Publicació especial Sant Jordi 2011

Transcripción

Publicació especial Sant Jordi 2011
Publicació especial Sant Jordi 2011 • Sant Vicenç dels Horts
Juny de 2011
Sant
Jordi
2011
ROCK A LES AULES AMB LAX ‘N’ BUSTO
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
2
La Diada
a l’Institut
Aquest any Sant Jordi va caure en Setmana
Santa, cosa que va fer que a l’Institut el celebréssim d’una manera una mica especial, o
diferent.
No vam poder trobar-nos el dia 23 i vam passar
la celebració al dia 27, la Verge de Montserrat,
patrona de Catalunya. No vam vendre roses,
es van vendre i intercanviar alguns llibres, es
va fer un taller musical i es van atorgar els
premis literaris.
Dins d’aquest especial hi trobareu cròniques
del taller, una entrevista al Lax i els escrits
que van ser premiats. Esperem que us agradi.
LA REDACCIÓ
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
3
LAX ‘N’ BUSTO
Rock a les aules
El 27 d’abril van venir els membres del grup de rock català
LAX’N’BUSTO a fer un taller als
alumnes del nostre institut que
consistia a explicar-nos com es
realitza un CD musical amb tota la
feina que hi ha al darrere i que, moltes vegades, desconeixem. També
ens van voler transmetre que si de
debò volem aconseguir una cosa, si
hi posem molt d’esforç i ganes, podem arribar a ella.
Van venir tres membres del grup,
tot i que són sis, que van ser el
Pemi Rovirosa, el Salva Racero i el
Jimmy Piñol.
Abans de l’hora del pati van estar-
se amb els alumnes de primer cicle
i després del pati amb els de segon
cicle i amb alguns de batxillerat.
Ens van explicar diverses coses,
primer com es composava una
cançó, les idees que agafaven, com
les desenvolupaven i com ho feien
a casa per assajar. Després ens van
parlar del treball en grup, com es
toca en directe i com són els assajos. També ens van explicar com
s’enregistra realment un disc en un
estudi professional, quines tècniques i mètodes utilitzen.
I, per últim, ens van parlar de la
gira de concerts en directe, que es
fa al final del procés. Ens van destacar que aquesta part era una gran
experiència per a ells.
Entre explicació i explicació van tocar alguna cançó i al final de tot en
van tocar tres de seguides, molts
alumnes van marxar i altres es van
quedar al gimnàs demanant autògrafs i cantant! Per a alguns va ser
una experiència única i no tindrien
cap problema a repetir-la!
Ens van comentar com es promocionaven, amb cartells, pancartes,
anuncis al diari i visites a les ràdios.
Cinta, Sara i Judit
4
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
LAX ‘N’ BUSTO
Rock a les aules
L’any passat, igual com tots els altres anys, vàrem gaudir d’un Sant
Jordi monotemàtic, amb el tradicional lliurament de premis del concurs literari, la venda de pastissos
i sucs, la revenda de llibres de segona mà, realitzada pels alumnes
del grup d’escoles verdes i, excepcionalment, gràcies a l’organització
dels alumnes de 4t d’ESO, vam
gaudir d’un passatge del terror.
Aquest any hem donat la volta a la
truita i hem tingut una diada innovadora, diferent i musical.
Ja vam haver de canviar el dia, perquè Sant Jordi va caure en Setmana
Santa i la festa es va passar al dia
27 d’abril.
I, la novetat va ser que vam rebre
la visita del famós grup de Rock
Català Lax’n’ Busto. Van realitzar
l’actuació per partida doble, els
alumnes de 1r i 2n d’ESO van ser
els primers i, un cop acabat, va ser
l’hora de gaudir d’un esbarjo especial ja que la seva durada va ser
de 50 minuts. Durant aquest temps
vam poder degustar els pastissos i
sucs que es venien i també vam fer
l’ intercanvi de llibres.
Quan va tocar el timbre tocava el
torn als alumnes del segon cicle i
als voluntaris de Batxillerat.
Poder observar aquest famós grup
només des d’uns pocs metres, va
fer accelerar els batecs del cor de
més d’un alumne. A part de gaudir
de la seva música, que nosaltres
acompanyàvem tot cantant alegrement, ens van ensenyar el que
és de veritat el camí de la música.
Molts pensem que en aquest món
tot són flors i violes, però ells ens
van fer obrir els ulls i ens van ensenyar tota la feina que hi ha darrere d’un simple disc.
En finalitzar l’espectacle, els alumnes més interessats es van quedar
uns minuts més per poder aconseguir una foto o bé un autògraf
d’aquest prodigiós grup.
Laia Gimeno (3r d’ESO)
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
5
LAX ‘N’ BUSTO
L’ENTREVISTA
1- Ja ens vàreu explicar que des
de ben petits teníeu el vostre petit
grup muntat, però; us pensàveu en
algun moment que la vostra carrera arribaria tan lluny?
No, la veritat, és que nosaltres
vàrem començar per passar-ho bé
els caps de setmana només, i el fet
d’enregistrar una maqueta va ser el
detonant del que ha sigut fins ara la
nostra feina.
2- Quin va ser el pas més important
que vau fer per saltar a la fama?
Jo sempre he pensat que el disc
“Lax’n’Busto” va ser el que ens va
fer arribar a molta gent, en especial la cançó “Miami Beach”.
3- I aquest nom tan curiós, com va
sorgir ?
Ve d’un medicament, un laxant de
principis del segle 20 que utilitzaven les nostres àvies, nosaltres en
teniem una capseta al local d’assaig
i pel primer concert vam posar-nos
aquest nom pensant que el canviaríem més endavant, però al final
ens hem dit així sempre. El nom
original era LAXEN BUSTO i nosaltres varem treure la E i vam posar l’apòstrof, com ROCK’N’ROLL
(LAX’N’BUSTO).
4- Com molta gent, volem preguntar-vos sobre la vostra mítica
cançó, “Llença’t”, ens podríeu donar una frase que la identifiqui?
No, de debò que no puc, és un secret que portem guardant des de fa
11 anys, em sap greu.
6
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
LAX ‘N’ BUSTO
L’ENTREVISTA
5-Us agrada anar a instituts a explicar el món de la música, les vostres experiències i projectes? Us
agrada aquest tipus de contacte
amb alumnes?
Ens encanta, per nosaltres és molt
important poder explicar als joves i
adolescents que darrera de la música que escolten hi ha molta feina,
preparació i dedicació constant.
6-Aneu moltes vegades a escoles i
instituts?
Moltes, de moment hem pogut portar el nostre missatge a uns 20.000
alumnes.
“hem pogut portar el nostre missatge a uns
20.000 alumnes”
7-Ens podríeu dir una cançó que
per vosaltres hagi sigut important
per la vostra vida i el perquè?
El Llença’t ha sigut molt important
perquè ha arribat a tot tipus de gent
i edats.
Laia Gimeno i Carla Guzmán
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
7
8
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
POESIA EN LLENGUA CATALANA 1r CICLE
T’ESTIMO
Andrea Guerrero
1r d’ESO B
Si jo et digués que t’estimo
em vindries amb vint flors,
em cantaries una cançó
i em diries: “també t’estimo jo!”
Sentiríem el nostre cor,
viuríem cada instant
sense pensar en un després,
sense pensar en un demà.
Però d’un dia per l’altre
tot s’acabaria
i no em quedaria altra cosa
que somriure’t amb alegria.
Amb el temps t’oblidaria
però ja res seria igual;
només volia sentir,
aprendre què és estimar.
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
POESIA EN LLENGUA CASTELLANA 1r CICLE
NIÑOS
Andrea González
1r d’ESO C
Niños con esperanzas,
Niños con ilusiones,
Niños con sonrisas en sus miradas,
Niños esclavizados por la pobreza.
Niños con sueños rotos y fantasías,
Niños con derecho a la igualdad,
Niños discriminados en sus países,
Niños obligados a la explotación.
Niños con derecho a un futuro,
Niños con derecho a una protección,
Niños con derecho a una vida,
Niños con derechos a ser felices
Niños abusados y maltratados,
Niños sin una educación,
Niños sin un destino.
Niños que con una mirada,
puedes saber lo que piensan,
Niños con miedo a la guerra,
Niños con miedo a morir.
Niños que desde pequeños,
Aprendieron a valorar,
Niños que con sus familias,
No necesitan nada más.
9
10
Especial
Passant
SantRevista
Jordi 2011
• Institut
• Institut
Frederic
Frederic
Mompou
Mompou
1s PREMIS
POESIA EN LLENGUA CASTELLANA 1r CICLE
EL PARTIDO
Andrea Rubio
2n d’ESO A
Suena el pitido y todo son gritos,
el momento decisivo.
Sales a jugar, a dar todo por ganar,
luchas por esa victoria sin parar.
Cada minuto, uno perdido;
¡Qué rabia no poder encestar!
Otra vez el pitido,
un momento para descansar.
No puedo más,
pero vas a por ello;
no puedes parar,
corres como el viento.
Todo pasa lento,
Se escucha cada movimiento.
Corres con la pelota
y encestas sin creértelo.
Por fin llegó a victoria,
ese gran momento.
Sientes en tus venas la excitación
Habéis ganado, el partido terminó.
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
11
1s PREMIS
PROSA EN LLENGUA CATALANA 1r CICLE
EL GRAN DÍA
Irene Molés
2n d’ESO A
- Pip, pip, pip.
- És el gran dia.
Vaig aturar el despertador i vaig adonar-me que aquell dia seria feliç. Seria el
meu gran dia. Vaig aixecar-me fent un bot deixant tots els llençols pel terra, i
vaig estirar-me enlairant els braços i cridant com un lleó. Els ulls em brillaven més del normal i el cos em tremolava dels nervis que tenia. Per fi podria
aconseguir el que tant de temps poratva esperant. Vaig baixar les escales de
manera saltejada, havia de fer el possible per arribar abans al lloc de la cita.
La mare ja m’havia preparat l’esmorzar, un got de llet amb un tros de pastís
acabat de fer. Vaig deixar el pastís a sobre de la taula i la llet me la vaig beure
d’un glop.
- Què et passa avui, noi ? – em va preguntar la mare en veure que no em
menjava el pastís de fruites amb què sempre em llepava els dits, després de
cruspir-me’l.
- No res, tinc pressa, adéu mare.
- Per què tens els ulls brillants com els d’un mussol, fill ?
- Coses de nois, mare, no t’ho puc dir, ho sento – no sabia què dir-li, no
volia dir la veritat, podia ser que ella no em deixés portar-la a casa.
Vaig agafar la cartera, necessitava diners. Anava corrents pels carrers del
barri mirant-me en cada finestra dels cotxes per veure si estava presentable.
- Serà millor que no corri, més val que no suï massa – no em convenia fer
pudor, volia estar impecable.
El lloc on em dirigia era a dos quarts de casa, pel camí no parava de pensar
en tot el que havia lluitat per aconseguir-la. Al cap em va venir la imatge del
dia en què la vaig veure per primer cop en mans del noi que més ràbia em
fa de tot l’Institut. Passava pel meu davant tot fent-li carícies i mirant-me de
reüll. Quan li vaig explicar al pare, em va entendre perfectament, a ell li havia
passat una cosa semblant quan era jove. Em va dir que no li expliqués a la
mare: “és millor mantenir les dones allunyades d’aquest tema, sempre hi
posen peròs”. També em va venir al cap el dia més trist de la meva vida. Ella
no tenia amo, ell ja no la volia, era la meva oportunitat. Però un altre cop vaig
arribar massa tard, ja era en mans d’un altre babau. No tenia ni idea de com
fer-la meva, somiava amb ella cada dia, els dos a la muntanya, fent passejos
pel costat del mar, els dos pel barri.
Però el meu patiment s’havia acabat, havia arribat el dia en què seria meva,
només meva. Li havia de donar les gràcies al meu millor amic, ell sempre em
deia que lluités pel que volia i que tard o d’hora acabaria aconseguint-ho, i jo
li vaig fer cas i m’ho vaig creure.
Per fi vaig arribar a la meva cita, la tenia davant meu. Els ulls no parpallejaven: era a punt de comprar-me la bicicleta últim model que tenia davant
meu, a l’aparador.
12
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
PROSA EN LLENGUA CASTELLANA 1r CICLE
MIS DOS PIERNAS
FALSAS
Vicenç Ferré
1r d’ESO B
1971. Un día de inverno, terrorífico, me encontraba caminando por un
campo, cuando de repente una mina explotó, mis piernas volaron y
sentí un dolor muy fuerte, imposible de resistir. Entonces vi una luz
que estallaba en el cielo, un relámpago cayó e iluminó mis piernas.
1982. Ahora tengo 23 años, me llamo Sarah. Vivo en Kenia, en una de
esas cabañas de madera y paja. No tengo dinero, sólo una cabra, que
pronto tendré que matar. Pero estoy con un chico al que no le importa
que me falten dos piernas. Se llama Backú, y tiene 26 años.
Siempre me digo que, a pesar de lo que me ha pasado, he tenido suerte. Ahora tengo dos piernas ortopédicas, de esas que son de plástico.
Pienso que vivir con dos piernas ortopédicas, tiene sus dificultades,
pero puedo hacer una vida relativamente normal.
Tengo una pareja que me quiere, y que se preocupa por mí.
Pero todavía me molesta el dolor del impacto de aquel día. Yo sólo iba
a buscar agua al río que había al otro lado del campo, y cuando pisé
el suelo explotó una de esas minas, llamadas antipersona. Se solían
poner en campos grandes, bajo tierra. Estaban hechas especialmente para incapacitar personas, puesto que poca gente moría con ellas.
Eran muy baratas, y por eso se ponían en países pobres.
Llegué a casa sin piernas. Mi madre se asustó mucho, porque a mi
padre le había pasado, lo mismo pero, en una sola pierna. Entonces no
había ningún hospital cercano y tuvo que amputársela ella.
1983. Allí, en el suelo tumbada, gritando del dolor, una cosita rellenita
y muy negrita, salió de mi cuerpo. ¡No me lo podía creer! Había tenido una hija. Era muy bonita y muy graciosa. Ya habíamos pensado en
el nombre: se llamaría, Mahi. Hacía tiempo que lo teníamos decidido
entre los dos.
1986. Fue un año lleno de acontecimientos que cambiaron mi vida: tuve
otra hija, que se llama Peckí, y mi marido murió de un infarto cerebral.
A pesar de todo, tengo el corazón lleno de esperanzas, de ganas de
ser feliz y de ver crecer a mis hijas, acompañándolas siempre que pueda, aunque mis piernas me lo pongan difícil.
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
13
1s PREMIS
PROSA EN LLENGUA CASTELLANA 1r CICLE
CONOCER TUS
LÍMITES
Natalia Bonet
2n d’ESO C
Abrí los ojos despacio, me dolía todo, sólo levantar los párpados me
parecía un suplicio. Me situé lentamente, no recordaba nada. Estaba
atada a unos cables, como si de ello dependiera mi vida. Todo era blando, inerte, sin vida; sin duda, estaba en un hospital. Vi a mi madre estirada en un sofá-cama que parecía realmente incómodo. De pronto,
ella se levantó con ojos cansados y, al verme despierta una chispa de
alegría y esperanza resplandeció en sus preciosos ojos castaños. Entonces me pregunté cómo diablos había llegado allí y por qué parecía
mi madre tan preocupada; y empecé a recordar …:
El día en que caí inconsciente tenía que jugar un partido de baloncesto.
Era decisivo, eran nuestras mayores rivales y teníamos que ganar si
queríamos la liga. Había estado esforzándome durante meses y meses
para prepararme para ese partido, no podíamos fallar.
Después de jugar el primer cuarto, sentía que mi cuerpo me pedía más,
que aúnque estaba cansada debía seguir y darlo todo de mí. Le pedí al
entrenador que me dejara seguir en el siguiente cuarto; él, un poco
preocupado, accedió. El empeño que ponía se reflejaba en mis ojos
como puro fuego, pero mi cuerpo no resistió tal abuso de mis fuerzas.
Estaba dejándome la piel en el campo, no podía pensar en nada más.
Íbamos ganando por 4 puntos, estaba muy interesante, casi igualado,
tenía que resistir. El sudor resbalaba por mi frente, estaba exhausta.
Una compañera me pasó la pelota; no sé por qué, tal vez las piernas
me fallaron, tal vez fue un mal pase … El caso es que no llegué a cogerla bien y me golpeó en el estómago con fuerza, haciéndome crujir
las costillas y provocándome un gran dolor. Después todo sucedió muy
rápido, empecé a verlo todo borroso y los gritos y las exclamaciones
ahogadas de los presentes se desvanecieron lentamente en mi oído,
como olas que se pierden en la orilla. Caí y me di un golpe en la cabeza contra la esquina del banquillo, algo caliente y mojado empezó a
empaparme la cabeza. Me toqué con la mano, era rojo oscuro: sangre.
Perdí el sentido mientras la gente se abalanzaba sobre mí formando
un corro a mi alrededor.
Y allí estaba, en el hospital. Esta experiencia me enseñó a ser más
prudente y menos temeraria, a valorar la vida y, sin dejar de esforzarme conseguir conseguir mis objetivos.
14
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
POESIA EN LLENGUA ANGLESA 1r CICLE
BECAUSE
Txell Margarit
1r d’ESO
Because you’ll always
Be there, inside my heart
You in those moments
I no longer had faith in me
You came and you stole my love
Then like in all movies
Broke my heart and stump
Love in the air.
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
POESIA EN LLENGUA CATALANA 2n CICLE
CANTO DE LLUVIA
Alberto Giménez
3r d’ESO A
No podría olvidar tu belleza,
similar a la de una rosa.
Bajo la lluvia y con gran tristeza
te vi partir bella i hermosa.
En el cielo gris y tapado,
el sol da algo de alimento.
Yace ahora el suelo mojado,
es debido a mi lamento.
¿Qué hice yo para merecer esto?
¿Qué tendría que haber cambiado?
La respuesta se la llevó el viento
o tú te la llevas tan callado.
En el cielo gris y tapado,
el sol da algo de alimento.
Yace ahora el suelo mojado,
es debido a mi lamento.
Vuelve conmigo,amada querida.
ven conmigo i sin duda o temor.
Si te he causado una herida,
te la curo con brío y amor.
15
16
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
POESIA EN LLENGUA ANGLESA 2n CICLE
EXPRESIÓN EN VIDA
Miguel García
4t d’ESO A
Quiero ver,
Quiero ver lo que me espera.
Quiero poder,
Poder expresarme cuando yo quiera.
Voy a grabar,
Grabar lo que siento en una cinta.
Poder tocar,
Tocar en el futuro tiene buena pinta.
Conseguir,
Conseguir darle la vida.
Y transmitir,
Transmitir mi alma a eso que he dado vida.
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
17
1s PREMIS
PROSA EN LLENGUA CATALANA 2n CICLE
VIDA I ALTRES
EXCUSES
Laia Gimeno
3r d’ESO A
Matí de dissabte i un full en blanc. El continu soroll de les gotes repiquen sobre els plats bruts de l’aigüera. De fons, al carrer, la xerrameca matinera: molt més frenètica que les tranquil·les converses del
vespre. Damunt de la meva taula alta, un cafè amb llet es mou al compàs de cada moviment de la meva mà, que dóna lleugers cops amb el
bolígraf.
No he entès mai, aquesta facilitat que tenim de complicar les coses
fàcils, ni aquesta mania de posar-nos fronteres per por que es compliquin.
Mira que és ben fàcil, i sé perfectament el que vull fer amb la meva
vida, una decisió ètica, normal i raonable. Però com un moviment involuntari, no sóc capaç de trencar el monocolor d’aquest full ni amb una
miserable gota de tinta. Potser perquè no és el moment, potser perquè
em sento insegur o potser perquè tinc por.
Tampoc he entès mai aquesta por d’equivocar-nos, el traçat que anem
fent en el mapa, com petits camins o paral·lels desconeguts, per no
seguir el camí. El camí, com la vida, i la vida com la por, la por com a
excusa i una excusa per tot.
La meva excusa sense fonament, surt guanyant. Solem entendre la
mentida com a fruit d’una expressa intenció d’amagar la veritat, per
això ens resulta tan difícil fer-nos-la creure, perquè coneixem el gran
misteri, la veritat.
Així que em dic a mi mateix: “Hi ha temps per tot en aquesta vida, si
ara no puc trencar el blanc impactant del full, ja ho faré en un altre
moment. En definitiva, la cita amb el notari es demà a les 11 hores del
matí, segur que podré fer-ho”.
Va gaudint de la vista de les vinyes del Priorat, mentre que el vent, que
entra per la finestra abaixada del cotxe, li fa ballar els pocs cabells que
li queden com serpentines.
Somriu, pensa, com arriba a ser d’afortunat, amb la família, amb els
amics, amb el treball…
Retorna la vista a la carretera. Veu el revolt més a l’esquerra del que
havia de ser. Veu l’intent fallit de posar el peu al fre. Veu el xiscle desesperat. Veu que en pocs segons pot perdre-ho tot i tanca els ulls, ell
mateix, sense temps de pensar que no podrà lliurar… el testament.
18
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
PROSA EN LLENGUA CASTELLANA 2n CICLE
COMO CUANDO UN
PÁJARO ECHA SUS
ALAS A VOLAR
Laura Roig
3r d’ESO A
Lo complicas todo. No es bueno analizar tanto cada cosa, cada detalle,
cada gesto. Todo lo que ‘’no te cuadra’’ es motivo para encender una
conversación interminable. ¿no te parece agotador?.
Perdona mi sinceridad pero, la verdad, es que me aburro cuando le das
cinco vueltas a lo que digo y diez a lo que te parece que callo. Ya nada
va bien. Lo mejor es que lo dejemos así…
Palabras de más, o palabras de menos, pero es lo que me dijo Matilde.
Ella, una belleza imposible de ignorar, desde su forma de andar hasta
su perfume y empezando por su nombre. Ella, joven graduada en la facultad de medicina. Ella, la de la camiseta de los Rolling y lectora apasionada de Carlos Ruiz Zafón. Ella, la que se desplaza en bicicleta para
no contaminar y la que le decide a su madre que es básico reciclar.
Ella, la que había despertado sentimientos inexplicables en mi ser.
Recuerdo la cena. Una buena tostada con un fuerte queso de cabra,
y una copa de vino. Le doy al play, y empieza a sonar esa canción que
tanto habíamos escuchado, esa harmonía tan perfecta, que empieza
con la armónica y va creciendo y creciendo hasta llegar a ese estribillo
que recordamos todos <Down to the river though I know the river is dry>.
Empiezo a cantarla sin recordar la letra. Me pregunto qué debe estar
haciendo ella…
Lo sabía todo de ella, que le gustaban más los macarrones que los espaguetis, el jazmín más que las rosas, prefería Bob Dylan a Eric Clapton, Shakespeare más que Txekhov, viajar a la Toscana y después a la
Provenza. El mar mejor que la montaña. Y ahora nada. Ni siquiera sé
cual fue su destino después de terminar la carrera.
En cambio yo; ¿Qué tengo en mi vida? Me han despedido del trabajo.
Cualquier excusa les sirve, que si la crisis, que si la deslocalizacion de
la empresa. Pero si tienes suerte, sabrás que, como dijo Albert Einstein, que el incoveniente de las personas y los países es la pereza por
encontrar las salidas y las soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin
desafío la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Crisis… Me entró adrenalina, una euforia, que no sé de donde
provenía, posiblemente de creer en mi mismo, la vida, por un instante,
creyó en mi.
Dicen que la esperanza es lo último que se pierde, y sin ti ya la había
perdido. Pero me imaginé, jugué, pensé que aún te tenia. Quizás había
bebido demasiado, o el orgullo se me comió entero, pero esa noche
condicionó el resto de mi vida. Decidí ir en busca de mi vida, de Matilde.
Subí a mi Ford Fiesta rojo, y como un pájaro que que echa sus alas al
volar, fui sin rumbo a un destino. De camino, me vinó a la cabeza esa
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
escena espectacular de “Love Actually”, Cuando Andrew Lincoln le declara su amor a Keira Knighttley. Pues en el mismo instante cambié
esos personajes por mi y Matilde. Estábamos en su portal y en cada
cartulina, una declaración de amor. Ninguna igual. Y todas con el mismo significado: Te quiero.
Carolina, su hermana, me dijo que vivía en Calella, un pueblo de la costa catalana. Llegué a ese lugar, aparqué cerca de la playa. Quería estirar las piernas, descansar después del camino, va bien descansar. Me
descalcé. La arena húmeda que pisaban mis pies no tenía que ver con
el suelo de la vida. Olor a marina. Gusto salado. Las olas como mejor
banda sonora. Respiré e inspiré. Me tumbé mirando hacia el horizonte.
Esa perfecta línea imaginaria sin fronteras. Y noté que poco a poco mis
ojos se cerraban hasta dormir-me profundamente.
Me desperté con un dulce familiar <xtttt!>. Esa voz que me había despertado tantas veces. Me apresuré a levantarme. Planchándome la camiseta con las manos, y arreglándome como pude el pelo, le dije un
triste hola. Era ella, Matilde. La reina de mis sueños. La tenia delante
y sólo me atreví a decirle hola. Quería echar a correr. Ella, que dominaba perfectamente la situación, me susurró en la oreja <No me arrepiento
de haberte entregado mi corazón>, y ese simple hecho me hizo sentir vivo.
19
20
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
PROSA EN LLENGUA CASTELLANA 2n CICLE
UN BLUES RÁPIDO
Dani Marín
4t d’ESO A
Hans, un joven de dieciséis años, intentando personalizar un radiocasete viejo, lo acabó haciendo estallar en cien pedazos. Ese error le
fastidió bastante, ya que era su único reproductor de música y Hans
pasaba el día entero escuchándola: mientras se duchaba, en clase,
para dormirse… Esto se debía a que nuestro protagonista jugaba con
los sentimientos que transmitía la música . Fuera música clásica o
simples bandas sonoras, Hans escuchaba música todas horas. Era su
vida o, al menos, eso pensaba.
Volvamos a los hechos. Puesto que ese radiocasete fue un importante
regalo de su músico favorito, su tío, prefirió dar sus conocimietos tecnológicos (efectivamente, Hans era un experto en el tema) y repararlo,
a comprar otro reproductor más moderno.
La hazaña apenas le llevó una semana. Con los restos de aquel trasto ya inservible, construyó un pequeño robot antropomorfo animado,
aparentemente sin sentimientos, que reproducía canciones existentes
sin necesidad de aparatos físicos para reconocerlas (como CDs). El
inventó fue bautizado como Robbiebox.
Hans, ansioso de probarlo, lo encendió, y tras unos segundos de arranque, comenzó a sonar “Jumping Jack Flash” animadamente, irradiando motivación y felicidad. Tras acabar, dejó medio minuto de descarga
vía satélite y comenzó a reproducir “Girlfriend” de Avril Lavigne, con
las mismas ganas.
Curiosamente, así estuvo la primera semana, haciendo sonar constantemente músicas alegres de ritmos rápidos. Durante ese tiempo, su
dueño le prestó mucha atención, engrasándolo y recargándolo a diario,
pero pasado ese periodo, como el que se cansa de un juguete que ha
dejado de ser nuevo, dejó de cuidarlo tanto, prestando atención únicamente a la música que reproducía, A partir de ahí, Robbie fue bajando
poco a poco la alegría de sus canciones. En un mes pasó de reproducir
animados rocks a tristes blues.
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
Desgraciadamente, para cuando Hans se percató ya era demasiado
tarde. Robbie se apagó a los dos meses para siempre, sin motivo físico
aparente.
La música de Robbie reflejaba su estado de ánimo. Como más solo y
desatendido estaba, más tristes eran sus canciones. Su inventor, solo
pendiente de estar escuchando música todo el día, se olvidó de los
cuidados básicos y no tan básicos de la máquina, entre ellos, atención
y cariño. Ni siquiera captó el sentimiento de su música.
Desde aquel día, Hans dejó de escuchar música, frustrado, sabiendo
que no podía entenderla y captar su sentimiento.
21
22
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
PROSA EN LLENGUA ANGLESA 2n CICLE
THE MISTERIOUS
SCHOOL
Paula Baños
3r d’ESO A
One day, when I was at a friend’s party, we went to take a tour round
the town. He lives near our secoundary school and we decided to go
there.
The school was closed and we had to enter it without anyone knowing.
We entered it and we found three alarms. We deduced that there could
be surveillance cameras. We ran into the building and we entered it
throught the porch. It was dark and we could’t see very well.
At the end of the hall, there was a dim light. We went toward the light.
When we arrived at the lit room, the light went out. We were in the
darkness. We heard a strong noise. It was coming from the room next
to us.
Two of my friends decided to go in. They entered the room and they
disappeared.
I was very scared. Everybody was scared. It was very frightening. My
best frien said to me that we had to do somehing, because inside of that
room there went two of our friends and we didn’t have to be cowards.
We decided to enter. I opened the door and it made a big noise. We
came into the room and I was very surprise because I didn’t remember
the existence of that room.
It was very old and dirty. We turned on the light and my two friends
weren’t there, but there was a very big mirror. My best friend went to
the mirror and I followed her. I looked behind the mirror and there was
an old woman. She was very old and she had dark teeth. We turned and
the woman wasn’t there but we looked again at the mirror and she was
there.
After that, we found our friends in a coner. They had white faces and
they were very scared. Something had happened. We went to them to
ask for the situation.
The old woman appeared between us and gave me a scare. She said
that we couldn’t enter a private property without permission. She disappeared in the darkness and we left the school. We decided not to
return to school at night never again.
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
POESIA EN LLENGUA CATALANA BATXILLERAT
DESERT
23
24
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
PROSA EN LLENGUA CATALANA BATXILLERAT
“DEATH NOTE”
Laia Maïllo
1r BAT B
“Tens “aixó” que reposa adormit dins de la societat?
Algú que pugui sobreescriure la brutícia del món?”
Una llibreta, envoltada de cuir prim, fred i sec, i al capdamunt, una
calavera somrient.
Instrucció núm.1: Els humans els noms dels quals hagin estat escrits
en aquest quadern, moriran.
Les pàgines restants són aparentment normals; paper totalment
blanc, a excepció d’unes línies primes i paral·leles que et senyalen per
on escriure.
I doncs, què farás amb la llibreta de la mort?
El tacte aspre de la coberta t’hipnotitza, i encuriosit com un nen petit
per trobar un caramel darrere la porta, obres la llibreta i llegeixes amb
llamineria totes les instruccions.
Una broma. Només pot ser una broma. Et sentiràs horroritzat per la
magnitud de pensaments que et vénen al cap? Qui pot haver inventant
tal estupidesa?
Tot i això, la provaràs? Per què no? Algú odiat, aquella persona que
sempre et mira amb fastigosa superioritat, aquell altre que t’empeny
pel carrer i no es disculpa…
Gent insignificant i menyspreable, per lògica, no mereixen viure, oi?
Escriu allò que vols complir. Tot és broma, no passarà res.
I mentre escrius el nom, la teva mà i la teva ment et supliquen a parar
d’escriure.
Instrucció num. 4: Si no s’especifica la causa de la mort, la persona
morirà d’un atac de cor.
I doncs, què faràs quan et diguin que la persona de la qual has escrit
el nom en la llibreta ha mort?
Horroritzat, llençaràs la llibreta? La cremaràs? Millor encara; per estar segur que el que ha succeït és cosa teva, ho tornaràs a provar?
“Quadern amb verí metzinós, abrigant temor cap a desitjos terrenals”
Seguiràs escrivint? No et preocupis, tu no mates, escrius. Tens un do
que t’empeny a seguir. Vols un món millor? Un món net, sense gent
podrida. Com bé diuen, “Si vols alguna cosa ben feta, fes-la tu mateix”.
Ets un nou justicier, tens a les teves mans una manera eficient de dictar una nova justícia, escriuràs els noms de terroristes, criminals, assassins, estafadors, dictadors…
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
Es necessita sang freda i una ment clara per produir el miracle; la llei,
per fi, serà noble i justa pels humans.
I la manera d’aconseguir-ho és ridículament simple. Vols que existeixi
pau i respecte a tot el món, i això s’aconsegueix amb por.
Totes les persones podrides, poderoses, moriran d’un atac de cor. Milers d’ells.
La gent no és tan estúpida com per no adonar-se que s’està impartint
justícia gràcies a una divinitat que sega vides trencades, odioses. Per
por, per respecte, la gent no robarà, no matarà, seguirà la llei.
Una nova ètica sorgirà.
I saps el que seguirà?
“assassinat de criminals.
Veritat-debat-PAU-error.
Vides arrencades.
Violència, temps turbulents, desesperança i dolor.
Penediments per molts milers d’anys, pena.
Judici, tallant arran d’unificació del crim”
La teva filosofia serà la nova justícia del món. I tu, el seu Déu.
Però recorda:
Instrucció núm. 128: Tots els humans, sense excepció, acaben morint.
Instrucció núm. 130: Els morts no poden tornar a la vida.
No està permès penedir-se de res en aquest joc macabre.
Havent llegit tot això, seràs capaç de rendir-te al joc del Shinigami*?
Aleshores, endavant, segueix escrivint, passa aquesta pàgina, « KIRA** »
El teu nom és « Kira »
*Shinigami : Déu japonès de la mort.
**Kira : derivat de la pronúncia en japonès de la paraula “Killer”
(assassí) i personatge molt popular de la sèrie “Death Note »
25
26
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
POESIA EN LLENGUA CASTELLANA BATXILLERAT
AMOR TIRANO
Laura Navarro
1r BAT A
Entre sueños y certezas,
Entre pensamientos descabellados y recuerdos olvidados,
Entre difusas imágenes de vivencias pasadas,
Vienen a mi mente sin quererlo
Las palabras de aquel viejo poeta cordobés:
“déjame en paz, amor tirano, déjame en paz”.
Ayer era alegría desbocada,
Emoción incontenible,
Pasión desenfrenada,
Infinitas explosiones desbordadas,
Tiempo inmenso e inacabable ...
Amor sin freno ni mesura
Hoy,
El tiempo todo cambia,
El caudal se secó.
¿Qué queda de todo aquello?
Rutinas primero,
Pequeñas incompresiones después,
Intolerancias que se labran poco a poco,
La esclavitud que se adueña de todo,
La miseria cotidiana que devora los sentimientos.
Nada queda ya
De aquel torrente irresistible de emociones,
De aquella pasión inagotable,
De aquel ilusionante y soñado viaje.
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
27
1s PREMIS
PROSA EN LLENGUA CASTELLANA BATXILLERAT
DEAMBULABA
Oriol Roig
2n BAT B
Deambulaba por una agrietada calle sin rumbo fijo mientras mi mano
derecha sostenía débilmente una botella medio vacÍa de Jack Daniel’s.
Mis pies -revestidos por unos viejos y polvorientos zapatos- se desvivían ante mi tambaleo para mantener el equilibrio de mi frágil y delgaducho cuerpo.
Los rayos apagados del crepúsculo luchaban por su superviviencia entre la negrura de la oscuridad que poco a poco iba desgranando el
cielo. Las farolas, ubicadas en las dos hileras de la vasta calle, empezaban ya a emitir una tenue iluminación, ahogada por la intensidad y la
fuerza que aún poseían los centelleantes rayos de sol.
El alcohol se había apoderado de mi noción del tiempo y no tenía constancia de su correteo. Mi mente había conseguido romper su monótono e incesante compás. A pesar de esto, mis ojos aún conservaban su
intensidad y su trayectoria era completamente diferente. Estas fueron
el principal foco de mi atención.
A pocos metros de donde me encontraba, había una chica de pelo lacio
y nariz aguileña, su apretujada vestimenta permitia ver su delgaducho
cuerpo y éste se erguía gracias a sus dos estilizadas piernas, que se
sostenían con dificultad ante la descomunal altitud de sus tacones de
aguja. En ese preciso instante estaba siendo manoseado por un señor
de mediana edad. Sus mugrientas manos recorrían el inocente cuerpo
de la chica mientras su boca jadeaba soltando bocanadas de aire y su
frente se iba ataviando de un frío sudor. Aunque, aparentemente, la
mujer disfrutaba de la lujuria incontrolable que desprendía ese hombre, era perfectamente percetible que su interior estaba repleto de
silenciosos pensamientos que solamente pedían a gritos la libertad
que se le había arrebatado ante la necesidad de sobrevivir.
En la acera contraria, muchachos de distintad edades –debían de tener
entre veinte y veinticinco años- propinaban fuertes golpes a otro claramente más pequeño. Mis ojos estaban presenciando la vulgar escena caracterizada por el anhelante deseo de someter al débil. Aunque
desconocía el motivo de esa desfachatez, no tuve ningún impedimiento
para llegar a saber lo que estaba acaeciendo. El fuerte, ante su necesidad de poder, utiliza su supuesta superioridad para aferrar la sumisión del débil y, así, sentir que su mera existencia tiene algún sentido
en este mundo imperfecto.
Dejé de lado esa deplorable escena, pero rápidamente mis ojos se
inundaron con otra imagen de mayor transcendencia. En el férreo suelo de la acera se encontraba una persona de avanzada edad. Su canosa
28
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
cabellera se desplomaba hasta su cuello formando numerosos enredos y su semblante estaba abarrotado de una espesa y de cuantiosas
concavidades. Sus manos temblaban ante el frío glacial que estaba
presente en la ciudad y la ropa, envuelta por una mugrienta suciedad,
no conseguía resguardarle de las bajas temperaturas. La humillación
que padecía constantemente por culpa de las miradas de desdén de
la gente que andaba por la calle era inconcebible. Todos hacían caso
omiso de su aspecto y, sobretodo, no respondían ante las tan anheladas peticiones del hombre.
Un golpe hizo que mi mirada se desviara hacia unos chicos que me
habían apartado con brusquedad para que pudieran continuar su trayecto. Esperando una disculpa por el acto que acababan de cometer,
me fijé en que los dos jóvenes sostenían un cigarrillo que soltaba un
humo grisáceo y nauseabundo. Ante ese echo, mis ojos se fijaron rápidamente en sus cuerpos , los cuales me dieron indicios de las edades
de los chicos. No debían de sobrepasar los doze años.
De pronto, sentí un mareo. Mis piernas empezaron a flaquear y no podían soportar mi sólido peso. El golpe que me propinó un señor que
corría a paso veloz mientras sostenia un bolso, que seguramente había acabado de robar, provocó mi caída. El poco líquido que contenía
aún la botella se derramó y quedó esparcido por el suelo.
Mientras yacía en la acera intenté abstenerme de la realidad. Empecé a oír el murmullo de la gente, la habladuría de la muchedumbre.
Mi corazón palpitaba con latidos pausados. Me costaba oírlos. Noté la
fluidez del alcohol cayendo por la alcantarilla y el goteo que producía
al entrar en contacto con las profundidades de la cloaca. De repente, sentí unas manos que me intentaban levantar, me querían ayudar.
Aunque sus esfuerzos parecían inútiles, siguieron aferrándose a su
proposito.
Levanté la cabeza. Mis ojos se invadieron por la presencia de una hermosa niña. Su faz, medio oculta bajo un de pelo azabache, era blanquecina y jovial y estaba formada por una frente ancha y unos pómulos abultados. Sus ojos almendrados i llenos de viveza divulgaban una
sensacion de cándida inocencia. La luz que desprendía su semblante
me encandiló y, velozmente, me hizo reaccionar y me levanté. Los deseos de vivir que había perdido momentáneamente, volvieron a surgir,
renacieron.
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
1s PREMIS
LLENGUA ANGLESA BATXILLERAT
TIME
?????????????
?n BAT ?
Time is immaterial, it is so abstract that if you think about it.
You can come to the conclusion that you don’t know what it is.
It is always everywhere, and it never stops.
Time always draws on.
It makes us age and give us the opportunity of living a lot of new
experiences.
Everything we live is unique; it never happens again.
We won’t be able to live twice the same moment.
We are used to say that time puts people in their place, and it is
true.
You can have a problem with somebody
And this person tells you that you that you will be alone for the rest
of your life.
But it is time who decides it at the end.
Sometimes we don’t value time as much as it deserves.
Time is gold, and we have to appreciate it.
29
30
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
Finalistes
POESIA EN LLENGUA CATALANA 1r CICLE
TU M’AGRADES,
M’AGRADES TU.
Marina Rillo
1r d’ESO B
Bruixes, mags i ecantador,
Què li passa al meu cor,
Que quan ella em mira, tot em gira?
Com guarir aquesta bogeria,
Si quan no hi és, em remeno tot el dia?
Com treure’m aquesta mania
Com treure’m la malaltia
D‘estar mirant-la tot el dia?
Feu-me, sisplau, un remei
Amb serp i pell de camell
Per donar bé la volta
Com ho feia el Travolta.
Quan és al meu costat,
El món para de voltar,
Quan se’n va una mica lluny,
El món es fa fum.
Tinc la pell de gallina,
Aquesta tarda anem a la piscina.
No et diré res, et miraré només.
És la meva cançó,
La meva raó, la meva alegria,
Per llevar-me tots els dies.
31
32
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
Finalistes
POESIA EN LLENGUA CASTELLANA 2n CICLE
SÓC NAVEGANT
SOLITARI
Àlex García
3r d’ESO B
Sóc navegant solitari
que viatja dia i nit
sense lloc on dormir,
sense pa per cruspir.
El timó em guiarà
per la fosca mar.
Les veles pujaré
si arriba l’ull de vent.
A la tempesta no tinc por
ni a l’huracà més fort.
Els estels són els amics
que m’acompanyen pel camí.
Pals i vergues envellits.
De proa a popa caminant.
L’horitzó és el destí.
D’aquest solitari navegant.
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
Finalistes
POESIA EN LLENGUA CASTELLANA 1r CICLE
NO ME GUSTA LA
GUERRA
Ona Vergué
1r d’ESO D
No me gusta la guerra,
No me gusta ver llorar,
No me gusta la desgracia
Ni ver las personas maltratar.
Quisiera gritar: ¡no a la guerra!
Quisiera gritar: ¡no al llanto!
Quisiera gritar: ¡no a la desgracia!
Quisiera gritar: ¡no al maltrato!
Veo personas sufrir
De cualquier edad,
De cualquier sitio.
Veo personas morir.
Sueño con un mundo libre.
Sueño con un mundo sin fronteras.
Sueño con un mundo alegre.
Sueño con un mundo sin guerras.
33
34
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
Felicitats a tots els pr
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
35
remiats i participants!
36
Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou
Adreça pàgina web: www.xtec.cat/iesfmompou
e-mail: [email protected]
Institut Frederic Mompou
Avinguda Mas Picó, 69
08620 Sant Vicenç dels Horts
Tel. 936 563 801

Documentos relacionados