La educación serial - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Transcripción

Dijous 4 d’octubre de 2012 · Número 1
Pàg. 09
ORIOL PAULO
Pàg. 08
V/H/S
Pàg. 04
DOOMSDAY BOOK
Pàg. 10
ÁNGEL SALA
w w w. s i t g e s f i l m fe s t i v a l .c o m
DIARI DEL FESTIVAL
2
Dijous 4 d’octubre 2012
INFORMACIÓ I VENDA D’ENTRADES
Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a (www.
telentrada.com), per telèfon trucant
al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina
de Catalunya Caixa.
PREUS (IVA inclós)
8,50€: Secció Oficial Fantàstic a Competició, Secció Oficial Fantàstic Panorama, Secció Oficial Fantàstic Galas,
Secció Oficial Noves Visions, Secció
Anima’t, Secció Seven Chances, Sitges
Family, Sessions Especials
6,50€: Secció Retrospectiva i Homenatges (Sitges Clàssics), menors de 14
anys per a la secció Sitges Family
7,50€: Sessions Anima’t Curts, sessió
SOFC Curts i sessió SOFP Curts
10,50€: Maratons, Programa doble i
Sessions 3D
12,50€: Maratons del 14 d’octubre,
Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
4,50€: Classes magistrals (Sitges Fòrum)
Localitat numerada (LN)
Les sessions de tarda i nit de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de
butaques numerades. Amb aquesta
entrada, per només 2€ més, no hauràs de córrer per aconseguir una bona
localització.
ABONAMENTS FANTÀSTICS*
Abonament 20 entrades: compra de
20 entrades per a 20 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 20%.
Abonament 10 entrades: compra de
10 entrades per a 10 sessions diferents
i s’aplicarà un descompte del 10%.
CARNETS AMB DESCOMPTE*
el diari del festival
INFOrmació TRANSPORTS
COORDINACIÓ
Violeta Kovacsics
TREN FANTÀSTIC!
redacció
Gerard Casau, Toni Junyent, Àlex
Vicente, Pau Teixidor
MAQUETACIÓ
Juan Carlos Gómez, Sonja Albertin,
Francisco Valenciano
(Estudio Fénix)
Fotògrafs
Miguel Àngel Chazo, Jesús Paris
il·lustració
Guillem Dols, Deamo Bros.
Voluntària
Patricia Salvatierra
COL·LABORACIÓ
Natalia Marín, Deborah
Camanyes, Paco Galindo
Del 4 al 14 d’octubre (ambdós inclosos)
Tren directe Sitges – Barcelona (Sants)
Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada.
Són vàlids els abonaments de Renfe i ATM.
Són vàlids els bitllets i abonaments
de Renfe i ATM, adequat al nombre de
zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment
a la 1:30h, sense excepcions. En cas de
retard en les projeccions nocturnes, la
sortida d’aquest tren no es modificarà.
Consulteu tots els horaris, parades i
preus a www.rodaliesdecatalunya.cat
o bé al 900 41 00 41
El Festival no és responsable dels
possibles canvis d’horaris d’aquests
serveis de transports. Els possibles
canvis en les projeccions del Festival
no afectaran ni modificaran l’horari
dels serveis de transports.
BUS DIÜRN I NOCTURN
Monbús
Consulteu tots els horaris, parades
i preus:
93 893 75 11 / www.monbus.cat
BUS URBÀ DE SITGES
Consulteu horaris i parades a:
Transports Comtal: 902 302 025
20% de descompte en la compra
d’entrades als clients de Catalunya
Caixa, vàlid per la compra a través de Telentrada i amb un límit
del 5% de l’aforament de la sala.
20% de descompte en la compra d’entrades pels titulars del Carnet Biblioteques, Carnet Jove, Targeta Cinesa
Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci
i Cultura, Targeta Amiga Desigual,
Club TR3SC, Club UOC, RACC Master,
RAKK 4u, acreditats Special Olympics,
Amics JoTMBé i majors de 65 anys.
Els descomptes no són acumulables.
El titular haurà de mostrar el DNI i
el seu carnet de descompte a les taquilles.
* Excepcions dels abonaments Fantàstics i dels carnets de descompte: els
descomptes no són aplicables a les
gales d’Inauguració i de cloenda, maratons del 14 d’octubre, Abonament
Matinée, Abonament Auditori, Butaca
VIP i Localitat Numerada.
VENDA D’ENTRADES
Pots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya Caixa, per internet a www.
telentrada.com, per telèfon trucant al
902 10 12 12 o en qualsevol oficina de
Catalunya Caixa.
Del 4 al 14 d’octubre també les podràs
adquirir a les taquilles de l’Auditori
situades a l’Hotel Meliá Sitges (c/ Ramon Dalmau, s/núm) i a les taquilles
Jardins Retiro situades als Jardins del
Retiro (c/ Àngel Vidal, 17).
Comissions:
Sessions d’inauguració i de cloenda:
Internet, telèfon i oficines: 2€
Resta d’entrades: Internet, telèfon i
oficines: 1€
RECOLLIDA D’ENTRADES
Imprimeix les teves entrades amb el
sistema Print at home de Telentrada
i evita cues. Aquesta opció incorpora
tres sistemes de seguretat: identificació
nominativa, codi de barres i codi QR.
TAQUILLES DEL FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots
els cinemes i sessions a:
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins
l’inici de l’última sessió de pagament
dels cinemes Auditori o Tramuntana.
Taquilla Jardins Retiro. Carrer Àngel
Vidal 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici
de l’última sessió de pagament dels
cinemes Retiro o Prado.
Molt important: Les entrades per a
les sessions que comencin abans de
les 9h a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipadament
(Print at home / caixers Catalunya
Caixa / oficines Catalunya Caixa / a les
taquilles (segons horari).
Observacions: Forma de pagament
aceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per
a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import
de l’entrada en el cas de cancel·lació
del/dels llargmetratge/s anunciat/s en
la programació.
Es recomana consultar la descripció
de les pel·licules abans d’adquirir les
entrades.
DIARI DEL FESTIVAL
3
Armagideon Times
La fi dels temps és un tema recurrent en el cinema. No passa edició de Sitges en la qual no es mostri l’apocalipsi des de les diverses
mirades de directors d’arreu del
món. De vegades, però, la realitat
ha superat amb escreix les formulacions de la ficció cinematogràfica, i ens ha mostrat l’Infern, amb
majúscula, sobre la terra.
Kurukshetra és una plana al
nord-est de l’antiga ciutat d’Indraprastha, l’actual Delhi, la qual
ha estat testimoni de l’Harmagedon innombrables vegades. No
es tracta, en aquest cas, d’una fi
del món provinent de l’àmbit de
la ficció, sinó de bocins de la història de la humanitat en els quals
la cruel providència ens deixa
anar una mostra de l’inconcebible horror a què ens encaminem.
Des de les sagnants batalles descrites en el Mahabharata fins als
trens sense operari que la creuaven procedents del Pakistan,
carregats de refugiats hinduistes i sikh morts i desmembrats
pels seus germans musulmans,
Kurukshetra ha viscut episodis
que clarament podrien haver
inspirat l’Apocalipsi de Sant Joan.
Potser el més colpidor va ser el
del mig milió de refugiats fugint
de la violència provocada per la
partició de l’Índia l’any 1947, els
quals van ser confinats en aquell
paratge. Tots amuntegats a la
intempèrie, sense serveis sanitaris ni de cap (altra) mena, extenuats, ferits i afamats... 500.00
homes, dones i infants amb els
parracs que portaven a sobre
com a única possessió en aquest
món. Dia rere dia, mes rere mes,
sota la calor implacable del nord
de l’Índia, sense res a fer de sol
a sol que no fos lamentar-se per
la seva sort i maleir els seus botxins. La mort en vida. Una sola
espurna podia incendiar aquella
massa famèlica i desesperada.
Llavors un empleat públic enviat
per a ajudar en tasques humanitàries va tenir una idea: a un
parell de propietaris de sales de
cinema a Delhi que ell coneixia,
els va demanar que li prestes-
sin dos projectors de 35 mil·límetres; reuní un grup de dones
perquè cosissin un munt de veles
nàutiques fins a formar la pantalla de cinema més gran que mai
s’havia vist; d’un home de negocis de la ciutat va aconseguir
unes bobines d’abans de la Segona Guerra Mundial amb grogoses pel·lícules de l’ànec Donald
i Mickey Mouse. La grandària
i la grossor d’aquella immensa
tela va permetre la doble projecció des de bandes oposades,
organitzant-se sessions de dues
hores per a 30.000 persones cada
projecció: 15.000 a cada costat
de la pantalla. Dia rere dia. Mes
rere mes. Fins que el cel·luloide
es va convertir en espagueti i fou
prestament substituït per nous
rotlles. L’efecte va ser meravellós
per a un públic que en la seva
pràctica totalitat no havia vist
mai una pel·lícula. Un treballador social testimoni del miracle
va comentar a un mitjà americà:
“Aquella desconnexió de dues hores de la realitat va salvar moltes
vides. Els refugiats oblidaven les
seves experiències aterridores o els
ànims de revenja durant aquells
120 minuts gloriosos de fantasia i
sana rialla. Sí, aquells que havien
estat espoliats, colpejats i, fins i
tot, mutilats, podien riure. Hi havia lloc per a l’esperança.”
Vivim temps d’angoixa, és veritat. I molt especialment la indústria del cinema. Tanmateix, si
aquells refugiats van aconseguir
sobreposar-se a una situació límit gràcies a dues hores diàries
de cinema fantàstic (en el vessant de l’animació), nosaltres,
que ens trobem en una situació
complicada però gens comparable amb l’Harmagedon dels refugiats del Panjab occidental, hem
de saber també tornar a veure
cinema amb la mateixa mirada
innocent i mancada de prejudicis. Cinema com a remei per a la
fi dels temps. Garantia d’un nou
principi.
Per tal que nosaltres puguem
gaudir també de dues hores, dos
dies o gairebé dues setmanes de
desconnexió, veritables auteurs
del gènere ens han portat a Sitges 2012 les seves versions de la fi
dels nostres dies. Aquesta ens pot
arribar des de l’avern mitjançant
els seus agents (Lords of Salem, de
Rob Zombie), per un deliri religiós a la xarxa (l’episodi de Doomsday Book, dirigit per Kim Jee-woon), en un exercici metalingüístic
(Cabin in the Woods) o pel ja clàssic i quasi entranyable cataclisme
planetari (The Day). Fins i tot, la
podreu viure en directe i filmar-la
amb els vostres smartphones durant la Jack Daniel’s Zombie Walk
del dia 12, en companyia d’il·lustres convidats, com ara Elijah
Wood, Dario Argento o Jennifer
Lynch, que han decidit venir a la
vila de Sitges amb motiu del Dia
del Judici Final.
No us ho perdeu: no hi haurà una
segona projecció!
Mike Hostench
Sots-director, Sitges - Festival
Internacional de Cinema
Fantàstic de Catalunya
DIARI DEL FESTIVAL
4
S.O.F. PANORAMA COMPETICIÓ
AUDITORI 22:00
BRANDED
Si definimos esta película
como una puesta al día en clave
surrealista del clásico de John
Carpenter Están vivos, tan solo
estaríamos acercándonos a la
verdad. Porque si hay algo que
tenemos claro, aunque el festival
acaba de empezar, es que Branded
es una de las obras más radicales
e inclasificables que se van a ver
este año en Sitges. Ambientado
en un distópico 2012, el debut del
tándem formado por Jamie Bradshaw y Aleksandr Doulerayn nos
presenta a Misha (Ed Stoppard),
un genio del marketing que trabaja para una corporación rusa
cuyo cometido no es otro que
vender la idea del consumo y la
pasividad frente al estado de las
cosas. Pero un extraño incidente
otorga a Misha la capacidad de
ver con claridad los mensajes subliminales que esconde la publicidad que él mismo ha contribuido
a diseñar. Esos mensajes, en la
película, están representados por
una especie de monstruos neumáticos que flotan en el aire. ¿Os
suena raro? A nosotros también.
A partir de entonces, se convertirá en un enemigo del sistema.
Con Max Von Sydow como estrella invitada, interpretando al
villano de la función, Branded es
una de esas experiencias cinematográficas que escapan a todo
intento de ser definidas. Hay que
verla con los propios ojos. Se ha
llegado a decir que es una de las
películas más incomprensibles jamás filmadas, pero lo mismo se
dijo de Southland Tales a su paso
por Cannes, y hasta que llegó a
Sitges, dos años después, la película de Richard Kelly no fue va-
lorada como justamente merecía.
Branded va a ser una película de
culto instantáneo. Que no os la
cuenten.
casa asia
Retiro 16:45
DON 2
“I am the King!” decía Don
al final de la primera parte de
la saga de Don; pues bien, “The
King is back!”. Y es que Shah Rukh
Khan (quizás el actor más querido y más popular de la India en
estos momentos) volvió a dominar las taquillas indias las pasadas navidades con Don 2, la esperada secuela del exitoso remake
dirigido por Farhan Akthar.
Si la primera parte seguía la estela de engaños y traiciones del
villano, esta segunda es un filme de pura acción con nuestro
antihéroe chulesco, descarado y
arrogante, que parece tener controladas todas las situaciones a
S.O.F. COMPETICIÓ
AUDITORI 22:00
DOOMSDAY BOOK
Si hi ha una pel·lícula que encaixi a la perfecció amb el leitmotiv
de l’edició d’enguany, el del fatídic
dia del judici final, aquesta és Doomsday Book. Quan semblava que
la fórmula dels films d’episodis
havia arribat a un esgotament evident, ens arriba des de Corea del
Sud aquesta cinta sobre la fi del
món com a denominador comú,
dividida en tres migmetratges de
nivell i en què es reparteixen la feina dos dels millors directors coreans del moment.
Yim Pil-sung (Antarctic Journal,
Hansel & Gretel) s’encarrega dels
episodis que obren i tanquen la
pel·lícula. A Brave New World comença la sessió en clau de comèdia gamberra, amb un misteriós
virus que convertirà als humans
en brutals zombis que tenen com
a únic objectiu difondre el terror
pels carrers de Seül. Per acabar,
Happy Birthday aborda les hores
prèvies abans que un meteorit
s’estampi de dret contra la Terra. Un missatge d’esperança, un
humor que arriba a fregar l’absurd i uns efectes més que notables posaran el colofó a aquesta
esplèndida cinta que sembla feta
expressament per ser projectada
a Sitges 2012.
Tothom dret: arriba The Heavenly
Creature, el fragment dirigit per
Kim Jee-woon (A Bittersweet Life,
Encontré al diablo), un dels cineastes més cool de l’actualitat i que
és a punt de debutar a Hollywood
per la porta gran amb el retorn
d’Arnold Schwarzenegger al cinema d’acció. The Heavenly Creature
ens situa en un futur proper on
els robots formen part de la vida
diària de les persones. En un temple budista, un d’aquests robots
prendrà consciència de sí mateix i
s’autoafirmarà com la reencarnació de Buda. Allunyat de les sanguinolentes i trepidants històries
a les que ens té acostumats, Kim
Jee-woon ens deixa meravellats
amb una tendra i filosòfica història sobre la naturalesa de l’ésser
humà i el significat de la seva existència. Una faula poètica i emocionant que confirma d’una vegada
per totes a Jee-woon la seva condició de cineasta total.
Amb la presència de Yim Pil-sung
base de adrenalina y desenfreno,
y siguiendo constantemente su
lema, “quien se arriesga, gana”.
Después de un inicio espectacular, en el que vemos cómo los
hombres que dominan el submundo del hampa se unen para
acabar con Don, este sorprende
a todos entregándose a la Interpol en Malasia, a la agente
Roma (una guapísima Priyanka
Chopra). Don ingresa entonces
en prisión, donde le espera Vardhan preparado para devolverle la traición que le puso entre
rejas. Pero lo que él no sabe es
que todo forma parte del plan
de Don…
Si a esta trama de intriga le añadimos gran cantidad de acción,
persecuciones estupendamente
realizadas y la dirección de un
Farhan Akthar cada vez más consolidado como uno de los mayores talentos del cine Bollywood
y del cine asiático en general, el
producto final es entretenimiento de alta calidad, perfecto para
abarrotar los cines de Mumbay,
así como el cine Retiro en este
Sitges 2012.
CineAsia
SESSIONS ESPECIALS
PRADO 15:45
DANCING
DOGS
La dansa ha sigut, des de
sempre, un terreny propici pels
somnis... i també pels malsons.
Estem parlant d’un món extremadament dur i competitiu, ple de
persones convertides en joguines
esguerrades, que veuen com les
seves il·lusions s’esquerden, quedant enfonsades en un oceà de
malenconia. O de bogeria. Això
ho sap molt bé Natalie Portman,
a qui Darren Aronofsky va trastornar memorablement a Cisne
negro. El gran Dario Argento va
bussejar en el substrat fosc del
ballet a Suspiria, convertint una
respectable escola de dansa en
la llar del Mal. L’any passat, Alexandre Bustillo i Julien Maury van
rescatar les seves lliçons a Livide,
presentant-nos una momificada i
letal professora de dansa clàssica.
Dancing Dogs no té res a veure
amb aquests universos d’horror
gòtic, però també hi trobem la
idea del ballet lligat a allò insà:
Elizaveta, una antiga professora
de ball perduda en la seva bogeria, segresta dues germanes,
obligant-les a assajar un espectacle delirant. Portades a l’extrem
de la seva resistència física i mental, les noies hauran de deixar
enrere la seva turbulenta història
familiar per sobreviure a aquest
turment.
Debut en la direcció d’Anna Nemyrovych, Charbel Bou-Antoun i Giovanni Smets, Dancing Dogs és un
projecte realitzat a Afilm, work-
shop d’estudis cinematogràfics
ubicat a Sitges. Aquesta projecció
significa, doncs, una mostra de
suport a aquest centre de formació i, també, una aposta pel futur.
Per tot aquell cinema que tot just
comença a cristal·litzar.
NOVES VISIONS - FICCIÓ
PRADO 17:30
FOR LOVE’S
SAKE
Makoto tiene unos cuantos
problemas: uno de ellos es que las
chicas le interesan más bien poco,
mientras que ellas se mueren por
sus huesos de delincuente juvenil.
El otro problema es que las emociones desbordadas no van con
él, y esto, amigos, es un musical.
Takashi Miike, que trae películas a
Sitges año sí y año también, vuelve a tocar un género que ya puso
patas arriba en la lejana La felicidad de los Katakuri, adaptando en
esta ocasión un exitoso manga de
los setenta. Aquí, el director de
Audition se sirve a menudo de los
números musicales para delatar a
sus personajes y poner en evidencia lo que falla entre ellos, dotando a dichas escenas de un contrapunto absolutamente hilarante.
Miike ya nos tiene acostumbrados a los cócteles imposibles y
en For Love’s Sake nos ofrece un
melodrama musical adolescente que es al mismo tiempo una
desbocada película de patadas y,
ante todo, un portentoso y colorista espectáculo visual. La trama
termina por ser lo de menos y
la película acaba convirtiéndose
en una desbordante sucesión de
escenas impagables, como el clímax final, que os volverá locos
si ver a colegialas enloquecidas
dando y recibiendo golpes es la
clase de cosa que os vuelve locos.
Y para aquellos que se queden
con ganas de más, habrá otra ración de Takashi Miike en Sitges,
con Ace Attorney.
Se proyecta con el
cortometraje El peix Sebastiano.
DIARI DEL FESTIVAL
5
casa asia
Retiro 19:45
HORROR
STORIES
No hi ha res millor que donar
el tret de sortida al festival amb
una experiència terrorífica a les
tenebres del Retiro. I encara més
si la pel·lícula seleccionada és un
compendi d’històries d’horror
com el d’aquest film per capítols, que reuneix el bo i millor
d’una nova fornada de directors
coreans especialistes del gènere.
El fil conductor apareix encarnat
en la figura d’una peculiar narradora, una jove segrestada per
un psicòpata, que l’obliga a explicar-li contes nocturns com a
condició sine qua non per conservar la vida.
La protagonista es converteix
així en una particular Sherezade en aquesta versió macabra i
embogida de Les mil i una nits, on
els grans elements del gènere –la
casa encantada, els assassins en
sèrie o les epidèmies mortals–
apareixen coberts d’una pàtina
sobrenatural, que alhora no resulta incompatible amb el tractament d’alguns assumptes de
l’actualitat més candent.
Entre els responsables de la pel·
lícula figura un planter de realitzadors cridats a prendre el relleu
del cinema de gènere corèa, com
ara Lim Dae-Woong, director de
la sagnant cinta escolar Examen
final (també coneguda amb l’irònic títol To Sir With Love, que els
fans de Sidney Poitier no trigaran
a reconèixer) i Min Kyu-Dong,
autor del superèxit sud-coreà All
About My Wife, que va superar
Men in Black 3 i The Avengers a
la taquilla del seu país d’origen.
Els que vulguin descobrir els directors que prendran el relleu
de Park Chan-Wook i companyia
no haurien de trigar a encerclar
Horror Stories al seu programa.
No serà l’única pel·lícula per
capítols que veurem en aquesta
edició. Diversos directors participen en altres films episòdics
com V/H/S (veure la informació
a la pàgina 8), Doomsday Book i
10 + 10.
S.O.F. COMPETICIÓ
auditori 22:00
THE DAY
Per si algú encara no se n’havia adonat, la fi del món està a
tocar. No hi ha res a fer, d’aquest
any no passa. Faríem millor en començar a buscar un refugi nuclear de cara a aquest Apocalipsi imminent, en lloc de preocupar-nos
per coses tan insignificants com
l’estat de l’economia i la prima de
risc. Si al festival de l’any passat
us vau perdre Melancolía de Lars
von Trier, Contagio de Steven Soderbergh, Another Earth de Mike
Cahill i 4:44 Last Day on Earth
d’Abel Ferrara, que ja anunciaven
la catàstrofe que s’acosta inexorablement, aquest any teniu una
nova oportunitat de fer-vos a la
idea que tenim els dies comptats
gràcies a The Day.
El títol ja és prou explícit. El Dia
D va arribar deu anys enrere. Des
d’aleshores, la humanitat ha decidit optar pel canibalisme com
a mètode de supervivència en
INAUGURACIó
AUDITORI 11:30, 19:00 RETIRO 22:00
EL CUERPO
Punto uno. Belén Rueda tiene ya a sus espaldas tres inauguraciones. Ahora bien, Mayka,
la mujer a la que interpreta en
El cuerpo, dista mucho de sus
papeles en El orfanato y Los ojos
de Julia. Casada con un hombre
menor que ella y acostumbrada a
tener siempre el poder, Mayka no
se muestra frágil ante las dudas
de su marido, un hombre que la
engaña con una jovencita.
Punto dos. Junto a Belén Rueda,
dos grandes nombres. El primero
es el de Hugo Silva. El segundo, el
de un intérprete que se está ganando a pulso la vitola del mejor
actor español del momento: José
Coronado. Su personaje, el inspector Peña, solo tiene en común
con el policía que encarnaba en
No habrá paz para los malvados
la profesión. El debutante, Oriol
Paulo (guionista de Los ojos de
Julia) se ha encargado de caracterizarlo de forma peculiar: pelo
gris, flequillo pasado de moda y
un aire profesional y alicaído.
Punto tres. La premisa de El
cuerpo resulta una de las más
brillantes del cine de género reciente. El cadáver de una mujer
desaparece de la morgue. Las
alarmas saltan cuando, aterrado, el guarda nocturno sale corriendo y es atropellado. ¿Estamos ante un thriller o más bien
en terreno del fantástico? ¿Es
una conspiración o una historia
de fantasmas? Estos interrogantes son el cuerpo del filme, que
conjuga el tiempo presente con
una serie de flashbacks que contruyen la relación desquiciada
de la pareja protagonista.
Punto cuatro. Paulo debuta con
mano firme. Diferencia a la perfección los dos tiempos de la
historia: el presente transcurre
casi por completo en la morgue,
durante una única noche, entre
pasillos oscuros y viejos; el pasado está lleno de lujo, de espacios
suntuosos como la mansión de la
pareja o el despacho del marido
de Mayka. Y todo está sazonado
con un inteligente juego de giros,
en el que nada es lo que parece.
Con la presencia del equipo
aquest món postapocalíptic, en
què el color gris i la pluja no desapareixen mai del paisatge. Però
un petit col·lectiu d’irreductibles
es nega a convertir-se en bèsties
salvatges. La pel·lícula segueix
el recorregut d’aquesta peculiar
resistència, assetjada per carnívors que somien amb donar-los
una bona queixalada. Com és
habitual en el subgènere apocalíptic, aviat sorgirà un dubte.
L’amenaça és externa o es troba
a l’interior del grup?
The Day sorgeix de la voluntat
del seu productor i protagonista,
Dominic Monaghan, que intenta
reconduir la seva carrera cap a
nous territoris després d’haver
assolit cims tan alts com la trilogia d’El senyor dels anells o la sèrie
televisiva Perdidos, on a aquestes
alçades ja no deu comptar com a
spoiler que va tenir un final més
aviat tràgic. Ha comptat amb la
complicitat del director Doug
Aarniokoski, format com a director de la segona unitat de primers
espases com Terry Gilliam i Robert Rodríguez.
DIARI DEL FESTIVAL
6
prado 20:30
LA NOCHE DE
ENFRENTE
La noche de enfrente, la película póstuma de Raúl Ruiz, no podía discurrir por otros derroteros
que por los de la evocación del
pasado. Quizá porque tiene, sin
quererlo, una importante huella
testamentaria. Quizá porque los
fantasmas y los espectros siempre han sido una de las debilidades de Raúl Ruiz (si no, recuerden
cómo el cineasta de origen chileno
compitió en la Sección Oficial de
Sitges 2003 con Ce jour-là, una
película que no hacía del género
algo evidente, sino que se basaba
en la sugestión).
La noche de enfrente va de la mano
de Don Celso, un hombre que
aguarda que alguien llegue para
terminar con su vida. El tiempo
de espera lo emplea del lado de
las palabras: con poesía, pero
también cavilando sobre expresiones y sentidos del castellano.
También se dedica a rememorar
momentos de su infancia. Es en
este punto en que La noche de enfrente se convierte en una cinta
maravillosa, que flirtea constantemente con el género. El ejercicio de Ruiz no dista tanto del de
PRADO 09:30, 22:45
THE TASTE OF MONEY
Sin hacer mucho ruido, Im
Sang-soo ha conseguido situarse
dentro de ese restringido grupo
de cineastas surcoreanos que los
grandes festivales europeos han
elevado a la categoría de auteurs.
No por casualidad, y como ya
ocurrió con su anterior película, The Housemaid (presente en
Sitges 2010 y que mantiene no
pocos puntos de contacto con
la que hoy nos ocupa), The Taste
of Money, su última y más amenazante película, estuvo compitiendo por la Palma de Oro en el
pasado festival de Cannes.
En el seno de una asentada familia que calcula el volumen de sus
corruptos negocios en cientos de
millones de dólares, se empezará
a descubrir una trama de vicio,
sexo y lucha por el poder del negocio familiar de la que no escapará ni la criada. Y, como en The
Housemaid, una sofisticada mansión se convertirá en el escenario
perfecto para el desarrollo de una
historia donde las pasiones carnales desatarán la furia de una anciana matriarca. Con semejante
planteamiento de base, no hace
falta ser muy avispado para observar como The Taste of Money carga
a manguerazo frío sobre la moral
de una sociedad globalizada y enferma en la que el único objetivo
del individuo es el de lucrarse a
costa de los pobres. Y si estos se
matan entre ellos, mejor.
Con la valentía de quien denuncia sabiendo que nada tiene que
perder y con el distanciamiento
justo para ridiculizar todo un sistema sin alzar apenas la voz, Im
Sang-soo pone sobre la mesa una
historia de seres sin escrúpulos y
que mete el dedo en la llaga ante
el impune abuso que ejercen las
grandes corporaciones sobre la
clase trabajadora. Todo esto, faltaría más, acompañado de una
factura exquisita y una puesta en
escena a merced de un lujo inalcanzable. La que empieza como
una historia de traiciones familiares acaba escurriéndose de forma
inesperada hacia territorios genéricos imprevisibles. La verdadera
fuerza de esta película radica en
cómo centra nuestra mirada más
sobre lo que oculta que sobre lo
que muestra.
Michel Gondry en Olvídate de mí o
el de Christopher Nolan en la más
pomposa Origen. Los tres se plantean cómo filmar el recuerdo,
con sus huecos, sus quiebros, sus
sombras. Eso es lo que siempre
le gustó a Ruiz: acercarse al fantástico o al género con una sencillez y sensibilidad inusuales. En
La noche de enfrente lo hace con
una marcada textura digital, con
una iluminación brillante, que
crea una hermosa aura en torno
a todo aquello que vemos.
Presentada fuera de concurso en
la Quincena de los Realizadores
del pasado Festival de Cannes, La
noche de enfrente es la última película que realizó Raúl Ruiz antes
de fallecer. Se trata de la última
que completó, pues la siguiente,
As Linhas de Torres comenzaría
como proyecto de Ruiz para terminar en manos de su viuda, Valeria Sarmiento. Si, en Misterios
de Lisboa, el director chileno tuvo
que lidiar con una enfermedad,
en La noche de enfrente planea
constantemente la sensación de
que se trata de una película testamentaria, absolutamente crepuscular, en la que el protagonista recuerda su infancia antes de
enfrentarse a la muerte.
La noche de enfrente cuenta la
historia de un hombre que está
a punto de dejar la vida. Por el
camino, homenajea a la lengua
castellana, que, como la memoria, tiene sus detalles y sus claroscuros. Es una película deliciosa, un legado. Desde aquí: un
minuto de silencio. Se nos ha ido
un maestro.
SESSIONS ESPECIALS
PRADO 13:45
THE
BUTTERFLY
ROOM
De vegades passa que te’n vas a
dormir després d’haver vist de cop
quatre o cinc pel·lícules o haver-te
passat la nit tractant d’esbrinar
on són i què fan alguns actors o
directors i, amb la testa sobrecarregada d’informació, durant la
nit tens un somni, o un malson,
en forma de pel·lícula que inclou
tot allò en què pensaves. The Butterfly Room podria ser fruit d’un
d’aquests somnis: fent una ullada
al seu repartiment hi trobem tres
generacions d’actrius importants
del gènere, des de la pertorbadora
Barbara Steele, musa de l’horror
italià dels seixanta, fins a Erica Leerhsen, una de les protagonistes
del remake de La matanza de Texas,
passant per Heather Langenkamp,
P. J. Soles, Camille Keaton o Adrienne King, a qui pràcticament
havíem perdut de vista des que va
protagonitzar les dues primeres
entregues de Viernes 13. Afegiu-hi
al gran Ray Wise i, fent un cameo,
en Joe Dante, que precisament va
dirigir Steele a Piraña.
El responsable d’aquesta reunió
de reines del crit és Jonathan
DIARI DEL FESTIVAL
7
Zarantonello, un apassionat del
cinema fantàstic que, amb The
Butterfly Room, revisita aquell subgènere que va posar-se de moda a
finals dels seixanta i principis dels
setanta, el de les “dones grans i
boges”, com ¿Qué fue de Baby Jane?
de Robert Aldrich o ¿Qué le pasa a
Helen? de Curtis Harrington, que
en va fer unes quantes. El minimalista tràiler que pot veure’s a la
mateixa web de la pel·lícula ja ens
avisa de per on aniran els trets:
ens trobem davant d’un deliri mòrbid el punt de fuga del qual serà
el rostre d’aquella actriu de bellesa
inquietant que va ensenyar-nos
que els calfreds podien ser visualment exquisits, de la mà de directors com Mario Bava, Antonio
Margheriti, Riccardo Freda, Mario
Caiano o el mateix Roger Corman.
Zarantonello pren el seu relleu per
oferir-nos una estilitzada, malsana
i viciosa mostra d’American gothic
en què la Steele és una pertorbada col·leccionista de papallones i
nenes petites, com la seva veïna
de nou anys, a la qual no perd de
vista ni un moment...
Amb la presència de
Barbara Steele
casa asia
Retiro 14:15
THE GREAT
MAGICIAN
Un general que té set dones
però que no rep atencions de
l’única que li interessa. Un mag
que pot vulnerar les lleis de la
física i fer desaparèixer objectes
i persones a voluntat, però que
troba a faltar la noia a qui va estimar. Que és, precisament, la setena dona del general. La Xina políticament sacsejada de principis
del segle XX, on les conspiracions
i els jocs de poder són a l’ordre
del dia. D’aquestes premisses parteix The Great Magician de Derek
Yee, un dels grans blockbusters
xinesos de l’any.
Si l’argument us sona a comèdia
d’embolics aneu ben encaminats,
perquè d’embolics n’hi ha, i de
rialles també. No només les que
poden provenir de l’espectador,
sinó també les que surten de la
boca de Lau Ching-wan (un rostre habitual a les pel·lícules de
Johnnie To, com Mad Detective,
vista a Sitges 2007), el general
de que parlàvem, suposadament
el malvat de la història, però un
malvat tan carismàtic que no té
preu. El seu antagonista, el mag,
és Tony Leung, actor fetitxe de
Wong Kar-wai i a qui segur que recordeu també a Hard Boiled o Una
bala en la cabeza de John Woo.
I a Zhou Xun, la noia per la que
aquests dos es baralles, us fartareu de veure-la en aquesta edició
de Sitges: repeteix a Flying Swords
of Dragon Gate de Tsui Hark i a
Painted Skin: The Resurrection. I
ben aviat podrem veure-la en una
de les pel·lícules més esperades
de l’any, Cloud Atlas que han dirigit, a sis mans, Tom Tykwer i el
clan Wachowski.
“La màgia pot obrar miracles”,
li diu el mag a la dama en discòrdia en un moment del film.
I, certament, és un benvingut
miracle que aquesta mescla de
gèneres –aventura, intriga, comèdia, màgia– que és The Great
Magician es mogui a un ritme
tan contagiós, de còmic d’època, un còmic on salten espurnes
cada cop que Tony Leung i Lau
Ching-wan comparteixen escena. Algunes d’aquestes escenes
calculades al mil·limetre, com la
que té lloc durant una representació per nens i involucra els dos
protagonistes, són directament
per llepar-se els dits. Derek Yee, el
director del film, és un d’aquests
cineastes tot-terreny que es mouen com peix a l’aigua en tots els
gèneres. Aquí signa una pel·lícula
d’aventures tal com les concebia
Howard Hawks: com un espectacle, sí, però un espectacle el nucli del qual són uns personatges
a qui no podreu deixar d’estimar.
No us hi podreu resistir.
S.O.F. PANORAMA COMPETICIÓ
RETIRO 10:00
CRAVE
Embolcallada en les formes
del cinema nord-americà d’avui
en dia però, alhora, molt propera
al thriller dels anys setanta, Crave
és la contundent i violentíssima
opera prima de Charles de Lauzirika. Havent après els secrets
de cineastes com Ridley Scott o
David Lynch, amb qui ha treballat realitzant extres per a films
com Blade Runner o aquesta joia
catòdica que sempre serà Twin
Peaks, De Lauzirika ens introdueix en la turmentada i desfigurada realitat de l’Aiden, un fotògraf
criminal que, massa sovint, perd
el nord i comença a pensar que
hi ha persones que mereixen ser
assassinades. S’imagina fent-ho
ell mateix. I les fantasies homicides de l’Aiden no semblen ser
gaire compatibles amb tenir una
relació amorosa amb la noia de
la que està penjat.
Entre el nihilisme de Taxi Driver
i la ploma ferotge i sardònica
del Bret Easton Ellis d’American
Psycho, Crave narra un d’aquests
descensos als inferns de la culpa
i la redempció que mai deixen indiferent.
Potser la veu en off del protagonista us remetrà d’entrada a
Dexter, però aviat veurem que,
si la sèrie amb Michael C. Hall
mai no abandona l’humor negre
i mostra una infinita simpatia
envers el forense de Miami i el
seu dark passenger, aquí ens endinsem per viaranys molt més
foscos i ambigus. Podriem pensar en pel·lícules tan dispars
però alhora tan properes en la
seva visió pessimista dels Estats
Units del seu temps com Taxi
Driver, Hardcore: un mundo oculto, Impulso criminal o la mateixa
Maniac de William Lustig, de la
qual aquest any ens arriba el remake protagonitzat per un Elijah
Wood, que enguany rep a Sitges
el premi Màquina del Temps.
Hi ha pinzellades de comèdia,
de malaltís humor negre, però
Crave és una pel·lícula tèrbola,
el retrat d’un personatge al límit, immers en una espiral de
violència de la qual no podrà
sortir amb les facultats mentals
intactes. El repartiment inclou
secundaris de luxe com Edward
“John Connor” Furlong o la sempre imponent presència de Ron
Perlman, en un dels papers més
atractius de la pel·lícula, ja que
interpreta un detectiu de policia
que és, alhora, vell amic del protagonista, i haurà de veure-se-les
amb els seus deliris sanguinaris.
Ja se sap que mai és agradable
haver d’emmanillar un amic.
Charles de Lauzirika signa un
dels debuts més prometedors del
cinema nord-americà dels darrers anys.
DIARI DEL FESTIVAL
8
SESSIONS ESPECIALS / S.O.F. COMPETICIÓ / MIDNIGHT X-TREME
RETIRO 00:15
FOUND FOOTAGE MARATÓ
THE BAY + V/H/S + AREA 407
Desde siempre, el fantástico
ha tenido por costumbre adoptar la forma de un objeto que se
instala en nuestra vida y la altera
para siempre. Un ítem que contiene el conocimiento del más
allá, de lo oculto. Con el tiempo,
ese objeto ha ido cambiando de
forma: si hace unos años era un
libro lo que abríamos para invocar
aquello que está prohibido, ahora
lo sobrenatural nos llega con la
textura de lo digital y, en no pocas
ocasiones, con la forma de una
cinta de VHS (un objeto que, a
estas alturas, empieza a ser poco
menos que prehistórico, mitológico incluso). En la maratón de esta
noche, la primera con que Sitges
2012 buscará derretir las retinas
de los más insaciables, tendremos
tres manifestaciones de este fenómeno, imprescindible para leer el
terror de nuestros días.
The Bay es una sorprendente incursión en el terror por parte del
veterano Barry Levinson (Rain
Man, Good Morning, Vietnam),
que si bien no es ajeno al fantástico (ahí están El secreto de la pirámide y Esfera para demostrarlo)
nunca hasta ahora había atacado
el género con tanta convicción.
Hiperrealista crónica de la invasión de un pueblecito por parte
de unos parásitos mutantes, la
película fragmenta su narración
a través de distintos soportes de
grabación digital, ofreciendo un
crisol de la catástrofe que ya ha
aterrorizado los festivales de Toronto y San Sebastián.
A continuación, la inclasificable
V/H/S, una celebración colectiva del escalofrío pergeñada por
algunos de los grandes talentos
del terror moderno, como Adam
Wingard, Ti West o el colectivo
Radio Silence: chicas felinas y
diabólicas, vacaciones que dan
un giro hacia lo inesperado, killers que cobran la forma de drops
digitales, apariciones acongojantes vislumbradas por Skype y la
madre de todas las casas encantadas. Relatos breves, entre la
risa nerviosa y el miedo helado,
encapsulados en polvorientas
cintas de vídeo, de imagen sucia
y distorsionada ¡Terror lo fi a la
enésima potencia!
Por su parte, Area 407 juega con
un formato relativamente más
lineal, aunque su punto de partida depara no pocas sorpresas:
un avión se estrella en un área
protegida por el gobierno. Los supervivientes de tan nefando accidente pronto descubrirán que lo
que parecía un páramo desierto
en realidad está lleno de criaturas de tiempos remotos: dinosaurios! Una pequeña pieza de ciencia-ficción que se autoproclama
“Demasiado real para la realidad
y demasiado perturbadora para
la ficción”. Y que, por supuesto,
está dispuesta a grabarlo todo.
LOS NOMBRES
DETRÁS DE V/H/S
ADAM WINGARD
Tape 56
Tiene en su haber dos de las películas de terror más impactantes
de los últimos años, A Horrible Way
to Die y la endiabladamente divertida You’re Next.
DAVID BRUCKNER
Amateur Night
Es co-autor de la sorprendente The
Signal, que fue uno de los títulos
más celebrados en Sitges 2007. Su
último cortometraje, Talk Show, se
estrenó en el AFF en mayo de 2011.
GLENN MCQUAID
Tuesday the 17 th
Su debut en el largo, I Sell the Dead,
fue un éxito en festivales de todo
el mundo. Actualmente prepara la
adaptación al cómic de su guión
The Damned and the Dangerous.
JOE SWANBERG
The Sick Thing That Happened
to Emily When She Was Young
Nombre destacado de la escena
mumblecore, con V/H/S se ha acercado exitosamente al terror. También ha participado como actor en
las películas de Adam Wingard.
RADIO SILENCE
10/31/98
Este colectivo de cineastas ha revolucionado el género a través de
sus piezas virales, que suman más
de cincuenta y cinco millones de
espectadores en todo el mundo.
TI WEST
Second Honeymoon
Pese a su juventud, es ya una referente del género gracias a filmes
como The House of the Devil o The
Innkeepers, celebrados en multitud
de festivales (Sitges incluido).
DIARI DEL FESTIVAL
9
ENTREVISTA: ORIOL PAULO
Hi ha un molt bon treball amb
la llum per tal de mostrar que
tot passa en una nit, fins que es
fa de dia; però també per tal de
distanciar el temps present dels
diferents flashbacks.
Vam partir d’universos diferents.
El present és construït amb una
llum molt clara. Em vaig inspirar
en el remake de Deixa’m entrar, i
això que jo no sóc gaire fan dels
remakes... “¡que me pongan la
original!”. En tot cas, volíem una
llum daurada per a allunyar-nos
de les llums fredes que hi ha normalment en els films de gènere.
Els flashbacks, en canvi, els vam
fer amb una llum més realista.
“Belén Rueda
interpreta
una dona
que fa patir”
Belén Rueda ha esdevingut una
icona del festival; amb la d’enguany, ja suma tres inauguracions. El cuerpo es distancia de les
seves predecessores amb una Belén Rueda que interpreta un personatge que parla constantment
de l’edat. El pas dels anys hi és
molt present, al film.
Sempre vaig pensar que Belén
Rueda havia de fer el paper. Ara
passa pel seu millor moment i ja
és tota una icona del festival, però
crec que aquí m’he distanciat bastant d’El orfanato o Los ojos de Julia. Normalment, ella interpreta
dones patidores. A El cuerpo, en
canvi, és una dona que fa patir.
El cuerpo és una pel·lícula de
factura clàssica que narra d’una
manera transparent, a l’estil de
Clint Eastwood.
M’he deixat endur sobretot pel
cinema negre dels anys quaranta i
cinquanta; per pel·lícules com ara
Retorn a l’abisme, Sospita o Laura.
A nivell formal, la manera de narrar d’Eastwood em sembla fins i
tot massa clàssica. De fet, pel que
fa a les pel·lícules més recents
que m’han servit de referents,
destacaria Una simple formalitat,
de Giuseppe Tornatore: la vaig fer
veure a tot l’equip.
La tira de GUILLEM DOLS
Sembla que Coronado s’està convertint en un nou Bardem. És
molt camaleònic, fins i tot tenint
en compte que aquí interpreta un
personatge recurrent: un policia.
Buscava algú que em donés credibilitat com a policia. I vaig pensar en Coronado. De fet, va ser
abans que s’estrenés No habrá
paz para los malvados. Jo sabia
que s’havia rodat la pel·lícula,
però encara no havia arribat a les
sales. Ens hi vam posar en contacte i a ell li va agradar molt el
guió. Més que no pas un policia,
volia que construís un personatge, algú a qui li passen coses, i fugir d’una imatge a l’estil de José
Galán. Volíem que el personatge
de Coronado fos un anacronisme: un personatge que s’ha quedat “pillat”, que es vesteix d’una
manera peculiar, una mica com
el Morgan Freeman de Seven.
Comentaves abans que Belén Rueda interpreta una dona que fa
mal. En tot el film plana la idea
que no hi ha ningú realment bo.
Aquesta idea ja era present en
el disseny del guió. En el fons,
és una idea molt recurrent en el
cinema negre dels anys quaranta
i cinquanta, on la frontera entre
bons i dolents es difumina i els
herois són, en realitat, antiherois.
És un thriller, però constantment
hi ha l’ombra del fantàstic.
Si parlo dels meus referents estètics, parlaré de cinema. Si parlo
dels meus referents per a la his-
tòria, aquests són literaris. Són
llibres com ara La investigación
de Stanislaw Lem o l’obra d’Edgar Allan Poe, que flirteja amb el
fantàstic per a construir el seu
discurs.
Com vas treballar els diferents
girs del film?
Sempre partint dels personatges i
de la idea inicial, quan vaig pensar: “I si un cadàver desapareix de
la morgue?”.
Els espais són importants: evidentment, la morgue, però també
el orfanato
los ojos de julia
el cuerpo
la mansió on viu la parella. On i
com vas rodar?
Volia mostrar dos mons. La casa
on viuen els personatges interpretats per Silva i Rueda és el
motor que mou el protagonista a
fer el que fa: ho fa tot per aquesta casa. La morgue, en canvi, segueix els patrons d’un cert racionalisme europeu. És un edifici en
el qual pots anar d’un lloc a un
altre des de qualsevol punt, i que
resulta laberíntic. En el fons, es
tractava de situar el personatge
interpretat per Hugo Silva en el
laberint vital en què s’ha ficat.
DIARI DEL FESTIVAL
10
ENTREVISTA: ÁNGEL SALA
reflectit molt bé la realitat, i la
seva condició de cinema popular
li permet connectar molt bé amb
les preocupacions dels ciutadans.
Totes les crisis del segle XX van
trobar un mirall en el fantàstic.
Només cal fixar-se en el cinema
nord-americà dels seixanta i setanta: Vietnam, la crisi del petroli, Nixon, l’augment de la delinqüència a les ciutats, la separació
definitiva entre món urbà i món
rural... Subgèneres com l’American gothic beuen d’aquest context. També la ciència-ficció es
va impregnar d’idees ecologistes.
Tot això ha continuat, i aquest
any veurem moltes pel·lícules
que, sense parlar directament
de la crisi, defineixen l’escenari
actual. Looper, per exemple, està
certificant de forma subtil l’ascens de la Xina com a nova i principal potència mundial.
“Veurem
moltes
pel·lícules que,
sense parlar
de la crisi,
defineixen
l’escenari
actual”
L’any passat, la imatge de Sitges
estava dedicada a la intel·ligència
artificial, però finalment el protagonista del festival va ser l’Apocalipsi. Quina creus que serà la
línia temàtica d’aquesta edició?
Crec que enguany a Sitges veurem la consolidació definitiva del
found footage. Hi haurà moltes
pel·lícules que amplien, investiguen i milloren aquest concepte,
que ha deixat de ser una simple
moda per convertir-se en una forma de fer cinema (i sobretot de
terror). També tindrem la demostració de l’existència d’una nova
sèrie B. En els darrers temps podia semblar que era un concepte
una mica oblidat, però la nova
situació econòmica ha generat
una sèrie de models de baix pressupost amb resultats notables.
En definitiva, un retorn a un format que ens ha donat algunes de
les millors obres de la història del
fantàstic.
Ara mateix, l’art es troba lligat i
condicionat per la situació que
dicta la realitat. Com creus que
està afectant això al fantàstic?
El cinema de gènere sempre ha
Com hem d’interpretar el gest
de no pujar l’IVA de les entrades?
Creiem que ha sigut una decisió
molt precipitada per part del govern i ens va semblar que podia
ser molt perjudicial per l’economia del nostre públic, que segurament ja havia planejat la seva
estada a Sitges. També és una
manera de dir que ens sembla
una mesura desafortunada per
un sector que està en crisi i que
posa en perill un procés de reconversió necessari, que hauria
de donar veu als talents que tot
just comencen a sorgir.
En aquest sentit, què ens pots dir
de la representació estatal que
hi ha aquest any al festival?
Estem molt contents d’haver
aconseguit les estrenes mundials
de El cuerpo, El bosc i Invasor, cosa
que ens demostra que es confia en
Sitges com a plataforma de llançament de produccions estatals.
També presentarem Animals, l’esplèndid debut de Marçal Forés i,
evidentment, The Impossible, l’esperat retorn de J.A. Bayona. A la
secció Noves Visions - Discovery
hem optat per un tipus de cinema de guerrilla i autofinançat que
està proliferant molt, l’anomenat
low cost. Ja fa temps que tot això
està present al festival, però volíem donar-li un protagonisme destacat, amb Qué pelo más guay, Mi
loco Erasmus o la sessió dedicada
a Karlos Alaustrey, un autor amb
reconeixement internacional però
molt desconegut aquí. També és
el cas de Human Core, un projecte independent que ha tingut un
desenvolupament molt complex
i que veurem en forma de curt i
de llarg.
El cinema de culte és protagonista d’un llibre i d’un cicle. Com
ho heu volgut plantejar?
La veritat és que, d’entrada, es
tracta d’un cicle gairebé impossible de realitzar. Per fer-ho bé
hauríem de projectar cent pel·lícules, o més. Per això hem optat
per elaborar un llibre molt complet, que hem coordinat Desirée de Fez i jo mateix, i realitzar
una petita mostra de pel·lícules.
Desgraciadament, ara mateix és
impossible fer una gran retrospectiva al festival, ja que no hi
ha prou espai ni pressupost. Tot
i això, hem cuidat la selecció al
màxim: Phantasma, per exemple,
és una pel·lícula força difícil de
localitzar i veure en bones condicions avui en dia. O Platillos
volantes, que per mi és un dels
paradigmes del cinema de culte
fet a Espanya.
Seguint amb aquesta idea, quines
pel·lícules creus que tenen possibilitat de convertir-se en obres
berberian sound studio
de culte després de projectar-se
a Sitges?
Dins de la Secció Oficial, Berberian Sound Studio té tots els elements per generar un culte al
seu voltant. També Compliance,
que pot generar molta controvèrsia tant pel que explica com
per l’aposta formal i narrativa
del seu director. Ens ha sorprès
comprovar que la demanda
d’entrades pel film està sent
molt elevada, cosa que demostra el seu poder d’atracció. En
un altre sentit, també destacaria
American Mary, que té un personatge protagonista molt potent i fa un retrat d’un submón
completament clandestí. Ho té
tot per arrasar a les sessions de
mitjanit i per convertir-se en un
referent. Fins i tot les germanes
Soska, les seves directores, són
personatges de culte!
Ja fa més d’una decada que estàs
al capdavant del Festival. Quins
reptes creus que haurà d’afrontar Sitges en el futur?
Ara mateix, el principal problema
del Festival es la manca de sales.
Això ens condiciona la quantitat
de repeticions que podem fer
d’algunes pel·lícules, i també ens
frena la nostra voluntat d’establir vincles amb disciplines com
ara la il·lustració, el còmic, la
música o els videojocs. El concepte del Festival no necessita
gaires retocs, però sí assolisim
això crec que ens convertiriem
en l’esdevinment de cultura popular més important del món.
DIARI DEL FESTIVAL
11
Lamberto Bava completa el Jurat
Oficial Fantàstic Competició Sitges 45
Roma, 1944. Nét d’Eugenio
Bava, director de fotografia de
fites del cinema mut italià com
ara Cabiria, i fill de Mario Bava,
l’inqüestionable geni del terror
europeu, va debutar en la direc-
ció amb la morbosa i sorprenent Macabro (80). Demons (85),
el seu film més emblemàtic, li
va assegurar un lloc d’honor a
l’Olimp de les midnight movies, i
va propiciar una seqüela d’èxit,
Demons 2 (86). Té una àmplia experiència en el món de la televisió, on ha dirigit sèries –Turno di
notte, Brivido giallo– i telefilms.
La seva darrera pel·lícula és The
Torturer (05).
Sigue el Festival en Filmin
Siete largometrajes presentes en la 45ª edición del Sitges
– Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya
pueden disfrutarse en toda
España a través de Internet durante los diez días del Festival
gracias al acuerdo con el portal
online Filmin. Esta es la primera ocasión en nuestro país en
que un festival ofrece parte de
su contenido de ficción simultáneamente en Internet. Un
hito que ha sido posible gracias a la colaboración de algunos productores, distribuidores y agentes de ventas que sí
entienden el enorme potencial
que tiene una distribución online vinculada al estreno en un
festival de cine.
Del 4 al 14 de octubre en el portal online Filmin podrán verse
Doomsday Book, co-dirigida por
Kim Jee-won, director de I Saw
the Devil y de The Good, the Bad,
the Weird; Keyhole, la particularísima aproximación al cine negro realizada por Guy Maddin
con Isabella Rossellini y Jason
Patric; 13 Eerie uno de los filmes de zombies más especiales del año; Headshot el thriller
que conmocionó al festival de
Berlín y compite ahora por la
María al Mejor Largometraje
en Sitges; Los Salvajes, el debut
como realizador del guionista
de Pablo Trapero, Alejandro Fadel; Dead Sushi, la película asiática más gamberra de la temporada. Y, last but not least, un
polémico documental centrado en la figura de Chris Crocker, una de las celebridades del
mundo 2.0: Me @ the Zoo.
Cada una de estas películas podrá disfrutarse en versión original con subtítulos en español
en ordenadores, móviles y tablets a un precio de 2,95€ cada
una. También podrá adquirirse
un pack a 21,95€ que incluirá
los 7 títulos y el acceso durante
10 días a las 100 películas premiadas en anteriores ediciones
del Festival. Encontrarás toda
la información del especial online del Sitges- Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Catalunya en www.filmin.es/
sitges.
LA
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
La educación serial
La ficción televisiva de los
noughties ha tenido –y tiene–
consecuencias poderosísimas,
del pan internáutico de cada
día a la gran industria editorial. Haciéndose eco de ese
poder, Amazon ha anunciado
su intención de recuperar el
formato serial publicando por
entregas en Kindle: han tenido
que llegar los tres Davids de
la HBO (Chase, Simon, Milch)
para que el amor por la serialidad –el de las cartas del señor
Micawber a otro David, Copperfield– reactive el mundo
de la cultura contemporánea.
En 2012, once años después de
aquel 11-S que vino acompañado por dos series clave como
Alias y 24, una cosa parece clara: existe un legado indiscutible –histórico, político, educativo– en la ficción serial de la
década.
No es solo que se hayan hecho
grandes series, sino que estas
han cambiado –enriquecido,
en suma– nuestra manera de
ver el mundo. A diferencia de
lo que ocurría con las mejores
series de los noventa (de Twin
Peaks a Expediente X o Friends),
las series noughties no solo nos
divierten sino que nos educan,
diferencialmente, integran un
corpus crítico de primera magnitud. Ahora vemos series para
comprender mejor aquello que
nos rodea, para revisitar la
historia del capitalismo y sus
fantasmas, para comprender
cómo evoluciona un género o
un personaje en el curso del
tiempo, de la familia Soprano
a la familia Fisher.
Por mucha crisis y mucha putrefacción moral que nos ahogue, por mucho hikikomori en
descarga directa, una generación entera ha sido literalmente “salvada” por la ficción televisiva, pasando del limbo de
los noventa al canon actual: de
Chuck Norris a Jack Bauer, de
Ally McBeal a Don Draper. En
estos tiempos de dispersión cinéfila, cuando el público apenas logra conectar con el cine
o lo hace fragmentariamente,
series como Los Soprano, A dos
metros bajo tierra o El ala oeste de la Casa Blanca, marcan el
termómetro de nuestra sociedad: nos cuestionan y nos narran en bloque, teniendo además continuidad en proyectos
posteriores que actualizan su
legado (Boardwalk Empire, True
Blood, The Newsroom). La densidad y la pluralidad del tiempo serial han permitido a un
puñado de creadores televisivos recuperar aquel pulso educacional que ocupó a Dickens,
aquella voluntad de narrar
transversalmente, explicando
el mundo, que fragmentó Balzac en los engarces de Papá
Goriot, Las ilusiones perdidas
y Esplendores y miserias… una
raíz del gran árbol.
Incluso los géneros, antiguo
coto de caza cinematográfico, se reinventan ahora en la
ficción televisiva, mezclando refundaciones del western
(Deadwood) con epopeyas de
fantasía (Carnivale, Juego de
tronos). Mientras el cine de
gángsters se actualiza en tratados etnográficos como The
Wire y joyas anómalas como
Breaking Bad, la ciencia-ficción
alocada de un Vonnegut o un
K. Dick se desata en Fringe,
junto a los experimentos hipotético-deductivos de Doctor
Who o Sherlock Holmes, tras el
cauce de McGuffins díscolos
de Lost. Así, ajustes de cuenta históricos y mutaciones de
género integran una verdadera educación serial, que hace
de la ficción televisiva el aula
más excitante de la cultura
contemporánea.
Manuel Garín
DIARI DEL FESTIVAL
12
MEDIA
Antena
Catalunya
MEDIA Antena Catalunya
organitza demà divendres
5 d’octubre a la Sala Tramuntana 3 de l’Hotel Meliá
de Sitges la sessió “Vies de
finançament de projectes
interactius i crossmèdia”. Experts en finançament de projectes interactius i crossmèdia exposaran els elements
que ha de tenir una proposta
interactiva, com buscar finançament i una mostra de
les seves experiències.
Per assistir-hi no cal inscripció prèvia ni tampoc estar
acreditat al festival. L’accés
serà lliure fins a completar
l’aforament de la sala. Hi
haurà servei de traducció simultània català-anglès.
Més informació a:
www.antenamediacat.eu.
En els butlletins electrònics:
http://goo.gl/ayTH4, a Twitter
i a Facebook.
Merchandising
i stands a Sitges
Com cada any, als stands de
The Original Cha Cha podreu
adquirir tot el merchandising
oficial del festival: samarretes,
cartells, catàlegs, objectes de
col·leccionisme amb el nostre
emblema... En trobareu un a
l’exterior de l’Auditori Meliá i
un altre a la Platja de Sant Sebastià, amb el village de stands.
Allà podreu trobar tot tipus de
memorabilia relacionada amb el
gènere, de la mà de The Original Cha-Cha, Annexia T-Shirts,
Imagen D.E.A.T.H., Hollywood
Posters, Suxinsu, CineAsia, Irdol
Col·leccions, Alien el 8º Coleccionista, Monster Museum, El
Terror Tiene Forma i Detodoexpress. Us hi esperem!
TR3SC
al Festival de Sitges
TR3SC és el club de cultura
més gran d’Europa. Tots els socis que en formen part poden
gaudir cada dia de descomptes
de fins al 50% per anar al teatre
i a concerts. Entrades gratuïtes per assistir a les principals
pre estrenes de cinema, tastos
de vins i escapades d’ enoturime, rutes i viatges culturals exclusius, descomptes en llibres,
cd’ s, i per descomptat, avantatges exclusius per a tot el Sitges – Festival Internacional de
Cinema Fantàstic de Catalunya. Apocalipsis
íntimos
Cuando yo era niño, el fin
del mundo era una posibilidad
real, aunque estaba enmascarada por cierto sense of wonder. Cuando oíamos la palabra
“Trident” no pensábamos en
un chicle, sino en un misil
balístico intercontinental con
capacidad para albergar una
cabeza termonuclear. Crecí
fantaseando sobre el poder
destructor más allá de lo imaginable de la Bomba H y fascinado por dos Guerras de las
Galaxias, la de Lucas y la que
Reagan montó apenas llegó
al poder. La secuencia de conceptos “Iniciativa de Defensa
Estratégica” tenía para mí una
sonoridad embriagadora, e invocaba la certeza absoluta de
que el mundo era un lugar de
ciencia ficción.
Mucho antes de saber lo que
era el hype, sufrí en mis carnes el efecto de una expectativa desmesurada con El día
después y con Cuando el viento
sopla, las películas que todo
el mundo tenía que ver. Poco
se nos había dicho sobre los
efectos del uso real del arsenal termonuclear. Al fin y al
cabo, Teléfono rojo, volamos
hacia Moscú era una película
divertida que acababa (eso
es importante) con el holocausto nuclear y contenía
demasiada sátira como para
dar miedo; y no había visto La
hora final. Pero entonces llegaron Meyer y Murakami con
sus películas que empezaban
con el fin del mundo, y, desde
luego, cambiaron mi percepción sobre el asunto. Y así,
supe que la muerte a escala
masiva llegaría en cohete y
mi Apocalipsis íntimo tendría
forma de hongo.
Jordi Sánchez-Navarro
(Programació Anima’t)
DIARI DEL FESTIVAL
14
PROGRAMACIÓ
AVUI - DIjouS 4
09:30 PRADO
THE TASTE OF MONEY
Im Sang-soo.
Corea del Sud, 2012. 114’
10:00 RETIRO
CRAVE
Charles de Lauzirika. EUA, 2012. 113’
11:30 AUDITORI
EL CUERPO
Oriol Paulo. Espanya, 2012. 107’
11:45 PRADO
ROOM 237
Rodney Ascher. EUA, 2012. 104’
12:15 RETIRO
AMERICAN MARY
Jen i Sylvia Soska.
Canadà, 2012. 102’
13:45 PRADO
TROBADA AMB BARBARA STEELE
THE BUTTERFLY ROOM. 87’
14:00 AUDITORI
NAMELESS GANGSTER: RULES
OF THE TIME
Yun Jong-bin.
19:00 AUDITORI
GALA INAUGURACIÓ
ESPECIALS. 12’
EL CUERPO
14:15 RETIRO
THE GREAT MAGICIAN
Derek Yee. Hong Kong, 2012. 128’
19:45 RETIRO
HORROR STORIES
Varis autors.
15:45 PRADO
DANCING DOGS
Anna Nemyrovych, Charbel
Bou-Antoun, Giovanni Smets.
Espanya, 2012. 94’
16:45 RETIRO
DON 2
Farhan Akhtar. Índia, 2011. 146’
17:30 PRADO
EL PEIX SEBASTIANO. 32’
FOR LOVE’S SAKE
Takashi Miike. Japó, 2012. 134’
20:30 PRADO
LA NOCHE DE ENFRENTE
Raúl Ruiz. Xile, França, 2012. 107’
22:00 AUDITORI
MARATÓ
DOOMSDAY BOOK
Kim Ji-woon, Yim Pil-sung.
THE DAY
Doug Aarniokoski. EUA, 2011. 96’
BRANDED
Jamie Bradshaw, Alexander
Doulerain. EUA, Rússia, 2012. 107’
22:00 RETIRO
GALA iNAUGURACIÓ
EL CUERPO
22:45 PRADO
THE TASTE OF MONEY
Im Sang-soo. Corea del Sud, 2012. 114’
00:15 RETIRO
FOUND FOOTAGE MARATÓ
THE BAY
Barry Levinson. EUA, 2012. 85’
V/H/S
Varis autors. EUA, 2011. 116’
AREA 407
Dale Fabrigar, Everett Wallin.
EUA, 2012. 90’
black sandy
beaches
deserts
colonial
architecture
volcanoes
in Tenerife
You will continue in the
film set of your dreams.
Tenerife has got it.
Plus 38% tax relief
on production costs.
Tenerife, Canary Islands, Spain | Direct Line: +34 647 346 462 | Tel.: +34 922 237 875
Fax: +34 922 237 872 | [email protected] | www.tenerifefilm.com
ÚltimA PROJECCIó
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
futuristic
buildings
rainforest...
DIARI DEL FESTIVAL
15
PROGRAMACIÓ
DEMÀ - DIvendreS 5
08:30 AUDITORI
INSENSIBLES
Juan Carlos Medina. Espanya,
França, Portugal, 2012. 105’
09:00 RETIRO
BRANDED
Jamie Bradshaw, Alexander
Doulerain. EUA, Rússia, 2012. 107’
09:15 PRADO
O DUPLO. 25’
LA ARAÑA VAMPIRO
Gabriel Medina. Argentina, 2012. 92’
13:45 PRADO
RESERVOIR DOGS
Quentin Tarantino. EUA, 1992. 99’
15:15 RETIRO
THE MISSING KEY. 30’
LE MAGASIN DES SUICIDES
Patrice Leconte. França, Canadà,
Bèlgica, 2012. 79’
15:30 AUDITORI
COMPLIANCE
Craig Zobel. EUA, 2012. 90’
15:30 PRADO
THE CONSPIRACY
10:45 AUDITORI
Christopher McBride. Canadà,
HOLY MOTORS
Léos Carax. França, Alemanya, 2012. 115’ 2012. 85’
11:00 RETIRO
THE DAY
Doug Aarniokoski. EUA, 2011. 96’
17:30 AUDITORI
JOHN DIES AT THE END
Don Coscarelli. EUA, 2011. 99’
11:45 PRADO
MISS LOVELY
Ashim Ahluwalia. Índia, 2012. 110’
17:30 RETIRO
GANGS OF WASSEYPUR I
Farhan Akhtar. Índia, 2012. 160’
13:00 AUDITORI
FLYING SWORDS OF DRAGON GATE
Tsui Hark. Hong Kong, Xina, 2011. 125’
17:30 PRADO
YOUNG GUN IN THE TIME
Oh Young-Doo. Corea del Sud,
Japó, 2012. 95’
13:00 RETIRO
CURTS FANTÀSTICS COMPETICIÓ 1
TERRA SOLA. 16‘
ESLABÓN. 18’
HOTEL. 12’
LLAGAS. 19’
DON PEPE POPI. 16’
CASTIDERMIA. 15’
Y LA MUERTE LO SEGUÍA. 20’
19:45 AUDITORI
NAMELESS GANGSTER:
RULES OF THE TIME
Yun Jong-bin.
19:45 PRADO
THE EXORCIST IN THE 21st
CENTURY
Fredrik Horn Akselsen.
Noruega, 2012. 83’
20:30 RETIRO
DOOMSDAY BOOK
Kim Ji-woon, Yim Pil-sung.
21:30 PRADO
EL PEIX SEBASTIANO. 32’
FOR LOVE’S SAKE
Takashi Miike. Japó, 2012. 134’
22:30 AUDITORI
HOLY MOTORS
Léos Carax. França, Alemanya,
2012. 115’
22:45 RETIRO
CRAVE
Charles de Lauzirika. EUA, 2012. 113’
01:00 AUDITORI
FOUND FOOTAGE MARATÓ
V/H/S
Varis autors. EUA, 2011. 116’
AREA 407
Dale Fabrigar, Everett Wallin.
EUA, 2012. 90’
THE BAY
Barry Levinson. EUA, 2012. 85’
01:00 RETIRO
MARATÓ
FEMME FATALES:
FAMILY BUSINESS. 56’
LIBRA. 58’
MIDNIGHT X-TREME
AMONG FRIENDS
Danielle Harris. EUA, 2012. 80’
DEAD SHADOWS
David Cholewa. França, 2012. 75’
SHIVER
Julian Richards. EUA, 2011. 92’
SALA TRAMUNTANA
00:45 PRADO
MARATÓ LA PESADILLA USA
GOD BLESS AMERICA
Bobcat Goldthwait. EUA, 2011. 104’
JUNKIE
Adam Mason. EUA, 2012. 88’
CRAWL
Paul China. Austràlia, 2011. 80’
BRIGADOON
14:00 HOMENATGE A MIGUEL
IGLESIAS BONNS
DESNUDA INQUIETUD
16:00 ESTRENA BRIGADOON
THANATOMORPHOSE
18:00 SESSIÓ ESPECIAL
CURTMETRATGES
PURULI, CULTURE & ART
19:30 PRESENTACIÓ
TYRANNOSAURUS BOOKS
JODIDOS KABRONES
UNDERTAKER
BARCELONORRA
09:45
MEDIA ANTENA CATALUNYA.
VIES DE FINANÇAMENT DE
PROJECTES INTERACTIUS I
CROSSMEDIA
LA CRIPTA DE LAS
CONDENADAS
17:00
TAULA RODONA: LA FI DEL
MÓN. AMB ELS GERMANS
PASTOR, YIM PIL-SUNG,
JAMIE BRADSHAW I
ALEKSANDR DULERYAN
ESPAI FNAC
18:00 PRESENTACIÓ DEL
LLIBRE EL FIN DEL MUNDO
AMB PEDRO PALAO
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades
ÚltimA PROJECCIó

La educación serial - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Transcripción

Documentos relacionados

Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Terry Gilliam - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de