Paraules per la Pau 149
Transcripción
Paraules per la Pau 149
Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau núm. 149 gener 2014 La indústria espanyola d'armament va exportar el primer semestre de 2013 per valor de 1.821 milions €, un 194% més que durant el mateix període de 2012 http://tgnapau.blogspot.com [email protected] pàgina 2 Materials per la pau núm. 149 Materials per la pau gener 2014 Amadeo López CRÓNICAS DE JERUSALÉN Guy Delisle Després d'un any a Jerusalem acompanyant la seva parella , membre de Metges Sense Fronteres, Guy Delisle ens ofereix a Crónicas de Jerusalén, la seva personal visió d'un dels conflictes més enquistats de l'actualitat . Delisle ens mostra la seva vessant casolana, en haver de fer-se càrrec de la cura dels seus fills mentre la seva dona està fora, però també, sobretot les nombroses peculiaritats, extravagàncies i absurds propis de Jerusalem que l'autor va descobrint en les seves vagabunderies: les restriccions a la llibertat de desplaçament, els escorcolls i interrogatoris sistemàtics, els enfrontaments entre les diverses comunitats cristianes que gestionen el Sant Sepulcre... Tot això amanit amb un estil sobri i un agut sentit de l'humor. L'autor explica: "Hi ha coses que només he entès en estar a Jerusalem. I quan descobreixo alguna cosa nova tinc la debilitat de creure que és interessant compartir-la. Per exemple, em semblava pertinent explicar com funcionen les colònies, de quina forma està dividida en dues la ciutat, aquest tipus de coses ...". Edita: Editorial Astiberri ISBN 9788415163343 336 pàgs. Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: • cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau (Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9 • enviant un email a [email protected] http://tgnapau.blogspot.com • al Facebook: tarragona patrimoni de la pau http://issuu.com/tgnapau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta. pàgina 3 Paraules núm. 149 Hannah Arendt i el coratge de pensar L’any 1961 la filòsofa alemanya Hannah Arendt, jueva i exiliada als Estats Units, era enviada per la revista The New Yorker a cobrir el judici del líder nazi Adolf Eichmann, celebrat a Jerusalem. La cineasta Margarethe von Trotta, creadora de films dedicats a figures tan fascinants i destacables com Roxa Luxemburg o Hildegard von Bingen, va centrar en aquest episodi la seva última pel·lícula per retratar la irresistible personalitat de Hannah Arendt. Arendt va ser una pensadora fonamental del segle XX que es va donar a conèixer amb la seva teoria política sobre els moviments totalitaris a Els orígens del totalitarisme. Els articles que va escriure sobre el judici al membre de les SS Adolf Eichmann van aixecar l’admiració d’algunes persones, que van qualificar els textos com una obra mestra profundament original, però també van motivar la incomprensió i la desqualificació de part de l’opinió pública, majoritàriament d’associacions jueves estatunidenques i israelianes. L’any 1963 Hannah Arendt va publicar aquests assajos al que ha estat el seu llibre més discutit fins a l’actualitat, Eichmann a Jerusalem, subtitulat Un estudi sobre la banalitat del mal, que va provocar una intensa controvèrsia. Per què va ser tan polèmic? A diferència de la descripció que el fiscal va fer d’Eichmann al judici, Hannah Arendt va afirmar que el líder nazi no era un monstre que odiava acarnissadament els jueus i, en conseqüència, havia orquestrat la seva aniquilació, sinó que era un home normal, un buròcrata amb ambició de prosperar que havia assimilat la ideologia nazi i que, per pura irreflexió, s’ha- gener 2014 María Romano Serrano via convertit en un dels criminals més grans de la Història. Per a Arendt, Eichmann era una persona temiblement corrent, disciplinada i aplicada. Un home orgullós de seguir i aplicar les normes, que era incapaç de pensar. Hannah Arendt havia arribat a aquesta conclusió en observar com Eichmann va insistir a desfer-se de tota qualitat personal durant el judici, com si allà no hi hagués ningú per ser perdonat o castigat. I protestava davant les acusacions del fiscal afirmant que ell no havia fet mai res per iniciativa pròpia ni havia tingut mai intencions de cap tipus, ni bones ni dolentes. Deia que s’havia limitat a complir ordres. Arendt va concloure que el mal més gran del món és el que cometen persones insignificants. Gent sense motius, conviccions ni apassionament, sense intencions perverses o malèvoles; éssers humans que renuncien a ser persones. Aquest fenomen és el que ella va anomenar “la banalitat del mal”. Més indignant encara va resultar la crítica que Arendt va fer dels líders d’algunes associacions jueves. D’acord amb les seves investigacions, no haguéssin mort tants milions de persones si no fos per la col·laboració dels representants d’aquestes associacions, que van lliurar als nazis inventaris de les seves congregacions. Segons Arendt, era impossible resistir al terror, però podia haver un terme mitjà entre la resistència i la col·laboració, i alguns líders jueus podien haver actuat d’una altra manera. En la seva reflexió sobre el mal, era fonamental plantejar-se aquestes qüestions: el paper dels líders jueus oferia una interessant visió de la devastació moral que els nazis van causar a la societat occidental, no només a Alemanya, sinó també a altres països. I no només entre els nazis, sinó també entre les mateixes víctimes. Per aquesta perspectiva distanciada i crítica, que interpretava l’antisemitisme allunyant-se del que s’esperava d’una d’adhesió incondicional a la causa de la identitat jueva, Arendt va ser acusada de fer una insensible i perversa defensa del líder nazi i els seus crims. Va ser atacada per haver odiat els seus amb arrogància i haver menyspreat el seu propi poble. Però Arendt volia entendre els crims contra la humanitat, no perdonar-los. Eichmann es presentava als seus ulls com un home mediocre que havia deixat de ser persona renunciant a la qualitat que ens defineix com a humans: la capacitat de pensar. I d’aquesta manera, havia perdut la capacitat de fer judicis morals. La “banalitat del mal” ens adverteix que la incapacitat de pensar en moments difícils, quan la corrent dominant de pensament arrosega, fa possible que persones considerades normals puguin cometre atrocitats inimaginables. La intel·ligència humana es basa, essencialment, en la bondat, i el pensament era, per a Arendt, la capacitat de diferenciar el bé del mal. El film de Margarethe von Trotta plasma la valentia i la resolució d’una dona disposada a fer-se preguntes més enllà del que es dóna per fet, que creia que el pensament davant les dificultats pot evitar catàstrofes. pàgina 4 núm. 149 Opinió Mandela, Israel y un apartheid actual Todos pretenden hacer de Mandela algo suyo, y eso de por sí simboliza el triunfo del activista sudafricano. Consiguió la legitimación de su lucha y de su nombre y por eso estos días estamos presenciando, entre divertidos e indignados, cómo mandatarios de todo el mundo se suman al coro de loas y alabanzas a Mandela. Nadie ha querido quedarse fuera. Aquí en España, por ejemplo, el mismo gobierno que limita el derecho de los inmigrantes a la atención sanitaria y que defiende vallas con concertinas ha elogiado ‘las ansias enormes de libertad’ de Mandela. En los Centros de Internamiento para Extranjeros de España hay arrestadas personas con ‘ansias de libertad’ que huyen de su país por razones políticas y cuya única falta es no tener papeles. En las bocas de metro hay policías que interrogan e identifican a las personas en función de sus rasgos raciales. Pero viva Mandela y blablabla. En algunos medios nacionales y extranjeros se ha dicho que Mandela “ponía la otra mejilla”, gener 2014 Olga Rodríguez que fue un pacifista como Ghandi, y otras muchas incorrecciones propias del revisionismo que se está aplicando sobre la figura del Premio Nobel de la Paz sudafricano. ciliación. Lo hizo sin voluntad de venganza, pero con una Comisión de la Verdad que ofreció reparación y memoria, algo que ha faltado en la transición española. Mandela, el mismo que estuvo en la lista de terroristas de Estados Unidos hasta 2008, el que apostó por la violencia “no como fin sino como estrategia”, “porque la vía pacífica no daba resultados”, el que recibió entrenamiento militar en Argelia o Etiopía, el que en 1985 rechazó renunciar a la violencia a cambio de salir de la prisión, se convierte ahora en una figura distorsionada por algunos. Palestina El Premio Nobel de la Paz sudafricano defendió la reconciliación, y eso fue parte de su enorme inteligencia. Lo hizo cuando sus enemigos ya estaban aislados y derrotados gracias, entre otras cosas, a la lucha de Mandela y su gente y al boicot internacional. Solo entonces, con el sistema de segregación dando sus últimos coletazos, y desde una situación de ventaja moral reconocida prácticamente en todo el mundo, Mandela optó por la recon- Estos días he recordado a Yasser, un palestino al que los israelíes le arrebataron sus tierras y a algunos de sus amigos más queridos, asesinados extrajudicialmente. Hace unos cuantos años, en Cisjordania, Yasser clavó sus ojos en mí y me dijo, sin acritud, con cierta frustración: “Llevo años pensando sobre ello, y la conclusión a la que he llegado, a mi pesar, es que lo que te quitan por la fuerza solo lo puedes recuperar por la fuerza”. Yasser fue expulsado poco después de su propia tierra y ahora vive condenado al exilio. ¿Se dirá algún día de Yasser que luchó por recuperar su casa, sus tierras, sus derechos básicos? ¿Se hablará de Yasser como ese alguien admirable que luchó por la libertad, y blablabla? pàgina 5 núm. 149 Opinió gener 2014 El armamento nuclear Israel es ese país donde se sigue ocupando tierras palestinas, donde el Plan Prawer prevé expulsar a miles de árabes de sus territorios a través de una clara discriminación racial, donde se aplican dos sistemas legales, uno civil para la población israelí y otro militar, para los palestinos. Allí, en uno de los últimos vestigios del colonialismo, el primer ministro israelí Benjamin Netanyahu ha dicho que Mandela es “un luchador por la libertad que repudió la violencia”. Ante ello, el periodista israelí Gideon Levy ha escrito: “Allí estaba él, [Netanyahu en tv] elogiando al “líder moral” y de fondo se veía una ciudad ocupada, Jerusalén, cuyos residentes palestinos son oprimidos y desposeídos, una ciudad donde prevalece el régimen de separación, un ejemplo del apartheid israelí, aunque no el peor”. ¿Y qué me dicen de Simon Peres, el presidente de Israel, que ha dicho que Mandela era “un gran dirigente que cambió el curso de la historia”? Peres es el mismo que en los años 70 formaba parte del gobierno israelí aliado de Sudáfrica y de hecho fue él, como ministro de Defensa, el que ofreció armamento nuclear al régimen del apartheid sudafricano, contra el que Mandela luchaba. Sudáfrica fue en aquella época el mayor cliente de la industria militar israelí, en un momento de estrechas relaciones entre ambos países. Por aquel entonces también Ronald Reagan o Margaret Thatcher estaban al lado de la Sudáfrica segregacionista. Curiosamente, tanto Netanyahu como Peres optaron por no acudir al funeral de Mandela en el último momento. El primero alegó que el viaje era muy caro; el segundo, que tenía gripe. Sus ausencias también responden a la actitud de Sudáfrica, que recientemente anunció la limitación de sus relaciones con Israel y donde diversas instituciones -sindicatos, universidades- apoyan la campaña de boicot contra los productos de las colonias israelíes. Una pitada pública en suelo sudafricano contra Netanyahu o Peres no habría sido la imagen ideal para Tel Aviv. El apartheid en Israel “El apartheid existe en todo el país. Este es un territorio donde viven dos pueblos gobernados por un solo gobierno que es elegido por un solo pueblo, pero que determina el futuro de todos”, ha escrito esta semana la periodista israelí Amira Hass. Las leyes israelíes facilitan la discriminación y segregación de los palestinos. Contemplan el arresto de palestinos sin cargos ni juicio por un tiempo que puede superar los dos años. Limitan la libertad de movimientos de los palestinos, recluidos en pequeños bantustanes sin unión territorial, aislados y rodeados de muros, checkpoints militares y vallas. Son las leyes las que permiten que, como ha ocurrido esta semana, militares israelíes disparen contra civiles y menores palestinos, o que los ataquen cuando protestan con fotografías de Mandela en la mano, como han hecho estos días. pàgina 6 núm. 149 Opinió Son las leyes las que sostienen la existencia de dos infraestructuras separadas -electricidad, agua, transporte, carreteras- una para los israelíes, otra -evidentemente la precaria- para los palestinos. Es el Estado israelí el que beneficia con un sistema de incentivos económicos y becas a los colonos que ocupan territorio en Cisjordania, a los que protege con su propio ejército. Es la Ley del Retorno la que permite a cualquier judío del mundo - o a cualquier que decida hacerse judío- vivir en Israel pero niega el derecho de los palestinos a estar en su propia tierra, que ha sido suya durante cientos o miles de años. Son las leyes las que han permitido que los israelíes se quedaran con terrenos y casas de palestinos y las que siguen legitimando la ocupación, que continúa practicándose cada día. Una carta a Mandela desde Palestina “Desde la celda de mi prisión nuestra libertad parece posible porque ustedes alcanzaron la suya”, ha escrito, en memoria de Mandela, el activista pales- tino Marwan Barghouti, encarcelado por Israel en 2002 y considerado por algunos como una de los potenciales líderes del pueblo palestino. “Su país se ha convertido en un faro y nosotros, como palestinos, estamos desplegando las velas para llegar a sus costas”, ha añadido. ¿Habrá en el lado israelí alguien capaz de asumir el rol que desempeñó el presidente sudafricano de Klerk, que reconoció haber experimentado “un proceso de introspección, de arrepentimiento, de reconocimiento de políticas fallidas y de la injusticia que trajeron consigo”? ¿Qué papel estarían dispuestos a desempeñar Europa o Estados Unidos, que al igual que en su día apoyaron a la Sudáfrica del apartheid, hasta ahora no han dado la espalda a Israel? Darle la vuelta a lo hegemónico Mandela pasó de terrorista a héroe. Eso fue parte de su triunfo. Logró darle la vuelta al discurso hegemónico. Lo que en los años 70 era políticamente incorrecto -simpatizar pública- gener 2014 mente con la lucha contra el apartheid- fue transformado en pensamiento dominante. Mandela puso al mundo de su lado, cuando lo había tenido en contra. ¿Qué demuestra todo esto? Que la historia la escriben los vencedores. Que de vez en cuando ganan los buenos, aunque solo sea muy de vez en cuando. Que lamentablemente demasiado a menudo una lucha justa solo obtiene legitimación pública cuando triunfa. Que debemos preguntarnos cuántos Mandelas se quedaron en el camino, olvidados por no haber ganado, enterrados en las páginas no escritas de nuestra historia. Y que mientras hablamos de lo terrible que era el régimen del apartheid de Sudáfrica, atreviéndonos a criticarlo porque hacerlo forma parte ya del discurso hegemónico, hay otras discriminaciones sistematizadas, otras segregaciones, y todo un pueblo, el palestino, sufriendo un claro apartheid ahora mismo, en estos instantes, en tiempo real. pàgina 7 núm. 149 Retalls de... premsa Paraules de Mas... Ja fa uns dies que seguim per la premsa l’estranya deriva política de declaracions del president Mas. Després de reivindicar el llegat polític de Luther King, Ghandi i Mandela, al molt Honorable només li queda donar el pas de reivindicar a Henry David Thoreau, pare del concepte de la desobediència civil moderna. Al temps. El cas és que, en Mas, només actua com un polític modern, del segle XXI vaja. L’important és parlar de drets humans universals. I si et pots apropiar de figures convenientment envernissades, millor que millor. Li treus les parts de la seva biografia que no t’agrada i llestos. Ah! I pots dir tranquil·lament el contrari del que fas que no passa res, fins i tot et reconeixeran com un líder modern i compromès amb el futur de la humanitat. Que li preguntin a Obama, tot un reconegut mestre en aquestes feines. Els discursos i paraules d’en Mas ressonen i d’això en té molta més culpa la premsa que amplifica i interpreta les seves paraules molt més que els seus actes i decisions polítiques. Responsabilitat en tenen els seus gabinets de premsa, segur, però en Mas continua el seu periple mundial a la recerca de suports i no amaga que la seva recerca és de suport econòmic, viatge amb empresaris, assessors econòmics i el conseller d’empresa i ocupació, en Felip Puig, gran seguidor de les doctrines ghandianes com bé sabem. En Mas, i els seus sequaços, continuen sent aquells neoliberals amb afany privatitzador, fills de les escoles d’elit i pares dels futurs líders del país que creixen a les mateixes escoles, si no ho evitem. No oblidem qui són, què fan i què proposen, que la seva bandera és un bitllet o un número de compte bancari, el seu himne va al compàs de les campanes que obren les borses mundials i els seus ideals cotitzen allà on canten, compren i venen accions i propietats que no existeixen o no són seves. Però això no cola i per tant més gener 2014 Toni Álvarez val dotar-se d’un bon aparador i embolcall i què millor que posarse del costat de defensors dels drets humans universals. Així ho fa el Molt Honorable assessorat per les noves fornades de comunicadors, segurament fidels seguidors del programa de Catalunya Ràdio l’Ofici de Viure, sempre quadrant l’equació del benestar personal i mundial, tot a una. No em molesten les seves paraules, la veritat, simplement li podria demanar coherència a les seves paraules. Però sé que li demanaria un impossible perquè està al servei de tot el contrari del que posa com a exemple, així que demanaria que no ens preguéssim seriosament les declaracions folklòriques que se li donen rang de postulat polític i no són més que un circ que no fa gràcia i ens allunya del realment important: la justicia social que ens neguen els mesies econòmics. pàgina 8 La contraportada núm. 149 gener 2014 Pau Gomis A la paret, escrit amb guix, diu: La comuna de Fígols Fou un mes de gener com aquest que just comencem, quan a Fígols, un petit poble del Berguedà, es proclamà el comunisme llibertari, encara que només durà una setmana. Entre els dies 18 i 25 de gener de 1932. Fígols estava composat per tres nuclis diferenciats: al costat del riu, el poble i les fàbriques tèxtils amb la colònia obrera i a la muntanya Sant Josep i Sant Corneli, amb les instal·lacions mineres. La segona crisi internacional, desfermada amb el crack de 1929 a la borsa de Nova York, també passa factura a les nostres terres, tant és així que a mitjans de gener les tèxtils del Llobregat no sols es neguen a pujar els salaris amb proporcionalitat a l’augment del cost de la vida, sinó que volen rebaixar-los i disminuir les plantilles. El 18 de gener s’inicia una vaga pacífica, i es produeixen alguns incidents. Els obrers tèxtils van demanar ajuda als miners, que també estaven descontents per l’acomiadament de 30 companys i per les condicions de treball penoses. Comencen per a desarmar als capatassos i dirigents de les explotacions, que anaven armats, i passen casa per casa exigint les armes als sometents. No s’enfronten amb la Guàrdia Civil, que roman a la caserna. El moviment s’estén per tota la comarca, a Manresa declaren la vaga general i totes les conques mineres i fàbriques de l’Alt Llobregat s’hi sumen. No hi ha enfrontaments, ni víctimes. Es desarmen als enemics de classe, s’apoderen dels pobles i es formen comitès que prenen possessió dels ajuntaments, per començar a organitzar la vida comunitària. Enlloc es cometen robatoris, assassinats o violacions. S’aboleix el diner i es proclama el comunisme llibertari autoorganitzant tots els aspectes de la vida social. Però la revolució, aïllada a l’Alt Llobregat, està condemnada al fracàs. El govern de Manuel Azaña reacciona i envia al general Batet a restablir l’ordre. Aquest es restableix sense necessitat de disparar un sol tret, tot i que hi havia la voluntat de resistir, ja que tenien armes i explosius per a fer-ho. No havia arribat el moment de la revolució! La comuna de Fígols va acabar amb una cinquantena de deportats al Sàhara, Villacisneros, a aquests deportats s’hi va sumar un altra cinquantena, també militants de la CNT, entre ells Durruti, els germans Ascaso, Cano Ruiz, Juan Arcas... Uns anys més tard, el 1975, Fígols tornava a ser notícia, luctuosa en aquest cas, el 3 de novembre van morir 30 miners en un accident a l’explotació de lignit. Notícia degudament silenciada pel franquisme, ja en hores baixes. Volia escriure sobre Nadal, sobre el Sí-Sí , o un discurs ideològic avorridíssim, però m’ha semblat bé fer-ho sobre aquest poblet de Fígols, que un dia va proclamar el comunisme llibertari. Sobre el Sí-Sí només una reflexió, ja que veure la paraula Estat tan repetida em provoca erupcions cutànies, per això us deixo amb unes paraules de Bakunin: “L'Estat democràtic és un contrasentit. L'Estat és per essència autoritat, força, domini i, per tant, desigualtat. Per definició, democràcia és igualtat. Per tant, democràcia i Estat no poden coexistir.”