Spanish Translation - cupressus - home page

Transcripción

Spanish Translation
ÁRBOLES MONUMENTALES Y BOSQUES MADUROS,
AMENAZADOS EN EL PAISAJE MEDITERRÁNEO
Prólogo
Alfonso Rus Terol
Presidente Diputación de Valencia
Nuestra Responsabilidad con el Territorio
Las diputaciones provinciales como la que yo
presido, la de Valencia, han ido creciendo en
sus competencias y responsabilidades en la
medida en que han tenido que dar respuesta a
los problemas que desde los pueblos de la provincia le iban llegando. Han sido las diputaciones una especie de solución a las necesidades
que los vecinos de los pueblos más pequeños
han ido planteando a lo largo de los siglos.
Después de 200 años de existencia, esas
demandas y esas realidades han ido configurando esta administración polifacética,
que ha demostrado mantenerse en unos niveles de gestión más que aceptables y responder a las inquietudes de la sociedad.
Una de ellas, nadie lo puede discutir, es
atender a nuestro medioambiente como
una fuente de belleza y también de riqueza.
Hubo un momento en que la sociedad, en la
medida en que se hacía más rica, volvió su
mirada a los recursos naturales para tratar
de devolverle las muchas aportaciones que
nos da sin pedir nada a cambio.
En algo en lo que no habíamos caído o casi
nadie había tenido en cuenta fue que la fortaleza, precisamente, de esa naturaleza tiene
su máxima expresión en lo que se ha dado
en llamar árboles monumentales, tanto en el
campo abierto, como en la agricultura o en la
jardinería. Estos árboles gigantes y “mayores”
Carob tree - Ceratonia siliqua
Carlet – Spain
Picture of Janini book, 1914
mantienen viva la memoria, transmiten las vivencias de nuestros pueblos y de nuestra historia popular con una espectacularidad que
deberíamos conservar siempre y en todo lugar.
Desde esa necesidad y, también, desde esa
sensibilidad nació el Departamento de Árboles Monumentales, un departamento pionero en España que ahora cumple 20 años
y cuya trayectoria quiere formar parte ahora
de las aportaciones que hacemos desde la
Diputación de Valencia al proyecto europeo
“CypFire: Barrières vertes de cyprès contre
l’incendie: une solution faisable, écologique
et économique pour sauvegarder les régions
méditerranées” (2010 – 2013), cofinanciado
con Fondos FEDER del Programa de Cooperación Territorial MED de la Unión Europea.
En la Diputación nos sentimos un poco “monumentales” si se me permite la vanidad,
pero desde el punto de vista histórico y geográfico. Nuestros servicios, nuestros compromisos se encuentran arraigados desde
hace doscientos años entre las gentes, los
pueblos y las geografías recónditas y con
ellos hemos crecido y, después de dos siglos, nos sentimos fuertes.
Para nosotros, el hecho de poder impulsar
todas las iniciativas que se nos plantean
desde ese departamento, forma parte de lo
que podríamos llamar nuestra responsabilidad social corporativa, nuestra responsabilidad con nuestro territorio.
Presentación
Paolo Raddi
Coordinador del Proyecto CypFire
Instituto de Protección de las Plantas del
CNR, Florencia.
Barreras de Ciprés: una Medida Preventiva y Económica Contra los Incendios
Forestales
El clima en el sur de Europa es principalmente
mediterráneo, caracterizado por veranos calurosos, secos y prolongados y por inviernos húmedos. Una orografía abrupta y suelos pobres
son características comunes en este territorio,
mientras que la vegetación que lo habita es típicamente siempreverde, tolerante a la seguía
y pirofítica. Estas condiciones ambientales hacen que los países sean muy vulnerables a los
incendios forestales. Por otra parte, las tendencias socio-económicas y demográficas que
han prevalecido en las zonas rurales de los países del Mediterráneo durante las últimas décadas aumentan la vulnerabilidad al fuego. Una
parte de las tierras agrícolas de producción
marginal han sido, y están siendo, transformadas en plantaciones forestales o abandonadas
a los procesos naturales (vegetación arbustiva
y bosques) generando un paisaje más susceptible a la propagación de incendios forestales.
Durante los últimos 30 años (Forest Fires in
Europe, 2010) los incendios en Portugal, España, Francia, Italia y Grecia han afectado
una superficie de 475.000 ha al año, que corresponde al 1 % de la superficie forestal de
los cinco países. Además el número total de
incendios anuales producidos en estos cinco países alcanzo un promedio de 50.000.
309 n
Es evidente que la gestión de los incendios
forestales en el sur de Europa es un tema
candente, a lo que hay que añadir la amenaza del cambio climático que empeorará el
problema. Este riesgo se incrementa en la
Región Mediterránea, con un clima más caluroso y desecador que prolonga la duración
de la temporada y la frecuencia de incendios.
Dado que las temperaturas podrían subir en
el futuro, las cuestiones relacionadas con la
prevención de incendios deben ser consideradas como una prioridad europea. En la
actualidad, el problema de la prevención de
incendios se aborda atendiendo a las consideraciones metodológicas vinculadas a las
diferentes legislaciones nacionales y a los
planes de gestión forestal.
Es necesario contribuir a tener una planificación europea común para prevenir los
incendios forestales, que pueda superar los
diferentes obstáculos nacionales, y establecer vínculos entre los organismos de investigación y las partes interesadas que trabajan
en la silvicultura y en la gestión forestal.
Actualmente, el número de incendios y las
hectáreas de superficie quemada se incrementan cada año y por ello debemos preguntarnos qué estamos haciendo mal después de décadas de investigación en las
causas de los incendios y tras haber invertido tanto esfuerzo en la prevención y control
en el ámbito regional, nacional y europeo.
Los datos negativos (número de incendios/
año y superficie quemada en ha/año) exigen nuevos estudios y enfoques innovadores mediante el uso de vegetación arbórea
específica y nuevas técnicas para prevenir
el inicio y propagación de los incendios de
superficie.
Las “Barreras de ciprés: una medida preventiva y económica contra los incendios forestales” está basada en: 1) el uso de varias filas
de clones de ciprés, caracterizados por ser
resistentes al chancro y por presentar una
forma de la copa particular (las ramas son
largas, delgadas y perpendiculares al tronco)
y 2) en diferentes estudios e investigaciones
experimentales y/o consideraciones hechas
en el Seminario de Cipreses celebrado en
Valencia (septiembre 2012), donde se mostraron las ventajas y desventajas del “siste-
n 310
ma ciprés” en el control de los incendios de
superficie, en la protección del suelo y en la
economía rural.
Me gustaría agradecer al P.O.Med, que ha
financiado el proyecto CypFire, como se
muestra más adelante, así como a los socios que han participado activamente en el
proyecto, los grupos de interés - propietarios forestales y gestores, planificadores del
territorio, bomberos, responsables políticos,
los sectores empresariales, asociaciones de
desarrollo rural y ciudadanos – que a menudo están poco familiarizados con la ecología
forestal, la dinámica del fuego y el conocimiento del bosque.
Dado que la comunicación, el intercambio de
información y la diseminación son de gran
interés y una prioridad para mejorar la problemática ligada a los incendios, el proyecto
CypFire ha llevado, y lleva a cabo, acciones
específicas de diseminación de los resultados obtenidos y de buenas prácticas, como
son las visitas a los campos experimentales
para mostrar la efectividad de la solución
propuesta, la organización de cursos de
perfeccionamiento, cursos de formación,
dos Escuelas de Verano Internacionales, así
como numerosos talleres y seminarios.
El objetivo principal de la diseminación es
conocer las consideraciones positivas y negativas de los diferentes participantes en la
solución propuesta, en comparación con los
métodos actualmente existentes en la prevención y control de los incendios.
Los participantes del proyecto CypFire están convencidos, a través de los datos experimentales obtenidos, que la propuesta
“verde” de barrera de ciprés es factible, más
económica y ecológica que las medidas que
se utilizan contra los incendios, contribuyendo de esta forma a la preservación de la
riqueza natural y de la biodiversidad de los
árboles monumentales, bosques maduros,
paisajes agrícolas arbolados y jardines.
Introducción
Bernabé Moya
Director del Departamento de Árboles Monumentales
Imelsa – Diputación de Valencia
La Región Mediterránea, Punto Caliente
de Biodiversidad
La necesidad de proteger los bosques y la
biodiversidad ha recibido en las últimas décadas una atención política y social sin precedentes. El interés creciente por los árboles tiene mucho que ver con la preocupación
por el futuro y el bienestar de la Humanidad.
Y con un hecho incuestionable: las acciones
dirigidas a su conservación efectiva avanzan
a un ritmo desproporcionadamente más lento que la destrucción que de los bosques y
árboles maduros del Planeta.
Entre las iniciativas europeas hay que destacar la aprobación de la Directiva Hábitats,
de la que se conmemora el 20 aniversario,
que ha dado lugar a la creación de la mayor
red mundial de espacios naturales protegidos, la red Natura 2000. Los resultados en
cuanto al número y diversidad de hábitats y
de especies de flora y fauna protegidos han
sido prometedores, pero queda mucho por
avanzar. Únicamente el 17 % de los hábitats
y especies y el 11 % de los ecosistemas clave protegidos por la legislación europea se
encuentran en un estado de conservación
favorable. A lo que hay que añadir la falta de
reconocimiento y amparo jurídico específico
para los árboles monumentales, los bosques
maduros, los árboles agrícolas multicentenarios y los más emblemáticos paisajes arbolados de la Unión Europea.
La protección de la biodiversidad es una necesidad, pero también un objetivo de futuro, integrado en la Estrategia Europa 2020.
Con ella se pretende contribuir a una economía más eficiente en el uso de los recursos
naturales propios y reducir la dependencia
exterior; mitigar los problemas ambientales relacionados con el cambio climático
y la desertización; mantener la fertilidad y
productividad de los ecosistemas agrícolas
y forestales; liderar la investigación y la innovación basada en la conservación de la
biodiversidad; la restauración de los ecosis-
temas e infraestructuras verdes y sus aplicaciones tecnológicas, y la creación de nuevas
competencias, empleos y oportunidades de
desarrollo. Se calcula que para el año 2050
las posibilidades de negocio derivadas de la
inversión en biodiversidad alcanzarán entre
los dos y seis billones de euros en todo el
mundo.
Por su parte, la Asamblea General de las Naciones Unidas declaró el 2011 “Año Internacional de los Bosques”. Con el objetivo de
establecer un consenso mundial respecto a
la ordenación, la conservación y el desarrollo
sostenible de todos los tipos de bosques y
los árboles situados fuera de ellos. Reconociendo su papel trascendental para alcanzar
los objetivos marcados en el Convenio sobre
la Diversidad Biológica, la Convención Marco
sobre el Cambio Climático, la Convención de
Lucha contra la Desertificación, y contribuir
significativamente al logro de los Objetivos
de Desarrollo del Milenio. Los datos ofrecidos
por la FAO sobre la pérdida de biodiversidad
son preocupantes: el ritmo de extinción de
las especies a causa de la actividad humana
multiplica entre 100 y 1.000 el ritmo natural;
el 60 % de los ecosistemas naturales están
degradados o se utilizan de forma insostenible; desde el año 1990 se ha perdido el 75 %
de la diversidad genética de las plantas cultivadas y cada año desaparecen 13 millones
de hectáreas de bosques en el mundo. Para
mejorar esta situación, la ONU ha instituido
la celebración anual del “Día Internacional de
los Bosques” cada 21 de marzo.
Por otra parte, este año se cumple el 40 aniversario de la Convención sobre el Comercio Internacional de Especies Amenazadas
de Flora y Fauna Silvestres (CITES) que tiene
como objetivo supervisar, establecer mecanismos y controles para que no se produzcan abusos en la explotación de especies en
peligro de extinción. La convención ha sido
firmada por 177 países y ha permitido proteger 5.000 especies de animales y 29.000 de
plantas en todo el mundo.
La destrucción de los bosques y la biodiversidad tiene como causa principal las
actuaciones humanas. Una de las más destacadas es el incremento de los llamados
Grandes Incendios Forestales (GIF), fuegos
que calcinan superficies desde 500 ha a decenas de miles de ha. Un riesgo ambiental
de primer orden que en el 95 % de los casos
tiene un origen, intencionado o accidental,
humano. Siniestros de dimensiones incontrolables que causan una gran alarma social;
desesperación, impotencia y fallecimientos
en los profesionales de la extinción y en la
población afectada e incuantificables daños
biológicos, ecológicos, económicos y sociales. Los datos recogidos por el European Forest Fire Information System (EFFIS), en cinco países de la región Mediterránea del sur
de Europa (Portugal, España, Francia, Italia
y Grecia), muestran que durante el periodo
1980 – 2009 se produjeron más de un millón
y medio de incendios forestales, afectando
a una superficie de 14,367 millones de ha.
Para ser efectivos en la lucha contra el
fuego es necesario impulsar la investigación en modelos de gestión y restauración
preventiva que contribuyan a la protección
activa y también a la recuperación de las
formaciones vegetales del futuro, haciéndolas más resistentes a las llamas. Objetivo
del proyecto europeo “CypFire: Barrières
vertes de cyprès contre l’incendie: une solution faisable, écologique et économique
pour sauvegarder les régions méditerranées” (2010 – 2013), cofinanciado con Fondos FEDER del Programa de Cooperación
Territorial MED de la Unión Europea. Los
resultados alcanzados se muestran prometedores, por lo que es necesario continuar
profundizando en la investigación relacionada con la inflamabilidad y combustibilidad; valorar la adaptabilidad de las diferentes variedades; establecer áreas piloto
demostrativas y evaluar el potencial de desarrollo económico en el sector viverístico,
ambiental y forestal. Las barreras de ciprés
pueden desempeñar una función estratégica en la mejora de la eficacia y el impacto
paisajístico de los cortafuegos tradicionales; optimizar la protección en la interfaz urbano – rural – forestal; reforzar la seguridad
en lugares de especial protección: elevado
riesgo, difícil acceso, alto valor cultural y
ambiental o prioridad defensiva. Y fomentar
unas estructuras forestales y agrícolas más
resistentes al avance del fuego, estableciendo discontinuidades y creando paisajes
en mosaico y de heterogeneidad.
Detener la pérdida de biodiversidad, la degradación de los servicios ecosistémicos y
valorar el potencial desarrollo y bienestar
que ofrecen los árboles monumentales, los
bosques maduros, los árboles agrícolas
centenarios y los emblemáticos paisajes
arbolados del Mediterráneo, de Europa y
del mundo es uno de los objetivos de esta
obra. Los datos son demoledores: en el último siglo han desaparecido el 80 % de ellos
y la tendencia en las últimas décadas es a
aumentar. Ello muestra el elevado grado de
indefensión jurídica, la frecuencia, permanencia e intensidad de los distintos tipos de
amenazas, presiones y perturbaciones y la
falta de conservación que sufren los árboles
más viejos del Planeta. No parece adecuado continuar manteniéndolos en el olvido,
cuando tanto pueden hacer en beneficio del
equilibrio ecológico, la cultura y el desarrollo
social y económico de la Humanidad.
La Estrategia de la Unión
Europea sobre la Biodiversidad 2020 y los Árboles Monumentales
Directiva Hábitats
Los principios de la política Comunitaria en
el ámbito del medio ambiente, recogidos en
los artículos 130 R, S, T del Tratado de la
Comunidad Económica Europea, establecen
la necesidad de conservar, proteger y mejorar la calidad del medio ambiente; la protección de la salud de las personas; la utilización prudente y racional de los recursos
naturales; y el fomento de medidas a escala
internacional destinadas a hacer frente a los
problemas ambientales regionales y mundiales. El objetivo es de alcanzar un nivel de
protección basado en la acción preventiva y
la corrección de los atentados al medio ambiente, preferentemente en la fuente misma.
En base a ellos, y a los compromisos internacionales adquiridos, la Unión Europea ha
desarrollado un marco legislativo medioambiental amplio e integrado en diferentes ámbitos de su política, y de los estados miembros. Entre los que destacan el Convenio
311 n
sobre Diversidad Biológica, la Convención
Marco sobre el Cambio Climático, la Convención de Lucha contra la Desertificación,
los Objetivos de Desarrollo del Milenio, la
Estrategia para un Desarrollo Sostenible, la
Estrategia para la Conservación de la Biodiversidad y la creación de la Agencia Europea
del Medio Ambiente
Entre las medidas de protección adoptadas
destaca la Directiva 2009/147/CE relativa a
la conservación de las aves silvestres y la Directiva 92/43/CEE relativa a la conservación
de los hábitats naturales y de la fauna y flora
silvestres, también conocida como “Directiva
Hábitats”. En las que se considera como un
objetivo esencial de interés general, favorecer
el mantenimiento de la biodiversidad al tiempo
que se tienen en cuenta las exigencias económicas, sociales, culturales, regionales y locales. Al constatar que en el territorio europeo los
hábitats naturales y seminaturales continúan
degradándose y que un número creciente de
especies silvestres están gravemente amenazadas, y con ello un futuro de oportunidades y
prosperidad para la Comunidad.
Natura 2000
Para garantizar el restablecimiento, la supervivencia y el mantenimiento de los hábitats naturales y de las especies de interés
comunitario en un estado de conservación
favorable a largo plazo, se ha procedido a lo
largo de los últimos veinte años a designar
zonas especiales de conservación, creando
una red ecológica europea transnacional. La
denominada red Natura 2000, que integra a
las zonas protegidas como Zonas de Especial Protección de las Aves, los Lugares de
Importancia Comunitaria y las Zonas de Especial Conservación. Consideran la necesidad de fomentar las políticas de ordenación
del territorio y de desarrollo, la gestión de los
elementos del paisaje que revistan una importancia fundamental para la fauna y flora
silvestre, a la cabe añadir la cultura y la agro
biodiversidad. Esta última declaración equivale a una definición más que aceptable de
lo que se considera un árbol monumental.
Tras cumplirse veinte años de la aplicación
de la Directiva Hábitats los resultados obtenidos cabe de calificarlos de favorables en
lo que se refiere a la diversidad y superficie
n 312
de los hábitats y especies protegidas en la
red Natura 2000 y en el avance en el conocimiento de la biodiversidad.
Pero a pesar de las actuaciones e inversiones llevadas a cabo, de la importancia de la
biodiversidad para el futuro y bienestar de la
sociedad y de la solidez de los argumentos
económicos a favor de la conservación, las
medidas adoptadas no han sido suficientes
para contrarrestar la pérdida de biodiversidad. Según muestran los informes y evaluaciones de la Agencia Europea del Medio
Ambiente se mantiene una tendencia constante a disminuir, siguen estando en peligro
importantes ecosistemas, las situación de
las poblaciones es heterogénea en su conjunto, algunas están empezando a recuperarse pero otras siguen menguando de forma alarmante y este declive afecta a su vez
a especies que antes eran comunes. En este
sentido hay que añadir que son muchos los
grupos biológicos, hábitats, especies en el
que conocimiento sobre el inventario, distribución y estado de conservación sigue
siendo parcial, incompleto y sesgado. Únicamente el 17 % de los hábitats y especies y
el 11 % de los ecosistemas clave protegidos
por la legislación europea se encuentran en
un estado de conservación favorable.
Los objetivos fijados en la UE para detener la
perdida de Biodiversidad para el periodo 2001
- 2010 no se han cumplido. Una continua y
creciente presión asociada a los cambios en el
uso del suelo, la sobreexplotación de la biodiversidad y de sus componentes, la extensión
de especies exóticas invasoras, la contaminación y el cambio climático son algunas de sus
causas estructurales. Pero también dificulta la
conservación el crecimiento de la población,
una insuficiente sensibilidad social sobre las
consecuencias de su perdida, y que el valor
económico de la biodiversidad no se refleje
en los procesos de toma de decisiones. Los
estudios de sociológicos indican que un 85 %
de la población desconoce la existencia y el
significado de la red Natura 2000, lo viene a
traducirse en desinterés, cuando no en confrontación, limitando el avance de los objetivos
ambientales de la Unión Europea.
Es una necesidad urgente priorizar la mejora
en la comunicación a la población europea
del valor de la Red Natura 2000, trasladando
su interés en relación con la calidad de vida
y de los beneficios económicos. Los beneficios económicos derivados de la biodiversidad provienen de los productos y servicios
que realizan los ecosistemas en relación con
el suministro de alimentos del sector agrícola y ganadero, los productos forestales,
el suministro y depuración de agua, la protección del suelo contra la desertización, la
industria farmacológica y la biotecnología,
las actividades relacionadas con el turismo,
la promoción de los productos y servicios
locales o la actividades de formación y educación ambiental para un desarrollo local y
regional. Los beneficios sociales proveen a
la población de mayores oportunidades de
empleo, diversificación de la actividad local,
mejorar de las condiciones de vida, protección del patrimonio natural y cultural y mejora de las posibilidades de educación, recreo,
salud y ocio medioambiental.
Nueva Estrategia
La Comisión Europea ha definido una nueva
estrategia para el medio ambiente que ha
quedado integrada en la Estrategia Europa
2020. Los fundamentos de la política de biodiversidad para este nuevo período se basan en: valorar plenamente el potencial que
ofrece la naturaleza; contribuir a establecer
una economía más eficiente en el uso de
los recursos; conservar y mejorar el uso de
los recursos naturales de forma sostenible:
incrementar la eficiencia y reducir la dependencia del exterior.
Los ecosistemas pueden ofrecer alternativas
rentables y soluciones tecnológicas para la
mitigación y adaptación al cambio climático
y la desertización. También los avances en
el conocimiento, las ciencias aplicadas y la
biotecnología dependen de la disponibilidad
a largo plazo de la biodiversidad, suponen
un potencial de desarrollo para diferentes
sectores económicos de la investigación e
innovación. La restauración de ecosistemas,
la conservación de la biodiversidad y la llamada economía verde ofrecen nuevas competencias y oportunidades a nivel social. Se
estima que en el año 2050 las oportunidades
de negocio derivadas de la inversión en biodiversidad supondrán entre dos y seis billones de euros en todo el mundo.
El marco de actuación para el próximo
decenio en la Unión Europea esta formado por una serie de objetivos estratégicos
interdependientes y que se refuerzan recíprocamente con los que detener la perdida
de biodiversidad. Entre los que destacan
proteger y restaurar la diversidad biológica
y los servicios ecosistémicos acelerando
la aplicación de las directivas e incrementar las evaluaciones para una mejora de
los estados de conservación. Contribuir
a hacer más sostenibles los objetivos de
crecimiento, a luchar contra el cambio climático, fomentar la cohesión económica,
territorial y social, y proteger el patrimonio
cultural de la Unión Europea. Así como garantizar una mejor conectividad funcional
de los ecosistemas, tanto de los situados
en el interior de los espacios Natura 2000
como los que se encuentran fuera de ellos.
De esta forma los arboles monumentales, y su legado, pasan a ser reconocidos
como parte esencial del Patrimonio Natural y Cultural europeo.
Los Árboles Monumentales y la Agricultura
El 30 % territorio europeo presenta un grado de fragmentación entre moderado y muy
alto, por lo que se hace imprescindible la
incorporación de infraestructura verde a la
ordenación territorial, con la que contribuir
al mantenimiento y mejora de los servicios
ecosistémicos. Esta nueva estrategia es
sustancialmente beneficiosa en lo que se
refiere a los árboles monumentales, los bosques maduros, los árboles y cultivos agrícolas centenarios y los mas emblemáticos
paisajes arbolados de la Unión Europea, que
pasan a transformarse en elementos vertebradores esenciales para el mantenimiento y
mejora de la red Natura 2000.
La incorporación a la estrategia de biodiversidad de la UE de la sostenibilidad de
la agricultura y la silvicultura, es una de las
grandes aportaciones para el periodo 2013 2020. Hay que tener en cuenta que el suelo
destinado a estas actividades es el 72 % del
territorio de la Unión Europea. Creando nuevas vías para integrar el uso sostenible de
la biodiversidad en el desarrollo, y su incorporación en la ejecución de otras políticas
y sectores fundamentales. De esta forma
los instrumentos financieros de la Política
Agraria Común (PAC), la Política Pesquera
Común (PPC) y el próximo Marco Financiero
Plurianual, ofrecen oportunidades para mejorar las sinergias y maximizar la coherencia
entre los objetivos de protección de la biodiversidad y el desarrollo rural.
De esta forma se reconoce el valor y protege
a los árboles frutales centenarios y a los cultivos tradicionales como olivos, castaños, algarrobos, manzanos, perales, cítricos, entre
muchas otras especies y multitud de variedades y las dehesas, a los árboles maduros que
forman parte de los setos, lindes de cultivos
y cauces de los ríos usados tradicionalmente
para el obtener alimentación para el ganado y
leñas. Y también su extraordinario papel en la
salvaguarda de la biodiversidad de las especies de flora, fauna silvestre y los micro-hábitats que generan. Y con esto se pone fin a la
indefensión y al expolio que han sufrido a lo
largo de las últimas décadas los olivos multicentenarios arrancados de cuajo para la jardinería y a la tala indiscriminada de los viejos
fresnos, nogales, chopos y robles como maderas nobles. Todos estos árboles continuaran
participando en la economía local aportando
recursos y servicios exclusivos de excepcional
valor a todo el territorio. Según la FAO desde
1990 se ha perdido el 75 % de la diversidad
genética de los cultivos mundiales.
Los Árboles Monumentales y la Silvicultura
El objetivo de aplicación en 2020 de Planes
de Gestión Forestal acordes con la Gestión
Forestal Sostenible en todas las zonas de
monte de titularidad pública y en explotaciones forestales privadas de entidad, contribuirá de forma notable a mejorar el estado de
conservación de las especies y hábitats que
dependen de la silvicultura o están afectados en la prestación de servicios ecosistémicos. Incorporadas a los Planes de Desarrollo
Rural serán receptoras de la financiación del
Programa de Desarrollo Rural de la Unión
Europea. Los árboles solitarios y las arboledas, las formaciones vegetales riparias y los
bosques en general, que integren árboles
maduros y senescentes, se convertirán en
elementos prioritarios de conservación, tanto por su propio valor como por la rica diversidad de hábitats que generan y la multitud
de organismos que dependen de ellos para
sobrevivir. Lo que implica un salto cualitati-
vo a la hora de conservar la biodiversidad, la
salud y la resiliencia de los bosques presentes y futuros.
La lucha contra las especies exóticas invasoras es una grave amenaza para la biodiversidad de la Unión Europea, y lastre económico que provoca daños anuales por un
valor de 12.500 millones de euros. Es de
preveer que los problemas generados, a tenor del previsible aumento de los intercambios comerciales a escala global, tiendan a
incrementarse. Por lo que el establecimiento
de medidas enérgicas de control a todos los
niveles para evitar su introducción, establecimiento y propagación, así como la lucha
para controlar y erradicar los que ya están
presentes es un reto. La ausencia de una política europea global en este campo ha sido
un elemento de fragilidad en el sistema. Los
palmerales naturales europeos, el palmeral
de Elche Patrimonio de la Humanidad, las
colecciones de palmeras únicas en los jardines botánicos e históricos, el paisaje de
costa y rural mediterráneo, y también del atlántico, están pagando un precio demasiado
elevado a causa de la introducción de plagas y enfermedades de origen exótico, con
destino el sector urbanístico.
Para afrontar la crisis mundial de la biodiversidad, y cumplir con las metas y acuerdos
comprometidos a nivel nacional, europeo e
internacional, es necesario tomar medidas
dentro y fuera de la Unión Europea, pero
también en relación con las pautas de consumo insostenible. Con las que contribuir a
alcanzar los objetivos del Desarrollo Sostenible, Convenio sobre la Diversidad Biológica, CITES, Convención sobre las Especies
Migratorias, Convenio de Ramsar sobre Humedales, la Convención sobre la Protección
del Patrimonio Mundial y el Protocolo de
Nagoya entre otros. Cada año se talan en el
mundo 13 millones de hectáreas de bosque
primario tropical, el mas rico en diversidad
biológica, a causa de las plantaciones extensivas monoespecifias, el pastoreo, la explotación de maderas nobles, la minería y el
comercio de especies.
Utilizar Eficazmente los Recursos
La consecución de los objetivos para la
conservación de la Biodiversidad requiere
313 n
de una aplicación plena de la normativa ambiental europea vigente, y de una actuación
nacional, regional y local decidida que sepa
aprovechar las nuevas oportunidades. En
la que todos debemos tomar parte de forma activa, tanto la sociedad civil como los
sectores económicos ligados: agricultura,
silvicultura, industria química, extractiva y
energética, finanzas, investigación, alimentación y turismo.
Para ello es necesario movilizar los recursos
financieros europeos y usarlos de forma eficiente. Entre los que cabe destacar los Fondos Estructurales y Fondos de Cohesión,
LIFE+, Programa Marco de Investigación y
Fondo Europeo Agrícola de desarrollo Rural
– FEADER y la Política Agraria Común PAC
de la Unión Europea. Pero también es necesario diversificar e incrementar las fuentes
de financiación, incluidos los instrumentos
del mercado, los pagos por los servicios
ecosistémicos de los ecosistemas agrarios
y forestales, incentivar las inversiones en infraestructura verde y las compensaciones de
biodiversidad, entre otros.
Todos los países de la Unión Europea, en
línea con la estrategia para la biodiversidad 2020, y directrices del marco de acción
prioritaria para la red Natura 2000 deberán
incorporar como prioridad estratégica de
conservación a los árboles monumentales,
los bosques maduros, los árboles agrícolas
y cultivos centenarios y los más emblemáticos paisajes arbolados europeos. Es indispensable dotarlos de amparo jurídico e
incorporarlos en la estrategia comunitaria,
lo que exige un nuevo esfuerzo en mejorar
la participación ciudadana y la gobernanza.
Los árboles más viejos del viejo continente
siguen gozando de un gran aprecio y reconocimiento popular a nivel local y pueden
volver a jugar un papel esencial en nuestro
futuro y prosperidad.
La Situación de los Bosques
en Europa
Los Bosques y la ONU
La necesidad de establecer un consenso
mundial respecto a la ordenación, la conservación y el desarrollo sostenible de todos
los tipos de bosques, llevó a la Asamblea
General de las Naciones Unidas, mediante
la resolución 61/193 declarar el 2011 “Año
Internacional de los Bosques”. Reafirmando su papel trascendental para alcanzar los
objetivos marcados en el Convenio sobre la
Diversidad Biológica, la Convención Marco
sobre el Cambio Climático y la Convención
de Lucha contra la Desertificación, recogidos en los compromisos nacionales e internacionales de los países miembros a través
de las Declaraciones, Conferencias, Cumbres y Planes de Aplicación. Los bosques
y su ordenación sostenible deben contribuir
significativamente al logro de los Objetivos
de Desarrollo del Milenio. Su situación y
evolución aparecen como indicadores del
avance en la incorporación de los principios
de desarrollo sostenible, la conservación de
la diversidad biológica y el incremento de la
superficie arbolada.
De gran interés para conocer el estado actual de los bosques resulta el informe sobre
la “Situación de los Bosques del Mundo” elaborado por la Organización para la Alimentación y la Agricultura (FAO). La Evaluación de
los Recursos Forestales Mundiales (FRA) de
2010, la mas completa llevada a cabo hasta
la actualidad, señala que el área total de bosques existentes en el mundo asciende a algo
mas de 4.000 millones de hectáreas, lo que
se corresponde con el 31 % de la superficie
total de la tierra. Con una distribución muy
desigual, cinco países – Federación de Rusia, Brasil, Canadá, Estados Unidos y China concentran más de la mitad del área mundial;
diez países o áreas geográficas carecen totalmente de ellos y otros 54 tienen menos de un
10 % de su extensión cubierta de bosques.
El documento destaca así mismo que el
índice total de deforestación en el planeta
continua siendo alarmante. La presencia de
bosques ha disminuido en la última década a un ritmo de 13 millones de hectáreas
n 314
al año, y no ha sido compensada ni con la
reforestación ni con la expansión natural. La
mayor parte de las pérdidas se concentran
en países y áreas de las regiones tropicales,
siendo especialmente grave la destrucción
de los bosques primarios, los más ricos en
diversidad biológica del planeta, aproximadamente 13 millones de hectáreas de selva
tropical se talan cada año. El ritmo de desaparición de la biodiversidad en el mundo,
proceso atribuible principalmente a la actividad humana multiplica entre 100 y 1.000 el
ritmo natural. Según la FAO el 60 % de los
ecosistemas mundiales están degradados o
se utilizan de manera insostenible, y desde
1990 se ha perdido el 75 % de la diversidad
genética de los cultivos mundiales.
Entre los aspectos fundamentales para
avanzar en una ordenación forestal sostenible destacan, según el informe de la FAO,
la extensión de los recursos forestales, la
preservación de la diversidad biológica, la
mejora en la salud y la vitalidad de los bosques, las funciones productivas, protectoras
y socioeconómicas y el marco jurídico, normativo e institucional de protección.
El papel de los bosques en la mitigación y
adaptación al cambio climático está recogido en el Protocolo de Kioto. Los países
desarrollados y en vía de desarrollo pueden
contribuir de forma significativa a la lucha
contra el efecto invernadero y el cambio climático mediante la reducción de las emisiones de CO2, de las emisiones derivadas de
la deforestación y la degradación forestal, y
la compensación de las emisiones globales
a través de acciones de reforestación con
arreglo a los Mecanismos para un Desarrollo
Limpio.
Entre las estrategias con vistas a mejorar los
servicios ecosistémicos y evitar los efectos
indirectos negativos de la desertización y
la erosión genética. Destaca la necesidad
de establecer una coherencia con los programas y acuerdos internacionales sobre
los bosques ya existentes, la gobernanza
forestal, los derechos de los pueblos indígenas y las colectividades locales, el enfoque
participativo, la conservación de los recursos naturales y la diversidad biológica y la
permanencia de las medidas de mitigación.
El Convenio de las Naciones Unidas sobre la
Diversidad Biológica, que entró en vigor en
1993 y en el que los países miembros Unión
Europea están legalmente vinculados, define la biodiversidad como la variabilidad de
organismos vivos de todas las clases, tanto
genética como de especies y ecosistemas,
incluyendo en sentido amplio a la agro biodiversidad y la diversidad cultural. El Convenio tiene como objetivos la conservación
de la biodiversidad, su uso sostenible y el
reparto justo y equitativo de los beneficios
derivados.
La biodiversidad tiene una importancia
transcendental para el futuro al estar estrechamente ligada al desarrollo, la salud y el
bienestar de las personas y del planeta. Los
árboles y los bosques maduros presentes
en el medio natural y forestal, la agro biodiversidad y el medio urbano, forman parte
de la identidad cultural de todos los pueblos
y deben ser considerados como Patrimonio
Natural y Cultural de la Humanidad y reservas de la Biosfera.
Las principales tendencias en la extensión
de los bosques y la modificación de los índices de pérdidas forestales, así como el
estado actual de los bosques productivos y
protectores, muestran una gran disparidad
en las distintas regiones del planeta. Entre
las amenazas mas importantes que implican directamente la perdida de biodiversidad, que además presentan una tendencia
a intensificarse, destacan la destrucción y
fragmentación de los hábitats; la sobreexplotación de las especies y los recursos; la
contaminación del agua, del suelo y atmosfera; la introducción de las especies exóticas
invasoras; el uso de venenos contra la fauna
y los fitocidas; los incendios forestales; la
desertización y el cambio climático.
Los Bosques en Europa
En relación a los bosques europeos hay que
tomar en consideración los datos recogidos
en el informe de la FAO de 2011, “Situación
de los bosques en el mundo”. La región de
Europa formada por 50 países y áreas, cuenta con una superficie total de bosque entorno a 1.000 millones de hectáreas, lo que
viene a suponer un 25 % del área mundial.
Se excluyen de estos datos a la Federación
de Rusia, que con 810 millones de hectáreas
conserva la mayor extensión de masa arbolada del planeta, en una vasta franja de bosque circumpolar que se extiende por Siberia
formando el bosque de taiga.
Atendiendo a la información recogida en
la Evaluación de los Recursos Forestales
Mundiales (FRA) de 2010, la tasa de cambio en Europa, entendida como la ganancia
o perdida de porcentaje del área de bosque
restante en el decenio 2000 – 2010, se situó
en un 0.07 %. Cifra pobre que está en consonancia con la tendencia a nivel mundial en
la que la gran mayoría de las regiones tiende
a cero o es negativa. En Europa este insignificante crecimiento aparece relacionado con
la recolonización desordenada de los bosques a causa del abandono del cultivo de
las tierras agrícolas en el área mediterránea.
En lo que corresponde a la función económica de los bosques en Europa, según
la FAO, hay que tener en cuenta que el 52
% del área total esta destinada para fines
de producción forestal. Y que la reserva
total de carbono en la biomasa forestal se
estimo en 13 giga toneladas. Parámetros
que directa o indirectamente empiezan a
formar parte de las cifras de la economía
mundial. Por su parte el área de bosque
designada en Europa para fines de protección del suelo y el agua, como función
principal, cubre una superficie de unos
21,5 millones de hectáreas. Y los ecosistemas boscosos destinados a la conservación de la diversidad biológica unos 19.4
millones de hectáreas. Resulta interesante
destacar que los beneficios derivados de
la protección ambiental de los bosques
resulten difíciles de cuantificar económicamente, que apenas se valoren en los mercados y queden fuera de los mecanismos
de toma de decisiones.
Los hábitats forestales protegidos en la red
Natura 2000 ocupan una superficie de unos
14 millones de hectáreas. En relación con las
reservas forestales, de 26 países europeos,
los bosques de carácter natural, es decir
aquellos que no han sufrido graves alteraciones por la actividad humana, representan
el 1,7 % del territorio, es decir unos 3 millones de hectáreas.
Hasta la fecha la condicionalidad de la Directiva Hábitat dirigida a los hábitats y especies
silvestres, y la reducida consideración de la
contribución de la agricultura y silvicultura al
mantenimiento y mejora de la biodiversidad,
ha creado una fragmentación de las redes
naturales, y mermado las oportunidades y
múltiples ventajas de valorar la riqueza natural en su conjunto. En este sentido los árboles monumentales, los bosques maduros,
los árboles agrícolas y cultivos centenarios
y los más emblemáticos paisajes arbolados
europeos, han pagado un alto precio al quedar fuera de los ámbitos legislativos, financieros y de conservación.
Sin embargo todos estos árboles ancianos
constituyen muestras insuperables y representativas de la potencialidad a la que deberíamos aspirar en la conservación de la
biodiversidad, los bosques y los hábitats.
Albergan una diversidad biológica extraordinaria, constituyendo parte esencial de los
hábitats naturales de los bosques maduros,
y también son micro hábitats prioritarios o
exclusivos para numerosas especies de interés comunitario de organismos saproxílicos,
briofitos, líquenes, microorganismos, micromamíferos, quirópteros o aves, entre otros,
incluidos en el Anexo II y IV de la Directiva
Hábitats amenazados de desaparición. A lo
que hay que añadir su función biológica en
el mantenimiento del equilibrio y salud de los
ecosistemas forestales y agrícolas frente a
las perturbaciones bióticas o abióticas. Y su
importancia en relación con la preservación
“in situ” y “ex situ” de los recursos genéticos
y la innovación que permitan disponer de
elementos del patrimonio hereditario existente con los que poder afrontar los retos
tanto a las nuevas condiciones ambientales
en relación con el cambio climático como
en caso de deriva genética, las plagas y enfermedades en el ámbito forestal, agrícola y
ornamental.
La nueva estrategia para biodiversidad
2020, abre la puerta a considerar a los árboles monumentales y bosques maduros,
enteramente naturales, semi naturales, agrícolas y urbanos como “especimenes” de
interés comunitario. Ya que estos individuos
sobresalientes pueden encajar en los principios del artículo 1 de la Directiva: están en
315 n
peligro, son vulnerables, escasos, raros y
localizados en áreas geográficas limitadas
o dispersas. Requieren de especial atención
debido a su singularidad y dada la persistencia de los factores que ocasionan su amenaza presente y futura.
Es urgente garantizar su protección y mantenimiento, y reestablecerlos a un estado de
conservación favorable, cuya preservación
supone una especial responsabilidad para la
Comunidad si son considerados, como merecen, “lugar de importancia natural y cultural comunitaria”. Existe un vacío legal, o al
menos una falta extensión jurídica especifica en relación con la Directiva Hábitats, pero
también en la política agraria y cultural. Es
necesario un nuevo impulso que favorezca,
dinamice las sinergias e iniciativas entre las
instituciones, los ciudadanos, los agentes
sociales económicos y productivos del sector ambiental, agrario, cultural y social en la
preservación de los árboles y bosques monumentales. Que implemente las estrategias
de desarrollo sostenible a partir de acciones
de impulso de la sostenibilidad, la corresponsabilidad y la gobernanza.
Día Internacional de los Bosques
Ni la sensibilización social ni la consideración
del valor económico de la diversidad biológica, y por lo tanto, su incidencia en el ámbito
de la decisión política crece al ritmo deseable
para atenuar los efectos de esta destrucción.
La reducción permanente de los árboles y
bosques maduros y la diversidad biológica,
y de su potencial a la hora de ofrecer bienes
y servicios ecosistémicos tiene consecuencias ambientales, económicas y sociales,
que amenazan el desarrollo socioeconómico
mundial, y afectan de forma especial tanto a
los países en desarrollo como a las economías locales de todos los países. Las causas
que provocan la perdida de biodiversidad no
se han atenuado en las últimas décadas ni
van a desaparecer a corto plazo.
La necesidad de mantener de forma continua
los objetivos en relación con la mejora de los
bosques en el mundo, teniendo en cuenta
los beneficios económicos, socioculturales
y ambientales que aportan. Y de promover
la acción internacional para la ordenación,
conservación y explotación sostenible de
n 316
todos tipos de bosques, incluidos los ecosistemas forestales frágiles y los árboles
situados fuera de ellos. Llevó al Segundo
Comité de la Asamblea General de la Organización de las Naciones Unidas a declarar
el 21 de marzo como “Día Internacional de
los Bosques”, alentando a todos los estados
miembros a su celebración anual. La íntima
y profunda relación que une a los árboles
monumentales con los pueblos y culturas
del mundo ofrecen una oportunidad única
para avanzar en la protección y cuidado de
los bosques y la biodiversidad.
Amenazas, Presiones y Perturbaciones
Amenazas
Que el 80 % de los árboles maduros hayan
desaparecido a lo largo del último siglo, y
que la tendencia en las últimas décadas sea
la de aumentar, muestra el grado de frecuencia, permanencia e intensidad de las amenazas, presiones y perturbaciones que sufren
los árboles monumentales, los bosques maduros, los árboles agrícolas centenarios y los
paisajes arbolados. Sometidos en todos los
ambientes: natural, forestal, agrícola y urbano a un proceso de la fragmentación, dispersión, exclusión, aislamiento y extinción.
A las categorías de amenazas que pueden
sufrir los diferentes tipos de hábitats y las
especies de flora y fauna silvestre: agricultura, silvicultura, minería extractiva, infraestructuras, urbanización, turismo, recolección, contaminación, especies invasoras,
introgresión genética, cambio climático,
procesos bióticos y abióticos naturales, catástrofes naturales e incendios forestales.
Hay que incorporar las relacionadas con el
estado ontológico, morfo-fisiológico, biomecánico y patológico de cada individuo y la
del conjunto de la diversidad biológica que
acogen. Esta multiplicidad de ambientes,
hábitats, poblaciones, especies, circunstancias y especificidad ocasiona que una
determinada acción o actividad deba considerarse una amenaza para un árbol o grupo
de árboles determinados, mientras que para
otros es una forma adecuada de conserva-
ción. En todos los casos la priorización pasa
por garantizar la continuidad de los árboles
maduros.
Entre las consideraciones a tener en cuenta a la hora de establecer las amenazas hay
que destacar las limitaciones relacionadas
con el ámbito de aplicación, declaraciones
efectuadas, nivel de protección y el estado
de conservación de las especies y hábitats
incluidos en la Directiva hábitats. Como también la de aquellos otros árboles maduros
que forman parte del paisaje, el ambiente
agro pastoral y los que están presentes en
zonas antropizadas, que a la relevancia ambiental se le añaden el valor histórico, social
y cultural, independientemente de si su origen es autóctono o alóctono.
Los informes relativos al estado de conservación en la Unión Europea indican que solo
el 17 % de los hábitats y las especies, y el
11 % de los ecosistemas clave protegidos
por la legislación europea se encuentran en
un estado favorable. Al analizar el tipo y frecuencia de las diferentes presiones y amenazas sobre los hábitats y las especies en
España, nos encontramos que en el grupo
de la agricultura y silvicultura los hábitats
sufren una presión actual del 48 %, mientras
que para las especies se sitúa en el 30 %.
La minería extractiva provoca una presión en
los hábitats del 17 % y sobre las especies
del 6 %. En la urbanización y la industria es
del 21 % para los hábitats y las especies.
Los transportes y las comunicaciones ejercen una presión del 13 % a los hábitats y del
10 % a las especies. El turismo y la recolección presionan con un 27 % a los hábitats
y con un 21 % a las especies. La contaminación y el impacto antrópico ocasionan un
presión del 16 % a los hábitats y un 27 % a
las especies. Los hábitats de los humedales, los ambientes marinos y de costa sufren
una presión del 30 %, mientras que para las
especies es del 9 %. Finalmente los procesos bióticos y abióticos naturales reciben
una presión actual del 10 % en los hábitats
y del 38 % a las especies. Estos datos son
generalizables a la mayor parte de los países
europeos.
En relación a la evolución de la frecuencia
de las presiones y amenazas futuras, tanto
para los hábitats como para las especies, se
prevé que en general tienden a mantenerse.
Una política estratégica como la conservación de la biodiversidad 2020, que integre a
la agricultura y la silvicultura paliaría sustancialmente la situación.
Otro indicador del grado de amenaza son
las listas rojas de especies y hábitats en el
ámbito nacional, europeo e internacional.
Según la lista roja de las especies de IUCN
de las 290 especies de árboles presentes en
la región mediterránea, de las que 42 son
endémicas, 61 presentan algún tipo de amenaza y 24 aparecen como taxones amenazados en las categorías de peligro crítico, en
peligro o vulnerable. Entre las especies relícticas más amenazadas destacan Cupressus
dupreziana, Abies nebrodensis y Zelkova sicula de las que únicamente sobreviven entre
200 – 500 individuos.
Las amenazas se agravan en el caso de
los árboles monumentales al carecer de
protección jurídica y consideración individual. Son vulnerables, escasos, raros y
localizados en áreas geográficas limitadas,
o extensas pero de forma dispersa, por
lo que la persistencia de los factores que
ocasionan sus amenazas, sean estas constatadas o plausibles, presentes o futuras,
aumentarán. La pérdida de árboles viejos
supone una amenaza de reducción de las
reservas de diversidad biológica refugiadas
en ellos; y también causa de erosión genética debido a la pérdida de variabilidad,
especialmente preocupante en áreas de la
red Natura 2000, Reservas de la Biosfera y
Patrimonio de la Humanidad.
Bosques Maduros
En lo que se refiere a los árboles y bosques
maduros situados en el medio forestal las
amenazas globales constatadas están relacionadas con la reducida extensión que ocupan. Como amenazas a gran escala para los
hábitats forestales destacan por su alcance,
consecuencias y reducción de la capacidad
de resiliencia del ecosistema: los incendios
forestales, la desertización, el cambio climático, el manejo de las plantaciones que se
asocia a la eliminación de los árboles senescentes y madera muerta, el sobre pastoreo y
la explotación forestal.
En el mediterráneo septentrional las amenazas más importantes se dan sobre las
zonas refugio ibero-magrebíes en especies
como Prunus lusitanica, Rhododendron
ponticun, Frangula alnus subsp. baetica o
Abies pinsapo. Así mismo cabe destacar
que en estas áreas la mayor parte de los
sistemas forestales maduros sufren agresiones y amenazas, causadas tanto por
la sobre explotación forestal como por la
presión originada para la subsistencia de
las poblaciones locales, presentando una
acusada declinación y fragmentación. En
el Magreb es preocupante la situación de
especies como Abies marocana, Abies numidica, Pinus nigra subsp. mauretanica,
Olea europaea subsp. marocana, Laurus
azorica, Quercus afares, Quercus faginea
subsp. tlemcenensis, Pistacia atlantica y las
formaciones maduras de Argania spinosa,
Cedrus atlantica, Quercus canariensis, Tetraclinis articulata, Juniperus thurifera, Acer
campestre o Arbutus pavarii.
En el mediterráneo oriental las formaciones
vegetales maduras mas amenazadas pertenecen a las especies Amygdalus korshinskyi,
Abies equi-trojani, Quercus aucheri, Quercus
vulcanica, Liquidambar orientalis, Cedrus
brevifolia, Quercus alnifolia, Zelkova abelicea, Phoenix theophrasti, Pinus heldreichii,
Quercus trojana subsp. euboica, Abies cilicica, Pterocarya fraxinifolia, Pyrus serikensis o
Cedrus libani. En el litoral mediterráneo hay
que destacar que la casi totalidad de las formaciones de bosques maduros caducifolios
termo-mediterráneos de Ceratonia siliqua,
Chamaerops humilis, Olea europaea, Laurus
nobilis y Euphorbia dendroides, así como los
sabinares costeros del genero Juniperus,
han sido destruidos por la acción antrópica.
La gran mayoría de los bosques mediterráneos tienen una edad media de entre 60 y 80
años, están compuestos principalmente por
una o dos especies arbóreas, aunque ocasionalmente llegan a más de diez. Ello confirma el escaso peso cuantitativo del arbolado maduro y senescente en estas masas,
a pesar de su gran importancia cualitativa.
La importancia de la fauna en la dinámica del bosque natural es trascendental. El
reducido número de especies de plantas
esenciales con las que se cubren las necesidades humanas, unos pocos centenares,
es claramente desproporcionado en comparación con el número total de especies
de flora presentes en las distintas zonas
biogeográficas del mundo, más de 250.000.
Lo que viene a indicar, que además de los
factores abióticos, la fauna participa de forma directa y vital en la generación y modelación de las formaciones y ciclos naturales
de la silvigénesis.
El impacto de la actividad humana sobre la
fauna a lo largo de la historia es bien conocido.
Centrado en eliminar a los carnívoros competidores, capturar a los herbívoros y granívoros para alimentarse y domesticarlos, luchar
contra los insectos que causan mermas a las
producciones y la salud humana, mediante el
uso generalizado y masivo de plaguicidas y
herbicidas, unido a la fragmentación y destrucción de los hábitats y poblaciones, el uso
de veneno y la caza furtiva. Da una idea de
las dificultades de la fauna del bosque para
avanzar en su regeneración. Se estima que
un 80% de la biodiversidad terrestre depende
de los bosques para sobrevivir.
Selvicultura
En relación con la explotación forestal de
bosques maduros hay que señalar el impacto que sobre los bosques primarios y la biodiversidad del planeta causan las pautas de
consumo insostenibles de la sociedad occidental, con la consiguiente presión, pérdida
y degradación de los ecosistemas naturales
y pueblos indígenas. Y con ello la corresponsabilidad de la UE a la hora de afrontar la
crisis mundial de la biodiversidad. La tala de
grandes árboles en los bosques tropicales
también tiene su parangón en Europa, aunque menos conocido, a través de explotación forestal de árboles maduros ligada a la
tala de castaños, nogales, fresnos, chopos
o robles multicentenarios destinados al comercio de madera noble. Innumerables objetos elaborados con su veteada madera invaden el mercado sin que los consumidores
conozcan el origen ni sus consecuencias.
Otra amenaza generalizada y de gran impacto,
esta relacionada con las transformaciones de
origen antrópico que afectan a las formaciones
boscosas riparias, áreas lacustres y ambientes
317 n
edahidrófitos, fuentes y surgentes. Como las
ligadas a la desecación y canalización de los
cursos de agua, descenso del nivel freático y
agotamiento de los acuíferos por extracción
de agua subterránea, contaminación y reducción del espacio natural por la extensión de la
agricultura. Estas alteraciones afectan a las
formaciones y bosques maduros de los géneros Alnus, Salix, Fraxinus, Ulmus, Populus, Tamarix, Tilia, Ocotea, Nerium, Phoenix Laurus,
Prunus o Platanus, entre otros.
Incendios
En relación con la amenaza de incendios
hay que señalar el impacto creciente de los
Grandes Incendios Forestales (GIF). La orografía complicada, uno de los factores que
condicionan y concentran los GIF, tiene un
punto de coincidencia con la presencia de
los últimos reductos de formaciones de bosques maduros en numerosas especies arbóreas. Situación especialmente preocupante
al considerar que en este tipo de catástrofe,
de origen mayoritariamente antrópico, se
pueden calcinar entre de 500 y 80.000 ha.
Si tomamos como referencia el bosque maduro de ciprés mediterráneo más extenso del
mundo, y el único que presenta una distribución altitudinal continua desde el piso termo
al oro-mediterráneo, situado en la abrupta
Garganta de Samaria en la isla de Creta, tan
solo cubre una superficie de 2.800 ha en su
parte central. Un bosque que dada su exclusividad debería estar clasificado como
hábitat prioritario. Hay que tomar en consideración que el área de bosques maduros
protegidos en los espacios de la red Natura
2000 suelen ocupar superficies mucho más
modestas, entre 50 y 500 hectáreas.
Especies Invasoras
Un caso que merece la pena destacar por el
peligro de extinción inminente de hábitats y
especies prioritarias, paisajes costeros y de
espacios declarados como Patrimonio de la
Humanidad, es el de las palmeras. Afecta a
taxones como Phoenix theophrastri, Chamaerops humilis, Phoenix canariensis Phoenix dacytifera y a todo el extenso elenco de
especies de palmeras presentes principalmente en la región mediterránea, pero también a zonas de interior y de la costa de la
vertiente atlántica.
n 318
Esta causada por la introducción en las últimas décadas de plagas y enfermedades
exóticas como Paysandisia archon, Aleurodicus dispersus, Diocalandra frumenti,
Rhynchophorus ferrugineus, Thielaviopsis
paradoxa o Fusarium oxysporum f. sp. canariensis, a través de la importación de
especies de palmeras adultas de todos los
continentes con destino al “boom” urbanístico. En el momento actual están destruyendo las palmeras de Teofrasto en Creta, las
formaciones de palmeras canarias en las
Islas Canarias, las menguadas poblaciones
naturales de palmito del este de mediterráneo, el palmeral de Elche Patrimonio de la
Humanidad, el palmeral de Bordighera, las
colecciones únicas de palmeras de los jardines botánicos e históricos, el paisaje urbano
en las ciudades costeras, el paisaje rural en
todo el mediterráneo, y millones de palmeras
datileras en el norte de África. El picudo rojo
ya se encuentra distribuido en los cinco continentes. Mostrando la debilidad de los controles actuales y la necesidad de establecer
una política europea global para la toma de
medidas enérgicas con las que impedir su
irrupción y erradicar las presentes, aunque
ya insuficientes para salvaguardar a las palmeras y palmerales europeos.
Ganadería
En relación al sobre pastoreo ganadero o cinegético especialmente intenso, pero no exclusivo en el sur y oeste del mediterráneo,
hay que indicar que causan importantes bajas en los árboles maduros al ser ramoneados intensivamente por el ganado, así como
por las podas severas y desmoches a los
que son sometidos. Afecta a individuos de
especies como Juniperus thurifera, Populus
nigra, Salix alba, Fagus sylvatica o Fraxinus
angustifolia. Este tipo de arbolado está asociado a una explotación tradicional de los
recursos, caída en desuso por su falta de
rentabilidad. Son por ello de gran interés en
cuanto a la biodiversidad que albergan al ser
en muchos casos los únicos árboles maduros y senescentes del paisaje forestal y agrícola. Pero debe compensarse con un mantenimiento y aportación de madera muerta
en las formaciones vegetales en las que se
presentan y con nuevas plantaciones, dando
un tratamiento lo menos estresante posible a
los viejos árboles.
Así mismo cabe señalar el impacto de los
incendios asociados a la práctica ganadera
para la obtención de pastos. Estos incendios
causan daños y pérdidas importantes a los
árboles maduros de los lindes y zonas boscosas, que desaparecen entre las llamas. Un
tipo particular de incendio asociado a las
prácticas de explotación agro pastoral que
afecta a los castaños centenarios en el norte
de España, consiste en proceder a la quema
interior de la madera alterada, en descomposición o muerta del interior de los troncos,
lo que causa la destrucción de micro-hábitats, la biodiversidad y daños directos a los
ejemplares.
En la alta montaña hay que destacar que el
descenso del límite del bosque en altitud
está relacionado con la actividad ganadera. Así como que las reducidas poblaciones
naturales de Phoenix canariensis y Dracaena
draco, entre otras especies en las islas canarias, tiene serias dificultades para recuperarse por el sobre pastoreo.
Por el contrario las formaciones arbóreas en
forma de dehesas de encinas, robles, alcornoques o fresnos son un buen ejemplo de
compatibilidad de producción ganadera y
conservación de árboles adultos y biodiversidad. El pastoreo controlado puede y debe
ayudar al control de los incendios, pero en el
caso de los bosques maduros la sobrecarga ganadera es causa de erosión, de falta
de regeneración y de daños a los individuos
adultos. Que vienen a interferir la dinámica
poblacional de las formaciones vegetales y
las desplazan hacia un envejecimiento irreversible.
Agricultura
Entre las amenazas asociadas a la actividad
agrícola hay que destacar las transformaciones de cultivos por modificación, intensificación, reestructuración, mecanización y
abandono de los cultivos tradicionales, así
como la eliminación de los setos naturales y
los árboles de linde.
Como ejemplo de las amenazas de árboles
agrícolas es significativo el caso de los olivos. Cultivados a lo largo de siglos e incluso
milenios en la región mediterránea, pocos
árboles son más generosos con la humani-
dad gracias a su rusticidad, que le ha llevado
a lo largo del tiempo a ir siendo desplazado
de los mejores y más fértiles suelos. Ocupando paulatinamente las zonas menos favorecidas del paisaje, como los márgenes
de cultivo, los barrancos o las zonas mas
escarpadas y pobres. En la actualidad estos
viejos, nudosos y retorcidos olivos siguen teniendo una gran importancia ecológica para
la biodiversidad, además de jugar un papel
relevante en la lucha contra la erosión y la
desertización reteniendo el valioso suelo.
En las últimas décadas del siglo pasado los
olivos milenarios empezaron a ser talados y
arrancados de cuajo para usarlos en decoración de jardines, acabando con algunos
de los más emblemáticos paisajes, la cultura y la biodiversidad en España, Francia,
Portugal, Italia, Chipre, Grecia, el norte de
África y Oriente Medio. Un solo dato sobre
la magnitud de la tragedia, en Andalucía
tierra del olivo por excelencia, con más de
2.000 años de tradición olivarera, y 200 millones de ejemplares actualmente en cultivo,
únicamente están inventariados un centenar olivos de más de 300 años. De los que
además el 70 % son de variedades de olivo
desconocidas.
Un ejemplo a seguir, para acabar de forma
inmediata con esta inadmisible perdida de
patrimonio natural, agrícola y cultural, lo
constituye la Ley 4/2006 de Protección del
Patrimonio Arbóreo Monumental de la Comunidad Valenciana. Según las organizaciones agrarias el número de olivos afectados
por esa ley, que protege directamente a todos aquellos árboles de más de 350 años de
edad, supera los 4.000 solo en la comarca
del Maestrazgo en la provincia de Castellón.
Este número importante de olivos monumentales protegidos ha permitido comercializar su aceite, que sextuplica su precio en
el mercado, proteger el paisaje, la cultura, la
biodiversidad y fomentar el desarrollo sostenible de todo el territorio. Siendo un ejemplo a seguir a la hora de valorar las múltiples
ventajas de la riqueza natural y agrícola, establecer una economía más eficiente en el
uso de los recursos, mejorar los servicios
ecosistémicos, garantizar la sostenibilidad, y
maximizar los beneficios colaterales de las
diferentes fuentes de financiación.
Acabar con la destrucción de los viejos olivos del paisaje mediterráneo tiene que ser
un objetivo prioritario para la Unión Europea.
Y por lo tanto cortar, arrancar, trasplantar o
destruir intencionalmente a dichos árboles,
y también la posesión, el transporte, el comercio, el intercambio y la oferta con fines
de venta o de intercambio de especímenes.
Ambiente Urbano
En relación a los árboles y arboledas monumentales en entornos urbanos hay que destacar el acusado fenómeno de expansión urbanizadora y de las infraestructuras, a costa del
medio agrícola, forestal y litoral. Así como el de
urbanización dura a la que han sido sometidos
los espacios verdes, jardines, plazas, ermitas
o santuarios. Con la consiguiente transformación del entorno y la instalación de infraestructuras aéreas y subterráneas, que han causado
importantes daños a los ejemplares y numerosas pérdidas de árboles emblemáticos, al no
respetarse el área donde los árboles extienden
sus raíces y ramas. Árboles y arboledas entroncados en la cultura popular local, pertenecientes a todo de tipo de especies y procedencias, como olmos, chopos, nogales, glicinas,
hiedras, morales, robles, tilos, higueras, pinos,
tejos, cipreses, yucas, ahuehetes, plátanos de
sombra y un largo listado, han pagado las consecuencias de esta silenciosa amenaza.
Turismo
Así mismo se ha producido una presión creciente en relación al incremento de la afluencia y tránsito de visitantes a árboles y bosques
sensibles, tanto a pie como en vehículos de
todo tipo, que causan un fuerte impacto en la
salud de los árboles y en el entorno. Frente a
su aparente fortaleza estos organismos resultan extraordinariamente frágiles y sensibles a
los cambios ocasionados por las visitas masivas incontroladas, causando daños graves al
sistema radicular de los árboles por erosión,
compactación, abrasión y heridas; así como
a los troncos, ramas y follaje al trepar a los
árboles; además de perturbaciones asociadas a todo tipo de recolecciones tanto de los
propios árboles como de los organismos asociados, musgos, líquenes, hongos, etc. Hay
en ciertos casos, principalmente de árboles
y bosques maduros silvestres, que deberían
salvaguardarse con disposiciones especiales
pudiendo llegar a limitar el acceso, en función
de las amenazas para el árbol, la especie, el
hábitat o las especies integrantes de la biodiversidad.
Afortunadamente nuestra sociedad es cada
vez más sensible y demanda desde los
ayuntamientos, las organizaciones sociales
y las personas que aman la naturaleza y la
cultura, el que se protejan y conserven estos
árboles y bosques, y también su legado. Si
queremos conservarlos hay que garantizarles un apoyo real y permanente de tipo social, científico, económico y jurídico. Y, para
ello, que establezcan los mecanismos reales
de control, gestión y uso de los árboles y
arboledas singulares, poniendo los medios
materiales, humanos, técnicos y económicos necesarios y específicos.
Grandes Incendios
Forestales
Los Incendios Forestales en Números
Los datos recogidos por el European Forest Fire Information System (EFFIS) en cinco países de la región mediterránea del sur
de Europa (Portugal, España, Francia, Italia
y Grecia) muestran que durante el periodo
1980 – 2009 se produjeron más de un millón
y medio de incendios forestales, que afectaron a una superficie de 14,367 millones de
ha. Solo en el año 2009 la superficie quemada alcanzo un total de 438.417 ha. El origen
de todos ellos tiene en el 96% de los casos
procedencia humana, sea esta intencionada
o accidental.
Los incendios forestales se clasifican en función de la superficie afectada por el fuego.
Un fuego que afecta a una superficie inferior
a una hectárea se denomina conato, y viene a
suponer entorno al 60 % de los incendios. A
partir de esa superficie quemada y hasta las
500 ha se les llaman incendios forestales. Y
junto a los conatos forman el 99,8 % de los
siniestros que calcinan la mitad de la superficie total anual en los países mediterráneos.
Pero la historia más reciente de los incendios forestales muestra un nuevo rostro aún
más temible y destructor. Una atención es-
319 n
pecial merece ese porcentualmente bajo 0,2
% que consume el restante 50 % de superficie quemada. Se conocen con el nombre de
Grandes Incendios Forestales (GIF), y queman más de 500 ha. Los GIF son incendios
devastadores que resultan incontrolables, y
que en cuestión de horas, pueden calcinar
entre 10.000 y 80.000 ha. En el peor año registrado en la historia mas reciente en España es de 1994, cuando en 4 días se produjeron nueve GIF que devastaron 197.000 ha.
Esta situación se reproduce de forma cíclica
en otros países de norte del mediterráneo
como Italia, Grecia, Portugal, Turquía y lugares como California o Australia.
Todo ello a pesar del notable incremento de
la eficacia de los medios disponibles para en
su extinción, ya que en el 70 % de los casos
los incendios no pasan de la fase de conato, y el 99,8 % de los casos se consiguen
extinguir antes de convertirse en GIF. Estos
siniestros de dimensiones pavorosas causan
una gran alarma social, desesperación, impotencia y el fallecimiento de los profesionales de la extinción y la población afectada.
Además de incuantificables daños biológicos, ecológicos, económicos y sociales,
que hacen tambalear gobiernos municipales
y supra municipales, a la espera de que se
tomen decisiones políticas y socio económicas que los resuelvan.
El análisis de las causas que originan los
GIF nos dan algunas de las claves para interpretar esta situación. Es relevante que
en el 47 % de los casos sean de origen intencionado, y que otra parte del porcentaje provenga de las negligencias debidas a
las quemas agrícolas, obtención de pasto,
trabajos forestales, barbacoas, fumadores,
quema de basuras, escape de vertederos,
ferrocarril, líneas eléctricas, motores y maquinas o maniobras militares. El resto corresponde a incendios de origen natural
causados por rayos básicamente, en un
porcentaje en torno al 5 %.
Algunos de los factores que favorecen los
GIF están relacionados con su concentración en lugares en los que se presentan
grandes extensiones arboladas mono específicas con un bajo nivel de gestión forestal.
Zonas de interior con una clara tendencia al
n 320
despoblamiento y con la población envejecida, lo que implica una ausencia de conservación y gestión del medio rural, asociado al
abandono de la actividad ganadera y agrícola. Unas condiciones meteorológicas adversas y una orografía complicada, conforman
los ingredientes principales para que un incendio resulte incontrolable.
La preocupante situación resulta aun más
paradójica al comprobar que ciertas regiones del norte de la Península Ibérica, pero
también del centro y norte de Europa, con
climas más húmedos presentan un número
de incendios similares. Mientras por el contrario en la región mediterránea del norte
de África tanto los datos en relación con el
número de incendios como con la superficie quemada son inferiores. El clima influye,
pero no es un factor determinante absoluto
en cuanto al número, superficie y recurrencia de los mismos. El uso, la ordenación y la
conservación de los recursos naturales, así
como la actividad humana ligada al territorio
resultan factores a tener muy en cuenta.
El Fuego y la Vegetación
El bosque mediterráneo no necesita el fuego para regenerarse, y tampoco es acertado
afirmar que haya plantas pirófilas, una suerte de especies vegetales suicidas. Una cosa
distinta es que algunas plantas han desarrollado estrategias para poder sobrevivir a este
duro impacto. Pero pagando un alto precio,
generalmente con la vida, y alejándose del
objetivo final de cualquier tipo de formación
boscosa, formar un rico y variado hogar para
una infinidad de especies pertenecientes de
todos los órdenes de la vida que forman la
biodiversidad.
Los incendios reiterados y la vida en el bosque son poco compatibles. Los incendios
repetidos, con una tendencia a aumentar
su frecuencia en periodos cada vez más
cortos de tiempo en la región mediterránea,
situada entre los 20 y los 50 años, dificultan
considerablemente el establecimiento de un
bosque maduro y reduce drásticamente la
biodiversidad. Es cierto que en los bosques
inalterados por la acción humana se producen incendios por causas naturales. Y que
esta perturbación se cicatriza con el paso de
los años al crecer de nuevo la vegetación y
los árboles a partir de las semillas, rebrotes
y otras formas de regeneración, formando
parte de la dinámica del ecosistema. Pero
esta perturbación de importancia, que modifica profundamente la composición florística, la estructura forestal y las interacciones
entre los organismos, es menos frecuente
de lo que parece. Ya que el intervalo medio
de tiempo transcurrido entre dos incendios
sucesivos debido a causas naturales en el
bosque mediterráneo es superior a los 200
años. Y el hecho de que la mayoría de las
especies arbóreas que ilustran este libro
puedan superar con facilidad los 500 años
es otra evidencia.
Cuando un primer incendio destruye un árbol maduro de 500 años, su relevancia a nivel
ecológico y ambiental no es, y no se debe
admitir, comparable a la presencia de los mas
de 500 pimpollos que brotan al poco tiempo
a su alrededor. La severidad del impacto final
del fuego sobre un bosque, depende en gran
medida del periodo de tiempo transcurrido
hasta que concurra un segundo incendio. En
un régimen de recurrencia elevado, en el que
a la primera generación de árboles nacidos
tras el primer incendio le resulte imposible
consolidar la madurez sexual, se habrá perdido mucho, en especial el estrato arbóreo
y se estará caminando hacia un proceso de
matorralización, formación de estepas y desertización. Hay muchas dificultades para
aceptar las consecuencias ecológicas, y nos
resistimos a cuantificarlas económicamente
de forma honesta, cuando lo que se calcina
es un bosque de árboles maduros.
La falta de las labores de gestión, mantenimiento y prevención de los bosques es uno
de los principales motores de los GIF. Es el
conocido como síntoma del gestor ausente,
que viene a indicar la carencia de una gestión planificada, que ordene los usos y aprovechamientos forestales, dejando a las masas forestales, en su mayor parte artificiales
y fuertemente antropizadas, abandonadas a
su propia y desordenada evolución. El abandono de las tierras menos productivas para
la agricultura en las ultimas décadas y la
escasa, cuando no nula, rentabilidad de las
explotaciones madereras de las formaciones actuales llevan a tener que replantarse
nuevas estrategias conjuntas de actuación.
La rentabilidad económica puede llegar de
otros sectores al ligarlo al desarrollo rural y a
la generación de servicios ecosistémicos, en
línea con la conservación de la biodiversidad,
la adopción de Planes de Gestión acordes
con las directrices generales para la gestión
sostenible de los bosques, la adaptación al
cambio climático y las medidas para mejorar
la resiliencia de los bosques y la selvicultura
preventiva. En línea con la Estrategia para la
conservación de la biodiversidad en los países de la Unión Europea 2020.
Selvicultura Preventiva
La prevención de los incendios forestales,
es decir la toma de las medidas necesarias
para evitar que ocurran, es sin lugar a dudas
la mejor forma de evitarlos. Hay dos grandes formas de prevenirlos, la dirigida a las
labores de gestión y planificación de las masas forestales que engloban al conjunto de
actuaciones en relación a las labores de defensa y conservación directa sobre los bosques. Y la que incide en prevenir las causas
que originan el elevado numero de incendios
cada año.
La gestión y planificación de una política
forestal común y organizada, en todos los
niveles de la administración y sectores productivos implicados, que valore los productos y servicios ecosistémicos y la conservación de la biodiversidad es el camino. Una
política forestal clara, estable, coordinada,
coherente y con asignación presupuestaria
específica y suficiente que fomente los mecanismos innovadores de participación y financiación, mejorará la gestión de las masas
forestales actuales y la restauración de los
espacios degradados.
La lucha contra los incendios forestales que
se desarrolla en la actualidad se basa principalmente en métodos teóricos o tradicionales, por lo requiere de una nueva revisión
y orientación como son: el desarrollo de
estrategias comunes entre los países mediterráneos; el establecimiento de métodos
de gestión sostenible del medio natural que
integren prácticas agronómicas, ganaderas,
forestales y de conservación de la biodiversidad; garantizar la rentabilidad económica
de los productos y servicios forestales y rurales, y con ello el futuro y la permanencia
de las poblaciones de interior; la educación
y sensibilización de la sociedad sobre los
riesgos y consecuencias de los incendios forestales; y potenciar nuevas líneas de investigación que mejoren la prevención y faciliten
el control del fuego, entre otras, en línea con
los principios de la selvicultura preventiva.
La estrategia de restauración tras el paso
de un GIF pasa entre otros objetivos por
establecer una estrategia de planificación
de futuro; proteger y conservar el suelo; recuperar la dinámica natural de la vegetación
favoreciendo la regeneración natural de la
flora y fauna; asegurar la conectividad entre las masas forestales y agrícolas; crear
nuevas estrategias de prevención; implicar
a la población en la restauración; reducir el
riesgo erosivo; controlar la evolución de las
plagas y enfermedades y establecer planes
de mantenimiento, seguimiento y evaluación
periódicos de las masas. La participación
ciudadana a través de los diferentes grupos
de interés económico, social y científico,
especialmente de la población local, es garantía de resultados satisfactorios presentes
y futuros. Ya que facilitan el establecimiento
de una mayor coherencia en la planificación
territorial, las priorizaciones en las zonas de
actuación y en la selección de las especies
que formaran los bosques del futuro. La política de instauración de infraestructura verde
en el medio natural, rural y urbano, el pago
por los servicios ecosistémicos y la conservación de la biodiversidad, y el desarrollo
rural sostenibles son formulas adecuadas de
optimizar los recursos, valorar las múltiples
ventajas de la riqueza natural y crear nuevas
competencias y oportunidades.
La prevención en las causas pasa por incrementar la información y la toma de conciencia social, con la finalidad de educar a la población de los peligros y del uso racional del
fuego, para evitar las situaciones de riesgo.
En este sentido tiene una gran importancia
las campañas informativas en los medios de
comunicación. Es duro reconocerlo pero la
participación “involuntaria” de la sociedad
en el origen de los incendios es tan importante como los extraños intereses ocultos
tras los incendios intencionados. Contra los
que los profesionales de la extinción y prevención poco pueden hacer.
El cuidado y la vigilancia del bosque dependen de la colectividad. El fuego es tarea de
todos: políticos, técnicos, sectores empresariales y de la sociedad civil, desde antes
que comience a arder. La sociedad tiene que
tomar iniciativas. Las campañas de sensibilización del gran publico, hasta la actualidad
y en general, puntuales, anónimas e indiferenciadas, tienen que completarse y poner
en evidencia las principales causas que
originan el fuego a través de acciones de
comunicación apropiadas y especificas. La
creación de cuerpos de voluntarios para cuidar y vigilar el bosque, en cada pueblo o comarca, debidamente formados, equipados,
organizados y remunerados durante todo el
periodo de riesgo de incendios, llevando a
cabo labores de vigilancia intensiva, disuasiva, de información y de protección civil frente a los riesgos ambientales, es aconsejable.
La educación ambiental, la custodia del territorio y las campañas de restauración de la
cubierta vegetal son a su vez muy buenas
iniciativas.
El Ciprés Mediterráneo y los Incendios
Forestales
Para ser efectivos en la lucha contra el fuego es necesario impulsar la investigación en
modelos de gestión y restauración preventiva que contribuyan a la recuperación de las
formaciones vegetales del futuro, para que
sean lo más resistentes a las llamas. En este
sentido el ciprés mediterráneo presenta una
serie de características morfológicas y ecológicas que le hacen especialmente interesante en la lucha contra los incendios forestales en forma de barreras cortafuegos. Una
menor inflamabilidad y combustibilidad que
otras especies, la baja emisión de partículas
incendiarias, una disminución de la biomasa
en superficie y su acción como cortavientos, actúan retrasando el avance del fuego
en línea con los principios de la selvicultura
preventiva. Este es el objetivo del proyecto
europeo “CypFire: Barrières vertes de cyprès
contre l’incendie: une solution faisable, écologique et économique pour sauvegarder les
régions méditerranées” (2010 – 2013). Cofinanciado con Fondos FEDER del Programa
de Cooperación Territorial MED de la Unión
Europea, en el que participan trece centros
de investigación, gestión forestal y desarrollo del arco mediterráneo.
321 n
El GIF de Andilla de 2012 en el que se calcinaron unas 20.000 hectáreas afectó a las
parcelas experimentales del proyecto “CypFire”, situadas en el barranco de la Herbasana en Jérica. El fuego arrasó el bosque
mixto mediterráneo (Clase: Quercetea ilicis,
introducción de clase: Pino-Juniperetea) situado en el entorno de la parcela, mientras
que únicamente el 1,27 % de de los cipreses
entraron en combustión. Los cipreses experimentales, de entre 21 y 25 años de edad,
superan los 9 metros de altura formando una
pantalla de vegetación de elevada continuidad en vertical y horizontal. A esto hay que
añadir que la cobertura arbustiva en el interior de la parcela alcanza únicamente el 1%,
sin que se hayan llevado a cabo labores de
cultivo en los últimos 11 años.
Los estudios de campo y las investigaciones en laboratorio empiezan a mostrar la
potencialidad del ciprés para actuar como
barreras en la lucha contra los incendios forestales. De confirmarse pueden jugar una
función estratégica al reforzar la eficacia y
mejorar el impacto paisajístico de los cortafuegos tradicionales, optimizar la protección en la interfaz urbano – rural – forestal y
reforzar la seguridad en lugares de especial
protección: elevado riesgo, difícil acceso,
alto valor cultural o prioridad defensiva. Al
fomentar estructuras forestales y agrícolas
más resistentes al fuego, estableciendo discontinuidades y creando paisajes en mosaico y de heterogeneidad.
El futuro de las barreras de ciprés pasa por
continuar con los estudios relacionados con
la inflamabilidad y la combustibilidad, evaluar
la adaptabilidad de las diferentes variedades,
valorar el potencial de desarrollo económico
en el sector viverístico, ambiental y forestal y
la creación áreas piloto demostrativas.
Protección Jurídica
Derechos de los Árboles Ancianos
La falta de reconocimiento, la indefensión
jurídica y su exclusión de los marcos de acción prioritaria en el ámbito nacional y europeo es la necesidad mas acuciante a la
n 322
que se enfrentan los árboles monumentales,
los bosques maduros, los árboles agrícolas
centenarios y los paisajes arbolados más relevantes en Europa, y en el mundo, lo que
explica su elevada tasa de desaparición.
La nueva estrategia de la Unión Europea
para la biodiversidad 2020, supone un seguro de vida para este capital natural. El
mandato de la Unión establece un nuevo
horizonte cuyo objetivo principal es detener
la perdida de la biodiversidad, protegiendo,
valorando y restaurando su valor intrínseco,
por su contribución esencial al bienestar humano y a la prosperidad económica, evitando los catastróficos cambios derivados de
su pérdida y la dependencia exterior de los
recursos naturales. Este marco de actuación
establece la conservación y restauración de
la naturaleza, el mantenimiento y mejora de
los servicios ecosistémicos, y la sostenibilidad de la agricultura y la selvicultura como
objetivos prioritarios.
En base a ello a todos estos árboles les debe
ser de aplicación los artículos 1 y 2 de la Directiva Hábitats, al contribuir de forma efectiva a garantizar la biodiversidad a través de
la conservación de los hábitats, la fauna y
flora. Cumplen con el requisito de ser vulnerables al constatar de forma fehaciente,
y pudiendo considerar mas que probable,
que en un futuro próximo continuarán persistiendo los factores que ocasionan su destrucción. Los individuos en esta fase de desarrollo son extremadamente escasos, y en
muchos casos pertenecen a especies que
están amenazadas según la lista roja IUCN
nacionales e internacionales. Se localizan
en áreas geográficas limitadas, con poblaciones de pequeño tamaño y dispersas, frecuentemente aislados, con independencia
de la abundancia de la especie. Y requieren
una especial atención debido a la singularidad de sus hábitats y micro-hábitats, y a las
posibles repercusiones que su explotación y
destrucción pueden tener para la conservación de especies prioritarias de la Directiva
Hábitats y Directiva Aves.
Sin menos cabo del amparo legal que pueda aplicarse en base al patrimonio agrícola y
cultural, la posibilidad de poder iniciar de forma urgente la protección individualizada bajo
el amparo de la definición de “especímenes
prioritarios de interés comunitario” siguiendo
los principios de la Directiva Hábitats, y poder
pasar a formar parte de la red Natura 2000,
es una forma rápida y efectiva de ponerse en
marcha para subsanar este olvido.
Todo ello permitiría cumplir con los principios de la política comunitaria en el ámbito
del medio ambiente establecidos en el Tratado de la Comunidad Económica Europea,
relacionados con la necesidad de conservar, proteger y mejorar la calidad del medio
ambiente; la protección de la salud de las
personas; la utilización prudente y racional
de los recursos naturales; y el fomento de
medidas a escala internacional destinadas
a hacer frente a los problemas ambientales
regionales o mundiales. Y cumplir con los
compromisos internacionales adquiridos
con la ONU.
En este sentido se han desarrollado instrumentos financieros que permiten promover
la conservación de los árboles monumentales, los bosques maduros, los árboles
agrícolas centenarios y los paisajes arbolados presentes en el medio natural, agrícola
y urbano. Entre los que cabe destacar los
Fondos Estructurales y Fondos de Cohesión, LIFE+, Programa Marco de Investigación, Fondo Europeo Agrícola de desarrollo
Rural – FEADER, y los de la Política Agraria
Común – PAC y la Política Pesquera Común
– PPC, entre otros. Ofreciendo la posibilidad a mejorar las sinergias y maximizar la
participación y la inversión de los sectores
productivos como la agricultura, la industria
alimentaria, la selvicultura, la energía, la innovación, las finanzas y el turismo.
Legislación Nacional
Por su parte en el ámbito estatal, y de las
regiones, de los países miembros existen
disposiciones legales y administrativas relacionadas con la protección y conservación
del medio natural y agrícola, y del patrimonio
cultural que les puede ser de aplicación.
Entre la legislación básica aplicable en España se puede destacar: Ley 42/2007 del
Patrimonio Natural y de la Biodiversidad;
Ley 43/2003 de Montes, modificada por la
Ley 10/2006; Ley 45/2007 para el Desarro-
llo Sostenible del Medio Rural; Real Decreto
Legislativo 1/2008 de Evaluación de Impacto
Ambiental; Ley 9/2006, sobre Evaluación de
los Efectos de Determinados Planes y Programas en el Medio Ambiente; Ley 26/2007
de Responsabilidad Medioambiental; Ley
Orgánica 10/1995 del Código Penal, modificada por la Ley Orgánica 7/2012, entre otras.
En relación con los árboles monumentales la
Ley de ámbito estatal, 42/2007, del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad, establece
en el Art. 33 que: “Se consideran como Monumentos Naturales a los árboles singulares
y monumentales”. Reconociéndoles explícitamente que forman parte de los Espacios
Naturales Protegidos de nuestro país, y por
tanto de la Red Natura 2000. Sin embargo,
hasta el momento actual no existe un catálogo completo y especifico de todos ellos;
falta por establecer los objetivos de conservación; se carece de criterios para su conservación, tampoco cuentan con planes ni
instrumentos de gestión aprobados, ni se ha
determinado el estado de conservación, las
presiones y las amenazas como elementos
clave de la biodiversidad.
Ley de Patrimonio Arbóreo Monumental
de la Comunidad Valenciana
Así mismo la Ley 42/2007, del Patrimonio
Natural y de la Biodiversidad, en su Art.
36, estable que “Corresponde a las Comunidades Autónomas la declaración y la determinación de la fórmula de gestión de los
espacios naturales protegidos en su ámbito
territorial”. En este sentido hay que destacar
el desigual interés mostrado por las Comunidades Autónomas, ya que los objetivos, los
criterios y el número de ejemplares protegidos denotan una elevada arbitrariedad.
En este sentido, y como ejemplo de una legislación abierta, participativa y conservacionista destaca a nivel nacional y europeo,
cuanto menos, el marco de protección jurídico establecido en la Comunitat Valenciana
a través de la Ley 4/2006 de Patrimonio Arbóreo Monumental, que fue aprobada por la
unanimidad de los grupos parlamentarios de
les Corts Valencianes.
La ley reconoce que en el territorio valenciano, por sus características ambientales e
históricas, se ha visto favorecida la presencia
de una gran diversidad de especies vegetales leñosas, tanto autóctonas como alóctonas, que forman parte de la vegetación de
los bosques, del medio agrícola y de los jardines. Estos árboles, distribuidos por todo el
territorio en forma de grupos o como individuos, reúnen una serie de valores históricos,
culturales, sociales, científicos, ecológicos,
económicos, etnográficos y educativos, y
representan una parte singular y significativa
del patrimonio medioambiental y cultural del
pueblo valenciano, siendo de interés público
su protección y conservación.
Pero, tal y como recoge en el preámbulo,
muchos de estos árboles y su entorno están en peligro por causas diversas, lo que ha
supuesto que a lo largo del siglo XX se haya
producido la pérdida de una parte sustancial
de nuestro patrimonio arbóreo más sobresaliente. Para detener y evitar la degradación y
desaparición de este patrimonio arbóreo, se
requiere de una asistencia especializada que
garantice su supervivencia.
Más allá de las funciones de producción de
recursos, que cada uno de estos árboles y
arboledas ha llevado a lo largo de su vida,
estos ejemplares, y su historia, han dejado
de ser meramente, y en esencia, árboles
forestales, agrícolas u ornamentales, para
pasar a ser las piezas de un patrimonio natural y cultural formado por árboles monumentales vivos. Una herencia que demanda
la categoría ética e intelectual de nuestra sociedad para procurarle los mejores cuidados
y atenciones, los que estas auténticas obras
de arte, formadas por árboles vivos y sensibles, producto de la naturaleza y la cultura,
merecen. El objeto principal es que estos árboles puedan permanecer con vida el mayor
tiempo posible en las mejores condiciones,
y teniendo a la ley de su parte. No es menos
importante, y por ello también protegido por
ley, el patrimonio cultural que representa el
conjunto de documentos gráficos, escritos,
etnobotánicos, etnográficos y la tradición
oral que tiene como protagonistas a estos
árboles y al pueblo valenciano.
La ley también reconoce el papel decisivo
que han jugado los propietarios públicos y
privados en su preservación, facilitando el
que hayan llegado hasta nosotros. Reconoce
que para asegurar la conservación de todos
estos monumentos naturales y el conjunto
de valores que representan se hace necesaria una amplia y eficiente colaboración institucional y social. Y con ello, la participación
conjunta de la Generalitat, las diputaciones
provinciales y los ayuntamientos en la dotación financiera y de recursos materiales y
humanos, que permitirá ofrecer una atención
integrada y polivalente a este patrimonio.
Los árboles monumentales ofrecen numerosas posibilidades dentro del ámbito de la
educación ambiental y del desarrollo sostenible. El interés y el aprecio que estos árboles inspiran pueden servir como punto de
partida para concienciar a la sociedad del
respeto que debemos al medio natural, además de facilitar la revalorización y la difusión
de los espacios ecológicos por toda nuestra
rica geografía. Estos árboles y paisajes continúan cumpliendo una función educativa,
cultural, social, económica y de futuro para
el pueblo valenciano.
La ley tiene como objetivos garantizar la protección, conservación, difusión, fomento, investigación y acrecentamiento del patrimonio
arbóreo monumental, considerando como tal
el conjunto de árboles por sus características
botánicas o culturales, en sentido amplio, y
su legado. El concepto arbóreo se aplica a
los ejemplares y a los grupos de plantas superiores, tanto si son autóctonas como alóctonas, sean árboles, arbustos, palmeras o
plantas trepadoras. Su ámbito de aplicación
se extiende a todos aquellos que radiquen en
el territorio de la Comunitat Valenciana, independientemente de la naturaleza y propiedad
del suelo sobre el que se asienten.
Los organismos competentes para proteger
son la Consellería con competencias en medio
ambiente y los ayuntamientos. Estableciendo
varios procedimientos para la protección: La
protección genérica, la protección expresa por
la Generalitat, la protección expresa por los
Ayuntamientos y el procedimiento para la protección expresa que puede iniciarse de oficio
o a petición de persona o entidad.
La protección genérica establece que quedan protegidos automáticamente, sin ne-
323 n
cesidad de resolución singularizada, los
ejemplares de cualquier especie arbórea
existente en la Comunitat Valenciana que
igualen o superen uno o más de los siguientes parámetros: 350 años de edad; 30
metros de altura; 6 metros de perímetro de
tronco, medido a una altura de 1,30 m de la
base; 25 metros de diámetro mayor de copa,
medido en la proyección sobre el plano horizontal; así como las distintas especies de la
familia Palmae que superen los 12 metros de
estípite, con excepción de la especie Washingtonia robusta H.A. Wendland, cuyo umbral se establece en 18 m.
tales impulsando, redactando y negociando
dicha ley, fue reconocida en el acta de la sesión parlamentaría de aprobación celebrada
el 10 de mayo de 2006.
Los ayuntamientos, mediante acuerdo plenario, también pueden declarar protegidos
árboles monumentales de interés local. Esta
declaración se comunica a la Consellería,
que procede a su inscripción en la correspondiente sección del Catalogo de árboles
monumentales. Independientemente de la vía
o procedimiento seguido y de la categoría a
la que finalmente se asigne, monumental, singular o de interés local, todos tienen el mismo
nivel de protección que otorga la ley, ya que
todos en conjunto forman el Patrimonio Arbóreo Monumental de la Comunitat Valenciana.
La protección jurídica del patrimonio natural, histórico, cultural y social que son los
árboles monumentales es uno de los pilares
fundamentales para garantizar su conservación. Plenamente conscientes de esta realidad, y desde el inicio de nuestra actividad,
el Departamento de Árboles Monumentales
de la Diputación de Valencia - Imelsa, ha
dedicado un esfuerzo especial para crear
marcos jurídicos específicos y estables que
permitan desde todos los ámbitos proteger
estos árboles.
Asimismo, se crea una comisión consultiva
de evaluación y seguimiento de la protección
y conservación del patrimonio arbóreo de la
Comunidad Valenciana, que estará integrada por representantes de la Consellería con
competencias en medio ambiente, en agricultura y en cultura, las Diputaciones Provinciales, la Federación Valenciana de Municipios
y Provincias, las Universidades Valencianas
y centros de investigación, asociaciones de
conservación de la naturaleza y de propietarios y el Consell Valencià de Cultura.
Según las organizaciones agrarias de la Comunidad Valenciana, el número de olivos
amparados por esta ley, solo en la comarca
del Maestrazgo en la provincia de Castellón
superaría los 4.000 olivos. Lo que ha abierto
la comercialización de su aceite exclusivo, y
la promoción y desarrollo sostenible del territorio, que esta sirviendo de referencia para
muchos lugares de España y de Europa.
La decisiva labor llevada a cabo por el equipo del Departamento de Árboles Monumen-
n 324
Gobernanza Local
Las corporaciones locales disponen de la
capacidad de establecer normativas municipales que permitan proteger los árboles
monumentales, los bosques maduros y los
paisajes arbolados a través de Ordenanzas
Municipales que pueden facilitar su protección directamente desde los municipios y
contando con la participación ciudadana.
Fruto de ello es el “modelo” de Ordenanza
Municipal de Protección de Arbolado de Interés Local. Un texto que está facilitando,
desde hace más de una década, que cada
vez más ayuntamientos de toda España estén protegiendo directamente sus árboles
mediante la figura de Árbol o Arboleda de Interés Local. Esta ordenanza se fundamenta
en la ley 7/1985 Reguladora de las Bases de
Régimen Local, en su articulo 25.2 apartados d), e), f) y m), que da amparo jurídico
para la protección en materia urbanística,
parques y jardines, patrimonio histórico-artístico, de protección del medio ambiente y
de turismo. Es decir, cada municipio tiene
suficiente base jurídica para poder declarar
protegidos directamente cuantos árboles,
arboledas, espacios naturales y paisajes de
interés local considere necesario.
Dicha propuesta de ordenanza es el texto
reglamentario en el que se concretan los
objetivos y la función de la Protección del
Arbolado de Interés Local, regulando la parte relativa a la gestión de estos árboles y
del entorno en que se encuentran. Se divide
en cinco capítulos. En el primero, destinado
a las disposiciones de carácter general, se
establece el marco legal de la ordenanza,
su objeto, ámbito de aplicación, vigencia e
interpretación. En el capitulo segundo, se
regula el proceso de declaración de Arbolado de Interés Local y sus efectos, creándose el Catálogo de Árboles de Interés Local.
En el capitulo tercero se regulan las disposiciones relativas a la conservación del
Arbolado de Interés Local, estableciendo
las especificaciones técnicas, la financiación y los derechos y deberes que tal declaración comporta. En el capitulo cuarto
se crea el Consejo Asesor del Arbolado de
Interés Local, regulando su composición y
funcionamiento, dicho Consejo integra la
participación ciudadana como uno de sus
elementos fundamentales. Por último, en
el capitulo quinto se establece el régimen
de infracciones y sanciones, de acuerdo
con la legislación aplicable en la materia en
cada territorio. El principio es proteger los
árboles monumentales desde la propia raíz,
desde cada uno de los pueblos de Europa
donde viven.
Conservación y Geriatría
Arbórea
Conocimiento y Conservación
La conservación de la biodiversidad es un
objetivo primordial en la Unión Europea al
constituir su perdida, junto con el cambio
climático, una de las mayores amenazas a
nivel medioambiental para el futuro del planeta y bienestar de la humanidad. La conservación y restauración de la naturaleza y
el mantenimiento del conjunto de servicios
ecosistémicos permiten crear nuevas vías
con las que alcanzar la sostenibilidad ambiental y económica.
Los objetivos principales de la conservación
son estabilizar y ampliar el número de individuos, especies y hábitats protegidos, así
como la estructura y las funciones específicas necesarias para su mantenimiento a largo plazo. El estado de conservación engloba
al conjunto de influencias que actúan sobre
el hábitat natural, semi natural, agrícola o
urbano del que se trate, y sobre las especies asentadas en el mismo. Las amenazas
pueden afectar tanto a corto como a largo
plazo a su distribución natural, su estructura
y funciones, a la supervivencia de los individuos, las especies y al mantenimiento de la
biodiversidad en el territorio.
La metodología de la conservación debe
integrar de forma sistemática y estandarizada, el conocimiento de la caracterización
ecológica, ocurrencia y distribución a nivel
especifico, local y global; la relevancia del
individuo y las poblaciones; la fragilidad del
hábitat, de las especies y del espécimen; las
variaciones y amenazas constatables y previsibles tanto genéricas como particulares;
la protección legal y las recomendaciones
de gestión. Acorde con los criterios establecidos en la Directiva Hábitats, que faciliten
la toma las medidas necesarias para instaurar un sistema de protección rigurosa. La
desaparición de cada uno de estos árboles,
por causas no naturales, supone una merma para la biodiversidad y una amenaza a
la hora de garantizar el restablecimiento y el
mantenimiento de los hábitats y micro-hábitats naturales y las especies asociadas en un
estado de conservación favorable.
Disponer de bases de referencia con información armonizada y comparable sobre la
presencia de masas arboladas maduras, tipos de bosques y hábitats, riqueza de especies arbóreas, estructura de los rodales,
árboles senescentes, madera muerta y el
sotobosque y biodiversidad asociada contribuiría a una cuantificación objetiva de su
situación, a la toma de medidas de protección y conservación, y a un uso ordenado y
sostenible de los recursos y oportunidades
que ofrecen.
Evaluación del Estado de Conservación
Se ha avanzado de forma favorable en el desarrollo de una base de conocimiento sobre
la biodiversidad, fundamento clave para la
elaboración de políticas a partir de la información y datos científicos. Gracias a ellos
sabemos que el estado de conservación
en la Unión Europea necesita mejorar. Únicamente el 11 % de los ecosistemas clave
protegidos presentan un estado favorable y
sube hasta el 17% para las especies y los
hábitats. En el caso de España un país que
presenta 118 tipos de hábitats incluidos en
el anexo I, y 260 especies del Anexo II de
la Directiva Hábitats en cinco regiones biogeográficas: alpina, atlántica, macaronesica,
mediterránea y macaronesica marina. Los
datos de evaluación del estado de conservación de la red Natura 2000 indican que el 24
% de los hábitats presenta un estado desfavorable inadecuado; el 11 % desfavorable
malo; del 57 % se desconoce su estado de
conservación y solo en el 1 % es favorable.
En relación con el estado de conservación
de las especies, el 28 % presenta un estado desfavorable inadecuado; el 16 % desfavorable malo; del 41 % se desconoce su
estado de conservación y solo en el 12 % la
conservación de las especies es favorable.
En España los datos relativos a la evaluación
global del estado de conservación por grupo
taxonómico, destacan los reptiles y mamíferos en los que un 50% y un 20 % respectivamente presentan un estado favorable, mientras el resto de grupos se sitúa por debajo
del 16 %. El numero de grupos biológicos de
los que se desconoce su estado es elevado:
artrópodos 68 %, plantas no vasculares 63
%, anfibios 50 %, mamíferos 45%, plantas
vasculares 40 %, peces 26 %, reptiles 17 %.
La suma de estados de conservación desfavorable inadecuada y desfavorable mala se
sitúa para todos los grupos entre el 21 % y
el 78 %.
En la región biogeográfica mediterránea en
España los hábitats presentan un estado de
conservación mas comprometido, con un 33
% en situación de desfavorable inadecuada;
el 67 % desfavorable mala y el 19 % desconocido. Por su parte las especies se encuentran con un 10 % en situación de desfavorable inadecuada; el 8 % desfavorable mala y
el 77 % desconocido.
Por otra parte la evaluación global del estado
de conservación de los 28 tipos de hábitats
de bosque presentes en España: un 25 %
en encuentran en situación de desfavorable
inadecuada; el 25 % es desfavorable mala y
el 50 % es desconocido. Hay que destacar
que los bosques ocupan el 53,87 % del tipo
uso del suelo y la agricultura: 23,65 % en los
lugares declarados red Natura 2000.
Principios para la Conservación de los Árboles Monumentales
En relación a la conservación de los árboles
monumentales, los bosques maduros, los
árboles agrícolas multicentenarios y paisajes arbolados formados por árboles maduros en la Unión Europea, hay que indicar
que los datos científicos disponibles sobre
su presencia y estado de conservación son
escasos, el conocimiento lagunar; la investigación poco desarrollada; las áreas e individuos protegidos reducidos; la gestión
inexistente o empírica y los impactos y amenazas antrópicas crecientes. Es indispensable mejorar los conocimientos científicos y
técnicos, y promover la investigación para
dotar de instrumentos validos para la gestión de estos elementos fundamentales para
los hábitats, la fauna y la flora silvestres, la
agro biodiversidad y la cultura.
Aquellos lugares en los que la presencia humana y de sus actividades se ha incrementado o modificado son las que más árboles
monumentales han perdido. La tala indiscriminada, el desnaturalizado transplante,
los ciegos intereses urbanísticos, viarios e
industriales, las transformaciones agrarias
de dudosa rentabilidad, los incendios forestales, la imperdonable falta de conservación
y el abandono, los cuidados inapropiados
e interesados, la ausencia de control de su
estado de salud y de las visitas, o las plagas y enfermedades expandidas por acción humana son algunas de las amenazas
principales. La conservación de los árboles
monumentales, los bosques maduros y los
paisajes arbolados tiene en el fomento de
las políticas de gobernabilidad, la ordenación del territorio y el desarrollo económico
rural sostenible, las claves para garantizar su
preservación.
Como se establece en la Directiva Hábitats,
es necesario fijar las medidas de conservación adecuadas que impliquen planes
de gestión individualizados, específicos a
las características del entorno e integrados
en otros planes de desarrollo, mediante las
apropiadas medidas reglamentarias, administrativas y contractuales. Contemplando
la aplicación de un sistema de vigilancia de
su estado de conservación y adoptando las
medidas para evitar su deterioro y altera-
325 n
ciones. Cualquier plan o proyecto que, sin
tener relación directa con la gestión del lugar o sin ser necesario para la misma, pueda
afectar de forma apreciable a los individuos
y lugares, ya sea individualmente o en combinación con otros planes y proyectos, se
someterá a una adecuada evaluación de sus
repercusiones, teniendo en cuenta los objetivos de conservación, asegurando que no
causará perjuicio a su integridad.
Así mismo hay que tomar las medidas necesarias para instaurar un sistema de protección rigurosa de las especies vegetales,
la fauna, los hábitats y de todos estos especimenes maduros, que impida recoger, así
como cortar, arrancar o destruirlos intencionalmente. Y la posesión, el transporte, el comercio o el intercambio y la oferta con fines
de venta o de intercambio de especímenes
de árboles maduros y productos derivados.
Medidas que incluirán, en particular, disposiciones relativas al acceso a determinados
sectores, la explotación de determinados
ejemplares y la evaluación del efecto de
las medidas adoptadas. Mediante criterios
de evaluación para cada tipo de individuo,
especie, hábitat y localización, grado de representatividad, grado de conservación de
la estructura y de las funciones del tipo de
hábitat natural de que se trate y posibilidad
de restauración, y valor ecológico, paisajístico, forestal, agrícola y cultural.
Pero también es importante considerar y
fomentar los aspectos relacionados con la
puesta en valor de los productos y servicios
derivados de su presencia, con repercusión
a nivel económico en los sectores productivos forestales, agrícolas, innovación, educación ambiental o el turismo en el ámbito local. Sin que ello suponga riesgo alguno para
su garantía de continuidad, como puede ser
por ejemplo el aceite de olivos multicentenarios. Y la conservación del germoplasma
para asegurar la conservación “ex situ” del
patrimonio genético de estos individuos.
Y de una manera especialmente significativa
proteger y conservar el patrimonio cultural
ligado a estos árboles en forma de documentos gráficos, escritos, tradición oral y etnobotánica, mediante la creación de archivos
documentales, bibliográficos y audiovisuales.
n 326
Gestión Forestal y Biodiversidad
Integrar la gestión de la biodiversidad en la
gestión forestal y agrícola es el camino que
debe unir a los agentes sociales y económicos locales en beneficio común. Compatibilizando el suministro de recursos materiales y alimentos, los servicios de regulación
ambiental y protección de los bosques en
relación con el clima, la desertización, la calidad del aire y del agua, y la función cultural,
recreativa, estética y espiritual.
Mediante la adopción de Planes de Gestión
de los Bosques, con el que paliar el síndrome del gestor ausente; integrar las medidas
de protección de la biodiversidad en los planes de gestión forestal; financiar el mantenimiento de los servicios ecosistémicos que
proporcionan los montes multifuncionales;
conservar los espacios silvestres y los de la
red Natura 2000; llevar a cabo una reforestación acorde con las directrices generales
para la gestión sostenible de los bosques en
Europa; en relación con la diversidad de especies y las necesidades de adaptación al
cambio climático; medidas ecosistémicas
que mejoren la resiliencia de los bosques a
los incendios; el establecimiento de planes
de prevención de incendios forestales y el
mantenimiento en niveles óptimos de árboles maduros, senescentes y madera muerta.
Agricultura
Afortunadamente la Estrategia de la Unión
Europea para la Biodiversidad hasta 2020,
viene a mostrar una nueva forma de valorar
la potencialidad de los árboles maduros en
el medio agrícola. Tiene entre sus objetivos
invertir la perdida de biodiversidad, acelerar
la transición hacia una economía ecológica
capaz de utilizar eficientemente los recursos, reducir la dependencia de los recursos
naturales procedentes del exterior, liderar la
investigación y la innovación, ofrecer alternativas rentables a las soluciones tecnológicas para la mitigación del cambio climático
y la desertización, y crear nuevas competencias y oportunidades ligados a la puesta en
valor de los productos, y servicios ecosistémicos que proporciona el medio agrícola.
Y también fomentar la creación y el despliegue de infraestructura verde en las zonas urbanas y rurales, establecer sistemas
de compensación por los servicios ecosistémicos, retribuir la prestación de bienes
ambientales mas allá de la condicionalidad
productiva incorporando a las medioambientales, orientar el desarrollo rural a la
conservación de la biodiversidad, facilitar la
colaboración entre los agricultores y silvicultores con la que mejorar la continuidad y conectividad de los ecosistemas y elementos
paisajísticos, y la protección y conservación
de los recursos genéticos agrarios a través
de medidas agroambientales.
Geriatría Arbórea
Los árboles maduros, ancianos o monumentales son las piezas únicas de un museo al
aire libre, producto tanto de la naturaleza
como de la cultura. Un museo con múltiples
sedes, repartidas por todos los municipios,
y que expone obras vivas. Vivas por partida doble, porque la supervivencia de estos
ejemplares comporta también la de la biodiversidad asociada y el legado etnográfico
asociado a ellos, como ocurre con los ancianos de nuestros pueblos.
El proceso de envejecimiento y muerte de los
árboles se produce más como consecuencia
de factores exógenos - transformaciones en
el entorno, podas severas, abandono, maltrato, cuidados inapropiados, ataques de
parásitos, fenómenos climáticos adversos
generalmente de carácter excepcional como
heladas, sequías, vientos o tormentas - que
por factores endógenos, es decir por agotamiento del organismo.
En los últimos 30 años la investigación botánica fundamental y aplicada desarrollada
sobre los bosques y los árboles ha permitido
incrementar nuestros conocimientos sobre
la arquitectura arbórea, los sistemas de defensa de los árboles contra las heridas, los
hongos y los insectos, la biomecánica, los
procesos de envejecimiento y senectud, las
condiciones que favorecen y perjudican el
desarrollo radicular, la interrelación con los
hongos y los microorganismos del suelo, la
rifosfera o la ecología.
Mas allá del uso y la explotación a los que los
hemos sometido para la obtención de todo
tipo de recursos, el árbol como organismo
vivo “Per se”, es otra cosa. Por ello, al hablar
de la preservación y cuidado de estos árboles
excepcionales, o mejor dicho, de estas obras
de arte, no debemos perder de vista que las
técnicas agronómicas, forestales u ornamentales habituales no son de aplicación directa a estos valiosos ancianos; hablamos más
bien de principios de botánica geriátrica.
Gestión Individualizada
••Es esencial velar, coordinar y supervisar para garantizar que los programas
de conservación y las medidas de intervención sean las más adecuadas
para cada árbol, en función de su estado de salud, sus necesidades vitales
y su pervivencia. Por lo que es necesario la obtención de las autorizaciones previas por parte de las administraciones competentes en el ámbito,
local, provincial, autonómico o estatal.
••Previamente a cualquier intervención
en el árbol o en el entorno, es necesario realizar un estudio dendrológico
individualizado y específico adecuado
a cada momento y circunstancia por
personal especializado, en el que se
valore el estado morfo-fisiológico, ontológico, biomecánico y patológico del
árbol, el estado del medio natural y los
usos del espacio. Basándose en ellos,
se podrá diagnosticar y establecer un
plan de gestión, restauración e intervención que garantice la aplicación de
las medidas idóneas de conservación
y seguimiento en el tiempo.
••Como las modificaciones o intervenciones en el entorno pueden acarrear
graves consecuencias para la salud de
los árboles e hipotecar su futuro, todo
tipo de obra, construcción, reparación,
modificación, restauración, rehabilitación o transformación llevada a cabo
en el entorno, o en las proximidades,
de un árbol monumental, necesita de
la elaboración de una documentación
previa específica de carácter técnico
con las características constructivas
y planos detallados del mismo. En él
se estudiará el grado de afectación y
alteración al monumento y al entorno,
de las excavaciones, conducciones
aéreas y subterráneas, viales y pavi-
mentos, edificios colindantes, ajardinamiento, etc. que se pretenden llevar a
cabo. Así mismo definirá el área de protección en torno al ejemplar, que englobará íntegramente al árbol, de la raíz
a las puntas. Como protección previa,
al comienzo de las obras se procederá
a la instalación de un vallado sólido e
impenetrable en dicha área.
Mantenimiento
••Una práctica cada vez más extendida
y banalizada es que con la excusa de
conocer la edad, el crecimiento, la cronología, el cambio climático, la contaminación o cualquier otro parámetro,
estos árboles son perforados mediante
barrenas Pressler para obtener los denominados “corex” o muestras internas
de madera. Esta técnica necesita de un
gran control y justificación científica, así
como de rigor metodológico y ético en
su aplicación a los árboles monumentales. En la gran mayoría de los casos no
aporta datos realmente significativos; por
ejemplo, es muy poco útil para conocer
la edad exacta, puesto que la mayoría de
los árboles monumentales están huecos
en su interior. Evitemos que estos árboles
tan valiosos se conviertan en dianas acribilladas indiscriminadamente.
••Es fundamental no modificar las condiciones del medio. La superficie ocupada por las raíces suele ser mucho
mayor que la proyección de la copa
sobre el suelo. Además, la mayor parte
de la cabellera radicular está situada
próxima a la superficie. La elevación
o disminución del nivel del suelo, la
compactación, la impermeabilización,
las zanjas superficiales, los cambios
de prácticas culturales en el laboreo
del suelo, etc. modifican las condiciones cerca de la superficie y provocan
la rotura y sección de las raíces, la debilidad en el árbol y las infecciones.
••Podar los árboles monumentales
como si únicamente fueran árboles
frutales, forestales u ornamentales no
es solo un error de técnica, sino también de comprensión de los principios
fundamentales de la botánica. En ge-
neral, los llamados “chupones” o rebrotes deben conservarse prioritariamente en los árboles maduros, ya que
aseguran una regresión de la copa.
••En este momento, una grave amenaza
se cierne sobre el patrimonio íntegro de
palmeras de nuestro país, de Europa
y del mundo debido a la introducción
de plagas, como el picudo rojo o la
paisandisia que están resultando imposibles de controlar. En la actualidad
no se dispone de tratamientos preventivos, curativos o paliativos totalmente
efectivos, con resultados contrastados
en campo y aceptados por la comunidad científica. Manteniendo las palmeras infectadas y muertas se incrementa
el riesgo de expansión.
••Los árboles tienen sistemas de defensa
muy efectivos frente a los microorganismos que pudren, alteran y descomponen la madera. Han desarrollado a
través del tiempo sus propios sistemas
de autoprotección, que un incorrecto
tratamiento puede destruir en unos minutos. Por ello hay que evitar “limpiar”
o “quemar” la madera o zona afectada
de descomposición de un árbol, ya que
en la actualidad es imposible conocer
con exactitud y precisión la extensión
de los patógenos, mientras que es fácil destruir, alterar y romper las barreras microscópicas y bioquímicas que
tienen los árboles para defenderse,
ayudando con ello a expandir los patógenos. También hay que recordar
que incluso la madera irremediablemente descompuesta del interior de
los troncos puede ser posteriormente
auto digerida con la emisión de raíces
internas por el propio árbol. Además, la
supresión de la madera muerta de los
troncos, cimales y ramas principales
que no presenten riesgos de caída y
el “pintar” dicha madera con “mastics”
supone alterar signos sobre su estado
y evolución, borrar las trazas del pasado, debilidad mecánica, artificiosidad,
merma estética y pérdida de hábitats
para la biodiversidad, sin aportar nada
a cambio, ya que dichos procesos son
internos.
327 n
••Respecto a la nutrición de los árboles
monumentales hay que reseñar que
el aporte de una capa superficial de
materia orgánica vegetal compostada (exenta de turba), en la superficie
ocupada por las raíces, mejora las características físicas y nutricionales del
suelo, favoreciendo la micorrización.
Suele ser desaconsejable la instalación de riego por goteo y la plantación
de césped, ya que modifican las condiciones en las que se han desarrollado las raíces, aumentan la competencia por los nutrientes y provocan un
menor crecimiento radicular, ocasionando debilidades fisiológicas y una
mayor sensibilidad patológica.
Biodiversidad
••Una gran variedad de fauna superior
e insectos, musgos, líquenes, hongos,
algas, bacterias, micoplasmas, virus...
dependen de los árboles para obtener
sus alimentos y sobrevivir. La mayoría
de estos organismos son necesarios
para el desarrollo sano de los árboles.
La salud del bosque también depende de ellos. Solo unos pocos, y en
determinadas circunstancias, pueden
causar daños de importancia y llegar
a producir la muerte del árbol. Es imprescindible, por tanto, el seguimiento
y control de su evolución.
••Las zonas en descomposición, las cavidades y la madera senescente o muerta que no presente riesgo de caída, con
potencial daño a las personas y bienes,
deben conservarse prioritariamente,
ya que constituyen hábitats esenciales
para la biodiversidad. En ellas vive una
gran variedad de seres como briofitos,
líquenes, algas, hongos e insectos saproxílicos, reptiles, anfibios, aves y mamíferos, muchos de ellos protegidos
específicamente al encontrarse en peligro de extinción. Los árboles grandes y
ancianos son los mejores hábitats para
la vida silvestre.
••Estos árboles, una vez fallecidos, siguen
siendo extraordinariamente valiosos
para la salud del bosque. Sus restos
orgánicos acogen una gran variedad de
n 328
organismos, que tienen en estos árboles
unos hábitats cada vez más escasos.
Por otra parte, también pueden ser conservados y utilizados como elementos
culturales, educativos, objeto de investigación o con fines artísticos.
Educación y Plantaciones
••La conservación del material genético
y la reproducción de estos árboles es
necesaria para preservar la riqueza y
variabilidad de las poblaciones en los
bosques.
Trasplantes
••Los árboles adultos sufren gravísimos
daños en su salud cuando son arrancados de cuajo, aunque se le llame transplante. Esta agresión a la integridad de
un organismo, y a un monumento, que
bien puede calificarse de “anti natura”
y de expolio no es inocua para la vida
de los árboles. Causándoles estrés fisiológico, desorganización hormonal,
destrucción de biomasa, merma en el
crecimiento, problemas biomecánicos
e infecciones de agentes patológicos.
••Una de las mejoras formas de ayudar a los árboles monumentales y al
bosque, es incrementar el número de
plantaciones de todo tipo.
••El “trasplante” que afecta a los olivos
multicentenarios de nuestro país, y a los
de los países de la cuenca mediterránea,
cabe calificarlo de expolio de Patrimonio Natural y Cultural. Que están destruyendo de forma irreversible el paisaje, la
agro biodiversidad y la cultura ancestral
ligada a unos árboles que en aquellos
lugares en los que se han protegido y
conservados, como en la comarca del
Maestrazgo o la Sierra de Francia, son
motores del desarrollo sostenible para el
medio rural. La elaboración y comercialización diferenciada del aceite de estos
monumentos llega a alcanzar precios de
300 euros el litro. Situaciones similares
deben promoverse para otros productos agrícolas obtenidos de estos árboles
centenarios como las castañas, nueces,
vinos, almendras, manzanas, por poner
solo unos pocos ejemplos.
Incendios
••Es conveniente tener precauciones
especiales a la hora de prevenir y evitar los incendios en los árboles monumentales y ancianos, más acusados
en el medio agrícola y forestal. El fuego
de suelo, a través de su propagación
por las plantas herbáceas y arbustivas
facilita el incendio de la copa de estos
árboles y de sus troncos huecos.
••La educación reglada y ambiental juega un papel transcendental a la hora
de mejorar el conocimiento, la recuperación y la tutela de estos árboles y su
legado histórico y cultural.
Uso Sostenible y Difusión
La protección y conservación del patrimonio
arbóreo monumental y del paisaje comparten
el objetivo fundamental de preservar y difundir los valores e importancia de los espacios
naturales y la biodiversidad en la sociedad.
La labor de formación y educación que llevan
a cabo los museos conservando y tutelando
las colecciones de obras de arte es un ejemplo del buen proceder a la hora de acercarnos a conocer, divulgar y disfrutar de un Patrimonio Natural y Cultural común sin correr el
riesgo de deteriorarlo. Sin embargo en el caso
de los árboles monumentales la percepción
de los riesgos, daños y deterioros que puede
sufrir un árbol y su entorno, a causa de visitas
masivas, inadecuadas y sin control, o el comportamiento abusivo suele ser otra.
Es importante aprender a conocerlos, amarlos y respetarlos, acercarse a visitarlos, conocer su historia y recuperar la memoria si
queremos garantizar su continuidad.
Divulgación
••No todos los árboles ni su entorno están preparados para acoger visitas. En
algunos casos, incluso deben quedar
completamente restringidas, ya que
los ejemplares no están suficientemente protegidos, estudiados y tutelados, de manera que su salud podría
resentirse a causa de las visitas masivas o inconscientes.
excursiones y visitas con pocas restricciones.
••Tienen la ventaja de estar repartidos
por toda la geografía y facilitando la
revalorización del territorio, la promoción de los productos locales y el intercambio social, pero también tiene
la desventaja de encontrarse aislado,
disperso y con falta de control.
••Árboles monumentales en el medio
agrícola
Los árboles monumentales que viven en
el medio agrícola continúan cumpliendo
una función productiva y hay que ser
respetuosos con ellos y con los propietarios. Todos, en principio, se ganan
su sustento mediante la producción de
frutos, sombra, marcando los límites de
las propiedades, sirviendo de hito en el
paisaje, personalizando las edificaciones rurales - masías, casas rurales, corrales de ganado, vías pecuarias, fuentes - formando parte de la vegetación
de los lindes de cultivo y manteniendo
la diversidad agrobiológica. Nunca hay
que pisotear los campos, especialmente después de las lluvias y en época de
cosecha. No debemos recoger frutos:
no nos pertenecen. Lo correcto y lo que
más puede ayudar al árbol es adquirir y
consumir los productos que los agricultores cultivan y elaboran.
••Estén incluidos o no en figuras de protección, no todos los árboles monumentales, ni todos los entornos en los
que crecen tienen el mismo grado, ni
capacidad, para acoger visitas.
••Antes de promocionarlos e incluirlos
en los circuitos turísticos, educativos,
de promoción o desarrollo es necesario conocer su estado, el grado de visitabilidad que presentan y garantizarles
una tutela efectiva.
••La adecuación del entorno y la ordenación de los accesos a los árboles son
piezas claves en la difusión, y requieren
de estudios específicos que compatibilicen la salud del árbol y el equilibrio
del ecosistema, así como la integración. En todo caso, hay que adaptar el
espacio al árbol, y no al contrario.
••La señalización de los accesos y la
información referida al árbol debe ser
discreta e integrada, tratando de evitar
la interferencia con la percepción del
árbol y su entorno. Los paneles informativos hay que situarlos a cierta distancia del árbol, nunca sobre el tronco,
las ramas, ni las raíces.
Tipos de Ambientes
••Árboles monumentales en el medio urbano y zonas humanizadas
La visita a los árboles que se encuentran en parques, jardines, plazas, alineaciones, ermitas, iglesias,
monasterios o recintos feriales, si el
estado de salud de los ejemplares no
lo impide, es muy deseable y recomendable. Son los árboles y paisajes mejor preparados, e ideales, para
centrar las actividades educativas,
••Árboles Monumentales en el Medio
Natural
Dentro de los árboles monumentales y
bosques maduros que se encuentran
en el medio silvestre, podemos distinguir dos grandes grupos. Aquellos que
se encuentran situados en zonas fácilmente accesibles y acondicionadas
para recibir visitas, siendo equiparables
a los de las zonas urbanas, como las
áreas recreativas situadas en las zonas
boscosas adecuados para acoger las
visitas y excursiones. Suelen disponer
de todos los servicios y constituyen la
mejor forma de acercarse al bosque.
Y los ejemplares y grupos de vegetación que forman parte de los muy escasos reductos de bosques primigenios,
especies en peligro de extinción, poblaciones muy mermadas, ejemplares
enfermos y en recuperación, situaciones y entornos muy frágiles como canchales, roquedos, arenales o que sirven
de hábitat para otras especies de gran
valor científico y ambiental, en el que
una difusión generalizada, y sin una
debida regulación y control puede poner en grave peligro su continuidad. En
estos casos hay que evitar las visitas
salvo en condiciones muy controladas.
¿Cómo Visitar los Árboles Monumentales?
Al acercarnos a este patrimonio, tendremos
siempre en cuenta que nos encontramos generalmente ante árboles ancianos e irreemplazables. Es importante trasladar a todos los
organismos, instituciones, fundaciones, asociaciones, empresas y ciudadanos relacionados con el desarrollo, la promoción, el turismo y la defensa de la naturaleza y la cultura
algunas consideraciones y recomendaciones
a la hora de darlos a conocer y visitarlos.
••Previo a la visita
Antes de organizar la visita, es recomendable empezar por informarse de
la manera, condiciones y momento
más adecuado para llevarla a cabo en
los organismos oficiales correspondientes, tanto en las consejerías como
en los ayuntamientos, así como los
propietarios. De esta forma recibiremos
consejos, información y las autorizaciones necesarias para poder llevar a cabo
una visita fructífera e inocua.
Los grupos de visita han de ser siempre reducidos, cuanto más mejor.
••Durante la visita
La aproximación a estos árboles y paisajes es mejor llevarla a cabo a pie,
dejando los vehículos muy lejos de
ellos, tanto por respeto al entorno y
sus habitantes como por las diferentes
perspectivas que nos ofrece una aproximación reposada. Lo deseable es
que existan zonas específicas correctamente acondicionadas y señalizadas
en las que poder estacionar.
Además de respetar las normas de
vista básica al medio natural, hay que
tener en cuenta que muchos de estos
árboles pueden estar sometidos a estudios, tratamientos y controles sobre
su estado de salud. Hay que respetar
escrupulosamente las áreas de protección y los límites establecidos, como
vallas, cercados o senderos. No las
329 n
traspases, ni las cruces, y atiende a las
indicaciones específicas que aparecen
en las señales y carteles informativos.
Disfruta de las celebraciones que tienen como protagonista a estos árboles en fiestas, ferias y romerías.
Árboles Monumentales y
Bosques Maduros
Durante la visita a los árboles monumentales y bosques maduros, hay que
evitar subirse al tronco y las ramas, así
como pisotear la base o peana y las
raíces, ya que estas acciones, periódicamente repetidas puesto que no
somos sus únicos visitantes, causan
graves daños al árbol.
Podemos visitar los árboles, admirarlos, dibujarlos, fotografiarlos, escribir, sentir, escuchar, meditar, soñar y
aprender junto a ellos.
Bosques Maduros
El concepto de naturalidad de los ecosistemas forestales se utiliza a menudo para definir aquellos territorios que no han sufrido
impactos antrópicos notables. En donde los
procesos de silvigénesis pueden evolucionar
libremente en base a las capacidades intrínsecas de estabilidad propia, en concordancia con los regímenes locales de perturbaciones y estrés.
Hay que evitar la recolección de hojas,
flores, frutos, semillas, fragmentos de
madera, ramas, tierra, restos vegetales,
raíces, mantillo, madera caída o descompuesta... ya que todo ello forma
parte también del árbol y su entorno.
El fruto de estos árboles forma parte
de la economía de las personas que
viven en el medio rural. Y también es
la base de la alimentación de los animales silvestres: no les dejemos sin su
sustento.
La corteza protege el árbol. Especialmente, los tejidos meristemáticos que
crecen debajo de ella. No la dañes ni
deteriores con marcas, inscripciones
o señales. Llevar a cabo inscripciones
en el tronco, ramas o raíces, en cualquier árbol, causa daños a su salud y
muestra una falta de respeto inaceptable a cualquier patrimonio.
No dejar huella de la visita es el principio sobre el que gira la preservación
y el disfrute de los árboles ancianos.
Cuida el entorno. Al marcharnos a
nuestros hogares, nada debe indicar
que hemos pasado por allí.
Los paisajes arbolados son el hogar y
el lugar favorito para disfrutar de todo
tipo de fauna salvaje y domestica,
además de la flora, hongos, briofitos
y algas.
Participa de forma activa en la tutela,
informando a otras personas para un
uso y comportamiento correcto del lugar. Todos podemos ayudar.
n 330
••Después de la visita
Participa en su defensa, fomentando
la protección y la recuperación de su
legado dando a conocer las imágenes,
observaciones y emociones que hayas
sentido en su visita, así como de los
documentos antiguos que conozcas y
la tradición oral que compartan contigo los vecinos de los pueblos.
Estos árboles suelen estar destinados
a la obtención de semillas con las que
llevar a cabo estudios y reforestaciones. Los propietarios y las administraciones competentes podrán facilitarnos el acceso a ellas en el caso de que
queramos multiplicar el árbol.
Educación Reglada y Ambiental
El papel que está jugando la educación reglada y ambiental en nuestros jóvenes, y la
difusión responsable de los medios de comunicación en la sociedad, es trascendental
y supone nuestra mayor esperanza.
Si un árbol puede ser un maestro “planta árboles a miles, o mejor a millones, y abrázate a
ellos”, como propone Wangari Maathai, premio Nobel de la Paz. Y celebra cada 21 de
marzo el “Día Internacional de los Bosques”.
Mas información del proyecto “CypFire: Barrières vertes de cyprès contre l’incendie: une
solution faisable, écologique et économique
pour sauvegarder les régions méditerranées”
en la pagina web http://cupressus.ipp.cnr.
it/. En el proyecto LIFE + “BIGTREES4LIFE
The key role of big trees and mature forests
in biodiversity conservation” http://www.
felixrodriguezdelafuente.com/ArbolesSingulares.aspx y en el Departamento de árboles
monumentales de Imelsa de la Diputación
de Valencia página web: http://www.imelsa.
es/.
En estas condiciones las formaciones vegetales tienden a evolucionar hacia el establecimiento de los denominados bosques maduros, primarios o naturales. Se caracterizan
por presentar una muy amplia diversidad
de plantas leñosas y herbáceas forestales
ocupando una extensa superficie; una heterogeneidad espacial a gran escala, donde
coexisten mosaicos de poblaciones en fase
madura y senescente con otros de estructura diversa; una estructura vertical compleja,
que comporta la presencia de diversos estratos de vegetación altamente organizados
y en madurez; una edad elevada de los árboles constitutivos, combinados en altura y
con densidad importante; una tasa elevada
de biomasa y necromasa; un número importante de especies bio-indicadoras forestales, entre las que destacan representantes
de los complejos saproxílicos, humícolas y
epifítico; una heterogeneidad a pequeña escala, ligada a las perturbaciones naturales
puntuales garantes de la dinámica forestal
y una diversidad del ecosistema especifica. En estas condiciones las poblaciones
de los organismos, pertenecientes a todos
los grupos taxonómicos que forman el reino
de la vida, constituyen redes tróficas complejas en las que los intercambios genéticos
permanentes están garantizados a nivel de
meta poblaciones.
En el bosque maduro la heterogeneidad y
discontinuidad en la vegetación está asociada a las variaciones ambientales y a la dinámica natural del proceso de la silvigénesis,
que facilitan los procesos de regeneración y
colonización de las especies forestales a escala espacio-temporal. Las fragmentaciones
forestales, atribuibles a causas antrópicas,
dan comienzo cuando en el seno de una matriz boscosa las formaciones vegetales arbóreas empiezan a separarse y aislarse. El proceso se acentúa al incrementarse el espacio
desarbolado, pasando la matriz no forestal a
dominar el paisaje. En estas circunstancias
la continuidad de los corredores vegetales,
como los cauces de los ríos y barrancos y la
continuidad que ofrecen los cultivos leñosos
maduros, son de suma importancia ya que
permiten la transmisión de los nutrientes y
el desplazamiento de las especies. En la siguiente fase la fragmentación de los hábitats
alcanza el nivel insular, quedando instalando
fuera del sistema forestal propiamente dicho.
Las principales consecuencias del proceso de
fragmentación de los bosques son la perdida
de hábitats, el reemplazamiento de especies,
la modificación los procesos de silvigénesis,
la reducción del tamaño de las poblaciones, la
deriva genética y la reducción y deterioro de
la biodiversidad. La dispersión y escasez de
árboles ancianos en el paisaje mediterráneo,
que ilustran este libro son, un buen ejemplo del
proceso de fragmentación llevado al extremo,
que pasa por las fases de exclusión, aislamiento, individualización y extinción.
Hábitats Prioritarios
Los bosques maduros o de carácter natural,
es decir aquellas áreas arboladas poco alteradas por la acción antrópica durante cientos
de años, en las que las eco-unidades alcanzan fases homeostáticas y de degradación,
presentan extensiones muy reducidas en todas las regiones biogeográficas europeas. La
superficie mínima a proteger en las reservas
forestales, ha sido un debate intenso y difícil
a nivel europeo. Inicialmente se consideraron
que deberían alcanzar al menos varias decenas de miles de hectáreas, con las que asegurar un funcionamiento natural del ecosistema, pero al comprobar que tales conjuntos
hace mucho tiempo que dejaron de existir, y
de forma especial en la región mediterránea,
el Consejo de Europa, trató de fijarlas en 500
ha. Pero ante la escasa frecuencia de espacios de estas dimensiones se bajó a 50 ha.
Finalmente el grado de atomización de los
hábitats llegó a la declaración de microrresevas de flora, con superficies de unos pocos
metros cuadrados.
Atendiendo a los resultados de la red de investigación europea sobre las reservas forestales hay que indicar que los bosques de
carácter natural cubren el 1,7 % del territorio, unos 3 millones de hectáreas, de las que
únicamente unas 285.000 ha se localizan en
la región mediterránea.
El anexo I de la Directiva Hábitats, incluye 233
tipos de hábitats naturales europeos, de ellos
71 son prioritarios, es decir que están amenazados o en peligro de desaparición y que
es de interés comunitario su conservación,
quedando agrupados en: hábitats costeros
y vegetación halófila, dunas marítimas y continentales, hábitats de agua dulce, brezales y
matorrales de zona templada, matorrales esclerófilos, formaciones herbosas naturales y
semi-naturales, turberas y áreas pantanosas,
hábitats rocosos y cuevas, y los bosques. Los
sitios declarados red Natura 2000, a través de
la Directiva Hábitats y la Directiva Aves, ascienden en Europa a unos 24.749 lugares de
interés comunitario y un total de unas 2.714
especies de flora y fauna.
En algunos de estos hábitats la presencia
de formaciones arbóreas y bosques puede
ser significativa y relevante como en el
tipo 2270 - *Bosques de dunas con Pinus
pinea, Pinus pinaster o ambos; 3240 Ríos alpinos y la vegetación leñosa de
sus orillas de Salix elaeagnos; 3280 - Ríos
mediterráneos de caudal permanente con
Paspalo-Agrostidion y cortinas vegetales
ribereñas con Salix y Populus alba. 4070 - *
Matorrales de Pinus mugo y Rhododendron
hirsutum (Mugo-Rhodoretum hirsuti); 4080
- Formaciones subarbustivas subárticas
de sauces; 5110- Formaciones estables
de Buxus sempervirens en pendientes
rocosas calcáreas (Berberidion sp.). 5130
- Formaciones de Juniperus communis
en brezales o pastizales calcáreos; 5140
- * Formaciones de Cistus palhinhae sobre
brezales
marítimos
(Junipero-Cistetum
palhinhae); 5210 - Formaciones de enebros;
5220 - *Matorrales de Zyziphus; 5230 *Matorrales de Laurus nobilis; 5310 - Monte
bajo de laurel; 6310 - Bosques esclerófilos o
dehesas de Quercus suber y/o Quercus ilex.
Hábitats Prioritarios de Bosque
Por su parte el grupo de bosques acoge específicamente a las formaciones naturales y
semi-naturales de especies autóctonas de
árboles, con presencia de sotobosque característico, que responden a los criterios de
rareza y residualidad, de albergar especies
de interés comunitario. Además deben cumplir con los criterios de ser bosques de especies nativas, un alto grado de naturalidad,
presencia de estrato arbóreo y de árboles
viejos y muertos, una elevada superficie y
que se hayan gestionado de forma sostenible continua durante un periodo de tiempo
significativo.
Atendiendo a estas premisas los hábitats de
bosque agrupan 8 tipos de hábitats de bosques boreales; 37 de bosques templados,
13 de bosques caducifolios mediterráneos,
9 de bosques esclerófilos mediterráneos, 3
de bosques de coníferas de montaña templados y 10 de bosques de coníferas de
montaña mediterráneos y macaronésicos.
Son hábitats de bosque prioritarios:
••Priority habitats of Forests of Boreal
Europe: 9010 - * Western Taïga; 9020
- * Fennoscandian hemiboreal natural
old broad-leaved deciduous forests
(Quercus, Tilia, Acer, Fraxinus or Ulmus) rich in epiphytes; 9030 - * Natural
forests of primary succession stages
of landupheaval coast; 9080 - *Fennoscandian deciduous swamp woods.
••Priority habitats of Forests of temperate Europe: 9180 - * Tilio-Acerion forests
of slopes, screes and ravines; 91C0
- * Caledonian forest; 91D0 - * Bog
woodland; 91E0 * Alluvial forests with
Alnus glutinosa and Fraxinus excelsior
(Alno-Padion, Alnion incanae, Salicion
albae); 91G0 - * Pannonic woods with
Quercus petraea and Carpinus betulus;
91H0 - * Pannonian woods with Quercus pubescens; 91I0 - * Euro-Siberian
steppic woods with Quercus spp; 91J0
- * Taxus baccata woods of the British Isles; 91N0 - *Pannonic inland sand dune
thicket (Junipero-Populetum albae);
91S0 - *Western Pontic beech forests;
91X0- *Dobrogean Beech forests; 91AA
- *Eastern white oak woods.
331 n
••Priority habitats of Mediterranean
deciduous forests: 9210 - * Apennine beech forests with Taxus and Ilex;
9220 - * Apennine beech forests with
Abies alba and beech forests with
Abies nebrodensis.
••Priority habitats of Mediterranean
sclerophyllous forests: 9360 - * Macaronesian laurel forests (Laurus, Ocotea); 9370 * Palm groves of Phoenix;
9390 - *Scrub & low forest vegetation
with Quercus alnifolia;
••Priority habitats of Temperate mountainous coniferous forests: 9430 Subalpine and montane Pinus uncinata forests (* if on gypsum or limestone)
••Priority habitats of Mediterranean and
Macaronesian mountainous coniferous forests: 9510 * Southern Apennine Abies alba; 9530 * (Sub-) Mediterranean pine forests with endemic black
pines; 9560 - * Endemic forests with
Juniperus spp; 9570 * Tetraclinis articulata forests; 9580 - * Mediterranean
Taxus baccata woods; 9590 *Cedrus
brevifolia forests (Cedrosetum brevifoliae).
En relación a las especies de árboles incluidas en los anexos II y IV, hay que destacar
que solamente unas pocas forman parte de
ellas Abies nebrodensis, Zelkova abelicea,
Prunus lusitanica spp. azorica, Salix salvifolia
ssp. australis, Sorbus maderensis, Phoenix
theophrasti y Dracaena draco.
Los criterios de la Directiva Hábitat dirigida a
los hábitats y especies silvestres prioritarios,
ha condicionado la incorporación de una parte importante de las especies, poblaciones y
fragmentos de bosques maduros, la mayoría
de los sistemas agrícolas y los árboles situados en el ambiente urbano. Por otra parte
cabe señalar que son pocos los hábitats de
bosque que gozan de la máxima protección
comunitaria. Pero esta situación va a cambiar
con los nuevos fundamentos recogidos en
Estrategia de la Unión Europea para la conservación de la Biodiversidad 2020.
n 332
Diversidad Biológica
El Convenio de las Naciones Unidas sobre la
Diversidad Biológica define la biodiversidad
como la variabilidad de organismos vivos de
todas las clases, tanto genética como de
especies y ecosistemas. Los datos de especies protegidas de interés comunitario en
la red Natura 2000 en Europa ofrecen para
los grupos taxonómicos principales los siguientes datos: invertebrados 149 especies;
moluscos 47 especies; peces 680 especies;
anfibios 102 especies; reptiles 257 especies;
aves 193 especies; mamíferos 323 especies,
plantas vasculares 745 especies y plantas
no vasculares 218 especies. Y aunque se ha
avanzado en el conocimiento europeo sobre
el inventario y estado de conservación de la
biodiversidad, la información disponible sigue siendo insuficiente, parcial e incompleta.
Si tomamos como referencia la situación
en España, un país con espacios en la red
Natura 2000 en cinco regiones biogeográficas, cuenta con 118 tipos de hábitats en
el anexo I y 263 especies en el anexo II en
la Directiva hábitats. Distribuidos en 1.448
Lugares de Importancia Comunitaria y 598
Zonas de Especial Protección para las Aves.
Se desconoce el estado de conservación
en el 57 % de todos los tipos de hábitats,
y el 41 % del estado de las especies. En la
evaluación global del estado de conservación por grupos taxonómicos destaca que
para los mamíferos, anfibios, artrópodos,
plantas vasculares y plantas no vasculares
el desconocimiento de su estado se sitúe
entre el 40 % y el 68 %, afectando las cifras
más elevadas a los artrópodos y las plantas
no vasculares. En el caso de los hábitats de
bosque el desconocimiento del estado de
conservación alcanza el 50 %. Estos datos
están en línea con la media de los países de
Unión Europea.
En relación al grado de conocimiento de las
especies, hábitats y formaciones de árboles
maduros hay que destacar una marcada ausencia de datos con las que cuantificar de
forma objetiva y verificable el número de
especies, variedades, hábitats, individuos
y formaciones maduras presentes el ambiente forestal, agrícola y urbano. Los datos
disponibles aparecen habitualmente ligados
a publicaciones de divulgación, que siguen
en general criterios más bien editoriales de
gigantismo, secularidad y destacado reconocimiento cultural a nivel nacional o internacional.
Y por tanto destacar las dificultades para
cuantificar número de especies, variedades,
individuos, formaciones maduras, el impacto de las amenazas propias y también sobre los grupos de hongos, algas, briofitos,
líquenes, helechos, insectos saproxílicos y
microorganismos como bacterias, micoplasmas o virus.
A lo que hay que añadir que el conocimiento
de la presencia o del estado de la conservación de la biodiversidad de los hábitats
y micro hábitats asociados a los árboles y
bosques maduros, y de los grupos taxonómicos de hongos, algas, briofitos, líquenes,
helechos, insectos saproxílicos y microorganismos como bacterias, micoplasmas o virus. Los árboles y bosques maduros deben
ser considerados como reductos de biodiversidad, al albergar a cientos de especies
animales y vegetales que dependen para su
subsistencia y cobijo de este tipo de grandes árboles.
A su papel como reductos de diversidad
biológica, hay que añadir que los árboles maduros en sí mismos, son un buen
ejemplo de esta biodiversidad restringida
y amenazada. El estar singularizados por
la edad, su escaso número y distribución
restringida, al margen de la prioridad de su
especie, les confiere el ser como garantes
del suministro de semillas y material vegetativo muy adaptado, con el que contribuir a la regeneración natural del bosque.
Dada su elevada edad se comportan al
mismo tiempo como reserva genética, al
albergar en su ADN los recursos adaptativos desarrollados por estos individuos
y sus ancestros para sobrevivir durante
cientos o miles de años.
Los árboles y bosques maduros son herramientas importantes en la lucha contra
la desertización, en muchos casos son los
últimos supervivientes que dan la cara ante
el avance imparable del desierto. Y también
para mitigar el calentamiento global, al absorber y almacenar dióxido de carbono, los
bosques son a la vez sumideros y fuentes
de carbono, según su tipo de explotación y
edad media. Mientras el crecimiento forestal sea superior a la tala serán sumideros de
CO2, y cuanto más viejos sean estos árboles
más cantidad de estos gases de efecto invernadero confinarán.
Forest of Gamueta
Abies alba Mill.
Western Valleys Natural Park – Pyrenees –
Spain
Los abetos mediterráneos constituyen un
elemento de singular valor fitogeográfico,
y compleja diversidad taxonómica dada su
capacidad de hibridación. Sintéticamente
comprende a los taxones Abies cephalonica, Abies pinsapo, Abies marocana, Abies
nebrodensis, Abies cilicica, Abien numídica,
Abies alba, Abies equi-trojani, Abies nordmanniana y Abies bornmuelleriana.
El abeto blanco, es una especie de distribución centro-europea, que presenta poblaciones disyuntas en los pisos altitudinales
supra-oro-mediterráneo en la región mediterránea. Las cadenas montañosas del sur
de Europa le sirvieron de refugio durante la
glaciación Würm. Al finalizar la era glaciar las
poblaciones quedaron aisladas dando lugar
a ecotipos específicos en la península Ibérica, Itálica y Balcánica, Alpes marítimos, y
en las islas de Córcega y Sicilia. La construcción naval, llevada a cabo a lo largo de
la historia mermó considerablemente sus
bosques.
Arvulu Cruci Cruci
Abies nebrodensis (Lojac.) Mattei
Madonie Regional Natural Park – Sicily – Italy
Especie considerada extinguida hasta el año
1.957, cuando se redescubrieron algunos
ejemplares aislados creciendo en zonas escarpadas y de fuerte pendiente a una altitud
de 1.500 metros en las Montañas de la Madonie. En la actualidad la población está formada
por 30 individuos de los cuales únicamente
24 son maduros sexualmente. Los ejemplares
de mayores dimensiones apenas alcanzan los
9,50 m de altura, 9,5 m de diámetro de copa,
un perímetro de tronco de 1,85 m y una edad
estimada de unos 150 años.
Las principales amenazas provienen del reducido número de individuos adultos con
una regeneración natural muy escasa, a lo
que hay que añadir el alto riesgo de la erosión y los incendios forestales.
The Escaleretas Spanish Fir
Abies pinsapo Boiss.
Sierra de las Nieves Natural Park – Spain
El pinsapo es una especie endémica de la
región mediterránea, con dos áreas de distribución disyuntas, las cadenas montañosas
del sureste de Andalucía y las montañas del
Rif nord-oriental de Marruecos. En España,
los bosques de pinabete se localizan en la
Sierra de las Nieves, Sierra Bermeja y Sierra
del pinar de Grazalema, ocupando en total
unas 2.800 ha. Las poblaciones de Marruecos se ubican en cinco localizaciones cubriendo una superficie de 7.500 ha.
El Parque Natural de la Sierra de las Nieves acoge algunas de las poblaciones de
pinsapos de mayor edad y dimensiones en
la península Ibérica. Destacan el pinsapar
de Cubero, Froncaile, Cañada de Enmedio
y Cañada del Cuerno, con ejemplares que
superan los 25 m de altura y los 5 m de perímetro de tronco como el pinsapo de Las
Escaleretas.
La tendencia de todas las poblaciones es
decreciente, y sus principales amenazas
provienen de la degradación de los bosques,
deforestación, incendios forestales, desertización, cambio climático, sobre-pastoreo,
plagas y enfermedades.
Cedar Valley
Cedrus brevifolia (Hook.f.) Henry
Paphos State Forest – Cyprus
Especie endémica del oeste de la isla de
Chipre con una distribución restringida a
las cumbres del bosque estatal de Paphos
en las Montañas de Troodos. Se conocen
cinco rodales naturales, siendo el mayor
extensión el de Tripylos que ocupa una su-
perficie de 200 ha. Crece formando bosques
mixtos con especies como Quercus alnifolia,
Arbutus andrachne Arrhenatherum album,
Cephalorrhynchus cypricus, Galium peplidifolium, Stellaria media.
En el pasado estos bosques fueron más abundantes, según narran Teofrasto y Plinio, pero
la sobreexplotación forestal y la intensa actividad ganadera limitaron su extensión e impidieron la regeneración natural. Las principales
amenazas actuales son la erosión, las plagas
y enfermedades, los incendios forestales, y el
cambio climático. La producción de semilla es
muy escasa, intermitente y poco viable.
Lebanon Cedar Forest
Cedrus libani A. Rich.
Taurus Mountains – Turkey
Los bosques de cedro del Líbano constituyen
formaciones puras o mixtas en los pisos altitudinales de vegetación supra-oro-mediterráneo
en la costa oriental de la región mediterránea.
Presenta una amplia área de distribución donde aparece mezclado con Quercus coccifera
subsp. calliprinos, Acer sempervirens, Juniperus
excelsa, Juniperus foetidissima, Juniperus drupacea, Cupressus sempervirens, Abies cilicica,
Quercus cerris, Quercus petraea subsp. pinnatiloba, Quercus infectoria, Quercus brantii, Quercus ithaburensis, Populus tremula, Ulmus montana, Ostrya carpinifolia, Fagus sylvatica subsp.
orientalis, Pinus nigra, Carpinus orientalis.
La mayor parte de los bosques de cedros del
Líbano, están situados en la cadena montañosa de los Montes Taurus en Turquía, donde
cubren una superficie de unas 100.000 ha. Su
presencia es mucho menor en las cadenas sirio – libanesas, donde existen unas 3.000 ha en
forma de reductos dispersos. Una de las poblaciones más celebres es el bosque de Bécharré
que alberga 375 cedros ancianos, algunos de
ellos considerados milenarios y que alcanzarían
los 14,5 m de perímetro de tronco. Los bosques
de cedro del Líbano sufren presiones agro-silvo-pastorales, así como el impacto de los años
de guerra en la región. De ellas solo unas pocas
se encuentran en el Monte Líbano.
333 n
Saharan Cypress
Cupressus dupreziana A. Camus
Tassili n’Ajjer National Park – Algeria
Descrita la presencia de la especie por primera vez en el año 1.924, para el mundo occidental, no fue hasta 1.972 cuando se dispuso de un censo comparable que mostró la
existencia de 230 árboles vivos. Revisado en
el año 2.002 veinte de ellos habían muerto,
pero se incorporaron 23 individuos no inventariados anteriormente. Con una población
de solo 233 árboles, algunos de edad milenaria que alcanzan los 12 m de perímetro de
tronco, y solo diez ejemplares jóvenes, son
el testimonio de unas formaciones vegetales pre-desérticas, de carácter boscoso, que
florecieron en el corazón del desierto en el
pasado, cuando el clima era más húmedo.
Habitan en el altiplano del Tassili n’Ajjer entre
los 1.000 y 1800 m de altitud en unas condiciones climáticas extremas, con oscilaciones térmicas diarias que varían entre los 32
y los -8 ºC, y donde la precipitación media
anual puede alcanzar en los casos más extremos solo 30 mm. Con una población tan
reducida, la especie ha desarrollado una estrategia de supervivencia única y excepcional, la apomixia paterna. En la que el polen,
con ausencia de meiosis, aporta la totalidad
del material genético a la descendencia, que
presenta un alto grado de consanguinidad.
La intensa explotación de su madera a lo largo del siglo XIX, el descenso del nivel freático a causa del cambio climático y el turismo
aparecen como amenazas principales para
la especie.
Samaria Gorge
Cupressus sempervirens L.
Samaria National Park – Crete – Greece
El bosque de ciprés mediterráneo de la Garganta de Samaria es con diferencia el más
extenso y mejor conservado del mundo, la
parte central cubre una superficie de unas
2.800 ha. Presenta una distribución altitudinal continua desde el piso termo al oro-mediterráneo, creciendo desde nivel mar hasta
más de 2.000 m de altitud.
n 334
La flora de la Garganta de Samaria reúne a
más de 400 especies vegetales, de las que
una quinta parte son plantas endémicas.
Quercus coccifera subsp. calliprinos, Acer
sempervirens, Pinus brutia, Juniperus oxycedrus, Zelkova abelicea, Berberis cretica,
Astragalus angustifolius, Sarcopoterium spinosum, Coridothymus capitatus, Origanum
microphyllum, Hypericum kelleri, Asperula
pubescens, Centaurea raphanina, Centaurea idaea, Valerianella echinata, Campanula
cretica, Cyclamen creticum, Arum idaeum,
Himantoglossum samariense, Cephalanthera
cucullata, Dracunculus vulgaris, Verbascum
macrurum, Delphinium staphisagria, Papaver
argemone.
La madera de ciprés procedente de los bosques de Creta fue muy apreciada en la antigüedad. Teofrasto dejo referencias sobre la
presencia de sus bosques en las Montañas
Blancas. “It is said that on Crete in the Idaean
Mountains and those mountains called the
White Ones, on whose peaks the snow never
melts, the number of cypress trees is great,
as is the case throughout the whole of the
island and the mountains”.
Tavri Cypress Forest
White Mountains – Crete – Greece
Los bosques de ciprés mediterráneo tienen
una amplísima área potencial de distribución
natural, que abarca del este de la región
mediterránea a las estribaciones montañosas del valle del Indo en Asía central. Su
apreciada y duradera madera, con múltiples
usos, fue utilizada de forma masiva en la
construcción naval de las innumerables flotas comerciales y militares que surcaron el
mar Mediterráneo, el valle del Nilo, y los ríos
y afluentes de la antigua Mesopotamia. La
sobreexplotación de sus bosques, desde el
nacimiento de la civilización en el Creciente
Fértil a la actualidad, los ha llevado al borde
de la extinción. Tal es su rareza que en ámbito botánico es considerado como un elemento arcaico y residual en la región mediterránea. Y tan acostumbrados estamos a las
diferentes variedades utilizadas en jardinería, que olvidamos que la forma fastigiada no
se presenta en la actualidad en la naturaleza.
Ejemplares milenarios retorcidos por el tiempo cabalgan sobre las más escabrosas y áridas crestas de la isla de Creta, desafiando
al tiempo y al abismo. Hunden sus raíces
inmortales en canchales de pendiente vertiginosa o crecen plácidamente junto al lecho
de los barrancos hasta superar los más de
30 m de altura y los siete metros de perímetro de tronco. No es un espejismo, es un último grito en defensa de su glorioso pasado
y perdido esplendor. Si la especie no corre
peligro, sus hábitats deberían ser considerados prioritarios.
Kastro Mountain Cypress
El filósofo griego, y padre de la botánica,
Teofrasto dejo uno de los primeros escritos sobre la particular forma de crecimiento
de los cipreses en las montañas de Creta
“Elsewhere the cypress develops from the
seed, but on Crete from the trunk, as on the
mountain at Tarra. The pruned cypress exixts
there”. Estas formas retorcidas del ciprés
son debidas a las exigentes condiciones
ambientales y a la presión de los herbívoros.
Los cipreses ramoneados por el ganado
desde su más tierna infancia emiten vigorosos brotes tratando de escapar de su voraz
enemigo. Mas difícil resulta desarrollar estrategias para sobrevivir en la alta montaña:
azotados por el viento, cubiertos una gran
parte del año por la nieve, acosados por tormentas y rayos, y explorando sus raíces la
roca viva, toman formas tortuosas, retorcidas y rastreras con las que tratar de expandir el límite del bosque.
Makthar Cypress & Atlas Cypress
Cupressus sempervirens var. numidica Trabut
Bou Abdallah – Tunisia
Cupressus atlantica Gaussen
Sidi Youssef ou Brahim – Morocco
Los bosques de ciprés mediterráneo en el
norte de África se presentan en dos localizaciones, al NE de Makthar en la dorsal tunecina y en la Montaña Verde de la dorsal Cyre-
naica en Libia. La única población de Túnez
está situada en la altiplanicie de Kessra formada por un pequeño grupo de árboles de
edad muy avanzada, fuertemente mutilados
y de porte irregular, que viven en un suelo
rocoso y erosionado. El ciprés de Makthar se
considera una variedad endémica tunecina
del ciprés mediterráneo.
El ciprés del Atlas es una especie relíctica
del alto Atlas occidental de Marruecos que
en la actualidad presenta según la FAO un
patrimonio genético empobrecido. Sus poblaciones han sufrido un gran descenso a lo
largo del siglo XX, como consecuencia de la
sobreexplotación forestal, el pastoreo intensivo y el aprovechamiento local de su madera. El bosque de Aghbar con una superficie
de unas 2800 ha es el más extenso y mejor
conservado. El resto está formado por islotes de vegetación en un estado de degradación muy avanzado y regeneración limitada.
Junipers of Kedrodasos
Juniperus oxycedrus L. var. macrocarpa
(Sibth. & Sm.) Silba, Juniperus phoenicea L.
Elafonisi – Crete – Greece
Las formaciones azonales de enebros sobre
dunas litorales del piso termo-mediterráneo
aparecen ligadas al determinismo edáfico.
Los enebrales costeros, integrados por los
diferentes taxones del grupo Phoenicea,
pueden formar masas boscosas muy densas en las que los individuos pueden superar más de 20 m de altura. Actualmente
estas masas se consideran residuales y muy
fragmentadas, en las que los ejemplares adquieren portes arbustivos, estando extremadamente amenazadas a causa del turismo,
el urbanismo y el sobre pastoreo.
Las formaciones vegetales dominadas por
Juniperus oxycedrus var. macrocarpa y Juniperus phoenicea, son muy características
de las islas del sur de Creta, Gavdos, Chrysi,
Cyclades y en la costa oeste del Peloponeso. La superficie total ocupada por este hábitat en Grecia es de solo 12 km2.
Javalambre Forest
Juniperus sabina L.
Sierra de Javalambre – Spain
paso de los años acaban por dañar la resistencia de troncos y ramas principales.
La sabina rastrera es una planta leñosa arbustiva que habita en las cumbres de altas
montañas entre los 1500 y los 2700 m de
altitud. Se encuentra presente en Europa
central y meridional, en el oeste de Asia y
el norte de África. Su forma almohadillada,
muy bien adaptada al ambiente inhóspito
de vientos, nieves y fríos característico del
piso bioclimático oro-mediterráneo dan a las
cumbres un aspecto en forma de manchas
de vegetación discontinua, ya que la planta
rara vez supera 1 m de altura, mientras que
sus ramas se extienden formando un mosaico de vegetación siempreverde que pueden
superar los 16 m de diámetro. Esta especie
suele estar acompañada de Pinus sylvestris,
Pinus nigra, Quercus ilex, Juniperus thurifera, Quercus pubescens, Juniperus phoenicea, Juniperus communis, Arctostaphylos
uva-ursi, Prunus prostrata
Junipers of Cape São Vicente
Juniperus turbinata Guss.
Southwest Alentejo and Vicentine Coast Natural Park – Portugal
Las Blancas
Juniperus thurifera L.
Puebla de San Miguel Natural Park – Spain
El Parque Natural del Sudoeste Alentejano
y Costa Vicentina es una zona de especial
protección para las aves, donde residen,
invernan o utilizan como plataforma migratoria entre el norte de África y Europa:
Pandion haliaetus, Hieraaetus fasciatus,
Falco peregrinus, Falco tinnunculus, Falco
naumanni, Pyrrhocorax pyrrhocorax, Luscinia svecica, Ficedula hipoleuca, Sylvia
communis.
La sabina albar es una especie característica del mediterráneo occidental que aparece en los pisos altitudinales de vegetación
supra-oro-mediterráneo, entre los 400 y los
3400 m de altitud. Presenta un área de distribución disyunta, con diferentes subespecies
en el Magreb, los Alpes meridionales, la Isla
de Córcega y el centro y este de España. Especialmente preocupante es la situación de
las poblaciones en Argelia, donde se estiman
únicamente en torno a 50 ha de formaciones
monoespecíficas. En Córcega la superficie
ocupada es de unas 1000 ha, y unos pocos
miles más en los Alpes meridionales, pero se
presentan fragmentadas, aisladas y dispersas.
Los incendios forestales, el sobre pastoreo y la
sobre explotación forestal son las principales
amenazas en todos los países para la especie.
Las sabinas albares suelen estar asociadas
a los corrales de ganado de la alta montaña,
ya que su follaje se utilizaba para alimentar
a los animales durante el invierno. A tal fin
los árboles sufrían severas podas que con el
La costa atlántica del sur de la península
Ibérica acoge a las primeras formaciones
vegetales leñosas del continente europeo.
Se asientan en acantilados, playas, islotes
y roquedos aislados, sobre los que cargan
con furia las tormentas transatlánticas levantando olas gigantescas de agua marina cargada de sal, que el viento proyecta
sobre la vegetación, y que se acumula en
un suelo formado por paleo dunas sobre
un lapiaz calcáreo. En estas condiciones
extremas sobreviven especies como Juniperus turbinata, Quercus coccifera, Pistacia lentiscus, Chamaerops humilis, Viola
arborescens, Ulex erinaceus y Centaurea
valentina.
Troharis Forest
Pinus brutia Ten.
Crete – Greece
Especie característica del Mediterráneo
oriental donde constituye un elemento
esencial de la vegetación y del paisaje
forestal, especialmente abundante en la
península de Anatolia. Las formaciones
de este pinar se distribuyen principalmente por los pisos termo-meso-mediterráneo, que en ocasiones puede alcanzar al
oro-mediterráneo, ocupando un área total
de 4 millones de hectáreas. En Creta y en
las islas del Egeo aparece asociado a los
bosques de ciprés en los macizos monta-
335 n
ñosos entre los 300 y los 1.000 m de altitud. En la isla de Creta se presenta en las
cadenas montañosas de White Mountains,
Psiloriti, Dikti, Sitia y Astenorusia, acompañados de Quercus infectoria, Arbutus
andrachne, Juniperus turbinata, Ebenus
cretica, Lygeum spartum, Quercus coccifera subsp. calliprinos
Pi de la Bassa
Pinus halepensis Mill.
Sierra Calderona Natural Park – Spain
Las poblaciones de pino carrasco se distribuyen principalmente por el mediterráneo
occidental, ocupando una superficie de
unos 3,5 millones de hectáreas, siendo los
países del norte de África y de la península Ibérica los que presentan una mayor superficie. Puede constituir en determinadas
condiciones ecológicas el clímax de vegetación potencial, pero su actual abundancia
es consecuencia de la degradación de los
bosques de robles esclerófilos y caducifolios
mediterráneos, así como de las extensas reforestaciones llevadas a cabo a lo largo del
siglo XX. Esta situación de práctica exclusividad monoespecífica constituye un punto
de debilidad de los pinares, al presentarse
una menor biodiversidad de flora y fauna
y al favorecer el ataque de plagas como la
procesionaria del pino Thaumatopoea pityocampa y diversas especies de escolítidos.
El Pi de la Bassa en un ejemplar que fue recogido por el Ilustre Ingeniero de la Diputación de Valencia D. Rafael Janini en el año
1914 en la obra pionera “Algunos Árboles y
Arbustos Viejos de la Provincia de Valencia”.
Loricato Pine
Pinus heldreichii Christ
Pollino National Park– Italy
El pino de Bosnia o pino loricato se presenta
en las montañas mediterráneas de los Balcanes centrales y en el sur de Italia. Muy próximo
desde un punto de vista taxonómico al Pinus
nigra. El aislamiento de las poblaciones italianas y las presiones antrópicas han ocasionado la singularidad genética de las poblaciones
que se presentan en los Apeninos meridio-
n 336
nales, en Calabria y Lucania. Las principales
localizaciones se sitúan en Spina-Zàccana,
Pollino, Palamuda-Pellegrino y Montèa.
Coloniza suelos calcáreos y dolomíticos en los
pisos supra y oromediterráneo, de bioclima
perhúmedo o húmedo entre los 850 y 2100 m
de altitud. Se asocia con Pinus nigra, Fagus
sylvatica, Juniperus communis subsp. hemisphaerica, Quercus ilex, Quercus pubescens,
Fraxinus ornus o Acer monspessulanum.
Forest of Valdu Niellu
Pinus nigra Arnold subsp. laricio (Poiret) Maire
Corsica – France.
El pino laricio es un árbol emblemático de los
bosques de la montaña corsa. En este lugar
alcanzan dimensiones excepcionales, como
los que podemos encontrar cerca de la Cascada de Radule y de Golu. Entre ellos destaca
un ejemplar que supera los 38 m de alto, 1,90
m de diámetro de tronco y se le estima una
edad de 450 años. Las mejores formaciones
se presentan en el piso bioclimático oromediterráneo, apareciendo individuos dispersos
por encima de los 1800 m de altitud.
Mount Olympus Forest
Pinus nigra Arnold subsp. pallasiana (Lambert) Holmboe
Troodos National Forest Park – Cyprus
La especie Pinus nigra presenta una gran
complejidad taxonómica tanto en el ámbito
bioquímico y genético como en el morfológico y corológico, lo que ha dado lugar a la
descripción de numerosas subespecies y
variedades. Se distribuye por las cadenas
montañosas del sur de Europa, con una
presencia testimonial en el norte de África,
en los pisos meso-supra-oro-mediterráneo
ocupando una superficie de 3,5 millones de
hectáreas. Puede constituir formaciones climácicas, así como integrarse en las series
dinámicas de robles caducifolios, esclerófilos y coníferas de alta montaña.
Las reducidas poblaciones de pino negro en
la isla de Chipre se consideran que forman
parte de la subespecie pallasiana, aunque diferencias bioquímicas de tipo isoenzimático
podrían aconsejar designarlo al menos una
variedad diferente. Las montañas de Troodos
albergan uno de los últimos reductos de bosques maduros de la especie con presencia
de Juniperus foetidissima y Sorbus umbellata asociados a especies endémicas como
Platanthera chlorantha subsp. holmboei, Epipactis troodi, Thlaspi cyprium, Jurinea cypria,
Nepeta troodi, Cynoglossum troodi.
Pino de los Dos Hermanos
Pinus pinaster Aiton
Hoces del Cabriel Natural Park – Spain &
Sierra Calderona Natural Park – Spain
El pino marítimo es una especie calcífuga
del Mediterráneo occidental, cuyas mayores
poblaciones naturales se encuentran en la
península Ibérica. Ha sido muy utilizado en
reforestaciones por su rapidez de crecimiento, rusticidad y para la producción de resina.
El Pino de los dos Hermanos, emblema del
Parque Natural de las Hoces del Cabriel, es
un magnifico ejemplar de más de 4.5 m de
perímetro de tronco que se divide en dos
gruesas ramas principales a baja altura.
Marcado para ser cortado a mediados del
siglo pasado fueron los vecinos los que movilizándose evitaron su tala.
El Parque Natural de la Sierra Calderona reúne a una formación forestal de Pinus pinaster
y Quercus suber. Entre flora más exclusiva,
endémica, rara o amenazada se encuentran
las especies Cistus populifolius, Centaurea
boissieri subsp. spachii, Erica scoparia, Erica
arborea, protegidas por la microrreserva de
flora de Peñas Altas. A su pies, la microrreserva del Barranc del Sargatillo, que acoge a
las especies Dianthus multiaffinis y Centaurea saguntina.
Ansó Valley Forest
Pinus sylvestris L.
Spain
Los bosques del género Pinus que presentan
una mayor área de distribución en el mundo
son los de la especie euro-asiática de pino
albar. Se extienden de la península Ibérica a
la costa occidental del mar de Okhostsk en
Rusia y de la península escandinava al sur
de Andalucía. Puede crecer desde el nivel del
mar hasta los más de 2.700 m de altitud en
el piso oro-mediterráneo. Presenta una alta
variabilidad morfológica y genética, que le facilita ocupar una gran diversidad de hábitats.
a lo largo de milenios a través de la sobre
explotación silvo-pastoral, la introducción
de fauna exótica cinegética, una política de
gestión forestal basada en plantaciones monoespecíficas y los incendios forestales han
llevado a la especie y sus bosques a una situación crítica.
Belagua Valley Forest
Pinus uncinata Ramond ex DC.
Larra Nature Reserve, Ukerdi and Aztaparreta Integral Reserve – Pyrenees – Spain
Ligado a la cultura popular europea como
árbol de culto se encuentran ejemplares milenarios en ermitas, santuarios, cementerios
y plazas. Aunque su situación no es mucho
mejor, al estar prácticamente desatendidos.
Las dos especies de pino de alta montaña
que de forma exclusiva aparecen en el piso
de vegetación oro-mediterráneo son el Pinus
uncinata y el Pinus mugo. El primero está
más ligado a las cadenas montañosas de
Pirineos y los Alpes, el segundo a los Apeninos y las montañas de la costa dálmata. Los
ejemplares de pino negro pueden superar
los 20 m de altura, y presentan un follaje muy
denso y oscuro. En condiciones ambientales
favorables desarrolla un tronco recto y columnar, pero también puede vivir en situaciones más expuestas en las crestas, laderas,
canchales y grietas. En situaciones extremas
el tronco se arquea y divide en numerosas
ramas desde la base, adquiriendo formas
retorcidas y tortuosas. El sobre pastoreo y la
sobre explotación maderera son sus principales amenazas.
Yew Forest
Taxus baccata L.
San Cristóbal de Valdueza – Ponferrada –
Spain
Peña Mayor Forest – Melendreros – Spain
El tejo es una especie que aparece muy ligada a las estructuras de vegetación caducifolias y de coníferas de alta montaña.
Las tejedas ocuparon en el pasado grandes
espacios en los pisos de vegetación meso-supra-oro-mediterráneos de bioclima
per-húmedo. Su vasta área de distribución
potencial contrasta con la situación actual
de poblaciones disyuntas, exiguas, residuales y árboles aislados, que viven acosados
en las zonas más escarpadas e inaccesibles
del paisaje en crestas, roquedos y canchales. Una desorbitada presión mantenida
European Fan Palm
Chamaerops humilis L.
Cabo de Gata-Nijar Natural Park – Spain
Tower of Cala en Basset – Balearic Islands
- Spain
El palmito constituye un género monoespecífico endémico del oeste del Mediterráneo,
que se presenta en los pisos termo-meso-mediterráneo, aunque en el Alto Atlas
puede subir hasta los 2.000 m de altitud. En
el pasado formó parte de los densos bosques mixtos esclerófilos, junto con acebuches, coscojas y lentiscos. Prefiere las tierras más cálidas, llanas y fértiles próximas al
mar, y si se le deja desarrollar todo su vigor
puede superar los quince metros de altura.
La extensión de la agricultura y de las urbanizaciones, el exquisito bocado que es su
yema apical y el uso de sus hojas para elaborar “llata” un tipo de tejido con el que trenzar sombreros, capazos y elaborar escobas
y, más recientemente, los ataques de plagas
exóticas invasoras como el picudo rojo o la
paisandisia, lo están llevando al borde de la
extinción. Se tiene citas de su presencia en
la Antigüedad en la isla de Creta, en la región
Cirenaica y la costa Dálmata, de donde habría desaparecido.
Canary Island Date Palm
Phoenix canariensis Hort. ex Chabaud
Fuerteventura – Spain
La palmera canaria es una especie endémica del archipiélago canario, que puede
vivir desde el nivel del mar hasta los 1.000
m de altitud, siendo su área de distribución
potencial muy amplia en todas las islas. Sin
embargo, las poblaciones se presentan de
forma dispersa y residual. En las islas de
El Hierro, La Palma y Tenerife las palmeras
canarias son tan escasas que no puede hablarse de verdaderos palmerales, mientras
en la isla de Lanzarote crecen únicamente
unos 3.400 individuos, y en la Fuerteventura
unos 5.500. Por su parte la isla de Gran Canaria, cuenta con un total de 40.000 individuos, destacando los barrancos de Mogán,
Fataga, Guiniguada y Tirajana, hay que tener
en cuenta que esta última localización acoge
casi 30.000 de ellas. La isla de la Gomera
dispone de unas 47.000 palmeras creando
paisajes de gran belleza en el Valle del Gran
Rey y Vallehermoso.
La intensa actividad agrícola, ganadera, y
los incendios forestales han sido tradicionalmente la causa principal del declive de
la especie. A lo que hay que añadir la introducción en las últimas décadas de plagas y
enfermedades exóticas como Paysandisia
archon, Aleurodicus dispersus, Diocalandra
frumenti, Rhynchophorus ferrugineus, Thielaviopsis paradoxa o Fusarium oxysporum f.
sp. canariensis. Mediante la de la importación de distintas especies de palmeras adultas de todos los continentes, que han puesto
en peligro de extinción a la especie.
Vai Palm Grove
Phoenix theophrasti Greuter
Vai – Crete – Greece
La palmera de Teofrasto tiene sus mejores
representaciones en las formaciones de vegetación riparia ligada a los cauces de los
barrancos litorales de la isla de Creta, con
poblaciones residuales en las islas del Peloponeso y el suroeste de Turquía. Descrita
por primera vez por el filósofo y padre de la
botánica Teofrasto, al que debe su nombre.
En el periodo Minoico los palmerales tuvieron una mayor difusión. Pero la presión
antrópica mantenida durante milenios en los
cauces de agua, la agricultura, la ganadería,
el aprovechamiento del tronco, hojas, frutos
y yemas, los asentamientos humanos, los
incendios mermaron sus hábitats. Más recientemente la introducción de la plaga del
picudo rojo Rhynchophorus ferrugineus en la
337 n
isla en el año 2005, han situado a la especie
en una situación crítica.
El palmeral de Vai, el más extenso con diferencia ocupa una superficie de 20 ha., otras
localizaciones en Creta son las de Drapano,
Estuary of River Almyros, Agios Nikita, Martselos Bay, Preveli, Foiniklas Area, Holy Monastery of Hrisoskalitissa.
Pomieri Field Maple
Acer campestre L.
Especie característica de los bosques templados caducifolios europeos, menos frecuente en el mediterráneo y suroeste de
Asía, y muy escasa en el norte de África.
Forma parte de las estructuras caducifolias
del piso supra-mediterráneo en bioclima
sub-húmedo y húmedo frio. En las zonas
más secas se posiciona en ambientes riparios y zonas húmedas de montaña. Se
asocia con Buxus sempervirens, Quercus faginea, Acer monspessulanum, Tilia platyphyllos, Sorbus domestica, Acer opalus, Quercus pubescens. Las poblaciones actuales
en el mediterráneo son muy escasas, siendo
especialmente preocupante su situación en
la Pequeña Kabilia en Argelia, y en las zonas
más áridas de la península Ibérica.
El arce de Pomieri se encuentra situado a
1.320 m de altitud, en un bosque mixto de
robles caducifolios y acebos. Es un ejemplar
multicentenario cuyo tronco alcanza un perímetro de más de 4 metros y presenta un
porte modificado a causa de las podas.
n 338
folium o Acer hyrcanum. De este último grupo
el que presenta una mayor área de distribución potencial es el Acer monspessulanum,
con buenas representaciones en el Magreb.
en los bosques de Cupressus sempervirens y
Pinus brutia, y crece junto a la Zelkova abelicea
en las escasísimas poblaciones que presenta
esta especie endémica en la isla.
El arce de Montpellier ocupa los pisos de vegetación altitudinal meso-supra-oro-mediterráneo. Este árbol puede superar los quince
metros de altura, formando parte del cortejo
de bosques mixtos caducifolios y esclerófilos. Cada vez más escaso, ha visto considerablemente mermada su presencia a causa
de la tala abusiva, el sobre pastoreo y los
incendios forestales.
Generalmente se presenta en forma de arbusto multicaule, siendo escasísimos los
ejemplares de porte arbóreo que superan los
diez metros de altura. Existe uno en el Jardín
des Plantes de Paris plantado en 1732 con
una altura de 9 m y un perímetro de tronco
de 1.65 m. La sobre explotación de su madera, el pastoreo intensivo y los incendios
forestales son sus principales amenazas.
Passo Canale Sycamore Maple
Acer pseudoplatanus L.
Greek Strawberry Tree
Arbutus andrachne L.
El sistema montañoso de la Madonie, situado en la parte centro-septentrional de la isla
de Sicilia, comprende una extensa de formaciones forestales mediterráneas con representaciones desde el nivel del mar hasta
los 2000 m de altitud. La presencia de árboles maduros en los bosques dan idea de la
alta diversidad y potencialidad que pueden
alcanzar especies como Acer campestre,
Acer obtusatum, Acer pseudoplatanus, Acer
monspessulanum, Arbutus unedo, Crataegus laciniata, Abies nebrodensis, Olea europaea, Fraxinus angustifolia, Prunus dulcis, Pyrus amygdaliformis, Malus sylvestris,
Quercus amplifolia, Quercus suber, Quercus
congesta, Quercus dalechampii, Quercus
virgiliana, Quercus ilex, Quercus petraea, Fagus sylvatica, Ilex aquifolium, Sorbus torminalis, Ulmus glabra, Castanea sativa.
Tres especies de madroño crecen en las riberas del mediterráneo. El Arbutus unedo con
una presencia circunmediterránea es el que
posee un área de distribución más amplia.
El Arbutus andrachne exclusivo de la región
oriental, península Balcánica, Anatolia, Mar
negro y costas Oriente próximo. Y el Arbutus
pavarii un taxón endémico con un área muy
restringida, en la cadena Cirenaica en Libia.
Montpellier Maple
Acer monspessulanum L.
Vallanca – Spain
Cretan Maple
Acer sempervirens L.
Los arces tienen una amplia representación
en la región mediterránea, agrupando a las 30
especies y subespecies. Engloba tanto a taxones de bosques templados de centro Europa Acer campestre, Acer opalus, Acer platanoides y Acer pseudoplatanus, como a otros
más específicamente mediterráneos Acer
obtusatum, Acer heldreichii, Acer tataricum,
Acer lobelii, Acer sempervirens, Acer obtusi-
Especie presente en el mediterráneo oriental,
Grecia continental, Creta y Anatolia sud-occidental, con una amplia distribución altitudinal en
los pisos de vegetación meso-supra-oro-mediterráneo. En Anatolia asciende hasta los 1.300
m formando parte de bosques mixtos junto a
Cedrus libani, Quercus coccifera subsp. calliprinos, Juniperus excelsa, Lonicera nummulariifolia subsp. glandulifera. En Creta se integra
El madroño griego es un árbol que puede
superar los 15 m de altura y los 7 m de perímetro de tronco, aunque frecuentemente
presenta una estructura multicaule. Se asocia con Cedrus libani, Quercus coccifera
subsp. calliprinos, Juniperus excelsa, Lonicera nummulariifolia subsp. glandulifera,
Acer sempervirens, Juniperus foetidissima,
Juniperus drupacea, Cupressus sempervirens, Abies cilicica, Quercus cerris, Quercus
petraea subsp. pinnatiloba, Quercus infectoria, Quercus brantii, Populus tremula, Ulmus
montana, Ostrya carpinifolia, Fagus sylvatica
subsp. orientalis, Pinus nigra subsp. nigra
var. pallasiana, Carpinus orientalis.
Puerto de Honduras Birch Grove
Betula pubescens subsp. celtiberica (Rothm.
& Vasc.)
Sierra de las Cruces Altas – Spain
Los abedulares constituyen formaciones
marginales en la región mediterránea, estan-
do prácticamente ausentes en el norte de
África y en el mediterráneo oriental. Se consideran restos de la vegetación que encontró refugio junto al mar Mediterráneo durante
la glaciación Würm. Posteriormente emigró
con el deshielo hacia el norte de Europa,
donde en la actualidad forman parte de los
más extensos bosques del planeta, de Taiga
Siberiana. En el Mediterráneo han quedado
asociados generalmente a suelos hidromorfos y turberas de bioclima húmedo en el piso
oro-mediterráneo.
despoblamiento rural, la extensión de enfermedades como la tinta, Phytophthora cinnamomi y el chancro Cryphonectria parasitica,
entre otras. El expolio de castaños multicentenarios para la explotación madera noble
amenaza los más viejos castaños de Europa.
Las poblaciones aisladas en las altas montañas mediterráneas han dado lugar a diferentes especies, subespecies y variedades,
como la celtiberica que se considera endémica del noroeste de la península Ibérica. La
Betula pendula subsp. fontqueri ibero-magrebi, o la Betula aetnensis un endemismo
de la Isla de Sicilia que crece en las coladas volcánicas del Etna entre los 1.300 y los
1.900 m de altitud.
El haya es una especie característica de los bosques templados plano-caducifolios euro-asiáticos. Habita en el centro y oeste de Europa, desde la península Ibérica a Polonia y al Mar Negro,
descendiendo meridionalmente hasta la isla de
Sicilia. Con un área de distribución tan amplia, y
atendiendo a la variabilidad morfológica y a los
diferentes hábitats que ocupa, ha dado lugar
a diferentes interpretaciones taxonómicas a la
hora de considerar sub-especies variedades y
razas, aunque los estudios genéticos muestran
una baja divergencia.
El Temblar Chestnut Trees
Castanea sativa Mill.
Segura de Toro – Spain
En la península Ibérica el castañar aparece
ligado a la presencia de suelos silíceos y bioclima sub-húmedo. Aunque las masas tienen
una presencia más abundante en la vertiente
atlántica, se tiene constancia de viejos castaños en la cornisa Cantábrica, Galicia, Castilla
y León, Cataluña, Andalucía y Extremadura.
En los castañares maduros la fauna es muy
abundante y diversa entre los que destacan
los grupos de invertebrados Cerambix cerdo, Rosalia alpina, Lucanus cervus; anfibios
y reptiles Rana temporaria, Rana iberica,
Chioglossa lusitanica; aves Pernis apivorus;
mamiferos Barbastella barbastellus, Canis lupus, Ursus arctos, Eliomys quercinus, Sciurus
vulgaris, Felis silvestris, Myotis emarginatus,
Nyctalus lasiopterus, Nyctalus leisleri, Pipistrellus nathusii, Plecotus austriacus. Así como
diferentes taxones vegetales relevantes Delphinium fissum, Veronica micrantha, Dactylorhiza insularis, Omphalodes brassicifolia.
La superficie de castañar se ha visto reducida de forma importante en las ultimas décadas a causa del abandono de los cultivos, el
Punta Txamantxoia Forest
Fagus sylvatica L.
Spain
Las formaciones de hayedos en la península Ibérica, generalmente monoespecíficas,
tienen una localización principal en los sistemas montañosos de Pirineos y el eje Cantábrico. Algunas de las mejores representaciones se dan en Navarra en los Valles de
Irati y Baztán; en el Pirineo central y oriental
en los valles de Ansó, Hecho, Oza, Ordesa
y Pineta; en el Pre-Pirineo catalán en la Garrotxa y el Monsteny; en Asturias, Cantabria,
Galicia y norte de León en los Ancares, Somiedo y el Caurel; en el Sistema central los
de Montejo de la Sierra y Cantalojas.
Herguijuela de la Sierra Beech
Fagus sylvatica L.
Sierra de Francia – Spain
Los hayedos forman parte los bosques más
característicos de iberia húmeda. Se extienden principalmente por el norte peninsular
alcanzando el límite meridional entre las provincias de Castellón y Tarragona donde se
localiza un ejemplar de grandes dimensiones denominado “Faig Pare” y otro en la Sierra de Francia en la provincia de Salamanca
en la población de Herguijuela de la Sierra.
La organización estructural del hayedo se
muestra a menudo de forma muy homogénea y simplificada en dos estratos, el arbóreo mono especifico de haya y el herbáceo
dominado por hemicriptófitos, con un alto
porcentaje de plantas bulbosas y rizomatosas. Esta situación es en muchos casos debida a la acción antrópica, ya que en condiciones más naturales presenta conexiones y
mezclas con taxones de los géneros Betula,
Sorbus, Corylus, Ilex, Quercus, Pinus, Abies,
Cedrus, Pyrus, Malus, Prunus, Sambucus,
Crataegus, Genista, Erica, Cytisus, Juniperus, Calluna, Vaccinium y Ulex, entre otros.
“Sierras de Béjar y Francia” Biosphere Reserve.
Acqua Rocca Beech
Fagus sylvatica L.
Etna Park – Sicily – Italy
En Italia los hayedos mediterráneos se integran en la formación Geranio veris coloris-Fagion, dando lugar a diferentes tipos
de agrupaciones: sobre suelos ácidos se
presentan en los Apeninos centrales, en los
Montes Nebrodi en Sicilia acompañados de
Ilex aquifolium; en la Calabria con Campanula trichocalcyna; y en Lucania con Acer
lobelii. En el Etna las hayas ascienden hasta
los 2.280 m de altitud sobre las coladas volcánicas formando parte del cortejo florístico de los robledales pubescentes. El haya
de Acqua Rocca, está situado junto a una
fuente en la parte superior de una cascada
dominando un frondoso valle.
Guadarranque Narrow-leafed Ash
Fraxinus angustifolia Vahl.
Mountains of the Villuercas and Guadarranque Valley – Spain.
Las fresnedas son formaciones con una amplia área de distribución en la región mediterránea asociadas a los cursos de agua y fondos de valle con suelos frescos y nivel freático
elevado. Se acompañan de choperas, olmedas, alisedas y saucedas, formando los bosques ribereños de galería. Un buen ejemplo
de todo ello lo podemos encontrar en el Valle
del Guadarranque situado en la Sierra de las
Villuercas en Extremadura. En este entorno se
339 n
encuentra el paraje protegido como Arboleda
Singular “La Lorera de la Trucha”. Formación
de gran valor botánico que alberga una de las
poblaciones de bosques relícticos de laurisilva de la especie Prunus lusitanica subsp.
lusitanica, más importante de España.
El Zambujeiro de Foros de Vale de Figueira,
es un olivastro de características únicas en
Portugal, con un perímetro tronco en la base
de 20 m. un diámetro mayor de copa de 19
m. y una altura de 10 m.
Las dehesas de fresnos es una tipo de formación muy especial que han sido explotadas antrópicamente, donde se combina
la obtención de pastos para el ganado, el
ramón y la madera. Conocidos como fresnos trasmochos, una técnica tradicional de
subsistencia en la que los árboles son sometidos a un tipo de explotación mediante la poda a baja altura o desmoche, que
fuerza la producción de brotes jóvenes. La
sobreexplotación de los recursos hidrológicos, el abandono de las dehesas y el
despoblamiento rural son sus principales
amenazas.
Cornicabra
Pistacia terebinthus L.
Sierra Mágina – Spain
Zambujeiro
Olea europaea L. var. sylvestris
Foros de Vale de Figueira – Portugal
Las formaciones esclerófilas de ambiente termófilo en las variantes cálidas y templadas de
bioclima semi-árido y sub-húmedo sobre sustratos calcáreos, constituyen uno de los bosques más castigados de la cuenca mediterránea. Desde el punto de vista fitosociológico,
con la inclusión de las variantes específicas, se
integran en las formaciones Oleo-Ceratonion
en el Mediterráneo occidental y Ceratonio-Pistacion en el Mediterráneo oriental.
El olivo, Olea europaea, es la especie más característica y que con mayor claridad define
el clima mediterráneo, se distribuye en zonas
próximas a la costa con taxones como Pistacia
lentiscus, Pistacia atlantica, Pistacia palaestina,
Ceratonia siliqua o Chamaerops humilis. Puede sorprender, acostumbrados como estamos
a encontrar a estas especies como matas arbustivas, que la mayoría puedan alcanzar los
20 m de altura y en casos como el del olivo
superar los 30 m. Estas formaciones vegetales
se han visto muy mermadas por todo el mediterráneo al ser desplazadas por los asentamientos humanos para el establecimiento de
la agricultura y la ganadería.
n 340
Especie de distribución mediterránea que
forma parte de las formaciones esclerófilas
de los pisos altitudinales de vegetación meso-supra-oro-mediterráneo. En la península
Ibérica, aparece formando parte del cortejo
con Olea europaea, Quercus ilex, Quercus
coccifera, Arbutus unedo, Phillyrea angustifolia, Rhamnus alaternus, Pistacia lentiscus,
Crataegus monogyna, Acer monspessulanum,
Rubia peregrina, Jasminum fruticans, Smilax
aspera, Lonicera implexa. En la costa oeste del
Mediterráneo fue citado por Teofrasto en Siria
y en la isla de Creta. En Chipre aparece junto
a la Quercus infectoria, Quercus brachyphylla,
Quercus coccifera ssp. calliprinos, Arbutus andrachne, Acer syriacum, Fontanesia phillyreoides, Aristolochia altissima, Styrax officinalis.
Puede superar los 20 metros de altura y los
3 metros de perímetro de tronco, aunque generalmente se encuentra en forma de arbustiva. A principios de la primavera, se produce
el estallido carmesí de las flores unisexuales
dispuestas en panículas ramosas y multifloras, en las ramas del año anterior. La cornicabra es el nombre común en castellano
de la especie Pistacia terebinthus, se debe a
que la planta presenta con frecuencia unas
agallas de forma alargada que se parecen la
cuerno de las cabras, que están provocadas
por el pulgón Baizongia pistaciae
Especie de gran valor para las aves y pequeños mamíferos que se alimentan de sus
frutos y dispersan las semillas. Las principales amenazas han sido tradicionalmente la
sobre explotación llevada a cabo desde la
más remota antigüedad para la obtención
de resina y madera, el sobre pastoreo y los
incendios forestales.
The Negrón White Poplar
Populus alba L.
Bohilgues River – Spain
El conjunto de bosques riparios en galería,
incluyendo las zonas costeras aluviales se
organizan en la región mediterránea en torno a la formaciones forestales de especies
caducifolias, como Populus alba, Populus
nigra, Ulmus minor, Fraxinus angustifolia,
Salix alba. El chopo blanco habita en amplias zonas de la costa mediterránea ocupadas por humedales costeros y marjales,
que han sido muy transformadas por la
actividad agrícola y urbanizadora, que han
reducido notablemente su presencia y extensión.
El insigne enólogo, viticultor y ampelólogo
Rafael Janini, ingeniero agrónomo de la Diputación de Valencia, fue en 1914 uno de
los precursores mundiales en el estudio de
los árboles monumentales. Su obra “Algunos árboles y arbustos viejos de la provincia
de Valencia” es una de las primeras publicaciones ilustrada mediante fotografías
que recoge el extraordinario valor de este
patrimonio vivo. El Chopo de Negrón es
un superviviente, o como gustaba decir al
maestro un viejo y gastado árbol, cargado
de futuro.
Golden Oak
Quercus alnifolia Poech.
El Quercus alnifolia es uno de los robles
esclerófilos endémicos más escasos del
mediterráneo oriental, con una distribución
limitada a los afloramientos ultrabásicos
del monte Troodos en la isla de Chipre.
Habita en el piso de vegetación meso-mediterráneo entre los 400 y los 1.700 m de
altitud en bioclima sub-húmedo fresco,
tolerando un periodo de sequedad estival
que se puede prolongar durante más de 5
meses. Se asocia con Cedrus libani subsp.
brevifolia, Pinus brutia, Acer sempervirens,
Arbutus andrachne, Platanus orientalis, Helichrysum microphyllum, Sedum cyprium,
Cyclamen cyprium, Crepis fraasii, Stellaria
cilicica. Desde el punto de vista genético es
una especie muy próxima a Quercus ilex y
Quercus coccifera, que podría derivar del
aislamiento insular que ha facilitado una reciente especiación.
Kermes Oak of Mesa Potami
Quercus coccifera L. subsp. calliprinos
(Webb) Holmboe
Crete – Greece
Entre los robles esclerófilos mediterráneos
destaca el grupo del complejo coccifera.
Quercus coccifera puede comportarse como
una especie colectiva muy variable en la que
resulta difícil individualizar con nitidez, a nivel intraespecífico, en base a los caracteres
morfológicos, geográficos, bioquímicos o
genéticos. Agrupa tanto a las formas arbustivas y rastreras como a las arbóreas, que
han sido definidas respectivamente como
Quercus coccifera subsp. coccifera, Quercus coccifera subsp. calliprinos. Se presentan juntas en diferentes emplazamientos de
su área de distribución en Grecia, Sicilia,
África del norte y Portugal.
Habita en los pisos de vegetación termo
y meso mediterráneo, alcanzando algunas
poblaciones el supra-mediterráneo en bioclimas húmedo, sub-húmedo y semi-árido.
Vegeta en compañía de la mayoría de las
especies arbóreas mediterráneas. Utilizado
en la antigüedad para obtener un tinte de
color carmesí a partir de un insecto del genero Kermes que parasita las hojas. La sobreexplotación forestal, el sobrepastoreo y
los incendios forestales son sus principales
amenazas.
Barranc dels Horts Forest
Quercus faginea Lam., Quercus ilex L.
Ares del Maestre – Spain
El Barranc dels Horts es un espacio agrícola-forestal de más de 700 ha, situado a una
altitud de entre 675 y 1.175 m. Constituye una
de las muy escasas formaciones de Quercus
faginea y Quercus ilex con cientos de árboles multicentenarios en el norte de la cuenca
mediterránea. Explotado de forma sostenible
durante siglos, para la producción ganadera,
agrícola, leña, carbón y cal. A principios de la
década de los 90 del siglo pasado se produ-
jo la tala de algunos ejemplares de grandes
dimensiones, causando una intensa reacción
social que promovió su protección.
Entre la abundante biodiversidad que acoge
se encuentran diferentes especies de líquenes pertenecientes a los géneros Xanthoria,
Parmelia, Diploschistes o Caloplaca; hongos del género Boletus, Armillaria, Lactarius,
Hebeloma, Hericium, Lycoperdon, Geaster,
Agaricus; plantas rupícolas como Sarcocapnos enneaphylla, Chaenorhinum origanifolium subsp. crassifolium; artrópodos como
Scolopendra sp. Buthus sp.; vertebrados,
Malpolon monspessulanum, Vipera latastei
Lacerta lepida, Capra hispanica, Vulpes vulpes, Falco peregrinus, Nyctalus leisleri, Barbastella barbastellus, Corvus corone, Oriolus
oriolus, Upupa epops, Garrulus glandarius,
Turdus merula, Alectoris rufa, Dendrocopos
major, Podarcis hipanica, Psammodromus
algirus, Psammodromus hispanicus.
Il-Ballut tal-Wuardija
Quercus ilex L.
Malta
La situación estratégica del archipiélago
maltés en el mediterráneo, facilitó que durante la glaciación Würm estas tierras sirvieran de puente para la vegetación entre
Europa y África. De la misma forma las rutas
comerciales entre los pueblos del este y el
oeste del Mediterráneo, ocasionaron la incorporaron diferentes especies de plantas
en la agricultura local. Los yacimientos de la
Edad de Bronce en las islas muestran una
actividad humana dependiente del consumo
de madera de los bosques locales. Desde
entonces las vicisitudes militares, culturales
y religiosas ligadas al papel geoestratégico
de este territorio, así como para satisfacer
las necesidades básicas de la población,
han llevado a la vegetación y sus bosques a
una situación muy precaria.
Afortunadamente, aún sobreviven algunos
de los últimos testimonios de la potencialidad de estas tierras para albergar frondosos bosques. Como Il-Ballut tal-Imgiebah y
Il-Ballut tal-Wuardija, dos grupos reducidísimos de vegetación relíctica de la especie
Quercus ilex. Este último es el más viejo y
extenso de Malta, que también cuenta con
la presencia de algún ejemplar secular de
Ceratonia siliqua, que acogen bajo su densa
bóveda más de setenta especies de flora y
fauna, entre otras una población del murciélago hortelano Eptesicus serotinus.
Vallée du Fango
Quercus ilex L.
Corsica – France.
Bosque esclerófilo mediterráneo dominado
por Quercus ilex, acompañado de Arbutus
unedo, Phillyrea latifolia, Pinus nigra subsp.
laricio, Ilex aquifolium, Taxus baccata, Myrtus communis, Cistus salviifolius, Cistus incanus, Cistus monspeliensis, Smilax aspera,
Clematis flammula y Rubia peregrina. En
este bosque crecen encinas multicentenarias que alcanzan alturas de más de 30 m,
presentando un porte natural al no haber
sido sometidas a intervenciones de explotación forestal, agrícola o ganadera.
Situado en el noroeste de Córcega, esta reserva de la biosfera sigue los límites de la
cuenca del Valle de Fango. El río Fango es
un torrente que desemboca en el Golfo de
Galéria. La Reserva de Biosfera se eleva
desde el nivel del mar Mediterráneo hasta
una altitud de 2.556 metros.
Carbonara Forest & Ilice du Carrinu
Quercus ilex L.
Madonie Regional Natural Park – Sicily –
Italy, Etna Park – Sicily – Italy
Las encinas del complejo ilex, especie emblemática de los bosques esclerófilos del
Mediterráneo central y occidental, pueden
considerarse como una especie colectiva
que integra a diferentes subtipos infraespecíficos muy variables. Tienen sus mejores
representaciones en la península Ibérica y
el norte de África, aunque también se distribuye por los Alpes Marítimos, las penínsulas Itálica y Balcánica, volviéndose mas
dispersa y localiza en las islas del Egeo y
la costa occidental de Turquía. El desarrollo
óptimo de sus bosques se sitúa en el piso
meso-mediterráneo desde el nivel del mar
hasta los 500 m de altitud, pero las poblaciones también se extienden a los pisos ter-
341 n
mo—supra-oro–mediterráneo, alcanzando
hasta los 2.800 m en algunas localidades en
el Alto Atlas occidental.
En el Parque Natural regional de la Madonie
en Sicilia aparece en bosques mixtos con
Quercus amplifolia, Quercus suber, Quercus
congesta, Quercus dalechampii, Quercus
virgiliana, Quercus ilex y Quercus petraea. En
el municipio de Isnello destaca un ejemplar
de Quercus ilex de más de 8 m de perímetro
tronco. Por su parte en las faldas del monte
Etna, sobre un sustrato de origen volcánico,
se encuentra otra magnífica encina con un
diámetro de copa de casi 30 m, en el que
las ramas inferiores alcanzan a formar una
cúpula completa.
Sessile Oak of Pomieri
Quercus petraea (Matt.) Liebl.
Especie característica de los bosques
templados europeos. Habita en el oeste centro y sur de Europa y en Asia occidental hasta Crimea y Transcaucasia.
Tiene sus mejores representaciones entre
los 300 y 1.500 m pudiendo superar esta
altitud. Entra en contacto con masas de
bosques mixtos con Fagus sylvatica, Betula sp., Pinus sylvestris, Quercus robur,
Quercus pyrenaica.
Tiene su representación más meridional en
los bosques de la Madonie en Sicilia, donde se encuentra este magnífico ejemplar de
roble albar situado a 1.300 m de altitud, que
con 22 metros de altura y un perímetro de
tronco de 7 m, cubre una superficie 450 m2.
Large-leaved Lime of Otsindundua Bridge
Tilia platyphyllos Scop.
Belagua River – Pyrenees – Spain
El tilo común es una especie característica de
los bosques templados caducifolios, que habita en gran parte de Europa central y el oeste
de Asía. En la región mediterránea presenta
sus mejores poblaciones en el piso supra-mediterráneo en zonas de ambientes sub-húmedos y húmedos fríos de la ribera de ríos,
cañones y barrancos. En el Pirineo las formaciones son de una gran riqueza florística, con
n 342
representantes de la agrupación fitosociológica Quercetalia pubescentis con taxones como
Acer monspessulanum, Acer campestre, Sorbus domestica, Buxus sempervirens, Quercus
pubescens, Corylus avellana, Ulmus glabra,
Taxus baccata, Tilia cordata, entre otros. En
el mediterráneo oriental aparece asociado
con Acer pseudoplatanus dando lugar a la
sub-alianza Lunario-Acerenion, la sub-alianza
Tilio-Acerenion ocupa en la península Ibérica
su presentación más meridional.
Cretan Zelkova
Zelkova abelicea (Lam.) Boiss.
Xeropotamos – Crete – Greece
Especie endémica de la isla de Creta con
poblaciones exiguas, presente en ocho localizaciones distribuidas en los tres grandes
macizos montañosos de la isla. En la parte
superior de la Garganta de Samaria se encuentra una de las mejores reservas de especie, donde se presentan ejemplares de
porte arbóreo creciendo entre bosques de
Cupressus sempervirens y Acer sempervirens. Junto con Zelkova sícula, taxón exclusivo de la isla de Sicilia y de la únicamente
sobreviven unos 200 individuos.
Estas especies son testigos del papel que
jugaron las islas mediterráneas como refugio para la flora continental europea durante
el avance de las glaciaciones del Cuaternario. En Creta está amenazada por el sobre
pastoreo, los incendios forestales y la urbanización. La situación de la especie es desfavorable debido a su reducida población y
futuro incierto.
Árboles Monumentales en
los Paisajes Agrícolas
Agro-biodiversidad
Los paisajes rurales tradicionales son el
producto de la mezcla de valores naturales,
culturales, sociales, históricos y económicos
de la relación del hombre con el entorno a
lo largo de la historia. El paisaje agrario deriva de una relación profunda y antigua entre
el hombre y la naturaleza con el objeto de
satisfacer las necesidades alimentarias y de
recursos. No es la única, pero si una de las
más perdurables transformaciones que ha
sufrido el paisaje natural. En primer lugar
fueron las tierras más llanas y fértiles, y en
épocas de escasez hasta las más escarpadas, con tal intensidad que son pocas las
porciones del territorio europeo que no han
sido nunca cultivadas o pastoreadas.
Poco a poco, la actividad agrícola y ganadera transforma el bosque primigenio, dejando su impronta en el paisaje. Esta actividad
milenaria ha favorecido la formación de una
variedad innumerable de paisajes agrícolas
que expresan tanto la diversidad natural de
las distintas zonas geográficas como del
patrimonio cultural y cultivado ligado a ella.
La revolución tecnológica agrícola llevada
cabo a mitad del siglo pasado, trajo consigo un cambio sustancial en la relación del
paisaje y la vida agrícola. Por primera vez,
un reducido número de agricultores, gracias
al dominio técnico y a la capacidad de control de las variables ambientales a pequeña
escala, fueron suficientes para cubrir las necesidades de productos y alimentos para la
población. Casi en cualquier lugar se puede
producir y comercializar los más exóticos
productos. El medio rural se despuebla y la
población emigra a las ciudades, especialmente a las costeras. Las pequeñas producciones pierden rentabilidad y se abandona, y
con ello el cultivo de las variedades agrícolas
autóctonas que se pierden para siempre.
La ganadería se estabuliza, y los desechos
de los animales, que antiguamente eran
preciados abonos naturales, ahora concentrados en las granjas se trasforman en peligrosos contaminantes. Las extensiones de
los cultivos se amplían extraordinariamente
mediante la mecanización generalizada y se
establece el monocultivo, utilizándose grandes cantidades de productos químicos, abonos, pesticidas y herbicidas, antes prácticamente ausentes. Las abejas y los insectos
polinizadores se resienten gravemente, más
del 80 % de los cultivos de la Unión Europea
dependen de ellos para su polinización, que
alcanza un valor económico anual de 15.000
millones de euros, lo que acaba afectando
a los agricultores y al sector agroindustrial.
La creación de nuevas variedades de plan-
tas modificadas genéticamente, en principio
más productivas, pero que no se puede o no
conviene dejar que se reproduzcan, conduce a una pérdida de la diversidad hortícola
y frutal tradicional. Las transformaciones
agrarias se llevan por delante los setos naturales y la vegetación de margen y de ribera,
se canalizan los cursos de los ríos y afluentes. La exigencia de la máxima productividad se impone.
La agricultura extensiva, la instaurada en el
paisaje a través de los siglos, herencia de
nuestros antepasados y de nuestra cultura,
adaptada a las condiciones locales y a la
orografía, respetuosa con el medio ambiente,
de producción poco abundante pero de una
calidad especial, formada por variedades antiguas de frutos de sabor único e inconfundible, cae. La diversidad cultural, la diversidad
genética, la diversidad de las especies y variedades y la diversidad de los ecosistemas
agrícolas, está en peligro. Este aspecto ha
sido cuantificado por la FAO, el 75 % de la
diversidad genética de los cultivos mundiales
ha desaparecido desde el año 1990.
Si tomamos como ejemplo una de las frutas
más consumidas en el Planeta, la manzana, hay que decir que hace dos siglos habían censadas más de 10.000 variedades
distintas, mientras que en la actualidad se
comercializan mayoritariamente unas diez.
Albaricoques, acerolos, cerezos, higueras,
almendros, nogales, perales, aguacates, avellanos, naranjos, limoneros, cidros, ciruelas,
kaki, melocotones, membrillos, nísperos o
pomelos con decenas de miles de variedades
locales europeas se están dejando perder.
No es fácil llegar a viejo siendo un árbol frutal; actualmente la media de vida productiva rara vez supera unas pocas décadas. Es
poco frecuente que a un árbol frutal se le
permita sobrepasar los cien años, como los
castaños, los algarrobos o los olivos y pocos
más; eso sí, siempre que estén en terrenos
marginales o de difícil mecanización.
El paisaje agrario tradicional puede permitir compatibilizar el cultivo y la convivencia
de una abundante biodiversidad natural. No
obstante, desde mediados del siglo pasado
la incesante industrialización del proceso
agrícola y la consiguiente caída de las actividades tradicionales ha provocado el abandono de una gran parte de las tierras menos
susceptibles del proceso de mecanización y
la despoblación del medio rural. Favoreciendo el incremento de los procesos de erosión
y degradación del suelo, la extensión de los
Grandes Incendios Forestales y la fragmentación de los ecosistemas de la red Natura
2000. Es importante reconocer y contar con
la población rural en su doble vertiente de
productores de alimentos de calidad y de
conservadores de la biodiversidad con el
que generar servicios ecosistémicos.
Bouches du Rhône
Cupressus sempervirens L. var. pyramidalis
Camargue Regional Nature Park – France.
El rio Ródano, uno de los principales aportantes de agua al mar Mediterráneo, tiene en
su desembocadura una de los paisajes más
fértiles y fecundos de Europa. El parque natural regional de la Camarga está formado
por estanques, marismas, pantanos, salinas,
arrozales y cultivos frutales, que acogen a
una extraordinaria diversidad de flora y fauna
silvestre, destacando su riqueza ornitológica.
La fertilidad de los sedimentos aportados por
el Ródano facilita el cultivo de manzanos, perales, vides, hortícolas y cereales.
Pero esta zona es también muy ventosa,
pues las masas de aire discurren por la
cuenca del Ródano a gran velocidad. En estas condiciones las barreras de ciprés son
uno de los mejores aliados para proteger los
cultivos agrícolas. Plantados desde la más
remota antigüedad, estas alineaciones siempreverdes que dejan su impronta en el paisaje, estuvieron en peligro de desaparecer por
el ataque de la enfermedad del chancro del
ciprés causada por el hongo vascular Seiridium cardinale.
Strada della Foce
Tuscany – Italy
Estudios genéticos recientes llevados a
cabo por el Istituto per la Protezione delle
Piante – CNR de Florencia, han mostrado
que los cipreses que crecen en Italia están
emparentados con las poblaciones naturales del oeste del mediterráneo, por lo que
Italia es la segunda patria del ciprés mediterráneo. Fueron extendidos durante el periodo del Imperio Romano por toda su área
de influencia como símbolo de la cultura y
la civilización. El paisaje de ciprés es un elemento central de la economía Toscana, que
ha hecho de él un símbolo universal.
En Italia se puede disfrutar de su presencia
en formaciones boscosas, como en el “Bosco degli Zappini” de Fontegreca donde crece
una población de unas 70 ha, que ya aparece citada en documentos del siglo XVI. Formando parte esencial de los jardines renacentistas e históricos como la “Villa d’Este”,
“Giardino di Boboli” o “Strada della Foce”. El
“Viale dei Cipressi di Bolgheri” situado en la
Maremma Toscana, es una doble alineación
de casi 5 km de longitud plantada en 1832,
a la que el premio nobel de literatura italiano
Carducci dedicó el poema “Davanti San Guido”. Está protegido como “Bien monumental
natural de interés artístico e histórico nacional”, y constituye uno de los ejemplos más
señalados y representativos del rol del ciprés
en la Toscana.
Juniper of Opoul
Juniperus oxycedrus L.
Opoul – France
Los enebros termófilos se integran preferentemente en el piso de vegetación termo-mediterráneo, tanto en formaciones azonales
dunares como en bosques esclerófilos de
Quercus spp. El enebro de Opoul es un
testimonio de la grandeza a la que pueden
aspirar estos sufridos árboles, se conocen
citas de ejemplares que alcanzaron más de
4 metros de diámetro de tronco. Han sido
explotados por su madera, para la obtención de las exclusivas esencias que contienen, acosados por los incendios forestales,
y expulsados de sus territorios por las transformaciones agrícolas. Este viejo, solitario
y reconocido “Cade”, nombre con el que se
conoce a esta especie en el Roussillon francés, permanece aislado en mitad del viñedo
mientras espera herido y enfermo una ayuda
que no acaba de llegar.
343 n
Atalaya Phoenician Juniper
Juniperus phoenicea L.
Fuenterrobles – Spain
La sabina negral puede llegar a formar bosques de gran extensión, densidad y complejidad entre las masas de vegetación
esclerófila mediterránea, desde el nivel del
mar hasta los 2.000 m de altitud, con una
presencia mayor en la ribera oeste del Mediterráneo. Las sabinas del grupo Phoenicea
estan dotadas de una gran capacidad para
colonizar suelos esqueléticos, dunares, volcánicos, salinos y rocosos en los bioclimas
árido, semi-árido y sub-húmedo. Muy abundantes en el pasado han sufrido una explotación abusiva en toda su área de distribución
para la obtención de carbón vegetal. A la
extensión de la agricultura y el sobre pastoreo, hay que añadir los procesos intensivos
de urbanización de la costa y los incendios
forestales. Cada vez más escasos, los sabinares presentan un estado muy degradado,
en forma de pequeños rodales disyuntos e
individuos aislados. En la actualidad las estimaciones para las poblaciones del norte de
África, las más abundantes, indican que se
han reducido en un 70%.
Bordighera Palm Grove
Phoenix dactylifera L.
Bordighera – Italy
Desde hace 1000 años se tiene constancia
de la presencia de palmeras datileras en la
costa de la Liguria ligadas a los intercambios
comerciales marítimos con el norte de África. El cultivo de palmeras datileras formaba
parte de la actividad agrícola local ocupando los márgenes de las pequeñas huertas
abancaladas que recaen desde los Alpes
Marítimos al mar Mediterráneo. El producto
principal obtenido eran sus hojas, utilizadas
tradicionalmente para las celebraciones religiosas de la pascua católica y hebrea.
Durante el siglo XVII con el aumento del interés y desarrollo del conocimiento de las
ciencias naturales se incrementaron los
viajes de los naturalistas centroeuropeos al
mediterráneo, quedando sorprendidos por la
exuberancia del paisaje. A partir de entonces
la Riviera fue convirtiéndose en centro de
n 344
atracción para el descanso y las vacaciones
de salud. La llegada del ferrocarril y la apertura del canal de Suez, supuso la entrada de
plantas y viajeros de todos los rincones del
planeta. Por lo que en la actualidad gozan
de magnificas colecciones de plantas exóticas de todo el mundo, auténticas reservas
de biodiversidad, al encontrarse algunas de
ellas en riesgo en sus regiones de origen. Por
su parte, el palmeral de Bordighera, a causa
del crecimiento urbanístico ligado al turismo,
fue mermando considerablemente su extensión. Lo que unido al abandono de la agricultura, y más recientemente a la llegada de la
plaga del picudo rojo, hace que se encuentre
en peligro inminente de desaparición.
Carob Tree
Ceratonia siliqua L.
Laetiporus sulphureus (Bull.) Bondartsev &
Singer
Monastery of Corpus Christi – Llutxent –
Spain
El algarrobo en una especie de distribución
circunmediterránea, característica del piso
termo-mediterráneo, muy extendida por
toda la región como árbol de cultivo en secano para la producción de fruto. Se conocen pocas poblaciones naturales, donde se
asocia con Arbutus unedo, Fraxinus ornus,
Laurus nobilis, Olea europaea var. sylvestris,
Phillyrea latifolia, Quercus ilex, Rubia peregrina subsp. longifolia, Smilax aspera var.
altissima y Viburnum tinus.
Es un árbol muy longevo que puede alcanzar
un gran desarrollo, a pesar de que las podas
agrícolas le acortan considerablemente el
vigor. Los algarrobos seculares son de gran
valor para la conservación de la biodiversidad
de la flora y la fauna en el mediterráneo, además de jugar un papel fundamental en la lucha contra la desertización. Entre las amenazas para los viejos algarrobos se encuentra el
abandono de la actividad, el despoblamiento
rural, las transformaciones agrarias para cultivos de regadío y la presión urbanística.
El políporo azufrado es un hongo saproxílico
que habita sobre árboles heridos o muy debilitados, siendo un buen representante de
la flora llamada de equilibrio, encargado en
los ecosistemas de completar el ciclo de los
nutrientes.
El algarrobo de Quinta de Parra en el Algarbe
portugués con 13 m de perímetro de tronco
es uno de los de mayores dimensiones en la
península Ibérica. Por su parte el “garrofer”
del monasterio de Llutxent en la provincia de
Valencia, es un testimonio del uso del fruto
de esta especie para la alimentación equina.
Belabarce Walnut
Juglans regia L.
Roncal Valley – Pyrenees – Spain
Especie característica de las formaciones
boscosas de ribera en el Mediterráneo oriental. Habita de forma natural en el sudeste de
Europa y oeste de Asia, desde Grecia hasta el Himalaya, asociada con árboles como
Platanus orientalis, Pterocarya fraxinifolia, Liquidambar orientalis, Rhododendron
ponticum y lianas como Periploca graeca y
Cyprinia gracilis.
La especie fue distribuida por toda Europa
durante el periodo Romano principalmente como árbol frutal, aunque su madera es
de gran calidad y muy apreciada. Aparece
asociado a la actividad humana en huertas,
márgenes de cultivos y laderas de montes.
En su área de origen los bosques naturales
están amenazados por la recolección de frutos, el sobre pastoreo y las talas para madera, marcando una tendencia de la población
descendiente.
Phoenix Olive Trees
Olea europaea L. var. europaea
Phoenix – Crete – Greece
El olivo fue uno de los primeros árboles en
ser domesticado en la costa oriental del
Mediterráneo. Desde allí se extendió el cultivo por toda la región mediterránea, aprovechando en muchas ocasiones las poblaciones de olivo silvestre para injertarlo. En
el arte minoico de hace 3500 años, el olivo,
sus ramas, frutos y la floración constituyen
motivos de inspiración en la decoración de
pinturas, vasijas y joyas.
Los olivos de Phoenix, dan testimonio de la
extraordinaria capacidad de resistencia de la
especie para sobrevivir en los sitios más exigentes y áridos del paisaje. Pocos árboles
han sido más generosos con la humanidad.
Pero en las últimas décadas estos árboles
ancestrales, de variedades locales únicas
y en muchos casos desconocidas para la
ciencia, han sido abandonados, arrinconados, talados y expoliados, ante el impulso
de un mercado que tiene dificultades para
valorarlos, y que no tiene en cuenta su papel ecológico trascendental en la protección
suelo, la biodiversidad, la agrobiodiversidad
y la diversidad cultural.
Monumental Olives of Maestrazgo
Maestrazgo – Spain
Uno de los principales valores del olivar tradicional en relación con la conservación de
la biodiversidad tiene mucho que ver con la
abundancia de especies de aves residentes,
migratorias o invernantes que encuentran en
él, alimento, cobijo o lugar de nidificación.
Como Alectoris rufa, Athene noctua, Lullula
arborea, Oenathe hispanica, Galerida theklae, Hirundo rustica, Saxicola torquatus,
Lanius excubitor, Lanius senator, Emberiza
cirlus, Turdus philomelos, Turdus iliacus, Erithacus rubecula, Fringilla coelebs o Cercotrichas galactotes.
La Ley 4/2006 de Patrimonio Arbóreo Monumental de la Comunidad Valencia, protege directamente todos aquellos ejemplares
que tienen más 350 años de edad. Según
las organizaciones agrarias de la comarca
del Maestrazgo en el norte de la provincia de
Castellón son más de 4.000 los olivos protegidos como “Árboles Monumentales”. Lo
que ha permitido acabar con el expolio, conservar el territorio y comercializar un aceite
único en el mundo. Son muchos los olivos
centenarios en el área mediterránea los que
necesitan un gesto político y social de estas
dimensiones.
Pollarding Poplar
Populus nigra L.
Ababuj – Spain
Especie con distribución en Europa, Asía y
norte de África, formando parte de la vegetación de ribera en los cauces de los ríos y
sotos. Habita desde el nivel del mar hasta
los 1.800 m de altitud. Las plantaciones de
chopos “trasmochos” o “cabeceros” siguiendo los cursos de los ríos, los lindes de los cultivos y las inmediaciones de las fuentes para
la obtención de vigas, leña y forraje, son un
componente esencial de paisaje y la cultura
tradicional del centro y sur de Europa.
En muchos pueblos del árido sur de Aragón
en España son casi los únicos árboles de
dimensiones notables que persisten en el
paisaje, constituyendo unos microhábitats
esenciales para la conservación de briófitos, líquenes y organismos saproxílicos.
Muchos tramos de los ríos Alfambra, Jiloca,
Pancrudo, Aguas Vivas, Estercuel, Gualope,
de la Val, Huerva, Fuenteferrada o Piedra
conservan algunos de los mejores paisajes
para celebrarlos. Las principales amenazas
provienen de la desecación y canalización
de los cauces de los ríos, la extracción del
agua subterránea a través de pozos que han
hecho descender el nivel freático, la despoblación del medio rural y la extensión de la
agricultura intensiva.
Las poblaciones naturales presentan una
gran variabilidad en formas y comportamientos, a las que hay que añadir la selección e hibridación humana para adaptarla a
distintas zonas geográficas. Hasta hace solo
unas décadas las plantaciones de almendros, como árbol frutal de secano era muy
frecuente en todas las riberas del Mediterráneo, pero en actualidad es muy escaso.
El cernícalo primilla es un halconcillo muy
útil para la agricultura que se alimenta de
insectos y roedores. En la década de los
años 50 se produjo un fuerte descenso en
las poblaciones, a causa del uso masivo de
veneno y su caza.
The Terrona Holm Oak
Quercus ilex L.
Zarza de Montánchez - Spain
Almond & Lesser Kestrel
Prunus dulcis (Mill.) D.A. Webb.
Falco naumanni Fleischer
Castellón – Spain
La dehesa es un tipo de formación agro-pastoral característico de la península Ibérica de
gran valor ecológico, económico y ambiental. Combina la presencia de arbolado adulto, principalmente de encinas, alcornoques
y robles, con pastos para la ganadería, el
cultivo de plantas agrícolas y la extracción
de corcho, leñas y carbón. Forma uno de
los paisajes más característicos en la comunidad de Extremadura, Andalucía, el sur
de Castilla y León y Portugal. Las dehesas
albergan especies de gran importancia para
la conservación de la biodiversidad como
Aquila adalberti, Ciconia nigra, Lynx pardinus, y ofrece hábitats imprescindibles a
diferentes especies de flora y fauna saproxílicas.
Se conocen unas 26 especies de almendros
silvestres que comparten un área geográfica
común entre el Oriente Medio y Asia Central,
en Turkmenistán, Uzbekistán, Tayikistán,
Afganistán, Turquía, Armenia, Pakistán, Irán,
Irak, sur de Rusia, China y Mongolia. Crecen
en gargantas y laderas rocosas, en condiciones xerofíticas extremas de las zonas esteparias y semidesérticas entre los 800 y los
1.700 m. En general son pequeños árboles
o arbustos, muy rústicos, que pueden estar
provistos de duras ramillas puntiagudas en
forma espina, para defenderse del ataque de
los herbívoros.
La encina Terrona, con más de 8 m de perímetro de tronco y 27 m de diámetro de copa,
preside una fértil dehesa en el municipio de
Zarza de Montánchez desde hace más de
ocho siglos. Fue el primer árbol singular protegido de la comunidad extremeña, y desde entonces recibe todo tipo de cuidados y
atenciones. Hace unos años y tras una larga
vida ofreciendo su fruto a los cerdos ibéricos que bajo su copa se resguardan, crían y
alimentan, necesitó de apoyos, que a modo
de horcones Gaudinianos le sirven de ayuda
con la preservar su integridad y majestuosa
silueta.
345 n
Holm Oaks of Houses of Paterna
Quercus ilex L.
Ayora – Spain
La superficie estimada actual de Quercus
ilex en la región mediterránea se sitúa entorno a los 6.5 millones de hectáreas, siendo
España, Portugal, Marruecos y Argelia los
que presentan las áreas más extensas. Esta
superficie viene a ser la mitad de su área
potencial, el carboneo, la extensión de los
cultivos agrícolas, los incendios forestales
y la ganadería intensiva, son algunas de las
causas principales de esta reducción. La
conservación de grandes de encinares en la
península Ibérica tiene mucho que ver con la
gestión y rentabilidad de las dehesas.
Antiguamente las dehesas estaban muy
extendidas por toda la España. El paisaje
cerealista de la masía Casas de Paterna,
en Ayora, muestra durante la primavera su
cara más verde y esperanzadora. Cerca de
la edificación principal, dos magníficas carrascas hacen guardia junto a un palomar.
Este tipo de construcción, muy común en el
medio rural en el pasado, estaba destinada
al suministro de huevos y pichones y de la
no menos importante palomina con la que
abonar la tierra.
Romanejo & La Nava Pyrenean Oak
Quercus pyrenaica Willd.
Extremadura – Spain
La especie Quercus pyrenaica habita en la región mediterránea occidental, es más abundante en la parte occidental de la península
Iberica, aparece en el oeste y sudoeste de
Francia, y cuenta con la presencia de algunas
poblaciones en el norte de Marruecos.
El rebollo de la Nava se encuentra situado en
el municipio de Berzocana, en la sierra de La
Maribela, en la comarca de las Villuercas. En
una formación agropastoral de dehesa de robles caducifolios donde pastorea la principal
raza bovina autóctona del sudoeste de la península Ibérica denominada “retinta”. Convive
con la presencia de una de las comunidades
de paseriformes más altas de Extremadura, y
es lugar de reproducción de la cigüeña negra
y el murciélago ratonero forestal.
n 346
El Romanejo es uno de los ejemplares de
mayor edad y dimensiones de su especie,
presenta un perímetro de tronco en la base
de más de 9 m, la copa alcanza una altura de
20 m, con un diámetro de copa de 50 m. Se
localiza en un collado entre los fértiles valles
del Jerte y el Ambroz.
Duas Rodas Cork Oak
Quercus suber L.
Serra do Bispo Mount – Portugal
El alcornocal es una formación vegetal característica del mediterráneo occidental en
suelos de naturaleza silícea, que se presenta
principalmente en los pisos de vegetación termo-meso-mediterráneo de bioclima húmedo
o sub-húmedo. Aunque también penetra en
el piso supra-mediterráneo en el Rif y el Alto
Atlas Marroquí, donde se encuentran ejemplares creciendo a 2.400 m de altitud. Quercus suber entra a formar parte de poblaciones
mixtas con especies arbóreas como Quercus
ilex, Quercus pubescens, Quercus faginea,
Quercus canariensis, Pinus pinaster, Pinus pinea, Arbutus unedo, Pyrus bourgaeana.
Los alcornocales de las zonas más húmedas
del sur de la península Ibérica presentan una
amplia representación de musgos y helechos
epifitos como Davallia canariensis y Polypodium cambricum; plantas trepadoras, hierbas
nemorales, helechos, arbustos, y una especie insectívora Drosophyllum lusitanicum. El
alcornoque de Duas Rodas presenta un perímetro de tronco en la base de 6, 4 m, un
diámetro de copa de 31 m, una altura de 19,5
m y se le estima una edad 400 años.
Árboles Monumentales en
los Jardines
Diversidad Cultural
La presencia de árboles monumentales en
las ciudades, ermitas, santuarios, plazas de
los pueblos y fuentes tiene mucho que ver
con el significado profundo que la sociedad
europea reconoce a los árboles maduros en
su relación histórica, cultural y social. A lo largo de la historia de la Humanidad los árboles
monumentales han estado presentes como
árboles fundacionales y de encuentro en todas las culturas y civilizaciones del mundo.
Por otra parte la necesidad de disfrutar de la
calma y del orden instituido que reina en un
jardín nos viene de antiguo, los Campos de
Ialu de los egipcios, el jardín de las Hespérides o el jardín del Edén son buenos ejemplos. En origen destinados a espacios privados para el disfrute, la oración o el estudio,
con excepción de los árboles situados en las
plazas publicas y las fuentes. Todo cambio a
partir del siglo XVIII, con la Ilustración, cuando se establecieron los principios higienistas
con los que mejorar la calidad de vida de las
ciudades. La revolución industrial fomentó
las concentraciones humanas junto a las fábricas y pronto se empezaron a dejar sentir
las duras consecuencias sobre la salud de la
población. Desde entonces la presencia de
los árboles y los jardines públicos pasó de
ser, además de un goce estético al alcance
de todos, una necesidad irrenunciable para
poder vivir en la ciudad.
En relación con la salud también hay que tener
en cuenta que la fundación de los primeros jardines botánicos en Europa a mediados del siglo XVI, aparecen ligados al nacimiento de las
universidades renacentistas en Pisa, Padua,
Florencia o Bolonia, al que pronto seguirían las
universidades europeas de Zurich, Montpellier,
Utrech o Paris. En principio estaban destinados al cultivo de las plantas medicinales como
complemento práctico a los estudios de medicina. Poco después la historia de la arboricultura conocerá, entre los siglos XVII y XIX, un
período de gran auge y esplendor.
Bajo la influencia del período ilustrado los
jardines botánicos europeos fueron enriqueciendo sus colecciones en forma de muestras, pliegos, propágulos y plantas vivas,
gracias al material procedente de las expediciones llevadas a cabo por todo el mundo.
Uno de los cambios sustanciales de esta
época es la incorporación de árboles y palmeras de la flora mundial a las colecciones
vivas de los jardines botánicos e históricos,
espacios públicos y colecciones privadas,
arboretum forestales de introducción y colecciones de frutales, que los trasformaron en
exuberantes, frondosos y exóticos paisajes
arbolados, atesorando en la actualidad una
extraordinaria biodiversidad viva del planeta.
El paisaje arbolado europeo y mediterráneo
le debe mucho a esta larga historia de estudio intercambio y conservación. Una parte
significativa de nuestros paisajes más emblemáticos y reconocidos son fruto de esta
relación. Como los de ciprés mediterráneo
en la Bella Toscana, de donde se sabe que
no es autóctono, pero si uno de los elementos mas emblemáticos y rentables de
atracción cultural de todo el mundo. O los
palmerales de palmeras datileras en el sur
de España, estando declarado el de Elche
Patrimonio de la Humanidad.
También hay que tener en cuenta que muchas de estas especies arbóreas alóctonas
presentes en Europa, de carácter no invasivo, se encuentran frecuentemente amenazadas en sus zonas de origen, constituyendo
los ejemplares que viven entre nosotros autenticas reservas “ex situ” de biodiversidad.
Los árboles monumentales forman parte de
las señas de identidad de todos los pueblos
europeos. Sin importar demasiado su especie, antigüedad, tamaño, forma, porte o rareza, ya que el significado profundo es fundamentalmente local, enraizados en su historia,
cultura, tradiciones, creencias y memoria
social. Por ello en muchos casos son árboles
con nombre propio, que han sido contemplados y admirados durante generaciones. El fenómeno de la emigración, la transformación
de las formas de vida, la aculturación y una
injusta carrera para destacar el “más” grande, viejo, alto, pesado, corpulento, histórico
ha dejado a la gran mayoría de ellos, y de
su legado, indefensos, acosados y amenazados. Todos deben ser igual de importantes,
valiosos y necesarios para la vieja Europa.
Atendiendo a estas consideraciones el concepto de “árbol monumental” se puede aplicar a los ejemplares aislados, grupos, conjuntos, arboledas y formaciones boscosas
de plantas superiores, tanto de angiospermas como de gimnospermas, autóctonos o
alóctonos, que poseen uno o varios troncos
lo suficientemente diferenciados. Independientemente de si su crecimiento es horizontal, rastrero, de porte arborescente en
las monocotiledóneas, arbustivo o lianoide.
Pueden encontrarse en el medio natural,
agrícola y urbano. O que por su relevancia
científica, natural, cultural, histórica y social
representan un alto valor ambiental, en especial para las comunidades locales en los
que se encuentran.
Atlas Cedar
Cedrus atlantica (Endl.) G. Manetti ex Carrière
Garden of the French – Béjar – Spain
Especie endémica de las cadenas atlásicas
de Marruecos y Argelia, donde ocupa sus
mejores posiciones entre los 1.000 los 2.500
m de altitud. Suele presentarse en forma de
masas puras, aunque se asocia con Quercus
ilex, Quercus faginea, Quercus canariensis,
Acer opalus, Acer monspessulanum, Buxus
balearica, Fraxinus dimorpha, Pinus nigra
subsp. mauretanica, Abies marocana, Abies
numidica, Ilex aquifolium y Juniperus thurifera subsp. africana, entre otros.
Los bosques de cedro del Atlas se presentan
en la actualidad muy fragmentados a consecuencia de una sobreexplotación forestal
abusiva y de las roturaciones para la extensión de la agricultura llevadas a cabo a lo largo del siglo XX, a lo que hay que añadir una
alta presión ganadera, que dificulta su regeneración. Las estimaciones más favorables
indican que los bosques de cedro del Atlas
ocupan una superficie total de 145.000 ha,
que suponen un 25 % de su área potencial.
Fue introducido en Europa como árbol ornamental a principios del siglo XIX. El cedro
del Jardín de la Francesa es un ejemplar maduro en fase de tabulación, el perímetro del
tronco supera los 8 m, mientras la altura y el
diámetro de copa alcanzan los 30 m.
Cypress of Principe Real
Cupressus lusitanica Mill.
Lisbon – Portugal
Especie originaria de las cadenas montañosas de centro América. Fue introducido en
Portugal a finales del siglo XV. Es un árbol
de porte elevado y copa globosa que puede
superar los 30 m de altura.
El ciprés de la Plaza do Principe Real fue
plantado a mediados del siglo XIX. Presenta
un porte aplanado en forma ornamental al
haber sido dirigidas sus ramas por las podas, de tal forma, que necesitan apoyarse
sobre una estructura de forja. La copa alcanza una altura de 6,80 m, el tronco un perímetro de 4 m, y el diámetro de copa 27 m.
Les Jumeaux & Notre-Dame du Cyprès
Provence – Côte d’Azur – France
El ciprés mediterráneo es uno de los árboles
más característicos del paisaje de la Provenza y la Costa Azul francesa, apareciendo
asociado a los centros de culto, jardines y
residencias. Situados en torno a la capilla románica de Notre-Dame du Cyprès, que tiene
sus orígenes en el siglo X, se encuentran seis
magníficos ejemplares de porte fastigiado, el
ejemplar más grueso alcanza un perímetro
de tronco de 5,8 m.
“Les Jumeaux” son dos emblemáticos cipreses plantados en el año 1800 en una
atalaya cerca de la ciudad de Montpellier,
que en dos ocasiones han estado a punto
de desaparecer. La primera en la Segunda
Guerra mundial cuando al llevarse a cabo
la excavación de trincheras en sus proximidades, se trataba de evitar que sirvieran de
referencia. La segunda durante la construcción de la autopista A9, al pasar el trazado
por los aledaños. Actualmente es la urbanización del entorno la que amenaza el futuro
de estos árboles señeros. En todos los casos los propietarios y la movilización popular
salieron en su defensa.
Genovés Calvary
Serra Grossa – Spain.
La Serra Grossa es una alineación montañosa, formada por la unión de varias sierras de
formas suaves, que tiene su cota más elevada a 903 m en el pico de la Creu. Entre ellas
se encuentra la Serra del Castell de Xàtiva,
coronada por una fortaleza, y justo a sus pies
un buen ejemplo de pastizales secos calcáreos mediterráneos que alberga la especie
347 n
endémica protegida Silene diclinis, además
de una representación en pendientes rocosas
con vegetación casmofítica en la que destacan taxones como Sarcocapnos saetabensis
y Saxifraga corsica subsp. cossoniana.
El municipio de Genovés, situado a los pies
de la Serra de la Creu, presenta una deliciosa colina cubierta de cipreses entorno a la
ermita del Cristo del Calvario cuya presencia
constituye un testimonio vital del paisaje, las
creencias y la vida de sus pobladores.
Anunciada Cypress & Royal Botanical
Garden Cypress
Villafranca del Bierzo – Spain
Madrid – Spain
En fecha 17 de octubre de 1755 por mandato del rey Fernando VI se fundó en Migas
Calientes el Real Jardín Botánico de Madrid.
Posteriormente en 1774 bajo el reinado de
Carlos III el jardín traslado su sede al emplazamiento actual, dada la proximidad al jardín
del Buen Retiro y al posible emplazamiento
del Gabinete de Historia Natural, en la actualidad sede del Museo del Prado. Rico en
herbarios, dibujos y legados botánicos es
un centro de referencia internacional y uno
de los jardines botánicos más visitados del
país. El árbol más antiguo del Jardín Botánico es este ciprés de 32 m de altura, con una
edad de entre 220 – 240 años.
El ciprés que desde hace 400 años crece en
el Monasterio de la Anunciada, de la orden
de clausura de la Clarisas descalzas, es el
más viejo y con sus 33 metros el más alto
de España. Situado en el camino de Santiago, este ciprés solía pasar desapercibido
hasta que las hermanas, auténticas guardianas espirituales del ejemplar ya que según la tradición el árbol fue plantado por su
fundadora Sor María de la Trinidad, echaron
las campanas al vuelo pidiendo ayuda. El ciprés estaba enfermo, y desde el año 2001
el ejemplar recibe los cuidados y atenciones
del Departamento de Árboles Monumentales
de la Diputación de Valencia.
n 348
Villa Reale di Castello
Florence – Italy
pusilla, Ophrys kotschyi, Phlomis cypria, Tulipa cypria, así como siete mamíferos y más
de 154 aves.
En lo que corresponde al arte de la jardinería, el Renacimiento supuso una ruptura
con el modelo de jardín medieval. El efecto escenográfico de los grandes espacios y
las sorpresas al espectador toman carta de
naturaleza en los nuevos jardines de la mano
de unos creadores, que al tiempo que arquitectos son también paisajistas, pintores y
escultores. Villa Reale di Castello, propiedad
de los Medici, erigida bajo el patronazgo de
Cosimo I primer Gran Duque de la Toscana,
está considerado como una de las primeras
muestras de este arte renovado.
El nombre de la isla “Chipre” se ha relacionado con la presencia de Ciprés entre su flora.
Sin embargo, en la actualidad no existen formaciones naturales de la especie. Los dos
ejemplares más destacados de la isla son el
Ciprés de Nisou y el de San Nicolás. Este
último y según cuenta la leyenda está relacionado con la presencia del santo en la isla,
tiene un perímetro de tronco de 4,35 m. y
alcanza una altura de 14 m.
El grandioso diseño de las terrazas dando
una impresión unitaria, la multiplicidad de las
vistas, la armoniosa dimensión del palacio, el
desarrollo equilibrado y pleno de los motivos
ornamentales, los amplios parterres rodeados de setos, la disposición de numerosas de
fuentes y esculturas, la presencia de un “orangerie” para albergar una rica colección de cítricos que en el periodo estival son expuestos al
exterior como muestra de alarde exótico, los
sombreados túneles entre el bosque... Los cipreses ocupan dos posiciones principales, la
primera en la entrada junto al palacio, la segunda frente a la “Fuente del Invierno”.
Agios Nikolaos Cypress
Kathikas – Cyprus
La península Akamas es una sierra poblada de bosques de sabinas y pinos donde
se conservan algunas de las últimas playas vírgenes de la isla de Chipre. Cuenta la
leyenda que Afrodita, diosa del amor y la
belleza griega, nació de la espuma del mar.
Y en Akamas se encuentran los Baños de
Afrodita, un fino manantial que desciende
por los acantilados hasta penetrar en una
gruta oculta entre higueras y adelfas. Este
espacio natural acoge una amplia muestra
de flora y fauna protegida entre la que se
encuentra la tortuga verde marina Chelonia
mydas, la tortuga boba Caretta caretta, el
lepidóptero Callimorpha quadripunctaria y
plantas como Centaurea akamantis, Crepis
Abarqu Cypress
Abarqu – Iran
Las áreas montañosas de oriente medio,
desde los Montes Taurus en la península de Anatolia a la zona noroccidental del
subcontinente indio en el Valle del Indo,
constituye la principal área potencial de
distribución del ciprés. De esta región cabe
destacar la referencia histórica de Alexander Von Humboldt, que siguiendo los pasos
del geógrafo árabe Al Idrisi en el siglo XI,
propuso que el ciprés tenía su centro de
origen en Afganistán, donde crecían ejemplares gigantescos. Un testimonio elocuente de la presencia de cipreses milenarios
en esta región es el Ciprés de Abarqu en
Irán. Con más de 14 metros de perímetro de
tronco y datado con más de 4.000 años de
edad, este acogedor ciprés ha sido centro
de encuentro de las caravanas que comunican oriente y occidente.
Pietro Della Valle en 1621 relata en una carta
de viaje la impresión que le produjo el ciprés
de Abarqu “Nell’entrar della Terra: da una
banda, vi è piantato un cipresso molto annoso, il più grande, che io abbia mai veduto
in vita mia”. “ … i rami più bassi, si stendono
lontano dal tronco pero ogni parte atronó,
e conforme io misurai, da quindici passi de
miei. L’altezza, corrisponde alla grossezza:
ma non è di forma piramidale, come sogliono
essere i cipressi di ordinario. Alla grandezza,
mostra di essere albero antico assai, i Mahomettani l’hanno in gran divotione”.
San Anton Gardens
Tetraclinis articulata (Vahl) Masters
Malta
La exuberancia, diversidad y frescura que
muestra la vegetación de San Anton Gardens, contrasta con la aridez y deforestación
que muestra el conjunto de islas en Malta.
El insigne profesor John Borg, recogió en un
trabajo de 1933 algunos de los árboles más
viejos del paisaje donde menciono diferentes grupos de cipreses. Destacando dos cipreses piramidales muy ancianos plantados
cerca del monumento del Arch en La Valletta, que podrían remontarse a la época del
Gran Maestro de Paula entre 1623 – 1636, y
los de San Anton Gardens.
El araar o azouca en lengua Tamazight, Tetraclinis articulata es una especie endémica
del norte de África, donde las poblaciones
naturales están muy castigadas por la explotación de su preciada madera. Pertenece
a una antigua línea filogenética de la familia
de las Cupressaceae, y tiene a los géneros
vecinos más próximos en Sud-África, Australia, Nueva Caledonia y Nueva Guinea, que
indican el arcaísmo de su origen. Especie en
peligro de extinción en Europa, ya que las
dos únicas representaciones residuales se
encuentran en el este de la Península Ibérica
y en Malta, formadas por individuos aislados. En el norte de África se dan las mejores
representaciones de la especie.
Stone Pine
Pinus pinea L.
Sardinia – Italy
Doñana National Park – Spain
El pino piñonero se distribuye por los pisos
de vegetación termo-meso-mediterráneos
de bioclima húmedo y sub-húmedo, puede
alcanzar altitudes máximas en el Líbano hasta los 1.800 m. Prefiere los suelos sueltos,
arenosos, o de ambiente dunar, con el nivel
freático subyacente. La ausencia de formaciones naturales maduras, la presencia discontinua y fragmentada de las poblaciones y
una diversidad genética reducida, hace que
resulte difícil establecer su área original. La
presencia de restos antracológicos en yaci-
mientos arqueológicos en sur de la península
Ibérica datados entre 10.000 y 20.000 años,
y de polen en turberas en épocas anteriores,
indicarían la espontaneidad de la especie en
esta zona.
Se considera que muchas de las poblaciones del mediterráneo occidental podrían
provenir de la expansión que los Etruscos
llevaron a cabo en Italia, y que posteriormente los Romanos trasladaron a toda su
área de influencia, dado el valor alimenticio y
culinario de sus piñones.
Cycas of San Anton Gardens
Cycas rumphii Miq.
San Anton Gardens – Malta
El palacio, y especialmente los jardines de
Sant Anton, han sido testigos desde hace
500 años del avance de la historia natural, la
agricultura y la jardinería en la isla. En entre
los individuos más destacables del jardín
destacan ejemplares de Ficus benghalensis,
Araucaria heterophylla, Araucaria columnaris, Nolina longifolia, Sapindus indica, Sophora secundiflora, Paulownia tomentosa,
Washingtonia robusta, Phoenix canariensis, Phoenix dactylifera, Pinus canariensis,
Erythrina variegata, Olea europaea, Carya
illinoinensis, Grevillea robusta, Paliurus spina-christi o Tipuana tipu.
Cycas rumphii es originaria de las áreas tropicales de Indonesia y Malasia donde forma
parte de las comunidades y los bosques
primarios lluviosos de las áreas costeras.
Participa en la estabilización de las dunas
formadas por la blanca arena de coral. Suelen presentar un tronco arborescente erecto,
en ocasiones ramificado, que puede superar los más de diez metros de altura. En los
últimos 50 años se ha perdido el 20 % del
hábitat de la especie.
Dragon Tree
Dracaena draco L.
Ravine of Alonso – Canary Islands – Spain
Ajuda Botanical Garden - Portugal
El nombre popular de árbol dragón o drago,
Dracaena draco resulta fácil de entender al
contemplar ejemplares adultos: las extraordinarias dimensiones, la secuenciada y sinuosa ramificación dicotómica, las raíces
aéreas que brotan de las ramas, las atormentadas rugosidades del tronco, su fina
corteza y la “sangre” roja que brota cuando
se le hiere le confieren una aspecto prehistórico innegable. Lo que ha llevado a considerarlos como los seres vivos más viejos
del planeta. Especie endémica de la región
macaronésica se distribuye en las Islas Canarias, Madeira y Cabo Verde. Hace unos
años se ha descrito una población relíctica
de dragos en el Anti Atlas occidental marroquí, sobre la cara norte de los Jbels Imzi y
Adad Medni creciendo en roquedos y gargantas prácticamente inaccesibles.
En las Islas Canarias crece preferentemente
desde el nivel del mar hasta 400 m. por lo
que su área natural potencial de distribución
es muy extensa. Sin embargo las poblaciones silvestres son extremadamente escasas,
en la isla de Gran Canaria es muy raro, en
Lanzarote ha desaparecido, en el Hierro se
conocen tres dragos viejos, en la Gomera
únicamente un adulto, en Tenerife está confinado a barrancos, zonas escarpadas y cortados rocosos. El comercio de la resina de
dragón desde la más remota antigüedad, el
uso de sus hojas como forraje para el ganado, el sobre pastoreo, el uso de las hojas
para la obtención de fibras con las elaborar
cuerdas, la extensión de la agricultura, y la
alteración y destrucción de su hábitat por
las urbanizaciones han llevado a la especie a
una situación crítica.
Chilean Wine Palm & Yucca
Jubaea chilensis (Molina) Baill.
Pisa Botanical Garden – Italy
Yucca filifera Chabaud
Valencia Botanical Garden – Spain
Jubaea constituye un género monoespecífico endémico de Chile. Su hábitat natural se
sitúa entre los 32 y 35 grados de latitud Sur,
desde el nivel del mar hasta más de 1.300
m de altitud. En la actualidad únicamente
existen entre 111.000 y 125.000 individuos,
concentrados especialmente en dos sectores, Ocoa con unas 70.000 y Cocalan con
35.000. Se estima que estas cifras se co-
349 n
rresponden con el 2.5 % de las que existían
hace unos doscientos años. Charles Darwin
en 1832 indico que varios cientos de miles
crecían en la zona de Valparaíso, de las que
medio siglo después solo quedaban unos
pocos centenares. La extracción del vino de
palma, para lo que se abate el ejemplar, la
extensión de la agricultura y la ganadería intensiva, han llevado a la especie al borde de
la extinción.
Con el fin de albergar las plantas medicinales como complemento práctico asociado a
los estudios de medicina, en 1543 se crea el
primer jardín botánico en Pisa. Seguirían su
ejemplo las incipientes universidades italianas renacentistas de Padua, Florencia o Bolonia y en Europa las de Zúrich, Montpellier,
Utrecht y París. Dos magníficos ejemplares de
palma chilena presiden el jardín y atestiguan
el interés de los botánicos y exploradores italianos por las palmeras. El jardín botánico de
Valencia alberga una extraordinario ejemplar
de Yuca originaria de México que alcanza 12
m de altura, 10 m de diámetro de copa y más
de 9 m de perímetro de tronco en la base.
Palmera Imperial
Palmeral of Elche – Spain
El cultivo de la palmera datilera se remonta
a los orígenes de la agricultura en Oriente
Medio hace más de 6.000 años. Desde entonces no ha hecho más que de extenderse
por los países del sur del mediterráneo. Plinio el Viejo en el siglo I relata la presencia de
palmeras con fruto en las costas levantinas
de la península Ibérica. Cuando los árabes
llegaron a estas tierras en el siglo VII, los palmerales ya existían, pero su dominio en este
cultivo potencio su difusión. En la actualidad
en torno a 200.000 palmeras forman el palmeral histórico de Elche declarado Patrimonio de la Humanidad por la ONU. Reconociendo su valor universal como ejemplo de
transferencia de un paisaje característico del
Norte de África a Europa.
Los palmerales europeos de Elche, Orihuela,
Alicante, Bordighera y Vai, eran considerados hasta hace unos años libres de plagas
y enfermedades graves. Pero en la actuali-
n 350
dad se encuentran gravemente amenazados
ante el avance imparable de la plaga del picudo rojo.
La Palmera Imperial es un ejemplar macho,
al que le brotaron varios hijuelos del tronco
o “Ulls” en forma de candelabro confiriéndole un porte singular. Cuenta la tradición que
en 1894 visito la ciudad la Emperatriz Sissi,
quedando maravillada por la belleza y fuerza
del ejemplar, a la que debe su nombre. “Palmeral of Elche” World Heritage Site.
Horse Chestnut
Aesculus hippocastanum L.
The Retiro Gardens – Spain
Especie del mediterráneo oriental, habita de
forma natural en las montañas del norte de
Grecia, Albania y Bulgaria. Se presenta en el
piso supra-mediterráneo con la asociación
Ostryo-Carpinion, creciendo junto a taxones
como Abies cephalonica y Abies borisii-regis.
Al parecer fue introducido en Viena a mediados del siglo XVI, para posteriormente
difundirse por el resto de Europa, llegando a
Paris en el año 1615. Desde entonces paso
a formar parte de los jardines centro-europeos gracias a sus numerosas virtudes:
llamativa floración estival en racimos terminales de color blanco-rosado, hojas digitadas de gran tamaño, copa frondosa, fruto
grueso de aspecto similar a las castañas y
un poderoso estallido otoñal multicolor. El
epíteto que da nombre a la especie proviene del uso que se hizo de sus semillas como
tratamiento de las enfermedades respiratorias de los equinos.
Castagno dei Cento Cavalli
Sant’Alfio – Sicily – Italy
El castaño es un árbol extendido por la actividad humana desde la más remota antigüedad, lo que hace difícil establecer su área
natural. Se considera originario de la región
del norte de la península de Anatolia y el mar
Negro, desde donde habría expandido por
centro Europa así como en el oeste del Mediterráneo y norte de África, para la explota-
ción forestal y la producción de fruto. Aparece en cuatro regiones biogeográficas de la
Unión Europea: alpina, atlántica, continental
y mediterránea.
Cuenta la leyenda que en el siglo XVI, y bajo
este castaño situado a las faldas del Etna se
resguardaron de una tormenta los cien caballeros, y sus correspondientes monturas,
que formaban el sequito de la reina Juana
de Aragón y de Castilla, de Nápoles y Sicilia.
El castaño de los cien caballos está formado por tres gruesos troncos que en conjunto
superan los 55 metros de perímetro, lo que
lo convierte en uno de los árboles de tronco más grueso del mundo, estimándose su
edad en unos 2.000 años. Hace unos años
se le detecto el ataque de un cinípido de
origen asiático Dryocosmus kuriphilus y de
chancro del castaño Cryphonectria parasítica. No lejos de él se encuentra el Castaño
de la Nave, otro monstruoso ejemplar de un
solo tronco que supera los 23 metros de perímetro.
Gayatonero
Celtis australis L.
Psammodromus hispanicus Fitzinger
Monastery of Sant Jeroni de Cotalba – Spain
Especie de distribución circunmediterránea,
se sitúa preferentemente en los pisos termo-meso-mediterráneo. Se integra en las
formaciones de bosques esclerófilos, ligado
a los ambientes termo-hidrófilos, en situación sub-rupícola y en bosques de ribera.
Las formaciones presentan una distribución
dispersa, en forma de pequeños grupos o
aislada. Se asocia en el mediterráneo occidental a Quercus suber, Quercus faginea,
Acer campestre, Acer granatense, Viburnum
tinus, Crataegus monogyna, Amelanchier
ovalis. El fruto en forma de drupa supone
una fuente de alimento importante para la
fauna avícola en los meses finales del otoño,
que actúan de dispersores.
Plantado en los márgenes de cultivo y en las
casas de campo para la fabricación de mangos y utensilios de madera para las herramientas del campo, dio lugar a una industria
artesanal tradicional que aún persiste en la
comarca del Valle de Ayora-Cofrentes, en la
provincia de Valencia en España, donde a los
almeces se les denomina “Gayatoneros”. Los
gruesos troncos plagados de oquedades que
se forman al ser recepados cada 7 a 10 años,
son el hogar, el refugio y la fuente de alimento
para una gran variedad de vida silvestre.
Etna Broom
Genista aetnensis (Raf. ex Biv.) DC.
Mount Etna – Sicily – Italy
Las coladas volcánicas del Etna constituyen
un hábitat especialmente difícil para reinstalación de formaciones boscosas. En el mejor de los casos trascurrirán 15 años hasta
se asienten los primeros líquenes, 30 años
para los musgos, y 100 años para las comunidades vegetales leñosas pioneras, entre las que destacan dos endemismos de la
isla la Genista aetnensis y Betula aetnensis.
Entre nuevas erupciones, lluvias de cenizas,
humaredas de gases tóxicos y nevadas invernales, da comienzo la colonización con
nuevas ecounidades forestales que podrán
evolucionar hasta la instalación de las formaciones Querco-Fagetea y Rumici-Astragaletea.
La genista del Etna plantada en un jardín
en el municipio de Milo presenta un grueso
tronco doble donde cada uno de ellos alcanza los 2 m de perímetro, la copa se eleva
hasta los 12 m y el diámetro de copa llega a
los 18 m.
Persian Turpentine Tree
Pistacia atlantica Desf.
Kiti – Cyprus
El almacigo es una especie arbórea que se
distribuye por el sur y el oeste del mediterráneo, abunda en el Magreb, está presente
en la cadena Cirenaica, Oriente Medio, la
costa oeste de Anatolia y en Chipre y Canarias. Muestra una gran amplitud ecológica
y plasticidad para adaptarse a diferentes
ambientes, teniendo influencias y conexiones con la flora macaronésica, pre-desértica y mediterránea. Forma agrupaciones con Olea europaea, Ceratonia siliqua,
Tetraclinis articulata, Juniperus turbinata,
Ziziphus lotus, Pistacia khinjuk, Amygdalus
communis subsp. microphylla, Amygdalus
lycioides, Amygdalus orientalis, Amygdalus arabica, Amygdalus webbii, Amygdalus graeca, Prunus microcarpa, así como
otros representantes de la familia de las
Rosaceae, como Prunus, Crataegus, Pyrus,
Rosa, Rhamnus. En las Islas Canarias, donde prácticamente se da por desaparecido
en algunas islas, aparece con Tamarix canariensis, Phoenix canariensis, Dracaena
draco, Juniperus phoenicea, Olea europaea
subsp. cerasiformis, Pistacia lentiscus, Visnea mocanera, Maytenus canariensis, Sideroxylon marmulana.
U listincu
Pistacia lentiscus L.
Ghisonaccia – Corsica – France
Este ejemplar fue descubierto entre la maquia cuando la propietaria llevó a cabo trabajos de desbroce de la parcela. Fue declarado Árbol del Año 2011 en Francia. El
lentisco tiene un perímetro de tronco de 2,30
m una altura de 7 m y ocupa una superficie
de 80 m2.
El lentisco es una especie integrante del
bosque termófilo que se presenta preferentemente en los pisos de vegetación termo y meso-mediterráneo. De distribución
circum-mediterránea, forma bosques muy
diversificados desde el punto de vista estructural, acompañado de Arbutus unedo,
Celtis australis, Ceratonia siliqua, Cercis
siliquastrum, Erica arborea, Laurus nobilis,
Myrtus communis, Olea europaea, Pinus pinea, Quercus coccifera, Ramnus alaternus
entre otras.
Los frutos del lentisco atraen a diferentes
tipos de aves entre las que destaca Sylvia
spp., que los consumen y contribuyen a su
dispersión. Por su parte las hojas se protegen de los herbívoros incrementando el contenido de fenoles en las hojas más jóvenes
y tambien a lo largo del invierno, cuando el
estrato herbáceo es más escaso.
Vlatos Oriental Plane
Platanus orientalis L.
Crete – Greece
El plátano de sombra es una de las especies
dominantes de las formaciones de bosques
riparios en la península Balcánica, Oriente
Próximo, el sur de Italia, Sicilia, Chipre y Creta.
Crece desde el nivel del mar hasta los 1.500 m
de altitud, mostrando una gran amplitud ecológica, aunque sus emplazamientos preferidos
son los cauces de los ríos. Distribuido desde
la Antigüedad por la calidad de su sombra en
fuentes, jardines y alineaciones. Plátano de
Vlatos perímetro de tronco 26,40 m.
Aleppo Oak
Quercus infectoria Oliv.
Kampos – Cyprus
Los bosques más extensos de robles caducifolios del oeste del mediterráneo están
formados principalmente por dos especies
polimorfas Quercus ithaburensis y Quercus
infectoria. La primera es extiende hasta el
sur de Italia, la segunda es más abundante
en la península de Anatolia y las montañas
de Oriente Próximo, con poblaciones en las
islas orientales del mar Egeo y en Chipre. Se
presenta en formaciones forestales del piso
supra-mediterráneo y bioclima sub-húmedo
y húmedo reunidas en la unidad Quercion
infectoriae caracterizado por la presencia de
Asperula libanotica, Veronica stenobotrys,
Hypericum lanuginosum, Tamus orientalis,
Quercus coccifera subsp. calliprinos, Pinus
brutia, Allium trifoliatum, Ostrya carpinifolia,
Quercus alnifolia, Cupressus sempervirens,
Quercus brachyphylla, Arbutus andrachne,
Acer syriacum, Fontanesia phillyreoides,
Aristolochia altissima, Cyclamen persicum
Carvalleda de Tragamón
Quercus robur L.
Atlantic Botanical Garden of Gijón - Spain
El roble albar es una especie característica
de los bosques templados europeos que encontró refugio en el área circunmediterránea
durante el máximo glaciar de la era Würm.
En la actualidad se encuentra distribuida por
la mayor parte de Europa y Asia occidental,
351 n
mientras que en la península Ibérica permanece más ligada a las zonas con influencia
Atlántica.
Chaparral do Mendoça Cork Oak
Quercus suber L.
Marateca – Portugal
La obtención del corcho ha supuesto una
garantía de conservación para las formaciones de alcornoques. Se estima que la
superficie ocupada se sitúa en algo menos
de 2 millones de ha, siendo Portugal, Argelia,
España y Marruecos los principales productores. La extracción del corcho del árbol se
lleva a cabo cada 7 o 15 años dependiendo
de las zonas, cuanto más seco es el clima
el corcho es de mejor calidad, pero su producción es más lenta. La operación puede
llevarse a cabo a lo largo de toda la vida del
árbol, aunque debe evitarse en los ejemplares más ancianos, pues les causa un estrés
suplementario que puede poner en peligro
sus vidas.
Durante la extracción se separa el corcho de
la casca, esta última es una capa de extraordinaria importancia ya que es la que conserva
la capacidad de regenerar la nueva corteza,
además de contener y preservar el cambium
para que el árbol pueda seguir viviendo. La
casca tiene un alto contenido en taninos,
que se han utilizado tradicionalmente como
curtientes y colorantes. Se tienen datos que
muestran como entre los siglos XVII y principios del XX en el sur de España, Marruecos
y las islas de Cerdeña, Córcega y Sicilia se
destruyeron vastísimas extensiones de alcornoques para este fin. Esta actividad sería una
Valencian Translation
de las razones que explicarían el brusco descenso de estas masas en la región. El alcornoque de Chaparral do Mendoça en Portugal
es considerado uno de los más productivos
del mundo, presenta un diámetro de copa de
30 m y un perímetro de tronco de más de 5 m
ARBRES MONUMENTALS Y BOSCOS MADURS,
AMENAÇATS EN EL PAISATGE MEDITERRANI
Smallflower Tamarisk
Tamarix parviflora DC.
Agios Athanasios Sklavopoula – Crete –
Greece.
El género Tamarix reúne a un centenar de
especies de ambientes halo-hidrófilos, repartidas por las regiones templadas y cálidas de Europa, oeste de Asia y el norte de
África. La mayor diversidad de especies se
da en la región irano-turca y el norte de África donde algunos taxones se integran en la
vegetación saharo-arabiga de las sabanas
formando parte del paisaje desértico y dunar. Asociados a las formaciones de agua
dulce suelen aparecen los taxones Tamarix
africana, Tamarix gallica, junto a Salix alba,
Salix triandra, Salix pedicellata, Salix atrocinerea, Salix purpurea, Populus alba, Populus
nigra, Fraxinus angustifolia, Laurus nobilis,
Celtis australis, Prunus lusitanica, Nerium
oleander. Por su parte Tamarix canariensis,
Tamarix boveana y Tamarix balansae muestran una mayor preferencia por los ambientes sub-halófitos.
Tamarix parviflora originario del mediterráneo
oriental y el norte de África, así como otras
especies del grupo, pueden tomar portes
arbóreos y adquirir dimensiones extraordinarias. Se ha utilizado en jardinería en el mediterráneo oriental donde se ha naturalizado.
Pròleg
Alfonso Rus Terol
President Diputació de València
La Nostra Responsabilitat amb el Territori
Les diputacions provincials com la que jo
presidisc, la de València, han crescut en les
seues competències i responsabilitats en la
mesura en què han hagut de donar resposta
als problemes que des dels pobles de la província anaven arribant-li. Han sigut les diputacions una espècie de solució a les necessitats que els veïns dels pobles més menuts
han plantejat al llarg dels segles.
Després de dos-cents anys d’existència, estes demandes i estes realitats han configurat
esta administració polifacètica, que ha demostrat que es manté en uns nivells de gestió més que acceptables i que respon a les
inquietuds de la societat.
Una d’elles, ningú no ho pot discutir, és
atendre el nostre medi ambient com una font
de bellesa i també de riquesa. Va haver-hi un
moment en què la societat, en la mesura en
què es feia més rica, va tornar la seua mirada
als recursos naturals per a tractar de retornar-li les moltes aportacions que ens dóna
sense demanar res a canvi.
Una cosa en la qual no havíem caigut o que
quasi ningú no havia tingut en compte va ser
que la fortalesa, precisament, d’esta naturalesa té la seua màxima expressió en el que
s’ha acordat anomenar arbres monumentals, tant al camp obert, com en l’agricultura o en la jardineria. Estos arbres gegants i
n 352
«majors» mantenen viva la memòria, transmeten les vivències dels nostres pobles i de
la nostra història popular amb una espectacularitat que hauríem de conservar sempre i
en qualsevol lloc.
Des d’esta necessitat i, també, des d’esta
sensibilitat va nàixer el Departament d’Arbres Monumentals, un departament pioner a
Espanya que ara compleix vint anys i la trajectòria dels quals vol formar part ara de les
aportacions que fem des de la Diputació de
València al projecte europeu «CypFire: Barreres verdes de xiprer contra l’incendi: una
solució factible, ecològica i econòmica per
a salvaguardar les regions mediterrànies»
(2010-2013), cofinançat amb Fons FEDER
del Programa de Cooperació Territorial MED
de la Unió Europea.
En la Diputació ens sentim un poc «monumentals», si se’m permet la vanitat, però
des del punt de vista històric i geogràfic. Els
nostres servicis, els nostres compromisos
es troben arrelats des de fa dos-cents anys
entre la gent, els pobles i les geografies recòndites i amb ells hem crescut i, després de
dos segles, ens sentim forts.
Per a nosaltres, el fet de poder impulsar totes les iniciatives que se’ns plantegen des
d’este departament, forma part del que
podem anomenar la nostra responsabilitat
social corporativa, la nostra responsabilitat
amb el nostre territori.
Presentació
Paolo Raddi
Coordinador del Projecte CypFire
Institut de Protecció de les Plantes del CNR,
Florència.
“Barreres de Xiprer: una Mesura Preventiva i Econòmica Contra els Incendis Forestals”
El clima en el sud d’Europa és principalment
mediterrani, caracteritzat per estius calorosos, secs i prolongats i per hiverns humits.
Una orografia abrupta i sòls pobres són
característiques comunes en este territori,
mentre que la vegetació que l’habita és típicament sempre verda, tolerant a la sequera
i pirofítica. Estes condicions ambientals fan
que els països siguen molt vulnerables als
incendis forestals. D’altra banda, les tendències socioeconòmiques i demogràfiques que
han prevalgut en les zones rurals dels països
del Mediterrani durant les últimes dècades
augmenten la vulnerabilitat al foc. Una part
de les terres agrícoles de producció marginal han sigut, i estan sent, transformades
en plantacions forestals o abandonades als
processos naturals (vegetació arbustiva i
boscos) generant un paisatge més susceptible a la propagació d’incendis forestals.
Durant els últims 30 anys (Forest Fires in Europe, 2010) els incendis a Portugal, Espanya,
França, Itàlia i Grècia han afectat una superfície de 475.000 ha a l’any, que es correspon
amb l’1 % de la superfície forestal dels cinc
països. A més, el nombre total d’incendis
anuals produïts en estos cinc països arriba
a una mitjana de 50.000.
353 n
És evident que la gestió dels incendis forestals en el sud d’Europa és un tema candent,
a la qual cosa cal afegir l’amenaça del canvi
climàtic que empitjorarà el problema. Este
risc s’incrementa en la Regió Mediterrània,
amb un clima més calorós i dessecant que
prolonga la duració de la temporada i la freqüència d’incendis. Atés que les temperatures podrien pujar en el futur, les qüestions
relacionades amb la prevenció d’incendis
han de ser considerades com una prioritat
europea. En l’actualitat el problema de la
prevenció d’incendis s’aborda atenent a les
consideracions metodològiques vinculades
a les diferents legislacions nacionals i als
plans de gestió forestal.
És necessari contribuir a tindre una planificació europea comuna per a previndre els
incendis forestals que puguen superar els
diferents obstacles nacionals, i establir vincles entre els organismes d’investigació i les
parts interessades que treballen en la silvicultura i en la gestió forestal.
Actualment, el nombre d’incendis i les hectàrees de superfície cremada s’incrementen
any rere any i per això hem de preguntar-nos
què estem fent malament després de dècades d’investigació en les causes dels
incendis i després d’haver-hi invertit tant
d’esforç en la prevenció i control en l’àmbit
regional, nacional i europeu. Les dades negatives (nombre d’incendis/any i superfície
cremada en ha/any) exigixen nous estudis i
enfocaments innovadors per mitjà de l’ús de
vegetació arbòria específica i noves tècniques per a previndre l’inici i propagació dels
incendis de superfície.
Les “Barreres de xiprer: una mesura preventiva i econòmica contra els incendis forestals” està basada en: 1) l’ús d’unes quantes
files de clons de xiprer, caracteritzats per ser
resistents al xancre i per presentar una forma de la copa particular (les branques són
llargues, primes i perpendiculars al tronc) i
2) en diferents estudis i investigacions experimentals i/o consideracions fetes en el
Seminari de Xiprers celebrat a València (setembre 2012), on es van mostrar els avantatges i desavantatges del “sistema xiprer” en
el control dels incendis de superfície, en la
protecció del sòl i en l’economia rural.
n 354
M’agradaria agrair al P.O.Med, que ha finançat el projecte CypFire, com es mostra més
avant, com també als socis que han participat activament en el projecte, els grups
d’interés - propietaris forestals i gestors,
planificadors del territori, bombers, responsables polítics, els sectors empresarials,
associacions de desenrotllament rural i ciutadans – que sovint estan poc familiaritzats
amb l’ecologia forestal, la dinàmica del foc i
el coneixement del bosc.
Atés que la comunicació, l’intercanvi d’informació i la disseminació són de gran interés
i una prioritat per a millorar la problemàtica
lligada als incendis, el projecte CypFire ha
portat, i du a terme, accions específiques
de disseminació dels resultats obtinguts i
de bones pràctiques, com són les visites als
camps experimentals per a mostrar l’efectivitat de la solució proposada, l’organització
de cursos de perfeccionament, cursos de
formació, dos Escoles d’Estiu Internacionals, com també nombrosos tallers i seminaris.
L’objectiu principal de la disseminació és conéixer les consideracions positives i negatives dels diferents participants en la solució
proposada, en comparació amb els mètodes
actualment existents en la prevenció i control dels incendis.
Els participants del projecte CypFire estan
convençuts, a través de les dades experimentals obtingudes, que la proposta “verda”
de barrera de xiprer és factible, més econòmica i ecològica que les mesures que s’utilitzen contra els incendis, contribuint d’esta
manera a la preservació de la riquesa natural
i de la biodiversitat dels arbres monumentals, boscos madurs, paisatges agrícoles
arborats i jardins.
Introducció
Bernabé Moya
Director del Departament d’Arbres Monumentals
Imelsa – Diputació de València
La Regió Mediterrània, Punt Calent de Biodiversitat
La necessitat de protegir els boscos i la biodiversitat ha rebut en les últimes dècades
una atenció política i social sense precedents. L’interés creixent pels arbres té molt
a veure amb la preocupació pel futur i el
benestar de la Humanitat. I amb un fet inqüestionable: les accions dirigides a la seua
conservació efectiva avancen a un ritme
desproporcionadament més lent que la destrucció que dels boscos i arbres madurs del
Planeta.
Entre les iniciatives europees cal destacar
l’aprovació de la Directiva Hàbitats, de la qual
es commemora el 20 aniversari, que ha donat lloc a la creació de la major xarxa mundial
d’espais naturals protegits, la xarxa Natura
2000. Els resultats quant al número i diversitat
d’hàbitats i d’espècies de flora i fauna protegits han sigut prometedors, però queda molt
per avançar. Únicament el 17 % dels hàbitats
i espècies i l’11 % dels ecosistemes clau protegits per la legislació europea es troben en
un estat de conservació favorable. Al que cal
afegir la falta de reconeixement i empara jurídica específica per als arbres monumentals,
els boscos madurs, els arbres agrícoles multicentenaris i els més emblemàtics paisatges
arborats de la Unió Europea.
La protecció de la biodiversitat és una necessitat, però també un objectiu de futur, integrat
en l’Estratègia Europa 2020. Amb ella es pretén contribuir a una economia més eficient
en l’ús dels recursos naturals propis i reduir la
dependència exterior; mitigar els problemes
ambientals relacionats amb el canvi climàtic i
la desertització; mantindre la fertilitat i productivitat dels ecosistemes agrícoles i forestals;
liderar la investigació i la innovació basada en
la conservació de la biodiversitat; la restauració
dels ecosistemes i infraestructures verdes i les
seues aplicacions tecnològiques, i la creació de
noves competències, ocupacions i oportunitats
de desenrotllament. Es calcula que per a l’any
2050 les possibilitats de negoci derivades de
la inversió en biodiversitat arribaran a una xifra
entre els dos i sis bilions d’euros en tot el món.
Per la seua banda, l’Assemblea General de
les Nacions Unides va declarar el 2011 “Any
Internacional dels Boscos”. Amb l’objectiu
d’establir un consens mundial respecte a
l’ordenació, la conservació i el desenrotllament sostenible de tots els tipus de boscos
i els arbres situats fora d’ells. Reconeixent
el seu paper transcendental per a assolir
els objectius marcats en el Conveni sobre la
Diversitat Biològica, la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic, la Convenció de Lluita
contra la Desertificació, i contribuir significativament a l’èxit dels Objectius de Desenrotllament del Mil·lenni. Les dades oferides per
la FAO sobre la pèrdua de biodiversitat són
preocupants: el ritme d’extinció de les espècies a causa de l’activitat humana multiplica
entre 100 i 1.000 el ritme natural; el 60 %
dels ecosistemes naturals estan degradats o
s’utilitzen de forma insostenible; des de l’any
1990 s’ha perdut el 75 % de la diversitat genètica de les plantes cultivades i cada any
desapareixen 13 milions d’hectàrees de boscos en el món. Per a millorar esta situació,
l’ONU ha instituït la celebració anual del “Dia
Internacional dels Boscos” cada 21 de març.
D’altra banda, enguany es complix el 40
aniversari de la Convenció sobre el Comerç
Internacional d’Espècies Amenaçades de
Flora i Fauna Silvestres (CITES) que té com
a objectiu supervisar, establir mecanismes i
controls per a què no es produïsquen abusos en l’explotació d’espècies en perill d’extinció. La convenció ha sigut firmada per 177
països i ha permés protegir 5.000 espècies
d’animals i 29.000 de plantes en tot el món.
La destrucció dels boscos i la biodiversitat té
com a causa principal les actuacions humanes. Una de les més destacades és l’increment dels anomenats Grans Incendis Forestals (GIF), focs que calcinen superfícies des
de 500 ha a desenes de milers d’ha. Un risc
ambiental de primer orde que en el 95 % dels
casos té un origen, intencionat o accidental,
humà. Sinistres de dimensions incontrolables
que causen una gran alarma social; desesperació, impotència i defuncions en els professionals de l’extinció i en la població afectada i
danys biològics, ecològics, econòmics i socials inquantificables. Les dades arreplegades
per l’European Forest Fire Information System (EFFIS), en cinc països de la regió Mediterrània del sud d’Europa (Portugal, Espanya,
França, Itàlia i Grècia), mostren que durant el
període 1980 – 2009 es van produir més d’un
milió i mig d’incendis forestals, afectant una
superfície de 14,367 milions d’ha.
Per a ser efectius en la lluita contra el foc és
necessari impulsar la investigació en models
de gestió i restauració preventiva que contribuïsquen a la protecció activa i també a la recuperació de les formacions vegetals del futur,
fent-les més resistents a les flames. Objectiu
del projecte europeu “CypFire: Barrières vertes
de cyprès contre l’incendie: unix solution faisable, écologique et économique pour sauvegarder les régions méditerranées” (2010 – 2013),
cofinançat amb Fons FEDER del Programa de
Cooperació Territorial MED de la Unió Europea. Els resultats aconseguits es mostren prometedors, per la qual cosa és necessari continuar aprofundint en la investigació relacionada
amb la inflamabilitat i combustibilitat; valorar
l’adaptabilitat de les diferents varietats; establir
àrees pilot demostratives i avaluar el potencial
de desenrotllament econòmic en el sector viverístic, ambiental i forestal. Les barreres de xiprer poden exercir una funció estratègica en la
millora de l’eficàcia i l’impacte paisatgístic dels
tallafocs tradicionals; optimitzar la protecció
en la interfase urbà – rural – forestal; reforçar la
seguretat en llocs d’especial protecció: elevat
risc, difícil accés, alt valor cultural i ambiental o
prioritat defensiva. I fomentar unes estructures
forestals i agrícoles més resistents a l’avanç
del foc, establint discontinuïtats i creant paisatges en mosaic i d’heterogeneïtat.
Detindre la pèrdua de biodiversitat, la degradació dels servicis ecosistèmics i valorar
el potencial desenrotllament i benestar que
oferixen els arbres monumentals, els boscos
madurs, els arbres agrícoles centenaris i els
emblemàtics paisatges arborats del Mediterrani, d’Europa i del món és un dels objectius
d’esta obra. Les dades són demolidores: en
l’últim segle han desaparegut el 80 % d’ells i
la tendència en les últimes dècades és a augmentar. Això mostra l’elevat grau d’indefensió
jurídica, la freqüència, permanència i intensitat dels distints tipus d’amenaces, pressions
i pertorbacions i la falta de conservació que
patixen els arbres més vells del Planeta. No
sembla adequat continuar mantenint-los en
l’oblit, quan tant poden fer en benefici de
l’equilibri ecològic, la cultura i el desenrotllament social i econòmic de la Humanitat.
L’estratègia de la Unió Europea sobre la Biodiversitat 2020
i els Arbres Monumentals
Directiva Hàbitats
Els principis de la política comunitària en
l’àmbit del medi ambient, arreplegats en els
articles 130 R, S, T del Tractat de la Comunitat Econòmica Europea, establixen la necessitat de conservar, protegir i millorar la qualitat del medi ambient; la protecció de la salut
de les persones; la utilització prudent i racional dels recursos naturals; i el foment de
mesures a escala internacional destinades a
fer front als problemes ambientals regionals
i mundials. L’objectiu és d’aconseguir un nivell de protecció basat en l’acció preventiva i
la correcció dels atemptats al medi ambient,
preferentment en la font mateixa. Basant-se en ells, i als compromisos internacionals adquirits, la Unió Europea ha desenrotllat un marc legislatiu mediambiental
ampli i integrat en diferents àmbits de la
seua política, i dels estats membres. Entre
els Destaquen el Conveni sobre Diversitat
Biològica, la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic, la Convenció de Lluita contra la
Desertificació, els Objectius de Desenrotllament del Mil·lenni, l’Estratègia per a un Desenrotllament Sostenible , l’Estratègia per a
la Conservació de la Biodiversitat i la creació
de l’Agència Europea del Medi Ambient Entre les mesures de protecció adoptades
destaca la Directiva 2009/147/CE dedicada a la conservació de les aus silvestres i la
Directiva 92/43 relativa a la conservació dels
hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres,
també coneguda com “Directiva Hàbitats”. En
elles es considera com un objectiu essencial
d’interés general afavorir el manteniment de la
biodiversitat alhora que es tenen en compte
355 n
les exigències econòmiques, socials, culturals,
regionals i locals. Al constatar que en el territori europeu els hàbitats naturals i semi-naturals continuen degradant-se i que un nombre
creixent d’espècies silvestres estan greument
amenaçades, i amb això un futur d’oportunitats i prosperitat per a la Comunitat.
Natura 2000
Per a garantir el restabliment, la supervivència i el manteniment dels hàbitats naturals i
de les espècies d’interés comunitari en un
estat de conservació favorable a llarg termini, s’ha procedit al llarg dels últims vint anys
a designar zones especials de conservació,
creant una xarxa ecològica europea transnacional. La denominada Xarxa Natura 2000,
que integra les zones protegides com a Zones d’Especial Protecció per a les Aus, els
Llocs d’Importància Comunitària i les Zones
d’Especial Conservació. Consideren la necessitat de fomentar les polítiques d’ordenació del territori i de desenrotllament, la gestió
dels elements del paisatge que revestixen
una importància fonamental per a la fauna
i flora silvestre, a la que cal afegir la cultura
i l’agro-biodiversitat. Esta última declaració
equival a una definició més que acceptable
del què es considera un arbre monumental.
Després de complir-se vint anys de l’aplicació
de la Directiva Hàbitats els resultats obtinguts
cal qualificar-los de favorables pel que fa a
la diversitat i superfície dels hàbitats i espècies protegides en la Xarxa Natura 2000 i en
l’avanç en el coneixement de la biodiversitat. Però a pesar de les actuacions i inversions
dutes a terme, de la importància de la biodiversitat per al futur i benestar de la societat
i de la solidesa dels arguments econòmics a
favor de la conservació, les mesures adoptades no han sigut suficients per a contrarestar
la pèrdua de biodiversitat. Segons mostren
els informes i avaluacions de l’Agència Europea del Medi Ambient, es manté una tendència constant a disminuir, continuen estant en
perill importants ecosistemes, les situació
de les poblacions és heterogènia en el seu
conjunt, algunes estan començant a recuperar-se però altres continuen minvant de
forma alarmant i este declivi afecta a la seua
vegada a espècies que abans eren comuns.
En este sentit cal afegir que són molts els
n 356
grups biològics, hàbitats i espècies en què
el coneixement sobre l’inventari, distribució
i estat de conservació continua sent parcial,
incomplet i poc objectiu. Únicament el 17 %
dels hàbitats i espècies i l’11 % dels ecosistemes clau protegits per la legislació europea es troben en un estat de conservació
favorable. Els objectius fixats en la UE per a detindre la
pèrdua de biodiversitat en el període 2001
- 2010 no s’han complit. Una contínua i creixent pressió associada als canvis en l’ús del
sòl, la sobreexplotació de la biodiversitat i
dels seus components, l’extensió d’espècies exòtiques invasores, la contaminació i
el canvi climàtic són algunes de les seues
causes estructurals. Però també dificulta la
conservació el creixement de la població,
una insuficient sensibilitat social sobre les
conseqüències de la seua pèrdua, i que el
valor econòmic de la biodiversitat no es reflectisca en els processos de presa de decisions. Els estudis sociològics indiquen que
un 85 % de la població desconeix l’existència i el significat de la Xarxa Natura 2000, la
qual cosa ve a traduir-se en desinterés, quan
no en confrontació, limitant l’avanç dels objectius ambientals de la Unió Europea.
És una necessitat urgent prioritzar la millora
en la comunicació a la població europea del
valor de la Xarxa Natura 2000, traslladant
el seu interés en relació amb la qualitat de
vida i els beneficis econòmics. Els beneficis econòmics derivats de la biodiversitat provenen dels productes i servicis que
realitzen els ecosistemes en relació amb
el subministrament d’aliments del sector
agrícola i ramader, els productes forestals,
el subministrament i depuració d’aigua, la
protecció del sòl contra la desertització, la
indústria farmacològica i la biotecnologia,
les activitats relacionades amb el turisme,
la promoció dels productes i servicis locals o les activitats de formació i educació
ambiental per a un desenrotllament local i
regional. Els beneficis socials proveïxen a
la població de majors oportunitats d’ocupació, diversificació de l’activitat local, millora de les condicions de vida, protecció del
patrimoni natural i cultural i millora de les
possibilitats d’educació, recreació, salut i
oci mediambiental.
Nova Estratègia
La Comissió Europea ha definit una nova estratègia per al medi ambient que ha quedat integrada en l’Estratègia Europa 2020. Els fonaments de la política de biodiversitat per a este
nou període es basen en: valorar plenament el
potencial que oferix la naturalesa; contribuir a
establir una economia més eficient en l’ús dels
recursos; conservar i millorar l’ús dels recursos naturals de forma sostenible: incrementar
l’eficiència i reduir la dependència de l’exterior. ració d’infraestructura verda a l’ordenació
territorial, amb la qual contribuir al manteniment i millora dels servicis ecosistèmics. Esta nova estratègia és substancialment
beneficiosa pel que fa als arbres monumentals, els boscos madurs, els arbres i cultius
agrícoles centenaris i els més emblemàtics
paisatges arborats de la Unió Europea, que
passen a transformar-se en elements vertebradors essencials per al manteniment i millora de la Xarxa Natura 2000.
Els ecosistemes poden oferir alternatives
rendibles i solucions tecnològiques per a
la mitigació i adaptació al canvi climàtic i
la desertització. També els avanços en el
coneixement, les ciències aplicades i la biotecnologia depenen de la disponibilitat a
llarg termini de la biodiversitat, suposen un
potencial de desenrotllament per a diferents
sectors econòmics de la investigació i innovació. La restauració d’ecosistemes, la conservació de la biodiversitat i l’anomenada
economia verda oferixen noves competències i oportunitats a nivell social. S’estima que
l’any 2050 les oportunitats de negoci derivades de la inversió en biodiversitat suposaran
entre dos i sis bilions d’euros en tot el món. La incorporació a l’estratègia de biodiversitat
de la UE de la sostenibilitat de l’agricultura i
la silvicultura, és una de les grans aportacions per al període 2013 - 2020. Cal tindre en
compte que el sòl destinat a estes activitats
és el 72 % del territori de la Unió Europea.
Creant noves vies per a integrar l’ús sostenible de la biodiversitat en el desenrotllament,
i la seua incorporació en l’execució d’altres
polítiques i sectors fonamentals. D’esta manera els instruments financers de la Política
Agrària Comú (PAC), la Política Pesquera
Comú (PPC) i el pròxim Marc Financer Plurianual, oferixen oportunitats per a millorar les
sinergies i maximitzar la coherència entre els
objectius de protecció de la biodiversitat i el
desenrotllament rural. El marc d’actuació per al pròxim decenni en la
Unió Europea esta format per una sèrie d’objectius estratègics interdependents i que es
reforcen recíprocament amb els que detindre
la pèrdua de biodiversitat. Entre ells destaquen
protegir i restaurar la diversitat biològica i els
servicis ecosistèmics accelerant l’aplicació
de les directives i incrementar les avaluacions
per a una millora dels estats de conservació.
Contribuir a fer més sostenibles els objectius
de creixement, a lluitar contra el canvi climàtic, fomentar la cohesió econòmica, territorial i
social, i protegir el patrimoni cultural de la Unió
Europea. També, garantir una millor connectivitat funcional dels ecosistemes, tant dels situats en l’interior dels espais Natura 2000 com
els que es troben fora d’ells. D’esta manera els
arbres monumentals, i el seu llegat, passen a
ser reconeguts com a part essencial del Patrimoni Natural i Cultural europeu. Els Arbres Monumentals i l’Agricultura
El 30 % del territori europeu presenta un grau
de fragmentació entre moderat i molt alt, per
la qual cosa es fa imprescindible la incorpo-
D’esta manera es reconeix el valor i es protegix els arbres fruiters centenaris i els cultius
tradicionals com ara oliveres, castanyers,
garroferes, pomeres, pereres, cítrics, entre
moltes altres espècies i multitud de varietats; les deveses, els arbres madurs que
formen part de les tanques, límits de cultius
i llits dels rius usats tradicionalment per a
obtindre alimentació per al bestiar i llenyes. I
també el seu extraordinari paper en la salvaguarda de la biodiversitat de les espècies de
flora, fauna silvestre i els microhàbitats que
generen. I amb açò es posa fi a la indefensió
i a l’espoli que han patit al llarg de les últimes dècades les oliveres multicentenàries
arrancades de soca-rel per a la jardineria i la
tala indiscriminada dels vells fleixos, nouers,
xops i roures per a obtindre fustes nobles.
Tots estos arbres continuaren participant en
l’economia local aportant recursos i servicis
exclusius d’excepcional valor a tot el territori. Segons la FAO, des de 1990 s’ha perdut
el 75 % de la diversitat genètica dels cultius
mundials. Els Arbres Monumentals i la Silvicultura
L’objectiu d’aplicació en 2020 de Plans de
Gestió Forestal acords amb la Gestió Forestal Sostenible en totes les zones de muntanya
de titularitat pública i en explotacions forestals privades d’entitat contribuirà de forma
notable a millorar l’estat de conservació de
les espècies i hàbitats que depenen de la silvicultura o estan afectats en la prestació de
servicis ecosistèmics. Incorporades als Plans
de Desenrotllament Rura,l seran receptores
del finançament del Programa de Desenrotllament Rural de la Unió Europea. Els arbres
solitaris i les arbredes, les formacions vegetals ripàries i els boscos en general que integren arbres madurs i envellits es convertiran
en elements prioritaris de conservació, tant
pel seu valor propi com per la rica diversitat
d’hàbitats que generen i la multitud d’organismes que depenen d’ells per a sobreviure. El
què implica un salt qualitatiu a l’hora de conservar la biodiversitat, la salut i la resiliència
dels boscos presents i futurs. La lluita contra les espècies exòtiques invasores és una greu amenaça per a la biodiversitat de la Unió Europea, i un llast econòmic
que provoca danys anuals per un valor de
12.500 milions d’euros. És de preveure que
els problemes generats, a tenor del previsible augment dels intercanvis comercials a
escala global, tendisquen a incrementar-se.
Per això, l’establiment de mesures enèrgiques de control a tots els nivells per a evitar
la seua introducció, establiment i propagació, així com la lluita per a controlar i eradicar les que ja estan presents, és un repte.
L’absència d’una política europea global
en este camp ha sigut un element de fragilitat en el sistema. Els palmerars naturals
europeus, el palmerar d’Elx -Patrimoni de
la Humanitat- les col·leccions de palmeres
úniques en els jardins botànics i històrics, el
paisatge de costa i rural mediterrani, i també
l’atlàntic, estan pagant un preu massa elevat
a causa de la introducció de plagues i malalties d’origen exòtic, amb destinació al sector
urbanístic. Per a afrontar la crisi mundial de la biodiversitat, i complir amb les metes i acords
compromesos a nivell nacional, europeu i
internacional, és necessari prendre mesures
dins i fora de la Unió Europea, però també
en relació amb les pautes de consum insostenible. Amb les quals contribuir a assolir els
objectius del Desenrotllament Sostenible,
Conveni sobre la Diversitat Biològica, CITES,
Convenció sobre les Espècies Migratòries,
Conveni de Ramsar sobre Aiguamolls, la
Convenció sobre la Protecció del Patrimoni
Mundial i el Protocol de Nagoya, entre altres. Cada any es talen en el món 13 milions
d’hectàrees de bosc primari tropical, el mas
ric en diversitat biològica, a causa de les
plantacions extensives monoespecífiques,
el pasturatge, l’explotació de fustes nobles,
la mineria i el comerç d’espècies. Utilitzar Eficaçment els Recursos
La consecució dels objectius per a la conservació de la biodiversitat requerix d’una
aplicació plena de la normativa ambiental
europea vigent, i d’una actuació nacional,
regional i local decidida que sàpia aprofitar
les noves oportunitats. En ella tots hem de
prendre part de forma activa, tant la societat
civil com els sectors econòmics lligats: agricultura, silvicultura, indústria química, extractiva i energètica, finances, investigació,
alimentació i turisme. Per això és necessari mobilitzar els recursos financers europeus i usar-los de forma
eficient, recursos entre els quals cal destacar els Fons Estructurals i Fons de Cohesió,
LIFE+, Programa Marc d’Investigació i Fons
Europeu Agrícola de desenrotllament Rural
– FEADER i la Política Agrària Comuna PAC
de la Unió Europea. Però també és necessari diversificar i incrementar les fonts de
finançament, inclosos els instruments del
mercat, els pagaments pels servicis ecosistèmics dels ecosistemes agraris i forestals,
incentivar les inversions en infraestructura
verda i les compensacions de biodiversitat,
ens altres. Tots els països de la Unió Europea, en línia
amb l’Estratègia per a la Biodiversitat 2020,
i directrius del marc d’acció prioritària per a
la Xarxa Natura 2000, hauran d’incorporar els
arbres monumentals com a prioritat estratègica de conservació , els boscos madurs, els
arbres agrícoles i cultius centenaris i els més
emblemàtics paisatges arborats europeus.
És indispensable dotar-los d’empara jurídica
i incorporar-los en l’estratègia comunitària,
357 n
la qual cosa exigix un nou esforç a millorar
la participació ciutadana i la governança. Els
arbres més vells del Vell continent continuen
gaudint d’una gran estima i reconeixement
popular a nivell local i poden tornar a jugar un
paper essencial en el nostre futur i prosperitat.
La Situació dels Boscos a Europa
Els Boscos i l’ONU
La necessitat d’establir un consens mundial
respecte a l’ordenació, la conservació i el desenrotllament sostenible de tots els tipus de
boscos va portar a l’Assemblea General de
les Nacions Unides, per mitjà de la resolució
61/193, a declarar el 2011 “Any Internacional
dels Boscos”. Reafirmant amb això el seu
paper transcendental per a assolir els objectius marcats en el Conveni sobre la Diversitat
Biològica, la Convenció Marc sobre el Canvi
Climàtic i la Convenció de Lluita contra la
Desertificació, arreplegats en els compromisos nacionals i internacionals dels països
membres a través de les Declaracions, Conferències, Cimeres i Plans d’Aplicació. Els
boscos i la seua ordenació sostenible han
de contribuir significativament a l’èxit dels
Objectius de Desenrotllament del Mil·lenni.
La seua situació i evolució apareixen com a
indicadors de l’avanç en la incorporació dels
principis de desenrotllament sostenible, la
conservació de la diversitat biològica i l’increment de la superfície arborada.
De gran interés per a conéixer l’estat actual
dels boscos resulta l’informe sobre la “Situació
dels Boscos del Món” elaborat per l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO).
L’Avaluació dels Recursos Forestals Mundials
(FRA) de 2010, la més completa duta a terme fins l’actualitat, assenyala que l’àrea total
de boscos existents en el món ascendix a un
poc més de 4.000 milions d’hectàrees, la qual
cosa es correspon amb el 31 % de la superfície total de la Terra. Amb una distribució molt
desigual, cinc països – Federació de Rússia,
Brasil, Canadà, Estats Units i Xina - concentren més de la meitat de l’àrea mundial; deu
països o àrees geogràfiques manquen totalment d’ells i altres 54 tenen menys d’un 10 %
de la seua extensió coberta de boscos. n 358
El document destaca així mateix que l’índex
total de desforestació en el Planeta contínua sent alarmant. La presència de boscos
ha disminuït en l’última dècada a un ritme de
13 milions d’hectàrees a l’any, i no ha sigut
compensada ni amb la reforestació ni amb
l’expansió natural. La major part de les pèrdues es concentren en països i àrees de les
regions tropicals, sent especialment greu la
destrucció dels boscos primaris, els més rics
en diversitat biològica del Planeta; aproximadament 13 milions d’hectàrees de selva tropical es talen cada any. El ritme de desaparició
de la biodiversitat en el món, procés atribuïble
principalment a l’activitat humana multiplica
entre 100 i 1.000 el ritme natural. Segons la
FAO el 60 % dels ecosistemes mundials estan degradats o s’utilitzen de manera insostenible, i des de 1990 s’ha perdut el 75 % de la
diversitat genètica dels cultius mundials.
Entre els aspectes fonamentals per a avançar
en una ordenació forestal sostenible destaquen, segons l’informe de la FAO, l’extensió
dels recursos forestals, la preservació de la
diversitat biològica, la millora en la salut i la vitalitat dels boscos, les funcions productives,
protectores i socioeconòmiques i el marc jurídic, normatiu i institucional de protecció.
El paper dels boscos en la mitigació i adaptació al canvi climàtic està arreplegat en el
Protocol de Kyoto. Els països desenrotllats i
en vies de desenrotllament poden contribuir
de forma significativa a la lluita contra l’efecte d’hivernacle i el canvi climàtic per mitjà de
la reducció de les emissions de CO2, de les
emissions derivades de la desforestació i la
degradació forestal, i la compensació de les
emissions globals a través d’accions de reforestació d’acord amb els Mecanismes per
a un Desenrotllament Net.
Entre les estratègies amb vista a millorar els
servicis ecosistèmics i evitar els efectes indirectes negatius de la desertització i l’erosió genètica destaca la necessitat d’establir
una coherència amb els programes i acords
internacionals sobre els boscos ja existents,
la governança forestal, els drets dels pobles
indígenes i les col·lectivitats locals, l’enfocament participatiu, la conservació dels recursos naturals i la diversitat biològica i la
permanència de les mesures de mitigació.
El Conveni de les Nacions Unides sobre la
Diversitat Biològica, que va entrar en vigor
el 1993 i al qual els països membres Unió
Europea estan legalment vinculats, definix
la biodiversitat com la variabilitat d’organismes vius de totes les classes, tant genètica
com d’espècies i ecosistemes, incloent-hi
en sentit ampli l’agro-biodiversitat i la diversitat cultural. El Conveni té com a objectius
la conservació de la biodiversitat, el seu ús
sostenible i el repartiment just i equitatiu dels
beneficis derivats.
La biodiversitat té una importància transcendental per al futur, en estar estretament lligada al desenrotllament, la salut i el benestar
de les persones i del Planeta. Els arbres i els
boscos madurs presents en el medi natural
i forestal, l’agro-biodiversitat i el medi urbà
formen part de la identitat cultural de tots els
pobles i han de ser considerats com a Patrimoni Natural i Cultural de la Humanitat i
Reserves de la Biosfera.
Les principals tendències en l’extensió dels
boscos i la modificació dels índexs de pèrdues forestals, així com l’estat actual dels
boscos productius i protectors, mostren una
gran disparitat en les distintes regions del
Planeta. Entre les amenaces més importants
que impliquen directament la pèrdua de biodiversitat, que a més presenten una tendència a intensificar-se, destaquen la destrucció
i fragmentació dels hàbitats; la sobreexplotació de les espècies i els recursos; la contaminació de l’aigua, del sòl i l’atmosfera; la
introducció de les espècies exòtiques invasores; l’ús de verins contra la fauna i els fitocides; els incendis forestals; la desertització
i el canvi climàtic.
Els Boscos a Europa
En relació als boscos europeus cal prendre
en consideració les dades arreplegades
en l’informe de la FAO de 2011, “Situació
dels boscos en el món”. La regió d’Europa, formada per 50 països i àrees, disposa
d’una superfície total de bosc d’uns 1.000
milions d’hectàrees, la qual cosa ve a comportar un 25 % del total mundial. S’exclou
d’estes dades la Federació de Rússia, que
amb 810 milions d’hectàrees conserva
la major extensió de massa arborada del
Planeta, en una vasta franja de bosc cir-
cumpolar que s’estén per Siberia formant
el bosc de taigà.
Atenent a la informació arreplegada en l’Avaluació dels Recursos Forestals Mundials
(FRA) de 2010, la taxa de canvi a Europa, entesa com el guany o pèrdua de percentatge
de l’àrea de bosc restant en el decenni 2000
– 2010, es va situar en un 0.07 %. Xifra pobra
que està en consonància amb la tendència a
nivell mundial en què la gran majoria de les
regions tendix a zero o és negativa. A Europa, este insignificant creixement apareix relacionat amb la recolonització desordenada
dels boscos a causa de l’abandó del cultiu
de les terres agrícoles en l’àrea mediterrània.
En allò que correspon a la funció econòmica dels boscos a Europa, segons la FAO,
cal tindre en compte que el 52 % de l’àrea
total està destinada a finalitats de producció forestal. I que la reserva total de carboni
en la biomassa forestal es va estimar en 13
gigatones. Paràmetres que directament o
indirectament comencen a formar part de
les xifres de l’economia mundial. Per la seua
banda, l’àrea de bosc designada a Europa
per a fins de protecció del sòl i l’aigua, com a
funció principal, cobrix una superfície d’uns
21,5 milions d’hectàrees. I els ecosistemes
boscosos destinats a la conservació de la
diversitat biològica uns 19.4 milions d’hectàrees. Resulta interessant destacar que els
beneficis derivats de la protecció ambiental
dels boscos siguen difícils de quantificar
econòmicament, a penes es valoren en els
mercats i queden fora dels mecanismes de
presa de decisions.
Els hàbitats forestals protegits en la Xarxa
Natura 2000 ocupen una superfície d’uns 14
milions d’hectàrees. En relació amb les reserves forestals de 26 països europeus, els
boscos de caràcter natural, és a dir aquells
que no han patit greus alteracions per l’activitat humana, representen el 1,7 % del territori, és a dir uns 3 milions d’hectàrees.
Fins al moment, la condicionalitat de la Directiva Hàbitat dirigida als hàbitats i espècies silvestres, i la reduïda consideració de
la contribució de l’agricultura i silvicultura al
manteniment i millora de la biodiversitat, ha
creat una fragmentació de les xarxes natu-
rals i han minvat les oportunitats i múltiples
avantatges de valorar la riquesa natural en
el seu conjunt. En este sentit, els arbres monumentals, els boscos madurs, els arbres
agrícoles i cultius centenaris i els més emblemàtics paisatges arborats europeus han
pagat un alt preu al quedar fora dels àmbits
legislatius, financers i de conservació.
No obstant això, tots estos arbres ancians
constituïxen mostres insuperables i representatives de la potencialitat a què hauríem
d’aspirar en la conservació de la biodiversitat, els boscos i els hàbitats. Alberguen una
diversitat biològica extraordinària, constituint part essencial dels hàbitats naturals
dels boscos madurs, i també són microhàbitats prioritaris o exclusius per a nombroses
espècies d’interés comunitari d’organismes
saproxílics, briòfits, líquens, microorganismes, micromamífers, quiròpters o aus, entre
altres, inclosos en l’annex II i IV de la Directiva Hàbitats com amenaçats de desaparició.
Al què cal afegir la seua funció biològica
en el manteniment de l’equilibri i salut dels
ecosistemes forestals i agrícoles enfront de
les pertorbacions biòtiques o abiòtiques. I la
seua importància en relació amb la preservació in situ i ex situ dels recursos genètics i
la innovació que permeten disposar de elements del patrimoni hereditari existent amb
els que poder afrontar el repte tant de les
noves condicions ambientals en relació amb
el canvi climàtic com en el cas de deriva genètica, les plagues i malalties en l’àmbit forestal, agrícola i ornamental.
La nova estratègia per a biodiversitat 2020
obri la porta a considerar als arbres monumentals i boscos madurs - enterament naturals, semi-naturals, agrícoles i urbans - com
a “espècimens” d’interés comunitari. De fet,
estos individus excel·lents poden encaixar
en els principis de l’article 1 de la Directiva:
estan en perill, són vulnerables, escassos,
rars i localitzats en àrees geogràfiques limitades o disperses. Requerixen d’especial
atenció a causa de la seua singularitat i donada la persistència dels factors que ocasionen la seua amenaça present i futura.
És urgent garantir la seua protecció i manteniment, i restablir-los a un estat de conservació favorable, la preservació del qual
suposa una especial responsabilitat per a
la Comunitat si són considerats, com mereixen, “lloc d’importància natural i cultural
comunitària”. Hi ha un buit legal, o almenys
una falta d’extensió jurídica especifica en relació amb la Directiva Hàbitats, però també
en la política agrària i cultural. És necessari
un nou impuls que afavorisca, dinamitze les
sinergies i iniciatives entre les institucions,
els ciutadans, els agents socials econòmics
i productius del sector ambiental, agrari, cultural i social en la preservació dels arbres i
boscos monumentals. Que implemente les
estratègies de desenrotllament sostenible a
partir d’accions d’impuls de la sostenibilitat,
la coresponsabilitat i la governança.
Dia Internacional dels Boscos
Ni la sensibilització social ni la consideració
del valor econòmic de la diversitat biològica, i per tant, la seua incidència en l’àmbit
de la decisió política creix al ritme desitjable
per a atenuar els efectes d’esta destrucció.
La reducció permanent dels arbres i boscos
madurs i la diversitat biològica, i del seu potencial a l’hora d’oferir béns i servicis ecosistèmics, té conseqüències ambientals,
econòmiques i socials que amenacen el
desenrotllament socioeconòmic mundial, i
afecten de forma especial tant els països en
desenrotllament com a les economies locals
de tots els països. Les causes que provoquen la pèrdua de biodiversitat no s’han atenuat en les últimes dècades ni desapareixeran a curt termini.
La necessitat de mantindre de forma contínua els objectius en relació amb la millora
dels boscos en el món, tenint en compte els
beneficis econòmics, socioculturals i ambientals que aporten, i de promoure l’acció
internacional per a l’ordenació, conservació i
explotació sostenible de tots tipus de boscos,
inclosos els ecosistemes forestals fràgils i els
arbres situats fora d’ells, va portar al Segon
Comité de l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides a declarar el 21
de març com a “Dia Internacional dels Boscos”, encoratjant tots els estats membres a
la seua celebració anual. L’íntima i profunda
relació que unix a els arbres monumentals
amb els pobles i cultures del món oferix una
oportunitat única per a avançar en la protecció i atenció dels boscos i la biodiversitat.
359 n
Amenaces, Pressions i Pertorbacions
Amenaces
Que el 80 % dels arbres madurs hagen
desaparegut al llarg de l’últim segle, i que
la tendència en les últimes dècades siga la
d’augmentar, mostra el grau de freqüència,
permanència i intensitat de les amenaces,
pressions i pertorbacions que patixen els arbres monumentals, els boscos madurs, els
arbres agrícoles centenaris i els paisatges
arborats. Sotmesos en tots els ambients natural, forestal, agrícola i urbà - a un procés
de fragmentació, dispersió, exclusió, aïllament i extinció.
A les categories d’amenaces que poden patir els diferents tipus d’hàbitats i les espècies
de flora i fauna silvestre - agricultura, silvicultura, mineria extractiva, infraestructures,
urbanització, turisme, recol·lecció, contaminació, espècies invasores, introgressió
genètica, canvi climàtic, processos biòtics
i abiòtics naturals, catàstrofes naturals i incendis forestals - cal incorporar les relacionades amb l’estat ontològic, morfo-fisiològic, biomecànic i patològic de cada individu
i la del conjunt de la diversitat biològica que
acullen. Esta multiplicitat d’ambients, hàbitats, poblacions, espècies, circumstàncies i
especificitat ocasiona que una determinada
acció o activitat haja de considerar-se una
amenaça per a un arbre o grup d’arbres determinats, mentre que per a altres és una
forma adequada de conservació. En tots els
casos, la prioritat passa per garantir la continuïtat dels arbres madurs.
Entre les consideracions a tindre en compte a l’hora d’establir les amenaces cal
destacar les limitacions relacionades amb
l’àmbit d’aplicació, declaracions efectuades, nivell de protecció i estat de conservació de les espècies i hàbitats inclosos
en la Directiva Hàbitats. Com també la
d’aquells altres arbres madurs que formen
part del paisatge, l’ambient agro-pastoral
i els que estan presents en zones antropitzades, que a la rellevància ambiental
afigen el valor històric, social i cultural, independentment de si el seu origen és autòcton o al·lòcton.
n 360
Els informes relatius a l’estat de conservació
en la Unió Europea indiquen que només el 17
% dels hàbitats i les espècies i l’11 % dels
ecosistemes clau protegits per la legislació
europea es troben en un estat favorable. A
l’analitzar el tipus i freqüència de les diferents
pressions i amenaces sobre els hàbitats i les
espècies a Espanya, ens trobem que en el
grup de l’agricultura i silvicultura els hàbitats
patixen una pressió actual del 48 %, mentre
que per a les espècies se situa en el 30 %.
La mineria extractiva provoca una pressió
en els hàbitats del 17 % i sobre les espècies
del 6 %. En la urbanització i la indústria, és
del 21 % tant per als hàbitats com per a les
espècies. Els transports i les comunicacions
exercixen una pressió del 13 % als hàbitats i
del 10 % a les espècies. El turisme i la recol·
lecció pressionen amb un 27 % als hàbitats i
amb un 21 % a les espècies. La contaminació
i l’impacte antròpic ocasionen un pressió del
16 % als hàbitats i un 27 % a les espècies.
Els hàbitats dels aiguamolls, els ambients
marins i de costa patixen una pressió del 30
%, mentre que per a les espècies és del 9
%. Finalment, els processos biòtics i abiòtics
naturals reben una pressió actual del 10 % en
els hàbitats i del 38 % a les espècies. Estes
dades són generalitzables a la major part dels
països europeus.
Les amenaces s’agreugen en el cas dels arbres monumentals, en no tindre protecció
jurídica i consideració individual. Són vulnerables, escassos, rars i localitzats en àrees
geogràfiques limitades, o extenses però de
forma dispersa, per la qual cosa la persistència dels factors que ocasionen les seues
amenaces, siguen estes constatades o plausibles, presents o futures, augmentaran. La
pèrdua d’arbres vells suposa una amenaça
de reducció de les reserves de diversitat
biològica refugiades en ells; i també causa
d’erosió genètica a causa de la pèrdua de
variabilitat, especialment preocupant en àrees de la Xarxa Natura 2000, Reserves de la
Biosfera i Patrimoni de la Humanitat.
En relació a l’evolució de la freqüència de les
pressions i amenaces futures, tant per als
hàbitats com per a les espècies es preveu
que en general tendiran a mantindre’s. Una
política estratègica com la Conservació de la
Biodiversitat 2020, que integre l’agricultura
i la silvicultura, pal·liaria substancialment la
situació.
En el Mediterrani septentrional, les amenaces més importants es donen sobre les
zones refugi ibero-magribines en espècies
com Prunus lusitanica, Rhododendron ponticun, Frangula alnus subsp. baetica o Abies pinsapo. Així mateix, cal destacar que
en estes àrees la major part dels sistemes
forestals madurs patixen agressions i amenaces, causades tant per la sobreexplotació forestal com per la pressió originada
per a la subsistència de les poblacions humanes locals, presentant una pronunciada
declinació i fragmentació. En el Magrib és
preocupant la situació d’espècies com Abies marocana, Abies numidica, Pinus nigra
subsp. mauretanica, Olea europaea subsp.
marocana, Laurus azorica, Quercus afares,
Quercus faginea subsp. tlemcenensis, Pistacia atlantica y las formaciones maduras
de Argania spinosa, Cedrus atlantica, Quercus canariensis, Tetraclinis articulata, Juniperus thurifera, Acer campestre o Arbutus
pavarii.
Un altre indicador del grau d’amenaça són
les llistes roges d’espècies i hàbitats en
l’àmbit nacional, europeu i internacional.
Segons la llista roja de les espècies d’IUCN,
de les 290 espècies d’arbres presents en la
regió mediterrània, de les que 42 són endèmiques, 61 presenten algun tipus d’amenaça i 24 apareixen com taxons amenaçats
en les categories de perill crític, en perill o
vulnerable. Entre les espècies relictes mes
amenaçades destaquen Cupressus dupreziana, Abies nebrodensis i Zelkova sícula, de
les quals únicament sobreviuen entre 200 i
500 individus.
Boscos Madurs
Pel que fa als arbres i boscos madurs situats en el medi forestal, les amenaces globals
constatades estan relacionades amb la reduïda extensió que ocupen. Com a amenaces a gran escala per als hàbitats forestals
destaquen pel seu abast, conseqüències
i reducció de la capacitat de resiliència de
l’ecosistema els incendis forestals, la desertització, el canvi climàtic, el maneig de les
plantacions que s’associa a l’eliminació dels
arbres envellits i la fusta morta, el sobrepasturatge i la explotació forestal. En el Mediterrani oriental les formacions vegetals madures més amenaçades pertanyen
a les espècies Amygdalus korshinskyi, Abies equi-trojani, Quercus aucheri, Quercus
vulcanica, Liquidambar orientalis, Cedrus
brevifolia, Quercus alnifolia, Zelkova abelicea, Phoenix theophrasti, Pinus heldreichii,
Quercus trojana subsp. euboica, Abies cilicica, Pterocarya fraxinifolia, Pyrus serikensis
o Cedrus libani. En el litoral mediterrani cal
destacar que la quasi totalitat de les formacions de boscos madurs caducifolis termomediterranis de Ceratonia siliqua, Chamaerops humilis, Olea europaea, Laurus nobilis
i Euphorbia dendroides, com també els savinars costaners del genere Juniperus, han
sigut destruïts per l’acció antròpica.
La gran majoria dels boscos mediterranis tenen una edat mitjana d’entre 60 i 80 anys;
estan compostos principalment per una o
dos espècies arbòries, encara que ocasionalment arriben a més de deu. Això confirma
l’escàs pes quantitatiu de l’arbrat madur i
envellit en estes masses, a pesar de la seua
gran importància qualitativa.
80% de la biodiversitat terrestre depén dels
boscos per a sobreviure. Silvicultura
En relació amb l’explotació forestal de boscos madurs, cal assenyalar l’impacte que
sobre els boscos primaris i la biodiversitat
del Planeta causen les pautes de consum
insostenibles de la societat occidental, amb
la consegüent pressió, pèrdua i degradació
dels ecosistemes naturals i pobles indígenes. I amb això, la coresponsabilitat de la
UE a l’hora d’afrontar la crisi mundial de la
biodiversitat. La tala de grans arbres en els
boscos tropicals també té el seu parangó a
Europa, encara que menys conegut, a través de l’explotació forestal d’arbres madurs
lligada a la tala de castanys, nouers, fleixos,
xops o roures multicentenaris destinats al
comerç de fusta noble. Innumerables objectes elaborats amb la seua fusta dibuixada
de vetes invadixen el mercat sense que els
consumidors en coneguen ni l’origen ni les
conseqüències.
La importància de la fauna en la dinàmica
del bosc natural és transcendental. El reduït nombre d’espècies de plantes essencials
amb què es cobrixen les necessitats humanes, uns pocs centenars, és clarament desproporcionat en comparació amb el nombre
total d’espècies de flora presents en les distintes zones biogeogràfiques del món, més
de 250.000. La qual cosa ve a indicar que, a
més dels factors abiòtics, la fauna participa
de forma directa i vital en la generació i modelat de les formacions i cicles naturals de
la silvigènesi.
Una altra amenaça generalitzada, i de gran
impacte, està relacionada amb les transformacions d’origen antròpic que afecten
les formacions boscoses ripàries, àrees
lacustres i ambients edafo-hidròfits, fonts i
ullals. Com les lligades a la dessecació i canalització dels cursos d’aigua, descens del
nivell freàtic i esgotament dels aqüífers per
extracció d’aigua subterrània, contaminació i reducció de l’espai natural a causa de
l’extensió de l’agricultura. Estes alteracions
afecten les formacions i boscos madurs dels
gèneres Alnus, Salix, Fraxinus, Ulmus, Populus, Tamarix, Tilia, Ocotea, Nerium, Phoenix, Laurus, Prunus o Platanus, entre altres.
L’impacte de l’activitat humana sobre la fauna al llarg de la història és ben conegut. Una
activitat centrada a eliminar els carnívors
competidors, capturar els herbívors i granívors per a alimentar-se i domesticar-los, lluitar contra els insectes que causen minves a
les produccions i la salut humana per mitjà
de l’ús generalitzat i massiu de plaguicides i
herbicides, a més de la fragmentació i destrucció dels hàbitats i poblacions, l’ús de verí
i la caça furtiva. Tot això dóna una idea de les
dificultats de la fauna del bosc per a avançar en la seua regeneració. S’estima que un
Incendis
En relació amb l’amenaça d’incendis, cal
assenyalar l’impacte creixent dels Grans
Incendis Forestals (GIF). L’orografia complicada, un dels factors que condicionen
i concentren els GIF, té un punt de coincidència amb la presència dels últims reductes de formacions de boscos madurs
en nombroses espècies arbòries. Situació
especialment preocupant al considerar que
en este tipus de catàstrofe, d’origen majoritàriament antròpic, es poden calcinar entre
500 i 80.000 ha. Si prenem com a referència el bosc madur de
xiprer mediterrani més extens del món, i l’únic
que presenta una distribució altitudinal contínua des del pis termo- a l’oromediterrani, situat en l’abrupta Gola de Samaria en l’illa de
Creta, tan sols cobrix una superfície de 2.800
ha en la seua part central. Un bosc que, donada la seua exclusivitat, hauria d’estar classificat com a hàbitat prioritari. Cal prendre en
consideració que l’àrea de boscos madurs
protegits en els espais de la Xarxa Natura
2000 solen ocupar superfícies molt més modestes, entre 50 i 500 hectàrees. Espècies Invasores
Un cas que val la pena destacar pel perill
d’extinció imminent d’hàbitats i espècies
prioritàries, paisatges costaners i espais declarats Patrimoni de la Humanitat és el de les
palmeres. Afecta taxons com ara Phoenix
theophrastri, Chamaerops humilis, Phoenix
canariensis, Phoenix dacytifera i tot l’extens elenc d’espècies de palmeres presents
principalment en la regió mediterrània, però
també en zones d’interior i de la costa del
vessant atlàntic. Esta causada per la introducció en les últimes
dècades de plagues i malalties exòtiques
com Paysandisia archon, Aleurodicus dispersus, Diocalandra frumenti, Rhynchophorus
ferrugineus, Thielaviopsis paradoxa o Fusarium oxysporum f. sp. canariensis, a través de
la importació d’espècies de palmeres adultes de tots els continents amb destinació al
boom urbanístic. En el moment actual estan
destruint les palmeres de Teofrast en Creta,
les formacions de palmeres canàries en les
Illes Canàries, les minvades poblacions naturals de margalló de l’est del Mediterrani, el
palmerar d’Elx - Patrimoni de la Humanitat
- el palmerar de Bordighera, les col·leccions
úniques de palmeres dels jardins botànics i
històrics, el paisatge urbà en les ciutats costaneres, el paisatge rural en tot el Mediterrani, i milions de palmeres datileres en el nord
d’África. El morrut roig ja es troba distribuït
pels cinc continents, demostrant la debilitat
dels controls actuals i la necessitat d’establir
una política europea global per a la presa de
mesures enèrgiques amb què impedir la seua
irrupció i eradicar les presents, encara que ja
insuficients per a salvaguardar les palmeres i
palmerars europeus.
361 n
Ramaderia
En relació al sobrepasturatge ramader o cinegètic, especialment intens però no exclusiu en el sud i oest del Mediterrani, cal indicar
que causa baixes importants en els arbres
madurs al ser rossegats intensivament pel
bestiar, així com per les podes severes i esmotxadures a què són sotmesos. Afecta individus d’espècies com Juniperus thurifera,
Populus nigra, Salix alba, Fagus sylvatica o
Fraxinus angustifolia. Este tipus d’arbrat està
associat a una explotació tradicional dels recursos, caiguda en desús per la seua falta
de rendibilitat. Són per això de gran interés
quant a la biodiversitat que alberguen, al ser
en molts casos els únics arbres madurs i envellits del paisatge forestal i agrícola. Però
ha de compensar-se amb un manteniment i
aportació de fusta morta en les formacions
vegetals en què es presenten i amb noves
plantacions, donant un tractament el mínim
estressant possible als vells arbres.
Així mateix cal assenyalar l’impacte dels
incendis associats a la pràctica ramadera
per a l’obtenció de pastures. Estos incendis causen danys i pèrdues importants als
arbres madurs de les vores i a les zones
boscoses pròximes, que desapareixen entre les flames. Un tipus particular d’incendi
associat a les pràctiques d’explotació agropastoral que afecta els castanys centenaris
en el nord d’Espanya, consistix a procedir a
la crema interior de la fusta alterada, en descomposició o morta de l’interior dels troncs,
la qual cosa causa la destrucció de microhàbitats, la biodiversitat i danys directes als
exemplars.
n 362
la sobrecàrrega ramadera és causa d’erosió,
de falta de regeneració i de danys als individus adults, que vénen a interferir la dinàmica
poblacional de les formacions vegetals i les
desplacen cap a un envelliment irreversible.
Agricultura
Entre les amenaces associades a l’activitat
agrícola, cal destacar les transformacions
de cultius per modificació, intensificació, reestructuració, mecanització o abandó dels
cultius tradicionals, com també l’eliminació
de les tanques naturals i els arbres de límit.
Com a exemple de les amenaces dels arbres
agrícoles, és significatiu el cas de les oliveres. Cultivats al llarg de segles i inclús mil·
lennis en la regió mediterrània, pocs arbres
són més generosos amb la Humanitat gràcies a la seua rusticitat, que li ha portat al llarg
del temps a anar sent desplaçat dels millors
i més fèrtils sòls i ocupar gradualment les
zones menys afavorides del paisatge, com
els marges de cultiu, els barrancs o els sòls
més escarpats i pobres. En l’actualitat, estes
velles, nuoses i retorçudes oliveres continuen tenint una gran importància ecològica per
a la biodiversitat, a més de jugar un paper
rellevant en la lluita contra l’erosió i la desertització al retindre el valuós sòl.
En l’alta muntanya cal destacar que el descens
del límit del bosc en altitud està relacionat amb
l’activitat ramadera. També, que les reduïdes
poblacions naturals de Phoenix canariensis i
Dracaena draco, entre altres espècies en les
Illes Canàries, tenen serioses dificultats per a
recuperar-se pel sobrepasturatge.
En les últimes dècades del segle passat, les
oliveres mil·lenàries van començar a ser talades i arrancades de soca-rel per a usar-los
en decoració de jardins, acabant amb alguns
dels més emblemàtics paisatges, la cultura i
la biodiversitat a Espanya, França, Portugal,
Itàlia, Xipre, Grècia, el nord d’África i Pròxim
Orient. Una sola dada sobre la magnitud de
la tragèdia: a Andalusia, terra de l’olivera
per excel·lència, amb més de 2.000 anys de
tradició oliverera i 200 milions d’exemplars
actualment en cultiu, únicament estan inventariats un centenar d’oliveres de més de 300
anys, de les que a més el 70 % són de varietats desconegudes.
Al contrari, les formacions arbòries en forma de deveses d’alzines, roures, sureres o
fleixos són un bon exemple de compatibilitat de producció ramadera i conservació
d’arbres adults i biodiversitat. El pasturatge
controlat pot i ha d’ajudar al control dels incendis, però en el cas dels boscos madurs
Un exemple que s’ha de seguir, per a acabar
de forma immediata amb esta inadmissible
pèrdua de patrimoni natural, agrícola i cultural, ho constituïx la Llei 4/2006 de Protecció
del Patrimoni Arbori Monumental de la Comunitat Valenciana. Segons les organitzacions
agràries, el nombre d’oliveres afectades per
eixa llei, que protegix directament tots aquells
arbres de més de 350 anys d’edat, supera
els 4.000 només en la comarca del Maestrat,
a la província de Castelló. Este nombre tan
important d’oliveres monumentals protegides
ha permés comercialitzar el seu oli, que sextuplica el preu de mercat, protegir el paisatge,
la cultura, la biodiversitat i fomentar el desenrotllament sostenible de tot el territori. És un
exemple que s’ha de seguir a l’hora de valorar
els múltiples avantatges de la riquesa natural
i agrícola, establir una economia més eficient
en l’ús dels recursos, millorar els servicis ecosistèmics, garantir la sostenibilitat, i maximitzar els beneficis col·laterals de les diferents
fonts de finançament.
Acabar amb la destrucció de les velles oliveres del paisatge mediterrani ha de ser un
objectiu prioritari per a la Unió Europea, impedint tallar, arrancar, trasplantar o destruir
intencionalment estos arbres, i també la
seua possessió, transport, comerç, i l’oferta
amb finalitat de venda o d’intercanvi d’espècimens.
Ambient Urbà
En relació als arbres i arbredes monumentals
en entorns urbans cal destacar el pronunciat
fenomen d’expansió urbanitzadora i de les
infraestructures, a costa del medi agrícola, forestal i litoral, així com el d’urbanització dura a
què han sigut sotmesos els espais verds, jardins, places, ermites o santuaris. Amb la consegüent transformació de l’entorn i la instal·lació d’infraestructures aèries i subterrànies, que
han causat danys importants als exemplars i
nombroses pèrdues d’arbres emblemàtics, al
no respectar-se l’àrea on els arbres estenen
les seues arrels i branques. Arbres i arbredes
entroncats en la cultura popular local, pertanyents a tot tipus d’espècies i procedències com ara oms, xops, nouers, glicines, hedres,
morals, roures, til·lers, figueres, pins, teixos, xiprers, iuques, ahuehetes, plàtans d’ombra i un
llarg llistat més - han pagat les conseqüències
d’esta silenciosa amenaça.
Turisme
Així mateix s’ha produït una pressió creixent
en relació a l’increment de l’afluència i trànsit de visitants a arbres i boscos sensibles,
tant a peu com en vehicles de qualsevol tipus, que causen un fort impacte en la salut
dels arbres i en l’entorn. A despit de la seua
aparent fortalesa, estos organismes resulten extraordinàriament fràgils i sensibles
als canvis ocasionats per les visites massives incontrolades, que causen danys greus
al sistema radicular dels arbres per erosió,
compactació, abrasió i ferides; així com als
troncs, branques i fullatge quan es puja als
arbres, a més de pertorbacions associades
a tot tipus de recol·leccions tant dels propis arbres com dels organismes associats:
molses, líquens, fongs, etc. Hi ha certs casos, principalment d’arbres i boscos madurs
silvestres, que haurien de salvaguardar-se
amb disposicions especials, podent arribar a
limitar-se l’accés, en funció de les amenaces
per a l’arbre, l’espècie, l’hàbitat o les espècies integrants de la biodiversitat.
Afortunadament, la nostra societat és cada
vegada més sensible i demanda des dels
ajuntaments, les organitzacions socials i les
persones que amen la naturalesa i la cultura
que es protegisquen i conserven estos arbres i boscos, i també el seu llegat. Si volem
conservar-los cal garantir-los un suport real
i permanent de tipus social, científic, econòmic i jurídic. I, per a això, cal establir els
mecanismes reals de control, gestió i ús dels
arbres i arbredes singulars, posant els mitjans materials, humans, tècnics i econòmics
necessaris i específics.
Grans Incendis Forestals
Els Incendis Forestals en Números
Les dades arreplegades per l’European
Forest Fire Information System (EFFIS) en
cinc països de la regió mediterrània del sud
d’Europa (Portugal, Espanya, França, Itàlia i
Grècia) mostren que durant el període 1980
– 2009 es van produir més d’un milió i mig
d’incendis forestals, que van afectar una superfície de 14,367 milions d’ha. Només l’any
2009, la superfície cremada arriba a un total
de 438.417 ha. L’origen de tots ells té en el
96% dels casos procedència humana, siga
esta intencionada o accidental.
Els incendis forestals es classifiquen en
funció de la superfície afectada pel foc. Un
foc que afecta una superfície inferior a una
hectàrea es denomina conat, i ve a suposar
entorn del 60 % dels incendis. A partir d’eixa
superfície cremada i fins a les 500 ha se’ls
anomena incendis forestals. I juntament amb
els conats formen el 99,8 % dels sinistres
que calcinen la mitat de la superfície total
anual en els països mediterranis.
Però la història més recent dels incendis forestals mostra un nou rostre encara més temible i destructor. Una atenció especial mereix
eixe percentualment escás 0,2 % que consumix el restant 50 % de superfície cremada.
Es coneixen amb el nom de Grans Incendis
Forestals (GIF), i cremen més de 500 ha. Els
GIF són incendis devastadors que resulten incontrolables i que, en qüestió d’hores, poden
calcinar entre 10.000 i 80.000 ha. El pitjor any
registrat en la història mes recent a Espanya
és 1994, quan en 4 dies es van produir nou
GIF que van devastar 197.000 ha. Esta situació es reproduïx de forma cíclica en altres
països de nord del Mediterrani com ara Itàlia,
Grècia, Portugal, Turquia i altres llocs com
Califòrnia o Austràlia.
Tot això a pesar del notable increment de
l’eficàcia dels mitjans disponibles per a extingir-los, ja que en el 70 % dels casos els
incendis no passen de la fase de conat i el
99,8 % dels casos s’aconseguixen extingir
abans de convertir-se en GIF. Estos sinistres
de dimensions paoroses causen una gran
alarma social, desesperació, impotència i la
defunció dels professionals de l’extinció i la
població afectada. A més d’inquantificables
danys biològics, ecològics, econòmics i socials, que fan trontollar governs municipals
i supra-municipals, a l’espera que es prenguen decisions polítiques i socioeconòmiques que els resolguen.
L’anàlisi de les causes que originen els GIF
ens donen algunes de les claus per a interpretar esta situació. És rellevant que en el 47
% dels casos siguen d’origen intencionat, i
que una altra part del percentatge provinga
de les negligències degudes a les cremes
agrícoles, obtenció de pastura, treballs forestals, barbacoes, fumadors, crema de
fems, fuites d’abocadors, ferrocarril, línies
elèctriques, motors i maquines o maniobres
militars. La resta correspon a incendis d’ori-
gen natural causats per rajos bàsicament, en
un percentatge entorn del 5 %.
Alguns dels factors que afavorixen els GIF
estan relacionats amb la seua concentració
en llocs en què es presenten grans extensions arborades monoespecífiques amb un
baix nivell de gestió forestal. Zones d’interior
amb una clara tendència al despoblament i
amb la població envellida, la qual cosa implica una absència de conservació i gestió del
medi rural, associat a l’abandó de l’activitat
ramadera i agrícola. Unes condicions meteorològiques adverses i una orografia complicada, conformen els ingredients principals
perquè un incendi resulte incontrolable.
La preocupant situació resulta inclús més
paradoxal al comprovar que certes regions
del nord de la península Ibèrica, però també del centre i nord d’Europa, amb climes
més humits, presenten un nombre d’incendis semblants. Mentre al contrari en la regió
mediterrània del nord d’África tant les dades
en relació amb el nombre d’incendis com
amb la superfície cremada són inferiors. El
clima influïx, però no és un factor determinant absolut quant al nombre, superfície i recurrència dels mateixos. L’ús, l’ordenació i la
conservació dels recursos naturals, així com
l’activitat humana lligada al territori resulten
factors a tindre molt en compte.
El Foc i la Vegetació
El bosc mediterrani no necessita el foc per
a regenerar-se, i tampoc és encertat afirmar
que hi haja plantes piròfiles, una mena d’espècies vegetals suïcides. Una cosa distinta
és que algunes plantes han desenrotllat estratègies per a poder sobreviure a este dur
impacte. Però pagant un alt preu, generalment amb la vida, i allunyant-se de l’objectiu
final de qualsevol tipus de formació boscosa, formar una rica i variat llar per a una infinitat d’espècies pertanyents a tots els ordes
de la vida que formen la biodiversitat.
Els incendis reiterats i la vida en el bosc són
poc compatibles. Els incendis repetits, amb
una tendència a augmentar la freqüència en
períodes cada vegada més curts de temps
en la regió mediterrània, situada entre els 20
i els 50 anys, dificulten considerablement
l’establiment d’un bosc madur i reduïxen
363 n
dràsticament la biodiversitat. És cert que
en els boscos inalterats per l’acció humana
es produïxen incendis per causes naturals,
i que esta pertorbació se cicatritza amb el
pas dels anys al créixer novament la vegetació i els arbres a partir de les llavors, rebrots i altres formes de regeneració, formant
part de la dinàmica de l’ecosistema. Però
esta pertorbació d’importància, que modifica profundament la composició florística,
l’estructura forestal i les interaccions entre els organismes, és menys freqüent del
que pareix. Ja que l’interval mitjà de temps
transcorregut entre dos incendis successius
a causa de causes naturals en el bosc mediterrani és superior als 200 anys. I el fet de
que la majoria de les espècies arbòries que
il·lustren este llibre puguen superar amb facilitat els 500 anys és una altra evidència.
Quan un primer incendi destruïx un arbre madur de 500 anys, la seua rellevància a nivell
ecològic i ambiental no és, i no s’ha d’admetre, comparable a la presència dels mas
de 500 brots que brosten al poc de temps
al seu voltant. La severitat de l’impacte final
del foc sobre un bosc depén en gran manera
del període de temps transcorregut fins que
aparega un segon incendi. En un règim de
recurrència elevat, en el que a la primera generació d’arbres nascuts després del primer
incendi els resulte impossible consolidar la
maduresa sexual, s’haurà perdut molt, en
especial l’estrat arbori i s’estarà caminant
cap al matollar, la formació d’estepes i la desertització. Hi ha moltes dificultats per a acceptar les conseqüències ecològiques, i ens
resistim a quantificar-les econòmicament de
forma honesta, quan el que es calcina és un
bosc d’arbres madurs.
La falta de les labors de gestió, manteniment
i prevenció dels boscos és un dels principals
motors dels GIF. És el conegut com a símptoma del gestor absent, que ve a indicar la
carència d’una gestió planificada, que ordene els usos i aprofitaments forestals, deixant
a les masses forestals, majoritàriament artificials i fortament antropitzades, abandonades a la seua pròpia i desordenada evolució.
L’abandó de les terres menys productives
per a l’agricultura en les ultimes dècades i
l’escassa, si no nul·la, rendibilitat de les explotacions fusteres de les formacions actuals
n 364
porten a haver de replantejar-se noves estratègies conjuntes d’actuació. La rendibilitat
econòmica pot arribar d’altres sectors al lligar-la al desenrotllament rural i a la generació de servicis ecosistèmics, en línia amb la
conservació de la biodiversitat, l’adopció de
Plans de Gestió acords amb les directrius generals per a la gestió sostenible dels boscos,
l’adaptació al canvi climàtic i les mesures per
a millorar la resiliència dels boscos i la silvicultura preventiva. En línia amb l’Estratègia
per a la Conservació de la Biodiversitat en els
països de la Unió Europea 2020.
Silvicultura Preventiva
La prevenció dels incendis forestals, és a dir
la presa de les mesures necessàries per a
evitar que ocórreguen, és sense cap dubte
la millor forma d’evitar-los. Hi ha dos grans
formes de previndre. La dirigida a les labors
de gestió i planificació de les masses forestals que engloben el conjunt d’actuacions en
relació a les labors de defensa i conservació
directa sobre els boscos. I la que incidix a
previndre les causes que originen l’elevat
nombre d’incendis cada any.
La gestió i planificació d’una política forestal comuna i organitzada, en tots els nivells
de l’administració i sectors productius implicats, que valore els productes i serveis ecosistèmics i la conservació de la biodiversitat
és el camí. Una política forestal clara, estable, coordinada, coherent i amb assignació
pressupostària específica i suficient que fomente els mecanismes innovadors de participació i finançament, millorarà la gestió de
les masses forestals actuals i la restauració
dels espais degradats.
La lluita contra els incendis forestals que es
desenrotlla en l’actualitat es basa principalment en mètodes teòrics o tradicionals, per
la qual cosa requerix d’una nova revisió i
orientació, el desenrotllament d’estratègies
comunes entre els països mediterranis; l’establiment de mètodes de gestió sostenible
del medi natural que integren pràctiques
agronòmiques, ramaderes, forestals i de
conservació de la biodiversitat; garantir la
rendibilitat econòmica dels productes i servicis forestals i rurals, i amb això el futur i
la permanència de les poblacions d’interior;
l’educació i sensibilització de la societat so-
bre els riscos i conseqüències dels incendis
forestals; i potenciar noves línies d’investigació que milloren la prevenció i faciliten el
control del foc, entre altres, en línia amb els
principis de la silvicultura preventiva.
L’estratègia de restauració després del pas
d’un GIF passa entre altres objectius per establir una estratègia de planificació de futur;
protegir i conservar el sòl; recuperar la dinàmica natural de la vegetació afavorint la regeneració natural de la flora i fauna; assegurar la connectivitat entre les masses forestals
i agrícoles; crear noves estratègies de prevenció; implicar la població en la restauració; reduir el risc erosiu; controlar l’evolució
de les plagues i malalties i establir plans de
manteniment, seguiment i avaluació periòdics de les masses. La participació ciutadana a través dels diferents grups d’interés
econòmic, social i científic, especialment de
la població local, és garantia de resultats satisfactoris presents i futurs. És així perquè faciliten l’establiment d’una major coherència
en la planificació territorial, les prioritzacions
en les zones d’actuació i en la selecció de
les espècies que formaran els boscos del futur. La política d’instauració d’infraestructura
verda en el medi natural, rural i urbà, el pagament pels servicis ecosistèmics i la conservació de la biodiversitat, i el desenrotllament
rural sostenibles són formules adequades
d’optimitzar els recursos, valorar els múltiples avantatges de la riquesa natural i crear
noves competències i oportunitats.
La prevenció en les causes passa per incrementar la informació i la presa de consciència social, amb la finalitat d’educar a la població en els perills i l’ús racional del foc, per
a evitar les situacions de risc. En este sentit
tenen una gran importància les campanyes
informatives en els mitjans de comunicació.
És dur reconéixer-ho però la participació
“involuntària” de la societat en l’origen dels
incendis és tan important com els estranys
interessos ocults darrere dels incendis intencionats. Contra els que els professionals de
l’extinció i prevenció poc poden fer.
L’atenció i la vigilància del bosc depenen
de la col·lectivitat. El foc és tasca de tots:
polítics, tècnics, sectors empresarials i de la
societat civil, des d’abans que comence a
cremar. La societat ha de prendre iniciatives.
Les campanyes de sensibilització del gran
públic, fins a l’actualitat i en general, puntuals, anònimes i indiferenciades, han de completar-se i posar en evidència les principals
causes que originen el foc a través d’accions de comunicació apropiades i especifiques. La creació de cossos de voluntaris
per a cuidar i vigilar el bosc, en cada poble
o comarca, degudament formats, equipats,
organitzats i remunerats durant tot el període
de risc d’incendis, duent a terme labors de
vigilància intensiva, dissuasiva, d’informació
i de protecció civil enfront dels riscos ambientals, és aconsellable. L’educació ambiental, la custòdia del territori i les campanyes
de restauració de la coberta vegetal són al
seu torn molt bones iniciatives.
El Xiprer Mediterrani i els Incendis Forestals
Per a ser efectius en la lluita contra el foc
és necessari impulsar la investigació en models de gestió i restauració preventiva que
contribuïsquen a la recuperació de les formacions vegetals del futur, per a què siguen
més resistents a les flames. En este sentit, el
xiprer mediterrani presenta una sèrie de característiques morfològiques i ecològiques
que el fan especialment interessant en la
lluita contra els incendis forestals en forma
de barreres tallafocs. Una menor inflamabilitat i combustibilitat que altres espècies, la
baixa emissió de partícules incendiàries, una
disminució de la biomassa en superfície i la
seua acció com a tallavent actuen retardant
l’avanç del foc en línia amb els principis de la
silvicultura preventiva. Este és l’objectiu del
projecte europeu “CypFire: Barrières vertes
de cyprès contre l’incendie: unix solution faisable, écologique et économique pour sauvegarder les régions méditerranées” (2010
– 2013). Cofinançat amb Fons FEDER del
Programa de Cooperació Territorial MED de
la Unió Europea, en el que participen tretze
centres d’investigació, gestió forestal i desenrotllament de l’arc mediterrani.
El GIF d’Andilla de 2012, en el què es van calcinar unes 20.000 hectàrees, va afectar les parcel·les experimentals del projecte “CypFire” situades en el barranc de l’Herbasana, a Jérica. El
foc va arrasar el bosc mixt mediterrani (Classe:
Quercetea ilicis, introducció de classe: Pino-Juniperetea) situat en l’entorn de la parcel·la, men-
tre que únicament el 1,27 % dels xiprers van
entrar en combustió. Els xiprers experimentals,
d’entre 21 i 25 anys d’edat, superen els 9 metres d’altura formant una pantalla de vegetació
d’elevada continuïtat en vertical i horitzontal.
A açò cal afegir que la cobertura arbustiva en
l’interior de la parcel·la arriba únicament a l’1%,
sense que s’hagen dut a terme labors de cultiu
en els últims 11 anys.
Els estudis de camp i les investigacions en
laboratori comencen a mostrar la potencialitat del xiprer per a actuar com a barrera en la
lluita contra els incendis forestals. De confirmar-se, poden jugar una funció estratègica al
reforçar l’eficàcia i millorar l’impacte paisatgístic dels tallafocs tradicionals, optimitzar la
protecció en la interfície urbà – rural – forestal i reforçar la seguretat en llocs d’especial
protecció: elevat risc, difícil accés, alt valor
cultural o prioritat defensiva, al fomentar estructures forestals i agrícoles més resistents
al foc, establint discontinuïtats i creant paisatges en mosaic i d’heterogeneïtat.
El futur de les barreres de xiprer passa per
continuar amb els estudis relacionats amb
la inflamabilitat i la combustibilitat, avaluar
l’adaptabilitat de les diferents varietats, valorar el potencial de desenrotllament econòmic en el sector dels vivers, en l’ambiental
i en el forestal i en la creació d’àrees pilot
demostratives.
Protecció Jurídica
Drets dels Arbres Ancians
La falta de reconeixement, la indefensió jurídica i la seua exclusió dels marcs d’acció
prioritària en l’àmbit nacional i europeu és la
carència més apressant a la qual s’enfronten
els arbres monumentals, els boscos madurs,
els arbres agrícoles centenaris i els paisatges arborats més rellevants a Europa, i al
món, la qual cosa explica la seua elevada
taxa de desaparició.
La nova Estratègia de la Unió Europea per
a la Biodiversitat 2020 suposa una assegurança de vida per a este capital natural. El
mandat de la Unió establix un nou horitzó
l’objectiu principal del qual és detindre la
pèrdua de la biodiversitat, protegint, valorant
i restaurant el seu valor intrínsec, per la seua
contribució essencial al benestar humà i a
la prosperitat econòmica, evitant els catastròfics canvis derivats de la seua pèrdua i la
dependència exterior dels recursos naturals.
Este marc d’actuació establix la conservació
i restauració de la naturalesa, el manteniment i millora dels servicis ecosistèmics, i la
sostenibilitat de l’agricultura i la silvicultura
com a objectius prioritaris.
Basant-se en això, a tots estos arbres els ha
de ser aplicat els articles 1 i 2 de la Directiva Hàbitats, al contribuir de forma efectiva
a garantir la biodiversitat a través de la conservació dels hàbitats, la fauna i flora. Complixen amb el requisit de ser vulnerables al
constatar de forma fefaent els factors que
ocasionen la seua destrucció, i podent considerar més que probable que en un futur
pròxim continuaran persistint. Els individus
en esta fase de desenrotllament són extremadament escassos, i en molts casos pertanyen a espècies que estan amenaçades
segons les llistes roges IUCN nacionals i internacionals. Es localitzen en àrees geogràfiques limitades, amb poblacions de dimensió
reduïda i disperses, sovint aïllats, amb independència de l’abundància de l’espècie. I
requerixen una especial atenció a causa de
la singularitat dels seus hàbitats i microhàbitats, i a les possibles repercussions que
la seua explotació i destrucció poden tindre
per a la conservació d’espècies prioritàries
de la Directiva Hàbitats i Directiva Aus.
Sense detriment de l’empara legal que puga
aplicar-se basant-se en el patrimoni agrícola
i cultural, la possibilitat de poder iniciar de
forma urgent la protecció individualitzada
sotal l’empara de la definició d’espècimens
prioritaris d’interés comunitari seguint els
principis de la Directiva Hàbitats, i poder
passar a formar part de la Xarxa Natura
2000, és una forma ràpida i efectiva de posar-se en marxa per a esmenar este oblit.
Tot això permetria complir amb els principis
de la política comunitària en l’àmbit del medi
ambient establits en el Tractat de la Comunitat Econòmica Europea, relacionats amb la
necessitat de conservar, protegir i millorar la
365 n
qualitat del medi ambient; la protecció de la
salut de les persones; la utilització prudent i
racional dels recursos naturals; i el foment de
mesures a escala internacional destinades a
fer front als problemes ambientals regionals
o mundials. I complir amb els compromisos
internacionals adquirits amb l’ONU.
En este sentit s’han desenrotllat instruments
financers que permeten promoure la conservació els arbres monumentals, els boscos madurs, els arbres agrícoles centenaris
i els paisatges arborats presents en el medi
natural, agrícola i urbà. Entre ells cal destacar els Fons Estructurals i Fons de Cohesió,
LIFE+, Programa Marc d’Investigació, Fons
Europeu Agrícola de desenrotllament Rural –
FEADER, i els de la Política Agrària Comuna
– PAC i la Política Pesquera Comuna – PPC,
entre altres. Oferixen la possibilitat de millorar les sinergies i maximitzar la participació
i la inversió dels sectors productius com
l’agricultura, la indústria alimentària, la silvicultura, l’energia, la innovació, les finances i
el turisme.
Legislació Nacional
Per la seua banda, en l’àmbit estatal i de les
regions dels països membres hi ha disposicions legals i administratives relacionades
amb la protecció i conservació del medi natural i agrícola, i del patrimoni cultural que els
pot ser aplicat.
Entre la legislació bàsica aplicable a Espanya
es pot destacar: Llei 42/2007 del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat; Llei 43/2003
de Monts, modificada per la Llei 10/2006;
Llei 45/2007 per al Desenrotllament Sostenible del Medi Rural; Reial Decret Legislatiu
1/2008 d’Avaluació d’Impacte Ambiental;
Llei 9/2006, sobre Avaluació dels Efectes de
Determinats Plans i Programes en el Medi
Ambient; Llei 26/2007 de Responsabilitat
Mediambiental; Llei Orgànica 10/1995 del
Codi Penal, modificada per la Llei Orgànica
7/2012, entre altres.
En relació amb els arbres monumentals, la
Llei d’àmbit estatal, 42/2007, del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat, establix en
l’Art. 33 que: “Es consideren com a Monuments Naturals els arbres singulars i monumentals”, reconeixent-los explícitament que
n 366
formen part dels Espais Naturals Protegits
del nostre país, i per tant de la Xarxa Natura
2000. No obstant això, fins al moment actual
no hi ha un catàleg complet i específic de
tots ells; falta per establir els objectius de
conservació; no es té criteris per a la seua
conservació, tampoc disposen de plans ni
instruments de gestió aprovats, ni s’ha determinat l’estat de conservació, les pressions i les amenaces com a elements clau de
la biodiversitat.
Llei de Patrimoni Arbori Monumental de la
Comunitat Valenciana
Així mateix, la Llei 42/2007, del Patrimoni
Natural i de la Biodiversitat, en el seu Art. 36,
estable que “Correspon a les comunitats autònomes la declaració i la determinació de la
fórmula de gestió dels espais naturals protegits en el seu àmbit territorial”. En este sentit,
cal destacar el desigual interés mostrat per
les comunitats autònomes, ja que els objectius, els criteris i el nombre d’exemplars
protegits denoten una elevada arbitrarietat.
En este sentit, i com a exemple d’una legislació oberta, participativa i conservacionista,
destaca a nivell nacional i europeu, almenys,
el marc de protecció jurídic establit en la Comunitat Valenciana a través de la Llei 4/2006
de Patrimoni Arbori Monumental, que va ser
aprovada per la unanimitat dels grups parlamentaris de les Corts Valencianes.
La llei reconeix que en el territori valencià,
per les seues característiques ambientals i
històriques, s’ha vist afavorida la presència
d’una gran diversitat d’espècies vegetals
llenyoses, tant autòctones com al·lòctones,
que formen part de la vegetació dels boscos, del medi agrícola i dels jardins. Estos
arbres, distribuïts per tot el territori en forma
de grups o com a individus, reunixen una
sèrie de valors històrics, culturals, socials,
científics, ecològics, econòmics, etnogràfics
i educatius, i representen una part singular
i significativa del patrimoni mediambiental i
cultural del poble valencià, sent d’interés públic la seua protecció i conservació.
Però, tal com arreplega en el preàmbul,
molts d’estos arbres i el seu entorn estan
en perill per causes diverses, la qual cosa
ha suposat que al llarg del segle XX s’haja
produït la pèrdua d’una part substancial del
nostre patrimoni arbori més excel·lent. Per a
detindre i evitar la degradació i desaparició
d’este patrimoni arbori, es requerix d’una
assistència especialitzada que garantisca la
seua supervivència.
Més enllà de les funcions de producció de
recursos, que cada un d’estos arbres i arbredes ha portat al llarg de la seua vida, estos
exemplars, i la seua història, han deixat de
ser merament, i en essència, arbres forestals, agrícoles o ornamentals, per a passar
a ser les peces d’un patrimoni natural i cultural format per arbres monumentals vius.
Una herència que demanda la categoria ètica i intel·lectual de la nostra societat per a
procurar-los les millors cures i atencions, les
que estes autèntiques obres d’art, formades
per arbres vius i sensibles, producte de la
naturalesa i la cultura, mereixen. L’objecte
principal és que estos arbres puguen romandre amb vida el major temps possible en les
millors condicions, i tenint a la llei de la seua
part. No és menys important, i per això també està protegit per llei, el patrimoni cultural que representa el conjunt de documents
gràfics, escrits, etnobotànics, etnogràfics i la
tradició oral que té com a protagonistes estos arbres i el poble valencià.
La llei també reconeix el paper decisiu que
han jugat els propietaris públics i privats en la
seua preservació, facilitant que hagen arribat
fins a nosaltres. Reconeix que per a assegurar la conservació de tots estos monuments
naturals i el conjunt de valors que representen es fa necessària una àmplia i eficient col·
laboració institucional i social. I amb això, la
participació conjunta de la Generalitat, les
diputacions provincials i els ajuntaments en
la dotació financera i de recursos materials i
humans, que permetrà oferir una atenció integrada i polivalent a este patrimoni.
Els arbres monumentals oferixen nombroses
possibilitats dins de l’àmbit de l’educació
ambiental i del desenrotllament sostenible.
L’interés i l’estima que estos arbres inspiren poden servir com a punt de partida per
a conscienciar la societat del respecte que
devem al medi natural, a més de facilitar la
revaloració i la difusió dels espais ecològics
per tota la nostra rica geografia. Estos arbres
i paisatges continuen complint una funció
educativa, cultural, social, econòmica i de
futur per al poble valencià.
La llei té com a objectius garantir la protecció, conservació, difusió, foment, investigació i acreixement del patrimoni arbori
monumental, considerant com a tal el conjunt d’arbres per les seues característiques
botàniques o culturals, en sentit ampli, i el
seu llegat. El concepte arbori s’aplica als
exemplars i als grups de plantes superiors,
tant si són autòctones com a al·lòctones,
siguen arbres, arbustos, palmeres o plantes
enfiladores. El seu àmbit d’aplicació s’estén
a tots aquells que radiquen en el territori de
la Comunitat Valenciana, independentment
de la naturalesa i propietat del sòl sobre el
qual s’assenten.
Els organismes competents per a protegir són la Conselleria amb competències al
medi ambient i els ajuntaments. Estableix
diversos procediments per a la protecció:
la protecció genèrica, la protecció expressa
per la Generalitat, la protecció expressa pels
ajuntaments i el procediment per a la protecció expressa que pot iniciar-se d’ofici o a
petició de persona o entitat.
La protecció genèrica establix que queden
protegits automàticament, sense necessitat
de resolució singularitzada, els exemplars
de qualsevol espècie arbòria existent en la
Comunitat Valenciana que igualen o superen
un o més dels paràmetres següents: 350
anys d’edat; 30 metres d’altura; 6 metres de
perímetre de tronc, mesurat a una altura de
1,30 m de la base; 25 metres de diàmetre
major de copa, mesurat en la projecció sobre el pla horitzontal; així com les distintes
espècies de la família Palmae que superen
els 12 metres d’estípit, a excepció de l’espècie Washingonia robusta H.A. Wendland, el
llindar del qual s’establix en 18 m.
Els ajuntaments, mitjançant un acord plenari, també poden declarar protegits arbres
monumentals d’interés local. Esta declaració
es comunica a la Conselleria, que procedix a
la seua inscripció en la corresponent secció
del Catàleg d’arbres monumentals. Independentment de la via o procediment seguit
i de la categoria a què finalment s’assigne,
monumental, singular o d’interés local, tots
tenen el mateix nivell de protecció que atorga la llei, ja que tots en conjunt formen el Patrimoni Arbori Monumental de la Comunitat
Valenciana.
Així mateix, es crea una comissió consultiva d’avaluació i seguiment de la protecció i
conservació del patrimoni arbori de la Comunitat Valenciana, que estarà integrada per
representants de la Conselleria amb competències al medi ambient, en agricultura
i en cultura, les diputacions provincials, la
Federació Valenciana de Municipis i Províncies, les universitats valencianes i centres
d’investigació, associacions de conservació
de la naturalesa i de propietaris i el Consell
Valencià de Cultura.
Segons les organitzacions agràries de la Comunitat Valenciana, el nombre d’oliveres emparades per esta llei, només en la comarca
del Maestrat a la província de Castelló superaria els 4.000 individus. Això ha obert la
porta a la comercialització del seu oli exclusiu, i a la promoció i desenrotllament sostenible del territori, que està servint de referència per a molts llocs d’Espanya i d’Europa.
La decisiva labor duta a terme per l’equip del
Departament d’Arbres Monumentals impulsant, redactant i negociant la dita llei, va ser
reconeguda en l’acta de la sessió parlamentària d’aprovació, celebrada el 10 de maig de
2006.
Governança Local
Les corporacions locals disposen de la
capacitat d’establir normatives municipals
que permeten protegir els arbres monumentals, els boscos madurs i els paisatges arborats a través d’Ordenances Municipals que
poden facilitar la seua protecció directament
des dels municipis i comptant amb la participació ciutadana.
La protecció jurídica del patrimoni natural,
històric, cultural i social que són els arbres
monumentals és un dels pilars fonamentals per a garantir la seua conservació. Plenament conscients d’esta realitat, i des de
l’inici de la nostra activitat, el Departament
d’Arbres Monumentals de la Diputació de
València - Imelsa ha dedicat un esforç espe-
cial a la creació de marcs jurídics específics
i estables que permetan des de tots els àmbits protegir estos arbres.
Fruit d’això és el model d’Ordenança Municipal de Protecció d’Arborat d’Interés Local.
Un text que està facilitant, des de fa més
d’una dècada, que cada vegada més ajuntaments de tota Espanya estiguen protegint
directament els seus arbres per mitjà de la figura d’Arbre o Arbreda d’Interés Local. Esta
ordenança es fonamenta en la llei 7/1985
Reguladora de les Bases de Règim Local, en
l’article 25.2 apartats d), e), f) i m), que dóna
empara jurídica per a la protecció en matèria
urbanística, parcs i jardins, patrimoni històrico-artístic, de protecció del medi ambient
i de turisme. És a dir, cada municipi té prou
base jurídica per a poder declarar protegits
directament quants arbres, arbredes, espais
naturals i paisatges d’interés local considere
necessari.
La dita proposta d’ordenança és el text reglamentari en què es concreten els objectius
i la funció de la Protecció de l’Arborat d’Interés Local, regulant la part relativa a la gestió
d’estos arbres i de l’entorn en què es troben. Es dividix en cinc capítols. En el primer,
destinat a les disposicions de caràcter general, s’establix el marc legal de l’ordenança,
el seu objecte, àmbit d’aplicació, vigència i
interpretació. En el capítol segon, es regula
el procés de declaració d’Arborat d’Interés
Local i els seus efectes, creant-se el Catàleg d’Arbres d’Interés Local. En el capítol
tercer es regulen les disposicions relatives a
la conservació de l’Arborat d’Interés Local,
establint les especificacions tècniques, el finançament i els drets i deures que tal declaració comporta. En el capítol quart es crea
el Consell Assessor de l’Arborat d’Interés
Local, regulant la seua composició i funcionament; el dit Consell integra la participació ciutadana com un dels seus elements
fonamentals. Finalment, en el capítol quint
s’establix el règim d’infraccions i sancions,
de conformitat amb la normativa aplicable
en la matèria en cada territori. El principi és
protegir els arbres monumentals des de les
pròpies arrel, des de cada un dels pobles
d’Europa on viuen.
367 n
Conservació i Geriatria Arbòria
Coneixement i Conservació
La conservació de la biodiversitat és un objectiu primordial en la Unió Europea al constituir la seua pèrdua, juntament amb el canvi
climàtic, una de les majors amenaces a nivell
mediambiental per al futur del Planeta i benestar de la Humanitat. La conservació i restauració de la Naturalesa i el manteniment
del conjunt de servicis ecosistèmics permeten crear noves vies amb què aconseguir la
sostenibilitat ambiental i econòmica.
Els objectius principals de la conservació
són estabilitzar i ampliar el nombre d’individus, espècies i hàbitats protegits, com també
l’estructura i les funcions específiques necessàries per al seu manteniment a llarg termini. L’estat de conservació engloba el conjunt
d’influències que actuen sobre l’hàbitat natural, semi-natural, agrícola o urbà de què es
tracte, i sobre les espècies assentades en el
mateix. Les amenaces poden afectar tant a
curt com a llarg termini la seua distribució natural, la seua estructura i funcions, la supervivència dels individus, les espècies i el manteniment de la biodiversitat en el territori.
La metodologia de la conservació ha d’integrar de forma sistemàtica i estandarditzada
el coneixement de la caracterització ecològica, idea i distribució a nivell específic, local i global; la rellevància de l’individu i les
poblacions; la fragilitat de l’hàbitat, de les
espècies i de l’espècimen; les variacions i
amenaces constatables i previsibles tant genèriques com particulars; la protecció legal
i les recomanacions de gestió. Acords amb
els criteris establerts en la Directiva Hàbitats,
que faciliten la presa les mesures necessàries per a instaurar un sistema de protecció
rigorosa. La desaparició de cada un d’estos
arbres, per causes no naturals, suposa una
minva per a la biodiversitat i una amenaça
a l’hora de garantir el restabliment i el manteniment dels hàbitats i microhàbitats naturals i les espècies associades en un estat de
conservació favorable.
Disposar de bases de referència amb informació harmonitzada i comparable sobre la presència de masses arborades madures, tipus de
n 368
boscos i hàbitats, riquesa d’espècies arbòries,
estructura dels rodals, arbres envellits, fusta
morta i el sotabosc i biodiversitat associada
contribuiria a una quantificació objectiva de la
seua situació, a la presa de mesures de protecció i conservació, i a un ús ordenat i sostenible
dels recursos i oportunitats que oferixen.
Avaluació de l’Estat de Conservació
S’ha avançat de forma favorable en el desenrotllament d’una base de coneixement
sobre la biodiversitat, fonament clau per a
l’elaboració de polítiques a partir de la informació i dades científiques. Gràcies a
ells sabem que l’estat de conservació en la
Unió Europea necessita millorar. Únicament
l’11% dels ecosistemes clau protegits presenten un estat favorable, xifra que puja fins
al 17% per a les espècies i els hàbitats. És
el cas d’Espanya, un país que presenta 118
tipus d’hàbitats inclosos en l’annex I i 260
espècies del Annex II de la Directiva Hàbitats en cinc regions biogeogràfiques: alpina,
atlàntica, macaronèsica, mediterrània i macaronèsica marina. Les dades d’avaluació
de l’estat de conservació de la Xarxa Natura 2000 indiquen que el 24% dels hàbitats
presenta un estat desfavorable inadequat;
l’11% desfavorable roí; del 57% es desconeix el seu estat de conservació i només en
l’1% és favorable. En relació amb l’estat de
conservació de les espècies, el 28% presenta un estat desfavorable inadequat; el 16%
desfavorable roí; del 41% es desconeix el
seu estat de conservació i només en el 12% la conservació de les espècies és favorable.
conservació mes compromés, amb un 33%
en situació de desfavorable inadequada; el
67% desfavorable roïna i el 19% desconegut. Per la seua banda, les espècies es troben amb un 10% en situació de desfavorable inadequada; el 8% desfavorable roïna i el
77% desconegut. A Espanya, en les dades relatives a l’avaluació global de l’estat de conservació per grup
taxonòmic destaquen els rèptils i mamífers
en els quals un 50% i un 20% respectivament presenten un estat favorable, mentre la
resta de grups se situa per davall del 16%. El
nombre de grups biològics de què es desconeix el seu estat és elevat: artròpodes 68%,
plantes no vasculars 63%, amfibis 50%,
mamífers 45%, plantes vasculars 40%, peixos 26%, rèptils 17%. La suma d’estats de
conservació desfavorable inadequada i desfavorable roïna se situa per a tots els grups
entre el 21% i el 78%.
Aquells llocs en què la presència humana
i de les seues activitats s’ha incrementat
o modificat són les que més arbres monumentals han perdut. La tala indiscriminada,
el desnaturalitzat trasplantament, els cecs
interessos urbanístics, viaris i industrials, les
transformacions agràries de dubtosa rendibilitat, els incendis forestals, la imperdonable falta de conservació i l’abandó, les cures
inapropiades i interessades, l’absència de
control del seu estat de salut i de les visites, o les plagues i malalties expandides per
acció humana són algunes de les amenaces
principals. La conservació dels arbres monumentals, els boscos madurs i els paisatges arborats té en el foment de les polítiques
de governabilitat, l’ordenació del territori i el
En la regió biogeogràfica mediterrània a Espanya, els hàbitats presenten un estat de
D’altra banda, l’avaluació global de l’estat de
conservació dels 28 tipus d’hàbitats de bosc
presents a Espanya: un 25% en troben en situació de desfavorable inadequada; el 25% és
desfavorable roïna i el 50% és desconegut. Cal
destacar que els boscos ocupen el 53,87%
del tipus ús del sòl i l’agricultura: 23,65% en
els llocs declarats Xarxa Natura 2000.
Principis per a la Conservació dels Arbres
Monumentals
En relació a la conservació dels arbres monumentals, els boscos madurs, els arbres
agrícoles multicentenaris i paisatges arborats formats per arbres madurs en la Unió
Europea, cal indicar que les dades científiques disponibles sobre la seua presència i
estat de conservació són escasses; el coneixement, discontinu; la investigació, poc
desenrotllada; les àrees i individus protegits,
reduïts; la gestió, inexistent o empírica i els
impactes i amenaces antròpiques, creixents.
És indispensable millorar els coneixements
científics i tècnics, i promoure la investigació per a dotar d’instruments favorits per a
la gestió d’estos elements fonamentals per
als hàbitats, la fauna i la flora silvestres,
l’agro-biodiversitat i la cultura.
desenrotllament econòmic rural sostenible
les claus per a garantir la seua preservació.
Com s’establix en la Directiva Hàbitats, és
necessari fixar les mesures de conservació
adequades que impliquen plans de gestió
individualitzats, específics a les característiques de l’entorn i integrats en altres plans
de desenrotllament, per mitjà de les apropiades mesures reglamentàries, administratives
i contractuals. Contemplant l’aplicació d’un
sistema de vigilància del seu estat de conservació i adoptant les mesures per a evitar el
seu deteriorament i alteració. Qualsevol pla o
projecte que, sense tindre relació directa amb
la gestió del lloc o sense ser necessari per a
la mateixa, puga afectar de forma apreciable
els individus i llocs, ja siga individualment o
en combinació amb altres plans i projectes,
se sotmetrà a una adequada avaluació de les
seues repercussions, tenint en compte els
objectius de conservació, assegurant que no
causarà perjuí a la seua integritat.
Així mateix, cal prendre les mesures necessàries per a instaurar un sistema de protecció rigorosa de les espècies vegetals, la
fauna, els hàbitats i de tots estos espècimens madurs, que impedisca arreplegar-los,
tallar-los, arrancar-los o destruir-los intencionalment. I la possessió, el transport, el
comerç o l’intercanvi i l’oferta amb fins de
venda o d’intercanvi d’espècimens d’arbres
madurs i productes derivats. Mesures que
inclouran, en particular, disposicions relatives a l’accés a determinats sectors, l’explotació de determinats exemplars i l’avaluació
de l’efecte de les mesures adoptades. Per
mitjà de criteris d’avaluació per a cada tipus
d’individu, espècie, hàbitat i localització,
grau de representativitat, grau de conservació de l’estructura i de les funcions del tipus
d’hàbitat natural de què es tracte i possibilitat de restauració, i valor ecològic, paisatgístic, forestal, agrícola i cultural.
Però també és important considerar i fomentar els aspectes relacionats amb la posada
en valor dels productes i servicis derivats de
la seua presència, amb repercussió a nivell
econòmic en els sectors productius forestals,
agrícoles, innovació, educació ambiental o el
turisme en l’àmbit local. Sense que això supose cap risc per a la seua garantia de conti-
nuïtat, com pot ser per exemple l’oli d’oliveres
multicentenàries. I la conservació del germoplasma per a assegurar la conservació “ex
situ” del patrimoni genètic d’estos individus. I d’una manera especialment significativa,
protegir i conservar el patrimoni cultural lligat a estos arbres en forma de documents
gràfics, escrits, tradició oral i etnobotànica,
per mitjà de la creació d’arxius documentals,
bibliogràfics i audiovisuals.
Gestió Forestal i Biodiversitat
Integrar la gestió de la biodiversitat en la
gestió forestal i agrícola és el camí que ha
d’unir als agents socials i econòmics locals
en benefici comú. Compatibilitzant el subministrament de recursos materials i aliments,
els servicis de regulació ambiental i protecció
dels boscos en relació amb el clima, la desertització, la qualitat de l’aire i de l’aigua, i la
funció cultural, recreativa, estètica i espiritual.
Per mitjà de l’adopció de Plans de Gestió
dels Boscos, amb el quals pal·liar la síndrome del gestor absent; integrar les mesures
de protecció de la biodiversitat en els plans
de gestió forestal; finançar el manteniment
dels servicis ecosistèmics que proporcionen
les muntanyes multifuncionals; conservar
els espais silvestres i els de la Xarxa Natura
2000; dur a terme una reforestació d’acord
amb les directrius generals per a la gestió
sostenible dels boscos a Europa; en relació
amb la diversitat d’espècies i les necessitats
d’adaptació al canvi climàtic; mesures ecosistèmiques que milloren la resiliència dels
boscos als incendis; l’establiment de plans
de prevenció d’incendis forestals i el manteniment en nivells òptims d’arbres madurs,
envellits i fusta morta.
Agricultura
Afortunadament l’Estratègia de la Unió Europea per a la Biodiversitat fins a 2020 ve a
mostrar una nova forma de valorar la potencialitat dels arbres madurs en el medi agrícola.
Té entre els seus objectius invertir la perduda
de biodiversitat, accelerar la transició cap a
una economia ecològica capaç d’utilitzar eficientment els recursos, reduir la dependència
dels recursos naturals procedents de l’exterior, liderar la investigació i la innovació, oferir
alternatives rendibles a les solucions tecno-
lògiques per a la mitigació del canvi climàtic i
la desertització, i crear noves competències i
oportunitats lligades a la posada en valor dels
productes, i servicis ecosistèmics que proporciona el medi agrícola.
I també fomentar la creació i el desplegament d’infraestructura verda en les zones
urbanes i rurals, establir sistemes de compensació pels servicis ecosistèmics, retribuir
la prestació de béns ambientals mes enllà de
la condicionalitat productiva incorporant les
mediambientals, orientar el desenrotllament
rural a la conservació de la biodiversitat, facilitar la col·laboració entre els agricultors i
silvicultors amb els quals millorar la continuïtat i connectivitat dels ecosistemes i elements paisatgístics, i la protecció i conservació dels recursos genètics agraris a través
de mesures agroambientals.
Geriatria Arbòria
Els arbres madurs, ancians o monumentals
són les peces úniques d’un museu a l’aire
lliure, producte tant de la naturalesa com de
la cultura. Un museu amb múltiples seus, repartides per tots els municipis, i que exposa
obres vives. Vives per partida doble, perquè
la supervivència d’estos exemplars comporta també la de la biodiversitat associada i el
llegat etnogràfic associat a ells, com ocorre
amb els ancians dels nostres pobles.
El procés d’envelliment i mort dels arbres es
produïx més com a conseqüència de factors
exògens - transformacions en l’entorn, podes severes, abandó, maltractament, cures
inapropiades, atacs de paràsits, fenòmens
climàtics adversos generalment de caràcter
excepcional com gelades, sequeres, vents o
tempestats - que per factors endògens, és a
dir per esgotament de l’organisme.
En els últims 30 anys la investigació botànica
fonamental i aplicada desenrotllada sobre els
boscos i els arbres ha permés incrementar
els nostres coneixements sobre l’arquitectura
arbòria, els sistemes de defensa dels arbres
contra les ferides, els fongs i els insectes, la
biomecànica, els processos d’envelliment i
senectut, les condicions que afavorixen i perjudiquen el desenrotllament radicular, la interrelació amb els fongs i els microorganismes
del sòl, la rizosfera o l’ecologia.
369 n
Mes allà de l’ús i l’explotació a què els hem
sotmés per a l’obtenció de qualsevol tipus
de recursos, l’arbre com a organisme viu per
se és una altra cosa. Per això, al parlar de
la preservació i atenció d’estos arbres excepcionals, o millor dit, d’estes obres d’art,
no hem de perdre de vista que les tècniques
agronòmiques, forestals o ornamentals habituals no s’apliquen directa a estos valuosos
ancians; parlem més aïna de principis de botànica geriàtrica.
Gestió Individualitzada
• Es essencial vetlar, coordinar i supervisar per a garantir que els programes
de conservació i les mesures d’intervenció siguen les més adequades per
a cada arbre, en funció del seu estat
de salut, les seues necessitats vitals
i la seua pervivència. Per això, és necessari l’obtenció de les autoritzacions
prèvies per part de les administracions
competents en l’àmbit, local, provincial, autonòmic o estatal.
• Prèviament a qualsevol intervenció
en l’arbre o en l’entorn, és necessari
realitzar un estudi dendrològic individualitzat i específic adequat a cada
moment i circumstància per personal
especialitzat, en el que es valore l’estat morfo-fisiològic, ontològic, biomecànic i patològic de l’arbre, l’estat del
medi natural i els usos de l’espai. Basant-se en ells, es podrà diagnosticar
i establir un pla de gestió, restauració
i intervenció que garantisca l’aplicació
de les mesures idònies de conservació
i seguiment en el temps.
• Com que les modificacions o intervencions en l’entorn poden ocasionar greus conseqüències per a la
salut dels arbres i hipotecar el seu
futur, tot tipus d’obra, construcció,
reparació, modificació, restauració,
rehabilitació o transformació duta a
terme en l’entorn, o en les proximitats, d’un arbre monumental necessita l’elaboració d’una documentació
prèvia específica de caràcter tècnic
amb les característiques constructives i plans detallats de la mateixa. En
ella s’estudiarà el grau d’afectació i
n 370
alteració al monument i a l’entorn, de
les excavacions, conduccions aèries i subterrànies, vials i paviments,
edificis limítrofs, enjardinament, etc.
que es pretenen dur a terme. Així
mateix definirà l’àrea de protecció
entorn de l’exemplar, que englobarà
íntegrament l’arbre, de l’arrel a les
puntes. Com a protecció prèvia, al
començament de les obres es procedirà a la instal·lació d’un tanca sòlida
i impenetrable en l’àrea dita. Manteniment
• Una pràctica cada vegada més estesa
i banalitzada és, amb l’excusa de conéixer l’edat, el creixement, la cronologia, el canvi climàtic, la contaminació
o qualsevol altre paràmetre, perforar
estos arbres per mitjà de barrines
Pressler per a obtindre els denominats corex o mostres internes de fusta. Esta tècnica necessita d’un gran
control i justificació científica, a més
de rigor metodològic i ètic en la seua
aplicació als arbres monumentals. En
la gran majoria dels casos no aporta dades realment significatives; per
exemple, és molt poc útil per a conéixer l’edat exacta, donat que la majoria
dels arbres monumentals estan buits
per dins. Evitem que estos arbres tan
valuosos es convertisquen en dianes
crivellades indiscriminadament.
• Es fonamental no modificar les condicions del medi. La superfície ocupada
per les arrels sol ser molt major que
la projecció de la copa sobre el sòl. A
més, la major part de la cabellera radicular està situada pròxima a la superfície. L’elevació o disminució del nivell
del sòl, la compactació, la impermeabilització, les rases superficials, els canvis de pràctiques culturals en el treball
del sòl, etc. modifiquen les condicions
prop de la superfície i provoquen la ruptura i secció de les arrels, la debilitat en
l’arbre i les infeccions.
• Podar els arbres monumentals com
si únicament foren arbres fruiters, forestals o ornamentals no és només un
error de tècnica, sinó també de com-
prensió dels principis fonamentals de
la botànica. En general, els rebrotins
han de conservar-se prioritàriament en
els arbres madurs, ja que asseguren
una regressió de la copa.
• En este moment, hi ha una greu amenaça el patrimoni íntegre de palmeres
del nostre país, d’Europa i del món a
causa de la introducció de plagues,
com el punxegut roig o la paisandisia,
que estan resultant impossibles de
controlar. En l’actualitat no es disposa
de tractaments preventius, curatius o
pal·liatius totalment efectius, amb resultats contrastats en camp i acceptats per la comunitat científica. Mantenint les palmeres infectades i mortes
s’incrementa el risc d’expansió.
• Los arbres tenen sistemes de defensa molt efectius contra els microorganismes que podrixen, alteren i
descomponen la fusta. Han desenrotllat a través del temps els seus
propis sistemes d’autoprotecció,
que un incorrecte tractament pot
destruir en uns minuts. Per això cal
evitar “netejar” o “cremar” la fusta
o zona afectada de descomposició
d’un arbre, ja que en l’actualitat és
impossible conéixer amb exactitud
i precisió l’extensió dels patògens,
mentre que és fàcil destruir, alterar i
trencar les barreres microscòpiques
i bioquímiques que tenen els arbres
per a defendre’s, ajudant amb això
a expandir els patògens. També cal
recordar que inclús la fusta irremeiablement descomposta de l’interior
dels troncs pot ser posteriorment auto-digerida amb l’emissió d’arrels internes pel propi arbre. A més, la supressió de la fusta morta dels troncs,
cimes i branques principals que no
presenten riscos de caiguda i el “pintar” la dita fusta amb mastics suposa alterar signes sobre el seu estat i
evolució, esborrar les traces del passat, debilitat mecànica, artificialitat,
minva estètica i pèrdua d’hàbitats
per a la biodiversitat, sense aportar
res a canvi, ja que estos processos
són interns.
• Respecte a la nutrició dels arbres monumentals cal ressenyar que l’aportació d’una capa superficial de matèria orgànica vegetal compostada
(exempta de torba) en la superfície
ocupada per les arrels millora les característiques físiques i nutricionals
del sòl, afavorint la micorizació. Sol
ser desaconsellable la instal·lació de
reg per degoteig i la plantació de gespa, ja que modifiquen les condicions
en què s’han desenrotllat les arrels,
augmenten la competència pels nutrients i provoquen un menor creixement radicular, ocasionant debilitats
fisiològiques i una major sensibilitat
patològica.
Biodiversitat
• Una gran varietat de fauna superior i
insectes, molses, líquens, fongs, algues, bacteris, micoplasmes, virus...
depenen dels arbres per a obtindre els
seus aliments i sobreviure. La majoria
d’estos organismes són necessaris
per al desenrotllament sa dels arbres.
La salut del bosc també depén d’ells.
Només uns pocs, i en determinades
circumstàncies, poden causar danys
d’importància i arribar a produir la
mort de l’arbre. És imprescindible, per
tant, el seguiment i control de la seua
evolució.
• Las zones en descomposició, les
cavitats i la fusta envellida o morta
que no present risc de caiguda, amb
potencial dany a les persones i béns,
han de conservar-se prioritàriament,
ja que constituïxen hàbitats essencials per a la biodiversitat. En elles
viu una gran varietat de sers com
ara briòfits, líquens, algues, fongs i
insectes saproxílics, rèptils, amfibis,
aus i mamífers, molts d’ells protegits
específicament al trobar-se en perill
d’extinció. Els arbres grans i ancians
són els millors hàbitats per a la vida
silvestre.
• Estos arbres, una vegada morts, continuen sent extraordinàriament valuosos per a la salut del bosc. Les seues
restes orgàniques acullen una gran
varietat d’organismes, que tenen en
estos arbres uns hàbitats cada vegada més escassos. D’altra banda, també poden ser conservats i utilitzats
com a elements culturals, educatius,
objecte d’investigació o amb fins artístics.
Trasplantaments
• Els arbres adults patixen gravíssims
danys en la salut quan són arrancats
d’arrel, encara que se li anomene trasplantament. Esta agressió a la integritat d’un organisme, i a un monument,
que bé pot qualificar-se d’anti-natura
i d’espoli, no és innòcua per a la vida
dels arbres. Els causa estrés fisiològic,
desorganització hormonal, destrucció
de biomassa, minva en el creixement,
problemes biomecànics i infeccions
d’agents patològics.
• El “trasplantament” que afecta les
oliveres multicentenàries del nostre
país, i als dels països de la conca mediterrània, cal qualificar-lo d’espoli de
Patrimoni Natural i Cultural, que està
destruint de forma irreversible el paisatge, l’agro-biodiversitat i la cultura
ancestral lligada a uns arbres que en
aquells llocs en què s’han protegit i
conservats, com en la comarca del
Maestrat o la Serra de França, són
motors del desenrotllament sostenible
per al medi rural. L’elaboració i comercialització diferenciada de l’oli d’estos
monuments arriba a aconseguir preus
de 300 euros el litre. Situacions semblants han de promoure’s per a altres
productes agrícoles obtinguts d’estos
arbres centenaris com les castanyes,
nous, vins, ametles, pomes, per posar
només uns pocs exemples. Incendis
• Es convenient tindre precaucions especials a l’hora de previndre i evitar els
incendis en els arbres monumentals i
ancians, més acusats en el mediagrícola i forestal. El foc de sòl, a través
de la seua propagació per les plantes
herbàcies i arbustives, facilita l’incendi
de la copa d’estos arbres i dels seus
troncs buits.
Educació i Plantacions
• La conservació del material genètic i la
reproducció d’estos arbres és necessària per a preservar la riquesa i variabilitat de les poblacions en els boscos.
• Una de les millores formes d’ajudar els
arbres monumentals i el bosc és incrementar el nombre de plantacions de
qualsevol tipus.
• La educació reglada i ambiental juga
un paper transcendental a l’hora de
millorar el coneixement, la recuperació
i la tutela d’estos arbres i el seu llegat
històric i cultural.
Ús Sostenible i Difusió
La protecció i conservació del patrimoni
arbori monumental i del paisatge compartixen l’objectiu fonamental de preservar i
difondre els valors i la importància dels espais naturals i la biodiversitat en la societat.
La labor de formació i educació que duen a
terme els museus, conservant i tutelant les
col·leccions d’obres d’art, és un exemple
del bon procedir a l’hora d’acostar-nos a
conéixer, divulgar i gaudirr d’un Patrimoni Natural i Cultural comú sense córrer el
risc de deteriorar-lo. No obstant això, en
el cas dels arbres monumentals la percepció dels riscos, danys i deterioraments que
pot patir un arbre i el seu entorn - a causa
de visites massives, inadequades i sense
control, o el comportament abusiu - sol ser
una altra.
És important aprendre a conéixer-los,
amar-los i respectar-los, acostar-se a visitar-los, conéixer la seua història i recuperar
la memòria si volem garantir la seua continuïtat.
Divulgació
• No tots els arbres ni el seu entorn estan preparats per a acollir visites. En
alguns casos, inclús han de quedar
completament restringides, ja que els
exemplars no estan prou protegits,
estudiats i tutelats, de manera que la
seua salut podria ressentir-se a causa de les visites massives o inconscients.
371 n
• Tenen l’avantatge d’estar repartits
per tota la geografia i facilitar la revaloració del territori, la promoció dels
productes locals i l’intercanvi social,
però també tenen el desavantatge de
trobar-se aïllats, dispersos i amb falta
de control.
• Esten inclosos o no en figures de protecció, no tots els arbres monumentals, ni tots els entorns en què creixen
tenen el mateix grau, ni capacitat, per
a acollir visites.
• Abans de promocionar-los i incloure’ls
en els circuits turístics, educatius, de
promoció o desenrotllament és necessari conéixer el seu estat, el grau de
visitabilitat que presenten i garantir-los
una tutela efectiva.
• L’adequació de l’entorn i l’ordenació
dels accessos als arbres són peces
claus en la difusió, i requerixen d’estudis
específics que compatibilitzen la salut
de l’arbre i l’equilibri de l’ecosistema,
així com la integració. En tot cas, cal
adaptar l’espai a l’arbre, i no al contrari.
• La senyalització dels accessos i la informació referida a l’arbre ha de ser
discreta i integrada, tractant d’evitar la
interferència amb la percepció de l’arbre i el seu entorn. Els panells informatius cal situar-los a una certa distància
de l’arbre, mai sobre el tronc, les branques, ni les arrels.
Tipus d’Ambients
• Arbres monumentals en el medi urbà i
zones humanitzades
La visita als arbres que es troben en
parcs, jardins, places, alineacions, ermites, esglésies, monestirs o recintes
firals, si l’estat de salut dels exemplars
no ho impedix, és molt desitjable i recomanable. Són els arbres i paisatges
millor preparats, i ideals, per a centrar
les activitats educatives, excursions i
visites amb poques restriccions.
• Arbres monumentals en el medi agrícola
Els arbres monumentals que viuen en
el medi agrícola continuen complint
n 372
una funció productiva i cal ser respectuosos amb ells i amb els propietaris.
Tots, en principi, es guanyen el seu suport per mitjà de la producció de fruits,
ombra, marcant els límits de les propietats, servint de fita en el paisatge,
personalitzant les edificacions rurals masies, cases rurals, corrals de bestiar, vies pecuàries, fonts - formant part
de la vegetació dels límits de cultiu i
mantenint la diversitat agrobiològica.
Mai s’han de xafar els camps, especialment després de les pluges i en
època de collita. No hem d’arreplegar
fruits: no ens pertanyen. Allò correcte i
el que més pot ajudar a l’arbre és adquirir i consumir els productes que els
agricultors cultiven i elaboren.
• Arbres Monumentals en el Medi Natural
Dins dels arbres monumentals i boscos madurs que es troben en el medi
silvestre, podem distingir dos grans
grups. Per un costat, aquells que es
troben situats en zones fàcilment accessibles i preparades per a rebre visites, sent equiparables als de les zones
urbanes, com ara les àrees recreatives
situades en les zones boscoses adequades per a acollir les visites i excursions. Solen disposar de tots els
servicis i constituïxen la millor forma
d’acostar-se al bosc.
I, d’un altre, els exemplars i grups de
vegetació que formen part dels molt
escassos reductes de boscos primigenis, espècies en perill d’extinció,
poblacions molt minvades, exemplars
malalts i en recuperació, situacions i
entorns molt fràgils com ara penyalars,
penyals, arenals o que servixen d’hàbitat per a altres espècies de gran valor científic i ambiental, en els que una
difusió generalitzada, i sense una deguda regulació i control, pot posar en
greu perill la seua continuïtat. En estos
casos cal evitar les visites excepte en
condicions molt controlades.
Com Visitar els Arbres Monumentals?
A l’acostar-nos a este patrimoni, tindrem
sempre en compte que ens trobem generalment davant d’arbres ancians i irreem-
plaçables. És important traslladar a tots els
organismes, institucions, fundacions, associacions, empreses i ciutadans relacionats
amb el desenrotllament, la promoció, el turisme i la defensa de la naturalesa i la cultura
algunes consideracions i recomanacions a
l’hora de donar-los a conéixer i visitar-los.
• Previ a la visita
Abans d’organitzar la visita, és recomanable començar per informar-se de
la manera, condicions i moment més
adequat per a portar-la a cap en els organismes oficials corresponents, tant en
les conselleries com en els ajuntaments,
així com els propietaris. D’esta manera
rebrem consells, informació i les autoritzacions necessàries per a poder dur a
terme una visita fructífera i innòcua.
Els grups de visita han de ser sempre
reduïts, com més millor.
Cal evitar la recol·lecció de fulles,
flors, fruits, llavors, fragments de fusta, branques, terra, restes vegetals,
arrels, humus, fusta caiguda o descomposta... ja que tot això forma part
també de l’arbre i el seu entorn.
El fruit d’estos arbres forma part de
l’economia de les persones que viuen
en el medi rural. I també és la base de
l’alimentació dels animals silvestres:
no els deixem sense el seu sustent.
La corfa protegix l’arbre. Especialment, els teixits meristemàtics que
creixen davall d’ella. No la danyem ni
deteriorem amb marques, inscripcions
o senyals. Dur a terme inscripcions en
el tronc, branques o arrels, en qualsevol arbre, causa danys a la seua salut i
mostra una falta de respecte inacceptable a qualsevol patrimoni. • Durant la visita
La aproximació a estos arbres i paisatges és millor portar-la a cap a peu,
deixant els vehicles molt lluny d’ells,
tant per respecte a l’entorn i els seus
habitants com per les diferents perspectives que ens oferix una aproximació reposada. Allò desitjable és que
existisquen zones específiques correctament preparades i senyalitzades
en les quals poder estacionar.
No deixar empremta de la visita és el
principi sobre el qual gira la preservació i el gaudi dels arbres ancians. Cuidem l’entorn. Quan tornem a les nostres cases, res ha d’indicar que hem
passat per allí.
A més de respectar les normes de vista bàsica al medi natural, cal tindre en
compte que molts d’estos arbres poden estar sotmesos a estudis, tractaments i controls sobre el seu estat de
salut. Cal respectar escrupolosament
les àrees de protecció i els límits establits, com ara tanques o sendes. No les
traspasses, ni les creues, i atén a les
indicacions específiques que apareixen
en els senyals i cartells informatius.
Participem de forma activa en la tutela,
informant altres persones per a un ús
i comportament correcte del lloc. Tots
podem ajudar.
Al llarg de la visita als arbres monumentals i boscos madurs, cal evitar pujar-se
al tronc i les branques, com també xafar la base o peanya i les arrels, ja que
estes accions, periòdicament repetides
ja que no som els seus únics visitants,
causen greus danys a l’arbre.
Els paisatges arborats són la llar i el
lloc favorit per a gaudir de qualsevol
tipus de fauna salvatge i domèstica, a
més de la flora, fongs, briòfits i algues.
Gaudim de les celebracions que tenen
com a protagonista a estos arbres en
festes, fires i romeries.
Podem visitar els arbres, admirar-los,
dibuixar-los, fotografiar-los, escriure, sentir, escoltar, meditar, somiar i
aprendre al costat d’ells.
• Després de la visita
Participem en la seua defensa, fomentant la protecció i la recuperació
del seu llegat donant a conéixer les
imatges, observacions i emocions que
hàgem sentit en la visita, així com dels
documents antics que coneguem i la
tradició oral que compartisquen amb
nosaltres els veïns dels pobles.
Estos arbres solen estar destinats a
l’obtenció de llavors amb les què dur a
terme estudis i reforestacions. Els propietaris i les administracions competents
podran facilitar-nos l’accés a elles en el
cas que vullguem multiplicar l’arbre. Educació Reglada i Ambiental
El paper que està jugant l’educació reglada
i ambiental en els nostres joves, i la difusió
responsable dels mitjans de comunicació
en la societat, és transcendental i suposa la
nostra major esperança. Si un arbre pot ser un mestre, “planta arbres
a milers, o millor a milions, i abraça’t a ells”,
com proposa Wangari Maathai, premi Nobel
de la Pau. I celebra cada 21 de març el Dia
Internacional dels Boscos.
Mes informació del projecte “CypFire: Barrières vertes de cyprès contre l’incendie: une
solution faisable, écologique et économique pour sauvegarder les régions méditerranées” en la pagina web http://cupressus.
ipp.cnr.it/. En el projecte LIFE + “BIGTREES4LIFE The key role of big trees and mature forests in biodiversity conservation”
http://www.felixrodriguezdelafuente.com/
ArbolesSingulares.aspx i en el Departament
d’arbres monumentals d’Imelsa, de la Diputació de València, pàgina web http://www.
imelsa.es/.
Arbres Monumentals i Boscos
Madurs
Boscos Madurs
El concepte de naturalitat dels ecosistemes
forestals s’utilitza sovint per a definir aquells
territoris que no han patit impactes antròpics
notables, on els processos de silvigènesi poden evolucionar lliurement basant-se en les
capacitats intrínseques d’estabilitat pròpia,
en concordança amb els règims locals de
pertorbacions i estrès.
En estes condicions, les formacions vegetals tendixen a evolucionar cap a l’establiment dels denominats boscos madurs,
primaris o naturals. Es caracteritzen per
presentar una molt àmplia diversitat de
plantes llenyoses i herbàcies forestals que
ocupen una extensa superfície; una heterogeneïtat espacial a gran escala, on coexistixen mosaics de poblacions en fase madura
i envellida amb altres d’estructura diversa;
una estructura vertical complexa, que comporta la presència de diversos estrats de
vegetació altament organitzats i en maduresa; una edat elevada dels arbres constitutius, combinats en altura i amb densitat
important; una taxa elevada de biomassa
i necromassa; un nombre important d’espècies bioindicadores forestals, entre les
quals destaquen representants dels complexos saproxílics, humícoles i epifítics; una
heterogeneïtat a xicoteta escala, lligada a
les pertorbacions naturals puntuals garants
de la dinàmica forestal i una diversitat de
l’ecosistema especifica. En estes condicions, les poblacions dels organismes, pertanyents a tots grups taxonòmics que formen el regne de la vida, constituïxen xarxes
tròfiques complexes en què els intercanvis
genètics permanents estan garantits a nivell
de metapoblacions.
En el bosc madur, l’heterogeneïtat i discontinuïtat en la vegetació està associada a les
variacions ambientals i a la dinàmica natural
del procés de la silvigènesi, que faciliten els
processos de regeneració i colonització de
les espècies forestals a escala espai-temporal. Les fragmentacions forestals, atribuïbles a causes antròpiques, donen començament quan en el si d’una matriu boscosa
les formacions vegetals arbòries comencen
a separar-se i aïllar-se. El procés s’accentua en incrementar-se l’espai desarborat,
passant la matriu no forestal a dominar el
paisatge. En estes circumstàncies, la continuïtat dels corredors vegetals, com els
llits dels rius i barrancs i la continuïtat que
oferixen els cultius llenyosos madurs són
de la màxima importància, ja que permeten
la transmissió dels nutrients i el desplaçament de les espècies. En la següent fase,
la fragmentació dels hàbitats arriba al nivell
insular, quedant fora del sistema forestal
pròpiament dit.
373 n
Les principals conseqüències del procés de
fragmentació dels boscos són la perduda
d’hàbitats, el reemplaçament d’espècies, la
modificació els processos de silvigènesi, la
reducció de la grandària de les poblacions, la
deriva genètica i la reducció i deteriorament
de la biodiversitat. La dispersió i l’escassetat d’arbres ancians en el paisatge mediterrani, que s’il·lustra en este llibre, són un bon
exemple del procés de fragmentació portat a
l’extrem, que passa per les fases d’exclusió,
aïllament, individualització i extinció.
Hàbitats Prioritaris
Els boscos madurs o de caràcter natural, és
a dir aquelles àrees arborades poc alterades
per l’acció antròpica durant centenars d’anys,
en les que les eco-unitats aconseguixen fases homeostàtiques i de degradació, presenten extensions molt reduïdes en totes les regions biogeogràfiques europees. La superfície
mínima a protegir en les reserves forestals
ha sigut un debat intens i difícil a nivell europeu. Inicialment es va considerar que haurien d’abastar almenys diverses desenes de
milers d’hectàrees, amb les que assegurar un
funcionament natural de l’ecosistema, però al
comprovar que tals conjunts fa molt de temps
que van deixar d’existir, i de forma especial
en la regió mediterrània, el Consell d’Europa
va tractar de fixar-les en 500 ha. Però davant
de l’escassa freqüència d’espais d’estes dimensions es va abaixar a 50 ha. Finalment, el
grau d’atomització dels hàbitats va arribar a
la declaració de micro-reserves de flora, amb
superfícies d’uns pocs metres quadrats.
Atenent els resultats de la xarxa d’investigació
europea sobre les reserves forestals, cal indicar que els boscos de caràcter natural cobrixen el 1,7 % del territori, uns 3 milions d’hectàrees, de les que únicament unes 285.000 ha
es localitzen en la regió mediterrània.
El annex I de la Directiva Hàbitats inclou 233
tipus d’hàbitats naturals europeus. D’ells, 71
són prioritaris, és a dir, estan amenaçats o
en perill de desaparició i la seua conservació
és d’interés comunitari, quedant agrupats
en: hàbitats costaners i vegetació halòfila, dunes marítimes i continentals, hàbitats
d’aigua dolça, bruguerars i matolls de zona
temperada, matolls escleròfils, formacions
herboses naturals i semi-naturals, torberes i
n 374
àrees pantanoses, hàbitats rocosos i coves,
i els boscos. Els llocs declarats Xarxa Natura
2000, a través de la Directiva Hàbitats i la
Directiva Aus, arriben a Europa a uns 24.749
llocs d’interés comunitari i a un total d’unes
2.714 espècies de flora i fauna.
En alguns d’estos hàbitats, la presència de
formacions arbòries i boscos pot ser significativa i rellevant, com en el tipus 2270 *Boscos de dunes amb Pinus pinea, Pinus
pinaster o ambdós; 3240 - Rius alpins i la
vegetació llenyosa de les seues vores de
Salix elaeagnos; 3280 - Rius mediterranis
de cabal permanent amb Paspalo-Agrostidion i cortines vegetals riberenques amb
Salix i Populus alba; 4070 - * Matolls de
Pinus mugo i Rhododendron hirsutum (Mugo-Rhodoretum hirsuti); 4080 - Formacions
subarbustives subàrtiques de salzes; 5110 Formacions estables de Buxus sempervirens
en pendents rocoses calcàries (Berberidion
sp.). 5130- Formacions de Juniperus communis en bruguerars o pastures calcàries;
5140 - * Formacions de Cistus palhinhae sobre bruguerars marítims (Junipero-Cistetum
palhinhae); 5210 - Formacions de ginebres;
5220 - *Matolls de Zyziphus; 5230 - *Matolls
de Laurus nobilis; 5310 - Matollar de llorer;
6310 - Boscos escleròfils o deveses de
Quercus suber i/o Quercus ilex.
Hàbitats Prioritaris de Bosc
Per la seua banda, el grup de boscos acull
específicament les formacions naturals i semi-naturals d’espècies autòctones d’arbres,
amb presència de sotabosc característic,
que responen als criteris de raresa, caràcter
residual i albergar espècies d’interés comunitari. A més, han de complir amb els criteris
de ser boscos d’espècies natives, un alt grau
de naturalitat, presència d’estrat arbori i d’arbres vells i morts, una elevada superfície i que
s’hagen gestionat de forma sostenible contínua durant un període de temps significatiu. Atenent a estes premisses, els hàbitats de
bosc agrupen 8 tipus d’hàbitats de boscos
boreals, 37 de boscos temperats, 13 de
boscos caducifolis mediterranis, 9 de boscos escleròfils mediterranis, 3 de boscos de
coníferes de muntanya temperats i 10 de
boscos de coníferes de muntanya mediterranis i macaronèsics.
Són hàbitats de bosc prioritaris:
• Priority habitats of Forests of Boreal
Europe: 9010 - * Western Taïga; 9020
- * Fennoscandian hemiboreal natural
old broad-leaved deciduous forests
(Quercus, Tilia, Acer, Fraxinus or Ulmus) rich in epiphytes; 9030 - * Natural
forests of primary succession stages
of landupheaval coast; 9080 - *Fennoscandian deciduous swamp woods.
• Priority habitats of Forests of temperate Europe: 9180 - * Tilio-Acerion forests
of slopes, screes and ravines; 91C0 - *
Caledonian forest; 91D0 - * Bog woodland; 91E0 * Alluvial forests with Alnus glutinosa and Fraxinus excelsior
(Alno-Padion, Alnion incanae, Salicion
albae); 91G0 - * Pannonic woods with
Quercus petraea and Carpinus betulus;
91H0 - * Pannonian woods with Quercus pubescens; 91I0 - * Euro-Siberian
steppic woods with Quercus spp; 91J0
- * Taxus baccata woods of the British
Isles; 91N0 - *Pannonic inland sand
dune thicket (Junipero-Populetum albae); 91S0 - *Western Pontic beech
forests; 91X0- *Dobrogean Beech forests; 91AA - *Eastern white oak woods.
• Priority habitats of Mediterranean deciduous forests: 9210 - * Apennine beech forests with Taxus and Ilex; 9220 - *
Apennine beech forests with Abies alba
and beech forests with Abies nebrodensis.
• Priority habitats of Mediterranean
sclerophyllous forests: 9360 - * Macaronesian laurel forests (Laurus, Ocotea); 9370 * Palm groves of Phoenix;
9390 - *Scrub & low forest vegetation
with Quercus alnifolia;
• Priority habitats of Temperate mountainous coniferous forests: 9430
Subalpine and montane Pinus uncinata forests (* if on gypsum or limestone)
• Priority habitats of Mediterranean and
Macaronesian mountainous coniferous
forests: 9510 * Southern Apennine Abies alba; 9530 * (Sub-) Mediterranean
pine forests with endemic black pines;
9560 - * Endemic forests with Juniperus
spp; 9570 * Tetraclinis articulata forests;
9580 - * Mediterranean Taxus baccata
woods; 9590 *Cedrus brevifolia forests
(Cedrosetum brevifoliae).
En relació a les espècies d’arbres incloses
en els annexos II i IV, cal destacar que només
unes poques formen part d’elles: Abies nebrodensis, Zelkova abelicea, Prunus lusitanica spp. azorica, Salix salvifolia ssp. australis,
Sorbus maderensis, Phoenix theophrasti i
Dracaena draco.
Els criteris de la Directiva Hàbitats, dirigida als
hàbitats i espècies silvestres prioritaris, han
condicionat la incorporació d’una part important de les espècies, poblacions i fragments
de boscos madurs, la majoria dels sistemes
agrícoles i els arbres situats en l’ambient
urbà. D’altra banda, cal assenyalar que són
pocs els hàbitats de bosc que gaudixen de
la màxima protecció comunitària. Però esta
situació canviarà amb els nous fonaments
arreplegats en Estratègia de la Unió Europea
per a la Conservació de la Biodiversitat 2020.
Diversitat Biològica
El Conveni de les Nacions Unides sobre la
Diversitat Biològica definix la biodiversitat
com la variabilitat d’organismes vius de totes les classes, tant genètica com d’espècies i ecosistemes. Les dades d’espècies
protegides d’interés comunitari en la Xarxa
Natura 2000 a Europa oferixen per als grups
taxonòmics principals les dades següents:
invertebrats, 149 espècies; mol·luscos, 47
espècies; peixos, 680 espècies; amfibis, 102
espècies; rèptils, 257 espècies; aus, 193
espècies; mamífers, 323 espècies, plantes
vasculars, 745 espècies i plantes no vasculars, 218 espècies. I encara que s’ha avançat
en el coneixement europeu sobre l’inventari
i estat de conservació de la biodiversitat, la
informació disponible continua sent insuficient, parcial i incompleta.
Si prenem com a referència la situació a Espanya, un país amb espais en la Xarxa Natura
2000 en cinc regions biogeogràfiques, hi ha
118 tipus d’hàbitats en l’annex I i 263 espècies en l’annex II en la Directiva Hàbitats. Estan distribuïts en 1.448 Llocs d’Importància
Comunitària i 598 Zones d’Especial Protecció
per a les Aus. Es desconeix l’estat de conservació en el 57% de tots els tipus d’hàbitats i el
41% de l’estat de les espècies. En l’avaluació
global de l’estat de conservació per grups taxonòmics destaca que per als mamífers, amfibis, artròpodes, plantes vasculars i plantes no
vasculars el desconeixement del seu estat se
situe entre el 40 % i el 68 %, afectant les xifres més elevades als artròpodes i les plantes
no vasculars. En el cas dels hàbitats de bosc,
el desconeixement de l’estat de conservació
arriba al 50%. Estes dades estan en línia amb
la mitjana dels països d’Unió Europea.
En relació al grau de coneixement de les
espècies, hàbitats i formacions d’arbres
madurs cal destacar una marcada absència de dades amb què quantificar de forma
objectiva i verificable el nombre d’espècies,
varietats, hàbitats, individus i formacions
madures presents l’ambient forestal, agrícola i urbà. Les dades disponibles apareixen habitualment lligades a publicacions de
divulgació, que seguixen en general criteris
més aïna editorials de gegantisme, secularitat i destacat reconeixement cultural a nivell
nacional o internacional.
I, per tant, destacar les dificultats per a
quantificar el nombre d’espècies, varietats,
individus, formacions madures, l’impacte
de les amenaces pròpies i també sobre els
grups de fongs, algues, briòfits, líquens, falagueres, insectes saproxílics i microorganismes com a bacteris, micoplasmes o virus.
A tot açò cal afegir que el coneixement de la
presència o de l’estat de la conservació de
la biodiversitat dels hàbitats i micro-hàbitats
associats als arbres i boscos madurs i dels
grups taxonòmics de fongs, algues, briòfits,
líquens, falagueres, insectes saproxílics i microorganismes com a bacteris, micoplasmes
o virus, és escàs. Els arbres i boscos madurs
han de ser considerats com a reductes de
biodiversitat, a l’albergar centenars d’espècies animals i vegetals que depenen per a
la seua subsistència i recer d’este tipus de
grans arbres. Al seu paper com a reductes de diversitat
biològica, cal afegir que els arbres madurs,
en si mateixos, són un bon exemple d’esta
biodiversitat restringida i amenaçada. El fet
d’estar singularitzats per l’edat, el seu escàs
nombre i distribució restringida, al marge de
la prioritat de la seua espècie, els fa garants
del subministrament de llavors i material vegetatiu molt adaptat, amb el que contribuir
a la regeneració natural del bosc. Donada la
seua elevada edat, es comporten al mateix
temps com a reserva genètica, a l’albergar en el seu ADN els recursos adaptatius
desenrotllats per estos individus i els seus
avantpassats per a sobreviure durant centenars o milers d’anys.
Els arbres i boscos madurs són ferramentes
importants en la lluita contra la desertització;
en molts casos són els últims supervivents
que donen la cara davant l’avanç imparable
del desert. I també per a mitigar el calfament
global: en absorbir i emmagatzemar diòxid
de carboni, els boscos són al mateix temps
engolidors i fonts de carboni, segons el seu
tipus d’explotació i edat mitjana. Mentre el
creixement forestal siga superior a la tala,
seran engolidors de CO2; i com més vells
siguen estos arbres, més quantitat d’estos
gasos d’efecte d’hivernacle confinaran.
Forest of Gamueta
Abies alba Mill.
Spain
Els avets mediterranis constituïxen un element de singular valor fitogeogràfic, i complexa diversitat taxonòmica donada la seua
capacitat d’hibridació. Sintèticament inclou
els taxons Abies cephalonica, Abies pinsapo, Abies marocana, Abies nebrodensis,
Abies cilicica, Abien numídica, Abies alba,
Abies equi-trojani, Abies nordmanniana i
Abies bornmuelleriana.
L’avet blanc és una espècie de distribució
centreeuropea, que presenta poblacions disjuntes en els pisos altitudinals supra-oro-mediterranis en la regió mediterrània. Les cadenes muntanyoses del sud d’Europa li van
servir de refugi durant la glaciació Würm. Al
finalitzar l’era glacial, les poblacions van quedar aïllades donant lloc a ecotipus específics
en les penínsules Ibèrica, Itàlica i Balcànica,
com també als Alps Marítims i les illes de
375 n
Còrsega i Sicília. La construcció naval duta
a terme al llarg de la història va minvar considerablement els seus boscos.
Arvulu Cruci Cruci
Abies nebrodensis (Lojac.) Mattei
Espècie considerada extingida fins a l’any
1.957, quan es van redescobrir alguns
exemplars aïllats creixent en zones escarpades i de fort pendent a una altitud de 1.500
metres en les muntanyes de la Madonie.
En l’actualitat la població està formada per
30 individus, dels quals únicament 24 són
madurs sexualment. Els exemplars de majors dimensions a penes assolixen els 9,50
m d’altura, 9,5 m de diàmetre de copa, un
perímetre de tronc de 1,85 m i una edat estimada d’uns 150 anys.
Les principals amenaces provenen del reduït
nombre d’individus adults, amb una regeneració natural molt escassa, a la qual cosa cal afegir l’alt risc de l’erosió i els incendis forestals.
The Escaleretas Spanish Fir
Abies pinsapo Boiss.
Sierra de les Nieves Natural Park – Spain
El pinsap és una espècie endèmica de la regió mediterrània, amb dos àrees de distribució disjuntes, les cadenes muntanyoses del
sud-est d’Andalusia i les muntanyes del Rif
nord-oriental del Marroc. A Espanya, els boscos de pinsap es localitzen en les Serra de
Las Nieves, Bermeja i d’El Pinar de Grazalema, ocupant en total unes 2.800 ha. Les poblacions del Marroc s’ubiquen en cinc localitzacions, cobrint una superfície de 7.500 ha.
El Parc Natural de la Serra de les Neus
acull algunes de les poblacions de pinsaps
de major edat i dimensions en la península
Ibèrica. Destaquen el pinsapar de Cubero,
Froncaile, Cañada de Enmedio i Cañada del
Cuerno, amb exemplars que superen els 25
m d’altura i els 5 m de perímetre de tronc
com el pinsap de Las Escaleretas.
La tendència de totes les poblacions és decreixent, i les seues principals amenaces
n 376
provenen de la degradació dels boscos,
desforestació, incendis forestals, desertització, canvi climàtic, sobrepasturatge, plagues
i malalties.
Cedar Valley
Cedrus brevifolia (Hook.f.) Henry
Espècie endèmica de l’oest de l’illa de
Xipre amb una distribució restringida als
cims del bosc estatal de Paphos en les
Muntanyes de Troodos. Es coneixen cinc
rodals naturals, sent el de major extensió
el de Tripylos que ocupa una superfície de
200 ha. Creix formant boscos mixtos amb
espècies com Quercus alnifolia, Arbutus
andrachne Arrhenatherum album, Cephalorrhynchus cypricus, Galium peplidifolium,
Stellaria media.
En el passat, estos boscos van ser més
abundants, segons conten Teofrast i Plini,
però la sobreexplotació forestal i la intensa
activitat ramadera van limitar-ne l’extensió i
van impedir la regeneració natural. Les principals amenaces actuals són l’erosió, les
plagues i malalties, els incendis forestals, i el
canvi climàtic. La producció de llavor és molt
escassa, intermitent i poc viable.
Lebanon Cedar Forest
Cedrus libani A. Rich.
Taurus Mountains – Turkey
Els boscos de cedre del Líban constituïxen
formacions pures o mixtes en els pisos altitudinals de vegetació supra-oro-mediterrània en la costa oriental de la regió mediterrània.
Presenta una àmplia àrea de distribució on
apareix mesclat amb Quercus coccifera
subsp. calliprinos, Acer sempervirens, Juniperus excelsa, Juniperus foetidissima, Juniperus drupacea, Cupressus sempervirens,
Abies cilicica, Quercus cerris, Quercus petraea subsp. pinnatiloba, Quercus infectoria,
Quercus brantii, Quercus ithaburensis, Populus tremula, Ulmus montana, Ostrya carpinifolia, Fagus sylvatica subsp. orientalis,
Pinus nigra, Carpinus orientalis.
La major part dels boscos de cedres del Líban estan situats en la cadena muntanyosa
dels Taurus, a Turquia, on cobrixen una superfície d’unes 100.000 ha. La seua presència és molt menor en les cadenes sirio-libaneses, on hi ha unes 3.000 ha en forma de
reductes dispersos. Una de les poblacions
més celebres és el bosc de Bécharré que
acull 375 cedres ancians, alguns d’ells considerats mil·lenaris i que arriben als 14,5 m
de perímetre de tronc. Els boscos de cedre
del Líban patixen pressions agro-silvo-pastorals, així com l’impacte dels anys de guerra en la regió. D’elles només unes poques es
troben en la Muntanya Líban.
Saharan Cypress
Cupressus dupreziana A. Camus
Tassili n’Ajjer National Park – Algeria
Descrita la presència de l’espècie per primera
vegada l’any 1924 per al món occidental, no
va ser fins a 1972 quan es va disposar d’un
cens comparable que va mostrar l’existència
de 230 arbres vius. Revisat l’any 2.002, vint
d’ells havien mort, però es van incorporar 23
individus no inventariats anteriorment. Amb
una població de només 233 arbres, alguns
d’edat mil·lenària que aconseguixen els 12 m
de perímetre de tronc, i només deu exemplars
joves, són el testimoni d’unes formacions vegetals pre-desèrtiques, de caràcter boscós,
que van florir en el cor del desert en el passat,
quan el clima era més humit.
Habiten en l’altiplà del Tassili n’Ajjer entre els
1.000 i 1.800 m d’altitud en unes condicions
climàtiques extremes, amb oscil·lacions tèrmiques diàries que van des dels 32 als -8 ºC, i
on la precipitació mitjana anual a penes arriba
als 30 mm en els casos més extrems. Amb
una població tan reduïda, l’espècie ha desenrotllat una estratègia de supervivència única
i excepcional, l’apomixia paterna. El pol·len,
amb absència de meiosi, aporta la totalitat del
material genètic a la descendència, que presenta un alt grau de consanguinitat.
La intensa explotació de la seua fusta al llarg
del segle XIX, el descens del nivell freàtic a
causa del canvi climàtic i el turisme apareixen
com a amenaces principals per a l’espècie.
Samaria Gorge
Samaria National Park – Crete – Greece
El bosc de xiprer mediterrani de la Gola de
Samaria és amb diferència el més extens i
millor conservat del món; la part central cobrix una superfície d’unes 2.800 ha. Presenta una distribució altitudinal contínua des del
pis termo- a l’oromediterrani, creixent des de
nivell mar fins a més de 2.000 m d’altitud.
La flora de la Gola de Samaria reunix més de
400 espècies vegetals, de les que una quinta
part són plantes endèmiques. Quercus coccifera subsp. calliprinos, Acer sempervirens,
Pinus brutia, Juniperus oxycedrus, Zelkova
abelicea, Berberis cretica, Astragalus angustifolius, Sarcopoterium spinosum, Coridothymus capitatus, Origanum microphyllum,
Hypericum kelleri, Asperula pubescens, Centaurea raphanina, Centaurea idaea, Valerianella echinata, Campanula cretica, Cyclamen
creticum, Arum idaeum, Himantoglossum samariense, Cephalanthera cucullata, Dracunculus vulgaris, Verbascum macrurum, Delphinium staphisagria, Papaver argemone.
La fusta de xiprer procedent dels boscos de
Creta va ser molt apreciada en l’antiguitat.
Teofrast deixà referències sobre la presència
dels seus boscos en les Muntanyes Blanques:
“es diu que a Creta, a les Muntanyes Idaenes
i en les anomenades Muntanyes Blanques, en
els cims de les quals la neu mai no es desfà,
el nombre de xiprers és gran, com passa a la
totalitat de l’illa i de les seves muntanyes”
Tavri Cypress Forest
Els boscos de xiprer mediterrani tenen una
amplíssima àrea potencial de distribució natural, que comprén des de l’est de la regió
mediterrània fins als contraforts muntanyosos
de la vall de l’Indus, en Àsia central. La seua
apreciada i duradora fusta, amb múltiples
usos, va ser utilitzada de forma massiva en
la construcció naval de les innumerables flotes comercials i militars que van solcar el mar
Mediterrani, la vall del Nil i els rius i afluents
de l’antiga Mesopotàmia. La sobreexplotació
dels seus boscos, des del naixement de la civilització en el Creixent Fèrtil a l’actualitat, els
ha portat a la vora de l’extinció. Tal és la seua
raresa que en l’àmbit botànic és considerat
com un element arcaic i residual en la regió
mediterrània. I tan acostumats estem a les diferents varietats utilitzades en jardineria que
oblidem que la forma fastigiada no es presenta en l’actualitat en la naturalesa.
Exemplars mil·lenaris retorçuts pel temps
cavalquen sobre les més escabroses i àrides
crestes de l’illa de Creta, desafiant el temps
i l’abisme. Afonen les seues arrels immortals
en penyalars de pendent vertiginós o creixen
plàcidament al costat del llit dels barrancs
fins a superar els 30 m d’altura i els set metres de perímetre de tronc. No és un miratge,
és un últim crit en defensa del seu gloriosa
passat i perdut esplendor. Si l’espècie no
corre perill, els seus hàbitats haurien de ser
considerats prioritaris.
Kastro Mountain Cypress
El filòsof grec Teofrast, pare de la botànica, va
deixar un dels primers escrits sobre la particular forma de creixement dels xiprers en les
muntanyes de Creta “Per tot arreu, el xiprer
creix des de la llavor, però a Creta ho fa des del
tronc, com en la muntanya At Tarra. Ací trobem
el xiprer esporgat”. Estes formes retorçudes
del xiprer són degudes a les exigents condicions ambientals i a la pressió dels herbívors.
Els xiprers esporgats pel bestiar des de
molt joves emeten vigorosos brots tractant
d’escapar del seu voraç enemic. Més difícil
resulta desenrotllar estratègies per a sobreviure en l’alta muntanya: assotats pel vent,
coberts una gran part de l’any per la neu,
assetjats per tempestats i rajos, i explorant
les seues arrels la roca viva, prenen formes
tortuoses, retorçudes i reptants amb les que
tractar d’expandir el límit del bosc.
Makthar Cypress & Atlas Cypress
Cupressus sempervirens var. numidica
Trabut
Bou Abdallah – Tunisia
Cupressus atlantica Gaussen
Sidi Youssef ou Brahim – Morocco
Els boscos de xiprer mediterrani en el nord
d’África es presenten en dos localitzacions,
al NE de Makthar en la dorsal tunisenca i en
la Muntanya Verda de la dorsal cirenaica a
Líbia. L’única població de Tunis està situada
en l’altiplà de Kessra formada per un xicotet
grup d’arbres d’edat molt avançada, fortament mutilats i de port irregular, que viuen en
un sòl rocós i erosionat. El xiprer de Makthar
es considera una varietat endèmica tunisenca del xiprer mediterrani.
El xiprer de l’Atles és una espècie relicta de
l’alt Atles occidental del Marroc que en l’actualitat presenta, segons la FAO, un patrimoni
genètic empobrit. Les seues poblacions han
patit un gran descens al llarg del segle XX,
com a conseqüència de la sobreexplotació
forestal, el pasturatge intensiu i l’aprofitament
local de la seua fusta. El bosc d’Aghbar, amb
una superfície d’unes 2800 ha, és el més extens i millor conservat. La resta està format
per illots de vegetació en un estat de degradació molt avançat i regeneració limitada.
Junipers of Kedrodasos
Juniperus oxycedrus L. var. macrocarpa
(Sibth. & Sm.) Silba, Juniperus phoenicea L.
Elafonisi – Crete – Greece
Les formacions azonals de ginebres sobre
dunes litorals del pis termomediterrani apareixen lligades al determinisme edàfic. Els
ginebrars costaners, integrats pels diferents
taxons del grup Phoenicea, arriben a formar
masses boscoses molt denses en les quals
els individus poden superar els 20 m d’altura. Actualment estes masses es consideren residuals i molt fragmentades, on els
exemplars adquirixen ports arbustius, estant
extremadament amenaçades a causa del turisme, l’urbanisme i el sobrepasturatge.
Les formacions vegetals dominades per Juniperus oxycedrus var. macrocarpa i Juniperus phoenicea, són molt característiques
377 n
de les illes del sud de Creta, Gavdos, Chrysi,
Cyclades i en la costa oest del Peloponès.
La superfície total ocupada per este hàbitat
a Grècia és de només 12 km2 .
Javalambre Forest
Juniperus savina L.
Sierra de Javalambre – Spain
La savina de muntanya és una planta llenyosa
arbustiva que habita en els cims d’altes muntanyes entre els 1.500 i els 2.700 m d’altitud.
Es troba present a Europa central i meridional,
en l’oest d’Àsia i el nord d’Àfrica. La seua forma encoixinada, molt ben adaptada a l’ambient inhòspit de vents, neus i freds característic
del pis bioclimàtic oromediterrani, dóna als
cims un aspecte en forma de taques de vegetació discontínua, ja que la planta rares vegades supera 1 m d’altura, mentre que les seues
branques s’estenen formant un mosaic de vegetació sempre verd que pot superar els 16 m
de diàmetre. Esta espècie sol estar acompanyada de Pinus sylvestris, Pinus nigra, Quercus
ilex, Juniperus thurifera, Quercus pubescens,
Juniperus phoenicea, Juniperus communis,
Arctostaphylos uva-ursi, Prunus prostrata.
Las Blancas
Juniperus thurifera L.
Puebla de San Miguel Natural Park – Spain
La savina turífera és una espècie característica del mediterrani occidental que apareix
en els pisos altitudinals de vegetació supra-oro-mediterranis, entre els 400 i els 3.400
m d’altitud. Presenta una àrea de distribució
disjunta, amb diferents subespècies en el Magrib, els Alps Meridionals, l’Illa de Còrsega i el
centre i est d’Espanya. Especialment preocupant és la situació de les poblacions a Algèria,
on s’estimen únicament entorn de 50 ha de
formacions monoespecífiques. A Còrsega la
superfície ocupada és d’unes 1.000 ha, i uns
pocs milers més en els Alps Meridionals, però
es presenten fragmentades, aïllades i disperses. Els incendis forestals, el sobrepasturatge
i la sobreexplotació forestal són les principals
amenaces en tots els països per a l’espècie.
Les savines turiferes solen estar associades
als corrals de bestiar de l’alta muntanya, ja
n 378
que el seu fullatge s’utilitzava per a alimentar
els animals durant l’hivern. Amb este fi, els
arbres patien esporgades severes, que amb
el pas dels anys acaben per danyar la resistència de troncs i branques principals.
Junipers of Cape São Vicente
Juniperus turbinata Guss.
Southwest Alentejo and Vicentine Coast Natural Park – Portugal
La costa atlàntica del sud de la península
Ibèrica acull les primeres formacions vegetals llenyoses del continent europeu. S’assenten en penya-segats, platges, illots i penyals aïllats, sobre els quals carreguen amb
fúria les tempestats transatlàntiques alçant
onades gegantines d’aigua marina carregada de sal, que el vent projecta sobre la
vegetació, i que s’acumula en un sòl format
per paleodunes damunt d’un rascler calcari. En estes condicions extremes sobreviuen
espècies com Juniperus turbinata, Quercus
coccifera, Pistacia lentiscus, Chamaerops
humilis, Viola arborescens, Ulex erinaceus i
Centaurea valentina.
El Parc Natural del Sud-oest de l’Alentejo i
Costa Vicentina és una zona d’especial protecció per a les aus, on residixen, hivernen
o utilitzen com a plataforma migratòria entre
el nord d’África i Europa: Pandion haliaetus,
Hieraaetus fasciatus, Falco peregrinus, Falco
tinnunculus, Falco naumanni, Pyrrhocorax
pyrrhocorax, Luscinia svecica, Ficedula hipoleuca, Sylvia communis.
Troharis Forest
Pinus brutia Tin.
Crete – Greece
Espècie característica del Mediterrani oriental, on constituïx un element essencial de la vegetació i del paisatge forestal,
especialment abundant en la península
d’Anatòlia. Les formacions d’esta pineda
es distribuïxen principalment pels pisos
termo-meso--mediterranis i de vegades
pot arribar a l’oromediterrani, ocupant una
àrea total de 4 milions d’hectàrees. En Creta i en les illes de l’Egeu apareix associat als boscos de xiprer en els massissos
muntanyosos entre els 300 i els 1.000 m
d’altitud. En l’illa de Creta es presenten en
les cadenes muntanyoses de Muntanyes
Blanques, Psiloriti, Dikti, Sitia i Astenorusia,
acompanyats de Quercus infectoria, Arbutus andrachne, Juniperus turbinata, Ebenus
cretica, Lygeum spartum, Quercus coccifera subsp. calliprinos
Pi de la Bassa
Pinus halepensis Mill.
Serra de la Calderona Natural Park – Spain
Les poblacions de pi blanc es distribuïxen
principalment pel Mediterrani occidental,
ocupant una superfície d’uns 3,5 milions
d’hectàrees, sent els països del nord d’África i de la península Ibèrica els que presenten una major superfície. Pot constituir, en
determinades condicions ecològiques, el
clímax de vegetació potencial, però la seua
actual abundància és conseqüència de la
degradació dels boscos de roures escleròfils
i caducifolis mediterranis, així com de les extenses reforestacions dutes a terme al llarg
del segle XX. Esta situació de pràctica exclusivitat monoespecífica constituïx un punt de
debilitat de les pinedes, al presentar-se una
menor biodiversitat de flora i fauna i afavorir
així l’atac de plagues com la processionària
del pi Thaumatopoea pityocampa i diverses
espècies d’escolítids.
El Pi de la Bassa en un exemplar que va ser
arreplegat per l’Il·lustre Enginyer de la Diputació de València D. Rafael Janini l’any 1914
en l’obra pionera Alguns Arbres i Arbustos
Vells de la Província de València.
Loricato Pine
Pinus heldreichii Christ
Pollino National Park– Italy
El pi de Bòsnia o pi loricato es presenta en
les muntanyes mediterrànies dels Balcans
centrals i en el sud d’Itàlia. Molt pròxim des
d’un punt de vista taxonòmic al Pinus nigra.
L’aïllament de les poblacions italianes i les
pressions antròpiques han ocasionat la singularitat genètica de les poblacions que es
presenten als Apenins meridionals, a Calàbria i Lucània. Les principals localitzacions
se situen en Spina-Zàccana, Pollino, Palamuda-Pellegrino i Montèa.
Colonitza sòls calcaris i dolomítics en els
pisos supra i oromediterrani, de bioclima
perhumit o humit entre els 850 i 2100 m d’altitud. S’associa amb Pinus nigra, Fagus sylvatica, Juniperus communis subsp. hemisphaerica, Quercus ilex, Quercus pubescens,
Fraxinus ornus o Acer monspessulanum.
Forest of Valdu Niellu
Pinus nigra Arnold subsp. laricio (Poiret) Maire
Corsica – France.
La pinassa és un arbre emblemàtic dels
boscos de la muntanya corsa. En este lloc
aconseguix dimensions excepcionals, com
els exemplars que podem trobar prop de la
Cascada de Radule i de Golu. Entre ells destaca un que supera els 38 m d’alt, 1,90 m
de diàmetre de tronc i se li estima una edat
de 450 anys. Les millors formacions es presenten en el pis bioclimàtic oromediterrani,
apareixent individus dispersos per damunt
dels 1800 m d’altitud.
Mount Olympus Forest
Pinus nigra Arnold subsp. pallasiana (Lambert) Holmboe
L’espècie Pinus nigra presenta una gran
complexitat taxonòmica tant en l’àmbit bioquímic i genètic com en el morfològic i corològic, la qual cosa ha donat lloc a la descripció de nombroses subespècies i varietats. Es
distribuïx per les cadenes muntanyoses del
sud d’Europa, amb una presència testimonial en el nord d’Àfrica, en els pisos meso-supra-oromediterranis ocupant una superfície
de 3,5 milions d’hectàrees. Pot constituir formacions climàciques i també integrar-se en
les sèries dinàmiques de roures caducifolis
escleròfils i coníferes d’alta muntanya.
Les reduïdes poblacions de pi negre en l’illa
de Xipre es considera que formen part de
la subespècie pallasiana, encara que diferències bioquímiques de tipus isoenzimàtic
podrien aconsellar designar-lo almenys una
varietat diferent. Les muntanyes de Troodos
alberguen un dels últims reductes de boscos
madurs de l’espècie amb presència de Juniperus foetidissima i Sorbus umbellata associats a espècies endèmiques com Platanthera chlorantha subsp. holmboei, Epipactis
troodi, Thlaspi cyprium, Jurinea cypria, Nepeta troodi, Cynoglossum troodi.
Pino de los Dos Hermanos
Pinus pinaster Aiton
Hoces del Cabriel Natural Park – Spain
Serra Calderona Natural Park – Spain
El pi marítim és una espècie calcífuga del
Mediterrani occidental, les majors poblacions naturals de la qual es troben en la
península Ibèrica. Ha sigut molt utilitzat en
reforestacions per la seua rapidesa de creixement, rusticitat i producció de resina.
El Pi dels dos Germans, emblema del Parc
Natural de les Gorges del Cabriol, és un magnífic exemplar de més de 4.5 m de perímetre
de tronc que es dividix en dos grosses branques principals a baixa altura. Marcat per a
ser tallat a mitjan segle passat, van ser els veïns els que, mobilitzant-se, van evitar la tala.
El Parc Natural de la Serra Calderona reunix una formació forestal de Pinus pinaster
i Quercus suber. Entre la flora més exclusiva, endèmica, rara o amenaçada es troben
les espècies Cistus populifolius, Centaurea
boissieri subsp. spachii, Erica scoparia, Erica arborea, protegides per la microrreserva
de flora de Penyes Altes. Als seus peus, la
microrreserva del Barranc del Sargatillo, que
acull a les espècies Dianthus multiaffinis i
Centaurea saguntina.
Ansó Valley Forest
Pinus sylvestris L.
Spain
Els boscos del gènere Pinus que presenten
una major àrea de distribució en el món són
els de l’espècie euroasiàtica de pi roig. S’estenen des de la península Ibèrica a la costa
occidental del mar d’Okhostsk, a Rússia, i
de la península escandinava al sud d’Andalusia. Pot créixer des del nivell del mar
fins als més de 2.700 m d’altitud en el pis
oromediterrani. Presenta una alta variabilitat
morfològica i genètica, que li facilita ocupar
una gran diversitat d’hàbitats.
Belagua Valley Forest
Pinus uncinata Ramond ex DC.
Larra Nature Reserve, Ukerdi and Aztaparreta Integral Reserve – Pyrenees – Spain
Les dos espècies de pi d’alta muntanya que
de forma exclusiva apareixen en el pis de
vegetació oromediterrani són Pinus uncinata i Pinus mugo. El primer està més lligat a
les cadenes muntanyoses dels Pirineus i els
Alps, el segon als Apenins i les muntanyes
de la costa dàlmata. Els exemplars de pi negre poden superar els 20 m d’altura, i presenten un fullatge molt dens i fosc. En condicions ambientals favorables desenrotlla un
tronc recte i columnar, però també pot viure
en situacions més exposades en les crestes,
vessants, penyalars i clivells. En situacions
extremes, el tronc s’arqueja i dividix en nombroses branques des de la base, adquirint
formes retorçudes i tortuoses. El sobrepasturatge i la sobreexplotació fustera són les
seues principals amenaces.
Yew Forest
Taxus baccata L.
San Cristóbal de Valdueza – Ponferrada –
Spain
Peña Major Forest – Melendreros – Spain
El teix és una espècie que apareix molt lligada a les estructures de vegetació caducifòlies i de coníferes d’alta muntanya. Les
teixedes van ocupar en el passat grans
espais en els pisos de vegetació meso-supra-oromediterranis de bioclima perhumit.
La seua vasta àrea de distribució potencial
contrasta amb la situació actual de poblacions disjuntes, exigües, residuals i arbres
aïllats, que viuen assetjats en les zones més
escarpades i inaccessibles del paisatge en
crestes, penyals i penyalars. Una desorbitada pressió mantinguda al llarg de mil·lennis
a través de la sobreexplotació silvo-pastoral,
la introducció de fauna exòtica cinegètica,
una política de gestió forestal basada en
plantacions monoespecífiques i els incen-
379 n
dis forestals han portat a l’espècie i els seus
boscos a una situació crítica.
Lligat a la cultura popular europea com a arbre de culte, es troben exemplars mil·lenaris
en ermites, santuaris, cementeris i places.
Encara que la seua situació no és molt millor,
ja que estan pràcticament desatesos.
European Fan Palm
Chamaerops humilis L.
Cabo de Gata – Nijar Natural Park – Spain
Tower of Cala en Basset – Balearic Islands
– Spain
El margalló constituïx un gènere monoespecífic endèmic de l’oest del Mediterrani, que es
presenta en els pisos termo-meso-mediterranis, encara que en l’Alt Atles pot pujar fins als
2.000 m d’altitud. En el passat va formar part
dels densos boscos mixtos escleròfils, en
companyia d’ullastres, coscolls i llentiscles.
Preferix les terres més càlides, planes i fèrtils
pròximes al mar, i si se li deixa desenrotllar
tot el seu vigor pot superar els quinze metres
d’altura. L’extensió de l’agricultura i de les
urbanitzacions, l’exquisit mos que és la seua
gemma apical i l’ús de les fulles per a elaborar
llata, un tipus de teixit amb què trenar barrets,
cabassos i elaborar graneres i, més recentment, els atacs de plagues exòtiques invasores com el morrut roig o la paisandisia, estan
portant-lo a la vora de l’extinció. Es té cites
de la seua presència en l’antiguitat en l’illa de
Creta, en la regió cirenaica i la costa dàlmata,
d’on hauria desaparegut.
Canary Island Date Palm
Phoenix canariensis Hort. ex Chabaud
Fuerteventura – Spain
La palmera canària és una espècie endèmica de l’arxipèlag canari, que pot viure des
del nivell del mar fins als 1.000 m d’altitud,
sent la seua àrea de distribució potencial
molt àmplia en totes les illes. No obstant
això, les poblacions es presenten de forma
dispersa i residual. En les illes d’El Hierro, La
Palma i Tenerife, les palmeres canàries són
tan escasses que no pot parlar-se de verdaders palmerars, mentre en l’illa de Lanzarote
creixen únicament uns 3.400 individus i a
n 380
Fuerteventura uns 5.500. Per la seua banda, l’illa de Gran Canària presenta un total
de 40.000 individus, destacant els barrancs
de Mogán, Fataga, Guiniguada i Tirajana; cal
tindre en compte que esta última localització
acull quasi 30.000 d’elles. L’illa de la Gomera
disposa d’unes 47.000 palmeres, creant paisatges de gran bellesa en la Vall del Gran Rei i Vallehermoso.
La intensa activitat agrícola, ramadera i els
incendis forestals han sigut tradicionalment
la causa principal del declivi de l’espècie.
Cal afegir la introducció en les últimes dècades de plagues i malalties exòtiques -com
Paysandisia archon, Aleurodicus dispersus,
Diocalandra frumenti, Rhynchophorus ferrugineus, Thielaviopsis paradoxa o Fusarium
oxysporum f. sp. canariensis- per mitjà de la
importació de distintes espècies de palmeres adultes de tots els continents, que han
posat en perill d’extinció l’espècie.
Vai Palm Grove
Phoenix theophrasti Greuter
Vai – Crete – Greece
La palmera de Teofrast té les seues millors
representacions en les formacions de vegetació ripària lligada als llits dels barrancs
litorals de l’illa de Creta, amb poblacions
residuals en les illes del Peloponès i el sudoest de Turquia. Descrita per primera vegada
pel filòsof i pare de la botànica Teofrast, a
qui deu el seu nom. En el període Minoic,
els palmerars van tindre una major difusió.
Però la pressió antròpica mantinguda durant
mil·lennis en els cursos d’aigua, l’agricultura,
la ramaderia, l’aprofitament del tronc, fulls,
fruits i gemmes, els assentaments humans
i els incendis van minvar els seus hàbitats.
Més recentment, la introducció de la plaga
del morrut roig Rhynchophorus ferrugineus
en l’illa l’any 2005 ha situat a l’espècie en
una situació crítica.
El palmerar de Vai, el més extens amb diferència, ocupa una superfície de 20 ha; altres
localitzacions en Creta són les de Drapano,
estuari del riu Almyros, Àgios Nikita, badia
de Martselos, Preveli, Foiniklas Àrea, Monestir de Hrisoskalitissa. Pomieri Field Maple
Acer campestre L.
Espècie característica dels boscos temperats caducifolis europeus, menys freqüent
en el Mediterrani i sud-oest d’Àsia, i molt
escassa en el nord d’Àfrica. Forma part de
les estructures caducifòlies del pis supramediterrani en bioclima subhumit i humit
fred. En les zones més seques es posiciona en ambients riparis i zones humides de
muntanya. S’associa amb Buxus sempervirens, Quercus faginea, Acer monspessulanum, Tilia platyphyllos, Sorbus domestica,
Acer opalus, Quercus pubescens. Les poblacions actuals en el Mediterrani són molt
escasses, sent especialment preocupant la
seua situació en la Petita Kabilia, a Algèria,
i en les zones més àrides de la península
Ibèrica.
L’auró de Pomieri es troba situat a 1.320 m
d’altitud, en un bosc mixt de roures caducifolis i grèvols. És un exemplar multicentenari
el tronc del qual aconseguix un perímetre de
més de 4 metres i presenta un port modificat
a causa de les podes.
Montpellier Maple
Acer monspessulanum L.
Vallanca – Spain
Els aurons tenen una àmplia representació
en la regió mediterrània, agrupant 30 espècies i subespècies. Engloba tant a taxons
de boscos temperats de Centreuropa -Acer
campestre, Acer opalus, Acer platanoides i
Acer pseudoplatanus- com a d’altres més
específicament mediterranis: Acer obtusatum, Acer heldreichii, Acer tataricum, Acer
lobelii, Acer sempervirens, Acer obtusifolium
o Acer hyrcanum. D’este últim grup, el que
presenta una major àrea de distribució potencial és l’Acer monspessulanum, amb bones representacions en el Magrib.
L’auró de Montpeller ocupa els pisos de
vegetació altitudinal meso-supra-oromediterranis. Este arbre pot superar els quinze metres d’altura, formant part del seguici
de boscos mixtos caducifolis i escleròfils.
Cada vegada més escàs, ha vist considera-
blement minvada la seua presència a causa
de la tala abusiva, el sobrepasturatge i els
incendis forestals.
Passo Canale Sycamore Maple
Acer pseudoplatanus L.
El sistema muntanyós de la Madonie, situat en la part centro-septentrional de l’illa
de Sicília, comprén una extensa varietat
de formacions forestals mediterrànies amb
representacions des del nivell del mar fins
als 2.000 m d’altitud. La presència d’arbres
madurs en els boscos dóna idea de l’alta
diversitat i potencialitat que poden aconseguir espècies com como Acer campestre, Acer obtusatum, Acer pseudoplatanus,
Acer monspessulanum, Arbutus unedo,
Crataegus laciniata, Abies nebrodensis,
Olea europaea, Fraxinus angustifolia, Prunus dulcis, Pyrus amygdaliformis, Malus sylvestris, Quercus amplifolia, Quercus suber,
Quercus congesta, Quercus dalechampii,
Quercus virgiliana, Quercus ilex, Quercus
petraea, Fagus sylvatica, Ilex aquifolium,
Sorbus torminalis, Ulmus glabra, Castanea
sativa.
Cretan Maple
Acer sempervirens L.
Espècie present en el Mediterrani oriental,
Grècia continental, Creta i Anatòlia sud-occidental, amb una àmplia distribució altitudinal
en els pisos de vegetació meso-supra-oromediterranis. A Anatòlia ascendix fins als
1.300 m, formant part de boscos mixtos
juntament amb Cedrus libani, Quercus coccifera subsp. calliprinos, Juniperus excelsa,
Lonicera nummulariifolia subsp. glandulifera.
En Creta s’integra en els boscos de Cupressus sempervirens i Pinus brutia, i creix al
costat de Zelkova abelicea en les escassíssimes poblacions que presenta esta espècie
endèmica en l’illa.
Generalment es presenta en forma d’arbust
multicaule, sent escassíssims els exemplars
de port arbori que superen els deu metres
d’altura. Hi ha un en el Jardin des Plantes de
Paris, plantat en 1732, amb una altura de 9
m i un perímetre de tronc de 1,65 m. La sobreexplotació de la seua fusta, el pasturatge
intensiu i els incendis forestals són les seues
principals amenaces.
Greek Strawberry Tree
Arbutus andrachne L.
Tres espècies d’arboç creixen en les riberes
del Mediterrani. Arbutus unedo, amb una
presència circummediterrània, és el que
presenta una àrea de distribució més àmplia. Arbutus andrachne, exclusiu de la regió
oriental, península Balcànica, Anatòlia, mar
Negre i costes d’Orient Pròxim. I Arbutus pavarii, un tàxon endèmic amb una àrea molt
restringida, en la cadena Cirenaica, en Líbia.
L’arboç grec és un arbre que pot superar
els 15 m d’altura i els 7 m de perímetre de
tronc, encara que sovint presenta una estructura multicaule. S’associa amb Cedrus
libani, Quercus coccifera subsp. calliprinos,
Juniperus excelsa, Lonicera nummulariifolia
subsp. glandulifera, Acer sempervirens, Juniperus foetidissima, Juniperus drupacea,
Cupressus sempervirens, Abies cilicica,
Quercus cerris, Quercus petraea subsp. pinnatiloba, Quercus infectoria, Quercus brantii, Populus tremula, Ulmus montana, Ostrya
carpinifolia, Fagus sylvatica subsp. orientalis,
Pinus nigra subsp. nigra var. pallasiana, Carpinus orientalis.
Puerto de Honduras Birch Grove
Betula pubescens subsp. celtiberica (Rothm.
& Vasc.)
Sierra de las Cruces Altas – Spain
Els bedollars constituïxen formacions marginals en la regió mediterrània, estant pràcticament absents en el nord d’África i en el
Mediterrani oriental. Es consideren restes de
la vegetació que va trobar refugi a la vora del
mar Mediterrani durant la glaciació Würm.
Posteriorment van emigrar amb el desgel cap al nord d’Europa, on en l’actualitat
formen part dels més extensos boscos del
planeta, la Taigà siberiana. En el Mediterrani
han quedat associats generalment a sòls hi-
dromorfes i torberes de bioclima humit en el
pis oromediterrani.
Les poblacions aïllades en les altes muntanyes mediterrànies han donat lloc a diferents
espècies, subespècies i varietats, com la
celtiberica que es considera endèmica del
nord-oest de la península Ibèrica; Betula
pendula subsp. fontqueri, ibero-magrebi, o
Betula aetnensis, un endemisme de l’Illa de
Sicília que creix en les colades volcàniques
de l’Etna entre els 1.300 i els 1.900 m d’altitud.
El Temblar Chestnut Trees
Segura de Toro – Spain
En la península Ibèrica, el castanyar apareix
lligat a la presència de sòls silicis i bioclima
subhumit. Encara que les masses tenen una
presència més abundant en el vessant atlàntic, es té constància de vells castanyers
en la Cornisa Cantàbrica, Galícia, Castella
i Lleó, Catalunya, Andalusia i Extremadura. En els castanyars madurs, la fauna és
molt abundant i diversa, entre la qual destaquen els grups d’invertebrats Cerambix
cerdo, Rosalia alpina, Lucanus cervus; anfibis i rèptils Rana temporaria, Rana iberica,
Chioglossa lusitanica; aus Pernis apivorus;
mamífers Barbastella barbastellus, Canis
lupus, Ursus arctos, Eliomys quercinus,
Sciurus vulgaris, Felis silvestris, Myotis
emarginatus, Nyctalus lasiopterus, Nyctalus leisleri, Pipistrellus nathusii, Plecotus
austriacus. També diferents taxons vegetals
rellevants: Delphinium fissum, Veronica micrantha, Dactylorhiza insularis, Omphalodes
brassicifolia.
La superfície de castanyar s’ha vist reduïda
de forma important en les ultimes dècades
a causa de l’abandó dels cultius, el despoblament rural, l’extensió de malalties com la
tinta, Phytophthora cinnamomi, i el xancre,
Criphonectria parasitica, entre altres. L’espoli d’exemplars multicentenaris per a l’explotació de fusta noble amenaça els més vells
castanyers d’Europa.
381 n
Punta Txamantxoia Forest
Fagus sylvatica L.
Spain
El faig és una espècie característica dels
boscos temperats plano-caducifolis euroasiàtics. Habita en el centre i oest d’Europa,
des de la península Ibèrica a Polònia i al mar
Negre, descendint meridionalment fins l’illa
de Sicília. Amb una àrea de distribució tan
àmplia, i atenent a la variabilitat morfològica
i als diferents hàbitats que ocupa, ha donat
lloc a diferents interpretacions taxonòmiques a l’hora de considerar subespècies varietats i races, encara que els estudis genètics mostren una baixa divergència.
Les formacions de fagedes en la península
Ibèrica, generalment monoespecífiques, tenen una localització principal en els sistemes
muntanyosos de Pirineus i l’eix Cantàbric.
Algunes de les millors representacions es
donen en Navarra, a les Valls d’Irati i Baztán;
en el Pirineu central i oriental, en les valls
d’Ansó, Hecho, Oza, Ordesa i Pineta; en el
Pre-Pirineu català, en la Garrotxa i el Montseny; a Astúries, Cantàbria, Galícia i nord de
Lleó, en Ancares, Somiedo i el Caurel; en el
Sistema central, els de Montejo de la Serra
i Cantalojas.
Herguijuela de la Sierra Beech
Fagus sylvatica L.
Sierra de Francia – Spain
Les fagedes formen part els boscos més característics d’Iberia humida. S’estenen principalment pel nord peninsular aconseguint el
límit meridional entre les províncies de Castelló i Tarragona on es localitza un exemplar
de grans dimensions denominat Faig Pare i
un altre en la Serra de França a la província
de Salamanca en la població d’Herguijuela
de la Sierra.
L’organització estructural de la fageda es mostra sovint de forma molt homogènia i simplificada en dos estrats, l’arbori monoespecífic
de faig i l’herbaci dominat per hemicriptòfits,
amb un alt percentatge de plantes bulboses i
rizomatoses. Esta situació és en molts casos
deguda a l’acció antròpica, ja que en condici-
n 382
ons més naturals presenta connexions i mescles amb taxons dels gèneres Betula, Sorbus,
Corylus, Ilex, Quercus, Pinus, Abies, Cedrus,
Pyrus, Malus, Prunus, Sambucus, Crataegus,
Genista, Erica, Cytisus, Juniperus, Calluna,
Vaccinium i Ulex, entre altres. “Sierras de Béjar y Francia” Biosphere Reserve.
Acqua Rocca Beech
Fagus sylvatica L.
Etna Park – Sicily – Italy
A Itàlia, les fagedes mediterrànies s’integren
en la formació Gerania veris coloris-Fagion,
donant lloc a diferents tipus d’agrupacions:
sobre sòls àcids es presenten en els Apenins centrals, en els Montes Nebrodi a Sicília, acompanyats d’Ilex aquifolium; en la
Calàbria amb Campanula trichocalcyna i a
Lucània amb Acer lobelii. En l’Etna, les hages ascendixen fins als 2.280 m d’altitud sobre les colades volcàniques formant part del
seguici florístic de les rouredes pubescents.
El faig d’Acqua Rocca està situat al costat
d’una font en la part superior d’una cascada,
dominant una frondosa vall.
Guadarranque Narrow-leafed Ash
Fraxinus angustifolia Vahl.
Mountains of the Villuercas and Guadarranque Valley – Spain.
Les freixedes són formacions amb una àmplia àrea de distribució en la regió mediterrània, associades als cursos d’aigua i fons de
vall amb sòls frescos i nivell freàtic elevat.
S’acompanyen de xopades, omedes, vernedes i salzedes, formant els boscos riberencs
de galeria. Un bon exemple de tot això el podem trobar en la Vall del Guadarranque, situada en la Serra de Las Villuercas, a Extremadura. En este entorn es troba el paratge Lorera
de la Trucha, protegit com a Arbreda Singular.
Formació de gran valor botànic que alberga
una de les poblacions de boscos relictes
de laurisilva de l’espècie Prunus lusitanica
subsp. lusitanica, més important d’Espanya.
Les deveses de fleixos són un tipus de formació molt especial que ha sigut explotada
antròpicament, on es combina l’obtenció de
pastures per al bestiar, la brosta i la fusta.
Coneguts com a fleixos escapçats, a causa
d’una tècnica tradicional de subsistència en
què els arbres són sotmesos a un tipus d’explotació per mitjà de la poda a baixa altura o
escapçament, que força la producció de brots
joves. La sobreexplotació dels recursos hidrològics, l’abandó de les deveses i el despoblament rural són les seues principals amenaces.
Zambujeiro
Olea europaea L. var. sylvestris
Foros de Vale de Figueira – Portugal
Les formacions escleròfil·les d’ambient termòfil en les variants càlides i temperades de
bioclima semiàrid i subhumit sobre substrats
calcaris constituïxen un dels boscos més
castigats de la conca mediterrània. Des del punt de vista fito-sociològic, amb la inclusió
de les variants específiques, s’integren en
les formacions Oleo-Ceratonion en el Mediterrani occidental i Ceratonio-Pistacion en el
Mediterrani oriental.
L’olivera, Olea europaea, és l’espècie més
característica i que amb més claredat definix
el clima mediterrani; es distribuïx en zones
pròximes a la costa amb taxons com Pistacia lentiscus, Pistacia atlantica, Pistacia
palaestina, Ceratonia siliqua o Chamaerops
humilis. Pot sorprendre, acostumats com
estem a trobar estes espècies com a mates
arbustives, que la majoria puguen aconseguir els 20 m d’altura i en casos com el de
l’olivera superar els 30 m. Estes formacions
vegetals s’han vist molt minvades per tot el
Mediterrani al ser desplaçades pels assentaments humans per a l’establiment de l’agricultura i la ramaderia.
El Zambujeiro de Foros de Vale de Figueira
és un ullastre de característiques úniques a
Portugal, amb un perímetre de tronc en la
base de 20 m, un diàmetre major de copa de
19 m i una altura de 10 m.
Cornicabra
Pistacia terebinthus L.
Sierra Mágina – Spain
Espècie de distribució mediterrània que forma part de les formacions escleròfil·les dels
pisos altitudinals de vegetació meso-supra
oromediterranis. En la península Ibèrica,
apareix formant part del seguici amb Olea
europaea, Quercus ilex, Quercus coccifera,
Arbutus unedo, Phillyrea angustifolia, Rhamnus alaternus, Pistacia lentiscus, Crataegus
monogyna, Acer monspessulanum, Rubia
peregrina, Jasminum fruticans, Smilax aspera, Lonicera implexa. En la costa oest del
Mediterrani va ser citada per Teofrast a Síria
i en l’illa de Creta. A Xipre apareix juntament
amb Quercus infectoria, Quercus brachyphylla, Quercus coccifera ssp. calliprinos,
Arbutus andrachne, Acer syriacum, Fontanesia phillyreoides, Aristolochia altissima,
Styrax officinalis.
Pot superar els 20 metres d’altura i els 3
metres de perímetre de tronc, encara que
generalment es troba en forma arbustiva. A
principis de la primavera, es produïx l’esclat
carmesí de les flors unisexuals disposades
en panícules ramoses i multiflors, en les
branques de l’any anterior. La noguerola és
el nom comú en valencià de l’espècie Pistacia terebinthus pel paregut de les fulles
amb les de la noguera o nouer; en castellà
es coneix com a cornicabra perquè la planta presenta ben sovint unes gal·les de forma
allargada que s’assemblen a la banya de les
cabres i que estan provocades pel pugó Baizongia pistaciae
Espècie de gran valor per a les aus i xicotets
mamífers, que s’alimenten dels seus fruits
i dispersen les llavors. Les principals amenaces han sigut tradicionalment la sobreexplotació duta a terme des de la més remota
antiguitat per a la obtenció de resina i fusta,
el sobrepasturatge i els incendis forestals.
The Negrón White Poplar
Populus alba L.
Bohilgues River – Spain
El conjunt de boscos riparis en galeria, incloent-hi les zones costaneres al·luvials, s’organitzen en la regió mediterrània entorn de les
formacions forestals d’espècies caducifòlies
com Populus alba, Populus nigra, Ulmus minor, Fraxinus angustifolia, Salix alba. El xop
blanc habita en àmplies zones de la costa
mediterrània ocupades per aiguamolls cos-
taners i marjals, molt transformades per l’activitat agrícola i urbanitzadora, que ha reduït
notablement la seua presència i extensió.
L’insigne enòleg, viticultor i expert en vinyes
Rafael Janini, enginyer agrònom de la Diputació de València, va ser en 1914 un dels
precursors mundials en l’estudi dels arbres
monumentals. La seua obra Alguns arbres i
arbustos vells de la província de València és
una de les primeres publicacions il·lustrada
amb fotografies que arreplega l’extraordinari
valor d’este patrimoni viu. El Xop de Negrón
és un supervivent o, com li agradava dir al
mestre, un vell i gastat arbre, carregat de
futur.
Golden Oak
Quercus alnifolia Poech.
El Quercus alnifolia és un dels roures escleròfils endèmics més escassos del Mediterrani oriental, amb una distribució limitada
als afloraments ultrabàsics de la muntanya
Troodos en l’illa de Xipre. Habita en el pis de
vegetació mesomediterrani entre els 400 i els
1.700 m d’altitud en bioclima subhumit fresc,
tolerant un període de sequedat estival que
es pot prolongar durant més de 5 mesos.
S’associa amb Cedrus libani subsp. brevifolia, Pinus brutia, Acer sempervirens, Arbutus
andrachne, Platanus orientalis, Helichrysum
microphyllum, Sedum cyprium, Cyclamen
cyprium, Crepis fraasii, Stellaria cilicica. Des
del punt de vista genètic és una espècie molt
pròxima a Quercus ilex i Quercus coccifera,
que podria derivar de l’aïllament insular que
ha facilitat una recent especiació.
Kermes Oak of Mesa Potami
Quercus coccifera L. subsp. calliprinos
(Webb) Holmboe
Crete – Greece
Entre els roures escleròfils mediterranis destaca el grup del complex coccifera. Quercus
coccifera pot comportar-se com una espècie col·lectiva molt variable en què resulta
difícil individualitzar amb nitidesa, a nivell
interespecífic, basant-se en els caràcters
morfològics, geogràfics, bioquímics o ge-
nètics. Agrupa tant a les formes arbustives
i reptants com a les arbòries, que han sigut
definides respectivament com Quercus coccifera subsp. coccifera, Quercus coccifera
subsp. calliprinos. Es presenten juntes en
diferents emplaçaments de la seua àrea de
distribució a Grècia, Sicília, África del nord
i Portugal.
Habita en els pisos de vegetació termo- i
mesomediterrani, aconseguint algunes poblacions el supramediterrani en bioclimes
humit, subhumit i semiárid. Vegeta en companyia de la majoria de les espècies arbòries mediterrànies. Utilitzat en l’antiguitat per
a obtindre un tint de color carmesí a partir
d’un insecte del genere Kermes que parasita
les fulles. La sobreexplotació forestal, el sobrepasturatge i els incendis forestals són les
seues principals amenaces.
Barranc dels Horts Forest
Quercus faginea Lam., Quercus ilex L.
Ares del Maestrat – Spain
El Barranc dels Horts és un espai agrícola-forestal de més de 700 ha, situat a una
altitud d’entre 675 i 1.175 m. Constituïx una
de les molt escasses formacions de Quercus
faginea i Quercus ilex amb centenars d’arbres multicentenaris en el nord de la conca
mediterrània. Explotat de forma sostenible
durant segles per a la producció ramadera, agrícola, llenya, carbó i calç. A principis de
la dècada dels 90 del segle passat es va
produir la tala d’alguns exemplars de grans
dimensions, causant una intensa reacció social que va promoure la seua protecció.
Entre l’abundant biodiversitat que acull es
troben diferents espècies de líquens pertanyents als gèneres Xanthoria, Parmelia,
Diploschistes o Caloplaca; fongs del gènere Boletus, Armillaria, Lactarius, Hebeloma,
Hericium, Lycoperdon, Geaster, Agaricus;
plantes rupícoles com Sarcocapnos enneaphylla,
Chaenorhinum
origanifolium
subsp. crassifolium; artròpodes com Scolopendra sp. Buthus sp.; vertebrats, Malpolon
monspessulanum, Vipera latastei, Lacerta
lepida, Capra hispanica, Vulpes vulpes, Falco peregrinus, Nyctalus leisleri, Barbastella
barbastellus, Corvus corone, Oriolus oriolus,
383 n
Upupa epops, Garrulus glandarius, Turdus
merula, Alectoris rufa, Dendrocopos major,
Podarcis hipanica, Psammodromus algirus,
Psammodromus hispanicus.
Il-Ballut tal-Wuardija
Quercus ilex L.
Malta
La situació estratègica de l’arxipèlag maltés
en el Mediterrani va facilitar que durant la
glaciació Würm estes terres serviren de pont
per a la vegetació entre Europa i África. De
la mateixa forma, les rutes comercials entre
els pobles de l’est i l’oest del Mediterrani van
incorporar diferents espècies de plantes en
l’agricultura local. Els jaciments de l’Edat
de Bronze en les illes mostren una activitat
humana dependent del consum de fusta
dels boscos locals. Des d’aquell moment,
les vicissituds militars, culturals i religioses
lligades al paper geoestratègic d’este territori, així com la satisfacció de les necessitats bàsiques de la població, han portat a la
vegetació i els seus boscos a una situació
molt precària.
Afortunadament, encara sobreviuen alguns
dels últims testimonis de la potencialitat
d’estes terres per a albergar boscos frondosos. Com Il-Ballut tal-Imgiebah i Il-Ballut
tal-Wuardija, dos grups molt reduïts de vegetació relicta de l’espècie Quercus ilex.
Este últim és el més vell i extens de Malta,
que també compta amb la presència d’algun exemplar secular de Ceratonia siliqua,
arbres que acullen davall la seua densa volta més de setanta espècies de flora i fauna,
entre altres una població de la rata penada
hortolana Eptesicus serotinus.
Vallée du Fango
Quercus ilex L.
Corsica – France
Bosc escleròfil mediterrani dominat per Quercus ilex, acompanyat d’Arbutus unedo, Phillyrea latifolia, Pinus nigra subsp. laricio, Ilex
aquifolium, Taxus baccata, Myrtus communis, Cistus salviifolius, Cistus incanus, Cistus
monspeliensis, Smilax aspera, Clematis flammula i Rubia peregrina. En este bosc creixen
n 384
alzines multicentenàries que assolixen altures
de més de 30 m, presentant un port natural
en no haver sigut sotmeses a intervencions
d’explotació forestal, agrícola o ramadera.
Situat en el nord-oest de Còrsega, esta Reserva de la Biosfera seguix els límits de la
conca de la Vall del Fang. El riu Fang és un
torrent que desemboca en el Golf de Galéria.
La Reserva de la Biosfera s’eleva des del nivell del mar Mediterrani fins una altitud de
2.556 metres.
Carbonara Forest & Ilice du Carrinu
Quercus ilex L.
Madonie Regional Natural Park – Sicily –
Italy, Etna Park – Sicily – Italy
Les alzines del complex ilex, espècie emblemàtica dels boscos escleròfils del Mediterrani central i occidental, poden considerar-se
com una espècie col·lectiva que integra a
diferents subtipus infra-específics molt variables. Tenen les seues millors representacions en la península Ibèrica i el nord d’Àfrica,
encara que també es distribuïxen pels Alps
Marítims, les penínsules Itàlica i Balcànica,
tornant-se mes disperses i localitzades en
les illes de l’Egeu i la costa occidental de
Turquia. El desenrotllament òptim dels seus
boscos se situa en el pis mesomediterrani
des del nivell del mar fins als 500 m d’altitud, però les poblacions també s’estenen als
pisos termo-supra-oromediterranis, aconseguint fins als 2.800 m en algunes localitats
en l’Alt Atles occidental.
En el Parc Natural regional de la Madonie, a
Sicília, apareix en boscos mixtos amb Quercus
amplifolia, Quercus suber, Quercus congesta, Quercus dalechampii, Quercus virgiliana,
Quercus ilex i Quercus petraea. En el municipi
d’Isnello destaca un exemplar de Quercus ilex
de més de 8 m de perímetre de tronc. Per la
seua banda, en les faldes de l’Etna, sobre un
substrat d’origen volcànic, es troba una altra
magnífica alzina amb un diàmetre de copa de
quasi 30 m, en el qual les branques inferiors
arriben a formar una cúpula completa.
Sessile Oak of Pomieri
Quercus petraea (Matt.) Liebl.
Espècie característica dels boscos temperats europeus. Habita en l’oest, centre i sud
d’Europa i a Àsia occidental fins a Crimea i
Transcaucàsia. Té les seues millors representacions entre els 300 i 1.500 m, podent
superar esta altitud. Entra en contacte amb
masses de boscos mixtos de Fagus sylvatica, Betula sp., Pinus sylvestris, Quercus robur, Quercus pyrenaica.
Té la seua representació més meridional en
els boscos de la Madonie, a Sicília, on es troba este magnífic exemplar de roure de fulla
grossa situat a 1.300 m d’altitud, que amb
22 metres d’altura i un perímetre de tronc de
7 m cobrix una superfície de 450 m2.
Large-leaved Lime of Otsindundua Bridge
Tilia platyphyllos Scop.
Belagua River – Pyrenees – Spain
El til·ler comú és una espècie característica dels boscos temperats caducifolis, que
habita en gran part d’Europa central i l’oest
d’Àsia. En la regió mediterrània presenta les
seues millors poblacions en el pis supramediterrani en zones d’ambients subhumits
i humits freds de la ribera de rius, canons i
barrancs. En el Pirineu les formacions són
d’una gran riquesa florística, amb representants de l’agrupació fitosociológica Quercetalia pubescentis amb taxons com Acer
monspessulanum, Acer campestre, Sorbus
domestica, Buxus sempervirens, Quercus
pubescens, Corylus avellana, Ulmus glabra,
Taxus baccata, Tilia cordata, entre altres.
En el Mediterrani oriental apareix associat
amb Acer pseudoplatanus donant lloc a la
subaliança Lunaria-Acerenion; la subaliança
Tilio-Acerenion ocupa en la península Ibèrica
la seua presentació més meridional.
Cretan Zelkova
Zelkova abelicea (Lam.) Boiss.
Xeropotamos – Crete – Greece
Espècie endèmica de l’illa de Creta, amb poblacions exigües, present en vuit localitzacions distribuïdes en els tres grans massissos
muntanyosos de l’illa. En la part superior de
la Gola de Samaria es troba una de les millors reserves de l’espècie, on es presenten
exemplars de port arbori creixent entre boscos de Cupressus sempervirens i Acer sempervirens en companyia de Zelkova sicula,
tàxon exclusiu de l’illa de Sicília i del qual
únicament sobreviuen uns 200 individus.
Estes espècies són testimonis del paper que
van jugar les illes mediterrànies com a refugi per a la flora continental europea durant
l’avanç de les glaciacions del Quaternari. En
Creta està amenaçada pel sobrepasturatge,
els incendis forestals i la urbanització. La situació de l’espècie és desfavorable a causa
de la seua reduïda població i futur incert.
Arbres Monumentals en els
Paisatges Agrícoles
Agro-biodiversitat
Els paisatges rurals tradicionals són el producte de la combinació de valors naturals,
culturals, socials, històrics i econòmics de la
relació de l’home amb l’entorn al llarg de la
història. El paisatge agrari deriva d’una relació profunda i antiga entre l’home i la naturalesa amb l’objecte de satisfer les necessitats alimentàries i de recursos. No és l’única,
però si una de les més perdurables transformacions que ha patit el paisatge natural. En
primer lloc van ser les terres més planes i
fèrtils, i en èpoques d’escassetat fins a les
més escarpades, amb tal intensitat que són
poques les porcions del territori europeu que
no han sigut mai cultivades o pasturades.
A poc a poc, l’activitat agrícola i ramadera transforma el bosc primigeni, deixant la
seua empremta en el paisatge. Esta activitat mil·lenària ha afavorit la formació d’una
varietat innumerable de paisatges agrícoles
que expressen tant la diversitat natural de
les distintes zones geogràfiques com del
patrimoni cultural i cultivat lligat a elles. La
revolució tecnològica agrícola mampresa
a mitat del segle passat va comportar un
canvi substancial en la relació del paisatge
i la vida agrícola. Per primera vegada, un
reduït nombre d’agricultors, gràcies al do-
mini tècnic i a la capacitat de control de les
variables ambientals a xicoteta escala, van
ser suficients per a cobrir les necessitats de
productes i aliments per a la població. Quasi
en qualsevol lloc es pot produir i comercialitzar els productes més exòtics. El medi
rural es despobla i la població emigra a les
ciutats, especialment a les costaneres. Les
xicotetes produccions perden rendibilitat i
s’abandonen, i amb elles el cultiu de les varietats agrícoles autòctones, que es perden
per sempre.
La ramaderia s’estabula, i els excrements
dels animals, que antigament eren preats
adobs naturals, ara concentrats en les granges es transformen en perillosos contaminants. Les extensions dels cultius s’amplien
extraordinàriament per mitjà de la mecanització generalitzada i s’establix el monocultiu, utilitzant-se grans quantitats de productes químics, adobs, pesticides i herbicides,
abans pràcticament absents. Les abelles
i els insectes pol·linitzadors es ressenten
greument; més del 80 % dels cultius de la
Unió Europea depenen d’ells per a la seua
pol·linització, que assolix un valor econòmic anual de 15.000 milions d’euros, la qual
cosa acaba afectant els agricultors i al sector agroindustrial.
La creació de noves varietats de plantes
modificades genèticament, en principi més
productives però que no es pot o no convé
deixar que es reproduïsquen, conduïx a una
pèrdua de la diversitat hortícola i fructícola
tradicional. Les transformacions agràries es
porten per davant les tanques naturals i la
vegetació de marge i de ribera, es canalitzen
els cursos dels rius i afluents. L’exigència de
la màxima productivitat s’imposa.
L’agricultura extensiva, la instaurada en el
paisatge a través dels segles, herència dels
nostres avantpassats i de la nostra cultura,
adaptada a les condicions locals i a l’orografia, respectuosa amb el medi ambient, de
producció poc abundant però d’una qualitat
especial, formada per varietats antigues de
fruits de sabor únic i inconfusible, cau. La diversitat cultural, la diversitat genètica, la diversitat de les espècies i varietats i la diversitat dels ecosistemes agrícoles estan en perill.
Este aspecte ha sigut quantificat per la FAO:
el 75 % de la diversitat genètica dels cultius
mundials ha desaparegut des de l’any 1990. Si prenem com a exemple una de les fruites
més consumides en el Planeta, la poma, cal
dir que fa dos segles havia censades més
de 10.000 varietats distintes, mentre que en
l’actualitat es comercialitzen majoritàriament
unes deu. Albercocs, atzerolers, cirerers, figueres, ametlers, nouers, pereres, alvocaters,
avellaners, tarongers, llimeres, poncemers,
prunes, caquis, bresquilles, codonys, nispros
o pomelos amb desenes de milers de varietats locals europees s’estan deixant perdre. No és fàcil arribar a vell sent un arbre fruiter;
actualment la mitjana de vida productiva rares vegades supera unes poques dècades.
És poc freqüent que a un arbre fruiter se li
permeta sobrepassar els cent anys, com als
castanys, garroferes, oliveres i pocs més;
això sí, sempre que estiguen en terrenys
marginals o de difícil mecanització.
El paisatge agrari tradicional pot permetre compatibilitzar el cultiu i la convivència
d’una abundant biodiversitat natural. No
obstant això, des de mitjans del segle passat
la incessant industrialització del procés agrícola i la consegüent caiguda de les activitats
tradicionals ha provocat l’abandó d’una gran
part de les terres menys susceptibles de
mecanització i la despoblació del medi rural.
S’afavorix així l’increment dels processos
d’erosió i degradació del sòl, l’extensió dels
Grans Incendis Forestals i la fragmentació
dels ecosistemes de la Xarxa Natura 2000.
És important reconéixer i comptar amb la
població rural en la seua doble vessant de
productors d’aliments de qualitat i de conservadors de la biodiversitat amb què generar servicis ecosistèmics.
Bouches du Rhône
Camargue Regional Nature Park – France.
El riu Roine, un dels principals aportants
d’aigua al mar Mediterrani, té en la seua desembocadura un dels paisatges més fèrtils
i fecunds d’Europa. El parc natural regional
de la Camarga està format per estanys, marenys, pantans, salines, arrossars i cultius
385 n
fruiters, que acullen una extraordinària diversitat de flora i fauna silvestre, destacant
la seua riquesa ornitològica. La fertilitat dels
sediments aportats pel Roine facilita el cultiu de pomeres, pereres, vinyes, hortícoles i
cereals.
Però esta zona és també molt ventosa, perquè les masses d’aire discorren per la conca
del Roine a gran velocitat. En estes condicions, les barreres de xiprer són un dels millors aliats per a protegir els cultius agrícoles.
Plantats des de la més remota antiguitat,
estes alineacions sempre verdes que deixen
la seua empremta en el paisatge van estar
en perill de desaparéixer per l’atac de la malaltia del xancre del xiprer causada pel fong
vascular Seiridium cardinale.
Strada della Foce
Tuscany – Italy
Estudis genètics recents duts a terme per
l’Istituto per la Protezione delle Piante-CNR
de Florència, han mostrat que els xiprers
que creixen a Itàlia estan emparentats amb
les poblacions naturals de l’oest del Mediterrani, per la qual cosa Itàlia és la segona
pàtria del xiprer mediterrani. Van ser estesos
durant el període de l’Imperi Romà per tota
la seua àrea d’influència com a símbol de la
cultura i la civilització. El paisatge de xiprer
és un element central de l’economia de la
Toscana, que ha fet d’ell un símbol universal.
A Itàlia es pot gaudir de la seua presència
en formacions boscoses, com en el “Bosco
degli Zappini”, de Fontegreca, on creix una
població d’unes 70 ha que ja apareix citada en documents del segle XVI. Forma part
essencial dels jardins renaixentistes i històrics com “Vila d’Este”, “Giardino di Boboli”
o “Strada della Foce”. El “Viale dei Cipressi
di Bolgheri” situat en la Maremma Toscana,
és una doble alineació de quasi 5 km de longitud plantada en 1832, a la qual el premi
Nobel de literatura italià Carducci va dedicar
el poema “Davanti Sant Guido”. Està protegit com “Ben monumental natural d’interés
artístic i històric nacional”, i constituïx un
dels exemples més assenyalats i representatius del rol del xiprer en la Toscana.
n 386
Juniper of Opoul
Juniperus oxycedrus L.
Opoul – France
Els ginebres termòfils s’integren preferentment en el pis termomediterrani de vegetació, tant en formacions azonals dunars com
en boscos escleròfils de Quercus spp. El
càdec d’Opoul és un testimoni de la grandesa a què poden aspirar estos arbres de
vida difícil: es coneixen cites d’exemplars
que van aconseguir més de 4 metres de
diàmetre de tronc. Han sigut explotats per
la seua fusta, per a l’obtenció de les exclusives essències que contenen, assetjats
pels incendis forestals i expulsats dels seus
territoris per les transformacions agrícoles.
Este vell, solitari i reconegut cade, nom amb
què es coneix a esta espècie en el Roussillon francès, roman aïllat en mitat de la vinya mentre espera ferit i malalt una ajuda
que no acaba d’arribar.
Atalaya Phoenician Juniper
Juniperus phoenicea L.
Fuenterrobles – Spain
La savina comuna pot arribar a formar boscos de gran extensió, densitat i complexitat
entre les masses de vegetació escleròfil·la
mediterrània, des del nivell del mar fins als
2.000 m d’altitud, amb una presència major en la ribera oest del Mediterrani. Les
savines del grup Phoenicea estan dotades d’una gran capacitat per a colonitzar
sòls esquelètics, dunars, volcànics, salins
i rocosos en els bioclimes àrid, semiàrid
i subhumit. Molt abundants en el passat,
han patit una explotació abusiva en tota la
seua àrea de distribució per a l’obtenció de
carbó vegetal. A l’extensió de l’agricultura i
el sobrepasturatge cal afegir els processos
intensius d’urbanització de la costa i els incendis forestals. Cada vegada més escassos, els savinars presenten un estat molt
degradat, en forma de xicotets rodals disjunts i individus aïllats. En l’actualitat, les
estimacions per a les poblacions del nord
d’Àfrica, les més abundants, indiquen que
s’han reduït en un 70%.
Bordighera Palm Grove
Bordighera – Italy
Des de fa 1.000 anys es té constància de la
presència de palmeres datileres en la costa
de la Ligúria, lligades als intercanvis comercials marítims amb el nord d’Àfrica. El cultiu
de palmeres datileres formava part de l’activitat agrícola local, ocupant els marges de
les xicotetes hortes abancalades que recauen des dels Alps Marítims al mar Mediterrani. El producte principal obtingut eren les
seues fulles, utilitzades tradicionalment per
a les celebracions religioses de la Pasqua
catòlica i jueva.
Durant el segle XVII, amb l’augment de l’interés i desenrotllament del coneixement de
les ciències naturals, es van incrementar els
viatges dels naturalistes centreeuropeus al
Mediterrani, que van quedar sorpresos per
l’exuberància del paisatge. A partir d’aquell
moment, la Riviera va anant convertint-se en
centre d’atracció per al descans i les vacances de salut. L’arribada del ferrocarril i l’obertura del canal de Suez van suposar l’entrada
de plantes i viatgers de tots els racons del
Planeta. Per això, en l’actualitat gaudixen
de magnifiques col·leccions de plantes exòtiques de tot el món, autèntiques reserves
de biodiversitat, al trobar-se algunes d’elles
en risc en les seues regions d’origen. Per
la seua banda, el palmerar de Bordighera,
a causa del creixement urbanístic lligat al
turisme, ha tingut una minva considerable
en la seua extensió, la qual cosa, unida a
l’abandó de l’agricultura, i més recentment a
l’arribada de la plaga del morrut roig, fa que
es trobe en perill imminent de desaparició.
Carob Tree
Ceratonia siliqua L.
Laetiporus sulphureus (Bull.) Bondartsev &
Singer
Monastery of Corpus Christi – Llutxent –
Spain
La garrofera en una espècie de distribució
circummediterrània, característica del pis termomediterrani, molt estesa per tota la regió
com a arbre de cultiu en secà per a la producció de fruit. Es coneixen poques poblacions
naturals, on s’associa amb Arbutus unedo,
Fraxinus ornus, Laurus nobilis, Olea europaea
var. sylvestris, Phillyrea latifolia, Quercus ilex,
Rubia peregrina subsp. longifolia, Smilax aspera var. altissima i Viburnum tinus.
És un arbre molt longeu que pot aconseguir
un gran desenrotllament, a pesar que les
podes agrícoles li minven considerablement
el vigor. Les garroferes seculars són de gran
valor per a la conservació de la biodiversitat de la flora i la fauna en el Mediterrani, a
més de jugar un paper fonamental en la lluita
contra la desertització. Entre les amenaces
per a les velles garroferes es troba l’abandó de l’activitat, el despoblament rural, les
transformacions agràries per a cultius de regadiu i la pressió urbanística.
El polípor de sofre és un fong saproxílic que
habita sobre arbres ferits o molt debilitats,
sent un bon representant de la flora anomenada d’equilibri, encarregada en els ecosistemes de completar el cicle dels nutrients.
La garrofera de Quinta de Parra en l’Algarve
portuguès amb 13 m de perímetre de tronc
és un dels de majors dimensions en la península Ibèrica. Per la seua banda, la garrofera del monestir de Llutxent, en la província
de València, és un testimoni de l’ús del fruit
d’esta espècie per a l’alimentació equina.
Belabarce Walnut
Juglans regia L.
Roncal Valley – Pyrenees – Spain
Espècie característica de les formacions boscoses de ribera en el Mediterrani oriental. Habita de forma natural en el sud-est d’Europa
i oest d’Àsia, des de Grècia fins a l’Himàlaia,
associada amb arbres com Platanus orientalis, Pterocarya fraxinifolia, Liquidambar orientalis, Rhododendron ponticum i lianes com
Periploca graeca i Cyprinia gracilis.
L’espècie va ser distribuïda per tot Europa
durant el període romà, principalment com a
arbre fruiter, encara que la seua fusta és de
gran qualitat i molt apreciada. Apareix associada a l’activitat humana en hortes, marges
de cultius i vessants de muntanyes. En la
seua àrea d’origen, els boscos naturals estan
amenaçats per la recol·lecció de fruits, el sobrepasturatge i les tales per a fusta, marcant
una tendència de la població descendent.
Phoenix Olive Trees
Phoenix – Crete – Greece
L’olivera va ser un dels primers arbres a ser
domesticat a la costa oriental del Mediterrani. Des d’allí es va estendre el cultiu per tota
la regió mediterrània, aprofitant moltes vegades les poblacions d’olivera silvestre per a
empeltar-lo. En l’art minoic de fa 3.500 anys,
l’olivera, les seues branques, fruits i floració
constituïxen motius d’inspiració en la decoració de pintures, atuells i joies.
Les oliveres de Phoenix donen testimoni de
l’extraordinària capacitat de resistència de
l’espècie per a sobreviure en els llocs més
exigents i àrids del paisatge. Pocs arbres
han sigut més generosos amb la Humanitat.
Però, en les últimes dècades, estos arbres
ancestrals, de varietats locals úniques i en
molts casos desconegudes per a la ciència,
han sigut abandonats, arraconats, talats i
espoliats, davant de l’impuls d’un mercat
que té dificultats per a valorar-los i que no té
en compte el seu paper ecològic transcendental en la protecció del sòl, la biodiversitat, l’agro-biodiversitat i la diversitat cultural.
Monumental Olives of Maestrazgo
Maestrat – Spain
Un dels principals valors de l’oliverar tradicional en relació amb la conservació de la
biodiversitat té molt a veure amb l’abundància d’espècies d’aus residents, migratòries o
hivernants que troben en ell, aliment, recer
o lloc de nidificació. Com Alectoris rufa, Athene noctua, Lullula arborea, Oenathe hispanica, Galerida theklae, Hirundo rustica,
Saxicola torquatus, Lanius excubitor, Lanius
senator, Emberiza cirlus, Turdus philomelos,
Turdus iliacus, Erithacus rubecula, Fringilla
coelebs o Cercotrichas galactotes.
La Llei 4/2006 de Patrimoni Arbori Monumental de la Comunitat Valènciana protegix
directament tots aquells exemplars que tenen més 350 anys d’edat. Segons les organitzacions agràries de la comarca del Maestrat, en el nord de la província de Castelló,
són més de 4.000 les oliveres protegides
com a “Arbres Monumentals”. Això ha permés acabar amb l’espoli, conservar el territori i comercialitzar un oli únic en el món.
Són moltes les oliveres centenàries en l’àrea
mediterrània que necessiten un gest polític i
social d’estes dimensions.
Pollarding Poplar
Populus nigra L.
Ababuj – Spain
Espècie amb distribució a Europa, Àsia i
nord d’Àfrica, formant part de la vegetació
de ribera en els llits dels rius i bosquines.
Habita des del nivell del mar fins als 1.800
m d’altitud. Les plantacions de xops escapçats seguint els cursos dels rius, els límits
dels cultius i els voltants de les fonts per a
l’obtenció de bigues, llenya i farratge són un
component essencial de paisatge i la cultura
tradicional del centre i sud d’Europa.
En molts pobles de l’àrid sud d’Aragó, a
Espanya, són quasi els únics arbres de dimensions notables que persistixen en el
paisatge, constituint uns microhàbitats essencials per a la conservació de briòfits, líquens i organismes saproxílics. Molts trams
dels rius Alfambra, Jiloca, Pancrudo, Aguas
Vivas, Estercuel, Guadalope, de la Val, Huerva, Fuenteferrada o Piedra conserven alguns
dels millors paisatges per a celebrar-los. Les
principals amenaces provenen de la dessecació i canalització dels llits dels rius, l’extracció de l’aigua subterrània a través de
pous que han fet baixar el nivell freàtic, la
despoblació del medi rural i l’extensió de
l’agricultura intensiva.
Almond & Lesser Kestrel
Prunus dulcis (Mill.) D.A. Webb.
Falco naumanni Fleischer
Castelló – Spain
Es coneixen unes 26 espècies d’ametlers
silvestres, que compartixen àrea geogràfica
comuna entre l’Orient Pròxim i Àsia Central,
387 n
a Turkmenistan, Uzbekistan, Tadjikistan, Afganistan, Turquia, Armènia, Pakistan, Iran,
Iraq, sud de Rússia, Xina i Mongòlia. Creixen en goles i vessants rocoses, en condicions xerofítiques extremes de les zones
estepàries i semi-desèrtiques entre els 800
i els 1.700 m. En general són xicotets arbres
o arbustos, molt rústics, que poden estar
proveïts de dures branquetes punxegudes
en forma d’espina per a defendre’s de l’atac
dels herbívors.
Les poblacions naturals presenten una gran
variabilitat en formes i comportaments, a les
que cal afegir la selecció i hibridació humana per a adaptar-lo a distintes zones geogràfiques. Fins fa només unes dècades, les
plantacions d’ametlers com a arbre fruiter de
secà eren molt freqüent en totes les riberes
del Mediterrani, però en actualitat son molt
escasses.
El xoriguer petit és un menut falcó molt útil
per a l’agricultura perquè s’alimenta d’insectes i rosegadors. En la dècada dels anys 50
es va produir un fort descens en les poblacions, a causa de l’ús massiu de verí i la seua
caça.
The Terrona Holm Oak
Quercus ilex L.
Zarza de Montánchez - Spain
La devesa és un tipus de formació agro-pastoral característic de la península Ibèrica de
gran valor ecològic, econòmic i ambiental.
Combina la presència d’arbratge adult -principalment d’alzines, sureres i roures- amb
pastures per a la ramaderia, el cultiu de
plantes agrícoles i l’extracció de suro, llenyes i carbó. Forma un dels paisatges més
característics en les comunitats d’Extremadura, Andalusia, el sud de Castella i Lleó i
Portugal. Les deveses alberguen espècies
de gran importància per a la conservació de
la biodiversitat com Aquila adalberti, Ciconia
nigra o Lynx pardinus, i oferix hàbitats imprescindibles a diferents espècies de flora i
fauna saproxíliques.
L’alzina Terrona, amb més de 8 m de perímetre de tronc i 27 m de diàmetre de copa,
presidix una fèrtil devesa en el municipi Zar-
n 388
za de Montánchez des de fa més de huit
segles. Va ser el primer arbre singular protegit de la comunitat extremenya, i des de
llavors rep tot tipus de cures i atencions. Fa
uns anys i després d’una llarga vida oferint
el seu fruit als porcs ibèrics que davall la
seua copa es resguarden, crien i alimenten,
va necessitar de suports, que a manera de
forques gaudinianes, li servixen d’ajuda per
a preservar la seua integritat i majestuosa
silueta.
Holm Oaks of Houses of Paterna
Quercus ilex L.
Ayora – Spain
La superfície estimada actual de Quercus
ilex en la regió mediterrània se situa entorn
dels 6.5 milions d’hectàrees, sent Espanya,
Portugal, El Marroc i Algèria els que presenten les àrees més extenses. Esta superfície
ve a ser la mitat de la seua àrea potencial: el
carboneig, l’extensió dels cultius agrícoles,
els incendis forestals i la ramaderia intensiva
són algunes de les causes principals d’esta
reducció. La conservació de grans d’alzinars
en la península Ibèrica té molt a veure amb la
gestió i rendibilitat de les deveses.
Antigament, les deveses estaven molt esteses per tota Espanya. El paisatge cerealista de la masia Casas de Paterna, a Aiora,
mostra durant la primavera la seua cara més
verda i esperançadora. Prop de l’edificació
principal, dos magnífiques carrasques fan
guàrdia en companyia d’un colomer. Este
tipus de construcció, molt comuna en el
medi rural en el passat, estava destinada al
subministrament d’ous i colomins i de la no
menys important colomassa amb què abonar la terra.
Romanejo & La Nava Pyrenean Oak
Quercus pyrenaica Willd.
Extremadura – Spain
L’espècie Quercus pyrenaica habita en la
regió mediterrània occidental, és més abundant en la part occidental de la península
Ibèrica, apareix en l’oest i sud-oest de França i presenta algunes poblacions al nord del
Marroc.
El reboll de La Nava es troba situat en el municipi de Berzocana, en la serra de La Maribela, en la comarca de Las Villuercas. Situat
en una formació agro-pastoral de devesa
de roures caducifolis on pastura la principal
raça bovina autòctona del sud-oest de la península Ibèrica, denominada retinta. Conviu
amb la presència d’una de les comunitats de
passeriformes més abundants d’Extremadura, i és lloc de reproducció de la cigonya
negra i la rata penada ratonera forestal comuna.
El Romanejo és un dels exemplars de major
edat i dimensions de la seua espècie, presenta un perímetre de tronc en la base de
més de 9 m, la copa aconseguix una altura
de 20 m, amb un diàmetre de copa de 50 m.
Es localitza en un tossal entre les fèrtils valls
del Jerte i l’Ambroz.
Duas Rodas Cork Oak
Quercus suber L.
Serra do Bispo Mount – Portugal
La sureda és una formació vegetal característica del Mediterrani occidental en sòls
de naturalesa silícia, que es presenta principalment en els pisos de vegetació termo-meso-mediterranis de bioclima humit
o subhumit. Encara que també penetra en
el pis supramediterrani en el Rif i l’Alt Atles
Marroquí, on es troben exemplars creixent a
2.400 m d’altitud. Quercus suber entra a formar part de poblacions mixtes amb espècies
arbòries com Quercus ilex, Quercus pubescens, Quercus faginea, Quercus canariensis,
Pinus pinaster, Pinus pinea, Arbutus unedo,
Pyrus bourgaeana.
Les suredes de les zones més humides del
sud de la península Ibèrica presenten una
àmplia representació de molses i falagueres
epífites com Davallia canariensis i Polypodium cambricum; plantes enfiladores, herbes nemorals, falagueres, arbustos i una espècie insectívora, Drosophyllum lusitanicum.
La surera de Duas Rodas presenta un perímetre de tronc en la base de 6,4 m, un diàmetre de copa de 31 m, una altura de 19,5 m
i se li estima una edat de 400 anys. Arbres Monumentals en els
Jardins
Diversitat Cultural
La presència d’arbres monumentals en les
ciutats, ermites, santuaris, places dels pobles i fonts té molt a veure amb el significat
profund que la societat europea reconeix als
arbres madurs en la seua relació històrica,
cultural i social. Al llarg de la història de la
Humanitat, els arbres monumentals han estat presents com a arbres fundacionals i de
trobada en totes les cultures i civilitzacions
del món.
D’altra banda, la necessitat de gaudir de la
calma i de l’orde instituït que reina en un jardí
ens ve d’antic: els Campos d’Ialu dels egipcis, el jardí de les Hespèrides o el jardí de
l’Edèn són bons exemples. En origen destinats a espais privats per al gaudi, l’oració o
l’estudi, a excepció dels arbres situats en les
places públiques i les fonts. Tot va canviar a
partir del segle XVIII, amb la Il·lustració, quan
es van establir els principis higienistes amb
què millorar la qualitat de vida de les ciutats.
La revolució industrial va fomentar les concentracions humanes al costat de les fàbriques i prompte van començar a deixar sentir-se les dures conseqüències sobre la salut
de la població. Des de llavors, la presència
dels arbres i els jardins públics va passar de
ser, a més d’un plaer estètic a l’abast de tots,
una necessitat irrenunciable per a poder viure en la ciutat.
En relació amb la salut també cal tindre en
compte que la fundació dels primers jardins
botànics a Europa, a mitjan segle XVI, apareix lligada al naixement de les universitats
renaixentistes en Pisa, Pàdua, Florència o
Bolonya, a què prompte seguirien les universitats europees de Zuric, Montpeller, Utrecht o Paris. En principi, estaven destinats al
cultiu de les plantes medicinals com a complement pràctic als estudis de Medicina. Poc
després, la història de l’arboricultura coneixerà, entre els segles XVII i XIX, un període
de gran auge i esplendor.
Davall la influència del període il·lustrat els
jardins botànics europeus van ser enriquint
les seues col·leccions en forma de mostres,
plecs, propàguls i plantes vives, gràcies
al material procedent de les expedicions
mampreses per tot el món. Un dels canvis
substancials d’esta època és la incorporació
d’arbres i palmeres de la flora mundial a les
col·leccions vives dels jardins botànics i històrics, espais públics i col·leccions privades,
arborètum forestals d’introducció i col·leccions de fruiters, que els van transformar en
exuberants, frondosos i exòtics paisatges
arborats, atresorant en l’actualitat una extraordinària biodiversitat viva del Planeta.
El paisatge arborat europeu i mediterrani li
deu molt a esta llarga història d’estudi, intercanvi i conservació. Una part significativa
dels nostres paisatges més emblemàtics i
reconeguts són fruit d’esta relació. Com els
de xiprer mediterrani en la Bella Toscana,
d’on se sap que no és autòcton però si un
dels elements més emblemàtics i rendibles
d’atracció cultural de tot el món. O els palmerars de palmeres datileres en el sud d’Espanya, estant declarat el d’Elx Patrimoni de
la Humanitat.
També cal tindre en compte que moltes
d’estes espècies arbòries al·lòctones presents a Europa, de caràcter no invasiu, es
troben sovint amenaçades en les seues zones d’origen, constituint els exemplars que
viuen entre nosaltres autèntiques reserves
“ex situ” de biodiversitat.
Els arbres monumentals formen part de les
senyes d’identitat de tots els pobles europeus. Sense importar massa la seua espècie,
antiguitat, grandària, forma, port o raresa, ja
que el significat profund és fonamentalment
local, arrelats en la seua història, cultura, tradicions, creences i memòria social. Per això
en molts casos són arbres amb nom propi,
que han sigut contemplats i admirats durant
generacions. El fenomen de l’emigració, la
transformació de les formes de vida, l’aculturació i una injusta carrera per a destacar el
“més” gran, vell, alt, pesat, corpulent, històric ha deixat a la gran majoria d’ells, i del seu
llegat, indefensos, assetjats i amenaçats.
Tots han de ser igual d’importants, valuosos
i necessaris per a la vella Europa.
exemplars aïllats, grups, conjunts, arbredes
i formacions boscoses de plantes superiors, tant d’angiospermes com de gimnospermes, autòctons o al·lòctons, que posseïxen un o més troncs prou diferenciats.
Independentment de si el seu creixement
és horitzontal, reptant, de port arborescent
en les monocotiledònies, arbustiu o lianoide. Poden trobar-se en el medi natural, agrícola i urbà. O que per la seua rellevància
científica, natural, cultural, històrica i social
representen un alt valor ambiental, en especial per a les comunitats locals en què
es troben.
Atlas Cedar
Cedrus atlàntica (Endl.) G. Manetti ex Carrière
Garden of the French – Béjar – Spain
Espècie endèmica de les cadenes del Atles
del Marroc i Algèria, on ocupa les seues millors posicions entre els 1.000 els 2.500 m
d’altitud. Sol presentar-se en forma de masses pures, encara que s’associa amb Quercus ilex, Quercus faginea, Quercus canariensis, Acer opalus, Acer monspessulanum,
Buxus balearica, Fraxinus dimorpha, Pinus
nigra subsp. mauretanica, Abies marocana,
Abies numidica, Ilex aquifolium i Juniperus
thurifera subsp. africana, entre altres.
Els boscos de cedre de l’Atles es presenten
en l’actualitat molt fragmentats a conseqüència d’una sobreexplotació forestal abusiva i de les tales per a l’extensió de l’agricultura dutes a terme al llarg del segle XX, a
la qual cosa cal afegir una alta pressió ramadera, que dificulta la seua regeneració. Les
estimacions més favorables indiquen que els
boscos de cedre de l’Atles ocupen una superfície total de 145.000 ha, que suposen un
25 % de la seua àrea potencial.
Va ser introduït a Europa com a arbre ornamental a principis del segle XIX. El cedre del
Jardí de la Francesa és un exemplar madur
en fase de tabulació. El perímetre del tronc
supera els 8 m, mentre l’altura i el diàmetre
de copa arriben als 30 m. Atenent a estes consideracions, el concepte “d’arbre monumental” es pot aplicar als
389 n
Cypress of Principe Real
Cupressus lusitanica Mill.
Lisbon – Portugal
Espècie originària de les cadenes muntanyoses d’Amèrica central. Va ser introduïda a
Portugal a finals del segle XV. És un arbre de
port elevat i copa globosa que pot superar
els 30 m d’altura.
El xiprer de la Plaça do Príncep Real va
ser plantat a mitjan segle XIX. Presenta un
port aplanat en forma ornamental a l’haver
sigut dirigides les seues branques per les
podes, de tal forma que necessiten recolzar-se sobre una estructura de forja. La
copa aconseguix una altura de 6,80 m, el
tronc un perímetre de 4 m, i el diàmetre de
copa 27 m.
Les Jumeaux & Notre-Dame du Cyprès
Provence – Côte d’Azur – France
El xiprer mediterrani és un dels arbres més
característics del paisatge de la Provença i
la Costa Blava francesa, apareixent associat als centres de culte, jardins i residències. Situats entorn de la capella romànica
de Notre-Dame du Cyprès, que té els seus
orígens en el segle X, es troben sis magnífics exemplars de port fastigiat. L’exemplar
més gros assolix un perímetre de tronc de
5,8 m.
Les Jumeaux (els bessons) són dos emblemàtics xiprers plantats l’any 1800 en una
talaia prop de la ciutat de Montpeller, que
en dos ocasions han estat a punt de desaparéixer. La primera, en la Segona Guerra
Mundial quan al dur-se a terme l’excavació
de trinxeres en les seues proximitats es
tractava d’evitar que serviren de referència.
La segona, durant la construcció de l’autopista A9, al passar el traçat pels voltants.
Actualment és la urbanització de l’entorn la
que amenaça el futur d’estos arbres capdavanters. En tots els casos, els propietaris i
la mobilització popular van eixir en la seua
defensa.
n 390
Genovés Calvary
Serra Grossa – Spain.
La Serra Grossa és una alineació muntanyosa formada per la unió d’unes quantes
serres de formes suaus, que té la seua cota
més elevada a 903 m en el pic de la Creu.
Entre elles es troba la Serra del Castell de
Xàtiva, coronada per una fortalesa, i just als
seus peus un bon exemple de pastius secs
calcaris mediterranis que alberguen l’espècie endèmica protegida Silene diclinis, a més
d’una representació en pendents rocallosos
de vegetació casmofítica en la què destaquen taxons com Sarcocapnos saetabensis i
Saxifraga corsica subsp. cossoniana.
El municipi d’El Genovés, situat als peus de
la Serra de la Creu, presenta un deliciós tossal cobert de xiprers entorn de l’ermita del
Crist del Calvari la presència del qual constituïx un testimoni vital del paisatge, les creences i la vida dels seus pobladors.
Anunciada Cypress & Royal Botanical
Garden Cypress
Vilafranca del Bierzo – Spain
Madrid – Spain
En data 17 d’octubre de 1755, per mandat
del rei Ferran VI, es va fundar a Migas Calentes el Reial Jardí Botànic de Madrid. Posteriorment, en 1774, sota el regnat de Carles
III, el jardí es va traslladar a l’emplaçament
actual, donada la proximitat al jardí del Buen
Retiro i al possible emplaçament del Gabinet
d’Història Natural, en l’actualitat seu del museu del Prado. Ric en herbaris, dibuixos i
llegats botànics, és un centre de referència
internacional i un dels jardins botànics més
visitats del país. L’arbre més antic del Jardí
Botànic és este xiprer de 32 m d’altura, amb
una edat d’entre 220 i 240 anys.
El xiprer que des de fa 400 anys creix en el
monestir de l’Anunciada, de l’orde de clausura de la Clarisses Descalces, és el més vell
i, amb els seus 33 metres, el més alt d’Espanya. Situat en el camí de Sant Jaume, este
xiprer solia passar desapercebut fins que les
germanes, autèntiques guardianes espiritu-
als de l’exemplar -ja que segons la tradició
l’arbre va ser plantat per la seua fundadora, Sor María de la Trinidad- van llançar les
campanes al vol demanant ajuda. El xiprer
estava malalt, i des de l’any 2001 l’exemplar
rep les cures i atencions del Departament
d’Arbres Monumentals de la Diputació de
València.
Villa Reale dí Castello
Florence – Italy
En el què pertoca a l’art de la jardineria, el
Renaixement va suposar una ruptura amb
el model de jardí medieval. L’efecte escenogràfic dels grans espais i les sorpreses a
l’espectador prenen carta de naturalesa en
els nous jardins de la mà d’uns creadors que
alhora que arquitectes són també paisatgistes, pintors i escultors. Villa Reale di Castello, propietat dels Mèdici, erigida davall el
patronatge de Cosimo I, primer Gran Duc de
la Toscana, està considerada una de les primeres mostres d’este art renovat.
El grandiós disseny de les terrasses donant
una impressió unitària, la multiplicitat de les
vistes, l’harmoniosa dimensió del palau, el
desenrotllament equilibrat i ple dels motius
ornamentals, els amplis parterres envoltats
de tanques, la disposició de nombroses de
fonts i escultures, la presència d’una orangerie per a albergar una rica col·lecció de
cítrics que en el període estival són exposats
a l’exterior com a mostra d’ostentació exòtica, els ombrívols túnels entre el bosc... Els
xiprers ocupen dos posicions principals, la
primera en l’entrada junt al palau, la segona
enfront de la Font de l’Hivern.
Àgios Nikolaos Cypress
Kathikas – Cyprus
La península Akamas és una serra poblada
de boscos de savines i pins on es conserven
algunes de les últimes platges verges de l’illa
de Xipre. Conta la llegenda que Afrodita, deessa de l’amor i la bellesa grega, va nàixer de
la bromera del mar. I en Akamas es troben els
Banys d’Afrodita, un fi brollador que descendix pels penya-segats fins a penetrar en una
gruta oculta entre figueres i baladres. Este espai natural acull una àmplia mostra de flora i
fauna protegida entre la qual es troba la tortuga verda marina Chelonia mydas, la tortuga
babaua Caretta caretta, el lepidòpter Callimorpha quadripunctaria i plantes com ara
Centaurea akamantis, Crepis pusilla, Ophrys
kotschyi, Phlomis cypria, Tulipa cypria, així
com set mamífers i més de 154 aus.
El nom de l’illa de Xipre s’ha relacionat amb
la presència del xiprer entre la seua flora. No
obstant això, en l’actualitat no hi ha formacions naturals de l’espècie. Els dos exemplars
més destacats de l’illa són el xiprer de Nisou
i el de Sant Nicolau. Este últim i segons conta la llegenda està relacionat amb la presència del sant en l’illa, té un perímetre de tronc
de 4,35 m. i aconseguix una altura de 14 m.
Abarqu Cypress
Abarqu – Iran
Les àrees muntanyoses d’Orient Mitjà, des
dels Montes Taurus en la península d’Anatòlia a la zona nord-occidental del subcontinent indi en la Vall de l’Indus, constituïxen
la principal àrea potencial de distribució del
xiprer. D’esta regió cal destacar la referència
històrica d’Alexander Von Humboldt que, seguint els passos del geògraf àrab Al Idrisi en
el segle XI, va proposar que el xiprer tenia el
seu centre d’origen a Afganistan, on creixien
exemplars gegantins. Un testimoni eloqüent
de la presència de xiprers mil·lenaris en esta
regió és el xiprer d’Abarqu, a Iran. Amb més
de 14 metres de perímetre de tronc i datat
en més de 4.000 anys d’edat, este acollidor
xiprer ha sigut centre de trobada de les caravanes que comuniquen Orient i Occident.
Pietro Della Vall en 1621 relata en una carta de viatge la impressió que li va produir el
ciprer d’Abarqu: “Nell’entrar della Terra: da
una banda, vi è piantato un cipresso molto
annoso, il più grande, che io abbia mai veduto in vita mia”. “ … i rami più bassi, si stendono lontano dal tronco pero ogni parte atronó,
e conforme io misurai, da quindici passi de
miei. L’altezza, corrisponde alla grossezza:
ma non è di forma piramidale, come sogliono
essere i cipressi di ordinario. Alla grandezza,
mostra di essere albero antico assai, i Mahomettani l’hanno in gran divotione”.
San Anton Gardens
Tetraclinis articulata (Vahl) Masters
Malta
L’exuberància, diversitat i frescor que mostra
la vegetació de San Anton Gardens contrasta amb l’aridesa i desforestació que mostra
el conjunt d’illes a Malta. L’insigne professor
John Borg va arreplegar en un treball de 1933
alguns dels arbres més vells del paisatge, on
va mencionar diferents grups de xiprers, destacant dos xiprers piramidals molt ancians
plantats prop del monument de l’Arch en La
Valletta, que podrien remuntar-se a l’època
del Gran Mestre de Paula entre 1623 – 1636, i
els de San Anton Gardens.
L’araar -o azouca en llengua Tamazight- Tetraclinis articulata és una espècie endèmica
del nord d’Àfrica, on les poblacions naturals
estan molt castigades per l’explotació de la
seua preada fusta. Pertany a una antiga línia
filogenètica de la família Cupressaceae, i té
als gèneres veïns més pròxims a Sud-àfrica,
Austràlia, Nova Caledònia i Nova Guinea,
que indiquen l’arcaisme del seu origen. Espècie en perill d’extinció a Europa, ja que les
dos úniques representacions residuals es
troben a l’est de la Península Ibèrica i a Malta, formades per individus aïllats. En el nord
d’Àfrica es donen les millors representacions
de l’espècie. Stone Pine
Pinus pinea L.
Sardinia – Italy
Doñana National Park – Spain
El pi pinyoner es distribuïx pels pisos de
vegetació termo-meso-mediterranis de bioclima humit i subhumit, pot aconseguir
altituds màximes en el Líban fins als 1.800
m. Preferix els sòls solts arenosos, o d’ambient dunar, amb el nivell freàtic subjacent.
L’absència de formacions naturals madures, la presència discontínua i fragmentada
de les poblacions i una diversitat genètica
reduïda fa que resulte difícil establir la seua
àrea original. La presència de restes antracològics en jaciments arqueològics en el sud
de la península Ibèrica, datats entre 10.000 i
20.000 anys, i de pol·len en torberes en èpoques anteriors, indicarien l’espontaneïtat de
l’espècie en esta zona.
Es considera que moltes de les poblacions
del Mediterrani occidental podrien provindre
de l’expansió que els etruscos van dur a terme a Itàlia, i que posteriorment els romans
van traslladar a tota la seua àrea d’influència,
donat el valor alimentari i culinari dels seus
pinyons. Cycas of San Anton Gardens
Cycas rumphii Miq.
San Anton Gardens – Malta
El palau, i especialment els jardins de San
Anton, han sigut testimonis des de fa 500
anys de l’avanç de la història natural, l’agricultura i la jardineria en l’illa de Malta. En entre els individus més destacables del jardí hi
ha exemplars de Ficus benghalensis, Araucaria heterophylla, Araucaria columnaris,
Nolina longifolia, Sapindus indica, Sophora
secundiflora, Paulownia tomentosa, Washingtonia robusta, Phoenix canariensis, Phoenix
dactylifera, Pinus canariensis, Erythrina variegata, Olea europaea, Carya illinoinensis,
Grevillea robusta, Paliurus spina-christi o
Tipuana tipu.
Cycas rumphii és originària de les àrees tropicals d’Indonèsia i Malàisia, on forma part
de les comunitats i els boscos primaris plujosos de les àrees costaneres. Participa en
l’estabilització de les dunes formades per la
blanca arena de coral. Solen presentar un
tronc arborescent erecte, de vegades ramificat, que pot superar els deu metres d’altura.
En els últims 50 anys s’ha perdut el 20 % de
l’hàbitat de l’espècie.
Dragon Tree
Dracaena draco L.
Ravine of Alonso - Canary Islands – Spain
Ajuda Botanical Garden - Portugal
El nom popular d’arbre dragó o drago, Dracaena draco resulta fàcil d’entendre al con-
391 n
templar exemplars adults: les extraordinàries dimensions, la seqüenciada i sinuosa
ramificació dicotòmica, les arrels aèries que
broten de les branques, les turmentades rugositats del tronc, la seua fina corfa i la sang
roja que brolla quan se li ferix li conferixen
una aspecte prehistòric innegable. Això ha
portat a considerar-los com els sers vius
més vells del Planeta. Espècie endèmica de
la regió macaronèsica, es distribuïx en les
illes Canàries, Madeira i Cap Verd. Fa uns
anys s’ha descrit una població relicta de
dragos en l’Anti Atles occidental marroquí,
sobre la cara nord dels Jbels Imzi i Adad
Medni creixent en penyals i goles pràcticament inaccessibles.
En les illes Canàries creix preferentment des
del nivell del mar fins a 400 m, per la qual cosa
la seua àrea natural potencial de distribució
és molt extensa. No obstant això, les poblacions silvestres són extremadament escasses: en l’illa de Gran Canària és molt estrany,
a Lanzarote ha desaparegut, en El Hierro es
coneixen tres dragos vells, en La Gomera
únicament un adult, a Tenerife està confinat
a barrancs, zones escarpades i penyasegats.
El comerç de la resina de dragó des de la més
remota antiguitat, l’ús de les seus fulles com a
farratge per al bestiar, el sobrepasturatge, l’ús
de les fulles per a l’obtenció de fibres amb
què elaborar cordes, l’extensió de l’agricultura i l’alteració i destrucció del seu hàbitat
per les urbanitzacions han portat a l’espècie
a una situació crítica.
Chilean Wine Palm & Yucca
Jubaea chilensis (Molina) Baill.
Pisa Botanical Garden – Italy
Yucca filifera Chabaud
Valencia Botanical Garden – Spain
Jubaea constituïx un gènere monoespecífic
endèmic de Xile. El seu hàbitat natural se situa entre els 32 i 35 graus de latitud Sud, des
del nivell del mar fins més de 1.300 m d’altitud. En l’actualitat únicament existixen entre
111.000 i 125.000 individus, concentrats especialment en dos sectors: Ocoa, amb uns
70.000 i Cocalan amb 35.000. S’estima que
estes xifres es corresponen amb el 2,5 % de
les que existien fa uns dos-cents anys. Charles Darwin, en 1832, va indicar que diversos
n 392
centenars de milers creixien en la zona de
Valparaíso, dels que mig segle després només quedaven uns pocs centenars. L’extracció del vi de palma, per a la qual cosa es
tala l’exemplar, l’extensió de l’agricultura i la
ramaderia intensiva han portat a l’espècie a
la vora de l’extinció.
A fi d’albergar les plantes medicinals com a
complement pràctic associat als estudis de
Medicina, en 1543 es crea el primer jardí botànic en Pisa. Seguirien el seu exemple les
incipients universitats italianes renaixentistes de Pàdua, Florència o Bolonya i a Europa les de Zuric, Montpeller, Utrecht i París.
Dos magnífics exemplars de palma xilena
presidixen el jardí i testifiquen l’interés dels
botànics i exploradors italians per les palmeres. El jardí botànic de València alberga una
extraordinari exemplar de Iuca originari de
Mèxic, que assolix 12 m d’altura, 10 m de
diàmetre de copa i més de 9 m de perímetre
de tronc en la base.
Palmera Imperial
Phoenix dactylifera L. Palmeral of Elx – Spain
El cultiu de la palmera datilera es remunta
als orígens de l’agricultura en Orient Pròxim,
fa més de 6.000 anys. Des d’aquell moment
no ha fet més que d’estendre’s pels països
del sud del Mediterrani. Plini el Vell, en el
segle I, relata la presència de palmeres amb
fruit en les costes llevantines de la península
Ibèrica. Quan els àrabs van arribar a estes
terres en el segle VII, els palmerars ja existien, però el domini que tenien d’este cultiu
va potenciar la seua difusió. En l’actualitat,
vora 200.000 palmeres formen el palmerar
històric d’Elx, declarat Patrimoni de la Humanitat per l’ONU. Reconeix així el seu valor
universal com a exemple de transferència
d’un paisatge característic del Nord d’Àfrica a Europa. Els palmerars europeus d’Elx,
Oriola, Alacant, Bordighera i Vai eren considerats fins fa uns anys lliures de plagues i
malalties greus. Però en l’actualitat es troben
greument amenaçats davant de l’avanç imparable de la plaga del morrut roig.
La Palmera Imperial és un exemplar mascle,
al qual li van brotar diversos fillols o ulls del
tronc en forma de canelobre conferint-li un
port singular. Conta la tradició que en 1894
va visitar la ciutat l’Emperadriu Sissi, quedant meravellada per la bellesa i força de
l’exemplar, a la que deu el seu nom.
Horse Chestnut
Aesculus hippocastanum L.
The Retiro Gardens – Spain
Espècie del Mediterrani oriental, habita de
forma natural en les muntanyes del nord de
Grècia, Albània i Bulgària. Es presenta en el
pis supramediterrani amb l’associació Ostryo-Carpinion, creixent en companyia de
taxons com ara Abies cephalonica i Abies
borisii-regis.
Segons pareix, va ser introduïd a Viena a
mitjan segle XVI, per a posteriorment difondre’s per la resta d’Europa, arribant a Paris
l’any 1615. Des d’aquell moment passà
a formar part dels jardins centreeuropeus
gràcies a les seues nombroses virtuts: cridanera floració estival en xanglots terminals de color blanc-rosat, fulles digitades
de grans mides, copa frondosa, fruit gros
d’aspecte semblant a les castanyes i un
poderós esclat tardorenc multicolor. L’epítet que dóna nom a l’espècie prové de l’ús
que es va fer de les seues llavors com a
tractament de les malalties respiratòries
dels equins.
Castagno dei Cento Cavalli
Sant’Alfio – Sicily – Italy
El castanyer és un arbre estés per l’activitat
humana des de la més remota antiguitat, la
qual cosa fa difícil establir la seua àrea natural. Es considera originari de la regió del nord
de la península d’Anatòlia i el mar Negre, des
d’on s’hauria expandit per Centreuropa així
com en l’oest del Mediterrani i nord d’Àfrica
per a l’explotació forestal i la producció de
fruit. Apareix en quatre regions biogeogràfiques de la Unió Europea: alpina, atlàntica,
continental i mediterrània.
Conta la llegenda que, en el segle XVI, davall este castany situat a les faldes de l’Etna
es van resguardar d’una tempestat els cent
cavallers i les seues corresponents muntures que formaven el seguici de la reina Joana d’Aragó i de Castella, de Nàpols i Sicília.
El castanyer dels Cent Cavalls està format
per tres troncs ben grossos que en conjunt superen els 55 metres de perímetre, la
qual cosa el convertix en un dels arbres del
món amb el tronc més gros, estimant-se la
seua edat en uns 2.000 anys. Fa uns anys
se li detectà l’atac d’un cinípid d’origen asiàtic Dryocosmus kuriphilus i del xancre del
castanyer Criphonectria parasitica. No lluny
d’ell es troba el castanyer de la Nau, un altre
exemplar monstruós d’un sol tronc que supera els 23 metres de perímetre.
Gayatonero
Celtis australis L.
Psammodromus hispanicus Fitzinger
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba – Spain
Espècie de distribució circummediterrània, se situa preferentment en els pisos
termo-meso-mediterranis. S’integra en les
formacions de boscos escleròfils, lligada
als ambients termo-hidròfils, en situació
sub-rupícola i en boscos de ribera. Les formacions presenten una distribució dispersa,
en forma de xicotets grups o aïllades. S’associa en el Mediterrani occidental a Quercus
suber, Quercus faginea, Acer campestre,
Acer granatense, Viburnum tinus, Crataegus
monogyna, Amelanchier ovalis. El fruit en
forma de drupa suposa una font d’aliment
important en els mesos finals de la tardor
per a la fauna avícola, que actua com a dispersant.
Plantat en els marges de cultiu i en les cases de camp per a la fabricació de mànecs
i utensilis de fusta per a les ferramentes del
camp, va donar lloc a una indústria artesanal
tradicional que encara persistix en la comarca de la Vall d’Aiora-Cofrents, a la província
de València, a Espanya, on als lledoners
se’ls anomena gayatoneros. Els grossos
troncs infestats de buits que es formen al ser
escapçats cada 7 a 10 anys són la llar, el refugi i la font d’aliment per a una gran varietat
de vida silvestre.
Etna Broom
Genista aetnensis (Raf. ex Biv.) DC.
Mount Etna – Sicily – Italy
Les colades volcàniques de l’Etna constituïxen un hàbitat especialment difícil per a la
reinstal·lació de formacions boscoses. En el
millor dels casos transcorreran 15 anys fins
a que s’establisquen els primers líquens, 30
anys per a les molses i 100 anys per a les
comunitats vegetals llenyoses pioneres, entre les que destaquen dos endemismes de
l’illa, Genista aetnensis i Betula aetnensis.
Entre noves erupcions, pluges de cendres,
fumarades de gasos tòxics i nevades hivernals, dóna començament la colonització
amb noves eco-unitats forestals que podran
evolucionar fins a la instal·lació de les formacions Querco-Fagetea i Rumici-Astragaletea.
La ginesta de l’Etna plantada en un jardí en
el municipi de Milo presenta un gros tronc
doble on cada un d’ells aconseguix els 2 m
de perímetre, la copa s’eleva fins als 12 m i el
diàmetre de copa arriba als 18 m.
Persian Turpentine Tree
Pistacia atlantica Desf.
Kiti – Cyprus
El pistatxer és una espècie arbòria que es
distribuïx pel sud i l’oest del Mediterrani,
abunda en el Magrib, està present en la cadena Cirenaica, Orient Mitjà, la costa oest
d’Anatòlia i a Xipre i Canàries. Mostra una
gran amplitud ecològica i plasticitat per a
adaptar-se a diferents ambients, tenint influències i connexions amb la flora macaronèsica, predesèrtica i mediterrània. Forma
agrupacions amb Olea europaea, Ceratonia siliqua, Tetraclinis articulata, Juniperus
turbinata, Ziziphus lotus, Pistacia khinjuk,
Amygdalus communis subsp. microphylla,
Amygdalus lycioides, Amygdalus orientalis, Amygdalus arabica, Amygdalus webbii,
Amygdalus graeca, Prunus microcarpa, així
com altres representants de la família de les
Rosaceae, com Prunus, Crataegus, Pyrus,
Rosa, Rhamnus. En les illes Canàries, on
pràcticament es dóna per desaparegut en
algunes illes, apareix amb Tamarix canariensis, Phoenix canariensis, Dracaena draco,
Juniperus phoenicea, Olea europaea subsp.
cerasiformis, Pistacia lentiscus, Visnea mocanera, Maytenus canariensis, Sideroxylon
marmulana.
U listincu
Pistacia lentiscus L.
Ghisonaccia – Corsica – France
Este exemplar va ser descobert entre la màquia quan la propietària va dur a terme treballs de desbrossament de la parcel·la. Va ser
declarat Arbre de l’Any 2011 a França. El llentiscle té un perímetre de tronc de 2,30 m, una
altura de 7 m i ocupa una superfície de 80 m2.
El llentiscle és una espècie integrant del
bosc termòfil que es presenta preferentment
en els pisos de vegetació termo i mesomediterrani. De distribució circummediterrània,
forma boscos molt diversificats des del punt
de vista estructural, acompanyat d’Arbutus
unedo, Celtis australis, Ceratonia siliqua,
Cercis siliquastrum, Erica arborea, Laurus
nobilis, Myrtus communis, Olea europaea,
Pinus pinea, Quercus coccifera, Ramnus alaternus entre altres.
Els fruits del llentiscle atrauen a diferents tipus d’aus, entre les que destaca Sylvia spp.,
que els consumixen i contribuïxen a la seua
dispersió. Per la seua banda, les fulles es
protegixen dels herbívors incrementant el
contingut de fenols en les fulles més joves
i també al llarg de l’hivern, quan l’estrat herbaci és més escàs.
Vlatos Oriental Plane
Platanus orientalis L.
Crete – Greece
El plàtan d’ombra és una de les espècies dominants de les formacions de boscos riparis
en la península Balcànica, Orient Pròxim, el
sud d’Itàlia, Sicília, Xipre i Creta. Creix des
del nivell del mar fins als 1.500 m d’altitud,
mostrant una gran amplitud ecològica, encara que els seus emplaçaments preferits són
els llits dels rius. Distribuït des de l’antiguitat
per la qualitat de la seua ombra en fonts, jardins i alineacions. Plàtan de Vlatos perímetre
de tronc 26,40 m.
393 n
Aleppo Oak
Quercus infectoria Oliv.
Kampos – Cyprus
Els boscos més extensos de roures caducifolis de l’oest del Mediterrani estan formats
principalment per dos espècies polimorfes
Quercus ithaburensis i Quercus infectoria. La
primera s’estén fins al sud d’Itàlia, la segona
és més abundant en la península d’Anatòlia i
les muntanyes d’Orient Pròxim, amb poblacions en les illes orientals del mar Egeu i a
Xipre. Es presenta en formacions forestals
del pis supramediterrani i bioclima subhumit
i humit reunides en la unitat Quercion infectoriae caracteritzat per la presència d’Asperula libanotica, Veronica stenobotrys,
Hypericum lanuginosum, Tamus orientalis,
Quercus coccifera subsp. calliprinos, Pinus
brutia, Allium trifoliatum, Ostrya carpinifolia,
Quercus alnifolia, Cupressus sempervirens,
Quercus brachyphylla, Arbutus andrachne,
Acer syriacum, Fontanesia phillyreoides,
Aristolochia altissima, Cyclamen persicum
Carvalleda de Tragamón
Quercus robur L.
Atlantic Botanical Garden of Gijón - Spain
El roure pènol és una espècie característica dels boscos temperats europeus que va
trobar refugi en l’àrea circummediterrània
durant el màxim glacial de l’era Würm. En
l’actualitat es troba distribuïda per la major
part d’Europa i Àsia occidental, mentre que
en la península Ibèrica roman més lligada a
les zones amb influència atlàntica.
n 394
Chaparral do Mendoça Cork Oak
Quercus suber L.
Marateca – Portugal
L’obtenció del suro ha suposat una garantia
de conservació per a les formacions de sureres. S’estima que la superfície ocupada se
situa en una mica menys de 2 milions d’ha,
sent Portugal, Algèria, Espanya i Marroc els
principals productors. L’extracció del suro de
l’arbre es du a terme cada 7 o 15 anys, depenent de les zones: com més sec és el clima,
el suro és de millor qualitat, però la seua producció és més lenta. L’operació pot dur-se a
terme al llarg de tota la vida de l’arbre, encara
que ha d’evitar-se en els exemplars més ancians perquè els causa un estrès suplementari que pot posar en perill les seues vides.
Durant l’extracció se separa el suro de la pell
interna. Esta última és una capa d’extraordinària importància, ja que és la que conserva
la capacitat de regenerar la nova corfa, a més
de contindre i preservar el cambium perquè
l’arbre puga continuar vivint. La pell interna té
un alt contingut en tanins, que s’han utilitzat
tradicionalment com adobadors i colorants.
Es tenen dades que mostren com entre els
segles XVII i principis del XX en el sud d’Espanya, Marroc i les illes de Sardenya, Còrsega i
Sicília es van destruir vastíssimes extensions
de sureres amb esta finalitat. Esta activitat
seria una de les raons que explicarien el brusc
descens d’estes masses en la regió. La surera de Chaparral do Mendoça, a Portugal, és
considerat un dels més productius del món,
presenta un diàmetre de copa de 30 m i un
perímetre de tronc de més de 5 m.
Smallflower Tamarisk
Tamarix parviflora DC.
Agios Athanasios Sklavopoula – Crete –
Greece
El gènere Tamarix reunix un centenar d’espècies d’ambients halo-hidròfils, repartides per
les regions temperades i càlides d’Europa,
oest d’Àsia i nord d’Àfrica. La major diversitat d’espècies es dóna en la regió irano-turca i el nord d’Àfrica, on alguns taxons s’integren en la vegetació saharo-aràbiga de les
sabanes formant part del paisatge desèrtic
i dunar. Associats a les formacions d’aigua
dolça solen apareixen els taxons Tamarix
africana, Tamarix gallica, en companyia de
Salix alba, Salix triandra, Salix pedicellata,
Salix atrocinerea, Salix purpurea, Populus
alba, Populus nigra, Fraxinus angustifolia,
Laurus nobilis, Celtis australis, Prunus lusitanica, Nerium oleander. Per la seua banda,
Tamarix canariensis, Tamarix boveana i Tamarix balansae mostren una preferència pels
ambients sub-halòfits.
Tamarix parviflora, originari del Mediterrani
oriental i el nord d’Àfrica, així com altres espècies del grup, poden prendre ports arboris
i adquirir dimensions extraordinàries. S’ha
utilitzat en jardineria en el Mediterrani oriental on s’ha naturalitzat.
T
he need to protect our forests and biodiversity has been
granted unprecedented political and social attention
in the last few decades. The growing interest in trees
has much to do with concern for the future and well-being
of humanity. And with an unquestionable fact, is that the
actions that are aimed at their conservation are moving
forward at a disproportionately slow pace compared to the
destruction of mature trees and forests all over the planet.
One of the key European initiatives in this respect is the Habitats
Directive, whose twentieth anniversary was celebrated last
year, which has given rise to the creation of the world’s biggest
network of natural protected areas: the Natura 2000 network.
The results in terms of the number and diversity of habitats and
species of protected flora and fauna have been promising, yet
there is still much to do. Only 17% of habitats and species and
11% of key ecosystems protected by European legislation are
in a favourable state of conservation. Added to this is the lack
of recognition and specific legal protection for monumental
trees, mature forests, centuries-old agricultural trees and the
most emblematic treed landscapes in the European Union.
The destruction of forests and biodiversity are mainly
caused by humans. One of the major ones is the increase
in what are known as Large-scale Forest Fires (LFF), i.e.
fires that burn surface areas ranging from 500 to tens of
thousands of hectares. This is a huge environmental hazard
which in 95% of the cases is caused either accidentally or
deliberately by humans.
To take an effective stand against forest fires there is a
need to step up research into preventive management and
regeneration models that help to provide active protection
and also contribute to the recovery of plant communities
in the future to make them more resistant to fires. This is
the goal of the European CypFire project: Multiple-rowed
cypress barriers against fires: a feasible, ecological and
economical solution for the protection of Mediterranean
Regions (2010–2013), co-financed by ERDF funds from
the MED Programme, the EU’s transnational cooperation
programme. n
CypFire
European Project CypFire: Multiple-rowed cypress barriers against fires: a feasible, ecological and economical solution for
the protection of Mediterranean Regions (Reference: 2130 / 2G-MED09-070). Co-financed by ERDF
Sponsors
Collaborators

Spanish Translation - cupressus - home page

Transcripción

Documentos relacionados

butlleti acegal abril14_Maquetación 1