Versió en PDF - Fundació Noguera

Transcripción

FUNDACIÓ NOGUERA
Col·lecció Estudis
Director tècnic: Josep Maria SANS I TRAVÉ
FUNDACIÓ NOGUERA
Estudis, 31
El matrimoni infantil a
Catalunya i Europa
per
SANTIAGO DE LLOBET MASACHS
BARCELONA, 2005
© Santiago de Llobet Masachs, 2005
Edita: Pagès Editors, SL
Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida
Primera edició: octubre de 2005
ISBN: 84-9779-324-2
Dipòsit legal: L-1000-2005
Impressió: Arts Gràfiques Bobalà, S. L.
Índex
Pròleg ...............................................................................................
9
Introducció ......................................................................................
13
Abreviacions ....................................................................................
35
TEORIA DEL MATRIMONI INFANTIL
1. La Grècia clàssica. Consideracions sobre el seu matrimoni ....
1.1. Impubertat, pubertat i matrimoni infantil a l’antiga
Grècia ................................................................................
1.2. Legislació i costum matrimonial a l’antiga Grècia ...........
2. El matrimoni infantil a Roma ...................................................
2.1. Impubertat/pubertat, majoria/minoria d’edat i altres conceptes sobre l’edat ...............................................................
2.2. La visió d’impubertat/pubertat i fases properes ...............
2.3. El matrimoni a Roma .........................................................
2.4. El matrimoni infantil a Roma............................................
3. De l’inici del cristianisme al Decret de Gracià. El Dret Antic
(segles II-XII) ................................................................................
3.1. La “desponsatio” i l’inici de la “desponsatio impuberum”
3.2. Matrimoni, impubertat i pubertat, vistos per les autoritats eclesiàstiques ................................................................
37
37
41
46
47
55
56
62
71
73
75
6
3.3. El matrimoni a curta edat vist per les lleis civils i canòniques .................................................................................... 78
4. El Dret Nou: des del Decret de Gracià fins al Concili de
Trento (segles XII-XVI) .................................................................. 85
4.1. Del Decret de Gracià a les Decretals de Gregori IX (anys
1140-1239). La gran regulació de les esposalles i del ma.
trimoni infantil .................................................................... 88
4.2. La dispensa de matrimoni entre el fill del rei d’Anglaterra i la filla del rei de França (any 1160) ........................ 96
4.3. El matrimoni infantil després de les Decretals de
Gregori IX fins al Concili de Trento; avenços, retrocessos i definicions d’Enric de Segusio, cardenal
Ostiense ............................................................................. 102
4.4. El matrimoni infantil segons el pensament teològic de
l’Església. Consideracions entorn de la impotència sexual de l’impúber ................................................................ 110
4.5. De la dispensa eclesiàstica: teoria i funcionament fins al
Concili de Trento................................................................. 114
4.6. Les lleis civils després de Gracià i les edats per casar-se .. 116
4.7. Pubertat i impubertat segons la fisiologia i la medicina
fins al segle XVI ..................................................................... 118
5. El Dret Novíssim: des del Concili de Trento fins a la publicació del Codi de Dret Canònic de 1917 i l’actualitat................... 120
5.1. El Concili de Trento, les tensions per la reforma del matrimoni i els efectes sobre el matrimoni infantil ............... 122
5.2. La reforma de la cúria romana i el sorgiment de la burocràcia després de Trento. Els documents i el matrimoni
infantil ................................................................................ 124
5.3. El dret canònic després del Concili de Trento fins avui i la
reducció del matrimoni infantil mitjançant la complexitat
burocràtica .......................................................................... 127
5.4. Els altres drets del cristianisme no catòlic i dels estats.
El trencament del monopoli matrimonial ......................... 138
5.5. El dret canònic oriental: les edats per casar-se i el casament d’impúbers.......................................................................... 140
5.6. La percepció de pubertat i impubertat, i les edats de l’home del segle XVI al segle XX ................................................ 142
EL MATRIMONI INFANTIL A CATALUNYA I EUROPA
7
LA PRÀCTICA DEL MATRIMONI INFANTIL
Introducció .................................................................................. 163
1. L’acostament a l’Església en demanda de dispensa matrimonial per falta d’edat ..................................................................... 164
1.1. Els primers passos per obtenir la dispensa: la sol·licitud . 167
1.2. L’obertura del procés: raons i al·legacions. ....................... 169
1.3. La intervenció de testimonis, metges i llevadores. ........... 174
1.4. L’interrogatori de l’impúber ............................................... 178
1.5. La resolució del procés: sentències .................................... 183
1.6. Criteris diferents dels bisbats per acceptar peticions de
dispensa .............................................................................. 185
1.7. Ratificacions dels consentiments matrimonials després
de l’accés a la pubertat ........................................................ 192
1.8. Rehabilitacions de matrimonis contrets amb defecte d’edat: la ignorància de l’edat i la seva solució ...................... 196
1.9. L’elevat preu de les coses: cost de les dispenses d’edat i dels
processos de la cúria ........................................................... 199
2. El matrimoni infantil des de l’òptica de la família ................... 202
2.1. Les situacions familiars que obliguen a casar els fills ...... 203
2.1.1. Els problemes de debilitació de les línies successòries familiars ............................................................ 203
2.1.2. La necessitat de col·locar els hereus per suplir la
manca de pares ........................................................ 205
2.1.3. Inestabilitat política, guerres i problemes de l’entorn social que afavoreixen el casament dels fills
impúbers .................................................................. 207
2.1.4. Aspectes biològics: sexualitat precoç i embarassos
no desitjats. La solució “purificadora” a través del
sagrament del matrimoni ........................................ 217
2.2. El negoci familiar de casar l’impúber................................ 218
2.2.1. Tuteles i tutors.......................................................... 219
2.2.1.1. La tutela dativa, els tutors imposats i la
compra de tutories ..................................... 220
2.2.1.2. La tutela testamentària: tutors i parents.
Posicions favorables i contradictòries dels
tutors........................................................... 223
8
2.2.1.3. La tutela legislativa, actuació dels tutors.
Les tensions entre tutors, parents i el règim senyorial ..............................................
2.2.2. Assegurances d’engrandiment patrimonial i de
subsistència ..............................................................
2.2.2.1. La captura d’hereus i pubilles ...................
2.2.2.2. Altres problemes externs a l’herència: assegurança de mitjans de treball, de domicili, aliances de negoci, etc. ...................
2.2.2.3. Famílies que fan servir repetidament el
matrimoni infantil .....................................
2.2.3. L’assegurança de la virginitat i estats emocionals
que són causa de matrimoni infantil ......................
3. La vida de casats dels impúbers ................................................
3.1. Edats en el moment de casar-se.........................................
3.2. Com van casar-se ................................................................
3.3. La vida matrimonial: sexualitat i fills ................................
3.4. Classe social de les famílies dels nuvis ..............................
3.5. Endogàmia, consanguinitat i matrimonis múltiples. .......
4. El fracàs de la unió matrimonial...............................................
CONCLUSIONS
I. Aspectes rellevants del matrimoni infantil al llarg de la història
II. Aspectes interns del matrimoni infantil en la confrontació
Família-Església i el seu trasllat al dret ..................................
III. Aspectes interns relacionats amb la idiosincràsia de pares i
tutors ........................................................................................
IV. Aspectes socials que fan viable el matrimoni infantil ...........
V. Causes que fan desaparèixer el matrimoni infantil ...............
VI. Consideracions finals ...............................................................
226
228
228
237
241
249
252
252
258
258
261
267
275
285
290
292
295
296
297
Apèndix: Relació de matrimonis infantils trobats a Europa ........ 301
Bibliografia ...................................................................................... 325
Pròleg
El llibre d’en Santiago de Llobet és un treball remarcable d’antropologia històrica i jurídica, i una aportació notable a la història de
Catalunya en el context europeu. Cal dir, també, que es tracta d’una
investigació realitzada sense cap ajut econòmic, com correspon a
tants treballs intel·lectuals honrats i responsables que es fan en l’àmbit de les ciències humanes arreu del món. En no haver-se plantejat
cap tòpic de proverbialitat política, l’autor ha anat perseverant enmig
d’una recerca dificultosa i que li ha exigit una atenció minuciosa en
la interpretació, és per això que els resultats són conseqüència d’allò
estudiat. La metodologia ha estat molt respectuosa amb les peculiaritats històriques i no s’ha deixat emportar per l’actualisme.
En la seva explicació del perquè del matrimoni infantil a
Catalunya hi destaquen dues grans causes que no són altra cosa que
l’adaptació social a uns fets que escapen al domini polític de la societat humana. Són la legitimació d’unions sexuals de fet i la suplència
dels pares difunts. Causes naturals, com a mínim en el domini dels
fets. Per tant, no prevalen les causes de control polític o aprofitament econòmic. No són les estratègies matrimonials artificials dissenyades pels pares o tutors que corresponen a una etapa històrica
posterior.
Resulta, doncs, alliçonador saber que, enmig de l’època moderna, el matrimoni infantil no va suposar una estratègia per a acumular
recursos o capitals, sinó per fer front a uns imponderables tan naturals com la mort i la sexualitat.
10
Ara bé, la cultura jurídica va tractar de fer seves aquestes realitats de fet. Així, el dret canònic i la jurisdicció eclesiàstica van optar
per atorgar dispenses per al casament entre menors quan la unió carnal era un fet ineludible. També, quan els progenitors morien durant
la minoria d’edat dels seus fills, la jurisprudència civil —aliada amb
l’eclesiàstica— instaurava els matrimonis infantils per tal d’afrontar
una exigència de legitimitat successòria. És a dir que, en cas de mort
prematura dels pares, els tutors es veien obligats a accelerar el procés
per mirar d’omplir el buit legal en el dret successori que més tard resoldrien els capítols matrimonials, amb els heretaments preventius.
Però, és clar que el matrimoni infantil era una realitat diferent, volia
ser una resposta sui generis quan els drets a la successió podien ser, o
ja eren, contestats per altres aspirants. Precisament, va ser la consolidació jurídica del règim d’esposalles (com a capítols matrimonials)
la que havia de substituir la necessitat del matrimoni infantil.
D’altra banda, l’autor no defuig cap de les circumstàncies en què
s’ha donat el matrimoni infantil a Europa i que demanen diverses explicacions. Així, hi ha el cas del matrimoni durant la minoria d’edat
de la dona per a poder controlar la virginitat d’aquesta; o el dels capellans que beneïen una unió infantil per raons sentimentals, com la
d’un nen anglès que els havia casat un capellà perquè el nen ho volia,
després de que la seva promesa li oferí dues pomes per fer-ho. Una
anècdota de 1565, quan els amors adolescents, quasi infantils, eren
un tema cultural ben conegut, i que venia de lluny. A Anglaterra, és
l’època de la divulgació de la Tragicall Historye of Romeus and Juliet
(1562) d’Arthur Brooke i d’altres obres semblants, fins arribar a la de
Shakespeare de 1591-1596.
El llibre d’en Santiago de Llobet té el mèrit de saber situar una
història demogràfica, econòmica i jurídica catalana dins el marc europeu de les idees i les pràctiques sobre l’edat, la sexualitat i el matrimoni. A més, la seva discussió té en compte la cultura eclesiàstica,
jurídica i mèdica en el sentit més ampli de la paraula, i també els
valors de cada època. Mostra com el món de les idees i les doctrines
arriba a la societat concreta, i hi arriba amb més joc per les circumstàncies de la vida de cadascú.
Després del llibre d’en Santiago de Llobet queda clar que, des
dels grecs i romans fins a l’edat moderna, la qüestió del matrimoni
infantil ha girat entorn de dues variables fonamentals. La primera és
l’edat considerada com a més propícia, útil per a determinades funcions (militars, laborals, sexuals, procreadores, jurídiques i religioses).
11
Així, s’han establert les edats per a la milícia, per al treball, per al
reconeixement de la pubertat, per a la fertilitat, per a la comprensió
d’un dret o d’un judici (edat del judici de raó) i per a la convicció religiosa. Aquestes edats han anat variant segons els interessos i les necessitats de vàries classes de poder (polític, eclesiàstic, econòmic...).
Sovint, una edat s’ha legitimat per l’altra, prèviament més legitimada
o naturalitzada. L’ideal jurídic ha oscil·lat entre el bé de la tutela i el
bé de l’emancipació. I el catolicisme, normalment addicte a la repressió de la sexualitat, no ha dubtat en acomodar-se a aquest fet i així
obtenir-ne el primer dret.
La segona variable, que anà a voltes aparellada i a voltes en
contra de l’anterior, fou la dels interessos civils. Foren les esposalles, especialment quan en forma de capítols matrimonials oferien
un contracte irrevocable, les que finalment pogueren més que el matrimoni infantil, i per això acabà desapareixent. Perquè la confiança
en aquests contractes, caracteritzats, en la forma, per la seva irrevocabilitat, i en la substància, pels seus heretaments preventius, i gaudint de ple dret registral, constituí una fe major que la dipositada
en matrimonis infantils. Els nens es convertirien, amb el temps, en
adults, i les coses es podien complicar. Els contractes d’esposalles
sacrificarien l’ideal de l’emancipació i de la voluntat de disposar, pel
de la tutela d’un bé jurídic: el de la propietat entesa de determinada
manera. Llavors, unes prelacions patrimonials ja havien donat lloc a
l’obligació contractual que persistiria malgrat la minoria dels futurs
contraents. En altres paraules, el contracte d’esposalles observava les
mateixes garanties patrimonials que els capítols matrimonials fets en
ocasió de la celebració del matrimoni. Ambdós es confonien. Per això
ja no era necessari precipitar el matrimoni, sinó garantir la irrevocabilitat del contracte d’esposalles com a capítols matrimonials.
L’altre cas, el del reconeixement de la unió sexual infantil, sembla que, sense el recolzament de l’interès jurídic civil, i amb una doctrina eclesiàstica cada cop més contrària a la vida sexual, sucumbí a
la moral de repressió sexual generalitzada, sobre la qual no cal insistir després de Foucault.
Tot plegat ens fa reflexionar sobre una diferència dins l’època
moderna. En el seu primer temps (el que Hazard anomena “de crisi de la consciència europea”), en la primera Il·lustració, en l’època
d’apogeu doctrinal del dret natural, el fet de la pubertat i la identitat
successòria (la rabassa que no mor) tenien una força que la medicina, el dret i la religió trobaven natural. I per això li conferien vida
12
social i raó moral. En canvi, coincidint amb la segona Il·lustració, en
que els drets estatutaris i els adquirits per riquesa s’alien per fer seu
o destruir el dret natural, s’imposa el reconeixement del fet en el dret
sobre les coses, en les obligacions que s’hi adquireixen per contracte.
Llavors, l’escletxa de l’antiga naturalitat (vida sexual i identitat entre
pares i fills) només obté força de fet a través “del fet del dret” (és a dir,
que el dret adquireix “força de dret”). En la història de la cultura jurídica, aquest pas coincideix amb el desplaçament del valor doctrinal
del dret natural cap a la jurisprudència del dret civil, fet no exempt
de reaccions, com el desenvolupament de la doctrina dels drets humans i el nou dret natural entorn de la Revolució Francesa. Així, la
investigació de Santiago de Llobet ens situa de ple en un dilema ètic
i jurídic, fonamental en el nostre llegat modern.
Ignasi TERRADAS I SABORIT
Introducció
Aquest estudi és fruit de la tesi de doctorat que, amb el títol El
matrimoni infantil a Europa. Dinàmica i raons d’uns casaments anòmals, vaig llegir el dia 14 de febrer de l’any 2002 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, en l’especialitat d’antropologia social i cultural. Tesi que va dirigir-me el doctor Ignasi
Terrades i Saborit, i va qualificar-me amb un excel·lent cum laude un
tribunal format pels doctors Joan Frigolé, Ferran Estrada, Enric Porqueres, Maria Valdés i Carles Salazar, als quals estic molt agraït.
Els orígens del treball es remunten a l’any 1984, quan em vaig
convertir en propietari de l’arxiu patrimonial de la meva família, originària del poble de Vidreres, a la comarca de la Selva, pertanyent al
bisbat de Girona. De resultes de la seva ordenació i del desig d’ampliar dades, vaig desenvolupar estudis genealògics i d’història que van
dur-me a l’Arxiu Diocesà de Girona. Allí vaig entrar, per primer cop,
en contacte amb els matrimonis infantils, a través de les dispenses
que calia demanar per a poder-se celebrar. D’entrada, no vaig trobar
cap tipus de revelació que conduís les meves investigacions sobre
aquest tema: només una indiferència quasi total.
En aquell temps, les relacions de la consanguinitat i l’endogàmia absorbien les meves anàlisis, per tal lligar-les als interessos matrimonials dels diversos grups pagesos del bisbat i en concret de la
família Llobet. Els meus estudis respecte a una família foren com la
bola que hom impulsa sobre una taula de billar; la bola blanca en
toca una altra, rebota per les bandes, fa carambola amb una tercera,
i totes tres dibuixen formes geomètriques en l’entorn ordenat d’un
14
rectangle, trobant-se en punts del recorregut. S’estableixen traços de
coincidència que es lliguen en un conjunt harmònic d’avenços, retrocessos i relacions.
És així com l’anàlisi de l’arxiu familiar fou la bola blanca disparada que va dur-me a la llicenciatura en història a la Universitat
de Barcelona. Hi vaig descobrir l’antropologia, una ciència que em
va captivar. Potser perquè explicava millor allò que m’interessava,
o perquè ho feia des d’una base més plàstica; és a dir, els estudis
sobre família. Alhora que entrava en la nova disciplina, progressava
en la recerca sistemàtica de quatre fons diocesans, els dels bisbats de
Girona, Barcelona, Vic i la Seu d’Urgell, sempre amb el rerefons de la
problemàtica de la construcció matrimonial.
Un bon dia de juliol de 1993, mossèn Josep Maria Marquès i
Planagumà, arxiver diocesà de Girona, va treure’m dos lligalls sense
classificar que havia trobat en l’ordenació del fons de dispenses de
casament. I va oferir-me de classificar-los i catalogar-los. L’encàrrec
va representar per a mi, a més d’una prova de confiança, una tasca
engrescadora feta amb il·lusió durant uns quants mesos. Anys abans,
el senyor Josep Tremoleda i Roca havia fet un inventari de dispenses
generals per matrimoni d’aquest bisbat. Entre elles, havia separat i
numerat 231 casos de contraents impúbers; són els registrats entre el
número 4968 i el 5195 de l’inventari general. Després vaig afegir-hi
les 121 dispenses aparegudes entre els dos lligalls i, així, van resultar,
per al meu estudi, un total de 352 casos del bisbat de Girona.
La classificació d’aquest fons va iniciar-me, així, en la problemàtica d’aquest tipus de casaments. Com a conseqüència, va sorgir
un article, presentat davant del “Ier Congreso de Historia de la Familia” de Múrcia, en l’any 1994, que duia per títol: “El matrimonio
infantil en el Obispado de Gerona. Siglos XVII-XVIII.” Fou publicat posteriorment per R. Rowland i I. Moll Blanes (ed.) a La demografía y la
historia de la familia, Seminario Familia y Élite de Poder de la Universidad de Murcia, Múrcia 1997. En ell, hi analitzava la dinàmica de
matrimonis múltiples que generava la permissibilitat emprada en el
casament d’hereus i pubilles.
Amb posterioritat, vaig anar recollint més casos, extrets de
dispenses d’altres bisbats o de la literatura històrica de la geografia
europea, que donaren com a resultat un eix vertebrador constituït
entorn de la dita permissibilitat del dret canònic, en la qual vaig poder observar l’oportunitat amb què els pares dels contraents, feren
servir aquestes figures jurídiques, per resoldre problemes urgents de
15
caràcter polític, econòmic, patrimonial, etc., que eren l’essència de
l’interès patern en relació al matrimoni.
En aquest interval, vaig acabar la llicenciatura en l’especialitat
d’antropologia social i vaig continuar amb els cursos de doctorat. A
l’hora de plantejar-me el tema de la tesi, ja em sentia tan involucrat
en el matrimoni infantil que no podia escollir cap altre camp de recerca que aquest que ara ofereixo des d’una perspectiva global.
*
*
*
El matrimoni infantil, que no s’ha de confondre amb el casament entre menors d’edat, és una institució que ve regulada pel dret
canònic. Regulada de tal manera que constitueix la part final del
dret matrimonial de l’Església, des de la publicació de les Decretals
de Gregori IX en el segle XIII, de què es va formar un cos glossat i comentat per multitud de juristes al llarg dels segles.
Quan una regulació legal perdura al llarg dels segles vol dir que
té una vigència social. Comprenem, llavors, que el matrimoni infantil
és una pràctica que perviu; que no és només una parcel·la legal que
es treu de la màniga quan apareix una necessitat monàrquica, sinó
una institució que la societat ha entès que calia mantenir per tal de
regular problemes interns.
Tot i que la quantia total no fou mai exagerada i que es tracta
d’una forma de casament marginal, ha estat utilitzat a Europa per
totes les capes socials. Les úniques estadístiques que hi ha sobre la
seva quantia corresponen a les que va donar Laslett per a la diòcesi
de Chester d’Anglaterra, entre 1561 i 1566, la qual situa en un 1% els
casos enregistrats al llarg d’aquell quinquenni i en aquell lloc (Laslett, 1976: 89-91).
Això, tanmateix, no ha d’estranyar si es compara amb els casaments a la Catalunya vella, uns casaments que la majoria creu que es
regulaven a través de les capitulacions matrimonials. Segons càlculs
meus, fets amb mostres de Blanes, Olot i Figueres dels segles XVII i
XVIII a partir del recompte de casaments parroquials, i en escriptures
de capitulacions al notari, només capitulaven el casament un 5% de
la població. I no pot dir-se que aquesta forma d’unió no tingui una
importància cabdal a l’hora d’estudiar el matrimoni a Catalunya.
Pel nombre d’exemples trobats al llarg de vint segles, pot semblar que el matrimoni infantil a Europa és només un matrimoni anec-
16
dòtic, que no mereix sinó un treball esporàdic en un espai geogràfic
puntual, o bé com un cas concret; en definitiva, un microestudi, talment una espècie de punta de coixí, laboriosa i minuciosa, sobre un
aspecte marginal de la formació de la parella.
En realitat no és així, tot i que el rastre és escàs, pel fet que les
dispenses eclesiàstiques que generaven eren un tràmit administratiu
que només afectava les parts que es casaven, i que no calia conservar
amb la cura de l’altra documentació. A Girona, entre 1623 i 1773,
s’han conservat 352 dispenses d’aquest tipus i 5 processos de conflictes posteriors entre els casats. Això vol dir, sense afinar les dades
estadístiques, que en uns 150 anys van fracassar 1,5% dels matrimonis pactats entre criatures. Igual que els que queden d’altres diòcesis
de França, Anglaterra i Espanya són processos de divorci o conflictes
de separació de la parella. Si les xifres fossin vàlides estadísticament,
ens trobaríem amb quantitats substancials de casaments d’infants. I,
probablement, aquest tipus de casament no s’assimilaria al fet concret d’algun matrimoni de la reialesa.
L’estudi pretén analitzar el matrimoni infantil que ha existit a
Catalunya i a Europa. Per matrimoni infantil s’entenen els casaments
que se celebraven abans de l’edat permesa per la llei, la qual cosa obligava a l’obtenció de permisos especials per poder ser formalitzats. La
normativa secular europea establia el mínim de 14 anys per als nois i
12 anys per a les noies; aquest criteri, a les acaballes del segle XIX, fou
modificat, establint-lo en 16 anys per als homes i 14 anys per a les dones. Són casaments celebrats abans de la pubertat, abans que pogués
saber-se si els nuvis serien aptes per a tenir descendència i poder-se
donar els ajuts mutus que la institució matrimonial requeria.
D’aquesta manera, el matrimoni infantil, matrimoni d’impúbers, generava un conflicte entre els nuvis i l’ordre establert per l’Església, la qual, des dels segles X-XI, regulava les formes de casament.
L’interès social d’aquest tipus d’unió entre famílies va fer que l’Església mantingués aquest tipus de casament rere dispensa prèvia. Són
les bodes que estudiarem en el present treball.
*
*
*
Com qualsevol acte social, el present requereix dos punts de
coincidència per a poder-se realitzar: la permissibilitat, dictada per
normes culturals, i l’interès dels protagonistes. Per aquest motiu, caldrà analitzar tots dos punts i donar-ne una visió concreta i completa.
17
L’estudi tindrà, doncs, dues parts que n’estructuraran el conjunt. La
primera tractarà del costum antic, posteriorment normalitzat, que
regia aquest tipus d’enllaços.
Així, apareixen els conceptes ètics, morals i fisiològics que l’envolten, els quals, a poc a poc, es transformaran en lleis; analitzarem
les tensions que envoltaven aquest tipus d’unions, unes tensions que
apareixen en els coneixements mèdics i fisiològics requerits, que es
traslladen a la sensibilitat social i que fan sorgir inconvenients i impediments legals per a llur celebració, de manera que només en casos
concrets, emparats per raons d’un fort component polític, familiar o
econòmic, podran dur-se a terme.
Això comporta la necessitat de procedir a una àmplia anàlisi
en diferents camps: la justificació jurídica dins el camp del matrimoni; el desenvolupament de la llei canònica; el progrés en el coneixement fisiològic i mèdic concretat al camp reproductiu; els conceptes
d’infància i pubertat; les malalties i inconvenients ginecològics; la
visió de la família al llarg dels segles. També s’adduiran conceptes
teològics i la precisió de l’anàlisi cronològica tot aprofundint en la
història. Comencem lluny: arrencarem d’informacions provinents de
l’antiga Grècia.
Amb exemples extrets de la història europea, s’obtindrà una
visió de les causes que emmenaren certes famílies a realitzar casaments d’aquest tipus. A més, veurem com es preparava la unió i els
requisits que calia complir; descriurem també com la parella formada desenvolupava la vida de casats.
*
*
*
D’acord amb les dues parts generals en què es divideix la investigació —la teoria i la pràctica del matrimoni infantil—, la metodologia ha estat duta a terme en dues àrees diferents: una primera part
que estudia la teoria en què es basa el casament d’impúbers i una
segona part que analitza com es duia a la pràctica una boda d’aquest
tipus. La part teòrica descriu les normes, els conceptes, idees i formació del matrimoni infantil. La part pràctica, com van fer-se servir
les normes, per què es casaven criatures i impúbers, i quins resultats
pretenien obtenir-se —i s’obtenien— d’aquest tipus d’unió.
Entre l’octubre de 1995 i el juliol de 1996 vaig realitzar la recerca de la part teòrica per a les ciències que podien tractar o haver trac-
18
tat aquest tema. He treballat la medicina en les branques de medicina
general, fisiologia, anatomia, medicina legal, higiene, ginecologia i
obstetrícia. També he tocat la filosofia, la teologia, el naturalisme, la
història i les ciències jurídiques en les branques de dret romà, canònic i civil.
La recerca ha estat feta sobre una anàlisi cronològica d’autors
de cada una de les ciències, des del seu naixement a Grècia o Roma.
S’han revisat els escrits de cada tractadista que podia aportar informació. He establert un estudi de les concordances o discordances
entre autors d’una mateixa disciplina i entre les diferents ciències. He
analitzat força, i àdhuc hi he fet èmfasi, els conceptes d’infància, impubertat, pubertat, adolescència i joventut en el transcurs del temps,
com també de sexualitat masculina i femenina. Coneguts aquests
conceptes, es fan més entenedores la casuística de les lleis i la rigidesa o flexibilitat de la norma social.
Aquesta primera anàlisi s’ha fet sobre un aiguabarreig de les
ciències esmentades, i amb la idea d’establir una base de referència
entorn d’un segon punt a desenvolupar, que no és res més que la visió
jurídica del matrimoni i de les edats per a celebrar-lo, tot accentuant
el matrimoni infantil i l’evolució del pensament jurídic i del seu entorn.
La cronologia del primer punt s’ha organitzat en segles i en
edats històriques. El segon punt, de desenvolupament més jurídic,
s’ha organitzat en un grup fins a la compilació del dret romà dels
primers segles de l’era cristiana (Corpus Iuris Civilis de Justinià) i,
dins d’aquella, segons el desenvolupament del dret canònic, car és
en aquest on queda reflectit i reglamentat el matrimoni infantil. Per
això, després de la caiguda de Roma, apareixen tres grans blocs que
divideixen la part teòrica d’aquest treball: el primer abarca fins el
segle XII, moment de l’aparició del Decret de Gracià, el qual es caracteritza per una legislació eclesiàstica no controlada des de Roma
que els canonistes coneixen com a Dret Antic; això farà que trobem
mandats de matrimoni infantil en diferents diòcesis europees, sovint
contraposats els uns als altres. La segona etapa va del segle XIII al XVI,
coneguda en la història del dret com a Dret Nou, on la normativa ja
surt del papat i acaba en el Concili de Trento. Finalment, la tercera i
última etapa, Dret Novíssim, va del segle XVI fins a la compilació del
Corpus Iuris Canonici de 1917.
L’organització cronològica podia haver estat una altra. S’ha
adoptat aquesta per comoditat, atesa la persistència secular que el
19
dret canònic té per a reflectir regles sobre la desponsatio impuberum i
la pràctica de la dispensa d’edat. Aquest dret abasta i comenta el conjunt teòric del matrimoni infantil. Al mateix temps, la gran quantitat
de canonistes, teòlegs i teòlegs-canonistes que ha tingut l’Església fa
que, en el recull sistemàtic d’autors, aparegui una bona quantitat de
dades per a cada segle; per aquest motiu sempre es troba material de
matrimonis de criatures per a comentar.
La investigació sobre els escriptors teològics i canònics, com
també l’establiment d’un índex d’autors, ha estat feta partint de cinc
obres concretes: la primera, publicada per la Universitat de Navarra,
duu el títol genèric de El matrimonio misterio y signo (4 volums,
1970-1982), i té el desglossament cronològic següent: del segle I a
sant Agustí (s.V), per Eutiquiano Saldón; del segle IX al XIII, per Tomás
Rincón; del segle XIV al XVI, per Eloy Tejero; del segle XVII al XVIII, per
Juan Francisco Muñoz García. La segona obra és de J. F. Von Shulte
i es titula Die Geschichte des Quelles und Literatur des canonischen
Rechts. Graz, Akademische Druck U. Verlagsanstalt (2 volums, 1956).
Les obres tercera i quarta, escrites per Jean Gaudemet, són les següents: Les sources du droit de l’Église en Occident du IIe au VIIe siècle
(1985), París, Éditions du Cerf-Éditions du CNRS, i Les sources du
droit canonique VIII-XXe siècle (1993), París, Éditions du Cerf-Éditions
du CNRS. La cinquena i última fou publicada en anglès el 1987 i, recentment, traduïda al castellà per James A. Brundage (2000): La ley,
el sexo y la sociedad cristiana en la Europa Medieval, Fondo de Cultura
Económico, México.
La primera és dedicada a la història de la formació de la teologia
i del dret matrimonial a l’Església. Aquesta obra ha estat cabdal per
a trobar els grans tractadistes sobre la unió de la parella. De la segona, he pogut obtenir dades minucioses sobre canonistes secundaris,
globalment parlant; alhora, he pogut completar, amb aquesta, l’espai
entre els segles VI i VIII, un temps que la publicació de la Universitat de
Navarra no va arribar a treure a la llum. En les tres últimes he trobat,
sobretot, les publicacions de col·leccions canòniques i també les darreres edicions d’uns quants autors dels quals no havia trobat dades,
com ara Rufí de Bolonya o Paucapalea. Després, només m’ha calgut
buscar les obres de cada autor i extreure’n les referències sobre matrimoni infantil, edats matrimonials i impediments per raó d’edat.
El resultat ha estat poder reunir uns cent cinquanta autors, que
comencen amb Tertul·lià el segle III, al segle IV sant Agustí, sant Ambròs, sant Basili el Gran, sant Jeroni i alguns altres al segle IV, fins al
20
segle XX, amb el cardenal Gasparri, Wernz, Bernárdez Cantón, Mans
i Puigarnau, Esmein, entre d’altres. Aquests autors i les obres escollides queden reflectits en la bibliografia al final de l’obra.
Quant a la medicina i les seves branques, la recerca ha estat
semblant a l’emprada amb el dret canònic. Primer, he treballat el Catàleg de la Biblioteca de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona,
establert a cura d’Agustí Estrader i de Núria Fullà i publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en 1986. Posteriorment, he consultat l’obra de Pedro Laín Entralgo, publicada en
1973 per l’Editorial Salvat en 6 volums, i titulada Historia Universal
de la Medicina. En totes dues he trobat els autors que completaven
els de l’Antiguitat: Hipòcrates, Galè, Cels, etc., i els de l’edat mitjana: Garneri, Honori, Lactanci, Arnau de Vilanova, Gordon, Albert
el Gran, etc. Això ha permès estudiar l’evolució del pensament i
de les troballes mèdiques. Els avenços establerts en aquest camp
van des del trencament amb la medicina hipocraticogalènica fins
a l’actualitat.
Com en el cas del dret canònic, un cop obtinguda la llista cronològica, només ha estat necessària la recerca de les obres per a efectuar les consultes pertinents i trobar referències d’altres autors. Després, escollits els que es referien a sexualitat, ginecologia, obstetrícia,
anatomia, medicina legal, etc., s’ha procedit al buidatge de les dades
que podien interessar al meu estudi. El resultat, reflectit en la bibliografia, és un conjunt d’una quarantena de títols.
Les obres de filosofia han estat de fàcil trobar: només m’ha calgut anar a la biblioteca de filosofia de la Universitat de Barcelona i recórrer-hi les prestatgeries ordenades cronològicament per a obtenir,
no solament els autors que m’interessaven, sinó també les obres que
volia consultar. El mateix mètode he fet servir per resseguir els drets
romà, visigòtic, carolingi, els usos i costums, la legislació medieval i
el dret civil de diferents Estats d’Europa; tot això ho he localitzat a la
biblioteca de la facultat de dret de la Universitat de Barcelona, amb
afegits de la biblioteca del Col·legi d’Advocats de la mateixa ciutat
comtal.
La resta d’obres sobre naturalisme, història, antropologia, etc.
que podien contenir aspectes interessants per al meu estudi no han
tingut una recerca lineal, entenent com a tal la captació d’autors en un
marc cronològic, amb un buidatge de la informació cercada. Evidentment, el buidatge ha estat fet, però ha acumulat referències oportunes
d’ací i d’allà, fins a reunir un conjunt important de dades útils.
21
La informació compilada ha configurat una xifra global d’unes
tres mil fotocòpies de textos de diverses èpoques, uns textos que han
permès el plantejament bàsic del treball quant a la part teòrica del
matrimoni infantil.
A continuació, la recerca d’informació del contingut de les fotocòpies esmentades s’ha fet per disciplines, seguint l’ordre cronològic
i buscant-hi el paral·lelisme, l’analogia, les divergències, els contrastos, etc., per tal d’arribar a establir amb rigor la dinàmica dels matrimonis infantils.
He intentat explicar un cert panteix social, d’acceptació o refús de la col·lectivitat, al casaments d’impúbers, les normes en què
s’emparava i els avenços i retrocessos d’un tipus de casament que,
imperceptiblement, ha existit sempre, que en un moment o altre ha
calgut fer servir i que, amb el pas del segles, ha anat derivant en la
seva aplicació per a solucionar una multitud d’aspectes familiars.
En quant a la recerca metodològica de la segona part de l’estudi,
es tracta la manera com es duia a la pràctica un casament d’impúbers; el primer grup, el més gran, de matrimonis infantils trobats fins
ara pertany al bisbat de Girona. Es guarda a l’Arxiu Diocesà, al qual
ja he explicat com vaig acostar-m’hi i del qual vaig fer un inventari
del conjunt de dispenses per minoria d’edat despatxades durant els
segles XVII i XVIII.
La sèrie documental reflecteix les dades següents: número d’ordre de la dispensa, l’antic número que portava de l’inventari general
de dispenses del bisbat, any de la sol·licitud, cognoms i noms del
nuvi, població d’on era veí, cognom i nom de la núvia, població d’origen i edat de cada un d’ells en demanar-se’n la dispensa.
El grup de dispenses del bisbat de Girona, tot i ser elevat, no és
complet; les sèries tenen mancances, i això va quedar provat quan
vaig treballar l’Inventari de processos dels segles XVI-XVIII, realitzat a
cura del director de l’arxiu, mossèn Josep Maria Marquès i Planagumà. Vaig trobar-hi set plets sobre matrimonis infantils, dels quals no
se’n convervava la petició de dispensa. Aquests processos eren: quatre demandes de nul·litat matrimonial, l’exploració de voluntat sobre
dos nens impúbers i el segrest d’una nena pubilla per a casar-la.
Aquestes mancances són atribuïbles al pas del temps, en particular a la vella disposició que tenia el fons de l’arxiu diocesà de
Girona al carreró de Bellmirall del call de Girona, on ocupava un
pis llòbrec i fred. Al principi del segle XX, algú va instal·lar-hi una
estufa de tacs de llenya, amb la particularitat que queia prop dels
22
prestatges de les dispenses en general. El director esmentat de l’arxiu creu que algunes de les que falten ajudaren a encendre foc i
caldejar una estona l’ambient gèlid del local. Així i tot, si tenim en
compte que des del segle XVII fins a la primera meitat del XIX hi ha
inventariades 5.300 dispenses matrimonials, la xifra resulta extraordinària en la quantia conservada; i no he trobat cap més fons
arxivístic d’un volum tan elevat com el que fa referència als matrimonis infantils.
Continuant amb la manca de documents de dispensa, he de fer
referència a d’altres casos no reflectits. Uns facilitats per l’amic Pere
Trijueque de Palamós sobre aquesta població, un que va donar-me
la meva cosina Mercè Argemí d’Abadal sobre uns avantpassats seus
a Rupià i, finalment, el facilitat per l’amiga Marta Carreras-Candi
d’una parenta seva de la família Llach de Sant Martí Vell.
Amb el conjunt inventariat de dispenses, i tenint coneixement
del contingut de cada una d’aquestes quant a edats dels nuvis i circumstàncies que constaven en la sol·licitud, vaig esbrinar les causes
que motivaren el matrimoni. Separant les que semblaven més interessants, vaig explorar la família fent-ne la reconstrucció genealògica
en els arxius parroquials; també les disposicions testamentàries de
pares o avis dels contraents, així com les capitulacions matrimonials
del casament de criatures que es pretenia realitzar. En alguns casos
he pogut consultar àdhuc l’arxiu familiar d’aquelles cases en les quals
es produïren casaments d’aquest tipus entre els avantpassats; això facilitava molt la feina de recerca, perquè les tensions que duien a una
unió d’aquest tipus quedaven reunides en un mateix lloc i no calia
iniciar un escorcoll sistemàtic en altres arxius.
Amb aquest sistema, he pogut trobar sovint les causes que motivaren el matrimoni: com va realitzar-se, quina quantitat va pagar-se
per les dispenses, quin tràmit administratiu i fisiològic van tenir, com
s’establia la vida de casats d’aquestes criatures, quan van tenir descendència i com alguns d’aquests matrimonis van fracassar.
Per als matrimonis infantils de la resta de Catalunya, vaig actuar de diversa manera. Vaig explorar, a estones més o menys continuades, l’Arxiu del Bisbat de Barcelona; el resultat és que només s’hi
conserven dues dispenses del s. XVI, i encara incompletes. Les escasses dades que tinc sobre la diòcesi de Barcelona provenen més aviat
d’informacions passades per arxivers comarcals, particulars i amics.
Tots, coneixent la meva recerca, m’han trucat per telèfon anunciantme algun cas o me n’han enviat les dades.
23
A l’Arxiu Diocesà de la Seu d’Urgell hi ha un grup de dispenses, la majoria de consanguinitat, afinitat i honestedat pública. Hi
ha també un bon nombre de processos de cristiandat: s’intentava esbrinar si els nuvis eren cristians per a poder-los casar, a causa de la
guarnició militar que tenia la població. Així i tot, vaig iniciar l’any
1985 un buidatge sistemàtic dels lligalls que s’hi refereixen des del
1602 fins al 1800, amb el resultat de tres dispenses de casament entre
menors d’edat i una sol·licitud per a contreure esposalles de futur. No
vaig trobar cap procés de nul·litat o divorci de matrimonis infantils.
La diòcesi de Vic no conserva cap mena de documentació, pel
fet que el seu arxiu fou cremat durant la guerra de 1936. Tampoc
no he pogut treballar a Lleida, a Solsona ni a Tortosa perquè el que
queda dels arxius de les dues primeres poblacions és en curs de classificació, i de l’última no he rebut cap resposta a les consultes fetes
per escrit.
Finalment, tampoc de l’Arxiu de l’Arquebisbat de Tarragona no
he pogut extreure cap cas del qual quedi constància, tot i la investigació duta a terme entre els processos que allí es guarden.
Quant a la resta d’Espanya, les dades recollides són esparses i
discontínues. Per l’abril de 1997 vaig ser a l’arxiu diocesà de Palma de
Mallorca i no vaig trobar-hi res. Pel desembre de 1997 vaig escriure a
41 arxius de bisbats amb el convenciment que, aportant-hi per carta
un qüestionari i àdhuc amb sobre ja franquejat, obtindria un bon
nombre de respostes. Aquest fou el resultat:
—Sense resposta a la petició, arxius dels bisbats de: Albacete, Albarrasí, Àvila, Cadis, Huelva, Jerez de la Frontera, Màlaga, Osma, Plasència, Santiago de Compostel·la, Terol, Toledo i Vitòria (13 en total).
—Amb resposta, però sense constància de l’existència de matrimonis infantils, als arxius dels bisbats de: Astorga, Barbastre, Burgos,
Ciudad Rodrigo, Ceuta, Conca, Granada-Guadix-Baza, Lleó, Lugo,
Madrid-Alcalá, Oviedo, Palència, Sant Sebastià, Santander, Sevilla,
Tarassona i Tuy (17 en total).
—Amb resposta i amb dubtes de si en tenen: Jaca (pel mal estat dels inventaris), Jaén (l’arxiu en ordenació), Mondoñedo (l’arxiu
en ordenació, però hi ha gran quantitat de dispenses), Orense (hi
ha 1.150 caixes de dispenses no ordenades i no saben si n’hi ha) i
Valladolid (no coneixen prou bé el fons) (5 en total).
—Amb resposta afirmativa: Ciudad Real (hi ha tres casos posteriors a 1936; l’arxiu anterior fou cremat durant la guerra), Pamplona
(hi ha diversos casos inventariats de processos sobre matrimoni in-
24
fantil), Sigüenza (n’hi ha dins la secció de Asuntos matrimoniales,
però estan barrejats) i Saragossa (algun cas esporàdic) (4 en total).
Pel que fa als quatre arxius d’on vaig rebre resposta afirmativa,
he de fer constar el següent: en el cas de Ciudad Real, l’arxiver va
facilitar-me les edats dels contraents, el motiu del matrimoni i l’any
dels expedients (1997, 1980, 1978); no va donar-me més dades per la
raó òbvia de manteniment de la intimitat dels contraents, i perquè el
reglament d’arxius eclesiàstics manté tancada la consulta als fons de
menys de 75 anys d’antiguitat. Així i tot, junt amb els dos casos que
queden reflectits a les sentències del tribunal de la Rota espanyola,
un d’Oviedo (sentència de 1971) i l’altre de Madrid (sentència de 1972
- Del Amo, 1977: 777-782; 843-848), configuren les dades més noves
que tinc quant a matrimonis infantils en aquest segle.
A Pamplona, fruit de l’inventari de processos fet a cura de José
Sales Tirapu i Isidoro Ursua Irigoyen (Sales/Ursua, 1987-1997), vaig
trobar diversos processos relacionats amb el tema que ens ocupa (des
de l’any 1596 i fins ben entrat el segle XVII). Per això, durant els mesos
de maig i juny de 1998 vaig desplaçar-me a Pamplona per consultarlos, recolllir les dades importants i tractar-les com havia fet amb les
del bisbat de Girona. El resultat està inclòs al treball.
Les respostes rebudes de Sigüenza i Saragossa, per la vaguetat
de la resposta, vaig deixar-les estar, car va semblar-me innecessari de
fer una investigació inconcreta per al que volia fer, atesa la quantitat
d’exemples que tenia ja reunits. El treball s’ha desenvolupat sobre
l’anàlisi directa dels documents originals. El total d’exemples trobats
és el següent:
Bisbat de Girona
Bisbat de Barcelona
Bisbat de la Seu d’Urgell
Bisbat de Pamplona
Bisbat de Ciudad Real
Tribunal de la Rota
Total:
352 dispenses
7 processos
1 cas a Foixà
1 cas a Rupià
1 cas a Sant Martí Vell
1 procés
1 cas a Gelida
3 dispenses
8 processos
3 dispenses modernes
2 processos moderns
380 exemples de matrimoni infantil
25
Les dades que tinc respecte el matrimoni infantil a Anglaterra
configuren un altre bloc nombrós. Llur investigació ha estat fruit de
l’examen bibliogràfic sobre el tema matrimonial, tant en l’aspecte
històric com jurídic.
La referència més antiga correspon a un interessant casament
reial l’any 1160 entre Enric II, rei d’Anglaterra i duc de Normandia i Aquitània, amb Margarida, filla de Lluís VII de França (Broke,
1994: 140; Hefele, 1912: IV, 948 i Sägmüller, 1904: 556-575). També
vaig estudiar diversos casos a: Canterbury (a. 1269-71 i 1293), York
(a. 1332-33, 1357-58, 1365-67, 1368, 1372, 1422 i 1425) i Lichfield
(1468), reunits a l’obra de R. H. Helmholz, el qual, sense analitzar-los
a fons, n’indica almenys les referències arxivístiques, i així s’ha pogut
accedir a còpies dels documents originals (1974: 60, 69-70, 98-99 i
199-204).
També he comptat amb els següents grups de matrimonis infantils: del segle XVI que va catalogar Furnivall a la diòcesi de Chester
i els que comenta de Chesire i Durham (Furnivall, 1897); els tres o
quatre esmentats per Pollock i Maitland, situats també a l’edat mitjana (Pollock/Maitland, 1923, II, 389-392); els casos del segle XVIII,
indicats per Holsworth (Holsworth, 1972: XII, 273-275); els estudiats per Stone entre la noblesa anglesa (Stone, 1961); els indicats per
Stubbes el 1583 (Stubbes/Furnivall, 1879); i el treball de Pinchbeck i
Hewitt sobre els nens a la societat anglesa des del segle XVI fins al XIX
(Pinchbeck/Hewit, 1972: I, 44-57). Aquestes han estat les fonts bàsiques d’aquests casaments anglesos.
El conjunt s’ha treballat sobre còpies microfilmades o fotocopiades d’alguns originals, sobre les transcripcions documentals fetes
per alguns autors com Helmholz i Furnivall i sobre les anàlisis generals d’uns i altres. Els casos són simptomàtics per a l’examen d’aquest
tipus de matrimoni perquè es troben en totes les capes socials angleses: reialesa, noblesa, terratinents, pagesos, comerciants i, fins i tot,
pobres.
De França, n’he trobat diferents exemples: 16 casos entre els segles XIII i XVI, que han estat comentats, en l’aspecte jurídic, per Juliette
M. Turlan en un article sobre usos i costums matrimonials (Turlan,
1957: 477-527). N’he pogut seguir alguns sobre les referències que
dóna i altres han quedat només per augmentar el conjunt global de
matrimonis infantils d’aquest estudi. Així i tot, llur examen aporta
dades interessants per al conjunt de l’estudi i es complementa molt
bé amb els casos d’Anglaterra de la mateixa època.
26
D’altra banda, en 1998 vaig escriure als 95 arxius departamentals francesos, demanant-los si en llurs fons hi havia casos concrets
entre les dispenses dels bisbats o entre els processos eclesiàstics. El
resultat ha augmentat el nombre d’exemples per a França amb casaments als segles XVI-XVIII a les àrees de Limousin, Vaucluse, Savoia,
Rosselló i Còrsega.
Seguint el mètode de recerca de situar casos concrets de matrimoni infantil per països, també s’ha dut a terme el sistema d’adreçar-se als arxius històrics dels bisbats d’Europa. El camí s’ha fet
mitjançant les adreces del Annuario Pontificio de 1993, remetent
la correspondència a tots els bisbats de Portugal, Itàlia, Alemanya i
Polònia confiant que, a través d’aquest camí, podrien afegir-se més
exemples al conjunt. El resultat ha estat decebedor; tanmateix, alguna dada sí que ha aparegut i se’n parlarà a la segona part del treball
en comentar tots els exemples trobats.
El grup de matrimonis infantils de l’Europa oriental pertany
a l’àrea grega, entenent aquests matrimonis dintre dels casaments
a l’Església ortodoxa grega i a l’Església catòlica de ritu oriental:
maronites i melquites. Són un conjunt de matrimonis realitzats entre els segles XVII i XX que ocupen l’àrea geogràfica insular de les
mars Egea i Jònica, de la península hel·lènica, del Líban i d’Egipte.
L’estudi ha estat fet a partir de diversos treballs; el de G. Thanatses,
sobre història dels usos i costums matrimonials a Grècia, ha estat
el punt de partida (Thanatses, 1983). Aquest s’ha ampliat amb cròniques de viatgers dels segles XVIII i XIX, diferents treballs històrics,
costumaris, etc. i, dins el dret, els estudis de les variants matrimonials establertes en els sínodes, sentències i la jurisprudència pontifícia per a les esglésies orientals i l’ortodoxa grega (Khoury, 1972;
Lazzarato, 1956-1963).
Els altres casos de matrimonis infantils que apareixen són fruit
de troballes dins la literatura històrica, antropològica, mèdica o jurídica vària. Així, trobarem referències en cites d’Aristòtil i altres
autors clàssics; també casaments esmentats a la Bíblia; relacions
sexuals d’impúbers a la literatura patrística llatina; matrimonis de
nens a Itàlia, Portugal, Àfrica del nord, etc. Tots tenen el defecte que
no poden ésser agrupats ni establir un treball concret en una àrea
geogràfica com els anteriorment indicats. A més, la majoria són referències d’altres referències més anecdòtiques que altra cosa. No
hi ha tampoc cap documentació administrativa que pugui reflectir
les tensions del casament o el divorci de la parella. Tot això fa que
27
no puguin ésser tractats d’altra manera que esmentant-los dins el
conjunt del treball. En no poder ésser agrupats per a l’estudi, seran
aprofitats com a exemples generals que ajuden a entendre la part teòrica de l’obra. La majoria fins i tot apareixen en explicacions, aclariments o citacions, de passada, en la bibliografia analitzada de tot
tipus.
*
*
*
Si relacionem aquest estudi amb altres investigacions sobre matrimoni en general i infantil en particular fora de l’espai europeu,
veurem que hi ha moltes societats que han fet servir el matrimoni
d’infants com una pràctica habitual. Els pares han entès que havien
de col·locar els fills en la igualtat amb què havien estat col·locats ells,
de tal manera que satisfés la voluntat i els interessos del conjunt familiar en una línia ascendent. També havien d’aportar els mitjans als
fills per a llur subsistència i continuïtat a través del matrimoni. Tothom sabia que l’home i la dona es necessitaven, tant per a l’obtenció
dels mitjans de pervivència com per a la procreació; i també servia
com a instrument d’intercanvi per al manteniment de les famílies i
llur patrimoni.
En realitat, des del moment en què neix una criatura i es coneix
el seu sexe es poden fer plans de futur. D’aquesta manera, condicionant el casament al criteri dels pares, tant se val casar els fills abans
de la pubertat com després, si és que es tenen les idees clares d’on es
volen col·locar els fills. Hi ha d’haver, és clar, l’acceptació de totes les
parts.
El casament després de la pubertat —en termes primaris— només aporta la constatació fisiològica que la parella està en condicions
de procrear. En les societats que estableixen una majoria d’edat i
consideren que la parella ja l’ha d’haver superat, ho fan perquè creuen que aquesta ja tindrà uns coneixements mínims sobre el rol que
ha de representar en la complexitat social que caracteritza aquest
tipus de cultures.
En les cultures reconegudes per a deixar el matrimoni en mans
dels pares, la voluntat d’aquests pot establir la unió en el moment
que els convingui, perquè els fills, si no moren o no hi ha inconvenients fisiològics, arribaran igualment a la pubertat i al ple desenvolupament del seu intel·lecte. Per a això és indiferent ser solter o
casat, només cal que la societat accepti l’estat civil dels seus indi-
28
vidus. Això és el que han entès algunes cultures. Tant és així que
fins i tot hi ha hagut casos extrems: el del regne annamita —actual
Vietnam—, on fins a mitjan segle XIX no fou prohibit el matrimoni
de criatures encara en el si matern, feien això mitjançant l’intercanvi, entre els pares, d’un tros de vestit que segellava el contracte
(Aubert, 1865:II, 119).
A l’Àsia oriental, la majoria de societats encara tenen —o tenien
a finals del segle XX— el matrimoni infantil en ús. Al principi del segle XVI, Antonio de Morga, Alcalde del Crim de la Reial Audiència
de Filipines, publicava que l’arxipèlag tenia el costum de casar els
homes amb nenes petites “y aun antes de juntarse con su muger,
tener mucho tiempo acceso con su suegra” (Morga, 1997: 284). A
la societat Ifugao, en aquestes illes, a mitjan segle XX encara es
recollien mostres de bodes d’impúbers entre les famílies dels caps
i poderosos (Barton, 1938: 9). Al continent, la cultura Thai encara
manté, en comunitats rurals, el casament de nens (Ayabe, 1973:
21), el qual és present també entre els Toradja (Haar, 1948: 176),
així com entre els Garo, amb matrimonis de nenes per sota dels 12
anys (Costa, 1954: 1041-1062).
En certes regions de la Xina s’havia practicat el matrimoni infantil (Wolf/Huang, 1980); i també a l’Índia, on ha deixat un bon rastre d’estudis sociològics, jurídics, històrics, demogràfics, antropològics, etc., a causa de la pervivència d’aquesta pràctica matrimonial
(Sastry, 1949; Kapadia, 1966 i 1978; Pradesh / Audinarayana / Mukerji, 1990; Matin, 1992; Nagi, 1993, etc.).
Quant a Amèrica, són interessants les conclusions de l’anàlisi
dels censos mexicans del segle XVI, en particular els dels nahuas de
l’Estat de Morelos; degudament buidats, han fet veure que el matrimoni infantil, sobretot de les dones, era la regla generalitzada —establint matrimoni en edats compreses entre vuit i deu anys— abans
que els missioners espanyols convertissin els indígenes (McCaa,
1996: 10-31). També hi ha referències sobre matrimonis infantils al
Perú. En 1567, una visita als indígenes feta pel doctor Cuenca, Oïdor
de la Reial Audiència de Lima, dóna com a resultat una carta dirigida a la clerecia del 2n. Concili de Lima, en la qual apareix la notícia
següent:
“…Algunos sacerdotes, por contemplación con los encomenderos,
entendiendo que el indio casado paga más tributos que el soltero,
casan muchachos de muy poca edad, para que en la tasa se pongan por casados, los cuales no saben ni regirse ni pueden ganar
29
para pagar el tributo, y es justo que los sacerdotes excusen los
tales matrimonios, hasta que los que se casaren tengan la edad
conveniente.” (Marzal, 1988: 180-181).
Així doncs, hi ha una relació amb aquest estudi pel fet de tractar-se de matrimonis entre impúbers. Però els conceptes culturals
no són els mateixos i la forma d’establir el matrimoni occidental o
europeu no té processos similars als orientals, i tampoc no es tracta
d’estudiar el fenomen del matrimoni infantil a escala mundial.
Caldrà centrar la relació que aquest llibre pugui tenir amb altres
estudis, entre les anàlisis d’antropologia de la família fetes a Europa,
tant amb treballs de l’àrea de la formació i preparació del matrimoni
com amb aquells de desenvolupament dels fenòmens socials que poden anar lligats amb el casament de dos éssers. D’aquesta manera, en
situacions extremes, apareixen, en la forma de col·locar els fills, tot
un seguit de problemes: econòmics, familiars, polítics, jurídics, etc.,
que intenten ser resolts pels pares d’una manera no habitual: empesos sobretot per la urgència de trobar respostes, ambicions o afanys
que no poden traslladar-se al futur.
Aquest principi obre un camp de maniobra ampli. Relaciona
l’anàlisi amb la història jurídica, amb el desenvolupament de la fisiologia i les ciències mèdiques, amb la filosofia, la moral i l’ètica social,
dins les variacions hagudes al llarg de vint segles. Finalment, entra
de ple en l’antropologia històrica de la família perquè aquesta vertebrarà la majoria d’analogies, paral·lelismes, referències, afinitats,
igualtats i semblances amb altres estudis sobre història i formació
de la família.
*
*
*
L’estudi de la part teòrica del nostre treball s’ha dut a terme a
la consulta dels fons de diverses biblioteques; la del dret en general,
a la del Col·legi d’Advocats de Barcelona i de les facultats de Dret de
les Universitats de Barcelona i Autònoma de Bellaterra; la del Dret
Canònic, entre els fons de la Biblioteca dels Seminaris de Girona i
Barcelona, Biblioteca de Catalunya, Centre Borja de Sant Cugat de
Vallès i Biblioteca Balmesiana. La filosofia ha estat consultada en les
biblioteques de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona
i dels Seminaris de Filologia Llatina, Grega Clàssica i Semítica de la
mateixa Universitat.
30
L’antropologia i la història surten dels fons de les biblioteques
de l’Institut Català d’Antropologia, de les facultats de Geografia i
Història de les Universitats de Barcelona i Autònoma de Bellaterra,
de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, de la del Col·legi de Notaris, de
la Widener Library de Harvard, a Massachusetts, i de la biblioteca
de la Pontificia Universidad Católica del Perú, a Lima.
La recerca documental que il·lustra amb exemples la segona
part s’han extret de la recerca en els arxius següents:
— Arxius patrimonials particulars: arxiu d’en Ferran Viader
de Parets d’Empordà, arxiu de la Casa Ribot de Camallera, arxiu de la
família Iglesias de Santa Coloma de Farners, arxiu de la família Puig
Salellas de Cruïlles, arxiu Argemí d’Abadal i Valls de Foixà, arxiu Carreras-Candi de Barcelona i l’arxiu Llobet de Vidreres.
— Arxius catalans: Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu Nacional
de Catalunya, Arxiu Històric de Girona, Arxiu Històric Fidel Fita,
Arxiu Històric Comarcal de la Bisbal d’Empordà, Arxiu Històric Comarcal de Figueres, Arxiu Històric Comarcal d’Olot, Arxiu Històric
Comarcal de Puigcerdà, Arxiu Històric Comarcal de Santa Coloma
de Farners, Arxiu Històric de Palafrugell, arxiu de la Diputació de
Girona, Arxiu Històric Comarcal de Banyoles, Institut Municipal
d’Història de Barcelona, Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de
Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Girona, Arxiu General i Històric de la Universitat de Barcelona, Arxiu Històric de l’Hospital de la
Santa Creu i Sant Pau, Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, arxiu
de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, Arxiu Diocesà de Barcelona,
Arxiu Diocesà de Girona, Arxiu Diocesà de Lleida, Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, Arxiu Diocesà d’Urgell, Arxiu Diocesà de Vic,
Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona, Arxiu Capitular de la
Catedral de Girona, Arxiu Provincial dels Caputxins de Catalunya i
Biblioteca-Arxiu del Palau de Peralada.
— Arxius de la resta d’Espanya: Arxiu Diocesà de Palma de Mallorca, Archivo del Arzobispado de Pamplona, Archivo Diocesano de
Ciudad Real, Archivo Diocesano de Jaén, Archivo Histórico Nacional.
— Arxius estrangers: Arxiu Nacional d’Andorra, Dean and
Chapter Library of Canterbury, Borthwick Institute of Historical
Reasearch of York, York Minster Library, Joint Record Office of
Lichfield, Archives Départementales des Pyrénées-Orientales, Archives Nationales de París, Archives Départementales de Vaucluse,
Archives Départementales de la Haute-Vienne, Archives Départementales de Savoia, Archivo de la Penitenzieria Apostolica de Roma,
31
Archiwum Diecezjalnego de Cracòvia, Archiwum Diecezjalnego de
Sosnowiec, Archiwum Diecezjalnego de Zielona Góra-Gorzow, Archiwum Kuria Metropolitalna de Lublin i Archiwum Kuria Metropolitalna de Varsòvia.
*
*
*
Pel que fa a la part teòrica que s’analitza, la documentació ha
estat consultada segons les diferents ciències, i concretada en espais
determinats que aporten informació sobre l’estudi. Així, en dret, ha
estat consultat allò que fa referència a família i matrimoni; en dret
romà, la consulta ha girat entorn de les lleis significatives en alguns
camps: edat dels contraents, permissibilitat del contracte de matrimoni, pàtria potestat i drets i deures del matrimoni.
Quant als drets got i carolingi, i als usos i costums dels diferents
pobles i posteriors drets civils sorgits després dels segles XIII-XIV, la
tasca s’ha dirigit a la mateixa àrea. Els drets civils moderns han estat
concentrats en els capítols dedicats al matrimoni i el seu contracte.
El dret canònic ha tingut un procediment diferent. Primer s’ha
seguit el Dret Antic (fins al segle XII), en les diverses disposicions dels
bisbes europeus entorn de la definició de matrimoni i les edats del
contracte; després s’han analitzat a fons, en la fase del Dret Nou (segles XIII-XIV), les disposicions del Decret de Gracià i els tractadistes
i glossadors d’aquest. També els concilis lateranenses, les Extravagants i, des de la publicació de les Decretals de Gregori IX en 1230,
totes les referències donades en el llibre IV d’aquestes; se centren entorn del títol II, que correspon a la desponsatio impuberum. A partir
del Concili de Trento, ja a l’època del Dret Novissím i fins avui dia,
tota la documentació generada entorn del matrimoni infantil; de manera especial, les disposicions emanades de les butlles, constitucions
i encícliques de Benet XIV i les decisions i interpretacions canòniques de la Sagrada Congregació del Concili el segle XVII; els segles XIX
i XX, les Acta Sanctae Sedis, les decisions de la Rota i la regulació del
dret canònic apareguda en la compilació del Codex Iuris Canonici de
1917.
La medicina ha estat analitzada sobre les malalties, la fisiologia i l’anatomia dels impúbers i adolescents, fent èmfasi en la diferència dels sexes i en el fil conductor que porta la medicina, des de les
antigues creences hipocràtiques i galèniques fins als descobriments
del segle XIX.
32
La teologia ha permès veure la lluita per a sacralitzar el matrimoni en contraposició a l’aspecte únicament contractual. S’ha seguit
l’evolució del pensament eclesiàstic que, en aplicar-se al matrimoni
infantil, ha comportat un ajut en direcció al canvi de sensibilitat respecte a la seva utilització. Aquesta s’ha barrejat amb la filosofia, i de
totes dues s’ha extret allò que fa referència al matrimoni.
Per últim, la història i l’antropologia han concentrat un cúmul
d’idees, descobriments i concrecions jurídiques. Se n’ha buscat allò
que fa referència a família, matrimoni i canvi social.
Seguint els exemples de matrimoni infantil en els diversos arxius investigats, hi ha hagut una primera informació sorgida dels documents de dispenses eclesiàstiques d’edat: la localització del casament. Un cop trobats data i lloc de casament, s’han pogut analitzar
les causes que el motivaren, que han sorgit de la consulta de capitulacions matrimonials, actes de constitucions dotals, testaments, concòrdies i plets entre famílies, en els arxius notarials.
Dels arxius parroquials, s’han pogut extreure les reconstruccions genealògiques, que han permès saber com s’estructuraven les famílies dels nuvis en el moment de casar-se, quan tingueren el primer
fill, quina fou llur descendència i si el matrimoni fou positiu en termes econòmics, d’estatus social o com a negoci de llarga durada.
En els casos en què l’anàlisi del matrimoni infantil ha girat entorn de processos de divorci o d’anul·lació, la documentació dels litigants ha reflectit les tensions internes que es generaven entorn al
casament obligat i, en general, com se celebraven aquestes bodes en
la intimitat de les famílies o del poble.
Han estat també estudiades les formes en què els bisbats han donat o negat permís per a realitzar els casaments infantils. Aquesta
documentació ha versat sobre disposicions internes de la matèria
a complir, taxes de les cúries, rehabilitacions matrimonials davant
els fets consumats i matrimonis realitzats fora d’edat sense que ni els
partícips ni el ministre que va oficiar percebessin defectes de forma
en el seu moment, etcètera.
Altres documents menors consultats són: cartes, llibres de
comptes, rebuts, contractes i el paperam indefinit que en casos puntuals s’ha pogut trobar de certes famílies del bisbat de Girona.
Haig d’afegir també que la paraula “impubertat” no existeix
com a terme lingüístic català, com tampoc no consta en llatí clàssic,
castellà o anglès: l’adjectiu impúber no ha fet fins ara el substantiu
33
impubertat. Les úniques opcions que tenia per definir el període de
temps que volia acotar i que permetria el català serien paraules com:
pubertat precoç, puerícia o no-pubertat. Pubertat precoç voldria dir
desenvolupament sexual precoç. Puerícia defineix el període d’edat
entre els 7 i els 14 anys, i finalment no-pubertat, essent la paraula
més ajustada lingüísticament parlant, parteix de la negació d’un estat fisiològic per definir-ne un altre i això no té la precisió necessària
per al concepte científic que vull indicar. Per això faig servir la paraula impubertat —negativa tanmateix— que correspon, segons la
meva definició, al període de temps que abraça des del moment de
néixer fins a l’arribada de la pubertat legal o física, i inclou alhora
els conceptes d’infància, de 0 als 7 anys, i puerícia, de 7 a 14 anys.
L’aparició d’impubertat correspon a la necessitat d’establir un terme
que defineixi un concepte en el context d’un camp científic. No és que
impubertat no s’hagi fet servir amb anterioritat. Henric de Segusio,
el cardenal Ostiense, utilitza els termes impubertatem o impubertas
per definir la puerícia (Segusio,1576: 242). Els comentaristes canònics francesos dels segles XIX i XX fan servir impuberté a discreció per
definir tot l’espai de temps que va des del naixement a l’aparició de
la pubertat (De Smet,1923: VII,1427-1428). Canonistes medievals i
comentaristes francesos són els que més han tractat el tema que ens
ocupa. Seguint la seva tònica, per necessitats del meu estudi, faig
servir el terme concretat segons la definició indicada i em prenc així
la llibertat de fer aparèixer temporalment un nou substantiu.
*
*
*
Abans de continuar, em cal esmentar aquelles persones i institucions que m’han donat suport, ajut, o que, simplement, m’han
escoltat. En primer terme, no puc deixar d’agrair el suport ofert en
tot moment pel doctor Ignasi Terrades i Saborit, catedràtic d’antropologia de la Universitat de Barcelona qui, a més de fer-me l’honor
de dirigir la tesi, ha estat de qui he adquirit nombrosos coneixements
al llarg de set anys de llicenciatura i cursos de doctorat. Ell és responsable que avui estigui en el camp de l’antropologia, encara que
no, és clar, dels possibles errors d’aquest estudi. La seva amistat m’ha
estat una font agradosa de recomanacions, suggeriments, converses i
dinars, que el fan inoblidable.
També vull agrair, del mateix departament d’Antropologia Social i d’Història d’Amèrica de la Facultat de Geografia i Història, els
ajuts rebuts dels professors Joan Bestard, Jesús Contreras i Joan Fri-
34
golé. De tots he rebut consells i orientacions que han aplanat el camí
de la recerca; també de la doctora Josepa Arnall, del departament
d’Història Medieval i Paleografia, de la mateixa casa.
Entre les persones que m’han ajudat en els arxius que he trepitjat, el meu agraïment s’adreça de manera especial a l’esmentat
mossèn Josep Maria Marquès i Planagumà, director de l’Arxiu Diocesà de Girona, així com al mossèn Joan Baburés, director de la
Biblioteca Diocesana de Girona, que va donar-me tota mena de facilitats per a accedir a la recerca del dret canònic sobre el tema
analitzat. Igualment, em considero deutor d’aquells amics amb qui
he pogut comentar les meves investigacions, que m’han escoltat
amb atenció i amb els quals he contrastat idees, especialment amb
el doctor José María Ortuño Aix i la doctora Gabriela Dalla Corte.
Dins l’ajut de les traduccions i el treball d’edició, he de fer esment a
la senyoreta Aglaia-Eugènia Montoya Melià, per les traduccions de
l’anglès i l’alemany; a la senyoreta Triantafyllia Efthimiou, per les
traduccions del grec; a l’amic i doctor Jordi Casanoves, per les traduccions del llatí i l’hebreu; a la senyora Anna Smolinska Orlowska,
per les traduccions del polonès, i a en Ramon Vidal i Pinell, per la
correcció idiomàtica i d’estil de tot l’estudi, així com a l’Isaac Verdés
pels treballs informàtics. També vull agrair el suport constant de la
Carme Verdés, que ha aguantat i alegrat el meu estudi, i el dels meus
fills: Ruth, Enoch i Laura; a tots quatre dedico aquestes pàgines.
Finalment, vull agrair l’amabilitat de les persones que constitueixen el conjunt de la Fundació Noguera, per haver accedit a publicar
aquest llibre i encoratjar-los a que continuin amb la seva tasca de
donar a la llum la historiografia catalana de la forma en què ho fan.
Abreviacions
a.
ADB
ADCH
ADG
ADHV
ADP
ADPO
ADS
ADSU
AFV
AHCO
AHG
ALL
AN
AP
APA
APC
APF
APG
APU
APV
Arist.
BIHY
CHB
Any o anys
Arxiu Diocesà de Barcelona
Archives Départementales de la Charente
Arxiu Diocesà de Girona
Archives Départementales de la Haute-Vienne
Archivo Diocesano de Pamplona
Archives Départementales des Pyrennées Orientales
Archives Départementales de Savoia
Arxiu Diocesà de la Seu d’Urgell
Arxiu Ferran Viader de Parets d’Empordà
Arxiu Històric Comarcal d’Olot
Arxiu Històric de Girona
Arxiu patrimonial de la família Llobet de Vidreres
Archives Nationales de París
Arxiu Parroquial
Arxiu Parroquial d’Avinyonet del Puigventós
Archivo Parroquial de Cirauqui
Arxiu Parroquial de Foixà
Arxiu Parroquial de Gelida
Arxiu Parroquial d’Ullastret
Arxiu Parroquial de Vilert
Aristòtil
Borthwick Institute of Historical Research de York
Ciutadà Honrat de Barcelona
36
CHGi
C.m.
Cod.Esp.
d.
D. Dig.
DCHLC
Disp.
Disp.Apost.
Disp.Mat.
Enc.Jur.Esp.
Gen.
Inst.
JROL
m.
MGHL
Not.
P.G.
P.L.
proc.
RHDFE
RIDA
S.R.Esp.
S.R.R.
YML
Ciutadà Honrat de Girona
Capítols matrimonials
Los Códigos Españoles concordados y anotados
Dies
Digest
Dean and Chapter Library de Canterbury
Dispensa
Dispenses Apostòliques
Dispensa Matrimonial
Enciclopedia Jurídica Española
Genealogia
Institutae de Gai
Joint Record Office de Lichfield
Mesos
Monumenta Germaniae Historica. Leges
Notari
Patrologia Graeca de Migne
Patrologia Latina de Migne
Procés
Revue Historique de Droit Français et Étranger
Revue Internationale de Droit de l’Antiquité
Sacra Rota Española
Sacra Rota Romana
York Minster Library
Teoria del matrimoni infantil
1.
LA GRÈCIA CLÀSSICA. CONSIDERACIONS SOBRE EL SEU MATRIMONI
1.1.
Impubertat, pubertat i matrimoni infantil a l’antiga Grècia
En el present treball convé analitzar els coneixements mèdics i
fisiològics que hi ha entre els grecs sobre la impubertat i la pubertat,
i també els aspectes que influeixen en els factors de canvi i el pas d’un
estat a l’altre. La raó és que les explicacions lògiques de la fisiologia
grega marquen un inici prou coherent, que es manté amb poques
variacions durant molts segles, i alhora són el punt de partida del
matrimoni infantil.
Els raonaments científics que proposen, a més d’anar lligats a
l’experiència, tenen una explicació lògica reeixida, car aporten solucions a plantejaments tant de temes generals com d’aspectes puntuals
i abracen un camp científic que resulta aclaridor: assenten bases sòlides per a establir un sistema de prohibicions matrimonials basat en
la incapacitat de reproducció.
Interessa especialment de conèixer les raons que envolten l’acceptació o la prohibició del matrimoni d’impúbers, particularment
les connexions que hi aporten la fisiologia i la legislació. Mantindrem,
doncs, un diàleg entre totes dues per veure com amb els avenços científics i socials es modifiquen lentament, a mesura que surten noves
explicacions per a mantenir immutable la prohibició matrimonial.
La Grècia clàssica serà el fil conductor de la primera part del treball.
Hi afegirem la lògica d’altres disciplines que han pogut donar rao-
38
naments per a fer acceptable o no el matrimoni d’impúbers en un
o altre moment social. I amb aquesta premissa ens traslladarem al
moment actual.
*
*
*
En el camp de la medicina i de la fisiologia, Hipòcrates i Aristòtil proposen unes dades que tenen a veure amb el nostre tema. Són
fruit de l’experiència i de la lògica científica, ja que, inevitablement,
tard o d’hora tot impúber esdevé púber, i tothom sabia que el canvi
es produeix entre els 10-12 anys per a les noies i entre els 12-14 per
als nois. Les dades més antigues sobre les causes d’aquest fenomen
provenen d’aquests dos autors.
Hipòcrates, ja al segle V aC, al tractat De Septidimanis fixa la primera fita sobre el concepte de pubertat, en una visió d’edats humanes
circumscrites a les característiques sagrades del nombre 7. Divideix
l’edat dels homes en grups de múltiples de 7, els quals resten fixats
així: infància des del moment de néixer fins als 7 anys i l’aparició de
les dents; pubertat a partir dels 14 anys i les emissions seminals. Adolescència fins als 21 anys, amb aparició de la barba i creixement del
cos. Joventut fins als 35 anys; l’edat adulta és dividida en dues parts:
una fins als 49 anys i l’altra fins als 63. Assolida aquesta última edat,
l’home entra en la senectut (Littré, 1839: VIII, 636 i Llobet, 1997,
15).1
En el pas cap a la pubertat, hi ha dues inquietuds en la medicina
hipocràtica: la formació de l’esperma i l’aparició de la regla. L’explicació lògica té a veure amb la teoria dels humors de la medicina i en
el pas de l’ésser humà per la vida, que no és més, en les sentències,
que un procés d’assecament i refredament dels cossos des del moment de néixer fins a la mort. La formació de l’esperma i la seva qualitat és una de les grans preocupacions de la medicina hipocràtica,
perquè forma part dels humors del cos humà, a més de ser el fluid
reproductor. Aquesta preocupació per l’esperma es relaciona amb la
capacitat reproductora de l’home, ja que es creia que una bona part
1. En la majoria de textos que fem servir, les edats són referides al sexe masculí en
termes de virilitat; també indiquen expressament etapes de la vida masculina sense tenir
en compte el gènere, pel fet que es tracta d’èpoques i societats en què la dona ha tingut un
paper secundari. És comprensible, doncs, que poques vegades els aspectes femenins siguin
tractats amb la sensibilitat amb què ho fem avui dia.
39
es formava al cervell i afectava la transmissió agnatícia dels valors
ètics, morals i intel·lectuals. I encara que aquesta transmissió ha patit variades interpretacions en el temps, forma part de la cosmovisió,
en forma residual i arcaica, de la nostra cultura. Hipòcrates el tracta
en el Llibre IV De moribus, on estudia les malalties de la infància de
la manera següent:
1. La llei ho governa tot. L’esperma de l’home ve de tot allò
humit que hi ha en el cos i és la part més activa que se’n separa.
Heus aquí la prova: després del coit, l’evacuació d’una petita
quantitat ens deixa afeblits. El perquè és aquest: les venes i els
nervis van per tot el cos a les parts genitals. Fregades, escalfades
i plenes, sorgeix com una frisança de plaer i de calor per tot el
cos. En el fregament dels genitals i en el moviment que hom
dóna, allò humit s’escalfa en el cos, es dilata, s’agita pel moviment i esdevé escumós, com tots els líquids esdevenen escumosos per agitació. D’aquesta manera, en l’home, se separa d’allò
humit esdevingut escumós la part més activa i més grassa que
va per la medul·la òssia. En efecte, els aferents arriben de tot
el cos i el cervell vessa en els lloms per tot el cos i en la medulla, que al mateix temps és plena d’aferents, de tal manera que
el líquid flueix i surt. L’esperma, una vegada arribat a aquesta
medul·la, passa al llarg dels ronyons, perquè és la via per a les
venes, i en cas d’ulceració dels ronyons, alguna vegada s’evacua
al mateix temps amb sang. Dels ronyons passa a través dels testicles al membre genital, no pel camí de l’orina, sinó per una altra via particular contigua. Quant a les pol·lucions nocturnes, es
produeixen així: allò humit del cos essent dilatat i escalfat, sigui
per la fatiga, sigui per una altra causa, esdevé escumós. I quan
es fa l’expulsió, es tenen visions com de coit, perquè aquest líquid es comporta com en l’acte de la reproducció (Littré, 1851:
VII, 417-473).
La dona hipocràtica, en el tractat De generatione, també té ejaculacions en el moment del coit. No és més que la hipersecreció de
les glàndules vaginals, destinada a la lubricació, que, segons creia
l’escola hipocràtica, també es formava per tot el cos i denomina semen femení. L’expulsió de la cavitat vaginal sorgia perquè la voluptuositat femenina era menor que la masculina i arribava abans a
l’ejaculació. La teoria del doble semen, masculí i femení, i que de la
mescla d’ambdós sorgia la concepció, va tenir vida fins ben entrat el
segle XVIII dC.
40
9. Després de l’acte veneri, si la dona no concep, expulsa a l’exterior el seu semen i el de l’home. Però si ho fa, el semen no
surt, resta en l’úter. Llavors l’úter es tanca, el seu forat preparat
per la humitat s’obtura i el semen que ve de la dona es barreja
amb el que ve de l’home. La dona habituada a l’embaràs, en notar que el semen en lloc de sortir fora queda retingut, sabrà el
dia que queda prenyada (Littré, 1851: VIII, 475).
D’altra banda, l’explicació de la regla femenina va lligada a l’escalfament i humiditat de la sang i a la fertilitat, i dóna curs als períodes menstruals. La regla no és més que una plètora de sang que, si
no hi ha fecundació, cal expulsar periòdicament. L’origen d’aquesta
sang està en uns vasos sanguinis situats al costat de la matriu que en
cas d’embaràs alimenten i humitegen el fetus (Conill, 1925: 48-52,
81).
Les raons de la mutació que porta a la pubertat són explicades
en el tractat De natura infantis, que forma part del llibre De generatione. Cal cercar en les venes les causes d’aquest fenomen:
2. En els nens les venes estan tenses i plenes, la qual cosa impedeix l’avenç de l’esperma i no deixa sentir el prurit; així, la humitat del cos no s’agita per l’excreció de l’esperma. Igualment,
a les noies, quan són petites, tampoc no els arriba la regla. Però
quan el noi i la noia creixen, les venes que van a la verga —o
penis— del noi i a la matriu de la noia esdevenen fluides per la
creixença. Llavors s’obren i es crea un vaivé, i és quan la humitat té agitació. Perquè és en aquest moment quan apareix espai
per agitar-se, i esdevé la pubertat: en el noi sorgeix l’esperma i
en la noia, la menstruació (Littré, 1851:VIII, 473-475).
Aristòtil, en la Història dels animals, té definicions de la pubertat
menys mèdiques i més fisiològiques, podríem dir, àdhuc en termes
més descriptius i menys tècnics. Per ell, l’edat d’entrada a la pubertat
són els 14 anys. El baró comença ordinàriament a emetre esperma per
primera vegada als catorze anys complerts; a la mateixa època apareixen els pèls del pubis...(Arist., Història dels animals. VII, 581a, 10).
En la dona, el fenomen també es planteja a partir de la mateixa edat.
Diu: Es produeix també en les dones l’engrandiment dels pits i apareix
l’anomenada menstruació. Es tracta d’un fluix de sang com la d’un animal acabat de degollar...(Arist., Història dels animals. VII, 581b, 1-5).
A més, aporta la teoria que la regla es produeix a la fi del mes i que,
com que la lluna és de sexe femení, el fluix menstrual va estretament
lligat a les fases d’aquella. És una concepció teòrica que encara té
41
adeptes avui dia, sense tenir en compte que, si això fos veritat, totes
les dones tindrien el període en les mateixes dates.
Aristòtil, en la mateixa obra, en teoritzar sobre el desenvolupament de la pubertat en l’ésser humà, explica els canvis fisiològics en
la veu, la forma del cos, etc., i sobretot en un aspecte important en
els matrimonis, car, com veurem a la segona part d’aquest treball, és
l’expansió de la sexualitat vinculada a la pubertat el que cal controlar.
Les paraules que fa servir són indicades en aquests termes:
Sobretot en aquesta edat, cal vigilar més els nens que les nenes.
En efecte, llavors es manifesta una major inclinació a usar dels
plaers del sexe, que per aquesta època comencen a desenvolupar-se, de tal manera que, si hom no refrena curosament tot
impuls que sobrepassi les exigències que reclama el desenvolupament del mateix cos abstenint-se de pràctiques amoroses,
es creen uns hàbits que l’acompanyaran la resta de la vida. Car
les joves que es donen als plaers sexuals sense limitació es fan
cada cop més dissolutes. I també els joves, si no es guarden de
relacions amb l’altre sexe o amb tots dos (Arist., Història dels
animals. VII, 581b, 11-20).
Una de les coses que caracteritzen els matrimonis infantils, com
veurem, és que, en la majoria de casos, no hi ha relacions carnals de
la parella fins ben entrada l’adolescència. Per això, cal entendre que
aquesta norma moral es manté, reconeixent així la sexualitat infantil
i la necessitat de la continència.
1.2.
Legislació i costum matrimonial a l’antiga Grècia
De la Grècia clàssica ens arriben els records més llunyans sobre compromisos matrimonials entre individus que encara no han
arribat a la pubertat o que fa poc que ho han fet. Però les notícies no
concreten gaire: el coneixement de la seva existència surt de les fonts
filosòfiques i mèdiques, que indiquen les millors edats per a establir
parelles matrimonials basant-se en raons fisiològiques. D’Aristòtil,
apareixen dades que tracten sobre la millor edat per a casar-se. Les
raons mostren una base tan sòlida que tenen tendència a perpetuarse segles enllà. Això configura una visió que fa parèixer reprovables,
no solament els matrimonis de no púbers, sinó àdhuc els dels que fa
poc que han entrat en la pubertat.
Sembla que els textos legals neguen l’existència d’unions de no
púbers, per bé que hi ha autors —ja ho veurem— que creuen que
42
Aristòtil i Estrabó en parlen com una realitat. Tots, però, parteixen de
formes matrimonials entorn de la pubertat, les quals serviran per a
plantejar les primeres fites d’aquest treball. Primerament, cal entendre que el matrimoni, a l’antiga Grècia, és sobretot la unió de dues
persones en un mateix culte domèstic, que tindran uns fills legítims
com a continuadors d’aquest culte. En segon terme, és una associació
d’home i dona per a compartir les penes i les bondats de la vida, la
dona ocupant-hi un lloc sempre secundari (Collignon, 1926: 1639).
El fill mascle ha d’oferir, després de la mort del pare, els àpats fúnebres que han d’assegurar el repòs i el benestar dels avantpassats. El
matrimoni té, doncs, una importància especial, perquè el fill ha de
perpetuar necessàriament el culte domèstic, i ha de ser en tot cas
legítim (Collignon, 1926: 1645). La dona té, de més a més, una representativitat escassa com a continuadora del oíkos (propietats, casa,
bestiar...). Això fa imprescindible la recerca de fills mascles, dedicats
no solament a l’administració i continuació del patrimoni familiar,
sinó també a subministrar els soldats necessaris a la defensa de la
pólis (Llobet, 1997: 21-23).
Aquesta concepció matrimonial, de culte domèstic, que fa imprescindible el naixement de fills mascles, sembla que obsta directament a la unió de no púbers. En efecte, si el matrimoni comporta
la procreació, això és impossible en la impubertat d’un o de tots dos
components.
Aquesta tesi abona la institució legal de l’epíkleros: segons els
codis legislatius grecs, la dona quedava relegada al manteniment de
la llar i a la procreació. L’activitat pròpia de l’home era l’administració de l’oíkos i la transmissió d’aquesta herència. Per aquesta raó,
la dona no podia heretar però sí transmetre l’herència a través dels
fills. La preocupació perquè aquest poder de transmissió no impedís
que, per un nou matrimoni de la dona, el patrimoni familiar s’afegís
a un altre oíkos, va fer sorgir la figura de l’epíkleros o hereu femení. A
Grècia, quan un home moria sense descendència, el patrimoni es dividia entre els parents més propers, un fet que suposava una desgràcia, perquè políticament era imprescindible, a la ciutat, el manteniment d’un nombre constant d’oíkoi per tal d’assegurar-ne la defensa.
I en el pla religiós es perdia una unitat de culte als avantpassats per
demanar-ne la protecció; una tradició que colpejava, en primer lloc,
la prosperitat de la propietat i, en segon lloc, la de la mateixa ciutat.
Quan el ciutadà moria deixant només una filla, aquesta rebia els béns
del pare; era una epíklera, però havia de casar-se amb el parent més
proper de la línia paterna per tal que administrés el patrimoni, car
43
ella no ho podia fer. El parent proper i marit, que solia ser el germà
més gran del pare, en cap moment heretava el patrimoni; quan naixia
un fill mascle, aquest esdevenia hereu de l’avi. D’aquesta manera es
transmetia una altra vegada la propietat, el culte i es refeia la línia
hereva agnàtica trencada (Tébar/Tébar, 1998: 45-46).
La institució de l’epíklera va funcionar a la Grècia clàssica, amb
petites variants i denominacions, fins poc abans de l’expansió hellenística; la practicaren Atenes, Esparta, Calcis de Tràcia, Mitilene,
Fòcide, Dodona... L’establiment de la monarquia i l’individualisme
trencaren les línies de parentiu i, a poc a poc, esdevingué innecesari.
Cap al segle IV aC ja era una institució en crisi (Tébar/Tébar, 1998:
57-59), però mentre va durar, mentre tingué una aplicació purista,
la legislació que guiava la institució fou molt concreta quant al casament de la filla epíklera i impúber.
En la primera llei de Gortina s’estatueix expressament que la
patroká o epíklera es casarà amb el germà del seu pare de més edat;
si hi ha germanes, la segona es casarà amb el germà que vingui després del de més edat, i així successivament; si no hi ha germans vius
del pare, amb els fills d’aquests, començant pel del germà més gran.
En el cas que el marit que li correspongui sigui impúber, l’epíklera o
patroká tindrà la casa i la meitat dels fruits del patrimoni fins que el
promès sigui púber amb 14 anys complerts i pugui casar-se. En el
cas que ella sigui impúber, els germans del pare menaran l’explotació
dels béns, la meitat dels quals anirà destinada al manteniment d’ella.
Aquesta viurà amb la seva mare; i si la noia fos òrfena de pare i mare,
viurà amb els germans d’aquesta última. Finalment, l’epíklera impúber es casarà quan compleixi com a mínim 12 anys (Dareste/Haussoullier/Reinach, 1965: I, 375-381 i 391).
De tot això sembla despendre’s que, si en els moments en què la
família estava en la màxima crisi coneguda —l’absència de pare i de
fill hereu— les lleis establien que el matrimoni no s’havia de realitzar
fins a la pubertat, els casaments d’impúbers foren escassos, per no
dir inexistents, almenys entre les elits de les ciutats. Cap al segle IV
aC, durant l’expansió hel·lenística apareix un retard en les edats matrimonials, almenys en certes ciutats i segons el que dicta la doctrina
aristotèlica.
L’anàlisi dels textos d’Aristòtil no dóna cap raó sobre els casaments dels impúbers. Tracta de l’excessiva joventut dels contraents o
de les discordances i divergències mútues que podien sorgir entre la
parella, quan hi havia incapacitat d’engendrar per una de les parts.
44
La raó de no contemplar-se la unió d’impúbers podria estar en el fet
que no es trobés sentit a una relació que encara no podia engendrar,
pel fet que el casament estava establert precisament per procrear,
de la mateixa manera que no es planta una terra erma o no llaurada,
o no s’aparellen els animals fins que no han desenvolupat la seva
sexualitat. Per aquest motiu, no podia establir-se una unió conjugal
fins que no hi hagués les característiques bàsiques i naturals que
li donaven sentit. Igualment, hi ha d’haver un ordre generacional
entre les edats de pares i fills:
2. Cal legislar sobre aquesta unió (de sexes), considerant alhora la persona i la durada de la vida, perquè les edats d’ambdós
corresponguin a un mateix període favorable i que no hi hagi
discordances entre les facultats de l’home, capaç d’engendrar,
i de la dona, encara incapaç; o la d’aquesta encara fecunda i
la de l’home infecund, perquè són causa de discòrdies i divergències mútues. Al mateix temps, cal parar atenció en els fills
cridats a succeir-los, perquè les edats entre fills i pares no han
de ser gaire allunyades (efectivament, no té cap profit, ni per
als pares de massa edat, la reconeixença per testimoniatge dels
seus fills, ni, per als fills, l’ajuda donada pels pares), ni massa
propera (perquè això comporta greus inconvenients: els tenen
menys respecte si consideren els pares com a camarades de la
mateixa edat, i la proximitat d’edats és causa de friccions en els
assumptes familiars) (Arist.: Política, VII, 16, 2-3).
Aristòtil proposava que l’edat idònia per a casar-se estava relacionada amb el temps en què homes i dones tenen capacitat procreadora, de tal manera que, en la generalitat dels casos, si la capacitat
generativa es deté als 70 anys en l’home, i als 50 anys en la dona, és
a dir, amb 20 anys de diferència, ha d’haver-hi la mateixa diferència a l’hora de començar a tenir relacions sexuals. Però aquestes són
subjectes al desenvolupament fisiològic del cos humà. I aquest ha de
tenir tot el vigor propi perquè els fills nats tinguin la salut necessària,
i l’acte reproductor i el període de gestació no tinguin conseqüències
dolentes per als pares (Arist.: Política, VII, 16, 5-6). La unió de massa
joves és nociva per a la procreació en tots els éssers vivents i els resultats són imperfectes i d’aquesta manera, s’engendren més femelles
que mascles i neixen amb menys pes. La prova d’això per a la raça
humana es manifesta en el fet que:
6. En totes les ciutats on el costum vol que homes i dones
s’uneixin joves, les persones estan desenvolupades de manera
45
imperfecta i són de cos petit. I, a més, les dones joves tenen el
part més complicat i moren més sovint. Aquesta és la verdadera raó —diuen alguns— de la resposta donada als Tresenis per
l’oracle, que imputava llurs morts en gran quantitat al matrimoni de les seves filles massa joves, sense que això es degués a la
recollida dels fruits... (Arist.: Política, VII, 16, 6-7).
A l’obra Història dels animals, l’autor afegeix que la procreació de més femelles que mascles té a veure amb el fet que, fins als
21 anys, l’esperma primer de l’home és infecund, perquè és fi, clar
i no coagulat; en canvi, l’esperma granulós, posterior al desenvolupament complet de l’home, dóna origen a més fills que filles. A
més, que si es fa servir la capacitat sexual de molt jove, els homes
es tornen libidinosos i envelleixen abans; de la mateixa manera
que les dones que tenen molts parts també ho fan amb promptitud (Aristòtil: Història dels Animals —versió francesa— VII, 582a,
15-30).
Per tot això, Aristòtil considera que és bo de no donar les filles
en casament fins als 18 anys, perquè no es tornin lascives; i fins als
37 anys els homes, perquè no malbaratin en les relacions sexuals la
creixença del seu cos i l’abundància i granulositat del seu esperma.
Igualment, també coincidiran les edats de casament amb el ple desenvolupament fisiològic, tant de l’home com de la dona, i s’establirà
la concordança de 20 anys de diferència d’edat en la parella, des del
començament del ple vigor sexual fins al punt final de la capacitat
engendradora (Arist.: Política, 16, 8-10).
Malgrat tota aquesta construcció de teoria d’edats, no queda
clar en l’obra d’Aristòtil si els Tresenis havien practicat el matrimoni
d’impúbers, ni si a Creta també es tenia el costum de fer-ho. A La
Política d’Aristòtil, comentada per J. Aubonnet, se cita que els casaments en aquesta illa podien plantejar-se a partir dels 12 anys pel
que fa a ambdós contraents (Arist., 1986: VII, 285), emparant-se, de
passada, en una citació de La Geografia d’Estrabó, sobre els costums
de l’illa, en la qual s’indica expressament que no hi havia cohabitació
fins que la dona no podia portar la llar, i era llavors quan el pare havia
de pagar el dot (Estrabó: X, 4, 20).
El problema radica en el fet que, malgrat establir l’edat idònia
per a poder-se casar, no s’estableix si aquests havien de ser púbers o
no. Per tant, en cap moment no s’indica si hi havia en el matrimoni
un control dels pares sobre la pubertat biològica del fill, que pot presentar-se abans dels 12 anys, i si en aquest cas es permetia la unió;
46
o bé si contractava el casament independentment de l’estat natural.
Perquè les lleis marcaven la nubilitat de la noia als 12 anys i la pubertat del noi als 14 complerts (Dareste/Haussoullier/Reinach, 1965:
I, 407). A més, el text d’Estrabó es refereix a treballs domèstics, i no
a capacitats procreatives, amb la qual cosa, a més de no resoldre res,
tot fa pensar que el matrimoni no pot entendre’s abans d’assolir-se la
fita de la pubertat.
Dels plantejaments anteriors —jurídics, filosòfics i mèdics—,
es pot concloure que els grecs consideraven edats ideals per al
matrimoni des de la pubertat legal fins als 16 anys en les filles i
fins als 17/18 anys en els fills. Aquets eren els límits que creien més
apropiats per a la procreació, per equilibrar raons fisiològiques i
necessitats de soldats; i havien de ser prohibides per raons eugenèsiques fora d’aquestes edats. I això deixant de banda recomanacions filosòfiques tant aristotèliques com platòniques (Delgado,
1998: 38).
Hi ha també dues visions de la pubertat: des de la medicina
hipocràtica i la fisiologia aristotèlica, la pubertat és un fenomen
que apareix, tant en home com en dona, als catorze anys. Des de
la llei de l’epíkleros, la pubertat masculina s’esdevé als catorze anys
i la femenina, als dotze. Aquesta mateixa divergència es detecta a
l’època romana quan la llei estableix una discrepància similar, la
qual, finalment, es traslladarà al dret canònic fixant l’edat mínima
per a casar-se.
2.
EL MATRIMONI INFANTIL A ROMA
En aquest apartat dedicarem una primera secció al concepte
d’edat a Roma, amb una visió sobre aspectes fisiològics, jurídics, filosòfics etc., quant als criteris d’infància, impubertat, pubertat i adolescència, entre altres. D’aquesta manera, farem un primer apropament
a algunes idees que ens serviran després en l’anàlisi del matrimoni en
general i del matrimoni infantil en particular. Alguns d’aquests conceptes perviuran al pas del temps i la seva definició servirà per fixar
el punt de partida de les seves qualitats.
Amb els canvis realitzats amb relació als casaments, podrem
entendre i explicar, no solament els indicis de matrimoni infantil a
Roma, sinó el posterior funcionament dels sistemes matrimonials a
Europa i, doncs, les bases jurídiques del matrimoni infantil que es
van desenvolupar en el dret posterior.
47
2.1. Impubertat/pubertat, majoria/minoria d’edat i altres conceptes
sobre l’edat
Les dades disponibles sobre el concepte d’edat a Roma són més
nombroses que les de Grècia. Tretze segles d’existència, l’afermament d’una cultura en una àrea geogràfica extensa, la varietat dels
coneixements desenvolupats i la transmissió escrita que arriba fins
als nostres dies fan que sobre aquesta qüestió hi hagi una gran riquesa. A més, la consolidació dels problemes d’estructuració social en
una codificació jurídica, que pel seu equilibri subsisteix més enllà de
la vida històrica pròpia, fan de la parcel·lació d’edats romana el punt
de partida de la nostra realitat.
Les edats de l’home tenen diversos vessants, i trobarem referències dins la medicina, el naturalisme, la filosofia, la història i el camp
jurídic. En aquesta última ciència veurem com la necessitat pública
arrossega i dóna forma al dret privat; i com que aquest es configura,
pren forma i força, i estableix un seguit de relacions que donen o
neguen responsabilitats a l’home i a la dona segons l’edat: primer, en
el si de la família i en el món privat, i després en el món públic. Així
es fixa el concepte de majoria i minoria d’edat, no solament en l’àrea
política i de servei a la pólis —com existia en la cultura hel·lènica—,
sinó dins l’extens ordre jurídic de les relacions contractuals en tots
els camps socials.
Durant el temps en què les institucions romanes funcionaven,
mai no foren inamovibles dins el camp legislatiu. Les variacions sobre l’edat s’establien a mesura que les necessitats socials entraven
en harmonia amb el desenvolupament fisiològic. Els canvis polítics
de la societat romana dins la monarquia, la república i l’imperi van
establir allò que finalment queda fixat, en època imperial, en les Gaii
Institutiones, del segle II dC, les Pauli Sententiae, dels segles III dC, i
les codificacions de Justinià (Digesta, Codex, Institutiones) del segle
VI dC. En realitat, les connotacions jurídiques sobre l’edat que coneixem de Roma són tardanes. Així, per estudiar la formació i fixació de
conceptes, cal investigar en àrees extrajurídiques i extreure’n una visió evolutiva i de conjunt, la qual té tendència a traslladar-se al dret.
En un text històric d’Aulus Gel·li hi ha la informació més antiga
sobre el criteri d’edats a Roma. L’autor recull un paràgraf de Tubero
que diu així:
1. Tubero, en el primer llibre de les Històries, ha escrit que el
rei Servi Tul·li va instituir les cinc classes censatàries de seniores i juniores, estimant que eren infants els que tenien menys de
48
disset anys; a partir dels disset anys d’edat creia que eren aptes
al servei de l’Estat i els inscrivia com a soldats. Els anomenava
juniores (joves) fins als quaranta-sis anys; més enllà d’aquesta
edat eren seniores (vells).
2. He anotat això perquè es coneguin les distincions que han
estat fetes pels nostres avantpassats sobre el judici i la distinció
entre infància, joventut i vellesa, d’acord amb la classificació de
Servi Tul·li, rei molt savi (Aulus Gellius: X, 28).
El rei Servi Tul·li, que degué regnar a Roma entre el 578 i el
535 aC, ha passat a la història com un gran reformador de la societat
romana. En realitat, independentment dels canvis socials que hagués
pogut establir, quant als conceptes d’edat té una visió que podríem
qualificar de comuna en la geografia mediterrània i en el món de les
ciutats estat. Si establim un paral·lelisme amb la cultura hel·lènica
—altrament contemporània— i la colonització grega i etrusca d’Itàlia,
i si partim dels escrits platònics i aristotèlics, observem que la noció d’edat està sotmesa a la servitud militar i que interessa a tothom
—reis i assemblees— de legislar sobre la capacitat per dur i fer servir
les armes, deixant de banda allò que no pertany a aquest camp.
Això ve donat perquè l’organització de la pretesa constitutio
serviana gira entorn de la reorganització gentilícia del territori, la
suplantació de les antigues tribus, l’aparició de la civitas i l’ordenament dels ciutadans en forma de centúries, en un acomodament de
les tàctiques militars a la falange hoplítica, coneguda a Grècia des del
segle VII i introduïda a Roma pels etruscs. Aquesta organització durà,
més tard, a la legió romana (Dionís d’Halicarnàs, IV, 13-21 i Roldan,
1991: I, 59).
La primera o més coneguda divisió d’edats a Roma és, doncs,
d’origen militar. Tot i això, la llarga transformació de l’entorn romà
en els períodes de monarquia, república i imperi, així com l’evolució
de l’expansió geogràfica, l’extensió del comerç i el domini del territori més enllà de la força, va obligar les autoritats del moment a fer
esforços d’adaptació i assimilació de les realitats socials. Les lleis,
establidores d’ordre en una oikoméne cada vegada més extensa, van
haver de tractar sobre les capacitats dels ciutadans lluny dels ordenaments castrenses. I el concepte i divisió de l’edat va prendre forma
en el dret privat.
En aquest dret, apareix un primer gran ordenament que gira
entorn de l’establiment d’una única edat —catorze anys per a l’home
i dotze per a la dona— per a reconèixer el moment d’inici de la pu-
49
bertat. Fins poc abans de l’imperi, la condició de púber o d’impúber
quedava sota l’apreciació del paterfamilias, qui, observant el desenvolupament fisiològic dels fills, controlava l’aparició de les primeres
emissions de semen o del sorgiment de la regla. Era d’aquesta manera com succeïa el pas d’una condició a l’altra per part dels fills. Aquesta intromissió en l’entorn familiar va ser d’acomodació lenta, car,
fins i tot ja ben assentat l’imperi, els Sabins encara tenien per costum
l’examen individual per tal d’establir la pubertat (Evans, 1991: 207).
Amb aquest tipus de legislació, va dissociar-se la pubertat física de la
social. La física quedava circumscrita a l’entorn familiar, i la social
atorgava un conjunt de capacitats i responsabilitats lligades als actes
privats i públics contemplats per la llei. Des de llavors, el pas a la pubertat ja no comportava, com a l’època arcaica, la condició automàtica de major d’edat i l’ingrés en la vida militar. La llei va establir un
sistema escalonat d’accés a la vida pública. Els catorze anys només
alliberaven de la tutela, permetien el matrimoni i la contractació de
deutes; arribat als disset, l’home ja podia ser perseguit legalment, era
enrolat en la vida militar, etc.
Amb aquest sistema, la rigidesa de la divisió tripartida d’edats
segons l’ordre militar —infància, joventut i senectut— va passar a la
dualitat impúbers-púbers del sistema legal, accedint progressivament
a la plena capacitat jurídica i pública (Néraudau, 1984: 24-27).
La cosa no va acabar aquí: la pubertat social va fer un salt endavant, perquè l’accés escalonat a la plena capacitat jurídica va establir-se a través de la legislació republicana, un pas lent en direcció
al reconeixement del ple estat d’adult. Així va néixer, com una falca
entre pueritia i iuventa, el concepte d’“adolescència” (Evans, 1991:
190-191).
L’adolescentia va quedar fixada, amb el pretext de les guerres
púniques, entre catorze i vint-i-set anys. D’una banda, en 191 aC, la
llei declarà menors —minores— tots els que no havien complert vinti-cinc anys. La causa fou el gran nombre d’orfes que calia protegir i
que havia deixat darrere seu la segona guerra contra els Cartaginesos, i que van veure retardat notablement el seu accés a les propietats, càrrecs, etc. La guerra també havia desenvolupat carreres militars precoces, que van voler ser desplaçades, per als qui les havien
desenvolupat, a les activitats polítiques. El Senat va voler frenar això,
i va establir que per a accedir a les primeres magistratures calia haver complert deu anys de serveis a la cavalleria. Com que el patriciat
romà accedia a l’orde eqüestre als disset anys, la llei va establir els
50
vint-i-set anys per a poder accedir a càrrecs públics. El s. I aC Sila va
frenar encara més l’accés a les magistratures, fins als trenta anys.
Aquestes foren les lleis que marcaren la fi del període d’adolescència i el pas a l’edat adulta: l’edat de pas, finalment, es va imposar
als vint-i-cinc anys, a causa del predomini de la legislació civil sobre
la politicomilitar.
Aquesta edat, verdader punt d’inflexió social, reunia raons civils, militars i polítiques; amb ella havia nascut el concepte de “majoria” i “minoria d’edat”. Sobre això, les posteriors lleis europees van
mantenir un consens remarcable fins a les acaballes del segle XVIII. La
Revolució francesa va trencar l’ordre establert per Roma (Néraudau,
1984, 25-27).2
Les conveniències socials i una major sensibilitat en l’experiència del desenvolupament moral i mental dels individus van
parcel·lar encara més els primers anys de la impubertat; aquest fet
va quedar reflectit en el codi de Justinià, on es pot trobar la infantia
situada entre el naixement i els set anys, la pubertati proximus des
dels onze anys, i, més enllà de la pubertat, l’adolescència —en plena
pubertat—, la joventut i la vellesa. D’aquesta manera, la visió romana de l’edat va tenir, al llarg de l’existència, una primera fragmentació militar en tres períodes, una segona visió de tipus fisiològic
partida abans i després per la pubertat, i una tercera i última construïda entorn d’experiències morals, fisiològiques, socials, militars,
polítiques i privades, que tenien el fulcre en el concepte de majoria
i minoria d’edat.
En el camp mèdic, biològic i fisiològic —altrament, tot ell encara agrupat—, els avenços són continuadors de la teoria hipocràtica dels humors. S’han perdut, però, les característiques sagrades
del nombre set, que donà pas a una experiència més empírica. Així,
els elements dins el cos ja no són set sinó quatre. Hipòcrates havia
indicat l’existència de calor, fred, humors (la sang, la bilis negra) i les
coses dolces i salades que completaven els set components (Littré,
1839: VIII, 634). En els tractats de Claudi Galè (s. II dC) es recull un
desdoblament: quatre són els elements que componen tot el gènere
2. Em permeto fer un incís per a recordar a tothom que no pertanyi al camp de
les ciències jurídiques, històriques, mèdiques o antropològiques que no s’ha de confondre
pubertat i impubertat amb majoria i minoria d’edat. L’un és un concepte fisiològic, l’altre
una abstracció convertida en figura jurídica. El primer s’esdevé sobre les edats que estudiem
aquí i la segona és un concepte que ha variat dels 25 anys d’èpoques passades als 18 anys
actuals en la majoria de països.
51
animal de l’univers —amb sang—, i quatre les qualitats que tenen
aquests elements:
Animalium quae sanguine praedita sunt quatuor in universum
esse elementa, sanguinem videlicet pituitam, bilem flauam et bilem atram.
Quatuor hosce humores ex primis quatuor corporibus constitui,
quae a qualitatibus sumptis nominibus, calidum, humidum, frigidum et sicum apellata sunt. Animal si uno ex quatuor dictis humoribus careat, necessario interire (Galè, 1541: I, 207, De Temperamentis libri tres. Lib. II, De Elementis).
L’aparició definida dels quatre elements —sang, pituïta, bilis
groga i bilis negra—, amb les virtuts de calor, fred, humitat o sequedat, van establir tot un cos dogmàtic que es configurava en parcel·les
d’edat: de la infància als 14 anys, amb les característiques d’humida
i càlida en què l’humor dominant era la sang i en segon terme la
flegma; de la joventut dels 14 als 25 anys, seca i càlida, on l’humor
imperant era la bilis groga i en segon terme la sang. L’edat adulta, de
25 a 42 anys, seca i freda, on senyoreja en primer lloc la bilis negra
i després la bilis groga. I la vellesa, més de 42 anys, freda i humida,
on dominen la flegma i la bilis negra. Tot això es trasllada a les estacions de l’any i configura un ritme paral·lel: primavera-infància,
estiu-joventut, tardor-adultesa i hivern-senectut; la qual cosa crea la
cosmovisió mèdica i fisiològica del mon romà (Néraudau, 1984: 30).
En aquesta concepció, l’essència de la vida corporal té dos extrems:
el principi càlid i humit de la primavera i l’extrem fred i humit de l’hivern. Això només és qüestionat parcialment per la medicina de Galè,
que atribueix a la vellesa fred i sequedat:
Vita exordium calidum et humidum, extremum frigidum atque
siccum, medium sicci et humidi exactam temperiem accipiet...
(Fernel, 1679:50, esmentat a Galè).
Dins la medicina romana, hi ha també l’agrupament de malalties segons quatre edats. Aquesta associació té a veure amb la continuïtat de patologies relacionades amb el desenvolupament corporal
en les quals la relació malaltia/edat es fa evident. A través del primer
element de la relació es pot esbrinar el segon. Podem trobar un altre
exemple d’aquesta relació en els tractats de medicina de Cels. Per
l’autor, els majors perills de la infància s’esdevenen als quaranta dies
després de néixer, al setè mes i als set anys. Les malalties de la infància, però, queden frenades amb l’arribada de la pubertat. L’adoles-
52
cència comporta l’arribada d’epilèpsia i tuberculosi. En la joventut es
manifesten la pleuresia, la pneumònia, la letargia, el còlera, la bogeria i les morenes. Amb la vellesa arriben la dificultat respiratòria, els
problemes per a poder orinar, el catarro, el mal d’ossos, l’insomni, el
mal de cap, el mal d’oïda, el mal d’ulls i de nas i la relaxació intestinal. En una tònica semblant, els nens i els adolescents es troben millor a la primavera i a començaments d’estiu. Els ancians viuen millor
a l’estiu i a principis de tardor, i els homes en la plenitud de la vida
tenen la salut més equilibrada a l’hivern (Cels, 1966: I, 47-48). Així,
sorgeix una vegada més la relació quatre edats/quatre estacions.
Les quatre edats de la vida tenien també la seva explicació harmònica partint de la relació entre el pols arterial i la quarta musical.
La medicina, des del metge Herophilus fins a De causis pulsus de Galè
(1544: III, 161), indica que les quatre edats de l’home presenten una
variació remarcable en el batec, un fet que es trasllada al ritme amb
què s’escolta la poesia. Aquí apareix la utilització, per algunes escoles
mèdiques, de la música per al tractament de malalties tant morals
com físiques; trobem la relació edat/música o poesia a la Metamorfosi, XV, d’Ovidi,3 on el poeta es pren la llicència de dividir les edats de
l’home en períodes de vint anys, per adaptar-los completament a les
quatre estacions de l’any. Agrupament d’edats que també té una vigència important en el camp metafísic i artístic que es desenvoluparà
posteriorment (Néraudau, 1984: 30).
Les comparacions entre les parcel·les de la vida i els elements comuns, no són només patrimoni de la medicina o de la poesia romana,
per bé que el paral·lelisme entre estacions de l’any i edats de l’home té
una consistència tan sòlida que l’ha fet arribar als nostres dies. De la
filosofia neix la comparança dels períodes de la vida dividits en cercles
concèntrics que van eixamplant-se. Aquest parangó sorgeix quan les
3. “Quid? non in species succedere quattuor annum/ Aspicis, aetatis peragentem
imitamina nostrae?/ Nam tener et lactens puerique simillimus aeuo/ Vere novo est; tunc
herba nitens et roboris expers/ Turget et insolida est et spe delectat agrestes...” (Ovidi, 1980:
II, 177-178). Comencen així els versos 199-213, que en la traducció catalana d’Ovidi (1996:
387) feta per Jordi Parramon es llegeixen d’aquesta manera: “Doncs ¿no veieu com l’any per
les quatre fases transcorre/i en cadascuna, podria a les nostres edats comparar-se?/Ja que
és tendre i lactant amb la primavera, i s’assembla/a l’edat infantil: llavors l’herba brillant i
sens força/s’infla, i no és consistent, i complau en l’espera els pagesos./Tot aleshores floreix,
i amb flors de colors s’adeliten/pròdigament els camps, i no hi ha duresa en les fulles./La
primavera obre pas a l’estiu, i ja es manifesta/ l’any més robust, i és fort com un jove: una
edat més robusta,/certament no existeix, i tampoc més fecunda i fogosa./Li succeeix la
tardor, ja sense l’ardor jovenívol,/més madura i suau, en un punt de just equilibri entre el
jove i el vell, amb les temples un xic blanquinoses./Ve finalment el senil hivern amb trèmula
passa,/tot arrupit, que ha perdut els cabells o els té blancs, si n’hi queden.”
53
necessitats explicatives giren entorn de més de quatre períodes de la
vida humana. Sèneca, en el segle I dC, és potser el primer a establir
aquesta analogia, quan contempla les cinc divisions de les edats humanes —infància, puerícia, adolescència, joventut i vellesa— segons
conceptes socials i jurídics en les Cartes a Lucili XIV i XLIX (Sèneca:
1966, 459-60 i 526-27). El filòsof hi recrea les edats com a cercles de
temps de vida a partir del dia d’existència, del mes i dels períodes esmentats. Els cercles augmenten de grandària a mesura que transcorren els períodes, fins a quedar abraçats tots per un gran cercle format
per la totalitat, des del moment de néixer fins al moment de morir.
En realitat, Sèneca filosofa entorn del concepte de vellesa, de
la brevetat de la vida i del descobriment d’aspectes i comportaments
que fan d’aquesta etapa un moment enriquidor i interessant. Vol allunyar el concepte de senectut del de decrepitud, tot aportant per a
aquest darrer període el qualificatiu d’edat cansada, per bé que no
aixafada. Això s’emmarca dins un corrent romà que tracta l’extrem
contrari al que normalment apareix en els escrits que tracten de les
edats, que són dedicats més als períodes d’inici que als de pèrdua de
les capacitats humanes.
Dins aquest corrent, tractat per filòsofs i naturalistes, trobem,
a més de l’exemple indicat, Ciceró, Plini el Vell i el sofista i filòsof
Llucià. Ciceró, al Cató o de la vellesa, reconeix les cinc etapes d’edat
oficialitzades segons els dret romà (Ciceró 1940: 148-149), però hi
descriu les virtuts que ha de tenir l’última etapa de la vida humana;
és el que podríem considerar el primer gran tractat sobre el període
final de la vida humana. Plini el Vell, al llibre VII de la Història Natural, que tracta sobre l’home, té la particularitat de no comentar les diverses edats de l’ésser humà; de l’anàlisi de la concepció i formació de
la vida humana passa per l’avortament, el canvi de sexe i la trasmissió
de característiques genètiques, i acaba en la longevitat (Plini, 1969:
II, 531-551). No n’explica les causes —no les coneix— i tampoc no
hi especula, però està fortament interessat en aquestes “patologies”
d’edat, en les quals no troba cap explicació, si no és en l’astrologia,
a la conjunció de determinats astres, que en el moment de la naixença
permeten a certs individus de sobreviure més que a d’altres. Esmenta teories d’astròlegs eminents, com Epigeni i Beroso, que donen una
longevitat màxima a l’home i a la dona de 112 i 116 anys, respectivament; i les de Petòsiris i Nechepsos, que estableixen la possibilitat
de viure fins als 124 anys a tota la regió d’Itàlia. Comentant la incertesa d’aquestes teories, es fa ressò de l’escola mèdica d’Esculapi, que
afirma que la longevitat no depèn de regions ni de màxims generals,
54
sinó dels astres, sense que hi hagi cap límit d’anys per viure. Alhora,
diu que els seguidors d’Esculapi afirmaven que la llargària de la vida
depèn dels dies i hores lunars, la qual cosa, per a una adaptació als
anys climatèrics, feia que els nats en un moment determinat fossin
cridats a morir de manera agrupada, progressiva i escalonada (Plini,
1977: VII, 95-100).
Llucià de Samòsata, en el segle II dC, comenta que la longevitat està directament relacionada amb la dieta, el clima i el sòl on
viuen els individus. Posseeixen aquesta qualitat longeva les castes
que, com els escribes sagrats egipcis, els exegetes narradors de contes assiris i àrabs, els bramans hindús, els mags perses, els parts,
els habitants de Bactriana, els habitants de Coràsmia, els aris, els
aqueus i els medes, mantenen dietes rigoroses i viuen consagrats
escrupolosament a la filosofia (Llucià, 1981: I, 167-168). Recomana
a les persones que vulguin arribar a una edat provecta que facin els
exercicis gimàstics adients i segueixin una dieta sana (Llucià, 1981:
I, 168).
A Roma, a partir del l’imperi, ha cristal·litzat la divisió d’edats
de l’home en cinc fases: infància, pubertat, adolescència, joventut, vellesa. La periodicitat pot trobar-se en un bon nombre d’escrits: ja l’esmenta Ciceró (1940: 148-149); Sèneca, en el conjunt de les Cartes a
Lucili (Sèneca, 1966); Servià (1965: III, 527-528), el conjunt de l’obra
de Lucreci (Lucretius Carus) (1993: 300-407), i d’altres encara. L’únic
dissident del quintet esmentat és Macrobi, que fa una divisió en períodes de set anys de la vida humana fins al nombre de 10; són: infància, puerícia, pubertat, adolescència, joventut, virilitat, edat consistent, edat mitjana, senectut, decrepitud. Això fa que els períodes de
la vida tinguin un component climatèric, tot retornant al millor de la
tradició hipocràtica (Zacchia, 1661: 2).
Des de llavors, apareixen arreu els cinc termes per a dividir els
grups d’edats. Només en medicina i en poesia es manté —en certes proposicions— el nombre de quatre parts, en agrupar pubertat i
adolescència en una sola; la primera perquè no implica el concepte
d’adolescència en el procés dels canvis físics dels cos humà, i la segona perquè pot construir lliurement a partir de la fertilitat imaginativa
de l’autor, amb més llibertat que en cap altra disciplina.
De Roma rebem, doncs, dues estructuracions fonamentals en el
concepte d’edat: la divisió de la vida en cinc etapes i l’existència d’un
punt d’inflexió entre la immaduresa i la maduresa de l’ésser humà, és
a dir, els conceptes de “majoria” i “minoria” d’edat.
2.2.
55
La visió d’impubertat/pubertat i fases properes
Interessa al nostre estudi la percepció dels conceptes d’“impubertat” i “pubertat” i les divisions tardanes esmentades de pubertati
proximo i plena pubertas. Hem vist que la primera divisió d’edats en
la vida dels éssers humans havia estat dividida en infància (de 0 a 7
anys), impubertat (de 7 a 14 anys), adolescència (de 14 a 21 anys),
etc., com també que, per una conveniència social, Roma va substituir
la pubertat fisiològica per la pubertat social. I va fixar-la als 14 anys
per als nois i als 12 anys per a les noies. D’aquesta manera, va quedar
establert un sistema d’edats que és imprescindible per a l’estudi del
matrimoni infantil.
Ara, la impubertat agrupada d’aquesta manera no satisfeia del
tot les necessitats jurídiques de la societat romana, pel fet que s’advertien diferències clares en el desenvolupament fisiològic entre els
dos extrems d’aquest interval. Evidentment, des d’un aspecte procreatiu, tant la infància com la impubertat conformaven el període de la
vida en què l’ésser humà era infèrtil, incapaç de procrear; igualment,
la pubertat definia l’aparició dels símptomes, qualitats i condicions
que feien l’home i la dona aptes per a la reprodució.
En l’entrada o en l’acostament a la pubertat, no sols s’adverteixen canvis corporals (desenvolupament del cos, canvi de la veu, etc.),
sinó també canvis psicològics (principi de maduresa intel·lectual).
El concepte de pubertati proximus sorgeix de l’observació biològica
del desenvolupament humà; es manifesta tardanament com a noció
jurídica en temps de Justinià, el segle VI dC, i el seu Codex fixa l’inici
a partir dels 11 anys. Finalment, sobre aquesta apreciació fisiològica
i la seva incorporació a l’estructura jurídica del món romà descansa el sistema de dispenses d’edat, generat a l’edat mitjana. Després
ve la recuperació de la base jurídica romana pel Decret de Gracià, i
d’aquesta manera es perllonga fins ben entrat el segle XVIII.
Ja s’ha dit que, a l’època arcaica de Roma, la pubertat d’un noi
es definia quan el pare, després d’un examen físic, decidia que ja havia arribat a aquesta condició. Això el feia entrar en un nou estatus
familiar i social, pel qual accedia a la condició essencial de la majoria
d’edat jurídica. Posteriorment, hi havia un ritu de pas: sacrificis als
déus i el fet de deixar la toga praetexta o infantil i posar-se la toga viril,
que donava accés a l’estat d’adult; l’acte oficial tenia lloc al Capitoli,
el dia 17 de març de cada any, entre els catorze i disset anys del noi.
A partir de l’imperi, multitud de textos esmenten l’edat de disset anys
quan es feia el canvi de toga i quan es diu que els nois tenen la plena
56
pubertas (Saglio/Pottier/Lafaye, 1926: III, 1658). La plena pubertas té
resultats socials, basats en el ple desenvolupament de la capacitat
sexual del noi, és un salt dins el període de creixement corporal i psicològic, observable entre els 14 i 17/18 anys de l’individu. És l’edat de
la maduresa psicològica.
La fixació de la pubertat femenina té altres components, perquè hi ha una divergència entre els dictàmens mèdics sobre l’edat
de l’aparició de la regla femenina i la raó jurídica dels 12 anys per a
aquesta condició. La medicina romana segueix, en aquest cas, les observacions de la grega quant al moment d’aparició de la mentruació.
Tant Sorà d’Efes (Gynaecia I, 20) com Macrobi (Commentarii in somnium Scipionis I, 6, 71) estableixen l’edat de l’aparició de la regla als
14 anys. Galè aclareix que, en certs casos, tant en nois com en noies,
la pubertat apareix generalment als catorze anys, però pot haver-hi
avenços o retards segons la constitució o temperament particular de
cada un (De sanitate tuenda VI, 2 i Gourevitch, 1984: 84). En el segle
II dC, les Institutae de Gai fixen la nubilitat femenina a partir dels 12
anys (Gaius: Inst. II, 112-113). En aquesta edat poden testar, poden
contraure matrimoni, etc. La dissociació entre l’edat núbil fisiològica
i la legal és, en el cas de les dones, superior a la dels homes. No hi ha
cap coneixement clar de les raons que dugueren a establir aquesta
norma. En certa manera, una de les causes podria ser la raó de matrimoni o el gust dels homes romans d’escollir verges a l’hora d’unir-se
en casament. Ho veurem en les pàgines properes.
2.3.
El matrimoni a Roma
El matrimoni es caracteritza, a Roma, per dos aspectes: en primer lloc, se circumscriu a la classe social dels patricis, als quals més
tard s’afegeixen altres pobladors que adquireixen la ciutadania romana i, en segon lloc, respon a una sèrie de canvis produïts a llarg
termini i que n’afecten l’existència. El matrimoni romà és, potser, la
institució que més es transforma al llarg de la seva història: oscil·la
del matrimoni de l’època pagana al matrimoni cristià; no sols són
diferents quant a concepció social i moral, sinó també quant a estructura jurídica. Els rastres de l’un i de l’altre es troben en la compilació
de Justinià, i, si no es distingissin bé, es produiria una inexactitud
(Volterra, 1955: 367).
Els historiadors defineixen diferents períodes en la història de
Roma, els quals nosaltres recorrerem per a cercar els indicis de matrimoni infantil. Aquests períodes són: el període reial o Monarquia
57
(ss. VIII-VI aC), la República (ss.VI-I aC), l’Alt Imperi (ss. I-II dC) i el
Baix Imperi (ss. III-V dC). Els historiadors del dret romà els redueixen
a: Dret Antic (dels orígens al s. II aC), Dret Clàssic (ss. II aC-III dC) i
Innovacions del Baix Imperi o Dret Imperial (ss. III-V dC).
Les investigacions extretes de l’estudi de l’antic dret romà abasten el període de la història de Roma fins al segle II aC. Hi apareix
un sistema matrimonial semblant al grec pel que fa a l’essència. A
l’origen es confonia amb el dret sagrat patrici: era una unió santa,
que establia entre l’home i la dona una societat completa de vida, un
consortium omnis vitae, això és, una comunió absoluta d’interessos
divins i humans. És la definició cèlebre del matrimoni, divi et humani juris communicatio, que segles més tard definirà Modestí. (Dig.,
XXIII, 2,1)
El matrimoni constituïa, com a Grècia, una comunitat de culte i un lloc de procreació de l’hereu (heres sacrorum), que havia de
perpetuar el culte als avantpassats (Westrup, 1943: 7). Cal entendre que el matrimoni va començar regint-se pels costums familiars,
i d’aquí s’explica la pobresa de reglamentació jurídica (Gaudemet,
1962: 85).
La formació de la parella es contractava mitjançant una convenció duta a terme pel pare de la dona i el futur marit. Aquesta convenció va convertir-se en un contracte solemne i ritualitzat, que prenia el
nom de sponsio —promesa solemne. D’ell deriven els sponsalia —esposalles—, com a prometatge, i els termes de sponsus i sponsa per als
nuvis. Hi havia un intercanvi d’anells i un seguit de pactes econòmics
que afectaven ambdós contraents, entre els quals destacava la pecunia que el pare donava a la filla i que, en cas de no dur-se a terme el
lliurament de la filla, calia donar al nuvi com una mena de clàusula
penal. I en el cas de trencament injustificat del contracte d’esposalles
per part del nuvi, aquest havia d’indemnitzar el pare de la núvia. Les
esposalles en dret romà antic eren, doncs, un afer de família regulat
per aspectes religiosos, socials i jurídics (Gaudemet, 1962: 86-87).
La celebració posterior del matrimoni era de caràcter familiar
i religiós, i no requeria cap acte jurídic formal. Hi havia ofrenes als
déus, intercanvi de consentiments mutus davant dels membres de
la família i almenys deu testimonis. Finalment, l’àpat de celebració.
Amb això quedava conclòs el matrimoni (Gaudemet, 1962: 87-88).
D’acord amb els costums, hi havia certes prescripcions matrimonials d’ordre moral i social. Eren interdiccions d’ordre moral
l’edat i el parentiu; i d’ordre social, el matrimoni contret amb plebeus
58
o amb estrangers. D’aquestes prohibicions, només ens interessa, ara,
la d’edat, que més endavant desenvoluparem.
Amb posterioritat al segle II aC, del dret clàssic i de la República, s’havien establert diferents tipus d’unió matrimonial: el matrimoni regular entre ciutadans romans —iustae nuptiae—, el matrimoni inferior o concubinat, dels que no poden o no volen contractar
les iustae nuptiae, els enllaços entre ciutadans no lliures (llatins o
peregrins/=forasters) i les unions entre esclaus.
Les núpcies —iustae nuptiae, iustum matrimonium— són establertes segons la normativa del dret, creen una comunitat de vida
entre els esposos, i la dona hi adquireix la situació de materfamilias,
l’esperança d’una descendència i el rang social del marit. Aquesta
unió es distingeix del stuprum, o unió passatgera, i del concubinat.
El concubinat és una unió honorable, per bé que no reconeguda
pel dret. En principi, doncs, no té efectes jurídics. La distinció entre
matrimoni i concubinat és dificil de separar en la pràctica. Ambdós
són consensuats entre home i dona, tenen la unió i la vida comuna,
però, en no estar definit jurídicament, el fill resultant és de la mare, i
aquesta no esdevé uxor del marit; pot ser tractada com a esposa, però
no d’acord amb els títols de l’home (Gaudemet, 1962: 102-106).
Al marge del matrimoni entre els ciutadans romans, hi ha el reconeixement de l’enllaç legítim dels provincials. En aquesta situació
hi ha el matrimoni entre persones d’una mateixa ciutat i la unió entre
habitants de ciutats diferents. En el primer cas, ja sia entre llatins o
peregrins, el matrimoni és vàlid d’acord amb les regles locals, però
sense que Roma hi doni cap valor en el dret civil, sobretot amb la
intenció d’adquirir la pàtria potestat sobre els fills segons el seu ius
proprium civium Romanorum.
El matrimoni entre romans i habitants d’altres ciutadanies
depenia de cada legislació local, sense cap efecte sobre el ius civile
romà. Els fills continuaven en la condició de peregrins, encara que el
pare o la mare fossin romans. (Volterra, 1955: 369 i Gaudemet, 1962:
106-107)
Els esclaus, en no tenir personalitat jurídica, no podien concloure cap tipus de matrimoni. Tot i que les unions entre ells (contubernium) poguessin ser duradores i estables, el fill sorgit sempre era
esclau (Gaudemet, 1962: 102-110).
Els historiadors del dret observen, en el període del dret clàssic,
un canvi important en la conclusió del matrimoni: la debilitació de
la pàtria potestat, sobretot sobre la filla, i l’aparició del consens dels
59
nuvis en casar-se. El concurs de les dones en les seves esposalles i el
reconeixement de la voluntat femenina —almenys de manera passiva, com a senyal de no-oposició—, fan creure en un canvi envers un
tènue individualisme i emancipació en el si de la família.
El iustum matrimonium podia anar precedit de les esposalles,
les quals havien variat d’aquelles que es contractaven en el període
del dret antic. S’hi s’establien els pactes mitjançant una convenció
verbal i sense formulismes, que podien ser conclosos àdhuc entre
absents. La promesa de matrimoni anava, sovint, acompanyada del
lliurament de l’anell d’esponsàlies. La contractació d’esposalles moltes vegades es feia ja a la infància i, tot i el consentiment dels nuvis,
els pares d’aquests hi intervenien activament, fins a l’extrem que els
pares podien arribar a la contractació del prometatge de noces sense
intervenció dels fills, i més si aquests eren petits. L’únic fre teòric que
planava damunt la voluntat matrimonial del pare de la núvia era la
interdicció legal de no poder imposar el casament a la filla si el nuvi
era de costums indignes o deshonestos, indignum moribus vel turpem
(Ulpià, Dig., 23.1.12.1). Així i tot, es presumia el consentiment a les
esposalles, si no hi havia una oposició formal de part d’ambdós o
d’un dels nuvis (Dig., 23, I, 7, 1) (Gaudemet, 1962, 110).
Entre el dret antic i el dret clàssic romà, és a dir, entre l’època de
la monarquia i la de la república romana, hi ha una evolució pel que
fa a les esposalles. Les penes per incompliment s’han relaxat i ja no
comporten causes penals ni restitucions per danys i perjudicis. Però
sí que comporten efectes jurídics indirectes; per exemple, el límit de
les donacions entre nuvis augmenta més enllà del que és estipulat per
les lleis antigues (Lex Cincia), i la ruptura injustificada és castigada
amb la infàmia. Entrant ja al Baix Imperi —s. III dC—, amb Septimi
Sever la infidelitat de l’sponsa és assimilada a l’adulteri. Finalment,
les esponsàlies creen llaços d’afinitat entre famílies, de tal manera
que generen prohibicions automàtiques de matrimoni per aliança
entre membres de les dues cases (Gaudemet, 1962: 111).
Les prohibicions matrimonials entre contraents continuen essent l’edat, el parentiu, l’afinitat i les condicions jurídiques i socials
dels cònjuges; és a dir, el connubium, o capacitat d’ambdós futurs
cònjuges, reconeguda per la llei, de poder contractar matrimoni entre
ells (Volterra, 1955: 376). Com que allò que ens interessa és l’edat,
explicarem les observacions que s’hi feren. En aquest període del dret
clàssic, s’imposa una edat legal mínima de matrimoni, que es determina en 14 anys per als nois i 12 per a les noies. La fixació d’aquesta
60
edat sembla haver constituït un procés lent i complicat. El matrimoni
era un afer de família i era poc reglamentat per la llei. Eren els pares
qui decidien, negociaven i induïen al casament dels fills; i l’edat podia
haver restat en segon terme davant els interessos familiars.
Segons els historidors jurídics, els jurisconsults romans feren,
entre el segle I aC i el segle II dC, notables esforços per moralitzar el
matrimoni, metamorfosant les relacions sexuals conjugals (Veyne,
1978: 35-61). En aquest període es fixa l’edat mínima de 12 anys per
a casar les filles. Els sabinians i els proculeians van discutir llargament sobre l’edat de casar els nois, fins que la proposta dels darrers
—els 14 anys per als fills— es va imposar.
En definitiva, el consens i la fixació d’aquestes edats no van triomfar fins a l’arribada del Baix Imperi, perquè la preferència era de
casar els fills en el moment en què els pares apreciaven la pubertat
fisiològica cas per cas, i l’establiment d’una pubertat legal general topava amb la pràctica domèstica (Gaudemet, 1962: 116 i Dalla, 1978:
229-234).
A la fi de la república i durant l’Alt Imperi, entre els segles I aC
i II dC, els costums matrimonials evolucionen novament. Amb anterioritat a aquesta època, la pràctica de les iustae nuptiae semblava
cosa relegada a les classes patrícies i als ciutadans que tenien béns
a transmetre. Les classes urbanes o rurals sense ciutadania ni béns,
sembla que practicaven el concubinat. Finalment, els esclaus tenien les unions que podien i amb la forma que podien d’acord amb
l’habitual contubernium. Tot això canvia. En el segle II dC Tertul·lià
explica que el matrimoni de les esclaves és un fet habitual (Tertul·lià:
Ad uxorem, II, 8, 1). Si les esclaves fan servir figures d’unió iguals o
paral·leles a les de les classes patrícies, sembla que hi ha una variació
profunda en la moral romana.
La percepció d’aquest canvi és tractat per un bon nombre d’estudiosos com una conseqüència de l’expansió del cristianisme a
Roma. Paul Veyne no ho veu així. Creu que el canvi moral apareix
en les classes patrícies romanes des de Ciceró, i que aquesta nova
percepció moral és recollida, i augmenta, en obres d’autors com
Sèneca, Plutarc, Quintilià, etc., en què el to moralitzant és constant;
i per últim, té una bona representació en les idees estoiques d’Epictet, Marc Aureli, etc., abans de ser represes per la moral cristiana
(Veyne, 1978: 35-61).
En el Baix Imperi (s. III-V dC), la legislació sobre el matrimoni
és dominada pel règim imperial i per la preocupació moral cristiana.
61
Vol garantir l’estabilitat de la unió, assegurar la comunitat i reciprocitat d’obligacions entre esposos i protegir els interessos de la vídua i
dels fills. L’estabilitat de la unió és tractada a nivell d’esponsàlies, amb
què es pretén garantir la promesa de matrimoni respectant la paraula
donada des de les prescripcions cristianes. De Constantí endavant la
ruptura injustificada de la promesa matrimonial rep una sanció legal.
Apareixen la figura de l’òscul ritual i les arres com a formes morals i
econòmiques de pactar el futur casament. El matrimoni esdevé la creació d’una comunitat conjugal, més que el tractat entre dues famílies.
I es constata la progressiva desaparició del concubinat, substituït per
un matrimoni regular. El consentiment entre els nuvis fa el matrimoni, de tal manera que aquest és essencialment consensual (Gaudemet,
1962: 142-160). La moral cristiana és, en definitiva, tributària dels escrits evangèlics, sobretot de sant Pau (Pau, Epístola de sant Pau als
efesis, 5, 22-33). En aquests escrits es demana el respecte i l’amor
mutus entre cònjuges i es crea, a la llarga, una estabilitat basada en
la moral i la procreació respecte d’allò que és el funcionament intern
del matrimoni.
En un llarg procés històric —tretze segles de vida romana—, el
matrimoni passa a ser la unió entre parelles d’uns quants habitants
privilegiats d’una petita ciutat de la península itàlica, a constituir la
unió de parelles en una extensa àrea geogràfica europea: és un procés que només pot fer-se des de l’assimilació i l’adaptació de les lleis
i de la moral imperants. Les esposalles, en tant que contractacions
prematrimonials, es readapten sobre la base dels interessos familiars. Primerament, el poder dels pares apareix nítid a l’hora d’establir
els fills. Més tard, aquest poder es refugia darrere del consentiment
mutu entre nuvis, que força i concreta la unió. El culte dels primers
temps als avantpassats de la família del marit passa, en l’etapa final
del matrimoni romà, al culte comú cristià. La subjecció i assimilació
de la dona a la família del marit, que s’estableix en la concepció primigènia del matrimoni, esdevé, amb el pas del temps, una societat
que cerca l’amor i el respecte recíprocs.
El fruit de la unió matrimonial —els fills— passa també d’una
total subjecció al paterfamilias cap a una atenuació d’aquest poder i a
unes relacions de pietat basades igualment en els escrits paulins (Llobet, 1997: 49). De manera semblant, les relacions econòmiques de la
parella, el divorci, la viudetat, l’adopció, etc., fluctuen i s’adapten a les
noves circumstàncies, fins a revestir-se d’una ètica o moral cristiana
que es trasllueix en la legislació del Baix Imperi.
62
2.4.
El matrimoni infantil a Roma
Dins el panorama anterior cal situar el que es coneix sobre matrimoni infantil entre els usos i costums romans. En principi, d’acord amb
la legislació, el matrimoni a Roma parteix del requisit de la pubertat
dels contraents. Identificant pubertat amb maduresa sexual i capacitat
generativa d’home i dona, la definició d’Ulpià estableix en el pla fisiològic aquesta condició: “Hi ha matrimoni legítim si entre els que contreuen noces hi ha connubi, si el mascle es púber i la femella viripotent,
si hi ha el consentiment d’ambdós, i si són jurídicament autònoms o,
encara, que llurs pares en tinguin alguna potestat” (Ulpià: Tit. V, 2). La
definició recolza, una vegada més, sobre la percepció que el matrimoni
té com una de les raons la legítima procreació. Per tant, no cal establirlo fins que no hi ha la capacitat de desenvolupar aquella.
Malgrat la definició d’Ulpià, cal tenir en compte que aquest jurista mor al segle III dC, al principi del Baix Imperi, en un moment en
què Roma ja porta deu segles d’existència. Així, la seva definició és
tardana en la percepció jurídica i en els costums; i tot fa pensar que
la regulació legal del matrimoni no apareix fins a la darreria històrica
de Roma (Volterra, 1955: 371 ss.).
L’existència del matrimoni infantil va ser estudiat per Marcel
Durry. Va sorgir a partir d’una comunicació feta per aqueix llatinista
en 1955, a l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres de París. El
mateix any en va aparèixer un article a la Revue Internationale des
Droits de l’Antiquité (Durry, 1955: 263-273), que va ser contestat per
J. Reinach, dubtant de l’existència d’aquests matrimonis, a la Revue
Historique de Droit Français et Étranger (Reinach, 1956: 268-273).
Fou replicat pel mateix Durry en 1956, en un altre article on defensa
i amplia la seva tesi (Durry, 1956: 227-243).4
Va afegir-se a la discussió Manuel García Garrido, en un article aparegut l’any 1957, en què també es manifestava contrari a
les tesis de Durry; l’article fou publicat a Labeo, Rassegna di Diritto
Romano (García Garrido, 1957: 76-88). Finalment, dins aquesta línia, va aparèixer en 1981 la tesi d’Antonio Ruggiero, publicada als
Atti dell’Accademia di Scienze Morali e Politiche de Nàpols (Ruggiero,
4. Amb posterioritat a la redacció d’aquestes pàgines vaig poder constatar que tot
el que planteja Durry és quasi plagiat d’un text de Ludwig Friedländer. He tret les dades
de la versió anglesa de 1913: Roman life and manners under the Early Empire, London/New
York, George Routledge & Sons, Limited/E. P. Dutton & Co., 4 vols. Particularment del
volum IV, pàgs. 123-131.
63
1982: 63-71).5 La tesi que planteja Durry es basa en unes frases de
la comparança final que hi ha a la Vida de Numa de Plutarc. El text
diu:
Amb un altre sistema d’educació de les joves van també d’acord
les disposicions concernents llur entrega al matrimoni, atès que
Licurg les casava madures i fecundes, perquè el tracte sexual,
en demanar-lo ja la naturalesa, fos principi de goig i amistat
més que d’aversió i por —si és que eren obligades en contra de
la naturalesa— i els cossos tinguessin la força de suportar els
embarassos i els dolors del part. Perquè per cap altra cosa no es
casaven sinó per a la procreació. En canvi, els romans les donaven en matrimoni als dotze anys o més joves. Perquè, sobretot
així, llur cos i esperit arribaria pur i sense taca a qui les rebia.
És evident, per tant, que l’un és millor des del punt de vista físic
per a la procreació i l’altre des del punt de vista moral per a la
convivència (Plutarc, 1985: 394-395).
A partir de la frase “En canvi, els romans les donaven en matrimoni als dotze anys o més joves”, Durry llança una teoria els pilars
de la qual són, d’una banda, mèdics i fisiològics i, de l’altra, jurídics.
En allò fisiològic recorre al ginecòleg Sorà d’Efes, que planteja el moment de la primera menstruació als 14 anys:
“Quando incipit prima purgatio occurrere?: frequentius quidem
a quarto decimo anno initium accipit (Quan comença la primera
menstruació?. Freqüentment s’inicia als catorze anys)” (Sorà,
1882: I, 20).
I això està en contraposició amb els manuals de dret romà, que
fixen als 12 anys l’edat legal perquè les noies contreguin matrimoni.
En aquesta contradicció troba quelcom contra natura, perquè entén
que del text de Plutarc es desprèn, en parlar del cos, que hi ha consumació sexual consegüent al matrimoni.
L’altre argument per mantenir la seva tesi el troba en el dret
romà. Concretament, els textos del Digest:6
5. Ruggiero esmenta un article en romanès que no s’ha pogut trobar, contrari
a les tesis de Durry, i en dóna la referència: Tomulescu (1969): Vîrsta minima ceruta, în
dreptul roman, pentru casatoria fetelor, Analele Universitatii Bucaresti, Bucarest, 1969,
p. 133 i s.
6. Les referències a les lleis romanes són extretes del Corps de Droit Civil Romain
en Latin et Français, de la versió de 1804, d’Hulot, Barthelot, Tissot i Bérengers, i de El
Digesto del Emperador Justiniano, traduït per Rodríguez de Fonseca, versió publicada en
1873.
64
23,1,9: Ulpià; comentaris a l’Edicte, llibre XXXV. Es demanà a
Julià si es podien verificar esponsàlies abans de l’edat de dotze
anys, en cas que s’haguessin celebrat les bodes. I sempre vaig
aprovar la sentència de Labeó, que jutjava que, si havien precedit a les esponsàlies, romanien, encara que s’hagués dut l’esposa a casa de l’espòs com si fos casada. Però si no hi precediren, pel fet d’haver estat conduïda a casa de l’espòs, no sembla
que haguessin contret esponsàlies. Aquesta sentència també és
aprovada per Papià.
23,2,4: Pomponi; comentaris a Sabí, llibre III. La que es casà essent menor de dotze anys, serà muller legítima quan compleixi
els dotze anys en poder del marit.
48,5,13,18: Ulpià; comentaris a l’adulteri de la Lex Julia. Si una
dona menor de dotze anys, portada a casa del seu marit, ha comès
adulteri i, estant a casa d’ell, passa l’edat núbil i comença a ser
dona, el marit com a tal no podrà acusar-la per raó d’aquest adulteri, que ha comès essent casada abans de l’edat. Però podrà ser
acusada com a esposa, segons el rescripte de l’emperador Sever.
En els tres comentaris, Durry veu la possibilitat de contractació
matrimonial a Roma abans dels 12 anys. Però, per provar la seva tesi
afegeix els textos del Digest:
24.1.65: Labeó, obres pòstumes compendiades per Javolé, llibre
VI. La donació que el marit va fer a la que es va casar amb ell, i
encara no era viripotent, jutjo que serà vàlida.
36,2,30: Labeó, obres pòstumes compendiades per Javolé, Llibre
III. Allò que es llega a la pupil·la per quan es casi, si es casés abans
de l’edat permesa, no se li deurà el llegat fins que no sigui viripotent; car la que es va casar abans no sembla que sigui casada.
L’expressió viripotens es considera, no per a la filla púber, sinó
per a la no púber, que pot tenir el vigor físic necessari per ser posseïda per un home. El matrimoni legal és aprovat a partir dels dotze
anys. Els juristes consideren, doncs, viripotens la dona en aquesta
edat, però la medicina diu que el més probable és que la dona no estigui encara formada que no tingui la primera regla. I d’això resulta
que la viripotència no és sinó que pot ser sotmesa a coit abans del desenvolupament núbil i, en tot cas, abans de l’edat legal per a casar-se.
D’altra banda, per a la pubertat dels nois, recull els textos del
Codi de Justinià, que prohibeix l’examen per tal de determinar la pubertat masculina considerant-lo indecorós:
65
L’Emperador Justinià a Menna, prefecte del Pretori. Abolim el
mitjà vergonyós que ha estat en ús per assegurar-se de la pubertat dels barons, ordenant que de la mateixa manera que les noies són jutjades púbers quan compleixen dotze anys, així mateix
els barons siguin considerats púbers quan compleixin catorze
anys. L’examen vergonyós del cos és abolit. Donat a Constantinoble el 8 de les calendes d’abril, sota el consolat de Deci, 529
(Cod. 5, 60, 3).
Conclou, de tot això, que per al matrimoni dels fills, l’examen
físic de la pubertat era cosa reservada al paterfamilias. Els proculeians proposaren l’adopció d’una edat fixa, els 14 anys, mentre que els
sabinians eren partidaris del primer mètode, tradicional. Això fou, en
tot cas, abandonat a partir de Justinià.
Les filles tenen un altre sistema. No hi ha entre elles concordança entre l’edat de casament i la de formació física, tot i els 12 anys en
què la dona esposada a un home passa a ser considerada uxor. Ho
corroboren el text de Plutarc i, entre d’altres, el del Digest 48,5,13,18,
que manifesta la capacitat d’adulteri de l’esposa menor de 12 anys;
és a dir, que pot arribar a tenir relacions sexuals per sota l’edat de 12
anys.
J. Reinach, en resposta, va escriure en 1956, a la Revue Historique de Droit Français et Étranger, un article titulat “Puberté féminine
et mariage romain” (1956: 268-273). Hi contesta les tesis de Durry.
En primer lloc, tracta el text de Plutarc i la dificultat de traducció
pel que fa al text grec de l’expressió emprada “donar en matrimoni”, que, al seu parer, caldria traduir per “establir en matrimoni”.
Amb aquesta redefinició apareixen les subtilitats semàntiques entre
“donar” i “establir”. I les diferències entre un i altre concepte, traslladades al camp jurídic, donarien criteris matrimonials diferents.
El primer seria un matrimoni ple; el segon atenua el text de Plutarc
i condueix vers les proposicions del dret romà en les expressions
nuptas i nupserit, que fan referència a la celebració, rituals i conducció de la dona a casa del futur marit on passa a viure, i arribada als
12 anys d’edat serà considerada uxor d’acord amb el text de Pomponi (Dig., 23,2,4).
Fixa també els dos punts de la tesi de Durry: primer, les noies
en general no són púbers als 12 anys; segon: els romans exigien que
les noies fossin viripotentes per poder-se maridar. Reinach manifesta
que el terme viripotens és una paraula jurídica que vol dir: apta per
casar-se i no que pugui suportar un coit. Vol dir, en realitat, que fí-
66
sicament ja té la regla, que és núbil. Perquè cal considerar que el fi
general del matrimoni és la procreació. Sobre la possibilitat que hi
hagi alguna dona casada en la impubertat, remet al text de Gai II,113,
en què es diu que: “des de l’antiguitat (llegiu: les lleis del temps de la
monarquia) els romans prohibien per pudor de verificar mitjançant
un examen íntim si les noies eren púbers” (1956: 270). Per això va
fixar-se la nubilitat a partir dels 12 anys, i que en aquesta edat pogués contractar matrimoni legal. Perquè l’experiència prova que la
presumpció de nubilitat que marca la llei és molt sovint encertada; i
per això remet a l’Encyclopédie de Diderot, que expressa, a l’entrada
Home, que en les zones meridionals i en els pobles, la majoria de
dones són púbers als 12 anys. D’aquesta manera respon a la manifestació de Sorà d’Efes i la teoria de la pubertat femenina als 14 anys.
En conjunt, la idea que una noia es pugui casar a 12 anys sense
ser núbil creu que és impossible a Roma. Segons el seu parer, una
noia no pot consentir a casar-se si no li ha aparegut la facultat probable de concebre; això és degut a una qüestió d’ètica i no de dret.
I és que Roma tenia instituïda la figura d’un censor que jutjava els
costums, amb conseqüències tant civils com penals, fent entrar de
ple l’ètica dins el dret (1956: 271).
Manuel García Garrido, en resposta a la publicació de Durry, va
donar a la impremta un article titulat “Minor annis XII nupta”, que
va ser publicat en 1957,7 a la revista napolitana: Labeo. Rassegna di
Diritto Romano. L’article és, tant en les respostes com en les conclusions que extreu, de gran riquesa jurídica, i molt tècnic. Quant a l’edat
en què la dona romana era capaç de maridar-se, pren els principals
textos legals del Digest. Són comentaris de: Labeó (Digest, 24, 1, 65),
Pomponi (Digest, 23, 2, 4), Papià (Digest, 23, 3, 68), Ulpià (Digest, 23,
1, 9 i Digest, 24, 1, 32, 27) i Modestí (Digest, 23, 1, 14), la majoria dels
quals ja hem esmentat més amunt.
Tracta també del concepte i significat de nupta i nupserit, i arriba a viripotens que, com Durry, esmenta Labeó (Digest, 36, 2, 30),
Papià (Digest, 35, 1, 101) i Ulpià (Digest, 5, 2). Relaciona les dues
primeres amb la conducció de la dona a casa del marit i a la celebració dels ritus matrimonials, encara que la núvia no sigui viripotens.
7. En la nota núm. 6 d’aquest article, García Garrido diu que sap que Durry prepara
una segona part del seu escrit. Com que la segona part de l’article va aparèixer en 1956, es
dedueix que García Garrido devia escriure això entre 1955-56 i la publicació italiana es va
retardar més enllà de la resposta de Durry.
67
Relaciona aquest últim terme, com Reinach, amb la nubilitat, establint un sinònim entre ambdós; de tal manera que, contràriament a
les tesis de Durry, no hi ha una edat per al matrimoni i una altra per
a la pubertat en la dona, sinó que s’estableix una edat única a tots els
efectes (1957: 85).
Com a conclusió a tot l’anterior, García Garrido diu, de manera
més categòrica que Reinach, que el matrimoni de la menor té dos
elements: primer, el fet que la dona ha estat conduïda al domicili
del futur marit i que conviu amb ell i, segon, el compliment de l’edat
núbil, dotze anys, a partir de la qual se la considera legitima uxor.
(García Garrido, 1957: 76-88).
Davant la discussió entre filòlegs i juristes, Durry va donar a la
llum el segon article: “Sur le mariage romain. Autocritique et mise au
point”, publicat a la mateixa Revue Internationale des Droits de l’Antiquité en 1956. El contingut principal està en la citació d’exemples
de matrimonis d’impúbers extrets de les fonts clàssiques. Esmenta
Octàvia, muller de Neró que, nascuda entre els anys 42-43 dC, fou esposada per Neró l’any 49 i casada el 53, quan tenia 11 anys. Agripina,
mare de Neró, havia estat casada a l’edat de 12 anys (1956: 231).
Un altre cas fou el d’Octavià August que, després de la pau de
Brindisi, cercà un apropament amb Marc Antoni i per això maridà
una nora d’aquest de la família dels Claudis. Octavià aviat va tenir
problemes amb la sogra i repudià la noia que havia maridat vixdum
nubilem (tot just núbil) i la tornà intactam adhuc et virginem (intacta
i verge) (1956: 232).
Aporta també l’exemple d’Aemilia Lepida, primera sponsa de
l’emperador Claudi, que aquest virginem adhuc repudiavit; és a dir,
que li sembla una sponsa loco nuptae (una núvia repudiada que vivia
amb Claudi i que, en no tenir encara 12 anys, no n’era uxor) (1956:
233).
Aquests exemples el persuadeixen que hi havia matrimoni precoç, i que el costum no s’oposava a la consumació d’aquest, des del
moment que la manifestació dels textos clàssics sembla indicar els
casos de retorn de verges com a anomalies.
Més dades sobre això el porten a inscripcions cristianes i paganes de Roma, que sumen més exemples de dones casades de menys
de 12 anys. Dins les inscripcions cristianes, esmenta: Vitalina, casada
a 10 anys, 6 mesos i 7 dies; Paula, a 10 anys, 11 mesos i 23 dies; Elia
Vincentia, a 11 anys i 2 mesos; Constantia, 11 anys, 9 mesos i 17 dies,
l’any 349 dC; i, finalment, Favorina, a 11 anys, 10 mesos i 2 dies (Le-
68
clercq, 1931: VI, 2, columna 1967). Entre les inscripcions paganes
recollides per Ludwig Friedländer, hi ha: l’Epitafi 586E d’una vídua
d’11 anys, 1 mes i 26 dies; una altra vídua de 10 anys, cas extret del
Corpus Inscriptionum Latinarum, V,i,630, etc.; Sabina, casada a 10
anys i 6 mesos; Júlia i Llúcia, casades a 11 anys; Veturia, casada a 8
anys, etc., i així altres casos (Friedländer, 1913, IV, 125).8
Finalment, Durry passa a defensar estadísticament la regla femenina a partir dels 14 anys, tal com Sorà d’Efes deia en la seva
Gynaecea. Les seves fonts són actuals i es basen en estadístiques que
estableixen mitjanes de 14 anys i 3 mesos per a la nubilitat a Itàlia
i entre 13 i 14 anys a París (1956: 236). El plantejament de les seves
tesis queda reforçat per tot el que ha anat dient, tant en la percepció
i les conclusions dels textos jurídics com en el de Plutarc, deixant
només oberta la porta pel fet que en certs casos no hi havia consumació.
Sobre el conjunt, a la fi de l’escrit aporta noves proves: un text
d’Ulpià (Digest, 25, 7, 1, 4) en el qual el jurista diu que es pot prendre concubina sense tenir-ne en compte l’edat;9 l’execució de la filla de Sejà, narrada per Tàcit (Annals VI,4,3), acusat aquest de lesa
majestat per Tiberi, foren castigats amics, partidaris i també la seva
filla, petita, i fou violada abans de matar-la, car una verge no podia
ser executada; el reclutament entre 6 i 10 anys de les vestals, perquè
en aquestes edats la condició de verges era clara, etc. Del conjunt,
dedueix que les relacions sexuals per sota de la nubilitat de la dona
eren freqüents i, per tant, el matrimoni amb consumació abans de la
pubertat també.
Anys més tard, en 1981, Antonio Ruggiero aportava la seva anàlisi de les proposicions de Durry; l’estudi va aparèixer en 1982, sota
el títol de: “Il matrimonio della impubere in Roma antica”, als Atti
Dell’Accademia di Scienze Morali e Politiche de Nàpols.
El criteri que segueix comença per confrontar el dret àtic amb
el romà pel que fa al matrimoni. Perquè, en realitat, Plutarc descriu
els mètodes emprats per Licurg i els romans i, per tant, cal analitzar
8. En els apèndixs de l’obra dedicats a les referències trobades sobre matrimonis
infantils, hi ha una llista global dels casos de Roma.
9. “Cujuscunque aetatis concubinam haberi posse palam est.” (És manifest que
es pot tenir una concubina de qualsevulla edat.) El text continua amb: “nisi minor annis
duodecim sit” (fora que no tingui 12 anys), cosa que canvia el sentit de la primera frase,
però, a dir de Durry i diversos historiadors, a qui remet, és una interpolació posterior
(Durry, 1956: 242).
69
ambdós drets. En el dret matrimonial àtic, eren necessaris dos requisits: la promesa formal i la pràctica cohabitació dels cònjuges. Pel
dret romà els sponsalia, que representen la promesa de matrimoni,
no donen validesa a aquest.
En el dret arcaic, els sponsalia representaven la promesa de matrimoni efectuada pel pare de la núvia o dels seus tutors. Promesa que
si era trencada era perseguible judicialment. Amb el pas del temps
hi ha una atenuació, i les obligacions que comporten els sponsalia
deixen de ser tan exigents. A Grècia, era la promesa de matrimoni el
primer pas abans de la consumació. A Roma, una simple negociació
interfamiliar que comportava poques obligacions, si arribava el trencament del que s’havia establert. Sobre aquesta base, Ruggiero creu
que el que cal llegir en el text de Plutarc és que a Esparta la dona
era donada en promesa matrimonial precedent a la consumació; i a
Roma era establerta —no a la manera que diu Reinach i menys encara segons ho diu Durry—, sinó amb unes simples esposalles, que
gaudien de la possibilitat de ser trencades amb més o menys penes
econòmiques, segons el moment històric.
D’aquesta manera, va més enllà de les nuptas i nupserit, que
comporten una conducció de la núvia, un “establir” la núvia a casa
del marit, per arribar a la conclusió que allò que s’”estableix” no són
més que esposalles. La base del seu raonament està en la interpretació dels textos del Digest, ja esmentats repetidament, i les proves
d’algun passatge de Suetoni i Dió Cassi (Ruggiero, 1982: 63-71).
Les proposicions de Durry i rèpliques de Reinach, García Garrido i Ruggiero, han acabat donant un vot a la tesi de Durry. Potser
perquè, tot i les propostes de traducció del text de Plutarc, aquest
passatge del final de la vida de Numa sempre s’ha traduït de la mateixa manera; mai no s’ha entrat en les subtileses emprades per Reinach
i Ruggiero, i tots plegats, amb els arguments jurídics de García Garrido, no han pogut fer res contra les aportacions dels casos esmentats
per Durry.
Hi ha, però, en tot el conjunt del matrimoni infantil a Roma una
sèrie d’aspectes que queden foscos, uns aspectes que, a parer meu,
són d’ordre cronològic i no tenen cap base clara. Plutarc, quan escriu
la comparació entre Licurg i Numa, trasllada el matrimoni infantil
romà al segle VII aC, mentre ell és un autor de l’imperi que viu entre
Vespasià i Trajà (segles I-II dC); és a dir, descriu fets vuit segles anteriors a ell. Autors més o menys contemporanis, que també parlen de
la història antiga de Roma, com Titus Livi, Aulus Gel·li, Dió Cassi o
70
Dionís d’Halicarnàs, no en diuen res. Al mateix temps, cal considerar
Plutarc més un moralista que un historiador; les seves biografies són
essencialment didàctiques i moralitzants, més que historiogràfiques
(Pelling, 1980: 101-110). Es crea el dubte —a la vista dels exemples
aportats per Durry— de si el matrimoni infantil a Roma té inici a
l’època antiga, o si, per contra, no és més que una manifestació tardana, que pot situar-se a la fi de la República i principi de l’Imperi.
Alhora, els legisladors que s’inclouen en el Digest també formen part
de l’època del dret clàssic. Labeó viu entre els anys 50-60 aC i el 12-20
dC; Julià se situa entre el segles I-II dC; Ulpià i Modestí viuen entre els
segles II i III dC, etc. El conjunt no dóna llum a res. Però, així com en
un primer moment autors com Gaudemet acceptaren el matrimoni
infantil en l’època arcaica, seguint la cronologia de Plutarc (Gaudemet, 1962: 90), posteriorment, la situació va traslladar-se a la fi de la
República i l’Imperi (Néraudau, 1984: 258).
Sembla clar també que, en vida de Plutarc es continuava casant
algunes noies per sota dels 12 anys. Hem vist més amunt l’existència
d’una inscripció sepulcral cristiana de l’any 349 dC (Leclercq, 1931:
VI, 2, columna 1967). Això ens confirma que àdhuc amb el cristianisme va continuar el costum. Hi ha, però, pocs exemples coneguts
de matrimoni infantil a Roma per poder-hi teoritzar massa. Les afirmacions que es poden fer al seu entorn són escasses i les causes que
els motivaren són prou desconegudes. No arribarem a saber mai si
aquestes núvies casades tenien la regla o no, en el moment d’unir-se
en matrimoni. Tot i les afirmacions de Sorà o de qualsevol metge
sobre l’edat d’ingrés en la nubilitat, no hi ha una data clau per ser
púber. La ciència sap que l’aparició de la regla és un fenomen que
té a veure amb multitud de factors geogràfics, culturals, alimentaris,
etc., i que cada cas és particular dins d’una normalitat. ¿Quantes
noies avui dia no tenen la seva primera regla entre els 10 i 11 anys?
¿Quantes filles de ciutadans romans no estigueren en el mateix cas?
¿És que no eren els ciutadans romans una classe privilegiada i, per
tant, devien gaudir de millors condicions d’alimentació, higiene, accés a la cultura, etc.? ¿No s’ha comprovat que hi ha retard en l’aparició de la regla en la dona rural i un avançament en la urbana? La
dona que treballa retarda el moment de la pubertat i la que no ho fa
s’avança. ¿Fou aquest el cas de les filles dels ciutadans? El matrimoni infantil a Roma apareix nítidament si l’observem des d’una perspectiva legal, d’acord amb unes lleis que semblen d’aparició tardana,
però no es veu tan clar des de la fisiologia. A més, no sabem si va
haver-hi gaire resistència a l’acceptació dels pares, de la ingèrencia
71
que suposava en els afers familiars la fixació de la pubertat legal als
dotze anys.
3.
DE L’INICI
DEL CRISTIANISME AL
DECRET
DE
GRACIÀ. EL DRET ANTIC (SE-
GLES II-XII)
En aquest període de temps, hi ha poques informacions sobre
casos concrets de matrimoni infantil. És un període fosc, en què les
fonts de qualsevol matèria són escasses. Hi ha, però, una etapa formadora i ordenadora de la institució matrimonial que incidirà posteriorment sobre aquest tipus de casaments, la qual es configura a
base d’avenços i retrocessos entorn de la creació d’un dret que ha de
satisfer les necessitats continentals. Aquest paper serà realitzat per
l’Església.
L’Església, en el seu rol d’ordenadora social, acaba assumint
una sèrie d’aspectes que en un principi li eren aliens, però que, en
associar-se amb el poder de l’Estat, pren dins la seva responsabilitat
i els quals desenvolupa fins a crear un cos jurídic que en algunes divisions s’estableix com a dret internacional. D’aquesta manera, fent
servir una majoria de principis jurídics romans, empelta formes d’entendre el dret i el costum d’altres pobles com a precipitats de destillacions teològiques i, en menor quantia, d’altres ciències. Tot això
ve donat per l’obligatorietat de donar resposta als problemes socials
bàsics. I arriba un moment a l’alta Edat Mitjana que es fa necessària la regulació del matrimoni pel fet que esdevé un problema social
d’obligada resolució.
Mentre l’Església es veié enfrontada al poder civil romà, vivint
períodes de persecució, de calma i de clandestinitat, anteposava el
celibat a qualsevol altra condició civil dels seus membres. La raó estava en les paraules de l’evangeli de sant Mateu, que profetitzaven la
segona arribada del Crist i la propera fi del món (Mateu, 24: 3-51).
Si la fi del món era a la cantonada, no calia casar ni casar-se, perquè
la procreació de l’espècie era ja innecessària. A més, hi havia el temor del trencament de parelles segons les paraules de l’evangelista:
“En aquell temps dos estaran en un camp, un serà agafat i l’altre
deixat, i de dues dones en el molí, una serà agafada i l’altra deixada”
(Mat. 24: 40-41). És així que en els escrits postbíblics hi ha parers
diferents. Hom pot trobar autors d’opinions favorables al matrimoni, com Climent d’Alexandria en el tercer llibre d’Stromata (Climent
d’Alexandria: III Stromata, XII, 84, 2), o contràries, com en Tertul·lià,
que indica que el matrimoni fou necessari al principi de la creació
72
per a poblar la terra, però en aquell moment —segle II dC—, essent
imminent la fi del món, només es justifica per evitar la fornicació
(Tertul·lià, Ad Uxorem, I, II, 2-3 i I, III, 3-6).
Com que se succeïen les generacions i la fi del món no arribava,
el discurs va anar variant. El matrimoni va deixar de ser una cosa
merament profana i acabà tractada —en el camp religiós— a nivell
teològic des de l’anàlisi dels textos sagrats jueus i cristians. D’aquesta
manera, els capítols segon i tercer del Gènesi, amb la creació d’Adam
i Eva, les normes sobre divorci de sant Mateu (Mateu, 19), les bodes
de Canà a l’evangeli de sant Joan (Joan, 2) i sobretot el capítol 5è de la
carta als Efesis de sant Pau, foren els punts de partida de la doctrina
teològica i canònica posterior.
A partir de l’any 313, després de la victòria de Constantí sobre
Maxenci al pont Milvi, l’Església surt definitivament de la clandestinitat amb l’edicte imperial de tolerància, i dotze anys després, el 325
convoca el gran Concili de Nicea. Aquest concili, tot i tractar amb
prioritat les doctrines contra Arri, va començar a marcar les primeres
pautes legislativocanòniques, i, malgrat no dir-s’hi res sobre el matrimoni, constitueix el punt d’inflexió entre una Església perseguida i
una Església acostada al poder.
Després d’això, les tensions entre celibat i matrimoni s’atenuen.
El matrimoni s’acomoda damunt la legislació civil romana i la moral
cristiana damunt la vida conjugal. Només queden tensions en contra
del matrimoni en el si de l’Església en tant que es prioritza la virginitat i la continència com a superior a l’estat matrimonial. Però es
recorda que Jesucrist va fer el seu primer miracle en una boda.
La ingerència de l’Església en l’ordenació del matrimoni és lenta. Sota l’Imperi Romà d’Occident, en efecte, les lleis tenen un ordre
constitutiu de famílies i matrimonis que com que dóna bon resultat
hi ha l’acord tàcit que no cal alterar. Encara en el segle IV hi ha separació entre la legislació civil i la doctrina cristiana. Sant Jeroni escrivia “unes són les lleis dels Cèsars i les doctrines de Papià i altres les
de Crist i Déu” (Jeroni, 1962: Epístola, 87). La societat funciona, en
allò matrimonial, sobre unes lleis paganes que el cristianisme a poc
a poc anirà canviant.
En aquest estat resten les coses durant un llarg període de
temps. Fins que en els segles VII i VIII comença a legislar-se contra
actuacions matrimonials concretes, com el rapte, les segones núpcies de la dona, la forma de celebrar el ritu matrimonial o els impediments sobre consanguinitat, com també les dades sobre edats
73
mínimes per a maridar-se, i aquelles altres que ens acosten ja al
matrimoni infantil.
3.1.
La “desponsatio” i l’inici de la “desponsatio impuberum”
Segons la legislació romana, les categories de la dona ajuntada
a l’home per la via matrimonial eren dues: sponsa i uxor. Les dues
categories eren resultat d’una forma matrimonial que síniciava amb
les esponsàlies i acabaven amb la conducció de la dona a casa del
marit. Sobre això, hem pogut veure diversos textos de la legislació
romana i les discussions entre Durry, Reinach i García Garrido.10
Els termes sponsus, sponsa, procedeixen de la paraula spondeo,
és a dir “prometre”. Deia Isidor de Sevilla que procedeixen de les
seguretats que es donaven entre nuvis: pel que fa al consentiment
de drets matrimonials i fiadors (Isidor, Etimologies, IX, 7, 3-4). Uxor
era la dona que en l’antiguitat, en arribar el seguici que l’acompanyava a la casa del marit, abans d’entrar-hi s’adornava la llinda amb
garlandes de llana i ella era ungida: unxor, d’ungir, segons l’autor de
les Etimologies (Isidor, Etimologies, IX, 7, 12). El matrimoni tenia,
doncs, dues fases, una de negociació entre famílies, que acabava en
una promesa d’unió, i l’altra de compliment de la promesa.
Aquesta fórmula va mantenir-se fins que la influència del cristianisme va introduir el terme desponsatio. Desponsatio fou un terme
diferent de l’emprat per designar les esposalles romanes (Gaudemet,
1993: 76-77). Cal cercar l’origen en la dificultat que van trobar els primers pares de l’Església en sorgir les preocupacions per determinar
si Maria fou verge o no en concebre el seu fill, com també en tractar
d’explicar en termes romans els usos i costums de la llei matrimonial
mosaica entre Maria i Josep. Els primers cristians, en la creença que
Jesús fou el Messies Salvador, van reprendre l’antiga profecia d’Isaïes
que anunciava que el salvador del poble d’Israel naixeria d’una verge
(Isaïes 7, 14). En els Evangelis de Mateu i de Lluc, es reflecteix això
de la manera següent. En Mateu: “I el naixement de Jesucrist fou així:
essent Maria la seva mare desposada amb Josep, abans que s’ajuntessin, va trobar-se que havia concebut de l’Esperit Sant” (Mateu 1, 18);
i en Lluc: “En el sisè mes, l’àngel Gabriel fou enviat per Déu a una
ciutat de Galilea, anomenada Natzaret, a una verge desposada amb
un baró anomenat Josep, de la casa de David. I el nom de la verge era
10.
Vegeu supra, p. 62 i s.
74
Maria” (Lluc 1, 26-27). Però, si Maria fou verge en el moment de concebre, en quin lloc quedava Josep? Com s’explicava que no fes ús del
matrimoni i que ell no fos el genitor? La virginitat de Maria va tenir
detractors i avaladors. Perquè si, d’una banda, s’acceptava el caràcter
messiànic de la figura de Jesús, de l’altra, es destruïa la normalitat
matrimonial.
En les traduccions dels Evangelis i en la literatura interpretativa dels primers autors cristians no encaixaven les fórmules romanes
d’sponsa i d’uxor. L’sponsa havia establert una promesa de matrimoni, no essent encara casada. Al seu torn, el nuviatge judaic constituïa
l’inici del matrimoni; la llei mosaica ignorava el matrimoni que es
practicava a Roma (Gaudemet, 1954: II, 534). La preparació es limitava a pactar el règim del casament: el dot, l’herència dels futurs fills
i en tot cas les indemnitzacions en cas de repudi. Els nuvis i pares
ho accepten, els testimonis en donen fe, i així queda conclosa la unió
en termes jurídics abans de passar a viure junts.11 Els costums jueus tampoc no donaven gran valor religiós a la virginitat, excepte en
sectes com els essenis, que practicaven tota mena d’abstinències per
evitar impureses legals (George, 1963: IV, 1235).
D’aquesta manera, quan va haver-se d’explicar el règim matrimonial de la Verge, va adaptar-se el terme desponsatio, amb les seves
variacions, per indicar que aquesta era casada però encara no havia
consumat el matrimoni. Es donava, així, compliment a la llei mosaica i s’intentava fer entenedor el concepte a la societat romana, tot deixant espai per a la virginitat cristiana, la qual restava com una decisió
individual. Dins aquest context, apareixerà en la iconografia mariana
una verge joveneta, d’edat núbil, que lligarà joventut i virginitat, però
la primera i plena validació del matrimoni serà només després de la
consumació d’aquest. O sia, la verge podia ser desponsata però no
nupta. Traslladat això a la nova formulació matrimonial d’influx cristià, va fer que apareguessin les tradicions sobre les unions corporals
per donar pas al reconeixement de l’estat de casat, com les benediccions del llit de noces, l’acompanyament al llit dels nuvis per part dels
pròxims, l’allitament dels nuvis impúbers, etc.
En realitat, el terme que ens ocupa fou emprat en la traducció
dels evangelis i en explicacions teològiques epistolars, en sermons,
11. En les excavacions arqueològiques dutes a terme al desert de Judà, després
de les troballes de Qumrân a Murabbaât, han aparegut alguns capítols matrimonials del
primer segle de la nostra era, on poden observar-se les clàusules esmentades (Benoit, Milik,
De Vaux, 1960: 104-117 i 243-254).
75
etc., que des d’aquest camp va passar a formar part de l’incipient dret
canònic, sempre des d’una imprecisió jurídica que creà confusions.
En el segle III, és emprat per Tertul·lià en manifestar, com s’ha dit
abans, que la Verge era desponsata, però no nupta. En el segle IV el
fa servir sant Jeroni en la traducció al llatí de la Bíblia, també el fan
servir sant Ambròs i sant Agustí: desponsatio s’assimila a matrimoni.
En el segle VII, sant Isidor pretén classificar-lo en termes jurídics romans sobre la definició etimològica de cònjuges. En els tractats legals
germànics, apareix lligat amb la noció de matrimoni per etapes que
tenen aquests pobles, en què les bodes, de l’inici a la consumació, passen per dues fases. Partint d’aquesta interpretació, tindrà el seu gran
èxit canònic posterior. En el segle IX, els capitulars de Carlemany distingeixen sponsa i desponsare, segons que el legislador segueixi la tradició jurídica romana o la germànica. Gracià, en el segle XII, intentarà
harmonitzar criteris amb el matrimoni rat i el matrimoni consumat i
amb les fórmules consensuals ratificades per la còpula carnal com a
fixació definitiva de l’estat matrimonial. Tot i que el consentiment és
sempre latent en el dret romà, no és fins els segles XIV-XV que es dóna
força al mutu consentiment —de tradició romana—, com l’única validació plena del matrimoni, sense necessitat que la còpula carnal hi
doni el ple estat (Gaudemet, 1954: II, 532-550).
El terme desponsatio perviurà més enllà de la compilació i variacions prematrimonials de Gracià, dels concilis lateranenses i de
Trento. Quedarà fixat, ben entrat el segle XVIII, en els tractats de dret
canònic per l’estructuració matrimonial en la impubertat. Des del Decretum de Gracià (circa 1140), es distingirà i es recuperarà, de forma
propera a la romana, què són les esposalles i què el matrimoni. Però
glossadors i tractadistes canònics dedicaran un capítol a la desponsatio
impuberum. Això sorgirà després de l’any 1230, quan es reuneixen les
Decretals per ordre del papa Gregori IX, les quals comentarà Ramon
de Penyafort. El matrimoni infantil girarà entorn de la dispensa d’edat
per donar plena validesa al casament. I des del pontificat d’Innocenci III, començarà a decaure la ficció de còpula carnal en el matrimoni
infantil pel consentiment, d’acord amb la pretesa maduresa dels nuvis.
3.2. Matrimoni, impubertat i pubertat, vistos per les autoritats eclesiàstiques
De Tertul·lià (s. III dC) queda —en el llibre De virginibus velandis— una de les notícies més antigues sobre l’edat del matrimoni. És
una confirmació de la llei romana expressada en aquests termes:
76
En temps dels pagans s’observaven les lleis de la naturalesa. En
efecte, les dones als 12 anys i els homes amb dos més, es deixaven entrar en aquest negoci (el matrimoni). Els anys de la pubertat no discerneixen esponsàlies o noces. Les mares de família
convidaven a ser possible a la virginitat i els pares de família a
continuar impúbers. A nosaltres que no observem la naturalesa per dir-ho així, prenem la naturalesa de Déu com a nostra...
(Tertul·lià, P.L. II, 954).
El text continua i s’esforça a promocionar la virginitat com l’estat ideal, però ens situa en el context moral del no-discerniment del
matrimoni en la pubertat incipient.
En el camí expressat per Tertul·lià, que allarga l’edat de maridar-se, sant Basili el Gran (a. 329-379) escriu l’Epístola a Amfiloqui,
i recomana que s’entri en l’estat matrimonial paral·lelament a l’edat
en què l’Església permet l’ingrés a la vida religiosa, és a dir, a 16 o 17
anys del baró (Basili: P.G. XXXII, 719). L’Església, a través d’aquests
autors, dóna un primer pas basat en la moral, per trencar el costum matrimonial de casar els fills tot just entrats en la pubertat. Sant
Basili, en equiparar l’ingrés a la religió i al matrimoni, reforça la idea
cristiana que la comunitat familiar i la comunitat dels fidels són una
mateixa cosa, establint una analogia entre matrimoni Déu-Església i
home-dona. Així i tot, en el Concili d’Hipona de l’any 393, al cànon
22, va quedar fixada de nou l’edat mínima per casar-se en la pubertat
de l’home i la dona segons el sistema romà. Una serà la llei i una altra
la recomanació moral.
Pel mateix temps es troba una carta de sant Jeroni que parla per
primer cop de matrimonis infantils des de la perspectiva eclesiàstica:
és la carta A Vital prevere, datada l’any 398; el traductor de la Bíblia
al llatí hi comenta que els reis Salomó i Acaz tingueren fills als onze
anys. El text diu així:
...Així doncs, contesto a una segona carta que m’ha lliurat el
meu fill sant Heracli, en què em demanes, entre altres coses,
que t’expliqui les causes per les quals es diu que Salomó i Acaz
tingueren fills als onze anys. Efectivament, si Salomó va rebre
als dotze anys l’imperi sobre Israel i va regnar quaranta anys a
Jerusalem i, d’altra banda, el seu fill Roboam succeí en el regne
el seu pare quan tenia quaranta-un anys, és evident que Salomó
tenia onze anys, o deu, ja que la mare necessita deu mesos de la
concepció al part. El mateix Acaz, fill de Joatan, que fou entronitzat als vint anys com a rei de les dues tribus de Judà i Benja-
77
mí, i va regnar setze anys. Com que a la seva mort el va succeir
Ezequies, que tenia vint-i-cinc anys, es dedueix que Acaz, va
procrear el seu fill Ezequies als onze o deu anys... (Jeroni, 1962:
686).
Per corroborar aquesta possibilitat d’engendrar fills per sota de
l’edat de la pubertat legal, esmenta en la mateixa carta un cas que ha
conegut:
Jo mateix he sentit —i el Senyor m’és testimoni que no menteixo— que una pobra dona va recollir un fill expòsit, el va alimentar i exercí amb ell l’ofici de dida; i amb ell dormia fins que
el nen va tenir deu anys. Va succeir que la dona va beure més
quantitat de vi que la que el pudor tolera i encesa en un mal
desig, amb moviments obscens, va ensenyar al nen el coit. La
primera embriaguesa fou seguida d’una altra a la nit següent, i
d’altres i d’altres, fins a convertir-se en costum. No havien passat dos mesos quan el ventre de la dona va començar a inflar-se.
¡Per què continuar! La qüestió fou que, per dispensa de Déu,
la que abusava de la simplicitat del nen menyspreant Déu, fou
descoberta per l’autor de la naturalesa... (Jeroni,1962: 687).
Els exemples esmentats per sant Jeroni sobre Salomó, Acaz i
el nen i la dida seran una referència en molts tractats canònics en el
capítol De desponsatione Impuberum.12
Després de sant Jeroni, tenim un buit de tres segles fins arribar
a sant Isidor de Sevilla. Aquest autor, a les Etimologies, presenta una
enciclopèdia de definicions que serveixen al nostre treball quan aclareixen conceptes fisiològics segons un moment històric i una època.
Ens n’interessa el llibre 11, capítol II, De aetate hominis. Hi divideix
els graus d’edat de la vida humana en 6 nivells, i aquests configuren
una repartiment de períodes de la vida que tindran vigència en diversos camps científics fins ben entrat el segle XV. Els conceptes que
ens interessen són, però, les tres primeres divisions: infantia, pueritia,
adulescentia, que tenen encara un deix de tradició romana (Isidor,
1951: 276).
Situa la infantia del moment de néixer fins als set anys; l’etimologia indica que ve de in fari, que no sap parlar i encara no té dents.
12. Sant Jeroni no esmenta en la seva carta el cas del rei Josies, que va començar
a regnar als 8 anys, va morir després de tenir la corona 31 anys i el va succeir el seu fill
Eliaquim quan aquest tenia 25 anys; és a dir, devia ser engendrat quan Josies tenia 13 anys
(Llibre II dels Reis, 22, 1 i Llibre II dels Reis, 23, 36) (Furnivall, 1897: XXVI).
78
La pueritia és l’edat de la puresa, perquè no és apta per a la generació,
i dura entre els set i els catorze anys; en sorgeixen conceptes com
pueritate, perquè, ultra ser purs, no tenen vellositats i conserven el
color a les galtes: puer per definir el concepte de nen, puella per donar
a entendre que és nena i pàrvula. Puber, que ve de pube, és a dir, a
pudendis, en el moment en què comença a manifestar-se la pubertat,
amb aparició de pèl a la cara i les parts sexuals i que ja té capacitat
d’engendrar fills. Adulescens perquè ja és adult i pot engendrar, i es
manifesta des dels 14 anys fins als vint-i-vuit (Isidor, 1951: 271-272).
Els conceptes d’edat descrits per Isidor tenen els primers segles
de l’edat mitjana una gran divulgació. Raban Maur, abat de Fulda
i arquebisbe de Magúncia i considerat el major erudit del segle IX,
en una descripció de l’univers dedicada a Lluís rei de França, escrita
l’any 844, trasllada fil per randa el text isidorià i el complementa amb
referències a les Sagrades Escriptures, amb l’afegit final d’una notícia sobre la vida perpètua després de la mort (Raban Maur, P.L. 111,
179-185). I és que la classificació de les Etimologies compleix estrictament les necessitats descriptives de les divisions de la vida humana
d’un llarg període de temps.
No hi ha novetats en el camp de la fisiologia, perquè no hi ha
textos conservats que en tractin específicament i, en definitiva, l’experiència empírica sobre què eren la impubertat i la pubertat ja s’havia
establert a l’Antiguitat.
Unes o altres disciplines entenen clarament la diferència entre
infància i pubertat, i que això traslladat al matrimoni pot crear casaments que no són del tot correctes segons com s’estableixin. L’ètica,
la moral, els costums, etc., no donen noves dades en aquest camp. La
societat està interessada en altres coses lluny del matrimoni infantil.
3.3.
El matrimoni a curta edat vist per les lleis civils i canòniques
En el conjunt de lleis canòniques i civils vigents al continent
europeu, hi ha en aquests segles diverses ordinacions en contra de les
divergències d’edat a l’hora de casar-se. Potser la més representativa
és en el Forum Iudicum i correspon al llibre III, títol I, llei IV, enunciada així: “Que les dones de gran edat no casin amb homes de poca
edat.” L’enunciat és de l’època del rei Recesvint i pot, doncs, datar-se
a la segona meitat del s. VII. Comença amb una introducció que fa ressaltar la qualitat moral del matrimoni fet segons l’ordre social, amb
l’expressa menció que, dels casaments desordenats, no poden sorgir
fills ordenats en la bona criança:
79
...Perquè hem vist que alguns eren enganyats per la cobdícia
i casaven els fills amb tant desordre que no es recordaven de
l’edat i el costum. Perquè els homes tenen per nom barons, perquè han de tenir poder sobre les dones. I volen anteposar les
dones als homes, que és contra natura quan casen les dones
de més edat amb nens petits. I així anteposen l’edat que devien
posposar, i la fan esdevenir allò que no és. Perquè la gran edat
de les dones, les fa cobdicioses i no volen esperar els barons que
són tardans. Així doncs, cal que la criança de la generació que és
mal ordenada sigui tornada al seu dret. I establim per aquesta
llei que sempre es casin dones de menor edat amb homes de
major edat i que no es faci de cap altra forma... (Fuero Juzgo,
1819: 46-47 i Cod.Esp. 1847: I, 17).
Per a nens petits el text fa servir la paraula infantibus i per a les
noies, puellulas; és a dir, barons impúbers amb dones núbils. Això no
prohibex els matrimonis infantils, només estableix un fre al desordre
matrimonial en matèria d’edats i continua amb la prohibició de perllongar més de dos anys les esposalles contractades sense donar-los
compliment. L’existència d’aquesta llei peculiar indica que entorn del
s. VII hi havia una degradació de l’ordre matrimonial civil en favor de
la conveniència familiar o personal, en un estira-i-arronsa sempre
latent.
Al principi del segle VIII, Egbert, arquebisbe de York, considera
en dos llibres les edats matrimonials. Una és en el Poenitentiale o
llibre de penitències a fer en les transgressions morals, i l’altre, en la
recopilació de cànons legals contingut en les Excerptiones. En el Poenitentiale, indica a quines edats poden homes i dones tenir potestat
de si mateixos. Aquesta potestat és situada als quinze anys per als barons i tretze o catorze per a les dones, per bé que aquesta llibertat va
més orientada a entrar en religió que al matrimoni (Egbert, P.L. 89,
408). En el mateix llibre fa servir els termes desponsatio, desponsata,
desponsatione, etc., quan tracta de temes matrimonials, seguint la
utilització per a la definició del matrimoni, segons l’adaptació germànica indicada anteriorment13 (Egbert, P.L. 89, 417-418).
A la col·lecció de cànons recopilada per Egbert entre l’any 735
i el 771, quan fou arquebisbe de York, no apareix cap prohibició expressa sobre l’edat del matrimoni. La legislació continguda en les
Excerptiones, dels punts 91 a 95, tracta les edats, però aquestes són
13.
Veg. supra, 74 i s.
80
per entrar en religió. Només el cànon 113 diu que s’han de complir
les lleis sobre les edats per casar-se, en un clar recordatori dels antics
costums romans (Egbert, P.L. 89, 392).
De la mateixa manera que el segle VII, a la Lex Wisigotorum o
Forum Iudicum apareixen les disposicions anteriors; uns cinquanta anys després, ja a la primera meitat del segle VIII, hom troba entre les normes dels reis merovingis prohibicions expresses contra el
matrimoni infantil. Són les primeres que es detecten entre els codis
legals europeus, i corresponen a les Leges Langobardorum manades
en l’Edictum XI, VIII, del rei Liutprand. La disposició prohibeix els
matrimonis abans de la pubertat de les noies, que fixa a 12 anys (Neigebaur, 1855, cap. 108-112), una edat que ja es definia com a “legítima” des de l’Edictum del rei Rothari: ...legitima aetas est postquam
filii duodecim annos habuerint (MGHL IV, 37).
Si al principi del segle apareix la normativa, tot fa pensar que no
va ser complerta amb la diligència que esqueia, perquè a la fi del segle
la prohibició de matrimonis infantils pren una dimensió canònica i
civil. El plantejament procedeix del concili fet sota el papat de Lleó
III a Cividale de Friül, seu del patriarca d’Aquileia, vers 796-797. La
seu d’Aquileia era llavors ocupada per sant Paulí d’Aquileia, un dels
consellers de Carlemany. El concili era convocat per lluitar contra
els que es desviaven del dogma de la Santíssima Trinitat, és a dir, els
que no creien que Déu Pare, Jesucrist i l’Esperit Sant formessin una
sola naturalesa (divina): el Déu u i tri. D’aquest concili va sorgir la
inclusió en l’oració del Credo de la fórmula trinitària del Filioque, que
des de llavors forma part de la pregària bàsica del catolicisme (Hefele-Leclercq, 1910, III, 2, 1093-1094). A més, es dictaren 14 cànons,
dels quals el IX prohibex el matrimoni infantil en termes que arriben
a penalitzar les actuacions dels familiars propers dels nuvis. De tal
manera que alguns són titllats d’adúlters, amb les conseqüències que
de tot això es podien derivar:
IX. A més, a causa de totes aquestes coses i per precaució, determinem prohibir, i que ningú projecti unir en matrimoni un
nen i una nena abans dels anys de la pubertat. Això és, abans
de la pubertat, tant si són d’edat diferent, com si són coetanis i
amb consentiment. Hem sentit força sovint que s’han realitzat
tals fornicacions i (hem sabut) del nombre d’ànimes arruïnades
per aquest tipus de contracte nupcial, cosa que no succeeix ni
entre els pagans. Això és també el que s’esdevé quan un noi arriba a l’edat perfecta, mentre que la noia és encara una nena, o al
81
contrari, si la noia ja ha arribat a la maduresa i el noi encara és
tendre. (Per aquesta raó), siguin considerats adúlters la cunyada
i la sogra del jove i morin presos en les xarxes per culpa de tants
pecats, el germà de la noia o el pare del noi. En conseqüència,
qui pretengui usar d’aquestes coses prohibides, sia privat de
tota relació eclesiàstica i no gaudeixi d’immunitat en els judicis
públics (Paulí d’Aquileia, P.L. 99, 298-299).
El text, copiat fil per randa, fou traslladat a la llei civil i va passar a formar part vers l’any 801 de les lleis afegides per Carlemany
a les dels longobards, amb el número 140 (MGHL IV, 512-513).14
Des de la perspectiva que dóna la duplicitat legal i amb l’afegit que
el concili esmentat, a més de l’aspecte teologicodogmàtic, té només
catorze cànons, sembla despendre’s que calia posar fre a una pràctica matrimonial important, que la visió de l’època ja considerava
contra els bons costums i, fins i tot, vergonyosa. D’aquí la consideració d’adúlter que podia conduir a la pena de mort, ser apartat
de tota relació eclesiàstica, que venia a ser una excomunicació i la
pèrdua de privilegis davant els tribunals d’aquells qui en gaudien
com els nobles.
El segle IX, Teodor, arquebisbe de Canterbury, reprèn el camí
d’Egbert i manté, en el seu Poenitentiale i segons la tradició germànica, les mateixes edats i criteris per a l’ingrés en religió i el matrimoni
de nois i noies (Theodorus, P.L. 99, 935).15 No hi ha res més sobre
això. Autors del segle IX, com Hicmar de Reims, Raban Maur, Isidor
Mercator; del segle X, com Regí de Prüm, el monjo Matheu, Rateri
bisbe de Verona; o del segle XI, com Burcard de Worms, sant Pere
Damià, l’abat Lanfranc, no diuen res en els seus escrits canònics sobre matrimoni infantil. Cal cercar-ne la causa, més en la preocupació
normativa de l’Església sobre la clerecia, que no en la regulació matrimonial. I encara aquest últim aspecte preocupa en àrees tals com:
les prohibicions de consanguinitat, el casament de les vídues, els càstigs a raptors, el concubinat, les benediccions públiques, la clandestinitat, l’aportació dotal, o la discussió de si la consumació sexual té
14. En les obres de Carlemany recollides per Migne a la Patrologia Latina, vol. 94,
columnes 217-218, aquesta llei va inclosa com una addició al Codex Blakenburgensis del
Capitulare Ticinense.
15. Theodor, arquebisbe de Canterbury, té un problema d’ubicació cronològica.
Migne el situa al segle IX i Cèillier el fa prendre possessió de la seu de Canterbury el 668,
és a dir, el segle VII (Cèillier, 1862: XI, 796-799). Donada l’escassa incidència per al nostre
treball del llegat escrit de Theodor, hem preferit seguir la cronologia de Migne i no fer més
indagacions, ja que tampoc no hi aportarien nova llum.
82
més força que el consentiment per a la validació de les noces, etc. En
aquest estat de la qüestió s’arriba al segle XII, que aporta molta més
legislació entorn del tema que desenvolupem.
Les dades són, com sempre, l’edat mínima de casament: catorze anys l’home i dotze la dona, que es repeteixen constantment. Ho
podem comprovar en obres com la Summa Sententiarum d’Hug de
Sant Víctor (P.L. 176, 166), el Liber Sententiarum de Pere Llombard
(P.L. 192, 931) i la prohibició de casar-se, en tant que impediment
matrimonial, els frígids i impotents en De concordia Evangelistarum,
del bisbe Zacaries de Besançon (P.L. 183, 132), entenent que els impúbers estan sota aquest impediment de manera temporal.
En el Decretum, Iu de Chartres fa referència al fet que l’edat
per a les esposalles no ve definida com per al matrimoni. Qui les
vol contractar només ha de tenir discerniment i més de set anys (Iu
de Chartres, P.L. 141, 588). Això ho repeteix a Panormia, Llibre VI,
cap. XIII, remarcant que la normativa procedeix de les Pandectes; en
definitiva, al·ludeix per omissió a l’edat legal per al casament. Iu de
Chartres té en els escrits anteriors una base canònica romana, però
les dades sobre matrimonis infantils són a la seva correspondència.
Concretament, hi ha una carta que en tracta: és l’Epístola 243, que va
enviar a Galó, bisbe de París, on comenta que el canceller Esteve li ha
dit que se celebren matrimonis infantils en la seva diòcesi en contra
de l’autoritat de Galó; continua dient que això va contra l’esperit de
les lleis i, per tant, que es poden dissoldre: possint legitime dissolvi (Iu
de Chartres, Epistolae, P.L. 142, 250-251; Hörman, 1891: 36, i Basdevant-Gaudemet, 1983: 114-115). D’aquesta correspondència es dedueix que, tot i la legalitat vigent, repetida una i altra vegada al llarg
dels segles pels tractadistes, hi ha un incompliment de la normativa
matrimonial per part de les famílies. Potser per una forta resistència
contra els costums matrimonials, que es consideren de l’àmbit privat,
o bé que el coneixement de les disposicions legals no transcendeix
més enllà dels escriptoris erudits sense que els clergues n’apliquin
amb força les disposicions.
Dins les escoles canonicoteològiques del segle XII, hi ha diferents criteris sobre la celebració del matrimoni, però la qüestió de les
edats és inamovible. Hug de Sant Víctor, iniciador d’una d’aquestes
escoles, en la Summa Sententiarum dedica la sentència XV al tema de
les edats amb el títol Qua aetate possit fieri conjugium. Després d’unes
línies recordant els 14 i 12 anys fixats per la llei, aclareix que abans
d’aquestes edats el matrimoni pot separar-se, encara que hagi estat
fet per voluntat paterna: Quod si ante praedicta tempora copulationem
83
inierunt, separari possunt, quamvis voluntarie et assensu parentum
juncti sint. (Hug de Sant Víctor, P.L. 176: 166) Els continuadors del
seu pensament, Robert Paulul, Garneri de Sant Blai i Hildebrand de
Labardin, ni tan sols s’acosten a aquest punt. Dins aquesta línia hi ha
també Abelard, fundador d’una altra escola. No n’hi ha cap notícia,
ni en les Sententiae ni en les Epistolae. Però s’observa en l’Epitome
Theologiae Christianae que entre els impediments matrimonials no hi
ha l’edat, i esmenta solament la cognació, el vot, l’ordo i la frigiditat
(Abelard, P.L. 178, 1746). Finalment, Pere Llombard, a Sententiarum,
Llibre IV, Distinctio XXXVI trasllada fil per randa el text d’Hug de
Sant Víctor: les edat mínimes segons el sistema romà i la possibilitat
de separar el matrimoni celebrat abans de la pubertat un cop arribada aquesta (Pere Llombard, P.L. 192, 931). Els seguidors de la seva
escola teològica tampoc no se n’ocupen en les seves Sententiae. Així,
ni Bandinus ni el cardenal Robert Pulo no fan referència al matrimoni d’impúbers, les edats per casar-se o la possibilitat de separar-se per
aquesta raó.
La variació entre Iu de Chartres, d’una banda, i Hug de Sant
Víctor i Pere Llombard, de l’altra, està en el fet que, mentre el primer
diu que aquests matrimonis es poden dissoldre —possint legitime dissolvi—, els segons parlen de separar —separari possunt. És evident
que no és el mateix dissoldre que separar. Si cal dissoldre un matrimoni, és que la unió existeix, perquè a les acaballes del segle XI i principi del XII la idea abstracta d’una nul·litat ab initio en dret canònic
encara no es contempla (Basdevant-Gaudemet, 1983: 115). S’entén
separar com posar una persona lluny del contacte d’una altra, però
no vol dir dissolució. Aquesta, però, pot ser posterior. Això podria
deduir-se, encara que falten proves convincents, que els casos de matrimoni infantil podien, el segle XII, tenir un punt final en virtut de no
coincidir la voluntat paterna amb la dels fills tot just púbers, sempre
que no hi hagués unió carnal, sobre la base legal de la dissolució del
vincle matrimonial.
S’arriba així al punt d’inflexió que suposa l’aparició del Decret
de Gracià. El resum és una llarga i expressa prohibició legal del matrimoni infantil, mantinguda durant segles i desobeïda sistemàticament, per tal com incideix contra els interessos de família. La llàstima és que hi ha poques dades i cap cas concret per saber més sobre
aquest tipus de casament. De totes maneres, les bodes amb infants
es poden incloure en la lluita de les autoritats eclesiàstiques, entre
els segles XI i XIV, per imposar una institució matrimonial que pugui
controlar el món moral de la societat feudal a través dels camps teo-
84
lògic i jurídic. Aquest món moral, alhora que el sistema de llinatges
fortament empeltats de tradició germànica, ofereix una resistència
i inèrcia dels costums que cal vèncer. És el procés de transformació
que va demostrar Georges Duby en 1981 en l’obra Le Chevalier, la
femme et le prêtre. Le mariage dans la France féodale i en altres assajos (Duby, 1992: 13-65), i que han tractat autors com Brooke (1989),
Goody (1983), etc.
Dins el món feudal, les famílies, i encara més els llinatges, tracen la complexa trama del matrimoni a través de la llibertat de costums i la imprecisió del dret. Aquest es basa en el sistema de la desponsatio, que si al principi era un terme adoptat per a l’explicació
del matrimoni de la Verge, es tranforma en una mescla de costums
i drets germànics i d’antic dret romà, de tal manera que, des d’una
formulació teològica, esdevé un concepte vague entre teologia i llei, i
finalment s’adapta al sistema matrimonial germànic. Aquesta adaptació està amb raó de les dues etapes que tenen les bodes germàniques: la Verlobung, com a contracte que lliga tant el futur espòs com
el qui té l’autoritat de casar la futura dona, i la Trauung o lliurament
de la noia al marit.
Això crea, a la llarga, una confusió entre Verlobung o desponsatio i les esponsàlies romanes, perquè els juristes medievals ignoren que les dites esponsàlies romanes són simples nuviatges d’efectes
limitats. Es mantindrà tot això fins a la recuperació de l’antic dret
romà per l’escola de Bolonya, a través de Gracià i dels seus seguidors,
els quals depuraran aquests conceptes. També hi ha un altre concepte que s’ha enfosquit i importa al nostre treball; és la teoria del consentiment com a acte constitutiu del matrimoni entre home i dona
(Basdevant-Gaudemet, 1983: 111). El consentiment com a plena validació del matrimoni, que té l’inici en la legislació romana, sembla
que va quedar restringit a certes àrees on la penetració del dret germànic fou menor. En el segle IX el papa Nicolau I el recordava a les
Responsa ad consulta Bulgarorum (P.L. 119: 978 i s.) i de tant en tant
algun canonista les retrobava, però no se’n feia gaire cas, fins que reapareixen tímidament a partir del segle XI de la mà de Pere Llombard
i d’Hug de Sant Víctor (Duby, 198: 27-28).
Davant aquesta manca d’ordre en què el costum ajuda a regir
els actes humans, només hi ha un acte que pugui donar força i ratificar els llinatges i les famílies dels nuvis que han creat un vincle entre
ells: aquest acte és la còpula carnal com a consumació de la Trauung.
La unió sexual és la percepció entenedora per tothom i dóna fermesa a conceptes jurídics de tot tipus. Per això molta iconografia de la
85
baixa Edat Mitjana conté l’escena en la qual es porten els nuvis al
llit: entorn de la parella allitada, es poden observar els familiars i fins
alguna autoritat eclesiàstica que dempeus contemplen els nuvis. És
exactament el text de les noces, en 1194, del primogènit del comte
d’Arnoud, escrit per Lambert d’Ardres, que s’expressa així:
...Al principi de la nit, quan l’espòs i l’esposa foren reunits en un
mateix llit, el comte va cridar-nos, a un altre sacerdot, als meus
dos fills i a mi, i ordenà que els noucasats fossin convenientment remullats amb aigua beneïda, el llit incensat i la parella
beneïda i confiada a Déu... (Duby, 1988: 29).
El dret canònic posterior qüestionarà sempre més, en els casos
de separació o dissolució matrimonial, l’existència de relacions sexuals per poder fallar en un sentit o en un altre.
Aquesta situació plana també sobre la forma d’establir el matrimoni infantil. La desponsatio podia donar peu a dues solucions fins
a l’assoliment de la pubertat: o bé mantenir la parella allunyada de la
consumació fins a la nubilitat del que fos impúber, o bé arribar a la
validació plena del matrimoni per l’allitament i còpula real o fictícia.
Exemples tardans d’aquestes solucions es troben a Sicília en el segle
XV i a Anglaterra en el segle XVI. A l’illa italiana, era costum que els
matrimonis d’impúbers fossin instal·lats a prop dels pares de l’un o
de l’altre espòs. I en el cas concret de nenes, aquestes eren conduïdes
a casa dels sogres per “ensenyar-les i adoctrinar-les” (Bresc, 1988: I,
414/433). O bé els casos esmentats per Furnivall a la diòcesi de Chester, entre els quals hi ha tota mena de ficcions de consumació: un
matrimoni on es fa passar plegats la nit de noces els nuvis, que tenen
10 i 8 anys; amb la salvetat que estan separats per dues germanes de
la núvia. Un nen de 12 anys, casat amb una nena de 13, al qual el pare
i el capellà han d’obligar a allitar-se i que és renyat l’endemà pel fet
d’estar-se quiet tota la nit, etc. (Furnivall, 1897: XVII).
4. EL DRET NOU:
(SEGLES XII-XVI)
DES DEL
DECRET
DE
GRACIÀ
FINS AL
CONCILI
DE
TRENTO
Si a l’etapa anterior hem pogut percebre la prohibició directa
dels matrimonis infantils i la desobediència sistemàtica o de difícil
aplicació d’aquesta prohibició, des del Decret de Gracià s’aprecia una
altra actitud per part de la jerarquia eclesiàstica. Sembla un intent
de posar fre a aquest tipus de matrimonis mitjançant obstruccions
jurídiques, i potser la gran solució és la regulació de les esposalles. Hi
86
ha força indicis per establir la hipòtesi que, des del moment que els
juristes del segle XII recuperen el dret romà, les esposalles convertides
en matrimoni de futur poden satisfer els interessos de família en el
casament dels fills. S’estableix una unió que no és plena i salvaguarda la posterior voluntat dels impúbers i les conveniències de pares
i tutors. El resultat va comportar un alentiment de la pràctica del
casament d’infants pel costum, i van guanyar força les directrius matrimonials dictades per l’Església. Entre els segles XII i XIII, es posen
les fites que precisen la desponsatio impuberum a través de les esposalles. Els matrimonis que cal solucionar abans de la pubertat dels
cònjuges passen a formalitzar-se per la via de la dispensa d’edat.
La clau està en el fet que, des del segle XII, el pontífex romà —la
seva cúria— és qui regula les normes canòniques. Això elimina la vaguetat jurídica anterior, que sorgia dels cànons dictats pels concilis
regionals o dels decrets dels bisbes, i ara la normativa passa de localista a continental. L’aparició d’aquest fet no sorgeix de la nit al dia.
És un procés lent que s’havia iniciat amb la reforma gregoriana a la
fi del segle XI i que continua amb el predomini d’allò espiritual sobre
allò temporal, amb la independència i força que els papes assoleixen
davant els emperadors alemanys.
La regulació del dret canònic, sorgint d’una sola font, també és
de construcció lenta. S’inicia amb el Decret de Gracià aparegut circa
1140, que glossa el seu deixeble Paucapalea. El Decret, que no arriba
a ser sancionat pel pontificat, crea una tradició compiladora. I s’hi
afegeixen posteriorment les obres següents: les Quinque Compilationes Antiquae o Extravagants, que es formen del Breviarium de Bernat
de Circa aparegut en 1190, el qual recull les Extravagants dels papes
Alexandre III, Luci III, Urbà III, Climent III, Celestí IV i els manaments dels concilis lateranenses; la col·lecció segona d’Extravagants
de Joan de Gal·les glossades i aparegudes en 1202; la col·lecció tercera, que recull decrets fins a Innocenci III, recopilats per Bernat de
Compostel·la i Pere de Benevent; la quarta col·lecció recollida i glossada per Joan el Teutònic; i, finalment, la cinquena col·lecció d’Extravagants recollides pel papa Honori III quan era el monjo Tancred.
En 1230 apareixen les Decretals de Gregori IX, recollides per
sant Ramon de Penyafort, que constitueixen la base del Corpus Iuris
Canonici, on es reuneixen els textos anteriors depurats, més les normes establertes entre les Extravagants i Gregori IX. El llibre va ser dividit en cinc decretals; en la quarta decretal acumula tota la legislació
sobre matrimoni. Entre 1298 i 1328 es va reunir el sisè llibre de decretals o Decretals del papa Bonifaci VIII, que foren recopilades per
87
Guillem d’Ambrun; Berenguer, bisbe de Lió, i Ricard de Sena, i conté
els textos d’aquest papa i els manaments dels dos concilis de Lió. En
1317 aparegueren les Clementines del papa Climent V, que recull les
dades del Concili de Viena del Delfinat (1311-1312). En 1325 les Extravagants del papa Joan XXII. Finalment, en 1525 les Extravagants
Comunes, que reuneixen les decretals des del papa Urbà IV fins a Sixt
IV (Postius, 1926: 191-198 i 446-454, i Gómez, 1883: I, 418-454).
En aquest període, tenim dades per al nostre treball sobre el
matrimoni infantil en diversos autors. Quant al segle XII: Gracià,
Paucapalea, Pere Llombard, Roland Bandinelli, després papa amb el
nom d’Alexandre III, Zacaries bisbe de Besançon, etc. Quant al segle
XIII: Alexandre de Hales, Tomàs d’Aquino, Albert el Gran, sant Bonaventura, Ramon de Penyafort, Innocenci III, Gregori IX, etc. El segle
XIV ve marcat pel naixement dels grans comentaristes de les decretals,
amb els canonistes: Joan d’Andrea, Henric de Segusio conegut com el
cardenal Ostiense, Antonio de Butrio, el cardenal Francesc de Zabarella, Pere d’Ancarano, l’ardiaca de Bolonya, Guido de Bayso i Adrià
Florentí. Quant al segle XV, recollirem informació de Nicolau Tudeschi conegut com “el panormità” pel fet d’haver estat bisbe de Palerm,
de sant Joan de Capistrano, de Juan López, de Joan Brunelli, de Joan
Boschei, d’Àngel de Clavasio i de Joan Gerson. Per últim, quant al
segle XVI, tenim les dades de Diego Covarruvias, Tomás Sánchez,
Antoni Guberti, Pedro de Cenedo, Francisco de Vitoria, Martín de Azpilcueta, Alexandre Carreres, Joan Capreoli, Alfons de la Veracreu,
Antoni Agustí, Joan Nevizano i la compilació d’onze canonistes feta
per Joan Baptista Ziletti en l’obra De Matrimonio Consiliorum.
Per estudiar aquest període de temps, potser el més ric per al
tema que ens afecta, desenvoluparem set punts. En primer lloc, què
succeeix entre el Decret de Gracià i les Decretals de Gregori IX; segonament, dins aquest espai de temps —concretament l’any 1160—,
explicarem un cas real de matrimoni infantil, al qual dedicarem un
apartat especial després dels comentaris jurídics. No és més que la
primera gran dispensa donada pels legats del papa, en el cas del matrimoni entre el fill del rei d’Anglaterra i la filla del rei de França. La
dispensa, pel seu contingut, estableix la normativa més antiga que
es coneix aplicada a la pràctica, sobre com accedir directament al
matrimoni infantil; amb ella tindrem el punt de partida d’aquest tipus de dispensa matrimonial. En un tercer punt, sorgirà tota l’anàlisi
feta pels canonistes des de les Decretals fins al Concili de Trento.
Un quart apartat ens mostrarà el casament d’impúbers, contrastat
segons el pensament teològic d’autors com Tomàs d’Aquino, Albert el
88
Gran, Eiximenis, etc. El cinquè punt establirà un resum de la pràctica dels pontífexs en dispensar normes canòniques: com sorgeix això
i de quina manera s’accepta en el matrimoni. El sisè punt serà una
visió sobre el dret civil sorgit després de Gracià, com també les edats
de casar fins al segle XVI. Per últim, donarem un cop d’ull als coneixements mèdics i fisiològics d’aquests segles per observar des d’un altre
angle què són la impubertat i la pubertat.
4.1. Del Decret de Gracià a les Decretals de Gregori IX (anys 11401239). La gran regulació de les esposalles i del matrimoni infantil
Al principi del segle XII, resten formulades tres teories paral·leles
sobre la formació del matrimoni. Totes tres tracten les esposalles i,
de fet, incideixen en la creació del casament d’impúbers: la de Gracià o de l’escola de Bolonya, la de l’escola de París conduïda per les
doctrines de Pere Llombard, i una postura intermèdia, mantinguda
temporalment per Roland Bandinelli, el futur papa Alexandre III.
En el primer terç del segle XII, quan apareix l’obra de Gracià,
s’assisteix a la recuperació dels sponsalia. És un principi de detriment del concepte de desponsatio en favor dels sponsalia. Cal cercar
la raó en la recuperació del dret romà i en una certa redefinició semàntica de conceptes que explicaven les formes d’accés al matrimoni
actualitzades al moment històric.
Per Gracià, els sponsalia són novament un terme imprecís. Més
que una simple promesa de matrimoni segons l’antic dret romà, esdevenen un consentiment pròpiament dit, que prendrà fermesa amb la
consumació. Aplicat als matrimonis d’impúbers, això comporta que
els infants donin un veritable consentiment matrimonial quan estableixen llurs sponsalia, un consentiment que no caldrà reiterar quan
arribin a la pubertat (Metz, 1985: 26, I). Els sponsalia tenen també
dues formes: de futur i de present. Els sponsalia de futuro són aquells
que estableixen el consentiment per a un matrimoni futur; es dóna
el consentiment ara i es ratifica amb la consumació futura. Els sponsalia de praesenti són els que es donen en el moment del matrimoni i
prenen força amb la consumació immediata a la nit de noces.
En el pensament de Gracià, els sponsalia de futuro i els sponsalia
de praesenti tenen un sentit prou determinat perquè puguin establir el
matrimoni entre impúbers. L’únic aspecte que estableix prohibicions en
aquestes dues etapes és l’edat mínima en què poden contractar-se esposalles, vers els set anys: Sponsalia ante septennium contrahi non possunt
(Gracià: Causa XXX, Quaestio III - P.L. 187, columna 1442) car per sota
89
d’aquesta edat no tenen ús de raó, no poden entendre què significa l’intercanvi de consentiments i la fixació d’un contracte matrimonial.
Per contra, Pere Llombard, de l’escola de París, a l’obra Sententiarum
Llibre IV, en el cànon 4 de la Distinctio XXXI: De aetate contrahentium (Lombardus, P.L. 192, columna 931), mantenia els mateixos conceptes que Gracià. Només divergia en la capacitat del consentiment de
l’impúber, el qual podia anul·lar en arribar a la pubertat legal. Però argumentava que, si no hi havia voluntat en contra i es mantenia el consentiment, els cònjuges entraven en un ple matrimoni (Dauvillier, 1933, 44).
En aquesta línia interpretativa, Bandino, de l’escola parisenca
i continuador de Llombard, va endurir la postura. A Sententiarum
Llibre IV, Distinctio XVI, on estableix la causa del matrimoni, indica
que només ho és el consens, però no el de futur sinó el de present:
Efficiens autem causa matrimonii est consensus, non de futuro, sed de
praesenti per hujusmodi verba expressus. Des de la seva doctrina, tot
fa pensar que això anul·la l’establiment de qualsevol forma vàlida de
matrimoni abans de la pubertat, per bé que accepta la formalització
d’esposalles (Bandini, P.L. 192, 1105-1106).
La tercera teoria es troba en les Sententiae i en l’Stroma de Roland Bandinelli; segons ell, la manca d’edat fa desaparèixer la idoneïtat de la persona per al matrimoni i àdhuc la capacitat —abans de
la nubilitat— de pactar una desponsatio. I si hi havia esposalles amb
la voluntat i concurs dels pares, aquestes no generaven cap obligació
dels infants (Hörman, 1891: 64-69 i Dauvillier, 1933: 43-44).
Quan Roland Bandinelli és elegit papa amb el nom d’Alexan–
dre III (a. 1159), abandona la postura iniciada en la seva obra i es
decanta en direcció al pensament de Llombard. Més tard, a la fi del
seu pontificat ho farà en direcció a Gracià, admetent els sponsalia
després dels 7 anys amb tot el que això comporta. Aquesta fluctuació
doctrinal en direcció a Gracià es percep en les set decretals d’aquest
papa, recollides en la compilació feta en les Decretals de Gregori IX.
Les set decretals són donades entre 1170 i 1180 i interessen especialment per saber com oscil·la la trajectòria del seu pensament; perquè
els retocs doctrinals, sobre la validesa o no del consentiment donat
pels impúbers, ultrapassaran el Concili de Trento.
La lletra decretal més antiga, datada en 1170,16 va dirigida al
bisbe de Bitunia: estipula que les esposalles contractades abans de
16. Inclosa en el Llibre IV, títol II: De Desponsatione Impuberum, capítol
VIII de les de Gregori IX.
90
la pubertat no han de separar-se; però sí que poden desfer-se quan
s’arriba a la pubertat si no hi ha hagut còpula carnal. En el cas que
un dels dos cònjuges no hagués arribat encara a la pubertat, caldrà
esperar l’arribada d’aquesta per poder anul·lar l’acte, sempre, però,
que no hagin tingut relacions sexuals entre ells. Aquest dictamen és
netament paral·lel a la doctrina de Pere Llombard que hem vist més
amunt.
En el capítol IV, hi ha la primera decretal (segona en ordre cronològic), recollida vers 1180, i és dirigida al bisbe d’Herford. La consulta resultava del cas concret que un home que tenia més de 14 anys
va esposar una nena de bolquers; després jagué amb la mare i la va
prendre per muller. El bisbe volia saber si s’havia de trencar el matrimoni amb la mare, perquè podia haver-hi una prevalença en favor
de la filla. Alexandre III va contestar que no, perquè les esposalles
contractades abans dels 7 anys no tenien cap validesa; però en el cas
que la criatura hagués tingut aquesta edat, calia establir sentència de
divorci, perquè les esposalles contretes tenien valor. I si aquest era el
cas, l’home no havia de restar ni amb la mare ni amb la filla. Aquesta
resposta ja està en la línia de Gracià, perquè accepta la validesa de les
esposalles com a matrimoni de futur.
El capítol V, que recull la quarta decretal d’Alexandre III, és un
cas semblant, consultat el mateix any pel bisbe d’Èvora. Pregunta
sobre un tal Guillem, que va esposar una nena abans que tingués set
anys; després, ultrapassats els set anys, aquesta no va consentir a les
esposalles, perquè Guillem, quan morí el pare de la nena, es va casar
amb la mare vídua i després va demanar a l’arquebisbe que anul·lés
les esposalles i donés per legítims els fills haguts entre Guillem i la
mare. De nou, respon el papa, les esposalles no han de fer-se abans
dels 7 anys. I si en aquest cas es té l’edat mínima, sorgeix una raó de
pública honestedat que invalida el matrimoni entre Guillem i la vídua. La sentència refuta la teoria de Pere Llombard i dóna força als
preceptes de Gracià; a més, estableix la pública honestedat com a
diriment favorable en les unions de parella, cosa que frenarà els matrimonis per sota dels 7 anys.
També entorn de 1180 el bisbe de Norwich va fer una consulta,
recollida en el capítol VI: què s’havia de fer amb un que va esposar
una nena menor de 12 anys i la portà a casa seva. I que aquesta, un cop
arribada la nubilitat, va demanar llicència per casar-se amb un altre,
adduint que mai no va ser la seva dona de fet. El papa va respondre
que, segons els decrets (probablement del concili del Laterà III), calia
fer cas de l’home si aquest jurava el que afirmava; però si ella tenia
91
12 anys o era propera a aquesta edat, i les esposalles s’havien fet amb
el seu consentiment, no s’havien de separar; tot i que els parents deien que tenia l’edat necessària per atorgar-los i afegia la prohibició
expressa que, en cas de poder-se separar, mai no podria casar-se amb
consanguinis del marit ni aquest amb els d’ella.
La sisena consulta va ser novament el bisbe de Bitunia (vers
1180), i és reflectida al capítol VII: si es podia separar una parella
esposada que no tenia l’edat de casar-se i que volia separar-se abans
d’aquesta edat. Alexandre III respon que no es podia fer; que només
en el cas que un dels dos fos impúber i no consentís la separació, podia fer-se, però sempre d’acord amb un judici ecclesiàstic.
Finalment, en el capítol IX, del Títol II, es recull la resposta al
bisbe de Gènova. El papa hi estableix que els que estan propers a la
pubertat i pel seu desenvolupament fisiològic poden tenir relacions
carnals, no s’han de separar per aquesta causa, perquè la naturalesa ha suplert l’edat. En tot cas, si hi ha alguna causa de separació,
està en la possible violència que va fer-se’ls per desposar-los (Pithoeo,
1687: II, 204-205; Lancellotti, 1783: II, 546-549; Mans, 1942: III, 2225, etc.).
D’acord amb aquesta última Decretal d’Alexandre III, es construeix un principi legal recolzat en la fisiologia que impedeix la separació
de qui ja és apte per tenir relacions sexuals. Sobre aquesta base, fins al
segle XX es donaran moltes dispenses d’edat per a matrimoni infantil.
El text d’Alexandre III diu així: cum in eis aetatem supplevisse malitia
videatur (Pithoeo, 1687: II, 205; Lancellotti, 1783: II, 549). En les allegacions i resolucions de dispensa de menor edat dels segles XVI a XVIII,
apareix la fórmula: nisi malitia suppleat aetatem. És a dir: quan la malícia (del cos o naturalesa) supleix l’edat. Aquesta fórmula no serà qüestionada —com veurem més endavant— fins el segle XVIII amb la Constitució Magna Nobis de Benet XIV, que va ampliar les comprovacions
del desenvolupament físiològic dels peticionaris de dispensa d’edat per
a matrimoni. Finalment, desapareixerà amb la publicació del Codex
Iuris Canonici de Benet XV, en 1917 (Delmaille, 1935: I, 344).
Aquest concepte retorna la pubertat a una qüestió individual,
que pot anteposar-se a la pubertat legal col·lectiva. És la represa del
dret romà, abans que aquest establís una pubertat legal, a l’edat dels
14 i 12 anys d’homes i dones, respectivament. D’aquesta manera, per
Alexandre III, la fixació de la pubertat legal no té valor absolut, perquè només calia la demostració que els infants havien arribat a la
nubilitat per haver mantingut relacions conjugals; o bé que les parts
92
tenien el vigor físic per mantenir relacions carnals que ja els validava
el matrimoni, i, anant més enllà, fins i tot una simple presumpció de
pubertat. El resultat era que no se’ls podia separar (Dauvillier, 1933:
48, Metz, 1985: 29-31).
D’aquesta manera, mitjançant la fórmula de decrets en resposta a consultes, Alexandre III comença la jurisprudència referent al
matrimoni infantil. Al llarg del període de temps que contemplem en
aquest capítol, les Decretals d’altres papes seran el nostre fil conductor entre esposalles i matrimoni infantil.
En aquesta línia, continuarem amb l’aclariment del papa Urbà
III de l’any 1186 al bisbe de Cenomames, en què sentencia que els
casaments abans de la pubertat, sense còpula carnal, no són un matrimoni. El bisbe havia plantejat el cas entre Hug i Guillema. Hug no
tenia encara 12 anys quan prengué la noia, i tot i que va intentar tenir
relacions carnals amb ella, en confessió, l’un va dir que no va poder
i l’altre que en sortí verge. Quan el noi va tenir 14 anys va separar-se
d’ella i Guillema, de 17 anys, va reclamar la presència del marit. El
bisbe volia saber si podia absoldre Hug de la demanda femenina. El
papa va respondre que podia fer-ho, sempre que el noi jurés que, un
cop va ser púber, no va consentir relacions carnals amb ella i que la
dona no pugui provar que les van tenir17 (Pithoeo, 1687: II, 205; Lancellotti, 1783: II, 549; Mans, 1942: III, 24-25, etc.).
Posteriorment, el mateix papa, en consulta de l’arquebisbe de
Pisa, respon sobre un plantejament similar.18 És el cas d’una noia de
12 anys que fou esposada sota jurament amb un noi que tenia 9 o
10 anys. La noia, per voluntat dels seus parents, fou portada a casa
del noi, on va viure a la força i amb amenaces durant més d’un any.
Després fugí d’allí i va refugiar-se a casa dels seus pares, demanant
llicència per casar-se amb altre. En aquest cas, el papa permet la llicència, si no vol esperar fins que el noi tingui 14 anys. El motiu està
en el fet que el noi no ha complert l’edat de casar-se i no ha tingut
17. Si ens fixem en el contingut d’aquest decret, observem la fluctuació doctrinal
sobre el consentiment donat pels impúbers. Urbà III, en la seva resposta, retorna al principi
establert per Pere Llombard sobre la necessitat de demanar de nou consentiment un cop
arribat l’impúber a la nubilitat.
18. Totes les versions consultades de les Decretals de Gregori IX, impreses després
del segle XVII, situen l’any d’aquesta decretal en 1170, la número XI de Desponsatione
Impuberum. El cas és que no hi ha concordança entre l’autor, el papa Urbà III, Uberto
Crivelli de Milà, i aquesta data. Aquest, prengué possessió de la tiara en 1185 i va morir el 20
d’octubre de 1187 (Annuario Pontificio, 1993: 17). Això fa que l’any correspongui al període
papal d’Alexandre III. Hi ha, doncs, error en la datació o en l’atribució, que en principi és
irresoluble. Curiosament, l’errata ha persistit al llarg de múltiples edicions i segles.
93
relacions sexuals amb ella (Pithoeo, 1687: II, 206; Lancellotti, 1783:
II, 550; Mans, 1942: III, 25, etc.).
En 1190, el papa Climent III va fallar un decret sobre un cas
verdaderament complex, en el qual es qüestionava la validesa de les
esposalles. No hi ha constància de qui va fer la consulta. El problema
resulta del casament entre Guillem i Guillema, ambdós de 7 anys, i
que convisqueren amb posterioritat tres anys. Després d’això, el pare
va agafar l’esposa i la va casar amb un tal Martí, amb el qual va conviure set anys, fins que aquest la va deixar perquè creia que el seu
marit no era ell, sinó en Guillem amb qui va esposar-se. Però al mateix temps, en Guillem, en complir els 14 anys establerts per la llei
com a passi a la pubertat, va demanar llicència al bisbe per casar-se.
Després d’obtingut el permís, es va casar amb una cosina germana de
Guillema, amb la qual convisqué un temps, però sense tenir relacions
carnals, encara que ella afirmava que sí. Aquí sorgí el problema, perquè el pare de Guillema, en veure que el segon marit deixava la seva
filla, va comminar Guillem que deixés la seva neboda i retornés amb
Guillema. Un cop reunits, els va fer cohabitar dos anys.
La consulta està a saber qui és casat amb qui. Climent III va respondre que entre Guillem i Guillema no hi havia hagut matrimoni perquè no complien el requisit d’edat. I que els qui podien haver estat casats
eren Guillema amb Martí i Guillem amb la cosina d’aquella (Pithoeo,
1687: II, 206; Lancellotti, 1783: II, 550; Mans, 1942: III, 25-26, etc.).
L’any 1210, Innocenci III va respondre a Climent i Pere, fills de
Malebranca, sobre una qüestió d’esposalles, a la qual s’afegia un problema de consanguinitat. El cas plantejat parla d’un jove que va casar-se amb una noia que tenia prop de 7 anys, i aquesta va demanar
una anul·lació per raó de parentiu, que existia. El papa estableix una
altra vegada que les esposalles abans dels 7 anys no són casament;
per tant, allò que no era casament no podia recusar-se per la via del
procés de consanguinitat, per la qual cosa mana que no es continuï
amb el plet i s’accepti la sentència.19
19. La qüestió dels Malabranca sobre si el matrimoni ha de dirimir-se per la
via d’anul·lació d’esposalles o bé per la consanguinitat, queda inclosa en la rigidesa que
presentava la prohibició del matrimoni entre parents, que en 1210 encara mantenia la
prohibició en el setè grau de consanguinitat. La rigidesa es fa palesa en el bon nombre de
processos de separació per consanguinitat que poden trobar-se en les cúries civils del món
catòlic. Sense anar més lluny, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, entre els 18 plets més antics
de problemàtica matrimonial (segles XIII-XIV), cinc ho són per establir si hi ha incest o
no, per casament entre parents. En 1215, cinc anys després de la qüestió dels germans
Malabranca, en vida del mateix papa Innocenci III, en el IV Concili del Laterà, es va reduir
l’impediment al 4t grau de consanguinitat (Mans, 1954: I, 2a, 433).
94
Finalment, l’última decretal, recollida en el capítol XIV, De Desponsatione Impuberum d’Innocenci III, datada en 1210, tracta de la
resposta donada al bisbe Abbatensi sobre el cas d’un home que va
casar la seva filla propera als 12 anys amb un noble, amb arres i consentiment d’ambdues parts, al qual el papa respon que, no havent-hi
relacions carnals, no va haver-hi matrimoni sinó esposalles.
En la lectura de totes aquestes disposicions papals, podem observar avenços i retrocessos, plantejats amb criteris diferents. Per
exemple, l’última decretal d’Innocenci III està en contra de la resposta al bisbe de Bitunia donada per Alexandre III. En un període de 30
anys, un havia afirmat que els propers a la pubertat podien ser casats,
i després s’establia que no: que una menor propera als 12 anys contractava esposalles i no matrimoni. Quant al valor del consentiment
donat pels impúbers, és qüestionat en dues etapes: abans dels 7 anys
no és vàlid, i amb posterioritat als set, sí. Queda clar que els primers
no tenen valor, però els segons fluctuen ara i més endavant entre les
idees de Gracià i de Llombard, ja exposades. La pràctica posterior,
en la majoria dels casos, s’establirà sobre les doctrines de Llombard
quan es parla d’esposalles. D’acord amb tot això, es constata en el
període de cent anys anterior a l’aparició de les Decretals de Gregori
IX, una incertesa sobre el valor de les esposalles.
Les esposalles són qüestionables en tant que matrimoni de futur o matrimoni de present. I la fixació de l’edat crea problemes sobre
la capacitat dels impúbers, tant al valor del consentiment com a la
capacitat reproductora futura. Perquè la normativa, tot i dir que el
matrimoni és fet pel consentiment, conviu amb la idea que l’aparellament entre l’home i la dona es fa per a la multiplicació de l’espècie.
De tal manera que el matrimoni entre impotents atempta contra la
mateixa natura de l’acte, i es constitueix en un impediment que
pot dur a la dissolució. Aquesta particularitat fou tractada en el títol
XV de la 4a Decretal pels papes Alexandre III, Luci III, Innocenci III i
Honori III (Lancelotti, 1783: II 574-578).
D’altra banda, els actes entre impúbers, com les esposalles, són
relativament clars dins el desenvolupament jurídic nostre. Però els
segles XII-XIII s’observa que no hi ha claredat i comprensió entre esposalles i matrimoni, encara que les escoles canòniques distingien entre
tots dos actes, amb un valor divers per a les esposalles. Si hi afegim
els problemes que es plantegen en les mateixes consultes dels bisbes,
s’aprecia un desconeixement del valor d’ambdòs actes entre els laics.
El resultat sembla indicar que, per a una bona part de famílies, les
esposalles són més properes a la desponsatio o Verlobung germànica
95
que a una represa de les esposalles romanes; o també a la proposta
de Gracià sobre la promesa de matrimoni, que no s’actualitzava o es
realitzava fins al moment de la consumació (Metz, 1985: 26).
Aquesta problemàtica, traduïda a les necessitats pràctiques, devia explicar la necessitat de les famílies d’accedir al ple matrimoni
sense la incertesa d’una possible ruptura, o bé aspectes vagues de
la interpretació de la validesa dels seus actes. Arran de la unificació
del dret canònic, l’única via de casar criatures que va quedar fou la de
la dispensa. La dispensa d’edat per casar-se té un punt de partida
en la decretal de Gregori IX, núm. II, De Desponsatione Impuberum.
Aquesta decretal, falsament atribuïda al papa Nicolau I l’any 862,
contempla la possibilitat de poder constituir matrimonis infantils sobre la base de raons de caràcter urgentíssim o per tal de posar pau.
El text estableix primer la prohibició del matrimoni abans de l’edat
legal, al qual s’afegeix: nisi forte aliqua urgentissima necessitate interveniente, ut pote bono pacis (Pithoeo, 1687: II, 104), és a dir, excepte
per urgentíssima necessitat o per posar pau.20 Per això, aquestes raons
són a la base de tots els matrimonis infantils dels segles XII-XIII. Quan
es demani dispensa dels pares, una o altra raó —o totes dues plegades— seran el punt de partida sobre el qual es constituirà la documentació i es donarà sentència.
Amb aquesta perspectiva, sembla que l’aparició del Dret Nou,
amb una forta regulació del matrimoni a l’inici i fins a la celebració,
va conduir el matrimoni infantil, com la resta de matrimonis, des
d’una qüestió d’ordre privat a una d’ordre públic: i d’una expressió de
la simple voluntat entre famílies a un afer conduït per l’Església, que
passava pels dos únics supòsits que li oferien una via de sortida.
La urgentíssima necessitat i la pau tingueren dues ficcions jurídiques damunt les quals recolzar-se: la invenció del consentiment de
futur donat per l’impúber i la pubertati proximus com a justificacions.
(Dauvillier, 1933: 46-48). Una és una verdadera abstracció sobre la
capacitat mental dels infants, mentre l’altra, de caràcter fisiològic,
permet trencar el lligam de la pubertat legal per justificar la propera
20. No hi ha cap escrit entre les cartes o decrets de Nicolau I en què es faci
aparèixer la salvetat de posar pau o causa urgent com a permissivitat de matrimoni entre
infants, i menys en la coneguda Responsa Nicolai ad consulta Bulgarorum (P.L., 119: 978
i s.). Metz remet a Friedberg per indicar que no se’n coneix ni l’origen ni l’època, però
indica que el text inicial sense la possibilitat de dispensa està en Iu de Chartres, i apareix
en les Decretals de Gregori IX, amb l’addició que permet les dispenses (Metz, 1985: 27).
Possiblement, aquesta decretal s’origina de la dispensa concedida entre els fills del rei
d’Anglaterra i França, que expliquem en el punt següent.
96
aparició d’aquest fenomen, és a dir, la presumpció o l’acceptació del
fet que la pubertat real no depèn d’un calendari astronòmic, sinó del
desenvolupament individual, i pot aparèixer abans dels 14 o dels 12
anys.
L’apreciació de la pubertati proximus donarà també peu a controvèrsies entre els canonistes posteriors. Uns estaran a favor que la
demostració d’aquesta està en la consumació del matrimoni; d’altres
establiran uns marges de temps abans de l’edat de 14 o 12 anys, sobre
la base de pocs mesos i àdhuc només de dies. D’altres, encara, parlaran de sagacitat de l’enginy i de disposició corporal (Dauvillier, 1933:
140-141). Tot això apareixerà al llarg del present treball.
4.2. La dispensa de matrimoni entre el fill del rei d’Anglaterra i la filla
del rei de França (any 1160)
El cas de la dispensa matrimonial entre el fill del rei d’Anglaterra i la filla del rei de França, l’any 1160, projecta una llum oportuna als afers de família i a la construcció del dret canònic entorn del
matrimoni infantil. N’estudiarem una visió des de totes dues parts:
una sobre les necessitats polítiques d’uns reis i l’altra sobre com el
dret es plega i es basteix damunt un fet concret, forçat pels interessos
polítics de l’Església. Analitzarem primer la situació en què es trobaven Anglaterra i França en concordar aquesta boda. Seguirem amb la
lluita interna que tenia en aquell moment el pontificat. Quines coses
va resoldre la dispensa de casament, en uns i altres. I com va quedar
fixada l’essència d’aquesta dispensa en el dret. Aquest darrer punt
serà estudiat mitjançant l’anàlisi del contingut del permís pontifici.
En 1137, Lluís VII de França, de 16 anys, havia estat casat amb
Elionor d’Aquitània, més jove que ell. Amb aquesta boda, França
unia Aquitània en la persona dels futurs hereus, car el territori del rei
era llavors reduït, a grans trets, a la meitat dreta del que ara és el
territori geogràfic de l’Estat francès. Obtenir el ducat d’’Aquitània representava l’adquisició de tot el sud-oest. El sud-est estava sota la influència dels comtes de Tolosa i de Barcelona. El nord-est —Bretanya
i Normandia— quedava sota el poder d’Anglaterra. Els temps eren
difícils, els grans senyors feudals eren veritables monarques en llurs
territoris. Els pactes, aliances, revoltes i lluites eren constants. Les
lleialtats eren relativament febles i els interessos que s’entrecreuaven,
complexos i volàtils.
En aquest situació, en 1144 els turcs van apoderar-se de la ciutat
d’Edessa, a Terra Santa. Això suposava un tall en els fluxos econòmics
97
que procedien de Síria i Mesopotàmia i que sostenien el regne dels
francs a Jerusalem. Balduí III, el seu rei, va demanar ajut a Roma, i
Eugeni III va proclamar la segona croada. Lluís VII hi va respondre
com molts altres senyors i se n’anà a l’orient amb la reina Elionor.
Expliquen les cròniques que allí la reina va acostar-se massa al príncep d’Antioquia i oncle seu, Raimond de Poitiers: va esclatar l’escàndol, i la reina va declarar que era casada amb un monjo i no amb un
home; és a dir, que mentre el rei pelegrinava, la reina adulterava. Els
partidaris de la reina, reprenent uns arguments que abans de la boda
havia difós sant Bernat, demanaren el divorci de la parella basant-se
en el parentiu en tercer i quart grau de consanguinitat (Pacaut, 1964:
60). Lluís VII no en va voler saber res. Al retorn de Terra Santa, la
parella va passar per Roma, on el papa Eugeni III els va reconciliar,
proposant que no es parlés més del possible incest (Duby, 1982: 163).
Per l’agost de 1151, va arribar a París el comte d’Anjou i duc de Normandia, acompanyat del seu fill Enric Plantagenet, i Enric i la reina
es transformaren en amants. Això va excitar la gelosia del rei i precipità el trencament de la parella, agreujat pel fet que fins aleshores la
reina només li havia donat dues filles —Maria i Alícia—, una abans
d’anar a Terra Santa i l’altra després de la reconciliació promoguda
per Eugeni III. Dues filles eren també la prova que el matrimoni era
incestuós, car Déu no l’havia beneït amb un hereu mascle. Llavors,
per instigació del monarca, en una assemblea feta el 21 de març de
1152 al castell de Beaugency, els bisbes de Sens, Reims, Rouen i Bordeus, amb el jurament de la parentela del monarca, proclamaren l’incest reial i la nul·litat del matrimoni. Elionor d’Aquitània va tornar
a les seves terres i va casar-se amb Enric Plantagenet (Pacaut, 1964:
61-62 i Duby, 1982: 162-163).
De la pèrdua d’Aquitània en favor d’Enric, comte d’Anjou i duc
de Normandia, i del coronament d’aquest com a rei d’Anglaterra en
1153, en sortí la guerra inevitable. L’excusa de Lluís fou recuperar els
drets d’Aquitània per a les seves filles, però la realitat era que el rei
d’Anglaterra posseïa tota la zona de l’est de França, des de Normandia fins als Pirineus, i s’havia convertit en una seriosa amenaça per
al rei francès.
Lluís VII va negociar i arribà a establir diversos matrimonis:
casà la filla gran, Maria, de 8 anys d’edat, amb el comte de Troyes, i
Alícia, la segona, de 3 anys, amb el comte de Blois (Duby, 1982: 162).
Ell, al seu torn, va negociar el casament amb Constança, filla del rei
Alfons VII de Castella, sobretot per poder frenar els ànims expansionistes de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, que amenaçava
98
els seus interessos en els vescomtats del sud-est. D’aquest matrimoni
va néixer una filla, de nom Margarida, en 1157. Després nasqué una
altra filla i Constança va morir de part. El rei contragué terceres núpcies quinze dies després amb Adela de Xampanya, filla del comte de
Blois. I per fi nasqué el desitjat hereu, en 1180: Felip August.
Enric II d’Anglaterra i Elionor d’Aquitània tingueren sis fills:
Enric, nat en 1153; vingueren després Matilde, Ricard I Cor de Lleó,
Godofred duc de Bretanya, Joan Sense Terra i Elionor. En tot aquest
temps, les lluites i les treves se succeïren alternativament entre tots
dos monarques amb guanys i pèrdues d’un costat i de l’altre. En 1151,
Enric Plantagenet va haver de cedir el Vexin a Lluís VII. Volent recuperar aquesta zona, en 1157 envià una ambaixada a París amb la
proposta d’arranjar la qüestió mitjançant una aliança matrimonial,
casant el seu fill Enric amb una de les filles de Lluís; es va signar
l’acord amb Margarida, la primera filla que tingué amb Constança
de Castella, amb la clàusula que aquesta aportaria en dot el Vexin
en el moment del seu matrimoni. Com que llavors els nuvis tenien 4
i 1 anys, respectivament, s’ajornà la boda fins a l’edat de la pubertat
i Margarida passà a viure a la cort anglesa. Enric II i Lluís VII tingueren una temporada de pau; junts feren la guerra contra el duc
de Bretanya revoltat. Però en 1158, Enric Plantagenet va reivindicar
drets feudals en nom de la seva esposa Elionor sobre el comtat de
Tolosa de Llenguadoc. Lluís VII no ho podia consentir per dos motius: el comte era cunyat seu per matrimoni amb una altra filla del
rei de Castella, i Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d’Aragó, junt amb el seu germà el comte de Provença, atiaven la
discòrdia amb els vescomtes de Carcassona, Montpeller i Narbona
contra el comte de Tolosa. El moment era bo per al de Barcelona,
perquè, en morir Alfons VII de Castella, les guerres que havia hagut
de suportar a l’Aragó van desaparèixer. Lluís VII s’havia quedat sense
un extrem de la tenalla que amenaçava el comtat català i aquest podia continuar la política d’expansió per damunt dels Pirineus. El naixement d’una aliança entre el rei d’Anglaterra i el comte de Barcelona
era una intimidació massa forta per no encendre de nou la guerra.
Mentre Tolosa es defensava aferrissadament, Lluís VII va envair Normandia, fet que obligà Enric d’Anglaterra a tornar al seu país, a reunir tropes i contraatacar al Beauvais. Finalment, pel maig de 1160, va
signar-se una pau provisional a Chinon entre els dos reis i els grans
senyors involucrats (Pacaut, 1964: 181-187).
L’acord podia haver comportat una certa estabilitat, però els
esdeveniments es precipitaren a causa dels problemes entre l’Esglé-
99
sia i l’emperador d’Alemanya Frederic Barba-rossa: el papa Eugeni
III havia mort en 1153, i després s’elegiren una sèrie de papes que
tingueren pontificats curts. En morir Adrià IV en 1159, Frederic va
voler sotmetre Itàlia a la seva autoritat, intrigant per donar la tiara a
un cardenal afí a les seves ambicions. L’elecció va ser complicada i
els vots van caure per al cardenal Roland Bandinelli o Alexandre III,
líder del grup antialemany. Octavià de Monticelli, líder del grup proalemany, no hi va estar conforme, i amb els vots dels seus cardenals es
va proclamar papa amb el nom de Víctor IV. Frederic Barba-rossa va
reconèixer i donar suport a aquest últim contra Alexandre III, perquè
Alexandre III havia fet conxorxa anteriorment contra seu amb el rei
de Sicília (Hefele, 1912: V2a, 949). Ambdós papes declararen l’altre
com a antipapa i s’excomunicaren mútuament. El cisma estava servit
(Pacaut, 1964: 67-71).
La tardor de 1160, ambdós papes convocaren una reunió per tal
d’establir, mitjançant sentència de l’alt clergat europeu, quin dels dos
era el veritable pontífex.21 Afeblir el papat beneficiava els prínceps, car
l’Església romana era un obstacle a llurs interessos, i ara arribava el
moment d’establir unes negociacions profitoses. Els reis de Castella,
Irlanda, Noruega i Hongria donaven suport a Alexandre III; Lluís VII
dubtava entre donar suport a l’un o a l’altre: Alexandre III tenia a favor seu la legalitat, i donar suport a Víctor IV podia significar tenir
pau en les fronteres amb Alemanya. Esperar no costava res, i com
que era aliat del rei d’Anglaterra per la pau de Chinon, va dir que
acceptaria plenament la decisió que prengués Enric II. Llavors, els
legats d’Alexandre III, cardenals Enric de Pisa, Joan de Nàpols i Guillem de Pavia, es guanyaren Enric II Plantagenet amb la intriga d’oferir la dispensa per a la còpula carnal entre Enric i Margarida.22 Amb
això s’establia el matrimoni definitiu dels infants i Enric obtenia el
dot promès: el Vexin. La dispensa atorgada es va ocultar fins després
de les votacions (Sägmüller, 1904: 556-557; Hefele, 1912: V2a, 948 i
Pacaut, 1964: 70-73).
El resultat fou que Alexandre III va obtenir el suport necessari
per mantenir-se com a papa. Els seus legats van haver d’abandonar
França a corre-cuita quan Lluís VII va assabentar-se dels pactes establerts. Víctor IV va mantenir el cisma i el reconeixement de l’empera21. Pacaut dubta si aquesta reunió va tenir lloc a Tolosa de Llenguadoc, com
mantenen Sagmüller (1904: 557) i Hefele (1912: V2a, 946-947).
22. La dispensa i el matrimoni se celebraren al castell de Gisors de l’orde dels
Templers (Barber, 1964: 98-99).
100
dor alemany, però entre Anglaterra i França va reprendre’s la guerra.
Lluís VII va poder mantenir una política d’acostament a Barba-rossa,
la qual cosa l’ajudava a frenar la influència creixent d’Enric Plantagenet, alhora que mantenia un fort ascendent sobre Alexandre III.
Finalment, el rei anglès va fers-se seu el Vexin (Pacaut, 1964: 73-75).
Aquesta dispensa té dos aspectes cabdals per al nostre treball:
constatar en quins termes es va redactar, i quines conseqüències va
tenir en la formació del dret canònic. En quins termes està redactada
consta a l’article de Johannes Baptist Sägmüller, publicat en 1904
al Theologische Quartalschrift i referenciat a la bibliografia. El text
comença amb un panegíric del desig de l’Església sobre la necessitat de pau entre els fidels. Continua amb la referència de les esposalles contractades entre el fill d’Enric d’Anglaterra i la filla de Lluís
de França per tal d’establir pau i concòrdia entre els dos reialmes.
De la demanda feta pel rei d’Anglaterra de completar el matrimoni,
els legats, en nom del papa i de l’Església romana, “per establir pau i
concòrdia, per la quietud i tranquil·litat dels dos reis i de cada reialme”,
concedeixen la dispensa d’edat.23 En un aspecte legal, ens informa,
primerament, de la creació d’unes esposalles, que ja hem vist que foren signades entre els dos reis als 4 i 1 any de cada fill. En el moment
que els mandataris d’Alexandre III donaren la dispensa, Enric tenia
uns 7 anys i Margarida cap a 4 anys. Tot això, segons la doctrina de
Gracià, era nul: perquè els infants no tenen ús de raó fins els 7 anys
per poder intercanviar-se el consentiment. En tot cas, només Enric
23. Sacrosancta Romana Ecclesia desideria et vota fidelium et postulationes maxime
catholicorum principum ita novit benigna pietate suscipere et eadem consuevit tam congrua
moderatione pensare, ut nihil evangelicis seu apostolicis regulis contrarium statuat, vel quod
illis obviet nullius precibus vel supplicatione concedat. Sed si institutis ecclesiasticis vel
traditionibus praedicti fideles videantur quandoque postulare diversa, intervenientibus tamen
certis et indubitatis causarum suffragiis, velut ut foedera pacis contrahantur, velut contracta
conserventur, velut ad Christi fidem gens vel populus conservetur: ita eorum petitioni ab
ecclesia praebetur assensus, ut et salva sit regula fidei christianae, et tamen, intermissis
quandoque ecclesiasticis traditionibus, paci et tranquillitati consulatur ecclesiae. Verum
quia de contrahendis sponsalibus inter filium Henrici, serenissimi regis Anglorum, et filiam
Ludovici, gloriosissimi regis Francorum, quibus ad haec peragenda plenitudo videbatur deesse
aetatis, pro bono pacis et concordiae fuerat pertractatum, et, sicut veridicorum relatione
percepimus, de consensu amborum regum, ut eadem sponsalia fierent, si ecclesiae possent
habere consensum, fuerat stabilitum: postulavit a nobis praedictus rex Anglorum, ut in
eisdem sponsalibus contrahendis ex parte domini papae et Romane ecclesiae, cuius legatione
fungimur, nostrum praeberemus assensum. Nos ergo pro bono pacis et concordiae, pro quiete
et tranquillitate amborum regum et utriusque regni, pro statu quoque ecclesiarum Dei, quae
in eisdem regnis sub eisdem regibus precipue pollere videntur, permittimus et concedimus,
secundum quod a parentibus et eisdem regibus condictum est, ipsos, puerum videlicet et
puellam, ad invicem desponsari et sollemnitates, quae in contrahendis coniugiis requiruntur,
si postulatum fuerit, a vobis concedimus exhiberi (Sägmüller, 1904: 559-560).
101
tenia la capacitat de fer-ho. També era nul segons la preceptiva doctrinal de Pere Llombard i segons els escrits del mateix Alexandre III,
abans de ser promogut papa.24 Entre 1144 i 1159, Paucapalea (1890:
121), Rufí de Bolonya (1963: 145 i s.) i Esteve de Tournay (Hörman,
1891: 75) eren del mateix parer.
En certa manera, l’acte de les esposalles era nul per manca d’edat
només segons el dret canònic. El costum emparava la voluntat paterna sobre el consentiment dels nuvis. Això demostra que l’Església, en
el segle XIII, havia de plegar-se als costums i lleis dels pobles germànics, quan aquests contradeien la llei eclesiàstica. La prova està en el
fet que els decrets papals posteriors a De Desponsatione Impuberum
van adreçats especialment a bisbes de l’àmbit jurídic germànic (Hörman, 1891: 15 i Sägmüller, 1904: 568).
D’altra banda, la dispensa fou atorgada sobre una base sòlida:
“pro bono pacis et concordiae, pro quiete et tranquillitate amborum
regum et utriusque regni.” És a dir: “pel bé de la pau i de la concòrdia, per la quietud i tranquil·litat d’ambdós reis i d’ambdós reialmes.”
Els legats papals van trobar la fórmula adient. L’excusa, que podia
traslladar-se en el temps sense perdre vigència i un pes social important; els problemes posteriors que va comportar la dispensa; els
comentaris escrits de Guillem de Newburg, de Roger d’Hoveden, de
Robert de Monte, de Randulf de Dicet (Sägmüller, 1904: 561-562) i
Arnulf de Lisieux (P.L. 201, col. 45) defensant o no l’actuació dels legats d’Alexandre III, fan creure que aquesta dispensa constitueix particularment la gènesi de la legislació sobre matrimoni infantil. D’una
banda, referma la lluita posterior per la nul·litat de qualsevol acte
d’esposalles abans dels 7 anys, segons es pot observar des de 1170 en
les decretals d’Alexandre III. De l’altra, es fa palès que per Roma les
esposalles no inclouen totes les necessitats socials prematrimonials,
i que cal establir un sistema de dispenses en el matrimoni infantil
sobre la base de posar pau i concòrdia entre famílies.
Des d’aquesta perspectiva, l’aparició de la falsa decretal atribuïda a Nicolau I degué sorgir amb posterioritat a l’any 1160, amb
l’afegitó de: “nisi aliqua urgentissima necessitate interveniente, ut pote
pro bono pacis, talis conjunctio toleretur” (“... fora que hi hagi una
necessitat urgentíssima, com ara pel bé de la pau, per tolerar un tal
matrimoni”). La paternitat de Nicolau I seria com una forma de donar dimensió en el temps a l’acte de dispensar; perquè, si Roma volia
24.
Vegeu supra, p. 89.
102
posar ordre en el matrimoni i havia establert tota una sèrie de constrenyiments codificats en contra d’actes, com són rapte, matrimoni
clandestí, benedicció de l’acte de les noces, prohibició d’incest, etc.,
i promocionava les esposalles per frenar el desordre d’edats en els
matrimonis de criatures, els casos especials els havia de tractar des
d’una òptica legal i li calia un decret que fes de punt de partida.
4.3. El matrimoni infantil després de les Decretals de Gregori IX fins
al Concili de Trento; avenços, retrocessos i definicions d’Enric de Segusio, cardenal Ostiense
Després de l’aparició del conjunt de decretals de Gregori IX,25
sorgeix l’anàlisi dels textos d’aquestes fet per diversos autors. Són
estudis aprofundits punt per punt, en què els canonistes fan escassos
avenços i sí moltes repeticions. Les primeres glosses de Gracià, dutes
a terme per Paucapalea i altres, establiren un conjunt d’interpretacions en les parcel·les que quedaven fosques. A mesura que s’afegeixen
textos, compilacions de decretals, etc., el conjunt d’interpretacions
enriqueix el dret canònic; aquest avança i retrocedeix fins a les normes del Concili de Trento, el qual establirà una rigidesa interpretativa que tindrà una pervivència de tres segles.
Pel que fa a la parcel·la De desponsatione impuberum, a la permissibilitat o prohibició del matrimoni infantil i, en general, a les
dispenses d’edat, aquesta interpretació és cabdal per establir una
legislació pretridentina que ultrapassa aquest concili sense afegits,
però que fa èmfasi en la voluntat dels contraents. I això fins al punt
que aquesta voluntat, en mans de l’Església, estableix una legislació
més progressista que la que apareix en els textos civils, on la voluntat paterna plana sobre tota la formació del matrimoni, amb penes
de desheretament a qui no segueixi els dictats dels seus majors en
la qüestió d’aliances matrimonials. D’aquesta manera, les esposalles
entren progressivament en decadència, car allò que havien signat les
famílies durant la impubertat dels nuvis podia desfer-se en un moment determinat a voluntat d’una de les parts, sempre que trobés una
excusa raonable davant els tribunals eclesiàstics. Tot això, però, serà
fruit de Trento. Abans cal retornar al segle XIII i seguir l’avenç infatigable de les interpretacions i dels criteris divergents de la legislació
quan es refereix als casaments de criatures.
25. La promulgació de les Decretals es féu mitjançant la butlla Rex Pacificus, de
5-9-1239, enviada a les Escoles de París i Bolonya.
103
Després de la recopilació manada per Gregori IX, Ramon de
Penyafort va glossar els textos que havia reunit en una obra que compendiava els set sagraments de l’Església.26 En arribar al matrimoni
d’impúbers, resumeix les causes en què aquest pot ser efectiu, i només en contempla la validesa en els casos en què el desenvolupament
fisiològic s’avança a l’edat legal. (Ramon de Penyafort, 1516: 233-234)
No fa cap referència a la possibilitat de dispensa en aquells casos en
què calgui posar pau, probablement perquè aquestes raons estan més
enllà de les causes habituals d’establir el matrimoni infantil. Albert
el Gran, en la mateixa centúria, escriu que qui ha copulat en la impubertat ha establert un veritable matrimoni i no pot separar-se’n
(Albert el Gran, 1509: I; IV, 37). En 1298, el papa Bonifaci VIII mana
en un decret, recollit amb posterioritat en el llibre Sisè de Decretals,
que en cap cas no són vàlides les esposalles contretes fora de l’edat
corresponent, és a dir, abans dels 7 anys, i que no poden generar
causes de pública honestedat que les pogués validar. De la mateixa
manera que les esposalles per paraules de present no són tals en la
impubertat, sinó que valen només com a esposalles de futur, que esdevindran matrimoni per la perseverança en la vida en comú un cop
arribada l’edat (Lancelotti, 1783: II, 129-130).
Les dades anteriors es poden recollir com a interpretacions i
addicions al dret canònic el segle XIII. D’aquest segle, veurem després les interpretacions teològiques de l’escola franciscana de la mà
d’Alexandre de Hales i sant Bonaventura, i de l’escola dominicana
segons els escrits de sant Albert el Gran i sant Tomàs d’Aquino. Però
qui desenvolupa una anàlisi més profunda en dret canònic és el cardenal Enric de Segusio, mort en 1271 i conegut com l’Ostiense o
cardenal Ostiense, per haver tingut aquest càrrec a Òstia. Els seus
estudis sobre els codis canònics antics són referència obligada per
a tots els canonistes des del segle XIV fins al XVIII. Quant al tema de
les esposalles i matrimoni d’impúbers, n’analitza en 18 punts tota la
qüestió, de tal manera que la seva anàlisi formula no sols un comentari jurídic, sinó la percepció de la problemàtica social que pot existir
en el seu entorn.
El primer punt d’aquesta ànalisi és saber qui es considera impúber. En això recull la tradició i l’experiència antiga: defineix l’impúber
com l’invers del púber, que és qui ha arribat als 14 anys, si és home, i
26. Summula Raymundi Septem Sacramenta Ecclesiastica Ingeniose Splectens
Commemtariis... He fet servir la primera edició impresa d’aquesta obra, publicada a París l’any
1516.
104
als 12, si és dona. Per aquesta diferència d’edat entre home i dona té
dos arguments bàsics: el primer és que, segons Placentino,27 l’herba
dolenta creix més ràpidament que la bona; el segon, que l’home més
fred és més càlid que la dona més càlida. Per tant, les dones viuen
menys i es consumeixen més ràpidament, i com que es consumeixen
abans, abans creixen i, així, tenen més astúcia i enginy que l’home;
d’aquí que obtenen abans la vènia per accedir al matrimoni.28 Perquè
en el matrimoni és més fàcil patir que actuar, que són les condicions
d’aquest negoci en l’un i en l’altre sexe (Enric de Segusio, 1576: 241242).29
El segon punt fa referència a les edats des del naixement a la
pubertat, que són establertes en: infància, impubertat i pubertat. La
infància comença el dia del naixement i finalitza als set anys, al moment de complir els vuit. L’edat pupil·lar o d’impubertat comença
aquest dia: el del compliment dels vuit, i finalitza en diferents edats
segons si es tracta de l’home o de la dona: el primer ho fa en complir
14 anys i la segona en complir-ne 12, i dura fins als 25 i 18 anys, respectivament. Per aquestes causes de desenvolupament físic i psíquic,
tant l’infant com l’impúber estan sota tutela i el púber sota cura pel
que fa a les lleis (Enric de Segusio, 1576: 242).
En el tercer punt, explica per què la pubertat rep aquest nom;
fa servir termes semblants als d’Isidor de Sevilla ja esmentats.30 Hi
afegeix que el púber també té una rectitud d’ànim que li permet d’accedir al matrimoni, i això fa que s’anomeni puber l’home i la dona
viripotens (Enric de Segusio, 1576: 242).
El quart punt analitza la provança de la pubertat. L’Ostiense
explica que hi ha tres formes de fer-ho. La primera és per l’aspecte
del cos amb l’examen del que anomena “els llocs secrets i les barbes
inferiors”; que és el que havia prohibit Justinià per als homes i ja
27. Placentino fou un jurisconsult italià del segle XII, caracteritzat pel fet de ser un
dels més rellevants de l’escola de glossadors del dret romà.
28. Cal traslladar la referència càlid/fred al pensament mèdic de l’època, hereu
de Galè, Cels, Hipòcrates, etc. Aquest pensament considerava el pas per la vida com un
procés fisiològic d’assecament i refredament del cos; un nounat era càlid i humit, un ancià
sec i fred. Considerar la dona més freda que l’home quadrava amb la realitat d’una major
mortaldat d’aquesta respecte de l’home (Llobet, 1997: 57 i s.).
29. Per analitzar els conceptes d’Enric de Segusio, l’Ostiense, he fet servir dues
versions de la seva obra: l’edició de 1517, Summa Hostiensis, publicada a Lió per Jacobus
Moylin als Decanbray i la versió de 1576, Summa Aurea ad Vetustissimos Codices...,
publicada a Lió per l’impressor florentí Philippi Tigni.
30. Vegeu supra, p. 77.
105
anteriorment havia estat prohibit en les dones. Així i tot, en paraules
de l’autor, quan cal provar la pubertat, no hi ha res millor que l’anàlisi física: examen que feien servir els metges del segle XIII, si calia.
Perquè de manera clara recorda que mitjançant els anys de l’individu
no es prova l’estat d’impúber o de púber, encara que les lleis vulguin
establir un punt de concreció.
Tot i l’anàlisi visual, això pot ser subjecte d’error en la dona, perquè l’ull i la mà de les llevadores i comares percep la virginitat, però
pot fallar si la dona té en aquell moment la regla (sit corrupta). I què
cal dir si es depilessin les barbes inferiors per semblar més joves...
Per Enric de Segusio, no hi ha millor prova de la pubertat en la dona
que haver donat a llum o, en ambdós sexes, tenir 25 anys (majoria
d’edat); tota la resta són presumpcions. Per això les decretals parlen
també d’edat de la discreció, entenent discreció com la prova fefaent
d’haver arribat a la pubertat, i no d’haver simplement complert uns
anys segons el calendari; això és una al·lusió a la decretal d’Alexandre
III al bisbe de Gènova, en què es dóna la fórmula nisi malitia suppleat
aetatem.31 Fórmula que segons l’Ostiense és més encertada a l’hora
d’expressar la pubertat que el sistema de rigidesa legal dels 14 i 12
anys.
La segona forma de provar la pubertat és per l’edat de les persones, els 14 i 12 anys que permeten accedir al matrimoni segons les
lleis. Encara que ell creu que la millor edat per a això són els 25 anys,
car considera que els que es casen abans fan matrimonis precipitats.
La tercera forma és la prova de maduresa sexual en les dones —encara que no es tingui l’edat—, si hi ha hagut relacions carnals. El cinquè
punt analitza com es verifica la prova de pubertat, i el resultat és que
porta a conèixer si hi ha hagut consumació de l’acte sexual, car, si
una dona menor de 12 anys l’ha tingut, no solament se la considera
púber, sinó que el seu matrimoni està consumat i té tota la validesa
precisa. Respecte a aquest punt, afegeix que, d’acord amb la decretal
d’Alexandre III al bisbe de Norwich, si l’home deia que havia tingut
relacions carnals amb la menor de 12 anys i aquesta ho negava, calia
fer jurar a l’home allò que afirmava, fora que la prova de la virginitat
de la dona fos clara i evident mitjançant l’examen físic. La prova de
la maduresa sexual en l’home menor de 14 anys està a saber si ha
tingut relacions carnals amb alguna dona, és a dir, si ha pogut tenir
l’erecció necessària i ha sigut capaç de finalitzar el coit. Aquestes tres
31.
Vegeu supra, p. 91.
106
formes de provar la pubertat tenen una diferent valoració social: la
primera es considera vergonyosa, però s’admet en la provança de la
virginitat, de la violació, de la frigidesa o de l’existència de malformacions que impedeixen la pràctica sexual; la segona s’admet com
a causa de presumpció de dret i en dret; i el tercer tipus de prova és
admès del tot, perquè no té cap fractura en els seus indicatius (Enric
de Segusio, 1517: 350).
El sisè punt que planteja l’autor és per què es demana el jurament del marit en la demostració del matrimoni, tal com ho planteja
la decretal esmentada en el punt anterior. Les causes que addueix
giren entorn de la salvació de l’ànima, car, essent l’esposa impúber i
incapaç legalment, ell té l’obligació d’aclarir les coses refermades en
la veritat del que jura (Enric de Segusio, 1517: 350-351). El setè punt
es trasllada als tipus d’esposalles que recauen en un impúber; s’estableixen per etapes: des del naixement fins als 7 anys, no hi ha possibilitat d’esposalles; dels 7 als 14 o 12 anys, sempre són de futur i mai
de present, i es prohibeix estrictament el matrimoni abans d’aquestes
edats (Enric de Segusio, 1517: 351-353).
El vuitè punt contempla que les esposalles que són nul·les per
manca de consentiment o per impediment d’edat no generen cap tipus de possible problema en la pública honestedat; perquè si la pública honestedat es genera sobre la base del parentiu entre contraents,
si no hi ha possibilitat de contracte, no es dóna la primera (Enric de
Segusio, 1517: 354). El novè punt de les rúbriques de l’Ostiense tracta de la prohibició de contractar esposalles abans de l’edat permesa
per la llei. En això manifesta que àdhuc el matrimoni és prohibit
de contractar-lo abans de la pubertat, fora que hi hagi una causa
justa, com el bé de la pau. Perquè quan és per establir la pau, pot
ser admès, si hi ha el consentiment del bisbe. Tracta seguidament
de la validesa d’esposalles contractades pels pares o pels fills; de la
necessitat de consentiment de tots i de les diverses interpretacions
que hi ha en això. Perquè les lleis eclesiàstiques donen prioritat al
consentiment dels fills, i les lleis civils precisen el consentiment dels
pares. Continua amb la possibilitat d’establir el matrimoni sobre la
base de proximitat a la pubertat; i comenta les manifestacions de
Guillem Naso, que diu que cal considerar la proximitat a la pubertat
com l’espai de temps que va dels 8 als 15 dies abans del compliment
de l’edat de 14 o 12 anys, encara que ell s’hi oposa sobre la base que la
manera de provar és tenir constància de les relacions carnals (Enric
de Segusio, 1517: 243).
107
El punt desè del treball analitza en quins termes s’ha de creure
la dona sobre el matrimoni, és a dir, quan no hi ha sospites sobre ella.
Després de donar voltes entorn del matrimoni, indica que només
la integritat de la virginitat prova el que ella diu (Enric de Segusio,
1517: 244-245). L’onzè punt tracta dels drets dels contraents en edats
dispars, això és, la unió de púber amb impúber i en allò que afecta
aquesta unió, sobretot el púber; perquè en haver donat aquest el consentiment en plena possessió de facultats físiques i psíquiques, si vol
desfer la unió està lligat a l’impúber fins que aquest arribi a l’edat
legítima i consenti o no el matrimoni, fins i tot si els pares haguessin
jurat aquell contracte. Això és semblant als clergues, que en arribar
a l’edat núbil, sel’s demana si volen continuar amb els vots que feren
(Enric de Segusio, 1517: 245).
La rúbrica dotzena es pregunta per què no es dóna permís a
l’impúber per a contreure esposalles amb un altre, quan en arribar a
la pubertat pot fer-ho; respon que és per una qüestió d’immaduresa,
perquè al poc temps pot voler canviar i no pot fer-se broma amb les
lleis i els cànons, alhora que és bo per frenar les passions juvenils, i
hi ha temps fins a la nubilitat per deliberar, si li convé, la relació que
li han marcat (Enric de Segusio, 1517: 244). El tretzè punt diu que, si
no hi ha contradicció de l’impúber, es manté el matrimoni en arribar
aquest a la pubertat. I manifesta que això pot fer-se per ratificació per
paraules de present o bé per còpula carnal, sense afegir més dades
(Enric de Segusió, 1517: 244). En la rúbrica número catorze, s’estableix la fórmula jurídica i els passos necessaris per fer la demanda
d’anul·lació de qui fou impúber. En primer terme, cal fer la reclamació davant del bisbe o d’algun oficial d’aquest enviat expressament;
si no pot accedir-se al bisbe per llunyania, cal fer-la al prevere propi
de la parròquia, i, a falta d’aquest, davant dels veïns. Però també, en
lloc de reclamar-se de paraula, pot reclamar-se de fet, marxant de
la casa de l’espòs o de l’esposa abans de la pubertat i no tornant-hi
(Enric de Segusio, 1517: 244).
El punt número quinze contempla què passa si un púber esposat
a un impúber no el vol esperar i estableix una nova unió matrimonial
amb un altre púber. Llavors, tot i que el púber estava més obligat que
l’impúber, preval la segona unió, encara que topa amb l’interdicte de
l’Església, perquè llavors hi haurà còpula carnal (Enric de Segusio,
1517: 244). Els dos últims punts tracten de les donacions de filles, és a
dir, quan un pare jura donar en matrimoni una filla sense especificar
quina, de quina manera es deslliuren de la promesa i què passa si només en queda una; què passa si ha jurat donar una filla determinada
108
quan en té més i no pot obtenir-la per algun succés estrany: ¿has de
donar-ne una altra? ¿té validesa aquest nou acord? Sobre tot això les
resolucions són de sentit comú: quan no hi ha cap especificació de la
filla que cal donar, el pare pot fer-ho amb la que cregui convenient; i
si moren totes menys una, el pretendent pot quedar-se amb aquesta
o renunciar-hi; en cas de renúncia, tothom queda lliure de jurament;
en el segon cas, quan hi ha jurament de lliurar-ne una de determinada, si aquesta no pot ser, no hi ha condicionament en les altres (Enric
de Segusio, 1517: 244).
En els escrits de l’Ostiense, pot apreciar-se la percepció que es
té en el segle XIII sobre la problemàtica dels infants acostats als matrimonis. El resum és que no agraden a la sensibilitat eclesiàstica
baixmedieval les unions matrimonials conduïdes fora d’edat; i que
àdhuc miren de reconduir aquelles tot just entrades a la pubertat.
D’aquí la ingerència, contra el costum i la voluntat dels pares, que
suposa la clarificació de les esposalles d’impúbers i el reconeixement
de la llibertat d’escollir en el moment d’entrar a la pubertat. A això
cal afegir la restricció total abans dels 8 anys i la superposició de la
voluntat dels contraents sobre la dels pares en el matrimoni.
És evident que aquesta normalització va tenir els seus problemes
en ser aplicada. Però després de la decretal de 1298 de Bonifaci VIII,
no es torna a afegir, ni en les Clementines de 1317, ni en les Extravagants de Joan XXII de 1325, ni en les Comunes de 1525, cap
més ordenament sobre esposalles o matrimoni de l’impúber. Això fa
pensar que l’aplicació dels decrets és prou sòlida per no generar més
consultes d’alt nivell; i plantejar-se la hipòtesi que devia presentar-se
una forta reducció de l’ús de les criatures en els negocis matrimonials dels pares... almenys del que resulta, si no de les esposalles, sí del
matrimoni infantil.
Els continuadors en la interpretació canònica, com Joan d’An–
drea, Antoni de Butrio, el cardenal Francesc de Zabarella, Pere d’Ancarano, Guido de Bayso i Hadrià Florentí en el segle XIV, i Nicolau
Tudeschi conegut com el Panormità,32 Juan López o Joan Bosch en
el segle XV, estableixen matisos en els decrets després d’ésser analitzats per Ramon de Penyafort i l’Ostiense. Ens centrarem, però, en les
parts que interessen a aquest treball i que se circumscriuen en dos
32. En la literatura canònica, Nicolau Tudeschi o Tedeschi, a més d’ésser esmentat
en les referències com a Panormitanus, pel fet d’haver estat bisbe de Palerm, també se
li aplica l’àlies de Abbas (o Abbatis en genitiu) per l’abadiat que tingué abans d’aquest
càrrec.
109
punts: l’anàlisi dels autors sobre el concepte de “proper a la pubertat” i la “permissivitat matrimonial per posar pau entre famílies”. En
aquestes dues àrees d’estudi dels canonistes hi ha el punt de partida
de la dispensa canònica que permetrà accedir als interessats al ple
matrimoni de l’impúber.
Aquestes dues parcel·les sobre la Desponsatio Impuberum ens
faran deixar de banda les esposalles, car les esposalles no són pròpiament l’objecte d’aquest estudi. Perquè, com ja hem vist, no són ple
matrimoni: són només una promesa o un compromís entre famílies,
que en el futur prendrà o no prendrà validesa, d’acord amb les circumstàncies i el desig final dels contraents. La separació esposalles/
matrimoni infantil sorgeix en el moment en què comencen a prendre
cos les lleis canòniques sobre esposalles. I això és després del Decret
de Gracià, de les Decretals de Gregori IX i de l’aparició de la —fins
ara— més antiga dispensa matrimonial coneguda: l’esmentada entre
la filla del rei de França i el fill del rei d’Anglaterra; en definitiva, quan
les lleis dels pontífexs aconsegueixen fer llum en la Desponsatio del
dret antic i separar, en termes de dret romà, esposalles i matrimoni,
tot implantant una legislació que trenca amb les lleis germàniques,
on no hi havia un punt clar d’inflexió entre el que era una desponsatio
i un matrimoni.
Sobre la proximitat a la pubertat, hi ha diferents opinions. D’una banda, hem vist els escassos dies de marge que atorga Guillem
Naso. D’altres, com Godofred de Trany, Bernat de Parma, Ricard de
Mediavilla i Joan d’Andrea, són del parer que la demostració d’unió
carnal estableix la garantia de pubertati proximus, si no es té l’edat.
Innocenci IV i sant Bonaventura estableixen un espai de temps de 6
mesos abans de l’edat, sempre que hi hagi signes externs de pubertat.
També és d’aquest parer el Panormità (Nicolau Tudeschi, 1531: 15),
Antoni de Butrio (1532: 17), Pere d’Ancarano (1535: 14), el cardenal
Zabarella (1512: VII) i la majoria de canonistes que analitzen aquest
punt. Albert el Gran nega qualsevol temps predeterminat i es basa en
dues condicions que cal observar en la persona: la sagacitas ingenii i
la dispositio corporis (Dauvillier, 1933: 140-141). A les Glosses, Pupillus i infantiae, s’indica que els homes poden ser propers a la pubertat
a partir dels 11 anys i mig i les dones a 10 anys i mig, però aquest cas
és extrem (Schmalzgrueber, 1844: VIII, 233-234). Donades aquestes
divergències i amb la capacitat de dispensar dels pontífexs, el resultat
fou que en cada cas s’estudiava la capacitat dels contraents i la conveniència, en conjunt, de la petició.
110
En termes semblants es troba el pro bono pacis. Tots els canonistes accepten com a vàlida i sense discussió la decretal atribuïda a
Nicolau I; en la pràctica, només cal justificar aquesta pau necessària
per precipitar el matrimoni infantil que és proper a la pubertat. Des
del segle XIV, tots els tractadistes expliquen, amb unes o altres paraules, que els impúbers no han de casar-se, si no és pel bé de la pau;
que l’edat del matrimoni, no solament és cosa de les lleis canòniques,
sinó també de les civils. I finalment, que el bé de la pau és una causa inductiva del matrimoni i que els contraents no pequen per això.
(Nicolau Tudeschi, 1531: 13; Joan d’Andrea, 1581: 25, etc.).
Fins al Concili de Trento (segle XVI), els criteris de proximitat
a la pubertat queden resumits per Joan Brunelli, de la cúria de l’arquebisbe de Tolosa. Aquest canonista considera que la condició de
proximitat a la nubilitat no és assumpte de les lleis, sinó de l’arbitri
dels metges; i que —coincidint amb altres tractadistes— l’home als
10 anys i mig i la dona als 9 anys i mig ja no estan en la infància,
sinó que comencen a presentar canvis remarcables (Tractatus, 1583:
IX, 13). Des d’aquesta perspectiva, observem que tampoc no hi ha
claredat de judici sobre la pubertat. Els legisladors estrictes tenen
per inamovible l’edat legal; els que observen la naturalesa dels éssers
humans individualitzats són més flexibles; i entremig hi ha diferents
teories segons l’experiència sensible de cada autor i la tendència a
emmarcar les edats en la llei o en la fisiologia.
4.4. El matrimoni infantil segons el pensament teològic de l’Església.
Consideracions entorn de la impotència sexual de l’impúber
Hem pogut observar que, en segles anteriors, les autoritats
eclesiàstiques consideraven el casament d’impúbers una aberració,
un desordre del costum. Hem vist, àdhuc, que lleis civils, com el
Codex Wisigotorum, pretenien mantenir un ordre d’edats en el moment del casament. A continuació, s’han plantejat les disposicions
del Concili guiat per sant Paulí, en què parla de fornicació i d’ànimes
arruïnades per aquest tipus de casament. Hem vist també les amonestacions d’Iu de Chartres contra aquestes bodes, que topen, segons
ell, contra l’esperit de les lleis. Hi ha, doncs, una multitud de referències sobre escrits de bisbes, monjos i la resta de clerecia docta, que
establien l’edat mínima d’entrar en matrimoni a partir de la pubertat legal. Hem constatat la poca influència que tenien les disposicions eclesiàstiques quan s’enfrontaven al costum. La voluntat dels
pares de família estava per sobre la llei canònica. Com més alta era
111
la categoria social de la família, menys cas podia fer-se d’aquestes
disposicions. Hem vist també que en els segles XI-XII es planteja un
canvi: l’Església aconsegueix començar a fer valdre les seves raons.
A poc a poc va llimant i donant forma, no solament a un codi legal, sinó que aconsegueix fer-lo complir. Per fi s’arriba al Concili
de Trento: un cop d’ull a les causes ètiques i morals que abonen el
matrimoni infantil en aquests segles ens en donarà una major riquesa comprensiva.
Sant Bonaventura, teòleg escolàstic franciscà del segle XIII, observa que el matrimoni s’inicia per la promesa, es ratifica pel contracte i es consuma per la còpula carnal, amb tres resultats sobre els
individus: l’exercici de la fidelitat, els fills i el sagrament. Alhora, hi ha
dotze impediments que impossibiliten d’establir-lo: l’error, la condició, els vots eclesiàstics, el parentiu, el crim, la disparitat de cultes, la
violència, l’ordre sagrat, el vincle, l’honestedat, l’afinitat i la impotència (Bonaventura, 1968: I, 416-417). No contempla, però, l’edat, com
ho fan Ramon de Penyafort o Alexandre d’Hales (Hales, 1957: IV,
540). La causa està en el fet que l’impediment d’edat per casar-se apareix inclosa en el concepte d’impotència en la majoria d’escriptors.
La manca d’edat va lligada a l’impotència sexual que des de la legislació romana era una possible causa de divorci (Dalla, 1978: 229 i s.).
Com que l’impúber es presumia impotent temporal, se l’igualava en
aquest període de temps al boig o furiós, perquè no gaudia de lliure
arbitri. Aquesta classificació apareix per primer cop de manera clara
en el tractat del matrimoni de la Summa Theologica de sant Tomàs
d’Aquino (Tomàs d’Aquino, 1956: XV, 464). Dins del mateix tractat,
també es planteja si la impotència per realitzar el coit no impedeix el
matrimoni de l’adult, fora que sigui perpètua i ignorada. La manca
d’edat ni és perpètua ni ignorada, i doncs no impossibilita el matrimoni. Però com que el matrimoni s’estipula en forma de contracte i
aquest ha d’establir-se segons la llei positiva, cal subjectar-se al dret.
Amb la salvetat que els que contractaren abans de l’edat haguessin
ratificat la capacitat física mitjançant la còpula carnal, i en aquet cas
el seu matrimoni seria indissoluble (Tomàs d’Aquino, 1956: XV, 463464). Manifesta que les edats de la pubertat indicades per Aristòtil,
afegides al discerniment, són les que poden donar de manera deguda
el consentiment matrimonial que ha de durar per sempre (Tomàs
d’Aquino, 1956: XV, 464).
Aquesta manifestació és paral·lela a la de sant Albert, esmentada més amunt, i es justifica perquè el desenvolupament de la pubertat física, tot i aparèixer sobre els 14 i 12 anys, segons els seus estu-
112
dis fisiològics, queda en mans de la mateixa naturalesa (Sant Albert,
1651: VI, 283-286).
Finalment, les edats ideals del matrimoni se situen, el segle XV i
en l’obra d’Eiximenis, en els mínims de 22 i 18 anys, perquè, d’acord
amb la doctrina d’Aristòtil, fins aquestes edats el cos creix i es desenvolupa i la progènie que tenen de molt joves pot patir diversos mals:
debilitat física i d’enteniment, excessiva ardència de les dones que comencen a practicar el coit massa joves, mort prematura de les joves
per causa de part, i destrucció de la fortalesa i complexió dels homes
joves que mantenen relacions sexuals (Eiximenis 1986: 534).
Pot afirmar-se, de tot això, que l’Església, partint de principis
fisiològics aristotèlics, manté també i estableix canònicament una
edat mínima del casament extreta del dret romà, amb una àmplia
rigidesa, que pot ser objecte de revisió en determinats casos en què
se sol·licita la dispensa. En realitat, des de la civilització romana, hi
ha dues maneres d’entendre l’edat matrimonial: una parteix del desenvolupament fisiològic i l’altra de l’edat legal. És la idea subjacent
en el text esmentat de Plutarc i que ha estat referida en l’apartat del
matrimoni infantil a Roma. Podríem dir que un element és d’origen
grec i l’altre romà: el primer es troba assentat sobre escrits com les
Lleis de Plató, que permeten el matrimoni només a partir dels 25 anys
de l’home i els 16 o 20 de la dona (Plató, 1968: VI, 722d i VI, 785b).
La Història dels Animals d’Aristòtil estableix que les relacions sexuals
prematures donen més dones que homes i, per tant, no són bones
per a la societat (Aristòtil, Història dels Animals VII, 582a, 15-30) i la
fixació ideal, del mateix autor, del moment per al matrimoni situat
a partir dels 18 anys de la dona i els 37 de l’home (Aristòtil, Politica,
VIII, 19, 6). O, per acabar, els 30 anys que havien de tenir els lacedemonis per poder-se casar, segons Xenofont (1973: pròleg, I-II i XVIIIXXV). De la Grècia antiga sorgeix un criteri matrimonial diversificat
per a ambdós sexes: la dona, arribada al ple desenvolupament físic
uns anys després d’entrar a la pubertat, pot reproduir-se perquè fisiològicament està a punt. L’home, tot i estar a punt entre els 20 i els
25 anys, ha de completar una part del seu servei militar, que finalitza
entre els 50 i els 60 anys. I fins els trenta no se li reconeix capacitat
d’entrar als càrrecs públics, ni al matrimoni.
A Roma, si bé sembla que en l’antiga monarquia el negoci matrimonial es regia per la tradició grega, després varia al llarg del temps
i es precipita a partir de dos fets: la comentada associació de la pubertat real amb la física i la llei de l’any 191 aC, que declara menors
113
—minores— els que no tenien els 25 anys. La causa d’aquesta llei, que
estableix la majoria i minoria d’edat, fou el gran nombre d’orfes que
calia protegir després de la segona Guerra Púnica, com també per
frenar la gran quantitat de carreres militars desenvolupades precoçment en la guerra i que volien ser traslladades a les activitats polítiques. El Senat, per aturar això, va establir que per tal d’accedir a les
magistratures calia haver complert 10 anys de serveis en l’orde eqüestre, la cavalleria romana. Com que el patriciat romà accedia a aquest
servei als 17 anys, la majoria d’edat va quedar fixada als 27 (Llobet,
1997: 27-29). En aquesta edat, es passava de l’adolescència a l’estat
d’adult. Poc temps després, per un predomini de la legislació civil sobre la militar, van rebaixar-se a 25 anys (Neraudau, 1984, 25-27).
L’espai de temps de l’adolescència, considerat fisiològicament
d’immaduresa, no va impedir, com ho demostren les lleis, que s’establissin noces a partir dels primers símptomes de pubertat, o que en
la impubertat es contractessin esposalles. Per què això? Tot sembla
indicar que els interessos de família en les nuptiae marcaren unes
pautes que van acostar l’edat del casament a la pubertat, per una
necessitat d’assegurar la pervivència de les famílies i dels patrimonis
en mans d’hereus en èpoques d’incidències socials com guerra, mortaldat, escassedat alimentària; o, simplement, per assegurar aliances
o interessos de les cases, les quals podien perdre’s si no se segellaven
contractualment.
Aquests costums matrimonials se situen en un segment de vida
caracteritzat pels canvis fisiològics: un en l’aparició dels símptomes
de plena sexualitat, i l’altre en la culminació del desenvolupament
anatòmic, addicionant a aquest últim la plena capacitat mental. La
culminació del desenvolupament anatòmic era l’ideal per al matrimoni, l’aparició dels símptomes sexuals foren el mínim exigible.
L’Església, a partir de la recuperació del dret romà, jugarà de manera
generalitzada amb aquest arc de possibilitats dins l’òptica canònica i
teològica. El matrimoni sota mínims, el dels impúbers, quedarà com
una marginalitat, com un cas que cal tractar a part.
Des de la caiguda de Roma fins al segle XII, els costums germànics havien manifestat una tendència a la baixa de les edats matrimonials, segons conveniències familiars. Probablement, perquè les
aliances eren urgents i la precarietat de la vida, extrema. L’Església
que sorgeix de la baixa edat mitjana vol restablir un ordre social, un
model de conducta per al matrimoni. Això és el que comuniquen:
sant Bonaventura, amb els efectes del matrimoni, que són la fidelitat,
114
els fills i el sagrament; sant Tomàs d’Aquino que parla de llei natural, o Eiximenis quan manifesta raons físiques o psíquiques contra
els casaments a curta edat, i quan basa els seus principis en l’enciclopedisme aristòtèlic, d’on poua molt el coneixement científic i ètic
medieval.
4.5. De la dispensa eclesiàstica: teoria i funcionament fins al Concili
de Trento
Hem vist que amb l’aparició de les Decretals de Gregori IX l’Església té un sistema legal centralitzat. Hem vist també que abans
d’això la legalitat canònica sorgia dels mateixos bisbats, dels concilis
provincials o de les consultes a autoritats eclesiàstiques de reconeguda erudició. De tal manera que aquells casos o reconvencions contra
el matrimoni infantil eren un afer incontrolat o de difícil aplicació,
cosa que feia extensible a totes les altres prohibicions matrimonials,
com fa palès Marc Aurell sobre els matrimonis en els comtats catalans i a la resta de l’Europa feudal. Cap a l’any 1000, les pràctiques
matrimonials estan lluny de respectar el model de matrimoni cristià
(Aurell, 1998: 203). La causa rau en el fet que els bisbes estan sota el
patronat dels senyors. Els posen ells i són de la seva família, fins al
punt de crear-se, amb el temps i durant segles, una clerogàmia barrejada amb la simonia, que té tendència a servir en primer terme els
interessos d’aliances i assumptes dels seus (Aurell, 1998: 39).
La reforma gregoriana fou el primer pas per al canvi, el Concili de Trento, el punt final en el qual va quedar controlat el matrimoni per l’Església de manera clara i concreta. A partir del segle XI,
el creixement teològic d’una elit intel·lectual, l’expansió d’escoles i
universitats i la consolidació de la xarxa parroquial tot just acabada, són els punts de força i la corretja de transmissió cap als fidels
dels models de comportament. Hi ha, però, un llarg conflicte entre
les dinasties principesques i el papat, que ja no dóna per bons els
arranjaments fets amb l’episcopat local, un conflicte solucionat amb
les armes de l’excomunió i la condemnació (Aurell, 1998: 203). Dins
aquest context cal situar les primeres dispenses de matrimoni, entre
elles les que fan referència a l’edat, i en concret l’esmentada anteriorment entre els regnes d’Anglaterra i França.
La dispensa, en un sentit canònic, es coneix com l’acte pel qual
el legislador permet a algú l’incompliment d’una llei a causa de circumstàncies particulars. L’acte de dispensar és antic en l’Església. Hi
ha actes reconeguts des del segle V, i fins a la formació del dret centra-
115
litzat la majoria de les que es donaven eren exempcions a favor d’un
particular sobre un fet ja consumat, habitualment de matrimoni.
Aquesta dispensa del fet consumat es troba en el punt de confluència
entre el costum i la necessitat d’acostar-se a l’Església per a validar
totes les àrees dels matrimonis (Villien, 1911: IV, 1431 i s.). Un exemple d’això es troba entre les 93 dispenses de noces que es conserven
a l’Arxiu Diocesà de Girona en època tardana, entre l’any 1344 i el
1500. En aquestes dispenses és dóna permís i es ratifica el casament
de dues parelles ja casades, una que espera un fill i tres raptes:33 totes
autoritzades per la Penitencieria Apostòlica.
Gracià va posar les bases legislatives sobre la capacitat única de
dispensar del Papa, des del moment que manifesta que aquest té la
plena jurisdicció legislativa de l’Església (Naz 1949: IV, 1287). Aquest
punt no havia impedit abans i després, al llarg de segles, que els bisbes dispensessin en virtut de les funcions d’administradors de cada
diòcesi, de tal manera que, a la fi del segle XV, Àngelo de Clavasio diu
que és admès que els bisbes dispensin per tots els crims menys greus
que l’adulteri (Villien, 1911: IV, 1435). Però des d’abans Roma ja controlava una bona part d’aquestes actuacions, com es pot veure en el
cas de Girona, en què des de 1344 ja reben les dispenses trameses pel
cardenal penitencier i l’any 1439 pel Concili de Basilea.34 A poc a poc,
els bisbes traspassaren la càrrega al Vaticà i en el Concili de Trento
s’assentaren les bases definitives per donar una forma jurídica a la
teoria de les dispenses. Així, el nombre de dispenses va quedar fortament reduït a casos concrets (Villien, 1911: IV, 1438 i s.).
En el cas precís de les dispenses per edat, aquestes només es
concedirien en els exemples esmentats de proximitat a la pubertat,
que els impúbers tinguessin una precocitat provada per metges i llevadores, o bé en aquells assumptes en què calgués posar pau amb urgència, sempre donades des de la potestat del Papa i perdent els bisbes
aquesta facultat. Després de Trento s’estableix que, per subscriure la
petició, calen uns altres aspectes: l’exploració física dels peticionaris
impúbers i l’exploració de llur voluntat (Corrado, 1680: 84-85). Sobre
aquestes dues bases que pretenen esbrinar la capacitat fisiològica i
33. Índex de Processos Medievals. Processos d’Execució de Dispenses. Arxiu Diocesà
de Girona. Còpia mecanografiada.
34. El concili de Basilea va actuar contra el papa Eugeni IV fins arribar a
proclamar-lo herètic. En la mateixa reunió fou anomenat papa Fèlix V i l’anteriorment
esmentat abat benedictí Nicolau Tudeschi, el Panormità, considerat en el seu temps com
a lucerna iuris, en fou representant davant el conclave d’Alfons el Magnànim, rei d’Aragó.
Agraeixo aquesta referència al senyor Ramon Vidal.
116
mental de l’impúber, s’establiran les autoritzacions apostòliques que
donaran peu al casament. El mecanisme burocràtic i el contingut
documental sortiran exposats a la segona part d’aquest treball sobre
casos concrets. A part del contingut documental de la dispensa entre
el fill del rei Enric II d’Anglaterra i Lluís VII, els casos trobats fins al
segle XVII que surten en aquest estudi són basats en processos d’anullació matrimonial o de divorci. Només queden reflectits, doncs, els
problemes de les parelles que trencaren les seves relacions, sense que
hàgim pogut accedir als protocols de sol·licitud i concessió.
4.6.
Les lleis civils després de Gracià i les edats per casar-se
Els codis legislatius de la societat civil europea posteriors a Gracià es fan ressò de les lleis canòniques sobre matrimoni. La recuperació del dret romà es trasllada als codis nacionals fins al segle XIV,
per raó de la influència eclesiàstica damunt la resta de la societat.
Els juristes formats a les universitats reben ensenyances en ambdós
drets i els doctors del segle XVI signen afegint al seu nom les inicials
UID, utriusque iuris doctor, o sigui, “doctor en ambdós drets”, civil i
canònic. Aquesta notícia, aparentment sense importància, indica que
des del segle XII fins al segle XVI hi ha un canvi jurídic en el món europeu. El ressorgiment econòmic i social iniciat a la baixa edat mitjana
recupera el dret romà com un dret més àgil, més progressista i adaptat a les necessitats socials, i s’assoleix la definitiva existència de dos
drets: un que sorgeix de la teologia i l’altre de l’autoritat civil.
Dins aquest context és convenient de donar-hi un lleuger cop
d’ull per constatar que les edats de casament en el continent europeu
queden fixades segons les disposicions romanes. A Polònia, el Ius
Terrestre i els Estatuts de Casimir el Gran, del segle XIV, assenyalen
l’annus discretionis, o aetas legitima per obtenir la plenitud de drets
personals i reals (Lesinski, 1958: 36-37).
Andrea Tiraquelli, de la cúria reial de París a la fi del segle XV
i principi del XVI, comentant els costums matrimonials del Poitou,
s’embranca en una llarga dissertació per analitzar la Sexta Lex Connubialis, que tracta de les edats per casar-se, situades en aquella regió
francesa sobre els 26 anys de l’home i els 18 de la dona. Això no li
impedeix d’esmentar que, segons la llei canònica, poden formar-se
matrimonis en arribar la pubertat dels contraents. A partir d’aquí
analitza una bona part de les concrecions d’edat: des de Plató, passant per Aristòtil, les manifestacions de Plutarc, Xenofont, els epigrames grecs de Leònides, sant Pau, sant Jeroni, sant Gregori, etc., la
117
majoria dels quals han aparegut en aquest treball (Tiraquelli, 1616:
115-119).
Les Partidas d’Alfons X el Savi són una clara i ràpida transmissió de les lleis canòniques a les civils. Les esposalles, la pubertat i el
consentiment dels contraents són descrits amb amplitud a través de
la Partida IV, L.6, títols I i II (López, 1844: 907 i s. i Rubio, 1991: 578).
Les poques disposicions sinodals dels regnes de Castella i Lleó sobre
l’impediment d’edat, que sembla que no constitueixen cap problema
per a l’observança en els casaments, es redueixen a dues notícies:
una en el Sínode de Segòvia de 1325 i una altra en el d’Ourense de
1543, sobre la pubertat com a edat del matrimoni; finalment, una de
Burgos de 1498, sobre edat mínima per a la celebració d’esposalles
perquè “andando por las montañas avemos visto escandalos sobre
aver desposado niños menores de seys años...” (Aznar, 1989: 71-73).
Dintre aquesta absorció del dret civil també podem incloure
les dades aportades per les lleis i costums d’Anglaterra, recollides
per Bracton el segle XIII, que anoten acuradament com es prova
l’edat per casar-se, d’acord amb la presumpció del desenvolupament
físic per l’aparença del cos i quan aquesta aparença és dubtosa; és a
dir, com pot esbrinar-se la pubertat dels individus a partir de la qual
poden casar-se (Thorne, 1977: IV, 320).
Si analitzéssim altres codis legals europeus trobaríem l’acceptació de l’edat mínima per a casar-se situada en la pubertat, així com
un traspàs de la problemàtica dels impediments canònics en mans de
les autoritats eclesiàstiques. I és que, a partir del segle XII, amb el Decret de Gracià, els concilis lateranenses i les Decretals de Gregori IX,
el model de matrimoni cristià passa totalment a l’Església. Les lleis
civils de cada país reflecteixen els models canònics i legislen només
en l’àrea dels aspectes econòmics dotals, d’arres o de la intervenció
dels pares i de la salvaguarda del seu consentiment al matrimoni.
En aquests segles, l’Església prendrà sota la seva tutela l’aspecte sacramental del matrimoni i l’Estat, els aspectes contractuals, amb la
preponderància que la majoria d’afers matrimonials passaran a la
jurisdicció de les cúries eclesiàstiques en detriment de les civils.
Des d’aquesta perspectiva, les lleis civils preferiran el matrimoni del baró entorn dels 25 anys, en la majoria d’edat romana, i el de
la dona, als 20 anys. Les lleis canòniques també preferiran això en la
pràctica, però mantindran l’entrada a la pubertat com un punt mínim de partida per formar parella. En resum, les lleis civils prioritzaran el ple desenvolupament anatòmic, lligat a l’entrada en la plenitud
118
mental a l’hora de casar-se, i les lleis de l’Església ho permetran des
de l’inici dels primers símptomes de l’adolescència; tant les unes com
les altres estaran en l’arc que s’obre entre l’inici i el final de l’adolescència, ambdues estaran en els marges establerts pel dret romà i dins
d’aquest espai les conveniències de cada moment familiar establiran
la gran majoria de les bodes dels seus fills a benefici de les parts.
4.7. Pubertat i impubertat segons la fisiologia i la medicina fins al
segle XVI
En tot el període que es perllonga fins entrat el segle XVII, els
aspectes fisiològics es plantegen amb la perspectiva dels metges, filòsofs i escriptors grecs i romans. Hipòcrates, Aristòtil, Galè, Cels,
Plini, etc., transcriuen uns raonaments empírics que la posteritat
mantingué inamovibles, car no es recercava més enllà de les causes
que produïen els fenòmens. Els temps no demanaven tampoc gran
cosa més, i per això no sorgien teories, hipòtesis i respostes sobre
aquesta matèria.
Tothom sabia que la pubertat és un fenomen que apareix en la
vida dels éssers humans i que els permet ser capaços de reproduir-se.
També sabia tothom que —en contra del que deien les lleis— la pubertat no apareixia de cop i volta el dia del dotzè o catorzè aniversari
de les noies o dels nois; que aquell dia no baixava una mena de raig
fecundador a partir del qual ja es gaudia de la condició reproductora
i de la capacitat mental i física per esdevenir cap de família. Els entesos en medicina reconeixien els fenòmens observant la naturalesa,
però s’havien acomodat a la lògica plantejada pel coneixement clàssic. Consideraven que hi havia un període en què cada nen o nena esdevenia home o dona segons un creixement i desenvolupament físic
que comportava un canvi. La relació causa/efecte era clara: hi havia
canvis de veu, desenvolupament de glàndules mamàries, aparicions
de pèl, arrodoniment o afuament dels cossos, etc. I en un moment
determinat hi havia emissions de fluixos sanguinis o espermàtics, i
era entorn d’aquest moment que s’havia comprovat la capacitat reproductora d’homes i dones.
La cadència d’aparicions menstruals s’havia relacionat amb diferents teories. En primer lloc, des d’Aristòtil, amb la influència de la
lluna, per una raó de coincidència entre el cicle del satèl·lit i el període d’aparició de la regla. No es va qüestionar mai si això era així, totes
les dones haurien de tenir la regla el mateix dia. La teoria de la lluna
encara avui té adeptes entre molta gent. La segona teoria parlava de
119
l’existència d’un ferment en la matriu de la dona, en virtut del qual en
determinats moments tenia lloc un fluix de sang; l’existència d’aquest
ferment lligava amb la relació menstruació/fecunditat, i donava peu
a l’explicació de la concepció a través de la fermentació del semen
masculí dins de la matriu; o sigui, que aquest ferment feia desenvolupar d’alguna manera el semen dipositat en la matriu per crear un
nou ésser, que tindria les virtuts que li aportés l’esperma masculí;
car aquest, en formar-se en el cervell de l’home, transmetria les seves
qualitats a la nova vida. El gran defensor d’aquesta teoria, tot i haverse anat formant des d’Hipòcrates, fou Paracels, el segle XVI, una teoria
que va mantenir-se fins al segle XVIII. Finalment, les obres de Galè
havien transmès que la menstruació és una plètora o excés de sang,
que calia eliminar periòdicament i que coincidia amb l’edat fecunda
de la dona (Llobet, 1997: 74).
Pel que fa a la formació de l’esperma masculí dipositari de la qualitat reproductora, sostenia que l’home era transmissor i la dona res
més que una mena de fàbrica o alambí on es gestava la nova vida. El
fetus es formava per la sang de la mare, el semen masculí actuava
d’implantador de qualitats morals sense les quals no podia haver-hi
vida. Aquesta manera de pensar es comença a trencar en el segle XIII,
en què Averrois i sant Albert Magne pensen que la concepció, en l’aspecte fisiològic, resulta de la suma de la sang de la mare, quant a la
qualitat material, i la de la sang del pare, quant a la forma, a través
de l’esperma (Albert el Gran: 1703, 19).
Les etapes de la vida, atenent a metges com Arnau de Vilanova
(segles XIII-XIV), tenen també una forma diferent de plantejar-se. Segons el seu Speculum Introductionum Medicinalium, només hi ha
quatre períodes de la vida: adolescentia, iuventus, senectus i senium.
Aquesta divisió apareix en considerar que l’adolescència és el període
en què els membres del cos creixen i que finalitza cap als 25 anys de
l’individu. Després apareix la joventut, que es caracteritza perquè el
cos ha deixat de créixer i es desenvolupa al màxim la força, i s’emmarca entre 25 i 40 anys. Apareix seguidament la senectut, moment
en què es manifesten els defectes del cos i de la força, i finalitza vers
els 80 anys. Després ve la decrepitud, amb els membres arrugats,
escasseja la salut i la força fins a l’arribada de la mort (Arnau de
Vilanova, 1585: 27b-28d). En l’obra De Considerationibus operis Medicinae, divideix l’adolescència en 4 etapes: lactància i dentició entre
el naixement i els 7 anys; la puerícia dels set fins a la pubertat, que
situa segons el mètode legal en els 12 i 14 anys, en què es transformen
els humors interns del cos fins arribar a les secrecions que donen vida
120
als òrgans de la passió; finalment, la pubertat, que acaba als 25 anys
(Arnau de Vilanova, 1585: 867e).
En realitat, ni la fisiologia ni la medicina, ni cap disciplina,
no qüestionen la capacitat reproductora entorn dels 14 i 12 anys en
ambdós sexes, perquè és un fet inqüestionable que depèn de cada
individu. Només l’ètica social veu cada vegada amb més mals ulls els
matrimonis en la impubertat o de púbers recents. Com que és l’Església qui crea, condueix i modela aquesta ètica, és ella qui introdueix
una nova sensibilitat en les edats de casar-se i en el matrimoni en
general. Aquesta ètica té un fonament més fisiològic que moral; car
la teologia reconeixia que la capacitat de discerniment entre el bé i
el mal apareixia cap als 7 anys; a partir d’aquesta edat es coneixia
què era pecat i el fet que es podia pecar mortalment. D’aquí sorgien
una sèrie de possibilitats i obligacions per al nen i la nena: l’obligació
d’anar a missa i fer dejuni de carn els dies obligats, de poder ser designat padrí de bateig o de confirmació; dintre la clerecia, de rebre la
primera tonsura i els tres ordes menors, de ser beneficiat o d’obtenir
pensions d’aquests beneficis (Ferraris, 1795: I, 71-75). En certa manera, es reconeixia als infants de l’edat mitjana una capacitat intellectual i moral superior a la que se’ls reconeix avui, i que els feia aptes
per contreure matrimoni.
Els arguments contra el matrimoni infantil tenen, doncs, un
punt de partida ja expressat, en la fisiologia aristotèlica, de dificultats en el part de les dones massa joves i en les formes imperfectes
i cossos petits de llurs fills (Arist.: Politica VII, 16, 6-7). Sobre això
es construïen els altres arguments i la sensibilitat social, als quals
s’afegeixen: la manca d’experiència, la immaduresa intel·lectual, els
possibles problemes sobre la moral i tots els que avui es consideren
d’ordre psíquic.
5. EL DRET NOVÍSSIM: DES DEL CONCILI DE TRENTO FINS A LA PUBLICACIÓ DEL
CODI DE DRET CANÒNIC DE 1917 I L’ACTUALITAT
Aquesta etapa és l’última de la divisió juridicofisiològica a la
qual estem abocats. S’hi concreta una nova sensibilitat sobre el casament de criatures i es caracteritza per la consolidació del model
matrimonial eclesiàstic. El model s’imposa en la cultura occidental
i es clava com una falca que pressiona damunt la voluntat de les famílies, introduint un eix del matrimoni entorn de les disposicions
teològiques i canòniques que trenca amb el lliure arbitri dels futurs
cònjuges i llurs famílies. Un cop imposat aquest eix, el matrimoni
121
es concreta com un sagrament de l’Església, la qual farà valdre la
seva autoritat per reconduir definitivament vers un ordre l’àrea de
les esposalles i els matrimonis dels infants. Les esposalles tindran
ara una validesa parcial, en tant que, quan una de les parts no vulgui fer el pas del matrimoni, aquelles seran anul·lades pels tribunals
eclesiàstics. Només planarà damunt d’ells la voluntat dels contraents.
D’altra banda, el matrimoni infantil es complicarà amb l’obtenció de
dispenses, tant en la comprovació de la pubertat abans de l’edat legal,
com en les raons de pau entre famílies. El segle XVIII, s’imposaran
unes comprovacions sobre la maduresa intel·lectual dels infants. Observarem posteriorment que el dret canònic final canviarà les edats
per casar-se i les retardarà als 16 i als 14 anys dels nois i de les noies,
respectivament.
D’altra banda, els canvis socials, les noves idees del Renaixement i la Il·lustració, l’augment de l’educació esmentats per Aries
(1987), el fet d’un enriquiment general i d’una millora sanitària, que
es produiran lentament, faran que desaparegui la urgència d’establir
aliances entre famílies. I a la fi del segle XIX i en el segle XX, els casos de matrimoni infantil perdran la manipulació paterna per raons
econòmiques, i reapareixeran, en els pocs exemples que hi ha, com a
cobertura de les formes socials per raó d’embaràs prematur. El matrimoni infantil, entrat ara a l’etapa més rica en documentació, es
veurà alhora reduït a casos anecdòtics.
Per descriure aquesta etapa dividirem el capítol de manera semblant als anteriors: en primer lloc, analitzarem de manera general
els resultats del matrimoni segons el Concili de Trento, com també
les directrius adreçades als impúbers. En segon lloc, comentarem la
reforma de la cúria romana, quines dependències administratives
passaren a analitzar i dirimir els casaments; en particular, mirarem
l’edat permesa per llei. En tercer lloc, junt amb la burocràcia vaticana, analitzarem les opinions dels tractadistes canònics moderns
sobre l’afer que ens ocupa, amb l’afegitó de les noves ordres del papat
per als casos de matrimoni infantil. El quart lloc s’omplirà amb les
referències canòniques i legals del cristianisme no catòlic i d’Estats
que no participaren a Trento. En cinquè lloc, obrirem un apartat cronològic sobre el concepte d’edat entre els segles XVI i el XX per explicar la percepció de la pubertat i de la impubertat segons diverses
disciplines: la medicina i els seus avenços en l’estudi de l’anatomia,
l’obstetrícia i la ginecologia, la medicina legal, la psicologia, el dret
civil, etc.
122
5.1. El Concili de Trento, les tensions per la reforma del matrimoni i
els efectes sobre el matrimoni infantil
El Concili de Trento i els seus decrets en la parcel·la matrimonial ens interessen, tot i que no afecten l’aspecte canònic del matrimoni infantil. D’una banda, s’aconsegueix declarar com a dogma de
l’Església que el matrimoni és un sagrament abans que un contracte
i, de l’altra, es discuteixen sobretot els casos del matrimoni clandestí
i el divorci en cas d’adulteri (Jedin, 1975: III, 217 i s.). El matrimoni
clandestí no gaudia del consentiment dels pares i era l’antítesi del
matrimoni infantil, que anava sempre lligat a l’interès i el consentiment d’aquells. Per tant, res no va decretar-se en contra d’aquests.
Allò que podia haver afectat més el matrimoni dels impúbers era la
lluita contra els abusos respecte de la celebració del matrimoni.
La llista d’aquests abusos fou reunida per la Diputació per la reforma del matrimoni, que va actuar a l’etapa del concili celebrada a
Bolonya entre 1547 i 1548 (Jedin, 1975: III, 240-41). El compendi
d’abusos en la cristiandat catòlica a l’hora de celebrar el matrimoni era
ample: des del desheretament als menors d’edat que es casaven, fins
a les filles tancades en convents pel fet de no pagar el dot, passant
per l’excessiva durada dels processos matrimonials, el fet de negar la
benedicció als que s’havien unit abans del matrimoni, les dispenses als pobres, la lluita contra la difamació que queia sobre les vídues
casades de nou, els balls dintre les esglésies en ocasió de la boda, etc.,
i tota la lluita contra els costums locals o regionals sobre el ritual
matrimonial. De tot això, va sorgir la dificultat de fer desaparèixer
aquells abusos i la inutilitat de fer-ho mitjançant prohibicions. De
manera que va arribar-se a la conclusió que el millor mètode fóra
l’aplicació d’interdiccions i admonicions canòniques publicades des
de la trona directament als implicats (Jedin, 1975: III, 242-243). Les
deliberacions d’aquesta etapa bolonyesa del Concili no tingueren un
resultat clar, perquè només s’hi va debatre, sense arribar a definir ni
a decretar. Això va quedar per a l’etapa final en què fou aprovat el Decret Tametsi a la sessió XIV del dia 11 de novembre de 1563 (Jedin,
1981: IV, 2, 242).
La prohibició fou clara per a casos com el matrimoni clandestí;
per lluitar-hi, s’establiren les proclames a fer tres dies festius abans
del dia del casament, per si hi havia cap impediment conegut per algun dels futurs cònjuges o per altres familiars o veïns, com també la
intervenció obligatòria en la cerimònia del capellà i dels testimonis.
Que el matrimoni infantil entrés en l’àmbit dels abusos matrimoni-
123
als, és força improbable; ara bé, l’admonició com a tàctica dissuasiva,
vista la seva efectivitat, va ser atribuïda a les recomanacions generals
sobre les conveniències socials. La inclinació envers les parròquies
de les admonicions o recomanacions pot observar-se en el nombre de
publicacions de Manuals de confessors i de Pràctica dels sacerdots, i a
propòsit de la literatura sorgida del catecisme de 1566.35 Amb aquesta perspectiva d’aparició tardana, la recomanació que apareix fins en
alguns tractats de dret canònic, és la recomanació als capellans que
intercedeixin entre les parts perquè no s’arribi a plantejar casos de
matrimonis anòmals, com fora d’edat, amb graus de parentiu, etc.
En realitat, a partir del Decret Tametsi de reforma del matrimoni, després de Trento, el casament queda normalitzat en el món catòlic: té una mecànica uniforme i una normativa sense gaires fractures.
Aquesta és la suma dels decrets de papes i concilis anteriors, afegits a
la Doctrina de Sacramento Matrimonii i al Decretum de Reformatione
Matrimonii, aprovats a la sessió sinodal XIV.36 Cal afegir això a l’efecte global de la Contrareforma, que situa els fidels de l’Església catòlica lluny de la comoditat i distensió en la pràctica religiosa tinguda
fins aleshores. Després de Trento, tal com va passar posteriorment a
la Reforma luterana, va abandonar-se una religió dissoluta, perduda
en la simonia i en la distensió, i es va passar a una religió meticulosament ordenada. De manera que, tant en el sector protestant com en
el catòlic, sorgeix una tendència extenuadora, i això sí que afecta el
matrimoni infantil, car en una religió tensa i legalista com va quedar
establerta el segle XVI, va tornar-se a l’ordre fonamentat per a l’edat
del casament i van reduir-se més les dispenses. Això no és més que
35. Exemples d’aquesta literatura poden trobar-se en les obres següents entre els
segles XVI i XVIII (n’esmentem quatre dins una xifra aclaparadora): Martín de Azpilcueta
(1555): Manual de Confesores y penitentes... Saragossa, Pedro Bernuz; Benito Remigio
Noydens (1697): Promptuario moral de questiones practicas..., Barcelona, Impremta de
Ioseph Casarachs; i del mateix autor (1699): Practica de Curas y Confessores y doctrina para
penitentes... Barcelona, Anton Lacavalleria; Antonio Arbiol (1714): La familia regulada con
doctrina de las Sagradas Escrituras... Barcelona, Joseph Teixidor Impressor. Tots dediquen
pàgines a la conducta social i moral dels fidels, i pretenen explicar els cànons conciliars de
manera que van uniformant una praxi comuna segons els decrets tridentins.
36. El capítol I del Decretum de Reformatione Matrimonii o Decret Tametsi
tracta de la forma de celebrar el matrimoni; el capítol II tracta de la cognació espiritual;
el tercer capítol precisa els qui queden afectats per la pública honestedat; el capítol IV
contempla l’afinitat, els graus de parentiu i la seva dispensa; el capítol VI analitza els
raptes; el VII, els bígams; el VIII, el concubinatge i les seves penes; el capítol IX parla de les
interdiccions contra els qui coarten la llibertat matrimonial; finalment, el capítol X parla
de les prohibicions matrimonials en èpoques determinades de l’any (Baldassinio, 1771:
265-285).
124
la victòria de l’ordre canònic davant la voluntat de pares i familiars quant al matrimoni, i la tendència posterior a la superposició de
l’aspecte sacramental del matrimoni sobre la part contractual, de tal
manera que l’Església controlarà la unió dels cònjuges a través del
capellà.
5.2. La reforma de la cúria romana i el sorgiment de la burocràcia
després de Trento. Els documents i el matrimoni infantil
El fruit de la reforma de l’Església catòlica no solament està en
el camp de l’espiritualitat, de l’ordre canònic i de la guia social. Per
tal de controlar les relacions amb els fidels, va establir-se una xarxa
burocràtica que amb el transcurs del temps es configura com un fons
documental de primer ordre per al coneixement de la societat. En
l’estudi que ens ocupa es genera una documentació considerable sobre matrimoni infantil en diferents llocs.
Ja no és només en sentències de tribunals civils on es troba el
rastre dels seus èxits o fracassos, sinó que des de mitjan segle XVI cal
cercar-ho en l’àmbit eclesiàstic, perquè a partir de 1563 és obligatori
el manteniment dels registres parroquials a tot el món catòlic. Aquests
registres, que portava cada parròquia, foren en principi quatre: el llibre de baptismes, el de matrimonis, el de compliment pasqual i el
d’excomunicats; tots s’establiren per al control social: per saber qui
era catòlic i qui no ho era en un món revoltat per les lluites religioses.
Els dos últims llibres tingueren una vida curta en la pràctica: portar
una llista de qui rebia la comunió i de qui no, almenys una vegada
l’any per Pasqua, era una tasca inútil en la majoria de parròquies,
que eren petites. No calia inscriure un fet general pel qual passava
tothom, que podia tenir mancances només en llocs on hi havia una
convivència entre diferents confessions religioses. Quant al nombre
d’excomunicats, tampoc no era tan important per portar-ne un registre. Des de 1614, el Rituale Romanum va establir que les parròquies
portessin un llibre d’òbits.
Amb els llibres de baptisme, matrimoni i òbits quedarà establerta la primera base de recerca en la burocràcia catòlica. Per a l’estudi
del matrimoni infantil, els registres que més interessen són els de
matrimonis i de baptismes; aquest segon per constatar les difèrències
de dates i per establir l’edat exacta dels cònjuges. El registre de matrimonis fou establert per controlar la bigàmia, el matrimoni clandestí
i el matrimoni prohibit en tots els seus àmbits: parentiu natural i
espiritual, manca d’edat, etc.
125
Els registres parroquials de baptismes i matrimonis no tenen
obligatorietat generalitzada fins a la data expressada. Ja abans algunes parròquies duien registres per un costum propi, com la de Verdú,
del bisbat de Lleida, que té registres des del segle XIV, o la catedral de
Barcelona des del segle XV. Alguns bisbats generalitzaren aquesta
pràctica en tota la seva àrea d’influència com el cas del bisbat de
Nantes a la Bretanya francesa, que en té des de l’any 1406. A poc
a poc van multiplicar-se les ordenances episcopals en aquest camp.
Així apareixen ordres a Tournai en 1408, Cambrai en 1500, Lisieux
en 1515 a França i a Lisboa en 1520... (Jetté, 1993: 428).
Després d’aquesta documentació que forma el primer graó de la
investigació, apareix la dels bisbats. Com que l’obtenció de qualsevol
tipus de dispensa comportava l’obertura d’un procés, és en aquesta
secció on es troben les dispenses d’edat per casar-se. Abans de Trento hi ha processos per a l’obtenció de dispenses, però després del
Concili n’hi ha quantitats importants per a tota mena de problemes
matrimonials. Com que els bisbes tenien la facultat de dispensar en
els casos dels matrimonis que es volien constituir per sota de l’edat
permesa, és a les cúries diocesanes on cal buscar la documentació
pertinent (Villien, 1911: 4, 1428 i s.). Així i tot, segons la categoria
social dels contraents, els processos de dispensa poden trobar-se a
Roma, en els tribunals de la Penitenzieria Apostolica o en el de la
Signatura Apostolica, i l’emissió del permís o Breve fet per la Dataria
Apostolica. El primer és una institució que funciona des del segle XIII
i es reconstitueix a la llum de Trento en 1569; el segon va crear-se el
segle XV i fou reorganitzat com a congregació en 1588. Així com la Penitencieria va ser sempre la font de les dispenses reservades al Papa,
el segon tribunal va enfocar el seus esforços en les mesures de gràcia
i on, doncs, poden trobar-se algunes dispenses d’aquest tipus, per bé
que no la majoria. Per últim, el funcionament de la dataria com a
emissora de la dispensa és de funcionament tardà: el segle XIX.
Així com fins ara aquesta documentació tracta de la creació del
matrimoni infantil, o dels passos que cal donar per constituir-lo en
aquells casos en què els cònjuges no s’entenien i s’arribava al trencament, els processos eclesiàstics passaven a la cúria diocesana de cada
bisbat, o en les instàncies superiors, com ara les cúries metropolitanes i el Tribunal de la Rota Romana, excepte en el cas d’Espanya, que
gaudia d’un Tribunal de la Rota propi des de 1773 (Postius, 1929:
511).
Quant a les altres confessions cristianes, cal indicar que l’Església calvinista va imposar els registres de baptismes i matrimonis
126
a Ginebra en 1525. L’Església d’Anglaterra, separada de la catòlica
en 1534, va imposar els registres parroquials per un decret del vicari
del rei per als afers eclesiàstics, Tomàs Cromwell en 5-9-1538.37 L’Església d’Escòcia va manar el mateix en 1551. A França, on els decrets
de Trento no tingueren vigència de llei, s’establiren els registres parroquials en el pla estatal per ordenances reials de 1539 (baptismes) i
1579 (matrimonis i òbits) (Jetté, 1991: 428-431).
El cristianisme protestant va considerar que el matrimoni era
un contracte i no va donar-li força de sagrament; per tant, les actuacions sobre la constitució, separació o divorci, passaren a ser competència dels tribunals civils i no competència jurídica eclesiàstica,
excepte en el cas de l’anglicanisme, que a l’inici va tractar en els tribunals de les diòcesis aquests casos.
Des del Concili de Trento, a part de les exposicions que hi ha en
les obres canòniques, que pretenen donar raons als cànons establerts
i al dogma catòlic, més que cercar noves interpretacions, hi ha una
literatura que és fruit de la interpretació conciliar: els dubtes que
sorgeixen de l’aplicació de les normes, la resolució d’aquestes, surt
d’una de les congregacions de la cúria romana establerta per aquest fi.
Aquesta anomenada congregació del concili,38 establerta per Pius IV
en 1564, va ocupar-se de tot allò que calia aclarir quant a normativa
del Concili. La publicació d’aquesta normativa apareix en les Resolutiones Sacrae Congregationis Concilii, de les quals hi ha diferents
compilacions; nosaltres hem fet servir la publicada en el segle XVIII
pel pontífex Benet XIV.
També va tenir una certa jurisdicció en temes de matrimoni infantil la Congregació de Propaganda Fide, que, establerta per Gregori
XV en 1622, s’ocupa de les missions en països no catòlics. Com que
ha de tractar alguns casos de matrimoni infantil i entre indígenes de
37. No s’ha de confondre a Tomàs Cromwell, gran canceller d’Anglaterra sota les
ordres d’Enric VIII, decapitat en 1540, amb Oliver Cromwell (1599-1658), lord protector
d’Anglaterra que va condemnar a mort al rei Carles I en 1649.
38. La Cúria Romana consta de Congregacions, Tribunals i Dependències. Les
Congregacions són dotze: el Sant Ofici, la Consistorial, la dels Sagraments, del Concili, de
Religiosos, de Propaganda Fide, dels Ritus Sagrats, de Cerimonial, de Negocis Eclesiàstics,
de Seminaris i Universitats i de l’Església Oriental. Aquestes Congregacions tenen la
categoria de ministeris dels afers interns de l’Església, al capdavant dels quals hi ha un
cardenal o el mateix Papa i tot un seguit de càrrecs ocupats per membres de la jerarquia
eclesiàstica. També hi ha els Tribunals, o braç jurídic, format per: la Penitencieria, la
Rota i la Signatura Apostòlica. Finalment, les Dependències: Cancelleria, Dataria, Cambra
Apostòlica i Secretaria d’Estat, que es poden assimilar a ministeris dels afers de l’Església
amb els laics (Postius, 1929: 494).
127
cultures molt diferenciades de l’occidental, dóna alguna referència
sobre el tema en les resolucions publicades: Memoria Rerum Sacrae
Congregationis de Propaganda Fide o sota les denominacions de: Ius
Missionarium, o Iuris Pontificii de Propaganda Fide.
Finalment, als segles XIX i XX, apareixen dades en la publicació
seriada com a butlletí oficial del Vaticà que primerament va dur el
nom d’Acta Sactae Sedis i a partir de 1865 el d’Acta Apostolicae Sedis.
5.3. El dret canònic després del Concili de Trento fins avui i la reducció del matrimoni infantil mitjançant la complexitat burocràtica
Després de Trento hi ha diferents aspectes que toquen més o
menys el matrimoni infantil i el seu desenvolupament, que queden
fixats en els escrits de canonistes, teòlegs i juristes. Sobre les discussions en un marc teològic, com també sobre el dret natural, queden
posteriorment establerts en tractats jurídics eclesiàstics. També en el
marc del Decret sobre la reforma del matrimoni, es construeix una
sensibilitat jurídica, que queda reflectida en el detallisme a què arriben els canonistes en establir les rígides normes posteriors. Tot això
configura el que s’afegeix al discurs de les Decretals, que havia fixat
les causes en què podia donar-se pas al casament d’impúbers: la proximitat a la pubertat amb la condició nisi malitia suppleat aetatem, la
raó de posar pau entre els pobles i la necessitat urgent, en aquells casos que convingui de fer-ho. Per establir un ordre, agruparem aquest
apartat cronològicament per segles, des del XVI al xx, i a cada centúria
reunirem els afegitons a l’obra canònica o els seus comentaris.
—Segle XVI:
Potser l’obra canònica matrimonial que marca més els
anys posteriors al Concili és la del jesuïta cordovès Tomás Sán–
chez: 39 De Sancto Matrimonio Disputationes. Aquesta serà repetidament publicada per tota l’Europa catòlica fins entrat el segle XVIII.
Els plantejaments a què respon en el capítol dedicat a les esposalles
manifesten les tendències que han adquirit alguns aspectes de la preparació matrimonial. D’una banda, hi ha la clarificació definitiva del
Concili que les esposalles són una promesa pura i simple. Per tant,
si una de les parts vol trencar-la sobre la base que el que fa el ma39.
Tomás Sánchez va viure entre 1550 i 1610.
128
trimoni és el consentiment, aquest trencament serà definitivament
acceptat i es prioritzarà la voluntat de qui vol trencar el futur vincle
per sobre de cap altra raó. Així i tot, com que hi ha una utilització de
les esposalles mitjançant contractes escrits o promeses verbals, hi ha
aspectes que cal aclarir. Així, es demana si l’edat per contractar esposalles pot avançar-se per la maduresa dels contractants, és a dir, si
malitia suppleat aetatem, en un clar trasllat a avançar l’edat de 7 anys
complerts per poder fer aquest contracte, com pot fer-se en matrimoni proper a l’edat de la pubertat (Sánchez, 1739 : I, 40-42). L’autor
diferencia aquí la capacitat de raciocini que apareix entorn dels set
anys amb la capacitat fisicogenerativa dels propers a la pubertat, les
quals no tenen res a veure perquè la primera s’aplica a un tipus de
contracte —les esposalles— que pot desfer-se. Per contra, la potència
generativa requereix discreció i prudència i, aplicada al matrimoni, el
fa indissoluble. En realitat, estableix una separació entre la capacitat
mental i la física, mesclada amb el tipus de contracte per negar o admetre cada un d’ells. Aquest apartat diu que els matrimonis infantils
són plenament integrats en la preceptiva canònica i tenen un estatus
i una dinàmica establerts, i són acceptats en el conjunt matrimonial
de l’Església catòlica (Sánchez, 1739: I, 43). Ho torna a plantejar així
quan analitza si pot ser vàlid el matrimoni clandestí de dos impúbers,
o d’un púber i un impúber, en els quals això invalida el defecte de
clandestinitat tant com el d’impubertat (Sánchez, 1739: I, 51).
La problemàtica de la impossibilitat matrimonial de l’impúber
va quedar definitivament fixada després de Trento en l’impediment
d’impotència. La impotència que dirimia el contracte matrimonial
podia ser tant de part de l’home com de la dona, o d’ambdós. Al mateix temps, podia ser natural o temporal, de manera que en el primer
cas no facultava mai l’acte sexual, i en el segon, per defecte d’edat, podia fer-se en arribar a la pubertat. L’impúber, doncs, podia contractar
matrimoni amb dispensa, com ho podia fer qui tingués una malaltia
temporal que li produís la impotència. En curar-se podia casar-se.
Dins la teoria dels impediments, una cosa era la frigiditat i una
altra l’esterilitat. La primera impedia el matrimoni, la segona, no;
perquè en la primera no hi havia manera de realitzar la còpula carnal
i en la segona hi havia emissió de semen, encara que aquest no fos
fèrtil; o bé en la dona hi havia els òrgans de la reproducció, encara
que no estiguessin en condicions per a la multiplicació de l’espècie
(Alfons de la Vera Creu, 1572: 204-210).
Dintre el discurs de la teoria dels impediments, per la causa anterior, la impubertat no era un impediment perpetu; era de dret posi-
129
tiu humà —iure positivo humano—, no diví, simplement natural, com
ja havia indicat, entre altres, Tiraquelli (LVI. Legos Connubialis 26).
Els impúbers que havien consumat carnalment llur unió constituïen,
doncs, un verdader matrimoni. I si hi havia presumpció de consumació, això ja era vàlid, si interrogats els interessats ho juraven. A més,
des dels escrits d’Albert Magne se sabia que hi havia dones que podien concebre a partir dels 9 anys i que havien parit als 10. Així com
s’entenia, per l’obra d’Aristòtil, que les dones nanes o pigmees a partir
dels 5 anys d’edat eren capaces de suportar un embaràs i parir. Això
havia establert una base lògica sobre la permissivitat de la llei, tot i
que qualsevol forma d’unió carnal, ja sia per proximitat a la pubertat
com per necessitat urgent i el bé de la pau, era considerada per certs
autors com un costum social pèssim: est pessimus usus, quod in aetate incongruenti copulentur (Alfons de la Vera Creu, 1572: 215).
El dret canònic va haver de resoldre la qüestió si l’impediment
d’impotència s’havia de conceptuar com una llei divina o com una
llei natural. La llei divina impedia que l’home hi pogués fer canvis
i, doncs, arribar a la dispensa; la llei natural permetia fer-ho. La
percepció legal sorgia de les definicions legals de l’obra de Tomàs
d’Aquino i del desenvolupament de l’escola posttridentina de dret
natural teològic. Francisco Suárez, d’aquesta escola, comentava en
l’obra sobre les lleis que “la llei natural mana o prohibeix a la voluntat humana allò que per dret natural deu fer-se” (Suárez, 1918: Leges II,
c. 5 n. 9). Amb aquesta percepció, sembla que l’impotent total ho era
per exprés desig diví. L’impotent temporal, com l’impúber, ho era per
raó de la naturalesa. Per tant, en virtut d’aquesta podia dispensar-se
el matrimoni, perquè no irrita la llei divina (Alfons de la Vera Creu,
1572: 204-212).
També en aquesta època els comentaristes canònics fixen la doble capacitat que cal usar en els casos de matrimonis infantils: la
discreció o maduresa de judici i la potència per a la còpula (Covarruvias, Opera Omnia, II, 1594, 145-146), condicions mentals i físiques
sense les quals el matrimoni abans dels 14 i 12 anys es fa impossible;
unes condicions que perduraran fins a la supressió, en el Codi de dret
canònic de 1917, de l’excepció nisi malitia suppleat aetatem (Mans,
1954: I, 276 i Delmaille, 1935: I, 344).
Encara en el segle XVI, en tractats legals col·lectius com el Matrimonialium Consiliorum, reunit en 1563 pel venecià Joan Baptista
Ziletti, apareix l’anàlisi de diferents detalls que afecten el matrimoni
infantil. Un d’ells, analitzat pel doctor Melquior de Facinis dels tri-
130
bunals de Pàdua, és la validesa del jurament matrimonial i les conseqüències que implica en el cas del matrimoni amb impúbers, sobretot
en els processos de nul·litat matrimonial. El problema estava a saber
si un impúber, quan jura, ho fa de forma vàlida o no. En la majoria
dels casos es creu que el jurament de l’impúber no té valor total en
matrimoni, perquè s’atribueix al qui jura una manca de clarividència
de judici a causa de la seva curta edat (Ziletti, 1563: I, 41). Aquesta
decisió sobre el valor del jurament fou ratificat també pel Tribunal de
la Rota, segons el Repertorium Decisionum Rotae, reunit per l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí el segle XVI (Agustí, 1771: VI, 650).
L’altre tractat dels doctors Albertí Cortesi de Màntua, Àngel de Castro
de Pàdua i Alexandre de Nevo, quant a la provança de l’edat d’un fill,
aporta una munió de dades que poden anar des del que diguin els
testimonis fins a documentació jurada dels pares,40 ultra la capacitat
que adquireix el noi impúber que, pel fet de casar-se, assoleix legalment la majoria d’edat (Ziletti, 1563: I, 48-50).
Finalment, a la mecànica de la burocràcia administrativa posttridentina cal afegir la Constitució del papa Pius V, de 5 de desembre
de 1566, Sicut Accepimus, per la qual mana als procuradors del Tribunal de la Penitencieria o de la Dataria que, en qualsevol demanda
de dispensa matrimonial, figurin clarament i sense errors o manipulacions les causes per les quals es fa la demanda dels peticionaris. I
que els qui no ho compleixin siguin castigats amb les penes imposades contra els falsaris (Benet XIV, 1791: II, 330). Aquesta mesura
té la seva importància, perquè parla de corrupteles internes a l’hora
d’expressar les causes de les dispenses, des del moment que el Papa
ha de prendre mesures per advertir els seus tribunals. La mesura,
però, tornarà a entrar en crisi el segle XVIII, com veurem més endavant, i patrocinarà un nou rigor administratiu sobre les dispenses
matrimonials.
—Segle XVII:
No hi ha variacions sobre el matrimoni infantil en el món jurídic:
hi ha una bona quantitat de canonistes que escriuen extensos i minuciosos tractats on les Decretals i la normativa del dret canònic són repe40. Vindrà un moment, a partir del segle XVII, en què les certificacions de baptisme
tindran un valor provatori per conèixer el dia del naixement i, doncs, l’edat de cada
persona. Encara no hi havia el segle XVI una plena implantació de llibres parroquials en el
catolicisme o en altres confessions cristianes per garantir un fons de dades fiable amb què
es pugui determinar l’edat de les persones.
131
tidament revisats; tot això basat en la repetició de citacions en què uns
parlen dels altres en una mena de cercle viciós, gairebé de la categoria
d’aquells diccionaris que de conejo remetien a liebre i de liebre a conejo.
Ha canviat la redacció dels canonistes i, d’un plagi ferotge dels uns
als altres del segle XIV al segle XVI, es passa ara a aquest sistema nou.
Això es nota particularment en el capítol Desponsatione Impuberum,
que repeteix constantment, sense afegir-hi cap nova interpretació,
sentència o cas per ampliar aquell tema. Potser cal trobar l’explicació
en el fet que l’Església està més interessada en les discussions teològiques i en l’expansió del nou món i de la resta de l’hemisferi que no
en un dret ja determinat i immobilitzat en la branca matrimonial des
del segle XIII.
El matrimoni troba un camp interpretatiu en els nous llibres
de moral i de teologia, cansats de discutir sobre la proporció que hi
havia de sagrament o de contracte. El matrimoni infantil, en tant que
contracte en el nostre estudi, no està interessat en aquella discussió.
Obres com les dels canonistes: Andrés Vallense (1700), Ludovic Engel
(1760), Prospero Fagnani (1759), Enric Pirhing (1678), Manuel González Téllez (1693), Agustí Barbosa (1688), Joannes Clericato (1713 i
1757), Anaclet Reiffenstuel (1755), Joan Cabassut (1698), Ferdinand
Krimer (1702), etc., abordaven des d’una òrbita laberíntica les explicacions sobre el matrimoni: la perfecció entre el significat i el bé del
sagrament, el valor del signe i la dissolució del matrimoni tantum
ratum —establert però no consumat— per dispensa papal, la ratificació i indissolubilitat extrínseca, la sacramentalitat sota la influència
de Duns Escot, el probabilisme moral (Muñoz, 1982: 21-25) i altres
complexitats vagaroses, mostren ara una preocupació d’apologètica
teològica contra la Reforma. En un intent de donar força definitiva al
gran invent de la fi del segle XV i principi del XVI, es vol transformar un
contracte retrobat del dret romà en un sagrament, amb una estructura sòlida de dret canònic, un ritu per dignificar-lo i una mitologia teològica, sota el símbol del maridatge Crist-Església, que transforma
una institució humana en divina, amb eficàcia sobrenatural i conseqüències purificadores sobre qui el practica dintre els seus cànons, i
trangressions i càstigs sobre qui en faci mal ús.
El fet de dispensar en matrimoni en el segle XVII, no és un simple
permís; tampoc no és cap llicència per fer la pròpia voluntat, perquè en tant que dispensa comportava l’aixecament del possible pecat
mortal contra la llei divina; d’aquí que l’infant des dels 7 anys podia
cometre aquest tipus de transgressió i calia que passés pel confessionari (Ferraris, 1795: I, 72), per bé que el noi abans dels 14 anys,
132
segons la llei, no cometia delictes de la carn, com ara l’adulteri o la
sodomia perquè es considerava que no tenia culpa, i per això mateix
no podia ser excomunicat (Barbosa, 1688: VI, 223-224). La definició
exacta de dispensa es pren de Tomás Sánchez (1739: Leges 8, d. 1 n.
2), que la defineix com: “juris communis relaxatio, facta cum causae
cognitione ab eo, qui potestatem habet”; és a dir, “és l’afluixament del
dret comú, fet amb coneixement de causa per qui té potestat de fer-ho”.
És evident que la potestat suprema de dispensar és en poder del Papa
en tant que successor de l’apòstol sant Pere, i aquest en tant que cap
instituït de l’Església catòlica. En segon lloc, també poden dispensar els arquebisbes i bisbes en les lleis sinodals de llur diòcesi, però
no en manaments de concilis provincials. Les altres jerarquies eclesiàstiques: canonges, ardiaques, capellans, etc., actuen només com
a assessors o consellers (Krimer, 1702: IV 503).41 Constatem aquí la
pèrdua definitiva de la capacitat de dispensar del bisbe, el qual a tot
estirar passarà a donar la llicència de celebrar el matrimoni, entenent
que tot el procés reuneix les garanties necessàries per poder-se celebrar la unió fins i tot sense tenir a mà la dispensa. Això comporta una
ficció legal aparent, però no ha de mirar-se només des d’aquest punt
de vista, en una època en què les comunicacions podien trigar mesos
a anar i venir de Roma i en la majoria de casos aquesta llicència era
imprescindible que arribés amb rapidesa. En realitat, la cúria episcopal i el mateix bisbe entenien el procés, eren capaços de conèixer la
conveniència o no d’allò que se sol·licitava, perquè tenien a mà els futurs cònjuges amb què informar-se directament o a través del rector
de la parròquia, cosa difícil d’obtenir des de Roma. Roma dispensava
legalment, el bisbe donava la llicència prèvia. Les normes ho deien
així, però la casuística legal no interessava els afectats, que només
tenien pressa a complir els tràmits i poder celebrar el matrimoni.
De totes maneres, encara hi ha entre els tractadistes dels cànons qui discuteix aquestes particularitats: la capacitat del bisbe de
dispensar directament sense haver d’anar a Roma en els casos de
matrimoni. És suggeridora l’obra de Krimer en el capítol dedicat a
De impedimentis et dispensationibus matrimonialibus (1702: IV, 490
i s.). S’hi repassa punt per punt la teoria i la pràctica dispensatòria
en totes les parcel·les que corresponen al matrimoni. Cal dir que allò
que aquí interessa, la dispensa del matrimoni d’impúbers, la defineix
com una dispensa que pot fer-se sobre l’edat legal —aetatis legalis—,
41. Això ens remet a l’apartat anterior sobre la dispensa eclesiàstica: teoria i
funcionament fins al Concili de Trento. Vegeu supra, 124 i s.
133
mai sobre l’edat natural —aetatis naturalis—, la qual cosa lliga perfectament amb el precepte de la Decretal: nisi malitia suppleat aetatem, perquè és el mateix dit d’una altra manera. Pot dispensar-se la
pubertat avançada sobre l’edat legal, però res més.
Ara bé, sobre la capacitat episcopal de dispensar remet a l’obra
el protonotari apostòlic portuguès Agustí Barbosa, que va dir que sí,
que en aquests casos el bisbe pot fer-ho, (Krimer, 1702: -537)42 però,
alhora, Barbosa remet a Sánchez (1739: Leges VII, disp. 104, n. 2),
com ho fa també Corrado (1680: 83). Així i tot, a les acaballes del
segle XVII i principi del XVIII, el jesuïta Schmalzgrueber no ho veia tan
clar, i qüestionava encara si el bisbe tenia o no tenia capacitat dispensatòria (1844: VIII, 237). La qüestió no quedarà mai resolta del tot
per als matrimonis infantils, potser perquè tard o d’hora els cònjuges
arribaran a la pubertat legal i bisbes o papa dispensen en realitat sobre una qüestió temporal, que no constitueix cap incidència especial
quant a peticions. Per tant, no es crea cap entorpiment quant a la
pura mecànica que hi hagi dispensa directa o llicència prèvia, ni per
als contraents ni per a la major glòria canònica.43
Més apartada de la discussió canònica, l’obra de Pyrrho Corrado Praxis Dispensationum Apostolicarum..., publicada a Colònia en
1680, estableix un principi de formulari i de mecànica administrativa
per a la petició de dispensa. Mitjançant la transcripció de documents,
mostra la forma de súplica elevada al Papa, la fórmula escrita de
dispensa i el contingut de la Carta Apostòlica de concessió; al mateix
temps, aporta la solució quan s’afegeix al defecte d’edat la d’impediment de consanguinitat: la dispensa pot demanar-se al bisbe quan hi
ha una causa urgentíssima (Corrado, 1680: 83). Els documents que
esmenta són els formularis establerts per la cancelleria apostòlica
d’Alexandre VII (1655-1667) i en ús en la Penitencieria Apostòlica de
l’època. En el treball posterior sobre els casos pràctics d’aquest tipus
de matrimoni sortiran tant aquests com les ampliacions documentals
pròpies de la cúria diocesana.
42. L’obra esmentada de Barbosa és el tractat de dret canònic i la citació: Llibre I,
cap. II, apartat 6è (Barbosa, 1688).
43. Tanmateix, no és aquest el cas de la dispensa, per exemple, dels matrimonis entre
consanguinis. Des del segle XVII, els bisbes dispensen, per costum, sobre el tercer i quart
grau, però el segon grau queda d’exclusiva gràcia papal, amb la no-admissió fins ben entrat
el segle XIX, fora del cas que corresponguin a famílies de l’alta noblesa (Krimer, 1702: IV,
506).
134
—Segle XVIII:
Al llarg d’aquesta centúria, no hi ha variacions en el contingut
del dret canònic pel que fa al matrimoni infantil. Hi ha aclariments i
valoracions entorn de l’acte de dispensar l’edat. Els tractadistes tenen
tendència a dir que només el Papa pot fer-ho (Maschat, 1760: 132), i
Benet XIV ho ordena en l’encíclica Magna Nobis (Mansi, 1784: 137).
Potser tot plegat no és més que una progressiva acumulació de poder
en el si de l’Església, que desembocarà el segle XIX en l’exemple punyent de la infal·libilitat papal quan parla ex cathedra. Dins l’aspecte
global d’edats, es repetirà el conjunt de descripcions d’impubertat i de
pubertat, al qual s’afegirà que la plena pubertat s’esdevé als 18 anys;
un fet que comporta que els canonistes prenguin aquesta edat com a
terme per demostrar la capacitat sexual dels casats en la impubertat
i la nubilitat. Si després dels 18 anys no han pogut dur a terme relacions sexuals de manera satisfactòria, pot presumir-se la impotència
perpètua i la incapacitat generativa. Això condueix a demanar la dissolució d’aquell matrimoni en què un dels cònjuges en aquestes condicions (Maschat, 1760: 132).
L’epicentre normatiu sobre aspectes del matrimoni infantil
s’acumula en l’encíclica Magna Nobis esmentada, que Benet XIV
va signar el 29 de juny de 1748, dirigida a l’església polonesa sobre
la mecànica de concessió i execució de dispenses apostòliques en
aquell regne. La causa que el Papa s’adreci a aquella església cal
cercar-la en la pèrdua de valor que va tenir allí el matrimoni i en
l’augment de les causes de separació amb invenció de nous fraus.
La causa era atribuïble als costums matrimonials polonesos, que
sovint celebraven matrimonis sense la presència del rector, amb la
substitució de qualsevol capellà que no coneixia els futurs cònjuges i, per tant, ignorava si l’enganyaven o no; i també és atribuïble
a la dispensa de proclames donada amb excessiva freqüència. Les
proclames establertes a Trento eren llegides a la missa major de la
parròquia del nuvi i de la núvia tres diumenges abans de la celebració i feien pública la boda entre les parelles: sorgia un coneixement
general de la boda per si hi havia cap impediment. En dispensar-se
les proclames, el casament perdia la via pública i entrava només en
l’esfera privada. Així no hi havia manera de saber si el matrimoni se
celebrava amb el degut consentiment i llibertat d’ambdós nuvis, o si
hi havia cap impediment que l’invalidés.
Aquesta dinàmica comportava que els qui volien separar-se
tinguessin camp lliure per establir la dissolució matrimonial, ba-
135
sant-se en errors i vicis en donar el consentiment, o d’establir impediments, etc., tot plegat amb l’agreujant que aquesta manipulació
del matrimoni continuava en el procés de dissolució obert al bisbat.
Era costum que abans d’anar a plet s’establís entre marit i muller un
pacte escrit mitjançant el qual les parts es comprometien a no fer
cap apel·lació sobre la primera sentència de dissolució que establís
el tribunal eclesiàstic, i s’arribava àdhuc a pactes pecuniaris contra els que trenquessin aquella concòrdia. Cal situar aquesta última
condició en la frivolitat amb què els tribunals de l’església polonesa
donaven sentències de dissolució. Com que la normativa atorgava
tres instàncies als litigants, la del tribunal eclesiàstic de la diòcesi a
què pertanyien, la del tribunal de la diòcesi metropolitana i, finalment, la del Tribunal de la Rota Romana, si aconseguien la dissolució en el primer tribunal, o com a màxim en el segon, sabien que no
arribarien a Roma, on qualsevol frivolitat o abús no solament seria
denegat sinó també sancionat. Aquesta dinàmica matrimonial dels
polonesos havia estat advertida a Roma, i l’11 d’abril de 1741 fou
despatxada una comunicació en forma de breu, en la qual Benet XIV
pregava i exhortava les autoritats eclesiàstiques que posessin terme
a aquests abusos; però, continuant els escàndols, el mateix pontífex
va despatxar el 18 de maig de 1743 la duríssima encíclica Nimiam
Licentiam contra l’església polonesa en la qual prohibia qualsevol
tipus de pacte previ a la dissolució entre cònjuges sota pena d’excomunió i restablia la indissolubilitat del matrimoni. Tan dura és
l’encíclica, que tracta d’ineptes i incapaços els oficials i jutges dels
tribunals eclesiàstics. Per això demanava una llista a prelats i canonges de les catedrals d’aquells a qui considerin aptes per exercir
de jutges, en un intent obvi de sanejar els abusos comesos habitualment. La línia de duresa continua amb els rectors, comminant-los a
practicar per separat l’exploració de voluntat dels nuvis, a no donar
dispenses de proclames i a informar diligentment de qualsevol anomalia el bisbe perquè aquest dirimeixi; als bisbes ordena de continuar la norma d’atorgar a consciència dispenses de qualsevol tipus
i a no abusar-ne sense causa legítima. Arriba al punt de prohibir al
nunci apostòlic de Polònia d’exercir la facultat de tractar dispenses
de qualsevol tipus. Així, si hi ha excés de dispenses dels bisbes, es
veuran directament a Roma i podrà controlar-se si se n’abusa o no.
I amenaça l’església polonesa que, si no hi ha un canvi d’actitud
envers el matrimoni i continuen les dissolucions i nul·litats matrimonials, prohibirà l’aplicació de qualsevol sentència dictada per les
cúries diocesanes o metropolitanes del país, fins que no hagin estat
136
revisades per la Sagrada Congregació del Concili44 (Benet XIV, 1791:
III, 309-336).
La Nimiam Licentiam de 1743 devia tenir efecte positiu sobre
l’església de Polònia, però no devia ser suficient en tota la temàtica
matrimonial, perquè posteriorment, en 1748, va despatxar a aquell
regne l’encíclica Magna Nobis, que és un tractat sobre dos tipus de
dispensa: del matrimoni amb heretges i quan hi ha defecte d’edat
d’algun dels futurs cònjuges. Comença amb la disciplina matrimonial catòlica contra els heretges i que no se’ls donin dispenses matrimonials, facultat que queda atribuïda directament al pontífex romà,
i només en casos de gravíssima necessitat entre prínceps. Continua
amb la dispensa de matrimoni d’impúbers, en la qual dóna permís als
bisbes per atorgar llicència prèvia de matrimoni fins que arribi la dispensa de Roma. Amb aquesta facultat crida a la cautela dispensatòria
i dóna el criteri de 6 mesos menys de l’edat permesa per a la muller
per admetre peticions. Explicita també la necessitat que tot el procés,
fins arribar a la llicència prèvia i per presentar la demanda de dispensa, tingui les indagacions necessàries tant de la capacitat física, signada pels metges, com de la capacitat mental dels no núbils. Per això
recomana que l’exploració de voluntat i les físiques siguin dutes a terme per persones degudament preparades (Mansi, 1784: 137 i Benet
XIV, 1768: III, 187-189). Com qualsevol encíclica, és de compliment
obligat; la parcel·la que pertoca al matrimoni infantil va ser aplicada
a la resta del món catòlic. Això va ser un dels aspectes afegits que
quasi dugueren a l’extinció de les causes del matrimoni infantil. Els
principals foren, però, de sensibilitat social entorn dels infants i de
les classes socials benestants, que eren les que l’aplicaven.
—Segles XIX-XX:
El període passa per canvis socials de fons i això es traslladarà, al
principi del segle XX, a les disposicions eclesiàstiques. La documentació
purament ordenadora dins la literatura religiosa correspon a diferents
disposicions curials, concretament sobre la Inquisisió i Propaganda
Fide. Les primeres tracten d’aspectes citats repetidament, resolent pe44. Després de Trento, la Congregació del Concili era la que reunia més poder
després de la del Sant Ofici, la qual interpretava les actes conciliars i els decrets posteriors.
Tenia per això un poder reglamentari i de disciplina sobre el matrimoni extraordinari.
Benet XIV havia estat, abans de ser papa, secretari d’aquesta congregació i en 1748 va
ampliar-ne les competències al coneixement de les sentències matrimonials donades pels
bisbes, potser arran dels problemes amb l’església polonesa (Gaudemet, 1993: 339).
137
tits dubtes sobre esposalles i edats per casar-se. Les segones, sobre Propaganda Fide, corresponen a la problemàtica sorgida en la conversió
de pagans per part dels missioners i d’aquells casos en què dins el paganisme hi havia hagut matrimoni infantil. En aquests casos es qüestiona
la validesa d’aquesta unió, si hi ha conversió d’un sol dels cònjuges, si
cal donar per vàlid el matrimoni anterior, etc. Les disposicions més
assenyalades d’aquest aspecte són les següents: per la Congregació de
la Sagrada Inquisició de 28 de juny de 1865, la de 17 d’abril de 1839,
la de 20 de juny de 1883, la de 18 de març de 1903. Per la Congregació
de Propaganda Fide, tenim les de: 25 de gener de 1886, la número 35
de 1883 i la Collectanea d’aquesta en les intruccions número 1212 i s. i
1379 i s. (Wernz, 1912: IV, 105).
En el segle XIX, s’adverteix en les codificacions civils dels diversos països europeus que la legislació sobre l’edat per casar-se
canvia, que passa del principi de la pubertat a la plena pubertat
estatuïda entre els 18 o 21 anys per a l’home i els 16 per a la dona.
Aquesta dinàmica també sera acceptada per l’Església el segle XX
i apareixerà reflectida en el Codex Iuris Canonici de Benet XV de
1917, en què en el cànon 1067 establirà l’edat per casar-se en 16
anys complerts de l’home i 14 anys complerts de la dona.45 Aquesta
45. Arribats en aquest punt, és important fer una nota sobre les diferents formes
de computar els anys, perquè per primer cop ens apareix el concepte d’anys complerts. El
còmput romà i també el grec calcula amb números ordinals i no cardinals com nosaltres,
per això a la pàgina 63 s’ha citat a Plutarc que, traduït al català, diu: “els romans les donaven
en matrimoni amb 12 anys o més joves”, això vol dir que els romans casaven a les noies
quan complien els 12 anys, i no quan acabaven els 12 mesos posteriors als 12 anys, que
el completen segons el sistema mètric decimal. La causa rau en que desconeixien el zero.
No existint per ells el zero i comptant per ordinals, el món antic celebrava les respectives
efemèrides en l’aniversari del cinquantè any: a l’Antic Testament consta que el “jubileu
hebreu” era celebrat al cap de 7 vegades 7 anys = 49 anys (dins el cinquantè) i també els
centenaris i mil·lenaris. Així ho féu Bonifaci VIII amb el primer jubileu cristià l’any 1300
i no en 1301, i l’últim jubileu establert per Joan Pau II fou l’any 2000 i no en 2001. De la
mateixa forma que la matemàtica posterior a la implantació universal del sistema mètric
decimal no ha impedit que la gent celebrés el nou mil·lenni l’1 de gener de 2000 i que l’ONU
fes la seva “Assemblea del Mil·leni” el passat mes de setembre del 2000.
En 1792, l’Assemblea de la República va establir el sistema mètric decimal a
França, i va refermar el mètode de comptar els anys complerts el Codi de Napoleó. Per
influència, en el segle XIX, això es va anar reflectint en els codis civils dels diversos països
d’Europa de tal forma que actualment el còmput d’anys per casar-se s’estableix per anys
complerts que no tenen res a veure amb el sistema romà. Si Plutarc hagués fet referència
als anys complerts hauria d’haver dit: “els romans les donaven en matrimoni amb onze anys
complerts o més joves” que equival als 12 anys del còmput antic. En aquest treball hem
fet servir el còmput romà i quan es tracta de l’altre s’explicita expressament que són anys
complerts. Això cal tenir-ho en compte perquè en el curs de la nostra investigació hem
trobat força confusions cronològiques, sobretot en autors francesos, quan fan referència al
dret en general i canònic en particular anterior al segle XIX.
138
nova legislació suprimirà definitivament el concepte de nisi malitia suppleat aetatem que tants maldecaps havia donat a les cúries
eclesiàstiques.
A partir d’aquestes noves lleis i de l’aparició d’una nova sensibilitat social envers la infància sorgida paulatinament de la Il·lustració
del segle XVIII, els casos de matrimoni infantil quedaran reduïts
a qüestions d’embaràs prematur no desitjat i, a més, al sorgiment
d’aquesta problemàtica i la desaparició del matrimoni a l’inici de la
pubertat, es parlarà del triomf de la progressiva voluntat dels futurs
cònjuges a l’hora de casar-se, sobreposada als interessos de família i
a la voluntat i els tripijocs dels pares.
5.4. Els altres drets del cristianisme no catòlic i dels estats. El trencament del monopoli matrimonial
El monopoli que tenia l’Església catòlica des de feia segles sobre
el matrimoni va ser trencat poc abans del Concili de Trento per la
separació de l’Església d’Anglaterra i les Reformes luterana i calvinista. Com que cap d’elles no va estar d’acord amb els manaments
del Concili de Trento, el matrimoni no fou considerat un sagrament,
sinó un contracte laic (Goody, 1986: 228-230). A partir d’aquí, tot i
fer alguna intervenció en qüestions matrimonials, la formació de les
parelles fou més una cosa civil que religiosa.
L’Església anglicana fou la que va conservar una estructura
més jeràrquica amb bisbats, catedrals i clerecia organitzada segons
una estructura heretada del catolicisme, de la mateixa manera que
va mantenir un dret canònic que sorgia dels antics preceptes de
Gracià. Per això hi ha dades de matrimoni infantil en les lleis canòniques. Els preceptes legals assenyalaven els 14 i 12 anys com a
edats mínimes per casar-se, però des del moment que les criatures
eren capaces de donar un consentiment racional podien fer-ho. La
consumació esdevindria en l’edat de la pubertat. La causa està en el
fet que, així com el dret canònic catòlic contemplava les esposalles
com una promesa de matrimoni que no obligava, en el dret anglicà
la promesa obligava. D’aquesta manera, podien donar-se matrimonis per verba de praesenti, per paraules de present, des dels 7 anys,
en què es considerava que podia donar-se un consentiment racional
(Pollock /Maitland, 1923: II, 389-391). La jurisdicció, en casos de
separació, es trobava majorment en tribunals civils (Holdsworth,
1972: XII, 273 i s.).
139
Luterans, calvinistes i altres confessions cristianes s’ocuparen
de les qüestions dels impediments matrimonials sobre els graus de
consanguinitat. Les edats de casament, el respecte per la pubertat,
les esposalles i tot el cicle de prohibicions, dispenses, etc., que girava entorn de l’edat mínima del matrimoni, passaren als tribunals
civils de cada país.
Les edats mínimes per casar-se van ser, en general, augmentades
des del segle XIX, quan les idees renovadores socials entraren en la
percepció de les classes dirigents de cada país. D’aquesta manera,
s’estableix al continent europeu un principi de divergència legal important en aquest camp. En el segle XIX les edats per casar-se estan
així: Àustria, 14 anys complerts tant per a l’home com per a la dona;
Itàlia, Bèlgica i Romania, 20 anys complerts per a l’home i 15 per a
la dona; Alemanya, 21 anys complerts per a l’home, excepte els casos
d’emancipació que poden donar-se a partir dels 18 anys, i per a dones a partir dels 16 anys complerts. Les dones poden ser dispensades
de l’impediment d’edat per dispensa del govern federal.46 Als Països
Baixos, Suïssa, Rússia i Hongria permeten el matrimoni a partir dels
22 anys en l’home i 16 en la dona, tots complerts; amb la salvetat que
la zona de la Caucàsia russa té establerts 15 i 13 anys complerts. Dinamarca tenia establerts els 20 i 16 anys complerts. Espanya, Regne
Unit, Portugal i Grècia conservaven les edats canòniques, excepte a
les illes Jòniques amb 16 i 14 anys complerts, etc. (Wernz, 1912: IV,
123 i s.).
Aquest conjunt d’edats també derivarà vers el canvi; concretament, l’any 1973, segons una enquesta feta pel departament de cooperació jurídica del Consell d’Europa, als estats membres les edats
mínimes per casar-se són les següents: Àustria i República Federal
d’Alemanya, 21 anys de l’home i 16 de la dona; Bèlgica, França i
Luxemburg, 18 anys de l’home i 15 de la dona; Dinamarca i Suïssa,
20 anys de l’home i 18 de la dona (la primera té aquesta norma des de
1970; abans era de 21 i 18 anys, respectivament); Itàlia i Espanya, 14
anys per a l’home i 12 per a la dona; els Països Baixos i la comunitat
turca de Xipre, 18 i 16 anys, respectivament; Malta, 16 i 14; Turquia, 17
i 15 anys (abans de 1938 eren 18 i 17 anys, respectivament); Finlàndia,
18 i 17 anys des de 1930 (Conseil de l’Europe, 1973).
46. D’aquesta capacitat dipensatòria del govern alemany, hi ha la notícia que entre
1910 i 1914 es donaren 28, 19, 29, 21 i 43 dispenses i en els anys 1925 i 1927, 40 i 38,
atribuïbles a embarassos prematurs tapats mitjançant el casament de la parella (Kipp /
Wolff, 1953: I, 70).
140
Els països que agrupen la mateixa edat en home i dona són:
Noruega i Suècia, 18 anys per a ambdós des de 1969 (abans era de 20
i 18 anys, respectivament); Xipre, en la comunitat ortodoxa grega, 17
anys d’acord amb els cànons eclesiàstics; i el Regne Unit, 16 anys per
a l’home i per a la dona (Conseil de l’Europe, 1973).
En realitat, a Europa els últims dos-cents anys han estat de canvis per a la normalització de les edats en aparèixer la codificació legal, des de la utilitat constatada del Codi de Napoleó i la influència
de les escoles jurídiques alemanyes. Europa va dedicar-se a legislar
sobre totes les parcel·les que podia del comportament humà i social.
El matrimoni, en passar de mica en mica a jurisdicció laica, també
va entrar en aquesta dinàmica, que fins aleshores, a l’Antic Règim,
només havia rebut atenció legal en la parcel·la que corresponia a salvaguardar l’acceptació i la voluntat paterna, així com en qüestions
dotals o d’àmbit econòmic; és a dir, les merament contractuals.
5.5. El dret canònic oriental: les edats per casar-se i el casament
d’impúbers
En l’antic dret bizantí, l’edat legal del matrimoni corresponia
als 14 i 12 anys del dret romà i així es va perpetuar fins al sínode
de Grècia de 1848 i els de Constantinoble de 1882, que van remetre
l’edat del casament a la de les lleis civils, 18 i 14 anys, respectivament.
Les esglésies unides romanesa i rutena mantenien l’edat amb el dret
romà, amb la mateixa interpretació llatina que podia donar dispensa
de matrimoni sota la presumpció de pubertat, abans dels 14 i 12 anys.
Els catòlics de ritu oriental mantenen l’edat mínima per al matrimoni assenyalada segons el ritu llatí. Qui volia contreure matrimoni
abans entrava en col·lisió amb un impediment diriment de caràcter
relatiu; entre aquests catòlics, concretament els maronites, podia ser
dispensat nisi malitia suppleat aetatem a judici del bisbe. Els dissidents russos, nestorians i armenis tenien diferents valoracions; entre
els russos podia ser dispensat el matrimoni 6 mesos abans de l’edat
núbil; nestorians i armenis consideraven invàlides aquestes unions
(Cappello, 1947: V, 916-917).
De totes maneres, la formació d’això és més complexa, car fins
el segle XVIII els maronites47 no tenen cap edat específica per casarse, amb el consegüent casament de molts impúbers, que tenia dos
47. Els maronites estan repartits entre Síria, el Líban, Palestina, Egipte i Xipre
(Santos, 1959: 61).
141
temps: la benedicció d’anell i cintura, i la consumació. En realitat,
eren dues etapes semblants a la desponsatio medieval de les lleis
germàniques. En el concili de Cannoubin de 1580 es va decretar
que a partir dels 14 anys els nois podien casar-se sense la necessitat
del consentiment patern. Però el concili de 1596, el de 1598 a Dai’at
Moussa i el d’Harrache de 1644, van determinar que no eren plens
matrimonis si els cònjuges no tenien 14 i 12 anys, respectivament.
Però en cap cas no es va parlar de nul·litat matrimonial per incompliment d’aquesta precisió, i és que qui celebrava la benedicció
d’anell i cintura quasi era casat del tot. La distinció d’impediment
esmentada no apareix fins el sínode libanès de 1736, que va mantenir-se fins a la supressió en el codi de disciplina matrimonial de
1949 (Khoury, 1972: I 32).
Els melquites48 basen l’edat del matrimoni en el Codi de Justinià, i les manifestacions entorn d’això es troben en el sínode del Convent de Sant Salvador de 1770, que exigeix els 14 i 12 anys d’homes i
dones si es volen casar o prometre. El sínode de Qarqafé de 1806 exigeix el matrimoni un any després del prometatge i fixa el mínim per
a aquest segon de 13 i 11 anys. El sínode d’Aîn-Traz de 1835 repeteix
tot l’anterior, però fixa l’edat de casar-se en 15 i 13 anys ja complerts
(Khoury, 1972: I, 33-35).
Sobre qüestions de matrimoni en la impubertat en les confessions maronita i melquita, hi ha dos casos sentenciats pel Tribunal
de la Rota Romana que han creat jurisprudència. Un correspon
a la sentència fallada en 1939 en el cas d’una libanesa maronita emigrada a Egipte amb la seva mare, que, per circumstàncies
econòmiques i familiars, es casà en 1914 amb el cap laboral del
seu germà, el fuster Michael de religió copta ortodoxa; ella tenia
l’edat de 10 anys i mesos, i es concertà el casament per pressions
de la mare vídua i del germà. El resultat del procés fou: odi, sevícies, càstigs de la mare i del germà, embriagueses del fuster, etc.,
fins a la separació obtinguda en el Vicariat del Consell Comunal
d’Alexandria de 1922, i demanda de nul·litat interposada en 1935,
que es va donar en 1939 (S. R. R., 1947: XXXI/1939, 342-352).
L’altra sentència és un procés de nul·litat, basat en l’ impediment
d’edat i en el fet d’haver estat, la noia, forçada —pels seus pares— a
casar-se contra la seva voluntat. La jove tenia 10 anys i el Tribunal de la
48. Els melquites estan repartits majoritàriament per Síria, Palestina i Egipte
(Santos, 1959: 66).
142
Rota va haver de decidir si era congruent la petició de nul·litat per defecte d’edat, segons que es dictaminés si calia aplicar a la dona, que era
melquita, la seva legislació, o la de l’home, que era maronita i que podia
haver adquirit per matrimoni. Entre els melquites, el defecte d’edat és
un impediment, però entre els maronites no existeix com a tal; amb el
primer podia donar-se la nul·litat, amb el segon no. Finalment, la sentència de 1944 va establir que calia aplicar a la dona la seva legislació
pròpia (Khoury, 1972: I, 36-37 i Lazzarato, 1956: I, 36-37, I, 989-990).
5.6. La percepció de pubertat i impubertat, i les edats de l’home del
segle XVI al segle XX
No sembla haver-hi grans avenços en el concepte d’edat dels segles XIV al XVII. Establint sis divisions d’edat, Isidor de Sevilla va avalar
per una llarga temporada el nombre exacte de períodes que l’experiència empírica demanava. A partir d’aquestes divisions, va establir-se
un instrument bàsic sobre el qual s’assentaven les necessitats d’unes
disciplines o altres, que va tenir poques fissures fins al segle XVIII.
L’Església catòlica, des del Decret de Gracià fins al Concili de
Trento, va anar formant el que es coneix com a Dret Nou des de la perspectiva canònica. La unió d’aquesta normativa legislativa conforma el
primer Corpus Iuris Canonici, en el qual van quedar recollides l’edat
normativa sobre: la capacitat i incapacitat per exercir càrrecs dins l’Església, la celebració i recepció de sagraments i tot el que afectava el
desenvolupament ètic i moral de l’home en relació a la societat.
El Concili de Trento afegeix i depura la legislació, que en alguns
sentits havia quedat desfasada, i s’obre el que es coneix com a Dret
Novíssim. El Corpus es veu enriquit amb el VII Llibre de les Decretals, o Decretals de Pere Mateu, els reculls de butlles i les col·leccions
dels concilis. Això fa que, a partir de 1545, les edats eclesiàstiques
quedin fixades i no tinguin canvis fins a les acaballes del segle XIX.
D’aquesta legislació i de la teologia de sant Tomàs surt una classificació de tres períodes en la vida de l’home, que són: infància, puerícia i edat adulta.49 Tot això gira entorn de les capacitats morals i
físiques de l’individu.
49. El resum pot trobar-se a la Summa Theologica de sant Tomàs, quan tracta
la quaestio XLIII, en el suplement de l’obra, (Tomàs, 1959: XII, Supp. q. XLIII, a. 2) i es
repeteix en l’obra de Suárez: De Religione (De Religione II, Llibre V, c. 1, n. 2): Aetatem
adultam post annos pubertatis, vel aetatem etiam adultam infra annos pubertatis, quae dici
solet doli capax, quatenus in ea est usus rationis ad peccandum mortaliter sufficiens... tertia
aetas est infantiae, scilicet, ante rationis usum...
143
En la infància, fins els set anys el nen no desenvolupa l’ús de
raó. I no és fins més endavant que adquireix la capacitat de pensar,
la qual cosa duu a raonar i a poder pecar. Ha de preparar-se per al
clergat o, si cometia trangressions d’ordre legal, moral o espiritual,
caldrà contenir-se i purificar-se. Per això, com veurem més endavant,
els set anys són un punt de vinclament en l’ordre eclesiàstic i fan pas
als rituals d’ingrés i de sacrifici en l’Església.
El segon moment d’inflexió és en el pas de la puerícia o impubertat a l’estat adult. Reconeix la capacitat reproductiva de les dones
als 12 anys i dels homes als 14, que permet el matrimoni.
D’altra banda, els tres períodes es fragmenten en set divisions d’edat. Aquestes edats comencen el dia del naixement, homes i
dones viuen des del moment que vénen al món. I no es contempla
encara l’espai de gestació en el si matern, perquè encara no hi ha
concreció empírica del desenvolupament del fetus. Set són les divisions d’edat que fixa el dret canònic: infància, de 0 a 7 anys; puerícia o impubertat, dels 7 als 12 anys per a les dones i fins als 14 per
als homes; adolescència o pubertat, que en ambdós sexes arriba
fins als 25 anys; joventut, fins als 40 anys; virilitat, dels 40 als 50 o
60 anys; la senectut és la sisena edat i arriba als 70 anys; finalment,
la decrepitud, més enllà dels 70 anys fins a la mort (Ferraris,1795:
I, 72).
La major part de la normativa emesa pel Concili de Trento,
quant a edat, pot dividir-se en dos blocs. El primer correspon a
l’edat que han de tenir els individus que ingressen en l’estament
eclesiàstic, anys per entrar al sacerdoci; quin temps s’ha de tenir
per obtenir càrrecs i dignitats i quan pot accedir-se al clergat dels
ordes religiosos. El segon grup d’aquesta normativa correspon a
l’edat que han de tenir els fidels per poder rebre el conjunt de sagraments; amb l’afegit que, en tots els casos està indicat si són o no
anys complerts.
Quant a l’edat en què poden obtenir-se càrrecs dins l’Església,
heus-ne les dades:50
50. Per als càrrecs eclesiàstics també regeix tot un sistema de dispenses quan hi ha
defectes d’edat o altres problemes, però no formen part d’aquest estudi.
144
Edat
7 anys
12 anys
14 anys
22 anys
24 anys
25 anys
30 anys
40 anys
Càrrecs
Rebre la tonsura i els tres ordes menors: d’ostiari, lector i exorcista.
Beneficiat si l’estatut del benefici ho permet.
Obtenir pensions de beneficis.
Ser acòlit.
Obtenir un benefici simple.
Ser canonge de col·legiates.
Ser pensionat d’esglésies catedrals.
Ser sotsdiaca.
Tenir dignitats catedralícies sense cura d’ànimes.
Obtenir dignitats a les col·legiates.
Obtenir el diaconat.
Ser prevere.
Tenir dignitats catedralícies amb cura d’ànimes.
Obtenir beneficis curats.
Ser bisbe, cardenal, general d’un orde, provincial o abat (en anys
complerts).
Les dones ser abadesses o priores (en anys complerts).
Font: Ferraris, 1795: 71-75.
La dignitat papal no requeria una edat determinada (Benet XI
fou Papa amb 10 anys i Joan XI, amb 23); l’únic que es demanava era
ser elegit pels representants de l’Església (Ferraris, 1795: 72).
L’edat per rebre els sagraments i l’actuació dels fidels poden resumir-se en el quadre següent:
Edat
Classe d’actuacions i sagraments
En néixer Rebre el baptisme.
7
anys Possibilitat de casar-se amb dispensa, tant nen com nena.
Es considera que ja es pot cometre pecat mortal i, doncs, cal la confessió.
Obligació d’oir missa.
Obligació de complir el dejuni de carn els dies assenyalats.
Es pot ser padrí de bateig o de confirmació.
10/11anys Edat per rebre la comunió.
12
14
16
21
anys Les dones poden casar-se sense dispensa.
Es pot entrar al noviciat.
anys Els homes poden casar-se sense dispensa.
anys Homes i dones poden ingressar al clergat regular (en anys complerts).
anys Obligació de complir els dejunis establerts a la litúrgia.
Edat mínima per a què els conversos entrin a formar part de l’Església.
Font: Ferraris, 1795: 71-75.
145
Finalment, cal dir que, en els casos que podia interessar, l’Església tenia un ampli ventall de possibilitats per eliminar l’impediment
de l’edat. Només calia demanar dispensa i, si aquesta era considerada vàlida, la cúria concedia el plàcet i podia accedir-se al càrrec
o a la celebració del sagrament (Corrado,1680: 1-85). Les esglésies
no catòliques sorgides de la reforma protestant van eliminar molts
càrrecs eclesiàstics, així com sagraments. Tot i això, l’edat per accedir als càrrecs que van quedar i les normes de cada cas conserven un
paral·lelisme amb el que havia ordenat el catolicisme. Perquè aquesta
qüestió de l’edat no incidia especialment en els conceptes dogmàtics i
interpretatius dels llibres bíblics i, per tant, no calia sinó adaptar-les
quan era necessari.
Quant al sistema legislatiu civil, la majoria dels regnes europeus
tenen ancorat el concepte d’edat sense excessives variacions entre
ells. En la divisió d’edats, el concepte de majoritat i de minoritat als
25 anys està arrelat profundament tant en la psique col·lectiva com
en els tractats jurídics, de manera que aquest principi fa que hi hagi
un abans i un després, que sigui un punt d’inflexió social important.
Car fins llavors era necessària l’autorització paterna per a tot, i l’única manera d’alliberar-se d’aquest jou generacional era la conveniència d’emancipar-se de pares o tutors.
El dret romà plana en una bona part del continent i guia els
passos dels legisladors, fins que el procés d’industrialització i els aires
de la Revolució Francesa trenquen l’ordre antic. La societat reclama nous punts de referència que concreten edats tan properes a les
nostres idees actuals com ara l’edat: escolar, administrativa, laboral,
penal, etc.
Tot i el concepte de majoria i minoria d’edat, persistien certes diferències en les legislacions europees quant a permissibilitat
segons l’edat. Però aquestes variacions tenen explicació sobretot en
particularismes regionals o nacionals. Tampoc no són especialment
enriquidores per al nostre treball antropològic i únicament donarien
vida a un tractat d’història de la legislació comparada. Podem recórrer a l’obra monumental de Narbona per extreure’n un exemple
d’edats jurídiques per a l’àrea d’influència dels drets civils —romans
i canònics.
Dídac de Narbona publicava a Roma l’any 1669 el tractat per
excel·lència sobre l’edat: Annales Tractatus Iuris de Aetate ad omnes
humanos actus requisita. S’hi recullen les opcions i capacitats de la
vida humana repartides anualment en els camps jurídic, civil i ecle-
146
siàstic, com també en la vida militar i social, amb algunes pinzellades fisiològiques. Podem afegir que, a més dels anys necessaris per
accedir als càrrecs eclesiàstics i als sagraments, hi ha els períodes
següents: abans de néixer, els primers set dies són per a la coagulació de la sang uterina amb el semen, que anomena d’estat efficiens.
Cap als 30 dies es formen les substàncies que formaran la carn i els
ossos. El tercer període comença amb la formació inicial del cos. El
quart període és de perfeccionament dels membres (Narbona, 1669:
5). Després del naixement, convé destacar de l’obra alguns punts interessants, com ara que als 5 anys es comencen a tenir somnis nocturns; que als 7 anys poden contractar-se esposalles d’acord amb els
dictats de Modestí (Sponsalium, 14): actuar amb els tutors en judici
i actuar com a testimoni en matrimonis; a 10 anys pot acusar-se i
ser acusat, condemnat i també pot ser excomunicat; als 14 anys pot
testimoniar-se en tribunals civils i penals, ser castigat per delictes
de la carn i pagar tributs; els 17 anys són l’edat mínima per accedir
a proves de doctorat, exercir d’advocat i de procurador de negocis
aliens; els 18 anys permeten ingressar a la vida militar, anar de caça
i torejar, pot demanar-se comptes de l’administració patrimonial als
curadors, i ser dissolt el matrimoni contret abans d’aquesta època
que hagi resultat impotent; als 20 anys es pot ser conseller reial, obtenir l’emancipació i tenir accés a l’ofici de protonotari; als 21 anys
surt la barba; els 25 anys confereixen la majoria d’edat amb totes les
conseqüències; als 30 anys els homes es fan més prudents, i poden
obtenir-se els nomenaments d’inquisidor, de comissari del Sant Ofici
o ser jutge, i a la dona ja no li cal el consentiment patern per casar-se;
els 35 anys porten la plenitud física de l’home, i els 50 la finalització
de la vida militar, etc. (Narbona, 1679).
Hi ha, en l’espai de temps que abasta la baixa edat mitjana i la
fi del segle XVII, un punt que preocupa tant els legisladors eclesiàstics
com els civils: en quin moment es crea l’ésser humà per la unió carnal home-dona i l’ànima s’incorpora a l’embrió. El punt té a veure
amb dues preocupacions legislatives: una sorgida de Trento, en què
l’Església ha de legislar i aclarir universalment els punts polèmics
que pertanyen a la vida humana en tant que ésser sensible, i l’altre
a la legislació d’ordre penal dels estats europeus. El problema és determinar què passa quan es provoca un avortament, car aquest era
considerat un homicidi. Però no hi havia homicidi si resultava que la
incorporació de l’ànima a l’embrió o al fetus era tardana, o bé l’ànima
no s’incorporava al cos fins al moment de néixer. Al mateix temps,
com que s’entén que l’ànima dóna vida a l’ésser, si pot dilucidar-se
147
el moment de la incorporació en l’ésser que es forma a l’úter, es pot
saber en quin moment hi ha vida. I si hi ha vida, corren amb ella el
temps, els períodes de la vida i l’edat.
El problema de l’ànima és un assumpte que ve de lluny. A Grècia,
Aristòtil, en el Tractat de la generació dels animals (Llibre II, c. IV),
contempla l’ànima dels éssers vivents com un element extern al cos
que aporta el principi de vida (Vacant-Mangenot, 1909, I, 1306), però
l’home té una ànima racional.
La notícia més antiga dins el pensament cristià sobre la incorporació de l’ànima a l’ésser que es crea en l’úter és del Liber de anima,
de Marc Aureli Cassiodor, el qual va viure a Roma el segle VI i fou
secretari del rei ostrogot Teodoric. En el Liber de anima, apunta que
aquesta penetra en la coagulació que fa el semen masculí en l’úter
després dels quaranta dies51 (Cassiodorus: P.L. 70, columna 1292). Si
recorrem a les edats uterines d’Albert Magne, observem que l’ànima
sensitiva s’incorpora el quart mes de l’embaràs, que és quan es forma
el cor. Els autors escolàstics després de sant Tomàs van més lluny
i estableixen l’animació cap als 40 dies per a les criatures de sexe
masculí i 80 dies per a les de sexe femení. El tomisme establia aquest
criteri a partir de la interpretació dels dies de la purificació en el postpart, un criteri determinat per Moisès en el Levític (12, 1-8), precisant
que la purificació de la partera durava 40 o 80 dies segons que hagués
parit nen o nena, i en aquest interval no podia anar al temple. Se’n va
fer l’extrapolació: naixement-purificació i animació, considerant que
el mateix que passava després havia de passar abans.
Un altre corrent de pensament, ja més relacionat amb la medicina, establia els 30 i els 40 dies per a l’animació del fetus masculí
o femení, segons el De natura foetus d’Hipòcrates (Vacant-Mangenot, 1909, I, 1309). Tanmateix, el primer criteri fou el més seguit
durant el segle XVII, i encara era preceptiu en molts tractats jurídics
(Pérez de Lara, 1672, 95).52 Al llarg de l’edat mitjana, s’estableix també la creença en l’existència de tres ànimes: l’ànima vegetativa, la
qual s’incorpora en el moment de la concepció i s’ocupa del desenvolupament embrionari; així que aquest pren forma humana, apareix
51. Cassiodor, Liber de anima, cap.VII, De origine animae:....Hoc nonnulli secuti
dixerunt, mox ut semen humanum coagulatum fuerit in vitalem substantiam, illico creatas
animas corporibus dari discretas atque perfectas. Medendi autem artifices quadragesimo die
humanum atque mortale pecus animam dicunt accipere, cum se in utero matris coeperit
commovere.
52. In quibus ignoratur fuerit necne foetus animatus, cum possit esse foemina cesi
anime infunditur octogesimo die, vel masculus cesi infunditur quadragesimo, ut diximus...
148
l’ànima sensitiva i desapareix la primera; en el moment de néixer,
cessen les funcions sensitives i fa acte de presència l’ànima racional.
Van concretar-se, doncs, dos corrents: els que pensaven que hi havia
una animació immediata i els que creien que hi havia una animació
escalonada. El papa Innocenci XI, en 1679, va formular finalment la
doctrina de l’animació immediata. Des de llavors, tot i no cessar les
discussions entre teòlegs, juristes, canonistes i metges, va considerarse que des del primer instant de la concepció l’ànima s’introduïa en
l’embrió (Vacant-Mangenot, 1909, I, 1306-1310).53
La decisió doctrinal va posar punt final a les controvèrsies sobre
l’avortament en els primers dies de la concepció i va establir clarament
en el dret civil la possibilitat de reconèixer una sèrie de particularitats entre els nats i els nonats: el dret va assumir el principi general
que tan bon punt el nounat s’allibera de l’úter matern comença la
seva vida jurídica. Per tant, abans podia tenir una determinada vida,
però com que el fetus no podia practicar-la jurídicament, venia a ser
com una vida passiva. També va establir-se legalment que el temps
màxim de durada de la vida uterina era de 10 mesos; alguns autors hi
van afegir 2 dies (Pérez de Lara, 1672: 4-5).
La vida passiva es va introduir en les legislacions postgracianes
reconeixent el dret de testar en favor del fill que ha de néixer. D’aquí
la necessitat d’establir uns marges de vida uterina perquè, en cas de
viduïtat d’una gestant, es pogués saber si el fill a néixer podia heretar
del pare difunt o no (Pérez de Lara, 1672: 25, 38).
La medicina manté conceptes més flexibles que el dret a l’hora
de classificar el desenvolupament fisiològic en la relació malaltiesedat, i n’hi ha una gran quantitat d’exemples entre els tractats mèdics
de l’època. Un cas concret, el del metge espanyol Bernardino Gordón,
qualificat com a medicus suo tempore doctissimus per Zacchia (1661:
2), descriu set edats en el tractat De prognosticis tractatus quinque
particulis distributus. La primera des del naixement fins als sis mesos: en aquesta edat es perd la humitat inicial, s’asseca el melic, es
pren la primera llet i s’ulceren les genives. La segona edat va dels 6
mesos als 6 anys: es comença a caminar, és té sovint mal de queixal
i dolors de ventre nocturns, algunes vegades intolerables. La tercera
edat arriba fins als 14 anys: els membres es consoliden i les malalties
que l’acompanyen són de la sang: càlculs, abscessos i epilèpsia. La
quarta edat —pubescentiae— finalitza entre 20 i 24 anys: és l’edat de
53. Hi ha una crítica fresca i rutilant sobre les tres ànimes a la veu: ‘ànima’ del
Diccionari filosòfic de Voltaire (Voltaire, 1960: I, 85).
149
començar a reproduir-se, també de l’artritis, la gota... i infinitat de
malalties. La cinquena edat és l’adolescència o joventut: dura fins
als 35 anys, i els éssers acaben el seu desenvolupament segons la
complexió i el clima, i assoleixen la plenitud de forces i de vigor; però
també és el temps colèric, dels embriacs, de la bogeria i els plets. La
sisena edat és la senectut i dura dels 35 als 60 anys: se’n va la calor
corporal, arriba el fred i el temperament flegmàtic i es produeix fluix
sanguini. La setena i última edat és la decrepitud, la qual, com se sap,
finalitza amb la mort: s’hi donen l’epilèpsia, la letargia, l’estupor i la
malenconia (Gordonii, 1559: 729-731).
Per contra, el mateix segle XVII, Abraham de la Framboisière,
metge reial de Lluís XIV, marcava cinc edats humanes, en una barreja de combinat septenari —a la manera d’Hipòcrates— i divisions
galèniques.54 El resultat no segueix cap sistema de múltiples de set
i tampoc no esmenta els cinc grans canvis del cos humà, si no era
l’etern procés d’assecament i refredament plantejat per Galè. Distribueix les edats així: infància de 0 a 14 anys; adolescència de 14 a 25;
joventut, fins als 35; mitjana edat, fins als 49 anys i la vellesa fins a la
mort. Tot i la fixació d’anys concrets, té la prudència de dir que tot
això no és més que una qüestió general, perquè les edats funcionen
segons temperaments. Així, els sanguinis envelleixen més tard, els
malenconiosos ho fan ràpidament i les dones abans que els homes
(De la Framboisière,1644:117-118).
D’igual manera que en el segle XVII apareix el compendi jurídic de Narbona sobre l’edat, també hi apareix la primera obra que
pretén unir sistemàticament els conceptes jurídics amb els mèdics.
És l’obra Quaestionum Medico-Legalium de Paulí Zacchia, metge del
papa Innocenci X. És en realitat el primer tractat modern de medicina legal, que compila el saber acumulat entorn d’aquestes dues
ciències. En arribar al concepte d’edats, que l’interessa especialment,
esmenta onze formes diferents de calcular les edats, segons disciplines i opinions diverses, considerant la manera de pensar de filòsofs, juristes i metges. De filosofia, dóna referències d’Aristòtil; dels
juristes, esmenta els romans; i dels metges, Hipòcrates, Galè, Fernel,
Macrobi, Gordón... La divisió d’edat més interessant indicada és la
54. Et autant que l’homme durant le cours naturel de sa vie endure cinq mutations
remarquables en son temperament, ils ont distingué autant d’aages, qui sont l’enfance,
l’adolescence, la ieunesse, l’aage moyen & la vieillesse, que plusieurs ont mesuré par
septenaires, pource que nature de sept ans en sept ans acostume de remuër mesnage (De la
Framboisière, 1646: 117).
150
de Nicolau de Nancel, metge francès que en 1600 publicava a París
un tractat fent analogia entre el microcosmos i el macrocosmos, en
el qual establia set edats de l’home pel fet que es coneixia l’existència
de set planetes.55
El treball de Zacchia recull la cosmovisió del segle XVII sobre les
edats o períodes de l’existència humana. Fent-ne un resum, podem
dir que és partidari de la divisió segons el dret canònic —ja esmentada— de set divisions d’edats. S’hi destaquen més els aspectes jurídics
que els d’altre tipus. A les dades que s’han citat en el present treball
sobre definicions dels autors al·ludits un xic més amunt, hi afegeix
les que segueixen.
La infància gaudeix d’incapacitat intel·lectual i temporal, que
l’equipara al furiosos; i diu que aquesta incapacitat no té intervals
de lucidesa (Zacchia, 1661: 3-5). Flexibilitza la puerícia entre els 7 i
12 o 14 anys, segons siguin noies o nois. Recull l’equivalència puerpupil-impúber. Atribueix manca de desenvolupament intel·lectual,
que pot arribar a tenir formes mínimes, en el camí de la pubertat;
per tant, l’infant és incapaç de qualsevol negoci civil. No és apte per
a la reproducció perquè no emet semen, i això fa que, encara que
pugui tenir relacions sexuals properes a la pubertat, la inexistència
d’aquesta emissió seminal fa que no pugui relacionar-se amb l’adulteri. La proximitat a la pubertat es manifesta amb la voluptuositat i
la calidesa del cos (Zacchia, 1661: 5-8). Emmarca l’arribada a la pubertat segons múltiples factors, com ara: regió on s’habita, costums,
alimentació. I des del moment que es manifesta, s’entra en el període
de l’adolescència.
L’adolescència s’acaba amb el desenvolupament físic total entorn dels 25 anys, i rep també de diferents autors els qualificatius
d’edat florida (Aristòtil i Terenci), edat grata (Homer), edat íntegra
(Plató) i edat núbil (Ovidi, Juvenal i Plaute) (Zacchia, 1661: 9-12).
La joventut s’estén des dels 25 fins als 50 anys i és l’edat ideal
per a la generació de l’home. D’acord amb la medicina, la plenitud de
forces augmenta dels 25 als 35, es manté entre els 35 i 40, i declina
en acostar-se als 50 (Zacchia, 1661: 13-15). Apareix llavors la virilitat
55. No hem pogut localitzar aquest tractat en les biblioteques del país i, doncs,
no l’hem pogut consultar. Probablement perquè va ser perseguit per l’Església i els seus
treballs no circularen en la nostra geografia. El títol de l’obra és Analogia microcosmi ad
macrocosmum, París, 1600; i pel títol i el que diu Zacchia podria ser un predecessor remot
de les teories físiques de Nils Bohr.
151
o mitjana edat, que no és concreta però que pot situar-se cap als 50
anys. Els juristes no contemplen aquesta etapa, i així no fan distinció
entre joventut i virilitat. Però la medicina sí que ho fa, car distingeix
temperaments diversos entre una etapa i l’altra. Considera la joventut com l’edat més consistent i la virilitat com una tardor. Per a ell,
l’últim és el període perfecte quant a activitat i aptituds, perquè hi ha
equilibri entre l’ànima i el cos (Zacchia, 1661: 15-16).
Després apareix la senectut, que arriba cap als 60-70 anys, i més
enllà, la decrepitud, amb la minva cada vegada més pronunciada de
les capacitats corporals i disminució de percepció i de vigor fins a
l’arribada de la mort. Tot el procés de la vida humana és plantejat en
el camp fisiològic partint de la medicina hipocràtica i galènica, amb
les quatre grans etapes que transformen el cos humà, d’humit i càlid
a sec i fred (Zacchia, 1661: 1-21).
Com ja s’ha dit, el pas d’aquests segles aporta poques novetats al
concepte d’edat. Només hi ha grans tractats recopiladors que capten i
resumeixen tot el saber acumulat en el corpus de la doctrina jurídica,
mèdica i filosòfica. Hi ha, però, la qüestió de l’assentament de l’ànima
en el cos humà, que dóna finalment un pas definitiu en un camp que
havia estat filosòfic i que reprèn la teologia. Depurada aquesta casuística, a partir de la fi del segle XIX, la psicologia reprendrà aquest tema
i li donarà una altra dimensió.
*
*
*
En resum, la problemàtica de les edats no es manifesta en les
divisions i definicions, sinó en les atribucions de capacitats. Queden
fixades set etapes de la vida humana, que satisfà la gran majoria; en
aquest agrupament apareixen les classificacions i atorgaments que
faculten o no faculten els éssers. Per això, és en el camp jurídic on es
troba la majoria de dades. Per a l’Església, l’habilitació d’edats s’unifica el segle XVI arran del Concili de Trento. Les lleis civils dels estats europeus, que creen una administració funcionarial, estableixen
també l’edat d’accés als càrrecs, però ho fan de manera que satisfaci
els interessos propis, cosa que impedeix que aquest avenç resulti simultani a tot el continent.
S’aprecia un retrocés legal clar del concepte de pubertat. Això
no vol dir que les lleis no la considerin, sinó que la legislació des de
Gracià, en reinstaurar el concepte de majoritat i de minoritat, va fer
que es produís de mica en mica un retard en l’accés als càrrecs con-
152
siderats de responsabilitat, un retard que va traslladar la majoria de
l’accés als actes socials a partir dels 25 anys. Aquest resultat fa que
la vida dels éssers retardi l’ingrés en les plenes capacitats, i que la
pubertat com a fulcre important se’n ressenti. Aital actitud pot observar-se en les legislacions europees a partir dels segles XV-XVI, quan la
legislació de la majoria de països ha assumit el dret romà com a bàsic
o bé n’ha estat profundament empeltada.
La medicina ha entrat en l’etapa dels grans estudis anatòmics
i fisiològics, com els de Vesali i els de Harvey, gestats els segles XVI i
XVII, respectivament, els quals tindran la seva florida el segle XVIII. Per
tant, la manifestació de patologies, canvis fisiològics i desenvolupament intel·lectual dels éssers humans no té encara més suport que la
dels cercles científics mèdics més innovadors i inquiets. La classe mèdica en general només pot assenyalar els grans canvis físics, com la
pubertat, la decrepitud, etc. Això vol dir que les variacions corporals
han de mesurar-se aproximadament en el temps.
Només després dels estudis anatòmics sobre els punts d’ossificació, duts a terme per Friederijk Ruysch (1638-1731) a Leiden
(Laín Entralgo, 1963: 146), podran començar-se a establir pautes
d’aproximació amb les edats. Dels avenços generalitzats, apareixerà
la medicina forense, detallant i concretant cada vegada més el desenvolupament fisiològic en relació amb els anys viscuts, de manera
que fins la relació del desenvolupament corporal podrà mesurar-se
més enllà de l’edat, indicant els anys transcorreguts des del moment
de néixer. La medicina es desprendrà dels postulats galènics i prendrà una dimensió nova, que contemplarà l’edat humana des d’una
perspectiva cada vegada més afeblida. Car per poder diagnosticar,
anirà precisant conceptes com ara nombre d’anys, pes, sexe, símptomes, etc., davant definicions que, per la medicina, esdevenen més
aviat vagaroses; per exemple: és jove, té l’edat núbil, està en la senectut, etc.
*
*
*
Els segles XVIII i XIX abunden en canvis i atribucions als conceptes d’edat. La terminologia queda fixada en el pla lingüístic, però encara es fan retocs quant al nombre d’anys que agrupa cada edat, com
també en les subdivisions d’aquesta. Els canvis es produeixen com a
resultat dels avenços científics en els camps de la medicina, del naturalisme, de les idees de la Il·lustració i la Revolució Francesa, de la
153
industrialització, etc.; els canvis influeixen finalment en els sistemes
jurídics. El nou entorn social fa que preceptes mantinguts al llarg del
temps entrin en ràpida decadència i que a continuació iniciïn una
mobilitat, i també que s’atribueixin noves capacitats a cada edat,
una mutació que sorgeix a la fi del segle XVIII i al llarg del segle XIX.
Les ciències de la naturalesa són les primeres que analitzarem
en tractar a l’inici del segle XVIII la divisió d’edat. Aquestes prenen una
forta empenta quan Linné estableix el seu sistema classificador de les
espècies de plantes. El sistema de classificació, traslladat als animals,
estableix una metodologia d’anàlisi rígida i coherent que permet una
nova visió quan tracta de l’home i del seu desenvolupament. Els viatges científics aporten coneixements sobre l’espècie humana. Allò
que primer es constata és la diversitat en el moment de l’entrada de
l’home i la dona a la pubertat. Això tampoc no era nou, però les variacions en l’edat d’entrada a la pubertat eren pròpies de pobles exòtics.
Etiòpia, l’Índia o els països àrabs gaudien d’aquestes circumstàncies.56 Situant-nos a Europa, es constatava que els pobles més allunyats
de les regions càlides tenen fortes divergències quant a la maduració
física. Així ho indica Buffon quan estudia la pubertat de l’home i de
la dona en les seves obres (Buffon, 1850?: IV, 529). I ho confirma el
metge Raciborski quan estableix relació entre la temperatura mitjana
de l’any en diferents llocs del continent i l’aparició de la regla. Així a
Toló i Marsella, on la temperatura mitjana anual és de 15ºC, la dona
veu aparèixer la primera menstruació als 14,081 anys; a Göttingen,
amb una temperatura mitjana de 0ºC, la mitjana d’edat es produeix
als 16,38 anys; a la Lapònia sueca, amb una temperatura de –4ºC,
això no s’esdevé fins els 18 anys (Raciborski, 1844: 75).
La relació clima-menstruació era un aspecte més en les troballes naturalistes relacionades amb la medicina, concretament sobre
la pubertat. Un altre, potser encara més important, era formular un
supòsit científic definitiu sobre les causes de l’aparició de la regla
femenina, sobre la qual ben entrat el segle XVIII hi havia encara vuit
teories.
56. En podem trobar un exemple en el tractat sobre les malalties femenines de
Capuron: Les femmes de la zone torride sont réglées longtemps avant celles qui habitent les
zones glaciales. Les Indiennes sont capables d’être mères à neuf ans, tandis que les Laponnes
ne peuvent goûter ce plaisir qu’a dix-huit ou vingt. On sait que Cadisja n’avoit que cinq ans
quand elle épousa Mahomet, et trois ans de plus quand elle partagea sa couche. En Barbarie,
les femmes ne passent pas la onzième année sans être nubiles au lieu qu’elles le sont beaucoup
plus tard en Sibérie... (Capuron, 1812: 15).
154
La primera i més antiga parlava de la influència de la lluna sobre el fluix menstrual, en una relació satèl·lit-matriu que encara té
acceptació avui dia; la teoria s’atribuïa a Aristòtil i va tenir grans
defensors en la medicina oficial. La segona hipòtesi creia en la presència d’un ferment en la matriu en virtut del qual, en èpoques determinades, tenia lloc un fluix de sang; els defensors d’aquesta foren
metges de la categoria de Paracels, Vanhelmont i Stahl.57 La tercera
hipòtesi es remunta a Galè, i estableix la causa per raó d’una plètora o excés de sang que cal eliminar periòdicament i que coincideix
amb l’edat de la fecunditat. La quarta es formulava a partir d’una
congestió dels vasos uterins, els quals, a causa de la mobilitat de la
matriu i la debilitat dels vasos amb certa cadència, tenien pèrdues
per les lleis hidràuliques. La cinquena transformava la menstruació
en una funció que tenia per objecte l’eliminació de principis nocius
de la sang, produïts per l’acumulació de bilis en la vesícula hepàtica
femenina i que es traslladava al reg sanguini; per això calia evitar el
contacte amb la sang menstrual el vapor de la qual era ja per si mateix tòxic.58 La sisena hipòtesi deia que la regla apareix a causa del
gènere de vida artificial establert per la civilització; segons els metges
seguidors, la dona dels temps primitius no estava subjecta a aquesta
incomoditat per la vida tranquil·la i sòbria que mantenia. La setena
teoria assenyalava la causa en una congestió activa deguda a una espècie de flogosi “amorosa” o erecció uterina. La vuitena hipòtesi, la
més atraient i racional, deia que la menstruació tenia per causa una
congestió sanguínia, destinada a subministrar a l’embrió l’aliment
necessari per al seu desenvolupament; si l’embrió no era fecundat, la
sang sobrava i la naturalesa l’expulsava (Roussel, s.a.: nota A).
Les hipòtesis fallaven pel fet que es coneixien casos de persones
que havien mantingut la regla o tingut pèrdues sanguínies durant
l’embaràs, o bé de dones que s’havien quedat en estat sense haver
tingut mai cap regla.
El cas és que el conjunt d’estudis sobre el pas a la pubertat femenina i masculina va quedar afeblit, per tal com no apareixia una
57. A l’època del barroc, i fruit de les idees racionals de Descartes, apareixen
sistematitzadors de la medicina de la mateixa manera que en el naturalisme apareix
en primer lloc Linné. Els grans tractadistes de la medicina sistemàtica són: Boerhaave,
Hoffman i Stahl; tracten de fisiologia, patologia, anatomia, etc. (Laín Entralgo, 1963: 224242).
58. D’aquí el fenomen que les dones que menstruen panseixen flors si les toquen,
que l’orina esterilitza certes llavors, i les al·lusions bíbliques a la impuresa temporal de la
dona en aquestes condicions fisiològiques.
155
relació quasi exacta entre el calendari i la naturalesa humana. L’afebliment, però, només fou real en les proposicions marcades per les
lleis i l’administració pública enfront de la medicina. Metges i filòsofs
donaven un qualificatiu d’edat a cada període de la vida que presentava mutacions naturals i canvis de forces en el cos i la ment. A causa
dels descobriments científics en el camp de l’anatomia i l’evolució
fisiològica, aquestes ciències començaven a apartar-se definitivament
dels avantatges que donaven les estructures rígides de l’ordre social
jurídic. D’aquesta manera, a la fi del segle XVIII, la medicina legal ja
havia acordat tres períodes de la vida humana: l’increment, la consistència i la decrepitud, segons el quadre d’edats citat al principi
d’aquest treball. Aquestes divisions abraçaven en el moment de l’increment: infància, puerícia i adolescència; en el moment de consistència: joventut i edat viril; i en el de decrepitud o vellesa: senectut i
decrepitud (Foderé, 1801: I, 119-121 i Ferrer y Garcés, 1847: 20).
A les acaballes d’ambdós segles, van fer aparició en el camp de la
fisiologia unes teories innovadores que volien explicar els canvis corporals i les malalties per l’electricitat o la mecànica. La primera no té
relació important amb l’edat en les obres del principal defensor: Pierre
Bertholon (1742-1800). Les teories mecanicistes eren més consistents:
manifestaven que l’ordre de la naturalesa mena a un desenvolupament
coherent, de la mateixa manera que en la distribució de forces i de moviments físics. Així va establir-se una relació entre els períodes d’edat i
els òrgans del cos humà, de manera que la dita relació vincula en sentit
descendent els òrgans de superiors a inferiors, i les edats d’inferiors a
superiors. Les forces i moviments de la naturalesa durant la infància
es concentren en el cap; per això es formen els cabells, se secreten
mucositats, surten les dents i les malalties es concentren majorment
en crostes làcties, tumefacció de les glàndules paròtides, serositat a
l’orella, al nas, etc. A la joventut, entenent aquesta com el període que
va de l’adolescència a l’edat madura, les forces i moviments es desplacen cap al pit. Per això, l’entonació de la veu es fa més greu, s’eixampla
la cavitat toràcica i les malalties es concentren en aquesta zona amb
tuberculosi, dolor, inflamació, etc. A l’edat madura, les forces es veuen
afectades per una mena de gravitació fisiològica, i els òrgans abdominals assumeixen el protagonisme. El ventre creix, les parets que el
contenen cedeixen sota el pes, es carreguen endavant i sorgeix la panxa. El sistema hepàtic crea les afeccions i malalties, i canvien sovint el
caràcter personal. D’aquí procedeix l’infart, l’obstrucció i inflamació
del fetge, la ingurgitació de la vena porta que encamina al fluix hemorroïdal, l’atac de bilis, els problemes a la melsa, etc.
156
Finalment, a la vellesa les forces i moviments es concentren en
les vies urinàries en una acció preponderant i dolorosa, per les quantitats de matèries que s’acumulen en la bufeta i ronyons. D’aquí els
dolors nefrítics, els càlculs, les obstruccions, els problemes prostàtics
i d’altres incidències semblants (Dumas, 1803: 284-286).
Tant una teoria com l’altra foren abandonades amb el desenvolupament del coneixement mèdic posterior. L’harmonització del
desenvolupament fisiològic davant les regles de l’ordre social quedà
formalitzada en els nombrosos tractats de medicina legal que van
aparèixer el segle XIX. L’entesa entre ambdues disciplines fou obligada, en tant que calia fixar una terminologia que donés satisfacció mútua als moments de necessitat, sobretot pel que fa als casos enquadrats en les lleis penals que obligaven a l’execució de determinades
penes o afectaven delictes comesos en una edat major o menor. Per
això la vida de l’home fou considerada en dues primeres fases: vida
intrauterina i vida extrauterina o vida pròpiament dita. La primera
va subdividir-se en edat embrional i edat fetal, i aquesta segona fou
subdividida en espais mensuals fins al novè mes, el moment del part.
La vida extrauterina tenia les clàssiques sis o set divisions que trobàrem en sant Isidor o en les compilacions legals tridentines (Ferrer
Garcés, 1847: 20-27). D’aquesta manera, en entendre que la infància
era totalment incapaç per raons fisiològiques, tant les lleis civils com
les penals impedien actuar sobre aquest grup d’edat. Sortint de la infància, ja podia començar-se a actuar civilment. I penalment, no era
fins els 17-18 anys que podia aplicar-se la pena capital.59
Els nous corrents aportats majorment pels filòsofs francesos,
que desemboquen en l’agitació de la Revolució, fan que el concepte
d’home canviï, que neixi de manera col·lectiva la individualitat, l’intent d’igualtat i la complexa fraternitat. Llavors apareix una mutació
a França sobre la capacitat de l’individu i l’edat en què pot accedir als
càrrecs. Les eleccions i els sistemes de votació obliguen a prendre
en consideració el moment en què l’home pot discernir políticament.
Es concreta una de les grans variacions legals, que a poc a poc s’estén
per tot Europa: la reducció a 21 anys de l’accés a la majoria d’edat.
59. En el cas d’Espanya, l’article 64 del Codi Penal de 1822, que fou el primer
legislat per les Corts de 8 de juny de 1822, deia: En ningun caso podrá imponer pena de
muerte ni de trabajos perpetuos, deportacion, presidio, obras públicas, infamia ni destierro
al que cuando cometio delito fuere menor de diez y siete años cumplidos. Al que en epoca de
ejecución pase de setenta años no se le podrá tampoco imponer pena de trabajos perpetuos,
deportación, obras publicas ni presidio. Quant a la dona prenyada, no podia aplicar-se-li la
pena de mort fins passats quaranta dies del part (art. 68) (Código Penal 1822:14-15).
157
La reintroducció dels 25 anys per a la major edat, feta des de les
profunditats de l’edat mitjana, tenia sentit en un món encara rural,
en una societat en què l’accés a la propietat era difícil i venia sobretot
per via d’herència. L’empenta de la classe burgesa del segle XVIII necessitava una variació, una forma més àgil d’accés a les responsabilitats cíviques, la qual es produí després del cataclisme revolucionari
francès. Així aparegué un corrent que va alliberar primer l’accés als
actes i càrrecs propis dels adults. Aquesta variació, no solament va
afectar l’accés als actes públics, sinó que també ho va fer més lentament amb l’alliberament del consentiment patern per al matrimoni i
amb la reducció dels anys necessaris per poder-se casar.60
Els 21 anys no foren pròpiament una creació francesa, sinó que
aquests adoptaren un criteri racional sobre una situació de fet. Els
primers que establiren la majoria d’edat a partir dels 21 anys foren
els països nòrdics, perquè dins llur estructura social, aquesta edat
dotava de la capacitat necessària per a l’estat adult. Potser fou també
una llunyana influència del dret romà i del dret canònic catòlic. El
cas és que en el codi civil suec de 1734 es legislava a favor del pas de
menor a major edat als 21 anys i mitjançant el matrimoni, si no era
que l’home que volia casar-se abans no feia el pas d’aprendre a llegir i
a saber els primers elements de religió, que li permetien obtenir l’autorització per al casament en una emancipació reial (La Grasserie,
1895: art. 6).
La reducció a 21 anys complerts per al pas de la minoria a la
majoria d’edat pot resseguir-se en la legislació del segle XIX. El regne
de Sardenya introdueix aquella edat en 1844 (Portalis, 1844: art. 244
i 587). Sicília en 1860 (D’Ettore, 1860: art. 311). Itàlia en 1865 (Codice Civile: 1865: art. 240). Portugal en 1867 (Paes da Silva, 1933: art.
97). L’imperi rus en 1840 (Roucher, 1841: art. 160). Poc més tard, els
cantons suïssos de Vaud, Zuric i Grisons redueixen el pas als 20 anys
complerts des de 1880 (Bippert i Bornand, 1885, art. 286; Lehr, 1890
i La Grasserie, 1893).
Quant al matrimoni, va haver-hi tensió al llarg de tres-cents
anys entre l’Església i la legislació dels estats europeus, una tensió
originada en la reforma protestant i partint del Concili de Trento, en
60. La dicotomia entre les edats cívica i matrimonial pot constatar-se des del
Codi de Napoleó l’article 388, el qual diu: Le mineur est l’individu de l’un et de l’autre sexe
qui n’a point encore l’âge de vingt-un ans acomplis. Per contra, l’article 148 obliga el noi a
obtenir el consentiment patern per casar-se fins als 25 anys complerts i el de la noia fins als
21 (Napoleó, 1807: 64 i 27).
158
aquells estats que, com França, mai no el reberen ni li donaren força
de llei en la seva legislació (Gaudemet, 1993: 336-339). Es tractava
que els estats establissin un cert control sobre la forma i l’edat d’accés al casament. La causa raïa en la legislació canònica, que mantenia l’edat d’accés al matrimoni reduïda als 14 i 12 anys, mínims, en
home i dona. I sobretot, que el consentiment patern no era condició
indispensable perquè la unió fos vàlida. Aquesta particularitat incidia negativament en el control dels pares sobre el casament dels fills;
per això els estats, a partir del segle XVII, van començar a endurir les
penes de desheretament en els qui s’havien casat sense autorització,
i així els pares tingueren una forma de control sobre els qui volien
casar-se. D’aquesta manera, la majoria de legislacions europees contemplaren la necessitat del consentiment patern fins als 25 anys de
l’home i dels 20-21 de la dona. Fou la lluita contra els matrimonis
clandestins (Goody, 1986: 207-211), la qual va perdurar en la legislaciós fins a les acaballes del segle XIX i la primeria del XX.
L’Església no va retocar l’edat vàlida per al casament fins a l’últim terç del segle XIX, després del concili I del Vaticà de 1870. L’edat
fou de nou analitzada i augmentada a 16 i 14 anys, respectivament,
en home i dona. La sanció legal va aparèixer en el Codi de dret canònic de 1917, però des de feia segles els ben casats quedaven sota l’autorització dels pares (Mans, 1954: I, 273-279). L’edat per ben casar-se
se situava entorn dels 25 anys per a l’home i dels 20-23 per a la dona,
amb la particularitat que, al llarg del segle XIX, algunes legislacions
europees mantenien una duplicitat prohibitiva: d’una banda, fixaven
una edat mínima per contreure matrimoni i, de l’altra, l’exigència del
consentiment patern fins als 25 anys de l’home i als 21 de la dona.
D’altres codis encara anaven amb l’ordre romà/eclesiàstic.
Uns exemples del primer cas són: Itàlia, on hi havia segons el
codi civil de 1865 la prohibició de casar-se abans dels 18 anys de l’home i 15 de la dona, però sense consentiment patern no ho podien fer
fins als 25 i 21 anys, respectivament (Codice Civile, 1865: art. 55 i 63).
O les condicions de l’imperi rus en 1840, que establien la prohibició
abans dels 18 i 16 anys complerts, i obligaven a obtenir el consentiment patern fins després de la majoria d’edat, fixada als 21 anys;
a més, prohibien els matrimonis més enllà dels 90 anys (Foucher,
1841: art. 2, 3, 5 i 15). Uns exemples del segon cas: l’imperi austríac,
on fins a la majoria d’edat, a 25 anys, no hi havia validesa matrimonial sense consentiment patern, tot remetent-se per a la resta als dictats
de l’Església i també podent-se demanar dispensa de matrimoni al
159
jutge competent en certs casos (Clerq, 1836: art. 49 i 52). O a França,
on el Codi de Napoleó permetia el casament dels nois de 18 i 15 anys
emancipats, però calia el consentiment dels pares o curadors fins als
25 anys complerts de l’home i als 21 de la dona (Napoleó, 1807: 27).
La situació del casament entorn dels 25 anys de l’home i 21 de
la dona prové d’un criteri sorgit de la fisiologia, l’economia i l’ètica.
Una excel·lent visió contemporània ens és donada en els fragments
següents:
Para transmitir la vida es preciso tener vida de sobra; para ser
jefe de familia es necesario tener profesión o carrera probada;
es necesario poder inspirar respeto a la esposa y a los hijos; es
indispensable que la inteligencia se encuentre bastante desarrollada, y el corazón con suficiente experiencia del mundo, para
dirigirse uno a si propio, y educar y dirigir la familia; y todo esto
no puede reunirse antes de los 25 años en el hombre, ni antes de
los 19 de la mujer.
...y sólo entonces (després d’uns anys de tenir la regla) es cuando
la joven ha adquirido su cabal desarrollo y es fisiológicamente
casadera o viripotente... Los individuos que enlazan antes de
estas edades cometen casamiento precoz; los que se casan pasadas esas edades, hacen un casamiento tardío... Los casamientos precoces, tardíos o desproporcionados, son por lo general un
verdadero escándalo fisiológico: las leyes no se oponen a ellos,
pero la opinión pública los ridiculiza y el vulgo los silba: la higiene los reprueba terminantemente... (Monlau, 1858: 28-29).
En el camp legislatiu, s’estableixen també ordenadament durant el segle XIX, a més de l’edat per a l’efecte civil, les edats penal i
judicial per als efectes polític i administratiu. D’aquesta manera, es
fixen edats com a eximents o agreujants en les causes penals i, sobretot en els camps polític i administratiu, l’edat per ingressar a l’exèrcit
(entre 18 i 21 anys), l’obligatorietat d’estudiar fins als 12 o 14 anys,
la de poder treballar en l’administració pública, les primeres prohibicions en el camp laboral del treball infantil, la d’accés a càrrecs de
responsabilitat, la de poder votar, etc. Normalment, les lleis sobre
estudis i treball acaben i comencen amb l’entrada a l’adolescència,
cap als 14 anys. Les militars, administratives, públiques etc., admeten l’accés de l’home cap als 21 anys. Les dones, encara reduïdes a
l’entorn domèstic o en tasques laborals feixugues, no obtindran capacitats, públiques i administratives, fins a l’inici del segle XX. Per tant,
160
no tenen edat per accedir a res que no sigui l’estat matrimonial, o en
el Codi penal quan cometen delictes.61
En resum, al llarg d’aquests dos segles es donen variacions en
els arguments que qualifiquen les divisions d’edat ja establertes, i tot
això és fruit dels avenços científics. Certes coses es relativitzen i unes
altres prenen importància, com és el fet, en medicina, de la progressiva desaparició de l’arcaic sistema d’explicar les etapes de la vida
segons un procés d’assecament i refredament del cos humà. El desenvolupament de la física i la química troba noves explicacions, i ja no
es conforma amb les teories hipocràtiques i galèniques que arriba a
trobar puerils, i parla de la vida com d’uns processos d’oxidació, com
també utilitza fàrmacs sintetitzats o preparats de manera no natural
per a la guarició de les malalties. L’ús del microscopi permet analitzar les formes de microvida que afecten els humans, i d’això resulta,
a la llarga, una preocupació per la higiene que rodeja l’existència des
del moment de néixer. El conjunt influeix en les expectatives de vida,
en el progressiu domini de certes malalties i en la desaparició de patologies acusades sobre moments determinats del desenvolupament
fisiològic. Llavors, com ja s’ha dit, les ciències de la naturalesa relativitzen els períodes de la vida, anul·len les acotacions formals i només
retenen les referències dels aspectes fisiològics que no conserven el
sentit de fixar els períodes vitals d’acord amb les revolucions astronòmiques anuals.
La medicina, en particular, quan parla de períodes d’edat, ho fa
de manera molt lleugera. Quan parla d’un jove, d’un adult o d’un nen,
ho fa en termes d’una primera aproximació semàntica a la diagnosi.
L’ús de la física i la química per a mesurar les reaccions en pesos i
capacitats estableix un canvi progressiu del mesurament humà contrastat en mides, volums o pesos. Així, els volums o pesos de medicaments tenen una proporció en el pes i grandària de l’ésser a guarir.
Les edats perden importància en establir-se els dictàmens, i es prefereix fixar l’edat —quan cal—, més aviat en termes d’anys, des del
moment de néixer, relacionats amb el pes i els símptomes.
El llenguatge legal continua amb la formalitat conceptual de
sempre. Les edats tenen acotacions fixades, que donen o treuen capacitats, atenuen o sobrecarreguen penes. Els canvis en aquest període
estan en la reducció del concepte de majoria d’edat, en la pèrdua
del control familiar del matrimoni cap a la fi del segle XIX, i amb un
61. Per a l’estat espanyol, poden consultar-se les edats d’aquest tipus al Diccionario
de la Administración Española (Martínez-Alcubilla, 1917: VI, 210-213).
161
progressiu alliberament i la determinació d’edats en drets i deures
públics importants: períodes d’edat mínims per a l’estudi, edat laboral i concreció de l’edat militar. Sobretot en aquesta última, hi ha un
període europeu d’ingrés caracteritzat per un militarisme establert,
constant i mantingut mitjançant el mètode de la progressiva introducció del servei militar obligatori. Les paraules que designen els períodes d’edat que relacionaven la fisiologia amb el desenvolupament
moral i de l’intel·lecte continuen contemplant el conjunt social i no
fan referència al cas concret. Només s’aturen a fixar, dins els sis o set
períodes de la vida humana, un determinat nombre d’anys per poder
accedir a una fase, lloc o activitat concreta.
Cap a la fi del segle XIX, els avenços científics obren noves formulacions a la capacitat moral i intel·lectual de l’home i de la dona.
Són disciplines innovadores, que es desenvoluparan durant el segle XX,
i que establiran criteris nous per explicar períodes de vida. La sociologia, i sobretot la psicologia, trobaran explicacions renovadores per
relatar el canvi que hi ha entre el moment de néixer i el moment de
morir.
162
La pràctica del matrimoni infantil
INTRODUCCIÓ
Aquesta segona part analitzarà totes les manifestacions pràctiques del matrimoni infantil, explicant les raons per les quals en un
moment determinat unes famílies projectaren i realitzaren un casament on almenys un dels cònjuges era impúber.
Analitzarem les causes i les solucions adoptades des del major
nombre d’angles possible. Ens fixarem com s’acostaven a l’Església
a plantejar la seva demanda; com actuava aquesta en cada cas; i, en
particular, quines diferències hi havia entre els pocs casos de dispenses per raó d’establir pau entre famílies i les habituals sobre el plantejament del formulisme: nisi malitia suppleat aetatem. Finalment,
estudiarem quines mesures prèvies establia i com se solucionava la
problemàtica de casos incontrolats.
Procurarem també de donar resposta a les causes que originaren tals casaments: qüestions de defunció paterna, d’herència,
de transmissió de béns, lluites en l’administració patrimonial dels
impúbers, incompliment d’actuacions de marmessors i tutors, divergències entre els components d’una mateixa família, continuació
de supervivències patrimonials en mans d’una mateixa casa, etc. Generalitzant, tractarem tots els problemes que generava la lluita pel
diner i supervivència familiar observada en la col·locació dels fills d’una família.
Observarem, en els casos en què es pugui establir, quina fou la
reacció dels cònjuges noucasats, quines actituds i situacions patiren,
i com va desenvolupar-se llur matrimoni quan foren púbers, quan
164
tingueren descendència, ensems que les contingències que resultaren
d’haver de compondre-se-les en aquests tipus d’unió.
Els casos matrimonials que fracassaren també seran estudiats,
sobretot perquè, recolzats en la impubertat, llurs advocats construïren les demandes de nul·litat o divorci. D’aquestes demandes sorgirà un quadre social, en el qual hi ha pinzellades de gran vigor per
descriure i analitzar allò que fou en el seu moment un matrimoni
d’aquest tipus.
Per això establirem quatre blocs d’estudi sobre les situacions
que acabem d’indicar:
1. L’acostament a l’Església en demanda de dispensa matrimonial per falta d’edat.
2. El matrimoni infantil des de l’òptica familiar.
3. La vida de casats dels impúbers.
4. El fracàs de la unió matrimonial.
Les fonts bàsiques d’on són extretes les manifestacions i conclusions que segueixen corresponen als esmentats matrimonis infantils
del bisbat de Girona entre els segles XVII i XVIII. Sobre aquest eix farem
rodar els altres casos que coneixem d’àmbit europeu, des del segle XIII
fins al XX. Del conjunt sortirà una visió tan ampla com sigui possible
per entendre aquesta mena d’unions, com també els problemes que
generaren o que patiren.
La informació dels casos serà extreta de la bibliografia i de la relació de fonts arxivístiques i dels manuscrits consultats. La bibliografia general, a la fi de l’obra, farà una relació exhaustiva i compactada
dels arxius i documents investigats.
1.
L’ACOSTAMENT
A L’ESGLÉSIA EN DEMANDA DE DISPENSA MATRIMONIAL PER
FALTA D’EDAT
En aquest primer punt de la praxi del matrimoni infantil volem
reunir totes les dades que resulten del coneixement escrit en els processos de dispensa eclesiàstica, fent una segmentació dels passos que
ha calgut donar per solucionar el matrimoni i les contingències per
què ha passat.
L’acostament a l’Església era de compliment obligat per a la
santificació de la unió matrimonial. En temps antic, abans dels concilis lateranenses i de la regulació canònica del matrimoni, la unió
sota benedicció eclesiàstica produïa uns efectes de major sanció que
165
altres tipus de matrimonis, com ara el matrimoni davant notari, que
conferien al matrimoni feudal un reconeixement de permissibilitat
legal. És a dir, establien un reconeixement que no hi havia impediments de llei divina o humana per al començament d’aquella unió.
El tipus de benedicció, establert sobretot en els nuvis i en el llit de
noces, permet creure que la preocupació per la descendència era prioritària. Sense descendència no hi havia possibilitats d’aliança ni de
transmissió de béns: el resultat era el trencament de la roda dels mecanismes socials. En el cas del matrimoni infantil, com que sembla
que no era malvist, no hi havia impediments legals, i pot creure’s que
la societat no li donava major importància.
Tot això sembla haver estat així fins que el matrimoni no va
deixar de ser un negoci entre famílies per restar un assumpte privat,
però que igualment també afectava la col·lectivitat, a partir del moment en què l’Església es fa garant dels bons costums i indica quins
ho són i quins no. A partir del moment en què un matrimoni infantil
no tenia una acceptació social, sinó sols una sanció eclesial, sorgeix
el procés evolutiu que entre l’alta edat mitjana i el Concili de Trento
mena l’Església a apoderar-se de l’ètica social, i emmotlla el matrimoni en uns models determinats que són de nou trasmesos a la societat:
aquesta els fa seus i obliga els individus a un comportament estricte.
En aquest moment, el matrimoni d’impúbers establert dins la norma
canònica gaudeix de tots els requisits que el fan vàlid als ulls de la
societat, sigui abans de l’edat requerida o no. En certa manera, es fa
creure que és acceptat a nivell diví per la vinculació sacramental; i
és acceptat a nivell social perquè compleix la norma de constitució
dictada per l’Església, des de la percepció teològica al dret canònic.
En virtut dels raonaments anteriors és socialment acceptat, encara
que presenti una anomalia social i àdhuc fisiològica advertible per
qualsevol observador.
Hi ha moments en què el matrimoni infantil no és copsat en el
procés de creació, sinó en el moment en què vol establir-se la nul·litat
o el divorci. I un altre moment en què sí que apareixen documents
amb dades matrimonials i l’edat dels cònjuges, dades que permeten
establir la nubilitat o no de la parella. El punt d’inflexió d’una actitud
a l’altra sembla que està en el moment en què el Papa exerceix la
capacitat legislativa de l’Església per sobre de les disposicions diocesanes, dels concilis provincials i dels costums locals o regionals
europeus. És quan, després del Decret de Gracià, les Decretals marquen una interpretació amb força de llei; des d’aquest moment fins
a la burocratització posttridentina de la cancelleria papal hi ha uns
166
fets que li donaran força. Aquests fets són dos: En primer terme, el
canvi sofert el segle XII per la teologia amb l’aparició de l’escolàstica
de la mà d’Abelard. Si fins aquell moment la teologia era una sola
recopilació d’escrits de sants, Abelard introdueix el mètode dialèctic,
això és, que amb el diàleg per escrit, dóna plasticitat creativa a un
coneixement que només rebia aportacions de l’espiritualitat individual. La percepció del matrimoni com a sagrament és fruit d’aquesta
nova construcció teològica, com ho serà igualment la moral catòlica
posterior al segle XVI. En segon terme, hi ha el pas poc estudiat de la
necessitat d’introduir en certa documentació l’edat dels qui prenen
part en el document. És un canvi curiós, que sembla néixer amb la
normativa, des de la fi del segle XVI, de portar llibres parroquials de
bateig, de matrimoni i de defunció, però que té precedents en els segles XIV i XV, segons hem anotat en pàgines anteriors.1
Això estableix d’alguna manera un tercer nivell en el calendari
occidental, entenent per tercer nivell el fet que, des de la reforma del
calendari gregorià, aquest tenia un primer nivell sagrat en regular
les celebracions al llarg de tot l’any dels ritus de la litúrgia catòlica,
a més d’estar cada dia sota la protecció d’un sant. Tenia un segon
nivell pel fet que datava la documentació, i posava principi i fi als
actes humans de tipus contractual i agrari. Apareix aleshores aquest
tercer nivell que identifica l’ésser humà dins el contracte a través d’esmentar-ne l’edat, la qual cosa perfila la identitat de la persona més
enllà de la percepció de majoria o minoria d’edat legal habitual fins
a l’època.
Tot això afecta el matrimoni infantil per tal com es produeix el
canvi d’allò privat a allò públic.
Aquest apartat, tal com el seu nom indica, correspon a l’acostament a la sol·licitud de dispensa; analitzarem les relacions entre els
futurs cònjuges, llurs pares o procuradors en la cúria diocesana i el resultat obtingut de les gestions en deu punts, que són: els primers passos per tal d’obtenir la dispensa, la sol·licitud, l’obertura del procés,
raons i al·legacions; la intervenció de testimonis, metges i llevadores;
l’interrogatori de l’impúber; la resolució del procés; diversos criteris
dels bisbats a l’hora d’acceptar peticions; ratificació del consentiment
matrimonial; rehabilitació de matrimonis contrets amb defecte d’edat;
el preu de les coses, taxes i cost de les dispenses.
1.
Vegeu supra, p. 124 i s.
1.1.
167
Els primers passos per obtenir la dispensa: la sol·licitud
La documentació més antiga que hem trobat sobre demanda
de dispenses correspon al segle XVII, la qual cosa deixa fora d’abast
informatiu nombrosos casos de matrimoni d’impúbers que comencen el segle XII i acaben el segle XVI. Són quatre-cents anys ignorant
com es preparava aquest punt. Tanmateix, dels manaments de les
Decretals sobre la Desponsatio impuberum, apareix que alguna documentació o altra es devia generar. Quan es planteja una consulta al
pontífex en una qüestió dubtosa i aquest hi respon amb un dictamen
que es trasllada als escrits canònics, havia d’haver-hi alguna mena de
burocràcia dels interessats en el matrimoni: famílies, bisbats, cúria
papal. Així i tot, no coneixem cap exemple que doni complet tot el
procés d’obtenció de dispensa fins a l’inici del segle XVII. Caldrà treballar amb aquesta documentació.
Situant-nos en el punt que permet aquest material, podem observar que la demanda de dispensa matrimonial té un origen relacionat amb els mateixos interessats: en la petició feta a través d’un procurador jurídic davant la cúria diocesana, no apareixen persones que
no tinguin vincles familiars propers. El més habitual és que el pare, la
mare o un tutor de la persona menor demani la petició de dispensa,
per bé que pot donar-se el cas que sigui algun futur sogre qui demani
el permís o, menys corrent, l’altre futur cònjuge.
Per exemple, en 1660, en el casament entre Joan Ribes de Girona
i Marianna Bagur de Torroella de Montgrí és el nuvi mateix —que té
un doctorat— qui fa la petició al tribunal. Aquell mateix any, en la
unió entre Josep Comas d’Avinyonet de Puigventós i Maria Macià de
Pontós és l’oncle d’ella qui ho demana per orfenesa d’aquesta tant de
pare com de mare. En 1690, en el casament entre Jaume Auladell de
Solius i Margarida Soler de Sant Feliu de Guíxols la petició és feta
per l’oncle del nuvi Emanuel Auladell, que n’és el tutor i curador, tot
i que aquell ja té 14 anys i 4 mesos, mentre que la núvia té 11 anys i
6 mesos. En 1672 hi ha el cas del casament entre Martí de Carles de
Torroella de Montgrí i Suficiència de Teixidor de Figueres; llur petició és feta pel pare de la núvia, que ja estava casat amb la mare del
nuvi, perquè així ho havien pactat en llurs capítols matrimonials, i
aquesta estava malalta i en perill de mort. En 1714, en les noces entre
Francesc Dalmau de Santa Eulàlia de Riuprimer, del bisbat de Vic, i
Maria Horta de Sant Feliu de Buixalleu, l’àvia materna i la mare de la
núvia demanen i contracten el matrimoni. La noia és pubilla i sembla
que l’àvia materna també ho havia estat. En tot aquest grup de casa-
168
ments del bisbat de Girona, només apareix un cop que el matrimoni
sigui demanat per l’oncle capellà de la núvia: és el casament, l’any
1696, entre Narcís Pagès i Margarida Llinàs, ambdós de Castellar.2
Si hi afegim que la major part de vegades la petició davant la cúria es presenta en nom del pare d’algun dels interessats, sembla que
no hi ha cap intervenció del clergat familiar o parroquial en aquest
tipus de casament en les primeres concertacions. Ara bé, com pot ser
que 724 famílies del bisbat de Girona contractessin 362 matrimonis
al llarg de 150 anys sense l’ajut, des de l’inici, d’algun bon canonista, quan en aquest lapse de temps devien celebrar-se milers de casaments en tot el bisbat? Com podia establir-se la idea i la solució que
convenia a les famílies si no era mitjançant el suport dels encarregats
de la parròquia, dels beneficiats de la casa i de la mateixa clerecia que
oferia la solució? Sembla, doncs, que des d’una percepció si es vol
malèvola, quan la petició era adreçada a la cúria ja estava concedida;
ja s’havien fet les consultes pertinents per aplanar la mecànica jurídica. Tothom coneixia les dues escletxes legals que permetien el matrimoni infantil: la documentació era ajustada a dret i l’obtenció de
la dispensa es limitava a poder pagar les elevades taxes a advocats i
procuradors i a fer que el jutge eclesiàstic considerés vàlida la unió.
Sembla que la valoració del jutge eclesiàstic no era senzilla; calia, no solament observar la documentació, sinó informar-se també,
mitjançant la xarxa parroquial, de la conveniència o no del casament.
Ara bé, en una societat tancada i petita com la de Girona i del seu
bisbat els segles XVII i XVIII, tothom sabia qui era un o altre, i si no ho
sabia podia informar-se’n amb tota facilitat demanant-ho a la gent.
Això feia que, si el jutge eclesiàstic no coneixia la sol·licitud amb antelació, fàcilment situava en el context social apropiat totes les persones que intervenien en la boda.3 D’aquí es desprèn que la firma de la
petició venia enriquida, no solament amb una perfecció documental
que d’entrada podia fer-la vàlida, sinó també amb un criteri ja for2. Aquest material correspon a les dispenses de l’inventari números: 4982, 4983,
5078, 5011 i 5093. El present inventari figura com a apèndix a la fi d’aquesta obra.
3. La capacitat de saber qui és qui a les comarques gironines, encara l’he viscuda
personalment a la fi del segle XX. Quan et volen identificar, fan la pregunta: ¿De quina casa
ets del teu poble? Sempre hi ha algú que coneix la casa, la condició social, ètica i moral
de qui l’habita i algun parent teu. Això fa que, tan ràpidament hom elabori una identitat
del qüestionat, sàpiga com tractar-lo i que conegui la vida i miracles de la teva família.
Si això ho traslladem 250 anys enrere, podem deduir que encara era més fàcil d’establir
un coneixement dels promesos, perquè hi havia molts menys habitants i menor mobilitat
social.
169
mat des de la garantia eclesiàstica de la conveniència social d’aquell
casament; era un punt de vista que no qüestionava la voluntat dels
pares, sinó l’escàndol social que podia haver-hi per causa de la pública honestedat, de la inducció a error dels impúbers o de qualsevol
distorsió legal o social que en l’esdevenidor pogués invalidar la unió.
1.2. L’obertura del procés: raons i al·legacions
La causa d’aquesta conveniència social està en la prova de les
raons que condueixen dues famílies al matrimoni infantil. La gran
majoria de dispenses que tenim de Girona i d’altres indrets d’Europa
giren entorn de la pubertat fisiològica apareguda abans de la pubertat legal, que respon al concepte del nisi malitia suppleat aetatem.
No per això deixa d’haver-hi conflictes que menen a la raó de pau i
quietud entre famílies —pro bono pacis—, nascuda de la decretal de
1160 atribuïda a Nicolau I.4
De les 11 dispenses més antigues del bisbat de Girona, situades
entre 1623 i 1659, 5 són peticions motivades pro bono pacis barrejades amb l’argument de malitia. Les que eren únicament pro bono
pacis en tota la seva extensió, com les del casament entre els fills
dels reis de França i d’Anglaterra, quedaven reservades al Papa per
la mateixa magnitud de la demanda, i aquest ho concedia en casos
d’extrema gravetat. Les altres 6 que hi ha són només sobre malitia.
I les 341 dispenses restants posteriors giren entorn del desenvolupament de la pubertat; només dues inclouen, a més, causes per restablir
l’harmonia entre grups familiars.
Hi ha un altre aspecte sobre el nombre de peticions acceptades:
des de 1660 fins a 1748 no hi ha cap any sense una dispensa. Això
sembla indicar que la pràctica d’ús del matrimoni infantil al bisbat
de Girona s’intensifica des de 1660 fins a esdevenir un mètode per
solucionar certes deficiències en la continuïtat familiar. Tals deficiències s’explicitaran més endavant en el capítol dedicat als problemes
familiars que solucionen els casaments d’infants.
Els primers anys del segle XVII indiquen, probablement, que el
matrimoni infantil al bisbat de Girona apareix com un fet aïllat, com
ara el resultat aplicat per alguna família poderosa que intenta solucionar problemes interns accelerant uns matrimonis de conveni-
4.
Vegeu supra, pàg. 95.
170
ència, i no fan sinó aplicar les solucions donades pel coneixement
d’autoritats en matèria canònica. Això es pot afirmar sense reticències després d’observar el panaroma documental de l’arxiu del bisbat
de Girona, en particular l’inventari titulat Processos anteriors al s. XVI
de l’Arxiu Diocesà de Girona (Marquès, 1998: 61) i l’índex topogràfic
establert de les dispenses des de 1501 fins a 1830 (Tremoleda, 1993: 6,
197-213). El primer, des de l’any 1344 fins el 1500, esmenta un centenar de dispenses matrimonials, i cap ho és per raó d’edat. A partir de
l’any 1501, no apareix la primera dispensa fins el 1623.5 Així mateix,
la quantia i el bon estat de conservació dels fons de l’Arxiu Diocesà
de Girona permeten suposar que no hi falta sinó alguna que altra
dispensa del fons original. Per tot això, podem considerar que treballem amb el màxim de casos sorgits en el seu dia dels interessos de
les famílies gironines. Les cinc dispenses concedides pro bono pacis
tenen una importància cabdal perquè, juntament amb l’esmentada
de l’any 1160, només coneixem sis casos en què s’hagi pogut obtenir
un permís de casament d’impúbers.
En certa manera, les dispenses pro bono pacis són veritablement
les úniques de matrimonis infantils. Les altres, sota el concepte nisi
malitia suppleat aetatem, atès que calia provar la capacitat generativa
dels sol·licitants abans de ser-los acceptada la boda, ja no eren infants: eren púbers o pseudopúbers, cosa que fa que puguin agruparse tots en el mateix concepte; no calia provar-ho de manera total, car
n’hi havia prou que metges i llevadores els consideressin aptes per a
la unió carnal perquè fossin acceptats al negoci matrimonial.
Cal ara fer èmfasi especial en aquests cinc casos de Girona, començant per l’estudi de llurs raons i al·legacions per accedir al matrimoni.
Les llicències demanades són aquestes:
—1623. Pere Mataró de Franciac amb Magdalena Gruart-Vinyavella de Caçà de la Selva. El nuvi té 13 anys i 7 mesos, d’ella no
se’n sap l’edat. Cal cercar la causa del matrimoni en la situació en què
es trobava l’herència de Can Mataró. Els Mataró foren una família assentada a Franciac, que absorbiren el patrimoni dels Ferrer d’aquesta
població quan Pere Mataró va casar-se en 1304 amb la pubilla Alícia
Ferrer. Des de llavors la política matrimonial va comportar l’engran5. En 1623 hi apareix la primera dispensa d’edat. El bisbat de Girona havia
despatxat ja 457 dispenses de consanguinitat, segons resulta del recompte fet en l’inventari
de J. Tremoleda.
171
diment de la casa; a la darreria del segle XV comencen a casar-se hereus o filles amb cases de donzells i cavallers del bisbat: s’uneixen
dues vegades a Ca n’Albertí, donzells de Llagostera, una a Can Ribot, cavaller de Foixà, un altre a Ca n’Aluart, cavallers de Caldes de
Malavella, etc. A la fi del segle XVI, la casa ha de cercar un pubill en
no tenir hereu masculí. Francesc Mataró, casat en 1583 amb Anna
Torrent, moria en 1587 deixant una filla petita, Marianna Mataró, la
qual en 1597 fou casada als 14 anys amb el seu cosí Anton Giribert
als. Aluart6 amb un dot de 400 lliures. Només es coneix un fill nat del
matrimoni l’any 1609, en Pere Mataró, i aquest és el que va casar-se
en la impubertat amb Magdalena Gruart.
En demanar-se la dispensa es digué que era “per establir pau i
concòrdia entre famílies”. Ambdós futurs cònjuges eren hereu i pubilla, amb la particularitat que els pares de la núvia havien mort, i
del nuvi també havia mort la mare, la pubilla de Can Mataró, per la
qual cosa ell entrava en la terna successòria com a cap del patrimoni.
Per l’edat del noi, podem deduir que devia estar, si no hi era ja, en
la pubertat fisiològica. Tanmateix, és per posar pau que es demana
la dispensa. La desitjada pau només podia estar en una lluita entre
el pare de la criatura vidu, el pubill entrat a Can Mataró i els tutors i
curadors establerts pel testament de la mare. Tot i les recerques fetes,
no s’ha pogut trobar d’aquest cas cap document sinó la dispensa.
—Per ordre cronològic després de l’anterior, es troba l’any 1628
la dispensa que va establir-se entre Joan Gifre o Xifre de Camallera i
Anna Maria Pujol de Fontcuberta. Havien transcorregut, doncs, cinc
anys des de l’anterior, i faltaven a la noia nou mesos per complir
els dotze anys reglamentaris establerts pel dret canònic. Les úniques
dades que tenim són que els dos nuvis eren orfes de pare, un fet que
pot indicar que les famílies havien entrat en un període de convulsions per fer-se càrrec de l’herència, la qual cosa pot detectar-se en les
al·legacions: “que és a tots molt convenient” i, més avall, que “mal
intencionats conspiren contra d’aquest matrimoni”.
—La tercera dispensa indica lacònicament que es demana per
interès propi. Correspon a la que en 1630 va demanar-se entre Joan
6. “Als.” és la contracció d’àlies, adverbi que equival a “per altre nom”. En la
documentació antiga catalana s’anteposava al cognom que agafava un pubill. Així, Anton
Griribert als. Aluart, era un fill de Can Giribert o Gelabert de Caldes de Malavella, casat
amb la pubilla Aluart de la mateixa població. En quedar vidu va mantenir el segon cognom
fins casar-se amb la pubilla Marianna Mataró. En la documentació posterior a aquest
casament va esdevenir Anton Giribert als. Mataró.
172
Vinyals de Flaçà i Anna Barrull de Palafrugell. El nuvi tenia 13 anys i
6 mesos i era orfe de pare.7
—La quarta dispensa deixa passar 4 anys de buit a la cúria episcopal de Girona. Es tracta del casament, en 1634, entre Antoni Vich
de Bàscara i Mariàngela Pau d’Avinyonet de Puigventós. Aquesta última té 11 anys i 7 mesos i la raó està inscrita d’aquesta manera: “quietut dels pares i augment de la hazienda.” Com que resulta que tots
els pares vivien en el moment del casament, més que un problema a
solucionar de debilitat de les xarxes de fills, sembla un fet negociat
entre els pares, segellat amb un casament per donar-li validesa.
—Finalment, la cinquena dispensa d'aquesta primera època entre
les de Girona —1623-1659— correspon al casori establert entre Pere Salvi Miquelet-Guinart, natural de Parlavà, i Marianna Alió de Palau-sator.
L’any és 1639 i l’al·legació burocràtica és per “raó de sang i patrimoni,
per obviar escàndols i risas que podien succeir”, i demana la màxima
urgència en la tramitació perquè va haver-hi escopetades en intentar
raptar la noia per violentar-ne la voluntat. A més, Pere Pau Ribot, canonge de la seu de Girona i oncle de la noia, dóna suport a la petició.
La núvia tenia 11 anys i era òrfena de pare i mare; el nuvi en
tenia 21; foren casats a Foixà el dia 1 de desembre de 1639.8 Tres dies
més tard la mare del nuvi vídua es casava amb l’oncle de la núvia i
establien un lligam que també tenia a veure amb la tercera dispensa esmentada, car uns eren cosins germans de Joan Vinyals i altres
cosins segons. Al mateix temps que també hi havia lligams amb els
Mataró de la primera dispensa, perquè el Vinyals ennoblit era casat
amb una Ribot-Mataró. Aquesta xarxa consanguínia i endogàmica
que fa servir la dispensa d’edat per casar tornarà a repetir-se fins
a l’extrem d’haver-hi cases que fan servir amb persistència aquesta
forma de casar fills. Tot quedarà explicat més endavant, a l’apartat de
les xarxes del matrimoni infantil en el capítol dedicat a aquest tipus
de casament i les solucions a problemes familiars.
7. La família Vinyals de Flaçà havia rebut privilegi de noblesa de l’emperador
Carles V el segle XVI, amb la particularitat d’ésser un dels pocs que la monarquia espanyola
va donar als descendents utriusque sexus, d’ammbdós sexes. Per això, el segle XIX i la
primeria del XX es recordava aquest fet per Girona amb el rodolí: “Les noies de Can Vinyals
ennobleixen les cases pairals.”
8. L’1 de desembre de 1639 se signaren també els capítols matrimonials d’aquesta
parella davant el notari Pere Geronés de la Bisbal, amb l’aportació del nuvi d’un aixovar de
500 lliures a la pubilla, mitjançant l’aportació de 3 censals, un de 300 i dos de 100 lliures,
que diferents pagesos pagaven a Nicolau Rupiana, avi matern del nuvi. No s’han pogut
esbrinar més dades, atès el mal estat d’aquest protocol notarial (AHG, La Bisbal, 499).
173
Fora d’aquestes raons, i ja dins la clàusula nisi malitia suppleat
aetatem, no hi ha en la resta de causes de dispensa gaire informació
més en els plecs de petició. En 1632, hi ha el cas curiós d’una parella
de Lledó d’Empordà que demana que no hi hagi publicació d’aquest
matrimoni. Els pares d’ambdós viuen i potser intenten no haver de
passar per les preguntes dels seus convilatans. En 1679, en les noces
Suardell i Martí, ambdós de Juià, es declara que els dos nens d’11
anys i 4 mesos i 9 anys i 7 mesos, respectivament, estan en mans de
tutors, i el del nuvi es creu que pot robar alguns béns. En 1690, en
les noces Auladell de Solius i Soler de Sant Feliu de Guíxols, s’al·lega
que la causa és necessària i oportuna (el nuvi té 14 anys i 4 mesos
i la núvia, 11 anys i 6 mesos). En 1697, el rector de Vilanant indica
que s’ha de celebrar el casament entre Felicià Figueres d’Avinyonet
i Maria Olivé de Vilanant, “perquè no s’impedeixi maliciosament
aquest casament” (el nuvi té 12 anys i 10 mesos). En 1710, en el casament Cateura de Torrent i Prats de Peratallada es diu que l’han pactat
“onrades persones”.
Finalment, hi ha quatre casos posteriors a 1715 en què, ultra
raons familiars no especificades, hi ha perill en el retard, periculum
in mora, i perill d’incontinència sexual, periculum incontinentiae.
Són tres noces de 1715: les de Pere Cervera del Port de la Selva amb
Anna Mestre de Castelló d’Empúries, aquesta amb 11 anys i 7 mesos; les de Matajudaica entre Joan Rufí i Magdalena Mercader, ell
de 12 anys i 3 mesos; i les de Rafael Pellicer de Llers amb Maria Ferrer de Vilabertran, el nuvi amb 12 anys i 7 mesos; la quarta i última
boda és de l’any 1730, entre Rafael Font i Maria Batlle de Cruïlles,
ella d’11 anys.
L’aparició de la dispensa d’edat per perill d’incontinència o de
retard capgira també la raó per la qual el matrimoni infantil és un
assumpte de voluntat de pares o tutors. Si durant segles el plantejament del casament per sota dels 14 i 12 anys fou una qüestió d’interessos econòmics familiars, a partir del segle XVIII, sorgeix, a més,
la petició de dispensa per una precocitat en les relacions sexuals de
certes parelles. Així com a la fi del segle XVIII pot dir-se que desapareix
la petició per interessos familiars, els casos que queden poden atribuir-se a relacions sexuals prematures o a embarassos indeguts. Són,
però, exemples provats que la pubertat ha arribat per sota de l’edat
establerta per llei.
Quan el Codi de Dret Canònic de 1917 situa l’edat als 16 anys
de l’home i 14 anys de la dona els casos es multipliquen. A Alemanya,
174
se sap que van concedir-se dispenses a dones mancades d’edat per
cobrir embarassos prematurs, que en els períodes 1910-1927 foren
les següents: 1910, 28 dispenses; 1911, 19 dispenses; 1912, 29 dispenses; 1913, 21 dispenses; 1914, 43 dispenses; 1925, 40 dispenses;
1927, 38 dispenses (Kipp i Wolf, 1953: I, 70). En la recerca feta per
trobar casos de matrimoni infantil en general van aparèixer casos
més propers. Tres són de la diòcesi de Ciudad Real, dels quals l’arxiver va facilitar-me edats, dates i causes dels casaments, sense més
informació per una raó òbvia de preservació de la intimitat de les
persones i perquè el Reglamento de Archivos Eclesiásticos, al qual
s’acull l’arxiu diocesà no dóna dades inferiors a 75 anys sobre la data
del dia. Són aquests: expedient de dispensa de 6 d’octubre de 1997,
el nuvi té 15 anys, la núvia en té 16 i està embarassada; expedient de
28 de setembre de 1978, el nuvi té 15 anys i la núvia 14, viuen plegats
amb perill de concubinat; i expedient de 10 de març de 1980, el nuvi
té 24 anys i ella 13, sense més dades.9 És probable que en el període
que abasta de la fi del segle XVIII fins a les acaballes del segle XX hi hagi
molts més casos escampats per les cúries dels bisbats d’Europa. Per
llur existència, no cal més que una forta i rígida ètica quant a moral
sexual en una determinada àrea, regió o país, i el costum de tapar,
com ha estat freqüent en àrees catòliques, el trencament de les normes sexuals mitjançant el matrimoni quan es podia.
1.3.
La intervenció de testimonis, metges i llevadores
El procés burocràtic, com ja s’ha dit, s’obria mitjançant la demanda feta a la cúria del bisbat, on un procurador adduïa un conjunt
de raons que feien necessària una boda. Sorgien els actors, les edats
de l’impúber i si hi havia problemes de consanguinitat també quedaven reflectits; i en pocs casos els motius pels quals es demanava
la dispensa. Després, el vicari general de la diòcesi obria el procés
demanant que es rebessin testimonis jurats dels més propers que poguessin aportar proves de la conveniència o no de procedir al ritu,
fent èmfasi en la capacitat mental i física dels cònjuges. Aquesta tasca era duta a terme per un oficial o un clerge designat ad hoc per la
cúria. En principi, aquest es presentava a la població de l’infant i
interrogava els prohoms que coneixien la persona menor per tal d’establir les qualitats del casament. Normalment, l’interrogatori s’este9. Dades facilitades pel director del Archivo Diocesano del Obispado de Ciudad
Real, José Jimeno, per carta de 9 de gener de 1998.
175
nia a tres persones; no sempre, però, apareixen en els processos els
testimonis, i alguns en tenien prou amb les certificacions dels metges
o llevadores.
Quan hi havia interrogatori, el testimoni assegurava que coneixia la persona indicada, que era —el nen o la nena— fill legítim i natural dels seus pares, la seva edat i unes capacitats mentals i físiques
que el feien apte per al casori. En tenim un exemple en l’interrogatori
següent:
...y en quant al que V. Rza. me demania si dit Joan Guasch es
de bon enteniment y discurs, dich que moltas vegadas he vist
a dit Joan Guasch encara de onse a dotze anys molt presivol y
ab molt assiento, y algunas vegadas lo he vist montar lo cavall,
montava lo quondam son pare y aquell sevia anar ab tota rectitut
com si fos estat un home de vint y cinc anys, y al que V.Rza. me
demana si es de estatura gran y corpolent, dich que es prim de
cos pero la alsada a la edat que jo li indicho li faria mes temps,
y dich que molts homens y ha de vint anys que no tindrian lo
posat que ell te, com jo testimoni he vist moltas vegadas. Y dich
a V. Rza. acerca del quem diu si dit Joan Guasch pot ser apte
pera contraurer matrimoni de present ab la Sra. Maria Prexana
donzella dich a V. Rza. que jo lo considero apte per contrarer dit
matrimoni segons jo veitx y considero del exterior de dit Joan
Guasch y que si jo, testimoni, tingués una filla no la dexaria
dormir ni estar ab ella sens considerar algun perill, per quant
jo, testimoni, li considero alguna malisia de effectes humans.
Lo que dich saber, jo, testimoni, per tractalo molt sovint... (dispensa de 1689, entre Joan Guasch i Maria Prexana, ambdós de
Sallagosa, a la Cerdanya francesa —el nen d’11 anys— (ADSU,
Disp. Apost., 1684-1699).
Els altres dos testimonis d’aquest expedient contesten el mateix.
Parlen del cavall, de la corpulència i del perill que té l’interessat davant les dones. En realitat, tots els testimonis observats fins ara en expedients de dispensa tracten de la mateixa cosa: la virilitat o feminitat
dels nuvis i de llur capacitat futura per desenvolupar una vida marital
normal, només que els testimoniatges entre nobles, pagesos o menestrals difereixen en el repunt científic als dels facultatius. Els primers
estableixen observacions sobre la vida quotidiana, els segons ho fan
des de l’observació tècnica de les parts pudendes de l’impúber.
L’anàlisi que en fa la medicina sol ser duta a terme en el cas dels
nois per un metge i en el cas de les noies, a més, per una llevadora.
176
Alguna vegada la intervenció es duplica i hi apareixen dos metges.
Però aquesta segona opció no és tan comuna, com tampoc no ho és
que no hi hagi certificacions mèdiques. En els exemples de Girona
és freqüent que siguin sempre els mateixos doctors en medicina que
certifiquin els casos de malitia suppleat aetatem. Això fa suposar que
la cúria episcopal devia tenir, pels expedients en què calgués l’apreciació mèdica, uns d’aquests metges designats a l’efecte. Així, amb la
certificació d’uns doctors de confiança podia obtenir-se una avaluació que no fos manipulada per interessos, que en un moment o altre
podien limitar la voluntat dels contraents.
Pot ser un exemple de certificació la primera dispensa de Girona
de l’any 1623 en el matrimoni establert entre Pere Mataró de Franciach, de 13 anys i 7 mesos, i Magdalena Gruart-Vinyavella de Caçà de
la Selva. Demanen en la súplica que el vicari de la diòcesi “sia servit
manar rebrar informatio, la qual se oferan donar y fer visuar per dos
metges o barbers qui en semblants coses son experts...” (ADG, disp.
4968). La resposta a aquesta demanda fou la sol·licitud i contestació
de dos metges en qualitat de doctors: el Magnífic Miquel Riera de
Girona i el Magnífic Rafael de Puig d’Hostalric; ambdós ho certifiquen de la manera següent:
...nosaltres en virtut de provisio per V.M. feta havem vuy dia present reconeguda y visuada la persona de Pere Mataro de Franciach y las parts naturals y necesarias de aquell per tenir copula
las quals vistas y regnegudas diem y judicam per la experiencia y
practica que tenim de mon art esser dit Pere Mataro abte y idoneo
per tenir copula carnal attes son aspecta presencia y conservacio
quod sive malitia potest suplere etatem... (ADG, disp. 4968).
Vuitanta-nou anys després, la qüestió de la naturalesa de l’estat
d’impubertat o de pubertat té un aspecte semblant. No apareix la
possibilitat que siguin barbers els cridats a analitzar l’estat de desenvolupament sexual de l’infant, però les respostes tenen una solució
semblant. Aquí tenim el cas de Pau Vives, impúber d’11 anys i 3 mesos, natural de Sant Iscle de Vallalta, que en 1712 demana dispensa
per casar-se amb Petronila Bofill, filla de Bonaventura Bofill, traginer
de Sant Julià Sassorba del bisbat de Vic. Segons la relació que fan el
rector de Sant Iscle, nominat per la cúria per a l’anàlisi de l’infant i
el Magnífic Geroni Anglí,10 doctor en medicina, el segon diu que:
10. El tractament de Magnífic corresponia a qui tenia el títol de Ciutadà Honrat de
Barcelona, Girona, etc., i a qui, per llurs estudis, tenia el doctorat.
177
...constituit a solas ab la persona de dit impuber Pau Vives, dins
un aposento vulgarment dit lo estudi de Casa de la Rectoria
de St. Iscle de Vallalta, visura lo dit Pau Vives impuber, y vist
y regonegut aquell segons sos genitals valensia del subgecte y
demes sircunstansias reconeix en dit impuber segons la perisia
de sa facultat y lo troba habil pera contractar lo matrimoni no
obstant sa menor edat regoneixent la malisia suplii molt be lo
defecte de sa menor edat.
I el rector de Canet de Mar afegeix:
Com tambe yo infrascrit com a substitut y en nom de dit Sr.
Vicari constituit dins lo mateix aposento tinch examinat dit Pau
Vives impuber, lo que trobo ab gran discresio y segons ella pot
molt be contractar matrimoni sabent y coneixent el dit impuber molt be la forsa del consensu conjugal y demes requisits...
(ADG, disp. 5530).
Quan cal certificar la capacitat sexual d’alguna noia el plantejament és semblant. Sempre, però, és certificada per un doctor en
medicina i després la obstetrix o llevadora, com en el cas del casament entre Joan Xifre de Camallera i Anna Maria Pujol de Fontcuberta, aquesta d’11 anys i 3 mesos; la petició d’anàlisi és del 13 d’octubre de 1628 i recau en l’opinió del Magnífic Baltasar Soler i Maria
Mansera, ambdós de Girona. La resposta certificada del dia següent
diu:
...he visuada y reconeguda la persona de Anna Mª. Puiola en
la supplica que ara me es estada llegida nomenada la qual
segons sperientia de ma facultat he trobat y trobo que no
obstant que no sia encara arribada a la edat legitima y integra pera contractar matrimoni te degut subjecte proportio y
corpulentia y persona de manera que es suppleix sa robustes
y malitia a la edat que li falta y te bastant sufficientia y intelligentia per contractar matrimoni y aço es la veritat (ADG,
disp. 4969).
La llevadora escriu el mateix, però amb lleugers canvis a la fi del
text, de la manera següent:
... de tal manera que ella suppleix la malitia la edat per trobarse en ella molt bastant sufficientia y intelligentia per esser
de naturalesa robusta y varonil y aço es la veritat (ADG, disp.
4969).
178
Finalment, donant per finalitzats els exemples d’actuacions de
metges i llevadores, tenim l’exemple en 1760 d’una de les últimes dispenses del bisbat de Girona, la del matrimoni entre Joan Alemany de
Parlavà i Anna M. Marimon de Marenyà, ella amb 11 anys, 1 mes i 18
dies. Les certificacions són tècnicament més elaborades i responen a
una necessitat d’actuacions més depurades que les primeres. Així el
Magnífic Sebastià Pagès diu a 1 de febrer de 1760:
...he vistat, examinat y pulsat a Anna Maria Marimon donzella de edat de onze anys, un mes y divuyt dies he comprovat
ser sana y robusta, no ser defectuosa en ninguna part de son
cos, ser de temperament sanguineo vilios, quals circunstancias
junta ab las que me ha relatat la llevadora de tenir las parts
distinctivas del sexo ben disposadas observanse en la regio del
pubis alguns cabells en tant que no pateix tampoch malaltia alguna en ditas parts que la impedesca no obstant sa menor edat
contraurer matrimoni... (ADG, disp. 5614).
I Anna Maria Felip, llevadora, ho certifica d’aquesta manera:
...Y havent entrat ella dita experta relacionada dins una de las
cambras de dita casa y la mateixa Anna Maria Marimon attentament a esta ha mirat y regonegut tan exterior com interiorment
y parts naturals de son cos. Y segons son aspecta y corpulencia y
parts naturals corporals y genitals que te ben formadas y sens
defecte algun y altras senyals que produeix la naturalesa y acostuman tenir principi en la edat que aquella se troba judica y te
per cert que es apte e....per tenir copula carnal no obstant de
no tenir ancara tota la edat cumplerta per poder contractar son
matrimoni... (ADG, disp. 5614).
1.4.
L’interrogatori de l’impúber
A partir dels manaments de Benet XIV i les encícliques que va
fulminar contra l’Església polonesa, la forma de fer les dispenses
va variar. Allò que en certs moments podia esdevenir una cosa de tràmit va complicar-se en el pla burocràctic. Si moltes dispenses de
Girona se solucionen a la cúria en dos dies, a partir de 1740 la cosa es
complica; els passos per obtenir el permís s’enrigideixen, s’alenteixen
i es dificulten.
Com que una premissa que té l’Església és obtenir la voluntat
lliure dels contraents, es procura en el cas dels matrimonis infantils
que els impúbers donin un consentiment que no sigui viciat; que tin-
179
gui totes les qualitats que el faran vàlid i que després no pugui ser
anul·lat davant de cap tribunal eclesiàstic. Per això establirà dues actuacions a favor de l’impúber: la primera serà el segrest i dipòsit del
nen o de la nena a casa d’algú que l’Església consideri com a bona persona i imparcial en l’afer; la segona serà interrogar a les criatures que
no tinguin l’edat legal necessària per casar-se. Aquest interrogatori es
repetirà tres vegades en matins o tardes diferents, de tal manera que
sense la intervenció dels pares hagin de donar resposta satisfactòria
a un bon nombre de preguntes, que en cada cas es plantejaran segons
un ordre correlatiu o arbitrari i diferent del ja plantejat. Mirant d’esbrinar si la criatura no ha estat obligada a memoritzar un grapat de
respostes i si també és capaç d’entendre allò que respon i adquireix
els compromisos que la lligaran de per vida amb prou coneixement.
Aquests interrogatoris són d’ordre moral, ètic, social i legal. Tant el
segrest com les preguntes pretenien esbrinar la capacitat i la discreció per casar-se sense que hi hagués manipulació dels familiars.
Per conèixer-ne el contingut, res millor que un exemple com
el cas de l’interrogatori a què fou sotmesa Anna Maria Marimon,
donzella de Marenyà, la qual havia estat segrestada i dipositada
a casa de Roc Badia, sastre de la ciutat de Girona, el 31 de gener
de 1760. La nena, que tenia 11 anys i 1 mes, va comparèixer davant el vicari general de la diòcesi, en substitució del bisbe Antoni
de Palmero, i va anar contestant les preguntes que li féu, de les
quals el notari prenia nota (ADG, disp. 5614). La relació del primer
interrogatori fou aquesta:
Et primo interrogata: que diga com se anomena y quans anys te?
Dixit que se anomena Anna Maria Marimon y que te onze anys y
un mes complers.
Interrogata: que diga si sos pare y mare son morts y si te tutors y
curadors y qui son?
Dixit que sos pare y mare son morts que se cuyda de ella un oncle
anomenat Joan Xicart de Verges.
Interrogata: que diga ahont vivia y habitava ella antes que vingues
a esta ciutat?
Dixit que vivia y estava en la vila de Verges ab lo sobredit Joan
Xicart son oncle.
Interrogata: si sab perque la han aportada a esta Ciutat y encomanada a Josepha Badia?
180
Dixit que sap la han aportada a esta ciutat y encomanada a dita
Josepha Badia perque ella vol casarse y a eix fi explorarli la voluntat y capacitat.
Interrogata: Quin estat vol pendrer si vol casarse o fersa monja?
Dixit: que vol pendrer lo estat de casada si Deu ne es servit y se li
dona la licencia y que no vol esser monja.
Interrogata: Ab qui vol casarse?
Dixit: que vol casarse ab Joan Alemany jove pages de Parlaba.
Interrogata: Si a promes casament a dit Joan Alemany?
Dixit: que ella y lo dit Joan Alemany se tenen donada paraula de
casament y lo anell que porte ne es arra.
Interrogata: Si lo haver promés ella casament o volerse casar ab
dit Joan Alemany ha estat de consentiment de dit Joan Xicart?
Dixit: que lo haver ella promes casament ab dit Joan Alemany
ha estat de consentiment de dit Joan Xicart que hi fou present y
tractant.
Interrogata: si lo haver ella promes casament o be de casarse ab
dit Joan Alemany ha estat de sa plena voluntat y a gust seu?
Dixit: que ha estat y es molt de son gust y plena voluntat.
Interrogata: si coneix y te ella tractat ab dit Joan Alemany?
Dixit: que lo te ben conegut y tractat.
Interrogata: Si lo voler ella casarse ab lo dit Joan Alemany es de
voluntat y resolucio sua o per persuacions e instancies de altres?
Dixit: que voler ella casarse ab dit Joan Alemany es de sa plena
voluntat y resolucio y no per persuacions de altres.
Interrogata: Si sab que cosa es casarse?
Dixit: Que sab que lo casarse es rebrer un sagrament de unio, ab
lo qual lo marit y muller han de viurer junts.
Interrogata: Si lo estat del matrimoni dura tota la vida, fins que
mor un o altre dels casats o si dura tant solament tan quant ells
volen?
Dixit: que sab que lo estat del matrimoni dura fins que mor un
dels dos casats encara que ells no ho vullen.
Interrogata: Si la muller pot deixar de estar y cohabitar ab lo marit
sens legitima causa?
181
Dixit: que la muller no pot deixar de estar ab lo marit sens causa
legitima.
Interrogata: si la muller encara que sia pubilla ha de estar subgecta al marit en tot lo que sia rahonable?
Dixit: que la muller per mes que sia pubilla sempre ha de estar
subjecta y creurer al marit en tot lo que sia de raho.
Interrogata: si la muller ha de amar honrar y asistir al marit encara que sia de geni o condicio diferent de la muller?
Dixit: Que la muller ha de amar honrar y asistir al marit encara
que sia de geni o condicio contrari al de la muller.
Interrogata: si los casats tant marit com muller han de cuydar de sos
fills y fillas, de educarlos y criarlos en sant temor de Deu de ensenyarlos o ferlos ensenyar Doctrina Christiana y encaminarlos y
darlos estat segons y conforma sa vocació?
Dixit: que sab que los casats, tant marit com muller han de cuydar
de sos fills y fillas, de educarlos y criarlos en lo sant temor a Deu, de
ensenyarlos o ferlos ensenyar la doctrina christiana encaminarlos
y donarlos estat segons sa vocació.
Interrogata: si no obstant estas y altres moltas obligacions que
aporta en si lo matrimoni continua encara en volerse casar ab dit
Joan Alemany?
Dixit: que no obstant totas eixas obligacions y las demes que en si
aporta lo matrimoni, esta ella y persevera en volerse casar ab dit
Joan Alemany.
Interrogata: Si sab que per a casarse se necessita que la dona tingua dotze anys cumplerts y lo homa catorze si es que lo ordinari
disposia altre cosa en son cas y lloch?
Dixit: que sab que per a casarse la dona ha de tenir dotze anys
cumplerts y lo home catorze.
Interrogata: si vol aguardar a tenir la dita edat de dotze anys cumplerts per casarse o be si se resol casarse desde ara, si se li dona la
llicencia?
Dixit: que no vol aguardar a casarse fins que tinga los dotze anys
cumplerts sino desde ara si se li dona la llicencia la que espera.
Interrogata: que es lo que la mou a estar promta per casarse ab dit
Joan Alemany y desde ara, si se li dona la llicencia?
182
Dixit: que lo que la mou a casarse ab dit Joan Alemany es perque
dit Joan Alemany li agrada y per conveniencia y per estar sens pare
ni mare exposada a diferents perills.
Interrogata: si en esta casa ahont se troba encomanada algun de
dita casa o altres de fora la instan o persuadeixen a ques case?
Dixit: que en esta casa ni fora de ella ningu la insta ni persuadeix a
casarse, ni deixarse de casar pues diu que per aixo no necessita de
ningu.
Interrogata: si ja hi ha pensat be o vol mes temps per pensarhi?
Dixit: que ja hi ha pensat prou y que no necessita ni vol mes temps
per a pensarhi.
Interrogata: si esta y persevera en tot lo que te dit o vol ajustarhi
o mudar alguna cosa?
Dixit: que esta y persevera en tot lo que te dit y que no vol ajustarhi
ni mudar cosa alguna.
I amb aquestes 24 preguntes s’acaba el primer interrogatori de
la criatura. El segon i el tercer tingueren lloc en dies successius i l’ordre de preguntes i respostes va mantenir la mateixa cadència. Aquest
ordre de preguntes era vàlid tant per a les noies com per als nois. En
el cas dels segons, només variaven les preguntes sobre la seva condició masculina. Així, se li demana si vol casar-se o fer-se frare, si sap
que no podrà deixar de cohabitar amb la seva dona, fora que no hi
hagi una causa justa, si el marit ha de subjectar-se a la muller o al
revés, i finalment si sap que el marit ha d’honorar, estimar i assistir
la seva dona.11 De tot això es desprèn que en un moment o altre algú
de la cúria diocesana va establir un qüestionari fixat i repetit en les
exploracions de voluntat per quan apareixia un cas de matrimoni
infantil.
El qüestionari tenia l’avantatge de situar la voluntat de l’impúber
sota control eclesiàstic i de manera fefaent per la presència del notari.
Plantejava, doncs, i recollia clarament una voluntat. Podia establir,
per la manera de respondre, si l’infant tenia prou maduresa mental
11. Pot veure’s un bon exemple d’aquest qüestionari, fora del grup de dispenses de
matrimoni, en el procés de l’Arxiu Diocesà de Girona de referència: Narcís Soler, núm. 123,
que tracta en l’any 1751 de l’exploració de voluntat per a la celebració del casament entre
l’impúber Marc Romeu de la Bisbal amb Teresa Bonsoms de Camprodon, ell de 13 anys i
2 mesos, i també a: Llobet, 1997b: 130.
183
per entendre i respondre, i fornia a la cúria, en cas d’acceptació de la
dispensa, una prova per salvar la seva responsabilitat davant Roma.
No s’ha pogut establir si el qüestionari de l’interrogatori fou
comú a totes les diòcesis després de les encícliques de Benet XIV o
era només una particularitat del bisbat de Girona, ja que no s’han
trobat processos de dispensa en altres bisbats que tinguessin la documentació completa com a Girona.
1.5.
La resolució del procés: sentències
Una vegada establerta tota la documentació esmentada en els
punts anteriors —petició, acceptació i obertura del procés, inclusió
de partides de bateig o testimonis d’edat dels interessats, nomenament de metges i llevadores per a l’exploració física, aportació de poders si calia, segrest dels involucrats, interrogatori, etc.—, si el vicari
general de la diòcesi ho creia adient, sentenciava el cas.
Les sentències tenen també pautes comunes: relaten la petició
dels interessats, la condició d’impúbers, els passos fets per a esbrinar
si, tot i no haver arribat a l’edat requerida, són aptes per al matrimoni
i, finalment, declaren dispensats d’edat els futurs cònjuges o el cònjuge que ho demana. El text que es fa servir, amb variacions, és aquest:
...His igitur et aliis meritis processus attentis, pronunciamus, sententiamus, dicimus et declaramus fore et esse dispensandos sicuti
dispensamus cum dictis Joanne Romaguera et Anna Maria Savall, non obstante quod ipssi non sint in etate scilicet dictus vir
quatordecim et mulierem duodecim annorum constituti possint
contrahere dictum matrimonium et illud consumare...(ADG, disp.
5035).12
Les úniques variants que apareixen en altres sentències són un
reconeixement exprés acompanyant la declaració que la malitia suppleat aetatem de l’impúber i que s’autoritza el matrimoni en virtut i en
la forma que estableix el Concili de Trento.
12. ...per aquest i altres mèrits del procés, “pronunciem, sentenciem, diguem i
declarem que poden ser dispensats com dispensem a dit Joan Romaguera i Anna Maria
Savall, no obstant no arribar a l’edat de 14 anys pels homes i 12 per les dones com està
constituit i puguin cantraurer aquest matrimoni i consumar-lo”. Aquest és el text d’aquesta
dispensa entre Joan Romaguera, pagès de Verges de 10 anys, 7 mesos i 10 dies i Anna Maria
Savall, de La Pera, de 9 anys, 6 mesos i 3 dies. Sentència de 18 de novembre de 1670.
184
En les sentències hi ha també un manament del vicari en virtut de l’autoritat que li confereix el bisbe, sense explicitar si el bisbe
dóna la dispensa en virtud del poder que té de dispensar, o bé només
és una llicència prèvia. Aquesta particularitat s’observa fins després
de 1748 quan l’encíclica de Benet XIV Magna Nobis mana que les
dispenses d’edat es donin com a llicències prèvies fins a la definitiva
sanció de Roma.13 Sembla que en la pràctica això no es va complir;
ho podem observar en diversos casos, com per exemple el de l’any
1760, en què es dispensa el matrimoni entre Joan Alemany de Parlavà
i Anna Maria Marimon de Marenyà, amb resolució de 3 de febrer
d’aqueix any (ADG, disp. 5614). La sentència sembla ferma des de
bon principi, car donada la limitada velocitat de les comunicacions
anteriors al segle XX barrejats amb els lògics retards burocràtics si
s’haguessin hagut d’esperar les respostes de Roma, en molts casos la
dispensa ja no hauria calgut en haver-se complert l’edat.
Sí que es fa evident, en la mecànica del procés, la rapidesa amb
què es donaven les llicències per casar-se. En les primeres demandes a
la cúria, des de la petició fins a la sentència passen dos o tres dies. És
el moment en què s’inicia la demanda, la providència d’obertura del
procés, l’interrogatori a testimonis, les partides de baptisme requerides, la certificació del metge o llevadora i la sentència. Aquests dos o
tres dies podien reduir-se a un, com s’esdevé en la dispensa per casar
Pere Garriga de Palausafont amb Gertrudis Miquelet-Alió, que només
té una data, 10 d’abril de 1663, per obrir el procés i per sentenciar-lo
(ADG, disp. 4994). Això demostra que quan els pretendents s’acostaven
als tribunals eclesiàstics ja ho duien tot resolt, i la dispensa només reflectia el tràmit final d’unes negociacions ja pactades amb la cúria.
Després de la Magna Nobis, que és un fulcre sobre el qual les
dispenses es decanten en direcció a la complexitat i la desaparició,
els processos s’allarguen i passen a tenir si fa no fa la durada d’un
mes. En la dispensa que acabem d’esmentar del casament entre Joan
Alemany i Anna Maria Marimon el tràmit va durar quasi un mes. La
petició va ser feta el dia 8 de gener de 1760 i es va donar llum verda
a l’inici; els interessats havien preparat prèviament la documentació
següent: poders del procurador de 2 de gener de 1760, partida de
baptisme de la noia de 28 de desembre de 1759 i signatura d’esposalles amb intercanvi d’anells de 7 de gener de 1760. El dia 10 de
gener, la cúria va decretar el segrest de la noia, retenint-la a la casa
13.
Vegeu supra, pàg. 136.
185
d’una família de provada honorabilitat, perquè no fos influenciada la
seva voluntat de casar-se. Vint-i-un dies després, el 31 de gener, foren
nomenats el metge i la llevadora per fer-li l’exploració física; el mateix dia se li féu la primera exploració de voluntat; l’endemà, la segona exploració de voluntat i la visita dels facultatius, i el dia següent,
la tercera i última exploració sobre què pensava del matrimoni; la
sentència va ser el dia 3 de febrer. El procés havia quedat resolt en
menys d’un mes. Altres dispenses tenen una durada similar fins a la
desaparició total, a la fi del segle XVIII.
1.6.
Criteris diferents dels bisbats per acceptar peticions de dispensa
Així com el bisbat de Girona va tenir un interval de temps en
què va tramitar i acceptar 360 sol·licituds per establir matrimonis
infantils, el criteri d’altres bisbats de donar llicències de casament
d’aquest tipus fou negatiu. No hi ha cap raó clara que defineixi per
què en un lloc hi ha casaments infantils i en la majoria no. És evident que un cúmul de circumstàncies legals i socials va influir perquè
fossin acceptats o no. És més facil d’entendre que tant la sensibilitat
social com l’eclesiàstica s’hi tornessin contràries. Però, és evident que
entre bisbats de costums semblants es donen situacions contràries.
Per exemple, els bisbats que rodegen el de Girona en són una bona
mostra: el bisbat d’Elna conserva dins la seva documentació una sola
petició de dispensa de 1661, i encara sense sentència;14 el bisbat d’Urgell té donades 4 dispenses entre els anys 1662 i 1728;15 del bisbat de
Vic, se’n desconeix la xifra pel fet que fou destruït una bona part de
l’arxiu a la guerra civil de 1936; quant al bisbat de Barcelona, no se’n
conserva cap expedient, només s’ha pogut trobar un cas en un capítol
matrimonial de Gelida,16 i la particularitat que en dades conegudes
14. La dispensa correspon a la petició que fa Gauderic Roger, botiguer, que es vol
casar amb Esperança Roca, filla de Miquel Roca, pagès del mas de la Sagristia de Prada
de Conflent. Falten 2 mesos i 18 dies a la noia per complir 12 anys. La data és del 22 de
febrer de 1661 i forma part dels “Proces de l’Officialité Diocesaine de Perpignan” (ADPO,
G-152-1660/69, fols. 119-121).
15. Són: en 1662, Joan Baptista Feu de Vilamitjana, de 12 anys i 6 mesos, que vol
casar-se amb Elisabet Joan Gassol de Salas; en 1689, Joan Guasch de Sallagosa, d’11 anys,
que vol casar-se amb Maria Prexana del mateix lloc; en 1705, Francesc Canal d’Amorós,
de Figuerola, que es vol casar amb Maria Bullich de Sant Romà, d’11 anys i 9 mesos, i en
1728, Jaume Torra de Cabanabona, de 13 anys, que es vol casar amb Margarida Rovira als.
Puig de Sant Miquel de Pinell (ADSU, dispenses 1602-1767).
16. És l’escriptura de 8 de desembre de 1556, que tracta el casament entre Joan
Cases de Sant Llorenç d’Hortons a Gelida i Violant Torres, de la mateixa parròquia i 4 anys
d’edat. Dec aquesta informació a la gentilesa del senyor Ramon Rovira Tobella de Corbera
de Llobregat (APG, N8/2).
186
de l’àrea del delta del Llobregat, entre els segles XIV i XIX, no hi ha ni
un sol matrimoni infantil (Codina, 1997: 332-498).17
Aquest criteri es trasllada a altres zones del continent, on són
majoritàriament contraris al matrimoni infantil. Hi ha, però, algunes
contradiccions, com en alguns bisbats de Polònia. Si va haver-hi una
sèrie d’encícliques que es fulminaren contra ells, i llur contingut parla de matrimoni infantil, vol dir que la seva existència tenia, si no la
quantia, almenys l’entitat jurídica necessària per arribar a Roma. En
alguns llocs, apareix molt de tant en tant algun cas de casament d’infants. N’hi ha referències en els tractats que hem vist de dret canònic,
com a l’obra de Corrado, que esmenta casos del bisbat de Nàpols del
segle XVII (Corrado, 1680); les respostes obtingudes a la península
ibèrica dels bisbats de Saragossa, Sigüenza, Pamplona; les dades obtingudes del Llemosí, Valclusa i Còrsega a França; els casos del Regne Unit, etc. Però, per completar aquest estudi m’agradaria explicar
l’actitud d’un bisbat en concret, el de Pamplona.
A Pamplona trobem una cúria sistemàticament contrària a
donar dispenses per edat, les va negant una darrere l’altra, però ha
d’acceptar-les quan els nuvis persisteixen que es revisi el seu cas, fonamentat en llei per un tribunal superior. Els casos en què es fonamenta la denegació continuada de dispensa són:
Sangüesa: 29 de març de 1628. El prevere Domingo de Pardo, tutor de la filla del seu germà difunt Juan Crisóstomo anomenada María Magdalena, eleva una instància a la cúria del bisbat de Pamplona
perquè detingui les intencions del segon marit de la vídua del germà,
Martín de Zozaya, que intenta casar un fill que té del seu anterior
matrimoni amb dita María Magdalena, quan aquella no té l’edat per
al matrimoni, car fou batejada el 22 de juliol de 1617, de la qual cosa
resulta que encara no té 11 anys. Se sentencia la falta d’edat per casar-se i, doncs, la prohibició del matrimoni (ADP, Sangüesa c/700,n.
12, 1628).
17. A l’àrea del delta del Llobregat hi ha l’estudi exhaustiu sobre capitulacions
matrimonials fet entre el segle XIV i el XIX per Jaume Codina, que ha fet un buidatge sistemàtic
de protocols notarials per trobar tots els contractes matrimonials. En els 11 casos des de
1432 fins a 1568 en què les edats són inferiors a les permeses, es pacta que el matrimoni
se celebrarà en arribar a l’edat legal, és a dir, són esposalles de futur (Codina, 1997). Així
mateix, en una entrevista que tinguérem el 28 de setembre de 1998, va assegurar-me que
entre els més de 4.000 matrimonis que havia analitzat d’aquest espai geogràfic no havia
trobat cap cas de matrimoni infantil, ni en llibres notarials ni en fons parroquials.
187
Cirauqui: 22 de juny de 1632. El fiscal de la cúria diocesana de
Pamplona obre procés contra Pedro de Villanueva i Graciana García,
d’una banda, i Juan de Apostua i María de Villanueva, de l’altra. Tots
són veïns de Cirauqui i viuen plegats en una mateixa casa, perquè en
intentar casar-se el vicari de l’Església de San Román va negar-los el
matrimoni. El fiscal diu que les dues parelles anaren a veure el capellà
per casar-se, i que aquest no va voler oficiar la cerimònia amb la parella jove, perquè el noi no tenia encara els 14 anys que mana la llei. Sí
que van rebre tots dos les velacions prèvies al casament. En no poderse casar, les dues parelles se’n tornaren a casa, de tal manera que:
...los susofdichos con poco temor de Dios y de su conciencia con
grabe escandalo de la Republica viben en una casa so color que
se an de casar y duermen juntos assi mocos como padres, cada
uno dellos con ellas deporsi y no tratan de separarse de que ay
notable escandalo y murmuracion y habiendoseles hecho cargo
se aparten, no lo quieren hazer diziendo estan amonestados dos
vezes... (ADP, proc. 1391, Cirauqui, 1632).
Els testimonis de l’acusació corroboren el fet i manifesten que
és de domini públic que fins dormen plegats en un mateix llit i que
els joves ho havien fet tres o quatre vegades “haziendo vida maridable”. Els testimonis de descàrrec manifesten que els pares no es
volien casar si no ho feien els fills, i que aquests dormiren quatre o
cinc vegades plegats “en una cama y debaxo la voluntad que tenian
de casarse”, però que des de la negativa a casar-los del capellà, el nen
Juan de Apostua dormia amb Diego Martelo, criat de la casa, i María
de Villanueva ho feia amb Catalina Martelo, germana de l’anterior.
Per efecte d’aquesta tossuderia entre pares i capellà, va dictar-se
presó preventiva el 26 d’agost de 1632 contra tots els futurs cònjuges en
la mateixa casa dels acusats. La sentència dictada l’endemà diu que:
Fallamos que debemos de amonestar y amonestamos a los dichos acusados que de aqui a delante tengan el respeto y beneracion que debe a los mandatos de la Santa Madre Yglesia y no
contrabengan a ellos ni se atreban a estar juntos en una casa ni
bibir como han bibido en pecado mortal so color de que estan
denunciados en particular quando estan son abisados por el
cura y sin que esten casados y belados yn facie Eclesie pues de
haber echo lo contrario an causado muy grande escandalo en la
dicha villa, con apercibimiento que si reyncidieren en todo o en
parte de lo que son amonestados seran castigados con mucho
188
rigor, y por la culpa que del proceso resulta usando por esta vez
de benignidad le condenamos a los dichos Pedro de Villanueva
y Graciana Garcia, en cada, 4 ducados y a los dichos Juan de
Apostua y Maria de Villanueva, en cada, dos ducados, aplicados
en guerras contra ynfieles, Camara y fisco. De su Señoria Illma.,
por mitad y en las costas de esta causa cuya tasacion en nos
reserbamos y asi lo prununciamos y declaramos (ADP, Proceso
1391, Cirauqui, 1632).
La sentència condemnant al pagament total de 12 ducats va haver-se d’incrementar amb el pagament de costes de 291 tarjas navarreses. I com que els pares van voler esperar a casar-se amb els fills,
les bodes d’ambdues parelles trigaren encara uns vuit mesos. Pedro de
Villanueva i Graciana García es casaren el 13 d’abril de 1633, i Juan de
Apostua i María de Villanueva ho feren el 8 de maig de 1633, quan el
noi va complir els 14 anys que manava la llei (APC, matrimonios I).
Aquests dos exemples il·lustren la negativa directa a concedir
permisos matrimonials per sota de l’edat legal. En això podem observar una línia de duresa legal a la cúria del bisbat de Pamplona; es
constata en el procés següent que fins obliga al compliment del matrimoni per esposalles contretes, quan el criteri del Concili de Trento
i de la majoria de bisbats, com ara Girona, era de respectar la voluntat dels contraents, arribat el moment del casament i en contra del
que s’hagués firmat. El cas és com segueix:
Idiazábal: 3 de març de 1596. María de Iza, donzella i veïna
d’aquesta població, filla de Maese Domingo de Iza, picapedrer, pledeja contra Juan de Arrese per obligar-lo a complir la promesa de matrimoni que, sota jurament i en presència de testimonis, va donar
a la demandant. L’home diu que va fer la promesa de matrimoni a
María quan aquesta només tenia sis o set anys, i que el pare d’ella
tampoc no havia complert el que va prometre en el contracte fet en
1589. El contracte pactava el casament futur i que el pare de la núvia
pagaria 345 ducats de deutes que pesaven sobre la hisenda del nuvi,
dels ingressos que tenia de certes obres a Terol i Andorra d’Aragó.
En el moment de la demanda, María de Iza diu que el seu pare és
mort, però que van pagar-se i s’han continuat pagant els deutes del
nuvi, i que ara, en morir el seu pare, queda alguna cosa pendent i
Juan de Arrese no vol fer-se càrrec del que queda per pagar ni de
complir la promesa de matrimoni. La cúria del bisbat va condemnar
Arrese a casar-se en el termini de 20 dies (ADP, Proceso 323, Idiazábal 1596).
189
Per sort, això va variar; l’any 1671, hi ha el cas d’una obligació
de contreure esposalles de futur, que es resol amb el retorn del dot
pagat, una indemnització i el pagament de les costes processals que
ha de fer el pare de la núvia:
Alcega: 28 d’agost de 1671. Domingo de Gaizarán i el seu fill
Tomás, veïns d’aquesta població, contra Pedro de Jáuregui Ercilla
i la seva filla María Ignacia, havent contractat que quan els respectius fills tinguessin l’edat legal es casarien, en aquest moment Pedro
de Jáuregui Ercilla vol casar la seva filla amb Jacinto de Olano de
Gainza. L’any 1667, se signaren les esposalles i el nuvi, de 7 anys i 7
mesos, va lliurar a la núvia, d’11 anys, 500 ducats de dot. Va signarse, a més de la promesa de matrimoni, que el pare mantindria el seu
fill fins als 16 anys, donant-li de menjar, de vestir, amb capa i espasa,
i lliurant-li un llit, una arca i eines per llaurar la terra, i la noia rebria
l’heretat d’Ercilla. La sentència fa retornar el dot, fixa indemnitzacions i allibera la parella de la promesa de matrimoni (ADP, Proceso
330, Alcega 1671).
La insistència del bisbat de Pamplona en el compliment d’edats
per casar-se donà lloc a diferents plets. Només que una de les parts
digués que un dels nuvis era impúber, la maquinària de l’autoritat
eclesiàstica no deixava passar ni un instant per esbrinar les edats dels
uns i dels altres. El compliment d’aquest obstacle volia fer-se obeir
radicalment, encara que no hi hagués ni la més mínima part de raó,
o que la causa inicial del plet fos una altra. En tenim exemples en els
processos exposats a continuació:
Ciordia: 19 de setembre de 1625. Francisco de Arza, veí d’aquesta població, denuncia que el seu fill Pedro “que es de corta edad ha
sido arrebatado de su compañia violenta y ocultamente para casarlo
por la fuerza con Maria Ruiz, vezina de Olazagutia”, manifestant que
no té edat per casar-se. El fill declara que vol casar-se amb Maria
Ruiz, filla del cirurgià d’aquella parròquia, per lliure voluntat, que té
18 anys i que el seu pare el va treure de casa enviant-lo a vendre vinagre barat. Les autoritats eclesiàstiques, després de la comprovació
minuciosa de les declaracions de pare i fill, llançaren cèdula d’excomunió al pare si aquest persistia en els seus requeriments (ADP,
Secretario Treviño, c/304, n. 18).
Pamplona: 1627. María Ximénez, vídua i veïna d’aquesta ciutat,
s’oposa al matrimoni projectat pel seu fillastre Alberto de Ibiricu amb
Graciana de Orcariz, veïna d’Aoiz, manifestant que el noi no té l’edat
necessària, que són parents en 4t grau de consanguinitat i que havia
190
donat fe de matrimoni a María Ruiz de Larramendi d’Estella. Estudiat el cas, els oficials del jutjat constaten que el noi té 18 anys i que
la madrastra no té cap autoritat sobre ell, per tant s’aixeca qualsevol
prohibició de matrimoni (ADP Secretario Treviño, c/280, n. 22).
Aoiz: 9 d’abril de 1629. Juan de Huarte y Elso, veí d’Aoiz, i Graciosa de Aldave sol·liciten la verificació d’una butlla de dispensa del
Papa per poder-se casar, perquè són consanguinis en 3r grau. Quan
això es planteja, surt Martín Sánz y Racax dient que és tutor de Graciosa i del seu germà Carlos i manifesta que aquella no pot casar-se
perquè: “no conviene efectuar este matrimonio, no seria justo dar
lugar a el por la desygualdad que assi en hacienda como en hedad
tienen los contraentes”. L’edat de la núvia diu que és d’onze anys i la
del nuvi, vint-i-quatre.
Dels testimonis i la documentació que s’acompanya sa sap que,
pel setembre de 1625, moriren Martín de Aldave i la seva dona Ana
María Pérez, deixant tres fills: Juan, Carlos i Graciosa, i el major no
tenia 10 anys. Fou nomenat tutor Juan de Huarte, escrivà del jutjat d’Urroz, que en morir deixà la tutoria vacant, perquè tothom va
excusar-se, fins que el càrrec va recaure en Martín Sánz y Racax de
la vila de Lumbier. Ara aquest vol casar Graciosa amb el seu fill per
acumular herències, quan la voluntat d’ella és de casar-se amb Juan
de Huarte y Elso, fill del seu primer tutor i oficial dels jutjats i del
mercat d’Urroz i d’Aoiz, que per a això va obtenir una dispensa de
consanguinitat i ja tenen llegides les proclames.
Sobre la diferència d’hisendes entre els nuvis, es prova que Graciosa és hereva de terres donades en lloguer i d’uns ermots que no
donen rendes, i per això ningú no volia la tutoria, i que la seva edat
era de més de 14 anys: una prova que es realitza sobre testimonis
i no sobre l’aportació de partides de baptisme, la qual cosa és més
freqüent que no sembla. En realitat, el plet és una lluita per quedarse una hereva en l’una o en l’altra família i s’observa que el tutor vol
manipular el casament posant-hi tota mena d’entrebancs. Finalment,
s’aixeca el segrest en casa aliena de la núvia, es fa la verificació de
la butlla i la total llibertat de celebrar la cerimònia (ADP, Secretario
Mazo, c/528, n. 4).18
18. Més processos, dins la línia de l’anàlisi de la fiscalia del tribunal eclesiàstic de
Pamplona, són: Puente de la Reina, 1580, Secretario Allo, Proceso 70, n. 24; Allo, 1604,
Secretario Allo, Proceso c/193, n. 13; Lerruz, 1650, Proceso c/660, n. 26; Sangüesa, 1626
Proceso c/659, n. 2, etc.
191
En el conjunt de processos de la cúria diocesana de Pamplona,
només n’hi ha un en què va acceptar-se la dispensa d’edat i encara
en contra de la voluntat d’aquest tribunal. Els nuvis van apel·lar a un
tribunal superior, que els donà la raó, i el jutjat de la diòcesi va haver
de claudicar. Les raons i passos del procés són els següents:
Los Arcos: 15 de febrer de 1700. José Lorenzo de Magallón, veí
d’aquesta població, fill de Juan Antonio de Magallón y Álaba, canceller
de l’Ordre de Santiago, i de Josefa de Chávarri, vol casar-se amb María
de Magallón Veaumont y Navarra. En el moment de voler-se establir
aquest matrimoni, la parella té una dispensa donada per Roma del seu
4t grau de consanguinitat i falten al noi 6 mesos per tenir 14 anys, que
es prova mitjançant l’aportació d’una partida de baptisme que diu
que va néixer a Los Arcos el 17 d’agost de 1686. També s’afegeixen
certificacions de dos doctors en medicina, que expliquen la capacitat del nuvi per accedir al matrimoni i que la malícia de la seva naturalesa supleix l’edat i els testimonis de diversos personatges de la
població, que expliquen la conveniència del casament, i la capacitat
física i mental del nuvi de saber què és el matrimoni. Amb tota aquesta documentació, el dia 2 de març de 1700 el tribunal de la cúria de
Pamplona falla en contra de donar dispensa per a aquest matrimoni,
manifestant la falta d’edat per obtenir el permís. Ve després un escrit
on el procurador del nuvi apel·la a la Nunciatura d’Espanya i al Tribunal de la Rota; el procés, però, es veu en el Tribunal Metropolità
de Burgos, que falla a favor del pretendent. Amb aquesta sentència
tots tornen a la cúria de Pamplona i se’ls permet el casament (ADP,
Proceso c/1361, n. 20).
Aquesta postura del bisbat de Pamplona respecte dels problemes d’edat matrimonial, que no deixa passar cap exploració i que
arriba a impedir fins allò legalment possible, té dues lectures: o fou
un comportament generalitzat, és a dir, la majoria de bisbats denegaven aquestes dispenses i actuaven paral·lelament a Pamplona, o bé
només eren malvistos en aquesta diòcesi.
En un món on les relacions familiars per establir unions entre
fills tenien una importància cabdal per al futur de les nissagues, on
la subsistència familiar estava en joc i les unions matrimonials en
mans del pares pretenien la continuïtat social i patrimonial dins de
la capa social en què es vivia, la millor oportunitat del matrimoni no
sempre coincidia amb els dictats de la llei. Per això hi havia les esposalles per començar a lligar sense arribar a fer el nus, per impedir
que s’escapés una oportunitat que coincidia amb la voluntat general
192
però que no ho feia amb els temps. D’aquí que la història és plena de
casaments de nois i noies tot just núbils, que hi ha matrimonis quasi
immediats a viduïtats, o formes que actualment són fora del que és
habitual. Per això, si unes esposalles ja eren considerades per les famílies com un prematrimoni, i àdhuc hi havia intercanvis monetaris
o econòmics entre dues cases, sembla que era normal d’orientar en
direcció a les esposalles tots els casaments en què voluntat i temps no
coincidien. Però quan es donaven les circumstàncies de classe social,
insistència, presentació, permissibilitat legal, influències i possibilitat
de pagar els costos del procés, o bé va denegar-se la petició de dispensa d’edat que acabem de veure, o bé no va donar-se com a sortida en el
cas dels que volien casar-se a Cirauqui: tot apunta que Pamplona tenia
el segle XVII una visió conservadora i inflexible a l’hora de dispensar
casos que d’altres tribunals eclesiàstics acceptaven amb més tolerància o tenien per habituals.19
En una anàlisi comparativa, es fa evident que, tot i haver-hi un
mateix criteri legal en l’Església, dos bisbats apliquen la llei de manera totalment diferenciada, des de la flexibilitat i l’acceptació fins a la
inflexibilitat i la negació.
1.7. Ratificacions de consentiments matrimonials després de l’accés
a la pubertat
Les ratificacions que indicarem són les pràctiques dutes a terme
en alguns bisbats per donar fermesa al consentiment de qui fou casat
abans de l’edat. En realitat, poden considerar-se matrimonis contrets
com unes esposalles —sponsalia de futuro—, o com la persistència
de la pràctica consuetudinària en la doctrina eclesiàstica sobre matrimoni infantil sorgida a l’edat mitjana del llunyà matrimoni germànic; és també la plasmació de la teoria de Pere Llombard, que el
Concili de Trento no ha pogut encara esborrar. Per això, resten en
alguns llocs casos de ratificació de la voluntat matrimonial en arribar
a l’edat legal de casar-se. En aquests termes s’entenen els exemples
que esmentarem a continuació.
19. Entre els processos del bisbat de Pamplona, no hi ha cap més cas de problemes
d’edat per casar. Els més clars són el de Cirauqui, explicat en primer terme, i el de Los
Arcos, en què van haver d’acceptar una sentència d’un tribunal superior. No hi ha tampoc
cap cas de separació en què hi hagi al·legacions de l’un o de l’ altre cònjuge quant a casarse per sota de l’edat permesa i que per aquesta circumstància fou induït a error (Campo,
1998).
193
No és que n’hi hagi gaires exemples, només són alguns casos
anecdòtics, però els tractem perquè formen part del capítol general
que ens ocupa: el de l’acostament a l’Església dels demandants que
volen casar-se impúbers i llur ratificació posterior. En definitiva, són
les últimes passes que podia fer l’Església per deixar lligat i aclarit un
matrimoni i, en certa manera, per alliberar-se de la responsabilitat
que adquiria com a promotora d’unió. Si després hi havia un trencament de la parella, ja era un problema de convivència o una situació
irresoluble aliena als seus principis.
Hem vist a la primera part d’aquest estudi, concretament a Del
Decret de Gracià a les Decretals de Gregori IX (1130-1239), La gran
regulació de les esposalles i del matrimoni infantil, que Pere Llombard
tenia idees semblants a Gracià en els termes de sponsalia de praesenti i de sponsalia de futuro; només divergia en la plena capacitat
de l’impúber a donar consentiment matrimonial, el qual, segons ell,
podia anul·lar en arribar a la pubertat legal, o que s’entrava en el ple
matrimoni si no hi havia voluntat en contra i es mantenia el consentiment.
Des d’aquesta perspectiva, en algunes àrees en ple segle XVIII
persistia encara el costum de revalidar consentiments, després que
les doctrines del Concili de Trento havien explicitat que el consentiment era l’única possibilitat d’establir el vincle conjugal i que, per
tant, tot matrimoni comportava el consentiment des de l’inici, sense
vicis ni problemes de cap mena. Així doncs, després del decret Tametsi són sistemàticament anul·lades les esposalles en què una part
no vol donar el consentiment. D’aquí neixen les pràctiques, en el matrimoni infantil, de buscar només dispenses a partir dels conceptes
de pubertati proximus, i la fixació d’uns sis mesos abans de complir
l’edat legal com a moment en què apareix aquesta qualitat d’acord
amb el pensament de sant Bonaventura i el parer de canonistes com
el Panormità, Butrio, Ancarano o Zabarella.20
Tenim tres casos interessants d’aquestes revalidacions o ratificacions de consentiment. Dos són de ratificacions plenes i directes
del consentiment; el tercer és un cas de separació dels oficis divins
perquè no hi ha hagut consumació matrimonial. No parla de revalidacions, però és un cas complementari. Els dos primers són passos previs a la unió carnal; el segon, contràriament, és la demanda
20. Vegeu supra, pàg. 109 i s.
194
d’ajornar aquest acte per raó d’immaduresa dels cònjuges. Dos són al
bisbat de Llemotges, a França, i un altre, al bisbat de Pamplona. Els
dos casos francesos corresponen a la parròquia de Maisonnisses del
Llemosí. El primer és de 10 de març de 1659 i el segon de 22 d’abril
de 1660. La traducció del primer és la següent:
Avui, deu de mars de 1659, s’han presentat Mathieu Jarrijon i
Marguerite Villatte, la seva dona, davant meu, rector sotasignat
en l’església de Maisonnisses, davant l’altar major, i han declarat confirmar i ratificar el seu matrimoni. Fent dita ratificació
de nou perquè en temps que reberen la benedicció nupcial, que
fou ara fa vuit anys, la dita Marguerite no tenia més que 10 anys
i 11 mesos i el dit Mathieu Jarrijon de 14 a 15 anys i en el present
té l’edat de 18 o 19 anys. La qual ratificació hem ordenat per a la
validesa de dit matrimoni i per al repòs de la seva consciència.
Fet com s’ha indicat i en presència de diverses persones. En fe
del qual jo m’he subscrit i d’aquesta ratificació he donat còpia.
Firmat: Tixier (Valadeau, 1941-42: 28, XXX-XXXI).21
Observem aquí que allò que fou un casament amb una impúber
esdevé un possible problema que se soluciona anys més tard demanant la ratificació del consentiment de les parts, probablement, en
el moment en què el desenvolupament de la noia aconsellava oportú
de fer-ho abans no tingués relacions carnals. L’altre cas de la mateixa parròquia correspon al que devia ser el germà de Mathieu Jarrijon, anomenat Laurent, que es va casar amb Jehanne Rousseau quan
aquesta tenia 10 anys d’edat (Valadeau, 1941-42: 28, XXXI).
A Pamplona hi ha un plantejament semblant des de la perspectiva d’un matrimoni contret tot just iniciada la pubertat. És el cas, en
21. “Aujourd’hui diziesmes mars 1659, se sont presentes Mathieu Jarrijon et
Marguerite Villatte sa femme, par devant moy cure soubzsigner, en leglize de Maisonnisses,
devant le grand autel qui ont declare confirmer et ratifier leur dict mariage, faisant lad.
ratification de nouveau parceque au temps qu’ils reçurent la benediction nuptial, qui funct
il y a huit ans, lad. Marguerite n’avait que dix ans et onze mois et ledict Mathieu Jarrijon de
quatorze a quinze ans et est de present age de dix-huict a dix-neuf ans, laquelle ratification
nous avons ordonne pour la validite dud. mariage et pour le repos de leurs conscience. Faict
comme desus et en presence de plusieurs personnes. En foy de quoi je me suis soubsigne
et de cette ratification j’ai donne copie. Signe: Tixier.” Aquest cas es troba a la nota de P.
Valadeau «Le Mariage avant 1789», publicat a Les mémoires de la Société des Sciences
naturelles et archéologiques de la Creuse, vol. 28, pàg. XXX-XXXI, 1941-43. També esmentat
per Jean Claude Peyronnet a l’article «Vie conjugale et vie familiale du XVIIe siècle à
l’époque contemporaine» del Bulletin de la Société archéologique et historique du Limousin
(Peyronnet, 1999 ?). No tinc cap referència bibliogràfica sencera d’aquest article, només
una fotocòpia de les galerades que va enviar-me el maig de 1998 el director dels Archives
Departamentales de la Haute-Vienne, de què resto molt agraït.
195
1604, del casament entre Miguel de Osava i Fermina Fernández, veïns
d’Allo. La parella eleva un escrit a la cúria del bisbat i indica que fa
uns tres mesos que va casar-se i només li queden per complir les velacions, i que, essent de tan poca edat —Miguel de Osava només té 14
anys i ella no gaire més—, se’ls permeti de no consumar el matrimoni
fins que tinguin 16 o 17 anys. Per això desitgen allargar les velacions
que mana l’Església fins aquell moment; però fan la petició per no incórrer en les penes que fixa l’Església si no es consuma el matrimoni.
La seva intenció és de consumar el matrimoni d’aquí a dos anys més
o menys i mentrestant de viure en honestedat. L’enllaç es va celebrar
per ajuntar hisendes, perquè la núvia era fillola de la dona del pare
del nuvi. El cas és que, després d’haver realitzat la cerimònia, com
que no han celebrat la missa de benedicció de noces, el vicari d’Allo
els té apartats dels oficis divins. El 15 de setembre de 1604, la cúria
del bisbat va manar al vicari que acceptés el matrimoni a missa i no
se’n parlés més (ADP Secretario Allo c/193, n. 13-1604).
El procés de Pamplona ens porta a retrobar la benedicció medieval del llit de noces, així com els casos de Llemotges i aquest últim reflecteixen la persistència de les velles tradicions matrimonials
segons les quals sense unió carnal, sense consumació, no hi ha matrimoni. La llei canònica estableix des d’abans del Concili de Trento
que el matrimoni és constituït pel consentiment de la parella, però la
societat sap que sense consumació no hi ha res de res. La missa de
benedicció o velacions es manté com a confirmació de la unió carnal,
com a benedicció definitiva de la unió. La confirmació i ratificació
del consentiment no són sinó passos previs a la validació definitiva del matrimoni amb la unió sexual per a la procreació.
En els casos dels matrimonis infantils celebrats al bisbat de
Girona, no hi ha velacions o benedicció nupcial en un sentit estricte
lligat a la unió sexual. Es considera que des del moment en què s’ha
donat la dispensa d’edat, el consentiment que fa el qui té menys de
14 o 12 anys, no és el d’un impúber, perquè s’ha establert que el seu
desenvolupament físic i psíquic és superior a l’edat que té, que fisiològicament no era impúber en el moment de casar-se. Tanmateix,
quan es rastreja el resultat de la unió matrimonial, es constata —com
veurem més endavant— que els primers fills de la parella sorgeixen
aproximadament quan el menor d’ells té uns 18 anys. És a dir, que
fins almenys 9 mesos abans no han tingut relacions carnals. Segons
aquests càlculs i algunes declaracions que veurem, a Girona hi havia
una franja d’edat —entre els 14 o 12 anys i els 17 o 18 anys— en què
196
els pares impedien la consumació: deixaven unir la parella a partir de
la plena nubilitat, a la fi de l’adolescència.
Sobre això, el bisbat de Girona actua de manera més laxa; no
estableix cap persecució o control de la unió carnal de la parella com
s’establia en ple segle XVII als bisbats de Llemotges o de Pamplona.
Girona sembla gaudir d’una major modernitat tridentina, i Pamplona i Llemotges semblen ancorats en certs costums matrimonials
o pràctiques més arcaiques arrelades a l’edat mitjana (Duby, 1988:
29).22
La missa de consagració de noces i les velacions corresponen a
la benedicció del llit de noces i a la posterioritat consegüent. Amb el
pas del temps això ha canviat: la benedicció de noces s’ha transformat
en un símbol, en una benedicció general de futur. En el segle XVII, hi
ha bisbats que ho entenen així; d’altres persisteixen en el control total, no solament de la unió espiritual, sinó àdhuc de la sexual. Tot es
transforma a mesura que l’esperit de Trento arriba a tots els racons de
l’Europa catòlica, cosa que encara no s’havia fet a Pamplona en 1604
i que portarà al trencament dels costums locals en el matrimoni i a la
progressiva desaparició, i acabarà en la igualtat dictada per Roma.
1.8. Rehabilitacions de matrimonis contrets amb defecte d’edat: la ignorància de l’edat i la seva solució
El present apartat analitza la revalidació dels matrimonis fets
abans de l’edat, i com van solucionar-se les equivocacions involuntàries sorgides en el moment d’unir les parelles; unes creien que tenien
l’edat suficient, però constataren que no era així.
L’error que tractarem no és l’error conscient d’un engany planejat, que pot invalidar un matrimoni i que serà tractat més endavant,
quan analitzarem el fracàs de la unió matrimonial, sinó la ignorància
de l’edat real d’una persona, que tothom suposa suficient per casar-se
i que després s’aclareix que no era així. Aquest defecte atempta contra el casament contret. Legalment el fa nul, però cal solucionar-lo
perquè les parelles han fet vida de casats durant temps, ja tenen fills
i no volen ni tenen necessitat de separar-se.
Establir l’edat de les persones, abans de l’eficàcia dels registres
civils, de vegades era un problema. No sempre les partides de baptisme figuraven inscrites en els registres parroquials, ni totes les parrò22. Vegeu supra pàg. 84 i s.
197
quies guardaven sempre aquests registres. Un incendi, inundacions,
el saqueig d’una guerra feien desaparèixer qualsevol indici de l’edat
de les persones. Llavors l’edat d’uns i altres es determina mitjançant
el testimoni de tercers que, fent memòria, situen el naixement de
l’interessat en dia, mes i any del calendari, i qualsevol confusió de la
memòria podia induir a error, i qualsevol error inscrit en el moment
de passar les dades del bateig al registre parroquial, també. Aquests
errors en algun cas van traslladar-se a edats per casar.
Així, podia sorgir que els contraents no tinguessin un coneixement concret de la seva edat i que el casament que feren en el seu
moment estigués per sota de l’edat permesa per la llei. Si s’aclaria que
hi havia hagut error en això, calia solucionar-ho pel bé de la parella,
dels seus fills i de l’Església. Es feia la subsanació de l’error, el qual
establia un procediment usual.
Res millor que seguir-ho en l’únic exemple clar de la dinàmica
d’una cúria episcopal. El 7 de setembre de 1767, el rector de la parròquia de Saint Jal del bisbat de Llemotges escrivia al bisbe exposant
un cas que havia observat entre la feligresia; una parella havia estat
casada amb impediment d’edat. La núvia, quan va donar el consentiment matrimonial, no tenia encara els 12 anys prescrits per la llei;
li faltava un mes. El rector exposava que el matrimoni, per bé que
era nul, havia estat ratificat multitud de vegades per la continuada
cohabitació de les parts, i demanava al bisbe què calia fer. El bisbe va
enviar els oficials perquè ho esbrinessin. El dia 30 del mateix mes remetien un escrit del mateix rector al bisbe, on deia que, interrogades
les parts, havia pogut saber que els contraents no sabien que tinguessin aquest impediment i que tenien uns quants fills. Això complicava
el cas, perquè si hi havia fills d’un matrimoni nul, havien de ser per
força bastards i no tenien dret a l’herència paterna i materna. A més,
podia sorgir-ne un escàndol públic per a la moral de la parròquia.
Vistes les raons, la solució fou donada per un document que contemplava tota la problemàtica i hi donava la solució d’aquesta manera:
...Sobre el que ens ha estat exposat per Bertrand Badafort i
Leonarde Monteil, de la parròquia de Sant Jal d’aquesta diòcesi, que des del seu matrimoni la dita Leonarde Monteil no
tenia l’edat requerida pels sants cànons per contractar matrimoni, que li faltava més o menys un mes per tenir complerts 12
anys, cosa que no han descobert fins fa pocs dies, que havien
viscut sempre en bona intel·ligència i que havien nascut diversos fills del seu matrimoni. Per aquestes raons ens han suplicat
198
de donar-los la dispensa d’aquest impediment i de permetre’ls,
no obstant això, de rehabilitar el seu matrimoni observant les
formalitats i cerimònies requerides per a aquests casos. I considerant tot això i escoltat el nostre Promotor General, dispensem
dita Leonarde Monteil del dit impediment de manca d’edat, i
fet això permetem la rehabilitació del seu matrimoni amb dit
Bertrand Badafort, observant les formalitats i cerimònies en el
seu cas demanades, i a tal efecte es personaran davant Sieur
Laverge, rector de dita parròquia de Saint Jal per tal que, en
presència de 4 testimonis, donin de nou el seu consentiment a
la rehabilitació del seu matrimoni, que serà inscrit en el registre
de dita parròquia, així com de la nul·litat del seu primer matrimoni. A Llemotges, 6 d’octubre de 1767... (ADHV G369).23
A més de la rehabilitació del matrimoni, va expedir-se una dispensa de proclames o de proclamació de bans perquè hi hagués discreció en la celebració del nou matrimoni.
El resultat de l’acte és que, d’alguna manera, els errors a l’hora d’establir un matrimoni podien ser arreglats si hi havia una bona
entesa entre les parts i que el concepte de restitució de les coses al
seu antic estat podia fer-se i solucionar-se. No s’ha pogut trobar cap
altre cas en què hi hagués el defecte d’edat no conegut per les parts i
les solucions que van donar-s’hi. Probablement, en els casos en què
la relació matrimonial era acceptable s’escollia uns procediments
semblants.
23. Louis Charles Duplessis D’Argentré, par la miséricordie Divine & la grace
du Saint Siége Apostolique Evêque de Limoges, Conseiller du Roy en tous les Conseils,
sur ce qui nous a été exposé de la part de Bertrand Badafort et Leonarde Monteil de la
paroisse de Saint Jal en notre Diocése, que lors de leur mariage la dite Leonarde Monteil
n’avoit pas l’age requis par les Saints canons pour contracter mariage, qu’il s’en falloit un
mois oú environ quelle n’eut douze ans accomplis, ce qu’ils n’ont decouvert que depuis
peu de jours; qu’ils auroient toujours veçu en bonne intelligence et qu’il seroit né plusieurs
enfans de leus mariage; à ces causes ils nous auroient supplié de leus accorder la dispense
de cet empechement et leur permettre non obstant celuy de rehabiliter leur mariage en
observant les formalités et ceremonies en pareil cas requises. Tout consideré et sur ce ouï
notre Promoeteur général nous dispensons la dite Leonarde Monteil du dit empêchement
du defaut d’age, ce fasaint luy permettons de rehabiliter son mariage avec le dit Bertrand
Badafort en observant les formalités et ceremonies en les cas requises, à l’effet de quoy
ils se retireront pardevant le Sieur Lavergne curé de la dite paroisse de St. Jal pour en
presence de quatre temoins donner de nouveau leurs consentiment a la rehabilitation de
leur mariage dont il sera fait mention dans les registres de la dite paroisse ainsy que de
la nullité de leur premier mariage. Donné à Limoges le six octobre 1767 +L.C. Evêque de
Limoges.- Par Monseigneur S.Salle.
1.9.
199
L’elevat preu de les coses: cost de les dispenses d’edat i dels processos de la cúria
Aquest apartat tractarà, primerament, del cost monetari de les
dispenses d’edat en tots els seus passos. En les ratlles següents volem
demostrar que el preu de l’acostament a la dispensa d’edat era car.
Per aquest motiu, no solament moltes persones quedaven automàticament excloses d’accedir-hi, sinó que qui ho podia fer s’ho havia
de pensar abans d’embrancar-se en la despesa subsegüent. No tenim
més dades per a l’anàlisi econòmic que les del bisbat de Girona, i
encara perquè en algunes dispenses hi ha la relació escrita del que va
cobrar la cúria o alguna nota al marge. No tenim dades del bisbat de
la Seu d’Urgell, encara que sí alguna dispensa. D’altres bisbats d’on
tenim localitzades dispenses, tampoc no en posseïm dades. En realitat, és rar que entre els documents hi hagi una factura, algun albarà
o nota de preus. En els casos en què hi ha alguna informació, podrem
establir una certa comparança i fer una aproximació a la despesa
general d’una casa de pagès a l’hora de casar els fills. En realitat, pretenem només fer ressaltar que l’accés al matrimoni per aquesta via
era econòmicament costosa.
Les primeres dades que tenim sobre això corresponen a dispenses del segle XVIII; són aquestes:
Dispensa n. 5113, any 1700, entre Ramon Bou de Sant Pere Pescador i Maria Galceran de Flaçà; ell té 13 anys i 8 mesos i ella, 11 anys
i 10 mesos. Cost: Procés, 15 ll.; súplica, 12 s.; fulls de paper, 18 s.; testimoniatge, 15 s.; senyor Vicari General, 30 ll.; Doctor en medicina, 2 ll.
4 s.; llevadora, 1 ll. 16 s., i llicència 2 ll. 6 s. 6 d. Total: 53 ll. 11 s. 6 d.24
Dispensa n. 5157, any 1704, entre Miquel Castelló Capdaigua,
de Roses i Caterina Vila, de Bàscara. La noia té 11 anys i 2 mesos;
el nuvi és mercader i els pares de la núvia, Ciutadans Honrats de
Barcelona. Cost: Dispensa, 32 ll. 9 s.; procés de solta d’empara, 17 ll.
9 s. Total: 49 ll. 14 s.
Dispensa n. 5170, any 1706, entre Joan Llobera i Teresa Julià
tots d’Òrfans. El nuvi té 11 anys i 3 mesos. Cost: 32 ll. 9 s. (sense més
dades).
Dispensa n. 5503, any 1710, entre Joan Puig, de Cistella, i Maria
Pons, de Castelló d’Empúries. El nuvi té 12 anys i 10 mesos. Només
hi ha factura del metge per: 27 ll. 9 s.
24. Les abreviatures corresponen a ll.= lliures catalanes, s.= sous i d.= diners.
200
Dispensa n. 5515, any 1711, entre Joan Storch i Magdalena Casamor, tots de Torroella de Montgrí. La núvia té 9 anys i 11 mesos. Els familiars del nuvi són sastres i els de la núvia, calceters. Preu total: 32 ll. 15 s.
Dispensa n. 5535, any 1712, entre Joan Romeu i Margarida
Ullastres, ambdós de famílies de blanquers de la Bisbal d’Empordà.
Ell té 12 anys i 6 mesos, i ella, 9 anys. Preu total indicat a la portada:
52 ll. 14 s. 6 d.
Dispensa n. 5542, any 1713, entre Salvi Barrull de Palafrugell i
Gertrudis Ayguaviva de Sant Feliu de Guíxols. El pare del nuvi és pagès i
el de la núvia, mercader. El noi té 13 anys i 2 mesos. El cost és de: Carta
de comissió, 8 s.; Sr. Vicari, 15 ll.; Cúria, 7 ll. 15 s.; Procés 2 ll. 5 s.; doctor
en medicina, 3 ll. 12 s.; llicència, 2 ll. 12 s. 6 d. Total: 31 ll. 7 s. 6 d.
Dispensa n. 5576, any 1718, entre Francesc Novell, negociant, de
Canet de Mar, i Margarida Montalt, filla de pagesos de Sant Iscle de Vallalta. La núvia té 10 anys i 8 mesos. Cost: Procés, 52 ll. 18 s.; dispensa,
33 ll. 6 s. 6 d.; Dispensa de Roma, 3 ll. 14 s. Total: 89 ll. 18 s.25
Dispensa n. 5585, any 1721, entre Jeroni Blanquerna i Maria
Puig, ambdós pagesos d’Amer. La núvia té 11 anys i 7 mesos. Cost:
33 ll. 10 s. 6 d.
Dispensa n. 5595, any 1727, entre Narcís de Burgés, donzell
d’Estanyol, i Elisabet Coromines, filla de CHB de Sant Martí ses Corts
del bisbat de Vic. Ella té 11 anys i 2 mesos. Cost: 49 ll. 15 s.
Dispensa n. 5601, any 1740, entre Pere Vila de Sant Martí de
Llémena i Teresa Pla de Llorà, tots pagesos, i ella de 10 anys i 11 mesos. Cost: 58 ll. 2 s. 6 d.
Dispensa n. 5608, any 1752, entre Salvi Salvatella i Marianna
Camps, tots dos de Figueres. El pare del nuvi és hortolà i el de la núvia, fuster. El nuvi té 12 anys i 4 mesos i la núvia, 11 anys i 5 mesos.
Cost total: 83 ll. 7 s. 6 d.
Dispensa n. 5609, any 1752, entre Anton Rimbau i Magdalena
Silvestre, tots dos pagesos de Pals, ell amb 13 anys i 5 mesos i ella
amb 12 anys i 4 mesos. Cost: 60 ll. 19 s.
Dispensa n. 5611, any 1758, entre Pere Ferrarons, de Sant Privat
d’en Bas, i Maria Casas, de Sant Pere de Torelló del bisbat de Vic. Ambdós
pagesos, el noi té 13 anys i 5 mesos, i la noia, 12 anys. Cost: 67 ll. 5 s. 6 d.
25. La suma del total té un error. Si les xifres que hi ha a la dispensa són correctes,
la suma del total no pot ser 89 ll. 18 s., sinó que serien 92 ll. 6 d. S’adverteix que l’escrivà
va equivocar-se en tota la còpia, perquè no va fer la transformació de sous a lliures (12 s.=
1 ll.) o bé va indicar desenes de sous que només eren unitats. Si fou això últim, la suma
seria de 89 ll. 6 s. 6 d.
201
Dispensa n. 5613, any 1760, entre Mateu Guàrdia de Rupià i
Francesca Colom de Serra. Tots dos són pagesos, i la noia té 11 anys
i 6 mesos. Cost: 58 ll. 12 s.
Dispensa n. 5614, any 1760, entre Joan Alemany, de Parlavà, i
Anna Maria Marimon, de Marenyà. Tots dos pagesos, ella té 11 anys
i 4 mesos. Cost: 61 ll. 5 s. 6 d.
Dispensa n. 5617, any 1763, entre Francesc Canals de Llorà i
Teresa Cabruja de Caçà de la Selva. Tots dos són pagesos, ella té només 11 anys i 8 mesos. Cost: 64 ll. 17 s. 6 d.
Dispensa n. 5619, any 1767, entre Jaume Sadurní de Sant Julià,
de Vallfogona, i Mariàngela Plana, de Sant Cristòfol les Fonts. Tots
dos pagesos, ella amb 11 anys i 8 mesos. Cost: 59 ll. 5 s. 6 d.
De les dispenses anteriors que abasten un període de 67 anys
des del principi del segle XVIII, observem que el cost mínim d’una dispensa d’aquest tipus era d’unes 32 lliures, que es podien complicar
fins a més de 80 per raó de la necessitat d’altres permisos, documents
o gestions.
El cost més important són les 30 lliures d’honoraris del vicari
general de la diòcesi (exemple: disp. 5113), seguides de les quasi 3
lliures d’honoraris del metge. D’aquí les dispenses que pagaren entre
31 i 33 lliures (disp. 5170, 5515 i 5585), exceptuada la 5542, que per
alguna raó desconeguda el vicari general només va cobrar 15 lliures,
reduint d’aquesta manera el cost.
Les xifres recollides en la dispensa representen en la majoria de
casos un conjunt pagat que s’amotlla a les circumstàncies del procés.
Però les taxes que tenia la cúria i el vicariat general tenien unes quantificacions regulades que poden veure’s en els manual notarials del
bisbat. A mitjan segle XVIII, des de la possessió del bisbat per Tomàs
de Lorenzana, les despeses marcades eren aquestes: “Per cada partida
de baptisme: 4 s. Per processos apostòlics sobre dispenses de matrimoni: si són persones de condició, 5 ll. 5 s.; si són mercaders o artistes, 2 ll.
15 s.; si són menestrals, 2 ll. 10 s.” (ADG, Supplementum Notularum
II; G-182). És evident que es facturaven, a més, moltes altres despeses
que no tenien la consideració notarial.
Igualment podem observar entre aquestes 25 dispenses que
11 —cap un 50%—, tenen un cost entre 50 i 65 lliures. Calia afegir
aquest conjunt a les despeses originades pel matrimoni, que el segle
XVIII i amb famílies de classe pagesa alta, de comerciants o de petits nobles, formen el conjunt majoritari entre els qui van optar per
realitzar matrimonis infantils. Al mateix temps, moltes d’aquestes
202
famílies pagaven dots situats entre 600 i 1.500 lliures (Congost, 1992:
73-104); Llobet, 1990: 97; Viader, 1973: 281-331), d’on resulta que el
cost de la dispensa podia representar un increment del 4 al 10% de
l’import dotal, al qual calia afegir: les despeses notarials per capitulacions matrimonials, els censals si calia pagar a terminis, els costos
de donacions de vestits i mobiliari, o les despeses de consuetud de la
casa a l’hora de celebrar la cerimònia: almoines, assistència de sacerdots, tocs de campanes, incripcions parroquials, etc.
Veiem tot això esmentat en la documentació d’un dels casos en
què hi ha cost de la dispensa i en altra documentació no eclesiàstica.
És el cas del casament entre Joan Romeu i Margarida Ullastres, fills de
blanquers de la Bisbal d’Empordà (disp. 5535). El cost de la dispensa
fou de 52 ll. 14 s. 6 d.,26 tot i no poder establir cap relació amb els imports dotals dels capítols matrimonials per rebre heretament de tots
els béns ambdós cònjuges de la seva família. En una de les clàusules,
s’estipula que l’àvia materna, que fa hereva la seva néta per raó de matrimoni de tots els béns de la família Ullastres, passarà a viure amb la
parella. Però, si hi ha desavinences i cal que visquin separats, per raó
de la categoria de la família, l’àvia cobrarà com a despeses d’alimentació anuals 20 lliures de Barcelona, pagadores per terços avançats
(AHG, La Bisbal, not. Ponach, n. 710, C.m.: 13-11-1712). Això indica
que si una dona de classe acomodada percebia 20 lliures l’any per aliments, l’import de la dispensa corresponia al que calia gastar durant
2 anys i mig o 3 pel menjar d’una persona. Una altra comparació, feta
sobre el salari, ens indica que si en 1759 un mosso que ajudava en feines de bosc a la comarca de la Selva cobrava 14 ll. per any com a terme
mitjà, el cost d’una dispensa d’edat representava uns 4 anys de feina i
estalvi per a aquest treballador (Llobet, 1990: 101).
2.
EL MATRIMONI INFANTIL DES DE L’ÒPTICA DE LA FAMÍLIA
El segon apartat de la segona part d’aquest treball pretén analitzar la visió i actuació de la família entorn del matrimoni infantil. Per això s’ha dividit l’estudi en quatre seccions que comprenen
diversos punts d’observació i qüestions analitzades. A la primera
secció estudiarem les situacions familiars que forcen a casar els
26. Aquesta referència de 52 ll. 14s. 6d. es veu augmentada en els capítols
matrimonials, on s’indica expressament que el cost ha estat de 61 ll. 4 s. 6 d., dels quals la
núvia ha pagat 30 ll. 12 s. 8 d., i pels quals el nuvi i el seu pare, havent-les de pagar, li fan
reconeixement com a crèdit sobre els seus béns (AHG, La Bisbal, not. Ponach, vol. 710,
C.m. 13-11-1712).
203
fills així. Ens detindrem en quatre punts d’observació: els problemes de debilitació de les línies de successió familiar per mortalitat de pares i substituts en l’herència; la necessitat de col·locar els
hereus per suplir la manca de pares; inestabilitat política, guerres
i problemes en l’entorn social, que afavoreixen el casament dels
fills impúbers; aspectes biològics: sexualitat precoç i embarassos
no desitjats.
A la segona secció analitzarem el negoci de casar l’impúber; és
a dir, quins profits es pot treure del casament per sota de l’edat legal, que enfocarem amb tres punts generals, que seran: La tutela i
els tutors, dividit en tres parts: la tutela dativa, els tutors imposats
i la compra de tutories; la tutela testamentària: tutors i parents; la
tutela legislativa. L’assegurança i l’augment patrimonial, dividit en
tres apartats: captura d’hereus i pubilles; aixecament de deutes i problemes econòmics diversos; famílies que fan servir repetidament el
matrimoni infantil. L’assegurança de la virginitat i altres raons no
econòmiques.
Un cop desenvolupats aquets punts, podrem entendre els mecanismes pels quals una família decidia fer servir l’opció del casament
d’impúbers i quines han estat aquestes opcions al llarg del temps.
2.1.
Les situacions familiars que obliguen a casar els fills
Des d’aquest punt d’anàlisi, es vol observar a quina situació havia arribat una família per recórrer a un tipus de casament extrem.
D’aquests matrimonis que podem classificar d’extrems, els més significatius són: el matrimoni dels vidus pocs dies després d’entrar en
aquest estat; el matrimoni amb grans divergències d’edat entre els
cònjuges, particularment entre vells i joves; i evidentment el casament d’impúbers. Tots són casaments d’urgència familiar i obeeixen
a les raons que passarem a estudiar —quant al tipus de bodes que ens
ocupen— en els quatre apartats indicats.
2.1.1.
Els problemes de debilitació de les línies successòries familiars
Per entendre aquest apartat, la debilitació de les línies de filiació, el punt de partida és l’estudi de la mortalitat entre els pares
dels contraents, particularment dels progenitors que gaudien de la
condició d’hereus dels patrimonis. Si l’hereu d’un patrimoni, home o
dona, mor poc temps després de casat sense deixar un nombre ade-
204
quat de fills per poder transmetre el patrimoni o sense que hi hagi
qui es pugui fer càrrec de l’administració patrimonial i de la criança
dels fills, llavors pot donar-se el cas de convenir a la casa d’establir un
matrimoni infantil. Per tal d’obtenir resultats d’anàlisi, es plantejarà
un estudi sobre la situació dels pares dels nuvis en la mateixa forma
que vaig fer-ho en la meva primera aproximació a l’estudi del matrimoni infantil al bisbat de Girona (Llobet, 1997: 133), només que serà
ampliat amb els 120 casos posteriors a 1994 que vaig analitzar i que
no coneixia en aquell moment. En estudiar aquest punt, farem un
enfocament diferent del que vaig plantejar en el seu dia.
Hi ha set situacions diferents pel que fa a l’estat de vida o mort
dels pares dels nuvis en el moment de la petició del matrimoni infantil. Aquestes situacions i les variants pròpies de cada cas són:
Tipus
A Viu un dels pares
d’un dels nuvis,
els altres
són morts
Condició dels pares:
vius o morts en el moment
de la dispensa
Nre. de Totals
casos
Viu només el pare del nuvi
Viu només la mare del nuvi
Viu només el pare de la núvia
Viu només la mare de la núvia
10
15
6
14
B Viuen ambdós
Viuen només els pares del nuvi
pares d’un nuvi,
Viuen només els pares de la
de l’altre són morts núvia
45
12,78
30
23
53
15,05
3
8
11
3,12
102
28,97
65
18,46
37
11,59
6
1,88
C Viuen els pares
del mateix sexe
dels nuvis
Viuen només els pares
Viuen només les mares
D Viu un consogre
de cada sexe
Viu el pare del nuvi i la mare
de la núvia
72
Viu la mare del nuvi i el pare
de la núvia
30
És difunt el pare del nuvi
18
F
És difunta la mare del nuvi
És difunt el pare de la núvia
És difunta la mare de la núvia
Viuen tots el pares
10
29
8
37
G
Tots els pares són morts
E Viuen tots els
pares menys un
%
6
Font: Elaboració pròpia a partir de les informacions de les dispenses d’edat del bisbat
de Girona.
205
Analitzant les dades, constatem dues coses: es concentren el major nombre d’exemples en la variant D, en el moment de la boda viu
un consogre de cada sexe, alhora que el mínim d’exemples es dóna
quan tots el consogres són morts. Observem també que, en els casos
A, C, D i E, quan falta el pare d’un dels nuvis es fan més matrimonis
infantils que quan falten mares.
Tot això indica que el matrimoni infantil ve condicionat en la majoria dels casos per la mort del pare i per la necessitat d’assegurar un
hereu a la casa. L’acumulació de casos en la variant D es dóna pel fet que
és la millor solució al problema de l’hereu, car els pares vidus podran establir un doble matrimoni de pares i fills que, en cas de tenir descendència, pot entrar en la terna hereditària de la casa; i també perquè un home
de la família, que alhora serà marit, passarà a administrar el patrimoni
del casat o dels casats impúbers. Res millor, doncs, que administri el
patrimoni el qui vol col·locar el fill i vol deixar-li una bona herència.
El desenvolupament de cada tipificació sortirà en el proper
punt, que estudia el negoci de casar.
2.1.2. La necessitat de col·locar els hereus per suplir la manca de pares
Potser aquesta és la raó que al llarg del temps ha fet que el matrimoni infantil tingués —amb més o menys fortuna— una supervivència en diferents indrets europeus. Si ens fixem en la definició de
la causa del matrimoni que ha prevalgut en la societat europea fins
ben entrat el segle XX, observarem que hi havia un consens a l’hora
de dir que el matrimoni serveix per als mutus auxilis de la parella i
per a la propagació de l’espècie.27 Aquesta última ha condicionat la
necessitat de mantenir o augmentar el patrimoni de les famílies per
poder donar mitjans de vida als fills. Combinat amb la necessitat de
col·locar-los en el moment de constituir les famílies, això va establir
tot un sistema de relacións i aliances entre cases. Els sistemes culturals, juntament amb la geografia dels llocs, els sistemes de propietat,
la climatologia, les collites, etc., van constituir diferents formes de
transmissió de béns al moment de la defunció dels pares. En aquells
llocs on va desenvolupar-se un sistema de traspàs de béns repartits
equitativament entre els fills, o que no hi havia règim de separació
de béns entre els cònjuges, no es veu necessitat d’establir bodes per
27. Aquesta raó es constata en la literatura teològica, canònica i, per derivació,
en la jurídica. Només que a aquesta última s’afegeix l’educació dels fills com a fi principal
de la multiplicació de l’espècie (Abella, 1871: 23).
206
sota de l’edat permesa per la llei. En canvi, en els llocs o entre les famílies en què la llei estableix una transmissió d’herència excloent, és
a dir, que privilegien un dels fills per sobre dels altres en el moment
d’heretar, quan hi ha manca o fractura en la supervivència dels hereus, cal assegurar aquests amb una concentració de riquesa que cal
tenir sempre sota control actual, tot preparant el control futur. Per
això, entre els qui gaudeixen de sistemes hereditaris d’aquest tipus,
no solament apareixen casaments de factura complicada, ans aporten també solucions d’un caire anòmal: entre ells, els matrimonis
repetitius d’hereus que es casen sovint a mesura que queden vidus,
bodes celebrades àdhuc al cap de pocs dies d’entrar en la viduïtat,
combinacions de matrimonis dobles i triples, utilització de sistemes
matrimonials consanguinis, etc., i entre ells el matrimoni infantil.
Sembla que un impúber no hi fa res al davant d’un patrimoni, i
que la qualitat d’impúber casat tampoc no soluciona res. Però no és
així: casar una parella on un dels nuvis o ambdós són impúbers, soluciona l’establiment d’aliances familiars, el manteniment o l’augment patrimonial i segella associacions mercantils. També l’avançament de les
relacions sexuals del matrimoni porta a una anticipació de la procreació
i, doncs, de la renovació generacional. I en els casos en què cal eliminar
les tutories o curatories d’un individu, res millor que el matrimoni que
dóna la majoria d’edat legal al moment d’atorgar el consentiment.
Sobre el pas de la impubertat a la majoria d’edat, en trobem
un exemple en les lleis catalanes. Segons la Constitució núm. 16 de
les Corts de Perpinyà de 1351, en el regnat de Pere III, fou declarat
emancipat el fill menor que s’hagués casat amb llicència del pare o
d’altres persones que en tinguessin potestat, encara que continués
vivint a casa dels pares i sense necessitat de consumació carnal.28 El
matrimoni aportava l’emancipació i aquesta no cessava en cas de viduïtat del menor o per ingratitud del fill. I de resultes de l’emancipació, finalitzava l’usdefruit dels béns adventicis del fill, dels quals gaudia el pare (Brocà, 1985: 679). Per contra, a Perpinyà mateix, quan
ja estava de fet sota les lleis franceses, l’any 1654, per tal d’obtenir la
majoria d’edat de l’impúber calia fer una demanda al rei de França
i esperar-ne l’acceptació. És el cas del suplement d’edat concedit a
Marie Boneau, d’11 anys, casada amb Josep Pont, de Perpinyà, que
li va donar el rei a 30 de desembre de 1654 (ADPO, 1B394).29
28. A Barcelona, en virtut del privilegi Recognoverunt proceres, el fill havia de viure
separat del pare, encara que en la pràctica això no es realitzés (Brocà, 1985: 679).
29. El document de concessió reial és poc aclaridor, situa els personatges
beneficiats, però no les causes, ni cap dada d’interès sobre aquest matrimoni infantil.
207
En realitat, en els casos trobats de matrimonis infantils a l’època
medieval o a l’Antic Règim, sempre pot observar-se la condició d’hereu d’un patrimoni o l’elevada condició social dels futurs cònjuges. Tot
indica que hi ha forts interessos pel mig, cosa que s’observa des del
temps del matrimoni entre el fill del rei d’Anglaterra i la filla del rei
de França en 1160, fins a la dispensa gironina de 1773 entre Miquel
Llaurador de Solius i Margarida Llinàs de Salt, passant pels qui utilitzen aquesta mena de matrimonis a Anglaterra, França, Polònia o
regne de Nàpols. Són 600 anys de continuïtat d’un sistema que cerca
la pervivència de pactes i associacions i l’enfortiment o l’engrandiment
patrimonial mitjançant solucions d’urgència que estableix la mateixa
dinàmica de cada família o les circumstàncies de l’entorn social.
2.1.3. Inestabilitat política, guerres i problemes de l’entorn social
que afavoreixen el casament dels fills impúbers
A l’apartat anterior hem assenyalat els problemes que hi havia a
la mort d’hereus i que obligaven en certs casos al matrimoni infantil
per restablir les línies de descendència. Algun cop les causes que obligaven al matrimoni per sota de l’edat legal no es relacionaven directament amb l’òbit dels pares; evidentment, l’òbit hi era però les causes
ultrapassaven la família, eren socials. Les causes socials afectaven
tothom, i poden agrupar-se en dos blocs: la política dels governants i,
com a conseqüència, les guerres i els períodes d’inestabilitat social.
Dins els casos referits a la política dels governants, poden incloure’s els casaments entre els fills dels monarques o entre grans
casalicis. Les aliances que cerquen amb els seus matrimonis tenen
conseqüències que van més enllà de la persistència política, l’engrandiment patrimonial o l’associació contre enemics comuns, perquè
poden afectar la vida dels vassalls. En aquest grup de casaments podem incloure el matrimoni ja esmentat del fill del rei d’Anglaterra i la
filla del rei de França en 1160, així com el de les filles del mateix rei
francès Lluís VII amb els comtes de Troyes i de Blois.30
Podem afegir-hi el casament entre Alfons XI de Castella, de 15
anys, i Constança, filla de Don Juan Manuel, de 9 anys, en 1325. En
aquell temps Castella patia la debilitat del poder reial i les revoltes
entre els grans senyors, i la causa devia cercar-se en la política interna com a resultat de la mort de l’avi, Sanç IV (+1295); la regència de
la reina Maria de Molina, que va haver de lluitar durant la infantesa
del seu fill contra l’aixecament dels magnats castellans; el successiu
30. Vegeu supra, p. 96 i s.
208
regnat del mediocre i pare Ferran IV (+1312); la segona regència de
Maria de Molina; la seva mort en 1321; la continuïtat de la tutoria del
futur Alfons XI, i les lluites entre els qui es van nomenar tutors reials:
Don Juan Manuel i Don Juan el Tuerto.
Quan Alfons XI fou declarat major d’edat el 13 d’agost de 1325, va
trobar-se amb la necessitat imperiosa de pacificar Castella. Per això
va pactar el matrimoni amb la filla d’un antic tutor i l’assassinat de l’altre (Don Juan el Tuerto) en no avenir-se a la pau i mantenir maquinacions amb els reis d’Aragó i Portugal. El document de cessió de la ciutat
de Conca al pare de la núvia com a garantia del pacte matrimonial és
donat a Valladolid el 8 de desembre de 1325, on manifesta que la unió
fou beneïda davant l’Església, i que seria “el ayuntamiento de matrimonio deste primero de mayo que viene a tres años quella seria de edad
de doce años” de Doña Constança, a més d’esperar la dispensa del Papa
per a aquest casament (Ballesteros, 1948: III, 99).
El matrimoni no fou consumat, Castella s’havia pacificat amb
el matrimoni pactat amb Don Juan Manuel i l’eliminació a Toro de
Juan el Tuerto en 1326. Llavors el rei Alfons XI va aprofitar l’ocasió,
l’any següent, en 1327, per repudiar el casament i establir negociacions matrimonials amb Alfons IV de Portugal i casar-se amb la filla
d’aquest, Maria. Així es va trencar el matrimoni anterior en no haverse consumat i es va demanar dispensa a Roma pel doble parentiu de
segon grau de consanguinitat que hi havia entre Alfons XI i Maria.31
Es casaren, doncs, i Don Juan Manuel es va aixecar contra el rei de
Castella, fent-se vassall del rei d’Aragó. Finalment, es feren les paus
entre rei i magnat i aquest va poder casar la seva filla Constança,
casada impúber i repudiada, amb l’hereu del rei de Portugal (Ballesteros, 1948: III, 101 i Menéndez Pidal, 1990: XIII, 302-303).
Un altre cas és el repudi de Margarida, filla de l’Emperador
Maximilià I, en 1491, per Carles VIII de França, fill de Lluís XI i de
Carlota de Savoia. Amb l’excusa que va esposar la nena quan aquesta
tenia 4 anys, no tenia llavors l’edat mínima que exigia la llei canònica (Schmalzgrueber, 1844: IV, 220). Hi ha tractadistes, com el citat
Schmalzgrueber, que consideren que no foren més que unes esposalles, mentre que d’altres —De Cherrier, Semnoz...— el consideren
un casament formal. La raó d’aquest casament era sols d’influències
31. Ferran IV de Castella, pare d’Alfons XI, era germà de Beatriu, mare de Maria,
i el pare d’Alfons IV de Portugal ho era també de Constança, mare del rei de Castella; per
tant, ambdós pretendents eren cosins germans per duplicat (Menéndez Pidal, 1990: XIII,
nota 6, p. 303).
209
polítiques, intrigues i lluites entre els reis Capets de la branca ValoisAngulema i la casa d’Àustria. Carles VIII havia nascut en 1470 a Amboise, sempre fou malaltís i de constitució dèbil. Quan va morir el seu
pare, ell tenia 13 anys; atesa la salut del noi, el pare havia establert la
regència de la germana gran del nou rei, Anna de Beaujeu. En aquest
període, l’emperador Maximilià I estava interessat en els assumptes de
França i la Bretanya, i per això va pactar el casament de la seva filla
Margarita de 4 anys amb Carles VIII. La regent, així que tingué el poder assegurat, va intrigar per desfer el pacte i repudiar la nena. Quan
ho va aconseguir (en 1491), va casar el seu germà amb Anna, la filla i
hereva del duc Francesc II de Bretanya, amb la particularitat que Anna
de Bretanya, en el moment de quedar òrfena, tenia pactat el seu matrimoni amb Maximilià I d’Àustria, que acabava d’enviduar. La regent
tornà la filla i va treure la núvia al pare per assegurar-se el patrimoni
de la Bretanya i unir-lo a la corona francesa (Semnoz, 1986: II, 1-2).
Aquests són alguns dels exemples més coneguts d’unions entre
reialmes i grans cases, i són un tipus de casament que augmentà en
importància a mesura que avançà l’edat mitjana, fins al punt que,
vers l’any 1000 de Pau i Treva —Treva de Déu—, quan les bandositats
eren habituals en el feudalisme europeu, podien haver afectat fins i
tot els casaments fets en les baronies més petites.
Per establir un exemple final sobre la influència d’un casament
en el desenvolupament futur d’una regió, res millor que tornar al matrimoni que va pactar-se mitjançant esposalles en la unió dels regnes d’Aragó i dels comtats catalans. Al començament d’aquest estudi,
hem esmentat que no se’l podia considerar com un matrimoni infantil, perquè així ho precisa la documentació: “...desponsavit eam
cum comite Berengario Barchinonense...” (Aurell, 1997: 349). A més,
en el moment de signar-se les esposalles, Ramon Berenguer IV tenia
24 anys i Peronella era encara al bressol, amb la qual cosa era impossible d’obtenir qualsevol tipus de dispensa per tal de refermar el
casament. De totes maneres, no es va deixar res a l’atzar, i així l’11
d’agost de 1137, a Barbastre, Ramon Berenguer IV obtenia, a més de
la mà de Peronella, el reialme sencer de Ramir II, la tutoria sobre la
criatura i el pacte que, encara que la nena arribés a morir, el comte
conservaria Aragó, sempre mantenint-lo per la via de la contractació
i no pas per la de l’annexió, i consegüentment s’establí la confederació catalanoaragonesa. Ramon Berenguer IV no esposà Peronella
fins l’agost de 1150, quan ella tenia 13 anys, però en cap moment va
tenir pressa per a fer-ho atesos els pactes establerts en 1137 i que ja
li havien donat tot el que es podia donar. El contracte d’esposalles,
210
doncs, resultava quasi millor que un matrimoni, perquè rebia Aragó
encara que morís la desposada (Aurell, 1998: 348-351).
Tanmateix, uns estableixen les regles del joc de la política i uns
altres les pateixen. Entre els que estan en la segona circumstància, res
millor que els exemples dels casos donats al bisbat de Girona, els que es
coneixen de Grècia, dels països balcànics i de les illes de la mar Egea.
Comentarem, primerament, les coincidències que es troben en
l’aparició del fenomen del matrimoni infantil al bisbat de Girona els
segles XVII-XVIII i la guerra, amb les invasions i conversió en camp de batalla d’aquestes terres. Si ens fixem en el quadre de peticions i processos
per obtenir dispensa d’edat, hi veurem una llista d’anys amb les dispenses d’edat; entre 1620 i 1775, i requadrats en negreta i ombrejats, hi ha
els 4 períodes de conflictes bèl·lics provocats entre França i Espanya
que per successives invasions van afectar les comarques gironines.
Dispenses d’edat al bisbat de Girona:
any de petició i quantitat
1620
1621
1622
1623
1624
1625
1626
1627
1628
1629
1630
1631
1632
1633
1634
1635
1636
1637
1638
1639
1640
1641
1642
1643
1644
1645
1
1
1
2
1
1
1
1
1
-
1646
1647
1648
1649
1650
1651
1652
1653
1654
1655
1656
1657
1658
1659
1660
1661
1662
1663
1664
1665
1666
1667
1668
1669
1670
1671
1
6
4
8
6
2
1
3
2
2
1
3
1672
1673
1674
1675
1676
1677
1678
1679
1680
1681
1682
1683
1684
1685
1686
1687
1688
1689
1690
1691
1692
1693
1694
1695
1696
1697
3
2
1
4
5
2
8
7
2
1
1
4
2
2
7
4
3
3
6
1
2
2
4
3
4
1698
1699
1700
1701
1702
1703
1704
1705
1706
1707
1708
1709
1710
1711
1712
1713
1714
1715
1716
1717
1718
1719
1720
1721
1722
1723
3
2
11
19
8
8
10
7
8
9
14
15
12
12
6
12
7
6
5
2
5
3
1
4
2
1724
1725
1726
1727
1728
1729
1730
1731
1732
1733
1734
1735
1736
1737
1738
1739
1740
1741
1742
1743
1744
1745
1746
1747
1748
1749
1
1
3
2
2
-
1750
1751
1752
1753
1754
1755
1756
1757
1758
1759
1760
1761
1762
1763
1764
1765
1766
1767
1768
1769
1770
1771
1772
1773
1774
1775
1
2
2
1
1
1
1
1
1
1
1
-
Quadre de les peticions i els processos per obtenir dispensa d’edat al bisbat de Girona amb
referència a l’any de la petició i a la quantitat donada. Van ombrejats els anys que hi va haver
invasions franceses i guerres. Font: Elaboració pròpia.
211
En el lapse de temps que va des de 1635, en què la branca espanyola dels Àustria va entrar en guerra amb els Borbons francesos,
fins a 1725, en què els Borbons ja espanyols signen la Pau de Viena
amb l’emperador d’Àustria, hi van 90 anys de lluites i períodes d’inestabilitat, pestes, plagues, climatologia adversa i males collites, que
afecten el territori català en general, i el gironí en particular. Aquests
anys poden analitzar-se en períodes.
El primer període que trobem és de 1635 a 1660: s’hi comprèn
una part de la Guerra dels Trenta Anys a Catalunya amb la seva secessió, que va finalitzar amb el Tractat dels Pirineus de 1659. Observem
aquí que a les acaballes es produeixen una sèrie de matrimonis infantils que van disminuint a poc a poc. En 1670 hi ha una nova invasió
francesa, que comporta 9 anys d’avenços i retrocessos de tropes espanyoles i franceses per l’Empordà, fins a 1679 en què se signa la Pau
de Nimega; la conseqüència és un augment de dispenses per edat. En
1683 hi ha un nou episodi bèl·lic dels francesos, que arriben fins a
Barcelona i en què es lluita per les comarques de la Catalunya Vella
fins a 1697; aquest any se signà el Tractat de Rijswijck, i hi ha un nou
augment de les dispenses d’edat, que més o menys és mantenen per
aquest període en una mitjana de 3 per any. Ve llavors un període de
calma entre 1698 i 1703, en què curiosament es disparen les dispenses d’edat; a continuació s’obre el període final entre 1704 i 1714 de la
Guerra de Successió, un període clos amb el Tractat de Viena de 1725,
i que constitueix el període de major abundància de dispenses d’edat,
amb una empenta que minva lentament fins a 1723.
Podem fixar-nos també en les quantitats de dispenses cada període entre les 352 que formen el conjunt de la informació tractada.
Durant la Guerra de Successió (1704-1714) i els 6 anys posteriors, es
donen 133 dispenses —quasi un 38% del total— en un període de 17
anys entre 150 anys estudiats. Observem també que en els períodes
1683-1697 i 1670-1679 augmentà igualment el nombre de casos a
raó de 3,6 casos i 3 casos per any de mitjana en cada període. No tenim, però, cap notícia en el conjunt de dispenses d’edat on s’esmenti
el conflicte com a causa directa de la defunció de cap hereu i de la
necessitat de restituir-lo. Només hi ha la relació de l’augment de les
demandes amb la incertesa o caire caòtic del temps. Això pot indicar
dues coses: que, atès el temps, les famílies s’estimen més solucionar
els problemes de la restitució d’hereus al davant dels patrimonis consolidant-los amb el casament, o que efectivament la defunció dels
hereus majors d’edat sigui causada per epidèmies o per atacs físics
212
amb armes, creant la necessitat subsegüent de casar el que queda per
poder restablir l’ordre del patrimoni.
Això es comprova observant en el següent quadre de repartiment de dispenses la resta de dispenses atorgades a Girona en el mateix període de temps (1620-1775). Entre aquestes dispenses, hi ha les
de consanguinitat, afinitat i unes quantes per pública honestedat.
Dispenses de consanguinitat, afinitat i pública honestedat
del bisbat de Girona: anys i quantitats
1620
1621
1622
1623
1624
1625
1626
1627
1628
1629
1630
1631
1632
1633
1634
1635
1636
1637
1638
1639
1640
1641
1642
1643
1644
1645
16
5
9
8
13
8
10
8
10
11
15
12
12
6
16
10
10
2
16
3
10
12
20
26
23
15
1646
1647
1648
1649
1650
1651
1652
1653
1654
1655
1656
1657
1658
1659
1660
1661
1662
1663
1664
1665
1666
1667
1668
1669
1670
1671
23
8
14
3
2
4
6
6
13
6
11
7
6
8
16
15
12
26
13
8
19
5
10
11
10
16
1672
1673
1674
1675
1676
1677
1678
1679
1680
1681
1682
1683
1684
1685
1686
1687
1688
1689
1690
1691
1692
1693
1694
1695
1696
1697
12
4
16
12
15
14
11
15
11
20
19
12
15
15
19
7
18
19
11
12
21
20
14
7
18
19
1698
1699
1700
1701
1702
1703
1704
1705
1706
1707
1708
1709
1710
1711
1712
1713
1714
1715
1716
1717
1718
1719
1720
1721
1722
1723
18
5
19
18
16
19
24
14
4
12
16
21
18
15
17
21
11
16
19
15
12
1
30
32
23
19
1724
1725
1726
1727
1728
1729
1730
1731
1732
1733
1734
1735
1736
1737
1738
1739
1740
1741
1742
1743
1744
1745
1746
1747
1748
1749
10
8
5
22
18
15
9
22
24
21
29
9
16
10
25
19
17
23
20
18
16
18
25
24
22
24
1750
1751
1752
1753
1754
1755
1756
1757
1758
1759
1760
1761
1762
1763
1764
1765
1766
1767
1768
1769
1770
1771
1772
1773
1774
1775
36
25
19
33
35
43
31
24
38
26
16
7
31
35
37
29
35
37
34
30
42
38
45
24
31
31
Quadre de repartiment per anys de les 2.676 dispenses de consanguinitat, afinitat i
pública honestedat, donades al bisbat de Girona entre 1620 i 1775. Van ombrejats
els anys en què el bisbat de Girona va patir invasions i guerres amb França en el
seu territori. Font: Elaboració pròpia a partir de l’Inventari de dispenses del bisbat de
Girona, segles XVI-XIX, confeccionat per J. Tremoleda Roca.
En el conjunt de les 2.676 dispenses donades en aquest espai
de temps, no s’observa que els períodes bèl·lics o de desordre quedin
tan destacats amb un augment de peticions. Si hi ha algun símptoma, és més aviat de reducció de peticions en alguns anys dels
213
temps de conflicte. Hi apareix, a més, un augment progressiu de
la demanda de dispenses entre els segles XVII i XVIII, que augmenta
lentament des de 1650 fins a la fi del període analitzat (1775).
Si comparem les dades d’ambdós quadres, surten els gràfics següents que poden ser il·lustratius del que indiquem:
Gràfics de les dispenses del bisbat de Girona entre 1620 i 1775
Font: Inventaris de totes les dispenses disponibles del bisbat de Girona.
214
La raó està en el fet que la dispensa d’edat per celebrar el matrimoni infantil supleix necessitats urgents en la construcció de lligams
familiars, mentre que les dispenses de consanguinitat i d’afinitat poden no participar de la urgència però sí del perfeccionament acurat
fins a l’últim extrem del lligam familiar. Tot això fa pensar que, en
les famílies del bisbat de Girona, es van viure entre 1640 i 1730 unes
circumstàncies especials que no van afectar les dels altres bisbats de
l’entorn: Barcelona, Vic, la Seu d’Urgell i Elna, i que sembla que sorgeixen de les activitats bèl·liques esmentades.
Allí on els conflictes bèl·lics i l’ordre social sí que van incidir
en l’existència del matrimoni tot just arribada la pubertat i en la impubertat, fou a la península grega, en bona part dels balcans i en un
bon nombre d’illes de la mar Egea. Cal cercar la causa, segons que
diu Thanatses (1983),32 en quatre aspectes, que són: biològic, social,
polític i moral. L’espai de temps que estudia se situa entre la segona
dominació turca (vers 1664) i la primera meitat del segle XX.
L’aspecte biològic s’enquadra, evidentment, en la precocitat físiològica de la majoria de la població. Els estrangers anglesos, francesos, holandesos, italians, etc., que viatjaren pels Balcans els segles
XVII, XVIII, XIX i principi del XX, expliquen que els habitants i sobretot
les dones en arribar als 25 anys semblen àvies, plenes d’arrugues i
erosionades físicament, i és que allí homes i dones arribaven a la pubertat entre els 10 i els 14 anys.33
No són, però, les causes fisiològiques les que més ens interessen.
Els Balcans, i Grècia en particular, tenen en el període que abasta els
segles XVII i XVIII una gran inestabilitat. Quan Constantinoble va caure
en mans dels turcs, va establir-se el règim legal i polític d’aquests per
sobre dels cristians. La diferència de religions va facilitar la separació
cultural i el manteniment de cada una d’elles, de tal manera que dins
de l’Imperi turc hi havia un estat grec representat pel patriarca d’orient i els bisbes (Thanatses, 1983: 86-89). Al mateix temps, segons el
sistema otomà la terra era del Soldà. El Soldà dominava la terra com
a representant de Déu i oferia la terra als dignataris militars i aquests
32. Tota la informació següent ha estat extreta de l’obra de George Thanatses, el
títol de la qual podem traduir com Esposalles i matrimonis en edat precoç, la referència
bibliogràfica de la qual es troba a la bibliografia general a la fi del nostre treball. No citarem
gaires vegades aquest autor per no repetir innecessàriament, però cal saber que sense
aquesta obra hauria estat impossible de conèixer dades i referències de l’orient europeu
pel que fa al matrimoni infantil.
33. Entre els viatgers que cita Thanatses tenim: Frédérich Chierch per a la Capadòcia, W. M. Leake per a la regió de Tripolitània, i per a tota la zona en general: T. Smart
Hughes, Fr. Thiersch, Pouqueville i W. Wittman (Thanatses, 1983, 43-47).
215
al seus, fins que d’un afavorit passava a un altre i finalment quedava
en mans del camperol, que la posseïa pel que es coneixia com tesaruf
o domini per ocupació hereditària. El treball de la terra no era obligatori com en el sistema feudal occidental, i el sistema impositiu acabava donant seguretat als súbdits; hi havia tres impostos: el delme, el
principal i el de duanes fixat per l’estat en repartiments de càrregues
per zones. Cada comunitat ho feia per famílies, que cobrien la seva
part de manera solidària, gràcies a la responsabilitat col·lectiva; això
comportava un alentiment del sistema econòmic, perquè si ja hi havia uns impostos fixos i només havia de pagar-ne més en la mesura
de la productivitat, la manera de no tenir maldecaps era no produir.
Així, les bodes, essent pactes entre caps de famílies, s’independitzaren de l’influx econòmic i només en tenir descendència s’afegien al
sistema impositiu (Thanatses, 1983: 58-72).
En entrar en crisi el model central d’Estat otomà el segle XVII,
va produir-se un fenomen d’inestabilitat política que va afectar el
conjunt de la societat grega. El gran problema fou l’aparició de l’arbitrarietat dels jerarques locals turcs a la península i dels pirates i
saltejadors a les illes; ambdós afectaren l’edat dels casaments.
A la major part de la península grega, els turcs van instaurar
un sistema de segrests i recollida de nois i noies per satisfer la seva
necessitat d’esclaus i soldats que es coneixia com a pedomàzoma. No
tots els llocs patiren aquest reclutament forçós; Atenes, Mani, Constantinoble, Galàcia, la costa de la Mar Negra, Yianena i Rodes, no en
patiren. Hi havia dos tipus de reclutament o segrest: els acem oglan i
els iç oglan. En el primer cas, els nois havien de tenir de 14 a 18 anys;
en el segon cas, de 6 a 10 anys; els primers segrestos eren més nombrosos que els segons. En quedaven exclosos els fills únics, els orfes,
els baixos, els alts, els imberbes i els casats; i de cada família només
se’n podia agafar un. Va instaurar-se, doncs, l’arbitrarietat, i s’agafaven també els fills orfes, únics, etc., amb la particularitat que els
pares havien d’anar a rescatar i comprar els fills al mercat d’esclaus.
I només van quedar els casats per alliberar-se del captiveri. Per això
van accentuar-se les bodes de curta edat, un costum ja habitual en
les cultures balcàniques, perquè si els turcs no segrestaven els casats,
el matrimoni esdevenia la millor manera d’establir una seguretat de
tenir els fills a casa. El manteniment del pedomàzoma fins ben entrat
el segle XVIII va contribuir a la incertesa i precarietat social, car els
nens i nenes eren destinats a l’esclavitud o als harems masculins i
femenins dels turcs, i una bona part dels nois passaven a formar les
tropes dels geníssers, fins que es permeté que aquests es casessin.
216
A les illes de la mar Egea i la línia de la costa grega, el problema
era un altre: els segles XVII i XVIII es convertiren en una crònica de sang.
Sovint hi desembarcaven corsaris i pirates, coneguts assassins de ports
que eren majorment catalans, mallorquins, corsos i sicilians, els quals
perseguien turcs otomans, i quan no en trobaven, assassinaven i extorsionaven els cristians, s’apoderaven de les dones per a ells i de les quals
algunes illes es consideraven com a verdaders estables per fornir-ne.
A la península l’arbitrarietat turca, a les illes els pirates i corsaris, feren que la societat grega es tanqués en ella mateixa. Els fills
—sobretot si eren bells— i les noies eren els qui corrien més perill, de
manera que a partir dels 9 anys aquestes es tancaven a casa i no se’ls
deixava sortir per a res ni rebien cap educació; si calia que sortissin,
ho feien només al vespre àdhuc per realitzar feines agràries. A l’exclusió de la dona, es va afegir la jerarquització dels caps de família, que
feien i desfeien els vincles amb altres caps de casa. Així, amb els compromisos a curta edat, el matrimoni infantil i el casament dels tot just
núbils, s’establien uns lligams de parentiu que permetien que dues
famílies poguessin enfrontar-se als perills de la vida de manera més
fàcil i més eficaç. A més, el fet d’avançar el naixement dels primers
fills a partir dels 15 anys de les noies, feia que se’n tinguessin més, i
amb més fills hi havia més possibilitats de continuïtat familiar.
Tals foren les circumstàncies que propiciaren el matrimoni local,
fins i tot amb la casa veïna. Perquè era millor tenir veïns-parents que
no parents d’una banda i veïns de l’altra (Thanatses, 1983: 86-104).
La societat grega era pobra, i en general va mantenir aquestes circumstàncies fins al segle XIX. Eradicat el fenomen de la pirateria i aconseguida la independència dels turcs, el matrimoni infantil i els compromisos
van continuar perquè, a l’emigració a les ciutats, s’afegien els desequilibris
socials. Això es va notar especialment a les illes, on aquest nou fenomen
s’afegí a la marxa normal dels homes a navegar o a pescar esponges. La
despoblació masculina i després la femenina deixaven segles enrere uns
forts desequilibris, de manera que era ja un fet habitual de casar els fills
abans de marxar, de 9 a 14 anys i sense arribar a tenir relacions sexuals
i fer-los tornar en el futur, altrament ja no tornaven mai més.34 Aquesta
34. Dins les escasses quantificacions que presenta l’obra de Thanatses, esmenta
dos casos de Naxos, a les illes Cíclades, on apareix el testimoni d’una noia de 9 anys casada
en 1711, que no va tenir relacions sexuals amb el marit perquè aquest immediatement
després de la boda va emigrar i ja no va tornar. L’altre és el procés de divorci d’una noia de
14 anys i un noi de 8 anys, fill d’Antoni Politis, perquè diu que la seva tia, casada amb un
capellà (ortodox) la va obligar a fer-ho per si emigraven. Un altre exemple és d’Àgrafa de
1683, trobat en un manament del Patriarca de l’Església Ortodoxa en què anul·la una boda
que s’havia fet amb un noi de 9 anys, perquè aquest després del casori va emigrar i no va
arribar a fer ús del llit matrimonial (Thanatses, 1983: 28 i 79).
217
solució no agradava als pares, sobretot de les noies, però els problemes
econòmics i demogràfics la feien inevitable. Això tenia una magnitud
tal que, seguint càlculs de població d’algunes illes, se n’aprecia el fort
desequilibri. A Mykonos, des de la fi del segle XVII fins a l’últim del segle
XVIII, tres quartes parts de la població eren dones; a Sifnos ho eren cinc
sisenes parts en 1771; a Patmos hi vivien 300 homes en 1787 i 6.000
dones, etc. (Thanatses, 1983: 82).
Les úniques illes o regions que se salvaren del fenomen del casament de criatures, o on aquest tipus de boda era més atenuat, foren
aquelles en què s’establiren xarxes comercials, tallers artesans o nusos
de comunicacions. Allí on el comerç feia rendible el treball —sobretot el de les filles— en filat i teixit de cotons i sedes, el matrimoni es
retardava. És obvi que costa desfer-se dels elements del grup familiar
que produeixen beneficis per a l’enriquiment de la casa. El fenomen
de l’emigració es donà més a Capadòcia —Cesarea, Anakú, Sinasós,
Malokopi—, a Licaònia i a les illes de la mar Egea com Tinos, Naxos i a
l’Epir... Els emigrants es dirigien a la Polis (=ciutat) —tal com coneixien
els grecs Constantinoble—, a Atenes, als ports de la Mediterrània (pesca
de l’esponja, cabotatge, corall...) i a Amèrica (Thanatses, 1983: 77-82).
2.1.4.
Aspectes biològics: sexualitat precoç i embarassos no desitjats.
La solució “purificadora” a través del sagrament del matrimoni
En analitzar les situacions familiars que obliguen al matrimoni
infantil, tenim els casos en què la necessitat de la boda sorgeix de la
precocitat extrema de la parella o d’un d’ells. Aquesta situació, pel
que s’observa en les dades, sembla un motiu tardà en el conjunt dels
casos trobats. Entre les dispenses de Girona, hem constatat35 els tres
primers casos en 1715 i la darrera en 1730, amb les peticions per
periculum in mora o periculum incontinentiae. Les posteriors pertanyen a dades estadístiques d’Alemanya entre 1910 i 1925 i del bisbat
de Ciudad Real entre 1978 i 1997. L’expedient de les primeres no
informa de cap altra notícia diferent de les ja esmentades, les dades
estadístiques d’Alemanya només son xifres i les de Ciudad Real són
d’embarassos prematurs, segons les dades indicades amb anterioritat
(pàgs: 14 i 107-108), que corresponen a les noves edats mínimes per
casar-se sortides del Codi de Dret Canònic de 1917.
Essent la fertilitat sexual d’homes i dones una qüestió individual, cada un hi arriba segons el seu desenvolupament fisiològic; la
35.
Vegeu supra pàg. 173 i s.
218
celebració del matrimoni és justificat davant la necessitat de legitimar el fill que ha de néixer i de donar una sortida honorable a actes
que en el seu moment la societat desaprova. Els que no han arribat a
l’edat legal per casar-se i són trobats practicant actes sexuals, han de
ser establerts dins l’ordre matrimonial per obviar l’escàndol, que pot
dur —sobretot la dona— a la marginació social. Els que són trobats
amb un embaràs conegut, casats legitimen el fill que ha de néixer, car
altrament no podrien entrar en la terna hereditària pel fet que les legislacions europees, fins entrat el segle XX, no donen igualtat de drets
entre el fill nat de legítim matrimoni i l’il·legítim. En aquests casos, el
matrimoni infantil s’estableix com un acte de “purificació” de cara a
la societat, perquè aquesta ja té assumit en el catolicisme que el matrimoni és un sagrament amb l’eficàcia sobrenatural d’esborrar el pecat
carnal, si n’hi havia, per bé que la llei deia que abans dels 14 anys el
noi no cometia delictes relacionats amb la carn, com ara l’adulteri o la
sodomia, en considerar que no en tenia la culpa i per això mateix no
podia ser excomunicat (Barbosa, 1688, VI, 223-224).
2.2.
El negoci familiar de casar l’impúber
En el moment d’establir el matrimoni, sigui o no infantil, es posa
fi a una negociació desitjada per les parts. A partir de l’instant en què la
parella ja és formada i legitimada als ulls de la societat, entra en funcionament una dinàmica diferent, la dels pactes negociats amb anterioritat, que prendran la via imaginada o una de nova segons el nou paper
dels casats i les circumstàncies que els rodegen. Això fou vàlid tant en el
règim matrimonial antic conduït pels pares com en el tarannà actual.
Les anàlisis establertes a continuació corresponen a les dades
que hem pogut obtenir de les negociacions prematrimonials. Apareixen harmonies i desharmonies entre les parts implicades a l’hora de
negociar els contractes matrimonials, amb un paper preeminent de
la figura dels progenitors i dels tutors, així com el resultat final: allò
que es vol obtenir amb la unió que es planteja.
El matrimoni infantil és ordinàriament un negoci harmònic entre les parts, que té però la particularitat de fer-se habitualment sense
la col·laboració directa del pare d’un dels nuvis, per mort o per incapacitat. D’aquesta manera s’impliquen en les negociacions els pares
de l’una o de l’altra part junt amb tutors externs a la família o avis,
oncles, etc. Aquest augment de negociadors devia implicar una major
complexitat en els tractes per diferències de criteris. Ho intentarem
esbrinar en aquest punt concret i en els apartats subsegüents.
219
Primerament, veurem quines estratègies implica l’existència o
no de tutors a l’hora de negociar el matrimoni i quins resultats pretén
la família establint el casament.
2.2.1.
Tuteles i tutors
La tutela és la institució jurídica que té per objecte la defensa de
la persona i dels béns dels que per edat o per altres causes, no gaudeixen de la plena capacitat d’obra; en el cas dels orfes, és el substitut del
pare qui li ha d’administrar els béns. La figura jurídica és antiquíssima i la tutela finia quan l’orfe arribava a la pubertat o quan les lleis
de cada regió ho determinaven. A Roma, el tutor era nomenat per
testament dels pares (Ulpià XI, 14): el pare, en morir, cedia la pàtria
potestat sobre el fill a qui ell volia, generalment un parent proper; així
va quedar reflectit en drets posteriors de l’àrea d’influència del dret
romà. El tutor tenia l’autoritat interposada entre el pupil i els actes
que anava a fer per auxiliar-lo (auctoritatis interpositio). A més, hi
havia el curador, que només administrava els béns (gestio). D’aquest
tipus de tutela, coneguda per tutela testamentària, se’n deriva la legislativa, que no és més que la tutela que la llei dóna automàticament
als parents quan no hi ha tutor testamentari, preferint els consanguinis en menor grau amb intervenció del cònjuge.
Quan el dret romà va perdre influència en benefici del dret germànic, es va establir a l’Europa feudal un altre sistema de protecció
dels orfes: la tutela dativa. Com que el dret familiar germànic no girava sobre el sistema de la pàtria potestat romana, quan el pare moria
deixant un orfe, el dret de nomenar tutor corresponia al rei, i, per
delegació, a les seves autoritats (Enc.Jur.Esp., 1910: XIII, 350 i s.).36
Anteriorment i d’acord amb les lleis godes, la tutela de l’orfe era
legislativa, arribava fins als menors de 20 anys i corresponia en primer
lloc a la vídua, en el seu defecte als germans de l’orfe i, en cas de falta
d’aquests, als germans dels pares o a llurs fills. Si no hi havia parents,
ho decidia el jutge (Fuero Juzgo, 1819: Llibre IV, títol III, lleis 3a i 4a).
A Las Partidas, en una clara influència del dret romà recuperat,
es prefereixen els tutors nomenats pels pares en testament i, faltant
36. L’Enciclopedia Juríca Española, en el vol. XIII, sobre els conceptes de “tutela” i
“tutor”, estableix l’origen antiquíssim de la institució, que sembla que té un origen diferent
per cada forma de tutela. A l’Enciclopedia Hispanoamericana Espasa, vol. 65, la tutela és en
totes les seves formes d’origen romà: la testamentària sorgeix de la pàtria potestat transmesa
en el testament, la legítima quan la llei es transformava en tutor en els casos d’abintestat i la
dativa, com a forma més moderna sorgida de les lleis Atilia i Julia Titia. Com que el nostre
estudi no pretén aprofundir en l’origen de la tutela, sinó com l’una o l’altra va influir en el
moment d’establir el matrimoni infantil, no entrem en ulteriors anàlisis.
220
aquests, el parent més proper: en el seu cas, la mare mentre no es torni
a casar, després l’àvia, etc. (López, 1844: Leyes 2ª, 3ª i 4ª). A Catalunya,
la tutela era testamentària segons el més pur dret romà i s’estenia des
del moment de néixer fins als 20 anys del noble i als 15 anys del pagès
(Cancer, 1760: Variarum Resolutionum, part 1a, cap. VII i Fontanella,
1719: De Pactis Nuptialibus, part 2a, glossa única clàusula 9, núm. 23).
La tutela testamentària regia també a Escòcia, Portugal, els estats italians i a França en el Ninervois, Bourbonès i l’Alvèrnia (Enc.
Jur. Esp., 1910: VIII, 364 i s.).
La tutela dativa tenia origen comú i expressions diferents segons
quin fos el país: Alemanya, Àustria, França o Anglaterra. A Alemanya
i Àustria la tutela passava, segons el dret antic, al parent més proper,
en un sistema de tutela legislativa que recorda les lleis godes. Si els
amics o parents veien que el tutor no actuava com devia, podien demanar al jutge el canvi de tutor. A partir del segle XV, la tutela de les
vídues i dels orfes passà a ser cosa exclusiva del rei, que era exercida
per un magistrat i la Obervormundschaft, que era una espècie d’autoritat superior pupil·lar (Enc. Jur. Esp., 1910: VIII, 364, nota 6).
A França, a les zones que no tenien el sistema tutelar testamentari, funcionava la tutela legislativa. Regia el consell de família que
aconsellava el jutge en l’elecció al càrrec i aquest, després, confirmava o nomenava el tutor i el seu substitut (subrogé). A Anglaterra, la
tutela era reial i en el seu nom els senyors feudals exercien la custòdia
del cos i dels béns dels infants dels seus serfs, colons, etc. El càrrec
de tutor o wardship va exercir-se fins als 21 anys de l’home o 16 de
la dona i, en altres èpoques, fins als 14 anys (Black, 1979: 1420). Els
tres tipus de tutela van configurar diferents formes d’actuar dels pares o parents dels pupils, d’acceptar-los o reprovar-los, i això també
va influir en els casaments d’impúbers. Per analitzar això estudiarem
primer els matrimonis que van afectar la tutela dativa i després les
tuteles testamentària i legislativa.
2.2.1.1.
La tutela dativa, els tutors imposats i la compra de tutories
Per les lleis feudals i la condició de vassallatge, els matrimonis
infantils anglesos són compresos en la tutela dativa. A Anglaterra, en
morir el pare la corona tenia el dret de quedar-se amb la persona i
l’herència de l’orfe fins a la majoria d’edat, i aquest podia ser venut
en matrimoni a benefici de la corona o del seu cessionari. Al mateix
temps, si l’orfe es negava a casar-se amb la persona escollida, essent
aquesta de la mateixa classe social, havia de pagar al seu tutor una
221
quantitat elevada per recusar l’elecció i només llavors podia escollir cònjuge lliurement. Així, en morir un anglès la custòdia del seu
hereu impúber pertanyia al rei; llavors el monarca podia retenir els
beneficis de l’herència fins a la seva majoria d’edat o bé podia vendre
la tutela o la podia concedir a algun favorit per enriquir-lo. El fet de
mantenir o vendre una tutela depenia del valor de l’herència i del
temps fins a la majoria d’edat de l’orfe, i segons les condicions anteriors podia arribar a ser comprada a un preu exorbitant. La raó és que,
a tenor de la llei anglesa, el tutor no era responsable dels beneficis
que donava la terra davant del pupil, però sí que podia quedar-se’ls
com a paga, car només estava obligat al manteniment del menor. S’hi
afegia que la tutela, que podia ser venuda o transferida, esdevenia
una transacció com una propietat més, amb el resultat que un tutor i
el seu pupil podien ser del tot desconeguts, amb què la tutela passava
de ser un acte de confiança a benefici del pupil a un bon negoci del
tutor (Furnivall, 1897: XL).
Furnivall (1897: XXXIX) creu que una de les causes per les quals
els pares casaven els fills petits era per estalviar-se la tutela reial; així
ho indica en els casos que esmenta de la diòcesi de Chester. Com que
el matrimoni implicava l’emancipació del fill, aquest quedava fora de
les possibles accions contra el seu patrimoni. Alguna vegada, però, és
el tutor d’un dels nuvis qui estableix el matrimoni infantil. La causa
probable rau en l’interès d’aquest de no deixar passar un ric hereu o
hereva que podia ser casat amb un fill o filla seva, per recollir, no solament el benefici indicat, sinó ingressar posteriorment el patrimoni
d’aquell a la família.
De totes maneres, les apreciacions de Furnivall no són documentades en els processos amb què treballa. En cap d’ells no s’indica
expressament —en els testimonis recollits per les autoritats eclesiàstiques a l’hora d’establir el divorci— que els nens es casessin per tal
d’obviar la tutela. Tanmateix, sembla que allò que diu es complementa amb allò que troba: entre les lleis feudals indicades de l’alta edat
mitjana, els exemples que esmenta d’adquisició de tutories entre els
segles XIII i XVI (1987: XL-XLI) i els casos de matrimoni infantil del segle XVI. Si està encertat en el seu criteri, el resultat és que no s’observa
que hi hagi hagut cap progressiu atenuament del sistema de tutories
abans dels anys indicats.
Entre els 27 matrimonis infantils que va trobar, en 12 casos són
els pares qui concerten la boda; en 4 casos, els familiars i amics; en
2 casos, la combinació de tutors i pares de les dues bandes; en un sol
222
cas són els tutors d’ambdós nuvis, i de 8 casos se’n desconeixen els
negociadors37 (Furnivall, 1897: 1-49).
Uns exemples més concrets serien aquests:
Casats pels pares: 27-10-1563. Brigitte Dutton versus George
Spurstowe, casats a la capella privada de Hall of Dutton, quan
ella tenia 4 o 5 anys i ell 6, per acord del pare d’ella i el pare i
l’avi d’ell (Furnivall, 1897: 38-41).38
Casats per familiars o amics: 8-5-1562. Peter Haworth, menor de
8 anys, i Margery Heydocke també de 8, casats a la parròquia
de Blagburne. En el procés de divorci ella diu que va acceptar de
casar-se per consell dels amics, però que en desconeix les raons.
Intervenció de tutors: 11-12-1561. Homfrey Winstanley, menor
de 12 anys i orfe de pares, de la parròquia de Winwick, pledeja
contra Alice Worsley major de 17 anys de la parròquia de Wigan.
El germà de la núvia indica en els testimoniatges que aquella es
casà per instigació de Sir Thomas Gerrard tutor de Homfrey.
Entre els matrimonis d’impúbers anteriors en data que coneixem d’Anglaterra, només hi ha les dades dels negociadors de la boda
en un cas, el del consentiment patern que tingueren William Aunger
de 8 anys i Johana Malkake de 12, casats a la capella de Fenwyk de la
diòcesi de York en 1351 (Helmholz, 1974: 200-201).
Finalment, cal dir que a Anglaterra hi havia una gran llibertat
a l’hora de casar els fills petits. Un testimoni de l’època, el moralista
Phillip Stubbes, en una obra dedicada a Phillip comte d’Arundell:
The anatomie of the abuses in Ailgna, publicada en 1593, manifestava
aquest problema en un diàleg entre Spudeus, que vol saber com és
Anglaterra, i Philoponus, habitant del país; aquest li comunica que
una de les causes de les moltes ruïnes del país és que:
A Ailgna hi ha una gran llibertat en el que això respecta, car nens
petits de bolquers són sovint casat pels pares ambiciosos i amics
abans que no sàpiguen distingir el bé del mal. Això constitueix una
gran crueldat, a més de primitivisme i va contra la llei de Déu. A
més d’això, pots trobar que qualsevol imberbe de X, XIV, XVI o
37. La relació de matrimonis infantils que va trobar Furnivall és a l’apèndix a la
fi del treball.
38. El germà de Brigitte Dutton, de nom Roland, també fou casat amb Margaret
Stanley a la mateixa capella quan ell tenia 9 anys i ella 5, i no s’hi especifica qui va negociar
el casori, però la boda també va acabar en divorci el 27-10-1565 (Furnivall, 1897: 4143). Probablement, el doble divorci correspon a la ruïna dels Dutton, sense que n’hi hagi
constància documentada.
223
XX anys d’edat agafa una dona i s’hi casa sense temor de Déu ni
respecte, ni per la religió d’ella, ni per la seva modèstia, ni per la integritat de la vida, ni per qualsevol valor, i, el que és més important,
sense respectar com hauran de viure plegats i mantindran les seves
obligacions i el seu estatus. Aquestes coses no tenen importància,
ell tindrà la seva gateta per jugar que no s’hi resistirà, car és l’única
cosa que ell desitja. Després bastiran una casa de camp, on passaran la resta de llurs vides com a captaires... (Stubbes, 1895: 97).
Llavors, estalviant la sagnia d’una tutela sobre el patrimoni
familiar, cal considerar també l’ambició dels pares com un motiu
més de l’existència de matrimonis infantils, a més dels problemes
interns de les famílies.
2.2.1.2.
La tutela testamentària: tutors i parents. Posicions favorables i
contradictòries dels tutors
En una línia semblant a l’anterior, hi ha els casos en què la família
aconsegueix pactar un matrimoni infantil per desmuntar una tutoria.
Després de Gracià, l’influx de la recuperació del dret romà en les legislacions europees es fa palès en el fet que el matrimoni concedeix automàticament la majoria d’edat. Quan l’Església accepta el matrimoni
de l’impúber, accepta la seva capacitat reproductiva i la seva capacitat
mental de saber què és el matrimoni. Li accepta implícitament la capacitat de conèixer què és tenir fills, tenir-ne cura i educar-los. Li concedeix, doncs, l’habilitat, la destresa i la intel·ligència que ha de reunir un
major d’edat (Narbona, 1669: 164-223). En aquesta línia, hi ha legislacions com ara la catalana que reconeixen l’emancipació als casats sense
cap limitació legal (Cancer, 1760: II, 7; Brocà, 1985: 678-680).
La clau radica a poder arribar a l’emancipació, perquè s’hi estableix la incompatibilitat entre la potestat paterna que té el tutor i el nou
poder que exerceix el marit sobre la dona (Enc.Jur.Esp., 1910: XIII,
350-358). Amb aquesta solució podia donar-se per finalitzada la incòmoda tutela de l’impúber, i el tutor o els pares es treien un problema
de sobre, atès que en la majoria de casos la legislació premiava escassament el treball tutelar i eren més els maldecaps que els beneficis.39
39. La tutela testamentària i la legislativa tenien, segons la legislació de cada regió o
país, uns drets i obligacions: el tutor podia retirar com a pagament de la feina un percentatge
sobre els fruits del patrimoni, que oscil·lava del 10% en la majoria de casos al 20% a Navarra.
Calia establir un dipòsit garant de la gestió i jurar el càrrec davant el jutge —Catalunya
n’era exempta. El tutor s’havia d’ocupar de tot el manteniment del patrimoni amb diligència,
també havia d’aixecar inventaris abans de fer-se càrrec de la tutela i en acabar la calia passar
comptes, etc. (Enc.Jur.Esp. 1910: XXX, 470-480). La tasca de tutor no era, doncs, cap alegria
i més aviat un sacrifici, sobretot en èpoques de desequilibris econòmics.
224
Hi ha tota mena de motius per pactar el matrimoni de l’impúber, uns afavoreixen i d’altres no la gestió del tutor. Algunes de les
dispenses de Girona expliquen aquest fet; són aquestes:
El tutor es casa amb la tutelada: 1674. Matrimoni entre Josep
Boris i Maria Rubert d’11 anys i 6 mesos, tots de Sant Pere Pescador. Pacte matrimonial establert entre la mare vídua de la núvia i el nuvi que és el tutor de la nena (ADG, Disp.Mat. 5017).
Ambdós nuvis en mans de tutors: 1679. Matrimoni entre
Francesc Suardell i Maria Martí, el primer d’11 anys i 4 mesos i
la segona de 9 anys i 7 mesos. Tots dos orfes de pare i mare estan
en mans de tutors indicant que es creu que el tutor del nuvi pot
robar béns (ADG, Disp.Mat. 5046).
El tutor i curador del nuvi pacta el casament: 1690. Casament
de Jaume Auladell, de Solius, de 14 anys i 4 mesos, i Margarida
Soler, de Sant Feliu de Guíxols, d’11 anys i 6 mesos. Casament
tractat per l’oncle, tutor i curador del nuvi i els pares de la núvia
(ADG, Disp.Mat. 5078).
Els tutors de la núvia tracten el casament: 1743. Antoni Pau
Roldan i Baró, d’Olot, de 18 anys, es casa amb Teresa Carrasco
de Valenciba (bisbat de Badajoz), habitant al Port de la Selva,
de 9 anys i 2 mesos (ADG, Disp.Mat. 5604).
El pare de la núvia, tutor i curador d’ambdós, estableix el casament: 1752. Anton Rimbau de 13 anys i 5 mesos, es casa amb
Magdalena Silvestre de 12 anys i 4 mesos. Tots són de Pals
El pare del nuvi, tutor i curador de la núvia, estableix el casament: 1738. Tomàs Muntaner, d’11 anys i 8 mesos, es casa amb
Maria Gimbernat, d’11 anys i 9 mesos, tots de Cistella. Amb esposalles escrites el 30-6-1738 i 3r grau de consanguinitat (ADG,
Disp.Mat. 5600).
Avi, tutors i curadors de la núvia pacten la sol·licitud de dispensa, en la qual no apareix cap nuvi i sembla una sol·litud encoberta d’emancipació: 1714. Maria Salvanyà, de 9 anys i 8 mesos,
de la parròquia d’Aiguaviva, demana dispensa d’edat40 (ADG,
Disp.Mat. 5550).
40. Maria Margarida Caterina Teresa Salvanyà havia nascut el 26-10-1704, era filla
de Pau Salvanyà Tarrades, pagès d’Aiguaviva, i de Maria Buadas, i ambdós s’havien casat a
Salitjà en 1703 o 1704. L’avi de la sol·licitant era Joan Buades, pagès de Salitjà.
225
Aquests són alguns dels exemples en què es manifesta l’activitat
tutelar testamentària i les diverses formes que pot adquirir. Molts
casaments d’impúbers de Girona són condicionats per la intervenció
de tutors, de manera favorable o contradictòria. Gairebé sempre l’actitud del tutor al casament és positiva, sobretot en la constitució dels
dobles matrimonis de pares i fills i en què la tutela recau en el cònjuge supervivent. No sempre la cosa venia rodada. Un exemple pot trobar-se en el procés de segrest de la pubilla Magdalena Vila-Albanyà
de l’any 1610. Segons es desprèn del plet, Magdalena de Torroella, de
Fluvià, era òrfena de pare i en tenia la tutela l’àvia paterna Caterina
Vila-Albanyà. L’àvia pretenia casar-la, malgrat que la nena tenia 11
anys i 2 mesos, amb Francesc Quintana, pagès de Colomers, d’uns
40 anys. La mare de la pubilla, Antiga Pagès, va oposar-s’hi adduint
que Magdalena no gosava contradir la seva àvia “tant per imbecilitat
de anim com per respecte y temor”, i per això va demanar a la cúria
que aturés el casament i establís el segrest de la noia fins entendre i
sentenciar el problema.
El bisbe va manar el segrest amb penes d’incompliment de 100
ducats d’or de multa, però l’àvia va negar-se a entregar la nena manifestant que com a tutora no tenia l’obligació de portar la néta davant
un tribunal en no tenir 12 anys complerts, “ni estar en edat de casarse ni de ser explorada”. Del procés, es desprèn la lluita entre l’àvia i
tutora contra la mare, és a dir, entre sogra i nora per casar la filla a la
pròpia conveniència. La mare volia casar la filla amb l’hereu de Can
Pagès d’Ultramort i per això demanden davant la cúria, no solament
aquesta, sinó els familiars del pretendent: Jeroni Pagès, prevere de
Verges, Jerònima Pagès, pubilla d’Ultramort, casada amb Joan Rich
de Jafre i Caterina Pagès, casada amb l’hereu Jeroni Rich de Jafre.
Per part de l’àvia, el pretendent és en Quintana, de Colomers41 (ADG.
Processos: Miquel Garau: 1596-1632, 47).
Hem pogut observar que, d’acord amb la posició legal, el tutor
pot fer i desfer; unes vegades està en una posició favorable i unes
altres contrària al casament; en algun cas, s’arriba a casar amb la tutelada, així com pot haver-hi en el cas de la tutela dativa unes raons
paternes per eludir-la; en el cas de la testamentària i de la legislativa
els tutors intervenen activament en un o altre sentit en la constitució
matrimonial i en el negoci de casar.
41. Tot i pledejar, els Pagès-Rich, Quintana i Vila-Albanyà, estaven units per
vincles endogàmics i de consanguinitat (AFV, Genealogia de la Casa Rich de Jafre 16001900; Genealogia de la Casa Quintana de Colomers 1321-1928).
226
2.2.1.3.
La tutela legislativa, actuació dels tutors. Les tensions entre tutors, parents i el règim senyorial
Els casos que analitzarem sobre tutela legislativa i matrimoni
infantil són emmarcats entre el segle XIII i el XVI per raó de la documentació escrita trobada a França. Coincideixen en el període en què
els arxius conserven processos judicials sobre matrimonis i que hi
ha una convivència de diversos drets. D’una banda, moltes regions
mantenen el costum com a forma ordenadora social, en altres s’ha
assimilat o s’accepta el dret escrit de Roma. Les tuteles d’aquesta
classe podrien derivar, en segon terme, de les lleis germàniques assimilades i adaptades al costum de cada regió. Un clar exemple en
seria la referència donada en els trets generals corresponents als sistemes tutelars —inici de l’apartat “Tuteles i tutors”—, que recullen les
lleis godes del Forum Iudicum o Lex Wisigothorum. En aquestes s’estableix un sistema de jerarquies familiars cridades a exercir la tutela
per ordre de proximitat consanguínia, establint-s’hi una cadència de:
primer la vídua, després els germans, el oncles, els cosins, etc. Així
es donava prioritat al supervivent més proper sobre els altres, sense
distingir-ne la capacitat, l’interès, el grau d’afecte o d’amistat amb els
pupils.
Aquesta particularitat pot comportar una certa tensió entre tutor, parents i el règim senyorial en el matrimoni del pupil. I en no
existir, en la legislació o costums medievals que van fer servir aquest
tipus de concepte, el de pàtria potestat transmissible de pare a protector, fa que qui hagi d’exercir de tutor hagi de pactar els casaments
amb tots aquells que tenen interessos sobre els béns de l’infant. El
tutor és conegut com a “guardià”. Els parents són coneguts en la
documentació com a “amics”. Els “amics” són els que en la documentació matrimonial configuren els parents, probablement a partir
del grau de cunyats, cosins, nebots etc. i semblen els establerts en
el sistema d’aliances feudals per matrimoni, en la forma que relata
Ruiz-Domènech (1985: 83 i ss.) També intervenen en el casament,
a més dels “amics” i del “guardià”, el senyor feudal preocupant-se
per la continuïtat dels seus interessos sobre la possessió de la terra o
altres drets. Per últim, hi ha els personatges que vetllen —en certes
regions— perquè el pupil compleixi els drets feudals, que a França
són coneguts amb el nom de baillistres (Turlan, 1957: 491-499; To,
1997: 303-318 i 329-344). Aquest conjunt de persones tenen drets sobre el casament de l’infant, així que la boda de l’impúber esdevé un
assumpte complex per al tutor legitimari i, en certa manera, incòmode, perquè ha de rebre el placet de tots. Els exemples trobats són pre-
227
cisament d’actuacions judicials fetes pel tutor o guardià sense rebre
el consentiment d’amics i d’altres, que li valen un procés judicial. Els
exemples esmentats són aquests:
Un guardià i baillistre casa la germana sense el consentiment
dels amics: 1260. El vescompte Gaufred és processat en casar la
germana infra annos, lluny del lloc on viu per tal d’expoliar-la
i sense el consentiment dels amics (AN, Olim, I, 490, 6/1260 i
Turlan 1957: 491).
Els amics contra el tutor en no haver demanat el seu consentiment a l’hora de casar l’impúber: Tours, 1259. Jabroulle i Gérard de Piolenc, oncles paterns, contra Guillaume de Picquigny,
per haver casat el seu nét André amb Perrenelle, sense llur consentiment. A més, amb el consentiment comprat de la mare i
l’oncle matern de la nena, de la qual no s’ha comprovat la nubilitat perquè té només 11 anys (AN, Olim, I, 84, 21/1259 i Turlan,
1957: 493-494).
Uns tutors donen consentiment a posteriori del casament: 291-1522. Nicolas du Buisson, sastre, i Antoine de Brie, llibreter,
ambdós burgesos de París i tutors de Perrette i Geniviève de Brie,
es donen per informats i consenten el casament ja celebrat entre Geniviève de Brie i Noël Sucevin, amb renúncia a tota acció
legal contra els actuants (E. Coyecque, 1905: Histoire générale
de Paris. Recuil d’actes notariés relatifs à l’histoire de Paris et ses
environs au XVIe. siècle, núms. 363 i 364, esmentat per Turlan,
1957: 491-492).
Un bon exemple de la riquesa de maniobres establertes pels tutors en aquests casos es poden veure en la sentència condemnatòria
donada el 24 d’abril de 1372 pel Parlament de París contra el cavaller Pierre Mespin, batlle de Saint Gengoulph, com a tutor del seu
fill Jean. Mespin havia cobdiciat la fortuna de l’òrfena Ainarde Le
Sourd. La idea era establir el casament amb el seu fill i després ferla ingressar en un convent; la mort civil de la noia hauria transmès
els béns al seu fill, i ell ho manegaria tot perquè ambdós cònjuges
eren impúbers. Mespin havia obtingut el consentiment de l’àvia
i tutora de la noia Jérémie Fromage, sobre la base de pagar pel
consentiment 200 florins d’or en propietat i 1.000 florins sobre l’usdefruit dels béns d’Ainarde. Celebrat el casament, Mespin va plantejar l’ingrés de la núvia al convent sobre la base de la incapacitat
física i generativa d’Ainarde, després de la constatació i verificació
d’això feta per la dona del cavaller i un cirurgià del Papa. Sobre
228
aquesta base, l’esposa de Jean Mespin fou ingressada en un convent fins que Jérémie Fromage s’adonà de les intencions de Pierre
Mespin, i llavors demanà la restitució dels béns de la seva néta,
al·legant l’engany i indicant que el matrimoni fou establert sense el
consentiment dels amics (AN, X1A, 22, fols. 366-370 i Turlan, 1957:
494-496).
Aquests casos esclareixen prou bé la posició de feblesa i de complexitat que tenia la figura del tutor legislatiu a l’hora d’establir el
matrimoni de l’impúber, així com quan havia de cercar un ampli consens familiar en el negoci matrimonial, com també dels qui tenien
algun interès feudal.
2.2.2.
Assegurances d’engrandiment patrimonial i de subsistència
El negoci que suposava casar impúbers s’entén com el resultat
econòmic, social i familiar que podia assolir-se amb aquest tipus de
casament, amb la parcel·la corresponent a allò que es refereix en el
títol: el manteniment i engrandiment del patrimoni, afegint-s’hi els
béns que s’establien al seu entorn, tant els tangibles com els aparentment intangibles.
Més amunt s’han descrit les causes que afavorien el resultat segons els tipus de tuteles. Ara analitzarem els actes conduïts per pares,
familiars o tutors a l’hora de salvar, mantenir o engrandir el patrimoni. Per això dividim l’apartat en tres punts: La captura d’hereus i pubilles; Altres problemes externs a l’herència: assegurança de mitjans
de treball, de domicili, aliances de negoci, etc.; Les famílies que fan
servir repetidament el matrimoni infantil.
2.2.2.1.
La captura d’hereus i pubilles
Entre els aspectes que intervenien en els pactes de famílies per
tal d’establir un matrimoni infantil, cal considerar com un del més
importants la captura d’hereus i pubilles. S’entén la captura, no com
una caça, sinó com una captació interessant en un cert moment per
fondre-la en un sol patrimoni o per sumar-la al propi. La raó està
en el fet que, si no hi ha una urgència familiar, hom espera que els
homes i les dones arribin a l’edat de casament per establir els matrimonis. Podem entendre, doncs, que els casaments d’impúbers obeïen
sobretot a una necessitat immediata.
Partint d’aquesta raó concreta, al bisbat de Girona i fixant-nos
en el quadre que estableix la vida o la mort dels pares en el moment
229
de demanar-se la dispensa d’edat,42 podem observar que, excepte un
12% de dispenses que es demanen vivint tots els progenitors, la resta
—un 88%— acusen problemes de supervivència d’algun d’ells. Això
vol dir que, a més de la debilitació de les línies de filiació, hi ha un
bon nombre de casos en què l’hereu i l’administrador del patrimoni
falten, un fet que influeix negativament en la cura patrimonial. En
nombrosos casos hi havia necessitat familiar de substituir aquesta
manca, perquè els fills eren molt petits, perquè els tutors no podien
mantenir una feina extra a l’administració del seu patrimoni, perquè
el patrimoni tenia interessos complexos i la vídua no es veia amb cor
de portar-lo endavant, perquè els moments eren difícils políticament
o climàticament, etc. Eren moltes les causes que podien reconduir la
situació a través del casament d’un impúber.
Aital situació no es manifesta en un lloc específic, ans en tots els
casaments d’infants d’Europa preval en un o altre moment la necessitat de captar o fondre els interessos de dues famílies per millorar,
per mantenir-se o per resistir. El exemples provocats per situacions
d’aquesta mena són variats i interminables, com veurem. Hi ha tanmateix ocasions en què no cal cercar gaire documentació posterior a
la dispensa per observar que un dels cònjuges s’ha beneficiat capturant el patrimoni de l’altre, sobretot quan l’home és major d’edat i la
noia una nena. Per exemple:
Doctor que es casa amb nena: la boda feta en 1660, entre el doctor Joan Ribes, de Girona, i la pubilla Marianna Bagur-Portas,
de Torroella de Montgrí, de 9 anys i 8 mesos d’edat (ADG,
Disp.Mat. 4982). Un altre exemple: Matrimoni en 1701 entre
Francesc Aragall, doctor en medicina, d’Olesa de Montserrat,
bisbat de Barcelona, i Caterina Llogaya, de 10 anys i 6 mesos, de
Palafrugell (ADG, Disp.Mat. 5121). I encara un altre cas: 1709,
casament del doctor en drets Narcís Flaquer, de Calella, amb
Madrona Serra, de Pineda, de 9 anys i 4 mesos (ADG, Disp.Mat.
5183).
Noble que es casa amb pubilla: Francesc Dalmau, CHB de Santa Eulàlia de Riuprimer, del bisbat de Vic, es casa en 1714 amb
la pubilla Maria Horta, d’11 anys i 3 mesos, de Sant Feliu de
Buixalleu (ADG, Disp.Mat. 5543).
42. Ens referim al punt 2.1.1. Els problemes de debilitació de les línies successòries
per mort dels pares.
230
El tutor es casa amb la pupil·la: el casament ja relacionat de
1674, entre Josep Boris, pagès i tutor de Maria Rubert, d’11
anys i 6 mesos, amb aquesta, tots de Sant Pere Pescador (ADG,
Disp.Mat. 5017).
Homes majors d’edat que es casen amb nenes: El matrimoni
en 1701, entre Pere Fillol, de Montagut, i 24 anys d’edat, amb
Magdalena Costa, de Palera, de 9 anys i 11 mesos (ADG, Disp.
Mat. 5124). Podem afegir-hi el procés de matrimoni del bisbat
de Pamplona, datat a: Aoiz, 1629, entre Juan de Huarte y Elso,
oficial dels Jutjats d’Urroz, i de 24 anys, amb Graciosa de Aldave, d’11 anys (ADP, Secretario Mazo, c/528, n. 4).
El cas següent mostra que hi ha primer una captura de pubilla
per poder establir-se en un patrimoni i anys més tard el patrimoni de
la pubilla queda incorporat al de l’espòs, segons es veu en la dispensa
4975 del bisbat de Girona, ja citada anteriorment: és el matrimoni de
Pere Salvi Miquelet, de 21 anys, amb la pubilla d’11 anys Marianna
Alió en 1639. Quan la boda va formalitzar-se, en Pere Salvi era el
germà segon dels fills haguts entre la pubilla de Parlavà Anastàsia
Miquelet-Rupiana i el pubill Pere Guinart, natural de Celrà i notari
reial de Parlavà. El seu germà gran Nicolau fou l’hereu del patrimoni
Miquelet de la mare i de la notaria reial de Parlavà heretada del pare,
i va casar-se en 1641 amb Marianna Ricola, filla del notari de Pals.
Pere Salvi havia après les arts del notariat amb el seu pare, així
que en casar-se amb la pubilla Alió va cercar notaria per poder practicar l’ofici. En 1640, concretament a l’inici d’octubre i 11 mesos després
de casat, va adquirir l’usdefruit de la notaria de Palau-sator i va obrir
el primer manual signant com a Pere Salvi Miquelet-Alió.43 Fins aquí
es veu com ell havia fos el capital dels seus coneixements en el patrimoni Alió com a pubill i s’havia pogut establir amb els diners del
patrimoni de la dona. Però dos anys més tard, concretament a 14 de
març de 1642, moria el seu germà gran fent de capità d’infanteria en
la guerra del Principat i sense deixar fills vius. D’aquesta manera ell
va passar a ser l’hereu del patrimoni Miquelet, assolit a la mort de
la seva mare Anastàsia, en 23 de setembre de 1658. Allò que havia
començat com la captació d’una pubilla, esdevenia una fusió de patrimonis entre dos hereus (ADG, Disp.Mat. 4975 i ADG/APF, M1; AFV
Gen. Miquelet. i AHG, La Bisbal 499, 1-12-1639).
43. Pere Salvi Miquelet Alió fou notari de Palau-sator entre 1640 i 1664, segons els
seus protocols conservats a l’Arxiu Històric de Girona.
231
Es dóna també el cas invers. Però la dona que capta un hereu no
es detecta tan clarament: en primer lloc, la dona no tenia la capacitat
jurídica d’actuar per ella mateixa a l’hora de contractar matrimoni,
i, en segon lloc, hi ha la sensibilitat social que des d’antic veia malament la major diferència d’edat de la dona sobre l’home, car llavors
la dona no podia ser controlada pel marit.44
Allà on podria detectar-se el cas de la dona gran casada amb
el nen petit serien entre el matrimoni infantil d’Anglaterra i Polònia.
Quant a Anglaterra, Holdsworth (1972: XII, 273-274) esmenta un procés de 1737 —Hill versus Turner—, en què s’estableix l’empresonament
al penal de l’Armada d’un nen que no vol casar-se amb una dona gran,
perquè diu que té mal caràcter. Sobre Polònia, Wolowoski (1972: 298
i s.) parla de l’extrema llibertat de la dona polonesa a l’hora de trobar
parella, afegint-hi les repulses establertes en l’encíclica Magna Nobis
que ja hem relatat, podria donar-se el cas de trobar entre el matrimoni
infantil polonès dones grans casades amb impúbers.45
Al bisbat de Girona hi ha un grup de dispenses, de les esmentades en el punt 2.1.1 del quadre indicat a la segona part d’aquest
treball, que tenen per títol “Els problemes de debilitació de les línies
successòries familiars per mort dels pares”, i on es poden trobar la
majoria d’aquestes maniobres de captació o fusió. Són agrupades en
el tipus B, quan ambdós pares d’un dels nuvis són morts i els de l’altre
són vius. Hi observem 30 casos de matrimonis en què viuen només
els pares del nuvi i 23 en què només viuens els pares de la núvia. La
suma de 53 correspon a un 15% de tots els casos. En els 23 casos en
què viuen els pares de la núvia i són morts els del nuvi, pot trobar-se
algun exemple de captació d’home per incorporar-lo al treball de la
família de la dona. Corresponen generalment a famílies de condició
social baixa que necessiten incorporar mà d’obra a la societat familiar, o bé poder donar continuïtat als mitjans de subsistència familiar.
Heus-ne uns exemples concrets:
44. Remetem a les recomanacions d’Aristòtil (Politica VII, 16, 2-3 i 8-10) esmentades
a la primera part d’aquest estudi (punt: 1.2) i a la llei del Forum Iudicum (Llibre III, títol I,
llei IV), que prohibex el matrimoni de la dona més gran amb l’home més jove, indicada en
la mateixa part d’aquest treball (punt 3.3).
45. En trobem un exemple a França el 19 de novembre de 1624, dia en què van
casar-se Jean Robin de prop de 14 anys, de la parròquia de La Rochette del departament
francès de La Charente, amb Phillipe Chaperon de 20 anys. Una setmana abans s’havien
casat els pares vidus i no queda clar qui va capturar qui, perquè únicament resta la
documentació del llibre parroquial de matrimonis (ADCH 1 MIEC 305-R1 /1612-1750).
Agraeixo la informació, en aquest i en altres casos, facilitada l’agost de 1998 per Mr. Serge
Esnard de Viry-Chatillon.
232
1690. Josep Pagès, d’Olot, de 13 anys, orfe de pares que eren
blanquers, es casa amb Elisabet Coromina Masmitjà, de Capsec, els pares de la qual són corretgers (ADG, Disp.Mat. 5080 i
AHCO, Not. M.Orri, nupcials 11-5-1690, n. 899).
1705. Narcís Deulofeu, treballador de Palamós, es casa amb
Maria Pi i Comas, de Begur, de 10 anys i 3 mesos, el pare vivent
de la núvia és traginer (ADG, Disp.Mat. 5158).
1706. Joan Blanch, treballador de Besalú, es casa amb Teresa
Monner i Quer, de la Pera, de 10 anys i 10 mesos. Viuen ambdós progenitors de la núvia i el pare és fuster (ADG, Disp.Mat.
5169).
És evident que un impúber i dos treballadors s’incorporaran al
negoci dels sogres, o almenys ho intentaran, perquè un aprendrà l’ofici des de petit i els altres podran sortir d’un jornal per passar a l’ofici,
que sempre els donarà més seguretat.
Això no vol dir que aquestes maniobres no es donessin també en
altres exemples fora d’aquests, on només la manca de pare i mare al
capdavant d’un patrimoni palesa tal debilitat genealògica que provoca, en la majoria de casos documentats, la necessitat d’aquesta sortida. Major debilitat genealògica suposen els altres tipus de casament,
excepte el cas F, en què viuen tots els pares (el matrimoni MiqueletAlió és del tipus A).
Aquestes situacions provoquen força casos de matrimonis dobles de pares/fills, o altres combinacions estranyes l’articulació dels
quals s’analitzarà més endavant (punt 3.5).
Són innombrables les situacions de fusió de dos patrimonis per
casament d’impúber, unes d’immediates i d’altres per causes naturals. A tall d’exemple en situarem només un, el casament en 1672
de Martí de Carles, de Torroella de Montgrí, de 12 anys, amb Suficiència de Teixidor, de Figueres, d’11 anys: Martí de Carles era fill de
Francesc de Carles, capità de cavalls i pagès hisendat, i de Francesca
Alió, de família de pagesos hisendats.46 Suficiència de Teixidor era filla de Pere de Teixidor, militar hisendat i fill de paraires, i d’Eufrasina
Gros, filla del notari de la Bisbal. En 1672, en el moment de plante46. Aquesta Alió era de la branca originària dels Alió de Torroella de Montgrí, car
els Alió casats amb el Miquelet eren d’una segona branca radicada a Palau-sator. Els lligams
entre tots ells es restabliren quan Caterina, la segona filla de Martí Carles i de Suficiència
de Teixidor, fou casada en primeres núpcies amb Josep Pla, i Miquelet de Torroella de
Montgrí amb capitulacions matrimonials de 3-6-1705 (AFV, Genealogia Carles).
233
jar-se el casament de les dues criatures, aquesta era la situació dels
pares: Francesc de Carles havia mort, com també Eufrasina Gros.
Els pares de la parella, vidus, s’havien entrecasat i havien establert
en els capítols matrimonials que farien una doble boda entre els seus
fills, i d’aquesta manera s’estalviarien dots. Potser el mateix dia que
es casaren els pares o poc temps després, en Josep de Teixidor, futur
hereu de la casa Teixidor, s’havia casat amb Mariàngela de Carles, i
el futur hereu del patrimoni Carles, en Martí, estava per casar-se amb
la filla i germana, Suficiència de Teixidor.
En 1672, segons diu la dispensa, Francesca de Carles-Alió, ara
Teixidor, estava malalta i els facultatius deien que en perill de mort.
També hi havia tensions amb els tutors, probablement amb els nomenats per Francesc de Carles per a la cura i custòdia de Martí. Aquestes raons feren demanar el permís al bisbat per formalitzar la boda, i
així foren efectivament casats els seus fills.
Martí de Carles entrà en el seu moment en la possessió i administració del patrimoni heredat del pare.47 El seu cunyat, Josep de
Teixidor, va tenir desavinences amb el pare pels drets successoris i,
després de concòrdies i litigis, va entrar en possessió de l’herència de
la mare Eufrasina Gros. Les discòrdies entre pare i fill finalitzaren
amb la mort de tots dos en 1682. El pare havia nomenat hereus (testament de 4-4-1682) els fills de Josep de Teixidor i Mariàngela de Carles: l’impúber Ramon i un fill pòstum i en substitució, si aquests no
arribaven a heretar, la seva filla Suficiència. Aquets fills devien morir
al poc temps, car hi ha constància de processos instats contra aquesta última en 1687, dels creditors censalistes com a successora dels
béns del seu pare; és a dir, que ja era hereva del patrimoni Teixidor,
com probablement també del patrimoni Gros. L’execució es va aturar
amb una concòrdia de 1694, però dos anys més tard Suficiència, segons manifestava, venia les cinc heretats que li quedaven per valor de
8.000 lliures per poder satisfer els deutes als creditors. Les restes de
l’herència passaven definitivament a fondre’s en el patrimoni Carles,
que va continuar per via d’herència en mans de Martí de Carles i de
Teixidor, fill hereu dels casats esmentats (Gifre, 1999: 213-219; AFV,
Genealogia Carles i ADG, Disp.Mat. 5013).
47. Més dades sobre la família Carles poden consultar-se al treball de Mònica
Bosch Portell: “La formació d’una classe dirigent: els hisendats de la regió de Girona”;
l’exemple del patrimoni Carles (1750-1850) a Rosa Congost i Lluís To, Ed. (1999): Homes,
masos, història. La Catalunya Nord-Est (Segles XI-XX). Montserrat, Publicacions de l’Abadia
de Montserrat.
234
Altres vegades el benefici del negoci de casar és superior al valor econòmic, en tant que el concepte superior, o d’acumulació de
riquesa, hi afegeix el de prestigi o algun altre. En aquests termes es
troben les famílies que col·loquen fills en matrimonis amb fills de la
petita noblesa. Uns hi aporten diners i altres, a més del patrimoni, hi
aporten privilegis. Una mostra n’és la dispensa següent:
1717. Demanda de dispensa per casar-se: Martí Salvador, natural de Viladesens, orfe de pare Ciutadà Honrat de Barcelona, de
10 anys i 7 mesos, i Narcisa Torras, de Girona, de 9 anys i 6 mesos, el pare de la qual viu i és argenter (ADG, Disp.Mat. 5567).
La documentació notarial entorn d’aquesta contractació de matrimoni estableix les causes de la manera següent:
Salvador Martí i Arbonés era fill del difunt i Magnífic Josep
Martí, Ciutadà Honrat de Barcelona, de Viladesens, i de la pubilla
Maria Teresa Arbonés, del Mas Arbonés d’Ullà. El seu pare havia mort
temps enrere i havia fet testament a Bàscara, a la notaria d’Ignasi Ferrer, fent-lo hereu. Narcisa Torras era filla única de Francesc Torras,
argenter de Girona, que a la vegada era fill segon de la pagesia de la
Torra del Congost de Santa Maria de Tagamanent del bisbat de Vic.
El patrimoni Martí Arbonés, de resultes de la mort del pare,
havia estat administrat per la mare en un moment de dificultats extremes del Principat, en coincidir amb la Guerra de Successió espanyola. Aquestes dificultats i una falta total de visió a l’hora d’invertir
en obres, havien induït la vídua a demanar préstecs on va poder, amb
el resultat d’un endeutament que, segons la documentació, arribava
a manca de diners per menjar. També els Martí Arbonés devien als
Torra, de força abans del casament, el 20 de juliol de 1717, la quantitat de 63 lliures per poder pagar pensions vençudes de censals als
aniversaris de l’església de Gualta. No se sap com els Martí Arbonés i
els Torra arribaren a establir el casament, però així ho feren d’acord
amb capitulacions matrimonials de 12 d’octubre de 1717 davant el
notari Joan Silvestre, de Girona; fou un doble matrimoni de pares i
fills, amb les condicions següents: En els primers capítols entre els
pares, Francesc Torra, argenter, aporta a la seva futura dona 200 dobles d’or com a aixovar, així com robes, armes i arnesos; ella li dóna
100 lliures d’escreix. En els capítols continuats dels fills impúbers,
Narcisa Torra aporta en dot al seu futur marit, de l’herència de la seva
difunta mare, 400 dobles d’or i 3 vestits segons la qualitat de la casa
Martí. Els pactes estableixen que Francesc Torra es farà càrrec de
l’administració de l’herència del patrimoni Martí de l’impúber i del
235
patrimoni Arbonés de la mare, de manera que els diners rebuts com
a aixovar i dot (600 dobles d’or) seran restituïdes a Francesc Torra,
aquest liquidarà deutes i sanejarà els dos patrimonis (AHG, Girona
I, 1094).
Va pagar-se als creditors entre els dies 14 i 21 de desembre de
1717 amb una part de les 600 dobles d’or.48 Els deutes eren de tots
tipus, els petits comptes domèstics per salaris a criades, veremadors
i treballadors, fins a factures de robes, sabates, metges, farmacèutics,
etc. Hi havia talles fetes sobre cases del patrimoni, deutes per pensions
de petits censals, etc., el total dels quals ascendia a 319 ll. 12 s. i 2 d.; a
més d’això, 171 lliures eren degudes en censals als aniversaris de misses d’Estaca de Cadaqués, 111 ll. d’un altre censal establert per la mare
als mateixos aniversaris i finalment, nou memorials jurats de mestre
d’obres i fuster en reparacions fetes als masos: Massó de Pedrinyà, de
la Pera; Arbonés i Corral, d’Ullà; Arbonés, de la Tallada; Mir, de Gaüses; Puig, de Viladesens; Hospital, de Vilamalla i Martí, del veïnat de la
Mora de Viladesens, per un total de 962 ll. 9 s. (AHG, Girona I, 1094).
Aquí es fa patent que, ultra un intercanvi patrimonial de tipus
econòmic per “compra” matrimonial, hi ha un alça en el reconeixement social de la família de la núvia. És clar també que la filla es casa
en un nivell social superior per la seva capacitat econòmica a l’hora
de pagar un bon dot i per la satisfacció dels Ciutadans Honrats de
rebre’l, tal com es desprèn de la documentació d’aquest matrimoni.
Altrament, és freqüent de trobar bodes entre petits nobles i pagesos hisendats. Sembla que són negociacions en què uns aporten
posició social i altres, dots, a més de ser uns o altres hereus o pubilles. En realitat, això no és del tot cert, perquè analitzant els matrimonis de les cases de Ciutadans Honrats de Barcelona o Girona, de
Donzells o Cavallers, púbers o impúbers, del bisbat de Girona, s’observa que hi ha un intercanvi constant de bodes entre aquests petits
nobles i la pagesia rica en un o altre sentit: nobles casats amb filles
de pagesos o pagesos casats amb filles de nobles.49 Aquestes bodes
tenen en la majoria de casos només el fet de casar-se en grups socials
48. En els capítols matrimonials esmentats es pacta que cada dobla d’or es
comptarà a 5 lliures 6 sous, compte que fa un total de 3.300 lliures aportades pels Torra
als Martí Arbonés.
49. Per a l’anàlisi d’aquest tema hi ha multitud de treballs on podem observar
exemples d’aquest tipus d’intercanvis matrimonials: Heras de Puig (1857), De Camps/
Català (1965), Viader (1973), Tarrades (1987), Congost (1992), Gifre (1996 i 1999), Bosch
(1999), Llobet (1992, 1994, 1997), etc.
236
i econòmics del mateix nivell. Llavors hi ha els volums dotals o els
aixovars que compten, de la mateixa manera que s’estableixen els
casaments entre nobles o entre pagesos hisendats. La família de l’infant obté continuïtat a través de la col·locació del nen i per això rep o
lliura un dot. Uns exemples d’aquestes celebracions són:
Noble amb filla de pagesos, amb tots els pares vivint: 1702.
Francesc Metge, de Torroella de Montgrí, fill de CHB, d’11 anys
i 1 mes, casat amb Francesca Batlla Illa, de Pals, filla de pagesos
Pagès amb filla de noble: 1727. Pere Pons Narcís, de Camós, de
12 anys i 8 mesos, es casa amb Maria Calderó, de Riudellots de
la Selva, filla de CHB (ADG, Disp.Mat. 5593).
Tots dos nuvis nobles: 1701. Ramon Palomeres i Rovira, orfe de
pare i CHB de Sant Genís de Palafolls, es casa amb Narcisa Rosa
Desclapés, de 10 anys i 9 mesos, també orfe de pare i CHB, de
la mateixa població (ADG, Disp.Mat. 5122). Un altre exemple:
1702. Pasqual d’Areny, orfe de mare i nat a Tremp, del bisbat
d’Urgell, es casa amb Maria de Sala i de Burgés, de Girona, de
9 anys i 11 mesos. El pare del primer era noble del Principat,50
el de la segona, donzell. Al mateix temps es casen el pare i mare
vidus d’ambdós (ADG, Disp.Mat. 5134).
Tots pagesos: 1712. Joan Rovira, de Porqueres, amb 10 anys i
2 mesos, es casa amb Mariàngela Moner, d’Espinavessa, de 10
anys i 6 mesos (ADG, Disp.Mat. 5531). Un altre exemple: 1714.
Miquel Clos, de Pontós, de 10 anys, 10 mesos, amb Maria Casanoves, d’Orfans, de 10 anys i 2 mesos (ADG, Disp.Mat. 5548).
Entre els casaments d’impúbers anglesos, les circumstàncies són
semblants, detectables sobretot en el cas de matrimonis entre nobles:
1541. William Lord of Eure, de 10 anys i 11 mesos, casat amb
Mary, de 4 anys, filla de Lord Darcy, a Eynsham, comtat d’Ox50. Les categories nobiliàries a Catalunya, des de la darreria del segle XV abans
del títol de baró, són: Noble del Principat, Cavaller, Donzell, Generós, Ciutadà Honrat i
Gaudint. Els Nobles del Principat ho eren per nomenament reial a partir dels Àustries
i estaven per sobre del cavaller. El Donzell encara no havia estat nomenat Cavaller, així
com el Generós. Tots aquests eren cridats a corts pel braç militar, per això se’ls refereix
moltes vegades a la documentació —sobretot notarial—, com a: miles, milites o militars.
Els Ciutadans Honrats procedien originàriament del patriciat urbà i tenien els mateixos
privilegis que els cavallers, pero eren cridats a corts pel braç reial. Els Gaudints, o gaudints
de privilegi militar, eren els qui tenien el títol acadèmic de Doctor, i gaudien de noblesa
individual per raó d’estudis i sense que aquesta fos transmissible hereditàriament, com ho
eren tots els altres.
237
ford, i divorciats el 3-11-1554. William va tornar a casar-se en
1548 (Furnivall, 1897: XXII-XXVI).
1582. Richard Brooke, casat a Chester amb Joan Chaderton, de
9 anys, filla del bisbe de Chester i després de Lincoln (Furnivall,
1897: XXII).
1556. George Spurstowe, de 6 anys, casat amb Brigitte Dutton,
de 4 o 5 anys; i: 1560. Roland Dutton, de 9 anys, amb Margaret
Stanley, de 5 anys, noces dels germans celebrades a la capella
privada de Hall of Dutton, casa de Sir Rafe Dutton, Cavaller. En
1563 i 1565, ambdós germans demanen divorciar-se al bisbat de
Chester (Furnivall, 1897: 38-43).
En tots aquests exemples hem observat un dels punts més emprats pels pares a l’hora de casar els fills. Analitzant les diverses circumstàncies que podien donar-se per la incorporació d’un patrimoni a un altre, a través d’hereus masculins o femenins, aprofitant les
febleses pròpies de les cases que han de donar sortida a debilitats
genealògiques i, per extensió, econòmiques, amb els guanys d’uns o
altres. Ara bé, els casos que hem analitzat són uns entre molts i cal
entendre que cada cas planteja —tot i voler generalitzar— problemes
particulars, de tal manera que només amb l’anàlisi de cada matrimoni infantil (cosa altrament impossible) apareixerien tots els matisos i
possibilitats entorn d’aquest punt.
2.2.2.2.
Altres problemes externs a l’herència: assegurança de mitjans de
treball, de domicili, aliances de negoci, etc.
S’arriba també al matrimoni infantil per la necessitat o conveniència de causes externes a l’herència d’un patrimoni; és a dir, no
sempre s’estableix un casament en la impubertat per una raó d’augment o de conservació patrimonial. Les raons que giren entorn de les
necessitats econòmiques són tan amples i riques com poden ser-ho
les de qualsevol matrimoni en l’adolescència o en la majoria d’edat.
Les causes que esmentem a continuació són, però, les dels casaments
en què hem pogut trobar informació. Probablement, hi ha molts altres casaments amb motius semblants o diferents, però les llacunes
documentals o que no van ser mai escrites ens circumscriuen a les
causes que referirem explicitant-les una per una:
—Necessitats de força de treball: Aquests casos es donen quan
convé als pares incorporar a la família homes joves per desenvolupar
la feina de la terra o del taller de l’ofici familiar. Com a exemples d’ai-
238
xò, tenim les incorporacions esmentades en el punt anterior referents
a les dispenses de 1690, 1705 i 1706, en què un corretger, un traginer
i un fuster concerten casaments amb un noi i dues noies impúbers.
En tots tres casos hi ha implícit un negoci d’herència futura sobre
el patrimoni de les noies: els homes només han de treballar, han de
posar la seva força de treball com a aportació a la comunitat familiar
(ADG, Disp.Mat. 5080, 5158 i 5169).
—Necessitat d’ajudar en el treball domèstic: En 1786, Pierre
Odoyer, de la parròquia d’Aigueblanche, del bisbat de Tarentaise, a
la Savoia francesa, escriu al vicari general de la diòcesi dient que té
una edat avançada, de manera que ha de fer-se ajudar per treballadors tirolesos per poder cultivar les terres, i que la seva dona està
en condicions semblants i no pot portar la casa. Per això, es veu en
la necessitat de casar el seu fill de 13 anys i alguns dies; que el noi:
“se trouve cependant robuste et evertue et d’une taille au dessus de
celle de bien d’autres qui sont plus agés que lui”51 i que li ha trobat
una noia del seu gust. Tot perquè té necessitat de tenir una persona
més a casa i per això demana que li sigui acceptada la demanda de
dispensa de matrimoni del seu fill (ADS, G. Tarentaise, 21, 1, 17861787).
—Per obtenir diners i poder comprar un camp: En 1551 foren
casats, a la parròquia de Burie de Lancashire, John Bridge i Elizabet
Ramsbotham, de 2 i 3 anys respectivament, amb unes negociacions
dutes a terme per l’avi i el pare del nen i el pare de la noia. En l’acord,
el pare d’aquesta dóna uns diners al pare d’ell per poder aixecar una fiança sobre un camp que havia comprat. En 1561, el jove marit demana
el divorci dient que no ha fet vida marital amb ella i que, a més, amb
l’edat la noia s’ha tornat una arpia contra ell (Furnivall, 1897: 6-9).
—Es necessiten diners per pagar deutes: en 1554, Thomas
Fletcher, de 10 o 11 anys, fou casat amb Anne Whitfield, de prop de
9 anys, a la parròquia de Childwall, a prop de Liverpool. Segons els
testimonis del divorci de l’any 1563, el pare del nuvi, John Fletcher,
tenia deutes que havia de cobrir, per això va negociar el casament
amb els pares de la noia a canvi de l’import del deutes (Furnivall,
1897: 23-25). En aquest grup podríem incloure també les raons del
matrimoni de Martí-Arbonés amb Torra, anteriorment citat (ADG,
Disp.Mat. 5567).
51. “...que es troba entre tant robust i dotat d’una alçada per sobre de molts altres
més grans que ell.”
239
—Per no ser desnonats de l’habitatge que ocupen: En 1549, John
Andrew, de 10 anys, i Ellen Dampart, de 8, foren casats en una cambra
de Widford Hall. A les deposicions dels testimonis davant el bisbat en
el plet de divorci, es va manifestar que William Andrew i un tal James
Smith tenien la tinença d’una casa (probablement dels Widford). A la
part d’Smith, vivia la família Dampart, que hi veia amenaçada la seva
estada, perquè tenia un contenciós amb els Andrew. En morir James
Smith, havia deixat en herència els drets d’ocupació de la seva part
de casa a Ellen Dampart; llavors les dues famílies havien establert el
casament per no perdre l’habitatge rere plets i ser desnonats pel propietari. Ambdós es divorciaren en octubre de 1562 (Furnivall, 1897:
12-16).
—Per poder donar de menjar i protegir la família: Poc temps
abans de la I Guerra Mundial, Sultaneth, cristiana catòlica maronita
que vivia al Líban en la pobresa, va haver d’emigrar per poder donar
de menjar als seus fills petits: Elies, Nur i George, a Alexandria, on va
llogar una habitació per a la família i va entrar a treballar-hi de serventa. En l’interval, va conèixer un tal Michael, fuster, cristià de ritu
copte, i va demanar-li que agafés d’aprenent el seu fill Elies. Aquest va
acceptar la demanda i va ser motiu per començar a freqüentar la casa
de la vídua fins a demanar-li la mà de la seva filla Nur, que aquesta
refusà. Llavors la mare i el germà van forçar la nena a crits i cops
perquè acceptés el casament per poder menjar i estar protegits. A
còpia de violència un dia i un altre dia, obtingueren a la fi el seu consentiment i la nena fou casada amb el fuster, amb 10 anys, 9 mesos i
13 dies. El marit va resultar jugador i borratxo i fins malgastador, car
va vendre uns braçalets que eren l’únic bé de la noia malbaratant-los
en vicis. D’aquí va sorgir una demanda de divorci d’un matrimoni
contret per terror i per sota l’edat legal, del qual va fallar-se finalment
la nul·litat en 1939 davant la Sacra Rota Romana (Decisiones seu Sententiae,1947: XXXI, 342-352).
—Per fixar aliances en societats de negoci: Entre les dispenses
del bisbat de Girona (vegeu quadre del punt 2.1.1) hi ha 37 concessions a criatures casades que tenen tots els pares vius. Són quasi un
12%, englobades en el tipus F, en què no pot veure’s d’entrada cap
debilitament de les línies de filiació per mort dels pares. Algunes
d’aquestes famílies poden tenir greus problemes successoris per problemes generatius dels pares: malalties, accidents, però en d’altres
no hi ha res que ho impedeixi, i llavors pot detectar-se que el matrimoni infantil s’estableix en cases en què, a més de viure tots els pares, hi ha oficis comuns o relacionats i desenvolupats en la mateixa
240
població. Aquests segellen, amb molta probabilitat, a més de les seves
transaccions hereditàries de futur, aliances comercials. En demés, si
descartem els que són pagesos, perquè poden donar lloc a confusions
pel fet que sempre són presents en el seu món l’hereu, la pubilla i
l’herència, i els qui semblen dubtosos, entre aquestes dispenses hem
pogut trobar:
Aliança entre gent del mateix ofici: 1690. Antoni Company, de
Figueres, es casa amb Àngela Gimbernat, de la mateixa població, de 10 anys i 4 mesos. Els pares d’ambdós són terrissers i
viuen en el moment del casament (ADG, Disp.Mat. 5075).
Aliança entre pares d’ofici relacionat: 1690. Josep Saguer, de
Crespià, de 13 anys i 9 mesos, es casa amb Caterina Guinart, de
10 anys i 8 mesos, de la mateixa població. Els pares d’ambdós
viuen; el del nuvi és teixidor de lli i el de la núvia paraire (ADG,
Disp.Mat. 5087).
Pares i nuvi amb oficis relacionats: 1696. Josep Raper, de Figueres, fill de botiguer, i ell passamaner, es casa amb Mònica Guixeres, de 10 anys i 1 mes, de la mateixa població, el pare de la
qual és blanquer. Viuen tots els pares (ADG, Disp.Mat. 5091).
Un cas del qual hem obtingut bona documentació és el del matrimoni establert en 1712 entre els impúbers, Joan Romeu, de la Bisbal d’Empordà, de 12 anys i 6 mesos, i Margarida Ullastres, del mateix
lloc, i de 9 anys (ADG, Disp.Mat. 5535). No es tracta d’un cas en
què les criatures tenen tots els pares vius, perquè així com els del fill
ho són, els de la noia han mort i l’àvia s’ocupa del casament. Es tracta
d’una associació, en certa manera, perquè tots tenen l’ofici de blanquer i ajunten els béns en ser les criatures hereu i pubilla.
Situant-nos en el context de la dispensa, esbrinem que Joan Romeu era fill de Gaspar Romeu i Cristina, i Margarida Ullastres, de
Joan Miquel i de Mariàngela. En els capítols matrimonials de 13 de
novembre de 1712, pactats davant el notari de la mateixa població
Ignasi Ponach entre els pares del nuvi i l’àvia de la núvia Margarida,
vídua de Bernat Ullastres, també blanquer, s’estipula l’heretament
dels nens respectius per part d’ambdues famílies i que, un cop casats, l’àvia de la nena essent “molt vella y ab pocas forças de treballar
hagen y degan tenir en la llur casa la dita llur avia tot lo temps de sa
vida natural y vivint viuda del dit quondam Bernat Ullastres”. A més
d’aquestes clàusules que sobresurten de la redacció habitual, s’indica
que els béns de Margarida Ullastres consten en l’inventari fet davant
241
el notari Josep Riera, de la mateixa població, el 12 de juny del mateix
any (AHG La Bisbal, 748). L’inventari diu que els Ullastres tenien
una casa de 2 pisos, situada a la plaça de la Canonja de la Bisbal
d’Empordà, i entre els mobles i el parament hi ha una adobaria situada dins dits murs amb les seves eines, taulells i calderes en els quals
es preparaven pells per fer cordovà, i finalment són propietaris d’una
peça de terra de 7 vessanes a Cruïlles al lloc dit de la “Vacamorta”.
La peça de terra ja havia estat llogada per Gaspar Romeu a
l’àvia de la núvia al principi d’any per un període de 4 anys, a raó
de 112 lliures en total, amb la clàusula que els fruits dels fruiters
serien per al propietari, com també de la part de vinya plantada tres
càrregues de raïms l’any, una càrrega del qual seria de panses. L’escriptura s’havia fet també davant el notari Josep Riera de la Bisbal,
6-1-1712 (ADG, La Bisbal, 748). La casa estava parada, l’adoberia en
funcionament i, a més, dedicada a la preparació de cordovans o pells
i pergamins fins i d’alta qualitat. L’ajuntar-se a través del matrimoni
creava un augment patrimonial, una continuïtat en la blanqueria, la
protecció en la vellesa de l’àvia i l’alliberament dels curadors de la
petita, els seus oncles Bernat Ullastre, sastre de Calonge, i Bartomeu
Canals, mestre de cases de la Bisbal.
No s’han trobat més dades sobre aquest punt, car la documentació és avara de les raons per què s’estableix el casament, ni ha donat
més de si en altres casos que, ultra de ser-hi implicada la futura herència dels fills, indiqui altres qüestions d’ordre econòmic. Finalment,
podríem afegir a l’ànalisi de les causes econòmiques que hem explicat
en aquest punt els matrimonis a curta edat i els infantils grecs, que
tenen, a dir de Thanatses, (1983: 122-123) un caràcter de mitjà de supervivència comunitària, institucional i ideològica, per lluitar contra
la inseguretat i la incertesa, tant econòmica com social.
2.2.2.3.
Famílies que fan servir repetidament el matrimoni infantil
En el desenvolupament del nostre estudi, s’han detectat famílies
amb tendència a repetir diferents vegades el casament amb fills impúbers. N’hi ha a Anglaterra i al bisbat de Girona, i les raons d’aquella
són lluny d’aquesta. A Anglaterra sembla que la causa pot establir-se
amb la permissibilitat matrimonial en baixa edat i els problemes ja
descrits en el sistema de tuteles datives, fent èmfasi en el dret que tenia el tutor de casar el pupil a la seva conveniència (Furnivall, 1897:
XXXIX). D’altra banda, l’interès de les poques famílies del bisbat
de Girona que tenen l’estranya tendència a establir repetidament
242
matrimonis infantils, sembla justificar-se, d’entrada, en l’ambició
d’engrandir el patrimoni, però després d’analitzats detingudament
tampoc no fan aquesta sensació.
Entre les famílies d’Anglaterra, en podem esmentar dues en què
apareix aquesta multiplicitat: en primer lloc hi ha els Lords of Berkeleys, que tenen els següents casos:
1289. Maurice, tercer d’aquest nom i Lord of Berkeley, de 8
anys, es casa amb Eve, filla d’Ewdo Lord of Zounch.
1338. Maurice, quart d’aquest nom i Lord of Berkeley, de 8 anys,
es casa amb Elizabeth, de 8 anys, filla d’Hugh Lord of Spenser.
1366. Thomas, quart d’aquest nom i Lord of Berkeley, de 14
anys i 6 mesos, es casa amb Margaret, filla de Gerard Warren
Lord of Lisle (Furnivall, 1897: XXXI-XXXII).
Entre la família comtal dels Clares, estudiada per Michael Altschul (1965), es troben dades semblants:
1232. Richard Clares, comte de Gloucester i Herford, de 10 anys,
va casar-se amb Margaret filla d’Hubert de Burgh. Aquesta va
morir en 1237 i aquell mateix any va casar-se, ara amb 15 anys,
amb Maud, fills de John de Lacy, comte de Lincoln.
1254. El fill de l’anterior, Gilbert, en el seu primer matrimoni va
casar-se amb 11 anys amb Alice, filla d’Hugh de Lusignan, comte de La Marche i Angoulême, matrimoni que fou anul·lat en
1285, i després es casà amb Joan of Acre, filla del rei Edward I.
1284. La filla de l’anterior Joan, de 12 anys, fou casada amb
Duncan, comte de Fife.
1306. La germanastra de l’anterior i filla de Gilbert i de Joan of
Acre, de nom Eleonor, fou casada, amb 6 anys, amb Hugh Despenser, de la família dels comtes de Gloucester.
1308. La germana de l’anterior, Elizabeth, fou casada, prop dels
12 anys, amb John de Burgh (Altschul, 1965: Apèndix).
Hi ha algunes famílies del bisbat de Girona que estableixen una
certa continuïtat en matrimonis infantils: són els ja coneguts Miquelet, de Parlavà; afegits als Ros, del Torrent de Juià; els Vehí, de la Pera;
els Arbosí, d’Ullà; els Blanquerna, d’Amer i els Domènech, de Blanes.
El primer dels Miquelet que va inaugurar la cadència d’aquest tipus
de casaments fou Pere Salvi Miquelet, que ho va fer amb Marianna
Alió. La cadena de matrimonis fou aquesta:
243
En 1639 es casaven Pere Salvi Miquelet, de 21 anys, i Marianna
Alió, pubilla d’11 anys (ADG, Disp.Mat. 4975).
Tenen 6 fills, dues filles dels quals tindran a veure amb matrimonis
infantils: Caterina Miquelet Alió serà la pubilla i es casarà dues vegades, les primeres núpcies amb Josep Ros del Torrent, CHB de Juià, i
les segones núpcies amb Francesc de Ciurana, donzell de Riudellots
de la Selva, que alhora era vidu de Maria Masarnau, pubilla de Camós. Aquest segon fou un doble matrimoni de pares i fills. La germana més petita serà casada en matrimoni infantil d’acord amb aquestes dades:
1663. Gertrudis Miquelet Alió, d’11 anys, casament amb l’hereu
Pere Garriga, de Palausafont (ADG, Disp.Mat. 4994).
Reprenent l’indicat segon matrimoni entre els vidus Caterina
i Francesc de Ciurana, foren també casats el futur hereu Miquelet,
impúber, amb la pubilla Masarnau, de Camós:
1693. Josep Ros Miquelet, futur hereu, CHB d’11 anys, es casa
amb Marianna Masarnau, de Ciurana, pubilla de Camós (ADG,
Disp.Mat. 5082).52
Aquests tres casaments, observats en conjunt en el si de la família Miquelet, ens diuen el següent: en la primera generació ja hem vist
que el fill d’un notari es casa amb una pubilla, com a col·locació d’un
fill segon en un patrimoni en el nivell social adequat. Els Miquelet
no tenien problemes successoris perquè, en establir-se el matrimoni
l’any 1639, la casa tenia vius o casats els fills següents per ordre successori:
Nicolau Miquelet, l’hereu, casat amb Marianna Ricola.
Pere Salvi Miquelet, que es casa amb Marianna Alió.
Grau Miquelet, capellà i beneficiat a Rupià.
Caterina Miquelet, casada amb Joan de Ribot i de Suardell, cavaller de Foixà.
Josep Miquelet, casat amb Anna Maria de Vinyals, pubilla de
Flaçà.
Sebastià Miquelet, casat amb Magdalena Pla, pubilla de Torroella de Montgrí.
52. Josep Ros Miquelet i Marianna Masarnau eren també consanguinis en tercer
grau duplicat i quart simple; per això també van demanar dispensa, que els vingué signada
de Roma el 10 de gener de 1692, ratificada i comunicada pel bisbat de Girona el 23 de maig
de 1693 (ADG, Disp. Mat. 5082).
244
Per tant, no hi havia debilitat en les línies de filiació i sí l’oportunitat de col·locar Pere Salvi en un bon patrimoni. En la generació
següent ja hi havia falta d’homes. El fill primogènit de Pere Salvi Miquelet i Marianna Alió, Nicolau, havia mort amb 2 anys; el segon fill,
en Pons, als pocs dies de néixer. Llavors van quedar:
Maria Miquelet Alió, casada amb Joan Fel, d’Ultramort, que essent pubilla de can Miquelet va morir sense fills i l’herència passà a
la seva germana.
Caterina Miquelet Alió, que fou la pubilla indicada i casada
dues vegades, primer amb Josep Ros del Torrent i Suardell, de Juià, i
després amb Francesc de Ciurana i de Ribot, donzell i pubill vidu de
Can Masarnau, de Camós.
Marianna Miquelet Alió, casada amb Salvi Gelabert, hereu de
Caldes de Malavella.
Gertrudis Miquelet Alió, d’11 anys, que va casar-se amb Pere
Garriga, de Palausafont.
Aquí, el casament de la filla petita Gertrudis per sota de l’edat
es tracta d’una oportuna col·locació en matrimoni per haver-hi un
hereu vacant que accepta el matrimoni. Finalment, a la tercera generació sí que hi ha debilitat notòria en les línies de filiació. En 1693,
any de la dispensa matrimonial, havien mort el pare Josep Ros de
Suardell i dues filles; i quedaven vius la mare vídua Caterina Miquelet
i Alió, Josep Ros i Miquelet amb 11 anys, i Sebastià, que tenia 9 anys,
i amb el temps seria sagristà i capellà de Verges.
El doble matrimoni que feren la mare vídua i Francesc de
Ciurana, pubill de Can Masarnau, de Camós, i els fills Josep Ros i
Miquelet, d’11 anys, i Mariana Masarnau de Ciurana, va establir dues
coses: en primer lloc, la unió dels patrimonis Miquelet-Masarnau,
car els fills visqueren i tingueren descendència (3 fills barons i una
dona) i, en segon lloc, un reforç de la descendència amb germanastres d’ambdós joves, fruit dels fills que tingueren Caterina i Francesc
de Ciurana, que de vuit parts sobrevisqueren quatre fills, tres nois
i una noia, que podien ser cridats a heretar el patrimoni Miquelet
(AFV, Gen Miquelet, ADG, Disp.Mat. 4975, 4994 i 5082).
Podrien incloure’s també entre les formes d’emprar els matrimonis infantils les d’aquelles famílies estretament lligades per vincles
consanguinis amb els Miquelet, que són: els Vinyals, de Flaçà; els
Ciurana, de Riudellots de la Selva, que originàriament eren Vinyals
entrats com a pubills; els Ros, del Torrent i els Suardell, de Juià, per
245
esmentar-ne només alguns que tenen diverses dispenses del tipus estudiat; són els següents:
1630. Joan Vinyals, de Flaçà, de 13 anys i 6 mesos, casat amb
Anna Barrull de Palafrugell (ADG, Disp.Mat. 4970).
1679. Francesc Suardell, de Juià, d’11 anys i 4 mesos, es casà
amb Maria Martí, de la mateixa població, de 9 anys i 7 mesos
1686. Pere Xifre, de Riudarenes, de 12 anys i 11 mesos, es casà
amb Esperança Ciurana, de Riudellots de la Selva (ADG, Disp.
Mat. 5062).
1703. Francesc Coloma, de Sant Iscle d’Empordà, de 12 anys i
5 mesos, es casà amb Maria Vinyals, de Flaçà (ADG, Disp.Mat.
5152).
Tindríem un total de 9 dispenses d’edat en l’entorn social d’aquestes famílies, si afegim les dues dels Ros del Torrent que s’indiquen més avall, cosa que diu molt a favor de l’agilitat amb què en
un moment determinat s’utilitzen, però no acaba d’establir-se clarament una relació entre l’ús del matrimoni infantil com a ambició collectiva de cercar hereus o pubilles. Podria ser cert en algun cas, però
no sembla justificar-se amb l’anàlisi del cas dels Miquelet.
Per a la família Ros del Torrent, Ciutadans Honrats de Barcelona
i Girona a Juià, els matrimonis infantils s’estableixen al llarg de tres
generacions: en Josep Ros del Torrent i Suardell, que es casa amb
Caterina Miquelet Alió, havia nascut a Juià el 7 de gener de 1652 i
fou el fill segon, del segon matrimoni de Jeroni Ros del Torrent amb
Anna Suardell. Per als Ros del Torrent, fou la col·locació d’un fill
amb un aixovar en un matrimoni socialment convenient, que no podia arribar a heretar perquè per davant tenia un germà gran i hereu,
Jeroni Ros del Torrent i Suardell. Aquest es va casar amb Jerònima, i
van tenir vuit fills: sis nois i dues noies. El primer d’aquests va morir
jove, Jaume Ros del Torrent; el segon fou l’hereu que es va casar amb
Margarida Caner de Pals; el tercer va morir també jove; el quart es va
casar amb la pubilla Bosch de Bordils; del cinquè no se’n sap res; i
l’últim germà, Francesc Ros del Torrent, fou casat amb 26 anys amb
la pubilla Anna Torrent de Verges en matrimoni infantil quan aquesta tenia 10 anys i 9 mesos en 1708 (ADG, Disp.Mat. 5174).
La generació següent, continuada en la persona de l’hereu Jaume Ros del Torrent, casat amb Margarida Caner, va tenir dotze fills;
246
el segon, el futur hereu Jaume, nat a Juià a 3 de març de 1693, es va
casar amb 16 anys, el 14 de desembre de 1709, amb la pubilla Maria
Caldas, de 9 anys i 9 mesos, filla del difunt Martí Caldas, pagès de
Riudarenes, i de Maria (ADG, Disp. Mat. 5193). Els Ros del Torrent
van casar així oncle i nebot amb un any de diferència. El primer
matrimoni cedint un pubill i afegint al segon una pubilla (ADG, Microfilms: Juià).
Aquestes repeticions dins d’una família tenen un aspecte diferent
quan s’ajunten amb altres cases que tenen un fort parentiu i que també fan servir el matrimoni infantil per a les seves aliances. És llavors
quan les noces d’impúbers semblen transformar-se en un bon instrument per desenvolupar una xarxa d’interessos comuns en la captació i
cessió ràpida d’hereus o pubilles i de matrimonis amb aquests.
Lligams dels matrimonis infantils entre les famílies: Miquelet,
Ros del Torrent i Suardell
Font: AFV, Gen.Miquelet i ALL, Gen.Ros del Torrrent i Suardell
247
Si observem el quadre genealògic, hi copsarem les raons manifestades i els vincles més amunt indicats entre les famílies Miquelet,
Ros del Torrent i Suardell. El matrimoni infantil sembla a Girona un
mecanisme que va utilitzar-se en certs àmbits socials, no solament
per motius d’urgència, sinó com a forma d’afegir un suplement a la
xarxa endogàmica.
Respecte de la família Bahí o Vehí de la Pera, el resultat és semblant; tenim només dos casaments d’impúbers continuats en les persones de dos germans. Analitzant les circumstàncies, veiem que: en
1679, Cici Bahí, jove CHB de la Pera, major de 20 anys, fill de Paulí
Vehí i de Magdalena, primera muller difunta, demana dispensa per
casar-se amb Francesca Puig, de 9 anys i 7 mesos, filla de Miquel
Puig, batlle i pagès de Riumors, difunt, i de Maria, llur muller (ADG,
Disp.Mat. 5041). No queda clar que Francesca Puig fos pubilla de la
casa, però sí que Cici fou l’hereu de can Vehí.
Cici Vehí fou el quart fill d’aquest matrimoni entre onze. En
1695, el desè fill, Ponç Vehí, CHB de 19 anys, va demanar dispensa de
matrimoni amb Teresa Roure, pubilla del mas Roure de Massanet de
la Selva, d’11 anys i 5 mesos, filla del difunt Joan Roure CHB i Maria
Bansells, ambdós d’aquesta població (ADG, Disp.Mat. 5088). Teresa
Roure, a més de pubilla, era l’única descendent viva del patrimoni
anterior. El patrimoni dels Roure es componia del mas d’aquest mateix nom i el Mas de la Font, d’aquesta població, i el Mas Bellvehí de
Vidreres. Els Roure van tenir, a més, una debilitat endèmica a l’hora
de tenir hereus. Desde l’inici del segle XVII, l’herència havia passat per
mans de quatre pubilles, i la Teresa Roure era la cinquena. Els pubills anteriors no havien sumat a la casa grans patrimonis. El primer,
el segle XVII, Gabriel Barba, de Maçanet de la Selva, només l’aixovar;
del segon, Joan Pau Bellvehí, tot i ser hereu del seu mas de Vidreres,
es dedueix que el patrimoni devia ser menys important que el Roure,
des del moment que a la generació següent va perdre el cognom. El
pubill que va seguir, Marc Llobet, a més de l’aixovar, va dur primer
el privilegi familiar del Sant Ofici, i després, en 1649, va afegir-hi una
Ciutadania Honrada de Barcelona; és a dir, prestigi però no patrimoni. A continuació, va entrar en la terna hereditària el fill i hereu Joan
Roure, CHB, que va morir poc després de ser casat i pare, deixant
Teresa Roure, de nou una pubilla, impúber, que és la que es va casar
amb Ponç Vehí. Tot i aquesta solució, ambdós cònjuges moriren en
1714 deixant tres fills petits, el major de nou anys, que van passar a
ser tutelats per Francesc Llobet i Estanyol, pagès i CHB de Vidreres,
248
cosí segon dels infants (Llobet, 1992: 155-156 i ALL, Papers de la Casa
Roure).
De les maniobres matrimonials dels Vehí, només es constata un
primer casament, el de l’hereu, aprofitant una conjuntura adequada
per a la família; i, del segon matrimoni, la col·locació d’un fill, que amb
moltes dificultats podria arribar a ser hereu del patrimoni Vehí, amb una
pubilla que, per debilitat genealògica i potser patrimonial, amb un petit aixovar, quedaria casat i col·locat en el nivell social perfecte: la
filla d’un CHB, que es casa amb un altre CHB.53
El cas dels Arbosí és semblant al dels Vehí pel casament de dos
germans, però les circumstàncies són diferents, perquè en resulta
un triple matrimoni entre els components de les famílies Vernés,
d’Ullastret, i Arbosí, d’Ullà. En 1703, va pactar-se el casament entre
Francesc Vernés, pagès d’Ullastret, vidu, i la també vídua Caterina,
que ho era de Pere Arbosí, pagès d’Ullà. Francesc Vernés tenia dos
fills: Francesc, el futur hereu, i una noia anomenada Caterina. Caterina, la vídua Arbosí, que no era pubilla, tenia també dos fills impúbers: Miquel, hereu de 13 anys i 8 mesos, i Magdalena, d’11 anys. Els
pactes eren molt convenients perquè, en no haver-hi més fills per cap
banda, si ambdues parelles vivien i tenien descendència, es continuaven de manera natural les cases Vernés i Arbosí, però si mancava
alguna de les parelles, l’hereu al capdavant del patrimoni podia sortir
dels possibles fills haguts entre els vidus Vernés, o bé el patrimoni
Arbosí s’incorporava al Vernés en esdevenir Magdalena pubilla. Això
és el que va passar realment: el matrimoni de Miquel Arbosí i Caterina Vernés no va tenir descendència, i el patrimoni Arbosí va entrar
per pubillatge a incorporar-se al Vernés. L’herència de les dues cases
va continuar per mà de Miquel Vernés-Arbosí, que en 1744 es casava
amb Dorotea Lladó a Ullastret (ADG, Disp.Mat. 5142 i 5146; APU,
Matrimonis I 1636-1772 i Llobet 1997: 137).
En aquesta línia de matrimonis de germans hi ha les dispenses
demanades per casar la família Blanquerna, d’Amer, que corresponen als casaments següents:
1719. Joan Broguer, de Sant Andreu de la Barroca, de 12 anys
i 4 mesos, demana dispensa per casar-se amb Teresa Blanquerna, d’Amer (ADG, Disp.Mat. 5581).
53. Per una doble malaurança, la documentació de la notaria de Maçanet de la Selva
fou cremada durant la Guerra del Francès i recremada amb l’arxiu parroquial a la guerra civil
de 1936.
249
1721. Jeroni Blanquerna, d’Amer, demana dispensa per casarse amb Maria Puig, d’11 anys i 7 mesos, de la mateixa població
(ADG,Disp. Mat. 5585).
En el primer matrimoni, el nuvi és orfe de pare, i la mare és
casada en segones núpcies amb Baldiri Llopart, pagès d’Amer, i la
Teresa Blanquerna tenia els pares vius. Dos anys més tard, Jeroni
Blanquerna i la seva germana han perdut la mare, i els pares de la
Maria Puig són vius. Sense anar més lluny, en el primer cas s’aprofita
la conjuntura d’impubertat i orfenesa per mirar d’atreure un hereu o
per col·locar una filla en una casa determinada. El segon sembla ben
bé l’atracció del patrimoni d’una futura pubilla.
Finalment, els Domènech, de Blanes, tenen també dos casaments en la impubertat, dels quals no s’ha pogut trobar els vincles
d’unió, però s’esmenten perquè probablement ambdues Domènech o
són germanes o són tia i neboda, i corresponen a:
1705. Agustí Ferrer de Blanes vol casar-se amb Marianna Domenech, d’11 anys, també de Blanes (ADG, Disp.Mat. 5160).
1713. Francesc Valldejuli, impúber de 13 anys i 1 mes, de
Palafolls, demana per casar-se amb Maria Domenech de Blanes
El matrimoni infantil en família pot ser habitual a Anglaterra
per una qüestió de permissibilitat social implantada pel costum. Al
bisbat de Girona, més que una ambició o un negoci familiar, això no
es més que un fet concret, una oportunitat que passa i s’aprofita i que
per una certa comoditat, si s’escau, es torna a repetir.
2.2.3.
L’assegurança de la virginitat i estats emocionals que són
causa de matrimoni infantil
El matrimoni infantil pot tenir des de la perspectiva dels pares
una o més raons de constituir-se. Hom diria que és com un tamboret,
que pot aguantar-se sobre una o més potes. Cada pota és una raó de
pes per establir-lo, un convenciment que el justifica. Fins ara hem observat unes mostres clares de justificació emprades pels pares, tutors,
amics, etc., a l’hora de constituir-se entorn d’aspectes econòmics. Però
entre aquestes raons, n’hi ha algunes de tipus cultural, moral, etc., i entre les quals potser la més detectable es l’assegurança de la virginitat.
La virginitat de la dona a Europa sembla tenir importància i
començament a Roma, pel fet que s’uneixen dues coses: el corrent
250
moralitzador de la societat romana iniciat a l’època de Ciceró i l’aportació cristiana posterior. És la suma de dues morals que coincideixen
en un mateix punt; entre la fi de la República i l’època de Marc Aureli,
la vida sexual començarà cada vegada més tard, sortirà de l’adolescència i restarà circumscrita en el marc conjugal (Veyne, 1978: 3561). El marc conjugal pretén el control de la sexualitat de la dona en
tenir la certesa que els fills nascuts són propis, i del llinatge, per poder fer a través seu dues transmissions hereditàries: la dels valors agnàtics, ètics, morals, socials, familiars, etc., i la dels béns econòmics.
Això coincideix en gran part amb el corrent que de l’alta edat mitjana
detectaran (Duby 981, Gaudemet 1993 o Goody 1983), d’instauració
d’una forma de matrimoni cristiana i regulada. Aquesta concepció
queda reflectida en Plutarc a la Vida de Numa, on expressa que: “...els
romans les donaven en matrimoni als dotze anys o més joves. Perquè
així, llur cos i esperit arribaria pur i sense taca a qui les rebia” (Plutarc, 1985: 394-395).
Cal, doncs, incloure els matrimonis infantils a Roma reflectits
amb anterioritat (I part, punt: 2.4) dins el grup de matrimonis concertats en què la poca edat és garantia de virginitat. Aquesta mateixa
condició pot traslladar-se als matrimonis infantils de Grècia i de tot
l’Occident, perquè la qualitat de la virginitat plana més o menys en
el fons del matrimoni fins ben entrat el segle XX. Llavors és quan pot
manifestar-se com una resistència dels trets culturals indicats per
Bresc, que són tan vàlids per als costums dels jueus entre els segles
XI i XV de practicar el levirat, el matrimoni infantil i la bigàmia sota
control rabínic (Molho,1950:49),54 com els matrimonis infantils de
Sicília en què la nena impúber era conduïda a casa dels sogres per
ensenyar-la, adoctrinar-la i integrar-la en la nova família. Així perdia
el cognom patern i adaptava el del marit per tal d’establir-se en una
nova identitat (Bresc, 1988: 407 i 433), a què podríem afegir, finalment, els matrimonis de l’ètnia gitana.
En les causes que poden motivar bodes i que són conseqüència
derivada del manteniment de la virginitat, hi ha les de salvaguarda de la
moral social. Són els matrimonis en què intervé el concepte de pública honestedat per establir el matrimoni, i s’hi poden incloure els embarassos no desitjats, indicats anteriorment en aquesta segona part
54. Molho esmenta, de passada, matrimonis de nenes de 9 anys entre els jueus de
Salònica i remet per més dades a literatura rabínica com el Sa’ar Aser d’Aser Cobo, vol. I
Eben ha-’Ezer.
251
del treball, concretament al punt 2.1.4, d’Alemanya, Ciudad Real i de
Girona, i al punt 1.2 sobre l’obertura del procés de dispensa.
Trobem el cas paradigmàtic contrari a la virginitat, en la necessitat de fer ús sexual de la dona tot mantenint el llinatge. Sobre aquest
punt, Wolowski recull informacions d’Ucraïna, que el segle XVII era
una província de la Gran Polònia, on hi havia pobles de certes regions amb el costum que el pare vidu amb algun fill impúber casés el
fill amb alguna noia del poble i el pare fes vida marital amb ella fins
que el fill podia substituir-lo (Wolowski, 1972: 329). Aquest tipus de
casament donava solucions a la sexualitat del pare i després a la del
fill, mantenia els possibles descendents dins el llinatge i aportava la
força de treball imprescindible de la dona en el conjunt domèstic.
Lluny de raons sobre virginitat i sexualitat, també hi ha algun cas en què les emocions són el detonant del matrimoni infantil.
Aquest tipus de raó està circumscrit, però, a casos aïllats, dels quals
només tenim dos testimonis. El primer tipus correspon al divorci de
l’any 1565 entre James i Anne Ballard, casats en 1560 a la parròquia
de Colne de la diòcesi de Chester. L’esmentat James Ballard tenia uns
11 anys i en el procés diu que s’havia casat amb Anne, perquè aquesta
li havia ofert dues pomes per fer-ho. Com que no va haver-hi consentiment de cap familiar del noi o de la noia, va donar-se el divorci,
ultra que el capellà que va oficiar va ser castigat pel bisbe (Furnivall,
1897: 45-47).
Cal situar l’altra raó en la nova edat per poder-se casar, fixada
pel Codi de Dret Canònic de 1917, i en el context de la guerra civil
espanyola de 1936-1939: el 9 de febrer de 1937, Manuel López, milicià de l’exèrcit republicà, de 15 anys i 11 mesos, va casar-se amb
Mercedes Mancha a Vallecas, davant un comissari polític. Manuel
havia fugit de casa a l’inici de la guerra, anà de voluntari al front del
Guadarrama i, quan va tornar, va ser enviat a Vallecas, on ell estava
destinat a l’Estat Major. Allí va conèixer la mare de la núvia, a la
qual va donar una plaça de cuinera, i després a la que seria la seva
dona, de la qual s’enamorà i amb la qual es casà el dia esmentat, que
era l’aniversari de Mercedes. Van viure plegats la resta de la guerra
fins que van ser fets presoners. Primer havia actuat a Vallecas com
a comissari polític, fins que va ser destituït a causa de la seva poca
edat; fou enviat a fer cursos d’oficial a l’Acadèmia Militar de Paterna (València), d’on va sortir com a oficial de transmissions, i va ser
destinat a Madrid. Amb la proximitat dels fronts, Manuel i Mercedes
van caure presoners a Madrid i foren ingressats a la presó d’Alcalá de
Henares. Fruit de la relació d’ambdós, la dona va parir una filla (7 de
252
juny de 1939). La nena, per la llei catòlica que regia el matrimoni a
l’Espanya de Franco, era filla natural i va haver d’inscriure’s amb els
cognoms de la mare. Per mirar d’arranjar-ho, la parella va casarse de nou per l’Església davant el capellà de la institució penitenciària d’Alcalá (2 de setembre de 1939). Fos perquè la relació de
parella no va continuar, a causa de la llarga condemna de l’home,
fos perquè van barallar-se, el cas és que anys més tard Manuel López va plantejar demanda de nul·litat matrimonial davant el tribunal
eclesiàstic al·legant la invalidesa del primer matrimoni per la falta
d’edat, adduint també que la cerimònia primera no fou més que una
pantomima i simulació davant un comissari polític, i en el segon cas
perquè no s’havia pogut consumar en ser ell a la presó. La sentència
de la Rota Espanyola, d’11 de juliol de 1972, va donar el matrimoni
com a vàlid (Del Amo, 1977: 843-848).
3.
LA VIDA DE CASATS DELS IMPÚBERS
Aquest apartat analitza les dades que tenim de l’existència conjunta de la parella; això és, què sabem realment de la interioritat i
de l’entorn matrimonial dels impúbers. Ho desenvoluparem en cinc
punts, que configuren les dades obtingudes de la documentació: edats
en el moment de casar-se; com van casar-se; la vida matrimonial: sexualitat i fills; classe social dels nuvis; xarxes endogàmiques establertes i matrimonis múltiples.
3.1.
Edats en el moment de casar-se
Per sota de la impubertat, el matrimoni infantil va establir-se
en edats diverses, segons època i costums. En la documentació més
antiga, moltes vegades l’edat està agrupada sota terminologia de:
infra annos, infra annos nubiles, pubertati proximo, impuber, partem
actricem ab infantia, etc. Altres vegades indica una edat per aproximació: etatis circiter X annos, etc.; però, sovint s’indica expressament l’edat dels cònjuges, i és llavors quan podem analitzar els
grups d’edat.
Hem comparat les edats de casament en dos blocs: els que tenim de l’edat mitjana i els de l’edat moderna. Hem inclòs en el primer
conjunt tots els casaments fets entre el segle XII i la fi del segle XV dels
quals tenim dades i sense separar-los per països. En el segon bloc,
hem analitzat les edats que tenim més seriades: les de la diòcesi de
Chester per a Anglaterra i les del bisbat de Girona. Deixem de banda
253
els matrimonis que tenim d’altres bisbats, perquè no n’hem reunit
prou exemples per intentar establir sèries d’edat.
Els matrimonis entre els segles XII i XV tenen unes edats molt baixes. Si recordem els casaments que va formalitzar Lluís VII de França
entre 1150 i 1160, observem que casa la seva filla Maria, de 8 anys,
amb el Comte de Troyes; Alícia, de 3 anys, amb el comte de Blois i
Margarida, d’1 any, amb Enric, de 4 anys, fill del rei d’Anglaterra (I
part, punt: 4.2). En 1224 hi ha constància d’un casament a Anglaterra
entre un nen de 4 o 5 anys i una nena menor (Pollock/Maitland, 1923:
I, 390-391). Entre 1289 i 1366, es fan tres matrimonis dels Lords of
Berkeley: dues vegades els nois tenen 8 anys, i les noies en tenen 8
un cop i 7 l’altre (Furnivall, 1897: XXVI-XXVIII). En 1372, un veí de
York ratifica als 15 anys el casament fet als 5 anys. També a York, en
1357 s’estableix un divorci entre una parella casada amb 8 anys el noi
i 12 anys la noia (Helmholz, 1974: 99 i 200).
En 1325, hem indicat el casament entre Alfons XI de Castella i la
filla de Juan Manuel, de 9 anys (II part, punt: 2.1.3). També en 1494,
Pierre Albete, de la diòcesi d’Avinyó, va casar-se amb 7 anys (Turlan,
1957: 485); a Anglaterra, en el segle XV, tenim els casaments de Sir
Robert Plumton, de 6 anys, casat amb Elizabeth, filla de Lord Clifford
del castell d’Skippon, també de 6 anys; i el formalitzat entre William,
fill de Sir John Lyttleton, de 9 anys, amb Margaret, també de 9 anys,
hereva de Shirford, prop de Nuneaton, a Warwikshire (Furnivall, 1897:
XXXII).
Aquesta baixa edat de 14 anys per als nois i de 12 anys per a les
noies indica que, en realitat, a les acaballes dels segles XV i XVI encara
no hi havia sensibilitat sobre el concepte de pubertati proximo, que
des de feia temps pregonava l’Església, intentant derivar els matrimonis infantils en direcció a un ordre d’edats proper o superior a la
pubertat.
Més endavant, quan s’han fixat les separacions entre l’Església catòlica i el protestantisme, les edats varien. Allí on s’estableix
el dictat o les influències del Concili de Trento, les edats s’acosten al
concepte de pubertati proximo. L’anglicanisme no ho aconsegueix,
i manté les edats de casament a conveniència dels pares i segons el
costum, tot i establir en els seus cànons les edats matrimonials per
sobre dels 14 i dels 12 anys. Un exemple en són les sèries d’edats que
s’han pogut recollir de Chester, com també les de Girona.
Podem establir una sèrie d’anàlisis entre els 30 processos de
divorci de Chester entre els anys 1561 i 1565, les edats que tenien els
254
cònjuges en casar-se: hi observarem la particularitat que, de 56 nens
casats entre 2 i 14 anys, hi ha 16 criatures que passen pel matrimoni
(un 28%) abans dels 9 anys. Els nou anys com a edat mínima per accedir al matrimoni és la regla habitual que es practicarà en les àrees
d’influència catòlica, particularment al bisbat de Girona.
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
Total nois
Total noies 1
Sumes
1
Anys
1
1
2
1
1
2
2
1
1
2
3
2
5
2
1
3
6
4
10
8
4
12
2
7
9
4
4
3
3
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de Furnivall (1897) sobre matrimoni
infantil a la diòcesi de Chester.
A Anglaterra, tot i la sèrie que tenim, no va deixar de practicarse el matrimoni infantil per sota dels 9 anys. Furnivall esmenta altres
casos dels segles XVI i XVII de casaments en aquestes circumstàncies.
Per al segle XVI:
Elisabeth Orrel, de 7 anys, amb un nen de 5 o 6, a Turton/
Chester.
Gilbert Gerrard, de 5 anys, amb Emma Talbot, de menys de 6
anys, a Leigh/Chester.
John Rigmarden, de 3 anys, amb una nena de 5, a Chester.
Sir Robert Plumpton, de més de 6 anys, amb Elizabeth, filla de
Lord Clifford, de 6 anys.
En 1538, Robert Parre, de Backford, de 3 anys, amb Elizabeth
Rogerson.
Entre 1538 i 1551, Harie Accars, de 8 anys, amb Jane, de 4 o
5 anys.
En 1541, William Lord of Feure, de 10 o 11 anys, amb Mary,
de 4 anys, filla de Lord Darcy, casats a Eynsham del comtat
d’Oxford (Furnivall, 1897: XXI-XXVI).
Per al segle XVII:
En 1673, John Power, de 8 anys, nét de Lord Anglesey, amb Catherine Fitzguald, casats a Lambeth per l’arquebisbe de Canterbury.
En 1669, Mary Hewett, amb un nen de 3 anys, a Leincestershire.
255
En 1676, Sir John Power, Vescomte Decin, de 7 o 8 anys, amb
Catherina, de 12 anys, a Irlanda.
En 1672, el Duc de Grafont, fill natural del rei i la duquessa de
Cleveland, amb l’única filla de Lord Arlington, de 5 anys (Furnivall, 1897: XXXI-XXXIV).
Les sèries del bisbat de Girona comencen amb casaments a partir dels 9 anys de les noies i dels 10 dels nois. D’abans, no n’hi ha cap
exemple. Aquesta particularitat és també observable en els processos
o dispenses d’edat d’altres bisbats, com ara Pamplona, Llemotges,
la Seu d’Urgell, Tarentaise, Nàpols, etc. No hi ha res que fixi els nou
anys com a edat infantil a partir de la qual els nens tenien una proximitat a la pubertat i que es traslladi de tractats mèdics o fisiològics a
la teologia o al dret canònic. Només el jurisconsult Dídac Narbona té
una referència en els seus Annales Tractatus Iuris de Aetate ad omnes
humanos actus requisita, publicats a Roma en 1669, en el qual manifesta que la pubertati proximus es considera a partir dels 9 anys i 6
mesos de la dona i dels 10 anys i 6 mesos de l’home per dret i costum
(Narbona, 1669: 119). Potser una de les claus en siguin els costums
traslladats de legislacions com el Forum Iudicum, on es recomana
celebrar els casaments a partir dels dos anys després del moment de
les esposalles per tal de no retardar les unions i que els contractes
matrimonials fossin desfets pel canvi de circumstàncies i de temps.
Llavors, com que segons el dret romà i les Decretals de Gregori IX,
podien celebrar-se les esposalles a partir dels 7 anys si es tenia discerniment (Iu de Chartres, P.L. 141, 588), afegint-hi dos anys resultaven
els 9 anys mínims per casar-se.
Aquesta concreció dels 9 anys mínims per casar-se no consta solament en les dispenses de Girona, també apareix en el procés d’anullació del matrimoni pactat en 1709 entre Isidre Torrent, pagès de
Foixà, i la pubilla Margarida Palahí, de Caçà de la Selva. Aquesta era
filla de Josep Palahí, pagès de Caçà, i de Margarida, que en quedar
vídua s’havia maridat després amb Josep Gruart, pagès d’Esclet, i, en
tornar a enviudar, amb Genís Torrent, pagès de Foixà. Per conveniències d’unió patrimonial, entre el nou marit i muller, es va pactar
el casament dels seus fills i així es va fer en 7 d’octubre de 1709.
Margarida havia nascut el 27 de març de 1701, però ambdós pares
van falsificar la partida de naixement a igual data de 1700. Llavors
Margarida, en lloc de tenir 8 anys, 6 mesos i 20 dies en el moment de
casar-se, va tenir 9 anys, 6 mesos i 20 dies. Sobre aquesta base, els
tutors de la nena, Josep Pla i Joan Amalrich, pagesos de Riudellots
256
de la Selva i de Fornells, respectivament, demanaren la nul·litat del
casament, la qual va fallar-se a favor seu per sentència de 17 de febrer
de 1710 (AHG, Not. J. Silvestre, n. 1094 de 1717).
Els casaments infantils de Girona tenen per a les noies les edats
següents, expressades en anys i mesos:
Edat 9 9.1 9.2
Totals 4 1
9.3
1
9.4
1
9.5 9.6
3 15
9.7
6
9.8 9.9
8
9
9.10
4
9.11
8
Edat 10 10.1 10.2 10.3 10.4 10.5 10.6 10.7 10.8 10.9 10.10 10.11
Totals 12 4
3 13
7
4 17
8
8
5 10
5
Edat 11 11.1 11.2 11.3 11.4 11.5 11.6 11.7 11.8 11.9 11.10 11.11
Totals 26 2
6
9
5
8 13
8
4
3
4
3
Font: Elaboració pròpia a partir de les dispenses d’edat del bisbat de Girona.
Quant als casaments dels nois en els mateixos matrimonis, les
edats expressades en anys i mesos són:
Edat 9 9.1 9.2
Totals - -
9.3
-
9.4
-
9.5
-
9.6
-
9.7
-
9.8 9.9
1
-
9.10 9.11
1
1
Edat 10 10.1 10.2 10.3 10.4 10.5 10.6 10.7 10.8 10.9 10.10 10.11
Totals 2 1
1
2
2
5
1
1
4
1
Edat 11 11.1 11.2 11.3 11.4 11.5 11.6 11.7 11.8 11.9 11.10 11.11
Totals 12 1
2
3
4
3
4
3
2
Edat 12 12.1 12.2 12.3 12.4 12.5 12.6 12.7 12.8 12.9 12.10 12.11
Totals 9 4
5
2
4
5
6
3
4
1
4
3
Edat 13 13.1 13.2 13.3 13.4 13.5 13.6 13.7 13.8 13.9 13.10 13.11
Totals 9 5
4
3
1
3
5
4
3
3
1
Si observem els quadres sobre les edats del casament de les noies, podem constatar un augment progressiu i alhora un descens de
casaments entre la franja dels 9 anys al límit de 12, amb un clar agrupament en matrimonis entorn als 11 anys justos (26 matrimonis).
257
També és curiós el repunt de casaments a la meitat exacta de cada
edat. Així trobem que a 9 anys i 6 mesos hi ha 15 casaments; a 10 anys
i 6 mesos, n’hi ha 17; i a 11 anys i 6 mesos, 13.
Aquest curiós fenomen, possiblement propi de la idiosincràsia
del moment, va relacionat amb el concepte de pubertati proximus, i
no es produeix en el casament de nois, que no presenten cap cadència
d’aquest tipus, sinó en una major concentració envers els casats de
12 anys en amunt.
Ara bé, si ajuntem casaments totals de nois i noies, apareixen
altres punts d’interès i altres explicacions:
Edat de casament:
Dels nois
De les noies
9/10 a.
3
60
10/11 a.
20
96
11/12 a.
12/13 a.
13/14 a.
Totals
34
91
50
-
41
-
148
247
En primer lloc, constatem el progressiu augment d’edats en el
nombre de matrimonis dels nois que es casen i la particular centralització de les noies que es casen entre 10 i 11 anys. En segon lloc, observem que el nombre de casaments de nenes és major que el de nens;
sobre això es pot afirmar que el matrimoni infantil a Girona és un afer
més de col·locació o captura de pubilles que no d’hereus, i que la collocació de les noies, en el cas de matrimonis en la impubertat, és un
assumpte més urgent que el de nois. Els primers ocupen aproximadament un 37% de tots els casos i les noies casades, un 63%. La diferència entre uns i altres és prou ampla per refermar aquesta hipòtesi.
Finalment, entre les 353 dispenses d’edat del bisbat de Girona,
trobem que només en 46 casos hi ha casaments en què tant el noi
com la noia són impúbers, 99 en què només ho és el nuvi i 208 en què
la noia no arriba a l’edat permesa.
La gran diferència entre la diòcesi anglesa i la catalana a l’hora
d’establir el matrimoni en unes o altres edats, totes en la impubertat,
pot estar en el criteri amb què el dret canònic d’uns o altres valora el
matrimoni infantil. Ambdós són casaments de ple dret, però Anglaterra té tradicionalment models matrimonials germànics i és propera
a les tesis de Pere Llombard, quant a l’escassa capacitat de consentiment donada per l’impúber (Dauvillier, 1933, 44). Probablement, per
això apareixen ratificacions de consentiment entre els casaments de
258
Chester (Furnivall, 1897: 49-52). Per contra, el catolicisme, en fer-se
ressò de les doctrines de Gracià i de les Decretals i acceptar el ple consentiment de l’infant a través del procés de dispensa, cal que tingui
més cura que el matrimoni no s’estableixi amb menors de 9 anys (I part,
punt 4.1).
Amb la possibilitat més concretada de ratificar el casament en arribar a la pubertat, l’àrea anglicana pot ser més flexible per salvaguardar
els drets dels impúbers i els deixa casar en edats en què no hi ha ni ús de
raó. El catolicisme, valorant el consentiment d’una altra manera, ha de
ser més rígid, i se circumscriu al marge entre els 9 i els 14 o 12 anys.
3.2.
Com van casar-se
Aquest és un apartat amb dades escasses. No sembla haver-hi
hagut mai cap forma especial de casar infants en cap de les àrees
estudiades. És a dir, no va haver-hi cap ritual especial amb què les esglésies criatianes celebressin aquest tipus de casament. Només apareix alguna dada anecdòtica, sobretot en processos de divorci, i encara aquests centrats a Anglaterra. Per exemple, a la diòcesi de Chester
el nen que té de 2 a 4 anys és portat en braços d’amics (parents), els
quals formularan la promesa de matrimoni en nom seu (Furnivall,
1897: XV). Altres vegades, un cop fet l’enllaç s’allitava la parella per
rebre la benedicció del llit de noces; sel’s feia dormir plegats, junts
o separats per tercers, per simular una còpula carnal inexistent. De
vegades, cada un dels nous cònjuges anava a casa dels seus pares a
continuar la seva vida habitual (Furnivall, 1897: XV-XIX).
Entre els processos de separació de l’àmbit catòlic, dels sentenciats per les cúries diocesanes o fins i tot del Tribunal de la Rota, no
apareix cap especificitat que faci el moment del matrimoni infantil
diferent del matrimoni normal. Per això, tot i assenyalar aquest punt
com a necessari en el conjunt d’aquest treball, no pot dir-se res del
moment de la celebració que tingui qualsevol forma especial o que
contingui un interès particular.
3.3.
La vida matrimonial: sexualitat i fills
Un cop formalitzat el matrimoni, els cònjuges iniciaven la vida
de casats. Per raó d’edat i de sensibilitat envers la parella, normalment no es deixava que ambdós cònjuges fessin vida marital. Furnivall esmenta que la gent adinerada vivia separada després dels seus
matrimonis i ocasionalment menjaven o sopaven junts en festes com
259
Nadal fins als 12 anys de la noia i els 14 del noi, en què podien, davant
la cúria diocesana, ratificar o demanar la nul·litat del matrimoni mitjançant juraments i testimonis en favor o en contra. La confirmació
es donava habitualment sobre la pràctica de la vida conjugal. Llavors,
el fet de dormir plegats i el naixement de la descendència ratificava el
casament (Furnivall, 1897: XIX-XX).
Tots els cònjuges divorciats de Chester manifesten no haver tingut relacions sexuals en cap moment. Uns perquè, vivint a la mateixa
casa, no dormien plegats, i altres perquè des del casament foren separats i allunyats. Per fer-se una idea de tot això, res millor que uns
quants exemples —no pas tots— sobre aquests comportaments:
1562. Testimonis del divorci entre Rafe Whittall i Joan Leyland, de
12 i 11 anys, en el moment de la boda celebrada a la parròquia
de Leyland de Lancashire. El jove va estar menys d’un mes a casa
dels sogres i després va marxar a casa de la seva mare fins a complir els 15 o 16 anys i després va tornar a casa del sogre 2 anys
més però va tornar a marxar perquè era tractat com un servent.
Ella, per contra, es va estar a l’estranger (Furnivall, 1897: 12).
1563. Testimonis del divorci entre Peter Hope i Alice Ellis, de 12
i 9 anys, el dia de la boda, ambdós de la parròquia d’Hawarden.
Els dos nens van viure plegats 3 anys a la casa de la mare d’ell,
després el dit Peter fou enviat a l’estranger a educar-se (Furnivall, 1897: 18-22).
1563. Testimonis del divorci entre Thomas Fletcher i Anne
Whitfield, ell de 10 anys i ella de 9 anys en el moment de casarse a la parròquia de Childwall. Thomas va viure amb el seu pare
fins que aquest va morir i després es va quedar a la mateixa
casa, i Anne també va viure amb els seus pares fins que aquets
moriren; llavors va anar a viure a casa del mestre Fazakerley, i
en el moment present viu sola (Furnivall, 1897: 22-24).
1565. Testimonis del divorci entre Rafe Fishe i Katharine Bolton,
casats a la parròquia de Blagburne, ell amb menys de 14 anys.
No solament no van viure plegats, sinó que Katharine no va fer
una vida honesta i va tenir un fill de Robert Forreste (Furnivall,
1897: 33-34).
Per als matrimonis d’impubertat que tenim de la diòcesi de
Girona, les circumstàncies són diferents. No posseïm referències que
els nens fossin separats ni com; és a dir, si uns passaren a viure a casa
d’un familiar mentre altres restaven a casa. És evident que va haver-
260
hi vigilància sobre la sexualitat de la parella, perquè els fills nats anys
més tard són majorment haguts quan almenys la noia ja entra a l’adolescència. Els casos que hem pogut trobar en la nostra recerca són:
—Ell impúber i ella púber:
Casats en 1688: Esteve Joan Batlle, hereu impúber de Parets
d’Empordà, de 10 anys i 6 mesos, casat amb Sibina Subirós, d’Olot.
Edat del pare en tenir el primer fill: 19 anys, fill que no visqué, així
com la mare, que va morir de part. Esteve Joan tornà a casar-se mesos després amb la pubilla Maria d’Alrà i Bofill segon capítols matrimonials fets a la notaria de Bàscara a 13-3-1707 (ADG, Disp.Mat.
5063 i AFV, Gen. Batlle de Parets d’Empordà).
Casats en 1717: Francesc Carbó Bacó, hereu impúber, de Rupià,
de 12 anys i 5 mesos, amb la pubilla Caterina Pagès-Feliu, de Rupià,
de 13 anys i 3 mesos. Primer fill nat: Anna Maria Carbó i Feliu en
1723. Edat dels pares en tenir el primer fill: el pare més de 18 anys i
la mare més de 19 anys (ALL, Gen.Feliu-Carbó).
—Ell púber i ella impúber:
Casats en 1639: Pere Salvi Miquelet, de Parlavà, de 21 anys, amb
la pubilla impúber Marianna Alió, de Palau-sator, d’11 anys. Primer
fill nat: Nicolau Miquelet Alió, en 1654. Edat dels pares en tenir el
primer fill: 36 anys el pare i 26 anys la mare (ADG, Disp.Mat. 4975 i
AFV, Gen.Miquelet).
Casats en 1641: Miquel Pagès, hereu d’Arenys d’Empordà, en
segones núpcies amb la pubilla Elena Estela de Llampaies, d’11 anys
i 8 mesos. Primer fill nat: Pere Pagès en 1647. Edat dels pares en tenir
el primer fill: Miquel Pagès, més de 25 anys, i la mare, uns 18 (ADG,
Disp.Mat. 4976 i AFV, Gen. Pagès d’Arenys d’Empordà).
Casats en 1679: Cici Vehí, hereu de la Pera, de 20 anys, amb la
impúber Francesca Puig de Riumors, de 9 anys i 7 mesos. Primer fill
nat: Francesc Vehí a 15 de juliol de 1685. Edat dels pares en tenir el
primer fill: 26 anys el pare i 15 anys i 6 mesos la mare (ADG, Disp.
Mat. 5041 i AFV, Gen. Vehí).
Casats en 1695: Ponç Vehí, de la Pera, de 27 anys, amb la pubilla
impúber Teresa Roura, de Maçanet de la Selva, d’11 anys i 5 mesos.
Primer fill nat: Francesc Roura l’any 1705. Edat dels pares en tenir
el primer fill: 32 anys el pare i 16 o 17 anys la mare (ADG, Disp.Mat.
5088 i Llobet, 1992: 156).
Casat en 1709: Jaume Ros del Torrent, hereu de Juià, de 16
anys, amb la pubilla i impúber Maria Caldas, de Riudarenes, de 9
261
anys i 9 mesos. Primer fill nascut: Tomàs Ros del Torrent a 8 de març
de 1717. Edat dels pares en tenir el primer fill: 24 anys el pare i 16 la
mare (ADG, Disp.Mat. 5193 i ALL, Gen. Ros del Torrent).
—Tots dos impúbers:
Casats en 1710: Benet Ordis, hereu d’Usall, impúber d’11 anys
i 3 mesos, amb la pubilla i també impúber Maria Àngela Piferrer, de
Crespià, d’11 anys i 6 mesos. Primer fill nat: Francisca Ordis-Piferrer,
a 1 de febrer de 1718. Edat dels pares en tenir el primer fill: el pare 18
anys i 8 mesos, i la mare 18 anys i 11 mesos (ADG, Disp.Mat. 5574 i
AFV, Gen. Ordis).
Tots demostren sensibilitat i control sobre la sexualitat dels fills
casats núbils. En primer terme, es deixa fer als nois vida marital cap als
18 anys i a les noies a partir dels 15. Això vol dir afegir uns 4 anys a les
edats permeses per la llei per contractar matrimoni i es comprova que
els pares i majors entenien la necessitat de la maduresa mental afegida
a la física per deixar procrear els fills. Aquest fet també era habitual en
el matrimoni de nois i noies casats a l’inici de la pubertat; així, per als
27 matrimonis de la vila de Palamós entre els anys 1579 i 1777, només
dues noies tingueren el primer fill als 14 anys, una als 15, una als 16 i
la resta de 17 anys en amunt fins als 23 (Llobet, 1997: 132).
3.4.
Classe social de les famílies dels nuvis
Les famílies que fan servir el matrimoni infantil són de condició
diversa, també pot distingir-s’hi la influència de la religió practicada:
A Anglaterra, el costum i la no vigència del sistema catòlic, fan que
el matrimoni infantil tingui representació en totes les classes socials.
Allí on el món catòlic introdueix un ordre canònic, un sistema de dispenses, en definitiva, una burocràcia, aquesta s’ha de pagar. En el món
catòlic, fan servir el casament d’impúbers els qui poden pagar el cost
de la dispensa.
En els exemples de matrimonis infantils de què disposem, tenim només dues sèries i diferents casos agrupats per països, d’on
cal fer unes distincions socials prèvies per separar la condició de les
famílies, les quals dividirem en els quatre blocs en què habitualment
ho fa la història: les cases sobiranes, la noblesa, els lligats a la terra i
els lligats al treball manufacturer, artesà i urbà.
Els nobles, cal subdividir-los en noblesa titulada i petita noblesa. Els primers agrupaven: Ducs, Marquesos, Comtes, Vescomtes i Barons. Els segons: Militars, Cavallers, Donzells, Escuders,
262
Ciutadans Honrats i Gaudints. Els lligats a la terra eren: pagesos hisendats, pagesos i treballadors del camp. Els lligats al treball manufacturer, artesà i urbà s’establiren en les parcel·les següents: 1. Gent
de ploma: oficials de jutjat, notaris, escrivans i funcionaris. 2. Negociants, grans comerciants, artesans d’oficis considerats importants. 3.
Petits comerciants, botiguers, petits artesans i gent d’ofici divers.
Tots formaven les categories socials en què es podien classificar
els pares dels cònjuges o els mateixos nuvis. Amb aquesta distribució,
podem observar quin grup feia major ús del casament en la impubertat.
També farem distinció de qui va deixar rastre al llarg del temps, però
agrupant els casats del segle XII fins al XV i els del XVI fins al XVIII.
A l’edat mitjana, el matrimoni infantil és un afer de la noblesa.
Comencen a fer-ho els membres de cases sobiranes, el costum s’expandeix i s’hi barreja la noblesa amb títol i els petits nobles. Entre les cases
sobiranes tenim el punt d’inici en 1160, amb la dispensa de la boda entre
el fill del rei d’Anglaterra i la filla del rei de França, ja comentada; també
pertany a aquest grup el casament de les altres dues filles de Lluís VII
amb els comtes de Troyes i Blois; les noces d’Alfons XI de Castella amb
la filla de Don Juan Manuel en 1325; l’aliança entre Carles VIII de França
i la filla de l’emperador Maximilià d’Àustria en 1491; les esposalles entre
Ramon Berenguer de Barcelona amb Peronella d’Aragó en 1137,55 o les
noces en 1172 entre el fill de Ramon V, comte de Tolosa, amb Ermessenda, filla de Beatriu, comtessa de Melgueil (Turlan, 1957, 487).
De França, entre 1172 i el Concili de Trento,56 tenim 20 casos inventariats de casaments amb impúbers. Ja hem esmentat el cas del fill
del comte de Tolosa, dels altres 19, 14 corresponen a nobles i 5 són desconeguts. Entre els nobles, la majoria de pares són: Cavallers, Donzells i
Militars, però també hi ha dos Vescomtes i una Comtessa.57
Anglaterra presenta un aspecte semblant entre els segles XIII i XV.
De 29 casos recollits, els pares de 9 matrimonis tenen títol (Lord), altres 10 són cavallers (Sir), i es desconeixen els altres 10 (Furnivall, 1897:
55. Vegeu supra, punt 2.1.3.
56. El Concili de Trento ens serveix de fita cronològica, en tant que aquest concili
marca en la història de l’Església un canvi i la fi de l’edat mitjana. Si s’entén que la història
finalitza a l’edat mitjana amb el descobriment d’Amèrica (1492), pot considerar-se que
Trento tanca i obre un nou període d’aquesta institució, entre l’inici en 1545 i la clausura
en 1563. La diferència entre ambdues dates és de 53 anys i la relació fi de l’edat mitjanaTrento és més propera a una institució com el matrimoni que, en definitiva, està en mans
de l’Església.
57. Vegeu l’apèndix amb la llista de matrimonis infantils a França.
263
XXVI-XXVIII i XXXII-XXXIII; Helmholz, 1974: 60, 69 i 199-204, Pollock/Maitland, 1923: 390-391 i Altschul, 1965: Ap.).58
Del segle XVI endavant, el matrimoni infantil canvia i s’estén a
totes les capes socials. La causa podria estar en un enriquiment generalitzat en anar-se desfent el feudalisme i el seu sistema econòmic.
En establir-se una possibilitat d’accés a la propietat dels antics serfs,
es crearien en aquests últims els problemes d’herència que tenia la
propietat feudal, i llavors haurien de fer servir els mateixos mètodes
per restablir la transmissió dels béns que feren servir els seus senyors. Això sembla observable en les sèries de matrimonis infantils
posteriors al segle XVI a Anglaterra i al bisbat de Girona. Per a Anglaterra, tenim les dades següents:
Títol o professió dels pares
Ducs
Lords
Sirs (cavallers)
Bisbes
Capellans
Terratinents
Pagesos arrendataris
Criats
Militars (no en consta graduació)
Sabaters
Desconeguts
Nombre
1
14
24
1
1
6
10
2
2
1
43
Font: Quantificació i anàlisi dels casos presentats per Furnivall (1897) i Holdsworth
(1972).
Aquestes xifres corresponen a 52 casos entre 1500 i 1745. Tot i que
la majoria dels exemples tenen mancances d’informació sobre el títol
o professió dels pares dels cònjuges, pel fet de ser extrets de plets de
divorci i no de sol·licituds de casament, hi observem que, malgrat que
el matrimoni infantil és emprat per un bon nombre de nobles, grans o
petits, hi apareixen pagesos arrendataris, criats, sabaters i militars de
poca o nul·la graduació entre els que fan servir aquest tipus de noces.
58.
Vegeu l’apèndix amb la llista de matrimonis infantils a Anglaterra.
264
Passant a les dispenses de Girona, hi veiem aspectes semblants,
però sense noblesa titulada, perquè els pocs barons, vescomtes, comtes, marquesos i ducs que va tenir Girona eren una noblesa absentista. Una distribució per categories seria la següent:
Amb privilegi militar
Nobles del Principat
Donzells
Ciutadans honrats de Barcelona o Girona
Gaudints: Doctors en medicina o dret
TOTAL
Lligats a la terra
Pagesos
Treballadors del camp
Bracers
Hortolans
Desconeguts
TOTAL
Oficials i gent de ploma
Familiars del Sant Ofici
Notaris
Escrivents
TOTAL
Gent del comerç i negocis
Negociants
Mercaders
Patrons de naus
TOTAL
Gent d’oficis
Argenters
Cirurgians
Apotecaris
Teixidors de lli
Adroguers
Pescadors
Mariners
Sastres
Nombre
1
7
19
3
30
Nombre
486
15
5
1
56
563
Nombre
1
4
1
6
Nombre
15
3
1
19
Nombre
1
5
2
5
4
2
1
7
265
Amb privilegi militar
Nombre
Sabaters
Calceters
Perruquers
Paraires
Abaixadors
Albadiners
Assaonadors
Blanquers
Corretgers
Passamaners
Terrissers
Mestres de cases
Moliners
Boters
Fusters
Corders
Ferrers
Pedrenyalers
Botiguers
Traginers
Menestrals
TOTAL
2
2
1
8
1
1
1
6
1
1
2
1
6
1
7
2
11
2
5
4
1
93
Font: Elaboració pròpia a partir de l’índex de dispensa del Bisbat de Girona.
Hem de fer algunes consideracions abans d’analitzar aquestes
dades. En primer lloc, no es distingeix la categoria dels pagesos, que
podien ser hisendats rendistes, pagesos propietaris que tenien part
de la terra en rendes i podien treballar l’altra part, o petits pagesos
que manaven un mas seu i el treballaven amb l’ajut d’algun bracer,
treballador, mosso, etc. Però l’anàlisi d’un bon nombre de casos sembla indicar que la majoria són pagesos grans o mitjans. En segon lloc,
els oficis agrupats poden donar lloc a categories econòmiques diferents;
per exemple, en el grup de sastres podia haver-hi sastres proveïdors
de grans partides de roba i, per tant, rics; o petits sastres que desenvolupaven el treball individualment, i això pot traslladar-se als paraires,
assaonadors, calceters, traginers, botiguers, etc.
En realitat, l’única manera d’establir categories econòmiques
seria poder analitzar un per un els volums dotals de les famílies que
establiren matrimonis infantils a Girona, considerant les categories
socioeconòmiques segons els valors següents:
266
De 25 a 200 lliures de dot: classe econòmicament dèbil.
De 200 a 500 lliures: famílies que estan en un primer graó de
riquesa.
De 500 a 800 lliures: famílies en un segon graó de riquesa.
De 800 a 1.500 lliures: famílies molt riques.
De 1.500 lliures endavant: casos extraordinaris, dots de nobles
o grans hisendats.
La llista resulta dels treballs sobre volums dotals com els de
Ferrer Alòs (1987) per al Bages, de Jaume Codina (1997) per al delta
del Llobregat, i de Rosa Congost (1992) per a la comarca de la Selva
o per a la regió de Girona (1990).
De les quantificacions contingudes en les dades anteriors es confirma que el matrimoni infantil orbita majorment entorn dels problemes hereditaris de la casa de pagès, sobretot del pagès que és propietari de terres en major o menor quantia. En segon lloc, podem
afegir-hi els qui tenien privilegi militar, sobretot Ciutadans Honrats
de Barcelona o de Girona, perquè, en realitat, la majoria eren grans
pagesos ennoblits. Trobem en un pla inferior treballadors del camp
i negociants amb xifres iguals. És comprensible que els negociants,
per la riquesa que podien assolir, fossin dels que podien necessitar
i accedir amb facilitat al matrimoni infantil. D’entrada però, sembla
que els treballadors no haurien de tenir-hi una participació tan elevada, perquè aquests treballadors eren en majoria fills segons de cases de
pagès que podien accedir per defunció dels hereus a la condició de tals.
Finalment, els ferrers solien ser oficis rics per llur capacitat de fabricar
armes, instruments del camp, etc., de preu elevat.
Els casos trobats en altres llocs o bisbats no són seriats, però
corroboren les dades de Girona. A França, els exemples indiquen
que els qui fan servir el matrimoni infantil, entre els segles XV i XVIII,
són majoritariament propietaris de terres o petits nobles, com també
ho són les dades que hem referit dels bisbats de Pamplona, Nàpols,
Polònia, etc.59
La utilització del matrimoni infantil a l’àrea catòlica europea
se circumscrivia als qui per la necessitat hereditària podien pagar els
costosos tràmits econòmics al bisbat. A Anglaterra, com deia Stubbes
(1879), era un problema d’ambició barrejat amb conveniències de família. A Grècia, segons diu Thanatses (1983), és un sistema de salvaguarda i subsistència social i cultural centrat en pares que eren petits
59.
Vegeu-ne les dades en la llista de matrimonis infantils referenciats a l’apèndix.
267
agricultors de la subsistència, pescadors, mariners... i gent pobra, però
a l’àrea grega l’Església ortodoxa no sembla que tingués cap dret econòmic particular sobre la prohibició o dispensa del matrimoni infantil.
3.5.
Endogàmia, consanguinitat i matrimonis múltiples
El matrimoni infantil no va crear per se cap mena d’endogàmia,
perquè aquesta existia en el món social europeu per necessitats de la
subsistència. En tot cas, aquesta mena de casaments foren un instrument més dels qui la mantingueren en vida fins a la industrialització
i la fi de l’antic règim. Això pot constatar-se en el fet que en la majoria
de matrimonis d’impúbers, els pares tenen interessos, càrrecs, títols
o professions comuns. Ultrapassat el segle XX, els casaments d’aquest
tipus que s’estableixen perden aquesta qualitat perquè són casaments
emocionals o de necessitat a causa de la pobresa.
Són bodes potenciadores de l’endogàmia pel fet que la voluntat
dels pares o tutors està indefectiblement per damunt de la determinació dels fills. Si els pares pacten una unió, els fills no hi tenen res a dir,
car no tenen cap mena de recurs per fer oposició al desig patern.
Quant a la consanguinitat, és curiós d’observar una més aviat escassa presència d’aquesta en els graus prohibits que necessitaven dispensa. No hi ha cap raó clara, i potser la causa rau en el fet que calia afegir una despesa més per obtenir dispensa de parentiu, a la d’edat i a les
grans despeses del casament, o potser en el fet que, essent un casament
d’urgència, s’establia dins uns paràmetres de conveniència ràpida allí on
es podia, lluny del que era el matrimoni normal que tenia tendència a
cercar el parent més proper per casar-se, cosa que permetia l’elaboració
lenta i consensuada dels pactes entre les famílies consanguínies.
Entre els matrimonis amb graus prohibits de consanguinitat, els
quals necessiten dispensa, sembla trobar-se el realitzat en 1306 entre
Elionor, filla de Gilbert de Clares, comte de Gloucester, i Joan of Acre,
amb Hugh Despenser, també descendent de la mateixa casa comtal
(Altschul, 1965: Apèndix), però no hi ha dades que puguin establir
el grau de parentiu entre els dos nuvis, només que ho eren. Entre els
impúbers casats a Girona, tenen dispensa de parentiu els següents:
1693. El matrimoni esmentat diferents vegades entre Josep Ros
Miquelet i Marianna Masarnau, que són parents en tercer grau
duplicat i quart grau simple (ADG, Disp.Mat. 5082).
1702. Pere Martí Sallera, de Llers, que es casa amb Elena Aymar,
d’11 anys i 11 mesos, de la mateixa població, que són parents en
4t i 5è grau (ADG, Disp.Mat. 5137).
268
1703. Joan Ballem, de Vullpellach, i Magdalena Real, de la mateixa població, i d’11 anys i 5 mesos, que són parents en 3r i 4t
grau de consanguinitat (ADG, Disp.Mat. 5142).
1738. Tomàs Muntaner, d’11 anys i 8 mesos, de Cistella, i Maria
Gimbernat, de la mateixa població, i d’11 anys i 9 mesos, que són
parents en 3r grau de consanguinitat (ADG, Disp.Mat. 5600).
1757. Rafael Comas, de Torroella de Montgrí, de 12 anys i 6 mesos, que es casa amb Mariàngela Rovira, de la mateixa població,
i tenen 4t grau de consanguinitat (ADG, Disp.Mat. 5610).
En el matrimoni infantil es van donar casos de matrimonis dobles o triples, que si bé ja s’establien de manera habitual fora dels d’impúbers, en aquests es donaven molt sovint segons que els fills a casar
fossin orfes o no, i si ho eren de pare o mare en relació amb els de l’altre cònjuge. Per analitzar-ho, cal reprendre el quadre del punt 2.1.1.,
sobre els problemes de debilitació de les línies successòries. En aquell
quadre hem establert 7 tipus de situacions segons la llista següent:
Tipus A: Viu només un dels pares d’un dels nuvis i els de l’altre
són morts.
Tipus B: Viuen ambdós pares d’un dels nuvis i els de l’altre són
morts tots dos.
Tipus C: Viuen els pares del mateix sexe dels dos nuvis i els altres són morts.
Tipus D: Viu un consogre de cada sexe i els altres són morts.
Tipus E: Viuen pares i mares d’ambdós nuvis, excepte un pare
o una mare que és difunt.
Tipus F: Viuen tots els pares.
Tipus G: Tots els pares són morts.
És evident que els tipus A, B, C, F i G no donen matrimonis
complexos per una raó òbvia, la impossibilitat de jugar amb el matrimoni dels pares, però en els altres això pot succeir.
On hi ha més casaments és en el grup D i en alguns casos en el
grup E. La major part del primer grup són dobles, entre pares vidus i
fills, amb l’esquema de la pàgina següent.
El grup D és format al bisbat de Girona per 102 casos de matrimoni infantil i és alhora el grup de casaments que es troba en major
nombre, un 29%. D’aquests 102 exemples, hem pogut comprovar que
en 33 matrimonis es va establir aquest doble casament de pares i
fills, en altres no ho hem pogut trobar per falta de dades. Algunes
vegades, el casament d’ambdues parelles va celebrar-se el mateix
269
Pare vidu = Mare vídua
(hereu)
Fill
=
(hereu)
Filla
(pubilla)
Germanastres com a
segona branca
hereva substitutòria
Línia hereva
dia, en altres els pares ja ho havien fet per endavant, però el resultat
és el mateix: l’intent d’unió de dos patrimonis a través del casament
d’un hereu i una pubilla, reforçat pel casament dels pares, que si tenen
descendència, aquests fills poden substituir en cas de mort prematura els primers hereus en l’herència perquè comparteixen la línia de
filiació d’ambdós.
Això només es produeix si ambdós pares són hereus dels seus
patrimonis, car si el pare o la mare d’un d’ells no ho és, el que fa matrimonialment aquest cònjuge és bloquejar la capacitat reproductiva
de l’hereu amb una altra parella, que podria establir una altra branca
substitutòria i hereva, o bé estar per casament a prop del seu fill o
filla impúber per tal de poder criar-lo sota la seva empara. Podem
trobar tres exemples d’això en els matrimonis següents:
Pares dels nuvis entrecasats amb anterioritat: 1748. Ignasi Bellsolell de la Torre, de 12 anys, natural de Sant Martí d’Areny,
amb Maria Francisca Bayer, d’Hostalric, de 12 anys i 1 mes,
ambdós de famílies de negociants, els pares dels quals van casar-se amb anterioritat i esperaren a celebrar el casament dels
fills quan el noi tingués més edat (ADG, Disp. Mat. 5605).
També un exemple a França: 12 de novembre de 1624. Casament
entre Mathieu Robin dit “Bragart”, de 40 anys, de la parròquia de
La Rochette, amb Denize Chaperon, de la parròquia d’Agris, de
45 anys, continuat a 19 del mateix mes i any entre Jehan Robin,
fill de l’anterior, de prop de 14 anys, amb Phillippe Chaperon, de
20 anys, llur fill. Tots del bisbat d’Angulema, al departament francès de La Charente (ADCH 1MIEC 305-R1 /1612-1750).
Pares dels nuvis entrecasats el mateix dia que els nois: 1704.
Josep Bonet, de 13 anys i 9 mesos, natural de Megallops, a la
270
Bisbal d’Empordà, amb Maria Geronés, d’11 anys i 11 mesos,
natural de Fonteta (ADG, Disp.Mat. 5155).60
L’esquema d’aquesta última operació matrimonial fou aquest:
Josep Bonet
=
+
Maria
(hereu vidu)
=
Antoni Geronés
(vídua)
Josep Bonet
=
de 13 a. 9 mesos
(hereu)
(difunt)
Maria Geronés
d’11 a. 11 mesos
(pubilla)
En alguns casos, les famílies no tenien al cap davant de cada
patrimoni un hereu i una pubilla, sinó dos hereus; llavors el que s’establia era un triple matrimoni: el dels pares vidus i el de l’hereu de
cada casa amb una filla de l’altre, amb l’esquema següent:
+ = Pare vidu
= Mare vídua = +
(hereu)
Fill
Filla
=
(hereu)
Fill
Filla
(hereu)
Germanastres com a
branques substitutòries
que poden ser hereus
de les dues cases
=
Hereus
d’una casa
Hereus
de l’altra casa
60. El 6 d’octubre de 1704 es casaven tots a l’església de Sant Daniel de Girona.
Els pares eren: Josep Bonet, pagès vidu de Megallops, i Maria, vídua d’Antoni Geronés. Cal
cercar la raó del matrimoni en el plet per la possessió del mas Geronés. Antoni Geronés,
pare de Maria, havia mort abintestat, i després d’això els germans del pare i oncles de
Maria havien reclamat judicialment legítimes no pagades per l’hereu. Com que no hi havia
nomenament de tutors, els oncles volien apoderar-se de la nena per rescabalar-se de les
xifres reclamades. Les tensions van obligar les autoritats eclesiàstiques a segrestar la nena
pubilla i dipositar-la al convent de Sant Daniel de Girona, fins que va establir-se entre les
parts una concòrdia mitjançant la qual s’establia el matrimoni desitjat per la mare i la
cessió dels fruits del mas Geronés per cinc anys als oncles-cunyats, com a compensació de
legítimes. Amb el casament doble van unir-se els patrimonis Bonet i Geronés (AHG, Not.
Pauli Valls de La Bisbal, vol. 765, concòrdia de 16-10-1704 i Llobet, 1997: 136).
271
En aquests triples matrimonis hi ha també la variant dels que es
constituïen el mateix dia i els que foren celebrats en dues vegades. En
els primers apareixia un estalvi de dots entre els fills hereus de cada
casa, perquè un anul·lava l’altre, al mateix temps que els pares podien
establir línies alternatives de descendència d’un o altre matrimoni,
si arribaven a morir alguns dels fills. En els segons podia no haverhi l’estalvi de dots, però sí que podia fer-se. En ambdós casos, era
la criança i desenvolupament dels fills impúbers casats en família i
sense passar a dependre de cases alienes, com en el cas esmentat dels
costums matrimonials en la impubertat a Sicília (Bresc, 1986: 433).
Exemples de triples matrimonis són:
Triple matrimoni fet el mateix dia: El 2 d’abril de 1703 es casaven, a l’església d’Ullastret, Francesc Vernés, pagès vidu d’aquesta població, amb Caterina Arbosí, vídua d’Ullà. Al mateix temps
ho feien Francesc Vernés, fill i futur hereu de l’anterior, amb
Magdalena Arbosí, d’11 anys, i Miquel Arbosí, de 13 anys i 8
mesos, futur hereu del patrimoni Arbosí, amb Caterina Vernés, filla i germana dels anteriors (ADG, Disp.Mat. 5142 i 5146 i
ADG/APU, Matrimonis I/1636-1772).
L’única parella que va sobreviure i va heretar i unir els dos patrimonis fou la de Francesc Vernés amb Magdalena Arbosí. El seu
fill Miquel Vernés-Arbosí fou l’hereu quan va casar-se en 1744 amb
Dorotea Lladó (Llobet 1997: 137). Un altre exemple de triple matrimoni fet el mateix dia, aquesta vegada a França, és el de:
27 d’abril de 1623. A la parròquia d’Exideuil, de la diòcesi d’Angulema (La Charente), fou celebrat el matrimoni entre Pauly
Fauraud, de Les Vergnes, de 55 anys, amb Anne de la Quintinie,
de Les Combes, de la parròquia d’Étagnac, de 38 anys. Al mateix
acte també foren units François Fauraud, fill de l’anterior, de 13
anys i 2 dies, amb Jeanne de Voutour, filla de la dita Anne de la
Quintinie, de 15 anys. I el tercer casament fou fet entre Jehan
de Voutour, fill de l’esmentada Anne, de 16 anys d’edat, amb
Madellene Fauraud, filla de Pauly, de 14 anys i 2 mesos (ADCH
1MIEC 143-R1/1606-1702).61
61. Respecte dels Fauraud, podem afegir que la mare dels nens Jeanne Alabarde
havia mort a Exideuil el 25-1-1622, també que no es conserven les capitulacions matrimonials d’aquest cas, perquè del notari Estienne Rivaud d’aquesta parròquia, que va morir en
1627, no apareixen registres en cap Arxiu Departamental. No queden dades dels Voutour
per pèrdua dels registres parroquials d’Étagnac (dades facilitades per Mr. Serge Esnard de
Viry-Chatillon per carta de 15-9-1998).
272
Quant a un exemple de triple matrimoni fet en dos temps, tenim
l’esmentat cas del matrimoni entre les famílies Carles, de Torroella
de Montgrí, i els Teixidor, de Crespià i Figueres, del qual hem donat
notícia en el punt 2.2.2.1., sobre les captures d’hereus i pubilles. En
aquest matrimoni, en un primer temps van casar-se Francesca Alió,
vídua de Francesc de Carles, amb Pere de Teixidor, també vidu. El
mateix dia foren també casats Josep de Teixidor, futur hereu del patrimoni del seu pare, amb Mariàngela de Carles, i en les capitulacions
matrimonials va quedar reflectit que més endavant es casaria Martí
de Carles, hereu impúber dels Carles, amb Suficiència de Teixidor,
filla i germana dels anteriors. Aquest últim casament va efectuar-se
en 1672 en les circumstàncies descrites anteriorment; així es completava el cicle de pactes familiars i la preparació al capavant dels
patrimonis de futurs hereus. Com ja varem dir, ambdós patrimonis
quedaren units a partir de 1682, quan moriren pare i fill Teixidor i
Suficiència, esposa de Martí de Carles, va entrar en la terna hereditària (ADG, Disp.Mat. 5013).
Per entendre millor aquests triples matrimonis vet aquí un cas
en llur construcció genealògica:
Ramon = 1es núpcies amb
de Bosch Francesca Gayolà
Simó Vinyes =
(difunt)
Gertrudis
Vinyes-Pagès
(vídua)
= 2es núpcies amb
Mònica
Carles de = Maria Cavall
Bosch
(difunta)
(hereu vidu)
Justa = Ramon
Maria
de Bosch Vinyes Pagès Vinyes
(hereu)
Ramon de Bosch =
(hereu)
12 a. i 10 mesos
=
Futurs hereus
de can Bosch
Futurs hereus
de can Vinyes
Branca segona
Possibles hereus
de can Bosch
273
Aquest és el triple enllaç més complicat de tots entre les famílies: Bosch, Ciutadans Honrats de Barcelona d’Avinyonet del
Puigventós i els Vinyas, pagesos de Maçanet de Cabrenys: en 1722,
Ramon de Bosch, impúber de 12 anys i 10 mesos, demanava dispensa per casar-se amb Maria Vinyas (ADG, Disp.Mat. 5587). El mateix
dia també van casar-se els pares d’ambdós vidus: l’hereu Carles de
Bosch i Gertrudis Vinyas i Pagès, i la tia de la impúber Justa, amb
el fill hereu de can Vinyas, Ramon (ADG/APA, Baptismes, Òbits i
Matrimonis: I).
Entre els matrimonis d’infants que formen el grup E, hi ha
una manera diferent de plantejar el doble matrimoni, dels quals
hi ha 65 casos al bisbat de Girona: quan convé als interessos de
la casa també pot formalitzar-se un doble matrimoni, només que,
com aquest grup es caracteritza pel fet que un dels pares d’un nuvi
és mort, en no poder-se entrecasar els vidus, ho fan el vidu o vídua
amb un de l’altra família, ja sia un germà o germana dels altres
pares o bé una filla que resulta alhora cunyada i madrastra de l’impúber o impúbers.
El resultat és semblant als casaments dobles esmentats anteriorment: es bloqueja la capacitat reproductiva del vidu o vídua i s’estableix una branca que pot substituir els cridats a heretar en cas de
defunció d’aquests i els impúbers queden recollits a l’empara de la
seva pròpia família.
Per tal d’entendre les formes esmentades, desenvolupem els esquemes genealògis i obtindrem:
Hereu vidu =
Fill hereu
=
Germana
de la pubilla
Pubilla
Pubilla vídua = Oncle
Filla pubilla = Nebot
D’aquest primer tipus en què les pubilles mare i filla es casen
amb oncle i nebot, tenim el casament en 1704 entre Gabriel Molinas,
futur hereu del veïnat de Rabioses, a Cruïlles, i la impúber de 10 anys
i 10 mesos Susanna Andreu, futura pubilla de Pals. Al mateix temps,
Salvi Molinas, oncle de l’anterior, ho fa amb Basilissa Vidal-Andreu,
la mare de la nena i actual pubilla del patrimoni Vidal. La composició del casament fou establerta per Paulí Vidal, avi i tutor de la nena
274
(ADG, Disp.Mat. 5149; AHG, Not. Antoni Caymó, de la Bisbal, vol.
710: C.m. 25-1-1704; T. de Vicenç Molinas de 19-7-1704; i Llobet,
1997: 138-139).
En el cas d’haver de casar pubilla vídua i fill impúber hereu,
l’altra família ho fa aportant un oncle a la vídua i una filla de la casa
al nen. Un exemple és el casament, fet en 1708 a Olot, entre Pere Ayguanegre-Coromines, impúber de 12 anys i 7 mesos, natural de Sant
Joan les Fonts, amb Margarida Alibés, de Vidrà. Al casament entre
aquests dos, va afegir-se el de Josep Alibés, oncle de Margarida, amb
Maria Ayguanegre, vídua, pubilla i mare del nen. Com que cap dels
Alibés no és hereu, els Ayguanegre reuniren un total de 750 lliures de
dot de Margarida i 300 de l’oncle/sogre (ADG, Disp.Mat. 5179; AHCO,
not. Jaume Claperas d’Olot, vol. 1009 fol.: 265-271, C.m. de 18-4-1708
i Llobet, 1997: 139).
Per interessos de la família, el matrimoni també podia establirse entre dos germans amb pare i filla. L’esquema del casament és
aquest:
Hereu vidu =
Pubilla
Germana
del nuvi
= Nuvi hereu
En tenim un exemple en les noces, en 1717, entre Francesc
Carbó-Bacó, hereu i pagès, menor de 14 anys, de Rupià, i Caterina
Feliu Pagès i Aldrich, pubilla de 13 anys de Foixà, el pare de la qual,
Bernat Pagès, vidu i natural de Casavells, s’havia casat en 1712 amb
Maria Carbó-Bacó, germana de Francesc (AHG, Notaria de Rupià,
C.m. 29-12-1712 i C.m. 26-10-1717).62
Aquest és el conjunt de matrimonis complexos, amb impúbers pel mig. Com ja hem indicat, no és que aquests casament no
es fessin habitualment entre púbers, només que la falta de nubi62. Aquest casament amb un impúber és dels que no es troben entre les dispenses
del bisbat de Girona, la documentació del qual forma part de les que van desaparèixer en
el seu temps, com hem dit a la introducció del treball; les dades sorgiren per una d’aquelles
casualitats habituals en el procés d’una investigació.
275
litat d’un dels cònjuges aporta un enriquiment al conjunt. Aquest
enriquiment gira entorn de la protecció de la família més propera
sobre el nen, car aquest continua, tot i el matrimoni, sota l’empara
de la casa que el veié néixer, perquè un adult —el pare, la mare,
una germana— conviu amb ell exercint el paper de progenitor o
company.
4. EL FRACÀS DE LA UNIÓ MATRIMONIAL
Aquest punt, que clou el procés d’investigació sobre el matrimoni infantil, vol analitzar de quina manera podien fracassar els casaments d’impúbers. La documentació que s’ha fet servir és plena de
casos de matrimonis que no arriben a bon port, però les dades sobre
anul·lacions matrimonials són fragmentàries.
Els casos de matrimonis centrats a la Gran Bretanya són de
separacions per sentències judicials dels bisbats; també a França,
sobretot abans del segle XVI, però només hem trobat dos processos
complerts al bisbat de Girona, més un de Polònia. Desenvoluparem
ara aquests tres processos per acabar de plantejar el cicle del matrimoni infantil.
Curiosament, cap dels processos gironins no conserva la dispensa matrimonial. Això permet concloure que, tot i el nombre de
dispenses despatxades a Girona, no en són pas la totalitat, potser
per les causes apuntades en la introducció del nostre estudi. De la
mateixa manera que tampoc no consta, en el bisbat, ni la dispensa
ni el procés de nul·litat, referit al casament, en 1717, amb la partida
de bateig falsificada, de Margarida Palahí, de 8 anys, amb Isidre Torrent, pagès de Foixà, que hem esmentat a l’apartat 3.1 corresponent
a les edats en el moment de casar-se (AHG, Not. J. Silvestre, n. 1094,
14-5-1717).
L’Església, d’acord amb el seu dret canònic, va estatuir que el
matrimoni era una societat permanent entre marit i muller per tenir
fills, i originava entre els cònjuges un vincle perpetu i exclusiu que
només podia dissoldre’s per defunció d’un d’ells. Un cop celebrat el
matrimoni, es contemplaven diverses formes de nul·litat o separació matrimonial. Podia donar-se un matrimoni per nul si, a més de
defectes en la forma d’establir-lo, no s’havia consumat sexualment.
Si hi havia hagut relacions carnals entre els cònjuges, només podia
separar-se o divorciar-se. La separació o divorci consistia en el trencament de la vida en comú, per sentència de l’autoritat eclesiàstica,
amb expressa separació de llit, taula i habitació, però la parella con-
276
tinuava casada; no podien, doncs, cercar una altra parella. Les causes que divorciaven marit i muller, després de diverses formulacions,
quedaren fixades a partir de Trento en: adulteri; conversió d’un dels
cònjuges a una altra religió o secta; educació acatòlica dels fills; vida
criminal; greu perill per a l’ànima amb èmfasi en aspectes sexuals
com la sodomia, l’onanisme i la bestialitat; greu perill per al cos en
relació amb les malalties mentals, contagioses i el que gira entorn del
greu perill per a la salut; sevícies; odi implacable; amenaces a la vida
i abandó del domicili conjugal (Bernárdez Cantón, 1961: 61-594).
La nul·litat matrimonial podia demanar-se en els casos d’impotència sexual i els que afectaven el clar i lliure consentiment, com
podien ser l’error, la violència i el terror, i sempre que no hi hagués la
consumació (Postius, 1926: 786-799).
A la cúria del bisbat de Girona, van demanar-se sempre nullitats amb l’argument d’haver estat contrets per terror. És l’al·legació
que podia plantejar-se segons els cànons eclesiàstics, però darrere hi
ha, en realitat, les divergències familiars, les lluites entre parents i
tutors de l’una i de l’altra banda i, en definitiva, les greus dissensions
que en el seu dia havien trobat aquell casament convenient a totes
les parts.
Els dos processos són:
1646. Narcís Estrada, de Figueres, procurador d’Elisabet Mir i
Llobet, contra Bartomeu Llobet i altres de Vilert, sobre nul·litat
de matrimoni contret per temor (ADG, P: S. Miquel/J. Casanova
Morató, 5).
1662. Anna Maria Ferrer, veïna d’Albatera (València), contra
Guillem Mateu, de Peralada, sobre nul·litat de matrimoni contret per temor (ADG, P: F. Morató, 48).
El primer procés va entrar a la cúria del bisbat de Girona el
30 d’octubre de 1646, en una demanda portada per Narcís Estrada,
negociant de Figueres, contra el matrimoni establert vint dies abans
(10-10-1646) entre Elisabet Mir, de Vilert, de 8 anys, 1 mes i 16 dies, i
Bartomeu Llobet, cavaller també domiciliat a Vilert, de 23 anys.
El procurador Narcís Estrada duia poders de 12 parents més
per línia paterna de la noia per impugnar el matrimoni. Aquests
parents, que havien passat per la notaria de Figueres entre els dies
18 i 21 del mateix mes per signar poders a favor del primer, eren:
Maria, vídua en primeres núpcies de Joan Mir, i en segones de Damià
Vicens, pagès de Vila-sacra; àvia paterna de la criatura; la seva filla
277
Maria Vicens; Elisabet, vídua d’Antoni Estrada, pagès de Vilert, i els
seus fills Antoni, Damià i Narcís (el procurador); tia/àvia i oncles,
respectivament; Montserrat de Porcioles, militar de Crespià; Anton
Roca, ferrer d’Esponellà; Pere Iglésias, pagès de Valveralla; Francesc
Bahí i Barrera, pagès de Sant Pere Pescador; Esteve Renovau, CHB
de Vila-sacra; i Joan Renovau i Borda, pagès de l’Armentera, que es
diuen consanguinis paterns de la nena (AHG, Figueres 348, Not. D.F.
Vilar, 18/21-10-1646).
La demanda de nul·litat del matrimoni diu que ha estat contret
per terror de la criatura, que ha estat forçada a casar-se sota les pressions de llurs padrastre i mare, i que s’ha trencat el vincle de transmissió
hereditària establert per l’avi matern dels béns del patrimoni Prat.
Per entendre-ho millor, hem de retrocedir a l’any 1631, concretament al dia 4 de febrer, en què van signar-se els capítols matrimonials entre l’hereu Joan Mir, pagès de Vilert i fill d’un altre Joan i
Maria Estrada, amb Mariàngela Prat, filla de Benet Prat, pagès de les
Anglades de Vilert, i de Salvadora. El pare de la noia fa hereva la seva
filla de tot el patrimoni Prat, però estableix un vincle que, en cas que
Mariàngela quedés vídua i tornés a casar-se, necessitaria el consentiment exprés de quatre parents dels més propers per poder celebrar el
segon matrimoni, si és que vol continuar essent la pubilla del patrimoni. Si això no es realitza així, perdrà el pubillatge i quedarà només
en possessió de 200 lliures de legítima (AHG, C.m. 4-2-1631, Not. D.
F. Vilar de Figueres).
El 3 de març d’aquell any van casar-se i del matrimoni va subsistir una filla, la impúber Elisabet, nada el 24 d’agost de 1638. El
pare va morir l’11 de gener de 1640, quan la criatura tenia menys de
2 anys. Aquesta nena reunia, doncs, el pubillatge dels patrimonis Mir
i Prat, el segon dels quals, segons la demanda judicial, tenia un valor
de 10.000 ducats d’or. Passats uns anys, sense saber-se’n la data, la
pubilla vídua va casar-se amb Pere Llobet, pagès de les Anglades de
Vilert,63 però la demanda del procés estableix que la parella ja tenia
fills en el moment de la boda entre el cavaller i la impúber, i sembla
desprendre’s del text del document que el tal Llobet era un fadristern
o un pagès relativament petit, perquè en els llibres parroquials els
63. No n’hi ha dades, perquè només un llibre de la notaria d’Esponellà ha resistit el
pas del temps, concretament el de 1641-1651. La població més propera a Vilert, Banyoles,
tampoc no té dades d’aquesta època, i el primer llibre parroquial d’inscripcions de baptisme,
matrimoni i defuncions de Vilert, conservat a l’Arxiu del Bisbat, està tacat per la humitat i
el corc, de manera que només ocasionalment es pot llegir alguna inscripció.
278
seus fills anteposaran el Prat al Llobet en la seva generació i a la tercera es perdrà el cognom del pare.
En aquesta situació, s’arriba a la celebració del matrimoni entre Bartomeu Llobet i Elisabet Mir, en el qual no apareix cap vincle
d’unió consanguínia propera entre els qui són cavallers i els qui són
pagesos de cognom Llobet.64
Els familiars paterns de la noia denunciaven a continuació els
enganys de la mare i el padrastre que van dur a l’establiment d’aquest
matrimoni, del qual demanaven dues coses: que, per salvar l’honor
de la nena, aquesta fos segrestada per l’Església i dipositada en casa
de persona de bé determinada pel bisbat. Car es temia una consumació forçada del casament i la nul·litat de tal matrimoni en virtut que
fou forçat per temor, afegint que la mare no s’havia casat en segones
núpcies amb el consentiment dels quatre parents que establia el vincle hereditari esmentat: el casament seu, doncs, era nul de ple dret;
s’acusa, a més, que Mariàngels Prat i Pere Llobet han posat els béns
llegats per Benet Prat a disposició dels fills de Pere Llobet, mentre és
obligatori que l’herència segueixi la línia dels Mir.
Els Estrada i restants parents paterns feren una tèbia manifestació de matrimoni contret per terror i posaren èmfasi en la manipulació de Pere Llobet sobre el patrimoni Prat a favor dels seus fills.
Això no preocupava gaire Mariàngela Prat i Pere Llobet, perquè el
seu matrimoni no podia ser considerat nul per raó que ja tenien fills
en comú. La preocupació estava en el fet que si perdia el pubillatge
del patrimoni Prat en favor de la seva filla, i es quedava només amb
200 lliures de legítima, la quantitat era poca per als fills del seu segon
matrimoni. Perquè, respecte del patrimoni Mir, havia trencat els vincles en casar-se en segones núpcies i aquest es trobava sota la tutela
de Bartomeu Anglada, oncle, tutor i curador de la nena.
La raó era que, en casar-se Bartomeu Llobet, cavaller, amb
Elisabet Mir, no se signaren de moment capítols matrimonials. És
a dir, per alguna hàbil maniobra, mare i padrastre havien convençut
els consogres i gendre que podia establir-se primer la boda i capi64. Els Llobet nobles podrien pertànyer a l’antiga noblesa comtal, que apareix amb
una certa freqüencia a la franja nord de Girona, on hi ha títols de cavaller de la reina Maria
(probablement, Maria esposa de Pere III el Cerimoniós), cavallers del comte d’Empúries
o del comte de Besalú, i són quasi segurament una branca segona dels Llobet del poble
de Llers, en la mateixa situació. Això es pot afirmar, perquè al bisbat de Girona només
hi ha dos privilegis de noblesa concedits directament pel rei a famílies Llobet: un és una
Burgesia Honrada de Perpinyà donada per Felip III i l’altre una Ciutadania Honrada de
Barcelona donada per Lluís XIV actuant com a comte de Barcelona.
279
tular més tard. Potser aquests foren convençuts a la vista del vincle
hereditari establert per Benet Prat, que de totes maneres acabaria sumant el patrimoni Mir al dels petits nobles, i mentrestant Mariàngela
i Pera tenien la possessió i els beneficis del patrimoni Prat.
La petició de nul·litat dels Estrada i altres sobre el matrimoni
de la nena no era allò més greu; el pitjor eren les conseqüències que
es podien derivar de la pèrdua del pubillatge de la mare en un procés
civil al marge de l’eclesiàstic; sobre això va establir-se la defensa: que
no havia estat un matrimoni contret per temor, sinó consensuat entre les parts i amb el consentiment de la núvia.
La cúria eclesiàstica va declarar-se competent en els passos per
determinar si hi havia hagut cap mena de defecte en el consentiment
matrimonial i sobre tal base va demanar testimonis, informes i dictàmens. Però entre els papers del procés no hi figura cap sentència del
vicari general en nom del bisbe declarant nul o perfecte el matrimoni. Així i tot, no queda clar si va haver-hi nul·litat o no. No figura cap
nota sobre la nul·litat en la inscripció del matrimoni a la parròquia
de Vilert el 10 d’ctubre de 1646; però els Llobet, cavallers, i Mariàngela Prat i Pere Llobet van continuar insistint en el matrimoni entre els
seus fills Bartomeu i Elisabet Mir, perquè el dia 24 d’octubre de 1649
van signar-se capítols matrimonials entre la parella, davant el notari
d’Esponellà Pere Miquel, en què es repeteix que el “matrimoni celebrador” és entre Bartomeu Llobet, jove cavaller de Vilert, i Elisabet
Mir (AHG, Esponellà 14, manual 1641-1651). En el moment de firmar capítols, la nena ja tenia 11 anys i 2 mesos, i s’hi va pactar això
que segueix: Bartomeu Llobet fa heretament del seu patrimoni en
contemplació de matrimoni al seu fill Bartomeu Llobet, amb reserva
de 600 lliures per testar lliurement. Quant a la núvia, Elisabet Mir,
es casava amb el consentiment del reverend Salvi Viader, rector de
Fontcuberta i cosí de la nena, de la seva mare i de l’oncle, tutor i curador, Bartomeu Anglada. Aquest últim li va fer lliurament de tot el
mas Mir de Vilert com a donació propter nuptias, que li corresponia de
l’herència paterna. I va establir-se el vincle de separació d’herències
futures, de tal manera que, entre els fills nats del matrimoni, es nomenaria un hereu del patrimoni Llobet i un altre del Mir, amb l’obligatorietat que qui heretés aquest segon hauria de fer servir el cognom Mir
i les seves armes. I només podria haver-hi un hereu que unís ambdós
patrimonis en el cas que quedés només un fill viu de la parella.
En aquests capítols, resulta curiosa la menció que el matrimoni
està per celebrar, cosa que indicaria, no sols una prenul·litat de l’an-
280
terior, sinó també la desaparició en la transmissió de les herències
del patrimoni Prat a través de la línia Mir. D’alguna manera, es va
pledejar, negociar i es va arribar a alguna concòrdia desconeguda des
del moment que el patrimoni de la mare fou separat del patrimoni del
pare, car el primer passà als fills Prat-Llobet i el segon als Mir; això
seria el gran desig dels uns i l’oposició dels altres.
Pot també formular-se la hipòtesi que l’actuació dels Estrada
i altres opositors a la boda només demanés la nul·litat per la baixa
edat de la nena, 8 anys, 1 mes i 16 dies, que trencava els mínims de
la pubertati proximus, reconeguts a la dona des dels 9 anys i 6 mesos
(indicats al punt 3.1), i més si tenim en compte la posterior represa
dels vincles dels quals es demanava la nul·litat.
Amb tot l’enrenou que aquest procés va portar a les famílies i
les tensions que l’envoltaren, no va reeixir gairebé res: Bartomeu Llobet va morir el 20 de desembre de 1653, quan Elisabet Mir, la seva
dona, tenia 16 anys i no va tenir descendència de la parella. Llavors,
el patrimoni Llobet va continuar en els fills del seu germà Pere, casat amb Elisabet Batlle. El patrimoni Mir sembla haver passat a un
descendent d’Elisabet en un segon matrimoni, o a algun parent que
pren el cognom, car entre els batejats i casats a Vilert es continuen
trobant Mir pagesos. Finalment, el patrimoni Prat va ser transmès
a través de l’hereu Pere Prat Llobet, fill de Mariàngela, i Pere, nat el
27 de gener de 1647 (ADG, Processos de S. Miquel/J. Casanova Morató, 5 i AHG/APV, Llibre I de baptismes, matrimonis i òbits). En el
conjunt de maniobres entorn d’aquest matrimoni, el gran beneficiat
va ser Pere Llobet, que va veure com l’herència Prat passava als seus
descendents.
El segon matrimoni infantil és una resolució sobre un matrimoni que mai no es va consumar. El dia 13 de setembre de 1662, Maria
Ferrer, que llavors vivia a Albatera, del regne de València, va fer arribar a la cúria del bisbat de Girona a través del seu procurador, Narcís
Frigola, canonge de Vilabertran, un escrit en què demanava la nullitat del matrimoni que ella, Anna Maria Ferrer, filla d’Antoni Bosch i
Elisabet Ferrer, va constituir a Cabanes el 14 de febrer de 1635, amb
Guillem Matheu, ferrer francès, habitant a Perelada.
La documentació mostra que Anna Maria havia nascut a Perelada el 10 de juny de 1623 i, per tant, en el moment del casament tenia
11 anys, 8 mesos i 4 dies. Sobre aquesta base diu que no era capaç
d’entendre què se li demanava, ni el seu sentit, ni els seus efectes. Va
afegir que en el moment del casament els seus pares vivien i que per
281
obtenir el seu consentiment matrimonial, al qual ella s’oposava, va
rebre amenaces i violència, entre elles el seu pare l’amenaçà que si
no es volia casar “li posaria una soga al coll y la estranyarian”, i que
pel conjunt de violències, com era molt temerosa i obedient dels
seus progenitors, va consentir. Amb aquests antecedents, el procurador del tribunal, Francesc Morató, va presentar-se a Perelada el dia
16 de setembre d’aquell any per cercar testimoniatges, confirmatoris
o denegatoris de la demanda d’aquella dona, que amb 39 anys demanava la nul·litat matrimonial. Els testimonis van confirmar que el
pare havia violentat la voluntat de la nena per casar-la. Un va dir que
a la vila de Perelada es deia públicament que els seus pares feien una
gran bestiesa casant-la tan petita. Un altre va confirmar haver vist
el seu pare perseguint-la amb una verga perquè volia fugir de casa
abans que casar-se. I encara un altre va confirmar haver sentit dir al
pare que l’ofegaria si no es casava.
A les preguntes de si hi va haver consumació matrimonial, tothom va dir que no, perquè, després de la boda, Guillem Matheu va
marxar del poble i del Principat, i ningú no sabia si era viu o mort,
perquè ningú l’havia tornat a veure, però se suposava que havia retornat a França. Després d’aquestes informacions, la cúria va dictar
un ban en què es demanava la compareixença dins un termini de vuit
dies perquè el desaparegut marit es manifestés. Davant la no-aparició,
el 26 d’octubre de 1662, abans de 2 mesos d’ingressada la demanda al
bisbat, es declarava per sentència la nul·litat del matrimoni contret
per temor entre els dos cònjuges (ADG, Procés: F. Morató, 48).
Amb aquests dos casos tanquem el cicle del fracàs matrimonial.
En el primer exemple s’observa la riquesa de matisos per obtenir el
control de la transmissió d’una herència, sota l’argument d‘un matrimoni excessivament prematur, amb l’excusa del vici del consentiment
sota el terror establert pels pares sobre la voluntat dels fills. El segon
és un cas clar del consentiment forçat segons els escassos mecanismes que permetia l’Església per dictar la nul·litat d’un casament.
El segon procés conté, però, una informació cabdal per entendre el rebuig social que al segle XVII tenia el matrimoni infantil: el comentari del poble dient que era una “gran bestiesa” fer un matrimoni
amb una nena tan petita, i això que quasi tenia 12 anys. Tot i que pot
ser una resposta emprada per ajudar a la nul·litat, la definia com un
argument vàlid en el context social del moment per aportar-lo com a
prova; no com a escàndol social, però sí reprovable o en el límit del
que es considerava popularment convenient.
282
El procés que tingué lloc a Polònia és d’una altra mena, car els
qui demanen la nul·litat matrimonial són ara la núvia, ara un monestir, en els termes descrits a continuació. El 7 de febrer de 1712,
la noble i impúber Eva Zakororuscka, de 9 anys, 6 mesos i 15 dies,
va casar-se davant el rector amb Antoni Radechi, fill de la primera
esposa de Joanes Stanislaus Radechi; la segona esposa d’aquest era
Sofia, vídua Zakororuscka, mare de la núvia. Per causes que es desconeixen, probablement per dissensions en la capacitat d’atorgar el
consentiment, el matrimoni entre els primers fou declarat nul davant
el bisbe de Wilna,65 i el 16 de març de 1714 va decretar que calia
esperar que Eva tingués 12 anys perquè per voluntat pròpia pogués
donar el seu consentiment o dissentir, i va manar que entretant fos
segrestada i dipositada en un monestir.
Quan la nena va fer 12 anys, va continuar el judici, perquè
Antoni Radechi va demanar que es declarés el matrimoni contret anteriorment com a vàlid. La núvia, però, no va voler tornar amb ell, i
fins es va fer forta en la negativa quan es va explorar la seva voluntat
de part del bisbe de Wilna, de manera que, per sentència del 26 de
setembre de 1714, la cúria del bisbe va donar com a nul el matrimoni
per defecte d’edat i donà llibertat d’elegir estat ambdós cònjuges.
Antoni Radechi va interposar un recurs davant el Tribunal de la
Nunciatura Apostòlica, el qual no va tenir continuïtat pel problema de
la mateixa validesa matrimonial. Però en decidir Eva entrar a la vida
religiosa, Antoni va objectar davant aquest tribunal que la noia no ho
feia per voluntat pròpia, sinó que havia estat forçada a prendre estat
per les males arts de les monges, sobretot perquè la seva mare havia
mort i no l’havia pogut protegir. El cas va ser novament obert i, després d’explorada la voluntat d’Eva per si volia ser monja, el bisbe de
Wilna va decretar que aquesta desitjava ser religiosa i va sentenciar,
el 3 de setembre de 1717, que Antoni callés per sempre i declarà Eva
lliure de qualsevulla persecució ulterior. Eva, després de complir el
període de noviciat, va fer vots solemnes al monestir d’Slònima de la
diòcesi, i prengué el nom de Benedicta. No per això va renunciar Radechi, sinó que, segons diu el procés, de paraula i per carta va esforçar-se a convèncer la religiosa que deixés l’hàbit. Finalment, aquesta
en 1724, als 21 anys, li va fer poders perquè en el seu nom iniciés les
diligències de nul·litat de professió religiosa, argüint que va tenir els
vicis de temor i de força.
65.
Wilna és actualment la capital de Lituània.
283
La cúria de Wilna va prendre de nou cartes en l’assumpte, amb
nous interrogatoris a Eva i a nombrosos testimonis, però l’11 de maig
de 1725 el tribunal va decretar que la professió a monja havia estat lliure i sense cap coacció o seducció. Arran d’aquesta sentència,
Antoni i Eva foren convocats davant el Nunci Apostòlic, l’auditor del
qual en 7 de novembre del mateix 1725 va reforçar les seves pretensions adduint que hi havia hagut força i temor en la professió d’Eva.
Tot això va fer que la causa anés al Vaticà en 1726 i, per decret
de l’auditor de Benet XIII, la causa fou instruïda per la Sagrada Congregació del Concili. Al mateix temps que la complexa causa circulava pels despatxos romans, Eva va fugir del monestir i es refugià a
casa de l’Antoni tot fent vida marital amb ell.
En 1728, l’Eva i l’Antoni van obtenir que es constituís per al seu
procés una congregació de tres prelats, que el 7 de febrer de 1729 van
sentenciar que el matrimoni era vàlid, però que aquesta validesa havia de ser ratificada especialment pel Papa. En un Breu posterior (28
d’abril de 1729), el Papa va ratificar la sentència manifestant que el
matrimoni s’havia consumat abans que Eva pronunciés els vots.
Això que semblava posar punt i final a l’afer, no fou així, car
el monestir d’Slònima va recórrer la sentència davant el mateix Benet XIII, i la causa va retornar a la Sagrada Congregació. Entretant,
l’Antoni i l’Eva continuaren fent vida d’esposos legítims i van tenir
diversos fills. Així, en 1732, el matrimoni Radechi-Zakororuscka encara corria per la Congregació demanant-se si el matrimoni de la
impúber era vàlid, si el seu consentiment fou adequat i si els vots com
a religiosa foren forçats o no (Benedicte XIV, 1745: V, 263-265). Els
interessos entorn de la validesa o nul·litat del matrimoni estaven en
la quantiosa fortuna que heretava Eva Zakororuscka, que en cas de
ser vàlid el matrimoni passaven al seu marit i als fills d’ambdós i si
no ingressaven per mitjà de dot o herència al monestir d’Slònima. No
hem pogut trobar la resolució final del cas, però havent-hi fills, si el
matrimoni es declarava nul, aquests no podien heretar, perquè automàticament eren considerats il·legítims i tot passava al monestir. Si
la resolució es decantava en sentit contrari, la fortuna quedava en el
si de la família.
Conclusions
Les presents conclusions persegueixen l’ordre sistemàtic d’intentar fixar l’aspecte remarcable del matrimoni infantil. Destaquem,
en primer lloc, els aspectes rellevants que hem assenyalat, des de
l’antiga Grècia fins a l’actualitat, en les disciplines que hem treballat
directament i en l’aiguabarreig de ciències connectades: jurídiques,
filosòfiques, fisiològiques, mèdiques, etc. En segon lloc, subratllem
els aspectes interns del matrimoni infantil pel que fa a la confrontació Família-Església i els diferents drets (natural, costumari, canònic, civil...). Observem, en tercer lloc, els aspectes interns referits a
la idiosincràsia de pares i tutors. En quart lloc, tractem dels aspectes
socials que el fan viable, com ara els problemes bèl·lics, morals,
etc., i que el fan sorgir i mantenir-se al llarg del temps. En cinquè
lloc, constatem què és el que fa morir aquesta institució. En sisè i
darrer lloc, apareixen les consideracions finals que no entren dins
els punts anteriors.
I.
ASPECTES RELLEVANTS DEL MATRIMONI INFANTIL AL LLARG DE LA HISTÒRIA
De la Grècia clàssica, podem extreure una primera acotació sobre pubertat i impubertat, que gira entorn de la datació del pas d’un
estat a l’altre, amb l’aportació de notícies d’ordre mèdic, fisiològic i
filosòfic. Les primeres notícies són resultat de l’experiència empírica
traspassada als escrits facultatius, les segones són d’ordre més aviat
dogmàtic. Tot fa pensar que va existir en l’antiga Grècia el matrimoni
des del moment que la dona passava a l’estat núbil, però no tenint
la nubilitat una data legal fixada, el matrimoni podia establir-se en
286
el moment que la família advertia aquesta condició. Les necessitats
militars feien que l’home complís primer els deures castrenses abans
de casar-se, dins un panorama que presenta, a causa d’això, una divergència veritablement important d’edats entre els nuvis d’un i altre
sexe. Si, a més, fem cas de l’escassa legislació que ens ha arribat, com
ara les lleis de Gòrtina, el matrimoni de la impúber era innecessari, a
causa de la conveniència econòmica de l’administració dels béns de
l’òrfena.
De la cultura hel·lènica, doncs, només podem constatar una
primera lògica descriptiva del fenomen del canvi fisiològic, el qual,
com ja s’ha indicat, encara forma part en alguns punts extrems de
la creença popular. Respecte a l’existència de possibles matrimonis
infantils al marge de tot això anteriorment observat, les notícies conservades són mudes.
Hem vist que els romans, inicialment, sembla que tenen un
paral·lelisme de costums amb els grecs; tanmateix, descobrim simultàniament que a partir de les guerres púniques s’estableixen els
conceptes de majoria i de minoria d’edat, i en conseqüència ja es legislava sobre el matrimoni. Aquesta legislació fixarà diferents formes
d’establir matrimoni o d’unir parelles: dalt de tot de l’escalafó veiem
les iustas nuptias, la forma més perfecta segons llurs usos i costums;
ve després el concubinat, on els fills són de la mare, i aquesta no té
reconeguts els honors propis de la uxor; finalment, s’esmenta el contuberni dels esclaus.
També hem fet notar que aquesta tendència a legislar entorn
del matrimoni té un moviment pendular cap a la fi de la República i
al llarg de l’Imperi, on el matrimoni passa d’un afer privat a un afer
de la societat, de tal manera que, com més perd en privacitat, més
guanya en interès públic; i com més guanya, més s’ingereix en la determinació de la pubertat masculina i femenina, fins al punt d’aconseguir “transformar” la pubertat natural en una pubertat legal —pura
abstracció—, fixada en els 14 i 12 anys d’home i dona. Sobre aquest
dictat unificador —basat certament en una experiència quantitativa—, sorgeix el primer abús de dret. És un abús de dret legislatiu que
colpeja contra els drets natural i costumari defensats pels sabinians.
Aquesta extralimitació legislativa establirà més endavant el límit final
del tipus de matrimoni que estudiem. Sense aquesta fita no hi hauria
tensió; només podríem reconèixer com a matrimonis infantils els casos flagrants d’impubertat, com ara el matrimoni des del moment de
néixer fins més o menys els 8-9 anys.
EL MATRIMONI INFANTIL A EUROPA
287
Al mateix temps, hem pogut observar que la fixació d’una majoria d’edat crea també un trastorn, que desemboca en una clara
pèrdua del paper de la pubertat com a passi a l’estat d’adult. Roma,
amb la legislació sobre aquest punt, va canviar en la cultura occidental una de les coses que foren, i són encara, un ingredient d’una
bona part de la humanitat: l’exaltació de la pubertat mitjançant, entre altres coses, el matrimoni. L’Occident acostumarà a ensenyar la
pubertat tímidament, i l’amagarà després. La toga praetexta, que es
deixava amb la pubertat per la toga viril i donava pas a l’estat adult,
va ser d’alguna manera perllongada en la vestimenta fins més enllà
de l’adolescència, i constituí el guardapols del noi de l’Imperi fins
a l’inici de la joventut als 25 anys. Aquesta bata que incapacitava,
va ser tan ben cosida i tallada que va entrar en el rober cultural i
ha perviscut al llarg dels segles amb una continuïtat de línies, fins a
l’eixamplament de les costures legals, que han permès la progressiva
reducció de l’edat del qui l’ha de portar des de la fi del segle XVIII.
D’altra banda, Roma va deixar definit en l’òrbita del matrimoni
el satèl·lit de les esposalles, les quals, tot i que foren establerts com
una promesa matrimonial, la distorsió de l’òptica del dret i del costum acabaren considerant com a etapes del matrimoni o contractes
de futur. Ambdues visions foren manipulades de tal manera que feren canviar el seu valor inicial. En parlarem tot seguit, després de
concretar l’aportació romana al matrimoni infantil.
Per últim, del període imperial, ric en legislació matrimonial,
tenim coneixença dels primers casos de matrimoni infantil, curiosament centrats sempre en la dona, perquè, contràriament al que pugui
semblar, l’exaltació del passi a la pubertat femenina, va continuar
amb el matrimoni, cosa que pot corroborar-se pel fragment de Plutarc en la Vida de Numa i els exemples, ja esmentats per Ludwig Friedländer el segle XIX i represos per Durry a mitjan s. XX.
En el període de temps que va des del segle II fins a l’aparició
dels escrits de Gracià el segle XII, cal destacar diversos aspectes que
afecten el matrimoni infantil. Els de caràcter religiós són els primers,
perquè impregnen d’un corrent moralitzador les relacions pares/fills
i entre cònjuges. Aquest corrent ja s’ha indicat que sembla provenir
d’una nova ètica romana sorgida del pensament de Ciceró, Plutarc,
Quintilià, Sèneca... barrejada amb components de moral cristiana, i
dóna com a resultat un afebliment, lent però progressiu, de l’autoritat del pare de família. Aquesta pèrdua d’autoritat en benefici de la
construcció d’una nova ètica social es trasllada als guies espirituals
288
de la nova Església. Els guies eclesials prendran l’autoritat entre altres components i l’emmotllaran amb el pas dels segles en una nova
filosofia dins el marc del matrimoni. Entre els components externs a
l’autoritat paterna, hi ha la necessitat d’una explicació en termes romans el matrimoni de la Verge Maria, de la qual sorgirà el concepte
de desponsatio com un terme teològic que, en passar a terme legal,
distorsionarà i esborrarà la visió de les esposalles romanes, tot creant
una confusió jurídica pròpia que s’adaptarà admirablement per etapes al matrimoni, segons s’entenia en els usos i costums germànics.
La dita confusió durarà fins al Decret de Gracià, el qual, en voler explicar novament les esposalles, torbarà els antics sponsalia amb una
nova visió: de simple promesa passaran a ser contractes matrimonials
de futur. Pel mig, un bon nombre d’erudits religiosos aixecaran alhora un clam contra el matrimoni infantil, que, segons s’ha dit, en
les consuetuds d’origen germànic gaudia de gran llibertat a l’hora
d’establir-se.
Tot això no fou més que un reflex dogmàtic contra el règim senyorial que s’havia apoderat del matrimoni, i havia establert una gran
plasticitat al servei del seus interessos amb les aliances entre famílies
a través de la intervenció de pares, amics i tutors. D’aquesta manera,
el matrimoni infantil va gaudir d’una edat d’or, sense cap norma a
l’hora d’establir-lo, sotmès únicament a la voluntat dels pares.
Tant el matrimoni infantil com el casament fruit del rapte o el
clandestí, foren recriminats també en aquell període per les autoritats eclesiàstiques, les quals, però, foren sistemàticament desobeïdes
pels interessats. La raó principal que s’adduïa per al manteniment
d’aquesta situació durant segles era que la legislació canònica provenia de bisbats o concilis provincials, mancats de força per aplicar-la.
El progrés de la baixa edat mitjana, l’obertura de mercats de
l’Orient amb les croades, l’increment de la natalitat i una major riquesa, s’afegeixen, entre altres factors, als lents però constants avenços de la llunyana reforma gregoriana; en sortir vencedor el papat
de la confrontació amb els prínceps europeus, sobretot amb l’emperador germànic, pot apropiar-se l’Església del poder de legislar.
El poder de legislar té la primera fita amb Gracià i continua —en
l’àmbit del matrimoni— amb els concilis lateranenses i les Decretals.
Així, entre el segle XII i el XIV, canvia el règim matrimonial que, d’un
fet guiat per un costum germànic, comença a passar a una institució
legal romanitzada, adaptada a les peculiaritats del moment. Amb un
component que fou constant fins als decrets de Trento: recollir, anul-
289
lar, reconstruir o acceptar el conjunt dels diversos usos, costums i
llibertats locals i personals sobre el matrimoni, per reconduir-los vers
la uniformitat canònica i continental.
El matrimoni infantil va patir igualment aquest règim constrenyedor: va poder ser anul·lat mitjançant la reforma i l’exaltació de les
esposalles per mirar de lligar els interessos de les famílies, sense arribar, però, a fer-hi el nus; va quedar circumscrit a l’estret marge del
concepte de pubertati proximus, de presumpció de pubertat, i va ser
manipulat per l’autoritat ecclesiàstica enaltint el consentiment dels
nuvis per sobre del dels pares. El matrimoni d’impúbers perdia així
la llibertat privada i passava a la subjecció canònica.
Si el matrimoni infantil havia tingut la seva particular edat d’or
a la baixa edat mitjana, va poder subsistir en l’última etapa d’aquest
període —tot i la subjugació legal—, i més enllà, per una qüestió de
resistència natural d’interessos. Aquesta resistència, contra el que
pugui semblar, va venir, d’una banda, de la mateixa imprecisió dels
canonistes sobre el valor de les esposalles i, de l’altra, de la naturalesa
mateixa del matrimoni com a vehicle pel qual les famílies, a través de
llurs fills, disposaven dels béns materials i immaterials presents i futurs. El matrimoni no sempre arriscava el pas d’aquests valors propis
a contractes matrimonials que no gaudissin d’una perfecció absoluta,
mentre que les esposalles presentaven enfront d’allò dues falles: la
immaduresa dels contractants, que podien fer-se enrere en la pubertat (possiblement, més per instigació dels pares que no per voluntat
pròpia) i el suport que donava l’Església al consentiment per trencar
aquest vincle. Aquestes dues falles foren el binomi que va conduir per
camins divergents les esposalles i el matrimoni infantil. Les primeres
cobrien les necessitats normals i el segon agrupava aquelles situacions que demanaven perfeccions contractuals i d’urgència.
Sobre aquesta situació de costums matrimonials germànics i
romans plana també una qüestió que sembla irresoluble. Si el matrimoni germànic era per etapes, i el matrimoni romà no ho era perquè les esposalles no constituïen cap contracte, sinó una promesa, el
matrimoni infantil abans del seglez XII seria més proper a una cosmovisió matrimonial romana que germànica. Perquè el primer cas
no dóna la perfecció contractual immediata com el segon. Sembla
que això seria veritat, perquè quan, com hem fet a la primera part
d’aquest treball, analitzem el desenvolupament del dret des del segle II fins al XII, observem una superposició, convivència i amalgama
dels drets germànic i romà, amb més o menys influència d’un dret
290
sobre l’altre segons les regions. Però la confusió i els encadenaments
d’ambdues jurisdiccions, afegint-hi la manca d’exemples aclaridors,
fan que la perplexitat de l’investigador davant la pluralitat de matisos
interpretatius que poden trobar-s’hi, no tingui una base prou sòlida
per afirmar-ho.
El Concili de Trento clarifica el valor de les esposalles amb la consolidació definitiva del consentiment dels nuvis en la creació del matrimoni, amb la qual cosa les esposalles apareixen definitivament com a
antitètiques de la perfecció contractual i urgent que dóna i fa perviure
el matrimoni infantil. El casament de l’impúber entra definitivament
per la via burocràtica de la dispensa, i això el consolidarà en el reconeixement social per la via de l’establiment de la mecànica: petició-concessió, que alhora el reduirà encara més a la marginalitat. L’acceptació
social, quan es donarà, restarà estatuïda per la sanció eclesial que el
farà moralment admissible. L’Església, dipositària dels bons costums,
legitimarà en els casos dispensats un fet que altrament hauria estat
classificat a l’època com escàndol i ofensa a la pública honestedat.
Posteriorment, a les encícliques de Benet XIV, el matrimoni
infantil, que havia anat minvant fins a constituir un matrimoni residual, es complica i mor pel que fa a l’àrea dels interessos familiars
urgents relacionats amb l’herència i la subsistència i esdevé un matrimoni encara més rar, assentat sobre la base de l’honestedat pública,
que necessita amagar aquells casos en què la convivència d’impúbers
legals genera relacions sexuals prematrimonials i embarassos prematurs amb resultat d’escàndol social.
II.
ASPECTES INTERNS DEL MATRIMONI INFANTIL EN LA CONFRONTACIÓ FAMÍLIAESGLÉSIA I EL SEU TRASLLAT AL DRET
Les característiques internes que fan particular al matrimoni
infantil són de dos ordres: la confrontació de l’Església amb les famílies que el demanen, i la verificació que es crea un antagonisme
entre el dret natural i el costumari. Si deixem de banda els matrimonis infantils de Roma dels quals no tenim altra dada que unes
inscripcions, i observem la panoràmica de la legislació pregraciana i
postgraciana, donant ensems una ullada als casos de matrimonis que
tenim, constatem que el casament per sota de la pubertat sempre ha
molestat l’Església. Aquesta molèstia s’ha traduït en el repicar constant de bisbes, monjos, teòlegs, sants, etc., sobre les edats mínimes
per casar-se, situades en 14 i 12 anys, cosa que es constata amb anterioritat i posterioritat a les Decretals. A propòsit d’aquest repicar, s’ha
291
insistit en la inconveniència del matrimoni infantil, al qual s’han
afegit graus de culpabilitat per els pares de família que l’establien,
com en els cas de sant Paulí. Anava també contra l’esperit de les lleis,
com deia Iu de Chartres; igualment ha rebut reconvencions morals
de l’anglicanisme, com consta en els escrits d’Stubbes, i sense esmentar Eiximenis en el catolicisme humanista.
El rebuig dels enllaços d’impúbers tenia una base fisiològica: si
el matrimoni és per procrear i hom és estèril per raó d’edat, no s’ha
de permetre. I s’hi afegia un raonament de caire ètic: si el matrimoni
ha de tenir cura i ha d’educar la prole, no és bo que s’estableixi fins
que no es tingui la capacitat mental de fer’ho. Ambdós raonaments,
l’un fisiològic i filosòfic l’altre, poden agafar-se com a principis de
dret natural.
Les famílies ja ho sabien, tot això, però el matrimoni tenia per
elles una realitat més àmplia: quan establien una boda, és que hi havia al darrere una conjunció d’interessos particulars, que intentaven
protegir o desenvolupar. Llavors el matrimoni es convertia en un instrument, un vehicle per a això. El seu fi era, tal com s’ha vist al llarg
del present treball, una unió d’aspectes relatius a la transmissió de
l’herència i la concreció de l’aliança. Per això, el matrimoni els era favorable, perquè establia un ordre social en el qual les famílies podien
identificar els seus descendents i futurs dipositaris de valors agnaticis,
privilegis, títols, o propietats. Com que el principi que primava per
establir aquest matrimoni era la creació del pacte i la transmissió de
l’herència, l’esterilitat o la incapacitat mental temporal no els afectava,
perquè més endavant tot això desapareixeria per si sol. Amb aquesta
visió, les famílies actuarien sota l’empara del dret consuetudinari.
Ambdós drets estan en conflicte d’interessos respecte del matrimoni infantil, perquè un l’ha de refusar i l’altre el pot acceptar. El
conflicte rau, no solament en l’àrea del matrimoni infantil, sinó en els
principis generals del matrimoni. L’Església defensa el principi de la
lliure voluntat de consentiment del qui vol casar-se, aquest consentiment atorgant al qui es casa un reconeixement de suficiència ètica i
moral. Aquesta, defensa així valors individuals d’arrel filosòfica i de
dret natural. La legislació civil, per contra, defensa els interessos econòmics de la família; per això deshereta qui es casa contra la voluntat
paterna i retalla amb això la lliure voluntat de casar-se: defensa així
el costum, que passa a formar part del dret civil. L’Església es preocupava per la no subversió de l’ordre natural, les famílies es preocupaven per la conservació de la propietat i la seva transmissió.
292
És així que fins a les Decretals, quan l’Església va poder establir
els seus principis de dret natural i institucionalitzar la pressió social
que havia exercit sobre el matrimoni en general, les núpcies en la
impubertat s’establien a conveniència familiar. Això pot resumir-se
en el fet que la societat europea, quan va uniformar-se matrimonialment a través del dret canònic, va presentar una esfera pública superior a l’esfera privada del dret consuetudinari, i per raó d’això va
tendir a manifestar menys matrimonis infantils. És un moviment
pendular: a més dret privat, més matrimoni infantil; a més dret públic, menys casaments d’impúbers.
III.
ASPECTES
INTERNS RELACIONATS AMB LA IDIOSINCRÀSIA DE PARES I TU-
TORS
Entre altres coses internes al matrimoni infantil, trobem la
mentalitat i les actuacions de pares i tutors. Sense entendre aquestes
coses prèvies, no s’arriba a la comprensió de per què uns i altres casaven nens. Des d’una perspectiva actual, el matrimoni infantil no seria
més que el sacrifici d’una criatura als interessos egoistes dels pares,
però això només contempla una definició lògica a partir del concepte
d’infància dels segles XX-XXI. Per entendre l’actuació dels pares, cal
acostar-se més a la seva època, sobretot a la seva mentalitat pel que
fa a les relacions pares-fills, car en definitiva no fan res més que subsistir i reproduir-se amb els recursos que dóna el moment... cosa que
fan, d’altra banda, totes les espècies animals.
En aquest fet de susbsistir i de reproduir-se, els valors culturals
diferencien les formes d’actuar. I si hi ha la propietat privada entremig, s’hi afegeix un factor més. Car aquesta propietat també s’ha de
transmetre per tal d’ajudar les noves generacions a fer girar la roda
de la vida i la multiplicació. És així que complementari al principi de
dret natural estava i està la transmissió entre generacions dels béns
familiars, per recolzar la subsistència. Quan s’observa l’autoritat del
paterfamilias romà, s’hi veu una potestat extrema, estatuïda sobre la
incapacitat del menor i de la dona. Aquest règim va perdre força amb
el transcurs dels segles per canvis culturals, legislatius i de sensibilitat social, però fins al segle XIX els pares d’alguna manera “posseïen”1
els fills, perquè no es contemplava socialment parlant a tot arreu el
1. En termes de dret romà, els pares eren propietaris dels fills i, a més, en tenien
la possessió fins a la majoria d’edat. La introducció de la moral cristiana els va fer perdre
progressivament i definitivament la propietat, però no la possessió.
293
concepte d’individualitat. Si els pares “posseïen” els fills, en podien
disposar, com també llurs pares ho havien fet des de generacions anteriors. Aquesta possessió no s’agafava a la lleugera ni amb frivolitat;
un fill era part d’un mateix, no solament a efectes biològics, sinó a
efectes ètics i morals. Un fill, per tot això, portava l’esperança de continuïtat, era un alter ego, una còpia que tindria les mateixes qualitats,
potser millorades i menys defectes; en ell es podrien dipositar els
valors propis de qualsevol mena per la via d’herència. Aquesta barreja de “possessió” i d’alter ego permetia als pares disposar dels fills i
recolzava socialment en les lleis que l’estatuïen; formava part, doncs,
amb naturalitat de la cultura europea.
En el camp del matrimoni, podem resumir-ho amb l’axioma: si
el meu fill és com jo, i jo em casaria amb aquesta per conveniència
familiar, el meu fill ho farà. Per als casos en què l’obediència filial
fallava, la moral social primava l’obediència i les lleis tenien els mecanismes de desheretament a l’abast. El principi de submissió filial
també era desenvolupat en totes les àrees i, tot i haver-hi conflictes,
eren l’excepció i no la regla. Aquesta lògica formava part de la idiosincràsia social; per això, els pares podien establir un matrimoni infantil, i si l’Església el sancionava podia formar part del dret comú
sense cap rebuig.
En realitat, els pares establien amb el matrimoni un acte present que lligava el futur a través dels fills. D’aquesta manera, en el
món rural, gran fornidor de matrimonis infantils, podia ser transmès
el patrimoni i sobretot la terra, de manera que es donava continuïtat
per la via d’urgència a un acte altrament necessari en alguns casos.
El propietari rural posseïa la terra, que era dipositària de l’honor i de la identitat social, fins al punt d’establir-se un encadenament
en el qual no es distingia si la terra posseïa els homes o els homes
posseïen la terra. La terra, a més, donava fruits i aquests permetien
la subsistència i la generació. Quan es trencava la continuïtat, la fractura resultant afectava negativament la subsistència; llavors calia restablir el lligam home-terra, i els mecanismes passaven per diferents
vies, una d’elles els casament dels fills, i si aquests eren impúbers
podien donar lloc a matrimonis infantils. Així com avui dia la majoria de persones depenen del salari i del lloc de treball, fins la plena
industrialització la dependència majoritària pertanyia a les collites
que donava la terra. D’aquesta manera, tot el que en depenia afectava directament l’home i per això tenia tanta importància; observem
que la gran majoria de matrimonis infantils són fets per propietaris
294
rurals, des dels grans senyors fins als petits pagesos. La resta dels qui
constituïren matrimonis d’infants i no estaven directament lligats a
la terra, ho estaven indirectament: actuaven com un reflex dels altres
perquè conceptualment es copiava el sistema transmissor.
Dins d’aquests paràmetres de còpia del sistema transmissor de
la propietat, pot observar-se també en el matrimoni infantil el fenomen del canvi del sistema de la propietat feudal a la propietat de
l’antic règim. Fins entrat el segle XVI, els qui fan servir el matrimoni
infantil són sobirans, nobles, militars, és a dir, les elits del moment;
els propietaris de la terra, els qui tenen el problema de traspassar-la,
d’establir aliances i que aquesta els és fermança. Posteriorment, quan
els antics serfs passen a ser propietaris es troben amb els mateixos
problemes; d’aquí sorgeix una nova generació de casos de matrimoni
infantil entre pagesos, grans o petits, entre oficials, buròcrates, mercaders, comerciants i gent d’oficis diversos i amb diferents graus de
riquesa. Per dir-ho d’alguna manera, podem suposar que entorn del
segle XVI el matrimoni infantil se socialitza i s’estén a totes les capes
socials que necessiten en un moment determinat una aliança matrimonial d’urgència per tal d’establir un ordre entre les famílies que
formen el matrimoni.
En aquesta línia hi ha també l’actuació dels tutors i el concepte
d’emancipació que dóna el matrimoni. Si en un principi faltaven els
pares, la tutela pretenia restablir aquesta mancança en dos factors:
la criança dels orfes i l’administració de llurs béns. Hem vist que, segons dret i costum, la tutela dativa havia derivat a Anglaterra en un
espoli de l’orfe; per això els pares que no veien clarament la continuïtat o que es creien propers a morir, casaven els petits per no perdre
els fruits del patrimoni en el futur. Hem vist també els conflictes derivats de la tutela legislativa i de les testamentàries i com el matrimoni
infantil era una solució per eliminar tutors, o aquests per treure’s de
sobre la responsabilitat. El matrimoni infantil conferia l’emancipació com qualsevol altra forma de matrimoni de menors d’edat, només
que en molts casos hem pogut observar que, encara que al cap davant
d’un patrimoni sembla que un nen no hi faci res, establia una continuïtat de futur sota l’empara del sogre, o del marit si ja tenia prou
edat. D’aquesta manera i per fer un pas més enllà de la tutela, hem
observat la tendència envers el doble matrimoni de pares vidus i fills,
i altres combinacions dobles o triples, car d’aquesta manera es mantenien els vincles entre pares i fills o germans en el si d’una mateixa
casa. S’afegia a l’explotació del patrimoni la continuïtat educativa de
l’impúber, al mateix temps que se’n controlava la sexualitat.
IV.
295
ASPECTES SOCIALS QUE FAN VIABLE EL MATRIMONI INFANTIL
Si fins aquí hem observat els aspectes interns que configuren el
matrimoni infantil, ara cal establir què el fa viable en cada moment
social: les causes externes de la seva existència. Aquestes causes poden agrupar-se en dos blocs: moments d’inestabilitat i causes morals.
Dins de la inestabilitat social, hem pogut apreciar la relació entre les lluites polítiques i les aliances entre grans mandataris, majorment situades entre la primera dispensa coneguda de l’any 1160, en
el matrimoni del fill del rei d’Anglaterra i la filla del rei de França a la
fi de l’edat mitjana. En segon lloc, la relació entre la guerra i l’arbitrarietat dels casos del bisbat de Girona i de Grècia.
En els primers, s’observa el matrimoni infantil com un mecanisme del poder per donar eficàcia als pactes establerts. Aquesta forma
de procedir va relacionada directament amb el que ja s’ha dit de la
possessió de la terra, només que des de les més altes esferes senyorials. Les segones tenen a veure amb el pes del poder sobre la societat,
amb l’angoixa i patiment creat per la guerra o l’arbitrarietat que busca
mecanismes de defensa social. Els de Girona per al manteniment de
la propietat productiva i de l’estatus, els de Grècia com a defensa del
nucli familiar.
Les causes morals externes que afecten el matrimoni infantil
són les que precisament han perdurat més i tenen a veure amb la
nova moral establerta per la Reforma protestant i la Contrareforma
catòlica, i l’abandó d’una moral laxa pel que fa a la sexualitat a partir
del segle XVI. El constrenyiment social en el camp de la sexualitat va
arribar a pressionar de tal manera la societat que quasi va ofegar
qualsevol manifestació fora del matrimoni. Les parelles que trencaven la norma, si volien ser restablertes en la normalitat social, només
podien passar pel matrimoni com a sagrament purificador. Tal és el
cas d’alguns matrimonis infantils, sobretot en exemples posteriors a
mig segle XVIII. El matrimoni tapa així els casos que afecten l’honestedat pública, els embarassos prematurs o les debilitats dels qui, tot i
no arribar a la pubertat legal, ja gaudien de la fisiològica, i ho havien
demostrat en la pràctica.
No sempre, però, el matrimoni infantil ha de cercar causes externes per a la seva concreció; probablement, una bona part anava
lligada a l’òrbita interna de la família; els cataclismes o desordres
externs feien que un major nombre de famílies es trobessin en situació
de poder establir-lo si els convenia. Ho veiem en el nucli de dispenses
296
de Girona, completament diferent dels casos d’altres bisbats espanyols,
francesos o italians, que només són representats per casos aïllats, sense cap connexió aparent amb les circumstàncies externes de l’entorn.
V.
CAUSES QUE FAN DESAPARÈIXER EL MATRIMONI INFANTIL
Si les causes que fan aparèixer el matrimoni infantil es concreten en qüestions d’ordre familiar intern, que poden veure’s afectades
per causes externes que l’afavoreixen, observem també quines són les
causes que el fan desaparèixer d’entre els matrimonis de la societat
europea.
Cal trobar aquestes causes el segle XVIII, moment en què s’estableix un nou corrent de pensament: la Il·lustració. Aquest corrent
redefineix l’home en l’entorn de la natura i aquesta comença a estudiar-se i ésser classificada en termes individuals. Hem vist com
la medicina entra en els grans estudis anatòmics i fisiològics amb
Vesali i Harvey i es desempallega dels últims postulats hipocràtics i
galènics. També com Linné, Buffon i altres naturalistes classifiquen
les espècies amb minuciossitat, intentant valorar en l’home la capacitat fisiològica, anatòmica i intel·lectual, s’hi s’afegeix l’aparició de
les teories mecanicistes pel que fa a la vida de l’home i els primers
experiments de l’electricitat. Aquesta anàlisi va donar una nova visió
de l’ésser humà com a individu. Si el Renaixement fou una etapa de
ressorgiment de l’home de la “ignorància” i “superstició” de l’edat
mitjana, la Il·lustració fou un ressorgiment de l’home de la “ignorància” científica. Aquesta etapa va coincidir amb una major riquesa
per la introducció de renovats sistemes contractuals en el comerç i el
món agrari; i va coincidir amb un retrocés en les malaties i epidèmies. Tot això va afectar la natalitat i l’esperança de vida, va donar un
nou estatus a la societat.
Si el matrimoni infantil tenia les arrels en la urgència d’establir
aliances, reconstruccions de famílies i manteniment de patrimonis,
dita urgència va anar disminuint en disminuir la mortaldat anterior.
A més, cada cop va ser mes reprobable fisiològicament parlant l’ús
del púber recent a l’hora de casar-lo, i si així era per al núbil, què no
havia de ser per a l’impúber! Finalment, l’inici del reconeixement de
la individualitat va afavorir també que, reconeixent-se aquesta qualitat en el fill, ja no se’l podia manipular. La ideologia i les lleis de la
Revolució Francesa, quan foren assimilades per la resta d’Europa,
van donar sortida a codis legals que reconegueren el valor de l’individu en termes d’igualtat, davant del qual el matrimoni infantil era
297
un abús pur i simple que no podia lligar de cap manera amb el nou
esperit de la societat europea. Per tant, va ser condemnat silenciosament a la desaparició.
VI.
CONSIDERACIONS FINALS
El matrimoni infantil té la particularitat de constituir el paradigma de la voluntat de pares o tutors. Aquest paradigma gravita
amb més força sobre els futurs cònjuges que en cap altra forma
d’unió, fins al punt que s’arriben a trencar les pautes socials a través de normes extremes que el fan permissible, però sempre per tal
d’establir les aliances i la continuïtat del dipòsit que la terra dóna
a l’home i l’home a la terra: els valors agnaticis, ètics, morals, socials i de béns hereditaris de què les famílies es creien propietàries i
dipositàries.
Això es podia fer perquè sempre hi ha hagut, en major o menor intensitat, un corrent de pensament que fa els fills propietat dels
pares, i perquè sempre s’ha vist a través d’ells la continuïtat social i
d’un mateix. El fills són la rabassa que no mor, per això són els primers cridats a l’herència; en cas de necessitat, són la tija de la planta
vinclada fins a terra i empeltada fora dels períodes de temps, perquè arreli abans d’hora i es transformi en continuadora de la família.
Aquesta unió de fills i antecessors té un panteix que es decanta ara
a favor dels primers, ara a favor dels segons. Per això, d’acord amb
el moment històric o el costum, s’han inclinat davant la forta pàtria
potestat romana, l’autoritat del clan sobre els fills, la desmembració
d’aquests, la família troncal i la continuïtat d’aquesta autoritat a través d’avis, pares o tutors. I tot això, seguit amb altres formes familiars, cada vegada més laxes en autoritarisme, i amb la transmissió
de valors agnaticis i hereditaris, fins a l’aparició de l’individualisme
contemporani i la fallida de l’autoritat paterna o familiar sobre l’avinença matrimonial.
En realitat, el matrimoni infantil va existir sobre la base que
la societat europea, per tal de subsistir, tingué durant un temps la
necessitat de controlar la col·locació dels fills a causa de la precarietat social, econòmica, agrària, etc., i quan va poder sortir d’aquest
control se’n va anar desfent gradualment. És el primum vivere, deinde philosofari, que pot aplicar-se tant als individus com a les societats. Aquesta percepció només pot observar-se en termes generals,
fins que la Il·lustració i la industrialització posterior va permetre a la
societat europea de sortir de la subsistència més o menys angoixant
298
que donava el lligam de les famílies a la terra, a les collites, als episodis climàtics i a les lluites de tipus polític. En aquest lapse de temps
va primar allò de “primer viure”; després amb el desenvolupament
tecnològic i més tard el científic, els pobles i les famílies van poder
deseixir-se de la roda de les estacions i de les collites: llavors van poder “filosofar.”
En el primer estadi és on neixen i es desenvolupen les formes
de control matrimonial sobre els fills, per poder transmetre i continuar
els mitjans de subsistència. D’aquesta manera el casament es transforma en un subjecte actiu de l’economia familiar. Per això es fa servir
l’endogàmia i els matrimonis consanguinis, bé dins d’una compartimentació social, bé repetits en casos de viudetat, o també els dels
impúbers. Quan sorgeixen els fruits econòmics i de tot tipus de la
Il·lustració, la possessió de la terra perd vitalitat en el conjunt de
l’herència. No és més que un mitjà que dóna més riquesa, que arracona l’altre i el fa secundari. Per això van desapareixent els sistemes
hereditaris lligats al matrimoni i aquest esdevé un subjecte passiu en
l’economia familiar. Llavors el poder patern s’afluixa definitivament,
es perd el casament guiat per la conveniència dels pares, i un dels
primers a caure és el matrimoni infantil.
Cal recordar, finalment, que el matrimoni infantil fou un matrimoni de tipus exepcional. Potser només superat en aquesta excepció
pel casament entre persones de diferent confessió religiosa, el casament dispensat entre raptor i raptada, i altres tipus com el casament
de malalts incurables, etc.; i va existir per una necessitat social, la
qual només va desaparèixer quan aquesta necessitat esdevingué inútil. Així, no hi ha un punt final concret, sinó una desaparició discreta
ocasionada per la pressió cultural. Aquesta alienació no es trasllada
de manera clara i precisa a les codificacions legals dels estats europeus. Només el Codi de Dret Canònic de 1917 —ben tardà respecte de
la resta— establirà el canvi de l’edat mínima per casar-se en l’escala
més baixa de l’edat, situada a partir d’aleshores en 16 i 14 anys, respectivament: l’única cosa que se suprimirà amb això, serà el concepte
de nisi malitia suppleat aetatem, que tants maldecaps havia produït a
les cúries diocesanes. Ja no caldran els exàmens mèdics per dispensar
—com en els casaments de Ciudad Real—, i la permissivitat per sota
d’aquestes edats quedarà com un acte de gràcia per cobrir aspectes
morals; evidentment, ja no es tractarà de casaments d’impúbers, sinó
de púbers que volen contreure matrimoni per sota de l’edat estatuïda
canònicament o per les atribucions legals dels estats.
299
A través de l’ànàlisi del matrimoni infantil, hem pogut doncs
estudiar una nova parcel·la dels lligams: família/església/mitjans de
subsistència, i una part notable de la construcció social i del canvi
de la relació familiar en el món cultural europeu.
Barcelona, 5 d’abril de 1998/15 de febrer de 2001
Apèndix
Relació de matrimonis infantils trobats a Europa
Lloc
Matrimonis infantils de Roma
Quantitat
21
Relació de dispenses d’edat trobades a Itàlia
5
Relació de matrimonis infantils trobats a Polònia
1
Relació de matrimonis infantils trobats a Grècia
6
Relació de matrimonis infantils trobats entre Maronites i Melkites
2
Casos de matrimoni infantil a França
47
Casos i processos de divorci o ratificació de matrimonis infantils a
87
Anglaterra
Relació de matrimonis infantils trobats al bisbat de Barcelona
Relació de dispenses d’edat del bisbat de la Seu d’Urgell
Relació de casos de matrimoni infantil a la Península Ibèrica
Relació de processos sobre edat i matrimonis infantils del bisbat de
2
4
11
8
Pamplona
Relació de matrimonis infantils espanyols del s. XX
5
Relació dels processos sobre matrimoni d’impúbers que es conserven a
7
l’arxiu del bisbat de Girona
Altres casos de matrimonis infantils que poden trobar-se al bisbat de
3
Girona, amb indicació de l’arxiu on es conserven
Relació de dispenses d’edat que es conserven a l’arxiu del bisbat de Girona
352
TOTALS
561
10a.6m.7d.
Edat
És cristiana
Dades familiars
Roma
Població
Matrimonis infantils de Roma
Referència
Boldetti: Cimiteri de Santi Martini di Roma. Osservazioni, p. 467 - Leclercq: Dictionnaire d’Archéologie
Chrétienne, vol. VI, 2, col. 1967 - Durry: Sur le mariage RIDA, 1956, 231 i s.
Paula
10a.11m.23d. És cristiana
Roma
Fabretti: Inscriptionum Antiquariam, p. 263, n. 130 - Leclercq: Dictionnaire d’Archéologie Chrétienne,
vol. VI, 2, col. 1967 - Durry: Sur le mariage RIDA, 1956, 231 i s.
Elia Vincentia 11a.2m.
És cristiana
Roma
Lupi: Severae Martyris, p. 151 - Leclercq: Dictionnaire d’Archéologie Chrétienne, vol. VI, 2, col. 1967
- Durry: Sur le mariage RIDA, 1956, 231 i s.
Constantia
Roma
Boldetti: Cimiteri de Santi Martini di Roma. Osservazioni, p. 573 - Leclercq: Dictionnaire d’Archéologie
(a.349 dC) Chrétienne, vol. VI, 2, col. 1967 - Durry: Sur le mariage RIDA, 1956, 231 i s.
Favorina
Roma
De Rossi: Bulletino di Archeologia Cristiana 1892, p. 74 - Boldetti: Cimiteri de Santi Martini di Roma.
Osservazioni, p. 53 - Dictionnaire d’Archéologie Chrétienne, vol. VI, 2, col. 1967 - Durry: Sur le mariage
RIDA, 1956, 231 i s.
Octàvia
11a.
Filla de Claudi i Messalina
Tàcit: Annals, XIV, 64 - Friedländer (1913): Roman Life and..., IV, 124 - Durry: Sur le mariage RIDA,
casada amb Neró, a.53 dC
1956, 231 i s.
Roma
Una vídua
12a.1m.
Morta amb 22a.
Fabretti: Inscriptionum domorum, 586C - Friedländer (1913): Roman Life and..., IV, 124 - Durry: Sur
le mariage RIDA, 1956, 231 i s.
Una vídua
11a.1m.26d.
Fabretti: Inscriptionum domorum, 586E - Friedländer (1913): Roman Life and.., IV, 124 - Durry: Sur
Una dona
10a.
Venècia ?
Fabretti: Inscriptionum domorum, 325H - Friedländer (1913): Roman Life and.., IV, 124 - Durry: Sur
Sabina Carpus 10a.1m.
Corpus Inscriptione Latinae V, I, 630 - Friedländer (1913): Roman Life and..., IV, 124 - Durry: Sur le
mariage RIDA, 1956, 231 i s.
Júlia
11a.
Casada amb Julius
Anthologia Latina, ed.: Meyer 1370 (Muratori, p. 1689) - Friedländer (1913): Roman Life and..., IV,
Apollonidam
124 - Durry: Sur le mariage RIDA, 1956, 231 i s.
Luciae
7a.
Morta amb 45a., visqué casada
Anthologia Latina, ed.: Meyer 1370 (Muratori, p. 1368-1369) - (Orelli, 2653) - Friedländer (1913):
amb Casticus Phoebus 17a.
Roman Life and..., IV, 124 - Durry: Sur le mariage RIDA, 1956, 231 i s.
Una dona
11a.
Corpus Inscriptione Latinae VI, 3, 18412 i Orelli, 2654 - Friedländer (1913): Roman Life and..., IV, 124
Vetúvia
8a.
Corpus Inscriptione Latinae III, I, 3572 - Friedländer (1913): Roman Life and..., IV, 124 - Durry: Sur
Una dona
9a.
Muller de Licinus Lucrio
Roma
Bulletino della Comisione Archeologica Comunale di Roma, 1877, p. 158-174 - Corpus Inscriptione
Thelesphoridi
Latinae VI, 3, 21273 - Friedländer (1913): Roman Life and..., IV, 124 - Durry: Sur le mariage RIDA,
1956, 231 i s.
Victòria
11a.
Luceria
Corpus Inscriptione Latinae IX, 900 - IRN 1020 - Friedländer (1913): Roman Life and..., IV, 124 Durry: Sur le mariage RIDA, 1956, 231 i s.
Una dona
7a. 9m.
Marruvium Corpus Inscriptione Latinae IX, 3710 - Friedländer (1913): Roman Life and..., IV, 124 - Durry: Sur le
Una dona
10a.10m.
Morta a 38a.9m., visqué casada Potentia
Corpus Inscriptione Latinae X, 1, 155 - IRN 404 - Friedländer (1913): Roman Life and..., IV, 124
27a.11m.
Una dona
11a. 6m.
Ortona
Corpus Inscriptione Latinae IX, 3011 - Friedländer (1913): Roman Life and..., IV, 124 - Durry: Sur le
Una dona
10a.
Salona
Friedländer (1913): Roman Life and..., IV, 124 - Durry: Sur le mariage RIDA, 1956, 231 i s.
Helvia Salvia 11a.
Casada amb Claudio
Roma
Gruter, 710-713 - Muratori, 1357-1354 - Friedländer (1913): Roman Life and..., IV, 124 - Durry: Sur
Chrysanthio
Vitalina
Nom
302
-
1651 Guiuseppe Costracuceo
1680 Pomponio Cerviani
Nom i cognom núvia
Una nena
Antonia Ricarda
Isabela, comtesa de Sanseverini
La princesa de Venusa
La princesa de Sarno
11a.
8a.
-10a.
-12a.
-12a.
Edat núvia
Tipus de document i referència bibliogràfica
Dispensa del papa Climent VIII - Schmalzgrueber
(1844): Ius Ecclesias... f. 237
Dispensa del papa Gregori XV- Schmalzgrueber
(1844): Ius Ecclesias... f. 237
Claromonte - Nàpols Merlino (1652): Decisiones S. Rotae Romanae,
vol. I, f. 464-466
Nàpols
Pyrrho Corrado (1680): Praxis Dispensatorum,
f. 82-85
Nàpols
Pyrrho Corrado (1680): Praxis Dispensatorum,
f. 82-85
-
Lloc o bisbat
Any
Nom i cognom nuvi
Antonio Radechi
-
Edat
Nom i cognom núvia
Eva Zakororuscka
Edat
9a.6m.15d.
Lloc
Diòcesi de Wilna
Referència bibliogràfica
Benet XIV, (1745), V, 263-265
Nota: En el bisbat de Varsòvia hi ha un matrimoni infantil després de 1946 d’una noia embarassada de 15 anys; l’arxiu anterior a
1946 fou destruit per les tropes hitlerianes en la invasió de Polònia de 1944. A la diòcesi de Cracòvia hi ha casos de matrimoni
infantil entre les Acta Officialia Episcopalia Gratiosa (respostes per carta dels Archiwum Kuria Metrolitalna de Varsòvia de
27-1-2001 i del Archiwum Kuria Metrolitalna de Cracòvia de 16-1-2001).
1712
Relació de matrimonis infantils trobats a Polònia
Nota: La font natural per trobar dispenses o processos eclesiàstics sobre matrimonis infantils és a la Cúria Romana, perquè tard o
d’hora alguna notícia sobre la seva existència arriba a les màximes autoritats canòniques. Llavors, per recercar més casos cal
analitzar els arxius següents: Arxius del Sant Ofici i de Propaganda Fide, per aquells matrimonis d’impúbers establerts entre
nadius convertits pels missioners. Per al matrimoni infantil a Europa cal fer recerca en: l’arxiu de la Congregació del Concili,
per aquells casos que requerien una interpretació a partir dels decrets del Concili de Trento; també la major part ha de trobarse entre la documentació dels arxius de la Penitenciaria, la Rota i la Signatura Apostòlica, en ser dependències jurídiques, i
finalment en l’arxiu de la Dataria.
Entre la documentació de bisbats també és possible trobar dades, però hi ha l’inconvenient afegit que a Itàlia moltes ciutats
són bisbats, més d’un centenar. Quan vam demanar informació del bisbat de Nàpols sobre matrimonis infantils van dirnos (novembre de 1998) que l’arxiu estava tancat per obres i reordenació, resposta semblant a l’obtinguda per l’Arxiu de la
Paenitentiaria Apostolica, que el 7-11-98 deia: “...per il momento non è consultabile per la mancanza di un ordine sistematico...”
-
1629 Guiuseppe, princep de Sanctis
-
Edat nuvi
-
?
1620 Duc de Fiano
Nom i cognom nuvi
Any
1602
Relació de dispenses d’edat trobades a Itàlia
303
Any
Nom i cognom nuvi
Un noi
Un noi
El fill d’Antoni Politis
Un home
Yianis Melas
Lucas Vayas
9a.
11a.
8a.
-
Edat
Nom i cognom núvia
Una noia
Una dona
Una noia
Una noia
Una noia
Una noia, filla d’Ath. Psalidas
Edat
12a.
22a.
14a.
9a.
-12a.
9a.
Lloc
Àgrafa – Ipiro
Naxos - Illes Cíclades
Yianena – Ipiro
Yianena – Ipiro
G. Thanatses (1983), p. 24 i 78
G. Thanatses (1983), p.27
G. Thanatses (1983), p.63 i 113
Michael (fuster copte)
1914
Nom i cognom nuvi
Josep (de confessió maronita)
1911
Any
-
-
Edat
Nur, filla de Sultaneth
Rosa (del ritu Greco-melkita)
Nom i cognom núvia
Edat
10a.9m.13d.
-12a.
Alexandria - Egipte
Alexandria - Egipte
Lloc
Lazzarato (1956): Iurisp.Pont, cc. 214-1087,
989-990
S.R.R. Decisiones seu Sententiae, 1947: XXXI,
342-352
Relació de matrimonis infantils trobats entre maronites i melkites
Nota: Thanatses informa de manera global de molts compromisos matrimonials des del bressol, i de bodes de noies entre els 10 i els
12 anys, però no quantifica ni especifica més que els casos anteriors. El període que analitza està acotat entre 1669, la segona
dominació turca, i 1945, després de la Segona Guerra Mundial.
1683
1708
1708
1711
1813/14
1813/14
Relació de matrimonis infantils trobats a Grècia
304
Guillem, duc de Normandia
Nom i cognom del nuvi
André de Picquigny
?
Robert II, comte d’Artois
Jean Marcel
Jean Bertaus
Joan III, duc de Bretanya
Raimond, fill de Guillem
Vescomte de Bruniquelli
Felip V, rei de França
1259
1260
1262
1274
1290
1297
1305
Guillem, fill de Bernard
Dornone
Augier de Mota
Joan III, duc de Bretanya
Otton de Maisonneuve
1310
1310
1311
1310
1307
El comte de Kyburg
-
Peronelle
La germana del vescomte
Gaufred de Châteaudur
Amicia de Courtney
Margarida de Savoia
-11a.
24a.
Philippe, filla de Sansier
des Pins
Isabel de Lemoges
infra annos Assaride de Farges
infra annos La comtessa de Juzic
infra annos Braida, filla de Berald del
God
13a.
Jeanne, comtessa d’Artois
infra annos Blanche, filla de Godefroy
d’Arescot
11a.
Isabel de Valois
-
12a.
-
-
Blanca de Castella
1218
13a.
Lluís VIII, rei de França
1200
Maria, filla de Lluís VII
Alícia, filla de Lluís VII
Margarida, filla de Lluís VII
rei de França
Isabel d’Anjou
Nom i cognom de la núvia
Raimond, fill de Raimond V infra annos Ermensinda, filla de Beatriu
de Tolosa
comtessa de Melgueil
Artur, duc de Bretanya
3a.
Una filla de Tancred de Sicília
7a.
16a.
Edat nuvi
1190
1172
1153/7 El comte de Troyes
1153/7 El comte de Blois
1160 Enric, fill d’Enric II
d’Anglaterra
1119
Any
-11a.
infra
annos
infra
annos
7a.
infra
annos
14a.
infra
annos
infra
annos
-
pub. prox.
infra
annos
-
6a.
12a.
infra
annos ?
-
8a.
3a.
4a.
5a.
Edat núvia
-
-
-
París
-
Burgos
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Normandia
Lisieux
Lloc o parròquia
casament
-
-
-
-
Agen
Bordeus i
Bazas
Burgos
París
Caux
-
Tours
París
-
-
Tolosa de
Llenguadoc
-
-
-
Bisbat/lloc
del procés
Casos de matrimonis infantils a França
Dispensa
-
Dispensa
Dispensa
-
Dispensa
-
Procés de
divorci
Dispensa
Procés
Procés de
divorci
-
-
-
-
-
Casament
Casament
Dispensa
-
Tipus
de procés
Tompsett: Directory of Royal Genealogical
Data
Dauviller (1933): 142
Data
Data
Data
Duby (1982): El caballero... 162
Duby (1982): El caballero... 162
Arnulf de Lisieux, P.L. 201, col. 45 - Sägmüller (1904): 556-557 - Hefele (1912):
V, 2, 948 - Pacaut (1964): 70-73, etc.
Teulet: Layettes du Trésor de Chartres, I,
102, col. 2 - Turlan (1957): 487
Data
Data
Data
AN, Olim I, 717, 7 - Turlan (1957): 493
AN, Olim I, 490, 6(1260) - Turlan
(1957): 491
Data
AN, Olim II, 56, 8 (1274) - Turlan
(1957): 494
Referència arxivística o bibliogràfica
305
Felip, comte d’Artois
1356
Jean de Luxemburg
Jean, duc de Touraine
Jean, fill de Charles VI, rei
de França
Pierre Dupré
1380
1406
1406
?
1495
François Fauraud
Jean Robin
Josep Pont
1623
1624
1654
1568? Carles IX rei de França
1522
?
1431
Noël Sucevin
Jehan le Bochu de Cauli
1377
1416
Jean Mespin
1372
1363/4 Jean de Fay
Margueritte, comtessa de
Flandes
Marie d’Audenarde
Stephanete Borserii
Amette, filla de Constance
Côëtman
Jeanne, comtessa d’Artois
Contorina
Gaillarde
-
-14a.
13a.2d.
-
-
-
-
-
8a.
8a.
10a.
-
Maria Boneua
Phillippe Robin
Margarida, filla de Maximilià
II d’Àustria
Jeanne de Voutour
Geneviève de Brie
Elisabet, filla de Pierre Albete
Catherine Fabre
Margueritte, comtessa de
Brienne
Jacqueline, comtessa
d’Hainault
Jacqueline, filla de William IV,
duc de Baviera
Jehanette de Mazo
Jehanne Bernière
infra annos Ainarde le Sourd
-
10a.
-
Girardus Laverne
1315
1325
Edat nuvi
1318
1318
Bernard Bertrand de
infra annos
Rocamador
Guillaume, fill d’Hervé
Senyor de Pencöet
Eudes IV, duc de Borgonya
23a.
Galhardus
-
1315
Any
11a.
20a.
-
4a.
infra
annos
-12a.
infra
annos
-12a.
5a.
5a.
infra
annos
infra
annos
.
10a.
-
París
Périgueux
Bisbat/lloc
del procés
-
-
Villemallet/
Camus - La
Rochette
Perpinyà
Exideuil
-
París
Beaulieu
Avinyó
Dijon ?
Compiagnes
-
.
Chiverières
Avinyó
Dijon
-
-
.
Elna
Charente
Charente
-
París
Avinyó
Avinyó
Nivernois
París
París
París
-
Borgonya
Nogent-sur-Seine
París
-
-7a.
10a.
infra
annos
8a.
-
Lloc o parròquia
casament
-
Edat núvia
Disp.edat
al rei
Matrimoni
Matrimoni
-
Ratificació
matrimoni
Ratificació
tutors
-
Divorci
-
-
-
-
Divorci
-
-
Procés per
edat
-
-
Divorci
Tipus
de procés
ADPO, 1B394
ADCH, Exideuil 1MIEC: 143-R1 / 16061702
ADCH, 1MIEC 305-R1 (1650-1750)
AN, Olim III2, 1443, 74 (1318) - Turlan
(1957): 495
Simonet (1867): Revue d’Histoire du
Droit, 554 - Turlan (1957): 484
Data
AN, X1A18, f. 121-124 - X1A20, f. 50 X1A20, f. 204 - X1A19, f. 172 - X2A, f.
128-132 - Turlan (1957): 485
AN, X1A22 f. 366-370 (1372) - Turlan
(1957): 491
AN Tresor des Chartes JJ113, f. 52 Turlan (1957): 487
Data
Data
Data
Gay (1953): Les effets pécuniaires Turlan (1957): 491
Ourliac (1948): Note sur le mariage,
p. 58 - Turlan (1957): 485
Ourliac (1948): Note sur le mariage..,
p. 56 - Turlan (1957): 485
Coyecque (1905): Histoire Générale de
París, 363, f. 358 - Turlan (1957): 491492
Schmalzgrueber (1844): 220
AN, Olim. III2, 992, 54 (1318) - Turlan
(1957): 499
AN, Olim III2, 1012, 57 (1315) i Olim
III2, 631, 9 - Turlan (1957): 500-501
306
Gauderic Roger
Bertrand Badafort
Jean Baptiste Odoyer
13a.
?
Un noi
14a.
Una noia
Jean François Chedal Anglai 13a.4m.2d. Jeanne Chapuis
1769
1786
1787
1791
-
-
Margueritte
Leonarde Monteil
Esperança Roca
Jehanne Rousseau
1661
-
15a.
Mathieu Jarrijon
Laurent Jarrijon
Edat nuvi
1659
1660
Any
10a.
Maisonnisses
Llemotges
Llemotges
Bisbat/lloc
del procés
Matrimoni
Matrimoni
Tipus
de procés
Valadeau (1941-43): Mémoires de la Société de La Creuse, V, 28, p. XXXI
Valadeau (1941-43): Mémoires de la Société de La Creuse, V, 28, p. XXXI
11a. 7m. Prada de
Elna
Dispensa
ADPO G152 (1660-69) p. 119-121, de
Conflent
22-2-1661
11a.10m. Sant Jal - Corrèze Llemotges Error edat i ADHV G 369 (6-10-1767)
dispensa
Aigueblanche
Tarantaise Dispensa
ADS G. Tarantaise, 21, n. 2
Avanchers
Tarantaise Dispensa
ADS G. Tarantaise, 21, f. 36
La Perrière
Tarantaise Dispensa
ADS G. Tarantaise, 25, n. 65
Lloc o parròquia
casament
10a.11m. Maisonnisses
Edat núvia
307
Alexandre III, rei
d’Escòcia
William Marshal, comte
de Pembroke
Richard Clares, comte
de Gloucester i Herford
Alexandre III, rei
d’Escòcia
Eduard I, rei d’Anglaterra
Gilbert Clares, fill de
l’anterior
1221
1254
David II, rei d’Escòcia
1328
5a.
?
Hugh Despenser
1306
8a.
?
Maurice, III Lord of
Berkeleys
1289
?
11a.
25a.
-
10a.
-
-
4/5a.
?
?
?
Edat
nuvi
1293
Duncan, comte de Fife
1284
1269
1254
1251
1232
1224
Un nen
Sense
?
Sir Thomas de Saleby
Sense
Sense
Thomas de Bayeux
Sense
Any
Elionor,filla de Gilbert,
Comte de Gloucester i
Joan d’Acre
Joanna, filla d’Eduard II,
rei d’Anglaterra
Una dona
Joan, filla de Gilbert
comte de Gloucester i
Herford
Eve filla d’Ewdo, Lord of
Zounch
Joan, filla de Joan I, rei
d’Anglaterra
Lionor, filla de Joan I,
rei d’Anglaterra
Margaret, filla d’Hubert
de Burgh
Margaret, filla d’Enric III,
rei d’Anglaterra
Lionor, filla de Ferran III
el Sant
Alice, filla d’Hugh de
Lousignan, comte de La
Marche i Angouleme
La germana de Ralph of
Killingthorpe
Una nena
Grace
Helen of Morville
7a.
6a.
-12a.
-
-12a.
-
10a.
9a.
-
9a.
11a.
-4a.
12a.
infra annos
?
Edat
núvia
Berwick-onTweed
?
?
?
?
?
Las Huelgas
York Minster
?
-
York Minster
?
?
?
?
Lloc casament
?
-
-
?
Canterbury
?
?
?
Burgos
York
York
?
?
?
?
Bisbat
Pollock/Maitland (1923): The history...
p. 390-391
p. 391-2 i Magna Vitae S. Hugonis, 170-7
(Thurston ?)
p. 390-391
p. 390-391
Data
Data
Altschul (1965): A baronial family in...
Apèndix
Data
Data
Apèndix
-
-
Divorci
-
Data
Smith of Nibley (1883): Lifes of Berkeleys. I, 225-225/Furnivall (1897): Child
Marriages, p. XXVI
DCHLC, Sede Vacante SBI, p. 103/
Helmholz (1974): Marriage litigations...
p. 60
Apèndix
Prova d’edat DCHLC,Ecc.Suit. n. 10 / Helmholz (1974):
Marriage litigations..., p. 99
Apèndix
-
-
-
-
-
-
?
Divorci
-
Divorci
Tipus de
procés
Casos i processos de divorci o ratificació de matrimonis infantils a Anglaterra
308
Un home
William Aunger de
Rednese
1348
1357
Lichfield
Ricard de Welles
William Essex
Sir Robert Plumpton del
castell de Plumton
William fill de Sir John
Lyttleton
1435
1468
1487
s. XV
s. XV
9a.
+6a.
10a.
Elizabeth, filla de Lord
Clifford, del castell
d’Skippon
Margaret, filla de Sir Richard Smith de Shirford
Elizabeth Rogers
7a.
Joan Willoghby
infra annos
Joan Waterton
York
11a.
9a.
6a.
11a.
infra annos
-
10a.
Shirford /
Warwickshire
?
Bramshill
-
-
Colònia
?
?
?
-
Canterbury
Colònia
Saint Nicholas Calais
Lionel, lord de Welles
infra annos
-
7a.
1417
1422
1412
1402
29a.
Isabella, filla del rei de
França
Blanca, filla d’Enric IV,
rei d’Anglaterra
?
Ricard II, rei
d’Anglaterra
Lluís II, elector del
Palatinat
Un veí de Canterbury
?
York
York
York
1396
15a.
?
Londres
York
Bisbat
York
5a.
?
Fenwyck
Londres
?
Croppill
Lloc casament
Un veí de York
7a.
12a.
7a.
8a.
+12a.
Edat
núvia
1372
Margaret, filla de Gerard
Warren, Lord of Lisle
Johana Malcake de
Swyneflete
Elisabet de Burgh,
comtessa d’Ulster
Alice of Draycote de
Croppill Boteler
Elizabeth, filla d’Hugh,
Lord Spenser
York
14a.6m.
8/9a.
Infra annos
10a.
8a.
11a.
Edat
nuvi
1368
1366
1365
Thomas, IV Lord of
Berkeleys
Lionel, duc de Clarence
1348
1338
William Crane, de
Byngham
Maurice, IV Lord of
Berkeleys
1332
Any
Furnivall (1897): Child marriages...,
p. XXXII
YML,C.P.E.23 / Helmholz (1974): Marriage litigations..., p. 201-204
Smith of Nibley (1883): Lifes of Berkeleys. I, 364 / Furnivall (1897): Child
Marriage, p. XXVIII
Data
Divorci
YML, C.P.E.62 (1348) / Helmholz (1974):
Divorci
YML, C.P.E.23 / Helmholz (1974): Marriage litigations..., p. 200-201
YML, C.P.E.89 (1367-7 / Helmholz (1974):
Restitució
prova edat
Smith of Nibley (1883): Lifes of Berkeleys. II, 2-3 / Furnivall (1897): Child
marriage, p. XXVIII.
Prova d’edat YML,C.P.E.97(1368)/ Helmholz (1974):
Marriage litigations...p.99
Ratif.de
YML, M2(1)C, f. 10v-11r/ Helmholz
(1974): Marriage litigations...., p. 99
matrimoni
Data, McLaughlin (1997) 1
Data
Herència
DCHLC, X.10.I, f. 23v (1412); Y.I.4, f. 115r
(1423) / Helmholz (1974): Marriage
d’un nen
casat
litigations..., p. 60
Gibbs (1910) 12, 447
Prova d’edat YML, C.P.F97 (1422) / Helmholz (1974):
Gibbs (1910), 12, 447
Restit. i
JROL, B/C/1/1, f. 203r-209r / Helmholz
prova d’ edat (1974): Marriage litigations..., p. 70
Sir W. Cope: Book of Bramshill, p. 413
/ Furnivall (1897): Child marriages...,
p. XXXIII
Furnivall (1897): Child marriages...,
p. XXXII
-
Divorci
Tipus de
Procés
309
John Rigmarden
Robert Parre de
Backford
John Aynscoe
Alexander Woodward
William Lord of Eure
William Pole
Humfrey Winstanley
George Hulse
John Starkie
John Bridge
Andrew Haworth
Rafe Culcheth
Peter Haworth
Rafe Whittall
John Andrewe
Robert Talbot
Thomas Wicksted
Randle More
s. XVI
1538
1541
1541
1561
1561
1561
1561
1561
1562
1562
1562
1562
1562
1562
1563
1563
1539
Gilbert Gerrard
?
s. XVI
s. XVI
Any
7a.
9/10a.
13a.
10a.
-12a.
8a.
-14a.
9a.
-12a.
10a.
7a.
-12a.
8a.
10/11a.
7/8a.
-11a.
3a.
3a.
5a.
5/6a.
Edat
nuvi
Margery Vernon
Ellen Ball
Grace Boyes
Ellen Dampart
Joan Leyland
Margery Heydocke
Elizabeth Culcheth
Constance Entwisell
Elizabeth Ramsbotham
Alice Dutton
Elizabeth Hulse
Alice Worsley
Elizabeth Tilston
Mary, filla de Lord Darcy
Celine
Ellen
Elizabeth Rogerson
?
Emma Talbot
Elizabeth Orrell
9/10a.
8/9a.
9/10a.
-8a.
-12a.
-8a.
-12a.
11a.
13/14a.
10a.
3/4a.
17a.
11a.
4a.
?
-11a.
?
5a.
-6a.
7a
Edat
núvia
?
?
?
Marbury/
Cheshire
Capella
d’Haslington /
Bartumley
Blagburne
Leyland/
Lancashire
Widford Hall
Burie/
Lancashire
Bolton-le-Moor
/ Lancashire
Eccleston/
Lancashire
Blagburne
?
Knotisford
Winwick
Marburie
Eynsham
/Oxford
Wigan
Leigh
Turton
Lloc casament
Ratificació
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Ratificació
Divorci
Divorci
Ratificació
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Deposic.
Matrim.
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Tipus de
Procés
Saint Maries Divorci
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
?
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Bisbat
Furnivall (1897): Child
p. XXI-XXII
p. XXII
p. XXII
p. XXII
p. XXIII
p. XXIII
p. XXIII-XXVI / W.Lord
Depositions..., p. 54-58
p. 1-2
p. 2-4
p. 4-6
p. 49
p. 6-9
p. 9-11
p. 51
p. 11
p. 12
p. 12-16
p. 16
p. 51-52
p. 16-18
marriages...,
marriages...,
marriages...,
marriages...,
marriages...,
marriages...,
marriages...,
marriages...,
marriages....,
marriages...,
marriages...,
marriages...,
marriages...,
marriages...,
Eure (1845):
marriages...,
marriages...,
marriages....,
marriages....,
marriages....,
marriages....,
310
10a.
+10a.
12a.
-11a.
-11a.
-12a.
1565 William Spakeman
1565 James Ballard
1565 William Stanley
1609 Richard Walmisly
1610 Peter Stanley
1619 Christopher Anderson
13a.5m.
9a.
1565 Roland Dutton
1623 Henry Seymor of
Hampford
10a.
12a.
1564 Thomas Bentam
1565 William Westby
9a.
1564 Robert Mason
13a.
10a.
1564 Henri Whittacars
-11a.
9/10a.
1564 Laurence Parker
1565 Alexander Olbaldiston
3a.
1564 John Somerford
1564/5 Rafe Fishe
6a.
1563 George Spurstowe
10/11a.
1563 Thomas Fletcher
7a.
-10a.
1563 Roger Massy
-13a.
Edat
nuvi
1563 Thome Dampart
1563 Peter Hope
Any
Agnes, filla de Sir John
Preston
Mary Welstead
Elizabeth Woodfall
Elline Gerrard
Anne Dutton
Anne Ballard
Leticia Unsworth
Margaret Stanley
Anne Sothworth
Margaret Hothersall
Katherine Bolton
Elizabeth Bolton
Margaret Dugdale
Margaret Hawke
Janet Parker
Jane Brerton
Brigitte Dutton
Janne Sommer
Anne Whitfield
Elizabeth Page
Alice Ellis
?
?
?
?
10a.
?
11a.
5a.
11a.
6/7a.
?
10a.
11a.
11a.
5a.
2a.
4/5a.
?
9a.
?
9a.
Edat
núvia
?
?
?
Winwekw /
Winwick
Colne /
Lancashire
Hatton
/Waverton
?
Dutton Hall
Samsbury
Lowe
Colne /
Lancashire
Capella de
Church
Preston
/Lancashire
Engleton/
Yorkshire
Blagburne
Brerton
Dutton Hall
Deasbury
Childwall
Werington ?
Saint Maries
Lloc casament
?
Lancashire
Lancashire
Lancashire
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Chester
Bisbat
-
Inquisició
Inquisició
Inquisició
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Divorci
Tipus de
procés
Furnivall (1897):
p. 18-22
Furnivall (1897):
p. 22
Furnivall (1897):
p. 22-24
Furnivall (1897):
p. 25
Furnivall (1897):
p. 38-41
Furnivall (1897):
p. 25-28
Furnivall (1897):
p. 28
Furnivall (1897):
p. 29-30
Furnivall (1897):
p. 30-31
Furnivall (1897):
p. 31-33
Furnivall (1897):
p. 33-34
Furnivall (1897):
p. 34-35
Furnivall (1897):
p. 35-38
Furnivall (1897):
p. 41-43
Furnivall (1897):
p. 43-45
Furnivall (1897):
p. 45-46
Furnivall (1897):
p. 47
Furnivall (1897):
p. XXIII
Furnivall (1897):
p. XXIII
Furnivall (1897):
p. XXIII
Furnivall (1897):
p. XXIII-XXXIV
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
Child marriages...,
311
3a.
1662
1689
1705
1728
Any
1427
1556
Any
13a.
-
Edat
Joan Baptista Feu
Joan Guasch
Francesc Canal de Amorós
Jaume Torra
Nom i cognoms nuvi
Gabriel Olifet
Joan Casas
Nom i cognom nuvi
-14a.
1745 Smith
Smith
?
?
?
-20a.
12a.
-13a
5a.
?
11a
Edat
núvia
?
?
?
?
?
Lambeth
?
Leincestershire
?
Lloc casament
?
?
?
(Escòcia)
(Irlanda)
Canterbury
?
?
(Escòcia)
Bisbat
Furnivall
p. XXII
Furnivall
p. XXXII
Furnivall
p. XXIII
Furnivall
p. XXXI
Furnivall
p. XXXII
Furnivall
p. XXXII
Furnivall
p. XXXII
Parròquia
Nom i cognom núvia
No consta
Violant Torres
4a.
Edat
Gelida
-
Parròquia
Parròquia nuvi
Vilamitjana
Sallagosa
Figuerola
Cabanabona
Edat
12a.6m.
11a.
13a.
Nom i cognom núvia
Elisabet Joana Gassol
Maria Prexana
Maria Bullich
Margarida Rovira als. Puig
Referència arxivística
Parròquia núvia
Salas
Sallagosa
Sant Romà
Sant Miquel de Pinell
11a.9m.
-
Edat
ADSU, Dispenses 1662
Procés incomplet. ADB, processos n. 534
APG N8/2, C.m. de 8-12-1556 E. Maynés de Sant Llorenç
d’Hortons.
Relació de dispenses d’edat al bisbat de la Seu d’Urgell
Barcelona
Sant Lloreç
d’Hortons-Gelida
(1897): Child marriages...,
Negativa
Holdsworth (1972): A history of..., XII,
casar-se
273 - 275
Imped. mat. Holdsworth (1972): A history of..., XII,
273-275
-
-
Divorci ?
-
-
-
-
Tipus de
procés
Relació de matrimonis infantils trobats al bisbat de Barcelona
-14
1737 Turner ?
13a
Una filla de Sir Thomas
Powell, baronet of
Broadway
Hill
Janet Pringle
7/8a.
11a.
Catherine
8a.
1673 John Power, nét de Lord
Anglesey
1676 Sir John Power,
vescomte Decin
1685 Andrew Pringle
1721 Sir Charles Powell of
Carmathen
L’hereva de Lord
Arlington
Catherine Fitzgerald
?
Mary Hewett
Comtessa de Buccleugh
1672 Duc de Grafotn
?
14a.
Edat
nuvi
1669
1659 Walter Scott
Any
312
8a.
9a.
-22a.
11a
5a.
15a.
Edat
Nom i cognom núvia
Juana Manuel, senyora de Villena
Maria, filla de Pere I de Portugal
Beatriu de Portugal
Caterina de Lancaster
Urraca de Castella
Sança de Castella
Berenguera de Castella
Mafalda, filla del rei de Portugal
Isabel, filla de Sanç IV
Blanca de Castella
Constança, filla de Don Juan Manuel
Lloc de casament
Toledo
Saragossa
Sòria
Alfayate
-
11a.
11a. Évora
9a. Lisboa
14a. Hondarribia
6a.
10a.
8a.
8a.
9a.
Edat
Tompsett: Directory of Royal Genealogical Data
Ballesteros (1948): III,99 – Menéndez Pidal (1990): XIII,
302-303
Nom i cognom nuvi
Juan de Arrese
Pedro de Arza
Alberto de Ibiricu
? de Zozaya
Juan de Huarte y Elso
Juan de Apostua
Tomás de Gaizarán
José Lorenzo de Magallón
Any
1596
1625
1627
1628
1629
1632
1671
1700
14a.
-
18a.
18a.
24a.
14a.
Edat
María Ignacia de Jáuregui
Ercilla
Mª Magdalena de Magallón
Veaumon
María de Iza
María Ruiz
Graciana de Ocariz
María Magdalena Pardo
Graciosa de Aldave
María de Villanueva
Nom i cognom núvia
Lloc o Parròquia
Alcega
Idiazabal
Ciordia - Olazagutia
Pamplona - Aoiz
Sangüesa
Aoiz
Cirauqui
+12a. Los Arcos
-
?
?
?
-11a.
14a.
-
Edat
Dispensa
Trencament d’esposalles
Compliment d’esposalles
Comprov. d’edat
Comprov. d’edat
Prohibició de matrim.
Comprov. d’edat
Prohibició de matrimoni
Tipus de procés
ADP, proceso c/1361 n. 20,
Pamplona 1700
ADP, proceso 323, Idiazabal, 1596
ADP, Sec. Treviño c/304 n.18
ADP, Sec. Treviño c/280 n. 22
ADP, Sangüesa c/700 n. 12, 1628
ADP, Sec. Mazo, c/528 n.4
ADP proceso 1391, Cirauqui 1632 i
APC, Matrimonios I
ADP, proceso 330, Alcega, 1671
Relació de processos sobre edat i matrimonis infantils del bisbat de Pamplona
Enric II, rei de Castella
Ferran, marquès de Tortosa
Eduard, duc de York
Enric III, rei de Castella
1350
1354
1381
1388
Nom i cognom nuvi
Raimon, comte de Galícia
Alfons II, rei d’Aragó
Conrad II, duc de Suàbia
Enric I, rei de Castella
Joan II, rei d’Aragó
Pere I, rei de Portugal
Alfons XI, de Castella
Any
1087
1174
1188
1215
1291
1325
1325
Relació de casos de matrimoni infantil a la Península Ibèrica
313
Any
Nom i cognom nuvi
Manuel López
Balbino Pérez
Desconegut
Desconegut
Desconegut
Edat
15a.11m.
15a.
15a.
24a.
Nom i cognom núvia
Mercedes Mancha
Ana López
Desconeguda
Desconeguda
Desconeguda
-14a.
14a.
16a.
13a.
Edat
Lloc
Vallecas/Madrid
Tapia de Casariego - Oviedo
Referència
Del Amo (1977): 843-848 S.R.Esp.
Del Amo (1977): 777-782 S.R.Esp.
Dades rebudes per carta el 9-1-98
Tipus de procés
Signatura
Any
Matrimoni infantil
1717 Francesc Carbó i Bacó, de 12a., amb Caterina Pagès- Feliu i Aldrich, ambdós de Rupià
1717 El tutors de Margarida Palahí, contra Genís i Isidro Torrent, pare i fill de Foixà, en causa d’anul·lació de matrimoni
per haver falsificat la partida de bateig de l’esmentada impúber
1772 Marc Salliura, de Palol d’Onyar, amb Antònia Llach i Viader, de Sant Martí Vell
Arxiu i signatura
AHG, Not. Rupià, C.m. 26-10-1717
AHG, protocol 1094, Girona I, Not. Joan Silvestre: 14-5-1717
ADG, Llibre de bateigs de Palol d’Onyar, f. 118
(26-2-1772)
Altres casos de matrimonis infantils que poden trobar-se al bisbat de Girona, amb indicació de l’arxiu
on es conserven
Segrest de la pubilla Magdalena Pagès, que volen casar-la amb Francesc Quintana
P: Miquel Garau, n. 47
Margarida Freixa i Conill, de Batet, contra Antoni Conill, d’Olot. Nul·litat de matrimoni per impubertat
P: Joan Bassart/Josep Homs (97)
Nul·litat de matrimoni contret per terror entre Bartomeu Llobet, de 23 a., i Elisabet Mir, de 8 a., tots de Vilert
P: Simó Miquel/Jaume Casanoves Moretó, n. 5
Nul·litat de matrimoni contret per terror entre Guillem Mateu de Peralada i Anna Maria Ferrer, de 8 a., de P: Francesc Morató, n. 48
Cabanes
1668 Procés matrimonial de dispensa d’edat a favor d’Anna Maria Gelpí, soltera, de Llagostera
P: Pere Guirau, Llorenç Estrader i Narcís
Martorell, n. 63
1723 Demanda de nul·litat matrimonial per impubertat del nuvi: Francesc Antoniet contra Cecília Simon, ambdós de P: Francesc Lagrifa, n. 520
Palamós
1751 Exploració de voluntat per casar de Marc Romeu, de 13 a.2 m., de La Bisbal d’Empordà, amb Teresa Bonsoms del P: Narcís Soler, n. 123
mateix lloc
1610
1635
1646
1662
Any
Relació dels processos sobre matrimoni d’impúbers que es conserven a l’Arxiu del Bisbat de Girona
1937
1952
1978
1980
1997
Relació de matrimonis infantils espanyols del segle XX
314
4698
4969
4970
4971
4972
4973
4974
4975
4976
4977
4978
4979
4980
4981
4982
4983
4984
4985
4986
4987
4988
4989
4990
4991
4992
4993
4994
4995
4996
4997
4998
4999
5000
5001
5002
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
32
33
34
35
Núm. Registre
núm.
1663
1663
1664
1665
1666
1666
1623
1628
1630
1632
1634
1637
1638
1639
1641
1643
1634
1660
1660
1660
1660
1660
1661
1661
1661
1661
1662
1662
1662
1662
1662
1662
1663
1663
1663
Any
Tria-Oliu, Salvi
Nualart, Jaume
Carreter, Benet
Seguí, Salvi
Llach de la Torre, Josep
Taverner, Pere
Mataró, Pere
Gifra, Joan
Vinyals, Joan
Casellas, Jacint
Boada, Joan Pere
Puig, Pere
Plantes, Miquel
Miquelet-Guinart, Pere Salvi
Pagès, Miquel
Puig de la Bellacasa, Salvi
Vich, Antoni
Llambert, Sebastià Pere
Gubau, Jaume
Borràs, Salvi
Ribes, Joan
Comas, Josep
Morbey, Joan
Ferrusola, Pere
Cassà, Miquel
Alsina, Jeroni
Palau i Frigola, Genís
Morató, Josep
Brusosa, Josep
Ribes, Llorenç
Hort, Joan
Fàbrega, Josep
Garriga, Pere
Piferrer, Francesc
Agell, Bartomeu
Cognoms i nom del nuvi
Franciac
Camallera
Flaçà
Lledó
Les Preses
Fonteta
Falgons
Parlavà
Arenys d’Empordà
Banyoles
Bàscara
Saldet
Sant Martí Sapresa
Cabanelles
Girona
Avinyonet del Puigventós
Montagut
Montagut
Caçà de la Selva
Corçà
Fonolleres
Mont-Ras
Palafrugell
Ridaura
Banyoles (?)
L’Estela
Palau-sator
Blanes
Vilalba Sasserra
(Barcelona)
Salitjà
Les Serres
Juià
Besalú
Romanyà de la Selva
Camallera
Parròquia del nuvi
Dalmau, Maria
Rovira, Margarida
Colom, Margarida
Lladrera, Maria
Bou, Anna
Masó, Margarida
Gruart-Vinyavella, Magadalena
Pujol, Anna Maria
Barrull, Anna
Mallol, Anna Maria
Cendra-Ribas, Maria
Prats, Antiga
Casadevall, Jerónima
Alió, Marianna
Stela, Elena
Mya, Margarida
Pau, Mariàngela
Sunyer, Marianna
Pujals, Maria
Casadevall, Jerónima
Bagur i Portas, Marianna
Macià, Maria
Culubret, Margarida
Sorribas, Margarida
Selva, Marianna
Pujol, Margarida
Roig, Marianna
Matalí, Anna
Rallés-Congost, Margarida
Genover, Francesca
Falcó, Anna Magdalena
Montalat, Josepa (?)
Miquelet-Alió, Gertrudis
Andreu-Puigmarí, Anna
Baulons, Teresa
Cognoms i nom de la núvia
Cartellà
Les Serres
Juià
Besalú
Calonge
Orriols
Caçà de la Selva
Fontcuberta
Palafrugell
Lledó
Bescanó
Fonteta
El Torn
Palau-sator
Llampàies
Cervià
Gaüses
Sant Martí Sapresa
Campmajor
Torroella de Montgrí
Pontós
S. Esteve de Llémena
Montagut
La Bisbal d’Empordà
Fonolleres
Palafrugell
Riudarenes
Pujal dels Cavallers
Banyoles
L’Estela
Parlavà i Rupià
Girona
Riudarenes
Parròquia de la núvia
11a.
11a.
13a.
13a.10m.
13a.7m.
13a.6m.
12a.
12a.11m.
12a.11m.
21a.
10a.7m.
11a.7m.
13a.2m.
11a.
11a.
11a.
-
Edat nuvi
Relació de les dispenses d’edat que es conserven a l’Arxiu del Bisbat de Girona
11a.
9a.
9a.
11a.
11a.3m.
10a.
13a.
11a.
11a.
11a.8m.
10a.6m.
11a.7m.
9a.
9a.8m.
10a.5m.
11a.
11a.
11a.
11a.
10a.3m.
9a.9m.
11a.
11a.
11a.
Edat
núvia
315
5003
5004
5004 bis
5005
5006
5007
5008
5009
5010
5011
5012
5013
5014
5015
5016
5017
5018
5019
5020
5021
5022
5023
5024
5025
5026
5027
5028
5029
5030
5031
5032
5033
5034
5035
5036
5037
36
37
38
39
40
41
42
43
44
45
46
47
48
49
50
51
52
53
54
55
56
57
58
59
60
61
62
63
64
65
66
67
68
69
70
71
Núm. Registre
núm.
1678
1678
1676
1676
1676
1676
1676
1677
1677
1678
1678
1678
1678
1678
1663
1669
1669
1670
1671
1671
1672
1672
1673
1672
1673
1674
1675
1675
1675
1675
1671
1678
1666
1668
1668
1664
Any
Teixidor, Isidre
Busquets, Francesc
Oller, Pere
Bonet, Ramon
Llorà, Salvador Miquel
Castells, Salvador
Massaneda, Rafael
Villalba, Josep
Geronés, Baltasar
Farrer, Esteve
Cases, Joan
Romaguera, Joan
Güell, Josep
Vidal, Damià
Martorell, Narcís
Moner, Joan
Bech, Llorens
Vinyas, Ignasi
Sitjar, Jaume
Canter, Jaume
Prats, Josep
de Carles, Martí
Cibrà, Jaume
Sala, Salvi
Agnes, Pere
Borís, Josep
Llorens, Jaume
Aballí, Llorens
Coromina, Agustí
Ros, Miquel Esteve
Poch, Salvi
Bach, Josep
Buada, Joan Pau
Pinós, Miquel
Rich, Joan
Camps, Salvi
Salitjà
Girona
Calonge
Sant Amans de Sant Martí
Sapresa
Caldes de Malavella
Lloret de Mar
Bescanó
Girona
Vallcanera
L’Agullana
Lladó
Perpinyà (Elna)
Vilahur
Cabanes
Sant Pere Pescador
Lloret de Mar
Marenyà
Sant Cristòfol les Fonts
Vilaplana-Sant Gregori
L’Armentera
Sant Llorens dos Mons
(Vic)
Jafre
Casavells
Campllong
Palafrugell
Cruïlles
Vidreres
Santa Coloma de Farners
Arenys de Munt
Girona
Vilobí
El Sellent
Verges
Sant Feliu de Pallerols
Mont-Ras
Parròquia del nuvi
Viladevall, Caterina
Iglésias, Maria
Pi, Jerónima
Bonet, Àngela
Jordà, Margarida
Arbossa, Clara
Albanell, Caterina
Casques i Roc, Marianna
Cathalà, Anna Maria
Oliferas, Teresa
Nurós, Maria
Savall, Anna Maria
Esteva, Elisabet
Vinyoles, Teresa
Gelabert, Anna Maria
Puigtió, Elisabet
Viader, Maria Magdalena
Marcó, Marianna
Torà, Magdalena
Delclós, Raymunda
Soler, Anna Maria
Teixidor, Suficiència
Galter-Collell, Marianna
Casademont-Culambó, Marianna
Llobera, Maria
Rubert, Maria
Batlla, Maria
Tomàs, Maria
Pujals, Victòria
Goudalí Mariàngela
Puig, Victòria
Puig, Magdalena
Oller, Margarida
Planas, Marianna
Llobet, Margarida
Carbonell, Maria
Sant Jordi Desvalls
Corça
Sant Feliu de Guíxols
Palafrugell
Rupià
Sant Pere de Riu
Caldes de Malavella
Arenys de Munt
Girona
Salitjà
Sant Esteve de Llémena
La Pera
Salt
Vulpellac
Caldes de Malavella
Vidreres
Bescanó
Girona
Riudarenes
Garriguella
Navata
Figueres
La Selva de Mar
Arenys d’Empordà
Òrfans
Sant Pere Pescador
Vidreres
Albons
Olot
Vilaplana-Sant Gregori
Vilademieres
Sant Joan les Fonts
Caçà de la Selva
Calonge (?)
Vallcanera
13a.1m.
13a.
13a.
11a.
13a.
10a.
11a.
10a.7m.
13a.
13a.9m.
12a.
13a.6m.
13a.
12a.
12a.
11a
13a.1m.
-
12a.
Edat nuvi
11a.1m.
10a.3m.
10a.
10a.
10a.5m.
9a.6m.
-
10a.4m.
10a.7m.
9a.6m.
11a.
11a.
10a.
11a.
11a.6m.
10a.
10a.
11a.6m.
10a.
10a.7m.
10a.8m.
11a.6m.
-
Edat
núvia
316
5038
5039
5040
5041
5042
5043
5044
5045
5046
5047
5048
5049
5050
5051
5052
5053
5054
5055
5056
5057
5058
5059
5060
5061
5062
5063
5064
5065
5066
5067
5068
5069
5070
5071
5072
5073
5074
72
73
74
75
76
77
78
79
80
81
82
83
84
85
86
87
88
89
90
91
92
93
94
95
96
97
98
99
100
101
102
103
104
105
106
107
108
Núm. Registre
núm.
1686
1683
1683
1684
1684
1685
1685
1686
1686
1686
1686
1688
1686
1686
1687
1687
1687
1687
1688
1688
1689
1689
1689
1678
1679
1679
1679
1679
1679
1679
1679
1679
1680
1681
1682
1683
1683
Any
Falgueras, Joan
Carrera, Joan
Martí, Pere
Iglésias Vidal, Josep
Borrell, Pere
Moner, Antoni
Valcells, Joan
Prunell, Onofre
Adroher Gironés, Joan
Albert, Josep
Xifra, Pere
Balla, Esteve Joan
Cassà, Salvi
Falgàs, Ramon
Miralbell, Valeri
Garriga, Jaume
Comalada, Miquel
Pelliser, Benet
Montràs, Sebastià
Vilar Torràbia, Salvador
Bofill, Pere
Ramis, Rafael
Llinàs, Bernat
Blanch, Joan
Puig, Joan
Cervià, Joan
Bahí, Cici
Giberta, Joan
Assamar, Joan
Mallol i Bordas, Francesc
Vilert, Josep
Suardell, Francesc
Batlle, Pere Joan
Geronés, Diego
Bosch, Jaume
Molins, Josep
Jofra, Joan
Monells
Bellcaire
Palol de Revardit
La Pera
La Jonquera
Sant Quirze de Colera
Vilamarí
Juià
Vilajoan
Serra
Granollers de Rocacorba
Les Planes
Sant Miquel de
Campmajor
Mollet de Peralada
Anglès
Juià
Canapost i Peratallada
Sant Genís de Palafolls
El Far d’Empordà
Sant Sadurní de l’Heura
Vulpellac
Corçà
Castelló d’Empúries
Riudarenes
Parets d’Empordà
Caçà de la Selva
Segueró
Blanes
Fonteta - La Bisbal
Sant Gregori
Girona - Tailà
Vilamacolum
Figueres
Cabanes
Palol d’Onyar
Parròquia del nuvi
Olifer, Maria
Peyret, Maria
Novas, Marianna
Quintà, Maria
Crosas, Maria
Ors, Anna
Romaguera, Maria
Lloberas, Maria
Thomàs, Margarida
Carbonell, Anna
Ciurana, Esperança
Subirós, Sibina
Trias, Maria
Batlle, Victòria
Garau, Marianna
Serra, Gertrudis
Soms, Gertrudis
Bosch, Marianna
Vallmajor, Teresa
Padrer Carreras, Anna
Bach, Marianna
Gomis, Caterina
Galceran, Caterina
Danís, Mància (?)
Tauler, Elena
Ferrer, Teresa
Puig, Francesca
Ruirans, Anna
Ezamar, Úrsula
Valls, Teresa
Casals, Maria
Martí, Maria
Massó, Marianna
Bofill, Jerónima
Rovira, Maria Teresa
Torras, Maria
Rexach, Margarida
Mollet de Peralada
Anglès
Sant Martí Vell
Canapost
Vilamalla
Vulpellac
Girona
Pau
Riudellots de la Selva
Olot
Salitjà
Vilademieres
Blanes
Les Serres
Raset – Cervià
Vilamacolum
Pont de Molins
Vulpellac
Llagostera
Albons
Bellcaire
Fontcuberta
Riumors
Sant Feliu de Boada
La Jonquera
Peralada
Celrà
Juià
Girona
Llabià
Sant Vicenç de Camós
Estanyol
Mieres
Edat
núvia
13a.1m.
11a.5m.
12a.2m.
13a.2m.
12a.11m.
10a.6m.
13a.6m.
15a.10m.
13a.6m.
10a.5m.
-
11a.2m.
10a.3m.
10a.10m.
11a.
11a.5m.
10a.2m.
10a.4m.
10a.6m.
10a.
16a.
10a.11m.
10a.2m.
9a.6m.
10a.6m.
10a.6m.
10a.
10a.6m.
15a.
9a.11m.
11a.6m.
15a.
9a.7m.
9a.10m. 10a.10m.
15a.
10a.3m.
12a.2m. 13a.1m.
9a.8m.
11a.4m. 9a.7m.
11a.
11a.
11a.6m.
10a.9m.
12a.
11a.7m. 11a.10m.
Edat nuvi
317
1690
1660
1690
1690
1690
1690
1690
1693
1693
1692
1694
1694
1695
1695
1695
1695
1696
1696
1696
1697
1697
1697
1697
1698
1698
1698
1699
1699
1700
5075
5076
5077
5078
5079
5080
5081
5082
5083
5084
5085
5086
5087
5088
5089
5090
5091
5092
5093
5094
5095
5096
5097
5098
5099
5100
5101
5102
5103
5104
5105
5106
5107
5108
5109
5110
5111
109
110
111
112
113
114
115
116
117
118
119
120
121
122
123
124
125
126
127
128
129
130
131
132
133
134
135
136
137
138
139
140
141
142
143
144
145
1700
1700
1700
1700
1700
1700
1700
1700
Any
Núm. Registre
núm.
Frou, Onofre
Ferrer de Busquets, Josep
Vivas, Pere Gaspar
Martí, Joan
Viola, Baldiri
Molines, Josep
Gibert, Joan
Llorà i Jordà, Miquel
Company, Antoni
Rovira, Feliu
Christina, Amer
Auladell, Jaume
Campolies, Antoni
Pagès, Josep
Tornavells, Francesc
Ros i Miquelet, Josep
Miralles, Magí
Malet, Francesc
Ros, Jeroni
Llirasols, Narcís
Saguer, Josep
Vehí, Ponç
Pou, Antoni
Casellas i Terrades, Narcís
Raper, Josep
Imbert Marés, Antoni Miquel
Pagès, Narcís
Puig i Mut, Miquel
Falcó, Pere
Figuera, Felicià
Pujol i Portas, Rafael
Antoniet i Bonet, Miquel
Raurell, Pere
Vedruna, Isidre
Fontanella, Francesc
Martí, Josep
Brugada, Joan
Figueres
Palol d’Onyar
Palau Borrell - Vilademat
Solius
Miànegues ?
Olot
Cartellà
Parlavà
Girona - Sant Daniel
(?)
Juià
Amer
Crespià
La Pera
Navata
Serinyà
Figueres
Llançà
Castellar de la Selva
Pals
Llançà
Girona
Hostalric
Gualta
Les Planes
Olot
Viladesens
Sant Miquel de
Campmajor
Vallcanera
Sant Iscle d’Empordà
La Pera
Sant Martí de Llémena
L’Escala
Aiguaviva
Rupià
Parròquia del nuvi
Cossà, Caterina
Font, Maria
Puig, Anna Maria
Bonet, Maria
Payret Carreras, Rosa
Bagó i Rabassa, Anastàsia
Rabassa i Tio, Magdalena
Trias, Maria
Gimbernat, Àngela
Güell, Magdalena
Andreu, Magdalena
Soler, Margarida
Camó i Goday, Anna
Coromina i Masmitjà, Elisabet
Fàbrega, Maria
Masarnau, Marianna
Preses i Puig, Maria
Sau, Maria
Llach i Guilla, Teresa
Cos, Marianna
Guinart, Caterina
Roura, Teresa
Eras, Anna Maria
Salvatella, Elisabet
Guixeres, Mònica
Camallera, Caterina Úrsula
Llinàs, Margarida
Ferro, Marianna
Cibat, Teresa
Olivé, Ras i Joher, Maria
Bofills i Armadà, Caterina
Parareda, Anna
Pericay, Maria
Vila i Pujol, Mariàngela
Ventòs, Maria Teresa
Arbonés, Teresa
Barri, Marianna
Riudarenes
Sant Martí Vell
Anglès
Castell d’Empordà
Figueres
Palol d’Onyar
Vilademat
Fontcuberta
Capsec
Palol de Revardit
Camós
Campllong
Molló
Sant Martí Vell
Amer
Crespià
Maçanet de la Selva
Pontòs
Fontcuberta
Figueres
Llançà
Fontcuberta
Figueres
Vilanant
Calonge
Pals
Cogolls
Besalú
Ullà
Sant Miquel de Campmajor
10a.4m.
9a.6m.
11a.6m.
11a.
10a.7m.
10a.12m.
9a.6m.
10a.8m.
11a.5m.
10a.6m.
10a.1m.
9a.10m.
11a.7m.
9a.6m.
16a.
13a.11m.
13a.
10a.6m.
10a.3m.
Edat
núvia
10a.8m.
12a.
9a.8m.
10a.
11a.
11a.
11a.8m. 10a.3m.
10a.10m.
9a.9m.
11a.
15a
14a.4m.
13a.
11a.
12a.4m.
10a.7m.
13a.9m.
12a.6m.
11a.4m.
12a
16a.
13a.3m.
12a.10m.
12a.1m.
12a.3m.
11a.10m.
13a.4m.
10a.8m.
12a.2m.
-
Edat nuvi
318
Any
1700
1700
1701
1701
1701
1701
1701
1701
1701
1701
1703
1701
1701
1701
1701
1711
1701
1701
1701
1701
1701
1701
1701
1702
1702
1702
1702
1702
1702
1702
1703
1703
1703
1703
1703
1703
1704
1704
Núm. Registre
núm.
146
5112
147
5113
148
5114
149
5115
150
5116
151
5117
152
5118
153
5119
154
5120
155
5121
156 5121 bis
157
5122
158
5123
159
5124
160
5125
161
5126
162
5127
163
5128
164
5129
165
5130
166
5131
167
5132
168
5133
169
5134
170
5135
171
5136
172
5137
173
5138
174
5139
175
5140
176
5141
177
5142
178
5143
179
5144
180
5145
181
5146
182
5147
183
5148
Barril i Rovira, Josep
Bou, Ramon
Sayol, Joan
Badosa, Pere Joan
Pera, Ramon
Rexach, Narcís
Palomeras i Rovira, Ramon
Felip, Josep
Plana, Salvador
Aragall, Francesc
Pons, Francesc
Pau, Aiguavivas i Abrich, Antoni
Savarí, Francesc
Fillol, Pere
Illa, Miquel
Vicens, Josep
Borís
Salvador, Francesc
Gispert, Josep
Torrellas, Ponç Grau
Llopart, Salvi
Pou, Jaume
Mauri, Pere
d’Areny, Pasqual
Vidal, Baldiri
Narcís, Joan
Martí Sallera, Pere
Benejam, Jaume
Metge, Francesc
Vellvespre, Miquel
Arbosí, Miquel
Ballem, Joan
Serra Aymar, ?
Costa i Masjoan, Jaume
Pagès, Francesc Pere
Vernés, Francesc
Bosch, Narcís
Sabater, Abdó
Palau Sacosta
Sant Pere Pescador
Frexa-Mieres
Figueres
Sant Pere Pescador
Sant Gregori
Vilopriu
Anglès
Olesa (Barcelona)
Cassà de Pelràs
Pedrinyà de La Pera
Montagut
Serinyà
Santa Llogaia del Terri
Calella
Girona
Riudarenes
Vilaür
Begur
Tremp (Urgell)
Mont-Ràs
Camós
Llers
Marenyà
Batet
Ullà
Vulpellac
Les Escaules
Orriols
Sant Jordi Desvalls
Ullastret
Figueres
Gualta
Parròquia del nuvi
Scot i Rossell, Francisca
Galceran, Maria
Ginestar, Maria Anna
Pujades, Anna Maria
Gallés, Isabel
Castelló, Teresa
Desclapés, Narcisa Rosa
Rodeja, Magdalena
Anglasell, Maria
Llogaya, Caterina
Massot, Anna
Mas, Isabel
Colomer, Teresa
Costa, Magadalena
Bonavia, Maria
Llancas, Maria
Fàbrega, Antiga
Bofill, Maria
Arols, Isabel
Padrer, Maria
Mir, Anna Maria
Moreta, Maria
Boxet, Caterina
de Sala i de Burgés, Maria
Bou, Teresa
Vidal, Caterina
Aymar, Elena
Maranges, Maria
Batlla i Illa, Francesca
Torroella, Anna
Vernés, Caterina
Real, Magdalena
Vidal, Anna Maria
Puig del Coll, Anna Maria
Banyas, Teresa
Arbosí, Magdalena
Muní, Clara
Ribes de la Canal, Margarida
Sant Gregori
Flaçà
Porqueres
Vilasacra
Sant Pere Pescador
Cartellà
Porqueres
Sant Julià de Llor
Palafrugell
La Pera
Palera
Banyoles
Ravós
Gualta
Tordera
Sils
Ciurana
Girona
Peratallada
Colomers
Llers
L’Escala
Pals
Santa Pau
Ullastret
Vulpellac
Llers
Orriols
Bordils
Ullà
Roses
Foixà
13a.8m.
10a.7m.
11a.5m.
11a.10m.
9a.8m.
22a.
24a.
13a.8m.
12a.10m.
11a.1m.
12a.5m.
13a.8m.
13a.7m.
12a.6m.
-
Edat nuvi
9a.7m.
11a.10m.
10a.11m.
11a.7m.
10a.7m.
9a.6m.
10a.9m.
9a.5m.
10a.6m.
10a.6m.
11a.
11a.10m.
9a.11m.
11a.10m.
10a.8m.
11a.7m.
9a.7m.
10a.4m.
9a.9m.
11a.6m.
9a.8m.
9a.11m.
10a.5m.
9a.9m.
11a.11m.
11a.5m.
11a.3m.
9a.6m.
9a.5m.
11a.
9a.11m.
11a.3m.
Edat
núvia
319
1704
1704
1704
1703
1704
1704
1704
1704
1704
1705
1705
1705
1705
5149
5150
5151
5152
5153
5154
5155
5156
5157
5158
5159
5160
5161
5162
5163
5164
5165
5166
5167
5168
5169
5170
5171
5172
5173
5174
5175
5176
5177
5178
5179
5180
5181
5182
5183
5184
5185
184
185
186
187
188
189
190
191
192
193
194
195
196
197
198
199
200
201
202
203
204
205
206
207
208
209
210
211
212
213
214
215
216
217
218
219
220
1705
1705
1705
1706
1706
1702
1706
1706
1706
1706
1706
1706
1708
1708
1708
1708
1708
1708
1708
1708
1708
1709
1709
1709
Any
Núm. Registre
núm.
Gori, Josep
Hereu, Jeroni
Massot, Julià
Goy, Josep
Portas, Miquel
Mercader, Francesc
Corominas, Pere Josep
Blanch, Joan
Llobera, Joan
Llinàs, Miquel
Bofill, Antoni
Llobera, Pere
Ros del Torrent, Francesc
Alenyà, Josep
Oliu, Antoni
Foraster, Joan
Albert i Mir, Francesc
Ayguanegre i Coromines, Pere
Galí, Jaume
Ruyra, Pere
Riera, Ramon
Flaquer, Narcís
Oriell, Josep
Vives, Pau
Molinas, Gabriel
Bach, Pere
Renar, Josep
Coloma, Francesc
Torras, Jeroni
Surrell, Pere
Bonet, Josep
Anglada, Josep
Castelló i Capdaigua, Miquel
Deulofeu, Narcís
Castellar i Casalins, Josep
Ferrer, Agustí
Planas, Dionís
Cruïlles
Olot
Marzà
Sant Iscle d’Empordà
Sant Martí Vell
Fontcuberta
Roses
Palamós
Arenys de Munt
Blanes
Santa Maria de Corcó
(Vic) - Girona
Juià
Serra de Daró
Fornells
Figueres
Parlavà
Girona
Besalú
Òrfans
Regencós
Argelaguer
Juià
Corçà
Mont-Ràs
Cervià de Ter
Llers
Sant Joan les Fonts
Ravós de Terri
Vilamarí ?
Palafrugell
Calella
Vilarig
Sant Iscle de Vallalta
Parròquia del nuvi
Llorens, Maria
Teixidor i Ribas, Anna
Matheu i Solà, Maria
Barnés, Maria
Ballestas, Maria
Janés, Jerónima
Salomó i Geli, Maria
Moner i Quer, Teresa
Julià, Teresa
Mercader, Marianna
Vicens, Anna
Monrós, Elisabet
Torrent, Anna
Vinyas, Magadalena
Pallí, Caterina
Valentí, Anna Maria
Aymar, Maria Àngela
Alibés, Margarida
Parés, Caterina
Gordey, Maria
Perals i Batllia, Caterina
Serra, Madrona
Colomer, Anna Maria
Aulet, Teresa
Andreu, Susanna
Alsina, Bertran, Soler, Maria
Pujol, Maria
Vinyals, Veguer, Maria
Vilar, Esperança
Ruans, Caterina
Geronés, Maria
Valentí, Magdalena
Vila, Caterina
Pi i Comas, Maria
Vila i Fontrodona
Domènech, Marianna
Serra, Narcísa
Bàscara
Gualta
Gualta
Caçà de la Selva
Figueres
Parlavà
La Pera
Òrfans
Cruïlles
Parlavà
Begudà
Verges
Vulpellac
Calonge
Fontcuberta
Llers
Vidrà
Sant Julià de Ramis
Montcal
Pineda
Camallera
Pals
Olot
Masaracs
Flaçà
Llambilles
Fonteta
Fontcuberta
Bàscara
Begur
Arenys de Munt
Blanes
Sant Joan de Fàbrega (Vic)
Edat
núvia
13a.3m.
9a.11m.
13a.
11a.3m.
13a.6m.
12a.6m.
10a.10m.
12a.7m.
-
10a.3m.
9a.3m.
10a.7m.
11a.11m.
9a.6m.
10a.3m.
10a.10m.
10a.6m.
9a.11m.
10a.9m.
10a.1m.
11a.6m.
9a.10m.
9a.8m.
9a.5m.
9a.4m.
9a.8m.
11a.6m.
10a.10m.
11a.3m.
10a.6m.
12a.5m.
10a.
10a10m.
13a.9m. 11a.11m.
9a.11m.
10a.3m.
10a.3m.
9a.7m.
11a.
11a.4m.
Edat nuvi
320
1709
1709
1709
1709
1709
1709
1709
1709
1709
1709
1710
1710
1710
1710
1710
1710
1710
1710
1710
1710
1710
1710
1711
5186
5187
5188
5189
5190
5191
5192
5193
5194
5195
5501
5502
5503
5504
5505
5506
5507
5508
5509
5510
5511
5512
5513
5514
5515
5516
5517
5518
5519
5520
5521
5522
5523
5524
5525
5526
5527
221
222
223
224
225
226
227
228
229
230
231
232
233
234
235
236
237
238
239
240
241
242
243
244
245
246
247
248
249
250
251
252
253
254
255
256
257
1711
1711
1711
1711
1711
1711
1711
1711
1711
1711
1710
1712
1712
1712
Any
Núm. Registre
núm.
Sunyer, Joan
Storch, Joan
Llavanera, Esteve
Pou, Jaume
Rabassa, Josep
Gaubert, Pere Martir
Perich, Francesc
Puig, Joan
Dalmau, Joan
Bofill, Miquel
Pi, Pere
Trias i Verdaguer, Baldiri
Tomàs, Josep
Mascaròs, Andreu
Lleona, Jaume
Guilana, Joan
Garriga, Pere
Dellonder, Joan
Borràs, Aleix
Joher, Salvador
Farrer, Salvador
Ros del Torrent, Jaume
Prats, Antoni
Castanyer, Francesc
Cateura, Salvi
Civila, Isidre
Puig, Joan
Casas, Pere
Feliu, Rafael
Tos, Nicolau
Coll, Isidro
Domènech, Pere Joan
Comaleres, Pau
Hugas, Pere
Barsangé, Jaume
Bohigas, Domingo
Figarola i Valldejuli, Antoni
Beuda
Sords
Vilobí
Fornells
Borrassà
Flaçà
Cadaqués
Juià
Palafrugell
Girona
Torrent
Vilablareix
Cistella
Tordera
Pedret i Marzà
Massanes
Sant Aniol de Finestres
Grions
Tordera
Viladesens
Palau-sator
Vilanova de Palafolls
(Malgrat)
Sant Martí d’Empúries
Lladó
Navata
Tordera
Girona
Palafrugell
Cistella
Sant Cebrià dels Alls
Cervià de Ter
Santa Maria d’Argelaguer
Caçà de la Selva
Ullastret
Parròquia del nuvi
Vicens, Paula
Casamor, Magdalena
Frigola i Teixidor, Francesca
Sauch, Eugènia
Ferrer, Maria Anna
Regordera i Casanovas, Narcisa
Prats, Maria
Alsina, Magdalena
Juny i Roca, Teresa
Salvà, Maria Teresa
Abolí, Rosa
Matheu, Magdalena
Gruart i Moner, Teresa
Pasqual, Margarida
Badia, Magdalena
Roca, Anna Maria
Llorens, Caterina
Deportós, Gertrudis
Cammol, Anna
Pelegrí, Maria Teresa
Arola, Anna Maria
Caldas, Maria
Xicoyra, Maria
Deulofeu, Marianna
Prats, Susanna
Sarís, Maria
Pons, Maria
Palomeras, Maria
Pagès, Maria Francesca
Arqués, Caterina
Batlla, Maria
Planas, Maria
Costa, Maria
Giralt, Caterina
Bohigas, Magdalena
Font, Maria
Julià i Font, Maria
Tarradelles
Orriols
Castell d’Aro
Monells
Borrassà
Girona
La Selva de Mar
Riudarenes
Palafrugell
Peratallada
Tordera
Hostalric
Ginestar
Santa Coloma de Farners
Tordera
Palau-sator
Fontanilles
(Malgrat)
Verges
Torroella de Montrgrí
Navata
Arbúcies
Girona
Palafrugell
Segueró
Palau-sator
Cervià de Ter
Argelaguer
Vilanna
Caçà de la Selva
Palafrugell
10a.6m.
10a.8m.
10a.1m.
10a.6m.
11a.5m.
9a.9m.
10a.10m.
9a.5m.
11a.
11a.1m.
11a.4m.
10a.9m.
9a.8m.
10a.6m.
10a.4m.
9a.10m.
10a.5m.
Edat
núvia
12a.8m.
9a.11m.
9a.7m.
9a.9m.
11a.
10a.7m.
10a.7m.
9a.6m.
10a.10m.
10a.4m.
10a.8m.
9a.6m.
11a.6m.
9a.6m.
13a.7m.
13a.5m.
12a.1m.
12a.10m.
10a.6m.
10a.10m.
12a.8m.
11a.7m.
10a.11m.
11a.5m.
11a.8m.
Edat nuvi
321
1712
1712
1712
1712
1712
1712
1712
1712
1712
1713
1713
1713
1713
1713
1713
1714
5528
5529
5530
5531
5532
5533
5534
5535
5536
5537
5538
5539
5540
5541
5542
5543
5544
5545
5546
5547
5548
5549
5550
5551
5552
5553
5554
5555
5556
5557
5558
5559
5560
5561
5562
5563
258
259
260
261
262
263
264
265
266
267
268
269
270
271
272
273
274
275
276
277
278
279
280
281
282
283
284
285
286
287
288
289
290
291
292
293
Vidal i Masó, Domingo
Castells i Batlle, Joan
Vives, Pau
Rovira, Joan
Ferrer, Josep
Santaló, Benet
Pigem, Joan
Romeu, Joan
Milà, Francesc
Thomàs i Coma, Joan
Burgades, Jaume
Amich, Miquel
Casamor, Jaume
Valldejuli, Francesc
Barrull i Bofill, Salvi
Dalmau, Francesc
1714
1714
1714
1714
1714
1714
1714
1714
1715
1715
1715
1715
1715
1715
1715
1716
1716
Vilar, Josep
Clos, Miquel
Mitjavila, Salvi
no consta
Caner, Joan
Vidal, Ramon
Planas i Boix, Josep
Noguer, Miquel
Frigola, Joan
Cervera, Pere
Bofill, Antoni
Aymerich, Miquel
Rufí, Joan
Pellicer, Rafael
Pujol, Francesc
Tarascó, Jaume
Triter, Bartomeu
1714 Brunet, Pere
1714 Gelabert i Auger, Joan Baptista
1714 Cunill, Salvador
Any
Núm. Registre
núm.
Fontanilles
Jafre
Sant Climent Sescebes
Sant Gregori
Maià de Montcal
Port de la Selva
Fonolleres
Bordils
Matajudaica
Llers
Fontcuberta
Vilannant
El Far d’Empordà
Madremanya
Llers
Porqueres
Montcal
Montagut
Camós
Jafra
Valmanya
Pujal dels Cavallers
Navata
Palafolls
Palafrugell
Santa Eulàlia de
Riuprimer (Vic)
L’Armentera
Sant Llorenç de la Muga
(Malgrat)
Pontòs
Vilafant
Parròquia del nuvi
Hereu, Maria
Casanovas, Maria
Ferriol, Maria Magdalena
Salvanyà, Maria
Bohigas, Maria
Ferrer, Maria
Peya (Pella), Clara
Carreras, Teresa
Esparregueras, Maria Teresa
Mestre, Anna
Valentí, Caterina
Vidal, Anna Maria
Mercader, Magdalena
Ferrer, Maria
Pagès, Francesca
Ramis, Sibila
Suro, Rosa
Salvi, Caterina
Casadevall, Maria
Sabater, Rosa
Serra, Susanna
Mallol, Margarida Anna
Bofill, Petronila
Moner, Maria Àngela
Julià, Maria
Casadevall, Teresa
Mir, Elisabet
Ullastres, Margarida
Coll, Teresa
OLiferas, Maria
Sans, Maria
Candell, Elisabet
Ferreros i Lòpez, Elena
Domènech, Maria
Ayguaviva i Valmanya, Gertrudis
Horta, Maria
Esponellà
Òrfans
Vilafant
Aiguaviva
Fontanilles
Verges
Cartellà
Sallent
Cruïlles
Bordils
Matajudaica
Vilabertran
Vilafreser
Maià de Montcal
Lledó
Riudellots
Vulpellac
L’Agullana
San Julià de Sassorba (Vic)
Espinavesa
Òrfans
Argelaguer
Camós
Cors
Tordera
Camós
Sant Pere Pescador
Blanes
Sant Feliu de Buixalleu
10a.10m.
10a.
11a.7m.
12a.9m.
12a.1m.
12a.3m.
12a.7m.
13a.7m.
12a.8m.
12a.2m.
13a.1m.
11a.6m.
10a.10m.
10a.3m.
10a.2m.
10a.5m.
12a.6m.
12a.4m.
11a.5m.
12a.5m.
13a.1m.
13a.2m.
-
Edat nuvi
10a.
10a.2m.
9a.8m.
10a.7m.
11a.2m.
11a.3m.
11a.2m.
11a.7m.
11a.7m.
11a.6m.
9a.9m.
-
9a.6m.
-
10a.6m.
10a.6m.
11a.8m.
10a.10m.
.9a.
9a.9m.
10a.10m.
11a.3m.
Edat
núvia
322
1716
1716
1716
1717
1717
1716
1717
1717
5564
5565
5566
5567
5568
5569
5570
5571
5572
5573
5574
5575
5576
5577
5578
5579
5580
5581
5582
5583
5584
5585
5586
5587
5588
5589
5590
5591
5592
5593
5594
5595
5596
5597
5598
5599
5600
294
295
296
297
298
299
300
301
302
303
304
305
306
307
308
309
310
311
312
313
314
315
316
317
318
319
320
321
324
325
324
325
326
327
328
329
330
1709
1710
1710
1718
1718
1719
1719
1719
1719
1719
1720
1720
1720
1721
1722
1722
1722
1722
1723
1724
1725
1727
1727
1727
1729
1729
1730
1730
1738
Any
Núm. Registre
núm.
Rufí, Benet
Riera, Salvador
Ordis, Benet
Fontana, Joan
Novell i Casadevall, Francesc
Fortinet, Rafael
Pou sas Comas, Joan
Prats i Torrent, Miquel
Sala, Antoni
Broguer, Joan
Rochas i Blanch, Carles
Vilert, Martirià
Guixeres, Tomàs
Blanquerna, Geroni
Montblanch, Bonaventura
Bosch, Ramon
Talleda, Francesc
Tornavells, Miquel
Mundet, Jacint
Lluit, Joan
Calm, Josep
Pons i Narcís, Pere
Casas, Josep
De Burgués i de Font, Narcís
Vidal, Francesc
Guixeres, Josep
Font, Rafael
Llistosella, Gaspar
Muntaner, Tomàs
Ruscalleda, Jaume
Lunàs, Pau
Parés, Francesc
Martí, Salvador
Ferran, Rafael
Serra, Rafael
Mercader, Baernat
Companyò, Josep
Maçanet de la Selva
Salt
Caçà de la Selva
Viladesens
Palafrugell
Vilanova de la Muga
Ridaura
Santa Seculina
– Llagostera
Pals
Usall
Figueres
Canet de Mar
Llers
Celrà
Palafrugell
Riudarenes
Sant Andreu de la Barroca
Llofriu
Vilasacra
Campmajor
Amer
Sant Celoni (Barcelona)
Arenys de Mar
Domeny
Caulés - Vidreres
Figueres
Sant Esteve d’en Bas
Camós
Sant Vicenç del Sellent
Estanyol
Madremaya
Campmajor
Cruïlles
Les Àncies
Cistella
Parròquia del nuvi
Falgueras, Francisca
Ros del Bosch, Maria
Piferrer, Maria Àngela
Ferrer, Anna Maria
Montalt i Descamps, Margarida
Gibernau, Maria
Majora, Maria Teresa
Bisbe, Maria
Casadevall, Maria
Blanquera, Teresa
Serra, Caterina
Pomés, Maria
Soler, Serafina
Puig, Maria
Fita, Maria Antònia
Vinyas, Maria
OLifer i Puig, Maria Anna
Falgueras, Narcisa
Fullà, Maria Antònia
Vilamala, Maria Anna
Vilarnau, Maria
Calderó, Maria
Vidal, Maria Ângela
Corominas i Torallas, Elisabet
Mercader, Maria
Ferrer de las Torres, Maria Teresa
Batlla, Maria
Bruguer, Maria
Gimbernat, Maria
Reig, Jerónima
Russinyol, Teresa
Estarach de la Costa, Maria Anna
Torras, Narcisa
Barnoy, Gertrudis
Viusa, Francesca
Roquer, Teresa
Callicó, Teresa
Pals
Crespià
Figueres
Terrades
Parlavà
Madremanya
Riudarenes
Amer
Palafrugell
Torroella de Fluvià
Porqueres
Amer
Maçanet de Cabrenys
Arenys de Mar
Cartellà
Caulés - Vidreres
Figureres
Les Planes
Sant Joan les Fonts
Sant Martí Sascorts (Vic)
Serra de Daró (?)
Serinyà
Cruïlles
Sant Andreu Sobre-roca
Cistella
Estanyol
Sant Dalmai
Fornells de la Selva
Girona
Palafrugell
Vilanova de la Muga
Ridaura
Riudarenes
10a.9m.
11a.3m.
12a.6m.
12a.5m.
12a.4m.
12a.7m.
12a.10m.
12a.1m.
12a.2m.
12a.8m.
12a.5m.
11a.8m.
13a.
10a.7m.
11a.4m.
-
Edat nuvi
10a.1m.
11a.6m.
9a.6m.
10a.8m.
10a.3m.
10a.9m.
10a.11m.
10a.6m.
10a.3m.
11a.7m.
10a.3m.
11a.5m.
11a.7m.
11a.5m.
11a.2m.
11a.3m.
11a.2m.
11a.
11a.3m.
11a.
11a.3m.
11a.9m.
10a.8m.
9a.11m.
9a.6m.
11a.4m.
9a.9m.
10a.3m.
Edat
núvia
323
1740
1742
1742
1743
1748
1749
1749
1752
1752
1757
1758
1759
1760
1760
1761
1762
1763
1765
1767
1770
1773
331
332
333
334
335
336
337
338
339
340
341
342
343
344
345
346
347
348
349
350
351
5601
5602
5603
5604
5605
5606
5607
5608
5609
5610
5611
5612
5613
5614
5615
5616
5617
5618
5619
5620
5621
Any
Núm. Registre
núm.
Vila, Pere
Falgarona, Josep
Rovira, Joan
Roldan i Baró, Antoni Pau
Bellsolell de la Torre, Ignasi
Veray, Jaume
Bosch, Carles
Salvatella, Salvi
Rimbau, Antoni
Comas, Rafael
Ferrarons, Pere
Massot i Pou, Pere
Guàrdia, Mateu
Alemany, Joan
Negra, Francesc
Mas, Josep
Canals, Francesc
Ramis, Pere
Sadurní, Jaume
Xifreu, Josep
Llaurador, Miquel
Sant Martí de Llémena
Olot
Port de la Selva
Sant Martí d’Arenys
Celrà
Figueres
Pals
Sant Privat d’en Bas
Juià
Rupià
Parlavà
Brunyola
Llorà
Salt
Sant Julià de Vallfogona
Girona
Solius
Parròquia del nuvi
Pla, Teresa
Soler, Mariàngela
Casabó, Isabel
Carrasco, Teresa
Bayer, Maria Francisca
Vinyes, Teresa
Azemar i Solà, Madrona
Camps, Marianna
Silvestre, Magdalena
Rovira, Maria Àngela
Casas, Maria
Forroll i Boadas, Gertrudis
Colom i Pasqual, Francisca
Marimon, Anna Maria
Pujol, Caterina
Tossell, Maria
Cabruja, Teresa
Fuster i Ciurana, Maria Anna
Plana, Maria Àngela
Carretó, Gertrudis
Llinàs, Margarida
Llorà
Olot
Port de la Selva
Hostalric
L’Agullana
La Jonquera
Figueres
Pals
Sant Pere de Torelló (Vic)
Salitjà
Serra de Daró (?)
Marenyà
Sant Dalmai
Caçà de la Selva
Salt
Sant Cristòfol les Fonts
Girona
Salt
Edat
núvia
10a.11m.
18a.
10a.4m.
13a.2m.
18a.
9a.2m.
12a.
12a.1m.
17a.
11a.4m.
19a.
11a.6m.
12a.4m. 11a.5m.
13a.5m. 12a.4m.
12a.6m.
13a.5m.
12a.
11a.5m.
11a.6m.
11a.1m.
11a.
11a.4m.
11a.8m.
13a.3m.
11a.8m.
11a.9m.
11a.6m.
Edat nuvi
324
325
Bibliografia
ABELLA, Fermín (1871): Manual del matrimonio y Registro Civil.
Contiene las leyes de matrimonio y registro civil con los
preámbulos que preceden á dichas leyes en la edición oficial, y el
reglamento de 13 de diciembre de 1870, con varias notas para su
mejor inteligencia, y formularios para todos los casos que pueden
ocurrir en la práctica, Madrid, Imprenta de E. de la Riva.
AGUILAR CABALLERO, Isidro i GALBES DE AGUILAR, Herminia (1972): La
madre y el niño, tratado de maternología y puericultura, Madrid,
Editorial Safeliz, S.L.
AGUSTÍ, Antoni (1767-1771): Opera Omnia, Luccae, Typis Josephi
Rocchi, 8 vols.
ALBERT EL GRAN, sant (1509): Scriptum Quartum Divi Alberti Magni
Ordinis Predicatorum Ratisponiensis Episcopi Super Quartum
Sententiarum, Basilee, Jacobum de Pfortzen, 3 vols.
— (1651): Opera Omnia. De Animalibus Libri XXVI. Lugduni, Claudi
Prost, Petri & Claudii Rigaud, Frt., Hieronimi Delagarde &
Ioannes Antonii Huguetan, vol. VI.
ALFONS DE LA VERA CREU (1572): Speculum Coniugiorum, Compluti,
Officina Ioannis Graciani.
ALTSCHUL, Michael (1965): A baronial family in Medieval England: the
Clares, 1217-1314, Baltimore, The Johns Hopkins Press.
AMO, León del (1978): La clave probatoria en los procesos matrimoniales. Indicios y circunstancias. Pamplona, Eunsa.
326
— (1977): Sentencias, casos y cuestiones de la Rota Española. Pamplona, Eunsa.
ANCHARANO, Petrus de (1535): Lectura Aurea super Quarto et Quinto
Decretalium, Lugduni, Joannem Cambray alias de Moylin.
Annuario Pontificio per l’anno 1993, Città del Vaticano, Libreria
Editrice Vaticana.
Anthologia Latina (1905): Gulielmus Meyer Ed. Berlín.
ARBIOL, Antonio (1714): La familia regulada con doctrina de la Sagrada
Escritura y Santos Padres de la Iglesia Catolica, para todos los
que regularmente componen una casa seglar; a fin de que cada
uno en su estado y en su grado sirva a Dios Nuestro Señor con
toda perfeccion y salve su alma. Barcelona, Joseph Teixidó,
Impressor del Rey.
ARISTOTE (1986): Politique, Paris, Société d’Édition “Les Belles Lettres”,
5 vols.
— (1968): Histoire des Animaux, Paris, Société d’Édition “Les Belles
Lettres”, 3 vols.
ARISTÓTELES (1992): Investigación sobre los animales, Madrid, Editorial
Gredos.
ARNULF DE LISIEUX (Arnulfus Lexoviensis Episcopus): Epistolae, dins:
Migne, Patrologiae Latinaee, vol. 201.
AUBERT, G. (1865): Code Annamite. Lois et Règlements du Royaume
d’Annam traduits du texte chinois original, Paris, Imprimerie
Impèriale, 2 vols.
AULUS GELIUS (1978): Les nuits Attiques, Paris, Société d’Édition “Les
Belles Lettres”, 3 vols.
AURELL, Martí (1998): Les noces del comte. Matrimoni i poder a
Catalunya (785-1213), Barcelona, Ediciones Omega, S.A.
AYABE, Tsuneo (ed.) (1973): Education and culture in a Thai rural
community. A report of field research in Tambon Bang Khem,
Thailand (1970-71), Fukuoka, Japan, Kyushu University, Faculty
of Education, Research Institute of Comparative Education and
Culture.
AZNAR GIL, Federico R. (1989): La institución matrimonial en la
Hispania cristiana bajomedieval (1215-1563), Salamanca, Publicaciones Universidad Pontificia, Caja Salamanca.
AZPILCUETA, Martin de (1555): Manual de Confessores y penitentes que
aclara y brevemente contiene la universal y particular decisión de
casi todas las dudas, que en las confessiones suelen ocorrer de los
327
pecados, absoluciones, restituciones, censuras & irregularidades.
Çaragoça, Pedro Bernuz.
BALDASSINIO, Hieronimo (1771): Concilium Tridentinum cum collectanea Doctorum Sacrae Rotae Decissionum, et S.C. Concilii Resolutionum. Barcinone, Franciscus Suriá & Burgada Typogr.
BALLESTEROS BERETTA, Antonio (1948): Historia de España y su
influencia en la historia universal, Barcelona-Buenos Aires,
Salvat Editores, S.A., 10 vols.
BANDINO (Magistri Bandino): Sententiarum, dins: Migne, Patrologiae
Latinae, vol. 192.
BARBER, Richard (1964): Henry Plantagenet a Biography, London,
Barnie & Rockliff with Pall Mall Press.
BARBOSA, Agustini (1688): Iuris Canonici Interpretationes Selectae Sive
Paetermissa et Additamenta ad Collectaena Doctorum, tam Veterum quam Recentiorum in Pontificium Jus Universum, Tomus
Sextus, Lugduni, Petri Borde, Joan et Petri Arnaud.
BARTON, Roy Franklin (1938): Philippine pagans: The autobiographies
of tree Ifugaos, London, George Routledge and Sons.
BASDEVANT-GAUDEMET, Brigitte (1983): “Le mariage d’après la correspondence d’Yves de Chartres”, Revue Historique du Droit
Français et Étranger, Paris, Editions Sirey, n. 61.
BASILI EL GRAN, sant: Epistolas dins: Migne, Patrologiae Graecae, vol.
XXXII.
BENEDICTO XIV (1745): Thesaurus Resolutionum Sacrae Congregationis
Concilii quae Consentanee ad Tridentinourum PP. Decreta, alisque
Canonici Juris Sanctiones, Manus Secretarii ejusdem Sacrae Congregationis, obeunte Eminentissimo ac Reverendissimo Domino
Prospero Cardinali de Lambertinis, primum Anconitanae, deinde
Bononiensis, nunc Universalis Ecclesiae Pontifice, Romae, Joannem Baptistam Recurti, 5 vols.
BENEDICTI XIV (1768): Sanctissimi Domini Nostro Benedicti Papae
XIV, Bullarium, Venetiis, Jacobum Caroboli et Dominicum
Pompeati, 4 vols.
BENEDICTO XIV (1791): Colección en latín y castellano de las Bulas,
Constituciones, Encyclicas, Breves y Decretos, del Santísimo
Padre.., Madrid, Oficina de D. Antonio Espinosa, 3 vols.
BENOIT, Pierre; MILIK, Jozef T.; DE VAUX, Roland (1960): Discoveries
in the Judaean Desert II. Les Grottes de Murabbaât, Oxford,
Clarendon Press.
328
BERNÁRDEZ CANTÓN, Alberto (1961): Las causas canónicas de separación
conyugal, Madrid, Editorial Tecnos, S.A.
BIPPERT, H. i BONARD, A. (1885): Code Civil du canton de Vaud expurgué
suivi de ses lois accessoires et terminé par le Code Fédéral des
obligations, Lausanne, Librairie F. Rouge.
BLACK, Henry Campbell (1979): Black’s Law Dictionary, St. Paul,
Minnesota, West Publishing Co.
BOFARULL Y MASCARÓ, Próspero (1988): Los Condes de Barcelona vindicados
y cronología y genealogía de los Reyes de España considerados como
soberanos independientes de su marca, Barcelona, Fundación
Conde de Barcelona, 2 vols (edició del facsímil de 1836).
BOLDETTI, Marc Antonio (1720): Osservazioni sopra y cimiteri di Santi
Martini ed antichi cristiani di Roma, Roma, Salvioni.
BOSCH I PORTELL, Mònica (1999): “La formació d’una classe dirigent:
els hisendats de la regió de Girona. L’exemple del patrimoni
Carles (1750-1850)”, dins: CONGOST, Rosa i TO, Lluís (ed.):
Homes, masos, història. La Catalunya Nord-Est (segles XI-XX),
Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
BUENAVENTURA, san (1968): Obras, Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 3 vols.
BRESC, Henri (1988): “La Europa de las ciudades y de los campos
(siglos XIII-XV)” dins: BURGUIÈRE, André; KLAPISCH-ZUBER, Christiane; SEGALEN, Martine; ZONABEND, Françoise (ed.): Historia de
la familia, Madrid, Alianza Editorial, 2 vols.
BROCÀ, Guillem M. de (1985): Historia del derecho de Cataluña, especialmente del Civil y exposición de la Instituciones del Derecho
Civil del mismo territorio en relación con el Código Civil de
España y la jurisprudencia, Barcelona, Generalitat de Catalunya,
Departament de Justícia.
BROOKE, Christopher (1994): The Medieval idea of marriage, Oxford,
Clarendon Press.
BRUNDAGE, James A. (2000): La ley, el sexo y la sociedad cristiana en la
Europa medieval, Fondo de Cultura Económico, México.
BUFFON, comte de Georges-Louis Leclerc (1850?): Oeuvres complètes
de Buffon, mises en ordre et précédées d’une notice historique par
M. A. Richard, Paris, Boulanger et Legrand, Libraires-Editeurs,
10 vols.
Bulletino della Commissione e Archeologica Comunale di Roma (1872):
Commissione archeologica comunale di Roma.
329
BUTRIO, Antonio de (1532): Super Quarto et Quinto Decretalium, Lugduni, Lucenburg de Sabiano et Hugues de la Porte, Marchands
Librayres.
CABASSUTIUS, Joanne (1698): Juris Canonici Theoria et Praxis ad Forum
tam Sacramentale Quam Contentiosum, Tum Ecclesiasticum,
Tum Secular, Lugduni, Petri Borde, Joannis & Petri Arnaud.
CAMPO GUINEA, María del Juncal (1998): Comportamientos matrimoniales en Navarra (siglos XVI-XVII), Pamplona, Gobierno de
Navarra, Departamento de Cultura.
CAMPS I ARBOIX, Joaquim de i CATALÀ ROCA, Francesc (1965): Les cases
pairals catalanes, Barcelona, Edicions Destino.
CANCER, Jaume (1760): Variarum resolutionum juris universalis Caesarei, Pontificii et municipalis Principatus Cathalauniae, Venetiis,
Typographia Remondiniana, 2 vols.
CAPELLO, Felix M. (1947): Tractatus Canonico-moralis de Sacramentis,
Roma, Domus Editorialis Marietti, 5 vols.
CAPRIO, Nicholas S. di (1976): Teoria de la personalidad, México, Nueva
Editorial Interamericana, S.A.
CAPURON, Joseph (1812): Traité des maladies des femmes depuis la
puberté jusqu’a l’age critique inclusivement, Paris, Imprimerie
de Crapelet.
CASSIODORUS, Marcus Aurelius: Opera omnia, dins: Migne, Patrologiae
Latinae, vol. 70.
CÈILLIER, Remy (1862): Histoire Générale des Auteurs Sacres et Ecclésiastiques, Paris, Luis Vivès, Libraire-Édietur, 15 vols.
CELSO, Aurelio Cornelio (1966): Los ocho libros de la medicina, Barcelona, Editorial Iberia, S.A., 2 vols.
CICÉRON (1940): Caton l’ancien (de la vieillesse), Paris, Société d’Édition
“Les Belles Lettres”.
CLERICATO, Joanne (1713): Via Lactea sive Institutiones Juris Canonici
per quam et quas suavi ac brevi itinere, Studiosi Juvenes ad
intelligentiam Sacrorum Canonum & lectore omnes conducuntur,
Venetiis, Andream Poleti.
— (1757): Decisiones Sacramentales Theologicae, Canonicae & Legales
in quibus tota materia Sacramentorum, Theologiae Moralis,
Juris Canonici & Quaestiones plurimae Juris Civilis traduntur,
explicantur & dilucidantur, Eruditionibus, Historiis & Exemplis
adornatae. Tomus Secundus, Anconae-Venetiis, Typographia
Poletti.
330
CLERQ, A. de (1836): Code Civil général de l’Empire d’Autriche, Paris,
Imprimerie Royale.
Codice Civile del Regno d’Italia (s.a. / 1865): Roma, Stamperia Reale.
Código Penal Español, decretado por las Cortes de 8 de Junio, sancionado
por el Rey y mandado promulgar en 9 de julio de 1822, Madrid,
Imprenta Nacional.
Códigos Españoles (1847): Los Códigos Españoles concordados y
anotados, Madrid, Imprenta La Publicidad, 12 vols.
CODINA, Jaume (1997): Contractes de matrimoni al delta del Llobregat
(segles XIV a XIX), Barcelona, Fundació Noguera.
COLLIGNON, Max (1926): “Matrimonium”, dins: DAREMBERG, Ch. i SAGLIO,
E. (ed.): Dictionnaire des antiquites grecques et romaines d’après
les textes et les monuments, Paris, Librairie Hachette, 5 vols.
CONGOST I COLOMER, Rosa (1990): Els propietaris i els altres, Vic,
Eumo.
— (1992): Notes de societat (La Selva 1768-1862), Santa Coloma
de Farners, Consell Comarcal de La Selva-Centre d’Estudis
Selvatans.
CONILL, Víctor (1925): La ginecología hipocrática, Valencia, Librería
Médica de F. García Muñoz.
Conseil d’Europe (1973): Réponses des gouvernements au questionnaire sur l’age de la pleine capacité juridique (Brussel·les), Comité
Europeén de Coopération Juridique (Text a ciclostil en la
biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona, ref.: CDE-37).
Corpus Inscriptionum Latinarum, consilio et auctoritate Academiae
Litterarum Regiae Borussicae. Berolini, Georgium Reimerum
(1863-1986), 17 vols.
CORRADO, Pyrrho (1680): Praxis Dispensationum Apostolicarum pro
utroque foro, ex solidissimo Romanae Curiae stylo hactenus inconcusse servato, Sacrorum Canonum. Conciliorum, aliarumque constitutionum Apostolicarum sanctionibus, Congregationis
Sac. Conciliii Tridentini declarationibus, Sac. Rotae Romanae
decisionibus, classicorum authorum validissimis doctrinis, peritissimorum deniq; virorum observationibus & responsis excerpa,
illustrata & adjecta, Coloniae Agrippinae, Wilhelmum Metternich
Bibliop.
COSTA, Giulio (1954): “The Garo Code of Law” dins: Anthropos,
Posieux (Freiburg), Anthropos Institut, vol. 49.
331
COVARRUVIAS, Didaci (1594): Opera Omnia (Quartum Decretalium
Epithome), Lugduni, Officina Iunctarum, vol. 2.
COYECQUE, Ernest (1905): Histoire générale de Paris. Recueil d’actes
notariés relatifs à l’histoire de Paris et de ses environs au XVIe
siècle, Paris, Ed Coyecque.
DD. AA. (1990): “La expansión peninsular y mediterránea (c. 1212-c.
1350)”, dins: MENÉNDEZ PIDAL, Ramón (dir.), Historia de España
vol. XIII. Madrid, Espasa-Calpe, S.A., 41 vols.
DALLA, Danilo (1978): L’incapacità sessuale in diritto romano, Milano,
Dottore Antonio Giuffrè Editore.
DARESTE, Rodolphe, HAUSSOULLIER, Bernard i REINACH, Theodore
(1965): Recueil des inscriptions juridiques grecques, Roma, “L’Erma” di Bretschneider, 2 vols.
DAUVILLIER, Jean (1933): Le mariage dans le droit classique de l’Église,
depuis le Décret de Gratien (1140) jusqu’a la mort de Clément V
(1314), Paris, Librairie du Recueil Sirey.
DELGADO, Buenaventura (1998): Historia de la infancia, Barcelona,
Editorial Ariel, S.A.
DELMAILLE, J. (1935): “Age”, dins: NAZ, Raoul (dir.): Dictionnaire de
Droit Canonique, contenant tous les termes du Droit Canonique
avec un Sommaire de l’Histoire et des Institutions et de l’état
actuel de la discipline, Paris, Librairie Letouzey et Ané, vol. I.
DERRET, John Duncan M. (1978): The death of a marriage law. Epitaph
for the Rishis, Durham, North Carolina, Carolina Academic
Press.
Diccionari de la llengua catalana, (1991): Barcelona, Enciclopèdia
Catalana.
Diccionario de la Lengua Española, (1970): Madrid, Real Academia
Española.
DIONISIO DE HALICARNASO (1984): Historia antigua de Roma, Madrid,
Biblioteca Clásica Gredos, 4 vols.
DUBY, Georges (1992): El amor en la Edad Media y otros ensayos,
Madrid, Alianza Editorial.
— (1981): Le Chevalier, la femme et le prêtre. Le mariage dans la
France féodale, Paris, Hachette (en aquest treball hem fet servir
majorment la versió espanyola reimpresa en 1988: El Caballero,
la mujer y el cura. El matrimonio en la Francia feudal, Madrid,
Taurus).
332
DUMAS, Carlos Luis (1803): Princios de fisiología o introducción a la
ciencia experimental filosófica y médica del hombre vivo, Madrid,
Imprenta de Don Mateo Repullés.
DURRY, Marcel (1955): “Le mariage des filles impubères dans la Rome
Antique”, dins: Revue Internationale des Droits de l’Antiquité
1955, Bruxelles, Office Internationale de Librairie, tome II.
— (1956): “Sur le mariage romain. Autocritique et mise au point”, dins:
Revue Internationale des Droits de l’Antiquité 1956, Bruxelles,
Office Internationale de Librairie, tome III.
EGBERT, arquebisbe de York, sant: Poenitentiale S. Egbertis Eboracensis Archiepiscopis, dins: Migne, Patrologiae Latinae, vol. 89.
EIXIMENIS, Francesc (1986): Dotzè llibre del Crestià, Girona, Col·legi
Universitari de Girona, Diputació de Girona, 2a part, vol. I.
Enciclopedia Jurídica Española (1910), Barcelona, Francisco Seix
Editor, 34 vols.
ENGEL, Ludovico (1760): Collegium Universi Juris Canonici, Venetiis,
Typographia Balleoniana.
ENRIC DE SEGUSIO, Cardinalis Hostiensis (1517): Summa Hostiensis,
Summa Domini Henrici Cardinalis Hostiensis, Lugduni, Jacobus
Moylin als Decanbray.
— (1576): Summa Aurea ad Vetustissimos Codices Summa Fide Diligentia
que nunc denuo collata atque ab innumeris mendis, quibus scatebat
hactenus repurgata, Lugduni, Philipi Tingni, Florentiniani.
ESTRADER I CORCOY, Agustí i FULLÀ I BOHIGAS, Núria (1986): Catàleg
de la Biblioteca de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona,
Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.
ETTORE, Giuseppe d’ (1860): Codice per lo regno delle due Sicilie, Napoli,
Stabilimento Tipografico del Servio Tullio, 2 vols.
EVANS, John H. (1991): War, women and children in ancient Rome,
London-New York, Routledge.
FABRETTI, Raffaele (1699): Inscriptionum antiquarum quae in aedibus
paternis asservantur explicatio et additamentum, Romae, Ex
Oficina Dominici Antonii Herculis.
FAGNANI, Prosperi (1681): Commentarios Super Quinque Libros Decretalium, Coloniae Agripinae, Ioannem Wilhelmum Eriessem,
Iuniorem.
FERNEL, Jean (1679): Universa medicina primum studio & diligenciam
Gulielmi Plantii; notis observationibus et remediis secretis Iohannis
333
& Othonis Heurni, cum casibus et observationibus rarioribus ex
diario practico Othonis Heurini, Coloniae Allobrogum (Ginebra),
Samuelem de Tournes.
FERRARIS, Lucii (1795): Promta Bibliotheca Canonica, Juridica, Moralis, Theologica, necnon Ascetica, Polemica, Rubricista, Historica
(Juris Hispanici hodie etiam vocatur) de principalioribus, et fere
omnibus, quae in dies occurrunt, nec penes omnia facile, ac promte
reperiri possunt, ex utroque Jure, Pontificiis Constitutionibus,
Conciliis Sacra Congregationum Decretis, Sacrae Romanae Rotae Decisionibus, ac probatissimis et selectissimis auctoribus.
Matriti, Regiae Typographorum et Bibliopolarum Societatis,
10 vols.
FERRER ALÒS, Llorenç (1987): Pagesos, rabassaires i industrials a la
Catalunya Central (segles XVIII-XIX), Montserrat, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat.
FERRER Y GARCÉS, Ramón (1847): Tratado de medicina legal o exposición
razonada de las cuestiones jurídico-médicas que se suscitan en
los tribunales de justicia, Barcelona, Imprenta y Librería de D.
Pablo Riera.
FODERÉ, Francisco Manuel (1801): Las leyes ilustradas por las ciencias
físicas ó tratado de medicina legal y de higiene pública, Madrid,
Imprenta de la Administración del Real Arbítriode Beneficencia,
6 vols.
FONTANELLA, Joan Pere (1719): Tractatus de Pactis Nuptialibus sive de
Capitulis Matrimonialibus, multis Regiae Audientiae Principatus
Cathaloniae & aliorum gravissimorum Senatuum, exquisitis Decisionibus ornatus, Genevae, Cramer, Perachon & Socii, 2 vols.
FAOCHER, Victor (1841): Code Civil de l’Empire de la Russie, RenneParis, Blin, Livraire-Éditeur et Joubert, Livraire.
FRAMBOISIÈRE, Abraham de la (1664): Les oeuvres de... ou sont methodiquement descrites l’histoire du Monde, la Medicine, la Chirurgie
& la Pharmacie, pour la conservation de la santé & la guerison des
maladie internes & externes, Lyon, Iean-Antoine Huguetan.
FRIEDLÄNDER, Ludwig (1913): Roman Life and Manners Under the Early
Empire, London/New York, George Routledge & Sons, Limited/
E. P. Dutton & Co., 4 vols.
Fuero Juzgo (1819): Fuero Juzgo en latín y castellano cotejado con los
mas antiguos y preciosos códices por la Real Academia Española,
Madrid, Ibarra, Impresor de Cámara de S.M.
334
FURNIVALL, Frederick James (1897): Child-marriages, Divorces and
Ratifications, etc., in the Diocese of Chester, A.D.1561-6, London,
Early English Text Society.
GALÈ, Claudi (1531-1545): Galeni Operum Omnium, Venetiis, Ioanem
de Farris et Fratres de Riuoltella, 7 vols.
GARCÍA GARRIDO, Manuel (1957): “Minor annis XII nupta”, Labeo,
Rassegna di Diritto Romano, Napoli, Instituto di Diritto Romano
dell’Università di Napoli-Editore Jovene, 1957, vol. III.
GAUDEMET, Jean (1954): “Originalité et destin du mariage romain”,
dins: L’Europa e il Diritto Romano. Studi in memoria di Paolo
Koschaker, Milano, Dottore Antonio Giuffrè-Editore, 2 vols.
— (1962): Cours de Droit Romain et d’ancien Droit Français, Paris,
Les Cours de Droit.
— (1985): Les sources du droit de l’Église en occident du IIe au VIIe
siècle, Paris, Éditions du Cerf - Editions du CNRS.
— (1993): El matrimonio en Occidente, Madrid, Taurus.
— (1993): Les sources du droit canonique VIII-XIXe siècle, Paris, Les
Éditions du Cerf.
GAY, J. L. (1953): Les effets pécuniaires du mariage en Nivernais du XIVe
au XVIIIe siècle, Dijon.
GEORGE, A. (1963): “Maria”, dins: Enciclopedia de la Biblia, Barcelona,
Ediciones Garriga, S.A., vol. IV.
GIBBS, Vicari (ed.) (1910-1959): The complete Peerage, London The St.
Catherine Press Ltd., 14 vols.
GIFRE I RIBAS, Pere (1999): “Mercat de la terra i formació de patrimonis agraris (1426-1720). Una primera aproximació”, dins: CONGOST,
Rosa i TO, Lluís: Homes, masos, història. La Catalunya Nord-Est
(segles XI-XX), Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
GIFRE I RIBAS, Pere i SOLER I SIMON, Santi (1996): Els Farners: vassalls
de senyors i senyors de pagesos. Catàleg documental de l’Arxiu
Farners, Santa Coloma de Farners, Consell Comarcal de la
Selva-Centre d’Estudis Selvatans.
GÓMEZ DE LA SERNA, Pedro i MONTALBÁN, Juan Manuel (1881): Elementos del Derecho Civil y Penal de España, precedidos de una reseña
histórica de la legislación española, Madrid, Librería de Gabriel
Sánchez, 3 vols.
GÓMEZ SALAZAR, Francisco (1883): Instituciones de Derecho Canónico,
Madrid, Imprenta de Alejandro Gómez, 3 vols.
335
GONZÁLEZ TÉLLEZ, Manuel (1693): Commentaria Perpetua in Singulos
textus Quinque Librorum Decretalium Gregori IX. Tomus Quartus, Lugduni, Petri Borde, Joan et Petri Arnaud.
GOODY, Jack (1983): The development of the family and marriage in Europe, Cambridge, Cambridge University Press (versió espanyola
de 1986: La evolución de la familia y del matrimonio en Europa,
Barcelona, Herder).
GORDONII, Bernardi (1559): Opus, llilium medicinae inscriptum, de
morborum propem omnium curatione, septem perticulis distributum, Lugduni, Gulielmum Rovillium.
GOUREVITCH, Danielle (1984): Le mal d’être femme. La femme et la
médicine dans la Rome antique, Paris, Société d’Édition “Les
Belles Lettres”.
GRACIÀ: Decretum, dins: Migne, Patrologiae Latinae, vol. 187.
GRUTER, Janus (1707): Inscriptiones antiquae totius orbis romani in
absolutissimum corpus redactae, Amstelaedami, F. Halma, 4 vols.
HAAR, Barend ter (1948): Adat law in Indonesia, New York, Institute
of Pacific Relations.
HALES, Magistri Alexandri de (1957): Glossa in Quatuor Libros Sententiarum Petri Lombardi, Quaracchi, Florentiae, Typographia
Collegii Sancti Bonaventurae, 4 vols.
HEFELE, Charles-Joseph (1907-1931): Histoire des Conciles d’après les
documents originaux, Paris, Letouzey et Ané Éditeurs, 10 vols.
HELMHOLZ, Richard H. (1974): Marriage Litigation in Medieval England,
Cambridge, Cambridge University Press.
HERAS DE PUIG, Miquel (1857): Biografia ó explicació del arbre genealógich
de la descendencia de la casa Heras de Adri desde lo any 1350 hasta
1850, Girona, Estampa y Librería de Melitón Suñer.
HOLDSWORTH, William (1972): A History of English Law, London
Methuen & Co Ltd. Sweet and Maxwell, 17 vols.
HÖRMAN, Walter von (1891): Die Desponsatio Impuberum ein Beitrag
zur Entwicklungsgeschichte des Canonischen Eheschliessungsrechtes, Innsbruck, Wagner’schen Universitäts-Buchhandlung.
HUG DE SANT VICTOR: Summa Sententiarum, dins: Migne, Patrologiae
Latinae, vol. 176.
HULOT, H.; BERTHELOT, J.F.; TISSOT, P.A. i BÉRENGERS, A. (1804): Corp de
Droit Civil Romain en Latin et Français, Metz, Behmer et Lamort, 17
vols. Reimpressió en 1979 a Aalen (Alemanya), Scientia Verlag.
336
ISIDORO DE SEVILLA, san (1951): Etimologías, Madrid, Biblioteca de
Autores Cristianos.
IU DE CHARTRES: Opera Omnia, dins: Migne, Patrologiae Latinae, vols.
141-142.
JAFF, doctor (1935): La higiene sexual en el matrimonio, Madrid,
Joaquin Gil Editor.
JEDIN, Hubert (1972-1981): Historia del Concilio de Trento, Pamplona,
Ediciones Universidad de Navarra, S.A., 4 vols.
JENOFONTE (1973): La República de los Lacedemonios, Madrid, Instituto
de Estudios Políticos.
JERÓNIMO, san (1962): Cartas de San Jerónimo, Madrid, Biblioteca de
Autores Cristianos.
JETTÉ, René (1991): Traité de Généalogie, Montréal (Québec), Canada,
Les Presses de l’Université de Montréal.
JOAN D’ANDREA (1581): In Quartum Decretalium Librum Novella
Commentaria, Venetiis, Franciscum Franciscum.
KAPADIA, K.M. (1966): Marriage and family in India, Oxford, Oxford
University Press.
KHOURY, Joseph (1972): La Jurisprudence de la Sacrée Rote Romaine
dans les Causes des Eglises Orientales, Romae, Officium Libri
Catholici, 2 vols.
KIPP, Theodor i WOLF, Martin (1953): Derecho de familia, Barcelona,
Bosch Casa Editorial, 2 vols.
KRIMER, Ferdinando (1702): Quaestionum Canonicarum in Quinque
Libros Decretalium, Tomus IV, in Libro IV Decretalium per Viginti
& Unum Titulos Distributum, De Sponsalibus et Matrimoniis,
eorumque impedimentis, ac Dispensationibus, caeterisque quaestionibus per singulos ejusdem libri Titulos comprehensis, Augustae Vindelicorum, Georgi Schlüteri, Bibliopolae, 7 vols.
LA GRASSERIE, Raoul de (1893): Code Civil du Canton des Grisons, traduit
avec introduction, Paris, A. Durand et Pedone-Lauriel Éditeurs.
— (1895): Les Codes Suédois de 1734 (Civil, Pénal, Commercial) suivis
des lois postérieures promulguées jusqu’a ce jour, Paris, A. Durand
et Pedone-Lauriel Éditeurs.
LAÍN ENTRALGO, Pedro (1973): Historia universal de la medicina,
Barcelona-Madrid-México, Editorial Salvat, S.A., 6 vols.
LANCELLOTTI, Pauli (1793): Gregorii Papae IX Decretales, una cum Libro Sexto, Clementinis et Extravagantibus ad Veteres Codices
337
Restitutae et notis illustratae quibus accedunt Septimus Decretalium, Coloniae Munatianae, Emanuelis Turneysen, Bibliopolae
& Typographus, 2 vols.
LASLETT, Peter (1976): The World we have lost, London, Methuen and
Company Limited.
LAZZARATO, Damianus (1956-1963): Iurisprudentia Pontificia, de Causis
Matrimonialibus et Separationis, Civitta dei Vaticani/ Neapoli,
Typis Polyglottis Vaticanis/M. d’Auria, Pontificius Editor, 4 vols.
LECLERCQ, Henri i CABROL, Fernand (1931): Dictionnaire d’Archéologie
Chrétienne et de Liturgie, Paris, Librairie Letouzey et Ané, 15
vols. en 30 toms.
LEHR, Ernest (1890): Code Civil du Canton de Zurich de 1887. Traduit
et anoté, Paris Imprimerie Nationale.
LESINSKI, Bogdan (1958): “Le statut de la femme en Pologne au Moyen
Age d’après le Ius Terrestre, Revue Historique de Droit Français
et Ètranger, Paris, núm. 36, 1958 Librairie Sirey.
LITTRÉ, Émile (1839-1851): Oeuvres complètes d’Hippocrate. Traduction nouvelle avec le texte grec en regard, collationé sur les manuscrits et toutes les éditions; acompagnée d’une introduction, de
commentaires médicaux, de variantes et de notes philologiques;
suivie d’une table générale des matières, Paris, J. B. Bailliera,
Libraire de l’Academie Royale de Médicine, 10 vols.
LLOBET MASACHS, Santiago de (1990): “El matrimoni i les cases pairals
de La Selva a l’Antic Règim”, dins: Quaderns de La Selva 3, Santa
Coloma de Farners, Centre d’Estudis Selvatans.
— (1992): Formació d’una casa pairal: “La Torre Llobet” a Vidreres.
Segles XII-XX, Barcelona, Germans Escoles Cristianes i l’autor.
— (1994): “Les famílies pairals del bisbat de Girona”, dins: PONCE,
Santi i FERRER, Llorenç (ed.): Família i canvi social a la Catalunya
contemporània, Vic, Eumo.
— (1997a): El concepte d’edat a la cultura europea i la seva evolució,
Barcelona, treball presentat davant del Departament d’Antropologia i Història d’Amèrica, Facultat de Geografia i Història.
Universitat de Barcelona (text inèdit).
— (1997b): “El matrimonio infantil en el obispado de Gerona. Siglos
XVII-XVIII”, en ROWLAND, Robert i MOLL BLANES, Isabel (ed.): La
demografía y la historia de la familia, Murcia, Seminario Familia
y Élite de poder en el Reino de Murcia siglos XV-XIX. Universidad
de Murcia.
338
LÓPEZ, Gregorio (1844): Las Siete Partidas del Sabio Rey D. Alonso
el IX, con las variantes de mas interés y con la glosa, Barcelona,
Imprenta de Antonio Bergnes, 2 vols.
LUCIANO (1981): Obras, Madrid, Editorial Gredos, 3 vols.
LUCRECIO CARO (1993): De la naturaleza, Barcelona, Bosch, Casa Editorial, S.A.
LUPI, Antonio Maria (1734): Disertatio et animadversiones ad super inventum Severae Martyris epitaphium, Panormi, sense impressor.
MANSI, Joanne Dominico (1784): Epitome Doctrinae Moralis et Canonicae, ex Constitutionibus aliisque operibus felicis recordationis
Benedicti XIV, Pont.Max., Bassani-Venetiis, Remondini.
MANS Y PUIGARNAU, Jaime (1942): Decretales de Gregorio IX, versión
medieval española, Barcelona, Facultad de Derecho, Universidad
de Barcelona, 4 vols.
— (1954-1956): Derecho Matrimonial Canónico. El matrimonio con arreglo al Código de Derecho Canónico y a la legislación complementaria, Barcelona, Bosch Casa Editorial, 2 tomos en 3 vols.
MARQUÈS, Josep M. (1998): Arxiu Diocesà de Girona. Guia-inventari,
Girona, Diputació de Girona-Bisbat de Girona.
MARTÍNEZ-ALCUBILLA, Marcelo (1917): Diccionario de la Administración
Española, compilación de la novísima legislación de España en
todos los ramos de la administración pública, Madrid, MartínezAlcubilla Ed., 13 vols.
MARZAL, Manuel M. (1988): Estudios sobre religión campesina, Lima,
Pontificia Universidad Católica del Perú.
MATIN, Abdul (1992): The Law on dowry prohibition and child marriage
restraint, Dhaka, Palak Publishers.
MCCAA, Robert (1996): “Matrimonio infantil Cemithualtin (Familias
Complejas) y el antiguo pueblo Nahua”, dins: Historia Mexicana,
núm. 46: 1, julio-septiembre 1996, México D.F.
MCLAUGHLIN, John (1997): Medieval child marriage: abuse of wardship?,
Plymouth State College, Plymouth, Conferences on Medieval
Studies, April 1997.
MEDINA, León y MARAÑÓN, Manuel (1964): Leyes Civiles de España,
Madrid, Instituto Editorial Reus, 2 vols.
MERLINO, Clemente (1652): Decisiones Sacra Rotae Romanae, Venetiis,
Turrinum, 2 vols.
METZ, René (1985): La femme et l’enfant dans le droit canonique
médiéval, London, Variorum Reprints.
339
MOLHO, Michael (1950): Usos y costumbres de los sefardíes de Salónica,
Biblioteca Hebraicoespañola, vol. III, Instituto Arias Montano, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid-Barcelona.
MONLAU, Pedro Felipe (1858): Higiene del matrimonio o libro de los casados,
en el cual se dan las reglas é instrucciones necesarias para conservar
la salud de los esposos, asegurar la paz conyugal y educar bien a la
familia, Madrid, Imprenta y Esterotipia de M. Rivadeneyra.
Monumenta Germaniae Historica, Legum, (1868), Hannover, Societatis Aperiendis Fontibus Rerum Germanicarum Medii Aevi.
Georgius Heinricus Pertz, 4 vols. Reimpressió Stuttgart, 1984,
Anton Hirsemann.
MORAGAS, Jerónimo de (1963): Psicología del niño y del adolescente,
Barcelona, Editorial Lábor, S.A.
MORGA, Antonio de (1997): Sucesos de las Islas Filipinas, Madrid,
Ediciones Polifemo.
MUÑOZ GARCÍA, Juan Francisco (1982): El Matrimonio misterio y signo.
Siglos XVII y XVIII, Pamplona, Ediciones Universidad de Navarra,
S.A.
MURATORI, Ludovico Antonio (1770): Rerum italicarum scriptores ab
anno aerae chistianae millesimo ad millesimo sexcentesium,
Florentiae, Typis Viviani.
NAGI, B.S. (1993): Child marriage in India: a study of its differential
patterns in Rajasthan, New Delhi, Mittal Publications.
NARBONA, Didaco (1669): Annales Tractatus Iuris de Aetate ad omnes
humanos actus requisita, Romae, Iosephi Corbi.
Napoleon (1807): Code Napoléon du 3 septembre 1807. Bulletin des
lois 154bis, Paris, Imprimerie Imperiale.
NAZ, Raoul (1949): “Dispenses”, dins: NAZ, Raoul (ed.), Dictionnaire
de Droit Canonique, Paris, Librairie Letouzey et Ané, vol. IV.
NEIGEBAUR, Johann Ferdinand (1855): Edictum Regum Langobardorum
quae comes Baudi a Vesme in genuinam formam restituit,
Monachii, Typis Georgi Franz.
NÉRAUDAU, Jean-Pierre (1984): Être enfant à Rome, Paris, Société
d’Édition “Les Belles Lettres”.
NICOLAU I: Epistolae et Decreta, dins: Migne, Patrologiae Latinae, vol. 119.
NICOLAU DE TUDESCHI, Abbatis Panormitani (1586): Commentaria
in Quartum et Quintum Decretalim Libros, Lugduni, Philippo
Tinghio, Florentino Bibliopolae.
340
NOYDENS, Benito Remigio (1697): Promptuario moral de questiones
practicas y casos repentinos en la Teologia Moral para examen de Curas y Confessores. Barcelona, Imprenta de Ioseph
Casarachs.
— (1699): Practica de Curas y Confessores y doctrina para penitentes en que
con mucha erudicion y singular claridad se tratan todas las materias
de la Teologia Moral, Barcelona, Imprenta de Antonio Lacavalleria.
ORELLI, Johann Caspar von (1828-1856): Inscriptionum Latinarum
selectarum amplissima collectio ad illustrandam romane antiquitatis
disciplinam accommodata, Turici, Typis Orelli, 3 vols.
OURLIAC, Paul (1948): “Notes sur le mariage à Avignon au XVe siècle”,
dins: Recueil de mémoires et travaux de la Société d’Histoire du
droit et des institutions des anciens pays de Droit Ecrit, Toulouse,
Université de Montpellier núm. 1.
OVIDI NASÓ, Publi (1996): Les metamorfosis, Barcelona, Quaderns Crema.
— (1980): Metamorfosis, Mexico D.F., Universidad Nacional Autónoma
Mexicana, Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum
Mexicana, 2 vols.
PACAUT, Marcel (1964): Louis VII et son royaume, Paris, SEVPEN,
École Pratique des Hautes Études.
PAES DA SÍLVA VAZSERRA, Adriano (1933): Código Civil Português aprovado
por carta de lei de 1 de julho de 1867, Coimbra, Coimbra Editora Liv.
PAUCAPALEA (1890): Summa über das Decretum Gratiani, Darmstadt,
Scientia Verlag Aalen.
PAULÍ, sant: Concilium Forojuliense a Sancti Paulino congregatum sub
Leone Papa III, dins: Migne, Patrologiae Latinae, vol. 99.
PELLING, Chistopher (1980): “Plutarch’s adaptation of his sourcematerial”, Journal of Hellenistic Studies, London, Society for the
promotion of Hellenistic Studies, núm. 100.
PERE LLOMBARD: Sententiarum libri quatuor, dins: Migne, Patrologiae
Latinae, vol. 192.
PÉREZ DE LARA, Alfonso (1672): Compendium vitae hominis in iure
foro et poli usque ad perfectam aetatem et senectam. Tractatus
perutilis continens frequentiorum, quae tam in iudiciis, quam
extra pro incrementis aetatis cuique contingunt, et ius speciale
primitivae et ultima aetate, Lugduni, Petri Chevalier.
PEYRONNET, Jean-Claude (1999): “Vie conjugale et vie familiale du XVIIe
siècle à l’époque contemporaine”, dins: Bulletin de la Société
archéologique et historique du Limousin, Limoges, 1999.
341
PINCHBECK, Ivy i HEWIT, Margaret (1972): Children in English Society,
London / Toronto, Rouledge & Kegan Paul / University of Toronto Press, 2 vols.
PIRHING, Enrico (1678): Jus Canonicum Nova Methodo Explicatum,
omnibus Capitulis Titulorum promiscue & confuse positis in
ordinem doctrinae digestis. Tomus Quartus respondens Libro
Quarto Decretalium. In quo de Sponsalibus et Matrimoniis & quae
eis annexa sunt, agitur eademque plene & Theorice explanantur &
declarantur, Dilingae, Typis Joannis Caspari Bencard.
PITHOEO, Petro i PITHOEO, Franciscus (1687): Corpus Iuris Canonici
Gregorii IX Pont. Max. Jussu Editum, Parisiis, Dionysium
Thierry, 2 vols.
PLATON (1968): Oeuvres Complètes. Les Lois, Paris, Société d’Éditios
“Les Belles Lettres”, 4 vols.
PLINE L’ANCIEN (1977): Histoire Naturelle, Paris, Société d’Éditions
“Les Belles Lettres”, 7 vols.
PLINY (1985): Natural History in Ten Volumes, Cambridge
(Massachusetts)- London, Harvard University Press/William
Heinemann Ltd.
PLUTARCO (1985): Vidas paralelas: Teseo-Rómulo. Licurgo-Numa, Madrid, Editorial Gredos.
POLLOCK, Frederick i MAITLAND, Frederic William (1923): The History
of English Law, Cambridge, University Press, 2 vols.
PORTALÍS, comte de (1844): Code Civil du Royaume de Sardeigne,
précédé d’un travail comparativ avec la législation française,
Paris, Joubert Libraire, 2 vols.
POSTIUS Y SALA, Juan (1926): El código canónico aplicado en España
en forma de instituciones. Madrid, Editorial del Corazón de
María.
PRADESH, Andhra; AUDINARAYANA, N. i MUKERJI, S. (1990): Sociocultural dimensions of marriage in rural India, New Delhi, Mittal
Publications.
RABAN MAUR: Rabanus Maurus abbas Fuldensis, postmodum
Archiepiscopus Moguntin. De Universo libri Vigintiduo, dins:
Migne: Patrologiae Latinae, vol. 111.
RACIBORSKI, M. (1844): De la puberté et de l’age critique chez la femme, au
point de vue physiologique, hygiénique et médicale; et de la ponte
périodique chez la femme et les mammiferes, Paris, Académie
Royale de Médecine.
342
RAYMON DE PENYAFORT (1516): Summula Raymundi Septem Sacramenta
Ecclesiastica Ingeniose Splectens Commentariis ac Succulentis
Glossis Scientificis, Parissi, Thielmanni Rerver.
REIFFENSTUEL, Anacleto (1755): Jus Canonicum Universum. Clara methodo juxta Titulos Quinque Librorum Decretalium in Quaestiones Distributum, solidisque responsionibus et objetionum solutionibus dilucidatum, Antuerpiae, Societatis.
RODRÍGUEZ DE FONSECA, Bartolomé Agustín (1873): El Digesto del Emperador
Justiniano, Madrid, Imprenta de Ramón Vicente, 3 vols.
ROLDÁN, José Manuel (1991): Historia de Roma. La República romana,
Madrid, Cátedra, 2 vols.
ROSSI DE, Giovanni Battista (1863-1894): Bulletino di Archeologia
Cristiana, Roma.
ROUSSEL, Pierre (1742-1802) (s.a.): Sistema físico y moral de la muger
(sense lloc, ni impressor, obra trobada a l’Arxiu Diocesà de
Girona, ref: 61/1103).
RUBIO MORENO, Laura M. (1991): Contribución al estudio de las
definiciones léxicas de “Las Partidas” de Alfonso X el Sabio, Ávila,
Fundación Sánchez Albornoz.
RUFINUS VON BOLOGNA - Magister Rufinus (1963): Summa Decretorum.
Darmstadt, Scientia Verlag Aalen-Ferdinand Scöningh Paderborn.
RUGGIERO, Antonio (1982): “Il matrimonio della impubere in Roma
antica”, dins: Atti dell’Accademia di Scienze Morali e Politiche,
Napoli, Giannini Editore, 1982, vol. XCII.
RUIZ-DOMÈNECH, José Enrique (1985): L’estructura feudal. Sistema
de parentiu i teoria de l’aliança en la societat catalana (c. 980-c.
1220), Barcelona, Edicions del Mall.
Sacra Romanae Rotae (1944-47): Sacrae Romanae Rotae Decisiones
seu Sententiae, C. Vaticanis, Typis Polyglottis Vaticanis.
SÄGMÜLLER, Iohannes Baptist (1904): “Eine Dispens päpstlicher Legaten zur Verehelichung eines Siebenjährigen mit einer Dreijährigen im Jahre 1160”, dins: Theologische Quartalschrift, vol.
LXXXVIII, 1904.
SALES TIRAPU, José Luis i URSUA IRIGOYEN, Isidoro (1988-1997): Catálogo
del Archivo Diocesano de Pamplona. Sección Procesos, Pamplona,
Gobierno de Navarra, Departamento de Educación y Cultura,
Institución Príncipe de Viana, 14 vols.
SÁNCHEZ, Tomás (1739): De Sancto Matrimonii Sacramento Disputationum, Lugduni, Laurentii Anisson, 2 vols.
343
SANTOS HERNÁNDEZ. Ángel (1959): Iglesias de Oriente, puntos específicos
de su teología, Santander, Editorial Sal Terrae.
SASTRY, L.S. (1956): The child marriage restraint, Allahabad, Law
Book Co.
SCHMALZGRUEBER, Francisco (1844): Jus Ecclesiasticum Universum,
Brevi methodo ad discentium utilitatem explicatum seu lucubrationes canonicae in quinque Libros Decretalium Gregorii IX
Pontificis Maximi, Romae Typographia Rev.Cam Apostolicae,
11 vols.
SEMNOZ, Claude (1986): “Renaissance et Reforme, 1492-1547 / 14831498 Charles VIII”, dins: Histoire de France Larousse, vol. II,
Paris, Larousse, 9 vols.
SÉNECA, Lucio Anneo (1966): Obra completa, Madrid, Aguilar.
SERVIÀ (1965): Servianorum in Vergilii Carmina Commentariorum,
Oxford, Typographeo Universitatis, 4 vols.
SIMONNET, J. (1867): “L’état des personnes et l’état civil dans l’ancien
droit bourguignon”, dins: Revue Historique de Droit Français
et Étranger, Paris, Sirey, reimpressió de 1985 per Schmidt
Periodicals GMBH, Bad Feilnbach / West Germany.
SORANO d’Efes (1882): Sorani gynaeciorum vetus translatio latina nunc
primum edita cum additis graecis textus reliquiis a Dietzio repertis atque
ad ipsum Codicem Parisiensem nunc recognitis, Lipsiae, V.Rose.
STONE, L. (1961): “Marriage among the English Nobility”, dins: Comparative Studies in Society and History, vol III.
STRABON (1971): Géographie, Paris, Société d’Édition “Les Belles Lettres”, 9 vols.
STUBBES, Phillip (1879): The Anatomie of Abuses in Ailgna, 1583, London,
New Shakespeare Society - Ed. Frederick James Furnivall.
SUÁREZ, Francisco (1918-1921): Tratado de las Leyes y de Dios Legislador, Madrid, J. Torrubiano, 11 vols.
TÁCITO (1879): Anales, Madrid, Biblioteca Clásica Gredos.
TÉBAR MEGÍAS, Estíbaliz i TÉBAR MEGÍAS, Ricardo Miguel (1998): “El
epiclerato en la Grecia clásica”, dins: ALFARO GINER, Carmen i
NOGUERA BOREL, Alejandro (ed.): Actas del Primer Seminario de
estudios sobre la mujer en la antigüedad (Valencia, 24-25 abril,
1997), Valencia, Sema.
TERRADES I SABORIT, Ignasi (1987): El Cavaller de Vidrà, Montserrat,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
344
TERTULIANO: Opera Omnia, Libri Moralis, dins: Migne, Patrologiae
Latinae, vol. II.
THANATSES, Georges (ΘΑΝΑΤΣΗΣ, ΓΙΩΡΟΣ) (1983): Αρραβωνεσ και
γαµοι µικρησ Ηλικιασ, ΑΘΗΝΑ, Θανατσησ.
Theodorus, Cantauriensis Archiepiscopus: Poenitentiale, dins: Migne,
Patrologiae Latinae, 99.
THORNE, Samuel E. (1977): Bracton on the Laws and Customs of England, Cambridge (Massachusetts), London, The Belknap Press
of Harvard Univeristy Press, 4 vols.
TIRAQUELLI, Andreae (1616): Commentariis in Pictonum Consuetudines,
sectio de Legibus Connubialibus & Iure maritali, Lugduni, Haeredes Gulielmi Rovillii.
TO FIGUERAS, Lluís (1997): Família i hereu a la Catalunya NordOriental (segles X-XII), Montserrat, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat.
TOMÁS DE AQUINO, santo (1956): Suma Teológica, Madrid, Biblioteca de
Autores Cristianos, vol. XV.
TOMPSETT, Brian (1994-2005): Directory of Royal Genealogical Data,
University of Hull, www.genealogy.about.com.
Tractatus... (1584): Tractatus Illustrium in utraque tum Pontificii
tum Caesarei iuris facultate Iurisconsultorum. De Matrimonio
& Dote. Ex Multis in hoc volumen congesti, additis plurimis,
etiam nunquam editis, hac nota designatis & multo quam antea
emendatiores redditi, Venetiis, sense impressor, vol. IX.
TREMOLEDA, Josep (1993): “Les dispenses matrimonials de la Selva a
l’Arxiu Diocesà de Girona (1504-1980)”, dins: Quaderns de la
Selva, Santa Coloma de Farners, Centre d’Estudis Selvatans,
1993, vol. 6.
— (s/d): Índex topogràfic de dispenses matrimonials. 1501-1830, Arxiu
Diocesà de Girona, còpia manuscrita.
TURLAN, Juliette M. (1957): “Recherches sur le mariage dans la pratique coutumière (XIIe-XVIe siècles)”, dins: Revue Historique de
Droit Français et Étranger, Paris, Librairie Sirey, 1957, vol.
35.
VACANT, Alfred i MANGENOT, Joseph-Eugène (1909): Dictionnaire
de Théologie Catholique. Contenant l’exposé des doctrines de
la Theologie Catholique, leurs preuves et leur histoire, Paris,
Letouzey et Ané, Éditeurs, 18 vols.
345
VALADEAU, Pierre (1941-43): “Le mariage avant 1789”, dins: Les mémoires de la Société des Sciences naturelles et archéologiques de la
Creuse, Limoges, 1944, vol. 28.
VALLENSE, Andres (1700): Paratitla Juris Canonici sive Decretalium D.
Gregorii Papae IX, summaria ac methodica explicatio, Venetiis,
Laurentii Basegii.
VALYNSEELE, Joseph (1991): La généalogie, histoire et pratique, Paris,
Larousse.
VEYNE, Paul (1978): “La famille et l’amour sous le Haut-Empire
romain”, dins: Annales Economies, Sociétés, Civilisations,
Janvier-Febrier 1978, p. 35-61.
VIADER I GUSTÀ, Ferran (1973): “La Casa Noguer de Segueró i el seu
llinatge”, dins: Amics de Besalú, Actes de la IIª Assemblea d’Estudis del seu Comtat, Besalú, Amigos de Besalú y su Condado.
VILANOVA, Arnau de (1585): Opera Omnia, Basileae, Conradum Waldkirch.
VILLIEN, A. (1911): “Dispenses”, dins: Dictionnaire de Théologie
Catholique, Vacat, Alfred i Mangenot, Joseph-Eugène (ed.):
Paris, Letouzey et Ané, Éditeurs, vol. IV.
VOLTAIRE (1960): Diccionario filosófico, Buenos Aires, República
Argentina, Editorial Sophos, 3 vols.
VOLTERRA, Edoardo (1955): “La conception du mariage à Rome”, dins:
Revue Internationale des Droits de l’Antiquité (RIDA), Bruxelles,
Office International de Librairie, 3ème série, tome II, 1955, p.
365-379.
WERNZ, Francisco Xavier (1912): Ius Decretalium ad usum prelictionum
in Scholis textus canonici sive iuris decretalium, Prati Libraria
Giachetti, Filii et Soc., 8 vols.
WESTRUP, Carl W. (1943): Recherches sur les formes antiques de mariage
dans l’ancien droit romain, Kobenhavn, Ejnar Munksgaard.
WOLF, Arthur P. / Huang Chieh-shan (1980): Marriage and adoption
in China, 1845-1945, Stanford, Califòrnia, Stanford University
Press.
WOLOWSKI, Alexandre (1972): La vie quotidienne en Pologne au XVII
siècle, Paris, Hachette.
ZABARELLA, Cardinalis Franciscus de (1512): Lectura Iuri Canonico,
super Quarto et Quinto Decretalium, Lugduni, Jacobum Marechal, Calcographum.
346
ZACARIES DE BESANÇON: Zacharias Chrysopolitanus Episcopus. De Concordia Evangelistarum. Libri quatuor, dins: Migne, Patrologiae
Latinae, vol. 183.
ZACCHIA, Pauli (1661): Quaestionum medico-legalium, Lugduni, Ioannis-Antonii Huguetan & Marci-Antoni Ravavd.
ZILETTI, Ioannes Baptistae (ed.) (1563): Matrimonialium Consiliorum
ex Clarissimis iureconsultis tam veteribus, quam recentioribus,
diligentia D.Io. Baptistae Ziletti I.V.D. Veneti collectorum, Venetiis, Iordani Zileti, vol. I.
347
FUNDACIÓ NOGUERA, constituïda el 20 de juliol de 1976
pel notari de Barcelona Raimon Noguera Guzman
Antics presidents:
Raimon NOGUERA GUZMAN
Lluís FIGA
I
FAURA
Patronat
President:
Vocals:
Josep M. PUIG SALELLAS
Robert FOLLIA
I
CAMPS
Joan J. LÓPEZ BURNIOL
Jordi FIGA I LÓPEZ-PALOP
Enric BRANCÓS NÚÑEZ
Francesc-X. FRANCINO I BATLLE
Francesc TORRENT
Secretari:
Director de Publicacions:
Lluís JOU
I
I
CUFÍ
MIRABENT
Josep Maria SANS
I
TRAVÉ
Publicacions
de la Fundació Noguera
Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya
— Vinyet PANYELLA: Catàleg de l’Arxiu Notarial de Sitges. Barcelona, 1981.
1. Antoni JORDÀ I FERNÀNDEZ: Catàleg de l’Arxiu Notarial de Vilafranca del Penedès.
Barcelona, 1983.
2. Lluïsa CASES
1983.
3. Lluïsa CASES
I
I
LOSCOS: Catàleg dels Protocols Notarials de Lleida. Barcelona,
LOSCOS: Catàleg de l’Arxiu Notarial de Tremp. Barcelona, 1983.
4. Sebastià BOSOM I ISERN i Salvador GALCERAN
Puigcerdà. Barcelona, 1983.
I
VIGUÉ: Catàleg dels Protocols de
348
5. Pere PUIG I USTRELL i Josep SANLLEHÍ I UBACH: Catàleg de l’Arxiu Notarial de Terrassa.
Barcelona, 1984.
6. Josefina MOLINERO: Catàleg de l’Arxiu Notarial de Sabadell. Barcelona, 1984.
7. Ramon PLANES I ALBETS: Catàleg dels Protocols Notarials dels Arxius de Solsona.
Barcelona, 1985.
8. Montserrat CANELA I GARAYOA i Montse GARRABOU
Cervera. Barcelona, 1986.
9. Lluïsa CASES I LOSCOS i Imma OLLICH
Vic. Barcelona, 1986.
10. Joan PAPELL
PERES: Catàleg dels Protocols de
CASTANYER: Catàleg dels Arxius Notarials de
TARDIU: Catàleg dels Protocols de Valls. Barcelona, 1989.
I
11. Lluïsa CASES
1990.
I
I
I
LOSCOS: Catàleg dels Protocols Notarials de Barcelona. Barcelona,
12. Albert TORRA PÉREZ i M.ª Luz RETUERTA JIMÉNEZ: Catàleg dels Protocols Notarials de
l’antic districte de Sant Feliu de Llobregat. Barcelona, 1991.
13. Joan FARRÉ
I
VILADRICH: Catàleg dels Protocols de Balaguer. Barcelona, 1991.
14. J. M. PONS I GURI i Hug PALOU I MIQUEL: Catàleg de l’Arxiu Històric Notarial d’Arenys
de Mar. Barcelona, 1992.
15. M. TORRAS, B. MASATS, R. VALDENEBRO, L. VIRÓS: Catàleg dels Protocols Notarials de
Manresa. Volum I. Barcelona, 1993.
16. M. TORRAS, B. MASATS, R. VALDENEBRO, L. VIRÓS: Catàleg dels Protocols Notarials de
Manresa. Volum II. Barcelona, 1993.
17. Maria Lluïsa CASES I LOSCOS: Catàleg de l’Arxiu de Protocols del districte notarial
de Sort. Barcelona, 1995.
18. Anna SABANÉS ALBERICH: Inventari de l’Arxiu de Protocols Notarials del Vendrell.
Barcelona, 1995.
19. Josep M. T. GRAU I PUJOL: Catàleg del fons notarial del districte de Santa Coloma
de Farners. Barcelona, 1995.
20. M. A. ADROER I PELLICER, J.M. T. GRAU I PUJOL, J. MATAS
Protocols del districte de Girona (I). Barcelona, 1996.
21. Marta VIVES
1997.
I
I
BALAGUER: Catàleg dels
SABATÉ: L’Arxiu de Protocols del districte d’Igualada. Barcelona,
22. Roser PUIG I TÀRRECH: Catàleg dels protocols notarials dels antics districtes de Falset
i Gandesa. Barcelona, 2000.
23. Isabel COMPANYS I FARRERONS: Catàleg dels protocols notarials de Tarragona (14721899). Barcelona, 2000.
24. Lluïsa CASES I LOSCOS: Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Segles
XIII-XV. Vol. I. Barcelona, 2001.
25. Rafel MESTRES I BOQUERA i Núria JORNET I BENITO: Catàleg dels protocols notarials
de Vilanova i la Geltrú. Barcelona, 2001.
26. Joan FORT I OLIVELLA; Erika SERNA I COBA; Santi SOLER
tocols del districte de Figueres (I). Barcelona, 2001.
I
SIMON: Catàleg dels pro-
27. Lluïsa CASES I LOSCOS: Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.
Segle XVI. Vol. II. Barcelona, 2003.
28. M. Àngels ADROER I PELLICER, Erika SERNA I COBA, Santi SOLER
Protocols del districte de Figueres. Vol. II. Barcelona, 2004.
I
SIMON: Catàleg dels
29. Lluïsa CASES I LOSCOS: Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Segle
XVII. 1601-1650. Vol. III. Barcelona, 2004.
349
Textos i Documents
1. Germà COLON i Arcadi GARCIA: Llibre del Consolat de Mar. Vol. I. Barcelona,
1981.
2. Germà COLON i Arcadi GARCIA: Llibre del Consolat de Mar. Vol. II. Barcelona,
1982.
3. Germà COLON i Arcadi GARCIA: Llibre del Consolat de Mar. Vol. III. 1. Estudi jurídic.
Barcelona, 1984.
4. Germà COLON i Arcadi GARCIA: Llibre del Consolat de Mar. Vol. III. 2. Diplomatari.
Barcelona, 1984.
5. Antoni UDINA
lona, 1984.
ABELLÓ: La successió testada a la Catalunya altomedieval. Barce-
I
6. Joan BASTARDAS
I
PARERA: Usatges de Barcelona. Barcelona, 1984 (2.ª edició 1991).
7. Josep Maria PONS GURI: El Cartoral de Santa Maria de Roca Rossa. Barcelona,
1984.
8. Jesús ALTURO I PERUCHO: L’Arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200.
Volum I. Barcelona, 1985.
Volum II. Barcelona, 1985.
Volum III. Barcelona, 1985.
11. Arcadi GARCIA I SANZ i Josep Maria MADURELL
Barcelona. Volum I. Barcelona, 1986.
12. Arcadi GARCIA I SANZ i Josep Maria MADURELL
celona. Volum II. Barcelona, 1986.
I
I
MARIMON: Societats Mercantils a
MARIMON: Societats Mercantils a Bar-
13. Tomàs de MONTAGUT I ESTRAGUÉS: El Mestre Racional a la Corona d’Aragó (12831419). Volum I. Barcelona, 1987.
14. Tomàs de MONTAGUT I ESTRAGUÉS: El Mestre Racional a la Corona d’Aragó (12831419). Volum II. Barcelona, 1987.
15. Germà COLON i Arcadi GARCIA: Llibre del Consolat de Mar. Vol. IV. Barcelona,
1987.
16. Josep Maria PONS
I
GURI: Les col·leccions de costums de Girona. Barcelona, 1988.
17. Pere PUIG I USTRELL, Teresa CARDELLACH I GIMÉNEZ, Montserrat ROYES I PIJOAN i Judit
TAPIOLAS I BADIELLA: Pergamins de l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, 1279-1387.
Barcelona, 1988.
18. Josep FERNÀNDEZ I TRABAL i Joan FERNÀNDEZ I TRABAL: Inventari dels pergamins del
Fons Mercader - Bell-lloc de l’Arxiu Històric Municipal de Cornellà de Llobregat
(segles XI-XVIII). Volum I. Barcelona, 1989.
19. Josep FERNÀNDEZ I TRABAL i Joan FERNÀNDEZ I TRABAL: Inventari dels pergamins del
Fons Mercader - Bell-lloc de l’Arxiu Històric Municipal de Cornellà de Llobregat
(segles XI-XVIII). Volum II. Barcelona, 1989.
20. Josep M. PONS
celona, 1989.
I
GURI: Recull d’estudis d’història jurídica catalana. Volum I. Bar-
21. Josep M. PONS
lona, 1989.
I
GURI: Recull d’estudis d’història jurídica catalana. Volum II. Barce-
22. Josep M. PONS
celona, 1989.
I
GURI: Recull d’estudis d’història jurídica catalana. Volum III. Bar-
350
23. J. M. PONS I GURI i Jesús RODRÍGUEZ BLANCO: Inventari dels pergamins de l’Arxiu
Històric Municipal de Calella. Barcelona, 1990.
24. Max TURULL
lona, 1990.
I
RUBINAT: La configuració jurídica del municipi Baix-Medieval. Barce-
25. María del Carmen ÁLVAREZ MÁRQUEZ: La Baronia de la Conca d’Òdena. Barcelona,
1990.
26. Margarida ANGLADA, M. Àngels FERNÁNDEZ i Concepció PETIT: Els quatre llibres
de la reina Elionor de Sicília a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona. Barcelona,
1992.
27. Jordi ANDREU I DAUFÍ, Josep CANELA I FARRÉ i M. Àngels SERRA I TORRENT: El llibre
de comptes com a font per a l’estudi d’un casal noble de mitjan segle XV. Primer
llibre memorial començat per la senyora dona Sanxa Ximenis de Fox e de Cabrera
e de Navalles. Barcelona, 1992.
28. Josep M. SANS I TRAVÉ: Dietari o Llibre de Jornades (1411-1484) de Jaume Safont.
Barcelona, 1992.
29. Montserrat BAJET I ROYO: El mostassaf de Barcelona i les seves funcions en el
segle XVI. Edició del “Llibre de les Ordinations”. Barcelona, 1994.
30. Josep HERNANDO: Llibres i lectors a la Barcelona del segle
1995.
31. Josep HERNANDO: Llibres i lectors a la Barcelona del segle
1995.
XIV.
XIV.
Volum I. Barcelona,
Volum II. Barcelona,
32. Maria Mercè COSTA I PARETAS: La casa de Xèrica i la seva política en relació amb
la monarquia de la Corona d’Aragó (segles XIII-XIV). Barcelona, 1998.
33. Antoni UDINA I ABELLÓ: Els testaments dels comtes de Barcelona i dels reis de la
Corona d’Aragó. De Guifré Borrell a Joan II. Barcelona, 2001.
34. Ricardo CIERBIDE: Edició crítica dels manuscrits catalans inèdits de l’orde de Sant
Joan de Jerusalem (segles XIV-XV). Barcelona, 2002.
35. Agustí ALCOBERRO: L’exili austriacista (1713-1747). Volum I. Barcelona, 2002.
36. Agustí ALCOBERRO: L’exili austriacista (1713-1747). Volum II. Barcelona, 2002.
37. Josep Maria SANS I TRAVÉ: El Llibre Verd del pare Jaume Pasqual. Primera història
del monestir de Vallbona. Barcelona, 2002.
Textos i Documents. “Maior”
1. Jesús MASSIP
22×31 cm).
I
FONOLLOSA i altres: Costums de Tortosa. Barcelona, 1996 (format
2. Germà COLON i Arcadi GARCIA: Llibre del Consolat de Mar. Barcelona, 2001.
Estudis
1. AA. DD.: Estudis sobre història de la Institució Notarial a Catalunya, en honor de
Raimon Noguera. Barcelona, 1988.
2. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya. I. Actes del Ir Simposi
Internacional de 1990. Barcelona, 1991.
351
3. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya. II. Actes del IIn Simposi
4. Ángel MARTÍNEZ SARRIÓN: Monjos i clergues a la recerca del Notariat. Estudi dels
documents llatins de l’abadia de Sankt Gallen (segles VIII-XII). Barcelona, 1992.
5. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): Ius proprium - Ius commune a Europa. El dret
comú i Catalunya, III. Actes del IIIr Simposi Internacional de 1992: Homenatge al
professor André Gouron amb motiu de la seva investidura com a Doctor Honoris
Causa per la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1993.
6. Arcadi GARCIA I SANZ i Núria COLL
XIV i XV, Barcelona, 1994.
I
JULIÀ †: Galeres mercants catalanes dels segles
7. AA. DD.: Actes del I Congrés d’Història del Notariat Català. Barcelona, 1994.
8. Belén MORENO CLAVERÍAS: La contractació agrària a l’Alt Penedès durant el segle
El contracte de rabassa morta i l’expansió de la vinya. Barcelona, 1995.
XVIII.
9. Josep M. PUIG SALELLAS: De remences a rendistes: els Salellas (1322-1935). Barcelona,
1996.
10. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya, IV. Actes del IVt Simposi Internacional de 1994: Homenatge al professor Josep M. Gay Escoda. Barcelona, 1995.
11. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya, V. Actes del Vè Simposi
12. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya, VI. Actes del VIè Simposi Internacional de 1996. Barcelona, 1997.
13. Jaume CODINA: Contractes de matrimoni al delta del Llobregat. Barcelona, 1997.
14. Maria Adela FARGAS PEÑARROCHA: Família i poder a Catalunya, 1516-1626. Les estratègies de consolidació de la classe dirigent. Barcelona, 1997.
15. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya, VII. Actes del VIIè
Simposi Internacional de 1997. Barcelona, 1998.
16. Tomàs LÓPEZ PIZCUETA: La Pia Almoina de Barcelona (1161-1350). Estudi d’un
patrimoni eclesiàstic català baixmedieval. Barcelona, 1998.
17. Josep M.a CRUSELLES: Els notaris de la ciutat de València. Activitat professional i
comportament social a la primera meitat del segle XV. Barcelona, 1998.
18. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya, VIII. Actes del VIIIè
Simposi Internacional de 1998. Barcelona, 1999.
19. Josep SERRANO DAURA (ed.): El territori i les seves institucions històriques. Actes de
les Jornades d’Estudi. Volum I. Barcelona, 1999.
20. Josep SERRANO DAURA (ed.): El territori i les seves institucions històriques. Actes de
les Jornades d’Estudi. Volum II. Barcelona, 1999.
21. Anna RICH ABAD: La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de
la documentació notarial. Barcelona, 1999.
22. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya, IX. Actes del IXè
Simposi Internacional de 1999: La família i el seu patrimoni. Barcelona, 2000.
23. AA. DD.: Actes del II Congrés d’Història del Notariat Català. Barcelona, 2000.
24. Jordi FIGA
I
LÓPEZ-PALOP (ed.): Miscel·lània Lluís Figa i Faura. Barcelona, 2000.
25. Josep SERRANO I DAURA: Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova. Comandes de Miravet,
d’Orta, d’Ascó i de Vilalba i baronies de Flix i d’Entença. Volum I. Barcelona, 2000.
26. Josep SERRANO I DAURA: Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova. Comandes de
Miravet, d’Orta, d’Ascó i de Vilalba i baronies de Flix i d’Entença. Volum II. Barcelona, 2000.
352
27. Daniel PIÑOL I ALABART: El notariat públic al Camp de Tarragona. Història, activitat,
escriptura i societat (segles XIII-XIV). Barcelona, 2000.
28. Maria VILAR I BONET: Els béns del Temple a la Corona d’Aragó en suprimir-se l’orde,
Barcelona, 2000.
29. Cristina BORAU: Els promotors de capelles i retaules en la Barcelona del segle
Barcelona, 2003.
XIV.
30. Alfons ZARZOSO: Medicina i Il·lustració a Catalunya. Barcelona, 2004.
31. Santiago DE LLOBET MASACHS: El matrimoni infantil a Catalunya i Europa. Barcelona, 2005.
Acta Notariorum Cataloniae
1. Laureà PAGAROLAS
celona, 1991.
SABATÉ: El protocol del notari Bonanat Rimentol de 1351. Bar-
I
2. Pere PUIG I USTRELL: Capbreu primer de Bertran acòlit, notari de Terrassa, 12371242. Volum I. Barcelona, 1992.
3. Pere PUIG I USTRELL: Capbreu primer de Bertran acòlit, notari de Terrassa, 12371242. Volum II. Barcelona, 1992.
4. J. HERNANDO, J. FERNÀNDEZ, J. GÜNZBERG: Liber examinationis notariorum civitatis
Barchinone (1348-1386). Barcelona, 1992.
5. G. GONZALVO, M. C. COLL, O. SAMPRÓN: El protocol del notari Pere de Folgueres
(1338). Barcelona, 1996.
6. Rafael GINEBRA I MOLINS: El Manual primer de l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic
(1230-1233). Volum I. Barcelona, 1998.
7. Rafael GINEBRA I MOLINS: El Manual primer de l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic
(1230-1233). Volum II. Barcelona, 1998.
8. Miquel FORRELLAD SOLÀ: Manual de Francesc Ajac, notari de Sabadell, 1400-1402.
Barcelona, 1998.
9. M. C. COLL, X. CAZENEUVE, J. HERNANDO: El manual de Joan de Cabreny (1385-1386).
Barcelona, 1999.
10. Rafel GINEBRA I MOLINS, Anna Maria DE ROCAFIGUERA I GARCIA, Jordi VILAMALA I SALVANS: El manual de 1641 de Joan Francesc Torrellebreta, notari de Vic. Barcelona,
2001.
11. Joan PAPELL I TARDIU, El manual de les escriptures públiques d’Ignasi Cases i Ferrer,
notari de Valls (1790-1791). Volum I. Barcelona, 2001.
12. Joan PAPELL I TARDIU, El manual de les escriptures públiques d’Ignasi Cases i Ferrer,
notari de Valls (1790-1791). Volum II. Barcelona, 2001.
13. Miquel TORRAS I CORTINA: El manual del notari Pere Pau Solanelles de l’escrivania
pública d’Igualada (1475-1479). Volum I. Barcelona, 2003.
14. Miquel TORRAS I CORTINA: El manual del notari Pere Pau Solanelles de l’escrivania
pública d’Igualada (1475-1479). Volum II. Barcelona, 2003.
15. Joan PEYTAVÍ DEIXONA: El manual de 1700 de Jaume Esteve, notari de Perpinyà.
Barcelona, 2004.
16. Teresa ALEIXANDRE
2004.
I
SEGURA: El Liber Iudeorum núm. 90 de l’Aleixar. Barcelona,
353
Llibres de Privilegis
1. Max TURULL I RUBINAT, Montserrat GARRABOU I PERES, Josep HERNANDO I DELGADO i
Josep M. LLOBET I PORTELLA: Llibre de Privilegis de Cervera, 1182-1456. Barcelona,
1991.
2. J. VALLÉS, J. VIDAL, M. C. COLL i J. M. BOSCH: El Llibre Verd de Vilafranca. Volum I.
Barcelona, 1992.
3. J. VALLÉS, J. VIDAL, M. C. COLL i J. M. BOSCH: El Llibre Verd de Vilafranca. Volum II.
Barcelona, 1992.
4. Antoni MAYANS I PLUJÀ i XAVIER PUIGVERT
1702). Barcelona, 1995.
5. Marc TORRAS
I
GURT: Llibre de Privilegis d’Olot (1315-
SERRA: Llibre Verd de Manresa (1218-1902). Barcelona, 1996.
I
6. G. GONZALVO, J. HERNANDO, F. SABATÉ, M. TURULL i P. VERDÉS: Els llibres de privilegis
de Tàrrega (1058-1473). Barcelona, 1997.
7. Christian GUILLERÉ: Llibre Verd de la ciutat de Girona (1144-1533). Barcelona, 2000.
8. Griselda JULIOL
celona, 2001.
I
ALBERTÍ: Llibre Vermell de la ciutat de Girona (1188-1624). Bar-
9. Antoni COBOS FAJARDO: Llibre de Privilegis de la vila de Figueres (1267-1585). Barcelona, 2004.
Diplomataris
1. Josep Maria MARQUÈS: Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona (S.
lum I. Barcelona, 1993.
IX-XIV).
Vo-
2. Josep Maria MARQUÈS: Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona (S.
lum II. Barcelona, 1993.
IX-XIV).
Vo-
3. Pau MORA - Lorenzo ANDRINAL: Diplomatari del monestir de Santa Maria de La Real
de Mallorca, 1361-1386. Volum I. Barcelona, 1993.
4. Pau MORA - Lorenzo ANDRINAL: Diplomatari del monestir de Santa Maria de La Real
de Mallorca, 1361-1386. Volum II. Barcelona, 1993.
5. Maria PARDO
1994.
6. Albert BENET
1994.
I
I
SABARTÉS: Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Barcelona,
CLARÀ: Diplomatari de la Ciutat de Manresa (segles
7. Esteve PRUENCA
I
IX-X).
Barcelona,
BAYONA: Diplomatari de Santa Maria d’Amer. Barcelona, 1995.
8. Pere PUIG I USTRELL: El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari
dels segles X i XI. Volum I. Barcelona, 1995.
dels segles X i XI. Volum II. Barcelona, 1995.
dels segles X i XI. Volum III. Barcelona, 1995.
11. Antoni VIRGILI: Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193). Barcelona, 1997.
12. Josep M. MARQUÈS: Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300).
Barcelona, 1997.
354
13. Ramon MARTÍ: Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100). Barcelona,
1997.
14. Xavier PÉREZ I GÓMEZ: Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles
Barcelona, 1998.
X-XII).
15. Andreu GALERA I PEDROSA: Diplomatari de la vila de Cardona (anys 966-1276).
Barcelona, 1998.
16. Ramon SAROBE: Col·lecció diplomàtica de la Casa del Temple de Gardeny (10701200). Volum I. Barcelona, 1998.
17. Ramon SAROBE: Col·lecció diplomàtica de la Casa del Temple de Gardeny (10701200). Volum II. Barcelona, 1998.
18. Gaspar FELIU i Josep M. SALRACH (dirs.): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de
Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Volum I. Barcelona, 1999.
Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Volum II. Barcelona, 1999.
Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Volum III. Barcelona, 1999.
21. Jesús ALTURO I PERUCHO: Diplomatari d’Alguaire i del seu monestir santjoanista de
1076 a 1244. Barcelona, 1999.
22. M. Josepa ARNALL
Barcelona, 2000.
I
JUAN, Lletres reials a la ciutat de Girona (1293-1515). Volum I.
23. M. Josepa ARNALL
Barcelona, 2000.
I
JUAN, Lletres reials a la ciutat de Girona (1293-1515). Volum II.
24. Pere PUIG, Vicenç RUIZ i Joan SOLER: Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria
d’Ègara. Terrassa, 958-1207. Barcelona, 2001.
25. Antoni VIRGILI (ed.): Diplomatari de la catedral de Tortosa (1193-1212). Episcopat
de Gombau de Santa Oliva. Barcelona, 2001.
26. Antoni BACH I RIU: Diplomatari de l’Arxiu Diocesà de Solsona (1101-1200). Volum I.
Barcelona, 2002.
27. Antoni BACH I RIU: Diplomatari de l’Arxiu Diocesà de Solsona (1101-1200). Volum II.
Barcelona, 2002.
28. Josep M. PONS I GURI i Hug PALOU I MIQUEL: Un cartoral de la canònica agustiniana
de Santa Maria del castell de Besalú (segles X-XV). Barcelona, 2002.
29. Manuel PASTOR I MADALENA: El cartulari de Xestalgar: memòria escrita d’un senyoriu
valencià. Barcelona, 2004.
30. M. Josepa ARNALL I JUAN, Lletres reials a la ciutat de Girona (1517-1713). Volum III.
Barcelona, 2005.
31. M. Josepa ARNALL I JUAN, Lletres reials a la ciutat de Girona (1517-1713). Volum IV.
Barcelona, 2005.
32. Arxiu Municipal de Girona. Catàleg de pergamins del fons de l’Ajuntament de Girona
(1144-1862). Volum I. Barcelona, 2005.
(1144-1862). Volum II. Barcelona, 2005.
(1144-1862). Volum III. Barcelona, 2005.
31. M. Josepa ARNALL I JUAN, Lletres reials a la ciutat de Girona (????-????). Volum
IV. Barcelona, 2005.

Versió en PDF - Fundació Noguera

Transcripción

Documentos relacionados

Les Filles de Maria Auxiliadora

Déus i mites de l`antiguitat

Guia Racó de Pares i Mares

diptico pp 13 - Partido Popular de Barcelona

Ous estrellats amb pernil Huevos estrellados con jamón Eggs on a

iBesora_90_Abril_16

El Gran Casino de la Rabassada