DISEÑO SUSAN.indd - MÁSTER EN TEORÍA Y PRÁCTICA DEL

Transcripción

DISEÑO SUSAN.indd - MÁSTER EN TEORÍA Y PRÁCTICA DEL
MAÑICOS
Una película de / A film by:
Cecilia Barrionuevo – Federico Robles
DOSSIER DE PRENSA / PRESS BOOK / DOSSIER DE PREMSA
MAÑICOS
La Casa de Aragón en Barcelona es un símbolo de una época
pasada. Allí los espacios se cuentan a través de las historias y
las historias a través de los hombres y mujeres que la habitan.
Hay un final que se avecina como inevitable, pero en este epílogo
aparecen singulares formas de resistencia al paso del tiempo.
The “Casa de Aragón” in Barcelona is a symbol of a past time. An old
building whose different rooms seem to tell stories and the stories are told
by men and women who inhabit the house. The end is coming and there is
no way to avoid it, but this epilogue shows very singular ways of resistance.
La Casa d’Aragó a Barcelona és un símbol d’una època passada. Allà els
espais s’expliquen a través de les històries i les històries a través dels homes
i dones que l’habiten. Hi ha un final que s’aproxima com a inevitable, però
en aquest epíleg apareixen singulars formes de resistència al pas del temps.
FICHA TÉCNICA
Título / Title / Títol: Mañicos
País / Country / Pais: España
Duración / Duration / Duració: 25 min
Género / Genre /Gènere: Documental /
Documentary / Documental.
Formato original / Original format /
Format original: DV
Formato de exhibición / Exhibition
format / Format d’exhibició: Betacam digital
i Betacam SP
V.O.: castellano / spanish / castellà
Dirección y guión / Direction and script by / Direcció i guió:
Cecilia Barrionuevo – Federico Robles
Asistente de dirección y fotografía / Assistant director and
photography / Assistent de direcció i fotografia:
Luis Herrero
Producción / Production / Producció:
Susagna Alcón
Dirección de fotografía / Director of photography / Direcció de
fotografia:
Federico Robles
Sonido directo y diseño sonoro / Direct sound and sound design /
So directe i disseny de so:
Rachel Bardawil
Edición / Editing / Muntatge:
Juan Carlos Zavaleta
Producción Ejecutiva / Executive producer / Producció executiva:
Màster en Documental Creatiu UAB i Televisió de Catalunya TV3
CONTACTO / CONTACT / CONTACTE
Carmen Viveros, Josexto Cerdán / Josep Mª Català / Universidad Autónoma de Barcelona / Master en Documental
Creativo / Edificio I. Facultad de Ciencias de la Comunicación / Campus Bellaterra / 08193. Barcelona. España
Teléfono / Phone / Telèfon: (0034) 93 581 3585 – 93 581 1292 / Móvil / Cell Phone / Mòbil: (0034) 692 462 897
Fax : (0034) 93 581 2005 (Enviar a la Atención del Master en Documental Creativo)
e-mail : [email protected]
http://www.documentalcreativo.edu.es / http://manicosdocumental.blogspot.com/
Copyright UAB/MDC/TVC
Barcelona MMVIII
SINOPSIS / SYNOPSIS / SINOPSI
A principios del siglo XX se inició una emigración de las tierras de Aragón hacia Barcelona, que luego, en los años
de posguerra, se hizo masiva. A raíz de esto se crea, en la calle Joaquín Costa nº 68, un Centro Aragonés que
tenía como fin recibir a estos “maños” para brindarles ayuda. Allí se forjó un espacio donde los vínculos entre
ellos y de ellos con sus raíces se conservaban.
Hoy en día la realidad social ha cambiado y aquellos jóvenes aragoneses ya envejecieron, pero la casa sigue
existiendo. MAÑICOS refleja la vida de las personas que aún transitan por la casa de Aragón, impregnada de los
aires de tiempos pasados, tiempos en que forjaban un futuro que ya llegó. Y, mientras recuerdan ese pasado, nos
revelan con honestidad, la realidad del presente en el que viven.
At the beginning of the twentieth century began an emigration of the lands of Aragon towards Barcelona, which then, in the years
of post war period, became massive. As a result of this was created, in the street Joaquín Costa n º 68, an Aragonese Center that
had as purpose to receive these “maños” to provide them help. There was forged a space where the links between them and of
them with their roots were remaining.
Nowadays the social reality has changed and those aragonese young men already aged, but the house continues existing.
MAÑICOS reflects the life of the people who still pass along the house of Aragon, impregnated with the airs of past times, times in
which they were forging a future that already came. And, while they remember this past, they reveal us, with honesty, the reality of
the present in which they live.
A principis del segle XX es va iniciar una emigració de les terres d’Aragó cap a Barcelona, que després, en els anys de postguerra,
es va fer massiva. Arran d’això es crea, en el carrer Joaquim Costa nº 68 , un Centre Aragonès que tenia com fi rebre a aquests
“maños” per a brindar-los ajuda. Allà es va forjar un espai on els vincles entre ells i d’ells amb les seves arrels es conservaven.
Avui dia la realitat social ha canviat i aquells joves aragonesos ja han envellit, però la casa segueix existint. MAÑICOS reflecteix la
vida de les persones que encara transiten per la casa d’Aragó, impregnada dels aires de temps passats, temps en què forjaven un
futur que ja ha arribat. I, mentre recorden aquest passat, ens revelen, amb honestedat, la realitat del present en el que viuen.
CECILIA BARRIONUEVO
Córdoba, Argentina, 1975
Estudia Comunicación Social en la Universidad Nacional de Córdoba.
De 1995 a 1999 forma parte del staff permanente del Cineclub El Ángel Azul (Córdoba) y desde el 2000 y hasta el
presente trabaja en el Cineclub Municipal Hugo del Carril, desempeñando actividades de programación y gestión
artística (cine, música, teatro), y de coordinación del área pedagógica (talleres, cursos y seminarios). Se dedica,
también, en forma independiente a la producción artística y comercial de eventos culturales y audiovisuales.
Desde el 2003 es docente del Centro de Estudios Para Adultos Mayores (CEPRAM), que depende de la
Universidad Nacional de Córdoba, dictando regularmente allí los cursos “Crítica de Cine”, “Actualidad
cinematográfica” y “Análisis teatral”. En 2007 – 2008 cursa el Master en Teoría y Práctica del Documental
Creativo en la Universidad Autónoma de Barcelona, que le produce junto a TV3 Televisió de Catalunya el
documental MAÑICOS.
Studies Social Communication in the National University of Córdoba.
From 1995 to 1999 takes part of the permanent staff of the Cineclub El Ángel Azul (Córdoba) and from 2000 and up to the
present works at the Cineclub Municipal Hugo del Carril, developing activities of programming and artistic management (cinema,
music, theatre), and of coordination of the pedagogic area (workshops, courses and seminars). She works, also, in an independent
way, in the artistic and commercial production of cultural and audiovisual events. From 2003, teaches at the Centro de Estudios
Para Adultos Mayores (CEPRAM), which depends on the National University of Córdoba, dictating regularly there the courses
“Critique of Cinema”, “Actual cinematography” and “ Theatrical analysis “. In 2007 – 2008 studies the Master in Theory and
Practice of Creative Documentary at the Universitat Autònoma of Barcelona, which produces with TV3 Televisió de Catalunya the
documentary MAÑICOS.
Estudia Comunicació Social a la Universitat Nacional de Còrdova.
De 1995 a 1999 forma part de l’staff permanent del Cineclub El Ángel Azul (Còrdova) i des de l’any 2000 i fins ara treballa al
Cineclub Municipal Hugo del Carril, desenvolupant activitats de programació i gestió artística (cinema, música, teatre), i de
coordinació de l’àrea pedagógica (tallers, cursos i seminaris). Es dedica, també, de forma independent a la producció artística i
comercial d’esdeveniments culturals i audiovisuals. Des del 2003 és docent del Centro de Estudios Para Adultos Mayores
(CEPRAM), que depèn de la Universitat Nacional de Còrdova, dictant-hi regularment els cursos “Crítica de cine”, “Actualitat
Cinematográfica” i “Anàlisi teatral”. L’any 2007-2008 cursa el Màster en Teoría i Pràctica del Documental Creatiu a la Universitat
Autònoma de Barcelona, que li produeix juntament amb TV3 Televisió de Catalunya el documental MAÑICOS.
FEDERICO ROBLES
Córdoba, Argentina, 1978
Periodista y Licenciado en Comunicación Social.
Se especializó en producción audiovisual y participó en los servicios informativos de varias señales de TV abierta
en Argentina. Integró también equipos de trabajo en varias productoras independientes como guionista y
director de programas de reportaje y documental. Premio Estímulo 2007 por el Gobierno de Córdoba a la
realización audiovisual con el corto “Semana de Mayo (6’ – DvCam). Es profesor adscripto de “Periodismo en TV”
por el Colegio Universitario de Periodismo de Córdoba, Argentina. En 2007 – 2008 cursa el Master en Teoría y
Práctica del Documental Creativo en la Universidad Autónoma de Barcelona, que le produce junto a TV3 Televisió
de Catalunya el documental MAÑICOS.
Journalist. Degree in Social Communications.
Developed his career in the audiovisual world and joined several news programms in Argentina. He also worked as director and
writer for article, interview and documentarie series for independent producing companys. Won the 2007 “Premio Estímulo”
award for young directors in Argentina with his short film “Week of May” (6’ – DvCam). He is also journalist profesor at “Colegio
Universitario de Periodismo”, in Córdoba, Argentina.. In 2007 – 2008 studies the Master in Theory and Practice of Creative
Documentary at the Universitat Autònoma of Barcelona, which produces with TV3 Televisió de Catalunya the documentary
MAÑICOS.
Periodista i llicenciat en Comunicació Social.
Es va especialitzar en producció audiovisual i va participar en els serveis informatius de diverses senyals de TV oberta a Argentina.
Va integrar també equips de treball en diverses productores independents com a guionista i director de programes de reportatge i
documental. Premi Estímulo 2007 pel govern de Còrdova a la realització audiovisual amb el curt “Setmana de Maig (6’ – DvCam).
És professor adscrit de “Periodismo en TV” pel col·legi Universitari de Periodisme de Còrdova, Argentina. L’any 2007-2008 cursa
el Màster en Teoría i Pràctica del Documental Creatiu a la Universitat Autònoma de Barcelona, que li produeix juntament amb TV3
Televisió de Catalunya el documental MAÑICOS.
NOTAS DE LOS DIRECTORES / DIRECTORS’ NOTES /
NOTES DELS DIRECTORS
Me acerqué a la casa de Aragón en Barcelona con la intención de observar a la gente que habitaba ese lugar. La
mayoría ancianos utilizaban ese espacio no solo como un centro de reunión, sino como una especie de hogar.
En un principio encendíamos la cámara para que esta fuera testigo directo (y por ende nosotros también) de
las situaciones que allí sucedían, de las interacciones de las personas entre si, con el espacio, con los objetos. A
medida que el proyecto avanzó, surgieron diferentes conceptos sobre los que comenzamos a indagar: la vejez, la
añoranza, el tiempo, la historia, las migraciones, la nostalgia, la resistencia.
Buscando grabar las atmósferas que circundaban el lugar descubrimos que la gente de la casa de Aragón se
reunía para no olvidar de dónde venían, lo qué habían sido, lo que era el pueblo. A su vez, se hacía evidente que
ese aferramiento tenía días contados o corría riesgo de desaparecer, sobre todo porque esa casa fue creada
hace 100 años atrás bajo ciertas circunstancias sociales hoy caducas y porque en su fundación fue custodiada
por jóvenes enérgicos que hoy en día han envejecido.
Lo interesante es como reaccionan las gentes de Aragón ante ese final…como lo resisten, y con la nostalgia y
felicidad que remiten a ese pasado.
Siempre me gustó observar a la gente, lo que dicen, lo que hacen y las tensiones que se generan entre: las
palabras y los hechos, los hechos y los tiempos, los tiempos y los espacios. A partir de historias mínimas que me
develaban estos maños, fui encontrando acontecimientos que también reconocía comunes y que en algún
sentido considero cortan en forma transversal la vida en general.
Puedo reconocerme como una vouyerista de vidas. Pero en este caso, practicamos ese mirar maquillándolos los
espacios, disponiéndolos adrede, según lo que nos fueron sugiriendo. Así, lo rutinario, natural y cotidiano podía
transformarse a través de nuestros ojos en puestas en escena de los personajes en los lugares que habitan
regularmente.
I approached the”Casa de Aragon” in Barcelona with the intention of observing the people who was living this place. Most of all
elders were using this space not only as a center of meeting, also as a kind of home. In a beginning we got on the camera because
it was a direct witness (and for ende we also) of the situations that were happening there, of the interactions of the people
between them, with the space, with the objects. As the project advanced, appeared different concepts on which we began to
investigate: the oldness, the nostalgia, the time, the history, the migrations, the resistance.
Looking to record the atmospheres that were surrounding the place we discovered that the people of the “Casa de Aragon” were
meeting not to forget wherefrom there were coming, what they had been, what was the village. Also, it was becoming evident
that this headstrongness had few days or was on risk of disappearing, especially because this house was created 100 years ago
under certain social circumstances today expired and because its foundation was guarded by energetic young men who nowadays
have aged.
The interesting thing is how the peoples of Aragon react in front of this end … how they resist it, and with the nostalgia and
happiness that they have from this past.
I always liked to observe to the people, which they say, which they do and the tensions generated between: the words and the
facts, the facts and the times, the times and the spaces. From minimal histories that revelead me these “maños”, I was finding
events that I also was recognizing common and that in some sense I consider they cut in a transverse way the life in general.
I can recognize myself as a vouyerist of lives. But in this case, we practised this view making up the spaces, arranging them
purposely, according to what they were suggesting us. This way, something routine, natural and daily could transform across our
eyes staging the character in the places that they live regularly.
Em vaig acostar a la casa d’Aragó de Barcelona amb la intenció d’observar a la gent que habitava aquest lloc. La majoria ancians
utilitzaven aquest espai no solament com un centre de reunió, sinó com una espècie de llar. Al principi enceníem la càmera perquè
aquesta fos testimoni directe (i per tant nosaltres també) de les situacions que allà succeïen, de les interaccions de les persones
entre sí, amb l’espai, amb els objectes. A mesura que el projecte avançava, van sorgir diferents conceptes sobre els quals comencem a indagar: la vellesa, l’enyorança, el temps, la història, les migracions, la nostàlgia, la resistència.
Buscant gravar les atmosferes que circumdaven el lloc vam descobrir que la gent de la casa d’Aragó es reunia per a no oblidar
d’on venien, el què havien estat, el que era el poble. A la vegada, es feia evident que aquest aferrament tenia els dies comptats o
corria risc de desaparèixer, sobretot perquè aquesta casa va ser creada fa 100 anys enrere sota certes circumstàncies socials avui
caduques i perquè en la seva fundació va ser custodiada per joves enèrgics que avui dia han envellit.
L’interessant és com reaccionen la gent d’Aragó davant aquest final…com ho resisteixen, i amb la nostàlgia i felicitat que remeten
a aquest passat.
Sempre em va agradar observar a la gent, el que diuen, el que fan i les tensions que es generen entre: les paraules i els fets, els
fets i els temps, els temps i els espais. A partir d’històries mínimes que em desvetllaven aquests “maños”, vaig anar trobant
esdeveniments que també reconeixia comuns i que en algun sentit considero tallen en forma transversal la vida en general.
Puc reconèixer-me com una vouyerista de vides. Però en aquest cas, vam practicar aquesta mirada maquillant-ne els espais, disposant-los a propòsit, segons el que ens van anar suggerint. Així, allò rutinari, natural i quotidià podia transformar-se a través dels
nostres ulls en posades en escena dels personatges en els llocs que habiten regularment.
Cecilia Barrionuevo
NOTAS DE LOS DIRECTORES / DIRECTORS’ NOTES /
NOTES DELS DIRECTORS
Esta película se origina más en una inquietud estética que en un argumento textual. Mi particular acercamiento
a la Casa de Aragón en Barcelona se funda -en un principio- cierta iconografía que encontraba en uno de sus
espacios: la barbería, un sitio de esos de los que ya van quedando pocos. Pero de la fascinación por la imagen
de un peluquero afeitando aun con navaja y espuma, fui encantándome con la atmósfera de ese lugar que, como
toda barbería, respira esa particular mezcla de cotilleo, intimidad y humor cotidiano.
Fue la barbería de Antonio Martínez nuestro “bunker” a partir del cual comenzamos a conocer a unos personajes
que nos fueron guiando para presentarnos otras historias, otros personajes y otras sensaciones.
Dos denominadores comunes: por un lado, el espacio: La Casa de Aragón en Barcelona. Por otro, una sensación
personal de trazos paralelos entre la historia de los abuelos que habitan el lugar, y la historia misma de la
institución que alberga ese edificio: un pasado supuestamente dorado y un presente de resistencia a un final
inevitable.
Así las cosas, la historia de los personajes corre en paralelo a la historia del lugar y es allí cuando intentamos
que los espacios se contaran por los personajes que los habitan. Retratar ese final –entonces- no era solo
retratar el final de una historia entre tantas (puesto que historias de viejitos hay miles) Si no que retratar ese
final era retratar el final de un proceso único e irrepetible. Porque la historia ya está escrita y avanza inexorable,
y porque los personajes mismos, con el paso del tiempo, ya no estarán para contarlo.
MAÑICOS pretendió ser, desde mi postura, el retrato del final de ese proceso, y por tanto también del final de
esas historias de vida. Lo interesante surgía cuando esos espacios y esos personajes muestran cómo lo viven.
Es decir, cuando muestran los modos en que afrontan esa espera.
Esa “espera” que a veces se demuestra alegre y hasta puede despertar gracia o humor. Cada espacio/situación
es dueña de una atmósfera propia que le da vida propia como escena, y son esas sensaciones las que intentamos
captar.
We started producing this film more like an esthetic research than trying to develop a plot. At the beginning, my personal
approaching to this place (the “Casa de Aragón”, in Barcelona) was based on a certain kind of fascination I felt about a particular
place I found there: the barbershop, one of these little old spaces that tend to disappear with the pass of the times. It was this
initial
attraction of a barber still shaving his clients with an old sharp razor what interested to me. Then I was able to discovered the
typical and exciting atmosphere of a barbershop; mix of intimacy, gossip and everyday humor.
It was the Antonio Martinez´s barbershop the place that let us know another people and spaces in “Casa de Aragón”. It was like
our “bunker” to work, but also to start new relationships with our characters.
Having known the history and the purpose of the institution, I started feeling that it was a close story that may trace like a parallel
with the one of those old people who daily visit the place: a supposedly golden past, and a present of resistance to an inevitable
end.
So what we tried to do was telling a story where the places and the characters shared a common history because of their
common origin. Trying to capture this “end of a story” idea, we wanted the spaces to tell the people´s life, as soon as we wanted
our characters to tell the “Casa de Aragón´s” era. It was not only any old people story, but the one of a group that once wrote a
very important chapter in Sapain´s history.
I wanted MAÑICOS to be the last report of these historical process, not with a social science view, but with mine. Because I found
that the most interesting thing to show was the way this people and this institution face the future, and -as a result- its epilogue.
A way that sometimes is funny or humorous but some others can be sad and melancholic. “Mañicos”, then, tried to be a portrait
of spaces/situations that reflects a unique atmosphere of sensations that we wanted to catch.
Aquesta pel·lícula s’origina més en una inquietud estètica que en un argument textual. El meu particular acostament a la Casa
d’Aragó a Barcelona es funda -al principi- en certa iconografia que trobava en un dels seus espais: la barberia, un lloc dels que ja
van quedant pocs. Però de la fascinació per la imatge d’un perruquer afaitant encara amb navalla i escuma, vaig anar
encantant-me amb l’atmosfera d’aquest lloc que, com tota barberia, respira aquesta particular barreja de tafaneria, intimitat i
humor quotidià.
Va ser la barberia d’Antonio Martinez el nostre “bunker” a partir del qual vam començar a conèixer a uns personatges que ens van
anar guiant per a presentar-nos altres històries, altres personatges i altres sensacions.
Dos denominadors comuns: d’una banda, l’espai: La Casa d’Aragó a Barcelona. Per un altre, una sensació personal de traços
paral·lels entre la història dels avis que habiten el lloc, i la història mateixa de la institució que alberga aquest edifici: un passat
suposadament daurat i un present de resistència a un final inevitable.
Així les coses, la història dels personatges corre en paral·lel a la història del lloc i és en aquest punt quan vam intentar que els
espais es contessin pels personatges que els habiten. Retratar aquest final –llavors- no era solament retratar el final d’una història
entre tantes (històries d’ancians hi ha milers), sinó que retratar aquest final era retratar el final d’un procés únic i irrepetible.
Perquè la història ja està escrita i avança inexorable, i perquè els personatges mateixos, amb el pas del temps, ja no estaran per
explicar-ho.
MAÑICOS va pretendre ser, des de la meva postura, el retrat del final d’aquest procés, i per tant també del final d’aquestes històries de vida. L’interessant sorgiria quan aquests espais i aquests personatges mostren com ho viuen. És a dir, quan mostren les
maneres que afronten aquesta espera.
Aquesta “espera” que de vegades es demostra alegre i fins a pot despertar gràcia o humor. Cada espai/situació és propietari d’una
atmosfera pròpia que li dóna vida pròpia com escena, i són aquestes sensacions les que intentem captar.
F e d e r i c o Ro b l e s
GUIÓN / SCRIPT / GUIÓ
Nº de Secuencia
Time code
Cinta original
1 – 0:00:01 / 0:01:02
Cinta 24 (0:01:24)
2 – Titulo de la película
3 – 0:01:10 / 0:01:40
4 – 0:01:40 / 0:02:10
Cinta 17 (0:03:28)
5 – 0:02:10 / 0:03:03
Cinta 17 (0:17:10)
6 – 0:03:03 / 0:03:12
Cinta 32 (0:48:20)
7 – 0:03:12 / 0:03:37
8 – 0:03:37 / 0:04:15
Cinta 34
9 – 0:04:15 / 0:04:45
Cinta 35 (02:07:45)
10 – 0:04:45 / 0:05:04
Descripción
Jorge Sanchez se viste de baturro a cámara, se presenta y dice q va a bailar su
ultima jota.
“Mañicos”
Espacios vacíos de la casa
Barbería: tomas de afuera. Benigno sentado dentro
Benigno recita poesía de cuando llegó a Barcelona
Puesta en escena tipo fotografía. Benigno y Antonio en barbería
Plano general salón de cartas
Juego de cartas. Pedro y sus compañeros discuten una jugada
Entrevista Eladio: dice que va todos los días al centro, pero que no juega a las
cartas
Plano fijo: pasillo de la barbería
Nº de Secuencia
Time code
Cinta original
11 – 0:05:04 / 0:05:35
12- 0:05:35 / 0:06:41
13 – 0:06:41 / 0:07:07
Cinta 22 (0:15:05)
14 – 0:07:07 / 0:07:35
Cinta 23 (00:02:00)
15 – 0:07:35 / 0:08:37
Cinta 33
16 - 0:08:37 / 0:09:19
Cinta 23 (0:16:30)
17 – 0:09:19 / 0:10:03
Cinta 22 (0:00:10)
18 – 0:10:03 / 0:10:47
Cinta 19 (0:12:28)
19 – 0:10:47 / 0:12:04
Cinta 21 (0:01:10)
20 – 0:12:04 / 0:12:38
Cinta 21 (00:24:45)
21 – 0:12:38 / 0:14:11
22 – 0:14:11 / 0:14:57
Cinta 25 (0:13:00)
23 – 0:14:57 / 0:15:36
24 – 0:15:36 / 0:16:19
Cinta 25 (0:21:15)
25 – 0:16:19 / 0:16:55
26 – 0:16:55 / 0:17:38
Cinta 30
27 – 0:17:38 / 0:18:44
Cinta 28
28 – 0:18:44 / 0:19:48
Cinta 28
29 – 0:19:48 / 0:20.25
Cinta 7 (0:00:27)
30 – 0:20:25 / 0:20:44
31 – 0:20:44 / 0:21:59
Cinta 24 (00:08:42)
32 – 0:22:00 / 0:22:17
Cinta 24 (0:17:40)
33 – 0:22:17 / 0:22:38
34 – 0:22:38 / 0:23:33
Cinta 20 (0:00:10)
35 – 0:23:33 / 0:24:03
36 – 0:24:03 / 0:25:32
Cinta 24 (0:02:30)
Descripción
Clase de tambores: plano general desde escenario
Javier da clases de Jota
Javier baila a cámara una jota con el escenario detrás
Entrevista a Jorge Sanchez. Cuenta cómo empezó a bailar jota.
Bailes varios de alumnos de jota en la clase de Jorge y Javier
Entrevista a Jorge Sanchez: cuenta cómo era el Centro aragonés en su época
Jorge parado mirando a cámara con el escenario y los alumnos bailando detrás
Entrevista a Emiliano mientras se corta el cabello en la barbería. Tema: añoranza
Entrevista a Emiliano, Bayo y Joaquín mientras están sentados en barbería. Tema:
cómo los acogieron los catalanes
Puesta en escena de Emiliano con los tambores
Tomas varias del baile antes de que comience. Gente sentada
Entrevista a Francisca: cómo era el baile hace 40 años
Tomas varias del baile. Gente sentada y pareja que baila
Entrevista a Francisca: no baila porque no hay bailadores
Francisca bailando un tema caribeño
Tomas en el lavabo de mujeres un día de baile.
Peña de mujeres: juegan al bingo
Entrevista a Pilar. Cómo surgió la idea de crear la Peña Femenina
Bar. El camarero toca la armónica a un cliente
Pascual leyendo el periodico sentado solo.
Pascual lee a cámara el poema de cuando conoció a su mujer en el centro aragonés.
Pascual y su mujer en la calle y de pié mirando a cámara con el edificio de la Casa
de Aragón detrás
Plano fijo del pasillo del bar
Entrevista Emiliano y Joaquín mientras están sentados en la barbería: hablan de
qué va a pasar con el Centro en el futuro
Plano fijo del bar y de la barra. Dos hombres leen, mientras el camarero está de
pie sin decir nada.
Jorge Sanchez baila a cámara su ultima jota + títulos
CRÉDITOS / CREW / CRÈDITS
Han aparegut:
José Bayo
Isabel Carrasco
Eladio Ciércoles
Emiliano Espallargas
Francisca Izquierdo
Jesús Gómez
Pilar Lanzón
Benigno Lozano
Antonio Martínez
Javi Moraz
Ramona Niuvó
Jorge Sánchez
Sergio Solar
Pascual Trullenque
Joaquín Záporas
Pedro Lapieza
Direcció i guió
Cecilia Barrionuevo i Federico Robles
Assistent de direcció i fotografia
Luis Herrero
Producció
Susagna Alcón
Direcció de fotografia
Federico Robles
So directe i disseny de so
Rachel Bardawil
Edició fora de línia
Juan Carlos Zavaleta
Música
“Sintonía Maracaibo”
José Luis García
Intèrprets: Orquestra Maracaibo
“El niño majadero”
Pablo Cairo y Daniel Santos
Intèrprets: Orquestra Maracaibo
“Seguirillas de Leciñena”
Cançó popular
Intèrprets: Grupo de Jota del Centro Aragonés de Barcelona
“Bolero de Zaragoza”
Maestro Villanueva
Intèrprets: Grupo de Jota del Centro Aragonés de Barcelona
“Teruel”
Cançó popular
Intèrprets: Grupo de Jota del Centro Aragonés de Barcelona
Edició en línia
Carmen G. Martínez
Muntatge i mescles de so
Alejandra Molina
Postproducció
Estudis SGAE a Catalunya
La realització d’aquest documental ha tingut l’assessorament de:
Harmonia Carmona i Pablo Baur – direcció i recerca
Jorge Tur Moltó – realització i guió
Toni Anglada – direcció de fotografia
Alejandra Molina – so directe
Direcció executiva TVC
Antoni Tortajada
Direcció del màster
Román Gubern
Gonzalo Herralde
Coordinació acadèmica
Josep M. Català
Josetxo Cerdán
Coordinació de producció
Pablo Baur
Carmen Viveros
Coordinació de post producció
Martín Sappia
Agraïm la col·laboració de
Centro Aragonés de Barcelona – Casa de Aragón
El seu president, Jacinto Bello y tots aquells que habiten el Centro,
per la seva amabilitat i gran disposició.
Cruz Barrio
Nicolás Batlle
Pablo Baur
Emiliano Capozoli
Renata i Leonardo Cavalheiro
Marta Conesa
Mercedes Costa
Renato Fogal
Família Gálvez Garcés
Sebastián Liñan
Raya Martin
Antonio Martínez
Javi Moraz
Teresa Perdiguer
José Portoles
Iván Piredda
Orquestra Maracaibo
Flavia Gabriela Oyo
Raquel Vela
Els nostres familiars, amics i tots aquells que ens han donat suport
Una producció de
Màster en Documental Creatiu UAB i Televisió de Catalunya
Amb el patrocini de:
SGAE
Fundació Autor
http://manicosdocumental.blogspot.com/
Copyright UAB/MDC/TVC
Barcelona MMVIII
[email protected]
Copyright UAB/MDC/TVC
http://www.documentalcreativo.edu.es / http://manicosdocumental.blogspot.com
Barcelona MMVIII

Documentos relacionados