Mobles Muebles Furniture Pieces Save As

Transcripción

Mobles Muebles Furniture Pieces
Save As… Publications
Mobles Muebles Furniture Pieces
Editor
Save As… Publications
www.saveaspublications.net
Producció
Can Xanlant. Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró i Save As… Publications
Texts
Martí Anson, Julià Guillamon i Andreu Beneit
Correccions
Patricia Valiño
Traduccions
David Morris Hamilton-Ely
Disseny gràfic
ferranElOtro Studio
Tiratge
500 u.
Impressió
Gràfiques Mon
ISBN
978-84-938430-1-4
Dipòsit legal
B-17169-2011
— Aquest llibre no hagués estat possible sense la
col·laboració de les famílies de Mataró i Barcelona
que van tenir mobles de Joaquim Anson i l’aportació
dels arquitectes, Agàpit Borràs, Manel Brullet i
Manel de Torres. També a l’Anna Maria Fradera,
muller de Joaquim Anson.
Dedicat als dos arquitectes que ja no són entre
nosaltres, Narcís Majó i Jordi Capell.
«El meu pare anava amb camisa de màniga
llarga estiu i hivern, la diferència era que a l’estiu
s’arremangava les mànigues. »
— Agàpit Borràs
A la dècada del 1960, el franquisme deixa enrere l’autarquia i inicia una
obertura a l’exterior. És l’Espanya del
SEAT 600, l’arribada massiva del turisme
i l’arrencada de la indústria hotelera,
el naixement d’una societat de consum i
els inicis de la cultura pop. Tanmateix,
la integració del disseny en el dèbil
teixit empresarial és mínima, i molts
productes representen més una voluntat
formal de modernitat que una modernització real de les estructures productives,
antiquades i poc competitives.
Aquells anys representen el despertar dels pioners locals, enlluernats
pel disseny funcionalista centreeuropeu.
És l’època de la làmpada ‘TMC’ de Miguel Milà, de la llum amb suspensió de
Coderch, de les setrilleres de Rafael
Marquina, el cendrer ‘Copenhague’ de
André Ricard i finalment de la motocicleta
Impala i Cota de Leopoldo Milà.
Mentre Europa, després de la segona
guerra mundial, reforça la democràcia
amb una visió social de la societat, que
potencia el lloguer en lloc de la compra,
i popularitza la idea de les cooperatives, a Espanya es potencia la propietat
privada amb una visió individual de la
propietat, els compradors es tornen conservadors i es combat el cooperativisme.
Vint-i-sis anys de franquisme imposen
models difícils de superar. Molta gent
dels anys seixanta veurà en aquesta visió
social europea i en l’esperit cooperatiu
una manera d’oposar-se a la dictadura.
El Concili Vaticà II va obrir les portes
a una nova visió de l’església. Molts hi
van veure també un camí per transformar
les relacions socials.
L’escoltisme va ser un refugi per
a molts joves. És en aquest ambient on
van sorgir algunes de les primeres reivindicacions polítiques en contra de la
dictadura, no pas com una revolució, sinó
com un espai de trobada on es plantejaven els diferents aspectes polítics i
socials de l’època. El maig del 1950 diversos agrupaments escoltes del país van
fer una acampada als patis de l’Escola
dels Maristes amb el nom de Valldèmia.
Molts joves mataronins hi van participar. L’escoltisme, més que un tipus
d’excursionisme, era un moviment educatiu
que tenia el camp d’acció a l’aire lliure. Al servei de Déu, de la pàtria i del
proïsme: eren els tres eixos fonamentals
d’aquest moviment.*
Joaquim Anson i Antoni Font van
portar l’escoltisme a Mataró, un moviment
de joventut que qüestionava el pensament
dominant en els anys del franquisme, i
una plataforma de coneixença entre diferents grups de gent. Tothom reconeix que
en Joaquim Anson en va ser un dels líders
i que era un plaer conviure amb ell.
En aquestes trobades de joves, a la
ciutat de Mataró, el públic prenia part
P. 7
P. 6
INTRODUCCIÓ
P. 9
P. 8
en els discursos polítics antifranquistes
i catalanistes. Una de les més importants
va tenir lloc a la plaça de darrera de
l’ajuntament de la ciutat. Els que hi van
participar recorden l’ambient reivindicatiu, les xerrades i les intervencions arquitectòniques. L’arquitecte Narcís Majó,
per exemple, hi va presentar el projecte
d’una casa rodona.
En aquella època a la ciutat de
Mataró va sorgir un moviment cooperativista, amb la voluntat d’aplegar esforços
per resoldre els problemes del dia a dia
de la gent. Fer les coses per un sentit
altruista i no per ambició o per negoci:
aquesta era la consigna. A les verdes i
a les madures. En aquella època es van
fer moltes coses amb un sentit d’utilitat
social. El cooperativisme era una manera
de viure, una ideologia altruista, de no
escatimar res. I pel camí del cooperativisme molts van entrar en la política.
El primer pas va ser la creació
de la Unió de Cooperadors, que va tenir problemes legals i que va haver de
cercar aixopluc a la cooperativa Laie de
Barcelona per poder dur a terme els seus
projectes. El moviment cooperativista va
arribar a ser molt actiu als anys seixanta i setanta i amb el pas del temps va
ser la base de la cultura local de la
ciutat. Per començar, una cooperativa de
vivendes, acompanyada d’una cooperativa
de crèdit i d’una cooperativa de cultura.
D’aquesta última va sorgir la llibreria
Robafaves que encara avui és una referència del món cultural català. Els habitatges es van construir en tres fases. Es
tractava d’edificar cases de baix cost,
amb una construcció simple però de qualitat. Als pisos s’hi accedia per concurs.
1967: calia negociar el terreny i aconseguir els diners per començar. 1969: fi de
les obres i inauguració del primer bloc.
Va ser fonamental l’aportació de Narcís
Majó i Manel Brullet, dos joves arquitectes que van col·laborar amb en Joaquim Anson a les cuines dels pisos. Les
cooperatives no pretenien guanyar diners:
els cooperativistes feien coses, no se
sap ben bé què els movia, però se sentien
part de tots els projectes.
El disseny de Narcís Majó i Manel
Brullet consistia a agrupar una sèrie de
vivendes al voltant d’un pati central,
que no tenia la funció de pou, com en
l’arquitectura clàssica sinó d’espai de
convivència i circulació. Es va prioritzar que tots els pisos tinguessin llum
natural. Per això, van fer que la façana
sud fos més baixa que les altres perquè
no tapés el sol dels pisos del darrere.
Es construïen menys pisos, però de bona
qualitat, perquè la gent hi pogués viure
dignament. El pati central recorda una
mica un poble: és el centre de la vida
comunitària, punt de trobada i espai de
joc per a la canalla.
Tot el projecte respon a aquesta
idea fonamental. Hi ha altres elements
remarcables: la voluntat d’utilitzar fins
a les últimes conseqüències un sistema
constructiu econòmic: edificar amb una
estructura interior de ciment armat i maó
vist. La façana sorgeix sense cap mena de
premeditació, com la conseqüència directa
de l’ús d’aquests materials.
Crear un habitatge, viure cooperativament, fer política... representava
una altra manera de veure la vida. Als
anys seixanta, a Mataró, sorgeix una
classe mitjana que busca fer la seva
pròpia revolució, apropiant-se del disseny i adaptant-lo als seus mitjans per
tirar endavant. “La moda dels mobles de
l’Anson”, com en deien, només s’entén per
les coneixences, els corrents d’afinitat i
les relacions de confiança personal que es
van generar en aquest entorn.
–
*‘Escoltisme a Mataró. La història
del segon inici’. Joaquim Anson. Fulls
del Museu Arxiu de Santa Maria.
Assegut a la seva butaca preferida, Joaquim Anson parla amb nostàlgia de
la seva activitat de dissenyador de mobles: deu anys de feina. En parla com si
no tingués cap importància: com un bolet
que va sortir a la tardor i que tothom
va trobar perfecte. Quin bolet era? Tant
se val: una llenega, un ou de reig, un
rovelló... Potser va ser el bolet més
senzill, un bolet més que va sortir un
dia. Però perquè es facin bolets cal un
entorn adequat. I aquest entorn va ser
l’experiència d’una època i d’una gent
determinada, que no es definia pels diners sinó per la manera de viure.
Seu al menjador de casa seva a
Mataró, l’única casa que conserva tot
el mobiliari que va dissenyar. “Va ser
una cosa que va passar, m’hi vaig trobar al mig sense pretendre-ho”. Va ser
l’esperit dels anys seixanta, que començaven a canviar la manera de fer. Va
ser el Concili Vaticà II que va canviar
moltes actituds. Va ser la gent que va
començar a ser diferent, oberta, senzilla. Era la primera vegada després de la
guerra que la situació econòmica feia
possible tenir un gust especial per les
coses, mirant de trobar però, sempre, la
solució més a l’abast.
Les circumstàncies que van dur
en Joaquim Anson a fer mobles són, com
veurem, molt diverses i, sumades una
darrera l’altra, li donen la raó pel que
fa al pes de l’atzar.
Segons l’Anson tot va començar
amb l’experiència de l’escoltisme, al
voltant dels anys cinquanta. Els joves
de Mataró buscaven un local per reunirse i que fos com casa seva: “que el
decoressin al seu gust, que hi construïssin les taules, els seients i els
armaris per guardar-hi els llibres i
les eines”. Van aconseguir un espai al
soterrani de la sagristia de l’església
de Sant Josep. L’Anson els animava:
“Vinga! Martells, serres, claus, visos, tornavisos, fustes i escorces de
poll de Can Maymí!.” Tothom es va posar
mans a l’obra amb entusiasme: “Troncs de
pi, tallats a la mida escaient, folrats
per la part de dalt amb pell de conill,
curtida no sé com, feien de tamboret.
Uns troncs partits pel mig que ens vam
trobar a la riera, encreuats i penjats
del sostre amb cordes, els transformàrem
en llums.”* Els escoltes havien fet una
tradició de construir els mobles al local o quan feien sortides. Aquesta idea
es troba a la base dels projectes de
l’Anson: una estructura simple on es veu
sempre la mà de l’artesà. Només cal fullejar el llibre ‘Mans hàbils’ d’Albert
Boekholt per veure el tipus de construc-
P. 11
P. 10
«Jo feia els mobles igual que el nen que veia un
avió en un aparador d’una botiga i no se’l podia comprar, se n’anava a casa seva i amb quatre fustes se’n
feia un de semblant. És això, ni més ni menys. »
— Joaquim Anson
P. 13
P. 12
ció, simple, funcional i feta amb el material més accessible, que caracteritza
els dissenys de l’Anson.
L’any 1960, quan es va casar i va
anar a viure a Premià de Mar, Joaquim
Anson ja es va construir alguns mobles
amb l’ajuda d’un fuster; segurament, per
motius econòmics. Encara no eren ben bé
mobles seus, però estava tan interessat a fer-ne que va aprofitar la primera
oportunitat que li va arribar. Aquesta
prova li va fer veure la possibilitat
de tirar endavant. Quan es va casar el
seu amic Pim Montserrat, li va encarregar els mobles amb la particularitat
que li va donar els dissenys dibuixats:
els havia tret d’una revista de decoració de l’època. Eren mobles que li
agradaven, no se’ls podia permetre i va
decidir copiar-los. En Joaquim Anson es
va embolicar en aquest projecte i va ser
l’única vegada que va fer els mobles ell
mateix, amb els pocs mitjans que tenia.
Gràcies a l’ajuda de gent coneguda, la
feina va arribar a bon terme: mentre els
seus amics estaven de viatge de noces,
en Joaquim Anson els va moblar el dormitori.
Durant els anys posteriors,
l’arquitecte Jordi Capell va ser, definitivament, el culpable de que Joaquim
Anson es dediqués a fer mobles. A més
d’un bon arquitecte, en Jordi Capell era
un personatge emblemàtic. Sabia treure
el potencial de la gent que l’envoltava
i li agradava promocionar-los. És el cas
d’un jove venedor de roba, molt professional, d’una botiga de Mataró dels
anys seixanta. Era molt popular, perquè
tothom qui entrava a la botiga en sortia
amb una americana. Capell va considerar
que en aquell negoci estava desaprofitat
i el va fer comercial de la immobiliària
que havia muntat amb en Marc Fuster.
Gràcies a la seva aportació, l’empresa
va créixer ràpidament.
Aquesta manera d’actuar es va
reproduir, també per amistat en aquest
cas, entre en Capell i en Joaquim Anson. L’arquitecte el va introduir en
el món de l’arquitectura, el disseny
i el mobiliari i li va donar una visió professional. Li va fer descobrir
les qualitats que tenia sense ser-ne
conscient –era un bon dibuixant i tenia un do per dissenyar espais– i les
va potenciar, fent-li treure el millor
d’ell mateix. D’entrada, el va convidar a participar en el mobiliari d’un
bloc de pisos a Pineda de Mar, juntament
amb el fuster Sixto Samper. Conviure i
parlar amb en Capell va permetre Joaquim
Anson aprendre moltes coses, no només
d’arquitectura, sinó també pel que fa a
la implicació política de l’època.
L’arquitecte Agàpit Borràs, busca un referent a aquesta relació en el
món clàssic: “La relació entre Anson
i Capell era molt semblant a la que
van tenir Palladio, un dels arquitectes més importants de la història de
l’arquitectura occidental del renaixement tardà, i Giangiorgio Trissino,
el poeta que va tutelar-li la carrera.
Palladio era un picapedrer que feia molt
bé la seva feina i el poeta, veient-ne
les la potencialitats, el va ajudar a
ser un gran arquitecte”. La diferència,
però, és que Joaquim Anson, mai es va
considerar res dins del món del disseny.
Sempre afirmava, modestament, que tenia
una habilitat per dibuixar i veure volums, i que Jordi Capell li va donar la
possibilitat d’explotar-la.”
En Joaquim Anson va treure molt
de profit de tres projectes singulars
en els quals va participar juntament
amb l’arquitecte Narcís Majó: les cases per a la família Saurí Colomer i
Sanz Graupera i la rehabilitació de la
casa de la família Majó al carrer Sant
Agustí de Mataró. En els plànols de dos
d’aquests projectes trobem els mobles
dibuixats al lloc que havien d’ocupar.
En podem concloure que la participació
de Joaquim Anson partia d’un treball en
comú, altruista, que en aquella època no era gens estrany. L’obra era el
resultat d’un diàleg entre diferents
professionals: l’arquitecte, l’Anson i
les tauletes de nit de l’Anson. Es fa
difícil dir si aquest llit d’obra va ser
idea d’en Narcís Majó o del mateix Saurí, que n’era el delineant.
La col·laboració de tots tres a
l’hora d’aportar idees i concretar-ne el
resultat va ser clau en el projecte de
les cuines conegudes com ‘Laboratori’
dels pisos de la cooperativa de Mataró.
Una vegada més, no es tractava d’abordar
qüestions teòriques sinó de resoldre el
problema concret: el mobiliari de cuina
d’uns habitatges. Aquest mobiliari és
comú a tots els projectes d’en Narcís Majó, fins i tot en el projecte que
va fer per casa seva. D’aquí es podria
concloure que en Narcís Majó era qui
portava la veu cantant en aquelles reunions i que en Joaquim Anson hi aprenia
i hi aportava idees. Les ‘Laboratori’
van crear una petita moda i també les
podem trobar en d’altres cases, com la
de l’arquitecte Manel de Torres. Es
caracteritzen pel petit volum i per
la comunicació amb el menjador a tra-
van agradar molt i li va demanar si es
veuria amb cor de fer els de casa seva.
Com que no tenia massa diners van buscar
la manera de poder-los fer amb 30.000
pessetes. L’Anson li va dir que 3.000
eren seves i que les altres 27.000 les
defensaria com si fos ell mateix qui es
casava. Va fer números amb el fuster, va
buscar mil i una possibilitats i finalment se’n van sortir.
A partir d’aquí, i sense que hagués d’anar darrere de ningú, un amic
rera un altre li anaven demanant els mobles. La relació que establia amb aquest
cercle d’afinitat i confiança no era, ni
de bon tros, mercantil. Les reunions a
casa seva eren habituals però els mobles
compartien protagonisme amb molts altres
temes i preocupacions i, finalment, esdevenien un element més en la continuïtat
d’un procés.
del segon inici’. Joaquim Anson. Fulls
del Museu Arxiu de Santa Maria.
P. 15
P. 14
l’aparellador o delineant. Per aquesta
raó es fa difícil saber d’entrada qui va
fer què. Els tres habitatges tenen detalls similars: la distribució hi té un
pes molt important i la llum natural hi
juga un paper bàsic.
En aquests tres projectes no es
pot treure l’aigua clara de com anava el disseny de mobles, sobretot dels
fixos, com ara els mobles de cuina. Queda
clar, però, que certes maneres de fer
d’en Narcís Majó van fer descobrir a
l’Anson nous materials i noves formes de
treballa;.per exemple la uralita premsada de colors, un material molt utilitzat en l’arquitectura de l’època que
l’Anson va emprar anys més tard en els
seus dissenys. Un altre aspecte habitual
en l’arquitectura dels seixanta –i que
l’Anson va portar a l’extrem a la casa
de vacances de la seva família a Oix–,
era la utilització de l’obra mateixa
com a part del mobiliari. A la casa de
la família Saurí Colomer, hi ha un llit
de matrimoni fet d’obra, acompanyat amb
vés d’una finestra i una calaixera doble
molt particular: calaixos col·locats al
taulell que separa la cuina del menjador
i que es poden obrir pels dos costats.
Així, el mateix calaix serveix quan ets
a la cuina i quan vols servir la taula des del menjador. Aquesta cuina es
va avançar al seu temps i la majoria
d’aquests pisos encara la mantenen.
Un cop es va inaugurar l’edifici,
moltes de les famílies que hi van anar a
viure no van dubtar a demanar a Joaquim
Anson els mobles de casa seva. El procés
de treball havia tingut un resultat positiu: l’arquitectura i el mobiliari es
complementaven perfectament.
Un darrer episodi pot explicar
perquè Anson es va dedicar a fer mobles:
la casa nova que es va fer al barri de
Rocafonda. En aquells anys, Rocafonda era un espai per urbanitzar, camps i
terrenys a punt pel nou creixement de la
ciutat producte de la immigració. La relació que va establir amb Jordi Capell,
que va ser qui va projectar la casa, va
repercutir en el seu ideal d’habitatge,
el va fer tocar de peus a terra, sense renunciar però als seus plantejaments. Els mobles que tenia abans de
traslladar-se a la casa nova eren mobles
funcionals, tal i com en deien a l’època
“mobles de potes deshonestament obertes”, i no encaixaven amb l’arquitectura
de la casa. Per això l’Anson se’ls va
vendre i va pensar a fer els mobles de
casa seva amb un fuster que hi havia a
prop d’on vivia. Es va moblar tota la
casa: l’entrada, el menjador, la cuina i els dormitoris. Dissenys fets per
ell mateix, d’acord amb el seu estil:
senzill, funcional, pràctic, econòmic
i sempre amb pi de Flandes. Els mobles
són la conseqüència de la inquietud
d’un propietari que comprova que els
mobles vells “es fotien ‘patades’ amb
l’arquitectura” –diu rient.
Com tot a la vida, un fet porta a
un altre. Quan va tenir la casa moblada
va rebre la visita d’un amic, l’Eduard
Huertos, que es casava. Els mobles li
Quan en Joaquim Anson dissenyava mobles, pensava sempre en l’espai on
s’havien de col·locar. Lleixes, calaixeres,
butaques, sofàs etc... formaven part de
l’arquitectura. Dissenyava mobles i pensava
espais. El més important era el conjunt.
El disseny dels mobles seguia unes
directrius molt clares. No eren mobles
estàndard: s’adequaven a la gent. I així,
en trobem que combinen la fusta amb l’obra
vista, com en el cas del despatx de la
gestoria de la família Montlleó. Aquesta
manera de fer la va aprendre en les seves
col·laboracions amb arquitectes com Jordi
Capell o Narcís Majó.
El fet d’haver treballat amb arquitectes va accentuar el sentit de l’espai
de l’Anson. En sabia molt, tothom t’ho
diu. Aprofitava l’estructura del pis per
col·locar-hi calaixeres, prestatges o jardineres fins i tot. Amb un tauló de pi feia
la base que encaixava amb l’arquitectura
i aguantava el moble. Joaquim Anson tenia
una habilitat especial per fer aquesta mena
de combinacions. Però, si el sents parlar,
sembla que tot plegat es reduís a agafar
quatre fustes i adaptar-les a l’espai.
Va ser un pioner. La seva feina era fer mobles a mida, com un sastre,
ben pensats i ben fets, austers i ben
dissenyats. Tot plegat té alguna cosa
d’entranyable. La idea era fer el pis, moblar l’habitatge, generar entorns adequats
a les necessitats de les famílies.
Avui en dia ja no podem trobar els
espais que havia planejat i dissenyat
en Joaquim Anson. Moltes de les famí-
lies que hi vivien han canviat de casa
o, senzillament, el temps ha imposat
la seva llei, els mobles han desaparegut i han estat substituïts per altres.
En molts casos quan ha calgut canviar-ne
algun, els propietaris han intentat seguir
la filosofia inicial, han comprat mobles
semblants o els han fet fer de nou a un
fuster, seguint les línies dels models
originals. Tot el que ara podem trobar són
alguns mobles que han sobreviscut enmig de
mobles més moderns. També és molt habitual trobar-ne a les segones residències.
Podríem dir que les famílies no es volen
desprendre dels mobles i que els conserven, com a presència i reivindicació dels
anys seixanta.
Com diu l’Eduard Huertos, que en
aquells anys va ser delegat dels socis de
la cooperativa d’habitatge: “Els mobles
d’en Joaquim eren fantàstics, molt sòlids,
de fusta massissa. Teníem la taula de menjador i la vam voler col·locar a l’estudi.
Les mides no encaixaven i vam dubtar a tallar-ne un tros, sense fer malbé la peça.”
A la casa de la família Escoda
Sabater, a Mataró, es pot veure clarament l’efecte del pas del temps. Ja no
tenen cap moble de l’època. Joaquim Anson
va dissenyar els mobles damunt de plànols, amb solucions que tenien en compte
l’arquitectura de l’edifici. Va empescarse un sistema de tancaments de fusta
amb ceràmiques i vidre per separar els
diferents espais, va dissenyar els mobles,
la porta d’entrada i les portes de les
habitacions. La seva intervenció tenia un
P. 17
P. 16
«En Joaquim Anson no dissenyava mobles,
pensava espais. »
— Josep Maria Canals
tenia com a punt de referència el conjunt
de l’espai.
Els referents dels mobles de Joaquim Anson són relativament fàcils de
trobar. La relació que va mantenir amb
diferents arquitectes li va obrir els
ulls cap a un tipus de mobiliari que, als
anys seixanta, estava de moda: el mobiliari funcional. Però no només es tractava de fer mobles: al darrere hi havia
un moviment transparent, transversal,
progressista i contestatari. Per damunt de
tot es tractava de ser honest. En arquitectura es feia servir el formigó, per fer
l’estructura, i el maó vist per als recobriments. Materials assequibles, resistents, fàcils de col·locar, seriats, que
representaven una nova forma de bellesa.
En els mobles es buscava la construcció
senzilla, amb l’estructura a la vista. I
un material sòlid: la fusta massissa. Enfront de l’arquitectura d’estils històrics
de l’època de l’estraperlo, l’austeritat
es va convertir en un valor polític, un
senyal d’identitat de la reivindicació
contra la dictadura franquista.
Els mobles de l’Anson apareixen en
aquest context de modernitat i senzillesa.
La idea de luxe hi és absent; per contra,
la idea de canvi és bàsica. Es tracta de
fer un pas endavant, oblidant el que hi
havia abans, un pas productiu que sempre
representa un aprenentatge. El punt de
partida són les referències arquitectòniques de gent com Alvar Aalto, d’actituds
combatives como les d’Enzo Mari i la presa
de posició dels arquitectes catalans, com
ara José Antonio Coderch o el Grup R.
El disseny Italià exercia una gran
influència en el món de l’arquitectura i
l’actitud, per exemple Enzo Mari descriu
molt bé el que es buscava en aquell moment:
“La meva poètica és que els propis operaris
dissenyin les cadires. Actualment no es donen les condicions perquè això sigui així,
però és el meu somni. Igualtat vol dir produir per a tothom. Si tothom participa en
el projecte es pot produir a gran escala.
Cadascú ha de tenir la seva pròpia cultura
per poder realitzar objectes. Per a mi, el
P. 19
P. 18
sentit global. A mesura que han anat passant els anys, la família Escoda Sabater
ha anat substituint els mobles vells per
altres de nous, però els tancaments de
fusta i les portes encara hi són.
Els mobles es caracteritzaven per
la senzillesa, eren austers i sense vanitat. Mobles raonables a un preu assequible. Treure el màxim partit dels pocs
recursos, sense ornaments. Calia gust i
sensibilitat per treure partit dels pocs
mitjans. “La mateixa fusta que pots posar
en una paret, si la poses d’una manera
determinada fa lleig i ningú no la valora.
Però segons la combinació que en facis
sembla una cosa extraordinària.” –diu en
Joaquim Anson.
Gairebé tots els dissenys estan fets amb pi de Flandes massís, una
fusta barata per l’època, que no deixava
de ser una fusta d’una certa qualitat:
l’honestedat per damunt de tot. “La dignitat tant pot ser en un moble de caoba com
en un moble de Flandes” –diu en Joaquim
Anson. Treballar amb pi de Flandes volia
dir treballar amb una fusta que tenia
nusos. No s’hi podien fer miracles, però
dintre de tot, era un material noble.
Un cas que Joaquim Anson explica
sempre, permet veure els jocs de mans que
calia fer per aconseguir un bon preu. A
finals dels anys cinquanta va encarregar a
un fuster un conjunt de fustes i caixons
muntats, a mida, sense explicar-li per què
eren. El dia que el fuster va portar les
fustes, Anson li va demanar que els hi muntés. “Collons –va dir el fuster, en veure
els mobles—si ho arribo a saber no t’ho
faig tan bé de preu!” Mobles gairebé a preu
de fusta: aquesta era la diferència.
Els mobles no anaven collats: es
feien servir metxes –extrems de menys
secció que la resta de la peça, que
s’introdueixen en el forat, el buit o
el trau d’una altra peça– i ‘entregues’
–l’extrem de la peça que va introduït a la
paret. El gruix, l’amplada i la llargada s’harmonitzaven. Si calia penjar uns
prestatges es buscava l’equilibri de les
formes en una composició sensible que
disseny va més enllà del consum immediat.
El meu concepte de treball comença amb la
creació d’objectes que transcendeixin la
simple utilitat i la moda del moment. El
disseny ha de tenir un component cultural
i social molt fort, i estar dotat d’una estètica bella, útil i innovadora” (Enzo Mari
defensa l’expressió artística del disseny
davant la tècnica en un article al diari
‘El País’, el 26 de juny del 2000).
Alguns dels primers mobles que va
fer Joaquim Anson van ser còpies, versions de mobles de disseny adaptades a
l’economia de l’època. A tothom li agradava el mobiliari de les botigues de moda
de Barcelona, Casablancas, Mobles Maldà,
o Gres. La gent que li venia a demanar
mobles tenia certa afinitat estètica amb
ell: un client que li ve a demanar que li
faci els mobles descobreix que comparteixen certes actituts perquè, un dia que
el va a trobar a casa seva, veu que té la
làmpada de Coderch penjada al menjador. No
l’original: una còpia exacta que havia fet
amb quatre fustes.
Quan l’arquitecte Manel de Torres
Capell encarrega els mobles a Joaquim
Anson, li passa uns plànols de mobles
copiats de la botiga Gres de Barcelona.
L’Anson els va interpretar i els va fer.
En aquest cas, en lloc de fer servir el
pi de Flandes, va utilitzar pi Oregon i
Belis, perquè en Manel Torres els volia
foscos. Van copiar el sofà ‘Confortable’
d’Albert Aalto i una taula de la botiga
Gres. Fa gràcia perquè el sofà ‘Confortable’ d’Albert Aalto és també còpia d’un
altre sofà. Als anys cinquanta i seixanta,
en el món del disseny i arquitectura, la
còpia era una cosa habitual. Els mobles
que l’Anson va construir per a Manel Torres es van fer servir molt i van acabar
destrossats. Més endavant l’arquitecte es
va permetre comprar els mobles originals
de Gres. Els té per tota la casa, i l’únic
moble de l’època fet per l’Anson és el
llit de matrimoni.
Un altre cas curiós és el d’en Manel Brullet, que va treballar a l’estudi
de l’arquitecte Oriol Bohigas. Li havia
de Flandes. Molts fusters amb els que va
treballar es queixaven que els mobles que
feia l’Anson, a les botigues de Barcelona,
eren més cars. I segurament tenien raó.
Però com diu en Joaquim Anson: “Si amb
la mateixa fusta i amb la mateixa feina els fusters feien un galliner, jo els
feia fer una taula. La traça no era del
fuster, era del dissenyador. Combinar les
fustes d’aquella manera hi donava un valor
afegit.”
Les relacions personals amb els
clients van fer que Joaquim Anson descobrís nous fusters. En Sixto Samper, un
dels més habituals, va començar a treballar amb l’Anson i en Capell en el mobiliari dels pisos que van fer a Pineda i
en la construcció dels mobles de l’escola
Anxaneta. Van moblar molts pisos de Mataró
i fins hi tot van entrar en el mercat de
Barcelona. Un altre cas és el d’en Sacristan que tenia una empresa de fusteria
on un dels treballadors que destacava era
en Pere Roig, que al cap d’uns anys es va
instal·lar pel seu compte i va produir
la realitat comercial. Quan es va començar
a acabar el tracte d’amic i la relació va
passar a ser de productor i client la cosa
ja no funcionava. Quan va intentar adaptarse a aquesta nova manera de fer mai no va
quedar content del producte. Per a Joaquim Anson el més valuós no era el disseny
sinó la confiança de la gent que permetia
resoldre els problemes amb els recursos
disponibles. Quan això es trencava, el
client tenia unes altres exigències més
elevades, ell es perdia i la feina li sortia malament. Per això va deixar de banda
el disseny i es va dedicar a la feina de
gerent de l’Escola Sant Gregori de Barcelona, mentre, de tant en tant, dibuixava a
la revista Cavall Fort*. Mai no va deixar
de dissenyar, però ho feia d’una manera
del tot diferent, com un esbarjo.
Un cop en Joaquim va deixar de fer
els dissenys, aquests no van desaparèixer.
Els fusters van continuar fabricant-ne,
perquè molta gent en demanava. Es tracta
d’un fet habitual. Un cop l’Anson abandona
l’activitat, el fuster continua fabricant
els seus mobles per a una nova clientela,
adaptant els models i seguint el mateix
tipus de construcció.
El Seat 600 es va aparèixer el 1957
com un cotxe accessible, econòmic i barat, i va permetre a molta gent tenir un
vehicle propi. El mobles de Joaquim Anson
van aparèixer a la mateixa època perquè la
gent volia mobles econòmics, senzills, que
lliguessin amb el seu tipus de vida. Quan
l’últim 600 va sortir de la fàbrica, els
treballadors de la SEAT el van acomiadar amb
una pancarta que deia: “Naciste príncipe y
mueres rey”. El 600 es va fabricar durant
disset anys i va deixar una marca inesborrable. Joaquim Anson va passar deu anys de
la seva vida fent mobles i el seu treball
encara forma part de la memòria de la gent.
–
*‘Cavall Fort’. Revista adreçada al
públic infantil i juvenil, feta en català
que va aparèixer el 1961.
P. 21
P. 20
fet un moble que li agradava molt: un
moble de cantonada, amb tot de calaixos,
inspirat en un moble de l’època, de disseny italià. Manel Brullet va agafar els
plànols i els va portar a l’Anson perquè
en fes un de semblant però més barat.
L’Anson va interpretar-los i ho van tirar
endavant. El moble encara es conserva: en
Manel Brullet el té al garatge de casa per
guardar les eines.
Per fer els mobles, després del
primer contacte, el lloc de reunió era
sempre el menjador de la família Anson
Fradera. Joaquim Anson dibuixava els mobles i anava a buscar un fuster perquè els
hi fes. Va treballar amb diversos fusters.
A les primeres èpoques, quan va moblar la
casa de Rocafonda per exemple, va anar
a buscar un fuster que vivia al costat.
Només li va fer aquells mobles: no volia
que li fessin fer coses tant complicades,
no volia problemes, i l’Anson era molt
exigent amb l’acabat dels mobles, el gruix
de les fustes, els angles, els encaixos, i
sobretot amb la tria del material, el pi
molts dels mobles de l’Anson. I L’Eduard
Bosch, ebenista de Mataró, va ser un cas
especial: van fer ben pocs mobles junts
perquè va ser la clientela qui va dir-li a
l’Anson de treballar amb ell.
A l’última època del mobiliari, en
el pas dels seixanta als setanta en Joaquim
Anson va treballar amb Daniel Garcia, un
fuster més industrial, que a més del pi
massís feia servir la melamina i el contraxapat. En aquest moment l’Anson es va
plantejar industrialitzar una mica els dissenys i treballar amb series per col·locar
el producte al mercat a través de la botiga
que tenia al carrer Santa Teresa.
La relació entre l’Anson i els
fusters no només era professional: es van
anar creant vincles d’amistat entre ells,
de la mateixa manera que passava amb els
clients; potser no amb tots, però amb la
majoria.
A finals del seixanta, Joaquim Anson
va emprendre un projecte que va durar tres
o quatre anys: una botiga. Era un negoci
de mobiliari i complements al centre de
Mataró que es deia Cau Bac. L’Anson la va
obrir juntament amb Josep Maria Canals.
Tenien com a soci el senyor Colomer de la
Ferreteria Colomer de Mataró. No acabaven
de lligar del tot. Anson i Canals es plantejaven la botiga com un projecte a llarg
termini, un lloc d’exposició per generar
la clientela i moblar els pisos. L’altre
soci buscava un benefici més immediat. No
es van entendre, el projecte no va arrelar
i el local es va convertir en una botiga
de complements per a la llar. Encara hi
és, al mateix lloc del carrer Santa Teresa
on es va inaugurar el 1969. A la botiga
Cau Bac es van introduir dissenys que a
Mataró no existien i que només es podien
trobar a Barcelona. A part d’oferir els
dissenys de l’Anson s’hi podien adquirir
objectes de disseny de l’època, de Miguel
Milà, Rafael Marquina, Joan Vilanova o
André Ricard, entre molts d’altres.
A principis dels setanta Joaquim
Anson abandona el disseny de mobles. N’hi
continuaven demanant, però el que ell feia
era un bolet, sense cap mena de relació amb
Casa de la Família Anson Fradera a Mataró. Arquitecte: Jordi Capell (1964).
La casa de la família Anson Fradera està ubicada al barri de Rocafonda
de Mataró, que als anys 60 era una zona
de creixement de la ciutat. És una casa
de cos, en forma de L i amb pati propi
que comunica amb el menjador. L’edifici,
de 100m2 de planta, es divideix en tres
pisos: la planta baixa, amb el menjador i
el pati com a eix principal, la cuina amb
traster i el lavabo; la segona planta,
amb tres dormitoris i el lavabo principal; i la tercera planta, molt lluminosa
i amb un estudi de 35 m2 amb accés des
del pati a través d’una escala exterior. Es va plantejar la casa amb un pati
arrecerat del carrer gràcies a un element translúcid que crea un espai íntim i
mediterrani.
Una de les particularitats de la
casa són les parets exteriors, fetes de
maó vist. La seva construcció manté un
cert paral·lelisme amb la ‘Casa Robie’
a Chicago de l’arquitecte Frank Lloyd
Wright. Capell utilitza la mateixa idea
per col·locar els maons d’obra vista: en
dissimula les juntes verticals i accentua
les horitzontals, aconseguint un contrast
entre la verticalitat dels murs i la horitzontalitat de les línies dels maons.
Aquestes característiques la fan
una casa estranya per l’època. Es percep l’esforç de l’arquitecte per tenir
en consideració el barri on es troba: un
barri perifèric.
P. 23
P. 22
«M’hagués agradat sentir la conversa entre Joaquim Anson i Jordi Capell quan van projectar la casa. »
— Agàpit Borràs
P. 25
P. 24
La casa de vacances de la Família Anson Fradera (1971).
Seguint l’esperit de l’edificació
barata, Joaquim Anson, que no era ni arquitecte ni constructor, es va plantejar
la construcció d’una casa de vacances per
la seva família.
Allotjar la família en una casa
individual era el somni de qualsevol
persona d’aquella època i Anson ho va
aconseguir. Durant anys, la família Anson
Fradera va anar de vacances en tenda de
campanya, un concepte heretat de la seva
etapa d’escolta. A finals dels seixanta,
per casualitat, van anar a parar en un
petit poble de la Garrotxa, Oix. Allà van
plantar la tenda i van descobrir que era
un lloc ideal per descansar, lluny de les
presses i amb la frontera d’una carretera
sinuosa de nou quilòmetres.
Després de comprar un solar a les
afores del poble, Joaquim Anson es va
llençar a la construcció per afirmar que
era possible disposar d’una casa a baix
cost utilitzant el mínim de materials
per fer un edifici simple. Com que no era
arquitecte, va dissenyar una casa on la
construcció amb maons cobria totes les
necessitats: tant a nivell d’estructura
com de mobiliari. El disseny traslladava
la idea de plantar una tenda de campanya
a la de construir una obra. L’economia de
l’espai era un dels punts essencials de
l’edificació. La casa no tenia ni una porta entre habitacions i tot el mobiliari
–llits, bancs, cuina...–, s’incorporava a
l’estructura de maó.
La casa tenia 50 m2: una cuinamenjador, una sala d’estar amb llar de
foc, un lavabo i tres habitacions; una
de matrimoni, una pels tres nois, i una
altra per la filla. Com que l’espai era
petit s’utilitzaven tots els racons de la
casa. Tot l’habitatge estava construït a
60 cm sobre el nivell del terra excepte
la sala, que estava separada de la cuina
per una escala.
La cuina-menjador és la sala
d’entrada. Just obrir la porta ens trobem
una taula amb cadires i la cuina a mà esquerra. A la dreta, una obertura que porta
cap a les habitacions i al lavabo, i just
davant, unes escales particulars que baixen a la sala d’estar. Les habitacions són
només l’espai on col·locar els llits, tres
capiculats en el cas de l’habitació dels
fills, i un per la filla en l’espai disponible del passadís. El mobiliari de les
habitacions, també d’obra, aprofitava al
màxim l’espai. Com deia Prouvé, “Els nens
en edat escolar no necessiten res més”.
La sala d’estar estava envoltada per un banc d’obra amb coixins que
servia de sofà i integrava la llar de
foc, única calefacció de la residència.
També hi havia un gran finestral a mà
dreta que permetia contemplar el paisatge
de la zona: el Mont Petit i el Mont Majó
amb la muntanya de Pera al fons. En els
projectes de pisos de Narcís Majó i a la
casa de Mataró projectada per Capell, hi
trobem la mateixa solució: el banc d’obra
envoltant totes les parets de la sala amb
la xemeneia integrada.
La façana passa a ser un factor secundari, sense importància. Tota
P. 27
P. 26
«No hi ha diferència entre dissenyar un moble o
fer-se una casa. »
— Jean Prouvé
P. 29
P. 28
l’energia es desplaça a l’interior i a
la seva funcionalitat. La teoria és la
mateixa que la d‘Oriol Bohigas, José María Martorell i David Mackay quan fan els
blocs de pisos de la Ronda del Guinardó
de Barcelona: la façana és un resultat
quasi no meditat, la conseqüència de la
construcció.
L’exterior de la casa és un cub
enmig d’una esplanada d’userda. Amb tot,
Joaquim Anson va proposar-se des de bon
principi que la casa estigués envoltada d’arbres que fessins de façana a la
construcció. Els pollancres eren, segons
ell, el arbres ideals per aquell terreny,
aprop del riu, ja que amb el pas dels
anys creixerien en alçada i passarien a
ser les columnes de la façana d’aquella
petita arquitectura.
A mesura que va passar el temps,
la casa es va ampliar segons les necessitats de la família i l’arquitectura va
variar quatre vegades al llarg de vint
anys. Primer, amb la construcció d’un
porxo al voltant de la casa original;
després, amb l’ampliació de les habitacions mantenint la filosofia del mobiliari
d’obra, i la construcció del garatge pel
cotxe; i finalment, la construcció d’una
habitació de matrimoni amb estudi per
separar l’activitat del matrimoni de la
dels fills.
A dia d’avui la casa ja no és propietat de la família, i s’ha adaptat als
nous propietaris.
Joaquim Anson, Eduard Bosch i Sixto Samper, 1964
Any
1964
Materials
Fusta de pi de Flandes i coixins de tela
de jute amb estampat escocès
Dimensions
75 x 65 x 73 cm
Col·laboració
Eduard Bosch i Sixto Samper
Butaca individual de formes rectes.
Manté els mateixos gruixos de tauló a
tota l’estructura, i els encaixos entre
els eixos horitzontals i verticals són
totalment visibles. La butaca va amb dos
coixins sense estructura interior.
— Butaca molt baixa. Molts clients opinaven que era una mica
incòmode si t’hi passaves molta estona assegut.
P. 31
P. 30
BUTACA CASTELLVÍ MAJÓ
Joaquim Anson i Sixto Samper, 1970
Any
1970
Materials
Fusta de pi de Flandes i coixins amb tela
escocesa de jute
Dimensions
70 x 65 x 70 cm
Col·laboració
Sixto Samper
Butaca simple de pi de Flandes. La
seva característica rau en la base dels
coixins, feta de fusta, que és on es fixen
les potes amb cargols. Amb tot, igual
que a la resta del mobles, els encaixos
i les metxes són la base de l’estructura.
Una altra diferència, que trenca amb les
formes rectes habituals, són els acabats
arrodonits dels angles de les potes i
el reposa braços. Els coixins d’aquest
moble sempre van anar amb tela de jute
amb estampat escocès de diferents colors:
vermell, blau o verd.
— Aquesta estructura també la va dissenyar com a sofà de tres
places. D’aquest en va fer dos models: un amb la mateixa estructura
que la butaca i l’altre amb calaixos a la part de sota. El menjador de
la família Esquerra Saurí tenia tot el conjunt de butaques i sofà.
P. 33
P. 32
BUTACA ESQUERRA
Joaquim Anson i Pere Roig, 1967
Any
1967
Materials
Fusta de pi de Flandes, cuir i coixins de
tela de jute amb ratlles verdes i blanques
Dimensions
70 x 66 x 66 cm
Col·laboració
Pere Roig
Butaca individual que repeteix
l’estructura habitual de Joaquim Anson:
angles rectes, encaixos vistos i jugant
amb les línies horitzontals i verticals.
Aquesta té tres detalls que no havíem trobat abans: introdueix el reposa braços, el gruix de la fusta és més
lleuger i incorpora les tires de cuir per
aguantar el coixí de l’esquena; característica només utilitzada aquí i en el
sofà de la mateixa família.
— La introducció de les tires de cuir va ser una qüestió que va
plantejar en Jaume Sabater a l’Anson, i ell no va tenir cap mena de
problema en introduir-les en l’estructura del moble.
P. 35
P. 34
BUTACA SABATER
Any
1970
Materials
de jute amb motius florals
Dimensions
65 x 65 x 65 cm
Col·laboració
Sixto Samper
Estructura de fusta senzilla, amb
caixons o sense, que aguantava dos grans
coixins de formes rectes amb estampats
llampants. Aquest tipus de mobiliari és
típic del disseny dels anys 70. Butaques,
sofàs, estanteries i calaixeres fan un
tot i desapareix el moble individual fent
que el mobiliari s’integri completament a
l’arquitectura. Les butaques es poden posar una al costat de l’altre fent un sofà
de dues o tres places.
— La família Cisteró és una de les moltes famílies de Barcelona
per les quals Joaquim Anson va dissenyar mobles. Però aquesta família té la particularitat d’haver-li demanat dos dissenys: un a finals dels
60 i un altre als 70. El pis de Barcelona es va moblar amb estructura
de pi de Flandes. Anys més tard va moblar-los un pis a Tarragona
amb estructures de coixins llampants i melamina de color blanc.
P. 37
P. 36
BUTACA/SOFÀ CISTERÓ
Any
1969
Materials
Fusta de pi de Flandes, ferro i coixins
de tela de jute
Dimensions
100 x 94 x 76 cm
Col·laboració
Pere Roig
Butaca atípica. Representa un dels
pocs casos en que el moble trenca amb les
línies verticals i horitzontals, i que
utilitza una estructura de ferro com a
punt de recolzament. Té una estructura de
fusta amb gruixos de tauló considerables
i un únic punt de recolzament que, junt
amb el peu de ferro, permet un cert balanceig quan un hi seu. Els tacs de fusta
tapen l’estructura de ferro i impedeixen
que toqui a terra.
— Aquest moble és un encàrrec directe de Pare Brullet. Li va demanar una butaca còmode pel seu mal d’esquena. Anson va dissenyarla amb balanceig i, alhora, va estudiar la forma del coixí del respatller
perquè fos arrodonida a la zona dels ronyons. El senyor Brullet no se
la va treure de sobre fins el dia de la seva mort, i el seu fill Agustí no
va dubtar en heretar-la. Ara és la seva butaca preferida entre tot el
mobiliari de la casa.
P. 39
P. 38
BUTACA BRULLET
Any
1967
Materials
Fusta de pi de Flandes, cuir i coixins de
tela de jute amb ratlles verdes i blanques
Dimensions
75 x 164 x 84 cm
Col·laboració
Pere Roig
Sofà més complex que els altres.
L’estructura també està feta amb horitzontals i verticals en angle recte, però amb una inclinació que recorda
l’estructura de la butaca Brullet. La
fusta massissa i el tauló gruixut fan
que aquest moble tingui una estructura
molt robusta i rígida que contrasta amb
aquest angle de construcció. Igual que a
les butaques de la mateixa casa, utilitza
tires de cuir per aguantar el coixí de
l’esquena.
— Una de les coses més habituals que ens trobem en els dissenys de
Joaquim Anson és l’incopliment en els terminis d’entrega. En aquest
cas, el matrimoni Sabater va anar de viatge de noces sense tenir els
mobles de casa seva. A la tornada, encara van trigar una mica a tenir
tot el mobiliari, però el llit, com sempre, va ser el primer en arribar.
P. 41
P. 40
SOFÀ SABATER
Any
1966
Materials
de jute amb estampat escocès
Dimensions
70 x 168 x 65 cm
Col·laboració
Sixto Samper
Sofà robust i molt pesat,
d’estructura de taulons gruixuts i amples amb encaixos i metxes visibles.
Tot l’esquema del moble és una combinació de taulons jugant amb la vertical i
l’horitzontal. El sofà és de tres places
i va acompanyat de la butaca individual,
del mateix tipus d’estructura. L’única
diferència entre el sofà i la butaca és
el sistema de potes. Mentre el sofà juga
amb les verticals i horitzontals en angle
recte, les potes de la butaca són dos
taulons en forma de creu.
— L’aspecte robust i la fusta massissa de formes rectes agradava a
molta gent, en contraposició als mobles de potes exageradament obertes
que es venien a les botigues de l’època.
P. 43
P. 42
SOFÀ SAURÍ
«El més difícil és fer cadires. »
Joaquim Anson, s/d
— Joaquim Anson
Les primeres cadires que Anson va
dissenyar eren robustes i pesades, semblants al mobiliari que es podia trobar
llavors a les esglésies. Més tard, quan
va començar a treballar amb contraplacats
de melamina, va fer cadires on el disseny es preocupava per la simplicitat de
l’estructura i la combinació de colors
que li permetia la fòrmica amb el color
de les teles dels coixins.
Però Anson mai va quedar satisfet
del resultat dels dissenys de les seves
cadires. Després de diferents intents
sense solució, finalment es va decantar per encarregar-les a Silleros, una
empresa de Barcelona. Silleros estava
especialitzada en cadires i Joaquim Anson
va agafar el model estàndard de vímet amb
potes i travessers rodons, i va introduir-hi una única variant: el material de
què estava feta. Silleros feia les seves
cadires amb pollancre i les van fer de pi
de Flandes per l’Anson. Així podien acompanyar la resta de mobiliari mantenint
una unitat. A partir d’aquest moment, i
actualment encara a moltes cases, trobem
les cadires de Silleros acompanyant el
seus mobles. Així, Anson va trobar una
solució pràctica que mantenia la filosofia
dels seus dissenys.
P. 45
P. 44
CADIRES
Any
1966
Materials
Fusta de pi de Flandes
Dimensions
50 x 60 x 60 cm (taula) i 57 x 29 x 29 cm
(cadira)
Col·laboració
Sixto Samper
Taula i cadires econòmiques
d’estructura molt simple, dissenyada per
la primera època de l’escola Anxaneta de
Mataró. Les taules no tenen estructura
d’escriptori escolar ja que estan plantejades per tal que els alumnes puguin
seure als quatre costats.
— Joaquim Anson va ser cofundador de l’escola Anxaneta, als
60, juntament amb Joaquim Montserrat i Bartra, Pere Saleta i Xifré,
Joan Masjuan i Capell, Josep Fradera i Soler i Manuel Cusachs i
Corredor. Es va encarregar de la direcció pedagògica en els inicis del
projecte, i ho va deixar al cap de dos anys per la seva dedicació a la
feina de gerent a l’Escola Sant Gregori de Barcelona i per la seva
nova activitat com a dissenyador de mobles.
P. 47
P. 46
TAULA/CADIRES
ESCOLA ANXANETA
Joaquim Anson, 1967
Any
1967
Materials
Fusta de pi de Flandes, ferro i fusta
folrada amb fòrmica blanca
Dimensions
72 x 160 x 55 cm (taula) i 75 x 30 x 30 cm
(cadira)
Escriptori de dues places amb cadires a conjunt per les aules de l’escola.
Estructura simple de ferro que crea un
espai buit a sota del taulell que permet col·locar-hi les cadires i una major
comoditat a l’alumnat. L’escriptori també
té un caixó enganxat a l’estructura del
moble per guardar llibres. Les cadires i
el caixó mantenen el mateix dibuix que la
taula: una estructura de ferro negre que
contrasta amb el taulell de l’escriptori
folrat amb fòrmica blanca.
— Joaquim Anson, en aquells anys, treballava de gerent de
l’Escola Sant Gregori de Barcelona per guanyar-se la vida i no ho va
dubtar a l’hora de dissenyar el mobiliari pel nou edifici que s’estava
fent a la falda del Tibidabo, al Bellresguard, a la mateixa ciutat. Els
seus dissenys no només es van utilitzar per les aules, sinó que també va
dissenyar les estanteries de la biblioteca de l’escola; aquestes, amb pi de
Flandes massís.
P. 49
P. 48
ESCRIPTORI/CADIRES
ESCOLA SANT GREGORI
Joaquim Anson, 1970
Any
1970
Materials
Fusta de pi de Flandes i uralita premsada
de diferents colors
Dimensions
35 x 75 x 63 cm (taula) i 26 x 26 x 26 cm
(tamboret)
Conjunt de taula i quatre tamborets. Moble lleuger i molt movible,
pensat per aprofitar al màxim l’espai de
sota la taula. Igual que els mobles de
l’escola Sant Gregori, està pensat per
la seva funció però també perquè ocupi
el mínim espai quan es guarda. Tant la
taula com els tamborets tenen el sobre
d’uralita premsada de colors, i fan la
funció de pissarra.
— Després de moblar un pis a Barcelona, la propietària d’aquest
li va oferir fer els mobles per la seva guarderia, de nom Mainada, a la
mateixa ciutat.
P. 51
P. 50
TAULA/TOMBORET
GUARDERIA MAINADA
Any
1969
Materials
Fusta de pi de Flandes (Taula Majó) i
de color blau (Taula Sabater)
Dimensions
73 x 150 x 80 (Taula Majó) i 73 x 160 x
80 cm (Taula Sabater)
Col·laboració
Pere Roig
Taules de menjador que es caracteritzen per la combinació de taulons de la
mateixa mida per fer les potes. La taula
d’en Narcís Majó és més robusta i pesant
degut al gruix del taulons que formen l’estructura de les potes i la d’en
Sabater, de gruixos més prims, molt més
lleugera.
— A en Joaquim Anson li van dir que el disseny fet per la taula d’en Sabater era una còpia d’una taula de l’arquitecte Camp de
Padrós. L’apreciació no li va fer ni fu ni fa, ja que en la producció de
mobles i en l’arquitectura de l’època era molt habitual trobar semblances i inspirar-se en els productes que apareixien a les revistes.
P. 53
P. 52
TAULES MAJÓ I SABATER
Joaquim Anson i Domingo Oller, 1964
Any
1964
Materials
Dimensions
73 x 160 x 83 cm
Col·laboració
Domingo Oller
Taula de menjador que busca l’harmonia entre les horitzontals i
les verticals. Com en tot el mobiliari,
l’estructura i els encaixos són visibles a
tot el moble. El gruix de la fusta fa que
el moble pesi molt, però la seva estructura fa que a primer cop d’ull sembli lleuger. El taulell s’aguanta per uns eixos
horitzontals que deixen un espai buit
entre aquest i les potes, que, suportades
per aquests eixos, queden alliberades de
travessers. Conseqüentment l’espai de sota
el taulell queda completament lliure i
permet posar les cadires amb facilitat a
qualsevol dels seus costats.
— Aquesta taula es troba al menjador de la família Anson Fradera i mai no s’ha mogut d’aquest espai.
P. 55
P. 54
TAULA ANSON
Any
1966
Materials
Dimensions
31 x 180 x 44 cm
Col·laboració
Sixto Samper
Banc que manté l’estructura de la
Taula de Menjador de la família Anson.
Moble baix i allargat que pot servir de
banc acompanyat per coixins, o d’espai
per col·locar-hi objectes de casa.
— Joaquim Anson va trobar el seu sogre prenent mides d’aquest
moble a casa seva sense demanar-li permís. El sogre en va fer una
còpia però el problema és que el fuster no va jugar amb l’equilibri dels
gruixos de l’original, aspecte important en tots els mobles de l’Anson.
P. 57
P. 56
BANC ANSON
Any
1970
Materials
Fusta de pi de Flandes i ‘skai’ verd
Dimensions
70 x 133 x 70 cm
Col·laboració
Pere Roig
Disseny d’una gestoria de la ciutat
de Mataró. Joaquim Anson va dissenyar
la totalitat de l’oficina. Taulells per
rebre els clients, taules de despatx, i
fins i tot va assessorar al client en la
il·luminació. El disseny va ser una combinació d’obra i mobles fets a mida. El
taulell tenia formes circulars i fusta de
pi de Flandes a sobre, i els escriptoris
de tota l‘oficina eren taules amb calaixeres amb el taulell forrat d’skai verd.
Totes les taules eren el mateix model amb
petites variacions: taules individuals
per un cantó i altres per atendre els
clients per l’altre.
— En Montlleó, propietari de la gestoria, i el paleta van estar
esperant molta estona perquè que en Joaquim Anson anés a donarlos els últims detalls per la construcció del taulell d’obra. Però ell, no
se sap per què, no es va presentar, així que van prendre la decisió de
construir-lo ells mateixos sense el seu vist-i-plau. Tot i això, Montlleó
va estar molt satisfet del resultat i quan va haver de canviar el mobiliari al cap del temps, no va dubtar en quedar-se un escriptori que ara
guarda a la seva segona residència.
P. 59
P. 58
ESCRIPTORI
GESTORIA MONTLLEÓ
Any
1964
Materials
de color blau
Dimensions
73 x 157,5 x 84 cm
Col·laboració
Sixto Samper
Taula d’estructura molt simple,
amb la particularitat de que una part del
taulell s’inclina per poder dibuixar. Com
la majoria de les taules, l’estructura de
les potes pretén oferir el màxim d’espai
buit sota el taulell, per treballar amb
comoditat. La part de sobre té dues
planxes d’uralita premsada de color blau,
que, a part de la funció de pissarra,
proporcionen un suport rígid per poder
treballar millor.
— Actualment la taula es troba a l’estudi de Joaquim Anson, a
la tercera planta de casa seva. Al seu fill li encantava i ell li va oferir
sense problema, sabent que la taula no passava per la porta.
P. 61
P. 60
ESCRIPTORI/TAULA
DE DIBUIX ANSON
Joaquim Anson, s/d
Joaquim Anson utilitzava els
prestatges per distribuir formes a les
parets. Per això sempre pensava en mobles modulars d’estructura simple. Tenim
quatre exemples que funcionen de diferent
manera: (1) Prestatge en forma d’U. De
composició molt simple i en dos formats,
de 50 cm i de 100 cm de llarg, la seva
funció és aguantar llibres. La combinació, de gran versatilitat, amb mobles
de calaixera i mobles armari, permet
fer diverses composicions a les parets
segons les necessitats de l’habitatge.
(2) Prestatges modulars. L’estructura
sempre s’aguanta amb taulons verticals
que van des del terra fins al sostre. N’hi
ha de composició senzilla, on els verticals i els horitzontals són iguals i els
gruixos i profunditats s’uneixen a través
d’encaixos simples. Els més complexos
tenen diferents sistemes per aguantar les
estanteries. Aquests prestatges també
poden anar acompanyats de mobiliari de
calaixos que donen al moble una imatge de conjunt. (3) Estructures de mòdul
únic. La seva singularitat rau en la peça
utilitzada per l’encaix entre elles. (a)
Prestatge construït amb mòduls de forma quadrada. S’apilonen l’un a sobre de
l’altre oferint al client la possibi-
P. 63
P. 62
PRESTATGES MODULARS
litat d’omplir les parets al seu gust.
La peça important és un cub de 7x8x8 cm
amb un encaix que serveix per fixar els
mòduls sense haver d’utilitzar cap tipus
de cargol. (b) Prestatgeria modular. Cada
mòdul té encaixos per apilonar-se sense
necessitar cap mena de cargol. Les dimensions d’aquesta depenen de la quantitat
de mòduls que s’utilitzin, i això permet
fer-les a mida. Aquest tipus de mòdul amb
dos prestatges amb encaixos també pot
anar acompanyat de calaixeres o petits
armaris que s’acoblen al mòdul amb el
mateix encaix, així tampoc cal utilitzar
cap tipus de fixació.
Una manera de diferenciar els
mobles de l’Anson amb els que van fer
posteriorment altres fusters, un cop va
deixar l’activitat, és l’harmonia dels
gruixos de la fusta, característica molt
evident a les prestatgeries.
P. 65
P. 64
— A casa de la Maria Majó i en Pep Manté tenen la prestatgeria modular amb el cub d’encaix. Al cub van enganxar-hi adhesius de
les seves activitats polítiques de l’època, i encara hi són.
Joaquim Anson, s/d
Any
s/d
Materials
Dimensions
variables
En tot el mobiliari de calaixeres
i armaris, Anson utilitzava dos tipus de
poms: al principi poms rodons, boles de
fusta massissa que combinaven amb els
acabats arrodonits i el pi de Flandes
dels mobles; més tard va utilitzar poms
circulars, també de fusta massissa, i no
va tenir inconvenient en introduir-los
als mobles amb acabats de melamina de
colors.
— Una altre manera de diferenciar els mobles d’Anson amb altres
de similars, és amb els poms i la seva col·locació en els mobles.
P. 67
P. 66
POMS
Any
1969
Materials
Fusta de pi de Flandes i fòrmica blanca
Dimensions
37 x 198 x 223 cm
Col·laboració
Pere Roig
Llit d’estructura de pi de Flandes
amb suport de conglomerat. El moble és
d’estructura senzilla, amb la particularitat que tan sovint introduïa Joaquim
Anson: les tauletes de nit i el llit són
un tot. Destaca el detall de la base dels
peus –un marc de pi de Flandes amb fòrmica blanca– i la manera de fer encaixar
les cantonades. Tots els encaixos estan a
la vista.
— Tota la clientela diu que els llits dissenyats per Joaquim Anson
eren baixos, massa baixos. En la seva època de joventut anaven molt
bé als clients, però a mida que anaven passant els anys, cada vegada
els costava més aixecar-se’n. Això explica que quasi tots ells, a partir
d’una certa edat, van substituir-los per un llit més alt.
P. 69
P. 68
LLIT BORRÀS
Joaquim Anson, Pere Roig i Sixto Samper, 1965
Any
1965
Materials
de diferents colors
Dimensions
82 x 43 x 40 cm (trona muntada); 36 x 43
x 40 cm (taula), 46 x 38 x 31 cm (cadira)
i 38 x 34 x 24,5 cm (caixó)
Col·laboració
Pere Roig i Sixto Samper
Trona de tres peces combinades.
Muntada fa la funció de trona i desmuntada fa la funció de tauleta, cadira i
caixó per les joguines. Tota l’estructura
és de fusta massissa i la tauleta té el
sobre d’uralita premsada de diversos colors i fa la funció de pissarra.
— No es pot afirmar que la trona sigui al 100% un disseny de
Joaquim Anson. En qualsevol cas, no va dubtar en interpretar-lo i
fer-lo al seu estil.
P. 71
P. 70
TRONA
Joaquim Anson, 1969
Any
1969
Materials
Fusta de pi de Flandes tintat amb diferents colors
Dimensions
14,5 x 18 x 12 cm
Tren de fusta pintada amb colors
vius. Com totes les altres joguines que
va fer, es pot muntar i desmuntar amb
molta facilitat gràcies a un sistema
d’encaixos molt simple. Aquesta és una
joguina realitzada conjuntament amb els
alumnes de l’escola Sant Gregori de Barcelona.
— Anson va fer els trens i cotxes de fusta només per oci, però els
va acabar comercialitzant els anys que va participar a la botiga Cau
Bac. Malauradament se n’ha perdut la pista.
P. 73
P. 72
JOGUINA
YUTES, s/d
El tapissat dels coixins que acompanyaven els mobles eren tots de tela de
jute. Anson, als anys 60, va localitzar
una empresa de Barcelona, de nom YUTES,
que treballava amb aquesta tela estampada. El dibuix més habitual era la tela
escocesa de diferents colors i no va dubtar en utilitzar-lo pel tapissat del seus
mobles. A finals dels seixanta principis
dels setanta, continua utilitzant el mateix tipus de tela però amb els dissenys
de Gonzalo Undurraga, de temes florals i
abstractes i colors molt vius.
Durant els 70, els coixins van
ser una part molt important del mobilia-
ri pels seus dissenys esdevenint part de
l’estructura del moble: amples, grossos
i tapissats amb colors llampants, van
agafar més importància que l’estructura
de fusta, que es convertia en un caixó de
suport.
P. 75
P. 74
TELES DE COIXINS
Els mobles sempre anaven acompanyats de complements. Joaquim Anson
aconsellava a les famílies a quines botigues de Barcelona podien trobar llums
i complements que acompanyessin els seu
disseny d’espai. Per això, a quasi totes
les cases ens trobem el mateix tipus de
làmpades, majoritàriament del dissenyador
Miguel Milà. És molt habitual trobar la
làmpada de peu ‘TMC’, Premi Delta d’Or el
1961, la làmpada de sobretaula Cesta, i
sobretot la làmpada Colgante, de plàstic doble i en diferents colors (verd,
carbassa i vermell). També és habitual
trobar el cendrer ‘Copenhague’ d’André
Ricard, Premi Delta de Plata el 1966, i
un llarg etc...
Quan Anson va participar en el
projecte de la botiga Cau Bac a Mataró va
introduir aquest tipus d’objectes al mercat local, ja que en aquella època no hi
havia cap botiga a la ciutat que oferís
aquests productes. Com ell diu, oferia un
projecte global –mobles, llums i complements– i així sortia més econòmic.
— Miguel Milà i Joaquim Anson no es coneixien ni es coneixen,
però van compartir els seus dissenys per entrar a les cases de Mataró.
P. 77
P. 76
LLUMS
P. 79
P. 78
En la década de 1960, el franquismo deja atrás la autarquía e inicia una
apertura al exterior. Es la España del
SEAT 600, la llegada masiva del turismo y
el arranque de la industria hotelera, el
nacimiento de una sociedad de consumo y
los inicios de la cultura pop. Sin embargo, la integración del diseño en el débil
tejido empresarial es mínima, y muchos
productos representan más una voluntad
formal de modernidad que una modernización real de las estructuras productivas,
anticuadas y poco competitivas.
Aquellos años representan el despertar de los pioneros locales, deslumbrados
por el diseño funcionalista centroeuropeo. Es la época de la lámpara ‘TMC’ de
Miguel Milà, de la luz con suspensión
de Coderch, de las vinagreras de Rafael
Marquina, el cenicero ‘Copenhague’ de André Ricard y finalmente de la motocicleta
Impala y Cota de Leopoldo Milà.
Mientras Europa, tras la segunda
guerra mundial, refuerza la democracia
con una visión social de la sociedad, que
potencia el alquiler en lugar de la compra, y populariza la idea de las cooperativas, en España se potencia la propiedad
privada con una visión individual de la
propiedad, los compradores se vuelven
conservadores y se combate el cooperativismo. Veintiséis años de franquismo imponen modelos difíciles de superar. Mucha
gente de los años sesenta verá en esta
visión social europea y en el espíritu
cooperativo una manera de oponerse a la
– traducciones –
«Mi padre iba con camisa de manga larga
verano e invierno, la diferencia era que en verano se
enrollaba las mangas. »
— Agàpit Borràs
P. 81
P. 80
INTRODUCCIÓN
dictadura. El Concilio Vaticano II abrió
las puertas a una nueva visión de la
iglesia. Muchos vieron también un camino
para transformar las relaciones sociales.
Los campamentos juveniles fueron
un refugio para muchos jóvenes. Es en
este ambiente donde surgieron algunas
de las primeras reivindicaciones políticas en contra de la dictadura, no como
una revolución, sino como un espacio de
encuentro donde se planteaban los diferentes aspectos políticos y sociales de
la época. En mayo de 1950 varios grupos
scouts del país hicieron una acampada en
los patios de la Escuela de los Maristas
con el nombre de Valldemia. Muchos jóvenes de Mataró participaron. Los campamentos, más que un tipo de excursionismo,
era un movimiento educativo que tenía el
campo de acción al aire libre. Al servicio de Dios, de la patria y del prójimo:
eran los tres ejes fundamentales de este
movimiento.*
Joaquim Anson y Antonio Font llevaron los campamentos a Mataró. Era un
movimiento de juventud que cuestionaba
el pensamiento dominante en los años del
franquismo y una plataforma de conocimiento entre diferentes grupos de gente.
Todo el mundo reconoce que Joaquim Anson
fue uno de sus líderes y que era un placer convivir con él.
En estos encuentros de jóvenes en
la ciudad de Mataró, el público tomaba
parte en los discursos políticos antifranquistas y catalanistas. Uno de las
más importantes tuvo lugar en la plaza de
detrás del ayuntamiento de la ciudad. Los
que participaron recuerdan el ambiente
reivindicativo, las charlas y las intervenciones arquitectónicas. El arquitecto
Narcís Majó, por ejemplo, presentó el
proyecto de una casa redonda.
En aquella época en la ciudad de
Mataró surgió un movimiento cooperativista, con la voluntad de aunar esfuerzos para resolver los problemas del día
a día de la gente. Hacer las cosas por
un sentido altruista y no por ambición o
por negocio: esta era la consigna. A las
–
del segon inici’. Joaquim Anson. Hojas
del Museo Archivo de Santa Maria.
«Yo hacía los muebles igual que el niño que ve un
avión en un escaparate de una tienda y no se lo puede
comprar, se va a su casa y con cuatro listones se construye uno parecido. Es esto, ni más ni menos. »
— Joaquim Anson
Sentado en su butaca preferida,
Joaquim Anson habla con nostalgia de su
actividad de diseñador de muebles: diez
años de trabajo. Habla como si no tuviera
ninguna importancia: como una seta que
salió en otoño y que todo el mundo encontró perfecta. ¿Qué seta era? No importa:
una desliza, un oronja, un níscalo ...
Quizá fue la seta más sencilla, una seta
más que salió un día. Pero para que salga
la seta, hace falta un entorno adecuado.
Y ese entorno fue la experiencia de una
época y una gente determinada, que no
estaba definida por el dinero sino por la
manera de vivir.
Se sienta en el comedor de su casa
en Mataró, la única casa que conserva
todo el mobiliario que diseñó. “Fue algo
que pasó, me encontré en medio sin pretenderlo”. Fue el espíritu de los años
sesenta, que empezaba a cambiar la manera de hacer. Fue el Concilio Vaticano II
que cambió muchas actitudes. Fue la gente
que empezó a ser diferente, abierta, sencilla. Era la primera vez después de la
guerra que la situación económica hacía
posible tener un gusto especial por las
cosas, pero siempre tratando de encontrar
la solución más al alcance.
Las circunstancias que llevaron a
Joaquim Anson a hacer muebles son, como
veremos, muy diversas y, sumadas una
tras otra, le dan la razón sobre el peso
del azar.
Según Anson, todo comenzó con la experiencia de los campamentos, alrededor
de los años cincuenta. Los jóvenes de
Mataró buscaban un local para reunirse
y que fuera como su casa: “que pudieran
decorar a su gusto, construir las mesas,
las sillas y los armarios para guardar
los libros y las herramientas”. Consiguieron un espacio en el sótano de la sacristía de la iglesia de San José. Anson
los animaba: “Venga! Martillos, sierras,
llaves, tornillos, destornilladores, maderas y cortezas de pollo de Can Maymí!”
Todo el mundo se puso manos a la obra con
entusiasmo: “Troncos de pino, cortados a
la medida adecuada, forrados por la parte
de arriba con piel de conejo, curtida no
sé cómo, hacían de taburete. Unos troncos
partidos por el medio que nos encontramos en el río, cruzados y colgados del
techo con cuerdas, se transformaron en
lámparas. “* En los campamentos había la
tradición de construir los muebles en el
local o cuando hacían salidas. Esta idea
se encuentra en la base de los proyectos
de Anson: una estructura simple donde se
ve siempre la mano del artesano. Basta
hojear el libro Manos hábiles de Albert
Boekholt para ver el tipo de construcción, simple, funcional y hecha con el
material más accesible, que caracteriza
los diseños de Anson.
En 1960, cuando se casó y fue a vivir a Premià de Mar, Joaquim Anson ya se
construyó algunos muebles con la ayuda
de un carpintero; seguramente por motivos
económicos. No eran exactamente muebles
suyos, pero estaba tan interesado en hacerlos que aprovechó la primera oportunidad que le llegó. Esta prueba le hizo
ver la posibilidad de salir adelante.
Cuando se casó su amigo Pim Montserrat,
le encargó los muebles, y particularmente
le dio los diseños dibujados: los había
sacado de una revista de decoración de la
época. Eran muebles que le gustaban, no
se los podía permitir y decidió copiarlos. Joaquim Anson se enfrascó en este
proyecto y fue la única vez que hizo los
muebles él mismo, con los pocos medios
que tenía. Gracias a la ayuda de gente
conocida, el trabajo llegó a buen térmi-
comunitaria, punto de encuentro y espacio
de juego para los niños.
Todo el proyecto responde a esta idea
fundamental. Hay otros elementos destacables: la voluntad de utilizar hasta las últimas consecuencias un sistema
constructivo económico: edificar con una
estructura interior de cemento armado y
ladrillo visto. La fachada surge sin premeditación, como la consecuencia directa
del uso de estos materiales.
Crear una vivienda, vivir cooperativamente, hacer política ... representaba
otra manera de ver la vida. En los años
sesenta, en Mataró, surge una clase media
que busca hacer su propia revolución,
apropiándose del diseño y adaptándolo a
sus medios para salir adelante. “La moda
de los muebles de Anson”, como lo llamaban, sólo se entiende por las amistades,
las corrientes de afinidad y las relaciones de confianza personal que se generaron
en este entorno.
P. 83
P. 82
verdes y a las maduras. En aquella época
se hicieron muchas cosas con un sentido de utilidad social. El cooperativismo
era una manera de vivir, una ideología
altruista, de no escatimar nada. Y por el
camino del cooperativismo muchos entraron
en política.
El primer paso fue la creación de
la Unión de Cooperadores. Tuvo problemas
legales y buscó cobijo en la cooperativa Laie de Barcelona para poder llevar a
cabo sus proyectos. El movimiento cooperativista llegó a ser muy activo en los
años sesenta y setenta y con el paso del
tiempo fue la base de la cultura local de
la ciudad. Para empezar, una cooperativa
de viviendas, acompañada de una cooperativa de crédito y de una cooperativa de
cultura. De esta última surgió la librería Robafaves que aún hoy es una referencia del mundo cultural catalán. Las viviendas se construyeron en tres fases. Se
trataba de edificar casas de bajo coste,
con una construcción simple pero de calidad. En los pisos se accedía por concurso. 1967: había que negociar el terreno
y conseguir el dinero para empezar. 1969:
fin de las obras e inauguración del primer
bloque. Fue fundamental la aportación de
Narcís Majó y Manel Brullet, dos jóvenes
arquitectos que colaboraron con Joaquim
Anson en las cocinas de los pisos. Las
cooperativas no pretendían ganar dinero:
los cooperativistas hacían cosas, no se
sabe muy bien qué les movía, pero se sentían parte de todos los proyectos.
El diseño de Narcís Majó y Manel
Brullet consistía en agrupar una serie de
viviendas alrededor de un patio central,
que no tenía la función de pozo como en
la arquitectura clásica, sino de espacio
de convivencia y circulación. Se priorizó
que todos los pisos tuvieran luz natural.
Por ello, hicieron que la fachada sur
fuera más baja que las otras a fin de que
no tapara el sol de los pisos de detrás.
Se construían menos pisos, pero de buena
calidad, para que la gente pudiera vivir
dignamente. El patio central recuerda un
poco un pueblo: es el centro de la vida
conocidas como Laboratorio de los pisos
de la cooperativa de Mataró. Una vez más,
no se trataba de abordar cuestiones teóricas sino de resolver un problema concreto: el mobiliario de cocina de unas
viviendas. Este mobiliario es común a todos los proyectos de Narcís Majó, incluso
en el proyecto que hizo para su casa. De
aquí se podría concluir que Narcís Majó
era quien llevaba la voz cantante en
aquellas reuniones y que Joaquín Anson
aprendía y aportaba ideas. Las Laboratorio crearon una pequeña moda y también
las podemos encontrar en otras casas,
como la del arquitecto Manuel de Torres.
Se caracterizan por el pequeño volumen y
por la comunicación con el comedor a través de una ventana y una cómoda doble muy
particular: cajones colocados en el mostrador que separan la cocina del comedor,
y que se pueden abrir por ambos lados.
Así, el mismo cajón sirve cuando estás en
la cocina y cuando quieres servir la mesa
desde el comedor. Esta cocina se adelantó
a su tiempo y la mayoría de estos pisos
aún la mantienen.
Una vez inaugurado el edificio, muchas
de las familias que fueron a vivir allí
no dudaron en pedir a Joaquim Anson los
muebles de su casa. El proceso de trabajo
había tenido un resultado positivo: la
arquitectura y el mobiliario se complementaban perfectamente.
Un último episodio puede explicar
porque Anson se dedicó a hacer muebles:
la casa nueva que se hizo en el barrio
de Rocafonda. En aquellos años, Rocafonda era un espacio por urbanizar, campos
y terrenos a punto para el nuevo crecimiento de la ciudad, producto de la inmigración. La relación que estableció con
Jordi Capell, que fue quien proyectó la
casa, repercutió en su ideal de vivienda,
le hizo tener los pies en el suelo pero
sin renunciar a sus planteamientos. Los
muebles que tenía antes de trasladarse a
la casa nueva eran muebles funcionales,
tal y como lo llamaban en la época “muebles de patas deshonestamente abiertas”,
y no encajaban con la arquitectura de la
casa. Por eso Anson los vendió y pensó en
hacer los muebles de su casa con un carpintero que había cerca de donde vivía.
Se amuebló toda la casa: la entrada, el
comedor, la cocina y los dormitorios. Diseños hechos por él mismo, de acuerdo con
su estilo: sencillo, funcional, práctico,
económico y siempre con pino de Flandes.
Los muebles son la consecuencia de la inquietud de un propietario que comprueba
que los muebles viejos “se daban patadas
con la arquitectura” –dice riendo.
Como todo en la vida, un hecho lleva
a otro. Cuando tuvo la casa amueblada recibió la visita de un amigo, Eduard Huertos, que se casaba. Los muebles le gustaron mucho y le preguntó si se vería capaz
de hacer los de su casa. Como no tenía
demasiado dinero buscaron la manera de
poderlo hacer con 30.000 pesetas. Anson
le dijo que 3.000 eran suyas y que las
otras 27.000 las defendería como si fuera
él mismo quien se casara. Hizo números
con el carpintero, buscó mil y una posibilidades y finalmente lo consiguieron.
A partir de aquí, y sin que tuviera
que buscarlo, un amigo tras otro le iban
pidiendo los muebles. La relación que
establecía con este círculo era de afinidad y confianza; no era, ni mucho menos,
mercantil. Las reuniones en su casa eran
habituales pero los muebles compartían
protagonismo con muchos otros temas y
preocupaciones y, finalmente, se convertían en un elemento más en la continuidad
de un proceso.
–
del segon inici’. Joaquim Anson. Hojas
del Museo Archivo de Santa Maria.
nada dentro del mundo del diseño. Siempre
afirmaba, modestamente, que tenía una habilidad para dibujar y ver volúmenes, y
que Jordi Capell le dio la posibilidad de
explotarla. “
Joaquim Anson sacó mucho provecho
de tres proyectos singulares en los que
participó junto con el arquitecto Narcís
Majó: las casas para la familia Saurí Colomer y Sanz Graupera y la rehabilitación
de la casa de la familia Majó en la calle
Sant Agustí de Mataró. En los planos de
dos de estos proyectos encontramos los
muebles dibujados en el lugar que debían
ocupar. Podemos concluir que la participación de Joaquín Anson partía de un trabajo
en común, altruista, que en aquella época
no era nada extraño. La obra era el resultado de un diálogo entre diferentes profesionales: el arquitecto, Anson y el aparejador o delineante. Por esta razón se hace
difícil saber quién hizo qué. Las tres
viviendas tienen detalles similares: la
distribución tiene un peso muy importante
y la luz natural juega un papel básico.
En estos tres proyectos no se puede
sacar en claro cómo repartieron el diseño
de muebles, sobre todo el de los fijos,
como los muebles de cocina. Queda claro,
sin embargo, que ciertas maneras de hacer
de Narcís Majó hicieron descubrir a Anson nuevos materiales y nuevas formas de
trabajar. Por ejemplo la uralita prensada
de colores, un material muy utilizado en
la arquitectura de la época, lo empleó
Anson años más tarde en sus diseños. Otro
aspecto habitual en la arquitectura de
los sesenta –y que Anson llevó al extremo
en la casa de vacaciones de su familia en
Oix–, era la utilización de la construcción de obra como parte del mobiliario.
En la casa de la familia Saurí Colomer,
hay una cama de matrimonio hecha de obra,
acompañada con las mesitas de noche de
Anson. Se hace difícil decir si esta cama
fue idea por Narcís Majó o por el mismo
Saurí, que era el delineante.
La colaboración de los tres a la hora
de aportar ideas y concretar el resultado
fue clave en el proyecto de las cocinas
P. 85
P. 84
no: mientras sus amigos estaban de viaje
de bodas, Joaquim Anson les amuebló el
dormitorio.
Durante los años posteriores, el
arquitecto Jordi Capell fue, definitivamente, el culpable de que Joaquim Anson
se dedicara a hacer muebles. Además de
un buen arquitecto, Jordi Capell era un
personaje emblemático. Sabía sacar el potencial de la gente que le rodeaba y le
gustaba promocionarlos. Es el caso de un
joven vendedor de ropa, muy profesional,
de una tienda de Mataró de los años sesenta. Era muy popular, quien entraba en
la tienda salía con una americana. Capell
consideró que en ese negocio estaba desaprovechado, y se hizo comercial de la
inmobiliaria que había montado con Marc
Fuster. Gracias a su aportación, la empresa creció rápidamente.
Este modo de actuar se reprodujo, por
amistad en este caso, entre en Capell y
Joaquín Anson. El arquitecto lo introdujo
en el mundo de la arquitectura, el diseño
y el mobiliario y le dio una visión profesional. Le hizo descubrir las cualidades
que tenía sin ser consciente –era un buen
dibujante y tenía don para diseñar espacios– y las potenció, haciéndole sacar lo
mejor de sí mismo. De entrada, lo invitó a
participar en el diseño del mobiliario de
un bloque de pisos en Pineda de Mar, junto
con el carpintero Sixto Samper. Convivir y
hablar con Capell hizo que Joaquim Anson
aprendiera muchas cosas, no sólo de arquitectura, sino también sobre la implicación
política de la época.
El arquitecto Agàpit Borràs, busca un referente para esta relación en el
mundo clásico: “La relación entre Anson
y Capell era muy parecida a la que tuvieron Palladio, uno de los arquitectos
más importantes de la historia de la arquitectura occidental del renacimiento
tardío, y Giangiorgio Trissino, el poeta
que tuteló la carrera. Palladio era un
albañil que hacía muy bien su trabajo y
el poeta, viendo su potencial, le ayudó
a ser un gran arquitecto “. La diferencia
es que Joaquim Anson nunca se consideró
rio funcional. Pero no solo se trataba de
hacer muebles: detrás había un movimiento
transparente, transversal, progresista y
contestatario. Por encima de todo se trataba de ser honesto. En arquitectura se
usaba el hormigón para hacer la estructura, y el ladrillo visto para los recubrimientos. Materiales asequibles, resistentes, fáciles de colocar, seriados, que
presentaban una nueva forma de belleza.
En los muebles se buscaba la construcción
sencilla, con la estructura a la vista.
Y un material sólido: la madera maciza.
Frente a la arquitectura de estilos históricos de la época del estraperlo, la austeridad se convirtió en un valor político,
una seña de identidad de la reivindicación
contra la dictadura franquista.
Los muebles de Anson aparecieron en
este contexto de modernidad y sencillez.
La idea de lujo está ausente; por contra,
la idea de cambio es básica. Se trata de
dar un paso adelante, olvidando el que
había antes, un paso productivo que siempre representa un aprendizaje. El punto de
partida son las referencias arquitectónicas de gente como Alvar Aalto, actitudes
combativas como las de Enzo Mari y la toma
de posición de arquitectos catalanes como
José Antonio Coderch o el Grup R.
El diseño italiano ejercía una gran
influencia en el mundo de la arquitectura y
la actitud, por ejemplo Enzo Mari describe
muy bien lo que se buscaba en aquel momento: “Mi poética es que los propios operarios diseñen las sillas. Actualmente no se
dan las condiciones para que esto sea así,
pero es mi sueño. Igualdad significa producir para todo el mundo. Si todo el mundo
participa en el proyecto, se puede producir a gran escala. Cada uno debe de tener
su propia cultura para poder realizar objetos. Para mi, el diseño va más allá del
consumo inmediato. Mi concepto de trabajo
empieza con la creación de objetos que
trasciendan la simple utilidad y moda del
momento. El diseño debe de tener un componente cultural y social muy fuerte y estar
dotado de una estética bella, útil e innovadora” (Enzo Mari defiende la expresión
Cuando Joaquim Anson diseñaba muebles, pensaba siempre en el espacio donde
había que colocarlos. Estantes, cómodas,
butacas, sofás, etc... formaban parte de
la arquitectura. Diseñaba muebles y pensaba espacios. Lo más importante era el
conjunto.
El diseño de los muebles seguía unas
directrices muy claras. No eran muebles
standard: se adecuaban a la gente. Así,
encontramos algunos que combinan la madera con la obra vista, como en el caso
del despacho de la gestoría de la familia
Montlleó. Este modo de hacer lo aprendió
en sus colaboraciones con arquitectos como
Jordi Capell o Narcís Majó.
El hecho de haber trabajado con arquitectos acentuó el sentido espacial de
Anson. Sabía mucho, todos lo dicen. Aprovechaba la estructura del piso para colocar cómodas, estanterías o incluso jardineras. Con un tablón de pino hacía la
base que encajaba con la arquitectura y
aguantaba el mueble. Joaquim Anson tenía
una habilidad especial para hacer este
tipo de combinaciones. Pero, si lo oyes
hablar, parece que todo estuviera reducido a coger cuatro maderas y adaptarlas al
espacio.
Fue un pionero. Su trabajo era hacer
muebles a medida, como un sastre, bien
pensados y bien hechos, austeros y bien
diseñados. Todo ello tiene algo de entrañable. La idea era hacer el piso, amueblar
la vivienda, generar entornos adecuados a
las necesidades de las familias.
cursos, sin ornamentos. Hacía falta gusto
y sensibilidad para sacar partido de los
pocos medios. “La misma madera que puedes
colocar en una pared, si la pones de un
modo determinado queda feo y nadie la valora; pero según la combinación que hagas,
parece algo extraordinario.” –dice Joaquim
Anson.
Casi todos los diseños están hechos
con pino de Flandes macizo, una madera
barata para la época sin dejar de ser una
madera de cierta calidad: la honestidad
por encima de todo. “La dignidad se puede
encontrar tanto en un mueble de caoba como
en uno de Flandes” –dice Joaquim Anson.
Trabajar con pino de Flandes significaba
trabajar con una madera que tenía nudos.
No se podían hacer milagros, pero dentro
de todo, era un material noble.
Un caso que Joaquim Anson explica
siempre, permite ver los juegos de manos
que había que hacer para conseguir un buen
precio. A finales de los años cincuenta
encargó a un carpintero un conjunto de
maderas y cajones montados, a medida, sin
explicarle para qué eran. El día que el
carpintero le trajo las maderas, Anson le
pidió que las montara. “Cojones, –dijo el
carpintero al ver los muebles– ¡si llego a
saberlo no te lo hago tan bien de precio!”
Muebles casi a precio de madera: esta era
la diferencia.
Los muebles no iban atornillados: se
usaban mechas –extremos de menos sección
que el resto de la pieza, que se introducían en un agujero, el vacío o el ojal de
otra pieza– y entregas –el extremo de la
pieza que va introducido en la pared–. El
grueso, el ancho y el largo se armonizaban. Si hacía falta colgar unos estantes,
se buscaba el equilibrio de las formas en
una composición sensible que tenía como
punto de referencia el conjunto del espacio.
Los referentes de los muebles de Joaquim Anson son relativamente fáciles de
encontrar. La relación que mantuvo con
distintos arquitectos le abrió los ojos
a un tipo de mobiliario que, en los años
sesenta, estaba muy de moda: el mobilia-
P. 87
P. 86
«Jaquim Anson no diseñaba muebles, pensaba
espacios. »
Hoy en día ya no podemos encontrar
los espacios que había planeado y diseñado
Joaquim Anson. Muchas de las familias que
vivían allí han cambiado de casa o, sencillamente, el tiempo ha impuesto su ley,
los muebles han desaparecido y han sido
sustituidos por otros. En muchos casos
cuando ha sido necesario cambiar alguno,
los propietarios han intentado seguir la
filosofía inicial, han comprado muebles
similares o los han hecho hacer de nuevo
a un carpintero, siguiendo las líneas de
los modelos originales. Todo lo que ahora
podemos encontrar son algunos muebles que
han sobrevivido en medio de muebles más
modernos. También es muy habitual encontrarlos en segundas residencias. Podríamos
decir que las familias no quieren desprenderse de los muebles, y que los conservan
como presencia y reivindicación de los
años sesenta.
Como dice Eduardo Huertos, que en
aquellos años fue delegado de los socios
de la cooperativa de vivienda: “Los muebles de Joaquim eran fantásticos, muy sólidos, de madera maciza. Teníamos la mesa
del comedor y la quisimos colocar en el
estudio. Las medidas no encajaban pero no
dudamos en cortarle un trozo, sin estropear la pieza.”
En casa de la familia Escoda Sabater, en Mataró, se puede ver claramente el
efecto del paso del tiempo. Ya no tienen
ningún mueble de la época. Joaquim Anson
diseñó muebles sobre planos, con soluciones que tenían en cuenta la arquitectura del edificio. Se ingenió un sistema de
cierres de madera con cerámicas y cristal
para separar los distintos espacios, diseñó los muebles, la puerta de entrada y las
puertas de las habitaciones. Su intervención tenía un sentido global. A medida que
pasaron los años, la familia Escoda Sabater ha substituido los muebles viejos por
otros nuevos, pero los cierres de madera y
las puertas todavía siguen ahí.
Los muebles se caracterizaban por la
sencillez, eran austeros y sin vanidad.
Muebles razonables a un precio asequible.
Sacar el máximo partido de los pocos re-
chapado. En este momento Ansón se planteó
industrializar un poco los diseños y trabajar con series para colocar el producto
en el mercado, a través de la tienda que
tenía en la calle Santa Teresa.
La relación entre Anson y los carpinteros no era solo profesional: se crearon
vínculos de amistad entre ellos, de la
misma forma que pasaba con los clientes;
quizá no con todos, pero sí con la mayoría.
A finales del sesenta, Joaquim Anson
emprendió un proyecto que duró tres o cuatro años: una tienda. Era un negocio de
mobiliario y complementos en el centro de
Mataró, que se llamaba Cau Bac. Anson la
abrió junto con Josep Maria Canals. Tenían
como socio al señor Colomer de la ferretería Colomer de Mataró. No acababan de
llevarse del todo. Anson y Canals se planteaban la tienda como un proyecto a largo
plazo, un sito de exposición para generar
la clientela y amueblar los pisos. El otro
socio buscaba un beneficio más inmediato.
No se entendieron, el proyecto no cuajó
y el local se convirtió en una tienda de
complementos para el hogar. Todavía sigue
ahí, en el mismo sitio de la calle Santa
Teresa dónde se inauguró en 1969. En la
tienda Cau Bac se introdujeron diseños que
en Mataró no existían y que sólo se podían
encontrar en Barcelona. A parte de ofrecer
los diseños de Anson, se podían adquirir
objetos de diseño de la época, de Miguel
Milà, Rafael Marquina, Joan Vilanova o André Ricard, entre muchos otros.
A principios de los setenta Joaquim
Anson abandona el diseño de muebles. Continuaban pidiéndole, pero lo que él hacía
era como una seta, sin ningún tipo de relación con la realidad comercial. Cuando
el trato de amigo se fue acabando y la relación pasó a ser de productor y cliente,
la cosa ya no funcionaba. Cuando intentaba
adaptarse a este nuevo modo de hacer, nunca quedaba contento con el producto. Para
Joaquim Anson, lo más valioso no era el
diseño sino la confianza de la gente, que
le permitía resolver los problemas con los
recursos disponibles. Cuando esto se rom-
pía, el cliente tenía otras exigencias más
elevadas, él se perdía y el trabajo le salía mal. Por eso dejó de lado el diseño y
se dedicó al trabajo de gerente de la Escuela Sant Gregori de Barcelona, mientras
de vez en cuando dibujaba para la revista
Cavall Fort*. Nunca dejó de diseñar, pero
lo hacía de una forma totalmente distinta,
como un recreo.
Cuando Joaquim dejó de hacer diseños,
éstos no desaparecieron. Los carpinteros
siguieron fabricando porque mucha gente
los pedía. Se trata de un hecho habitual.
Una vez Anson abandona la actividad, el
carpintero continua fabricando sus muebles
para una nueva clientela, adaptando los
modelos y siguiendo el mismo tipo de construcción.
El Seat 600 apareció en 1957 como un
coche accesible, económico y barato, y
permitió a mucha gente tener un vehículo
propio. Los muebles e Joaquim Anson aparecieron en la misma época porque mucha gente quería muebles económicos, sencillos,
que fuesen con su estilo de vida. Cuando
el último 600 salió de la fábrica, los
trabajadores de la SEAT lo despidieron con
una pancarta que decía: “Naciste príncipe
y mueres rey”. El 600 se fabricó durante
diecisiete años y dejó una marca imborrable. Joaquim Anson pasó diez años de su
vida haciendo muebles y su trabajo todavía
forma parte de la memoria de la gente.
–
*‘Cavall Fort’. Revista dirigida al
público infantil y juvenil, hecha en catalán, que apareció en 1961.
llet lo tiene en el garaje de su casa para
guardar las herramientas.
Para hacer los muebles, después del
primer contacto, el lugar de reunión era
siempre el comedor de la familia Anson
Fradera. Joaquim Anson dibujaba los muebles e iba a buscar un carpintero para que
los hiciera. Trabajó con varios carpinteros. En la primera época, cuando amuebló
la casa de Rocafonda, por ejemplo, fue a
buscar un carpintero que vivía al lado.
Sólo le hizo aquellos muebles: no quería
hacer cosas tan complicadas, no quería
problemas y Anson era muy exigente con el
acabado de los muebles, el grueso de las
maderas, los ángulos, encajes y sobretodo con el material, el pino de Flandes.
Muchos carpinteros con los que trabajó se
quejaban de que los muebles que hacía Anson, en las tiendas de Barcelona, eran más
caros. Y seguramente tenían razón. Pero
como dice Joaquim Anson: “Si con la misma
madera y con el mismo trabajo los carpinteros hacían un gallinero, yo les hacía
una mesa. La maña no era del carpintero,
era del diseñador. Combinar las maderas de
aquella manera le daba un valor añadido.”
Las relaciones personales con los
clientes hicieron que Joaquim Anson descubriese nuevos carpinteros. Sixto Samper,
uno de los más habituales, empezó a trabajar con Anson y Capell en el mobiliario
de los pisos que hicieron en Pineda y en
la construcción de los muebles de la escuela Anxaneta. Amueblaron muchos pisos
de Mataró e incluso entraron en el mercado
de Barcelona. Otro caso es el de Sacristan, que tenía una empresa de carpintería,
dónde destacaba un trabajador, Pere Roig,
que al cabo de unos años se instaló por su
cuenta y produjo muchos de los muebles de
Anson. Eduard Bosch, ebanista de Mataró,
fue un caso especial: hicieron pocos muebles juntos porque fue la clientela quien
dijo a Anson que trabajara con él.
En la última época del mobiliario, en
el paso de los sesenta a los setenta, Joaquim Anson trabajó con Daniel Garcia, un
carpintero más industrial, que además del
pino macizo utilizaba melamina y contra-
P. 89
P. 88
artística del diseño frente a la técnica,
en un artículo del diario El País, el 26
de Junio del 2000).
Algunos de los primeros muebles que
hizo Joaquim Anson fueron copias, versiones de muebles de diseño adaptadas a la
economía de la época. A todo el mundo le
gustaba el mobiliario de las tiendas de
moda de Barcelona, Casablancas, Muebles
Maldà o Gres. La gente que venía a pedirle muebles tenía cierta afinidad estética
con él: descubrió que un cliente que vino
a pedirle muebles compartía ciertas actitudes con él, porqué un día que fue a
su casa vio que tenia la lámpara Coderch
colgada en el comedor; no la original: una
copia exacta que había construido con cuatro maderas.
Cuando el arquitecto Manel de Torres Capell encarga los muebles a Joaquim
Anson, le pasa unos planos de muebles
copiados de la tienda Gres de Barcelona. Anson los interpretó e hizo. En este
caso, en lugar de usar pino de Flandes,
utilizó pino Oregon y Belis, porqué Manel Torres los quería oscuros. Copiaron
un sofá Confortable de Albert Aalto y una
mesa de la tienda Gres. Es gracioso porque el sofá Confortable de Albert Aalto
es también una copia de otro sofá. En los
años cincuenta y sesenta, en el mundo
del diseño y la arquitectura, la copia
era algo habitual. Los muebles que Anson
construyó para Manel Torres se usaron mucho y acabaron destrozados. Más adelante,
el arquitecto pudo permitirse comprarse
los originales de Gres. Los tiene por
toda la casa, y el único mueble de la
época que le queda hecho por Anson es la
cama de matrimonio.
Otro caso curioso es el de Manel Brullet, que trabajó en el estudio del arquitecto Oriol Bohigas. Le hizo un mueble que
le gustaba mucho: un mueble esquinero, con
muchos cajones, inspirado en un mueble de
la época, de diseño italiano. Manel Brullet cogió los planos y los llevó a Anson
para que hiciera uno de parecido pero más
barato. Anson los interpretó e hizo. El
mueble todavía se conserva: Manel Bru-
La casa de la familia Anson Fradera
está ubicada en el barrio de Rocafonda de
Mataró, que en los años 60 era una zona
de crecimiento de la ciudad. Es una casa
de cuerpo, en forma de L y con patio propio que comunica con el comedor. El edificio, de 100 m2 de planta, se divide en
tres pisos: la planta baja, con el comedor y el patio como eje principal, la cocina con trastero y el lavabo; la segunda
planta, con tres dormitorios y el lavabo
principal; y la tercera planta, muy luminosa y con un estudio de 35 m2 con acceso
desde el patio a través de una escalera
exterior. Se planteó la casa con un patio resguardado de la calle gracias a un
elemento traslúcido que crea un espacio
íntimo y mediterráneo.
Una de las particularidades de la
casa son las paredes exteriores, hechas
de ladrillo visto. Su construcción mantiene cierto paralelismo con la casa
‘Casa Robie’ en Chicago del arquitecto
Frank Lloyd Wright. Capell utiliza la
misma idea para colocar los ladrillos
vistos: disimula sus juntas verticales i
acentúa las horizontales, consiguiendo un
contraste entre la verticalidad de las
paredes y la horizontalidad de las líneas
de los ladrillos.
Éstas características hacen de ella
una casa rara para la época. Se percibe
el esfuerzo del arquitecto para tener en
consideración el barrio dónde se encuentra: un barrio periférico.
Siguiendo el espíritu de la edificación barata, Joaquim Anson, que no era ni
arquitecto ni constructor, se planteó la
construcción de una casa de vacaciones
para su familia.
Alojar la familia en una casa individual era el sueño de cualquier persona
en aquella época y Anson lo consiguió.
Durante años, la familia Anson Fradera
iba de vacaciones en tienda de campaña,
un concepto heredado de su etapa de campamentos. A finales de los sesenta, por
casualidad, fueron a un pequeño pueblo de
la Garrotxa, Oix. Allí plantaron la tienda y descubrieron que era un sitio ideal
para descansar, lejos de las prisas y con
la frontera de una carretera sinuosa de
nueve kilómetros.
Después de comprar un solar en las
afueras del pueblo, Joaquim Anson se
lanzó a la construcción para afirmar que
era posible disponer de una casa a bajo
coste utilizando el mínimo de materiales para hacer un edificio simple. Como
no era arquitecto, diseñó una casa dónde la construcción con ladrillos cubría
todas las necesidades: tanto a nivel de
estructura como de mobiliario. El diseño
trasladaba la idea de montar una tienda
de campaña a la de construir una obra.
La economía del espacio era uno de los
puntos esenciales de la edificación. La
casa no tenía ni una puerta entre habitaciones y todo el mobiliario –camas,
bancos, cocina…– se incorporaba en la
estructura de ladrillo.
«No hay diferencia entre diseñar un mueble o
hacerse una casa. »
— Jean Prouvé
Joaquim Anson se propuso desde el principio que la casa estuviese rodeada de
árboles que hiciesen las veces de fachada
a la construcción. Los chopes eran, según
él, los árboles ideales para aquél terreno, cerca del río, ya que con el paso de
les años crecerían a lo largo y pasarían
a ser las columnas de la fachada de aquella pequeña arquitectura.
A medida que pasó el tiempo, la casa
se amplió según las necesidades de la
familia y la arquitectura varió cuatro
veces a lo largo de veinte años. Primero,
con la construcción de un porche alrededor de la casa original; después, con la
ampliación de las habitaciones manteniendo la filosofía del mobiliario de obra, y
la construcción del garaje para el coche;
y finalmente con la construcción de una
habitación de matrimonio con estudio para
separar la actividad del matrimonio de la
de sus hijos.
A día de hoy la casa ya no es propiedad de la familia y se ha adaptado a los
nuevos propietarios.
P. 91
P. 90
«Me hubiese gustada oír la conversación entre
Joaquim Anson i Jordi Capell cuando proyectaron
la casa. »
— Agàpit Borràs
La casa tenía 50 m2: una cocina-comedor, una sala de estar con hogar, un lavabo y tres habitaciones; una de matrimonio, una para los tres chicos y otra para
la hija. Como el espacio era pequeño, se
utilizaban todos los rincones de la casa.
Toda la vivienda estaba construida a 60
cm sobre el nivel del suelo excepto la
sala, que estaba separada de la cocina
por una escalera.
La cocina-comedor es la sala de entrada. Justo abrir la puerta, nos encontramos una mesa con sillas y la cocina a
mano izquierda. A la derecha, una obertura que lleva a las habitaciones y al
lavabo, y justo enfrente, unas escaleras
particulares que bajan a la sala de estar. Las habitaciones son sólo el espacio
donde colocar las camas, tres capiculadas en el caso de la habitación de los
hijos, y una para la hija en el espacio
disponible del corredor. El mobiliario de
las habitaciones, también de obra, aprovechaba al máximo el espacio. Como decía
Prové, “Los niños en edad escolar no necesitan nada más”.
La sala de estar estaba envuelta por
un banco de obra con cojines que servía
de sofá e integraba el hogar, única calefacción de la residencia. También había
un gran ventanal a mano derecha que permitía contemplar el paisaje de la zona:
el Mont Petit y el Mont Majó con el monte
de Pera al fondo. En los proyectos de pisos de Narcís Majó y en la casa de Mataró
proyectada por Capell, encontramos la
misma solución: el banco de obra envolviendo todas las paredes de la sala con
la chimenea integrada.
La fachada pasa a ser un factor secundario, sin importancia. Toda la energía se desplaza al interior y a su funcionalidad. La teoría es la misma que la
de Oriol Bohigas, J. M. Martorell y David
Mackay al hacer los bloques de pisos de
la Ronda del Guinardó en Barcelona: la
fachada es un resultado casi no meditado,
la consecuencia de la construcción.
El exterior de la casa es un cubo en
medio de un campo de alfalfa. Aun así,
BUTACA ESQUERRA
BUTACA SABATER
BUTACA/SOFÁ CISTERÓ
Joaquim Anson y Sixto Samper, 1970
Joaquim Anson y Pere Roig, 1967
P. 93
P. 92
BUTACA CASTELLVÍ MAJÓ
Joaquim Anson, Eduard Bosch y Sixto Samper, 1964
— Butaca muy baja. Muchos clientes opinaban que
era un poco incómoda si estabas mucho rato sentado.
Año
1964
Materiales
Madera de pino de Flandes y cojines de
tela de yute con estampado escocés
Dimensiones
75 x 65 x 73 cm
Colaboradores
Eduard Bosch y Sixto Samper
Butaca individual de formas rectas.
Mantiene el mismo grueso de tabla en
toda la estructura, y los encajes entre
los ejes horizontales y verticales son
totalmente visibles. La butaca va con dos
cojines sin estructura interior.
— Esta estructura también la diseñó como sofá de
tres plazas. De este hizo dos modelos: uno con la misma
estructura que la butaca y el otro con cajones en la parte de
abajo. El comedor de la familia Esquerra Saurí tenía todo
el conjunto de butacas y sofá.
Año
1970
Materiales
Madera de pino de Flandes y
cojines de tela escocesa de yute
Dimensiones
70 x 65 x 70 cm
Colaboradores
Sixto Samper
Butaca simple de pino de Flandes. Su
característica recae en la base de los
cojines, hecha de madera, que es donde se fijan las patas con tornillos. Aun
así, al igual que en el resto de muebles,
los encajes y las mechas son la base de
la estructura. Otra diferencia que rompe
con las formas rectas habituales, son los
acabados redondeados de los ángulos de
las patas y los reposabrazos. Los cojines
de este mueble siempre fueron de tela de
yute con estampado escocés en distintos
colores: rojo, azul o verde.
— La introducción de las tiras de cuero fue una
cuestión que Jaume Sabater planteó a Anson, y él no tuvo
ningún tipo de problema en introducirlas en la estructura
del mueble.
Año
1967
— La familia Cisteró es una de las muchas familias
de Barcelona para quien Joaquim Anson diseñó muebles.
Pero esta familia tiene la peculiaridad de haberle pedido dos
diseños: uno a final de los 60 y otro en los 70. El piso de
Barcelona se mobló con una estructura de pino de Flandes.
Al cabo de unos años, mobló un piso en Tarragona con
estructuras de cojines vistosos y melamina de color blanco.
Materiales
Madera de pino de Flandes, cuero y cojines
de tela de yute a rayas verdes y blancas
Año
1970
Dimensiones
70 x 66 x 66 cm
Materiales
65 x 65 x 65 cm
Colaboradores
Pere Roig
Dimensiones
Madera de pino de Flandes y cojines
de tela de yute con motivos florales
Butaca individual que repite la estructura habitual de Joaquim Anson: ángulos rectos, encajes vistos y jugando
con las líneas horizontales y verticales.
Ésta tiene tres detalles que no habíamos
encontrado antes: introduce el reposabrazos, el grueso de la madera es más ligero, e incorpora las tiras de cuero para
aguantar el cojín de la espalda, característica sólo usada en aquí y en el sofá
de la misma familia.
Colaboradores
Sixto Samper
Estructura de madera sencilla, con
cajones o sin, que aguantaba dos grandes cojines de formas rectas y estampado
vistoso. Éste tipo de mobiliario es típico del diseño de los años 70. Butacas,
sofás, estanterías y cómodas se funden en
uno y desaparece el mueble individual,
integrándose el mobiliario completamente
en la arquitectura. Las butacas se pueden
poner una al lado de la otra creando un
sofá de dos o tres plazas.
SILLAS
Joaquim Anson, s/d
— Éste mueble es un encargo directo del Pare Brullet.
Él le pidió una butaca cómoda para su dolor de espalda.
Anson la diseñó con balanceo y, además, estudió la forma
del cojín del respaldo, haciéndola redondeada en la zona de
los riñones. El señor Brullet no se la quitó de encima hasta
el día de su muerte, y su hijo Agustí no dudó en heredarla.
Ahora es su butaca preferida de entre todo el mobiliario de
la casa.
— Una de las cosas más habituales que encontramos
en los diseños de Joaquim Anson es el incumplimiento de
los plazos de entrega. En este caso, el matrimonio Sabater
fue de viaje de bodas sin tener los muebles de su casa. A la
vuelta, aún tardaron un poco en tener todo el mobiliario,
pero la cama, como siempre, fue lo primero en llegar.
— El aspecto robusto y la madera maciza de formas
rectas gustaba a mucha gente, en contraposición a los muebles de patas exageradamente abiertas que se vendían en las
tiendas de la época.
Año
1967
Materiales
70 x 168 x 65 cm
Año
1969
Materiales
Madera de pino de Flandes, cuero y cojines
de tela de yute a rayas verdes y blancas
Dimensiones
Madera de pino de Flandes y cojines
de tela de yute con estampado escocés
Dimensiones
75 x 164 x 84 cm
Colaboradores
Sixto Samper
SOFÁ SAURÍ
SOFÁ SABATER
P. 95
P. 94
BUTACA BRULLET
Materiales
Madera de pino de Flandes, hierro
y cojines de tela de yute
Dimensiones
100 x 94 x 76 cm
Colaboradores
Pere Roig
Butaca atípica. Representa uno de los
pocos casos en los que el mueble rompe
con las líneas verticales y horizontales,
y que utiliza una estructura de hierro
como punto de apoyo. Tiene una estructura
de madera con un grueso de tabla considerable y un único punto de apoyo, que junto con el pie de hierro, permite cierto
balanceo al sentarse. Los tacos de madera
tapan la estructura de hierro e impiden
que ésta toque el suelo.
Colaboradores
Pere Roig
Sofá más complejo que los otros. La
estructura también está hecha en horizontales y verticales en ángulo recto, pero
con una inclinación que recuerda la estructura de la butaca Brullet. La madera
maciza y el tablón grueso hacen que este
mueble tenga una estructura muy robusta y
rígida que contrasta con este ángulo de
construcción. Igual que en las butacas
de la misma casa, utiliza tiras de cuera
para sujetar el cojín de la espalda.
Año
1966
Sofá robusto y muy pesado, de estructura de tablones gruesos y anchos con encajes y mechas visibles. Todo el esquema
del mueble es una combinación de tablones
jugando con la vertical y la horizontal.
El sofá es de tres plazas y va acompañado
de la butaca individual, del mismo tipo
de estructura. La única diferencia entre
el sofá y la butaca es el sistema de
patas. Mientras que el sofá juega con las
verticales y las horizontales en ángulo recto, las patas de la butaca son dos
tablones en forma de cruz.
«Lo más difícil es hacer sillas. »
— Joaquim Anson
Las primeras sillas que Anson diseñó
eran robustas y pesadas, parecidas al
mobiliario que se podía encontrar entonces en las iglesias. Más tarde, cuando
comenzó a trabajar con contrachapados de
melamina, hizo sillas donde el diseño se
preocupaba por la simplicidad de la estructura y la combinación de colores que
le permitía la fórmica con el color de
las telas de los cojines.
Pero Anson nunca quedó satisfecho del
resultado de los diseños de sus sillas.
Después de varios intentos sin solución,
finalmente se decantó por encargarlas a
Silleros, una empresa de Barcelona. Silleros estaba especializada en sillas y
Joaquim Anson cogió el modelo estándar de
mimbre con patas y travesaños redondos e
introdujo una única variante: el material con el cual estaba hecha. Silleros
fabricaba sus sillas con chopo, y las
hizo de pino de Flandes para Anson. Así
podían acompañar el resto de mobiliario
manteniendo una unidad. A partir de este
momento, y todavía actualmente en muchas
casas, encontramos las sillas de Silleros
acompañando sus muebles. Así, Anson encontró una solución práctica que mantenía
la filosofía de sus diseños.
Joaquim Anson, 1967
Joaquim Anson, 1970
— Joaquim Anson fue cofundador de la escuela
Anxaneta, en los 60, junto con Juaquim Montserrat i
Bartra, Pere Saleta i Xifré, Joan Masjuan i Capell, Josep
Fradera i Soler y Manuel Cusachs i Corredor. Se encargó
de la dirección pedagógica en los inicios del proyecto y lo dejó
a los dos años por su dedicación al puesto de gerente en la
Escola Sant Gregori de Barcelona y por su nueva actividad
como diseñador de muebles.
— Joaquim Anson, en aquellos años, trabajaba
de gerente en la Escuela San Gregori de Barcelona para
ganarse la vida, y no dudó en diseñar el mobiliario para el
nuevo edificio que se estaba construyendo bajo el Tibidabo,
en el Bellresguard, en la misma ciudad. Sus diseños no
sólo se usaron para las aulas, sino que también diseñó los
estantes de la biblioteca de la escuela; éstos, con pino de
Flandes macizo.
Año
1966
Año
1967
Materiales
Madera de pino de Flandes
Materiales
Madera de pino de Flandes, hierro
y madera forrada con fórmica blanca
MESAS MAJÓ Y SABATER
MESA/TABURETES
GUARDERÍA MAINADA
ESCRITORIO/SILLAS
ESCUELA SANT GREGORI
P. 97
P. 96
MESA/SILLAS
ESCUELA ANXANETA
Dimensiones
50 x 60 x 60 cm (mesa) y
57 x 29 x 29 cm (silla)
Colaboradores
Sixto Samper
Mesa y sillas económicas de estructura muy simple, diseñadas para la primera
época de la escuela Anxaneta de Mataró.
Las mesas no tienen estructura de escritorio escolar ya que están planteadas
para que los alumnos puedan sentarse a
los cuatro lados.
Dimensiones
72 x 160 x 55 cm (mesa) y
75 x 30 x 30 cm (silla)
Escritorio de dos plazas con sillas
a conjunto para las aulas de la escuela. Estructura simple de hierro que crea
un espacio vacío debajo de la mesa, que
permite colocar las sillas y mayor comodidad al alumnado. El escritorio también
tiene un cajón unido a la estructura del
mueble para guardar libros. Las sillas y
el cajón mantienen el mismo dibujo que
la mesa: una estructura de hierro negro
que contrasta con la parte superior del
escritorio, forrado de fórmica blanca.
— Después de moblar un piso en Barcelona, su
propietaria le ofreció hacer los muebles para su guardería,
llamada Mainada, en la misma ciudad.
Año
1970
Materiales
Madera de pino de Flandes y Uralita
prensada de distintos colores
— A Joaquim Anson le dijeron que el diseño de la
mesa de Sabater era una copia de una mesa del arquitecto
Camp de Padrós. La apreciación no le importó demasiado
ya que en la producción de muebles y en la arquitectura de
la época era muy habitual encontrar parecidos e inspirarse
en los productos que aparecían en las revistas.
Año
1969
Dimensiones
35 x 75 x 63 cm (mesa) y
26 x 26 x 26 cm (taburete)
Materiales
Madera de pino de Flandes (Mesa Majó)
y Madera de pino de Flandes y uralita
prensada de color azul (Mesa Sabater)
Conjunto de mesa y cuatro taburetes.
Mueble ligero y muy móvil, pensado para
aprovechar al máximo el espacio de debajo
de la mesa. Al igual que los muebles de
la escuela Sant Gregori, está pensado
para su función pero también para que
ocupe el mínimo espacio al guardarlo.
Tanto la mesa como los taburetes tienen
la parte de arriba de uralita prensada de
colores, y hacen la función de pizarra.
Dimensiones
73 x 150 x 80 (Mesa Majó) y
73 x 160 x 80 cm (Mesa Sabater)
Colaboradores
Pere Roig
Mesas de comedor que se caracterizan
por la utilización de tablones de la misma medida para hacer las patas. La mesa
de Narcís Majó es más robusta y pesada
debido al grueso de los tablones que forman la estructura de las patas; y la de
Sabater, de gruesos más delgados, muchos
más ligera.
ESCRITORIO/MESA
DE DIBUJO ANSON
— Montlleó, propietario de la gestoría, y el paleta
estuvieron esperando mucho rato a que Joaquim Anson
fuera a darles los últimos detalles para la construcción de la
recepción de obra. Pero él, no se sabe por qué, no se presentó, así que tomaron la decisión de construirla ellos mismos
sin su visto bueno. Aun así, Montlleó quedó muy satisfecho
del resultado y cuando tuvo que cambiar el mobiliario al
cabo del tiempo, no dudó en quedarse un escritorio que
ahora guarda en su segunda residencia.
— Actualmente la mesa se encuentra en el estudio de
Joaquim Anson, en la tercera planta de su casa. A su hijo
le encantaba y él se la ofreció sin problemas, sabiendo que la
mesa no pasaba por la puerta.
Dimensiones
31 x 180 x 44 cm
Año
1970
Dimensiones
73 x 157,5 x 84 cm
Colaboradores
Sixto Samper
Materiales
Madera de pino de Flandes y ‘skai’ verde
Colaboradores
Sixto Samper
BANCO ANSON
Joaquim Anson y Domingo Oller, 1964
P. 99
P. 98
ESCRITORIO
GESTORÍA MONTLLEÓ
MESA ANSON
— Esta mesa se encuentra en el comedor de la familia
Anson Fradera y jamás se ha movido de este espacio.
Año
1964
Materiales
Dimensiones
73 x 160 x 83 cm
Colaboradores
Domingo Oller
Mesa de comedor que busca la harmonía
entre las horizontales y las verticales.
Como en todo el mobiliario, la estructura y los encajes son visibles en todo el
mueble. El grueso de la madera lo hace
muy pesado, pero su estructura hace que a
simple vista parezca ligero. La madera de
encima se aguanta por unos ejes horizontales que dejan un espacio vacío entre
ésta y las patas que, soportadas por éstos ejes, quedan liberadas de travesaños.
Consecuentemente, el espacio de debajo
queda completamente libre y permite poner
las sillas con facilidad en cualquiera de
sus lados.
— Joaquim Anson encontró a su suegro tomando
medidas de este mueble en su casa sin pedirle permiso. El
suegro hizo una copia pero el problema es que el carpintero
no jugó con el equilibrio de los gruesos del original, aspecto
importante en todos los muebles de Anson.
Año
1966
Materiales
Banco que mantiene la estructura de
la Mesa de Comedor de la familia Anson.
Mueble bajo y alargado que, acompañado de
cojines, puede servir de banco o de espacio para colocar objetos de casa.
Dimensiones
70 x 133 x 70 cm
Colaboradores
Pere Roig
Diseño de una gestoría de la ciudad
de Mataró. Joaquim Anson diseñó la totalidad de la oficina. Mesas para recibir
los clientes, mesas de despacho e incluso asesoró al cliente en la iluminación.
El diseño resultó ser una combinación de
obra y muebles hechos a medida. La recepción tenía formas circulares y madera de
pino de Flandes encima, y los escritorios
de toda la oficina eran mesas forradas con
skai verde con cajoneras. Todas las mesas
eran del mismo modelo con pequeñas variaciones: por un lado, mesas individuales;
y por el otro, mesas para atender a los
clientes.
Año
1964
Materiales
Madera de pino de Flandes y
uralita prensada de color azul
Mesa de estructura muy simple, con
la particularidad de que una parte de
la encimera se inclina para poder dibujar. Como en la mayoría de las mesas, la
estructura de las patas pretende ofrecer el máximo de espacio debajo de ella,
para trabajar con más comodidad. La parte
superior tiene dos planchas de uralita
prensada de color azul que, además de la
función de pizarra, proporcionan un soporte rígido para poder trabajar mejor.
Joaquim Anson, s/d
Joaquim Anson utilizó los estantes para distribuir formas en las paredes. Por eso siempre pensaba en muebles
modulares de estructura simple. Tenemos
cuatro ejemplos que funcionan de manera
diferente: (1) Estante en forma de U. De
composición muy simple y en dos formatos, de 50 cm y de 100 cm de largo, su
función es aguantar libros. La combinación, de gran versatilidad, con cómodas y
muebles armario, permite hacer distintas
composiciones en las paredes según las
necesidades de la vivienda. (2) Estantes modulares. La estructura siempre se
aguanta con tablas verticales que van
desde el suelo hasta el techo. Los hay de
composición sencilla, donde los verticales y los horizontales son iguales, y
grueso y profundidad se unen a través de
encajes simples. Los más complejos tienen
distintos sistemas para aguantar los
estantes. También pueden ir acompañados
de mobiliario de cajones, dando al mueble
una imagen de conjunto. (3) Estructuras
de módulo único. Su singularidad recae en
la pieza utilizada para su encaje. (a)
Estante construido con módulos de forma cuadrada. Se amontonan uno encima del
otro ofreciendo al cliente la posibilidad
de llenar las paredes a su gusto. La pieza importante es un cubo de 7x8x8 cm con
POMOS
CAMA BORRÀS
Joaquim Anson, s/d
— Otra manera de diferenciar los muebles de Anson
con otros de similares, es por los pomos y su colocación en los
muebles.
— Toda la clientela dice que las camas diseñadas por
Joaquim Anson eran bajas, demasiado bajas. En su época
de juventud, iban muy bien a los clientes, pero a medida
que pasaban los años, cada vez les costaba más levantarse
de ellas. Esto explica que casi todos ellos, a partir de cierta
edad, los substituyera por una cama más alta.
— En casa de Maria Majó y Pep Manté tienen la
estantería modular con el cubo de encaje. Al cubo pegaron
adhesivos de sus actividades políticas de la época que todavía siguen allí.
un encaje que sirve para fijar los módulos sin necesidad de utilizar ningún tipo
de tornillo. (b) Estante modular. Cada
módulo tiene encajes para amontonarse sin
necesidad de tornillo. Las dimensiones de
ésta dependen de la cantidad de módulos
que se utilicen, y esto permite hacerlas
a medida. Éste tipo de módulo con dos estantes con encajes también se puede acompañar de cómodas o pequeños armarios que
se acoplan al módulo con el mismo encaje,
así tampoco hay que utilizar ningún tipo
de fijación.
Una forma de diferenciar los muebles
de Anson de los que hicieron posteriormente otros carpinteros cuando él dejo la
actividad, es la harmonía del grueso de
la madera, característica muy evidente en
las estanterías.
P. 101
P. 100
ESTANTES MODULARES
Año
s/d
Materiales
Dimensiones
variables
En todo el mobiliario de cajoneras
y armarios, Anson utilizaba dos tipos de
pomo: al principio, pomos redondos, bolas
de madera maciza que combinaban con los
acabados redondeados y el pino de Flandes de los muebles; luego utilizó pomos
circulares, también de madera maciza, y
no tuvo inconveniente en colocarlos en
los muebles con acabado de melamina de
colores.
Año
1969
Materiales
Madera de pino de Flandes y fórmica blanca
Dimensiones
37 x 198 x 223 cm
Colaboradores
Pere Roig
Cama de estructura de pino de Flandes
con soporte de conglomerado. El mueble
es de estructura sencilla, con la particularidad tan a menudo introducida por
Joaquim Anson: las mesitas de noche y la
cama son un todo. Destaca el detalle de
la base de los pies –un marco de pino de
Flandes con fórmica blanca– y la forma
de hacer encajar las esquinas. Todos los
encajes están a la vista.
JUGUETE
TELAS DE COJINES
Joaquim Anson, 1969
YUTES, s/d
LUCES
P. 103
P. 102
TRONA
Joaquim Anson, Pere Roig y Sixto Samper, 1965
— No se puede afirmar que la trona sea al 100% un
diseño de Joaquim Anson. En cualquier caso, no dudó en
interpretarlo y hacerlo en su estilo.
Año
1965
Materiales
Madera de pino de Flandes y uralita
prensada de distintos colores
Dimensiones
82 x 43 x 40 cm (trona montada);
36 x 43 x 40 cm (mesa),
46 x 38 x 31 cm (silla) y
38 x 34 x 24,5 cm (caja)
Colaboradores
Pere Roig y Sixto Samper
Trona de tres piezas combinadas.
Montada funciona como trona y desmontada
funciona como mesita, silla y caja para
los juguetes. Toda la estructura es de
madera maciza y la mesita tiene la parte
de arriba de uralita prensada de distintos colores y funciona como pizarra
— Anson hizo los trenes y coches de madera sólo por
ocio, pero acabó comercializándolos durante los años que
participó en la tienda Cau Bac. Desafortunadamente se
perdió su pista.
Año
1969
Materiales
Madera de pino de Flandes tintado
de distintos colores
Dimensiones
14,5 x 18 x 12 cm
Tren de madera pintada de colores
vivos. Como todos los demás juguetes que
hizo, se puede montar y desmontar con
mucha facilidad gracias a un sistema de
encajes muy simple. Éste es un juguete
realizado conjuntamente con los alumnos
de la escuela Sant Gregori de Barcelona
El tapizado de los cojines que acompañaban los muebles eran todos de tela de
yute. Anson, en los años 60, localizó una
empresa de Barcelona, de nombre YUTES,
que trabajaba con esta tela estampada. El
dibujo más habitual era la tela escocesa
de distintos colores y no dudó en utilizarla para el tapizado de sus muebles. A
finales de los sesenta principios de los
setenta, continúa utilizando el mismo
tipo de tela pero con los diseños de Gonzalo Undurraga, de temas florales y abstractos y colores muy vivos.
Durante los 70, los cojines fueron
una parte muy importante del mobiliario
por sus diseños, convirtiéndose en parte
de la estructura del mueble: anchos,
grandes y tapizados con colores estridentes, cogieron más importancia que la
estructura de madera, que se convertía en
un cajón de soporte.
— Miguel Milà y Joaquim Anson nunca se conocieron ni se conocen, pero compartieron sus diseños para entrar
en las casas de Mataró.
Los muebles siempre iban acompañados
de complementos. Joaquim Anson aconsejaba a las familias sobre en qué tiendas
de Barcelona podían encontrar luces y
complementos para acompañar su diseño de
espacio. Por eso, en casi todas las casas
encontramos el mismo tipo de lámparas,
mayoritariamente del diseñador Miguel
Milà. Es muy habitual encontrar la lámpara de pie ‘TMC’, Premio Delta d’Or en
1961, la lámpara de sobremesa Cesta, y
sobretodo la lámpara Colgante, de plástico doble en distintos colores (verde,
naranja y rojo). También es habitual
encontrar el cenicero Copenhagen de André
Ricard, Premio Delta de Plata en 1966, y
un largo etc…
Cuando Anson participó en el proyecto
de la tienda Cau Bac en Mataró, introdujo éste tipo de objetos en el mercado
local, ya que en aquella época no había
ninguna tienda en la ciudad que ofreciera
estos productos. Como él dice, ofrecía un
proyecto global –muebles, luces y complementos– y así salía más económico.
In the 1960s, Franco’s regime leaves
behind the autarchy and starts opening
to the outside. This is the Spain of the
SEAT 600, the massive influx of tourism
and the beginning of the hotel industry,
the birth of a consumer society and the
kick-off of pop culture. However, the
integration of design into the weak business tissue is minimal, and many products are more representative of a formal
desire for modernity than of a modernization of the actual production structure,
which is outdated and not competitive.
Those years represent the awakening
of local pioneers, dazzled by the functionalist design from central Europe. It
is the time of the ‘TMC’ lamp, by Miguel
Milà, of the hanging light by Coderch,
the setrilleres (oil containers) by
Rafael Marquina, the Copenhagen ashtray
and finally the Impala motorcycle by André
Ricard and the Cota by Leopoldo Milà
While Europe, after the Second World
War, strengthens democracy with a social
vision of society that promotes renting
instead of purchasing,and popularizes the
idea of cooperatives in Spain and enhances private property with an individual
vision of property, buyers become conservative and fight against cooperativism.
Twenty-six years of the Franco’s regime
imposed some models difficult to overcome.
During the sixties, many people see in
this European social vision and in the
cooperative spirit a way to oppose the
dictatorship. The Second Vatican Council
– translations –
«My father wore long-sleeved shirts both in summer and in winter, the difference was that in summer
he rolled up the shirt sleeves. »
— Agàpit Borràs
P. 105
P. 104
INTRODUCTION
opened a new vision of the church where
many perceived a way of transforming social relations.
Scouting was a refuge for many young
people. It was in this atmosphere where
the first political demands against the
dictatorship arose, not as a revolution
but as a meeting place where they raised
different political and social issues
of the times. In May 1950, several Scout
groups in the country made
a camp in the
playground of the Maristes School, named
Valldèmia. Many young people from Mataró
participated. Scouting was not a kind
of walking trips, it was an educational
movement that had the scope outdoors.
Serving God, the homeland, and the others: they were the three main pillars of
this movement.
Joaquim Anson and Antoni Font brought
Scouting to Mataró, a youth movement
that challenged the dominant ideas in the
Franco years, and a platform for meetings among different groups of people.
Everyone acknowledges that Joaquin Anson
was one of the leaders and that it was a
pleasure to live together with him.
At these meetings of young people in
the city of Mataró, the public took part
in the anti-Franco and Catalanist political discourses. One of the most important
took place in the square behind the city
council. Those who participated remember
the assertive atmosphere, the talks and
the architectural interventions. The architect Narcís Majó, for example, presented the project of a round house.
In those days, in the city of Mataró,
arose a cooperative movement, aiming to
join efforts to solve people’s everyday
problems. Doing things altruistically and
not for ambition or business: this was
the slogan. Both in good and bad times.
Many things were done with a sense of
social utility. It was a way of life, not
sparing anything. And along this cooperativistic path, many got into politics.
The first step was the creation of the
Union of Cooperators. It had legal problems and had to seek shelter in the Laie
–
del segon inici’. Joaquim Anson. Sheets
on the Archive Museum in Santa Maria
«I made the furniture as a child who sees an
airplane he can not buy in a shop window, and goes
to his house and makes a similar one with four wood
sticks. That’s it, neither more nor less. »
— Joaquim Anson
Sitting in his favorite chair,
Joaquim Anson speaks with nostalgia of
his activity as a furniture designer:
ten years of work. He talks about it as
if it had no importance: like a mushroom that pops up in autumn and everyone finds perfect. But which mushroom
was it? No problem: an arnold, a Caesar’s, a Milk Mushroom... Maybe it was
the easiest mushroom, a mushroom that
just came out one day. But mushrooms
need a suitable environment to come
out. And that was of an experience of
a specific era and specific people, that
were not defined by money but by the way
of life.
He sits in his dinning room at his
home in Mataró, the only house that
preserves all the furniture he designed.
“It was something that happened, I found
myself in the middle unintentionally. It
was the spirit of the sixties that began
to change the way we did things. It was
the Second Vatican Council that changed
many attitudes. It was the people who
started to be different, open, straightforward. It was the first time after the
war that the economic situation made
it possible to have a special taste for
things, although trying always to find the
best available solution.
The circumstances that led Joaquin
Anson to make furniture were, as we shall
see, very different, and when added one
after another, prove him right regarding
the importance of chance.
According to Anson, it all started
with the experience of Scouting around
the fifties. The youth in Mataró sought
a place to meet and feel like at home,
“to decorate it to their taste, build
tables, chairs and cupboards for storing books and tools.” They got a space in
the basement of the sacristy of the Sant
Josep. Anson encouraged them: “Come on!
Hammers, saws, nails, fasteners, screwdrivers, wood and chick bark from Can
Maymí!.” Everyone immediately set to work
enthusiastically: “Pine logs, cut to the
appropriate size, top lined with rabbit fur, tanned I don’t know how, made a
stool. Some trunks cut in half we found
in the stream, crossed and hanging from
the ceiling with ropes were turned into
a lamp.”* The Scouts had this tradition
of making furniture in their place or
when going on walk trips. This idea lies
at the base of the project of Anson: a
simple structure in which the hand of the
artisan is visible. Just browse the book
by Albert Boekholt “Skilled hands” to see
the type of construction: simple, functional and made with the most accessible
material, which characterizes the designs
of Anson.
In 1960, when he married and went
to live in Premià de Mar, Joaquim Anson
had already built some furniture with the
help of a carpenter, probably for financial reasons. Although it was not his
furniture, he was so keen on making it,
that he took the first opportunity. This
test proved him the possibility to move
forward. His friend Pim Montserrat got
married and entrusted him his new furniture, and particularly gave him some
sketched designs he took from a decoration magazine. It was furniture he liked,
but couldn’t afford and decided to copy
it. Joaquim Anson became involved in this
project and was the only time he made
furniture himself, with the few resources
he had. Thanks to the aid of people he
knew, work came to fruition: while his
friends were on their honeymoon, Joaquim
Anson furnished their bedroom.
another way of seeing life. In the sixties, in Mataró, a middle class emerges,
wanting to make its own revolution and
appropriating the design to adapt it to
their means to move forward. “The Anson’s furniture fashion, as they said, is
only understandable due to the meetings,
the currents of affinity and the personal
trust relationships that were built in
this environment.”
P. 107
P. 106
cooperative in Barcelona to carry out
their projects. The cooperative movement
became very active in the sixties and
seventies, and in time, it was the basis
of the local culture in the city. To begin with, a housing cooperative, accompanied by a credit union and a cooperative culture. From this last came out the
Robafaves library, which is still a reference in the world of Catalan culture.
One of the first homes built was done in
three phases. The idea was to built low
cost houses, with a simple but quality
construction. One got a house through
toss. 1967: the land had to be negotiated
and get the money to start. 1969: end
of works and opening of the first block.
Narcís Majó and Manel Brullet’s contribution was fundamental. They were two young
architects who collaborated with Joaquin
Anson in the kitchens of the flats. Cooperatives did not try to make money: the
cooperativists did things, no one knows
exactly what moved them to, but they felt
part of all projects.
The design of Narcís Majó and Manel
Brullet consisted in putting together a
series of houses around a central courtyard, which did not function as a well,
as in the classical architecture, but as
a space for meeting and coexistence. It
was a priority that all the apartments had
natural light: the south façade was lower
than the others, so it didn’t cover the
sun of the flats behind. Fewer apartments
were built, but of good quality so people
could live with dignity. The central court
resembles one of a little village: it is
the centre for community life, meeting
place and play area for children.
The whole project responds to this
fundamental idea. There are other notable
items: the will to use last consequences
of an economic construction system: a
structure built with reinforced concrete
and brick. The facade comes without any
premeditation, as the direct consequence
of the use of these materials.
Creating a home, to live cooperatively, make politics ... represented
not about dealing with theoretical issues
but rather solving a specific issue: the
kitchen furniture for some houses. This
furniture is common to all Narcís Majó’s
projects, the leading voice in the meetings where Joaquim Anson learnt and where
he contributed ideas. These lab kitchens
marked a trend and can also be found in
other houses, such as that by the architect Manel de Torres. Their main feature
is the small space which communicates
with the dining-room through a window
and a very peculiar double drawer: with
drawers set in the table separating the
kitchen from the dining-room that can be
opened in both directions. Thus the same
drawer can be used when you’re in the
kitchen and when serving food onto the
table from the dining-room. This kitchen
came far beyond its time, and most of
these apartments still have these original kitchens.
Once the building was inaugurated,
many of the families who moved in immediately asked Joaquim Anson to provide
the furniture for their homes. The work
process had lead to an extremely positive
result: architecture and furniture were
in perfect harmony.
There is a last episode that helps
explaining why Anson decided to produce
furniture: the new home he built in the
Rocafonda neighbourhood. At the time,
Rocafonda was a yet to be developed, with
fields and land which was ready for the
new expansion of the city mainly driven
by immigration. The relationship he established with Jordi Capell, who projected the house, had an impact on his ideal
on a dwelling, brought him down to earth,
but without giving up his thoughts. The
furniture he had before moving to his
new home was functional furniture, which
at the time was known as “furniture with
overly separated legs” which did not
match the architecture of the house. That
is why Anson sold these pieces of furniture and thought about making the furniture for his home with a carpenter who
lived not far from him. He furnished the
entire house: the entrance, the diningroom, the kitchen and the bedrooms. He
designed all of this furniture himself
following his own personal style: simple,
functional, practical, economical and
always made of Flanders’ pinewood. As he
says laughing: Furniture is the consequence of an owner’s concern when seeing
the old furniture “was literally in the
way of architecture”.
As all in life, one thing leads to
the next. When his house was fully furnished a friend went to visit him, Eduard
Huertos, who was about to get married. He
genuinely liked the furniture and asked
him if he felt able to build the furniture for his house. As he did not have
much money they looked for a way of making it with 30,000 pesetas. Anson told
him that 3,000 were for himself, and that
he would defend the remaining 27,000 as
if it was him getting married. He worked
out the figures with a carpenter, looked
for hundreds of possible solutions and
finally was able to do it.
From here on, and without having
to run after anyone, one friend after
another started asking him for furniture.
The relationship he established with this
circle of friendship and mutual trust
was, by no means, merely commercial. He
often had meetings in his house but furniture was just one more topic discussed
among many other topics and concerns, and
would finally become just another element
in the continuity of the process.
–
del segon inici’. Joaquim Anson. Sheets
on the Archive Museum in Santa Maria
volumes and Jordi Capell gave him the
chance to exploit it.”
Joaquim Anson took great advantage
of three very unique projects in which
he participated along with architect
Narcís Majó: the houses for the families
Saurí-Colomer and Sanz-Graupera and the
rehabilitation of the Majó family home
at Sant Agustí Street in Mataró. On the
plans of two of these projects we find
sketches of the furniture in places they
should occupy. The conclusion is that the
participation of Joaquim Anson came from
an altruistic common work, not surprising
at all at that time. The work was the result of a dialogue between professionals:
the architect, the builder or draftsman
and Anson. For this reason it is difficult
to know who did what. All three houses
have similar details: both distribution
and natural light play a very important
and basic role.
In these three projects it is impossible to figure out how the design of
furniture is, especially with the fixed
furniture, such as kitchen furniture.
However, it is clear that some of the
ways in which Narcis Majó did his work
made Anson discover new materials and new
ways of working; for example, coloured
pressed asbestos, a material which was
often used in architecture at that time
and which Anson started using some years
later for his designs. Another recurrent feature in the architecture of the
60’s – which Anson took to the extreme
in his family’s holiday home in Oix – was
using the building elements themselves
as part of the furniture. In the SauríColomer family home there is a construction double bed, together with Anson’s
bedside tables. It is difficult to tell
whether this bed was an idea of Narcís
Majó or rather one of Saurí, who was the
draughtsman.
The collaboration of all three of
them when contributing ideas and conceiving the end result was essential in what
are known as the lab kitchens in the Mataró cooperative apartments. Again, it is
P. 109
P. 108
Over the next years, architect Jordi
Capell was, definitely, the reason for
Joaquim Anson to start making furniture.
In addition to a good architect, Jordi
Capell was a symbolic character. He knew
how to take performance of people around
him and he liked to promote them. This is
the case of a young clothing salesman,
very professional, of a shop in Mataró in
the sixties. He was very popular because
everyone who entered the store came out
with a jacket. Capell thought that he was
wasted in that business, so became the
commercial of the real estate he created
with Marc Fuster. Thanks to his contribution, the company grew rapidly.
This procedure was reproduced between
Capell and Joaquim Anson, in this case
because of their friendship. The architect introduced him into the world of
architecture, design and furniture and
gave him a professional vision. He made
him discover the qualities he had without
being aware – he was a good artist and
had a knack for designing spaces – and
strengthened them, making him make the
best of himself. First, he invited him to
participate in the furniture for a block
of flats in Pineda de Mar, along with
carpenter Sixto Samper. Joaquim Anson
learned many things just by living and
talking to Capell, not just about architecture, but also with regard to political involvement at the time.
The architect Agapit Borras, finds
a reference to this relationship in the
classical world: “The relationship between Anson and Capell was very similar
to that of Palladio, one of the most
important architects in the history of
Western architecture of the late Renaissance, and Giangiorgio Trissino, the
poet who protected his career. Palladio
was a great bricklayer, and the poet,
seeing his potential, helped him become
a great architect. “The difference, however, is that Joaquim Anson, never considered himself as someone in the world
of design. He always said, modestly,
that he had an ability to draw and see
c
representative a new form of beauty. In
furniture simplicity was sought, with the
structure in sight. And a solid material:
solid wood. Against the architecture of
historical styles from the period of the
black market, austerity became a political value, a sign of identity of the
claim against Franco’s dictatorship.
Anson’s furniture appears in this
context of modernity and simplicity. The
idea of
luxury is absent; however, the
idea of
change is essential. This is a
step forward, forgetting what was before,
a step that always represents a productive learning. The starting point is the
architectural references of people like
Alvar Aalto, combative attitudes like in
Enzo Mari and the position of Catalan
architects such as José Antonio Coderch
or Grup R.
The Italian design had a great influence on the world of architecture and
the attitude of for example Enzo Mari,
describes very well what was searched at
that time: “My poetry is that operators
design their own chairs. Currently there
are no conditions for this to happen, but
it is my dream. Equality means producing
for everyone. If everyone participates
in the project, we can produce at large
scale. Everyone should have their own
culture in order to make objects. For me,
design goes beyond immediate consumption.
My work begins with the concept of creating objects that transcend the simple
utility and fashion of the moment. The
design should have a very strong social
and cultural component, and be endowed
with a beautiful aesthetic, useful and
innovative “(Enzo Mari defends design
artistic expression against technology in
an article in the newspaper El Pais, 26
June 2000).
Some of the first furniture Joaquim
Anson made was copies, versions of design
furniture suitable for the economy of the
time. Everyone liked the fashion furniture in boutiques in Barcelona, Casablancas, Mobles Maldà, or Gres. People who
commissioned him furniture, had aesthetic
When Joaquin Anson designed furniture, he always thought in the space
where they were going to be placed.
Shelves, drawers, chairs, sofas etc ...
were part of the architecture. He did
custom-designed and conceived spaces. The
most important was the setting.
His furniture design followed very
clear guidelines. They were not standard furniture but adapted to the people.
And so we find that he combines wood with
brick, as in the office of the family
agency Montlleó. He took this way of
doing things from the work he did in collaboration with architects such as Jordi
Capell or Narcís Majó.
Working with architects improved
Anson’s sense for spaces. He knew a lot,
everyone says it: He could take advantage
of the floor structure to place drawers,
shelves or even flowerpots. With a pine
board he could make a base that matched
the architecture and hold a cabinet.
Joaquim Anson had a special ability to
make such combinations. But if you listen
to him talking, it seems that everything
is reduced to grab four boards and adapt
them to the space...
He was a pioneer. His job was to
make furniture pieces, like a tailor,
well thought, well made, well designed
and austere. All this has something endearing. The idea was to conceptualize
the whole flat and furnish it, creating
suitable environments to the families
needs.
it. But depending on the combination, you
make it look something extraordinary “
says Joaquim Anson.
Almost all designs are made from
solid Flanders pine, an inexpensive wood
for the time and of a certain quality:
honesty above all. “Dignity can be either
on a piece of mahogany as on a piece of
Flanders” – says Joaquim Anson. Working
with Flanders pine meant working with a
kind of wood that had knots. No one could
do miracles, but nevertheless it was a
fine material.
A case Joaquim Anson always uses
explains hand tricks needed to get a
good price. In the late fifties, he commissioned to a carpenter a set of wood
drawers mounted in size, without explaining what they were for. The day the
carpenter brought the wood, Anson asked
them to assemble it. “Bullocks, said the
carpenter when seeing the furniture, if I
got to know what they were for, it would
not have been so well priced!” Furniture
almost at a wood cost: that was the difference.
The furniture was not primed: joints
were used, – less long section of the
piece, which fed into the hole, the
gap or seam on another piece – and the
impostures – the end part of the piece
that fixes it on the wall –. The thickness, width and length harmonized. If
some shelves had to be hung, Anson first
thought about the balance of shapes in
a composition which was sensitive to the
benchmark set in space.
The references of the Joaquim Anson
furniture are relatively easy to find.
The relationship he had with various
architects was an eye-opener to a type
of furniture that, in the sixties, was
really fashionable: functional furniture.
It was about not just making furniture:
there was a transparent progressive and
protest movement. And above all this was
being honest. In architecture concrete
was used to make the structure, and brick
for coatings. They were affordable materials, durable, easy to place, serial and
P. 111
P. 110
«Joaquim Anson didn’t design furniture, he
conceived spaces. »
Today we can no longer find any space
ideated or designed by Joaquim Anson.
Many of the families who lived in them
have moved house, in other the time has
just imposed its law and the furniture
has disappeared and been replaced by
other. In many cases when some pieces had
to be changed, the owners tried to follow the initial philosophy, have bought
similar pieces or have had them made by
a carpenter, following the lines of the
original models. All that we can now find
is some furniture that has survived mixed
with some other modern pieces. It is also
very common to find them in second homes.
We could say that families do not want to
get rid of the furniture and keep it as a
presence and claim for the sixties.
As Eduard Huertos says, in those
years the managing partner of the cooperative housing: “Joaquim’s furniture was
fantastic, very robust, of solid wood. We
had a dining room table from him and we
wanted to put it in the study. The size
did not fit and we did not hesitate to cut
one piece out of it, without damaging the
piece. “
At the Escoda Sabater family home in
Mataró, you can clearly see the effect
of time. They have no furniture of those
years. Joaquim Anson designed the furniture on plans, which were taken into
account by the architect of the building.
He thought of a system of wood closures
with ceramic and glass to separate the
different spaces, designed the furniture, the entrance and the room doors.
His intervention had a global sense. As
the years passed, the Escoda Sabater family replaced the old furniture, but the
wooden walls and doors are still there.
The furniture was characterized by
simplicity, it were austere and without
vanity. Reasonable furniture at an affordable price. Make the most of limited
resources, without ornaments. Taste and
sensitivity were needed to take advantage
of limited means. “The same wood that you
can put on a wall, if it is placed in a
certain way is ugly, and nobody values
and accessories business in the centre
of Mataró, named Cau Bac. He started it
together with Josep Maria Canals. They
had Mr. Colomer, from the Colomer Hardware in Mataró as a partner, but didn’t
really get on very well. Anson and Canals
considered the store to be a long term
project, an exhibition space to generate
customers and furnishing the apartments.
The other partner was looking for a more
immediate benefit. They did not understand each other, and the project did
not take root and became a local shop for
home accessories. It still is in the same
place in Santa Teresa Street where it
was opened in 1969. In the Cau Bac store
they introduced designs that didn’t exist
in Mataró and that could only be found
in Barcelona. Besides offering Anson’s
designs, one could acquire design objects of the time, by Miguel Milà, Rafael
Marquina, Joan Vilanova or André Ricard,
among many others.
In the early seventies Joaquim Anson
abandoned furniture design. People continued asking him, but what he did was
like a mushroom in summer, isolated from
commercial reality. When the friendly
touch was lost and the relationship became one of a producer and customer, it
did not work for him. When he tried to
adapt to this new way of doing things,
he wasn’t happy with the product. For
Joaquim Anson, the most valuable was not
the design but the confidence of the people to solve problems with the available
resources. When this broke, the client
had higher demands, he got lost and the
job went wrong. So he put aside the design and dedicated to the job of manager
of the St. Gregory School in Barcelona,
while, occasionally, drew for Cavall
Fort*. He never stopped designing, but he
did it in a completely different way, as
a hobby.
Once Joaquim stopped making his
designs, they did not disappear. The
carpenters continued to manufacture them,
because many people asked. It is a common
fact. Once Anson left the activity, the
carpenter continued making his furniture
for a new clientele, adapting models and
following the same type of construction.
The Seat 600 appeared in 1957 as an
affordable car, economical and cheap,
and allowed many people to have their own
vehicle. The furniture of Joaquim Anson
appeared at the same time because people
also wanted cheap furniture, simple, to
match their style of life. When the last
Seat 600 left the factory, workers said
goodbye to it with a banner that read
“You were born a prince and die a king.”
The 600 was manufactured for seventeen
years and left an indelible mark. Joaquim
Anson spent ten years of his life making
furniture and his work is still part of
the memory of the people.
–
*‘Cavall Fort’. A children and youth
Catalan magazine which appeared in 1961.
Anson was very demanding on the finish of
the furniture, the thickness of the wood,
the angles, the joints and especially regarding the choice of material, Flanders
pinewood. Many carpenters he worked with,
complained because the pieces Anson made
were much more expensive at the shops in
Barcelona. And surely they were right.
But Joaquim Anson said, “If with the
same wood, those carpenters could make a
henhouse, I could make a table. The trace
was not the carpenter’s, it was the designer’s. Combining the wood that way was
what gave them an added value.”
Personal relationships with customers led Joaquim Anson to discover new
carpenters. Sixto Samper, one of the
most common, began working with Anson and
Capell in the furniture of the apartments
built in Pineda, and in the construction
of the furniture for the school Anxaneta. They furnished many flats in Mataró
and even entered the market in Barcelona.
Another case was that of Sacristan, who
had a carpentry business where Pere Roig
stood out, who after some years started
his own business and produced many pieces
for Anson. Eduard Bosch, a cabinetmaker
from Mataró, was a special case: they
made very few pieces together, because it
was the customers who asked Anson to work
with him.
In the last period of the furniture,
in the passage of the 60s to the 70s,
Joaquin Anson worked with Daniel Garcia, a more industrial carpenter, who,
in addition to solid pine, used melamine
and plywood. At this time, Anson thought
about industrializing some designs, work
on some serial pieces and place the product on the market through the store he
had in Santa Teresa Street.
The relationship between Anson and
the carpenters was not only professional:
bonds of friendship were forged between
them, just as happened with the customers, maybe not all, but most.
In the late sixties, Joaquim Anson
undertook a project that lasted three or
four years: a shop. It was a furniture
P. 113
P. 112
affinity with him. A client, who came and
asked him to make his furniture, shared a
similar attitude with him: one day he saw
at his home the Coderch lamp on the dining room. Not the original: an exact copy
that was made with a pair of wood sticks.
When the architect Manel de Torres
Capell commissioned furniture to Joaquim
Anson, he gave him a few sketches copied
from the Gres store in Barcelona. Anson
interpreted and made them. In this case,
instead of using Flanders pine, he used
Oregon pine and Belis, because Manel
Torres wanted them dark. They copied an
Albert Aalto Confortable sofa and a table
from the Gres store. It’s funny because
the Albert Aalto sofa is also a copy of
another couch. In the fifties and sixties,
in the world of design and architecture,
copying was something usual. Furniture
that was built for Manel Torres used a
lot and ended up torn. Later the architect could afford the original furniture
from Gres. He has them at all over his
place, and the only furniture by Anson is
a double bed.
Another curious case is the one of
Manel Brullet, who worked on the study of
the architect Oriol Bohigas. Anson made
him a piece of furniture he really liked:
a corner cabinet with many drawers, inspired on a piece of the time, Italian
design. Manel Brullet took the sketches
to Anson so he could make a similar but
cheaper one. Anson interpreted them and
they move forward. The furniture is still
preserved: Manel Brullet has it at home
to store his tools.
When making the furniture, after
the first contact, the meeting place was
always the dinning room of the AnsonFradera family. Joaquim Anson drew the
furniture sketches and went to a carpenter to have them made. He worked with
several carpenters. In the early days,
when he furnished Rocafonda house for
example, he went to find a carpenter who
lived next door. It was only once: the
carpenter did not want to do things so
complicated, did not want problems, and
The Anson-Fradera family home is located in the Rocafonda neighbourhood in
Mataró, which in the 60s was a growth
area in the city. It’s an L-shaped house
with its own patio connected to the dinning room. The building is 100m2 of floor
and divided into three floors: the ground
floor with the dinning room and the patio
as main shaft, the kitchen with the utility room and the lavatory, the second
floor with three bedrooms and the main
bathroom, and the third floor, very bright
and with a 35m2 studio with access from
the courtyard via an outside staircase.
The house was projected with the patio
shielded from the street by a translucent
element which creates an intimate and
Mediterranean space.
One of the particularities of the
home is the exterior walls made of brick.
Its construction is similar to the ‘Robie
House’ in Chicago, from the architect
Frank Lloyd Wright. Capell uses the same
idea to place the brick walls, hiding the
vertical joints and stressing the horizontal, achieving a contrast between the
verticality of the walls and the horizontality of the brick lines.
These features make of it a rare home
at the time. One can imagine the architect’s effort to take in consideration
the neighbourhood where it is: a suburb.
Following the spirit of edifying
cheap, Joaquim Anson, who was neither
architect nor constructor, posed himself
the idea of constructing a holiday home
for his family.
To host one’s family in a detached
house was everyone’s dream at that time,
and Anson got it. For years, the AnsonFradera family went on vacation in a
tent, remembrance of his scout years. In
the late sixties and by chance, they went
to a small town in La Garrotxa, Oix. They
set the tent and found it an ideal place
to relax, away from the city rush and
with a nine-mile winding road as frontier.
After buying land on the outskirts of
town, Joaquim Anson started the construction, to state that it was possible to
make a simple building and to have a home
at low cost using minimal materials. Not
being an architect, he designed a house
in which the bricks covered all needs:
both in terms of structure and furnishing. The design was inspired by the idea
of setting up a tent. Space economy was
one of the key points of the building.
The house had no door between rooms and
the furniture – beds, benches, kitchen
... – were incorporated into the brick
structure.
The house was 50 m2: a kitchen, a
living room with fireplace, a bathroom
and three bedrooms, one double, one for
the three boys and one for the daughter.
As the space was small, every corner was
— Agàpit Borràs
«There’s no difference between designing a piece
of furniture and building a house. »
— Jean Prouvé
As time passed, the house was extended to the needs of the family and
the architecture changed four times over
twenty years. First, with the construction of a porch around the original
house, then with the extension of the
rooms while maintaining the philosophy of
brick furniture, and the construction of
the garage for the car, and finally with
the construction of a double room with a
study which separated the couple from the
children.
Today the house is no longer owned
by the family and has been adapted to the
new owners.
P. 115
P. 114
«I would have liked to hear the conversation
between Joaquim Anson and Jordi Capell when
projecting the house. »
used all over the house. The whole house
was constructed 60 cm above the ground,
except for the dinning room which was
separated from the kitchen by a staircase.
The kitchen / dining room is at the
entrance. When opening the door, we firstly find a table and chairs and the kitchen
on the left. On the right, there’s an
opening that leads to the bedrooms and
the bathroom, and just in front, private
stairs leading down to the living room.
The rooms are only the space in which
to place the beds, three for the children’s room, and one for the daughter in
the corridor space. The furniture of the
rooms, also brick built, uses the maximum
space. As Prové said, “Children at school
age do not need anything more.”
The living room was surrounded by a
concrete bench with cushions which served
as a couch. It integrated the fireplace
which was the only heater. There was a
large window on the right which offered
a landscape view of the area: the Mont
Petit and Mont Majó with Mont de Pera at
the background. In the projected flats of
Narcís Majó and in the house in Mataró
designed by Capell, one finds the same solution: the concrete bench surrounding the
room walls with the integrated fireplace.
The façade becomes an unimportant
minor factor. All the energy goes to
the interior and its functionality. The
theory is the same as that of Oriol Bohigas, J. M. Martorell and David Mackay,
when making the buildings in la Ronda del
Guinardó in Barcelona: the facade is a
not meditated result, the consequence of
the construction.
The exterior of the house is a cube
in the middle of an alfalfa field. Still
and from the beginning, Joaquim Anson
had in mind the idea of surrounding the
house by trees which would turn into the
building’s facade. He said that poplars
were the ideal trees for that spot near
the river, because with time, they would
grow and become the columns of that small
architecture.
ESQUERRA ARMCHAIR
SABATER ARMCHAIR
CISTERÓ ARMCHAIR/SOFA
Joaquim Anson, Eduard Bosch and Sixto Samper, 1964
Joaquim Anson and Sixto Samper, 1970
Joaquim Anson and Pere Roig, 1967
P. 117
P. 116
CASTELLVÍ MAJÓ ARMCHAIR
— Really low armchair. Many customers thought it
was a little uncomfortable when seated for a long time.
Year
1964
Materials
Flanders pinewood and cushions
of jute tartan fabric
Dimensions
75 x 65 x 73 cm
Collaboration
Eduard Bosch and Sixto Samper
Individual armchair of straight
lines. It maintains the wood width in
all the structure and the joints of the
horizontal and vertical axis are totally
exposed. It comes with two cushions which
don’t have any inside structure.
— This structure was also designed as a three-seat
sofa. He made two models of this: one with the same
structure as the armchair and the other with drawers at the
bottom. The Saurí-Esquerra’s dinning room had all the
chairs and sofa set.
Year
1970
Materials
Flanders pinewood and jute
tartan fabric cushions
Dimensions
70 x 65 x 70 cm
Collaboration
Sixto Samper
Simple Flanders pine armchair. Its
main feature lies at the wood base of the
cushions, where the legs are fixed with
screws. Still, as in the rest of the furniture, fittings and locks are the bases
of the structure. Another difference that
breaks the usual straight lines is the
rounded finish of the angles at the legs
and armrests. The cushions for this unit
were always of jute tartan fabric in different colours: red, blue or green.
— The adding of the leather strips was a question
Sabater posed to Anson, and he had no problem in introducing them to the piece structure.
Year
1967
Materials
Flanders pinewood, leather and cushions
of jute fabric striped white and green
Dimensions
70 x 66 x 66 cm
Collaboration
Pere Roig
Single armchair repeating the usual
structure of Joaquim Anson: angles, exposed joints and toying with horizontal
and vertical lines. This one has three
details we had not found before: it introduces the armrests; the wood width is
lighter and leather strips are added at
the back to hold the cushion, a feature
which is only used in this case and in
the sofa in the same family.
— The Cisterós are one of the many families in Barcelona for whom Joaquim Anson did design furniture. But
this family in particular asked him for two designs: one on
the late 60’s and another on the 70’s. A flat in Barcelona
was furnished with Flanders pine pieces. Some years later,
a flat in Tarragona with bright cushions and white melamine was also furnished by him.
Year
1970
Materials
65 x 65 x 65 cm
Dimensions
Flanders pinewood and cushions
of jute fabric with floral patterns
Collaboration
Sixto Samper
Simple wooden structure, with or
without drawers, which supported two
large cushions of straight lines and
floral pattern. This kind of furniture is
a typical 70’s design. Armchairs, sofas,
bookcases and drawers combine as a whole,
the individual piece vanishes and all the
furniture gets completely integrated in
the architecture. The armchairs can be
placed one next to the other making a two
or three-seat sofa.
SABATER SOFA
SAURÍ SOFA
CHAIRS
Joaquim Anson, s/d
P. 119
P. 118
BRULLET ARMCHAIR
— This is a custom-made piece for Toni Brullet.
The customer had a backache so Anson was asked for a
comfortable armchair. Anson designed it with the swinging,
and also came up with the idea of the back cushion which
is rounded in shape at the kidneys area. Mr. Brullet didn’t
leave it until the day he died, and his son Agustí didn’t
hesitate on inheriting it. Now it’s his favourite armchair
among all the house furniture.
Year
1969
Materials
Flanders pinewood, iron and
jute fabric cushions
Dimensions
100 x 94 x 76 cm
Collaboration
Pere Roig
Atypical armchair. It is one of the
few cases in which the piece breaks with
the horizontal and vertical lines and
uses a supporting iron structure. It is
a wooden structure with thick planks and
with a single fulcrum, which together
with the iron base allows a certain
swinging when sitting in it. The wooden
plugs cover the iron structure and prevent it from touching the floor.
— One of the most common things in Joaquim Anson’s designs is the failure to meet deadlines. In this case,
the Sabater couple went on honeymoon without having the
furniture at home. When they came back, they still had to
wait before having all the stuff, but the bed, as usual, was
the first finished piece.
Year
1967
Materials
Flanders pinewood, leather and jute
fabric striped white and green cushions
Dimensions
75 x 164 x 84 cm
Collaboration
Pere Roig
Sofa, more complex than others. The
structure is also made in horizontal and
vertical angles, but with a slope that
resembles the structure of the Brullet
armchair. Thick solid wood makes of this
piece a very strong and rigid structure
that contrasts with this angle construction. As in the armchair in the same
house, leather strips are used to secure
the back cushion.
— Many people liked the strong look and the solid
wood in straight lines, as opposed to the overly open legs
furniture that were sold in stores at that time.
Year
1966
Materials
70 x 168 x 65 cm
Dimensions
Flanders pinewood and jute
tartan fabric cushions
Collaboration
Sixto Samper
Strong and heavy sofa of a thick
board structure and visible joint widths.
The whole furniture design is a combination of boards playing with the vertical
axis. The three-seat sofa is accompanied
by the individual seat in the same type
of structure. The only difference between
the sofa and armchair is the set of legs.
While the couch design combines the vertical and the horizontal in right angle,
the legs of the chair are two boards in a
cross.
«The hardest thing is to make chairs. »
— Joaquim Anson
The first chairs Anson designed were
robust and heavy, like the furniture
found back then in churches. Later, when
he started working with plywood melamine,
the design of his chairs was more focused
on the simplicity of the structure and
the colour scheme that formica allowed,
with the colour of the cushions fabric.
But Anson was never really satisfied with the result of his chairs. After
several attempts without solution, he
decided to order them in Silleros, a company in Barcelona. Silleros was specialized in chairs and Joaquim Anson took the
standard model (wicker, cross-legged and
rounded crossbar) and introduced a unique
variant: the material with which it was
made. Silleros manufactured those chairs
with poplar and made them of Flanders
pinewood for Anson, so they could go with
the rest of furniture as a set. From that
moment, and still today in many homes,
Silleros chairs are found altogether with
his furniture. So Anson found a practical
solution that maintained the philosophy
of their designs.
Joaquim Anson, 1967
Joaquim Anson, 1970
— Joaquim Anson co-founded the Anxaneta school
in the 60s, along with Juaquim Montserrat i Bartra, Pere
Saleta i Xifré, Joan Masjuan i Capell, Josep Fradera i
Soler and Manuel Cusachs i Corredor. He was responsible
for the educational leadership at the beginning of the project,
and left after two years to dedicate himself to the position of
manager at Barcelona’s Escola Sant Gregori and also due
to his new activity as a furniture designer.
— Joaquim Anson, in those years, worked as a
manager at the Escola San Gregori in Barcelona for a
living, and didn’t hesitate to design the furniture for the
new building, built under the Tibidabo, in the Bellresguard
neighbourhood in the same city. Their designs were not only
used for classrooms, but also for the library shelves of the
school, of Flanders solid pinewood.
MAJÓ AND SABATER TABLES
MAINADA DAY CARE CENTRE
TABLE/STOOL
SANT GREGORI SCHOOL
DESK/CHAIRS
P. 121
P. 120
ANXANETA SCHOOL
TABLE/CHAIRS
Year
1966
Year
1967
Materials
Flanders pinewood
Materials
Flanders pinewood, iron and
wood covered formica
Dimensions
50 x 60 x 60 cm (table) and
57 x 29 x 29 cm (chair)
Dimensions
75 x 30 x 30 cm (chair)
Collaboration
Sixto Samper
Cheap table and chairs of a very
simple structure, designed for the first
years of the Anxaneta School in Mataró.
Tables don’t have a school desk structure, as they are though so the students
sit on all four sides.
Two-seat desk with matching chairs
for school classrooms. The structure
is a simple iron one, creating an empty
space under the table in which to keep
the chairs. The desktop also has a drawer
attached to the structure of the cabinet
to store books. The chairs and the drawer
keep the same design idea as the table: a
black iron structure that contrasts with
the desk top, covered with white formica.
— After furnishing a flat in Barcelona, its owner
asked him to make the furniture for her day care centre,
Mainada, in the same city.
Year
1970
Materials
Flanders pinewood, pressed
asbestos of different colours
— Joaquim Anson was told that the design of the
Sabater table was a copy of the architect Camp de Padró’s.
He did not mind much the assessment, as at that time, in
the production of furniture and architecture it was very
common to draw inspiration from the products appearing in
magazines and find some similitude.
Year
1969
Dimensions
26 x 26 x 26 cm (stool)
Materials
Flanders pinewood (Majó Table) and
Flanders pinewood and blue pressed
asbestos (Sabater Table)
Set of table and four stools. Light
and highly movable furniture designed to
gain the maximum space under the table.
Same as the school furniture at Sant Gregori, they are conceived not only regarding their function, but also to take up
minimum space when stored. Both the table
and stools are of coloured pressed asbestos at the top, serving as a blackboard.
Dimensions
73 x 150 x 80 (Majó Table) and
73 x 160 x 80 cm (Sabater Table)
Collaboration
Pere Roig
Dining tables, characterized by the
use of same width planks for the legs.
Narcís Majó’s table is more robust and
heavy due to the thickness of the planks
that form the structure of the legs, and
that of Sabater, thinner in thicknesses,
much lighter.
ANSON BENCH
Joaquim Anson and Domingo Oller, 1964
MONTLLEÓ AGENCY
DESK
ANSON
DESK/DRAWING TABLE
P. 123
P. 122
ANSON TABLE
— This table is today in the Anson-Fradera family
dining-room, and never moved from this place.
Year
1964
Materials
Flanders pinewood
— Joaquim Anson found his father-in-law taking
the measurements on this bench, in his house and without
permission. The man made a copy of it, but the problem
was that the carpenter did not play with the balance of the
original thickness, which is something important in every
Anson’s design.
— Montlleó, owner of the agency, and the palette
waited a long time for Joaquim Anson to give the final
details for the construction of the brick built reception desk.
It is not known why he didn’t show up, and they decided
to build it themselves without his approval. Still, Montlleó
was very pleased with the outcome and when the furniture
had to change over time, he decided to keep a desk he now
keeps in his second home.
— Nowadays the table is in Joaquim Anson’s study
on the third floor of his house. His son loved it, and he
offered it to him easily, knowing that the table did not fit
through the door.
Year
1964
Dimensions
73 x 160 x 83 cm
Year
1966
Collaboration
Domingo Oller
Materials
Flanders pinewood
Year
1970
Dimensions
73 x 157,5 x 84 cm
Dimensions
31 x 180 x 44 cm
Materials
Flanders pinewood and green ‘skai’
Collaboration
Sixto Samper
Collaboration
Sixto Samper
Dimensions
70 x 133 x 70 cm
Dining table seeking harmony between the horizontal and vertical lines.
As with all furniture, structure and
joints are visible throughout the piece.
The thickness of the wood makes it very
heavy, but its structure makes it lighter
in appearance. The upper wood lies on a
horizontal axis leaving an empty space
between it and the legs supported by
these axes, which are then released from
crossbars. Consequently, the space below
is completely free and allows you to easily keep chairs on either side.
Bench maintaining the structure of
the Anson table. This is an elongated low
piece that, together with cushions, could
be a bank or place to store household
items.
Collaboration
Pere Roig
Design of an agency in the city of
Mataró. Joaquim Anson designed the entire office. Reception desks, office desks
and he even advised the customer on the
lighting. The design was finally a combination of brick build furniture and custom furniture. The reception was circular
and of Flanders pinewood on top, and the
desks in all the office desks were green
Skai covered and with boxes. All tables
were of the same model with slight variations on the work and reception desks.
Materials
Flanders pinewood and blue pressed asbestos
Table of a very simple structure,
with the peculiarity that part of the
top surface can be inclined. As in most
tables, the leg structure aims to provide
as much space below it as possible, to
work more comfortably. The top has two
blue pressed asbestos boards, which provide a rigid support to work better and
are also a blackboard.
Joaquim Anson, N.d.
Joaquim Anson used the shelves to
distribute forms on the walls, so that’s
why he always thought of modular furniture of simple structure. We have four
examples that work differently. (1)
U-shaped shelf. Very simple in composition and in two formats, 50 cm and 100 cm
long, its function is to hold books. The
highly versatile combination, with drawer
and cabinet pieces, enables many compositions on the walls according to the
needs of the house. (2) Modular shelves.
The structure always holds with vertical planks that go from floor to ceiling.
There are some, simple in composition,
in which the vertical and horizontal
are equal and the thicknesses and depths
come together through simple joints. Most
complex systems have different systems
to hold the shelves. These shelves can
also come with furniture drawers, allowing the cabinet an overall picture.
(3) Single module structures. Its feature lies in the piece used for their
joint. (a) Square-shaped modular shelf.
They pile up one on top of the other to
customer taste. The important piece is
a 7x8x8 cm cube with a joint to set the
modules without using screws. (b) Modular
Bookcase. Each module has joints, so they
pile up without using screws. Its dimen-
KNOBS
BORRÀS BED
Joaquim Anson, N.d.
— Maria Majó and Pep Manté have the modular
bookcase which uses the joint cube at home. During their
years of political activity, they stuck some stickers on the
cubes, which are still there.
sions depend on the number of modules
used, so it can be customised. This type
of module with two shelves with joints
may also be set with small drawers or
cabinets assembled using the same joint,
so no fixing is needed.
One way to distinguish the pieces
by Anson, once he retired, from those by
other carpenters who went on working, is
the harmony in the thickness of the wood,
a very obvious feature on the shelves.
P. 125
P. 124
MODULAR SHELVES
— Another way to differentiate Anson furniture from
similar ones is the knobs and their placement on it.
Year
N.d.
Materials
Flanders pinewood
Dimensions
variables
In all drawer or closet furniture,
Anson used two types of knob: round
knobs, a solid wood ball which combined
well with the round Flanders pinewood
furniture finishing; and circular knobs,
also a solid wood ball. He had no inconvenient in placing them on furniture with
coloured melamine finishing.
— All the customers say that the beds designed by
Joaquim Anson are too low. When young, those were perfect for them, but as years went by, it became harder to get
up out of them. This explains why almost all of them, after
a certain age, replaced the bed for a higher one.
Year
1969
Materials
Flanders pinewood and white formica
Dimensions
37 x 198 x 223 cm
Collaboration
Pere Roig
Flanders pinewood bed structure with
a conglomerate wood support. The furniture is a simple structure, with the particularity so often introduced by Joaquim
Anson: the bedside tables and the bed are
one. The detail of the base of the feet
stands out: a Flanders pinewood frame
with white formica, the way the corners
fit and all joints visible.
TOY
CUSHION FABRICS
Joaquim Anson, 1969
YUTES, N.d.
LAMPS
P. 127
P. 126
HIGH CHAIR
Joaquim Anson, Pere Roig and Sixto Samper, 1965
— We can not say the high chair is 100% designed by
Joaquim Anson. However, he didn’t hesitate interpreting it
and making it in his own style.
Year
1965
Materials
Flanders pinewood, pressed
asbestos of different colours
Dimensions
82 x 43 x 40 cm (assembled high chair);
36 x 43 x 40 cm (table),
46 x 38 x 31 cm (chair) and
38 x 34 x 24,5 cm (box)
Collaboration
Pere Roig and Sixto Samper
High chair with four combined parts.
When assembled it functions as a high
chair and when disassembled it does as
a table, chair and toy box. The whole
structure is solid wood and the table is
of coloured pressed asbestos at the top,
serving as a blackboard.
— Anson started making the wooden trains and cars
only for amusement, but they were finally marketed in the
years he joined the shop Cau Bac. Unfortunately, we lost
track of them.
Year
1969
Materials
many colours Flanders pinewood
Dimensions
14.5 x 18 x 12
Wooden train painted in bright colours. As in the other toys, it can be
easily assembled and disassembled thanks
to the simplicity of the joints’ system.
This is the toy he made with students
from the Sant Gregory School in Barcelona.
The furniture cushions tapestry were
all jute. In the 60s, Anson found a company located in Barcelona called YUTES
that worked with this patterned fabric.
The most common pattern was different
plaid colours, and he liked it for the
tapestry of his furniture. In the late
sixties early seventies, he continued using this same type of fabric but with the
Gonzalo Undurraga patterns, of floral and
abstract themes and vivid colours.
During the 70s, the cushions were
an important part of the furniture due
to their patterns and became part of the
furniture structure: broad, large and
covered with bright colours, took precedence over the wooden structure, which
became a box support.
— Miguel Milà and Joaquim Anson have never met,
but shared their designs to enter the houses of Mataró.
Furniture always came with accessories. Joaquim Anson advised families on
where in Barcelona they could find lamps
and accessories that would fit his space
design. Therefore, in almost every house
we find the same type of lamp, mainly from
the designer Miguel Milà. It is very common to find the ‘TMC’ lamp, Delta d’Or
Award in 1961, the Cesta table lamp and
most of all, the double plastic hanging
light in different colours: green, orange
and red. Also common is the Copenhagen
ashtray, from André Ricard, Delta de
Plata Award in 1966, and a long etc…
When Anson opened the Cau Bac shop in
Mataró, he introduced such objects in the
local market, since at that time there
wasn’t any shop in town offering these
products. As he says, he made a global
project for them – furniture, lamps and
accessories – and so it came out cheaper.
«Abans de la guerra, al TBO es publicaven els
dibuixos de Benejam. A les historietes de ‘Morcillón y
Babalí’ hi havia un dibuix d’una caixa de fusta amb un
calendari a sobre. Aquella imatge m’agradava i no vaig
parar fins que no em vaig fer una caixa amb un calendari a sobre. »
«Antes de la guerra, en el TBO se publicaban los
dibujos de Benejam. En las historias de ‘Morcillón y
Babalí’ había un dibujo de una caja de madera con un
calendario encima. Aquella imagen me gustaba y no
paré hasta que no me hice una caja con un calendario
encima. »
«Before the war, on the TBO the drawings of Benejam were published. In the comic strips of ‘Morcillón
y Babalí’ there was a drawing of a wooden box with
a calendar on it. I liked that image and I did not stop
until I made a box with a calendar on it. »
— Joaquim Anson

Mobles Muebles Furniture Pieces Save As

Transcripción

Documentos relacionados

DRAP ART 09

Entrevista amb - Òmnium Cultural

ÉsCultura juny 2010 - Generalitat Valenciana

Fira Modernista de Terrassa 2016.

Programa de Festes de Sant Joan de Deià 2016

La Voz de Brazoria March 2014.pmd

(1861–1865) la Guerra Civil (1861–1865)

summary - obradoiro de artesanía

Memoria Anual 2013

carlos castaneda