Com qualsevol altre mitjà, els llibres d`artista són un

Transcripción

“Una revista ensamblada és contacte, col·laboració,
comunicació i correspondència”
Theo Breuern
“Com qualsevol altre mitjà, els llibres d’artista són un vehicle per a transmetre a l’espectador o lector
idees sobre l’art. A diferència d’altres mitjans, qualsevol hi pot accedir a baix preu.
El seu valor són només les idees que contenen”
Sol Lewit
“El llibre d’artista ja no està sotmès al medi artístic tradicional, a la crítica
d’art, a les galeries o els museus”
Guy Schraenen
CAPS.A.
1
“Els mitjans del passat són el llibre i la biblioteca, el quadre i el museu”
Ferdinand Kriwet
“Parlo d’un llibre oceller, arborat, amb sol a dalt i molta, molta
ombra a sota el llibre”
Perejaume
“En el llibre d’artista, la lectura pot aturar-se en el precís moment en què el lector comprèn
l’estructura total del llibre”
Ulises Carrión
CAPS.A. ,
la literatura i l art
mataro 1982-1985
del 25 de setembre al 28 de novembre de 2010
Sales d’exposicions de Can Palauet
Ajuntament de Mataró
Institut Municipal
d’Acció Cultural
2
CAPS.A.
CAPS.A.
3
exposició
catàleg
organització i producció
Institut Municipal d’Acció Cultural de Mataró
edició
comissariat
Pilar Bonet
coordinació
Gemma Tro
coordinació
Gemma Tro
textos
Pilar Bonet
José Antonio Sarmiento
Marta Darder
disseny de l’exposició i aplicacions gràfiques
Jordi Cuyàs
entrevista
guió de Marta Darder
realització i edició de Paul Carr i Júlia Cuyàs
suport al comissariat i documentació
Glòria Conesa
fotografies
Pilar Bonet
Toni Rosa
vídeos
Joan A. Ballbé
TVE de Catalunya
muntatge
CAPS.A.
Pro-gama
Fabrés serveis integrals
amb el suport de l’equip tècnic de l’IMAC
servei educatiu
Marta Xibillé
agraïments
Ca’n Miquel. Forn de Sa Pelleteria
Pep Fernàndez
Pepe Murciego (La Más Bella)
CAPS.A.
Una iniciativa de l’Institut Municipal d’Acció Cultural
a cura de Pilar Bonet amb la complicitat de J.M.Calleja,
Jordi Cuyàs i Jaume Simon
9
Sergi Penedès i Pastor
president de l’Institut Municipal d’Acció Cultural
fotografies
Pilar Bonet
Toni Rosa
11
CAPS.A. la literatura i l’art. Mataró 1982-1985
Pilar Bonet
comissària de l’exposició
reproduccions de les peces i fotografies de l’exposició
Jordi Cuyàs
disseny gràfic
Jordi Cuyàs
18
traduccions i correccions
Coloma Moreno (català)
Versus. Ana Mª Gamero (castellà)
Raymond Lang (anglès)
36
impressió
Gràfiques Canigó
Presentació CAPS.A. documentació
Pilar Bonet
c. de Sant Josep, 9
08302 Mataró (Barcelona)
+34 937 58 23 61 / fax +34 937 58 23 62
www.mataro.cat
poeta, crític i editor
39
president
Gemma Tro
programa d’Arts Visuals
ISBN. 978-84-92631-10-0
DL. B-43970-2010
© de l’edició: Institut Municipal d’Acció Cultural de Mataró
© dels textos: els autors
© de les fotografies: els autors
CAPS.A. entrevista a J.M.Calleja, Jordi Cuyàs
i Jaume Simon. Octubre de 2010
Marta Darder
artista, poetessa visual i gestora cultural
Ester Merino i Tarafa
directora
Gisel Noè
cap d’Acció Cultural
El llibre d’artista i les revistes ensamblades
52
Bibliografia
54
Traducciones al castellano
62
English translations
Amb la col·laboració de:
Generalitat de Catalunya
Departament de Cultura
i Mitjans de Comunicació
4
CAPS.A.
CAPS.A.
5
president de l’Institut Municipal d’Acció Cultural
El catàleg que teniu a les mans dóna constància de la feina realitzada
al voltant de l’exposició “CAPS.A., la literatura i l’art”, amb la comissària
Pilar Bonet al capdavant i amb la imprescindible col·laboració dels seus
artífexs de llavors i d’ara, els tres artistes principals que van tirar endavant el projecte: J.M.Calleja, Jordi Cuyàs i Jaume Simon.
L’exposició CAPS.A., la literatura i l’art mostra i analitza un destacat
episodi de l’art a la ciutat de Mataró, amb els seus artistes i contextos,
i suposa una recerca en el marc de les pràctiques artístiques dels anys
80, ja que recull i amplia tota la informació i l’anàlisi de les literatures
visuals que han bastit el lloc de l’intercanvi entre la literatura i l’art.
La importància d’aquestes pràctiques artístiques rau en el fet que, de
manera molt innocent, van començar a trencar les estructures més
clàssiques dins el concepte de l’art, a l’hora de fer-lo i presentar-lo, i
sobretot es van enfrontar al seu qüestionament, tot jugant, tot provant,
tot investigant amb noves formes d’expressió que les posicionaven dins
l’art contemporani.
6
CAPS.A.
La CAPS.A. va ser important també com a objecte d’unió i intercanvi
entre uns artistes que tenien les mateixes inquietuds, no només a Mataró sinó arreu del territori, i als quals a causa de les minses estructures de l’època els era difícil posar-se en contacte i col·laborar plegats.
Continuem desenvolupant, doncs, l’objectiu programàtic de Can Palauet, en aquest cas no com a exercici de nostàlgia sinó de reflexió i
anàlisi, mitjançant la recerca i la documentació no només del fet en si
mateix, sinó del context a Mataró i als Països Catalans de pràctiques
artístiques de característiques similars per un o un altre motiu.
Can Palauet acull l’exposició i manté la importància de les activitats
complementàries, sobretot la pedagògica, en aquest cas especialment
interessant pel caràcter didàctic de la proposta.
Aquest és un projecte amb una gran coherència —global i concreta— que segur que us permetrà conèixer o reviure, segons el cas,
aquesta pràctica artística, productora d’aquests saborosos artefactes
plens de saïm.
CAPS.A.
7
ÉS UNA PUBLICACIÓ PLASTICOLITERÀRIA. NO ÉS PER MENJAR. ÉS FRÀGIL. ÉS UN POEMA. NO ÉS UNA UTOPIA. ÉS
TEATRE. ÉS PER JUGAR. ÉS MISTERI. ÉS UNA ALFA. NO ÉS UNA REVISTA D’ART. ÉS UN VICI. ÉS PER MIRAR. ÉS UN
MÚLTIPLE. ÉS DADÀ. ÉS FLAIROSA. ÉS UN OBJECTE. ÉS UN PERISCOPI. NO ÉS UNA ESCOLA. ÉS UN ERROR. NO ÉS UNA
PUBLICACIÓ SENSACIONALISTA. ÉS VISIBLE. NO PAGA IMPOSTOS. ÉS UN LLENGUATGE. NO ÉS UNA NORMA. ÉS DE L’ELIT.
ÉS UN VENTALL. NO ÉS HISTÒRIA. POT SER UNA ENSAÏMADA. NO ÉS MENSUAL NI TRIMESTRAL. ÉS SORPRESA. ÉS
MEDITERRÀNIA. ÉS UN CALIDOSCOPI. NO ÉS UN EPÍLEG. ÉS UNA PREGUNTA. NO ÉS UN PARAIGUA. ÉS DE LA TERCERA
DIMENSIÓ. NO ÉS UN MANIFEST. ÉS UN JOC DE PARAULES. ÉS UNA FUGA. NO ÉS CENTENÀRIA. ÉS FETITXISTA. NO ÉS
PROVINCIANA. ÉS CHANGE. NO ÉS INTEL·LECTUAL. ÉS ATZAR. NO ÉS UN ÈCZEMA. ÉS UNA SIMFONIA. NO ÉS NI UNA
ESCULTURA NI UN LLIBRE. ÉS UN ESPAI LÚDIC. ÉS HERMAFRODITA. ÉS UN DESPLAÇAMENT SENSE TEMPS. NO ÉS DE
SURO. ÉS SUBJECTIVA. ÉS UNA PÀGINA EN BLANC. ÉS UN MIRATGE. ÉS UN ESTÍMUL VISUAL. ÉS INESTABLE. ÉS UN
CARRER. ÉS UNA ONA. ÉS UN OCTÒGON. ÉS CAPS.A.
8
CAPS.A.
CAPS.A.
9
CAPS.A. la literatura i l’art. Mataró 1982/1985
Pilar Bonet
Comissària de l’exposició
foto general exposició
Què és la CAPS.A.? Un estirabot estètic?
Què és la CAPS.A.? Un llibre d’artista?
Què és la CAPS.A.? Una revista ensamblada?
Què és la CAPS.A.? Una edició indisciplinar?
Què és la CAPS.A.? Una literatura visual?
Què és la CAPS.A.? Una alternativa artística?
Què és la CAPS.A.? Un objecte inútil?
Què és la CAPS.A.? Una parida genial?
Què és la CAPS.A.? Un cop d’atzar?
Què és la CAPS.A.? Una caixa de trons?
La literatura i l’art: el llibre d’artista
La relació i els intercanvis entre la literatura i l’art sempre han generat un espai
excepcional per a la inventiva i la sorpresa. Préstecs que visualitzen l’escriptura com
una imatge o que troben en el gest del color altres fons literaris per a la interpretació.
Una convivència de resultats multiformes que al llarg de la nostra cultura contemporània ha obrat com un bricolatge entre el dictat del verb i l’imperi de l’ull, generant
formes que sotraguen l’univers de la creació. L’objecte per excel·lència d’aquesta
arquitectura simbiòtica és el poema visual i el llibre d’artista. Amb la poesia visual
i el llibre d’artista s’aconsegueix una llibertat creativa total, en un camí que va des
dels “versos figurats” de Símmies de Rodes (300 aC) fins a les darreres realitzacions
digitals a internet.
El llibre d’artista no és un llibre d’art ni un llibre per a ser llegit, sinó una producció
artística; una forma d’expressió gestada en les combinatòries de diferents llenguatges i sistemes de comunicació, que aspira a transformar l’acte de llegir en l’acte de
mirar. Algunes d’aquestes obres s’apropen a l’experiment textual més literari, d’altres es combinen amb formes més pictòriques o matèriques en múltiples jocs visuals
i tàctils (1). El llibre d’artista és un llibre ideat i treballat com una obra d’art original,
ja sigui única o amb una edició molt limitada i numerada. L’objecte pot tenir formes
10
CAPS.A.
Símmies de Rodes (300 a.C.)
Cal·ligrama, Ou
Guillaume Apollinaire (1880-1918)
Cal·ligrama
CAPS.A.
11
Stéphane Mallarmé (1842-1898)
Poema visual, Un coup de dés jamais n’abolira le hasard, 1897
Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)
Poema visual, a La rosa als llavis, 1923
diferents i contenir materials diversos, i hi poden participar un o més creadors. En
qualsevol cas, es tracta d’edicions d’autor que vinclen l’art, la poesia i l’experimentació gràfica, i que donen prioritat a la idea per sobre del valor comercial. Obres que, al
llarg del segle vint, ja han escrit una gran història, també al nostre país.(2)
Durant molt de temps, la pintura va tenir en la literatura un model narratiu i l’arxiu
d’inspiració per als relats visuals. Al mateix temps la literatura mantenia la seva
lògica, regles de sintaxi i continguts específics dels gèneres escrits, que no traspassaven l’ordre de la pàgina impresa. Una i l’altra obeïen regles i convencions,
lluny de l’arbitrarietat o l’ambigüitat. Però a partir de la literatura crítica de Charles
Baudelaire (1821-1867), en els seus escrits dels Salons es va començar a regirar
la submissió de l’art respecte a la literatura i es va encetar un episodi de noves
inversions i rèdits entre ambdues formes creatives. La relació entre la crítica com a
forma literària i l’obra d’art deixa de ser unilateral i es genera un caràcter dialèctic
de relació i d’acoblament creatiu. Si fins aleshores eren els pintors els que prenien
de la pràctica escrita històries i models, a partir de la prosa del crític i poeta de la
modernitat Baudelaire, la pintura esdevé el punt de partida i la guia per a la literatura,
la que li permet explorar noves retòriques visuals del text. Amb el temps, aquest incipient trasbals entre la paraula i la imatge facilitarà la construcció i el diàleg de nous
discursos socials i estètics, també ideològics.
Les relacions entre l’art i la literatura al segle XIX, a partir de les estratègies narratives
de la crítica d’art, ja gestionen un espai compartit des d’on subvertir els models institucionals i les actituds conservadores. Més tard, quan Stéphane Mallarmé publica el
poema “Una tirada de daus no abolirà l’atzar” (1897), s’obre definitivament la porta
d’una nova època per als escriptors i artistes visuals. La ruptura amb el passat, rere
la bogeria del poeta, concep la pàgina del llibre com un objecte on l’espai poètic i el
visual són ja indissociables. El format de la poesia visual alimentarà el llibre d’artista i
tota l’experimentació posterior que discorre entre la petita Boîte-en-Valise de Marcel
Duchamp (1936) i l’eclosió dels corrents de l’art conceptual als anys seixanta, amb
noves possibilitats tecnològiques i culturals. Una conjuntura estètica que permet als creadors defugir el món comercial i els espais institucionals (llibreria
o galeria, biblioteca o museu) i desplegar una xarxa de noves relacions entre
lectors i espectadors.
Com relataven als anys setanta els integrants del Taller Llunàtic
de Mallorca, artistes de diverses generacions volen
deixar de fer l’art per l’art i abordar noves
problemàtiques amb esperit més crític
des de la interferència entre la imatge i la
literatura: «Com a artistes plàstics estam
cansats que se’ns oferesquin espais per
exposar i es pensi que d’aquesta manera es promociona popularment la plàstica.
Com a escriptors estam farts de comprovar
la manca d’interès, per part d’entitats i partits, per la nostra pràctica literària i la seva influència. (...) Estam cansats d’ésser manipulats
davall qualsevol sigla» (3).
Quan es fractura la discursivitat escrita i les paraules deixen la sintaxi que les guiava, quan la poesia parla amb moltes veus, és quan aprenem a llegir aquelles obres que el poeta Bartolomé
Ferrando descriu com «paraules i imatges poètiques, convertides en éssers vius» (4).
Marcel Duchamp (1887-1968)
Objecte poètic, Boîte-en-Valise, 1936
Una biblioteca fantàstica
René Magritte (1898-1967)
Pintura, La trahison des images, 1928-29
(1) El poeta visual José Emilio Antón descriu les variacions i la diversitat del llibre d’artista, entre el
llibre il·lustrat, el llibre objecte o el llibre intervingut, en el seu article «El libro de artista», a www.
merzmail.net.
(2) Fernando Millán, “Apuntes para una historia del libro de artista, el libro objeto y el libro-obra-dearte en España (1965-1990)”, a Impreso en España. Publicaciones de artistas de los años 60 a 80.
Bremen, Instituto Cervantes, 2002. p. 25-27.
(3) Taller Llunàtic, “Proposam sortir immediatament” del 1976, a Literatures submergides. Barcelona,
Generalitat de Catalunya, 1991.
(4) Bartolomé Ferrando, «Sobre la Poesia Visual» (text inèdit) a Escrituras en Libertad. Poesía experimental española e hispanoamericana del siglo XX. Madrid, Instituto Cervantes, 2009. p.513.
(5) Fernando Huici, “Una biblioteca fantástica”. Madrid, El País, 25 octubre de 1982.
12
CAPS.A.
Amb aquest títol, un article del crític Fernando Huici relatava al diari El País la visita a
l’exposició «Libros de artista» a les sales Pablo Ruiz Picasso de la Biblioteca Nacional
de Madrid (1982). L’autor parla amb cautela d’un terreny que considera ignorat pel
gran públic, el del llibre d’artista. Una mostra que descriu com una explosió imaginativa que fa trontollar els fonaments de la mateixa biblioteca: “libros en metacrilato, neón, cristal, hormigón o parafina; ejemplares únicos y tiradas limitadas; libros
minúsculos y otros que se desarrollan en el espacio; propuestas planteadas desde
parcelas muy distintas de la vanguardia, desde inicios del siglo hasta hoy...” (5).
Després d’aquesta primerenca exposició sobre les heterodoxes edicions d’autor, en
els darrers anys s’han presentat a l’Estat espanyol nombroses exposicions dedicades
als llibres d’artista, a les edicions d’objectes poètics o les anomenades “revistes
CAPS.A.
13
Joan Brossa (1919-1998)
Poema visual, 1971-1982
Guillem Viladot (1922-1999)
Poema objecte
ensamblades”, tots ells contenidors atípics d’art experimental (6), produccions a mig
camí del llibre tradicional i de l’objecte artístic, d’una edició d’autor o de les publicacions alternatives que defugen els formats i els conceptes convencionals del món
editorial. Malgrat les singularitats i les diferències, totes aquestes produccions són
exemples d’alternatives a l’estètica hegemònica que dicta models per a la poesia
escrita i l’art visual. Les hem d’interpretar com maneres d’alterar les dimensions de la
paraula i de la imatge per així itinerar per vies on l’art i la poesia esdevenen un procés
d’aprenentatge i no una producció d’objecte final amb valor d’obra única.
Aquestes exposicions han estat el resultat d’una important feina de recerca i de
catalogació que ara ens permet conèixer més bé la nostra cultura visual en tots els
seus registres disciplinars i en cartografies que van del que és local fins a punts
de relació internacionals i globals. D’una manera o d’una altra, com a iniciatives
individuals d’artista o com a projectes en grup, les revistes o les edicions en format
tridimensional són “estirabots estètics” que tenen com a objectiu expandir el camp
de les possibilitats creatives fusionant el món de la literatura i el de l’art. Com escriu
Ricard Mas en definir una de les revistes catalanes de poesia més originals i amb una
objectualització més duchampiana, Èczema: “Un altre tret característic de la revista,
ara des del punt de vista lingüístic, és la seva aposta per la subversió dels codis i
tòpics sintàctics establerts, tot abocant les possibilitats d’una nova escriptura plenament autònoma...” (7).
La poesia experimental, la imatge industrial o l’objecte manufacturat s’empelten en
aquestes edicions per tal de compartir un reduït espai material que arriba a l’espectador per altres vies més directes, mitjançant la subscripció o la venda al carrer, en
algunes ocasions de forma gratuïta. A la manera dels “incunables” del segle vint, com
a nous “Llibres de les Meravelles”, aquestes “Literatures submergides” i les “revistes
ensamblades” són sovint de tiratge limitat. Projectes que joves artistes promouen
amb la voluntat de creuar fronteres disciplinars.
Aquestes heteròclites produccions sempre coincideixen amb moments socials i polítics de crisi i conflicte cultural, quan és més necessari encarar-se amb els valors
establerts o les acadèmies estètiques per tal d’animar un esperit de llibertat que
funcioni com a magma crític. Així, les edicions no són només un producte editorial,
(6) Sobre aquestes mostres i els seus continguts, podem consultar diversos catàlegs: Literatures
submergides, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991; Visual Kultur.cat, Barcelona, Actar, 2007;
eNSaMBLaDoS. Revistas ensambladas 1977-2008, Valladolid; Llibre de les Meravelles, València, Universitat de València, 1997; Un coup de livres (una tirada de libros), Cuenca, Museo de Arte Abstracto,
2010; Escrituras en libertad. Poesia experimental española e hispanoamericana del siglo XX, Madrid,
Instituto Cervantes, 2009, entre d’altres.
(7) Ricard Mas Peinado, “Èczema. Del textualisme a la postmodernitat 1978-1984”, catàleg. Sabadell,
Museu d’Art de Sabadell, 2002.
14
CAPS.A.
sinó un nexe generacional a l’entorn del qual es constitueixen col·lectius que comparteixen una mateixa batalla ideològica.
Les edicions fora de format, aquest tipus d’iniciatives més marginals, ens recorden
una llarga relació de noms d’autors, de fets i d’actituds ja històriques: les creacions
gràfiques dels poemes d’Apollinaire o de Salvat-Papasseit, les paraules en llibertat
dels futuristes, les tipografies espacials dels constructivistes russos, els objectes
textuals dels dadaistes, els artefactes poètics del surrealisme, els ready-made de
Duchamp, els objectes itinerants de Fluxus, les provocacions objectuals de Robert
Filliou, la poesia visual de Joan Brossa, les publicacions esotèriques de Dau al Set,
els objectes poètics de Guillem Viladot, els mapes dels situacionistes, les edicions
per a mitòmans de Carlos Pazos, els calendaris existencials d’On Kawara o les partitures del grup Zaj... Tots ells, entre molts altres, són protagonistes de nombrosos
experiments que l’art i la literatura han desenvolupat al llarg del segle vint. Els rituals
transformadors de la paraula, la iconoclàstia de la imatge, l’objectualització del llibre,
les consignes gràfiques, la manualitat de la lectura o el joc interpretatiu, són noves
metodologies en la construcció i l’ús d’aquestes literatures radicals.
Al llarg del segle vint i coincidint en diversos episodis avantguardistes, aquestes publicacions esdevenen un interessant capítol que ha de ser analitzat i interpretat com
una forma de treball en procés i en relació, defora els circuits habituals i a la recerca
d’un lector especial, un receptor atent i més còmplice que mai. Als Països Catalans,
podem situar un nou corrent d’aquestes edicions a final dels anys setanta, durant
el capítol de la transició política, i a partir dels anys vuitanta un cop inaugurada la
democràcia i en ple debat de la postmodernitat; un moment en què les iniciatives de
grups marginals cediran pas a altres edicions més conservadores i comercials —en
el camp dels llibres d’autor— que segueixen les vies poètiques de les avantguardes
sense l’esperit clandestí de l’avantguarda.
Lluny del concepte funcional del llibre, de la maquetació racionalista o els òptims
continguts verbals, aquestes edicions són prou significatives per a fer-nos pensar en
el lloc destacat que ocupen dins els passatges de la nostra cultura contemporània.
L’objecte-llibre, la revista-objecte, el llibre d’artista o l’edició excèntrica són paràmetres de treball que integren les arts de la paraula, la imatge i l’objecte en un mateix
format visual. Amb ells, el lector esdevé espectador i nou usuari del cos que té a les
mans, els hàbits de la lectura s’han d’adaptar als de la visualitat i l’impacte emocional ofereix una nova expectativa interpretativa.
Podem entendre que aquest tipus de produccions textuals i visuals s’involucren
en processos de democratització de l’art i de nova relació amb l’activitat social
del context que comparteixen. Són un repte als models tradicionals, una renovació creativa, una oposició a les lleis del mercat i una forma d’autogestió. Poden
Fluxus (anys 60s)
Llibre d’artista, Fluxus Year Box 2, 1960
Clemente Padín (1939)
Art postal
CAPS.A.
15
Neon de Suro, Mallorca, 1975/1982
mantenir l’intercanvi directe entre creadors coneguts o anònims i sempre usen
missatges propers a la realitat que viuen.
Aquestes edicions fan evolucionar el concepte de “llibre”, en el seu format i en la
seva normativa dels llenguatges verbals i codis gràfics. Són edicions de tiratge reduït
i petita difusió, fins i tot en alguns casos desapareixen gairebé sense deixar rastre.
Formen part de la mateixa família de les produccions de la poesia visual, l’art-postal,
l’acció poètica, la poesia sonora, el ready-made, l’objecte poètic, el performance, el
fanzine, l’objet trouvé o el net-art.
Anys més tard, la incorporació del vídeo i del DVD van esdevenir una nova alternativa
que va generar nous registres de treball i de recepció artística, i que ara ha complementat la xarxa d’internet. Tot plegat ha fet expandir els primers exercicis literaris de
les paraules que cauen en forma de pluja o la petita Boîte-en-valise plena a vessar
d’obres de Duchamp. Els referents són ja històrics, els exemples multidimensionals,
les possibilitats encara obertes a les idees i els mitjans, i al futur també.
CAPS.A. Mataró 1982-1985
S.I.E.P. Reus, 1981/1984
Fenici, Reus, 1986
Èczema, Sabadell, 1978/1984
Dins aquesta genealogia de produccions desclassificades, a mig camí del llibre i de
l’escultura, de la poesia i de la pintura, de l’obra única i dels materials seriats, també
la revista CAPS.A., editada a Mataró entre el 1982 i el 1985, ocupa un lloc destacat.
Fa poc més de vint-i-cinc anys, tres joves artistes de Mataró van portar a terme una
iniciativa editorial que, gràcies a les seves experiències en el món de la poesia i de
l’art, podia generar un artefacte artístic que els permetia navegar amb més llibertat
i defugir les estretes possibilitats culturals d’una ciutat a les rodalies de Barcelona.
El poeta J.M.Calleja, el pintor Jordi Cuyàs i l’escultor Jaume Simon, amb la complicitat
d’altres artistes i escriptors, gestionen en tres anys vuit edicions de la revista-objecte
CAPS.A. La primera publicació té contenidor en forma de capsa octogonal, recordant les saboroses ensaïmades mallorquines. Posteriorment altres formats donen a
la petita capsa més capacitat expressiva i volada conceptual. Cada edició suposa una
festa i una convocatòria de trobada amb la gent del carrer. Les presentacions i la venda de cada exemplar deixen de ser simplement fets promocionals i esdevenen actes
d’intervenció artística a l’espai públic, veritables rituals de connexió amb el públic.
Els seus artífexs creuen en l’art efímer i valoren el fet col·lectiu sense preveure ni
la periodicitat ni el cost de cada edició. En un text, a la manera de manifest fet
(8) Marc Soler, “Revistes a gust de tots, agosarades, serioses i subversives amb voluntat de ser
periòdiques”. Barcelona, El Món, 8 de setembre de 1982. p.26-27.
(9) Ariel, Francesc Parcerisas, “Capses”. Barcelona, El Món, 10 de desembre 1982.
16
CAPS.A.
a tres veus, descriuen la CAPS.A. a través d’aquests retalls literaris: “CAPS.A. ÉS
UNA PUBLICACIÓ PLÀSTICO-LITERÀRIA. NO ÉS PER MENJAR. ÉS UN POEMA. NO
ÉS UNA UTOPIA. ÉS TEATRE. ÉS PER JUGAR. ÉS MISTERI. ÉS UN ALFA. NO ÉS UNA
REVISTA D’ART. ÉS UN VICI. ÉS PER MIRAR...”. És molt important destacar el caràcter
interdisciplinar i multimatèric de la publicació, la sintonia dels diferents autors que
intervenen en cada edició i el procés de treball que comporta cada nou número de
la revista. La manufactura d’algunes edicions fa que cada exemplar sigui una peça
quasi única, malgrat el tiratge industrial.
CAPS.A. apareix en un moment de canvis polítics i socials al nostre país, en l’interregne entre els anys de l’efímer art conceptual i l’emergència de la pintura als
vuitanta. No és una iniciativa insòlita, cohabita en un mapa de produccions comunes
amb altres artistes i poetes, amb diverses empreses editorials amb les quals manté
contacte i realitza intercanvis. Els referents mallorquins Blanc d’ou (1976-77) i en
especial Neon de suro (1975-82) són fonamentals per a definir el projecte de la
CAPS.A. També la proximitat, i en alguns casos amistat personal, amb les provocatives edicions de Reus S.I.E.P. (1981-84) i Fenici (1986), el projecte sabadellenc
Èczema (1978-84), la barcelonina Usquam (1981-83), Clot de Vic (1982-85) i les
propostes a València de Texto poético (1978-89).
Amb tots ells comparteixen actituds i polítiques similars. El conjunt d’aquestes edicions dibuixa un mapa cultural fet de perifèries i recorreguts transversals amb molta
energia creativa. No es tracta d’una nebulosa d’esdeveniments aïllats, com analitza
la recerca feta per a l’exposició “Literatures submergides”, comissariada el 1991 per
Julià Guillamon i Glòria Picazo, sens dubte un dels treballs de crítica i catalogació
més exhaustius que s’han fet sobre aquest tema.
El projecte CAPS.A., des de Mataró, també es desplaça a diferents ciutats catalanes,
on es presenta a través d’intervencions escultòriques al carrer o accions poètiques.
A Barcelona i a Madrid realitza accions a l’espai públic per a presentar la revista.
Al llarg del seu recorregut hi col·labora molta gent, i els mitjans es fan ressò de les
seves iniciatives. El periodista Marc Soler fa un repàs a les primeres publicacions
dels anys vuitanta dient que capgiren el món de la lletra impresa i que són un veritable Cafarnaüm: “aquestes publicacions que, sense cap empara especial, projecten
enfora el món més inquiet de la creació...” (8).
El joc, la sorpresa, l’acció i la poesia es fonen en cada edició de la revista objecte
CAPS.A. A dins hi trobem dibuixos, petites escultures, poemes, cintes daurades, textos en llatí, injectables de colors, daus per un cop d’atzar, olors i tota mena de màgia
textual i collage visual: “Si us plauen les sorpreses només us cal obrir-les amb reverència innocent, sense cap mena de cobdícia, com qui emprèn una juguesca. Aquest
cop sou vosaltres els únics que podreu pronunciar les paraules màgiques...” (9).
Usquam, Barcelona, 1981/1983
Clot, Vic, 1982/1985
Texto Poético, València, 1978/1989
CAPS.A., Mataró, 1982/1985
CAPS.A.
17
1
presentació
Edició: 400 exemplars numerats
Participants: Lola Albarracín, J.M.Calleja,
Jordi Cuyàs, Jaume Simon
Presentació: 24 d’abril de 1982. Instal·lació i
acció sonora al Museu Municipal de Mataró a
càrrec de Josep Maria Rovira Brull
La primera edició es presenta dins un continent de cartró octogonal, similar a les capses d’ensaïmades. És la targeta de presentació
del grup: cadascun dels artistes hi aporta una obra i els trets peculiars de la seva creativitat. Lola Albarracín, com a joiera, acobla fils
i traços lilosos sobre una filigrana daurada, fent una contraposició de papers. El poeta J.M.Calleja escriu un desplegable amb noms
i perfums que podem olorar. Jaume Simon dinamitza uns grafismes en fulls numerats fins a compondre un dibuix a l’espai. El teatrí
desplegable de Jordi Cuyàs recorda els estris del dibuixant, els llapis de colors. Una darrera intervenció, entre Calleja i Simon, ofereix
un joc d’atzar amb una carta que no desvela el futur. En aquesta primera CAPS.A. hi ha molta manualitat i collage; cada exemplar
esdevé una peça original. La diversitat de llenguatges i narratives, el joc gràfic i la relació entre els artistes augura un futur de
possibilitats expandides.
18
CAPS.A.
CAPS.A.
19
2
trencaclosques
Participants: Lola Albarracín, J.M.Calleja,
Jordi Cuyàs, Jaume Simon
Presentació: 26 de juny de 1982. Instal·lació i
acció a la plaça Major de Vic.
24 de juliol de 1982, plaça de Santa Anna de
Mataró
Aquesta és l’edició més lúdica de totes. Dins la capsa, les porcions d’un trencaclosques serveixen de suport a les intervencions dels
artistes. Cada figura del joc presenta un treball que podem manipular: Lola Albarracín ens recorda que el carmí és el color de l’amor,
Jordi Cuyàs proposa un joc de l’oca perimetral, Jaume Simon dibuixa una trama gràfica i J.M.Calleja compon un poema visual amb
correu exprés. La individualitat de cada treball s’harmonitza en un suport comú que el públic pot interpretar amb llibertat, fer i desfer.
Ara, l’espectador ja no és un subjecte passiu, sinó un lector atent de les imatges i un escultor a petita escala.
20
CAPS.A.
CAPS.A.
21
3
reflexos
Participants: Benítez, J.M.Calleja, Jordi Cuyàs,
Jaume Simon
Presentació: 19 de novembre de 1982.
Instal·lació al Centre de Lectura de Reus.
Presentació a càrrec de Pere Anguera
La capsa més escultòrica i reflectora. A dins hi trobem una poesia escrita a l’inrevés de J.M.Calleja que requereix ser llegida amb
un mirall, de la mateixa manera que la petita escultura platejada de Jaume Simon s’ha d’encaixar per donar-li forma i el poliedre de
Benítez s’ha de pressionar perquè adopti un volum tancat i reflecteixi per totes les cares. El popular personatge de la marca Polil està
pintat per Jordi Cuyàs sobre un retall de planxa d’alumini. Cadascuna de les peces manté la seva individualitat i convoca l’espectador
a ser actiu i jugar amb la sorpresa de cada troballa visual.
22
CAPS.A.
CAPS.A.
23
4
zas
Participants: M. dels Àngels Ballbé, Benítez,
Pere Boix, Genís Cano, Jordi Catafal,
Eduard Comabella, Joan Fontregàs, Néfer,
Tònia Passola, Martí Peran, Feliu Plasència,
Ernest Puig, J.A. Sarmiento, Pep Segon,
Grup Text Poètic, Gustavo Vega
Presentació: 22 d’abril de 1983. Instal·lació a
l’espai de Can Xammar, Mataró
Una onomatopeia dóna nom a la quarta edició de la CAPS.A. És un desplegable que es dispara cap a l’infinit un cop oberta la carpeta.
El so del frec de papers articula la partitura més coral de totes les edicions. Ara la CAPS.A. ja no és una capsa, ara els autors ja no
són ni tres ni quatre, sinó setze. Dins els fulls geminats hi ha dibuixos, poemes visuals, espais encunyats, collages de materials,
traços de colors, textos, sorpreses i entrebancs. La literatura i l’art s’acoblen més enllà del format de llibre o de revista. El disseny, el
muntatge, la coordinació i la manipulació és obra de l’equip que formen J.M.Calleja, Jordi Cuyàs i Jaume Simon.
24
CAPS.A.
CAPS.A.
25
5
febre
Participants: J.M.Calleja, Jordi Cuyàs,
Jaume Simon
Presentació: 12 de novembre de 1983. Acció i
intervenció a l’espai públic, plaça de Catalunya
de Barcelona
La publicació va canviant de forma i de continguts, en plena experimentació. Aquesta edició és tot un manifest estètic, una lectura
heterodoxa sobre les tendències artístiques del segle XX. Ara ha desaparegut el treball individual i la manufactura per a concebre
una capsa amb llenguatge més industrial i narrativa més crítica. Dins la capsa rectangular hi ha una col·lecció cromàtica d’ampolles
injectables que ens ofereix la possibilitat i el risc d’una patologia. CAPS.A. és l’antídot als colors i continguts químics de la història
acadèmica. Un full d’instruccions ens recomana i alerta sobre aquesta medicació contra la febre o l’esperit enlairat de la poesia i de
l’art lliure.
26
CAPS.A.
CAPS.A.
27
6
palacio de cristal
Edició: 1.000 exemplars numerats
Particpants: J.M.Calleja, Jordi Cuyàs,
Jaume Simon
Presentació: 17 de febrer de 1984. Acció al
Palacio de Cristal de Madrid
Aquesta és la capsa més viatgera, pensada per a ser presentada a Madrid dins el recinte on té lloc la fira d’art contemporani ARCO.
La capsa de cartró es converteix en una taula de joc amb un dau i caselles que permeten al jugador avançar entre paranys i dreceres
dins el recinte de les galeries d’art. Una capseta discreta i provocadora que posa en dubte la claredat del joc mercantil de l’art. És
l’edició d’un objecte de grup, més conceptual i menys manufacturat. La lliure distribució a l’espai d’ARCO és tot un sabotatge, un
complot amb la participació del públic.
28
CAPS.A.
CAPS.A.
29
0
vetustisima quae
facitur et destruitur
Jaume Simon
Presentació: 31 de maig de 1984. Acció a
l’espai públic, a la Fira del Llibre de Barcelona
La setena publicació perd l’ordre de numeració en una el·lipsi narrativa que situa el full escrit en llatí en un futur arqueològic,
el número 0. El paper de color vermell té imprès un text en llengua morta —però origen de la nostra personalitat lingüística—
que explica la troballa de la CAPS.A. mataronina. Aquesta és l’edició més literària i menys visual, la més discreta en presència i
manipulació. El text i la seva metàfora històrica no tenen continent de cartró, només un cos de paper enrotllat. Tampoc no hi ha
signatura d’artista, la concepció és de grup i de consens.
30
CAPS.A.
CAPS.A.
31
7
art osi
Jaume Simon
Presentació: 12 d’abril de 1985. Intervenció a
l’aparador de la llibreria Robafaves de Mataró.
28 d’abril de 1985, instal·lació a l’espai públic,
al passeig de Pere III de Manresa
Jugant amb la paraula i l’objecte, aquesta capsa vermella preserva una llibreta envoltada de filferro punxant. Com un obsequi d’amor,
com una ofrena de passió, la capsa conté un objecte violentat, perillós i esquerp: un llibret triangular embolicat amb un filat espinós.
Per tal de desxifrar la incògnita del contingut cal obrir-lo, però el desig ens porta a una acció impossible. El petit llibre no revela
l’escrit o la seva absència. La poètica de la negació impregna l’objecte i el fa esdevenir un impossible o una malura. Un cop més, la
revista ensamblada esdevé una edició d’equip, sense registres personals i com un producte alternatiu a la idea de l’obra signada per
l’autor o la mística de l’artista solitari.
32
CAPS.A.
CAPS.A.
33
34
CAPS.A.
CAPS.A.
35
El llibre d’artista i les revistes ensamblades
Poeta, crític i editor
Kurt Schwitters (1887-1948)
Revista Merz
Haroldo de Campos (1929–2003)
Poesia concreta, “nascemorre” a Noigandres 4, 1958
36
CAPS.A.
Amb l’aparició dels moviments d’avantguarda a principi del segle XX, les revistes
deixen de ser un mitjà de divulgació d’idees i es converteixen en un espai de
creació. Els futuristes i els dadaistes trenquen l’ordre visual tradicional buscant
la plasticitat de la pàgina. Poesia visual, fonètica, proclames, art dels sorolls,
rayogrames... apareixen com noves formes que necessiten un mitjà propi de
presentació. D’aquesta manera sorgeixen Noi, Campo Gráfico, Dada, Merz, Mecano, 391, Cannibale... Les pàgines d’aquestes revistes són el testimoni de
l’agitació promoguda per aquests moviments i, sobretot, dels ideals de determinats creadors que van impulsar de forma personal alguns d’aquests projectes.
Aquest és el cas d’Enrico Prampolini, Kurt Schwitters, Theo van Doesbourg i
Francis Picabia.
A partir dels anys cinquanta, desapareguda ja la idea de moviment d’avantguarda, el Lletrisme que apareix a París el 1945 es pot considerar el punt final
d’aquesta estratègia. Sorgeixen noves tendències entorn de l’escriptura. La poesia experimental és el motor d’aquesta situació que apareix de manera paral·
lela en diferents països. Noves revistes amb nous creadors al capdavant són el
punt de referència d’aquest combat contra allò establert. Autors com Haroldo
de Campos, Julien Blaine, Sarenco, Henri Chopin, Ulises Carrión..., revistes com
Noigandres, Approches, Lotta Poetica, OU, Ephemera... es converteixen en protagonistes d’aquesta època, marcada per la recerca d’espais al marge dels circuits
tradicionals de la cultura. D’aquesta manera s’estableix un moviment alternatiu
que recorre nombrosos països.
L’artista es converteix en autor, productor i difusor de la seva pròpia obra i, al
mateix temps, en organitzador d’esdeveniments que recullen les produccions
d’altres artistes que es mouen en el mateix àmbit de creació.
A Espanya, la precària situació econòmica en què es mouen els protagonistes
de l’època —ens referim a Julio Campal, Fernando Millán, el grup Zaj...— no
ofereix la força necessària per a articular una revista que marqui l’estratègia a
seguir i mostri les seves obres. Ricardo Cristóbal ho va intentar amb Orgon als
anys setanta, però la seva aventura es va acabar amb la publicació del tercer número. Hem d’esperar als vuitanta per assistir a l’aparició de noves revistes, que
podríem denominar revistes d’autor que ja no sorgeixen com una necessitat de
ruptura, sinó que es presenten amb l’esperit d’aglutinar al seu voltant creadors
que busquen nous mitjans d’expressió i de difusió.
Les revistes d’autor no són revistes d’art, sinó d’artistes. No conjuguen negoci
i publicitat. No promocionen el que al sistema (museu – galeria – artista – comissari – col·leccionista) l’interessa. Els seus editors només busquen el plaer
de l’edició.
Aquestes revistes són protagonistes d’una especial història de l’art
i de la literatura espanyola. Algunes ja han desaparegut,
com la mateixa CAPS.A. (Arte Postale, OU, Piedra Lunar,
Cave Canis, Container, La Caja, etc.), altres continuen
publicant-se, com Plages, La Más Bella, La Ruta del
Sentido o LaLata. Amb el temps també desapareixeran i altres agafaran el relleu. No podia ser de
cap altra manera: són revistes amb una durada
limitada i per a un públic minoritari.
Actualment les revistes d’autor han trobat en
la xarxa un nou suport que ofereix possibilitats
il·limitades per al seu desenvolupament. Tot
i que desapareix l’objecte, les noves pàgines
d’aquestes revistes es transformen en un continu espai d’experimentació i d’informació obert
a un món sense fronteres.
Ulises Carrión (1941-1989)
Revista Ephemera,1978
Revista contenidor,
Cave Canis (1995-1999)
Revista objecte,
LaLata, n. 0, 2002
Revista ensamblada, La Más Bella Anda, 2010
CAPS.A.
37
CAPS.A. entrevista a J.M.Calleja, Jordi Cuyàs i Jaume Simon
octubre de 2010
Marta Darder
Artista, poetessa visual i gestora cultural
Quina va ser la motivació inicial que us va empènyer, a principi dels anys vuitanta, a ser uns dels pioners a Catalunya a produir una revista objecte? Com
va sorgir la idea? Quines van ser les il·lusions, les necessitats, les circumstàncies que van provocar l’inici del projecte?
Jordi Cuyàs: Fa uns anys a Mataró una sèrie d’artistes vam intentar fer coses diferents a la ciutat. Era un moment en què les generacions anteriors col·lapsaven les
galeries i el món de l’art, i nosaltres, joves intrèpids i inconscients, vam buscar altres
maneres de mostrar la nostra obra. Ens reuníem una pila de gent a sopar un cop
per setmana, i després de beure uns quants vinets sortien idees. Van sortir diverses
propostes on alguns hi érem i altres no. Es van fer activitats a l’Art/Pista. I a principi
de la primavera es van fer unes accions d’un dia a la platja de Mataró, que van
recollir també els mitjans de comunicació. En veure que això de treballar en grup
funcionava, vam començar a desenvolupar una idea i va sorgir la CAPS.A. Entre tots
quatre, nosaltres tres i la Lola Albarracín, vam pensar com podíem ensenyar la nostra
obra i fer-la popular. Crec que la idea de seriació va sorgir per aquesta inquietud de
popularitzar el que nosaltres fèiem. No era una obra única, sinó que era seriada. I, a
més, es podia adquirir a un preu molt baix. Hi va fer bastant el desig de sortir de la
galeria, de sortir dels circuits convencionals de difusió.
La Vanguardia, 12 d’abril de 1981
J.M.Calleja: També va ser important el moment històric que vam viure, l’energia
de fer coses que tothom tenia. Com diu en Jordi, teníem la inquietud de trencar
una mica els sistemes establerts en aquell moment a Mataró. Abans de l’acció a la
platja, vam dur a terme la proposta al Museu de Mataró, l’any 1980. Va ser la primera vegada que aquest museu era convertit en un espai nou per una sèrie de gent
jove. Totes les obres eren instal·lacions, des de maniquís amb cordes fins a un joc
d’escacs amb cargols vius, o cendres dins de capses, sabates pintades, etc. És a dir,
hi havia un seguit d’elements que sortien fora del que es podia veure habitualment
al Museu de Mataró.
38
CAPS.A.
CAPS.A.
39
Tot aquest moviment, sumat a l’acció a la platja i a altres activitats que es van fer
paral·lelament o que cadascú estava treballant en el seu àmbit, va portar que en un
moment determinat confluíssim aquestes quatre o cinc persones i fins i tot més. A la
reunió que vam fer a l’estudi de la Lola, on va sortir la idea de l’octògon, recordo que
hi havia més persones. Un cop vam decidir que fèiem la CAPS.A. i ens vam posar a
treballar, la gent es va diluir i vam quedar els que vam quedar.
La idea era expandir el nostre treball individualment, i per això les primeres capses
són treballs individuals. Volíem ensenyar el nostre treball d’una manera que no havíem fet fins aleshores i sortir públicament cap enfora. Va ser important la diversitat
disciplinar de les persones que hi vam intervenir. En aquest grup hi havia artistes
d’àmbits molt diversos: pintors, escultors, dibuixants, poetes... En algun moment
concret també hi havia en Lluís Lligonya, que feia vídeo, o ceramistes com la Golly
Rectoret i la Viladrosa, entre d’altres. Aquesta diversitat donava més amplitud de
conceptes i d’interrelació d’experiències i materials.
Jaume Simon: També hi havia algun galerista. De fet érem molts, i uns se sentien
identificats amb el fet de crear en un format diferent que sortís del convencional i
altres van continuar amb el seu sistema de treball normal, la pintura o la disciplina a
què es dedicaven. El nombre de participants a les activitats anava variant. Al Museu
em sembla que érem deu, a la platja tretze, per fer la CAPS.A. érem quatre o cinc, i la
cosa va anar així. Eren unes reunions nocturnes que fèiem setmanalment, i que eren
l’excusa per parlar d’art, perquè sí. Era una de les activitats importants, que ara es
fa poc. A part de beure i fer el pa amb tomàquet per sopar, es parlava d’art. Teníem
molta necessitat de fer coses. A més a més, les fèiem d’una manera molt altruista.
No teníem diners, no teníem subvencions, possiblement ni les buscàvem. Hi posàvem
la nostra gran il·lusió i el nostre treball. Em sembla que això va ser molt important
perquè el projecte sortís. Sortia així de planer.
Com va sorgir la idea del format CAPS.A.? Com les fèieu i què contenien?
Jaume Simon: La forma de la CAPS.A. em sembla que va ser una anècdota. En un
d’aquests sopars va aparèixer la Marta que vivia a Mallorca i va portar una ensaïmada. És possible que en aquell moment, en què estàvem pensant en un format, ens
trobéssim l’ensaïmada sobre la taula.
es fa habitualment. Pensàvem fer-ho, ja teníem el pressupost. L’exposició a Mallorca
finalment no va funcionar, però vam pensar que ja teníem la capsa i que continuàvem
amb aquest format. A més, ens agradava el joc de paraules intrínsec a CAPS.A.,
“cap” i “societat anònima”, i ens funcionava aquesta mena de capsa amb molts
angles, octogonal com és; eren moltes cares. I així vam començar amb el número 1,
on hi ha treballs de cadascú de nosaltres.
J.M.Calleja: Als tres primers números és on hi ha un treball de cadascú. Una capsa, un
recipient que inclou treballs de cada autor. Tots són treballs manuals, d’artesania pura.
N’hi ha un de la Lola Albarracín on treballava amb teixits, roba, colors. Un altre és un tríptic
meu de forma octogonal, que fa referència a tots els vents, perfumat amb una olor entre el
mar i la gespa, creat especialment per a l’ocasió. També vam perfumar l’espai quan vam
presentar la CAPS.A. al Museu de Mataró. Un altre és el treball d’en Jordi...
Jordi Cuyàs: És una maqueta que juga a relacionar la CAPS.A. amb la capsa dels
colors Alpino. Està feta en 3D. En aquell moment m’interessava fer els treballs en
tres dimensions.
Jaume Simon: En aquella època jo tenia la mania d’acotar molt les coses, potser
pels estudis que estava fent... A la platja vaig fer unes acotacions amb pals: els anava clavant a la sorra i anava dibuixant en un plànol segons la forma que tenien. En
aquesta CAPS.A. em va fer il·lusió fer aquest treball: la degradació d’un dibuix que va
creixent amb els números de l’1 al 8, incrementant el dibuix fins a arribar a la forma
octogonal completa que és el número 8.
J.M.Calleja: Dins la mateixa capsa hi ha el treball conjunt entre en Jaume i jo:
construccions geomètriques i cartes trencades. Cadascun dels exemplars tenia una
carta diferent. Per tant sempre hi havia la realitat de la seriació però alhora de la peça
única. Aquesta CAPS.A. va sortir l’abril del 1982. La presentació la va fer en Josep
Maria Rovira-Brull al Museu de Mataró, amb un text que també entrava molt en el
joc: va gravar la presentació en una cinta de casset.
Presentació CAPS.A. 1,
24 d’abril de 1982. Museu Municipal de Mataró
a càrrec de Josep Maria Rovira Brull
Sant Jordi de 1982. Plaça de Santa Anna de Mataró
Jordi Cuyàs: ...amb la mateixa idea de la capsa...
Jaume Simon: Al terra hi vam posar una catifa de trossos de paper blancs i de tots colors.
Jordi Cuyàs: De fet, vam tenir la proposta de fer una exposició en una galeria de
Mallorca, a partir d’un contacte d’en Josep. Per a aquesta exposició volíem pensar
en un format que ens unís a tots tres, que teníem treballs molt diferents. Va sorgir la
idea de fer una ensaïmada gegant a Mataró i portar-la a Mallorca. Al revés de com
40
CAPS.A.
J.M.Calleja: Era molt interessant la il·lusió que teníem. Passàvem hores i hores retallant, enganxant... tot a mà, pintat amb aerògraf... En fèiem 400 exemplars. Havíem
fet un troquel; nosaltres fèiem els doblecs i hi posàvem les grapes.
CAPS.A.
41
Jordi Cuyàs: Totes les capses són de paper, i per això vam fer la instal·lació al Museu
amb paper, el paper de la revista.
Jaume Simon: Amb aquest número vam anar a l’Autònoma, a l’espai B5-125, amb
la Teresa Camps.
A més de fer la CAPS.A., ¿quines activitats anaven lligades a aquesta producció? ¿Era important també la presentació, la difusió, els contactes, els intercanvis que fèieu per a cada número? I les accions, les xerrades...
Jordi Cuyàs: Vam muntar una instal·lació molt semblant a la que havíem fet a Reus
amb els reflexos, però amb la incorporació de material de les altres presentacions:
papers a terra, una estructura de la CAPS.A. 2, i vam fer una publicació.
Jordi Cuyàs: De cada CAPS.A. se’n feia una presentació a algun lloc o llocs de Catalunya. Era important fer-la i presentar-la. I presentar-la amb una acció.
Jaume Simon: Evidentment, tant a Reus com a l’Autònoma, les presentacions anaven acompanyades de xerrades. Era una de les activitats que també ens feien molta
il·lusió: poder seure amb gent i parlar del que estàvem fent. Crear col·loqui era una
finalitat de les capses molt interessant, provocar comunicació.
Jaume Simon: La CAPS.A. 1 la vam presentar a Mataró per Sant Jordi. Les veníem
(a 500 pessetes, 3 euros) com un llibreter més. Moltes les regalàvem, i si es venien,
bé, i si no també.
Presentació CAPS.A. 2, 26 de juny de 1982. Plaça Major de Vic
Jordi Cuyàs: La segona CAPS.A. era un treball una mica més conjunt. Eren treballs
individuals, però units per una mateixa idea. Vam fer quatre peces amb les quals
es podien fer quatre trencaclosques, un per autor. Aquesta la vam presentar a la
plaça Major de Vic, al juny, amb una acció amb unes estructures que reproduïen el
perfil en fusta del trencaclosques en un format gegant. Era bastant allò del factor
humà. La gent ho veia, preguntava, i si els interessava compraven la CAPS.A.
També teníem relació amb les llibreries dels llocs on anàvem. Per exemple, a Vic,
la llibreria La Gralla venia les capses. Ens interessava que la CAPS.A. es vengués
com una revista.
J.M.Calleja: Tots els llocs amb els quals ens vam connectar era perquè hi havia
una revista en concret. A Vic hi havia Clot d’en Víctor Sunyol. Era una interrelació
d’intercanvi de coneixements. El número 2 també es va presentar a Mataró per Les
Santes amb la mateixa acció que a Vic. Va ser més festiu, més lúdic. La quitxalla
passava per entremig de les fustes. Potser es van vendre menys capses, però ja
era això.
Jordi Cuyàs: A la CAPS.A. número 3, titulada Reflexos, la Lola Albarracín va marxar,
i hi va participar, a més de nosaltres tres, en Benítez com a artista convidat. Continuaven sent obres individuals. En aquesta vam tenir una subvenció de la Generalitat,
per poder pagar com a mínim el material.
J.M.Calleja: El títol era com una excusa que servia per unir-nos a tots. L’historiador
Pere Anguera la va presentar a Reus, al Centre de Lectura, d’on va sortir S.I.E.P. amb
en Pere Anguera, Francesc Vidal, Montserrat Cortadelles i Marcel Pey.
42
CAPS.A.
Jordi Cuyàs: Sempre teníem molta complicitat de la gent, que preguntava molt i
s’interessava pel que fèiem. Era real. També va ser molt documentat per la premsa.
Ho enviàvem i ho donàvem en mà a tothom, i la gent ja ens relacionava: “Sí, us vaig
llegir... Vaig llegir alguna cosa a l’Avui...”.
J.M.Calleja: Aquesta publicació que vam fer a l’Autònoma va ser un punt i a part,
perquè recollia les tres primeres capses, que eren individuals. En aquests dos primers anys havíem fet moltes xerrades amb documentació gràfica de les presentacions; havíem anat a l’escola de Llavaneres, a l’Art/Pista... Aquesta exposició va ser
un punt d’inflexió, perquè ens va donar l’oportunitat de plantejar les tres capses, la
individualitat de cadascuna. Vam fer un text, entre seriós i lúdic, per definir què era
CAPS.A. A tall d’exemple: “CAPS.A. no és una escola. No és un manifest. És un estímul visual. És inestable. És un carrer. És Dadà. És flairosa. Pot ser una ensaïmada. No
és mensual. És un calidoscopi. És un error. És una alfa”. Eren una sèrie d’acotacions;
en una d’aquestes nits de treball tots hi vam dir la nostra, i les que vam veure més
factibles les vam posar com a cos teòric del que era una CAPS.A. I a partir d’aquí...
24 de juliol de 1982. Plaça de Santa Anna de Mataró
Jordi Cuyàs: ...hi ha va haver un canvi, i va sortir la número 4, on vam perdre el concepte de capsa. Potser ja estàvem una miqueta cansats de posar-nos sempre dins
un espai, un octògon. Vam treballar amb altres artistes, en total setze. Vam fer un
desplegable anomenat Zas. Vam demanar obres a altres artistes i els vam col·locar
de manera correlativa, per davant i per darrere. Vam tallar, cosir, enganxar, pintar, tot
a mà. La impremta va imprimir en blanc i negre i nosaltres ho vam il·luminar i ho vam
enganxar en acordió.
Jaume Simon: Van sortint els elements que ja hem vist. Les cartes, en Jordi amb en
Polil, els dibuixos meus treballats. Hi havia autors de la generació dels anys cinquanCAPS.A.
43
ta, i alguns de més joves. Generalment eren els nostres amics, els que abans havien
vingut a les reunions per fer coses a la platja o al museu.
Exposició a l’espai B5-125 , Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra
J.M.Calleja: A part del amics de Mataró, de la comarca, també hi va haver participacions de fora: en Bartomeu Ferrando, de València, en José Antonio Sarmiento, de
Madrid, artistes que coneixíem o que estaven interessats en aquest món. És curiós
perquè en Sarmiento també ha fet un text per a aquest catàleg del 25è aniversari de
la CAPS.A. De fet, som un cercle de persones —o de bojos— que ens anem trobant
al llarg dels anys. Ens ho vam passar pipa retallant amb les tisores. Era una mica:
donar. El Zas, a part que quan ho llences fa “zas”, també no deixa de ser un petit homenatge al grup Zaj. Hi ha moltes interrelacions soterrades, amagades, eclèctiques,
presents a les capses.
Jaume Simon: Aquesta número 4 la vam presentar a Can Xammar, i vam rebre un
ajut per part de Cultura de Mataró.
J.M.Calleja: Aquesta CAPS.A., que es va enviar més per correu a causa del seu
format, apareix a algunes exposicions internacionals sobre revistes ensamblades o
revistes d’artista.
A l’inici les capses contenen treballs individuals, i a mesura que s’avança
la idea de treball en grup va prenent força en el concepte del projecte.
S’inicia una nova etapa de treball en comú on es mostra més explícita la
idea de crítica i reivindicació... a Febre primer i a ARCO Palacio de Cristal
després...
Jaume Simon: Ara ja trenquem...
Presentació CAPS.A. 4, 22 d’abril de 1983. Sales de Can Xammar. Mataró
Jordi Cuyàs: La número 5, Febre, és la primera CAPS.A. que vam fer conjuntament.
No hi ha un treball de cadascú, sinó que és un en comú. És més un concepte que
no pas un treball. És una capsa de farmàcia amb unes ampolletes injectables, una
xeringa i una goma per punxar-se. Cadascuna d’aquestes ampolletes té un líquid
concret a dins i el nom d’un “-isme” artístic: dadaisme, surrealisme, expressionisme, informalisme, action painting, art matèric, etc. Fins a arribar a l’última, que és
CAPS.A., i que és la translúcida amb aigua pura i neta.
Jaume Simon: La xeringa, la goma i el full d’instruccions. És un medicament artístic.
Si algú no coneix un “-isme” d’aquests, se l’injecta... i cap problema, automàticament
sabrà què és.
44
CAPS.A.
J.M.Calleja: A part del joc lúdic o del sentit estètic, cal mirar l’època en què es va
produir: era un moment en què hi havia molts ionquis. Era una “crítica” o un plantejament aprofitant una sèrie d’elements que, per altra banda, estaven fent molt de mal
i estaven començant a provocar una disbauxa entre la gent.
Jaume Simon: Morts, morts, companys nostres morts.
J.M.Calleja: Ens ho vam passar molt bé i hi vam implicar molta gent. Així com
a la CAPS.A. anterior altres artistes ens van implicar a nosaltres a retallar la
CAPS.A., en aquest cas nosaltres vam implicar una fàbrica de Mataró a fabricar
ampolletes; els vam “enredar”, en el bon sentit de la paraula, perquè posessin
coca-cola en un recipient, tinta xinesa en un altre, llimonada en un altre, aigua
potable en un altre...
Presentació CAPS.A. 5, 12 de novembre
de 1983. Plaça Catalunya. Barcelona
Jordi Cuyàs: Aquesta va ser molt més cara de producció. Evidentment, la veníem
al mateix preu. En aquest cas la Generalitat també ens va atorgar una subvenció.
Jaume Simon: Aquesta va produir Febre, algun medicament devia estar caducat...
En vam fer una presentació a Barcelona, al cafè Zurich de la plaça de Catalunya, amb
uns pamflets on posava “Febre dins la CAPS.A.”. A més d’empaperar parets amb els
pamflets, vam buscar companys que els anaven donant per la Rambla com si venguessin o fessin propaganda de qualsevol altre producte que ja coneixem. Va ser un
acte molt emotiu, per mi concretament és inoblidable. Érem al cor de Barcelona. Va
ser increïble. És el que dic tota l’estona: tota aquesta feinada sortia de manera molt
fàcil. A més, vam posar anuncis als diaris.
J.M.Calleja: Tots els diaris de Barcelona del dia 12 de novembre, dia en què es va
presentar la CAPS.A., portaven uns requadres on deia “Febre dins la CAPS.A.”: a La
Vanguardia, a l’Avui, al Diari de Barcelona, al de Mataró —El Maresme, em sembla
que es deia—. Va ser una acció contundent.
Jordi Cuyàs: Tot seguit vam anar cap a ARCO, la fira d’art contemporani, al Palacio
de Cristal de Madrid. Teníem encara alguns diners sobrers i vam fer una CAPS.A.
per regalar. Una CAPS.A. diferent dissenyada per a aquest treball. És un joc de l’oca
imprès a la mateixa capsa amb un dau vermell per jugar. El joc reprodueix tots els
estands de la fira d’ARCO. En lloc de l’oca hi ha un comecocos. Hi surt la xeringa, i hi
ha la presó, el pou, els diferents elements del joc de l’oca. Ens vam posar a l’entrada
d’ARCO sense permís. Muntàvem les capses i les repartíem; la gent al·lucinava. Va
tenir força repercussió.
CAPS.A.
45
Jaume Simon: També fèiem una mica d’okupes. Entràvem amb les capses desmuntades dins una mena de sarró. No sabíem si era legal o no, al primer moment
anàvem una mica espantats. Les dúiem desmuntades, pagàvem l’entrada, i un cop a
dins anàvem muntant les capses pels passadissos, amb una habilitat impressionant,
i les donàvem. Al cap d’uns dies, la CAPS.A. fins i tot va arribar a la directora d’ARCO
d’aquell moment.
d’espines lliga el llibre i impedeix obrir-lo i llegir-lo. L’interior està en blanc, només hi
trobem l’índex i els nostres noms i la numeració a l’última pàgina. El buit del llibre era
el que ens passava en aquell moment amb la CAPS.A.: no sabíem què més posar-hi.
Vam fer el fora i no el dins. La vam presentar a Manresa. Vam omplir tota la Rambla
de Manresa d’entramat de filferro espinós, la gent no podia passar, vam pintar per
terra... Va ser més un happening que no pas la intenció de la CAPS.A.
J.M.Calleja: A l’Espacio P, a prop de la plaça Santa Ana a Madrid, vam fer la presentació i una conferència amb gent d’allà.
J.M.Calleja: Uns dies abans d’anar a Manresa, n’havíem fet una presentació a Mataró a l’aparador de la llibreria Robafaves, al carrer de Santa Teresa, el mes d’abril.
En aquest moment, ja som al 1984, hi ha un punt d’inflexió o un replantejament del concepte inicial del projecte?
Jordi Cuyàs: També en vam fer una presentació molt concorreguda a la sala El
Sielu de Manresa. Vam passar totes les diapositives de tot. Era molt extens, havíem
acumulat molta documentació gràfica i per tant ho vam poder presentar molt bé.
Jordi Cuyàs: Després d’aquí va venir una certa crisi, i després de la 6, va aparèixer
la número 0.
Presentació CAPS.A. 6, Feria de Arte Contemporaneo ARCO. Palacio de Cristal. Madrid
Presentació CAPS.A. 0, 31 de maig de 1984. Fira del Llibre. Barcelona
J.M.Calleja: Li vam dir la número 0 perquè no era una CAPS.A., era un manifest.
Vam aprofitar que ens havien convidat a la Fira del Llibre de Barcelona amb en Pep
Fernández, el maig de 1984 (la CAPS.A. anterior l’havíem feta al febrer). No teníem ni
un duro. Vam decidir: “Fem una CAPS.A. que no sigui cap capsa”. La crisi de la crisi.
Vam inventar un pergamí. La primera idea era explicar la història de la CAPS.A. El
problema era llavors: “En quina llengua ho fem? En català o en castellà?”. En aquell
moment això encara era molt vigent. Potser ara no ens ho hauríem plantejat. Vam
decidir fer-ho en llatí, com a llengua mare de les llengües amb què ens relacionàvem.
Així no hi havia problema d’interpretació. S’hi explica què és la CAPS.A.: “Una cosa
que es fa i es desfà. Que té molts anys, que continuarà visquent després de la vida...
que és delicada, eròtica, té futur, teories inèdites dins la CAPS.A., que celebra la mort,
que és infinit... que és molt més que Sant Jordi i el drac, que és nocturn...”. Fa una
mica referència al que són els mites de la cultura catalana i de la cultura que havíem
paït en aquell moment. I així vam passar al 1985.
Jordi Cuyàs: Nosaltres continuàvem treballant en les nostres feines, en els nostres
treballs habituals. En Josep seguia amb la poesia i les edicions. En Jaume amb
l’escultura i amb Edicions sobretaula. Jo també, amb la pintura i amb edicions paral·
leles. És també per aquest motiu que no invertíem tant de temps en la CAPS.A. Finalment, ens vam ajuntar per fer l’última CAPS.A., la número 7. No pensàvem que era
l’última, però sí que havia de ser comuna. És una capsa folrada amb paper xarol. La
va fer una empresa, i nosaltres vam treballar l’interior, pintant-lo de negre. A dins hi
trobem un llibre, en un embolcall de plàstic, i a la portada hi posa ART OSI. Un filferro
46
CAPS.A.
J.M.Calleja: Gràcies al material de les presentacions anteriors, teníem muntat un
audiovisual que s’anava engrandint a mesura que s’hi afegien les noves capses.
Així va ser com vam arribar a la 7, i com que estàvem buits ja no vam arribar al vuit.
Després de 25 anys, com sentiu que va ser la realitat personal i de relació que
vau viure? Quina era la relació amb l’entorn?
J.M.Calleja: La CAPS.A. ens va unir d’una manera molt forta entre el 1982 i el 1985,
però tant abans com després cadascú anava fent la seva feina.
Jordi Cuyàs: Després hem fet més treballs junts, tant amb en Josep com amb en Jaume. Hem participat a la Matarona, i quan la vam portar a Tessalònica en Josep també hi
va ser. La relació sempre hi ha estat, de vegades més intensa i d’altres no tant.
Repartint la CAPS.A. 0 als vianants, entre ells Joan Brossa
Jaume Simon: Sempre hem tingut molt de respecte mutu pel que feia l’altre. En
Josep ve del món de la poesia visual, i quan havíem de fer alguna cosa de poesia ja
ens el miràvem a ell. En Jordi és el grafista del grup. Si havíem de muntar estructures em miraven a mi i deien “va, Jaume, a collar fustes”. No hi havia cap mena de
problema i per això ens vam entendre bastant bé. Aquesta època suposo que va ser
molt important per a mi, i a més a més vaig conèixer molts companys i molta gent.
Jordi Cuyàs: Crec que la gràcia era fer treballs conjuntament. Febre és una capsa
d’idea comuna, i potser això és el més interessant: fer un treball conjunt entre tres
persones que veníem de camps tan diferents i de diverses vies de difusió. Cadascú
portava el seu treball bastant separat.
CAPS.A.
47
J.M.Calleja: A part d’aquesta interrelació que comentàveu, que mirant-nos ja sabíem
què li tocava a cadascú, el moment en què va sortir CAPS.A. era un moment àlgid, hi
havia altres revistes que en aquella època deien el mateix: Grupo Texto Poético des de
l’any 1978 a València; una mica abans Éczema; Clot a Vic, que la portaven en Víctor
Sunyol, en Codina i altres; Neón de suro a Mallorca, que va ser l’inici de CAPS.A.,
entre cometes; Usquam... Hi havia un moviment, una xarxa d’espais i/o de persones
que ja estaven treballant la revista des d’un sentit més artístic, més propi, més lúdic
que l’habitual. La majoria van durar molt poc, un o dos exemplars. Totes elles, molt
diferents de CAPS.A., tenien un sentit estètic i de disseny propi, eren diferents, es
complementaven. Aquesta realitat contextual ens incitava a continuar.
Jordi Cuyàs: Vist amb el temps, la CAPS.A. va ser un moment a Mataró, un temps en
què ens trobàvem molts artistes i parlàvem i debatíem. Té un cert punt d’ingenuïtat, que
tenia la seva raó de ser en aquell moment. Ara ho faríem de manera molt diferent.
Va ser molt interessant la relació amb altra gent, no sempre era fàcil. Entre nosaltres
debatíem bastant en el moment de fer una CAPS.A.
Jaume Simon: La ingenuïtat és bona, en un moment determinat, i va ser bona per a
aquest moment de la CAPS.A. Per a mi, en aquell moment la ingenuïtat i el desconeixement van ser absolutament positius. Tenies la ment prou neta, prou jove, per anar
tirant endavant sense prejudicis, i això llavors va ser molt bo.
Presentació CAPS.A. 7, 28 d’abril de 1985. Passeig Pere III, Manresa
J.M.Calleja: Cal tenir en compte que aquest tipus d’objecte no és gaire comú. A
part d’autors puntuals que hagin fet coses similars, com ara Duchamp, de revistes,
el que se’n diu revistes, on tothom posi el material fet artesanalment, retallat o de
manera més industrial, dins la història d’Espanya o de Catalunya n’hi ha poquíssimes. Això també li donava un sentit. Avui en dia hi continua havent capses d’aquest
tipus, revistes de format diferent on cadascú acobla diverses coses. Moltes són
més de tipus industrial. La més coneguda és La más bella, però també hi ha LaLata, Píntalo de verde i Veneno, que continuen vigents i encara avui són propostes
interessants.
darrers anys sobre revistes d’artista o revistes d’ensamblatge. L’any 2007, José Antonio Sarmiento va muntar la mostra “Revistas, espacios de creación” a Cuenca, on
apareixia el número de Febre. Igualment, del 2008 al 2009 la CAPS.A. va ser present
a l’exposició “Hojeando”, a cura de José Arturo Rodríguez, itinerant a la Biblioteca
d’Alexandria, al Cairo, a Mèxic i a São Paulo. La CAPS.A. va ser una de les primeres
revistes d’ensamblatge que van sortir a l’Estat espanyol als anys vuitanta.
Jordi Cuyàs: Nosaltres érem conscients, a partir de la segona o tercera CAPS.A.,
que el que fèiem era important. Teníem a les mans un producte que sortia a la
premsa i del qual fèiem una exposició a Madrid a la Biblioteca Nacional, i sortíem en
un catàleg al costat de la Yoko Ono. Vèiem que la cosa anava a més. Per això també
vam tenir més crisi i vam ser més exigents amb nosaltres mateixos. La ingenuïtat
del començament ja no era tanta, sabíem que havíem de fer capses conceptualment
més treballades.
J.M.Calleja: A final dels anys vuitanta ja ho sabíem. A l’exposició itinerant per
Catalunya “Art català contemporani 1974-1985” de Xarxa Cultural, a part dels
artistes i autors coneguts de l’època, CAPS.A. era una de les poques revistes
mostrades. Llavors era present, i ara, des del 2007 cap aquí, també. Fins i tot és
referent per a altres persones que fan revistes, com els autors de La más bella, o
és reclamada com a document històric, per al Reina Sofia per exemple. O per al
MACBA, que ja la tenia. Els 25 anys els celebrem nosaltres però també es mostren
a altres indrets.
Instants de l’entrevista realitzada per la Marta Darder als components de la CAPS.A.
12 de setembre de 2010. Santa Helena d’Agell, Cabrera de Mar
Jaume Simon: Em sembla que la importància de CAPS.A., a més de ser de referència en l’àmbit internacional, és que és mataronina. Penso que és important que la
puguem veure els que ja la coneixíem però també les generacions d’ara que no ho
van viure. A més a més s’exposa en una sala de la ciutat. A part de la nostra sorpresa,
esperem que tothom que la vegi quedi sorprès també.
CAPS.A. és un referent dins les revistes ensamblades i les revistes d’artistes
en l’àmbit local i internacional?
J.M.Calleja: La CAPS.A. és important 25 anys després perquè en el moment en què
va sortir, de revistes d’aquest tipus a Espanya no n’hi havia gaires. Això ho mostra
no només l’actual celebració dels 25 anys de la revista a Mataró, sinó també les
diferents exposicions col·lectives que s’estan duent a terme arreu del món en els
48
CAPS.A.
Santa Helena d’Agell, 12 de setembre de 2010
CAPS.A.
49
50
CAPS.A.
CAPS.A.
51
CAPS.A. Exposicions i catàlegs
Exposició Libros de artista: Salas Picasso, Biblioteca Nacional. Madrid. Del 15 de
setembre a l’1 de novembre de 1982
Catàleg: Libros de artista. Madrid, Ministerio de Cultura, 1982.
Exposició Art català contemporani (1970-1985). Itinerant (coord. Xarxa Cultural):
Centre Cultural Egara de Terrassa. Del 18 d’abril al 9 de maig de 1985.
Sala d’Exposicions Caixa Laietana d’Arenys de Mar. Del 5 al 16 de juliol de 1986.
Sala d’Exposicions Fòrum Baltà de Vilafranca del Penedès. Del 14 de gener al 8
de febrer de 1987.
Catàleg: Art català contemporani (1970-1985). Barcelona, Xarxa Cultural, 1985
Exposició Hojeando... (cuatro décadas de libros y revistas de artistas en España).
Itinerant (coord. José Arturo Rodríguez Núnez):
Biblioteca d’Alexandria. Museu d’Alexandria (Egipte). Del 23 d’abril al 23 de maig
de 2008.
Centro Cultural de España, Montevideo (Uruguai). Del 19 de febrer al 18 d’abril
de 2009.
Biblioteca Luis Ángel Arango, Bogotà (Colòmbia). Del 4 de juny al 27 de juliol de 2009.
Biblioteca Vasconcelos. Biblioteca Pública de Mèxic, Ciutat de Mèxic. Del 28
d’agost al 18 d’octubre de 2009.
Biblioteca Nacional de Lima, Lima (Perú). Del 5 de novembre al 12 de desembre
de 2009.
Centro Cultural São Paulo, São Paulo (Brasil). Del 6 de març al 2 de maig de 2010.
Exposició Literatures submergides. Itinerant (coord. KRTU):
Centre de Lectura de Reus. Del 24 de setembre al 15 d’octubre de 1991.
Sala Arcs de la Fundació “la Caixa”, Barcelona. Del 12 de desembre de 1991 al
12 de gener de 1992.
Sala Girona de la Fundació “la Caixa”. Del 19 de març al 13 d’abril de 1992.
Catàleg: Hojeando... (cuatro décadas de libros y revistas de artistas en España).
Barcelona, Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), 2008.
Hojeando... (cuatro décadas de libros y revistas de
artistas en España). Barcelona, 2008
Article de Fernando Huici sobre l’exposició Libros de artístas.
El País 25 de setembre de 1982
Exposició Revistas espacios de creación, coordinada per José Antonio Sarmiento:
Recinto de la Hípica, Conca. Del 23 al 28 d’abril de 2007.
Centre Cultural Sa Nostra de Palma, Mallorca. De l’11 de juny al 18 de juliol de 1992.
Centre Cultural de la Fundació “la Caixa” de Vic. Del 18 de setembre al 12
d’octubre de 1992.
Exposició Discursos sin norma – Colección de revistas experimentales, coordinada
per Antonio Gómez:
Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona. Del 26 de novembre al 16 de
desembre de 1992.
Aula Cultural Universidad Abierta, Universidad de Castilla-la Mancha. Ciudad
Real. Del 31 de gener al 15 de febrer de 2008.
Sala d’exposicions de l’Escola Municipal de Belles Arts El Roser de Lleida. Del 26
de novembre al 16 de desembre de 1992.
Centre Georges Pompidou, París. Del 29 de gener a l’1 de març de 1993.
52
CAPS.A.
Exposició eNSaMBLaDoS –revistas ensambladas 1977-2008, coordinada per Pepe
Murciego:
Museu d’Art Modern de Ceret. Del 27 de setembre al 15 de novembre de
1993.
Sala Municipal de Exposiciones de la Casa Revilla, Valladolid. Del 14 de novembre
al 14 de desembre de 2008.
Catàleg: Literatures submergides. Barcelona, Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya, 1991.
Catàleg: eNSaMBLaDoS –revistas ensambladas 1977-2008. Valladolid,
Ajuntament de Valladolid, 2008.
CAPS.A.
53
Traducciones al castellano
CAPS.A. la literatura y el arte. Mataró 1982/1985
Pilar Bonet
comisaria de la exposición
¿Qué es CAPS.A.? ¿Una excentricidad estética?
¿Qué es CAPS.A.? ¿Un libro de artista?
¿Qué es CAPS.A.? ¿Una revista ensamblada
¿Qué es CAPS.A.? ¿Una edición indisciplinar?
¿Qué es CAPS.A.? ¿Una literatura visual?
¿Qué es CAPS.A.? ¿Una alternativa artística?
¿Qué es CAPS.A.? ¿Un objeto inútil?
¿Qué es CAPS.A.? ¿Una parida genial?
¿Qué es CAPS.A.? ¿Un golpe de suerte?
¿Qué es CAPS.A.? ¿Una caja de truenos?
La literatura y el arte: el libro de artista
La relación y los intercambios entre la literatura y el arte siempre han generado un espacio excepcional
para la inventiva y la sorpresa. Estos préstamos visualizan la escritura como una imagen o encuentran en
el gesto del color otros fondos literarios para la interpretación. Una convivencia de resultados multiformes
que, a lo largo de nuestra cultura contemporánea, ha actuado a modo de bricolaje entre el dictado del
verbo y el imperio del ojo, y ha generado formas que convulsionan el universo de la creación. El objeto por
excelencia de esta arquitectura simbiótica es el poema visual y el libro de artista. Con la poesía visual y el
libro de artista se consigue una libertad creativa total, en un camino que va desde los versos figurados de
Simias de Rodas (300 a.C.) hasta las últimas realizaciones digitales de Internet.
El libro de artista no es un libro de arte ni un libro para ser leído, sino una producción artística; una forma
de expresión gestada en las combinatorias de diferentes lenguajes y sistemas de comunicación que aspira
a transformar el acto de leer en el acto de mirar. Algunas de estas obras se aproximan al experimento
textual más literario, otras se combinan con formas más pictóricas o matéricas, en múltiples juegos visuales y táctiles (1). El libro de artista es un libro ideado y trabajado como una obra de arte original, ya sea
única o con una edición muy limitada y numerada. El objeto puede presentar formas diferentes y contener
materiales diversos. En el objeto, puede participar un creador o varios. En cualquier caso, se trata de
ediciones de autor que vinculan el arte, la poesía y la experimentación gráfica, y que dan prioridad a la
idea por encima del valor comercial. Obras que, a lo largo del siglo veinte, ya han escrito una gran historia,
también en nuestro país (2).
Durante un largo periodo de tiempo, la pintura tuvo en la literatura un modelo narrativo y el archivo de
inspiración para los relatos visuales. Asimismo, la literatura mantenía su lógica, sus reglas de sintaxis y
sus contenidos específicos de los géneros escritos, que no traspasaban el orden de la página impresa.
Ambas obedecían reglas y convenciones, lejos de la arbitrariedad o la ambigüedad. Pero a partir de la
literatura crítica de Charles Baudelaire (1821-1867), en sus escritos de los Salones, se empezó a invertir
la sumisión del arte con respecto a la literatura y se inició un episodio de nuevas inversiones y réditos
entre ambas formas creativas. La relación entre la crítica como forma literaria y la obra de arte deja de
ser unilateral y se genera un carácter dialéctico de relación y de acoplamiento creativo. Si hasta entonces eran los pintores los que tomaban de la práctica escrita historias y modelos, a partir de la prosa del
crítico y poeta de la modernidad Baudelaire, la pintura se convierte en el punto de partida y la guía para
la literatura, la que le permite explorar nuevas retóricas visuales del texto. Con el tiempo, este incipiente
transvase entre la palabra y la imagen facilitará la construcción y el diálogo de nuevos discursos sociales
y estéticos, también ideológicos.
Las relaciones entre el arte y la literatura en el siglo XIX, a partir de las estrategias narrativas de la crítica
de arte, ya gestionan un espacio compartido desde el cual se pueden subvertir los modelos institucionales
y las actitudes conservadoras. Posteriormente, cuando Stéphane Mallarmé publica el poema «Una tirada
54
CAPS.A.
de dados nunca abolirá el azar» (1897), se abre definitivamente la puerta de una nueva
época para los escritores y artistas visuales. La ruptura con el pasado, tras la locura del
poeta, concibe la página del libro como un objeto donde el espacio poético y el visual
son ya indisociables. El formato de la poesía visual alimentará el libro de artista y toda
la experimentación posterior que discurre entre la pequeña boîte-en-valise de Marcel
Duchamp (1936) y la eclosión de las corrientes del arte conceptual en los años sesenta,
con nuevas posibilidades tecnológicas y culturales. Una coyuntura estética que permite
a los creadores escapar del mundo comercial y de los espacios institucionales (librería o
galería, biblioteca o museo) y desplegar toda una red de nuevas relaciones entre lectores
y espectadores.
Como relataban en los años setenta los integrantes del Taller Llunàtic de Mallorca, artistas de distintas generaciones quieren dejar de hacer el arte por el arte y prefieren abordar
nuevas problemáticas con un espíritu más crítico, desde la interferencia entre la imagen y
la literatura: “Como artistas plásticos, estamos cansados de que se nos ofrezcan espacios
para exponer y se piense que, de esta manera, se promociona popularmente la plástica.
Como escritores estamos hartos de comprobar la falta de interés, por parte de entidades
y partidos, que se muestra por nuestra práctica literaria y su influencia. (...) Estamos
cansados de ser manipulados bajo cualquier sigla” (3).
Cuando se fractura la discursividad escrita y las palabras dejan la sintaxis que las guiaba,
y cuando la poesía habla con muchas voces es entonces cuando aprendemos a leer
aquellas obras que el poeta Bartolomé Ferrando describe como “palabras e imágenes
poéticas, convertidas en seres vivos” (4).
Una biblioteca fantástica
Con este título, un artículo del crítico Fernando Huici relataba al diario El País la visita a
la exposición “Libros de artista” en las salas Pablo Ruiz Picasso de la Biblioteca Nacional
de Madrid (1982). El autor habla con cautela de un terreno que considera ignorado por el
gran público; el del libro de artista. Una muestra que describe como una explosión imaginativa que hace tambalear los cimientos de la propia biblioteca: “libros en metacrilato,
neón, cristal, hormigón o parafina; ejemplares únicos y tiradas limitadas; libros minúsculos y otros que se desarrollan en el espacio; propuestas planteadas desde parcelas muy
distintas de la vanguardia, desde principios de siglo hasta hoy...” (5).
Después de esta primera exposición sobre las heterodoxas ediciones de autor, en los
últimos años se han presentado en el Estado español numerosas exposiciones dedicadas
a los libros de artista, a las ediciones de objetos poéticos o a las denominadas “revistas
ensambladas”, todos ellos contenedores atípicos de arte experimental (6), producciones
a medio camino del libro tradicional y del objeto artístico, de una edición de autor o de las
publicaciones alternativas que rehúyen de los formatos y los conceptos convencionales
del mundo editorial. Pese a las singularidades y las diferencias, todas estas producciones
son ejemplos de alternativas a la estética hegemónica que dicta modelos para la poesía
escrita y el arte visual. Debemos interpretarlas como formas de alterar las dimensiones
de la palabra y de la imagen para poder, de esta manera, itinerar por vías en que el arte
y la poesía se convierten en un proceso de aprendizaje y no en una producción de objeto
final con valor de obra única.
Estas exposiciones han sido el resultado de un importante trabajo de investigación y de
catalogación que ahora nos permite conocer mejor nuestra cultura visual en todos sus
registros disciplinarios y en cartografías que van desde lo local hasta puntos de relación internacionales y globales. De una manera o de otra, como iniciativas individuales
de artista o como proyectos en grupo, las revistas o las ediciones en formato tridimensional son «excentricidades estéticas» que tienen como objetivo expandir el campo de
las posibilidades creativas, fusionando el mundo de la literatura y el del arte. Como
escribe Ricard Mas al definir una de las revistas catalanas de poesía más originales y
con una objetualización más duchampiana, Èczema: «Otro rasgo característico de la
revista, ahora desde el punto de vista lingüístico, es su apuesta por la subversión de
los códigos y tópicos sintácticos establecidos, abriendo las posibilidades de una nueva
escritura completamente autónoma...» (7).
La poesía experimental, la imagen industrial o el objeto manufacturado se funden en
estas ediciones para compartir un reducido espacio material que llega al espectador
por otras vías más directas, mediante la suscripción o la venta en la calle, en algunas
ocasiones de forma gratuita. Al igual que los incunables del siglo veinte, como nuevos
Libros de las maravillas, estas literaturas sumergidas y las revistas ensambladas tienen a menudo una tirada limitada. Se trata de proyectos que jóvenes artistas promueven con la voluntad de cruzar fronteras disciplinarias.
Estas heteróclitas producciones siempre coinciden con momentos sociales y políticos
de crisis y conflicto cultural, cuando es más necesario enfrentarse a los valores establecidos o a las academias estéticas para animar un espíritu de libertad que funcione
como magma crítico. De esta manera, las ediciones no son solamente un producto
editorial, sino un nexo generacional alrededor del cual se constituyen colectivos que
comparten una misma batalla ideológica.
Las ediciones fuera de formato, este tipo de iniciativas más marginales, nos recuerdan
una larga relación de nombres de autores, de acciones y de actitudes ya históricas: las
creaciones gráficas de los poemas de Apollinaire o de Salvat-Papasseit, las palabras
en libertad de los futuristas, las tipografías espaciales de los constructivistas rusos, los
objetos textuales de los dadaístas, los artefactos poéticos del surrealismo, los readymade de Duchamp, los objetos itinerantes de Fluxus, las provocaciones objetuales de
Robert Filliou, la poesía visual de Joan Brossa, las publicaciones esotéricas de Dau al
Set, los objetos poéticos de Guillem Viladot, los mapas de los situacionistas, las ediciones para mitómanos de Carlos Pazos, los calendarios existenciales de On Kawara
o las partituras del grupo Zaj... Todos ellos, entre otros muchos, son los protagonistas
de los numerosos experimentos que el arte y la literatura han llevado a cabo a lo
largo del siglo veinte. Los rituales transformadores de la palabra, la iconoclastia de la
imagen, la objetualización del libro, las consignas gráficas, la manualidad de la lectura
o el juego interpretativo son nuevas metodologías en la construcción y el uso de estas
literaturas radicales.
A lo largo del siglo veinte, y coincidiendo con diversos episodios vanguardistas, estas
publicaciones se convierten en un interesante capítulo que debe ser analizado e interpretado como una forma de trabajo en proceso y en relación, fuera de los circuitos
habituales y en busca de un lector especial, un receptor atento y más cómplice que
nunca. En los Países Catalanes, podemos ubicar una nueva corriente de estas ediciones a finales de los años setenta −durante el capítulo de la transición política− y a
partir de los años ochenta y una vez inaugurada la democracia, en pleno debate de
la posmodernidad; un momento en el que las iniciativas de los grupos marginales
cederán el paso a otras ediciones más conservadoras y comerciales —en el campo
de los libros de autor— que siguen las vías poéticas de las vanguardias sin el espíritu
clandestino de la vanguardia.
Lejos del concepto funcional del libro, de la maquetación racionalista o de los óptimos
contenidos verbales, estas ediciones son lo bastante significativas como para pensar
en el lugar destacado que ocupan dentro de los pasajes de nuestra cultura contemporánea. El objeto libro, la revista objeto, el libro de artista o la edición excéntrica son
parámetros de trabajo que integran las artes de la palabra, la imagen y el objeto en un
mismo formato visual. Con ellos, el lector se convierte en espectador y nuevo usuario
del cuerpo que tiene entre las manos, los hábitos de lectura deben adaptarse a los
de la visualidad y el impacto emocional ofrece una nueva expectativa interpretativa.
Podemos entender que este tipo de producciones textuales y visuales se involucran
en procesos de democratización del arte y de nueva relación con la actividad social
del contexto que comparten. Son un reto a los modelos tradicionales, una renovación
CAPS.A.
55
creativa, una oposición a las leyes del mercado y una forma de autogestión. Pueden
mantener el intercambio directo entre creadores conocidos o anónimos y siempre usan
mensajes próximos a la realidad que viven.
Estas ediciones consiguen que el concepto de “libro” evolucione en su formato y en su
normativa de los lenguajes verbales y códigos gráficos. Son ediciones de tirada reducida
y pequeña difusión, incluso en algunos casos desaparecen sin apenas dejar rastro. Forman parte de la misma familia que las producciones de la poesía visual, el arte-postal,
la acción poética, la poesía sonora, el ready-made, el objeto poético, el performance, el
fanzine, el objet trouvé o el net-art.
Años más tarde, la incorporación del vídeo y del DVD crearon una nueva alternativa que
generó nuevos registros de trabajo y de recepción artística, y que ahora ha complementado la red de Internet. Todo ello ha conseguido que se expandieran los primeros ejercicios
literarios de las palabras que caen en forma de lluvia o la pequeña Boîte-en-valise, llena a
rebosar de obras de Duchamp. Los referentes son ya históricos, los ejemplos multidimensionales, las posibilidades aún están abiertas a las ideas y los medios, y al futuro también.
Dentro de esta genealogía de producciones desclasificadas, a medio camino entre el libro
y la escultura, la poesía y la pintura, la obra única y los materiales seriados, la revista
CAPS.A., editada en Mataró entre 1982 y 1985, también ocupa un lugar destacado.
Hace poco más de veinticinco años, tres jóvenes artistas de Mataró llevaron a cabo una
iniciativa editorial que, gracias a sus experiencias en el mundo de la poesía y del arte,
podía generar un artefacto artístico que les permitía navegar con mayor libertad y escapar
de las estrechas posibilidades culturales de una ciudad de los alrededores de Barcelona.
El poeta J.M. Calleja, el pintor Jordi Cuyàs y el escultor Jaume Simon, con la complicidad
de otros artistas y escritores, gestionan en tres años ocho ediciones de la revista objeto
CAPS.A. La primera publicación presenta un contenedor en forma de caja octogonal, que
recuerda a las sabrosas ensaimadas mallorquinas. Posteriormente, nuevos formatos dan
a la pequeña caja más capacidad expresiva y volada conceptual. Cada edición supone
una fiesta y una convocatoria de encuentro con la gente de la calle. Las presentaciones
y la venta de cada ejemplar dejan de ser simplemente hechos promocionales y se convierten en actos de intervención artística en el espacio público, verdaderos rituales de
conexión con el público.
Sus artífices creen en el arte efímero y valoran el hecho colectivo sin prever ni la periodicidad ni el coste de cada edición. En un texto, a modo de manifiesto realizado a tres
voces, describen CAPS.A. a través de los siguientes recortes literarios: “CAPS.A. ES UNA
PUBLICACIÓN PLÁSTICO-LITERARIA. NO ES PARA COMER. ES UN POEMA. NO ES UNA
UTOPÍA. ES TEATRO. ES PARA JUGAR. ES MISTERIO. ES UN ALFA. NO ES UNA REVISTA
DE ARTE. ES UN VICIO. ES PARA MIRAR...”. Es muy importante destacar el carácter interdisciplinario y multimatérico de la publicación, la sintonía de los diferentes autores que
intervienen en cada edición y el proceso de trabajo que comporta cada nuevo número de
la revista. La manufactura de algunas ediciones hace que cada ejemplar sea una pieza
casi única, pese a la tirada industrial.
CAPS.A. aparece en un momento de cambios políticos y sociales en nuestro país, en el
interregno entre los años del efímero arte conceptual y la emergencia de la pintura en
los ochenta. No es una iniciativa insólita; cohabita en un mapa de producciones comunes
con otros artistas y poetas, con diversas empresas editoriales con las que mantiene
contacto y establece intercambios. Los referentes mallorquines Blanc d’ou (1976-1977)
y en especial Neon de suro (1975-1982) son fundamentales para definir el proyecto de
CAPS.A. También la proximidad, y en algunos casos amistad personal, con las provocativas ediciones de Reus S.I.E.P. (1981-1984) y Fenici (1986), el proyecto de Sabadell
Èczema (1978-1984), la barcelonesa Usquam (1981-1983), Clot de Vic (1982-1985) y
las propuestas en Valencia de Texto poético (1978-1989).
56
CAPS.A.
Con todos ellos comparten actitudes y políticas similares. El conjunto de estas ediciones
dibuja un mapa cultural hecho de periferias y recorridos transversales con mucha energía
creativa. No se trata de una nebulosa de acontecimientos aislados, como analiza la investigación llevada a cabo para la exposición “Literaturas sumergidas”, comisariada en 1991
por Julià Guillamon y Glòria Picazo, sin duda uno de los trabajos de crítica y catalogación
más exhaustivos que se han hecho sobre este tema.
El proyecto CAPS.A., desde Mataró, también se desplaza a diferentes ciudades catalanas, donde se presenta a través de intervenciones escultóricas en la calle o de acciones
poéticas. En Barcelona y en Madrid se llevan a cabo acciones en el espacio público para
presentar la revista. A lo largo de su recorrido, colabora mucha gente en el proyecto y los
medios se hacen eco de sus iniciativas. El periodista Marc Soler da un repaso a las primeras publicaciones de los años ochenta y afirma que estas transforman completamente
el mundo de la letra impresa y que son una verdadera Cafarnaúm: “estas publicaciones
que, sin ningún amparo especial, proyectan el mundo más inquieto de la creación...” (8).
El juego, la sorpresa, la acción y la poesía se funden en cada edición de la revista objeto
CAPS.A. Dentro de la publicación encontramos dibujos, pequeñas esculturas, poemas,
cintas doradas, textos en latín, inyectables de colores, dados para probar la suerte, olores
y todo tipo de magia textual y collage visual: “Si os gustan las sorpresas, solo tenéis que
abrirlas con reverencia inocente, sin ningún tipo de codicia, como quien empieza una
apuesta. Esta vez sois vosotros los únicos que podréis pronunciar las palabras mágicas...” (9).
(1) El poeta visual José Emilio Antón describe las variaciones y la diversidad del libro de artista entre
el libro ilustrado, el libro objeto o el libro intervenido, en su artículo “El libro de artista”, en www.
merzmail.net.
(2) Fernando Millán: “Apuntes para una historia del libro de artista, el libro objeto y el libro-obra-dearte en España (1965-1990)”, en Impreso en España. Publicaciones de artistas de los años 60 a 80,
Bremen, Instituto Cervantes, 2002 (pp. 25-27).
(3) Taller Llunàtic: “Proposam sortir immediatament”, de 1976, en Literatures submergides, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991.
(4) Bartolomé Ferrando: “Sobre la poesía visual” (texto inédito), en Escrituras en Libertad. Poesía
experimental española e hispanoamericana del siglo XX, Madrid, Instituto Cervantes, 2009 (p. 513).
(5) Fernando Huici: “Una biblioteca fantástica”, Madrid, El País, 25 de octubre de 1982.
(6) Sobre estas muestras y sus contenidos, podemos consultar varios catálogos: Literatures submergides, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991; Visual Kultur.cat, Barcelona, Actar, 2007; eNSaMBLaDoS. Revistas ensambladas 1977-2008, Valladolid; Llibre de les Meravelles, Valencia, Universidad
de Valencia, 1997; Un coup de livres (una tirada de libros), Cuenca, Museo de Arte Abstracto, 2010;
Escrituras en libertad. Poesía experimental española e hispanoamericana del siglo XX, Madrid, Instituto Cervantes, 2009, entre otros.
(7) Ricard Mas Peinado: “Èczema. Del textualisme a la postmodernitat 1978-1984”, catálogo, Sabadell, Museo de Arte de Sabadell, 2002.
(8) Marc Soler: “Revistes a gust de tots, agosarades, serioses i subversives amb voluntat de ser
periòdiques”, Barcelona, El Món, 8 de septiembre de 1982 (pp. 26-27).
(9) Ariel, Francesc Parcerisas, “Capses”, Barcelona, El Món, 10 de diciembre de 1982.
El libro de artista y las revistas ensambladas
CAPS.A. entrevista a J.M.Calleja, Jordi Cuyàs y Jaume Simon
Octubre de 2010
Marta Darder
poeta, crítico y editor
artista, poetesa visual y gestora cultural
Con la aparición de los movimientos de vanguardia a principios del siglo XX, las revistas
dejan de ser un medio de divulgación de ideas y se convierten en un espacio de creación.
Los futuristas y los dadaístas rompen el orden visual tradicional y buscan la plasticidad
de la página. Poesía visual, fonética, proclamas, arte de los ruidos, rayogramas... aparecen como nuevas formas que necesitan un medio adecuado de presentación. De esta
manera, surgen Noi, Campo Gráfico, Dada, Merz, Mecano, 391, Cannibale... Las páginas
de estas revistas son el testimonio de la agitación promovida por estos movimientos y,
sobre todo, de los ideales de determinados creadores que impulsaron de forma personal
algunos de estos proyectos. Este es el caso de Enrico Prampolini, Kurt Schwitters, Theo
van Doesburg y Francis Picabia.
A partir de los años cincuenta, desaparecida ya la idea de movimiento de vanguardia,
el Letrismo que aparece en París en 1945 se puede considerar el punto final de esta
estrategia. Surgen nuevas tendencias en torno a la escritura. La poesía experimental
es el motor de esta situación que aparece en paralelo en diferentes países. Nuevas
revistas con nuevos creadores al frente son el punto de referencia de esta batalla contra
lo establecido. Autores como Haroldo de Campos, Julien Blaine, Sarenco, Henri Chopin,
Ulises Carrión..., revistas como Noigandres, Approches, Lotta Poetica, OU, Ephemera...
se convierten en los protagonistas de una época marcada por la búsqueda de espacios
al margen de los circuitos tradicionales de la cultura. De esta manera, se establece un
movimiento alternativo que recorre numerosos países.
El artista se convierte en autor, productor y difusor de su propia obra y, al mismo tiempo,
en organizador de eventos que recogen las producciones de otros artistas que se mueven
en el mismo ámbito de creación.
En España, la precaria situación económica en la que se mueven los protagonistas de
la época −nos referimos a Julio Campal, Fernando Millán, el grupo Zaj...− no aporta la
fuerza necesaria para articular una revista que marque la estrategia a seguir y muestre
sus obras. Ricardo Cristóbal lo intentó con Orgón en los años setenta, pero su aventura
se acabó con la publicación del tercer número. Tendremos que esperar a los ochenta
para asistir a la aparición de nuevas revistas, que podríamos denominar revistas de autor,
que ya no surgen como una necesidad de ruptura, sino que se presentan con el espíritu
de aglutinar a su alrededor a creadores que buscan nuevos medios de expresión y de
difusión.
Las revistas de autor no son revistas de arte, sino de artistas. No conjugan negocio y
publicidad. No promocionan lo que al sistema (museo-galería-artista-comisario-coleccionista) le interesa. Sus editores solamente buscan el placer de la edición.
Estas revistas son protagonistas de una especial historia del arte y de la literatura española. Algunas ya han desaparecido, como la misma CAPS.A (Arte Postale, OU, Piedra
Lunar, Cave Canis, Container, La Caja, etc.), otras continúan publicándose, como Plages,
La Más Bella, La Ruta del Sentido o LaLata. Con el tiempo, también desaparecerán y otras
cogerán el relevo. No podía ser de otra manera: son revistas con una duración limitada y
para un público minoritario.
Actualmente, las revistas de autor han encontrado en la red un nuevo soporte que ofrece
posibilidades ilimitadas para su desarrollo. Aunque desaparece el objeto, las nuevas páginas de estas revistas se transforman en un continuo espacio de experimentación y de
información abierto a un mundo sin fronteras.
¿Cuál fue la motivación inicial que os empujó, a principios de los años ochenta,
a ser unos de los pioneros en Cataluña en producir una revista objeto? ¿Cómo
surgió la idea? ¿Cuáles fueron las ilusiones, las necesidades, las circunstancias que provocaron el inicio del proyecto?
Jordi Cuyàs: Hace unos años, en Mataró, una serie de artistas intentamos hacer algo diferente en la ciudad. Era un momento en el que las generaciones anteriores colapsaban
las galerías y el mundo del arte, y nosotros, jóvenes intrépidos e inconscientes, buscamos otras formas de mostrar nuestra obra. Una vez a la semana, nos reuníamos un grupo
de gente para cenar, y después de beber unos cuantos vinos, salían las ideas. Surgieron
diversas propuestas donde estábamos algunos y otros no. Se hicieron actividades en el
Art/Pista. Y a principios de primavera, se llevaron a cabo unas acciones de un día en la
playa de Mataró, que también recogieron los medios de comunicación. Al ver que eso de
trabajar en grupo funcionaba, comenzamos a desarrollar una idea y surgió la CAPS.A.
Entre los cuatro −nosotros tres y Lola Albarracín− pensamos cómo podíamos enseñar
nuestra obra y hacerla popular. Creo que la idea de seriación surgió por esta inquietud de
popularizar lo que hacíamos. No era una obra única, sino que era seriada. Y, además, se
podía adquirir a un precio muy bajo. Tuvo bastante peso el deseo de salir de la galería, de
salir de los circuitos convencionales de difusión.
J.M.Calleja: También fue importante el momento histórico que vivimos, la energía de
hacer cosas que todo el mundo tenía. Como señala Jordi, teníamos la inquietud de
romper un poco el sistema establecido en aquel momento en Mataró. Antes de la acción
en la playa, llevamos a cabo la propuesta en el Museo de Mataró, en el año 1980. Fue la
primera vez que este museo se convertía en un espacio nuevo para una serie de gente
joven. Todas las obras eran instalaciones, desde maniquís con cuerdas hasta un juego
de ajedrez con caracoles vivos, o cenizas dentro de cajas, zapatos pintados, etc. Es decir,
había una serie de elementos que salían fuera de lo que se podía ver habitualmente en
el Museo de Mataró.
Todo este movimiento, sumado a la acción en la playa y a otras actividades que se hicieron en paralelo o que cada uno trabajaba en su ámbito, provocó que, en un momento
determinado, confluyéramos estas cuatro o cinco personas, e incluso alguna más. En la
reunión que hicimos en el estudio de Lola, donde salió la idea del octógono, recuerdo
que había más personas. Cuando decidimos que hacíamos la CAPS.A. y nos pusimos a
trabajar, la gente se diluyó y quedamos los que quedamos.
La idea era expandir nuestro trabajo individualmente y, por ello, las primeras cajas son
trabajos individuales. Queríamos enseñar nuestro trabajo de una manera que no habíamos hecho hasta ese momento y salir públicamente hacia fuera. Fue importante la
diversidad disciplinar de las personas que intervenimos en el proyecto. En este grupo
había artistas de ámbitos muy diversos: pintores, escultores, dibujantes, poetas... En
algún momento concreto también estuvo Lluís Lligonya, que hacía vídeo, o ceramistas
como Golly Rectoret y Viladrosa, entre otros. Esta diversidad daba una mayor amplitud de
conceptos y de interrelación de experiencias y materiales.
Jaume Simon: También había algún galerista. De hecho, éramos muchos y unos se senCAPS.A.
57
tían identificados con el hecho de crear en un formato diferente que se saliera de lo convencional y otros continuaron con su sistema de trabajo normal, la pintura o la disciplina
a la que se dedicaban. El número de participantes en las actividades iba variando. En el
museo me parece que estuvimos diez; en la playa, trece; para hacer la CAPS.A., fuimos
cuatro o cinco; iba así. Eran unas reuniones nocturnas que hacíamos semanalmente y
que eran la excusa para hablar de arte porque sí. Era una de las actividades importantes,
que ahora se hace poco. Aparte de beber y cenar pan con tomate, se hablaba de arte.
Teníamos una gran necesidad de hacer cosas. Además, las hacíamos de una manera
muy altruista. No teníamos dinero, no teníamos subvenciones, posiblemente ni las buscábamos. Poníamos nuestra gran ilusión y nuestro trabajo. Me parece que eso fue muy
importante para que el proyecto siguiese adelante. Salía así de sencillo.
¿Cómo surgió la idea del formato de CAPS.A.? ¿Cómo las hacíais y qué contenían?
Jaume Simon: La forma de la CAPS.A. me parece que fue una anécdota. En una de
estas cenas, apareció una persona que vivía en Mallorca y trajo una ensaimada. Es
posible que en aquel momento, en el que estábamos pensando en un formato, nos
encontrásemos la ensaimada encima de la mesa.
Jordi Cuyàs: De hecho, nos propusieron hacer una exposición en una galería de Mallorca, a partir de un contacto de Josep. Para esta exposición, queríamos pensar en un
formato que nos uniese a los tres, que teníamos trabajos muy diferentes. Surgió la idea
de hacer una ensaimada gigante en Mataró y llevarla a Mallorca. Al revés de como se
hace habitualmente. Pensábamos hacerlo y ya teníamos el presupuesto. La exposición
en Mallorca finalmente no funcionó, pero pensamos que ya teníamos la caja y que continuaríamos con este formato. Además, nos gustaba el juego de palabras intrínseco que
había en CAPS.A. en catalán: cap (cabeza) y S. A. (sociedad anónima). Este tipo de caja
además nos funcionaba, con muchos ángulos, octogonal como es; presentaba muchas
caras. Y así comenzamos con el número 1, donde hay trabajos de cada uno de nosotros.
J.M.Calleja: En los tres primeros números hay un trabajo de cada uno. Se trata de una
caja, un recipiente que incluye trabajos de cada autor. Todos son trabajos manuales, de
artesanía pura. Hay uno de Lola Albarracín en el que trabajaba con tejidos, ropa, colores.
Otro es un tríptico mío de forma octogonal, que hace referencia a todos los vientos y
que está perfumado con un olor entre el mar y el césped, creado especialmente para la
ocasión. También perfumamos el espacio cuando presentamos la CAPS.A. en el Museo
de Mataró. Otro es el trabajo de Jordi...
Jordi Cuyàs: Es una maqueta que juega a relacionar la CAPS.A. con la caja de pinturas
Alpino. Está hecha en 3D. En aquel momento me interesaba hacer los trabajos en tres
dimensiones.
Jaume Simon: En aquella época, yo tenía la manía de acotarlo todo mucho, tal vez por
los estudios que estaba realizando... En la playa, hice unas acotaciones con palos: los
iba clavando en la arena e iba dibujando en un plano según la forma que tenían. En esta
CAPS.A. me hizo ilusión hacer este trabajo: la degradación de un dibujo que va creciendo
con los números del 1 al 8, incrementando el dibujo hasta llegar a la forma octogonal
completa, que es el número 8.
J. M.Calleja: Dentro de la misma caja, se encuentra el trabajo conjunto de Jaume y el
58
CAPS.A.
mío: construcciones geométricas y cartas rotas. Cada uno de los ejemplares tenía una
carta diferente. Por lo tanto, siempre estaba la realidad de la seriación, pero a la vez,
se trataba de una pieza única. Esta CAPS.A. salió en abril de 1982. La presentación la
hizo Josep Maria Rovira-Brull en el Museo de Mataró, con un texto que también entraba
mucho en el juego: grabó la presentación en una cinta de casete.
Jordi Cuyàs: ...con la misma idea de la caja...
Jaume Simon: En el suelo pusimos una alfombra de trozos de papel blanco y de todos
los colores.
J.M.Calleja: Era muy interesante la ilusión que teníamos. Pasábamos horas y horas
recortando, pegando... todo a mano, pintado con aerógrafo... Montamos 400 ejemplares.
Habíamos hecho un troquel; nosotros doblábamos las hojas y poníamos las grapas.
Jordi Cuyàs: Todas las cajas son de papel y por eso hicimos la instalación en el Museo
con papel; el papel de la revista.
Además de hacer la CAPS.A., ¿qué actividades se ligaron a esta producción?
¿Era importante también la presentación, la difusión, los contactos, los intercambios que hacíais para cada número? Y las acciones, las charlas...
Jordi Cuyàs: De cada CAPS.A. se hacía una presentación en algún lugar o en varios de
Cataluña.
Era importante hacerla y presentarla. Y presentarla con una acción.
Jaume Simon: La CAPS.A. 1 la presentamos en Mataró, por San Jordi. Las vendíamos
(a 500 pesetas, 3 euros) como un librero más. Muchas las regalábamos y si se vendían,
bien, y si no, también.
Jordi Cuyàs: La segunda CAPS.A. fue un trabajo un poco más conjunto. Eran trabajos
individuales, pero unidos por una misma idea. Hicimos cuatro piezas con las que se
podían hacer cuatro rompecabezas, uno por autor. Esta la presentamos en la plaza Mayor
de Vic, en junio, con una acción con unas estructuras que reproducían en madera el perfil
del rompecabezas en un formato gigante. Era en gran medida lo del factor humano: la
gente lo veía, preguntaba, y si les interesaba, compraban la CAPS.A.
También teníamos relación con las librerías de las zonas a las que íbamos. Por ejemplo,
en Vic, la librería La Gralla vendía las cajas. Nos interesaba que la CAPS.A. se vendiera
como una revista.
J.M.Calleja: Todos los sitios con los que nos conectamos era porque tenían una revista
en concreto. En Vic, se encontraba Clot, de Víctor Sunyol. Era una relación de intercambio
de conocimientos. El número 2 también se presentó en Mataró por Les Santes, con la
misma acción que en Vic. Fue más festivo, más lúdico. Los niños pasaban por en medio
de las estructuras de madera. Tal vez se vendieron menos cajas, pero ya contábamos
con ello.
Jordi Cuyàs: En la CAPS.A. número 3, titulada Reflexos, Lola Albarracín se fue y, aparte
de nosotros tres, participó Benítez como artista invitado. Seguían siendo obras individuales. En esta tuvimos una subvención de la Generalitat, para poder pagar al menos
el material.
J.M.Calleja: El título era como una excusa que servía para unirnos a todos. El historiador
Pere Anguera presentó la revista en Reus, en el Centro de Lectura, de donde salió S.I.E.P.
con Pere Anguera, Francesc Vidal, Montserrat Cortadelles y Marcel Pey.
Jaume Simon: Con este número, fuimos a la Autónoma, al espacio B5-125, con Teresa
Camps.
Jordi Cuyàs: Montamos una instalación muy parecida a la que habíamos realizado en
Reus con los reflejos, pero con la incorporación de material de otras presentaciones (papeles en el suelo, una estructura de la CAPS.A. 2…) e hicimos una publicación.
Jaume Simon: Evidentemente, tanto en Reus como en la Autónoma, las presentaciones
iban acompañadas de charlas. Era una de las actividades que también nos hacían mucha ilusión: poder sentarse con la gente y hablar de lo que estábamos haciendo. Crear
coloquios era una finalidad de las cajas muy interesante, porque generaba comunicación.
porque Sarmiento también ha escrito un texto para este catálogo del 25º aniversario
de la CAPS.A. De hecho, somos un círculo de personas −o de locos− que nos vamos
encontrando a lo largo de los años. Nos lo pasamos pipa recortando con las tijeras. Era
un poco: dar. El Zas, aparte de que cuando lo tiras hace «zas», no deja de ser un pequeño
homenaje al grupo Zaj. Hay muchas interrelaciones ocultas, escondidas, eclécticas, que
están presentes en las cajas.
Jaume Simon: El número 4 lo presentamos en Can Xammar, y recibimos una ayuda por
parte de Cultura de Mataró.
J.M.Calleja: Esta CAPS.A., que se envió más por correo debido a su formato, aparece en
algunas exposiciones internacionales sobre revistas ensambladas o revistas de artista.
Jordi Cuyàs: Siempre teníamos una gran complicidad con la gente, que preguntaba
mucho y se interesaba por lo que hacíamos. Era real. También fue muy documentado
por la prensa.
Lo enviábamos y lo dábamos en mano a todo el mundo, y la gente ya nos relacionaba:
“Sí, os leí... Leí algo en el Avui…”.
J.M.Calleja: Esta publicación que hicimos en la Autónoma fue un punto y aparte,
porque recogía las tres primeras cajas que eran individuales. En estos dos primeros
años, habíamos dado muchas charlas con documentación gráfica de las presentaciones; habíamos ido a la escuela de Llavaneres, al Art/Pista... Esta exposición fue
un punto de inflexión, porque nos dio la oportunidad de plantear las tres cajas, la
individualidad de cada una. Creamos un texto, entre serio y lúdico, para definir qué
era CAPS.A. A modo de ejemplo: «CAPS.A. no es una escuela. No es un manifiesto.
Es un estímulo visual. Es inestable. Es una calle. Es Dadá. Es aromática. Puede ser
una ensaimada. No es mensual. Es un calidoscopio. Es un error. Es un alfa». Se trataba de una serie de acotaciones; en una de aquellas noches de trabajo, todos dimos
nuestra opinión, y las que vimos más factibles las pusimos como cuerpo teórico de
lo que era una CAPS.A. Y a partir de aquí...
Jordi Cuyàs: ...se produjo un cambio y salió el número 4, donde perdimos el concepto de caja. Tal vez ya estábamos algo cansados de ponernos siempre dentro un
espacio, un octógono. Trabajamos con otros artistas, dieciséis en total. Montamos
un desplegable llamado Zas. Pedimos obras a otros artistas y las colocamos de manera correlativa, por delante y por detrás. Cortamos, cosimos, pegamos, pintamos,
todo a mano. La imprenta imprimió en blanco y negro y nosotros lo iluminamos y lo
pegamos en acordeón.
Jaume Simon: Fueron saliendo los elementos que ya hemos visto: las cartas, Jordi con
el Polil, mis dibujos trabajados. Había autores de la generación de los años cincuenta, y
algunos más jóvenes. Generalmente eran amigos nuestros, los que antes habían venido
a las reuniones para hacer cosas en la playa o en el museo.
J.M.Calleja: Aparte de los amigos de Mataró y de la comarca, también hubo participaciones de fuera −como Bartomeu Ferrando, de Valencia o José Antonio Sarmiento, de
Madrid−, artistas que conocíamos o que estaban interesados en este mundo. Es curioso
Al inicio, las cajas contienen trabajos individuales y, a medida que se avanza
en la idea de trabajo en grupo, va adquiriendo fuerza el concepto del proyecto.
Se inicia una nueva etapa de trabajo en común donde se muestra más explícita
la idea de crítica y reivindicación... en Febre primero y en ARCO, en Palacio de
Cristal después...
Jaume Simon: Aquí ya rompemos...
Jordi Cuyàs: La número 5, Febre, es la primera CAPS.A. que hicimos conjuntamente.
No hay un trabajo de cada uno, sino que es uno en común. Es más un concepto que un
trabajo. Se trata de una caja de farmacia con unas ampollas inyectables, una jeringuilla
y una goma para pincharse. Cada una de estas ampollas contiene un líquido concreto y
el nombre de un «-ismo» artístico: dadaísmo, surrealismo, expresionismo, informalismo,
action painting, arte matérico, etc. Hasta llegar a la última, que es CAPS.A., y que es
translúcida con agua pura y limpia.
Jaume Simon: La jeringuilla, la goma y la hoja de instrucciones: se trata de un medicamento artístico. Si alguien no conoce un «-ismo» de estos, se lo inyecta... y ya está,
automáticamente sabrá qué es.
J.M.Calleja: Aparte del juego lúdico o del sentido estético, hay que tener en cuenta la
CAPS.A.
59
época en que se produjo: era un momento en el que había muchos yonquis. Era una
«crítica» o un planteamiento aprovechando una serie de elementos que, por otra parte,
estaban haciendo mucho daño y estaban comenzando a provocar el desenfreno entre
la gente.
Jaume Simon: Muertos, muertos, compañeros nuestros muertos.
J.M. Calleja: Nos lo pasamos muy bien e implicamos a mucha gente. Así como en
la CAPS.A. anterior otros artistas nos implicaron a nosotros a recortarla, en este caso,
nosotros implicamos a una fábrica de Mataró para que fabricaran las ampollas; los “enredamos”, en el buen sentido de la palabra, para que pusieran Coca-Cola en un recipiente,
tinta china en otro, limonada en otro, agua potable en otro...
Jordi Cuyàs: Esta fue mucho más cara de producir. Evidentemente, la vendíamos al
mismo precio. En este caso, la Generalitat también nos concedió una subvención.
Jaume Simon: Esta produjo Febre, algún medicamento debía de estar caducado... Hicimos una presentación en Barcelona, en el café Zurich de la Plaza de Cataluña, con unos
panfletos donde ponía “Fiebre dentro de la CAPS.A.”. Además de empapelar paredes con
los panfletos, buscamos a compañeros para que los fueran dando por la Rambla como
si vendieran o hiciesen propaganda de cualquier otro producto que ya conocemos. Fue
un acto muy emotivo, para mí concretamente es inolvidable. Estábamos en el corazón de
Barcelona. Fue increíble. Es lo que digo continuamente: todo este trabajo surgía con total
sencillez. Además, pusimos anuncios en los periódicos.
J.M. Calleja: Todos los periódicos de Barcelona del día 12 de noviembre −cuando
se presentó la CAPS.A.−, llevaban unos recuadros donde ponía “Fiebre dentro de la
CAPS.A.”: en La Vanguardia, en el Avui, en el Diari de Barcelona, en el de Mataró −El
Maresme, me parece que se llamaba−. Fue una acción contundente.
Jordi Cuyàs: Acto seguido nos fuimos a ARCO, la feria de arte contemporáneo, en el Palacio de Cristal de Madrid. Nos quedaba aún algo de dinero e hicimos una CAPS.A. para
regalar. Una CAPS.A. diferente diseñada para este trabajo. Se trataba de un juego de la
oca impreso en la misma caja, con un dado rojo para jugar. El juego reproduce todos los
stands de la feria de ARCO. En vez de la oca hay un comecocos. Aparece la jeringuilla, y la
60
CAPS.A.
cárcel, el pozo… los diferentes elementos del juego de la oca. Nos pusimos en la entrada
de ARCO sin permiso. Montábamos las cajas y las repartíamos; la gente alucinaba. Tuvo
bastante repercusión.
Jaume Simon: También hacíamos un poco de okupas. Entrábamos con las cajas desmontadas dentro de una especie de alforja. No sabíamos si era legal o no, al principio
estábamos algo asustados. Las llevábamos desmontadas, pagábamos la entrada y, cuando estábamos dentro, íbamos montando las cajas por los pasillos, con una habilidad
impresionante, y las dábamos. Pasados unos días, la CAPS.A. llegó incluso a la directora
de ARCO de aquel momento.
el escaparate de la libreria Robafaves, en la calle de Santa Teresa, en el mes de abril.
Jordi Cuyàs: También hicimos una presentación muy concurrida en la sala El Sielu, de
Manresa. Pasamos todas nuestras diapositivas. Era una presentación muy extensa, habíamos acumulado mucha documentación gráfica y por lo tanto lo pudimos presentar
muy bien.
J.M.Calleja: Gracias al material de las presentaciones anteriores, teníamos montado un
audiovisual que iba creciendo a medida que se añadían las cajas nuevas. Así fue como
llegamos a la 7 pero, como estábamos vacíos, ya no llegamos a la número ocho.
J.M. Calleja: En el Espacio P, cerca de la plaza Santa Ana en Madrid, hicimos la presentación y dimos una conferencia con gente de allí.
Después de 25 años, ¿cómo sentís que fue la realidad personal y de relación
que vivisteis? ¿Cuál era la relación con el entorno?
En ese momento, ya nos encontramos en 1984, ¿hay un punto de inflexión o un
replanteamiento del concepto inicial del proyecto?
J. M.Calleja: La CAPS.A. nos unió de una manera muy fuerte entre 1982 y 1985, pero
tanto antes como después, cada uno iba haciendo su trabajo.
Jordi Cuyàs: Después de aquí llegó una cierta crisis, y después de la 6, apareció la
número 0.
Jordi Cuyàs: Después hemos hecho más trabajos juntos, tanto con Josep como con
Jaume. Hemos participado en la escultura Matarona, y cuando la llevamos a Tesalónica,
Josep también vino. La relación siempre se ha mantenido, a veces más intensa y otras,
no tanto.
J.M.Calleja: La llamamos la número 0 porque no era una CAPS.A.; era un manifiesto. Aprovechamos que nos habían invitado a la Feria del Libro de Barcelona con Pep Fernández, en
mayo de 1984 (la CAPS.A. anterior la habíamos hecho en febrero). No teníamos ni un duro.
Decidimos: “Hacemos una CAPS.A. que no sea una caja”. La crisis de la crisis.
Inventamos un pergamino. La primera idea era explicar la historia de la CAPS.A. Entonces,
el problema fue: “¿En qué lengua lo hacemos? ¿En catalán o en castellano?”. En aquel
momento, ese tema aún estaba muy vigente. Tal vez ahora no nos lo habríamos planteado.
Decidimos hacerlo en latín, como lengua madre de las lenguas con las que nos relacionábamos. De esta manera, no había ningún problema de interpretación. En el pergamino se
explica qué es la CAPS.A.: “Algo que se hace y se deshace. Que tiene muchos años, que
continuará viviendo después de la vida... que es delicada, erótica, que tiene futuro, teorías
inéditas dentro de la CAPS.A., que celebra la muerte, que es infinita... que es mucho más
que San Jordi y el dragón, que es nocturna...”. Se refiere en cierto sentido a los mitos de
la cultura catalana y de la cultura que habíamos interiorizado en aquel momento. Y así
pasamos a 1985.
Jordi Cuyàs: Nosotros continuábamos trabajando en nuestros trabajos habituales: Josep
seguía con la poesía y las ediciones; Jaume con la escultura y con Edicions sobretaula, y
yo también, con la pintura y con ediciones paralelas. Es también por este motivo que no
invertíamos tanto tiempo en la CAPS.A. Finalmente, nos juntamos para hacer la última
CAPS.A., la número 7. No pensábamos que era la última, pero sí que tenía que ser común.
Es una caja forrada con papel charol. La hizo una empresa y nosotros trabajamos el interior,
pintándolo de negro. Dentro hay un libro envuelto con plástico y en la portada aparece ART
OSI. Un alambre de espinas ata el libro e impide abrirlo y leerlo. El interior está en blanco,
solamente aparece el índice y nuestros nombres y la numeración en la última página. Ese
vacío del libro era lo que nos pasaba en aquel momento con la CAPS.A.: no sabíamos qué
más poner. Hicimos el exterior y no el interior. La presentamos en Manresa: llenamos toda
la Rambla de Manresa de entramado de alambre de espinas, la gente no podía pasar, pintamos por el suelo... Fue más un happening que la intención de la CAPS.A.
J.M.Calleja: Unos días antes de ir a Manresa, hicimos una presentación en Mataró, en
Jaume Simon: Siempre hemos tenido un gran respeto mutuo por lo que hacía el otro.
Josep viene del mundo de la poesía visual y cuando teníamos que hacer algo de poesía,
ya dirigíamos nuestras miradas hacia él. Jordi es el grafista del grupo. Si teníamos que
montar estructuras, me miraban a mí y decían: “Va, Jaume, a poner maderas”. No
había ningún problema y por eso nos entendíamos bastante bien. Esta época supongo
que fue muy importante para mí, y además conocí a muchos compañeros y a mucha
gente.
Jordi Cuyàs: Creo que la gracia era hacer trabajos en conjunto. Febre es una caja de idea
común, y tal vez eso es lo más interesante: hacer un trabajo conjunto entre tres personas
que veníamos de campos tan diferentes y de diversas vías de difusión. Cada uno llevaba
su trabajo bastante separado.
J. M.Calleja: Aparte de esta interrelación que comentabais, que mirándonos ya sabíamos
qué le tocaba hacer a cada uno, el momento en el que salió CAPS.A. era un momento
álgido; había otras revistas que, en aquella época, decían lo mismo: Grupo Texto Poético
desde el año 1978 en Valencia; un poco antes Éczema; Clot en Vic, que la llevaban Víctor
Sunyol, Codina y otros; Neon de suro en Mallorca, que fue el inicio de CAPS.A., entre
comillas; Usquam... Había un movimiento, una red de espacios y/o de personas que ya
estaban trabajando la revista desde un sentido más artístico, más propio, más lúdico que
el habitual. La mayoría duraron muy poco, uno o dos ejemplares. Todas ellas eran muy
diferentes de CAPS.A., tenían un sentido estético y de diseño propio, eran diferentes, se
complementaban. Esta realidad contextual nos incitaba a continuar.
Jordi Cuyàs: Visto con el tiempo, la CAPS.A. fue un momento en Mataró en el que
nos reuníamos muchos artistas y hablábamos y debatíamos. Tiene un cierto punto de
ingenuidad, que tenía su razón de ser en aquel momento. Ahora lo haríamos de un modo
muy diferente. Fue muy interesante la relación con los demás, no siempre era fácil. Entre
nosotros debatíamos bastante en el momento de hacer una CAPS.A.
Jaume Simon: La ingenuidad es buena en un momento determinado, y fue buena para
ese momento de la CAPS.A. Para mí, en aquel momento, la ingenuidad y el desconocimiento fueron absolutamente positivos. Tenías la mente lo bastante limpia y joven para ir
tirando adelante sin prejuicios, y eso entonces fue muy bueno.
J.M.Calleja: Hay que tener en cuenta que este tipo de objeto no es muy común. Aparte
de autores puntuales que hayan hecho cosas similares, como por ejemplo Duchamp,
dentro de la historia de España o de Cataluña, hay muy pocas revistas propiamente
dichas en las que todo el mundo ponga el material fabricado artesanalmente, recortado
o de manera más industrial. Eso también le daba un sentido. Hoy en día, sigue habiendo
cajas de este tipo, revistas con diversos formatos donde cada persona introduce algo
diferente. Muchas revistas son más de tipo industrial. La más conocida es La más bella,
pero también está LaLata, Píntalo de verde y Veneno, que continúan vigentes y todavía
hoy son propuestas interesantes.
¿CAPS.A. es un referente dentro de las revistas ensambladas y las revistas de
artistas en el ámbito local e internacional?
J.M.Calleja: La CAPS.A. es importante 25 años después porque, en el momento en
el que salió, no había muchas revistas de ese tipo en España. Eso lo demuestra no
solamente la actual celebración de los 25 años de la revista en Mataró, sino también las
diferentes exposiciones colectivas que se están llevando a cabo por todo el mundo en
los últimos años sobre revistas de artista o revistas ensambladas. En el año 2007, José
Antonio Sarmiento montó la muestra “Revistas, espacios de creación” en Cuenca, donde
aparecía el número de Febre. Asimismo, del 2008 al 2009 la CAPS.A. también estuvo
presente en la exposición itinerante “Hojeando”, a cargo de José Arturo Rodríguez, entre
la Biblioteca de Alejandría, El Cairo, México y São Paulo. La CAPS.A. fue una de las
primeras revistas ensambladas que salieron al Estado español en los años ochenta.
Jordi Cuyàs: Nosotros éramos conscientes, a partir de la segunda o tercera CAPS.A.,
de que lo que hacíamos era importante. Teníamos en las manos un producto que aparecía en la prensa y con el que montábamos una exposición en Madrid, en la Biblioteca
Nacional, y salíamos en un catálogo junto a Yoko Ono. Veíamos que todo iba a más.
Por eso también tuvimos más crisis y fuimos más exigentes con nosotros mismos. Ya
no había tanta ingenuidad como al principio; sabíamos que teníamos que hacer cajas
conceptualmente más trabajadas.
J.M.Calleja: A finales de los años ochenta ya lo sabíamos. En la exposición itinerante por
Catalunya “Arte catalán contemporáneo 1974-1985” de Xarxa Cultural, aparte de los artistas y autores conocidos de la época, CAPS.A. era una de las pocas revistas mostradas.
Entonces estaba presente, y ahora, desde el año 2007, también. Incluso es referente
para otras personas que hacen revistas, como los autores de La más bella, o es reclamada como documento histórico, por el Reina Sofía por ejemplo, o por el MACBA, que ya la
tenía. Los 25 años los celebramos nosotros, pero también se muestran en otros lugares.
Jaume Simon: Me parece que la importancia de CAPS.A., además de ser un referente
en el ámbito internacional, es que es de Mataró. Creo que es importante que la podamos
ver los que ya la conocíamos, pero también las generaciones de ahora que no lo vivieron.
Además se expone en una sala de la ciudad. Aparte de nuestra sorpresa, esperamos que
todo el mundo que la vea se quede sorprendido también.
CAPS.A.
61
English translations
CAPS.A. Literature and art. Mataró 1982/1985
Pilar Bonet
curator
What is CAPS.A.? An aesthetic absurdity?
What is CAPS.A.? An artist’s book?
What is CAPS.A.? An assembled magazine?
What is CAPS.A.? An unruly edition?
What is CAPS.A.? Visual literature?
What is CAPS.A.? An artistic alternative?
What is CAPS.A.? A useless object?
What is CAPS.A.? An awesome stupid thing?
What is CAPS.A.? A random event?
What is CAPS.A.? A box of surprises?
Literature and art: the artist’s book
The relationship and exchanges between literature and art have always created an exceptional realm for
inventiveness and surprise. These exchanges visualize writing as images or seek other literary collections
to be interpreted in an expression of colour, a series of joint multiform results which throughout modern
history has worked like DIY between the dictate of the verb and the empire of the eye, creating forms
which have jolted the universe of creation. The object of symbiotic architecture par excellence is the Visual
poem and the Artist’s book. Visual poetry and Artist’s books achieve total creative freedom on the road that
ranges from “Figured Poetry” by Symmies of Rhodes (300 BC) to the latest digital works found on internet.
Artist’s books are not art books or books to be read but the production of art; a gestated form of expression
combining different languages and communication systems which aspires to turn the act of reading into
the act of looking. Some of these works are more like the most literary experiments in texts while others
combine more pictorial or material forms with a vast array of visual and hands-on games (1). Artist’s books
are books designed and made like an original work of art, either unique or in very limited numbered editions and these may have different shapes and contain several materials and one or more artists may take
part. In any case, they are signature editions that bring together art, poetry, experiment in graphics and
prioritize ideas over its commercial value. These works have also left a magnificent legacy in our country
throughout the 20th century (2).
For many years painting used literature as its narrative model and as a store of inspiration for visual tales.
At the same time literature maintained its logic, rules of syntax and specific contents of written genre which
did not trespass the order of the printed page. Both obeyed the rules and conventions, distanced from arbitrariness or ambiguity. Yet after the critical literature of Charles Baudelaire (1821-1867), his essay Salons
began to turn the tide of submissiveness of art to literature and this began an episode of new reversals and
yields between both creative forms. The relationship between critique as a form of literature and works of
art was no longer unilateral and this began a dialectic kind of relationship and creative couplings. Until that
time it was the painters who took control of written works and models, but after prose by critics and poets
of Baudelaire’s modern style, painting became the starting point and guide for literature, one that allowed
them to explore new visual words in text. In time, this incipient switch between the word and the image
facilitated the building and dialogue of new social, aesthetic and also ideological discourses.
In the 19th century, the relationships between art and literature based on the art critic’s narrative strategies already controlled a shared space from which to subvert the institutional models and conservative
62
CAPS.A.
attitudes. Later, when Stéphane Mallarmé published the poem “A Throw of the Dice Will
Never Abolish Chance” (1897), it eventually began a new era for writers and visual artists.
The break with the past, behind the poet’s madness, viewed the page in a book as an
object where the poetical and visual space was already inseparable. The format of visual
poetry fed the artist’s book and all later experiments which ran between Marcel Duchamp’s small Boîte-en-Valise (1936) and the dawn of the conceptual art movements in the
1960’s with new technological and cultural means. An aesthetical situation which allowed
artists to flee commercial art and institutional places (bookshops, galleries, libraries or
museums) and deployed a network of new relationships between readers and spectators.
As the members of Taller Llunàtic related in Majorca in the sixties, artists from different
generations wanted to stop making art for art’s sake and approach new problems with a
more critical spirit of interference between image and literature: “As visual artists we’re
tired of being offered places to exhibit, and of them thinking that art can be promoted
popularly in this way. As writers we’re tired of seeing the lack of interest in our literary
work and the influence of this shown by entities and parties.(...) We’re tired of being
manipulated under whatever the colours”(3).
When the written discourse breaks up and words give up the syntax which guided them,
when poetry speaks with many voices, that is when we learn to read the works which
the poet Bartolomé Ferrando described as “poetic words and images turned into living
beings.” (4)
A Fantastic Library
Under this title, in an article published in the El País newspaper by the critic Fernando
Huici, he visits the exhibition “Artist’s books” in the Pablo Ruiz Picasso rooms of the
Biblioteca Nacional in Madrid (1982). The writer talks cautiously of a realm which he considers to have been ignored by the vast public: artist’s books. A show that he described
as an explosion of imagination which shakes the foundations of this library: “books in
methacrylate, neon, glass, cement or paraffin; unique examples and limited issues; miniature books and others that are developed in space; items thought of from very different
sections of avant-garde, from the turn of the century to today...”(5).
Following this early exhibition on heterodox signature editions, in recent years many exhibitions held in Spain have been dedicated to artist’s books, poetical object editions or
so-called “assembled magazines”, all atypical containers of experimental art (6), productions that are half traditional books and half art objects, signature editions or alternative
publications which flee from the formats and conventional concepts of publishing. Despite
the singularities and differences all are examples of alternatives to the hegemonic aesthetic which dictates models for written poetry and visual art. We must interpret them as
ways of altering the dimensions of words and images to thus travel along roads where
art and poetry become a process of learning, not producing an end object with the value
of a unique piece.
These exhibitions were the result of the sublime effort of research and cataloguing,
which nowadays enables us to be better aware of our visual culture in all its styles
and in maps which range from local to international and global meeting points. One
way or the other, as artist’s individual initiatives or group projects, magazines or editions in three-dimensional format are “aesthetic absurdities” which aim to expand the
field of relative possibilities by the fusion of literature and art. As Ricard Mas wrote
when defining one of the most original Catalan magazines on poetry and using a most
Duchamp-style objectualization, Èczema: “another characteristic feature of the magazine, from the linguistic viewpoint, is its style of subverting the established codes and
syntactic clichés, while shedding the possibilities of a new fully autonomous style of
writing...”(7)
Experimental poetry, the industrial image or manufactured object are grafted into these
editions to share a limited material area which reaches the spectator through other more
direct ways, through subscriptions or street sales, sometimes even given away. In the
same way as the “one off or incunable” of the twentieth century, and the new “Books
of Marvels”, this “Submerged Literature” and “assembly magazines” are often limited
issues, projects promoted by young artists to cross the borders of styles.
These irregular productions always coincide with times of social and political crises and
cultural conflict, when there is more need to confront established values or aesthetic
academies so as to encourage a spirit of freedom which works like a critical magma.
Thus, editions are not only the product of publishers, but generational link with the environment from which groups are founded who share the same ideological battle.
Editions beyond format, the most marginal kind of initiatives, remind us of a long list of
writers’ names, events and now historic attitudes: the graphic creations of Apollinaire’s
or Salvat-Papasseit’s poems, the words in the freedom of futurists, the spatial typographies of the Russian constructivists, the Dadaists’ textual objects, the poetical devices
of surrealism, Duchamp’s ready-made objects, the travelling objects by Fluxus, Robert
Filliou’s objectual provocations, Joan Brossa’s visual poetry, the esoteric publications by
Dau al Set, Guillem Viladot’s poetical objects, the maps by the Situationists, the editions
for mythomaniacs by Carlos Pazos, the existential calendars by On Kawara or the sheet
music by the Zaj group... All these and many others are the subject of numerous experiments which art and literature have developed throughout the twentieth century. The
rituals transforming the word, the iconoclasm of the image, the objectualization of books,
graphic signs, the handicraft of reading or the performing game are new methodologies
in constructing and using these kinds of radical literatures.
Throughout the twentieth century, coinciding with several avant-garde events, these publications marked an interesting chapter which must be analyzed and interpreted as a kind
of work in process and relationship beyond the usual circuits and in search of a special
reader, an attentive receiver who is more an accomplice than ever. This new movement of
editions in Catalonia can be dated to the late 1970s, during the period of political transition, and the 1980s once democracy had been established and in the midst of a debate
of post modernity; a time when the initiatives of marginal groups gave way to other more
conservative and commercial publications —in the field of signature authors— who
follow the ways of poetry of the avant-garde without the hidden spirit of the avant-garde.
Far from the functional concept of books, rationalist models or optimum verbal contents,
these editions are significant enough to enable us to envisage the outstanding place they
occupied in the passages of out modern culture. The object-book, magazine -object, artist’s book or eccentric edition are parameters of work which merge the arts of the word,
image and object in one visual format. With these the reader becomes a spectator and
new user of what they have in their hands, reading habits must adapt to those of visualization and the emotional impact provides a new interpretative expectation.
We can accept that this type of text and visual productions are involved in processes of
democratization of art and a new relationship with the social activity within the context
they share. They challenge traditional models, are a creative renovation, an opposition
to the laws of the market and a kind of self-management. They can maintain direct
exchange between known or anonymous artists and always use messages typical of the
context they are in.
These editions made the concept of “book” evolve into their format and into their standCAPS.A.
63
ards of verbal languages and graphic codes. They were short editions and their divulgation was limited, some even disappeared without leaving any trace. They were part of
the same family of productions of visual poetry, postal-art, poetic action, sound poetry,
ready-made, poetical object, performances, fanzines, and objet trouvé or net-art.
Years later, the use of video and DVD became the new alternative which created new
styles of work and art receivers, which internet has now complemented. All this has
expanded the early literary exercises of words which fall like rain or tiny Boîte-en-valise
filled to the brim with Duchamp’s works. The referents are now historic, multidimensional
examples, possibilities still open to ideas and media and also to the future.
In this genealogy of declassified productions, half book half sculpture, poetry and painting, unique work and materials arranged in series, the CAPS.A. magazine, published in
Mataró between 1982 and 1985 also occupies an important place.
A little over twenty-five years ago, three young artists from Mataró conducted a publishing initiative which, thanks to their experience in the world of poetry and art, were able
to create an artistic artefact which enabled them to sail more freely and flee the limited
cultural possibilities of a town on the outskirts of Barcelona.
Poet J.M. Calleja, painter Jordi Cuyàs and sculptor Jaume Simon, with the help of other
artists and writers managed to produce eight issues of the magazine-object CAPS.A. in
three years. The first edition came in an octagonal container in the form of an octagonal
box, conjuring up the tasty Majorcan ensaïmades or pastries. Later other formats provided the small box with greater capacity of expression and conceptual flight. Each edition
heralded a party and a call to meet people in the street. The presentations and sale of
each issue are no longer simply promotional events and they become acts of artistic
intervention in public areas, veritable rituals of connecting with the public.
The makers believed in ephemeral art and valued the collective action without predicting
how often each issue would appear or how much it would cost. In one text, written as a
thee-way manifest, they described CAPS.A. with these literary cuttings: “CAPS.A. IS AN
ARTTISTIC-LITERARY PUBLICATION. IT IS NOT TO EAT. IT IS A POEM. IT IS NOT UTOPIA. IT
IS THEATRE. IT IS TO PLAY WITH. IT IS MYSTERY. IT IS AN ALFA. IT IS NOT AN ART MAGAZINE. IT IS A HABIT. IT IS TO LOOK AT...”. It is important to highlight the interdisciplinary
and multi-material character of the publication, the complicity of different artists who took
part in each edition and the process of work each new issue of the magazine brought.
The way some editions were manufactured makes each issue almost unique despite its
industrial style production.
CAPS.A. appeared at a time of political and social change in our country, in between the
years of ephemeral conceptual art and the emergence of painting in the 1980’s. It wasn’t
something absolutely new, it shared a map of productions common with other artists
and poets, with several publishing undertakings with which they were in touch and carried out exchanges. The Majorcan referents Blanc d’ou (1976-77) and particularly Neon
de suro (1975-82) are indispensable when defining the CAPS.A. project. Also proximity,
and in some cases personal friendships, with the provocative editions from Reus S.I.E.P.
(1981-84) and Fenici (1986), and the project from Sabadell Èczema (1978-84), Usquam
(1981-83) from Barcelona, Clot From Vic (1982-85) and the works in Valencia of Texto
poético (1978-89).
All share similar attitudes and policies. All these editions illustrate a cultural map made
of outlying areas and crossings with great creative energy. This is no cloud of isolated
events, as the research conducted for the exhibition “Literatures submergides” analyzes
64
CAPS.A.
which was organised by Julià Guillamon and Glòria Picazo in 1991; undoubtedly one of
the most extensive works of critique and cataloguing ever carried out on the subject.
The CAPS.A. project from Mataró also travelled to other cities in Catalonia where it was
presented in streets through sculptural interventions or poetry activities. Activities were
conducted in public places in Barcelona and Madrid to present the magazine. Many people took part throughout its life, and the media reported its initiatives. Journalist Marc
Soler reviewed the early publications from the 1980s saying they turned the world of the
printed word on its head and were a veritable Cafarnaum: “these publications, without
any special protection, project the most disturbing world of creation to the outside...” (8)
Game, surprise, action and poetry melt into each edition of the object magazine CAPS.A.
Within can be found illustrations, small sculptures, poems, golden tapes, texts in Latin,
colour injectables, a dice for a random win, aromas and all sorts of textual magic and
visual collage: “If you like surprises, just open them with innocent reverence, without any
greed, just like one who has a wager. This time only you can say the magic words...” (9)
(1) Visual poet José Emilio Antón describes the variations and diversity of artist’s books, between illustrated books, object books or involvement books, in his article called “El libro de artista”, at www.
merzmail.net.
(2) Fernando Millán, “Apuntes para una historia del libro de artista, el libro objeto y el libro-obra-dearte en España (1965-1990)”, in Impreso en España. Publicaciones de artistas de los años 60 a 80.
Bremen, Instituto Cervantes, 2002. p. 25-27.
(3) Taller Llunàtic, “Proposam sortir immediatament”, from 1976, in Literatures submergides. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991.
(4) Bartolomé Ferrando, “Sobre la Poesia Visual” (unpublished text), in Escrituras en Libertad. Poesía
experimental española e hispanoamericana del siglo XX. Madrid, Instituto Cervantes, 2009. p. 513.
(5) Fernando Huici, “Una biblioteca fantástica”. Madrid, El País, 25 October 1982.
(6) On these exhibitions and their contents, several catalogues can be studied: Literatures submergides, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991; Visual Kultur.cat, Barcelona, Actar, 2007; eNSaMBLaDoS. Revistas ensambladas 1977-2008, Valladolid; Llibre de les Meravelles, València, Universitat de València, 1997; Un coup de livres (una tirada de libros), Cuenca, Museo de Arte Abstracto,
2010; Escrituras en libertad. Poesia experimental española e hispanoamericana del siglo XX, Madrid,
Instituto Cervantes, 2009, and so on.
(7) Ricard Mas Peinado, “Èczema. Del textualisme a la postmodernitat 1978-1984”, catalogue.
Sabadell, Museu d’Art de Sabadell, 2002.
(8) Marc Soler, “Revistes a gust de tots, agosarades, serioses i subversives amb voluntat de ser periòdiques”. Barcelona, El Món, 8 September 1982. p. 26-27.
(9) Ariel, Francesc Parcerisas, “Capses”. Barcelona, El Món, 10 December 1982.
The Artist’s book and the Assembled Magazines
CAPS.A. interview with J.M.Calleja, Jordi Cuyàs and Jaume Simon
October 2010
Marta Darder
poet, critic and publisher
artist, visual poetess and culture manager
With the appearance of the avant-garde movements in the early 20th century, magazines
ceased to be a medium for divulgating ideas and became a creative area. The Futurists
and Dadaists broke with the traditional visual order in search of the plasticity of the page.
Visual poetry, phonetics, proclamations, the art of noises, lasergrams... appear as new
forms which require their own medium of presentation. In this way Noi, Campo Gráfico,
Dada, Merz, Mecano, 391, Cannibale appeared... The pages in these magazines are
witness to the stirring promoted by these movements and, particularly, of the ideals of
certain artists who were personally behind some of these projects. This is the case of
Enrico Prampolini, Kurt Schwitters, Theo van Doesbourg and Francis Picabia.
After the 1950s, once the idea of the avant-garde movement had disappeared, Letterism
which appeared in Paris in 1945 may be seen as the end of this strategy. New trends
arose around writing. Experimental poetry was the driving force of this, and appeared
simultaneously in different countries. New magazines with new artists at the head are
the reference point of this struggle against the established style. Authors such as Haroldo
de Campos, Julien Blaine, Sarenco, Henri Chopin, Ulises Carrión..., magazines such as
Noigandres, Approches, Lotta Poetica, OU, Ephemera... became the leaders at the time,
marked by the search for spaces at the edge of traditional circuits of culture. In this way
an alternative movement was established which spread over many countries.
Artists became writers, producers and divulgers of their own work and, at the same time,
organisers of events which included work by other artists who moved in the same area
of creation.
In Spain, the weak economic situation in which the leading characters of the time moved
—such as Julio Campal, Fernando Millán, the Zaj group...— did not have the necessary
power to produce a magazine which could mark the right strategy and show their works.
Ricardo Cristóbal attempted to do so with Orgon in the 1970s, but his efforts ended after
the third issue was published. We had to wait until the 1980s to witness the appearance
of new magazines, which may be called signature magazines which did not arise as a
need to break with the past but were presented with the spirit to draw together artists who
were seeking new ways of expression and divulgation.
Signature magazines are not art magazines, by of artists. They do not mix business and
advertising. They do not promote what the system (museums – galleries – artists – organisers – collectors) are interested in. The publisher simply seeks the pleasure of publishing.
These magazines are the leading figures of a special history of Spanish art and literature.
Some have already disappeared, such as the CAPS.A (Arte Postale, OU, Piedra Lunar,
Cave Canis, Container, La Caja, etc.), while others are still published, such as Plages, La
Más Bella, La Ruta del Sentido or LaLata. In time they will also disappear and someone
else will take the baton. It could not be any other way: they are magazines with a limited
duration and for minorities.
Today signature magazines have discovered a new medium in Internet which provides
unlimited possibilities for their development. Although the object disappears, the new
pages of these magazines become a continuous area of experimentation and information
open to a world without borders.
What initially drove you to become one of the pioneers in the early 1980s in
Catalonia to produce a magazine object? How did the idea come about? What
hopes, needs and circumstances did you have at the start of the project?
Jordi Cuyàs: Some years ago in Mataró, a group of artists tried to do something different
in the city. It was a time when the earlier generations filled the galleries and the world of
art, and we, who were young, daring and naive, sought other ways to show our work. A
large group of us would meet for dinner once a week and after a few glasses of wine the
ideas would flow. Several ideas developed where some of us were involved and others
were not. We organised activities at the Art/Pista. And in early spring a number of events
were held one day on the beach in Mataró which also appeared in the media. On seeing
that group work worked, we began to develop an idea and from this came the CAPS.A.
The four of us, we three and Lola Albarracín, thought about how we could exhibit our
works and make it popular. I think the idea of serialisations came from the need to popularise what we were doing. It was not a single piece, but done in a series. And besides, it
could be purchased for a song. It was the desire to exhibit outside galleries, to go beyond
the conventional circuits of divulgation.
J.M.Calleja: The historic moment we were going through was also important, the energy
we all had to do things. As Jordi said, we were eager to break with the established systems at that time in Mataró. Before the beach activity we mentioned before, we carried it
out at the Museum of Mataró in 1980. It was the first time this museum had been used
as a new area by young people. All the works were installations, from mannequins with
ropes to a chess game with live snails, or ashtrays in boxes, painted shoes, and so on. I
mean, these were things you normally wouldn’t see at the Museu de Mataró. This whole
movement, together with the beach activity and others that were done at the same time or
which each of us were working on in their own area led to a certain moment where these
CAPS.A.
65
four or five people and even more all came to meet. At the meeting we held at the Lola’s
studio, where the idea of the octagon arose, I recall that there were a lot of us. Once we
had decided we would go ahead with the CAPS.A. we got down to work, then some left
and there were fewer of us and those who were left stayed on. The idea was to expand
our work individually, and that’s why the first works were individual boxes. We wanted to
show our work in a way that we hadn’t done before and to be seen by the public outside.
The important thing for those involved was the diversity in styles. In this group there were
artists from very different backgrounds: painters, sculptors, illustrators, poets... At one
time even Lluís Lligonya took part and made a video, or potters ceramists such as Golly
Rectoret and Viladrosa, and so on. This diversity provided us with broader concepts and
an interrelationship of experiences and materials.
fumed the area when we presented the CAPS.A. at the Museum of Mataró. Another was
the piece by Jordi...
Jordi Cuyàs: For each CAPS.A. there was a presentation in one place or another in
Catalonia. It was important to do it and present it. And present it with an act.
Jordi Cuyàs: It’s a model which attempted to associate the CAPS.A. with an Alpino
crayon box. It’s done in 3D. At that time I was interested in working in three dimensions.
Jaume Simon: The CAPS.A. 1 was presented in Mataró for Sant Jordi. We sold them (for
500 pesetas, 3 euros) just like any other bookshop. We gave away a lot of them, and if
they sold, great, and if they didn’t, likewise.
Jaume Simon: At that time I wasn’t obsessed with mapping things out a lot, maybe
because of the studies I was doing... I did some mapping out on the beach with sticks: I
would stick them in the sand and draw on a plan according to their shape. In this CAPS.A.
I was looking forward to doing this work: the degradation of an illustration which grows
with numbers from 1 to 8, increasing the illustration till I reached the complete octagonal
shape which is number 8.
Jaume Simon: There were also gallery owners. In fact there were quite a lot of us, and
some felt identified with the act of creating a different format which would be different
from the conventional style and others continued with their normal work system, painting
or the style they had chosen. The number of those taking part varied a lot. At the Museum
I think there was ten of us, thirteen on the beach, to do the CAPS.A. there were four or
five, and this is how things went. We held evening meetings weekly and these were an
excuse to discuss art for art’s sake. It was one of the important issues, which hardly anybody does nowadays. Besides drinking and making sandwiches for dinner, we discussed
art. We needed to do things. Besides, we did so in quite an altruistic way.
We didn’t make any money, we had no subsidies. We possibly never even sought them.
We put in our illusions and our work. I think this was something quite important for the
project’s success. It was as simple as that.
J.M.Calleja: All the places we got in touch with was because there was one specific
magazine. In Vic it was Víctor Sunyol’s Clot. It was an interrelation of exchanging knowledge. Number two 2 was also presented in Mataró for Les
Santes feast with the same act as in Vic. It was more festive, more relaxed. Kids would
pass through the wooden pieces. Maybe we sold fewer boxes, but that was the way.
Jordi Cuyàs: In CAPS.A. number 3, titled Reflexos, Lola Albarracín left us.
And besides us three, Benítez took part as invited artist. They were still individual pieces.
For this one we got a subsidy from the regional government to pay at least for the material.
Where did the idea of the CAPS.A. format come from? How did you do them and
what did they contain?
Jaume Simon: The form of the CAPS.A. was anecdotal I think. At one of the dinners a
person who lived in Majorca turned up and brought an ensaïmada*. Perhaps at that moment, when we were thinking of a format, we found the ensaïmada on the table.
Jordi Cuyàs: In fact, we were given the chance to exhibit our work at a gallery in
Majorca, through one of Josep’s contacts. We were thinking of a format for this
exhibition which would bring the three of us together, since our works are quite different. The idea arose of making a giant ensaïmada in Mataró and take it to Majorca.
The opposite of what usually happens. We planned to do it and we had the money.
The exhibition in Majorca finally failed to prosper, but we thought that we already had
the box and so we continued with this format. Besides, we liked the intrinsic play on
words in CAPS.A., “cap” or head and “societat anònima” limited company, and this
is how this kind of box with many angles worked, octagonal as it is; they were quite
expensive. So we began number 1, on which we all worked. (CAP and SA together
also mean “box” in Catalan).
J.M.Calleja: In the first three issues we each had a piece. A box is a recipient which
included pieces by each artist. They are all pure manual, artisan works. There was one
by Lola Albarracín where she worked on fabrics, clothes, colours. Another was one of
my octagonal-shaped triptychs, which referred to all the winds, perfumed with an aroma
which was between the sea and grass, created specially for the occasion. We also per66
CAPS.A.
Jordi Cuyàs: The second CAPS.A. was a work done a bit more jointly. There were individual pieces, but linked by the same idea. We made pieces with which you could make
four puzzles, one by each artist. This was presented at the main square in Vic in June,
with an act with structures which copied the wooden profile of the puzzle in a gigantic
format. It was quite the human factor. People saw it, asked questions, and if they liked it,
they would buy CAPS.A.
We were also in touch with the bookshops in the places we went. For instance, in Vic,
the La Gralla bookshop sold the boxes. We wanted the CAPS.A. to sell as a magazine.
J.M.Calleja: In the same box there was a joint effort by Jaume and I: Geometrical constructions and torn letters. Each of the copies had a different letter. So the reality of
serialisation always existed while being a unique piece. This CAPS.A. appeared in April
1982. It was presented by Josep Maria Rovira-Brull at the Museum of Mataró, with a text
that also followed the style: he had recorded the presentation on a cassette.
Jordi Cuyàs: ...with the same idea of the box...
J.M.Calleja: The title was like an excuse we used to join us all. The historian Pere
Anguera presented it in Reus, at the Centre de Lectura, where the S.I.E.P. appeared with
Pere Anguera, Francesc Vidal, Montserrat Cortadelles and Marcel Pey.
Jaume Simon: With this number we went to the Autònoma University, to exhibition hall
B5-125, with Teresa Camps.
Jordi Cuyàs: All the boxes were made of paper, that’s why we made the installation at
the Museum with paper, the paper from the magazine.
Besides doing the CAPS.A., which activities were tied to this production?
Were the presentation, divulgation, contacts, exchanges you did for each issue
also important? And the acts, the discussions...
Jordi Cuyàs: ...there was a change, and number four was released, where we lost the
concept of boxes. Perhaps we were a bit tired of always being in the same shape, an
octagon. We worked with other artists, sixteen in all. We made a non-foldable edition
called Zas. We asked other artists to provide works and we placed them correlatively, on
the front and back. We cut, sewed, glued, painted, everything by hand. The printing shop
printed in black and white and we lit and glued it as if it were an accordion.
Jaume Simon: The features we have seen keep appearing. The writing, Jordi with Polil,
my illustrations. Some artists were born in the fifties, and some younger. They were
generally our friends, those who had earlier come to our meetings to do things on the
beach or at the museum.
J.M.Calleja: Besides friends from Mataró, the county, there were also some from outside: Bartomeu Ferrando, from Valencia, José Antonio Sarmiento, from
Madrid, artists we knew or were interested in this world. It’s funny because Sarmiento
has also done a text for this 25th anniversary catalogue of CAPS.A. In fact we’re a circle
of people —or madmen— who occasionally meet over the years. E had a great time
cutting with scissors. It was a bit: giving. Zas, besides when you throw it, it goes “zas”,
was also a small tribute to the group Zaj. There are many interrelations which are buried,
hidden, eclectic, in the boxes.
Jaume Simon: Number 4 was presented at Can Xammar, and we received a grant from
the Cultural Office of Mataró.
Jordi Cuyàs: We set up the installation similar to the one we’d done in Reus with Reflexos, but we included material from other presentations: papers on the floor, a structure
of the CAPS.A. 2, and we published something.
J.M.Calleja: This CAPS.A., which was sent mostly by post because of its format appeared
in some international exhibitions on assembled magazines or signature magazines.
Jaume Simon: Obviously both in Reus and the Autònoma, the presentations were accompanied by talks. This was one of the activities that we also enjoyed: to sit with people
and discuss what we were doing. Creating a discussion was the quite interesting aim of
the boxes, to provoke communication.
At first the boxes contained individual pieces, and as the idea of group work
developed, the concept of a project grew stronger. A new stage of work in common began which showed the idea of critique and vindications more clearly...
in Febre first and in ARCO Palacio de Cristal later...
Jordi Cuyàs: We always had a lot of complicity with people, who asked a lot and showed
interest in what we were doing. It was something real. It also appeared a lot in the press.
We sent it and handed them out to everyone, and the people started to remember us:
“Yes, we read about you... I read something in the Avui...newspaper” .
Jaume Simon: This was the breaking point...
Jaume Simon: We laid a carpet of white and coloured pieces of paper on the floor.
J.M.Calleja: The illusion we had was quite extraordinary. We spent hours cutting up,
sticking... everything was done by hand, painted with a spray gun... We made 400 pieces.
We had made a die; we made the folds and inserted the staples.
because it included the first three boxes, which were individual ones. We did quite a lot
of talks in the first two years with graphic documentation of the presentations; we went
to a school in Llavaneres, to the Art/Pista... That exhibition was a turning point, because
it gave us the chance to consider the three boxes, the individuality of each one. We did
a text, part serious, part light-hearted, to define the meaning of CAPS.A. For instance:
“CAPS.A. is not a school. Not a manifest. It is a visual stimulus. It is unstable. A street.
Dada. It’s aromatic. It can be an ensaïmada. It is not a monthly. It’s a Kaleidoscope. It’s
a mistake. It’s an Alfa”. It was a series of maps; on one of those work nights we all said
what we thought and the more feasible ones were presented as a theoretical body of
what was a CAPS.A. And from there on...
J.M.Calleja: The publication we made at the Autònoma was something quite different,
Jordi Cuyàs: Number 5, Febre, is the first CAPS.A. we did together. There is no individual
work, just one in common. It was more a concept than a work. It was a medicine box with
a few injection bottles, a syringe and a rubber band for injecting oneself. Each little bottle
contained a specific liquid inside and the name of an artistic “-ism”: Dadaism, Surrealism,
CAPS.A.
67
Expressionism, Informalism, action painting, material art, etc. Till we reached the last one,
which is CAPS.A., and was a clear substance with pure, clean water.
gave them away. After a few days the CAPS.A. reached the director of ARCO at
that time.
visual show which got bigger as we added the new boxes. This is how we got to number
7, and since we were hollow we didn’t reach number eight.
Jaume Simon: The syringe, the rubber band and instruction sheet. It’s an artistic medication. If someone doesn’t know one of these “-isms” he injects it... and no problem, he will
automatically know what it is.
J.M. Calleja: We did the presentation and a speech with people from there at Espacio P,
close to Santa Ana square in Madrid.
After 25 years, what do you think was the personal situation and relationship
you experienced? What relationship did you have with your surroundings?
This was in 1984, was there now a turning point or a reconsideration of the first
project’s concept?
J.M.Calleja: The CAPS.A. brought us close together between 1982 and 1985, but both
before and after each of us had done their own work.
Jordi Cuyàs: After that came a bit of a crisis, and after number 6, number 0 appeared.
Jordi Cuyàs: Later we worked together, both with Josep and Jaume. We took part in the
Matarona, and when we took it to Thessalonica. Josep was also there. The relationship
has always been sometimes more intense and others less.
J.M.Calleja: Besides the play or the sense of aesthetics, we should think about the time
it was published: it was a time when there were a lot of junkies. It was a “critique” or a
thought using a series of features which, on the other hand were doing much harm and
were beginning to cause some revelry among people.
Jaume Simon: Deaths, deaths, our friends died.
J.M.Calleja: We had a good time and we involved a lot of people. Just like with the
CAPS.A. before other artists became involved in cutting the CAPS.A., this time we involved a factory in Mataró to make some little bottles for us; we “tricked” them, in the
good sense of the word, into putting Coca-Cola in one, Indian ink in another, lemonade in
another, drinking water in another...
Jordi Cuyàs: This production was much more expensive. We obviously sold them at cost
price. The regional government gave us a grant for this one too.
Jaume Simon: This produced Febre, some medicine must have expired... We did a presentation in Barcelona, in the café Zurich in Plaça de Catalunya, with a few pamphlets
which said “Febre inside the CAPS.A.”. Besides papering the walls with pamphlets, we
sought out friends who handed them out along the Rambla as if they were selling something or advertising some product or other that we know. It was an emotional event, for
me personally unforgettable. We wee right in the middle of Barcelona. It was amazing.
It what I say all the time: all this work was much easier. Besides we placed ads in the
newspapers.
J.M.Calleja: All the newspapers in Barcelona on 12 November, the day that the CAPS.A.
was released, a few boxes which said “Febre in the CAPS.A.”: in La Vanguardia, Avui,
Diari de Barcelona, in Mataró —El Maresme, I think it said—. It was an amazing event.
Jordi Cuyàs: Then we went to the ARCO, the contemporary art exhibition, at the Palacio
de Cristal in Madrid. We still had some money left over and we made a CAPS.A. to give
away. A different CAPS.A. designed for this work. It’s like snakes and ladders printed
on this box with a red dice to play with. The game contained all the stands at the ARCO
fair. Instead of the snakes it was “pacman”. It came out of the syringe, and there was a
prison, well, different features from the snakes and ladders. We positioned ourselves at
the entrance of ARCO without authorisation. We piled up the boxes and handed them out;
people couldn’t believe it. It received a lot of cover.
Jaume Simon: We were also squatters a bit. We got into the unassembled boxes
like a kind of sleeping bag. We didn’t know whether it was legal or not, at first
we were a bit scared. We carried them unassembled, bought a ticket and once
inside we assembled the boxes in the corridors, with quite some skill, and we
68
CAPS.A.
J.M.Calleja: We called it number 0 because it wasn’t a CAPS.A., it was a manifest. We
took advantage of the fact that we had been invited to the Barcelona book fair with Pep
Fernández, in May 1984 (the previous CAPS.A. appeared in February). We were broke.
We said: “Let’s make a CAPS.A. that’s not a box”. Crises are crises. We invented a
parchment. The first idea was to explain the history of CAPS.A. Then the problem arose:
“In what language do we do it, Catalan or Spanish?” At that time this issue was quite
debatable. Perhaps nowadays we wouldn’t have thought twice. Well we decided to do
it in Latin, as the mother of the languages we spoke. So there wouldn’t be a problem
of interpretation. There we explained what CAPS.A. meant: “Something that is done
and undone. That it’s very old and will continue living after life... it’s delicate, erotic,
has a future, unpublished theories in CAPS.A., which celebrates death, is infinite... it’s
much more than Saint George and the dragon, it’s nocturnal...”. It refers a little to what
myths of Catalan culture are and the culture we had digested at that time. And thus
we reached 1985.
Jordi Cuyàs: We continued working in our jobs, on our usual work. Josep continued
with his poetry and publishing. Jaume with sculptures and Edicions sobretaula. Me too
with painting and simultaneous publications. This is also why we stopped investing so
much time in CAPS.A. Finally we got together to make the last CAPS.A., number 7. We
didn’t think it was the last one, but we did think it had to be done in common. It is a box
wrapped in shiny paper. It was made by a company, and we worked on the inside by
painting it black. Inside there was a book, in plastic wrapping, and on the front was ART
OSI. Barbed wire tied up the book and prevented anyone from opening it or reading it. The
inside was white, and there were only the contents and our names and page numbers
on the last page. The hollowness of the book was what was happening to us at that time
with CAPS.A.: we didn’t know what else to put in it. We did the outside but not the inside.
We presented it in Manresa. We filled the whole of the Rambla in Manresa with a mesh
of barbed wire, people couldn’t get by, we painted the ground... It was more a happening
than the intention of CAPS.A.
J.M.Calleja: A few days before going to Manresa, we did a presentation in Mataró in the
shop window of Robafaves library, in Santa Teresa Street in April.
Jordi Cuyàs: We also did a crowded presentation in the El Sielu room in Manresa. We
showed all our slides on everything. It was quite large, we had accumulated a lot of
graphic material so we couldn’t present it very well.
J.M.Calleja: Thanks to the material from earlier presentations, we had set up an audio-
Jaume Simon: We have always respected each other’s work. Josep is from the world of
visual poetry, and when we had to do something about poetry we looked to him. Jordi is
the graphic artist in the group. If we had to set up structures they looked at me and said
“come on, Jaume, start gluing wood”. There was no trouble and that’s why we got on so
well. That time was important for me I suppose; besides I made a lot of friends and met
many people.
Jordi Cuyàs: I think the best was doing work together. Febre is a box of common ideas,
and that’s why it’s probably the most interesting: the three of us working together from
fields that were so different and diverse channels of divulgation. Each of us did their work
quite separately.
J.M.Calleja: Besides this interrelationship as you were saying, just by looking at each
other we knew what each had to do, the moment CAPS.A. was published was a culminating moment, there were other magazines that said the same at the time: Grupo
Texto Poético since 1978 in Valencia; a bit earlier Éczema; Clot in Vic, which was
managed by Víctor Sunyol, Codina and others; Neón de suro in Majorca, which was the
beginning of CAPS.A., quote, unquote; Usquam... There was a movement, a network
of areas and/or people who were already working on magazines from a more artistic
sense, more typical, more fun than usual. Most lasted very little, one or two issues.
They were all very different from CAPS.A., they had an aesthetic sense and their own
design, they were different, and complemented each other. This contextual situation
encouraged us to go on.
Jordi Cuyàs: In retrospect, CAPS.A. was a time in Mataró, a time when a lot of artists met
and we spoke and discussed issues. It had a certain kind of naivety, Which had its raison
d’être at that time. Nowadays we would have done it much differently. Relating to other
people was really interesting, it wasn’t always easy. We would talk a lot between us when
we were working on a CAPS.A.
what we call magazines, where everyone contributes the work done manually, cut out
or done more industrially, in the history of Spain or Catalonia there have been very few.
This also gave it some meaning. Nowadays there are still boxes like this, magazines with
different formats where each person covers several things. Many are more industrial. He
best known is La más bella, but there is also LaLata, Píntalo de verde and Veneno, which
are still in print and are still nowadays interesting items.
Is CAPS.A. a referent among the assembly magazines and magazines by local
and international artists?
J.M.Calleja: CAPS.A. is important 25 years after because when it first appeared, there
weren’t many magazines of this sort in Spain. The proof is not only this celebration
of the 25th anniversary of the magazine in Mataró, but also the different collective
exhibitions being held all over the world in recent years about signature magazines
or assembled magazines. In 2007, José Antonio Sarmiento organised the exhibition
“Magazines, espacios de creación” in Cuenca, where there was an issue of Febre.
Also from 2008 to 2009 CAPS.A. appeared in a travelling exhibition called “Hojeando”,
organised by José Arturo Rodríguez, which was shown at the Library of Alexandria in
Cairo, Mexico and Sao Paulo. CAPS.A. was one of the first assembled magazines to
appear in Spain in the 1980s.
Jordi Cuyàs: We realised after the second or third CAPS.A., that what we were doing
was important. We had in our hands a product which appeared in the news and about
which we held an exhibition in Madrid at the Biblioteca Nacional, and we appeared in a
catalogue beside Yoko Ono. We saw that it was getting bigger. That’s why we had more
crises and were more exacting with ourselves. The naivety as at first had almost all but
gone, we knew we had to make boxes that were conceptually more refined.
J.M.Calleja: In the late 1980s we new this. At the travelling exhibition around Catalonia
called “Art català contemporani 1974-1985” organised by Xarxa Cultural, besides the
best known artists and authors of the time, CAPS.A. was one of the few magazines on
show. It was then present, and now, since 2007 also. It is even a referent for other people
who make magazines, such as the authors of La más bella, and it has been proclaimed
a historic document by the Reina Sofia for instance. And MACBA, which already had it.
We’re celebrating these 25 years but also it is shown in other places.
Jaume Simon: I think the importance of CAPS.A., besides being a reference internationally, is that it’s from Mataró. I think it’s important for those of us who knew it to see
it but also the generations nowadays who couldn’t see it then. It is also exhibited in an
exhibition room in this city. Besides our surprise, we hope that everyone who sees it will
also be surprised.
Jaume Simon: Naivety is good at times, and it was good at that time for CAPS.A. For
me, at that time, naivety and ignorance were absolutely positive. Our minds were quite
clear, quite young, to keep going without any preconceived ideas and then that was good.
J.M.Calleja: We should also realise that this kind of object is not very common. Besides a
few artists from time to time who have done similar things, such as Duchamp, magazines,
(*A spiral shaped pastry from Majorca which usually comes in an octagonal box. Translator’s note).
CAPS.A.
69
CAPS.A
1982-1985
complicitats, suport i agraïments
L’Aixernador (Argentona)
Lola Albarracín
Galeria Amagatotis (Barcelona)
Pere Anguera
Ariel (Francesc Parcerisas)
Art / Pista 82 (Mataró)
Departament d’Art UAB Bellaterra
Escola d’Arts Aplicades (Badalona)
Espai B5-125 (UAB Bellaterra)
Jaume Badia i Pujol
Joan A. Ballbé
M.dels Àngels Ballbé
Marie-Odile de Bary
Benítez
Pere Boix
Pilar Bonet
Maria Lluïsa Borràs
Joan Cabot
Jaume Calsapeu
Teresa Camps
Toni Canal
Genís Cano
Ramon Casas i Peña
Joan Catà
Jordi Catafal
Catherine Coleman
Eduard Comabella
Ultramarinos Comas (Mataró)
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Patronat Municipal de Cultura de Mataró
Michele Curel
Manuel Cuyàs
Lluís Diumaró
Josep Maria Espinàs
Pep Fernández
Joan Fontregàs
Daniel Giralt-Miracle
Antonio Gómez
Submarí Groc (Mataró)
Fernando Huici
Víctor Infantes
Copisteria La Juliana (Argentona)
Centre de Lectura de Reus
Leviatan llibres (Barcelona)
Fira del Llibre de Barcelona
70
CAPS.A.
Marc Marcé
Josep Masats
Josep Massó
Escola Municipal (Llavaneres)
Pepe Murciego
Néfer
Maria Antònia Oliver
Espacio P (Madrid)
Joan Pannon
Pilar Parcerisas
Pere Pascual
Tònia Passola
Martí Peran
Oriol Pi de Cabanyes
Feliu Plasència
Ernest Puig
Golly Rectoret
Revista Reüll (València)
Ferran Riera
Llibreria Robafaves (Mataró)
Josep Rodri
José Arturo Rodríguez Núnez
Toni Rosa
Josep Maria Rovira-Brull
Aureli Ruiz
Rafael Santos-Torroella
Doctor Scòpius (Joan Rendé)
Pep Segon
El Sielu (Manresa)
Institut Bisbe Sivilla (Calella)
Llorenç Soldevila
Marc Soler
Alícia Suarez
Joan Sunyol
Víctor Sunyol
Grupo Texto Poético
La Tralla (Vic)
Rafael Vallbona
Gustavo Vega
Mercè Vidal
Rosa Vila
Xarxa Cultural (Barcelona)
Albert Zosma
CAPS.A.
71
“He mirat, penso, d’elevar finalment la pàgina a la
categoria de cel estelat”
Stéphane Mallarmé
“La vida és curta i el poema ha de ser copsat
amb una sola mirada”
Joan Brossa
“El llibre d’artista és com una tela per a un pintor o com la pedra i
el bronze per a l’escultor”
José Emilio Antón
72
CAPS.A.

Com qualsevol altre mitjà, els llibres d`artista són un

Transcripción

Documentos relacionados

Ous estrellats amb pernil Huevos estrellados con jamón Eggs on a

Les Filles de Maria Auxiliadora

Déus i mites de l`antiguitat

diptico pp 13 - Partido Popular de Barcelona

Consulta nuestro menú para la Cena de Gala