ojalá pudiera echar el tiempo atrás para poder volver a hablar con Amelie y demostrarle que su padre siempre trató de ser algo más que el payaso August; pero que, al parecer, no lo consiguió. Decirle que siempre la querrá como a la princesa más bella del mundo. Respecto a ti… Ojalá nos hubiésemos conocido en otras circunstancias. Durante el transcurso del tiempo, he ido consiguiendo borrar muchos de los recuerdos de los que jamás me habría creído capaz de olvidar. Algún día iré a verte, donde quiera que estés. Pero te prometo que hasta ese momento, estaré amándote más intensamente que nunca. Jamás volveré a coger el maquillaje y a pintarme una sonrisa de payaso; ahora sólo sonreiré cuando de verdad lo sienta. Sonreiré pensando en ti. August.” 11 12 CANVI DE RUMB Gerard Pujadó (2n ESO) Il·lustració Ànnia López (2nESO) Es posà la ma al pit i obrí la boca respirant amb dificultats. Els seus ulls preocupats es creuaren amb els meus amb la finalitat de preguntar-me què li passava. Se li afluixaren les cames i caigué a terra encara conscient. Estirà el braç oferint-me la mà per tal de demanar ajuda. De sobte, se li quedaren els ulls en blanc i s’adormí amb un son profund. La por m’havia vençut davant d’aquella escena tan espantosa. Però sabia que ella m’havia cridat i que jo tenia l’obligació de respondre. Vaig fer el cor fort i pas a pas m’hi acostava amb el cos tremolant. Per sort, encara tenia pols. L’ambulància arribà de seguida. L’agermanaren amb una bombona d’oxigen i se l’emportaren amb el vehicle, on jo també hi era durant el trajecte fins a l’hospital. A l’habitació, la llum de la lluna il•luminava el seu rostre sense color. Una llàgrima caigué damunt de la seva galta; sorprenentment, els seus llavis feren un tímid somriure que s’esvaïa al cap d’un moment. Em despertaren quan el sol s’havia alçat. Se l’emportaren inconscient a fer-li unes proves; jo em vaig aixecar per tal d’anar amb ella, però el doctor m’obstruí el pas i em va demanar amb fermesa que em quedés a la sala d’espera. El rellotge avançava lentament, cada cop em trobava més incòmode i insegur de mi mateix. El sol s’esmunyia per l’horitzó mentre m’anava quedant sol a la sala. Amb un cop sec, una porta s’obrí i en va sortir el metge amb uns papers a les mans. Amb la veu tremolosa, m’informà que la pacient tenia el cor molt malmès i que necessitava un transplantament urgent. Un silenci sonà durant un breus instants. La persona de la bata blanca em xiuxiuejà a cau d’orella que hi havia una complicació: calia trobar un donant amb un marge de temps molt limitat. Tindria sort si no feia l’últim sospir ben aviat. En sentir aquelles paraules, vaig prémer el punys ben fort per no mullar el terra de llàgrimes, però no les vaig poder contenir després de veure-la connectada a tots aquells aparells que evitaven que un cop de vent se li endugués la vida. Plors i plors sonaren fins que se m’irritaren els ulls. El dia a casa, amb una presència que mancava, es traduïa en una tortura constant. El meu cap s’oblidà de la higiene i de les meves necessitats, per deixar lloc a la persona que més m’estimava. Només pensava en l’evolució del seu estat precari. No sabia si patia més jo que la malalta, ho ignorava... el meu estat arribà a les portes de la bogeria, però una trucada interrompé el procés: una veu em digué que una família benestant em cedia el cor d’un dels seu membres, que els havia deixat recentment. Arribà el dia en què es decidia una branca del destí. Em vaig asseure en un seient de la ja coneguda sala d’espera, on vaig posar-me a suar descontroladament, a l’espera de respostes. Cada minut, cada segon, l’angoixa i la por feien una nova conquesta en el meu cos. Al cap d’unes hores interminables, una metgessa cridà el meu nom amb una veu tranquil•litzadora, mentre m’indicava el camí cap a una habitació on s’estava a les hores de feina. Tragué una llibreta, es posà unes ulleres de mitja lluna i sense pressa m’informà que l’operació havia sigut tot un èxit. Les faccions de la meva cara es van quedar fent una expressió inconcreta, però de mica en mica aquesta es convertí en una de satisfacció. El meu cos va experimentar una alegria i una seguretat que em pensava que havia perdut. El dia següent vaig entrat tímidament amb d’un ram de roses vermelles, a la cambra on ella havia viscut durant les últimes setmanes. Em rebé amb un somriure que li vaig tornar tot seguit. La seva cara ja no conservava la pal•lidesa que havia mantingut durant els últims temps. Els seus llavis i les seves galtes havien recuperat el color rosat tan viu que la caracteritzava. Intercanviàrem experiències i emocions que havíem experimentat durant el nostre retrobament... En moments com aquest sembla que el temps s’aturi i el nostre cas no era una excepció. L’adéu va esdevenir una tasca difícil. En sortir de l’hospital, ja em trobava recuperat del meu mal estat anímic. Però un mareig i uns dolors molts forts al ventre m’envaïren. Vaig suposar que aquests símptomes eren conseqüència de l’estrès, al qual havia estat sotmès en aquest període de temps d’espera. Però el meu malestar no s’esvaïa. Arribà un moment que el dolor era tan intens que m’hagueren de fer una revisió mèdica a fons. Els resultats no es van fer esperar: un metge d’uns setanta anys cridà el meu nom i cognoms el dia que m’havien citat. Vaig fer-li un gest amb la mà per fer-li saber que em trobava present. Entràrem en una sala claustrofòbica on hi havia una taula i dues cadires. M’oferí una d’aquestes mentre ell s’asseia a l’altra. Tragué uns papers d’una carpeta i, mirant-me fixament, em digué que tenia un càncer molt avançat i que, per tant, ja no s’hi podia fer res. En sentir aquelles paraules, vaig experimentar una barreja de ràbia, por, angoixa... l’infern que havia passat quan la meva dona penjava d’un fil substituïa el mal que patia durant el desenvolupament de la meva malaltia. Podríem dir que vaig subhastar la meva vida al destí per salvar la seva. Vaig estar uns dies a casa subministrant-ne morfina per tal de reduir el dolor. Al cap de poc, em traslladaren en una llitera lluny de la meva llar. Ara sóc a l’hospital, on puc distingir una figura familiar que m’ha vingut a veure. Aquesta em parla mentre plora. M’acaricia i em fa moixaines. Apropa els seu llavis als meus i em fa un petó. Amb els meus últims esforços, faig un somriure per no decebre-la. Sé que aquest personatge s’estarà amb mi quan arribi al final del trajecte, que serà quan s’alci el sol. 1 2n 13 BELLA TARDOR Premi de poesia Gerard Pujadó (2n ESO) Il·lustració Accèsit Franc Fernández (2n ESO) Les fulles trenquen lligams amb els arbres. El vent decideix el seu rumb incert mentre cauen a terra lentament. Es pot veure un paisatge ocre acompanyat d’unes muntanyes enfarinades que dificulten el pas de la tramuntana. Amb una vestimenta adequada, avanço tímidament pels camins dels prats adaptant-me al terreny humit. Travesso una vinya on es cou el raïm; em decideixo a provar el sucós fruit conquerit per la seva olor temptadora. Aprofito per collir uns bolets amagats a les sortides arrels d’un pi que m’omplen les butxaques de la gavardina Un aire fred m’acaricia la galta, gaudeixo del plaer intens que em provoca alhora que el terra cruix sota meu. Toco l’herba humida que em trobo pel camí, m’invita a estirar-me a sobre d’ella i em quedo adormit als seu dominis. Somio versos abstractes recitats per l’aire, relacionats amb el període de l’any on em trobo, que m’omplen de felicitat indefinida. Comprenc que davant d’aquell entorn salvatge esdevinc només un petit ésser indefens nu davant dels grans poders de la natura. Els cants d’un ocell em desperten, obro els ulls quan es pon el sol i me’n vaig plorant d’alegria. 14 LA MORT Bernat Buzzi (1r ESO) Il·lustració 2n Premi Mar Masclans (3r ESO ) La mort inimaginable ens espanta dia a dia, sent bo o amable a tots ens arriba. Aquells més afortunats i a aquells més desgraciats, d’un segon a un altre tot s’haurà acabat. A causa d’un terrorista o d’un assassinat, d’un activista o un atemptat. Llevar-se un dia i estar content, llevar-se la vida fugir en un moment. A tothom li afecta, ningú no la vol, però a tots ens arriba un dia de dol. Copsar la humanitat tenint-la als peus, sentir-se atrapat ofegant les nostres veus. Perquè la vida sense mort no és res, però la mort sense la vida és la clau del tot. Morir i no viure més, dormir sense despertar més. PRIMAVERA ARDENT 1 2n 15 UN GERMÀ PETIT Maria Buch (1r ESO) Maria Sallent (1r ESO A) S’obre una nova papallona, que amb el temps s’esborra, i al Sol enamora amb la seva corona. Tinc un germà petit que és xic i esquifit, no para d’enredar però en sap molt de jugar. Les flors s’encenen i el gel es desfà, i amb un raig de llum tot torna a brollar. Quan va néixer, quina alegria! Però només era qüestió d’esperar… No m’imaginava el que passaria ni el que hauria d’aguantar. La primavera ha arribat i l’hivern s’ha apartat i en un obrir i tancar d’ulls tot ha canviat. Sempre ha sigut el “mimat”, tira la pedra i amaga la mà i la bronca que rebo dels pares, jo sempre m’haig d’emportar. L’estiu cada cop és més a prop però aquest és el moment d’una primavera ardent. Però no us penseu que tot és dolent ja que té una gran part excel•lent, i és que no hi ha lloc per l’avorriment i riem els dos de valent. Una flor ha nascut, amb deu colors ha aparegut i un arc iris ha alçat després d’un gran ruixat. L’arbre ha crescut i els seus fruits han caigut, tot torna a començar com un nou demà. La primavera ha arribat i l’hivern s’ha apartat i en un obrir i tancar d’ulls tot s’ha creat. L’estiu cada cop és més a prop, però aquest és el moment d’una primavera ardent. Ens ho passem “bomba” jugant i també molt bé empipant, tant si ens llencem pel tobogan com si trenquem un test ballant. Hem viscut molts moments junts que sempre seran recordats, en uns calaixets els guardarem a munts i mai seran buidats. I és que el meu germà petit és el millor, sempre ha estat molt eixerit i també molt engrescador. Tinc un germà petit que és xic i esquifit, que no para d’enredar però en sap molt de jugar. De vegades m’he preguntat, què faria jo sense el meu germanet estimat… 16 PÓQUER A TRES BANDAS CON MARGA GONZÁLEZ, CRISTOPHER Y MIGUEL ÁNGEL PEÑATE Premi d’entrevista Aloma Serra i Jana Soler (2n ESO) cartas a cada jugador y se extienden cinco a la mesa. Cada jugador tiene que hacer sus apuestas y jugadas teniendo en cuenta todas sus cartas, tanto las que tiene como las de la mesa. La diferencia entre el póquer de cinco cartas es que este consiste en reunir cinco cartas formando una jugada de valor superior a la de los contrarios. Me costó adaptarme a esta versión del juego porque la técnica es muy diferente a la del póquer de cinco cartas. Eso fue en 2001 justo cuando el póquer empezaba a legalizarse en los casinos. Cada vez me gustó más, porque aprendí la parte más técnica y psicológica. Fui probando torneos más importantes a medida que iba mejorando, siempre y cuando podía permitírmelo. Debo recordar que los torneos son muy caros. Una de las cosas más importantes para aprender a jugar al póquer es perder. No se aprende leyendo libros, se aprende perdiendo, perdiendo y perdiendo una y otra vez. O: Empecé jugando al póquer online hace ya algún tiempo tras ver el reportaje, que a la vez era un documental, de la victoria de Mortensen, un conocido e importante jugador de póquer en el World Series of Poker, que es el conjunto de torneos más importante del mundo. Fue el primer español campeón del mundo. Digamos que Mortensen es el responsable de mi afición al póquer. D: Comencé desde que llegó el póquer a los casinos de España, a principios del 2003, con la modalidad Texas Hold’em póquer. Siempre tuve curiosidad por aquel sistema donde los jugadores jugaban entre sí y no contra el casino. Aquellas partidas y aquel ambiente fue poco a poco llamando mi atención. Como también me gustaba el mundo de las empresas decidí estar en los dos mundos, especializándome así hasta llegar a mi actual trabajo. ¿Que crees que es más importante en el póquer: la técnica, la suerte o la psicología? Esta entrevista pretende reflejar el enigmático mundo del póquer desde tres puntos de vista. En primer lugar una jugadora de póquer profesional en vivo, Marga González. Una de las grandes figuras femeninas del póquer español. En segundo lugar Christopher, un valorado jugador online, que en su mundo es conocido con el nick “Houstonbcn”. Con ese alias juega sus partidas en la red. Y por último, Miguel Ángel Peñate, director del Gran Casino Costa Brava, en Lloret de Mar (Barcelona). Ellos nos han adentrado en el mundo del póquer, mostrándonos una realidad desconocida para la sociedad. V: jugadora de póquer en vivo O: jugador de póquer online D: director de casino ¿Como empezaste en el mundo del póquer? V: Desde muy joven, empecé jugando a un tipo de póquer llamado”póquer de cinco cartas”. Me gustaba y el director del casino me dio la oportunidad de empezar en un torneo de Texas Hold’em póquer. En el Texas Hold’em póquer se reparten dos V: Las tres cosas juntas y si pueden ser más mejor. Mucha gente cree que el factor más importante es la suerte pero cualquiera puede ir un día y ganar…eso no es el póquer. Si tú quieres dedicarte a jugar al póquer, tanto en torneos como en cash, que son partidas libres donde no hay un límite de dinero, la técnica influye con un porcentaje muy alto. Con lo de la técnica no me refiero a conocer el juego en sí, si no a tratar con cada contrincante y conocerlo, intentar no jugar con tus cartas, si no con las suyas etc. En eso también entra la psicología. Hay que tratar de ver la jugada que tiene el contrincante y puede ser que por la jugada que tiene él te gané, pero puedes ganar si sabes jugarla mejor. O: Depende del tipo de juego, en torneos llega un momento en que influye la suerte en mayor medida que la técnica. En cambio en cash la técnica es lo más importante. La psicología, lo único que hace es que asimiles con mayor agilidad la técnica. En on-line la parte de psicología no existe, porque tú juegas con tu ordenador y no sabes lo que hay detrás de los otros contrincantes. Por lo tanto tienes que confiar en tu técnica y dejar la suerte al azar. D: Los tres factores que se marcan son fundamentales para jugar bien al póquer y está distribuido en los siguientes porcentajes; la técnica 40%, la psicología (en póquer en vivo) 50% y 10% la suerte. Sin técnica no ganaras nunca; hay que haber estudiado mucho para ganar a tus rivales, necesitas saber en qué escenario juegas… La psicología en el póquer en vivo es básica, juegas con las cartas de tu rival, no con las tuyas. Tienes que haberte fijado en los tics de todos los jugadores de la mesa para saber cuándo mienten y tratar de engañar a los otros con tus gestos. La suerte a largo plazo no existe pero en cada mano hay ese 10% que te ayuda a tirar adelante y ganar. enganchados en una partida pero no por lo que es el póquer como juego, si no por el hecho de estar conectados a la red. ¿Qué opinas sobre el boom del póquer online? ¿Por qué tanta gente joven? D: Como director, no veo que el póquer genere ludopatía, veo y siento el póquer como un deporte y lo que genera son otras sensaciones como adrenalina, desgaste físico y mental, etc. Si una persona se toma este juego de forma compulsiva puede ser que genere esta adicción, igual que si tú trabajas de forma compulsiva no es bueno para ti. V: Todos sabíamos que en cuanto empezaran los medios de comunicación esto dispararía, pero nadie esperaba que fuera tan exagerado. Pero como todo, lo que sube también baja, porque esto es un juego de mucho dinero que no todo el mundo puede mantener. La gente joven les gusta y empiezan a jugar con torneos baratos. Los medios de comunicación se aprovechan de esto y engañan a la gente haciéndoles creer que pueden ganarse la vida con esto. El incremento de la gente joven se debe a que ellos prueban, ganan y se creen que no es complicado jugar, porque es uno de los medios que te da dinero rápido y fácil. Muchos jóvenes juegan en sus casas y sus padres no lo saben, porque juegan de noche; se pasan entre 11 y 18 horas diarias jugando. Muchos de ellos dejan los estudios porque el póquer les da esperanzas. Yo he visto partidas en online en que se han ganado 200000 euros y se han perdido en una semana. O: El póquer es un juego con unas normas muy básicas que hacen que sea muy sencillo empezar a jugar, aunque dominarlo puede costar toda una vida. Dan al “novato” unas emociones muy rápidamente. El póquer online triunfa porque permite acceder a esas emociones a unos costes mucho más reducidos que los de los casinos. D: Creo que hay varios factores; dos de ellos son sociodemográficos: el primero es que el boom del póquer online comenzó en Estados Unidos, igual que el Texas Hold’em y luego se trasladó a los países nórdicos europeos. En estos países sus habitantes pasan muchas horas en casa. El otro factor es que los jóvenes son los principales usuarios de internet. Por otro lado, a nivel emocional, el póker es un juego que puede jugar cualquier persona y que un anónimo puede llegar a ser en un día la persona más admirada del planeta. El ejemplo que me viene a la cabeza es cuando Chris Moneymaker, un reconocido jugador de póquer, ganó el WSOP (Word Series Of Poker) en 2003 y luego se dedicó a jugar solamente online. Es una historia increíble que hace soñar a cualquiera. Respecto al póquer online y el vivo son complementarios; en casa tienes la comodidad y en el casino tienes la emoción social, la aventura, el desafío. ¿El juego del póker genera ludopatía? ¿Y el online? V: Yo personalmente creo que no, el póquer no crea adicción. Yo puedo estar mucho tiempo sin jugar y no siento que estoy atada al juego. Se podría equiparar las horas que un jugador se pasa jugando con las que la gente también pasa en sus oficinas trabajando. A la larga puede generar ludopatía, y más en online, pero es por el tema de Internet. Yo he visto gente pasar todo el día O: Yo creo que la ludopatía depende de la personalidad, y no del juego que se juegue ni en que lugar se juegue. Pero sí que es cierto que en online hay más posibilidades de engancharse, porque influye el tema de internet, pero como ya he dicho va con la personalidad. ¿En que punto crees que un jugador pasa de jugar pos diversión a ganarse la vida? ¿Se puede llegar a vivir del póquer? V: No todos pueden vivir del póquer, muy pocos lo pueden hacer. Se puede llegar a vivir del póquer cuando tu vas viendo que tus resultados son buenos y que puedes ganar suficiente dinero para mantenerte. Muchos de los jugadores tienen un respaldo atrás para mantenerse, y los otros están patrocinados por un sponsor. Un jugador que quiera ganarse la vida tiene que jugar a cash como rutina pero también puede participar en torneos. La mayoría de jugadores mienten, y solamente dicen lo que ganan y no lo que pierden, pero en general se pierde mucho mas que se gana. Hay muchos jugadores que habían ganado mucho y ahora están en la calle sin nada, porque no saben parar cuando hay que parar, siguen apostando y acaban perdiendo. O: Hasta que no le ganas al póquer regularmente el doble o triple de lo que ganarías en un trabajo normal, no puedes dejar de considerarlo un hobbie que te da unos ingresos extra. Se puede llegar a vivir del póquer, tanto en vivo como en online, pero en online puedes ganar dinero en más grandes cantidades porque puedes jugar en muchas mesas a la vez. D: Un director no vive del juego en sí, vive de lo que el juego genera. Son dos caras de la misma moneda, yo me gano la vida haciendo respetar las leyes y que el juego sea justo para todo el mundo y los jugadores se ganan la vida jugando. La diferencia entre las dos profesiones es que una es segura y la otra depende de muchos otros factores (suerte, técnica, carácter de la persona...) ¿Que criterios tiene que tener un jugador para conseguir un sponsor? V: Aquí en España muy pocos. Lo que les interesa es que des una buena imagen aunque no sepas ni lo que es un as. Se inventan que tienes un currículum y que sabes jugar. Lo normal seria que cuando ganaras un campeonato te esponsorizaran un año, pero por ejemplo, a los tres campeones de España no les dieron nada. El mayor criterio aquí para tener un sponsor es el amiguismo. En América te cogen más por tu profesionalidad, al contrario que aquí. En online es diferente, porque tú en Internet eres un número y te cogen por resultados, no por tu apariencia. Cuanto estas esponsorizado, te lo pagan todo y vas a representar la casa que 17 18 te patrocina en torneos. Muchos En España nunca ha habido un esponsorizado que se mantenga, solo por su cara bonita y tus amigos. D: Claro que hay trampas, pero fuera de los casinos. Mi trabajo es evitarlas y que todo el mundo siga las mismas normas, los casinos es el sitio donde el juego es totalmente justo. O: Hasta un cierto punto… En los mercados más experimentados como el inglés, nórdico o americano es imprescindible ser talentoso (aunque puede ayudar ser un chico joven o una chica atractiva). En los mercados menos experimentados como puede ser el español, italiano... Lo que las marcas buscan es una buena campaña de márqueting, ya que en este momento rige la norma de la publicidad no importa si es buena o mala, sigue siendo publicidad. ¿Por qué cambiarias una buena partida de póker? D: No exclusivamente, una marca puede escoger un jugador (evidentemente algo de póquer tiene que saber) porque quiere atraer un típico de público específico, o a lo mejor quieren darse a conocer en un país y escogen a un jugador de ese país habiendo candidatos mejores. Otras marcas quizás quieren llegar a los iniciados del póquer y lo que quieren es una figura que fácilmente sea noticiable y pueda aparecer en los medios de comunicación. Eso sí, cualquier jugador debe aplicar la técnica y la psicología para obtener resultados. ¿Hay trampas en el póquer? V: A pesar de que muchos jugadores digan que no, tengo que decir que sí que hay trampas en el póker. Hay trampas explícitas e implícitas. Implícitas, me explico: en el póker en vivo, los jugadores pueden conectarse entre sí haciéndose señas con las piernas, con las manos, con los dedos... y se ayudan entre ellos porque van a medias en cuánto invierten en dinero. Eso se le llama “Collusion”. Las explícitas son las trampas exageradas, que entre cameras, por ejemplo, se ve que esconden fichas, que tiene compinches que les dicen las cartas del otro jugador, etc. Hay que decir que en los casinos hay un director de control que si detecta que haces trampas, te expulsa directamente. En Online, obviamente, también hay trampas porque lo que sucede es que el jugador no ve contra quien juega, sino que juegan con la IP de cada ordenador. Un jugador tanto puede estar jugando con un jugador en un mismo ordenador como contra diez y esos diez pueden estar llamando al jugador de al lado diciéndole que cartas tienes y como juegas. También quiero decir que mucha gente cree que el tema del vestuario, como ponerse las gafas, los cascos o la gorra puede inducir a hacer trampas. No es verdad. Nuestro vestuario es por un tema estratégico del juego, por ejemplo, hay jugadores que cuando mienten, se les dilatan los ojos y por eso necesitan las gafas. Yo personalmente prefiero ir con los cascos, no me interesa sentir el rollo psicológico que cuenta la gente en la mesa ese momento aun con el riesgo de cometer fallos por no oír lo que dice el otro jugador o el crupier. Quiero remarcar que las trampas las hacen los jugadores, no las casas. Las casas, tanto en los casinos como las webs de póker online, no les interesa hacer trampas. Al ir al casino o conectarte a la web ellos ya ganan como mínimo un 5%. Son los jugadores los tramposos. O: Por supuesto… tanto en vivo (“mecánicos-personas que saben colocar cartas” en partidas privadas, cartas marcadas…) como online. Ya han sonado varios escándalos de salas que tenían súper usuarios que podían ver las cartas de los contrarios, como varios jugadores jugando en equipo en la misma mesa. V: Por casi nada. A mi me gusta mucho el póker, aparte que me pueda ganar la vida o no, no creo que haya nada que pueda cambiar una buena partida. Pero no es el póker tanto como el juego si no que es todo lo que me produce, lo que me hace que estar ahí. Porque lo que me aporta el póker, no me lo da nada ni nadie, es una sensación de riesgo, adrenalina, e incluso cuando pierdo. Me reúne todos los requisitos que hacen sentirme viva. O: Por muy pocas cosas, pero hay que decir que en online no es lo mismo que en vivo, porque no tienes esa sensación de adrenalina que produce el estar físicamente sentado en una mesa viendo a tus contrincantes. A mí me encanta el póquer y espero no tener que verme obligado a cambiarlo por nada ni por nadie. D: Como yo no juego partidas me baso en mi profesión. Llevó 18 años, eso quiere decir que me apasiona, sino ya hubiera cambiado. Me gustaría estar dentro del mundo del juego siempre. En los casinos en los próximos años van a haber posiciones que aún no han existido nunca o están muy poco desarrolladas, creo que tengo mucho camino por recorrer. ¿Cuál ha sido tu momento mas especial como jugador de póquer? V: Mi momento más especial fue cuando fui a jugar mi primer torneo europeo en Montecarlo. También fue muy especial porque lo perdí en vente minutos. (risas) Estuve mucho tiempo intentando entrar en ese torneo porque era muy caro, costaba 10000 euros y me hacia mucha ilusión porque era una final europea de la compañía Poker Star. Llegué allí y así fue, perdí en vente minutos. Pero ahí no hubo ni mala suerte, ni trampas, ni nada, lo perdí porque jugué horrorosamente. Estuve tres días en depresión. Eso me enseño que hay muchos momentos buenos, pero también hay muchos malos. Y estos son los más peligrosos. También tengo una anécdota que siempre cuento; estaba jugando un torneo de póker online y perdí. De la rabia que me hice rompí el ordenador, le metí un puñetazo que se me estropeo completamente. O: Mi momento más especial fue cuando me clasificaron para mi primer torneo presencial, el CEP Mallorca, donde además jugué en la mesa final acabando el ocho. Fue una gran experiencia que aún recuerdo con mucha gratitud. D: Sí, hace poco en un torneo rompimos mesa, es decir, paramos el juego y dimos diez minutos de descanso. Cuando volvieron los jugadores había una de ellos que no se acordaba en qué posición se sentaba de la mesa. Tomé la solución que no podía fallar, que se sentasen todos y el sitio que quedaba era el suyo. El jugador tuvo que estar más de 15 minutos dando vueltas hasta que llegaron todos los jugadores y no le dejábamos sentarse. ¿Cuál es el secreto para ganar? V: No hay ningún secreto para ganar, porque entonces quien lo supiera siempre ganaría. Lo que tienes que tener en cuenta para ganar es lo siguiente: tener una buena disciplina como jugador, tener una buena técnica, saber retirase a tiempo y no tener miedo. Quiero remarcar el tema de la disciplina porque si no eres una persona disciplinada, que controlas, que sabes cuando hay que ir a jugar y cuando no, no podrás nunca considerarte un jugador profesional del póquer. Si la suerte te acompaña, mejor, pero no puedes ir a jugar y esperar a que venga la suerte. O: Intentar jugar con el conocimiento, no con los sentimientos, y saber dejar de jugar en cuanto los sentimientos empiecen a decidir por nosotros. D: El casino no necesita un secreto para ganar porque nunca pierde. El rake, (el que genera el jugador cuando juega al casino) se cobra en torneos entre el 10% i el 15% aproximadamente. En cash el casino suele cobrar un rake de 2,5 y 5 % y con un capital de 15 y 20 euros por mano. ENTREVISTA A JOSEP ANTONI FALCATO HECKENDORN Mireia Bordonaba, Laura Vives (2n ESO) Josep Antoni Falcato Heckendorn és el fundador de la colla dels Minyons de Terrassa. Va néixer el quatre de febrer de 1960. Els Minyons de Terrassa és una de les millors colles castelleres de Catalunya, després dels castellers de Vilafranca. Aquests han descarregat molts castells de gamma extra, com el 3d10, l’únic carregat i descarregat en tota la història pels Minyons. El Josep Antoni ha estat casteller des de molt jove. Va fundar la colla dels Minyons de Terrassa, i ha estat casteller en ell fins l’any 2009, a més de ser cap d’aquesta colla durant uns anys. Parlarem amb ell per conèixer quin va ser el procés de creació d’aquesta colla castellera i per conèixer la seva visió del món casteller. Queríamos, en primer lugar, dar las gracias tanto a Marga, como a Christopher y a Miguel Ángel por habernos dedicado su tiempo durante las entrevistas. Ellos nos han presentado el tema del juego del póquer, y a través de sus experiencias personales hemos conocido más a fondo este enigmático mundo. Nos hemos dado cuenta de que el póquer es un juego mucho más complejo de lo que parece a primera vista. No solo se trata de jugar a este juego, s no que va mucho más allá, se trata de estudiar al oponente, saber su punto débil y conocer sus aptitudes y sus defectos . También hemos visto que la revolución del juego online es un tema abrumador y que puede llegar a desbordarse. La gran cantidad de jóvenes implica inexperiencia, riesgo, adicción y descontrol. A la vez hemos podido contrastar la visión de estos tres personajes; en algunas preguntas vemos que su opinión es uniforme, como en los temas de la esponsorización o en que no todos pueden vivir del póquer. A su contra, en las cuestiones referentes al tema de las trampas o la de cómo influye los aspectos básicos en el póquer (suerte, técnica y psicología) vemos que discrepan. Creemos que este desacuerdo se debe a las posiciones que determinan cada uno. Por ejemplo, un director de casino no puede decir que dentro de su establecimiento se ejercen trampas porque si no los jugadores no irían a jugar porque no ejercitarían un juego limpio. Una vez terminada la entrevista nos damos cuenta de que en este juego tienes que saber jugar tus mejores cartas. Quan es va començar a interessar en el món casteller? Quan tenia dotze anys, vaig veure a la plaça del meu poble una castell de l’antiga colla dels castellers de Sitges i em va agradar. En aquest castell hi havia una persona que coneixia i vaig pensar que jo volia fer el mateix que feia ell. Com se li va acudir fundar la colla castellera de Minyons? Amb la família vam marxar de Sitges per raons de feina del meu pare, i després de passar per Gijón, vam venir cap a Terrassa. Jo ja tenia la idea de fundar una colla castellera aquí, però en un principi vaig continuar fent castells a Sitges. I en el moment que em va semblar que hi havia les circumstàncies adequades, vaig tirar endavant el projecte. Amb l’ajuda de molta altra gent, evidentment, perquè una persona sola no fa ni un pilar de dos. Com ho va aconseguir? De quins ajuts disposava? Ho vaig aconseguir parlant amb la gent, vaig intentar traspassar o encomanar la mateixa afició que tenia jo pels castells als amics o coneguts. Jo feia excursionisme i escalada al Centre Excursionista, i allà coneixien la meva afició pels castells, perquè sempre en parlava i ensenyava fotos. Un dia em van demanar si podia preparar uns castells per la Diada de Germanor del centre. Vaig buscar gent que hi estigués interessada, i vam assajar a l’antic Torrent de Vallparadís i a l’escola dels Carmelitans. Vam fer només castells de cinc i un pilar de quatre castells, però allò va servir per plantejar-nos tirar la colla endavant. Vam fer una assemblea fundacional i 19 20 ens vam presentar oficialment a Terrassa el catorze de juliol del 1979, encara sense camisa. Com se sent sabent que potser sense vostè no hi hauria castells a Terrassa? No se sap si hi hauria castells actualment o no. Jo vaig ser el principal impulsor dels castells a Terrassa, però no podem assegurar que no hi hagués sortit algú altre. El que sí es cert és que els Minyons de Terrassa han contribuït a estendre el món casteller per tot Catalunya. Abans, l’àrea tradicional dels castells es concentrava només a les comarques de l’Alt Camp, l’Alt i Baix Penedès, el Tarragonès i el Garraf, i fora d’aquestes comarques hi havia molt poquetes colles, com, per exemple, els castellers de Barcelona. Arran de l’aparició dels Minyons de Terrassa i de la seva evolució es va demostrar que fora de l’àrea castellera tradicional podien sorgir colles importants i es podien fer grans castells. Poc a poc van anar augmentant el nombre de colles per tot Catalunya, fins a arribar a la seixantena que hi ha a l’actualitat. Em sento molt orgullós de la feina que he fet i també de tota la gent que m’ha ajudat i ha treballat tant i més que jo per aquesta colla i pels castells. Com recorda els inicis de la colla? Al principi hi havia una incomprensió per part de la ciutat de Terrassa. Era una ciutat trista i avorrida, que sortia de molts anys de franquisme i dictadura, i on fora de les necessàries reivindicacions socials i laborals poca cosa més hi havia. Era un terreny difícil i dur de treballar, però que al mateix temps motivava moltíssim. Recordo que quan anàvem a alguna Cercavila ens havien llençat pessetes des de les finestres, com si fóssim pidolaires, o que la gent sortís corrents o es tapava la cara per por. Però també hi va haver una sèrie de gent que va creure molt en nosaltres, i això ens va ajudar a tirar endavant. Per què la colla dels Minyons es va dividir en dues? Hi va haver una sèrie de persones que va prescindir de la colla per no acceptar el centralisme democràtic, és a dir, el que la majoria de la gent de la Junta va decidir. Aquelles persones no van estar d’acord amb els càrrecs que es van donar a una sèrie de persones, ni amb la línia que seguia la colla i van optar per prescindir de la colla i fundar-ne una altra, a la qual van anomenar els Castellers de Terrassa. En aquell moment era difícil crear una altra colla; tot just feia un any que els Minyons de Terrassa existien, era l’any 1980, i pensàvem que dues colles no podrien subsistir a Terrassa perquè no hi hauria prou afició per mantenir-les. Però el temps va demostrar que sí era possible i s’han mantingut dues colles a la mateixa ciutat, cadascuna amb el seu nivell i els seus resultats. Com se sent sabent que ha fundat una de les millors colles del país? Estic molt content i orgullós de la feina feta i els desitjo el millor. Però tot i que jo vaig ser el principal impulsor de la colla, si no hagués estat per l’esforç de moltes altres persones aquesta colla no seria el que és. Tothom ha contribuït que la colla es fes gran i creixés, perquè els castells són una activitat altruista, intergeneracional, que acull gent de diferents classes socials i de tot tipus de pensament que s’uneixen per assolir un objectiu comú. I tots tenen una actitud positiva. Què opina vostè dels concursos casteller? Creu que la colla dels Minyons hauria de participar-hi? La meva opinió personal és que no crec que el fet de participar o no en un concurs casteller hagi de definir el tarannà d’una colla castellera. Penso que ha de ser una cosa conjuntural, i que s’ha de decidir per majoria. Si els Minyons decidissin per majoria anar-hi, tothom hi hauria d’anar encara que no hi estigués d’acord i defensar els colors de la colla fent el millor paper possible en la seva actuació. Personalment, no m’agraden els concursos perquè es puntuen els castells; és molt difícil valorar si un castell val quatre punts més que un altre. I tampoc no m’agraden perquè s’ha de pagar entrada per veure castells. D’altra banda, penso que no hi ha concursos perversos, sinó colles irresponsables. A mi no m’agrada que els Minyons tinguin com a tret definitori dir “no als concursos”, però si algú plantegés anar-hi jo diria que no, perquè no m’agrada que es puntuïn els castells. Tot i així, s’ha d’entendre que un concurs és una activitat organitzada i feta pels castellers, i amb un espectacle que són els castells. Com viu els castells? Els considera un esport? Els considero un esport popular, i també moltes altres coses, com festa, cultura, folklore, tradició..., però bàsicament els considero castells, perquè penso que la definició esport no engloba tot el que són els castells. Parlar d’esport és una definició reduccionista, els castells són castells amb tota la seva complexitat. Quina diada recorda amb més èxit? I una de la qual no hagi sortit massa content? Hi ha hagut moltes diades d’èxit. Si em remeto a les grans diades de l’any 98, recordo el primer 4d9 net fet a Girona, el primer 3d10 descarregat a la Diada. Però en el context i en la situació de cada moment, hem viscut moltes diades d’èxit. També recordo amb molta il•lusió la del 1987 perquè vam descarregar per primer cop el 2d8 i el 5d8, i a més el 5d8 era el primer cop que l’intentàvem. N’hi ha moltes, potser recordo aquestes més especialment. I de diades de les que no hagi sortit massa content, puc parlar de la de diumenge passat, quan va caure un 3d8 a Granollers; poca gent s’esperava que caigués i hi va haver-hi lesionats. Cada cop que no s’assoleix allò pel que has dedicat tants esforços és una decepció, però també et fa ser més fort, et fa tenir més ganes d’assajar perquè al cap i a la fi els castells són esforç i sacrifici. Els castells estan per intentar superar-se cada vegada més, fer castells més difícils, sense estirar més el braç que la màniga. Quin castell va ser el primer que va descarregar? Va ser un 4d6 net en una actuació en un poble prop d’Igualada; era amb la colla Castellers de Sitges. Com es va sentir en baixar del primer 3d10 amb folre i manilles de la història? Recordo molta alegria, molta emoció, és una sensació indescriptible. Recordo que vaig sentir molts aplaudiments i moltes abraçades. És una cosa tan extraordinària que encara al 21 cap d’un mes et sorprèn que hagi passat. Quants castells de gamma extra ha descarregat? No ho sé, no els he contat mai, tots els que ha fet la colla fins al 2009. Podríem dir que tota la gamma: 3d10, 4d9 net, 4d9 amb agulla, 3d9 amb agulla carregat, el 5d9, el 2d9, el 3d10. ENTREVISTA A XAVI CORAL Biel Soriano i Nil Dalmau (1r ESO) “TENIA MOLT CLAR ON VOLIA ARRIBAR, PERÒ NO SABIA QUIN CAMÍ SEGUIRIA” Com viu els moments previs als grans castells? Cadascú té les seves tècniques, jo faig coses que fan passar l’ansietat: estiraments, donar-me cops al pit per enfadar-me a mi mateix. Ara que ja no participo tan activament ho visc amb més ansietat que abans; abans havies de mirar d’estar bé tu mateix per servir el grup, i ara que m’ho miro més des de fora hi ha més preocupació per tot el grup. Com creu que ha influït la incorporació de la dona al món casteller? Molt positivament. N’estic convençut que si no fos per la total integració de les dones a les estructures dels castells, aquests no tindrien el nivell que tenen ara, ni en nombre de castellers per colla ni, molt menys, en la dificultat de les construccions que es fan. La dona ha portat als pisos entremitjos dels castells serenitat, lleugeresa, actituds més cerebrals, i han demostrat que són tant o més bones que els homes i que per les seves aptituds físiques serveixen molt bé en determinats punts de les construccions dels castells. Com creu vostè què ha sorgit aquesta rivalitat tan profunda entre la colla dels Minyons i els castellers de Vilafranca? Els Castellers de Vilafranca són la millor colla de les últimes temporades i això és innegable. Té un nivell que està a molta distància de la resta de colles. Però crec, i és una opinió personal, que han utilitzat la rivalitat fora de plaça per motivar, han extrapolat la rivalitat de la plaça fora d’aquesta. I han atacat i han aprofitat qualsevol ocasió per malparlar dels Minyons de Terrassa, per fer córrer rumors, malinterpretant les coses i això s’ha convertit en una cosa mútua, tant dels de Vilafranca cap els Minyons, com dels Minyons cap als de Vilafranca. Per mi la rivalitat dins de plaça no és dolenta, pot ser motivadora per créixer, per tirar endavant, però la rivalitat només s’ha de donar a plaça i s’ha de saber reconèixer quan un és millor que tu. I això ha de motivar a la colla a esforçar-se més i a voler ser com els que són millors. No m’agrada gens el tipus de rivalitat que hi ha avui amb els de Vilafranca, per mi la rivalitat amb les altres colles ha de ser un element motivador i ha d’estar a plaça. Agraïm el Josep Antoni Falcato l’atenció que ens ha dedicat i les seves explicacions, gràcies a les quals coneixem una mica millor com va sorgir una de les colles castelleres de la nostra ciutat i també del país. En Xavi Coral és una d’aquelles persones que no necessiten cap mena de presentació. Fa més d’una dècada que és dins les nostres vides de la mà de TV3. Primer, com a presentador del Telenotícies Migdia i, des de fa tres anys, del programa de tarda, Divendres... Però com és aquest terrassenc? Quins secrets ens amaga? Són moltes les preguntes a fer a aquest personatge televisiu que ens ha sorprès per la seva simpatia, la facilitat de paraula i la passió amb què viu la seva feina. Per què vas decidir dedicar-te al món de la televisió? Jo vaig estudiar Ciències de la Informació a l’UAB i fins a quart no es feia l’assignatura de televisió. Vaig pensar que si volia dedicar-me al periodisme això no podia ser, que era massa avorrit. Llavors, vaig decidir fer pràctiques i vaig anar a Televisió de Terrassa (TVT)... i per sort em van donar feina de seguida. Pocs dies després, ja començava a presentar un informatiu i això va fer que conegués millor el mitjà... I, des d’aleshores, sempre he treballat al món de la televisió. I com t’ho vas fer per entrar a treballar a TV3? Quan vaig acabar la carrera, em van donar una beca per treballar als mitjans i podia ser ràdio, televisió o premsa escrita. Jo la vaig demanar TV3. Vaig treballar sis mesos com a becari i va donar la casualitat que, quan es va acabar, hi havia una vacant a l’equip. Em van oferir la plaça i la vaig acceptar. Des de llavors, m’he anat reenganxant fins que hem van oferir presentar-me a un càsting de presentadors de TV3... El vaig superar i, des de llavors, sóc una de les cares de la cadena. Has tingut mai un ídol o un model a seguir en el món de la televisió? (Riu) Home, és clar!... Un ídol és molt, però no crec que hi hagi un professional perfecte per dir: “Ostres!... això és el que voldria ser” o “M’agradaria tenir les habilitats d’aquest presentador”. En aquest món veus gent que és molt bona i que fa coses que estan molt bé i dels quals en pots aprendre molt. Per tant, jo no us diria un de sol, us diria... Puf!... És que he après molt de molta gent... Ara per ara us puc dir que no en 22 tinc cap d’ídol. Quan vaig arribar a TV3 sí que en tenia un. Era en Carles Francino, que ara està a la cadena Ser. Però és que ell és la bomba!...També us haig de dir que, quan coneixes bé els professionals que tens tan i tan idealitzats, com el Carles, t’adones que tampoc és per tant. Has tingut algun entrebanc a la teva carrera professional? Més que entrebancs és que són molt pocs els presentadors que hi ha a les cadenes. A TV3 hi haurà uns quaranta. Són llocs molt sol•licitats i, si vols aconseguir una plaça nomès et queda una opció: treballar, treballar i treballar. I, a la vegada, aprofitar al màxim les oportunitats que et donen i fer-ho el millor possible... A mesura d’anar treballant, al final pots optar a presentar un programa com el que ara faig a Divendres. Però, us insisteixo, que és una qüestió de treballar, treballar i treballar. De no dir mai que no i de tenir sempre ganes de fer coses noves. Creus que fas una feina molt dura? No és dura físicament, però sí psicològicament. Divendres, per exemple, crec que és més difícil de pensar i concebre’l que no pas de fer-lo. Perquè un cop has començat a presentar-lo, et deixes anar i ja està. Però són dues hores diàries de programa, de dilluns a divendres, que s’han de pensar per fer un espai amè. Has de preveure qui vindrà, de quins temes parlarem, com ho enfocarem.... Però, és clar, has de buscar els temes i, com us he dit, aquests han de ser prou curiosos i entretinguts perquè cridin l’atenció de l’espectador... Per això t’has de trencar una mica més el cap perquè siguin divertits. Has d’anar a moltes reunions, passar-hi moltes hores i pensar contínuament què farem al programa i com ho farem... Per a mi, és més complicat pensar què he de fer, que no pas fer-ho. Creus que la teva feina interfereix en la teva vida diària? És cert que et demana moltes hores i que t’impedeix gaudir del temps lliure per fer allò que vols. Però com que m’ho passo bé, m’agrada molt i tinc ganes de fer-ho, no em representa cap problema. A banda d’això, dubto que hi hagi més interferències. I si hi són, les visc amb molta tranquil•litat i molt bé. No m’amoïna pensar: “Ostres! Fer aquest programa m’impedeix fer...” Crec que ho porto bastant bé. Quan eres jove, tenies altres plans professionals diferents als que tens ara? No m’havia marcat cap rumb. Però treballar a la tele de Terrassa em va permetre descobrir allò que m’agradava, que era el món de la televisió. Vaig pensar que el següent pas seria anar a una cadena més gran i, en aquest cas, va ser TV3. Tenia molt clar on volia arribar, però no sabia quin camí seguiria. Si per qualsevol motiu et deixessin presentar un altre programa a TV3, quin escolliries i per quina raó? Com sempre he fet de presentador, el que m’agradaria molt seria fer de corresponsal o qualsevol altra cosa que em permetès viatjar, perquè m’apassiona descobrir països i cultures diferents... I mireu, si em sortís algun programa que consistís en explicar coses pel món, doncs m’encantaria.... En fi qualsevol cosa que tingués a veure amb viatjar, anar lluny... Ja he estat massa temps aquí! (riu). Portes uns quinze anys a TV3: dotze presentant el Telenotícies i tres, l’espai Divendres... Com has canviat en aquest temps? Quan fas un TN tens una gran responsabilitat perquè són milers les persones que et veuen i això fa que tot allò que fas i que es surt per pantalla tingui un rigor i una precisió absoluta perquè, de fet, ets la persona que informes la gent. Per això jo he treballat aquest dotze anys amb la responsabilitat de fer-ho molt bé i de no fallar en res. Quan fas informatius, tens unes alarmes vermelles situades al teu costat i, segons el que diguis o facis, s’encenen de seguida. Quan presentes, tot ha d’estar molt controlat. I ara, amb la feina que faig, m’he alliberat una mica d’aquest pes. Ara la faig sense tanta responsabilitat i guanyo espontaneïtat i naturalitat. Sóc molt més jo. Abans, amb el TN, només era el transmissor d’unes notícies i amb Divendres he guanyat en llibertat. Sóc més feliç. Des que vas arribar a TV3, quins canvis has notat al món de la televisió? La televisió s’ha de reinventar constantment per tal d’oferir nous productes i detectar una mica quins són els interessos de l’audiència i, sobretot, arribar a ser cada vegada més enginyosos, ja que hem de competir amb unes altres cadenes, que cada vegada són més i que també fan molt bons productes. Fa quinze anys, TV3 era una cadena que tenia molta audiència i poca competència. Es feia televisió sense gaire esforç ja que funcionava. Però, amb el pas del temps, van aparèixer nous canals que van obligar a fer coses noves i a esforçar-se més. Va innovar fent nous programes més creatius i més treballats... De fet, han canviat molt les coses des que vaig entrar a treballar i crec que la tele d’ara és molt millor que la d’abans. Què t’ha agradat més: presentar el TN, l’Àgora o Divendres? Divendres. Tots tres tenen el seu interès i he passat molt bons moments fent cada un d’ells. Però dels tres, amb el què més gaudeixo és amb el que estic fent ara. Primer de tot, perquè és el programa que em dóna més llibertat de fer i dir el que vulgui i em permet no haver de pensar en fer les coses molt bé. Per exemple, en el TN presentes notícies que no les donaries perquè no t’agraden, però formen part de l’actualitat. En canvi, en aquest programa els temes, com ja us he dit, els decidim nosaltres, els estudiem i mirem com els presentem per tal de fer-los el màxim de curiosos i entretinguts. A Divendres tinc més llibertat, sóc més espontani i gaudeixo molt més. A part, em permet conèixer molta gent. Quan feia el Telenotícies no coneixia ningú perquè estava tot sol dins el plató. En canvi, en aquest programa ve molta gent i puc entrevistar molta gent. I, per tant, el programa que m’agrada més és aquest que estic fent ara. Per què el nom de Divendres? Posar un nom a un programa sempre és molt difícil. Es fan unes llistes de noms i es voten. Ens va semblar que havíem de posar un nom que atragués la gent, que cridés l’atenció. El programa de la tarda de TV3 no hagués tingut massa gràcia, ni la gent s’hagués fixat. En canvi, posant un nom diferent i que trenqués obligaria la gent a que s’hi fixés, que hi pensés i se’n recordés. Aquest programa no pretenia ser un espai d’humor sinó que volia que tothom s’ho passés bé, que tingués un to distès, en un ambient relaxat i que vingués de gust. Per tot això, vàrem trobar una similitud amb Divendres perquè és el dia de la setmana que tothom desitja que arribi perquè comença el cap de setmana i l’actitud és més festiva. Per això, ens va semblar adient i divertida la idea que cada tarda fos “divendres” per tal de transmetre aquest esperit. A més, en aquest moment de crisi, donar un toc d’optimisme al programa està molt bé... En definitiva, és un nom que està bé, que ens dóna molt joc, que ens fa gràcia i que la gent ja coneix. Preferiries canviar-te la feina amb l’Espartac o t’agrada més la feina al plató? Això que us deia d’anar lluny, en tinc moltes ganes i d’anar a veure món, també. Ara, per anar per arreu de Catalunya no tantes (riu)... Per fer la feina de l’Espartac, s’ha de tenir caràcter. Jo sóc més fred i, en canvi, l’Espartac és molt carinyós i li agrada molt la relació amb la gent. Penseu que agafem un camió, que arribem a la plaça del poble i muntem tot el “show”. I, és clar, tothom ve a mirar què passa i a veure l’Espartac. Ell es passa tot el dia amb la gent, el saluden i li diuen coses. També us haig de dir que t’has de creure molt els temes que tractes... Jo ja estic acostumat a fer notícies i sempre intentem, des de plató, buscar un tema de certa actualitat. Però, clar, si per exemple estàs a Cardona i has de parlar que fan uns cantirs molt macos... Bé, sincerament, és que a mi aquesta mena de temàtica no m’interessa massa. En canvi, a l’Espartac li encanta i troba que és el millor tema del món i que, per això, s’han de defensar els cantirs fins a la mort... (riu) En canvi, a ell el que faig jo no li agrada gens. Crec que cadascú té assignat el seu paper perfecte i no crec que ens els canviem... Vaja! Potser algun dia fem una prova per riure!... Però no, en principi, ens mantindrem així. Així, doncs, continuaràs presentant Divendres? No és fàcil canviar de programa... Si fas un que té molt èxit, potser sí que pots triar una mica. Si no és així, t’has d’espavilar amb allò que tens. Amb Divendres tenim previstes cinc temporades i, de moment, ja en portem tres. Després, ja veurem si podem arribar a cinc o, potser, podem fer-ne més. Com us he dit, personalment, estic encantat i m’haurien de fer una proposta molt interessant perquè el deixés. Penso que tinc molt per aprendre i, precisament, una de les coses d’aquesta feina és que cada dia pots fer coses noves i aprendre’n unes altres. És a dir, cada dia n’aprenc coses de noves i, per tant, a mesura que passi el temps penso que ho faré millor. Que t’agrada més Divendres o El Club, el programa anterior que presentava l’Albert Om? Divendres perquè he contribuït a fer-lo. El Club l’havia vist poques vegades perquè treballava en el torn de tarda. Per tant, no és un programa que el tingués molt present. Vaja!... M’agrada més Divendres perquè l’hem fet a mida i, per tant, ens trobem absolutament còmodes. Creus que ets famós? A quina escala? Jo no et diria que sóc famós, sinó popular. Els famosos són aquells que veiem per la tele i que els empaiten les càmeres. Nosaltres som coneguts perquè sortim cada dia per la tele i la gent ens veu. A quin nivell? A nivell que la gent et mira i no s’atreveix a dir-te una cosa, que et reconeixen als restaurants, quan vas a comprar... És una popularitat molt fàcil d’aconseguir i de portar perquè et respecten molt. A Catalunya hi ha molts famosos que venen de Madrid a viure-hi perquè diuen que aquí la gent és molt més discreta, que no es tornen bojos quan veuen un famós... A no ser que siguis un jugador del Barça ja que, aleshores, sí que tothom es torna boig. Per regla general, la gent és molt respectuosa i manté la distancia. Per a mi és una popularitat molt còmoda i penso que l’hem de tenir perquè si no voldria dir que no ens veuria ningú. Està bé que et coneguin ja que vol dir que el programa es veu. Deixant la feina a part, quines són les teves aficions? Doncs, m’agrada molt llegir. Crec que és molt important per a qualsevol feina que tinguis. Els periodistes treballem molt amb el llenguatge i ens comuniquem parlant o escrivint. Per tant, llegir és la base i llegir de tot: llibres, diaris i el que sigui. Per a mi, és una afició que forma part de la feina i de la que en gaudeixo molt. Una altra afició és tocar el piano. Vaig estudiar durant sis anys i en tinc un a casa. No toco tan bé com voldria però, per a mi, ja està bé. M’ho passo bé. Escolto cançons, busco les partitures per internet i després les toco al piano. Ah! I viatjar, per conèixer què passa al món. Creus que la televisió està en decadència o millora dia a dia? Jo crec que la televisió s’ha de saber veure, perquè fan programes bons i dolents. Nosaltres tenim la capacitat de triar. Si tries els dolents mires una tele pèssima, que no t’aporta res. Però hi ha programes que t’ensenyen i aporten coses. Personalment crec que són els que hauríem de veure. Si la gent tria una programació bona, aleshores la televisió anirà millorant. Però si no és així, crec que anirà en decadència. Entre tots hem de fer l’esforç de triar una televisió de qualitat. A TV3 i el Canal 33 els programes bons ja hi són, amb la qual cosa és qüestió només de triar. Ens pots explicar alguna anècdota que hagis viscut a la televisió? Us haig de dir que als programes en directe sempre hi passen coses. I us explicaré una anècdota que va presentar un dia que presentava el TN amb l’Helena Garcia Melero. Quan estava embarassada, tenia molta gana s’havia d’esperar que acabéssim per dinar, a dos quarts de quatre. Però no podia aguantar i, per matar la gana, es pujava al plató un bol amb gaspatxo, vichyssoise o qualsevol altra crema per tal de menjar mentre fèiem el TN i el deixava a la tauleta del telèfon, situada entre els dos presentadors... És clar, a vegades sonava perquè el director ens havia de dir alguna cosa. Doncs bé, una de les vegades en comptes d’agafar l’auricular vaig ficar la mà a la crema...Vaig estar la resta del programa amagant la mà. D’altra banda, la primera setmana de presentar Divendres, vaig anar a buscar una bola del món. No va ser fàcil ja que no estava acostumat a les dimensions del plató i, quan m’aixeco, faig la primera passa, m’entrebanco amb un esglaó i caic a terra... L’equip i jo varem pensar que era un bon començament. De fet, vam estar una bona estona rient. Com dèiem al principi de l’entrevista, el Xavi Coral és un personatge present a les nostres vides ja que fa quinze anys que treballa a TV3. És una persona molt propera, afable, alegre, xerraire i amb molt sentit de l’humor. Tot i sortir de dilluns a divendres per la televisió ell no es considera un personatge famós sinó popular. En definitiva, un dels periodistes amb qui parlar és un plaer i que contribueix que la Televisió de Catalunya sigui cada dia millor. 23 24 VIURE ÉS ESTIMAR 1r premi de narracció temps flueix lentament, avançant en un tic-tac desesperançat. No hi ha sorpreses, no hi ha il•lusió. A través del vidre, només trobo la mateixa ànima rere el mateix nas pelat. Judith Pérez (4tESO) Res per començar, ni una sola paraula. Només la promesa d’un full en blanc. El cor batega davant el buit; la tinta vessa l’esperança d’una nova creació. Falta un inici, una idea, una trama. Manca també el final. Però potser no cal buscar la història, potser tot resta amagat en algun racó. La qüestió és atrevir-se a trobar-ho. M’escolto ben endins, cercant, cercant... Els segons es tornen minuts, els minuts es tornen hores. Sembla que per fi trobo una resposta, un tema per pensar. Era allà, al fons, escrit amb pulcra cal•ligrafia sobre l’ànima. Quatre lletres tortuoses, antigues, composant un rerefons magistral. Vida. Tot comença amb una inspiració ràpida, quasi frenètica. Sense saber com ni per què, necessitem omplir-nos d’aire nou, respirar cada centímetre de realitat. Les fines parpelles tremolen subtilment i, uns segons després, descobreixen uns ulls encuriosits, ben grans. Sentim ànsies d’observar, d’entendre, d’empassar-nos el món amb una sola mirada. A poc a poc, milers de colors dibuixen cada silueta, perfilant cada contorn, il•luminant el nostre voltant. Podem escoltar infinitat de sons desconeguts, estranys, que ens fan delicades pessigolles a les orelles. Notem el tacte aspre d’unes mans que ens sostenen ben amunt, lluny del terra, alçant-nos com un trofeu. No ens agrada l’amargor de la saliva barrejada amb un gust metal•litzat, així que plorem per fer-ho saber a tothom. Però és en aquest moment, és en aquest precís instant quan descobrim l’últim impuls que ens falta, l’únic al•licient indispensable que ens retornarà la tranquil•litat. Necessitem una olor, la seva. Tan familiar, tan bàsica... Amb ella, ens sentirem protegits de qualsevol mal, completament refugiats en un aroma de quietud. No triguem gaire a trobar l’olor, càlida com sempre, fusionada amb llàgrimes i anestèsia. El nostre innovador pols es calma, els ulls es tanquen, ja no sentim cap soroll que ens destorbi. Tot gira entorn a ella, només ella. La sentim nostra, de la mateixa manera que nosaltres som part seva. Gràcies a la mare, trobem la força necessària per començar a viure. Els anys transcorren fugaços a partir d’aleshores: tres, quatre, cinc anys de vida. La infància ens marca, ens modela a base de somriures i patacades, ens ensenya mil i un valors que mai no hauríem d’oblidar. Però només ens preocupem de divertir-nos, de perdre’ns en la innocència, de jugar una mica a ser grans. L’únic que demanem al nostre dia a dia és arribar a casa i trobar un bon berenar barrejat amb una forta abraçada. Res més. Aparto la mirada d’aquestes línies i la centro més enllà de la finestra. El cel és gris, característic del mes de novembre. Els carrers silenciats vibren amb les vuit campanades que ara sonen, properes. Tarda qualsevol. El fred desdibuixa la ciutat, entela cada cantonada, tan gèlida, tan glaçada. Observo la gent caminar amb presses per una Terrassa endormiscada, sota l’ombra vigilant d’unes xemeneies constants. Nens, avis, mares i tiets: tots a pas ràpid, sense aixecar la vista de l’asfalt. Per què? Qui sap. Les mans a les butxaques, els abrics cordats, les espatlles arronsades. Tot uniforme i rutinari, habitual. El No entenc aquesta monotonia, i no crec que la pugui entendre mai. Tothom callat, tothom capcot. Tothom domat sota uns fils que regeixen, que manen. Uns fils que porten el riu fins el mar sense opció a qüestionar ni decidir. Una sola cadència de passos, marcant el ritme d’un món que gira sempre igual. Realment cal sotmetre’s a aquest dogma? No podem simplement... improvisar? Senyors, només es viu una vegada, uns anys. I el pas que deixarem serà tan ínfim, tan efímer... Per què no fer-lo especial? La veritat és que si no aixequem la vista del terra, no descobrirem cap horitzó, cap meta. Si no ens atrevim a mirar no som ningú, només presoners d’una societat que ens ensenya a donar les gràcies, però mai a lluitar. On són les ganes de créixer? Si us plau, va! De sobte, l’exaltació furiosa que em dominava s’adorm, la frenesia dels meus dits sobre el teclat s’apaga. Stop. Rellegeixo atentament el que he escrit, i m’adono que potser ja no sóc la mateixa noia que va començar aquesta història. Potser alguna cosa dins meu ha canviat, potser m’he fet una mica més gran. Ara em plantejo coses que abans ni imaginava i puc pensar, simplement pensar sobre allò que m’importa. Ja no depenc de ningú que domini el que sento, ja no hi ha infància que guiï els meus passos. No sóc adulta, ni res que s’hi assembli. Tampoc la paraula adolescència serveix per definir com em sento. Senzillament, sóc jo mateixa. Amb les meves imperfeccions i les meves pors; amb un punt de vista i una forma pròpia d’entendre les coses. Tal vegada no sigui la correcta, però és la meva. Noves ambicions creixen dins meu a gran velocitat, cultivant mil i una esperances. Són afanys de moure el món, de canviar les coses. Són anhels de volar lluny, ben lluny. Noto com la meva personalitat es va delimitant lentament, basant-se en uns determinats ideals de llibertat, veritat i bellesa. Deixo enrere moltes preocupacions, molts somnis... però també en creo d’altres. Milers de temors sorgeixen del no-res, pors que enfosqueixen una part de mi. I si m’equivoco? I si cometo algun error? I si no trobo el valor per mantenir el cap ben alt? La veritat, no recomano l’ús de tants condicionals. Com el seu propi nom indica, tan sols et condicionen el camí. Tanmateix, no és erroni formular-se preguntes, perquè ens ajuden a esculpir-nos centímetre a centímetre. Si m’equivoco, m’hauré equivocat i hauré caigut, però aprendré dels meus errors i em tornaré a aixecar. Com a mínim, estaré orgullosa d’haver-ho intentat. Torno a centrar l’atenció en les línies que deixo enrere, en les múltiples paraules que s’esvaeixen com el fum, etèries. Cada síl•laba, cada frase, cada pàgina m’endinsa més i més en aquest univers de lletres. Els sentiments brollen del meu interior, cristal•lins, potser esfereïdors, sempre il•limitats. Tot i així, n’hi ha un que preval sobre la resta. Un sentiment que domina cada pensament, cada instant. Una emoció que m’omple i em fa sentir completa, que em dóna ales i m’ensenya a somiar desperta. En realitat, no és res més que el fet d’estimar. Pot semblar un verb simple i fàcil de conjugar, però és el veritable sentit de l’existència, la base de qualsevol ésser humà. Està present sempre, al llarg de tota la vida i, tot i els nombrosos maldecaps, sempre ens acaba arrencant un somriure. Estimar ens dóna forces quan estem cansats, cicatritza les nostres ferides. Ens ajuda a oblidar el passat, a sentir el present i a creure en un futur. De fet, no hi ha res més poderós que la màgia d’un t’estimo. Val la pena viure, atrevir-se a pensar i qüestionar. Cal ser sincer sempre, perquè és en la veritat on rau la força. No podem avançar amb la vista clavada a terra, ens hem de fer notar. Hem d’escoltar les opinions dels altres, respectar-les. Hem d’oferir el nostre amor a aquells que el necessiten; a vegades sense esperar res a canvi. I si us plau, no ens jutgeu als més petits per la nostra edat, deixeu-nos cridar als quatre vents els nostres ideals. Potser no entenem de finances, potser alguns no sabem ni comptar. Però segurament serem els únics que trobarem el valor i la innocència necessàries per entendre l’única cosa realment important: viure és estimar. L’OMBRA Accèssit de narracció David Hernàndez Làzaro (4t ESO) I allí era ella, corrent a través del magnífic jardí de colors verd, vermell i groc combinats amb un gust exquisit. Amb la faldilla voleiant-li amb el vent i el barret de palla amenaçant amb sortir volant. Els seus cabells castanys, llargs i ondulats, dansaven graciosament cap als cantons, ocultant el bell rostre de color albí i faccions arrodonides. I els ulls... quins ulls. Una petita i jove joia. I ací estava ell, ocult sota les ombres dels edificis contigus a la mansió, observant a través de la feixuga reixa metàl•lica de formes recargolades com aquella preciositat dansava i saltava alegrement. Una espurna saltà dins els ulls verds del noi, de pell de marbre i formes musculoses. Es separà de la paret i començà a caminar, resseguint el reixat amb els seus dits. Un gat negre va començar a córrer espaordit en veure el jove caminant cap a ell, refugiant-se en un carreró contigu i fent caure un cubell de brossa per terra. El jove va esbossar un ínfim somriure i va deixar al descobert una dentadura perfecta, amb uns ullals grans i esmolats. La ballarina va deixar de saltar, i va córrer cap on el gat havia desaparegut, tot cridant el nom d’“Ombra”. No va ser fins arribar a la reixa i aferrar-s’hi amb ambdues mans que va advertir de la presència de l’home dels cabells negres. Va fer un xiscle i va caure a terra. El noi blanc va aparentar cara de preocupació i s’hi va acostar, oferint-li una mà per aixecar-se a través de la reixa. El noi de la pell de pedra va posar cara de sorpresa i va dir: -Mira tu, quina casualitat! Jo també vaig buscant la meva ombra. L’he perdut tot passejant per aquests carrers. No hauràs vist una ombra pel teu jardí? Li agraden aquest tipus de llocs. La ballarina va fer cara de enfadada i va mussitar: -Que em vol prendre el pèl, vostè? O és una mena de boig, com el de les històries de por? -No, nena, és veritat. He perdut la meva ombra, mira. L’home va alçar la seva mà esquerra per sobre de les ombres projectades pels edificis, quedant il•luminada pel sol. La noia va entendre i va mirar cap a terra. No es veia cap mena de mà movent-se sobre la herba, tot i que l’home no deixava de balancejar la seva. En veure que la noia s’empassava l’ham, la va ficar ràpidament a la seva butxaca. -Em deixaries entrar al teu jardí a buscar-la? -Ho sento, però ma mare no em deixa que ningú entri a casa sense el seu consentiment. Ni tan sols li agrada veure’m per aquesta part del jardí. -Mira, nena, farem un pacte, d’acord? Jo busco la teva Ombra per aquí fora i tu busques la meva ombra per allí dintre. Fet? Ens podem tornar a trobar aquí mateix quan el sol s’hagi post, d’acord? La nena maca somrigué i assentí fervorosament abans de sortir corrents cap a la casa tot cridant “Ombra! On ets?”. El jove de les mans glaçades no pogué evitar un segon somriure. Seguí la ballarina amb la vista fins que s’amagà rere la casa. Es girà i xiulà amb gràcia. Ombra, la gateta negra, sortí del seu amagatall i anà cap a l’home. Aquest l’agafà en braços i començà a acariciar-la lentament, mentre pensava en veu alta. -Aquesta nit toca festí... El sol havia caigut ja, i l’home de pell blanca portava estona ja esperant davant la tanca metàl•lica. No s’havia mogut d’allí des d’aquell matí, i l’única activitat que hi havia hagut al seu voltant era l’anar i tornar de la gata, fins que un punt blanc va començar a córrer cap a ell. La nena saltadora va arribar fins a la altra banda de la tanca, amb restes de tristesa a la seva cara. -Ho sento, senyor, no he trobat la seva ombra... -No passa res. Mira, jo sí que he trobat la teva petita Ombra. Au, nena, obre la porta i deixa que te l’acosti. -Perdona’m noia, no pretenia espantar-te. Et trobes bé? -No –va dir la xiqueta mentre negava efusivament amb el cap-, vàrem fer un pacte. Jo no li he portat la seva ombra, el que vol dir que vostè no m’hauria de portar la meva. Ella va rebutjar la glaçada mà i es va llevar, mirant-se’l acusadorament. Aquella senzilla lògica de la nena el va treure de polleguera. Qui no volia recuperar el seu gat perdut a canvi de res? -Ha espantat la meva estimada Ombra –va dir, buscant amb la vista a la seva estimada gateta negra–. Ella no sortiria corrents d’aquesta manera. -Si em deixes entrar, et podré tornar la teva gateta i jo podré buscar millor la meva ombra, d’acord? 25 26 La nena trapella va negar amb el cap i, mentre reia i corria cap a casa seva, va cridar un “fins demà” que va glaçar el noi de pell freda. Va sospirar i va fer veure que parlava amb Ombra, com si l’entengués: -Be, haurem d’empescar-nos alguna idea... La nit següent es van tornar a trobar. El jove albí s’havia tornat a passar tot el dia dret, davant la tanca, amb la gata renouejant amunt i avall, fins que la joia va tornar. En arribar, la nena feia cara de ensopida, tot i que l’home va somriure i exclamà en veure-la: -Finalment! La has trobada! La meva estimada ombra! La petita va mirar al seu voltant, sense entendre res, i va tornar a fixar la vista en el noi. -No, tu no la pots veure. És fosc, i sense llum no es veu, però ella és aquí. Deu haver seguit els teus passos. Mare de Déu, quina alegria! Deixa’m passar a buscar-la, no crec que sigui capaç de saltar la tanca tota sola. La nena va fer cara d’enfadada i va mirar acusadorament el jove de la gata als braços. Va explicar-li que ella no havia vist cap ombra, i que era impossible que l’hagués seguit fins allí. L’albí fred ja no suportava més aquella múrria nena que li volia arravatar el sopar. Ja duia dos dies sense menjar res, i no volia seguir així. -No importa, podem fer un canvi. Tu et pots quedar la meva Ombra i jo em quedaré la teva. No sé on deu ser, però és a casa meva. Què hi dius? A més a més, mai he tingut una ombra de debò. Deu ser molt emocionant. Et convé cuidar bé la meva estimada, d’acord? La xicota va picar l’ullet a l’home d’ulls verds que estrenyia la gata entre les seves mans mentre la trapella s’allunyava corrents i rient. Com podia una criatura com aquella prendre-li el pèl de aquella manera? Tants i tants anys enganyant gent molt més experimentada i intel•lectual, i ara una estúpida nena el feia trontollar. S’estava rient d’ell, ho notava en la seva forma de comportar-se i divertir-se en parlar. El seu estómac va rugir, demanant aliment. La seva pell era més blanca que mai i el color dels ulls començava a apagar-se. L’home va posar cara de fàstic en pensar el que anava a fer. Ho havia de fer si volia aguantar dempeus. Va agafar fort la gata negra perquè no es mogués i, tot inclinant-li el cap cap a un cantó, li va clavar les dents al coll, bevent tant com aquella miserable criatura li va permetre. En acabar, va treure un mocador blanc, amb el qual es va netejar la cara, i va llençar les restes al contenidor contigu. Probablement hauria vomitat, si hagués pogut. El dia següent, la joia trapella va tornar. Un soroll metàl•lic acompanyava rítmicament les seves passes. El vampir de pell d’home va alçar una cella, mostrant sorpresa i incredulitat alhora. La nena no anava cap a ell, sinó cap a la feixuga porta que hi havia unes passes més enllà. En arribar-hi, va parar en sec, com esperant alguna cosa. L’home de dents de vampir va alçar una cama, i després l’altra, avançant cap a la porta. En arribar-hi, va dir: -Finalment has decidit deixar-me entrar a buscar la meva ombra? La rossa ballarina tenia el rostre fosc i apagat, i no deia res. Un calfred va recórrer la pell d’home en forma de vampir, no estava segur de per quin motiu. -Escolta, nena, et trobes bé? Les claus es van encaixar al pany i la porta es va obrir lentament, amb un xerric incòmode. Va aprofitar el moment i, sense pensars’ho dues vegades, es va abraonar sobre la esvelta figura de l’altre cantó, la qual va intentar lliurar-se de les mans que l’immobilitzaven amb una precisió de qui ha fet una cosa milers de vegades. Va apartar-li els cabells del coll, va fer-li tombar i hi va clavar les dents amb ànsia, gana, desig i venjança alhora. La sang va començar a rajar per la violència del cop, esquitxant el preciós vestit ocre de la nena de cabell castany i l’elegant roba negra de l’home de pell morta de sang vermella, càlida i febril. Va estar prop de deu minuts assaborint el dolç gust de la victòria. Havia estat divertit mentre havia durat, però ja havia arribat massa lluny. Va acabar, va eixugar-se la boca amb la màniga, va caminar cap als contenidors i va començar a regirar-los, fins que va trobar l’Ombra morta. Va agafar-la en braços, i va començar a caminar cap a casa. Si hagués pogut, segur que hauria plorat. La seva petita gateta negra, jeia immòbil sobre els seus braços. En anar a tancar la porta, el mort en forma d’home impedia que el metall es mogués, per la qual cosa la nena de la pena llarga com les dents li va donar una puntada de peu i el va apartar, per després tornar sola cap a la seva enorme i solitària casa, on li esperava una llarga i solitària eternitat. Ara ja sí que havia perdut l’ombra. Per segon cop. ROMA David Hernández Lázaro (4t ESO) Era una voz estridente y metálica, distorsionada, aunque a mí se me antojó dulce y amenazante a la vez. Él “Resumen de llamada: 00:34” Le doy al botoncito rojo de mi móvil y me lo guardo despacio en el bolsillo. Una vez allí, me cuesta soltarlo, como si con ello todavía tuviera opción de volver atrás, de “desllamar”. ¿Eso existe? No importa. Empiezo a caminar y pienso. Mal hecho. No logro centrarme, tener en mente una única cosa, yéndome por las ramas continuamente y buscando excusas para darme a entender que debo parar, excusas para no pensar, aunque al final todos los caminos llevan a Roma. Y allí es donde quiero y no quiero llegar. Mi Roma. Llego al viejo puente que cruza por encima de un riachuelo escuálido. Tengo que cruzar al otro lado para seguir. Me paro un momento antes de poner un pie sobre él, como si a partir de allí ya no pudiera retroceder. Respiro hondo y, con las manos fuertemente apretadas, sigo andando. Entonces, mi cabeza vuela en dirección a la llamada, corta pero intensa. Por lo menos, desde mi lado. La había llamado para preguntarle si podía pasarme un momento por su casa, nada más. Y, pese a estar todavía lejos, ya estaba nervioso. Y aterrorizado. Y feliz. Y de todo. Tropiezo con un hombre que venía en dirección contraria, que se me queda mirando. Yo me disculpo, escupiendo como puedo las palabras que se niegan a salir, y sigo mi ruta. Entonces es cuando me doy cuenta de que prácticamente voy rebotando de lado a lado de la acera, voy haciendo eses. Tengo la cabeza a punto de estallar. Me acerco a la barandilla para poder agarrarme e ir recto, aunque en cuanto llego, veo el río, abajo, muy abajo; demasiado. Más de lo que recordaba. Pese a todo, sigo caminando recto, o lo más que puedo desde que al mundo le ha dado por empezar a girar. Acabo de atravesar el puente y sigo caminando. Cuanto más cerca estoy de su casa, el corazón más se me acelera. Camino mecánicamente, sin pensar dónde voy ni el camino que tengo que tomar. Empiezo a repasar mentalmente todo lo que quiero decir. Llevaba ya tiempo intentando aquello y siempre, antes de llamar, pensaba qué iba a decir. Nunca pulsé el pequeño y amenazante botón verde radioactivo del teléfono. Hasta hoy. Tenía todas y cada una de las palabras que había preparado grabadas a fuego en mi mente. Giré a la izquierda, a la derecha, a la izquierda, luego de nuevo a la derecha… De repente, vi su puerta. Me quedé sin aire. Y sin ideas. Temía que mi cerebro se hubiera licuado debido a las extremas temperaturas que había en mi cabeza y se saliera en el momento menos deseable. Llegué frente a ella y busqué su piso. No estaba. ¿No estaba? No estaba, definitivamente. Cerré los ojos, respiré profundamente y los volví a abrir. Ahora parecía que tan solo estaba su número. Llevé el dedo sobre el pequeño botoncito. Me estaba temblando. No quería hacerlo. ¿O sí? No estaba seguro. Cerré los ojos y pulsé rápida y fugazmente, como para que sonara más bajito. Tras retirar el dedo, el pitido seguía sonando. Se hizo el silencio y volvió a sonar un segundo pitido, que me sobresaltó. ¿Qué perturbado mental habría diseñado el timbre pitido-pausapitido? Una voz salió por el aparato: -¿Si? -Soy yo. -Ahora bajo. Estuve por lo menos tres días esperando ante aquella puerta, de pie, tan solo esperando, bajo la lluvia y el viento. O por lo menos tuve aquella sensación. El ascensor se iluminó y las puertas empezaron a abrirse. Allí estaba. Vino caminando hasta la puerta, puso la llave en el cerrojo y la hizo girar. Entré y me coloqué frente a ella. Estaba muy guapa, brillante. Intenté comenzar a hablar, aunque una bandada de pájaros había entrado en mi cabeza cuando no miraba y debían de estar dando una fiesta. Se me nubló la vista y empecé a sudar. -Esto… quería decirte… -intentaba recordar, aunque mi mente estaba extenuada después de la frenética actividad del camino y se negaba a colaborar-. No hace mucho que nos conocemos pero… -me iba por las ramas. Tenía miedo. Miedo de perder lo que tenía. Miedo de equivocarme. Mucho que perder y una sola cosa que ganar. Merecía la pena. Así que lo solté: -Te quiero. Ella no dijo nada. Pensé en decir algo, aunque no quería hacerlo. Lo único que quería era acercarme más a ella, abrazarla, besarla… Pero no me moví. No lograba desentrañar los misterios de su rostro. Aquello me descuadraba los planes. Había esperado una respuesta, al menos dos letras, pequeñas, tímidas. Instintivamente, le dije que no se lo tomara a pecho, que tan solo quería darle un hombro sobre el que llorar si estaba triste, sobre el que subirse si no alcanzaba su objetivo o sobre el que apoyarse si estaba cansada. Y que tenía que irme. Me despedí con la mano. No la toqué. Sencillamente, me fui. “Mierda… ¿Qué he hecho? ¿Vuelvo? ¿Qué pensará? ¿Qué pensaba? ¿He hecho bien? ¿Cómo se lo habrá tomado?” Y sobre todo… “¿Qué hago ahora?” Ella “Resumen de llamada: 00:34” Le doy al botoncito rojo de mi móvil y me lo guardo despacio en el bolsillo. Decirme algo. ¿Será…? No, no puede ser. Pero y si… No. Mi mente me seguía jugando malas pasadas. Probablemente se hubiera olvidado un libro de la escuela. Pero… Tardó algo más de tres días en llegar hasta mi puerta. Yo le había estado esperando, con una tormenta arreciando dentro de mí casa. O por lo menos eso me pareció a mí. No lograba centrarme. Trataba de ser realista, aunque era más complicado de lo me temía. Mi mente vagaba y distraía mi concentración. Sonó el timbre. Cogí el telefonillo y contesté rápidamente. Y siguió sonando. ¿Por qué tardaba tanto en levantar el dedo del botón? Colgué decepcionada y, en cuanto dejo de oírse, lo volví a coger e, intentando que no me temblara la voz, dije: “¿Sí?”. -Soy yo. Por supuesto, quien va a ser si no… Siempre él. En todas partes. 27 28 En todo momento. Volví a la realidad y me puse de nuevo el auricular en la oreja, ya que me había relajado demasiado y contesté: -Ahora bajo. Abrí la puerta y salí. Volví a entrar, me puse los zapatos y volví a salir. Volví a entrar, cogí las llaves, salí por última vez y cerré la puerta. Quería bajar corriendo las escaleras, de cinco en cinco. Aunque al final cogí el ascensor para evitar cualquier caída y cansarme demasiado. No quería parecer nerviosa. Nerviosa por un libro… Qué idea más estúpida. Aunque era Su libro. Dejaba de ser tontería. El ascensor llegó y se abrió la puerta. Entré con la cabeza a punto de explotar, confusa y con miedo. Allí estaba yo, encerrada entre los cuatro bordes del espejo, mirándome a mí misma, despeinada y desesperada por nada. Qué curiosa metáfora. ¿Y a qué venía eso? Estaba bajando a toda velocidad hacia el chico del libro. No estoy segura de por qué, pero deseé que las puertas del ascensor no se abrieran, y me quedara allí encerrada. Pero no me hicieron caso. Se abrieron de todos modos. Caminé intentando parecer lo más segura posible. Cogí las llaves y las puse en la cerradura. La giré y abrí. Entró y se quedó frente a mí. -Esto… quería decirte… ¿Por qué tardaba tanto? Me estaba poniendo muy nerviosa. ¡Todo por un dichoso libro! Pero… ¿Y si no era un libro? ¿Y si era un mechero? ¿Había empezado a fumar? ¡No me había dicho nada! -No hace mucho que nos conocemos pero… No era un mechero. No podía serlo.Se podía pedir un mechero a cualquier persona de la calle. Entonces, soltó la frase fatal: -Te quiero. Me quedé de piedra. No sabía qué hacer. No sabía qué decir. No sabía cómo actuar. No sabía nada. Tan solo sabía una cosa: “Te quiero”. Resonaba en mi mente y no me dejaba escuchar mis pensamientos, arrinconándolos en un lugar muy distante. Volví a la realidad y encontré dos ojos mirándome. ¿Qué cara se me debía de haber quedado? Abrió la boca para decir algo, aunque luego la volvió a cerrar. ¿Qué hacía? No lograba articular palabra. Entonces, como un rayo en mitad de un día claro, se despidió de mí. ¿Por qué? Dijo algo que me resultó ininteligible, seguido de un “adiós”. “Adiós”. Se despidió con la mano y cerró la puerta. Con la mano… no me lo acababa de creer. Quise ir tras él y pararlo, que no se fuera, pero no pude. Mis piernas se negaban a moverse. No podía ser. Tanto tiempo esperando esto y… “Mierda… ¿Qué he hecho? ¿Vuelvo? ¿Qué pensará? ¿Qué pensaba? ¿He hecho bien? ¿Cómo se lo habrá tomado?” Y sobre todo… “¿Qué hago ahora?” Esta historia va dedicada a todos aquellos que llegaron, combatieron y vencieron; a todos aquellos que se cayeron, aunque no dudaron en volver a levantarse y seguir caminando; y a todos aquellos que se lo callan por miedo a… ¿qué? De veras… ¿a qué? BAILARINA DE ALMA SILENTE Judith Pérez (4t ESO) Silencio. Tan dominante, tan mudo… Y, sin embargo, tan lleno. Sobran las palabras, sentir es suficiente. Sólo mi respiración rasga el vacío, en esquivos susurros de libertad. Mantengo la vista fija en un único punto, quieta, palpando la tensión en cada latido. A la espera. Al fin, suena el primer acorde: matices de violín, retazos de piano. Siento el peso inmóvil de un sinfín de miradas: algunas atentas, otras lejanas… Pero todas puestas en mí. Primer movimiento. Mi pie derecho se desliza sobre la madera pulida, dibujando el exquisito perfil de una media luna. Los brazos lo acompañan en una sincronía perfecta, marcando una cadencia delicada, bella. Pícaro placer el ser libre… y romper todas las cadenas. Bailo. La lluvia golpeaba con fuerza el cristal de mi ventana, en un intento vano de llamar mi atención. Yo, tumbada en la cama, la observaba caer y caer, transparente, cual lágrimas en mi rostro. Sin pausa, sin prisa. Tan sólo agua imperturbable derramándose entre nubes de algodón. Me sentía empequeñecer, más diminuta, más invisible. La habitación oscura se abatía sobre mí, desvaneciendo cualquier amago de lucha o sonrisa. Me ahogaba. Al mismo tiempo, algo quebrantaba el murmullo de la lluvia. Gritos. Sí, esa es la palabra. ¿Por qué esconderla? Gritos de rabia, de impotencia, tal vez de humillación. Todo mezclado con una pizca de estupidez. Esos arrebatos de ira eran los que me hundían, asfixiándome en mi propio oxígeno. Papá y mamá, otra vez. Ansiaba evadirme del infierno desatado en el piso de abajo, olvidar. Trataba de sepultar el llanto en mi interior, esconderlo muy al fondo, creando sin saberlo charcos de agua sucia en mi cabeza. De pronto, el ruido pereció: llegaba el primer golpe. Música. Melancólica y profunda, emergiendo de mí. Etérea armonía que se escurre entre los segundos, que me eleva a un paralelismo cada vez más turbio. Los recuerdos se agolpan uno detrás de otro, densos, amenazando con hacerme sucumbir. Mis pasos se vuelven rígidos, estrictos con un compás macabro e inquietante. La danza se oscurece y cada movimiento deja tras de sí una estela de negrura. Me fundo lentamente, manifestando la gracilidad propia de un cisne negro. Aun así, sigo bailando. Necesitaba respirar. El eco de cada golpe llegaba penetrante hasta mí, también cada insulto, cada desprecio. Se me clavaban en el pecho como cuchillas, causándome un dolor agudo y frío. Necesitaba sentir el aire fresco en mis venas, deshaciendo lentamente ese miedo tremebundo. Despacio, me levanté de la cama. La mirada perdida, las manos temblorosas, los pies descalzos. Sin hacer ruido, me deslicé por el pasillo, bajé las escaleras y salí a la calle, afuera. La lluvia manchaba mi ropa, mi pelo, mi rostro… Me empapaba con su olor líquido, desdibujando la tristeza. Levanté la mirada hacia arriba, más allá del cielo, y abrí los brazos en cruz con las palmas extendidas. Expuesta. Sentía el agua jugueteando con mis dedos, fluyendo a través de mí. Podía oír cómo resbalaba sutilmente entre mis pensamientos, cómo los limpiaba. Apreté los párpados con fuerza, inspiré profundamente y empecé a sonreír. De pronto, sin saber cómo ni por qué, eché a correr. Rápido, sin mirar atrás. Sabía a dónde iba, dónde estaba mi lugar. El volumen parece empezar a subir. Los acordes se vuelven más rápidos, más precisos. Los violines reviven, el piano teje filigranas imposibles. Puro éxtasis. La sinfonía adopta un matiz frenético y las acrobacias sustituyen la delicadeza por una chispa de pasión. Siento la sangre hervir en mi cuerpo, el pulso se acelera. No veo, no oigo, no pienso. Solamente soy. Carpe diem. El corazón amenazaba con pararse. Así de simple. Un paso detrás de otro, sin descanso, sin opción a ceder. Cada calle parecía un mundo; cada segundo, una vida. A lo lejos, divisé la puerta: majestuosa, oscura, imponente como el primer día. Tan inconfundible… Entré en el edificio a paso firme, y me encerré en esa habitación que tan bien conocía: esas cuatro paredes que tanto amaba, que tantas lágrimas habían sabido consolar. Rodeada de espejos, por fin estaba en casa. Estudio de ballet. Mi reflejo adoptaba una apariencia nítida, clara. La profundidad de mis pupilas se me antojaba extraña, de una madurez temprana. “¿Quién soy?”, la obligada pregunta. “¿Una mezcla de papá y mamá?”, la esperada respuesta. Pero no, por una vez no estaba dispuesta a aceptar ese dogma, lo aborrecía. Quería vivir mi propia vida y decidir sobre mí misma. Necesitaba amar y desilusionarme, llegar a casa y encontrar resguardo a ese dolor. Poder creer en mis sueños, teñirlos de un color pueril. No me valía con una sonrisa a medias: yo iba a luchar, iba a ser feliz. Sólo pedía pensar sin gritos de fondo. Paso a la izquierda, plié, espalda recta, attitude impecable. Tan metódico, tan exacto, tan delicado… Pausa, dos segundos de pausa. Quietud, eternidad efímera, desdibujado pretérito. Glissade hacia atrás, tirabuzón, pirueta, vuelta al inicio con un pas de bourrée. Perfecto. Nada que corrompa. Silencio, otra vez silencio. VIURE LA VIDA COM SI CADA SEGON FOS L’ÚLTIM PERQUÈ UN DIA L’ENCERTARÀS Sara Weichsel (4t ESO) 2-02-2004, divendres Plou. Agafo el tren amb retard perquè m’he adormit, en realitat m’he llevat a l’hora però m’he embadalit escoltant el so de les gotes de pluja impactant contra la finestra del sostre, tot mandrejant. Vaig a la universitat, al “Real Conservatorio Superior de Musica de Madrid”. Per sort ja no estem en època d’exàmens i em puc permetre distreure’m una mica a les classes. Quan era petita em vaig enamorar del so i la tessitura del violoncel i des d’aleshores la música ha estat com un recipient on he pogut guardar moments inoblidables de la vida, sentiments impactants i fins i tot fotografies. L’estiu passat vaig mudar-me a una residència d’estudiants, a Madrid, per iniciar un nou model de vida universitari. Després de cursar un any d’estudis a l’ESMUC (l’Escola Superior de Música de Catalunya) el meu professor em va aconsellar anar a Madrid per perfeccionar la tècnica del violoncel amb un dels millors instructors de música que hi ha hagut a Espanya en els últims anys, Lluís Claret. Aquest és un home senzill, de mala memòria, però molt exigent en el que fa referència als estudis. Arribo a dos quarts de nou al conservatori. Les meves classes transcorren amb una normalitat que evidencia que la universitat és un lloc rutinari. Assisteixo als assaigs de l’orquestra de corda, on coincideixo amb alguns amics i coneguts. Torno a la meva residència amb tren. En aquests moments llegeixo El alquimista, de Paolo Coelho, que m’ha deixat la meva germana; cada vegada que ella s’acaba un llibre me l’envia per correu i després el comentem plegades, és un costum que portem fent des de petites i que la distància no ens traurà. M’acabo d’adonar que un noi m’està mirant fixament, és un company de la classe de solfeig amb qui no he intercanviat mai una sola paraula. Jo també el miro i els nostres ulls es creuen un instant però ell abaixa la mirada. 28-02-2004, dilluns Fa fred. Avui el cel està ennuvolat. Després de sortir de festa amb els amics divendres ja m’he recuperat de la ressaca i he fet tots els deures i el treball d’història de la música. Pujo al tren a la mateixa hora de sempre, el trajecte que realitzo és curt, només de tres parades. Escolto música. Les classes van passant amb una certa normalitat i dins del meu cap hi sona el concert en Sol Major de Haydn que hem escoltat unes deu vegades a solfeig per treure’n l’estructura. Altre cop em trobo al tren amb el noi de la classe de solfeig. Mentre transcorre el nostre característic joc de mirades el tren s’atura de sobte. Per megafonia s’anuncia que hi ha una avaria, quina mala sort! Jo que només agafo el metro tres parades i s’ha d’espatllar! A més avui fan Anatomia de Grey i si no l’arreglen ràpid em perdré el principi. 29 30 El noi se m’acosta i em saluda, jo li contesto amb un –hola- i un somriure. Per treure un tema em pregunta sobre el solfeig, sobre la resolució d’un seguit d’acords. Em parla en castellà amb un accent com el meu, una mica acatalanat. Instintivament i tot rient li dic que parli en català, que el seu accent l’ha delatat. De mica en mica la conversa va fluint de manera precisa com si res més no tingués importància. M’explica que ell és de València i que toca el piano. Crec que el fet de parlar la mateixa llengua ens uneix, és una de les poques persones amb qui puc parlar-hi amb total llibertat, a part del meu professor de violoncel. Tot d’una m’adono que el temps al seu costat m’ha passat volant, que ja no em fa res haver-me perdut la primera part d’Anatomia de Grey. La gent al meu voltant crida i sobtadament es reprèn la marxa. Aquests cinquanta minuts tancada al tren, aïllada del mon exterior, m’han fet conèixer una persona fascinant amb qui m’és molt fàcil entaular una conversa. Hem quedat d’acord que demà ens veurem al mateix vagó. 04-03-2004, divendres Sol. Per fi i després d’una setmana de fortes pluges el sol ha decidit treure el cap. Avui m’he vestit fixant-me una mica més en què em poso, ja que em sembla que m’està començant a agradar el noi del piano. Només fa quatre dies que el conec i m’agrada, em transmet felicitat en els moments més foscos. Pujo al tren i me’l trobo, amb els seus ulls blavosos i desperts mirant-me. Em fixo en la seva camisa de quadres, és molt bonica i li fa conjunt amb els ulls. Avui m’ha proposat que toquem alguna cosa junts, com a excusa per veure’ns. Jo li comento que estaria bé tocar alguna cosa de Beethoven o de Schubert. Finalment ens hem decidit per la sonata en sol menor de Schubert, que és preciosa. He estat a totes les classes i després, com cada divendres, he anat a assajar amb l’orquestra de corda, a l’auditori. Assajar amb l’orquestra m’encanta, sóc feliç quan les peces ens surten bé i tots sempre esbossem un somriure mentre toquem. Aquests assajos són oberts al públic, normalment no m’hi fixo però avui he vist que ell estava mirant l’assaig des de les butaques, amb més gent. Hem acabat la interpretació del divertimento de Mozart i ens han deixat plegar. He guardat el “cello” i he anat a veure què hi feia ell allà. Li he preguntat i m’ha respost que em volia veure. No sé com ha anat la conversa ni per què, però l’adrenalina s’ha apoderat del meu cos i ens hem acabat besant. M’he ruboritzat dissimuladament en adonar-me del que acabava de fer. Tot de cop m’ha preguntat si em venia de gust que féssim alguna cosa els dos junts, li he respost que podria estar-me tota la nit al seu costat. M’ha dit un munt de coses boniques, he descobert la seva faceta de poeta. En una de les seves poesies em deia que visquéssim la vida com si cada segon fos l’últim i li he promès que així ho faria. Hem anat al cinema a veure una pel·lícula junts. M’he acomiadat d’ell amb un dolç i llarg petó. 08-03-2004, dimarts Fa sol i els ocells m’encisen amb el seu vol precís. Vaig al conservatori a les vuit per fer un examen de composició i a l’hora del pati ens retrobem. Decidim d’anar a una aula a assajar la peça de Schubert els dos junts. No ens ha sortit perfecte però ha sonat força bé. Els dos reprenem les classes i anem a dinar plegats en un bar proper al conservatori, al costat de l’estació d’Atocha. Amb el sol, els seus cabells d’atzabeja s’il·luminen i m’adono de la bellesa que l’envolta. Ja és de nit, em vesteixo bé i sortim. Anem a un bar musical on mentre prenem uns còctels xerrem de les nostres coses, aleshores ens diem adéu i marxem cap a les nostres respectives llars, a estudiar pels exàmens de l’endemà. 11-03-2004, dijous Plou. Agafo el tren de dos quarts de vuit i el veig. Està perfecte, assegut còmodament al seient, escoltant música i mirant-me fixament. Un instant. Una llum i tot s’acaba. VIDA Arnau Buzzi (4t ESO) Olvídate de todo, date cuenta de que la vida ni es tu amiga ni lo va a ser nunca. Que toda moneda tiene sus dos caras, que aunque en todo lo malo haya algo bueno, también existe el lado en que todo lo bueno tiene algo malo. Que dios no ayuda, y que las personas cada día defraudan más. Que lo bueno se vuelve malo. Y que eso de que “no hay mal que por bien no venga”0 es mentira. Que todo lo que por fuera aparentas, por dentro te quema. Que detrás de una sonrisa hay mil y una lágrimas derramadas. Y que una promesa de amistad no vale nada. La gente no madura, y quien madura, lo hace en exceso. Que no hay nada perfecto, la perfección se hace con trocitos de imperfección. ¿Qué el chocolate es el substituto del sexo? También, mentira. ¿Qué el amor lo cura todo? Falso. ¿Qué hay un más allá y un mundo mejor? Tampoco. Tenemos que aprender a vivir con lo que hay aquí, nos guste o no. Esquivar personas que no nos convienen, tragarnos la rabia, intentar que no duela, e intentar ser fuertes en cada paso que damos. Poner una sonrisa a todo aquello malo que nos rodea, y pensar que pronto acabará, que no habrá más dolor. Los pequeños placeres me hacen feliz. Pasar un día entero en pijama. Pasar una y otra vez por las puertas de un “Corte Inglés” (por la cortina de aire). Ir andando por la calle y que de repente el perfume de alguien te recuerde a una persona especial. La entrada de los telediarios del seis de enero viendo la cara de total felicidad de los niños contando sus regalos. Apoyar la cabeza en el cuerpo de otro ser querido. Pisar la arena de la playa que aún no ha sido pisada. Comer los Lacasitos por colores. Oler la ropa tendida. Sentir el sol después de una semana de lluvia. Cuando estas a punto de que te toque corregir y justo toca el timbre. Dibujar en los cristales o en el espejo cuando están empañados. Tararear una canción y que un amigo te siga. Hacerles muecas a los niños pequeños y que te pillen sus madres... Porque no son los grandes momentos los que nos hacen felices, sino la unión de esas pequeñas cosas, cosas sencillas que nos hacen sentir en casa. Probablemente alguien alguna vez te ha preguntado si eres feliz, si disfrutas con lo que haces. ¿Qué has contestado? Sí, no, te has echado a reír sin saber qué decir. Felicidad. La felicidad es muy grande pero a la vez muy sencilla. Un beso, sonrisas, abrazos... Una vez alguien me dijo que la felicidad no es hacer lo que uno quiere, sino querer lo que uno hace. Qué gran razón, ¿verdad? Y si te caes, te vuelves a levantar, que por muchas veces que tropieces, por muchas veces que pienses que no puedes seguir adelante, te pones de pie y demuestras al mundo quién eres. Y si alguien no te lo permite plantale cara, demuestra que en tu vida mandas tú. Que tienes la fuerza de tirar para adelante, para levantarte y demostrarle al mundo entero que quieres ser feliz. La vida es felicidad, la felicidad es vida. Para algunos el dolor es una herida de guerra, para otros el dolor es torcerse un tobillo o simplemente cortarse con una hoja de papel. Otros dicen que el dolor pertenece solo a lo físico, nada más. Algunos opinan que el dolor más fuerte que puede haber es un tiro en plena cabeza. Para mí, en cambio, el dolor es algo mucho mas complicado que cualquier percance físico. El dolor es ver que la gente desaparece, el dolor puede ser desde una simple imagen que pueda ocasionar una lágrima, hasta la temida frase de “TENEMOS QUE HABLAR”. Para mí el dolor es algo interior; duele más una despedida, un se acabó, un te he mentido, un ya no te quiero; duele más descubrir cosas ocultas; duele más perder a alguien, que hacerte una herida. Aun así, el dolor es algo muy personal. El dolor pertenece a quien lo experimenta y no hay palabra que baste para explicarlo o para que el que lo sufre se sienta mejor. Muchas veces el dolor viene del amor; pienso que no puede haber dolor si antes no ha habido amor. Qué raro sentimiento, ¿verdad? Alguna vez lo habéis notado, el inconfundible cosquilleo en la barriga cuando piensas en esa persona, la sonrisa de oreja a oreja que nadie más te puede sacar. Porque cuando uno está enamorado, todo lo demás no importa, porque esa persona son tus pilares, lo que te aguanta y lo que día a día te hace más fuerte y más grande. TU PRIMERA SONRISA Berta Fabra (4t ESO) Abres los ojos. Algo extraño te rodea: sombras, luces, ruidos y sensaciones. Frío, calor, duro, blando. Te levantan, te tienden, te observan, te acarician… te sientes perdido, buscas algo. El qué, no lo sabes, pero estás seguro de que está allí, cerca de ti. Eso que te ha acompañado durante nueve meses, largos y tranquilos nueve meses. Aunque, para ti, ha sido toda una vida, una vida que poco a poco vas olvidando, y en cuestión de minutos ya no recuerdas nada. Eres algo lleno y vacío a la vez. Y sigues sin saber qué era lo que andabas buscando. Casi eres incapaz de moverte. ¿Cómo vas a encontrar así aquello que más deseas?, te dices a ti mismo. Te entra una rabia dentro como jamás ha entrado en ti alguna vez. Lo cierto, te tengo que decir, es que es la primera vez que puedes sentir, así como es la primera vez que ansías buscar algo tanto, ya sea porque lo echas de menos, o porque te sientes más seguro a su lado. No lo sabes, ni lo sabrás. Pero siempre estarás seguro de que le amas. Y esa rabia nueva dentro de ti te saca fuerzas. Y chillas. Sí, chillas. Tienes una oportunidad, y la puedes utilizar a tu favor. Tienes voz, tienes fuerzas, tienes esperanzas. Porque te das cuenta de que ahora se fijan más en ti, te llevan de un lado a otro, te besan, te acarician. Y vuelves a chillar, esperando que, esta vez, te acerquen a tu objetivo. Y lo hueles. Oler, oler… allí dentro, en tu pasado mundo, eso no existía, es algo maravilloso. Así que puedes reconocer un olor que pensaste que jamás habías notado, pero lo conoces demasiado bien. Abres una mano y esperas poder agarrar aquella sombra que tanto necesitas. Y justo cuando casi crees alcanzarla, te vuelven a apartar. Algo fuerte, tierno, seguro, te coge. Su aroma es…sí, se le parece, pero no lo es. Pero eso no hace que deje de gustarte. Sí, te gusta. Se le acerca bastante a lo que buscabas, y aquello que te sujeta es bastante cómodo. Te diré que eso son manos. Y esas manos las recordarás toda tu vida. Aquellas viejas manos que te acariciaron al nacer, que te protegieron y te rodearon. Aquellas manos que siguieron junto a ti incluso años después. Pero tú no buscas esas manos, así que lo intentas de nuevo. Chillas. Mas esta vez, lo intentas aún con más fuerzas, y algo te moja la cara. Son lágrimas. Y eso casi te funciona. Unas nuevas manos te sujetan. Estas son desconocidas, desagradables. No te gustan, te asustan. Un sonido llega a ti. Eso es una voz. Pero no es aquella que tanto te hablaba, ni siquiera es aquella que algún tiempo te acompañó. Te revuelves en sus manos. Te da miedo, te da mucho miedo. Y vuelves a chillar. Unas gruesas manos te rescatan de aquel horror. Son anchas, fuertes, calentitas… Siguen sin ser las que buscabas. Pero justo cuando vas a chillar de nuevo, una voz te susurra cerca. Esas manos te hablan con una voz que sí reconoces. Quizás no es la que tanto ansiabas, pero esta también te reconforta. Te acomodas en ellas. Aspiras su olor. Las agarras tan fuerte como puedes con tus manos, y cierras los ojos. ¡Vaya! ¡Las luces y sombras han desaparecido! Abres los ojos de nuevo, y allí están. Los cierras, y de nuevo desaparecen. Mejor así, piensas. Aprietas ligeramente un poco más una mano y eso parece hacer reaccionar la cosa que te sujeta, porque te besa. Te da la sensación de que te mueves. Pero esas manos no parecen dejarte ir. Es todo tan extraño… Pero eso ya no importa, porque reconoces un nuevo olor. Es él, sí. Por fin. Estas cerca, lo sientes, lo notas. ¿Por qué no te dejan ir? Quieres ir, quieres ir. ¡Que te dejen ir! Y de nuevo te mueves, chillas, lloras, berreas. Las manos que te sujetan te mecen lentamente intentando tranquilizarte. El olor, el dulce aroma que buscabas, cada vez está más cerca, pero no consigues llegar a él. Te acercan, te alejan, te acercan, te alejan. Y, de pronto, te encuentras entre sus brazos, tiernos, afectuosos, tranquilizadores…extrañamente conocidos. Cierras los ojos aun más fuerte, con satisfacción. Ese aroma que te invade, que te rodea, te protege. El que tanto ansiabas encontrar, allí lo tienes. Y esa…canción. La nana de tanto tiempo, su voz. Intentas agarrarte a aquel cuerpo para que ya no te puedan volver a separar, pero lo único que encuentras es el aire. Aun así sigues buscando con las manos. Y la vida que conocías muere en aquel instante, simplemente por su voz. Todo queda en el olvido, todo queda en negror. Te quedas inmóvil entre sus caricias, extasiado. Solo conoces aquel sonido, aquella luz, aquel olor. Y todo aquello ahora está a tu lado, ahora está contigo, ahora te tiene a ti. Tanto tiempo escuchando latir su corazón, componiendo la nana de la vida, junto al tuyo; su respiración, tranquila, pausada, como el cuento de la noche antes de dormir… y el sonido melodioso que te hablaba cada día… Pero todo se va extinguiendo, y solo queda ya un vago recuerdo que te ha llevado a sus brazos. Y una mano coge la tuya. Suave, caliente, amada. Abres los ojos e intentas observar. Todo está borroso, son solo sombras, líneas, colores. Excepto ella, que permanece clara sobre ti. Te observa con lágrimas en los ojos, temblorosa, cansada y feliz. Lo sabes por la comisura de sus labios, que se curvan hacia arriba sin el menor esfuerzo, con la máxima naturalidad del ser humano. Ella te conoce, te quiere y te necesita. Como tú a ella, y eso te hace feliz a ti. Así que la imitas. Sonríes. Esa será por siempre tu primera sonrisa. La sonrisa a tu mamá. 31 32 P o e s i a RECEPTA “FELICITAT A LA VIDA” Premi de poesia Belén Jufresa (4t ESO) La felicitat. Un estat d’ànim o un model de vida? La felicitat. Quins ingredients necessita? Una barreja de bons moments i d’errors que deixen petjada; una mescla de ser pacient i de ferides curades. IZANDO LA DIGNIDAD Raúl Diego Martínez (3r ESO) El rumbo de mi vida yo quiero decidir, seguir el anhelo que marca mi corazón, soñar con la gloria, perder la razón, seguir el camino que antes intentaba eludir. Pronto mi aspiración tendré que deliberar, antes que el traicionero invierno de blanco tiña mi pelo tal hecho impedirá que luche por ese ansiado anhelo, que logrará que la gente me pueda respetar. Un bol d’una salsa encantada que s’ha de preparar viatjant: somnis desitjats, apassionants mirades, records inoblidables i somriures brillants. Ahora ya estoy motivado, tengo que imponerme la disciplina que me permita ser fuerte, generar adrenalina, para los momentos difíciles que no tenga compañía. Un quilogram de verdadera amistat, cinc-cents grams de confiança, dues culleretes de generositat i un polsim d’esperança. Un largo sendero tendré que proseguir, falsos socios, que ambiciosos son, me intentarán traicionar, pero escogiendo buena compañía podré continuar en esa senda que por mi trabajo me va a galardonar. Dos quilograms d’alegries, un i mig d’il·lusió, cinc-cents grams de bones companyies i cent de superació. Una llauna de comprensió, un pessic de consciència, uns grams de conformació i de bogeria una essència. Un paquet d’amor, un quilogram de sinceritat, una tassa de donar valor i vint grams d’intimitat. Un vaset de ganes de viure, dos-cents grams de saber donar, un grapadet de riures i cent de deixar-se portar. La felicitat. No és fàcil aconseguir-la. La felicitat Un estat d’ànim? No, un model de vida. Todo lo que hacemos deja huella en la eternidad, por eso, en todo lo que haga me voy a esforzar, para que la gente con orgullo me pueda recordar, recordar sin olvidar el camino, la dificultad. Me pregunto si tanto sufrir ha valido la pena, aún no tengo respuesta a tan trascendental duda, sólo ignorancia le puedo dar a quien por mi saber acuda, sólo sé que debo laborar, mientras sangre fluya por mis venas. Pienso en el edén reservado para mí, reservado para quien ha trabajado honradamente, un lugar donde viviré pacíficamente, olvidando el odio, vaciando la mente. Por muchos objetivos que malogre, por muchas metas que no consiga alcanzar, sé que siempre que pueda lo voy a reintentar hasta que mi dignidad, como una bandera, consiga izar. 33 PENSEM EN EL PRESENT CARPE DIEM Marta Rodríguez Palau (4t ESO) Naixem, despertant en un nou món sense saber res del nostre entorn. Coneixem, Són coses noves que envelliran i persones que marxaran. Creixem, observant el curs de la vida i tots els camins que ens criden i pensem. Pensem en el passat, les etapes que hem tancat, tot el que no ens ha agradat i allò que ens ha mancat. Pensem en un futur regit pels nostres actes, és un camí immadur on trobarem obstacles. I què n’és, del present? Un concepte inexistent: lamentar, enyorar o somniar, quan està fet per millorar. Si ens hem equivocat, intentem no abaixar el cap. Tenim massa camí per davant, com per poder seguir lluitant. Tantes coses per descobrir i tantes per viure, tantes ocasions per sentir i tantes per somriure. La vida és un teixit que cosim com una xarxa, amb un passat adormit i un futur en marxa. Alba Salinas Arnau (3r ESO) Raigs de Sol surten de l’alba, el Sol comença a sortir, la llum comença a desplegar-se i el dia neix així. La lluna es pon i troba la foscor, segueix donant la volta al món; la nit es troba amb la lluna, així només n’hi ha lloc per una. Condemnats per sempre, la lluna i el Sol, que ja mai més junts podran estar, però es presenta una ocasió, més o menys cada trenta anys. L’eclipsi és el moment just, tot i que quasi es poden tocar, la lluna i el Sol, tots dos junts, mai es voldrien separar. Perquè un càstig se’ls va imposar, que mai més junts podrien estar, i així va passar, la nit i el dia es van crear. Mai més serà el mateix, el Sol donarà calor, la lluna farà el fred, i parella no podran ser. Un vell déu pensà així, concedint-los un instant, cada molt, molt temps, per estar junts, estimant. Tenir un dia com ells, et fa apreciar el que tens; així que estima i gaudeix, perque no hi ha tant de temps. 34 ENTREVISTA A ALBERT FRANCOLÍ Premi d’entrevista sortides que té aquesta carrera és el món social, per tant, m’ha anat molt bé tenir aquests estudis a l’hora d’endinsar-m’hi. Què va fer que t’interessessis per aquests projectes? Quant Judit Carreras i Belén Jufresa (4t ESO) temps fa que hi col·labores? L’Albert Francolí és un noi de 26 anys que ha viscut tota la vida a Terrassa. Mentre estudiava la carrera de ciències polítiques, va decidir endinsar-se en el món de la solidaritat a través de l’Acció solidària que porta a terme l’Escola Pia de Catalunya que, alhora, participa en dos projectes: la FES (Fundació Educació Solidària) i la FSS (Fundació Servei Solidari). A partir d’aquest moment va començar a fer viatges de curt termini al Senegal per intentar col·laborar amb el projecte FES. Més tard va voler fer un viatge d’un any (que es va allargar a dos) amb l’objectiu de redirigir l’administració d’un centre situat a Sokone. Aquest poble està ubicat a 239 km de la capital Dakar (a la regió de Kaolak), té 13000 habitants, s’hi parla el francès Com que vaig estudiar tota la vida a l’Escola Pia de Terrassa, sempre he estat molt ben informat dels projectes solidaris en els quals participa. A partir d’aquí, quan vaig acabar els meus estudis, vaig posar-me en un projecte que duu a terme la FES a un centre anomenat Centre Catalunya al Senegal que, com que ja hi havia anat a fer colònies d’esports durant un o dos mesos i m’havia agradat molt, va ser el lloc on em venia més de gust anar. A més a més, hi faltava un director que redirigís el projecte (ja que l’anterior no tenia la situació massa controlada), així que vaig entrar directament com a tal. Em penso que d’aquí poc ja farà uns sis anys que hi col·laboro. Exactament, en què consisteix el projecte que realitzaves? A qui va adreçat? Quins objectius té i quins objectius esperaves obtenir-ne? i el wolof (llengua tribal), la moneda és el franc i, malauradament, pertany al tercer món. Aquest centre, que es diu Centre Catalunya, va ser construït amb la intenció de preparar activitats d’oci pel temps lliure dels habitants del poble; entre les quals hi ha l’escola que inclou l’educació infantil, primària i secundària i que va a càrrec de l’AES (Association Education Solidaire), la formació professional i els esports. Durant la seva estada al Senegal va viure experiències molt interessants que ens han despertat la curiositat i les ganes de fer-li l’entrevista. Actualment, està col·laborant amb la FSS, que és un projecte d’ajuda a persones de l’anomenat quart món que són els marginats socials, immigrants, persones sense casa, etc. Treballa com a responsable de fons privat i es dedica a fer activitats per aconseguir finançaments pels projectes d’inclusió social (laboralment, a través de la llengua, a través de donar oportunitats, etc.). Sabent a què et dediques actualment, podries explicar-nos una mica com van ser els teus estudis? T’havies plantejat mai arribar a treballar en algun projecte d’aquests mentre estudiaves? A veure... jo vaig estudiar tota la meva vida a l’Escola Pia de Terrassa, és a dir, fins a segon de batxillerat, i després vaig decidir-me per estudiar ciències polítiques. De ben segur que us han dit moltes vegades els pares: “Estudia lo que quieras y trabajarás de lo que puedas”; doncs és el que em va passar a mi. En aquell moment em vaig decantar per ciències polítiques perquè jo no em veia fent només dret, només econòmiques, només ADE, només psicologia... en canvi aquesta carrera tenia una mica de tot. Més tard vaig descobrir que una de les moltes El projecte que realitzem a la nostra fundació és crear un lloc on la gent es pugui divertir i passar el temps lliure i no hagin de desplaçar-se fins a la capital. Aquest espai conté uns equipaments per jugar a bàsquet, handbol, futbol, voleibol,...per fer esport; una gran sala per fer balls, concerts, trobades, reunions,...; aules on es realitzen les classes de l’escola, on assisteixen els joves, i de la formació professional, on assisteix la gent interessada a aprendre un ofici al mateix temps el practica en el taller corresponent. Generalment, aquest tipus de centres van adreçats a la població jove. Però és clar, com que aquest centre té uns serveis únics a la zona, tota la població en gaudeix; per tant, els estaments socials són molt variats. Normalment no em marco cap objectiu en concret; però personalment, jo esperava que tots aquests serveis funcionessin quan jo hagués de marxar, és a dir, que arribessin a autofinançar-se perquè així quedaria demostrat que la meva tasca de redirigir el centre havia quedat assolida i penso que ho he aconseguit. Explica’ns una mica com era la teva rutina... Vivies al mateix Centre Catalunya? Com era la teva alimentació? No, jo vivia en una comunitat religiosa (amb els escolapis i la resta de la gent que treballava al projecte) que estava al costat del Centre Catalunya. Cadascú en la comunitat tenia una habitació pròpia i hi havia unes hores de pregària i menjar determinades. Principalment mengen mill, peix del riu Gàmbia i, qui s’ho pot permetre, arròs (que ve de Tailàndia) i carn. Cal dir que de carn de porc tan sols en menja la gent catòlica (2%), i els animistes (5%); ja que la resta són musulmans. Parlant d’això, l’estructura del nostre centre és catòlic (ja que va ser creat per escolapis) però està obert a tothom; no ensenyem religió ni història. Quin tipus de gent són? T’hi vas sentir ben acollit des de bon principi? Quines diferències físiques hi vas observar? M’agrada que em feu aquesta pregunta ja que moltes vegades, quan parlo del Senegal, la gent es pensa que les persones d’allà viuen en cases de palla o d’argila com el “típic poblat africà”, però no. Allà viuen en cases fetes senzillament i principalment de planta baixa. La veritat és que sí, són gent la mar d’acollidora i molt oberts als nouvinguts. De diferències podríem dir que els homes estan molt més desenvolupats físicament. Cap d’ells feia ni un sol abdominal al dia i tots tenien una “tableta de xocolata” que jo no he tingut en la vida! Em feia vergonya i tot treure’m la samarreta. Per altra banda les dones són molt treballadores i, en la meva opinió, són el futur del Senegal. Els homes es podrien passar tot el dia recolzats en un arbre i en canvi les dones es passen el dia al camp treballant i no els passa mai pel cap aturar-se. Què es fa per què la població s’interessi per aquest tipus de servei? Han de pagar alguna cosa? Bé... com que ja hi ha altres escoles públiques al país, en principi, no som el primer centre que elegeix la població. El que fem és fer un acord amb l’alcalde i apuntar a l’escola el seu fill. D’aquesta manera la població posa un vot de confiança en el nostre centre i hi comença a apuntar els seus fills tal i com havia fet l’alcalde. Allà tot s’executa a partir d’un sistema anomenat copagament. Aquest sistema funciona de manera que ells utilitzen un servei, però quan algú valora realment un servei és quan es fa un esforç econòmic per obtenir-lo, per tant, han de pagar alguna cosa a canvi. Aquestes contribucions econòmiques estan adaptades a les possibilitats de cadascú. Per altra banda, la gent que no és capaç de pagar-ho amb diners pot pagar-ho amb béns materials com ara productes de les terres, menjar o d’altres; amb el mateix valor, és clar. Què en penses sobre la sanitat del Senegal després de la teva experiència? Està a l’abast de tothom? Quines malalties són les més freqüents? En vas patir alguna? Penso que si ja és prou precària aquí al Senegal encara més. Jo a nivells governamentals ho desconec; però pel que fa al nivell local, per exemple, que et visiti un metge val cent francs (quinze cèntims) el que equival a una barra de pa allà. Això vol dir que relativament tothom pot accedir-hi, però què passa? Doncs que el metge et diu que et prenguis tal medicament, aquest altre i aquest altre, els preus dels quals són molt més elevats que el de la visita i llavors ja no són assolibles per tothom. En aquest cas la gent acostuma a recórrer a altres associacions relacionades amb aquest àmbit (mútues, monges, ...). Bàsicament, bé, la més important és la malària (la dels mosquits) però també n’hi ha moltes d’altres com el tifus. No, jo no en vaig patir cap perquè abans de marxar cap allà em vaig vacunar de tot excepte de la malària perquè no hi ha vacuna i llavors m’havia de prendre unes pastilles cada dia que servien per reduir-ne l’efecte. D’on s’obté el material necessari per dur a terme el projecte d’educació? En el cas del tercer món costa molt poc trobar el material, ja que la gent dóna més fàcilment diners pel Senegal que per un paquistanès de cinquanta anys que viu sol, no sap parlar català i que acaba d’arribar a Barcelona. Abans era molt útil un servei que es deia “La caravana solidària”, que ens portava material, però es va acabar perquè van segrestar tres persones per culpa d’això. Ara el que es fa és demanar-ho a la seu de Catalunya perquè ens n’enviïn. Jo, per col·laborar a aconseguir diners pel material, venia clauers fets amb boletes ja que per poc que sigui tot ajuda. Quines relacions polítiques són necessàries per fer aquest tipus de projectes en aquest país? A l’Àfrica el paper de les ONGs cobreix buits que haurien de fer els serveis públics d’allà. Per exemple: si en un poble hi ha un centre de salut creat per monges, el govern s’absté de posarn’hi un altre i aprofita les monges perquè s’ocupin de la sanitat d’aquella població. En el nostre cas les relacions polítiques es fan des de Catalunya, la fundació s’ha de posar en contacte amb els líders de cada àmbit com per exemple el dels oficis o el marabú (cap dels musulmans) i posar-se d’acord. Com es finança el projecte? A veure... el finançament com ja us he dit el reben des d’aquí a Barcelona; que és on hi ha la seu que s’encarrega de demanar-lo, gestionar-lo, justificar-lo i repartir-lo. Els diners que arriben són per pagar els salaris dels treballadors i el que sobra va destinat a una cosa diferent cada mes, per exemple: material, reparacions, formació, ... Jo era l’encarregat de repartir-lo una vegada els diners arribaven i enviar una justificació (factures) cap aquí a Catalunya. Quina és la despesa total, aproximadament, per fer un projecte com aquest durant un any? És una pregunta molt complicada de respondre...jo sé que el centre Catalunya va costar vint milions de francs, que equivaldria a uns trenta mil vuit-cents euros. Quan dic el centre Catalunya em refereixo incloent-hi les despeses de finançament, construcció, rehabilitació... Com a despeses de finançament en concret calculo que la FES rebia uns cinc-cents mil francs al mes, és a dir, uns vuit-cents euros per pagar salaris, reparacions, etc. El govern d’aquest país promou l’educació? Nosaltres ens dediquem a crear la necessitat (educació, entreteniment, formació, etc) perquè l’administració pública no se’n fa càrrec moltes vegades. Una vegada està creada aquesta necessitat el govern comença a interessar-s’hi i un cop queda coberta nosaltres ens en podem arribar a retirar en molts casos. Per tant.. això voldria dir que en un futur esdevindria propietat del govern del país? Bé, aquesta és la nostra idea. Per aquest motiu nosaltres creem una necessitat, la gent veu que aquesta necessitat hi és realment i les estructures públiques se n’encarreguen. Com que tot això té un cost molt elevat el que s’intenta és que en pertànyer a l’estat, acabi sent públic. Penses que hi ha molta gent solidària a Catalunya en aquests moments? A veure... jo crec que sí. El que passa és que en moments de bonança econòmica és molt més fàcil ser solidari i, és clar, ara en moments de crisi si a tu ja et costa doncs et costarà una mica més ser-ho, i això es nota. Però evidentment tota la gent que es mou en aquest sector sempre fa aquest petit esforç per molt que costi. El problema que tenim ara són les administracions públiques. 35 36 Coopereu amb altres ONGs o projectes similars al vostre? És clar que sí, en aquest món no existeix l’exclusivitat. Evidentment tant les associacions estrangeres com les locals han de col·laborar amb tots els projectes que es duen a terme en una regió determinada. Per exemple, a Sokone l’escola de formació professional està finançada per una entitat d’aquí però també n’hi ha una de francesa que hi participa (AES), a més a més de l’ajuntament i el col·legi d’oficis d’allà. Per tant, jo col·laboro amb totes aquestes entitats simplement per sumar esforços i treballar tots en això. Quin futur creus que els espera als alumnes del centre? Futur? Bf... no sé exactament quin futur els espera, però jo crec que millor que el nostre segur. La nostra idea és que la gent pugui desenvolupar-se, guanyar-se la vida, créixer i viure en el lloc on ha nascut. Però efectivament hi seguirà havent gent que voldrà marxar del país perquè creu que anant a un altre lloc tindrà més sortides laborals, això és inevitable. Explica’ns una experiència que t’hagi arribat al cor de manera tràgica. D’acord... és molt bèstia, eh? Mireu, jo un dia tornava a casa amb cotxe (una furgoneta d’aquelles que porten un remolc) i vaig veure molta gent que portaven un jove a coll. Semblaven molt nerviosos i em van començar a explicar que venien de jugar a futbol i que aquell noi havia patit un atac de cor tan típic dels jugadors professionals (com el cas de l’Antonio Puerta o el Dani Jarque). Ràpidament el vam carregar a la furgoneta i me’l vaig emportar cap a l’hospital. Per sort allà ja em coneixien i el van posar en una habitació on el van intentar reanimar. Finalment els metges no hi van poder fer res i el jove es va morir davant dels meus ulls mentre els metges lluitaven per revifar-lo. Després vaig sortir de l’hospital i ho vaig haver d’explicar als altres joves que estaven jugant amb ell i això va suposar un desastre, evidentment. Tot seguit, em van fer anar a la família a explicarlos els fets. Aquesta va ser la part més dolorosa: veure com la família es lamentava davant meu en sentir la tràgica notícia. Com que el noi pertanyia a una família musulmana, aquell mateix vespre ja va ser enterrat al seu poble d’origen. Tota la família i el poblat on vivia em va donar les gràcies una vegada rere una altra ja que per ells aquest simple gest de portar-los el mort i explicar-los els fets era molt significatiu. Va ser una experiència impactant, que em va treure el son força vegades, però bonica. I una que ho hagi fet de manera gratificant? Mmmm... al cap de només un parell de setmanes que jo havia arribat al Senegal, va coincidir amb una festa musulmana que és el Tabaski (celebració on es commemora el sacrifici d’Abraham). Un noi musulmà del centre amb el qual em portava molt bé em va convidar a passar la vetllada amb la seva família. A casa seva em van vestir amb els vestits típics de senegalès i vam menjar el sopar de la celebració tots junts. Va ser una experiència molt bonica i alhora extravagant. Aquests fets demostren que allà hi ha moltíssima tolerància religiosa, tant de musulmans a catòlics com de catòlics a musulmans i, personalment, penso que està super bé. Vas passar dos anys vivint al Senegal. Què va fer que no t’hi quedessis més temps? Doncs el problema és que no es pot viure del voluntariat. És veritat que cobres un sou però és massa poc per assolir totes les necessitats d’una persona. Viure com un hippie està molt bé però no té sortida; els hippies s’acabaran extingint: jo crec que no es pot viure així. Tot i això, continuaré anant-hi. Allà hi tinc amics que de ben segur em duraran tota la vida i no m’agradaria perdre’ls. Durant aquest any passat vaig anar-hi dos cops per visitar-los però ara hi aniré molt més de tant en tant ja que també suposa un esforç econòmic el fet de viatjar-hi. Què vas trobar més a faltar d’aquí quan te’n vas anar al Senegal? Què trobes més a faltar del Senegal quan estàs aquí a Catalunya? A veure... ja sabeu que queda molt bé dir que el que trobes més a faltar és la família, els amics...però, per mi, sobretot és el menjar. Hi van haver molts moments en què vaig pensar: “Ara em menjaria un pa amb tomàquet acompanyat d’uns bons talls pernil i llonganissa...”, ja que normalment els plats eren per dinar arròs i peix, i per sopar arròs i carn. Què trobo a més faltar d’allà? Doncs les coses típiques que també queda molt bé esmentar: la gent, els amics, l’ambient,... però altra vegada torna a ser el menjar. Sí, sé que sona molt estrany ja que és una paradoxa total, però els plats que menjàvem allà sobretot quan celebràvem alguna cosa eren únics. Ja sé que si volgués me’ls podria fer jo mateix a casa però la manera tan tradicional com ho cuinen és impossible d’imitar. És cert que alguna vegada he provat d’anar a alguns restaurants senegalesos de Barcelona però res no és igual que allà. Per exemple trobo molt a faltar el vi de palma, la carn de mono, de llangardaix, de rata, etc. Has canviat molt la teva manera de viure aquí en retornar del Senegal? Jo penso que no... Per mi aquest és un dels mites que s’han anat creant: “És que el Senegal m’ha canviat, sóc una persona completament diferent...”. Ni molt menys! Jo sóc igual com he estat sempre: jo sempre he valorat el que tinc i el que penso i ho segueixo valorant de la mateixa forma. Com si hagués anat a passar uns dies al barri del Raval de Barcelona: continuo sent jo. Potser sí que m’ha canviat una mica la persona ja que les experiències vulguis o no et deixen petjada, però jo no hi trobo una gran diferència. Finalment...canviaries alguna cosa de la feina que has realitzat al Senegal? No, jo no em penedeixo mai de res, mai. Per tant, no canviaria res del que vaig fer allà perquè vaig ajudar a gent que ho necessitava de la millor manera que vaig poder i això per mi ja és una gran satisfacció. Per acabar, ens agradaria dir que l’Albert ha estat una persona molt atenta i explícita amb nosaltres ja que ens ha donat tots els detalls sobre les seves experiències més personals. Pensem que és un gran exemple a seguir ja que ha demostrat que l’edat no és un impediment a l’hora de ser solidari i d’ajudar als altres. Ens ha quedat clar que no és necessari posseir una gran riquesa per donar un cop de mà als més necessitats ja que, com ens ha dit ell: “qui en té cent, en podrà donar deu; i els que en tenen vuitanta, no en podran donar deu però sí vuit”. Hem pogut comprovar que a l’hora de seguir els projectes personals de cadascú la voluntat i l’esforç són dos aspectes claus que et poden fer arribar molt lluny. Concloent, li donem les gràcies pel temps que ens ha dedicat i l’animem a seguir endavant amb els seus propòsits. VISITA AL QUIRÒFAN la nostra ajuda en algun problema concret. Helena Gabizón (4t ESO) Diuen que dues de les professions més compromeses del món són les de metge i jutge. La primera d’elles perquè es juga amb la vida de les persones i la segona amb la seva llibertat. Sense dubte, la salut i la llibertat d’un ésser humà són els dos béns més preuats per a qualsevol. Totes dues necessiten anys i anys d’estudi i preparació, i reuneixen per si mateixes un ingredient afegit molt important: un gran sentit de vocació de servei envers els altres. Avui seiem enfront d’una persona que ara fa dotze anys que va decidir posar els seus coneixements al servei dels altres. I ho va fer des d’una de les vessants més delicades: la cirurgia. El seu nom és Eric Herrero i actualment desenvolupa la seva tasca a la Mútua de Terrassa. Està casat i té tres fills. Ja des de petit volies ser metge? Quins consells podries donar-li als joves que han decidit triar la cirurgia? A veure, els primers anys de carrera són molt durs. Estudiar medicina és molt llarg però si t’esforces t’ho treus. No és un camí fàcil, però si estàs convençut que ho vols fer, doncs, endavant. Quins sacrificis has hagut de fer per arribar a on ets ara? Han compensat? Quan jo tenia vint-i-tres anys i encara estava fent la carrera, els meus amics ja treballaven i guanyaven diners i jo estava amb la vida d’estudiant, sense cap benefici material. Després, quan ets resident, la vida familiar i social és molt difícil ja que molts caps de setmana estàs de guàrdia, igual que molts festius. D’altra banda, tu pots operar a algú i que vagi molt bé i tot perfecte, però pots operar a una altra persona i que no vagi tan bé. Aleshores, els problemes te’ls emportes a casa. Al final aprens a viure amb això, però al principi costa. Quina sensació vas tenir en la primera teva intervenció quirúrgica? Estava tan preocupat que no se’m notés que tremolava, que quasi no me’n recordo. Però tens una sensació, sobretot al principi, de total inseguretat. Comences fent coses poc importants, fins que un dia et diuen: comença tu. I és clar, t’espantes. De totes maneres estàs envoltat dels teus adjunts que saps que no deixaran que t’equivoquis. Però en general la sensació és molt bona, de satisfacció. El moment d’agafar un bisturí a la mà comporta un augment del ritme cardíac i et poses nerviós? Si vols et dic què és més difícil de tot plegat: el més difícil no és agafar el bisturí i obrir la panxa, ja que estem entrenats per fer-ho; el més difícil és decidir quan ho has de fer. Així que prendre les decisions és el més difícil de tot i amb diferència, ja que ho has de diagnosticar; i sigui el problema que sigui, sempre és molt difícil ja que també has de decidir si és molt urgent o si pot esperar. No, de ben petit, com quasi tothom, em fixava més en el que feia el meu pare, i en el meu cas era l’enginyeria industrial. Però això no vol dir que no tingués metges a la família: alguns dels meus tiets ho eren. Hi havia un oftalmòleg, per exemple. Per què vas decidir estudiar medicina? Cada vegada m’agradaven més els temes de ciències. Però el que més em cridava l’atenció era la biologia. Aleshores, la influència dels meus tiets metges es va fer notar. En algun moment dels teus estudis vas arribar a pensar que no havies triat el camí correcte? No, a mi la carrera em va agradar molt, però no et negaré que sobretot en èpoques d’exàmens alguna vegada havia tingut alguna crisi i em plantejava què hi feia jo allà, però tenia molt clar que no podia perdre el temps ja que són 11 anys de preparació amb el MIR (Metge Intern Resident) i ja són prou anys com per haver-ne de repetir algun. Què et va motivar a derivar els teus estudis cap a la cirurgia? Perquè la cirurgia és una professió molt pràctica. Per exemple, un cardiòleg et visitarà i segons el problema que tinguis, et receptarà una pastilla per solucionar-ho. En canvi, a la cirurgia, has de solucionar tu mateix els problemes de forma manual, i això m’agrada molt. La teva especialitat és la cirurgia digestiva. Per què vas triar-la? La vaig triar quan, durant un temps d’estudiant, fas unes rotacions amb cirurgians de diferents especialitats per provar-les totes una mica fent pràctiques i em va agradar molt la manera de fer la feina d’aquells cirurgians. A més, un cirurgià de qualsevol altra especialitat pot necessitar Moltes vegades hem sentit parlar de la implicació emocional entre metge i pacient. Estem davant d’un conflicte? I, en cas afirmatiu, com es resol? No és un conflicte però sí que existeix, sobretot amb gent jove. Per exemple, potser et toca el típic home de trenta anys amb fills petits. Saps que no el pots curar ja que té un tumor irreversible i això és “heavy”, però passa. Si el malalt et pregunta quant de temps li queda estadísticament, doncs li has de dir, però la nostra experiència de molts anys és que ningú pregunta això. Hi ha un moment que la gent es veu a venir la patacada i no pregunta res. Aleshores, la meva manera de fer és anar enviant missatges sense amagar la veritat però tampoc tancant totes les portes, una mínima porta oberta de lluita perquè pugui tirar endavant. Esperem que no et passi mai, però, arribat el cas, operaries a un familiar teu? Habitualment el que se sol fer és demanar-li a algú que consideris que és l’adequat per fer-ho. Per exemple, jo vaig estar ajudant en una intervenció a la meva mare. Però si l’operació fos molt complicada, segurament jo ni estaria al quiròfan perquè allà sí que es pot complicar perquè tu has de mantenir el cap fred i en una situació així no el mantindries. Quina diferència hi ha entre una operació ja programada i la que pot sorgir a urgències? Bé, les cirurgies programades tenen una cosa molt important i és la preparació prèvia; per això les operacions programades respecte de les d’urgències tenen menys complicacions i menys infeccions. La tensió que tens és molt pitjor a urgències perquè sempre hi haurà aquell percentatge de dubte de si hauràs fet bé el diagnòstic. Què sents quan se’t mor un pacient en una intervenció? 37 38 Una mica frustrat, però a mi quasi mai em passa. On sobretot es moren a la taula, és en casos del politraumàtic. La majoria de vegades la gent mor al postoperatori, però al quiròfan és poc freqüent. Els ferits en accidents de trànsit o baralles no els veus ni la cara de vegades, però saps que estàs operant un noi jove i sap molt greu, i sents una frustració de veure que no has pogut tirar-ho endavant. Però bé, és així. Hi ha algun dia com Sant Joan, o Cap d’any, amb més urgències? No especialment, però en els últims anys notem molt el Ramadà, perquè els àrabs, quan arriben a casa a la nit després de no menjar res en tot el dia, comencen a menjar com desesperats i passades les sis de la tarda quan fan l’última pregària vénen amb distensions d’estómac i amb mals de panxa, moltes vegades per perforacions d’estómac a causa d’haver estat tot el dia sense menjar i produint àcid. A la banda contrària, comparat amb un dia qualsevol, el dia que juga el Barça no ve ningú excepte el que ha tingut un accident de trànsit. Deuen estar tots a casa aguantant els seus dolors per quan s’acabi el partit anar a l’hospital, i es nota moltíssim. Quin creus que és el nivell que tenen els cirurgians catalans respecte dels seus homòlegs europeus? Molt bo. En general, la sanitat i la cirurgia en particular a Catalunya a nivell d’Espanya és bastant puntera en tot. Quant temps et dediques a posar-te al dia de noves tècniques? Bastant, hi dediquem molt de temps. A dintre de l’hospital ja estan establertes cada setmana unes sessions en què, de forma rotatòria, algú et posa al dia d’un tema. També sortides a fora tant a cursos de formació com a congressos és una activitat constant durant tot l’any. Després, entren en joc la infinitat d’articles que es publiquen. D’altra banda tens molta pressió de la indústria que contínuament està innovant i creant dispositius que et porten perquè els provis. Però, a banda dels cursos i totes aquestes coses, la meva vida laboral és com la de qualsevol altre. Jo faig les meves hores aquí i si puc marxo ben d’hora per anar a buscar els nens a l’escola, com moltes de les persones que estan en una situació semblant. Però sí que és veritat que les meves hores aquí són molt més intenses que les d’una altra feina. ¡ESPABILA, QUE HAY QUE VIVIR! Laia Marín y Judith Pérez (4t ESO) Entrevista a Juana Isabel Haba del Rey Juana Isabel Haba del Rey, nacida en Peraleda del Zaucejo (Badajoz) el 5 de Noviembre de 1955, es, por encima de todo, una mujer luchadora y gran amante de la lectura. Ya desde bien pequeña, cuando jugueteaba por las calles de su pueblo, sabía que sus estudios estarían marcados por la literatura, su gran pasión. Al cumplir los 18 años, sus padres tuvieron la necesidad de emigrar a Alemania por motivos económicos, pero ella decidió venir a Cataluña para iniciar su formación académica. Juana se licenció en Filología Española en la Universidad de Barcelona y, actualmente, ejerce como profesora en el IES Nicolau Copèrnic de Terrassa. A los 51 años de edad, en diciembre de 2005, un suceso inesperado puso en juego la vida de Juana. Desde ese mes empezó a conmemorar el 19 de octubre: Día Internacional de Lucha contra el Cáncer de Mama. Durante su infancia, ¿el cáncer se le antojaba una enfermedad muy lejana? La verdad es que sí. Cuando era pequeña nunca oía hablar sobre el tema: quizá por desinterés, quizá por falta de información. El único caso que conocí fue el de la mujer de mi tío, que sufría el llamado “cáncer galopante”. Recuerdo que le apareció un bulto oscuro en la planta del pie y le fue subiendo por la espalda hasta llegar a la garganta. Fue mortal. A pesar de eso, yo siempre tuve la corazonada de que jamás padecería cáncer, yo no. Años más tarde, una mamografía me demostró justo lo contrario. ¿Cómo le detectaron el cáncer? ¿Le costó asumir la enfermedad? En realidad, fui yo quién notó un extraño bulto, del tamaño de un garbanzo aproximadamente, en el pecho izquierdo. Cada Navidad, acostumbro a sentarme en el sofá y hacer un poco de una bufanda roja que tengo. Cuando aquel día palpé el bulto con el brazo mientras hacía punto, comprendí que debía ir al médico. Allí me extrajeron algunas muestras del tejido para analizarlas. Unos días después, el doctor me comunicó delicadamente que se trataba de cáncer de mama. Me aseguró que el 90% de las mujeres sobrevivían, y me tranquilizó como mejor pudo. Yo soy de pueblo, y los de pueblo creemos mucho en los médicos: si él decía que me iba a curar, me iba a curar. El doctor también me dijo que era hormonal, que no tenía nada que ver con la genética. Mis propias hormonas lo habían desarrollado. Ahora, en cierto modo, agradezco haber detectado yo el bulto. De lo contrario, habría sido demasiado impactante para mí acudir a la revisión anual y recibir la noticia sin esperarla. Aparte, fue una suerte poder ir acompañada. Sentí un apoyo infinito, más seguridad… Notaba una protección añadida que me rodeaba, aunque sabía que el problema estaba dentro de mí, en mis células. Tras la aparición del bulto, a muchas mujeres se les debe extirpar uno o ambos pechos mediante un proceso llamado mastectomía. ¿Fue éste su caso? Por suerte no. El tumor no estaba muy desarrollado y aún no había alcanzado las costillas ni infectado otros órganos. El primer paso para vencer el cáncer fue operar el bulto. Antes de la intervención, el cirujano creyó adecuado revisar ambos pechos, por seguridad. Al final, resultó que aunque en el izquierdo tenía el bulto, en el derecho detectaron micro células cancerígenas. Una vez extirpado el tumor, me preguntaron si estaba dispuesta a donarlo a la ciencia; si eso servía de ayuda a alguien, ¿por qué no? Ahora, tengo dos cicatrices en el busto pero no me molestan en absoluto. Son parte de mi vida, el recuerdo de que está superado. Según las particularidades de cada caso, los tratamientos a seguir pueden variar. ¿A cuáles se sometió usted? Después de la operación, debí asistir a sesiones de quimioterapia y radioterapia para tratar la enfermedad. La quimioterapia se basa en la inyección de sustancias químicas para erradicar el cáncer y las posibilidades de reaparición. En mi caso, acudía cada 15 días a la clínica, donde me administraban un líquido vía intravenosa durante cinco horas aproximadamente. El tratamiento se adapta a la situación de cada paciente y, en la mía, solamente me sometí a la quimio unos tres meses. Por otro lado, recibí 33 sesiones de radioterapia: un tratamiento que actúa solamente sobre la zona infectada mediante radiaciones. Aunque éstas duraban entre dos y tres segundos, me dejaban agotada. Desde entonces, me han ido realizando controles médicos a intervalos regulares. Los tres primeros años de tratamiento, las revisiones eran trimestrales. Luego, pasaron a ser cada seis meses. Como no he presentado ningún síntoma de recaída, en mayo ya me darán el alta. ¿Qué efectos secundarios comportaron la quimio y radioterapia? A pesar de la gran cantidad de sesiones, la radioterapia tan sólo me producía cansancio y fatiga durante unos días. En cambio, el tratamiento de quimioterapia fue mucho más duro de sobrellevar. La primera semana fue la más difícil: no podía salir de casa debido a las fuertes náuseas y la continua sensación de malestar en el estómago. La quimio es lo peor, es terrible. A veces, y aunque no me gusta, beber un poco de Coca-Cola me ayudaba a sentirme mejor. Otro efecto secundario fue la pérdida del cabello y la posibilidad de perder la uñas de las manos o de los pies. Esto último, sin embargo, no me pasó. Por otro lado, la menstruación desapareció y no la he vuelto a tener nunca. Tampoco puedo ni podré donar sangre como había hecho hasta entonces. necesidad de saber más ni la idea me atraía. ¿Le costó dar la noticia a las personas más cercanas? No, a alguien le tenía que tocar y me tocó a mí. Tampoco hay que ser tan egoísta de pensar que a uno no le puede pasar nada malo. Hay que aceptarlo y seguir adelante. Sí, sobre todo a mi madre. Yo sabía que me iba a quedar calva, y me daba miedo su reacción, miedo por lo que le pudiera afectar. Fue una tontería pensarlo porque, cuando me vio, tan sólo dijo: “¡Estás guapísima!”. Se me pasó todo de golpe, me sentí muy feliz. Aun así, me costaba aceptarme y encontrar la fuerza para salir a la calle. Mi cuñada, que había tenido cáncer de mama dos años atrás, optó por usar una peluca. Yo, a diferencia de ella, me decidí a utilizar simplemente un pañuelo: era más higiénico y cómodo. Otro problema añadido era el hecho de perder las cejas: al ver tu reflejo, a veces tenías la sensación de ser otra persona. Fue bastante duro. Cuando lo comuniqué al resto de la familia, la noticia no impactó demasiado. Teníamos la experiencia de mi cuñada, así que estaban preparados para afrontarlo de nuevo. Una vez regresé al instituto pasado el tratamiento, los alumnos mayores también se interesaron por mí. A ellos, sin embargo, no me costó tanto contárselo. Me emocioné al ver que se preocupaban porque, aunque vosotros no lo creáis, sois importantes para nosotros. Durante el tiempo que estuvo con el tratamiento, ¿acudió a algún centro de ayuda psicológica? ¿Cree importante la actitud psíquica que adopta el paciente? Desde el primer momento, el hospital me informó de la existencia de un amplio gabinete de psicólogos. Pero como yo me encontraba bien y tranquila, no tuve necesidad de recurrir a ellos. Para mí, era suficiente hablar con otras personas que estaban pasando por lo mismo y escuchar su día a día. Siempre tratábamos de reírnos y no darle demasiada importancia al asunto. La verdad es que me ayudaron muchísimo a perder el miedo. De hecho, considero tan importante conocer los testimonios de otros pacientes que, cuando esté jubilada, me prestaré voluntaria para contar mi experiencia. Respecto a la segunda pregunta, creo que es fundamental la actitud psíquica que adopta el paciente. Hay que luchar y no dejarse ganar, hay que vencer el cáncer. Eso no quiere decir que te cures, pero al menos, ese es el espíritu con el que yo me lo tomaba. Tenía claro que la enfermedad no iba a poder conmigo, que yo iba a ser más fuerte. Y lo he sido. ¿Para usted, fue significativo el apoyo de su familia y amigos? Sí, es imprescindible que la gente que te rodea esté contigo. Tampoco hace falta que te hagan ninguna fiesta ni nada en especial, simplemente que te acompañen es suficiente. Por ejemplo, un mes después de empezar mi tratamiento, mi padre fue operado del corazón. Eso, en cierta manera, me ayudó a olvidarme de mi misma y centrarme más en cómo se encontraba él. Durante unos días estuvimos los dos en mi casa malitos, recuperándonos. Ver que mi padre se recuperaba poco a poco me daba esperanza. Durante el tratamiento, ¿cuáles fueron sus mayores miedos? La verdad es que no tuve muchos miedos. Ya os digo que soy de pueblo, y que confío plenamente en la medicina y en el médico. Sabía que en el hospital al que iba, la Mútua de Terrassa, la atención era muy buena. Estoy enormemente agradecida al cuidado que me profesaron: me trataron como a un ser humano, como a una persona que sufre y tiene sentimientos. Tuvieron una delicadeza y una ternura magnífica, difícil de hallar en otro lugar. Estaba convencida de que me iba a curar, no me planteaba otro final. A veces, me veía reflejada en un espejo y sentía una sensación que me ahogaba: me recordaba a esos niños de la época de los nazis que tenían la cabeza desnuda como yo. Pero al segundo me decía: “¡Qué suerte tienes! Pobres niños lo que tuvieron que pasar y tú, con lo bien que estás, encima te permites el lujo de tener pena de ti. Vamos, hombre, no hay derecho. ¡Espabila, que hay que vivir!”. En los momentos más difíciles ¿encontró refugio en la literatura? Sí, leer era lo único que hacía, ha sido esencial en mi vida y sigue siéndolo. Era la única cosa que hacía en casa. Con la lectura tenía suficiente, no me hacía falta salir a la calle porque los libros me permitían visitar todos los mundos que fuera capaz de imaginar. Algunos autores que me acompañaron durante la enfermedad fueron: Gabriel García Márquez, Isabel Allende, Berta Serra… Lo que nunca hice fue leer sobre el cáncer, porque no tenía Alguna vez se llegó a preguntar: “¿Por qué yo?”. En los últimos años, ha habido numerosos casos de discriminación laboral hacia aquellas personas que, tras un período de baja por la enfermedad, no han sido readmitidas en el trabajo. ¿Considera necesaria más protección legal en este ámbito? Yo creo que sí. Una persona no tiene cáncer porque quiera, es una enfermedad. Se hace necesario cierto reposo ya que los tratamientos son muy fuertes y te dejan sin energía. El hecho de que despidan a un enfermo me parece una discriminación brutal, horrible. ¿Cree que ha tenido suerte de vivir en un país donde la Seguridad Social está mejor que en otros? Después de ver cuánto costaban los tratamientos, me sentí afortunada. Si hubiese nacido en un país menos avanzado en este aspecto, quizá yo no estaría aquí. Sinceramente, estoy muy agradecida por el trato que recibí. ¿Cree que el cáncer ha cambiado su concepto de la vida? Antes de que me diagnosticaran la enfermedad, le daba mucha importancia a las cosas materiales. Por ejemplo, si se rompía un objeto de valor, me llevaba un gran disgusto. Ahora, simplemente me digo: “¿Se ha roto? Yo también me puedo romper”. He aprendido a fijarme y a valorar esas pequeñas cosas que, aunque pasan desapercibidas, forman parte de nosotros. En este momento sólo le pido salud a la vida, ni dinero ni nada material. Si una persona tiene salud, lo tiene todo; si no, nada. ¿Qué le diría a una persona que sufre cáncer de mama y no lo asimila tan bien? Personalmente le diría que, dentro de todo, ha tenido suerte de sufrir un cáncer con un porcentaje tan favorable para sobrevivir. Lo que hay que hacer es luchar en todo momento, y no dejarse ganar por el miedo. Lo más importante que tenemos es la vida. Ahora que ya ha superado la enfermedad, ¿se atrevería a retomar la bufanda roja? En realidad, la deshice el año pasado. Aunque no soy supersticiosa, cada vez que veía la bufanda en algún cajón los recuerdos volvían a mí, nítidos como el primer día. Así que terminé por desbaratarla entera. Aún conservo la madeja de lana, pero reconozco que le guardo un cierto respeto. Tampoco descarto la posibilidad de empezar otra nueva estas navidades. Nos gustaría dar las gracias a Juana Isabel por dejarnos conocer un poco de su vida, y hacernos comprender que sólo se vive una vez, que es importante luchar en todo momento. Creemos que es un ejemplo a seguir por su enorme fortaleza y valentía. Nos gustaría compartir con el mundo una cita de Bertolt Bretch que refleja perfectamente la idea de las personas que sufren tanto: “Hay hombres que luchan un día y son buenos. Hay otros que luchan un año y son mejores. Hay quienes luchan muchos años y son muy buenos. Pero los que luchan toda la vida… ésos son los imprescindibles.” 39 40 LA SENYORA DEL CARAMEL Premi narració Mariona Jordan (1r Btx) Es fa el silenci. La soprano, dona imponent, vestit negre setinat i llavis més vermells que les cortines del teatre, gastades i apagades per la pols que el temps hi ha acumulat, està situada al mig de l’escenari. Aixeca una mà, expressivament, i el pianista de renom mundial que l’acompanya comença a tocar. Una melodia lleugera que aconsegueix despertar el públic, que ara concentra els seus pensaments, abans dispersos, en la figura de la cantant. En pocs instants l’ambient distès de la sala canvia, creant una atmosfera tensa i expectant. Ningú respira, la música es fa reina de la sala sense que ningú s’oposi al seu desitjat regnat. Fins i tot el petit Alessandro sembla que s’ha oblidat per un moment de la mosca que seguia amb la mirada, i el rítmic batec del ventall de la seva mare ha cessat sobtadament. Ja no se sent el constant repic nerviós d’alguna sabata amb el terra ni tampoc la respiració feixuga del vell Adamo, qui tants anys ha passat al mar. Ara li sembla que torna a estar sobre el vaixell creuant el mar del Nord durant els anys de guerra amb l’única presència del fred i la fam a coberta. I fins i tot creu sentir enyorança de les ones que el bressolaven cada nit. Els dits de l’artista semblen volar sobre les tecles bicolors de l’instrument igual que feien les gavines que l’acompanyaven aleshores. Sembla que fins i tot la bombeta que pampalluguejava entengui que no és el moment per fallar. Però com bé sabeu, la perfecció és impossible, o aquesta és l’única explicació que filòsofs, polítics, policies, economistes i fins i tot algun expert en física quàntica han pogut trobar pel que va passar després. Un estossec breu seguit d’un altre, de més volum. Una pomposa senyora de primera fila que es remou sorpresa pel sorolls que han sortit de la seva pròpia gola. Mou el braç i l’introdueix, fins a l’alçada del colze, en la immensa bossa de mà que té sobre els genolls. Amb els dits arrugats i tremolosos, palpa tots els objectes que conté aquest. Ulleres, monedes, pintallavis, el mòbil que els seus fills li han regalat pel seu últim aniversari i que mai ha utilitzat i claus, tots els objectes xoquen entre ells. Adamo, des del seu vaixell, veu els núvol negres que pronostiquen tempesta. Ara els dits ja no es mouen, han topat amb el que buscaven. El braç desfà el seu camí acompanyat d’un caramel. Rodejat de paper platejat, és d’aquells que calmen les irritacions al coll. Lentament, el suculent tresor és desembolicat, provocant el cric-cric sonor i inevitable que es produeix quan tot ésser humà de classe social, raça, afinitat política o pensament religiós qualsevol, provoca quan desembolcalla un caramel d’embolcall platejat dels que calmen les irritacions al coll. Lògicament, aquest soroll tan desentonant en el context en el qual ens trobem, no passa desapercebut per cap dels presents. Alessandro desvia la mirada de l’escenari i la clava en la llaminadura. Fa el que qualsevol nen de la seva edat hauria fet i allarga el braç cap al caramel que té a tan sols mig metre. La mare, que a diferència de la senyora pomposa veu les intencions del noi, intenta evitar el que és inevitable. Mou el ventall decidida cap a la mà del seu fill que ja s’apropa perillosament al seu objectiu i amb un cop sec de canell, el colpeja. Caramel i ventall rodolen per terra. La senyora pomposa xiscla amb un únic crit ofegat per un segon atac de tos que la fa trontollar sencera. La mare d’Alessandro s’aixeca per recollir el ventall i el caramel fa que el seu peu rellisqui per la moqueta. Cau de cul sobre l’escenari on els artistes ja fa estona que han deixat de ser els protagonistes de la nit. El pacífic oceà d’Adamo és ara una bassa d’aigües ferotges que intenten enfonsar el vaixell. El vell es posa nerviós, no pensa tornar a reviure aquells moments a bord, quan pensava que mai més posaria un peu a terra ferma. S’aixeca de cop, enfurismat, com molta altra gent del públic. La música s’atura de cop i la cantant deixa de banda el seu magnífic somriure dibuixant una ganyota de desaprovació en el seu rostre. Entre les cortines de darrere l’escenari, el “maneger” del duet veu el canvi en l’expressió de la soprano i, aliè tot el que està passant a platea, ho atribueix als dolors a l’estómac que últimament pateix la dona. Sap el que ha de fer en aquests casos, ho té tot preparat. Corre tant com les seves curtes i gruixudes cames li permeten entre els vestidors del gran teatre cridant a tot aquell amb qui es creua el que creu haver vist a l’escenari. Sap que si els dolors de la cantant s’accentuen, aquesta no actuarà en les seves millors condicions i la crítica serà nefasta per al seu futur i els seus interessos econòmics. Crida el nom de la substituta desesperat, tement que tot el que du entre mans se’n vagi en orris. Per fi la troba, però el que veu quan entra al camerino, el desespera. La noia està plorant. Quina gosadia! Com si es pogués permetre el luxe de plorar abans d’una actuació! Els diners són l’únic pel qual val la pena plorar, pensa, i les llàgrimes també li entelen els ulls quan pensa en les pèrdues que patirà si l’espectacle surt malament. Sap que no hi ha res a fer i en un atac de ràbia, agafa la segona cantant pels cabells, cridant i maleint-la com no ho havia fet mai. La noia atemorida, surt corrents de la cambra. Creua passadissos i més passadissos fins que surt al carrer, mullat per la pluja que fa dies que cau sense descans sobre la ciutat de Roma. Avança per carrers que no coneix sense aturar-se. Una vespa a tota velocitat creua rebent per davant d’Angela, que encara no s’ha assecat les llàgrimes dels ulls i no pot evitar que el vehicle la colpegi, fentla caure d’esquena sobre el paviment. El conductor de l’aparell en perd el control. Mai arribarà a la decisiva reunió que tenia aquella nit. Aquest fet arruïna la vida de les quinze persones que l’esperen asseguts i nerviosos al voltant d’una taula rodona. L’empresa alimentària que dirigia el difunt home de la vespa cau en picat, sense un director competent, la fràgil situació per la qual ja passava la deteriora encara més. Ningú s’atreveix a fer-se càrrec d’aquest vaixell que s’enfonsa sense remei i en pocs mesos, l’empresa que fabricava els caramels d’embolcall platejat, despareix. L’ESCURA-XEMENEIES Accèssit de narració Queralt Morral (1r Btx) Era una època de canvis, la revolució industrial s’havia estès per tot Catalunya. Rondava el 1909 quan els meus pares ens van dir a mi i a les meves germanes que marxàvem de Mura. La fil•loxera havia fet moltes destrosses als camps de ceps dels meus pares, i sense els ceps no podíem seguir vivint en aquell poblet perdut entre les muntanyes de Sant Llorenç. Aquella mateixa tardor, després de dos mesos de molta precarietat, vam agafar les poques coses que teníem i les vam recollir en sacs apedaçats. El veí de la casa del costat tenia un carro i un cavall molt robust que feia servir per llaurar la terra, i ens va oferir de portar-nos si es podia quedar els nostres terrenys, llavors erms. Si haguéssim tingut alguna cosa a perdre amb aquell tracte, no ho haguéssim acceptat, però allà ja no ens hi quedava res, i els pares van aprovar-ho sense dubtar ni un sol instant pensant en allò que deixàvem enrere i el que ens esperava a partir d’aleshores, incert per tots nosaltres. Jo tenia deu anys; la Carme, set, i la Marta, la més menuda, cinc. Érem nens ingenus que no sabíem res, i que ho acceptàvem tot. El trajecte va ser llarg, el més llarg que vaig arribar a fer mai; va durar tot un dia i part d’una nit, i el fred d’aquell novembre se’ns ficava entre les robes que portàvem a sobre, com un alè gelat que es passejava per tot el cos fins que s’apoderava del nostre tacte. Les muntanyes i les valls per les quals passàvem no deien res, ens observaven molt quietes, esperant que acabéssim de passar aquell revolt, esperant que marxéssim d’aquell lloc tan mut i solitari, aquell lloc que només era seu. Ja era fosc quan passàvem per Matadepera, amb quatre casetes arrenglerades a banda i banda del camí ral que anava de Manresa a Barcelona. Aleshores vaig tancar els ulls i al cap de poc vaig submergir-me en un son molt profund que va alleugerir l’últim tram del viatge abans d’arribar al nostre deplorable destí. El carro va parar al mig d’un carrer empedrat amb uns edificis alts que l’assetjaven. Vam baixar del carro, i quasi a les fosques, il•luminats per un fanalet que penjava de la façana d’una casa, vam començar a caminar per aquells carrerons massa inhòspits. No sabia on anàvem, arrossegant els peus per aquelles llambordes mal posades. Finalment, vam arribar a una caseta més petita que les altres i els pares van deixar els sacs al terra. Sense dir res, es van acostar a la porta i van trucar. Primer, vaig veure com la llum del segon pis s’encenia, i aleshores, vaig sentir un soroll de passes que baixaven les escales, i després un soroll de claus. Ens va obrir la porta un home molt prim i baixet. Devia tenir uns seixanta anys, però el bigoti blanc i la mica de borrissol que tenia al cap feien que semblés més gran. Portava una bata de color blau marí molt gastada i unes sabatilles que semblaven molt incòmodes. No sabia qui era aquell senyor, però em va transmetre molta confiança. Segurament va ser per aquells ulls, cansats i molt apagats, però plens de bondat. Vaig saber més tard que es tractava d’un amic de la tia Eugènia que vivia en aquella ciutat hostil a la qual havíem anat a parar, Terrassa. Vam pujar les escales d’aquell petit immoble. Al pis de dalt, hi havia dues habitacions, a la de la dreta hi dormia ell, i la de l’esquerra seria la nostra. Al matí següent, em vaig llevar molt d’hora, em vaig vestir i em vaig fregar la cara amb les mans per treure’n les lleganyes. Encuriosit, vaig baixar al pis de sota. Vaig caminar a poc a poc per un passadís molt llarg i molt estret amb les parets pintades de color granat. Al final del passadís hi havia una porta de vidre lletós que deixava passar la llum d’una petita bombeta. La porta era tancada. Jo vaig agafar el pom rodó i el vaig fer girar; la porta es va obrir i vaig veure que a l’altra banda hi havia l’home d’aquella nit assegut d’esquenes a mi, amb les mans sobre la taula i amb el retrat d’una noia molt jove entre els seus dits freds i callosos; era el retrat de la que havia estat la seva dona, morta d’una pulmonia just un any després d’haver-se casat. Em vaig quedar molt quiet. L’home es va girar i em va demanar que segués amb ell, aquell va ser un dels pocs cops que el vaig sentir parlar. Vam estar asseguts en silenci molta estona, sense mirar-nos, però comprenent-nos. Les passes al pis de dalt ens van fer tornar del món dels records; aleshores em va prémer molt fort la mà sense mirar-me als ulls, es va aixecar recolzant-se a la taula i a la cadira fent un esforç inhumà, i va marxar, feixugament per aquell passadís tan llarg. En aquell moment vaig sentir molta llàstima per ell, un home que havia viscut tota la vida molt sol i en silenci. 41 42 Aquell mateix matí, els meus pares i l’Isaac, l’home del silenci, van sortir de casa després d’haver esmorzat per anar a treballar. L’Isaac obrava en una fàbrica tèxtil als afores de la ciutat, l’anomenat vapor Aymerich Amat i Jover, i va explicar als pares que de moment era l’única opció. Van estar mig any treballant a la fàbrica. Hi estaven moltes hores, des que sortia el sol fins al vespre, i mai deien res; no es queixaven encara que arribessin abatuts cada dia. Nosaltres, anàvem a l’escola i a la tarda sortíem a jugar al carrer amb d’altres nens que vivien per allà. Al cap d’un temps, els pares van veure que les coses no anaven bé, necessitàvem més diners per poder pagar el lloguer a l’Isaac, i la Carme necessitava roba nova per anar a l’escola. Va ser llavors que els pares em van explicar que havia de deixar d’anar a l’escola per anar a treballar amb ells, a la fàbrica. Al primer moment, vaig saltar d’alegria, podria fer la feina dels grans! El que no sabia era com n’era de dura la vida dels grans, i jo vaig haver de créixer de cop, passar de la infantesa a l’edat adulta en pocs dies; vaig perdre la innocència i l’esperança de nen, i vaig assumir la responsabilitat i la monotonia de la vida a la fàbrica. La meva feina només la podia fer jo; havia de netejar la xemeneia del vapor, i ho havia de fer jo perquè era l’únic que podia encabir-se en aquell tub tan estret, tan fred i tan fosc. Jo era l’escura-xemeneies. Quan no havia de netejar la xemeneia, em disposaven davant d’un teler i la meva feina era teixir la roba amb fils de colors, aquesta feina era molt cansada, perquè el teler feia molt de soroll, i als vespres, aquell ritme incansable que feien les màquines s’apoderava de mi, i no em deixava dormir. Però això ho desitjava abans que haver d’escalar per aquella gola fosca i haver de gratar amb un raspall les parets de totxana brutes de sutge. Finalment em vaig resignar a fer aquella feina sense protestar, perquè cap gran podria conèixer la monstruositat d’aquell conducte, el meu terror al veure’l des de lluny, ferm i imponent, impassible i etern. Això només ho sabia jo, i potser és per això que ara comprenc l’Isaac, sol en un punt entre el Cel i la Terra, enmig del res i silenciat, esperant impacient que arribi el moment de sortir de la foscor, per sempre. PARAR I ARRENCAR,..., Jaume Vila (1r Btx) Parar i arrencar, parar i arrencar, una i una altra vegada. No hi havia manera d’avançar. Era un clàssic dilluns a les vuit del matí a Terrassa. Cotxe aturat, gent nerviosa i tocant el clàxon, gent caminant amb pressa mirant el rellotge... Com cada dilluns la societat col•lapsada. La veritat, és que no sabia què feia en una societat com aquesta. Vaig deixar el cotxe mal aparcat i vaig començar a caminar. Mentre ho feia, pensava el que hauria de fer en aquell avorrit dia. Em preguntava què hauria de fer i per què estava fent el que feia. Amb voltava pel cap si tenia sentit tot el que feia i quin objectiu. La resposta a aquesta pregunta no existia ja qu el que creia es que molta gent no tenia cap objectiu sinó que anava tirant. Després d’haver creuat un parell de carrers, vaig trobar una multitud de gent que m’impedia passar. La meva primera idea era que estaven allà perquè no tenien res millor a fer o que regalaven alguna cosa. No era aquesta la resposta i, per saber-la, m’hi vaig afegir com un terrassenc més. Quan vaig veure el que passava em vaig quedar bocabadat. Tothom estava mirant un balcó d’un bloc de pisos. En aquell balcó s’hi trobava una persona, que pel que vaig deduir tenia intenció de tirar-se daltabaix. Després d’uns segons vaig reaccionar i vaig fer un parell de deduccions. La primera era que aquell balcó pertanyia a casa d’un amic meu, i la segona era que aquella persona era el meu amic. Tothom estava cridant: “no et tiris”, o “tira’t”. Allà vaig entendre que la gent estava boja i el meu amic el primer. Com és que algú podia arribar a la desesperació de suïcidar-se? I encara més, com és que la gent el podia incitar a fer-ho? De lluny, s’escoltava el soroll d’unes sirenes, que cada vegada se sentien més fort. Ja estaven aquí, era la policia, els bombers i l’ambulància. Abans que arribessin vaig poder colar-me a dins del pis. Una vegada allà, vaig anar fins el cinquè primera, on la porta estava oberta. Vaig entrar i vaig tancar la porta. Em vaig apropar al balcó i com passa a les pel•lícules, ell es va girar. A baix ja havia arribat tota la gent i algú amb un megàfon ja començava a cridar. Aquest intentava que no es tirés. Jo mentrestant estava cara a cara amb el meu amic. El primer que em va dir no va ser la típica frase: “si fas un pas em tiro”. Tot el contrari, el que em va dir va ser: “si vols tirar-te amb mi, ho pots fer”. Jo em vaig quedar sorprès i li vaig seguir el joc. En vaig seure al seu costat. Tots dos asseguts a la barana vam veure que a baix havia arribat la televisió i tot. En aquella situació vaig pensar que aquell pis tenia una gran vista de tot Terrassa, i que no s’escoltava gens tota la cridòria de baix. El meu amic em va dir que la seva vida no tenia cap objectiu i que no volia viure. Li vaig preguntar si tenia la intenció de tirarse o per si al contrari només volia cridar l’atenció. Ell em va dir que s’anava a tirar. Jo vaig dir-li que no ho fes però que jo no l’anava a acompanyar. Em vaig col•locar un parell de metres darrera seu i li vaig dir que ja es podia tirar. Ell va somriure i em va dir adéu, però com a totes les pel•lícules bones hi va haver un contratemps. Jo vaig reaccionar, el vaig agafar per la cintura i el vaig entrar cap al pis. L’endemà vaig començar el meu clàssic recorregut però amb una petita diferència: tothom m’aturava pel carrer i em preguntava coses, em felicitaven i fins i tot em demanaven autògrafs. Tot Terrassa em coneixia per haver salvat el meu amic del suïcidi, que per cert estava a la secció de psiquiatria de la Mútua. La meva vida havia canviat radicalment i es podria dir que la fama em feia viure. Durant les següents setmanes tothom em coneixia i llavors vaig entendre què era la fama encara que només fos a nivell local. Cada dia que passava era més dur. Havia de córrer pel carrer perquè no em seguissin, amagar-me en bars, cases, botigues... i anar amb cotxe a tot arreu perquè no em veiessin. Però el gran punt culminant va ser quan vaig rebre una trucada de Televisió de Catalunya dient-me que em volien fer un reportatge. Jo vaig acceptar-ho però encara va ser pitjor ja que la meva fama va augmentar moltíssim. A les xarxes socials tothom em parlava i em felicitava. No ho podia suportar més. La idea que se’m va ocórrer va ser fugir de la ciutat però per culpa de reportatge de Tv3 tot Catalunya em coneixia. Vaig estar unes setmanes més reben trucades per si em podien entrevistar. Al cap d’uns dies ja tenia entrevistes a tots els diaris i ràdios de Catalunya. La fama començava a ser insuportable. M’estava tornant boig. Però el pitjor encara estava per venir: al cap de pocs dies el meu amic va sortir de la Mútua i em va venir a veure. Es va presentar amb flors, bombons, regals... i em va donar les gràcies. De la seva visita no vaig entendre el perquè em va dir que no qualsevol amic salvaria un altre d’un suïcidi. En aquell moment vaig pensar que la meva fama començaria a caure però no va ser així. L’endemà se’m va presentar a casa un periodista de televisió espanyola que em va fer una entrevista. Quan va marxar se’m va presentar a casa una multitud de periodistes del cor i de la premsa rosa, que em van començar a fer preguntes. Vaig tencar la porta sense respondre a cap pregunta. L’endemà em va venir a veure el meu amic amb més regals i felicitacions. Al sortir de casa em seguien tots els periodistes del cor i paparazzis. Vaig pujar al cotxe però em van seguir amb les seves furgonetes. No podia controlar-ho. No hi havia cap dia que no pensés que potser el millor era no haver agafat el meu amic i haver-lo deixat tirar-se. Després de tot el que em va passar aquells dies, em vaig passar una setmana a casa tancat, pensant que així la gent s’oblidaria de mi; però no va ser així. Vaig pensar que no tenia sortida, que seria famós per sempre i que això era un càstig per haver pensat que la meva vida era un avorriment. No em podia imaginar aquesta vida per sempre. Al cap d’un mes del meu rescat, el meu amic encara em portava regals; la gent em reconeixia, la premsa em seguia.... No podia més. Vaig pensar que l’única sortida que tenia era traspassar la meva fama a un altre; i vaig tenir una idea. Un dia que el meu amic em va venir a felicitar i a portar regals, jo el vaig obrir i em vaig asseure al meu balcó. Em vaig asseure a la barana i no a la cadira. El meu amic es quedà sorprès, i em va dir si tenia pensat tirar-me com ell. La meva resposta va ser un “potser”. Al cap de pocs minuts havia arribat una multitud de gent, càmeres, periodistes, policies, bombers, ambulàncies... El meu amic em va repetir la pregunta d’abans i la meva resposta va canviar de potser a “sí”. Ell em va començar a fer el típic discurs de pel•lícula però jo tenia la gran idea al cap. Jo volia recrear la situació de feia uns dies, i que ell em salvés la vida i s’endugués la meva fama. Al cap d’uns minuts de xerrar junts ell em va dir que marxava i que si em volia llençar daltabaix que ho fes. Acte seguit i sense dubtar vaig fer el mateix que havia fet ell: vaig somriure-li i li vaig dir adéu amb la mà. Em vaig desenganxar de la barana tot esperant que ell m’agafés, però la seva resposta va ser quedar-se quiet. Jo no vaig poder tornarme a agafar a la barana i vaig caure. Durant la meva caiguda se sentia un soroll de por del públic. En els meus últims moments de vida vaig entendre la frase que m’havia dit el meu amic l’altre dia: “no qualsevol amic salvaria un altre d’un suïcidi”. La meva última conclusió va ser que ell no era un amic com jo pensava, i que la meva vida no era com a les pel•lícules i que si ho fos seria una tragèdia. LA SEÑORA LICHT Bruna Serra Puntí (1r Btx) La señora Licht era una mujer de unos sesenta años aproximadamente, pero parecía mucho más vieja. Tenía arrugas por toda la cara y llevaba unas gafas muy grandes. Era rubia y tenía unos ojos azules enormes y muy intrigantes. Parecía uno de esos turistas que inundan a menudo las ramblas de Barcelona, aunque ella afirmaba que no era de ningún país del Norte. De hecho, decía que había nacido en un país llamado Seuqisum, donde las flores hablaban. Vivía en el cuarto primera de mi bloque. La gran mayoría de los vecinos decía que estaba loca, pero la verdad es que yo nunca hubiera creído eso porque era muy simpática. Siempre que iba a visitarla me regalaba galletas de chocolate de formas curiosas y extrañas, que estaban buenísimas. Le gustaban muchísimo las flores, por eso tenía la casa llena de ellas. Las que más le gustaban eran las orquídeas, porque decía que le recordaban su país. La parte de su casa adonde más me gustaba ir era el lavabo. Allí las paredes estaban cubiertas de hiedra, de esa que se engancha a la pared, y colgando del techo había muchas flores de colores. A mí me encantaba ir a mear en su casa, porque era como si estuviera en medio de la selva, porque además había también abejas de las que no pican nunca y toda clase de insectos buenos que vivían muy contentos en aquella sala. Además, había una ventana enorme desde la que se podía ver el río helado y desde la que entraba luz, que acompañaba a aquel olor tan bueno. Cada martes, cada jueves y cada sábado, a las siete y tres minutos de la tarde, aprovechaba que mis padres no estaban en casa y me escapaba corriendo escalera arriba hasta el cuarto primera. Llegaba rapidísimo y, entonces, daba un pequeño salto y llamaba tres veces al timbre y después una cuarta más larga. Así la señora Licht sabía que era yo y abría la puerta. Con una sonrisa me decía “Adelante, cariño” y, entonces, yo entraba. Desde que entraba en su casa hasta que salía me sentía muy bien. Reíamos y bailábamos al compás de la música que sonaba en un aparato muy grande. Ella siempre escuchaba músicas alegres de aquellas que te hacen bailar. Me sentía muy bien en su casa, parecía que siempre fuera primavera. Un día, era un jueves de noviembre, mis padres se fueron de casa y yo subí corriendo al cuarto primera. Salté y llamé tres veces al timbre y luego una cuarta más larga. Nadie me abrió, pensé que era un poco raro, pero volví a llamar y me abrió la señora Licht, con una sonrisa bonita, y me dijo “Adelante, cariño”. Afuera llovía fuerte, pero dentro de la casa se estaba perfectamente bien. Había una luz distinta a la que había fuera. Empezamos a bailar cogidas de las manos al compás de una canción que decía cosas muy bonitas, creo que eran sobre flores. Aquel día, la señora Licht decidió regalarme una orquídea de color púrpura, que era preciosa. Nos despedimos al cabo de un rato y yo bajé las escaleras hasta mi casa. Pero estaba triste, porque mi casa era muy aburrida comparada con la casa de la señora Licht. En mi casa solo estaban mis padres, que siempre se estaban quejando de todo y más aún cuando miraban la tele. Decían algo de una crisis, de deudas y algo de especulaciones, creo. Me daba igual y nunca los escuchaba, porque no me gustaban sus problemas. La señora Licht no tenía nunca problemas, siempre estaba contenta. Aquella noche cené rápido y me fui a mi habitación, con la orquídea de la señora Licht. Decidí ponerla en la ventana, para que así la pudiera ver todo el mundo desde la calle. Aquella noche fue muy difícil poder dormirme. No sé por qué, pero me 43 44 pasé todo el rato mirando la planta, con todas aquellas flores. Me parecía que la oía respirar, pero era imposible, las plantas no respiran. Qué curioso, ¿cómo podía ser tan perfecta una flor?, ¿quién la había podido pintar de aquel color tan bonito? Si yo hubiera podido pintar una flor, la pintaría de color azul, porque hay muy pocas flores azules y el azul es muy bonito, como el agua y el mar. Bueno, a lo mejor la pintaría también de color amarillo, como el sol. De repente, volví a mirar la orquídea y creo que ella también me miró. Entonces, le dije “¡Hola!”, porque pensé que si me miraba a lo mejor también podía hablar. Me respondió con sus pétalos y me dijo “Hola, cariño”. “¿Cómo te llamas?”, le dije yo, y me contestó que se llamaba Jist. Era un nombre bonito, Jist. Eso de hablar con una flor era algo extraño, creo. Pero seguimos hablando. Me contó que vivía en casa de la señora Licht, en el cuarto de baño, y que me había visto cada martes, jueves y sábado, cuando iba a mear. ¡Qué vergüenza! Me tenía que ver meando... ¡con lo bonita que era ella! Estuvimos hablando y me dijo que ella venía del mismo país que la señora Licht, el país de Seuqisum, donde siempre era primavera. Me explicó que en Seuqisum solo vivían mujeres y flores, y contentas bailaban y danzaban, hasta que se marchaba el sol. Estaban bien organizadas y comían de todo lo que las plantas les daban. Ellas, a cambio, conseguían agua para las plantas cuando no llovía. Vivían todas contentas, hasta que un día llegó la princesa del reino de al lado y la muy envidiosa decidió llevarse todas las flores del país. Decía que las flores son muy bonitas y que debían ser para ella, porque su belleza era comparable con la de las plantas. Las mujeres del Seuqisum estaban muy tristes, porque las flores eran su vida y la princesa se las había robado todas. Fue entonces cuando descubrieron que no se las había robado todas, se había dejado una, y esta era la madre de Jist, una orquídea púrpura, llamada Tist. La pobre Tist tuvo que volver a crear flores, muchas flores, para que pudieran volver a vivir en paz. Lo consiguió y la vida se restableció en el país. Un día, las mujeres decidieron enviar a tres de ellas por el mundo a repartir alegría a los pobres de amor que vivían en las calles grises de las ciudades de al lado. Fue así cómo se repartieron, para compartir su primavera. En Seuqisum, se quedaron las otras, creando nuevas vidas. “Es así como llegamos aquí la señora Licht y yo, y es en el cuarto primera donde creamos alegría”, me dijo. ¿Por qué la señora Licht nunca me había contado aquello? ¿Y por qué de repente me había regalado a Jist? ¡Qué cosas más raras me pasaban! Seuqisum debía de ser maravilloso, todo lleno de flores y mujeres, sin crisis ni cosas aburridas de estas de mayores. Sería muy bonito vivir allí... Quería verlo, quería ir. Jist me miraba, creo que quería saber qué estaba pensando, pero yo no se lo dije, me acosté, soñando con mi viaje a Seuqisum con la señora Licht. La mañana siguiente era viernes y los viernes nunca iba a ver a Licht, pero aquel viernes era especial, porque le iba a proponer lo de nuestro viaje. Pensé que a lo mejor podíamos invitar también a Jist con nosotras, al fin y al cabo era una buena flor. Subí corriendo las escaleras y llamé tres veces a la puerta y luego una cuarta más larga. Me abrió la señora Licht, pero aquel día no sonreía. Su casa ya no tenía aquella luz tan mágica, ni había galletas de chocolate de formas extrañas. La señora Licht parecía más blanca de lo normal. La saludé con una sonrisa y me dijo con una voz que daba miedo: “Adelante, cariño”. Me preocupé un poco, al ver que muchas de las flores de su cuarto de baño estaban mustias y las abejas ahora picaban. El tocadiscos no funcionaba y se repetía todo el rato un mismo trozo de canción, que por cierto era muy triste. No entendía qué le estaba pasando. Me senté en el sofá, junto a ella, y le conté que había conocido a Jist y le dije que quería ir a ver Seuqisum con ella y quedarme a vivir allí muchos años. La señora Licht me miró sonriendo y me dijo que ella ya estaba muy vieja para viajes. Fue entonces cuando me di cuenta de que había algo que iba muy mal. Además, algo de aquella casa me molestaba, ya no parecía primavera, hacía frío, tanto frío que yo temblaba. En los grandes ojos de Licht pude ver un gran vacío que me dio un terrible miedo. La señora, sonriendo, me dijo: “Adiós, cariño, me voy”. Después de decir eso, cerró los ojos y se fue. No sé adónde se fue exactamente, pero ya no estaba allí. Llorando, bajé las escaleras hasta mi casa. Pero esta vez más triste aún que las veces anteriores, ya no podría volver nunca al cuarto primera, con la señora Licht. Lloraba y lloraba en mi habitación, hablando con Jist, que intentaba aliviar mi dolor, pero no lo consiguió. Los días pasaron y cada martes, jueves y sábado subía corriendo al cuarto primera y con un salto llamaba tres veces al timbre y una cuarta vez más larga, pero nunca me abría nadie. Con todo, llegó el invierno. Cuidé de Jist y la regué cada día durante muchos años, hasta que llegó a ser un árbol grande, que daba muchísimas flores. 45 46 SENTIMENTS 1r premi il·lustració Anna Juberias (1r Btx) Il·lustració Alba Salinas (3r ESO) Terrassa, 20 de març del 2008 Benvolguts representants de l’acadèmia catalana: Sóc un jove terrassenc afortunat de viure en una ciutat plena d’història, on cada racó em transmet infinitat de sensacions, Terrassa. L’altre dia, mentre passejava pel centre, vaig decidir entrar a una llibreria que obrien aquell mateix matí. Una d’aquelles en les quas pots arribar a perdre-t’hi. Tant bon punt m’hi vaig trobar dins, en alçar la vista vaig veure la senyorial escala de marbre que pujava al segon pis. Tenia ganes de trobar un llibre que sempre llegia el meu avi quan jo era petit i que, per casualitat, havia estat rescatat i reeditat feia poc. Recordo jo, damunt de l’avi asseguts al sofà, els meus dits entre la seva barba i escoltant atentament tot el que m’explicava sobre el llibre que en aquells moments no entenia gaire. Amb molt d’optimisme vaig decidir pujar i, passadís per passadís cercar-lo. De fet, si aquest tipus de llibreries tenen tant d’èxit deu ser perquè és fàcil trobar el què vols. Al cap d’una bona estona m’ho va deixar de semblar. Aquell lloc em confonia i vaig arribar a passar dues, i fins a tres vegades, entre els mateixos prestatges de la secció de jardineria, secció on no es trobava el llibre que buscava. Tot degut a la meva contínua observació de l’arquitectura d’aquella singular llibreria. Un edifici històric de Terrassa on mai havia estat, però sí els meus pares quan l’edifici va deixar de ser utilitzat per la burgesia de la ciutat i el soterrani es va convertir en una mena de sala de ball. Al fons de la planta hi havia un rètol molt cridaner uns metres més enllà d’on jo era i vaig plantar-m’hi davant. Constava d’una fletxa que enfocava cap als meus peus on es podia llegir: “novetats”. Si tingués sort podria ser que el meu llibre es trobés allà, però no, no hi era. Vaig decidir prendre’m un temps, sense donar-me per vençut, i seure en una butaca que hi havia al costat del petit taulell. Vaig agafar el primer llibre que en sobresortia per fullejar-lo, que resultar ser un diccionari. Per no tornar a aixecar-me, vaig pensar fer-hi una ullada. L’obrí sense mirar i vaig posar el dit en una paraula qualsevol. Aquesta que assenyalava resultava ser “sentiment”: “Capacitat de sentir afecte o de comprendre altres persones”. Només deia allò? Va semblar-me una definició massa curta com per poder explicar què és un sentiment, o què són els sentiments. Massa frívol. Em va sobtar i vaig quedar-me una bona estona reflexionant: Què són els sentiments per a nosaltres sinó l’element més important que hi ha? Res pot comparar-s’hi. Ho són tot i res a la vegada, poden donar-nos la vida o enfonsarnos en la més profunda misèria. No es pot trobar res equiparable al seu poder, sempre són presents en els nostres dies. Sense ells viuríem en un món buit, un món metòdic sense cap tipus de sensació, fred, insondable, interessat. Sense ells la nostra vida no pot constar de res, es transforma en un buit impossible d’omplir. Alguns fan que ens aixequem cada matí i ens doten de la confiança necessària per realitzar allò que desitgem, una il•lusió. No tots els sentiments ens ajuden a desxifrar com estem, molts ens provoquen una gran confusió i d’altres sembla que ens allunyin del que realment volem. La majoria de vegades actuem de la manera que creiem més correcta, mantenint a ratlla els sentiments, donant més importància al raonament. Pensant i actuant fredament seguim un camí que ens resulta més fàcil per aconseguir els nostres objectius. Podem sentir-nos recreats assolint-los, però de vegades aquest camí escollit, que aparentment era el correcte, és la manera amb què hem actuat sense tenir en compte els sentiments. Aquesta satisfacció es pot veure enderrocada davant l’alliberament sobtat d’aquests sentiments, no els podem controlar, ens poden fer patir i finalment ens trairan. Ens produiran insatisfacció, tristesa, desolació... Els sentiments poden ser una part molt feble i clara de nosaltres. Alguns poden ser dolents com l’odi i l’aversió. Però els més poderosos són els bons, aquells pels quals val la pena lluitar, com l’amor. Amb ells aprenem a dir “t’estimo” i experimentar què és. També, pot desencadenar-se una guerra. De vegades el més dur d’alguns sentiments és compartir-los amb altres persones. No hi ha res que ens desesperi tant com veure mal interpretats els nostres sentiments. El temor que ens passi tal cosa pot conduirnos a la més gran desesperació evitant enfrontar-nos al nostre interior. Fan que sofrim d’impotència. Com si duguéssim una bossa plena de coses penjada a l’esquena i no sabéssim què hi ha dins. Ens morim de ganes de parlar-ne però sovint no sabem identificar què és allò que sentim, quines emocions ens transmeten totes les coses que hi ha dins la bossa. Amb ells, també, ens han ensenyat a enganyar i ferir. Ens poden fer sentir malament, el dolor que ens poden produir no és comparable amb el físic, sovint el més gran prové de la seva coneixença i desitgem no haver-los entès, hi donem voltes i voltes, però no ens fan sentir millor. La confusió que ens poden transmetre pot dur-nos fins a un punt d’incertesa que no som capaços de superar, poden fer-nos desesperar. Qualsevol cosa per si sola no ens pot arribar a danyar tant com la seva reflexió contínua. Amb ells aprenem el significats de les paraules, anem més enllà de la gramàtica i experimentem el que volen dir. Ningú pot ensenyar-nos a sentir ni educar els nostres sentiments. Els sentiments són allò que sofrim, allò que gaudim, que podem percebre per nosaltres mateixos i només trobem al nostre interior. Formen una petita part de nosaltres. Fan úniques les persones de tal manera que tots tinguem una visió o sensació diferent per entendre la realitat que ens envolta. Capritxosos i indomables, poden transformar-se en sentiments completament contraris. Però el que realment val la pena d’ells és conèixer-los tots, experimentar-los un per un, no deixar de viure i anar més enllà del que ens puguin oferir. Finalment vaig sortir de la botiga sense trobar el llibre que buscava, però sentint-me igualment complagut. Per això redacto aquesta carta, perquè en una pròxima edició d’aquest nou diccionari es tinguin en compte més conceptes per, així, completar aquesta definició. 47 48 P o e s i a TRIFULCA1 I ESCARRÀS2 Premi de poesia Alba Molina (1r BTX) L’esquitx de llum saludà l’albada, la finestra esbatanada3, la fredor pessigà4. A la serra s’ajeia la barda5 mentre la fatiga els circumdà. Mugir de la mainada i crits del bestiar. Mai enllitegada6 si llonzo7 es volia menjar. Ulls clucs i pèls recollits Això havia d’acabar. Orelles insonores o mans sense dits fos ahir o potser demà. Ni tardar un minut, ni ser palatreca8. Ni pels grans ni pels menuts si a casa, volies dur teca. Clavades a l’Aymerich senties tants terrabastalls9 com estrelles. No per fer-se ric, per ells mes i menys per elles. Xiquets petits a l’ull de xemeneia i aquell qui encara te dits, a filar com jo feia. Hores de trifulca10, rebent de la pirrossa11, palpant quelcom espurna per lliurar-nos d’una grossa. Ni Aymerich, ni Amat, ni Jover mai cap parrac12 mudaven. Mai van tocar el taler ni els carbons gustejaven. Paraules en desús pels joves: 1 i 10. TRIFULCA: Situació de desordre, d’avalot, de cosa desbaratadora. 2. ESCARRÀS: Treball excessiu, feinada. 3. ESBATANADA: Oberta completament 4. PESSIGAR: Arribar, apoderar. 5. BARDA: Núvol blanquinós que es posa al cim dels Pirineus i es veu mentre bufa la tramuntana. 6. ENLLITEGADA: Enllitar. Estar al llit per malaltia 7. LLONZO: Llom de porc. 8. PALATRECA: Es diu de la persona malgirbada i també xerraire. 9. TERRABASTALL: Soroll fort de cosa que cau, de coses que es topen repetidament, de cops forts entre persones o coses. 11. PIRROSSA: Porra, bastó que té un extrem engruixit. 12. PARRAC: Roba esquinçada. P o e s i a 49 LA CIUTAT SENSE NOM Anna Turu (1r Btx) MI FIN Oriol López (1r Btx) Aquesta és la història de la ciutat sense nom, esfumat de la memòria dels habitants d’aquell lloc. No era massa lluny del mar i aprop de la muntanya. Ningú en volia marxar, era gran i molt poblada. Era immensa la bellesa d’aquesta vella població; provocava tendresa, era musa de cançons. Se la volien copiar altres ciutats veïnes; el seu nom es van quedar, ni els carrers ni les botigues. Els anys anaren passant i seguia desnonada. El seu nom anaren deixant d’una en una, aquelles altres. Pel seu nom haver oblidat tots sentiren gran tristesa i aquest fragment fou trobat a un racó ple de saviesa: “Sa gran singularitat Terrassa ha perdut el seu nom s’han apropiat ciutats amb molt poc orgull.” Des d’aquell descobriment el nom li van restablir. Grans festes i un monument en nom seu van construir. TRAS LAS SOMBRAS RESPLANDECE EL HORIZONTE Carla Molina (1r Btx) Si tras las sombras amaneciera el horizonte, si al despertar el día el sol resplandeciera cual infinita luz tras mil nubes invisibles, cansadas de ocultar la garrida incandescencia. Si tras la lluvia, incansablemente húmeda, oscura, como un sinfín de luz atrozmente retenida, brillaran las aguas, minúsculas y radiantes, como joyas de una inconstancia inconcebible. Si tras ese indiscutible gotear efímero, vibrante sobre un fondo grisazuladamente triste, despuntara el rayo tímidamente, anunciando, ahora, las sonrisas venideras. Si soñando hubiera más que lámparas calladas, y despertara el susurrar bajo clara luna, verde hojeteo sordo al resplandecer la estrella, agitación nocturna tras el blanco impoluto. Y sorprender, a oscuras, el vergel suspirante, desafiar la tormenta las ramas alzadas, enlazándose los árboles aún en su lecho, su imperturbable tronco en la tierra más firme. El fin está acechándome la vida, haciéndome gozar cada momento; mientras, expreso todo lo que siento en esta dolorosa despedida. Al fin del túnel veo la salida, y la espera resúltame un tormento, mi fin está muy cerca y lo presiento, y mi existencia he dado por perdida. No, mis días aquí no he aprovechado, pero mal no me siento por no hacerlo, porque siempre del tiempo he disfrutado. Sin embargo, he gustado de perderlo, porque así muchas veces lo he pensado y ni nadie ni yo puede creerlo. El cuándo ya saber de mi final me ha cambiado la vida por completo, por ello tengo escrito este soneto, desahogo profundo y esencial. Siempre he tenido duda existencial, he estado en mi vivir siempre incompleto, ya que a nadie me junto ni sujeto, y tengo soledad tan abismal. En esta vida el tiempo has de perder, o nunca la podrías disfrutar y podrías llegar a enloquecer. Y entender al fin la belleza inamovible, labrada infatigablemente en asidua lucha, que la oscuridad oculta egoístamente tras su negrura de una apariencia aterradora. Recomiendo os dejéis siempre llevar, cada día admirar atardecer, la inmensidad del mar imaginar. Y escuchar la brisa que los árboles susurran: un suave viento frío, cálido murmullo, el descifrar poético del radiante día, cuchichear efímero de fulgor incombustible. La muerte ya me toca: su negra y larga túnica de cuero, fría como una roca, me taladra en el alma un agujero y noto cómo muero, muero, muero... Y así volar, atravesar la eterna cascada, dejar atrás el silencio, el llanto lluvioso, descubrir el camino del sonreír eterno, el sendero vacío de oscurecidas sombras. 50 ENTREVISTA A MIREIA AMAT Premi d’entrevista Mar Busquets i Marta Molina (1r Btx) Ens vam dirigir a Casa Galèria (Servei de Polítiques de Gènere) situat al carrer Nou de Sant Pere, 36 per tal de realitzar l’entrevista. Tot i el dens horari que porten, van acceptar la nostra sol•licitud i ens van donar cita per tal de poder dur-la a terme. Allà vam poder entrevistar la Mireia, que ens va respondre totes i cada una de les nostres preguntes posant exemples, comparacions i anècdotes per fer-se més entenedora. La Mireia Amat és una dona de 34 anys, nascuda a Lleida i resident a Barcelona que actualment treballa a Casa Galèria en el servei de primer acollida. Ella tracta diàriament amb dones maltractades, lluita contra la disminució del maltractament i anima les dones a fer-se un lloc tant o més important que el dels homes en la societat actual ja que creu que encara hi ha molt masclisme. És una dona oberta, acollidora, amb ganes d’aconseguir els seus propòsits i a la qual li agrada molt la feina que exerceix. La Regidoria de Polítiques de Gènere t’ofereix diferents serveis que t’informen i assessoren davant de problemes, dubtes i inquietuds. Són serveis gratuïts i confidencials duts a terme per un equip interdisciplinari de professionals de cadascuna de les temàtiques, adreçats a dones empadronades a Terrassa majors de 18 anys. Aquest equip esta format per diferents professionals que treballen de manera coordinada entre els diferents serveis de la Regidoria i amb altres de la ciutat, per tal d’oferir una atenció integral en cada cas concret. La Regidoria de Polítiques de Gènere dóna servei d’assessorament jurídic, servei d’atenció psicològica, servei d’inserció laboral per a la igualtat d’oportunitats i servei per a la diversitat sexual. violència de gènere, per tal que fem un seguiment psicològic i així millorar la autoestima i l’estat emocional per ser capaç de millorar la situació social d’aquestes dones. Serveis Socials pot millorar la seva situació econòmica, però no el seu estat emocional. D’altra banda si arriba aquí una dona que pateix maltractament i, a més a més, no pot alimentar els seus fills o no pot pagar la hipoteca, nosaltres la derivem a Serveis Socials. Treballem bastant amb Medicació Familiar de l’Ajuntament de Barcelona per tal d’ajudar aquelles famílies que necessiten una organització del sistema familiar. També treballem amb altres serveis com ActuaVallès, Activa Dona,etc. Per quin motiu va triar aquesta feina? Quants anys porta exercint-la? Jo treballava a una ONG del Raval de Barcelona i la meva feina era atendre nois i noies que havien tingut fracàs escolar, ajudar-los a buscar feina, la majoria dels qual era d’origen marroquí. Em vaig adonar que la majoria de persones que acudien a aquell centre eren nois ( 2 noies per a 20 nois). A partir de llavors vaig començar a fer una recerca pels instituts. Vaig adonar-me que el percentatge de noies i de nois amb fracàs escolar era el mateix, però només acudien al centre una majoria de nois. Ho vaig trobar molt curiós i vaig començar a investigar. Al final, vaig poder deduir que les noies no acudien al centre ja que s’havien de quedar a casa netejant, tenint cura dels familiars, fent el menjar,... és a dir, el fracàs escolar no els era un problema ja que ja tenien un lloc a casa fent feines domèstiques i no els calia buscar una feina. En canvi, per als nois sí que era un problema i buscaven recursos per tal de trobar una feina. Hi havia molts recursos per als nois i quasi no n’hi havia per a la noies. Aleshores em vaig adonar que no era un problema de conducció d’elles, i això em va portar a formar-me amb temes de gènere perquè em vaig adonar que el que havia d’aprendre no era com ajudar a trobar-los feina sinó al fet de tenir en compte que si ets una noia tens més dificultats. A partir de llavors em vaig anar trobant cada cop més noies marroquines i paquistaneses a les quals se’ls imposava un matrimoni i noies que patien un maltractament, i va ser llavors quan vaig començar a tractar aquests casos. Quan em van explicar el primer cas, em va impactar molt i vaig començar a moure’m per formar-me, per ajudar i entendre aquestes dones i a partir d’aquell moment ja vaig començar a treballar aquí. Amb quins problemes s’enfronten les dones maltractades a l’hora de denunciar? Què ofereix aquest servei de primera acollida? Una treballadora social t’ofereix suport, orientació i informació en situacions problemàtiques derivades de conflictes familiars, de parella o de violència de gènere. Recull la teva demanda de manera presencial i, si aquesta ho requereix, realitza la derivació i/o coordinació amb la resta de serveis, ja siguin de la mateixa Regidoria o de la resta de la ciutat. També t’ajuda a fomentar la teva autonomia i qualitat de vida, així com el reconeixement i la defensa dels teus drets. Amb quins altres serveis de Terrassa coordina casa Galèria? La Regidoria de Polítiques de Gènere treballa en xarxa amb tots els recursos de la ciutat que siguin necessaris, és a dir, quan arriba una dona mirem quines necessitats té i a partir d’aquí busquem tots els recursos que hi ha en aquesta casa i on les podem derivar; si aquí no li podem donar resposta busquem on derivar-la perquè li puguin donar l’ajuda. Per exemple, treballem molt en contacte amb Serveis Socials, ja que aquests ens envien molts casos, quan detecten una Primerament la por que tenen a denunciar-lo. Si denuncies no se’t garanteix que se’t protegeixi. La majoria de vegades quan es fa la denuncia l’home s’allunya, però elles no pensen això, sinó que pensen que ell es posarà més nerviós i més agressiu. Jo penso que si jo estigués en el seu lloc pensaria el mateix, ja que elles saben com tractar-lo per tal que no es posi nerviós perquè el coneixen, però un cop el denuncien elles no saben com reaccionarà i és una guerra en la qual no saben quines armes han d’utilitzar. De vegades, també, la justícia diu que no hi ha hagut maltracte, que tan sols ha sigut una baralla. Imagina’t! Haver-lo denunciat i aquella nit haver d’anar a dormir amb ell, és una situació molt complicada. Un altre problema amb el qual es troben a l’hora de denunciar és la por a la separació, ja que saben que l’home tindrà un règim de visites i saben que cada “x” temps aquest home s’emportarà els teus fills i tu no hi podràs intervenir. Quan tu ets a casa els podràs protegir però un cop separats ja no, aquest és un dels majors problemes que tenen les dones quan han de denunciar. Un cop dit el tractament que ha de seguir una persona, com sap que aquesta ho compleix? Nosaltres no podem garantir mai que aquesta persona faci el seguiment. Una dona maltractada fa un procés endavant i endarrere, és a dir, pot ser que un dia vingui una dona que s’ha enfadat amb el seu marit i digui que vol posar fi a aquesta situació, però arriba a casa i passen uns dies i ella es sent sola, el seu marit li truca i li diu que se li ha anat l’olla, que l’estima molt, que no s’ha de refiar dels altres, que ella sap que per ell és la cosa més important, que ho sent molt, que la perdoni, etc. Llavors aquesta dona vol tornar amb ell perquè realment l’estima, però això és molt normal, forma part del procés i potser d’aquí dos mesos tornarà a acudir aquí. Només faltaria que penalitzéssim una dona maltractada. També pot ser que no torni perquè el seu marit sospita d’ella i l’està controlant tot el dia, jo tinc moltes dones que vénen aquí i que el marit li truca tres vegades en una hora per saber què fan, on son, amb qui estan,... Nosaltres no podem fer màgia, són elles qui han de creure en nosaltres i saber i estar convençudes del que fan. Quina mitjana de dones visita diàriament aquest centre per primer cop? Quantes d’elles són per casos de maltractament? Creu que està disminuint? Més o menys unes dues o tres persones per dia i un 85% dels casos són per maltractament. El tant per cent restant són dones amb problemes amb la parella; aquestes són les pitjors perquè no tinc recursos per a elles, ja que no les puc enviar al Cap perquè els donen visita per d’aquí sis mesos i no les puc enviar a la psicòloga perquè no estan patint maltracte, elles ho passen realment malament. Ara s’estan destapant molt més casos gràcies a tanta campanya que s’està fent. He notat que entre els joves segueix havent-hi moltes situacions de maltracte, per això penso que no estan canviant tant les coses, però sí que podem dir que està disminuint. Existeix el perfil de la dona maltractada? Sí, hi ha unes característiques comunes: inatenció apresa, és a dir, pensen que no poden fer res per sortir d’això perquè porten temps intentant-ho, i no ho han aconseguit per diversos motius. Moltes vegades s’han fet enrere per pors diverses, tenen unes idees molt romàntiques de l’amor; pensen que ell canviarà, que arribarà un moment en què tot serà fantàstic,..Són dones que estan molt acostumades a donar, estan criades i formades per donar i només donar, no confien en elles mateixes, no pensen en elles, estan pendent sempre dels altres i creuen que necessiten un home que les protegeixi. Acudeixen al centre una majoria de dones immigrants? M’agrada que em facis aquesta pregunta perquè la gent pensa que els maltractaments es donen sobretot en persones immigrants i aquí el 70% de dones que vénen són de nacionalitat catalana. Pot ser que les dones immigrants tinguin més por d’acudir a aquí? Correcte, és veritat que tinc dones marroquines i sud-americanes amb les quals un del bloqueig més important és el de l’idioma, i més aquí Terrassa on la comunitat marroquina és més gran i llavors no s’esforcen a aprendre l’idioma. Si vénen aquí han de venir amb un traductor, aquest pot ser el seu germà, i saben que depèn de quines coses ell no les traduirà. A vegades també vénen amb alguna amiga. Aquí al centre tenim una mediadora, però de tota manera a elles els costa molt venir. A quina franja d’edat és més freqüent aquest fet? Per què? No crec que hi hagi cap franja d’edat en la qual sigui més freqüent, sinó que correspon a l’entorn en la qual una persona es troba i la suma de problemes en els quals es pot entrebancar. Així per dir alguna franja diria entre els 30 i els 50 anys. Quina actitud has de tenir quan reps per primera vegada una d’aquestes dones? Jo el que faig és intentar redefinir el problema. Els dono molt d’afecte, necessiten que algú les escolti. També s’ha d’anar-las retornant el que et diuen fent-les reflexionar, i després descomposar i organitzar tota la informació i els problemes que tenen per tal que sigui més fàcil solucionar-los. El més important de tot és fer-les costat i motivar-les a seguir endavant per fer-las veure que al final del camí hi ha una llum. És fàcil convèncer-les? No és fàcil però és molt agraït ja que la majoria de casos no tenen res més que la persona que les està ajudant i molts cops estableixen un compromís amb aquesta. És difícil no barrejar la vida personal amb la laboral? Por arribar a influir-hi? No, jo en el meu primer cas ho vaig passar molt malament ja que el cas que havia de tractar era una dona que estava amenaçada de mort pel seu marit. Durant els dies següents a la visita vaig estar pensanthi fins que vagi decidir comentar-ho amb tot l’equip, jo no podia sostenir aquest cas, no podia ser feliç pensant què li podia passar a aquesta dona. Finalment em vaig formar i vaig entendre que jo només podia incidir d’una manera insignificant ja que la majoria no estava en les meves mans. Jo li puc donar les eines necessàries però sempre serà ella que decidirà, no caurà sobre mi la responsabilitat. Un cop entens això ja pots viure tranquil, sí que és cert que a vegades et preocupes per algun cas, però no és un neguit. Aquestes persones vénen just començar el maltractament, o al cap de temps de patir-ne? Normalment acudeixen a buscar ajuda quan ja porten bastant temps patint maltractament (20/30 anys). Si no és que ja han sigut maltractades anteriorment i per tant ja coneixen què és el que estan vivint o el maltractament ha passat a ser cap altres persones també (com poden ser els fills,..) no acudeixin aquí fins que el cas és molt greu. És pitjor el maltractament físic o psicològic? De quin costa més recuperar-se? Les dones sempre em diuen que és pitjor el psicològic ja que una bufetada o un blau t’acaba passant però crits, insults,.. això et pot marcar durant anys o fins i tot no poder-te recuperar mai més. Per tant, jo considero que és més greu l’emocional, ja que sense posar una mà a sobre de ningú pot arribar a aniquilar a una persona. És veritat que el físic pot ser més bèstia vist des de fora, i trigues menys a adonar-te que l’estàs patint i en canvi el psicològic costa més d’acceptar-lo i reconèixer-lo i és per això que a la llarga jo crec que és pitjor. Quan una persona acudeix al centre és conscient que està patint un maltractament? Quan aquesta és diagnosticada com a dona maltractada, com reacciona? La majoria es posen a plorar, ja que a ningú li agrada que li reconeguin. Encara que la majoria ja vénen aquí pensant-ho no 51 52 els és fàcil escoltar-ho pels altres, es senten culpables però tenen l’esperança que jo els ho negui, i l’evident no es pot negar, jo no els mentiré. És molt difícil. Quin és el motiu més comú pel qual una persona és maltractada? L’únic motiu pel qual una dona és maltractada és pel fet de ser una dona, i que vivim en una societat molt masclista. Em sap greu dirho d’aquesta manera, però la realitat és així. Si aquests homes no s’haguessin educat en una societat en la qual pensen que les dones estan per sota serien incapaços de fer això, perquè si el motiu fos que són agressius pegarien qualsevol altra persona i no només les seves dones, i això no és així, per això és degut a la educació que han tingut. No hi ha cap justificació que expliqui perquè pots pegar a una dona; per tant no existeix cap motiu. La persona que maltracta, el maltractador, es podria considerar que està malalt? Es pot tractar? No, evidentment hi ha maltractadors que pateixen una patologia mental però en el moment que diem que pateix una patologia mental o un problema de drogaddicció l’estem eximint de les seves responsabilitats. Un maltractador pot deixar de maltractar, és un tema que es pot controlar. Si tingués una patologia, aquesta reacció la tindria en tots els espais, no només amb la dona. Algun cop t’has sentit amenaçada per algun maltractador? Sí, vaig passar molta por. L’any passat vaig passar una època que era més por que no pas sentir-me amenaçada. Vaig portar el cas d’una noia la seva parella de la qual era del Salvador, traficava amb drogues i havia matat diverses persones. Quan va venir la senyora i vaig veure que aquesta dona estava patint un maltracte, vaig incidir molt en aquest cas perquè realment em preocupava. Seguidament ella va deixar-lo i ell es va enfadar molt. A partir d’aquell moment la noia em va estar explicant la gent a la qual el seu marit havia matat i amb la qual es barallava, fins que un dia em va explicar que havia pegat un mosso d’esquadra i em vaig espantar. Vaig pensar que si li havia fet això al mosso quan m’enganxés a mi seria capaç de fer-me qualsevol cosa, i passava molta por ja que la vida d’aquest home estava anant a pitjor des que la dona acudia amb mi. Quan sortia de la feina mirava cap a un cantó i l’altre, quan pujava al tren mirava tots els homes que hi havia pensant que un d’ells podia ser aquell home, també tenia por que vingués aquell home per darrere i em tirés a la via del tren. Fins que un dia vaig quedar amb una amiga i li vaig explicar tot el que em passava, ja que era molt difícil viure amb aquella por. Ella em va tranquil•litzar i em va fer treure aquesta idea del cap ja que nosaltres no tenim cap culpabilitat. Com a dona, quin consell ens donaria enfront la vida per tal de no trobar-nos en aquesta situació? Anticipar-nos a una situació de maltracte. A la mínima ja no ho pots permetre perquè sinó hi reincidirà. Per últim, nosaltres com a dones, podem ajudar d’alguna manera per tal que la violència de gènere disminueixi o ajudar aquestes dones maltractades? Una ajuda total! El problema no és de les dones maltractades, el problema és social; vivim en una societat masclista on la dona té molt poc poder i això s’ha de canviar. Opino que és obligació de totes les dones parar aquest joc quan sentim o observem algun acte masclista i així a poc a poc, de boca en boca, anar canviant la societat en la qual vivim. Crec que totes les campanyes que hi ha ajuden que els maltractadors s’adonin que això es penalitza. Una altra manera d’ajudar és donant a conèixer els serveis que Terrassa i cada ciutat ofereix a les dones, per tal que sàpiguen on acudir en cas de necessitat. Moltes gràcies per la seva atenció i per dedicar aquest temps a respondre aquestes preguntes. ENTREVISTA RODRÍGUEZ A CARMEN FERNÁNDEZ Sara Gutiérrez Alcaraz (2n Btx) Dades personals Carmen Fernández Rodríguez nació el 8 de agosto de 1966 en Madridejos, Toledo. Ha colaborado en distintos proyectos de ayuda humanitaria: psicóloga de la Cruz Roja como técnica de voluntariado; psicóloga en la Cruz Roja como técnica en un punto de encuentro; docente en una consulta privada en Cerdanyola; coordinadora de un punto de encuentro; coordinadora de un centro de disminuidos psíquicos; docente para adultos en un curso de inserción laboral; docente en una escuela de enfermería; técnica de los juzgados de familia; psicóloga de las familias de mujeres maltratadas; directora de una casa de acogida para mujeres maltratadas. Su próximo proyecto es emprender un viaje hacia África o Sudáfrica como técnica cooperante. Sin duda, se trata de una mujer con un currículum envidiable y, a causa de sus impactantes experiencias personales, tiene una visión de la vida muy distinta a la de la mayoría de la sociedad. ¿Cómo afecta su trabajo en su día a día? Mi trabajo significa mucho estrés, poco tiempo, estar constantemente pendiente del servicio que ofrecemos, mantenerse informado de lo que pasa y, por lo tanto, estar las 24 horas de guardia. ¿Qué le ha aportado personalmente el hecho de trabajar y colaborar en proyectos de ayuda hacia las demás personas? Me ha aportado muchísimo. Es muy complicado expresarlo con palabras. Te da una visión amplísima de la gente, y te ayuda a darte cuenta de que todos somos iguales. Aprendes de los niños, de las mujeres, de los disminuidos… Mi trabajo es un aprendizaje constante, por lo que recibes más de lo que ofreces. Del mismo modo, he aprendido a tener más paciencia, a ser más tolerante, a entender que la verdad no está en tus manos y que cada persona es distinta, que cada persona necesita lo que necesita y no lo que tú le quieres dar. ¿Cuál cree que es la cualidad fundamental que deben tener aquellas personas que colaboran en proyectos como en los que ha trabajado usted? Tienen que tener diversas cualidades. Una de ellas es el no querer juzgar; considero que esa cualidad es la más importante. También el entender que cada persona es un mundo, el intentar escuchar a la otra persona para saber qué está diciendo y qué necesita realmente y para no ofrecerle lo que tú crees que necesita, que eso siempre es un error. Hay que tener mucha paciencia y creer en lo que haces. Creo que los profesionales tienden mucho a sobreproteger y hacer de madre o de padre de las personas a las que ayudan. En el caso de las mujeres maltratadas, que quizás ha sido la última experiencia que he vivido como profesional y una de las más intensas, pienso que las afecta negativamente, ya que uno de los mayores problemas de la mujer maltratada es la dependencia emocional. Si yo como profesional le hago de mamá o de papá, lo único que estoy haciendo es fomentarle la dependencia. Hacer de madre o de padre implica decirle al otro qué es lo que le conviene o qué es lo que tiene que hacer y si, por el contrario, mi objetivo es conducirla a la independencia, tengo que tratarla como a una igual, manteniendo siempre cierta distancia como profesional. Entre todos los sitios donde ha colaborado, ¿cuál de ellos ha supuesto una tarea más dificultosa para usted? La casa de acogida de las mujeres maltratadas. Son un colectivo que sufre mucho y, además, vienen con hijos que también han padecido mucho. Además, considero que institucionalmente el asunto no está bien organizado. Hay muchas carencias; las instituciones creen que, porque tienen una casa de acogida y les pagan la comida a esas mujeres, su problema ya está resuelto; pero no es así, las casas no son lo que tendrían que ser. El profesional choca con lo que es la dificultad de la problemática de la mujer y de los niños y a esa dificultad se añade la falta de recursos o de medios inadecuados. Pienso que les faltan tanto recursos materiales como más apoyo y ayudas en otros ámbitos de la vida. Sobre todo les hace falta saber que son autónomas e independientes y descubrir que ellas pueden gestionar su vida y la de sus hijos de una forma totalmente normal. El problema es que muchas veces son mujeres de colectivos con problemas económicos, ya que las que no tienen ese tipo de dificultades recurren a servicios jurídicos o psicólogos, dado que no necesitan un servicio donde se les pague una manutención. Las que no tienen recursos económicos para sustentarse a ellas y a su familia, difícilmente se plantearán el hacer una terapia o un proceso terapéutico, ya que para ellas lo más importante es darle de comer a sus hijos y poderles ofrecer un techo antes de planteárselo. ¿Son las mujeres maltratadas las que deciden acceder a la casa de acogida o, por el contrario, se las obliga a instalarse allí? En principio, son ellas las que deciden acceder, pero, en realidad, se les ofrece el servicio como un ultimátum, ya que el mensaje que se les da es “o esto o nada”, con lo cual están totalmente obligadas. Cuando se accede a un recurso por la propia voluntad, se va con la idea de aprovechar todo lo que se te pueda ofrecer; pero cuando se va obligada, como mínimo, se está a la defensiva. Cada persona es un mundo pero, normalmente, las mujeres que no quieren acceder a la casa de acogida y lo hacen por obligación adoptan dos actitudes: la actitud defensiva, donde la mujer manifiesta que no quiere acceder al servicio que se le ofrece, o la actitud en que la mujer no tiene claro qué hace ahí ni qué es lo que está pasando, pero lo acepta todo porque si no tendrá que quedarse en la calle. ¿Podría hacer referencia a alguno de los episodios más duros que haya vivido en la casa de acogida para mujeres maltratadas? Uno de ellos es el caso de una mujer que llegó con sus dos hijos. Nada más entrar en la casa se detectó que posiblemente había habido abusos sexuales al niño por parte del padre. La niña era más pequeña y no estaba tan claro que le hubiera sucedido lo mismo que a su hermano, pero también había sospechas. La madre tenía una historia terrible. El marido la había intentado asesinar, pero no lo había conseguido porque el hijo había salido corriendo a llamar a la policía antes de que eso ocurriera. He visto a muchos niños en la casa de acogida y casi todos los que veo están mal pero, como ese niño, no ha habido ninguno, ya que no sonrió en ningún momento hasta que no se cumplieron 4 meses 53 54 de estancia en la casa. Esto no suele pasar ya que, para los niños, la casa de acogida es como una fiesta porque comparten espacios, tienen juegos y en seguida se adaptan. Este niño en concreto tenía 8 años y, cuando cogió confianza con la psicóloga infantil, fue capaz de decir: “Si yo explicara todo lo que he visto, alucinaríais”. Estaba muy mal emocionalmente y en el colegio tampoco le iba bien, ya que no se podía centrar en los estudios a causa de un problema de atención provocado por su situación personal. Su autoestima estaba por los suelos por todo lo que había vivido con su padre y con su madre. Además, él creía que era tan tonto que ni si quiera era capaz de sacar buenas notas en los estudios. Todo lo que le pasaba le llevaba a creerse un inútil. El marido de la mujer maltratada era un hombre que había pertenecido a guerrillas (no digo el país para que no se le pueda identificar) y le habían disparado en la cabeza. Él también tenía una historia muy bestia. En este caso, la mujer vino a la casa de acogida porque una cuñada le insistió mucho, pero acudió sin estar convencida. Al poco tiempo de estar allí, dijo que quería volver con el marido. Cuando algo así sucede, nosotros estamos obligados a proteger a los niños, con lo cual le comunicamos que ella como adulta podía decidir volver, ya que se trataba de su vida y nosotros no podíamos impedirlo, pero los niños no podían ir con ella y, por lo tanto, tendríamos que vernos obligados a llamar a los equipos de infancia para que se encargasen de ellos. Por suerte, este hecho la frenó y decidió quedarse. Ahora vive con su hermana y la seguimos llamando para preguntarle cómo está. Hay un servicio externo en Barcelona que se llama Equip d’Atenció a la Dona, que se ocupa de hacer su seguimiento y el de otras muchas mujeres maltratadas. Allí hay una psicóloga, una trabajadora social, un educador infantil y una abogada que hacen el acompañamiento del caso durante el tiempo que haga falta. ¿Se ha encontrado con alguna mujer que, después de haber acabado su proceso de recuperación personal dentro de la casa de acogida, haya vuelto a la situación inicial? Si se hace una evolución personal que le hace darse cuenta de que es una persona que se merece el respeto, de que es autónoma y de que es totalmente capaz de afrontar su vida, no se repite ni con su pareja ni con nadie más. El problema es que muchas mujeres, al sentirse incapacitadas, ven y perciben que no van a poder. Otras veces pasa lo que falsamente se llama amor. El maltratador, cuando ve que pierde a la mujer, acostumbra a hacerle chantaje emocional y prometerle que va a cambiar. Entonces, las mujeres vuelven convencidas de que realmente lo que la pareja les dice va a ser verdad. Desde la casa de acogida lo que se les dice es que ellas son mayores para decidir qué quieren hacer, pero se les aconseja que se lleven algo que les ayude a darse cuenta de que la pareja no va a cambiar, para poder tomar medidas. El discurso que siempre les damos desde la casa es el siguiente: “Todavía no nos hemos encontrado a nadie que realmente haya cambiado. Ojalá tú seas la primera”. En los últimos años se han llevado a cabo distintas campañas a favor del apoyo a la mujer maltratada. ¿Piensa que este hecho puede ayudarles a dar un paso adelante y denunciar su caso o situación? Yo ahí tengo serias dudas y discrepancias. Por ejemplo, cuando se puso tan en boga el tema de la anorexia y la bulimia, había muchos anuncios por televisión e, incluso, por la calle. Se demostró que eso era contraproducente. Se reveló que eso, en lugar de prevenir la anorexia y la bulimia, lo que hacía era incitar a padecerla. Los políticos y las entidades aceptaron que eso era así y ahora ya no se ven anuncios de ese tipo. En el caso del maltrato pasa lo mismo, y está demostrado. Parejas que asesinan a sus mujeres porcentualmente son pocas, por suerte. De esos hombres, son muy pocos los que no hacen una previsión. La mayoría va gestando el asesinato en la mente e, incluso, piensa en cómo lo hará. ¿Qué es lo que pasa? Cada vez que sale un anuncio o una noticia en la televisión, esos hombres que están pensando en matar a su pareja se ven empujados a hacerlo porque, de algún modo, piensan que si ese hombre ha podido con su pareja ellos también pueden con la suya. El tema de las mujeres maltratadas y, sobre todo, de las asesinadas es muy morboso y vende mucho y es por eso por lo que nadie dejará de emitir noticias sobre este tema. Si por mí fuera, no proporcionaría más información de ese tipo en las noticias ni haría más campañas en contra del maltrato. ¿Qué métodos de ayuda siguen con las mujeres maltratadas de la casa de acogida para hacerles ver que pueden confiar en ustedes y que ahí donde se encuentran no les puede ocurrir nada malo? En un principio no les puede ocurrir nada malo, pero no tenemos ni guardas de seguridad ni policía. Son ellas mismas las que tienen que tomar los métodos de seguridad. Estas medidas son, por ejemplo, que nadie puede saber dónde están y que pueden quedar con quien les apetezca siempre y cuando se encuentren en una distancia considerable respecto a la casa de acogida. Les damos la responsabilidad a ellas, ya que nosotros les ofrecemos este espacio y les aseguramos que no le abriremos la puerta a nadie que no sepamos quién es, pero que quienes realmente se tienen que proteger son ellas mismas. Si ellas quieren ponerse en comunicación con los maltratadores, es su decisión. En el caso de que esto sucediera, las tendríamos que expulsar. No solo se ponen en peligro a ellas mismas, sino que también ponen en riesgo a sus hijos, a las otras mujeres, a los otros niños y a los profesionales. El único modo que tenemos para hacerles ver que pueden confiar en nosotros es confiando en ellas. Al principio intentamos hacer contención emocional porque muchas veces hay problemas de ansiedad o de consumo y tenemos que trabajar el estado de la mujer. Una vez hecho eso, se empiezan a trabajar los aspectos que ellas quieran trabajar sobre su caso particular. Si pudiera dirigirse a aquellas mujeres maltratadas que aún no hayan manifestado sus temores, ¿qué les aconsejaría? Lo fácil sería decirles: “No tengas miedo”, pero, evidentemente, miedo tienen y mucho. Sí que les diría que intentaran dar un pasito para superar ese miedo y pedir ayuda, porque muchas veces el problema de las mujeres maltratadas es el aislamiento. Si tú empiezas una relación de pareja hoy, no habrá violencia mañana, sino que habrá un proceso bastante lento donde la mujer ni siquiera se dará cuenta de lo que le está pasando. Entonces, esa mujer entrará en un proceso que se llama ‘indefensión aprendida’, que quiere decir que haga lo que haga no depende nada de ella, ya que el resultado siempre será el mismo. En este momento, las mujeres pierden la autoestima y la capacidad para decidir, y entran en otro proceso llamado de ‘aislamiento progresivo’. Una mujer aislada (o cualquier persona aislada) cree estar sola en el mundo y piensa que no tiene a nadie a quien pedir ayuda. Cuanto más aislada está, más sensación tiene de que nadie la puede auxiliar. Lo que sí que le diría es: “No estás aislada, ya que sí que hay ayuda. No estás sola y no eres la única”. Muchas gracias por estos comentarios y estas opiniones, tan llenas de sensatez, experiencia y humanidad.