Publicació especial Sant Jordi 2011
Transcripción
Publicació especial Sant Jordi 2011
Publicació especial Sant Jordi 2011 • Sant Vicenç dels Horts Juny de 2011 Sant Jordi 2011 ROCK A LES AULES AMB LAX ‘N’ BUSTO Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 2 La Diada a l’Institut Aquest any Sant Jordi va caure en Setmana Santa, cosa que va fer que a l’Institut el celebréssim d’una manera una mica especial, o diferent. No vam poder trobar-nos el dia 23 i vam passar la celebració al dia 27, la Verge de Montserrat, patrona de Catalunya. No vam vendre roses, es van vendre i intercanviar alguns llibres, es va fer un taller musical i es van atorgar els premis literaris. Dins d’aquest especial hi trobareu cròniques del taller, una entrevista al Lax i els escrits que van ser premiats. Esperem que us agradi. LA REDACCIÓ Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 3 LAX ‘N’ BUSTO Rock a les aules El 27 d’abril van venir els membres del grup de rock català LAX’N’BUSTO a fer un taller als alumnes del nostre institut que consistia a explicar-nos com es realitza un CD musical amb tota la feina que hi ha al darrere i que, moltes vegades, desconeixem. També ens van voler transmetre que si de debò volem aconseguir una cosa, si hi posem molt d’esforç i ganes, podem arribar a ella. Van venir tres membres del grup, tot i que són sis, que van ser el Pemi Rovirosa, el Salva Racero i el Jimmy Piñol. Abans de l’hora del pati van estar- se amb els alumnes de primer cicle i després del pati amb els de segon cicle i amb alguns de batxillerat. Ens van explicar diverses coses, primer com es composava una cançó, les idees que agafaven, com les desenvolupaven i com ho feien a casa per assajar. Després ens van parlar del treball en grup, com es toca en directe i com són els assajos. També ens van explicar com s’enregistra realment un disc en un estudi professional, quines tècniques i mètodes utilitzen. I, per últim, ens van parlar de la gira de concerts en directe, que es fa al final del procés. Ens van destacar que aquesta part era una gran experiència per a ells. Entre explicació i explicació van tocar alguna cançó i al final de tot en van tocar tres de seguides, molts alumnes van marxar i altres es van quedar al gimnàs demanant autògrafs i cantant! Per a alguns va ser una experiència única i no tindrien cap problema a repetir-la! Ens van comentar com es promocionaven, amb cartells, pancartes, anuncis al diari i visites a les ràdios. Cinta, Sara i Judit 4 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou LAX ‘N’ BUSTO Rock a les aules L’any passat, igual com tots els altres anys, vàrem gaudir d’un Sant Jordi monotemàtic, amb el tradicional lliurament de premis del concurs literari, la venda de pastissos i sucs, la revenda de llibres de segona mà, realitzada pels alumnes del grup d’escoles verdes i, excepcionalment, gràcies a l’organització dels alumnes de 4t d’ESO, vam gaudir d’un passatge del terror. Aquest any hem donat la volta a la truita i hem tingut una diada innovadora, diferent i musical. Ja vam haver de canviar el dia, perquè Sant Jordi va caure en Setmana Santa i la festa es va passar al dia 27 d’abril. I, la novetat va ser que vam rebre la visita del famós grup de Rock Català Lax’n’ Busto. Van realitzar l’actuació per partida doble, els alumnes de 1r i 2n d’ESO van ser els primers i, un cop acabat, va ser l’hora de gaudir d’un esbarjo especial ja que la seva durada va ser de 50 minuts. Durant aquest temps vam poder degustar els pastissos i sucs que es venien i també vam fer l’ intercanvi de llibres. Quan va tocar el timbre tocava el torn als alumnes del segon cicle i als voluntaris de Batxillerat. Poder observar aquest famós grup només des d’uns pocs metres, va fer accelerar els batecs del cor de més d’un alumne. A part de gaudir de la seva música, que nosaltres acompanyàvem tot cantant alegrement, ens van ensenyar el que és de veritat el camí de la música. Molts pensem que en aquest món tot són flors i violes, però ells ens van fer obrir els ulls i ens van ensenyar tota la feina que hi ha darrere d’un simple disc. En finalitzar l’espectacle, els alumnes més interessats es van quedar uns minuts més per poder aconseguir una foto o bé un autògraf d’aquest prodigiós grup. Laia Gimeno (3r d’ESO) Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 5 LAX ‘N’ BUSTO L’ENTREVISTA 1- Ja ens vàreu explicar que des de ben petits teníeu el vostre petit grup muntat, però; us pensàveu en algun moment que la vostra carrera arribaria tan lluny? No, la veritat, és que nosaltres vàrem començar per passar-ho bé els caps de setmana només, i el fet d’enregistrar una maqueta va ser el detonant del que ha sigut fins ara la nostra feina. 2- Quin va ser el pas més important que vau fer per saltar a la fama? Jo sempre he pensat que el disc “Lax’n’Busto” va ser el que ens va fer arribar a molta gent, en especial la cançó “Miami Beach”. 3- I aquest nom tan curiós, com va sorgir ? Ve d’un medicament, un laxant de principis del segle 20 que utilitzaven les nostres àvies, nosaltres en teniem una capseta al local d’assaig i pel primer concert vam posar-nos aquest nom pensant que el canviaríem més endavant, però al final ens hem dit així sempre. El nom original era LAXEN BUSTO i nosaltres varem treure la E i vam posar l’apòstrof, com ROCK’N’ROLL (LAX’N’BUSTO). 4- Com molta gent, volem preguntar-vos sobre la vostra mítica cançó, “Llença’t”, ens podríeu donar una frase que la identifiqui? No, de debò que no puc, és un secret que portem guardant des de fa 11 anys, em sap greu. 6 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou LAX ‘N’ BUSTO L’ENTREVISTA 5-Us agrada anar a instituts a explicar el món de la música, les vostres experiències i projectes? Us agrada aquest tipus de contacte amb alumnes? Ens encanta, per nosaltres és molt important poder explicar als joves i adolescents que darrera de la música que escolten hi ha molta feina, preparació i dedicació constant. 6-Aneu moltes vegades a escoles i instituts? Moltes, de moment hem pogut portar el nostre missatge a uns 20.000 alumnes. “hem pogut portar el nostre missatge a uns 20.000 alumnes” 7-Ens podríeu dir una cançó que per vosaltres hagi sigut important per la vostra vida i el perquè? El Llença’t ha sigut molt important perquè ha arribat a tot tipus de gent i edats. Laia Gimeno i Carla Guzmán Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 7 8 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS POESIA EN LLENGUA CATALANA 1r CICLE T’ESTIMO Andrea Guerrero 1r d’ESO B Si jo et digués que t’estimo em vindries amb vint flors, em cantaries una cançó i em diries: “també t’estimo jo!” Sentiríem el nostre cor, viuríem cada instant sense pensar en un després, sense pensar en un demà. Però d’un dia per l’altre tot s’acabaria i no em quedaria altra cosa que somriure’t amb alegria. Amb el temps t’oblidaria però ja res seria igual; només volia sentir, aprendre què és estimar. Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS POESIA EN LLENGUA CASTELLANA 1r CICLE NIÑOS Andrea González 1r d’ESO C Niños con esperanzas, Niños con ilusiones, Niños con sonrisas en sus miradas, Niños esclavizados por la pobreza. Niños con sueños rotos y fantasías, Niños con derecho a la igualdad, Niños discriminados en sus países, Niños obligados a la explotación. Niños con derecho a un futuro, Niños con derecho a una protección, Niños con derecho a una vida, Niños con derechos a ser felices Niños abusados y maltratados, Niños sin una educación, Niños sin un destino. Niños que con una mirada, puedes saber lo que piensan, Niños con miedo a la guerra, Niños con miedo a morir. Niños que desde pequeños, Aprendieron a valorar, Niños que con sus familias, No necesitan nada más. 9 10 Especial Passant SantRevista Jordi 2011 • Institut • Institut Frederic Frederic Mompou Mompou 1s PREMIS POESIA EN LLENGUA CASTELLANA 1r CICLE EL PARTIDO Andrea Rubio 2n d’ESO A Suena el pitido y todo son gritos, el momento decisivo. Sales a jugar, a dar todo por ganar, luchas por esa victoria sin parar. Cada minuto, uno perdido; ¡Qué rabia no poder encestar! Otra vez el pitido, un momento para descansar. No puedo más, pero vas a por ello; no puedes parar, corres como el viento. Todo pasa lento, Se escucha cada movimiento. Corres con la pelota y encestas sin creértelo. Por fin llegó a victoria, ese gran momento. Sientes en tus venas la excitación Habéis ganado, el partido terminó. Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 11 1s PREMIS PROSA EN LLENGUA CATALANA 1r CICLE EL GRAN DÍA Irene Molés 2n d’ESO A - Pip, pip, pip. - És el gran dia. Vaig aturar el despertador i vaig adonar-me que aquell dia seria feliç. Seria el meu gran dia. Vaig aixecar-me fent un bot deixant tots els llençols pel terra, i vaig estirar-me enlairant els braços i cridant com un lleó. Els ulls em brillaven més del normal i el cos em tremolava dels nervis que tenia. Per fi podria aconseguir el que tant de temps poratva esperant. Vaig baixar les escales de manera saltejada, havia de fer el possible per arribar abans al lloc de la cita. La mare ja m’havia preparat l’esmorzar, un got de llet amb un tros de pastís acabat de fer. Vaig deixar el pastís a sobre de la taula i la llet me la vaig beure d’un glop. - Què et passa avui, noi ? – em va preguntar la mare en veure que no em menjava el pastís de fruites amb què sempre em llepava els dits, després de cruspir-me’l. - No res, tinc pressa, adéu mare. - Per què tens els ulls brillants com els d’un mussol, fill ? - Coses de nois, mare, no t’ho puc dir, ho sento – no sabia què dir-li, no volia dir la veritat, podia ser que ella no em deixés portar-la a casa. Vaig agafar la cartera, necessitava diners. Anava corrents pels carrers del barri mirant-me en cada finestra dels cotxes per veure si estava presentable. - Serà millor que no corri, més val que no suï massa – no em convenia fer pudor, volia estar impecable. El lloc on em dirigia era a dos quarts de casa, pel camí no parava de pensar en tot el que havia lluitat per aconseguir-la. Al cap em va venir la imatge del dia en què la vaig veure per primer cop en mans del noi que més ràbia em fa de tot l’Institut. Passava pel meu davant tot fent-li carícies i mirant-me de reüll. Quan li vaig explicar al pare, em va entendre perfectament, a ell li havia passat una cosa semblant quan era jove. Em va dir que no li expliqués a la mare: “és millor mantenir les dones allunyades d’aquest tema, sempre hi posen peròs”. També em va venir al cap el dia més trist de la meva vida. Ella no tenia amo, ell ja no la volia, era la meva oportunitat. Però un altre cop vaig arribar massa tard, ja era en mans d’un altre babau. No tenia ni idea de com fer-la meva, somiava amb ella cada dia, els dos a la muntanya, fent passejos pel costat del mar, els dos pel barri. Però el meu patiment s’havia acabat, havia arribat el dia en què seria meva, només meva. Li havia de donar les gràcies al meu millor amic, ell sempre em deia que lluités pel que volia i que tard o d’hora acabaria aconseguint-ho, i jo li vaig fer cas i m’ho vaig creure. Per fi vaig arribar a la meva cita, la tenia davant meu. Els ulls no parpallejaven: era a punt de comprar-me la bicicleta últim model que tenia davant meu, a l’aparador. 12 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS PROSA EN LLENGUA CASTELLANA 1r CICLE MIS DOS PIERNAS FALSAS Vicenç Ferré 1r d’ESO B 1971. Un día de inverno, terrorífico, me encontraba caminando por un campo, cuando de repente una mina explotó, mis piernas volaron y sentí un dolor muy fuerte, imposible de resistir. Entonces vi una luz que estallaba en el cielo, un relámpago cayó e iluminó mis piernas. 1982. Ahora tengo 23 años, me llamo Sarah. Vivo en Kenia, en una de esas cabañas de madera y paja. No tengo dinero, sólo una cabra, que pronto tendré que matar. Pero estoy con un chico al que no le importa que me falten dos piernas. Se llama Backú, y tiene 26 años. Siempre me digo que, a pesar de lo que me ha pasado, he tenido suerte. Ahora tengo dos piernas ortopédicas, de esas que son de plástico. Pienso que vivir con dos piernas ortopédicas, tiene sus dificultades, pero puedo hacer una vida relativamente normal. Tengo una pareja que me quiere, y que se preocupa por mí. Pero todavía me molesta el dolor del impacto de aquel día. Yo sólo iba a buscar agua al río que había al otro lado del campo, y cuando pisé el suelo explotó una de esas minas, llamadas antipersona. Se solían poner en campos grandes, bajo tierra. Estaban hechas especialmente para incapacitar personas, puesto que poca gente moría con ellas. Eran muy baratas, y por eso se ponían en países pobres. Llegué a casa sin piernas. Mi madre se asustó mucho, porque a mi padre le había pasado, lo mismo pero, en una sola pierna. Entonces no había ningún hospital cercano y tuvo que amputársela ella. 1983. Allí, en el suelo tumbada, gritando del dolor, una cosita rellenita y muy negrita, salió de mi cuerpo. ¡No me lo podía creer! Había tenido una hija. Era muy bonita y muy graciosa. Ya habíamos pensado en el nombre: se llamaría, Mahi. Hacía tiempo que lo teníamos decidido entre los dos. 1986. Fue un año lleno de acontecimientos que cambiaron mi vida: tuve otra hija, que se llama Peckí, y mi marido murió de un infarto cerebral. A pesar de todo, tengo el corazón lleno de esperanzas, de ganas de ser feliz y de ver crecer a mis hijas, acompañándolas siempre que pueda, aunque mis piernas me lo pongan difícil. Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 13 1s PREMIS PROSA EN LLENGUA CASTELLANA 1r CICLE CONOCER TUS LÍMITES Natalia Bonet 2n d’ESO C Abrí los ojos despacio, me dolía todo, sólo levantar los párpados me parecía un suplicio. Me situé lentamente, no recordaba nada. Estaba atada a unos cables, como si de ello dependiera mi vida. Todo era blando, inerte, sin vida; sin duda, estaba en un hospital. Vi a mi madre estirada en un sofá-cama que parecía realmente incómodo. De pronto, ella se levantó con ojos cansados y, al verme despierta una chispa de alegría y esperanza resplandeció en sus preciosos ojos castaños. Entonces me pregunté cómo diablos había llegado allí y por qué parecía mi madre tan preocupada; y empecé a recordar …: El día en que caí inconsciente tenía que jugar un partido de baloncesto. Era decisivo, eran nuestras mayores rivales y teníamos que ganar si queríamos la liga. Había estado esforzándome durante meses y meses para prepararme para ese partido, no podíamos fallar. Después de jugar el primer cuarto, sentía que mi cuerpo me pedía más, que aúnque estaba cansada debía seguir y darlo todo de mí. Le pedí al entrenador que me dejara seguir en el siguiente cuarto; él, un poco preocupado, accedió. El empeño que ponía se reflejaba en mis ojos como puro fuego, pero mi cuerpo no resistió tal abuso de mis fuerzas. Estaba dejándome la piel en el campo, no podía pensar en nada más. Íbamos ganando por 4 puntos, estaba muy interesante, casi igualado, tenía que resistir. El sudor resbalaba por mi frente, estaba exhausta. Una compañera me pasó la pelota; no sé por qué, tal vez las piernas me fallaron, tal vez fue un mal pase … El caso es que no llegué a cogerla bien y me golpeó en el estómago con fuerza, haciéndome crujir las costillas y provocándome un gran dolor. Después todo sucedió muy rápido, empecé a verlo todo borroso y los gritos y las exclamaciones ahogadas de los presentes se desvanecieron lentamente en mi oído, como olas que se pierden en la orilla. Caí y me di un golpe en la cabeza contra la esquina del banquillo, algo caliente y mojado empezó a empaparme la cabeza. Me toqué con la mano, era rojo oscuro: sangre. Perdí el sentido mientras la gente se abalanzaba sobre mí formando un corro a mi alrededor. Y allí estaba, en el hospital. Esta experiencia me enseñó a ser más prudente y menos temeraria, a valorar la vida y, sin dejar de esforzarme conseguir conseguir mis objetivos. 14 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS POESIA EN LLENGUA ANGLESA 1r CICLE BECAUSE Txell Margarit 1r d’ESO Because you’ll always Be there, inside my heart You in those moments I no longer had faith in me You came and you stole my love Then like in all movies Broke my heart and stump Love in the air. Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS POESIA EN LLENGUA CATALANA 2n CICLE CANTO DE LLUVIA Alberto Giménez 3r d’ESO A No podría olvidar tu belleza, similar a la de una rosa. Bajo la lluvia y con gran tristeza te vi partir bella i hermosa. En el cielo gris y tapado, el sol da algo de alimento. Yace ahora el suelo mojado, es debido a mi lamento. ¿Qué hice yo para merecer esto? ¿Qué tendría que haber cambiado? La respuesta se la llevó el viento o tú te la llevas tan callado. En el cielo gris y tapado, el sol da algo de alimento. Yace ahora el suelo mojado, es debido a mi lamento. Vuelve conmigo,amada querida. ven conmigo i sin duda o temor. Si te he causado una herida, te la curo con brío y amor. 15 16 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS POESIA EN LLENGUA ANGLESA 2n CICLE EXPRESIÓN EN VIDA Miguel García 4t d’ESO A Quiero ver, Quiero ver lo que me espera. Quiero poder, Poder expresarme cuando yo quiera. Voy a grabar, Grabar lo que siento en una cinta. Poder tocar, Tocar en el futuro tiene buena pinta. Conseguir, Conseguir darle la vida. Y transmitir, Transmitir mi alma a eso que he dado vida. Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 17 1s PREMIS PROSA EN LLENGUA CATALANA 2n CICLE VIDA I ALTRES EXCUSES Laia Gimeno 3r d’ESO A Matí de dissabte i un full en blanc. El continu soroll de les gotes repiquen sobre els plats bruts de l’aigüera. De fons, al carrer, la xerrameca matinera: molt més frenètica que les tranquil·les converses del vespre. Damunt de la meva taula alta, un cafè amb llet es mou al compàs de cada moviment de la meva mà, que dóna lleugers cops amb el bolígraf. No he entès mai, aquesta facilitat que tenim de complicar les coses fàcils, ni aquesta mania de posar-nos fronteres per por que es compliquin. Mira que és ben fàcil, i sé perfectament el que vull fer amb la meva vida, una decisió ètica, normal i raonable. Però com un moviment involuntari, no sóc capaç de trencar el monocolor d’aquest full ni amb una miserable gota de tinta. Potser perquè no és el moment, potser perquè em sento insegur o potser perquè tinc por. Tampoc he entès mai aquesta por d’equivocar-nos, el traçat que anem fent en el mapa, com petits camins o paral·lels desconeguts, per no seguir el camí. El camí, com la vida, i la vida com la por, la por com a excusa i una excusa per tot. La meva excusa sense fonament, surt guanyant. Solem entendre la mentida com a fruit d’una expressa intenció d’amagar la veritat, per això ens resulta tan difícil fer-nos-la creure, perquè coneixem el gran misteri, la veritat. Així que em dic a mi mateix: “Hi ha temps per tot en aquesta vida, si ara no puc trencar el blanc impactant del full, ja ho faré en un altre moment. En definitiva, la cita amb el notari es demà a les 11 hores del matí, segur que podré fer-ho”. Va gaudint de la vista de les vinyes del Priorat, mentre que el vent, que entra per la finestra abaixada del cotxe, li fa ballar els pocs cabells que li queden com serpentines. Somriu, pensa, com arriba a ser d’afortunat, amb la família, amb els amics, amb el treball… Retorna la vista a la carretera. Veu el revolt més a l’esquerra del que havia de ser. Veu l’intent fallit de posar el peu al fre. Veu el xiscle desesperat. Veu que en pocs segons pot perdre-ho tot i tanca els ulls, ell mateix, sense temps de pensar que no podrà lliurar… el testament. 18 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS PROSA EN LLENGUA CASTELLANA 2n CICLE COMO CUANDO UN PÁJARO ECHA SUS ALAS A VOLAR Laura Roig 3r d’ESO A Lo complicas todo. No es bueno analizar tanto cada cosa, cada detalle, cada gesto. Todo lo que ‘’no te cuadra’’ es motivo para encender una conversación interminable. ¿no te parece agotador?. Perdona mi sinceridad pero, la verdad, es que me aburro cuando le das cinco vueltas a lo que digo y diez a lo que te parece que callo. Ya nada va bien. Lo mejor es que lo dejemos así… Palabras de más, o palabras de menos, pero es lo que me dijo Matilde. Ella, una belleza imposible de ignorar, desde su forma de andar hasta su perfume y empezando por su nombre. Ella, joven graduada en la facultad de medicina. Ella, la de la camiseta de los Rolling y lectora apasionada de Carlos Ruiz Zafón. Ella, la que se desplaza en bicicleta para no contaminar y la que le decide a su madre que es básico reciclar. Ella, la que había despertado sentimientos inexplicables en mi ser. Recuerdo la cena. Una buena tostada con un fuerte queso de cabra, y una copa de vino. Le doy al play, y empieza a sonar esa canción que tanto habíamos escuchado, esa harmonía tan perfecta, que empieza con la armónica y va creciendo y creciendo hasta llegar a ese estribillo que recordamos todos <Down to the river though I know the river is dry>. Empiezo a cantarla sin recordar la letra. Me pregunto qué debe estar haciendo ella… Lo sabía todo de ella, que le gustaban más los macarrones que los espaguetis, el jazmín más que las rosas, prefería Bob Dylan a Eric Clapton, Shakespeare más que Txekhov, viajar a la Toscana y después a la Provenza. El mar mejor que la montaña. Y ahora nada. Ni siquiera sé cual fue su destino después de terminar la carrera. En cambio yo; ¿Qué tengo en mi vida? Me han despedido del trabajo. Cualquier excusa les sirve, que si la crisis, que si la deslocalizacion de la empresa. Pero si tienes suerte, sabrás que, como dijo Albert Einstein, que el incoveniente de las personas y los países es la pereza por encontrar las salidas y las soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafío la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Crisis… Me entró adrenalina, una euforia, que no sé de donde provenía, posiblemente de creer en mi mismo, la vida, por un instante, creyó en mi. Dicen que la esperanza es lo último que se pierde, y sin ti ya la había perdido. Pero me imaginé, jugué, pensé que aún te tenia. Quizás había bebido demasiado, o el orgullo se me comió entero, pero esa noche condicionó el resto de mi vida. Decidí ir en busca de mi vida, de Matilde. Subí a mi Ford Fiesta rojo, y como un pájaro que que echa sus alas al volar, fui sin rumbo a un destino. De camino, me vinó a la cabeza esa Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou escena espectacular de “Love Actually”, Cuando Andrew Lincoln le declara su amor a Keira Knighttley. Pues en el mismo instante cambié esos personajes por mi y Matilde. Estábamos en su portal y en cada cartulina, una declaración de amor. Ninguna igual. Y todas con el mismo significado: Te quiero. Carolina, su hermana, me dijo que vivía en Calella, un pueblo de la costa catalana. Llegué a ese lugar, aparqué cerca de la playa. Quería estirar las piernas, descansar después del camino, va bien descansar. Me descalcé. La arena húmeda que pisaban mis pies no tenía que ver con el suelo de la vida. Olor a marina. Gusto salado. Las olas como mejor banda sonora. Respiré e inspiré. Me tumbé mirando hacia el horizonte. Esa perfecta línea imaginaria sin fronteras. Y noté que poco a poco mis ojos se cerraban hasta dormir-me profundamente. Me desperté con un dulce familiar <xtttt!>. Esa voz que me había despertado tantas veces. Me apresuré a levantarme. Planchándome la camiseta con las manos, y arreglándome como pude el pelo, le dije un triste hola. Era ella, Matilde. La reina de mis sueños. La tenia delante y sólo me atreví a decirle hola. Quería echar a correr. Ella, que dominaba perfectamente la situación, me susurró en la oreja <No me arrepiento de haberte entregado mi corazón>, y ese simple hecho me hizo sentir vivo. 19 20 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS PROSA EN LLENGUA CASTELLANA 2n CICLE UN BLUES RÁPIDO Dani Marín 4t d’ESO A Hans, un joven de dieciséis años, intentando personalizar un radiocasete viejo, lo acabó haciendo estallar en cien pedazos. Ese error le fastidió bastante, ya que era su único reproductor de música y Hans pasaba el día entero escuchándola: mientras se duchaba, en clase, para dormirse… Esto se debía a que nuestro protagonista jugaba con los sentimientos que transmitía la música . Fuera música clásica o simples bandas sonoras, Hans escuchaba música todas horas. Era su vida o, al menos, eso pensaba. Volvamos a los hechos. Puesto que ese radiocasete fue un importante regalo de su músico favorito, su tío, prefirió dar sus conocimietos tecnológicos (efectivamente, Hans era un experto en el tema) y repararlo, a comprar otro reproductor más moderno. La hazaña apenas le llevó una semana. Con los restos de aquel trasto ya inservible, construyó un pequeño robot antropomorfo animado, aparentemente sin sentimientos, que reproducía canciones existentes sin necesidad de aparatos físicos para reconocerlas (como CDs). El inventó fue bautizado como Robbiebox. Hans, ansioso de probarlo, lo encendió, y tras unos segundos de arranque, comenzó a sonar “Jumping Jack Flash” animadamente, irradiando motivación y felicidad. Tras acabar, dejó medio minuto de descarga vía satélite y comenzó a reproducir “Girlfriend” de Avril Lavigne, con las mismas ganas. Curiosamente, así estuvo la primera semana, haciendo sonar constantemente músicas alegres de ritmos rápidos. Durante ese tiempo, su dueño le prestó mucha atención, engrasándolo y recargándolo a diario, pero pasado ese periodo, como el que se cansa de un juguete que ha dejado de ser nuevo, dejó de cuidarlo tanto, prestando atención únicamente a la música que reproducía, A partir de ahí, Robbie fue bajando poco a poco la alegría de sus canciones. En un mes pasó de reproducir animados rocks a tristes blues. Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou Desgraciadamente, para cuando Hans se percató ya era demasiado tarde. Robbie se apagó a los dos meses para siempre, sin motivo físico aparente. La música de Robbie reflejaba su estado de ánimo. Como más solo y desatendido estaba, más tristes eran sus canciones. Su inventor, solo pendiente de estar escuchando música todo el día, se olvidó de los cuidados básicos y no tan básicos de la máquina, entre ellos, atención y cariño. Ni siquiera captó el sentimiento de su música. Desde aquel día, Hans dejó de escuchar música, frustrado, sabiendo que no podía entenderla y captar su sentimiento. 21 22 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS PROSA EN LLENGUA ANGLESA 2n CICLE THE MISTERIOUS SCHOOL Paula Baños 3r d’ESO A One day, when I was at a friend’s party, we went to take a tour round the town. He lives near our secoundary school and we decided to go there. The school was closed and we had to enter it without anyone knowing. We entered it and we found three alarms. We deduced that there could be surveillance cameras. We ran into the building and we entered it throught the porch. It was dark and we could’t see very well. At the end of the hall, there was a dim light. We went toward the light. When we arrived at the lit room, the light went out. We were in the darkness. We heard a strong noise. It was coming from the room next to us. Two of my friends decided to go in. They entered the room and they disappeared. I was very scared. Everybody was scared. It was very frightening. My best frien said to me that we had to do somehing, because inside of that room there went two of our friends and we didn’t have to be cowards. We decided to enter. I opened the door and it made a big noise. We came into the room and I was very surprise because I didn’t remember the existence of that room. It was very old and dirty. We turned on the light and my two friends weren’t there, but there was a very big mirror. My best friend went to the mirror and I followed her. I looked behind the mirror and there was an old woman. She was very old and she had dark teeth. We turned and the woman wasn’t there but we looked again at the mirror and she was there. After that, we found our friends in a coner. They had white faces and they were very scared. Something had happened. We went to them to ask for the situation. The old woman appeared between us and gave me a scare. She said that we couldn’t enter a private property without permission. She disappeared in the darkness and we left the school. We decided not to return to school at night never again. Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS POESIA EN LLENGUA CATALANA BATXILLERAT DESERT 23 24 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS PROSA EN LLENGUA CATALANA BATXILLERAT “DEATH NOTE” Laia Maïllo 1r BAT B “Tens “aixó” que reposa adormit dins de la societat? Algú que pugui sobreescriure la brutícia del món?” Una llibreta, envoltada de cuir prim, fred i sec, i al capdamunt, una calavera somrient. Instrucció núm.1: Els humans els noms dels quals hagin estat escrits en aquest quadern, moriran. Les pàgines restants són aparentment normals; paper totalment blanc, a excepció d’unes línies primes i paral·leles que et senyalen per on escriure. I doncs, què farás amb la llibreta de la mort? El tacte aspre de la coberta t’hipnotitza, i encuriosit com un nen petit per trobar un caramel darrere la porta, obres la llibreta i llegeixes amb llamineria totes les instruccions. Una broma. Només pot ser una broma. Et sentiràs horroritzat per la magnitud de pensaments que et vénen al cap? Qui pot haver inventant tal estupidesa? Tot i això, la provaràs? Per què no? Algú odiat, aquella persona que sempre et mira amb fastigosa superioritat, aquell altre que t’empeny pel carrer i no es disculpa… Gent insignificant i menyspreable, per lògica, no mereixen viure, oi? Escriu allò que vols complir. Tot és broma, no passarà res. I mentre escrius el nom, la teva mà i la teva ment et supliquen a parar d’escriure. Instrucció num. 4: Si no s’especifica la causa de la mort, la persona morirà d’un atac de cor. I doncs, què faràs quan et diguin que la persona de la qual has escrit el nom en la llibreta ha mort? Horroritzat, llençaràs la llibreta? La cremaràs? Millor encara; per estar segur que el que ha succeït és cosa teva, ho tornaràs a provar? “Quadern amb verí metzinós, abrigant temor cap a desitjos terrenals” Seguiràs escrivint? No et preocupis, tu no mates, escrius. Tens un do que t’empeny a seguir. Vols un món millor? Un món net, sense gent podrida. Com bé diuen, “Si vols alguna cosa ben feta, fes-la tu mateix”. Ets un nou justicier, tens a les teves mans una manera eficient de dictar una nova justícia, escriuràs els noms de terroristes, criminals, assassins, estafadors, dictadors… Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou Es necessita sang freda i una ment clara per produir el miracle; la llei, per fi, serà noble i justa pels humans. I la manera d’aconseguir-ho és ridículament simple. Vols que existeixi pau i respecte a tot el món, i això s’aconsegueix amb por. Totes les persones podrides, poderoses, moriran d’un atac de cor. Milers d’ells. La gent no és tan estúpida com per no adonar-se que s’està impartint justícia gràcies a una divinitat que sega vides trencades, odioses. Per por, per respecte, la gent no robarà, no matarà, seguirà la llei. Una nova ètica sorgirà. I saps el que seguirà? “assassinat de criminals. Veritat-debat-PAU-error. Vides arrencades. Violència, temps turbulents, desesperança i dolor. Penediments per molts milers d’anys, pena. Judici, tallant arran d’unificació del crim” La teva filosofia serà la nova justícia del món. I tu, el seu Déu. Però recorda: Instrucció núm. 128: Tots els humans, sense excepció, acaben morint. Instrucció núm. 130: Els morts no poden tornar a la vida. No està permès penedir-se de res en aquest joc macabre. Havent llegit tot això, seràs capaç de rendir-te al joc del Shinigami*? Aleshores, endavant, segueix escrivint, passa aquesta pàgina, « KIRA** » El teu nom és « Kira » *Shinigami : Déu japonès de la mort. **Kira : derivat de la pronúncia en japonès de la paraula “Killer” (assassí) i personatge molt popular de la sèrie “Death Note » 25 26 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS POESIA EN LLENGUA CASTELLANA BATXILLERAT AMOR TIRANO Laura Navarro 1r BAT A Entre sueños y certezas, Entre pensamientos descabellados y recuerdos olvidados, Entre difusas imágenes de vivencias pasadas, Vienen a mi mente sin quererlo Las palabras de aquel viejo poeta cordobés: “déjame en paz, amor tirano, déjame en paz”. Ayer era alegría desbocada, Emoción incontenible, Pasión desenfrenada, Infinitas explosiones desbordadas, Tiempo inmenso e inacabable ... Amor sin freno ni mesura Hoy, El tiempo todo cambia, El caudal se secó. ¿Qué queda de todo aquello? Rutinas primero, Pequeñas incompresiones después, Intolerancias que se labran poco a poco, La esclavitud que se adueña de todo, La miseria cotidiana que devora los sentimientos. Nada queda ya De aquel torrente irresistible de emociones, De aquella pasión inagotable, De aquel ilusionante y soñado viaje. Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 27 1s PREMIS PROSA EN LLENGUA CASTELLANA BATXILLERAT DEAMBULABA Oriol Roig 2n BAT B Deambulaba por una agrietada calle sin rumbo fijo mientras mi mano derecha sostenía débilmente una botella medio vacÍa de Jack Daniel’s. Mis pies -revestidos por unos viejos y polvorientos zapatos- se desvivían ante mi tambaleo para mantener el equilibrio de mi frágil y delgaducho cuerpo. Los rayos apagados del crepúsculo luchaban por su superviviencia entre la negrura de la oscuridad que poco a poco iba desgranando el cielo. Las farolas, ubicadas en las dos hileras de la vasta calle, empezaban ya a emitir una tenue iluminación, ahogada por la intensidad y la fuerza que aún poseían los centelleantes rayos de sol. El alcohol se había apoderado de mi noción del tiempo y no tenía constancia de su correteo. Mi mente había conseguido romper su monótono e incesante compás. A pesar de esto, mis ojos aún conservaban su intensidad y su trayectoria era completamente diferente. Estas fueron el principal foco de mi atención. A pocos metros de donde me encontraba, había una chica de pelo lacio y nariz aguileña, su apretujada vestimenta permitia ver su delgaducho cuerpo y éste se erguía gracias a sus dos estilizadas piernas, que se sostenían con dificultad ante la descomunal altitud de sus tacones de aguja. En ese preciso instante estaba siendo manoseado por un señor de mediana edad. Sus mugrientas manos recorrían el inocente cuerpo de la chica mientras su boca jadeaba soltando bocanadas de aire y su frente se iba ataviando de un frío sudor. Aunque, aparentemente, la mujer disfrutaba de la lujuria incontrolable que desprendía ese hombre, era perfectamente percetible que su interior estaba repleto de silenciosos pensamientos que solamente pedían a gritos la libertad que se le había arrebatado ante la necesidad de sobrevivir. En la acera contraria, muchachos de distintad edades –debían de tener entre veinte y veinticinco años- propinaban fuertes golpes a otro claramente más pequeño. Mis ojos estaban presenciando la vulgar escena caracterizada por el anhelante deseo de someter al débil. Aunque desconocía el motivo de esa desfachatez, no tuve ningún impedimiento para llegar a saber lo que estaba acaeciendo. El fuerte, ante su necesidad de poder, utiliza su supuesta superioridad para aferrar la sumisión del débil y, así, sentir que su mera existencia tiene algún sentido en este mundo imperfecto. Dejé de lado esa deplorable escena, pero rápidamente mis ojos se inundaron con otra imagen de mayor transcendencia. En el férreo suelo de la acera se encontraba una persona de avanzada edad. Su canosa 28 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou cabellera se desplomaba hasta su cuello formando numerosos enredos y su semblante estaba abarrotado de una espesa y de cuantiosas concavidades. Sus manos temblaban ante el frío glacial que estaba presente en la ciudad y la ropa, envuelta por una mugrienta suciedad, no conseguía resguardarle de las bajas temperaturas. La humillación que padecía constantemente por culpa de las miradas de desdén de la gente que andaba por la calle era inconcebible. Todos hacían caso omiso de su aspecto y, sobretodo, no respondían ante las tan anheladas peticiones del hombre. Un golpe hizo que mi mirada se desviara hacia unos chicos que me habían apartado con brusquedad para que pudieran continuar su trayecto. Esperando una disculpa por el acto que acababan de cometer, me fijé en que los dos jóvenes sostenían un cigarrillo que soltaba un humo grisáceo y nauseabundo. Ante ese echo, mis ojos se fijaron rápidamente en sus cuerpos , los cuales me dieron indicios de las edades de los chicos. No debían de sobrepasar los doze años. De pronto, sentí un mareo. Mis piernas empezaron a flaquear y no podían soportar mi sólido peso. El golpe que me propinó un señor que corría a paso veloz mientras sostenia un bolso, que seguramente había acabado de robar, provocó mi caída. El poco líquido que contenía aún la botella se derramó y quedó esparcido por el suelo. Mientras yacía en la acera intenté abstenerme de la realidad. Empecé a oír el murmullo de la gente, la habladuría de la muchedumbre. Mi corazón palpitaba con latidos pausados. Me costaba oírlos. Noté la fluidez del alcohol cayendo por la alcantarilla y el goteo que producía al entrar en contacto con las profundidades de la cloaca. De repente, sentí unas manos que me intentaban levantar, me querían ayudar. Aunque sus esfuerzos parecían inútiles, siguieron aferrándose a su proposito. Levanté la cabeza. Mis ojos se invadieron por la presencia de una hermosa niña. Su faz, medio oculta bajo un de pelo azabache, era blanquecina y jovial y estaba formada por una frente ancha y unos pómulos abultados. Sus ojos almendrados i llenos de viveza divulgaban una sensacion de cándida inocencia. La luz que desprendía su semblante me encandiló y, velozmente, me hizo reaccionar y me levanté. Los deseos de vivir que había perdido momentáneamente, volvieron a surgir, renacieron. Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 1s PREMIS LLENGUA ANGLESA BATXILLERAT TIME ????????????? ?n BAT ? Time is immaterial, it is so abstract that if you think about it. You can come to the conclusion that you don’t know what it is. It is always everywhere, and it never stops. Time always draws on. It makes us age and give us the opportunity of living a lot of new experiences. Everything we live is unique; it never happens again. We won’t be able to live twice the same moment. We are used to say that time puts people in their place, and it is true. You can have a problem with somebody And this person tells you that you that you will be alone for the rest of your life. But it is time who decides it at the end. Sometimes we don’t value time as much as it deserves. Time is gold, and we have to appreciate it. 29 30 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou Finalistes POESIA EN LLENGUA CATALANA 1r CICLE TU M’AGRADES, M’AGRADES TU. Marina Rillo 1r d’ESO B Bruixes, mags i ecantador, Què li passa al meu cor, Que quan ella em mira, tot em gira? Com guarir aquesta bogeria, Si quan no hi és, em remeno tot el dia? Com treure’m aquesta mania Com treure’m la malaltia D‘estar mirant-la tot el dia? Feu-me, sisplau, un remei Amb serp i pell de camell Per donar bé la volta Com ho feia el Travolta. Quan és al meu costat, El món para de voltar, Quan se’n va una mica lluny, El món es fa fum. Tinc la pell de gallina, Aquesta tarda anem a la piscina. No et diré res, et miraré només. És la meva cançó, La meva raó, la meva alegria, Per llevar-me tots els dies. 31 32 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou Finalistes POESIA EN LLENGUA CASTELLANA 2n CICLE SÓC NAVEGANT SOLITARI Àlex García 3r d’ESO B Sóc navegant solitari que viatja dia i nit sense lloc on dormir, sense pa per cruspir. El timó em guiarà per la fosca mar. Les veles pujaré si arriba l’ull de vent. A la tempesta no tinc por ni a l’huracà més fort. Els estels són els amics que m’acompanyen pel camí. Pals i vergues envellits. De proa a popa caminant. L’horitzó és el destí. D’aquest solitari navegant. Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou Finalistes POESIA EN LLENGUA CASTELLANA 1r CICLE NO ME GUSTA LA GUERRA Ona Vergué 1r d’ESO D No me gusta la guerra, No me gusta ver llorar, No me gusta la desgracia Ni ver las personas maltratar. Quisiera gritar: ¡no a la guerra! Quisiera gritar: ¡no al llanto! Quisiera gritar: ¡no a la desgracia! Quisiera gritar: ¡no al maltrato! Veo personas sufrir De cualquier edad, De cualquier sitio. Veo personas morir. Sueño con un mundo libre. Sueño con un mundo sin fronteras. Sueño con un mundo alegre. Sueño con un mundo sin guerras. 33 34 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou Felicitats a tots els pr Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou 35 remiats i participants! 36 Especial Sant Jordi 2011 • Institut Frederic Mompou Adreça pàgina web: www.xtec.cat/iesfmompou e-mail: [email protected] Institut Frederic Mompou Avinguda Mas Picó, 69 08620 Sant Vicenç dels Horts Tel. 936 563 801