20 TRAJES 20 VESTITS 20 DESIGNS

Transcripción

20 TRAJES 20 VESTITS 20 DESIGNS
DIÀLEGS ENTRE
MODA I LITERATURA
DIÁLOGOS ENTRE
MODA Y LITERATURA
DIALOGUES BETWEEN
FASHION AND LITERATURE
20 VESTITS
20 TRAJES
20 DESIGNS
DIÀLEGS ENTRE
MODA I LITERATURA
DIÁLOGOS ENTRE
MODA Y LITERATURA
JUNY - OCTUBRE 2011
DIALOGUES BETWEEN
FASHION AND LITERATURE
20 VESTITS
20 TRAJES
20 DESIGNS
organitzen / organizan / organisers
amb la col·laboració de / con la colaboración de / with the collaboration of
La creativitat és el nexe que uneix literatura i moda. La
imaginació és el punt de partida de dues arts que es
donen la mà en una mostra que presentem a Barcelona.
L’exposició vesteix els personatges evocats en la ment del
lector per 20 obres literàries.
Els dissenyadors que participem a 20 Vestits, tots
membres de l’Associació Creadors de Moda d’Espanya,
interpretem grans obres de la literatura aplegant aquests
dos tipus de creació.
A partir del negre sobre blanc, la paraula es materialitza
a través de la costura i se subratlla un vincle indissoluble
entre dues disciplines que es desenvolupen al voltant de
l’estètica.
Amb una visió de la moda com a part fonamental de
l’engranatge del saber, concebuda com una indústria
cultural, els dissenyadors hem buscat posar en comú el
millor de la nostra literatura i la nostra moda per mitjà del
llenguatge de formes, volums i colors.
Grans personatges i obres de la literatura prenen vida
en aquesta exposició. Dulcinea del Toboso o la Reina de
las Nieves es presenten davant nostre vestides de moda
espanyola.
En cada relat, poema o novel·la, la paraula és la font
d’inspiració per als creadors de moda que, en aquesta
mostra, fan realitat la ficció.
MODESTO LOMBA
President de l’Associació Creadors de Moda d’Espanya
6
Creatividad es el nexo común que une literatura y moda.
Creativity is the common link uniting literature and
La imaginación es el punto de partida de dos artes que
fashion. Imagination is the starting point for both art
se dan la mano en esta muestra que presentamos en
forms, which come together in this exhibition we are
Barcelona, que pone traje a los personajes que 20 obras
presenting in Barcelona, dressing the characters that 20
literarias evocan en la mente del lector.
works of literature evoke in the mind of their readers.
Los diseñadores que participamos en 20 Trajes, todos
We, the twenty designers taking part in 20 Designs
pertenecientes a la Asociación Creadores de Moda de
(all of us members of the Association of Creators of
España, interpretamos grandes obras de la literatura
Spanish Fashion), present here our interpretation of
uniendo estas dos creaciones.
great works of literature, thereby fusing these two
Partiendo del negro sobre blanco, la palabra se materializa
creative worlds.
a través de la costura. Poniendo de relieve una unión
With plan black on white as the starting point, the word
indisoluble entre dos disciplinas que se desenvuelven
finds material form through couture, highlighting the
alrededor de la estética.
unbreakable bond between the two disciplines, which
Con una visión de la moda como parte fundamental del
both revolve around aesthetics.
engranaje cultural, concebida como una industria cultural,
With our view of fashion as a key component of our
los diseñadores hemos buscado aunar lo mejor de
cultural nexus and as a cultural industry, we, the
nuestra literatura y nuestra moda a través del lenguaje de
designers, have sought to combine the very best of our
formas, volúmenes y colores.
literature and our fashion through the language of shape,
Grandes personajes y obras de la literatura cobran vida
volume and colour.
en esta exposición. Dulcinea del Toboso, o la Reina de
Leading literary figures and works come to life in this
las Nieves se presentan ante nosotros vestidas de Moda
exhibition, in which Dulcinea del Toboso and the Snow
Española.
Queen appear before us dressed in Spanish fashion.
En cada relato, poema o novela, la palabra actúa como
In each tale, poem and novel, the word acts a source
fuente de inspiración para los creadores de moda, que en
of inspiration for the fashion designers who, in this
esta muestra, hacen realidad la ficción.
exhibition, turn fiction into reality.
MODESTO LOMBA
MODESTO LOMBA
Presidente de la Asociación Creadores de Moda de España
President of the Association of Spanish Fashion Creators
10
Presentació / Presentación / Presentation
16
LOEWE / MIGUEL DE CERVANTES
Don Quixot de la Manxa / Don Quijote de la Mancha / Don Quixote
18
DUYOS / LEV TOLSTÓI
Anna Karénina / Anna Karénina / Anna Karenina
20
ROBERTO VERINO / ANNA AJMÁTOVA
“La dona de Lot”, Poesia completa / “La mujer de Lot”, Otros poemas. El canto y la ceniza / “Lot’s wife”, Poems of Akhmatova
22
HANNIBAL LAGUNA / JOSÉ ÁNGEL VALENTE
“Latitud” / “Latitud”, Mandorla / “Latitude”
24
ANA LOCKING / OLVIDO GARCÍA VALDÉS
“Ella, els ocells”, Aquesta arna que voleteja davant meu / “Ella, los pájaros”, Esa polilla que delante de mí revolotea /
“She, the birds”, The moth that flutters in front of me
26
JUANJO OLIVA / MARINA TSVETÁYEVA
“Musa” / “Musa”, Otros poemas. El canto y la ceniza / “Muse”
28
LEMONIEZ / ANTÓN CHÉJOV
El professor de rus / Cuentos. El profesor de ruso / The teacher of Literature
30
DEVOTA & LOMBA / GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ
Cent anys de solitud / Cien años de soledad / One hundred years of solitude
32
AGATHA RUIZ DE LA PRADA / MARIO VARGAS LLOSA
La Festa del Boc / La Fiesta del Chivo / The Feast of the Goat
34
JESÚS DEL POZO / CARLOS FUENTES
Els anys amb Laura Díaz / Los años con Laura Díaz / The years with Laura Díaz
36
VICTORIO & LUCCHINO / JUAN GELMAN
“Sols” / “Soles”, Valer la pena / “Suns”
38
DAVIDELFÍN / ANTONIO GAMONEDA
Exempts II / Exentos II / Exempts II
40
MIRIAM OCÁRIZ / ANA MARÍA MATUTE
Oblidat Rei Gudú / Olvidado Rey Gudú / Forgotten King Gudú
42
AILANTO / MIGUEL DELIBES
Cinc hores amb Mario / Cinco horas con Mario / Five hours with Mario
44
CUSTO BARCELONA / MERCÈ RODOREDA
La Plaça del Diamant / La Plaza del Diamante / The Time of the Doves
46
MIGUEL PALACIO / CARMEN MARTÍN GAITE
La Reina de la Neu / La Reina de las Nieves / The Snow Queen
48
ROBERTO TORRETTA / ANTONIO MUÑOZ MOLINA
Carlota Fainberg / Carlota Fainberg / Carlota Fainberg
50
AMAYA ARZUAGA / MARÍA ZAMBRANO
Deliri i Destí / Delirio y Destino / Delirium and Destiny
52
LYDIA DELGADO / ROSA CHACEL
Barri de Meravelles / Barrio de Maravillas / The Maravillas District
54
ÁNGEL SCHLESSER / NIKOLÁI GÓGOL
Contes de Peterburg / Historias de San Petersburgo / Plays and Petersburg Tales
56
Biografies / Biografías / Biographies
DISSENYADOR / ESCRIPTOR / Obra - DISEÑADOR / ESCRITOR / Obra - DESIGNER / WRITER / Work
UNA TORRE DE BABEL PER ALS SENTITS
CONCHA HERNÁNDEZ
/ Comissària de 20 Vestits: diàlegs entre moda i literatura
20 Vestits: diàlegs entre moda i literatura és una
Devota & Lomba, Agatha Ruiz de la Prada, Loewe,
exposició que pretén apropar dos mons que no han estat
Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal
mai aliens: la moda i la literatura. Una mostra dinàmica,
Laguna, Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfín,
en evolució contínua, que s’adapta a la immediatesa
Amaya Arzuaga, Roberto Torretta, Lydia Delgado,
de la moda però conservant sempre la mateixa font
Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos, Ángel Schlesser,
d’inspiració: els textos literaris. Després d’haver passat
Lemoniez, Roberto Verino i Juanjo Oliva ens presenten les
per Tòquio, Pequín, Istanbul, Milà, Brussel·les, Budapest,
seves creacions inspirades en fragments literaris.
Madrid i Moscou, la mostra amplia els seus continguts
amb la incorporació de grans noms de la literatura russa.
diferents gèneres literaris, com també el protagonisme
20 Vestits s’exhibeix ara al Roca Barcelona Gallery,
especial de poderosos personatges femenins. L’exposició
després d’haver-ho fet a Moscou en el marc de la
s’articula entorn de dos personatges intemporals; un de
celebració de l’Any Dual Espanya-Rússia 2011. Els autors
polièdric i irreal, Dulcinea, creat pel nostre escriptor més
seleccionats —amb un homenatge especial al nostre
universal, Miguel de Cervantes, i vestit per Loewe, i l’altre,
escriptor més universal, Miguel de Cervantes— han estat
carregat de sensualitat i realisme, Anna Karènina, ideat
premiats amb els guardons més importants de les lletres
per un dels escriptors russos més grans, Lev Tolstoi, i
hispanes: Premi Nacional, Príncep d’Astúries i Reina
vestit per Duyos.
Sofia de poesia, entre d’altres. D’altra banda, els dos
autors americans Mario Vargas Llosa i Gabriel García
Márquez també han obtingut el premi Nobel de literatura.
Finalment, Lev Tolstói, Anna Ajmátova, Marina Tsvetáyeva,
Nikolái Gógol i Anton Chéjov són els cinc autors russos
inclosos en aquesta mostra.
10
En la selecció de les obres s’han tingut en compte els
El mateix tractament reben també dos grans poetes,
propers —i màxims— en la seva estètica: Olvido García
Valdés i José Ángel Valente, vestits respectivament per
Ana Locking i Hannibal Laguna. I també dues figures
essencials de la poesia russa del segle XX, dues dones
que van arribar a la màxima expressió de la creativitat
Tots els vestits han estat realitzats per dissenyadors que
malgrat l’època que els va tocar viure: Marina Tsvetáyeva i
pertanyen a l’Associació Creadors de Moda d’Espanya.
Anna Ajmátova. La bellesa dels poemes d’aquestes dues
dones, reivindicades per cançonaires i observadors de
Deia Mallarmé que la moda és la deessa de les
les dificultats i el plaer de viure d’aquesta part del món, i
aparences. Però la moda és també un fenomen cultural
de l’altra també, serà vestida per Juanjo Oliva i Roberto
que ens acosta a la concepció del món en un període
Verino.
històric concret i a la psicologia de les persones que es
Anton Chéjov, per la seva banda, construeix ponts amb
els grans escriptors de la literatura en llengua castellana
germinada a Amèrica, entre els quals hi ha l’últim premi
Nobel de literatura, Mario Vargas Llosa, un personatge del
qual, Urania, de La fiesta del chivo, és vestit per Agatha
Ruiz de la Prada, envoltat de les creacions de Devota &
Lomba, Lemoniez, Victorio & Lucchino i Jesús del Pozo.
Finalment, la poesia d’Antonio Gamoneda, vestida per
Davidelfín, i la dona soldat d’Olvidado Rey Gudú, del
nostre recent premi Cervantes, Ana María Matute, deixen
pas a una galeria de poderosos personatges femenins
manifesten per mitjà del seu vestit. La moda ens informa
sobre un passat i ens projecta cap al futur. I el vestit,
aquesta petja de la civilització, part integrant i indissoluble
d’allò que anomenem cultura, esdevé alguna cosa més
que la nostra segona pell. Superades les classificacions
tradicionals de les arts que han regit des d’Aristòtil fins
avui, actualment assistim a la dispersió de llenguatges
i a la multiplicitat de suports, on la moda irromp amb
un caràcter immediat i propi i s’acomoda en una
democratització consolidada des que es va inventar el
concepte prêt à porter.
contraposats: Carlota Fainberg, d’Antonio Muñoz Molina,
Vestir un poema, un personatge, la màgia del moment
La Reina de las Nieves, de Carmen Martín Gaite, La
imprecís que només la literatura permet. Això és
Loca, de María Zambrano i la inoblidable Natàlia de
20 Vestits. Una experiència estètica, un lloc on elles, com
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, totes amb
a creadores, conviuen amb elles, com a inspiradores de
vestits ideats per Roberto Torretta, Miguel Palacio,
personatges literaris. Escriptors americans que sentim
Amaya Arzuaga, Custo Barcelona... I subratllant aquest
com a propis, autors russos als quals sempre tornem
desplegament creatiu, la ciència absolutament humana
amb admiració, perquè eixamplen el nostre horitzó cultural
de La perspectiva Nevski, de Nikolái Gógol, vestida per
i amplien la nostra capacitat de comprensió de l’ésser
Ángel Schlesser.
humà. La llengua compartida i una infinita fraseologia de
Per als escriptors, recórrer a la descripció del vestuari
dels seus personatges sempre ha estat una manera de
situar el lector i l’acció en un moment determinat, en un
temps, considerat per molts com la pedra angular de
la moda. Els escriptors, els intel·lectuals, han fet aquest
exercici d’aproximació més sovint del que ens pensem.
formes i colors. I, finalment, la poesia vessant esplendor
de qualsevol temps i lloc. La poesia com a depuració
màxima del llenguatge, l’indret més recòndit, l’essència de
la paraula i la que, al final, concedeix la màxima llibertat al
creador. I per damunt de tot —o al mateix nivell—, el vestit
que neix de la inspiració directa del fragment literari.
Aquesta llista la podria encapçalar Miguel de Cervantes,
Tots aquests personatges conformen pautes per fruir,
seguit de molt a prop per Marcel Proust, Scott Fitzgerald,
per gaudir d’una exposició que convida a conèixer els
Nikolai Gógol i diversos dels autors seleccionats en
nostres dissenyadors i els nostres escriptors, que es
aquesta mostra. Per als dissenyadors, la idea de vestir
transforma en un model de diàleg intercultural, en una
fragments de grans obres de la literatura ha significat un
torre de Babel per als sentits. L’aventura literària i la
estímul afegit en el seu procés de creació.
moda propicien aquesta trobada tan oportuna. El cel
que les protegeix és el mateix.
UNA TORRE DE BABEL PARA LOS SENTIDOS
CONCHA HERNÁNDEZ
/ Comisaria de 20 Trajes: diálogos entre moda y literatura
20 Trajes: diálogos entre moda y literatura, es una
de España. Devota & Lomba, Agatha Ruíz de la
exposición que pretende acercar dos mundos que nunca
Prada, Loewe, Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús
han sido ajenos: la moda y la literatura. Una muestra
del Pozo, Hannibal Laguna, Miguel Palacio, Miriam
dinámica, en continua evolución, que se adapta a la
Ocáriz, Davidelfín, Amaya Arzuaga, Roberto Torretta,
inmediatez de la moda, conservando la misma fuente
Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos,
de inspiración: los textos literarios. Tras su paso por
Ángel Schlesser, Lemoniez, Roberto Verino y Juanjo
Tokio, Pekín, Estambul, Milán, Bruselas, Budapest,
Oliva nos presentan sus creaciones inspiradas en
Madrid y Moscú, la muestra amplía sus contenidos con la
fragmentos literarios.
incorporación de grandes nombres de la literatura rusa.
los diferentes géneros literarios, así como el especial
tras haberlo hecho en Moscú dentro de la celebración del
protagonismo de poderosos personajes femeninos.
Año Dual España-Rusia 2011. Los autores seleccionados
La exposición se articula en torno a dos personajes
-con un especial homenaje a nuestro escritor más
intemporales; uno poliédrico e irreal, Dulcinea, creado
universal, Miguel de Cervantes- han sido premiados con
por nuestro escritor más universal, Miguel de Cervantes,
los máximos galardones de las letras hispanas: premios
vestido por Loewe; otro, Anna Karenina, cargado de
Nacionales, Príncipe de Asturias y Reina Sofía de Poesía,
sensualidad y realismo, ideado por uno de los más
entre otros. Por otra parte, los dos autores americanos
grandes escritores rusos, Lev Tolstói, vestido por Duyos.
Mario Vargas Llosa y Gabriel García Márquez comparten
sendos Premios Nobel de literatura. Finalmente, Lev
Tolstói, Ana Ajmátova, Marina Tsvetáyeva, Nikolái Gógol
y Antón Chéjov son los cinco autores rusos incluidos en
esta muestra.
12
En la selección de las obras se han tenido en cuenta
20 Trajes se exhibe ahora en Roca Barcelona Gallery,
Idéntico tratamiento reciben también dos grandes poetas,
próximos –y máximos- en su estética; Olvido García
Valdés y José Ángel Valente, vestidos respectivamente
por Ana Locking y Hannibal Laguna. Y también dos
figuras esenciales de la poesía rusa del siglo XX; dos
Todos los trajes han sido realizados por diseñadores
mujeres que llegaron a la máxima expresión de la
pertenecientes a la Asociación Creadores de Moda
creatividad pese al tiempo que les tocó vivir, Marina
Tsvetáyeva y Ana Ajmátova. La hermosura de los poemas
Decía Mallarmé que la moda es la diosa de las
de estas dos mujeres, reclamadas por cancionistas y
apariencias. Pero la moda es también un fenómeno
observadores de las dificultades y el placer de vivir de
cultural que nos acerca a la concepción del mundo en
este lado del mundo y de aquel también, será vestida por
un período histórico concreto, y a la psicología de las
Juanjo Oliva y Roberto Verino.
personas que se manifiestan mediante su atuendo. La
Antón Chéjov, por su parte, tiende lazos a los grandes
escritores de la literatura en lengua castellana germinada
en América; entre ellos, el último premio Nobel de
Literatura, Mario Vargas Llosa, cuyo personaje Urania
de La Fiesta del Chivo, viste Agatha Ruíz de la Prada,
rodeado de las creaciones de Devota & Lomba,
Lemoniez, Victorio & Lucchino y Jesús del Pozo.
Finalmente, la poesía de Antonio Gamoneda, vestida por
Davidelfín, y la mujer soldado de Olvidado Rey Gudú, de
nuestro reciente premio Cervantes, Ana María Matute,
dan paso a una galería de poderosos personajes
moda nos informa sobre un pasado y nos proyecta hacia
el futuro. Y el vestido, esa huella de la civilización, parte
integrante e indisoluble de aquello a lo que denominamos
cultura, se convierte en algo más que nuestra segunda
piel. Superadas las clasificaciones tradicionales de las
artes que han regido desde Aristóteles hasta nuestros
días, asistimos hoy a la dispersión de lenguajes y a la
multiplicidad de soportes, y la moda irrumpe con un
carácter inmediato y propio, acomodándose en una
consolidada democratización desde que se inventó el
concepto prêt à porter.
femeninos contrapuestos: Carlota Fainberg de Antonio
Vestir un poema, un personaje, la magia del momento
Muñoz Molina, La Reina de las Nieves de Carmen Martín
impreciso que sólo la literatura permite. Eso es 20 Trajes.
Gaite, La Loca de María Zambrano, y la inolvidable
Una experiencia estética, un lugar donde ellas, como
Natalia de La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda,
creadoras, conviven con ellas, como inspiradoras de
todas con trajes ideados por Roberto Torretta,
personajes literarios. Escritores americanos que sentimos
Miguel Palacio, Amaya Arzuaga, Custo Barcelona...
como propios, autores rusos a los que siempre volvemos
Y subrayando este despliegue creativo, la ciencia
con admiración, porque ensanchan nuestro horizonte
absolutamente humana de la Avenida Nevski de Nikolái
cultural y amplían nuestra capacidad de comprensión
Gógol, vestida por Ángel Schlesser.
del ser humano. La lengua compartida y una infinita
Para los escritores, recurrir a la descripción del atuendo
de sus personajes siempre ha sido una manera de situar
al lector y la acción en un momento determinado, en un
tiempo, considerado por muchos la piedra angular de
la moda. Los escritores, los intelectuales, han realizado
este ejercicio de aproximación con mayor frecuencia de
la que imaginamos. Esta lista podría encabezarla Miguel
fraseología de formas y colores. Y, finalmente, la poesía
derramando esplendor de cualquier tiempo y lugar. La
poesía como depuración máxima del lenguaje, el lugar
más recóndito, la esencia de la palabra y la que, en el
final, concede máxima libertad al creador. Y, por encima
de todo -o a la par- el vestido que nace de la inspiración
directa del fragmento literario.
de Cervantes, seguido muy de cerca por Marcel Proust,
Todas son pautas para el disfrute, para el goce de una
Scott Fitgerald, Nikolái Gógol y varios de los autores
exposición que invita a conocer a nuestros diseñadores
seleccionados en esta muestra. Para los diseñadores,
y a nuestros escritores, que se transforma en modelo
la idea de vestir fragmentos de grandes obras de
de diálogo intercultural, una torre de babel para los
la literatura ha supuesto un estímulo añadido en su
sentidos. La aventura literaria y la moda propician tan feliz
proceso de creación.
encuentro. Su cielo protector es el mismo.
A TOWER OF BABEL FOR THE SENSES
CONCHA HERNÁNDEZ
/ Curator, 20 Designs: dialogues between fashion and literature
20 Designs: dialogues between fashion and literature
All the outfits have been made by designers belonging
is an exhibition with a mission to bring together two
to the Association of Spanish Fashion Creators. Devota
worlds that have never been far apart: those of fashion
& Lomba, Agatha Ruíz de la Prada, Loewe, Victorio &
and literature. A dynamic, constantly-evolving display
Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal Laguna,
that fits the immediate, here-and-now nature of fashion
Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfin, Amaya Arzuaga,
whilst retaining the same source of inspiration: works of
Roberto Torretta, Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana
literature. After its time in Tokyo, Beijing, Istanbul, Milan,
Locking, Duyos, Ángel Schlesser, Lemoniez, Roberto
Brussels, Budapest, Madrid and Moscow, the exhibition
Verino and Juanjo Oliva present their creations inspired by
has expanded its content by incorporating some of the
extracts from literary works.
greatest names in Russian letters.
20 Designs is now open at the Roca Barcelona
different literary genres, with a special emphasis on
Gallery, having previously been in Moscow as part
powerful women characters. The exhibition’s focus is
of the 2011, Year of Russia and Spain event. The
on two timeless characters. The first, multi-faceted and
selected authors –with a special tribute being paid
unreal, is Dulcinea, created by Spain’s most famous
to Spain’s best-known writer, Miguel de Cervantes–
writer, Miguel de Cervantes, and dressed by Loewe.
have been honoured with the top awards in Spanish
The other, Anna Karenina, suffused with sensuality and
letters including, amongst others, the National, the
realism, springs from the imagination of one of Russia’s
Prince of Asturias and the Queen Sofía Poetry Prizes.
greatest authors, Lev Tolstói, and is dressed by Duyos.
Furthermore, the two Latin American authors included,
Mario Vargas Llosa and Gabriel García Márquez, are
both winners of the Nobel Prize in Literature. Lastly,
Lev Tolstói, Ana Ajmátova, Marina Tsvetáyeva, Nikolái
Gógol and Antón Chéjov are the five Russian authors
featured in the exhibition.
14
In selecting these works, we have sought to embrace
Exactly the same treatment has been given to two great
poets, leading examples of a shared aesthetic: Olvido
García Valdés and José Ángel Valente, as dressed by Ana
Locking and Hannibal Laguna, respectively. Also present
are two key figures of 20th-century Russian poetry, two
women who reached a peak of creativity despite the
times they had to live in: Marina Tsvetáyeva and Anna
It was Mallarmé who said that fashion is the goddess of
Ajmátova. The beauty of the poems of these two women,
appearance. However, it is also a cultural phenomenon
favoured by songwriters and other keen observers of the
that gives us an insight into the ideas of the world at a
trials, tribulations and joys of living on one and the other
particular point in history, and the psychology of people
side of the world, will be clothed by Juanjo Oliva and
as manifested by their dress. Fashion tells us of the
Roberto Verino.
past and projects us into the future. The way we dress
For his part, Anton Chekhov establishes ties with the
great writers of the Spanish-language literature that
appeared in the Americas, including the most recent
Nobel Prize in Literature winner Mario Vargas Llosa,
whose character Urania, from The Feast of the Goat, is
dressed by Agatha Ruíz de la Prada and surrounded by
the creations of Devota & Lomba, Lemoniez, Victorio
& Lucchino and Jesús del Pozo. Lastly, the poetry of
Antonio Gamoneda, dressed by Davidelfín, and the
“woman soldier” from Olvidado Rey Gudú, by Spain’s
–this mark of civilisation, this integral and indissoluble
part of that which we call culture– becomes something
more than a second skin. Having outgrown the
traditional categorisation of the arts, imposed from
the times of Aristotle to the present day, we are now
witnessing a dispersion of languages and a multiplicity
of media, and fashion bursting out with its own,
immediate character, benefitting from the consolidated
democratisation it has enjoyed ever since the invention
of the prêt à porter concept.
recent Cervantes Prize winner Ana María Matute, form the
Dressing a poem, a character, the magic of that vague
starting point of a gallery of contrasting, powerful female
moment that only literature gives us: this is what
characters: Antonio Muñoz Molina’s Carlota Fainberg,
20 Designs is all about. It is an aesthetic experience, a
Carmen Martín Gaite’s Snow Queen, María Zambrano’s
place where one group, as creators, exists alongside the
“La Loca” and the unforgettable Natàlia from Mercè
other, as inspirers of literary characters. Latin American
Rodoreda’s The Time of the Doves, in outfits designed by
authors that Spain has adopted as their own, and
Roberto Torretta, Miguel Palacio, Amaya Arzuaga, Custo
Russian authors to whom we always return in admiration,
Barcelona, and more. Underlying this creative display is
as they broaden our cultural horizons and increase our
the completely human science of Nikolái Gógol’s Nevsky
ability to understand the human condition. A shared
Prospect, dressed Angel Schlesser.
language and a boundless phraseology of shapes and
For writers, providing a description of the way their
characters are dressed has always been a way of placing
the reader and the action at a specific point in time: and
time is regarded by many as the cornerstone of fashion.
Writers and intellectuals alike have used this device more
often than we might imagine. A list might be headed by
colours. And, lastly, poetry pouring out a splendour that is
timeless and placeless. Poetry as the ultimate refinement
of language, the deepest place, the essence of the word
and that which, in the end, gives the greatest freedom to
the creator. And, above all (or ranking with it), the clothes,
directly inspired by a literary quote.
Miguel de Cervantes, closely followed by Marcel Proust,
All of them help us to enjoy and take pleasure in an
F. Scott Fitzgerald, Nikolái Gógol and a number of the
exhibition that invites us to find out more about our
authors featured in this exhibition. For fashion designers,
designers and writers. An exhibition that becomes an
the idea of clothing quotes from great works of literature
example of intercultural dialogue, a Tower of Babel for the
has given a new boost to their creative process.
senses. After all, their sheltering sky is one and the same.
MIGUEL DE CERVANTES
Don Quijote de la Mancha
Don Quixote
(Primera Parte - Capítulo XIII)
(First Part - Chapter XIII)
DON QUIJOTE Y VIVALDO
DON QUIXOTE AND VIVALDO
/... Aquí dio un gran suspiro don Quijote y dijo:
/... Hence Don Quixote heaved a deep sigh and said:
– Yo no podré afirmar si la dulce mi enemiga gusta o no de que
‘I cannot affirm whether my sweet enemy is pleased or not at
el mundo sepa que yo la sirvo. Sólo sé decir, respondiendo a
the whole world’s knowing that I serve her. I can only say, in
lo que con tanto comedimiento se me pide, que su nombre es
reply to your very polite questions, that her name is Dulcinea;
Dulcinea; su patria, el Toboso, un lugar de la Mancha; su calidad
her country El Toboso, a village in La Mancha; her degree at
por lo menos ha de ser de princesa, pues es reina y señora
least that of Princess, for she is my Queen and mistress; her
mía; su hermosura, sobrehumana, pues en ella se vienen a
beauty superhuman, for in her are realized all the impossible
hacer verdaderos todos los imposibles y quiméricos atributos
and chimerical attributes of beauty which poets give to their
de belleza que los poetas dan a sus damas: que sus cabellos
ladies; that her hair is gold; her forehead the Elysian fields; her
son oro, su frente campos elíseos, sus cejas arcos del cielo,
eyebrows rainbows; her eyes suns; her cheeks roses; her lips
sus ojos soles, sus mejillas rosas, sus labios corales, perlas
coral; her teeth pearls; her neck alabaster; her breast marble;
sus dientes, alabastro su cuello, mármol su pecho, marfil sus
her hands ivory; she is white as snow; and those parts which
manos, su blancura nieve, y las partes que a la vista humana
modesty has veiled from human sight are such, I think and
encubrió la honestidad son tales, según yo pienso y entiendo,
believe, that discreet reflection can extol them, but make no
que sólo la discreta consideración puede encarecerlas, y no
comparison’.../
compararlas.../
16
LOEWE
Don Quixot de la Manxa
(Primera Part - Capítol XIII)
DON QUIXOT I VIVALDO
/... I en sentir això, Don Quixot va llançar un llarg sospir i digué:
– Ja no podré afirmar si a la meva dolça enemiga li plau, o
no, que el món sàpiga que jo la serveixo; únicament sé dir,
responent a ço que amb tanta moderació hom em demana, que
el seu nom és Dolcinea; la seva pàtria, el Tobós, un llogarret
de la Manxa; la seva qualitat, si més no, la d’ésser princesa, ja
que és reina i senyora meva; la seva formosor, sobrehumana,
ja que en ella es fan veritables tots els impossibles i quimèrics
atributs de bellesa que els poetes donen a llurs dames; que els
cabells són or, el seu front camps Elisis, les seves celles arcs
del cel, els seus ulls sols, les seves galtes roses, els seus llavis
corals, perles les seves dents, alabastre el seu coll, marbre
el seu pit, vori les seves mans, la seva blancor neu, i ço que a
l’esguard humà cobreix l’honestedat és tal, segons jo penso i
crec, que sols la discreta consideració pot lloar, i no comparar.../
LEV TOLSTÓI
Anna Karénina
Anna Karénina
/... En la pared había un reflector que proyectaba su luz sobre
/... Another lamp with a reflector was hanging on the wall,
un retrato de mujer de cuerpo entero, al que Levin no pudo por
lighting up a big full-length portrait of a woman, which Levin
menos de prestar atención. Era el retrato de Anna realizado
could not help looking at. It was the portrait of Anna, painted
en Italia por Mijáilov. Mientras Stepán Arkádevich pasaba
in Italy by Mihailov. While Stepan Arkadyevitch went behind
al otro lado de una espaldera y la voz de hombre que había
the treillage, and the man’s voice which had been speaking
estado hablando se calló, él estuvo mirando el retrato, que
paused, Levin gazed at the portrait, which stood out from the
parecía sobresalir del marco bajo esa potente luz, incapaz de
frame in the brilliant light thrown on it, and he could not tear
apartar los ojos. Hasta se olvidó de dónde estaba y, sin prestar
himself away from it. He positively forgot where he was, and
atención a lo que decían, siguió contemplando ese retrato
not even hearing what was said, he could not take his eyes
excepcional. No era una pintura, sino una encantadora mujer
off the marvelous portrait. It was not a picture, but a living,
viva de negros cabellos rizados, hombros y brazos desnudos
charming woman, with black curling hair, with bare arms and
y labios sombreados de delicado vello, plegados en una leve
shoulders, with a pensive smile on the lips, covered with soft
sonrisa pensativa, que le miraba con expresión tierna y triunfal,
down; triumphantly and softly she looked at him with eyes that
llenándolo de turbación. Era demasiado bella para ser real: sólo
baffled him. She was not living only because she was more
por eso acababa uno convenciéndose de que no era una mujer
beautiful than a living woman can be.../
de carne y hueso.../
18
DUYOS
Anna Karénina
/... un reflector, col·locat prop del quadre, il·luminava un
retrat de dona. Era el retrat d’Anna fet a Itàlia per Mikhàilov.
Levin quedà fascinat. No podia apartar els ulls d’aquella tela
admirable. Fins i tot havia oblidat on era i no sentia el que li
deien. Allò que tenia davant no era un retrat, sinó una dona
vivent i deliciosa, de cabells negres enrinxolats, espatlles i
braços nus i un mig somriure pensívol en els llavis coberts
d’un borrissol suau, que se’l mirava d’una manera imperiosa i
tendra, amb un esguard trasbalsador. No era possible que una
dona tan bella existís en la realitat.../
ANNA AJMÁTOVA
La mujer de Lot
Lot’s wife
Entonces la mujer de Lot miró atrás,
But Lot’s wife looked back,
a espaldas de él, y se volvió estatua de sal.
and she became a pillar of salt.
Libro del Génesis
Book of Genesis
Y siguió el hombre justo al enviado de Dios,
And the just man trailed God’s shining agent,
grande y resplandeciente, por la montaña negra.
over a black mountain, in his giant track,
En tanto, una voz penetrante urgía a la mujer:
while a restless voice kept harrying his woman:
no es demasiado tarde, aún puedes mirar.
20
“It’s not too late, you can still look back
Mira las torres rojas de tu Sodoma natal, la plaza
at the red towers of your native Sodom,
en que cantaste, el patio donde hilabas, de la casa
the square where once you sang, the spinning-shed,
en lo alto, las ventanas vacías, la casa en que tus hijos
at the empty windows set in the tall house
nacieron, fruto de unión feliz.
where sons and daughters blessed your marriage-bed.”
Una mirada sólo. Y helados en un dolor de muerte
A single glance: a sudden dart of pain
ya no pudieron mirar más sus ojos.
stitching her eyes before she made a sound.
Sal transparente se tornó el cuerpo todo
Her body flaked into transparent salt,
y las piernas ligeras en la tierra arraigaron.
and her swift legs rooted to the ground.
¿Y a esa mujer nadie la llorará?
Who will grieve for this woman? Does she not seem
¿Es figura anodina para ocuparse de ella?
too insignificant for our concern?
Pero mi corazón no olvida
Yet in my heart I never will deny her,
a la que dio la vida por una mirada.
who suffered death because she chose to turn.
1922-1924
1922-1924
ROBERTO VERINO
La dona de Lot
La dona de Lot, que anava darrera,
es tombà i es convertí en columna de sal.
Llibre del Gènesi
I l’home just seguí l’emissari de Déu,
gegantí i resplendent, per la muntanya negra.
Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:
No és massa tard, encara, encara pots mirar.
Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,
la plaça on tu cantaves, l’eixida on vas filar...
Els finestrals deserts de la casa alterosa
on et naixien fills, fruit d’un vincle feliç.
Un esguard! –I, aglevats per un dolor mortal,
els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.
El cos esdevenia de cop sal transparent
i les cames lleugeres s’arrelaren a terra.
Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?
És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?
El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà
la qui donà la vida només per un esguard.
1922-1924
JOSÉ ÁNGEL VALENTE
22
Latitud
Latitude
No quiero más que estar sobre tu cuerpo
I want nothing else but to lie upon your body
como lagarto al sol los días de tristeza.
like a lizard in the sun on days of sadness.
Se disuelve en el aire el llanto roto,
The broken cry dissolves into the air,
el pie de las estatuas
the foot of the statues
recupera la hiedra
is again covered in ivy
y tu mano me busca
and your hand searches for me
por la piel de tu vientre
on the skin of your belly
donde duermo extendido.
where I am stretched out asleep.
HANNIBAL LAGUNA
Latitud
No vull res més que estar sobre el teu cos
com un llangardaix al sol, els dies tristos.
El plor trencat es dissol en l’aire;
el peu de les estàtues
recupera l’heura
i la teva mà em busca
per la pell del teu ventre
on, estirat, dormo.
OLVIDO GARCÍA VALDÉS
24
Esa polilla que delante de mí revolotea
The moth that flutters in front of me
ELLA, LOS PÁJAROS
SHE, THE BIRDS
En la noche,
At night
una mujer viene por la orilla
a woman comes along the shore
cargada con una bolsa,
carrying a bag;
los faros la iluminan.
the beacons illuminate her.
Es rubia y viste algo claro.
She is blonde and wearing something light.
Se parece
She looks
a una hermana de mi padre,
like one of my father’s sisters ,
pero ella murió
but she died
y yo tengo casi su edad.
and I am almost her age.
Era silenciosa.
She was quiet.
ANA LOCKING
Aquesta arna que voleteja davant meu
ELLA, ELS OCELLS
A la nit,
una dona ve per la riba,
carregada amb una bossa,
els fars la il·luminen.
És rossa i porta un vestit una mica clar.
S’assembla
a una germana del meu pare,
però ella va morir
i jo tinc gairebé la seva edat.
Era silenciosa.
MARINA TSVETÁYEVA
Musa
Muse
Ni cartas, ni antepasados,
No awards, no forefathers,
ni claro halcón.
Not a falcon clear.
Camina –se abre–
She goes and is torn away –
tan lejana.
She is so far!
Bajo los párpados sombríos,
Underneath tan eyelids
incendio de alas de oro.
A golden-winged flame.
Con su mano, acariciada por el viento,
Forgotten once she took it
ha tomado, ha olvidado.
With a windswept arm.
Vuelos de la falda sin recoger,
An un-picked-up skirt,
amplia sonrisa sarcástica.
A rag that went bare.
Y ella, ni mala ni buena,
I’m not kind, not mean
sólo distante.
But like this: so far.
No llora ni gime:
Does not fuss or cry:
Ha roto –¡pero si le amo!
Tore –and therefore dear!
Con su mano acariciada por el viento,
You gave –and forgotten
ha dado, ha olvidado.
With a windswept arm.
Ha olvidado –risitas
With a scream and with a throat’s
guturales, chillidos de aves...
Scattering, forgot...
– Dios, guárdala,
26
So distant as she is
tan lejana.
Come and keep her, God!
19 de noviembre de 1921
november, 19th 1921
JUANJO OLIVA
Musa
Ni cartes, ni avantpassats,
ni falcó clar.
Camina –s’obre–
tan llunyana.
Sota de les ombrívoles parpelles,
incendi d’ales d’or.
Amb la seva mà, acaronada pel vent,
ha pres, ha oblidat.
Vols de la faldilla sense recollir,
ampli somriure sarcàstic.
I ella, ni bona ni dolenta,
només distant.
No plora ni gemega:
ha trencat –però si l’estimo!
Amb la seva mà, acaronada pel vent,
ha donat, ha oblidat.
Ha oblidat –rialletes
guturals, xisclets d’aus...
– Déu, guàrdala,
tan llunyana.
19 de novembre de 1921
ANTÓN CHÉJOV
El profesor de ruso
The teacher of Literature
/... El sol de marzo lucía con fuerza y algunos calurosos rayos
/... The March sun was shining brightly in at the windows and
caían sobre la mesa a través de los vidrios de las ventanas.
shedding its warm rays on the table. It was only the twentieth
Sólo estaban a día veinte, pero los trineos habían dejado
of the month, but already the cabmen were driving with wheels,
paso al tráfico rodado y en el jardín piaban los estorninos.
and the starlings were noisy in the garden. It was just the
Tenía la sensación de que Maniusa entraría de un momento
weather in which Masha would come in, put one arm round his
a otro, pondría una mano alrededor de su cuello, le diría que
neck, tell him the horses were saddled or the chaise was at the
los caballos o el charabán habían sido llevados al porche y
door, and ask him what she should put on to keep warm. Spring
le preguntaría qué ropa ponerse para no pasar frío. Había
was beginning as exquisitely as last spring, and it promised the
empezado la primavera, igual de maravillosa que el año
same joys.../
anterior, prometiendo las mismas alegrías.../
28
LEMONIEZ
El professor de rus
/... El sol de maig lluïa amb força i alguns raigs calorosos queien
sobre la taula a través dels vidres de les finestres. Només era el
dia vint, però els trineus havien deixat pas al trànsit rodat i en
el jardí piulaven els estornells. Tenia la sensació que Maniusa
entraria d’un moment a un altre, li posaria una mà al coll, li
diria que ja havien portat els cavalls i el carruatge al porxo i
li preguntaria quina roba s’havia de posar per no passar fred.
La primavera havia començat, igual de meravellosa que l’any
anterior, prometent les mateixes alegries.../
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ
30
Cien años de soledad
One hundred years of solitude
/... Entonces empezó el viento, tibio, incipiente, lleno de voces
/... Then the wind began, warm, incipient, full of voices from the
del pasado, de murmullos de geranios antiguos, de suspiros de
past, the murmurs of ancient geraniums, sighs of disenchantment
desengaños anteriores a las nostalgias más tenaces. No lo advirtió
that preceded the most tenacious nostalgia. He did not notice it
porque en aquel momento estaba descubriendo los primeros
because at that moment he was discovering the first indications
indicios de su ser, en un abuelo concupiscente que se dejaba
of his own being in a lascivious grandfather who let himself be
arrastrar por la frivolidad a través de un páramo alucinado, en
frivolously dragged along across a hallucinated plateau in search
busca de una mujer hermosa a quien no haría feliz. Aureliano lo
of a beautiful woman who would not make him happy. Aureliano
reconoció, persiguió los caminos ocultos de su descendencia, y
recognized him, he pursued the hidden paths of his descent, and
encontró el instante de su propia concepción entre los alacranes
he found the instant of his own conception among the scorpions
y las mariposas amarillas de un baño crepuscular, donde un
and the yellow butterflies in a sunset bathroom where a mechanic
menestral saciaba su lujuria con una mujer que se le entregaba
satisfied his lust on a woman who was giving herself out of
por rebeldía. Estaba tan absorto, que no sintió tampoco la segunda
rebellion. He was so absorbed that he did not feel the second
arremetida del viento, cuya potencia ciclónica arrancó de los
surge of wind either as its cyclonic strength tore the doors and
quicios las puertas y las ventanas, descuajó el techo de la galería
windows off their hinges, pulled off the roof off the east wing, and
oriental y desarraigó los cimientos. Sólo entonces descubrió que
uprooted the foundations. Only then did he discover that Amaranta
Amaranta Úrsula no era su hermana, sino su tía, y que Francis
Úrsula was not his sister but his aunt, and that Sir Francis Drake
Drake había asaltado a Riohacha solamente para que ellos
had attacked Riohacha only so that they could seek each other
pudieran buscarse por los laberintos más intrincados de la sangre,
through the most intricate labyrinths of blood until they would
hasta engendrar el animal mitológico que había de poner término
engender the mythological animal that was to bring the line to an
a la estirpe. Macondo era ya un pavoroso remolino de polvo y
end. Macondo was already a fearful whirlwind of dust and rubble
escombros centrifugado por la cólera del huracán bíblico, cuando
being spun about by the wrath of the biblical hurricane when
Aureliano saltó once páginas para no perder el tiempo en hechos
Aureliano skipped eleven pages so as not to lose time with facts he
demasiado conocidos, y empezó a descifrar el instante que estaba
knew only too well, and he began to decipher the instant that he
viviendo, descifrándolo a medida que lo vivía, profetizándose a sí
was living, deciphering it as he lived it, prophesying himself in the
mismo en el acto de descifrar la última página de los pergaminos,
act of deciphering the last page of the parchments, as if he were
como si se estuviera viendo en un espejo hablado.../
looking into a speaking mirror.../
DEVOTA & LOMBA
Cent anys de solitud
/... Aleshores va començar el vent, tebi, incipient, tot ple de veus del
passat, de murmuris de geranis antics, de sospirs de desenganys
anteriors a les nostàlgies més tossudes. No ho va advertir perquè
en aquell moment descobria els primers indicis del seu ésser, en
un avi concupiscent que es deixava arrossegar per la frivolitat a
través d’un ermot al·lucinat, cercant una dona molt bella que no
el faria feliç. L’Aureliano el va reconèixer, va perseguir els camins
ocults de la seva descendència, i hi va trobar l’instant de la seva
mateixa concepció, entre els escorpins i les papallones grogues
d’un bany crepuscular, on un menestral sadollava la seva luxúria
amb una dona que se li lliurava per rebel·lió. Estava tan abstret
que tampoc no va sentir la segona escomesa del vent, la potència
ciclònica del qual va arrencar els marcs de les portes i finestres,
se’n va endur el sostre de la galeria oriental i va desarrelar els
fonaments. Fins aleshores no va descobrir que l’Amaranta Úrsula
no era la seva germana, ans la seva tia, i que Francis Drake havia
assaltat Riochacha solament perquè ells es poguessin cercar
entre els laberints més intricats de la sang, fins engendrar l’animal
mitològic que acabaria amb el llinatge. Macondo ja no era un
espaordidor remolí de pols i deixalles, centrifugades per la còlera
de l’huracà bíblic, quan l’Aureliano va saltar onze pàgines per
no perdre el temps amb els fets que coneixia amb escreix; i va
començar a desxifrar l’instant que vivia, desxifrant-lo a mesura que
el vivia, profetitzant-se ell mateix en l’acte de desxifrar la darrera
pàgina dels pergamins, com si es veiés en un mirall parlat.../
MARIO VARGAS LLOSA
32
La Fiesta del Chivo
The Feast of the Goat
/... El sudor la obliga a secarse la cara todo el tiempo. Los años,
/... She constantly has to wipe transpiration from her face.
Urania. A los cuarenta y nueve ya no se es joven. Por más que te
The years, Urania. At forty-nine, one is no longer young. No
conserves mejor que otras. Pero, no estás para ser arrumbada
matter what shape you’re in compared. But you’re not ready
como trasto viejo, a juzgar por esas miradas que, a derecha
yet to be tossed out with the trash, judging by the looks that
e izquierda, se posan en su cara y su cuerpo, insinuantes,
come from right and left and rest on her face and body, the
codiciosas, descaradas, insolentes, de machos acostumbrados
insinuating, greedy, brazen, insolent looks of males accustomed
a desvestir con los ojos y los pensamientos a todas las hembras
to undressing all the female on the street with their eyes and
de la calle. ‹‹Unos cuarenta y nueve años maravillosamente bien
thoughts. “Forty-nine years that really become you, Uri,” said
llevados, Uri››, dijo Dick Litney, su colega y amigo de bufete en
Litney, her colleague and friend from the office, in New York, on
New York, el día de su cumpleaños, audacia que ningún varón de
her birthday, a bold statement that no man in the firm would
la oficina se hubiera permitido a menos de tener, como Dick esa
have allowed himself to make unless he, like Dick that night, had
noche, dos o tres whiskys en el cuerpo. Pobre Dick. Se ruborizó
two or three whiskeys under his belt. He blushed and became
y confundió cuando Urania lo congeló con una de esas miradas
confused when Urania froze him with one of those slow looks she
lentas con las que desde hace treinta y cinco años enfrenta
had used for thirty-five years to confront her gallantries, sudden
las galanterías, chistes subidos de color, gracias, alusiones o
off-color jokes, witticisms, allusions, or unwelcome moves from
majaderías de los hombres, y, a veces, de las mujeres.../
men, and sometimes women.../
AGATHA RUIZ DE LA PRADA
La Festa del Boc
/... La suor l’obliga a eixugar-se constantment la cara. Els
anys, Urània. Als quaranta- nou ja no s’és jove. Per més que
et conservis millor que les altres. Però no estàs a punt de ser
arraconada com una andròmina, si hem de jutjar per aquestes
mirades que, a dreta i esquerra, se li posen a la cara i al cos,
insinuants, cobejoses, descarades, insolents, de mascles
acostumats a despullar amb els ulls i els pensaments totes les
femelles del carrer. ‹‹Uns quaranta-nou anys meravellosament
ben portats, Uri››, va dir Dick Litney, el seu col·lega i amic de
bufet a Nova York, el dia del seu aniversari, audàcia que cap home
de l’oficina s’hauria permès, llevat que portés, com Dick aquella
nit, dos o tres whiskys al cos. Pobre Dick. Es va ruboritzar i va
quedar confós quan Urània el va congelar amb una d’aquelles
mirades lentes amb les quals des de fa trenta-cinc anys afronta
les galanteries, els acudits pujats de to, les gràcies, les al·lusions
o les bajanades dels homes i, a vegades, de les dones.../
CARLOS FUENTES
Los años con Laura Díaz
The years with Laura Díaz
/... La verdad es que no gastaba demasiado. Leía. Iba a
/... The truth is that she wasn’t spending very much money. She
conciertos y museos sola, al cine y a comer con Elizabeth. La
read. She went to concerts and museums alone, to the movies
situación que la separó de su marido era para ella un duelo.
and to dinner with Elizabeth. The situation that separated
Había de por medio una delación, una muerte —una muerta—.
her from her husband was for her a period of mourning.
Pero el perfume Chanel, el sombrerito Schiaparelli, el traje
Between them was a betrayal, a death –a dead woman. But
sastre de Balenciaga... Había cambiado tanto, en tan poco
the Chanel perfume, the little Schiaparelli hat, the suit tailored
tiempo, la moda —cómo iba a mostrarse Laura con falda corta
by Balenciaga... So much had changed so quickly. Fashion:
de flapper, bailarina de charleston y corte de pelo a lo Clara
how was Laura going to appear in public wearing a flapper’s
Bow—, cuando había que vestirse como las nuevas estrellas
short skirt like a Charleston dancer and Clara Bow hair when
de Hollywood. Bajaron las faldas, se onduló la cabellera, los
everyone had to dress like the new Hollywood stars? Skirts
bustos se engalantaron con grandes solapas de piqué, las que
were longer, hair was wavier, busts were decked out with
se atrevían usaban trajes de noche de seda entallada al cuerpo,
huge piqué lapels, those who dared wore silk evening dresses
como Jean Harlow la rubia platino, y un sombrero a la moda
sculpted to the shape of the body, like the platinum blonde
era indispensable. Una mujer sólo se quitaba el sombrero para
Jean Harlow, and a fashionable hat was indispensable. A woman
dormir o jugar tenis. Hasta en la piscina, la gorrita de hule se
took off her hat only to sleep or play tennis. A rubber bathing
imponía, había que proteger el ondulado Marcel.../
cap was called for even in the swimming pool –marcelled hair
had to be protected.../
34
JESÚS DEL POZO
Els anys amb Laura Díaz
/... La veritat és que no gastava gaire. Llegia. Anava a concerts
i museus sola; al cine i a menjar amb l’Elisabet. La situació
que la va separar del marit era, per ella, un dol. Hi havia al mig
una delació, una mort –una morta–. Però el perfum Chanel,
el sombreret Schiaparelli, el vestit jaqueta de Balenciaga...
Havia canviat tant, en tan poc temps, la moda –com podia, la
Laura, mostrar-se amb faldilla curta de flapper, de ballarina de
xarleston i un pentinat a la manera de Clara Bow–, quan calia
vestir-se com les noves estrelles de Hollywood. Les faldilles
es van allargar, els cabells es van ondular, el pit es va guarnir
de grans solapes de piqué, les que s’hi atrevien es posaven
vestits de nit de seda cenyida al cos com Jean Harlow, la
rossa platí, i era indispensable portar un barret de moda. Una
dona només es treia el barret per dormir o jugar a tenis. Fins
i tot a la piscina s’imposava una gorra d’hule. Calia protegir
l’ondulat Marcel.../
JUAN GELMAN
36
Soles
Suns
a Mara siempre
for Mara always
Bajo el sol doble de la furia y la pena
Beneath the double sun of rage and sorrow
la vida sigue.
life goes on.
La vida sigue bajo el sol
Life goes on beneath the double
doble de la furia y la pena.
sun of rage and sorrow.
Sigue la vida y gira
Life goes on and the double sun
el sol doble de la furia y la pena.
of rage and sorrow turns.
Es un recurso amar a un árbol
It is a recourse to love a tree
y otras humillaciones del paisaje.
and other humiliations of the countryside.
El esplendor del tiempo respira
The splendor of time breathes
en el hombro de una mujer.
In the shoulder of a woman.
Se alejan pensamientos que
Thoughts that don’t want to be seen
no quieren ser vistos. El sueño
move away. Sleep
cierra la puerta para
closes the door so that
que empiece otro.
another begins.
VICTORIO & LUCCHINO
Sols
a Mara sempre
Sota del doble sol de la fúria i la pena,
la vida passa.
La vida continua sota el sol
doble de la fúria i la pena.
Continua la vida, i gira
el sol doble de la fúria i la pena.
És un recurs estimar un arbre
i altres humiliacions del paisatge.
L’esplendor del temps respira
al muscle d’una dona.
S’allunyen els pensaments que
no volen ser vistos. El somni
tanca la porta per tal
que en comenci un altre.
ANTONIO GAMONEDA
Exentos II
38
Exempts II
Aquí la boca, su oquedad eterna,
Here the mouth, its eternal hollowness,
exhala una palabra, mas no suena
exhales a word, but it doesn’t sound
si no es en forma de justicia: calla.
if it isn’t in the shape of justice: it is silent.
Sobre el oro veloz, un viento inmóvil
Over the rapid gold an immobile wind
precipita su cuerpo hacia el espanto
hastens its body towards the fright
de los cabellos y sus huesos sienten
of the hair and its bones feel
la sustancia mortal, las duras manos
the mortal substance; the hard hands
torturando columnas. La palabra
torture columns. The word
enardece las túnicas, asciende
inflames the tunics, goes up
en las tinieblas, arde en los sepulcros
in the shadows, burns in the tombs
y construye un espacio. Pero calla.
and builds a space. But it is silent.
DAVIDELFÍN
Exempts II
Aquí la boca, la seva buidor eterna,
exhala una paraula, però no sona
si no és en forma de justícia: calla.
Sobre l’or veloç, un vent immòbil
precipita el seu cos cap a l’espant
dels cabells, i els seus ossos senten
la substància mortal, les dures mans
torturant columnes. La paraula
arbora les túniques, ascendeix
a les tenebres, crema en els sepulcres
i construeix un espai. Però calla.
ANA MARÍA MATUTE
Olvidado Rey Gudú
Forgotten King Gudú
/... A solas con Gudrilkja, Gudú la miró de arriba abajo. Ya sabía
/... Alone with Gudrilkja, Gudú looked at her from top to toe. He
que no era un hombre. Era una mujer, y aún sabía mucho más:
already knew that she wasn’t a man. She was a woman, and
era su hija. No había conocido a ninguna antes que a ella, y
he even knew much more: she was his daughter. He had not
puede decirse que tampoco había conocido a ninguno de sus
known any of them before her, and you could say that he hadn’t
hijos cuando eran críos, puesto que sólo a Gudulín llegó a tratar,
known any of his sons either when they were children, as he
y brevemente. Además, Gudulín fue para él solamente como el
only got to deal with Gudulín, and that briefly. Besides, Gudulín
retoño de un árbol, que esperaba ver medrar. Aquel retoño se
was for him only like the new growth of a tree, that he expected
había malogrado. Pero, ¿una mujer? Una mujer, además, con
to see thrive. That new growth had died early. But, a woman?
alma, valor y aptitudes de soldado... Una nueva confusión se
A woman, besides, with a soul, courage and the makings of a
añadió a las ya encontradas confusiones que últimamente
soldier... A new confusion was added to the latest confusions
le dominaban. Así, al mirarla plantada ante él, alta, delgada,
that lately seemed to overpower him. And so, looking at her
fibrosa, con aquellos grandes ojos que –ahora se daba cuenta–
standing before him, tall, slim, muscular, with those huge eyes
parecían espejo de los suyos, dijo:
which –now he realized– seemed the mirror of his own, he said:
– Soldado, abandona todas tus farsas y mentiras. No solamente
sé que eres una mujer, sino que eres mi hija.
that you are a woman, but also that you are my daughter.
La sorprendida entonces fue ella. ¿Su hija? ¿Cómo era posible?
She was then the one surprised. His daughter? How was that
Nadie se lo había revelado jamás.
possible? No one had ever told her so.
– Yo no soy tu hija –rehuyó, casi gritó–. Yo soy la hija de un
– I am not your daughter –she denied, almost shouting–. I am
viejo soldado que murió a tus órdenes. Yo no puedo ser tu hija,
the daughter of an old soldier who died at your orders. I cannot
porque te amo.
be your daughter because I love you.
El Rey sonrió.
The King smiled.
– ¿Qué es eso de que me amas? El amor es una de las grandes
mentiras de este mundo.../
40
– Soldier, drop all your pretences and lies. Not only do I know
– What is this about your loving me? Love is one of the greatest
lies in this world.../
MIRIAM OCÁRIZ
Oblidat Rei Gudú
/...A soles amb Gudrilkja, Gudú la va mirar de dalt a baix. Ja
sabia que no era un home. Era una dona, i encara sabia molt
més: era la seva filla. No n’havia conegut cap abans que ella,
i es pot dir que tampoc no havia conegut cap dels seus fills
quan eren criatures, ja que només va arriba a tractar Gudulín,
i per poc temps. A més a més, Gudulín va ser per a ell només
com el rebrot d’un arbre, que esperava veure créixer. Aquell
rebrot s’havia fet malbé. Però, ¿una dona? Una dona, a més a
més, amb ànima, valor i aptituds de soldat... Una nova confusió
es va afegir a les confusions ja trobades que darrerament el
dominaven. Així, quan la va mirar palplantada al seu davant,
alta, fina, fibrosa, amb aquells ulls tan grossos que –ara se
n’adonava– semblaven el mirall dels seus, va dir:
– Soldat, abandona totes les teves farses i mentides. No tan sols
sé que ets una dona, sinó també que ets la meva filla.
Aleshores va ser ella que es va quedar sorpresa. La seva filla?
Com era possible? Ningú no li ho havia revelat mai.
– Jo no sóc la teva filla, va esquivar, quasi cridant–. Sóc la filla
d’un vell soldat que va morir a les teves ordres. No puc ser la
teva filla, perquè t’estimo.
El rei va somriure.
– Què és això de dir que m’estimes? L’amor és una de les grans
mentides d’aquest món.../
MIGUEL DELIBES
Cinco horas con Mario
Five hours with Mario
/... Pero ¿qué sabes tú de caridad? Prefiero no acordarme de
/... But what do you know about charity? I’d rather not
tu conferencia, Mario, y todavía, venga, «eso son pataletas
remember your lecture, Mario and still you kept saying, “It’s
lógicas, no te preocupes; ya se le pasará», ¿habrase visto
natural for her to fuss, don’t worry about it; she’ll get over it.”
egoísmo? ¡Cínico, más que cínico!, perdona, Mario, cariño, que
have you ever seen such selfishness? You’re a cynic, worse
no sé lo que me digo, que me pongo como loca cada vez que
than a cynic! and pardon me, Mario, sweetheart, I don’t know
pienso en el traje que tenía pensado, con el talle un poco alto,
what I’m saying, I nearly go crazy every time I think about the
de corte princesa, que hubiese dado el golpe, seguro, fíjate, que
dress I had in mind, the waist a teeny bet high, princess style,
los hombres no tenéis ni idea de lo que eso significa para una
it would have made an impression for sure, mind you, you men
mujer. Pero es igual, tú tieso en tus trece, que a buena hora si
don’t have the faintest idea what that means to a woman. But
me lo dices al hacernos novios, da gracias que después de la
it made no difference, you sticking to you guns, things would
pedida yo no podía dar la campanada, que si no.../
have been different if you’d told me when we started going
steady, you can be thankful it was after the engagement party
and I couldn’t blow up about it, otherwise.../
42
AILANTO
Cinc hores amb Mario
/... Però, tu què saps de caritat? Prefereixo no recordar-me de la
teva conferència, Mario, i encara, vinga, «això són rebequeries
lògiques; ja li passarà» S’ha vist mai un egoisme així? Cínic,
més que cínic!, perdona, Mario, estimat, que no sé el que dic,
que em torno com boja cada vegada que penso en el vestit que
havia pensat, entallat una mica amunt, com de princesa, que
segur que hauria fet patxoca, fixa’t, els homes no teniu ni idea
del que això significa per a una dona. Però és igual, tu sempre
amb el tretze són tretze, que en bona hora si m’ho dius quan
ens vam posar a festejar, dóna gràcies que, després d’haver
demanat la meva mà, jo no provoqués un escàndol, que si no.../
MERCÈ RODOREDA
La Plaza del Diamante
The time of the doves
/... Y nos dormimos así, poco a poco, como dos ángeles de Dios,
/... And that’s how we fell asleep: slowly like two heavenly angels,
él hasta las ocho y yo hasta las doce bien dadas... Y cuando me
and he slept till eight in the morning and I slept through to noon...
desperté de un sueño de tronco, con la boca seca y amarga, toda
And I woke up after sleeping like a rock and my mouth had a dry,
yo salida de la noche de cada noche, que aquella mañana era un
bitter taste in it and it was different from other nights because
mediodía, me levanté y empecé a vestirme como siempre un poco
the morning was noon and I got up and started getting dressed
sin darme cuenta, con el alma guardada todavía dentro de la cáscara
as usual without knowing what I was doing because my soul was
del sueño. Y cuando me puse de pie me sujeté las sienes con las
still in the shell of my dreams. And I stood there with my hands
manos y sabía que había hecho algo diferente pero me costaba
on the sides of my head and I knew I’d done something different
pensar en lo que había hecho y si lo que había hecho, que no sabía si
but I had trouble remembering what I’d done and whether I’d done
lo había hecho, lo había hecho algo despierta o muy dormida, hasta
what I’d done –and I didn’t even know if I’d done it– half awake
que me lavé la cara y el agua me despabiló... y me puso color en las
or fast asleep till I washed my face and the water woke me up
mejillas y luz en los ojos... No hacía falta almorzar porque era muy
and put the color back in my cheeks and the light in my eyes...
tarde. Sólo beber un poco de agua para quitarme el fuego de la boca...
It was too late to have breakfast. I just took a sip of water to get
El agua estaba fría y eso me hizo recordar que el día antes, por la
the burning taste out of my mouth... The water was cold and I
mañana, a la hora de la boda, había llovido mucho y pensé que por
remembered how the morning before when it was time for the
la tarde, cuando fuese al parque como siempre, a lo mejor todavía
wedding it had rained hard and I thought maybe that afternoon
encontraba charcos de agua en los senderitos... y dentro de cada
when I went to the park like usual there’d still be a puddle in one
charco, por pequeño que fuese, estaría el cielo..., el cielo que a veces
of the paths... and in every puddle, no matter how small, the
rompía un pájaro..., un pájaro que tenía sed y rompía sin saberlo
sky... a sky shattered from time to time by a bird... a bird who
el cielo del agua con el pico... o unos cuantos pájaros chillones que
was thirsty and without realizing it shattered the sky in the water
bajaban de las hojas como relámpagos, se metían en el charco, se
with his beak... or a bunch of chattering birds who’d fly down from
bañaban en él con las plumas erizadas y mezclaban el cielo con
the leaves like lightning bolts and dive into the puddle and swim
fango y con picos y con alas. Contentos.../
around with their feathers all ruffled and mix up the sky with mud
Ginebra, febrero-septiembre de 1962.
and beaks and wings. Happy.../
Geneva, february-september 1962.
44
CUSTO BARCELONA
La Plaça del Diamant
/... I ens vam adormir així, a poc a poc, com dos àngels de Déu, ell
fins a les vuit i jo fins a les dotze ben tocades... I quan em vaig
despertar d’un son de pedra, amb la boca seca i amarga, tota jo
sortida de la nit de cada nit, que aquell matí era migdia, em vaig
aixecar i em vaig començar a vestir com sempre, una mica d’esma,
amb l’ànima encara desada a dintre la clofolla del son. I, dreta, em
vaig aguantar els costats del front amb les mans i sabia que havia
fet alguna cosa diferent però em costava de pensar què havia fet i
si el que havia fet, que no sabia si ho havia fet, ho havia fet una mica
desperta, o molt adormida, fins que em vaig rentar la cara i l’aigua em
va espavilar... i em va posar color a les galtes i llum als ulls... No calia
esmorzar perquè era massa tard. Només beure un glop d’aigua per
treure’m el foc de la boca... L’aigua era freda i em vaig enrecordar que
el dia abans, al matí, a l’hora del casament, havia plogut fort i vaig
pensar que a la tarda, quan aniria al parc com sempre, potser encara
trobaria un toll d’aigua pels caminets... i dintre de cada toll, per petit
que fos, hi hauria el cel... el cel que de vegades un ocell esbarriava...
un ocell que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel de l’aigua
amb el bec... o uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles
com llampecs, es ficaven al toll, s’hi banyaven estarrufats de ploma i
barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents.../
Ginebra, febrer-setembre de 1962.
CARMEN MARTÍN GAITE
La Reina de las Nieves
The Snow Queen
/... Por fin, en un paraje desierto, se detuvieron, y la persona
/... Finally, they halted at a deserted spot, and the person
que conducía el trineo blanco echó pie a tierra. Era una mujer
driving the sleigh set foot on the ground. It was a tall, white
alta, blanca y muy hermosa. Adelantaba hacia Kay unas
and very beautiful woman. She reached out to Kay with long,
manos pálidas y largas y sus ojos brillaban igual que estrellas
pale hands, and her eyes shone just like the stars on a clear
en noche despejada de invierno, pero estaba fría, fría como el
winter’s night, but she was cold, as cold as ice. It was the
hielo. Era la Reina de las Nieves.
Snow Queen.
Unos días llegábamos más pronto que otros a aquel paisaje
Some days we would arrive quicker than others at that frozen
yerto donde Kay y la Reina de las Nieves se miraron a la cara
landscape where Kay and the Snow Queen looked each other
por primera vez. Yo suspiraba con tristeza, pero también
in the face for the first time. I sighed with sadness, but also
con alivio. Ya daba todo igual. Los latidos del corazón se me
with relief. Nothing mattered any more. My heartbeat grew
apaciguaban, y empezaba a escuchar el resto del cuento con
stiller, and I began to listen to the rest of the tale with a
una índole de pena diferente, mezcla de apatía y resignación.
different kind of pity, a mixture or apathy and resignation.
Pero, ya se me hubiera hecho largo o corto ese tramo del viaje,
However, whether that stretch was slow or quick, the white
la blanca señora siempre preguntaba lo mismo:
lady always asked the same question:
«Hemos viajado aprisa, ¿verdad, Kay?»
46
“We’ve made good time, haven’t we, Kay?”
Kay la miró sin decir nada. Claro, qué iba a contestar, cómo se
Kay looked at her without replying. What was she supposed
puede calcular un tiempo como ése, con los copos pegándote
to say? How can you calculate that sort of time, with the
en la cara igual que pájaros muertos. Yo tampoco sabía por
snowflakes sticking to your face like dead birds? I also didn’t
dónde había llegado hasta el jardín de las estatuas, y la abuela
know how she had reached the garden with the statues, and
no quería contármelo.../
grandmother didn’t want to tell me.../
MIGUEL PALACIO
La Reina de la Neu
/... Finalment, es van aturar en un paratge desert, i la persona
que conduïa el trineu blanc va posar el peu a terra. Era una
dona alta, blanca i molt bonica. Avançava a Kay unes mans
pàl·lides i llargues, i els ulls li brillaven igual que les estrelles en
una llisa nit d’hivern, però estava freda, freda com el gel. Era la
Reina de la Neu.
Alguns dies arribàvem més aviat que altres en aquell paisatge
desert on Kay y la Reina de la Neu es miraven les cares
per primera vegada. Jo sospirava amb tristesa, però també
alleujada. Ja tot era igual. Els batecs del cor se m’apaivagaven
i començava a sentir la resta del conte amb una mena de
pena diferent, mescla d’apatia i resignació. Però encara que
se m’hagués fet llarg o curt aquest tram del viatge, la blanca
senyora sempre preguntava el mateix:
«Hem viatjat de pressa, oi que sí, Kay?»
Kay la va mirar sense dir res. És clar no contestaria; com
es pot calcular un temps com aquest, amb els flocs de neu
pegant-te a la cara com si fossin ocells morts. Jo no sabia
tampoc per on havia arribat fins al jardí de les estàtues, i
l’àvia no m’ho volia explicar.../
ANTONIO MUÑOZ MOLINA
Carlota Fainberg
Carlota Fainberg
/... Ninguna mujer que no fuera Carlota Fainberg o que no se le
/... No woman who wasn’t Carlota Fainberg or who didn’t look
pareciera mucho llegaba a tentarle de verdad. Ya apenas tenía
much like her managed to really tempt him. He had hardly
esperanza de encontrarse con ella alguna vez, pero la seguía
any hope of meeting her sometime, but he kept on looking for
buscando en el deseo que le inspiraban cierto tipo de mujeres,
her in the desire that a certain kind of woman, and only that
y nada más que ellas: rubias, aunque teñidas, de una edad en
kind, inspired in him. Blonde, even if dyed, round about forty
torno a los cuarenta años, a los cuarenta y tantos, nada de
years old, fortysomething, nothing of young girls, dismissed
jovencitas, descartaba con un aire de experto, de entendido
with the air of an expert, someone knowledgeable who rejects
que rechaza los placeres obvios para otros, nada de gigantes
the pleasures that are obvious for others, nothing of giants
de alta costura con las piernas largas y flacas y las tetas y
of high fashion with long and thin legs and the tits and lips
los labios hinchados de silicona: mujeres ya hechas, decía,
swollen with silicone: women already fully formed, he said,
cuajadas, maduras en el sentido que tiene la palabra cuando
set, mature in the sense of the word when applied to fruit,
se aplica a la fruta, blancas de carnes, con esa blancura de las
white fleshed, with the whiteness of women who the sun
mujeres a las que no les sienta bien el sol, con un punto de
doesn’t suit, with a touch of controlled fleshiness, that gives
carnosidad sin abandono, que dé a las manos y a la boca del
to the hands and mouth of the lover a delight in abundance,
amante un gozo de abundancia, mujeres firmes, ya trabajadas
strong women, shaped by life, aware of the advantages that
por la vida, conscientes de las ventajas que la cosmética y
cosmetics and fashion bring to beauty, skilful in the delicious
la moda otorgan a la belleza, diestras en las sofisticaciones
sophistications of lipstick, lingerie, nail polish, shoes, aware
deliciosas del lápiz de labios, de lencería, del esmalte de uñas,
of the value of the time still left to them to go on enjoying the
del calzado, conscientes del valor del tiempo que aún les
physical fullness of life.../
queda para seguir gozando de la plenitud física de la vida.../
48
ROBERTO TORRETTA
Carlota Fainberg
/... Cap dona que no fos Carlota Fainberg o que no se li
assemblés gaire arribava a temptar-lo de veritat. Gairebé
no tenia l’esperança de trobar-se-la alguna vegada, però
l’anava buscant amb el desig que li inspiraven unes dones
determinades, i cap més que elles: rosses, ni que fossin
tenyides, d’una edat pels volts dels quaranta anys, als
quaranta i tants, res de jovenetes, descartava amb un aire
d’expert, d’entès que rebutja els plaers obvis per als altres.
Res de gegantes de l’alta costura amb les cames llargues i
magres i les mamelles i els llavis inflats de silicona: dones ja
fetes, deia, quallades, madures en el sentit que té la paraula
quan s’aplica a la fruita, de carn blanca, amb aquesta blancor
de les dones a les quals no els prova el sol, amb un punt de
carnositat sense abandó, que doni a les mans i a la boca dels
amants un goig d’abundància, dones fermes, ja treballades
per la vida, conscients dels avantatges que la cosmètica
i la moda atorguen a la bellesa, destres en les delicioses
sofisticacions del pintallavis, de llenceria, de l’esmalt de les
ungles, del calçat, conscients del valor del temps que encara
els queda per anar gaudint de la plenitud física de la vida.../
MARÍA ZAMBRANO
Delirio y destino
Delirium and destiny
LA LOCA
THE CRAZY WOMAN
/... Y todo lo había ido tirando por la ventana y se desgarraba a
/... She had gradually thrown everything out the window, and
veces el vestido y quería también tirarlo, y la colonia se regaba
sometimes she tore her dress and wanted to throw it out the
por el suelo. Pero miraba y miraba horas enteras quedándose
window as well, and she sprinkled the cologne on the floor. For
muy quieta, la tapa de una caja de pasas de Málaga ya vieja,
hour after hour she would sit very still, looking and looking
que tenía pintada una mujer bailando envuelta en unos velos
at the lid of an old box from Málaga raisins that had a picture
rojo fuego como llamas y tenía los cabellos entrelazados con
printed on it of a dancing woman wrapped in some fiery red,
racimos de uvas negras y unos pámpanos que le caían por el
flame-like veils with clusters of black grapes entwined in her
cuello, una cabeza de mármol la miraba danzar sonriéndose
hair and a few vine shoots falling around her neck, and sitting
con mucha burla. No sabían por qué le había gustado eso y
beside her there was a marble head that smiled mockingly as
de allí había tomado ejemplo, quizá, para adornarse la cabeza
it watched her dance. They had no idea why she took a fancy
con racimos y enredarse en los pámpanos, verdes y frescos.
to that woman and wanted to be like her, maybe so she could
Después gritaba enloquecida y se fue resecándose como si la
decorate her head with clusters of grapes and coil herself up
tostara el sol que no la daba nunca, ni siquiera entraba en el
in the fresh, green vine shoots. Then she would start to shriek
cuarto sobre el jardín bien sombreado. Después de estar muy
crazily, and she was getting more and more dehydrated, as if
furiosa se fue calmando y ya no miraba la pintura de la mujer
she were being toasted by the sun she never saw, since it did
aquella, ni las uvas siquiera, cuando se las llevaban las miraba
not even enter her room over the rather shadowy garden. After
y se sonreía un poco como si recordara, no las tocaba siquiera,
that very wild spell she began to calm down, and she no longer
ni apenas miraba las hojas. Se fue haciendo muy religiosa
looked at the picture of the woman nor even at the grapes;
como había sido cuando estaba buena y pidió agua bendita que
when they took grapes to her she would look at them and smile
le llevaron.../
a little as if she remembered, but she would not even touch
them, and she would hardly even look at the leaves. Gradually,
she grew very religious, the way she had been when she was
well, and she asked for holy water, which they gave to her.../
50
AMAYA ARZUAGA
Deliri i destí
LA BOJA
/... I ho havia anat llençant tot per la finestra i a vegades
s’esquinçava el vestit i també el volia llençar, i la colònia regava
el terra. Però durant hores enteres, quedant-se molt quieta,
mirava i mirava la tapa d’una caixa de panses de Màlaga, ja
vella on hi havia, pintada, una dona ballant, embolcallada amb
vels d’un vermell foc, com si fossin flames i tenia els cabells
entrelligats amb penjolls de raïms negres i uns pàmpols que
li queien pel coll, un cap de marbre la mirava ballar somrient
amb molta burla. No sabien per què li agradava això i d’aquí
havia pres exemple, potser, per adornar-se el cap amb raïms i
embullar-se amb els pàmpols, verds i frescos. Després cridava
enfollida i es va anar ressecant com si l’emmorenís el sol, que
no el prenia mai, ni tan sols entrava a la cambra que donava
al jardí ben ombrejat. Després d’estar molt furiosa, es va anar
calmant i ja no mirava la pintura de la dona aquella, ni tan sols
els raïms; quan se’ls enduien, els mirava, somreia una mica
com si recordés, ni tan sols els tocava, ni tan sols en mirava les
fulles. Es va anar fent molt religiosa, com havia estat quan es
trobava bé i va demanar aigua beneita, que la hi van portar.../
ROSA CHACEL
Barrio de Maravillas
/...
/...
– Mamá, ¿tienes algo negro de lo que se pueda hacer un vestido?
‘Mama, do you have something black to make a dress?’
– ¿Para quién?
‘For whom?’
– Para mí.
‘For me.’
– ¿Para ti? ¿Quién se ha muerto?
‘For you? Who has died?’
– Nadie: es que el domingo nos va a llevar el padre de Elena a
‘No one. It’s just that on Sunday Elena’s father is going to take us
un sitio.
– Ah, ya me figuro; he leído en el periódico que un coro de niños
someplace.’
‘Ah, I imagine. I read in the papers that a very famous children’s
muy famoso viene a cantar en no sé qué iglesia y, como en esa
choir is going to sing in I-can’t-remember-what-church, and
casa siempre están con la música, eso debe de ser. Pero yo no
since they’re always going on about music in Elena’s family, it
sabía que había que ir a esas cosas de negro.
must be that. But I didn’t know you had to go to those things
– Yo creo que esto es algo muy especial y me parece que no se
trata de iglesia.
– Pues ¿dónde va a ser, por la mañana y con traje de
ceremonia?
52
The Maravillas District
dressed in black.’
‘I think it’s something very special, but I don’t think it has to do
with a church.’
‘Well, what could it be - in the morning and in formal dress?’
– Sí, es verdad. Elena no me ha dado más explicaciones.
‘Yes I know, but Elena hasn’t explained anything.’
– Bueno, lo que importa es que te lleven. No sabes lo que me
‘Well, the important thing is that they’re inviting you. You have
alegra que ese señor te lleve con su hija. Siempre me pareció
no idea how happy I am that this gentleman should take you
muy simpático.
with his daughter. He always seemed very nice.’
– A mí también, pero nunca le oí abrir la boca.
‘I like him too, but I’ve never heard him say a word.’
– Espera, espera un poco... podría hacerte un vestidillo con una
‘Wait a minute... wait, I can make you a nice little dress out of
falda mía, de lana, pero está muy raída, está ya muy vieja. Se
a skirt of mine. It’s wool and it’s rather worn, it’s really old. No,
me ocurre de pronto que una cosa que tengo en el fondo del
better yet, I just remembered there’s something I have in the
baúl tal vez sirva.../
bottom of the trunk which might be better.../
LYDIA DELGADO
Barri de Meravelles
/...
– Mamà, tens alguna cosa negre per poder-ne fer un vestit?
– ¿Per a qui?
– Per a mi.
– Per a tu? Qui se t’ha mort?
– Ningú; és que diumenge ens portarà el pare de l’Elena a un lloc.
– Ah, ja m’ho imagino; he llegit al diari que un cor de nens molt
famós ve a cantar a no sé quina església i, com que en aquesta
casa sempre estan amb la música, deu ser això. Però jo no sabia
que calia anar de negre en aquests llocs.
– Jo crec que es tracta d’una cosa molt especial i em sembla que
no es tracta de res d’església.
– Doncs, on serà, al matí i amb vestit de cerimònia?
– Sí, és veritat. L’Elena no m’ha donat cap més explicació.
– Bé, el que importa és que t’hi portin. No saps com m’alegra que
aquest senyor et porti amb la seva filla. Sempre m’ha semblat
molt simpàtic.
– A mi també, però no l’he sentit mai obrir la boca.
– Espera, espera’t una mica... Et podria fer un vestidet d’una
faldilla meva, de llana, però està molt arnada, és molt vella.
De cop se m’ha acudit que una cosa negra que tinc al fons del
bagul et podria servir.../
NIKOLÁI GÓGOL
Historias de San Petersburgo
Plays and Petersburg tales
LA AVENIDA NEVSKI
NEVSKI PROSPECT
/... Nada hay tan hermoso como la avenida Nevski, por lo menos
/... Nothing could be finer than Nevsky Prospect, at least not in
en San Petersburgo; porque en San Petersburgo esa avenida lo
St Petersburg; it is the be-all and end-all. It positively gleams
es todo. Y, vamos a ver, ¿hay algo más gozoso, más brillante,
and sparkles the jewel of our capital! I know that not one of the
más resplandeciente que esta bella arteria de nuestra capital?
city’s pallid functionaries would exchange Nevsky Prospect for
Tengo la seguridad de que ninguno de sus pálidos habitantes,
all the riches in the world. By this I mean not only the young
ninguno de sus funcionarios públicos, cambiaría la avenida
fellow of 25, sporting splendid moustaches and a remarkably
Nevski por todos los bienes de este mundo. No sólo el joven
well-cut frock-coat, but also the old gentleman with white hairs
de veinticinco años con su lindo bigote y su levita de corte
bristling on his chin, and a pate as smooth as a silver dish... he
impecable, sino el individuo de barba blanca y cabeza lisa como
too is in raptures about Nevsky Prospect. And as for the ladies...
bola de billar..., sí, incluso ése se entusiasma con la avenida
The ladies are even more enamoured of Nevsky Prospect. Mind
Nevski. ¿Y las señoras?... ¡Ah, en cuanto a las señoras de la
you, who wouldn’t be enamoured? No sooner do you step
avenida Nevski es motivo de mayor gozo aún! ¿Pero hay acaso
out on to Nevsky Prospect, than you are swept along in its
alguien que no se sienta conmovido y encantado por ella?
unending carnival. You may have had some pressing business
Apenas se entra en la avenida Nevski se percibe su ambiente
to attend to, buy the moment you step on to Nevsky you will
carnavalesco. Incluso si alguien tiene algún asunto importante
forget all your commitments.../
y necesario a que atender, lo más seguro es que lo olvidará tan
pronto como ponga el pie en ella.../
54
ÁNGEL SCHLESSER
Contes de Peterburg
LA PERSPECTIVA NEVSKI
/... No hi ha res millor que la Perspectiva Nevski, almenys a
Peterburg; per a la ciutat ho significa tot. Com resplendeix
aquesta avinguda, la més bella de la nostra capital! Estic
segur que ni un del pàl·lids i benestants funcionaris que
l’habiten no la canviaria per tot l’or del món. No només el
qui té vint-i-cinc anys, uns magnífics bigotis i una levita
admirablement tallada, sinó fins i tot aquell a qui se li
apareixen pèls blancs a la barba i té el cap llis com una safata
d’argent, també ell està entusiasmat amb la Perspectiva
Nevski. I les dames! Oh, les dames encara els agrada més!
Però a qui és que no agrada? Just en arribar-hi ja només sents
olors de passeig. Encara que tinguis alguna feina inexcusable
i urgent, així que hi poses els peus, t’oblides de tot.../
BIOGRAFIES-BIOGRAFÍAS-BIOGRAPHIES
MIGUEL DE CERVANTES
Miguel de Cervantes Saavedra va néixer a Alcalá de Henares l’any 1547. Va
estudiar al col·legi dels jesuïtes, tot i que no hi ha constància que anés a la
universitat. La seva vida va estar farcida de viatges i peripècies.
El 1569 el trobem a Itàlia, que aleshores era territori espanyol. Poc després
era soldat a la companyia de Diego de Urbina.
L’any 1571, Venècia, Roma i Espanya, l’anomenada Santa Aliança, dirigits
per Joan d’Àustria i amb Cervantes a les seves files, van vèncer els turcs a
la batalla de Lepant.
Segons alguns biògrafs, Cervantes va patir tres ferides en la batalla, una
de les quals li va ferir per sempre la mà esquerra. D’aquí ve que el cèlebre
escriptor sigui conegut com «el manc de Lepant».
El 1575 la seva goleta fou assaltada, i ell, fet presoner. Durant els seus anys
de captiveri a Alger va protagonitzar quatre intents de fuga. Finalment, va ser
alliberat l’any 1580. Tenia 33 anys i havia passat els darrers deu anys entre
guerres i captiveri.
El 1584, amb 37 anys, Cervantes publica la seva primera obra important: La
Galatea, una novel·la pastoral, estil que en aquell moment estava molt en
voga. Cervantes, com sempre havia volgut, va començar a escriure teatre,
i es va enfrontar amb la sensació del moment: Félix Lope de Vega, paladí
indiscutible de l’escena espanyola. Les seves dues primeres obres (La
comedia de la confusión i Tratado de Constantinopla y muerte de Selim,
escrites entorn el 1585 i totes dues desaparegudes) van obtenir un relatiu
èxit en les representacions. Així mateix, Cervantes no va arribar a triomfar del
tot a l’escena amb cap de les moltes obres dramàtiques que va escriure, de
les quals conservem poques.
L’any 1600 ja havia deixat d’escriure comèdies, tot i que al final de la seva
trajectòria les va reprendre.
El 1605 es publica la primera part de l’Ingenioso hidalgo don Quijote de la
Mancha, que es va traduir a l’anglès el 1612.
Del 1606 són les Novelas ejemplares. Al cap d’un any apareix Viaje del
Parnaso, i poc després el Quijote és traduït al francès.
Acaba Los trabajos de Persiles y Sigismunda a principis del 1615.
Un any abans apareix l’esperada segona part de l’Ingenioso hidalgo don
Quijote de la Mancha i es presenta l’obra teatral Ocho comedias y ocho
entremeses nuevos mai representada.
El 23 d’abril de 1616, Miguel de Cervantes mor a la seva casa de Madrid.
Va ser enterrat amb l’hàbit dels franciscans al convent de les Trinitàries
Descalces de Madrid, tot i que avui dia no hi ha cap rastre d’aquella tomba.
Miguel de Cervantes Saavedra nació en Alcalá de Henares en 1547. Estudió
en el colegio de los jesuitas, aunque no hay constancia de que asistiera a la
Universidad. Su vida estuvo plagada de viajes y peripecias.
En 1569 se halla en Italia, territorio español en dicha fecha. Poco después
era soldado en la compañía de Diego de Urbina.
En 1571 Venecia, Roma y España, la llamada Santa Alianza, dirigidos por
Juan de Austria y con Cervantes en sus filas, vencieron a los turcos en la
batalla de Lepanto.
Según algunos biógrafos, Cervantes sufrió tres heridas en la batalla, una
de las cuales le hirió por siempre su mano izquierda, de ahí que el célebre
escritor sea conocido como «el manco de Lepanto».
En 1575 cayó preso tras ser asaltada su goleta. Durante sus años de
cautiverio en Argel protagonizó cuatro intentos de fuga. Finalmente, fue
liberado en 1580. Tenía 33 años y había pasado los últimos diez entre
guerras y cautiverio.
En 1584, con 37 años, Cervantes publicó su primera obra importante:
La Galatea, una novela pastoril, estilo muy en boga en el momento.
Cervantes, como siempre había deseado, comenzó a escribir teatro,
enfrentándose a la sensación del momento: Félix Lope de Vega, adalid
indiscutible de la escena española. Sus dos primeras obras (La comedia
de la confusión y Tratado de Constantinopla y muerte de Selim, escritas en
torno a 1585 y desaparecidas ambas) obtuvieron un relativo éxito en sus
representaciones. Sin embargo, Cervantes no llegó a triunfar plenamente
en la escena con ninguna de las muchas obras dramáticas que escribió, de
las que conservamos pocas.
56
En 1600 ya había dejado de escribir comedias, aunque las retomaría al final
de su trayectoria.
En 1605 se publica la primera parte del Ingenioso hidalgo don Quijote de la
Mancha, que se traduciría al inglés en 1612.
De 1606 son las Novelas ejemplares. Un año después, aparece Viaje del
Parnaso; poco después el Quijote es traducido al francés.
Acaba Los trabajos de Persiles y Sigismunda a principios de 1615.
Un año antes aparece la esperada segunda parte del Ingenioso hidalgo don
Quijote de la Mancha y se presenta la obra teatral Ocho comedias y ocho
entremeses nuevos nunca representada.
El 23 de abril de 1616, Miguel de Cervantes muere en su casa de Madrid.
Fue enterrado con el hábito de los franciscanos en el Convento de las
Trinitarias Descalzas de Madrid, aunque en la actualidad no hay rastro de
aquella tumba.
Miguel de Cervantes Saavedra was born in Alcalá de Henares in 1547.
He studied at the Jesuit College there, although there is no record of him
attending its University. His life was one full of travels and adventures.
In 1569, he was in Italy, which was Spanish territory at the time. A little later
he was a soldier in the company of Diego de Urbina.
In 1571, Venice, Rome and Spain, the so-called Holy Alliance, led by John
of Austria and with Cervantes in its ranks, defeated the Turks at the Battle
of Lepanto.
According to some biographers, Cervantes suffered three wounds in the
battle, one of which permanently injured his left hand, which is why the
famous writer is known as “the one-handed man of Lepanto.”
In 1575, he was taken prisoner after his ship was attacked. During his years
in captivity in Algiers, he took part in four escape attempts. Finally, he was
freed in 1580. He was 33 and had spent the previous ten years at war or in
captivity.
Four years later, at the age of 37, Cervantes published his first important
work, La Galatea, a pastoral novel, a style very much in vogue at the time.
Cervantes, as he had always desired, started to write plays, coming up
against the sensation of the moment, Félix Lope de Vega, Spain’s undisputed
leading playwright. Whilst the performances of his first two plays (The
Comedy of Confusion and Treaty of Constantinople and the Death of
Selim, written around 1585 and both now lost) were relatively successful,
Cervantes never fully triumphed on the stage with any of his many dramatic
works, few of which survive today.
By 1600, he had stopped writing comedies, although he would return to the
genre towards the end of his career.
In 1605, the first part of the Ingenious Gentleman Don Quixote of La Mancha
was published, with an English version appearing in 1612.
In 1606, the Exemplary Novels appeared, followed one year later by Journey
to Parnassus; soon after Don Quixote was translated into French.
He completed The Trials of Persiles and Sigismunda in early 1615.
One year earlier, the long-awaited second part of the Ingenious Gentleman
Don Quixote of La Mancha appeared and the play Eight Comedies and Eight
New Interludes Never Before Acted was presented.
On 23rd April 1616, Miguel de Cervantes died at his home in Madrid. He was
buried in a Franciscan habit at the Trinitarian Convent in Madrid, although
today there is no trace of the tomb.
LOEWE
Loewe va ser fundada a Madrid l’any 1846 per Enrique Loewe Roessberg.
És una de les marques de luxe més antigues del món i, des del 1905, és
proveïdora de la Casa Reial Espanyola. Personatges tan cèlebres com és
ara Ava Gardner, Marlene Dietrich, Rita Hayworth, Sophia Loren i Ernest
Hemingway eren assidus de la botiga de Loewe durant els seus viatges a
Madrid. Actualment, és una marca global que forma part del grup LVMH, líder
de productes de luxe. És coneguda per la gran qualitat de la seva napa i el
mestratge dels seus artesans. Les bosses, com ara la llegendària Amazona,
les peces de pell, els mocadors i les corbates de seda o els perfums
reflecteixen l’exquisidesa de la casa, que uneix tradició i innovació sota
la direcció creativa de Stuart Vevers (1973). Premi al millor dissenyador
d’accessoris de l’any 2006, s’incorpora a Loewe el 2008 després d’haver
passat per cases com ara Bottega Veneta, Calvin Klein, Givenchy, Louis
Vuitton i Mulberry.
Loewe es fundada en Madrid en 1846 por Enrique Loewe Roessberg. Es
una de las marcas de lujo más antiguas del mundo, siendo proveedora
de la Casa Real Española desde 1905. Personajes tan célebres como Ava
Gardner, Marlene Dietrich, Rita Hayworth, Sophia Loren o Ernest Hemingway
eran asiduos de la tienda de Loewe durante sus viajes a Madrid. En la
actualidad, es una marca global que forma parte del grupo LVMH, líder de
productos de lujo. Es conocida por la gran calidad de su napa y la maestría
de sus artesanos. Sus bolsos, como el legendario Amazona, prendas de piel,
pañuelos y corbatas de seda o perfumes, reflejan la exquisitez de la firma,
que aúna tradición e innovación bajo la dirección creativa de Stuart Vevers
(1973). Premio al mejor diseñador de accesorios del año 2006, se incorporó
a Loewe en 2008 tras pasar por firmas como Bottega Veneta, Calvin Klein,
Givenchy, Louis Vuitton o Mulberry.
Loewe was founded in Madrid in 1846 by Enrique Loewe Roessberg. It is one
of the oldest luxury labels in the world, and has been official supplier to the
Spanish royal family since 1905. Celebrated figures such as Ava Gardner,
Marlene Dietrich, Rita Hayworth, Sophia Loren and Ernest Hemingway were all
regular customers at the Loewe boutique during their trips to Madrid. Today, it is
a global brand that forms part of the LVMH Group, leader in luxury products. It is
renowned for the great quality of its nappa leather and the skill of its craftsmen.
Its handbags, such as the legendary Amazon, leather garments, silk scarves
and ties and perfumes reflect the exquisiteness of the name, which today
fuses tradition and innovation under Creative Director Stuart Vevers. Born in
1973, he won the British Fashion Council’s Accessory Designer of the Year in
2006 and joined Loewe in 2008, after working for companies such as Bottega
Veneta, Calvin Klein, Givenchy, Louis Vuitton and Mulberry.
LEV TOLSTÓI
Lev Tolstói és, igual que Dostoievski, una figura cabdal del pensament i
l’esperit nacional russos, com també una de les figures més destacades de
l’anomenat Segle d’Or de la literatura russa.
Va exercir una influència destacada en el conjunt de la societat del seu
temps: es podia compartir les idees de Tolstoi o bé discrepar-ne, però era
impossible ignorar la seva presència en la vida cultural i social del país.
Lev Tolstói va néixer el 1828 a Yásnaya Poliana, la finca dels seus pares,
al si d’una família de l’antiga noblesa russa. La seva mare va morir quan ell
només tenia dos anys i, poc després, va morir el seu pare. Va estudiar dret
i llengües orientals a la Universitat de Kazan, però va abandonar els estudis
decidit a completar la seva formació cultural amb un torrent de lectures que
van establir les bases del seu estil literari.
Va prendre part en les guerres del Caucas. La seva participació com a oficial
en la Guerra de Crimea va donar peu a diversos relats d’estil inconfusible: La
tala del bosc (1855), Dos hússars (1856) i Relats de Sebastopol (18551856). Per la seva intervenció en la defensa de Sebastopol li fou concedida
l’Orde de Santa Anna, amb el distintiu «Al valor».
El 1856 va tornar a Sant Petersburg, on fou rebut amb entusiasme pel
cercle d’autors de la revista El Contemporani, dirigida pel poeta Nekràssov.
Entre els seus nous coneguts hi ha escriptors de renom, de la importància
de Turguènev, Gontxarov, Grigoròvitx i Ostrovski. Publica El matí d’un
terratinent (1856) i Joventut (1857), que forma part de la trilogia Infantesa,
Adolescència, Joventut. Tanmateix, aviat s’allunyà de la vida literària de la
capital, que li semblava massa frívola i superficial.
Dedicat al seu poble natal a l’educació dels fills dels pagesos, publica
Lucerna (1857), Tres morts (1857-1858) i Felicitat conjugal (1859), com
també una de les seves millors obres: Els cosacs (1863). Les seves tres
novel·les més famoses i conegudes arreu del món són Guerra i pau (18651869), Anna Karènina (1876-1877) i Resurrecció (1899).
Així mateix, també són importants La mort d’Ivan Ílitx (1886), Sonata a
Kreutzer (1889), Khadjí-Murat (1896-1904) i El pare Sergi (1890-1898).
Com a dramaturg, Tolstoi va publicar, entre altres obres, El poder de les
tenebres (1886) i El cadàver viu (1900).
Gran coneixedor de la psicologia de l’ésser humà, cap al final de la seva vida
es va oposar a totes les institucions de l’Estat. De profund esperit cristià, va
expressar el seu desacord amb l’Església, que li semblava inútil i enganyosa,
cosa que li va valer l’excomunió pública per part de l’Església ortodoxa.
Defensor d’un estil de vida simple i natural, es va fer vegetarià. Els seus
partidaris van fundar un corrent religiós que duu el seu nom (Tolstovstvo).
Les idees de Tolstoi van influir molts filòsofs i escriptors, com ara Mahatma
Gandhi, Miguel de Unamuno, Thomas Mann i Martin Luther King.
Lev Tolstói es, al igual que Dostoyevski, una figura cumbre del pensamiento
y del espíritu nacional rusos, así como una de las figuras más destacadas del
llamado Siglo de Oro de la literatura rusa.
Ejerció una importante influencia en el conjunto de la sociedad de su
tiempo: se podía compartir las ideas de Tolstói o bien discrepar de ellas, pero
resultaba imposible ignorar su presencia en la vida cultural y social del país.
Lev Tolstói vino al mundo en 1828, en Yásnaya Poliana, la finca de sus
padres, en el seno de una familia de la antigua nobleza rusa. Su madre murió
cuando apenas tenia dos años y, poco después, moriría su padre. Estudió
derecho y lenguas orientales en la Universidad de Kazán, estudios que
abandonaría, decidido a completar su formación cultural con un torrente de
lecturas que sentarían las bases de su estilo literario.
Tomó parte en las guerras del Cáucaso. Su participación como oficial en la
Guerra de Crimea dio pie a varios relatos de estilo inconfundible: La tala del
bosque (1855), Dos húsares (1856), Relatos de Sebastópol (1855-1856).
Por su intervención en la defensa de Sebastópol le fue concedida la Orden de
Santa Ana, con el distintivo “Al valor”.
En 1856 regresa a San Petersburgo, donde es recibido con entusiasmo
por el círculo de autores de la revista El Contemporáneo, dirigida por el
poeta Necrásov. Entre sus nuevos conocidos se cuentan escritores tan
renombrados como Turguéniev, Goncharov, Grigoróvich y Ostrovski. Publica
La mañana de un terrateniente (1856) y Juventud (1857), que formará
parte de la trilogía Infancia. Adolescencia. Juventud. Sin embargo, pronto se
alejaría de la vida literaria de la capital, que le parecía excesivamente frívola
y superficial.
Dedicado, en su aldea natal, a la educación de los hijos de los campesinos,
publicó Lucerna (1857), Tres muertes (1857-1858) y Felicidad conyugal
(1859), así como una de sus mejores obras: Los cosacos (1863). Sus tres
novelas más famosas y mundialmente conocidas son Guerra y paz (18651869), Ana Karénina (1876-1877) y Resurrección (1899).
Son así mismo importantes La muerte de Iván Ilich (1886), La Sonata a
Kreutzer (1889), Hadzhí Murad (1896-1904) y El Padre Sergio (18901898). Como dramaturgo, Tolstói publicó, entre otras obras, La fuerza de las
tinieblas (1886) y El cadáver viviente (1900).
Gran conocedor de la psicología del ser humano, hacia el final de su vida se
opuso a todas las instituciones del Estado. De profundo espíritu cristiano,
expresó su desacuerdo con la Iglesia, que le parecía inútil y engañosa, lo
que le valió la pública excomunión por parte de la Iglesia ortodoxa. Defensor
de un estilo de vida simple y natural, se hizo vegetariano. Sus partidarios
fundaron una corriente religiosa que lleva su nombre (Tolstovstvo).
Sus ideas influyeron a muchos filósofos y escritores, como Mahatma Gandhi,
Miguel de Unamuno, Thomas Mann o Martin Luther King.
Lev Tolstói is, alongside Dostoyevsky, one of the leading figures of Russian
thought and national spirit, as well as one of the most outstanding figures of
the so-called Golden Age of Russian literature.
He exerted an important influence over the society of the time: one could
share Tolstoy’s ideas or dispute them, but it was impossible to ignore his
impact on the cultural and social life of the country.
Lev Tolstói came into the world in 1828, in Yasnaya Polyana, his parents’
estate, into the heart of an old Russian noble family. His mother died when
he was barely ten years old and, shortly afterwards, his father also passed
away. He studied law and oriental languages at the University of Kazan, but
he would give them up after deciding to complete his cultural education with
voracious reading that would help establish the basis of his literary style.
He took part in Russia’s Caucasian War, and his experience as an officer in the
Crimean War led to several short stories of an unmistakable style: The WoodCutting Expedition (1855), Two Hussars (1856) and Tales of Sebastopol
(1855-1856). For his part in the defence of Sebastopol, he was awarded the
Order of Saint Anna, 1st Class.
In 1856, he returned to St. Petersburg, where he was enthusiastically
received by the circle of writers behind the journal The Contemporary,
edited by the poet Nekrasov. His new acquaintances included writers as
renowned as Turgenev, Goncharov, Grigorovich and Ostrovsky. He published
Landowner’s Morning (1856) and Youth (1857), which would form part of
the trilogy Childhood. Adolescence. Youth. However, he would soon move
away from the literary life of the capital, which he found excessively frivolous
and superficial.
Dedicated, in his native village, to the education of the children of the
peasants, he published Lucerne (1857), Three Deaths (1857-1858) and
Family Happiness (1859), as well as one of his best works: The Cossacks
(1863). His three most famous, globally-celebrated novels are War and
Peace (1865-1869), Anna Karenina (1876-1877) and Resurrection (1899).
Equally as important are The Death of Ivan Ilyich (1886), The Kreutzer
Sonata (1889), Hadji Murad (1896-1904) and Father Sergius (1890-1898).
As a playwright, Tolstoy wrote, among others, The Power of Darkness (1886)
and The Living Corpse (1900).
A great expert on the sociology of the human being, towards the end of his
life he opposed all state institutions. Although deeply Christian, he became a
critic of the Orthodox Church, which he found useless and deceitful, leading
to his public excommunication. An advocate of a simple, natural lifestyle, he
became a vegetarian. His followers founded a religious movement bearing
his name (the Tolstoyans).
His ideas have influenced many thinkers and writers, such as Mahatma
Gandhi, Miguel de Unamuno, Thomas Mann and Martin Luther King.
DUYOS
Duyos (Madrid) inicia la seva carrera el 1992 amb Manuel Piña.
Paral·lelament, dissenya les seves primeres col·leccions amb Cecilia
Paniagua per a la marca Duyos & Paniagua. Després d’unes quantes
desfilades a la Cibeles Madrid Fashion Week i a la London Fashion Week
el 1998, el dissenyador emprèn la seva carrera en solitari amb la marca
Duyos. La seva primera desfilada a la setmana de la moda de Madrid va ser
premiada com la millor col·lecció d’aquell any a Cibeles. Presenta el seu
treball a la New York Fashion Week l’any 2009 sota el projecte col·lectiu
4Eyes. Ha rebut un gran nombre de premis (Glamour, Lancia, Vanidad…)
i ha col·laborat amb marques com ara Absolut, Levi’s, Adidas i Coca-Cola.
Duyos treballa, a més, una línia de complements, nuvi, núvia, ulleres i
Fandeduyos (la seva segona línia). Ha dissenyat llums de Nadal per a la
ciutat de Madrid i vestuari per a espectacles.
Duyos (Madrid) inicia su carrera en 1992 con Manuel Piña. Paralelamente,
diseña sus primeras colecciones con Cecilia Paniagua para la marca Duyos
& Paniagua. Tras varios desfiles en Cibeles Madrid Fashion Week y London
Fashion Week en 1998, el diseñador emprende su carrera en solitario bajo
la firma Duyos. Su primer desfile en la semana de la moda de Madrid fue
premiado como la mejor colección de ese año en Cibeles. Presentó su trabajo
en la New York Fashion Week en 2009 bajo el proyecto colectivo 4Eyes. Ha
recibido numerosos premios (Glamour, Lancia, Vanidad…), y ha colaborado
con marcas como Absolut, Levi´s, Adidas o Coca-Cola. Duyos trabaja además
una línea de complementos, novio, novia, gafas y Fandeduyos (su segunda
línea). Ha diseñado luces de Navidad para la ciudad de Madrid y vestuario
para espectáculos.
Madrid-born Juan Duyos began his career in 1992 with Manuel Piña. It was
also at this time that he designed his first collections with Cecilia Paniagua for
the label Duyos & Paniagua. After several shows at Cibeles Madrid Fashion
Week, and at London Fashion Week in 1998, he embarked upon on his solo
career with the label Duyos. His first solo show at Cibeles Madrid Fashion
Week received the Best Collection Award for that year. He presented his work
at the New York Fashion Week in 2009 as part of the 4Eyes group. Honoured
with numerous awards (from Glamour, Lancia, Vanidad, etc.), he has worked
with companies such as Absolut, Levi´s, Adidas and Coca-Cola. Duyos also
produces a line of accessories, wedding suits and dresses, eyewear, and
58
Fandeduyos (his second line). He has also turned his hand to designing
Christmas lights for the city of Madrid and to costume design.
ANNA AJMÁTOVA
Gran poetessa russa, el seu nom veritable era Anna Andréievna Gorenko.
En la seva primera etapa va pertànyer al grup acmeista, dirigit pel seu primer
marit, el també poeta Nikolai Gumiliov, fundador de la Corporació dels Poetes.
Les seves primeres obres estan recollides en dos volums, El vespre (1912)
i El rosari (1914), on mostra la seva predilecció per una poesia de tema
amorós, expressada en un lèxic depurat.
El 1921 i, posteriorment, als anys trenta del segle XX, tots els seus
propparents van ser víctimes de la repressió política. El seu marit, Gumiliov,
va morir aquell mateix any afusellat.
Després de la publicació de La bandada blanca (1917) i Anno Domini
MCMXXI (1922), va mantenir un llarg silenci, només interromput de tant en
tant amb poesies curulles de malenconia i d’angoixa pels horrors de la vida.
En el període 1936-1940, en plena època de la repressió estalinista,
va escriure la seva gran obra mestra, Rèquiem, sobre les víctimes de la
repressió, però no es va publicar fins al 1987.
L’any 1946, acusada d’esteticisme i manca de compromís polític, va ser
expulsada de la Unió d’Escriptors Soviètics, malgrat que fou readmesa el
1951. La seva darrera obra important, Poema sense heroi, escrita entre el
1942 i el 1962, és un intent de conciliar l’intimisme de la seva lírica juvenil
amb una visió més àmplia de la realitat i de la història.
Ajmátova va saber descriure en els seus versos el patiment de les víctimes
de la repressió i de la guerra. Tot i que els seus llibres més punyents van
trigar dècades a ser publicats, la seva obra ha estat, al capdavall, objecte d’un
reconeixement merescut.
El 1962 va ser nominada al premi Nobel de literatura i el 1965 se li va atorgar
el premi Etna Taormina. L’any 1965 fou nomenada doctora honoris causa per
la Universitat d’Oxford.
La seva poesia conjuga un to clàssic i musical amb notes profundament
tràgiques i solemnes.
Gran poeta rusa, cuyo verdadero nombre era Anna Andréyevna Gorenko.
En su primera etapa, perteneció al grupo acmeísta, dirigido por su primer
marido, el también poeta Nikolai Gumiliov, el fundador de La corporacion de
los poetas.
Sus primeras obras se encuentran recogidas en los dos volúmenes, El
atardecer (1912) y El Rosario (1914), en los que demuestra su predilección
por una poesía de tema amoroso, expresada en un léxico depurado.
En 1921 y, posteriormente, en los años treinta, todos sus allegados fueron
víctimas de la represión política. Su marido, Gumiliov, murió ese mismo año
fusilado.
Tras la publicación de La bandada blanca (1917) y Anno Domini MCMXXII
(1922), mantuvo un largo silencio, interrumpido solo en ocasiones con
poesías llenas de melancolía y de angustia por los horrores de la vida.
En 1936-1940, en plena época de la represión estalinista, escribió su
gran obra maestra, Réquiem, sobre las víctimas de la represión, que no se
publicaría hasta 1987.
En 1946, acusada de esteticismo y falta de compromiso político, fue
expulsada de la Unión de Escritores Soviéticos, aunque sería readmitida
en 1951. Su última obra importante, Poema sin héroe, escrita entre 1942 y
1962, es un intento de conciliar el intimismo de su lírica juvenil con una más
amplia visión de la realidad y de la historia.
Ajmátova supo describir en sus versos el sufrimiento de las víctimas de la
represión y de la guerra. Aunque sus obras más desgarradoras tardaron
décadas en ser publicadas, su obra ha sido, a la postre, objeto de un
merecido reconocimiento.
En 1962 fue nominada al premio Nobel de Literatura y en 1965 le fue
otorgado el Premio Etna Taormina. En 1965 fue nombrada doctora honoris
causa por la Universidad de Oxford.
Su poesía conjuga un tono clásico y musical con notas profundamente
trágicas y solemnes.
This great Russian poet’s real name was Anna Andreyevna Gorenko.
In her early period, she was part of the Acmeist group led by her first husband,
the poet Nikolai Gumilev, the founder of the Guild of Poets.
Her early works are included in the two volumes, Evening (1912) and The
Rosary (1914), which reveal her predilection for romantic poetry, expressed
with a refined vocabulary.
In 1921 and, later, in the 1930s, those nearest and dearest to her were
victims of political repression: indeed, her husband, Gumilev, was executed
by firing squad in the former year.
After the publication of The White Flock (1917) and Anno Domini MCMXXII
(1922), she kept a long silence, interrupted only on occasions with poems
full of melancholy and anxiety about the horrors of life.
In the years from 1936 to 1940, at the height of Stalinist repression, she
wrote Requiem, about its victims. This, her masterpiece, was not published
until 1987.
In 1946, denounced for aestheticism and a lack of political commitment,
she was expelled from the Union of Soviet Writers, although she would be
readmitted in 1951. Her last important work, Poem without a Hero, written
between 1942 and 1962, is an attempt to reconcile the private nature of the
lyrical poetry of her youth with a broader vision of reality and history.
Ajmátova was able to describe in her verse the suffering of the victims of
repression and war. Although her most heartrending works took decades to
be published, they finally received well-deserved recognition.
In 1962, she was nominated for the Nobel Prize in Literature and in 1965
she received the Etna Taormina Prize. Also in 1965, she received an honorary
doctorate from Oxford University.
Her poetry combines a classical and musical tone with profoundly tragic and
solemn notes.
ROBERTO VERINO
Roberto Verino (Orense, 1945) inicia les seves activitats a la moda l’any
1970, quan torna a Galícia després dels seus estudis de belles arts a
París. El 1982 crea la seva primera col·lecció de pret-à-porter femení i
l’any següent obre la seva primera botiga a París. El 1988 llança la seva
línia juvenil ERRE UVE DOS, inici d’una sèrie de línies de la seva producció.
Ha rebut nombrosos premis, entre els quals destaca la medalla Castelao
(1996) i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (2008). És un dels
dissenyadors espanyols amb més projecció internacional i té botigues i
negocis implantats en molts països del món, com ara Mèxic, Xina, França,
el Regne Unit i Grècia. La seva dilatada trajectòria ha estat coronada amb
l’exposició retrospectiva de tota la seva obra a The Gabarron Foundation de
Nova York l’any 2008.
Roberto Verino (Ourense, 1945) inicia sus actividades en la moda en 1970,
al regresar a Galicia tras sus estudios de Bellas Artes en París. En 1982
crea su primera colección de pret-à-porter femenino, abriendo su primera
tienda en París al año siguiente. En 1988 lanza su línea juvenil ERRE UVE
DOS, inicio de una serie de líneas de su producción. Receptor de múltiples
premios, destaca la Medalla Castelao (1996) y la medalla de Oro al Mérito
en las Bellas Artes (2008). Es uno de los diseñadores españoles de mayor
proyección internacional, tiene sus tiendas y negocios implantados en
muchos países del mundo, siendo México, China, Francia, Reino Unido y
Grecia algunos de ellos. Su dilatada trayectoria ha sido coronada con la
exposición retrospectiva de toda su obra en The Gabarron Foundation de
Nueva York en 2008.
Roberto Verino, born in Ourense in 1945, began working in fashion in
1970, upon returning to Galicia after completing his Fine Arts studies in
Paris. In 1982, he created his first collection of women’s pret-à-porter, and
opened his first boutique in Paris the following year. In 1988, he launched
his youth line ERRE UVE DOS, the start of a series of production lines. Of
the many awards he has received, some of the most noteworthy are the
Castelao Medal (1996) and the Gold Medal of Merit in the Fine Arts (2008).
One of Spain’s designers with the greatest international presence, he
has boutiques and businesses in many countries of the world, including
Mexico, China, France, the United Kingdom and Greece. His extensive
career was crowned with the retrospective exhibition of his life’s work at
the Gabarron Foundation in New York in 2008.
JOSÉ ÁNGEL VALENTE
Poeta, assagista i traductor, ha estat una de les veus més representatives de
la poesia espanyola del segle XX.
José Ángel Valente va néixer a Orense el 1929. Es va llicenciar en dret a la
Universitat de Santiago de Compostel·la i més tard en filologia romànica
a la Complutense de Madrid. Va treballar com a professor de literatura a la
Universitat d’Oxford fins al 1958, i en la de Ginebra, fins al 1975, on va exercir
de traductor per a la UNESCO. També dominava la traducció literària, amb
edicions de John Donne, John Keats, G. M. Hopkins, Constantino Cavafis,
Eugenio Montale, Paul Celan i Edmond Jabès, entre d’altres. Als anys vuitanta
va tornar a Espanya i va fixar la seva residència a Almeria, on va continuar
amb la seva activitat docent com a professor visitant en diverses universitats
estrangeres. Els últims anys de la seva vida va alternar la seva residència
suïssa amb l’espanyola.
La seva trajectòria poètica està lligada, als inicis, a la Generació dels 50, on
defensava la poesia com a via de coneixement. Aviat es va deslligar del grup
i va evolucionar cap a una poesia eminentment mística, coneguda com a
poesia del silenci.
A aquest període pertanyen els volums A modo de esperanza (1954), premi
Adonais, Poemas de Lázaro (1960), Premi de la Crítica, La memoria y los
signos (1966) i Siete presentaciones (1967). També és autor de poemes
en gallec, recopilats a Sete cántigas de alén (1981) i posteriorment a
Cántigas de alén (1989 i 1996). Hereu de la tradició mística espanyola
de San Juan de la Cruz i Miguel Molinos, José Ángel Valente assimila
tradicions culturals, històriques i tendències filosòfiques i crea textos
cada vegada més profunds i complicats. De rerefons existencialista, per
a Valente la poesia és «l’experiència reconstruïda per la memòria». També
ha publicat els poemaris Mandorla (1982), Nueve enunciaciones (1982),
El fulgor (1983), Nadie (1996) i Fragmentos de un libro futuro (2000),
editat pòstumament. Valente sempre ha romàs al marge de les tendències
poètiques dominants. Poc abans de morir comentava sobre això: «Al poeta
el defineix l’experiència espiritual».
Els seus assaigs exploren la pintura, la mística i la literatura espanyoles.
Entre aquests llibres trobem títols com ara Las palabras de la tribu (1971),
Ensayos sobre Miguel de Molinos (1974) i La piedra y el centro (1983).
Valente va rebre, entre altres distincions, el premi Príncep d’Astúries de les
lletres (1988), el Premi Nacional de Poesia (1993 i 2001) i el premi Reina
Sofía de poesia (1998). Va morir a Ginebra l’any 2000.
Poeta, ensayista y traductor, ha sido una de las voces más representativas
de la poesía española del siglo XX.
José Ángel Valente nació en Orense en 1929. Se licenció en Derecho en la
Universidad de Santiago de Compostela y más tarde en Filología Románica
en la Complutense de Madrid. Trabajó como profesor de literatura en la
Universidad de Oxford hasta 1958 y en la de Ginebra, hasta 1975, donde
ejerció como traductor para la UNESCO. También dominaba la traducción
literaria, con ediciones de John Donne, John Keats, G. M. Hopkins,
Constantino Cavafis, Eugenio Montale, Paul Celan o Edmond Jabès, entre
otros. En los años ochenta volvió a España y fijó su residencia en Almería,
continuando con su actividad docente como profesor visitante en diversas
universidades extranjeras. En sus últimos años alternó su residencia suiza
con la española.
Su trayectoria poética está ligada, en sus inicios, a la Generación
de los 50, donde defendía la poesía como vía de conocimiento. Pronto se
desligó del grupo y evolucionó hacia una poesía eminentemente mística,
conocida como «poesía del silencio».
A este periodo pertenecen los volúmenes A modo de esperanza (1954),
Premio Adonais, Poemas de Lázaro (1960), Premio de la Crítica, La memoria
y los signos (1966) y Siete presentaciones (1967). También es autor
de poemas en gallego, recopilados en Sete cántigas de alén (1981) y
posteriormente en Cántigas de alén (1989 y 1996). Heredero de la tradición
mística española de San Juan de la Cruz y Miguel Molinos, José Ángel Valente
asimila tradiciones culturales, históricas y tendencias filosóficas creando
textos cada vez más profundos y complicados. De trasfondo existencialista,
para Valente, la poesía es «la experiencia reconstruida por la memoria».
También ha publicado los poemarios Mandorla (1982), Nueve enunciaciones
(1982), El fulgor (1983), Nadie (1996) y Fragmentos de un libro futuro
(2000), que se publicó de manera póstuma. Valente siempre ha permanecido
al margen de las tendencias poéticas dominantes; poco antes de su muerte
comentaba al respecto: «Al poeta le define la experiencia espiritual».
Sus ensayos exploran la pintura, la mística y la literatura españolas. Entre
ellos encontramos títulos como Las palabras de la tribu (1971), Ensayos
sobre Miguel de Molinos (1974) o La piedra y el centro (1983). Valente
recibió, entre otras distinciones, el Premio Príncipe de Asturias de las Letras
(1988), el Premio Nacional de Poesía (1993 y 2001) y el Premio Reina Sofía
de Poesía (1998). Falleció en Ginebra en el año 2000.
Poet, essayist and translator, and one of the most representative voices of
20th century Spanish poetry.
José Ángel Valente was born in Ourense in 1929. After obtaining degrees
in Law at the University of Santiago de Compostela and, later, Romance
Languages at the Complutense University of Madrid, he worked as a lecturer
in literature at Oxford University, until 1958, and Geneva University, until
1975, where he also worked as a translator for UNESCO. He was also an
expert in literary translations, producing versions of John Donne, John Keats,
G. M. Hopkins, Constantine Cavafy, Eugenio Montale, Paul Celan and Edmond
Jabès, amongst others. In the 1980s, he returned to Spain and established
his residence in Almeria, continuing with his teaching work as guest lecturer
at several foreign universities. In his final years, he alternated between his
Swiss and Spanish residences.
His career as a poet was linked, in his early days, to the so-called “Generation
of the 1950s”, where he defended poetry as a channel of understanding. He
soon cut his ties with the group and evolved towards an eminently mystical
poetry, known as the “poetry of silence”.
Associated with this period are the volumes A modo de esperanza (1954),
winner of the Adonais Prize, Poemas de Lázaro (1960), winner of the Critics’
Prize, La memoria y los signos (1966) and Siete presentaciones (1967).
He is also the author of poems in Galician, collected in Sete cántigas de
alén (1981) and later in Cántigas de alén (1989 and 1996). Inheritor
of the Spanish mystical tradition of Saint John of the Cross and Miguel de
Molinos, José Ángel Valente assimilates cultural and historical traditions
and philosophical trends, creating ever more profound and complex works.
With his existentialist background, for Valente, poetry is “experience
reconstructed by memory.” He also published the books of poetry Mandorla
(1982), Nueve enunciaciones (1982), El fulgor (1983), Nadie (1996) and
Fragmentos de un libro futuro (2000), which appeared posthumously.
Valente always remained outside dominant poetic trends; just before his
death, he commented “the poet is defined by spiritual experience.”
His essays explore Spanish painting, mysticism and literature. They include
titles such as Las palabras de la tribu (1971), Ensayos sobre Miguel de
Molinos (1974) and La piedra y el centro (1983). Valente received, among
other distinctions, the Prince of Asturias Prize for the Arts (1988), the
National Poetry Prize (1993 and 2001) and the Queen Sofía Poetry Prize
(1998). He died in Geneva in 2000.
HANNIBAL LAGUNA
Hannibal Laguna (Veneçuela, 1967) inicia la seva carrera el 1987 i des
del 1997 presenta les seves col·leccions a la passarel·la Gaudí i a la
Cibeles Madrid Fashion Week. Amb més d’una dotzena de línies i llicències,
les seves col·leccions de costura, núvies, sabates, rellotges i joies
són presents en ciutats com ara Moscou, Miami, Chicago, Los Angeles,
Caracas, Mèxic DF, Dubai, Kuwait, Abu Dhabi i les principals capitals
europees. L’any 1986, la seva primera col·lecció és guardonada amb el
premi Air France, i recentment ha estat premiat amb el T de Telva 2010 al
millor creador espanyol. Ha participat en exposicions al Museu Etnogràfic
de Sant Petersburg, al Museo del Traje, al Museo Reina Sofía i a l’Instituto
Cervantes, entre d’altres. Les seves inconfusibles siluetes femenines
el defineixen com un dels creadors espanyols amb més projecció
internacional i el preferit de moltes actrius i celebritats.
Hannibal Laguna (Venezuela, 1967). Inició su carrera en 1987 y desde 1997
presenta sus colecciones en la Pasarela Gaudí y Cibeles Madrid Fashion
Week. Con más de una docena de líneas y licencias, sus colecciones de
Costura, novias, zapatos, relojes y joyas están presentes en ciudades
como Moscú, Miami, Chicago, Los Ángeles, Caracas, México DF, Dubai,
Kuwait, Abu Dhabi y las principales capitales europeas. En 1986, su primera
colección fue galardonada con el Premio Air France, y recientemente ha sido
premiado con el T de Telva 2010 al mejor creador español. Ha participado
en exposiciones en el Museo Etnográfico de San Petersburgo, en el Museo
del Traje, en el Museo Reina Sofía y el Instituto Cervantes, entre otros. Sus
60
inconfundibles siluetas femeninas, le definen como uno de los creadores
españoles con mayor proyección internacional y el preferido de muchas
actrices y celebridades.
Born in Venezuela in 1967, Hannibal Laguna began his career in 1987 and,
since 1997, has presented his collections at the Gaudí Fashion Week and
Cibeles Madrid Fashion Week. With more than twelve lines and licences, his
collections of couture, wedding dresses, shoes, watches and jewellery are
present in cities such as Moscow, Miami, Chicago, Los Angeles, Caracas,
Mexico City, Dubai, Kuwait, Abu Dhabi and the main European capitals.
In 1986, his first collection received the Air France Prize, and he was
recently awarded the 2010 T de Telva Prize for Best Spanish Creator. He has
participated in exhibitions at the Saint Petersburg Ethnography Museum, the
Museo del Traje in Madrid, the Museo Reina Sofía and the Instituto Cervantes,
among others. His unmistakably feminine silhouettes have made him one
of the Spanish creators with highest international profile and the favourite of
many actresses and celebrities.
OLVIDO GARCÍA VALDÉS
Poetessa espanyola nascuda a Santianes de Pravia (Astúries) el 1950.
Llicenciada en filologia romànica i en filosofia. Va codirigir les revistes Los
Infolios (1987-2005) i El signo del gorrión (1992-2002); així mateix, fou
membre de la comissió permanent de la revista hispanoportuguesa Hablar/
Falar de poesia (1996-2002) i directora de l’Instituto Cervantes de Tolosa
de Llenguadoc. Actualment és professora de llengua espanyola i literatura a
l’Instituto El Greco, de Toledo.
Ha publicat els llibres següents de poemes: El tercer jardín (1986),
Exposición (1990, premi Ícaro de literatura), Ella, los pájaros (1994, premi
Leonor de poesia), Caza nocturna (1997) —traduït al suec per Ulf Eriksson
(Nattlig jakt, 2004) i al francès per Stéphane Chaumet (Chasse nocturne,
2009)—, Del ojo al hueso (2001), La poesía, ese cuerpo extraño (antologia,
2005) i Y todos estábamos vivos (2006).
Una antologia de la seva obra, Racines d’ombre, ha estat traduïda al francès
per Jean-Yves Bériou i Martine Joulia i publicada el 2010. A Esa polilla que
delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-2008), es recull la seva
poesia completa fins avui.
L’any 2007 se li va concedir el Premi Nacional de Poesia per Y todos
estábamos vivos.
A més a més, ha publicat els assaigs Teresa de Jesús (2001), Los poetas
de la República (en col·laboració amb Miguel Casado, 1997) i els volums
col·lectius Perdidas en el espacio. Formas de ocupar, recorrer y representar
los lugares (coord. Asun Bernárdez) i En torno a Velázquez (coord. Miguel
Ángel Ramos, 1999).
Ha traduït Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo (1997) i Larga
carretera de arena (2007), Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, El canto y
la ceniza. Antología poética (en col·laboració amb Monika Zgustová, 2005).
Poeta española nacida en Santianes de Pravia (Asturias) en 1950. Licenciada
en Filología Románica y en Filosofía. Ha codirigido las revistas Los Infolios
(1987-2005) y El signo del gorrión (1992-2002); fue, asimismo, miembro
de la comisión permanente de la revista hispano-portuguesa Hablar/Falar
de poesia (1996-2002) y directora del Instituto Cervantes de Toulouse.
Actualmente es profesora de Lengua Española y Literatura en el Instituto El
Greco, de Toledo.
Ha publicado los siguientes libros de poemas: El tercer jardín (1986),
Exposición (1990, Premio Ícaro de Literatura), Ella, los pájaros (1994,
Premio Leonor de Poesía), Caza nocturna (1997) -traducido al sueco por Ulf
Eriksson (Nattlig jakt, 2004) y al francés por Stéphane Chaumet (Chasse
nocturne, 2009)-, Del ojo al hueso (2001), La poesía, ese cuerpo extraño
(Antología) (2005), así como Y todos estábamos vivos (2006).
Una antología de su obra, Racines d’ombre, ha sido traducida al francés por
Jean-Yves Bériou y Martine Joulia, y publicada en 2010. En Esa polilla que
delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-2008), se recoge su poesía
completa hasta el momento.
En 2007 se le concedió el Premio Nacional de Poesía por Y todos estábamos
vivos.
Además, ha publicado los ensayos Teresa de Jesús (2001), Los poetas de
la República (en colaboración con Miguel Casado) (1997) y en volúmenes
colectivos: Perdidas en el espacio. Formas de ocupar, recorrer y representar
los lugares (coord. Asun Bernárdez) y En torno a Velázquez (coord. Miguel
Ángel Ramos) (1999).
Ha traducido a Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo (1997) y Larga
carretera de arena (2007), y a Anna Ajmátova y Marina Tsvetáieva, El canto y
la ceniza. Antología poética (en colaboración con Monika Zgustova) (2005).
Spanish poetess born in Santianes de Pravia, Asturias, in 1950. She has a
degree in Romance Languages and in Philosophy. Co-editor of the journals
Los Infolios (1987-2005) and El signo del gorrión (1992-2002), she was
also a member of the standing committee of the Spanish-Portuguese poetry
journal Hablar/Falar (1996-2002) and Director of the Instituto Cervantes in
Toulouse. She is currently Professor of Spanish Language and Literature at
the Instituto El Greco, in Toledo. The following books of her poetry have been
published: El tercer jardín (1986), Exposición (1990, winner Ícaro Literature
Prize), Ella, los pájaros (1994, winner of the Leonor Poetry Prize), Caza
nocturna (1997) which has been translated into Swedish by Ulf Eriksson
(Nattlig jakt, 2004) and French by Stéphane Chaumet (Chasse nocturne,
2009), Del ojo al hueso (2001), La poesía, ese cuerpo extraño (anthology,
2005), as well as Y todos estábamos vivos (2006).
An anthology of her work in French, Racines d’ombre, translated by JeanYves Bériou and Martine Joulia, was published in 2010. Esa polilla que
delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-2008) provides a complete
collection of her poetry to date.
In 2007, she received Spain’s National Poetry Prize for Y todos estábamos
vivos.
Moreover, she has published the essays Teresa de Jesús (2001), Los poetas
de la República (in collaboration with Miguel Casado, 1997) and in collective
volumes: Perdidas en el espacio. Formas de ocupar, recorrer y representar
los lugares (coord. Asun Bernárdez) and En torno a Velázquez (coord. Miguel
Ángel Ramos, 1999).
She has translated Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo (1997)
and Larga carretera de arena (2007), and Anna Akhmatova and Marina
Tsvetaeva, El canto y la ceniza. Antología poética (in collaboration with
Monika Zgustova) (2005).
ANA LOCKING
Ana González (Toledo, 1970) crea el 1996 la marca Locking Shocking, un
tàndem creatiu que es dissol el 2007. Les seves primeres activitats se
centren en el disseny d’accessoris i joieria fins que l’any 2001 llança la seva
primera col·lecció de pret-à-porter i es presenta al Circuit de Barcelona. El
2003 debuta a la Cibeles Madrid Fashion Week i guanya el premi L’Oréal París
a la millor col·lecció jove i el Prix Marie Claire al millor dissenyador nacional
l’any següent. Després de la creació de la seva nova marca Ana Locking
el 2008, la seva primera col·lecció rep el premi L’Oréal París a Cibeles. És
guardonada dissenyadora de l’any per la revista Cosmopolitan el 2009, any
en el qual presenta la seva col·lecció primavera/estiu 2010 a la New York
Fashion Week, al costat dels seus companys del projecte 4Eyes, celebrat a
la Biblioteca Pública de Nova York. Artista plàstica, fotògrafa i videoartista, les
seves obres s’han exposat en importants museus com ara el Reina Sofía, el
MUSAC i l’IVAM. Un dels seus últims projectes ha estat el disseny de llums de
Nadal per a la ciutat de Madrid.
Ana González (Toledo, 1970) crea en 1996 la firma Locking Shocking, un
tandem creativo que se disuelve en el 2007. Sus primeras actividades
se centran en el diseño de accesorios y joyería hasta que en 2001 lanza
su primera colección de pret-à-porter, presentándose en el Circuit de
Barcelona. En 2003 debuta en Cibeles Madrid Fashion Week ganando el
premio L’Oreal París a la mejor colección joven y el Prix Marie Claire al mejor
diseñador Nacional en 2004. Tras la creación de su nueva firma Ana Locking
en 2008, su primera colección recibe el premio L’Oreal París en Cibeles. Es
galardonada diseñadora del año por la revista Cosmopolitan en 2009, año en
el que presenta su colección primavera/verano 2010 en la New York Fashion
Week junto a sus compañeros del proyecto 4Eyes, celebrado en la Biblioteca
Pública de Nueva York. Artista plástica, fotógrafa, videoartista, sus obras han
sido expuestas en importantes museos como el Reina Sofía, MUSAC o IVAM.
Uno se sus últimos proyectos ha sido el diseño de luces de Navidad para la
ciudad de Madrid.
Born in Toledo in 1970, Ana González created the firm Locking Shocking
in 1996, a creative duo that was dissolved in 2007. Her first steps in
design were in the field of accessories and jewellery, until 2001, when
she presented her first pret-à-porter collection at the Circuit in Barcelona.
In 2003, she debuted at the Cibeles Madrid Fashion Week, where she won
the L’Oréal Paris Prize for the Best Young Collection and the Marie Claire Best
National Designer Prize 2004. Her first collection after the creation of her
new firm, Ana Locking, in 2008, received the L’Oréal Paris Prize at Cibeles.
She was Cosmopolitan Designer of the Year 2009, when she presented her
spring/summer 2010 collection at the New York Fashion Week together with
her colleagues from the 4Eyes project, in the New York Public Library. Visual
artist, photographer and video artist, her works have been exhibited in major
museums such as the Reina Sofía, MUSAC and the IVAM. One of her latest
projects has been to design the Christmas lights for the city of Madrid.
MARINA TSEVETÁYEVA
Una de les veus més originals i ineludibles de la poesia russa.
Nascuda al si d’una família d’intel·lectuals il·lustrats (el seu pare, professor
de la Universitat de Moscou, fou un destacat filòleg i el creador del Museu de
Belles Arts de Moscou; la seva mare fou una gran aficionada a la música i a la
poesia), Tsvetáyeva va començar a escriure de molt jove: el 1910 publicava
el seu primer llibre, Àlbum del capvespre, al qual van succeir La llanterna
màgica (1912), Fites (1921) i L’ofici (1921-1922).
Després del triomf de la Revolució d’Octubre, va passar grans dificultats
quan el seu marit, Sergei Efron, compromès amb l’oposició, es va haver
d’exiliar. Després de la mort de la seva filla petita de tres anys, la poetessa
va aconseguir reunir-se amb el seu marit a Txecoslovàquia, on van romandre
fins al 1925. Aquests anys foren els més fructífers de la seva producció i van
donar lloc, entre altres títols, a El poema de la muntanya (1924-1925) i Poema
del final (1925), en els versos del qual es consolida una estètica innovadora,
pròxima a la de Maiakovski, basada en la manca de correspondència entre la
forma rítmica i el contingut, essencialment romàntic.
Entre el 1925 i el 1939, Tsvetáyeva viu a París i, entre grans dificultats
materials, tradueix Puixkin i compon els poemes de Carta d’any nou (19261927), entre altres obres.
Durant els seus anys d’exili també va escriure assaigs: Xàfec lluminós
(1922), dedicat a l’obra de Borís Pasternak; Historia d’una dedicatòria
(1932), en la qual glossa aspectes de l’obra d’Óssip Mandelxtam, i els
assaigs lírics El poeta i la crítica (1928) i El poeta i el temps (1934).
Cal destacar també les obres dramàtiques de tema clàssic, Ariadna (1924)
i Fedra (1927).
El 1939, quan feia pocs mesos que havia tornat a la Unió Soviètica, i després
de l’empresonament del seu marit i de la seva filla, Tsvetáyeva se suïcida.
Una de las voces más originales e insoslayables de la poesía rusa.
Nacida en el seno de una familia de intelectuales ilustrados (su padre, profesor
de la Universidad de Moscú, fue un destacado filólogo y creador del Museo
de Bellas Artes de Moscú; su madre fue una gran aficionada a la música y a
la poesía), Tsvetáyeva empezó a escribir siendo todavía muy joven: En 1910
publicaba su primer libro, Álbum vespertino, que vendría seguido de La linterna
mágica (1912), Verstas (1921) y El oficio (1921-1922).
Tras el triunfo de la Revolución de Octubre, tuvo que soportar grandes
dificultades cuando su esposo, Sergéi Efrón, comprometido con la oposición,
se vio obligado a exiliarse. Tras la muerte de su hija menor de tres años, la
poeta logró reunirse con él en Checoslovaquia, donde permanecerían hasta
1925. Fueron esos los años más fecundos de su producción, dando lugar,
entre otros títulos, a El poema de la Montaña (1924-1925) y Poema del fin
(1925), en cuyos versos se consolida una estética innovadora, próxima a la
de Mayakovski, basada en la falta de correspondencia entre la forma rítmica
y el contenido, romántico en esencia.
Entre 1925 y 1939, Tsvetáyeva vive en París y, entre grandes dificultades
materiales, traduce a Pushkin y compone los poemas de Carta de año nuevo
(1926-1927), entre otras obras.
Durante sus años de exilio escribió también ensayos: Aguacero luminoso
(1922), dedicado a la obra de Boris Pasternak, Historia de una dedicatoria
(1932), en la que glosa aspectos de la obra de Osip Mandelshtam; y los
ensayos líricos El poeta y la crítica (1928) y El poeta y el tiempo (1934).
Merecen, además, ser destacadas las obras dramáticas de tema clásico,
Ariadna (1924) y Fedra (1927).
En 1939, a los pocos meses de su regreso a la Unión Soviética, y tras el
encarcelamiento de su marido y de su hija, Tsvetáyeva se suicida.
One of the most original and important voices in Russian poetry. Born into a
family of enlightened intellectuals (her father, Professor at the University of
Moscow, was a distinguished philologist and creator of the Moscow Museum
of Fine Arts, whilst her mother was a great lover of music and poetry),
Tsvetáyeva turned to writing at a very young age: in 1910 she published her
first book, Evening Album, which would be followed by The Magic Lantern
(1912), Mileposts (1921) and Craft (1921-1922).
After the triumph of the October Revolution, she had to put up with great
hardship when her husband, Sergey Efron, a committed opponent of the
regime, was forced into exile. After the death of her youngest daughter at the
age of three, the poetess managed to reunite with him in Czechoslovakia,
where they would remain until 1925. These were her most fertile years in
terms of output, with titles such as Poem of the Mountain (1924-1925) and
Poem of the End (1925), in whose verses she consolidated her innovative
style, close to that of Mayakovsky and based on the lack of correspondence
between the rhythmical form and the content, romantic in essence.
Between 1925 and 1939, Tsvetáyeva lived in Paris where, suffering great
material hardship, she translated Pushkin and composed the poems of New
Year Letter (1926-1927), among other works.
During her years in exile, she also wrote essays such as Luminous
Downpour (1922), dedicated to the work of Boris Pasternak, The Story of a
Dedication (1932), in which she comments on aspects of the work of Osip
Mandelshtam, and the lyrical essays The Poet and the Critic (1928) and The
Poet and Time (1934).
Also worthy of attention are her classically themed plays Ariadne (1924) and
Phaedra (1927).
In 1939, a few months after her return to the Soviet Union, and after the
imprisonment of her husband and daughter, Tsvetáyeva committed suicide.
JUANJO OLIVA
Juanjo Oliva (Madrid, 1971) comença a treballar professionalment com a
il·lustrador i dissenyador de moda per a cases tan rellevants com ara Sybilla
i Zara. L’any 2000 decideix crear la seva pròpia marca, Juanjo Oliva, i des del
2004 participa en la Cibeles Madrid Fashion Week. A més a més, mostra les
seves col·leccions de moda nupcial a Gaudí Novias. El setembre del 2009
presenta la seva col·lecció primavera/estiu 2010 a la New York Fashion
Week, participant en el projecte 4Eyes. Ha rebut nombrosos guardons, entre
els quals destaquen el premi L’Oréal a la millor col·lecció de la passarel·la
Cibeles en dues ocasions, el Prix Marie Claire al millor dissenyador novell i la
T de Telva al millor creador nacional del 2006. Ha dissenyat llums de Nadal
per a la ciutat de Madrid.
Juanjo Oliva (Madrid, 1971) desempeñó su primera labor profesional como
ilustrador y diseñador de moda para firmas tan relevantes como Sybilla o
Zara. En el 2000 decidió crear su propia marca: Juanjo Oliva, y participa desde
2004 en Cibeles Madrid Fashion Week. Además, muestra sus colecciones
para moda nupcial en Gaudí Novias. En septiembre 2009, presento su
colección p/v 2010 en la New York Fashion Week, participando en el proyecto
4Eyes. Ha recibido numerosos galardones entre los que destacan el L’Oréal
a la Mejor Colección de la Pasarela Cibeles en dos ocasiones, el Prix de Marie
Claire al mejor diseñador novel y la T de Telva al mejor creador nacional de
2006. Ha diseñado luces de Navidad para la ciudad de Madrid.
Juanjo Oliva (Madrid, 1971) undertook his first professional work as
an illustrator and fashion designer for such important firms as Sybilla
and Zara. In 2000, he decided to create his own label, Juanjo Oliva, and
has, since 2004, participated in the Cibeles Madrid Fashion Week. He
also shows his wedding fashion collections at the Barcelona Week. In
September 2009, he presented his SS 2010 collection at the New York
Fashion Week as part of the 4Eyes team. He has received numerous
awards, including the L’Oréal Best Collection Prize at the Cibeles Madrid
Fashion Week on two occasions, the Marie Claire Prize for Best New
Designer and the T de Telva Prize for Best National Creator 2006. He has
designed Christmas lights for the city of Madrid.
62
ANTÓN CHÉJOV
Chéjov, un dels màxims exponents de la literatura russa de finals del segle
XIX i principis del segle XX, va tenir en vida un merescut prestigi literari,
prestigi que, pels ideals democràtics expressats a les seves obres, va
perdurar al llarg del període soviètic.
De família humil, va haver de treballar des de nen i guanyar-se el pa, cosa que
va li va minar la salut ja d’adolescent. Tanmateix, va aconseguir doctorar-se
en medicina el 1884.
L’èxit aconseguit pels seus primers escrits humorístics amb els pseudònims
Antoixa Txekhonté i altres, va contribuir a fer possible la publicació de Contes
de Melpòmene (1884). De la seva primera època cal esmentar El judici
(1881), La senyora (1882), A la tardor (1883), La mort d’un funcionari
(1883), El sergent Prixibèiev (1885), El liberal, Paraules, paraules, paraules,
Cirurgia, El camaleó, El llumí suec (1884), etc.
A L’illa de Sakhalín (1893-1894), Txèkhov va denunciar la crueltat i les
vexacions patides pels presos deportats.
A partir del 1886, la seva inconfusible galeria de personatges apareix a
Relats barrejats (1886) i En el capvespre (1887); l’angoixa vital i la denúncia
social són narrades en obres com ara L’estepa (1888), Una història avorrida
(1889), El duel (1886), El pavelló núm. 6 (1892) i El monjo negre. A partir
del 1895, Chéjov publica algunes de les narracions més extraordinàries
de les lletres russes: Història de la meva vida (1896), La casa amb golfes
(1896), Els vilatjans (1897), La dama amb el gos (1899), Iònitx (1898) i En
el barranc (1900).
Com a dramaturg, Chéjov assoleix la mestria amb La gavina (1896), L’oncle
Vània (1897), Les tres germanes (1901) i L’hort dels cirerers (1904).
El teatre de Chéjov enceta una nova pàgina en la dramatúrgia universal. Igual
que a la vida, les coses quotidianes ocupen el primer lloc, mentre que les
passions i els sentiments només apareixen de tant en tant, com si fossin
ecos o fantasmes ocults. Entre els seus personatges pràcticament no hi
ha culpables; cadascú té la seva justificació i els seus motius. Sembla que
a l’escena no hi ha acció, però en el fons discorre un corrent invisible que
condueix els personatges cap al seu destí. «La gent pren te mentre es
trenquen els cors», explicava l’autor als actors de les seves obres.
El teatre de Chéjov ha influït poderosament autors i directors teatrals i
cinematogràfics del segle XX.
Chéjov, uno de los máximos exponentes de la literatura rusa de finales del
siglo XIX y comienzos del XX, gozó en vida de un merecido prestigio literario,
prestigio que, por los ideales democráticos expresados en sus obras,
perduró a lo largo del período soviético.
De familia humilde, se vio obligado a trabajar desde niño y a procurarse
su propio sustento, minando su salud siendo aún adolescente. Logró, no
obstante, doctorarse en medicina en 1884.
El éxito cosechado por sus primeros escritos humorísticos bajo los
pseudónimos Antosha Chejonte y otros, contribuyó a hacer posible la
publicación de Cuentos de Melpómene (1884). De su primera época cabe
citar El juicio (1881), La señora (1882), En otoño (1883), La muerte de un
funcionario (1883), El sargento Prishibéyev (1885), El liberal, Palabras,
palabras, palabras, Cirugía, El camaleón, La cerilla sueca (1884), etc.
En La Isla Sajalin (1893-1894), denunció Chéjov la crueldad y las vejaciones
sufridas por los presos deportados.
A partir de 1886, su inconfundible galería de personajes aparece en Relatos
abigarrados (1886) y En el crepúsculo (1887); la angustia vital y la denuncia
social son narradas en obras como La estepa (1888), Una historia aburrida
(1889), El duelo (1886), El pabellón nº 6 (1892), El monje negro. A partir de
1895 Chéjov publicaría algunas de las narraciones más sobresalientes de
las letras rusas: Historia de mi vida (1896), La casa con buhardilla (1896),
Los aldeanos (1897), La dama del perrito (1899), Iónich (1898) y En el
barranco (1900).
Como dramaturgo, Chéjov alcanza la maestría con La gaviota (1896), El tío
Vania (1897), Las tres hermanas (1901) y El jardín de los cerezos (1904).
El teatro de Chéjov abre una nueva página en la dramaturgia universal. Al
igual que en la vida, lo cotidiano ocupa el primer plano, mientras que las
pasiones y los sentimientos aparecen solo de vez en cuando, como ecos o
fantasmas ocultos. Entre sus personajes prácticamente no hay culpables;
cada cual posee su propia justificación y sus motivos. Parece que en la
escena no hay acción, pero en lo más hondo discurre una corriente invisible
que conduce a los personajes a su destino. «La gente toma té mientras se
rompen los corazones», explicaba el autor a los actores de sus obras.
El teatro de Chéjov ha influenciado poderosamente a autores y directores
teatrales y cinematográficos del Siglo XX.
vestuario para espectáculos como Las mil y una noches, con coreografía de
Antonio Canales, y realiza varias colecciones de joyas para Suárez. En 2009
abre su primera tienda Lemoniez en Madrid.
One of the greatest exponents of the Russian literature of the late 19th and
early 20th centuries, Chéjov enjoyed deserved prestige during his lifetime;
a prestige that, given the democratic ideals expressed in his works, lasted
throughout the Soviet period.
Born into a family of modest means, he had to work from childhood to earn his
own living, thereby undermining his health when he was still an adolescent.
However, he achieved a doctorate in medicine in 1884.
The success of his first humorous writings, penned under the pseudonyms
Antosha Chekhonte and others, helped make possible the publication of
The Tales of Melpomene (1884). Outstanding works from this early period
inlcude The Night Before the Trial (1881), A Lady (1882), In Autumn (1883),
The Death of Civil a Servant (1883), Sergeant Prishibeyev (1885), The
Liberal, Words, Words, Words, Surgery, The Chameleon and The Swedish
Match (1884), amongst others.
In Sakhalin Island (1893-1894), Chéjov denounced the cruelties and
humiliations suffered by deported prisoners.
From 1886, his unmistakeable gallery of characters appeared in Motley Tales
(1886) and At Dusk (1887); the anguish of life and social condemnation
are reflected in works such as The Steppe (1888), A Boring Story (1889),
The Duel (1886), Pavilion no. 6 (1892) and The Black Monk. From 1895 on,
Chéjov would publish some of Russian literature’s most outstanding tales:
My Life (The Story of a Provincial) (1896), The House with an Attic (1896),
Peasants (1897), The Lady with the Dog (1899), Ionich (1898) and In the
Ravine (1900).
As a playwright, Chéjov proved to be a master of his art with The Seagull
(1896), Uncle Vanya (1897), Three Sisters (1901) and The Cherry
Orchard (1904).
Chéjov’s plays represent a new chapter in the history of dramaturgy. Just
as in life, the everyday occupies the foreground, while passions and
feelings emerge only occasionally, as echoes or hidden ghosts. Among his
characters, almost no one is guilty: everyone has their own justification
and motives. Whilst it may appear that no action takes place on stage,
hidden currents are moving in the depths to drive the characters to their
fate. “The people take tea as hearts are broken,” explained the author to
the actors of his works.
Chéjov’s theatre has strongly influenced the playwrights and theatre and film
directors of the 20th century.
Fernando Lemoniez (San Sebastián, 1964) opened his first boutiqueworkshop in his native city in 1984. Between 1991 and 1997, with the
firm Palacio & Lemoniez, he presented his collections at the Cibeles Madrid
Fashion Week, receiving his first T de Telva Prize in 1992, a feat he would
repeat in 1996. Since 1997, he has presented his collections under his own
label, Lemoniez. From 1995, he lived for a number of years in Paris, where he
presented his collections, selling them in the USA, Mexico, the Far East and
several European countries. Whilst there, in 1998, he completed a stage at
Yves Saint Laurent’s Haute Couture workshop. Returning to Madrid in 2000, he
continued with his activities as a designer and signed a licencing agreement
for the creation of Lemoniez Lunettes. He has worked on the costume design
for shows such as A Thousand and One Nights, with choreography by Antonio
Canales, and has created several jewellery collections for Suárez. In 2009, he
opened his first Lemoniez boutique in Madrid.
LEMONIEZ
Fernando Lemoniez (Sant Sebastià, 1964) obre la seva primera botiga taller
a Sant Sebastià el 1984. Entre el 1991 i el 1997, amb la casa Palacio &
Lemoniez presenta les seves col·leccions a la passarel·la Cibeles Madrid
Fashion Week i el 1992 obté per primer cop el premi T de Telva, guardó que
torna a rebre l’any 1996. Des del 1997 presenta les col·leccions amb la
seva pròpia marca, Lemoniez. Durant els anys que viu a París, a partir del
1995, hi presenta les seves col·leccions, que ven als Estats Units, a Mèxic,
a l’Orient Llunyà i a diversos països europeus. Fa un stage de formació en el
taller d’alta costura de Yves Saint Laurent el 1998. L’any 2000 torna a Madrid,
on continua amb les seves activitats com a dissenyador i signa un contracte
de llicència per a la creació Lemoniez Lunettes. Col·labora en el disseny de
vestuari per a espectacles com ara Las mil y una noches, amb coreografia
d’Antonio Canales, i crea diverses col·leccions de joies per a Suárez. El 2009
obre la seva primera botiga Lemoniez a Madrid.
Fernando Lemoniez (San Sebastián, 1964) abre su primera tienda-taller
en su ciudad natal en 1984. Entre 1991 y 1997, con la firma Palacio &
Lemoniez, presenta sus colecciones en la Pasarela Cibeles Madrid Fashion
Week, obteniendo por primera vez en 1992 el premio T de Telva, galardón
que volvería a recibir en 1996. Desde 1997 presenta sus colecciones con su
propia firma, Lemoniez. Durante los años que vivió en París, a partir de 1995,
presenta allí sus colecciones, vendiéndolas en EEUU, México, extremo
Oriente y diversos países europeos. Realizó un stage de formación en el taller
de Alta Costura de Yves Saint Laurent en 1998. En el 2000 vuelve a Madrid,
donde continúa con sus actividades como diseñador y firma un contrato
de licencia para la creación Lemoniez Lunettes. Colabora en el diseño de
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ
Gabriel García Márquez és conegut arreu del món per ser l’autor de Cien años
de soledad i el màxim exponent del realisme màgic.
García Márquez va néixer l’any 1928 a Aracataca, un poble al nord de
Colòmbia, on es va criar amb la seva àvia materna. El 1948 va abandonar
els estudis universitaris i es va dedicar de ple al periodisme, professió que
sempre ha combinat amb la seva activitat literària. El 1954 va ser destinat a
Roma com a enviat especial i des d’aleshores sempre ha viscut fora del seu
país, amb estades a París, Barcelona, Mèxic i Nova York.
El 1955 va publicar el seu primer treball de ficció, Relato de un náufrago, a
El Espectador de Bogotà. A continuació van venir El coronel no tiene quien le
escriba (1961), La mala hora (1962) i la seva obra més emblemàtica, Cien
años de soledad (1967). Amb Cien años de soledad, García Márquez s’erigeix
com un dels escriptors més influents de les lletres hispàniques, gràcies al seu
domini del realisme màgic. Així mateix, ha publicat les novel·les Los funerales
de la Mamá Grande (1982), El otoño del patriarca (1975), Crónica de una
muerte anunciada (1981), Entre cachacos (1982), El amor en los tiempos
del cólera (1985), La aventura de Miguel Littín, clandestino en Chile (1986), El
general en su laberinto (1989), Del amor y otros demonios (1994) i Memorias
de mis putas tristes (2004), a més de contes i obres de teatre.
El reconeixement a tota la seva carrera li va arribar el 1982 amb la concessió
del premi Nobel de literatura. L’obra de García Márquez es caracteritza per
combinar la realitat més crua d’Amèrica Llatina amb tota la força imaginativa
de l’univers particular de l’autor. Com va declarar en el seu discurs del Nobel,
el seu desig no és cap altre que crear «una nova i arrasadora utopia de la
vida» que ofereixi una segona oportunitat als condemnats de la Terra.
Gabriel García Márquez es mundialmente conocido por ser el autor de Cien
años de soledad y máximo exponente del realismo mágico.
García Márquez nació en 1928 en Aracataca, un pueblo al norte de Colombia,
donde se crió con su abuela materna. En el año 1948 abandonó los estudios
universitarios y se dedicó de lleno al periodismo, profesión que siempre ha
combinado con su actividad literaria. En 1954 fue destinado a Roma como
enviado especial, y desde entonces siempre ha vivido fuera de su país, con
estancias en París, Barcelona, México y Nueva York.
En 1955 publicó su primer trabajo de ficción, Relato de un náufrago, en El
Espectador de Bogotá. A éste le siguieron El coronel no tiene quien le escriba
(1961), La mala hora (1962) y su obra más emblemática, Cien años de
soledad (1967). Con Cien años de soledad, García Márquez se erige como
uno de los escritores más influyentes de las letras hispánicas gracias a
su dominio del realismo mágico. Asimismo, ha publicado las novelas Los
funerales de la Mamá Grande (1982), El otoño del patriarca (1975), Crónica
de una muerte anunciada (1981), Entre cachacos (1982), El amor en los
tiempos del cólera (1985), Aventuras de Miguel Littín (1986), El general en
su laberinto (1989), Del amor y otros demonios (1994) y Memorias de mis
putas tristes (2004), además de cuentos y obras de teatro.
El reconocimiento a toda su carrera le llegó en 1982 con la concesión
del Premio Nobel de Literatura. La obra de García Márquez se caracteriza
por combinar la realidad más cruda de América Latina con toda la fuerza
imaginativa del universo particular del autor. Como declaró en su discurso del
Nobel, su deseo no es otro que el de crear «una nueva y arrasadora utopía de
la vida» que ofrezca una segunda oportunidad a los condenados de la tierra.
Gabriel García Márquez is internationally famous as the author of Cien años
de soledad (One Hundred Years of Solitude) and as the greatest exponent of
magic realism.
Born in 1928 in the northern Colombian town of Aracataca, García Márquez
grew up with his maternal grandmother. In 1948, he gave up his university
studies and fully devoted himself to journalism, a profession he has always
combined with his literary activity. In 1954, he was sent to Rome as special
envoy, and since then has always lived outside his country, spending
periods in Paris, Barcelona, Mexico and New York.
In 1955, his first literary work, Relato de un náufrago (The Story of a
Shipwrecked Sailor), was published in Bogotá newspaper El Espectador. This
was followed by El coronel no tiene a quien le escriba (No One Writes to the
Colonel, 1961), La mala hora (In Evil Hour, 1962) and his most emblematic
work, One Hundred Years of Solitude (1967). With One Hundred Years of
Solitude, García Márquez emerged as one of the most influential writers
of Spanish-language literature thanks to his command of magic realism.
Moreover, he has published the novels Los funerales de Mamá Grande (Big
Mama’s Funeral, 1962), El otoño del patriarca (The Autumn of the Patriarch,
1975), Crónica de una muerte anunciada (Chronicle of a Death Foretold,
1981), Entre cachacos (1982), El amor en tiempos del cólera (Love in the
Time of Cholera, 1985), La aventura de Miguel Littín: clandestino en Chile
(Clandestine in Chile: The Adventures of Miguel Littín, 1986), El general en su
laberinto (The General in his Labyrinth, 1989), Del amor y otros demonios (Of
Love and Other Demons, 1994) and Memorias de mis putas tristes (Memories
of My Melancholy Whores, 2004), as well as short stories and plays.
Recognition of his entire career came in 1982 with the Nobel Prize in
Literature. García Márquez’s work is characterised by a combination of the
raw reality of Latin America with the imaginative strength of the author’s
private universe. As he stated in his Nobel acceptance speech, his wish
is simply to create “a new and sweeping utopia of life” that can offer the
condemned a second opportunity on earth.
DEVOTA & LOMBA
Modesto Lomba (Vitòria, 1962) presenta les propostes de la seva marca
Devota & Lomba, creada amb Luis Devota (1962-1993), a la Cibeles Madrid
Fashion Week des del 1988. Ha rebut un gran nombre de guardons, com
ara el premi Cristóbal Balenciaga als millors dissenyadors novells (1989),
el premi Dedicación a la Moda a la Semana de la Moda de Sevilla (2006) i
el premi ADYMO al dissenyador de l’any (2010). Ha creat vestuari per a
diversos espectacles com ara “Mediterránea”, amb coreografia de Nacho
Duato (1992). Ha mostrat les seves col·leccions a San Francisco, Moscou,
Belgrad i Zagreb. Actualment, la seva marca té més de 25 llicències, entre les
quals hi ha bosses, joies, llar, perfumeria i núvia. Ha participat en exposicions
col·lectives com ara 12 trajes para... i MMODANY al Queen Sofía Spanish
Institute de Nova York. Des de l’any 2000, Modesto Lomba és el president de
l’Associació Creadors de Moda d’Espanya.
Modesto Lomba (Vitoria, 1962) presenta las creaciones de su marca Devota
& Lomba, creada con Luis Devota (1962-1993), en Cibeles Madrid Fashion
Week desde 1988. Ha recibido numerosos galardones como el Premio
Cristóbal Balenciaga a los Mejores Diseñadores Noveles (1989), premio
Dedicación a la Moda en la Semana de la Moda de Sevilla (2006), y el premio
ADYMO al Diseñador del Año (2010). Ha realizado vestuario para diversos
espectáculos como “Mediterránea”, con coreografía de Nacho Duato
(1992). Ha mostrado sus colecciones en San Francisco, Moscú, Belgrado o
Zagreb. En la actualidad, su marca posee más de 25 licencias entre las que
se encuentran bolsos, joyas, hogar, perfumería o novia. Ha participado en
exposiciones colectivas como 12 trajes para..., y MMODANY en el Queen
Sofía Spanish Institute de Nueva York. Desde el año 2000, Modesto Lomba
es el presidente de la Asociación Creadores de Moda de España.
Modesto Lomba (Vitoria, 1962) has presented the designs of his label Devota
& Lomba, which he founded with Luis Devota (1962-1993), at the Cibeles
Madrid Fashion Week since 1988. The recipient of numerous awards, such
as the 1989 Cristóbal Balenciaga Prize for Best New Designer, the Dedication
64
to Fashion Prize at the Seville Fashion Week (2006), and the 2010 ADYMO
Designer of the Year Prize, he has also designed the costumes for stage
productions such as Mediterránea, with choreography by Nacho Duato
(1992). His collections have been seen in shows in San Francisco, Moscow,
Belgrade and Zagreb. Today, his label has more than 25 licences including
handbags, jewellery, home furnishings, perfumery and bridal wear. He has
participated in group exhibitions such as 12 Designs for…, and MMODANY at
the Queen Sofía Spanish Institute in New York. Since 2000, Lomba has been
President of the Association of Spanish Fashion Creators.
MARIO VARGAS LLOSA
Mario Vargas Llosa neix el 1936 a la ciutat d’Arequipa (Perú). El 1953 entra a
la Universidad Nacional Mayor de San Marcos (Lima), on estudia lletres i dret.
El 1959 es trasllada a Espanya gràcies a la beca d’estudis Javier Prado. A la
Universitat Complutense de Madrid obté el títol de doctor en filosofia i lletres.
Al cap d’un any s’instal·la a París. La seva primera obra, Los jefes, surt a la
llum el 1959 i obté a Barcelona el premi Leopoldo Alas.
Des d’aleshores, ha mantingut una prolífica carrera com a articulista, activista
polític, assagista, dramaturg i novel·lista. Aquestes són algunes mostres de
la seva vasta producció literària: La huida del Inca, peça de teatre (1952); El
desafío, relat (1957); Los jefes, col·lecció de contes (1959); La ciudad y
los perros, novel·la (1963); La casa verde, novel·la (1966); Los cachorros,
relats (1967); Conversación en la catedral, novel·la (1969); Historia secreta
de una novela, assaig (1969); García Márquez: historia de un deicidio,
assaig literari (1971); Pantaleón y las visitadoras, novel·la (1973); La orgía
perpetua: Flaubert y Madame Bovary, assaig literari (1975); La tía Julia y el
escribidor, novel·la (1977); La señorita de Tacna, teatre (1981); Entre Sartre
y Camus, assaig (1981); Contra viento y marea, assaigs polítics i literaris
(1983); Historia de Mayta, novel·la (1984); Contra viento y marea, volums
I, II i III (1962-1990); ¿Quién mató a Palomino Molero?, novel·la policíaca
(1986); Elogio de la madrastra, novel·la (1988); La verdad de las mentiras,
assaigs literaris (1990); El pez en el agua, memòries (1993); Desafíos a la
libertad, assaigs (1994); Los cuadernos de don Rigoberto, novel·la (1997);
Cartas a un joven novelista, assaig literari (1997); La fiesta del chivo,
novel·la (2000); El paraíso en la otra esquina, novel·la (2003); Diario de
Irak, selecció d’articles sobre la guerra d’Iraq (2003); La tentación de lo
imposible, assaig sobre Els miserables, de Víctor Hugo (2004); Travesuras
de la niña mala, novel·la (2006); Al pie del Támesis, teatre (2008); El viaje a
la ficción. El mundo de Juan Carlos Onetti, assaig (2008); Sables y utopías.
Visiones de América Latina, selecció d’assaigs sobre temes d’art, literatura
i política (2009); Las mil noches y una noche, teatre (2009); Fonchito y la
luna, conte infantil (2010), i El sueño del celta, novel·la (2010).
A més a més, Mario Vargas Llosa és membre de la Real Academia Española
de la Lengua, és doctor honoris causa per diverses universitats d’arreu del
món i ha estat guardonat amb els premis més prestigiosos de l’àmbit literari,
entre els quals destaquen el premi Cervantes, el premi Príncep d’Astúries i,
recentment, el premi Nobel de literatura.
Mario Vargas Llosa nació en 1936 en la ciudad de Arequipa (Perú). En 1953
ingresa en la Universidad Nacional Mayor de San Marcos (Lima), donde
estudia Letras y Derecho.
En 1959 parte rumbo a España gracias a la Beca de Estudios Javier Prado. En
la Universidad Complutense de Madrid obtiene el título de doctor en Filosofía
y Letras. Un año después se instala en París. Su primera obra, Los jefes, vio la
luz en 1959 y obtuvo en Barcelona el Premio Leopoldo Alas.
Desde entonces, ha mantenido una prolífica carrera como articulista, activista
político, ensayista, dramaturgo y novelista. Estas son algunas muestras de
su vasta producción literaria: La huida del Inca, pieza de teatro (1952); El
desafío, relato (1957); Los jefes, colección de cuentos (1959); La ciudad
y los perros, novela (1963); La casa verde, novela (1966); Los cachorros,
relatos (1967); Conversación en la catedral, novela (1969); Historia secreta
de una novela, ensayo (1969); García Márquez: historia de un deicidio,
ensayo literario (1971); Pantaleón y las visitadoras, novela (1973); La orgía
perpetua: Flaubert y Madame Bovary, ensayo literario (1975); La tía Julia
y el escribidor, novela (1977); La señorita de Tacna, teatro (1981); Entre
Sartre y Camus, ensayo (1981); Contra viento y marea, ensayos políticos y
literarios (1983); Historia de Mayta, novela (1984); Contra viento y marea,
volúmenes I, II y II (1962-1990); ¿Quién mató a Palomino Molero?, novela
policiaca (1986); Elogio de la madrastra, novela (1988); La verdad de las
mentiras, ensayos literarios (1990); El pez en el agua, memorias (1993);
Desafíos a la libertad, ensayo (1994); Los cuadernos de don Rigoberto,
novela (1997); Cartas a un joven novelista, ensayo literario (1997); La fiesta
del chivo, novela (2000); El paraíso en la otra esquina, novela (2003); Diario
de Irak, selección de artículos sobre la guerra en Irak (2003); La tentación
de lo imposible, ensayo sobre Los miserables, de Víctor Hugo (2004);
Travesuras de la niña mala, novela, (2006); Al pie del Támesis, teatro (2008);
El viaje a la ficción. El mundo de Juan Carlos Onetti, ensayo (2008); Sables y
utopías. Visiones de América Latina, selección de ensayos sobre temas de
arte, literatura y política (2009); Las mil noches y una noche, teatro (2009);
Fonchito y la luna, cuento infantil (2010) y El sueño del celta, novela (2010).
Además, Mario Vargas Llosa es miembro de la Real Academia Española
de la Lengua, doctor honoris causa por diversas universidades de todo el
mundo y ha sido galardonado con los premios más prestigiosos del ámbito
literario, entre ellos, el Premio Cervantes, el Premio Príncipe de Asturias y,
recientemente, el Premio Nobel de Literatura.
Mario Vargas Llosa was born in 1936 in the Peruvian city of Arequipa. In
1953, he went to Lima’s National University of San Marcos, where he studied
Law and Literature.
In 1959, he left for Spain thanks to a Javier Prado Study Grant. At the
Complutense University in Madrid he obtained a PhD in Philosophy and Arts.
One year later, he settled in Paris. His first work, Los jefes (The Leaders),
appeared in 1959 and he received the Leopoldo Alas Prize in Barcelona.
Since then, he has enjoyed a prolific career as article writer, political activist,
essayist, playwright and novelist. Some examples of his vast literary
output are: La huida del Inca (play, 1952); El desafío (short story, 1957);
Los jefes (short story collection, 1959); La ciudad y los perros (The Time
of the Hero, novel, 1963); La casa verde (The Green House, novel, 1966);
Los cachorros, (The Cubs, short stories, 1967); Conversación en la catedral
(Conversation in the Cathedral, novel, 1969); Historia secreta de una novela
(essay, 1969); García Márquez: historia de un deicidio (literary essay,
1971); Pantaleón y las visitadoras (Capitain Pantoja and the Special Service
(novel, 1973); La orgía perpetua: Flaubert y Madame Bovary, (The Perpetual
Orgy: Flaubert and Madame Bovary, literary essay, 1975); La tía Julia y el
escribidor (Aunt Julia and the Scriptwriter, novel, 1977); La señorita de Tacna
(play, 1981); Entre Sartre y Camus (essay, 1981); Contra viento y marea
(Making waves, political and literary essays, 1983); Historia de Mayta (The
Real Life of Alejandro Maita, novel 1984); Contra viento y marea, volumes
I, II and III (1962-1990); ¿Quién mató a Palomino Molero? (Who Killed
Palomino Molero?, crime novel, 1986); Elogio de la madrastra (In Praise of
the Stepmother, novel, 1988); La verdad de las mentiras (A Writer’s Reality,
literary essays 1990); El pez en el agua (A Fish in the Water: A Memoir,
memoirs, 1993); Desafíos a la libertad (essay, 1994); Los cuadernos de
Don Rigoberto (The Notebooks of Don Rigoberto, novel, 1997); Cartas a un
joven novelista (Letters to a Young Novelist, literary essay 1997); La fiesta
del chivo (The Feast of the Goat, novel, 2000); El paraíso en la otra esquina
(The Way to Paradise, novel, 2003); Diario de Irak (a selection of articles
on the Iraq war, 2003); La tentación de lo imposible (The Temptation of the
Impossible: Victor Hugo and “Les Miserables”, essay, 2004); Travesuras de
la niña mala (The Bad Girl, novel, 2006); Al pie del Támesis (play, 2008); El
viaje a la ficción. El mundo de Juan Carlos Onetti (essay, 2008); Sables y
utopías. Visiones de América Latina, selection of essays on themes of art,
literature and politics (2009); Las mil noches y una noche (play, 2009);
Fonchito y la luna (children’s tale, 2010) and El sueño del celta (The Dream
of the Celt, novel, 2010).
Mario Vargas Llosa is also a member of the RAE (Royal Spanish Academy of
the Language), has honorary degrees from several universities around the
world and has received the most prestigious prizes in literature, including the
Cervantes, the Prince of Asturias and, recently, the Nobel Prize in Literature.
AGATHA RUIZ DE LA PRADA
Agatha Ruiz de la Prada (Madrid, 1960) presenta la seva primera col·lecció
a la Cibeles Madrid Fashion Week el 1985, passarel·la en la qual continua
desfilant. Té una destacada trajectòria internacional amb botigues a París,
Milà, Porto i Nova York. Ha presentat les seves col·leccions en passarel·les
d’arreu del món, entre les quals destaquen la Milan Fashion Week i la Pitti
Bimbo de Florència. Té un desenvolupament comercial important, amb més
de 30 llicències, i aplica la seva marca Ágatha Ruiz de la Prada a altres sectors
a part del tèxtil. Ha rebut, entre d’altres, el premi T de Telva a la seva carrera
professional i el Prix de la Moda Marie Claire. Ha participat en nombroses
exposicions individuals, com ara la de la Triennale de Milà i la de Caixaforum,
i col·lectives, entre les quals cal esmentar 12 trajes para…, presentada a
Tòquio, Pequín, Istanbul i Milà, 20 trajes para Europa i MMODANY, al Queen
Sofía Spanish Institute. Ha dissenyat llums de Nadal per a la ciutat de Madrid.
Agatha Ruiz de la Prada (Madrid, 1960) presenta su primera colección en
Cibeles Madrid Fashion Week en 1985, pasarela en la que sigue desfilando.
Tiene una importante trayectoria internacional con tiendas en París, Milán,
Oporto y Nueva York. Ha presentado sus colecciones en pasarelas de todo el
mundo entre las que destacan Milán Fashion Week o Pitti Bimbo en Florencia.
Tiene un importante desarrollo comercial con más de 30 licencias, aplicando
su marca Ágatha Ruiz de la Prada a distintos sectores además del textil. Ha
recibido, entre otros, el Premio T de Telva a su carrera profesional, y el Prix de
la Moda Marie Claire. Ha participado en numerosas exposiciones individuales,
como la de la Triennale de Milán y la de Caixa Forum, y colectivas, destacando
12 trajes para… presentada en Tokio, Pekín, Estambul y Milán, 20 Trajes
para Europa, y MMODANY en Queen Sofía Spanish Institute. Ha diseñado
luces de Navidad para la ciudad de Madrid.
Agatha Ruíz de la Prada (Madrid, 1960) presented her first collection at
the Cibeles Madrid Fashion Week in 1985, where she continues to show
her designs. A designer with an important international presence, she has
boutiques in Paris, Milan, Oporto and New York. She has presented her
collections around the world, notably including the Milan Fashion Week and
Florence’s Pitti Bimbo, and has enjoyed great commercial success, granting
more than 30 licences over her Ágatha Ruíz de la Prada label to different
sectors in addition to clothing. She has received, amongst others, the T de
Telva Prize for her professional career and the Marie Claire Fashion Prize and
has participated in numerous exhibitions, both individual, such as that of
the Milan Triennial and CaixaForum, and group, most notably 12 Designs
for… presented in Tokyo, Beijing, Istanbul and Milan, 20 Designs for Europe,
and MMODANY at the Queen Sofía Spanish Institute. She has also designed
Christmas lights for the city of Madrid.
CARLOS FUENTES
Narrador i assagista mexicà pertanyent al boom llatinoamericà, Carlos Fuentes
és una de les figures més importants del panorama narratiu hispànic.
Fill de diplomàtics, va néixer a Panamà el 1928. Va passar una infància
i una joventut cosmopolites i intel·lectuals. Es va llicenciar en lleis per
la Universidad Nacional Autónoma de México i més tard es va doctorar a
l’Institut d’Estudis Internacionals de Ginebra (Suïssa). La seva trajectòria
personal i literària està marcada pels seus viatges constants, sense
perdre mai la base cultural mexicana; la seva primera novel·la, La región
más transparente (1958), és un collage de la vida urbana a Mèxic DF.
El 1955 va fundar la Revista Mexicana de Literatura i al llarg dels anys
cinquanta hi va col·laborar amb diverses publicacions. Durant els anys
setanta i vuitanta va combinar la seva activitat literària amb la tasca
docent en diverses universitats dels Estats Units: Columbia, Princeton,
Harvard, Pennsylvania…
Amb la seva obra, Fuentes traça una panoràmica general de la societat
mexicana contemporània des d’un punt de vista crític. Malgrat que les
seves primeres obres exploren el realisme màgic, Carlos Fuentes sempre
ha defugit els corrents literaris concrets. Mestre del llenguatge, en la
seva obra es barregen les al·lusions mitològiques, les històriques, els
aires policíacs, les referències cinematogràfiques i els homenatges
als grans noms de la literatura nord-americana. Podem destacar títols
com ara La muerte de Artemio Cruz (1962), Aura (1962), Zona sagrada
(1967), Cambio de piel (1967), La cabeza de hidra (1979), Una familia
lejana (1980), Gringo viejo (1985), Constancia y otras novelas para
vírgenes (1989), La campaña (1990), Los años con Laura Díaz (1999),
Instinto de Inez (2001) i La silla del águila (2003).
Carlos Fuentes és doctor honoris causa per diverses universitats dels Estats
Units. Ha rebut nombrosos premis, entre els quals el Rómulo Gallegos
(1977), l’Alfonso Reyes (1979) i el Cervantes (1987). Així mateix, el
1994 va ser guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de les lletres, en
reconeixement a la seva tasca narrativa i assagística en llengua castellana.
Narrador y ensayista mexicano perteneciente al boom latinoamericano,
Carlos Fuentes es una de las figuras más importantes del panorama
narrativo hispánico.
Hijo de diplomáticos, nació en Panamá en 1928. Pasó una infancia y una
juventud cosmopolita e intelectual. Se licenció en leyes por la Universidad
Nacional Autónoma de México, y más tarde se doctoró en el Instituto de
Estudios Internacionales de Ginebra (Suiza). Su trayectoria personal y
literaria está marcada por sus constantes viajes sin perder nunca la base
cultural mexicana; su primera novela, La región más transparente (1958),
es un collage de la vida urbana en México D.F. En 1955 fundó la Revista
Mexicana de Literatura y a lo largo de los cincuenta colaboraría con distintas
publicaciones. Durante los años setenta y ochenta combinaría su actividad
literaria con la labor docente en distintas universidades estadounidenses:
Columbia, Princeton, Harvard, Pennsylvania…
Con su obra, Fuentes traza una panorámica general de la sociedad mexicana
contemporánea desde un punto de vista crítico. Aunque sus primeras obras
exploran el realismo mágico, Carlos Fuentes siempre ha huido de corrientes
literarias concretas. Maestro del lenguaje, en su obra se mezclan las alusiones
mitológicas, las históricas, tintes policíacos, referencias cinematográficas
y guiños a los grandes nombres de la literatura norteamericana. Podemos
destacar títulos como La muerte de Artemio Cruz (1962), Aura (1962), Zona
sagrada (1967), Cambio de piel (1967), La cabeza de hidra (1979), Una
familia lejana (1980), Gringo viejo (1985), Constancia y otras novelas para
vírgenes (1989), La campaña (1990), Los años con Laura Díaz (1999),
Instinto de Inez (2001) o La silla del águila (2003).
Carlos Fuentes es doctor honoris causa por distintas universidades
estadounidenses. Ha recibido numerosos premios, entre ellos el Rómulo
Gallegos (1977), el Premio Alfonso Reyes (1979), el Premio Cervantes
(1987) y en 1994 le fue otorgado el Premio Príncipe de Asturias de las Letras
en reconocimiento a su labor narrativa y ensayística en lengua castellana.
Mexican novelist and essayist and part of the “Latin American boom”, Carlos
Fuentes is one of the most important figures in Spanish-speaking narrative.
The son of diplomats, he was born in Panama in 1928. He had a cosmopolitan
and intellectual childhood and youth. After gaining a degree in Law from the
Universidad Nacional Autónoma in Mexico, he earned a PhD at the Graduate
Institute of International Studies in Geneva, Switzerland. His personal and
literary history has been marked by his constant travels, but has never lost
its Mexican cultural base. His first novel, La región más transparente (Where
the Air is Clear, 1958), is a collage of urban life in Mexico City. In 1955, he
founded the Revista Mexicana de Literatura and, during the 1950s, he
would contribute to a range of publications. During the 1970s and 1980s,
he combined his literary activity with teaching work at different American
universities, such as Columbia, Princeton, Harvard and Pennsylvania.
In his work, Fuentes draws a general outline of contemporary Mexican
society from a critical point of view. Although his first works explore magic
realism, Carlos Fuentes has always distanced himself from specific literary
currents. A master of language, his work mixes historical and mythological
allusions, crime overtones, film references and nods to the greatest names in
American literature. Examples include La muerte de Artemio Cruz (The Death
of Artemio Cruz, 1962), Aura (Aura, 1962), Zona sagrada (Holy Place, 1967),
Cambio de piel (A Change of Skin, 1967), La cabeza de hidra (The Hydra
Head, 1979), Una familia lejana (Distant Relations, 1980), Gringo viejo (The
Old Gringo, 1985), Constancia y otras historias para vírgenes (Constancia
and other Stories for Virgins, 1989), La campaña (The Campaign, 1990),
Los años con Laura Díaz (The Years with Laura Díaz, 1999), Instinto de Inez
(Inez, 2001) and La silla del águila (The Eagle’s Throne, 2003).
Carlos Fuentes has been awarded honorary degrees from a number of
American universities. He has also received numerous prizes, including the
Rómulo Gallegos (1977), Alfonso Reyes (1979) and the Cervantes (1987)
Prizes and, in 1994, he received the Prince of Asturias Prize for the Arts in
recognition of his narrative and essay work in Spanish.
JESÚS DEL POZO
Jesús del Pozo (Madrid, 1946) fa més de trenta anys que presenta les
seves col·leccions arreu del món. Des del 1985 participa assíduament en
la Cibeles Madrid Fashion Week. Ha estat guardonat amb un gran nombre
de premis, com ara l’Alfiler de Oro per la millor col·lecció internacional de
l’any 1981, el premi Cristóbal Balenciaga el 1989 i tres T de Telva: a la millor
fragància masculina (1994), a la millor fragància femenina (1992) i al millor
dissenyador espanyol (1999). Té una destacada presència internacional
66
gràcies a les seves col·leccions de vestits de núvia i als seus perfums,
comercialitzats en més de 120 països. És el primer dissenyador de moda a
rebre la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts.
Jesús del Pozo (Madrid, 1946) lleva presentando sus colecciones por todo el
mundo más de treinta años. Desde 1985 participa asiduamente en Cibeles
Madrid Fashion Week. Ha sido galardonado con multitud de premios, como
la Aguja de Oro por la Mejor Colección Internacional del año 1981, el Premio
Cristóbal Balenciaga en 1989, y tres T de Telva: a la Mejor Fragancia Masculina
(1994), a la Femenina (1992) y Mejor Diseñador Español (1999). Tiene una
importante presencia internacional gracias a sus colecciones de trajes de
novia y sus perfumes, comercializados en más de 120 países. Es el primer
diseñador de moda en recibir la Medalla de Oro al Mérito en Bellas Artes.
Jesús del Pozo (Madrid, 1946) has been presenting his collections around
the world for more than thirty years. Since 1985, he has regularly participated
in the Cibeles Madrid Fashion Week. He has received a multitude of awards,
such as the Gold Pin Best International Collection Prize 1981, the Cristóbal
Balenciaga Prize in 1989, and three T de Telva Prizes: for Best Male Fragrance
(1994), Best Female Fragrance (1992) and Best Spanish Designer (1999).
He can boast an important international presence thanks to his collections
of wedding dresses and his perfumes, sold in more than 120 countries. He
is the first fashion designer to receive Spain’s Gold Medal for the Fine Arts.
JUAN GELMAN
Poeta, periodista i traductor, Juan Gelman està considerat el poeta més
important de la seva generació.
Fill d’immigrants ucrainians jueus, va néixer l’any 1930 a Buenos Aires.
Va començar a escriure poesia als vuit anys i va publicar el seu primer
poema als onze, a la revista Rojo y Negro. Tot i que va començar els estudis
universitaris de química, aviat els va abandonar per dedicar-se plenament a
la poesia, activitat que va compaginar amb el periodisme. Als anys cinquanta
va participar en la creació del grup de poetes El Pan Duro, dins del qual va
publicar la seva primera obra, Violín y otras cuestiones (1956), que va
despertar de seguida l’atenció de la crítica. Entre els anys 1975 i 1988 va
viure a l’exili a causa de la seva activitat política i periodística i va residir
alternativament a Roma, Madrid, París, Managua, Nova York i Mèxic. Va arribar
a estar condemnat a mort a Argentina i el seu fill i la dona del seu fill van
entrar a la llista dels «desapareguts».
La seva poesia sempre s’ha emmarcat dins del que podríem anomenar
realisme crític, on la bellesa de les coses quotidianes ocupa un lloc
primordial, matisada per un to polític de denúncia. De la seva extensa obra
cal destacar títols com ara Velorio del solo (1961), Gotán (1962), Hechos
y relaciones (1980), Bajo la lluvia ajena (1983), Carta a mi madre (1989)
i Salarios del impío (1993). Amb el pas del temps, la seva poesia s’ha fet
més fosca i punyent, sense abandonar mai el compromís social i polític. Els
darrers anys ha rebut guardons tan prestigiosos com és ara el premi Juan
Rulfo de literatura l’any 2000, el premi Reina Sofía de poesia el 2005 i el
premi Cervantes el 2007, pel «compromís amb la realitat» que sempre ha
guiat la seva feina de poeta.
Poeta, periodista y traductor, Juan Gelman está considerado como el poeta
más importante de su generación.
Nació en 1930 en Buenos Aires, hijo de inmigrantes ucranianos judíos.
Empezó a escribir poesía a los ocho años, y publicó su primer poema a los
once, en la revista Rojo y Negro. Aunque comenzó estudios universitarios
de Química, pronto los abandonó para dedicarse plenamente a la poesía,
actividad que compaginó con el periodismo. En los años cincuenta participaría
en la creación del grupo de poetas El Pan Duro, dentro del cual publicaría su
primera obra Violín y otras cuestiones (1956), que recibió de inmediato la
atención de la crítica. Entre los años 1975 y 1988 vivió en el exilio a causa
de su actividad política y periodística, residiendo alternativamente en Roma,
Madrid, París, Managua, Nueva York y México. Llegó a estar condenado a
muerte en Argentina y su hijo y la mujer de éste pasaron a engrosar las listas
de los «desaparecidos».
Su poesía siempre se ha enmarcado de lo que podríamos llamar realismo
crítico, donde la belleza de lo cotidiano ocupa un lugar primordial, matizada
por un tono político de denuncia. De su extensa obra cabe destacar títulos
como Velorio del solo (1961), Gotán (1962), Hechos y relaciones (1980),
Bajo la lluvia ajena (1983), Carta a mi madre (1989) y Salarios del impío
(1993). Con el paso del tiempo, su poesía se ha hecho más oscura y
desgarradora, sin abandonar nunca el compromiso social y político. En los
últimos años ha recibido galardones tan prestigiosos como el Premio Juan
Rulfo de literatura en el año 2000, el Premio Reina Sofía de Poesía en 2005,
y el Premio Cervantes en 2007, por el «compromiso con la realidad» que
siempre ha guiado su quehacer de poeta.
the T de Telva Prize in 1995 and the Elle Style Prize and the Gold Medal for
the Fine Arts in 2003, they have participated in the group exhibitions 12
Designs for… and MMODANY, organised by the Association of Spanish
Fashion Creators. In 2003, they held the individual exhibition 25 Years of
Victorio & Lucchino at the Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (Andalucía
Contemporary Art Centre).
ANTONIO GAMONEDA
Poet, journalist and translator, Juan Gelman is considered the most important
poet of his generation.
Born in 1930 in Buenos Aires, the son of Jewish Ukrainian immigrants, he
began to write poetry at the age of eight, and published his first poem at
eleven in the journal Rojo y Negro. Although he began studying Chemistry at
university, he soon gave this up to fully devote himself to poetry, an activity
he combined with journalism. In the 1950s, he participated in the creation of
the group of poets El Pan Duro, within which he published his first work, Violín
y otras cuestiones (1956), which immediately attracted the attention of
critics. Between 1975 and 1988, he lived in exile due to his political activity
and work as a journalist, living in Rome, Madrid, Paris, Managua, New York and
Mexico. He was condemned to death in Argentina and his son and daughterin-law came to swell the ranks of the “missing”.
His poetry has also been framed within what one might call critical realism,
where the beauty of the everyday occupies a primordial place, yet is tinged
with a political tone of condemnation. Outstanding titles in his extensive
corpus include Velorio del solo (1961), Gotán (1962), Hechos y relaciones
(1980), Bajo la lluvia ajena (1983), Carta a mi madre (1989) and Salarios
del impío (1993). Over the course of time, his poetry has become darker
and more heartrending, never abandoning social and political commitment.
In recent years, he has received prizes as prestigious as the Juan Rulfo
Prize for Literature 2000, the Queen Sofía Poetry Prize 2005, and the
Cervantes Prize 2007, for the “commitment to reality” that has always
guided his work as a poet.
VICTORIO & LUCCHINO
El cordovès José Víctor Rodríguez Caro i el sevillà José Luis Medina del
Corral comencen a finals dels anys setanta a Sevilla amb la marca Victorio &
Lucchino. El 1986 debuten a la Cibeles Madrid Fashion Week, on continuen
desfilant actualment. L’any 1996 presenten la seva primera col·lecció de
núvies a la passarel·la Gaudí de Barcelona. Tenen col·leccions d’home
i dona i apliquen la seva marca a diversos productes com ara perfums i
marroquineria. Han rebut nombrosos premis, entre els quals destaquen
el premi T de Telva el 1995, el premi Elle Estilo el 2003 i la Medalla d’Or al
Mèrit en les Belles Arts, també el 2003. Han participat en les exposicions
col·lectives 12 trajes para… i MMODANY, organitzades per l’Associació
Creadors de Moda d’Espanya. L’any 2003 van fer l’exposició individual «25
años de Victorio & Lucchino», al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo.
El cordobés José Víctor Rodríguez Caro y el sevillano José Luis Medina
del Corral comienzan a finales de los años setenta en Sevilla con la marca
Victorio & Lucchino. En 1986 debutan en Cibeles Madrid Fashion Week,
donde siguen desfilando en la actualidad. En 1996 presentan su primera
colección de novias en la Pasarela Gaudí de Barcelona. Tienen colecciones
de hombre y mujer y aplican su marca a diversos productos como perfumes
o marroquinería. Han recibido numerosos premios entre los que destacan la
T de Telva en 1995, o el Premio Elle Estilo y la Medalla de Oro al Mérito en la
Bellas Artes en el año 2003. Han participado en las exposiciones colectivas
12 trajes para… y MMODANY, organizadas por la Asociación de Creadores
de Moda. En 2003 tuvieron la exposición individual, 25 años de Victorio &
Lucchino, en el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo.
José Víctor Rodríguez Caro, from Cordoba, and José Luis Medina del Corral,
from Seville, founded the label Victorio & Lucchino in Seville in the late 1970s.
In 1986, they debuted at the Cibeles Madrid Fashion Week, where they
still appear today. In 1996, they presented their first collection of wedding
dresses at the Gaudí Fashion Week in Barcelona. They have collections for
men and women and have licensed their label for a range of products such
as perfumes and leather goods. Recipients of numerous awards, including
Tot i que és un poeta de primera línia, l’obra d’Antonio Gamoneda ha
passat força inadvertida fins fa pocs anys, quan va rebre els premis
Reina Sofía de poesia i Cervantes (2006).
Antonio Gamoneda va néixer a Oviedo el 1931. Després de la mort del
seu pare, la seva mare, quan ell tenia tres anys, es va traslladar a viure
a Lleó, ciutat que Gamoneda no va abandonar mai. Va aprendre a llegir
sol amb l’únic llibre que hi havia a casa seva. La seva infantesa i primera
joventut van estar marcades per la pobresa. Aquells anys de repressió i
postguerra estan recollits a Un armario lleno de sombra (2009), unes
memòries que són, en paraules del poeta, «el dur retrobament amb el
petit canalla que jo mateix vaig ser».
Gamoneda va començar a escriure a una edat primerenca, tot i que
moltes de les seves creacions han romàs inèdites durant anys. La tierra
y los labios (1947-1953) no es publica fins al 1987. Sublevación inmóvil
(1953-1960) aconsegueix un accèssit al premi Adonais i es publica a
Madrid el 1960. Exentos I (1959-1960) roman inèdit durant molts anys
i la censura veta Blues castellano (1961-1966). Exentos II apareix molt
modificat el 1979 amb el títol León de la mirada. Als anys vuitanta,
Gamoneda va compaginar diversos treballs amb una tasca educativa
i divulgativa al capdavant de la programació d’activitats culturals de la
Diputació de Lleó. Des del 1987 dirigeix la Fundación Sierra-Pambley,
creada el 1887 per Francisco Giner de los Ríos sota els preceptes de la
Institución Libre de Enseñanza, fins a la seva dimissió l’any 2007. Els
últims vint anys han estat els més fructífers de la seva carrera literària,
amb títols com ara Lápidas (1987), Mortal 1936 (1994), Libro de los
venenos (1995), El cuerpo de los símbolos (Memoria, poética, ensayo)
(1998), Arden las pérdidas (2003) i Reescritura (2004).
Els poemes de Gamoneda estan marcats per la memòria i el sentiment
ètic. Ell mateix va resumir la seva visió de la poesia en el discurs de
lliurament del premi Cervantes com la «poesia de la pobresa», en la qual
el llenguatge sempre roman «poèticament i semàntica subversiu».
A pesar de ser un poeta de primera línea, la obra de Antonio Gamoneda
ha pasado bastante inadvertida hasta hace unos años, cuando fue
galardonado con los premios Reina Sofía de Poesía y Cervantes (2006).
Antonio Gamoneda nació en Oviedo en 1931. Tras la muerte de su padre,
su madre, cuando él tenía tres años, se mudó a León, ciudad que él nunca
abandonaría. Gamoneda aprendió a leer solo con el único libro que había
en su casa. Su infancia y primera juventud estuvieron marcadas por la
pobreza. Esos años de represión y posguerra están recogidos en Un
armario lleno de sombra (2009), unas memorias que son, en palabras del
poeta, «el duro reencuentro con el pequeño canalla que yo mismo fui».
Gamoneda empezó a escribir poesía a una edad temprana, aunque
muchas de sus creaciones han permanecido inéditas durante años. La
tierra y los labios (1947-1953) no se publicaría hasta 1987. Sublevación
inmóvil (1953-1960) consigue un accésit al Premio Adonais y se publica
en Madrid en 1960. Exentos I (1959-1960) permanecería largamente
inédito, y la censura vetaría Blues castellano (1961-1966). Exentos II
aparece muy modificado en 1979 bajo el título León de la mirada. En
los ochenta, Gamoneda compaginó distintos trabajos con una labor
educativa y divulgativa al frente de la programación de actividades
culturales de la Diputación de León. Desde 1987 dirige la Fundación
Sierra-Pambley, creada en 1887 por Francisco Giner de los Ríos bajo los
preceptos de la Institución Libre de Enseñanza, hasta su dimisión en
2007. Los últimos veinte años han sido los más fructíferos de su carrera
literaria, con títulos como Lápidas (1987), Mortal 1936 (1994), Libro
de los venenos (1995), El cuerpo de los símbolos (Memoria, poética,
ensayo) (1998), Arden las pérdidas (2003) o Reescritura (2004).
Los poemas de Gamoneda están marcados por la memoria y el sentimiento
ético. Él mismo resumió su visión de la poesía en el discurso de entrega del
Premio Cervantes como la «poesía de la pobreza», en la que el lenguaje
siempre permanece «poética y semánticamente subversivo».
Despite being a first-class poet, the work of Antonio Gamoneda remained
relatively unknown until a few years ago, when he was awarded the Queen
Sofía Poetry Prize and the Cervantes Prize (2006).
Antonio Gamoneda was born in Oviedo in 1931. After the death of his
father, when he was three, his mother moved to León, a city he would never
leave. Gamoneda learned to read alone with the only book in the house.
His childhood and early youth were marked by poverty. Those post-war
years of repression are included in Un armario lleno de sombra (2009),
memoirs that are, in the words of the poet, “the harsh reencounter with the
little swine I was.”
Gamoneda began writing poetry at an early age, although many of his
creations remained unpublished for years: for example, La tierra y los labios
(1947-1953) was not published until 1987. Sublevación inmóvil (19531960) was runner-up for the Adonais Prize and was published in Madrid in
1960. Exentos I (1959-1960) would remain unpublished for a long time, and
the censors would veto Blues castellano (1961-1966). Exentos II appeared
heavily modified in 1979 under the title León de la mirada. In the 1980s,
Gamoneda combined different activities with educational and promotional
tasks as the head of the programming of cultural activities at the Diputación
de León (León Provincial Council). From 1987, he directed the Fundación
Sierra-Pambley, created in 1887 by Francisco Giner de los Ríos under the
precepts of the Institución Libre de Enseñanza, until his resignation in
2007. The last twenty years have been the most productive of his literary
career, with titles such as Lápidas (1987), Mortal 1936 (1994), Libro de
los venenos (1995), El cuerpo de los símbolos (Memoria, poética, ensayo)
(1998), Arden las pérdidas (2003) and Reescritura (2004).
Gamoneda’s poems are marked by memory and ethical feeling. He
summarised his vision of poetry in a speech at the Cervantes Prize award
ceremony as the “poetry of poverty” in which language is always “poetically
and semantically subversive.”
DAVIDELFÍN
Davidelfín (Màlaga, 1970) presenta la seva primera col·lecció a la Cibeles
Madrid Fashion Week l’any 2002, passarel·la en la qual continua participant
avui dia. El 2009 comença a presentar les seves col·leccions a la New York
Fashion Week. Rep el premi L’Oréal a la col·lecció de joves dissenyadors el
2002, i l’any següent, el Prix de la Moda Marie Claire al millor dissenyador
novell. Té una presència destacada en mercats internacionals com ara
Estats Units, Mèxic, Japó, Itàlia, Taiwan i Hong Kong. Ha participat en
exposicions individuals a la galeria Soledad Lorenzo de Madrid i al Centro de
Arte Contemporáneo de Màlaga, i en les exposicions col·lectives 12 trajes
para…, presentada a Tòquio, Pequín, Istanbul i Milà, MMODANY, a Nova York,
i Preview Spain. Arts & Culture, presentada a Washington l’any 2009. Ha
dissenyat llums de Nadal per a la ciutat de Madrid.
Davidelfín (Málaga, 1970) presenta su primera colección en Cibeles
Madrid Fashion Week en 2002, pasarela en la que sigue participando en la
actualidad. En 2009 comienza a presentar sus colecciones en la New York
Fashion Week. Recibe el Premio L’Oréal a la Colección Jóvenes Diseñadores
en 2002, y al año siguiente el Prix de la Moda Marie Claire al Mejor Diseñador
Novel. Tiene una importante presencia en mercados internacionales como
Estados Unidos, México, Japón, Italia, Taiwán y Hong Kong. Ha participado
en exposiciones individuales en la galería Soledad Lorenzo de Madrid y en el
Centro de Arte Contemporáneo de Málaga, y en las exposiciones colectivas
12 trajes para…presentada en Tokio, Pekín, Estambul y Milán, MMODANY en
Nueva York, y Preview Spain. Arts & Culture, presentada en Washington en
2009. Ha diseñado luces de Navidad para la ciudad de Madrid.
Davidelfín (Malaga, 1970) presented his first collection in 2002 at the
Cibeles Madrid Fashion Week, in which he still takes part today. In 2009,
he began to present his collections at the New York Fashion Week. Winner
of the L’Oréal Young Designer Collection Prize 2002 and, the following year,
the Marie Claire Fashion Prize for Best New Designer, he enjoys an important
presence in international markets such as the United States, Mexico, Japan,
Italy, Taiwan and Hong Kong. He has participated in individual exhibitions at
the Soledad Lorenzo Gallery in Madrid and the Centro de Arte Contemporáneo
68
in Malaga, and in the group exhibitions 12 Designs for… presented in
Tokyo, Beijing, Istanbul and Milan, MMODANY in New York, and Genio y Figura
(Preview Spain. Arts & Culture), presented in Washington in 2009. He has
designed Christmas lights for the city of Madrid.
ANA MARÍA MATUTE
Va néixer a Barcelona el 1926.
Es va donar a conèixer en l’escena literària espanyola amb Los Abel (1948).
Més endavant fou guardonada amb el premi Café Gijón per Fiesta al noroeste
(1953) i amb el premi Planeta per Pequeño teatro (1954), novel·la a la
qual va seguir En esta tierra (1955). Va rebre el Premi de la Crítica i el Premi
Nacional de Literatura per Los hijos muertos (1958).
Poc després va escriure la trilogia Los mercaderes, integrada per Primera
memoria (1959), Los soldados lloran de noche (1964) i La trampa
(1969). Després de la publicació de La torre vigía (1971), va començar el
seu silenci narratiu.
L’any 1976 va ser proposada per al premi Nobel de literatura i, el 1984, la
seva obra Sólo un pie descalzo va ser mereixedora del Premi Nacional de
Literatura Infantil.
Al cap d’uns quants anys publicà Olvidado rey Gudú (1997) i, més tard, fou
nomenada acadèmica i se li va atorgar el seient K. D’aquesta manera, es va
convertir en la tercera dona acceptada dins de la Real Academia Española de
la Lengua en tota la seva història.
El 1999 va publicar Avanmarot.
Matute també ha conreat de manera prolífica la narració curta i ha aplegat
els seus relats en volums com ara El tiempo (1956), Historias de la
Artámila (1961), Algunos muchachos (1968) i La virgen de Antioquía y
otros relatos (1990).
A més a més, té dos llibres autobiogràfics: A la mitad del camino (1961)
i El río (1963).
És membre honorari de la Hispanic Society of America, hi ha un premi literari
que porta el seu nom i la seva obra ha estat traduïda a 23 idiomes.
El 2007 va rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles i el novembre
del 2010 se li va concedir el premi Cervantes.
Recentment s’ha publicat La puerta de la luna, volum que recull els seus
contes complets.
Nació en Barcelona en 1926.
Se dio a conocer en la escena literaria española con Los Abel (1948). Más
adelante fue galardonada con el Premio Café Gijón por Fiesta al noroeste
(1953) y con el Premio Planeta por Pequeño teatro (1954), novela a la que
siguió En esta tierra (1955). Recibió el Premio de la Crítica y el Nacional de
Literatura por Los hijos muertos (1958).
Poco después escribió la trilogía Los mercaderes, integrada por: Primera
memoria (1959), Los soldados lloran de noche (1964) y La trampa (1969).
Tras la publicación de La torre vigía (1971), comenzó su silencio narrativo.
En 1976 se la propuso para Premio Nobel de Literatura y en 1984 su obra
Sólo un pie descalzo le mereció el Premio Nacional de Literatura Infantil.
Años después publica Olvidado rey Gudú (1997). Pasado un tiempo es
nombrada académica y se le otorga el asiento K. Se convirtió así en la tercera
mujer aceptada dentro de Real Academia Española de la Lengua en su historia.
En 1999 publicó Avanmarot.
Matute también ha cultivado prolíficamente la narración corta, reuniendo sus
relatos en volúmenes como El tiempo (1956), Historias de la Artámila (1961),
Algunos muchachos (1968) y La virgen de Antioquía y otros relatos (1990).
Cuenta además con dos libros autobiográficos: A la mitad del camino (1961)
y El río (1963).
Es miembro honorario de la Hispanic Society of America, existe un premio
literario que lleva su nombre y su obra ha sido traducida a 23 idiomas.
En 2007 recibió el Premio Nacional de las Letras Españolas y en noviembre
de 2010 se le concedió el Premio Cervantes.
Recientemente se ha publicado La puerta de la luna, volumen que recoge
sus cuentos completos.
Born in Barcelona in 1926, Ana María Matute first made her mark on the
Spanish literary scene with Los Abel (1948). She later received the Café Gijón
Prize for Fiesta al noroeste (1953) and the Planeta Prize for Pequeño teatro
(1954), a novel followed by En esta tierra (1955). She received the Critics’
Prize and National Literature Prize for Los hijos muertos (1958).
Thereafter, she wrote the trilogy Los mercaderes, consisting of Primera
memoria (1959), Los soldados lloran de noche (1964) and La trampa
(1969). The publication of La torre vigía (1971) was followed by a long
period of silence.
In 1976, she was nominated for the Nobel Prize in Literature and, in
1984, her work Sólo un pie descalzo won her Spain’s National Prize for
Children’s Literature.
Many years later, she published Olvidado rey Gudú (1997). She was later
named member of the RAE and given the seat K. She thus became the third
woman accepted by this institution.
In 1999, she published Avanmarot.
Matute has also been a prolific writer of short stories, bringing together her
tales in volumes such as El tiempo (1956), Historias de la Artámila (1961),
Algunos muchachos (1968) and La virgen de Antioquía y otros relatos (1990).
She also has penned two autobiographical works, A la mitad del camino
(1961) and El río (1963).
She is an honorary member of the Hispanic Society of America, there is a
literary prize that bears her name and her work has been translated into
23 languages.
In 2007, she received the National Prize for Spanish Literature and in
November 2010 she was awarded the Cervantes Prize.
She has recently published La puerta de la luna, a complete collection of her
short stories.
MIRIAM OCÁRIZ
Miriam Ocariz (Bilbao) és llicenciada en belles arts. Desfila a la passarel·la
Cibeles des del 2001, i el 2002 obté el premi L’Oréal a la millor col·lecció
d’una dissenyadora jove. Entre el 2002 i el 2006 ocupa la direcció d’estil
dona de la marca Armand Basi. Ha col·laborat amb les cases de calçat i
complements Farrutx i Fosco. La seva obra no se centra només en la moda:
el 2008 dissenya envasos per a Coca-Cola Light per a Bèlgica, Luxemburg
i els països del nord d’Europa. El 2009 apareix la seva col·lecció d’ulleres.
Actualment, els seus dissenys es poden comprar en botigues multimarca de
la Unió Europea, Japó, Kuwait, Rússia o els Emirats Àrabs Units. El 2010 rep
el premi Cosmopolitan a la millor dissenyadora de l’any.
Miriam Ocariz (Bilbao) es licenciada en Bellas Artes. Desfila en la pasarela
Cibeles desde 2001, obteniendo el premio L’Oreal para la mejor colección
a una diseñadora joven en 2002. Entre 2002 y 2006 estuvo a cargo de la
dirección estilo mujer de la marca Armand Basi. Ha colaborado con las firmas
de calzado y complementos Farrutx y Fosco. Su obra no sólo se centra
en la moda: en 2008 diseñó envases para Coca-Cola Light para Bélgica,
Luxemburgo y los países del norte de Europa. En 2009 aparece su colección
de gafas. En la actualidad, sus diseños pueden comprarse en tiendas
multimarca de la Unión Europea, Japón, Kuwait, Rusia o los Emiratos Arabes
Unidos. Recibe el premio Cosmopolitan a la mejor diseñadora de 2010.
Miriam Ocáriz (Bilbao) holds a degree in Fine Arts. She has participated in the
Cibeles Fashion Week since 2001, receiving the L’Oréal Best Young Designer
Collection Prize in 2002. Between 2002 and 2006, she was responsible for
the women’s collection for the label Armand Basi. She has worked with the
shoe and accessories firms Farrutx and Fosco. Her work focuses not only on
fashion: in 2008, she designed Coca-Cola Light cans for Belgium, Luxemburg
and the countries of northern Europe. In 2009, her eyewear collection
appeared. Today, her designs can be found in multi-brand boutiques in the
European Union, Japan, Kuwait, Russia and the United Arab Emirates. She
received the Cosmopolitan Best Designer Prize in 2010.
MIGUEL DELIBES
Un dels màxims exponents del realisme a Espanya, aquest escriptor
constant, prolífic i autodidacte ha mantingut sempre una triple faceta com a
novel·lista, periodista i professor.
Va néixer a Valladolid el 1920. Durant la Guerra Civil es va allistar a la Marina,
experiència que el va marcar per a la resta de la seva vida. Després de la guerra
va estudiar dret i comerç, dibuix i modelatge. Va començar com a caricaturista
al diari de Valladolid El Norte de Castilla, una activitat que el va impulsar a
dedicar-se de ple al periodisme, primer, i a la creació literària, després.
El 1945 va obtenir la càtedra de Dret Mercantil a la Universitat de Valladolid
i va arribar a ser director d’El Norte de Castilla, malgrat que els atacs de la
censura el van obligar a dimitir. La seva primera novel·la, La sombra del
ciprés es alargada, va obtenir el premi Nadal l’any 1947. El camino (1950)
el va consagrar com a escriptor. D’estil sempre sobri i fluid, entre els seus
títols destaquen: Mi idolatrado hijo Sisí (1953), novel·la de tesi que retrata la
burgesia provinciana de Valladolid; Las ratas (1962), construïda a partir d’una
successió d’anècdotes en les quals es rememora un poble desaparegut de
Castella; Cinco horas con Mario (1966), estructurada a partir d’un monòleg
interior; Parábola del náufrago (1969), la seva novel·la més experimental;
Las guerras de nuestros antepasados (1975); El disputado voto del Señor
Cayo (1978), i El hereje (1998), Premi Nacional de Narrativa i el seu primer
llibre d’ambientació historicista. Gran aficionat a la caça i a viatjar, ha publicat
diversos tractats sobre la caça de menor i uns quants relats de viatges.
Delibes és doctor honoris causa per un gran nombre d’universitats. A més
a més, és cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres de la República Francesa
(1985), i membre de la Real Academia Española de la Lengua des de l’any
1973 i de la Hispanic Society of America des del 1975. Les seves obres han
estat adaptades sovint al cinema i al teatre. A més del Premi Nacional de
Narrativa, va rebre el premi Príncep d’Astúries (1982), el Premi Nacional de
les Lletres (1991) i el premi Cervantes (1993).
Uno de los mayores exponentes del realismo en España, este escritor
constante, prolífico y autodidacta ha mantenido siempre una triple faceta
como novelista, periodista y profesor.
Nació en Valladolid en 1920. En la Guerra Civil se alistó en la Marina,
experiencia que le marcaría para el resto de su vida. Tras la guerra estudió
Derecho y Comercio, dibujo y modelado. Comenzaría como caricaturista
en el diario de Valladolid El Norte de Castilla, actividad que le impulsaría a
dedicarse de lleno al periodismo primero y a la creación literaria después.
En 1945 obtendría la Cátedra de Derecho Mercantil en la Universidad de
Valladolid y llegó a ser director de El Norte de Castilla, aunque los ataques de
la censura le obligarían a dimitir. Su primera novela, La sombra del ciprés es
alargada, obtuvo el Premio Nadal en 1947. El camino (1950) le consagraría
como escritor. De estilo siempre sobrio y fluido, entre sus títulos destacan:
Mi idolatrado hijo Sisí (1953), novela de tesis que retrata la burguesía
provinciana de Valladolid; Las ratas (1962), construida a partir de una
sucesión de anécdotas en las que se rememora un pueblo desaparecido de
Castilla; Cinco horas con Mario (1966), estructurada a partir de un monólogo
interior; Parábola del náufrago (1969), su novela más experimental; Las
guerras de nuestros antepasados (1975); El disputado voto del Señor Cayo
(1978) y El hereje (1998), Premio Nacional de Narrativa y su primer libro de
ambientación historicista. Gran aficionado a la caza y a viajar, ha publicado
distintos tratados sobre la caza menor y varios relatos de viajes.
Delibes es doctor honoris causa por un gran número de universidades.
Además, es caballero de la Orden de las Artes y las Letras de la República
Francesa (1985), miembro de la Real Academia Española desde el año
1973 y de la Hispanic Society of America desde 1975. Sus obras han
sido adaptadas con frecuencia al cine y al teatro. Además del Nacional de
Narrativa, recibió el Premio Príncipe de Asturias (1982), el Premio Nacional
de las Letras (1991) y el Premio Cervantes (1993).
One of the greatest exponents of realism in Spain, this constant, prolific and
self-taught writer always had three facets: as novelist, journalist and teacher.
He was born in Valladolid in 1920. In the Spanish Civil War, he enlisted in
the navy, an experience that would mark him for the rest of his life. After the
war, he studied commerce, law, drawing and modelling. His first job was as a
caricaturist in the Valladolid newspaper El Norte de Castilla, an activity that
would lead him to fully devote himself first to journalism and then to literary
creation.
In 1945, he obtained the Chair of Commercial Law at Valladolid University
and was appointed Director of newspaper El Norte de Castilla in 1958,
although attacks by censors forced him to resign. His first novel, La sombra
del ciprés es alargada, earned the Nadal Prize in 1947. El camino (The Path,
1950) confirmed him as a writer. Always marked by their sober, fluid style,
his most notable works include: Mi idolatrado hijo Sisí (1953), a novel that
portrays the provincial middle class of Valladolid; Las ratas (Smoke on the
Ground, 1962), constructed from a succession of anecdotes that recall a
vanished village in Castile; Cinco horas con Mario (Five Hours with Mario,
1966), structured around an internal monologue; Parábola del náufrago
(The Hedge, 1969), his most experimental novel; Las guerras de nuestros
antepasados (The Wars of our Ancestors, 1975); El disputado voto del
Señor Cayo (1978) and El hereje (The Heretic, 1998), winner of Spain’s
National Narrative Prize and his first book with a historicist setting. A lover of
hunting and travel, he wrote a number of different treatises on small game
hunting and several travel stories.
Delibes held honorary degrees from a large number of universities.
Additionally, he was Chevalier des Arts et des Lettres of the French Republic
(1985), a member of RAE (Spanish Royal Academy of Language) from 1973
and of the Hispanic Society of America from 1975. His works have frequently
been adapted for the cinema and theatre. In addition to the National Narrative
Prize, he received the Prince of Asturias Prize (1982), Spain’s National Letters
Prize (1991) and the Cervantes Prize (1993).
AILANTO
Ailanto és el fruit de la conjunció de treball en el disseny dels germans
Iñaki i Aitor Muñoz (Bilbao, 1968). El 1995 comencen el seu camí públic
amb la seva participació en el saló Gaudí i en la SIMM de Madrid. Des del
1999 inicien el seu treball en l’àmbit internacional participant en el saló
Atmosphère de París. Les seves creacions es poden adquirir al Japó, al
Regne Unit, a Hong Kong i als Estats Units, i tenen espai en algunes de les
millors botigues multimarca del món. El 2002 es presenten a la Cibeles
Madrid Fashion Week, el 2004 guanyen el premi Glamour i el Llongueras
com a millors dissenyadors i l’any 2009 obtenen el Prix Marie Claire al
millor dissenyador nacional. Han participat en nombroses mostres i
exposicions en importants museus internacionals. Han dissenyat llums
de Nadal per a la ciutat de Madrid i objectes de decoració per a cases com
ara Sargadelos, DAC i Santa & Cole.
MERCÈ RODOREDA
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983), escritora española en
lengua catalana, es una de las novelistas más importantes de la posguerra.
Es la autora de la novela en catalán más aclamada de todos los tiempos, La
plaça del Diamant (1962).
Mujer de formación autodidacta, publicó por cuenta propia su novela Sóc
una dona honrada? (1932). Durante esta época escribe también cuentos
para distintos periódicos. Mercè Rodoreda ingresa pronto en el periodismo
a través de Clarisme, en la que colabora desde el mes de octubre de 1933
hasta 1934 y donde publica sus entrevistas a escritores y artistas plásticos,
y también crónicas de la ciudad o viajes. En 1934 publica Del que hom no pot
fugir (De lo que nadie puede huir), en ediciones de Clarisme, y en ediciones
Proa Un dia en la vida d’un home (Un día en la vida de un hombre).
Entre 1935 y 1939 escribe cuentos infantiles en la página semanal del
periódico La publicitat, llamada «Una estona amb els infants» (Un rato con
los niños), y cuentos en La revista, La veu de Catalunya y Mirador. En 1936
aparece publicada su cuarta novela, Crim (Crimen).
A principios de la Guerra Civil española trabaja en el Comisariado de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya y en la Institució de les Lletres
Catalanes. Exiliada primero en varias localidades francesas y después en
Ginebra, rompe su silencio de veinte años con Vint-i-dos contes (1958), que
obtendrá el Premio Víctor Català.
En 1962 publica La plaza del Diamante, en el Club de los Novelistas.
Con El carrer de les Camèlies (1966) gana el Premio Sant Jordi, el de la Crítica
y el Ramon Llull. En 1967 se publica el volumen de cuentos Mi Cristina y
otros cuentos.
A mediados de los años setenta vuelve a Cataluña y publica la novela
Mirall trencat (1974).
En 1980 se publica la recopilación Todos los cuentos. Recibe el Premi de les
Lletres Catalanes y el Ciutat de Barcelona por Viajes y flores. Cuánta, cuánta
guerra merece el Premio Crítica Serra d’Or.
Dos años después se estrena la versión cinematográfica de La plaza del
Diamante, dirigida por Francesc Betriu.
Escribe Imatges d’infantesa (Imágenes de infancia), breves relatos
biográficos publicados en la revista Serra d’Or.
Muere el día 13 de abril de 1983 en una clínica de Girona, víctima de un
cáncer, y es enterrada en el cementerio de Romanyà de la Selva.
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983), escriptora espanyola en
llengua catalana, és una de les novel·listes més importants de la postguerra.
És l’autora de la novel·la en català més aclamada de tots els temps, La plaça
del Diamant (1962).
Dona de formació autodidacta, va publicar pel seu compte la novel·la Sóc
una dona honrada? (1932). Durant aquesta època també escriu contes per
a diversos diaris. Mercè Rodoreda s’incorpora aviat al periodisme mitjançant
Clarisme, en la qual col·labora des d’octubre del 1933 fins al 1934 i on
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908-Girona, 1983), who wrote in the Catalan
language, is one Spain’s most important post-Civil War novelists. She is the
author of the most highly acclaimed novel in Catalan of all time, La plaça del
Diamant (The Time of the Doves, 1962).
A self-taught woman, she self-published her first novel Sóc una dona
honrada? in 1932. In this period, she also wrote short stories for different
newspapers. Rodoreda soon entered the world of journalism through
Ailanto es el fruto de la conjunción de trabajo en el diseño de los hermanos
Iñaki y Aitor Muñoz (Bilbao, 1968). En 1995 comienzan su andadura pública
con su participación en el salón Gaudí, y en la SIMM de Madrid. Desde 1999
inician su trabajo a nivel internacional con su participación en el salón
Atmosphère de París. Sus creaciones pueden adquirirse en Japón, Reino
Unido, Hong Kong o Estados Unidos, teniendo espacio en algunas de las
mejores tiendas multimarca del mundo. En 2002 se presentan en Cibeles
Madrid Fashion Week, ganando en 2004 el premio Glamour y el Llongueras
como mejores diseñadores, y en 2009 el Prix Marie Claire al Mejor Diseñador
Nacional. Han participado en numerosas muestras y exposiciones en
importantes museos internacionales. Han diseñado luces de Navidad para
la ciudad de Madrid y objetos de decoración para firmas como Sargadelos,
DAC y Santa & Cole.
Ailanto is the result of the combined design work of Iñaki and Aitor Muñoz
(Bilbao, 1968). In 1995 they began their public career with by taking
part in the Gaudí Fashion Week and Madrid International Fashion Week.
From 1999, they began their work at an international level with their
participation in the Atmosphère trade show in Paris. Their creations can
be acquired in Japan, United Kingdom, Hong Kong and the United States,
with spaces in the best multi-label boutiques in the world. In 2002, they
presented their designs at the Cibeles Madrid Fashion Week, winning in
2004 the Glamour Prize and the Llongueras Best Designers Prize, and
in 2009 the Marie Claire Best National Designer Prize. They have formed
part of numerous exhibitions in leading international museums and have
designed the Christmas lights for the city of Madrid and decorative objects
for companies such as Sargadelos, DAC and Santa & Cole.
70
publica les seves entrevistes a escriptors i artistes plàstics, com també
cròniques de la ciutat i de viatges. El 1934 publica Del que hom no pot fugir,
a Edicions Clarisme, i Un dia en la vida d’un home, a Edicions Proa.
Entre el 1935 i el 1939 escriu contes infantils a la pàgina setmanal del
diari La Publicitat anomenada «Una estona amb els infants» i contes a La
Revista, La Veu de Catalunya i Mirador. L’any 1936 es publica la seva quarta
novel·la, Crim.
A principis de la Guerra Civil Espanyola treballa al Comissariat de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres
Catalanes. Exiliada primer en diverses localitats franceses i després a
Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958),
que obté el premi Víctor Català.
El 1962 publica La plaça del Diamant, al Club dels Novel·listes.
Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el Premi de
la Crítica i el Ramon Llull. El 1967 es publica el seu volum de contes La meva
Cristina i altres contes.
A mitjan anys setanta torna a Catalunya i publica la novel·la Mirall
trencat (1974).
El 1980 es publica la recopilació Tots els contes. Rep el Premi de les Lletres
Catalanes i el Ciutat de Barcelona per Viatges i flors. Quanta, quanta guerra
obté el premi Crítica Serra d’Or.
Dos anys després s’estrena la versió cinematogràfica de La plaça del
Diamant, dirigida per Francesc Betriu.
Escriu Imatges d’infantesa, breus relats biogràfics publicats a la revista
Serra d’Or.
Mor el dia 13 d’abril de 1983 en una clínica de Girona, víctima d’un càncer, i
és enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva.
Clarisme, where she worked from October 1933 to 1934 and in which she
published interviews with writers and visual artists, and also chronicles of
the city or travels. In 1934, Edicions Clarisme published her Del que hom no
pot fugir, and Edicions Proa her Un dia en la vida d’un home.
Between 1935 and 1939, she wrote short stories for newspaper La
publicitat’s weekly children’s supplement Una estona amb els infants and
short stories in La revista, La Veu de Catalunya and Mirador. Her fourth novel,
Crim, appeared in 1936.
After the outbreak of the start of the Spanish Civil War, she worked on the
Propaganda Committee of the Generalitat (the Government of Catalonia) and
at the Institució de les Lletres Catalanes. Living in exile in various places in
France and later in Geneva, she broke a twenty-year silence with Vint-i-dos
contes (1958), which was awarded the Víctor Català Prize.
In 1962, La plaça del Diamant was released by publishers Club Editor as part
of the collection “El Club dels Novel·listes”.
With El carrer de les Camèlies (1966) she won the Sant Jordi, Critics’ and
Ramon Llull Prizes, whilst 1967 saw the publishing of her collection of short
stories La meva Cristina i altres contes.
In the mid-1970s, she returned to Catalonia and published the novel
Mirall trencat (1974).
In 1980, the collection Tots els contes was published. She received the
Catalan Literature Prize and the City of Barcelona Prize for Viatges i flors.
Quanta, quanta, guerra was awarded the Serra d’Or Critics’ Prize.
Two years later, film version of La plaça del Diamant, directed by Francesc
Betriu, was premiered.
She also wrote Imatges d’infantesa, brief biographical stories that were
published in the journal Serra d’Or.
Mercè Rodoreda died of cancer on 13 April 1983 in a clinic in Girona, and was
buried in the cemetery of the town of Romanyà de la Selva.
CUSTO BARCELONA
La firma Custo Barcelona és creada el 1980 pels germans Custo i David
Dalmau. Té més de 3.000 punts de venda repartits per 40 països. Des del
1997 presenta les seves col·leccions a la New York Fashion Week i ha
participat també en altres passarel·les internacionals com ara Milà, Sao
Paulo, Moscou i Los Angeles. Caracteritzades per l’ús dels gràfics, el color
i la fusió de materials, les seves peces de roba s’han utilitzat en sèries i
pel·lícules com ara Sexo en Nueva York, Friends, Novia a la fuga i Notting
Hill. El seu estil colorista s’estén a àmbits com ara la perfumeria, l’òptica,
la rellotgeria i el disseny d’interiors, entre d’altres. El treball dels germans
Dalmau ha estat reconegut amb nombrosos premis com ara l’Oscar de la
Moda Italiana-Kore, el T de Telva, el Prix de la Moda Marie Claire i el guardó
com a millor marca del 2009 d’AMEC.
La firma Custo Barcelona es creada en 1980 por los hermanos Custo y David
Dalmau. Cuenta con más de 3000 puntos de venta repartidos por 40 países.
Desde 1997 presenta sus colecciones en la New York Fashion Week, y ha
participado también en otras pasarelas internacionales como Milán, Sao
Paulo, Moscú y Los Ángeles. Caracterizadas por el uso de los gráficos, el color
y la fusión de materiales, sus prendas se han utilizado en series y películas
como Sexo en Nueva York, Friends, Novia a la fuga o Notting Hill. Su estilo
colorista se extiende a ámbitos como la perfumería, la óptica, la relojería y el
diseño de interiores, entre otros. La labor de los hermanos Dalmau ha sido
reconocida con numerosos premios como el Oscar de la Moda Italiana-Kore,
el T de Telva, el Prix de la Moda de Marie Claire o el galardón como Mejor Marca
española de 2009 de AMEC.
The firm Custo Barcelona was created in 1980 by the brothers Custo and
David Dalmau. It has more than 3,000 sales points throughout 40 countries.
Since 1997, they have presented their collections at the New York Fashion
Week, and have also participated in other international shows such as those
of Milan, Sao Paulo, Moscow and Los Angeles. Characterised by the use of
graphics, colour and the fusion of materials, their garments have been
featured in TV series and films such as Sex and the City, Friends, Runaway
Bride and Notting Hill. Their colourist style extends to areas such as
perfumery, eyewear, watches and interior designs, among others. The work
of the Dalmau brothers has been recognised with numerous awards such
as a Kore (Italian’s Fashion’s “Oscar”), the T de Telva Prize, the Marie Claire
Fashion Prize and the AMEC Best Spanish Label Prize 2009.
CARMEN MARTÍN GAITE
Carmen Martín Gaite és una de les novel·listes espanyoles més
elogiades del segle XX, autora d’Entre visillos, novel·la guanyadora del
premi Nadal (1957).
Va néixer a Salamanca el 1925. Va començar a escriure durant la seva
etapa universitària a la universitat de la seva ciutat, on es va llicenciar en
filologia romànica i va publicar poemes i articles a Trabajos y Días. El 1950,
la seva família es va traslladar a Madrid i ella va entrar en contacte amb
el grup que després es va conèixer com la Generació dels 50. Entre ells
hi havia els escriptors Rafael Sánchez Ferlosio —amb qui es va casar el
1953—, Jesús Fernández Santos, Ignacio Aldecoa, Josefina Rodríguez,
Alfonso Sastre i Medardo Fraile. Martín Gaite va començar a col·laborar als
diaris i les revistes del moment, com ara Clavileño, La Estafeta Literaria,
Destino, Blanco y Negro, ABC i Revista Española, entre d’altres. L’any 1955
va guanyar el premi Café Gijón de novel·la, i al cap de dos anys, el Nadal.
Entre els anys 1976 i 1979 va compaginar la seva activitat d’escriptora
amb la crítica literària al diari madrileny Diario 16. Així mateix, al llarg dels
anys va col·laborar assíduament a Informaciones, Triunfo, Revista de
Occidente, Cuadernos para el Diálogo, etc. A més a més, la seva faceta
de traductora no és gens menyspreable. Ha traduït autors com ara Italo
Svevo, William Carlos Williams, Virginia Woolf, Emily Brontë, José María Eça
de Queiroz, Gustave Flaubert, Rainer Maria Rilke.
L’obra de Carmen Martín Gaite reflexiona sobre els problemes d’incomunicació
i les sempre convulses tensions entre l’individu i la societat. És autora d’un
gran nombre de novel·les, entre les quals hi ha Ritmo lento (1963), El cuarto
de atrás (1978), Nubosidad variable (1992) i Lo raro es vivir (1996). També
ha escrit relat curt: El balneario (1954) i Las ataduras (1960). I contes
infantils: El pastel del diablo (1985) i Caperucita en Manhattan (1990). És
també autora d’un poemari, A rachas (1976), i de diversos volums d’assaig:
Feijoo (1970), Usos y costumbres de la posguerra española (1987), Desde
la ventana (1987) i Agua pasada (1992).
Martín Gaite va obtenir el Premi Nacional de les Lletres el 1994 i el premi
Príncep d’Astúries de les lletres el 1988. Va morir l’any 2000. En una de les
seves últimes declaracions va dir: «Sóc una dona de fe i de paraula».
Carmen Martín Gaite es una de las novelistas españolas más elogiadas del
siglo XX, autora de Entre visillos, novela ganadora del Premio Nadal (1957).
Nació en Salamanca en 1925. Comenzó a escribir durante su etapa
universitaria en la universidad de su ciudad, donde se licenció en Filología
Románica, publicando poemas y artículos en Trabajos y Días. En 1950 su
familia se trasladó a Madrid y ella entró en contacto con el grupo que luego
se conocería como generación de los 50. Entre ellos se encontraban los
escritores Rafael Sánchez Ferlosio —con el que contraería matrimonio en
1953—, Jesús Fernández Santos, Ignacio Aldecoa, Josefina Rodríguez,
Alfonso Sastre y Medardo Fraile. Martín Gaite comenzó a colaborar en los
periódicos y revistas del momento, como Clavileño, La Estafeta Literaria,
Destino, Blanco y Negro, ABC y Revista Española, entre otros. En 1955
ganó el Premio Café Gijón de novela y dos años más tarde el Nadal.
Entre los años 1976 y 1979 compaginó su actividad de escritora con la
crítica literaria en el periódico madrileño Diario 16. Asimismo, a lo largo
de los años, colaboró asiduamente en Informaciones, Triunfo, Revista de
Occidente, Cuadernos para el Diálogo, etc. Además, su faceta de traductora
no es nada desdeñable. Ha traducido a autores como Italo Svevo, William
Carlos Williams, Virginia Woolf, Emily Brontë, José Maria Eça de Queiroz,
Gustave Flaubert, Rainer Maria Rilke…
La obra de Carmen Martín Gaite reflexiona sobre los problemas de
incomunicación y las siempre agitadas tensiones entre el individuo y la
sociedad. Es autora de un gran número de novelas, entre ellas, Ritmo lento
(1963), El cuarto de atrás (1978), Nubosidad variable (1992) Lo raro es
vivir (1996). También ha escrito relato corto -El balneario (1954) y Las
ataduras (1960)- así como cuentos infantiles: El pastel del diablo (1985)
y Caperucita en Manhattan (1990). Es también autora de un poemario, A
rachas (1976), y de varios volúmenes de ensayo: Feijoo (1970), Usos y
costumbres de la posguerra española (1987), Desde la ventana (1987) y
Agua pasada (1992).
Martín Gaite obtuvo el Premio Nacional de las Letras en 1994 y el Premio
Príncipe de Asturias de las Letras en 1988. Falleció en el año 2000. En una
de sus últimas declaraciones dijo: «Soy una mujer de fe y de palabra».
Carmen Martín Gaite is one of the most praised 20th century Spanish
novelists and author of novel Entre visillos (Behind the curtains), winner of
the 1957 Nadal Prize.
Born in Salamanca in 1925, she started writing during her time at the city’s
University (from which she graduated in Romance Languages), publishing
poems and articles in Trabajos y Días. In 1950, her family moved to Madrid
and it was there that she came into contact with the group that would be
later known as the “Generation of the 1950s” and which included writers
Rafael Sánchez Ferlosio (whom she would marry in 1955), Jesús Fernández
Santos, Ignacio Aldecoa, Josefina Rodríguez, Alfonso Sastre and Medardo
Fraile. Martín Gaite began to contribute to the newspapers and journals of the
time, such as Clavileño, La Estafeta Literaria, Destino, Blanco y Negro, ABC
and Revista Española, among others. In 1955, she won the Café Gijón Novel
Prize and, two years later, the Nadal Prize. Between 1976 and 1979, she
combined her work as a writer with that of literary critic for Madrid newspaper
Diario 16. Additionally, throughout the years, she regularly contributed to
journals such as Informaciones, Triunfo, Revista de Occidente, Cuadernos
para el Diálogo. Furthermore, her work as a translator is far from negligible,
producing versions of authors such as Italo Svevo, William Carlos Williams,
Virginia Woolf, Emily Brontë, José Maria Eça de Queiroz, Gustave Flaubert and
Rainer Maria Rilke.
In her work, Carmen Martín Gaite reflects on the problems of the lack of
communication and the always-turbulent tensions between the individual
and society. She is the author of a large number of novels, including Ritmo
lento (1963), El cuarto de atrás (The Back Room, 1978), Nubosidad
variable (Variable Cloud, 1992) and Lo raro es vivir (Living’s the Strange
Thing, 1996). She has turned her hand to short stories –El balneario (1954)
and Las ataduras (1960)– as well as children’s tales –El pastel del diablo
(1985) and Caperucita en Manhattan (1990)– and is also the author of a
book of poems, A rachas (1976), and several essays: Feijoo (1970), Usos
y costumbres de la posguerra española (1987), Desde la ventana (1987)
and Agua pasada (1992).
Martín Gaite received Spain’s National Literature Prize 1994 and the Prince
of Asturias Prize for the Arts in 1988. She died in 2000. In one of her last
statements, she said: “I am a woman of faith and my word.”
MIGUEL PALACIO
Miguel Palacio comença amb Fernando Lemoniez el 1989 creant la marca
Palacio & Lemoniez, que presenta les seves col·leccions a la passarel·la
Cibeles fins al 1998. És una etapa en la qual obté un gran prestigi, reconegut
amb dos premis T de Telva (1992 i 1996). L’any 1995 decideix traslladarse a París. Personatges tan destacats com ara Carolina de Mònaco i Ariel de
Rothschild han lluït els seus dissenys. Inicia la seva carrera en solitari el
2000 i presenta les seves col·leccions a la Cibeles Madrid Fashion Week
des del 2001. Miguel Palacio dissenya, a més a més, una línia de núvies,
sabates i complements, i crea els uniformes del pavelló d’Espanya a
l’Expo de Saragossa 2008. El seu treball ha estat reconegut amb el premi
T de Telva (2002), el Prix de la Moda Marie Claire (2003), el premi Woman
al dissenyador de l’any (2004) i el premi L’Oréal a la millor col·lecció de la
passarel·la Cibeles (febrer del 2010).
Miguel Palacio comienza con Fernando Lemoniez en 1989 creando la marca
“Palacio & Lemoniez”, que presenta sus colecciones en la pasarela Cibeles
hasta 1998. Es una etapa en la que obtiene un gran prestigio, reconocido
con dos premios T de Telva (1992 y 1996). En 1995 decide trasladarse
a París. Personajes tan destacados como Carolina de Mónaco y Ariel de
Rothschild han lucido sus diseños. Inicia su carrera en solitario en el 2000,
y presenta sus colecciones en Cibeles Madrid Fashion Week desde 2001.
Miguel Palacio diseña además una línea de novias, zapatos y complementos,
y creó los uniformes del Pabellón de España en la Expo de Zaragoza 2008. Su
labor ha sido reconocida con el premio T de Telva (2002), el Prix de la Moda
de Marie Claire (2003), el premio Woman al Diseñador del Año (2004) y el
L´Oreal a la mejor colección de la pasarela Cibeles (febrero 2010).
Miguel Palacio began working with Fernando Lemoniez in 1989, creating the
label “Palacio & Lemoniez”, which presented its collections at the Cibeles
Madrid Fashion Week until 1998. This was a period in which he won great
prestige, as recognised with two T de Telva Prizes (1992 and 1996). In 1995,
he decided to move to Paris. Outstanding names such as Caroline of Monaco
and Arielle de Rothschild have sported his designs. He started his solo career
72
in 2000, and has presented his collections at the Cibeles Madrid Fashion
Week since 2001. Miguel Palacio also designs a line of wedding dresses,
shoes and accessories and he created the uniforms of the Spanish Pavilion
for Zaragoza Expo 2008. His work has been recognised with the T de Telva
Prize 2002, the Marie Claire Fashion Prize 2003, Woman Designer of the
Year Prize (2004) and the L’Oréal Best Collection Prize at the Cibeles Madrid
Fashion Week (February 2010).
ANTONIO MUÑOZ MOLINA
Antonio Muñoz Molina és un dels escriptors contemporanis en llengua
espanyola més reconeguts arreu del món.
Muñoz Molina va néixer a Úbeda l’any 1956. Va cursar estudis de periodisme
a Madrid i es va llicenciar en història de l’art a la Universitat de Granada. Als
anys vuitanta es va establir a Granada, on va treballar com a funcionari.
Allà va començar la seva trajectòria literària com a columnista al diari Ideal;
els seus articles setmanals van conformar més tard el seu primer llibre,
Robinson urbano (1984). Al cap de dos anys va publicar Beatus Ille, obra
amb la qual va obtenir el premi Ícaro i que va rebre una bona acollida per part
del públic i la crítica. En aquella època va començar a escriure per al diari ABC
i des del 1993 ha estat col·laborador habitual d’El País. Muñoz Molina ha
viscut sovint als Estats Units, als anys noranta com a professor de literatura
espanyola a la Universitat de Virginia, i entre el 2004 i el 2006 com a director
de l’Instituto Cervantes de Nova York. Des del 1995 és membre de la Real
Academia Española de la Lengua.
És autor de l’assaig Córdoba de los Omeyas (1991) i de nombroses
recopilacions dels seus articles, per les quals ha obtingut diversos premis.
La seva obra narrativa comprèn, a més a més, El invierno en Lisboa
(1987), que va rebre el Premi de la Crítica i el Premi Nacional de Literatura,
Beltenebros (1989), El jinete polaco (1991), que va guanyar el premi
Planeta el 1991 i un altre cop el Premi Nacional de Literatura el 1992, Los
misterios de Madrid (1992), El dueño del secreto (1994), Nada del otro
mundo (1994), Ardor guerrero (1995), les seves memòries, Plenilunio
(1997), Carlota Fainberg (2000), Sefarad (2001), En ausencia de Blanca
(2001), Ventanas de Manhattan (2004) i El viento de la Luna (2006). Moltes
de les seves novel·les s’han portat al cinema i han estat traduïdes a més de
deu idiomes. L’obra de Muñoz Molina té arrels biogràfiques i aprofundeix en
la «fallida del temps», és a dir, l’escissió que es produeix entre el passat i
el present i entre dos mons diferents. A les seves obres, l’autor aprofundeix
en temes com ara el desarrelament i la incomunicació. La lliçó que ensenya
la literatura, sigui o no de ficció, és, segons l’autor, la d’ensenyar «la veritat
doble i paradoxal que no hi ha experiència que no sigui única i que, alhora, no
sigui profundament intel·ligible per a gairebé qualsevol».
Antonio Muñoz Molina es uno de los escritores contemporáneos en lengua
española más reconocidos a nivel mundial.
Muñoz Molina nació en Úbeda en 1956. Cursó estudios de periodismo en
Madrid y se licenció en Historia del Arte en la Universidad de Granada. En los
años ochenta se estableció en Granada, donde trabajó como funcionario.
Allí iniciaría su trayectoria literaria como columnista en el diario Ideal; sus
artículos semanales habrían de integrar posteriormente el contenido de su
primer libro, Robinson urbano (1984). Dos años más tarde publicaría Beatus
Ille, obra con la que obtuvo el Premio Ícaro y que recibió una buena acogida
por parte del público y la crítica. Por entonces comenzó a escribir para el
diario ABC, y desde 1993 ha sido colaborador habitual de El País. Muñoz
Molina ha residido con frecuencia en Estados Unidos, en los años noventa
como profesor de literatura española en la Universidad de Virginia, y entre
2004 y 2006 como director del Instituto Cervantes de Nueva York. Desde
1995 es miembro de la Real Academia Española de la Lengua.
Es autor del ensayo Córdoba de los Omeyas (1991) y de numerosas
recopilaciones de sus artículos, por los que ha obtenido distintos premios.
Su obra narrativa comprende, además, El invierno en Lisboa (1987),
que recibió el Premio de la Crítica y el Premio Nacional de Literatura;
Beltenebros (1989); El jinete polaco (1991), que ganó el Premio Planeta
en 1991 y nuevamente el Premio Nacional de Literatura en 1992; Los
misterios de Madrid (1992); El dueño del secreto (1994); Nada del otro
mundo (1994); Ardor guerrero (1995), sus memorias; Plenilunio (1997);
Carlota Fainberg (2000); Sefarad (2001); En ausencia de Blanca (2001);
Ventanas de Manhattan (2004) y El viento de la Luna (2006). Muchas de
sus novelas se han llevado al cine y han sido traducidas a más de diez
idiomas. La obra de Muñoz Molina tiene raíces biográficas y ahonda en
la «quiebra del tiempo», o escisión que se produce entre el pasado y el
presente y entre dos mundos distintos. En sus obras, el autor profundiza
en temas como el desarraigo o la incomunicación. La lección que enseña la
literatura, sea o no de ficción, es, según el autor, la de enseñar «la verdad
doble y paradójica de que no hay experiencia que no sea única, y que al
mismo tiempo no sea profundamente inteligible para casi cualquiera».
Fashion Prize and Men’s Health’s Designer of the Year Prize. He has designed
Christmas lights for the city of Madrid. Currently, he is the Vice-President of
the Association of Spanish Fashion Creators.
Antonio Muñoz Molina is one of the most internationally recognised of
contemporary Spanish writers.
Muñoz Molina was born in the Andalucian town of Úbeda in 1956. He
studied journalism in Madrid and graduated in Art History at the University
of Granada. In the 1980s, he settled in Granada, where he worked as a
civil servant, and it was there that he would begin his literary career, as a
columnist in the newspaper Ideal; his weekly articles would later make up his
first book, Robinson urbano (1984). Two years later he would publish Beatus
Ille (A Manuscript of Ashes), winner of the Ícaro Prize and warmly received by
public and critics alike. At the same time, he started writing for the newspaper
ABC. Since 1993, he has been a regular contributor to El País. Muñoz Molina
has frequently lived in the United States, in the 1990s as lecturer in Spanish
literature at the University of Virginia, and between 2004 and 2006 as
Director of the Instituto Cervantes in New York. Since 1995, he has been a
member of the Real Academia Española de la Lengua.
He is the author of the essay Córdoba de los Omeyas (1991) and of
numerous collections of articles, for which he has received several awards.
His novels also include El invierno en Lisboa (Winter in Lisbon, 1987), which
received the Critics’ Prize and the National Literature Prize; Beltenebros
(Prince of Shadows, 1989); El jinete polaco (1991), winner of the Planeta
Prize in 1991 and another National Literature Prize in 1992; Los misterios de
Madrid (1992); El dueño del secreto (1994); Nada del otro mundo (1994);
Ardor guerrero (1995), his memoirs; Plenilunio (1997); Carlota Fainberg
(2000); Sepharad (2001); En ausencia de Blanca (In her Absence, 2001);
Ventanas de Manhattan (2004) and El viento de la Luna (2006). Many of
his novels have been adapted for the cinema and translated into more than
ten languages. Muñoz Molina’s work has biographical roots and explores the
“breakdown of time”, or the breach between the past and the present and
between two different worlds. In his works, the author looks at issues such
as uprooting or lack of communication. According to the author, the lesson
taught by literature, fictional or otherwise, is that of “the dual and paradoxical
truth that there is no experience that is not both unique and yet, at the same
time, profoundly intelligible to almost anyone.”
María Zambrano és una de les figures més importants a la filosofia espanyola
del segle XX.
Va néixer a Vélez-Málaga l’any 1904. Va cursar estudis de filosofia a Madrid,
on va ser deixeble de José Ortega y Gasset. Pròxima al grup de la Generació
del 27, a principis dels anys trenta va compaginar la seva activitat com a
docent a la Universitat Central amb col·laboracions en diverses revistes
intel·lectuals de l’època: Cruz y Raya, Revista de Occidente i Hora de
España. Com en el cas de tants altres intel·lectuals d’esquerres, el seu
exili va començar l’any 1939, coincidint amb el final de la Guerra Civil. Va
viure sucessivament als Estats Units, Mèxic, Cuba, Puerto Rico —països on
va dur a terme una important tasca docent—, Itàlia, França i Suïssa. L’exili
va deixar una profunda empremta en la seva obra i no va tornar a Espanya
fins al 1984. Zambrano va dur a terme la seva tasca investigadora malgrat
el seu delicat estat de salut fins poc abans de morir, el 1991. En el seu
periple, va fer amistat amb escriptors com ara Lezama Lima, Octavio Paz,
Albert Camus i José Ángel Valente.
Fins ben entrats els anys setanta, l’obra de María Zambrano va passar
desapercebuda entre els lectors espanyols. En total va escriure uns
trenta volums d’assaigs, entre els quals destaquen Horizonte del
liberalismo (1930), Pensamiento y poesía de la vida española i Filosofía
y poesía (1939). Als anys cinquanta apareixen les seves obres més
rellevants: Los sueños y el tiempo (1958), Persona y democracia i El
hombre y lo divino (1955). Després arriben Claros de bosque (1977),
De la aurora (1986) i Delirio y destino (1989). Tot i que la seva obra més
primerenca advoca per una renovació social i cultural profunda, que es
complementa amb una reflexió al voltant de l’ésser i la raó poètica, la
relació entre allò humà i allò diví va conformar l’eix fonamental de tota
la seva obra. Els darrers anys de la seva vida va rebre diversos honors a
Espanya: el 1981 li van atorgar el premi Príncep d’Astúries, l’any següent
va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat de Màlaga i el 1988
se li va concedir el premi Cervantes.
ROBERTO TORRETTA
Roberto Torretta (Buenos Aires, 1950) debuta a la Cibeles Madrid Fashion
Week el 1996 i des d’aleshores és un habitual d’aquesta passarel·la. El
març del 2002 és guardonat amb l’Alfiler de Oro concedit per Fermoda i la
passarel·la Costa del Sol com a reconeixement a la seva brillant carrera
professional. El 2005 rep el premi T de Telva al millor creador nacional,
i l’any 2010, el Prix de la Moda Marie Claire i el premi al dissenyador de
l’any de la revista Men’s Health. Ha dissenyat llums de Nadal per a la
ciutat de Madrid. Actualment és el vicepresident de l’Associació Creadors
de Moda d’Espanya.
Roberto Torretta (Buenos Aires, 1950) debuta en Cibeles Madrid Fashion
Week en 1996, siendo un habitual de esta pasarela desde entonces.
En marzo de 2002 es galardonado con el Alfiler de Oro concedido por
Fermoda y la Pasarela Costa del Sol como reconocimiento a su brillante
carrera profesional. En 2005 recibe el Premio T de Telva al mejor creador
nacional, y el Prix de la Moda de Marie Claire y premio al diseñador del año
de la revista Men´s Health en 2010. Ha diseñado luces de Navidad para
la ciudad de Madrid. En la actualidad es el vicepresidente de la Asociación
Creadores de Moda de España.
Roberto Torretta (Buenos Aires, 1950) debuted at the Cibeles Madrid Fashion
Week in 1996 and has since then been a regular name there. In March 2002,
he received the Golden Pin Prize from Fermoda and the Pasarela Costa del
Sol in recognition of his brilliant professional career. In 2005, he received the
T de Telva Prize for the Best National Creator and, in 2010, the Marie Claire
MARÍA ZAMBRANO
María Zambrano es una de las figuras más importantes en la filosofía
española del siglo XX.
Nació en Vélez-Málaga en 1904. Cursó estudios de Filosofía en Madrid,
donde fue discípula de José Ortega y Gasset. Cercana al grupo de la
Generación del 27, a principios de los años treinta compaginó su actividad
como docente en la Universidad Central con colaboraciones en distintas
revistas intelectuales de la época: Cruz y Raya, Revista de Occidente y Hora
de España. Como en el caso de tantos otros intelectuales de izquierdas,
su exilio comenzó en el año 1939, coincidiendo con el final de la Guerra
Civil. Residió sucesivamente en Estados Unidos, México, Cuba, Puerto Rico
-países en los que desarrolló una importante labor docente- Italia, Francia
y Suiza. El exilio dejaría una profunda huella en su obra y no regresaría a
España hasta 1984. Zambrano desarrolló su labor investigadora a pesar de
su delicado estado de salud hasta poco antes de su muerte, acaecida en
1991. En su periplo, entabló amistad con escritores como Lezama Lima,
Octavio Paz, Albert Camus o José Ángel Valente.
Hasta entrados los años setenta, la obra de María Zambrano pasó
desapercibida a los lectores españoles. En total escribió unos treinta
volúmenes de ensayos, entre los que destacan Horizonte del liberalismo
(1930), Pensamiento y poesía de la vida española y Filosofía y poesía
(1939). En los años cincuenta aparecen sus obras más relevantes:
Los sueños y el tiempo (1958), Persona y democracia y El hombre y
lo divino (1955). Le seguirán Claros de bosque (1977), De la aurora
(1986) y Delirio y destino (1989). Aunque su obra más temprana aboga
por una profunda renovación social y cultural, que se complementa
con una reflexión en torno al ser y a la razón poética, la relación entre
lo humano y lo divino será la constante fundamental de toda su obra.
En sus últimos años recibió distintos honores en España: le otorgan el
premio Príncipe de Asturias en 1981, recibe el doctorado honoris causa
por la Universidad de Málaga al año siguiente y en 1988 se le concede
el Premio Cervantes.
María Zambrano is one of 20th-century Spanish philosophy’s most
important figures. Born in Vélez-Málaga in 1904, she studied philosophy
in Madrid, where she was a pupil of José Ortega y Gasset. Close to the
group of “the Generation of 1927”, in the early 1930s she combined her
activity as professor at Madrid’s Central University with contributions
to several intellectual journals of the time: Cruz y Raya, Revista de
Occidente and Hora de España. As was the case with other left-wing
intellectuals, she went into exile in 1939 at the end of the Spanish Civil
War. She subsequently lived in the United States, Mexico, Cuba, Puerto
Rico –countries where she did outstanding work as a teacher– Italy,
France and Switzerland. Exile would leave a profound mark on her work
and she would not return to Spain until 1984. Zambrano carried on her
research work, despite her delicate health, until just before her death in
1991. During her life, she became friends with writers such as Lezama
Lima, Octavio Paz, Albert Camus and José Ángel Valente.
Until well into the 1970s, the work of María Zambrano remained unnoticed
by Spanish readers. She wrote around thirty volumes of essays, including
Horizonte del liberalismo (1930), Pensamiento y poesía de la vida
española and Filosofía y poesía (1939). The 1950s saw the appearance
of her most important works: Los sueños y el tiempo (1958), Persona y
democracia and El hombre y lo divino (1955). They were followed by Claros
de bosque (1977), De la aurora (1986) and Delirio y destino (Delirium and
Destiny. A Spaniard in Her Twenties, 1989). Although her earliest work
advocates deep social and cultural renewal, complemented by a reflection
on the being and poetic reason, the relations between the human and the
divine remained constantly at the heart of all her work. In her final years,
she received a range of honours in Spain: the Prince of Asturias Prize in
1981, an honorary doctorate from the University of Malaga the following
year and, in 1988, the Cervantes Prize.
AMAYA ARZUAGA
Amaya Arzuaga (Burgos, 1970) va presentar la seva primera col·lecció
l’any 1994 a la passarel·la Gaudí de Barcelona i, des del 1995, desfila a la
Cibeles Madrid Fashion Week. Ha participat en les desfilades de la London
Fashion Week des del 1995 fins al 2001, de la Milan Fashion Week del
2002 al 2004 i de la Paris Fashion Week a partir del 2010. Té una gran
presència en els mercats internacionals, amb punts de venda als Estats
Units, el Japó, la Xina, Austràlia, Rússia, el Regne Unit, Aràbia Saudita,
Itàlia, etc. Ha rebut els premis T de Telva i Prix de la Moda Marie Claire.
Ha participat en les exposicions 12 trajes para…, presentada a Tòquio,
Pequín, Istanbul i Milà, i MMODANY, al Queen Sofía Spanish Institute. Amaya
Arzuaga és Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts. Ha dissenyat llums de
Nadal per a la ciutat de Madrid.
Amaya Arzuaga (Burgos, 1970) presentó su primera colección en 1994
en la Pasarela Gaudí de Barcelona, y desde 1995 desfila en Cibeles
Madrid Fashion Week. Ha participado en los desfiles de London Fashion
Week desde 1995 hasta 2001, Milán Fashion Week de 2002 a 2004, y
en París Fashion Week a partir de 2010. Tiene una gran presencia en los
mercados internacionales con puntos de venta en Estados Unidos, Japón,
China, Australia, Rusia, Reino Unido, Arabia Saudí, Italia… Ha recibido los
premios T de Telva y Prix de la Moda Marie Claire. Ha participado en las
exposiciones 12 trajes para… presentada en Tokio, Pekín, Estambul y
Milán, y MMODANY en el Queen Sofía Spanish Institute; Amaya Arzuaga es
Medalla de Oro al Mérito a las Bellas Artes. Ha diseñado luces de Navidad
para la ciudad de Madrid.
Amaya Arzuaga (Burgos, 1970) presented her first collection in 1994 at
the Gaudí Fashion Week in Barcelona and, since 1995, she has shown
her designs at the Cibeles Madrid Fashion Week. She participated in the
London Fashion Week from 1995 to 2001, Milan Fashion Week from 2002
to 2004, and Paris Fashion Week from 2010. She has a great presence in
international markets, with sales points in the United States, Japan, China,
Australia, Russia, the United Kingdom, Saudi Arabia and Italy, amongst
others. She has received the T de Telva and the Marie Claire Fashion Prizes.
Arzuaga has participated in the exhibition 12 Designs for… presented
in Tokyo, Beijing, Istanbul and Milan, and MMODANY at the Queen Sofía
Spanish Institute, and has been honoured with a Gold Medal for Merit in the
Fine Arts. She has designed Christmas lights for the city of Madrid.
74
ROSA CHACEL
Prolífica autora de novel·la, assaig i poesia, Rosa Chacel és una de les
escriptores més singulars de la literatura espanyola del segle XX.
Rosa Chacel va néixer el 1898 a Valladolid. Desde el amanecer, la seva
autobiografia, comença amb aquestes paraules: «Empiezo por confesar mi
orgullo más pueril, el de haber nacido en el 98». L’any 1908 es va traslladar
al barri de Maravillas, de Madrid, a viure a casa de la seva àvia materna.
Aviat es matriculà a l’Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando per
estudiar escultura, matèria que va abandonar el 1918. Vinculada al cercle
d’Ortega y Gasset i la Revista de Occidente, va començar a freqüentar el cafè
Granja del Henar i l’Ateneo, on va fer la seva primera conferència, la polèmica
«La mujer y sus posibilidades». L’abril del 1921 es va casar amb el pintor
Timoteo Pérez Rubio. Al cap d’un any, el pintor fou convocat per treballar a
l’Escola d’Art a Roma i tots dos se’n van anar a viure a Itàlia.
Ja de tornada a Madrid, el 1930 Chacel va publicar la seva primera
novel·la, Estación, ida y vuelta, la forma i l’estil de la qual la van acostar
a un tipus d’objectivisme descriptiu, que anys més tard es va identificar
amb el nouveau roman. Després de l’esclat de la Guerra Civil va treballar
com a infermera fins a l’evacuació de Madrid. Abans de començar un exili
que la va dur a París, Buenos Aires i Rio de Janeiro, encara va publicar
A la orilla de un pozo (1936), la seva primera col·lecció de sonets.
Instal·lada a Buenos Aires, va publicar Teresa, novel·la inspirada en
l’amant del poeta romàntic José de Espronceda. Iniciada l’any 1930 i
influenciada per les vicissituds de l’exili, recrea les misèries de la societat
i descriu sense concessions l’«udol nocturn del romanticisme». L’edifici
narratiu es fonamenta, d’una banda, en una sòlida prosa descriptiva i,
de l’altra, en una acurada composició psicològica dels personatges,
amb la qual responia a la màxima orteguiana d’inventar «ànimes
interessants» abans que accions. Les seves novel·les posteriors estan
molt influenciades per la seva biografia: es tracta de Memorias de Leticia
Valle (1946) i La sinrazón (1960).
L’any 1959, la Fundación Guggenheim li atorgà una beca de creació que la
va portar a viure a Nova York durant dos anys, on va escriure Saturnal, assaig
publicat el 1970. No va tornar definitivament a Espanya fins al 1973, gràcies
a una beca de creació de la Fundación Juan March per acabar Barrio de
Maravillas (1976).
Durant els anys vuitanta va continuar escrivint i es va encarregar de rescatar
i reeditar les seves obres, coincidint amb un reconeixement més gran a
Espanya del seu treball.
El 1990 va obtenir el premi Castilla y León de les lletres i, el 1987, el Premi
Nacional de les Lletres. Va morir a Madrid l’any 1994.
Prolífica autora de novela, ensayo y poesía, Rosa Chacel es una de las
escritoras más singulares de la literatura española del siglo XX.
Rosa Chacel nació en 1898 en Valladolid. Desde el amanecer, su
autobiografía, abre con estas palabras: «Empiezo por confesar mi orgullo
más pueril, el de haber nacido en el 98». En 1908 se traslada a Madrid al
barrio de Maravillas a vivir en casa de su abuela materna. Pronto se matricula
en la Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando para estudiar
escultura, materia que abandona en 1918. Vinculada al círculo de Ortega y
Gasset y la Revista de Occidente, comienza a frecuentar el café Granja del
Henar y el Ateneo, donde dará su primera conferencia, la polémica «La mujer
y sus posibilidades». En abril de 1921 se casa con el pintor Timoteo Pérez
Rubio. Un año más tarde, éste es convocado para trabajar en la Escuela de
Arte en Roma y ambos se trasladan a vivir a Italia.
Ya de regreso en Madrid, publica su primera novela en 1930, Estación,
ida y vuelta, cuya forma y estilo la aproximaron a un tipo de objetivismo
descriptivo, que años más tarde se identificó con el nouveau roman. Tras
el estallido de la Guerra Civil trabajó como enfermera hasta la evacuación
de Madrid. Antes de comenzar un exilio que la llevaría a París, Buenos Aires
y Río de Janeiro, aún publicaría A la orilla de un pozo (1936), su primera
colección de sonetos. Instalada en Buenos Aires, publicaría Teresa,
novela inspirada en la amante del poeta romántico José de Espronceda.
Iniciada en 1930 e influido por las vicisitudes del exilio, recrea las
miserias de la sociedad y describe sin concesiones el «aullido nocturno
del romanticismo». El edificio narrativo se fundamenta por un lado en una
sólida prosa descriptiva y por otro en una cuidada composición psicológica
de los personajes, con la que respondía a la máxima orteguiana de inventar
«almas interesantes» antes que acciones. Sus novelas posteriores
estarán muy influidas por su propia biografía: se trata de Memorias de
Leticia Valle (1946) y La sinrazón (1960).
En 1959 la Fundación Guggenheim le otorga una beca de creación que la
lleva a Nueva York a vivir durante dos años donde escribe Saturnal, ensayo
que publicará en 1970. Hasta el año 1973 no regresaría definitivamente a
España, gracias a una beca de creación de la Fundación Juan March para
terminar Barrio de Maravillas (1976).
Durante los años ochenta continúa escribiendo y se encarga de rescatar
y reeditar sus obras, coincidiendo con un mayor reconocimiento de su
trabajo en España.
Obtuvo en 1990 el Premio Castilla y León de las Letras y en 1987 el Premio
Nacional de las Letras. Murió en Madrid en 1994.
A prolific author of novels, essays and poetry, Rosa Chacel is one of the most
exceptional writers of 20th century Spanish literature.
Rosa Chacel was born in 1898 in Valladolid. Desde el amanecer, her
autobiography, opens with these words: “I begin by confessing my most
childish pride, that of being born in 98”. In 1908, she moved to the Maravillas
district of Madrid to live with her maternal grandmother. She registered at
the San Fernando Higher School of Fine Arts to study sculpture, a subject
she gave up in 1918. Linked to the circle of Ortega y Gasset and his journal
Revista de Occidente, she began frequenting the café Granja del Henar and
the Ateneo, where she delivered her first lecture, the controversial “The
woman and her possibilities”. In April 1921, she married painter Timoteo
Pérez Rubio. A year later, he was called to work for the Art School in Rome and
the two moved to Italy.
After moving back to Madrid, in 1930 she published her first novel, Estación,
ida y vuelta, whose form and style put her close to the kind of descriptive
objectivism that, years later, would be identified as the nouveau roman.
After the outbreak of the Spanish Civil War, she worked as a nurse until
the evacuation of Madrid. Before beginning an exile that would take her
to Paris, Buenos Aires and Rio de Janeiro, she still published A la orilla de
un pozo (1936), her first book of sonnets. Settled in Buenos Aires, she
published Teresa, a novel inspired by the lover of the Romantic poet José
de Espronceda. Begun in 1930 and influenced by the vicissitudes of exile,
it recreates the miseries of society and describes without constraints the
“night howl of Romanticism”. Her narrative work is based, on the one hand, on
a solid descriptive prose and, on the other, on the meticulous psychological
makeup of the characters, her response to Ortega y Gasset’s maxim of
inventing “interesting souls” rather than actions. Her later novels, Memorias
de Leticia Valle (1946) and La sinrazón (1960), were largely influenced by
her own biography.
In 1959, she won a Guggenheim Fellowship that took her to New York for two
years, where she wrote Saturnal, an essay that she published in 1970. Her
definitive return to Spain did not take place until 1973, and occurred thanks
to a scholarship from the Juan March Foundation to finish her book Barrio
Maravillas (The Maravillas District, 1976).
During the 1980s, she continued writing and took charge of rescuing and
republishing her works, coinciding with a greater recognition of her work
in Spain.
In 1990, she received the Castilla y León Literature Prize and in 1987 the
National Literature Prize. She died in Madrid in 1994.
LYDIA DELGADO
Lydia Delgado (Barcelona) fa la seva presentació a la passarel·la Gaudí de
Barcelona l’any 1991. El febrer del 1998 fa la seva primera desfilada a la
Cibeles Madrid Fashion Week i actualment hi continua presentant les seves
propostes. Les seves primeres col·leccions són creacions d’alta costura i
l’any 1998 llança al mercat la seva línia de prêt-à-porter. Ha rebut el Premi a la
Dona Empresària de FIDEM (1995), el T de Telva Plata (1996), la Medalla d’Or
Antoni Gaudí (2002), la T de Telva a la millor dissenyadora espanyola (2001)
i el Prix de la Moda Marie Claire (2007). Ha participat en les exposicions 12
trajes para…, presentada a Tòquio, Pequín, Istanbul i Milà, i MMODANY, en el
Queen Sofía Institute de Nova York.
Lydia Delgado (Barcelona) realiza su presentación en la Pasarela Gaudí
de Barcelona en el año 1991. Su primer desfile en Cibeles Madrid Fashion
Week fue en febrero de 1998, donde sigue presentando sus propuestas.
Sus primeras colecciones son creaciones de alta costura y en 1998 lanza al
mercado su línea de prêt-à-porter. Ha recibido Premio a la Mujer Empresaria
(FIDEM) (1995), el T de Telva Plata (1996), la Medalla de Oro Antonio Gaudí
(2002), la T de Telva a la Mejor Diseñadora Española (2001), y el Prix de la
Moda Marie Claire (2007). Ha participado en exposiciones como 12 trajes
para… presentada en Tokio, Pekín, Estambul y Milán, y MMODANY en el
Queen Sofía Institute de Nueva York.
Barcelona-born Lydia Delgado made her debut at the city’s Gaudí Fashion
Week in 1991. In February 1998, she held her first show at the Cibeles Madrid
Fashion Week, and she has continued to present her designs there. Her first
collections consisted of haute couture creations, whilst her prêt-à-porter
range was launched in 1998. She received the 1995 Female Entrepreneur
Prize (FIDEM), the 1996 Silver T de Telva Prize, the 2002 Antonio Gaudí Gold
Medal, the T de Telva for Best Spanish Female Designer 2001, and the Marie
Claire Fashion Prize in 2007. She has participated in exhibitions such as 12
Designs for… presented in Tokyo, Beijing, Istanbul and Milan, and MMODANY
at the Queen Sofía Institute in New York.
NIKOLÁI GÓGOL
Nikolái Gógol està considerat el primer gran prosista rus. La seva vocació
literària es va desvetllar durant els primers anys de la seva joventut, cosa
que el 1828 el va portar a traslladar-se a Sant Petersburg, amb la finalitat de
consagrar-se a l’ofici d’escriptor, on va tenir una vida miserable.
El fracàs del seu poema Hans Küchelgarten (1829) li va causar una gran
frustració. Això no obstant, entre el 1831 i el 1832 va publicar, amb el títol
Tardes en una granja, dos llibres de relats basats en llegendes tradicionals
de la seva terra natal. Els personatges pintorescos, el colorit, l’humor i la
brillantor del llenguatge li van reportar un èxit tan important que fins i tot el
gran Puixkin va quedar impressionat.
Va acceptar la càtedra d’Història a la Universitat de Sant Petersburg;
tanmateix, la va abandonar aviat, alhora que començava a ser reconegut
en els ambients literaris. L’any 1835 va publicar Mírgorod, que inclou la
novel·la històrica Taràs Bulba, i Arabescos, amb La perspectiva Nevski, un
relat que més tard va passar a formar part de Tres relats de Sant Petersburg,
juntament amb El nas i El capot (1842), textos destacats de la literatura
russa del segle XIX.
Les seves obres dramàtiques més importants són les comèdies
L’inspector general (1836), una crítica aguda de les institucions russes,
i El casament (1842).
Gràcies al suport dels seus amics escriptors, va rebre una beca per viatjar a
l’estranger. Essent com era del sud, l’escriptor suportava malament el clima
de Sant Petersburg: «Em falta aquesta calor que no necessita llenya», es
queixava. Durant una llarga estada a Roma, va començar a escriure l’obra
que li va comportar la consagració definitiva, Les ànimes mortes (1842),
projecte amb el qual pretenia traçar un quadre èpic de Rússia, dividit en
infern, purgatori i paradís. Va aconseguir escriure només la primera part,
L’infern, que va tenir un gran èxit, tot i que el corrent naturalista de l’època
va interpretar l’obra com una novel·la costumista amb elements de sàtira,
sense arribar a advertir-ne el contingut més profund.
De salut delicada, i després d’haver recopilat el seu pensament religiós,
filosòfic i literari a Fragments selectes de la correspondència amb els seus
amics (1846), Gógol emprèn un viatge a Terra Santa, del qual torna sumit en
una crisi profunda: una nit va cremar a la llar de foc el segon volum de Les
ànimes mortes, gairebé acabat, i va morir poc després.
Amb un estil molt original, detallista, curull d’humor i de tristesa, Gógol és
l’escriptor més enigmàtic de la literatura russa. La coneguda frase, atribuïda
a Dostoievski, «Tots hem sortit del capot de Gógol» confirma sens dubte la
seva influència en la cultura russa.
Nikolái Gógol está considerado como el primer gran prosista ruso. Su
vocación literaria despertó en su temprana juventud, lo que, en 1828, y con
el objeto de consagrarse al oficio de escritor, le empujó a trasladarse a San
Petersburgo, donde llevaría una vida miserable.
El fracaso de su poema Hans Küchelgarten (1829) le causó una gran
frustración. Sin embargo, entre 1831 y 1832, publicaría, bajo el título
Las veladas de Dikanka, dos libros de relatos, basados en leyendas
tradicionales de su tierra natal. Los personajes pintorescos, el colorido, el
humor y la brillantez del lenguaje le reportaron tal éxito que hasta el gran
Pushkin quedó impresionado.
Aceptó la cátedra de Historia en la Universidad de San Petersburgo; sin
embargo, pronto la abandonaría, al tiempo que empezaba a ser reconocido
en los ambientes literarios. En 1835 publicaría Mírgorod, que incluye la
novela histórica Tarás Bulba, y Arabescos, con La Avenida Nevski, relato
que, más tarde, pasaría a formar parte de Historias de San Petersburgo,
junto con La nariz y El capote (1842), destacados textos de la literatura
rusa del siglo XIX.
Sus obras dramáticas más importantes son las comedias El inspector
(1836), una aguda crítica de las instituciones rusas, y El casamiento (1842).
Gracias al apoyo de sus amigos escritores, recibe una beca para viajar al
extranjero. Siendo natural del sur, el escritor soportaba mal el clima de San
Petersburgo: «Me falta ese calor que no requiere leña», se quejaba. Durante
una larga estancia en Roma, emprendió la escritura de la obra que supondría
su consagración definitiva, Las almas muertas (1842), proyecto con el que
pretendía trazar un cuadro épico de Rusia, dividido en infierno, purgatorio
y paraíso. Logró escribir solo la primera parte, El Infierno, que cosechó un
gran éxito, aunque la corriente naturalista de la época lo interpretó como
una novela costumbrista con elementos de sátira, sin llegar a advertir su
contenido más profundo.
De salud delicada, y tras recopilar su pensamiento religioso, filosófico y
literario en Fragmentos selectos de la correspondencia con sus amigos
(1846), Gógol emprende un viaje a Tierra Santa, del que regresaría sumido
en una profunda crisis: una noche quemaría en la chimenea el segundo tomo
de Las almas muertas, casi terminado, y poco después moriría.
De estilo harto original, detallista, rebosante de humor y de tristeza, Gógol es
el escritor más enigmático de la literatura rusa. La conocida frase, atribuida
a Dostoyevski, «Todos hemos salido del “capote” de Gógol», no deja lugar a
dudas acerca de su influencia en la cultura rusa.
Nikolái Gógol is considered to be the first major writer of Russian prose. His
literary calling awoke in his early youth. In 1828, and with the aim of fully
devoting himself to writing, this led him to move to St Petersburg. His life
there would be an unhappy one.
The failure of his poem Hans Küchelgarten (1829) caused him great
frustration. However, between 1831 and 1832, he published, under the title
Evenings on a Farm near Dikanka, two books of short stories based on the
traditional legends of his Ukrainian homeland. The eccentric characters, the
local colour, the humour and the brightness of language earned him such
success that even the great Pushkin was impressed.
He was appointed to the Chair of History at the University of St. Petersburg;
however, he soon resigned from the post, as he began to be recognised in
literary circles. In 1835, he published Mirgorod, which includes the historical
novel Taras Bulba, and Arabesques, with Nevsky Prospect, a story that would
later form part of Petersburg Tales, together with The Nose and The Overcoat
(1842), all outstanding examples of 19th century Russian literature.
His most important plays are the comedies The Government Inspector
(1836), a sharp criticism of Russian institutions, and Marriage (1842).
Thanks to the support of his writer friends, he received a scholarship to travel
abroad. Since he came from the South, the writer found it difficult to cope with
the St Petersburg weather: “I miss that warmth which does not require wood,”
he complained. During his long stay in Rome, he began writing the work that
would definitively establish his reputation, Dead Souls (1842), in which he
sought to provide an epic portrait of Russia, divided into hell, purgatory and
paradise. He only managed to write the first part, Hell, which achieved great
success, although the naturalist current of the time interpreted it as a novel
of local customs and manners with elements of satire, without noticing its
more profound content.
Despite his delicate constitution, and after bringing together his
religious, philosophical and literary thought in Selected Passages from
Correspondence with His Friends (1846), Gógol embarked upon on a journey
to the Holy Land. He would return in a deep crisis: one evening he burnt the
almost completed second volume of Dead Souls in the fireplace, and died
not long after.
With his highly original, meticulous style, full of humour and sadness, Gogol
is the most enigmatic writer of Russian literature. The well-known phrase,
attributed to Dostoyevsky, “We all emerged from Gogol’s Overcoat”, clearly
shows his influence on Russian culture.
ÁNGEL SCHLESSER
Ángel Schlesser inicia el seu camí professional en el món de la moda l’any
1983. Participa en la Cibeles Madrid Fashion Week des del 1990. El 1996
inaugura la seva primera botiga a Madrid; després obre deu punts de venda
més repartits arreu de la geografia espanyola i botigues pròpies a El Corte
76
Inglés. Ha desfilat en ciutats com ara Tel Aviv, Mèxic i Kuala Lumpur, i ha
participat en exposicions importants com, per exemple 12 trajes para..., Tras
el Espejo, al Museo Reina Sofia, i Genio y Figura, al Japó. Ha col·laborat en el
vestuari de diverses produccions cinematogràfiques espanyoles, entre les
quals destaca Mar adentro, d’Alejandro Amenábar. Ha dissenyat uniformes
per a empreses com Amena i per a l’AVE (Tren d’Alta Velocitat Espanyola).
Els seus dissenys l’han introduït en altres sectors com ara la perfumeria, la
joieria i la decoració, i ha participat en el disseny d’etiquetes per a ampolles
de vi i d’oli ecològic. La seva carrera ha anat acompanyada d’un gran nombre
de premis, com ara el T de Telva al millor dissenyador novell (1991), el premi
HANOI, dos premis consecutius Vidal Sasoon a la millor col·lecció de la
passarel·la Cibeles, el premi al millor dissenyador nacional de la revista Elle
i el premi T de Telva al millor dissenyador nacional (2009).
Ángel Schlesser inicia su andadura profesional en el mundo de la moda
en 1983. Participa en Cibeles Madrid Fashion Week desde 1990. En 1996
abre su primera tienda en Madrid, a la que se suceden diez puntos de venta
más repartidos por toda la geografía española y tiendas propias en El Corte
Inglés. Ha desfilado en ciudades como Tel-Aviv, México ó Kuala Lumpur, y
ha participado en importantes exposiciones como 12 trajes para..., Tras el
Espejo en el Museo Reina Sofia, o Genio y Figura en Japón. Ha colaborado
en el vestuario de diversas producciones cinematográficas españolas entre
las que destaca Mar Adentro de Alejandro Amenábar. Ha diseñado uniformes
para empresas como Amena o para el Ave (Tren de Alta Velocidad Española).
Sus diseños se han introducido en otros sectores como la perfumería,
joyería o decoración, y ha participado en el diseño de etiquetas para botellas
de vino y aceite ecológico. Son múltiples los premios que han apoyado su
carrera, como el T de Telva al Mejor Diseñador Novel (1991), premio HANOI,
dos premios consecutivos Vidal Sasoon a la mejor colección de la pasarela
Cibeles, premio al Mejor diseñador Nacional de la revista Elle y el premio T de
Telva al Mejor Diseñador Nacional (2009).
Ángel Schlesser’s fashion career began in 1983, and he has participated
in the Cibeles Madrid Fashion Week since 1990. In 1996, he opened his
first boutique in Madrid, followed by ten other sales points around Spain
and his own franchises in El Corte Inglés. He has presented his designs in
cities such as Tel Aviv, Mexico and Kuala Lumpur and taken part in important
exhibitions such as 12 Designs for…, Behind the Mirror at the Museo Reina
Sofia, and the Genio y Figura exhibition of Spanish fashion at Expo 2005
in Aichi, Japan. He has worked on the costumes for several Spanish films,
including Alejandro Amenábar’s The Sea Inside. He has designed uniforms for
companies such as Amena and for the AVE (the Spanish High Speed Train).
He has also designed products in other fields such as perfumery, jewellery
and decoration, and he has participated in the design of labels for wine and
organic oil bottles. His career has earned him multiple awards, such as the
T de Telva Best New Designer 1991 Prize, the HANOI Prize, two consecutive
Vidal Sassoon Prizes for Best Collection at the Cibeles Madrid Fashion Week,
the Best National Designer Prize presented by the magazine Elle and the T de
Telva Prize for Best National Designer in 2009.
MIGUEL DE CERVANTES / Don Quixot de la Manxa, 1969, traducció: Joaquim Civera i Sormani.
Don Quijote de la Mancha. Primera Parte, Cap. XIII. Edición 2005.
Don Quixote, 1950, translation: J.M. Cohen.
LEV TOLSTÓI / Anna Karènina, 2005, traducció: Andreu Nin.
Anna Karénina. 2010, traducción: Víctor Gallego Ballesteros.
Anna Karenina, 2003, translation: Larissa Volokhonsky
ANNA AJMATOVA / Poesia completa (Anna Akhmàtova), 2009, traducció: Jaume Creus.
“La mujer de Lot”, Otros poemas. El canto y la ceniza. 2005, trad. y selección: Monika Zgustova y Olvido García Valdés.
Poems of Akhmatova: Izbrannye Stikhi, 1997, translation: Max Hayward and Stanley Kunitz.
JOSÉ ÁNGEL VALENTE / “Latitud”, traducció: Salvador Oliva.
“Latitud”, Mandorla. 1982.
“Latitude”, translation: Angela Buxton.
OLVIDO GARCÍA VALDÉS / “Ella, els ocells”, Aquesta arna que voleteja davant meu, traducció: Salvador Oliva.
“Ella, los pájaros”, Esa polilla que delante de mí revolotea. 2008.
“She, the birds”, The moth that flutters in front of me, translation: Angela Buxton.
MARINA TSVETÁYEVA / “Musa”, traducció: Salvador Oliva.
“Musa”, Otros poemas. El canto y la ceniza. 2005, trad. y selección: Monika Zgustova y Olvido García Valdés.
The Complete Poems of Anna Akhmatova, 2000 (first published 1973), translation: Judith Hemschemeyer.
ANTÓN CHÉJOV / El professor de rus, traducció: Salvador Oliva.
Cuentos. El profesor de Ruso. 2008, traducción: Víctor Gallego Ballesteros.
Anton Chekhov, My Life and Other Stories, 1992, translation: Contance Garnett.
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ / Cent anys de solitud, 1970, traducció: Avel.lí Artís-Gener.
Cien años de soledad. 1977.
One Hundred Years of Solitude, 1972, translation: Gregory Rabassa.
MARIO VARGAS LLOSA / La Festa del Boc, traducció: Salvador Oliva.
La Fiesta del Chivo. 2006.
The Feast of the Goat, 2002, translation: Edith Grossman.
CARLOS FUENTES / Els anys amb Laura Díaz, traducció: Salvador Oliva.
Los años con Laura Díaz. 1999.
The Years with Laura Díaz, translation: Alfred Mac Adam, 1999.
JUAN GELMAN / “Sols”, traducció: Salvador Oliva.
“Soles”, Valer la pena. 2001.
“Suns”, translation: Angela Buxton.
ANTONIO GAMONEDA / Exempts II, traducció: Salvador Oliva.
Exentos II. 1963.
Exempts II, translation: Angela Buxton.
ANA MARÍA MATUTE / Oblidat Rei Gudú, traducció: Salvador Oliva.
Olvidado Rey Gudú. 1996.
Forgotten King Gudú, translation: Angela Buxton.
MIGUEL DELIBES / Cinc hores amb Mario, traducció: Salvador Oliva.
Cinco horas con Mario. 2006.
Five Hours with Mario, 1988, translation: Frances López-Morillas.
MERCÈ RODOREDA / La Plaça del Diamant, 2007.
La Plaza del Diamante. 1981 /2009, traducción: Enrique Sordo.
The Time of the Doves, 1980, translation: David H. Rosenthal.
CARMEN MARTÍN GAITE / La Reina de la Neu, traducció: Salvador Oliva.
La Reina de las Nieves,1994.
The Snow Queen,1994, translation: Roly Osborne.
ANTONIO MUÑOZ MOLINA / Carlota Fainberg, traducció: Salvador Oliva.
Carlota Fainberg. 1999.
Carlota Fainberg, translation: Angela Buxton.
MARÍA ZAMBRANO / Deliri i Destí, traducció: Salvador Oliva.
Delirio y Destino. 1988.
Delirium and Destiny: A Spaniard in Her Twenties (Suny Series, Women Writers in Translation), 1999, translation: Carol Maier.
ROSA CHACEL / Barri de Meravelles, traducció: Salvador Oliva.
Barrio de Maravillas. 1976.
The Maravillas District, 1992, translation: D.A. Demers.
NIKOLÁI GÓGOL / Contes de Peterburg, 2006, traducció: Victòria Izquierdo Brichs i Àngels Margarit Riu.
Historias de San Petersburgo. Capítulo Avenida Nevski, traducción: Juan López-Morillas.
Plays and Petersburg Tales, 1999, translation: Christopher English.
AGRAÏMENTS
A tots els escriptors (Mario Vargas Llosa, Juan Gelman, Carlos Fuentes, Ana María Matute, Antonio Gamoneda, Antonio Muñoz Molina, Olvido García Valdés,
Gabriel García Márquez) i dissenyadors (Agatha Ruiz de la Prada, Roberto Verino, Devota & Lomba, Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal
Laguna, Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfín, Amaya Arzuaga, Roberto Torretta, Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos, Ángel Schlesser,
Lemoniez, Loewe i Juanjo Oliva) que formen part d’aquest projecte.
En memòria dels escriptors: Miguel de Cervantes, Miguel Delibes, José Ángel Valente, Carmen Martín Gaite, María Zambrano, Rosa Chacel, Mercè Rodoreda,
Lev Tolstói, Nikolái Gógol, Antón Chéjov, Anna Ajmátova i Marina Tsvetáyeva.
Amb la col·laboració de la Fundació Mercè Rodoreda.
AGRADECIMIENTOS
A todos los escritores (Mario Vargas Llosa, Juan Gelman, Carlos Fuentes, Ana María Matute, Antonio Gamoneda, Antonio Muñoz Molina, Olvido García Valdés,
Gabriel García Márquez) y diseñadores (Agatha Ruiz de la Prada, Roberto Verino, Devota & Lomba, Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal
Laguna, Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfín, Amaya Arzuaga, Roberto Torretta, Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos, Ángel Schlesser,
Lemoniez, Loewe y Juanjo Oliva) que forman parte de este proyecto.
En memoria de los escritores: Miguel de Cervantes, Miguel Delibes, José Ángel Valente, Carmen Martín Gaite, María Zambrano, Rosa Chacel, Mercè Rodoreda,
Lev Tolstói, Nikolái Gógol, Antón Chéjov, Anna Ajmátova y Marina Tsvetáyeva.
Con la colaboración de la Fundación Mercè Rodoreda.
OUR THANKS TO...
All the writers (Mario Vargas Llosa, Juan Gelman, Carlos Fuentes, Ana María Matute, Antonio Gamoneda, Antonio Muñoz Molina, Olvido García Valdés and
Gabriel García Márquez) and designers (Agatha Ruiz de la Prada, Roberto Verino, Devota & Lomba, Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal
Laguna, Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfín, Amaya Arzuaga, Roberto Torretta, Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos, Ángel Schlesser,
Lemoniez, Loewe and Juanjo Oliva) who form part of this project.
In memory of the following writers: Miguel de Cervantes, Miguel Delibes, José Ángel Valente, Carmen Martín Gaite, María Zambrano, Rosa Chacel, Mercè
Rodoreda, Lev Tolstói, Nikolái Gógol, Antón Chéjov, Anna Ajmátova and Marina Tsvetáyeva.
With the collaboration of the Mercè Rodoreda Private Foundation.
78
ROCA
Equip de Comunicació de Roca
Equipo de Comunicación de Roca
Roca Communication Team
ASSOCIACIÓ CREADORS DE MODA D’ESPANYA
ASOCIACIÓN CREADORES DE MODA DE ESPAÑA
ASSOCIATION CREATORS OF SPANISH FASHION
Modesto Lomba / President - Presidente - President
Lucía Cordeiro / Directora Executiva - Directora Ejecutiva - Executive Director
COMISSARIAT
COMISARIADO
CURATOR
Concha Hernández
COORDINACIÓ - COORDINACIÓN - COORDINATION
Lucía Cordeiro
GESTIÓ - GESTIÓN - ADMINISTRATION
Eva Alcarria / Olga Rodríguez / Tamara Alcalde
ARQUITECTURA - ARQUITECTURA - ARCHITECTURE
CUBUS, Taller d’Arquitectura
GRÀFICA - GRÁFICA - GRAPHICS
Jacobo Regueira
FOTOGRAFIA - FOTOGRAFÍA - PHOTOGRAPHY
Julio Moya
TRADUCCIONS - TRADUCCIONES - TRANSLATIONS
TRADITEXT, Centre Lingüístic
DOCUMENTACIÓ - DOCUMENTACIÓN - DOCUMENTATION
Red de Bibliotecas del IC
IMPRESSIÓ - IMPRESIÓN - PRINTING
Serafí Indústria Gràfica Publicitària
AUDIOVISUALS - AUDIOVISUALES - AUDIOVISUALS
Claudi Carbó
PROGRAMACIÓ - PROGRAMACIÓN - PROGRAMMING
Pulpolab
Un espai únic al món
Un espacio único en el mundo
A unique space in the world
Roca Barcelona Gallery és el primer edifici emblema de marca inaugurat per Roca
a Espanya. Dissenyat per Borja Ferrater en
col·laboració amb Carlos i Lucía Ferrater, de
l’Estudi OAB, l’edifici és una proposta d’experiència de marca on es duen a terme activitats socials, culturals i expositives. Aquest
innovador edifici, igual que la resta de Roca
Galleries, té la voluntat de convertir-se en un
espai obert a la ciutat on experimentar i descobrir el món que envolta a l’espai del bany.
I, per a això, compta amb unes instal·lacions
on la tecnologia juga un paper determinant
en la forma d’aproximar-se al visitant.
La inauguració de Roca Galleries és per a
Roca, després de gairebé 100 anys d’història, motiu d’orgull, doncs permet explicar a la
societat el significat de la seva marca, la seva
història i les seves fites més recents.
Roca Barcelona Gallery es el primer edificio
emblema de marca inaugurado por Roca en
España. Diseñado por Borja Ferrater en colaboración con Carlos y Lucía Ferrater, del
Estudio OAB, el edificio es una propuesta
de experiencia de marca donde se llevan a
cabo actividades sociales, culturales y expositivas. Este innovador edificio, igual que el
resto de Roca Galleries, tiene la voluntad de
convertirse en un espacio abierto a la ciudad
donde experimentar y descubrir el mundo
que rodea al espacio del baño. Y, para ello,
cuenta con unas instalaciones donde la tecnología juega un papel determinante en la
forma de aproximarse al visitante.
La inauguración de Roca Galleries es para
Roca, después de casi 100 años de historia,
motivo de orgullo, pues permite explicar a
la sociedad el significado de su marca, su
historia y sus hitos más recientes.
Roca Barcelona Gallery is the first brand flagship building to be opened by Roca in Spain.
It was designed jointly by Borja Ferrater and
Carlos and Lucía Ferrater from the OAB Studio, and represents a brand experience combining social, cultural and exhibition activities.
This innovative building, similar to the rest of
the Roca Galleries, aspires to become an
area which is open to the whole city, giving
visitors the chance to experience and discover the world of the bathroom space. With
this idea in mind, the Gallery features facilities
where technology plays an important role in
connecting with and engaging visitors. With 100 years of history behind it, the inauguration of Roca Galleries represents a proud
milestone for Roca, providing an excellent opportunity to explain to society the significance
of the brand, and the important events that
have shaped its evolution over recent times.
Dipòsit legal:
© Dels textos, els autors
© De les traduccions, els autors
© De les imatges, els autors
© De los textos: sus autores.
© De las traducciones: sus autores.
© De las imágenes: sus autores.
© Texts: the authors.
© Translations: the authors.
© Images: the creators.
Joan Güell, 211-213
08028 Barcelona - Spain
Tel. +34 93 366 12 12
Fax +34 93 339 68 74
www.rocabarcelonagallery.com

Documentos relacionados