Descarrega aquesta publicació en PDF

Transcripción

revistavalencianad’etnologia
Núm. 3 · 2008
València
Museu Valencià d’Etnologia
Diputació de València
C/ Corona, 36. 46003 València
Tel: 963 883 584
3 Editorial
Edita
MUSEU VALENCIÀ D’ETNOLOGIA
Direcció
JOAN SEGUÍ
DOSSIER: ETNOLOGIA I PATRIMONI
Consell de Redacció
ADRIÀ BESÓ
(Museu Comarcal de l’Horta Sud Josep Ferrís
March, Torrent)
ROSER CABRERA
5 Evaluación del impacto ambiental. La consideración y protección del patrimonio cultural valenciano
NATALIA MARTÍ RUIZ
13 De l’objecte etnogràfic al patrimoni etnològic.
Antropologia, patrimoni i museus
AGUSTÍ ANDREU I TOMÀS
(Institut Historiador Chabàs, Dènia)
JOSÉ Mª CANDELA
(Museu Valencià d’Etnologia)
JORGE CRUZ
43 El patrimoni arquitectònic industrial valencià
ADRIÀ BESÓ ROS
RAQUEL FERRERO
73 La definició i l’activació del patrimoni inmaterial.
Algunes propostes des de l’etnologia
ALBERT MONCUSÍ FERRÉ
ROBERT MARTÍNEZ
Consell Assessor:
IOLANDA AIXELÀ
(Àrea d’Antropologia, Universitat d’Alacant)
JOSEPA CUCÓ
(Departament de Sociologia i Antropologia Social,
Universitat de València)
87 Los paisajes culturales:
instrumentos para su análisis y puesta en valor
EMILIO IRANZO GARCÍA
JOAN GREGORI
(Xarxa de Museus de la Diputació de València)
GIL MANUEL HERNÁNDEZ
(Departament de Sociologia i Antropologia Social,
Universitat de València)
PHILIP JONES
101 L’estudi del paisatge històric de les hortes mediterrànies:
una proposta metodològica
ENRIC GUINOT RODRÍGUEZ
SERGI SELMA CASTELL
(South Australian Museum, Adelaide, Austràlia)
FRANCESC LLOP
(Conselleria de Cultura, Educació i Esport,
Generalitat Valenciana)
JOAN MATEU
(Departament de Geografia, Universitat de València)
125 La documentación del patrimonio etnològico. El caso del
PAI Marina d’Or-Golf (Oropesa-Cabanes) y PAI Torre La Sal
(Cabanes)
ENRIC FLORS UREÑA
JOAN FRANCESC MIRA
MISCEL·LÀNIA
(Antropòleg i escriptor)
ANTONIO MIGUEL NOGUÉS PEDREGAL
(Facultat de Ciències Socials i
Universitat Miguel Hernández, Elx)
Jurídiques,
JULIA OSCA LLUCH
(CSIC. Instituto de Historia de la Ciencia y
Documentación López-Piñero, València)
FOTINI TSIBIRIDOU
(Department of Balkan, Slavic and Oriental Studies,
University of Thessalonica, Grècia)
Correcció de textos
UNITAT DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
DE
Disseny i maquetació
Lucas Creativos
Imatge portada
Andrés Marín
LA
145 La barraca valenciana, procesos de transformación
JUAN A. GARCÍA ESPARZA
161 El mestre corretger
RAMÓN TARÍN LÓPEZ
179 Solidaridades familiares en Francia y en Europa, entre la
familia y la asistencia estatal.
MARTINE SEGALEN
187 La restauración del carromato pabellón artístico de los hermanos Valle
EMILIA RUEDA FALCÓ
Subscripcions
96 392 47 46
200 secció bibliogràfica
Impremta
Imprenta Romeu
231 Normes per a la presentació d’originals
ISSN: 1885-1533
DL: V-3190-2005
© de l’edició: Diputació de València.
© dels textos: els autors.
© de les fotografies: els autors i/o propietaris.
Per al tercer número de la Revista Valenciana
mesurar la importància del patrimoni etnològic a la leg-
d’Etnologia l’equip de la revista proposa un dossier al
islació patrimonial valenciana, però per damunt de tot,
voltant d’una una temàtica, “Etnologia i patrimoni”,
és important per aclarir la postura de la Conselleria de
que –sense risc a exagerar- considerem cabdal, si es vol
Cultura pel que fa a la consideració i la protecció del
estratègic, per a l’etnologia en general i per a l’etnolo-
patrimoni etnològic i respecte a quins col.lectius de
gia a terres valencianes en particular. La pròpia dificul-
professionals s’hi impliquen. L’exemple de treball de
tat de definició de l’element patrimonial etnològic (per
camp que planteja Enric Flors al cas del PAI de Marina
massa ample i per tant massa difús); el distanciament
d’Or a Oropesa, n’és una bona mostra del que està
(més o menys conscient) que l’antropologia ha pres
fent-se al caliu de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià.
respecte al tram patrimonial que li pertoca, malgrat ser
Amb els treballs d’Agustí Andreu i Albert Moncusí
una disciplina amb fortes arrels museístiques; i, com a
s’hi introdueixen dos temes al voltant dels processos de
conseqüència o –pot ser- com a causa, la encara molt
patrimonialització: un referit als objectes, a la cultura
millorable situació legal (de protecció per tant) que té
material, fonamentalment a l’àmbit museístic i l’altre
el patrimoni etnològic respecte a altres patrimonis, ens
centrat al patrimoni inmaterial. Per la seua banda,
fa pensar en la necessitat de fer convergir esforços,
Adrià Besó fa una mirada general al patrimoni industri-
d’incentivar perspectives, a l’hora de “posicionar” el
al valencià, habitualment vinculat a l’etnologia, lligam
patrimoni etnològic en un lloc més favorable a la si de
que caldria potenciar encara més si cal. El geògraf
la societat a la qual pertany, al nostre cas, la valenciana.
Emilio Iranzo ens fa propostes d’estudi amb la perspec-
Aquest dossier vol ser un pas més en eixa direcció.
tiva del paisatge cultural, és a dir propostes que ens
A grans trets, l’etnologia i el patrimoni conflueixen
haurien d’ajudar a contextualitzar, a comprendre millor
en dos plànols: un, el de les mirades teòriques que des
la integració dels elements patrimonials etnològics en
de l’antropologia se li han llançat al patrimoni, als
allò més macro, el del conjunt paisatgístic del qual for-
processos de patrimonialització. L’altre, més mundà si
men part indestriable. Un cas concret, ara des de la
es vol, el de la situació legal i les possibilitats de protec-
història, és el que ens presenten els medievalistes Enric
ció i gestió que se’n fan del patrimoni adjectivat com
Guinot i Sergi Selma, en referència a la seua proposta
etnològic. Al dossier que introduïm estan presents
metodològica per l’estudi històric de les hortes
ambdues perspectives. Quasi tots els treballs que
mediterrànies.
apareixen varen ser exposats a les Jornades de Gestió
La secció de miscel·lània incorpora en aquesta
del Patrimoni Etnològic a la Comunitat Valenciana, que
ocasió dos treballs amb propostes de recuperació físi-
el Museu Valencià d’Etnologia i la Direcció General de
ca d’elements etnològics: una de les barraques, des de
Patrimoni Cultural Valencià varen organitzar a l’octubre
l’arquitectura, i un altra a partir d’un treball de restau-
del 2006, i tenen per tant una òptica valenciana. Així,
ració dut a terme al propi museu. Tanquem el número
l’article que obri el dossier, el de Natalia Ruiz, ens situa
amb una recerca sobre l’ofici de corretger a la comar-
en la vessant legal: la presencia de l’etnologia als
ca de l’Horta Sud, i un treball de l’antropòloga france-
informes d’impacte ambiental que preveu la noramtiva
sa Martine Segalene al voltant de les noves formes de
en vigor. És aquesta una contribució important per
relació familiar documentades a Europa.
3
dossier
ETNOLOGIA
I
PAT R I M O N I
EVALUACIÓN DEL IMPACTO
AMBIENTAL. LA CONSIDERACIÓN Y
PROTECCIÓN DEL PATRIMONIO
CULTURAL VALENCIANO
NATALIA MARTÍ RUIZ*
La diversa actividad en el territorio ha determinado la aplicación de diversos mecanismos de control,
entre ellos el de evaluación de impacto ambiental, que incluye el patrimonio etnológico. La valoración
de afecciones sobre el patrimonio cultural valenciano se integra en un procedimiento legal determinado. El presente artículo expone este procedimiento específico en todos los aspectos de su tramitación
administrativa al efecto de que cualquier profesional implicado pueda conocer sus contenidos.
Palabras clave: Patrimonio cultural, egislación de patrimonio. Llei Valenciana de Patrimoni Cultural
Over the last decade, the increasing human activity
En la actualidad la actividad humana relacionada
over the valencian territory has forced the application
con el territorio demanda una intervención adminis-
of new legal controls. One of these controls the
trativa más amplia y estricta con el fin de evaluar la
“Evaluación de Impacto Ambiental” directly refers to
the ethnological heritage. Evaluation of possible
damage over the valencian cultural heritage is made in
reference to a specific legal framework. This article
explains the administrative procedures of such evaluation for the interest of professionals in the field.
compatibilidad entre determinadas actuaciones, privadas o públicas, y el mantenimiento de, entre
otros, los valores patrimoniales y/o culturales.
La legislación patrimonial está procurando establecer medidas que cada vez representen un mayor
control, ya que los valores a proteger en muchos
Keywords: cultural heritage, heritage legislation, Llei
Valenciana de Patrimoni Cultural.
casos son tan sensibles que no pueden compatibilizarse con actuaciones que no sean las propias de
protección. La Ley del Patrimonio Cultural Valenciano aprobada en 1998 ha sufrido dos modificaciones, una en 2004 y otra en 2007, cuya tendencia ha
sido, por un lado, ampliar el concepto de patrimonio
cultural, y con ello los valores merecedores de esta
consideración y protección, y, por otro lado, se han
ido extendido las normas de protección alcanzando
un nivel cada vez superior.
El concepto de patrimonio cultural lo encontra-
*Llicenciada en Dret. Técnic Jurídic de Patrimoni a la Direcció
General de Patrimoni Cultural Valencià de la Conselleria de
Cultura i Esport. [email protected])
mos en el artículo 1 de la actual Ley del Patrimonio
Cultural Valenciano que define el patrimonio cultu-
5
ral valenciano como “los bienes muebles e inmue-
este procedimiento al ser uno de los más tramitados
bles de valor histórico, artístico, arquitectónico,
hoy en día con motivo de la proliferación de obras
arqueológico, paleontológico, etnológico, docu-
públicas y privadas de grandes dimensiones, actua-
mental, bibliográfico, científico o técnico, o de cual-
ciones que representan una gran e importante afec-
quier otra naturaleza cultural, existentes en el terri-
ción patrimonial.
torio de la Comunidad Valenciana o que, hallándo-
En el procedimiento de impacto ambiental el
se fuera de él, sean especialmente representativos
problema fundamental radica en evaluar cual es el
de la historia y la cultura valenciana”, y añade “
patrimonio a afectar y el grado en qué se verá afec-
también forman parte del patrimonio valenciano,
tado para poder determinar cual debe ser la solu-
en calidad de bienes inmateriales del patrimonio
ción en cada caso. A su vez este proceso de evalua-
etnológico, las creaciones, conocimientos, técnicas,
ción plantea diversas cuestiones. La primera es la de
prácticas y usos más representativos y valiosos de
identificar los elementos patrimoniales que se
las formas de vida y de la cultura tradicional valen-
hallan en el territorio en el que se va a actuar. En
ciana”. “Asimismo, forman parte de dicho patrimo-
estos momentos la administración competente ha
nio como bienes inmateriales las expresiones de las
establecido la obligatoriedad de que por el promo-
tradiciones del pueblo valenciano en sus manifesta-
tor se lleve a cabo una prospección, actuación que
ciones, musicales, artísticas, gastronómicas o de
permite a través de un trabajo de campo enumerar
ocio, y en especial aquellas que han sido objeto de
y efectuar una primera valoración de los elementos
transmisión oral y las que mantienen y potencian el
patrimoniales a afectar. Esta valoración en realidad
uso del valenciano”. Por tanto, el ámbito a proteger
determina una segunda fase, porque de ella depen-
desde el punto de vista patrimonial ha pasado a
de que el proyecto siga o no adelante o se señalen
ampliarse comprendiendo de una forma más
condiciones para su ejecución. Por tanto, esta valo-
amplia el patrimonio etnológico al señalar por
ración permitirá establecer si el patrimonio detecta-
ejemplo como elemento a proteger el patrimonio
do cuenta con valores para ser protegido o no.
inmaterial, categoría que ya se venía protegiendo
Aunque podríamos pensar que por definición todo
en el ámbito internacional.
el patrimonio debería ser protegido, en el sentido
Por otro lado, el Capítulo II del Título I de la Ley
de conservación in situ o en un algún lugar adecua-
establece lo que denomina “Normas generales de
do para ello, la búsqueda de equilibrio entre los
protección del patrimonio cultural”. En este marco
valores patrimoniales y otros valores e intereses
se incluye el artículo 11 que regula la necesidad de
hace muy compleja la toma de decisiones en este
que los Estudios de Impacto Ambiental cuenten con
ámbito. No hay que olvidar que el patrimonio
un informe favorable de la Conselleria de Cultura.
representa un interés general pero también están
Este precepto se ha ido modificando y ampliando
en juego otros.
debido a que se considera fundamental la participa-
A continuación vemos en concreto que es lo que
ción de la administración competente en cultura en
prevé la normativa en la Comunidad Valenciana,
6
tanto en materia de Estudios de Impacto Ambiental
es que los Estudios deben referirse al evaluar el
como en materia de patrimonio cultural y como se
medio a los elementos patrimoniales que están inte-
desarrolla este procedimiento de integración de uno
grados en el territorio que se va a afectar con el pro-
en el otro.
yecto. Ello requerirá su identificación, su valoración
La legislación vigente en materia de impacto
y su consideración en el Estudio en relación con el
ambiental está comprendida por la Ley 2/1989, de
proyecto, y el establecimiento de medidas protecto-
3 de marzo, de Evaluación de Impacto Ambiental.
ras o correctoras en su caso.
La norma que la desarrolla es el Decreto 162/1990,
La Orden de 3 de enero de 2005 de la
de 15 de octubre, del Consell de la Generalitat
Conselleria de Territorio y Vivienda por la que se
Valenciana. La citada Ley en su artículo 1 establece
establece el contenido mínimo de los Estudios de
su objeto y en concreto el apartado primero reza
Impacto Ambiental que se hayan de tramitar ante
“Es objeto de la presente Ley la regulación de los
esa Conselleria exige que algunos Estudios de
Estudios de Impacto Ambiental, entendiéndose por
Impacto Ambiental, que más adelante se señalarán,
tales los encaminados a identificar, clasificar, estu-
incorporen, como parte integrante del mismo, un
diar e interpretar, así como prevenir, los efectos
informe de la administración competente en rela-
directos o indirectos de un proyecto, sobre la salud,
ción con el patrimonio cultural. En concreto la
el bienestar humano y el entorno. Asimismo se
Orden se remite al artículo 11 de la Ley del
regula la sanción y la exigible recuperación del daño
Patrimonio Cultural Valenciano, precepto que esta-
causado.”
blece que los estudios de impacto ambiental debe-
El artículo 2 establece que el Estudio deberá
rán contar con un informe “acerca de la conformi-
contener unos mínimos, precepto que se va a ver
dad del proyecto con la normativa de protección del
complementado con otra norma dictada por la
patrimonio cultural”.
Conselleria de Territorio y Vivienda en el año 2005,
Dos cuestiones a destacar. En primer lugar, este
y que se comentará más adelante, que establece
informe se ha exigido desde la aprobación de la Ley,
algunas especificaciones en cuanto al contenido
es decir, a partir de junio de 1998, lo que ocurre
mínimo
ahora con la Orden es que en algunos casos debe
de
algunos
Estudios
de
Impacto
Ambiental.
incorporarse no al expediente de declaración sino al
De la normativa citada se desprende que los
Estudio de Impacto Ambiental. Ello supone que el
Estudios de Impacto Ambiental deben atender a
informe no se inste una vez iniciado el procedimien-
diversos ámbitos que se considera necesario evaluar
to de impacto ambiental por la Conselleria compe-
desde un punto de vista medioambiental y entre
tente, sino que primero debe obtenerse el informe
ellos se encuentra el patrimonio cultural, denomina-
favorable de la Conselleria de Cultura y éste se
do en ocasiones por esas normas patrimonio históri-
incorpora al Estudio de Impacto Ambiental como un
co, o patrimonio histórico-artístico o con referencias
documento integrante del mismo. No hay que olvi-
sólo al patrimonio arqueológico. Lo que queda claro
dar que la Ley destaca el carácter vinculante de este
7
informe, lo que determina que el órgano administrativo competente para formular la declaración de
impacto debe tenerlo en cuenta y su contenido vinculará para la resolución final.
Por otra parte, hay que tener en cuenta que este
5. Establecimiento de medidas protectoras y
correctoras.
6. Programa de Vigilancia Ambiental, que incluirá
el compromiso de presentación del informe
anual sobre el cumplimiento del mismo.
informe tiene esta consideración especial, en cuanto
7. Documento de síntesis.
a documento integrante del Estudio, solo para aque-
8. Cartografía y documentación complementaria.
llos casos que se determinan expresamente en la
Orden y que a continuación enumeramos:
El informe patrimonial previsto en el artículo 11
de la Ley del Patrimonio Cultural Valenciano se exige
- Actividades extractivas.
dentro del apartado 4. En algunos casos, como por
- Actividades ganaderas.
ejemplo para infraestructuras lineales, este informe
- Proyectos de infraestructuras lineales.
se cita en este y en otro apartado, en concreto el 5
- Proyectos de líneas eléctricas.
relativo a medidas protectoras y correctoras, y lo cita
- Instrumentos de ordenación del territorio.
como un informe relativo a afecciones a elementos
patrimoniales. Este informe no es otro diferente, es
En todos estos casos la Orden fija cual es el con-
el citado en el artículo 11.
tenido mínimo, como ha de estructurarse y que
Otro apartado en el que se incluyen referencias
documentación gráfica específica debe contener el
al patrimonio cultural es el apartado 3 relativo al
Estudio de Impacto Ambiental. La consideración del
inventario ambiental y descripción de las interac-
patrimonio cultural valenciano se debe efectuar en
ciones ecológicas ambientales claves que en casi
diversos apartados y de diversa forma. La estructu-
todos los casos tiene un subapartado titulado
ra es similar en casi todos los casos y se describe por
“Definición del medio del medio socioeconómico
la Orden señalando que el Estudio deberá contem-
y cultural” en el que se señala que se contempla-
plar debidamente relacionada la siguiente docu-
rá la incidencia sobre los elementos que compo-
mentación:
nen el patrimonio histórico-artístico, etnológico y
arqueológico, y en ese mismo apartado al final
1. Descripción de la actuación proyectada y sus
acciones derivadas.
2. Examen de las alternativas técnicamente viables
y justificación de la solución adoptada.
3. Inventario ambiental y descripción de las interacciones ecológicas ambientales claves.
8
añade que “debe observarse que dicho patrimonio
está constituido, entre otros, por los bienes de
valor histórico, arquitectónico, arqueológico, paleontológico, etnológico y científico que sean especialmente representativos de la historia y la cultura valenciana”.
4. Identificación y valoración de impactos, tanto en
El patrimonio cultural valenciano, conforme a la
la solución propuesta como en sus alternativas.
definición del artículo 1 de la Ley del Patrimonio
Cultural Valenciano está integrado por elementos
podría derivarse la necesidad de acometer algu-
de diversa naturaleza, tal y como se ha visto ante-
na actuación específica para el estudio del patri-
riormente. Algunos de estos elementos son clara-
monio de esta naturaleza.
mente identificables, como por ejemplo el patrimo-
- Llevar a cabo una prospección arqueológica y
nio arquitectónico que por su reconocimiento inme-
etnológica que permita el reconocimiento del
diato no ofrece dificultades en el momento de ser
patrimonio de esa naturaleza, así como el arqui-
identificado, otra cosa será conocer si cuenta con
tectónico.
un interés histórico o artístico que lo conviertan en
La prospección citada se lleva a cabo a partir de
un elemento a proteger. En otros casos, como el del
una autorización administrativa concedida en rela-
patrimonio arqueológico, esta fase de identificación
ción con un proyecto suscrito por técnico competen-
puede resultar dificultosa en cuanto a que su exis-
te, arqueólogo, puesto que se trata de una actua-
tencia no es constatable de facto y requiere en la
ción que debe ejecutarse con una metodología cien-
mayoría de los casos de la aplicación de procedi-
tífica concreta y adecuada. Esta actuación consiste
mientos y métodos específicos.
en la exploración superficial del terreno que va verse
Por ello, resulta necesario que esta identificación
afectado con el fin de localizar indicios o elementos
inicial se realice a través de estudios específicos que
relacionados con el patrimonio arqueológico e iden-
permitan recabar con todas las garantías la informa-
tificar elementos de naturaleza arquitectónica y
ción, ya que además es fundamental este reconoci-
etnológica.
miento previo puesto que de él depende que se lleve
En lo que respecta al patrimonio etnológico
a cabo correctamente la valoración del impacto y las
cabe destacar la relevancia que este patrimonio ha
correspondientes medidas de protección.
ido adquiriendo de forma que es uno de los princi-
En estos momentos el órgano administrativo
pales elementos a tener en cuenta desde el momen-
con competencias en materia de patrimonio cultural
to inicial en la prospección del terreno. Lo que quizá
valenciano en base a la Ley del Patrimonio Cultural
todavía no resulta viable, por las normas que están
Valenciano, así como a partir de la práctica en los
vigentes, es considerar que en esos estudios previos
expedientes administrativos relacionados con el
tengan una participación plena los profesionales en
Estudio de Impacto Ambiental, ha ido perfilando un
etnología. Ello es así porque la actuación principal
procedimiento que sirve de guía para efectuar el
en este procedimiento es la prospección arqueológi-
estudio relativo al impacto sobre el patrimonio cul-
ca, por la evaluación que ha de hacerse de este
tural valenciano.
patrimonio, y por tanto, su metodología ha de ser
Este procedimiento se inicia con dos actuaciones
del promotor:
arqueológica, por lo que necesariamente se exige un
profesional de esta rama para su ejecución. Quizá el
- Recabar de la administración un informe sobre la
etnólogo debería participar en otros estudios que
afección que el proyecto pueda representar para
forman parte de las actuaciones previas y que están
el patrimonio paleontológico. De este informe
más relacionadas directamente el patrimonio etno-
9
lógico y su documentación, recuperación o puesta
general, y sin perjuicio de que en cada caso indivi-
en valor.
dualmente deberán plantearse unas medidas especí-
Una vez finalizada la actuación o actuaciones,
ficas, las medidas correctoras y protectoras en el
puesto que podría haberse exigido una actuación
ámbito patrimonial tendrán una tendencia distinta
paleontológica, el técnico o técnicos que las han
según se produzca una afección directa o indirecta
realizado deben aportar ante la administración un
sobre los bienes. En el caso de que se vaya a produ-
documento que integre los resultados y sus conclu-
cir una afección directa las soluciones pueden orien-
siones desde el punto de vista científico. A partir del
tarse a:
análisis de estos resultados por los técnicos del
- No afectar al elemento patrimonial en cuestión
órgano administrativo correspondiente se pueden
evitando que el proyecto o actividad afecte al
plantear diversas conclusiones. Puede considerarse
área donde se encuentra.
el estudio realizado suficiente y concluyente en
- Si se afecta deberá valorarse si va a desaparecer
cuanto a la inexistencia de patrimonio cultural en el
totalmente o no. Puede darse el caso de que su
área afectada o puede que el estudio sea conclu-
escaso interés permita su desaparición, pero que
yente en cuanto a la existencia de patrimonio cultu-
sea necesario un proceso de documentación
ral, y procederá en consecuencia establecer las
adecuado con el fin de que quede debida cons-
medidas a aplicar para minimizar, eliminar o com-
tancia de su existencia. En caso de que la afec-
pensar ese impacto. En el caso en que el estudio
ción sea parcial o no implique su destrucción
realizado no se considere suficiente y concluyente
deberá plantearse medidas que permitan al bien
deberán continuarse los trabajos hasta obtener la
mantener sus valores en la medida de lo posible.
información necesaria.
Si la afección es indirecta pueden resultar nece-
En cualquier caso, una vez se ha obtenido, con
todas las condiciones señaladas, la información
sarias medidas que permitan que esta afección sea
mínima y que, además, se mantenga como tal.
patrimonial, la administración comunica al promotor
Algunos ejemplos de medidas correctoras y pro-
las conclusiones que pueden derivarse de esta pri-
tectoras en el ámbito patrimonial pueden ser las
mera fase de reconocimiento y le manifiesta cual va
excavaciones de algunos yacimientos arqueológicos
a ser la valoración del patrimonio afectado con el fin
para su estudio y documentación y posterior des-
de que se planteen en el Estudio de Impacto
trucción o la modificación del proyecto para que no
Ambiental las correspondientes medidas.
se vea afectado un elemento arquitectónico protegi-
En el caso de que se constaten afecciones al
do especialmente.
patrimonio cultural habría que prever medidas que
Toda la información señalada hasta ahora ha de
deben estar necesariamente condicionadas por el
integrarse en el Estudio de Impacto Ambiental y se
tipo de bien de que se trate y por el régimen de pro-
ha de solicitar al órgano administrativo competente
tección que corresponda aplicar al mismo en virtud
la emisión del informe del artículo 11 de la Ley del
de lo que establezca la normativa pertinente. Por lo
Patrimonio Cultural Valenciano, informe que tratará
10
de constatar que el Estudio recoge las actuaciones
bar la información que estime necesario relativa su
realizadas y sus resultados y que las previsiones en
cumplimiento.
cuanto a medidas de protección y de corrección son
adecuadas.
En conclusión, es evidente que este procedimiento demuestra la ampliación del ámbito de
El informe podrá ser favorable, y con ello permi-
actuación administrativa en lo que al patrimonio cul-
tirá la continuación de la tramitación del impacto
tural se refiere a través de un mayor control de las
ambiental ante el órgano administrativo competen-
actuaciones que le afectan, pero ¿permite una
te. También podrá contener observaciones o condi-
mayor protección?¿Estudiar el patrimonio desde el
ciones que el órgano medioambiental deberá tener
punto de vista documental y/científico es suficiente?
en consideración en la correspondiente declaración.
Tal y como se ha señalado los intereses en juego son
¿Y si es desfavorable? En este caso deberá
varios y determinar su prevalencia no resulta fácil
tenerse en cuenta el motivo por el que es desfavora-
por lo que en algunas ocasiones debe ser el patrimo-
ble, puesto que en cada caso las consecuencias
nio cultural el que se proteja por encima de otros
serán distintas. Si el sentido negativo se justifica en
valores y en ocasiones el sacrificio resulta necesario.
la incompatibilidad total del proyecto o actividad
Lo difícil es decidir en cada caso lo que procede.
con el patrimonio cultural no podrá provocarse un
pronunciamiento positivo de la administración salvo
que se modifiquen las previsiones del proyecto o
actuación de forma que no concurra afección al
patrimonio o ésta pueda ser compatible.
Referencias legislativas de interés
Normas sobre Patrimonio Cultural
Ley 4/1998, de 11 de junio, de la Generalitat
Valenciana, del Patrimonio Cultural Valenciano
DOGV 3267 de 18/06/1998
Una vez obtenido el informe patrimonial procede continuar el procedimiento ante el órgano
medioambiental correspondiente. En ese procedimiento se valorarán el resto de impactos del proyecto y el mismo culminará con la declaración de
impacto ambiental.
El acto declarativo puede ser favorable, desfavorable o favorable con condiciones. En caso de
que sea favorable con condiciones la vigilancia del
cumplimiento de éstas corresponderá al órgano
administrativo del que han derivado. Corresponde
Ley 7/2004, de 19 de octubre, de la Generalitat, de modificación de la Ley 4/1998, de 11 de junio, del Patrimonio
Cultural Valenciano
DOGV 4867 de 21/10/2004
Ley 5/2007, de 9 de febrero, de la Generalitat, de modificación de la Ley 4/1998, de 11 de junio, del Patrimonio
Cultural Valenciano
DOCV 5449 de 13/02/2007
Normas sobre impacto ambiental
Ley 2/1989, de 3 de marzo de Impacto Ambiental
BOE 87 de 12/04/1989
Decreto 162/1990, de 15 de octubre, por el que se desarrolla la Ley
DOGV 1412 de 30/10/1990
el seguimiento y vigilancia del cumplimiento de las
condiciones al órgano administrativo que las haya
impuesto, sin perjuicio de que el órgano medioambiental pueda efectuar las comprobaciones y reca-
Orden de 3 de enero de 2005 de la Conselleria de
Territorio y Vivienda por la que se establece el contenido
mínimo de los Estudios de Impacto Ambiental que se
hayan de tramitar ante esa Conselleria
DOGV 4922 de 12/1/2005
11
DE L’OBJECTE ETNOGRÀFIC AL
PATRIMONI ETNOLÒGIC.
Antropologia, patrimoni i museus
AGUSTÍ ANDREU I TOMÀS*
En aquest article presentem una aproximació a l’anàlisi de la construcció social del patrimoni cultural des del
segle XIX fins el present. La nostra reflexió pren en consideració el desenvolupament dels museus d’etnologia i el seu paper en la delimitació de l’objecte etnogràfic així com els discursos de l’antropologia sobre el
patrimoni etnològic. Fem especial èmfasi en el moment en que el patrimoni etnològic incorpora en el seu
discurs la temàtica de la cultura popular i tradicional. Incorporació que implicarà la substitució d’un discurs
sobre l’alteritat per un discurs sobre el nosaltres i que conferirà al patrimoni etnològic un paper destacat en
la creació d’identitats col.lectives. Finalment fem referència a la consolidació d’una nova construcció ideològica que activa els repertoris patrimonials en funció no ja dels seus aspectes identitaris sinó dels econòmics.
Paraules clau: Patrimoni cultural, museus etnologia, objecte etnogràfic, antropologia.
This article offers an approach to the analysis of the
Permeteu-me d’iniciar aquest article sobre antropo-
social construction of the concept of cultural heritage
from the 19th. century up to the present. Our
logia i patrimoni etnològic amb un record personal.
reflection takes into consideration the development of
the ethnological
museums and their role in the
delimitation of the ethnographic object, as well as
A principis dels anys vuitanta, a la Universitat de
Barcelona —a les seves aules de Tarragona—, els
estudiants interessats en l’antropologia havíem de
the anthropological theories about the ethnological
cursar la llicenciatura de Geografia i Història
heritage. We make special emphasis in the moment
General. El Pla Maluquer ens permetia cursar una
that the ethnographic heritage incorporates the
sèrie d’assignatures optatives entre les quals hi havia
matter of the popular culture and traditional into its
diferents matèries impartides per professors d’a-
discussion line. This incorporation will imply the
questa disciplina. En aquest context, d’escassa pre-
substitution of an interest based on the “otherness”
for another based on “us”. This later will give the
ethnological heritage a distinguished role in the
sència de l’antropologia en aquells ensenyaments
on s’impartia docència sobre aquesta disciplina (des
creation of collective identities. Finally, we make a
de Geografia i Història, a Catalunya, a Filosofia, a les
reference to the patrimonial repertoires as part of a
Illes Canàries), l’activitat docent s’havia de comple-
consolidation of a new ideological construction that it
mentar necessàriament amb seminaris i conferències
is activated in function of the economical aspects.
que, a través de la iniciativa dels mateixos professors
Key Words: Cultural heritage, Ethnographic
Museum, Ethnographic Objects, Anthropology.
o bé a partir d’institucions com l’Institut Català
d’Antropologia (ICA), ens permetien suplir les mancances de la nostra formació. Precisament un dels
* Professor del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball
Social. Universitat Rovira i Virgili (Tarragona).
Façana principal del Musée d’Arts et Traditions Populaires de
París. Aquest museu, actualment tancat al públic, serà la base
del futur Musée de la civilisation de l’Europe et de la
Mediterranée que s’està construint a Marsella.
primers seminaris als quals vaig assistir fou sobre
patrimoni etnològic. El seminari fou impartit per
13
Dolors Llopart i Marta Montmany, aleshores conser-
tura, la cultura popular i tradicional. En la pregunta
vadores del Museu d’Arts, Indústries i Tradicions
que ens féiem en l’exemple que hem comentat
Populars del Poble Espanyol de Barcelona (MAITP).
sobre el seminari de patrimoni etnològic, la resposta
Entre d’altres, un dels aspectes que recordo d’aquest
que ens vàrem donar a aquest interrogant consistí a
seminari fa referència a una reflexió sobre un fet
concloure que un objecte de plàstic també era un
molt concret que podríem resumir en la següent pre-
objecte etnològic. Em vaig quedar, però, amb la sen-
gunta: pot un objecte de plàstic entrar en un museu
sació que, en aquella època, difícilment podríem
etnològic? És a dir, si un museu d’etnologia podia
veure un objecte d’aquestes característiques en un
adquirir, conservar i exposar un objecte que podem
dels nostres, pocs, museus etnològics. La situació
denominar actual, un objecte que encara es fa servir
que acabem d’exposar, la focalització tant de l’an-
per la mateixa funció que ha estat creat. De
tropologia com del patrimoni etnològic vers la cultu-
moment, la resposta que en aquell moment es va
ra popular i tradicional, ha dominat durant un gran
donar a aquesta pregunta no és l’important, sola-
període de temps la pràctica dels antropòlegs i dels
ment ens interessa constatar el fet mateix de fer-nos
conservadors de museu. D’una manera molt senzilla
aquest tipus de pregunta. Si mirem, en aquesta
Jean Jamin (1985) ens comenta que l’existència de la
mateixa perspectiva temporal, l’altra part del binomi
institució museística, des del punt de vista de l’an-
sobre el qual reflexionaren en aquestes pàgines,
tropologia, es justifica a partir de la «collecte et la
l’antropologia, hem de dir que la situació no era
présentation d’objets dits ethnographiques, qu’ils
gaire diferent. Juntament amb els continguts teòrics
soient primitifs ou populaires». Els museus d’etnolo-
de les diferents assignatures era un temps en què el
gia, com a museus, col·leccionen i presenten objec-
treball de camp constituïa un dels aspectes cabdals
tes; com a etnològics, els objectes col·leccionats i
de la nostra formació, i a cada curs teníem l’obliga-
exposats fan referència a un tipus concret de cultu-
ció de fer-ne un. Els meus tres primers treballs de
res: les primitives, i a una part, no tota, de la cultu-
camp —els de la resta de companys anaven en una
ra de les societats civilitzades: la cultura popular i
mateixa línia— foren sobre l’artesania dels cabassos
tradicional.
als Reguers, la jota tortosina i, el que es convertiria
Si a partir, bàsicament, de la Il·lustració, el
en la meva tesi de llicenciatura, la pesca a les albu-
col·leccionisme esdevindrà el punt de partida de la
feres del delta de l’Ebre. Tot i que en la nostra for-
construcció social del patrimoni i de l’aparició del
mació teòrica se’ns insistia en el fet que l’antropolo-
museu modern, la concepció del patrimoni com a
gia estudia la cultura de qualsevol grup humà, des
testimoni de la cultura d’un poble (ja sigui primitiu o
dels anomenats «primitius contemporanis» fins a les
popular) i no pas com a representació dels avanços i
societats pageses i industrials, la veritat és que aquí,
materialitzacions d’una cultura culta ni com quel-
a casa nostra, la pràctica d’aquesta disciplina encara
com amb un valor exclusivament artístic o econò-
estava focalitzada a l’estudi del món rural o, el que
mic, donarà lloc als museus etnogràfics i al que
en aquell moment era el mateix, una part de la cul-
podem anomenar «etnologització del patrimoni», la
14
creació d’un patrimoni amb un estatus propi, dife-
cionisme està estretament vinculat a les elits de la
renciat de la resta de patrimonis, tant pel tipus d’ob-
societat i no serà fins al segle
jecte com pel discurs que es genera al seu voltant.
col·leccionar s’ampliarà a les classes mitjanes. El
Aquest procés culminarà amb el seu reconeixement
col·leccionisme privat d’aquesta època implicarà,
administratiu i polític, als anys vuitanta, amb la cre-
doncs, una diversificació del tipus de col·leccionista,
ació de la Mission du Patrimoine Ethnologique, a
uns canvis en l’estatus social i econòmic de qui
França, i la posterior entrada d’aquest concepte en
col·lecciona i, també, uns canvis en el contingut d’a-
les lleis sobre protecció del patrimoni de la resta de
llò que es col·lecciona. És el període en què, junta-
països europeus.
XVIII
que la dèria per
ment amb les naturalia i les realia, s’estableixen
Juntament amb el que hem denominat «etnolo-
altres dinàmiques: les rariora, les curiosa i les mirabi-
gització del patrimoni» —la penetració en el món
lia. Aquests gabinets, que col·leccionen els objectes
del col·leccionisme i dels museus d’un patrimoni eti-
de la natura i els creats per l’home en funció de la
quetat com a etnològic—, també hem de centrar el
seva raresa, del seu caràcter insòlit o fabulós, es con-
nostre interés en el que podem anomenar «etnolo-
vertiran en el punt d’entrada del que més endavant
gia del patrimoni». El primer aspecte ens remet als
serà considerat com a objecte etnogràfic, i alguns
museus i a la seva pràctica en relació amb l’adquisi-
d’aquests gabinets de curiositats seran la base de la
ció, protecció, conservació i difusió del patrimoni, és
futura creació de museus d’etnografia. En aquest
a dir la construcció del patrimoni etnològic. El segon
sentit, possiblement el cas més paradigmàtic sigui el
aspecte ens remet a l’antropologia i els seus discur-
de l’actual Musée d’Ethnographie de Neuchâtel, en
sos sobre el patrimoni i, més concretament, sobre el
l’origen del qual trobem el Cabinet d’Histoire
patrimoni etnològic.
Naturelle et de Curiosités Ethnographiques del
general Charles-Daniel de Meuron. Òbviament,
La construcció de l’objecte etnogràfic: gabinets
però, els gabinets de curiositats, en ordenar les
de curiositats i primers museus d’etnografia.
col·leccions per criteris de curiositat o excepcionali-
Diversos autors, entre ells Arnold Van Gennep i
tat, poc tenen a veure amb la manera de fer del que
Georges-Henri Rivière, situen l’aparició de l’objecte
seran els futurs museus d’etnografia.
etnogràfic en el període renaixentista, moment en
El museu etnogràfic, creat al segle XIX, té els seus
què sorgeixen els anomenats «gabinets de curiosi-
orígens en el moviment folklorista i en el procés de
tats». Si bé en un primer moment en el món del
naturalització del món que es dóna en aquesta
col·leccionisme la peça està associada al seu valor
època. La seva creació també guarda una estreta
econòmic (idea de tresor), bé sigui, com ens comen-
relació amb la multiplicació dels viatges d’exploració
ta Krzysztof Pomian (1990), un valor econòmic asso-
i amb les grans conquestes colonials. El pas del gabi-
ciat a la matèria amb què està fet l’objecte o un
net de curiositats al museu etnogràfic implicarà pas-
valor econòmic associat al treball (objecte treballat,
sar d’un col·leccionisme preocupat per mostrar la
no pas matèria bruta). En aquesta època, el col·lec-
bizarrerie i la inhumanitat dels costums de determi-
15
nades societats humanes a un sistema de classifica-
À faire connaître, d’une manière exacte et positi-
ció que, de la mateixa manera que l’antropologia,
ve, le degré de civilisation des peuples peu avan-
intentarà posar en relleu l’existència d’uns estadis
cés dans l’échelle sociale, en donnant le moyen
evolutius des del punt de vista cultural i demostrar
d’apprécier leurs ouvrages, et jetant une vive
científicament, a partir dels objectes, la superioritat
lumière sur l’état de leurs arts et de leur économie
d’unes cultures sobre les altres fonamentada en la
dicotomització primitius/civilitzats.
domestique, autant que sur la nature de leurs
idées morales et religieuses. (Hamy, 1988: 129)
Hem de dir però que aquesta revolució en la
En aquest document, Jomard fa referència a dos
consideració de l’objecte com a font de coneixe-
dels aspectes que, encara i tot actualment, caracte-
ment ja es va iniciar dintre mateix d’alguns d’a-
ritzaran el patrimoni etnològic: 1) l’objecte testimo-
quests gabinets de curiositats. Un exemple d’això
ni, i 2) la idea de salvament etnogràfic. La col·lecció
que estem comentant el constitueix el gabinet de
etnogràfica implica que els objectes han d’ésser con-
curiositats d’Ulisse Aldrovandi. Aquest gabinet ens
siderats en relació amb la seva utilitat pràctica i
mostra una faceta, sovint oblidada, d’aquest tipus
social, destacant-ne tres dimensions: el seu ús eco-
de col·leccionisme: l’accepció de la noció de curio-
nòmic, la seva dimensió tècnica i els seus aspectes
sitat com a microcosmos o resum del món on tro-
simbòlics. Jomard justifica, també, aquesta col·lecció
ben el seu lloc els objectes dels tres regnes (món
d’etnografia en funció dels canvis que en aquestes
animal, vegetal i mineral) al costat de les produc-
societats està provocant el contacte amb l’home
cions de l’home. Aldrovandi (1522-1605) no
blanc. Una justificació idèntica la trobarem en el
només acumula objectes, sinó que els classifica, els
moment en què el patrimoni etnològic s’amplia a la
descriu i els utilitza per als seus tractats, és a dir,
cultura popular i, per altra part, és ben conegut que
l’objecte forma part d’un dispositiu de construcció
la nostra disciplina sempre pateix d’aquest caràcter
d’un saber científic.
d’urgència: analitzem els trets culturals que estan a
En aquesta construcció naturalística de l’objecte
punt de desaparèixer (sobre això ja hi tornarem més
etnogràfic cal destacar el paper que va desenvolupar
endavant). Un altre dels aspectes interessants de l’o-
Edme-François Jomard, conservador del Dépôt géo-
bra de Jomard està relacionat amb la introducció
graphique de la Bibliothèque Royale. Jomard centrà
d’un nou ordre al museu, en aquest sentit cal desta-
els seus esforços en la creació d’una col·lecció espe-
car la correspondència mantinguda amb Phillip
cial destinada a rebre els productes dels viatges llun-
Franz von Siebold metge d’origen alemany que, com
yans i, en els seus plantejaments, l’etnografia era
a metge militar, va ser destinat al Japó als anys vint
considerada com una ciència auxiliar de la geogra-
del segle
fia, que ens ha de permetre conèixer els costums i
Siebold fou la flora i la fauna japonesa també va
usos de les nacions i pobles exòtics. En un document
aplegar, en els seus set anys d’estada al Japó, una
elaborat l’any 1831, ens comenta el següent:
notable col·lecció d’objectes etnogràfics (museu de
XIX.
Tot i que l’interés específic de von
Leiden, 1831). En els anys quaranta del segle
16
XIX
la
correspondència mantinguda entre tots dos perso-
provenen els objectes, constitueix l’espècie).
natges se centra, bàsicament, en el sistema de clas-
L’objecte etnogràfic troba el seu sentit en una natu-
sificació que ha de regir l’ordenació de les col·lec-
ralització de la vida social. Es tracta d’un sistema
cions. Von Siebold era partidari d’un sistema geo-
classificatori de tipus taxonòmic inspirat, sens dubte,
gràfic, per procedència, en la classificació dels objec-
en l’obra Systema Naturae (1735) de Carl von Linné,
tes, mentre que Jomard era partidari d’una classifi-
pare de la taxonomia moderna; recordem que
cació per matèries:
aquest naturalista va establir una nomenclatura
binominal ordenada basant-se en la classificació
Les systèmes que nous avons admis, vous,
següent: regne, classe, ordre, gènere i espècie.
Monsieur, et moi, dans la classification des objets
Els esforços de Jomard per crear una col·lecció
ethnographiques, sont, il es vrai, différents; le votre
d’etnografia culminaran amb la creació del Museu
facilite les recherches comparées en rangeant les
d’Etnografia de Trocadero l’any 1878, amb Ernest-
uns après les autres les objets de même nature, de
Théodore Hamy com a conservador del primer
même destination, empruntés à plusieurs peuples;
le mien, au contraire, conserve l’ordre géographique, et rassemble les produits divers d’une seule
même nation… J’admire d’ailleurs l’enchaînement
dans lequel vous présentez les différents objets
ethnographiques, parce qu’il est établi sur un systè-
museu d’etnografia de França. El sistema de classificació de Hamy combinava la classificació de Jomard,
seguint la naturalesa i l’ús dels objectes, amb l’aproximació en termes d’àrea geogràfica de von Siebold.
Uns anys més tard, cap al final del segle
XIX,
en
me naturel et qu’il nous montre l’homme depuis
aquest cas a Anglaterra i als Estats Units, es produeix
les plus bas degré de son développement industriel
la consolidació del model tipològic en els museus
jusqu’au plus haut degré de son développement
d’etnografia. Un dels millors exemples el trobem en
scientifique. (Hamy, 1988: 242)
el Museu Pitt-Rivers. Aquest militar, antropòleg i
arqueòleg es dedicà a col·leccionar objectes de la
En el seu pla de classificació per matèries,
vida quotidiana de diferents cultures i va organitzar
Jomard només arreplega aquells objectes treballats
la seva presentació basant-se en uns criteris tipolò-
per la mà de l’home; l’objecte etnogràfic exclou les
gics en què els objectes estaven classificats segons
produccions naturals (la natura bruta) i les de
les seves qualitats formals i funcionals. La compara-
l’Europa civilitzada. Aquests objectes els divideix en
ció d’objectes de diferents períodes i cultures, que es
deu classes (valguin com a referència aquests dos
presentaven junts, amb un intent de mostrar l’evolu-
exemples de la seva classificació: «Classe II Objets et
ció d’allò simple a allò complex i de representar una
ustensiles propres à procurer la nourriture», o bé la
reconstrucció de la història del món a partir de la
«Classe IX Mœurs et usages»). El seu sistema és
dicotomia primitiu/civilitzat, convertint el museu en
tipològic, cada classe es divideix en ordres, cada
un clar exemple d’etnologia comparada.
ordre es divideix en gèneres i cada gènere en espè-
A partir de Pitt-Rivers i, sobretot, amb Franz
cies (la matèria, la forma, les dimensions, el lloc d’on
Boas, el museu es convertirà en un dels principals
17
àmbits de professionalització de l’antropologia, i la
Els objectes de col·lecció eren una eina de recerca,
cultura material fou una eina de suport de les teo-
una eina d’instrucció universitària, el museu era un
ries i les anàlisis antropològiques. Boas i el seu parti-
laboratori d’antropologia. Aquest entusiasme de
cularisme històric van introduir en el museu una
Boas pels museus, aviat va deixar pas a un escepti-
nova manera de fer, una nova manera de concebre
cisme fonamentat en el fet de considerar que la cul-
aquest objecte de coneixement. A partir d’ara l’ob-
tura material oferia tota una sèrie de limitacions a
jecte no ha d’il·lustrar un període de desenvolupa-
l’hora de comunicar els conceptes generats per la
ment; a partir d’ara l’objecte ha de representar una
investigació antropològica. Des de Boas l’antropolo-
cultura. La cultura era, doncs, el sistema que dona-
gia optaria per l’escriptura com a mitjà de traducció
va sentit a l’objecte etnogràfic i, en conseqüència, la
de l’experiència científica. El particularisme històric,
col·lecció havia de presentar la vida d’una tribu. En
juntament amb el funcionalisme, fusionaran l’etnò-
aquest sentit, és coneguda la polèmica que va gene-
graf (descriptor de costums) i l’antropòleg (construc-
rar Boas en oposar-se a una classificació dels objec-
tor de teories) i provocaran la constitució definitiva
tes realitzada sobre la base de la idea d’invent uni-
del mètode etnogràfic a través del treball de camp i,
versal, il·lustrada per objectes de procedència diver-
per tant, la relació directa de l’antropòleg amb l’in-
sa, disposats en seqüències evolutives. Per a Boas
formant, mediatitzada pel llenguatge i no pas, com
aquesta manera de fer implicava una descontextua-
fins llavors, per mitjà de l’objecte. Aquest fet incidi-
lització de l’objecte; l’antropologia relativista entenia
rà en el progressiu allunyament d’aquesta disciplina
que s’havien de presentar cultures, totalitats cultu-
del món dels museus i la seva ubicació en la univer-
rals, és a dir, que tenia com a missió restituir un estil
sitat, tot i que alguns deixebles de Boas, com Alfred
de vida. Per al particularisme històric els objectes
Kroeber o Margaret Mead, encara van tenir un
creats per una cultura són portadors de significació i
paper destacat en aquesta relació entre antropolo-
no pas indicadors d’un estadi cultural. L’interés per
gia i museus.
la contextualització va implicar que la museografia
Finalitzada, pel que fa a l’antropologia, aquesta
relativista cercaria noves fórmules de representació
època d’or dels museus, la noció d’objecte etnogrà-
dels objectes a fi d’aconseguir un realisme major en
fic tindrà un nou impuls a partir de la creació d’una
la seva contextualització. Una d’aquestes fórmules
sèrie de museus, apareguts a la fi del segle
fou els living groups, grups de maniquís que repre-
s’ocuparan de la cultura popular. De la mateixa
sentaven escenes de la vida de les diferents unitats
manera que l’antropologia deixarà de dedicar-se
culturals sobre les quals treballava el museu. Per a
exclusivament a les anomenades societats primitives
Boas el museu havia de complir tres funcions bàsi-
i els antropòlegs iniciaran treballs de camp en la seva
ques: la d’entreteniment, la de recerca i l’educativa.
pròpia societat, el museu etnogràfic posarà la seva
Des d’aquest punt de vista, va agrupar els objectes
mirada sobre el seu entorn més immediat i caldrà
en dues sèries diferents: objectes d’exposició (entre-
una redefinició de la concepció d’objecte etnogràfic.
teniment/educació) i objectes de col·lecció (recerca).
A partir d’ara, l’objecte etnogràfic ja no serà sola-
18
XIX,
que
ment aquell objecte procedent d’una societat llunya-
tífica, dels objectes de la vida quotidiana i de les
na, i de la mà, en un primer moment, del folklore,
classes més desfavorides. Els museus d’etnologia
s’ampliarà a la cultura popular.
deixaran de ser uns museus de les coses exòtiques,
del patrimoni de les altres cultures, les cultures dites
Dels “altres” al “nosaltres”: el patrimoni etno-
«primitives», per a incorporar en el seu discurs la
lògic i la cultura popular. Les activacions identi-
temàtica de la cultura popular.
Aquestes institucions activaran el patrimoni par-
tàries del patrimoni.
Els moviments folkloristes del romanticisme obriran
tint dels criteris següents:
una nova via, la de les cultures locals o nacionals, i
1. Activació patrimonial a partir d’una tendèn-
l’objecte etnogràfic es concebrà com una condensa-
cia, de reminiscències clarament romàntiques,
ció de les representacions col·lectives. Aquesta nova
de recuperació del que s’està perdent. Entre
concepció del patrimoni, que prové, com han assen-
altres consideracions, es pretén conservar el
yalat entre altres Joan Prat i Llorenç Prats, de la tra-
coneixement sobre allò que desapareix (la cul-
dició folklorista del segle
tura popular i tradicional) per influència de la
XIX,
generarà unes noves
dinàmiques en relació amb el patrimoni etnològic.
Aquesta extensió del patrimoni etnològic a la
societat industrial, i contribuir així al manteniment de la diversitat cultural.
cultura popular va tenir un gran impuls, en un pri-
2. Activació patrimonial que persegueix posar en
mer moment, en la creació dels museus a l’aire lliu-
relleu la diversitat cultural d’un determinat
re escandinaus, els heimatmuseus alemanys i, poste-
territori i afavorir l’emergència d’uns trets
riorment, amb els museus d’arts i tradicions popu-
identitaris. El tractament de la vida quotidiana
lars. Activacions patrimonials, totes elles, que perse-
i dels esdeveniments locals confereix al museu
gueixen posar en relleu la diversitat cultural d’un
un nou paper: el d’institució implicada en la
determinat territori i afavorir l’emergència d’uns
creació d’identitat.
La mirada dels museus etnològics sobre la cultu-
trets identitaris.
segons Jean Clair, es pro-
ra popular implicarà una sèrie de fases caracteritza-
dueix un fet crucial en la història dels museus. A par-
des per mantenir un posicionament diferencial sobre
tir d’aquest moment el museu inicia el camí que el
l’accepció del mateix concepte de cultura popular.
portarà a la superació d’un dels problemes que
Des d’aquest punt de vista podem parlar, sense pre-
encara tenia pendents: la vella polèmica sobre si
tendre ser exhaustius, de quatre grups diferents de
aquestes institucions havien de dedicar-se exclusiva-
museu: 1) els museus a l’aire lliure i els heimatmu-
ment als grans esdeveniments de la humanitat i,
seus, 2) els museus d’arts i tradicions populars i els
conseqüentment, ignorar per sistema els fets micro-
museus que sorgeixen en els països descolonitzats,
socials. El triomf de la perspectiva universalista impli-
3) els museus de civilització, els ecomuseus i els
carà la incorporació a les sales dels museus, al costat
museus de societat i la redefinició dels museus del
de les obres d’art i els testimonis d’una cultura cien-
món occidental creats a partir de l’espoli colonial, i
Al final del segle
XIX,
19
4) els museus comunitaris sorgits a l’altra banda de
cultura en majúscules, almenys des d’un punt
l’Atlàntic.
de vista teòric, ja que la pràctica de molts d’a-
Aquests quatre grups que acabem de delimitar
quests museus no va significar cap trenca-
impliquen quatre apropaments diferents al concepte
ment amb els plantejaments anteriors i van
de cultura popular; hem d’assenyalar que, en relació
continuar centrant la seva activitat amb rela-
amb les diferents nocions de cultura popular, hem
ció al passat, sense incorporar en el seu dis-
seguit la classificació que fa Joan Prat (Prat, 1999) i les
curs els objectes de la vida quotidiana actual.
hem relacionades amb els diferents tipus de museus:
a. La primera etapa (museus a l’aire lliure i hei-
operen amb una idea de cultura popular més
matmuseus) es caracteritzen per l’associació
estretament lligada al model italià, fonamen-
que fan entre cultura popular i tradició.
tat en una oposició de classe social (cultura
Recullen, doncs, les diverses manifestacions
dominant/cultura subalterna) que clarament
dels estils de vida preindustrials i generen tot
manté una actitud crítica vers els desajustos
un seguit d’oposicions de tipus temporal (tra-
econòmics i socials provocats pel sistema
dicional/modern) i espacial (rural/urbà) que ja
capitalista i l’estat modern. Aquests museus
havien caracteritzat el treball dels folkloristes.
sorgeixen al final dels anys seixanta per a
b. La segona etapa (museus d’arts i tradicions
oferir als grups socials desfavorits la possibi-
populars i els museus dels països descolonit-
litat d’accedir a la seva pròpia cultura i inci-
zats) entenen la cultura popular com a cultu-
tar-los a assumir el seu futur (Duclos i
ra nacional i generen unes oposicions del
Vieillart, 1993).
tipus (espanyols/catalans-gallecs/valencians).
20
d. La quarta etapa (els museus comunitaris)
Amb l’aparició de la temàtica popular dintre del
c. La tercera etapa inclou una sèrie d’elements
museu es produeix un nou encontre entre antropo-
presents en les anteriors etapes (treballs des
logia i patrimoni. L’antropologia i el museu etnològic
de l’òptica de la tradició, de la cultura nacio-
troben una mateixa justificació de la seva existència:
nal i de classe social); en aquest cas, però,
la urgència. El «salvament etnogràfic» ha estat un
creiem que la diferència s’estableix a partir de
tema recurrent tant en antropologia com en el món
l’ús del plural en aquestes nocions. És a dir, no
del patrimoni per a justificar tot un seguit de pràcti-
pretenen recollir una sola tradició, una sola
ques i actuacions sobre la cultura popular en detri-
identitat nacional o una visió des d’una sola
ment d’altres manifestacions culturals més contem-
classe social, sinó que el museu passa a
porànies i actuals.
(re)presentar la diversitat cultural bé sigui d’un
Es tracta de «salvar», sobretot, els testimonis
territori, d’una regió, d’una nació o bé fins a
d’un estil de vida rural, greument amenaçat pels
la mateixa idea d’humanitat. Ja no es tracta
efectes uniformitzadors de la revolució industrial.
tant de la noció de cultura popular com de la
Des del punt de vista patrimonial aquesta idea fou,
cultura en un sentit global i totalitzador, la
per exemple, un dels principals eixos de la creació
L’arquitectura rural així com la presència d’hostes i hostesses amb els vestits tradicionals, són un dels recursos habituals en els museus
a l’aire lliure. Nederlands Openluchtmuseum.
dels museus a l’aire lliure dels països escandinaus . El
(1891). El model proposat pel Friluftsmuseet
general Adolphe Hoefer (impulsor del Nederlands
Skansen sentà les bases i els principis generals dels
Openlucht Museum,1918) expressà aquesta visió,
primers museus a l’aire lliure que, a la fi del segle XIX
l’any 1912, de la manera següent:
i principi del
XX,
aparegueren a la meitat nord del
nostre continent. Una de les característiques fonaPerò ¿qui rebutjaria allò quotidià per allò que és
nou i monòton? Aquí i allà la gent utilitza mobles
i eines que encara són característiques de la seva
regió, però de mica en mica els productes uniformes de les fàbriques es van introduint. (De Jong,
1994: 35-36)
mentals d’aquests museus consisteix a treballar
sobre un tipus concret de patrimoni: el dels estils de
vida preindustrials; però, a diferència d’altres
museus amb la mateixa vocació, en aquest cas l’àmbit del museu no és un edifici, sinó un espai. Un
espai on trobem diverses construccions del món
Un d’aquests primers museus a l’aire lliure fou el
rural, pertanyents a llocs i a èpoques diferents. Es
de Skansen (Suècia), creat per Hector Hazelius
tracta, doncs, d’un espai creat artificialment, ubicat
21
en una zona de fàcil accés i situat en la rodalia d’una
en el missatge elaborat des de l’ecomuseologia, si
gran urbs, on es traslladen una sèrie d’edificis repre-
bé amb unes altres connotacions: els aspectes iden-
sentatius del patrimoni arquitectònic tradicional,
titaris i una museologia orientada a la comunitat
amb reconstrucció d’interiors inclosa.
local.
Un altre dels aspectes a destacar d’aquests
El museòleg mexicà Alfredo Cruz-Ramírez
museus el trobem en el fet que, normalment, desen-
(1985) ha estat un dels primers autors a reivindicar
volupen tot un seguit d’activitats relacionades amb
clarament la posició privilegiada d’aquest tipus de
l’artesania (recuperació d’antics oficis, amb elabora-
museus dintre de l’arbre genealògic dels ecomuseus,
ció de productes i posterior venda), amb l’agricultu-
aspecte aquest que segons l’autor abans citat, ha
ra (reproducció de diferents fases dels processos de
estat totalment oblidat, i en altres casos silenciat,
treball: segar, batre...) i amb les formes de vida tra-
amb motiu de l’estreta relació que va existir entre els
dicionals (escenificació de festes, rituals...), adquirint
heimatmuseus i el règim nacionalsocialista.
un gran pes específic les mostres de folklore viu.
En el seu origen, els heimatmuseus neixen amb
Els museus a l’aire lliure museografien la temàti-
una clara vocació d’utilitzar el patrimoni com a eina
ca popular i tradicional amb una òptica força con-
per a crear en els individus un sentiment de vincula-
creta; la reproducció fidel de la vida i els treballs del
ció a la pàtria. El punt de partida és el mateix que en
camp persegueix posar en relleu la diversitat cultural
el cas dels museus a l’aire lliure; el patrimoni sobre
d’un determinat territori i, com a rerefons, afavorir
el qual treballen aquests museus gira al voltant de la
l’emergència d’uns trets identitaris, bé siguin regio-
temàtica popular i tradicional, de la qual en són
nals o nacionals. El museu es converteix en una ins-
dipositaris els pagesos i que, amb el naixement del
titució política en un moment en què, com afirma
proletariat industrial i els processos de desarrela-
Pierre Nora (1986), la nació pren consciència d’ella
ment inherents al fenomen de la industrialització,
mateixa com a nació. El desenvolupament de deter-
està greument amenaçada. La focalització dels tre-
minats museus a l’aire lliure s’insereix precisament
balls i dels esforços dels heimatmuseus sobre les tra-
en aquest context polític de creació de consciència i
dicions populars permetrà, en definitiva, preservar la
identitat nacional/regional en què estan immensos la
veritable cultura germànica i lluitar contra la influèn-
majoria dels països escandinaus en aquesta època
cia uniformitzadora de la civilització industrial:
(Maure, 1993).
Aquest aspecte que acabem de citar, el patrimoni com a font de creació d’identitat, es va convertir
també en l’eix central de tota una sèrie de museus
que sorgiren a Alemanya sota la denominació de
Avec la naissance du prolétariat industriel, le ‘peuple’ et ses ‘traditions’ devinrent un objet de
recherche en soi. En fait on ne se pencha pas, sauf
dans de rares cas, sur le travailleur industriel, mais
bien plutôt sur son image inversée, l’habitant des
heimatmuseus. Bàsicament aquests museus ale-
campagnes... La présentation de l’histoire régiona-
manys van elaborar un discurs que posava el seu
le en tant que facteur constitutif de l’histoire
èmfasi en dos aspectes clau que després trobarem
nationale n’est pas sans avoir joué un rôle impor-
22
tant dans les musées allemands de la fin du siècle.
europeus de l’època) com a mostrar informació.
Ces fonctions identitaires dévolues au musée con-
Aquest canvi obeeix clarament a dos factors; per
tribuèrent à en faire le garant de la ‘culture’ ger-
una part, el nivell d’instrucció del nou públic del
manique face a l’influence de la ‘civilisation’.
museu és més baix i cal donar-li la informació ja
(Roth, 1989: 129-130)
interpretada; per altra part, el museu pretén convertir-se en el lloc d’encontre de la ‘gent del carrer’ amb
Otto Lehmann i Joseph Klersch, dos dels primers
la seva història local i això significa que el museu es
teòrics i sistematitzadors de la heimatmuseologia,
converteix en la institució que senta les bases de la
assenyalen clarament aquest fet en uns articles
interpretació del passat (la història local) a partir de
publicats els anys trenta(Cruz-Ramírez, 1985).
la qual construir aquest sentiment identitari d’ads-
Concretament, Klersch afirma, arran de la creació de
cripció a la pàtria. El museu esdevé una escola que,
la Haus der Rheinischen Heimat (inaugurada el 1936
mitjançant un programa pedagògic elaborat minu-
per Goebbels), que aquests museus han d’ésser un
ciosament, mostra als seus alumnes, la població, la
indret on el poble es retrobi amb la seva història i, a
seva identitat. No és gens estrany, doncs, que els
través d’aquesta, es desprengui la força moral prò-
heimatmuseus (tot i que els seus orígens daten dels
pia de la raça.
anys vint del segle XX) fossin apropiats i mediatitzats
Aquestes paraules de Joseph Klersch ens remeten a un aspecte innovador en el món dels museus
pel règim nacionalsocialista alemany i passessin a
desenvolupar una funció clarament política.
ens assenyalen com a públic del museu el poble, vin-
Aquesta construcció del patrimoni etnològic
culant la institució amb la vida de la comunitat. El
estretament vinculada a la cultura popular tindrà un
museu ja no es concep com un indret per a minories
nou impuls amb la creació a França del museu
cultes, sinó que es vincula clarament a la totalitat de
d’Arts i Tradicions Populars (ATP). En aquest cas,
la població d’un determinat territori. Però, tot i la
però, podem parlar d’un trencament amb la tradició
importància d’aquest canvi, la població simplement
folklòrica que en certa manera representen, en el
passa a desenvolupar un paper clàssic dintre del
moment del seu sorgiment, els museus a l’aire lliu-
museu, el rol de públic, en cap moment es pretén
re i els heimatmuseus alemanys. Paul Rivet i
que assumeixi un paper important dintre de la ges-
Georges Henri Rivière conceben un museu on la
tió i el funcionament de la institució.
recerca ha de tenir un paper fonamental; aquesta
La veritable revolució dels heimatmuseus es pro-
afirmació se sustenta, entre d’altres, en dues idees
duirà dintre de la mateixa institució i afectarà, sobre-
bàsiques: el museu-laboratori i l’objecte testimoni.
tot, a la manera amb què aquesta entitat elabora i
Aquests dos museòlegs francesos destaquen l’as-
presenta el seu discurs a través de les exposicions. El
pecte clau de la museologia etnològica, la idea
heimatmuseu centrarà els seus esforços en els
d’objecte testimoni que ja hem anat comentant
aspectes educatius i pedagògics, no es dedicarà tant
amb anterioritat (des de testimoniar un estadi evo-
a mostrar objectes (com fan la resta de museus
lutiu, una totalitat cultural o una identitat) i que
23
implica que s’han de restituir les coordenades
aquesta institució amb un territori i la seva població
socials, econòmiques i simbòliques dels objectes.
i que contribuirà a superar la crisi en què es troben
Des de l’etnologia, com ens comenta Fabre (1997),
immersos els museus, especialment aquells que s’o-
l’objecte patrimonialitzat solament té sentit en una
cupen del patrimoni cultural.
xarxa o conjunt de relacions simbòliques de les
A mitjan segle XX, la majoria d’autors assenyalen
quals n’és el producte i alhora el testimoni. El pro-
que es produeix una crisi i un esgotament de les teo-
jecte de Rivet i Rivière concep el museu d’etnografia
ries museològiques tradicionals. La superació d’a-
com un conservatori i, alhora, com un observatori
questa crisi comportarà l’aparició d’unes noves
cultural, com un centre de recerca i documentació i
maneres de treballar i entendre el patrimoni. En
com un centre de conservació i exposició. Els serveis
aquest sentit podem parlar de dues noves vies que
de recerca adquiriran una existència formal l’any
tenen el seu origen, més o menys, en una mateixa
1966 amb la creació del Centre d’Ethnologie
època, si bé apareixen en llocs diferents:
Française, laboratori associat al CNRS (Centre
National de la Recherche Scientifique). Des de la
missió Dakar-Djibouti dels anys 1931-32 es van
organitzar diferents enquestes sobre el terreny, la
a) la via angloamericana (al final dels anys cinquanta): els centres d’interpretació; i
b) la via francesa (els anys seixanta): els ecomuseus.
majoria d’elles sobre arquitectura rural. Des dels
Totes dues vies comparteixen unes mateixes
anys seixanta, l’interés de Georges Henri Rivière se
característiques: el seu origen està estretament vin-
centrà no ja en un determinat tipus de patrimoni,
culat a les polítiques institucionals de protecció de la
l’arquitectura rural, sinó en un espai patrimonial, en
naturalesa, l’aparició i el desenvolupament dels
un territori concebut com a entitat social, cultural i
parcs nacionals (Estats Units/via interpretativa) i la
territorial que implicarà la conservació in situ dels
creació dels parcs naturals (França/via ecomuseísti-
elements patrimonials i que, per a Issac Chiva, signi-
ca). D’altra banda, aquestes dues vies també coinci-
fica la definitiva ruptura amb el món del folklore i el
deixen en un aspecte fonamental: les activacions
pas a un apropament etnològic sobre el patrimoni:
patrimonials que proposen centren el seu interès en
la recerca de la participació de la població i s’impli-
Surtout, en remplaçant l’observation des objets et
traits culturels isolés, par la saisie de ces faits
sociaux totaux que sont les groupes et territoires
régionaux, cet animateur hors pair aura marqué,
dans la connaissance de la société française, le passage du folklore a l’ethnologie. (Chiva, 1985: 15)
quen en el desenvolupament econòmic i social del
territori: converteixen el patrimoni en un instrument
de desenvolupament.
La via interpretativa va tenir una gran importància en el món anglosaxó, sobretot en les institucions
de protecció de la natura, els serveis pedagògics d’e-
Apropament etnològic que a la fi dels anys sei-
ducació ambiental i en la conservació in situ de
xanta es concretarà en la creació d’un nou tipus de
determinats elements del patrimoni cultural. La seva
museu, l’ecomuseu, que vincularà estretament
principal característica la trobem en el fet de situar
24
l’objecte en una posició secundaria i traslladar al pri-
Régionaux. Els parcs naturals regionals francesos es
mer pla els coneixements, els sabers i les temàtiques
varen crear, a iniciativa de la DATAR, per a revalorar
de reflexió que ens pot aportar el patrimoni. El des-
aquelles àrees rurals caracteritzades per tenir un
plaçament des de l’objecte a la informació no impli-
patrimoni natural d’una certa importància. Es tracta-
ca, però, privilegiar un discurs pedagògic; no es trac-
va de crear una institució capaç de dinamitzar
ta tant de donar informació elaborada com d’acon-
socioeconòmicament aquests territoris afectats per
seguir que l’usuari desenvolupi la seva pròpia inter-
greus problemes de despoblament i empobriment.
pretació dels elements patrimonials que li són pre-
El desenvolupament econòmic proposat per aquests
sentats. En canvi, la via ecomuseística implica una
espais se centrava, sobretot, en impulsar i canalitzar
revolució des de dintre de la mateixa institució
el flux turístic interior. Bàsicament es pretenia reo-
museística, i els seus plantejaments tindran una
rientar el turisme intern cap a les zones rurals depri-
major incidència en el concepte i la valoració del
mides (40 per cent dels francesos passa tres setma-
patrimoni, com també en la funció social que han de
nes fora de casa a la tardor) i aprofitar també el
portar a terme els museus.
turisme exterior (el 1965 França rebia set milions de
A nivell sociopolític, un dels aspectes que inci-
turistes estrangers).
deixen en l’aparició i concreció de la idea d’ecomu-
La creació dels parcs naturals per la DATAR va
seu van ser les noves preocupacions aparegudes en
significar el sorgiment d’una institució interessada
la societat francesa a partir del maig del 68. Les pre-
en la protecció i la dinamització del patrimoni natu-
ocupacions culturals i socials dels anys seixanta, que
ral i cultural com a instrument de desenvolupament
cristal·litzaren en el maig del 68, són un punt de par-
econòmic i com a mitjà per a aconseguir una millo-
tida clau per entendre aquestes institucions. Els
ra de la qualitat de vida de les comunitats locals.
esdeveniments socials abans comentats feren arrelar
Aquest fet implicà un encontre amb la institució
en la mentalitat col·lectiva uns ideals que van afavo-
que fins a aquell moment tenia, per dir-ho així, el
rir una certa revaloració del món rural i de la diversi-
monopoli del patrimoni: el museu. L’encontre entre
tat cultural, implicant un ressorgiment de les cultu-
els parcs naturals francesos i el món dels museus,
res tradicionals i minoritàries, el patrimoni de les
possible gràcies a les innovacions que aquesta insti-
quals constituïa l’objecte principal de treball dels
tució, creada per la DATAR, va introduir en la políti-
ecomuseus.
ca de conservació de la naturalesa, va desembocar
Diversos autors destaquen, també, la gran
en la creació d’una nova manera de concebre, acti-
importància que va tenir el desenvolupament d’una
var i dinamitzar el patrimoni a través de presentar la
política de gestió del territori, portada a terme pel
relació d’un col·lectiu humà amb el seu entorn tant
govern francès, de la qual cal destacar dos aspectes
social com natural. El 1966, el grup interministerial
clau: 1) el 1963, la creació de la Délégation pour
encarregat de definir la política dels parcs naturals
l’Aménagement du Territoire et l’Action Régionale
regionals francesos organitzà les Journées d’Études
(DATAR), i 2) el 1967, la creació dels Parcs Naturels
sur les Parcs Naturels Régionaux, en les quals el
25
Zona dedicada a l’ofici de moliner, amb la casa del moliner en primer pla i, al fons, el molí de Geloux. Écomusée de la Grande Lande.
museòleg francès Georges Henri Rivière va ser con-
3) ser un museu amb un programa interdisciplinari,
vidat a participar en la comissió dedicada a assesso-
4) ser un museu implicat en la protecció de la natu-
rar la política d’aquestes institucions en els aspectes
ralesa, 5) ser un museu de caràcter territorial, 6) per
patrimonials. Les primeres realitzacions dels museus
estar al servei de la societat i del seu desenvolupa-
dintre dels parcs naturals regionals francesos van ser
ment, i 7) per implicar la població local en la seva
la Maison des Techniques et Traditions Ouessantines
gestió.
(1968, Jean Pierre Gestin) i el Musée au Plein Air de
Si bé l’ecomuseu és un fenomen francès, hem
Marquèze (1969, Georges Henri Rivière), que des-
d’assenyalar que el seu sorgiment no es pot enten-
prés es convertiran, respectivament, en els actuals
dre sense tenir en compte l’escenari museístic inter-
Ecomusée des Monts d’Arrée i Ecomusée de la
nacional. Aquest nou museu és fruit també de diver-
Grande Lande. Aquests nous museus, denominats
ses aportacions i reflexions de diferents museòlegs
ecomuseus a partir de l’any 1971, representen el
d’arreu del món, com també de diverses experièn-
punt de partida de la pràctica ecomuseística, carac-
cies originades fora de les fronteres de França i que,
teritzada per: 1) prendre en consideració l’home i la
a banda de contribuir a enriquir les idees ecomuse-
naturalesa, 2) ser un museu del temps i de l’espai,
ològiques, contribuiran, també, decisivament a crear
26
el moviment anomenat nova museologia. André
cepció que vincula estretament aquesta institució
Desvallées, en la presentació del llibre Vagues. Une
amb el desenvolupament socioeconòmic dels pobles
anthologie de la nouvelle muséologie (1992), del
i cerca activament la participació de la població en la
qual ell mateix n’és el compilador, es pregunta per
gestió de la institució.
l’origen d’aquesta innovadora filosofia museística en
L’ecomuseu i la nova museologia impliquen
un intent de trobar-ne la partida de naixement. Les
sobretot un canvi en la manera de concebre el patri-
seves respostes estan, deliberadament, plenes d’in-
moni etnològic. Aquest canvi és, sobretot, evident
terrogants: ¿la nova museologia neix a partir de les
no tant en el que hom pot considerar com a patri-
experiències desenvolupades en els ecomuseus?;
moni etnològic, sinó en l’ús que s’ha de fer d’aquest
¿els seus inicis els trobem en els museus veïnals
patrimoni, com comenta Jean Claude Duclos, en
americans de la fi dels anys seixanta?; ¿són les refle-
referència als museus de societat i aplicable també a
xions contingudes en els articles i conferències de
la dinàmica patrimonial instaurada pels ecomuseus:
museòlegs com, per citar-ne alguns, John Kinard,
«a la cuestión de saber lo que el museo de etnogra-
Duncan F. Cameron, Stanislas Adotevi, Georges
fía debe adquirir se agrega otra, la de saber lo que
Henri Rivière, Hugues de Varine...?, ¿o bé la podem
va a contribuir al desarrollo de aquellos en cuyo
datar l’any en què es va crear, a França, l’associació
nombre hace la adquisición». Tot i que els ecomu-
Mouseologie Nouvelle et Expérimentation Sociale, el
seus delimiten un nou marc en relació amb l’ús
1982?; ¿o és més significativa la Taula Rodona de
social del patrimoni, la multiplicació d’aquest feno-
Xile de 1972?... Pensem que estem davant d’una
men implicarà la seva pròpia crisi. La majoria d’eco-
situació única i irrepetible caracteritzada per una
museus no van ser capaços, en el seu intent de
gran eclosió d’idees i experiències que s’influeixen
representar una cultura lligada a un territori, d’esca-
mútuament i nodreixen les idees fonamentals dels
par de l’èmfasi i la focalització de les seves represen-
dos fenòmens més significatius del món dels museus
tacions sobre la cultura popular.
en la segona meitat del segle
XX:
els ecomuseus i la
La crisi dels museus d’arts i tradicions populars i
nova museologia. Un tipus de museu (l’ecomuseu) i
dels ecomuseus, cap a la fi del segle
un corrent museològic (la nova museologia) que
una nova reformulació del patrimoni etnològic. A
comparteixen una mateixa filosofia, concretada, pel
partir del final dels anys vuitanta i en els inicis dels
que fa als ecomuseus, en la definició evolutiva de
noranta del segle
Georges Henri Rivière (1980) i, pel que es refereix a
irrompen en el món dels museus: els museus de
la nova museologia, en la Taula Rodona de Santiago
societat i els museus de civilització. En aquest cas es
de Xile (1972), la Declaració de Quebec (1985) i la
tracta d’unes noves formes d’entendre el patrimoni
creació de l’associació Mouvement International
etnològic que lliguen amb la tradició dels ecomu-
pour une Nouvelle Muséologie (1985), centrada en
seus, de la nova museologia i dels museus comuni-
el paper social i en la incidència del museu tant en el
taris. Aquestes noves denominacions implicaran,
seu entorn social com en el natural. Una nova con-
una altra vegada, insistir en el desplaçament de la
XX,
XX,
va originar
unes noves denominacions
27
cultura popular (una part de la cultura) a la cultura
(Fabre, 1997) entre un domini de recerca (una cièn-
en la seva totalitat. Com comenta Yves Bergeron
cia, l’etnologia) i una noció multiforme (el patrimo-
(2007), director del Servei de Recerca del Museu de
ni). La definició de patrimoni etnològic per part d’a-
les Civilitzacions de Quebec, el museu ha d’explorar
quest nou organisme de l’administració va ser elabo-
un patrimoni que no estigui limitat a un període his-
rada amb la participació de polítics, antropòlegs i
tòric ni a un grup cultural particular. En el mateix
museòlegs. La definició ressalta la relació entre patri-
sentit s’expressa Guibal (1992) quan comenta que el
moni i identitat, el patrimoni etnològic s’ocupa de
museu ha de posar l’accent sobre la dimensió histò-
les identitats col·lectives dels grups humans, dels
rica dels fets culturals observats, insistint sobre les
seus aspectes tant materials com immaterials, i
proximitats i les diferències, sobre les continuïtats i
encara que no hi ha cap referència explícita a la cul-
les ruptures, de les cultures rurals a les urbanes, de
tura popular, l’expressió «elementos que fundan la
les cultures regionals a les cultures immigrades.
identidad de cada grupo social y lo diferencian de
Plantejaments teòrics des dels museus que pretenen
los demás» ens remet a la idea de cultura genuïna
superar, per dir-ho així, la seva addicció vers el pas-
que no està gaire lluny de la cultura popular i tradi-
sat, vers una part de la cultura, una concepció del
cional ni d’una visió essencialista i poc dinàmica de
patrimoni limitada a la cultura popular.
la cultura. La creació de la Mission, a banda del reco-
L’aparició dels museus de societat i de civilització
neixement administratiu i polític del patrimoni etno-
ha provocat un desplaçament de la idea de museu a
lògic, també va significar una desmuseïtzació (Prats,
la de comunitat, un desplaçament de la conservació
1997) d’aquest tipus de patrimoni i el seu reconeixe-
d’objectes a la preservació de la cultura. Àmbit
ment com a domini de recerca específic.
aquest, el de la cultura i no el de l’objecte, molt més
Els anys vuitanta i noranta del segle
XX
varen
grat per a la disciplina antropològica i més còmode
ésser una època en què el concepte de patrimoni
per als antropòlegs. Aquest desplaçament de la
etnològic es va anar implantant a nivell legislatiu. A
noció de patrimoni etnològic cap a la cultura i la
Espanya, la Ley del Patrimonio Histórico (1985) recull
comunitat, que ja havien iniciat els ecomuseus, jun-
el concepte de patrimoni etnogràfic (García,1998).
tament amb el reconeixement administratiu i polític
En l’article 46 del títol VI aquest patrimoni es defineix
de la noció de patrimoni etnològic als anys vuitanta,
com els béns mobles i immobles, els coneixements i
significarà un punt d’inflexió en la relació entre
les activitats que són o han estat expressió rellevant
patrimoni i antropologia.
de la cultura tradicional del poble espanyol en els
seus aspectes materials, socials i espirituals. La legis-
El reencontre entre un domini de recerca i el
lació espanyola relaciona directament el patrimoni
patrimoni: el reconeixement legislatiu del patri-
etnogràfic amb la cultura popular i tradicional; en
moni etnològic.
canvi, altres lleis promulgades per diferents comuni-
La creació, l’any 1980, de la Mission du Patrimoine
tats autònomes, faran més èmfasi en els aspectes
Ethnologique, a França, va significar el reencontre
identitaris i territorials. La Ley Andaluza del
28
Patrimonio Histórico (1991) defineix el patrimoni
Etnològic de Catalunya (IPEC, 1994). No és l’únic cas
etnològic com a expressió de la cultura i dels estils
en què aquestes noves polítiques s’han articulat al
de vida propis del poble andalús i centra el seu inte-
voltant d’una sèrie de línies de recerca que han
rés en aquells coneixements o en aquelles activitats
adoptat la forma d’inventari. A Catalunya, aquest
en perill d’extinció (Agudo, 1997). A Catalunya, el
IPEC va néixer amb un programa molt ambiciós
patrimoni etnològic s’insereix dintre de la Llei de
caracteritzat per un intent de donar empara a l’àm-
Foment i Promoció de la Cultura Popular i
plia gamma d’investigadors, institucions i agents
Tradicional i de l’Associacionisme Cultural (1993) i
socials que tradicionalment s’han ocupat, a casa
en la seva redacció s’emfatitza la seva relació amb la
nostra, del patrimoni etnològic. Serveixi com a
cultura popular i tradicional, amb una redacció cer-
exemple d’aquesta situació una mirada sobre els
tament poc innovadora:
programes que integraven el Segon Pla de Recerca
(1997-2000) del qual jo mateix vaig formar part amb
«Article 5è (Constitueixen el patrimoni etnològic
un projecte sobre l’anàlisi de la cultura fluvial a
de Catalunya)
l’Ebre català. Les institucions implicades, com a titu-
a) Els immobles i les instal·lacions emprats consue-
lars de la recerca, en els diferents projectes actius
tudinàriament a Catalunya les característiques
d’aquest període anaven des de departaments uni-
arquitectòniques de les quals siguin representatives de formes tradicionals.
b) Els béns mobles que constitueixen una manifestació de les tradicions culturals catalanes o d’activitats socioeconòmiques tradicionals.
c) Les activitats, els coneixements i altres elements
versitaris d’antropologia (Universitat de Barcelona i
Universitat Rovira i Virgili) a museus (Museu de la
Pesca i Museu Etnològic del Montseny), passant per
associacions culturals sota diferents denominacions
(Associació d’Acció del Patrimoni, Consell Cultural
immaterials que són expressió de tècniques, ofi-
de les Valls d’Àneu, Grup de Recerca Folklòrica
cis o formes de vida tradicionals.»
d’Osona,
Institut
Català
de
Prospectiva
(Llei 2/1993, de 5 de març, de Foment i Protecció
Antropològica, Associació Cultural d’Amics del Cau
de la Cultura Popular i Tradicional i de
de la Costa Brava-Museu de la Pesca i Centre
l’Associacionisme Cultural)
d’Estudis del Bages) fins a empreses del sector cultural (Migdia Serveis Culturals CB, Cultures Urbanes
Aquesta institucionalització del patrimoni etno-
SCP i Montsec Actiu SL). Quant a les temàtiques de
lògic ha significat el sorgiment d’una sèrie d’organis-
les recerques, aquestes també eren força diferents:
mes especialitzats en la gestió d’aquest tipus de
patrimoni pesquer, rumors contemporanis, cultura
patrimoni; en el cas català es va crear del Centre de
del foc, afirmació i negociació d’identitats col·lecti-
Promoció de la Cultura Popular i Tradicional
ves a través de les músiques populars urbanes, estra-
Catalana que, com a un dels elements principals en
tègies de producció davant la creació d’un parc
la planificació i gestió de les polítiques culturals, va
natural, productes alimentaris i receptes, cultura flu-
iniciar el programa d’Inventari del Patrimoni
vial, i altres de més generalistes que inclouen en el
29
seu títol el concepte d’inventari o memòria lligats a
amb un concepte de cultura estàtica i essencialista,
un territori concret (el Pallars, el Priorat, les Gavarres,
poc disposada a explicar els contactes culturals entre
el Montseny). Sortosament, tot i les restriccions con-
els pobles. Certament, aquest és el perill en què
ceptuals del que la llei catalana entén per patrimoni
poden caure, i han caigut, les polítiques patrimonials
etnològic, les recerques portades a terme a partir
i els museus. Hem de dir, però, que la variable etno-
d’aquests programes no s’han limitat a la cultura
lògica del patrimoni s’ha convertit en el punt de par-
popular i tradicional.
tida des del qual s’ha desenvolupat una visió integral
El reconeixement administratiu del patrimoni
del patrimoni que posa el seu accent no solament en
juntament amb la seva desmuseïtzació, també ha
les continuïtats, sinó també en les ruptures i els con-
significat un trencament amb les primeres concep-
tactes entre els diferents pobles. Els aspectes territo-
cions sobre l’objecte etnogràfic. L’objecte etnogrà-
rials del patrimoni s’han de veure des del punt de
fic, creat per a generar un discurs sobre l’alteritat,
vista del marc territorial on es crea, es transmet i es
per a mostrar una imatge de l’altre que ha anat
transforma el patrimoni. Aquesta percepció del
variant al llarg del temps, en convertir-se en patrimo-
patrimoni és precisament la que apunten en una
ni etnològic ha substituït la construcció de l’altre per
ponència presentada a les Jornades sobre el Museu
la construcció del nosaltres. Aquest pas ja es va
Nacional d’Etnologia (1992) una antropòloga (M.J.
donar en el moment en què els temples que guar-
Buxó), un director de museu (J.M. Rueda) i una
den aquest tipus de patrimoni, els museus, van ocu-
pedagoga ambiental (M. Mir):
par-se de la cultura popular, però la noció de patrimoni etnològic, tant de la Mission, com de les lleis
que hem vist a nivell d’Espanya i de les seves comunitats autònomes, introdueix un nou element que
reforça aquesta construcció del nosaltres: el patrimoni etnològic adquireix la seva significació en la
conservació in situ, en el territori on s’ha generat i
La consideració integral del patrimoni etnològic
implica col·locar el museu en l’entorn territorial on
es vincula, des d’una perspectiva històrica i adaptativa, l’ecologia i la cultura, de manera que es
puguin reflectir la continuïtat de les formes culturals, els processos de canvi i els contactes i influències amb altres àrees. (Buxó, Mir i Rueda, 1992)
s’ha transmès. Com ens comenten Pierre Lamaison i
Denis Chevalier (1983: 12-13) «c’est un ensemble
Aquesta visió integral del patrimoni, desenvolu-
d’agents sociaux, de biens matériels ou immatériels,
pada a partir de l’antropologia, ens ha de fer refle-
de savoirs organisés, qui se sont élaborés, transmis,
xionat sobre l’existència d’un patrimoni (singular) o
transformés sur un territoire donné», la variable
d’uns patrimonis (plural). L’ús del patrimoni en plu-
territorial s’ha convertit en un element clau, com ja
ral (arquitectònic, arqueològic, artístic, històric,
assenyalava Isaac Chiva, d’aquest tipus de patrimo-
etnològic, natural...) respon a uns acords entre les
ni. El procés de circumscripció del patrimoni etnolò-
diferents disciplines per mitjà del qual aquestes s’a-
gic a l’àmbit d’una comunitat territorial comporta
tribueixen en exclusiva una determinada classe d’ob-
per a alguns autors (García, 1998) el perill d’operar
jectes-patrimoni:
30
En el llenguatge quotidià, sovint assimilem el con-
artístics i, al mateix temps, aquest és un espai utilit-
cepte de patrimoni amb l’herència, i és en aquest
zat per una sèrie de gent que practica uns ritus i
sentit, també, que les ciències humanes i socials o
unes creences i, per tant, l’antropologia també pot
bé en el món de les belles arts, parlen dels seus
elaborar el seu discurs sobre aquest objecte-patri-
patrimonis respectius, adjectivant-los [...]. Sense
moni. És aquesta idea de fet social total que són els
entrar ara en massa detalls, es podria dir que totes
les disciplines esmentades consideren que els elements que integren els seus patrimonis respectius
són aquells béns (i només aquells béns) que, d’acord amb cada moment històric i segons un consens generalitzat dins de cada professió, poden ser
considerats com a béns culturals i/o béns simbòlics
grups socials i els territoris regionals que ens comentava Isaac Chiva com a punt de partida del coneixement etnològic sobre el patrimoni i que implica
aquesta visió holística sobre l’objecte-patrimoni.
La substitució de la construcció de l’altre per la
construcció del nosaltres, juntament amb els canvis
que mereixen ser preservats, conservats, protegits
socials i polítics de l’època en què es van donar, ens
i admirats. (J. Prat, 1993: 122)
pot explicar també les noves reformulacions dels
museus d’etnologia que contenen i són dipositaris
Si posem l’accent en els aspectes territorials del
del patrimoni dels altres, és a dir, d’aquells museus
patrimoni, és a dir, en el fet que el patrimoni s’ha
que han constituït el seu fons a partir del típic model
generat, transmés i transformat en una determinada
colonialista de la societat occidental. En alguns
comunitat, l’ús plural d’aquest terme manca de sen-
casos, com a Europa, aquesta crítica és va dur a
tit. Ja no es tracta de parlar de diferents patrimonis
terme des de dintre mateix de la institució. En canvi,
en el sentit d’una herència, d’una propietat exclusi-
a la resta del món, aquest qüestionament ha estat
va d’una determinada disciplina. El patrimoni és la
liderat per les poblacions autòctones locals. La
cultura, i l’apropiació que en poden fer cada una de
voluntat de les poblacions autòctones per fer sentir
les diferents disciplines no ha d’excloure el discurs
la seva veu dintre del museu va provocar un replan-
que en puguin fer les altres. No hi ha diferents patri-
tejament sobre el sentit de les col·leccions acumula-
monis, el que hi ha són diferents apropaments al
des en el passat i sobre la imatge de les representa-
patrimoni. Els objectes-patrimoni són susceptibles
cions que d’aquestes oferia el museu. Com a conse-
de rebre diverses interpretacions de la mateixa
qüència d’aquests moviments, molts d’aquests
manera que parlem d’activacions identitàries o eco-
museus s’han vist obligats a repatriar determinats
nòmiques del patrimoni, també hem de parlar que
elements patrimonials; recordem per exemple les
qualsevol objecte-patrimoni es pot activar des del
lleis dels anys noranta als Estats Units, que obliguen
punt de vista arquitectònic, artístic, etnològic... Per
els museus que depenen de l’Administració a repa-
exemple, una catedral, ¿què és?: ¿patrimoni arqui-
triar els ossos i els objectes d’aquelles comunitats
tectònic, artístic, etnològic...? Evidentment ho és tot
que així ho sol·licitin. Una altra conseqüència d’a-
a la vegada. Un arquitecte pot parlar dels aspectes
questa crítica social al museu serà l’aparició dels
constructius, un historiador de l’art dels períodes
museus administrats pels autòctons.
31
Per la seva banda, els museus europeus que con-
museologia crítica, que ha de permetre als visitants
tenen col·leccions exòtiques també redefiniran el
relativitzar les seves percepcions, deconstruir els seus
seu paper, és a dir, canviaran la seva mirada sobre el
sabers i interrogar-se sobre les seves certeses amb la
patrimoni etnològic. La majoria d’aquests museus es
finalitat
convertirà en un espai de diàleg i reconeixement
(http://www.men.ch/expositions.asp/1-0-240-99-5-4-1/).
de
repensar
la
seva
realitat
entre cultures, s’orientaran cap a una reflexió sobre
La redefinició del museu d’etnografia i del propi
el multiculturalisme i les relacions interculturals com
patrimoni etnològic en altres casos ha implicat, en
a forma d’elaborar un nou discurs sobre el nosaltres.
certa manera, la seva negació. Repensar un patrimo-
Reflexió que en una societat global i multicultural
ni que la pròpia institució i els canvis socials han con-
passa per mostrar la diversitat cultural i les relacions
vertit en incòmode ha significat la reconversió de
entre col·lectius que són portadors de cultures dife-
l’objecte etnogràfic en obra d’art. Si els museus d’et-
rents i conviuen en un mateix territori.
nologia (Prado, 1995) han sublimat el passat col·lec-
Un dels museus europeus que més crític ha estat
tiu i el museu d’art la producció individual d’artistes,
amb el paper que tradicionalment han desenvolupat
ara el museu etnològic realitza un apropament al
els museus d’etnologia ha estat el Musée
museu d’art amb la diferència que no sublimarà l’art
d’Ethnographie de Neuchâtel. Aquest museu, creat
com a creació individual, sinó com a creació d’una
a partir d’un gabinet de curiositats i dipositari del
cultura. Ens estem referint, òbviament, al Musée du
patrimoni dels altres, ja ha mostrat clarament el seu
Quai Branly, museu que ha apostat per una desvalo-
interés a desvincular-se d’aquesta construcció de
ració dels components socials i culturals dels objec-
l’alteritat que ha implicat la depredació de les altres
tes en benefici de les seves qualitats estètiques,
cultures. La seva exposició «Le musée cannibale»
aspecte aquest que ha originat una forta polèmica
(2002) és tot un clàssic d’aquesta visió crítica que
tant entre els professionals dels museus com entre
acabem d’exposar.
els de l’antropologia.
Aquest museu també ens ofereix una recontex-
El final de la dècada dels anys vuitanta es carac-
tualització de l’objecte etnogràfic clàssic. Roland
teritza per la irrupció (consolidació) de l’antropologia
Kaer i Jacques Hainard han apostat per una museo-
en el discurs sobre el patrimoni i aquest es converti-
logia en què l’objecte està al servei d’una idea i no
rà en un àmbit de recerca i docència alhora que de
importa, doncs, tant la procedència d’aquest com el
professionalització. Si en els inicis de la nostra disci-
que es vol comunicar. En les seves exposicions hi ha
plina l’objecte etnogràfic i els museus van esdevenir
una confrontació entre objectes de les altres cultures
un dels elements privilegiats de construcció de la teo-
i objectes de la vida quotidiana de la nostra societat
ria antropològica, avui en dia el patrimoni etnològic
que tenen com a missió, des de la perspectiva a la
s’ha convertit en una especialització emergent dintre
vegada propera i allunyada de l’etnologia, de pro-
de la nostra professió, que posa el seu èmfasi en els
porcionar-nos una reflexió original al voltant d’una
processos de construcció socials inherents a la noció
temàtica actual. Una aposta, en definitiva, per una
de patrimoni i en la seva relació amb la identitat.
32
Façana del Musée du Quai Branly, obra de l’artiquecte Jean Nouvel.
En el si de la disciplina hi ha un consens genera-
simbòlic que no tenia en l’interior de la reproducció
litzat consistent a associar la idea de patrimoni etno-
social. Com ens comenta en Krzysztof Pomian
lògic amb la cultura, amb l’objecte d’estudi de la dis-
(1990): «Sa nouvelle fonction est une fonction sig-
ciplina. Com comenten Prats (1997) i García (1998)
nifiante. Elle est devenue un système de sémiopho-
el patrimoni és una representació de la cultura, una
res, objets porteurs de caractères visibles suscepti-
construcció social d’una determinada imatge o
bles de recevoir signification». El procés de patrimo-
representació d’aquesta.
nialització implica, doncs, una elecció i una separa-
El patrimoni es concep com una construcció
ció del món real, trasllada un element de l’àmbit de
social que, en cada moment històric, legitima un
la cultura al del patrimoni. Un cop convertit en
determinat univers simbòlic. Els elements integrants
patrimoni, aquest element de la cultura passa a
del patrimoni adquireixen una capacitat simbòlica
tenir un nou ús social. Per molt que des de l’antro-
que no posseïen abans. Aquest nou estatus sovint
pologia, i també des dels museus, s’insisteixi que el
implica una mutació en la seva funció i el seu ús. No
patrimoni és la cultura en la seva totalitat i no pas
és el mateix un objecte-patrimoni que un objecte-
una part d’aquesta, el cert és que el procés de patri-
ordinari, l’objecte patrimoni posseeix un nou valor
monialització se sol dur a terme sobre els aspectes
33
Reconstrucció d’una cuina a l’interior d’una granja. El Nederlands Openluchtmuseum és un bon exemple de la renovació de les
col.leccions dels museus etnològics amb la penetració dels objectes del món industrial i de la vida quotidiana actual.
més tradicionals de la nostra societat, sobre tot allò
ció. La recuperació de la memòria ens proporciona
que està a punt de desaparèixer i sobre els trets cul-
una falsa idea de continuïtat; l’objecte-patrimoni,
turals que ens diferencien per la seva condició d’ú-
una vegada perdut el seu valor d’ús, de recurs cultu-
nics i, alhora, propis.
ral, n’adquireix un altre de nou en tant que portador
La producció del nostre patrimoni es fonamenta
d’aquesta memòria. La seva patrimonialització no
en el fet d’establir una continuïtat entre el món del
implica pas situar-lo de nou dintre de la cultura, de
passat i el present, l’objecte-patrimoni es converteix
la reproducció social, sinó resituar-lo dintre de l’àm-
en portador d’una memòria que pretén evitar el risc
bit del patrimoni; de recurs cultural passa a recurs
de fragmentació en la transmissió de determinats
patrimonial.
recursos culturals.
El patrimoni no manté els trets culturals vius,
Salvament etnogràfic, urgència, desmemoritza-
en ús; en tot cas en preserva el coneixement. Si la
ció..., conceptes que ens remeten al passat amb la
cultura (García, 1998) pot ser entesa com una
finalitat d’evitar la ruptura en els processos de filia-
sèrie de recursos que hom necessita i utilitza per
34
viure, per aquest mateix fet, aquests recursos can-
processos de patrimonialització s’insereixen dintre
vien, en sorgeixen de nous i altres desapareixen.
d’una perspectiva de rendibilització econòmica y
La recuperació dels recursos que es perden i la
social. L’entrada del patrimoni en el mercat turístic
seva delimitació com a patrimoni implica que ja no
ha implicat un canvi en la lògica patrimonial, de la
s’utilitzaran de la mateixa manera que quan per-
lògica de l’objecte hem passat a la lògica de l’ho-
tanyien al món de la cultura; aquests objectes-
me i la cultura i ara ja fa temps que hem entrat en
patrimoni són reapropiats en funció del seu caire
la lògica del producte. Entre altres aspectes, aques-
simbòlic, i no d’ús, i la seva transmissió surt de la
ta nova lògica patrimonial ha incidit en el fet que
cultura i circula dintre del patrimoni.
actualment el patrimoni respon més a uns estereo-
Per altra part, també hem de tenir present que
tips fonamentats en la demanda turística que no
la construcció de la memòria es nodreix a partir de
pas en la pròpia tradició cultural. El mercat dicta les
les operacions de restitució i, en aquest sentit, no hi
seves lleis i les institucions que tradicionalment
ha diferència entre els discursos del patrimoni i els
s’han ocupat del patrimoni han hagut d’adaptar-se
de l’antropologia, les exposicions, de la mateixa
a aquesta nova situació. Aquestes adaptacions han
manera que les publicacions impliquen una repre-
provocat una sèrie de canvis en el món dels museus
sentació de les societats que el públic es pot apro-
i han estat el punt de partida de diferents activa-
piar (Granet-Abisset, 2005). El museu és una fàbrica
cions patrimonials portades a terme per una gran
de memòria de la mateixa manera que ho és un lli-
diversitat d’institucions que no tenen res a veure
bre o un article.
amb els museus i que, per altra banda, creen un
discurs diferent sobre el patrimoni.
El patrimoni com a recurs econòmic: de la lògi-
La majoria de museus s’han adaptat a partir
ca de l’objecte i la cultura a la lògica del pro-
d’una renovació que afecta les seves polítiques
ducte.
d’exposició: major pes de les exposicions temporals
Si fins fa ben poc les construccions socials del patri-
(renovació constant dels seus continguts), creació
moni estaven estretament relacionades amb la cre-
d’exposicions espectacle (amb un clar domini del
ació d’identitats col·lectives i amb la recuperació de
disseny respecte del missatge), introducció de les
la memòria, en els darrers temps s’ha consolidat
noves tecnologies (nous mitjans tecnològics i reali-
una nova construcció ideològica que activa els
tats virtuals), renovació de les col·leccions (entrada
repertoris patrimonials en funció no ja dels seus
en el museu de l’objecte actual, l’exemple més sig-
aspectes identitaris, sinó dels econòmics. Des d’a-
nificatiu el trobaríem en el museu a l’aire lliure dels
questa perspectiva, el patrimoni es converteix en
Països Baixos, a Arnhem). En altres casos aquesta
un recurs econòmic, en un producte de consum. El
adaptació ha significat l’acostament d’aquesta ins-
desenvolupament de la societat capitalista ha creat
titució a la manera de fer dels parcs temàtics (cas
noves necessitats de consum fonamentades en
de l’Ecomusée d’Alsace) o bé la creació de nous
l’oci i en l’oferta turística que han provocat que els
tipus de museu (com és el cas dels economuseus
35
canadencs, una combinació original d’empresa
inclou diversos municipis, comarques o fins i tot pro-
artesanal i museu).
víncies, i que per la convergència d’uns interessos
El patrimoni com a quelcom que té un valor de
comuns s’articulen entre ells i es presenten com un
consum destinat al turisme rural i cultural també ha
producte unitari en funció d’una determinada temà-
incidit en el fet que el museu hagi perdut el mono-
tica patrimonial. Per exemple, la Ruta de les
poli del patrimoni. Sense anar gaire lluny, n’hi ha
Catedrals del Vi agrupa els diversos cellers de tipus
prou amb girar la mirada al nostre voltant per ado-
modernista que hi ha a la nostra província i per mitjà
nar-nos d’aquesta realitat; a la província de
d’aquesta activació troben una nova via de promo-
Tarragona, per exemple, trobem una rica i diversa
ció dels seus productes, sense que això impliqui cap
varietat d’activacions econòmiques proposades per
actuació a nivell patrimonial. Altres, en canvi, impli-
administracions locals, fundacions, parcs naturals,
quen una major complexitat i combinen una sèrie de
escoles-taller, agents locals... que incideixen sobre
recursos i productes patrimonials amb una major
diferents àmbits patrimonials i generen, també, uns
incidència en el territori pel fet que no es basen úni-
productes diferenciats: exposicions, rutes, itineraris,
cament en els aspectes divulgatius i de promoció.
reconstrucció d’elements patrimonials in situ, cen-
Aquest tipus de rutes implica la utilització de dife-
tres d’interpretació, museus, festes temàtiques...
rents equipaments i serveis, de vegades ja existents
Certament la complexitat de tot aquest entra-
i, per tant, s’assembla al model anterior, i simple-
mat que s’està creant entorn del patrimoni és gran
ment els gestiona, i en altres ocasions la mateixa cre-
i, algunes vegades, indueix a una certa confusió;
ació de la ruta està relacionada amb la implantació
quan un visita una d’aquestes activacions no sap del
d’infraestructures patrimonials sobre el territori.
cert què s’hi trobarà, i, d’altra banda, la qualitat de
Un altre dels efectes d’aquestes activacions eco-
les activacions difereix molt d’unes a altres, si bé
nòmiques ha estat la creació de recursos patrimonials
totes tenen una mateixa funció: la promoció d’un
que, a diferència de les realitats inventades des dels
producte i la seva pretesa contribució al desenvolu-
museus, no pretenen tenir cap relació amb un rere-
pament socioeconòmic del territori. Potser un dels
fons d’autenticitat ni restablir d’una manera científi-
productes patrimonials que millor exemplifica el que
ca el món d’origen de l’activació. Es basen en la cre-
acabem de comentar siguin les rutes. A la província
ació d’un producte destinat i activat patrimonialment
de Tarragona tenim una llarga llista de rutes activa-
per al consum del turisme. Un bon exemple en són
des: Ruta del Cister, Ruta de les Catedrals del Vi,
les festes temàtiques que en els darrers anys s’han
Ruta dels Castells del Gaià, Ruta de la Pau, Ruta dels
creat en diferents indrets del nostre territori.
Ibers, Ruta de les Aigües Medicinals, Ruta de l’Art
Les iniciatives d’activació del patrimoni relacio-
Rupestre, Ruta dels Templaris, Ruta de l’Islam...
nades amb la reconstrucció històrica tenen una llar-
Algunes d’aquestes rutes simplement es basen en la
ga tradició al nostre continent, sobretot les relacio-
promoció de certs elements patrimonials que tro-
nades amb l’època romana, el renaixement i l’època
bem sobre el territori, un territori que normalment
napoleònica. En els últims anys, aquest tipus d’acti-
36
Mostra d’activitats artesanals sobre el treball del ferro a l’Écomusée d’Alsace.
vacions patrimonials també estan tenint un gran
segons la seva durada temporal, els recursos econò-
apogeu al nostre país, bé sigui a partir d’equips
mics i humans que utilitzen i l’impacte que produei-
especialitzats de reconstrucció històrica, que cerca-
xen al territori. A la província de Tarragona podem
rien el mite de l’autenticitat en la seva escenificació,
distingir
o bé a partir de la creació d’una sèrie de festes de
/Tarragona (1999), la Festa del Renaixement/Tortosa
tipus temàtic, la principal característica de les quals
(1996) i la Setmana Medieval/Montblanc (1987).
resideix en el fet que són activacions temporals que
Convé també recordar que a Catalunya hi ha una
aglutinen una gran diversitat d’arts i formes d’ex-
gran tradició de recreació i escenificació popular
pressió. Generalment les festes temàtiques consti-
centrada en l’àmbit religiós: actes sacramentals (el
tueixen unes activacions patrimonials que estan
Ball del Sant Crist de Salomó), les passions
relacionades amb un determinat període històric o
(Ulldecona, Esparreguera), els pastorets i els pesse-
amb alguna característica de les societats pageses
bres vivents. Les festes temàtiques tenen, però, unes
(sobre un determinat procés de treball o sobre
connotacions significativament diferents: són lai-
aspectes gastronòmics). En aquest àmbit podem dis-
ques, de contingut històric i no religiós i, si bé també
tingir entre macroactivacions o microactivacions
les podem qualificar d’espectacle, tenen un vessant
tres
macroactivacions:
Tarraco
Viva
37
consumista que no posseeixen les de caràcter religiós, o almenys no el posseïen fins fa poc.
Època romana, època medieval, època renaixentista, són, doncs, el marc de referència de les tres
D’altra banda, també hem d’esmentar les festes
macroactivacions relacionades amb les festes temàti-
majors i altres festes que componen el cicle festiu
ques de la província de Tarragona. La Tarraco Viva es
anual dels diferents pobles i ciutats del nostre país.
presenta abans de tot com una festa de reconstrucció
En aquest sentit pensem que les festes majors, com
històrica, i la participació de la població queda bas-
en el cas de les festes de contingut religiós més
tant reduïda al paper clàssic d’usuària/espectadora de
estricte, es poden emmarcar dins d’una altra dimen-
la festa, és abans que res una festa de contemplació
sió diferent al de les festes temàtiques. Com ens
i no de participació, el protagonisme el tenen els dife-
comentava una persona relacionada amb la Festa del
rents grups de recreació històrica que representen les
Renaixement de Tortosa, aquesta festa temàtica no
seves escenificacions en el marc de la festa temàtica;
només té uns orígens i un contingut diferent de la
en canvi, en les altres dues festes, la població local
festa major, sinó que la seva funció també és molt
assumeix el paper d’actora/protagonista. Respecte a
diferent. La festa major és una festa per als habitants
la Festa Medieval de Montblanc, una de les persones
de Tortosa, mentre que la Festa del Renaixement és
implicades en l’associació que la promou comentava
una festa per a la gent de fora, en què els habitants
que durant una setmana a l’any cada racó de la vila,
d’aquesta ciutat treballen per als forasters, és a dir,
cada edifici, cada persona es torna història. ?Els orí-
estan pensades com a recurs turístic. Sense cap mena
gens d’aquestes dues festes són totalment diferents.
de dubte, les festes religioses, les festes majors i els
La Festa del Renaixement de Tortosa (1996) va sorgir
altres tipus de festes del calendari són un clar refe-
a partir d’una investigació del Consell Comarcal del
rent de les festes temàtiques, però aquestes tenen en
Baix Ebre per dissenyar l’escut que representaria la
el seu haver un component d’innovació més gran,
comarca. La investigació històrica duta a terme va
fruit de la trobada entre la tradició i la modernitat i
posar en relleu la gran vitalitat d’aquesta ciutat en
són conseqüència de l’aparició de nous estils de
temps de Carles V i es va començar a gestar, per part
diversió i lleure. Són un tipus de festes que, ja que no
de l’Ajuntament de Tortosa, la possibilitat de seguir
impliquen un procés de recuperació de cap tradició,
els passos d’altres ciutats que havien recuperat un
com per exemple ha ocorregut amb les festes de car-
determinat moment històric per a crear una activitat
naval, impliquen una (re)creació cultural que aporta
lúdica i cultural (basada en la idea de recreació histò-
una nova configuració del temps festiu, convertint
rica i en una oferta d’espectacles) amb «la finalitat de
un determinat moment històric o la cultura tradicio-
promocionar turísticament i culturalment la ciutat,
nal en espectacle i objecte de consum. A més, pel
reactivar l’economia i fomentar l’associacionisme»
seu caràcter de festa per a la gent de fora, se solen
(www.festadelrenaixement.org).
inserir en el calendari festiu en l’època estival o en
Medieval de Montblanc (1987) té altres orígens. En
cap de setmana, procés aquest que també s’observa
aquest cas, el punt de partida el trobem en un grup
darrerament a les altres festes (Velasco, 1998).
de joves que, cansats d’unes festes majors poc parti-
38
La
Setmana
Els grups de reconstrució històrica són un dels elements més característics de les festes temàtiques. Tarraco Viva.
cipatives i orientades a la gent gran, va decidir reunirse per a crear el seu propi espai festiu. Aquest grup
- L’èxit d’aquestes propostes rau, entre d’altres,
en els aspectes següents:
de joves va contactar amb diversos col·lectius ciuta-
1. La ciutat com a escenari: l’espai on es desen-
dans i d’allà va sortir la idea de recrear la Llegenda de
volupa l’activitat és la ciutat. Un espai cone-
Sant Jordi. Recordem que el Costumari Català situa la
gut, quotidià. En definitiva, un espai de vida:
mort del drac a mans de Sant Jordi en aquesta pobla-
els carrers i les places on la gent desenvolupa
ció de la província de Tarragona. La idea es va portar
la seva vida quotidiana.
a la pràctica a través de la creació d’una associació,
2. La dimensió temporal: es tracta d’unes activa-
l’Associació Medieval de la Llegenda de Sant Jordi
cions temporals, normalment de caràcter
(www.setmanamedieval.org). Nascuda a partir de la
anual. La unitat temporal de les quals és fàcil-
idea d’uns col·lectius de persones, avui en dia la
ment identificable per la població local, ja que
Setmana Medieval, amb una afluència d’unes qua-
la seva durada sol ser la mateixa que la de les
ranta mil persones, la participació directa d’uns tres-
festes majors. Des d’aquest punt de vista, la
cents habitants i la col·laboració de prop de cent
gent ja està acostumada a una inversió de
veïns, s’ha convertit en un referent cultural i econò-
temps i recursos que s’empren i es gasten en
mic d’aquesta població de cinquanta mil habitants.
uns quants dies.
39
3. Compten amb el teixit social ja existent. La
majoria de la gent hi participa a partir del
col·lectiu/associació/agrupació en què ja estava abans de la creació de la festa, no necessita fer una cosa diferent, simplement la fa de
manera diferent, com per exemple els botiguers que es vesteixen d’època i treuen el taulell al carrer en lloc de vendre els seus productes com la resta de l’any.
4. Es tracta d’una activitat que desenvolupa un
nou tipus de consum. El consum és part fonamental de la festa: mercats, tavernes, restaurants, tendes… Aquest consum amb un cert
valor afegit (la cultura) respon perfectament a
la demanda dels nous estils de diversió i lleure.
En l’era de la globalització, el patrimoni s’ha
convertit en un objecte de mercantilització, en un
recurs turístic, i això ha incidit tant en l’aparició i proliferació d’una sèrie d’institucions, empreses, fundacions… que s’han sumat a la utilització d’aquests
recursos, com en la creació de nous productes patrimonials i noves formes de divulgació que barregen
la modernitat, la tradició i la innovació i que ofereixen uns nous escenaris d’anàlisi i reflexió sobre el
patrimoni i els seus usos i apropiacions.
Bibliografia
Actes des Entretiens du patrimoine (1998). Actes des Entretiens
du patrimoine: Patrimoines et passions identitaires (Sous la
présidence de Jacques Le Goff). París: Fayard.
AGUDO TORRICO, J. (1997). «Patrimonio etnológico.
Problemática en torno a su definición y objetivos», Boletín del
Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, nº 18, pp. 97-108.
ANDREU TOMÀS, A. (1995) «El patrimoni com a eina de desenvolupament: parcs naturals i nova museologia», Revista
d’Etnologia de Catalunya, nº 7, pp. 68-77.
— (2007). «Más allá del museo. Las activaciones económicas
del patrimonio: de los parques naturales a las fiestas temáticas», en ARRIETA, I. (ed.): Patrimonios culturales y museos:
40
más allá de la historia y del arte. Zarautz: Universidad del
País Vasco, pp. 61-68.
ARIÑO, A. (1998). «Festa i ritual: dos conceptes bàsics», Revista
d’Etnologia de Catalunya, nº 13, pp. 8-17
BERGERON, Y. (2007). «Du Musée de l’Homme du Québec au
Musée de la civilisation. Transformations des musées d’ethnograpie au Québec», Quaderns-e, Institut Català
d’Antropologia, nº 9 (http://www.icantropologia.org/quaderns-e/09/Bergeron.htm).
BUXÓ REY, M. J.; MIR, Marina; RUEDA TORRES, Josep Manuel
(1992). «El museu etnològic com a gestor del patrimoni
integral». Comunicació presentada a les Jornades sobre el
Museu Nacional d’Etnologia. Barcelona. [mimeografia]
CHIVA, I. (1985). «Georges-Henri Rivière un demi-siècle d’ethnologie de la France», Terrain, nº 5, pp. 76-83.
— (1992). «Qu’est-ce qu’un musée des arts et traditions populaires? Entretien avec Claude Lévi-Strauss», Le Débat, nº
70, pp. 165-173.
CLAIR, J. (1992). «Les origines de la notion d’écomusée», en
Vagues. Une anthologie de la nouvelle muséologie.
Mâçon: Éditions W. (M.N.E.S.)
CRUZ RAMÍREZ, A. (1985). «El heimatmuseum: una historia
olvidada», Museum, nº 148, pp. 241-244
CUISENIER, J. (1992). «Quels musées de l’homme et de la société?», Le Débat, nº 70, pp. 178-187.
DAVALLON, J. (2002). «Comment se fabrique le patrimoine»,
Sciences Humaines [hors-série], nº 36, pp. 74-77.
(2004). «Objet concret, objet scientifque, objet de recherche»,
Hermès, nº 5, pp. 76-83.
DE JONG, A. A.M. (1994). «El museu a l’aire lliure dels Països
baixos: com un antic museu a l’aire lliure es manté al dia»,
Aixa. Revista Bianual del Museu Etnològic, La Gabella
d’Arbúcies, nº 6, pp. 35-43.
DÉSVEAUX, E. (2002) «Le musée du Quai Branly au miroir de ses
prédécesseurs», Ethnologies, vol. 24, nº 2, pp. 219-225.
DÉSVEAUX, E.; DEGLI, M. (2002). «Du village au musée».
Consultat
en
línia
el
10/10/2007.
(http://www.cndp.fr/Revue TDC/841-42087.htm)
DUBUC, É. ; TURGEON, L. (2004). «Musées et premières
nations. La trace du passé, l’empreinte du futur»,
Anthropologie et Sociétés, vol. 28, nº 2, pp. 7-18.
DUCLOS, J.C. (1992). «Pour des musées de l’homme et de la
société», Le Débat, nº 70, pp. 174-178.
— (2001). «De l’ecomuseu al museu de societat», Aixa. Revista
Bianual del Museu Etnològic, La Gabella d’Arbúcies, nº 10,
pp. 67-79.
— (2005). «Depuis Rivière…», Le Monde Alpin et Rhodanien,
(Grenoble) vol. 33, nº 1-4t. trimestre, pp.139-150.
DUCLOS, J.-C.; VEILLARD, J. Y. (1992). «Museos de etnografía y
política», Museum, nº 175, vol. XLIV, nº 3, pp. 120-131.
FABRE, D. (1994). «Ethnologie et patrimoine en Europe.
Conclusions et perspectives du colloque de Tours», Terrain,
nº 22, pp. 145-150.
— (1997). «Le patrimoine, l’ethnologie», en NORA, Pierre (dir.):
Science et conscience du patrimoine. París: Fayard, pp. 59-72.
GARCÍA, J. L. (1998). «De la cultura como patrimonio al patrimonio cultural», Política y Sociedad, nº 27, pp. 9-20.
GESTIN, J.P. (1989). «Muséologie et parcs naturels», en La muséologie selon Georges Henri Rivière. París: Dunod, pp. 155-157.
GUIBAL, J. (1992). «Quel avenir pour le Musée National des
Arts et Traditions Populaires?: Entretien avec Jean Guibal»,
Le Débat, nº 70, pp. 157-163.
GRANET-ABISSET, A.M. (2005). «Le musée, façonneur de
mémorie», Le Monde Alpin et Rhodanien, (Grenoble) vol.
33, nº 1-4t. trimestre, pp. 161-168.
GUILLAUME, M. (1990). «Invention et stratégies du patrimoine», en JEUDY, Henri-Pierre (dir.): Patrimoines en folie. París:
Éditions de la Maison des Sciences de l’Homme (col.:
«Ethnologie de la France», 5), pp. 13-20.
HAINARD, J. (1985). «Le musée, cette obsession…», Terrain, nº
4, pp. 106-110.
— (2007). «L’expologie bien tempérée», Quaderns-e, Institut
Català
d’Antropologia,
nº
9
(http://www.icantropologia.org/quaderns- e/09/Hainard).
HAINARD, J.; KAEHR, R. (eds.) (1985). Temps perdu, temps
retrouvé : voir les choses du passé au présent. Neuchâtel:
Musée d’Ethnographie de Neuchâtel.
HAMY, E.-T. (1988). Les origines du musée d’ethnographie.
París: Éditions Jean-Michel Place.
HUBERT, F. (1987). «Du réseau de musées a l’écomusée»,
Ethnologie Française, vol. 17, núm 1 («Hommage à
Georges Rivière»), pp. 67-74.
— (1989). «Historique des écomusées», en La muséologie selon
Georges Henri Rivière. París: Dunod, pp. 146-154.
INIESTA, M. (1994). Els gabinets del món. Antropologia,
museus i museologies. Lleida: Pagès.
— (1994). «Antropologia, patrimonis i multiculturalisme», Aixa.
Revista anual del Museu Etnològic del Montseny, La
Gabella, nº 6 (Monogràfic: «Experiències museístiques en
etnologia»), pp. 79-98.
JAMIN, J. (1985) «Les objets ethnographiques sont-ils des choses perdues?», en HAINARD, Jacques; KAEHR, Roland (eds.)
(1985): Temps perdu, temps retrouvé : voir les choses du
passé au présent. Neuchâtel: Musée d’Ethnographie de
Neuchâtel, pp. 51-74.
JEUDY, H.P. (dir.) (1990). Patrimoines en folie. París: Éditions de
la Maison des Sciences de l’Homme (col.: «Ethnologie de
la France», 5).
LAMAISON, P.; CHEVALIER, D. (1983). Ethnologie et protection
de la nature. París: École des Hautes Études en Sciences
Sociales.
LLOPART, D. (1994). «Patrimoni etnològic versus museus etnològics», Aixa. Revista anual del Museu Etnològic del
Montseny, La Gabella, nº 6 (Monogràfic: «Experiències
museístiques en etnologia»), pp. 7-14.
MAURE, M. (1993). «Nation, paysan et musée. La naissance des
musées d’ethnographie dans les pays scandinaves (18701904)», Terrain, nº 20, pp. 147-157.
Museum (1992). «Museos etnográficos y los museos al aire
libre». Museum, nº 175 (vol. XLIV, nº 3).
NORA, P. (dir.) (1986). Les lieux de mémoire. T2: la nation. París:
Gallimard.
— (dir.) (1997). Science et conscience du patrimoine. París:
Fayard.
PAZOS, Á. (1998). «La re-presentación de la cultura: museos
etnográficos y antropología», Política y Sociedad, nº 27,
pp. 33-45.
POMIAN, K. (1990). «Musée et patrimoine», en JEUDY, HenriPierre (dir.): Patrimoines en folie. París: Éditions de la
Maison des Sciences de l’Homme (col.: «Ethnologie de la
France», 5), pp. 177-198.
PRADO, P. (1995). «L’ethnologie française au musée? Ou un
nouveau musée de l’ethnologie de la France?», Terrain, nº
25, pp. 147-157.
PRAT CARÓS, J. (1993). «Antigalles, relíquies i essències: reflexions sobre el concepte de patrimoni cultural», Revista
d’Etnologia de Catalunya, nº 3, pp. 122-131.
— (1999). «Folklore, cultura popular y patrimonio: sobre viejas
y nuevas pasiones identitarias», Arxius de Sociologia, nº 3,
pp. 87-109.
PRATS, L. (1997). Antropología y Patrimonio. Barcelona: Ariel.
— (1998). «El concepto de patrimonio cultural», Política y
Sociedad, nº 27, pp. 63-76.
— (2003). «Patrimonio + Turismo = ¿Desarrollo?», Pasos. Revista
de Turismo y Patrimonio Cultural, vol.I, núm. 2, pp. 127-136.
(2007). «Concepto y gestión del patrimonio local», Quadernse, Institut Català d’Antropologia, nº 9 (http://www.icantropologia.org/quaderns-e/09/Prats.htm).
RIVIERE, G.H. (1985). «Definición evolutiva del ecomuseo»,
Museum, nº 148, pp 182-183
ROIGÉ VENTURA, X. (2007). «Museos etnológicos: entre la crisis y la redefinición», Quaderns-e, institut català
d’Antropologia, nº9 http://www.icantropologia.org/quaderns-e/09/Roige.htm
ROTH, M, (1989). Collectionner ou accumuler? A propos des
mussées ethnographiques et historiques régionaux en
Allematge et en France Terrain, nº12, pp.125-137
VAN GENNEP, A. (1914) .“Quelques lacunes de l’ethnographie
actuelle”. En: HAINARD, J. i R. KAEHR. (1985). (Ed.).
Temps perdu, temps retrouve. Voir les chases du passé au
présent. Neuchâtel: Musée d’Ethnographie de Neuchâtel.
Pp. 43-50.
VARINE, H. De. (1992) “Le musee au service de l’homme et du
développement”. En Vaques, Une antologie de la nouvelle
museologie. Ed. W.M.N.E.S, Maçon.
VARINE, H. De.(1991) L’initiative commnunitaire. Recherche et
experimentation. Editions W. M.N.E.S, Maçon
VEILLARD, J .-Y, (1993). “Le musée de la Civilisation
du
Québec. Un monde en continuité et devenir”, Terrain,
nº20, pp.135-146
VELASCO, H. (1998) “Canvi de temps, canvi de festes “, en
Revista d’Etnologia de Catalunya, 13: 18-27.
VIATTE,G. (2007). “La muséologie au musée du Quai Branly”.
Quaderns-e, institut català d’Antropologia, nº9,
http://www.icantropologia.org/quaderns-e/09/Viatte.htm
41
EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC
INDUSTRIAL VALENCIÀ
ADRIÀ BESÓ ROS*
El procés d’industrialització del territori valencià desenvolupat a partir de la segona meitat del segle
XIX, amb unes particularitats pròpies respecte a altres regions industrials de l’Estat espanyol, com ara
Catalunya o el País Basc, ha deixat la seua empremta en una gran diversitat de tipologies arquitectòniques i obres d’enginyeria escampades per bona part dels paisatges rurals i urbans. Des de fa unes
dècades s’ha defensat des de l’àmbit acadèmic el valor patrimonial d’aquest legat cultural de la societat industrial, que progressivament està sent assumit per la societat civil i per diversos moviments ciutadans. Per això les administracions implicades en la tutela del patrimoni cultural han desplegat amb
major o menor eficàcia les seues polítiques de conservació i gestió.
Paraules clau: Industrialització, patrimoni industrial, arquitectura industrial, arqueologia industrial, obres d’enginyeria, política patrimonial, gestió patrimonial.
The process of industrialization of the Valencian terri-
El procés d’industrialització, emmarcat dins unes
tory developed from the second half of the ninete-
coordenades espacials i temporals, deixa la seua
enth century, with a few special characteristics when
empremta cultural sobre el territori on es desplega
compared to other industrial regions of the Spanish
State, as Catalonia and the Basque Country.
Industrialization has left his mark on a wide variety of
amb una sèrie d’elements individualitzats que a poc a
poc han anat canviant el paisatge i les relacions
architectural types of engineering works distributed
socioeconòmiques dels grups que l’habiten. Aquest
by many of the rural and urban landscapes. For the
conjunt de béns culturals, mobles i immobles, que ha
last few decades, academics have defended the value
estat revaloritzat per la societat amb el pas del temps,
of this cultural heritage of industrial society, which has
conforma l’anomenat patrimoni industrial. Des d’ales-
been gradually assumed by civil society and by various
hores ha estat objecte d’atenció i estudi per diverses
citizens' movements. Therefore administrations involved in the care of the cultural heritage have developed, with unequal effectiveness, conservation and
management policies.
disciplines, des de les quals s’ha plantejat la necessitat
d’una metodologia per a la seua adequada gestió.
Serà a partir de la dècada dels anys vuitanta del
segle
XX
quan trobem al País Valencià les primeres
Key words: Industrialization, industrial heritage,
iniciatives que presten atenció a aquest patrimoni
industrial architecture, industrial archaeology, engine-
emergent. Des d’aleshores s’han publicat bastants
ering works, heritage policy, heritage management.
estudis locals, sectorials o temàtics sobre el patrimoni industrial i s’han desplegat les primeres polítiques
de gestió, però l’escàs temps transcorregut no ha fet
possible plantejar una síntesi del treball realitzat.
* Departament d’Història de l’Art. Universitat de València
[email protected]
Pensem que a hores d’ara és encara una empresa
Detall del pont de ferro sobre el riu Túria del ferrocarril València-Llíria.
43
amb uns certs riscos, tot considerant les nombroses
dors, sent conscients de les nombroses llacunes que
llacunes que hi ha a nivell d’estudis i sobretot d’in-
per la situació actual de la disciplina necessàriament
ventaris, i que un article de revista no serìa el mitjà
ha de presentar qualsevol intent de síntesi.
més adient, tot atenent les necessaries limitacions
En el primer punt plantegem un recorregut pel
en l’espai. Per això aquest article es planteja més bé
procés industrialitzador valencià en base a les tipolo-
com una mena d’estat de la qüestió que intenta res-
gies característiques de cadascun dels sectors pro-
pondre als següents objectius:
ductius, d’equipament o de serveis, oferint en alguns
· Mostrar un recorregut per les principals mani-
casos una valoració dels exemples més destacats. Al
festacions patrimonials dels diversos sectors produc-
segon punt expliquem el camí recorregut pel patri-
tius i de serveis que han caracteritzat la industrialit-
moni industrial com a concepte des que es planteja a
zació valenciana, plantejada com un procés amb
l’àmbit acadèmic fins que comença a ser assimilat
unes particularitats pròpies que el fan diferent al
per la societat civil. I al tercer punt analitzem el paper
d’altres zones de l’Estat espanyol com ara Catalunya
jugat per les diferents administracions públiques que
o el País Basc.
tenen competències en la seua conservació i gestió.
· Donar a conéixer quina es la situació actual del
patrimoni arquitectònic industrial valencià, tant des
1. La formació del patrimoni industrial valencià
del punt de vista d’investigació, com de difusió i ges-
A diferència d’altres regions més industrialitzades de
tió i plantejar una reflexió.
l’Estat espanyol, com ara Catalunya o el País Basc, el
· Oferir a aquelles persones que desitgen iniciar-
procés d’industrialització valencià ha estat posat en
se en l’estudi o la gestió d’aquest patrimoni una eina
dubte per la historiografia econòmica fins a dates prou
bàsica que facilite una primera aproximació en base
recents, la qual cosa s’explica per la timidesa amb què
a uns conceptes bàsics, els quals poden ampliar-se a
es du a terme el procés, sobretot en la seua primera
partir del repertori bibliogràfic que s’inclou al final.
fase entre finals del segle XIX i les primeries del XX.
El contingut s’assenta fonamentalment en l’ex-
Al segle
XVIII
hi ha un important desenvolupa-
periència personal de deu anys de treball en la rea-
ment de les manufactures, en principi controlades
lització de l’Inventari del Patrimoni Industrial de la
per les organitzacions gremials i després pel capital
Comunitat Valenciana dins el grup d’investigació
comercial. La crisi sedera que ja es venia arrossegant
d’Arqueologia Industrial dirigit per la doctora
des de les primeries del segle
Inmaculada Aguilar des del Departament d’Història
aquesta base preindustrial, per la qual cosa, tot
de l’Art de la Universitat de València. Per això molts
exceptuant alguns nuclis molt limitats, el procés no
dels exemples aportats se centren en les escasses
es va completar fins ben entrat el segle
XIX
fa desaparéixer
XX.
comarques que es troben inventariades1 o en aque-
El corrent historiogràfic que parla de la no indus-
lles zones o tipologies més estudiades pels investiga-
trialització del País Valencià en justifica les causes en
1 Les fitxes de l’inventari de patrimoni industrial de la Comunitat Valenciana es troben informatitzades i publicades al portal de la
Direcció General de Patrimoni Artístic de la Generalitat Valenciana www.cult.gva.es/dgpa, dins l’apartat de béns immobles d’etnologia.
44
i la
València a la capital i el seu entorn, i a Sagunt. En la
debilitat o traïció d’una burgesia que inverteix en el
província d’Alacant, a l’Alcoià, la Vall d’Albaida i el
sector agrari. Aquesta qüestió ha estat reformulada
Comtat (Alcoi, Ontinyent i Cocentaina) i la Vall del
per un nou corrent historiogràfic que sí que reconeix
Vinalopó (Elx, Elda) i Xixona, Ibi i Onil. Castelló és la
que al País Valencià es dóna un procés industrialitza-
província menys industrialitzada, on trobem Onda i
dor en paral·lel a altres zones de l’Estat més avança-
la Vall d’Uixó, que es conformen com a principals
des, tot i que ací presenta unes peculiaritats pròpies.
illots industrials al voltant de la indústria de la cerà-
Segons R. Aracil: «Si la burguesía —valenciana o
mica i el calcer respectivament. Però, a més, al País
no— tiene una característica básica, tanto en la tran-
Valencià, el paisatge industrial es complementa amb
sición al capitalismo como en el mismo capitalismo,
les grans extensions ocupades pels monocultius de
es la obtención de beneficios al menor coste posible
la vinya i del taronger, fruit d’un procés de capitalit-
de tiempo. En este sentido la burguesía valenciana
zació i transformació de les estructures agràries, el
ha sido muy coherente en los sectores agrícola
qual dóna com a resultat una nova cultura material
(recordemos la competitividad de la agricultura
i unes noves tipologies arquitectòniques.
el procés de refeudalització dels segles
XVII
i
XVIII
valenciana en la segunda mitad del siglo XIX), comer-
Tot seguit plantegem un recorregut per les prin-
cial (recordemos la solidez de sus exportaciones y las
cipals manifestacions del patrimoni industrial valen-
sociedades financieras) y también industrial. El estu-
cià, començant per aquells elements bàsics que ser-
dio de casos determinados ha concretado procesos
veixen de punt de partida i possibilitaren el procés,
locales y ha descubierto la complejidad del cambio
com ara les fonts d’energia, les xarxes de transport i
social, entendiendo la transición al capitalismo, al
comunicacions, passant per les manifestacions de la
margen de todo mimetismo, como una lenta y espe-
indústria productiva i les tipologies lligades al desen-
cífica transformación de las estructuras tradicionales
volupament agrícola, per a concloure amb les trans-
—y nacionales— que, a la larga, también arrastró y
formacions urbanes que van en paral·lel a aquest
condicionó la industrialización. Las conversiones, o
procés de desenvolupament econòmic.
reconversiones, industriales se produjeron parcialmente, a nivel macroeconómico, y los diferentes islo-
1.1. Les fonts d’energia
tes industriales existentes se unieron en el tiempo
Tot atenent la dificultat per a obtindre el carbó mine-
para configurar, poco a poco, un entramado de célu-
ral en el territori valencià, les primeres instal·lacions
las industriales que permiten hablar de industrializa-
fabrils es plantejaren a partir de l’aprofitament de
ción». D’aquesta manera el creixement agrícola i
l’energia hidràulica. Però la generalització en l’ús de
l’industrial van ser clarament complementaris.
les diferents fonts d’energia pròpies de la Revolució
2
Així, els primers pols industrials es localitzen en
determinades àrees valencianes: a la província de
Industrial van crear les condicions que possibilitaren
l’embranzida definitiva del procés.
2 ARACIL, R., «Industrialización», en CERDÀ-GARCÍA BONAFÉ, 1995. Aquesta veu dóna una àmplia i detallada visió del procés industrializador valencià i les seues característiques.
45
Conjunt industrial del Barranc del Molinar a Alcoi.
La força de l’aigua
sort. A les comarques de l’interior, molts van conti-
L’energia hidràulica és la que ofereix més capacitat en
nuar molent amb aigua fins que van deixar de funcio-
època preindustrial. Per això els cursos d’aigua natu-
nar cap als anys seixanta del segle
rals o artificials i els llocs on se situen les caigudes
incorporar les noves fonts d’energia com ara el vapor
d’aigua determinen en certa mesura els emplaça-
o l’electricitat per a transformar-se en autèntiques
ments de les activitats industrials com ara batans,
farineres industrials amb edificis de pisos i incorpo-
ferreries, i sobretot molins fariners que, com a mono-
rant noves tecnologies per a la mòlta. I en altres casos
poli senyorial durant l’Antic Règim, es reparteixen
van substituir o complementar la producció farinera
pràcticament per totes les localitats del territori valen-
amb la introducció de turbines per a produir electrici-
XX.
Altres van
cià. Els molins preindustrials són construccions senzi-
tat. Aquests molins preindustrials conformen un ric
lles que es basen en les tipologies de l’arquitectura
patrimoni que es troba totalment abandonat sense
popular de la zona on es construeixen i que allotgen
unes perspectives clares. Tot i això podem citar alguns
en el seu interior el sistema de moles, la casa per al
casos de recuperació duts a terme per iniciatives
moliner i una part destinada a magatzems. Amb la
públiques o privades, com ara el molí de Quartell que
industrialització, els molins històrics van tenir diferent
ha estat rehabilitat per l’ajuntament com a centre cul-
3
3 En 1998 es va crear a València l’Associació Valenciana d’Amics dels Molins amb la finalitat de promoure l’interés pels vells molins hidràulics i eòlics. En el seu lloc web http://www.uv.es/avam es pot trobar informació sobre molins valencians i un ampli repertori bibliogràfic.
46
tural, l’Ecomuseu d’Ares del Maestrat que compren
La màquina de vapor i el motor de combustió interna
un sistema de cinc molins preindustrials construïts
Aquest invent emblemàtic de la revolució industrial
entre els segles XVI i XVIII, o el Molí d’Ester a Requena,
va ser introduït per primera vegada a la indústria en
que ha estat restaurat per un particular i es pot visitar
terres valencianes a la fàbrica de seda de la Batifora
amb tots els seus aparells en funcionament.
de València el 1837, que va haver de tancar uns anys
Aquesta experiència secular que es tenia en l’ús
més tard com a conseqüència tant de la crisi en la
de l’energia hidràulica va condicionar que les prime-
producció de seda causada per la pebrina com per la
res instal·lacions industrials recorregueren a aquesta
dificultat de trobar carbó de qualitat per a moure-la.
font d’energia com a força motriu, davant l’absència
Tot i això ens ha deixat un edifici emblemàtic que
de carbó mineral al territori valencià i la dificultat per
respon a la tipologia de fàbrica de pisos, que ha
obtindre’l de fora per les mancances en el transport.
estat recentment rehabilitat com a equipament
Les primeres fàbriques del barranc del Molinar o del
esportiu. Després d’aquesta experiència primerenca,
Barxell a Alcoi, o el riu d’Alcoi a Cocentaina, funcio-
no serà fins als anys vuitanta del segle
naven aprofitant un salt d’aigua que movia una gran
s’introduesquen definitivament les màquines a
roda que transmetia la força a les diferents parts mit-
vapor en diferents tipus d’indústria. Aquest enginy,
jançant uns embarrats i corretges. El primer conjunt
capaç de produir una important potència en força
del barranc del Molinar està format per sis fàbriques
motriu, va possibilitar que la indústria es deslocalit-
tèxtils. Els edificis s’ordenen a partir de la seua adap-
zara dels cursos d’aigua, d’on depenia fins alesho-
tació al relleu esquerp de la zona, tot atenent que no
res, i poguera estendre’s per tot arreu. Un exemple
permet explanacions de gran amplitud, la qual cosa
il·lustratiu és el cas d’Alcoi, on les noves fàbriques
condiciona la construcció de fàbriques en altura de
comencen a construir-se ja al costat del nucli urbà
tres o quatre pisos de planta quadrada o rectangular,
que ofereix unes millors condicions topogràfiques i
formades de vegades per dos edificis separats per un
de comunicacions.
pati. Aquestes construccions es resolen a partir de la
XIX
quan ja
Més endavant, cap a la primeria del segle
XX,
va
tradició constructiva local, tot i que progressivament
introduir-se en les noves indústries el motor de com-
s’hi van introduint els nous materials i tècniques, com
bustió interna de gas pobre o que utilitzava combus-
ara les columnes de ferro colat i estructures d’acer
tibles fòssils, com ara la benzina, gas-oil (també ano-
que s’implantaran de manera definitiva ja a final del
menats d’olis pesants) o el petroli, que a poc a poc
segle XIX. Tot considerant la seua importància, aquest
anaren substituint les màquines de vapor. Aquestes
conjunt ha estat declarat l’any 2005 Bé d’Interés
peces valuosíssimes s’instal·len en edificis indepen-
4
Cultural Valencià en la categoria de conjunt històric,
dents del conjunt fabril, que tenen una entitat i una
tot i que a hores d’ara no s’ha plantejat cap interven-
qualitat arquitectònica pròpies, i transmeten l’energia
ció seriosa per a la seua recuperació i posada en valor.
a la fàbrica mitjançant un sistema d’embarrats i polit-
4 Decret 105/2005, de 3 de juny, del Consell de la Generalitat, pel qual es declara Bé d’Interés Cultural, amb la categoria de Conjunt
Històric, el denominat el Molinar d’Alcoi. (Diari Oficial número 5.025 de data 10-6-2005.)
47
Antiga fàbrica de seda La Batifora a València, ara rehabilitada
com a centre cultural i esportiu.
reserva per a garantir el subministrament de la ciutat, es va construir en la segona dècada del segle XX
la Central Tèrmica de Patraix, on destaca l’edifici
principal amb una arquitectura inspirada en la secessió vienesa i un monumental fumeral de rajola de
secció circular, tots dos en bon estat de conservació.
A partir de la primera dècada del segle
XX,
les
noves possibilitats tècniques permeteren aprofitar la
força de l’aigua per a produir energia mitjançant
generadors, així com la seua conducció cap als llocs
de consum mitjançant línies elèctriques i transformadors. Ben prompte es construïren centrals productores d’energia per tot el territori valencià. En
molts casos es tractava de petites instal·lacions que
aprofitaven la infraestructura d’antics molins hidràulics, ara reconvertits en fàbriques de llum amb la
substitució de moles per turbines. Vingueren apareges. Estem parlant d’un motor únic per a tota la fàbri-
llades amb la creació d’empreses o cooperatives pro-
ca, la qual cosa determina unes tipologies arquitectò-
ductores i distribuïdores d’electricitat, que progressi-
niques que busquen la facilitat per a transmetre la
vament s’anaren absorbint i fusionant fins a conver-
força mitjançant un sistema de politges que funcio-
tir-se en un monopoli ja a la dècada de 1960.
nen tant en horitzontal com en vertical. Més enda-
Destaquen pel seu interés arquitectònic les centrals
vant el motor de vapor serà substituït per l’elèctric, i
construïdes per Hidroelèctrica Española a València el
ja ben entrat el segle xx és quan s’associarà un motor
1908 sobre l’antic molí de Nou Moles, a la séquia de
per màquina, primer independent amb transmissió de
Favara, i la d’Alcoi, el 1910. Ambdues es troben pro-
corretges i després integrat formant una unitat.
tegides, en ús, i han estat recentment restaurades.
Pocs anys després es construeixen la de Xulilla i la de
L’energia elèctrica
Millars, que es troba submergida sota l’aigua del
La primera electricitat es va generar a partir de cen-
nou embassament de Tous. De molts dels molins de
trals termoelèctriques que movien els generadors o
fer llum només en queda el record en la toponímia
dinamos amb màquines de vapor que funcionaven
local, les seues instal·lacions van ser desmantellades
amb carbó o motors alimentats per gas. A València
quan molts d’ells van caure en desús a la dècada
començaren a funcionar les primeres instal·lacions
dels anys seixanta del segle XX, com ara, per citar-ne
cap a 1886, però no se’n conserva cap (Aguilar,
alguns exemples, la fàbrica de llum de Xelva, el des-
1990, 144-146). Concebuda com una instal·lació de
aparegut Molí de l’Alborgí a Carcaixent o la central
48
construïda sobre la séquia Major de Vilamarxant.
quests dos itineraris principals, al segles
Altres es readaptaren a les noves necessitats per a
construeixen alguns ponts més al llarg de la geogra-
continuar funcionant, com ara el Molí de Daroqui de
fia valenciana. Però el primer impuls per a dotar el
Manises o la Central de la Pea a Vilamarxant, cons-
territori d’una xarxa de carreteres ve donat per la llei
truïdes al costat del caixer del riu Túria.
de carreteres espanyoles de 1857, on es planifica una
XVIII
i
XIX
es
xarxa dividida en tres ordres d’acord amb la seua
1.2. La vertebració del territori: les xarxes de
importància, que s’anirà construint al llarg de la
transport i comunicacions
segona meitat del segle
Tot i que pel seu caràcter d’obra d’enginyeria tenen
manera les comunicacions terrestres de tot el territo-
un paper discret tot considerant-ne la funcionalitat,
ri valencià. Els elements patrimonials més destacats
senzillesa i sobrietat ornamentals, alguns autors
d’aquesta xarxa són els ponts, i n’hi ha de tres tipus:
(Nárdiz, 2007) en destaquen la importància com a
de pedra i rajola, de ferro i de formigó armat. Els pri-
elements transformadors del territori, tant de l’en-
mers van ser construïts majoritàriament al segle
torn immediat on es troben situats, com dins de
D’entre els ponts de ferro destaquen els que creuen
l’àmbit que afecta les comunicacions.
el Xúquer a Cullera (1905), Alzira i Gavarda (1917),
XIX,
vertebrant d’aquesta
XIX.
els de Montaverner (1890) i el viaducte de Canalejas
Carreteres
a Alcoi (1907). Tot i que el formigó es va utilitzar al
Durant l’Antic Règim, les comunicacions entre les
segle
XIX
en la construcció de ponts reproduint els
diferents poblacions es feien per camins carreters.
models dissenyats amb pedra, al segle XX crea tipolo-
Les primeres carreteres projectades van ser el Nou
gies pròpies, com els d’arc parabòlic, l’exemple més
Camí Reial de Madrid a València i Barcelona, execu-
interessant dels quals el trobem al viaducte de Sant
tada durant la segona meitat del segle XVIII, i la carre-
Jordi a Alcoi (1928). Altres elements associats a la
tera de Madrid a València per Las Cabrillas, obra de
xarxa de carreteres, com ara les casetes de peons o la
la primera meitat del segle
En la primera desta-
completa xarxa de posades i ventes, han desaparegut
quen com a elements patrimonials més significatius
pràcticament per complet com a conseqüència de les
el pont de Catarroja, obra de l’arquitecte acadèmic
successives ampliacions.
XIX.
Vicent Gascó, i diversos ponts amb volta de rajola
que es conserven al llarg del seu recorregut que es
Ferrocarrils
projecten seguint un mateix model, com ara els cons-
La construcció i consolidació de la xarxa de ferroca-
truïts a l’entrada i l’eixida d’Alginet. En la segona
rrils al llarg de la segona meitat del segle
destaquen els ponts dissenyats per l’enginyer Lucio
un dels factors decisius que impulsaren el desenvo-
del Valle, d’entre els quals cal destacar el pont de
lupament econòmic valencià i la seua industrialitza-
Contreras (1851), que salva amb set arcs de pedra el
ció, tant als principals nuclis industrials urbans com
riu Cabriol, que és considerat una de les obres d’en-
a les àrees rurals. A més de vertebrar les comunica-
ginyeria més importants del seu moment. Fora d’a-
cions territorials, els seus traçats connectaren els
XIX
va ser
49
nuclis productors amb els ports comercials, facilitant
d’Inmaculada Aguilar. Aquestes obres d’enginyeria
així la seua comercialització a gran escala.
no han estat valorades fins a dates ben recents. Això
L’any 1852 es construeix la línia que unia
explica que a la primeria dels anys setanta s’enderro-
València amb el Grau, i les línies València-Silla i Silla-
cara l’Estació d’Aragó a València o es plantejara l’en-
Benifaió, pertanyents al ferrocarril del Grau de
derrocament de la del Nord amb la intenció de crear
València a Xàtiva. En 1856 la companyia canvia la
un nou enllaç ferroviari. A partir dels anys huitanta
seua denominació per la de Sociedad de los
van canviar els plantejaments en ser considerades
Ferrocarriles de Almansa-Valencia-Tarragona. Pocs
pels seus valors patrimonials, motiu pel qual moltes
anys després és absorbida per la Compañía de los
d’elles van ser restaurades i alliberades d’afegits
Caminos de Hierro del Norte de España. La principal
impropis d’èpoques anteriors.
artèria ferroviària valenciana es completa el 1867
Un poc més han tardat a valorar-se els ponts. Al
amb la inauguració del tram fins a Tarragona. L’altra
llarg del seu recorregut trobem ponts que salven els
gran companyia del moment, la Compañia de los
desnivells de barrancs i cursos fluvials. En la seua
Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA)
construcció primer es va recórrer al ferro i després al
es farà càrrec, el 1858, de la línia Almansa-Alacant.
formigó armat. Dels ponts de ferro destaquem el del
D’altra banda, el 1884 la Compañía de Ferrocarriles
riu Alcoi (1888) en la línia que uneix Xàtiva i Alcoi, el
Andaluces
Alacant-Murcia.
que salva el barranc del Quisi (1915) en la línia
Posteriorment, el 1902 el Central d’Aragó completa
Alacant-Dénia, el que creua el Xúquer a Alzira (1909-
la línia que uniria València amb Aragó, tot remun-
1928) dins la línia València-Xàtiva i el que salva el riu
tant la vall del riu Palància des de Sagunt. Els anys
Túria en la línia desmantellada que unia València
següents donen com a fruit la incorporació de noves
amb Llíria (1915). En formigó cal destacar els de
línies al sistema ferroviari fins als anys 1920.
Montesa, Alzira, Carcaixent i Xàtiva, en la línia que
inaugura
la
línia
Una vegada consolidada, aquesta xarxa de ferro-
uneix València amb la capital de la Costera, que es
carrils es va completar amb línies de via estreta, i una
construeixen entre 1925 i 1931. Els ponts de carreus
de les primeres és la que unia Gandia amb
en el ferrocarril són poc freqüents. Destaquem el que
Carcaixent amb la finalitat de donar eixida a la pro-
creua el riu Albentosa (1904), a la línia del ferrocarril
ducció taronjaire. El 1888 entra en funcionament la
miner de Sagunt i el que creua el riu Palància a la línia
línia València-Llíria, mentre que a partir de 1893
d’Aragó, construït entre 1897 i 1899.
comença a funcionar el trenet entre València i
Recentment els itineraris de les línies ferroviàries
Torrent, el trajecte del qual finalitzaria a Castelló de
abandonades han estat reconvertits en vies verdes.
la Ribera l’any 1920. Un altre traçat és el que uneix
Aquesta iniciativa es presenta com una oportunitat
Alacant amb Dénia, inaugurat el 1915.
per a conservar i revaloritzar un patrimoni en perill
Entre els elements del patrimoni ferroviari cal
de desaparició. Per la seua longitud destaca la del
destacar les estacions i els ponts. Quant al tema de
ferrocarril miner de Sagunt, que parteix de la provín-
les estacions, remetem a qualsevol de les obres
cia de Terol i arriba fins al Camp de Morvedre.
50
Ports
1.3. La producció de béns d’equipament i de
Durant la segona meitat del segle XIX i les primeries del
consum
XX
s’emprenen els principals projectes de millora i cons-
La indústria siderúrgica
trucció de nous ports comercials, amb la finalitat d’a-
La diversitat amb què comença el desenvolupament
daptar-los a les necessitats tècniques dels vaixells de
del sector en el segle
vapor i amb les demandes comercials. Així es construei-
tallers de maquinària, evoluciona cap a una concen-
xen fars, coberts, molls de càrrega, dàrsenes, etc. La
tració de l’activitat en mans de poques firmes que es
navegació va vapor havia esdevingut el principal mitjà
convertiran en referents a nivell nacional.
XIX,
basat en petites foneries i
de transport per al comerç a llarga distància. Per això
L’empresa més antiga, l’activitat de la qual ha
les xarxes de ferrocarril enllaçaven directament amb els
perdurat fins als nostres dies sota la multinacional
ports més importants, contribuint d’aquesta manera al
Vossloh, és Macosa. Va ser fundada el 1887 per
desenvolupament econòmic del seu hinterland.
Miguel Devís i José Noguera, i els primers tallers s’u-
En la costa valenciana trobem, de nord a sud, els
bicaven en una nau construïda al barri de
següents ports comercials de les primeries del segle XX:
Marxalenes de València, que encara es conserva en
Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Castelló, Borriana,
bon estat. Tal com assenyala A. Álvarez (DDAA,
Sagunt, València, Gandia, Dénia, Xàbia, Altea, la Vila
2000), és aquesta generació d’industrials valencians,
Joiosa, Alacant, Santa Pola i Torrevella. Molts d’ells es
com ara els Talleres Valls, Devís-Noguera, La
van especialitzar en l’exportació de determinats pro-
Primitiva Valenciana, La Sociedad Vulcano, La
ductes agraris, com ara el de Borriana i el de Gandia
Maquinista Valenciana, etc., la que aconsegueix que
amb la taronja, i el de Dénia amb la pansa. Pel seu
València se situe en un lloc destacat dins el panora-
patrimoni arquitectònic conservat destaquen els de
ma de la indústria metal·lúrgica, després de Bilbao i
València, amb l’edifici del varador (1903-1915) i el con-
Barcelona, i impulse el fort procés d’industrialització
junt de coberts (1910-1914), formats per una sèrie de
i modernització de la societat valenciana realitzat a
naus paral·leles als molls que utilitzen el llenguatge
les primeries del segle
XX.
propi de l’Exposició Regional Valenciana on es barre-
En els seus orígens va estar dedicada a la calde-
gen el modernisme amb l’historicisme. També hi des-
reria grossa, tot incloent la construcció de calderes
taca l’estació marítima del port, coneguda popular-
per a màquines de vapor de totes les grandàries i sis-
ment com a edifici del rellotge (1910-1915), inspirat en
temes i altra gran varietat de productes metal·lúr-
l’estació ferroviària de Lió a París i resolt amb un llen-
gics. En els períodes compresos entre 1885 i 1935,
guatge eclèctic afrancesat. El port de Gandia conserva
el ferrocarril havia experimentat un notable impuls.
els coberts fruiters construïts l’any 1907, que consti-
Tot i això, durant aquest període la construcció i
tueixen una de les millors mostres de l’arquitectura
reparació de material ferroviari es trobava en mans
industrial de la Comunitat Valenciana. Per últim, al port
de grans empreses com ara la Maquinista Terrestre y
d’Alacant destaquen els edificis de la Duana, construïts
Marítima
entre 1908 i 1910, i de la Llotja del Peix (1917-1921).
Euskalduna, que van absorbir el 96 % de la produc-
de
Barcelona,
Babcock
Wilcox
i
51
Naus de la factoria MACOSA a València.
ció, repartint-se en altres empreses —entre les quals
en acabar la guerra civil fa que Construcciones Devís
es trobava Construcciones Devís— la petita porció
s’introduesca ja decididament en el mercat de la
restant. Tot i això la construcció de calderes indus-
producció i reparació de maquinària ferroviària.
trials de vapor durant la Primera Guerra Mundial, la
El 31 de desembre de 1947 es fusionen
seua participació en les estructures metàl·liques de
Construcciones Devís, S.A., de València i Material
l’Estació del Nord de València (1917), la reparació de
para Ferrocarriles y Construcciones, S.A., de
vagons i ténders en 1928, són els primers passos
Barcelona, l’antiga Can Girona, en Poble Nou,
que la firma Devís fa en el món ferroviari. Aquest
donant lloc a la firma Material y Construcciones,
canvi de rumb productiu es va materialitzar en la
S.A., amb una complementarietat productiva en les
necessitat d’unes noves instal·lacions, que es van
dues indústries fusionades. Finalment, el 1989, l’em-
construir a partir de l’any 1922 junt a l’antic camí
presa és adquirida per la firma britànica Alstom, que
Reial de Madrid, formades per una sèrie de naus,
concentra la seua producció en les modernes
obra de l’arquitecte Javier Goerlich. Durant el perío-
instal·lacions d’Albuixec, quedant el 1996 definitiva-
de de la Guerra Civil, l’empresa reconverteix la seua
ment fora d’ús els tallers de València. El projecte
producció i es dedica a fabricar armament i munició
urbanístic del Parc Central, dins el qual s’inclou la
per a abastir les necessitats de l’exèrcit republicà. La
vella factoria, no contempla la conservació de cap
reconstrucció de les xarxes i instal·lacions ferroviàries
element del conjunt.
52
Torre de refrigeració de la Factoria Elcano a Manises.
La principal empresa siderúrgica va ser la
Compañía Siderúrgica del Mediterráneo, fundada el
1917 pels bascos Ramón de la Sota i Eduardo Aznar,
ubicada a Sagunt a partir de les instal·lacions de
tractament i embarcament de ferro que en la primera dècada del segle
XX
havia construït la Compañía
Minera Sierra Menera. Les instal·lacions van ser dissenyades per l’enginyer nord-americà Frank C.
Roberts, amb grans expectatives i importants inversions. La planta va iniciar la seua producció al gener
de 1923, però la crisi de 1929 va provocar la seua
pràctica paralització en 1932, i es va reactivar durant
la guerra civil per a abastir de material bèl·lic l’exèrcit republicà. Acabada la guerra, l’empresa va ser
intervinguda per l’Estat i el 1940 passà a formar part
d’Altos Hornos de Vizcaya, que en 1972 canviarà el
seu nom pel d’Altos Hornos del Mediterráneo. A
partir de 1954 incrementarà ostensiblement la seua
producció en relació al desenvolupament econòmic
del país, augmentant en paral·lel el nucli de pobla-
nen perfectament a l’estructura tipus per a la fabrica-
ció nascut amb la indústria: el Port de Sagunt. El
ció de material naval pesat: oficines, sala de gàlibs,
1984, l’empresa va tancar definitivament. Bona part
naus de fabricació i muntatge, magatzems, grades,
del complex productiu va ser desmantellat, i sols van
tallers, grues, xarxa de ferrocarril per al transport de
quedar en peu l’alt forn número 2, recentment res-
materials, molls d’armament, etc. Durant la guerra
taurat, i un conjunt de les primeres naus que es van
civil es dedicaren a la producció d’armament i carros
construir. A més, en quedaren en peu algunes parts,
de combat, per la qual cosa va ser considerada objec-
com ara l’economat, l’església, l’escola d’aprenents,
tiu militar i patí nombrosos bombardejos que van
els habitatges obrers i un conjunt que respon als
causar danys importants. Després del conflicte les
plantejaments de ciutat jardí amb cases per a direc-
drassanes foren reconstruïdes i ampliades. Es va
tius, conegut amb el nom de la Gerència, sobre les
construir la Grada IV, el moll de l’Armament amb els
quals encara no s’ha decidit quin serà el seu futur.
seus tallers auxiliars, les noves naus de maquinària,
Al port de València es funda el 1924 la Unión
caldereria del ferro, magatzems, dos cossos al nord
Naval de Levante, companyia creada a partir de la
per a l’edifici de les oficines, l’escola d’aprenents,
fusió de Talleres Gómez, Astilleros de Tarragona i
economat i menjadors per a obrers. L’estètica, no cal
Talleres Nueva Vulcano. Aquestes drassanes respo-
dir que és bàsicament funcionalista i que són els
53
enginyers de l’empresa els que s’encarreguen tant
El paper
dels elements pròpiament de construcció naval com
La indústria paperera demanda una gran quantitat
dels de caire més arquitectònic. L’estat de conserva-
d’aigua que s’empra en el procés de blanquejat,
ció és molt bo, llevat de la gran sala de gàlibs, que ha
per la qual cosa es localitza prop del caixer de rius
estat compartimentada per a desenvolupar oficines.
o séquies. Durant l’edat moderna es troba molt dis-
L’última de les grans indústries siderúrgiques
persa, però des de finals del segle
XIX,
quan s’inicia
valencianes va ser l’Empresa Nacional Elcano, creada
la mecanització de la producció comença un procés
per l’Estat l’any 1940 per a la fabricació de motors de
de concentració en el riu Alcoi en detriment d’al-
grans vaixells per a la marina mercant, amb la finali-
tres nuclis paperers que no es modernitzaren, i
tat de recompondre la flota espanyola, una part
queden sols fora d’aquell àmbit Xèrica, Alboraig,
important de la qual havia estat feta malbé durant la
Requena i Bunyol, d’entre els quals destaca aquest
guerra civil. Es localitza sobre la ratlla que separa els
últim. Al contrari, a les primeries del segle
termes de Manises i Quart de Poblet. El conjunt s’es-
comencen a multiplicar-se les fàbriques de paper
tructura seguint el model tipològic on els diferents
en la conca del riu Alcoi i apareixen, a més d’Alcoi,
pavellons es disposen a partir d’uns eixos principals.
noves fàbriques a l’Alqueria d’Asnar i Cocentaina,
Els diferents tallers, que adopten la tipologia de nau
que ja gaudia d’un bon nombre de molins paperers
diàfana, ubicats en la meitat interior del recinte, es
de tradició artesanal, Muro, Potries, Banyeres de
comuniquen per transbordadors sobre raïls. Cada
Mariola i Vilallonga. A aquesta llista cal afegir
nau disposa de diferents grues pont per a facilitar el
Ontinyent, on el 1932 es funda la Papelera San
procés de producció. Com és habitual en el model de
Jorge, que produirà paper corrent i cartonatges a
factoria concebuda amb un caràcter paternalista, es
base de kraft i pasta d’arròs. El principal intent de
va construir un grup de cases destinades a diverses
consolidar la indústria es va fer amb la creació el
categories laborals de l’empresa, que van des dels
1934 de Papeleras Reunidas, amb seu a Alcoi, que
enginyers, amb dues plantes i jardí, a les dels obrers
va aglutinar la producció i comercialització de set
que es desenvolupen en planta baixa i es caracterit-
fàbriques de diverses localitats, i va cessar en la
zen per la seua austeritat decorativa. El conjunt d’e-
seua activitat el 1986.
XX
dificacions es concep amb una arquitectura historicista de caràcter eclèctic, que entronca amb el corrent
El tèxtil
arquitectònic propugnat pel règim franquista de pos-
La indústria tèxtil parteix de la tradició artesanal
tguerra, tot i que evoca d’una manera llunyana en
sedera, de la qual deriven les primeres indústries,
alguns aspectes l’estètica decó. Després d’afrontar
com ara la Batifora a València (1837) o la Lombard a
diversos processos de reconversió, l’empresa ha tan-
Almoines (1848). Aquestes matèries van ser substi-
cat recentment les seues portes i a hores d’ara es pre-
tuïdes per la llana i el cotó, amb les quals comença
veu un projecte urbanístic que deixa al marge qual-
el veritable enlairament industrial del tèxtil, que se
sevol plantejament de conservació del conjunt.
centra a les comarques de l’Alcoià i el Comtat, on
54
Fábrica de Seda Lombard a Almoines
trobem les primeres fàbriques des de mitjan segle XIX
d’una important tradició artesanal de tipus familiar
situades al costat de rius i barrancs per aprofitar l’e-
de fabricació d’espardenyes de cànem, una produc-
nergia hidràulica per a moure els seus enginys. El
ció que amb el temps va a anar concentrant-se i
tipus més utilitzat per aquest sector és la fàbrica de
industrialitzant-se, amb la introducció de noves
pisos. En moltes d’elles, com ara a la fàbrica
maquinàries i la creació d’espais de treball a les
Lombard d’Almoines, es pot apreciar l’evolució en
naus industrials.
les diferents fonts d’energia utilitzades: la hidràulica,
el vapor, el petroli i l’electricitat.
A la Vall d’Uixó va sorgir un altre nucli industrial
a partir de l’empresa fundada per Silvestre Segarra el
1913, que es va dedicar pràcticament en exclusiva a
El calcer
produir el calcer per a l’Exèrcit, i va arribar a ocupar
La indústria del calcer s’ha concentrat especialment
més de quatre mil treballadors. Hi disposava de colò-
a la Vall del Vinalopó, amb centres importants, com
nia obrera, economat, hospital, menjadors comuni-
ara Elx i Elda, i d’altres menors, com Asp, Monòver,
taris, i tenia la seua pròpia fàbrica d’electricitat,
Petrer, Sax i Villena, i un poc allunyat d’aquesta
cartó i puntes metàl·liques. Després del tancament
àrea el de Cocentaina. Aquesta indústria parteix
de l’empresa el 1992, les naus han estat fracciona-
55
des i venudes en diverses participacions, i s’ha con-
tura d’inspiració modernista la fàbrica de Nolla a
servat en bon estat la colònia obrera, on les vivendes
Meliana, fundada el 1862 per Miquel Nolla i Bruixet,
van ser adquirides pels treballadors.
que va exportar els seus famosos productes a bona
part dels països europeus i a Amèrica.
Però un dels materials més relacionats amb l’ar-
Materials de construcció
Abans de la industrialització, els rajolars concebien
quitectura industrial és el ciment. La seua introduc-
la seua producció a escala local, que es veia limita-
ció en l’arquitectura a gran escala comença ben
da per la capacitat dels forns moruns. La introduc-
entrat el segle
ció del forn Hoffmann a la primeria del segle
XX,
per la qual cosa, les primeres
fa
fàbriques començaren a funcionar a finals de la
que es multiplique la capacitat de producció dels
dècada dels anys vint per a suplantar les importa-
rajolars d’acord amb la creixent demanda de les
cions franceses. Aquesta indústria es troba molt
grans poblacions, al voltant de les quals se situen
localitzada i concentrada en grans companyies,
els rajolars, sempre prop dels terrers que serveixen
entre els quals destaquen Valenciana de Cementos,
de matèria primera i dels cursos d’aigua necessaris
amb factories a Sant Vicent del Raspeig i Bunyol, i
en el procés de producció. Així, a València hi havia
Cementos Asland a Sagunt. Aquestes continuen
rajolars a quasi tots els pobles del voltant, però
encara el seu funcionament, tot i que han passat a
sobretot a Alfara del Patriarca i Aldaia. Llevat del cas
mans de multinacionals. Es tracta d’indústries espe-
de Paiporta on una part de l’antic rajolar de Bauset
cialment molestes, per la qual cosa han hagut de
ha estat rehabilitat com a museu etnològic (Sanz,
tancar les factories situades prop dels nuclis urbans,
2000), la resta s’han enderrocat pràcticament tots,
com ara Cementos Túria a Burjassot i Cementos
i en el millor dels casos sols en queden els fumerals
Peyland a Riba-roja de Túria. Els seus edificis han
com a únics testimonis de la seua presència.
estat completament enderrocats per a l’aprofita-
XX
Pel que fa a la ceràmica decorativa i arquitectò-
ment urbanístic dels seus solars.
nica, l’higienisme i el creixement urbà contribueixen
a l’increment de la seua difusió i demanda a partir
1.4. L’altra industrialització: les transformacions
de les primeres dècades del segle
en l’espai agrari i el seu patrimoni
XX,
la qual cosa
repercuteix en el desenvolupament industrial del
Una bona part de les inversions de la burgesia valen-
sector que se centra en aquells nuclis que ja gaudien
ciana durant la segona meitat del segle XIX va recau-
d’una tradició artesanal secular, com ara l’Alcora,
re en el sector primari. Les desamortitzacions havien
Onda, Manises o València, on destaca per la seua
alliberat les terres en mans mortes. Moltes d’aques-
arquitectura la fàbrica de la Ceramo, d’estil neoàrab
tes propietats adquirides per la burgesia conforma-
que es troba en un complet estat d’abandó. Però la
rien la base patrimonial necessària per a plantejar les
industrialització aporta també nous materials, com
seues inversions en el marc d’una nova agricultura
ara els paviments de rajols hidràulics i de mosaic de
comercial destinada majoritàriament a l’exportació.
Nolla. En aquest sector destaca per la seua arquitec-
Això va significar la irrupció amb força de la burge-
56
Antic magatzem de taronja de Peris Puig a Alzira, rehabilitat com a saló de banquets.
sia en el grup de terratinents, que durant l’Antic
situades entre la plana de Castelló i el Marquesat de
Règim havia estat encapçalat per l’església i la
Dénia; i la vinya, als secans de l’interior valencià.
noblesa. Però aquesta va introduir canvis novedosos
Ambdós cultius, sobretot la vinya, ja gaudien d’una
substancials en l’explotació de les seues propietats,
important tradició històrica, però la consolidació
tot aportant una mentalitat pròpia del món empre-
d’unes infraestructures de transport adequades obri-
sarial —comptabilitat, finançament, capitalització
rà les portes a un ampli mercat internacional que
d’inversions— i una gestió directa amb personal
n’afavorirà la producció i el comerç a gran escala.
assalariat, les quals no estan renyides amb el prestigi social que buscava la burgesia amb la tinença de
Al llarg del segle
les propietats rústiques.
Dos són els cultius comercials que a partir de la
segona meitat del segle
Els paisatges dels horts de tarongers
XX
el taronger ha esdevingut un
monocultiu en les comarques litorals. La seua
començaren a transfor-
expansió parteix del perfeccionament de les estruc-
mar la imatge del paisatge rural valencià: la taronja,
tures i tècniques històricament arrelades en la cul-
en les comarques costaneres del golf de València
tura hidràulica valenciana, a les quals s’afegiran els
XIX
57
nous enginys, com ara la màquina de vapor, les
fer referència a la Bodega Redonda d’Utiel, que
bombes de pistó, les canalitzacions de ferro colat,
adopta planta redona, amb els dipòsits de fermen-
etc. Amb el taronger es relacionen certes tipologies
tació de fàbrica coberts amb volta tapiada, adossats
arquitectòniques especialitzades, com ara el motor
al mur perimetral formant un anell, deixant l’espai
de reg, el magatzem de taronja, i tota una sèrie
central per a l’elaboració del vi. Tot el conjunt es
d’indústries auxiliars relacionades amb la comercia-
cobreix amb una estructura de fusta i ferro. Ha estat
lització citrícola, com ara les serradores mecàni-
rehabilitada com a seu de la Denominació d’Orígen
ques i fusteries per a la preparació de caixes,
Utiel-Requena, on la rotonda del celler s’ha dedicat
impremtes per a la confecció de paper per al seu
a museu del vi.
envasat, etc. Totes elles recorren a la tipologia de
El port de València esdevé la principal porta d’ei-
nau industrial, que facilita un espai diàfan on es
xida dels vins valencians, per la qual cosa al Grau hi
col·loquen les diverses maquinàries necessàries per
havia un bon nombre de cellers de firmes exporta-
a desenvolupar cada activitat. Destaquen pel seu
dores. Adoptaven la tipologia de nau, on s’emma-
interés arquitectònic els magatzems de Ribera a
gatzemava el vi en dipòsits de fàbrica abans de pro-
Carcaixent i el de Peris Puig a Alzira, tot i que es
cedir a la seua l’exportació. Durant les dues últimes
tracta d’exemples rellevants dins un panorama on
dècades han sucumbit tots davant l’especulació
predomina una arquitectura sòbria i funcionalista
urbanística, i en queda tan sols com a testimoni el
(Doménech, 1991).
cos d’oficines de Vinos Garrigós, que recorre a un
llenguatge neomedieval relacionat amb l’estil de
Els paisatges de la vinya
l’arquitecte valencià Manuel Cortina.
El cultiu de la vinya a gran escala explica la necessi-
També a les zones productores sorgeixen indús-
tat de passar dels petits cellers individuals als grans
tries auxiliars relacionades amb el vi, dedicades a la
cellers cooperatius i privats on el raïm, després d’un
fabricació i reparació de tonells i carros per al trans-
procés de premsat i fermentació es transforma en vi
port a curta distancia de bótes i bocois.
per a ser destinat al consum interior o a l’exportació. La introducció del ferro en l’arquitectura per-
La indústria química per a la producció d’ímputs
met que la nau siga l’estructura que millor s’adapte
L’agricultura comercial basa els seus rendiments en
a les necessitats de la producció, i dins d’ella se
la introducció d’adobs minerals, que trencaven el
situen els trulls, les premses i els dipòsits de fermen-
dèficit històric d’aquestes matèries que arrossegava
tació. En general totes elles presenten una arquitec-
l’agricultura valenciana, ja que fins a l’antic règim
tura bastant sòbria. Destaquen pel seu llenguatge
la fertilització es basava fonamentalment en adobs
eclèctic els cellers privats de Torre Oria (1989) i Casa
orgànics. En aquest procés la classe burgesa va
Nueva de Oria (1907) a Requena (Besó, 2003) i els
jugar un paper important i van destacar per la seua
cooperatius d’Utiel i Torís amb una arquitectura ins-
activitat figures com Polo de Bernabé, o institu-
pirada en l’estètica decó. Per la seua peculiaritat cal
cions com la Reial Societat Econòmica d’Amics del
58
País i la Reial Societat Valenciana d’Agricultura.
les sèquies. La instal·lació de motors va possibilitar
Amb això apareixen les grans instal·lacions relacio-
la introducció de noves tecnologies que repercutie-
nades amb la importació de matèries primes per als
ren en una millora en el procés i en la productivitat.
adobs, entre les quals sobreixen les de la firma
Entre els molins fariners cal destacar el d’Alfara del
Cross junt als ports de València i Alacant. Com que
Patriarca situat junt a la Séquia de Montcada, el
es tracta d’una indústria química, les seues arqui-
Molí de Ferrando a Paterna, en procés de rehabilita-
tectures es caracteritzen per l’absència d’elements
ció com a hotel, la fàbrica d’Harinas Belenguer i
estructurals de ferro, material que està més expo-
Harineras Levantinas a València, i entre els arrossers
sat a la corrosió. De l’antiga factoria de València
el Molí Nou d’Albalat de la Ribera i el Molí
s’han protegit un interessant conjunt de naus de
d’Umbert al barri del Cabanyal de València, que ha
fusta, que han anat progressivament deteriorant-se
estat rehabilitat amb molt bon criteri com a Museu
per la seua falta de conservació, axí com una gran
de l’Arròs, on es mostra tota la maquinària restau-
nau coberta amb volta de formigó armat sobre la
rada en funcionament.
qual s’ha projectat la seua rehabilitació com a temple per al culte religiós.
Altres indústries relacionades amb el sector primari són les conserveres. Desgraciadament als
Altres vegades sorgeixen magatzems de distri-
pobles inventariats sols s’han conservat en el millor
bució ubicats en àmplies naus industrials, com ara el
dels casos els antics fumerals, com és el cas dels de
de Campos Crespo, obra de l’arquitecte Demetri
la fàbrica de Conserves Oria-Pelayo d’Alzira i de la
Ribes, que presenta la característica façana amb tes-
Torrentina a Torrent.
tera graonada amb pilastres, o el conjunt de grans
naus de la fàbrica d’adobs nitrogenats que hi ha al
1.5. La nova imatge de la ciutat: els equipa-
Grau de València.
ments tècnics i col·lectius
El creixement de les ciutats amb la industrialització
va provocar problemes de salubritat, davant els
Les indústries agroalimentàries
quals l’higienisme va plantejar solucions, propiciant
Dins aquest apartat no podem deixar de banda les
la difusió de noves tipologies i obres públiques per a
farineres i els molins d’arròs. Arquitectònicament
garantir la qualitat de vida dels seus habitants.
ambdós recorren a la tipologia de fàbrica de pisos,
i es diferencien fonamentalment en la tecnologia
Les xarxes de subministrament d’aigües potables
emprada, ja que l’objectiu de les farineres és la
Durant l’Antic Règim les persones obtenien l’aigua
molta del grà per a obtindre la farina, mentre que
de les fonts públiques, brolladors, pous, séquies o
la finalitat dels molins arrossers és el descorfat i
cisternes que s’omplien de les sèquies. Un bon
blanquejat del gra. Moltes d’aquestes instal·lacions
exemple són les grans cisternes públiques que es
començaren com a molins hidràulics, per la qual
construeixen al segle
cosa encara conserven el seu emplaçament junt a
timent d’aigua els mesos d’estiu a Vilamarxant,
XVII
i
XVIII
per a garantir l’abas-
59
Antic molí d’Umbert a València, rehabilitat com a museu de l’arrós.
Riba-roja de Túria, Paterna, Quart de Poblet i Aldaia,
metres de conduccions subterrànies. Les obres
relacionades amb la xarxa de séquies del Túria. Són
d’enginyeria més destacades d’aquesta xarxa són
dipòsits subterranis de parets de morter de calç i
els filtres, a prop del nucli urbà de Manises, dos
volta de mig canó que es basen en models d’aljubs
dipòsits coberts, un situat vora Quart de Poblet i
islàmics, motiu pel qual erròniament en alguns casos
l’altre a l’entrada de València vora Mislata. De tota
se’ls atribueix un origen medieval.
aquesta xarxa, la presa i les instal·lacions per a la
La primera gran xarxa pública de distribució
captació d’aigua construïdes a la primeria del segle
d’aigua que entra en servei al País Valencià és la de
XX
València, inaugurada el 1850 en base al projecte
conduccions, dipòsits, etc.— han quedat fora de
dels enginyers Ildefons Cerdà i L. Marchessaux.
servei, tot i que encara es conserven amb diferent
Capta les aigües del riu Túria a l’assut de la Presa
sort. Els filtres de Manises han patit una intervenció
(Manises), des d’on arriba el cabal a la ciutat de
no massa afortunada en convertir-los en parc públic
València després de recórrer quasi vint-i-cinc quilò-
i sala d’exposicions, mentre que el dipòsit d’aigües
60
encara continuen en ús. La resta —respiralls,
Antics dipòsits d’aigua potable de Carlet.
potables de València ha estat obert al públic en ser
construïts en formigó armat i coberts per una volta
rehabilitat d’una manera prou respectuosa com a
de canó, decorats amb elements historicistes neoà-
seu del museu d’història de la ciutat (Aguilar, 2004,
rabs. Van ser construïts amb el patrocini de la Caixa
183-192).
de Carlet cap al 1927. Tot i trobar-se sense ús, han
Com hem vist, a les xarxes d’aigua potable pre-
estat recentment restaurats.
cissen sempre d’almenys un dipòsit regulador,
En les poblacions situades sobre terrenys plans
situat a una altura major que la dels llocs de con-
cal recórrer a dipòsits elevats. Els més antics es cons-
sum per tal de garantir una suficient d’eixida del
truïen sobre torres de planta circular, amb parets de
fluid. Per això en aquelles zones on la topografia
maçoneria i filades de rajola, com és el cas del dipò-
ho permet s’assenten directament sobre el terreny
sit de la Pobla Llarga (situat al terme de Carcaixent)
en llocs elevats. Adopten formes quadrades o rec-
i el de Carcaixent. La progressiva generalització del
tangulars i es construeixen, primer amb estructures
formigó armat fa que a partir de la dècada dels anys
mixtes de formigó i maçoneria amb morter de calç
1930 es recórrega exclusivament a aquest material,
i coberta de voltes de rajola construïdes en paral·lel
la qual cosa permet aconseguir una major alçada
—Vilamarxant i Sueca (situat al terme de
recorrent a estructures més lleugeres. Molts dels que
Corbera)—, i després totalment en formigó. Els
han quedat fora d’ús han estat enderrocats —Albal,
dipòsits d’aigua potable de Carlet constitueixen un
Alaquàs— o han estat restaurats reinterpretant-los
exemple atípic per la seua tipologia, però que
des d’un punt de vista artístic —Aldaia, Picanya—.
convé destacar pel seu interés arquitectònic. Es
Aquestes tipologies de dipòsit-torre també les tro-
tracta de dos dipòsits circulars units per la caseta
bem als complexos fabrils per tal de garantir la seua
que tanca els mecanismes reguladors, totalment
pròpia demanda.
61
Però en la major part de les poblacions valencia-
Els safareigs
Són uns espais públics que esdevingueren llocs de
nes els escorxadors eren construccions senzilles, per
sociabilitat femenina dins el marc d’una societat en
la qual cosa en molts casos han estat enderrocats
procés d’industrialització. L’aparició dels safareigs
com a conseqüència de la seua absorció pel creixe-
públics als municipis valencians s’incia en el darrer
ment urbà. Però alguns dels exemples més destacats
terç del segle
arquitectònicament han estat rehabilitats per a
XIX,
i es va generalitzar durant les priEn els anys cinquanta i
diversos usos públics, com ara el d’Alberic, el de
seixanta no es considerava el seu valor patrimonial,
Bétera i el d’Alboraia. El de Benifaió ha estat restau-
per la qual cosa en molts casos, en quedar fora d’ús,
rat per a adaptar el seu funcionament com a escor-
van ser enderrocats. Però a partir dels anys huitanta
xador a la normativa sanitària actual.
meres dècades del segle
XX.
van començare a ser revaloritzats en reconéixer-se
els seus valors culturals. Encara que a penes s’utilit-
Els mercats
zen, alguns han estat restaurats amb molt bon crite-
La seua implantació es generalitza a la primeria del
ri. Podem referir-nos, entre d’altres, als safareigs de
segle
Vilamarxant i de Benifaió.
una aposta decidida per l’arquitectura del ferro en
XX
en les grans ciutats valencianes. Gràcies a
les seues estructures s’aconsegueixen espais diàfans
Els escorxadors
per allotjar les parades de venda. A València desta-
Representen una tipologia pròpia de la ciutat indus-
quen els mercats de Colom (1916), obra de
trial, ja que abans el ramat se sacrificava en l’inte-
Francisco Mora, i el Central (1914-1928), projectat
rior de les ciutats, amb els consegüents problemes
pels arquitectes catalans Francisco Guardia i
sanitaris que això representava. Solen estar prop
Alexandre Soler. Els dos han estat declarats Bé
d’un curs d’aigua per tal de vessar-hi la sang i
d’Interés Cultural i recentment restaurats. El Mercat
poder disposar d’aigua per al rentat dels animals
d’Abastos de València (1940-1948), projectat per
una vegada esquarterats. Responen a una arquitec-
Javier Goerlich, va marcar una nova fita en l’evolució
tura funcional que empra com a tipologia bàsica la
tipològica, ja que recorre a estructures de formigó
nau, i es caracteritzen per tindre finestres amb mar-
armat, i en el seu moment fou un dels mercats més
quesines de ferro per a facilitar l’adequada ventila-
moderns d’Europa.
ció del seu interior. L’Escorxador Municipal de
El desenvolupament econòmic assolit per l’agri-
València és el conjunt més important, per les seues
cultura comercial als pobles de la Ribera es reflecteix
dimensions, nombre i especialització de les
en la construcció d’interessants mercats durant el
instal·lacions. Va ser dissenyat per l’arquitecte Lluís
primer terç del segle
Ferreres i construït el 1902, seguint els paràmetres
(1904), Benifaió (1929), Carlet (1930) i Carcaixent
de l’arquitectura de rajola sorgida a Espanya al
(1932-1934).
darrer terç del segle
XIX.
El 2003 va ser rehabilitat
com a complex cultural i esportiu.
62
XX,
destacant els d’Alginet
Antic escorxador municipal de València, rehabilitat com a centre cultural i esportiu.
Les escoles
tilació dels seus espais, amb pavellons separats per a
Durant l’Antic Règim, la funció docent bàsica havia
xiquets i xiquetes i patis amplis per a l’esplai.
estat encomanada quasi exclusivament als ordes reli-
A partir dels anys vint les noves construccions ja
giosos. Des de la dissolució del règim senyorial
es generalitzen per tot arreu del País Valencià, inten-
l’Estat assumeix l’obligació de la formació bàsica i
sificant-se especialment durant el període de la
apareixen escoles en la major part de les poblacions.
Segona República. D’entre els edificis que fins ara
En principi no gaudien d’una tipologia arquitectòni-
s’han inventariat destaquem les escoles de Llíria i les
ca pròpia sinó que es localitzaren en dependències
de Paterna, o el grup escolar Cervantes de València,
municipals o en edificis que havien quedat desafec-
que responen a una tipologia de dos pavellons, l’un
tats del procés desamortitzador. A partir de la crea-
per a xiquets i l’altre per a xiquetes. Exemples signi-
ció del Ministeri d’Instrucció Pública l’any 1900
ficatius per la seua modernitat tipològica basada en
començaren a construir-se en aquelles localitats més
models aleshores prou difosos a Europa són el Parc
poblades els primers grups escolars, amb unes ade-
Escolar de Carlet, construït per la seua caixa d’estal-
quades condicions higièniques de lluminositat i ven-
vis el 1926, i el Parc Escolar Navarro Daràs de
63
Carcaixent, projectat per l’arquitecte Francisco Mora
2. El patrimoni industrial com a concepte: de
i construït el 1932. Ambdós conjunts es caracterit-
l’àmbit acadèmic a la societat civil
zen per presentar unitats docents ubicades en pave-
La valoració dels testimonis materials i immaterials
llons independents construïts sobre un gran parc-
de la industrialització com a patrimoni cultural es fa
jardí que permet tant l’esbargiment de l’alumnat
efectiva a Anglaterra després de la Segona Guerra
com les bones condicions higièniques de lluminosi-
Mundial. Com sol ser habitual, aquestes noves
tat i ventilació a l’interior de les aules.
incorporacions al concepte de patrimoni cultural
Aquests edificis no gaudien de cap valor patri-
tenen origen, en la majoria dels casos, en els àmbits
monial en els anys seixanta i setanta, motiu pel qual,
erudits o acadèmics, i ha de passar un cert temps
amb l’important increment demogràfic de moltes
fins que són assimilades per la societat, que és qui
poblacions valencianes, varen patir nombroses muti-
en definitiva, amb la seua estimació, les apropia i les
lacions, afegits de noves construccions o fins i tot
revaloritza com a tals.
destruccions per a donar pas a edificis més capaços
i moderns. A la dècada dels anys vuitanta s’hi pro-
2.1 L’Associació Valenciana d’Arqueologia
dueix un canvi de tendència quan comencen a valo-
Industrial
rar-se arquitectònicament els edificis escolars, i es
Al País Valencià la primera iniciativa per a l’estudi i
respecten els seus valors patrimonials a l’hora de
posada en valor del patrimoni industrial es forja amb
procedir a la seua necessària modernització per tal
l’Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial, crea-
d’adaptar-los a les necessitats docents actuals.
da l’any 1988 per un grup de llicenciats procedents
de diverses disciplines relacionades amb el patrimoni i
La imatge de l’arquitectura d’empresa
que ja gaudien d’un ampli bagatge en la matèria, per-
Dins l’àmbit urbà, el sector financer valencià ha creat
tanyents molts d’ells als àmbits acadèmics universita-
la seua arquitectura d’empresa, on destaquem els
ris, amb la finalitat d’inventariar, estudiar i donar a
casos de la Caixa d’Estalvis de València i el Banc de
conéixer el patrimoni industrial valencià, la qual va
València, que a partir dels anys trenta van dissenyar
funcionar activament fins a la meitat de la dècada
diversos models d’edificis en relació amb la impor-
dels noranta. Tot i aquest curt període de temps, la
tància de la població on havien de construir-se. En la
seua activitat va ser molt intensa i l’any 1990 va orga-
planta baixa s’ubicava l’oficina, mentre que els pisos
nitzar el Primer Congrés d’Arqueologia Industrial del
es destinaven a habitatges per al directori i els
País Valencià a Alcoi, i el 1994 el segon a Sagunt.
empleats. Es caracteritzen pel recurs a un llenguatge
També va començar, per encàrrec de la
historicista molt barroquitzant, propi dels anys de la
Generalitat Valenciana, la realització de l’inventari
postguerra civil. Molts d’ells es troben inclosos als
de patrimoni industrial de tota la Comunitat
catàlegs dels plans generals d’ordenació urbana de
Valenciana, que per falta de finançament es mate-
les poblacions on es localitzen.
rialitzà només en alguns pobles de la Ribera Baixa i
de l’Alcoià.
64
Amb tot, potser l’activitat més significativa de
l’Associació va ser la realització de l’Enciclopedia
valenciana de arqueología industrial, dirigida per
Manuel Cerdà i Mario Garcia Bonafé, que va comptar amb una àmplia plantilla de col·laboradors i que
va fer-se inspirant-se en altres experiències semblants dutes a terme a l’estranger.
—Difondre la història de les obres públiques i el
patrimoni de l’enginyeria civil.
—Elaborar informes tècnics per a la protecció i la
posada en valor del patrimoni històric.
—Mantenir una activitat docent.
Al llarg de quatre anys de funcionament, la seua
activitat ha estat molt intensa i s’ha materialitzat,
entre d’altres coses, en la creació del museu virtual
2.2. L’arqueologia industrial dins l’àmbit acadèmic
del transport i el territori5 com a bestreta del que serà
La introducció d’aquesta disciplina als àmbits acadè-
el museu ubicat en els antics tallers i el centre de
mics està estretament lligada a la Universitat de
rodatge de l’estació del Nord de València, la institució
València i a la tasca docent de la doctora Inmaculada
dels premis d’investigació Demetri Ribes (quatre con-
Aguilar. Des dels anys noranta va començar a impar-
vocatòries), la redacció d’informes i dictàmens tècnics
tir cursos relacionats amb les diverses vessants del
sobre béns culturals pertanyents al patrimoni indus-
patrimoni industrial dins del programa de tercer cicle
trial, l’organització de diverses jornades tècniques,
d’Història de l’Art. I finalment el pla d’estudis de la
realització i col·laboració en exposicions, la publicació
Llicenciatura d’Història de l’Art de la Universitat de
de diverses monografies, i la docència en diversos
València de l’any 2000 incorpora en cinqué curs l’as-
àmbits acadèmics, com ara cursos d’extensió univer-
signatura Arqueologia Industrial, i és l’única univer-
sitària i programes de postgrau de la Universitat de
sitat valenciana on s’imparteix aquesta matèria.
València i d’altres universitats espanyoles.
A més, al novembre del 2003 es crea la Càtedra
Demetri Ribes UVEG-FGV, com a resultat d’un con-
2.3. Patrimoni industrial i societat civil
veni signat entre la Conselleria d’Infraestructures i
Tots aquests esforços fets des del món institucional i
Transport de la Generalitat Valenciana, i la
acadèmic per l’estudi i difusió del patrimoni indus-
Universitat de València, i es nomena com a respon-
trial van impregnant a poc a poc la societat civil, la
sable tècnic la professora Inmaculada Aguilar. Els
qual cada vegada és més conscient de la necessitat
seus objectius són:
de preservar-ne els vestigis materials més impor-
—La creació d’un museu valencià del transport i
del territori.
tants. Tot i que el camí recorregut és important,
encara queden anys de treball de totes les institu-
—Realitzar estudis i recerques sobre la Història
cions implicades en el patrimoni industrial per a
del Transport, les Obres Públiques i l’Ordenació
ampliar i consolidar aquesta tasca de conscienciació
Territorial de la Comunitat Valenciana.
social per a la conservació, defensa i posada en valor
—Projectar i coordinar activitats culturals.
dels béns que l’integren.
5 http://www.museodeltransporte.com
65
El primer moviment amb un ressò bastant ampli
Macosa a València, on després d’anys d’abandó i
va sorgir cap a l’any 1995 amb la creació de la
d’ocupació consentida de persones marginals ha
Comissió Ciutadana per a la Defensa de la
derivat cap a una situació insostenible, per la qual
Gerència,6 amb la finalitat de protegir i donar un ús
cosa les associacions de veïns en demanen com a
públic al conjunt d’edificis de la Gerència d’Altos
eixida immediata l’enderrocament, en compte d’exi-
Hornos del Mediterráneo, que després del tanca-
gir a les administracions, en primer lloc, el compli-
ment i desmantellament de l’empresa eren una de
ment de les seues obligacions en matèria de patri-
les poques parts del conjunt que encara es trobaven
moni, salut pública i seguretat ciutadana, i tot seguit
en un bon estat de conservació i es veien amenaça-
obrir un debat sobre la conveniència o no de conser-
des per diversos projectes urbanístics.
var el conjunt.
Posteriorment, l’amenaça dels plans urbanístics
de l’Ajuntament de València sobre l’antiga fàbrica
2.4. Les aportacions dels col·legis d’enginyers
de Tabacalera va ser el motiu del sorgiment, l’any
Una part del patrimoni de la societat industrial ha
2005, de la plataforma Salvem Tabacalera, amb la
estat projectat per enginyers, professió que sorgeix
finalitat de reivindicar la conservació íntegra d’a-
per a donar respostes a les necessitats productives,
quest conjunt industrial, que no ha trobat cap res-
d’infraestructures o d’equipaments que demandava
posta de les administracions implicades.
la industrialització. Per això recentment els col·legis
7
L’amenaça de destrucció de complexos indus-
d’enginyers han plantejat diverses activitats amb la
trials que es consideren importants pel seu valor
finalitat de reivindicar i difondre el valor patrimonial
arquitectònic o sentimental, en tractar-se de facto-
del conjunt de béns que els seus avantpassats en la
ries que han estat molt arrelades a la vida quotidia-
professió van produir. La primera iniciativa és el
na de les poblacions on es localitzen, ha fet sorgir en
Congrés sobre Patrimoni Històric de la Ingenieria
alguns casos moviments ciutadans més o menys
Civil en la Comunitat Valenciana, organitzat l’any
organitzats, dels quals destaquem el que reivindica-
2003 pel Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i
va la conservació de la fàbrica Feycu de Xirivella, tot
Ports de la Comunitat Valenciana. Posteriorment
comptant amb el suport del Col·legi d’Arquitectes
l’any 2007 el Col·legi Oficial d’Enginyers Superiors
de València, finalment assolada el 2003, i la defensa
Industrials de la Comunitat Valenciana va organitzar
de la fàbrica de mantes Paduana d’Ontinyent, que
l’exposició Dos siglos de industrialización en la
acabà també sent enderrocada el 2006.
Comunidad Valenciana, que es va plantejar com un
Però lamentablement, altres vegades la societat
recorregut pels diferents sectors productius de la
civil cau en el parany de les administracions implica-
industrialització valenciana, fruit de la qual ha estat
des i és ella mateixa qui reivindica l’enderrocament
la publicació d’un interessant catàleg (DDAA,
dels béns. Un cas significatiu és el de la factoria
2007a).
6 http://www.gerenciapublica.org 7 http://www.salvemtabacalera.org
66
3. La gestió del patrimoni industrial des de les
difondre els testimonis materials i immaterials de la cul-
administracions públiques
tura popular valenciana, centrant-se sobretot en l’èpo-
L’article 46 de la Constitució Espanyola de 1978 atri-
ca preindustrial. D’acord amb els nous plantejaments,
bueix als poders públics les competències per a
el 1996 es crea la Unitat de Patrimoni Industrial, al cap-
garantir la conservació i difusió del patrimoni cultural.
davant de la qual figura des d’aleshores Manuel Cerdà.
El títol VIII reconeix l’autonomia dels municipis i les
Entre les activitats més destacades figura una sèrie de
comunitats autònomes per a gestionar les competèn-
campanyes de prospecció dutes a terme entre els anys
cies que li són atribuïdes, entre les quals es troben les
1999 i 2004 en edificis fabrils del Molinar i el Barxell, a
que afecten als béns integrants del patrimoni cultural.
Alcoi, tot aplicant el mètode arqueològic industrial.
Actualment, els seu treball se centra en l’estudi de la
3.1.
El
patrimoni
industrial
des
de
cultura material de la industrialització, els resultats del
l’Administració Local
qual es plasmaran en la creació d’un museu virtual de
L’Administració Local, per mitjà de les atribucions
la cultura material de la industrialització.
atorgades per la legislació urbanística, té competències per a la gestió del patrimoni cultural immoble
3.2. El patrimoni industrial des de
situat dins l’àmbit del seu terme municipal. Així, a la
l’Administració Autonòmica
primeria dels anys vuitanta molts municipis valen-
L’any 1989, la Generalitat Valenciana assumeix per
cians elaboren la seua planificació urbanística i els
transferència de l’Administració Estatal les compe-
arquitectes que redacten els inventaris de patrimoni
tències en matèria de patrimoni cultural. La Llei
hi incorporen ja elements significatius de l’arquitec-
4/1998, de Patrimoni Cultural Valencià, i la seua pri-
tura industrial, els quals fins aleshores mancaven de
mera modificació8 no fan cap referència en tot el text
qualsevol atenció. Tot considerant la relativa novetat
al patrimoni industrial, tot i que en la pràctica la seua
d’aquesta categoria de béns patrimonials, la seua
gestió se situa dins la Unitat de Patrimoni Etnològic
valoració es fa d’una manera desigual, depenent de
de la Direcció General de Patrimoni Cultural. La sego-
la major o menor sensibilitat dels facultatius, però
na modificació continua sense abordar el patrimoni
sobretot de les corporacions locals a l’hora de fer
industrial com a patrimoni específic, però es refereix
efectiva la seua protecció real. Alguns municipis,
a aquells béns del patrimoni arquitectònic industrial
com ara València, van ser al seu moment especial-
més destacats, que per les seues característiques
ment sensibles en la seua protecció.
hauran de ser inclosos dins dels catàlegs municipals
El 1979 es crea el Museu d’Etnologia de la
d’edificis protegits com a Béns de Rellevància Local9.
Diputació de València, destinat a conservar, estudiar i
També declara d’ofici com a Béns de Rellevància
8 Llei 7/2004, de 19 d’octubre, de la Generalitat, de Modificació de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià.
(DOCV, 21-03-2004.) 9 Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni
Cultural Valencià (DOCV, 13-02-2007). Article 50.3: «Els catàlegs prestaran la protecció adequada, mitjançant la qualificació d’aquests
com a béns immobles de rellevància local, als nuclis històrics tradicionals, segons es defineixen i consideren en la legislació urbanística, i a les mostres més representatives i valuoses de l’arquitectura popular i del patrimoni arquitectònic industrial del terme municipal».
67
Local tots els béns pertanyents a algunes tipologies
la Ribera Baixa i l’Alcoià. Després d’un parèntesi d’i-
d’immobles del patrimoni preindustrial i industrial,
nactivitat, el 1997 va encomanar els inventaris a la
com ara pous de neu, molins de vent, i els fumerals
Universitat de València, mitjançant conveni, la realit-
industrials de rajola construïts abans de 1940.10
zació dels inventaris que s’han dut a terme d’una
Tot i que valorem molt positivament que es faça un
manera continuada fins l’actualitat. Tot considerant
primer intent per prestar cobertura legal a aquest tipus
que el patrimoni industrial s’inclou dins l’àrea de
de patrimoni, hem d’indicar que planteja una opció
patrimoni etnològic, el model de fitxa utilitzat és el
molt tímida i conservadora. S’hi protegeixen sobretot
d’etnologia. Tot i que defensem l’especificitat del
elements del patrimoni preindustrial, com ara neveres i
patrimoni industrial, pensem que l’ambigüitat i ampli-
molins de vent, situats sempre en zones rurals, en
tud amb què es formulen alguns camps fan que en la
terrenys esquerps, prou lluny encara de les pressions
pràctica resulte una fitxa prou acceptable.
immobiliàries. I els fumerals de rajola, deslligats de la
La forma com s’està gestionant la realització
resta de construccions que els envolten i que formen
d’aquests inventaris per part de la Generalitat pre-
part d’un mateix sistema productiu, que en molts casos
senta certs aspectes positius: que s’haja establert
poden ocupar milers de metres quadrats. Pensem que
una línia pressupostaria fixa des del 1997 per al seu
no és casual que el legislador opte per protegir els
finançament a través d’un conveni amb la
fumerals que tan sols ocupen quatre metres quadrats
Universitat de València, i la publicació de totes les
com a màxim, alliberant la resta de la superfície per a
fitxes completes a la xarxa, la qual cosa permet que
posar-la a disposició del mercat immobiliari.
qualsevol ciutadà tinga accés i conega el patrimoni
que es troba inventariat. Tot i això, l’escassesa dels
L’inventari com a eina bàsica de gestió
recursos destinats fa que la seua execució no avan-
A l’hora de plantejar una adequada política de gestió
ce a un nivell òptim, per la qual cosa, al ritme
del patrimoni industrial, en primer lloc cal conéixer de
actual, podem preveure que encara tardarà algunes
forma detallada i individualitzada el conjunt de béns
dècades a finalitzar-se. D’aquesta manera, encara
que el formen. Per això l’inventari se’ns presenta com
que s’arribe a concloure en aquestes condicions,
l’eina bàsica i necessària per a poder dur avant aquest
servirà de ben poc com a eina de planificació i ges-
procés amb una certa coherència. Així, la Generalitat
tió patrimonial, perquè caldrà tornar a revisar les
Valenciana va encarregar els primers inventaris a
primeres campanyes per a veure els elements que
l’Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial, la
realment es conserven.
qual va realitzar el 1991 els treballs a alguns pobles de
10 Ibídem. Disposició addicional cinquena: «Tenen la consideració de béns de rellevància local, i amb aquesta denominació hauran
de ser inclosos en els respectius catàlegs de béns i espais protegits, les següents categories d’elements arquitectònics: els nuclis històrics tradicionals, així denominats conforme a la legislació urbanística, els “pous o caves de neu” o neveres, els fumerals de tipus
industrial construïts de rajola anteriors al 1940, els antics molins de vent, les barraques tradicionals de la comarca de l’Horta de
València, les llotges i sales comunals anteriors al segle XIX, l’arquitectura religiosa anterior a l’any 1940 incloent-hi els calvaris tradicionals que estiguen concebuts autònomament com a tals, i els panells ceràmics exteriors anteriors a l’any 1940».
68
La valoració dels béns integrants del patrimoni industrial
incorporar les fitxes, d’acord amb el model plante-
La gestió de qualsevol tipus de béns culturals impli-
jat per la Conselleria de Cultura, dels elements
ca en tot moment una presa de decisions. Per això,
patrimonials afectats si encara no es troben inven-
tot atenent les especificitats pròpies del patrimoni
tariats. Normalment aquests informes s’encarre-
industrial analitzades per molts dels seus estudiosos,
guen a arqueòlegs per una qüestió funcional, ja que
hi ha un cert acord a formular una sèrie d’aspectes
resulta més fàcil encomanar a un mateix professio-
a tindre en compte per a emetre una valoració sobre
nal els tres informes que no a dos o tres diferents.
un bé patrimonial.
Nosaltres pensem que haurien de delimitar-se les
competències d’acord amb la formació de cada
A.
Valor testimonial
Singularitat i/o representativitat tipològica
Autenticitat
Integritat
B.
especialitat, deixant així els informes de patrimoni
etnològic i arquitectònic industrial en mans de persones formades i especialitzades en la matèria, tot
considerant les seues especificitats.
Històrico-social
Tecnològic
Artístico-arquitectònic
Territorial
La Fundació de la Comunitat Valenciana per a la
Conservació del Patrimoni Industrial de Sagunt
Aquesta entitat, tot i que és de caràcter privat, va ser
promoguda a instàncies de la Conselleria de Cultura
C.
Possibilitat de restauració integral
de la Generalitat Valenciana, per la qual cosa la
Estat de conservació
incloguem dins aquest apartat12. Va ser constituïda
Pla de viabilitat i rendibilitat social
en 1994, i segons els seus estatuts els seus fins són
Situació jurídica
“estudiar, conservar, difundir y dotar de contenido
los conocimientos, recuerdos, sonidos, objetos,
Els informes d’impacte ambiental
materiales, imágenes y cualquier otro elemento que
En virtut del que disposa l’article 11 de la Llei
configuró y organizó las actividades de carácter side-
4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià, així com
rúrgico que han tenido lugar en Sagunto en el siglo
l’Ordre de 3 de gener de 2005 de la Conselleria de
XX, así como fomentar la protección, conservación y
Territori i Habitatge que regula el contingut dels
proyección social del patrimonio industrial en la
estudis d’impacte ambiental,11 cal incorporar a qual-
Comunitat Valenciana”. El patronat està constituït
sevol projecte d’obres públiques o privades que
per les següents entitats públiques i privades: la
afecten el territori una valoració de l’impacte del
Generalitat Valenciana a través de la Conselleria de
projecte sobre els béns culturals: patrimoni arqueo-
Cultura i Educació i Esports i de la Conselleria
lògic, arquitectònic i etnològic. Així mateix caldrà
d’Empresa, Universitat i Ciència, l’Ajuntament de
11 Ordre de 3 de gener de 2005, de la Conselleria de Territori i Habitatge, per la qual s’estableix el contingut mínim dels estudis d’impacte ambiental que s’han de tramitar davant d’aquesta Conselleria (DOGV, 12-01-2005). 12 www.fcvsagunto.com
69
Sagunt, la Fundació Bancaixa Sagunt, l’Autoritat
Comprén 45 elements seleccionats per les diferents comunitats autònomes espanyoles. Els ele-
Portuària de València i Arcelor Mittal.
La Fundació s’encarrega de la custòdia i gestió
dels arxius d’Altos Hornos del Mediterráneo, dins el
ments
inclosos
a
la
Comunitat
Autònoma
Valenciana són els següents:
qual s’inclou tota la documentació que des dels origens de l’activitat siderúrgica a Sagunt a les primeries
El Molinar (Alcoi)
del segle XX s’ha anat generant i de la recuperació del
Fàbrica de Tabacs de València
patrimoni material relacionat amb la producció side-
Antiga Estació del Grau de València
rúrgica, com ara maquinàries, instal·lacions, etc, que
Fàbrica de Seda Lombard d’Almoines
van sobreviure al procés de desballestament que van
patir les instal·lacions a ran del seu tancament. Totes
aquestes activitats es plantegen amb l’objectiu últim
de crear un museu-arxiu industrial al voltant de l’alt
forn número dos, recentment restaurat.
3.3.
El
patrimoni
industrial
des
de
l’Administració Estatal
Des de l’any 2000 hi ha en marxa un Pla de
Patrimoni Industrial d’àmbit estatal gestionat per la
Dirección General de Bellas Artes i Bienes Culturales,
a través de l’Instituto del Patrimonio Histórico
Español. Les raons de tal iniciativa estan en l’evidència de la naturalesa d’aquest patrimoni com a testimoniatge fonamental per a comprendre i documentar un període clau de la nostra història i articular les
bases de la seua conservació, ja que es tracta d’un
patrimoni en ràpida transformació i deteriorament.
Els objectius bàsics del Pla d’àmbit estatal són:
emprendre la protecció, conservació i projecció
social d’aquest patrimoni i instrumentar les mesures que ho facen possible, incloent-hi l’ús futur de
conjunts, edificis i elements industrials, en la convicció que es tracta d’un patrimoni que pot convertir-se en factor de desenvolupament local, tant cultural com econòmic.
70
ANNEX
Clasificació tipològica emprada en l’inventari de
patrimoni industrial de la Comunitat Autònoma
Valenciana
PATRIMONI PREINDUSTRIAL
Molins.
Serradores.
Foneries.
Blanqueries.
Pous de neu.
Salines.
Forns de calç.
Rajoleries.
Altres indústries.
PATRIMONI GENUÏNAMENT INDUSTRIAL
Indústria tèxtil (fàbriques i colònies).
Indústria agroalimentària (sucreres, farineres, cellers, conserveres, xocolateres, fàbriques d’arròs, de tabac, altres.)
Indústria química.
Indústria de la fusta i del moble.
Indústria del paper i de les arts gràfiques (fàbriques de
paper, editorials, impremta).
Indústria del suro.
Indústria siderúrgica i metal·lúrgica.
Indústria de la pell i del calçat.
Indústria de la construcció i de la ceràmica.
Indústria de la joguina.
Mineria.
Magatzems industrials.
Tallers mecànics.
Xemeneies industrials.
Altres.
EQUIPAMENTS
TÈCNICS COL·LECTIUS, COMUNICACIONS I OBRES
PÚBLIQUES
Aigua: pous, embassaments, canals, dipòsits, séquies i
infraestructures de les séquies, fonts públiques, assuts,
parcs de bombers.
Gas: fàbriques de gas, gasòmetres, fanals, altres.
Electricitat: centrals hidroelèctriques, centrals tèrmiques, estacions transformadores, fanals.
Mercats.
Escorxadors.
Ferrocarrils: màquines i material mòbil, estacions, ponts
i viaductes, túnels, tallers, magatzems, funiculars, telefèrics, altres.
Camins i carreteres: ponts de ferro, ponts de formigó
armat, ponts de carreus, maçoneria, etc., túnels, casetes de peons, pontons, altres.
Ports i fars: estacions marítimes, duanes, magatzems,
llotges, drassanes, etc.
Correus i serveis telegràfics, torres de telègraf òptic.
Cementeris.
ARQUITECTURA D’EMPRESA
Bancs.
Companyies d’assegurances.
Hotels.
Gasolineres.
ARQUITECTURA CIVIL
Habitatges d’obrers.
Colònies industrials.
Centres d’educació.
Beneficència.
Sanitat, higiene, banys, balnearis, etc.
Espais d’oci: parcs, quioscos, casinos, cinemes, centres
recreatius, teatres, etc.
ARQUITECTURA MILITAR
Quarters, refugis, etc.
Quarters de Policia i Guàrdia Civil.
Bibliografia
AGUILAR CIVERA, I. (1984): Historia de las estaciones.
Arquitectura ferroviaria en Valencia, València, Diputació de
València.
—— (1988): La estación de ferrocarril. Puerta de la ciudad,
València, Conselleria de Cultura i Educació.
—— (1990): El orden industrial en la ciudad. València en la
segunda mitad del siglo XIX, València, Diputació de
València.
—— (1995): Estaciones y ferrocarriles valencianos, València,
Consell Valencià de Cultura.
—— (1998): Arquitectura Industrial. Concepto, método y fuentes, Valencia, Museu d’Etnologia.
—— (2003): El territorio como proyecto. Transporte, obras
públicas y ordenación territorial en la historia de la
Comunidad Valenciana, València, Conselleria d’Obres
Públiques, Urbanisme i Transport.
—— (2004): El patrimonio arquitectónico industrial valenciano.
Algunos ejemplos, Saitabi, 54, 155-192.
—— (2005): Cien elementos del paisaje valenciano. Las obras
públicas, València, Conselleria d’Infrastructures i
Transport.
AGUILAR CIVERA, I. i VIDAL OLTRA J., Coords. (2002): Ciento
cincuenta años de ferrocarril en la Comunidad Valenciana
1852-2002, València, Generalitat Valenciana, Conselleria
d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports.
AMORÓS HERNÁNDEZ, A. (2003): El Molí de Daroqui a l’època
elèctrica, Torrens: Estudis i Investigacions de Torrent i
Comarca, 13, 249-260.
ARACIL, R, CERDÁ, M. i GARCÍA BONAFÉ M. (1980):
Arqueología Industrial en Alcoy, Alcoi, Ajuntament d’Alcoi.
ARANGUREN, J. (1998): El ferrocarril minero de Sierra Menera,
Madrid, Aldaba.
BESÓ ROS, A. (1999): Els horts de tarongers de Picanya.
Arquitectura i paisatge, Picanya, Ajuntament de Picanya.
—— (2003): Del celler domèstic al celler industrial: la introducció del ferro en l’arquitectura del vi a la comarca d’UtielRequena, Els Paisatges de la Vinya: Congrés: Manresa (el
Bages) 24, 25 i 26 d’octubre de 2003, 123-132.
BOTELLA GÓMEZ, A. (1981): La industria papelera, su localización en el País Valenciano,. Saitabi, 31, 165-181.
CALATAYUD GINER, S. (1990): Los inicios de la mecanización en
el regadío valenciano, 1850-1930, Áreas, Revista de
Ciencias Sociales, 12, 203-211.
—— (1993): El regadío ante la expansión agraria valenciana:
cambios en el uso y el control del agua (1800-1916),
Agricultura y Sociedad, 67, 47-92.
CERDÁ, M. i GARCÍA BONAFÉ M, Dirs. (1995): Enciclopedia
valenciana de arqueología industrial, Valencia, Insitució
Alfons el Magnànim.
Diversos autors (1985): Debats, 13 (monogràfic Arqueologia
Industrial), València, Institució Alfons el Magnànim.
—— (1991): Arqueologia Industrial. Actes del Primer Congrés
d’Arqueologia Industrial del País Valencià: Alcoi, 9, 10 i 11
de novembre de 1990, València, Diputació de València,
Centre d’Estudis d’Història Local.
71
—— (1996): Cultura material i canvi social, Actes del Segon
Congrés d’Arqueologia Industrial al País Valencià, Sagunt
17, 18 i 19 de febrer de 1994, València, Associació
Valenciana d’Arqueologia Industrial.
—— (2000): De l’ofici a la fábrica, una familia industrial valenciana en el canvi de segle, La Maquinista Valenciana,
València, Universitat de València.
—— (2002): Registro de arquitectura del siglo XX. Comunidad
Valenciana, València, Col·legi Oficial d’Arquitectes de la
Comunitat Valenciana.
—— (2007): Historia del Puerto de Valencia. València:
Universitat de València.
—— (2007a): Dos siglos de industrialización en la Comunitat
Valenciana. València, Colegio Oficial de Ingenieros
Superiores Industriales de la Comunidad Valenciana.
DOMÉNECH ALCOVER, E. (1991): Naranja y arquitectura, Historia
de la naranja. València, Prensa Valenciana, 101-139.
—— (1996): L’arquitectura dels magatzems de taronja, La fruta
dorada. La industria española del cítrico 1781-1995,
València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 89-120.
GARCÍA PÉREZ, J. (2001): Arquitectura industrial en Alcoy. Siglo
XIX, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert.
GARCÍA ROS, L. (1922): Ensayo de estadística de los alumbramientos de agua para pequeños riegos de la provincia de
Valencia, III Congreso Nacional de Riegos, III, 141-152.
GIMÉNEZ CHORNET, V. (1999): El inicio de los ferrocarriles y
tranvías de vía estrecha en Valencia, València, Institució
Alfons el Magnànim.
GIRONA RUBIO, M. i VILA VICENTE, J. (1991): Arqueologia industrial en Sagunto, València, Institució Alfons el Magnànim.
JOVER DOMÍNGUEZ, F. I RICHART MOLTÓ, J. (2005): Els regs i
la indústria hidràulica a Cocentaina, Cocentaina,
Ajuntament de Cocentaina.
LAHOZ ABAD, P. (1992): Higiene y arquitectura escolar en la
España contemporánea (1838-1936), Revista de
Educación, 298, 89-118.
LÓPEZ GÓMEZ, A. (1974): Nuevos riegos en Valencia en el siglo
XIX y comienzos del XX, Agricultura, comercio colonial y crecimiento económico en la Espanya contemporánea: actas
del Primer Coloquio de Historia Económica de España.
Barcelona, 188-205.
72
MARTÍN MARTÍNEZ, J. (1991): Urbanismo y arquitectura industrial en el Puerto de Sagunto (1907-1936), Sagunt, Caixa
d’Estalvis de Sagunt.
NÁRDIZ ORTIZ, C. (1999): Las carreteras del siglo XIX. Patrimonio
cultural, urbano y territorial, IX Cursos de Patrimonio
Histórico de Reïnosa, 237-257.
—— (2007): Obras de ingenieria y creación de paisajes, Revista
de Obras Públicas, 3.474, 19-32.
NAVARRO VERA, J. R. (1998): Puerto, ciudad y paisaje portuario. Los puertos del estado en la Comunidad Valenciana,
Alacant, Universitat d’Alacant.
PIQUERAS, J. (1985): La agricultura valenciana de exportación y
su formación histórica, Madrid, Instituto de Estudios
Agrarios, Pesqueros y Alimentarios.
PIQUERAS, J. i SANCHIS, C. (2005): Hostales y ventas en los
caminos históricos valencianos, València, Conselleria
d’Infrastructures i Transport.
SANCHIS DEUSA, C. (1994): Els ponts valencians antics,
València, Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i
Transport.
SANTACREU SOLER, J. M. (1991): El patrimonio arqueológico
industrial de Alcoi, Historia de la provincia de Alicante, 7,
Múrcia, Mediterráneo.
SANZ GISBERT, E. (2000): El patrimoni industrial de Paiporta. El
rajolar de Bauset, Paiporta, Ajuntament de Paiporta.
SIGNES MARTÍNEZ, F. (2007): Del taller de los Devis al centro
tecnológico de Vossloh (1896-2006), València, Vossloh.
SIGNES MARTÍNEZ, F, i DEL ALAMO ANDRÉS, M. (2002): Devis,
Macosa Alstom... Historia gráfica de una industria valenciana
(1891-2002),.
València,
Federació
Minerometalúrgica de Comissions Obreres del País
Valencià.
SOBRINO, J. (1996): Arquitectura industrial en España, 18301990, Madrid, Cátedra, 1996.
VERDET GÓMEZ, F. (2003): La industria papelera de la Hoya de
Buñol, desarrollo económico, movimiento obrero,
Bunyol, Instituto de Estudios Comarcales de la Hoya de
Buñol-Chiva.
VIDAL VIDAL, V. M. (1988): Arquitectura e industria. Un ensayo
tipológico de los edificios fabriles de l’Alcoià, València,
Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports.
LA DEFINICIÓ I L’ACTIVACIÓ DEL
PATRIMONI INMATERIAL. ALGUNES
PROPOSTES DES DE L’ETNOLOGIA
ALBERT MONCUSÍ FERRÉ*
Aquest assaig enfoca la definició del patrimoni immaterial i el seu procés d’activació. Primer se centra
en la seua definició, des d’un punt de vista jurídic i disciplinar i després tracta els valors que intervenen en la seua activació. El text es clou amb una reflexió sobre els reptes en l’activació de patrimoni
immaterial i les possibles aportacions en aquest terreny, des de l’Etnologia.
Paraules clau: patrimoni immaterial, patrimoni etnològic, etnologia, activació patrimonial
This essay focuses on the definition of immaterial
la modernitat al posar en comú, fins i tot en
heritage and its process of activation. First, it centers
el sentit de fer conèixer, torna a donar valor
on the definition of immaterial heritage from a
a allò que no és modern
juridical and academic point of view. Second, it
JOAN FRANCESC MIRA, 2007
focuses on values that intervenes in the activation of
that kind of heritage. Finally, it deals with a reflection
about the challenges of the activation of intangible
El que avui entenem per patrimoni cultural és el
heritage and with some responses from Ethnology.
resultat d’un procés de selecció de béns que té un
caràcter eminentment modern. I és que, malgrat
Key words: immaterial heritage, ethnologic heritage,
ethnology, heritage activation.
que la humanitat ha practicat formes de col·leccionisme ja des de l’Antiguitat, no és fins ben entrat el
segle
XVIII
que trobem una nova manera de relacio-
nar-nos amb els béns. En un context de creixent
secularització i de sorgiment d’una fonamentació
racional i reflexiva de la identitat, començà a
ampliar-se la valoració especial atorgada a uns
objectes —els monuments— per anar assolint cada
vegada més coses, en una recerca d’arrels, en el passat, i amb una intervenció d’institucions polítiques
que vetllaven per la projecció social de la selecció i
conservació patrimonial (Ariño, 2002). Així, el patri* Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat
de València. [email protected]
moni cultural ha esdevingut resultat d’un procés de
selecció simbòlica d’elements del passat que pren la
73
forma d’una representació reflexiva sobre aquells
segueix fonamentalment dos criteris. D’una banda,
éssers humans que fan la selecció.
un criteri jurídic (que diferencia béns mobles i immo-
L’exercici de triar coses, conservar-les i mostrar-
bles) i d’altra un criteri disciplinar (que es refereix a
les, constitutiu dels processos de patrimonialització,
béns de naturalesa arqueològica, artística, docu-
és protagonitzat per múltiples agents que els donen
mental, bibliogràfica o etnogràfica). Traslladant
un valor especial. En aquesta ampliació de contin-
aquesta bifurcació a un altre pla, podem dir que els
guts de la categoria «patrimoni cultural», en els
discursos de la legislació i els de les diverses discipli-
darrers decennis ha entrat en joc l’etiqueta «patri-
nes científiques originen dos grans criteris per a
moni immaterial». L’objectiu d’aquest article és l’ex-
determinar els tipus de patrimoni que hi ha i el que
ploració d’alguns aspectes fonamentals en la defini-
contenen.
ció d’aquest tipus de patrimoni i en la selecció i protecció dels béns que el composen.
El primer criteri és el jurídic. La definició dels
diversos tipus de patrimoni es plasma en la legislació
que estableix certes categories tipològiques que han
La definició del patrimoni immaterial: el criteri
anat ampliant-se, històricament, des de les Belles
jurídic i el criteri disciplinar
Arts a la Cultura Popular i Tradicional. Es tracta de
La construcció del patrimoni cultural és el fruit d’un
lleis escrites que defineixen de forma explícita les
procés de classificació de béns que obté el seu
característiques dels béns patrimonials i, si escau,
màxim reconeixement gràcies a l’acció d’agents ins-
possibles sancions per a pràctiques que atemptin
titucionals que d’alguna manera sancionen la selec-
contra la seva conservació per part del col·lectiu de
ció entre tots aquells que serien potencialment patri-
referència format per la població d’un determinat
monialitzables. La mateixa generació de tot un
àmbit territorial.
seguit de categories que designen uns tipus de béns
A un nivell internacional, podem parlar de con-
o altres, dins del conjunt «patrimoni cultural», és
vencions (tractats multilaterals entre Estats, que
també objecte d’acció per part d’institucions de
requereixen d’un compromís per part de cadascun
diferent abast territorial que gaudeixen d’una posi-
d’ells) o de recomanacions (documents orientatius
ció dominant a l’hora que una pràctica o una cate-
de polítiques particulars per a diversos Estats). En
goria social sigui reconeguda com a legítima i fins i
l’àmbit estatal, en el cas d’Espanya, la normativa que
tot l’única possible. En el cas que ens ocupa, l’acció
hi ha remet a la Llei 16/1985, de 25 de juny, del
fonamental, en aquest sentit, passa per formes de
Patrimoni Històric Espanyol, sobre la base de la qual
regulació mitjançant normes i sancions sobre quins
han anat promulgant-se diverses lleis autonòmiques.
tipus de patrimoni hi ha i què conté cadascun d’ells.
La classificació legislativa1 sol partir de dos pro-
Gómez-Pellón (1999:25) ha suggerit que la classifi-
cediments: enumeració i elaboració de categories
cació institucionalitzada del patrimoni cultural
classificatòries teòriques el més inclusives possible.
1 Per veure amb més detall la definició jurídica del patrimoni cultural vegeu Santamarina (2005).
74
Un exemple del primer procediment el representa la
Durant dècades, la Convenció del 1972 ha sigut
Convenció de la UNESCO de 1970, que distingeix
el principal referent jurídic internacional, però avui
col·leccions i exemplars rars (botànica, zoologia,
no és l’únic. La Recomanació sobre la salvaguarda
anatomia, mineralogia…), béns relacionats amb la
de la cultura tradicional i popular (1989) i la
història, béns arqueològics, béns procedents del
Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni
desmembrament de monuments històrics i artístics,
Cultural Immaterial (2003) mereixen un capítol a
antiguitats de més de cent anys, material etnològic,
part ja que incorporen a la classificació patrimonial
béns d’interés artístic, manuscrits rars i incunables
categories anteriorment no incloses. En el primer
(llibres, documents, publicacions, còdexs…), segells
cas, es parla del «conjunt de creacions que emanen
diversos, arxius diversos, objectes de mobiliari de
d’una comunitat cultural, fundades en la tradició,
més de cent anys i instruments de música antiga.
expressades per un grup o per individus i que reco-
El segon procediment —el d’elaboració de
negudament responen a les expectatives de la
categories classificatòries— el trobem, per exem-
comunitat en tant que expressió de la seva identitat
ple, en la Convenció de la Haia (1954), que diferen-
cultural i social». Per la seva banda, la Convenció del
cia béns mobles i immobles de gran importància
2003 incorpora la categoria «Patrimoni Immaterial»,
patrimonial
arqueològics,
que inclou: «els usos, representacions, expressions,
col·leccions arxivisticobibliogràfiques), edificis per a
coneixements i tècniques —junt amb els instru-
exposar aquells béns mobles (museus, arxius,
ments, objectes, artefactes i espais culturals que els
biblioteques…) i centres monumentals. Un patró
són inherents— que les comunitats, els grups i en
semblant el segueix la Convenció sobre Protecció
alguns casos els individus reconeixen com a part
del Patrimoni Mundial de la UNESCO de 1972, que
integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patri-
diferencia béns naturals i béns culturals. Els primers
moni és recreat constantment per les comunitats i
inclouen: monuments naturals (formacions físiques
els grups en funció del seu entorn, la seva interacció
i biològiques amb valor universal estètic o científic,
amb la naturalesa i la seva història, de forma que els
com són volcans, cascades, barrancs…); forma-
infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contri-
cions geològiques i fisiogràfiques habitades per
bueix a promoure el respecte de la diversitat cultural
espècies amenaçades; i llocs naturals o zones natu-
i de la creativitat humana».
(monuments,
llocs
rals amb valor científic i estètic (l’Amazònia,
Si revisem els conjunts de béns que s’inclouen
l’Antàrtida, parcs naturals…). Entre els béns cultu-
en la Convenció del 2003 i, en alguns casos, també
rals es poden diferenciar monuments (obres arqui-
en la Recomanació del 1989, veurem que es consi-
tectòniques, d’escultura, pintura, cavernes…); con-
deren patrimoni immaterial: tradicions i expressions
junts (grups arquitectònics o monumentals) o llocs
orals, inclosa la llengua; arts d’espectacle; usos
(zones marcades, en major o menor mesura i no en
socials, rituals i actes festius; coneixements i usos
exclusiva, per la intervenció humana, com seria el
relacionats amb la naturalesa i l’univers; tècniques
cas de mines, pantans, molins…).
artesanals tradicionals.
75
En l’àmbit espanyol, el marc legislatiu vigent el
de fer referència a una disciplina que s’anomenara
configura la Llei del Patrimoni Històric del 1985 i la
etnografia o etnologia. Amb tot, etnografia i etno-
promulgació posterior de lleis autonòmiques de
logia no són exactament sinònims, per bé que són
patrimoni que, en alguns casos, incorporen catego-
tractats com si ho foren en la legislació de patrimo-
ries com «parcs etnogràfics», «llocs etnològics», o
ni. Podem diferenciar-les d’acord amb la proposta
«cultura popular i tradicional», per a arreplegar
feta per Lévi-Strauss (1979), qui va suggerir que
aquells aspectes que hem vist que incloïen, a nivell
qualsevol coneixement antropològic passava per tres
internacional, la Recomanació del 1989 i la
fases: l’etnogràfica, l’etnològica i l’antropològica. En
Convenció del 2003, de la UNESCO. De manera que
la primera, es realitzava una descripció de les pràcti-
la legislació espanyola també dóna una certa impor-
ques i formes de pensar d’un grup humà concret. La
tància al patrimoni immaterial, integrat per creen-
segona s’encarregava del coneixement i explicació
ces, costums, valors i pràctiques caracteritzades per
d’aquelles pràctiques i pensaments. Finalment, la
l’oralitat i/o la intangibilitat, per bé que utilitza per a
tercera fase consistia en partir d’aquella descripció i
definir aquest conjunt les etiquetes «etnològic» o
coneixement sobre cada societat particular, per
«etnogràfic».
fonamentar conclusions universals en l’estudi dels
Així doncs, la majoria del que la legislació inclou
trets socials i culturals de la humanitat en el seu con-
explícitament com a patrimoni immaterial és etique-
junt. Etnografia i etnologia formen part, doncs,
tat com a folklore, cultura popular i tradicional o
d’una mateixa àrea de coneixement que al nostre
patrimoni etnològic o etnogràfic. L’ús dels adjectius
Estat és coneguda amb el nom d’antropologia social
per a reconèixer un tipus particular de béns com a
i cultural2. Una ciència que estudia les estructures,
patrimonialitzables o un valor de referència per a
institucions, composició, normes, rols, creences,
definir com a patrimoni certs béns no resulta d’una
valors, tecnologia i les relacions internes i entre elles,
decisió arbitrària dels legisladors. Té a veure amb la
de les distintes societats humanes.
definició de disciplines científiques que l’adjectiven i
Si considerem la forma com acabem de definir
de les seves respectives àrees de coneixement (Prat
l’etnologia, en tant que branca del coneixement
1999:94). Això ens porta al segon criteri de definició
antropològic, qualsevol producte humà pot arribar a
del patrimoni immaterial: el criteri disciplinar.
ser-ne objecte, més enllà d’allò que des del criteri
L’adjectivació de béns patrimonials com a patri-
jurídic es considera etnològic o etnogràfic. No obs-
moni arqueològic, històric, artístic o etnològic va de
tant això, s’hi ha generat una categoria especialitza-
la mà de l’existència de les consegüents disciplines.
da que inclou béns que es consideren tradicionals i
Si tenim un patrimoni etnogràfic o etnològic és per-
populars, en relació amb algun col·lectiu concret.
tinent buscar quina és l’àrea de coneixement i la dis-
Amb «tradicionals» es vol dir que se’ls veu com a
ciplina que hi hauria al darrere. Per lògica hauríem
manifestacions autèntiques associades a un deter-
2 El que a Espanya s’anomena Antropologia Social i Cultural, rep altres noms en altres estats. A Gran Bretanya, per exemple, se
l’anomena Antropologia Social, als Estats Units Antropologia Cultural i a França Etnologia.
76
minat col·lectiu i existents des d’un temps indetermi-
associats, fonamentalment, a formes de vida «en
nat. Quan es considera aquells béns com a populars,
risc d’extinció». El valor fonamental dels béns que
se’ls inclou en una categoria oposada a les realitza-
s’inclouen en la llista consisteix, sobretot, a perme-
cions d’una elit. De manera que el patrimoni etnolò-
tre que continuï existint la diversitat cultural. De fet,
gic acaba sent associat a objectes i pràctiques vincu-
la diversitat mateixa es converteix en patrimoni
lades des d’un passat més o menys indeterminat a
immaterial.
un determinat col·lectiu i, més específicament, a les
persones que en ell no formen una elit.
El 2001 la UNESCO va designar com a obres mestres del patrimoni oral i immaterial de la humanitat
Fins aquí, sembla que les adjectivacions patrimo-
un total de 19 béns. El la llista 2003 el conjunt es va
nials són associades de manera prou clara a un
ampliar en 28 obres més i el 2005 l’ampliació ha
determinat àmbit de coneixement. Però quan par-
estat de 45.3 Es tracta de festes, danses, música, cos-
lem de la categoria «patrimoni immaterial», que és
movisions, teatre, i expressions orals de diversa índo-
la que aquí ens ocupa, ens trobem un problema.
le, on s’inclouen, per exemple el carnestoltes
Totes les disciplines treballen amb coneixement, que
d’Oruro (Bolívia), o el de Binche (Bèlgica), l’art dels
per definició és una cosa immaterial. Per tant, cap
meddahs (narradors públics, a Turquia), el teatre
disciplina d’entrada es pot atribuir a ella mateixa la
Nogaku de Japó, l’espai cultural de la plaça de
definició de patrimoni immaterial. Per superar
Djmaa-el-Fna al Marroc o el Misteri d’Elx a Espanya.
aquest entrebanc pot resultar útil anar al cas de la
Els elements de la llista tenen en comú el seu caràc-
Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO. L’any 1997
ter de pràctiques orals i, per al seu reconeixement fa
la Consulta Internacional d’Experts sobre la
falta, entre altres coses, una reflexió sobre el risc de
Preservació d’Espais Culturals Populars va reconèixer
desaparició, sigui per la falta de practicants o, com
la importància del patrimoni immaterial i es va mani-
en el cas del Misteri, per l’escassetat de mitjans tèc-
festar la necessitat que es reconeguera aquest tipus
nics i de persones amb experiència en els esdeveni-
de patrimoni amb alguna figura homologable a l’ac-
ments o per la pèrdua o retrocés de la llengua vehi-
tual Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat
cular de ritual (en aquest cas, la valenciana).
promoguda per la UNESCO. Finalment, aquella reco-
La proposta de la UNESCO té, tanmateix, almenys
manació, junt amb les disposicions del 1989 i 2003
un precedent. El 1950, Japó va desenvolupar el pro-
d’aquell organisme internacional, que hem citat
grama Tresors Nacionals Vivents, per a reconèixer
quan parlàvem del criteri jurídic, van quallar en la
persones que posseïen determinades destreses o
creació, des del 2001, de la categoria «Obres mes-
que coneixien certes tècniques la continuïtat de les
tres del patrimoni oral i immaterial de la humanitat»
quals corria perill o havia de ser especialment valo-
que inclou en la llista de patrimoni mundial elements
rada. Altres països es van sumar a la iniciativa, fins
3 En la segona reunió del Comitè Intergovernamental de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, que va tenir lloc a Tòkio al
setembre de 2007, s’acordà que en el futur aquesta llista d’obres mestres serà substituïda per una Llista Representativa del Patrimoni
Immaterial de la Humanitat i per una Llista de Patrimoni Cultural Immaterial que requereix una urgent salvaguarda, de manera que
no es preveu la designació de noves Obres Mestres del Patrimoni Immaterial, en la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO.
77
que en 1996 la UNESCO va declarar unes Directrius
conservar i mostrar els museus etnològics o etnogrà-
per a la creació d’un sistema de Tresors Humans
fics. El Museu Etnològic de Barcelona és un bon
Vivents que estipulaven que «l’acte mateix de la cre-
exponent d’una línia de fons i continguts encarada
ació no té forma física. La interpretació i l’acte crea-
a l’exòtic colonitzat. Un exemple més proper i repre-
dor són immaterials: estan encarnats en la destresa
sentatiu en el cas de l’exòtic rural el proporcionen
o la tècnica dels que ho realitzen». La definició
Cruz, Doménech i Llamas (2005) quan inventarien i
inclou tècniques de reparació d’instruments musicals
analitzen la presència de l’etnologia en museus del
folklòrics, treball de pedra per a recuperar monu-
País Valencià. Per a ells, la recent proliferació de
ments, preparació d’entelat o empaperat per a
museus etnològics al territori valencià respon a l’as-
cobrir parets d’edificis històrics, arts interpretatives
sociació entre etnologia i contextualització cultural
(ball, drama, teatre), arts marcials i ritus. Tant aques-
d’objectes i pràctiques ben diversos, la qual cosa
tes directrius com el recent reconeixement per part
pren forma en una proliferació de museus que com-
de la UNESCO d’una categoria de patrimoni cultural
binen fons d’una tipologia ben variada (arqueolò-
immaterial prenen com a referència pràctiques i acti-
gics, biogràfics, artístics, històrics…). Els mateixos
vitats, més que no elements materials, amb la qual
autors, amb tot, ressalten que els fons etnològics se
cosa allò immaterial de la cultura (coneixements,
solen limitar en el temps a final del segle XIX i princi-
creences, valors i, en definitiva, significat) acaba
pis del
convertint-se en realitat en el més important, alhora
rades modernes, com la indústria o el turisme. En
que es defineix com a Patrimoni una cosa que prové
altres paraules, la societat tradicional ha estat durant
de la vida quotidiana de la gent corrent (Ariño,
molt de temps objecte privilegiat de l’etnologia, en
2002:137-138).
una línia coherent amb la definició jurídica de patri-
Les apreciacions que acabem de fer sobre les
XX
i representen rarament activitats conside-
moni immaterial a nivell estatal i internacional.
propostes de la UNESCO ens permeten aclarir alguna
La segona raó que ens permet aclarir alguna
cosa des del punt de vista disciplinar, per dues raons.
qüestió sobre la definició disciplinar del patrimoni
En primer lloc, la major part del que s’acaba incloent
immaterial és que la consideració de coneixements,
sota la categoria «patrimoni immaterial» coincideix
creences i valors posats en pràctica, com a béns
amb allò que la legislació espanyola incorpora en la
patrimonialitzables, entronca directament amb la
categoria de patrimoni «etnogràfic» o «etnològic» i,
definició antropològica de «cultura», que inclou tot
de fet, amb allò que durant molt de temps fou
allò que ha estat produït per humans (material o
objecte privilegiat d’una disciplina que va nàixer i es
immaterial) i que s’allunya de la noció humanista
va desenvolupar inicialment com a ciència que estu-
que només considera certes pràctiques (fonamental-
diava «l’altre exòtic» en la figura dels pobles colonit-
ment l’art i l’educació formal) com a culturals.
zats per europeus més enllà del seu continent o en
Les dues raons enumerades suggereixen que
la dels pobles rurals europeus. Un doble exotisme
l’antropologia social i cultural o, si es vol, l’etnologia,
que es reflecteix en la major part dels fons que solen
és una disciplina indispensable per a l’estudi i la con-
78
servació del patrimoni immaterial. Dit d’una altra
Però alhora esdevé un ritual que identifica una ciu-
manera, el patrimoni immaterial esdevé un objecte
tat i representa un aparador promocional per a ella,
privilegiat des d’un punt de vista antropològic. ¿Però
de cara al turisme. En ser reconegut institucional-
què podem dir, des d’aquest punt de vista del que
ment com a patrimoni cultural el bé adquireix un
inclou
immaterial»?
significat universal, deslligat d’aquell que era reli-
Antropològicament parlant, allò que la legislació
giós. Un significat com una expressió de devoció
inclou en la categoria és immaterial en tres sentits.
popular en un sentit genèric, incloent-hi una llen-
Per començar, distingir cultura material i immaterial
gua, textos i melodies específiques i també com un
comportaria «descontextualizar los objetos fuera del
element ritual d’identificació i com a carta de pre-
marco de la actividad humana que los ha hecho
sentació internacional (a la qual se suma, en aquest
posibles y les ha dotado de funcionalidad, valor y
cas, el Palmerar, declarat també patrimoni mundial).
l’etiqueta
«patrimoni
significado» (Fernández de Rota, 2003:80). De
El segon sentit en què qualsevol bé cultural
manera que el primer sentit en què qualsevol patri-
patrimonialitzat té quelcom d’immaterial és, precisa-
moni té alguna cosa d’immaterial és que transmet
ment, que sempre es tracta d’una representació d’i-
significats associats al seu context de producció, ús i
dentitat col·lectiva que, ubicada en el context de la
funcions (Ballart, 2001:108). Qualsevol bé cultural
humanitat, genera diversitat cultural. Darrere de la
seria definible, precisament, a partir del significat
definició institucionalitzada del patrimoni cultural hi
immaterial que li atribuïm: testimoni d’un determi-
ha la voluntat de defensar i protegir certs béns d’al-
nat esdeveniment històric, d’una manera de vida, de
guna amenaça o risc. En la modernitat avançada, un
les creences d’un col·lectiu, de la tecnologia i els
dels riscos fonamentals és el de perdre la pròpia
sabers utilitzats per a aprofitar els recursos disponi-
identitat, davant de la consciència dels canvis que
bles, etc. (Agut i Fernández de Paz, 1999:8).
experimenta el món modern, entre els quals ocupa
En aquest sentit, qualsevol disciplina que treballi
un lloc especial una certa consciència d’homoge-
sobre el patrimoni cultural ha de buscar el context
neïtzació cultural motivada per l’expansió global del
en què els béns són patrimonialitzats, és a dir, aquell
mercat, els mitjans de comunicació, les ideologies i
en què prenen significat com a patrimoni. Això els
el contacte amb persones d’orígens diversos. La pre-
inclou en el seu ús quotidià abans de ser seleccio-
ocupació per la pèrdua de la pròpia identitat, llavors,
nats i també després, quan es converteixen en béns
facilita que es consideri la diversitat cultural com a
culturals reconeguts. El Misteri d’Elx, per exemple,
patrimoni, a través de la defensa de la necessitat
reconegut entre els 47 béns immaterials inclosos per
que es mantinguin més o menys coexistents, pràcti-
la UNESCO en la llista d’obres mestres del patrimoni
ques, creences i valors culturals diferents que, en
oral i immaterial de la humanitat, és un element cul-
conjunt, confegeixen la diversitat humana.
tural amb polisèmia. Pot ser entès en el context de
En tercer i últim lloc, el patrimoni cultural té
les creences i les pràctiques del cristianisme catòlic
quelcom d’immaterial en el sentit que sempre es
del passat i, en el present, en la devoció mariana.
tracta d’un coneixement formalitzat, reconegut.
79
Una espècie de memòria col·lectiva de la humanitat
recuperació i conservació d’aquells béns i també
i de cada poble (Prats, 1995:28). Més que no en la
d’altres potencialment patrimonialitzables. Vegem-
cultura, en general, el patrimoni cultural consisteix
ho a partir d’un exemple. L’any 2005, el govern
en una selecció del que considerem que val la pena
mexicà va presentar la candidatura de la cuina
transmetre, com a coneixement formalitzat científi-
mexicana per a la seva designació com a obra mes-
cament (mitjançant inventaris, catàlegs, investiga-
tra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat.
cions…) sota una o altra etiqueta categorial de
En un altre lloc (Moncusí i Santamarina, e.p.) hem
patrimoni.
analitzat la presentació de la candidatura i el seu
En definitiva, tenim una definició jurídica de
fracàs. La proposta tenia com a principal promotor
patrimoni immaterial que inclou pràctiques i activi-
el govern mexicà i anava avalada pels planteja-
tats humanes que són transmeses d’una generació
ments d’una antropòloga que alhora regentava a
a una altra oralment o d’una altra forma entre
París un restaurant de cuina mexicana. La base de
membres d’un grup humà específic i que són consi-
la proposició era la caracterització de la cuina mexi-
derades tradicionals i populars per part dels seus
cana com a cuina de la dacsa, producte que es con-
membres. Una consideració que se sanciona amb
siderava eminentment mexicà, la qual cosa es tra-
disposicions i recomanacions normatives. Però al
duïa en plats tradicionals i en el valor especial que
mateix temps convé recordar que qualsevol patri-
se li atorgava a aquell producte. La UNESCO refusà
moni cultural té una part immaterial que és justa-
la candidatura perquè no es va saber introduir la
ment la que es troba darrere de la seva valorització
relació entre la part patrimonial i el ritual simbòlic
i coneixement. Des d’un punt de vista disciplinar,
del conreu i consum de la dacsa. D’altra banda, la
l’etnologia o antropologia social i cultural esdevé la
declaració oficial com a patrimoni de la humanitat
disciplina més pròxima al treball de recollida i con-
requeria la demostració d’un risc de desaparició de
servació d’aquest tipus de patrimoni i, alhora, tant
la pràctica patrimonialitzada que motivava una
ella com altres disciplines del camp de les ciències
especial promoció i un esforç de salvaguarda. La
socials i humanes poden fer aportacions en la con-
proposta mexicana tampoc no acomplia aquest
textualització dels béns i també en l’estudi dels pro-
requisit. Per últim, la candidatura despertà oposició
cessos de patrimonialització.
de la veïna Guatemala perquè les seves autoritats
consideraven la dacsa també pròpia de la seva
L’activació del patrimoni immaterial i els valors
del patrimoni
4
cuina nacional.
El cas permet veure que la patrimonialització
Saber com treballa el procés de construcció d’un
passa per la posada en marxa d’una doble valora-
bé com a patrimoni immaterial pot resultar molt
ció o lectura. D’una banda, hi ha una qüestió de
útil davant de la implementació de mesures de
caràcter material i d’altra una de simbòlica. Els
4 Una part d’aquest apartat és una revisió d’un treball anterior (Moncusí, 2005).
80
diversos agents que participen en el procés de
Quan parlem de valor simbòlic referencial ens estem
patrimonialització d’un bé posen en marxa totes
fixant en el patrimoni com a representació d’alguna
dues qüestions en tant que tipus de valors a tenir
cosa més enllà de la seva forma. Es pot aplicar el
en compte per a la selecció, la conservació i l’expo-
valor simbòlic referencial per la via científica, que se
sició de béns patrimonials.
centra en el coneixement, o per una altra via que
Els agents activadors del patrimoni, entre els
seria el valor que té en un nivell identitari.
quals podem citar bàsicament el sector acadèmic,
Aleshores, en un nivell científic, podem valorar un
tècnics professionals de la conservació, administra-
bé perquè considerem que es necessari per a poder
cions públiques, mercat, organismes internacio-
conservar-ne el coneixement. Es valora el producte
nals, societat civil i, en el cas espanyol, l’Església,
perquè creiem que val la pena conèixer-lo, bé amb
construeixen el patrimoni en base a un o altre tipus
la memòria de persones o bé amb altres docu-
de valors. Quan deriven del valor material dels
ments. Busquem el valor científic per mitjà de la
béns, posen en marxa un cert càlcul de costos i
descripció. I en el cas del patrimoni etnològic, això
beneficis. En l’exemple que hem posat abans, la
pot vindre fàcilment dels coneixements de les per-
qüestió material rau en la promoció d’un producte
sones que han conegut aquella realitat: la memòria.
per a restaurants i empreses del sector alimentari
Aleshores, el coneixement etnològic rau de forma
mexicanes i també com a element que pot poten-
privilegiada en les persones que han conegut allò
ciar turísticament el país. Ara bé, en altres casos el
que serà objecte de patrimonialització; en els seus
càlcul pot comportar que un bé o un conjunt de
coneixements i creences; en els seus records conver-
béns no se seleccioni com a patrimoni a conservar
tits en discurs.
físicament o en forma d’inventari. És el cas, per
Quan el patrimoni pren valor referencial en ter-
exemple, de la valoració del preu d’un sòl sobre el
mes identitaris, ho fa perquè esdevé símbol d’identi-
qual hi ha un edifici o un conjunt arquitectònic sus-
ficació col·lectiva. En aquest cas un bé o conjunt de
ceptible de ser seleccionat i preservat. Si el valor
béns es patrimonialitzen perquè evoquen els seus
material del sòl per a la construcció de noves edifi-
usuaris o creadors sota una o altra categoria col·lec-
cacions s’imposa, pot ser que aquells béns no
tiva. El patrimoni obté valor perquè rememora un
siguen preservats.
passat col·lectiu o uns valors i pràctiques socials que
En contrast amb el valor material, trobem el
s’hi associen. En aquesta forma de valoració prenen
valor de caràcter simbòlic. En aquest cas el bé a
en joc dues figures retòriques presents en els discur-
patrimonialitzar és percebut en tant que represen-
sos identitaris. D’una banda tenim la metonímia, per
tació d’alguna cosa. Un exercici que pot tenir un
la qual el contacte amb un bé considerat autèntic
caràcter expressiu o referencial. En el primer cas
atorga autenticitat a aquella identitat. D’altra
estem parlant de la vessant artística o estètica dels
banda, trobem la metàfora, que converteix l’exercici
béns que són valorats per la forma única que pre-
de selecció i preservació d’un bé patrimonial en un
nen com a producte humà que desperta sensacions.
esforç per salvaguardar la identitat mateixa.
81
En l’exemple de la candidatura de la cuina
limitar-se a acumular-los. La qüestió és fer un pas
mexicana a patrimoni de la humanitat, la qüestió
que associï aquells utensilis i les percepcions dels
simbòlica es troba fonamentalment en la represen-
seus usuaris.
tació de la identitat mexicana, mitjançant la cuina
Amb tot, l’activació patrimonial no s’esgota en
i també en el coneixement a demostrar del pro-
la generació de discurs museològic. Hi ha formes
ducte a patrimonialitzar, com una cosa en risc de
d’activació que no acaben ni pretenen acabar amb
desaparició i amb un espai ritual específic de
una proposta d’aquest tipus. Pensem, per exemple,
representació.
en les associacions aglutinades en el moviment dels
En definitiva, el procés de patrimonialització de
«salvem», que promouen al País Valencià la protec-
béns immaterials passa en bona mesura per donar
ció de béns patrimonials d’acord amb el seu valor
contingut referencial científic a coses que la gent
simbòlic, enfront de les amenaces d’usos que bàsi-
ha seleccionat perquè s’identifica amb elles i potser
cament se centren en un valor material.5 Defensar
també els atorga valor material. El valor identitari i
la salvaguarda del Jardí Botànic, de l’Horta de
el material, junts o per separat, es troben sovint
València o de l’antic poble pescador del Cabanyal
darrere dels motius d’administracions, societat civil
enfront d’operacions urbanístiques fonamentades
i mercat en l’activació patrimonial. Els petits
en una plusvàlua del sòl i en els suposats beneficis
museus, que poden ser des d’una persona que es
de la potenciació d’una València turística són exer-
munta ella mateixa una col·lecció, sense suport ins-
cicis d’activació patrimonial que combinen accions
titucional, o un ajuntament que decideix crear un
reivindicatives i activitats culturals diverses amb la
museu etnològic, sovint sense assessorament disci-
finalitat de ressaltar el valor simbòlic, en uns casos
plinar i amb poca cosa més que bona voluntat,
identitari i en altres també o bàsicament artístic,
segueixen totes dues o una de les dues formes de
arquitectònic, històric i cultural de determinats
valoració. Però el procés de patrimonialització no
conjunts patrimonials. Gómez Ferri (2004) explica,
pot ser complet si no entra en joc el valor referen-
en el seu treball sobre el cas concret de Salvem el
cial científic. És a dir, si no es treballa per a la con-
Cabanyal, com aquesta plataforma ha mirat de
textualització dels béns a patrimonialitzar per al seu
dignificar la identitat cabanyalera a través de la
millor coneixement en tant que creacions huma-
reactivació i reconeixement del valor patrimonial
nes. De manera que és imprescindible posar d’a-
del barri, en un nivell urbanístic, artístic i arquitec-
cord l’entorn científic (universitari i museològic) i el
tònic, però també del patrimoni immaterial que
social per crear un discurs museogràfic clar i ade-
conformen històries, anècdotes i esdeveniments
quat i donar un contingut museològic als béns. Cal
recordats per la gent major. Una part d’aquest barri
explorar els coneixements, les creences i els valors
que es veurà afectada pel projecte urbanístic de
que hi ha darrere dels utensilis materials, per a no
perllongament de l’avinguda Blasco Ibáñez cap al
5 Per a veure més en detall el paper d’aquest tipus de moviment i dels processos de patrimonialització que posen en marxa, vegeu
Albert (2005).
82
mar (i la consegüent construcció d’habitatges d’e-
Quant a la formació, una pregunta clau és com
levat preu) ha estat catalogada oficialment com a
podem compaginar la urgència de preservar patri-
Patrimoni Historicocultural, i malgrat això l’amena-
moni immaterial —i específicament, aquell que
ça persisteix.
hem identificat com a etnològic— amb una forma-
L’activació del patrimoni immaterial se centra,
ció disciplinar tan diversa com la de la gent que tre-
aleshores, en la defensa del seu valor eminentment
balla en aquest camp. De primer, a qualsevol pro-
simbòlic, però en un context en què aquesta pren
fessional del camp se li pot pressuposar, com a
especial significat. Una època de modernitat avan-
científic de formació, una inquietud per recuperar
çada en què sorgeixen respostes locals a la globalit-
el valor referencial de les coses. Una altra cosa és
zació, a la possible incidència de riscos diversos i,
on i com buscar els continguts per a treballar en
especialment, als derivats del descontrol de les tec-
patrimoni etnològic. Bàsicament el lloc són les per-
nologies humanes (industrials i polítiques) i al risc
sones; les seves percepcions; els seus discursos.
de perdre la identitat (Hernández Martí, 2002). En
Aproximar-se a elles a través de centres d’estudis o
aquest context, València està sent modelada
altres entitats locals o, senzillament, les persones,
seguint un patró de ciutat aparador, amb projectes
directament. Un treball que sempre passa per la
urbanístics associats a grans esdeveniments interna-
descripció; cal anar a les persones per a enregistrar
cionals i grans infrastructures (America’s Cup,
el seu discurs i, si escau, la seva imatge mentre des-
Ciutat de les Arts i les Ciències, Circuit Urbà de
criuen espais, processos o mentre expliquen
Fórmula 1), que prioritzen el valor material del sòl i
records i anècdotes viscudes. Per a la conservació
dels guanys econòmics directes i indirectes que se
del patrimoni immaterial —entés com a etnològic
n’esperen. Al mateix temps, els projectes s’intenten
en el sentit més o menys estricte que marquen les
legitimar amb la posada en marxa de valors simbò-
lleis, o en el sentit antropològic més ampli que fa
lics associats fonamentalment a la identificació dels
referència al context de la pràctica social— cal una
ciutadans amb la seva ciutat i el possible orgull que
formació de caràcter socioantropològic. Els conser-
s’hi pot associar.
vadors haurien de tindre una formació pluridisciplinar que incorporés, entre altres coses, un ensinis-
Reptes i algunes respostes en l’activació de
trament en tècniques de camp que permeten cop-
patrimoni immaterial
sar aquella descripció de primera mà de les vivèn-
Hi ha molta feina a fer en l’activació del patrimoni
cies, les pràctiques i els discursos de les persones.
immaterial, especialment en matèria de valors sim-
En aquest punt, cal una bona connexió entre els
bòlics. A grans trets, podem destacar reptes en
centres d’ensenyament superior i els futurs i els
matèria de formació de tècnics de conservació, en el
presents professionals d’aquest camp. I no sola-
camp de la vertebració territorial d’institucions de
ment això, sinó que és imprescindible al nostre país
protecció i centres d’estudi i, finalment, en el nivell
algun tipus de formació pluridisciplinar dissenyada
de la sensibilització social.
al marge d’interessos corporativistes acadèmics
83
que van en detriment de la seva qualitat i de l’aten-
del valor simbòlic i/o econòmic dels béns per part
ció a l’amplitud i diversitat del que avui es coneix
de la població. És necessària una promoció del
com a patrimoni cultural.
coneixement d’aquells béns però sobretot d’una
Un segon repte el constitueix la vertebració
valoració en tant que elements imprescindibles per
territorial d’institucions de protecció i centres d’es-
a donar valor a la pròpia societat i, fonamental-
tudi. Un fet que té relació amb la important qües-
ment, per a mantenir-ne la identitat. En termes eco-
tió de fons de la cohesió del territori valencià. Quan
nòmics, determinats projectes de patrimonialització
ens trobem que no sembla sempre clar amb quin
comporten
nom cal anomenar-lo —país, comunitat, regne—
socioeconòmic a mitjà i llarg termini que poden
es fa difícil una articulació plena de les diverses ini-
desaparèixer quan s’apliquen valoracions econòmi-
ciatives d’activació des de la societat civil. Dificulta
ques a curt termini, com les que representa la venda
una política de patrimonialització i una gran coor-
del sòl o projectes de mitjà o llarg termini que pas-
dinació en aquest sentit, per exemple, que deter-
sen per la destrucció física d’elements patrimonials.
minades associacions o centres d’estudis no es
Una sensibilització social en aquest sentit pot con-
puguin ajuntar amb uns altres sota una mateixa
tribuir a anar més enllà de fer el paper d’inventariar
entitat coordinadora perquè anomenen el territori
béns que estan a punt de desaparèixer a causa d’a-
amb un nom o un altre o perquè consideren o no
quells projectes o valoracions econòmiques.
possibilitats
de
desenvolupament
l’existència de certa unitat cultural amb territoris
Els tres reptes que hem plantejat no són inde-
de parla catalana. A més, Cruz, Doménech i Llamas
pendents. La formació dels tècnics en metodologia
(2005) han destacat que la política patrimonial en
socioantropològica pot afavorir l’aprofundiment en
matèria de patrimoni etnològic al País Valencià es
el coneixement dels béns a protegir i fins i tot pot
veu mancada per línies de recerca i defensa del
proporcionar-los recursos perquè contribueixen a la
patrimoni bastant potents a nivell autonòmic.
sensibilització de la població per a una activació
Concretament ressalten que del total de 224
patrimonial reeixida. Però finalment aquests esfor-
museus amb fonts etnològics del país, només dos
ços poden resultar poc fructífers si no hi ha una
són de gestió autonòmica. En aquest estat de coses
identificació col·lectiva amb el mateix país, la seva
bé podem dir que la poca vertebració a nivell d’ac-
gent, el seu territori i les seves institucions i si les
tivació no es limita a la societat civil, sense ànim de
iniciatives institucionals i civils no van en la matei-
menysprear l’ingent esforç que ha realitzat la
xa línia.
Generalitat Valenciana en el terreny de les norma-
Tot i que es tracta d’un organisme de titularitat
tives i reglaments de patrimoni i en l’aplicació de
provincial i que això pot resultar un entrebanc de
tasques d’inventari patrimonial.
cara a l’extensió de la seva tasca, les iniciatives que
Finalment, un tercer repte passa per la sensibi-
s’estan duent a terme des del Museu Valencià
lització de la població. L’activació de patrimoni
d’Etnologia suposen un trampolí per a impulsar una
immaterial és difícil si no hi ha un reconeixement
resposta decidida en tots aquests terrenys. A nivell
84
de continguts i discurs museològic, el museu és
aquí la cosa, és imprescindible aprehendre els
exponent d’una manera d’entendre l’etnologia que
coneixements, les creences i els valors que consti-
transcendeix l’associació entre patrimoni immaterial
tueixen un context que donà sentit a una pràctica
i societat tradicional. Les exposicions temporals i la
humana o a un bé material, en un determinat con-
seva exposició permanent «La ciutat viscuda» en són
text sociohistòric. I no només això, sinó que cal una
bona mostra. D’altra banda, està organitzant semi-
tasca de revisió d’aquell context en què té lloc l’ac-
naris i jornades per a les quals compta amb entitats
tivació; de quins agents hi estan intervenint i de
i institucions de tot el territori valencià i du a terme
quin és el seu paper, per a poder facilitar la matei-
recerques que s’estenen per les diferents parts del
xa tasca patrimonialitzadora sigui amb la potencia-
país. Van en la mateixa línia la iniciativa de la Revista
ció de les pràctiques d’uns agents, sigui amb un
Valenciana d’Etnologia i el fet que el museu
esforç per mirar de contrarestar-ne o senzillament
col·labori obertament amb la recentment creada
afrontar-ne d’altres.
Associació Valenciana d’Antropologia.
Hem acabat plantejant diversos reptes que l’activació del patrimoni immaterial presenta al nostre
Conclusions
país i fent-hi algunes propostes. Els reptes plante-
Hem definit el patrimoni immaterial, tenint en
jats han estat la formació socioantropològica dels
compte un criteri jurídic i un de disciplinar, com un
professionals del patrimoni, l’acció institucional de
patrimoni molt ampli, en termes antropològics i
patrimoni i l’acció civil vertebrada en tot el territo-
que conté, de forma privilegiada, béns que han
ri i, finalment, la sensibilització social envers un
estat etiquetats com a patrimoni etnològic o etno-
valor simbòlic del patrimoni i, si escau, el seu valor
gràfic. Creences, coneixements, valors, danses, fes-
material a llarg termini. Respondre-hi no és senzill,
tes, rituals, normes i organismes consuetudinaris,
però és possible amb una col·laboració almenys a
formes de narrativa, música popular..., són la
nivell de museus, centres universitaris, associacions
matèria primera d’aquest tipus de patrimoni. La
i centres d’estudis i administracions públiques, que
seva activació, és a dir, la posada en marxa de la
són els agents que tenen una major disposició de
seva selecció i reconeixement com a patrimoni és el
recursos de diferent tipus a l’hora de treballar per
resultat de l’acció d’agents molt diversos que par-
a respondre a tots tres reptes i, en definitiva, per a
teixen de la valoració material i simbòlica dels béns
afavorir l’activació del patrimoni immaterial al nos-
patrimonialitzats. Totes dues són importants, però
tre territori.
la que resulta completament imprescindible i la
que, de fet, dóna entitat pròpia al patrimoni immaterial (i al cultural en general) és la segona valoració. El patrimoni cultural és seleccionat, conservat i
mostrat com a element d’identificació col·lectiva, la
qual cosa li atorga un valor especial. Però no acaba
Bibliografia
AGUDO TORRICO, J. i E. FERNÁNDEZ DE PAZ (1999):
“Patrimonio cultural y museología: significados y contenido”, en AGUDO TORRICO, J. i E. FERNÁNDEZ DE PAZ
(coords): Patrimonio cultural y museología: significados y
contenidos. Actes del VIII Congreso de Antropología,
FAAEE/AGA, Santiago de Compostel·la, pàgs. 7-15.
85
ALBERT, M. (2005), “El patrimonio cultural y la sociedad civil”,
en HERNÀNDEZ MARTÍ, G. M. i altres, La memoria construida. Patrimonio cultural y modernidad, Tirant lo Blanch,
València, pàgs. 192-223.
ARIÑO, A. (2002): “La expansión del patrimonio cultural”,
Revista de Occidente, 250, pàgs. 129-150.
BALLART, J. (2001): “El patrimoni històric: bases teòriques”, en
CARRERAS, C., MUNILLA, G., M. ARTÍS, BALLART, J. i M.
BOADA (2001): Gestió del patrimoni històric, Edicions de la
UOC, Barcelona, pàgs. 12-51.
FERNÁNDEZ DE LA ROTA, J.A (2003): “Patrimonio y desarrollo
en el marco de una concepción etnográfica”, en
GONZÁLEZ ALCANTUD, J. A. (ed.) (2003): Patrimonio y
pluralidad. Nuevas direcciones en Antropología
Patrimonial, Centro de Investigaciones Ángel Ganivet,
Diputación de Granada, Granada, pàgs. 79-94.
CRUZ, J., C. DOMÉNECH I LLAMAS, E. (2006): “Vitrines valencianes. Aproximació als museus valencians d’Etnologia”,
Revista Valenciana d’Etnologia, 1, pàgs. 21-33.
GÓMEZ FERRI, J (2004): “Del patrimonio a la identidad. La
sociedad civil como activadora patrimonial en la ciudad de
valencia”, Gaceta de Antropología, 20.
GÓMEZ PELLÓN, E (1999): “Patrimonio cultural, patrimonio
etnográfico y antropología social”, en AGUDO TORRICO,
J, i E. FERNÁNDEZ DE PAZ (coords.): Patrimonio cultural y
museología: significados y contenidos. Actes del VIII
Congreso de Antropología, FAAEE/AGA, Santiago de
Compostel·la, pàgs. 17-29.
LÉVI-STRAUSS, C (1979): Antropología estructural, Siglo XXI,
Mèxic.
MIRA, J. F: i R. SANMARTÍN (2007): “L’Antropologia del detall.
Una conversa entre Joan Francesc Mira i Ricardo Sanmartín
sobre identitat, multiculturalisme i societat glocal”, Revista
Valenciana d’Etnologia, 2, pàgs. 13-32.
MONCUSÍ, A. (2005): “La activación patrimonial y la identidad”, en HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. i altres, La memoria
construida. Patrimonio cultural y modernidad, Tirant lo
Blanch, València, pàgs. 91-121.
——, (2005b): “El Patrimonio Etnológico”, en HERNÁNDEZ
MARTÍ, G. M. i altres, La memoria construida. Patrimonio cultural y modernidad, Tirant lo Blanch, València, pàgs. 225-260.
MONCUSÍ, A. i B. SANTAMARINA (e.p.): “Bueno para comer,
bueno para patrimonializar. La propuesta de la cocina
mexicana como patrimonio inmaterial de la humanidad”,
en M. ÁLVAREZ i F. X. MEDINA (dir.), Patrimonio cultural y
alimentación entre América y Europa, Icaria, Barcelona.
PRAT, J. (1999): “Folklore, cultura popular y patrimonio”, Arxius
de Sociologia, 3, pàgs. 87-109.
PRATS, Ll. (1995): “Què és el patrimoni etnològic?”, en CALVO,
Ll. i J. MAÑÀ (eds.) (1995): De l’ahir i l’avui. El Patrimoni
etnològic de Catalunya, Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya, Barcelona, pàgs. 26-29.
SANTAMARINA, B. (2005): “Instituciones, normativas y categorías del Patrimonio Cultural”, en HERNÁNDEZ MARTÍ, G.
M. i altres, La memoria construida. Patrimonio cultural y
modernidad, Tirant lo Blanch, València, pàgs. 53-89.
86
LOS PAISAJES CULTURALES:
INSTRUMENTOS PARA SU ANÁLISIS
Y PUESTA EN VALOR
EMILIO IRANZO GARCÍA*
Aunque la preocupación por el paisaje no es nueva, el creciente interés científico y social suscitado por éste
en la última década ha propiciado su presencia en las agendas políticas. El paisaje ya no es un concepto jurídicamente indeterminado. Desde el año 2004, la Comunidad Valenciana ha promulgado dos normativas
legales claves para su protección y análisis: la Ley 4/2004 de Ordenación del Territorio y de Protección del
Paisaje y el Decreto 120/2006, por el que se aprueba el Reglamento de Paisaje. Este interesante corpus legal
aporta herramientas para su estudio y catalogación. Uno de estos instrumentos, los Programas de Paisaje,
junto a la figura de protección de la Ley 4/1998 de Patrimonio Cultural Valenciano, denominada Parque
Cultural, nos proporcionan la oportunidad de llevar a cabo proyectos para la preservación, mejora y puesta en valor de conjuntos paisajísticos culturales: los Parques Patrimoniales.
Palabras clave: Paisaje cultural, Patrimonio cultural, Ley del Paisaje, Parque Patrimonia.
Although the concern of the landscape it is not new,
the growing scientific and social interest raised in the
last decade has increased its appearance in the political agendas. Indeed, the landscape isn’t legally a
vague concept. Since 2004, la Comunidad Valenciana
has been endowed with two important regulations
for its protection and analysis: the Law 4/2004 about
Zoning and Landscape Protection, and the Decree
120/2006 that it approves the Regulations of
Valencian Landscape. These interesting legal instruments provide tools for their study and cataloguing.
One of these instruments, the Programs of
Landscape, and the Law 4/1998 of Valencian Cultural
Heritage (Cultural Park) provide us the opportunity to
carry out projects for the preservation of the cultural
landscapes: the Heritage Park.
Key Words: Cultural landscape, cultural heritage;
landscape law; heritage park.
Introducción
Uno los rasgos que hace del paisaje un elemento de
interés es la multiplicidad de valores que posee, o
dicho de otro modo, de cualidades intrínsecas que
los grupos sociales le hemos otorgado. El paisaje atesora valores ecológicos, estéticos, productivos, sociales, espirituales y patrimoniales. Así, podríamos decir
que el paisaje es ecología, pero también estética,
economía, cultura, símbolo, en definitiva un todo
material y abstracto al mismo tiempo. Pero la idea
que deseamos transmitir en este artículo es que el
paisaje es, sobre todo, patrimonio cultural.
Y es patrimonio porque manifiesta el trabajo
combinado de la naturaleza y el hombre en el espacio, generando toda una cultura territorial. Nos da pistas de cómo la sociedad ha hecho suyo un territorio y
sobre todo porqué se identifica con él y lo convierte
en un bien colectivo. El paisaje es patrimonio porque
tiene una serie de valores, entre ellos, la capacidad de
* Departament de Geografia. ESTEPA (Unidad de Estudios del
Territorio y del Patrimonio). Universitat de València.
[email protected]
identificar a las personas con un lugar y de favorecer
sentimientos de pertenencia. De algún modo, el pai-
87
saje conforma un conjunto patrimonial donde desta-
pios del siglo XIX los precursores del interés
ca especialmente el patrimonio etnológico; es decir
científico por el paisaje (MATEU, 2006).
aquellos elementos y actividades cuya razón de existir
2. El concepto paisaje no se ha mantenido está-
guarda relación con las aspiraciones cotidianas de la
tico en el tiempo. La noción paisaje ha evolu-
sociedad que habita un lugar. Este sustrato tangible e
cionado en función de los enfoques y escue-
intangible nos muestra y explica las relaciones socie-
las, otorgándole al término matices interesan-
dad-medio que en el pasado, pero también en el pre-
tes a estudiar por todo aquel que desee pro-
sente, han tenido y tienen lugar en un ámbito geográ-
fundizar en la materia.
fico. Cuando un grupo social es consciente de su
3. El paisaje, su estudio y comprensión han adqui-
patrimonio paisajístico y etnológico, cuando observa
rido en la última década una relevancia desco-
en él un reflejo de sus raíces y empieza comprender el
nocida anteriormente, usándose en ámbitos
sentido de ciertas estructuras y fenómenos de los que
tan diversos como la política, el arte, las cien-
participa, se origina un proceso de identificación
cias, la ordenación del territorio y el urbanismo.
colectiva que posibilita su pervivencia.
4. Como consecuencia de lo anterior, el paisaje
El patrimonio etnológico tiene un papel funda-
se ha convertido en un instrumento de la pla-
mental en la configuración de los paisajes culturales. El
nificación territorial. Tras la celebración de
paisaje cultural se muestra como un documento histó-
convenios y conferencias internacionales y la
rico que nos propone una identificación y nos induce
proposición de directrices y normas jurídicas,
a pensar que ha habido interacción humana en deter-
en el caso valenciano el paisaje ha sido regula-
minado lugar; nos habla del desarrollo económico, de
do mediante una ley y un reglamento.
los cambios de mentalidad, de los progresos científico-
Las definiciones de paisaje parten de puntos de
técnicos y de la evolución ambiental que se ha produ-
vista distintos y por lo tanto pueden diferir unas de
cido. Es el bien más compartido que una cultura
otras. Cuando alguien hace una referencia al paisaje
puede poseer al relacionarse directamente con la cali-
solemos pensar rápidamente en una vista panorámi-
dad de vida y la identidad cultural.
ca, en una cuenca visual o en la escena que percibimos del aspecto de una porción del territorio.
Los conceptos de paisaje
Podríamos decir, que es el territorio que nos entra
Existen diversas definiciones del término paisaje,
por los sentidos.
pero antes de llegar a ellas me parece interesante
realizar algunas consideraciones:
88
Pero podemos avanzar hacia una definición más
elaborada del concepto paisaje. Según el profesor
1. El interés por el paisaje y sus formas no es
Maderuelo (2005) existen varios enfoques en la
reciente. Ya en el siglo XIV y XV aparecen las
noción paisaje: el del arte, el de las ciencias natura-
primeras manifestaciones pictóricas y literarias
les y el de las ciencias sociales, encabezadas por la
sobre el paisaje, aunque realmente fueron los
Geografía. El término paisaje surgió de la pintura; sin
filósofos románticos y naturalistas de princi-
embargo debido al sentido territorial que ha adquiri-
do actualmente vamos a centrar nuestra atención en
los otros dos enfoques.
Según la Ecología del Paisaje, el paisaje es un sistema funcional integrado por elementos abióticos y
bióticos que interactúan en un territorio (BAUDRY Y
BUREL, 2002). Español (2006) indica que el paisaje se
asocia a variedad, diversidad, heterogeneidad y complejidad, e intenta explicar las vivas relaciones entre
ecosistemas distintos pero cercanos; el paisaje es
Un sector del litoral de La Marina: un paisaje muy mediterráneo
por la estrecha articulación entre el mar y la montaña; y de gran
valor escénico… no siempre respetado. La sierra de Toix y, al
fondo, el macizo de Aitana fotografiados desde el Penyal d’Ifac.
estructura pero también dinámica.
Por su parte, la Geografía además de considerar
humana. Una de las figuras clave en la concreción
las dimensiones física, material y objetiva del paisaje,
del término fue el geógrafo Carl Sauer. Para él, el
tiene en consideración las perceptiva, cultural y subje-
paisaje cultural era el resultado de la acción de un
tiva. Así pues, el paisaje es, por un lado, las configu-
grupo social sobre un paisaje natural. La cultura es
raciones concretas que adquieren los espacios geo-
quién transforma, lo natural el medio a modificar y el
gráficos, sus componentes y dinámicas, pero también
paisaje cultural el resultado (SAUER, 1925).
la imagen que percibimos, resultado de la evolución
Algunos organismos internacionales como la
natural y de los procesos históricos. En definitiva, el
UNESCO (WORLD HERITAGE COMMITTEE, 1992), sí
paisaje son formas, procesos y la imagen que de ellos
que han proporcionado una definición de paisaje cul-
percibimos (MARTÍNEZ DE PISÓN, 1996).
tural. Por su parte la Convención Europea del Paisaje o
La Convención Europea del Paisaje (CONSEJO DE
la Ley 4/2004 de Ordenación del Territorio y Protección
EUROPA, 2000) lo definió como: “cualquier parte del
del Paisaje de la Comunidad Valenciana no adjetivan el
territorio tal como la percibe la población, cuyo
término paisaje, ofreciendo una noción integradora de
carácter sea el resultado de la acción y la interacción
aspectos abióticos, bióticos y antrópicos.
de factores naturales y/o humanos”.
Los paisajes culturales generalmente son trata-
Como se ha podido observar, las definiciones
dos por los geógrafos físicos como la antítesis de los
presentadas muestran un concepto de paisaje inte-
paisajes naturales. El paisaje cultural se interpreta
grador; en otras palabras, se asume que el paisaje
como aquel territorio totalmente modificado por el
está compuesto tanto por componentes naturales
hombre, en el cual no queda nada de natural.
como antrópicos. Entonces, ¿por qué hablamos de
Si siguiésemos esa afirmación, no podríamos
paisaje natural, o de paisaje cultural? Las revisiones
sino renunciar a la existencia de paisajes naturales en
bibliográficas y las propias experiencias nos llevan a
el territorio valenciano. Sin embargo, consideramos
pensar que se trata de una cuestión de enfoques, en
que sí que se puede matizar la diferencia en paisajes
ocasiones sólo de pequeños matices. Un paisaje cul-
naturales y culturales, al comprender que los prime-
tural es la plasmación territorial de la actividad
ros son aquellos en los que, a pesar de estar presen-
89
Figura 1. Componentes del sistema paisaje.
te la acción antrópica, ésta no predomina sobre los
La Convención para el Patrimonio Mundial de la
procesos ecológicos. También podríamos entender
UNESCO (1992), definió los paisajes culturales como
por paisajes naturales aquellos en los que la acción
“el resultado de la combinación de los trabajos de la
antrópica, aunque existente es prácticamente imper-
naturaleza y el hombre [...] siendo los Paisajes
ceptible. Dicho en otras palabras, en un paisaje natu-
Culturales Patrimonio de la Humanidad, aquellos
ral, los procesos naturales (clima, fenómenos físicos
seleccionados en función de su sobresaliente valor
como la fuerza de la gravedad, la formación de suelo
universal y su representatividad”. No podemos olvi-
o la energía interna de la Tierra, y procesos bioquími-
dar que la Convención de la UNESCO de 1992 fue
cos como la cadena trófica) son los responsables de
el primer instrumento que identificaba, protegía,
mantener el funcionamiento del sistema.
conservaba y transmitía a las generaciones futuras
Otras corrientes diferenciaban entre paisajes cul-
los paisajes culturales de excelente valor universal.
turales y paisajes urbanos, lo que implicaba que el
Tras esta presentación de la discusión terminoló-
paisaje cultural era rural o eran los paisajes en los
gica y conceptual, pensamos que lo más pertinente
que se mezclaba la actividad agrícola tradicional con
es hablar de paisajes culturales como un concepto
restos de vegetación natural y asentamientos.
integrador, que empleamos para matizar el carácter
90
Tabla 1 Características visuales de los componentes del paisaje
de áreas donde la acción humana es la encargada de
Pero a estos tres componentes del paisaje hemos
mantener el equilibrio. En definitiva, escenarios
de añadirle una componente fundamental, sin la
donde se desarrolla la vida cotidiana de la gente.
cual no se puede comprender el paisaje: los observadores. En el siguiente diagrama (tabla 1) son mostra-
Los componentes del paisaje y sus características
visuales
dos los elementos integrantes del paisaje.
Mientras que los componentes que mejor defi-
Para poder realizar un estudio del paisaje y aplicar
nen los paisajes naturales son el roquedo, las formas
metodologías de análisis es imprescindible conocer
del terreno, la vegetación y el agua, los componen-
cuáles son los elementos que constituyen un paisaje
tes de los paisajes culturales son, además del sopor-
cultural. Un paisaje está compuesto por las siguien-
te natural (especialmente la fisiografía), los usos del
tes clases de elementos:
suelo, las construcciones y las infraestructuras aso-
· Abióticos o físicos: como el relieve, el roquedo
o el agua.
ciadas a ellos. Además, si los elementos y procesos
que conforman un paisaje cultural son consecuencia
· Bióticos: como la vegetación y la fauna.
de una época pasada o de modos de vida tradiciona-
· Antrópicos: como los asentamientos, las vías de
les, podemos incluir al patrimonio etnológico como
comunicación, las actividades agrícolas.
componente de los paisajes culturales. La articula-
91
Tabla 2 Clasificación de los paisajes por tipos
ción de estos elementos en la mente del observador
Tipos de paisaje
da lugar a la percepción de determinadas estructuras
A la hora de introducir racionalidad en todo el entra-
espaciales, caracterizadas por desempeñar una fun-
mado conceptual, una de las soluciones que adopta-
ción específica, que generan una escena paisajística.
mos es la de agrupar los paisajes en función de una
Comprendiendo que la componente visual juega
serie de criterios. Existen variadas clasificaciones
un papel esencial en el análisis y valoración de los
taxonómicas del paisaje; un ejemplo de ello se obser-
paisajes, seguidamente reseñamos las características
va en la tabla 2.
visuales más relevantes:
- Color
Instrumentos legales
- Forma
La preocupación por el paisaje no es una cuestión
- Línea
reciente. A nivel internacional, los primeros antece-
- Textura
dentes son de principios de siglo XX. Así tenemos la
- Escala y tamaño
Primera Conferencia Internacional sobre Protección
- Organización espacial
de Paisajes Naturales (celebrada en Berna en 1913) o
Estos rasgos que poseen tanto los elementos que
el Primer Congreso Internacional sobre Protección de
conforman el paisaje como la totalidad del conjunto,
Flora, Fauna, Parajes y Monumentos Naturales (París,
se combinan caracterizándolo en función de los con-
1923). A nivel nacional, la primera iniciativa legislati-
trastes visuales que tienen lugar, de la dominancia
va fue la Ley de Parques Nacionales de 1916, que
visual de unos elementos respecto a otros o de la
proporciona las primeras figuras de protección.
organización espacial de la escena. En la tabla que se
Sin embargo, no será hasta mediados del siglo
presenta a continuación, se pueden observar las
XX y sobre todo a partir de su último tercio cuando
características visuales más destacadas de los com-
surjan propuestas y acuerdos, especialmente a nivel
ponentes del paisaje (DE BOLÓS, 1992; AAVV, 2004).
internacional, con el propósito de dotar a los paisa-
92
jes de una cobertura legal que velara por su protección, preservación y recuperación. Esta tendencia se
ha visto reforzada durante los primeros años del siglo
XXI, como consecuencia de la creciente valoración
social de la estética territorial y de la capacidad del
paisaje para proporcionar calidad de vida..
En este sentido, aparecen la Ley de Espacios
Naturales Protegidos (1975), origen de los actuales
La huerta se ha convertido en el más recurrente cliché paisajístico valenciano, pese a su alarmante degradación y muy escasa
protección. Un sector de la huerta de Campanar (Valencia).
códigos legales en España, como la Ley 4/89 y su
modificación Ley 41/97 de Conservación de los
· Ley 11/1994, de 27 de diciembre, de la
Espacios Naturales Protegidos y de la Flora y Fauna
Generalitat Valenciana, de Espacios Naturales
Silvestres, la cual incluye una figura de protección
Protegidos de la Comunidad Valenciana.
específica para el paisaje: los paisajes protegidos. Sin
· Ley 4/1998, de 11 de junio, de Patrimonio
embargo, con fecha 13 de diciembre de 2007 se ha
Cultural Valenciano y las Leyes 7/2004 y
aprobado la Ley 42/2007 del Patrimonio Natural y de
5/2007 por las que se modifica.
la Biodiversidad, que deroga y sustituye a la citada Ley
· Decreto 109/1998, de 29 de julio, del Gobierno
4/89. Entre los principios de esta nueva ley se hallan la
Valenciano, por el que se regula la declaración
protección del paisaje, el fomento de su estudio y las
de Parajes Naturales municipales y las relacio-
actividades relacionadas con la puesta en marcha de
nes de cooperación entre la Generalitat
políticas de gestión, tomando como modelo el
Valenciana y los municipios para su gestión.
Convenio Europeo del Paisaje.
Con todo, aunque el paisaje aparecía citado en
En España, como consecuencia de la descentrali-
algunas de estas leyes, era un concepto jurídicamen-
zación autonómica, los instrumentos jurídicos en
te indeterminado. Lo que realmente motivó su con-
materia de protección de espacios naturales, de
sideración como una realidad global y de creciente
ordenación del territorio y de patrimonio cultural han
interés social, sobre la que había que actuar legal-
pasado a formar parte de las competencias de las
mente, fue la Convención Europea del Paisaje, que
autonomías. Así, para el caso valenciano tenemos
tuvo lugar en Florencia, en 2000.
como más destacadas:
La Convención Europea del Paisaje, además de
· Ley 5/1988, de 24 de junio, de la Generalitat
definir el concepto de paisaje, representa un conjun-
Valenciana por la que se regulan los parajes
to de compromisos de carácter general para la incor-
naturales.
poración de éste en el planeamiento territorial. Sin
· Ley 6/1989, de 7 de julio de Ordenación del
Territorio de la Comunidad Valenciana.
· Ley 3/1993, de 9 de diciembre, Forestal de la
Comunidad Valenciana
embargo, la Convención no propone ningún tipo de
instrumento metodológico para el estudio y análisis
de los paisajes. Es por ello, por lo que tienen que ser
las leyes estatales, o como en nuestro caso las auto-
93
Además, todos ellos deben de introducir la participación ciudadana, tan necesaria para la transparencia y
viabilidad de la planificación del paisaje que deseamos,
a través de un Plan de Participación Pública.
La Ley 4/2004 de Ordenación del Territorio y
Protección del Paisaje indica que todos los Planes de
El Molinar de Alcoi constituye el ejemplo más claro de un paisaje industrial tradicional valenciano.
Actuación Territorial (de carácter supramunicipal) y
todos los Planes Generales de Ordenación Urbana
nómicas, las que regulen jurídicamente y establezcan
(P.G.O.U.) han de contar con un Estudio de Paisaje.
los instrumentos para la identificación, valoración y
protección del patrimonio paisajístico y para la orde-
El Estudio de Paisaje
nación del territorio. Así, en el territorio de la
El Estudio de Paisaje es el instrumento responsable
Comunidad Valenciana y siendo pioneros en España,
para un territorio concreto, de identificar, caracteri-
se dota al paisaje de cuerpo legal a través de la:
zar, evaluar su paisaje y diseñar medidas y estrategias
· Ley 4/2004 de Ordenación del Territorio y
de actuación para conseguir el paisaje que la ciuda-
Protección del Paisaje de la Comunidad
danía desea. Las metodologías para la elaboración
Valenciana, y del
de un Estudio de Paisaje pueden ser de dos tipos:
· Decreto 120/2006 por el que se aprueba el
analíticas o sintéticas. Las metodologías analíticas
Reglamento de Paisaje de la Comunidad
son aquellas que se fundamentan en el estudio indi-
Valenciana.
vidualizado de cada componente del paisaje, para
Centrándonos en lo que nos interesa, el
posteriormente proceder a su integración en áreas
Reglamento de Paisaje se convierte en la pieza clave,
homogéneas y evaluación (RECATALÁ, 1995; AAVV.,
que va a dotarnos de herramientas para analizar el pai-
2004). Por su parte, las metodologías de tipo sintéti-
saje y abordar los estudios y catálogos. ¿Qué es lo que
nos indica el Reglamento? El Título III regula los instrumentos para la protección, ordenación y gestión del
paisaje, que se contemplan en la Ley 4/2004. Estos son:
- Plan de Acción Territorial de Paisaje de la
Comunidad Valenciana
- Estudios de Paisaje
- Estudios de Integración Paisajística
- Catálogos de Paisaje
- Programas de Paisaje
Estos instrumentos no son independientes unos de
otros, sino que guardan una estrecha relación entre sí.
94
Cullera es un buen ejemplo de los nuevos paisajes turísticos de
la segunda mitad del siglo XX caracterizados por una intensiva
ocupación de la línea de costa.
La sociedad tradicional valenciana construyó piedra a piedra
el impresionante paisaje cultural de los bancales, como éste
de la sierra de Xortà.
co son aquellas que a partir de uno o dos componentes dominantes del paisaje, identifican unidades
Las metodologías sintéticas siguen las siguientes
fases:
territoriales en función de su aspecto externo homo-
1. Delimitación del área de trabajo.
géneo (ZONNEVELD, 1989), con el objeto de anali-
2. Identificación de sus unidades territoriales
zarlas, evaluarlas y valorar su capacidad de uso.
homogéneas, denominadas unidades de paisaje.
La decisión de adoptar una metodología u otra
En su identificación se utiliza información apor-
queda supeditada a una serie de cuestiones como las
tada por fuentes como la fotografía aérea, la car-
dimensiones del área de estudio, el tipo de informa-
tografía temática, los modelos digitales del terre-
ción de base, el tiempo disponible para efectuar el
no, y las observaciones de campo. Las unidades
trabajo o el equipo técnico que ejecuta el estudio.
de paisajes son definidas utilizando como apoyo
Aunque una metodología analítica ofrece una mayor
aquellos componentes claves desde un punto de
calidad de detalle en el estudio de los componentes
del paisaje y elimina la subjetividad de los métodos
sintéticos, en la definición de unidades territoriales
homogéneas, exige mayor esfuerzo de coordinación,
al trabajar con diversos técnicos, disponibilidad de
recursos económicos y sobre todo de tiempo. En este
sentido, la alternativa de plantear un estudio de paisaje empleando un método sintético, especialmente
adecuado para el análisis de territorios a escala local
y supralocal de los que tenemos información limitada, se plantea como la opción más interesante
(RECATALÁ Y SÁNCHEZ, 1996).
Los cascos urbanos tradicionales tienen intereantes valores paisajísticos gracias a su composicón y textura. En primer plano, Oliva;
más atrás “horts” de cítricos y presidiendo al fondo, el Montdúver.
95
dad desea para cada uno de esos espacios, y se
proponen actuaciones para alcanzarlos.
Un Estudio de Paisaje debe incorporar otros de
los instrumentos que el Reglamento indica: el
Catálogo de Paisaje y los Programas de Paisaje. No
obstante tanto los Catálogos de Paisaje como los
Los humedales constituyen paisajes muy característicos del territorio valenciano: el Prat de Cabanes y Torreblanca, declarado
parque natural.
Programas de Paisaje también pueden ser elaborados
y presentados como si de una colección de fichas de
inventario se tratase, de forma independiente a los
vista fisionómico (por ejemplo la fisiografía, la
Estudios de Paisaje.
cubierta vegetal o los usos del suelo). Así, tras la
definición de límites entre elementos contiguos
El Catálogo de Paisaje
que difieren en su respuesta visual se constituyen
Es un instrumento que recoge aquellos componentes
las unidades homogéneas de paisaje.
del paisaje previamente identificados y valorados,
3. Caracterización de cada unidad de paisaje,
que requieren una protección especial o que poseen
entendiendo caracterización como un análisis
una calidad paisajística y etnológica alta o muy alta.
en profundidad de los rasgos de la unidad,
Los Catálogos de Paisaje que se tramiten como docu-
donde unas fichas de caracterización o inven-
mento independiente a los Estudios de paisaje debe-
tario nos marcan las pautas a seguir.
rán contar con:
4. Clasificación tipológica y evaluación del las unidades de paisaje. Para la evaluación de las unidades pueden utilizarse los siguiente criterios:
· Calidad ambiental.
- Plan de Participación Pública.
- Delimitación, caracterización y valoración de las
Unidades de Paisaje.
- Delimitación de los Sistemas Abiertos (espacios
· Diversidad ecológica.
libres de edificación de interés ambiental o cul-
· Intervisibilidad.
tural).
· Orden espacial (que sea la expresión de una
estructura espacial equilibrada).
· Significado patrimonial (que sea la expresión
de un modo de vida tradicional).
Se trata de una herramienta para la puesta en valor
de los paisajes culturales, pues concretan actuacio-
· Estado de conservación de los asentamientos y
nes para la preservación, mejora y puesta en valor de
de los elementos del patrimonio etnológico.
éstos. Al igual que los Catálogos se pueden tramitar
· Capacidad de portar valores simbólicos.
· Singularidad-Unicidad.
96
Los Programas de Paisaje
de modo independiente a los Estudios de Paisaje.
En relación con los Programas de Paisaje, una
5. Fijación de los objetivos de calidad paisajística,
herramienta que puede ser empleada como elemen-
donde se plantean las aspiraciones que la socie-
to para la preservación, mejora y puesta en valor del
paisaje y su patrimonio son los proyectos de Parques
- Parques militares.
Patrimoniales. Éstos no son un instrumento legal,
- Parques arqueológicos.
sino una herramienta técnica que se está desarrollan-
Los Parques Patrimoniales tienen sus orígenes en
do en algunos lugares, y sobre la cual nos ha pareci-
la planificación territorial estadounidense con el
do oportuno efectuar una serie de consideraciones.
Parque Cultural Urbano (ciudad textil) desarrollado
en Lowell, Massachusetts (1975) y se han venido
Los Parques Patrimoniales
desarrollando tanto en EEUU como en Europa.
Los Parques Patrimoniales son una herramienta de
Algunos ejemplos de ello son:
revalorización y revitalización del territorio y su paisa-
- Illinois and Michigan Canal, en Illinois (EEUU)
je. A través de ellos el patrimonio etnológico, disper-
(1984): parque de una infraestructura histórica
so en el territorio y generalmente sin manifestaciones
de transporte.
monumentales, puede ser articulado ganando significado y valor. La idea principal es que son, ante todo
un proyecto; es la construcción de un ente material,
un conjunto físico donde se integran elementos paisa-
- IBA Emscher Park, (Alemania) (1988): parque
fluvial.
- Parque Agrícola Sud Milano, (Italia) (1991): parque agrario.
jísticos y patrimoniales, con el que la gente se identi-
- Allegheny Ridge Heritage Park, (EEUU) (1992):
fica al tiempo que aporta beneficios socioeconómicos.
centro de producción de acero, de ferrocarriles
El concepto de parque patrimonial aún no está del
todo consolidado. En algunos casos existen figuras de
protección como los Parques Culturales, consideradas
por la legislación patrimonial (Ley 12/97 de Parques
Culturales de Aragón, Ley 4/98 del Patrimonio
Cultural Valenciano). Pero como ya hemos dicho, los
Parques Patrimoniales son, sobre todo un proyecto de
puesta en valor y de dinamización socioeconómica.
En función de su forma espacial y de los componentes que lo constituyan, Pérez y Parra (2004) dife-
y de carbón: Parque Patrimonial Industrial.
- Parque de las Colonias del Llobregat, en Barcelona
(España): parque patrimonial industrial.
- Parque Fluvial del riu Besòs, en Barcelona
(España).
- Parque Fluvial del Turia, en Valencia (España)
(2007).
- Parque Cultural de la Valltorta-Gasulla, en
Castellón (España), en fase de redacción: centro de arte rupestre levantino.
rencian los parques patrimoniales en:
- Parques Patrimoniales Preindustriales: molinería
y minería tradicional.
- Parques Patrimoniales Industriales.
- Infraestructuras históricas de transporte: canales y vías fluviales.
- Parques fluviales y corredores fluviales.
- Parques agrarios o distritos agrícolas patrimoniales.
Características
principales
de
un
Parque
Patrimonial
1. Son lugares o territorios donde se privilegia el
esparcimiento a través del uso de unos recursos culturales y naturales en equilibrio.
2. Son ambientes humanizados y vivos, donde se
conjuga la recreación con la vida cotidiana.
97
3. No es ni un parque natural ni un parque temá-
del periodo que se quiere destacar. Los recur-
tico. Ofrece un tipo de servicio íntimamente
sos inventariados se ordenan en función de su
ligado a la identidad cultural de un territorio.
valor paisajístico, histórico y cultural y en fun-
4. Es un espacio donde el patrimonio y otros recur-
ción de la historia que se pretende narrar.
sos territoriales, culturales, históricos y escénicos
5. Creación de itinerarios a través de los cuales
se combinan para formar un paisaje acordado,
se vinculen los recursos patrimoniales a la his-
que cuenta la historia de dicho territorio.
toria común.
5. Un Parque Patrimonial representa un espacio
6. En resumen, se tiene que definir una clara
donde los recursos patrimoniales son claves en
estructura física, conformada por cinco ele-
el desarrollo económico.
mentos según el profesor Sabaté (2005):
· Ámbito del parque y subámbitos (Áreas).
Metodología para el diseño de Parques
Patrimoniales
De acuerdo con Sabaté (2005) los pasos fundamentales
en el diseño de un Parque Patrimonial se resumen en:
1. Definir los objetivos básicos del proyecto.
Generalmente se intenta integrar las diferentes
funciones del área de estudio: preservación, educación, esparcimiento y ocio y desarrollo econó-
· Recursos paisajísticos, patrimoniales y servicios (Hitos)
· Las puertas de acceso al parque y centros de
interpretación (Nodos)
· Los caminos que vinculan todo lo anterior
(Itinerarios)
· Los límites visuales y administrativos del parque (Bordes)
mico. Es importante que en esta fase estén involucrados las diferentes administraciones y actores
Conclusiones
territoriales. Los habitantes del lugar tienen que
Una vez realizado este breve recorrido en torno al pai-
estar completamente implicados.
saje, sus significados, tratamiento jurídico y maneras
2. En todos los parques patrimoniales es imprescindible explicar una historia. Un hilo con-
concluir efectuando las siguientes reflexiones:
ductor que ayude a comprender el territorio
· El paisaje es considerado patrimonio porque es
en el que nos hallamos, sus recursos, los
un complejo producto de la cultura popular,
modos de vida...
que muestra las relaciones entre hombre y
3. Delimitación del ámbito del parque, en función
98
de abordar su estudio y puesta en valor, queremos
naturaleza a lo largo del tiempo.
de los objetivos, recursos y la historia. El tamaño
· Existe cada vez una mayor sensibilidad social
es variable y si es extenso y rico puede dividirse en
por el paisaje, que ha obligado a la puesta en
subámbitos con su propia narración, al tiempo
marcha de políticas públicas y normativas lega-
que todos juntos articulan una historia común.
les para su preservación, ordenación y gestión.
4. Inventario de los recursos patrimoniales y
· Una buena manera de abordar correctamente el
paisajísticos, centrándose en los elementos
paisaje e intervenir sobre él asegurando su buena
salud, es a través de la aplicación de metodologías de análisis que incluyan identificación, caracterización, evaluación y medidas de acción.
· Entre las medidas de actuación sobre el paisaje, es interesante fomentar aquellas que proponen la recuperación de espacios con una
carga patrimonial sugerente. El patrimonio
etnológico es el que mejor resume los modos
de vida tradicionales y tiene una alta capacidad
simbólica, muy importante a la hora de promover iniciativas de puesta en valor. Herramientas
como los Parques Patrimoniales, además de
suponer una buena oportunidad para la puesta en valor de un patrimonio como el etnológico, a diferencia del museístico eminentemente
territorial, nos permiten dinamizar social, cultural y económicamente territorios con características paisajísticas y culturales singulares.
Bibliografía
AAVV (2004): Guía para la elaboración de estudios del medio
físico. Contenido y metodología. Ministerio de Medio
Ambiente, Madrid.
BAUDRY, J. BUREL, F. (2002): Ecología del Paisaje. Conceptos,
Métodos y Aplicaciones. Ediciones Mundi-Prensa, Madrid.
COUNCIL OF EUROPE (2000): European Landscape Convention.
Florence: Council of Europe.
CRUZ, J. El patrimonio cultural en el medio rural valenciano.
Aportaciones para un debate conveniente. Ruralia 1999;(nº
4):9-20.
DE BOLÓS, M. (1992): Manual de Ciencia del Paisaje. Teoría,
métodos y aplicaciones. MASSON, S.A., Barcelona.
ESPAÑOL, I. (2006): Manual de Ecología del Paisaje. Colegio de
Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos, Madrid.
FOWLER, P.J. (2001): Cultural landscapes: great concept, pity
about the phrase. The Cultural Landscape. Planning for a
sustainable partnership between people and place. ICOMOS-UK, 64-82.
FOWLER, P.J. (2003): World Heritage Cultural Landscapes 19922002. World Heritage Papers [6], 1-135.
GUERRA DE HOYOS, C. (1997): Patrimonio Cultural y
Reutilización. PH Boletín del Instituto Andaluz del
Patrimonio Histórico;(18):93-6.
HERMOSILLA, J. E IRANZO, E. (2003): El desarrollo local en
Cortes de Pallás. Teoría y práctica (1999-2003). Universitat
de València, Valencia.
MADERUELO, J. (2005): El Paisaje. Génesis de un concepto.
Abada Editores, Madrid.
MARTÍNEZ DE PISÓN, E.(1996): El concepto de paisaje como instrumento de conocimiento ambiental, en MARTÍNEZ DE
PISÓN, E. (editor). Paisaje y Medio Ambiente. Fundación
Duques de Soria, Madrid.
MARTÍNEZ DE PISÓN, E. (2003): Significado cultural del paisaje.
I Seminari Internacional sobre Paisatge 1-7.
MATEU, J. (2006): Paisaje y docencia. La obra de Eduardo Soler
y Pérez. Valencia. Universitat de València.
OJEDA, J.F. (2004): El paisaje como patrimonio. Factor de desarrollo de las áreas de montaña. Boletín de la A G E, 38; 273-8.
ORTEGA, N. (1998): Paisaje y cultura, en CABERO, V. (editor)
Paisaje y Medio Ambiente. Secretariado de Publicaciones e
Intercambio Científico, Universidad de Valladolid; 137-46.
PÉREZ, L. Y PARRA, C. (2004): Paisajes culturales: el parque
patrimonial como instrumento de revalorización y revitalización del territorio. Theoria [13], 9-24.
RECATALÁ, L. (1995): Propuesta metodológica para la planificación de los usos del territorio y evaluación de impacto
ambiental en el ámbito mediterráneo valenciano. Tesis
Doctoral (Inédita). Facultad de Ciencias Biológicas.
Universidad de Valencia.
RECATALÁ, L. Y SÁNCHEZ, J. (1996): Metodología de evaluación
de la calidad ambiental del paisaje para planificación de los
usos del territorio y evaluación de impacto ambiental en el
ámbito mediterráneo. En: CHACÓN, J. Y IRIGARAY, C.
(Eds.) “Riesgos Naturales, Ordenación del Territorio y Medio
Ambiente”. VI Reunión Nacional y Conferencia
Internacional de Geología Ambiental y Ordenación del
Territorio. Granada; 137-151.
RUIZ, J.A. (1997): Patrimonio Cultural y Desarrollo Local. PH Boletín
del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico,(18); 38-44.
SABATÉ, J. (2004): ¿Paisajes Culturales, consecuencia de la postmodernidad? II Seminari Internacional sobre Paisatge
SABATÉ, J. (2005): De la preservación del patrimonio a la ordenación del paisaje. ID Identidades. Territorio, Cultura,
Patrimonio 1, 15-33.
SAUER, C.O. (1925): The morphology of landscape, en Leighley
Jed (editor). Land and Life: selection from the writings of
Carl Ortwin Sauer. University of California Press; 19-53.
WORLD HERITAGE COMMITTEE (1992): Revision of the
Guidelines for the Implementation of the World Heritage
Convention. Report of the World Heritage Committee,
Sixteenth Session. Santa Fe: World Heritage Convention.
ZONNELVELD, I.S. (1989): The land unit: A fundamental concept
in landscape ecology, and its applications. Landscape
Ecology, 3(2), 67-86.
99
L’ESTUDI DEL PAISATGE HISTÒRIC
DE LES HORTES MEDITERRÀNIES:
UNA PROPOSTA METODOLÒGICA
ENRIC GUINOT RODRÍGUEZ*
SERGI SELMA CASTELL**
Aquesta contribució planteja una proposta metodològica per a l’estudi del paisatge històric de les
hortes mediterrànies d’origen medieval. Primer s’enumeren les fases d’elaboració, seguidament es
fixen els diversos paràmetres que cal seguir per a l’anàlisi de la morfologia dels paisatges d’horta i, en
tercer lloc, es proposa la interpretació diacrònica d’aquest tipus de paisatge, des de l’època romana
fins a la contemporània, principalment a partir del model que representen les hortes valencianes.
Paraules clau: hortes, paisatge històric, poblament històric, morfologia del territori, arqueologia medieval.
This paper puts forward a methodological proposal
Un paisatge històric és el resultat de la intervenció
for the study of the historical landscape of the
humana sobre un territori concret, quan aquesta s’ha
Mediterranean irrigation region of medieval origin. In
aplicat en tota la seua diversitat possible i al llarg del
the first place, it enumerates the phases of elaboration, then it fixes the different parameters to make
the analysis of the landscape morphology, and, in the
temps. Per això, tot el nostre entorn és, en realitat, un
paisatge històric ja que d’una manera o d’una altra
third place, it proposes the diachronic interpretation
s’ha produït la seua antropització, molt intensa en
of those types of landscape, since Roman time to con-
l’entorn urbà, prou acusada en el medi agrari, i més
temporary time, mainly following the pattern which
dèbil en les zones boscoses o lacustres del litoral.
the Valencian irrigation regions represent.
Com és evident no tots els paisatges històrics són
iguals ja que depenen en gran mesura del grau d’ocu-
Key Words: Market gardens, Historic Landscape,
Històric Settelment, Morphology of the Landscape,
Medieval Archaelogy.
pació humana i d’urbanització aconseguit, així com
del nivell d’explotació del territori en tots els seus vessants agropecuaris. A més, cada període de la història
—cadascuna de les grans etapes socials que a la
Península Ibèrica poden sintetitzar-se en el rastre del
món ibèric, el romà, el musulmà, el feudal i el contemporani— ha anat deixant una empremta en el paisatge que pot ser identificada, caracteritzada i avaluada,
i que resulta més o menys intensa segons el moment
* Enric Guinot (Universitat de València), [email protected]
** Sergi Selma (OFITESC), [email protected]
i les zones afectades. Es tracta, per tant, d’empremtes
sobre el territori que presenten unes característiques
Imatge de l’Horta de Faitanar (terme municipal de València).
101
Zona objecte d’un estudi de paisatge històric de l’Horta de
València, a la séquia de Faitanar (terme municipal de València).
patrimoni històric i cultural, s’ha aconseguit anar
elaborant amplis inventaris de jaciments arqueològics —tot i no ser tan exhaustius ni homogenis
territorialment com seria desitjable o com preveuen
les mateixes lleis— i, més recentment, s’han incorporat els elements del patrimoni cultural que tenen
un valor etnològic. Sens dubte això respon a l’assoliment d’uns primers consensos, tant des del camp
de l’arqueologia com des de l’àmbit d’estudi de la
història en general, per a reclamar la necessitat de
documentar i estudiar els espais de vida i treball de
la població en general, incorporant així els escenaris de la vida quotidiana de les capes populars de
cada societat concreta. Queda, amb tot, molt per
avançar en aquests terrenys, per no parlar de tot
allò que s’ha relacionat amb el patrimoni immaterial que molt sovint resulta obviat.
determinades —amb predomini d’uns o d’altres ítems
Amb tot el que s’ha dit anteriorment, hui en
quantificables— que es poden identificar amb formes
dia, davant de qualsevol procés de transformació
concretes de modelar el paisatge.
urbanística o de desenvolupament d’infrastructures
Els paisatges agraris que han arribat al nostre
d’una certa envergadura, un dels costos socials més
temps són, en conseqüència, el producte d’una llarga
evidents per al patrimoni cultural de la nostra socie-
història acumulada del seu ús social. Malauradament,
tat és la destrucció definitiva d’alguns d’aquests pai-
aquests espais no han estat tradicionalment objecte
satges històrics.
d’una atenció preeminent per part dels especialistes
L’objectiu en aquests casos, per tant, hauria de
perquè, molt sovint, tan sols s’ha donat especial relle-
ser l’execució de les obres de forma i manera que
vància als espais del poder, normalment les edifica-
minimitzaren la fractura del territori i, malgrat la
cions de caràcter monumental, més enllà del seu
presència de les noves infrastructures, permetre la
estat real de conservació, com és el cas de castells,
continuïtat dels espais històrics des del punt de vista
palaus, esglésies, monestirs i d’altres semblants.
funcional i morfològic tant com fóra possible. I tot
1
Sí que és cert, amb tot, que en els últims anys i
això, sense descartar l’aplicació de mesures pal·liati-
a l’empara de les successives lleis de protecció del
ves en punts concrets o, com hauria de resultar
1 Des d’un punt de vista patrimonial, serveix d’exemple una ràpida consulta a la nòmina dels BIC del patrimoni immoble declarats
per la Generalitat Valenciana fins a l’actualitat. Sobre més de huit-centes construccions individuals i, fins i tot, conjunts urbanístics,
la suma d’edificis religiosos (catedrals, esglésies, convents i monestirs), militars (castells, muralles, torres, etc.) i residències nobiliàries (palaus i mansions), arriben al 95 % del total. Val a dir, amb tot, que això és i resulta una pauta generalitzada en altres indrets.
102
obvi, la realització d’un estudi exhaustiu dels espais
pel que fa al buidat de les fonts documentals i a
i els elements que es veuran afectats de forma irre-
les tècniques de prospecció superficial respectiva-
versible.
ment—, amb les pautes que caracteritzarien l’ar-
Arribats en aquest punt sense retorn, cal plan-
queologia del paisatge, molt més centrada a fixar
tejar-se, doncs, com fer l’estudi del paisatge histò-
uns elements concrets d’anàlisi en el territori, i
ric, a fi i efecte de poder documentar-lo amb la
l’enquesta oral, que resulta bàsica per a recopilar
major precisió possible i, posteriorment, determinar
la cultura immaterial associada a un espai deter-
el grau d’afecció que pot arribar a generar la trans-
minat.
formació urbanística en la zona i permetre avaluar
la incidència d’aquesta sobre el patrimoni cultural.
L’estudi sobre el paisatge d’una horta requereix d’una metodologia senzilla que es pot concretar en tres fases d’elaboració clarament diferencia-
1. Fases d’elaboració de l’estudi sobre el paisat-
des: en primer lloc, cal fer una recopilació exhaus-
ge de les hortes mediterrànies
tiva de material de base per a planificar el treball;
En l’entorn rural de l’àmbit espanyol, i més en con-
després, s’ha d’afrontar un intens treball de camp
cret de l’àmbit valencià, els espais rurals construïts
que, des de perspectives arqueològiques, antropo-
al llarg de la història es concreten majoritàriament
lògiques i històriques, permeta recollir el major
en els paisatges del secà i en els del regadiu.
nombre de dades que hi haja sobre el terreny; i la
Ambdós són d’una importància històrica semblant,
fase següent consisteix en l’anàlisi d’aquestes per
però és evident que el paisatge de més complexitat
tal de fer la interpretació i l’avaluació respectiva de
social i densitat constructiva de l’espai és el paisat-
l’esmentat paisatge, no solament des d’un vessant
ge de les hortes mediterrànies. Desafortunadament
físic i formal, sinó, sobretot, des d’un plantejament
i de forma molt habitual, la valoració d’aquests pai-
cultural i històric.
satges agraris i especialment el de l’horta, s’ha plantejat a partir d’un simple criteri de valor de mercat,
1.1. La recerca prèvia de material de treball
de producció en el moment actual, sense que s’ha-
El punt de partida es basa en la recopilació de tot el
ja incorporat en absolut la necessitat de documen-
material cartogràfic —amb un interés especial per
tar i avaluar la realitat històrica acumulada per
les planimetries antigues— i fotogràfic —especial-
aquest espai rural.
ment vistes aèries— que puguen aconseguir-se
És per això que es fa imprescindible incorpo-
sobre la zona o àrea d’estudi i el seu entorn més
rar de forma immediata als estudis de valoració
immediat. Igualment, és necessària la recollida i sis-
sobre aquests paisatges agraris, els corresponents
tematització de la informació documental que hi ha
treballs de reconstrucció de l’esmentat paisatge i
en els arxius històrics que puga ser d’interès per a
de la seua interpretació en clau històrica. El mèto-
orientar i planificar el treball de camp primer, i aju-
de de treball combina els patrons ja habituals de
dar després a la interpretació del paisatge històric
la recerca històrica i de l’arqueologia extensiva —
que s’estudia.
103
1.2. El treball de camp
els paisatges agraris valencians, especialment les
És la peça clau de l’estudi, ja que en recórrer l’àrea
hortes històriques, són herència de la seua cons-
afectada es poden localitzar, identificar i relacionar
trucció en època medieval islàmica, per la qual cosa
els elements claus del paisatge i que configuren
en aquests casos convé diferenciar entre els ele-
alhora el seu patrimoni material. En un paisatge his-
ments fragmentaris supervivents de períodes histò-
tòric d’horta —com és el cas que ara s’exemplifi-
rics més antics, dels aspectes medievals que van ser
ca— és imprescindible identificar i descriure els ele-
els decisius en la construcció d’aquest paisatge
ments o paràmetres d’anàlisi següents:
agrari que ha arribat als nostres dies.
· El poblament, i més concretament la docu-
Es pot concloure, doncs, que l’elaboració de
mentació dels espais de residència, bé sia de
l’estudi d’interpretació i avaluació patrimonial del
formes concentrades o disperses, bé de per-
paisatge històric d’una horta ha de tindre en
manents o temporals, i existents o desapare-
compte, de base, un conjunt exhaustiu de plani-
gudes.
metries, sobre cartografia oficial o ortofotos a
· Les xarxes viàries, on caldrà identificar els
gran escala; un informe històric sobre les caracte-
camins i establir la jerarquia que hi ha entre
rístiques de l’espai i el procés de construcció acu-
ells per tal de veure si organitzen el territori i
mulativa al llarg dels segles; una valoració patrimo-
de quina forma ho fan.
nial dels elements objecte d’estudi i la seua jerar-
· La xarxa hidràulica històrica que hi ha, identi-
quització en el territori; i una recopilació de tot el
ficant-hi els sistemes hidràulics generals d’a-
tipus de material susceptible de formar part d’un
bast territorial ampli i fent una jerarquia de les
arxiu de la paraula —oral— i audiovisual.
séquies i els braços de distribució de l’aigua
que recorren la zona.
En aquesta línia, el treball de camp esdevé l’eina
adient per a recollir el patrimoni immaterial que va
· Els espais de treball, o més exactament, la
associat a les característiques del paisatge històric
reconstrucció dels parcel·laris fossilitzats i la
que està estudiant-se. Es tracta d’anar més enllà de
seua relació amb altres elements com ara els
la simple descripció física dels elements o del paisat-
abancalaments, les construccions agrícoles i
ge mateix, per a aprofundir en les maneres de fer, és
ramaderes associades, o els espais no culti-
a dir, en com es treballa la terra, com es rega, com
vats vinculats a l’ús humà.
es denominen les coses i els llocs, com es percep l’espai i el territori pels seus habitants i usuaris, quins
1.3. L’anàlisi i avaluació dels resultats
són els espais de sociabilitat i, en definitiva, com
Finalment, una vegada confeccionats i arreplegats
s’organitza la gent. Aspectes tots ells representatius
els materials de treball sobre els diversos paràmetres
d’un patrimoni immaterial molt variat i ric que s’ha
objecte d’anàlisi, cal procedir a la convergència de
transmés generació rere generació de forma secular.
tots ells per a fer la reconstrucció històrica secular
Finalment, si l’estudi està motivat per algun
del paisatge rural. Per això, cal tenir en compte que
projecte de transformació urbanística o construc-
104
Reconstrucció de la topografia original de la zona objecte d’estudi a la séquia de Faitanar.
ció d’infrastructures d’envergadura, caldrà un
la reconstrucció històrica del paisatge i, per tant, l’a-
epíleg amb la valoració dels nivells d’afecció que
nàlisi dels paràmetres que en guien l’estudi, ja des-
la seua execució pot ocasionar sobre el paisatge
crits anteriorment, en un espai concret —com ara la
històric, a més d’un seguit de propostes o mesu-
zona d’afecció d’una transformació urbanística o
res a adoptar per tal de protegir-lo o bé de mini-
d’una infrastructura—, no es pot limitar en excés a
mitzar els referits efectes sobre els valors culturals
la zona d’estricta afecció, car podria limitar-se’n, si
i patrimonials.
no dificultar-ne, la comprensió. Cal que l’àrea d’estudi s’estenga a un espai més ampli, sense límits
2. Paràmetres d’estudi i avaluació del paisatge
precisos en ocasions, però que siga suficient per a
històric de les hortes: la morfologia del paisatge
entendre les jerarquies que poden fixar els diferents
El paisatge històric és un element que ha de ser
elements estudiats —xarxa de poblament, xarxa de
estudiat tant des de la seua perspectiva i evolució
comunicacions i circulació, sistemes hidràulics,
històrica, com també des del punt de vista de les
espais de treball— en el conjunt espacial del paisat-
seues restes materials, de la seua concreció física
ge històric de què formen part.
sobre el terreny. Per aquest motiu resulta important,
Qualsevol estudi de paisatge agrari, i més con-
sinó bàsica, la delimitació de l’àrea d’estudi. De fet,
cretament el d’una horta històrica mediterrània, ha
105
de preveure una anàlisi morfològica de l’espai, el
Resulta especialment interessant detectar i
caràcter diacrònic de la qual permeta identificar i
reconstruir la presència d’antics paleocanals de dre-
avaluar les diverses etapes històriques en la forma-
natge que, sovint, van condicionar el traçat de
ció del paisatge que ha arribat fins als nostres dies.
camins o dels braços de distribució de l’aigua de
Per aquest motiu, l’estudi s’ha de centrar en aquells
reg. A vegades, també van ser aprofitats per a fer
elements que han deixat la seua empremta en el
discórrer pel seu interior algun camí o es convertia
paisatge, això si no és que formen part de la seua
en un braç més de reg que, sovint, exercia la doble
mateixa configuració. Uns paràmetres que es pro-
funció de distribuir l’aigua de reg i, a més, arreple-
posa que siguen analitzats separadament per tal de
gar les aigües sobrants o els escorrims del reg o de
valorar en quin grau han estat responsables del lle-
la pluja. La seua funció és canalitzar i evacuar els
gat actual.
cabals que pogueren afectar la conservació dels
camps cultivats.
2.1. La topografia original
L’inici de qualsevol estudi i valoració d’un paisatge
2.2. La xarxa de camins
històric sembla lògic que tinga en compte els condi-
La circulació viària existent a la zona ha de ser iden-
cionants naturals que van poder afavorir, dificultar
tificada i descrita, alhora que se n’estableix la jerar-
o, almenys, influir en el resultat final de qualsevol
quia interna. Els camins són, sens dubte, els ele-
projecte d’intervenció i transformació per part de
ments vitals per a establir la comunicació entre els
l’home. El substrat topogràfic és el punt de partida
diferents nuclis de població d’un espai físic determi-
obligat per a entendre les transformacions i els can-
nat, per molt dispersos que aquests es troben.
vis que s’han produït en el paisatge, per això ha de
No obstant això, el primer nivell en la jerarquia
practicar-se un intent de restitució de la geomorfo-
d’aquest element sembla oportú atorgar-ho als
logia inicial de la zona.
camins principals, que tenen com a objecte la
En línies generals, les hortes valencianes s’as-
comunicació entre poblacions importants allunya-
semblen a una gran extensió plana desenvolupada
des entre ells. En conseqüència, van ser els lloga-
sobre les acumulacions sedimentàries de la desem-
rets, llocs o alqueries més disseminades, les que es
bocadura d’un gran riu, encara que en realitat s’a-
van acostar a les vies de comunicació a l’hora d’es-
dapten a una topografia original molt més irregu-
tablir-se en el territori i decidir el punt exacte del seu
lar, amb desnivells progressius i l’existència de
emplaçament.
nombrosos barrancs i torrents que permetien el
El següent nivell en la jerarquia de la xarxa vià-
drenatge de la zona en moments de pluges i inun-
ria solen conformar-lo els camins d’accés a les cases
dacions. En definitiva, un terreny irregular que,
i les alqueries. Resulta interessant observar la longi-
malgrat les transformacions, preserva trets de la
tud i la forma del seu recorregut i l’angle que dibui-
seua fisonomia original (vegeu per exemple Mateu,
xen en el seu naixement respecte als vials principals.
1980; Mateu, 1989).
De fet, l’augment del poblament dispers al llarg dels
106
segles finalment generà també una xarxa més gran
del territori afectat. Encara que resulta obvi, cal
de camins directes a les alqueries, sovint sense con-
indicar que en les hortes valencianes —i en el pai-
nexió entre elles, ja que generalment tots es verte-
satge rural valencià en general— les evidències
bren a partir dels vials principals.
físiques i materials —concretades en construc-
L’últim escalafó de la jerarquia viària que ha
cions que encara hui en dia es conserven en peu—
d’establir-se en l’estudi correspon a les sendes o
són molt abundants per a períodes històrics com
camins d’accés a les parcel·les de cultiu. L’interés se
el medieval/baixmedieval i el modern/contempora-
centra a observar si aquests accessos deriven dels
ni. Amb tot, per a la fase pròpia de la construcció
vials principals o solen tindre el seu origen en els
i la posada en funcionament de l’espai agrícola
accessos als llocs de residència. En aquest sentit, la
irrigat en època islàmica no hi abunden les evidèn-
majoria dels camins secundaris d’accés als llocs de
cies materials.
residència són útils també per a accedir als camps
De l’estudi morfològic i funcional de l’espai
de cultiu, generalment immediats a les alqueries i la
agrícola irrigat es poden inferir algunes hipòtesis
seua contornada. Encara així, hi ha alguns camins
sobre la possible ubicació d’establiments d’època
específics la funció dels quals resideix exclusivament
islàmica, encara que no molt més. Només futurs
a accedir als camps de cultiu, a les parcel·les més
treballs arqueològics a la zona podran aportar
allunyades de l’entramat viari.
més llum sobre el tema. No es pot oblidar que la
La reconstrucció planimètrica de tots i cada un
transformació d’un vast espai agrari comporta un
dels camins de la zona d’estudi ha de generar com
gran moviment de terres i el possible cobriment
a resultat una xarxa, simple o complexa, però efec-
d’elements del paisatge precedents, per això
tiva, de vies de comunicació que s’adapta en una
resulta imprescindible recórrer a la consulta dels
topografia diversa i que jerarquitza convenientment
inventaris de jaciments arqueològics i monumen-
la funció de cada un i el seu nivell d’ús.
tals que puguen haver sobre la zona d’estudi. La
seua integració o desafecció respecte a l’entorn
2.3. La distribució del poblament
que els envolta és una lectura més d’aquest pai-
Conéixer la forma que adopta cada període històric
satge històric.
per a instal·lar la població en el territori i el tipus
Al contrari, a les hortes històriques valencianes
d’assentament que va utilitzar a l’efecte són aspec-
sí que resulta cada vegada més nítida l’ocupació de
tes imprescindibles per a una correcta comprensió
l’espai que es va produir després de la conquista
del paisatge històric i la seua dinàmica secular de
feudal del segle XIII, tot i que aquesta no es consoli-
creixement.
dara i s’estenguera fins als segles baixmedievals
L’anàlisi de la distribució dels espais de resi-
(Guinot, 2003; Guinot, 2005). De resultes de tot
dència de la població i la seua morfologia en l’àm-
això, ens trobem amb un poblament poc dens i
bit de la zona d’estudi permet establir les fases
agrupat a l’entorn dels emplaçaments coneguts
cronològiques del procés d’ocupació i explotació
habitualment com alqueries, l’evolució de les quals
107
en el temps va fer que passaren a definir una explo-
Les séquies contenen, a més, tot un conjunt
tació agrícola que disposava d’una edificació de
d’elements integrats que conformen un ampli
grans proporcions. Moltes d’aquestes alqueries han
espectre de restes materials conservades in situ, les
vist incrementar notablement les seues dependèn-
quals cal considerar com a representants d’un patri-
cies al llarg dels segles, per la qual cosa una lectura
moni hidràulic ric i variat, de vegades tan antigues o
atenta de la seua estratigrafia murària i de la seua
més que algunes de les restes arquitectòniques més
arqueologia espacial pot fer visibles algunes restes
representatives i encara més venerades del nostre
dels seus períodes més antics.
patrimoni cultural (Selma, 1995).
Per a finalitzar aquest apartat, l’anàlisi ha de fer
èmfasi també en l’estudi concret de les cases, les
2.5. El parcel·lari agrícola
construccions comunitàries, les construccions de
A l’hora d’analitzar el parcel·lari s’han de seguir les
defensa, les construccions agrícoles i ramaderes, i
pautes ja conegudes i aplicades en zones sem-
totes aquelles que tinguen relació amb l’ús humà
blants d’horta que tenen el seu origen en època
del sòl, ja que totes elles vinculen la població amb
islàmica. El punt de partida és, sens dubte, la dife-
el territori i, en conseqüència, amb un modelatge
rència que hi ha entre les irregularitats que general-
concret del paisatge.
ment presenten els bancals o terrasses d’època islàmica i les noves parcel·lacions que es produeixen
2.4. La xarxa hidràulica
després de la conquista feudal. La fixació d’un
En aquest apartat han de descriure’s les característi-
repartiment de les terres conquistades i l’inici i esta-
ques morfològiques i funcionals de les infrastructu-
bliment de programes sistemàtics de colonització
res hidràuliques que hi ha a la zona i que van ser
van donar, com a pauta més habitual, l’aparició de
construïdes per a transformar la zona en regadiu.
parcel·laris molt més regulars.
Resulta imprescindible establir la jerarquia de cada
El parcel·lari islàmic pot ser detectat en superfí-
séquia dins del sistema hidràulic i la seua funció res-
cie, encara que resulta habitual que l’ús continuat
pecte a l’ordenació i regulació del reg sobre la zona.
de l’espai i la seua transformació fins a l’últim pam
Séquies mare o principals, braços o séquies
de terra deformen una percepció visual correcta del
secundàries i derivacions menors o conduccions
fenomen. En aquests casos, fa falta una contextua-
directes a cada camp regat, són la gradació més
lització més gran de l’espai regat per a aprendre
simple, encara que la veritat és que la distribució i el
alguns d’aquests indicis i entendre’n l’evolució.
repartiment de l’aigua pels distints canals resulten
Per contra, a l’hora de desxifrar les conseqüèn-
molt més complexos. El traçat, el pendent, els sag-
cies de la conquista sobre l’ordenació de l’espai, cal
nats del seu cabal, l’orientació dels camps i les àrees
buscar en l’entramat parcel·lari actual restes de les
de reg homogènies són algunes de les pautes que
parcel·les del repartiment de terres posterior a la
han d’incorporar-se a l’anàlisi morfològica de les
conquista feudal del segle
séquies de reg.
cel·lari actual seria una evolució a partir del feudal
108
XIII,
entenent que el par-
Xarxa de camins, poblament i séquies a la Baixa Edat Mitjana. Destaca la baixa densitat de punts de poblament i vies de circulació,
mentre la xarxa hidràulica ja es troba plenament desenvolupada.
a causa de les contínues divisions interiors de les
tres hectàrees. El resultat permet obtenir parcel·les
parcel·les. La seua fixació en el territori es pot
morfològicament acceptables, que en alguns casos
detectar igualment.
tenen una superfície molt pròxima a una o dues
En aquest sentit, plantegem que el nou disseny
jovades, mesures que es repeteixen en les donacions
de l’espai agrari per part dels conquistadors es va
del Repartiment. Tanmateix, no sempre les superfí-
produir respectant les estructures importants de
cies de les parcel·les donen com a resultat xifres
l’anterior parcel·lari, és a dir, les séquies principals,
redones, per la qual cosa ha d’aplicar-se la subdivisió
els camins bàsics de circulació, a més dels límits de
en cafissades, atés que una jovada equival a sis cafis-
parcel·les que no corresponien a cap estructura en
sades, i per tant una cafissada aproximadament a
particular, però que no mantenien una morfologia
mitja hectàrea. Les mesures de superfície en cafissa-
preeminentment rectangular com la que respon al
des de les parcel·les s’acosten molt més a números
disseny d’espais en societats colonitzadores, com és
exactes, encara que en alguns casos les xifres resul-
el cas de la feudal, i que, al contrari, solen ser resul-
tants no eren divisibles per sis, que és la base del sis-
tat de la topografia anterior del terreny.
tema foral per a les mesures de superfície.
La primera aproximació a la localització de par-
L’experiència en el treball de camp ens demos-
cel·les del repartiment es pot fer utilitzant com a
tra que, de vegades, el nivell d’abancalament de la
mesura base la jovada, unitat de superfície de l’orde-
superfície d’estudi no permetia la construcció de
nació foral valenciana en què majoritàriament es
parcel·les amb les superfícies proposades, per la
feien les donacions i que equival aproximadament a
qual cosa cal fer una nova proposta sobre la gran-
109
dària de les parcel·les del repartiment, aquesta
nes, però també d’altres zones de la Península
vegada directament en cafissades. D’aquesta mane-
Ibèrica, no és sinó el resultat de l’acumulació al
ra es podran localitzar i identificar un bon nombre
llarg del temps de les formes d’organització de
de parcel·les morfològicament lògiques i accepta-
l’espai rural que han anat aplicant, sobre ell, les
bles, tant sobre els plànols com en el mateix espai
diferents formacions socials que s’han succeït
físic, les quals disposen a més d’unes superfícies que
durant segles. En aquest àmbit de la conca
encaixen molt millor amb les mesures forals, al vol-
Mediterrània i més en concret en la façana orien-
tant de dues o tres cafissades segons els casos.
tal de la Península Ibèrica, cadascun dels grans sis-
Finalment, pot contemplar-se una altra propos-
temes socials que se succeïren acabaren per deixar
ta de divisió parcel·lària a partir de les unitats de
la seua empremta en el territori i en el paisatge,
reg, entés que cada derivació d’aigua a partir del
perquè tots ells es basen en tradicions, de vegades
canal principal pot representar una parcel·la. Això
molt diferents, pel que fa al model de relacions
permet, de vegades, corregir alguns errors de la
socials, estructures econòmiques i relacions de
proposta inicial i descartar-ne algunes altres al
poder que els han caracteritzat.
mateix temps.
Aquesta circumstància fa possible detectar,
amb els instruments de la metodologia històrica, el
3. Anàlisi diacrònica d’un paisatge històric: les
rastre i la influència de la seua presència en el pai-
hortes mediterrànies d’origen medieval a la
satge actual que ens han llegat. Bàsicament, i per
Península Ibèrica
a facilitar la comprensió d’aquests diversos models
L’estudi del paisatge històric no pot limitar-se a una
i el seu testimoni, podem centrar-los en les etapes
descripció de la imatge actual del territori, que no
següents: una primera corresponent a les societats
obstant això sempre serà un bon punt de partida. El
ibèrica i romana; en segon terme, l’època medie-
referit estudi ha de contemplar una anàlisi diacròni-
val islàmica; continua el període corresponent a la
ca, que permeta identificar les modificacions que ha
societat feudal baixmedieval i d’època moderna; i,
patit el paisatge rural al llarg del temps, de tal
finalment, l’etapa contemporània, que comprén
manera que puga elaborar-se’n finalment una hipò-
els segles
tesi sobre la morfogènesi. Només així podrem
accelerats que es produïren en la realitat espacial
entendre el procés d’acumulació generat amb el pas
de les hortes.
XIX
i sobretot el segle
XX,
pels canvis
dels segles de les traces que van deixar les diverses
societats històriques i, el que és més important, per
3.1. Època ibèrica i romana
què han arribat als nostres dies d’una manera con-
Les primeres transformacions significatives del pai-
creta o d’una altra, deixant la seua empremta en el
satge mediterrani en la franja costanera de la
paisatge rural.
Península Ibèrica es van produir amb el desenvolu-
Així com passa en altres espais, també el pai-
pament de la societat ibera sobre la base de la cre-
satge històric de les hortes mediterrànies valencia-
ació de poblats concentrats i una primera organitza-
110
ció dels espais de cultiu. D’això hi havia bastants
hortes històriques mediterrànies, hi van haver explo-
exemples ben destacats en l’entorn valencià, com
tacions agràries, grans propietats amb l’espai residen-
ara les ciutats de Llíria i Sagunt, però en canvi, en
cial de la vil·la, una xarxa de camins de connexió
altres llocs, cas de l’horta de la ciutat de València,
entre aquestes i també amb la civitas, i una organit-
no hi havia antecedents coneguts d’assentament
zació dels camps de cultiu sobre la base d’una
humà i, per tant, d’organització de l’espai rural i
parcel·lació concreta del territori, les centuriacions.
més específicament agrari en aquest període histò-
Tanmateix, els testimonis o els simples indicis de
ric anterior al segle II aC, ja que la fundació de l’urbs
tot això en el paisatge actual semblen força limitats
valentina té lloc l’any 138 d’aquesta centúria
i no permeten conéixer ni explicar amb massa detall
(Ribera, 2002: 43).
el veritable procés d’organització de l’espai rural
Això vol dir que, mentre que en els àmbits rurals
que, segles després, seria ocupat per les hortes. És
que han patit una explotació menys intensa hi ha la
evident que aquesta situació no desmereix en abso-
possibilitat d’identificar els punts de poblament per
lut l’esforç i el progrés del coneixement dels histo-
mitjà de la localització arqueològica, en zones d’ús
riadors de l’època romana, però l’experiència de
agrari intensiu com són les hortes la identificació de
l’horta de València palesa les dificultats de recons-
jaciments és mínima i no permet fer-se una idea
truir la xarxa del poblament rural romà a partir de
detallada de l’organització espacial. A més, caldria
les localitzacions arqueològiques.2
tenir en compte la idea generalitzada entre els espe-
Mentre que el nucli urbà de la ciutat de Valentia
cialistes que tampoc no hi hauria necessàriament
ha anat acumulant una molt notable nòmina de tro-
uns parcel·laris fixos en els espais de conreu d’a-
balles que han donat resultats espectaculars en la
questa societat ibèrica, per la qual cosa la possible
reconstrucció del traçat, en l’aspecte i les caracterís-
empremta d’aquesta societat en l’espai de les hor-
tiques d’aquesta, contrasta veure que la zona rural
tes pot considerar-se pràcticament desapareguda
del seu entorn és un dels àmbits sobre el qual es dis-
més enllà del jaciment arqueològic aïllat que puga
posa de menys informació arqueològica. Això es
ser identificat.
deu, en opinió dels especialistes, tant a la falta d’ex-
L’opinió més general entre els arqueòlegs i els
cavacions concretes com a l’accelerat procés d’ur-
especialistes en l’època antiga és que la romanització
banització de la segona meitat del segle XX (Alapont
va ser la veritable impulsora d’una ordenació de l’es-
et alii, 2004), però també, i aquesta és una qüestió
pai rural de moltes zones del Mediterrani i, per tant,
clau al nostre parer, pel fet que aquest paisatge
també d’Hispània. Per això és totalment lògic partir
d’horta ha estat un territori de cultius intensius
de la idea que, en el marc geogràfic de les actuals
durant segles i, a més, ha viscut una reconstrucció
2 Per exemple, Ferran Arasa, en fer un balanç divulgatiu dels testimonis arqueològics del que seria el terme municipal de la València
romana, fora de la ciutat, cita bàsicament el pas de la Via Augusta i la seua relació amb la carretera N-340 tradicional, l’existència
de centuriacions i algun exemple de l’estructura física d’una villa, concretament una al Puig, car les altres que comenta estan fora
de l’horta històrica (Arasa, 1999).
111
espacial per part de les societats posteriors, la islà-
fet que, si bé hi ha indicis de línies fossilitzades en
mica i la feudal. Tot plegat és el que a la fi elimina
el paisatge modern corresponents a delimitacions
de forma molt considerable els rastres materials de
de la centuriació «València A», per exemple a l’hor-
les èpoques més antigues, de tal forma que, en
ta entre Faitanar i Patraix, a l’oest de la capital
general, a hores d’ara només som capaços de situar
valenciana, en realitat les línies dominants i que han
sobre un plànol la localització de les vil·les romanes,
caracteritzat el seu paisatge agrari d’horta els últims
però no de conéixer l’ordenació espacial del seu
segles no són coincidents amb les de la citada cen-
entorn, o trobar restes materials de conduccions
turiació sinó que corresponen a una nova organitza-
d’aigua però no poder lligar-les, ni de lluny, a un sis-
ció posterior del paisatge esmentat, que atribueix al
tema hidràulic organitzat.
període medieval islàmic.
Respecte al tema de l’organització dels
Així doncs, tenint en compte les característiques
parcel·laris romans, és indubtable que en molts paï-
de les restes arqueològiques d’època romana dins
sos europeus l’estudi de les centuriacions és d’espe-
del perímetre de les hortes històriques mediterrà-
cial importància, i també en trobem una tradició
nies, com ara l’horta de València, poden apuntar-se
historiogràfica relativa a les terres valencianes
dues observacions principals:
(vegeu Cano, 1974; Bazzana, 1978; Pingarrón,
a) És evident que, a la vessant mediterrània de
1981; González, 1995). En general han fet ús d’una
la Península Ibèrica, hi va haver una organit-
metodologia basada en l’anàlisi de planimetries
zació agrària i de la població en època roma-
contemporànies de diversa escala, tant de camins
na d’aquelles zones rurals on fins al segle
com cadastrals, i sobre la base de la identificació de
hi han hagut hortes històriques, però el rastre
mòduls de distància basats en l’actus romà.3
material —que s’hi puga constatar de forma
XX
Sens dubte els treballs de González Villaescusa
arqueològica— és habitualment de tipus
(1995) són els que han avançat més en aquesta
puntual i la seua localització no permet conéi-
metodologia, amb la qual ha corroborat, en uns
xer bé el conjunt del paisatge rural romà.
casos, i ha identificat per primera vegada en altres,
b) Aquests aspectes que caracteritzen l’espai
la xarxa de centuriacions tant a Llíria com a Sagunt,
rural romà i que es poden trobar a les actuals
Elx, i, especialment, l’horta de València, ja que, en
hortes històriques són, en quasi tots els casos,
aquest darrer cas, ha arribat a assenyalar la traça de
elements aïllats, fora de context de l’actual
fins a tres d’aquestes parcel·lacions romanes.4 Però
paisatge, tant pel que fa a la ubicació dels
l’opinió d’aquest autor també és categòrica sobre el
assentaments com a la vertebració dels par-
3 Els indicis de les mesures habituals dels parcel·laris romans es basen en el quadrat de 20 x 20 acti (cosa que implica un costat
oscil·lant entre 703 i 714 metres i una superfície que s’acostava a les 50 hectàrees) segons els casos, encara que també podia
utilitzar-se la meitat d’aquestes distàncies. En l’àmbit francés sens dubte la referència n’és G. Chouquer (1996-1997). 4 N’ha
localitzat tant a l’horta nord de la ciutat, concretament en la part de la séquia de Montcada, com també a l’horta sud, en l’entorn de Patraix. En el primer cas, dominaria una centuriació de mòdul 706 metres (20 actus) que ha convingut anomenar
«València B», mentre que en el segon cas aquest mòdul seria de 704 metres (també 20 actus), que ha denominat «València A».
112
cel·laris o al disseny de les xarxes hidràuli-
teritzades morfològicament fins ara en el marc dels
ques, per la qual cosa es pot afirmar que el
petits assentaments de muntanya, que generaven
paisatge de les hortes històriques no és
espais hidràulics que no solen superar les 10 o 12
herència del món romà.
hectàrees però que freqüentment estan entre les
tres i les cinc hectàrees. Aquests espais es caracte-
3.2. Època medieval islàmica
ritzen formalment per l’existència d’un punt de
A poc a poc, ha anat estenent-se entre els medieva-
captació de l’aigua, font, barranc o riu, per una
listes un consens bastant generalitzat a l’hora de
séquia principal de distribució que manté la cota
destacar la importància de les transformacions del
més alta possible sobre el terreny, i per l’existència
paisatge rural de la Península Ibèrica a partir de l’a-
d’una xarxa secundària de canals i regadores que
rribada dels musulmans en el segle VIII, amb un pro-
prenen una forma arborescent o de pinta dominant
tagonisme clar del paper que tingueren els sistemes
segons com siga el relleu (Barceló, 1989; Barceló et
hidràulics en la seua caracterització. Hortes i pobla-
alii, 1998). Igualment, cal destacar-hi la molt eleva-
ment en petites comunitats clàniques serien els dos
da adaptació d’aquestes estructures hidràuliques al
eixos sobre els quals s’articularia la construcció del
microrelleu, constatable en els traçats molt sinuo-
territori rural d’Al-Andalus, en el marc de la colonit-
sos de les séquies i les formes irregulars, arredoni-
zació musulmana i la integració amb les comunitats
des o amb angles, del parcel·lari, a fi de facilitar el
camperoles tardoromanes locals, tal com han plan-
màxim abancalament del pendent i generar la
tejat diferents autors (Guichard, 2001; Barceló,
millor circulació de l’aigua. S’ha assenyalat com en
2001; Glick, 1998).
molts casos les formes generals que adopten les
Tot i que subsisteix actualment un debat sobre el
séquies o regadores internes d’aquestes hortes són
pes que l’Estat i la ciutat musulmana tenien en els
de tipus arborescent en el seu interior mentre que
mecanismes de decisió a l’hora de constituir i establir
en el seu perímetre màxim exterior adopten una
noves comunitats i en el disseny i construcció d’espais
forma més aviat ovalada, aspectes que són discer-
hidràulics, això no impedeix que aquestes caracterís-
nibles sobre el paisatge actual quan s’identifica la
tiques de l’estructura social musulmana medieval, tan
forma com arriba l’aigua a cadascuna de les par-
diferents a les de la societat romana prèvia i a la pos-
cel·les (Selma, 1991; Selma, 1994; Selma, 1998;
terior societat feudal, van deixar una empremta inde-
Torró, 2005).
leble si més no sobre el territori del Xarq al-Andalus i
Aquest model ben contrastat en terres valen-
dins d’ell a les hortes valencianes, atés que els assen-
cianes, catalanes, baleàriques, murcianes i andalu-
taments a partir del segle
dels grups musulmans,
ses de l’Alpujarra, ha estat fins ara més difícil de
àrabs i berbers, van crear un nou paisatge històric
traslladar a les grans hortes periurbanes i a les pla-
que trencava les xarxes de les centuriacions.
nes costaneres per l’enorme diferència en les
VIII
Aquestes hortes andalusines medievals relacio-
dimensions dels sistemes hidràulics i la multiplicitat
nades amb les alqueries han estat molt ben carac-
d’alqueries i assentaments, tot i que a poc a poc el
113
model va mostrant les seues coincidències morfo-
Aquest darrer traçat té una relació directa amb
lògiques. Així, també hi ha un canal principal de
el parcel·lari que, en algunes zones de les hortes
distribució (la séquia mare), i abundants canals
històriques, adopta abundants irregularitats mor-
secundaris i regadores que duen l’aigua a les par-
fològiques, no tant en els límits exteriors de les
cel·les. La diferència és que en aquestes hortes de
parcel·les, que també, sinó en les relacions entre
plana hi havia una multiplicitat d’assentaments o
grups de parcel·les que, en molts casos, formen
alqueries, de tal manera que el canal principal no
terrasses. D’altra banda, el més significatiu dels
solament subministrava aigua a l’horta d’una
límits individuals és la irregularitat en els costats
alqueria sinó a tot un conjunt d’alqueries, cadas-
que coincideixen amb camins bàsics de circulació o
cuna amb la seua horta.5 La forma de procedir a la
amb els braços principals de les séquies. No es trac-
distribució de l’aigua entre elles era construir un
ta tant que, en ser de terra, els marges presenten
partidor d’aigües amb una forma especial —«llen-
en la distància curta una abundància de corbes,
gua» és el nom que rep majoritàriament a les hor-
sinó que en la llarga distància les ondulacions són
tes valencianes—, que consisteix en un tallamar
nítides, eloqüents i estant relacionades amb el
situat enmig de la séquia que parteix sempre de
microrelleu de la zona que es va mantenir escrupo-
forma proporcional el cabal d’aigua que duu la
losament pels constructors del sistema hidràulic.6
séquia principal.
És evident que aquest tipus de parcel·lació no té
Amb aquest artefacte s’aconseguia dotar proporcionalment
d’aigua
cadascuna
de
les
a veure amb la centuriació romana des del punt de
vista morfològic, però tampoc no és conseqüència
alqueries/comunitats clàniques assentades al llarg
dels repartiments feudals del segle
d’una séquia de grans dimensions i, en conseqüèn-
aquests es van basar en les unitats de superfície
cia, des d’un vessant morfològic es podrà identifi-
també geomètriques de la jovada i el seu divisor la
car sobre el paisatge l’existència dels canals princi-
cafissada (1 jovada = 6 cafissades = 3 hectàrees).
pals, els partidors de llengua, els braços secundaris
Amb laterals de parcel·les irregulars, per ser aquest
que duien l’aigua corresponent a cadascuna de les
el traçat de la séquia o del camí principal que la deli-
alqueries, i l’horta específica d’aquestes que, en
mitava, sovint era molt complicat aconseguir for-
molts casos, està organitzada espacialment amb
mes de parcel·les que compliren aquesta lògica
una forma arborescent en el seu interior i una fiso-
mètrica, per la qual cosa hem de concloure que el
nomia externa ovalada o en forma de llàgrima, en
seu rastre en el paisatge actual és una herència fos-
altres ocasions tipus delta, que ha cridat tant l’a-
silitzada del disseny de l’horta andalusí.
tenció dels especialistes (Guinot i Selma, 2002,
2003, 2006).
XIII,
perquè
En resum i tenint en compte el model general
d’assentament a les zones rurals de la societat islà-
5 Vegeu, si més no, els estudis fets a l’entorn de la ciutat de Sogorb a la vall mitjana del riu Palància (Martí, Selma, 1995), i al territori que envolta la ciutat d’Oriola al Baix Segura (Azuar, Gutiérrez, 1999). 6 Vegeu l’aplicació pràctica d’aquestes propostes en el
cas de l’horta d’Aldaia, prop de la ciutat de València (Esquilache, 2007).
114
Xarxa de camins, poblament i séquies en època contemporània. S’observa la creixent densificació en l’ocupació de l’espai quant a
punts de poblament i vials de comunicació nous, sense alterar les estructures bàsiques que organitzen el territori.
mica medieval a Al-Andalus i especialment a la zona
gen islàmic que vertebren aquest espai, com
Mediterrània, podem concloure que:
també la localització d’una gran part dels
a) L’assentament de la població d’època medie-
espais de residència: alqueries i rafals.
va reconstruir total-
d) L’existència d’una sèrie de trets parcel·laris en
ment el paisatge agrari d’època romana i va
els abancalaments, caracteritzats per la seua
crear un nou paisatge de regadius coneguts
adequació a les corbes de nivell, la qual cosa
com la vega o horta posteriorment, vertebrat
contrasta força amb els criteris de parcel·lació
per una xarxa de séquies que tenen relació
de les centuriacions i també amb els dels
morfològica amb la localització dels espais de
repartiments feudals dels segles
val islàmica (segles
VIII-X)
residència (alqueries) i una nova parcel·lació
dels espais de treball.
b) Els trets més significatius que han perdurat
d’aquesta completa reorganització del paisat-
XII
al
XIV.
e) Hui en dia, encara persisteix en el paisatge de
les hortes històriques tota una sèrie d’elements morfològics que responen, en gran
mesura, al paisatge del regadiu andalusí.
ge agrari andalusí són tant les séquies mare
com els braços principals de circulació/distri-
3.3. Època feudal medieval i moderna
bució de l’aigua.
El tercer gran moment cronològic en què es van
c) És probable que una herència en el paisatge
produir canvis d’importància en la construcció dels
des d’època andalusí siguen els principals
paisatges històrics de la zona mediterrània de la
camins de circulació entre poblacions d’ori-
Península Ibérica correspon als segles
XII-XIV,
en el
115
marc dels repartiments de terres i les colonitzacions
b) El repartiment de terres amb dimensions propor-
dutes a terme per la societat feudal després de les
cionals i la resta del patrimoni entre els conquista-
conquestes del Xarq al-Andalus. Afortunadament,
dors cristians.
es tracta d’un període que podem documentar molt
A hores d’ara comencem a tenir una millor idea dels
millor gràcies a la contrastació de les fonts escrites i
problemes pràctics que comportà el repartiment de
l’arqueologia espacial.
terres als colons cristians, en el cas del País Valencià
En línies generals podem considerar que aques-
tant per part de Jaume I com de la noblesa feudal
ta colonització feudal del Xarq al-Andalus i, en con-
després de l’expulsió de la població musulmana.
cret, la seua repercussió en el territori de les hortes
L’horta de València va ser un dels espais que va viure
històriques, va tenir una sèrie d’eixos o paràmetres
de forma més intensa aquest procés, que té referèn-
que cal resseguir, com ara: l’expulsió o no de la
cies documentals bastant explícites en el conegut
població musulmana de les seues cases i terres; el
Llibre del Repartiment. En línies generals i més enllà
repartiment de les terres entre els conquistadors
de casos concrets, hi van haver dos tipus de dona-
cristians d’una forma proporcional pel que fa a les
cions majoritàries en funció de la categoria social del
dimensions; la contracció i desaparició de la majoria
beneficiari: una gran heretat o, si hi havia, una
dels nuclis de residència dispersos per l’horta; la
alqueria o real/rafal, per als membres de la noblesa,
continuïtat dels sistemes hidràulics; o l’aparició
i heretats de terra d’una dimensió de 3 jovades (= 9
d’una nova parcel·lació.
hectàrees) —que de vegades variaven a dues o quatre jovades—, entre els colons que eren d’origen
a) L’expulsió o no de la població musulmana de les
camperol o popular urbà. Aquests nous reparti-
seues cases i terres.
ments de la propietat tingueren un reflex directe en
Es tracta d’un dels principals punts a documentar ja
la reordenació espacial del paisatge, tant de les
que, segons que hi hagués expulsió o no en els anys
zones de secà com també de les hortes d’origen
posteriors a la conquesta feudal, tot indica que l’or-
andalusí (Guinot, 2007).
denació espacial del territori i, en concret, la dels
espais de regadiu, es transformà de forma molt des-
c) La contracció i desaparició de la majoria dels nuclis
igual. A grans trets, a les hortes —o en les parts sig-
de residència dispersos per l’horta.
nificatives d’una horta més gran—, on perdurà el
Una tendència general en el paisatge rural de les
poblament musulmà, el paisatge andalusí experi-
hortes valencianes repartides entre els colons cris-
mentà canvis limitats i, en general, fàcilment detec-
tians durant el segle
tables durant la Baixa Edat Mitjana. En canvi, allà on
paral·lel a l’expulsió dels seus habitants musulmans,
hi hagué expulsió es poden documentar transfor-
de la majoria dels espais de poblament. Les conegu-
macions del paisatge que, en alguns casos, foren
des alqueries foren substituïdes per un nou pobla-
profundes.
ment concentrat que, de vegades, amplià i transfor-
XIII
va ser l’abandonament,
mà amb perspectiva urbana una petita alqueria
116
andalusina, però en altres ocasions va consistir en
que foren transformades i reordenades a partir de la
una veritable pobla o vilanova totalment ex novo. En
colonització cristiana, tal com passà per exemple al
qualsevol cas, totes dues actuacions comportaren la
territori d’Alzira amb la construcció de la Séquia
creació d’una nova xarxa de poblament (vegeu per
Reial d’Alzira o del Xúquer. Tot i que han estat objec-
exemple Torró, 1988-89).
te d’importants estudis sobre la seua història social,
n’estan encara pendents les anàlisis detallades de
d) La continuïtat dels sistemes hidràulics.
l’organització espacial.
Davant la ruptura que en línies generals comportà la
conquesta feudal del segle
XIII,
en aspectes com l’e-
e) La nova parcel·lació.
lement humà, l’estructura de la propietat i la distri-
Respecte a la forma concreta de parcel·lació dels
bució del poblament a les hortes andalusines pot
camps i les heretats en aquesta època, al regne
afirmar-se en canvi que es produí un grau elevat de
valencià fou usual la figura dels soguejadors, oficials
continuïtat en el manteniment de la xarxa que
reials que amidaven i marcaven sobre el terreny amb
nodria el funcionament agrícola d’aquestes hortes,
cordes (sogues) les parcel·les per a assignar-les als
és a dir, en els sistemes hidràulics organitzats que hi
colons. Aquest procés és el que generà les parcel·les
havia en aquell moment (vegeu Furió, Martínez,
reals de cultiu del segle
2000).
plantejar alguns problemes respecte a la seua plas-
Aquesta continuïtat sembla avalada tant per la
repetida afirmació en els documents baixmedievals
XIII
i posteriors, tot i que va
mació pràctica sobre el terreny car no es sap molt bé
com es feien aquests mesuraments.
de la continuïtat dels usos, costums i pactes per a
És probable que utilitzaren diversos criteris a
l’ús de l’aigua de les séquies de la Vega de
l’hora de calcular distàncies, tant de llarg o tant
València —«com en temps de sarraïns»—, com pel
d’ample, fet que implicava que les parcel·les resul-
traçat concret que tenen encara hui en dia, en el
tants pogueren ser rectangulars, quadrades, més
disseny del qual prima absolutament l’adequació a
estretes, etc. En principi les mesures teòriques de les
les corbes de nivell i al microrelleu dels llocs per on
parcel·lacions basades en la jovada del segle XIII
passen, cosa que implica que la parcel·lació dels
estan referides fonamentalment a una modulació
camps hagué d’adequar-se a aquests eixos preexis-
que té per base la braça valenciana (1 braça = 9
tents i complicà en molts punts poder mesurar les
pams = 204,75 centímetres), i a una gènesi de par-
parcel·les amb les dimensions exactes segons el
cel·les d'una jovada de 120 x 60 braces (245,7 x
nou sistema mètric de la València foral implantat
122,85 metres).
en el segle
XIII.
Tot indica doncs que la xarxa
hidràulica bàsica és anterior —andalusí—, a la par-
La veritat és que tant el treball de camp com l’es-
cel·lació que ens ha arribat fins a l’actualitat, d’o-
tudi de les compravendes de terres de l’època baix-
rigen feudal (Guinot, Selma, 2002, 2003, 2006).
Tot i això hi ha algunes hortes d’origen andalusí
medieval, l’anàlisi dels plànols cadastrals del segle XX
i la consulta en els llibres de sequiatge, amb l’exten-
117
sió de les parcel·les en els segles
XVIII
i
XIX,
permet
ple, entre els segles
XIII
i
XVI,
i en molts casos fins al
comprovar que la mesura estàndard de les parcel·les
XVII,
existents estava basada majoritàriament en una
fou reduïda; sovint no hi hagué fundació de noves
extensió d’una o dues cafissades (mitja o una hectà-
localitats i, més específicament, l’aparició de pobla-
rea), tot i que s’hi donaven també variacions propor-
ment dispers en cases i alqueries o barraques sembla
cionals d’aquesta.
mantenir-se en cotes reduïdes. En línies generals la
la densitat dels nuclis de poblament a les hortes
Aleshores, sembla raonable deduir tres qües-
xarxa de poblament va canviar relativament poc
tions importants. En primer lloc, la posada en cultiu
entre el segle XIV i el XVI-XVII, per la qual cosa cal justi-
de bona part de l’Horta a partir dels repartiments
ficar amb cura, tant documentalment com arqueolò-
feudals va implicar una adequació o aproximació
gicament quines són les edificacions realment baix-
del parcel·lari que hi havia en època musulmana, a
medievals respecte del conjunt de les actuals.
les mesures bàsiques d’una unitat de treball feudal:
Paral·lelament, aquesta lentitud en els canvis de
la citada cafissada (o dues d’elles). El segon aspecte
les estructures bàsiques del paisatge rural de les hor-
és que les jovades dels repartiments es van amidar
tes pot traslladar-se també al manteniment de la
realment en camps o parcel·les d’aquestes dues
xarxa bàsica de camins medievals i a la continuïtat
dimensions de forma majoritària. I, finalment,
de la xarxa hidràulica bàsica. Sobre aquesta última
aquesta parcel·lació ha quedat fossilitzada en el pai-
qüestió cal assenyalar que el lent procés de subdivi-
satge agrari d’aquesta zona fins a l’actualitat, mal-
sió de parcel·les entre els segles
grat les subdivisions internes que s’han produït en
generar, en el seu cas, la construcció d’algunes
algunes d’elles.7
noves regadores o reguers que dugueren l’aigua fins
XIV
i
XVIII
degué de
L’epíleg d’aquest període de canvis correspon a
a la nova parcel·la dividida, però sembla evident que
una fase temporal àmplia que se situa entre l’època
aquestes alteracions no van significar canvis fona-
baixmedieval i la moderna (segles
mentals en l’estructura de la xarxa hidràulica i, en
XIV-XVIII)
que, tot i
no generar transformacions significatives en el pai-
conseqüència, del paisatge d’època feudal.
satge de les hortes històriques, sí que feren la seua
Cal tenir en compte, a més, que les modifica-
aportació corresponent al procés acumulatiu. Una de
cions més visibles del paisatge d’aquestes hortes
les qüestions significatives que podem detectar
sembla que es produeixen en els conreus predomi-
quant a les possibles transformacions del nou paisat-
nants, ja que va passar-se d’una presència generalit-
ge de les hortes medievals a partir de l’impacte de la
zada del cultiu de cereals i vinyes durant l’època
conquesta feudal del segle
és la de la lentitud de
baixmedieval —amb un pes minoritari de les horta-
les transformacions posteriors en pràcticament tots
lisses, els fruiters i el farratge (alfals generalment), o
els paràmetres que afecten l’estructura del seu pai-
fins i tot l’arròs—, a la generalització de les moreres
satge i que hem enumerat anteriorment. Per exem-
com a arbre subministrador de fulla per al cultiu del
XIII
7 Vegeu una anàlisi detallada d’aquesta qüestió per al cas de l’Horta de València en Guinot (2007).
118
Però encara
en la història de la nostra societat i, per tant, és evi-
que la presència d’aquest arbrat va tenir un clar
dent que hauran hagut de deixar un fort impacte en
impacte en el paisatge visual de l’horta, tancant-la
la realitat del paisatge agrari del moment (vegeu
en perspectiva, no va produir un canvi estructural en
Romero, Hernández, 1980; Romero, 1983).
cuc de seda entre els segles
XVI
i
XVIII.
Així doncs, podríem precisar que les principals
la morfologia espacial.
En resum es podria explicar que en el paisatge
transformacions dels dos últims segles en el paisat-
que ha arribat als nostres dies, a les hortes valencia-
ge de les hortes històriques s’han concentrat en cinc
nes han sobreviscut una sèrie d’elements estructu-
qüestions fonamentals, encara que no totes coinci-
rals que es remunten a la gran reorganització de
dents en el temps, i que s’enumeren tot seguit: un
l’espai rural de l’horta produïda en el segle
amb
procés de fragmentació del parcel·lari; un augment
lleugeres modificacions durant la resta de l’època
en la densitat del poblament dispers en cases i
baixmedieval i moderna.
alqueries; l’aparició de noves fonts de subministra-
XIII,
Els trets del paisatge baixmedieval es troben
ment d’aigua com són els pous o els motors; el canvi
representats, principalment, per l’existència d’una
de cultius amb la generalització del taronger; i la
sèrie de grans alqueries senyorials i per la gènesi
ruptura del paisatge d’horta secular per grans infras-
d’un nou parcel·lari basat en mesures feudals: la
tructures com ara carreteres i ferrocarril. Vegem-ho.
cafissada i els seus derivats, tot i que s’adapta en la
seua forma i en els límits exteriors a l’existència de
a) La fragmentació del parcel·lari.
línies de rigidesa espacial que vénen d’època musul-
Tot i que aquesta és una característica secular de la
mana, com poden ser els braços principals de les
tradició agrària d’època medieval i moderna a les
séquies o dels sistemes hidràulics i els camins princi-
hortes, durant segles es va mantenir en uns límits
pals de trànsit de població a població.
bastant reduïts, atés que el parcel·lari va continuar
en bona mesura organitzat en unitats de treball
3.4. Els canvis de l’època contemporània
d’una o dues cafissades (mitja o una hectàrea). Les
El procés de la revolució burgesa a Espanya en el pri-
compravendes i els establiments emfitèutics o
mer terç del segle
arrendaments van fer oscil·lar aquesta parcel·la
XIX
així com els canvis cap a una
han
estàndard, però és ben significativa la tendència al
caracteritzat profundament l’evolució històrica del
manteniment d’aquests paràmetres parcel·laris fins
món rural. La desaparició dels senyorius nobiliaris i
a l’actualitat.
societat més urbanitzada al llarg del segle
XX
A partir del segle
de les relacions socials feudals, la desamortització
XIX
i durant la primera meitat
dels béns eclesiàstics, la construcció d’un Estat libe-
del
ral, el creixement de les ciutats, l’augment demogrà-
agrícola de les hortes van empènyer de forma insis-
fic, el desenvolupament d’una agricultura comercial,
tent cap a una fragmentació creixent d’aquesta par-
la revolució de les comunicacions i molts aspectes
cel·la bàsica. Des de final del segle
més han caracteritzat el període de canvis més grans
valencià va entrar en una dinàmica sostinguda de
XX
els canvis en la demografia i en la producció
XVIII
el territori
119
creixement de la població i, en conseqüència, es va
del poblament dispers en noves barraques, cases i
produir una tendència a la partició del patrimoni
alqueries. Aquest procés va ser molt intens en algu-
familiar en les terres i, un dels mecanismes utilitzats,
nes zones de l’Horta de València fins a mitjan segle
fou la divisió interna d’aquestes parcel·les estàndard
XX,
en unitats més reduïdes de tres o dues fanecades (1
consolidat de la ciutat, i més feble a mesura que
cafissada = 6 fanecades = mitja hectàrea). Aquest
anem allunyant-nos-en, mentre que en altres hortes,
procés fou possible tant per l’augment de la rendibi-
com ara la de Castelló o Vila-real, la proliferació de
litat de les terres de les hortes mediterrànies, com
casetes no comportà residència dispersa usualment.
generalment més gran com més prop del nucli
pel desenvolupament significatiu d’una agricultura
cada vegada més comercial. La simultaneïtat d’amb-
c) L’aparició de noves fonts de subministrament d’ai-
dós processos durant més d’un segle va contribuir a
gua: els pous o els motors.
una important transformació del paisatge social de
Una de les conseqüències del desenvolupament
les hortes valencianes perquè va permetre que, tot i
d’una creixent agricultura comercial al llarg del
que cada vegada amb menys terra, les famílies llau-
segle
radores pogueren subsistir i reproduir-se.
treball agrari i les collites en el marc de les hortes
XIX
i principi del
XX
va ser la intensificació del
El mecanisme formal per a dividir-les fou pràc-
valencianes. Això va comportar un augment de les
ticament sempre el mateix: la parcel·la base d’una
demandes d’aigua procedent dels rius i les fonts
o dues cafissades es tallava en forma longitudinal
tradicionals, la qual sovint era repartida basant-se
en dues o tres unitats des del seu costat més curt,
en acords i pactes d’origen medieval. Evidentment
de tal manera que es creaven noves parcel·les que
cada vegada es va fer més freqüent i greu la insu-
mantenien la seua profunditat escurçant tan sols el
ficiència d’aigua per a respondre a aquesta creixent
seu costat menor. La peculiaritat d’aquest mètode
demanda i, per això, el canvi revolucionari que es
és que genera uns límits rectilinis molt nítids entre
donà cap a la fi del segle
nova i nova parcel·la, mentre que els exteriors de la
primers motors de vapor per a elevar aigua des dels
unitat original mantenen la seua irregularitat, tan
pous que punxaven una capa freàtica que podia
freqüent quan coincideixen amb braços de séquies
ser buscada a cotes molt més profundes del que es
i fins i tot camins antics, cosa que permet datar
feia anteriorment. La difusió d'aquests motors a les
almenys de forma proporcional entre els uns i els
hortes va ser lenta pels costos econòmics que plan-
altres l’antiguitat relativa en la seua gènesi.
tejava però, a poc a poc, van anar estenent-se
XIX
quan s’instal·laren els
durant el primer terç del segle XX, i les seues xemeb) L’augment en la densitat del poblament dispers
neies tan característiques entraren a formar part
en cases i alqueries.
del paisatge agrícola, en una confluència visual
Com és lògic la tendència al creixement demogràfic
entre revolució industrial i agrària (vegeu Martínez,
i a la subdivisió dels patrimonis familiars i el
2006).
parcel·lari va comportar un progressiu creixement
120
Faitanar - Braç de Ferreri Argamassa 1
Polígon 58 - València
En cafissades
Proposta de reconstrucció del parcel·lari feudal a partir del segle XIII, basat en les mesures forals de jovades i cafissades (1 jovada = 6 cafissades = 3 hectàrees). Les parcel·les són encaixades entre els eixos anteriors que dibuixen el paisatge: séquies principals i camins de circulació.
d) El canvi de cultius: la generalització del taronger.
e) La ruptura del paisatge de les hortes històriques
Un altre dels canvis importants en el paisatge histò-
per les grans infrastructures.
ric d’aquestes hortes s’ha produït des de principi del
Malgrat que els canvis enumerats fins a ara són con-
segle
en alguns casos ja en la segona meitat del
siderables, no tots són del mateix calat i, de fet,
XX,
però amb uns efectes ben importants en la rea-
tenen un impacte diferent bé siga sobre el paisatge
litat visual del seu paisatge. Es tracta de la substitu-
agrari, bé sobre els usos socials o bé sobre el paisat-
ció generalitzada de l’anterior conreu de cereals i de
ge històric. Així, la difusió dels tarongers ha compor-
verdures i hortalisses que havia caracteritzat l’horta
tat en la segona meitat del segle
tradicional dels segles
important en la imatge visual, i en la mateixa visibi-
XIX,
XIX
i
XX,
pel predomini del
taronger com a cultiu arbori.
XX
aquest canvi
litat de les hortes, però en el fons no deixa de ser un
També cal tenir en compte els canvis que va
canvi temporal en el sentit de la seua reversibilitat
generar la seua difusió en els usos i costums del tre-
sense alteracions profundes en l’ordenació espacial.
ball agrari a les hortes. Per exemple les demandes
Passar d’un camp d’hortalisses a un de tarongers
d’aigua per a reg són diferents en la seua tempora-
ha estat una decisió personal del llaurador buscant
litat a la de les hortalisses, i també ho són les del
rendibilitat però, en general, no ha provocat majors
volum necessari en cada cas per a regar una
alteracions físiques o estructurals de l’espai de l’hor-
parcel·la de les mateixes dimensions amb un tipus
ta, tal com es constatà en el passat amb el canvi del
de cultiu o altre. D’altra banda, també s’hi han de
cultiu de vinyes i cereals medievals per les moreres
tindre en compte les diferents demandes de treball
de l’època Moderna, i el nou pas a les hortalisses en
que comporta per als llauradors ja que, segons l’è-
el segle
poca de l’any, la presència diària d’aquests al camp
xemeneies dels motors de vapor enmig de les hor-
de tarongers no és necessària, fet que comporta una
tes, les quals esdevenen fites d’orientació espacial, ja
circulació i una diferent presència de les persones en
que la influència d’aquestes en la parcel·lació o en
l’escenari de l’horta.
les vies de comunicació es pot considerar molt limi-
XIX.
El mateix podem dir de l’aparició de les
tada.
121
En canvi, en aquests dos últims segles les hortes
terístics. En el cas valencià, el recurs a l’aigua com a
històriques s’han vist afectades per la construcció de
eina per a transformar un espai agrari en camps de
successives grans infrastructures, les quals han alte-
cultiu fèrtils, que a més estan ordenats i adaptats a
rat l’espai amb un considerable impacte sobre el pai-
l’orografia del terreny (en allò que de forma equivo-
satge perquè el seu disseny del territori es basava en
cada en diem «integrats en el medi»), és la prova més
nous criteris socials d’ordenació espacial, sovint de
evident que està generant-se una construcció total-
caire urbana, sense relació amb l’ordenació del pai-
ment artificial. Abancalar els terrenys, traure l’aigua
satge històric d’una horta d’origen medieval. Ens
dels seus cursos naturals, emmagatzemar-la, conduir-
referim concretament a les noves carreteres —de
la i distribuir-la proporcionalment pels camps de cultiu
traçats rectilinis— entre poblacions i a les vies del
no és cap altra cosa que fases diferents de l’elabora-
ferrocarril, que es remunten al segle
però que
ció i el funcionament d’un artefacte construït, al qual
han assolit la seua expressió més gran en els darrers
hem convingut en denominar, tècnicament, espai
trenta anys en ser transformades en autovies o línies
hidràulic i, socialment, horta.
XIX,
de l’AVE, de molta més envergadura i amb més
Moltes van ser les construccions emprades per a
capacitat per a seccionar i anul·lar camins i séquies
dominar els cabals naixents o els cursos d’aigua en
de qualsevol mena.
circulació i que, ara, són clars testimonis del ric
patrimoni hidràulic heretat. No obstant això, el prin-
4. Conclusions
cipal monument que ha de ser estudiat, protegit i
L’aigua és la protagonista principal a l’hora de
difós, pels seus valors històrics, culturals i patrimo-
modelar el paisatge agrari de les hortes històri-
nials, és cadascuna d’aquestes hortes. Totes elles
ques. Això vol dir que, a les hortes valencianes, la
formen part del llegat que ha anat conformant-se a
localització dels nostres pobles i ciutats, la direcció
poc a poc, generació rere generació, com a resultat
i dimensions de les parcel·les de cultiu, o el traçat
d’un saber popular i una tradició centenària, si no
dels camins, està condicionat pel disseny de l’espai
mil·lenària.
i el repartiment de l’aigua per la xarxa de séquies.
Les hortes, els espais hidràulics, o més planera-
Però aquesta influència decisiva del domini de
ment els espais de l’aigua, són verdaders monuments
l’aigua escassa i irregular del nostre país no és limita
de la cultura popular, de la cultura agrícola d’un poble
a un aspecte físic. A més de dominar-la, cal procedir-
que, com el valencià, ha treballat la terra durant
ne a la regulació i distribució, a articular mecanismes
segles per a sobreviure, però que també ha hagut de
de gestió i reglamentació que possibilitaren un ús
construir i canalitzar séquies, organitzar el reparti-
racional (domesticat) entre les diferents comunitats
ment de l’aigua entre pobles i col·lectivitats humanes,
humanes que en depenien.
trobar respostes als conflictes per l’ús de l’aigua,
Per això domesticar l’aigua ha estat una de les
inventar mecanismes i solucions de repartiment per
tasques més antigues que ha realitzat la humanitat
tanda entre el reg i la mòlta del gra, o construir les
per a configurar alguns dels seus paisatges més carac-
màquines i les instal·lacions dels molins hidràulics.
122
Al capdavall, ací s’ha intentat plantejar una pro-
rial fruit de l’acció de l’home en sentit ampli», i con-
posta metodològica per tal d’estudiar, analitzar i ava-
sideren aquella com «un conjunt de béns que han de
luar els paisatges històrics de les hortes mediterrànies.
ser apreciats en si mateix», i el valor d’aquest patri-
Una proposta que s’inicia amb l’enumeració d’unes
moni el proporciona «l’estima que, com a element
fases elementals que s’han de seguir en l’elaboració i
d’identitat cultural, mereix a la sensibilitat dels ciuta-
la confecció d’un estudi global sobre el paisatge de les
dans» (Llei 16/85, de 25 de juny de 1985, de
hortes; que continua amb l’establiment d’una sèrie de
Patrimoni Històric). D’altres són encara més explíci-
paràmetres o ítems que han de ser objecte preferent
tes, com la llei valenciana quan estableix que «for-
d’estudi i avaluació en tant que configuren la morfo-
men part del patrimoni cultural valencià, en qualitat
logia del paisatge històric de les hortes objecte d’estu-
de béns immaterials del patrimoni etnològic, les cre-
di; i, finalment, en aquesta proposta metodològica es
acions, els coneixements i les pràctiques de la cultu-
considera imprescindible fer una anàlisi diacrònica del
ra tradicional valenciana» (Llei 4/1998, d’11 de juny,
paisatge històric per tal de fixar les empremtes que
de Patrimoni Cultural Valencià), i això és justament el
cada formació social va deixar al llarg dels segles en la
que conté el paisatge de les hortes històriques, tot un
configuració social i funcional de les hortes mediterrà-
saber fer i un saber actuar que s’ha transmés de
nies d’origen medieval a la Península Ibèrica.
forma secular, de forma tradicional, en romandre
En definitiva, es tracta d’una proposta metodològica que utilitza paràmetres d’estudi i processos d’a-
intrínsecament lligat a una realitat física tangible com
és el paisatge construït de les hortes històriques.
nàlisi que condueixen a l’obtenció de resultats plausibles i contrastats que, al mateix temps, permetran la
confrontació amb altres estudis sobre el paisatge i el
territori, per tal d’aconseguir una panoràmica global
del territori afectat i, sempre, des d’una perspectiva
diacrònica en l’esdevenir de la seua evolució històrica.
Els estudis del paisatge, ara com ara, són la
millor eina per comprendre la realitat actual d’un
territori transformat al llarg dels segles. L’estudi del
paisatge aporta una visió global del valor patrimonial i cultural que pot tenir l’espai analitzat. La seua
perspectiva supera àmpliament els resultats que fins
ara aportaven les prospeccions arqueològiques
superficials o l’estudi de les troballes puntuals.
Es tracta d’un concepte que entra de ple en l’esperit original de les lleis de patrimoni històric i cultural. Algunes defineixen aquest com la «cultura mate-
Bibliografia
ALAPONT, L. et alii (2004): “L’arqueologia de l’Horta de
València: un món per descobrir”, Afers, 47, p. 13-28.
ARASA, F. (1999): “El territorio municipal: caminos, parcelaciones y poblamiento”, en Historia de Valencia, València,
Levante; Universitat de València, p. 26-29.
AZUAR, R. i GUTIÉRREZ, S. (1999): “Formación y transformación de un espacio agrícola islámico en el sur del País
Valenciano: el Bajo Segura (siglos IX-XIII)”, Castrum 5, p.
201-211.
BARCELÓ, M. (1989): “El diseño de espacios irrigados en AlAndalus: un enunciado de principios generales”, en El
agua en zonas áridas. Arqueologia e Historia. I Coloquio
de Historia y Medio físico, Almeria, vol. 1, p. XV-XL.
BARCELÓ, M. (2001): “Immigration berbère et établissements
paysans à Ibiza (902-1235). À la recherche de la logique
de la construction d’une nouvelle société”, Castrum 7, p.
291-321.
BARCELÓ, M. et alii (1998): The design of irrigation systems in
al-Andalus, Bellaterra.
BAZZANA, A. (1978): “Vestiges de centuriations romaines et
d’un itinéraire préromain dans la plaine de Castellón”, en
Archivo de Prehistoria Levantina, 15, p. 277-292.
123
CANO, G. M. (1974): “Sobre una posible centuriatio en el
regadío de la Acequia de Montcada (Valencia)”, en
Estudios sobre las centuriaciones romanas en España,
Madrid, p. 115-127.
CHOUQUER, G. (dir.) (1996-1997): Les formes du paysage,
París, Errance, 3 volums.
ESQUILACHE, F. (2007): Història de l’horta d’Aldaia.
Construcció i evolució d’un paisatge social, Aldaia,
Ajuntament d’Aldaia.
FURIÓ, A. i MARTÍNEZ, L. P. (2000): “De la hidràulica andalusí
a la feudal: continuïtat i ruptura. L’Horta del Cent a l’Alzira
medieval”, en L’espai de l’aigua. Xarxes i sistemes d’irrigació a la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica,
Ajuntament d’Alzira; Universitat de València, p. 19-73.
GLICK, Th. F. (1998): “Els pagesos i l’organització d’una agricultura d’importació”, en L’Islam i Catalunya, p. 85-91.
GONZÁLEZ, R. (1995): “Paisaje agrario, regadío y parcelarios
en la huerta de Valencia. Nuevos planteamientos desde el
análisis morfológico”, en II Coloquio Historia y Medio
Físico. Agricultura y regadío en Al-Andalus, Almeria, p.
343-360.
GUICHARD, P. (2001): Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de Valencia (siglos XI-XV), València,
Universitat de València.
GUINOT, E. (2003): “El desplegament feudal sobre el País
Valencià. Repartiment i colonització a l’Horta de València:
Montcada (1239-1246), en El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València,
Universitat de València, p. 361-388.
— (2005): “L’Horta de València a la baixa Edat Mitjana. De sistema hidràulic andalusí a feudal”, Afers, 51, p. 271-300.
— (2007): “El repartiment feudal de l’Horta de València al
segle XIII: jerarquització social i reordenació del paisatge
rural”, en E. GUINOT i J. TORRÓ (eds.), Repartiments medievals a la Corona d’Aragó, València, Universitat de València,
p. 111-196.
GUINOT, E. i SELMA, S. (2002): Las acequias de la Plana de
Castelló, València, Conselleria d’Agricultura; Generalitat
Valenciana.
— (2003): Las acequias de Elche y Crevillente, València,
Conselleria d’Agricultura; Generalitat Valenciana.
— (2006): Les séquies de l’Horta-nord de València: Mestalla,
Rascanya i Tormos, València, Conselleria d’Agricultura;
Generalitat Valenciana.
MARTÍ, R. i SELMA, S. (1995): “La huerta de la madina de
Subrub (Segorbe, Castelló)”, Boletín de Arqueología
Medieval, 9, p. 39-51.
^
124
MARTÍNEZ, F. (2006): Els espais hidràulics de Picassent.
L’expansió del regadiu durant els segles XVIII al XX,
Picassent, Ajuntament de Picassent.
MATEU, J. F. (1980): “El llano de inundación del Xúquer (País
Valencià): geometría y repercusiones morfológicas y paisajísticas”, Cuadernos de Geografía, 27, p. 121-142.
— (1989): “Assuts i vores fluvials regades al País Valencià
medieval”, en Los paisajes del agua, València; Alacant,
Universitat de València; Universitat d’Alacant, p. 165186.
PINGARRÓN, E. (1981): “Rastreo de una centuriatio en la zona
sur de la Huerta de Valencia”, Cuadernos de Geografía,
29, p. 161-176.
RIBERA, A. (2002): “La fundación de Valencia y su impacto en
el paisaje”, en Historia de la ciudad. II. Territorio, sociedad
y patrimonio, València, p. 43.
ROMERO, J. (1983): Propiedad agraria y sociedad rural en la
España mediterránea: los casos valenciano y castellano en
los siglos XIX y XX, Madrid.
ROMERO, J. i HERNÁNDEZ, J. L. (1980): Feudalidad, burguesía
y campesinado en la huerta de Valencia, València,
Ajuntament de València.
SELMA, S. (1991): “El molí hidràulic de farina i l’organització
de l’espai rural andalusí. Dos exemples d’estudi arqueològic espacial a la Serra d’Espadà (Castelló)”, Mélanges de la
Casa de Velázquez, vol. XXVII, p. 69-106.
— (1994): “Evolució des de l’època andalusí de l’espai agrari
irrigat a la Vall de Veo (Serra d’Espadà, Castelló)”, en IV
Congreso de Arqueología Medieval Española, Alacant, vol.
III, p. 567-574.
— (1995): “Acequia”, “Acueducto”, “Embalse”, “Irrigación”,
i “Presa”, en M. CERDÀ i M. GARCÍA BONAFÉ (dirs.):
Enciclopedia Valenciana de Arqueología Industrial,
València, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, p.
15-17, 19-20, 259-261, 355-358, 514-517, respectivament.
— (1998): “Hidraulisme medieval al territori d’Onda”, Butlletí
d’Estudis Municipals, 1, Onda, p. 179-194.
TORRÓ, J. (1988-89): “Sobre ordenament feudal del territori i
trasbalsament del poblament mudèjar. La Montanea
Valencie (1286-1291)”, Afers, 7, p. 95-124.
— (2005): “Terrasses irrigades a les muntanyes valencianes: Les
transformacions de la colonització cristiana”, Afers, 51, p.
301-356.
LA DOCUMENTACIÓN
DEL PATRIMONIO ETNOLÓGICO.
El caso del PAI Marina d’Or-Golf (OropesaCabanes) y PAI Torre La Sal (Cabanes)
ENRIC FLORS UREÑA*
A partir del trabajo de campo realizado por un equipo inter-disciplinar en el área del PAI (Plan de Acción
Integral) Marina d’Or (Oropesa, Castelló), se generó un informe patrimonial referido a los elementos de
carácter arqueológico, paleontológico y etnográfico. El presente trabajo describe la metodología seguida en
el campo y en el procesado de los datos. Así mismo platea una valoración patrimonial de los bienes localizados y se pregunta los criterios a seguir a la hora de decidir los niveles de protección a aplicar, en particular en
aquellos bienes referidos al patrimonio etnológico.
Palabras clave: Trabajo de campo, bienes etnológicos, Castellón.
Following the fieldwork carried out by an
Introducción
interdisciplinary team in the area of the placement
El proceso de la intervención técnica en el estudio de
of the development of the PAI
prospección para la valoración y el cartografiado del
Marina d’Or, in
Oropesa (Castelló, Mediterranean Spain), a report
was produce on the archaeological, paleontological
and ethnological heritage identified in the area. This
patrimonio arqueológico, paleontológico y etnológico del área del P.A.I. MARINA D’OR - GOLF, tuvo
work describes the methodology used on the field
como objetivo primordial ofrecer toda la informa-
as well as in the processing of the data recovered.
ción necesaria para elaborar un instrumento eficaz
An assessment of the overall heritage is also put
que facilitara la planificación y ejecución de un gran
forward, opening up crucial questions referred to
proyecto urbanístico conjugado con el estudio y pre-
the level of protection to be applied in this kind of
servación del Patrimonio.
situations, in particular to ethnographic elements.
Key Words: Field work, Ethnographic Heritage,
Castellón.
Con la finalidad de planificar los trabajos de
campo, se realizó un primer vaciado bibliográfico y
cartográfico del área de estudio que abarcaba 22’2
km2 situados en los municipios de Cabanes y
Oropesa en la provincia de Castellón.
Se formaron tres equipos de trabajo diferenciados que funcionarían de manera independiente
bajo una misma coordinación: por un lado, el equipo de paleontólogos, bajo la dirección técnica del
* Gerente de ARX. Arxivística i Arqueologia S.L. y director técnico de arqueología de la Fundació Marina d’ Or de la Comunitat
Valenciana.
Dr. Joaquin Albesa Salas, se encargaría de la realización de las columnas estratigráficas que permitieran
125
analizar las formaciones geológicas y paleontológi-
sin llegar a la línea de costa, permiten una fácil
cas del sector.
comunicación entre la citada llanura y el Prat de
Un segundo equipo estaría formado por arqueó-
Cabanes, comunicando hacia el norte con el
logos náuticos, quienes se encargarían de las pros-
Corredor d’Alcalà. Hacia el oeste es la misma Serra
pecciones subacuáticas del área de afección del emi-
del Campello la que la separa del Pla de l’Arc, situa-
sario proyectado para la estación de aguas residua-
do en el interior; el acceso al citado llano queda
les, trabajos que serían realizados en dos fases, la
pues restringido a los valles del Barranc de Miravet
primera bajo la dirección técnica de D. Carlos de
y el Barranc del Campello que cruzan la sierra, sien-
Juan Fuertes y la segunda a cargo de D. Juan
do respectivamente aprovechados en la actualidad
Sebastián Miralles Roda.
por el Camí Cabanes-Orpesa y la carretera comarcal
Finalmente, un tercer equipo de arqueólogos –
CV-146. Por el sur, sus límites quedan establecidos
D. Enrique Estevens Marco, D. Joan Palmer Broch, Dª
en La Serra d’Orpesa, que paulatinamente descien-
Carmen Marcos Díaz, D. Enric Flors Ureña1 – llevaría
de hasta el mar en la zona conocida como La
a cabo la prospección sistemática terrestre que per-
Renegà. Por último, el límite oriental viene marca-
mitiría documentar las áreas de dispersión de mate-
do por la costa, proporcionando a la llanura un fácil
riales arqueológicos, así como la identificación de los
acceso al mar.
elementos etnológicos que formarían parte de una
Por lo que se refiere a los principales accidentes
base de datos diseñada con la finalidad de realizar
geomorfológicos, además de las montañas que la
una primera catalogación, valoración y cartografia-
delimitan, hay que destacar la presencia de los
do del patrimonio del área de estudio.
barrancos de Miravet y Campello que cruzan transversalmente la zona y cuyos aportes aluviales cons-
Características generales del área de estudio
tituyen la mayor parte del llano actual. Estos apor-
El área a la cual se ha circunscrito el estudio global,
tes tienen un origen cuaternario, constituyendo un
se encuentra en la franja costera conocida como
substrato inmejorable para la práctica de la agricul-
Ribera de Cabanes, ocupando parte de los términos
tura. Del mismo modo, dichos barrancos, junto con
municipales de Cabanes y Oropesa. Su orografía
una importante red de acuíferos subterráneos, tam-
viene definida por la existencia de una gran llanura
bién facilitan los aportes hídricos necesarios para
costera y por una serie de montes y sierras que la
tal fin, permitiendo abastecer los numerosos pozos
delimitan hacia el interior; al norte se encuentran
de riego existentes en la zona y las marismas de El
las estribaciones nororientales de la Serra de les
Prat de Cabanes - Torreblanca, que pueden renovar
Santes, conocidas como Serra del Campello que,
así sus aguas.
1 Queremos agradecer la participación y asesoramiento del Dr. Ferran Arasa y de D. José Viciano que nos acompañaron en varias
ocasiones durante los trabajos de campo, así como a Dª Asunción Fernández, D. Gustau Aguilella y al Dr. Francesc Gusi por las informaciones aportadas sobre el área de estudio. Asimismo, queremos manifestar nuestro agradecimiento a todas aquellas personas con
las que nos encontramos – vecinos, agricultores, cazadores… - que nos aportaron una valiosísima información oral sobre la zona.
126
1.- Vista general del área de estudio para el PAI Marina d’Or-Golf y del PAI Torre la Sal.
Un tercer elemento a destacar dentro de la oro-
establecimiento de población humana en la zona:
grafía de la zona es la existencia de marismas en la
1.- Orografía: presenta una superficie prácticamente
franja más próxima a la costa. Dichas marismas tie-
llana, que facilita su explotación agrícola sin necesi-
nen su origen en los aportes hídricos provenientes
dades de un acondicionamiento previo mediante
de las sierras del interior, variando su tamaño en
terrazas. Al mismo tiempo, las montañas que lo cir-
función de los períodos de estiaje a los que está
cundan posibilitan la existencia de puntos de control
sometido el clima mediterráneo y se encuentran
estratégico sobre el territorio.
separadas de las aguas marinas por una restinga
2.- Orientación: El llano, abierto al mar, le proporcio-
fósil. En la actualidad, la mayor parte de estas maris-
na una buena orientación con respecto al Sol, facili-
mas han desaparecido como consecuencia de su
tando el crecimiento de las plantas y con ello de la
aterrazamiento con fines agrícolas y urbanos, con-
agricultura. Por ello, la ubicación del hábitat será
servándose únicamente en El Prat de Cabanes -
más frecuente en los lugares soleados que en las
Torreblanca.
áreas sombrías.
A partir de las características físicas descritas se
3.- Clima: Se beneficia del régimen climático medi-
pueden deducir una serie de condicionantes, que
terráneo y se encuentra protegida de los vientos del
interrelacionadas, resultan determinantes para el
norte y el oeste gracias a los montes que la circun-
127
2.- Vista de las galerías de la
Mina de la Font del Campello.
dan, creando un microclima que la preserva de los
claras evidencias de explotación minera en otros
temporales de piedra y granizo.
tiempos. Aunque aún está en fase de estudio2, es
4.- Recursos hídricos: Los barrancos de Miravet y
posible que las primeras extracciones estuvieran
Campello, junto a otros secundarios y los acuíferos
relacionadas con el asentamiento humano que se
subterráneos, proporcionan el agua necesaria para
encuentra en su cima, durante el período de ocupa-
la práctica de la agricultura y el consumo humano,
ción final del poblado en el siglo VII a.C. Muy próxi-
siendo la llanura rica en este recurso en compara-
ma se encuentra la Mina de La Font del Campello,
ción con los valles más interiores.
de galena argentífera, que junto a las minas de hie-
5.- Substrato geológico: Los materiales aluviales
rro del Mortorum pudieron constituir uno de los
aportados por los barrancos, son ricos en los mine-
principales factores que influirían en la ocupación de
rales necesarios para el crecimiento de una gran
nuevas áreas durante la Edad del Hierro y principios
variedad de flora, favoreciendo así la practica de la
del periodo ibérico. Por otra parte, el aprovecha-
agricultura. Otro elemento geológico a tener en
miento del substrato geológico queda patente con
cuenta para el establecimiento humano en tiempos
la explotación, hasta hace pocos años, de una can-
pasados, se encuentra en la abundancia de materia-
tera a cielo abierto en el monte del Coniller, frente a
les férricos que poseen algunos de los montes que
la población de Oropesa, destinada a la extracción
rodean el llano. Este es el caso del Tossal del
de la piedra caliza.
Mortorum, en cuyas pendientes todavía pueden
6.- Proximidad al mar: La llanura está abierta al mar,
observarse varios pozos de extracción abandonados,
lo que ha permitido la llegada de los productos del
2 Excavaciones dirigidas por D. Gustau Aguilella, del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló.
128
comercio marítimo mediterráneo a través de los fon-
cipal sería facilitar la llegada de los productos prove-
deaderos situados en las restingas litorales
nientes de este comercio a los asentamientos situa-
(FERNÁNDEZ, A. 1986). Este factor proporciona un
dos en las tierras del interior de la provincia. Para
aliciente adicional para el establecimiento humano
conseguir este propósito, aprovecharía el paso natu-
en la zona, siendo el punto de partida de una ruta
ral que proporciona el Barranc del Campello hacia el
comercial hacia las tierras del interior de la provincia,
interior, que las transformaciones más recientes lo
no sólo de productos sino también de bienes intan-
hacen pasar por detrás del Mortorum – Camí de la
gibles como la transmisión de conocimientos y cre-
Ribera – o bien por el ya mencionado Barranc de
encias que, sin lugar a dudas, influirán de manera
Miravet, - conocido aún como Camí de la Fusta -,
decisiva en las comunidades allí asentadas, y por
comunicando así El Prat de Cabanes - Torreblanca
ende, en las interacciones con el medio que las
con El Pla de l’Arc de Cabanes. Actualmente todavía
rodea. Un segundo beneficio proporcionado por el
están en uso ambas vías de penetración.
mar, viene dado por los recursos que este aporta,
Como resultado de todos estos factores, consi-
como puede ser la pesca, de los que han vivido los
deramos que en la zona estudiada ha tenido lugar
habitantes de Oropesa y Torreblanca hasta tiempos
una ocupación humana continuada a lo largo de los
recientes, así como el aprovechamiento más recien-
siglos, aunque su mayor o menor importancia y ocu-
te que durante el siglo XX y sobre todo durante su
pación estará condicionada por una conjunción de
último tercio, ha marcado una nueva fisonomía de la
factores determinantes que abarcará desde los
zona litoral destinada al ocio.
aspectos ambientales a los sociales de cada período
7.- Comunicación: Su orografía dota a la zona
determinado.
de las condiciones óptimas para ser utilizada como
la vía de paso tradicional de la costa mediterránea.
Metodología de trabajo: el registro de los datos
Esta vía, que recorre toda la costa mediterránea
de campo
peninsular, ya sería utilizada desde la prehistoria
La labor de acopio y síntesis de la información dispo-
aprovechando los pasos naturales que ofrecen las
nible del área de estudio, es el primer paso a la hora
llanuras costeras para establecer sus rutas de inter-
de afrontar la prospección, porque permite una
cambio. Así por ejemplo, no es desdeñable asociar
actualización de los conocimientos que sirven de
parte de esta ruta costera con el Camí de les Torres,
base de partida y guía previa para alcanzar la máxi-
al nordeste de la zona estudiada, cuyo trazado
ma eficacia en los posteriores trabajos de campo.
podría continuar por la ruta del Barranc de Miravet
Por ello, en primer lugar se realizó la consulta de
atravesando el Desert de Les Palmes hasta llegar a la
las bases de datos del Inventario de Bienes
Plana de Castelló. Una segunda ruta, esta en direc-
Inmuebles de la Comunidad Valenciana así como a
ción oeste, parte del yacimiento de Torre la Sal,
las elaboradas por el Servei d’Investigacions
estando relacionada con el comercio marítimo medi-
Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de
terráneo durante el periodo ibérico; su función prin-
Castelló, en un intento de completar y homogenei-
129
zar la información disponible para el área de estu-
como en el laboratorio, nos proporcionó una visión
dio, prestando especial atención a todos los yaci-
global del área de prospección, aportando una
mientos o bienes inmuebles de carácter histórico,
visión de detalle sobre los emplazamientos topográ-
paleontológico, artístico o etnográfico que ostentan
ficos óptimos para la localización de posibles asenta-
alguna figura de protección.
mientos, vías de comunicación naturales y antrópi-
Este trabajo previo incluyó la consulta de publi-
cas, redes hídricas, vegetación actual, etc.
caciones monográficas o periódicas especializadas
Además, el análisis de los estudios hidrogeológi-
en centros de documentación, bibliotecas técnicas y
cos nos ha ofrecido algunos datos que pueden dar
archivos que conservan información fundamental
una visión complementaria a la interpretación de
para la realización de esta fase. Además, ya iniciados
posibles áreas postdeposicionales de las muestras
los trabajos de campo, se realizó un seguimiento
recuperadas para el caso de las dispersiones arqueo-
bibliográfico de todas las publicaciones tanto mono-
lógicas; los mapas de usos del suelo nos han permi-
gráficas como periódicas que se vio ampliado gra-
tido observar importantes transformaciones agríco-
cias a las aportaciones del equipo asesor.
las realizadas en los últimos años y los mapas geoló-
La información bibliográfica siempre tiene el
problema de su dispersión tanto por su lugar de
gicos han sido una herramienta fundamental en el
análisis de las áreas paleontológicas.
acceso (bibliotecas, hemerotecas, archivos), el tipo
La prospección se ha basado en la aplicación de
de documentos (libros, congresos, revistas científi-
una rigurosa metodología de trabajo de campo, rea-
cas, periódicos, documentos originales) como las
lizando lo que se conoce como prospección sistemá-
disciplinas implicadas, tanto específicas como afines,
tica intensiva, que consiste en el reconocimiento
(arqueología, antropología, etnología, geografía,
visual del terreno en el que los prospectores avanzan
geología, botánica) que aportan datos complemen-
separados por una distancia que oscila entre los 5 y
tarios sobre el entorno paleoambiental, grupos
10 metros. En el área de llano se utilizaron como
humanos, organización sociopolítica, organización
referencia los márgenes de cada campo: aterraza-
territorial y de distribución de las propiedades,
mientos, márgenes, acequias o diferencia de cultivo.
explotación del suelo, etc.
Para poder recorrer las parcelas se tuvieron en cuen-
Sin embargo, la realidad práctica es que a menu-
ta factores como la presencia de caminos -que a su
do la información disponible, referida específica-
vez nos sirvieron para la delimitación de los sectores
mente a elementos patrimoniales concretos, resulta
y áreas-, característica y disposición de los cultivos,
bastante pobre y confusa en su localización, espe-
accesos al principio o final de las áreas de prospec-
cialmente en casos como el que nos atañe, debido a
ción y disposición orográfica (barrancos y curvas de
que el área de estudio delimitada no había sido estu-
nivel).
diada en profundidad hasta el momento.
Para las áreas de montaña – fuera del entorno
Por otro lado, la cartografía y la utilización de
urbanizable -, se realizó una prospección selectiva,
ortofotografía digital, tanto en el trabajo de campo
siguiendo las curvas de nivel y barrancadas a dife-
130
3.- Base de datos para el control de los
trabajos de campo por áreas en las prospecciones de campo.
rentes cotas de altitud, obviando las zonas de denso
características orográficas y al tipo de trabajo previs-
bosque que impedían la visibilidad del terreno y cen-
to, se optó por rellenar una ficha por cada área de
trando la prospección en todas aquellas zonas cuyas
prospección prevista. El trazado final de las áreas de
condiciones orográficas hacían presumible el esta-
prospección se realizó durante los trabajos de
blecimiento de áreas de hábitat disperso, como la
campo, atendiendo a condicionantes orográficos,
localización de masías o corrales y, sobre todo, se
antropomórficos (transformaciones recientes de cul-
prospectaron las cimas, cerros, pendientes suaves,
tivos), existencia de caminos, etc.
márgenes de los barrancos, cuevas y abrigos ya que
todos ellos eran susceptibles de aportar información
Base de datos para la descripción del trabajo de
complementaria a la investigación en curso.
campo
El establecimiento de las divisiones en áreas y
Los campos generales que se contemplan en la ficha
sectores nos permitió llevar un control de las zonas
por áreas son los siguientes:
prospectadas mediante la utilización de fichas de
PROYECTO: Nombre del proyecto de la prospección,
campo que posteriormente fueron informatizadas.
entre paréntesis el nombre del municipio o
Tras la localización de áreas de dispersión de materia-
municipios que afecta y el año.
les arqueológicos o de bienes etnológicos, se toma-
ENLACE: Código interno de enlace con el subformu-
ban sus correspondientes datos en otras fichas que
lario fotográfico que almacena las fotos en una
recogen todos los campos necesarios para el análisis
tabla paralela.
individualizado de cada elemento catalogado.
Las fichas básicas pueden cumplimentarse direc-
SECTOR: Número del sector, zona o división de la
zona a prospectar. En el presente caso, el área
tamente por sectores o individualmente por áreas,
de estudio se dividió en 18 grandes sectores.
según la complejidad y tamaño de la superficie a
ÁREA: Letra que identificara la subdivisión de un
prospectar así como de la mayor o menor variabili-
sector determinado. Esta división se realizó
dad que pueda surgir. En este caso y debido a las
durante el trabajo de campo atendiendo a crite-
131
rios de organización del trabajo, utilizando para
plo una zona de bosque denso, o bien es nece-
ello divisiones basadas en los accesos al lugar de
sario tomar medidas especiales para acceder al
prospección, creando un total de 101 áreas.
lugar (barrancos, pasos estrechos o peligrosos,
NOMBRE: Nombre del Área que normalmente se
etc.).
identifica a partir de un accidente geográfico,
CROQUIS O MAPA DEL SECTOR O ÁREA: Vista sobre
del nombre de la partida reflejado en el mapa
el mapa topográfico con la toma de puntos de
topográfico o catastral (si bien no siempre apa-
referencia y datos que puedan considerarse de
rece), o de algún elemento que permita su rápi-
interés (control sobre una zona de paso, hallaz-
da identificación como la existencia de un corral,
go de dispersiones arqueológicas, ubicación de
de una masía, etc. que se utiliza para dar nom-
elementos etnográficos, etc.). Los mapas son
bre a su área inmediata.
ejecutables en CAD desde la propia base de
ENTORNO: Aquí se especifican las características
datos.
edafológicas, utilización o estado actual del
FOTO GENERAL: Fotografía del área o sector con
suelo, vegetación (se incluyen aspectos como la
observaciones o una breve descripción como pie
densidad de vegetación), e hidrografía.
de foto.
ACCESIBILIDAD: Grado de dificultad de acceso al
RESTOS DOCUMENTADOS: Otras anotaciones e
área descrita. Este es un campo predefinido con
impresiones sobre el sector en general, así como
cinco opciones ordenadas de menor a mayor
referencia a la localización o no de materiales
dificultad en el acceso.
arqueológicos en superficie, numeración y breve
- Fácil en coche. El acceso puede realizarse en
descripción en las fichas de campo de las mues-
coche por carreteras o pistas forestales hasta
tras recogidas, breve referencia a la existencia de
una distancia máxima del área de 100 metros.
- Difícil en coche. El acceso al sector o área se
realiza por pistas forestales que necesitan, al
prospección de dicha área.
menos, un vehículo todo terreno, o que permi-
Tras la identificación de un elemento patrimonial a
ta el acceso de turismo hasta una distancia
caracterizar, valorar y cartografiar (un área de dis-
aproximada de 500 metros.
persión de materiales arqueológicos, una zona
- Fácil a pie. Cuando no hay pistas transitables
paleontológica, elementos etnológicos, edificios
en coche pero se puede acceder y recorrer a
históricos, etc.) los datos se recogen en otras fichas
pie a través de sendas o con pendientes infe-
de campo que, como en el caso anterior, son digi-
riores al 30%.
talizados en una base de datos específica que con-
- Difícil a pie. Como en el punto anterior pero con
tienen los datos básicos necesarios para llevar a
predominio de pendientes superiores al 30%.
cabo un análisis individualizado de cada elemento
- Muy difícil. Cuando el acceso no está marcado
por ningún tipo de senda o camino, por ejem-
132
elementos etnológicos a catalogar, etc.
IDENTIFICACIÓN: Técnicos encargados del estudio y
catalogado.
4.- Vista de la base de datos para la
catalogación de bienes patrimoniales. Ficha de identificación del bien
catalogado.
Base de datos para la catalogación de bienes
can a la provincia de Castellón; los dos siguien-
patrimoniales
tes corresponden a la comarca; los siguientes
La introducción de datos y su consulta se realiza a
cuatro dígitos corresponden a la numeración ofi-
través de un formulario en formato de ficha que
cial asignada por el INE a los municipios, siendo
economiza espacio visual al condensar en una pan-
en nuestro caso el 0332 para Cabanes y el 0859
talla todos los bloques de información necesarios
para Oropesa. Los tres últimos dígitos han sido
agrupados por temas.
asignados por nosotros para identificar cada
Esta base de datos permite obtener fichas resu-
uno de los bienes catalogados.
men de todos los bienes catalogados, informes com-
NOMBRE oficial del bien si ya estaba inventariado
pletos individualizados, listados de las coordenadas
previamente por la Conselleria o nombre asigna-
UTM o de los códigos de identificación, listados
do siguiendo criterios toponímicos en el caso de
bibliográficos ordenados por autor y agrupados por
tratarse de un elemento inédito.
los elementos estudiados, etc. A continuación se
describirá el contenido de las diferentes fichas y el
tipo de datos que engloba:
Localización: COMUNIDAD, PROVINCIA, COMARCA, MUNICIPIO.
Coordenadas UTM, (X, Y, Z) de un punto central del
área o de referencia del bien etnológico que era
FICHA DE IDENTIFICACIÓN
tomado en campo con un GPS. En el subformu-
NÚMERO del área de protección o del bien etnoló-
lario se anotan diversos puntos que identifican
gico catalogado. Este número fue asignado de
coordenadas X e Y que permiten marcar un polí-
manera correlativa a medida que se ejecutaba el
gono cerrado para los casos de áreas de disper-
trabajo de campo.
sión de tipo arqueológico o paleontológico,
CÓDIGO identificativo del bien. Está formado por
identificando así la zona a proteger.
una serie de números oficiales procedentes del
OTROS NOMBRES por el que se conoce el área de
INE; así pues, los dos primeros códigos identifi-
dispersión o el bien etnológico o arquitectónico.
133
catalogación de bienes patrimoniales. Ficha de descripción del bien
catalogado.
Forma de ACCESO con la descripción de cómo llegar al punto identificado.
NATURALEZA del bien; se trata de un campo desplegable en el que aparecen las opciones que per-
ciones que permitan confirmar dichos tipos.
CULTURA o adscripción cultural a la que pertenece
el bien (romana, medieval, etc.)
miten identificar el tipo de bien patrimonial
CRONOLOGÍA aproximada en siglos para el área o
inventariado (arqueológico, etnológico, arqui-
intervalo cronológico inducido a través del estu-
tectónico, paleontológico, etc.)
dio de los materiales arqueológicos recuperados,
TIPO de bien; describe brevemente el tipo al que pertenece el bien (poblado, hallazgo casual, necró-
134
asignadas definitivamente tras efectuar excava-
características formales, documentación histórica existente, etc.
polis, masía, noria, torre, ermita,...); para el caso
VALORACIÓN. En este campo se realiza una valoración
arqueológico, cuando los indicios no permiten
global del bien (Nulo, Bajo, Medio, Alto, Muy alto)
concretar con fiabilidad suficiente (la mayor parte
basándonos en las observaciones realizadas
de las veces), el tipo aparece entre paréntesis pre-
durante el trabajo de campo. Así, para las disper-
cedido de la palabra Dispersión, refiriéndonos
siones se valora su extensión, aparente estado de
con ello a que se trata de una acumulación de
conservación, constatación o no de estructuras,
materiales arqueológicos en superficie cuyas
etc. Los baremos utilizados nos permiten realizar
características formales permiten intuir la asocia-
una aproximación subjetiva y provisional a falta de
ción a tipos de bienes concretos; así por ejemplo,
la realización de posteriores intervenciones que
la presencia de abundante material cerámico islá-
nos confirmen los datos obtenidos para establecer
mico, arqueológicamente suele interpretarse
mejor su valoración final. Para los bienes etnológi-
como la existencia en la zona de una alquería, o
cos y arquitectónicos, la valoración se realiza
cuando aparecen materiales romanos imperiales
siguiendo criterios como la posibilidad de su recu-
se habla genéricamente de villa, etc., aunque
peración y conservación, su representatividad en la
este tipo de acepciones únicamente podrán ser
zona, su consideración histórica y paisajística, etc.
FICHA DE DESCRIPCIÓN
trabajos de campo, siendo la Conselleria de
DESCRIPCIÓN del bien catalogado a partir de los
Cultura quien determina el lugar de depósito
datos observados en campo. En esta descripción
final que para nuestro caso ha sido el Museu de
se recogen observaciones relativas a la distribu-
Belles Arts de Castelló.
ción espacial de las dispersiones, presencia y
conservación de estructuras, abundancia de res-
Campos relativos a protección y conservación:
tos, tipologías constructivas, posibles interpreta-
DIMENSIONES del bien etnológico, arquitectónico o
ciones sobre su funcionalidad, elementos inme-
de la dispersión de materiales que se describe en
diatos relacionados, etc.
metros cuadrados.
ENTORNO físico del bien catalogado en el que se
BANDA DE PROTECCIÓN establecida perimetral-
detallan aspectos relacionados con el tipo de
mente alrededor del bien catalogado. Este
cultivo actual, orografía, proximidad a cursos de
ancho de banda de protección se incluye en los
agua...
mapas en CAD en dos capas específicas: una
NOTICIAS HISTÓRICAS relativas al bien identificado.
inmediata con una trama en color rojo con el
En algunos casos se han podido recoger datos y
ancho de banda de protección indicado en la
noticias antiguas o noticias orales que atañen a
base de datos, y una segunda tramada en ama-
la aparición de restos arqueológicos en la zona
rillo que indica el área de precaución alrededor
en el que se ubica el bien catalogado, anécdotas
de la banda de protección. Su finalidad es la de
o datos concretos sobre el uso de determinados
cartografiar un perímetro espacialmente defini-
bienes etnológicos o sobre su construcción,
do que deberá ser tenido en cuenta ante cual-
reparación o destrucción, etc.
quier tipo de intervención prevista por la planifi-
ESTUDIOS REALIZADOS sobre el bien analizado - por
cación urbanística o de infraestructuras.
lo general de tipo histórico -, o en el caso de tra-
PROTECCIÓN JURÍDICA: tipo de protección reco-
tarse de yacimientos arqueológicos, reflejando
mendada que se le asigna al bien (BIC, Bien de
las campañas de excavación o de prospección
Relevancia Local,…).
efectuadas, nombre del director y año, investi-
ESTADO DE CONSERVACIÓN: para las áreas de disper-
gaciones sobre objetos hallados en la zona, etc.
sión, mientras no existan datos fiables su estado
MATERIALES. Este campo se reserva para el caso de
en la mayoría de los casos es el de indeterminado.
la toma de muestras de campo de materiales
CAUSAS DE ALTERACIÓN: se referencian aquí las
arqueológicos, por lo general fragmentos cerá-
posibles causas de alteración del registro
micos y líticos que se localizan sobre un área de
arqueológico como pueden ser las derivadas de
dispersión, cuyo inventario detallado se realiza
los trabajos agrícolas, erosión, etc. Para los ele-
en otra base de datos creada al efecto.
mentos arquitectónicos y etnológicos se explica
DEPÓSITO. Lugar en el que han sido depositadas las
si las alteraciones son producto de su abandono,
muestras de materiales recogidas durante los
de modificaciones sustanciales para su uso, etc.
135
catalogación de bienes patrimoniales. Ficha de datos complementarios
del bien catalogado.
CONTROL DE RIESGOS: se aconseja efectuar investi-
b)
Datos
complementarios
para
los
Bienes
gaciones con anterioridad a los riesgos identifi-
Etnográficos: pretende recoger datos concretos,
cados que podrían afectar el elemento cataloga-
por lo general recopilados a través de información
do (zona urbana, viales, etc.).
documental u oral, como el autor / constructor del
URGENCIA: prioridad en la planificación de las inves-
elemento analizado en el caso que se conozca, uti-
tigaciones previas a cualquier transformación de
lización antigua y actual, sobre todo cuando se le
la zona.
da una aplicación diferente a la original… y final-
RECOMENDACIONES DE ACTUACIÓN: se describen
mente se describen las restauraciones o reparacio-
las medidas correctoras y las actuaciones desti-
nes observadas. Cabe decir que, aunque en la
nadas a minorar la afección sobre el bien inven-
ficha se refiera a bienes etnográficos, tienen cabi-
tariado.
da en la misma todo tipo de bienes arquitectónicos (como masías, corrales, torres, núcleos despo-
FICHA DE DATOS COMPLEMENTARIOS
blados, etc.) así como posibles áreas arqueológicas
Esta ficha pretende recoger datos específicos com-
(como sería el caso de las cuevas que pudieron ser
plementarios para las áreas paleontológicas y los
ocupadas en la antigüedad, reocupadas para su
bienes etnológicos. Para ello se divide en dos apar-
uso pastoril, como refugio durante contiendas
tados diferenciados:
bélicas, o acabar incluso como restaurantes, etc.).
a)
Datos
complementarios
para
los
Bienes
Paleontológicos: En este apartado se referencia la
FICHA DE DATOS ADMINISTRATIVOS
potencia estratigráfica estimada, su edad geológi-
Esta ficha, de tipo complementario, permite el alma-
ca, datos generales sobre el paleoambiente, y su
cenaje y gestión de datos sobre el tipo de régimen
asociación fósil. Este apartado fue separado para
jurídico de cada bien: si está inventariado, qué tipo
confeccionar una capa de paleontología con enti-
de protección legal tiene o en qué momento del trá-
dad propia.
mite administrativo se encuentra (BIC, Incoado
136
BIC...), el número de expediente generado, etc.
coordenadas UTM para cada uno de los bienes. El
Además se recogen los datos catastrales de polígo-
tercero (hoja y lápiz) corresponde a la impresión de la
no y parcela en el que se ubica el bien catalogado.
ficha resumen del bien que tenemos en ese momento en pantalla y el quinto (libreta) imprime las fichas
FICHA BIBLIOGRÁFICA
resumen de todos los bienes de la base de datos. De
Referencias bibliográficas exclusivamente referidas a
igual forma, el cuarto (dos hojas) y sexto (varias libre-
los artículos o monografías en los que se estudia el
tas) nos permite obtener el informe completo del
bien al que hace referencia la ficha.
bien que tenemos en pantalla o la totalidad de los
informes. El séptimo botón está pensado directa-
ÁLBUM FOTOGRÁFICO
mente para obtener un listado bibliográfico comple-
Aunque en la base de datos original aparecía una últi-
to que le permita consultar más información sobre
ma ficha en la que se incluían las imágenes del área
los bienes inventariados en la base de datos. Este lis-
identificada, el gestor de la base datos Access opera
tado bibliográfico está ordenado automáticamente
con las imágenes incrustándolas o manteniendo un
por autores y dentro de cada autor se indica crono-
vínculo que actualiza los cambios en la imagen origi-
lógicamente el artículo o monografía utilizada y a
nal, pero en ambos casos la guarda dentro de la base,
continuación el código y nombre del bien o de los
lo que conlleva un aumento del tamaño en disco tan
bienes inventariados que se estudian en dicha obra.
desproporcionado que la hace inoperante. Por ello, se
Finalmente, el botón de Word envía el informe actual
decidió crear un álbum independiente, con una ficha
a este programa en el formato elegido (rtf o html).
gráfica básica de cada bien catalogado que se convierte en formato pdf para crear un libro electrónico con
Primera evaluación de los bienes etnológicos
la generación de cada informe de la base de datos.
catalogados
El trabajo de campo nos permitió llevar a cabo la pri-
INFORMES AUTOMATIZADOS
mera fase de documentación de bienes arqueológi-
Pensando en que la base de datos pueda ser actuali-
cos, paleontológicos, etnológicos y arquitectónicos
zada permanentemente, hemos diseñado una serie
del área de estudio.
de informes que permiten imprimir una sucesión de
Para el caso de los bienes etnológicos, se selec-
listados y fichas con los datos incluidos en la misma.
cionaron para su catalogación aquellos cuyas carac-
Para ver una presentación preliminar de cada informe
terísticas y estado de conservación hacen recomen-
hay que pulsar sobre uno de los botones que apare-
dable un estudio más detallado que permita evaluar
cen a la derecha (si se deja el cursor sobre cualquiera
la conveniencia o no de su preservación, restaura-
de ellos aparece el texto de ayuda sobre el control).
ción y puesta en valor, pasando a ser integrados en
El primero de ellos (lupa) imprime un listado de
la planificación urbanística prevista.
los Códigos de Bienes agrupados por municipios. El
Aunque no nos extenderemos con la descripción
segundo (mundo) permite la impresión de la lista de
individualizada de cada bien etnológico catalogado,
137
7.- Informe bibliográfico generado automáticamente por la base de datos.
138
8.- Vista de l’Aljub d’Orpesa, situado
en un cruce de caminos cerca del
límite que separa los municipios de
Cabanes y Oropesa.
por no ser el objetivo de nuestra charla, sí que hare-
mos observar en la actualidad, pero del que tenemos
mos un breve resumen sobre los diferentes tipos loca-
constancia como límite de término ya en el siglo XIII.
lizados en el área de estudio en desiguales estados de
La documentación histórica nos revela que a inicios
conservación. Así por ejemplo, se han documentado
de 1278 se producen una serie de ataques contra los
diferentes tipos de casas de campo y masets de diver-
límites territoriales de Oropesa. Debido a estos
sas tipologías, todas ellas con dos alturas, con la plan-
hechos, Bertrand Pérez de Pina, señor de Oropesa,
ta baja destinada a los animales y la parte superior
acude al rey Pere III demandando que sean restitui-
haciendo las veces de vivienda y pallisa.
dos los mojones a su lugar, trabajo que le será encar-
Tenemos igualmente representados varios ele-
gado al justicia de Castelló de Borriana quien, tras
mentos relacionados con la arquitectura del agua
analizar los documentos existentes relativos a los pri-
junto al Barranc de Miravet, como son el Molí del
vilegios de los castillos de Miravet, Albalat y Orpesa,
Bessó y el de la Ramona, ambos en zonas boscosas
restituye uno de los límites “...ab aljubo de
que han sido protegidas dentro de la planificación
Orpesia...”. En la actualidad, el límite entre los térmi-
urbanística como zona de parque natural. Otros ele-
nos de Oropesa y Cabanes se encuentra a unos qui-
mentos relacionados con el aprovechamiento del
nientos metros al sudeste del aljibe, por lo que el alji-
agua son los sistemas de riego que aprovechan los
be se encuentra en término de Cabanes, si bien con-
recursos hídricos subterráneos, habiéndose docu-
tinúa manteniendo el topónimo de Aljub d’Orpesa.
mentado balsas, pozos y cenias, estas últimas ya en
Entre los elementos que reflejan periodos históri-
desuso y abandonadas o transformadas y explota-
cos relacionados con otro tipo de conflictos, hay que
das de manera motorizada.
destacar la identificación de varias trincheras de la
Uno de los elementos más destacados relaciona-
Guerra Civil y otras, en la Serra del Señor y frente a
dos con la arquitectura del agua es el que se conoce
Oropesa, que bien podrían estar relacionadas con las
como Aljub d’Orpesa, bastante reciente el que pode-
Guerras Carlistas o con la Guerra de la Independencia.
139
Finalmente, hay que destacar la existencia de
Tras varias conversaciones con la Dirección
varios tipos de explotaciones, tanto a cielo abierto
General de Patrimonio Cultural Valenciano, se entre-
como en galerías, como son la cantera para la
gó un “Plan de ejecución de medidas correctoras y
extracción de piedra caliza del Coniller, las minas de
diseño del sistema de gestión del Patrimonio
hierro del Mortorum, o las minas de la Font del
Histórico” en el que se detallaban todos los aspectos
Campello, de galena argentífera, en la que aún se
relacionados con el funcionamiento del equipo de
conserva el camino de acceso y la caseta de los
técnicos, del desarrollo de los futuros trabajos arqueo-
mineros desde cuyo interior se accede a las galerías
lógicos, las metodologías de campo y laboratorio que
de extracción del mineral.
deberían ser aplicadas, así como un estudio de seguridad y salud. Tomando como premisa este plan gene-
Conclusiones
ral, se han ido ejecutando proyectos de intervención
En total se identificaron cincuenta y cuatro áreas de
individualizados para la red viaria y para cada zona
dispersión de materiales arqueológicos en superficie
edificable que, tras sus correspondientes intervencio-
y más de doscientos puntos de hallazgos aislados y
nes arqueológicas, van siendo liberadas para poder
elementos de interés etnológico que deberán ser
iniciar el proyecto de construcción o bien han queda-
estudiados en el futuro en el marco de los cambios
do supeditadas a modificaciones parciales para la
de suelo previstos para la ejecución de la urbaniza-
integración de aquellos restos que por sus caracterís-
ción planificada.
ticas propias así se ha determinado, como es el caso
Tras realizar un estudio de viabilidad económica,
relacionada con los costes futuros directamente rela-
en el que se está trabajando en la actualidad sobre la
zona arqueológica de la ciudad ibera de Torre la Sal.
cionados con los estudios patrimoniales que debe-
Somos conscientes de las transformaciones que
rán desarrollarse en el ámbito del PAI Marina d’Or-
se están produciendo en todas partes sobre el paisaje
Golf (Oropesa-Cabanes) y en el PAI Torre la Sal
histórico debido a las numerosas obras que demanda
(Cabanes), se propuso a la dirección de Marina d’Or
nuestra sociedad: infraestructuras como carreteras,
la posibilidad de crear una Fundación que gestiona-
autovías, conducciones de gas, eléctricas, de agua…,
ra la totalidad de los trabajos relacionados con el
otras que ocupan grandes áreas como las extraccio-
Patrimonio, así como otros estudios de tipo cultural
nes de piedra o arcilla, la creación de nuevos polígo-
y medioambiental.
nos industriales, parques eólicos, transformaciones
Con la finalidad de gestionar y coordinar las
para suelo urbano, aeropuertos o incluso grandes
investigaciones, se creó la Fundació Marina d’Or de
transformaciones agrícolas, sin olvidar las que afectan
la Comunitat Valenciana, cuyos objetivos en materia
directamente al ámbito marino, con la creación de
de Patrimonio han iniciado ya las investigaciones en
emisarios submarinos, espigones para la regeneración
el área de Torre la Sal que permitan controlar y ami-
de playas, puertos comerciales y deportivos, etc.
norar el impacto que el desarrollo de estas áreas
pudiera ocasionar sobre el patrimonio histórico.
140
La realización de estudios de campo de estas
características, cuyo objetivo es el de valorar y carto-
grafiar el patrimonio existente en un área de próxima
Quedan aún por definir las directrices básicas
transformación, no puede o no debería entenderse
exigibles que nos permitan hacer una valoración téc-
como a menudo sucede, como un estudio indepen-
nica y crítica de nuestro patrimonio. En otras pala-
diente en el que los técnicos encargados del mismo
bras, ¿qué debemos documentar? Y aún más, ¿qué
hacen su trabajo y concluye con la entrega de un
debemos conservar?
informe o memoria que formará parte de un anexo
Se trata sin duda de un juicio de valor subjetivo,
más del proyecto global para cumplir con el expedien-
en el que los técnicos encargados de los estudios
te. Afortunadamente, cada vez son más frecuentes los
sobre nuestro patrimonio que se desarrollan fre-
equipos formados por técnicos de diversas disciplinas
cuentemente con motivo de los informes de impac-
–
técnicos
to ambiental deben tomar partido, ya que las impli-
medioambientales, gestores del patrimonio, ingenie-
caciones derivadas pueden llevar a una excesiva
ros, etc. - que actúan como coordinadores de “sus
sobreprotección de ciertos elementos, frente a la
propios equipos”. En nuestro caso, tuvimos la suerte
total infravaloración de otros igualmente válidos, lo
de formar parte de un complejo equipo de técnicos
que en ocasiones hace difícil “seleccionar” unos
desde el inicio del proyecto, en el que el intercambio
bienes para su salvaguarda en detrimento de otros.
arquitectos
urbanistas,
paisajistas,
de información era fluido y frecuente, aportando los
Se trata del eterno debate entre lo que debe ser
datos de campo que eran contrastados con la planifi-
conservado o no y que, en última instancia, forma
cación urbanística que se estaba diseñando. Esta
parte de criterios supuestamente objetivos que varí-
metodología de trabajo permitió aplicar las primeras
an, ya no sólo con el tiempo, sino según las circuns-
medidas paliativas sobre determinadas áreas cuyas
tancias propias de cada estudio. Así pues, un mismo
características patrimoniales podrían obligar a realizar
tipo de bien, por ejemplo una cenia, recogida en un
modificaciones parciales posteriores. Así por ejemplo,
estudio de impacto sobre un área reducida (por
se cambió el diseño inicial de varias rotondas y viales
ejemplo una cantera, o una granja avícola, etc.),
de la red primaria que afectaba a áreas con importan-
puede ser valorada de manera diferente a si el ámbi-
tes dispersiones de material arqueológico; en otros
to de estudio abarca miles de hectáreas (por ejem-
casos, se hizo coincidir y englobar dentro de un futu-
plo la planificación de suelo urbano e industrial en
ro campo de golf a varios de los bienes catalogados;
los PGOU). Algo tan simple – y variable - como las
sobre diversos elementos patrimoniales de posible
dimensiones del área de estudio, puede influir, y de
interés se planificaron áreas de zona verde que en el
hecho lo hace, en la valoración del mismo bien ana-
futuro podrán ser reubicadas dentro del mismo sector
lizado ante las decisiones sobre su conservación o
según convenga a las necesidades de conservación del
no. Determinados tipos de obras, como el caso de
patrimonio; finalmente, se potenció la programación
un gasoducto, permiten tomar decisiones rápidas:
del acondicionamiento de las laderas del Mortorum
se puede desviar unos metros y evitar una destruc-
cuyo asentamiento ubicado en la cima se propone
ción innecesaria de dicho bien; pero ¿qué ocurre
como Zona Arqueológica para su puesta en valor.
cuando esa misma cenia se encuentra en el trazado
141
9.- Planta, sección y alzados de una casa de campo de Torre la
Sal realizada mediante técnicas de fotogrametría y ortofoto
para su restitución en 3D .
Por todo ello es preciso perfeccionar cada vez
más el proceso de documentación y registro de los
bienes que forman nuestro patrimonio. Las nuevas
herramientas informáticas como las aplicaciones de
Sistemas de Información Geográfica, las bases de
datos que nos permiten recopilar grandes cantidades de información textual y gráfica, las cada vez
más potentes y económicas cámaras de fotos digitales, el uso de GPS manuales y, sobre todo, un
exhaustivo y riguroso método de prospección de
campo, son tan sólo los pasos básicos e imprescindibles para acometer cualquier estudio de estas caracde una autopista? De manera inmediata ha perdido
terísticas. Las nuevas técnicas nos están permitiendo
su valor y tras su documentación – en el mejor de los
realizar el dibujo de plantas y alzados en CAD y los
casos -, es destruido. En otros casos se decide su
dibujos y croquis a mano alzada están siendo susti-
preservación, obligando a su integración y conserva-
tuidos progresivamente por nuevas técnicas de foto-
ción, quedando como un elemento decorativo des-
grametría y ortofoto que nos permiten obtener vis-
provisto de contexto y funcionalidad en el centro de
tas digitales en 3D de los bienes patrimoniales que
una rotonda. Obviamente los técnicos nos enfrenta-
se hayan documentado.
mos a menudo con este tipo de situaciones, a veces
Por todo ello, ante actuaciones que comportan
ante casos cuya necesidad de conservación entra en
una transformación irreversible sobre nuestro patri-
conflicto con el resto de intereses públicos o priva-
monio, deberán plantearse estudios globales que
dos. A todo ello hay que añadir que todos los estu-
vayan más allá de la documentación catalográfica,
dios que se realizan sobre el patrimonio en el ámbi-
ya que ésta debe entenderse como el primer paso y
to de una transformación del suelo, sean del tipo
no como el objetivo final. Deberán definirse aún los
que sean, deben enfrentarse siempre a un factor
estudios sobre la evolución del paisaje, teniendo en
fundamental: el tiempo. Aunque la legislación es
cuenta que los restos que nos han llegado – al mar-
clara en los trámites que deben acometerse ante los
gen de su antigüedad o de la mayor o menor impor-
estudios de impacto ambiental, los estudios sobre el
tancia que le asignemos para su conservación -, no
patrimonio son, con demasiada frecuencia, los últi-
deben ser entendidos como elementos aislados, sino
mos en realizarse, muchas veces incluso cuando ya
que conforman una globalidad que traducen una
han sido iniciadas las obras, provocando situaciones
realidad de costumbres y tradiciones, de formas de
incómodas para el desarrollo de los trabajos de eva-
trabajo y de modos de vida, en ocasiones integradas
luación y generando, no pocas veces, retrasos inne-
en un medio y en otras transformándolo a lo largo
cesarios.
de los tiempos.
142
Bibliografía
ANDREU VALLS, G. (1975): “Los antiguos términos de Miravet,
Albalat y Cabanes. Notas históricas, documentales y bibliográficas en el IV Centenario de su unión territorial”. Boletín
de la Sociedad Castellonense de Cultura, LI, pp. 213-243,
Castelló.
ANDREU VALLS, G. (1994): “La Carta de población de Cabanes
de 1243” en Carta de población de Cabanes: noticias histórico-documentales en su 750 aniversario. Ajuntament de
Cabanes, pp. 29 y siguientes. Cabanes.
ARASA I GIL, F. – ROSELLÓ I VERGER, V. M. (1995): Les vies
romanes del territori valencià. Conselleria d’Obres
Públiques, Urbanisme i Transports, 141 pp. València.
BARBERÀ I MIRALLES, B. (2002): Cátaleg dels molins fariners
d’aigua de la província de Castelló. Vinarós: Ed. Antinea ,
483 pp. Vinarós (Castelló).
BAZZANA, A. (2000): “Entre le montagne et le mer: réflexions
sur l’organisation du peuplement médieval (VIII-XI siècles)
dans la province de Castellón”. Scripta in honorem Enrique
A. Llobregat Conesa, I, pp. 503-520, Alicante.
BURILLO MOZOTA, F.-IBÁÑEZ GONZÁLEZ, E. J. (1991):
“Configuración de la base de datos y ficha informatizada
del proyecto Carta Arqueológica de Aragón 1990”.
Cuadernos del Instituto Aragonés de Arqueología, I, 23 pp.
Teruel.
ESCURIOLA SANTAMARÍA, N. (2003): “Un passeig en el temps
pel terme de Cabanes”. Cultura i estudi local a la Plana de
l’Arc. Biblioteca de Les Aules, 12, pp. 259-267, Castelló.
ESTEVE GÁLVEZ, F. (1975): “Un poblado de la Edad del Bronce
en la Ribera de Cabanes (Castellón)”. Cuadernos de
Prehistoria y Arqueología de Castelló, 2, pp. 65-74,
Castelló.
FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A. (1986): “El yacimiento submarino
de Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Nuevas
aportaciones.” Cuadernos de Prehistoria y Arqueología
Castellonense, 12, pp. 229-248, Castelló.
FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A. (1987-1988): “El poblado ibérico
de Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Campaña de
excavaciones 1985-1988”. Cuadernos de Prehistoria y
Arqueología Castellonense, 13, pp. 227-274, Castelló.
GARCÍA LISÓN, M. – ZARAGOZÁ CATALÁN, A. (2000):
Arquitectura rural primitiva en secà. Generalitat
Valenciana, 63 pp. Valencia.
GIMENO BETÍ, L. – ARASA I GIL, F. (1993): La toponimia del
terme municipal de Castelló de la Plana. Ajuntament de
Castelló, 150 pp. Castelló.
GRUP ESPELEOLÒGIC “BACHOQUETA” (1988): “11 Cavidades
de la Sierra de Oropesa (Plana Alta, Castelló)”. Lapiaz, 17 ,
pp. 17-22, Castelló.
MADOZ, P. (1848-1845): Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. 2 vol. 368 pp.
Institución Alfonso el Magnánimo, 1982 imp. Valencia.
MESEGUER FOLCH, V. – SIMÓ CASTILLO, J.B. (1997): “El patrimonio etnológico de Canet lo Roig”. Publicacions del
Centre d’Estudis del Maestrat, Sèrie Estudis d’Etnologia del
Maestrat, núm. 1. Benicarló.
MESEGUER FOLCH, V. – SIMÓ CASTILLO, J.B. (2001): “El patrimonio etnológico agrario de Benicarló”. Publicacions del
Centre d’Estudis del Maestrat, Sèrie Estudis d’Etnologia del
Maestrat, núm. 5. Benicarló.
MIRA, J.F. (dir.) (1983): Temes d’Etnografia Valenciana.
Poblament, arquitectura, condiciones de la vida doméstica.
Col·lecció Politécnica, 10. Instituto Alfonso el Magnànim.
Valencia.
MOLES HERRERO, V. (1990): “Toponimia rural de Nules: siglo
XVI”. I Congrés d’Història I Filologia de la Plana, pp. 347369, Nules.
PARCERO, C. – MÉNDEZ, F. – BLANCO, R. (1999): El Registro de
la Información en Intervenciones Arqueológicas. CAPA 9.
Criterios e Convención en Arqueoloxía da Paisaxe, 75 pp.
Laboratorio de Arqueoloxía e Formas Culturais (GIArPa) IIT,
Universidade de Santiago de Compostela.
PERIS Y FUENTES, J. (1922): “Escarceos arqueológicos.
Castellón y sus cercanías”. Boletín de la Sociedad
Castellonense de Cultura, III, pp. 193-199, Castelló.
PRIESTLEY, G. (1992): “Cartografía para arqueólogos”.
Ciencias, metodologías y técnicas aplicadas a la arqueología, pp. 97-115, Barcelona.
REY AYNAT, MIGUEL DEL (1998): Arquitectura rural valenciana:
tipos de casas dispersas y análisis de su arquitectura,
Generalitat Valenciana, 295 pp. Valencia.
ROCA TRAVER, F. A. – ANDREU VALLS, G. (1994): Carta de
población de Cabanes: noticias histórico-documentales en
su 750 aniversario. 50 pp. Cabanes.
ROSELLÓ VERGER, V. M. (1992): “Les vies romanes al País
Valencià”. Estudios de Arqueología Ibérica y Romana:
Homenaje a Enrique Pla Ballester. S.I.P.- Trabajos Varios,
89, pp. 619-637, Valencia.
RUIZ-ZAPATERO, G. (1996): “La prospección de superficie en la
arqueología española”. Quaderns de Prehistòria i
Arqueologia de Castelló, 17, pp. 9-20, Castelló.
SEGURA, F. (1995): El Cuaternario continental en las tierras septentrionales valencianas, El Cuaternario del País
Valenciano, pp. 83-96, Valencia.
SEGURA, F., SANJAUME, E. y PARDO, J. E. (1995): Evolución
cuaternaria de las albuferas del sector septentrional del
Golfo de Valencia, El Cuaternario del País Valencià, pp.
139-154. Valencia.
SEGURA, F., SANJAUME, E. y PARDO, J. E. (1995): Evolución
cuaternaria de la albufera de Torreblanca, Cuaternario y
Geomorfología, 11 (1-2), pp. 3-18, Logroño.
SEVILLANO COLOM, F. (1951): Bosquejo histórico de Oropesa.
Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXVII,
pp.64-109, Castelló.
VAILLANT CALLOL, M, DOMENECH CARBÓ, Mª T, VALENTÍN
RODRIGO, N. (2003): Una mirada hacia la conservación
preventiva del patrimonio cultural. Ed. UPV, Valencia.
VV.AA. (1999): Arquitectura de tierra: Encuentros
Internacionales Centro de investigación Navapalos / Centro
Experimental y de Investigación para la Construcción con
materiales y técnicas autóctonas. Ministerio de Fomento.
Centro de Publicaciones, 279 pp. Madrid.
143
MISCEL·LÀNIA
LA BARRACA VALENCIANA,
PROCESOS DE TRANSFORMACIÓN
JUAN A. GARCÍA ESPARZA*
La Barraca Valenciana es una construcción vernácula de marjal, ubicada en la cuenca mediterránea de
origen probablemente íbero. Según las construcciones existentes en la actualidad, su planta es cuadrangular (vx2v varas valencianas); su alzada, proporcional a la dimensión menor de su planta, se
reparte en dos alturas, planta vivienda y desván. Los materiales industrializados han llegado a ocultar
e incluso sustituir muchos de los elementos elaborados artesanalmente bien por desconocimiento de
la técnica, la inmediatez del nuevo material o por simple economía. Actualmente la supervivencia de
esta construcción se enfrenta al avance de los núcleos urbanos por medio de edificaciones e infraestructuras contemporáneas sobre las huertas periurbanas en las que se asienta.
Palabras clave: Barraca, patrimonio etnológico
The Barraca Valenciana is a type of vernacular architec-
1. Introducción
ture found in some Mediterranean coastal areas. This
La elaboración de este artículo tiene por base
type of architecture is thought of an Iberian –Iron Age-
levantamientos métricos e investigaciones hechas
origin. Today, the barraca shows a square shape plant.
Its height, proportional to the minor dimension of its
plant, has two floors: living room on the low floor, and
por el autor, en el ámbito de su formación
específica como Arquitecto Técnico en restauración
a storage area on the first floor.
de edificios históricos. La investigación comenzó en
Nowadays, industrial building materials have shado-
el año 2004 y continúa a día de hoy. Han sido
wed, even, substituted most of the construction mate-
innumerables los paseos por la huerta, las
rials that once characterised this type of traditional
fotografías y apuntes tomados así como las
architecture. Threats from the advance of urban deve-
entrañables charlas, matutinas y vespertinas, con
lopment are becoming the barracas a type of traditional architecture on danger of disappearing.
Key words: Barraca, ethnographic heritage.
los hombres y mujeres de la huerta.
El paso previo a la catalogación e hipotética
protección del conjunto de construcciones tradicionales de tierra, es la elaboración de un riguroso
inventario y un pormenorizado análisis dimensional,
constructivo y material que justifique su conservación. El estudio sobre la mentada construcción,
parte de una inquietud personal por la situación
paupérrima que vive el patrimonio arquitectónico
popular valenciano.
* Arquitecto Técnico. [email protected]
145
Fig 2 – Conjunto de Barracas de principios del siglo XX – Valencia.
Fig 2a – Anónimo. Vendedor ambulante en las calles de El Palmar. Archivo Levante EMV.
Fig 2b – Anónimo. Barracas de la huerta. Archivo Levante EMV.
Fig 2c – Anónimo. Mujer en la puerta de su Barraca. Exposición
permanente en las Barracas de la cooperativa de agricultores de
Catarroja.
2. Localización y descripción constructiva
explosión demográfica, pero un acuerdo del
Ubicadas en la cuenca mediterránea y de origen pro-
Ayuntamiento de Valencia el 19 de noviembre de
bablemente íbero, la Barraca Valenciana es una cons-
1884 prohibió la construcción de barracas devenido
trucción vernácula de marjal; registró el máximo
de incendios en la población del Cabañal y anticipán-
momento de apogeo durante el primer tercio del siglo
dose al del Palmar, del que sobrevivieron tan solo unas
XIX gracias al aumento de la actividad agraria, el gran
pocas (Historia de la Ciudad / www.valencia.es: 2005).
movimiento comercial de nuestros productos y la
(Figs. 2 a,b,c).
146
Fig 3 – Perspectiva constructiva de una barraca. GOSÁLVEZ, V:
La barraca valenciana, facsímil del manuscrito original de 1915.
Según las construcciones existentes en la actualidad,
su planta es cuadrangular (v x 2v varas valencianas)1, sistema de medición previo al sistema métrico que hoy
conocemos; la longitud de la vara valenciana se establece de manera relativa por medio de palmos (22 a 23
cm.) siendo ésta de cerca de 90 cms.; lo que viene a establecerse en cuatro palmos aproximadamente (García J.A.
2006: 18). Su alzada, proporcional a la dimensión menor
de su planta, se reparte en dos alturas planta vivienda y
desván según los dibujos esquemáticos de la (Fig. 3).
Los muros exteriores de planta baja se alzaban con
adobe de dimensiones aproximadas 2x1,5 palmos,
(40x 30 x 10 cm) ocultos tras un revoco embarrado de
entre uno y dos dedos de espesor recubierto por una
veladura de protección o enjalbegado de cal. Las separaciones interiores y muros piñones del desván se elaboraban mediante entramado vegetal revestidos de
igual modo (Gosalvez 1915: 25). La estructura de
cubierta se levantaba con cabios ensamblados en durmientes que coronan los muros de adobe y en la viga
De ahí que la percepción de la barraca, desde el
cumbrera. Esta recibía un embrozado con manojos de
punto de vista de los constructores contemporáneos,
paja de junco cosidos al soporte de cobertura formado
trate de enfocarse hacia una recreación tanto interna
por caña de ribera bordada con hilo de palomar según
como externa de una época gloriosa de esta cons-
la técnica de la caña maestra.
trucción. Se trata de musealizar tanto los objetos típi-
Actualmente, estas construcciones se entienden
cos y tradicionales como la propia edificación. Y gra-
como una consecuencia de los diferentes procesos de
cias a ellos, hoy en día tenemos la suerte de poder
evolución constructiva en los que se ha visto inmersa
visitarlas, de poder entenderlas y apreciarlas sociocul-
(L’escrivà 1976:41), debido a los consabidos movimien-
turalmente.
tos socio-culturales a lo largo de la historia de las urbes
y sus alrededores (Flores 1981: 36).
Con tal de crear ese ambiente bucólico y representativo, se da el caso, de que gran parte de las barracas
La barraca como construcción con sus características
construidas íntegramente con materiales industrializa-
y funciones tradicionales casi ha desaparecido y tiende a
dos, estén maquilladas con una piel un tanto confusa
recrearse como casa de campo de familias ciudadanas.
de rusticismo que se denota desde una visión cercana.
1 Análisis dimensional de las barracas según esquema inferior derecho en Fig 2, parte analítica del inventario elaborado por GARCÍA
ESPARZA, J.A.
147
De otro modo perviven las barracas constructivamente tradicionales2 que han sufrido la transformación
de su cubierta original de cañas y enea3 -por las continuas reparaciones originadas por la pudrición, la nidificación de aves o por agresiones externas-, en una
cubierta industrializada de teja o amianto. En estos
casos su constructor no se preocupa por maquillarla ya
que lo entiende como una cuestión de practicidad y
economía tras un proceso infinitamente triste, pero
necesario para la supervivencia de la edificación; éste
Fig 4 – Barracas que han sufrido procesos de transformación leves
y graves; fotografías del autor Valencia (2004-2007).
F4a. Desaparecida Barraca “De Coca”, La Punta ( Z.A.L. Puerto
Valencia).
F4b. Actual Restaurante-Barraca “La Genuína”, Pinedo (Valencia).
entiende su barraca como pura y nadie que se acerque
a contemplarla va a dudar de su autenticidad, pese que
al divisarla desde lo lejos pueda parecer más novedosa
que aquella que fue maquillada. (Figs. 4 a,b).
2 La datación aportada en las fichas del inventario es la obtenida por transmisión oral directa de sus propietarios. 3 El “borró” es una
planta que crece en humedales, y tradicionalmente se empleaba para la cubrición de las barracas por sus cualidades drenantes y antipudrescentes. Éste fue la causa de innumerables incendios en núcleos donde se concentraban un buen número de barracas.
Actualmente esta planta se encuentra protegida y únicamente se puede obtener bajo petición expresa.
148
La pérdida de estas técnicas es inminente puesto
ca tradicional, pero sí del empleo de los materiales que
que desde hace un tiempo ningún propietario recurre a
la componen, se podría entender una intervención
ellas para reparar o enmendar pequeños daños ocasio-
compatible con aquello preexistente a conservar. La
nados por el paso del tiempo y la falta de manteni-
Barraca Valenciana formada por las técnicas anterior-
miento. Los materiales industrializados han llegado a
mente nombradas requiere de una pormenorizada
ocultar e incluso sustituir muchos de los elementos ela-
atención y consecuentemente, una delicada interven-
borados artesanalmente bien por desconocimiento de
ción para no incurrir en transformaciones que desvirtú-
la técnica, la inmediatez del nuevo material o por sim-
en la construcción llegada a nuestros días.
ple economía.
3.1. Enjalbegado
3. Criterios de intervención en las técnicas cons-
Técnica; Pintura formada por cal apagada y agua que
tructivas populares para su óptima conservación y
se extiende con brocha sobre el paramento en donde
empatía a la percepción
fragua y endurece; se le da color con pigmentos mine-
Muchos valores de la arquitectura tradicional necesitan
rales y tiene propiedades antibacterianas (Corpus
ser preservados, como las estructuras materiales, o
2002).Para evitar el deterioro del revoco sobre el que se
cualquier combinación de estos u otros materiales. Es
aplica, la barraca viene recibiendo año tras año encala-
deseable donde sea posible conservar el conocimiento
dos sucesivos, soliendo coincidir con las fiestas locales.
(sabiduría) y las habilidades manuales empleadas y
Recuperación; Para recuperar las faltas de encalado,
registrarlas con fotografías y por escrito en aquellos
se debe introducir una porción de cal viva en un reci-
lugares donde las tradiciones estén en peligro de des-
piente hondo y llenarlo de agua dejándolo un tiempo
aparición. Pero hay muchos otros aspectos que se
para el correcto apagado de la misma. Posteriormente,
deben proteger, incluyendo el uso del espacio y su arti-
se aplicará sobre el paramento mediante brocha gruesa
culación, los sistemas de adecuación ambiental, clima-
a modo de pinceladas. La técnica perdura a día de hoy
tización y refrigeración y otros valores directamente
en algunas barracas y otras casas de la huerta.
relacionados con el tipo de sociedad que las habita. No
se debería renunciar a ningún valor, aunque la mayor
3.2. Embarrado
atención se debe centrar en aquello que se ha perdido
Técnica; El enfoscado de barro de espesor variable que
o corre riesgo de perderse, incluyendo todas las varian-
recubre adobes y entramados para su protección, se
tes mencionadas. (Rehabimed 2007: nº7).
trabaja por moldeo directo, mediante el amasado de
La conservación de las barracas existentes median-
grandes puñados de barro de consistencia plástica que
te técnicas tradicionales y/o compatibles con éstas se
van apilándose y luego, antes de su fraguado, son fra-
está perdiendo; se debe tratar de mantener lo existen-
tasados con la mano o herramienta (Monografía
te con la mayor dignidad y sin un sobreesfuerzo exce-
nº385-386 1986: 46).
sivo para el propietario que acometa la intervención.
Recuperación; Se puede encontrar deteriorado por
Partiendo de la no reinterpretación estricta de la técni-
agresiones directas por golpeo o indirectas por la
149
Fig 5 – Detalle de la pérdida de revestimiento de un muro de adobe de una Barraca de Alboraya (Pª de Massamardá). Fotografía del
autor - Valencia (2007)
humedad lo que ha producido su disgregación. Para
ramente a mano. La misma técnica tiene diferentes
recuperar las faltas, se procederá a retirar todas las par-
nombres locales, pero las características de preparación
tes de recubrimiento que se encuentren abombadas o
de
sean susceptibles de desprendimiento. Se regará por
(Interacción 1986 /Chueca, F. Caro, J. 1998).El secado
aspersión constante hasta la correcta humectación del
de los ladrillos antes de su utilización exige entre 2 y 3
soporte que recibirá un nuevo embarrado.
semanas y puede hacerse directamente al sol, sin coc-
los
ladrillos
permanecen
muy
semejantes
Si los lienzos de barro únicamente presentaran fisu-
ción ( De Hoz, Maldonado, Vela 2003: 57).Los ladrillos
ras, éstas podrían suturarse con mortero de cal similar
secados se utilizan como bloques y se colocan con
al existente. (Fig. 5).
ayuda de un tendel hecho delicadamente según las
mismas proporciones que el mortero de los ladrillos.
3.3. Adobado
Recuperación; Una intervención en muros de
Técnica; La técnica consiste en la fabricación de ladri-
adobe puede resultar muy dispar dependiendo del
llos con una tierra arenosa y arcillosa con fibras vegeta-
estado de conservación en que se encuentren.
les, con ayuda de moldes sencillos de madera, en los
Para ello se establecen tres niveles de deterioro:
que se dispone el mortero de tierra que se apisona lige-
150
6A
6B
Fig 6 – Análisis de la erosión y los criterios de intervención en muros de adobe, diseños del autor Valencia (2004-2007).
6C
- Erosión superficial. Entendiendo por descarnado la
pérdida superficial del adobe debido a un desprendimiento de la capa de embarrado que los recubre y a
una excesiva exposición a la intemperie, cabría la posibilidad de reparar el muro recurriendo a un engrosamiento de la capa externa de embarrado mediante la
misma mezcla de conglomerante utilizada para el
revestimiento final de las partes desprendidas como se
observa en la (Fig. 6 a).
A sabiendas de la dificultad técnica de aunar un
material existente y un nuevo recubrimiento de
espesor considerable, y con el fin de evitar eventuales desprendimientos por falta de adhesión, se
deben adoptar medidas auxiliares de elaboración
- Pérdida de sección. La pérdida de sección del muro se
que facilite su unión. Será conveniente ensartar cla-
entiende por la falta de hasta un tercio de espesor en
vos de madera (ahumados previa colocación, para
alguna de las zonas que lo compone. Teniendo en
evitar su pudrición) en las llagas del aparejo existen-
cuenta la complejidad de recuperar una masa tan
te; estos clavos unidos entre sí mediante listoncillos
importante de volumen, se puede optar por una mez-
de madera formando hiladas horizontales servirán
cla similar al mortero original empleado en la manufac-
de amarre al nuevo revestimiento según el esquema
turación de los adobes aunque modificado con cal para
de la (Fig. 6 b).
mejorar su adhesión. Será imprescindible el empleo de
151
Fig 7 – Análisis de las faltas murarias y los criterios de intervención en paramentos de adobe, diseños del autor Valencia
(2004-2007).
elementos de unión entre el muro tradicional y la recuperación volumétrica.
Actualmente disponemos de múltiples medios auxiliares para ejecutar una intervención complicada con
métodos de reconstrucción diferentes a los originales
pero totalmente respetuosos con los mismos, no siendo aconsejable las soluciones tipo (Fig. 6 c).
- Faltas murarias. Ante una significativa pérdida de
muro, en la que ha desaparecido un painel en todo su
espesor, faltando íntegramente un buen número de las
piezas que lo componen, habría que recurrir a la elaboración de nuevas piezas de abobe según las dimensiones de las conservadas, para evitar retallos, y según las
técnicas descritas en antiguos tratados, con una dosificación similar a la de las piezas del muro existente para
que ambas partes del mismo, la construida y la reconstruida, sean compatibles estáticamente. (Fig. 7 a,b,c).
Para hacer colaborantes ambas partes del muro, se
debe recurrir al empleo de cañas de ribera ensartadas,
hilada tras hilada solapando a ambos lados al menos
pieza y media de adobe, unos 60 cms., en los tendeles
del muro existente y en el nuevo muro proyectado listos para recibir el mortero de barro de unión de las
nuevas piezas. Ante esta costumbre de intercalar entramados de cañas entre las hiladas de fábrica, se podría
señalar a la cultura babilónica como la precursora de la
técnica de la tierra armada. Estas verdugadas de caña
repartidas de manera regular en tendeles en toda la
altura del edificio contribuían a un mejor reparto de los
esfuerzos de compresión y ceñían la estructura en
capas independientes entre sí. Este refuerzo evitaba
posibles patologías derivadas de asentamientos diferenciales, reducía los efectos de eventuales, retracciones, dilataciones térmicas y sismos de baja intensidad.
152
Sea cual sea la técnica empleada para salvar la
Recuperación; La intervención en estos paramentos
redención del muro de adobe, se habrá conseguido la
dependerá directamente del estado de deterioro en
recuperación volumétrica del muro en su conjunto. Si
que se encuentren, siendo posible:
el muro, que actúa como soporte de la estructura de
-Pérdida de resistencia. Si el paramento ha sufrido
cubierta, ha perdido su capacidad portante manifesta-
deformaciones notables, éstas han de corregirse
da por asientos diferenciales de la estructura, éste
mediante una estructura auxiliar que ayude a recuperar
debería reforzarse. Existen varias posibilidades de inter-
la planeidad original. La colocación de travesaños de
vención al respecto, pero quizás la menos agresiva per-
madera de suelo a techo, puede ayudar a rigidizar de
ceptilmente es ejecutar al muro un doblado interno
nuevo el entramado cosiéndolo a éste.
con una hoja de ladrillo tosco de medio pie de espesor
-Falta de paramento. Cabrá valorar el porcentaje de
que asegure una correcta transmisión de cargas y que
entramado perdido y el existente para actuar en conse-
a su vez unido al muro de adobe por medio de llaves
cuencia. Pudiéndose adoptar múltiples soluciones gra-
metálicas ancladas a las llagas del intradós del aparejo
cias a la fácil ejecución de esta técnica, se deja al buen
de barro forme un muro de carga de doble hoja. Si el
entendimiento la posibilidad de rehacer tan solo la parte
doblado del muro se ejecuta por el extradós ya no
faltante uniéndola al existente o rehacer el paño íntegro
puede ser portante debido a la organización estructu-
de modo que quede solapado a los restos del existente.
ral de la barraca y se incurre en una modificación
Para cualquiera de las dos intervenciones, se deberá eli-
dimensional importante en la complexión externa de la
minar el revestimiento de barro para posteriormente
barraca. Además el doblado interno mejora aún más la
rehacerlo. (Fig. 8).
salubridad del habitáculo vivienda.
3.5. Embrozado
3.4. Entramado
Técnica; Sobre la caña trenzada se cosía en sentido
Técnica; El entramado es una estructura cuyos compo-
ascendente desde el alero hacia la cumbrera el material
nentes son piezas vegetales de diámetros considera-
herbáceo por fardos que constituían el espeso recubri-
bles que se utilizan para rigidizar marcos que com-
miento de cubierta elaborado con manojos aplanados,
prenden las paredes; estos marcos se complementan
de un grueso entre 10 y 25 cm. y entre 40 y 80 cm. de
con un tejido más fino elaborado con caña de ribera
longitud; siempre se empleaban las materias vegetales
normalmente, unidas con fibras vegetales o clavos.
especialmente resistentes a la pudrición propias de
Para que este entramado funcione como paramento
zonas lacustres. Eran unos buenos aislantes colocados
divisorio totalmente opaco, se deben rellenar los espa-
con un recubrimiento de un tercio como mínimo. Sus
cios del tejido con tierra, especialmente barro arcilloso,
puntos débiles son, evidentemente, el fuego y la fragi-
o la misma arcilla junto con otros materiales combina-
lidad de las ligaduras que unen las gavillas4 al armazón
dos aplicado en ambas caras del entramado (Bardou-
estructural. La cumbrera o caballete se remataba con
Arzoumanian 1986).
un mortero bastardo de barro y cal.
4 “Gavillas”, manojos herbáceos para la cubrición de la cubierta.
153
Fig 8 – Análisis de la erosión y fractura de soportes verticales de
entramado vegetal y los criterios de intervención, diseños del
autor Valencia (2004-2007).
Recuperación; Esta técnica no admite reparaciones
puntuales, de hecho la vegetación de las cubiertas
se renovaba cíclicamente. Actualmente son escasas
las barracas que presentan vegetación en su cubierta. Ante esta pérdida, cabe razonar y expresar la
necesidad de conservar una técnica constructiva
compleja, endémica y en peligro de extinción. Para
reutilizar esta técnica, cabría ahondar en la memoria histórica de los hombres de campo de los poblados del sur y la albufera, recuperarla, perpetuarla y
ponerla en práctica. El ahumado de las materias
vegetales, podría ser contraproducente en este
caso, puesto que siendo excelente solución ante la
pudrición, éste agrava la posibilidad de cremación
de la cubierta.
Actualmente esta técnica constructiva ha dejado
de ser la “inmediata” convirtiéndose en un proceso
complejo y generalmente desconocido frente a las nuevas estructuras de soportes enrastrelados lígneos o
metálicos, con coberturas de teja plana apoyada y
atada con alambre o placas de amianto atornilladas.
3.6. Estructura
Técnica; La técnica para generar un soporte estructural planeiforme, consiste en el trenzado de cañas de
ribera finas colocadas una a hueso de la otra en sentido horizontal y unidas entre sí bordadas con hilo de
esparto a cañas maestras transversales de mayor diámetro, las cuales trabajarán como estructura portante
o de soporte. La separación entre éstos es variable,
dependerá de la rigidez que se le vaya a conferir al
conjunto. Esta técnica se empleará sobre las estructuras tanto de cubierta como del desván, así como en
los hastíales para servir de cerramiento (S.Guarner
1957: 23).
154
Fig 9 – Análisis de la pérdida de soportes horizontales de entramado vegetal y los criterios de intervención, diseños del autor
Valencia (2004-2007).
Recuperación; Los soportes de entramado y entortado5
necesitan de un cuidado constante y de alguna revisión
anual para mantener una cierta integridad del conjunto ya sea por pequeñas filtraciones provenientes de la
cubierta, o por el propio trasiego del personal sobre la
estructura vegetal. Según el estado de desperfecto, se
podría consolidar añadiendo cañas en el caso de presentar faltas rehaciendo el tejido o simplemente reforzándolo, y posteriormente consolidarlo con un renchido6 de yeso que puede sustituir o complementar al
mortero de barro de revestimiento. Sobre la capa de
nivelación de yeso, en el caso de los entramados horizontales, para repartir cargas y a modo de solado, sería
idóneo colocar un entablado de madera. (Fig. 9).
4. Criterios de aceptación de nuevos materiales
frente a las técnicas tradicionales
Cualquier proyecto de intervención debe llevar consigo
una consolidación previa de aquello que ha llegado
hasta nuestros días, y un estudio de adición de nuevos
sistemas que sean compatibles con los tradicionales.
Compatibilidad material; El hecho de que el nuevo sistema que se forma, a resultas de la combinación de
diferentes materiales, sea un nuevo elemento estructural consolidado; no debe presentar inconveniente traducido fundamentalmente en la posibilidad de adecuarse buenamente a las solicitaciones igrotérmicas,
ambientales y sobretodo con durabilidad en el tiempo.
Compatibilidad estática; Los dos sistemas están constituidos por el elemento consolidado, la serie de elementos de unión al propio elemento y la estructura forma5 El “entortado” es el procedimiento por el cual, la estructura
portante de cañas de ribera es revestida por una capa de barro
y paja que ciega los huecos e irregularidades del trenzado y permite un trasiego temporal. 6 Se denomina “renchido” a una
capa de regularización ejecutada con yeso y de espesor variable.
155
156
Fig 10 – Dibujo en planta de la ciudad datado en 1877 cuando la población de Valencia ascendía a 143.861 habitantes. Cartogrfía
Histórica de la ciudad de Valencia. Ed. Faximil. Amando Llopis, Luís Perdigón, Francisco Taberner. 2004
Fig 11 – Dibujo en planta de la ciudad datado en 1925 cuando la población de Valencia ascendía a 247.281 h. En 1980 la población llegará a alcanzar los 751.734 habitantes. Cartogrfía Histórica de la ciudad de Valencia. Ed. Faximil. Amando Llopis, Luís
Perdigón, Francisco Taberner. 2004
da por ambos. La evaluación de la compatibilidad está-
construcción tradicional por los nuevos materiales
tica de una intervención es difícilmente generalizable y
industrializados. El más emblemático de éstos fenóme-
depende normalmente del caso específico.
nos es el del cemento y sus derivados, entre los que el
Compatibilidad arquitectónica; Aunque en este caso el
hormigón ocupa un lugar privilegiado.
sistema está constituido por el elemento consolidado y
En el inventario elaborado se analizan todos y cada
el contexto particular en que se introduce, también
uno de los materiales que intervienen actualmente en
debe ser evaluado el impacto del elemento consolida-
todas las barracas estudiadas donde se puede hacer una
do bajo cualquier otro contexto.
reflexión sobre la incidencia que han tenido estos nue-
Compatibilidad ambiental; Por el que se refiere al
vos materiales industrializados sobre las barracas, el
impacto ambiental legado a la elaboración de la inter-
grado de afección y su metamorfosis. Las barracas pre-
vención y a la consecuencia que su eventual manteni-
sentan canjes en los materiales que las constituyen y
miento comporta (Arquitectura e Restauro 2003: 77).
gran parte de ellas, conjuntos de alteraciones morfoló-
Los materiales tradicionales (tierra, madera, caña,...),
gicas que en la mayoría de los casos no contribuyen a
paulatinamente han sido sustituidos por nuevos mate-
reconocer la casa como una edificación tradicional, ésta
riales industriales (cemento, ladrillos, amianto, alumi-
se renueva con materiales que no le son propios y a su
nio,…) en todo el Mediterráneo. Los mismos materia-
vez incompatibles, se de nota en las barracas fotografia-
les están en todas partes y la homogeneidad en el error
das. Tratadas como elementos muebles perturbadores
y en la banalidad presentan una absoluta unidad. El
del nuevo planeamiento urbanístico en el cual “no enca-
problema central es la colonización galopante de la
jan”, son consideradas construcciones lúgubres,
157
Fig 12 – Análisis del deterioro y mimesis con el entorno, fotografía del autor, Alboraya - Valencia (2007)
pobres, incómodas y débiles7.Valoradas económicamen-
complexión, sino amoldar el nuevo uso al espacio exis-
te como construcciones de barro y caña no se atiende a
tente tal y como ha llegado a nuestros días.
su importancia constructiva, etnográfica y cultural.
La intención de la conservación arquitectónica,
La supervivencia de ésta construcción está en peli-
situadas en contextos rurales o urbanos, es mantener
gro de extinción, enfrentada al aumento de población
su autenticidad e integridad. En muchos casos, esto
y consecuentemente al desarrollo y expansión de los
además requiere un uso apropiado, compatible con el
núcleos urbanos y asentamientos históricos (Figs.
espacio y significado existente. Desde el punto de vista
10y11); en el mejor de los casos queda transformada
material, se reducirían los problemas de conservación si
su morfología y entorno directo, en el peor de los casos
atendiéramos a una protección rigurosa; del exterior
8
se produce su desaparición . Cuando una barraca ya ha
del edificio en los casos de aquellas barracas que pue-
quedado descontextualizada de su entorno primigenio,
dan ser susceptibles de cambio de uso, las “Urbanas”,
la vida que en ella se desarrollaba y para la que fue cre-
-aquellas que han sido descontextualizadas de su
ada ha cambiado radicalmente, debemos aceptar que
entorno original-; y una protección tanto externa como
la pervivencia de este patrimonio vernacular, pasa por
interna en las que se encuentran en territorio antrópi-
adaptarse dignamente a un cambio de uso/etapa. No
co o las llamadas “Periurbanas”, -aquellas que milagro-
por ello se debe modificar o transformar parte de su
samente se encuentran en su entorno natural-.
7 * De acuerdo con el “Artículo 45” de la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano referente a la declaración y régimen de protección; “Aquellas actividades, creaciones, conocimientos, prácticas, usos y técnicas que constituyen las manifestaciones más representativas y valiosas de la cultura y los modos de vida tradicionales de los valencianos serán declarados bienes de interés cultural.
Igualmente podrán ser declarados bienes de interés cultural los bienes inmateriales que sean expresiones de las tradiciones del pueblo valenciano en sus manifestaciones musicales, artísticas , gastronómicas o de ocio, y en especial aquellas que han sido objeto de
transmisión oral, y que las mantienen y potencian el uso del valenciano”. “Según las Clases que esta Ley manifiesta, nos encontraríamos dentro de la categoría de bienes inmuebles con: Monumentos referidos a las barracas urbanas, y con Parques Culturales
referidos a las barracas aisladas contenidas en un medio físico relevante por sus valores paisajísticos y ecológicos”. 8 Prácticamente
la mitad de la cincuentena de barracas inventariadas se encuentran en un estado de conservación deficiente o ruinoso.
158
5. Conclusión
La rehabilitación en forma de “parques temáticos” y
Se podría atisbar un posible rescate de su inminente
“museos al aire libre” es un medio para conservar edifi-
desahucio como un conjunto de técnicas tradicionales
cios, pero a menudo los convierten en pueblos ficticios,
existentes en las históricas barracas dentro de las perti-
o introducen soluciones inadecuadas, las cuales han sido
nentes zonas de huerta que las contiene y de las que
diseñadas para facilitar el tránsito de los visitantes en una
siempre ha dependido no tan solo por mera superviven-
secuencia predeterminada a través del parque. La posibi-
cia de la construcción y su entorno, sino por una activi-
lidad de adaptación de estas construcciones tradicionales
dad en derredor que haga factible su conservación.
al “Turismo Tradicional”, es peligrosa en tanto en cuan-
Hay que plantearse cuestiones fundamentales sobre
to se recurre a ensalzar erróneamente la antigua usanza
la justificación misma de conservar tales ejemplos o sobre
y se tiende a recrear lo que pudo suceder como un puro
quién debería hacerlo y con qué criterios: si son exponen-
escenario rústico. El turismo ha llevado algunas veces a
tes de una forma de vida actualmente perdida, si se con-
una sobreenfatización de ciertas características de una
servan por sus cualidades constructivas y espaciales o si
tradición. El sentimentalismo, el idealismo romántico o
han de conservarse en calidad de especimenes de museo;
los folletos turísticos no deberían influir en las políticas de
todas estas consideraciones han de incidir sobre cualquier
conservación. Es más que probable que el desarrollo que
política de conservación. Hay quienes opinan que la con-
se conoce como “Turismo Cultural”, comporte que un
ciencia de unos vínculos con el pasado debe primar; para
mayor número de turistas busque la autenticidad en
otros, existen cualidades de belleza en la forma y el uso
lugar de la recreación artificial de la tradición.
de los materiales que justifican sobradamente su conser-
Bibliografía
BARDOU, Patrick; ARZOUMANIAN, Varoujan; Arquitecturas de Adobe,
Ed. Gustavo Gili, México 1986
Centro de Investigación de Técnicas y de Materiales Autóctonos y de
Construcciones Experimentales. Inter-acción. II Encuentro de trabajo. La tierra como material de construcción. Navapalos 1986
CHUECA, F; CARO, J; Arquitectura de tierra, Encuentros Internacionales
Centro de Investigación Navapalos 1998
CORPUS, Ecole d’avignon, Col.legi d’Aparelladors i Arquitectes tècnics
de Barcelona, Ecole des arts et métiers traditionnels de Tétouan,
Arquitectura tradicional Mediterránea, Ed. Grup 4, Barcelona 2002
Arquitectura e Restauro; Dalla Reversivilità alla Compatibilità. Florencia,
Ed. Nardini, 2003, pp 77-86.
DE HOZ, J; MALDONADO, L; VELA, F; Diccionario de tierra tradicional,
Ed Nerea, San Sebastián 2003
El butlletí RehabiMed, Nº 7 [Entrevista] <http://www.rehabimed.net/
www_cat/but.asp> [Consulta: 22/02/2007]
FLORES, C; La arquitectura popular española IIII. Ed. Aguilar, Madrid 1981
GARCIA, J. A.; Técnicamente La Barraca. Valencia 2006
GOSÁLVEZ, V: La barraca valenciana, facsímil del manuscrito original de
1915, Ícaro Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia, Valencia
1998
Historia de la Ciudad. < http//:www.valencia.es > [Consulta:
11/01/2005]
L’ESCRIVÀ, J; Les nostres barraques, Mislata 1976
MONOGRAFÍA nº 385/386; Instituto Eduardo Torroja CSIC, La Tierra
Material de Construcción, Junio 1986
SANCHIS GUARNER, M.: Les barraques valencianes, Ed. Diputación de
Valencia, Barcelona 1957
vación e incluso la hacen esencial. (Fig. 12).
La conservación debe realizarse mediante diferentes
tipos de intervenciones como son el control medioambiental, mantenimiento, reparación, restauración, renovación y rehabilitación; analizando cada caso singularmente. Cualquier intervención implica decisiones, selecciones
y responsabilidades relacionadas con el conjunto patrimonial, también con aquellas partes que no tienen un significado específico hoy, pero podrían tenerlo en el futuro.
La creación de parques etnológicos podría dinamizar una
serie de actividades destinadas a escuelas taller, universidades de verano, centros de atención especializada y asociaciones culturales entre los cuales se recojan las experiencias etnográficas mediante testimonios orales y escritos de los hombres de la huerta y la marjal para ser trasmitidos a las nuevas generaciones y ponerlas en práctica.
159
EL MESTRE CORRETGER
RAMÓN TARÍN LÓPEZ2
L’article fa una repassada pels diferents estris i tècniques lligades a l’ofici de corretgeria partir de dades arreplegades
en la comarca valenciana de l’Horta Sud.
Paraules claus: ofici, corretgeria
This article deals with the typology of tools and
Els orígens del arreus en totes llurs modalitats es
techniques used by the belt makers (fabrication of belts
remunten a temps immemorials, no obstant això,
used by animals at farming work), from data gathered
algunes peces probablement no són tan antigues
in the valencian area of Horta Sud.
Key words: belt maker by trade
com hom pensava en principi; la collera per exemple, que té una antiguitat bastant recent, pràcticament es remunta al segle XIX, i per tant se’n pot considerar bastant moderna la utilització a l’Horta Sud.
L’aparició de la collera coincideix amb la introducció
a les terres valencianes dels magnífics rossins d’origen belga o bretó, tan estimats pels nostres llauradors per la seua força i resistència, cosa que ben
prompte convertirà la presencia d’aquests extraordinaris exemplars en l’estampa més representativa del
paisatge rural.
Però cenyint-nos exclusivament a l’artesania dels
arreus, hem de dir òbviament, que l’ofici de corretger, fou un ofici molt important, vinculat fonamentalment a vestir les cavalleries, tant d’arada com de
tir o transport, abans de la generalització de les
màquines i els vehicles de motor al món rural. La
tasca del corretger consistia a l’elaboració dels
161
arreus per a les cavalleries, que ajustats a la grandà-
blanquers. El corretger rep el cuiro completament
ria de les bèsties, facilitaven llurs moviments alhora
blanquejat, tot i que abans d’arribar al taller, les pells
que s’evitaven els flecs, les molèsties o els colps en
han passat per un llarg i complex procés d’assaona-
l’exercici quotidià de tir.
ment a les blanqueries.
Amb la maquinització de les labors agrícoles i de
Les classes de pell que hi ha adaptades dins del
transport, el corretger que, en la majoria dels casos,
guarniment és diversa: hi podem distingir diversos
desenvolupava el seu treball amb plena dedicació,
tipus de cuiro, segons la pell de l’animal de què
va haver de deixar el tradicional ofici i evolucionar i
s’obtenen: entre les pells més utilitzades en la con-
adaptar-se a altres activitats similars com ara la tapis-
fecció d’aparells es solen trobar les de: porc, corder,
seria o la fabricació de la bossa de mà.
vaca o vedell.
Aquest treball que hem intentat plasmar per
Els cuiros derivats d’algunes d’aquestes pells
mitjà del material documental o gràfic al nostre
són: guarnimentera, seller, pauleta, vaquetilla,
abast estem segurs que necessita d’una habilitat no
badana i ferratge.
exempta d’unes certes dosis artístiques així com
d’una gran imaginació en l’ornamentació dels
El conjunt de cuiros es subdivideix en els diferents grups:
arreus de la cavalleria. D’igual manera caldria ressal-
a) Guarnimentera, sellero, vaquetilla i paule-
tar els aspectes excepcionals de l’ofici del corretger
ta, formen el grup de pells derivades del ramat vacú
on l’eina principal del seu treball són les mans i la
i boví: els tres primers s’obstenen de la pell de vaca
llibertat d’ornamentació d’una peça que resultarà
o bou adults mentres que l’últim es diferencia per
única.
pertanyer a la pell del vedell o vedella jove. La dife-
El futur, però amb el seu progrés, s’encarregaria
rència entre els uns i els altres radica en assolir més
en la segona meitat de segle de dir adéu als dòcils
o menys qualitat i per tant poden ser utilitzats en
cavalls, accessoris; als estils artesans i les tècniques
determinades parts dels arreus que requereixen més
de la indumentària amb els seus ornaments d’argent
consistència. El seller es el cuiro utilitzat per a fabri-
i claus daurats dins del suggestiu món de la corret-
car el selló mentres que el guarnimentera es fa ser-
geria.
vir de manera general en tots els arreus.
El passat sempre s’endú, a vegades de forma
b) La badana és el cuiro que sòbtè de la pell del
traumàtica, no tan sols un tros de l’ànima sinó
ramat boví i s’utilitzava sobretot en la fabricació de
també l’artesania tradicional de moltes generacions
la verga que porta el selló.
que mai no hauria d’oblidar-se.
c) El ferratge és la classe de cuiro que s’extrau
de la capa més feble de totes les capes que consti-
Materials primaris
tueixen la pell.
La matèria primera en la fabricació dels arreus és la
La lona pot substituir el cuiro en alguns arreus,
pell. El cuiro es podia adquirir en les respectives ten-
com ara en les albardes o els coixins que porten les
des subministradores del ram o bé directament dels
colleres i collerons.
162
Altres materials emprats són:
Metàl·lics: claus, puntes, tatxes, reblons, anelles, cadenes, sivelles, argolles, estreps.
Fusta: costelles, cavallets, forcats, etc.
Finalment, la cera, els tints, el cànem, de distints
fils, i el greix, completaven la varietat de materials
necessaris per desenvolupar lófici.
El fil de cosir els guarniments. El fil utilitzat en
Ungleta
l’elaboració dels arreus ha estat el fil trenat de lli o
de cànem. El fil potser de dos, de tres o quatre caps,
sèncerava amb cera verge d’abella. El nombre de
caps corresponia a la grossària del trenat; així, per
de fusta o el compàs de ferro, que servia per a
mesurar la distància per mitjà dùn caragol fix o
mòbil.
exemple, el fil de quatre caps era el més resistent
perquè estava trenat amb quatre fils o caps. Tot i
aixó, aquest fil ha estat poc utilitzat i sèmprava
només per a cosir les vergues del sellò, i els més utilitzats eren els fils de dos o tres caps.
El greix és un altre dels elements que estaven a
l’abast a la corretgeria, ha estat el greix fos de cavall
que servia per engreixar els arreus dels animals. El
greix derivat del sagí de porc s’utilitzava per a
engreixar l’eix i la peçonera del cub del carro.
b) Eines de tallar i rebaixar
La ungleta: ganiveta sustentada per una fulla
de dues direccions els extrems de la qual acaben per
una banda en punta i rom per l’altre; un dels cantells
serveix per a rebaixar i láltre per a tallar.
El contell: ganiveta en fulla en forma de mitja
lluna un xic més gran que l’ungleta cosa que la proveix dùna potència superior. Es fa servir per a tallar
les peces més resistents o de més gruix.
ÚTILS DE GUARNIR
La quantitat i la varietat d’eines emprades en aquest
ofici al llarg de tot el procés de confecció dels arreus
resulta bastant nombrós. Aquesta és la descripció
dels principals estris de la corretgeria agrupats
segons la seua utilització: (a) De mesurar, (b) de tall,
(c) de foradar, (d) de cosir, (e) de colpejar, (f) de marcar i (g) ratllar.
a) Estris de mesurar
Hi havia tota una tipologia d’aparells adaptables
a cada funcionalitat com ara la cinta mètrica, regle
Contell
163
Tissores
Màquina de tallar
Les tisores: hi ha dues tipologies de tisores, les
artificial del palorama que articula el seu desplaça-
clàssiques i les mordasses; les tisores clàssiques són
ment a qualsevol mesura fixada i permet tallar peces
les que gasta el corretger per a tallar les peces menys
de diferents grandàries. Generalment, aquesta
resistents com el cuiro o la lona, i les mordasses
màquina es fa servir per a fer les tires llargues de
s’empren per a tallar ferro o reblons. Aquestes últi-
cuiro com ara els ramals.
mes estàn formades per dos ramals de ferro d’uns
Màquina de rebaixar: antiquísima màquina
40 cm de llargària que les doten d’una gran potén-
manual, semblant a la típica regruixadora, proveïda
cia. Els estrems superiors es troben proveïts per una
per un rodet i el contrapés que facilita el desplaçament
boca semicircular que s’articula per mitjà d’uns
de la peça. Aquesta màquina disposa dùna fulla de
clauets que van col·locats al centre de la base. Els
tallar central que actua sobre la peça desplaçada.
extrems inferiors dels ramals van folrats per una
goma que facilita la presió de les mans.
c) Instruments de foradar
Màquina de tallar: és una eina manual que
Alenes. La varietat d’alenes presenten una tipolo-
està sustentada principalment per una fulla tallant i
gia formada per un conjunt de punxonets dàplica-
acerada i roleu de marcar. Disposa d’un regulador
cions funcionals diferents. Les alenes estan fetes en
Màquina de rebaixar
Alenes
164
Alenó
Traucadors (Sacabocaos) de boca rodona
forma de rombe semblants a la clàssica pastilla
quadrada, redona, rectangular, d’estrela, d’una o dues
Juanola i van de major a menor; alguna d’aquestes
boques, etc. Es tracta d’eines similars formades per un
alenes és adaptada pel corretger per a cosir el cuiro de
tub circular sustentat d’una boca més ampla que la
mitja carn, nom amb què és coneix el teixit més prim.
base. Per a foradar la corretja, es posava la peça
El mànec de l’alena es redó i s’utilitza, com el típic
damunt d’un disc d’alumini a la fi d’esmortir el colp
didal de cosir, per a espentar l’agulla de fil prim.
del martell perquè no es feren rebaves. Aquestes són
L’alenó: punxó de dimensions més llargues que
les principals funcions de casdascún dels traucadors:
l’alena que s’utilitza per a perforar el cuiro més grui-
—de boca redona: de fer els ullals de cuiro.
xut per on s’ha de passar el fil més gros. Per a pas-
—de boca rectangular: per a fer els forats allar-
sar el fil pel forat de la corretja s’emprava una agulla de ganxet feta de fil d’aram doblegat i reblat pel
corretger que substituïa el passador.
gats de les sivelles.
—de boca quadrada: sàplicava exclusivament
als forats que portava la vela.
Traucadors: igual que les alenes, es caracteritzen
—traucador de mà: eina manual proveïda de
per presentar diferents modalitats; dins d’aquesta
dues modalitats: la primera està formada per una
tipologia es podia distingir: el sacabocaos de boca
rodeta en forma d’estrela composta per set dents
Traucadors (Sacabocaos) de boca rectangular
Traucador (Sacabocaos) de boca quadrada
165
Gúbia
Passador
diferents i intercambiables, cosa que permet fer una
d) Útils de cosir
varietat de forats sense cambiar el broquet el qual es
L’agulla: barreta punteguda d’acer que està pro-
regulava per mitjà dùn moll de fixació; tant en lóber-
veïda d’un ullal en un extrem per a passar-hi un fil.
tura com el truncat, es desplaça sempre en el mateix
Serveix per a cosir o passar els fils a través dels forats
sentit, de forma que si es vol rectificar el punt de fixa-
fets amb l’alena. Les costures es cusen amb dues agu-
ció o cambiar la mesura, s’ha d’aguardar que faça la
lles: l’una de dalt a baix i l’altra de baix cap a dalt. La
volta completa. La segona és bastant més petita i es
modalitat d’agulles o útils de cosir estava integrada per:
diferencia de l’anterior per tenir un broquet adaptable
El passador: tipus d’agulla que s’emprava per a
a la grandaria del forat que vol fer-se. Aquesta eina,
passar el fil de cosir en aquelles parts de la peça que
només s’utilitza per a foradar aquelles faenes ja trun-
presentava corbes molt agudes o bé que el pla con-
cades a les quals ha d’afegir-se algun adornament.
trari del forat fora poc visible; en aquest cas l’agulla,
Gúbia: làmina d’acer proveïda d’estries o dents
que tallen el teixit en forma de zig-zag. Es fa servir
per a fer els adornaments sobre els perfils rectes o
s’enfilava per l’angle posterior del forat, estirant del
fil cap enrrere.
La taula de cosir: estri de fusta que té una fun-
corbats que portaven les morraleres dels capçals.
ció semblant a les gafes de cosir. A l’hora d’elaborar
Agulla
Taula de cosir
166
Martell comu
Maceta de fusta
el cosit, el corretger subjecta les taules entre les
Martell especial: de puntes estretes i dimensions
cames cosa que li permet tenir les dues mans lliures
allargades que s’emprava en aquells raconets o angles
per a fer el treballar amb les agulles.
estrets de la peça on el martell normal no podia entrar.
La gafa de cosir: aparell de fusta proveït de
Martell de peu de cabra: està format per una
base i dues pales en forma de tenalles articulades
làmina estreta que acaba el tall en forma de forque-
per un pedal lateral que serveixen per a exercir la
ta o ganxet. Es feia servir per arrancar les tatxes o
presió sobre la corretja.
clauets de les peces.
Sùtilitza per a cosir qualsevol classe d’arreus:
Maceta de fusta: eina petita de secció plana que
francalets, corretjots, retranques, etc.
solia emprar el corretger per a determinades feines.
e) Eines de colpejar
f) Eines de marcar i ratllar
Martells. Hi ha una varietat de tipologies entre
les que cal distingir:
Martell comú que es gastava en les típiques
Marcador: n’hi ha de diferents tipus: el compás
de ferro, format per dos ramals que acabaven l’un
en punta roma i l’altre en punta fina, i el marcador
faenes.
de fusta que disposava dùn caragol per a amidar
Martell especial
Marcador, compàs de ferro
167
Marcador, de fusta
Encuny
les distàncies: El primer s’utilitzava com a mesura i
g) Estris de reblar
ratllador per a marcar les guies en les costures o
Encunys: eina composta d’un tub mascle de
adornaments: es donava la distància que devia de
ferro i una femella de base de secció circular que ser-
tenir la costura del cantell i aleshores recolzant una
veix per a ficar i reblar els traus. Operació consistent
punta del compàs per la part de dalt de la peça i
en ficar el trau de baix cap amunt sota la lona; sobre
láltre per baix, ajustat a la vora, anava marcant la
el qual s’acobla una arandela que es rebla per mitjà
línia per on s’havia de cosir. Les puntes romes tenien
de la presió del mascle.
com a funció desplaçar-se sobre la peça sense fer
malbé el teixit.
Ratllador: eina de ratllar que es fa servir per a
Altres classes de ferramentes són: mordasses,
ganxos d’embotir, torn de posar ullets, poltró,
enclusa, disc de plom, etc.
matar els cantells de la peça de cuiro deixant-los
Mordasses: hi ha dues modalitats de mordas-
roms. Estava format per una fulla estreta de caire
ses, la primera és la típica tenalla de sabater que ser-
rom, una poc inclinat cap amunt, que finalitzava
veix per a subjectar o estirar les tires de corretja, i la
en forma de ve. S’emprava per arrancar o buidar
de tallar el ferro i reblons. Estan formades per dos
el cuiro.
ramals de ferro d’uns 30 cm de llargària que la
Ratllador
Embotidor de ferro
168
Embotidor de fusta
Enclusa
doten d’una gran potència a l´hora de subjectar o
Enclusa. Petita peça d’acer que serveix per a
tallar la peça. Els extrems posteriors van folrats fins
reblar els claus. Alguns corretgers substitueixen
a la meitat del mànec per una goma que ajuda a
aquesta peça per un tros de raïl de tren.
mantenir la presió de les mans.
Disc de plom: Estri de forma circular que solia
Embotidors, n’hi ha dues modalitats: lémbotidor
fer-se el mateix corretger amb deixalles de tubs de
de ganxos de ferro, i lémbotidor de fusta. Les caràcte-
plom. S’utilitzava com a base de l’encuny o trauca-
ristiques principals que presenten els embotidors de
dor per a fer el forat del trau. Quan es quartejava o
ganxos sobre els de fusta es troben en el fet de tenir
s’espatlava alguna part del disc, es ficava dins d’un
una figura recta o corbada que varia en funció de la
atifell, normalment una paella, al foc fins a fondre’s,
seua utilització; els embotidors de fusta estan formats
acció per la qual es cremaven totes les impureses
per dues barres rectes i redones. Sèmpren per introduir
inscrustades eliminant-hi, alhora totes les partícules
la palla o la llana a l’interior de la collera o colleró.
del cagaferro mitjançant aquest procés de regenera-
Poltre de molurar: espècie de tronc de fusta
que s’utilitza per a donar la forma al colleró abans
ció. Després es deixava refredar a la paella i d’aquesta prenia la mateixa forma.
de revestir-lo.
Poltre
Disc de plom
169
La funcionalitat bàsica dels arreus està correlacionada a les determinades activitats que ha de desenvolupar el ramat cavallar com puga ser el tir i
arrosegament dels vehicles de dues rodes o la
mateixa activitat agrícola, és per aixó que la perfecta elaboració de cada part de l’aparell és vital per a
facilitar la labor del cavall i puga realitzar-lo sense
Estenalles
dificultats, sobretot, quan es tracta de càrregues o
Els fonaments de l’artesania dels arreus
forcats molt pesants que poden obstaculitzar la res-
Per a confeccionar l’autentic arnés, es talla el cuiro
piració de l’animal. De vegades el cavall no pot con-
de l’amplària de les corretges amb un estri de tallar
trolar el vehicle de rodes que arrosega ni fins i tot,
semblant al rosset del fuster tot i que en compte de
portant el fre. El carro ha de tenir les barres rígides
marcar la línia la talla. Per a fer les tires més primes,
per a mantindre el vehicle a una distancia prudent,
el corretger utilitza un quarterejador, una peça molt
a més a més, és necessari el selló encoixinat per a
esmolada que es troba subjectada al banc de treball
sostenir el pes de les barres i de la càrrega així com
en posició horitzontal. Les ferramentes de tall s’uti-
la cingla o ventrera ajustada per baix del ventre per
litzen per a llevar de les corretges qualsevol cantell
a mantenir baixos els varals. Per a evitar que el vehi-
esmolat. Els cantells més grossos es redueixen amb
cle rebase l’animal, s’elaboren les retranques, que es
petites eines de fulles esmolades que solen escalfar-
col·loquen al voltant de la gropa del cavall i van
se. El plegat és una línia decorativa que s’imprimeix
enganxades a la sivella del sellò i les puntes de les
prop del cantell de la corretja.
barres mitjançant uns tirants de cadena que actuen
D’altra banda, el moll principal de l’art del guarniment radica en el cosit del cuiro, per al qual s’uti-
com a fre a les baixades o tiren enrrere del carro a
l’hora de recular.
litza el fil de lli per ser un fil extremadament més fort
L’activitat artesana del corretger es desenvolu-
i flexible tot i que arriba a tallar el cuiro. La quanti-
pava al voltant d’una taula de treball que precedia
tat de fil necessària és huit voltes la llargària de la
l’entrada de la casa: sobre la taula farcida de mate-
peça que s’ha de cosir; abans d’utilitzar-se el fil s’ha
rials de cuïro s’hi trobava tota mena de ferramen-
d’encerar amb cera verge d’abella. Tots els forats del
tes: punxonets, ganivetes de mitja lluna per a tallar
cosit es marquen amb un punxó abans de perforar-
el cuiro, martells de reblar, estenalles de fusta per a
lo amb l’alena. Per a unir els extrems de les corret-
cosir a mà, màquines de repuntar, fil encerat, cuiros
ges, han de retallar-los amb un ganivet de mitja
de badana, de pell porc, de cavall o corder, etc. Pots
lluna, extraient la part interior fins que ambdues for-
de greix de cavall o oli d’ull de bou, per engreixar
men una falca i puguen unir-se per la grossària dels
els carros i aparells; garbons de vares de vímet per
arreus sense protuberàncies donant-li aixì un acabat
a fer les tralles. La manipulació de la pell donarà la
molt acurat.
forma artesana a les aparellades completes que
170
penjaran adossades a la paret, així com ventreres,
més prims havien de rebaixar-se amb la màquina de
retranques, colleres, collerons, ramals cabestres,
rebaixar. Una vegada preparades les peces es marca-
etcètera.
ven les línies per a cosir i es col·loquen sobre les tau-
Així doncs, un dels secrets fonamentals o bàsics
les, que es troben pressionades entre les cames del
en el conjunt d’arreus, es troba en la perfecta ela-
corretger. Comença a cosir-se perforant amb l’alena
boració de la collera, el colleró, el sellò i les retran-
o punxonet, i amb les dues, a les quals s’ha enfilat el
ques, que han de gaudir de la bona artesania atés
cànem encerat, es va cosint procurant mantenir la
que de la seua correcta aplicació depén en gran
mateixa distància entre les puntades. Cada agulla
mesura de les condicions desitjables de treball que
està col·locada a cada costat de la peça que està
ha de tenir la població per a desenvolupar les dife-
cosint-se; s’introduixen ambdues pel mateix forat:
rents activitats.
primer passa lágulla pel costat de l’inrevés, i abans
Gran part de tot el treball desenvolupat al voltant d’aquesta artesania és detallat i precís, en la
seua elaboració el mestre corretger el fa tot a mà: els
càlculs es feien tots a ull ja que en realitat són molt
que pase tota l’agulla s’introduix l’altra, estirant
d’ambdues alhora.
Les peces que no necessiten cosir-se s’adhereixen clavant-les o reblant-les.
poques les mesures que s’empraven.
Classes d’arreus
Confecció dels guarniments
Per a enganxar lánimal al carro o a l’arada, es neces-
El corretger, en primer lloc, amidava la cavalleria. Hi
sitaven els arreus següents: colleró, collera, selló,
havia un mida fixa: la vertical o de corda, que con-
selleta, corretjot, ventrera, ramals, cabeçada, cabes-
sistia a amidar l’animal des de la creuera fins la
tre i retranques.
peüngla. A partir d’aquesta mesura fixa s’amidava
El colleró. Es tracta d’una peça en forma de
per dits. Així, hi havia haques que passaven alguns
ferradura o corba tancada que s’estructura sobre
dits de la corda i d’altres que no l’assolien.
el capçal gros, que és la part superior més grossa,
Per a tallar alguns arreus es necessitava utilitzar
i la gola que és la part més estreta de baix. Està
el patró: collerons, sellons, i certes peces del cabeçó.
constituit per dues costelles de fusta que van de
En canvi, altres com ara els francalets, els tirants o
dalt a baix, sobre les quals va col·locada la verga
els correatges, no requerien del seu ús.
que és la bàse sobre la qual es revestix tot el colle-
El procés de confecció era el següent: per mitjà
ró. Les costelles van subjectades a la verga per cinc
de la cinta i el compàs es prenia la mida de l’arreu.
baguetes o gafes de corretja anomenades, en el
Tot seguit es tallaven les peces, previament marca-
llenguatge col·loquial del corretger, presilles
des, amb la ganiveta de mitja lluna o les tisores,
(bagues): una a l’altura de l’anella; dues als franca-
depenent del tipus de cuiro. La màquina de tallar
lets i dues sobre la part baixa. El cos de la verga
s’utilitzava sobretot en les corretges llargues. Els
està format per dos coixins en forma tubular
trossos o tires de corretja que necessitaven fer-se
embotits de palla de ségol, llana, o pèl de cavall,
171
els quals van folrats de badana. El colleró es tanca
Una primera fase dedicada a fer el cos. La
per damunt del capçal gros per mitjà de tres
badana es doblega a la meitat i amb un patró es
corretgetes: la primera corretja va a la part de fora,
marquen les tres parts que formen el cos. Una volta
diguem que més prop a l’animal, es diu la corretja
tallades amb les tisores es cusen a mà o a màquina.
mestra, i és la que fa la volta abracillant tot el cos
S’hi afegeix una peça a la badana —motlura tubu-
del colleró; la corretja del centre va botonada al
lar— al llarg del cos. Després s’ha de posar en aigua
capçal gros contrari, i la corretja de l’altre extrem,
durant deu minuts perquè s’estove el cuiro i es passa
que és la que baixa per la costella fins a uns cinc
a embotir-ho amb palla de ségol per mitjà d’uns
centímetres més avall dels francalets. Els capçals
ganxos llargs de ferro. Durant tota l’operació s’ha
grossos van subjectats per una corretja de cuiro
d’anar remullant la badana procurant que el cos
que es tanca per la part davantera. El colleró porta
reste el més sólid possible. Aquesta fase acaba tan-
incorporat un francalet a cada costat amb una
cant els extrems del cos cosint-los.
carabasseta que serveix per a enganxar els tirants
La segona fase comença colpejant el cos amb
del carro els quals van situats sobre la solapa que
costella vella a fi d’anar corbant-lo fins a poder
reforça la part central del colleró. En alguns casos
col·locar-lo en el motle. Una vegada situat en la
el colleró també està proveït dels respectius eixan-
zona correcta es tanca cosint-hi els extrems. Després
guers —peça de corretja en forma d’ullal per on
s’ha de deixar tot un dia secant-se perquè prenga la
passa el timó de l’aladre— que va col·locada per
forma del motle que ha de ser semblant al coll de
damunt del francalet.
lánimal.
En l’elaboració del colleró s’utilitza el poltró,
La tercera fase consta de vestir el colleró. Es
espècie de tronc de fusta que serveix per a motlurar
trau del motle el cos amb la forma ja ben definida i
de forma adequada la figura final que ha d’assolir;
van ficant-se-li les distintes peces, banyant-les prè-
una part esencial de la seua confecció és la correcta
viament totes perquè s’adapten millor al cos abans
manipulació de les costures que han d’anar sempre
de cosir-ho. Novament s’introdueix en el motle per a
cosides cap afora, així com l’eliminació d’arrugues a
col·locar-li les costelles i les distintes corretges: fran-
la part interior del colleró a fi d’evitar les matadores
calets i claus de tensar i tancar.
produïdes pel fregament amb la pell de l’animal.
Algunes modalitats de collerons de més grandà-
Finalment es trau del motle i s’adorna amb els
clauets i les tatxes platejades.
ria tenen una protecció elevada en la part superior
Alguns collerons solien portar sobreposats a la
posterior dels francalets-tapacolls que s’estira cap
part de sota uns adornaments consistents en unes
enrrere per a protegir de la pluja, i evitar que l’aigua
tires de cuiro en forma de randa anomenades popu-
correga pel bastiment del selló.
larment mosquiteres.
El procés de confecció del colleró, que és una de
L’elaboració de la collera. N’hi ha de diversos
les peces més complicades de fer, presenta tres fases
tipus: collera de carro i collera de llaurar. La prime-
en la seua elaboració:
ra consta de riostra i cos que van unides per una
172
ungleta a la part de dalt del capçal gros i es tanca
ficava davant de la collera; a pesar de ser un estri uti-
de sota amb les patilles que van nugades per la jun-
litzat per al carro, el forcasset també ha estat utilit-
yidora d’una cordeta de junyir: la riostra es una tira
zat en les labors agrícoles.
1
de cuiro llarga que va cosida a un tubular en un
La collera de llaurar, està precedida per un jouet
dels cantells de la costura que s’allarga més que
o forcasset i porta com a complement el manti, que
l’altre formant una solapa. La collera té la forma
es una espècie de coixí fet de lona flexible o tela de
d’una especie de tubular que va reomplida amb
cotó que va reomplit de clim vegetal, cosa que pro-
material de palla o llana i recoberta de tela; va fol-
porciona una certa frescor a lánimal;2 el manti va
rada de cuiro sense adobar, cosa que li dóna una
nugat, junt amb les patilles sota la collera, amb el
textura molt més forta al cos i que té com objectiu
cordell que junyeix les peces.
fer més suau el contacte del teixit amb la pell de
Als costats exteriors de la collera porta dues ore-
l’animal. Després de reomplir la collera s’ha d’esto-
lles o ases de cuiro anomenats francalets que soste-
var per a donar-li la forma al poltró: finalment el
nen cada un dels caps dels timons de l’arada que
corretger ha de cosir el cos de la collera fins a la
estan travats mitjantçant els tellols que s’introduïen
part superior. L’última part del treball consisteix a
per un dels forats del timó perquè no se n’isquen al
junyir el forcall, es tracta d’uns coixins o braços
tirar l’animal de l’arada.
tubulars que s’encaixen als costats de la collera
entre la riostra i el cos.
La tècnica utilitzada en lélaboració de la collera
és molt similar a lémprada en la del colleró.
Quan la collera està tancada pels extrems, es
L’elaboració del selló. Està format per un bas-
cusen tots dos extrems: si pel contrari és oberta, es
timent fabricat amb fusta de faig i proveït de dos
deixen els extrems separats. Les colleres obertes
cavallets en forma de mitja lluna. A la part inferior
generalment s’utiltzen per als rosins perxerons o bé
de l’estructura o carcassa porta col·locats: el coixí i
els rucs que tenen el cap excepcionalment gros;
el contracoixí, anomenats dessudadores que tenen
aquests tipus de collera s’obrin amb força i s’esmun-
com a principal funció protegir la pell i absorbir la
yen pel cap del rosi tancant-se amb tires de corretja
suor de l’animal. Bàsicament, les dessuadores es
o cordell. La collera tancada es col·loca cap per avall
componen de dues peces de cuiro reomplides, la
de forma que la part més ampla passe també per la
primera de pallús d’arrós i, la segona, amb borra o
part més ampla del cap del cavall, girant-se a conti-
llana que actuen de coixí entre la forma i el cavall.
nuació cap per amunt, baixant-se pel coll fins a aco-
El selló va revestit pel guarniment que és una peça
blar-se al seu lloc. A la collera d’arrossegar el carro
de pell de bou d’uns 80 centímetres de llargària per
se li posava el forcasset, que era una peça que es
40 d’amplària. Aquesta pell solia trossejar-se en
1 Entre els llauradors, la veu junyir significa vestir l’animal per a l’arada. 2 El «clim vegetal» s’obstenia de la palma del margalló per mitjà dùn procés de manipulació. Les fibres proporcionades per aquest metode eren unes fibres funcionals d’una qualitat
excel·lent que a més d’absorbir la suor de l’animal, solia conservar-se sempre esponjada. Aquest material es regenerava de forma
molt escaient pel llaurador, que passava per llavar-lo cada setmana, una acció que a més d’estovar el clim, servia per a substituir
les impureses que apareixien en l’interior del manti.
173
diferents parts per aprofitar millor tot el material;
El corretjot és la peça que dóna suport a les
habitualment eren cinc les peces de cuiro subdivi-
barres del carro. Es tracta de l’element més llarg i de
dides, amb elles es folraven les dues tapes que for-
més grossària de tots els arreus que va doblegat per
maven les caigudes dels costats, el bastidor que
la meitat; en un dels extrems porta una sivella fixa
anava al centre dels cavallets i els dos cavallets que,
que serveix per a cordar el corretjot; en l’altre està
a més de folrats, van clavejats de tatxes daurades o
proveït d’uns traus a la part superior, que serveixen
planxes de metall. El selló serveix de base del
per apujar o baixar les barres del carro.
corretjot per a sostindre l’equilibri de la càrrega del
El corretjot consta de tres peces de cuiro tallades
carro i està proveït de dues anelles per on passen
i muntades en costura de doble peça. Aquestes
els ramals.
peces s’han de posar en adobament durant un cert
La selleta era la peça que portava l’animal quan
període de temps a fi de dotar el cuiro de flexibilitat
anava a llaurar, la qual es subjectava amb una cingla
per a facilitar la manipulacio dels doblegaments, les
que passa per davall del ventre de la cavalleria i es
costures, o els plegats que tanquen l’assentament
corda a la sivella de la selleta; es tracta d’un basti-
de la barra.
Ventrera: peça que serveix de contrapés per a
ment similar al del selló sobre el qual a penes s’introduïen algunes modificacions.
subjectar i anivellar la posició de les barres. La ven-
El mestre corretger José Campos Garcia a mitjans dels anys huitanta
174
trera va ajustada per baix de l’animal i té com a fun-
de subjecció. La morralera és la peça que abracilla la
ció mantenir baixos els varals. Es tracta d’una tira
boca per damunt del musell del cavall i sol portar
grosa de cuiro que té una elaboració semblant al
d’adornament unes tires de corretja que es fan amb
correjot.
la gúbia de zig-zag. Les ulleres són les peces laterals
Els ramals són unes corretges estretes d’uns tres
del cabeçal que van adornades amb les inicials del
centímetres d’amplària per 10 metres de llargària
propietari gravades per clauets daurats o platejats, i
que va enganxada al capçal pels seus dos extrems.
tenen com a finalitat tapar una part de la visió de l’a-
Els ramals serveixen per a conduir, frenar o canviar la
nimal per a evitar qualsevol antull que puguera tin-
direcció de la cavalleria.
dre. Les ulleres porten dues sivelles, l’una dalt que
La cabeçada. Hi ha dues tipologies de cabeça-
serveix per a subjectar el tester i láltra a la part de
des, la cabeçada valenciana i la cabeçada clàssica.
baix que porta la puntera on s’agafa la morralera o
La primera es compon de morralera, tester, ulleres,
muserola, que és la corretja on va eganxat el serre-
mentonera i el serretó. El tester o cabeçal va subjec-
tó. La mentonera tè com a funció fixar el cabeçal
tat per mitjà de tres corretges, una que va unida a
perquè no sàpuje.
les ulleres i les altres dues restants van passades per
La cabeçada clàssica està formada per un
darrere de les barres de l’animal i exereixen de punt
model molt similar a la cabeçada valenciana; pràcti-
175
cament es diferència d’aquesta per estar proveït el
passats per una sivella que portava en un costat el
tester dùna corretja que baixa per la cara de l’ani-
cabeçal.
mal des del centre de les orelles fins a la musellera.
La capa o manta d’aigües com també és cone-
El cabestre de quadra és el que es posava a la
guda, és una peça de lona feta a mida del cos de
cavalleria després de llevar-li els arreus de treball,
l’animal; en la part del cap sobreix uns centímetres
sobretot quan havia de romandre lligada al pesse-
per a protegir-li tot el coll. En la confecció de la
bre. Estava format per una morralera, el tester i
capa, el corretger havia d’utilitzar una fórmula
dues carrileres que eren les peces que subjectaven
especial a l’hora de fer el biaix a la corbatura del
les parts de davant i de darrere del tester i la muse-
coll, per tal d’aconseguir eleminar les arrugues en
rola. En la seua confecció s’utilitzava el mateix siste-
donar-li la forma. Les vores de la capa no solien
ma dels doblets de cuiro de les retranques o els
anar rivetejades perquè s’estimava contraproduent;
francalets.
el cuiro en banyar-se es contrau provocant l’apari-
Les retranques estan conformades per unes
ció d’arrugues en la lona, cosa que escurçava les
tires de cuiro molt resistents, en la seua elaboració
seues mesures naturals. La capa estava proveïda de
s’utilitzen els doblegats de corretja. En aquesta
dos ullals reforçats de cuiro que servien per a intro-
operació es talla la tira amb doble amplària i des-
duir les anelles del selló, que era el lloc per on pas-
prés de cosir-la s’ha de remullar amb aigua i
saven els ramals. Aquestes anelles, a més d’actuar
romandre de tres a quatre dies per a dotar-les de
com a element de subjecció, evitaven que la capa
major flexibilitat. Les retranques exercixen com a
s’enlairara.
motor i fre del carro evitant que el vehicle supere
La capa es subjectava per mitjà d’unes punteres
l’animal o bé contribuisca a arrossegar-lo en trets
que s’abracillaben sota la part davantera de la cava-
difícils de transitar.
lleria, mentres que la part posterior anava subjectada a les barres del carro per mitjà d’unes punteres.
Accesoris i adornaments
La manteta o renyonera és una peça de lona
Entre els principals acessoris dels aparells i elements
que portava als extrems unes tires de cuiro adorna-
d’adornament que complementaven el guarniment,
des amb borles anomenades mosquiteres; la borla,
el corretger havia de fabricar uns altres útils amb
a més de ser un element decoratiu servia també per
productes de cuiro o lona com ara: boçals, capes,
a espantar les mosques. La manteta anava engan-
tapacolls, mantetes, collars, assots, tendals,
xada al colleró per mitjà d’una sivella; la base que
veles, morrions, etc.
cobria l’animal es confeccionava amb teixit de lona
El boçal: ronsal fet de cuiro que es ficava als ani-
i de les barres cap avall per tires de cuiro.
mals d’arada perquè no pogueren mossegar els
Normalment les vores anaven rivetejades de cuiro;
sembrats o les antares en girar el cap: constava de
la capa també solia adornar-se amb dibuixos emble-
tres corretges de cuiro unides de forma circular i
màtics com l’escut de Lo Rat Penat, el nom del
subjectades sobre dos tirants laterals que anaven
cavall, la localitat, etc.
176
El tapacoll és una peça de cuiro que va plega-
En primer lloc, el corretger feia en la lona un
da dalt del collerò i subjectada als capçals grossos. El
forat rectangular amb un traucador sobre un disc de
tapacoll té com a finalitat tapar i protegir el coll de
plom i desprès de ficar l’ullal en la base matriu pas-
l’animal de la pluja i evitar així les matadores causa-
sava a reblar-lo mitjançant léncuny mascle.
des per la fricció del contracoixí banyat amb la pell.
Normalment els tapacolls els portaven les cavalleries
que havien de fer molta carretera.
Les vores de les lones es cosien amb la clàssica
màquina de cosir.
La vela de canyís. L’elaboració d’aquesta vela
El collar de campanetes es tracta d’un comple-
resultava un treball més complicat. El primer que havia
ment fet amb una corretja ampla que s’adapta al
de fer el corretger era mesurar les peces que necessi-
capçal; hi solia haver dues tipologies de collars: un
tava per a la seua confecció, l’altura dels arquets a fol-
suplement amb tres esquellots col·locats per darrere
rar, la caiguda del menjador, les dimensions del
de les barres de la cavalleria i el collar de campane-
murrió, preparar la gavella de canyís, etc. A continua-
tes que solia portar-ne una dotzena; segons el tipus
ció el corretger tallava la peça rectangular i la posava
de capçal se’n posava l’un o l’altre. La campaneta és
damunt dels arquets per a donar-li la forma que volia;
completament redona i porta dins una boleta que és
en acabant li feia el biaix del colze per a passar la tra-
la que produeix el típic i harmoniós so; ambdues
vesanya. El canyís anava folrat primer per una tela de
tenen com a principal funció esmortir qualsevol
sac i després es ficava la lona. Una volta desbastada i
soroll que puga espantar lánimal.
col·locada la lona damunt dels arquets, s’havien d’es-
Lássot es fabrica amb una vara feta de fusta de
tirar els laterals i els cantells, que van ajustats a una
freixe o de vímet. L’assot de vímet estava fet amb
corda que va passada pels barrots del varals. Aquesta
quatre vares trenades que formaven una especie de
operació s’havia de fer en hores de sol perquè el teixit
columna a la qual s’afegixia la tralla, unes tires de
de la lona que estava fet de cotó es dilatara amb el
cuiro cosit que es passaven pels ullals que previa-
calor i no hi deixara arrugues. Finalment, es posava la
ment s’havien fet i anaven trenant-se. La cua de l’as-
farfalada, que és una sobrepeça de cuiro en forma de
sot acabava amb un fil de cànem que produïa l’es-
randa que rematava les vores de la lona per la part de
clafit per damunt del llom de l’haca.
fora del varal. Aquesta peça servia per a donar la cai-
Teldars i menjadors. En l’elaboració del menjadors o teldars el treball del corretger es limitava a fer
guda a les aigües, fet que evitava que aquesta es filtrara pels varals i banyara part de la càrrega.
forats en el material per a col·locar i reblar els ullals,
El morrió és una espècie de visera plegable
els ulls metàl·lics, per on havien de passar els ramals
confeccionada pel corretger per a protegir la càrre-
o cordes del toldar; operació consistent a posar un
ga. Es tracta d’una peça feta de cuiro que sobreix
clauet o torniquet per l’ullal. Una vegada passat per
de la vela i en fa de prolongació. Esta proveïda
aquest disposava d’una claueta més ampla que el
d’una vareta circular de ferro que articula el seu
forat i en fer-li la mitja volta, evitava que es pogue-
desplegament. Generalment va plegada sobre la
ra despassar la lona.
mateixa vela del carro.
177
Aspectes socials i econòmics
que el llaurador venguera la seua collita per a poder
Tot i treballar d’encàrrec, previ ajust dels arreus, de
efectuar el cobrament, un moment que aprofitava
manera generalitzada el corretger solia tenir un
per a aclarir els comptes amb els proveïdors o les
romanent considerable de guarniments nous; colle-
botigues subministradores que estaven ubicades a la
res, retranques, capçals, etc., per a abastir els casos
plaça del Collao i la del Negret, a València.
d’urgència del client o bé per acudir als mercats
comarcals o de la ciutat.
A pesar que l’elaboració dels aparells representava la principal font d’ingressos, el mestre corret-
L´horari de treball solia ser de sol a sol, tot i que
ger també havia de recórrer a altres recursos econò-
si la reparació corria presa el treball es perllongava
mics com la venda de carbó o petroli a les mestre-
sota la llum eléctrica o al voltant del cresol durant les
ses de la localitat. Cada setmana acudia amb els
constants restriccions que marcaren la dècada dels
seus fills a la fira del dijous que, des de l’any 1887,
anys cinquanta.
es celebrava al llit del riu Túria, al Pontet de Fusta,
Els arreus nous solien ser els que més marges de
entre els ponts de Serrans i el de la Trinitat, allí
guany deixaven, ja que les reparacions d’avaries es
exposava les aparellades noves i tota la resta de
pagaven menys, a més d’implicar-hi més dedicació
mercaderies complementàries, davant la bigarrada
de temps.
concurrència de visitans.
Per regla general el taller solia estar sempre ins-
En el pla social hi havia tota una sèrie de detalls
tal·lat en alguna dependència annexa a la vivenda,
que el corretger havia d’elaborar per mitjà de l’orna-
com ara és el cas del mestre corretger Pasqual
mentació dels arreus, i per l’observació dels quals
Gómez Gandia, de Picanya, allí rebia els encàrrecs,
hom podia definir la situació econòmica del propie-
reparava arreus vells o en confeccionava de nous. A
tari, el seu caràcter o la sensibilitat, fins i tot, les
la seua corretgeria acudien llauradors, ordinaris i
seues manifestacions de dol. Quan moria algun
carreters amb els aparells vells o trencats per a la seua
membre de la família es solia posar al capçal, la fron-
repararació. El període de la postguerra està caracte-
talera —una peça de corretja adornada amb borles
ritzat per les dificultats econòmiques que es traduïen
negres de llana— que anava col·locada de forma
en deutes que anaven creixent a les llibretes. La vin-
horitzontal sobre el front de lánimal. El llaurador
culació del seu treball amb les tasques del camp con-
portava aquesta peça de forma molt rigorosa durant
dicionava l’aspecte econòmic ja que havia d’esperar
tot el temps que es guardava el dol.
178
SOLIDARIDADES FAMILIARES EN
FRANCIA Y EN EUROPA, ENTRE LA
FAMILIA Y LA ASISTENCIA ESTATAL1
MARTINE SEGALEN*
Martine Segalen reflexiona en torno a las nuevas formas de relaciones familiares en la Europa de las
últimas décadas. A partir de un repaso a diversos estudios realizados, plantea aspectos como las contradicciones generadas entre la necesidad de mantener las relaciones familiares y la búsqueda de la
independencia personal, las solidaridades familiares y el nuevo papel que los abuelos juegan en ellas
o las diferencias existentes en estos procesos entre el norte y el sur de Europa.
Palabras clave: Estudios de parentesco, nuevas relaciones familiares, solidaridad, individualismo, matrimonio,
familia, abuelos.
In this paper Martin Segalen puts forward different
En primer lugar quisiera agradecer muy sinceramente a
hypothesis about the new ways of family relations
la profesora Josepa Cucó y a la Universidad de Valencia
taken place in Europe last decades. Taking as
su invitación a participar en estas Jornadas. También
reference some known studies, Dr. Segalen addresses
aspects as the contradictions generated by the
maintenance of the equilibrium between family
relations and personal freedom; familiy solidarities
and the new played by the elderly, or the differences
quisiera, ya desde este momento, darles las gracias a
ustedes por su paciencia a la hora de escucharme.
El establecimiento de una clasificación teórica en
la disciplina antropológica entre sociedades “exóti-
of these processes happening in south and north
cas“ y sociedades “occidentales o complejas” ha
Europe.
dado lugar a una división en el ámbito de la investigación cuyas consecuencias han sido nefastas para el
Key words: Kinship studies, new family relations,
estudio de la familia moderna.
solidarity, individualism, marriage, family, elderly
people.
1. Antropólogos como Marilyn Strathern (1992) o Jack
Goody (1986) denunciaron que esta división generaba
equívocos respecto a la importancia de los lazos de
* Profesora de la Universidad de París - X
1 El siguiente texto corresponde a la ponencia presentada por la
profesora Segalen en las Jornades Internacionals Estructures
Familiars i Relacions de Génere per al Segle XXI, organizadas por
el Departamento de Sociología y Antropología Social y la Facultad
de Ciencias Sociales de la Universitat de València en marzo de
2006. Agradecemos desde aquí tanto al Departamento de
Sociología y Antropología Social como a la profesora Segalen su
cesión a la Revista Valenciana d’Etnologia para su publicación.
parentesco en la sociedad y la familia moderna, rasgos
que no son tan sólo meras supervivencias de tradiciones pasadas sino también rasgos propios de la modernidad. Esos autores subrayaron igualmente que la
sociología de la familia moderna se interesaba casi
exclusivamente por la pareja, mientras que el tema del
179
parentesco aparecía sólo de forma periférica o cuando
canas con la finalidad de mantener intercambios mate-
se estudiaban las sociedades exóticas o rurales.
riales, simbólicos o afectivos. Las encuestas de Roussel
Aunque el análisis de Talcott Parsons ha sido refu-
se efectuaban en los años de gran crecimiento econó-
tado en lo que concierne a los lazos del parentesco – es
mico, momento en que los jóvenes estaban más ins-
decir, que la familia nuclear está aislada de su parentes-
truidos y accedían a mejores trabajos que sus padres.
co-, durante muchos años las investigaciones en torno
Con la condición de que nunca se discutieran en la
a la institución familiar se centraron solamente en la
familia asuntos delicados como la política, estos lazos
pareja. Bien para describir el nuevo proceso de forma-
resultaban de una gran utilidad dentro de la familia.
ción de la misma, como los trabajos de F. de Singly y
Otros trabajos de similares características (Agnès
Claude Martín. Bien para analizar las consecuencias de
Pitrou, 1992), planteaban la cuestión del diferente
la nuevas formas familiares sobre la filiación, con la pre-
papel que el parentesco jugaba en las diferentes clases
sencia de una nueva figura dentro de las familias
sociales. Demostraban que en las clases superiores esos
recompuestas: el compañero o nuevo esposo de la
lazos desarrollaban una función de promoción para los
madre. ¿Cuál es su papel?, ¿cómo llamar a este
jóvenes, mientras que en las clases populares, el paren-
“padrastro”?, ¿cuáles son sus relaciones con los hijos
tesco no podía más que mantener el nivel social, sin
de la madre?, ¿y la relaciones entre hermanastros?;
esperanzas de mejora social por parte de los hijos.
¿cuál es el papel del padre biológico?, ¿cuáles son las
A pesar de su interés estas investigaciones no
consecuencias sobre el joven en lo relacionado con la
tuvieron continuidad, puesto que la mirada sociológica
residencia, los estudios, etc.? (Théry, Cadolle, Martial).
se focalizaba en esos momentos en las nuevas formas
En la actualidad estas son algunas de la cuestiones
familiares emergentes, tanto en las familias monopa-
que se plantean en la sociología de la familia, además
rentales como en las familias recompuestas. Se exami-
de otras relacionadas con la homoparentalidad, la
naba el nuevo proceso de creación de las parejas sin
adopción o las nuevas técnicas de reproducción.
matrimonio o la asunción de la mujer como un agente
social y familiar igual (más o menos) al hombre.
2. Los primeros estudios se interesaron por la proximidad residencial y por las relaciones entre padres y hijos
3. Fue necesaria la aparición de nuevos elementos en la
después del matrimonio de los últimos. Las encuestas
sociedad para que se volviera la mirada hacia los estu-
de
d’Études
dios realizados a través de grandes encuestas. Algunos
Démographiques (INED), 1972), demostraron por pri-
investigadores, como yo misma, habíamos confirmado
mera vez, a nivel nacional, la importancia de los víncu-
la importancia del parentesco en zonas rurales e inclu-
los entre parientes. A pesar de la movilidad social y
so urbanas (como en la ciudad de Nanterre, que no es
geográfica, los lazos se mantenían muy fuertes y eran
precisamente un pueblo pequeño), pero los resultados
de gran utilidad. Fue una gran sorpresa descubrir como
de las investigaciones fueron descartados, aduciendo
en la Francia de los años 1970 existía una gran proxi-
que las encuestas no eran sistemáticas y, por tanto,
midad geográfica entre padres e hijos e hijas casadas,
carecían de validez desde el punto de vista de la antro-
proximidad resultante de la elección de residencias cer-
pología. Sin embargo, a partir de entonces este tipo de
180
Louis
Roussel
(Institut
National
investigaciones fueron retomadas y los grandes orga-
el deseo de los individuos de subrayar su identidad en
nismos como el INED o el Institut National de la
la línea familiar. En nuestras sociedades modernas,
Stadistique et des Études Économiques (INSEE) lanza-
donde los individuos tienen que luchar continuamen-
ron encuestas nacionales en torno a estas cuestiones.
te por sus posiciones sociales y familiares, se reconoce
Lo cierto es que el alargamiento de la esperanza
la importancia de la representación de la continuidad
de vida en nuestras sociedades provoca la recomposi-
familiar, manifestada por la importancia dada a las
ción del cuadro de las relaciones de parentesco. El
genealogías. Al parecer en Francia existen unos cinco
envejecimiento de la población significa la emergencia
millones de personas que trabajan en la reconstruc-
de un nuevo grupo de edad dentro del ciclo individual
ción de sus genealogías familiares.
de la vida, es decir, una generación de individuos que,
aunque ya no pueden ser considerados de mediana
4 . En 1992 la Caisse National d’Assurance Vieillesse
edad, tampoco entran en la categoría de viejos, gozan
(CNAV) dirigió en Francia una gran investigación repre-
de buena salud, de jubilaciones decentes y, aunque
sentativa de las familias francesas de tres generaciones
están jubilados, no están inactivos ni en la sociedad ni
(1.958 pivots o individuos de 48 a 52 años, 1.217
en la familia. Por el contrario, sus pensiones de jubila-
ancianos de aproximadamente 75 años y 1.493 jóve-
ción les permiten ayudar a sus nietos y no ser ya una
nes de 25 años que habían salido de la casa de los
carga para sus hijos.
padres) analizando aspectos como los intercambios, los
La aparición de lo que se ha dado en llamar “la
lazos que se establecían entre ellas (desde las comidas
sociedad de los seniors” (un apelativo muy útil para
en restaurantes hasta el sistema de herencias, los cui-
convertirlos en objetivo del mercado económico y de
dados al perro o a un nieto o el pago del permiso de
la publicidad) dibuja un nuevo paisaje al fin de la déca-
conducir). Esta encuesta demostraba, a partir de una
da de 1990, al tiempo que se trata la crisis del Estado
muestra representativa nacional, la igualdad en los
de Bienestar con la perspectiva del creciente peso de
intercambios de servicios frente a una desigualdad en
los ancianos en la sociedad. Es evidente que en
los intercambios monetarios. Entre los servicios más
Europa ha finalizado el dinamismo económico que la
extendidos se encontraban la asistencia a los más
había caracterizado durante los años de la postguerra,
ancianos por parte de las generaciones de los que
y que las nuevas generaciones de jóvenes, a pesar de
hemos dado en llamar pivots (o intermediarios): el 50
poseer una mayor preparación académica, encuen-
% de los ancianos recibían alguna forma de ayuda y
tran grandes dificultades a la hora de encontrar
un 84 % cuando su vida cotidiana presentaba dificul-
empleo. En todos los países francófonos de Europa y
tades. También resulta significativo el importante papel
América del Norte se desarrollaron, a finales de los
de los abuelos que cuidan a los nietos, permitiendo a
años noventa, investigaciones centradas en la impor-
sus hijas trabajar. Volveremos a este asunto más tarde.
tancia de los lazos de parentesco y de sus diversas funciones,
tanto
económicas
como
En lo que concierne a los intercambios moneta-
simbólicas.
rios, aparecía muy claramente que las pensiones que
Paradójicamente, el divorcio o la separación de las
venían del sector público, a través de la redistribución
parejas que convivían sin estar casadas coincidía con
del sistema nacional de jubilaciones, se redistribuían
181
en el sector privado, es decir, la familia, y que los
bajan (como guarderías infantiles, niñeras y, más tarde,
beneficiarios eran ante todo los jóvenes.
escuelas maternales), la presencia de los abuelos en la
Hay que comprender que esa investigación se situa-
familia está muy desarrollada. Puesto que la familia es
ba en un contexto económico muy diferente del de las
más grande y más afectiva, el vínculo entre abuelo y
realizadas por Roussel o Pitrou. En primer lugar, éstos
nieto está muy valorado. Por otra parte, el apoyo de los
se interesaron sólamente por dos generaciones y no
abuelos funciona como apoyo al trabajo de sus hijas,
tres como en la encuesta del CNAV; en segundo lugar,
cuidando por ejemplo a los niños en caso de enferme-
el contexto económico relativo de las tres generaciones
dad o durante las numerosas vacaciones de que gozan
era muy diferente. La gran novedad de la investigación
los franceses, que no trabajan demasiado y piensan
fue confrontar la experiencia de tres generaciones cuya
que el tiempo de ocio es la solución de sus problemas.
vida se había desarrollado en muy diversos contextos:
-Han cobrado importancia las líneas femeninas.
-Los ancianos vivieron una juventud difícil en tiem-
Los lazos de parentesco ya no son tanto patriarcales y
pos de guerra y en el momento de la investigación sus
patrimoniales como matriarcales (madres ayudando a
pensiones de jubilación eran muy débiles.
sus hijas cuando sus parejas se rompen, o sosteniendo
-La generación intermedia gozó de un contexto
sus carreras profesionales). Hemos constatado un
económico muy favorable en lo que concierne al mer-
gran proximidad entre madres -del babyboom, de la
cado del trabajo, especialmente para las mujeres. Sus
liberación de la mujer- e hijas, compartiendo ambas
pensiones de jubilación presentaban un incremento
los mismos valores.
respecto a las de la generación anterior.
Los resultados de esta encuesta cualitativa fueron
-Los jóvenes, tras haber disfrutado de lo que
aplicados para analizar lo que hemos venido en llamar
podría considerarse una “juventud dorada“, y de
«el nuevo espíritu familiar». En la actualidad las fami-
mayores niveles de estudios universitarios que sus
lias ya no funcionan como proveedoras de trabajo,
padres, se encontraban con grandes dificultades en el
alojamiento o status. Los valores del comunalismo
mercado de trabajo, lo que les impedía desarrollarse
familiar han sido sustituidos por el individualismo y ha
como adultos.
desaparecido la co-residencia. Sin embargo, y a pesar
Entre 1995 y 1997 tuvo lugar una encuesta de tipo
de la importante movilidad social, en dicho estudio
cualitativo consistente en 30 entrevistas a tres genera-
recogimos la evidencia de la existencia de una serie de
ciones en la región de París, Bretaña, alrededores de
lazos creados por la familia que cada miembro de la
Toulouse, Lyonnais y Lorena. En ella desarrollamos el
misma aprovecha según sus necesidades (familia
nuevo papel de los abuelos en la sociedad moderna:
como lugar de identidad, de solidaridad, etc.), aunque
«seniors» que se tornan en abuelos jóvenes y que ayu-
los lugares de residencia sean diferentes. ¿De qué se
dan considerablemente a sus hijos a través del cuidado
componen esos lazos?. De elementos que se transmi-
de sus nietos. La constatación de esta importante ayuda
ten, sin valor material pero con un gran valor senti-
familiar subraya dos rasgos de la familia moderna:
mental, como objetos, joyas o fotografías. Además, la
-A pesar del sistema público de Francia, que es bien
gran mayoría de las familias tienen una vivienda o una
conocido por el apoyo que ofrece a las madres que tra-
casa donde pasan las vacaciones, donde se construye
182
o se inventa una memoria y una continuidad familiar.
hubiera sido posible decirle a su padre viudo: «adiós,
La familia no siempre comporta felicidad, también
voy a hacer mi vida en otro lugar». Ella es víctima de su
existen elementos negativos como las peleas entre
generación. Ese ejemplo parece ilustrar perfectamente
diferentes miembros de la misma, especialmente entre
el cambio de valores y la asunción del individualismo,
hermanos y no tanto entre padres e hijos, pero acaban
tanto en sus aspectos positivos como negativos.
pesando más los aspectos positivos que los negativos.
Quedaba demostrado así que, a pesar de la relevan-
Se puede entender la pervivencia de los vínculos
cia del estado asistencial en Francia, los lazos de paren-
de parentesco frente a la fragilidad de los matrimonios
tesco eran muy importantes. Esta gran encuesta nos ha
contemporáneos como la venganza del principio de
conducido a interrogarnos acerca de la situación en
filiación sobre el principio de alianza. Hay que añadir
otros países de Europa y confrontada con la situación
que nuestra encuesta ha demostrado una proximidad
francesa, sin olvidar que no es posible hablar de solida-
en los valores entre las dos generaciones más jóvenes.
ridades familiares sin conocer la provisiones económicas
Es decir, entre la generación de los padres y madres
de los estados para sostener (o no) a la familia.
del babyboom, de la libertad, o de la celebración del
amor; y los hijos que pertenecen a una generación
5. Abuelos, abuelas de Europa.
que ha vivido la legalización del aborto o la contracep-
A partir de este punto se abrieron nuevos temas de
ción. Esto explica también la proximidad afectiva entre
investigación en los estudios de parentesco, uno de los
madres y hijas, frente al abismo existente entre los
cuales fue la cuestión del apoyo público al trabajo de las
más ancianos y los jóvenes, en relación por ejemplo al
madres. La socióloga del trabajo Constanza Tobío centra
autoritarismo. Un ejemplo de ello sería la desaparición
así su interés en las abuelas, sin las cuales madres espa-
del sentimiento de sacrificio femenino existente en la
ñolas no podrían incorporarse al mercado de trabajo.
generación de las abuelas y la manifestación de dicha
desaparición en el individualismo de las nietas.
Constaza Tobío saca a la luz el papel de los abuelos, escasamente reconocido. Las abuelas de hoy son
En nuestra colección de relatos de vida tenemos la
la ultima generación de mujeres que no han trabaja-
historia de una mujer de 60 años que cuenta cómo la
do fuera de la casa, al contrario que las mujeres con-
desdichada vida de su padre afectó de forma negativa
temporáneas. Dada la baja la tasa de fertilidad, la pro-
a su propia vida. La historia transcurre en los años
porción de ancianos es superior a la de jóvenes acti-
sesenta en un pueblo de Lorena. El padre enviuda
vos, de hecho las jubilaciones aumentaron considera-
cuando ella tiene 20 años y decide que ella debe que-
blemente entre 1960 y 1990. Al igual que en Francia,
darse en casa. Incluso después de casarse con su mari-
los abuelos gozan de independencia económica y
do debe vivir con ellos. Finalmente el padre accede a
pueden ayudar a sus hijos. La gran encuesta de Tobío
que la hija trabaje como profesora de una escuela pri-
puede resumirse en el hecho de que las abuelas susti-
maria en un pueblo vecino. En el transcurso de la entre-
tuyen a las madres, en ausencia de estructuras para
vista la mujer lloraba, lamentándose de que la misma
cuidar de los niños. Es un modelo diferente al francés,
situación no se hubiera dado en la actualidad. Afirmaba
en el que las abuelas solamente están con los nietos
que, cuarenta años atrás en un pequeño pueblo, no
en momentos de crisis o en vacaciones, y no a diario.
183
No voy a desarrollar los ejemplos de la variedad de
mos. Mientras en el sur aquella cumple una función de
modelos de «abuelidad» en Europa, aunque son muy
protección respecto a los ancianos, Inglaterra será la
interesantes y reveladores del efecto de la ausencia de
primera nación en establecer un sistema de ayuda asis-
apoyo a las madres que trabajan. El ejemplo francés,
tencial con sus Poor Laws. La persistencia en la actua-
comparado con el español, demuestra que las políti-
lidad de determinados valores familiares no resulta así
cas públicas que sostienen al trabajo de la madre son
sorprendente para Reher, ya que el origen de los mis-
las mejores para mantener la fertilidad de las mujeres.
mos se remonta a varios siglos atrás. Por ejemplo, en la
actualidad en España, Portugal, Italia y Grecia, el 74 %
6. Para reflexionar en torno a la construcción de mode-
de las personas interrogadas en una encuesta europea
los que oponen el norte y el sur de Europa, en lo que
relativa a la vejez, consideran que es preferible vivir con
concierne la relación entre las solidaridades publicas y
sus hijos, mientras que el porcentaje en Finlandia,
las privadas, citaré los trabajos realizados a nivel euro-
Suecia, Inglaterra y Noruega es del 25 %.
peo por el Max Planck Institute fur Ethnologie de Halle.
Sin embargo estas consideraciones no resultan de
Hoy resulta un enfoque clásico oponer el norte de
gran interés hasta que se conocen los regímenes de
Europa, donde son importantes las ayudas públicas y el
asistencia pública. Y aquí de nuevo es difícil establecer
lazo de parentesco es débil, con la Europa del sur, en la
comparaciones puesto que los países europeos no
que la situación es la contraria. Un antropólogo muy
establecen las mismas medidas para los diferentes
conocido como David Reher (1998) sostiene que ese
aspectos de la institución familiar. Un ejemplo sería
modelo moderno tiene sus raíces en un pasado que se
Francia, muy orgullosa de sus políticas familiares, pero
remonta al menos a la Edad Media. Reher afirma que
que se sitúa muy por detrás de los países del norte de
en la Inglaterra de esa época hasta 80 % de los jóvenes
Europa. Algunos países desarrollan políticas familiares
entre 15 y 19 años eran aprendices o criados fuera de
pero no bajo esa denominación, puesto que conside-
sus hogares familiares, mientras que en los países medi-
ran la familia como supuestamente un asunto priva-
terráneos ese porcentaje era del 30 %. Del mismo
do. Es necesario profundizar en el laberinto de estas
modo, el acceso al matrimonio en Inglaterra se produ-
complejas medidas para percibir importantes diferen-
cía bastantes años después de dejar la casa familiar y
cias: por ejemplo, en Noruega los requisitos para acce-
tras haber ganado dinero, contrariamente a lo que ocu-
der a las ayudas públicas se establecen respecto a los
rría en el sur del continente, donde los jóvenes pasaban
individuos, mientras que en Francia se establecen res-
directamente de la casa familiar a su propia casa tras el
pecto al grupo familiar.
matrimonio. Consecuencia de esto es que en países
Es bien conocido el famoso esquema clasificatorio
como Inglaterra se desarrolla una cultura de la indepen-
de Gosta Esping-Andersen, que introduce la dimensión
dencia donde los jóvenes deben aprender a valerse por
de género al subrayar que las medidas son recursos
sí mismos. Por el contrario en el Mediterráneo la fami-
para la madres trabajadoras. Más recientemente,
lia cumple una prolongada función protectora.
Esping-Andersen ha añadido la dimensión de la «fami-
Otro rasgo resaltado por Reher es el papel de la
liarización» o «desfamiliarización» de las funciones
familia respecto a la situación de los ancianos enfer-
sociales. Un buen ejemplo de esto ha sido desarrollado
184
por una joven socióloga francesa que analiza las condi-
entre familia y políticas públicas en relación a la segu-
ciones de la juventud en cuatro países europeos.
ridad, la exclusión social y el género. El único medio
Hablaré rápidamente de dos de ellos: Dinamarca y
para entender estos lazos es realizar investigaciones
España. Cecile Van De Welde examina el papel del
de campo junto a familias que describan de forma clá-
Estado, de la familia, del mercado del trabajo, de las
sica la composición de su familia y las relaciones que
representaciones de lo que significa el status de «adul-
se desarrollan en cada hogar investigado. El proyecto,
to», así como las políticas relativas a la educación supe-
dirigido por Patrick Heady, se acompaña al mismo
rior. En Dinamarca, el joven deja la residencia familiar
tiempo de una investigación de cariz histórico. Se han
al cumplir 18 años, gozando de becas públicas al tiem-
elegido ocho países europeos: Rusia, Suecia, Polonia,
po que trabaja para ganar dinero. El 42 % de jóvenes
Austria, Croacia, Alemania, Francia e Italia. Se puede
entre 18 y 30 años prosiguen sus estudios mientras que
observar la importancia dada a los países que fueron
paralelamente dos terceras partes de los mismos tam-
comunistas, donde los lazos de parentesco fueron
bién trabajan. Desde la infancia en ese país se enseña
muy importantes en contextos pasados y en la actua-
la cultura de la autonomía y la independencia. En
lidad pasan por grandes dificultades económicas.
España, por el contrario, los jóvenes dejan la familia
En el caso de Francia la investigación se ha realiza-
muy tarde, en parte porque hay muy pocas ayudas
do en tres lugares diferentes: el ámbito rural de un
públicas y en parte porque el modelo cultural valora
pueblo de Gascuña bajo la supervisión de Georges
residir con los padres hasta una cierta edad. Se dice que
Augustins; Dole, una ciudad de tamaño medio próxi-
son pobres sólo los que no tienen familia. La juventud
ma a Besançon; y por último una joven investigadora y
aparece como una fase de formación, y si se deja a los
yo misma en un gran edificio de la ciudad de Nanterre
padres antes de que estas tres condiciones -tener resi-
donde quince años antes yo había dirigido una serie de
dencia, empleo y cónyuge- se cumplan, este hecho es
investigaciones, con lo que resultaba un lugar intere-
considerado una traición: el 80 % de los jóvenes espa-
sante para observar la evolución de los lazos sociales.
ñoles de18 a 30 años permanecen en la casa familiar.
En cada ubicación se realizaron 30 entrevistas a
Estos ejemplos demuestran la dificultad de elabo-
partir de un programa informático muy exigente. Se
rar estudios comparativos sólidos cuando los valores,
trabajaba con los informantes durante muchas horas
las estadísticas, y las políticas son tan diferentes entre
y, una vez completado el cuestionario, éste era envia-
sí. Por eso resulta de gran interés el proyecto de inves-
do al Max Planck donde tenía lugar el análisis mate-
tigación en el que me honra participar y que voy a pre-
mático de los datos.
sentar brevemente para finalizar esta ponencia.
Por el momento aún es imposible presentar resultados ya que los trabajos de campo todavía no han con-
7. El programa del Max Planck Institute fur
cluido. En Alemania finalizarán el próximo mes de junio
Ethnologie-Kinship and Social Security- se ha desarro-
y en algunos países como Rusia o Italia todavía no se han
llado a partir de la idea de que las estadísticas clásicas,
iniciado. En la actualidad disponemos tan sólo de datos
los censos y las encuestas de carácter extenso no
en bruto, como el número de parientes que forman las
resultan útiles a la hora de comprender las relaciones
genealogías. Una de las genealogías está formada por
185
más de 300 parientes, y 36 de ellas por menos de 20,
acompañado de una legitimación de los sentimientos
mientras que la media se sitúa entre 40 y 60 individuos.
y del afecto, no solamente del afecto conyugal sino
Suecia aparece como un país en el que la familia está
también del filial. La naturaleza de los lazos de paren-
limitada a un número muy pequeño de parientes, al con-
tesco ha cambiado profundamente, ya no son algo
trario que Austria y Francia, donde las familias son muy
impuesto, sino una opción que se elige y, por tanto, su
numerosas, especialmente en las zonas rurales.
naturaleza es mucho más activa, especialmente en el
En el caso de Nanterre, un gran edificio con más
de 1.500 apartamentos, los lazos de parentesco son
lado femenino, puesto que son las mujeres las que
mantienen el espíritu familiar.
muy diferentes, lo que dificulta la extracción de un
Parece que individualismo y lazos de parentesco no
«modelo» único según la edad de los encuestados, la
entran en contradicción, mientras que los cimientos de
proximidad residencial de los parientes etc. Al parecer
la pareja son cada vez más y más frágiles. En un mundo
las familias que llevan viviendo en el edificio veinte
como el nuestro, con una apariencia amenazadora, la
años procuran instalar a sus hijos e hijas en el mismo
continuidad, la filiación, el mantenimiento o la invención
edificio o en las proximidades con el fin de mantener
de una historia familiar son importantes en el plano
los lazos de parentesco. La singularidad del edificio
material, pero también representan el último lugar en el
radica en la fuerza de los lazos de amistad entre muje-
que estamos relacionados con el mundo de los antepa-
res jóvenes a través de sus hijos e hijas que asisten a
sados, donde podemos aprovecharnos de una forma de
la misma escuela. La amistad de los niños conlleva la
continuidad social, el último lugar sagrado al fin.
amistad y la ayuda mútua de las madres.
La hipótesis de partida que se plantea es una
mayor debilidad de los lazos en la Europa del Norte.
Puede que estos lazos no sean tan débiles como aparentan ya que la riqueza de estas sociedades radica en
la presencia simultánea del Estado y de la familia,
lazos de parentesco que se suman a la asistencia
pública. Lazos de lujo.
Esperamos intrigados los resultados de esta investigación europea, la primera realmente comparativa y,
por tanto, unánimamente demandada tanto por sociólogos como por antropólogos de la familia, ¡así como
que los resultados estén a la altura de su elevado coste!
Para concluir:
En las últimas décadas la evolución de la familia parece excluir la importancia del parentesco dada la larga
ascensión del individualismo. Ese movimiento se ha
186
Bibliografía
ATTIAS-DONFUT, C. (dir.). (1995): Les solidarités entre générations: Vieillesse, famille, Etat, Paris, Nathan.
ATTIAS-DONFUT, C. y SEGALEN, M. (1998): Grands-parents. La
famille à travers les générations, Paris, Odile Jacob.
ATTIAS-DONFUT C. y SEGALEN M. (dirs). (2001): Le siècle des
grands-parents. Une génération phare, ici et ailleurs, Paris,
éditions Autrement, coll; Mutations n° 210.
ATTIAS-DONFUT C., LAPIERRE N., SEGALEN M. (2002): Le nouvel
esprit de famille, Paris Odile Jacob.
GOODY, J. (1988): Prólogo en BURGUIERE et alii, Historia de la
familia, vol 2: 9-16. Madrid, Alianza.
ROUSSEL, L. (1976): La famille après le mariage des enfants,
Travaux et documents, Cahier no 78, Paris, Presses
Universitaires de France.
PITROU, A. (1992). Vivre sans famille. Les solidarités familiales
dans le monde d’aujourd’hui. Toulouse, Privat, 1978, 2e éd.
REHER, D. (1998): Family ties in Western Europe: persistent contrasts, Population and Development Review, 24, 2, Juin, p.
203-234.
STRATHERN, M. (1992): After Nature, English kinship in the late
twentieth century, Cambridge, Cambridge University Press.
VAN DE VELDE, C. (2002): La dépendance des jeunes adultes dans
l’Union européenne, Les politiques sociales, 3-4, p. 54-67.
LA RESTAURACIÓN DEL CARROMATO
PABELLÓN ARTÍSTICO
DE LOS HERMANOS VALLE
EMILIA RUEDA FALCÓ*
Este artículo resume el trabajo de conservación y restauración llevado a cabo en un vagón de autómatas de principios del siglo XX. Intervención hecha en 2006 por el Área de Restauración del Museu Valenciá dÉtnologìa con
motivo de la exposición temporal “Pasen y Vean”. La pieza resulta muy interesante por su valor etnográfico pues
es testimonio de unos modos de vida y comportamiento social del pasado. En cuanto a la restauración, se ha intentado mantener la esencia de la pieza por el valor sentimental que ha adquirido con el paso del tiempo, así como
respetar su unidad sin efectuar aditamentos y tratamientos que la alteren, siguiendo los criterios de conservación
y restauración establecidos. Las tareas de restauración se han basado básicamente en la limpieza, reparación y consolidación de partes deterioradas así como la reconstrucción volumétrica y la reintegración cromática de faltantes.
Palabras clave: Conservación, restauración, alteración, tratamiento.
This article summarizes the work of conservation and
Descripción de la pieza
restoration carried out in an automatons covered wagon of
El conjunto ferial Pabellón Artístico consta de una
the early 20th century. Restoration work was made in 2006
estructura autoportante, que es el carromato en si.
by a team of the Museu Valenciá d'Etnologia because of
the temporary exhibition "Pasen y Vean". The wagon has
an interesting ethnografic value, as a evidence of some past
Cuenta, además, con una estructura arquitectónica
que a modo de basamento configura la fachada del
ways of life and social behaviour. In the restoration process
espectáculo, con arcos, puertas y telones pintados que
we have tried to maintain the essence of the piece because
colgados de los portones del autoportante, conforma-
of the sentimental value attached. We also tried to respect
ban el pasillo perimetral por el que circulaba el público.
its unity by avoiding making additions that could alter it.
Las dimensiones del autoportante son aproxima-
We always followed the established conservation and
damente 4,98 m. x 3,29 m. x 7,30 m.1 quedando
restoration criteria The restoration work was mainly based
on cleaning, repairing and consolidation of damaged parts
as well as on the volumetric reconstruction and
reintegration of chromatic lacks.
dividido en diez pequeños escenarios con figuras de
autómatas que representan escenas cómicas del
momento. La parte delantera del carromato alberga
un gran organo de estilo francés con cuatro músicos
Key words: conservation, restoration, alteration, treatment.
autómatas y dos antorchines. En la parte trasera
sobre una plataforma, se dispone un grupo de payasos acróbatas.
* Restauradora del Museu Valenciá d’Etnología.
[email protected]
1 estas medidas pueden variar pues hay partes del carromato
que se pueden llegar a desplegar. Viajaba con los portones
cerrados y con la parte delantera, posterior y el techo plegados.
Un complejo sistema de poleas y correas bajo el
carromato permite distribuir movimiento de forma
continuada a todas las figuras .
187
A lo largo de los cuarenta años (1920 – 1961) de
actividad, se producen una serie de modificaciones,
fruto de los cambios de moda del momento y por el
propio deterioro de la atracción (fig.1). De aquel primer carromato sólo se mantiene intanta la parte
central con el órgano, sus figuras y la alegoria pintada en la parte inferior. Se sustituye la peineta superior y el remate del rótulo, abandonándose así las
formas recargadas y redondeadas por otras de corte
Figura 1. Imagen del antiguo Pabellón Artístico (1920)
más moderno y angular. La busqueda de una mayor
funcionalidad, a la hora de realizar los montajes y
supone de gran importancia para la época, como
desmontajes, favorece la incorporación de materia-
testimonia el propio programa de la atracción2.
les mas ligueros. Se desechan así las pesadas escayo-
La categoría del teatro mecánico de autómatas
las en madera por paneles elaborados en madera y
estriba no sólo en su valor estético sino en muchos
tela. Durante este tiempo muchas de las escenas del
otros, como su valor histórico y cultural, genuina-
teatro mecánico son renovadas en consonacia con
mente valenciano. Auténtica muestra del arte popu-
los acontecimientos del momento.
lar mediterráneo, nos aporta información muy valio-
Los materiales empleados para su fabricación
sa de tipo histórico, sociológico, económico y antro-
son muchos y variados, destacando la madera poli-
pológico del momento que lo vio funcionar. El valor
cromada, el metal, el textil, el vidrio, el papel, el
sentimental que adquiere la pieza es otro de los
cuero, el plástico y el esmalte.
aspectos que incitan a su conservación, es un legado cultural de nuestros antepasados que tras más de
Importancia de la pieza
cuarenta años fuera de los circuitos de feria forma
La fecha de fabricación del teatro mecánico se
parte de nuestra propia historia y cultura.
puede establecer cronológicamente en los años
veinte del siglo pasado, atracción explotada por la
Areas de actuacion
Familia Valle, para pasar a formar parte del amplio
Las descomunales dimensiones que alcanza el con-
abanico de espectáculos integrantes del cosmos cir-
junto, las limitaciones espaciales para su exposición
cense y ferial. El carromato que era instalado de
en el museo y el escaso tiempo para realizar la res-
pueblo en pueblo, mostrando al público el desplie-
tauración son algunos de los condicionantes que
gue de las diferentes escenas de autómatas (fig.2),
marcan la intervención. Se opta finalmente por rea-
2 “.... en esta salón se encierra, un milagro, un verdadero milagro de la técnica, una caprichosa diablura, ingeniosa y artística. Los
ojos se recrean en la contemplación de un conjunto de figuras vivientes con alegorías perfectas y farsas de reconocida comicidad.
Enumerar y enjuiciar serenamente este espectáculo sería tarea harto difícil; quede, sin embargo, sentado para aquellos que aseguran que en la Feria todo es igual, que el “Pabellón Artístico”, con su rancio abolengo de gran atracción, ganado en todas las Fiestas
Mayores de España, por su arte y originalidad ni puede ni debe compararse con nada porque a todo es distinto y superior.”
188
Figura 2. Vista general del autoportante
lizar la restauración de las partes y elementos más
faltantes por astillado de la madera así como múl-
importantes del conjunto sin llegar a restar especta-
tiples arañazos y golpes así como orificios de salida
cularidad a la pieza (fig.3).
de insectos xilófagos de una plaga inactiva.
- Las figuras mecanizadas de madera de las esce-
Estado de conservación del conjunto
nas suelen estar bien conservadas. En algunas se
Las óptimas condiciones ambientales de temperatu-
observan desencoladuras de unión de piezas
ra, luz y humedad del local en el que el carromato se
motivadas por el uso y funcionamiento conti-
encontraba almacenado hasta su intervención favorecen notablemente a la buena conservación de los
materiales constituyentes.
nuado de la atracción.
- Sus policromías, la mayoría originales, suelen
estar estables aunque en zonas puntuales se
En general, podemos decir que la conservación
han producido levantamientos con o sin pérdi-
del conjunto es buena, a excepción de algunas alte-
da de preparación y película pictórica formán-
raciones más puntuales:
dose lagunas de diferentes medidas y profun-
- Los movimientos propios de la madera han produ-
didad (fig.4).
cido daños estructurales en forma de fisuras y des-
La práctica habitual de repintar directamente
encoladura de fragmentos con el consiguiente des-
sobre la policromía, invadiendo incluso la superficie
prendimiento de estucos y policromías. Pequeños
pictórica original circundante ha desvirtuado su apa-
189
Figura 3. Croquis piezas intervenidas
riencia estética, ya que con el paso del tiempo los
de diferente manera respecto de los materiales ori-
materiales empleados en el retoque han envejecido
ginales de la obra.
Se hace evidente en el cambio cromático que las
zonas intervenidas experimentan y que les hace
tomar mayor protagonismo que la propia obra. Para
la identificación y disposición de los repintes se ha
empleado una lámpara de luz ultravioleta (fig.5 y 6).
Otro tipo de intervención que encontramos, es
Figura 4. Craqueladuras y faltantes de la capa de preparación
y policromía
190
el repinte que modifica aspectos formales originales,
tratándose en este caso de un repinte originado por
Figura 5. Detalle de un repinte
Figura 6. Fotografía UV antes de la restauración
un cambio socio-político que no obedece al primige-
barro, cera...), las deposiciones de mosca y el enve-
nio del artista. Es el caso de la placa de esmalte que
jecimiento y la oxidación de ciertos componentes de
se encuentra en la escena “Los abuelos y el niño”
materiales como barnices (fig.10) y pinturas ha favo-
que dice: “ Mire al señor Ventura, nunca metido en
recido a los cambios cromáticos y oscurecimiento de
acción, entregado a la lectura al par que hace diges-
las diferentes superficies policromadas.
tión” al eliminar el repinte subyace: “ Miren al señor
La mayoría de los metales y, en particular el hie-
Ventura, republicano en acción, entregado a la lec-
rro, están expuestos al aire y la humedad, se corro-
tura al par que hace digestión” (fig.7 - 8).
en. Este fenómeno implica la oxidación del metal, el
La acción negativa de fuentes de calor ha provo-
cual no es uniforme al presentar poros y fisuras,
cado también cazoletas, descohesión y desprendi-
pudiéndose provocar la total destrucción del metal,
mientos del estrato pictórico. En general, la acumu-
no es el caso del latón cromado del que constan los
lación de suciedad superficial y polvo (fig.9), las
tubos del órgano y la barra de protección a ambos
manchas de diferente naturaleza (pinturas, grasa,
lados del carromato, la cual sólo presenta deteriorado el cromado por desgaste debido a su uso.
Tampoco presentan corrosión activa los instrumen-
Figura 7 - 8. Inicial y final
Fig 9. Acumulación de polvo
191
Si se detecta corrosión generalizada y uniforme,
pero estable desde el punto de vista químico en
varias piezas y accesorios de hierro (fig.11-12). En
algunas zonas se observan también levantamientos
de la policromía en forma de cazoletas, produciendose numerosas lagunas que dejan ver la superficie
metálica subyacente.
Fig 10. Oxidación de barniz
De forma generalizada, la vestimenta de las figu-
tos de música metálicos y el cerramiento de las
ras está bastante sucia con manchas de oxidación y
escenas al tratarse de acero inoxidable, al igual que
polvo (fig.13) . Los tejidos como lanas y fieltros han
los asideros de la barra de protección mencionada
sufrido infestación por insectos (polilla), alimentán-
anteriormente.
dose directamente de las fibras y provocando roturas
Figura 13. Manchas de oxidación
Figura 11-12. Oxidación del metal
192
Fig 14. Debilitamiento del tejido
Figura 15. Desgarros en seda
Figura 16. Cuero sucio y deshidratado
y desgarros (fig.14). Los ropajes confeccionados en
- Vidrios muy manchados, algunas piezas rotas y
seda estan muy debilitados por la erosición y el roce
astilladas. Algunos de los pequeños espejos de
continuado sufriendo desgarrros y cortes (fig.15).
las decoraciones se han extraviado por haber-
- Las cualidades mecánicas del cuero se han mer-
se roto o desprendido.
mado, disminuyendo su suavidad, flexibilidad y
- Las placas que documentan lo que sucede en
resistencia. En los calzados y complementos
las diferentes escenas han perdido partes del
(puños, cinturones, correas) de figuras han apa-
esmaltado dejándose ver el metal de debajo.
recido grietas, deformaciones y pequeños levantamientos. La piel está reseca, sin brillo y bastan-
Propuesta y criterios de intervención
te sucia por la acumulación de polvo (fig.16).
En cuanto a la restauración, se ha pretendido man-
- La suciedad así como la grasa desprendida de
tener la esencia de la pieza por el valor sentimental
los mecanismos se ha depositado sobre el linó-
que ha adquirido con el paso del tiempo, así como
leo de los pavimentos de alguna de las escenas
respetar su unidad sin efectuar aditamentos y trata-
impidiéndose ver incluso los motivos decorati-
mientos que la alteren, siguiendo los criterios de
vos de los mismos. Se observa incluso pérdidas
Conservación y Restauración establecidos.
del diseño y decoloración de los pavimentos.
Los criterios de intervención se regirán por los
- La acidez ha modificado la tonalidad original del
principios básicos de reversibilidad, reconocimiento
papel apareciendo punteaduras de color parduz-
y respeto por el original, y se consideraran como
co. La oxidación de las partes metálicas emplea-
máxima de todos los métodos, procedimientos y
das para la fijación de los documentos también
productos empleados.
ha favorecido el debilitamiento de este material.
Básicamente los tratamientos de intervención se
- En la escena “La cogida de Manolete” se obser-
centrará en operaciones de limpieza, consolidación,
va en la figura del toro un ataque de microor-
reposición de faltantes y tratamientos puntuales de
ganismos, motivado por la condensación de
los diferentes materiales. Los procesos de interven-
humedad bajo las fundas de plásticos emplea-
ción serán similares para aquellas piezas de semejan-
das para la proctección.
te naturaleza:
193
Madera: limpieza mixta para eliminar la suciedad,
consolidación y adhesión de fragmentos, asenta-
Autoportante, pabellón Artístico, paneles decorativos, columnas y accesos de entrada y salida.
do de imprimaciones y protección final de poli-
Una vez, estudiado y valorado el estado de con-
cromías. No se realiza un tratamiento curativo de
servación de cada uno de estos elementos, se decide
desinsectación ya que el mismo es bastante agre-
comenzar la restauración por el carromato, por ser la
sivo y complejo dado los materiales y que la
pieza principal y en peor estado de conservación.
plaga está totalmente inactiva. No es conveniente realizar tratamientos que sean innecesarios.
Como primer paso se realiza la toma sistemática
de medidas así como la documentación fotografica de
todas las piezas. Para coordinar la intervención en el
Metales: limpieza mecánica para eliminar suciedad
carromato, se decide trabajar por sectores, comenzan-
y procesos de oxidación y protección posterior
do por la parte delantera en donde se sitúa el organo.
de superficies con metacrilato de isobutilo.
Organo: integrado por tres cuerpos(fig.16). El
cuerpo nº 3 consta de un paisaje policromado con
Textil: desmontaje de piezas, limpieza de suciedad y
ménsulas a ambos lados sobre las que se disponen
depósitos, reparaciones parciales del soporte y
dos figuras de músicos. El cuerpo nº 2 lo conforman
montaje.
los tubos del órgano con un fondo de espejos rematado por el título de la atracción en madera policro-
Papel: limpieza y reparaciones puntuales de soportes.
mada y en un plano anterior otras tres figuras de
músicos. Y el cuerpo nº 1 rematado por una peine-
Cuero: limpieza e hidratación.
Linóleos: limpieza mixta mediante cepillado, aspiración y disolución.
Vidrio: limpieza y substitución de elementos fragmentados.
Proceso de la intervención
La primera tarea consistió en trasladar todo el conjunto desde Calpe (Alicante) hasta las dependencias
de restauración del Museu Valencià d’Etnología.
Las grandes dimensiones de la pieza dificultaron
los procesos de actuación, impidiendo la realización
de los mismos de forma conjunta. Por este motivo se
tuvo que dividir las zonas de trabajo en:
194
Fig 17. Frontal autoparlante
Fig 18 - 20. Inicial, cata de limpieza y final.
ta estrellada de madera policromada y espejos.
En el zona nº 3, se realiza primeramente una
limpieza mecánica de la suciedad mediante aspiración. En la zona del paisaje, los detritus de mosca se
eliminan mecánicamente a punta de bisturí y la presencia de manchas de aspecto aureolado (fig. 18 –
20) se elimina con Vulpex al 30% en White Spirit.
Se opta por esta disolución después de haber
realizado una serie de catas. Las catas nos aportan
Fig 21 - 22. Inicial, final.
gran parte de la información necesaria para establecer el nivel de limpieza más adecuado, al permitir
El resto del paisaje se limpia con una disolu-
comprender directamente la configuración de esta
ción de White Spirit más Vulpex al 15% y unas
estructura y la forma de interelacionarse con la pin-
gotas de amoniaco para acelerar la limpieza
tura (Barros, 2000).
(fig.21, 22). Neutralizando las superficies con
Figura 23. Vista general
195
un acetato vinílico para reintegrar posteriormente
con materiales acuosos.
Para la reintegración de los dorados y las policromías sobre metales se emplean colores al barniz.
En el cuerpo nº 2 se realiza también una aspiración general teniendo para ello que desmontar los
tubos metálicos del órgano. Los espejos desprendidos se vuelven a adherir empleandose un adhesivo
Fig 24. Consolidación.
nitrocelulósico (fig. 27-28).
La limpieza de los espejos se realiza con una
disolución de alcohol y agua al 50% y la de los tubos
con White Spirit. Las piezas metálicas policromadas
con descohesión se consolidan con una resina polimérica tipo Paraloid B67 en acetona al 7% - 10%.
Las craqueladuras que presentan las cinco figu-
Fig 25 y 26. Faltante y reintegración estrato de preparación.
White Spirit para eliminar posibles residuos de la
disolución empleada.
Para consolidación de la madera y estratos superiores se emplea Mowilith al 5% - 10% en agua aplicado mediante inyección (fig.24). Las zonas a consolidar se humectan previamente con alcohol y agua
para favorecer la penetración del consolidante.
Los faltantes de preparación se reponen con un
estuco blanco (fig.25-26), impermeabilizándose con
ras por la ejecución defectuosa de la técnica pictórica empleada (superposición de nuevas capas de
color sobre otras aún en estado mordiente) no serán
intervenidas pues atestiguan el paso del tiempo y la
costumbre de refrescar policromías acorde con nuevas modas y cambios sociales
Dos figuras de menor tamaño y una peineta de
espejos rematan el cuerpo nº 1, estas piezas se limpian con una disolución al 3 – 5% de Vulpex en
White más unas gotas de amoniaco para acelerar la
limpieza y se neutraliza con White Spirit.
Tras humectar la zona con agua y alcohol se inyecta el consolidante (Mowilith® al 2% - 5% en agua).
Reposición del estrato de preparación con un estuco
blanco, impermeabilizándose con un acetato vinílico
para reintegrar posteriormente con materiales acuosos. La reintegración de las partes se realiza de forma
mimética asemejándose a la forma y el tono original.
Finalizada la primera fase de la restauración, se
Fig 27 y 28. Inicial y final
196
continúa trabajando en las diferentes escenas que
Figura 30. Escena “La galatea en colores”
configuran el carromato mecánico. Primero, en las
escenas con cerramiento y posteriormente en la
parte trasera abatible y bajo la techumbre.
Escenas:
Madera: limpieza mixta para eliminar los depósitos de
suciedad, encolado (Fig.29) de fragmentos desprendidos con resina acrílica Vinavil‚ por impregnación.
La limpieza de la balaustrada torneada que corona las escenas se realiza con una disolución de oleato
de potasio en W.S. en baja proporción, eliminando un
estrato de suciedad muy incrustado pero sin llegar a
remover la capa de barniz, tratándose de un barniz
Fig 29. Encolado
sintético y neutralizándose posteriormente con W.S.
197
proceso de avanzado deterioro debido a la infestación de insectos. El nuevo chaleco toma como
referencia el patronaje, la cromía, el tipo de
Fig 31 - 32. Inicial y final.
punto y la naturaleza del material. En la escena
El levantamiento de imprimación y policromía
“Los abuelos y el nieto” también se sustituye el
era un deterioro muy generalizado. Se consolidó con
chaleco del niño debido al deterioro sufrido por
una resina vinílica de entre el 3-5% según el tipo de
el rozamiento del mecanismo que mueve la figu-
descohesión.
ra. En la escena “Las maravillas del circo” se con-
Las policromías de figuras y otras superficies se
fecciona un chaqueta nueva para uno de los tres
limpian con aspiración y con la disolución de 3 – 5%
payasos ya que la figura carecía de ella. Esta cha-
de Vulpex en White Spirit (Fig.30).
queta se realiza con un fieltro de lana similar a
los fieltros de otras figuras.
Metales: limpieza mixta empleando lana de acero
de bajo gramaje y un disolvente hidrocarburo
Cuero: eliminación de suciedad superficial e hidra-
para desengrasar y eliminar restos de corrosión
tación con un producto específico para la restau-
(Fig.31-32). Protección de estas superficies con
ración del cuero. Intervenciones en los calzados
resina acrílica.
y otros elementos de las figuras.
Tejido: tras una aspiración general de todos las
Papel: limpieza con abrasivos tipo viruta de goma.
prendas, se desmontan sólo aquellas que precisaban una intervención urgente y el mecanismo
interno lo permite. Limpieza de suciedad
Linóleos: limpieza mecánica mediante aspiración
y
seguida de una limpieza química con una prime-
depósitos mediante lavado, realización de con-
ra disolución de agua y amoniaco al 20 %. Una
solidaciones parciales del soporte y montaje pos-
vez reblandecido el estrato de suciedad se insis-
terior (Fig. 33-34).
te con la disolución empleada en el resto de lim-
En la escena “Si las mujeres mandasen” el
piezas. Para la adhesión de levantamientos y la
chaleco del personaje masculino ha sido sustitui-
corrección de deformaciones se inyecta cola
do por otro de nueva confección al presentar un
(Vinavil) con previa humectación de la zona y
posterior aporte de presión.
Vidrio: Los trabajos se centran básicamente en el
desmontaje del cerramiento que protege las
escenas del carromato. Esta operación se realiza
para poder facilitar la sustitución de las piezas
Fig 33 - 34. Inicial y final.
198
rotas y astilladas. El engrudo original (masilla a
base de blanco de España y aceite de linaza)
empleado para sellar el marco metálico se
encuentra muy duro y quebradizo, sustituyéndose por una silicona especial que reúna condiciones mas idóneas.
Una vez concluida la fase de restautración del
autoportante, se procede a intervenir el resto de elementos arquitectónicos anexos. Para la restauración
de las columnas, el rótulo de la atracción, las puertas de acceso y los dos paneles decorativos, se sigue
la misma metodologia anteriormente empleada asi
como procedimientos y materiales.
Conclusión
Esta pieza se ha intentado poner en valor dado el
estado de conservación en el que se encontraba,
pues habia pasado a estar olvidada e incluso infravalorada. Durante el proceso de restauración se ha
observado como el teatro de autómatas iba recobrando su identidad original, y si no total, al menos
en un porcentaje muy elevado. El proceso de restauración del carromato de los Hermanos Valle ha permitido recuperar su colorido y morfología original y
tauradores de textil y vidrio y en especial al personal
del Museu Valenciá dÉtnologia cuya ayuda y experiencia ha sido decisiva para el buen estado de intervención. De igual forma agradecer al alumnado de
la especialidad en Conservación y Restauración en
Bienes Culturales de la Universidad Politécnica de
Valencia que realizó prácticas en esta intervención.
por lo tanto de su valor historico-artístico. De igual
forma, la intervención le a permitido continuar siendo uno de los pocos supervivientes de esta saga de
espectáculos.
Por último, quería agradecer el enorme esfuerzo realizado por todo el equipo de profesionales
involucrado en esta restauración, comenzando por
los mecánicos del carromato, Juan José Femenía y
José Carabajosa, porque gracias a ellos funciona de
nuevo. El haber trabajado conjuntamente sobre la
pieza no fue tarea fácil y se llevo a cabo sin problemas. Agradecer la estrecha colaboración con los res-
Bibliografía
Actas del I Congreso del GEIIC Conservación del Patrimonio:
Evolución y Nuevas Perspectivas,1ª ed. Valencia: Grupo
Español del IIC, 2002. 140 p. ISBN 84 60761452.
Actas del XIV Congreso de Conservación y Restauración de
Bienes Culturales, 1ª ed. Valladolid: Ed. Excmo.
Ayuntamiento de Valladolid, 2002. 498p. ISBN
8495389487.
CALVO, A. (1997): Conservación y Restauración. Materiales,
técnicas y procedimientos. De la A a la Z. .Barcelona.
MOUREY, W. (1992): Procesos de alteración, análisis y conservación de los metales antiguos.
PLENDERLEITH, H. J. (1997): La Conservación de antigüedades
y obras de arte. Versión española de Arturo Diaz Martos,
209 – 310 p.
199
FONS
secció bibliogràfica
M
V
’E
BIBLIOGRÀFICS A LA BIBLIOTECA DEL
USEU ALENCIÀ D TNOLOGIA
Monografías Patrimonio cultural
CAÑADA SOLAZ, Mª CARMEN
PARRA MÁRQUEZ, Mª ISABEL
ZAFRA PERTUSA, LORENZO
BAGUETTO PÉREZ DE LAS BACAS, SERGIO
CALVO FAET, MARIELA
ACÍN FANLO, José Luis
Museo Ángel Orensanz y Artes de Serrablo / José Luis Acín
Fanlo, José Garcés Romeo y Enrique Satué Oliván. - Huesca:
Diputación Provincial, 1989.
144 p.: il., col. y n.
ISBN 84-86978-55-6
BETNO 3119
AGUILAR CRIADO, Encarnación
Cultura popular y folklore en Andalucía: los orígenes de la
antropología / Encarnación Aguilar Criado. - Sevilla:
389 p. - (Publicaciones de la Diputación Provincial de Sevilla.
Sección: Ciencias
Sociales; 4)
ISBN 84-7798-047-0
BETNO 1901
Alaquàs, imatges per al futur: celebrar, compartir, gaudir:
[exposición celebrada del 31 de agosto al 30 de octubre en
el Castillo d’Alaquàs]. - [Alaquàs: Ajuntament, 2005].
[6] p.: il. ; 21x21 cm.
La exposición es una iniciativa del colectivo “Quaderns d’investigació”
BETNO C.29/nº 10
ALMELA Y VIVES, Francisco
Alquerías de la huerta valenciana / por Francisco Almela y
Vives; fotografías de Vidal.
Valencia: Imp. La Semana Gráfica, 1932.
36 p., [32] p. de lám.; 19 cm. - (Monografías de “Valencia
Atracción”. Arte y Turismo)
BETNO N.P. C.02/nº 17
ALMERICH, José Manuel
La terra, l’aigua, l’home: l’horta de València / José Manuel
Almerich, Francesc Jarque.
València: Gltat. Conselleria d’Agricultura, Peixca i
Alimentació, 2002.
224 p.: principalmente il. col.
ISBN 84-482-3307-7
BETNO 4162
200
ALMERICH, José Manuel
Torrent: festa i patrimoni / José Manuel Almerich, Francesc
Jarque. - Torrent: Ajuntament, 2005.
123 p. : il. col. ; 34 cm
ISBN 84-923304-8-1
BETNO 5322
AMADES, Joan
Folklore de Catalunya: cançoner: cançons-refranys-endevinalles / Joan Amades. 3ª ed. - Barcelona: Selecta, 1982.
1396 p. - (Biblioteca perenne; 15)
ISBN 84-298-0452-8
BETNO 2156
AMBROSETTI, Juan B.
Supersticiones y leyendas / Juan B. Ambrosetti. - Buenos
Aires: Siglo Veinte, 1976.
141 p.
BETNO 1447
AMEZCUA, Manuel
Crónicas de cordel: historia y cultura popular en Jaén /
Manuel Amezcua; prólogo de Salvador Rodríguez Becerra. Jaén: Diputación Provincial, 1997.
508 p.: il. - (Colección Investigación)
ISBN 84-89560-19-6
BETNO 3216
La antropología en México: panorama histórico, v. 4. Las
cuestiones medulares (etnología y antropología social) /
Coordinador general Carlos García Mora; coord. Martín
Villalobos Salgado...[et al.]. - México: Instituto Nacional de
Antropología e Historia, 1988.
804 p. - (Colección Biblioteca del INAH)
ISBN 968-6038-72-8
BETNO 2171/04
Antropología y etnología. 2 / coordinado por Joan Prat i
Caros; edición de Román Reyes. - Madrid: Editorial
Complutense, 1992.
180 p. - (Las Ciencias Sociales en España: Historia inmediata,
crítica y perspectivas)
ISBN 84-7491-415-9
BETNO 2835
Antropología y patrimonio: investigación, documentación e
intervención / [Autores, Juan Agudo Torrico...et al.]. [Granada]: Junta de Andalucía, Consejería de Cultura:
Comares, 2003.
184 p.: il. ; 24 cm. - (Cuadernos técnicos; 7)
ISBN 84-8266-369-0
BETNO OR 001/07
ARAZO, María Ángeles
Borbotó, Massarrojos / María Ángeles Arazo, Francesc
Jarque. - Valencia: Ajuntament,
[1999].
85 p.: il. col.; 34 cm.
ISBN 84-95171-30-9
BETNO 4470
Campanar / Mª Angeles Arazo, Francesc Jarque. - València:
Ajuntament, [1998].
95 p.: il. col.; 34 cm
ISBN 84-89747-45-8
BETNO 4471
Pinedo y su gente / Mª Angeles Arazo, Francesc Jarque. València: Ajuntament, [1996]
71 p.: il. col.; 34 cm.
ISBN 84-88639-92-9
BETNO 4469
El Rincón de Ademuz / Mª Ángeles Arazo y Francesc Jarque.
- València: Diputació Provincial, [1998].
91 p.: il. col.; 29 cm
ISBN 84-7795-149-7
BETNO 3500
Valencia y su provincia / María Angeles Arazo; fotos de
Francesc Jarque. - Valencia:
116 p.: il.
ISBN 84-505-1958-6
BETNO 3106
Archiduque Luis Salvador
Costumbres de los mallorquines: artesanía y folklore /
Archiduque Luis Salvador; prólogo de Joan Bestard. Barcelona: José J. de Olañeta, Ed., 1981.
222 p.: il. + 12 h. de lám. - (Arxiu de tradicions populars; 12).
Reprod. facs. de la ed. de: Palma de Mallorca: Imprenta
Mossén Alcover, 1955
BETNO 0854
ARDID GUMIEL, Miguel
Cuaderno de la Sierra / Miguel Ardid Gumiel. - Madrid:
Comunidad de Madrid.
Patronato Madrileño de Áreas de Montaña, 1995.
292 p.: il
ISBN 84-451-1070-5
BETNO 2974
Arxiu del Regne de València: catálogo de mapas, planos y
dibujos. Vol. IV
[Recurso electrónico]. - València: Generalitat, 2000.
1 disco (CD-ROM)
BETNO RE 0082
ÁVILA GRANADOS, Jesús
Rutas de España / Jesús Ávila Granados. - Barcelona: Planeta,
[2006].
8 v.: il. col.; 32 cm + 9 DVD
Contiene: v. 1. El Camino de Santiago - v. 2. La Vía de la Plata
- v. 3. La ruta del castellano - v. 4. La ruta del Quijote - v. 5.
El camino del Cid - v. 6. Al Andalus
v. 7. La Vía Augusta - v. 8. La España insular
DL B 47673-2006
BETNO OR 332/01-08
Ayudas a la investigación [1984-1985]: volumen II: arte,
arqueología, etnología / Miguel Bernall Ripio...[et al.]. Alicante: Instituto de Estudios “Juan Gil-Albert”:
276 p.: il., map., plan.
ISBN 84-7784-014-8
BETNO 1779
Balgarska Ethnografija = Etnografia Bulgara. - Sofia
(Bulgaria): Academia Bulgara
de las Ciencias, 1980-1983.
2 v. (376, 330 p.) : il
Ed. Bulgara en alfabeto cirílico
BETNO 0906/01
BETNO 0906/02
BALLART HERNÁNDEZ, Josep
Gestión del patrimonio cultural / Josep Ballart Hernández y
Jordi Juan i Tresserras.
Barcelona: Ariel, 2001.
240 p. - (Ariel Patrimonio)
Bibliografía: p. 225-235
ISBN 84-344-6643-0
BETNO 3826
BAS LÓPEZ, Begoña
As construcións populares: un tema de etnografía en Galicia
/ Begoña Bas. - 2ª ed.
A Coruña: Edicios do Castro, 2002.
272 p.: il. ; 24 cm. - (Cuadernos do Seminario de Sargadelos;
44).
ISBN 84-7492-173-2
BETNO 4137
201
BELTRÁN MARTÍNEZ, Antonio
La vida de los pastores de Ejea, según datos de Félix Sumelzo
/ Antonio Beltrán Martínez. - Zaragoza: Institución Fernando
el Católico, 1989.
144 p.: il. - (Cuadernos de Etnografía de Aragón; 1)
ISBN 84-7820-041-X
BETNO 2115/01
BELTRÁN MARTÍNEZ, Antonio
Introducción al folklore aragonés: vol. II: cantos y bailes /
Antonio Beltrán Martínez.
Zaragoza: Guara editorial, 1980.
270 p. - (Colección básica aragonesa; 22-23)
ISBN 84-85303-33-4
BETNO 2688
BONTE, Pierre
De la etnología a la antropología: sobre el enfoque crítico en las
ciencias humanas / Pierre Bonte. - Barcelona: Anagrama, 1975.
74 p. - (Cuadernos Anagrama. Serie: Sociología y
Antropología;107)
ISBN 84-339-0707-7
BETNO 1006
BONTE, Pierre
Diccionario de etnología y antropología / Pierre Bonte,
Michel Izard... [et al.]; traducción de Mar Llinares García. Torrejón de Ardoz [Madrid]: Akal, 1996.
758 p.; 25 cm. - (Akal. Diccionarios; 13).
ISBN 84-460-0451-8
BETNO OR 132/B
BETNO OR 132/C
BETNO OR 132/D
BORDENAVE, Jean
L’eglise romane de Saint Sernin de Cupservier: traditions et
coutumes populaires en Montagne Noire / par Jean
Bordenave, Jean-Louis Bonnet, Michel Vialelle... [et al.].
p. 57-66: il.
Extrait du Bulletin de la Société d’Etudes Scientifiques de
l’Aude – T. LXXIX. 1979.
BETNO C.04/nº 28
BORDENAVE, Jean
Prospection archeologique a Montaillou recherches sur le folklore de la mort / Jean Bordenave; Michel Vialelle; Jean
Benoit. - Albi: Presses Midi-Pyrénées, [s.a.].
[4 p.]: il.
Tiré á part de la revue “Les Cahiers Tarnais”.
BETNO C.04/nº 26
BOUZA-BREY TRILLO, Fermín
Etnografía y folklore de Galicia / Fermín Bouza-Brey Trillo;
edición a cargo de José Luis Bouza Álvarez; prólogo de Julio
Caro Baroja. - Vigo: Xerais de Galicia, 1982.
2 v. (315, 298 p.): il. - (Extramuros; 6 y 7).
ISBN 84-7507-064-7
BETNO 0822/01
BETNO 0822/02
202
BRANDES, Stanley
Metáforas de la masculinidad: sexo y estatus en el folklore
andaluz / Stanley Brandes.
Madrid: Taurus Ediciones, 1991.
268 p. - (Taurus Humanidades. Ciencias Sociales; 329).
Bibliografía e índice p. 249-267
ISBN 84-306-0205-4
BETNO 2208
BUENO, Gustavo
Etnología y utopía: respuesta a la pregunta: ¿qué es la etnología? / Gustavo Bueno.
Madrid: Ediciones Júcar, 1987.
236 p. - (Júcar Universidad. Serie Antropología; 13)
ISBN 84-334-7013-2
BETNO 0018
BURGOS, Antonio
Folklore de las Cofradías de Sevilla: acercamiento a una tradición popular / Antonio Burgos. - 3ª ed. - Sevilla:
Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 1982.
152 p.: il. + 10 p. de fot. - (Colección de bolsillo; 6)
ISBN 84-600-5611-2
BETNO 0825
CALVO CALVO, Luis
El “Arxiu d’etnografia i folklore de Catalunya” y la antropología catalana / Luis Calvo Calvo. - Barcelona: Consejo
Superior de Investigaciones Científicas, 1991.
302 p.: il.
Bibliografía p. 251-273
ISBN 84-00-07145-X
BETNO 2502
CALVO CALVO, Luis
Catàleg de materials etnogràfics de l’Arxiu d’Etnografia i
Folklore de Catalunya / Lluís Calvo i Calvo. - Barcelona :
Consell Superior d’Investigacions Científiques, 1990.
262 p.: il. + 14 h. lám.
ISBN 84-00-07090-9
BETNO 2515
CALVO CALVO, Luis
Catàleg de materials gràfics de l’Arxiu d’Etnografia i
Folklore de Catalunya / Lluís Calvo i Calvo. - Barcelona:
Consell Superior d’Investigacions Científiques, Institució
Milà i Fontanals: Generalitat de Catalunya, Centre de
Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana,
1994.
XII, 489 p.: il.; 27 cm
ISBN 84-00-07424-6
BETNO 4881
CAMPILLO GARRIGÓS, Rosa
La gestión y el gestor del Patrimonio Cultural / Rosa Campillo
Garrigós; presentación de Juan Velarde Fuertes; prólogo de
Rosa Garcerán Piqueras. Murcia: KR, 1998.
328 p. - (Historia y patrimonio)
ISBN 84-88551-38-X
BETNO 3022
CAMPOS GONZÁLEZ, Carlos
El castillo de Benisanó / autores, Carlos Campos González,
Mariví Herrero García,
Ángel Alonso Estrems; fotos, Gonzalo. - [Benisanó]:
Ayuntamiento, [1998].
63 p.: il. col. y n. ; 30 cm
ISBN 84-923484-0-2
BETNO 5634
Cançons de Cocentaina: I: recopilades l’any 1923 / per Just
Sansalvador i Cortés.
Cocentaina: Centre d’Estudis Contestans: Institut de Cultura
“Juan Gil-Albert”, [1998].
216 p.: il.; 28 cm.
BETNO 3202
CAPITANIO, Mariantonia
Chiodi e ferri da cavallo nel folklore europeo: notizie edite ed
inedite / Maiantonia Capitanio. - Firenze: Stamperia
Editoriale Parenti, [1981].
235-245 p.: il.
Separata de: Archivio per l’Antropologia e la Etnologia, Vol.
CXI (1981).
BETNO C.07/nº 30
CASAS GASPAR, Enrique
Folklore campesino español: ritos agrarios / Enrique Casas
Gaspar. - Madrid: Escelicer,
1950.
310 p.: il.
BETNO 1591
Castelló de Rugat : memòria d’un poble / Mª del Carmen
Agulló Díaz … [et al.]; coord.
Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida. - Ontinyent: Caixa
d’Estalvis. Obra social, 1999.
252 p.: il., col. y n.
ISBN 84-95102-10-2
BETNO 3631
CEA GUTIÉRREZ, Antonio
Fuentes etnográficas en la novela picaresca española I: los
“Lazarillos” / Antonio Cea Gutiérrez y Joaquín Álvarez
Barrientos; prólogo de Julio Caro Baroja. - Madrid:
Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1984.
164 p., [2] h. de lám.: il. - (Biblioteca de Dialectología y
Tradiciones populares; 17)
ISBN 84-00-05753-8
BETNO 1033
CENTENO ROLDÁN, Plácido
Turégano y su castillo en la Iglesia de San Miguel: estudio crítico de su historia y arquitectura / por Plácido Centeno
Roldán; prólogo, Ángel Dotor y Municio. – 2ª ed.
Segovia: [s.n., 1974].
200 p., [32] p. de fot.: il.; 25 cm. - (Publicaciones históricas
de la Diputación Provincial
de Segovia, 6)
BETNO 5262
Centre d’Estudis Contestans, 1971-2001: història i memòria
gràfica / A cura i coordinació de Pere Ferrer i Marset, autors
dels textos, Mª Desamparados Soler Moltó... [et al.]. Cocentaina: Centre d’Estudis Contestans, [2002].
279 p.: il. col. y n.
BETNO 3103
La Cepeda: tierra de los Amacos / Amando Álvarez Cabeza,
Tomás Álvarez Dominguez (ed.), Máximo Álvarez
Rodríguez... [et al.]. - Madrid: Endimion, [2000].
191 p. - (Ensayo; 132)
ISBN 84-7731-357-1
BETNO 3475
Certamen Nacional sobre Artes y Tradiciones Populares
(6º. 1988. [Madrid])
Premios del Certamen Nacional de Fotografía sobre Artes y
Tradiciones Populares 1988
Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de
Cooperación Cultural, 1989.
144 p.: il. col. y n.
ISBN 84-7483-530-5
BETNO 2131
CIOMPI, Valeria
La gestión cultural del patrimonio cinematográfico / Valeria
Ciompi. - Valencia:
Generalitat Valenciana, 1997.
p. 23-38
Separata de la Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics; nº
20
BETNO C.10/nº 31
COCCHIARA, Giuseppe
Preistoria e folklore / Giuseppe Cocchiara; introduzione di
Antonino Buttitta.
Palermo: Sellerio editore, 1978.
120 p. - (Prisma; 16)
BETNO 2257
COLBERT, François
Marketing de las artes y la cultura / François Colbert y
Manuel Cuadrado; con la colaboración de Jacques Natel...
[et al.]. - 2ª ed. - Barcelona: Ariel, 2007.
284 p. ; 24 cm. - (Ariel Patrimonio)
BETNO 5483
COLIGNON, Alain
Dictionnaire des saints et des cultes populaires de Wallonie:
histoire et folklore / A. Colignon. - Liège: Éditions du Musée
de la Vie Wallonne, 2003.
621 p.: il. ; 24 cm
ISBN 2-930186-03-8
BETNO OR 266
203
Coloquio de Etnografia da Regiâo Salonia (1º. 1987.
Sintra)
Etnografia da Regiâo Saloia: a terra e o homen [I Coloquio
de Etnografia da Regiâo Saloia. Sintra, 4 a 6 de junho de
1987] / Instituto de Sintra. - Sintra (Portugal):
Instituto de Sintra, 1993.
362 p.: il. + 24 h. de lám.
ISBN 972-9056-06-4
BETNO 1862
Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (1er. 1996. Aielo de
Malferit)
Actes del primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida: Aielo
de Malferit, 1996 / a cura de Josep Talens i Emili Casanova.
- València: Diputació Provincial: Institut d’Estudis de la Vall
d’Albaida, 1997.
XVI, 966 p.: il.; 24 cm
ISBN 84-600-9429-4
BETNO 4447
Coloquio de Etnografía Marítima (1984. [Santiago de
Compostela])
Coloquio de etnografía marítima: [actas] Museo do Pobo
Galego en setembro de 1984.
[Santiago de Compostela]: Consellería de Pesca. Xunta de
Galicia: Museo do Pobo Galego, 1988.
276 p.: il.
ISBN 84-505-7487-0
BETNO 1631
Congrès d’Estudis del Vinalopó (2on. 2001. Monòver)
El patrimoni històric comarcal: II Congrès d’Estudis del
Vinalopó: [actas] / coord., Tomàs Pérez Medina. - Petrer:
Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, 2005.
368 p.: il. ; 24 cm
ISBN 84-609-6177-X
BETNO 4893
Coloquio Paul Kirchhoff (1º. 1986. México)
La Etnología: temas y tendencias: I Coloquio Paul Kirchhoff,
del 21 al 25 de abril, 1986) / Auspiciado por el Instituto de
Investigaciones Antropológicas y Coordinación de
Humanidades - UNAM. - México: Instituto de Investigaciones
Antropológicas, UNAM, 1988.
362 p.: il. - (Serie Antropológica; 96).
ISBN 968-36-0503-6
BETNO 1810
Coloquio Paul Kirchhoff (2º. 1989. México)
La etnografía de Mesoamérica Meridional y el área
Circuncaribe: II coloquio Paul Kirchhoff (Ciudad Universitaria,
México, 13-17 de noviembre de 1989) / coordinado por
Andrés Medina. - México: Instituto de Investigaciones
Antropológicas, UNAM,
1996.
446 p.: il.
ISBN 968-36-4847-9
BETNO 2977
Congrès el Nostre Patrimoni Cultural (7è. 2006. Palma de
Mallorca)
Actes del VIIè Congrès el Nostre Patrimoni Cultural: arquitectura i enginyeria popular a Mallorca / [edició a cura de G.
Rosselló Bordoy, sota la coordinació d’Antoni Lozano Ruiz i
Maria Magdalena Riera Frau]. - Palma de Mallorca: Societat
Arqueològica Lul·liana, 2006.
338 p.: il. ; 24 cm
ISBN 84-96376-87-7
BETNO 5521
Congrés de Cultura Catalana (1977. País Valencià)
La cultura popular al País Valencià: problemes específics i
problemes en el marc dels Països Catalans / Secretariat de
l’ensenyament de l’idioma. Valencia: Eliseu Climent, 1977.
40 p.(2 vol. duplicados)
ISBN 84-85211-37-5
BETNO C.01/nº 15 y nº18
204
Congreso de Aragón de Etnología y Antropología (1º.
1979. Tarazona, Borja, Veruela y Trasmoz)
I Congreso de Aragón de Etnología y Antropología:
(Tarazona, Borja, Veruela y Trasmoz, 6,7 y 8 de septiembre de
1979). - Zaragoza: Diputación Provincial: Institución
“Fernando el Católico” (CSIC), 1981.
272 p.: il.
ISBN 84-00-04802-4
BETNO 1243
Congreso de Etnología y Folklore en Castilla y León (1º.
Soria)
Etnología y folklore en Castilla y León / coordinado por Luis
Díaz Viana.
[Salamanca]: Junta de Castilla y León. Consejería de
Educación y Cultura, 1986.
502 p.: il. - (Estudios de etnología y folklore; 2).
ISBN 84-505-4374-6
BETNO 1656
Congreso del Grupo Español del IIC (2º. 2005. Barcelona)
Investigación en conservación y restauración: II congreso del
Grupo Español del IIC:
[Barcelona, 9,10 y 11 de noviembre de 2005]. - Barcelona:
Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2005.
507 p. : il. col. y n.; 30 cm
ISBN 84-8043-154-7
BETNO 5321
Congreso Mundial Vasco (II. 1987. Vitoria)
Antropología Cultural = Antropologia Kulturala / Gobierno
Vasco, Sociedad de Estudios Vascos. - San Sebastian: EuskoIkaskuntza, 1988.
319 p.: il., map. - (Cuadernos de sección. AntropologíaEtnografía; 6)
Ponencias y comunicaciones presentadas en materia de
antropología cultural, en el Congreso de Antropología, celebrado en Vitoria-Gasteiz entre los días 21 y 25 de septiembre de 1987, en el marco del II Congreso Mundial Vasco
BETNO 1814
Congreso Ncal. de Artes y Costumbres Populares (3º. 1975.
Palma de Mallorca)
Etnología y tradiciones populares: (Congreso de Palma de
Mallorca): [III Congreso Nacional de Artes y Costumbres
Populares, 16-19 de enero 1975] / [convocado por la
Institución Fernando el Católico]. - Zaragoza: Institución
“Fernando el Católico”,
(CSIC): Diputación Provincial, 1977.
718 p.: il.; 25 cm
ISBN 84-00-03747-2
BETNO 2660/03
Congreso Nacional de Artes y Costumbres Populares (4º.
1983. Zaragoza-Calatayud)
Etnología y tradiciones populares: Congreso de ZaragozaCalatayud [IV Congreso Nacional de Artes y Costumbres
Populares, Zaragoza-Calatayud, 21-24 de abril de 1983] /
[convocado por la Institución Fernando el Católico]. Zaragoza: Institución Fernando el Católico: Diputación
Provincial, 1987.
v. <2>: il.; 24 cm. - t. 2. Comunicaciones.
ISBN 84-00-06782-7
BETNO 2660/02
La construcción del territorio valenciano. Patrimonio e historia de la ingeniería civil / Coordinación y textos, Marc
Ferri. - [Valencia]: Colegio de Ingenieros, Caminos, Canales y
Puertos, [2003].
247 p.: il. col.; 30 cm.
Catálogo editado con motivo de la exposición del mísmo
título, celebrada en Valencia
(septiembre-octubre 2003)
DL V 3549-2003. - ISBN 84-380-0251-X
BETNO 5325
CORBÍN FERRER, Juan Luis
Las barriadas de las calles de Sagunto y Alboraya / Juan-Luis
Corbín Ferrer.
Valencia: Caja de Ahorros de Valencia, 1986.
268 p.: il. ; 24 cm
Premio “Navarro Reverter” de la Caja de Ahorros de Valencia
en los CIII Juegos Florales de 1986.
ISBN 84-505-4562-5
BETNO 4731
Del Miguelete a Santa Catalina: Plaza de la Reina y Barri
d’Argenters / Juan-Luis Corbín Ferrer; prólogo de J. Mª Cruz
Román. - Valencia: Federico Domenech, 1988.
205 p., [1] h. pleg. plan.: il. ; 24 cm
ISBN 84-85402-51-0
BETNO 4730
Historia y anécdotas del Barrio del Carmen / Juan-Luis Corbín
Ferrer. - 2ª ed.
Valencia: Federico Domenech, 1990.
258 p.: il.
Bibliografía e índice p. 251-257. - Premio “Navarro Reverter”
de la Caja de Ahorros de Valencia en los Juegos Florales de
1979.
ISBN 84-85402-63-4
BETNO 3042
CORRAIN, Cleto
Spunti di etnografia religiosa in una raccolta di medaglie /
Cleto Corrain. - Padova:
Istituto di Antropologia dell’Universtà, 1975.
128 p.: il.
BETNO 2039
Costumbres y folklore de Cuatretonda (Valencia): estudio
etnológico por el “Grup de Danses Populars de
Quatretonda” / dirigido por Violeta Montoliu. - Valencia:
Grup de Danses Populars de Cuatretonda, 1987.
342 p.: il.
ISBN 84-404-1186-3
BETNO 1471
CUISENIER, Jean
Etnología de Europa / Jean Cuisenier. - Albolote (Granada):
Comares, [2000].
XI, 150 p.; 21 cm. - (Cultura y sociedad)
Tít. orig.: Ethnologie de l’Europe
ISBN 84-8444-222-5
BETNO 4676
Culturas y drogas: [exposición] Madrid, Museo Nacional de
Etnología del 28 de mayo al 30 de septiembre de 1987 /
Domingo Comas Arnáu...[et al.]. - Madrid: Ministerio de
Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos, 1987.
60 p.: il. col. y n.
ISBN 84-505-5797-6
BETNO 1593
DELMAS, Jean
Les sociétés savantes ou service de la dialectologie et du folklore / par Jean Delmas.
Paris: Bibliothèque Nationale, 1976.
p. 117-138
Estrait de: Actes du 100e Congrès National des Sociétés
Savantes (Paris 1975).
Colloque interdisciplinaire sur les sociétés savantes.
BETNO C.05/nº 04
Descubra España: pueblo a pueblo por las rutas más bellas /
[dirección, Javier de Juan y Peñalosa, Sacramento Nieto]. [Madrid]: Club Internacional del Libro, 2006.
33 v.: il. col. ; 30 cm
Contiene: t. 1-2. Cantabria - t. 3-4. Andalucía - t. 5.
Andalucía III, Ceuta, Melilla
t. 6-7. Asturias - t. 8-9. Comunidad Valenciana - t. 10-11.
Galicia - t. 12. Islas Baleares - t. 13-14. Castilla y León - t. 15.
La Rioja - t. 16-17. Castilla-La Mancha
t. 18. Islas Canarias - t. 19-20. Estremadura - t. 21. Navarra
- t. 22-23. País Vasco
t. 24-25-26. Cataluña - t. 27. Murcia - t. 28-29. Aragón - t.
30-31. Madrid - t. 32.
205
Camino de Santiago - t. 33. Alojamientos singulares
ISBN 84-407-1487-4
BETNO OR 340/01-33
DIBIE, Pascal
Etnología de la alcoba: el dormitorio y la gran aventura del
reposo de los hombres / Pascal Dibie. - Barcelona: Editorial
Gedisa, 1989.
228 p.- (Hombre y sociedad. Cla·De·Ma: Etnografía)
ISBN 84-7432-369-X
BETNO 1760
Directorio de Instituciones y Organismos relacionados con
la Etnografía / Dirección General de Bellas Artes y Archivos.
- Madrid: Ministerio de Cultura, 1992.
348 p.
BETNO OR 139
DITTMER, Kunz
Etnología general: formas y evolución de la cultura / Kunz
Dittmer. - México: Fondo de Cultura Económica, 1975.
344 p.: il. + 12 h. de lám. - (Sección de Obras de
Antropología)
Bibliografía p. 295-311.
BETNO 0057
DOMINGO COMECHE, Dolores
Alcublas: aproximación a su historia / Dolores Domingo
Comeche. - Alcublas (Valencia): Ayuntamiento, [1999].
312 p.: il. col. y n.
ISBN 84-930717-1-4
BETNO 2399
DUNDES, Alan
Interpreting folklore / Alan Dundes. - Bloomington: Indiana
University Press, 1980.
XIV, 304 p.
ISBN 0-253-14307-1
BETNO 0918
Edición crítica de la información promovida por la Sección
de Ciencias Morales y Políticas del Ateneo de Madrid,
en el campo de las costumbres populares en los tres
hechos más característicos de la vida, nacimiento,
matrimonio y muerte (1901-1902) / edición a cargo de
Antonio Limón Delgado y Eulalia Castellote Herrero. Madrid:
Ministerio de Cultura. Dirección Gnral. de Bellas Artes y
Archivos, 1990.
2 v. (pag. var.) : il., map.
Precede al tít.: Museo del Pueblo Español, Asociación de
Amigos del Museo del Pueblo Español. - Tít. de la cub.: El
ciclo vital en España: (encuesta del Ateneo de Madrid,
1901-1902)
Contiene: t1 v1. Nacimiento: concepción, gestación, alumbramiento. t1 v2. Nacimiento: Alumbramiento, bautizo, hijos
ilegítimos
ISBN 84-7483-664-6
BETNO 2133/01
BETNO 2133/02
206
ELÍAS PASTOR, Luis Vicente
La elaboración tradicional del vino en La Rioja / Luis Vicente
Elias; dib. de Jesús López Araquistain. - Madrid: Unión
Editorial, 1982.
92 p.: il.
ISBN 84-7209-137-6
BETNO 2689
ELÍAS PASTOR, Luis Vicente
Apuntes de etnografía riojana / Luis Vicente Elías Pastor; con
la colaboración de José Luis Gil Valgañon. - Madrid: Unión
Editorial, 1983.
145 p.
Contiene: La labor etnográfica, 1980-83. Los despoblados
riojanos. El medio físico en la tradición religiosa de la Rioja
ISBN 84-7209-161-9
BETNO 1899
Encuentro nacional de arqueología industrial (1º. 1999.
Monterrey, N.L.)
La cultura industrial mexicana: Primer encuentro nacional de
arqueología industrial (Monterrey, NL, 3, 4 y 5 de junio de
1999): Memoria / Sergio Niccolai, Humberto Morales Moreno
(coord.). - Puebla: Benemérita Universidad Autónoma de
Puebla; México: UNAP. Facultad de Filosofía y Letras: Comité
mexicano para la conservación del Patrimonio Industrial, 2003.
462 p.: il.; 23 cm.
ISBN 968-863-635-5
BETNO 5360
Encuentros Internacionales Sobre Cultura Tradicional (1º.
1984. Portugalete)
Kultura herrikoiari buruzco: nazioarteko topaketak =
Encuentros internacionales: cultura tradicional (Portugalete,
27,28 y 30 de julio 1984) / Sociedad Elai-Alai.
Vitoria-Gasteiz: Servicio Central de Publicaciones del
Gobierno Vasco, 1985.
185 p.: il. col. y n. + 10 h. de fot.
Textos en castellano y euskera
ISBN 84-7542-156-3
BETNO 1453/01
Énguera y La Canal [Recurso electrónico]: música tradicional
valenciana. - Madrid: Tecnosaga, [2004].
1 disco audio (CD-ROM): son. + 1 folleto (23 p.). - (La tradición musical en España; 34). Intérpretes: Colla Brials. - El
folleto contiene explicaciones sobre la Colla Brials, Énguera y
La Canal, el repertorio (seguidillas, fandangos...), los instrumentos y acompañamiento musical
DL M 39760-2004
BETNO RE 0031
Espai Despuig (1er. 2004. Tortosa)
L’ús i l’abús del patrimoni en els territoris de parla catalana: I
Espai Despuig,
12 de novembre de 2004, Tortosa. - [Tarragona]: Institut
Ramon Muntaner, 2005.
69 p.: il. col.; 21 cm
BETNO 5279
Etnografía del habla: textos fundacionales / compiladora,
Lucía A. Golluscio; colaboradoras, Corina Courtis...[et al.]. Buenos Aires: Universitaria de Buenos Aires, 2002.
192 p.; 23 cm. - (Temas lingüística)
ISBN 950-23-1232BETNO 4165
Etnolog: glasnik Slovenska Etnografskega Muzeja = Bulletin of
the Slovene Ethnographic Museum. - Ljubljana (Slovenia):
Slovenski Etnografski Muzej, 1998.
558 p.: il. col. y n.; 24 cm
N. 8 (59). - Textos en esloveno e inglés.
BETNO 4732
Etnología de Andalucía Oriental I: parentesco, agricultura y
pesca / edición de Danielle Provansal y Pedro Molina; prólogo de Marie-Elisabeth Handman. - Barcelona:
Anthropos; Almeria: Diputacón. Instituto de Estudios
Almerienses, 1991
430 p.: il. - (Autores, textos y temas: Antropología; 23).
ISBN 84-7658-281-1
BETNO 0280/23
Etnología de las Comunidades Autónomas / coordinado por
Matilde Fernández Montes. - Madrid: Consejo superior de
Investigaciones Científicas: Doce Calles, 1996
640 p.: il.
ISBN 84-87111-54-8
BETNO 2841
FELIU FRANCH, Joan
Conservar el devenir: en torno al patrimonio cultural valenciano / Joan Feliu Franch.
Castellón de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I,
[2002]
152 p.: il.; 24 cm. - (Universitas; 10)
ISBN 84-8021-401-5
BETNO 4186
FERNÁNDEZ DE ARRATIA, Fernando
Itinerario jacobeo / Fernando Fernández de Arratia. Reedición. - [Pamplona]:
Gobierno de Navarra, [1990].
31 p. + [2] h. de lám.: il. ; 22x11 cm. - (Navarra. Temas de
cultura popular, 99)
DL NA 77-1990. - ISBN 84-235-0375-5
BETNO C.26/nº 07
Festival internacional de folklore: mesa de debate anual,
Burgas rio de Cultura Búlgara.
Museo Regional de Bourgas, 2002.
150 p., [2] p. de fot.
Textos en búlgaro, índice y sumarios en inglés
BETNO 4125
Fiestas, museos y monumentos. - [València]: Conselleria de
Cultura, Educació i Esport, 2006-.
2 v.: il. ; 21 cm
DL M 32957-2006. - ISBN 84-482-4414-1
BETNO 5478/01-02
FLORO, Lázaro
Descripción é historia del Miguelete y sus campanas / Lázaro
Floro. - [ed. facs.].
Valencia: Librerías “París-Valencia”, [1990].
62 p.: il. ; 22 cm. - (Colección biblioteca valenciana)
Reprod. facs. de la ed. de: Valencia: Establecimiento tipográfico de Manuel Pau, 1909.
DL V 1464-1990
BETNO C.27/nº 12
FLORO, Lázaro
Descripción e historia del Miguelete y sus campanas / por
Lázaro Floro. - Valencia:
Establecimiento tipográfico de Manuel Pau, 1909.
62 p.: il.; 18 cm
El folklore español / edición de José Manuel Gomez-Tabanera;
Julio Caro Baroja ...[et al.]. - Madrid: Instituto Español de
Antropología Aplicada, 1968.
XII, 455 p.: il. + 80 p. lám.
BETNO 0754
Folklore in the modern world / edición de Richard M.
Dorson. - The Hague: Mouton Publishers, 1978.
XI, 364 p. - (World Anthropology)
ISBN 90-279-7740-2
BETNO 1259
Folklore y costumbres de España. / bajo la dirección de
Francisco Carreras y Candi.
Madrid: Ediciones Merino, 1988.
3 v.: il.
Contiene: T. I.: Historia del folklore / Joaquín Mª de
Navascués. Mitología Ibérica / Constantino Cabal. Labranza /
Telesforo de Aranzadi. El toreo español / Lorenzo OrtizCañavete. T. II.: La canción tradicional española / Eduardo M.
Torner. El baile y la danza / Aurelio Capmany. Vidrio / Luis
Pérez-Bueno. Folklore infantil / Valerio Serra Boldú. T. III.:
Gente de mar / por Gervasio de Artiñano. La vivienda popular en España / Leopoldo Torres Balbás. Costumbres religiosas / Valerio Serra Boldú.
ISBN 84-86912-01-6 (t. I.)
Reprod. facs. de la ed. de: Barcelona: Casa Editorial Alberto
Martín, 1943, 1944 y
1946 [respectivamente].
BETNO 1068/01-/02-/03
FORDE, C. Daryll
Hábitat, economía y sociedad (Introducción geográfica a la
etnología) / C. Daryll Forde.
Barcelona: Ediciones Oikos-Tau, 1966.
521 p.: il.
(Libros Tau. Ciencia y Cultura)
BETNO 0455
207
FORDE, C. Daryll
Introducción a la etnología / C. Daryll Forde. - 2ª ed. Barcelona: Oikos-Tau, 1995.
528 p.: il. - (Colección Oikos Textos; 5)
ISBN 84-281-0848-X
BETNO 2750
Formas de cultura y vida tradicional de los pastores y
vaqueros en la región de Cantabria / dibujos de Alfonso
de la Lastra Villa ; textos de Julio Caro Baroja ...[et al.].
Santander: Universidad de Cantabria, 1987.
106 p.: il.
ISBN 84-600-5119-6
BETNO 2116
FRASQUET FAUS, Eduard
Aproximació a la història de Benirredrà / Eduard Frasquet
Faus, Jordi Gil Montagud. Benirredà: Ajuntament de
Benirredrà, [2006].
400 p.: il. col. ; 31 cm.
DL V 5221-2006. - ISBN 84-606-4116-3
BETNO 5783
FRAZER, James George
El folklore en el Antiguo Testamento / James George Frazer.
- Madrid: F.C.E., 1981.
648 p. - (Sección de Obras de Antropología)
ISBN 84-375-0196-2
BETNO 0024
GAIGNEBET, Claude
El folklore obsceno de los niños / Claude Gaignebet. Barcelona: Alta Fulla, 1986.
250 p.: il. - (Arte del zahorí; 3)
ISBN 84-86556-12-0
BETNO 1608
Galicia: antropología: [T. XXIX: historia de la antropología.
Patrimonio etnográfico] / edición de Francisco. Rodríguez
Iglesias; [autores del T. XXIX, Xosé Manuel González
Reboredo…et al.]. - A Coruña: Hércules de Ediciones, [1997].
495 p.: il. col.; 32 cm
Texto en castellano y gallego. - Bibliografía p. 483-495.
ISBN 84-89468-68-0
BETNO 2931/07
Ganadería y pastoreo en Vasconia / [dirección de José M. de
Barandiaran y Ander Manterola]. - Bilbao: Eusko Jaurlaritza Gobierno Vasco, Instituto Labayru, 2000.
1020 p.: il. ; 30 cm. - (Atlas Etnográfico de Vasconia; Tomo
11)
ISBN 84-89816-71-9
BETNO 2527/02
BETNO 2527/02-Dup.
GARCÍA FRASQUET, Gabriel
La tradició musical a Rafelcofer: teatre líric, cant litúrgic, folklore i bandes de música / Gabriel García Frasquet. Rafelcofer (La Safor): Societat Unió Musical “Santa Cecília”,
208
1999.
79 p.: il. y mús.
ISBN 84-87593-43-7
BETNO 3654
GARCÍA GARCÍA, Teodoro
Fresno de Cantespino / Teodoro García García. - [S.l.: s.n.,
1980].
130 p. [44] p. de fot. col. y n. ; 25 cm
En la cub.: Síntesis histórica de una villa segoviana
BETNO 5261
GENNEP, Arnold van
Manuel de folklore français contemporain, t. I, v. 1: naissance, baptême, fiançailles / Arnold Van Gennep. - Paris: Éditions A. & J. Picard, 1982.
XIII, 376 p.: il. + 6 h. fig. y 7 map. - (Grands manuels Picard)
Reimpresión de la edición original de 1943
ISBN 2-7084-0066-5
BETNO 0980
GENNEP, Arnold van
Textes inédits sur le folklore français contemporain / Arnold
van Gennep; présentés et anotes par Nicole Belmont. - Paris:
G.-P. Maisonneuve & Larose, 1975.
144 p. - (Archives d’Ethnologie Française; 4)
ISBN 2-7068-0596-X
BETNO 0148/02
GIOBELLINA BRUMANA, Fernando
Soñando con los dogon: en los orígenes de la etnología francesa / Fernando Giobellina Brumana. - Madrid: Consejo
394 p.: il.; 21 cm. - (Estudios sobre la ciencia; 35)
ISBN 84-00-08312-1
BETNO 5127
GONZÁLEZ ALCANTUD, José Antonio
Canteros y caciques en la lucha por el marmol. Macael :
etnología e historia oral / José A. González Alcantud. [Almeria]: Instituto de Estudios Almerienses, 1990.
122 p.; 24 cm. - (Cuadernos monográficos; 8)
ISBN 84-86862-37-X
BETNO 4327
GONZÁLEZ ECHEVARRÍA, Aurora
Etnografía y comparación: la investigación intercultural en
antropología / Aurora González Echevarría. - Bellaterra
(Barcelona): Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de
Publicacions, 1990.
222 p. - (Publicacions d’Antropologia Cultural. Universitat
Autònoma Barcelona; 7)
Bibliografía: p. 211-222
ISBN 84-7488-934-0
BETNO 1898/07
GONZÁLEZ IGLESIAS, Lorenzo
El bordado popular serrano: folklore salmantino / Lorenzo
González Iglesias. - 2ª ed.
Salamanca: Centro de Estudios Salmantinos, Consejo
30 p.: il. + 34 p. de lám. - (Publicaciones del Centro de
Estudios Salmantinos.
Monografías; 1)
ISBN 84-00-05006-1
BETNO 2073
GONZÁLEZ MENA, María Ángeles
Museo de Cáceres: sección de etnografía (Catálogo) / María
Ángeles González Mena. Madrid: Ministerio de Educación y
Ciencia, 1976.
396 p.: il. col. y n. - (Museos de España. Serie, Catálogos; 4)
ISBN 84-369-0098-7
BETNO 0163
GRAU VERGE, Ferran
Rossell / Ferran Grau Verge, Miquel Àngel Pradilla Cardona;
fotografies, Manuel Andreu, Albert Rot, Joan Adell. Benicarló: Onada Edicions, 2005.
141 p.: il. col. y n. ; 22 x 23 cm. - (Biblioteca Cruilla, 1)
BETNO 5191
Guía del paisaje cultural de la Ensenada de Bolonia, Cádiz:
avance / [autores, Carlos Alonso Villalobos ... et al.]. [Sevilla]: Consejería de Cultura, Instituto del Patrimonio
Andaluz, 2002
333 p.: il. col. ; 25 x 30 cm. - (PH cuadernos / Instituto
Andaluz del Patrimonio Histórico; 16)
ISBN 84-8266-488-3
BETNO 3037/16
Guía para la puesta en valor del patrimonio del medio rural
/ [equipo de trabajo, Pablo Palenzuela Chamorro...et al.]. [Córdoba]: Consejería de Agricultura y Pesca. Empresa Pública
para el Desarrollo Agrario y Pesquero de Andalucía, [2000].
5 v.: il. col. y n. ; 30 cm + 1 disco CD-ROM
Contiene: [1] Aspectos generales [2] Patrimonio rural [3]
Patrimonio etnológico [4] Patrimonio arquitectónico [5]
Intervención integral en el patrimonio [6] CD-ROM
ISBN 84-95083-14-0
BETNO 4742/01-06
GUICHOT Y SIERRA, Alejandro
Noticia histórica del folklore / Alejandro Guichot y Sierra;
Estudio preliminar de José Ramón Jiménez Benítez. - Sevilla:
Junta de Andalucía. Consejería de Cultura, 1984.
XII, 254 p.
Contiene: Primera parte: Orígenes del folklore en todos los
paises hasta 1890. Segunda parte: Orígenes y desarrollo del
folklore en España hasta 1921
Reprod. facs. de la ed. de: Sevilla: Hijos de Guillermo Alvarez,
Impresores, 1922
ISBN 84-505-0364-7
BETNO 1569
GUINOT I RODRÍGUEZ, Enric
Les séquies de L’Horta Nord de València: Mestalla, Rascanya
i Tormos / autors, Enric Guinot Rodríguez, Sergi Selma
Castell. - València: Generalitat. Conselleria
d’Agricultura, Pesca i Alimentació, 2005.
223 p.: il. col. y n. ; 31 cm. - (Camins d’aigua: el patrimonio
hidraúlico valenciano, 6)
ISBN 84-482-4246-7
BETNO 5244
HAMMERSLEY, Martyn
Etnografía: métodos de investigación. / Martyn Hammersley
y Paul Atkinson. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica, 1994.
298 p. - (Paidós Básica; 69)
ISBN 84-493-0012-6
BETNO 0938
HERNÀNDEZ DOLZ, Agustí
Pobles abandonats: els paisatges de l’oblit / Agustí
Hernàndez Dolz, José Manuel Almerich Iborra. - [Valencia]:
Consell Valencià de Cultura, [2006].
190 p.: il.col. ; 28 cm. - (Maior / Consell Valencià de Cultura,
4)
DL V 5192-2006. - ISBN 84-482-4539-3
BETNO 5379
HOYOS SAÍZ, Luis de
Manual de folklore: la vida popular tradicional en España /
Luis de Hoyos Saínz, Nieves de Hoyos Sancho; con unas palabras preliminares de Nieves de Hoyos y una introducción a la
presente edición de J. M. Gómez-Tabanera. - Madrid: Istmo,
1985.
26, XV, 602 p.: il. + [32] p. de lám. - (Colegio Universitario
de Ediciones Istmo.
Textos redivivos, libros perdurables; 2). Reprod. facs. de la
ed. publicada originalmente en: Biblioteca de folklore español.
Madrid: Revista de Occidente, 1947
ISBN 84-7090-146-X
BETNO 1950
HUGUET SEGARRA, Gaetà
Els valencians de secà: estampes velles del Maestrat / Gaetà
Huguet Segarra; presentació i edició per Vicent Pitarch i
Almela; pòrtic per M. Sanchis Guarner.
Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, Fundació Huguet,
2003.
199 p.: il. col. y n.; 24 cm
ISBN 84-8021-436-8
BETNO 5307
INIESTA VILLANUEVA, José Antonio
Ritos mágicos y tradiciones populares de Hellín y su entorno
/ José Antonio Iniesta Villanueva y Juan Francisco Jordán
Montes. - [Murcia: s.n., 1987].
88 p.
Premiado en el I Certamen de Etnología (1989) del Instituto
de Estudios Albacetenses.
ISBN 84-404-9751-2
BETNO 2205
209
Inventario de protección del patrimonio cultural europeo:
monumentos de arquitectura militar. Inventario resumido /
Dirección General de Bellas Artes.
Madrid: Dirección General de Bellas Artes, 1968.
174 p.
BETNO OR 120
ÍÑIGO, José María
La ruta del Cid / José María Íñigo y Antonio Aradillas. Madrid: Susaeta, 1999.
254 p.: il., col. ; 22 cm. - (Guías Clave)
ISBN 84-305-9222-9
BETNO 2512
IVARS CERVERA, Joan
El patrimoni artístico-monumental de Teulada / Joan Ivars
Cervera, Jaume Buigues Vila
2ª ed. rev. - Teulada: Ajuntament: Associació Cultural “Amics
de Teulada”, 1999.
187 p., 3 plan. pleg.: il. col. y n.; 22 cm
Texto en valenciano, español, inglés, alemán y francés
ISBN 84-920725-1-2
BETNO 5590
JAIME GÓMEZ, José de
Variaciones de etnología colmenera aragonesa / José de
Jaime Gómez y José Mª de
Jaime Lorén. - Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca,
1999.
p. 47-94: il.
Separata de: Cuadernos del baile de San Roque de
Etnología, N. 12.
BETNO C.13/nº 2
Els jocs tradicionals / Responsable de l’edició, Elena Espuny
Arasa. - [Móra la Nova (Tarragona)]: Institut Ramon
Muntaner, 2007.
109 p.: il.b. y n.; 23 cm.
Precede al tít.: recerca i patrimoni etnològic. Sigue al tít. :
Dins el 10è. aniversari del
Curs de jocs tradicionals de la FESTCAT a Horta de Sant Joan.
Ecomuseu dels Ports,
Horta de Sant Joan (Terra Alta). 22 de juliol de 2006
DL B 16858-2007
BETNO 5657
362 p.: il. - (Serie I Estudios / Instituto de Estudios
Albacetenses; 67).
ISBN 84-87136-32-X
BETNO 2681
Jornadas de Etnología de Castilla - La Mancha (2ª. 1984.
Ciudad Real)
II Jornadas de Etnología de Castilla - La Mancha (Ciudad Real
días 7 al 9 de junio de
1984): Actas. - Toledo: Servicio de Publicaciones de la Junta
de Comunidades de
Castilla - La Mancha, [1985].
430 p.: il.
ISBN 84-505-2335-4
BETNO 1214
Jornadas de Etnología de Castilla - La Mancha (4ª. 1986.
Albacete)
IV Jornadas de Etnología de Castilla-La Mancha : Albacete,
26-28 de septiembre de
1986 [actas]. - [Toledo]: Servicio de Publicaciones de la Junta
de Comunidades de
Castilla-La Mancha, 1987.
584 p.: il.
ISBN 84-505-6987-7
BETNO 2140
Jornadas de Etnología sobre “La Cultura Pastoril” (4as.
1990. El Molino deSorzano, La Rioja)
Sobre cultura pastoril: IV Jornadas de Etnología (El Molino de
Sorzano, La Rioja,
dias 17,18 y 19 de mayo de 1990) / coordinado por Luis
Vicente Elías y Julio Grande
Ibarra. - Sorzano (La Rioja): Centro de Investigación y
Animación Etnográfica.
Instituto de Conservación y Restauración de Bienes
Culturales, 1991.
432 p.: il.
ISBN 84-404-8623-5
BETNO 2113
JORDÁ CERDÁ, Francisco
Resumen de etnología: las etapas de la cultura / Francisco
Jordá Cerdá. - Barcelona:
Seix Barral, 1951.
86 p.: il. - (Colección Estudio; 85)
BETNO 2992
Jornades Culturals a la Plana de l’Arc (4ª. 1999. La Vall
d’Alba)
Actes IV Jornades Culturals a la Plana de l’Arc: La Vall d’Alba,
octubre 1999) / Del
text: Juan Manuel Vilar Gozalbo... [et al.]; de la coordinació
edició: Comissió
Organitzadora. - Castelló: Diputació Provincial. Servei de
Publicacions, 2001.
113 p.: il.
ISBN 84-89944-23-7
BETNO 3836
JORDÁN MONTÉS, Juan Francisco
Mentalidad y tradición en la Serranía de Yeste y de Nerpio /
Juan Francisco Jordán
Montés y Aurora de la Peña Asencio. - Albacete: Instituto de
Estudios Albacetenses:
Jornades Culturals a la Plana de l’Arc (6es. 2001. Cabanes)
VI Jornades Culturals a la Plana de l’Arc: actes: Cabanes,
19,20 i 21 d’octubre de
2001. - [Cabanes]: Comissió organitzadora de les VI
Jornades Culturals a la Plana de
l’Arc: Ajuntament de Cabanes: Diputació Provincial de
210
Castelló, [2004].
198 p.: il. ; 24 cm
ISBN 84-96372-00-6
BETNO 5742
Jornades del Parc Natural de la Serra de Mariola : patrimoni cultural : arquitectura rural (1es. 2005. [Alcoi])
I Jornades del Parc Natural de la Serra de Mariola: patrimonio cultural: arquitectura rural, 6,7, i 8 d’abril de 2005. València: Conselleria de Territori i Habitatge, 2007.
175 p.: il. col. y n.; 30 cm
BETNO 5530
Jornades sobre el Patrimoni Etnològic a les Terres de
Ponent i l’Alt Pirineu (1res. 1989. Lleida)
I Jornades sobre el Patrimoni Etnològic a les Terres de Ponent
i l’Alt Pirineu /
Associació Catalana del Patrimoni Etnològic; direcció de l’edició Javier de Castro.
Lleida: Servei de Publicacions de la Universitat de Lleida, 1993.
214 p.: il.
ISBN 84-600-8426-4
BETNO 1697
KRICKEBERG, Walter
Etnología de América / Walter Krickeberg. - 2ª reimp. México: FCE, 1982.
498 p.: il., dibuj. + 28 h. de fot. y 3 h.pleg. de map. - ( Obras
de Antropología)
ISBN 968-16-1277-9
BETNO 0578
KROHN, Kaarle
Folklore Methodology: formulated by Julius Krohn and
expanded by Nordic
Researchers / Kaarle Krohn. - Austin: University of Texas
Press. American Folklore
Society, 1971.
XVIII, 192 p. - (Bibliographical and Special Series of American
Folklore Society; 21)
ISBN 0-292-70092-X
BETNO 0247
LABURTHE-TOLRA, Philippe
Etnología y antropología / Philippe Laburthe-Tolra; JeanPierre Warnier.
Madrid: Akal, 1998.
304 p. - (Akal Textos; 21)
Contiene: Bibliografía e índices p. 279-303
ISBN 84-460-1034-8
BETNO 3061
LANTERNANI, Vittorio
Crisi e ricerca d’identità: folklore e dinamica culturale /
Vittorio Lanternari. - 2ª ed.
Napoles: Liguori Editore, 1983.
248 p. ; 21 cm. - (Contributi di sociología; 30)
ISBN 88-207-0359-9
BETNO 2621
LAOUST-CHANTRÉAUX, Germaine
Mémoire de Kabylie: scènes de la vie traditionelle (19371939) / Germaine Laoust-Chantréaux; preface de Camille
Lacoste-Dujardin; texte de Leïla Sebbar.
Aix-en-Provence: Édisud, 1994.
127 p. : il.
ISBN 2-85744-739-6
BETNO 3302
LARREA PALACÍN, Arcadio de
El folklore y la escuela : ensayo de una didáctica folklórica /
Arcadio de Larrea
Palacín. - Madrid: CSIC: Instituto “San José de Calasanz” de
Pedagogía, 1958.
XII, 184 p.: il.
BETNO 0222
Lecturas de antropología para educadores: el ámbito de la
antropología de la educación y de la etnografía escolar /
Editado por Honorio M. Velasco, F. Javier
García Castaño y Ángel Díaz de Rada. - Madrid: Trotta, 1993.
461 p. - (Estructuras y procesos. Serie ciencias sociales)
ISBN 84-87699-81-2
BETNO 3033
LISÓN TOLOSANA, Carmelo
Perfiles simbólico-morales de la cultura gallega / Carmelo
Lisón Tolosana. - 2ª ed.
amp. - Madrid: Akal Editor, 1981.
219 p.: il., map. - (Akal bolsillo; 44)
ISBN 84-7339-538-7
BETNO 1699
LLATAS BURGOS, Vicente
Folklore Villarense / Vicente Llatas Burgos. - El Villar del
Arzobispo: Ayuntamiento,
1994.
136 p.: il.
BETNO 2852
LLOMPART, Gabriel
Entre la historia del arte y el folklore: folklore de Mallorca,
folklore de Europa: miscelanea de estudios II / Gabriel
Llompart; prólogo de Lenz Kriss-Rettenbeck.
Palma de Mallorca: G. Llompart, 1984.
558 p.: il. - (Fontes Rerum Balearium. Estudios y textos; 4)
ISBN 84-398-2188-3
BETNO 1962/02
LLOMPART, Gabriel
Religiosidad popular: folklore de Mallorca, folklore de
Europa: miscelanea de estudios
I: el calendario y la jornada / Gabriel Llompart; prólogo de
Julio Caro Baroja.
Palma de Mallorca: José J. de Olañeta, Editor, 1982.
430 p.: il. - (Fontes Rerum Balearium. Subsidia)(Archivo de
tradiciones populares; 4 )
ISBN 84-300-6545-8
BETNO 1962/01
211
LLUECA ÚBEDA, Emilio
La vila de Benavites / Emilio Llueca i Úbeda. - [Benavites]:
Ajuntament, 1993.
77 p.: il. ; 24 cm.
ISBN 84-606-1567-7
BETNO 4653
LLUECA ÚBEDA, Emilio
La vila de Benavites: un segle d’història en imatges (19002000) / Emilio Llueca i
Úbeda. - [Benavites]: Ajuntament, [2002].
156 p.: il.; 24cm.
ISBN 84-923369-1-9
BETNO 4654
LÓPEZ BELTRÁN DE HEREDIA, Carmen
La Ley valenciana de Patrimonio Cultural: Ley 4/1998, de 11
de junio, del Patrimonio Histórico-Artístico. Normas reguladoras del patrimonio cultural valenciano / Carmen López
Beltrán de Heredia. - Valencia: Tirant lo Blanch, 1999.
248 p. - (Tirant monografías; 116)
ISBN 84-8002-861-0
BETNO 3375
LÓPEZ DE AGUILETA, Iñaki
Cultura y ciudad: manual de política cultural municipal / Iñaki
López de Aguileta.
Gijón: Trea, 2000.
284 p.; 22 cm. - (Biblioteconomía y administración cultural; 36)
ISBN 84-95178-59-1
BETNO 5458
LÓPEZ MIRA, José Antonio
Cuaderno didáctico del Museo de Etnología y Arqueología /
José Antonio López Mira y Ana Martínez-Botas Mateo. Callosa d’en Sarrià (Alacant): Ayuntamiento, 2000.
40 p.: il.
BETNO OR C.11/nº 19
LÓPEZ NÚÑEZ, María
Trabajos de conservación - restauración en el archivo de la
iglesia parroquial de Santa María de Alicante / María López
Núñez, Nelson Castro García, Isabel Martínez Carrau.
[Valencia]: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.
Direcció general de patrimoni
artístic, [1998].
1 h. pleg.: il. col.; 17 cm. - (Conservación y restauración del
Patrimonio Histórico Valenciano)
En la cub.: Alicante: libros corales del archivo parroquial iglesia de Santa María
BETNO C.25/nº 28
LORENZO FERNÁNDEZ, Joaquín
De varia etnográfica / escolma limiar e notas de Carlos García
Martínez. - [A Coruña]: La Voz de Galicia, [2004].
207 p.: il.; 22 cm. - (Biblioteca gallega)
Edición conmemorativa do Día das Letras Galegas 2004.
ISBN 84-9757-122-3
BETNO 4608
212
Notas etnográficas da parroquia de Borneiro / Xoaquín
Lorenzo Fernández.
[A Coruña: Xunta de Galicia, 2004].
16 p.: il.; 30 cm
Tít. tomado de la cub.
BETNO C.23/nº 10
Historia de Galicia: vol. II: etnografía: cultura material /
Xaquín Lorenzo Fernández;
pubricada baixo a dirección Ramón Otero Pedrayo. - Madrid:
Akal, 1979.
746 p.: il. ; 18 cm. - (Arealonga, 34)
ISBN 84-7339-428-3
BETNO 2656
Loty, la imagen de Andalucía (1915-1936) [Recurso electrónico]. - 2ª ed. - [Sevilla]: Junta de Andalucía. Consejería de
Cultura. Empresa Pública de Gestión de Programas
Culturales, [200?].
1 disco (CD-ROM)
Contiene la colección completa de las placas originales digitalizadas de la colección Loty, adquiridas por el Museo de
Artes y Costumbres Populares de Sevilla
ISBN 84-8266-323-2
BETNO RE 0083
LOWIE, Robert H.
Historia de la etnología / Robert H. Lowie. - México: FCE,
1981.
358 p. - (Sección de Obras de Antropología)
ISBN 968-16-0515-2
BETNO 0232
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc
Folklore Valenciá: arreplega de llegendes, tradicionsi costums
del Regne de Valencia / Francés Martínez y Martínez. - Altea
(Alicante): Aitana Editorial, 1998.
160 p.- (Colección Algar; 8 )
Reprod. facs. de la ed. de: Valencia: Societat Valenciana de
Publicacions, Imprenta de Ramon Soto, 1927. (N. 4 de la
Biblioteca Popular)
ISBN 84-86156-57-2
BETNO 3162
MARTORELL, Pep
Manotes, Tarzan i 400 malnoms més de vora mar (2n volum)
/ Pep Martorell. [Valencia]: Vicent García Editores, 2005.
141 p.: il. n.; 22 cm.
DL V 871-2005. - ISBN 84-87988-83-0
BETNO 5494
MAUSS, Marcel
Introducción a la etnografía / Marcel Mauss. - 2ª ed. Madrid: Istmo, 1974.
388 p.: il.- (Fundamentos - Istmo; 13)
ISBN 84-7090-002-1
BETNO 0132
Memoria de la I Asamblea Comarcal de Cronistas,
Investigadores y Escritores
(1ª. 1983. Utiel)
Memoria de la I asamblea comarcal de cronistes, investigadores y escritores amigos de la historia y la cultura, 9 de septiembre de 1983. - Utiel: [Ayuntamiento], 1985.
161 p. ; 21 cm
ISBN 84-505-1388-X
BETNO 4652
Memoria gráfica de Alicante y comarca: un siglo en imágenes / dirección y coordinación Carlos Mateo Martínez y
Francisco Moreno Sáez. - [Alicante]: Diario Información,
[1998].
2 v. (VIII, 800 p.): principalmente il. col. y n.
BETNO 4139/01
BETNO 4139/02
MENA PAREDES, Vicente
Folklore / Vicente Mena Paredes. - Quito (Ecuador): Casa de
la Cultura Ecuatoriana, 1985.
226 p. - (Colección Básica de Escritores Ecuatorianos; 75 )
BETNO 2161
MENAGES MENAGES, Àngela-Rosa
Els valencians d’Algèria (1830-1962): memòria i patrimoni
d’una comunitat emigrada / Àngela-Rosa Menages, JoanLluís Monjo. - Picanya: Edicions del Bullent, 2007.
255 p.: il. n. ; 21 cm. - (La farga monogràfica, 26)
Obra ganadora del 8é Premi Bernat Capó de difusió de la
cultura popular.
DL M 24059-2007
BETNO 5690
MESEGUER FOLCH, Vicente
El patrimonio etnológico de Canet lo Roig / Vicente
Meseguer Folch y Juan B. Simó Castillo. - Benicarló: Centre
d’Estudis del Maestrat, 1997.
184 p.: il. - (Estudis d’Etnologia del Maestrat; 1).
ISBN 84-600-9433-2
BETNO 3048
MINGOTE CALDERÓN, José Luis
Tecnología agrícola medieval en España: una relación entre la
etnología y la arqueología a través de los aperos agrícolas /
José Luis Mingote Calderón. - Madrid: Ministerio de
Agricultura Pesca y Alimentación, [1996].
204 p.: il.
ISBN 84-491-0179-4
BETNO 1037
Una mirada a la ciutat en vertical: itinerari urbà per les
xumeneres fabrils d’Ontinyent / Coordinación, Agustí Ribera.
- Ontinyent: Regidoria de Patrimoni Històric i Artístic,
[1991].
16 p.: il. ; 23x12 cm
BETNO C.24/nº 15
MIRALLES SALES, Josep
La villa de Castellfort / Josep Miralles i Sales. - [Benicarló]:
Centre d’Estudis del Maestrat, [2002].
255 p.: il. col. y n.; 23 cm. - (Historia del Maestrat; 3).
ISBN 84-930291-6-5
BETNO 4530
MONJO I PASQUAL, Eugeni Adolf
Cançons nostres / escriptor i fotos, Eugeni-Adolf Monjo
Pasqual; transcriptor, Josep Mayor Cholbi; composició poètica, Teresa Bas Castelló. - [Teulada]: Eugeni-Adolf Monjo
Pasqual, 2004.
327 p.: il. ; 24 cm.
ISBN 84-933146-7-6
BETNO 3461
MONOD, Jean
Los barjots: etnología de bandas juveniles / Jean Monod. Barcelona: Ariel, 2002.
334 p. - (Ariel social)
ISBN 84-344-4262-0
BETNO 3971
MONTAÑANA I MARTÍ, Maria Teresa
Etnografia de l’ofici d’escombrer a Tarragona / Maria Teresa
Montaña i Martí. Barcelona: Editorial Rafael Dalmau;
Fundació Salvador Vives Casajuana, 1987.
126 p.: il. + 1 h. pleg. y 16 h. lám. - (Publicacions de la
Fundació Salvador Vives
Casajuana; 99).
Premi “ex-aequo” del Premi Gumersind Bisbal i Gutsems, 1986
ISBN 84-232-0261-5
BETNO 1657
MONTESINO, Antonio
Identidad, ciudadanía y patrimonio antropológico: invención
de la tradición, políticas de la identidad y construcción social
del patrimonio en el tiempo de la “globacización” / Antonio
Montesino. - Santander: Límite, 2006.
125 p.; 22 cm. - (La Ortiga, ISSN 1136-3614. Serie Glocalia.
Taller de Antropología Social de La Ortiga) (N. 65-67 de la
colecc.; N. 6 de la serie)
ISBN 84-88498-99-3
BETNO 5570
MORA, Ignasi
Dénia i la Marina Alta / Ignasi Mora. - València: Conselleria
de Cultura, [1995].
94 p.: il., col. - (Ciutats i comarques valencianes; 1).
ISBN 84-482-1019-0
BETNO 3815
MOURE PENA, Teresa-Claudia
El monasterio femenino de Ferreira de Pantón en la Edad
Media: estudio histórico-artístico: II Premio de Investigación
Manuel Vázquez Seijas / Teresa-Claudia Moure Pena. [Lugo]: Deputación, Museo Provincial de Lugo, [2005].
138 p.: il. ; 23 cm
BETNO 5175
213
Museo de Artes y Tradiciones Populares. (Madrid)
Catálogo del Museo de Artes y Tradiciones Populares
(Colección Guadalupe González-Hontoria). - Madrid:
Servicio de Publicaciones de la Universidad Autónoma,
1975.
148 p.: il.
BETNO 0167
Museo del Folklore: restauri e nuove acquisizioni : [mostra]
Musseo del Folklore, 5 maggio-2 luglio 1989. - Roma:
Multigrafica Editrice, 1989.
64 p.: il. col. y n., lám.
ISBN 88-7597-012-2
BETNO 2303
Museo do Pobo Galego. (Santiago de Compostela)
Cuestionario do folclore galego / Cándido Salinas, Antonio
de la Iglesia y Francisco de la Iglesia. - Santiago de
Compostela: Museo do Pobo Galego, 1994.
44 p. - (Alicerces; 7 )
ISBN 84-88508-10-7
BETNO 2682/07
Museo Etnográfico Castilla y León: [catálogo] / [textos, Luis
Resines Llorente... et al.; fotografía, Miguel Ángel Quintas]. [Zamora]: Junta de Castilla y León: Fundación Siglo para las
Artes en Castilla y León, [2004].
239 p.: principalmente il. col. y n.; 26 cm.
ISBN 84-932325-2-1
BETNO 4885
Muséologie et ethnologie. - Paris: Editions de la Réunion des
musées nationaux, 1987.
292 p.: il.; 24 cm. - (Notes et documents des Musées de
France; 16)
ISBN 2-7118-2091-2
BETNO 2624
Museu d’Etnologia (València)
Huella del Tiempo: aspectos etnográficos de la Colección
Díaz-Prósper. Exposición / Museu d’Etnologia de la Diputacío
de València. - Valencia: Diputació Provincial, 1997.
152 p.: il. - (Col·lecció Ethnos; 1)
ISBN 84-7795-102-0
BETNO 2700/01
Museu Nacional de Arqueologia e Etnologia: [exposiçao]
Portugal das origens à Época Romana. - Lisboa: Museu
Nacional de Arqueologia e Etnologia. Instituto Português do
Património Cultural, 1989.
104 p.: il. col. y n.
ISBN 972-9257-09-4
BETNO 2291
La Numancia errante, exilio republicano de 1939 y patrimonio cultural / edición de José Ignacio Cruz y Mª José Millán.
- Valencia : Biblioteca Valenciana, [2002]
304 p.: il.; 24 cm. - (Colección literaria. Actas)
214
Recoge los trabajos presentados en el curso internacional
“La Numancia errante, exilio republicano de 1939 y patrimonio cultural”, organizado por la Biblioteca Valenciana del 4 al
6 de junio de 2001
ISBN 84-482-3075-2
BETNO 4707
Nyeregbe!: in the saddle! Fest im sattle!: [exposición], Museo
de Etnografía, 22 de mar. al 10 de sept., 2002. - Budapest:
Néprajzi Múzeum, 2002.
92 p. : il., col. y n.
ISBN 963-7106-85-5
BETNO 3104
Oltre il folklore: tradizioni popolari e antropologia nella società contemporanea / a cura di Pietro Clemente e Fabio
Mugnaini. - Roma: Carocci editore, 2001.
246 p. ; 22 cm. - (Università / Antropologia)
ISBN 88-430-1882-5
BETNO 4132
ORIOL I CARAZO, Carme
Estudi del folklore andorrà en el seu context: “La guerra
d’Andorra amb els Estats Units” i altres mostres de folklore /
Carme Oriol i Carazo. - Barcelona: Alta Fulla, 1997.
160 p.: il. - (Arxiu d’Etnografia d’Andorra. Monografies; 1).
ISBN 84-7900-084-8
BETNO 2938
ORTIZ, Fernando
Ensayos etnográficos / Fernando Ortiz; selección de Miguel
Barnet y Ángel L. Fernández. - La Habana (Cuba): Editorial de
Ciencias Sociales, 1984.
425 p., [36] p. lám. - (Pensamiento Cubano)
BETNO 1816
La otra Iberia: etnografía del Cáucaso occidental y central =
L’altra Ibèria: etnografia del Caucas occidental i central /
[exposición producida por Museu de Prehistòria i de les
Cultures de València, Museo Etnográfico de Rusia (San
Petersburgo]. - València:
Diputació Provincial, [200-?]
1 folleto: il.; 21 cm
BETNO C.21/nº 06
PAGDEM, Anthony
La caída del hombre: el indio americano y los orígenes de la
etnología comparativa / Anthony Pagden. - Madrid: Alianza
Editorial, 1988.
297 p.- (Alianza América. Monografías)
ISBN 84-206-4217-7
BETNO 1829
PALERM, Angel
Historia de la etnología, 1: los precursores / Angel Palerm. 2ª ed. correg. - México: Alhambra Mexicana, 1982.
2 v. (320, 216 p.)
Contiene: V.1. Los precursores, V. 2. Los evolucionistas
ISBN 968-444-022-7 (v.1)
BETNO 0047/01
PALOMEQUE RICO, J.
Atlas del hombre: (antropología y etnología) / J. Palomeque
Rico. - Barcelona: Jover,
1988.
1 v.: il. col.
ISBN 84-7093-261-6
BETNO OR 124
PASCUAL TIRADO
De la meua garbera: contalles de Castelló de la Plana / Josep
Pascual Tirado; introducción y edición de Vicent Soriano
Tortajada. - València: Edicions Alfons el Magnànim, 1996.
276 p. - (Biblioteca d’autors valencians; 35)
ISBN 84-7822-181-6
BETNO 3259
PASQUAL TIRADO, Josep
De la meua garbera: estampes castellonenques / Josep
Pasqual Tirado; introducción y glosario de Manuel Sanchis
Guarner. - València: L’Estel, 1974.
158 p. - (Sèrie Groga; 25)
ISBN 84-85104-15-3
BETNO 0807
PASTOR DE LA ROCA, José
Historia general de la ciudad y castillo de Alicante: descripción de sus monumentos, antiguedades, ruinas, topografía,
usos, costumbres y sucesos...desde los tiempos más remotos
hasta nuestros días / por José Pastor de la Roca. - Valencia:
Librerías París-Valencia, [1993].
376 p.; 22 cm. - (Biblioteca valenciana)
Reprod. facs. de la ed. de: Alicante: Imprenta de Rafael
Jordá, 1854
BETNO 4932
El patrimoni de molins de la demarcació de Tarragona:
anàlisi i estratègies d’intervenció / direcció de Jordi Blay
Boqué i Salvador Anton Clavé. - Barcelona:
Diputació Provincial, 2001.
684 p.: il. col. ; 24 cm. - (Cultura)
Projecte hidràulic (1997-1999): usos i aprofitament de l’aigua en el període preindustrial a la demarcació de Tarragona.
Projecte europeu del Programa Raphael de la Unió Europea.
- Bibliografía p. 649-659.
ISBN 84-95835-04-5
BETNO 4149
El patrimonio cultural de los humedales = Wetland cultural heritage / dirección y coordinación María José Viñals. [Madrid]: Ministerio de Medio Ambiente, 2002.
267 p.: il. col. y n. ; 23 cm. - (Serie Antropológica)
Edición en castellano e inglés.
ISBN 84-8014-423-8
BETNO 2474
Patrimonio etnológico: nuevas perspectivas de estudio / coordinado por Encarnación Aguilar Criado. - Granada: Junta de
Andalucía, Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 1999.
228 p.: il. - (Cuadernos / Instituto Andaluz del Patrimonio
Histórico; 10).
ISBN 84-8266-093-4
BETNO 3037/10
Patrimonio y pluralidad: nuevas direcciones en antropología
patrimonial / editor, José Antonio González Alcantud. Granada: Diputación Provincial, 2003.
553 p. ; 20 cm. - (Biblioteca de etnología; 9)
ISBN 84-7807-353-1
BETNO 4582
PEÑA HUERTAS, Mª José
Catalogación de piezas: arqueología, bellas artes, etnología.
[Curso de Museología] / Mª José de la Peña Huertas. Madrid: Estudio de técnicas documentales, 1998.
3 v.: il.
ISBN 84-89686-38-6
BETNO OR 208/01
BETNO OR 208/02
BETNO OR 208/03
PEPÍN FERNÁNDEZ, Matilde
Santuarios valencianos: un viaje etnográfico / Matilde Pepín
Fernández. - València: Consell Valencià de Cultura, [2003].
391 p.: il. col. y n.; 28 cm. - (Maior / Consell Valencià de
Cultura; 2).
ISBN 84-482-3621-1
BETNO 4517
PERALES, Juan B.
Tradiciones españolas: Valencia y su provincia / por Juan B.
Perales. - Valencia:
Librerías París-Valencia, [1993].
246 p.; 16 cm. - (Biblioteca valenciana)
Reprod. facs. de la ed. de: Madrid: Est. Tip. Editorial de G.
Estrada, 1882.
(Biblioteca enciclopédica popular ilustrada. Sección 4ª, historia). Tomo I (único publicado)
BETNO 4977
PÉREZ DE LOS COBOS GIRONÉS, Francisco
Casas solariegas de la Comunidad Valenciana / Francisco
Pérez de los Cobos Gironés.
Valencia: Federico Domenech, [2007].
240 p.: il. col.; 26 cm.
DL V 1759-2007
BETNO 5722
PÉREZ GARCÍA, Carmen
Grisallas de Castellfort y Albocàsser: un trabajo técnico de
recuperación del patrimonio artístico castellonense / Carmen
Pérez García, Francisco Medina Candel. - Castelló:
Diputació Provincial. Servei de Publicacions, 2006.
225 p.: il. col. y n.; 21 cm. - (Universitària. Geografia i història)
BETNO 5294
PÉREZ GUILLÉN, Inocencio Vicente
Pintura cerámica religiosa: paneles de azulejos y placas:
fondos del Museo Nacional de Cerámica y Artes
215
Suntuarias González Martí / Inocencio Vicente Pérez
Guillén.
[Valencia]: Subdirección General de Publicaciones,
Información y Documentación, [2006].
394 p.: il., col. y n. ; 28 cm
En la port.: Ministerio de Cultura, Dirección General de Bellas
Artes y Bienes Culturales, Subdirección General de Museos
Estatales; Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias
González Martí
ISBN 84-8181-286-2
BETNO 5509
PIÑEL, Carlos
La Zamora que se va: colección de etnografía CastellanoLeonesa de Caja España / Carlos Piñel. - Zamora: Prensa
Ibérica, 1993.
312 p.: il., col. ; 30 cm
ISBN 84-87657-60-5
BETNO 2945
Plazas valencianas = Places Valencianes: [exposición en el]
Museo Taurino, del 14 de marzo al 20 de mayo de 2001 = del
14 de març al 20 de maig de 2001 / [textos, Enrique Amat,
Carlos Bueno, Albert Alcaraz]. - València: Diputació, 2001.
66 p.: il. col. ; 22 x 22 cm
Textos en valenciano, español e inglés
ISBN 84-7795-285-X
BETNO 5289
POIRIER, Jean
Una historia de la etnología / J. Poirier. - México: Fondo de
Cultura Económica, 1987
160 p. - (Colección Popular del F.C.E.; 361)
ISBN 968-16-2526-9
BETNO 1704
Programa de normalización de estudios previos aplicado a
bienes inmuebles / [coord. de la ed., Instituto Andaluz del
Patrimonio Histórico]. - [Sevilla]: Junta de Andalucía.
Consejería de Cultura, [2006].
193 p. : il. col. y n. ; 24 cm. - (PH cuadernos / Instituto
Andaluz del Patrimonio Histórico; 19)
Resúmenes en inglés
BETNO 3037/19
La provincia de Valencia / [Marta Conesa Llansola...et al.]. –
Valencia: Diputación Provincial,1998.
119 p.: il. ; 17 cm.
ISBN 84-7795-180-2
BETNO 4439
Proyecto Andalucía: [Antropología: Tomo VIII: folklore y flamenco] / proyecto editorial creado y dirigido por Francisco
Rodríguez Iglesias; [autores del tomo, Antonio García
Benitéz…et al.]. - Sevilla : Publicaciones comunitarias Grupo Hércules, 2003.
382 p.: il. col. y n. ; 31 cm. – (Proyecto Andalucía ; 8)
ISBN 84-931553-9-X
BETNO 3636/08
216
Proyecto Andalucía: [Antropología: Tomo X: identidad cultural] / proyecto editorial creado y dirigido por Francisco
Rodríguez Iglesias. - Sevilla: Publicaciones comunitarias Grupo Hércules, 2003.
374 p.: il. col. y n.; 31 cm. – (Proyecto Andalucía ; 10)
ISBN 84-933178-1-0
BETNO 3636/10
Proyecto Andalucía: [Antropología: Tomo XII: emigración e
instituciones culturales] / proyecto editorial creado y dirigido
por Francisco Rodríguez Iglesias. - Sevilla:
Publicaciones comunitarias - Grupo Hércules, (2004?).
398 p.: il. col. y n.; 31 cm. - (Proyecto Andalucía ; 12)
ISBN 84-933178-6-1
BETNO 3636/12
Publicaciones del Instituto de Etnografía y Folklore
“Hoyos Sáinz”: vol. XV.
Santander: Centro de Estudios Montañeses, 2001.
328 p.: il.
ISBN 84-930673-9-3
BETNO 3953
El pueblo andaluz: sus tipos, sus costumbres, sus cantares /
redactado en verso y prosa por Fernán-Caballero... [et…al.];
compilado por J.María Gutiérrez de Alba; y aumentado por
J. Martín y Santiago. - Valencia: Librerías París-Valencia,
[1995]
264 p.; 16 cm
Reprod. facs. de la ed. de: Madrid: Imprenta de Gaspar, editores, [18-?]
BETNO 4960
PUIG, Alberto
Experience d’animation-enquete dans les clubs du troisieme
age de la Dordogne (Bilan, 1er septembre - 30 novembre
1979) / Alberto Puig; sous la direction de Francois
Moniot. - Bordeaux: Musée d’Aquitaine, 1980.
42 p.: il.
BETNO C.03/nº 12
PUJADAS I MUÑOZ, Joan J.
Etnografia / Joan J. Pujadas (coord.); [autores, Joan J. Pujadas
iMuñoz, Dolors Comas d’Argemir, Jordi Roca i Girona]. - 1ª
ed. en lengua catalana. - Barcelona: Universitat Oberta de
Catalunya, 2004.
365 p.; 24 cm. - (Humanitats; 74)
ISBN 84-9788-142-7
BETNO 2234
Queiroz, Maria Isaura Pereira de
Historia y etnología de los movimientos mesiánicos: reforma
y revolución en las sociedades tradicionales / Maria Isaura
Pereira de Queiroz; prefacio de Roger Bastide.
2ª ed. - México: Siglo Veintiuno Editores, 1978.
354 p.: il. + 4 h. de lám. - (Siglo XXI : Antropología)
ISBN 968-23-0124-6
BETNO 0105
QUINTAS, Angel
Angel Quintas: fotografías, 1950-1970 / Angel Quintas. Zamora: Junta de Castilla y Leon, 1993.
176 p.: il.
ISBN 84-87739-42-3
BETNO 2918
RECIO ALFARO, Carles
Valéncia i els seus municipis / Carles Recio Alfaro. - València:
Diputació Provincial, 1999.
348 p.: il. col. ; 33 cm.
ISBN 84-7795-210-8
BETNO 3497
RECLUS, Elías
Los primitivos: estudios de etnología comparada / E. Reclus.
- Valencia: Ediciones Estudios, [1903]
272 p.
BETNO 2993
Recuperación de la organería barroca: Andalucía barroca
2007. - [s.l.: Junta de Andalucía, s.a.].
1 h. pleg.: il. col. ; 23x24 cm.
BETNO C.29/nº 08
El regadío histórico en la comarca de Requena-Utiel: geografía y patrimonio / [investigación dirigida por Jorge
Hermosilla Pla]. - Valencia: Dirección General de Patrimonio
Cultural Valenciano, 2005.
231 p.: il. col. ; 28 cm. - (Regadios históricos valencianos, 4)
En la cub.: Recuperem patrimoni
BETNO 5250
RIG, Mercedes
La arquitectura popular / [Texto, Mercedes Reig]. - [Madrid?]:
Tania, [s.a.].
31 p.: il. col.; 21 cm.
Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras. - Tít.
de la cub.: La arquitectura
popular en España
BETNO C.28/nº 22
REIG, Mercedes
Las catedrales góticas en España / [Texto, Mercedes Reig]. [Madrid?]: Tania, [s.a.].
31 p.: il. col.; 21 cm.
Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras
BETNO C.28/nº 23
REIG, Mercedes
Las rutas del mudéjar / [Texto, Mercedes Reig]. - [Madrid?]:
Tania, [s.a.]
31 p.: il. col.; 21 cm.
BETNO C.28/nº 25
REIG, Mercedes
Los paradores / [Texto, Mercedes Reig]. - [Madrid?]: Tania,
[s.a.].
31 p.: il. col.; 21 cm.
BETNO C.28/nº 21
REIG, Mercedes
Viaje por la España antigua / [Texto, Mercedes Reig]. [Madrid?]: Tania, [s.a.].
31 p.: il. col.; 21 cm.
Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras. - Tít.
tomado de la cub.
BETNO C.28/nº 24
REIG, Mercedes
Viaje por la España judía / [Texto, Mercedes Reig]. [Madrid?]: Tania, [s.a.].
31 p.: il. col.; 21 cm.
BETNO C.28/nº 20
Repertorio de textos internacionales del patrimonio cultural. - [Granada]: Junta de Andalucía. Consejería de Cultura,
Editorial Comares, [2004].
323 p.: il.; 24 cm. - (Cuadernos / Instituto Andaluz del
Patrimonio Histórico; 14)
ISBN 84-8266-392-5
BETNO 3037/14
Restauración de la Anunciación del Carmen de Antequera
/ [coord. de la ed. Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico].
- Sevilla: Consejería de Cultura, 2006.
64 p.: il. col.; 21 x 25 cm
ISBN 84-8266-653-3
BETNO 5640
RISCO, Vicente
Unha parroquia galega nos anos 1920-1925 / Vicente Risco.
- Santiago de Compostela: Museo do Pobo Galego, 1993.
40 p.: il. + 5 h. de dibujos. - (Alicerces; 4)
ISBN 84-88508-02-6
BETNO 2682/04
ROCHA PEIXOTO, António Augusto da
Etnografia portuguesa: (obra etnográfica completa) /
António Augusto da Rocha Peixoto; organización, prefacio,
notas y bibliografía de Flávio Gonçalves. - Lisboa: Publicaçôes
Dom Quixote, 1990.
LVII, 428 p. : il. + 78 p. de lám. - (Portugal de Perto.
Biblioteca de Etnografia e Antropología; 20).
Reprod. facs. de la ed. de: Póvoa de Varzim: Câmara
Municipal da Póvoa de Varzim,
1967
ISBN 972-20-0766-1
BETNO 2141
The role of ethnographical museums within a United
Europe: proceedings-Athens, 1-5 october 1992, Eugenides
Foundation. - Atenas : Greek Society of Ethnographical
Museology, 1995.
217
380 p.: il.
Precede al tít.: Inaugural meeting of ethnographical
museums in the countries of the European Community. Under the patronage of the Greek Ministry of Culture and
with the support of the Office in Greece of the Commission
of the European Communities.
ISBN 960-85622-0-1
BETNO 2543
ROMÁN DEL CERRO, Juan Luís
Alicante, 1881-1980 / Juan Luís Román del Cerro. - Alicante:
Caja de Ahorros Provincial de Alicante, 1984.
236 p.: principalmente il.; 30 cm. - (La memoria colectiva.
Retratos de una ciudad; 6)
ISBN 84-86396-01-8
BETNO 2368
ROMERO DE TEJADA, Pilar
Las joyas de Marruecos del Museo Nacional de Etnología /
Pilar Romero de Tejada; prólogo de Julio Caro Baroja. Madrid: Ministerio de Cultura, 1980
66 p.: il. + 53 p. de lám., col. y n.
ISBN 84-7483-075-3
BETNO 0802
La rueda elevadora de agua de las minas romanas de
Riotinto: memoria de intervención / [coord. de la ed.,
Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico; autores, Reyes
Ojeda Calvo... et al.]. - [Sevilla]: Consejería de Cultura,
2006.
152 p.: il. col. y n.; 24 cm. - (PH cuadernos / Instituto
Andaluz del Patrimonio Histórico, 18)
ISBN 84-8266-581-2
BETNO 3037/18
Sa Raval des Castell: la història d’un poble a través del material arqueològic [catálogo de la exposición del Museu de
Menorca] / Coordinación, Francesc Isbert y Cristina Andreu;
textos, Enric Vilardell...[et al.]. - [Palma de Mallorca]:
Conselleria d’Educació i
Cultura ; [Menorca]: Consell Insular de Menorca.
Departament de Cultura: Museu de
Menorca, [2006].
123 p.: il. col. y n., mapas y planos; 26 cm.
DL B 30167-2006. - ISBN 84-96430-73-1
BETNO 5385
Sabor de antaño: notas sobre identidad local, actualización
etnográfica y desarrollo cultural / edición de Kepa Fernández
de Larrinoa.-Vitoria-Gasteiz: Escuela Universitaria de Trabajo
Social. Universidad del País Vasco, 2003.
557 p.: il. ; 22 cm.
ISBN 84-7681-388-0
BETNO 4849
SÁEZ GUALLAR, Francisco Javier
El Archivo de Etnografía de Teruel / Francisco Javier Sáenz
Guallar. - Teruel: Instituto de Estudios Turolenses, 1983.
218
247-262 p. Separata de la revista Teruel, N. 70
BETNO C.03/nº 35
SALVÁ BALLESTER, Adolfo
De la marina i muntanya: folklore / Adolf Salvà i Ballester;
edición a cura de Rafael Alemany. - Alacant: Institut d’Estudis
“Juan Gil-Albert”; Callosa d’en Sarrià: Ajuntament, 1988.
292 p.: il. ; 21 cm. - (Tradició; 5).
ISBN 84-7784-004-0
BETNO 2458
San Sebastián de los Reyes (1930-1960) [Recurso electrónico]. - San Sebastián de los Reyes: Ayuntamiento. Delegación
de Cultura Universidad Popular. Centro de Estudios
Tradicionales, [200-?].
1 disco (CD-ROM)
BETNO RE 0098
SAN VALERO APARISI, Julián
Guía para el estudio de la cultura popular / Julián San Valero
Aparisi, Pilar García Latorre, Milagros Gonzalo Alvarez. Valencia: Academia de Cultura Valenciana. Sección de
Etnología, 1980.
170 p.
ISBN 84-370-0131-5
BETNO 1651
SARRIÓ MARTÍN, Fanny
Petrus Lembrí: estudios previos / Fanny Sarrió Martín, [Rosa
Llorca Pérez, Juan Pérez Miralles]. - Castelló : Servei de
Publicacions. Diputació Provincial, 2007.
162 p.: il. col. y n.; 21 cm. - (Universitària. Geografia i història)
BETNO 5550
SARTHOU CARRERES, Carlos
Impresiones de mi tierra / C. Sarthou Carreres. - Valencia:
José Huguet, [1984].
111 p. : il. ; 25 cm. - (Biblioteca gráfica valenciana. Serie
“Valencia de ayer”; 1).
ISBN 84-86341-00-0
BETNO 4017
SATRÚSTEGUI, José María
Antropología y lengua: (tradicion popular, memoria colectiva) / José María Satrústegui. Urdiáin (Navarra): José Mª
Satrústegui, 1989.
182 p. - (Sobre Etnografía Vasca; 4)
ISBN 84-404-5436-8
BETNO 1907
SATRÚSTEGUI, José María
Solsticio de invierno: fiestas populares, olentzero, tradiciones
de Navidad / José María Satrústegui. - Iruñea: [s.n.], 1988.
200 p. - (Sobre Etnografía Vasca; 3)
ISBN 84-85112-15-6
BETNO 2047
SEGUÍ, Salvador
Manuel Palau (1893-1967) / Salvador Seguí. - 2ª ed. València: Consell Valencià de Cultura, 1998.
174 p: il. - (Serie minor. Historia; 47).
Contiene: Bibliografía e índices p. 141-170
ISBN 84-482-1662-8
BETNO 3196
SEIJO ALONSO, Francisco G.
Historia ilustrada del Antiguo Reino de Valencia AlicanteValencia-Castellón / Francisco G. Seijo Alonso. - Alicante: El
autor, 1984.
[42] p.: principalmente il., col. y n. Carpeta I. La obra completa se compone de 20/25 carpetas.
BETNO C.05/nº 45
Sept regards sur une — réalité: rencontre des pèlerinages =
Siete miradas a una – realidad : encuentro de peregrinaciones: [exposiciones] / [textos Francis Latour, Bieito Pérez
Outeiriño, Laura Romina Silva Castro]. - [s.l.] : Interreg IIIC
Sud, [2006]
167 p.: il. col.; 24x24 cm.
Precede al tít.: COESIMA (Coopération Européenne de Sites
Majeurs d’Accueil)
DL C 3140-2006
BETNO 5397
SIERRA DELAGE, Marta
Tallas y máscaras africanas en el Museo Nacional de
Etnología / Marta Sierra Delage.
Madrid: Ministerio de Cultura, 1980.
124 p.: il., col. y n.
ISBN 84-7483-114-8
BETNO 0801
El Sistema de Información del Patrimonio Histórico de
Andalucía (SIPHA) /
[coordinación de la edición, Instituto Andaluz del Patrimonio
Histórico]. - [Sevilla]: Consejería de Cultura, 2007.
321 p.: il. col.; 24 cm. - (PH cuadernos / Instituto Andaluz del
Patrimonio Histórico, 20)
ISBN 84-8266-637-1
BETNO 3037/20
SKIK, Khira
Musée du Bardo: Départament Musulman / Khira Skik. Tunis: Institut National d’Archeologie. Service Publication,
1974.
124 p.: il.
BETNO 3310
Societat i Patrimoni / [textos, Daniel Benito Goerlich ... et al.].
- [Valencia]: Master de Conservació i Gestió del Patrimoni
Cultural, 11ª edició, Universitat de València, 2006.
222, [24] p. de lám.: il. col. y n. ; 23 cm. - (Conservació i gestió del Patrimoni Cultural, 2)
Tít. tomado de la cub.
ISBN 84-370-6540-2
BETNO 5606
SOLER, Abel
Beniarjó: poble de la Safor i senyoria d’Ausiàs March / Abel
Soler. - Beniarjó: Ajuntament , 2007.
320 p.: il. col.; 29 cm.
DL V 2038-2007
BETNO 5780
Les teles del Retaule Major de l’Esglèsia del Pilar de
València / [Coordinació de l’edició, Felisa Martínez Andrés,
Lucía Fernández Menendez; textos, Alfonso Esponera
Cerdán...et al.]. - [València]: Generalitat Valenciana, 2003.
70 p. dupl.: il.; 29 cm. - (Recuperem el Patrimoni)
Portada y texto en valenciano y castellano en sentido inverso
BETNO 5685
THOUS LLORENÇ, Maximilià
El poema de la Llonja / Maximilià Thous Llorens. - València:
[s.n.], 1949
(Tallers Tip. de Vicent Cortell).
30 p.: il., grab.; 22 cm
Tidemills of western europe = Moulins à marée... =
Moinhos de maré... = Molinos de marea del occidente
europeo / [Cláudia Silveira...et al.]. - Seixal: Ecomuseu
Municipal do Seixal ?, 2005.
35 p.: il. col.; 29x11 cm.
ISBN 972-8740-17-4
BETNO C.24/nº 08
TOSCHI, Paolo
Il Folklore / Paolo Toschi. - 3ª ed., corr. y aum. - Roma:
Editrice Studium, 1969.
174 p.: il. + 10 h. de lám. - (Universale studium; 1.-1/A).
BETNO 1473
TOSCHI, Paolo
Invito al folklore italiano: le regioni e le feste / Paolo Toschi. Roma: Editrice Studium, 1963.
402 p.: il.
BETNO 1474
Trabajos de conservación y restauración de la tabla de “La
Verge Maria de la Salut” en la iglesia parroquial de
Bocairent. - [Valencia?]: Conselleria de Cultura, Educació i
Eiència. Direcció general de patrimoni artístic, [1998].
1 h. pleg.: il. col.; 17 cm. - (Conservación y restauración del
Patrimonio Histórico Valenciano)
En la cub.: Bocairent: església parroquial de la Mare de Déu
de l’Assumpció: taula de la Verge Maria de la Salut (s. XV)
BETNO C.25/nº 29
Tuttitalia: enciclopedia dell’Italia antica e moderna: Le Venezie
II. - Firenze: Sadea,
1964.
219
p. 561-592: il. col. y n.
Fascicolo N. 165, 1964.
BETNO C.09/nº 24
Universidad y Etnología: II Aula en Castilla y León. Salamanca: Diputación. Centro de Cultura Tradicional, 1987.
267 p.: il. - (Serie Abierta; 3)
ISBN 84-505-5404-7
BETNO 1663
VALENSI, Louis
Le Musée d’Aquitaine a la recherche d’un passé vivant: présentation du plan d’enquêtes d’Ethnographie pour la région
d’Aquitaine / Louis Valensi, F. Moniot. - Aquitaine: Musée
d’Aquitaine.
p. 51-58 : il.
BETNO C.06/nº 30
VARELA, Paz
Castelos e fortalezas de Galicia = Castillos y fortalezas de
Galicia / Paz Varela; fotografías de Tono Arias y Nieves
Loperena. - Vigo (Pontevedra): Nigratrea, 1999.
158 p.: il. col.; 31 cm. - (Colección Mayor)
DL AS 2086-1999. - ISBN 84-923922-8-2
BETNO 5773
VENTURA BELTRÁN, Vicent
Valencia y su provincia / Vicente Ventura Beltrán; fotos de
Francisco Jarque.
Valencia: Diputación Provincial, 1982.
[14 p.]: il., col.
BETNO C.01/nº 26
La villa de Cornelius (L’Ènova, Valencia) / Rosa Albiach
Descals y José L. de Madaria (coords.). - Valencia: Ministerio
de Fomento, 2006.
174 p.: il. col. y n. ; 30 cm
BETNO 5507
VIOLANT I SIMORRA, Ramon
El Pirineo español: vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece. Vol. II: organización social y pecuaria. La caza y la pesca. La vida pastoral. La vida agrícola. Creencias, mitos y supersticiones. Fiestas
populares. Representaciones, danzas y deportes / Ramon
Violant i Simorra. - Barcelona: Alta Fulla, 1986
317-675 p.: il. - (Mitos, ingenios y costumbres; 15).
Reprod. facs. de la ed. de: Madrid : Editorial Plus-Ultra, 1949
ISBN 84-85403-96-7
BETNO 1190/02
VIOLANT I SIMORRA, Ramon
Obra oberta, 2: Elaboració del cànem i de la llana al Pallars.
La indústria casolana del pa al Pallars Sobirà; Notas de etnografia pastoril pirenaica. La trashumancia; Mitologia, folklore y etnografia del fuego en Cataluña / Ramon Violant i
Simorra; prólogo de Ramona Violant Ribera. - Barcelona:
Alta Fulla, 1979.
290 p.: il. - (El pedrís; 5)
220
Reprod. facs. de la ed. de: Igualada: obradors gràfics de Pere
Bas, 1934
ISBN 84-85403-14-2
BETNO 0843/02
ZURRIAGA AGUSTÍ, Ferran
La Plana. Terra del Llebeig: Estudi etnogràfic del Cap de Sant
Antoni de Xàbia / Ferran Zurriaga i Agustí. - Xàbia:
Ajuntament, 1990.
75 p.: il.
ISBN 84-505-9146-5
BETNO 3229
PUBLICACIONES PERIÓDICAS
AGUILAR SANZ, Josep Vicent
Museus locals i etnologia / Josep Vicent Aguilar Sanz.
EN: Revista Valenciana d’Etnologia. - València: Museu
Valencià d’Etnologia: Diputació de València, [2005]-.
ISSN 1885-1533
N. 1 (2006), p. 7-20
BETNO PP 0343
ALONSO GONZÁLEZ, Joaquín Miguel
Museos etnográficos en Castilla y León: entre la realidad
y el deseo / Joaquín M. Alonso González y Luis A. Grau
Lobo.
EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo
Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de
Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes
Culturales, 1994-.
ISSN 1135-1853
N.2 (1995), p. 119-127
BETNO PP 0294
ANGUELA, Antoni
Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional
i Popular: dades per a un balanç / Antoni Anguela.Contiene:
Fitxa tècnica / por Salvador Sorrosal. Algunes dades sobre la
cultura tradicional a Catalunya / por Josep Albà.
EN: Revista d’Etnologia de Catalunya / Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. - Barcelona:
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,
1992-.
ISSN 1132-6581
N. 1 (1992); p. 80-87
BETNO PP 0278
ARDÈVOL, Elisenda
Por una antropología de la mirada: etnografía, representación y construcción de datos audiovisuales / Elisenda
Ardèvol. Perspectivas en antropología visual / edición a cargo
de Luis Calvo Calvo.
EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares /
Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de
Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid:
Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-.
ISSN 0034-7981
T. 53 (Cuaderno 2º) (1998), p. 217-240
BETNO PP 0012
Asociarse e informarse para el patrimonio cultural
EN: Ruralia: Revista del Món Rural Valencià / Centre Rural
d’Informació Europea
(CRIE). - Caudiel-Benafer (Castelló): CRIE, [1998]-.
N. 4 (1999), p. 19-20
BETNO PP 0074
AYESTARÁN, Elena
En torno al hogar / Elena Ayestarán San Sebastián y Ana
Barriuso Vázquez.
Culturales, 1994-.
ISSN 1135-1853
N. 6 (1999), p. 231-249
BETNO PP 0294
BARAHONA VALLECILLO, Sebastián
La Navidad en Mengíbar. Tradición religiosa y popular /
Sebastián Barahona Vallecillo.
EN: El Toro de Caña: Revista de Cultura Tradicional de la
Provincia de Jaén / Diputación Provincial de Jaén. - Jaén:
Diputación. Área de Cultura, 1996-.
ISSN 1138-7297
N. 3 (1998); p. 447-524
BETNO PP 0073
BARAÑANO CID, Ascensión
Directorio de investigadores de la antropología, etnología y
folklore de España / Ascensión Barañano Cid, María Pía
Timón Tiemblo y Juan Manuel Valadés Sierra.
EN: Etnografía Española / Dirección General de Bellas Artes,
Archivos y Bibliotecas.
Madrid: Ministerio de Cultura, Dirección General de Bellas
Artes, Archivos y Bibliotecas, Subdirección General de
Arqueología y Etnografía, 1980-.
N. 9 (1995); p. 137-308
BETNO PP 0132
Culturales, 1994-.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), 229-236
BETNO PP 0294
BIANCO, Alessia
La arquitectura popular tradicional a examen: diagnóstico
experimental en la comarca del Rincón de Ademuz / Alessia
Bianco, gabriella Guerrisi.
EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento de
Composición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio de
Publicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-.
ISSN 1136-758X
N. 17 (2005), p. 106-113
BETNO PP 0085
BRANDES, Stanley
Fotoperiodismo y etnografía: el caso de W. Eugene Smith y
su proyecto sobre Deleitosa / Stanley Brandes y Jesús M. de
Miguel. Perspectivas en antropología visual / edición a cargo
de Luis Calvo Calvo.
ISSN 0034-7981
T. 53 (Cuaderno 2º) (1998), p. 143-174
BETNO PP 0012
BURILLO MOZOTA, Francisco
Los trabajos de etnología-antropología en la revista Kalathos
del Seminario de Arqueología y Etnología Turolense /
Francisco Burillo Mozota.
ISSN 0034-7981
T. 57, n. 1 (Enero-2002), p. 121-128
BETNO PP 0012
BECK, Jane C
Taking Stock: 1996 American Folklore Society Presidential
Address / Jane C. Beck.
EN: The Journal of American Folklore / American Folk-lore
Society. - Boston and New York: American Folk-lore Society,
1888-.
ISSN 0021-8715
Vol. 110, N. 436 (1997), p. 123-139
BETNO PP 0176
CABANILLAS FERNÁNDEZ, Marta
Puesta al día de la didáctica en los museos: El Museo de
Artes y Tradiciones Populares de la Universidad Autónoma de
Madrid / M Cabanillas Fernández.
EN: El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria / Asociación
Cultural “Día de las Tradiciones Canarias”. - La Orotava
(Tenerife): Asociación Cultural “Día de las Tradiciones
Canarias”, 1995-.
ISSN 1136-4467
N. 17 (2004), p. 87-91
BETNO PP 0023
BERNAT I ROCA, Margarida
La sección etnológica del museo de Mallorca (Muro) / M.
Bernat i Roca.
CALVO CALVO, Luis
Psicología étnica y etnografía en Cataluña, un desarrollo cosmopolita / Luis Calvo Calvo.
221
ISSN 0034-7981
T. 57 (Cuaderno 2º) (2002), p.245-256
BETNO PP 0012
CALVO CALVO, Luis
La Revista de Dialectología y Tradiciones Populares y sus
aportaciones a la antropología española (1944-1996) / Luis
Calvo Calvo.
ISSN 0034-7981
T. 57, n. 1 (Enero-2002), p. 29-58
BETNO PP 0012
CAPPAI, Carlo
Estructuras culturales y accesibilidad para la isla de San
Erasmo en Venecia / Carlo Cappai y Alessandra Segantini
Composición
Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio de Publicaciones de
la Universidad
Politécnica, 1996-.
ISSN 1136-758X
N. 19 (2006), p. 56-65
BETNO PP 0085
CARBONELL JIMÉNEZ, Isabel María
El aula de la naturaleza / Isabel María Carbonell Jiménez.
EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de
Pusol. - Elche: Museo
Escolar Agrícola de Pusol, 1993-.
N. 14 (2003), p. 60-62
BETNO PP 0088
CARO BAROJA, Julio
La religión: un tema de etnografía española / Julio Caro
Baroja.
EN: Gazeta de Antropología: Boletín de la Asociación
Granadina de Antropología.
Granada: Asociación Granadina de Antropología, 19821998.
ISSN 0214-7564
N. 3 (1984), p. 5-11
BETNO PP 0004
CARROBLES SANTOS, Jesús
La situación del patrimonio etnográfico en Castilla-La
Mancha: “un brindis al sol” / Jesús Carrobles Santos y
Santiago Palomero Plaza.
Nacional de Antropología.
Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación
y Restauración de Bienes Culturales, 1994-.
222
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 129-137
BETNO PP 0294
CASTAÑO MADROÑAL, Ángeles
La novela autobiográfica de Mohammed Chukri como fuente para una etnografía de la pobreza urbana en Marruecos /
Ángeles Castaño Madroñal.
Consejo
Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-.
ISSN 0034-7981
N. 60 -1- (2005), p. 191-206
BETNO PP 0012
CEBRIÁN GIMENO, Rafael
Excursionismo y patrimonio cultural / Rafael Cebrián.
EN: A.CO.PA.H: Asociación para la Conservación del
Patrimonio Histórico.
Valencia: Asociación para la Conservación del Patrimonio
Histórico, Facultad de Geografía e Historia, 1996-.
ISSN 1575-3867
N. 8 (Novie 2000) ; p. 65-66
BETNO PP 0051
CHARLOT, John
Vietnamese Cinema: The Power of the Past / John Charlot.
EN: The Journal of American Folklore / American Folk-lore
Society. - Boston and New York: American Folk-lore Society,
1888-.
ISSN 0021-8715
Vol. 102, N. 406 (1989), p. 442-452
BETNO PP 0176
CHIVALLON, Christine
Rendre visible l’esclavage: muséographie et hiatus de la
mémoire aux Antilles
françaises / Christine Chivallon
EN: L’Homme: Revue Française d’Anthropologie / École
Pratique des Hautes Études.
Paris: Éditions Mouton & Co, 1961-.
ISSN 0439-4216
N. 180 (2006), p. 7-41
BETNO PP 0106
COLOBRANS, Jordi
Antropologia, etnografia i requeriments informàtics. Una
reflexió sobre dos casos : Programa d’Avaluació de Centres,
i Pesca i Captura / J. Colobrans.
1992-.
ISSN 1132-6581
N. 20 (2002), p. 118-130
BETNO PP 0278
COMELLES, Josep M.
Antropologia i salut: etnografia, compromís i activisme /
Josep M. Comelles
1992-.
ISSN 1132-6581
N. 20 (2002), p. 92-105
BETNO PP 0278
La conservación de la piedra del claustro de la catedral de
Oviedo / Araceli Rojo...[et al.]
ISSN 1136-758X
N. 19 (2006), p. 96-107
BETNO PP 0085
CORREIA, Luís Miguel
La torre del homenaje del Castillo de Pombal: una mirada
(in)discreta / Luís Miguel Correia
ISSN 1136-758X
N. 19 (2006), p. 86-95
BETNO PP 0085
CRUZ OROZCO, Jorge
El patrimonio cultural en el medio rural valenciano.
Aportaciones para un debate conveniente / Jorge Cruz
Orozco.
EN: Ruralia: Revista del Món Rural Valencià / Centre Rural
d’Informació Europea (CRIE). - Caudiel-Benafer (Castelló):
CRIE, [1998]-.
N. 4 (1999), p. 9-18
BETNO PP 0074
CUPIDO, Pietro
Les trabocchi de l’Adriatique / Pietro Cupido
EN: Le Chasse-Marée: Revue d’Histoire et d’Ethnologie
Marée. - Douarnenez (Francia): Le Chasse-Marée, [1981]-.
ISSN 0292-4609
N. 195 (2007), p. 62-65
BETNO PP 0030
DÍAZ BOIX, Humbelina
Los talleres didácticos del Museo de Pusol / Humbelina Díaz
Boix.
Pusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-.
N. 14 (2003), p. 56-59
BETNO PP 0088
DÍAZ DE RADA, Ángel
Las formas del holismo: la construcción teórica de la totalidad en etnografía / Ángel Díaz de Rada.
ISSN 0034-7981
T. 58 (Cuaderno 1º) (2003), p. 237-262
BETNO PP 0012
FERNÁNDEZ MARCOS, Vicenta
Costumbres y tradiciones en Pedrosa del Rey (León) / Vicenta
Fernández Marcos.
ISSN 0034-7981
T. 38 (1983), p. 263-277
BETNO PP 0012
FERRER, Carlos
Aportaciones a la etnografía valenciana en la obra de Simón
de Rojas / Carlos Ferrer.
EN: Revista Valenciana d’Etnologia. - València: Museu
Valencià d’Etnologia: Diputació Provincial de València,
[2005]-.
ISSN 1885-1533
N. 1 (2006), p. 105-112
BETNO PP 0313
FUMERO ÁLVAREZ, Pedro Antonio
Tradición marinera: el mar en nuestras costumbres, folclore y
música popular / Pedro Antonio Fumero Álvarez y Ana Isabel
Pulido Tarife.
Canarias”, 1995-.
ISSN 1136-4467
N. 16 (2003), p. 126-129
BETNO PP 0023
GALIANO SÁNCHEZ, Juan
Tradiciones olvidadas: una diversión popular: el farolet / J.
Galiano “Broses”
N. 8 (1998) ; p. 66-70
BETNO PP 0088
GANDÍA MONTÉS, Saúl José
La Anunciación de Santa María de Ontinyent / Saúl José
Gandía Montés
EN: Almaig: Estudis i Documents / Dirige “La Nostra Terra”.
- Ontinyent: Asociación de Fiestas de La Purísima, 1985-.
ISSN 1139-2487
N. 22 (2006), p. 6-19
BETNO PP 0077
223
GARCÍA DELGADO, Vicente
Etnologia marina: les embarcacions, vehicle de cultura / V.
García Delgado.
1992-.
ISSN 1132-6581
N. 1 (1992); p. 110-114
BETNO PP 0278
GARRIDO ROIZ, Juan Pedro
Aproximación a la cultura popular y tradicional de Puebla
Guzmán, según documentación de Sebastián García
Vázquez / Juan Pedro Garrido Roiz.
EN: Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares. Madrid: Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad de
Filosofía y Letras, Universidad Autónoma de Cantoblanco,
1975-.
ISSN 0210-9441
Nºs.81-82-83-84 (jun-dic.1998); p.76-84
BETNO PP 0002
GARRIDO, José Luis
Apuntes para la etnografía de la Sierra de Segura: el “royo
los espinares” (Valle de Los Anchos) de Santiago-Pontones /
José Luis Garrido.
Provincia de Jaén /
Diputación Provincial de Jaén. - Jaén: Diputación. Área de
Cultura, 1996-.
ISSN 1138-7297
N. 2 (1997); p. 449-526
BETNO PP 0073
GÓMEZ LEÓN, Rafael C.
La Asociación Cultural Día de las Tradiciones Canarias /
Rafael C. Gómez León.
EN: Molinum: Boletín de la Asociación para la Conservación
y Estudio de los Molinos
(A.C.E.M.). - Madrid: A.C.E.M., 1998-.
Año 2, N. 8 (2000) ; p. 19-21
BETNO PP 0312
GÓMEZ PELLÓN, Eloy
Museos etnográficos y museografía en Cantabria / Eloy
Gómez Pellón.
Culturales, 1994-.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 95-118
BETNO PP 0294
GONZÁLEZ ALCANTUD, José Antonio
De la etnología en Francia: entrevista con Martine Segalen /
José A. González Alcantud.
224
Granadina de Antropología. Granada: Asción. Granadina de
Antropología, 1982-1998.
ISSN 0214-7564
N. 7 (1990), p. 13-19
BETNO PP 0004
GONZÁLEZ CASARRUBIOS, Consolación
Los museos etnográficos en la comunidad de Madrid / C.
González.
Culturales, 1994-.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 217-228
BETNO PP 0294
GONZÁLEZ CASARRUBIOS, Consolación
El conocimiento y difusión de la cultura popular a través del
Museo de Artes y Tradiciones Populares de la Universidad
Autónoma de Madrid / Consolación González Casarrubios.
Canarias”, 1995-.
ISSN 1136-4467
N. 11 (2002) ; p. 74-80
BETNO PP 0023
GUTIÉRREZ, Angel
Chocolatería “El Indio”, análisis de una exposición / Ángel
Gutiérrez, Jesús Loeches y Juan Carlos Rico.
Culturales, 1994-.
ISSN 1135-1853
N. 6 (1999), p. 211-230
BETNO PP 0294
HERRADÓN FIGUEROA, Mª Antonia
Joyería decimonónica en el Museo Nacional de Antropología
/ Mª Antonia Herradón Figueroa.
Culturales, 1994-.
ISSN 1135-1853
N. 6 (1999), p. 283-305
BETNO PP 0294
HUERA CABEZA, Carmen
El museu etnologic de Barcelona: formación, desarrollo y
previsiones de futuro / Carmen Huera Cabeza.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 151-163
BETNO PP 0294
INIESTA, Montserrat
Antropología, patrimonio y museos en Cataluña / Monserrat
Iniesta.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), pp. 139-149
BETNO PP 0294
Jornadas sobre historia, arte y tradiciones populares del
Maestrazgo (3ª. 1992. San Mateo)
Terceras Jornadas sobre historia, arte y Tradiciones populares
del Maestrazgo: [San Mateo, 5, 6 y 7 diciembre 1992] /
[Centro de Estudios del Maestrazgo].
EN: Centro de Estudios del Maestrazgo: Boletín de
Divulgación Cultural.
Benicarló: Centro de Estudios del Maestrazgo, 1983-.
ISSN 0212-3975
N. 41-42 (en.-jun. 1993)
BETNO 0070
LAFERTÉ, Gilles
“Campagnes de tous nos désirs”...d’ethnologues / G.
Laferté & N. Renahy.
EN: L’Homme: Revue Française d’Anthropologie / École
Pratique des Hautes Études.
Paris: Éditions Mouton & Co, 1961-.
ISSN 0439-4216
N. 166 Avril-Juin (2003), p. 225-234
BETNO PP 0106
LAHORASCALA, Pedro
Notas sobre el folklore y etnología del valle del Tiétar / Pedro
Lahorascala.
EN: Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares. - Madrid:
Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad de Filosofía y
Letras, Universidad Autónoma de Cantoblanco, 1975-.
ISSN 0210-9441
Nºs. 75-76 (dic. 1996); p. 29-33
BETNO PP 0002
LATORRE ROMÁN, Roque
Arquitectura popular tradicional del Valle de Los Anchos
(Sierra de Segura) / Roque Latorre Román.
Diputación. Área de Cultura, 1996-.
ISSN 1138-7297
N. 5 (2000); p. 423-486
BETNO PP 0073
LLACER BOSBACH, Miguel
XXII reunión de asociaciones y entidades para la defensa del
patrimonio cultural y su entorno / Miguel Llácer Bosbach.
EN: A.CO.PA.H: Asociación para la Conservación del
Patrimonio Histórico.
Valencia: ACOPAH, [1995?]-.
ISSN 1575-3867
N. 8 (2000), p. 82-83
BETNO PP 0051
LLOP I BAYO, Francesc
Museos y colecciones museográficas permanentes de carácter etnográfico en la Comunidad Valenciana / Francesc Llop
i Bayo.
y Restauración de
Bienes Culturales, 1994-.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 272-282
BETNO PP O294
LÓPEZ ÁLVAREZ, Juaco
Museos etnográficos en Asturias / Juaco López Álvarez.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 83-94
BETNO PP 0294
LÓPEZ CORDERO, Juan A.
Referencias mágicas en la etnografía de Pegalajar / Juan A.
López Cordero.
Diputación Provincial. Área de Cultura, 1996-.
ISSN 1138-7297
N. 2 (1997); p. 233-247
BETNO PP 0073
LÓPEZ DÍAZ, Teodoro
Caudiel / por Teodoro López Díaz.
EN: Penyagolosa: Revista de la Diputación Provincial de
Castellón.
Castellón: Diputación Provincial, 1999-.
N. 3 (2002, 4ª ép.), p. 9-21
BETNO PP 0069
LÓPEZ GARCÍA, Julián
Etnografías del amor: lugares literarios y argumentos para la
ficción / Julián López García.
ISSN 0034-7981
N. 60 -1- (2005), p. 217-267
BETNO PP 0012
225
LÓPEZ QUILES, Verónica Leonor
Patrimonio etnológico y museología / Verónica Leonor López
Quiles.
N. 14 (2003), p. 52-55
BETNO PP 0088
LÓPEZ SIMÓN, José María
Visitamos: el conjunto etnográfico de La Aparecida / José Mª
López Simón.
N. 18 (2007), p. 31-38
BETNO PP 0088
MANTEROTA ALDEKOA, Ander
Etniker Bizkaia: publicación del Departamento de Etnografía
del Instituto Labayru – Bilbao / Ander Manterota.
ISSN 0034-7981
Vol. 57, N. 1 (Enero-2002), p. 83-92
BETNO PP 0012
MARCOS ARÉVALO, Javier
Los museos etnográficos en Extremadura / Javier Marcos
Arévalo.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 165-190
BETNO PP 0294
MARIEZKURRENA, Consuelo
Relación de publicaciones periódicas, seriadas y colecciones
referentes a temas de Arqueología, Antropología y
Etnografía que existen actualmente en la Sociedad de
Ciencias Aranzadi / C. Mariezkurrena, K. Mariezkurrena.
EN: Munibe: suplemento de ciencias naturales del Boletin de
la Real Sociedad Vascongada de los Amigos del País. - San
Sebastian: Grupo de Ciencias Naturales Aranzadi, [1948?]-.
ISSN 1132-2217
N. 44 (1992) ; p. 123-172
BETNO PP 0264
MARTÍN ARROYO, Verónica
Tradiciones populares al servicio de la arqueología: ¿un
modelo de gestión sostenible? / Verónica Martín, Antonio
Gutiérrez, Manuel Luque.
Canarias”, 1995-.
ISSN 1136-4467
226
N. 14 (2003), p. 117-122
BETNO PP 0023
MARTÍN NÁJERA, Aurora
La génesis de un museo: el etnográfico textil provincial
“Pérez Enciso” de Plasencia (Cáceres) / Aurora Martín
Nájera.
ISSN 1135-1853
N. 6 (1999), p. 339-360
BETNO PP 0294
MARTÍNEZ ESPINOSA, Gerardo
Defensa y salvaguarda de las artesanías tradicionales y populares: formas de cooperación para esta defensa / por Gerardo
Martínez Espinosa.
1975-.
ISSN 0210-9441
Nºs. 29-30 (mar-jun. 1983); p. 23-28
BETNO PP 0002
MARTÍNEZ GIRÓN, Ramón
La montaña de Tudmir (introducción etnográfica) / Ramón
Martínez Girón.
Granada: Asociación Granadina de Antropología, 1982-1998
ISSN 0214-7564
N. 6 (1988), p. 79-85
BETNO PP 0004
MAYANS I PLANELLS, Joan
Nuevas tecnologías, viejas etnografías (objeto y método de la
etnografía del ciberespacio) / Joan Mayans i Planells.
EN: Cuadernos de Geografía. - Valencia: Universidad,
Facultad de Filosofía y Letras, 1964-.
N. 17-18 (2002), p. 79-98
BETNO PP 0013
MEDINA SAN ROMÁN, Mª del Carmen
Actualidad de los museos etnográficos en Andalucía / M. del
Carmen Medina San Román.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 49-62
BETNO PP 0294
MENDOZA EGUARAS, Ángela
La sección de artes decorativas y etnología [del Museo
Arqueológico de Granada] / Ángela Mendoza Eguaras.
Granada: Asociación Granadina de Antropología, 1982-1998
ISSN 0214-7564
N. 1 (1982), p. 47
BETNO PP 0004
MENÉNDEZ DE LA TORRE, Herminia
Las ofrendas de ramos en Asturias / Herminia y María José
Menéndez de la Torre.
ISSN 1135-1853
N. 6 (1999), p. 307-338
BETNO PP 0294
MENÉNDEZ ONRUBIA, Carmen
Galdós y las tradiciones populare del Valle de Ansó / C.
Menéndez Onrubia.
Instituto “Miguel de Cervantes”,
Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del
CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones
Cientificas, [1945]-.
ISSN 0034-7981
T. 43 (1988), p. 403-410
BETNO PP 0012
MEZQUIRÍZ IRUJO, María Ángeles
Los museos de etnología en la comunidad foral de Navarra /
A. Mezquiriz.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 255-259
BETNO PP 0294
MILETO, Camilla
La conservación de la arquitectura: materia y mensajes sensibles / Camilla Mileto.
ISSN 1136-758X
N. 19 (2006), p. 20-33
BETNO PP 0085
MONTERO CASTELLANO, Fernando
Casa-museo del Ateneo: La “Casa de los Cinteros” / F.
Montero Castellano.
EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar del
Arzobispo.
Villar del Arzobispo: Ateneo Cultural, 1992-.
N. 3 (1993), p. 24-25
BETNO PP 0122
MONTERO CASTELLANO, Fernando
Visita a la Casa de los Cinteros: La entrá / Fernando Montero
Castellano.
EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar del
Arzobispo. Villar del Arzobispo: Ateneo Cultural, 1992-.
N. 19 (1999), p. 26-28
BETNO PP 0122
MORENO, Charo
Actitudes sociales y creencias populares sobre las amas de
cría, reflejadas en el romancero tradicional: la nodriza del
infante / Charo Moreno
CSIC. - Madrid: Consejo
ISSN 0034-7981
T. 54 (Cuaderno 2º) (1999), p. 153-175
BETNO PP 0012
MORREALE, Margherita
Tradiciones populares y antigüedad clásica en el “Tesoro” de
S. de Covarrubias: sugerencias para su estudio / Margarita
Morreale.
ISSN 0034-7981
T. 43 (1988), p. 437-439
BETNO PP 0012
MÚJICA GOÑI, Amaia
Los museos etnográficos en el País Vasco. Una visión general
y un proyecto particular: el museo arqueológico, etnográfico
e histórico vasco de Bilbao / Amaia Mujika Goñi.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 283-299
BETNO PP 0294
NEBREDA, Jesús José
“Pero, ¿acaso ha ocurrido alguna vez alguna cosa?” o
Etnología, historia y filosofía / Jesús J. Nebreda.
Granadina de Antropología. Granada: Asociación Granadina
de Antropología, 1982-1998.
ISSN 0214-7564
N. 12 (1995), p. 35-43
BETNO PP 0004
Noticias del Museo Nacional de Etnología
EN: Alcaveras: Gaceta de la Asociación Madrileña de
Antropología. - Madrid:
Asociación Madrileña de Antropología, 1982-1988.
227
ISSN 0213-845X
N. 7 (1988), p. 28-29
BETNO PP 0003
ORS MONTENEGRO, Miguel
Etnología y fuentes orales / Miguel Ors Montenegro.
Pusol. - Elche: Museo
Escolar Agrícola de Pusol, 1993-.
N. 1 (Abril 1994) ; p. 4-8
BETNO PP 0088
ORTIZ GARCÍA, Carmen
Las biografías y la historia de la etnología / Carmen Ortiz
García.
ISSN 0034-7981
T. 47 (1992), p. 7-27
BETNO PP 0012
ORTIZ SOLER, Domingo
La divulgación e interpretación del patrimonio cultural en el
medio ambiente donde se inserta: su puesta en valor a través de los museos locales ... / Domingo Ortiz Soler.
1975-.
ISSN 0210-9441
Ns.89-90-91-92 (jun-dic.2000); p. 63-74
BETNO PP 0002
PÉREZ GARCÍA-OLIVER, Lucía
Museos etnográficos en Aragón / Lucía Pérez García-Oliver.
Culturales, 1994-.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 63-82
BETNO PP 0294
PINDADO GARCÍA, Virginia
Los símbolos en la cultura material nómada de África del
Norte: la colección de tazufras del Museo Nacional de
Etnología / Virginia Pindado García.
ISSN 0213-845X
N. 5 (1985), p. 29-31
BETNO PP 0003
PINO DÍAZ, Fermín del
El nacionalismo en la historia de la ciencia, el caso de la etnología / Fermín del Pino Díaz.
228
EN: Ethnica: Revista de Antropología / Centro de Etnología
Penínsular del CSIC, director Claudio Esteva Fabregat. Barcelona: Centro de Etnología Penínsular del Consejo
Superior de Investigaciones Científicas, 1971-1984.
ISSN 0210-5608
N. 12 (1976), p. 95-126
BETNO PP 0015
PINO DÍAZ, Fermín del
Repercusiones de la nueva historiofrafía de las ciencias en el
caso de la Etnología: el problema de la profesionalización /
Fermín del Pino Díaz.
ISSN 0213-845X
N. 4 (1984), p. 19-22
BETNO PP 0003
PRATS I CANALS, Llorenç
La transición del folklore a la etnografía en Cataluña: La obra
de Ramón violant i Simorra / Llorenç Prats i Canals.
EN: Ethnica: Revista de Antropología / Centro de Etnología
Penínsular del CSIC, director Claudio Esteva Fabregat. Barcelona: Centro de Etnología Penínsular del Consejo
Superior de Investigaciones Científicas, 1971-1984.
ISSN 0210-5608
N. 16 (1980), p. 105-120
BETNO PP 0015
RIQUELME MANZANERA, Ángel
El museo etnológico de la huerta de Murcia (tradiciónes, costumbres y artes populares en la región de Murcia) / Ángel
Riquelme Manzanera.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 237-253
BETNO PP 0294
ROCA RICART, Rafael
Tres visites del centre excursionista de Lo Rat-Penat a Alaquàs
(1880, 1897 i 1898) / Rafael Roca Ricart.
EN: Quaderns d’Investigació d’Alaquàs. - Alaquàs: Col·lectiu
“Quaderns d’Investigació”. Ajuntament, 1981-.
ISSN 1132-9017
N. 15 (1996) ; p. 11-29
BETNO PP 0185
RODRÍGUEZ BECERRA, Salvador
Patrimonio cultural y patrimonio antropológico / S.
Rodríguez Becerra.
ISSN 0034-7981
T. 54 (Cuaderno 2º) (1999), p. 107-123
BETNO PP 0012
Exposiciones y museos etnográficos en la España del siglo
XIX / Pilar Romero de Tejada.
Culturales, 1994-.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 11-47
BETNO PP 0294
El Museo Nacional de Etnología / Pilar Romero de Tejada.
ISSN 0213-845X
N. 3 (1983), p. 18-23
BETNO PP 0003
ROMEO I FIGUERAS, Josep
Lírica popular i lírica tradicional: una precisió terminològica /
Josep Romeu i Figueras.
EN: Revista d’Etnologia de Catalunya / Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. - Barcelona: Departament
de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992-.
ISSN 1132-6581
N. 5 (1994); p. 10-115
BETNO PP 0278
SÁEZ, Ricardo
Proyecto de accesibilidad al público para las cubiertas de la
catedral de Santiago de
Compostela / Ricardo Sáez
Publicaciones de la Universidad
Politécnica, 1996-.
ISSN 1136-758X
N. 19 (2006), p. 34-55
BETNO PP 0085
SÁNCHEZ GÓMEZ, Luis Ángel
La Sociedad Española de Antropología, Etnografía y
Prehistoria (1921-1951) / Luis Ángel Sánchez Gómez.
ISSN 0034-7981
T. 45 (1990), p. 61-87
BETNO PP 0012
SÁNCHEZ TRUJILLANO, María Teresa
Los museos etnológicos en la Rioja / María Teresa Sánchez
Trujillano.
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 261-270
BETNO PP 0294
SANSANO COSTA, Catalina
El patrimonio etnológico pitiuso / Lina Sansano Costa.
1975-.
ISSN 0210-9441
N. 101-102-103-104 (2003), p. 2-4
BETNO PP 0002
SANTA RITA, Joao
Protección y puesta en valor de monumentos megalíticos del
III milenio antes de nuestra era: restauración de un túmulo
funerario en Alcalar (Portugal) / Joao Santa Rita, Rui Parreira
y Elena Morán
ISSN 1136-758X
N. 19 (2006), p. 66-73
BETNO PP 0085
SANTOS MORO, Francisco de
Arte popular hindú en el Museo Nacional de Etnología: (las
castas de la India a través de su arte popular) / Francisco J. de
Santos Moro, Inmaculada Ruiz Jiménez.
ISSN 0213-845X
N. 4 (1984), p. 23-25
BETNO PP 0003
SIEMENS HERNÁNDEZ, Lothar
Etnografía de la pesca de morenas en la isla de Madeira: los
cantos de “Chamada” / Lothar Siemens Hernández.
ISSN 0034-7981
T. 36 (1981), p. 145-166
BETNO PP 0012
SIERRA RODRÍGUEZ, Xosé Carlos
Los museos etno-antropológicos de Galicia: panorama, casos
y reflexiones / Xosé Carlos Sierra Rodríguez.
229
ISSN 1135-1853
N. 2 (1995), p. 191-212
BETNO PP 0294
SIRVENT BERNABEU, Concepción
Luces y sombras de la nueva ley de patrimonio cultural valenciano / Concepción Sirvent Bernabeu.
EN: Recerques del Museu d’Alcoi. - Alcoi: Museu
Arqueològic Municipal Camil
Visedo Moltó, 1992-.
ISSN 1135-2663
Vol. 9 (2000), 11-13
BETNO PP 0079
Sobre la Plaza Mayor : la vida cotidiana en La Rioja durante la Edad Media / Mª T. Álvarez Clavijo, J.A. Tirado
Martínez, P. Álvarez Clavijo.
EN: Trabajos del Museo de la Rioja / Museo de la Rioja. Logroño: Consejería de Cultura. Museo de la Rioja, 1987-.
N. 22 (2004), 360 p.
BETNO PP 0170
TORSELLO, B. Paolo
Restauración e historia: ¿conflicto de intereses? / Paolo B.
Torsello
ISSN 1136-758X
N. 19 (2006), p. 10-19
BETNO PP 0085
230
TRAPERO, Maximiano
Romancero y teatro popular en la tradición oral castellanoleonesa / Maximiano
Trapero.
CSIC. - Madrid: Consejo
ISSN 0034-7981
T. 38 (1983), p. 37-53
BETNO PP 0012
UNGARO, Lucrezia
Recualificación de los mercados de Trajano en Roma /
Lucrezia Ungaro, Labics.
ISSN 1136-758X
N. 19 (2006), p. 86-95
BETNO PP 0085
VEILLON, Dominique
La moda como patrimonio cultural en tiempos de guerra / D.
Veillon.
EN: Historia y Fuente Oral / Seminario de Historia Oral del
Departamento de Historia Contemporánea de la Universidad
de Barcelona. - Barcelona: Universitat, 1989-1995.
ISSN 0214-7610
N. 3 (1990), p. 105-120
BETNO PP 0022
Normes per a la presentació d’originals
1. Els originals s’hauran d’enviar a la seguente adreça: Revista
aquest sórdenaran de menor a major i s´ acompanyaran d´
Valenciana d’Etnologia, Consell de Redacció, Museu Valencià
una lletra en ordre alfabètic. Cas de que es cite un llibre
d’Etnologia, C/Corona 36, 46003, València. L’enviament es
sense autor aquest figurarà a la bibliografia ordenat per la
farà en suport informàtic amb la redacció original, escrita amb
primera paraula del títol.
el tipus de lletra Times New Roman del cos 12; a més, s’haurà d’indicar el processador de textos i el sistema utilitzats
Exemples: Llibre:
(preferentment Word o compatible). També se n’haurà d’adjuntar una còpia en paper (A-4) per una sola cara, amb un
ALMELA, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia,
interlineat senzill, amb marges suficients, sense sagnies ni
91 p..
tabulacions i amb numeració a les pàgines.
2. Tots els articles hauran d’estar encapçalats pel títol, autor o
BAR-YOSEF, O Y KHAZANOV (eds) Pastoralism in the
autors i l’adreça o les adreces postals i/o electròniques com-
Levant (Archaeological Materials in Anthropological per-
pletes, que hi hauran de figurar a manera de nota al peu de
spective). New York.
la pàgina. Els treballs hauran d’incloure un resum en la llengua de l’article i en anglés. Necessàriament aquest resum no
Articles:
superarà els 425 caràcters amb espais. Així mateix, haurà
ACOVITSIÒTI-HAMEAU, A. (1985): “Les glacières de
d’incloure’s un glossari amb un màxim de cinc paraules clau.
Provence”, Archeologia, 206, 60-71.
3. Les notes numerades a peu de pàgina es podran utilitzar per a
explicar o ampliar alguna qüestió. També podran ser utilitzades
per citar la procedència de material dárxiu, però no per referènciar la bibliografia citada al text.
4. Per a les referències bibliogràfiques incloses en el text, s’hau-
ÀLVAREZ, I., TORREGROSA, S. (1983): “Els pous de neu de
la muntanya”, El Teix, Alacant, 1, sense paginar.
5. El text s´ha de presentar sense subratllats o altres marques al
text.
rà d’utilitzar la citació entre parèntesis de l’autor en minúscu-
6. Les figures hauran de ser originals a tinta o amb impressió de
la, any de publicació i pàgines de referència, si és procedent.
qualitat làser. Les taules i els quadres poden figurar amb una
numeració independent de les figures. Les fotografies, con-
Exemples: (Almela,1960: 32-38)
trastades i de qualitat, podran incloure’s formant làmines. En
tots els casos, aquestes il·lustracions, etc., s’hauran de presen-
(Àlvarez i al., 1992: 40;Cebrián, 1994;
tar numerades al dors amb números aràbics correlatius. El text
Gregori, 1985).
dels peus corresponents a cada figura, taula, quadre o làmina
Cas de que es faça una cita de cita, caldrà seguir la
següent normativa:
s’haurà de redactar en suport informàtic (a continuació de la
bibliografia del treball) i s’adjuntarà imprés en un full a part.
Per al muntatge d’originals amb la grandària de pàgina, es
Exemples: (Almela,1960,: 32-38, en García, 1980: 35)
tindrà en compte la proporció de la caixa de la revista: 23,5
cm x 16,8 cm.
De la bibliografia citada en el text se’n farà una llista
7. Tant per a les figures, com per als quadres, taules i fotografies,
alfabètica al final de l’article, en la qual figurarà el nom dels
se n’haurà d’especificar la situació dins del text. Les figures es
autors, seguit de l’any de publicació entre parèntesis i les
citaran en el text entre parèntesis seguint l’exemple: (fig. 1).
dades d’aquesta, tal com apareix en els exemples adjunts.
(fig. 2,1). (fig. 4-6). Les làmines s’hauran de citar en el text
Les referències d’un mateix autor es col·locaran cronològica-
entre parèntesis i seguint l’exemple: (làm. 1). (làm. 6-8).
ment de menor a major i en totes aquestes se citarà l’autor.
8. Els treballs originals s’hauran d’enviar al Museu València
En el cas dels articles de revista, les pàgines que el compre-
d’Etnologia abans de la data fixada pels editors. La Direcció de
nen han d’ apareixer al final de la referència. Cas de que el
la Revista, atenent a l’avaluació del Consell de Redacció,
treball tinga editors, aquesta circumstància és farà constar.
respondrà en el termini d’un mes a l’admissió o el rebuig del
Si un autor té publicats més dún treball en un mateix any,
treball. Els originals, publicats o no, seran tornats als autors.
231
Normas para la presentación de originales
1. Los originales se enviarán al del Museu Valencià d’Etnologia
trabajo en un mismo año, estos se ordenarán de menor a mayor
a la siguiente dirección: Revista Valenciana d’Etnologia, Consell
y se acompañarán de una letra en orden alfabético. En el caso
de Redacció, Museu Valencià d’Etnologia, C/Corona 36, 46003,
de que se cite un libro sin autor, este figurará en la bibliografía
Valencia. El envio se hará en soporte informático con la redac-
ordenado por la primera palabra del título.
ción original, tipo de letra Times New Roman cuerpo 12, indicando el procesador y el sistema utilizados (preferentemente
Ejemplos:
Libro:
word o compatible). Se acompañará copia en papel (A-4) por
una sola cara, interlineado sencillo, con márgenes suficientes,
ALMELA, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia,
sin sangrías ni tabulaciones y con numeración en las páginas.
91 p..
2. Todos los artículos estarán encabezados por el título, autor o
autores y la dirección o las direcciones postales y/o electrónicas
BAR-YOSEF, O Y KHAZANOV (eds) Pastoralism in the
completas, que figurarán a modo de nota al pie de la página.
Levant (Archaeological Materials in Anthropological per-
Los trabajos incluirán un resumen en la lengua del artículo y en
spective). New York.
inglés. Necesariamente, este resumen no superará los 425
caracteres con espacios. Así mismo, deberá incluirse un glosario
Articulos:
con un máximo de cinco palabras clave.
ACOVITSIÒTI-HAMEAU, A. (1985): “Les glacières de
3. Las notas numeradas se podrán utilizar para explicar o ampliar
Provence”, Archeologia, 206, 60-71.
alguna cuestión. También podrán ser utilizadas para citar la procedencia de material de archivo, pero no para referenciar la
bibliografia citada en el texto.
ÀLVAREZ, I., TORREGROSA, S. (1983): “Els pous de neu de
la muntanya”, El Teix, Alacant, 1, sin paginar.
4. Para las referencias bibliográficas incluidas en el texto, se uti-
5. El texto se ha de presentar sin subrayados ni otras marcas de
lizará la citación entre paréntesis del autor en minúscula, año de
texto.
publicación y páginas de referencia, si procede.
6. Las figuras serán originales a tinta o con impresión de calidad láser. Las tablas y cuadros pueden figurar con una numeración independiente de las figuras. Las fotografías, contrastadas
Ejemplos:
(Almela,1960: 32-38)
y de calidad, podrán incluirse formando láminas. En todos los
casos, estas ilustraciones, etc., se presentarán numeradas al
(Àlvarez y al., 1992: 40;Cebrián, 1994;
dorso correlativamente con números arábigos. El texto de los
Gregori, 1985).
pies correspondientes a cada figura, tabla, cuadro o lámina se
En el caso que se realice una cita de cita, se seguirá la
siguiente normativa:
redactará en soporte informático (a continuación de la
Bibliografía del trabajo) y se adjuntará impreso en hoja aparte.
Para el montaje de originales a tamaño de página, se tendrá en
Ejemplo:
(Almela,1960,: 32-38, en García, 1980: 35)
cuenta la proporción de la caja de la revista: 23,5 cm x 16,8 cm.
7. Tanto para las figuras, como para los cuadros, tablas y foto-
De la bibliografía citada en el texto se hará una relación
grafías se especificará su situación dentro del texto. Las figuras
alfabética al final del trabajo, en la cual figurará en mayúscula
se citarán en el texto entre paréntesis y siguiendo el ejemplo:
el nombre de los autores, seguido del año de publicación entre
(fig. 1). (fig. 2,1). (fig. 4-6). Las láminas se citaran en el texto
paréntesis y de los datos de la misma, tal como aparece en los
entre paréntesis y siguiendo el ejemplo: (lám. 1). (lám. 6-8).
ejemplos adjuntos. Las referencias de un mismo autor se colo-
8. Los trabajos originales se remitirán al Museu Valencià
carán cronológicamente de menor a mayor citando, en todas
d’Etnologia antes de la fecha fijada por los editores. La
ellas, al autor. En el caso de los artículos de revista, las páginas
Dirección de la Revista, atendiendo a la evaluación del Consejo
que comprenden el mismo deben aparecer al final de la referen-
de Redacción, responderá, en el término de un mes, la admisión
cia. En el caso de que el trabajo tenga editores estos se harán
o el rechazo del trabajo. Los originales, publicados o no, serán
constar. En el caso de que un autor tenga publicados más de un
devueltos a los autores.
232

Descarrega aquesta publicació en PDF

Transcripción

Documentos relacionados

C o n t i n u a rem apostant pel nostre p ro j e cte de ciutat