Ganar en Sitges me hizo ver que valía la pena seguir haciendo

Transcripción

Ganar en Sitges me hizo ver que valía la pena seguir haciendo
Dimarts 9 d’octubre de 2012 · Número 6
4:45
1
retirO
Pàg. 09
jennifer lynch
Pàg. 10
pen-ek ratanaruang
Pàg. 11
colin treVorrow
Pàg. 07
cosmopolis
w w w. s i t g e s f i l m fe s t i v a l .c o m
DIARI DEL FESTIVAL
2
Dimarts 9 d’octubre 2012
INFORMACIÓ I VENDA D’ENTRADES
Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a (www.
telentrada.com), per telèfon trucant
al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina
de Catalunya Caixa.
PREUS (IVA inclós)
8,50€: Secció Oficial Fantàstic a Competició, Secció Oficial Fantàstic Panorama, Secció Oficial Fantàstic Galas,
Secció Oficial Noves Visions, Secció
Anima’t, Secció Seven Chances, Sitges
Family, Sessions Especials
6,50€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14
anys per a la secció Sitges Family
7,50€: Sessions Anima’t Curts, sessió
SOFC Curts i sessió SOFP Curts
10,50€: Maratons, Programa doble i
Sessions 3D
12,50€: Maratons del 14 d’octubre,
Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
4,50€: Classes magistrals (Sitges Fòrum)
Localitat numerada (LN)
Les sessions de tarda i nit de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de
butaques numerades. Amb aquesta
entrada, per només 2€ més, no hauràs de córrer per aconseguir una bona
localització.
ABONAMENTS FANTÀSTICS*
Abonament 20 entrades: compra de
20 entrades per a 20 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 20%.
Abonament 10 entrades: compra de
10 entrades per a 10 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 10%.
CARNETS AMB DESCOMPTE*
el diari del festival
INFOrmació TRANSPORTS
COORDINACIÓ
Violeta Kovacsics
TREN FANTÀSTIC!
redacció
Gerard Casau, Toni Junyent, Àlex
Vicente, Pau Teixidor
MAQUETACIÓ
Juan Carlos Gómez, Sonja Albertin,
Francisco Valenciano
(Estudio Fénix)
Fotògrafs
Miguel Àngel Chazo, Jesús Paris
il·lustració
Guillem Dols, Deamo Bros.
Voluntària
Patricia Salvatierra
COL·LABORACIÓ
Natalia Marín, Deborah
Camanyes, Paco Galindo
Del 4 al 14 d’octubre (ambdós inclosos)
Tren directe Sitges – Barcelona (Sants)
Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada.
Són vàlids els abonaments de Renfe i ATM.
Són vàlids els bitllets i abonaments
de Renfe i ATM, adequat al nombre de
zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment
a la 1:30h, sense excepcions. En cas de
retard en les projeccions nocturnes, la
sortida d’aquest tren no es modificarà.
Consulteu tots els horaris, parades i
preus a www.rodaliesdecatalunya.cat
o bé al 900 41 00 41
El Festival no és responsable dels
possibles canvis d’horaris d’aquests
serveis de transports. Els possibles
canvis en les projeccions del Festival
no afectaran ni modificaran l’horari
dels serveis de transports.
BUS DIÜRN I NOCTURN
Monbús
Consulteu tots els horaris, parades
i preus:
93 893 75 11 / www.monbus.cat
BUS URBÀ DE SITGES
Consulteu horaris i parades a:
Transports Comtal: 902 302 025
20% de descompte en la compra
d’entrades als clients de Catalunya
Caixa, vàlid per la compra a través de Telentrada i amb un límit
del 5% de l’aforament de la sala.
20% de descompte en la compra d’entrades pels titulars del Carnet Biblioteques, Carnet Jove, Targeta Cinesa
Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci
i Cultura, Targeta Amiga Desigual,
Club TR3SC, Club UOC, RACC Master,
RAKK 4u, acreditats Special Olympics,
Amics JoTMBé i majors de 65 anys.
Els descomptes no són acumulables.
El titular haurà de mostrar el DNI i
el seu carnet de descompte a les taquilles.
* Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte: els
descomptes no són aplicables a les
gales d’Inauguració i de cloenda, maratons del 14 d’octubre, Abonament
Matinée, Abonament Auditori, Butaca
VIP i Localitat Numerada.
VENDA D’ENTRADES
Pots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a www.
telentrada.com, per telèfon trucant al
902 10 12 12 o en qualsevol oficina de
Catalunya Caixa.
Del 4 al 14 d’octubre també les podràs
adquirir a les taquilles de l’Auditori
situades a l’Hotel Meliá Sitges (c/ Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles
Jardins Retiro situades als Jardins del
Retiro (c/ Àngel Vidal, 17).
Comissions:
Sessions d’inauguració i de cloenda:
Internet, telèfon i oficines: 2€
Resta d’entrades: Internet, telèfon i
oficines: 1€
RECOLLIDA D’ENTRADES
Imprimeix les teves entrades amb el
sistema Print at home de Telentrada
i evita cues. Aquesta opció incorpora
tres sistemes de seguretat: identificació
nominativa, codi de barres i codi QR.
TAQUILLES DEL FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots
els cinemes i sessions a:
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins
l’inici de l’última sessió de pagament
dels cinemes Auditori o Tramuntana.
Taquilla Jardins Retiro. Carrer Àngel
Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici
de l’última sessió de pagament dels
cinemes Retiro o Prado.
Molt important: Les entrades per a
les sessions que comencin abans de
les 9h a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipadament
(Print at home / caixers Catalunya
Caixa / oficines Catalunya Caixa / a les
taquilles (segons horari).
Observacions: Forma de pagament
aceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per
a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import
de l’entrada en el cas de cancel·lació
del/dels llargmetratge/s anunciat/s en
la programació.
Es recomana consultar la descripció
de les pel·licules abans d’adquirir les
entrades.
DIARI DEL FESTIVAL
3
Dimarts 9 d’octubre 2012
fernando cortizo, director de o apóstolo
Dee wallace i meg foster, actrius de the lords of salem
penny vozniak i jennifer lynch (despite the gods)
la presentació de motorway al retiro
el jurat méliès
roda de premsa de robot & frank
DIARI DEL FESTIVAL
4
S.O.F. COMPETICIó
prado 20:30
camille
redouble
Actriu superdotada i capaç de
conferir humanitat fins i tot al
més insignificant dels papers secundaris, la francesa Noémie Lvovsky és també una directora més
que destacable. Fins ara s’havia
destacat com a autora d’un grapat de cintes petites i imperfectes, però posseïdores d’un univers personal i d’una sensibilitat
intransferible. Però això era fins
que, al passat Festival de Cannes,
vam descobrir la seva nova pel·lícula. A banda de guanyar el premi
a la millor pel·lícula a la Quinzena
dels Realitzadors (un mèrit considerable, tractant-se d’una comèdia de ciència-ficció), la pel·lícula
també acaba de desembarcar a la
cartellera francesa entre elogis
desmesurats i incomptables, on
s’ha guanyat el públic però també la crítica.
Camille redouble (traduïble per
“Camille repeteix curs”) explica
la història d’una dona de 47 anys
en plena amargor vital. L’home
de la seva vida l’ha abandonat per
una dona més jove i cap dels seus
somnis de joventut semblen haver-se complert. Fins que un cap
d’any, per art de màgia, desperta
tres dècades enrere, reconvertida
en una adolescent en plens anys
vuitanta. Camille haurà de repetir
les mateixes experiències. I, sense voler-ho, aconseguirà reconquerir una vitalitat que semblava
haver-se apagat per sempre.
No és cap secret que Lvovsky s’ha
Dimarts 9 d’octubre 2012
inspirat en Peggy Sue se casó, una
de les més infravalorades pel·lícules de Coppola. Els primers minuts
poden resultar grotescos: la Camille dels vuitanta té el mateix aspecte que la seva versió del futur.
La mateixa Lvovsky la interpreta
sense cap caracterització, sense
maquillatge i amb una vestimenta exagerada, que sembla sortida
d’un vídeo de Cyndi Lauper. Però
la història amaga un potencial
emotiu i una trascendència insospitats, que ens parla del pas
inexorable del temps i de l’alt percentatge de la nostra identitat que
es configura durant els anys de joventut. Si la Camille del passat i la
del present tenen el mateix rostre,
potser és perquè, en el fons, són la
mateixa persona.
S.O.F. COMPETICIó
auditori 12:30
the wall
Esta mujer de mediana edad
no tiene nombre, solo un diario
personal en el que relata la paranormal experiencia que vivió
años atrás en las montañas austriacas. Pensaba pasar una tem-
porada en la cabaña alpina de
una pareja de familiares, pero
la protagonista ha acabado quedándose aislada por una fuerza
sobrenatural. El muro invisible
al que hace referencia el título le
impide escapar de las inmediaciones de esa casa perdida en medio
de la naturaleza. Con el tiempo,
la mujer aprenderá a vivir lejos
de la civilización, con la única
compañía de un perro, un gato y
una vaca, cultivando sus propios
alimentos y disfrutando de largos
paseos en soledad. Hasta que un
día una extraña presencia reaparece en el paisaje...
The Wall, que generó asombro en
la última Berlinale, se inspira en
una novela de los años sesenta,
muy conocida en el mundo germanófono y considerada la obra
maestra de la escritora austriaca Marlen Haushofer. Pretendió
establecer una parábola sobre la
condición de la mujer que, en la
película, aparece concertada con
un tratamiento realista de los elementos sobrenaturales que dotan
esta película de un halo de misterio e inquietud. A estas alturas, ya
sabemos que los directores austriacos no inspiran precisamente
alegría de vivir, pero sí una lucidez prácticamente exótica en su
reflexión sobre la condición humana y las relaciones interpersonales. The Wall no es ninguna excepción. El director Julian Pölsler,
hasta ahora conocido por sus trabajos en la televisión, se adentra
en el cine con un debut extraordinario, de la mano de la actriz
Martina Gedeck (la protagonista
de La vida de los otros), que libra
un espectacular one woman show
en esta cinta que se cuestiona los
peligros de la vida en sociedad,
pero también lejos de ella.
S.O.F. COMPETICIÓ
AUDITORI 14:45
JUEGO
DE NIÑOS
No vamos a escribir aquí gran
cosa sobre ¿Quién puede matar
a un niño?, por mucho que caer
en el juego de las diferencias sea,
ciertamente, muy tentador o que
recordar la mítica (brillante, única, de culto... pónganle el adjetivo que les antoje) sea siempre
delicioso. Sí, Juego de niños es un
remake de la obra maestra de Chicho. Y, sí, se parece bastante. Y, sí,
también hay diferencias notorias.
Pero, no, no vamos a hablar aquí
de ¿Quién puede matar a un niño?.
La trama de la pareja que espera
un hijo y que, de viaje, se pierde en
una isla donde los adultos brillan
por su ausencia se traslada a la
actualidad. Dirigida, fotografiada,
montada y muchas cosas más por
el inquietante Makinov (un hombre sin rostro), Juego de niños comienza con una fiesta popular, con
música en la calle y de noche. Las
primeras imágenes discurren bajo
un halo de oscuridad, acentuado
por una cámara que deja entrever
los tonos sepia de las pocas luces
que brillan. A partir de este momento, todo tendrá lugar a plena
luz del día. La idea entronca con
una serie de obras capitales que dinamitaron las normas del género:
como Hitchcock, en la mítica escena de la avioneta de Con la muerte
en los talones, que quiso crear una
escena de puro suspense totalmente luminosa para contradecir
las normas del cine negro –que se
entrega, en los momentos álgidos,
a los callejones oscuros–; o como
Fargo de los hermanos Coen, un
film noir blanco, bañado de nieve;
o como (sí, aquí llega el desmentido de lo dicho anteriormente)
¿Quién puede matar a un niño?, una
película de terror a pleno sol.
Lo que convierte a Juego de niños
en un remake de bandera es que
aprovecha los hitos del original
para terminar dando un golpe
sobre la mesa: aquí hay más sangre, más contundencia y un final
que no esconde ni un ápice de la
violencia que late durante todo el
metraje.
DIARI DEL FESTIVAL
5
Dimarts 9 d’octubre 2012
S.O.F. COMPETICIó
auditori 16:45
berberian
sound
studio
No, no es el nombre de la discoteca de moda. Es el estudio donde
se hacía el diseño de sonido de las
películas de terror de más bajo presupuesto en la Italia de los setenta.
Sin embargo, la conversión de este
decorado (un espacio a menudo invisible e inexistente para la mayoría
de los espectadores) en el auténtico protagonista de esta historia,
nos pone claramente de manifiesto
toda una declaración de principios
que pondrá los dientes largos a
cualquier cinéfilo de morro fino. Y
es que Berberian Sound Studio, segunda película del británico Peter
Strickland, es una celebración del
cine como artefacto, como un perverso dispositivo capaz de penetrar en lo consciente y lo real para
convertirlo en simulacro.
Gilderoy es un veterano ingeniero
de sonido británico que recibe el
encargo de realizar las mezclas
de la última, sangrienta y barata
producción del maestro Santini.
En este contexto, que podría haber sido usado erróneamente para
el simple homenaje de estampita
a los maestros del género, Berberian Sound Studio sólo se sirve
de los códigos estéticos del giallo
para articular un discurso sobre
la propia naturaleza del cine y su
intrínseca capacidad para la manipulación. El abuso de clichés psicoanalíticos, aquí perfectamente
rodados y estilizados hasta la extenuación, son usados con apabullante rigor y criterio a la hora de
trazar un complejo diálogo entre
el personaje y el propio proceso de
creación sonora de la película.
Cine dentro de cine, este es el género en el que debe inscribirse ya
con letras de oro esta alucinada
y críptica película, y no en el del
subgénero italiano. Por su delicada manipulación de los elementos
expresivos, por el carácter vampírico que ejerce la imagen cinematográfica sobre sus personajes,
y por su desvergonzada libertad
para hacer lo que le da la gana,
Berberian Sound Studio se sitúa
más cerca de Lynch o Arrebato,
que de Suspiria. Aún así, Santini,
el director de la película en la que
estan trabajando, lo tiene claro:
“Brutal and honest. Nobody has
seen this horror before.”
S.O.F. PANORAMA
AUDITORI
THE
SEASONING
HOUSE
Con el debut en la dirección
de un tipo que lleva más de quince años de carrera cinematográfica como diseñador de efectos
especiales de maquillaje, y que
cuenta en su filmografía reciente con títulos del calibre de The
Descent, Eden Lake o Attack the
Block, cualquiera con dos dedos
de frente no debería de tener la
osadía de encontrar en The Seasoning House el más bello canto a la
S.O.F. COMPETICIÓ
AUDITORI 08:15, 18:45
CHAINED
Si voleu saber què és una infància disfuncional, fareu bé de
demanar a en Rabbit que us expliqui la seva. Una tarda va anar
amb la seva mare al cinema a veure una pel·lícula de terror i, quan
tornaven a casa, els va segrestar
un perillós assassí anomenat
Bob. La pobra dona no va durar
gaire a les seves mans, però, per
alguna raó misteriosa, el psicòpata va decidir perdonar la vida a
en Rabbit i adoptar-lo com a serf.
Així, durant anys, l’existència del
nen es limità a endreçar la casa,
alimentar-se de restes de menjar
i netejar la porqueria que deixava
cada nova víctima del hobby del
seu “tutor”. Ara ha crescut, però
la relació de submissió amb prou
feines ha canviat. Fins que un dia
en Bob decideix instruir el noi segons la seva distorsionada visió
de la vida...
Després de la juganera Surveillance (Millor Pel·lícula a Sitges 2008)
i del frustrant intent de rodar una
epopeia fantàstica a l’Índia (malson capturat per Penny Vozniak
a Despite the Gods, que vam veure diumenge al festival), Jennifer
Lynch ha deixat anar tota la seva
bilis amb Chained, sens dubte el
treball més fosc i pertorbador de
la seva filmografia. Com a La meva
obsessió per Helena, el film s’articula entorn de dos personatges
que mantenen un vincle tan tèrbol com ambigu. Però la tensió
eròtica d’aquella esdevé aquí un
simulacre paterno-filial impossible, on el que fa esgarrifar més és
la possibilitat que el qui en un moment fou víctima acabi contagiat
per la maldat del seu raptor.
Lynch ha filmat Chained en suport digital, sense por d’embrutar les textures i sabent que
l’atmosfera del film passa pel
disseny magistral de la il·luminació d’interiors, malaltissa i d’un
estatisme asfixiant. Evidentment,
però, una peça d’aquestes característiques no se sostindria sense
uns actors a l’altura del repte, i,
en aquest sentit, Vincent D’Onofrio fa el do de pit i construeix
fins al més mínim detall (atenció
a la seva vocalització peculiar) un
personatge amenaçador que, de
ben segur, passarà a la història
dels malvats cinematogràfics.
esperanza. Seamos serios.
Los Balcanes, 1996. En esta convulsa época y territorio donde la
muerte se huele en cada esquina
se sitúa la historia de Angel, una
joven sordomuda que se deja
caer en el infierno de lo que parece una casa de prostitución que
es, en realidad, una casa de violaciones con todas las de la ley.
Las chicas que llegan allí lo hacen
raptadas en sus pueblos y son
vendidas como pura mercancía a
neardentales hombres que abusarán de ellas hasta la muerte. La
principal tarea de Angel será ocuparse de todas estas chicas y de
tenerlas constantemente controladas bajo los efectos de la anestesia y fármacos de todo tipo para
dejarlas en el estado más propicio
para el más arduo de los trabajos.
Esta es la escalofriante premisa
de una de las cintas más brutales de la temporada, que tiene en
Sitges su premiere internacional
y que no es apta, ya lo avisamos,
para todos los gustos. The Seasoning House es una cinta abrasadora que se convertirá en un torbellino de venganzas y violencia que
por momentos se hará realmente
insoportable. Comparada ya con
artefactos de la talla de Martyrs
o Frontières, la película supone
también el trampolín definitivo
para la actriz Rosie Day, que con
un personaje que no dice una sola
palabra en todo el metraje, transmitirá toda la angustia y terror
habidos y por haber. Cine atroz,
inflexible y extremo que remove-
DIARI DEL FESTIVAL
6
Dimarts 9 d’octubre 2012
rá nuestras conciencias al destapar, una vez más, otro capítulo
sobre los conflictos ocurridos en
la antigua Yugoslavia.
Amb la presència
de Paul Hyett i Rosie Day
S.O.F. GALES
AUDITORI 23:15
Però no tot són picades d’ullet al
passat a Dracula 3D, ja que, com
indica clarament el seu títol, el
film ha estat rodat en tres dimensions, un desafiament tècnic que
el director italià resol d’una manera òptima, unint un escenari
de regust clàssic amb les noves
tecnologies.
No espereu una altra L’uccello dalle piume di cristallo o una nova
declinació del giallo en la línia de
Roig fosc (no era la mateixa Giallo,
en el fons, una manera de posar
l’epitafi al gènere?). L’univers de
Dario Argento fa temps que es
mou en unes altres coordenades,
però quan un savi parla només
cal fer silenci i escoltar-lo.
Lliurament de la Maria
Honorífica a Enrique Cerezo
Amb la presència de l’equip
DRACULA
3D
Ja falta poc perquè la saga Crepuscle arribi a la seva fi (com tot
en aquest 2012, d’altra banda), de
manera que potser ja és hora de
canviar de paradigma vampíric. I
què millor que tornar als clàssics
(a Bram Stoker, ni més ni menys)
acompanyats del gran Dario Argento. Com ja va fer en la seva
adaptació d’Il fantasma dell’opera,
el mestre italià ens ofereix aquesta vegada la seva versió més lúdica, en què planteja la seva
aproximació al mite (no exempta,
però, d’un pòsit romàntic) com
una reunió d’amics, una suma de
personalitats afins al seu cinema.
Així, la fotografia és a càrrec de
Luciano Tovoli (l’home que va tenyir els nostres malsons a Suspiria), la banda sonora és obra de
Claudio Simonetti (un dels més
fidels col·laboradors d’Argento,
que ahir va oferir un petit recital
al Ricky’s), els efectes especials
surten de la ment malèvola de
Sergio Stivaletti i en el repartiment hi trobem Asia, la filla del
director, seduint-nos per enèsima
vegada. Fins i tot el mateix comte és un vell conegut del cinema
d’Argento: Thomas Kretschmann,
que donà vida al pervers psicòpata de La sindrome di Stendhal.
autores infantiles más celebrados de la literatura japonesa del
siglo XX, y cuenta la historia de
Budori, un muchacho que vive
felizmente con sus padres y hermana en un bosque de Ihatove.
Una ola de frío le arrebatará a
su familia. Cuando un misterioso desconocido secuestre a su
hermana, Budori se verá completamente solo, y emprenderá un
viaje que le llevará a reflexionar
sobre su lugar el mundo y la responsabilidad que tiene con los
demás.
Aunque el diseño de los personajes recupera los suaves rasgos
felinos de Night on the Galactic
Railroad y a pesar de que el mimo
con que han sido concebidos los
escenarios maravilla la vista, el
poso de esta fábula tiene el regusto amargo del sentimiento de
pérdida. Desprende la conciencia ecologista de un autor que
vio con sus propios ojos diversos
desastres naturales en sus breves
37 años de vida.
Los ecos de la tragedia de
Fukushima, ocurrida en marzo
de 2011, resuenan en The Life of
Budori Gusuko, haciendo que el
filme adquiera una dimensión
aun más relevante en su sabias
reflexiones sobre la comunidad y
el sacrificio.
ANIMA’T
RETIRO 14:45
THE LIFE
OF BUDORI
GUSUKO
Dentro del homenaje que Sitges le dedica este año a Sugii Gisaburô, tenemos el honor de presentar su última obra, estrenada
en Japón este mismo verano. The
Life of Budori Gusuko debe entender como un proyecto con una
significación muy especial para
el propio cineasta, pues ha sido
realizado por el mismo equipo de
Night on the Galactic Railroad, una
de las más refulgentes joyas de su
filmografía.
El filme está basado en un cuento de Kenji Miyazawa, uno de los
S.O.F. PANORAMA
retiro 23:15
the pact
A algunos nos aterra la oscuridad. No las oscuridades a las que
estamos acostumbrados, como
nuestra habitación cuando apagamos la luz cada noche y nos vamos a dormir. Pero sí esos otros
espacios negros, opacos, que
escapan a nuestra comprensión.
No nos alcanza la vista para saber
qué hay más allá de lo negro. En
los primeros minutos de The Pact,
el debut en el largo del norteamericano Nicholas McCarthy, una
chica anda como loca buscando
a su problemática hermana y el
único lugar en el que no se atreve
a mirar de cerca es un minúsculo
trastero. Ella sabe que en el interior no hay nada especial, pero el
umbral de la puerta parece exudar oscuridad. Así empieza una
película que no tardará ni cinco
minutos en brindarnos el primer
escalofrío y que actualiza con
gran destreza las convenciones
de la ghost story clásica haciendo
de las nuevas tecnologías –Skype
o los teléfonos móviles– transmisores del horror.
Casper Van Dien, uno de los actores a los que Paul Verhoeven
hizo sudar de lo lindo en Starship Troopers, es quizá el nombre
con más solera de los que figuran en el reparto. Pero ver The
Pact hará que se nos quede en la
retina el acoso fantasmagórico
que sufrirán las dos hermanas
interpretadas por Caity Lotz y
Agnes Bruckner, ya que son ellas,
y sus heridas en la mente y en
el cuerpo, las que hacen que esta
película se mueva y nos haga saltar de la butaca. Partiendo de su
cortometraje de idéntico título,
estrenado en 2011, Nicholas McCarthy elabora, sin prisa pero sin
escatimar en sustos ni virajes de
guión, una historia de fantasmas
y truculentos secretos del pasado que contiene algunas de las
secuencias más aterradoras que
veréis en esta edición del festival. El horror físico era esto: sangre seca, magulladuras y algún
que otro hueso dislocado.
noves visions - ficció
prado 22:45
aurora
Sitges Greatest Hits: arriba
aquell moment en el qual, després d’esperar gairebé un any,
el festival penja a la web tota la
programació. Un eixam d’éssers
connectats al ciberespai i àvids
de noms de directors i pel·lícules
es llança a devorar-la, encara que
la llista no és completa i, al llarg
del procés de pujar tota la informació, en algunes fitxes hi falten
fotos, sinopsis o, directament, es
troben en blanc. Quan va aparèixer el line-up d’aquesta edició, un
títol aviat va cridar l’atenció dels
cinèfags més aventurers: Aurora.
Primer, a la fitxa no hi havia res
de res. Després, quatre fotos, totes de la mateixa estranya habitació. Uns senyors amb bata d’un
blanc brut manipulen el cos d’un
home. El seu cap, en una altra
foto, està cobert de sensors. La
pel·lícula en qüestió ni tan sols
no apareixia, sota el nom Aurora,
a la xarxa. Hi va haver, però, qui
la va acabar identificant: es tractava del segon film de la directora lituana Kristina Buozyte, que,
de fet, acaba de guanyar el Méliès
d’Or a la millor pel·lícula fantàstica europea de l’any.
Si en les darreres edicions del
festival obres com ara Amer o
Beyond the Black Rainbow s’han
consagrat com a experiències audiovisuals indescriptibles, viatges
dels sentits que reclamen una
pantalla de cinema per a ser viscuts plenament, Aurora es podria
afegir perfectament a la llista. La
pel·lícula de Buozyte té un punt
de partida que pot resultar familiar als qui segueixen la sèrie Fringe: uns científics connecten un
jove anomenat Lukas al cervell
d’Aurora, una noia que ha tingut
un accident i està en coma. Aquí
comença una lisèrgica història
d’amor en què veurem Lukas vagar pels paratges fantasmals de
la ment d’Aurora, a la qual descobrirà, nua i desprotegida, perduda a l’interior d’ella mateixa,
oferint-li els seus encants...
Es projecta amb el curtmetratge
Dreams from a Petrified Head
DIARI DEL FESTIVAL
7
Dimarts 9 d’octubre 2012
S.O.F. COMPETICIÓ
AUDITORI 18:15, 21:00
COSMOPOLIS
CASA ASIA
RETIRO 19:00
DERANGED
Amb el panorama d’avui en
dia, no ens ha de sorprendre que
proliferin les pel·lícules catastròfiques. Sabem que és un tòpic, i
que llegir aquesta fórmula al diari
del festival amenaça de provocar
més d’un déjà vu. Però, amics, ens
heu d’entendre. Som tan sols els
missatgers dels interessos i les
preocupacions del cinema contemporani. I les pulsacions fílmiques d’ara i aquí no deixen marge
d’error: tot això s’està anant a
pastar fang. Ara bé, que arribin
totes les calamitats que facin falta, que no em sabrà greu recórrer
als llocs comuns sempre que sigui
per parlar de films com Deranged.
I és que els coreans en saben una
estona, de posar-se tremendos.
Una notícia inquietant sacseja
Corea del Sud: en diversos rius
del país s’hi han trobat una sèrie
de cadàvers. Tots presenten els
mateixos símptomes de deshidratació, i tenen el cos terriblement
desencaixat. La policia se’n fa
creus, i cada dia més persones es
precipiten a l’aigua en aparent suïcidi. I quan es descobreix que l’origen d’aquesta epidèmia rau en un
paràsit mutant, esclata el pànic.
Park Jeong-woo desembarca amb
un thriller científic que, al cap de
pocs mesos d’haver-se estrenat,
ja s’ha convertit en un dels fenòmens de la temporada. El director orquestra amb mà mestra les
seqüències d’histèria col·lectiva,
amb una cal·ligrafia del caos impecable, d’una ambició dramàtica
en permanent crescendo. Com en
bona part del cinema de gènere
coreà, el film no té por d’ensenyar
La nova pel·lícula de David
Cronenberg adapta la novel·la
profètica de Don DeLillo i està
protagonitzada per l’ídol adolescent Robert Pattinson, reconvertit en actor d’una inesperada
maduresa. En un paral·lelisme
interessant, el nen mimat de
Hollywood es converteix aquí en
un golden boy de Wall Street que
recorre Manhattan en una limusina, dins la qual va acollint diferents personatges amb qui interactua de maneres diverses (de la
baralla física a la penetració vaginal). Les semblances amb Holy
Motors, vista fa uns dies al festival, no passaran desapercebudes.
Però si, a la cinta de Leos Carax,
el protagonista es reinventa en
un nou personatge que afronta
diferents situacions a l’exterior
del cotxe, a Cosmopolis l’acció
transcorre gairebé exclusivament
dins la limusina, en un entorn
claustrofòbic que no difereix gaire del que s’observa a l’altra banda dels vidres fumats.
Acusada per alguns d’una loqualitat pretesament excessiva, Cosmopolis és en realitat un autèntic
els ullals a l’hora de denunciar la
perversió dels estaments del país
i de carregar contra el tèrbol rerefons de les empreses farmacèutiques. Indigneu-vos i que corri la
veu: Deranged és un dels virus més
infecciosos de l’any, i contra això
no hi ha vacuna possible.
tractat sobre l’estat de la nostra
societat, en el qual transparenta
la deriva de la civilització occidental, l’imperi de les forces financeres i l’absurditat de l’existència
en un dia a dia cada cop més delirant. L’agitador de nenes histèriques que Pattinson ha estat durant anys es converteix, sense que
l’hàgim vist venir, en un actor majúscul, que es beneficia d’un paper complex que li permet desplegar una versatilitat interpretativa
que les sagues vampíriques no li
havien deixat revelar. Per la seva
banda, Cronenberg sembla passar
pàgina i endinsar-se en una nova
etapa de la seva carrera, després
dels seus brillants estudis sobre
el mal innat i el domini que els
baixos instints exerceixen sobre
la nostra racionalitat a pel·lícules com Una historia de violencia,
Promesas del Este i Un método peligroso. Els fans que trobin a faltar
les transmutacions genètiques
dels vuitanta poden dirigir-se cap
al seu fill Brandon, que aquesta
setmana serà a Sitges per presentar el seu debut com a director,
Antiviral.
S.C. NEO CULTE focus
prado 14:30
acción
mutante
Al 1993, l’avui consagrat Álex
de la Iglesia va imaginar un futur
distòpic situat al 2012. Un món
dominat pels “pijos” i “guapos”,
on la lletjor i les imperfeccions
no tindrien cabuda. Una societat
completament controlada per
uns mitjans de comunicació sensacionalistes, una policia brutal i
una classe social hipòcrita, rica i
absorbida pels judicis de la moda
(un futur no tan distòpic, potser).
D’aquí sorgeix Acción Mutante, un
grup terrorista de rebutjats que intenta instal·lar el caos segrestant
o assassinant els representants
d’aquesta societat superficial.
Acción mutante barreja de forma
desenfadada i natural l’humor
negre, la violència més gore, l’acció o la ciència-ficció, combinació poc vista al cinema espanyol
fins aleshores. Álex de la Iglesia
no té complexos ni manies a l’hora d’afrontar tot aquest batibull i
esbossa uns personatges barroers
i fora de la llei, amb característiques personalitzades, depenent
del seu grau de minusvàlua.
Malgrat tenir un pressupost ajustat, Álex de la Iglesia es va llançar
a la piscina amb una escenografia
inspirada en les grans pel·lícules
de ciència-ficció com Blade Runner o Alien, per acabar guanyant,
entre d’altres, un Goya als millors
efectes especials.
Queda per a la història el fantàstic
discurs que pronuncia Yarritu per
animar als seus sicaris optar per
allò abjecte i monstruós, en contra
d’allò light i bell, en sintonia amb
un corrent artístic que té els seus
màxims representants en artistes
com Orlan o Cindy Sherman.
DIARI DEL FESTIVAL
8
S.C. NEO CULTE focus
prado 12:00
eurocrime!
Italians do it better. Toda una
declaración de intenciones, que
el músico norteamericano Johnny Jewel eligió para bautizar
su sello. Estamos hablando del
hombre al frente de Chromatics,
quienes aportaron algunos de
los pasajes más memorables de
la banda sonora de Drive, así que
podemos fiarnos de su criterio.
Seguramente, Mike Malloy sea de
la misma opinión; de ahí la fascinada mirada que nos brinda Eurocrime! The Italian Cop and Gangster Films That Rules the ‘70s. Hace
años, el ahora debutante director
norteamericano quedó prendado
de las derivaciones del cine policíaco que se realizaron de forma
ingente en Italia durante los setenta. Estas producciones recibieron el nombre de polizzioteschi
y filtraban sus modelos anglosajones por el filtro de la desvergüenza, amplificando de forma
exponencial el contenido erótico
y violento y dotando al producto
final de un acabado agreste. Su
éxito dio pie a un star system propio, que reinó a lo largo de toda
una década para luego entrar en
declive en los ochenta.
John Saxon, Franco Nero, Enzo
Castellari, Henry Silva o Fred
Williamson. Son algunos de los
nombres que ante la cámara para
recordar los días de gloria en que
eran los reyes de la acción. Pero el
labour of love de Malloy va mucho
más allá de las simples batallitas:
se trata de un trabajo de documentación titánico (no en vano el
Dimarts 9 d’octubre 2012
filme supera las dos horas de duración, todo un récord si lo comparamos con otros documentales
de características similares), en el
que caben tanto los entresijos de
producción del subgénero como
sus características formales, pasando por los bocados de realidad
italiana que se filtraban en sus
imágenes e, incluso, por las implicaciones y contradicciones políticas de un cine cuyo trasfondo
argumental se arrimaba a posiciones reaccionarias pese a que quienes lo realizaban afirmaban militar en el comunismo ¡Ah, Italia…!
NOVES VISIONS – NO FICCIÓ
PRADO 16:30
ME @
THE ZOO
Me @ the Zoo és el títol de la
primera gravació que es va pujar
a YouTube, el 23 d’abril de 2005:
un vídeo de dinou segons que ens
mostra un noi davant el racó dels
elefants. En certa manera, aquest
document alhora intranscendent
i històric defineix a la perfecció
l’era de l’audiovisual en què vi-
vim. No és gens casual que ara
Chris Mourkabel i Valerie Veatch
hagin batejat la seva pel·lícula
amb el mateix nom, ja que es
tracta d’un dels primers documentals que reflexiona sobre com
ha canviat la nostra percepció de
la imatge, de la fama i de la privacitat en els darrers anys.
Mourkabel i Veatch han escollit com a objecte d’estudi Chris
Crocker, pioner en l’acte d’exposar la seva intimitat en públic. Entrades del seu videobloc com ara
“Bitch Please” o “This or That”
van fer d’ell una celebritat viral,
per bé que molts no tenien clar
si es tractava d’una gran broma
o d’una personalitat radicalment
impúdica. El fenomen va adquirir
proporcions descomunals a partir de “Leave Britney Alone”, on
Crocker feia un crit desesperat
en defensa de la seva ídol Britney
Spears, que en aquell moment
era vilipendiada a tort i a dret.
El vídeo fou objecte d’incomptables mostres d’adhesió i rebuig, i
provocà paròdies, homenatges i
remescles de tota mena.
Homosexual i víctima de l’assetjament escolar, Crocker es va
anar separant de la realitat física
i començà a cercar refugi a Internet. Així, va esdevenir una de les
primeres famoses versions 2.0:
“Crocker representa un nou tipus
de celebritat –declara Veatch–,
que podríem anomenar microfama. No esperava que la indústria
de l’entreteniment el descobrís.
La tecnologia li va permetre trobar un públic que, simplement, se
sentia atret per la força de la seva
personalitat.” Tot indagant en les
llums i ombres d’aquest cas, els
directors fan una anàlisi lúcida
d’un nou model de celebritat irreal i potencialment inflamable.
seven chances
PRADO 18:30
down
terrace
Dos canciones tradicionales inglesas abren y cierran esta película que es, en esencia, una canción
triste, pero no de Hill Street (aunque el coguionista y protagonista
del filme se apellide Hill) sino de
algún lugar de Inglaterra. Down
Terrace empieza con un padre y
un hijo que acaban de salir de la
prisión tras la enésima triquiñuela
legal de su abogado. Pero, como
nos contaron Los Soprano, la mafia
ya no es lo que era. Rodada casi
en su totalidad en el interior de
la vivienda de sus protagonistas,
esta amarga crónica familiar, salpicada de humor negro, está más
cerca de Mike Leigh que de Guy
Ritchie. Su director, Ben Wheatley,
se presentó el año pasado en Sitges con la impactante Kill List, y en
esta edición del festival podremos
ver también su último largo, la co-
media macabra Sightseers. Down
Terrace, que se llevó unos cuantos
premios en el Reino Unido, fue su
prometedor debut, en 2009.
La vida familiar de Bill, Maggie y
Karl, padre, madre e hijo, es algo
parecido a un infierno, aunque
ellos intenten que no se note. Les
queda poco a lo que agarrarse:
emborracharse, agarrar una guitarra y ponerse a eructar viejas
canciones o dedicarse a observar
como una pastilla se diluye en
agua y confiar en que beber eso
sirva para olvidarse de todo un
poco. Karl ha dejado embarazada
a su novia y piensa en huir de una
vez de la casa familiar para empezar una nueva vida con ella. Pero
sus padres no quieren ni oír hablar
de ello. Y cada día hay un nuevo
cadáver que añadir a los que ya se
amontonan sobre sus conciencias.
Si hoy llueve en Sitges, casi que
mejor, porque esta tragicomedia
otoñal requiere un día nublado y
un ligero estado de ebriedad, que
nos permita pensar que, ocurra lo
que ocurra, mañana la vida aún
puede ser maravillosa.
Con la presencia de
Ben Wheatley
DIARI DEL FESTIVAL
9
Dimarts 9 d’octubre 2012
ENTREVISTA: jennifer lynch
siempre creí que su audiencia sería muy limitada. Me sorprendió
mucho cuando las asociaciones
feministas empezaron a atacarme de aquella forma. No entendía por qué reaccionaban así ante
la película. La gente me odiaba,
literalmente. Leí un titular que
decía: “Jennifer Lynch no merece ser querida”. Eso me afectó
profundamente y, aunque seguí
escribiendo historias, no me atreví a hacerlas públicas. Entonces
decidí tener una hija y ser madre
se convirtió en mi verdadera profesión durante años. Hasta que,
un día, me di cuenta de que aún
quería hacer cine.
“Ganar en
Sitges me hizo
ver que valía
la pena seguir
haciendo
películas”
Se te apartó del montaje final
de Hisss. En Despite the Gods, el
documental sobre el rodaje de
Hisss, hay una escena que merece la pena comentar: el momento en que recibe una llamada de
teléfono y le comunican que Surveillance acaba de ganar el premio a la Mejor Película en Sitges.
¿Qué sintió?
Fue alucinante. ¡Nunca había ganado nada! [ríe] Fue como si toda
la oscuridad que arrastraba desde
Mi obsesión por Helena se desvaneciera por fin y la gente empezase a apreciar lo que yo hacía.
Además, llegó en un momento
particularmente dramático de la
producción de Hisss. El premio
me hizo ver que valía la pena
seguir haciendo películas, sin
importar lo negras que pudieran
ponerse las cosas.
Aunque su filmografía es relativamente corta, ha pasado por
muchas situaciones a lo largo de
los años. ¿Cómo fue debutar con
un filme tan controvertido como
Mi obsesión por Helena?
Fue una experiencia muy difícil,
porque no esperaba que se convirtiera en un asunto tan enorme.
La escribí cuando tenía diecinueve años y la dirigí con veintitrés.
Para mí era un cuento de hadas, y
La tira de GUILLEM DOLS
Tanto Mi obsesión con Helena
como ahora Chained fueron
prohibidas para menores de dieciocho años en Estados Unidos,
eliminando casi cualquier posibilidad de ser exhibidas en salas
comerciales.
Me resulta muy extraño. Debo decir que Chained no es el título que
yo quería para la película: debería
llamarse Rabbit, como el protagonista. En cualquier caso, no logro
entender por qué mi cinta es peor
que Hostel o Saw. Según el comité
es “demasiado real y perturbadora”. ¡Claro que lo es! Aunque casi
toda la violencia ocurra fuera de
campo, sigue siendo desasosegante. Tiene que hacer sentir mal.
En definitiva, ellos creían que había hecho una gran película, pero
no pensaban que fuera adecuado
que la gente la viera. Los cines no
van a proyectarla, así que se estrenará directamente en DVD. Me
sabe muy mal, porque la había
concebido para ser vista en pantalla grande. Casi todo el diseño
de sonido va a perderse en el televisor y la Academia no verá el
trabajo de los actores, que es genial. Les pregunté si habrían sido
un poco más flexibles de haber
tenido a Brad Pitt interpretando
al asesino y me dijeron que sí,
porque entonces nadie pensaría
que podía ser real.
En otra escena de Despite the
Gods, hace un paralelismo entre su carrera y la de su padre
cuando pasó por el calvario de
Dune. ¿Suelen hablar de cuestio-
nes profesionales? Él tampoco es
precisamente un director de trayectoria convencional.
Sí, cuando quedamos tomamos
un montón de café y fumamos
un cigarrillo tras otro. A él todavía le duele hablar de Dune y,
cuando ocurrió todo lo de Hisss,
lo primero que me dijo fue: “Déjalo ir y ponte a trabajar en otra
idea, porque todo el mundo te va
a identificar con esta película. Por
más que les digas que no tuviste
control sobre ella, es algo con lo
que tendrás que cargar siempre”.
Sigo sin haber visto Hisss y quienes sí lo han hecho me dicen que
no lo haga, porque querría cortarme las venas.
¿Hacer una película tan oscura
como Chained fue una manera
de sacar toda la rabia que te había dejado esa experiencia?
Quizás de forma inconsciente.
La sensación que tengo ahora
mismo al pensar en Hisss es más
de tristeza que de rabia. Cogí el
proyecto de Chained cuando estaba prácticamente arruinada y
la idea inicial era hacer algo del
estilo torture porn, pero eso no
me interesaba. Lo que me atraía
de la historia era la relación entre el psicópata y el niño. Para mí
era más turbador si se reconoce
el perfil humano del asesino y, al
mismo tiempo, una se pregunta
si el chico acabaría igual que él.
¿Cómo escogió a los actores?
Vincent D’Onofrio fue, desde el
principio, mi única opción. Hace
años que soy admiradora suya, y
tiene el físico que yo imaginaba
para el personaje de Bob, como un
niño atrapado en un cuerpo enorme. A Eamon Farren y Evan Bird,
que interpretan a Rabbit de adulto
y de niño, los escogí a través de
un casting por Skype. Eamon es la
persona más extrovertida que uno
se pueda imaginar. Tiene un acento australiano tremendo, pero se
transformaba
completamente
cuando le tocaba entrar en el personaje. Era asombroso.
¿La forma de hablar de Bob fue
idea suya o de D’Onofrio?
Lo trabajamos entre los dos. Quería que Bob hablase así, no como
si fuera estúpido sino como si le
costase articular las palabras. Vincent le encargó a su dentista que
fabricase una placa que le dificultara hablar. Aunque hay menos
improvisación en la película de
lo que parece, sí hay elementos
que aportaron los propios actores,
como el juego de Bob y Rabbit con
sus permisos de conducir.
¿Puede hablarnos del escenario
de la casa y de su iluminación?
Es aterradora.
No quería que la gente se preguntase: “¿Ha vivido aquí siempre?
¿Mató a los dueños y se quedó
la casa?”. Nuestra intención fue
que pareciera un hogar, pero que
estuviera lleno de detalles perturbadores. Por eso la cocina tiene
fluorescentes con una luz amarilla y verdosa y el garaje tiene
focos fríos. Son un tipo de luces
que me hacían sentir incomoda
de pequeña. He trasladado mi recuerdo a la película.
¿Le resultó difícil dirigir a un
niño en una película tan oscura?
La primera vez que vi a Evan fue
por Skype, con sus padres vigilando detrás de él. A Evan le encantaba el guión y los padres accedieron a que hiciera la película. Les
aseguré que no pondría a su hijo
en ninguna escena o situación
desagradable. De todas formas,
Evan es muy maduro. En la escena en la que su madre muere, nos
pidió que una chica del equipo se
pusiera a gritar tan fuerte como
fuera posible, para así poder meterse en situación. Pero no creo
que sea correcto torturar a un
niño para que llore frente a la cámara. No tienes que hacerle imaginar que a su familia le ocurre
algo malo. A veces basta con que
le hables de una comida que no
le gusta para lograr la expresión
que estás buscando. La idea de un
niño sufriendo me preocupa mucho y, de hecho, va a estar muy
presente en mi próxima película.
¿Qué nos puedes contar sobre
ella?
Se titula A Fall From Grace, y va
a estar protagonizada por Tim
Roth. Vincent también tiene un
papel increíble…
DIARI DEL FESTIVAL
10
Dimarts 9 d’octubre 2012
ENTREVISTA:
pen-ek ratanaruang
reflejar que esa no es la manera
de arreglar las cosas. Hace sesenta o setenta años, uno se hacia
monje para recibir una educación, porque básicamente no había escuelas, pero no para redimir
sus pecados.
“En Tailandia
soy famoso
por no hacer
dinero con
mis películas”
Es asombroso ver los puntos en
común que tienen España y Tailandia en cuanto a corrupción se
refiere. ¿Nos recomienda hacer
como el protagonista del Headshot y empezar a tomarnos la justicia por nuestra mano?
[Risas] Desde luego que no, nadie
debería hacer algo así. Aunque es
cierto que a mucha gente le gustaría, sobre todo cuando uno se
siente desamparado por su país...
Pero no creo que sea una buena
idea... ¡Es solo una película!
Headshot está a medio camino
entre el thriller y el drama. ¿Ha
querido enmarcar el filme dentro
de algún género en concreto?
Queríamos hacer una película de
cine negro a la antigua, como el
cine clásico americano, donde la
violencia no era tan explícita. En
realidad, si os fijáis, no soy especialmente bueno dirigiendo acción, no es algo que me interese
demasiado, y este fue uno de los
motivos de tener que representar
la violencia de una forma tan real
e inesperada. Si bien es cierto que
no hay un referente concreto, tal
vez películas como Retorno al pasado o Perdición nos sirvieron para
abordar el tono que queríamos
darle al filme, aunque no tengan
nada que ver, sobretodo formalmente, con nuestra película.
¿Es un hecho habitual convertirse en monje en Taliandia cuando
alguien quiere redimir sus pecados?
En Tailandia a menudo se utiliza
el budismo de manera equivocada. La gente piensa que para
limpiar sus pecados basta con
meterse a monje. Incluso si no
se tiene trabajo o si se muere alguien cercano. La película intenta
Sus películas no suelen ser de
fácil digestión para el gran público. En Tailandia, ¿cómo es su
posición como director dentro la
industria? ¿Cómo es el proceso
de financiación de sus películas?
Mi posición en la industria es la
de alguien famoso por no hacer
dinero con ninguna de sus películas. Sin embargo, creo que,
como fui de los primeros que
realmente empezó a hacer cine
independiente en Tailandia, soy
muy respetado por las nuevas generaciones de cineastas. Sobre la
financiación, cada vez es más difícil. Mi productor se ve obligado a
buscar el dinero fuera y en las últimas cuatro o cinco películas hemos hecho coproducciones con
otros países, recibiendo dinero
de lugares como Francia, Suecia,
Holanda e incluso, alguna vez, de
España o Portugal.
Siempre hemos tenido curiosidad por saber cómo rodó el plano
secuencia que abre Nymph.
¿Cómo...? [Silencio] Fue muy
complicado. [Risas] Se utilizó
una combinación de steadycams,
grúas y muchísimos trucos para
conseguir ese plano. La grúa más
grande tuvimos que meterla en
un gran agujero en la tierra del
bosque para que estuviera escondida en el momento justo en que
el personaje se dirigía hacia el río.
El operador iba saltando de una
grúa a otra y luego bajaba al suelo en un plano de ocho minutos
que tardamos tres días en rodar.
Fue tan intenso para mí que, en
el momento de rodar, preferí casi
ni mirar, que pasara lo que tuviera que pasar. Fue muy divertido
pero complicado a la vez. No lo
volvería a hacer. Ya he aprendido
la lección.
ÚLTIMA SALIDA
BRIGADOON
Deambular por la Red también
puede ser una experiencia lisérgica, sin tener necesidad de
acceder a contenidos específicamente diseñados para ello. A
mí particularmente me ocurre
que cada vez estoy más convencido de que los clones se están
infiltrando entre nosotros, o de
que se ha agotado el número de
personas que pueden nacer en la
tierra y los nombres han empezado a solaparse. Hay un crítico
de cine que se llama Neil Young,
como el viejo rockero, y otro que
se llama John Carpenter. Hay un
tal Jorge Mourinha que parece el
nombre que le pondrían a Jose
Mourinho en un videojuego que
no contase con los derechos oficiales de la LFP. Además escribe
en un blog llamado “la pantalla
que parpadea”, en inglés, una
imagen muy de género. El caso
es que estaba buscando información sobre los Motorzombis,
la banda de rockabilly barcelonesa que hoy presenta nuevo disco
y videoclips en Brigadoon, y me
topé con una entrevista realizada por un tal Raúl Ruiz (quizá el
nombre no os diga nada, pero se
trata de un director chileno, recientemente fallecido, que hace
poco sacó a Daryl Hannah desnuda en una película). Nuestro
mundo y su versión alternativa
están empezando a colisionar. Y
me temo que el proceso se acelerará cuando estos temibles músicos del apocalipsis hagan acto
de aparición en L’Escorxador
para descubrirnos sus nuevos temas, compuestos bajo el influjo
del cine de terror, y muy especialmente el ibérico. Motorzombis sería la banda sonora idónea
si quisiéramos hacer una sesión
de espiritismo para invocar a
Paul Naschy, Amando de Ossorio, Mario Bava y a la tropa de
monstruos del cine de la Universal al completo.
En diciembre de 2013 hará diez
años que falleció Alfonso Balcázar, uno de los más prolíficos
cineastas adscritos al cine S español. A su muerte, dejó tras de
sí una última tanda de tres películas cuyos títulos me ponen
la piel de gallina. Y otras obras
a recuperar, como La casa de las
muertas vivientes, que se proyecta hoy como parte del homenaje a Teresa Gimpera. Fran
Mateu, por su parte, nos presentará el libro-DVD Historia(s)
muerta(s). Podremos ver también Community de Jason Ford,
y continúan los ciclos The Asylum y Mondo Macabro, con
Nazis at the center of the earth y
Dead bite. That’s all, folks. Hasta
mañana.
Toni Junyent
DIARI DEL FESTIVAL
11
Dimarts 9 d’octubre 2012
ENTREVISTA:
colin trevorRow
per arribar a convertir-te en un ésser humà al 100%. La meva pròxima pel·lícula se centrarà en aquest
tema, però a Safety Not Guaranteed
ja hi veiem alguns indicis. Els meus
personatges són persones tancades a la seva habitació que decideixen sortir a l’exterior, tan de manera literal com emocional.
S’ha vinculat la pel·lícula al mumblecore. Hi està d’acord?
No gaire, la veritat. S’ha dit això
perquè el protagonista és Mark Duplass, que va ser un dels directors
d’aquest moviment. M’agrada la
intensitat emocional que van aconseguir, però no crec que una pel·lícula hagi de ser fosca i tenir un aspecte terrible per aconseguir-la. En
general, em sembla un moviment
pretenciós i no gaire reeixit.
“Les
estrelles han
monopolitzat
el cinema
indie”
Què aporta la seva pel·lícula, Safety Not Guaranteed, respecte a
un tema tan habitual en el gènere
com els viatges en el temps?
Els viatges a través del temps sempre m’han obsessionat. En aquest
cas, m’han servit d’excusa per parlar dels problemes que experimenten els protagonistes. Sempre he
pensat que la gent que vol tornar
enrere en el temps vol fer-ho per
solucionar errors que van cometre en el passat. He perseguit una
profunditat que els films d’aquest
tipus no sempre demostren tenir. Tots els personatges desitgen
tornar al passat, perquè han idealitzat el moment en què creuen
que tenien menys preocupacions.
Es tracta d’una angoixa natural
derivada del pas del temps. No és
cap casualitat que la pel·lícula inclogui aquest tipus de reflexions.
Com a home de més de trenta
anys, és una qüestió sobre la qual
penso cada vegada més.
Els protagonistes estan marcats
per ferides emocionals i certa inestabilitat psicològica. Hi hem de
llegir alguna mena de missatge?
He volgut dir que, avui en dia,
tots estem una mica bojos. Coneix algú que no sigui així? Cada
cop que conec algú que no es penedeix de res, em dic que és només perquè s’ha protegit durant
tota la seva vida perquè ningú no
li pugui fer mal. Així són els meus
personatges: un prefereix no estimar ningú, l’altre és antipàtic expressament perquè ningú no se li
acosti i el de més enllà només se’n
va amb llit amb dones que no li
demanen res a canvi.
I el que diu la pel·lícula és que ens
hem d’exposar a que ens facin
mal...
A la vida, que et trenquin el cor és
molt necessari. És imprescindible
Definiria el seu film com una comèdia romàntica?
És una llàstima que aquesta etiqueta avui estigui vinculada a
tantes pel·lícules merdoses [riu].
Safety Not Guarantee és romàntica i divertida, o sigui que encaixaria en aquesta definició. Però els
meus models són pel·lícules com
Annie Hall o Modern Romance, i no
les que es fan avui. Una altra tria
deliberada va ser no comptar amb
cap estrella. La productora ens va
proposar multiplicar per cinc el
pressupost, que no va arribar als
750.000 dòlars, però vaig dir que
no. En els últims anys, les estrelles
han monopolitzat el cinema indie.
He volgut tornar a la època en què
el cinema independent servia per
descobrir nous talents. Vaig escollir Aubrey Plaza quan era molt
menys coneguda que ara, abans
de Hazme reír (Funny People) i la
sèrie Parks and Recreation. Va ser
una idea del meu guionista, que
se la volia lligar. Però després va
descobrir que tenia un novio i que,
a sobre, també era guionista, o sigui que no li va sortir bé la jugada.
Fins ara sempre l’han fet servir per
a personatges que no exhibeixen
les seves emocions. A la pel·lícula,
diria que l’Aubrey somriu per primera vegada en pantalla.
LA
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
Las películas
de Don DeLillo
El estreno de Cosmopolis, de
David Cronenberg, nos brinda
una oportunidad sin par para
leer a Don DeLillo (Nueva York,
1936), la película así lo exige.
La odisea de Eric Packer (Robert Pattinson en el filme) hacia el barbero de su infancia,
cual tentativa de vuelta a los
orígenes y las esencias purificadoras, podría incluso leerse
como el viaje inverso al emprendido por DeLillo en su juventud, del Bronx a Manhattan,
para ver el cine –Godard, Bresson, Antonioni…– que influenciará decisivamente la obra a
venir, el corpus de un autor absolutamente esencial que hoy
abarca quince novelas, además
de cuentos, ensayos y obras
de teatro. Dicen que, una vez
instalado en Manhattan, DeLillo dejó su trabajo en Ogilvy &
Mather para escribir, y él se ríe
aduciendo que fue para poder
ver películas por la tarde. Quizás no haya tanta diferencia,
una cosa va con la otra. El cine
se inscribe con toda naturalidad en la obra de un escritor
eminentemente visual, que
no simple; un novelista cuyo
viaje literario también ha consistido en encontrar su lugar
en una cultura dominada por
la imagen. Abundan los ejemplos. Si Americana, el título de
su primera novela (1971) –en
su día publicada por Circe–,
era ya toda una declaración
de intenciones, pues reflejaba
la voluntad de superar la estrechez de miras del barrio y
tratar de comprender el mundo (americano), a gran escala
y en toda su complejidad, David Bell, su protagonista, es un
hombre que lo deja todo, ciudad y trabajo, para emprender
un viaje en el que rodará, con
actores no profesionales, una
película sobre su vida. Jugadores –la primera de sus novelas,
siempre según la cronología
original, publicada o recuperada por Seix Barral– se abre
con la proyección de un filme
en el que unos golfistas son
salvajemente asesinados por
terroristas. El MacGuffin de
Fascinación es un filme porno
supuestamente rodado en el
búnker de Hitler. Los nombres
contiene, según el crítico JeanMichel Frodon, el mejor retrato
de un cineasta jamás escrito.
La película del asesinato de
JFK –corazón, sin duda, de una
obra marcada por la conspiranoia– aparece, por supuesto
en Libra, pero también en la
mastodóntica Submundo. La
instalación 24 Hour Psycho, de
Douglas Gordon, abre y cierra,
finalmente, Punto Omega, última novela de DeLillo hasta la
fecha, y toda una culminación
cineliteraria de atmósfera antonionesca. Irónicamente, una
de las escasas escenas eliminadas en la modélica adaptación
de Cronenberg corresponde a
la llegada de Eric Packer a un
set de rodaje, donde los figurantes posan desnudos en plan
Spencer Tunick. Irónicamente, porque hasta la fecha las
“películas” (pongámoslo entre
comillas) de DeLillo prácticamente no habían traspasado
la pantalla. Dicen, decían, que
sus novelas eran inadaptables,
Cronenberg ha demostrado lo
contrario. El problema residía
en que, mientras Don DeLillo
siempre ha ido a más, el cine,
tal y como ha evolucionado
desde que se puso a escribir,
ha ido a menos. Salvo honrosas excepciones, claro.
Philipp Engel
DIARI DEL FESTIVAL
12
Dimarts 9 d’octubre 2012
tramuntana 17:00
coming soon
Four Corners
mundo a que tire este periódico a la basura y se marche por
donde ha venido.
OMNÍVOROS
(Óscar Rojo)
El director de Brutal Box vuelve
a la carga en su segunda película con un thriller... ¡¡¡¡caníbal!!!!
SHEOL: LA REGIÓN
DE LOS MUERTOS
(Marc Carreté)
Proyecto de serie de televisión
que ficciona leyendas de la
Barcelona más oscura: exorcismos, fantasmas, mitraismos, y
todo tipo de fenómenos paranormales.
EL COSMONAUTA
(Nicolás Alcalá)
Una película de ciencia ficción
financiada por miles de personas. Uno de los mejores ejemplos de cine crowd-funding.
Para hacer buen cine hace
falta talento, técnica y trabajo.
La función de las Escuelas de
Cine es enseñar y mejorar la
técnica mediante el trabajo y
descubrir el talento de los nuevos creadores.
Four Corners es un programa de
desarrollo de proyectos de largometraje promovido por MEDIA y
coordinado por las escuelas europeas ESCAC (España), LSFMP
(Reino Unido) y NAFTA (Bulgaria) y Sitges – Festival Internacional de Cinema de Catalunya,
orientado a incentivar y explotar
el valor de los jóvenes cineastas
europeos, ayudándolos en el desarrollo de su ópera prima.
La Presentación Final de Proyectos de Four Corners 2012 tendrá
lugar en el marco del Festival,
el jueves 11 de Octubre, de 10:00
a 14:00h, en la Sala Tramuntana
del Hotel Melià. Invitamos a los
profesionales del sector a participar de este acto que potencia
las sinergias entre la educación
y la industria, entre el talento
creativo y el negocio.
Àgora 3
exposa obres de
Peter Greenaway
El cinema no sempre és fotografia en moviment. Així ho considera el director britànic Peter
Greenaway, que durant els dies
del Festival exposarà la seva
obra artística a la galeria Àgora 3, a la cantonada del carrer
Nou i el Passeig de la Ribera. Es
tracta d’una col·lecció de pintures i collages. El famós director
de culte és conegut al Festival
ja que el seu film El cocinero, el
ladrón, su mujer y su amante va
guanyar quatre premis el 1989:
millor direcció, actor, fotografia
i banda sonora. Altres treballs
com The Pillow Book o The Baby
of Macon també s’han exhibit al
Sitges - Festival Internacional
de Cinema Fantàstic de Catalunya, que el 2001 li va concedir
la Màquina del Temps.
LA MANIOBRA
DE HEIMLICH
(Manolo Vázquez)
Como viene siendo habitual
en los últimos años, el Festival
se ha convertido en un marco incomparable (es una frase odiosa,
no os lo negaremos, pero no por
ello menos cierta) para el avance en exclusiva de las primeras
imágenes de las próximas producciones nacionales en cuanto
a cine de género se refiere. En
esta sesión gratuita, los direc- Otra campaña basada en la autores de estas futuras películas toproducción para un falso dovendrán para presentarlas.
cumental interactivo.
REC 4
(Jaume Balagueró)
EASTER BREAK i
HUNT
(Sergio Vizcaíno)
Si hay alguien que necesita presentación para el primer título Dos proyectos que son una aude esta sesión, desde aquí le in- téntica incógnita y que nos los
vitamos con todo el cariño del desvelará el director de XP3D.
Presentación libro: Neoculto
El término “cine de culto”
ha sufrido una mutación en
los últimos tiempos, afectado
por las nuevas tecnologías y las
redes sociales. Desirée de Fez y
Ángel Sala presentaron el libro
Neoculto, coordinado por ellos
mismos y que incluye textos de
diversos autores. La publicación tiene la voluntad de ir más
allá de lo que tradicionalmente
se ha etiquetado como “culto”:
Rocky Horror Picture Show y El
topo de Jodorowsky.
Ángel Sala señaló Reservoir Dogs
como el título fundacional del
“neoculto” y remarcó las singularidades del momento actual:
“la gente no va al cine pero ve
más cine que nunca, cualquier
espectador se ha convertido
en emisor y tiene sus propias
películas de culto”. Para Desirée de Fez, otro de los cambios
sufridos en el “culto” es comprobar cómo de la noche a la
mañana una película puede estar en boca de todos mediante
un tweet: “antes se necesitaba
la nostalgia para reivindicar el
pasado, ahora el culto puede
ser instantáneo”. De Fez puso
la reciente Diamond Flash como
ejemplo: “aparece en casi todos
los capítulos del libro”.
Además de cien películas selec-
cionadas por sus coordinadores, Neoculto ha contado con
la aportación de nombres tan
dispares como Roman Polanski, Eli Roth, Benicio del Toro
o Enrique Urbizu, que confeccionan sus propios rankings de
cult-movies. Las generaciones
veteranas eligieron títulos más
tradicionales, mientras que
gente como Elijah Wood sorprendió con películas prácticamente invisibles. Y es que, según Desirée de Fez, el cine de
culto es algo profundamente
personal: “si no echáis en falta
alguna película es que hemos
hecho algo mal”.
DIARI DEL FESTIVAL
14
Dimarts 9 d’octubre 2012
PROGRAMACIÓ
AVUI - DImarts 9
12:30 AUDITORI
THE WALL
Julian Roman Pölsler. Àustria,
Alemanya, 2012. 108’
16:45 AUDITORI
BERBERIAN SOUND STUDIO
Peter Strickland. Regne Unit,
2012. 92’
13:00 RETIRO
SAFETY NOT GUARANTEED
Colin Trevorrow. EUA, 2012. 86’
16:45 RETIRO
ROBO-G
Shinobu Yaguchi. Japó, 2012. 111’
14:30 PRADO
ACCIÓN MUTANTE
Álex de la Iglesia. Espanya, França,
1993. 90’
18:30 PRADO
DOWN TERRACE
Ben Wheatley. Regne Unit,
2009. 89’
10:15 AUDITORI
COSMOPOLIS
David Cronenberg. Canadà, França,
2012. 108’
14:45 AUDITORI
JUEGO DE NIÑOS
Makinov. Mèxic, 2012. 95’
18:45 AUDITORI
CHAINED
Jennifer Lynch. EUA, 2012. 108’
11:15 RETIRO
ANIMALS
Marçal Forés. Espanya, 2012. 90’
14:45 RETIRO
THE LIFE OF BUDORI GUSUKO
Sugii Gisaburo. Japó, 2012. 106’
19:00 RETIRO
DERANGED
Park Jeong-woo. Corea del Sud,
2012. 109’
12:00 PRADO
EUROCRIME!
Mike Malloy. EUA, Itàlia, França,
2012. 126’
16:30 PRADO
ME @ THE ZOO
Chris Moukarbel, Valerie Veatch.
EUA, 2012. 80’
08:15 AUDITORI
CHAINED
Jennifer Lynch. EUA, 2012. 108’
09:00 RETIRO
HEADSHOT
Pen-ek Ratanaruang. Tailàndia,
França, 2011. 115’
09:15 PRADO
SOUND OF MY VOICE
Zal Batmanglij. EUA, 2011. 87’
22:45 PRADO
DREAMS FROM A PETRIFIED
HEAD. 38’
AURORA
Kristina Buožytè. Lituània, França,
Bèlgica, 2012. 120’
23:15 AUDITORI
DRACULA 3D
Dario Argento. Itàlia, Espanya,
2012. 109’
23:15 RETIRO
THE PACT
Nicholas McCarthy. EUA, 2012. 95’
01:15 RETIRO
UNDYING LOVE. 12’
THE SEASONING HOUSE
Paul Hyett. Regne Unit, 2012. 89’
SALA TRAMUNTANA
20:30 PRADO
CAMILLE REDOUBLE
Noémie Lvovsky. França, 2012. 115’
21:00 AUDITORI
COSMOPOLIS
David Cronenberg. Canadà, França,
2012. 108’
21:15 RETIRO
THE LORDS OF SALEM
Rob Zombie. EUA, Regne Unit,
Canadà, 2012. 101’
16:00 POST SECREENING
SOFC: THE WALL, SAFETY NOT
GUARANTEED, HEAD SHOT
17:00 SITGES COMING SOON:
TRAILERS DE PROPERES
ESTRENES
18:30 POST SCREENING
BERBERIAN SOUND STUDIO.
AMB PETER STICKLAND
BRIGADOON
10:00 FOUR CORNERS 240’
15:00 CICLE THE ASYLUM-15
ANIVERSARI
NAZIS AT THE CENTER
OF THE EARTH
17:00 PREMI NOSFERATU:
TERESA GIMPERA
LA CASA DE LAS MUERTAS
VIVIENTES
19:00 PRESENTACIÓN DEL
LIBRO Y DVD DE HISTORIA
MUERTA
20:00 EL RETORN DE
MOTORZOMBIES
21:00 ESTRENA BRIGADOON
COMMUNITY
23:00 MONDO MACABRO.
DEAD BITE
ESPAI FNAC
17:00 DEL VIDEOCLIP AL
FANTÀSTIC. TROBADA AMB
MARY LAMBERT
18:30 PRESENTACIÓ DVD:
DIAMOND FLASH. AMB
CARLOS VERMUT, JAUME
RIPOLL, MAITE ROBLES I
SONIA MARTÍ
ÚltimA PROJECCIó
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
DIARI DEL FESTIVAL
15
Dimarts 9 d’octubre 2012
PROGRAMACIÓ
DEMÀ - DImecres 10
08:15 AUDITORI
ANTIVIRAL
Brandon Cronenberg. Canadà,
2012. 107’
13:15 PRADO
LA HIJA. 5’
MYSTERY
Lou Ye. Xina, França, 2012. 110’
09:00 RETIRO
TOWER BLOCK
James Nunn, Ronnie Thompson.
Regne Unit, 2012. 87’
14:30 AUDITORI
THE WEIGHT
Jeon Kyu-hwan. Corea del Sud,
2012. 107’
09:00 PRADO
POSTCARDS FROM THE ZOO
Edwin. Xina, 2012. 96’
15:00 RETIRO
THE KING OF PIGS
Yeun Sang-ho. Corea del Sud,
2012. 97’
10:30 AUDITORI
THE TALL MAN
Pascal Laugier. Canadà, EUA,
2012. 106’
15:30 PRADO
COMIC-CON EPISODE FOUR - A
FAN’S HOPE
Morgan Spurlock. EUA, 2012. 88’
10:45 RETIRO
THE WALL
Julian Roman Pölsler. Àustria,
Alemanya, 2012. 108’
16:45 AUDITORI
WRONG
Quentin Dupieux. França, 2012. 94’
11:00 PRADO
VOUS N’AVEZ ENCORE RIEN VU
Alain Resnais. França, Alemanya,
2012. 115’
17:00 RETIRO
WARRIORS OF THE RAINBOW:
SEEDIQ BALE
Wei Te-sheng. Taiwan, 2011. 150’
12:30 AUDITORI
GRABBERS
Jon Wright. Regne Unit, Irlanda,
2012. 94’
17:15 PRADO
KID-THING
David Zellner. EUA, 2012. 83’
12:45 RETIRO
CURTS D’ANIMACIÓ A
COMPETICIÓ II
18:45 AUDITORI
RUROUNI KENSHIN
Keishi Otomo. Japó, 2012. 134’
19:00 PRADO
CATERPILLAR
Koji Wakamatsu. Japó, 2010. 85’
20:15 RETIRO
JUEGO DE NIÑOS (COME OUT
AND PLAY)
Makinov. Mèxic, 2012. 95’
21:00 PRADO
REBELLE
Kim Nguyen. Canadà, 2012. 90’
21:30 AUDITORI
FRANKENWEENIE 3D
Tim Burton. EUA, 2012. 87’
22:15 RETIRO
DRACULA 3D
Dario Argento. Itàlia, Espanya,
2012. 109’
23:00 PRADO
MARION. 18’
SOUND OF MY VOICE
Zal Batmanglij. EUA, 2011. 87’
23:15 AUDITORI
ANTIVIRAL
Brandon Cronenberg. Canadà,
2012. 107’
00:30 RETIRO
OSCURO RESPLANDOR. 13’
THE RISING. 13’
CRAWLSPACE
Justin Dix. Austràlia, 2012. 87’
01:00 PRADO
JOURNEY TO PLANET X
Myles Kane, Josh Koury. EUA,
2012. 78’
EL FANTÁSTICO MUNDO
DE JUAN OROL
Sebastián del Amo. Mèxic, 2011. 94’
SALA TRAMUNTANA
12:00 MASTERCLASS
CHARLEZ DE LAUZIRIKA:
PROMETHEUS AND THE
FILMS OF RIDLEY SCOTT
17:00 MASTERCLASS.
IL MAESTRO DEL TERRORE:
DARIO ARGENTO
BRIGADOON
10:00 FOUR CORNERS
15:00 HOMENATGE
A FRANK BRAÑA
EL SECRETO DE LA MOMIA
EGIPCIA
17:00 PRESENTACIÓN NOCTE
PIEL DE VAMPIRO
18:00 IMATGES DE LA FI
DEL MÓN: MOTIUS VISULAS
DEL CINEMA APOCALÍPTIC
19:00 ESTRENA BRIGADOON
TORTURE CHAMBER
21:00 HOMENATGE A MIGUEL
IGLESIAS BONNS
PRESAGIO
STAND ANNEXIA
17:00 SIGNATURA “ARKHAM.
RELATOS DE HORROR
CÓSMICO”. AMB ATHMAN,
IRENE COMENDADOR I
KAROL SCANDIU
ESPAI FNAC
18:30 PRESENTACIÓ DEL
CÒMIC “OCUPANTE”. AMB
ANDREU MARTÍN, JACOBO
NAVARRO I CARLOS RUANO.
MODERA JORDI OJEDA
23:00 HOMENATGE
A LINA ROMAY
EXORCISM
El Festival no comparteix necessàriament les opinions
expresades pels diferents autors d’aquesta publicació.
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
ÚltimA PROJECCIó

Documentos relacionados