gavà: històries medievals - Centre d`estudis de Gavà

Transcripción

Josep Campmany i Guillot
GAVÀ: HISTÒRIES MEDIEVALS
24 PERSONATGES GAVANENCS DEL PASSAT
Il·lustracions de Josep Nicolàs
Al Joan, i a tots els que, com ell,
somnien amb aquell món antic
d’espases, princeses i esforçats
cavallers
Josep Campmany
1
Foto de la portada: ruïnes del castell d’Eramprunyà (Gavà)
Primera edició: abril de 2006
©2006, per aquesta edició: Associació d’Amics del Museu de Gavà.
©2006, Josep Campmany i Guillot.
©2006, dels dibuixos, Josep Nicolàs.
Edició i maquetació: Josep Campmany i Guillot
Impressió: Eix de Serveis SA,
c/ de Salamina, 35
L’Hospitalet de Llobregat
Dipòsit legal: *********
2
Gavà, històries medievals
24 personatges
gavanencs del passat
GAVÀ:
HISTÒRIES
MEDIEVALS
Il·lustracions de Josep Nicolàs
Josep Campmany
3
4
No és història... o tal vegada sí...
Amics i amigues, teniu a les mans un llibre que parla de Gavà.
D’un Gavà antic i oblidat, potser, però els ressons del qual
encara perduren avui dia, molt més del que algú es podria
pensar: en les pedres del vell castell d’Eramprunyà, és clar,
però també en la trama urbana del centre de Gavà, o en les
sòlides masies que encara resten escampades ací i allà per
les nostres muntanyes.
Hem titulat el llibre històries medievals. Així, en minúscula i
en plural, ja que el passat és també plural, i confegit a base de
minúscules històries personals. Per aquestes pàgines veureu
personatges de carn i ossos, gent que va existir realment. Gent
que caminava cansada com l’humil Flodeberga; que tremolava
quan s’acostava al judici de l’abat, com el pobre Frujà; que es
meravellava davant la solemnitat de la cort de Jaume I, com
el pagès Pere Farfai; que plantava cara a l’arbitrarietat, com la
Maria de Pla... Tots ells, gavanencs i gavanenques de fa molts
segles, tenen en comú amb nosaltres el terra que trepitgem,
les muntanyes que ens envolten i el cel blau i lluminós que
ens embolcalla...
El llibre està escrit pensant en molts lectors diferents, amb
exigències distintes.
Així, permet una aproximació lúdica, a partir dels relats
narratius que inicien cada capítol. Il·lustrats amb els magnífics
dibuixos d’en Josep Nicolàs, constitueixen la part més
mengívola de l’obra. És la part més divulgativa, pensada per
introduir en el coneixement de la nostra petita història local a
tots aquells que recelen de llegir obres més acadèmiques, tal
volta més indigestes.
Per als que vulguin aprofundir en les escenes narrades, cada
capítol té també un assaig històric. Aquí analitzem l’època que
emmarca cada relat a partir de la documentació que ens ha
pervingut, escrit d’acord amb una metodologia més ortodoxa.
Josep Campmany
5
I, encara per als que vulguin aprofitar aquest llibre per explorar
i anar més enllà pels camins de la recerca, complementem
l’assaig amb tot l’aparat crític necessari: més de tres-centes
cinquanta notes i referències, on són citats de forma convenient
els documents usats.
La documentació que ens resta de l’època medieval referida
a la nostra ciutat és ingent. Lamentablement, gairebé cap
d’aquesta documentació no està disponible a Gavà. Molts dels
documents són als arxius barcelonins, tant a l’antic arxiu reial
(Arxiu de la Corona d’Aragó) com als eclesiàstics (Arxiu Diocesà
i Arxiu de la Catedral).
Molts dels capítols d’aquest llibre no haurien pogut mai veure
la llum sense la redescoberta d’una part de l’antic arxiu de la
baronia d’Eramprunyà, separat i allunyat de les nostres terres,
i que ara és a l’Arxiu de l’Arquebisbat de Tarragona: més de
vuitanta pergamins referits al Gavà dels segles medievals. I
val a dir que aquests pergamins no els hauríem trobat mai si
no hagués estat gràcies a la intuició i el consell de l’amic Eveli
Villuendas. Vull agrair també els que han fet possible l’edició
d’aquest llibre. En primer lloc, l’Associació d’Amics del Museu
de Gavà, és clar, i també els que hi han cedit fotografies, com els
amics Pere Izquier-do, Benet Solina, Pau Navarro, M. Eugènia
Marrugat, Javier Clemente, i Xavi Parellada i Rosa Sevillano, del
Centre d’Estu-dis Beguetans. Gràcies també a l’Alfons Gibert, en
pau descansi, que fa anys va fer-me donació del seu interessantíssim arxiu i fons documental; a la família d’en Josep Soler i
Vidal, que em va permetre estudiar i fotocopiar tot el seu fons
documental reunit al llarg de molts anys de treball pacient; i
a la Dolors Sanahuja, que em va cedir tot el seu fons de fitxes
sobre capbreus de la baronia d’Eramprunyà, amb informacions
de primera mà tretes de la part de l’antic Arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà que resta a Gavà. També gràcies a Maria Lledó
Barreda i Joan Mitjans, dels quals s’han reproduït fotografies
cedides fa anys per a publicacions que vaig coordinar. I gràcies,
òbviament, al pacient Josep Nicolàs, que amb exactitud ha
aconseguit reproduir als dibuixos els ambients i escenes que
s’intentaven recrear.
Algú trobarà una mica estrany que un mateix llibre barregi
ficció i assaig. Però, de fet, no és ben bé així. Les escenes
que encapçalen cada capítol no són exactament ficció. Els
personatges que hi apareixen foren ben reals; les situacions
que s’hi descriuen, o bé estan documentades amb exactitud,
o bé els documents que s’han conservat permeten inferir-les.
Hem procurat seguir, a l’hora de confegir aquests relats, les
guies de la història narrativa.
6
Ben d’actualitat ara a casa nostra a través de sèries de televisió
com Històries de Catalunya, aquesta manera d’aproximar-se
al nostre passat permet que reneixi l’interès de molta gent a qui
potser els tractats més erudits, més científics, més acadèmics
provoquen avorriment, tedi o por; rebuig en definitiva.
Esperem que aquest experiment que teniu a les mans us
agradi, i serveixi perquè molta gent se senti interessada en el
coneixement del nostre passat, i que, sobretot, se senti empesa
a estimar una mica més aquesta nostra ciutat.
Heus aquí els personatges reals del nostre passat que reviurem
en aquestes pàgines:
Gàvius .......................................................... Segle II
Una iemenita................................................ any 773
Tahir ibn Hazm i Abu Zakariyya Yahyà........... «
898
Na Flodeberga...................................................... «
957
Na Savilo.............................................................. «
965
En Frujà............................................................... «
987
En Ramon Borrell................................................
« 1011
N’Ermessenda de Carcassona......................... « 1022
En Mir Geribert.................................................. « 1060
Na Beatriu de Montcada................................. « 1135
N’Arsenda de Santa Oliva............................. « 1143
Na Maria del Pla............................................ « 1160
En Tició............................................................ « 1178
En Bernat de Bleda........................................ « 1195
En Pere Farfai......................................................
«
1217
Na Guillerma de Cabrera............................. «
1252
Na Saurina de Santa Oliva.........................
«
1290
En Pere Marc...............................................
«
1305
En Pere d’Horta................................................... «
1314
Na Guillerma Pascual............................... «
1321
Na Blanca de Centelles.................................... «
1337
Maria d’Aragó..................................................... «
1436
En Pere Querol................................................ «
1448
En Jaume Marc IV............................................ «
1469
Gavà, abril de 2006
Josep Campmany
7
EL TRESOR D’EN GAVIUS
Gavà
Any 129 aproximadament...
8
Aquell matí de juny, el sol lluïa resplendent sobre les muralles de Bàrcino. La tronada nocturna n’havia allunyat momentàniament la xafogor. Gàvius, muntat a cavall,
travessà l’arc que emmarcava la porta nord de la ciutat. Reposadament, darrere seu,
l’aigua dringava alegre mentre lliscava aqüeducte avall, endinsant-se a la ciutat. Estava
content. Les seves gestions a Roma havien donat fruit, i ara sortia de Bàrcino investit
del càrrec de sacerdot del culte imperial de tota la Hispània Citerior: finalment es
comptava entre els millors de la província, ell que provenia d’una família de plebeus.
Avui, després de rebre el reconeixement dels decurions municipals, deixava la puixant
ciutat, i s’apressava per arribar d’hora a la seva flamant vil·la, tot just adquirida, a les
grasses vessants marines del riu Vermell, el nostre Llobregat.
Gàvius, seguit d’una petita escorta de servents, cavalcà vers ponent. A banda i banda
del camí, els quadriculats camps de Bàrcino perfilaven un paisatge treballat, conreat
de blats a punt de segar. Dos mil anys després, aquestes quadrícules definirien els
principals carrers de l’Eixample, però això ell ni ho sabia, ni li importava. A l’horitzó, la
vinya s’estenia vessants amunt. Blat i vinya. I oli. Això és el que trobaria a la seva nova
vil·la, acabada d’adquirir. I esclaus: una munió treballant les seves terres, conreant el
blat de la plana, premsant el raïm dels turons, explotant les mines de la muntanya,
fabricant les petites àmfores per al vi, emmagatzemant el gra a les panxudes sitges
del costat de la casa, preparant les barques de transport, carregant a vessar les naus
amb el vi i el ferro que Roma demanava... Esclaus bruns i petits, els migrats descendents de les primitives tribus -els ibers, habitants d’Ibèria, en deien- que molts segles
enrere havien dominat aquestes terres des dels seus encimbellats turons, abans de
caure dominats a sang i ferro per les legions de Cató: la Hispània dels colonitzadors
arrogants que vencia la Ibèria lliure...
Hores després, havent passat les vil·les Provinciana i Corneliana, deixà enrere el
trencant que menava a l’esplèndida vil·la dels Minici. El vell Luci Minici havia estat el
seu antic cap, procònsol d’Àfrica, comandant de la tercera legió, l’Augusta, alhora que
ell, Gàvius, n’era el tribú, el representant dels soldats davant l’estat major. Ara s’havia
assabentat que el seu fill, el jove Luci Minici, acabava de guanyar una cursa de quadrigues a l’Olimpíada grega. Gràcies als consells d’aquesta família tan poderosa havia
obtingut el càrrec sacerdotal. Amb aquests pensaments arribà al riu Vermell. Mentre
travessava amb la barca de pas, va poder albirar l’antiga vil·la de Juli Anicet i els seus
hereus, avui tota derruïda. Als seus peus, els forns d’àmfores romanien abandonats.
Eren mals temps per als que s’havien refiat només del vi. El vi de la Laietània ja no
proporcionava els mateixos guanys que en època dels avis... Anys a venir, aquella
vil·la seria adquirida per un nou ric barceloní, que la va reformar de dalt a baix, i va
fer-hi unes termes impressionants; les millors de la comarca. Però,
ara per ara, les millors termes de la zona eren les que ell estava fent construir a la
seva vil·la. A la vil·la d’en Gàvius.
Desembarcà en arribar a l’altra banda de l’estuari del riu Vermell. Ja era gairebé migdia.
A la badia, gairebé deserta, només s’hi veia una trirrem, de la flota de Tàrraco, prop
de les oficines del port, i les seves dues naus, ancorades més ençà. Gàvius podia
sentir-se ben orgullós: ell, a diferència de Juli Anicet, o de Tròcina Sinècdem, era
Josep Campmany
9
romà de pura soca. D’origen plebeu i elevat a cavaller, però ciutadà romà. No és que
menyspreés els lliberts, els estrangers grecs que havien prosperat tot servint la família
imperial o altres famílies riques de Roma i Etrúria, però li fastiguejava que aquells
nouvinguts, fills d’esclaus, manifassegessin el comerç i s’enriquissin des de les seves
luxoses vil·les estratègicament situades al suburbi de Bàrcino. La Subur esmentada
per Plini i Pomponi Mela mereixia estar poblada per romans veritables, pensava ell.
Per això avui estava content: aconsellat pel cap de la seva família política, pròcer
a Tàrraco, descendent d’aquell Gàvius Silus que havia delectat l’emperador August
durant l’estada a la província, havia comprat, a bon preu, una magnífica vil·la prop
de Bàrcino, a l’altra banda del Llobregat.
La seva vil·la, que ja s’albirava, no estava situada dalt d’un turó, com la dels Anicet
o la dels Tròcina, sinó just vora mar, entre dues rieres sempre plenes d’aigua. I era
més rica: a més de la terra, tenia les mines, el ferro que aflorava generós muntanya
amunt, al costat del camí que, encimbellant-se per colls i penya-segats, portava fins
a Olèrdola, salvant per l’interior les aspres roques blanques que trencaven la costa.
La seva vil·la, a més, estava just al costat d’una de les oficines duaneres de la divisió
marítima de Tàrraco, amb els seus grans dipòsits, el seu ampli embarcador, i la petita guarnició de la segona cohort marítima, sempre a punt per capturar els esclaus
fugitius. I aquell cel tan blau!
Ja s’hi acostava. Des del camí costaner veia a mà esquerra la platja sorrenca que
delimitava l’ampla badia on ancoraven les naus. Al davant, lluny, veia els tres colors de
la seva terra: el blanc dels pics més enlairats, secs i aspres, de ponent; el verd-i-negre
dels arbres de les muntanyes de més ençà; i el roig dels penya-segats d’entremig, on
jeien abandonats i enrunats els antics poblats dels esclaus, amb els seus temples vells
i coves misteriores, on encara algun druïda practicava cultes ancestrals. Els fumerols
que ara s’enlairaven des d’aquests boscos li indicaven que els seus serfs s’aqueferaven
en la fosa de lingots de ferro, que les panxes dels seus dos vaixells esperaven impacients. El ferro començava a ser escàs, però encara era prou rendible.
Finalment Gàvius arribà a casa seva. El reberen els capatassos, que setmanes enrere
havia enviat amb instruccions precises per fer-se càrrec de l’explotació. Es rentà, i
entrà a la vil·la. Després d’escoltar els diversos informes, d’interessar-se per l’estat de
les noves termes que començava a edificar a ponent de la casa, pujà al punt més alt
i guaità la seva propietat: primer, l’imponent casalot quadrat, amb el pati porticat al
mig, la petita piscina central, i les plantes i estàtues que la decoraven. Al voltant, els
estables, les corts on dormien els esclaus a llevant, l’ampli camp de sitges, o boada,
a migdia, el cobert amb la premsa al nord, el vell forn d’àmfores mig abandonat vers
ponent... I més enllà el paisatge: la platja, les muntanyes i el pla. I, per sobre, el cel
blau de principis d’estiu. Aquest era el tresor d’en Gàvius: la terra on, des d’aquell
moment, viuria per sempre més.
I on mai moriria, car el seu nom seria encara recordat i usat milers i milers d’anys
després: Gavà.
10
De la romanitat al domini musulmà
Restes de construccions romanes amb sostre al pla de Queralt, prop del Calamot. Segons
els arqueòlegs Pere Izquierdo
i Alfred Mauri, aquestes restes
podrien correspondre a les
oficines marítimes del port
d’ancoratge d’època romana de
Gavà (foto: J. Campmany).
[1] A. Estrada (Ed.), Roma a Gavà,
Associació d’Amics del Museu de
Gavà, Gavà 2001.
[2] P. Izquierdo, «El terme d’Eramprunyà, de la baixa romanitat al feudalisme. Una revisió crítica», dins Miscellània d’homenatge a Jaume Codina,
El Prat, 1994, p. 288, nota 32.
Sabem que, a mitjan segle II, el territori entre el Garraf i el Llobregat estava profundament romanitzat,1 i que s’estructurava
entorn de grans vil·les agrícoles. Se n’han trobat restes d’una a
Castelldefels (sota el castell), una Gavà (sota l’illa de vianants);
una altra a Viladecans (sota el cementiri), i diverses a Sant Boi,
on hi ha unes termes romanes magníficament conservades. Hi ha
indicis, a més, d’altres vil·les romanes a la Sentiu, o al centre de
Viladecans. A més, hi ha restes romanes al pla de Queralt, prop
del Calamot, que podrien correspondre a unes oficines portuàries.
D’altra banda, també s’han trobat indicis d’explotacions mineres
de ferro a les Ferreres i prop del torrent del Fangar.
La major part de les vil·les estaven encaixonades entre les
muntanyes i la costa, que entrava en forma de badia fins a llepar
més o menys l’actual via del tren, i oferia un ampli espai per a
l’ancoratge de naus comercials. Més enllà, cap a les muntanyes,
Sant Climent i Begues no presenten cap resta romana, cosa que
sembla indicar-hi l’existència de boscatges deshabitats.
Els amos de les vil·les eren potentats que usualment residien a
Barcelona o Tarragona, en luxoses cases urbanes, i que participaven en l’administració ciutadana amb càrrecs municipals, militars
o eclesiàstics. El nom de Gavà i l’existència de les restes de la
vil·la romana ha fet pensar, amb força plausibilitat, que el propietari es deia Gàvius. Hi ha diversos personatges d’aquest nom
en inscripcions a Barcelona i Tarragona, que van ocupar càrrecs
importants en l’exèrcit i en l’administració de la província.2 Un
Gàvius Silus, per exemple, era un advocat tarragoní esmentat
per Sèneca el vell, que el mateix emperador August, en la seva
estada a la Península, va conèixer.3
Casc etrusc trobat al port romà
d’ancoratge de Gavà, i que
actualment és a la col·lecció
particular Levy, de Nova York
(foto J. Campmany).
Restes de la vil·la romana de
Gavà, situada sota l’actual illa
de vianants. A la foto, excavacions al carrer de Sant Nicasi
(foto: J. Campmany).
Josep Campmany
11
L’única inscripció romana documentada a la zona de Barcelona
que esmenta un Gàvius és la dedicada a «Luci Gavio Romano
Vibio Secundo, inscrit a la tribu Tromentina, tribú dels soldats
de la Tercera Legió Augusta, flamen de la Província d’Hispània
Citerior, en virtut d’un decret dels decurions».4 La inscripció
està datada entre els anys 70 i 180 dC, és a dir, en l’època dels
emperadors flavis i antonins. Hom creu que aquest Gàvius era
resident a Barcelona,5 i el mateix personatge va rebre també un
homenatge en forma d’inscripció a Tarragona, aquest cop a càrrec
d’un llibert.6 Aquest Secundo probablement era un plebeu, de la
família Vibio, branca Luci, adoptat per algun membre italià de la
important nissaga dels Gàvius. Havia assolit el grau de cavaller
després de servir a la Tercera Legió Augusta, que estava destinada
a l’Àfrica, on arribà al càrrec de tribú. Precisament, aquesta mateixa legió havia estat comandada per un senador barceloní, Luci
Minici el vell,7 en qualitat de procònsol d’Àfrica, en època dels
emperadors Trajà i Adrià (anys 98 a 138). El fill de Luci Minici
guanyà una cursa de quadrigues, l’any 129, a la 227a Olimpíada,
quan tenia 32 anys. Els Minici tenien una immensa vil·la rural a
l’actual Sant Joan Despí.8 De la mateixa època d’Adrià era Tròcina Synècdem, el llibert que era propietari de la vil·la romana de
Castelldefels.9 En canvi, el propietari conegut de la vil·la romana
de Sant Boi, Juli Anicet, és més d’un segle anterior a tots aquests.
D’aquest darrer se sap que tenia un important forn d’àmfores i
que envasava vi de la zona i l’enviava per tot l’Imperi.
A les vil·les rurals, com ara la de Gavà, vivien els esclaus, que
conreaven les terres de l’entorn, i alguns ciutadans lliures, que
exercien de capatassos, o estaven establerts en petites peces
de terra a canvi d’un cert lloguer, i de dedicar alguns jornals a
complementar el treball dels esclaus.
Recreació de l’única làpida
barcelonina coneguda d’època
romana que esmentava un
Gàvius. Aquesta inscripció,
actualment desapareguda, es
trobava a l’actual plaça del Rei
de Barcelona.
[3] Séneca el Vell, Controversiae,
llibre 10, paràgraf 14.
[4] G. Fabre, M. Mayer, I. Rodà,
Inscriptions Romaines de Catalogne.
IV Barcino, París, 1997, núm. 40, p.
107-108.
[5] M.Mayer, «Dos inscripciones
posiblemente barcelonesas», Revista
di Studi Liguri, XLVI, 1980, p. 158.
[6] J. Vives, Inscripciones Cristianas
de la España Romana y Visigoda,
Barcelona 1959, doc. 1623.
[7] G. Fabre, M. Mayer, I. Rodà,
Inscriptions Romaines de Catalogne.
IV Barcino, París, 1997, núm. 30.
Les termes romanes de Sant Boi
de Llobregat, restaurades de
forma excel·lent, s’edifica-ren
dècades després del Gàvius
documentat a la inscripció
barcelonina, sobre les restes
de l’antiga vil·la de Juli Anicet
(foto: M. Ll. Barreda).
12
[8] I. Rodà, «Barcelona», dins Ciutats antigues de la Mediterrània, M.
Mayer i I. Rodà (coord). Barcelona,
1997, p.32.
[9] A. López, «Redescubrimiento de
una inscripción latina en el castillo de
Castelldefels (Barcelona)», Espacio,
tiempo y forma. Serie I, Prehistoria
y Arqueología, núm. 5 (1992), p.
389-400.
[10] J. Eixarch, Les arrels històriques
de Viladecans. Segles XII-XVIII, Viladcans 1989, p. 77-78.
[11] N. Salzar, J. Sales, «Una basílica
paleocristiana a la rectoria de Sant
Pere de Gavà (Baix Llobregat).
Notícia preliminar», comunicació
comple-mentària presentada a les
IIes Jornades d’Arqueologia del Baix
Llobregat, Sant Boi de Llobregat, 17,
18 i 19 d’octubre de 2003.
[12] J. M. Palet, «Gavà i el Pla de
Barcelona entre l’època ibèrica i
l’antiguitat tardana», dins Roma a
Gavà, Gavà 2001, p. 15-16.
Ruïnes descobertes al pati de la
rectoria de Sant Pere de Gavà
l’any 2003 i que podrien correspondre a una antiga església
dels segles V a VII, construïda
sobre unes termes del segle II,
època del nostre Gàvius (foto J.
Campmany).
Amb la dissolució de l’imperi, les principals famílies van deixar
d’exercir càrrecs per tota la Mediterrània, i es van recloure en
l’àmbit de cada ciutat. Les sòlides muralles de Barcelona, les més
poderoses de tot l’occident després de les de Roma, van conservar
la vida i formes del patriciat urbà. Això sí: les famílies dominants
van perdre les responsabilitats militars, que van passar a ser
exercides per clans germànics (els visigots). Però l’organització
social de l’Imperi va prosseguir sense gaires canvis. Algunes de
les famílies poderoses van enllaçar amb els nouvinguts germànics, en un llarg procés d’assimilació. Així, per exemple, s’ha
suggerit que l’actual nom de Sales, a Viladecans, on hi ha restes
d’una luxosa vil·la romana, té origen visigòtic.10
La vil·la de Gavà, en canvi, sembla que va restar en mans
d’alguna família hispanoromana convertida al cristianisme, ja
que les restes descobertes l’any 2003 al pati de la rectoria de
Sant Pere sembla que corresponen a una església cristiana molt
antiga,11 que els experts atribueixen als segles VI o VII, en època
visigòtica. Aquesta església s’havia erigit sobre unes antigues
termes romanes, de l’època del nostre Gàvius, que havien caigut
en desús. No se sap si aquesta església va desaparèixer durant la
dominació musulmana i va ser refundada després de la conquesta
dels comtes de Barcelona, o bé va romandre activa durant tot
el període musulmà. En tot cas, els experts remarquen que es
tracta d’un jaciment molt important i singular en tot l’àmbit
peninsular.
D’altra banda, els arqueòlegs han determinat que en aquesta
època, entre els segles V i VII, les muntanyes van canviar de
paisatge: els boscos van retrocedir, en benefici de les pastures.
La desforestació va afavorir l’erosió, i aquesta el creixement
del Delta. El litoral, abans obert al mar, de mica en mica es va
convertir en un gran estany, cada cop menys fondo.12
Josep Campmany
13
L’OR DE LA IEMENITA
Begues / Gavà
14
Els dos pastors que menaven el ramat per l’altiplà beguetà van mirar-se-la sorpresos.
La delicada figura, els vestits de seda, els dits i el coll plens d’anells i collarets, les
babutxes decorades amb fil d’or... tot indicava que aquella rica forastera, que se’ls
acostava vermella de cara i al punt del desmai, era una fugitiva. L’accent amb què
se’ls adreçà confirmà que no era ni magribina ni mediterrània. Era el mateix accent
que tenien els guàrdies que hi havia als dominis que l’emir tenia entorn de Bàrcino.
Un accent que venia de més enllà del llunyà desert d’Aràbia, del país avui conegut
amb el nom de Iemen.
Tal com indicava el Profeta, van oferir aigua i refugi a la forastera, per aquella nit.
Van compartir amb ella el pa i el formatge que duien al sarró, i l’aigua que havien
recollit d’una font propera. Ells li explicaren que eren pastors al servei del gran casalot conegut com la Massana, situat al costat del camí entre Bàrcino i la destruïda
Tàrraco. Els viatgers que venien de Bàrcino, després de trescar camí amunt fins a la
collada, veien una acollidora vall oberta a l’altiplà. I, al fons de la vall, quan aquesta
empetitia, tancada per un circuit de muntanyes pedregoses, hi havia la Massana.
Aquell hostal, refugi per als vianants que anaven i venien per l’antic camí, era també
una gran casa de camp. Les gruixudes parets servien per tancar-hi els grans ramats
que anaven i venien, cada any, dels Pirineus al Garraf. La casa també tenia ramats
propis, que ells dos cuidaven.
La confiança de la conversa, l’aparença inofensiva dels pastors, la quietud de la nit,
crearen l’ambient adequat perquè la forastera els expliqués també la seva història.
Ella era -millor dit, havia estat- l’hereva d’una d’aquelles grans propietats d’allà baix
a la plana, prop de Bàrcino. La gent de la propietat l’anomenava Gavà, en record tal
volta d’algun dels primers propietaris d’aquella heretat. El domini s’estenia des dels
primers contraforts muntanyosos fins un gran estany, conformant un terme ben regular.
L’estany, que tenia una sortida al mar, era poc fondo, i hi criaven una gran quantitat
de petits peixos i anguiles. Alguns vaixells s’atrevien a aventurar-se per aquells aiguamolls, a risc de quedar-hi embarrancats, però la majoria havien abandonat aquell
antic ancoratge romà, ara en desús. D’ací i d’allà encara es podien veure, entre els
marjals, les fustes mig podrides d’alguna nau romana, i de vegades els nens, quan es
capbussaven a l’estany, trobaven antigues vaixelles i ceràmiques dels temps passats,
o alguna moneda lluent entre les aigües.
Ella havia heretat aquella antiga vil·la del seu avi, un dels companys de Muça, l’heroic
conqueridor de tot el regne dels visigots. En premi a la seva fidelitat, l’avi havia rebut,
de les mateixes mans de Muça, la vil·la de Gavà, una de les grans propietats que havien
quedat abandonades amb l’arribada dels exèrcits califals. Quina gràcia li feia recordar
l’avi, quan explicava la conversió massiva d’aquells aristòcrates cristianoromans. Tot
per conservar les terres i els dominis! Excepte alguns, con l’antic propietari de Gavà,
que pel que sembla va decidir fugir nord enllà, buscant una ajuda que mai va arribar.
El primer que havia fet el seu avi en arribar a Gavà havia estat arrasar una antiga església cristiana que hi havia prop de la vil·la principal. Mal fet: l’hauria d’haver convertit
en mesquita... Els dos pastors llavors situaren la forastera: la seva família no només
tenia la vil·la de Gavà, sinó que també gestionava la rafeguera, el peatge que tots els
ramats havien de pagar per anar des de Barcelona al Garraf. Era rica. Enormement rica.
Josep Campmany
15
Aquella empenta inicial de què parlava la pubilla, amb els anys, havia anat de mal
borràs. A Damasc havien sorgit disputes, cada cop més fortes, entre les diverses
nacionalitats i grans famílies. A la província, no feia ni tres mesos que el governador
mateix de la Frontera Superior, amb les tropes de Narbona, Barcelona i Tortosa, havia
armat una expedició per enfrontar-se a l’emir de Còrdova i les tropes sirianes que el
reforçaven. El seu pare hi havia participat, però, lamentablement, havia perdut.
Ahir mateix, havia arribat la notícia que l’emir triomfant havia fet assassinar el governador de la Frontera Superior, i havia declarat la confiscació immediata de tots els
béns de tots els àrabs de nacionalitat iemenita establerts a la frontera. Amb aquesta
notícia havia arribat la de la mort del seu pare, allà lluny. Angoixada, ella s’havia posat
en marxa el mateix dia, sola, sense criats. Volia contactar amb els berbers establerts
al Penedès. A diferència dels iemenites com ella, que havien acabat establint-se a les
propietats abandonades dels nobles visigots, els berbers havien arribat a la Península
acompanyats dels seus clans. Havien mantingut el seu mètode de vida tan arrelat al
Magrib, i s’havien limitat a transportar a aquesta nova terra les seves habilitats i coneixements agrícoles: havien fet recs, havien construït sínies i basses, havien millorat
el conreu de les hortalisses...
Segons deia la forastera, l’aliança de iemenites i berbers podia plantar cara a l’emir
d’al-Andalus... Ella anava, carregada de monedes, a comprar els serveis de dos dels
clans berbers del Penedès, els Madyuna i els Gellita, antics aliats del seu pare...
La nit es va fer més negra. Els núvols van cobrir el cel. Ningú va ser testimoni de
l’horrible crim: la iemenita mai va arribar al Penedès. Li llevaren la vida aquella mateixa
nit, a traïció. Van portar el seu cos en una cova, prop del camí, on els dos pastors van
soterrar també la bossa de monedes d’or i plata. El seu pla era tornar-hi, algun dia,
desenterrar l’or i fer-se fonedissos a la ciutat, la prometedora Bàrcino que albiraven
des de la collada de Begues.
Però tampoc mai van gaudir d’aquell tresor. La seva mateixa avarícia va excitar una
batussa, una nit especialment xafogosa, a l’abarrotada taverna de la Massana. Ningú
va endevinar per què es barallaven aquells dos pastors, pobres i esparracats, que
acostumaven a passejar amunt i avall els ramats de l’hostal. Van lluir les dagues, la
sang va brollar, i les vides dels dos pastors es van extingir per sempre. I ningú, fins
al cap de més de mil anys, va tornar a trobar el tresor de la iemenita.
Fins que, per casualitat, buidant aquella cova -la cova de can Sadurní- algú va trobar
aquella bossa de monedes. Una d’elles, mig escapçada, encara es pot veure, avui, a
les vitrines del Museu de Gavà.
16
Dos-cents anys de domini musulmà
Moneda àrab trobada a la
cova de can Sadurní, a Begues,
exposada al Museu de Gavà.
Probablement és un dirhem
d’encunyació iemenita del segle
VIII. (Foto P. Izquierdo).
[13] P. Balañà, L’islam a Catalunya
(segles VIII-XII), Ed. R. Dalmau,
1997, p. 12-16.
[14] M. Barceló, «Assentaments
berbers i àrabs a les regions del NordEst de l’al-Andalus: El cas de l’Alt
Penedès (Barcelona)», La Marche
Supérieure d’al-Andalus et l’occident
Crétien, Pub. Casa de Velázquez,
Madrid 1991, p. 89.
A diferència de Tarragona, que fou destruïda, l’ocupació
musulmana de Barcelona sembla que va ser pacífica,13 cosa
que va permetre la continuïtat del patriciat urbà adaptat a les
noves circumstàncies. L’ocupació musulmana es materialitzà
de diverses maneres: al Penedès, per exemple, s’ha detectat la
presència de petits assentaments, mig pagesos, mig guerrers, de
tribus berbers.14 En canvi, a la nostra contrada, alguns estudiosos,
a partir d’alguns arabismes incorporats al català, han deduït
l’existència d’assentaments d’àrabs iemenites.15 Reforça aquesta
conclusió el fet que el tresoret de monedes àrabs trobat a la cova
de can Sadurní de Begues té algunes monedes iemenites del segle
VIII (és a dir, de la primera època de domini musulmà), com ara
el dirhem exposat al Museu de Gavà.16 Aquests àrabs iemenites
es revoltaren contra els emirs de Còrdova en tres ocasions, els
anys 763, 766 i 773.17 Potser algun d’aquests episodis va motivar
que algú, en un moment de perill, amagués el tresoret a la cova
de can Sadurní, però no hi tornés mai a buscar-lo.
La presència de la cultura i llengua àrab queda testimoniada pels
noms de lloc que van sobreviure als dos-cents anys de domini
musulmà: un indret, a Gavà mateix, entre els segles XII i XIV,
s’anomenava l’Almugara.18 A Castelldefels, fins al segle XIV es
conservà el nom de Rafeguera (peatge per al bestiar transhumant).19
I, a Begues, encara avui hi ha el nom, d’ascendència àrab, de la
Massana, al costat del camí d’Olesa. Aquest nom es relaciona amb
la presència d’un assentament proper a una via de comunicació,21
en aquest cas la que unia Sant Boi i Begues amb el Penedès.
Les Garberes d’en Vinyes (a
mà dreta) vistes des de la Vall
de Joan. Aquesta vista és molt
semblant a la de la penya de
la Mugarra, entre Durango i
Mañaira, a Biscaia, dins del
massís càrstic d’Aramotz (a
sota). Tal volta les Garberes i
la Vall de Joan són l’Almugara
àrab. (Foto: B. Solina).
Josep Campmany
17
Ruïnes de la masia de Begues
denominada la Massana. (Foto:
X. Parellada, Centre d’Estudis
Beguetans).
L’any 801,21 els francs van conquerir Barcelona, n’expulsaren els
musulmans i, després de diverses incursions cap al sud, acabades
amb una treva negociada al palau imperial de Carlemany l’any
810, van establir la frontera «entre Barcelona i Tarragona, en
un lloc conegut per riu Llobregat, on es troba la barrera que
separa Al-Andalús d’Europa».22
De cop, doncs, les vil·les rurals de la nostra contrada
quedaren deslligades de la ciutat. Alguns dels seus propietaris,
probablement, reconduïren llurs existències traslladant-se
a Tarragona o a Tortosa, o bé quedant-se al territori, a les
vil·les. D’altres potser les abandonaren, cosa que en motivà
l’ocupació per l’exèrcit d’Al-Andalús, que les convertiren en
petites guarnicions de frontera: l’antiga vil·la de Sant Boi fou
denominada Alcalà (castell), i l’antiga vil·la prop del cementiri
de Viladecans va rebre el nom d’Almafar. El significat d’aquest
nom és molt discutit. En àrab actual vol dir «lloc d’escapatòria,
refugi». Alguns estudiosos opinen que significa «racó» o
«amagatall».23 D’altres proposen el significat de «torre» o «rafal»
frondosos, voltats d’arbres.24 I encara uns darrers suggereixen
que vol dir, directament, «torre roja».25
Des d’aquestes posicions militars frontereres es facilitaren alguns
contraatacs musulmans contra Barcelona, els anys 815, 827 i 851.
En aquesta darrera data, les tropes d’Al-Andalús aconseguiren
reconquerir la ciutat comtal, però l’abandonaren l’any següent,
d’acord amb una nova treva pactada amb els francs. Aquesta
invasió, però, trencà la vida de la ciutat, que mai abans havia
estat assaltada -sempre havia estat presa per rendició-. El període
més insegur s’estengué entre els anys 851 i 898. Entremig, es
produí un nou atac a Barcelona -i una nova treva- l’any 862.
Nous atacs es produïren a finals del segle IX, que produïren una
nova evacuació de Barcelona. Una font musulmana assegura
que els barcelonins no van tornar a la ciutat fins a l’any 898.26
Aquestes expugnacions de la ciutat i, especialment, els períodes
18
[15] J. Coromines, Entre dos llenguatges, vol. III, Curial Ed. Catalanes,
1997, p. 68 i ss.
[16] P. Izquierdo, comunicació personal.
[17] D. Bramon, De quan érem, o no,
musulmans, Barcelona-Vic, 2002,
p. 167.
[18]P. Puig, T. Cardellach, M. Royes,
J. Tapiolas, Pergamins de l’Arxiu
Històric Comarcal de Terrassa,
Barcelona, doc. 206, p. 183. J. Rius,
Cartulario de Sant Cugat del Vallès,
Barcelona 1947, vol. III, doc. 889, p.
81 i doc.1249, p. 369-370. Almugara
sembla l’arabització d’un topònim
més antic, possiblement iber. Al País
Basc, prop de Durango, hi ha una
muntanya, conformada per un pic
calcari on hi ha coves on s’han trobat
vestigis prehistòrics, denominada La
Mugarra. Probablement el topònim
estigui relacionat amb la paraula basca
mugarri (fita).
[19] J. Rius, Cartulario de Sant Cugat
del Vallès, Barcelona 1947, vol. III,
doc. 946, p. 128. J. Balari, Orígenes
históricos de Catalunya, Sant Cugat,
1964, p. 551.
[20] P. Balañà, «Massa-/sama-<mänzil en la toponímia catalana», Societat
d’Onomàstica, Butlletí Interior, núm.
LXVI, 1996, p. 15-17. La Massana
sembla provenir de l’àrab mänzil,
hostal o assentament situat al costat
d’una via important.
[21] Així consta als Annals Reials redactats a la cort de l’emperador franc.
J. M. Salrach, El procés de formació
nacional de Catalunya (segles VIIIIX), vol. 1, p. 38 i p. 150.
[22] Al-Maqqarí, Nafh al-tib, transcrit
per D. Bramon, De quan érem o no
musulmans, paràgraf 16, p. 75.
[23] P. Izquierdo, «La Torre-roja»,
dins D. Sanahuja, Viladecans, terra de
pagesos i senyors. Els temps medievals, Viladecans, 2002, p. 168.
[24] J. Coromines, Onomasticon
Cataloniae, vol. II, Barcelona 1994,
article «Almafar», p. 151.
[25] J. Moners, «Almafar», revista
Almafà, Sant Climent de Llobregat,
núm. 22, abril 1989, p. 22-25.
[26] M. Zimmermann, «Els carolingis
i el califat», dins L’Islam i Catalunya,
Barcelona 1998, p. 94-96.
[27] M. Pagès, «La torre circular i els
eremitoris rupestres de Benviure, a
Sant Boi de Llobregat», Acta historica
et archaeologica mediaevalia, núm. 1,
1980, p. 175-195.
d’abandonament que patí van eliminar els lligams que encara
quedaven amb la tradició tardoromana. De fet, l’any 878 encara
hi ha notícies de culte cristià visigot a Barcelona, seguit per una
gran part de la població. Vint anys després, d’aquestes tradicions
ja no en quedava ni rastre. De fet, Barcelona no recuperà la
condició de centre urbà fins anys més tard. Va ser, doncs, a finals
del segle IX quan nasqué una nova Barcelona, que res tenia a
veure amb la romana, visigòtica o musulmana.
En qualsevol cas, tot i la situació fronterera, les excavacions
arqueològiques efectuades a les antigues vil·les romanovisigòtiques no mostren cap símptoma de destrucció violenta, ni
d’abandonament precipitat, cosa que indica una més que probable
continuïtat en l’explotació agrària, a través de la mà d’obra que
fornien esclaus i colons lliures.
Al segle IX es detecta un nou fenomen: a les zones boscoses de
la muntanya apareixen eremites –cristians que desitjaven viure
en solitud, i en plena natura. N’hi havia a Sant Boi, prop del camí
que menava a Sant Climent, Begues i el Penedès,27 i potser també
a Eramprunyà, on una petita balma sota la capella de Sant Miquel
mostra encaixos treballats a la roca que fan pensar en la seva
utilització com a habitatge. Senyal, doncs, d’un feble poblament
a la zona de les muntanyes, travessada pel solitari camí que unia
Sant Boi amb el Penedès a través de Begues.
Possible eremitori a Eramprunyà. Es tracta d’una balma
situada ran del penya-segat,
dessota la capella de sant Miquel. La roca presenta encaixos
treballats que insinuen que
va ser complementada amb
construccions de fusta (Foto: J.
Campmany).
Josep Campmany
19
ELS DOS MÀRTIRS
Begues / Gavà
Any 898
20
Tahir ibn Hazm i Abu Zakariyya Yahyà havien cavalcat tota la nit, després de descansar
a la Múnia penedesenca. Aquella antiga residència governamental, a tocar de la via
cap a la Frontera Superior, era llavors només un record del que havia estat. Els jardins
romanien abandonats, i el palauet principal només s’ocupava escadusserament, en
ocasió d’alguna expedició. La frontera i els seus avatars, cada cop més pròxims per
la tenaç pressió dels comtes francs del nord, havia destruït l’encant d’aquella antiga
granja governamental.
Els francs s’havien fet forts rere les mil·lenàries muralles de Bàrcino. Des de la conquesta feta pel fill del gran Carlemany, un segle de feblesa no els n’havia foragitat.
Els francs decandien, consumits per lluites internes, però de la ruïna de l’imperi sorgia
una nova raça de combatents. Arrelats a la terra, sorruts, amuntegats a les valls impenetrables dels Pirineus, parapetats rere les muralles de les seves ciutats -Cardona,
Terrassa, Barcelona- s’anaven tornant cada cop més agosarats. L’any anterior, el 294
de l’hègira, el cabdill Guifré el Pelós havia gosat acostar-se massa a Lleida. El governador, Muhammad Ibn Llop va haver d’aturar-lo, i se n’havia sortit: d’una llançada,
a la batalla de la vall d’Ora, li havia buidat un ull. El cabdill enemic morí d’aquesta
ferida pocs dies després.
Però els francs, lluny d’acovardir-se, encara s’hi tornaren. Els fills del difunt, només
un any després, havien contraatacat. Ara havien traspassat el Llobregat, la frontera
centenària entre la Hispània dels creients veritables i el país dels rum, els cristians de
Roma. Segons les darreres notícies, feia poc que havien passat a gual el Llobregat en
un punt molt proper a la costa, prop de la guarnició fronterera d’Alcalà. Precisament
d’allí havia arribat la petició d’auxili: els francs havien destruït les fortaleses d’Alcalà
i Almafar, i havien ocupat els dominis rurals dels voltants: Sales, Gavà i Castell-Fèlix.
Encara no havien avançat muntanya amunt, per l’antic camí que unia Bàrcino i Olèrdola
per l’interior. La Massana, a Begues, era plena de refugiats: tropes en retirada i rics
propietaris rurals que fugien carregats amb joies, dones i servents, i que es barrejaven
i es lamentaven, en la seva impotència, de la caiguda de la Frontera Superior. Des
del mateix coll de Begues veien enlairar-se les fumeres d’ací i d’allà, al compàs de
l’avenç de les tropes franques. Enmig de les bigues cremades i les parets enrunades
de tàpia, només els recintes de pedra, magatzems on es guardava la collita i els béns
més preuats, semblaven desafiar, o tal volta seduir, els enemics del nord, que els
convertien en punts fortificats.
Tot això rumiaven i comentaven Tahir ibn Hazm i Abu Zakariyya. Sabien que aquell
atac no era una algarada qualsevol. Darrera dels exèrcits francs avançava una munió de colons, de famílies pobres però lliures, assedegades de terra, que venien per
quedar-s’hi. Després de cent anys, el Llobregat deixava de ser frontera. Si no els
aturaven, cauria Tarragona i potser, després, fins i tot Tortosa. Què seria llavors del
país, del ric Al-Andalús? El Garraf era la darrera esperança, la barrera que els podia
aturar. Ells sabien què calia fer. Eren els darrers descendents d’una gran família. El
fundador, Al-fawlí, havia jurat fidelitat, a la llunyana Damasc, al primer dels califes
omeies, Al-kuwaití, comanador dels creients. Els descendents havien acompanyat les
tropes en la conquesta de la decadent Hispània goda. I s’havien establert a Tortosa,
la ciutat que Carlemany no havia pogut conquerir mai.
Josep Campmany
21
Ara encapçalaven diverses centúries de bons guerrers, impregnats de la fe veritable i
equipats amb els millors corsers mauritans. El bo i el millor que s’havia pogut aplegar.
Havien corregut cap al nord, i demà aturarien els enemics. Els francs potser podien
fer fugir dones i nens, superar les mandroses i corruptes guarnicions de la frontera,
però davant l’ira d’Al·là haurien de recular i repassar el Llobregat.
Un cop arribats a la Massana els informaren que la situació era pitjor del que esperaven: l’enemic havia trobat bons aliats en aquella banda de la frontera. Des de
feia dècades, gernacions famolenques del nord creuaven el riu i compareixien tot
demanant un tros de terra per conrear. Els avariciosos propietaris de la riba sud no
dubtaven a establir-los, a canvi de suculents lloguers. Ara, aquests colons, instigats
pels ermitans que s’amagaven en recòndites coves o als enfondalls de les rieres, ajudaven l’exèrcit franc, mostrant-los els punts dèbils de les fortaleses, guiant-los pels
millors colls devers del ric Penedès... El cas és que els francs havien depassat gairebé
el coll de Begues. Aturonats al pic més enlairat de la zona, esperaven el contraatac,
segurs d’ells mateixos.
En despuntar l’alba, la batalla començà. Els francs havien triat bé l’indret: els soldats
de Tahir tenien el sol de cara. Però els francs no comptaven amb el coneixement del
territori. El seu cunyat Abu Zakariyya, amb selectes tropes, havia avançat, just abans
de l’alba, des de Begues cap al mar, tot fent marrada, amb la intenció d’arribar a l’altre
camí que creuava el Garraf fins a la vall de la Sentiu. Des d’allí havien d’atacar els
francs per la rereguarda... El pla era astut, però no comptaven que allò ja era terra
enemiga. Els francs havien instal·lat guaites i espies pels principals pics del Garraf:
des de les elevades Agulles, sobre la vall de la Sentiu, fins als pics del Rascler, i la
serra que hi connectava, que a partir d’aleshores s’anomenà serra de la Guàrdia. La
vigília donà resultat. Les tropes selectes d’Abu Zakariyya foren vistes de matinada,
camí de Vallgrassa, i ben abans d’assolir el puig Coscó es trobaren encarades a una
formidable barrera d’infanteria franca. Escut contra escut, les fileres enemigues els
encalçaven per tots costats: havien caigut en una trampa! Aquell matí, les turmes
de genets tortosins, incapaces de trescar pels punxeguts verals del Garraf, es van
haver de rendir, després d’una batalla efímera. Abú Zakariyya i una quinzena dels
seus caigueren, espasa en mà. Aquell indret s’anomenà, ja per sempre més, el puig
de sa Batalla. Encara avui s’hi diu.
Cap a Begues, prop del migdia, els dos exèrcits se seguien observant. Tahir esperava,
d’un moment a l’altre, sentir els victoriosos corns d’Abu Zakariyya pujant per la vall
de la Sentiu, cap al coll de la Clota, per atrapar els cristians entre el mall i l’enclusa.
I la seva sorpresa va ser enorme, quan, en sentir els corns, aquests no eren al davant, sinó al darrere. I amb el so s’acostava i avançava amb força, filera rere filera,
l’exèrcit franc. La desfeta fou total. Tahir, en un intent desesperat, ordenà una càrrega
suïcida, i morí en l’intent. En acabar el dia, la derrota era completa. Tahir ibn Hazm i
Abu Zakariyya Yahyà havien mort, màrtirs en guerra santa, a Begues, al mateix camí
de Barcelona. La muntanya on els francs s’havien fet forts s’anomenà, des d’aquell
dia, la Desfeta. El camí cap a Tarragona quedava lliure. I, de fet, els fills de Guifré,
Guifré-Borrell i Sunyer, van ocupar-la poques dècades després.
22
La conquesta franca del nostre territori
[28] Entre els anys 888 i 889, els
tortosins van demanar a l’emir de
Còrdova el nomenament d’un governador, cosa que s’ha interpretat com
a símptoma d’una crisi interna. X.
Ballestín, «Prosopografia dels fuqaba’
i ‘ulama’ de la zona oriental del tagr
al-a’la: Balagà, Larida, Turtusa», dins
Estudios Onomástico-Biográficos de
al-Andalus, Madrid, 1994, p. 71.
[29] P. Izquierdo, «Gavà i els gavanencs, del món romà al feudalisme»,
dins Gavà. Mil anys, Gavà 2002, p. 9.
[30] I. M. Muntaner, Els noms de lloc
del terme de Sitges i de les terres veïnes, Sitges 1986, top. 1702, p. 149. J.
Campmany, «El camí de la Sentiu; la
via altmedieval per travessar el Garraf
(estudi del tram oriental)», IV Trobada
d’Estudiosos del Garraf, Barcelona
2004, p. 195-200.
[31] Ibn Al-Faradí, Tarih ‘ulama’
al-Andalus, Al-Humaydi, Gadwat almuqtabis, Ibn Al-Abbar, al-Takmila,
transcrits per D. Bramon, De quan
érem o no musulmans, paràgrafs 318,
319 i 320, p. 241-242.
Cap a l’any 900, una família franca, la del comte Guifré el Pelós,
havia aconseguit el domini hereditari del comtat de Barcelona,
i després d’una important obra d’organització, va planificar la
conquesta de noves terres al sud del Llobregat. Possiblement
aquests plans es van fer a conseqüència de la crisi que patia
Tortosa, capital musulmana de la frontera est.28 El Pelós no va
poder veure realitzat el pla, ja que morí l’any 897. Però les tropes
comtals, comandades pel seu fill –també anomenat Guifré– van
creuar el Llobregat l’any següent, i el 898 refusaven, a Begues,
un contraatac organitzat des de Tortosa. En la topada hi moriren
una trentena de musulmans. La batalla es lliurà al camí de Barcelona, segons les cròniques àrabs, i per tant prop de la Massana
de Begues. Potser el puig de la Desfeta, com s’ha dit,29 deu el
nom a aquest fet d’armes. Nosaltres preferim pensar en el puig
de sa Batalla, un pujol de l’interior del Garraf, a tocar d’un altre
camí molt antic –el camí de la Sentiu– que unia el Penedès i el
Llobregat.30 Els textos àrabs que parlen de la batalla diuen el
següent: «Tahir ben Hazm (...) i Abu Zakariyya Yahyà ben A’id
ben Kaysan ben Abd al-Rahman ben Salih moriren màrtirs en
una algarada contra Bigus, al camí de Barcelona (...) Moriren
màrtirs juntament amb trenta combatents més». «Tahir ben
Hazm, mawlà dels omeies, de Tortosa (...) morí a Al-Andalús
l’any 285 màrtir en combat». «Abu Zakariyya Yahyà ben A’id
ben Kaysan ben Adb al-Rahman ben Salih, mawla de Hisam ben
Adb al-Malik, de Tortosa, (...) i el seu cunyat Tahir ben Hazm
moriren màrtirs en una algarada contra Bigus, en el camí de
Barcelona. Caigueren juntament amb ells en la lluita uns trenta
combatents (...) l’any 285».31
Així doncs, a la ratlla de l’any 900, les nostres terres tornaven a
quedar vinculades a Barcelona: els francs ja havien conquerit tot
el marge dret del Llobregat, i les principals alçades del Garraf i
l’Ordal, que podem imaginar que es van omplir de posicions de
guaita. Possiblement els noms de serra de la Guàrdia i pic de la
Detall del mapa del Garraf fet
per Nicolau de Credença l’any
1586. S’hi veuen els topònims
Coll Saparet, Puig Coscó, Coll
de la Farigola i Puig de sa
Batalla. El camí de la sentiu
correspon a l’actual pista asfaltada que creua el Parc del
Garraf, entre el pla de Querol i
la collada de Vallgrassa (Original: Arxiu Diocesà de Barcelona. (Foto: J. Clemente).
Josep Campmany
23
Morella, a Begues, i els topònims Guardiola que es documenten
a Castelldefels, Begues, Viladecans i Gavà són d’aquesta època.32
El fill segon de Guifré el Pelós –Sunyer– refusà, en una batalla
lliurada al pla de Barcelona quinze anys després, el 913, un darrer contraatac musulmà,33 cosa que significà la consolidació del
domini comtal sobre Gavà i la riba dreta del Llobregat.
Dues dècades després, el comte Sunyer reprengué l’ofensiva cap
al sud, tot ocupant Olèrdola i la part central del Penedès. Com
a revenja, l’any 935, l’esquadra musulmana va atacar la costa
catalana. L’enfrontament final d’aquesta operació de càstig es
produí el 16 de juliol del 935: l’esquadra desembarcà la infanteria
a l’embocadura del Llobregat (és a dir, a la costa d’Eramprunyà),
on vencé, en batalla campal, les tropes comtals que els feien front.
Després de la batalla, les tropes musulmanes es desplegaren per
tota la comarca, i l’assolaren.34 L’any següent els francs tornaren
a ser derrotats al Penedès, però la conquesta no s’aturà. Cap a
l’any 938, tot el Penedès i la seva capital, Olèrdola, ja estaven
sota control del comte de Barcelona. Tot plegat conduí a una
treva pactada l’estiu del 940.
El comte Sunyer –príncep, segons les cròniques musulmanes– continuà els progressos cap al sud: entre els anys 941 i 942
va conquerir Tarragona.35 I els seus hereus, Borrell i Miró, són
anomenats «reis de Barcelona i Tarragona» l’any 953.36 L’any
965, un nou atac musulmà obligà els «reis de Barcelona i Tarragona» a signar la pau i recular fins al riu Gaià, tot desocupant
l’antiga capital provincial romana.37 La reculada anà acompa-
Perfil del pic de les Agulles, el
coll de la Clota i el pic de la
Desfeta, que marquen el límit
entre Gavà i Begues (Foto: J.
Campmany).
[32] A Castelldefels, l’actual pujol de
la Muntanyeta, s’anomenava Guardiola encara al segle XVIII. A Gavà,
l’any 1587, el mas Maniu (ara restaurant Sol-i-Or) també s’anomenava
Guardiola. Altres topònims Guardiola
apareixen a Begues i Viladecans: J.
Campmany, A. López, J. Puigdemont
i M. Sanz, Les Masies, Castelldefels
2002, p.196-199.
[33] Al-‘Udrí, Nusus, transcrit per D.
Bramon, De quan érem o no musulmans, paràgraf 340, p. 260.
[34] Aquesta notícia i les posteriors
les va escriure Ibin-Hayyan, al-Muqtabis, transcrit per D. Bramon, obra
citada, paràgrafs 382, 386 i 399 p.
278, 284 i 293.
[35] Al-Mas’Údí, Murug al-dahab,
transcrit per D. Bramon, paràgraf
411, p. 305.
[36] Ibn Haldún, Kitah al-‘ibar,
transcrit per D. Bramon, paràgraf 419,
p. 312-313.
[37] Al-Maqqarí, Nafh al-tíh, i Ibn
Haldún, Kitab al-‘ibar, transcrits per
D. Bramon, paràgrafs 423 i 424, p.
315-317.
En primer terme, les ruïnes del
castell d’Eramprunyà, vigilants
sobre Gavà. Al fons, el delta
del Llobregat. Aquí, l’any 935,
hi hagué un desembarcament
de tropes musulmanes, que
venceren les tropes del comte i
assolaren la comarca.
(Foto: J. Campmany).
24
nyada d’atacs sovintejats: el dictador cordovès Al-Mansur atacà
l’àrea barcelonina els anys 978, 982 i 984.38 El darrer gran atac
d’aquell segle es produí l’any 985, quan l’exèrcit d’Al-Mansur
va ocupar Barcelona, després d’un llarg setge, i va endur-se
presoners els seus habitants.
La masia de can Ramoneda, ara
restaurant Solior de Bruguers,
s’anomenava en època medieval mas Guar-diola, nom que
ens transporta a l’època de la
conquesta franca (foto de l’any
1900 publicada al periòdic
Brugués).
Aquesta etapa d’inestabilitat, i sobretot els atacs que se succeïren
entre els anys 965 i 985, probablement va motivar la fortificació
de les antigues vil·les romanes del delta del Llobregat: els vells
casalicis es van reformar i hom hi va construir fortes torres
quadrades destinades, principalment, a guardar els fruits de les
collites, així com a hostatjar la família principal en cas de perill.
Cal fer notar que les torres de pedra construïdes a principis del
segle X eren de planta quadrada o rectangular, mentre al darrer
terç del segle X es preferiren les torres cilíndriques, majoritàries
fins a finals del segle XI.39 Trobem aquestes torres quadrades,
d’inicis del segle X, relacionades amb explotacions agràries i
amb restes romanes importants devora seu, al Llor (Sant Boi),
Almafar (Torre Roja, Viladecans) i a la Sentiu (Gavà). Possiblement, el mateix passà a les vil·les dels nuclis antics de Gavà,
Castelldefels i Viladecans.
[38] M. Sánchez, «La expedición de
Al-Mansur contra Barcelona en el
985, según las fuentes árabes», Catalunya i França meridional a l’entorn
de l’any mil, Barcelona 1991, p. 293.
[39] M. Riu, «Castells i fortificacions
menors: llurs orígens, paper, distribució i formes de possessió», dins Catalunya i França meridional a l’entorn
de l’any mil, Barcelona 1991, p. 250.
Torre de la Sentiu, avui integrada a la masia de can Dardena. Aquesta torre, igual que
les torres del Llor a Sant Boi
i d’Almafar a Viladecans, ja
apareixen esmentades als pergamins del segle X. Les seves
plantes quadrades són un indici
que foren aixecades a inicis
del segle X o fins i tot abans.
Josep Campmany
25
EL TESTAMENT
Ermita del Sitjar. Gavà
7 de febrer de l’any 957
26
Flodeberga havia acabat la jornada de treball al seu camp de lli i, amb l’aixada a
l’esquena, lentament, s’adreçava cap al poblet arraulit entorn la torre comtal de
Gavà. A ponent, sobre els penya-segats del Garraf, el sol anava fonent-se ràpid en
un crepuscle cristal·lí. L’aire fred de febrer semblava presagiar la imminent arribada
de la primavera; els camps començaven a notar la puixança, i als contraforts de les
muntanyes els ametllers florits saludaven com banderes blanques al vent.
El cel no tenia cap núvol. La gradació dels colors, del groc intens del disc solar fins
al blau fosc de la volta celest, on apuntaven ja alguns estels, retallava la silueta dels
pics del Garraf: la pleta del Cérvol, el pla de les Basses, la Morella, el puig Tibart, les
Garberes, les Agulles, la Desfeta... Flodeberga s’afegí a la corrua d’homes i dones que
sortien dels camps propers i feien cap a la vila. La majoria els coneixia des de ben
petits: gairebé tots havien nascut a Gavà. Els pares d’alguns, en canvi, havien vingut
de molt lluny, atrets per les ofertes que els comtes de Barcelona pregonaven per les
valls pirinenques: un bon tros de terra, una casa on viure, i perspectives per sobreviure,
ve-t’ho aquí el que oferia el comte, a tots els que volguessin anar a viure a les seves
possessions de la frontera. Perquè, en època del seu pare, i encara ara, Gavà era la
frontera. Flodeberga recordava com, de petita, devers l’any 935, ella i la seva família
s’havien hagut de refugiar a corre-cuita al castell d’Eramprunyà, estalonats per una
gran gernació de sarraïns que havia desembarcat, de sobte, a la platja.
Flodeberga havia treballat tot el dia, de sol a sol, als dos camps que tenia al Tascal. El
Tascal era una gran porció de terra situada entre el camí reial de Barcelona i l’ample
estany de la costa. S’anomenava així perquè tots els que hi treballaven, a més dels
delmes acostumats, havien de pagar l’onzena part de la collita -la tasca- al comte,
amo i senyor d’aquelles terres. Aquest era el tracte que el seu pare, i els pares i avis
de tots els companys i companyes que pujaven cap a la vila havien fet feia més de
cinquanta anys. A canvi d’aquests pagaments, ells podien considerar-se amos de les
seves terres: les podien heretar -de fet, ella les havia heretat del seu pare-, les podien
comprar i vendre, cedir, etc. No eren alous, propietats lliures i independents, com els
que tenien els boscaters de les muntanyes, sinó tinences, però almenys ells podien
viure dignament. No havien de sobreviure recollint nous, glans i avellanes pel bosc. I
tampoc eren com els esclaus, tot el dia darrere del capatàs, sense posseir res, sense
terra, sense casa, amuntegats a les corts i estables de la Torre Comtal...
Flodeberga arribà a Gavà, al petit raval en forma de carrer que s’allargassava davant
la porta de la fortificació del comte. La torre, de tres pisos, presidia el llogaret. Al
costat de la torre s’estenien els estables, les corts, les estances dels esclaus, el trull,
el camp de sitges on el comte emmagatzemava la collita... Tot aquest recinte estava
tancat per un clos de tàpia, tallat a llevant per una gran porta emmarcada per grossos
carreus de la pedra roja que tant abundava a les muntanyes. El Portal Roig, així el
coneixia tothom. En aquella hora, ja foscant, l’estaven tancant, com cada nit, després
que els esclaus haguessin entrat.
Davant del Portal Roig, el camí que hi menava -el camí del Portal Roig- estava vorejat
d’un grapat de cases, a banda i banda. Cases petites, de planta baixa, modestes,
però cases al capdavall: eren les cases dels tinents. D’aquells que, com ella, tot i ser
Josep Campmany
27
lliures, estaven lligats per llaços inesborrables a l’amo de la torre, al comte.
Va veure el marit, Ènyec, que ja l’esperava al cancell. Havia passat tot el dia al bosc
del comte, tallant i arreplegant llenya. Hi deixà l’aixada, agafà un parell de torxes, i
tots dos emprengueren el camí cap a l’esglesiola que s’aixecava al Sitjar, a mig camí
de Begues. Havien quedat amb mossèn Pere per tancar formalment un tema pendent
des de feia mesos. Quan hi arribaren, els esperaven, a més del capellà, tres altres
monjos, amb els seus hàbits negres. A un el coneixia: el pare Domènec, monjo de Sant
Cugat. Els altres dos, després ho va saber, eren els pares Audevagre i Recosind.
Entraren a la capella i mossèn Pere els mostrà el pergamí. Havien pactat el redactat
feia dies: ells dos cedien al monestir de Sant Cugat, representat pels tres monjos,
una terra situada al Rourell, prop de la riera dels Canyars. La terra, que Ènyec havia
conreat des de feia diversos anys, havia estat cedida en testament pel seu veí Mascaró.
Mascaró l’havia heretat del seu pare Gontari. Mossèn Pere llegí l’acta. Era el 7 de febrer
de l’any 3 del regnat de l’emperador Lotari, any 957 en el nostre còmput.
Què havia induït Mascaró a cedir la seva terra al monestir? Havia mort sense fills, però
tenia nebots... Certament, no s’hi feia gaire, però la família era la família...
El que no sabien Flodeberga i Ènyec era que aquella donació inaugurava la presència
del monestir de Sant Cugat a les nostres terres; una presència que es mantingué
durant gairebé mil anys. Tampoc sabien, aquells dos, que els seus noms serien els
més antics conservats escrits en pergamí, relatius al terme d’Eramprunyà. Encara avui,
més de mil anys després, es conserven curosament apuntats, gràcies als copistes
medievals, els noms d’aquests dos antics conciutadans, en l’acta que recull la cessió
testamentària d’en Mascaró.
El monestir de Sant Cugat va
començar a tenir propietats a
Eramprunyà a partir de l’any
957 (Foto: J. Campmany).
28
Autòctons i nouvinguts
Els nouvinguts amb motiu de la conquesta no només foren els
potentats, que assoliren el control de les diverses vil·les i dominis,
amb les seves terres, esclaus i colons. També arribà a la zona una
classe diferent de persones lliures: petits pagesos que, amb la seva
família, s’establiren en llocs fins aleshores inhabitats. Tot al llarg
del vell camí romà que unia Sant Boi i el Penedès, els boscos de
les valls de Sant Climent, i l’altiplà de Begues foren romputs i
transformats en terres de conreu per petites famílies de pioners,
sota la protecció del comte i del castell d’Eramprunyà.
Esquelet trobat en una de les
tombes medievals descobertes
sota l’actual urbanització de
Bruguers –al turó de Rocabruna–. (Foto: P. Izquierdo).
Ho sabem perquè, centenars d’anys després, en aquests dos
indrets –Sant Climent i Begues– i no pas en els indrets del
litoral, on hi havia els grans dominis dels potentats, els seus
hereus encara esgrimien, davant la voracitat dels feudals, la seva
condició d’independència, de propietaris de terres no sotmeses a
cap altre senyor que no fos el comte. Aquestes petites porcions
de terres, guanyades al bosc, i que no estaven sotmeses a cap
altre domini que el del comte, rebien el nom d’alous. I, aquests
pagesos, el nom d’aloers.
Alguns d’aquests aloers –una desena–, al llarg dels segles X i
XI, feren testament i deixaren les seves terres al monestir de
Castelldefels. Però molts d’altres mantingueren la seva independència, i retrobem els seus hereus, encara al segle XIV, venent
a bon preu, als senyors d’Eramprunyà, els drets sobre les seves
propietats lliures.
Tomba amb forma de persona
–antropomorfa– descoberta
l’any 2004 sota l’antiga església vella de Begues, «la Rectoria». Aquests enterra-ments,
semblants als d’Eram-prunyà i
Rocabruna, són propis del segle
X, i indiquen que en aquest
indret ja hi havia un centre
de culte en aquella època, la
«domo Sancti Christophori»
esmentada l’any 980. (Foto:
X. Parellada, Centre d’Estudis
Beguetans).
Aquests petits pagesos aloers foren els que fundaren, amb tota
probabilitat, la vila de Sant Climent, a la primera meitat del segle
X. Com a puntal d’aquesta nova aglomeració urbana, l’església,
directament depenent del bisbat, esmentada per primer cop l’any
972. A Begues, la població sembla no haver adoptat cap hàbitat
concentrat, sinó que es va escampar per l’altiplà en propietats
familiars. Però també allà fundaren una església dedicada a Sant
Cristòfol, patró dels caminants i viatgers que anaven o venien
entre el Penedès i el Llobregat, esmentada per primer cop l’any
980. També l’actual ermita de Bruguers va ser probablement fundada amb la conquesta; almenys, vora l’ermita hi ha un cementiri
medieval on es va trobar una placa funerària del primer gavanenc
de nom conegut, Honrat, de l’any 945. En tot cas, és remarcable
que aquests petits pagesos aloers només es documentin a l’eix
Sant Boi – Sant Climent – Begues, i mai a les terres baixes, allà
on hi havia els grans dominis de tradició romana.40
[40] J. Campmany, «Economia, poder
i territori a Gavà al voltant de l’any
1000», Gavà. Mil anys, p. 40.
Junt amb els grans potentats i els petits aloers, una nova classe
d’emprenedors també va fer aparició a les nostres terres: els promotors de la colonització. Aquests personatges estaven vinculats
als potentats senyors de les grans viles, o als governadors del
castell d’Eramprunyà. Ells obtenien del comte, o dels potentats,
Josep Campmany
29
el permís per establir-se en un determinat indret, i repartir les
terres entre la seva clientela. D’alguna manera, empenyien a la
colonització aquelles persones que no eren prou atrevides –o
prou fortes– per esdevenir pagesos aloers, per compte propi. Ells
promovien la fundació de barris o petites aglomeracions de cases,
els habitants de les quals quedaven sota el seu domini.
Un d’aquests personatges potser va ser el prevere Arloví, que ja
apareix esmentat l’any 1024 com a propietari d’una casa força
gran, amb premses de vi, a la zona de Sant Boi.41 Aquest prevere
apareix en diversos documents del governador d’Eramprunyà,
Mir Geribert,42 i possiblement va ser qui fundà –i donà nom– a la
Pobla Arlovina, una barriada de Sant Boi. Altres aglomeracions
possiblement originades d’aquesta manera foren la Pobla del
Perelló, a Gavà –en parlarem més endavant–, la Pobla de Sant
Pere –a Sant Boi–,43 i la Vila Nova de Benviure, al vessant nord
de la muntanya del Montbaig o Sant Ramon.44
Així doncs, al mosaic format per les antiquíssimes vil·les o grans
dominis de la costa, senyal de continuïtat a través dels temps, cal
afegir, en aquest segle X marcat per la conquesta franca de les
nostres terres, els petits alous pagesos, en les zones de muntanya
fins ara deshabitades, i les pobles o viles noves fundades per
aquests promotors de la colonització del territori.
En el nostre cas, el paper dels monestirs en la colonització de les
terres conquerides va ser més aviat discret, ja que reberen terres
i propietats ja consolidades, sense erms o boscos per rompre i
colonitzar. De fet, la primera notícia de la presència d’un monestir
és relativament tardana,45 del 7 de febrer de l’any 957, i es limita
a la simple acceptació d’una herència: les terres que havien estat
de Mascaró que foren cedides al monestir de Sant Cugat, tal com
recull el Cartulari d’aquest monestir vallesà.46
No n’hi ha cap altra notícia fins a l’any 966, però a partir
d’aquesta data ja són constants. Probablement la cessió més
important la devia realitzar el comte Mir –nét de Guifré el Pilós–, ja que l’any 978, en una permuta d’unes terres situades a
Almafar que formaven part del gran alou de Sant Cugat, consta
que es tenia «per donació del senyor comte Mir, difunt». A més,
el monestir havia rebut donacions dels grans propietaris de la
zona: el governador del castell d’Eramprunyà, Galí, que havia
comprat a Savilo les seves propietats a la Sentiu, va cedir-li, l’any
980, un molí. També els hereus d’Astovalli van cedir totes les
propietats del seu avi al monestir. I encara, en dues tongades els
anys 970 i 1002, Llobet i el seu fill Recosind, propietaris de la
Torre d’Almafar, la cedien al monestir, amb el seu terme.
Aquests dominis, en comptes de ser administrats com a simples
propietats agràries, ben aviat foren objecte de reformes profundes, fins al punt que les donacions ja no es feien al monestir del
30
Restes de la torre de Benviure.
És rodona, i per tant del segle
XI. Al seu voltant s’hi va construir una nova urbanització
medieval, la Vila nova de Benviure, esmentada l’any 1023.
[41] Cartulari de Sant Cugat del
Vallès, Ed. J. Rius, Barcelona 1946,
vol. II, doc. 493, p. 143-144.
[42] Arloví signa diversos documents
protagonitzats per Mir Geribert: Arxiu
de la Catedral de Barcelona, Libri
Antiquitati, IV, doc. 372, f. 158, doc.
377, f. 160.
[43] M. Lledó Barreda, J. Miquel,
«Anàlisi territorial del Sant Boi
medieval i modern», 1r. Congrés
d’arqueologia medieval i moderna
a Catalunya. Actes, Barcelona 2000,
p. 457.
[44] Arxiu de la Catedral de Barcelona,
Libri Antiquitati, IV, f. 54, doc. 155.
[45] A Cervelló, per exemple, el
monestir ja hi és present des de
l’any 904.
[46] J. Rius, Cartulario de Sant Cugat
del Vallès, Barcelona 1946, vol. I,
doc. 49, p. 44.
[47] J. Rius, Cartulari de Sant Cugat
del Vallès, docs. 85, 97, 98, 99, 107,
115, 116, 119, 129 i 137, p. 71, 79, 80,
81, 87, 93, 94, 96, 102, 103, 114 i 115.
[48] J. Rius, Cartulari de Sant Cugat,
vol. II, doc. 436, p. 80-81.
[49] C. Martí i Vilà, Mil·lenari de
la vila (965-1965), Sant Boi 1968,
p. 19-20. P. Izquierdo, «El terme
d’Eramprunyà, de la baixa romanitat
al feudalisme. Una revisió crítica»,
dins Miscel·lània d’homenatge a Jaume Codina, p. 273-308. J. Campmany,
«Sobre l’antiguitat de les esglésies
de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel
d’Eramprunyà», Diàleg, (1995), núm.
123 a 129.
vol. I, doc. 103, 115, 116, p. 84, 85,
93 i 94.
[51] J. Rius, Cartulari de Sant Cugat del
Vallès, vol. III, doc. 1117, p. 270-271.
[52] Arxiu Històric de Protocols de
Barcelona, notari Francisco Sunyer,
Capbreu de les esglésies de Sant
Climent de Llobregat i Sant Pere de
Gavà, 1528, confessió de Carles Pineda ; notari Nadal Castelló, 488/28,
Capibrevium [...] de Aramprunya
[...] 1587, juny, 2 - 1590, abril, 2,
confessió de Joan Vinyes de la Sentiu.
vol. I, doc. 98, p. 80, 81.
Les masies de can Vinyes (a
dalt) i del Molí (a baix), a la
Sentiu, eren encara al segle
XVI propietat de les esglésies
de Viladecans i Gavà. En època
medieval s’anomenaven mas
Parellada i mas Sitjar (Fotos: J.
Campmany).
Vallès, sinó a un monestir fundat sobre l’antiga vil·la romana
de Castelldefels, depenent de Sant Cugat, però amb una certa
autonomia: el cenobi de Santa Maria de Castelldefels. Així, dues
deixes de l’any 980 esmenten que es fan «al monestir que s’hi
està edificant», i l’acta d’una cessió de béns, del 972, especifica
que la cessió es fa «en estipendi dels monjos i de la restauració
del seu temple». Per la mateixa època (anys 972, 975, 976 i
980), s’esmenta la basílica de Santa Maria de Castelldefels. Els
documents també parlen de la «casa de Santa Maria, anomenada
monestir» (un document del 966, dos del 972, dos del 976, i un
del 978 i 980).47
Aquesta comunitat monacal no només devia construir la basílica de Santa Maria, sinó diverses altres esglésies centrades en
cadascun dels trossos de terra rebuts o adquirits. S’entén així
que, l’any 1011, el comte de Barcelona parli del «lloc anomenat
Castelldefels, on es va fundar la basílica de Santa Maria amb
altres diversos altars consagrats»,48 o que diversos autors hagin
suggerit la possibilitat que l’origen de les actuals esglésies de Sant
Pere de Gavà, Sant Joan de Viladecans o Sant Pau del Prat siguin
aquestes cel·les monacals fundades a redós de la casa de Santa
Maria, ja que en tots aquests indrets es documenten propietats i
parcel·les del monestir.49
En qualsevol cas, hi ha indicis clars que relacionen el monestir
i les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Joan de Viladecans.
D’una banda, l’any 980, el governador d’Eramprunyà va cedir al
monestir de Castelldefels un molí fariner situat a la Sentiu. Altra
gent va cedir altres propietats, con Vicenç, Joan i Saborella,50 amb
tota probabilitat els actuals masos can Vinyes i el Molí. Tant el
molí com els masos van estar en mans del monestir fins aproximadament l’any 1178, quan Sant Cugat va cedir la senyoria de
l’antic monestir de Castelldefels a un feudal, i se li va assignar el
terme, territori i propietats de l’antic monestir, excepte el molí i
els masos de la Sentiu.51 Què se n’havia fet? Doncs havien passat
a formar part de les propietats de Sant Pere de Gavà i Sant Joan
de Viladecans: així consta en dates tan tardanes com el 1528 i
1587.52 Aquest canvi de propietat, del monestir de Castelldefels
a les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Joan de Viladecans
únicament es pot explicar si considerem que originalment el
monestir tenia diverses esglésies, que més endavant es van anar
segregant i convertint en parròquies, a les quals s’assignaren part
de les propietats del monestir.
Pel que fa al document de l’any 972, que fa referència a la
restauració del monestir,53 potser indica que, anys abans de la
conquesta comtal del territori, potser en època visigòtica, ja hi
havia un monestir, o esglésies, que al segle X es van recuperar.
Josep Campmany
31
EL CASAMENT DE NA SAVILO
El Sitjar, a Gavà
32
A mig camí de Gavà a Begues, avui trobem l’ermita de Bruguers, rodejada de restaurants i cases d’estiueig. Antigament, fa més de mil anys, aquest indret s’anomenava
Sitjar.
Hi havia unes cases, una farga i una petita fortificació. I també un oratori. De fet, era
el primer temple erigit pels conqueridors francs, un cop foragitats els sarraïns de les
muntanyes de Begues, una seixantena d’anys abans. Encara algun avi narrava les
famoses batalles de la Desfeta i del Puig de la Batalla. Velles contalles que explicaven
que, al redós de l’oratori, en un vessant encarat a mar, els francs havien soterrat els
guerrers caiguts. Més endavant, en aquell cementiri, soterraren els veïns del Sitjar.
Des d’allí, la vista sobre el mar era esplèndida. Un mar perillós, encara: l’any 935 i
aquell mateix 965, havia estat l’escenari de l’arribada dels sarraïns.
Aquell dia de l’any del senyor 965 era especial: dos dels principals propietaris de la
contrada es casaven, i havien escollit per fer-ho l’oratori del Sitjar. Eren dos propietaris
de nissaga: Ell era l’Astovalli, que segons deien descendia directament dels antics
romans, la família del qual s’havia mantingut arrelada a la terra, al seu gran domini
de la Muntanyeta, a Sant Boi.... Ella era la Savilo, pubilla i hereva del gran casalici
de la vall de la Sentiu, del seu molí, de totes les terres d’aquella esponerosa vall,
on corria el riu que no s’assecava mai. Savilo era òrfena. Els pares havien mort en
un dels desembarcaments sarraïns, només aturat sota els imponents penya-segats
d’Eramprunyà.
I és que la situació havia canviat molt, des del llunyà començament de segle, quan
els fills de Guifré el Pelós s’havien atrevit a creuar el Llobregat. Guifré i Sunyer havien arribat lluny. Aquest darrer, l’any 942, fins i tot havia reconquerit Tàrraco. Però
els seus fills, Borrell i Mir, que havien començat amb bons auspicis, havien excitat la
còlera del califa, a la llunyana Còrdova. I quan el califa colpejava, colpejava dur. A
més, ara ja no podien confiar en l’auxili dels exèrcits imperials. Les fileres de soldats
francs, germànics, italians, de tota la cristiandat, que sota el signe de la creu havien
salvat la frontera una vegada i una altra, no tornarien a venir. L’imperi moria, migpartit per lluites fratricides, i els comtes de la frontera ara estaven sols, totalment
sols: feia pocs anys que havien hagut d’evacuar Tàrraco, massa exposada als atacs
de les tropes del califa.
Però tot allò ara era molt lluny. La gernació que s’havia aplegat al Sitjar era immensa. A
més dels familiars, tots els serfs i colons de Savilo i Astovalli s’havien afegit a la festa. Els
serfs, avui, s’havien rentat i mudat, a costa dels nuvis, es clar. Descendents d’esclaus,
malvivien en les corts de fusta al costat de les sòlides mansions dels propietaris. Treballaven als camps de la plana, els millors i més fèrtils, i a casa, a la premsa, al molí,
als corrals... Els colons, en canvi, presentaven un aspecte més deixat, brut i llardós.
S’aplegaven en famílies. Cadascuna tenia uns petits trossos. I vivien en cabanes. Els
uns, al mig del bosc, com els quatre del coll d’Arles -l’actual Font del Ferro-, on rompien noves terres per al conreu, destralejant nit i dia. D’altres havien obtingut trossos
als marjals, sota la carretera de Barcelona. Enmig del fang, maldaven per conrear
alguna cosa. I encara, del que collien, l’amo els en demanava l’onzena part: la tasca.
I encara, sis o set dies l’any, havien d’anar-li a treballar les terres, i ajudar durant la
sega. Eren persones lliures, però al capdavall treballaven molt més que els esclaus.
Josep Campmany
33
La cerimònia del casament va començar. La celebrava el prevere Guadamir. Ell havia
substituït, com a prevere d’aquella església, al seu oncle Honrat, mort l’any 945.
Honrat, fidel servidor del comte, havia estat soterrat molt a prop d’aquella església,
que ell havia erigit amb les seves mateixes mans. A l’església, en un banc al davant
de tot, tres convidats d’excepció, bellament guarnits, observaven: el comte Mir, el
governador Galí i el guardià del castell, Isimbert
El primer era nét de Guifré el Pelós. Amb son germà Borrell, dominava un ampli territori
dels Pirineus al Llobregat. Mir tenia l’encàrrec específic de guardar la frontera. Era un
assidu del castell d’Eramprunyà, on passava llargues temporades. A més del castell,
Mir tenia els dominis de Gavà, Castelldefels i Sant Boi. Culte i refinat, era amic de
monjos. Es comentava que estava en tractes perquè s’instal·lessin en alguna de les
seves possessions. Potser a Castelldefels, arraconat sota les muntanyes del Garraf...
Galí era una altra cosa. No sabia llegir ni escriure, però de copejar amb l’espasa en
sabia més que ningú. Ell tot sol, amb l’host familiar, havia foragitat els sarraïns de la
banda sud i oest del Penedès, i hi havia instal·lat el cap i casal de la nissaga: el castell
de Sant Martí Sarroca. A més, senyorejava els estanys de Calders, sota Castellet, i les
terres d’Albinyana, gairebé a tocar de Tàrraco, l’antiga capital. Governava, a les ordres
de Mir, Olèrdola i Eramprunyà, i de fet n’era el cap del seu estat major. Isembert,
finalment, era l’ajudant preferit de Galí, el seu home de confiança a Eramprunyà.
Però aquell dia, guerres i batalles quedaven lluny. La cerimònia havia conclòs. Els
nuvis repartien llepolies. I una nova s’estengué entre tots els serfs: amb motiu del
casament, aviat serien alliberats. Se’ls atorgaria un lot de terres i un espai per viure,
i esdevindrien persones lliures, mantenint, això sí, unes obligacions superiors a les
dels colons.
La diada tingué altres novetats, també: els veïns de la Sentiu van saber que Savilo
marxava, deixava la casa pairal, la fortalesa dels seus avantpassats, per anar a viure
a Sant Boi, a casa del seu marit. Com a regal, part de les terres de la Sentiu passaven
a mans del prevere Guadamir. Més endavant, per pagar el dot, es va haver de vendre
la resta del domini a Galí. Des del seu castell d’Eramprunyà feia anys que tenia ullada
aquella vall tan ufana. I la darrera nova de la jornada: el comte Mir va anunciar allò
que tothom ja sospitava. Havia arribat a un acord amb l’abat de Sant Cugat i, l’any
vinent, Castelldefels i uns petits lots de terres de Gavà, Viladecans i Sant Boi passarien
a mans dels benedictins, per tal que fundessin un monestir i hi reconstruïssin l’antiga
església, que el mateix Carlemany, deien les contalles, havia fet fundar a Castelldefels.
També cedia al monestir l’església del Sitjar, amb prevere inclòs: a partir d’aquell moment Guadamir tindria un nou senyor: el monestir de Sant Cugat. El dia havia estat
complet. La corrua d’assistents al casori, de mica en mica, anà baixant pels suaus
pendents fins a la plana. El sol es ponia darrera del Garraf. Els colons es tancaven a
casa, fermant portes i porticons. Mentrestant, els antics serfs de Savilo, contents pel
seu alliberament, seguien cantant i ballant als peus de la torre de la Sentiu, mentre
el molí xerricava, aliè a tanta novetat. L’endemà, la feina continuaria.
34
El repartiment del botí
«Aquí descansa el ben recordat
Honrat, que Déu el perdoni,
amen, que morí el 15 de les
calendes de gener de l’era 983,
any 9 del regnat de Lluís». La
data correspon al 18 de desembre de l’any 945. Aquesta làpida és la resta més rellevant d’un
cementiri situat sota l’actual
urbanització de Bruguers,
probablement relacionat amb
l’actual
capella de Bruguers
(Foto: P. Izquierdo).
1000», dins Gavà mil anys, p. 39-40
i 42-43.
doc. 65, vol. I, p. 56-57.
doc. 2, vol. I, p. 4-6.
doc. 493, vol. II, p. 143-144. Potser
aquest Seniofred, levita, era el nebot
del prevere Bonfill, que testà l’any
1014 i que tenia, entre d’altres, alous
a Eramprunyà [Arxiu de la Catedral
de Barcelona, Libri Antiquitati, II, f.
7, doc. 22].
[58] Cartulari de Sant Cugat del Vallès,
Ed. J. Rius, doc. 372, vol. II, p. 18-20.
[59] Així consta l’any 1002, on
s’esmenta l’antic alou d’Astovalli a
Sant Boi, que limitava amb les terres
de Guillem, fill del difunt Galí: Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J.
Rius, Barcelona 1946, doc. 365 i 368,
vol. II, p. 12, 13 i 15.
[60] Astovalli és esmentat pel fill
Geribert, els anys 1002, 1004 i 1011
La conquesta de la nostra contrada pels comtes de Barcelona
comportà l’edificació d’una fortificació, el castell d’Eramprunyà,
i l’establiment del seu terme, que en aquesta època abastava un
territori força ampli, des del riu Llobregat fins a l’altra banda del
massís de Garraf: tots els actuals termes municipals de Sant Boi,
Viladecans, Sant Climent, Gavà, Begues, Castelldefels, i la meitat
dels actuals termes de Sitges i Olivella. El comte més antic que
està documentat com a senyor del castell d’Eramprunyà fou Sunyer, tot i que no és descartable que el germà gran, Guifré-Borrell,
en fos el fundador.54 El castell no era comandat directament pel
comte, sinó per un governador –denominat vicari o comdor– nomenat entre els seus col·laboradors més destacats, auxiliat per
un ajudant –anomenat castlà o vasvassor– encarregat del castell.
Entre els col·laboradors dels comtes d’aquella època, els documents mostren alguns dels que en el futur tindrien rellevància a
Eramprunyà: en un document de l’any 963 trobem el comte Mir
–successor de Sunyer– , acompanyat del que seria governador
d’Eramprunyà, Galí, i un Isimbert que, amb tota seguretat, és a
l’origen de la família de castlans del castell.55
Però no només l’organització del castell era important. També
l’organització del poblament, les esglésies, i les grans propietats
incloses al terme eren objecte de consideració. Així, l’any 904
trobem el comte de Barcelona, Guifré-Borrell, a Cervelló, tot
organitzant el govern de les terres d’aquesta vall tan propera
al Garraf.56 Una situació semblant es produí a la zona litoral.
Probablement la primera església erigida va ser al Sitjar, l’actual
ermita de Bruguers: vora d’aquesta església s’han trobat uns
enterraments medievals, un dels quals tenia una placa funerària
de l’any 945, en què s’esmenta un tal Honrat.
Un cop erigit el castell, el comte va repartir les terres conquerides
entre els fidels. I el repartiment, òbviament, es va fer sobre la base
de les grans vil·les romanes, que havien evolucionat cap a grans
dominis sota el control visigòtic, primer, i musulmà, després.
La major part dels propietaris d’aquestes vil·les havien desaparegut amb la conquesta. Alguns dominis passaren a guerrers: la
muntanya del Montbaig o Sant Ramon passà a la nissaga de Seniofred, un guerrer que en morir l’any 1024, al testament, declarà
tenir espasa, cavall, llança i escut.57 I la Torre d’Almafar, a mitjan
segle X, pertanyia a la família de Recosind que, en testar l’any
1002, deixà espasa, llança i escut.58 I el governador del castell
d’Eramprunyà, Galí, cap d’una altra nissaga guerrera, havia obtingut lots de terres a Sant Boi, sobre l’antiga vil·la romana.59
D’altres d’aquestes vil·les o grans dominis, els veiem en mans
Josep Campmany
35
de personatges que, potser –és una mera hipòtesi– procedien de
famílies arrelades al territori: cap a l’any 965 un tal Astovalli
tenia una gran propietat a Sant Boi, més o menys entorn a l’antiga
vil·la romana de la Muntanyeta.60 I el propietari de l’antic terme
de la vil·la romana del Llor, que s’anomena Llor i Tapioles (el
topònim Tapioles indica l’existència de construccions anteriors
a la conquesta) era el bisbe Vives (mort el 995), fill d’Oliba (que
testà al 960), que sembla originari del Baix Llobregat.61 També,
abans de l’any 980, la muller d’Astovalli, de nom Savilo, tenia
un domini de la Sentiu. L’enllaç entre Astovalli i Savilo, que es
produí cap a l’any 965, uní dues grans nissagues de propietaris,
amb terres a Sant Boi i la Sentiu.62 Potser aquests dominis no
havien canviat de mans durant la conquesta. Ara bé, al marge
d’això, el comte s’havia reservat la millors part del botí: les
vil·les de Castelldefels, Gavà, Viladecans, part de la vil·la de
Sales, el castell de Sant Boi... Alguns d’aquests dominis, a la
dècada del 960, foren cedits al monestir de Sant Cugat, però
d’altres, com Gavà, Viladecans o Sant Boi romangueren segles
en mans del comte.
El cas és que, al cap dels anys, tot aquest mosaic de dominis havia
donat lloc a un conjunt de fortificacions escampades pel territori,
fins a un nombre de divuit.63 En plena època medieval (segles
XII a XV), gairebé totes aquestes fortificacions tenien un terme
jurisdiccional propi i diferent del terme d’Eramprunyà, i estaven
en mans de senyors diferents del senyor del castell. Aquests termes es denominaven quadres, i formaven un mosaic que omplia
part del territori d’Eramprunyà, i reproduïa fins a cert punt els
(Cartulari de Sant Cugat del Vallès,
Ed. J. Rius, doc. 365, 390 i 438, vol.
II, p. 12, 13, 39, 40, 83 i 84), el germà
Vivas els anys 1002 i 1004 (doc. 367 i
391, vol. II, p. 14, 15 i 40) i els nebots
Vivas i Bonuç (doc. 368 i 369, vol. II,
p. 15 i 16).
[61] G. Feliu, «El bisbe Vives de Barcelona i el patrimoni de la catedral
(974-995)», Miquel Coll Alentorn.
Miscel·lània d’homenatge en el seu
80è aniversari, Barna 1984, p. 167.
[62] A Savilo se l’esmenta com a
venedora de l’alou de la Sentiu (Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J.
Rius, doc. 137, vol. I, p. 114 i 115).
Sabem que era muller d’Astova-lli per
un altre document (doc. 366, vol II,
p. 13-14). Part de l’alou de la Sentiu
l’havia donat al prevere Guadamir
en morir el marit Astovalli, abans de
vendre’n la resta a Galí (doc. 194, vol.
I, p. 163, 164).
[63] La primera persona que ho posà
de relleu va ser D. Sanahuja, «El sistema defensiu d’Eramprunyà entre els
segles X i XIV», L’Avenç, núm. 155
(1992) p. 16-20. El mosaic va ser estudiat per J. Campmany, «Campdà-sens,
Garraf i Jafre. Els confins occidentals
del terme d’Eramprunyà de l’alta edat
mitjana al segle XV», dins III Trobada
d’Estudiosos del Garraf, Barcelona
2000, p. 196.
Als segles medievals, l’actual
terme municipal estava dividit
en jurisdiccions. Cada quadra
tenia alguna fortificació: (1)
castell d’Eramprunyà, (2) casa
forta del Sitjar, (3) torre de la
Sentiu, (4) torre de Gavà, (5)
torre del Perelló, (6) torre de
la Roca. També assenyalem
les esglésies: (A) Sant Pere de
Gavà, (B) Sant Miquel d’Eramprunyà, (C) Santa Maria de
Bruguers, (D) Santa Magdalena
del Sitjar, (E) Santa Magdalena
de la Roca (des de 1338), (F)
Sant Llorenç. En gris assenyalem les zones amb propietats
del monestir de Santa Maria de
Castelldefels (Mapa: J. Campmany).
36
patrons de poblament més antics, romans, visigòtics i musulmans.
Els estudiosos de Sant Boi han treballat i documentat una
aproximació a l’estructura territorial medieval d’aquest terme
municipal.64 El mateix hem fet a nivell general per tot el terme
d’Eramprunyà, amb l’elaboració d’un mapa que mostra la fragmentació del terme del castell, i l’evolució d’aquests fragments:
mentre que algunes d’aquestes senyories es varen independitzar
del terme d’Eramprunyà, com Campdàsens, Garraf i Jafre, i avui
fins i tot pertanyen a una altra comarca, d’altres, com Gavà, la
Roca, Castelldefels o Viladecans es van tornar a refondre en el
terme d’Eramprunyà sota els Marc.65
Butlla emesa a Roma pel Sant
Pare Silvestre II l’any 1002, el
document conegut més antic
amb el nom de Gavà. (Font:
Arxiu de la Corona d’Aragó).
[64] M. Ll. Barreda i J. Miquel,
«Anàlisi terriorial del Sant Boi medieval i modern», Ir Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Actes, Barna, 2000, p. 456-465.
[65] J. Campmany, «Economia,
poder i territori a Gavà al voltant de
l’any 1000», Gavà mil anys, p. 46.
J. Campmany, «Pagesos i senyors a
Eramprunyà, 1323-1460», Materials
del Baix Llobregat, 5 (1999) p. 114.
[66] J. Campmany (coord), Gavà,
Valls 2001, p. 63.
[67] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, J. Rius, doc. 194, vol. I, p. 163.
[68] Axiu de l’autor, fons d’Alfons Gibert, carpeta 55. Vegeu pàgina 119.
1000», Gavà mil anys, p. 46.
[70] Aquesta localització no havia
pogut ser precisada fins ara, gràcies
a la descoberta de diversos documents procedents de l’antic arxiu
de la baronia d’Eramprunyà. Vegeu
pàgines 48 i 49.
[71] L’única parroquia documentada
entre els anys 966 i 1200 és Sant Miquel. Les altres esglésies (Sant Pere de
Gavà, Santa Maria del Sitjar...) eren
llocs de culte sense demarcació parroquial: J. Campmany, «Sobre l’antiguitat de les esglésies de Sant Pere de
Gavà i Sant Miquel d’Eramprunyà»,
Diàleg, 1995, núm. 123 a 129.
Aprofundint en aquesta estructura territorial dins l’actual terme
municipal de Gavà, hi podem distingir cinc senyories, totes amb
la seva pròpia fortificació o petit castell: la quadra de la Sentiu,
la quadra de la Roca, la torre del Perelló, la batllia reial de Gavà,
i el castell d’Eramprunyà amb la casa del Sitjar.66
La casa del Sitjar estava situada als peus del castell d’Eramprunyà,
davant de l’actual ermita de Bruguers. És ben probable que aquest
domini comptés amb una església, dedicada a Santa Maria, ja que
l’any 987 les terres eren de Sant Cugat, i les va cedir al clergue
Guadamir,67 un clergue que signà moltíssims dels documents
que es refereixen a Eramprunyà. Aquesta casa fortificada acabà
vinculada a la senyoria del castell, tot i que originalment sembla
independent. La quadra de la Sentiu abastava la vall del mateix
nom. La fortificació d’aquest domini encara existeix avui, tot
i que molt modificada: és la masia de can Dardena. Pel que fa
a la torre del Perelló, era una fortificació situada on avui hi ha
l’escola Eramprunyà, l’antic mas de can Pere Bori. Encara avui,
al registre de la propietat, la inscripció d’aquesta parcel·la recull
aquest origen medieval.68 La quadra de la Roca tenia la seva
fortificació en aquest turonet proper al Calamot, que en alguns
documents s’esmenta com a castell, i en altres com a mas.69 Finalment, la batllia de Gavà era propietat del comte de Barcelona.
La fortificació d’aquest domini era una torre –la torre comtal de
Gavà citada ja l’any 1043– situada just al mig del nucli antic, a
l’illa de cases compresa entre els actuals carrers de Sant Pere,
Rectoria, Generalitat i Cap de Creus.70
Tots aquests senyorius estaven inclosos al terme d’Eramprunyà,
com ja hem dit. I els habitants d’aquests senyorius estaven sotmesos als mateixos deures impositius que els d’Eramprunyà,
com ara contribuir a les obres del castell o mobilitzar-se si el
governador del castell –que era el representant del comte, no ho
oblidem– els convocava, i a més tenien en comú la pertinència a
una única parròquia: sant Miquel d’Eramprunyà, que ja apareix
exercint funcions parroquials l’any 976.71
Josep Campmany
37
LES PENES D’EN FRUJÀ
Església de Sant Pere, Gavà
26 de febrer de l’any 987
38
No sabem com anava vestit, ni si era alt o baix, gros o prim. Però si que podem afirmar
amb força seguretat que feia pudor, molta pudor. També sabem que Frujà parlava un
llatí que hauria fet remoure Gàvius en la tomba si l’hagués sentit...
Frujà era un serf. I això, l’any II del rei Lluís el Jove, el darrer dels carolingis (o el
que és el mateix, l’any 987 del nostre còmput) el retratava completament: Frujà, tot
i ser home lliure, estava lligat a la terra. Ell i els seus avantpassats estaven arrelats a
Gavà, l’antiga vil·la d’origen romà, convertida aleshores una de les joies del patrimoni
dels comtes de Barcelona.
Però ell no en depenia, dels comtes. Tot i estar-se a Gavà, ell era un dels serfs del
monestir de Castelldefels, i hi conreava alguns trossos de vinya per encàrrec. I es
podia considerar afortunat, per doble motiu.
De primer, perquè feia només dos anys que havia sobreviscut al terrible assalt d’AlMansur, el dictador d’Hispània, generalíssim dels exèrcits califals, que per quarta vegada
havia atacat Barcelona. Les tropes d’Al-Mansur havien arribat, com una riuada, pel
camí de Begues. Havien aïllat la guarnició d’Eramprunyà i, en un tres i no res, s’havien
plantat davant les muralles de Barcelona. I les havien destruït. Aquelles muralles,
construïdes en els temps d’esplendor de l’imperi romà, havien tornat a fallar.
Però la dissort dels barcelonins havia estat la sort de Frujà. L’exèrcit califal hi havia
deixat poca petja, a Eramprunyà. Havien estat mesos excitants, no passava cada dia
veure els monjos córrer amb les seves grosses panxes mentre les llances sarraïnes
els llepaven el darrere. I ells, els serfs, havien conservat la vida i encara havien estat
tractats amb una certa consideració, ja que eren necessaris per a l’exèrcit musulmà...
Però finalment el comte havia tornat, amb gent nova, i Al-Mansur havia marxat abans
de ser foragitat de Barcelona. I nous monjos, molt més primmirats que els vells, havien
tornat a Castelldefels. Tenien l’arrogància dels vencedors...
L’altre motiu de sort de Frujà és que era més que un serf. Des de feia anys tenia
també dues mujades de vinya, en plena propietat. Herència dels seus pares, que
havien firmat amb el monestir un contracte de complantació: s’havien compromès a
plantar i treballar quatre mujades en terres del monestir i, cinc anys després, quan les
vinyes ja havien esdevingut ufanes i feien bon fruit, la meitat va tornar al monestir,
però l’altra meitat va restar a les seves mans. I a més en qualitat d’alou, és a dir, de
propietat total i absoluta, sense que ni monestir, ni comte, ni ningú li podés exigir
lloguers, prestacions o censos...
Al menys, això es pensava ell. No sabia que, al monestir de Castelldefels, els monjos
nouvinguts després de l’atac d’Al-Mansur tenien instruccions precises: eliminar tots
els propietaris lliures de la zona, sotmetre encara més els serfs i els colons, fer-los
treballar fins a rebentar per reparar tot el mal que Al-Mansur havia fet.
I així fou com, el 26 de febrer de l’any 987, va passar a la petita història personal de
Frujà com el dia en què va perdre-ho tot.
De primer, quan va ser cridat a la cort de l’abat, que aquell dia feia estada a Sant Pere
Josep Campmany
39
de Gavà, no en va fer gaire cas. Possiblement li demanarien comptes de les terres
que menava pel monestir. Ell, cada setembre, havia de portar la desena part de la
collita de les vinyes del monestir al celler de Sant Pere. La desena part! Com tothom,
defraudava el que podia. Total, si en comptes de tres càrregues n’hi portava dues i
mitja, ningú se n’adonaria, ja que els llibres de comptes havien desaparegut, cremats
per les tropes d’Al-Mansur. O sigui que, més segur que mai, va agafar el sarró i es va
adreçar cap a l’església.
Però allí va veure que alguna cosa no acabava d’anar bé. En comptes dels vells
monjos somnolents que passaven comptes amb displicència, avui hi havia una colla
de joves acòlits, i l’abat en persona. I no només tenien una pila de llibres, sinó uns
instruments estranys -uns àbacs, per calcular, li digueren- que permetien a aquells
frares calcular exactament quin havia estat el rendiment de les seves vinyes, i quant
havia d’haver pagat.
El judici va ser molt ràpid. Agafat per sorpresa, Frujà va confessar que, efectivament,
potser s’havia descomptat, en els impostos al monestir. Però que ell havia portat al
celler de Sant Pere de Gavà la mateixa quantitat de vi que sempre. I diversos testimonis, veïns seus de la parròquia, el van avalar. Mai no ho hagués fet! Un somriure
sarcàstic aparegué als llavis fins i contrets de l’abat Odó. «O sigui, que no només has
gosat robar el vi de Sant Pere aquest any, sinó que portes incomptables anys robant
i estafant Nostre Senyor! Prepara’t per a la sentència!» I, quan la sentència fou atorgada, Frujà caigué desmaiat: el tribunal eclesiàstic havia dictaminat que, com a càstig
per robar reiteradament el vi de sant Pere, havia de pagar al monestir, com a multa
i compensació, les dues mujades de vinya que tenia en alou, i que havia heretat del
seu pare. L’única terra que tenia en propietat!
Frujà no es rendí fàcilment. Ell era un serf, però al capdavall persona lliure. I fins i
tot els serfs tenien el dret d’apel·lar al tribunal del comte. Aquell abús dels monjos
seria reparat. Les velles lleis de la terra eren intocables, i els contractes s’havien de
respectar. Cap àbac podrit li podria prendre la terra dels seus pares!
I aquí vingué la segona sorpresa. Quan l’apel·lació arribà al tribunal del comte, a la
sala gran del castell d’Eramprunyà, un altre monjo prim de llavis fins i riure sarcàstic va
mostrar un magnífic pergamí, amb segell ni més ni menys que de l’emperador Lotari!
Resultava que l’emperador, en el darrer dels edictes que va emetre referents a Catalunya, havia decretat que el monestir de Sant Cugat quedava exempt de la jurisdicció
comtal, i que els seus serfs i colons no podien apel·lar a la justícia ordinària.
Aquell dia, Frujà va plorar. A partir d’aleshores seria Frujà el dissortat, el perdedor.
Grans canvis s’esdevenien en els costums i en les lleis, i amb ells el poble servil començava a perdre uns drets i unes llibertats immemorials.
40
La transformació del poder
Inicialment, a principis del segle X, la societat encara estava
dividida en només dues categories: les persones lliures i les
esclaves. A la primera categoria pertanyien, és clar, els poderosos del terme, els monjos, els comtes, comdors i vasvassors de
les torres i el castell, i els seus ajudants. També eren persones
lliures els pagesos aloers, aquells pioners que desboscaven les
muntanyes i construïen cases, bé disseminades per Begues, bé
aglomerades entorn a l’església de Sant Climent, i que vivien
sota la protecció del comte, a través del governador del castell
d’Eramprunyà. Únicament se’ls exigia alguna prestació de tipus
militar (prendre les armes quan els ho requeria el governador
del castell i la contribució personal a les obres de reparació del
castell), a més dels tributs eclesiàstics (el delme).
Detall d’un capitell del claustre
del monestir de Sant Cugat que
mostra un soldat conduint pres
un pagès. Tal volta el nostre
Frujà? (Foto: J. Campmany).
El monestir de Castelldefels,
vinculat a Sant Cugat del Vallès, va ser fundat probablement
pel comte Mir. (Foto: J. Campmany).
[72] El Tascal estava situat sota
l’actual via del tren, en la zona industrial que actualment s’estén des
de Gavà a Viladecans. Un document
de l’any 1183 esmenta l’establiment
d’una peça de terra sota la via de
Barcelona (aproximadament l’actual
c-245) que limita al sud amb el Tascal
(X. Pérez, Diplomatari de la Cartoixa
de Montalegre, segles X-XIII, Barcelona 1998, doc. 152, p. 197). Un altre
document de l’any 1280 fa referència
a l’honor denominat Tascal, situat sota
Viladecans (Antic arxiu de la baronia
d’Eramprunyà, Inventari del segle
XVI, signatura O-17).
Els esclaus, en canvi, és ben probable que fossin majoria als
grans dominis de la plana: un document de l’any 911 indica
que el comte de Barcelona tenia esclaus –mancipia– a les seves
propietats. També les terres del monestir de Castelldefels tenien
esclaus –servientes–: sovint, quan es parla dels habitants d’aquest
monestir, no es fa referència als monjos, sinó als seus servents.
Però també en aquests dominis s’assentaren nouvinguts d’estatus
lliure, tot i que amb unes condicions força carregoses: a Viladecans i a Gavà, sota el camí de la costa, en les terres de l’estany
tot just guanyades a l’aigua, entre l’actual via del tren i el camí
ral de València, els colons obtingueren peces de terra allargades
–feixes, en deien– a canvi de fortes prestacions en espècie.
Usualment, eren obligats a donar als amos dels dominis la tasca,
això és, l’onzena part de les collites. Per això aquestes extensions
de terres de Gavà i Viladecans s’anomenaven Tascals.72 A més,
eren també obligats a treballar les terres dels amos durant uns
quants dies l’any, durant els quals efectuaven diverses operacions:
llauraven (jova), podaven els arbres (podada), segaven (segada),
batien el blat (batuda), transportaven la collita (tragina), adobaven els camps (femada)... Els contractes de conreu d’aquests
colons no eren cap innovació: el dret romà els coneixia amb el
nom de precaris. L’any 1002, el senyor de la Torre d’Almafar
esmenta els seus precaria, en referència a aquests colons lligats
a la propietat a canvi de contraprestacions econòmiques.
Però al llarg del segle X i principis del XI, de mica en mica, aquest
colonat va anar degenerant, i de ser una dependència purament
econòmica, es va anar convertint en una dependència més personal, més semblant a l’esclavitud. Al mateix temps, els senyors
dels grans dominis s’adonaren que per a ells era molt més rendible
alliberar els esclaus (i així evitaven l’obligació d’alimentar-los,
hostatjar-los a la casa principal, reemplaçar-los quan morien)
i convertir-los en colons. Eren molt més productius, ja que
treballaven fins a l’extenuació per pujar la família i prosperar, i
per pagar cada any una quantitat fixa de blat, ordi, oli, gallines
Josep Campmany
41
o porcs, i a més treballaven gratis a la finca principal durant uns
dies a l’any. Així fou com desaparegueren els esclaus, alhora
que tota una massa d’antics colons lliures es convertia en tinents
carregats d’oneroses obligacions, els serfs de la gleva, sotmesos
judicialment i personalment a uns amos que ja s’havien convertit
en senyors.73 El Frujà de la història era un d’ells. De la seva vida
en tenim un breu fragment: l’acta de l’execució del judici del 26
de febrer de l’any 987.74 Sabem que hi va perdre el que tenia, i
que treballava i pagava els censos a l’altar de Sant Pere. Acusat
per l’abat de defraudar els impostos que, en forma de vi, havia
de pagar a Sant Pere, fou castigat per ell mateix a perdre-ho tot.
L’evolució de l’antic sistema esclavista cap al nou sistema feudal
va ser gradual. Els propietaris dels grans dominis s’anaren atribuint
progressivament més i més drets sobre els colons. De primer, els
propietaris van imposar condicions addicionals purament econòmiques. Així, per exemple, l’any 966, quan Lobelo dóna la meitat
de les seves terres i la tasca de les restants a Sant Cugat, l’abat
li imposa que no pugui vendre l’altra meitat a ningú excepte al
monestir, limitació doncs en la capacitat econòmica dels pagesos.
Després, també els impostos i altres prestacions públiques van
anar acumulant-se en mans dels senyors, dels propietaris dels
grans dominis: el delme o impost religiós, per exemple, que va ser
retingut pels mateixos comtes, i els impostos militars i judicials,
apropiats pels senyors de torres o els governadors del castell.
Fins a cert punt, era lògic que els que tenien la propietat de les
vil·les es responsabilitzessin de la col·lecta i administració de les
rendes públiques, però al capdavall se les van acabar apropiant.
Així, els colons no veien en el gran propietari només l’amo de
l’explotació, sinó també algú investit amb autoritat pública, administrador dels impostos i càrregues fiscals. Un pas més en aquest
procés de senyorialització va consistir en l’apropiació, per part
dels terratinents, del poder judicial. L’exemple el trobem l’any
986, quan l’emperador Lotari concedí a Sant Cugat la «potestat
per jutjar i veure causes» dins dels seus dominis, fora de l’abast
i jurisdicció de comtes i jutges públics.75 És aquesta apropiació
de funcions públiques, ni ràpida ni violenta, però revolucionària,
la que denota el naixement del feudalisme.
Els que es beneficiaven d’aquesta nova posició social comencen
a aparèixer designats als documents com a senyors («domnos»):
el governador d’Eramprunyà Galí (978), el comte Mir (978), el
comte Borrell (1002), l’abat (1002)...76 I les seves àmplies atribucions s’arrodoniren finalment amb el darrer pas, el que defineix
el feudalisme: l’establiment d’una relació personal, d’una relació
de vassallatge entre els colons i els propietaris de les terres. Una
relació que deixava clar qui era el senyor i qui el serf. Aquests
nous senyors començaren a reclamar als vassalls la seva exclusivitat: l’any 1002, per exemple, l’abat de Sant Cugat imposà a
una família que li havia cedit les terres, «que no els sigui lícit
42
«Que cap comte, pontífex ni
jutge públic, en relació als seus
béns, tingui potestat per veure
causes, ni pugui obligar ni exercir plets, ni perseguir els seus
homes, ni per homicidi, ni per
incendi, ni rapte, ni per qualsevol altre afer». Amb aquests
mots copiats al foli quart, vers,
del Cartulari de Sant Cugat,
l’emperador Lotari promulgava
l’apropiació per part del monestir de l’administració de justícia en les seves terres. (Font:
Arxiu de la Corona d’Aragó).
[73] P. Bonnassie, Del esclavismo al
feudalismo en Europa Occidental,
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 202, vol.
I, p. 169.
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 173, vol. I,
p. 144-148.
p. 106-107, doc. 372, 373, vol. II,
p. 18-22.
reconèixer cap altre senyor d’aquestes terres excepte l’abat del
monestir», és a dir, quedaren subjectes a un únic senyor, l’abat.
El mateix es feia constar en un document del mateix any pel qual
els hereus del guerrer Recosind donaren a Sant Cugat part del seu
domini. Així, a finals del segle X, com una teranyina, els grans
potentats, propietaris dels dominis, anaren transformant el seu
domini purament econòmic en un domini més absolut, més total.
Marges de pedra seca al Montras, sota les Agulles. Tot i
que aquests marges es van fer
majoritàriament al segle XIX,
ja a l’any 1000 es documenten
contractes de complantació per
portar a conreu i plantar vinya
en trossos de muntanya fins
aleshores incultes.
(Foto: J. Campmany) .
Pagesos medievals fent la matança del porc. (Font: Tapís de
la creació. Tresor de la Catedral de Girona).
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 754, vol. II,
p. 413-414.
1000», Gavà mil anys, p. 39.
Tot plegat conduí a una reconversió dels contractes de conreu.
Vegem-ne algun exemple: l’any 1002, quan Recosind cedí
a Sant Cugat totes les seves propietats (probablement es
tracta de la devolució dels atributs de govern del gran domini
d’Almafar), demanà a l’abat que es respectessin els drets dels
seus «precaris» (és a dir, dels pagesos que ell havia establert),
sense cap altra condició addicional. Igualment, quan el 1033 el
bisbe i els canonges establiren a Guillem una terra al terme del
Llor i Tapioles (Sant Boi), no imposaren altres condicions que
tenir-la ell i els seus successors «pel bisbe», i «conrear-la i fer-hi
cases». El 1057, en canvi, un establiment de l’abat de Sant Cugat
a Oderan i Tudiscla d’unes terres «per portar-les al conreu»
indica que, a més de pagar la tasca, ni ell ni la seva descendència
no podien reconèixer cap altre senyor que l’abat, «ni fer-hi cap
feu». La paraula «feu», doncs, es lliga amb l’explotació de la
terra. El canvi és obvi el 1094, quan Mir Bardina (un terratinent
que el 1058 havia heretat un «feu sota batllia de Sant Cugat i
del senyor abat»), sotsestableix un mas «en feu» al pagès Mir
Bernat perquè el menés.77
En conclusió: el que inicialment era un exercici contractual
econòmic –l’establiment de colons pagesos dins d’un gran
domini–esdevingué un contracte de vassallatge feudal, fruit d’una
lenta evolució iniciada a finals del segle X i culminada al segle XI.
La pagesia, doncs, que en el món antic era classe assalariada, però
lliure, s’anà convertint en vassalls, «homes propis» dels senyors,
cosa que implicava uns lligams de fidelitat personal desconeguts
fins llavors. En aquest context, pràcticament cadascun dels grans
dominis procedents de les antigues vil·les romanes va acabar
concretant-se en un senyoriu de tipus feudal, en una jurisdicció,
en una quadra medieval. La geografia medieval, doncs, és
una geografia molt esquarterada, amb nivells jurisdiccionals
superposats, cadascun d’ells sota diferents senyors.78
Les quadres senyorials existents a Gavà estaven geogràficament
incloses dins del terme d’Eramprunyà, però no necessàriament
sotmeses al governador del castell, ja que en molts casos, els seus
termes eren molt més antics i arrelats que el del castell. Aquesta
juxtaposició entre castell i quadres va provocar que sovintegessin
les bregues i els enfrontaments (judicials o armats) entre els senyors
del castell i els de les diferents jurisdiccions, per diferències
sobre quin dels senyors tenia més dret a quedar-se uns o altres
impostos o càrregues sobre els colons escampats pel territori.
Josep Campmany
43
PARAULA DE COMTE
Torre comtal de Gavà
29 d’abril de l’any 1011
44
La seva muller, Ermessenda, dormia encara. Però ell, perdut el son, s’havia llevat, i
mirava per la finestra. Al davant s’estenia un dels seus dominis més preuats: Gavà.
El domini, que originalment ja era força ric, havia estat augmentat i engrandit, tant
a la muntanya, amb les terres robades al bosc, com a migdia, a la banda del Tascal,
amb les terres guanyades al mar, on els pantans retrocedien a força de braços dels
seus colons.
Ramon Borrell era a Gavà per un afer important: havia d’escripturar la donació al
monestir de Sant Cugat de l’herència del seu oncle Mir. Malgrat que els seus pares,
Borrell i Letgarda, l’havien fet ja efectiva quaranta-cinc anys enrere, els monjos havien perdut les escriptures originals, i calia refer-les. Cada cop sovintejaven més les
topades amb els senyors veïns, i els convenia que el comte els garantís les propietats
per escrit. Ara era un bon moment per fer-ho: els guerrers havien deixat d’importunar
després de l’èpica expedició a Còrdova, que tantes baixes havia causat, entre elles
la del governador d’Eramprunyà, Guillem de Sant Martí. També l’abat del monestir
havia mort de les ferides rebudes, i el comte era, interinament, el màxim protector
del monestir. Per això convenia enllestir l’afer ràpid.
La primera llum del matí acompanyava el despertar d’aquell poblet. De les cabanes que
voltaven la torre començava a pujar remor de vida. A ponent, el toc de la campana
del monestir de Castelldefels indicava l’hora prima. Els monjos començaven el dia,
i aviat els tindria aquí. Aquest pensament el va espavilar. Va oblidar el paisatge i va
començar a donar ordres per enllestir la recepció de les diferents comitives.
El primer d’arribar fou Guillem de Castellvell, un jovenet que havia brillat als camps de
batalla cordovesos. Era el nebot del difunt Guillem de Sant Martí, i la vídua, Adelaida,
l’havia enviat com a representant. Això li va recordar que havia de buscar un bon
marit per a Dispòsia, filla òrfena d’Adelaida. Potser fora bo un marit lligat a la casa
vescomtal, Mir Geribert per exemple, el solter d’or d’aquella època. Ho consultaria a
la seva muller, Ermessenda. La buscà... i no la trobà. Havia sortit. L’haurien d’esperar
per a la firma de l’escriptura... Després del de Castellvell, arribaren els tres jutges
que havien de donar testimoni fidel de la confirmació de la donació: el nou bisbe de
Barcelona, Deusdedit (l’anterior, Aeci, també havia mort durant l’expedició a Còrdova); el bisbe d’Urgell, Ermengol; i el jutge de palau, Guifré. Els darrers d’arribar foren
Seniofred, cap dels benedictins de Castelldefels, i Bonhome, l’escrivà del monestir. Ja
hi eren tots... excepte Ermessenda. On era?
Ermessenda, Ermessenda de Carcassona... Feia deu anys que s’hi havia casat. Altiva
i intel·ligent, havia vingut expressament a Gavà per resoldre l’afer de la delimitació
de les terres de Sant Cugat. No era cap intromissió: en el moment del casament, ella
havia rebut com a dot, a més dels comtats de Girona i Osona, molts castells arreu
del país, entre els quals Eramprunyà. Si ell signaria com a protector de Sant Cugat,
Ermessenda ho faria en qualitat de senyora d’Eramprunyà. L’entesa doncs, era segura. Quan entrà a la sala, venia acompanyada d’un dels pagesos del llogarret. Era
un d’aquests pagesos nets, polits, grassos, que tot i viure de la terra tenien un fort
ascendent sobre les seves comunitats. Ajudaven els jutges en els litigis, donaven fe de
les termenals dels camps, posaven pau en cas de batusses... Prohoms, els anomenava
Josep Campmany
45
Ermessenda. Ben mirat, eren els aliats naturals de la casa comtal, ja que només ella
els podia protegir dels excessos dels governadors.
L’acte començà. L’escrivà va llegir l’escriptura que portava mig preparada: «En nom
de Déu i del nostre salvador Jesucrist, jo, Ramon, comte i marquès per la gràcia de
Déu, junt amb la meva muller, Ermessenda, comtessa per la gràcia de Déu, donem a
Déu i a Sant Cugat, màrtir per Crist, el monestir del qual és al Vallès, al lloc d’Octavià,
distant vuit milles de Barcelona, tot el nostre alou, que és...» i aquí el monjo començava a detallar les possessions que el seu oncle Mir havia llegat al monestir, i que els
seus pares Borrell i Letgarda ja havien atorgat: tot el lloc de Castelldefels, on s’havia
fundat l’església de Santa Maria, i diverses terres al lloc de Vall de Cans, prop de Sant
Climent, a Gavà, a la Sentiu, al Sitjar, a la vall Voltorera... tot delimitat pel castell
d’Eramprunyà, el puig Ventós, Sales i el Montbaig, el mar, el Garraf, i l’Heura, que
era una cova de pastors plantada en un dels contraforts del Garraf... Aquí s’acabava
l’escriptura. Els presents es van mirar sense dir res. Guillem de Castellvell callava,
resignat, ja que encara que l’escriptura impediria que els governadors del castell
d’Eramprunyà s’ingerissin a les terres baixes, Ermessenda així ho havia ordenat. Els
dos bisbes i el jutge callaven també, ja que la redacció era impecable, des del punt
de vista tècnic i jurídic.
Però llavors Ermessenda va aixecar-se i va parlar. Va dir que sabia que els monjos
tenien dret a totes aquelles terres, ja que així ho havia disposat la pietat del difunt
comte Mir, però que ella, com a comtessa i senyora del castell, no podia deixar a la
mercè dels monjos la gent de Gavà i Castelldefels, especialment ara que el monestir
havia aconseguit de Roma la immunitat total, és a dir, que ni els tribunals ni la milícia
del comte no eren competents per jutjar o castigar els excessos dels monjos. Per això
demanava que, juntament amb l’escriptura de confirmació de les propietats, s’afegís
un paràgraf on es fessin constar també els drets dels habitants d’aquells llocs. I,
en dir això, la seva mirada còmplice va trobar-se amb la del prohom de Gavà, que
romania en un racó de la sala.
Les paraules d’Ermessenda van fer explotar de ràbia fra Seniofred. De cap manera ho
consentiria! Les terres, i les cases, horts, arbres, pastures, estanys, roques i pedres,
tot això, detallat, pertanyia al monestir, i els habitants d’aquests llocs no hi tenien cap
dret, a beneficiar-se del que no era seu! Exigia, per tant, que aquesta llista de coses
figurés a l’escriptura. Ermessenda es va mostrar inflexible: ni llista de propietats ni
romanços. Si no s’incloïa un paràgraf amb els drets de la gent, ella no firmava, i els
governadors del castell podrien reclamar, algun dia, Castelldefels i totes les seves
propietats...
El jutge i els bisbes van intervenir i van posar pau. Després d’hores i hores de discussió, el comte va haver d’imposar la seva autoritat sobre els monjos. La solució,
salomònica, va ser afegir tota la llista de propietats i coses que reclamava el monjo,
d’una banda, i d’altra afegir el paràgraf suggerit per Ermessenda. Aquest fou l’acord,
i aquell 29 d’abril de 1011, any quinzè del rei Robert, per primera vegada, els homes i
dones de Gavà i Castelldefels veieren reconeguts per escrit els seus drets comunitaris
sobre les terres dels voltants.
46
Els més antics drets comunals
Antic edifici de l’Ajuntament
de Gavà. Per pagar el solar on
s’aixeca l’edifici, l’any 1885,
el consistori va utilitzar encara diners extrets de la venda
de llenya del bosc del castell
d’Eramprunyà, en ús d’un dret
comunal que es regulà per
escrit ja l’any 1011.
(Foto: B. Solina).
Comerciants del segle XI. L’any
1011, els gavanencs van ser
autoritzats a transportar mercaderies per vaixell sense cap
restricció feudal. (Font: Tapís
de la creació. Tresor de la Catedral de Girona).
p. 80-81.
[80] Arxiu Municipal de Gavà, Actes del Ple Municipal, sessió del
24/05/1885. Més esments a la tala
d’arbres dels boscos dels barons per
aconseguir diners per a l’Ajuntament,
al Ple del 10/11/1917.
Sobre el paper, en la ratlla del canvi de mil·lenni, els tinents que
havien caigut sota les noves formes de servitud o colonat eren
persones lliures. A més, com a persones integrades en comunitats
de veïns, gaudien d’una sèrie de drets comunals, que podien ser
exercits lliurement, i que en teoria estaven garantits pel mateix
comte de Barcelona. Aquests drets comunals eren bàsicament
quatre: utilitzar lliurement el bosc, tant per proveir-se de fusta,
com dels fruits boscans (nous, bolets, llavors...), pasturar per tots
els erms i terrenys comtals del terme, pescar lliurement al mar, ja
fos amb vaixells o mitjançant instal·lacions especials (pesqueres)
i comerciar per mar, amb tota mena de vaixells.
Aquests quatre drets estan recollits en un preciós document de
l’any 1011,79 que de fet és una renovació d’un document del
temps del comte Borrell (947-993). Juntament amb això, els
comtes fan esment explícit dels drets comunals dels habitants
de Gavà i Castelldefels. Reproduïm el text perquè creiem que
és important per entendre l’origen d’uns drets que duraran ben
bé fins a inicis del segle XX: «Afegim i concedim als pobladors
que habiten i habitaran arreu dels esmentats alous i predis de
l’esmentat Sant, que gaudeixin de pasqües i emprius en totes
les nostres marques i propietats. I els cedim la llenya arreu dels
nostres erms, muntanyes i boscos i, sense cap impediment, per tal
de satisfer les seves necessitats, que els sigui permès, sense cap
obstacle ni perjudici, fer pesqueres arreu del mar, i transportar
mercaderies mitjançant tota mena de vaixells».
Què significaven aquests quatre drets? En primer lloc, que el
bestiar dels residents a Gavà i Castelldefels (fossin homes lliures,
colons, serfs o esclaus), podia pasturar per tots els terrenys erms
d’Eramprunyà. Molt important si tenim en compte l’extensió de
terreny semipantanós que s’estenia al Delta, amb pastures molt
atractives per als ramats ovins i bovins. En segon lloc, que els
veïns tenien dret a treure llenya dels boscos del castell, sempre
que fos per cobrir les necessitats pròpies. A títol anecdòtic, aquest
dret va ser utilitzat encara l’any 1885 per finançar part de la
compra del solar de l’edifici de la Casa de la Vila, a la cantonada
del carrers del Centre i Salvador Lluch.80
Pel que fa a les pesqueres, els drets comunals abastaven i protegien no només el dret a pescar peixos, sinó sobretot les angules
que pul·lulaven pels estanys del Delta. La captura d’aquests espècimens es feia, tal com es fa encara avui a l’Ebre, amb aparells
especials que es muntaven i es deixaven estesos durant hores,
o fins i tot dies: les pesqueres. Aquesta pesca complementava
no només la dieta, sinó l’economia d’aquells serfs gavanencs
de l’any mil. Finalment, el darrer dels drets convida a imaginar
Josep Campmany
47
que els avantpassats, vers l’any 1000, comerciaven amb els seus
vaixells: un comerç de petita volada, de cabotatge, costa a costa,
que es desenvolupava entre els ports cristians i els musulmans,
tot aprofitant l’oportunitat oberta per la treva signada l’any
940, que garantia la llibertat de comerç entre els territoris dels
comtes de Barcelona i llurs veïns musulmans. S’intercanviaven
tant productes agrícoles, metalls i tal volta fusta o conserves
de peix, que venien del nord, per orfebreria, espècies, vestits,
teixits (seda, cotó), brocats, catifes o vànoves que venien del ric
sud. Els comtes eren els primers interessats a promoure aquest
comerç: al capdavall, ells s’enduien una bona llesca dels beneficis
comercials, a través dels preceptius impostos.
D’altra banda, hem parlat de la torre comtal de Gavà, i aquí cal
que expliquem quina era aquesta fortificació medieval i on era
situada. L’any 1789, els gavanencs explicaven que, al poble, «se
dice por tradición que antiguamente havía un castillo o torre
que se nombrava de los Barones, del que únicamente existen
sus cimientos».81 La localització d’aquesta torre, fins ara, havia
estat un misteri.82 Però gràcies a l’exhumació de documents que
havien format part de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà,
com ara alguns capbreus –conjunts de declaracions de propietat
dels vassalls gavanencs–, podem avui aclarir definitivament el
misteri. Així, per exemple, al capbreu fet pel notari Josep Maria
Òdena els anys 1817-1819,83 a la declaració del pagès Pau Idrach,
s’esmenten quatre cases,84 aixecades en una parcel·la que «és de
pertinència de aquell tros de terra en lo qual hi havia un Casalot
y una torre dita la dels Barons de Gavà». Altres declaracions
d’altres anys delimiten encara més aquesta localització: al capbreu del notari Antoni Seriol, l’any 1598, aquestes cases les declara Joan Mirambell, carreter, i limiten al sud «part amb la plaça
pública i part amb l’era de la torre dels Barons».85 I al capbreu
fet pel notari Onofre Personada, l’any 1632,86 les casetes eren
propietat de Sebastià Preses, Pere Comes, Antoni Espinós i na
Pujola, i limitaven al sud amb «l’era de la torre dels Barons». Al
mateix capbreu, Guillem Manent, declara una casa,87 que limita
al sud «ab los quadrells de la torre». I Antic Estaper declara una
altra casa que limita a ponent amb l’honor els Barons.88 Per tant,
l’actual illa de cases delimitada pels carrers de Sant Pere, Rectoria, Generalitat i Cap de Creus contenia el conjunt d’edificacions
i fortificacions conegut com Castell i Torre de Gavà. Aquests
terrenys eren a tocar de l’església de Sant Pere, cosa lògica si
pensem en què església i torre tenien l’origen, i probablement
s’alçaven, sobre les restes de la casa principal de la vil·la romana.
Amb l’ajuda d’altres declaracions podem aproximar-nos una
mica més al seu aspecte: Climent Bagols declara l’any 1632 la
parcel·la ocupada per les cases d’en Cuyàs,89 i especifica que a
48
Carrer del Comte d’Urgell.
Aquest carrer ressegueix
aproximadament l’antic camí
del Portal Roig, el primer
carrer del Gavà. La vista està
encarada al número 35 del carrer del Cap de Creus. Aproximadament al mateix lloc que la
porta hi havia el Portal Roig,
la porta d’entrada a la casa o
torre de Gavà.
[81] J. Codina, J. Moran, M. Renom,
El Baix Llobregat el 1789, Barcelona
1992, p. 152.
[82] J. Soler-Vidal, «La masia de cal
senyor Lluch», La Sentiu, núm. 7
(1984) p. 17, va suggerir que estava
situat al peu de la muntanya de la
Roca, però avui podem afirmar que
aquesta idea va ser fruit d’una confusió amb la Casa de la Roca, una altra
de les torres medievals gavanenques
desaparegudes.
[83] Arxiu Municipal de Castelldefels, arxiu històric, caixa 11.
[84] Cases que avui porten els números
31, 33, 35 i 37 del carrer de Sant Pere.
[85] Antic arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà, llibre 13/A-127 (arxiu de Josep Campmany, fons Dolors
Sanahuja).
[86] Antic Arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà, capbreu de 1632, f.
67, 99, 150, 167 i 247.
[87] Casa al xamfrà entre els carrers
de Sant Pere, núm. 46 i 44, i Sant
Nicasi, núm 1 –els darrers desapareguts.
[88] Actuals números 23 a 25 del Cap
de Creus.
[89] Actuals números 1 a 21 del carrer
del Cap de Creus.
[90] Actuals carrer de la Generalitat,
número 22, i Rectoria, número 2.
[91] J. J. Esteban, conferència feta al
Museu de Gavà el 25 de maig de 2003.
[92] J. Balari, Orígenes históricos de
Cataluña, p. 135-136.
[93] Ja ho diu D. Sanahuja, «El territori d’Eramprunyà entre els segles XXVI», Rubricatum, 3 (2002) p. 38.
[94] El portal encarava l’actual carrer
del Comte d’Urgell, prop de l’actual
número 35 del carrer del Cap de Creus.
[95] J. Campmany, «Gavà en el segle
XVI. Mutació senyorial i aformació
comunal», dins Materials del Baix
Llobregat, núm. 7 (2001) p. 81.
[96] A la banda de muntanya, els barons van establir l’any 1588 a Ramon
Barrufet, «una casa i ferreria amb el
pati, l’hort i el portal». Antic arxiu
de la Baronia d’Eramprunyà, llibre
13/A-127 (arxiu de Josep Campmany,
fons Dolors Sanahuja).
[97] A la banda de migdia, els barons
van establir Joan Verneda, nunci de la
baronia, el 14 de desembre de 1588,
en un pati amb construcions derruïdes
denominat «carnisseria nova». Després d’en Verneda, les parcel·les
van passar als Dentó. Aquesta finca
termena-va, a ponent, amb «la casa
dels Ba-rons», mitjançant una via
pública, l’actual carrer del Cap de
Creus. Antic arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà, carpeta 25, plec 36
(arxiu J. Campmany, fons Josep Soler
i Vidal, fitxa 1/1/63).
[98] Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, document 136, f. 35 i 39.
d’Eramprunyà, caixa II, plec 27. Part
d’aquest document fou transcrit i
publicat per Josep Soler i Vidal, «Història. Les masies», dins Itineraris per
la història i la natura de Gavà, Gavà
1989, p. 58-59.
l’oest limita amb el «trull dels barons», molí d’oli d’ús comunitari per a tots els gavanencs. D’altra banda, a l’excavació de
la parcel·la que fa xamfrà entre els carrers de la Generalitat i
Rectoria,90 van aparèixer un ingent nombre de sitges medievals,
sobre un espai que en època romana estava ocupat per recipients
d’emmagatzematge de vi. Això indica que aquesta zona, just
entre la Torre de Gavà i l’església de Sant Pere, era usada com
a celler.91 En aquest sentit, val la pena remarcar que aquests
espais plens de sitges –foveas en llatí– han originat el nom català Boada,92 amb què precisament es coneixia la finca que ara
ocupen l’escola de les monges i els pisos del Congrés. L’espai
de la Torre estava murallat,93 i s’hi entrava per un portal, ja que
en els mateixos capbreus antics hom fa reiterades referències al
«camí del portal roig», senyal que devia estar obrat amb pedra
vermella de Bruguers.94 Aquest camí del Portal Roig és l’actual
carrer del Comte d’Urgell.95 I just a l’exterior del portal, a banda
i banda, hi havia la ferreria,96 i la carnisseria,97 uns altres dels
serveis locals en mans dels senyors.
Dos darrers document ens confirmen aquesta aproximació: un
és l’estima de Gavà, valoració de la senyoria realitzada l’any
1485. Per fer-la, els inspectors «son anats personalment a la dita
Casa, loch e quadra de Gavà», i expliquen que allí han «vist e
regonegut per nosaltres a ull» totes les propietats, inclosos «lo
seller ab la vaxella e la carneceria de la dita quadra e hun moli
de fer oli».98 I l’altre és la descripció sumària feta l’any 1447,
en ocasió d’un acord de compra-venda de la «casa del dit lloch
de Gavà», amb tots els «cups arreus e forniments fets així per
vins vermells com blancs, com altra manera de fer vins; en los
quals forniments entenc e declar ésser compresa la premsa de
vi grech qui vui en la dita Casa és» i a més «tota ferramenta de
cavar, llaurar e cultivar; un parell de bous ab tots llurs arreus
e forniments, banchs, taules, cadires, posts de llits, màrfegues,
e més un parell de matalassos e un travesser, los millors de la
Casa, a més de dues coytines e un paelló, e més matalassos de
llit de campanya ab llurs travessers».99
Capbreu de Gavà, de l’any
1587, confessió de Jaume Esteve Ros. Aquest pagès diu als
barons que té unes cases que
termenaven amb el camí «que
va a la vostra torre» (Font:
Antic Arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà, ara al fons Foxà
de l’Arxiu de l’Arquebisbat de
Tarragona).
Josep Campmany
49
ELS PLANS D’ERMESSENDA
Castell d’Eramprunyà, Gavà
50
Ermessenda va donar una última ullada al castell, al seu castell d’Eramprunyà. Feia
vint-i-dos anys que n’era la senyora, per donació del seu marit difunt, Ramon Borrell,
amb motiu del casament. Al seu costat, el governador, Mir Geribert, caminava silenciós. Rumiava el missatge que la comtessa li havia vingut a comunicar personalment:
«Demà» -li havia dit, «el castell d’Eramprunyà deixarà de ser meu, i passarà a ser
del comte d’Urgell. I tu te li posaràs a disposició, i el serviràs fidelment com fins ara
m’has servit a mi».
Ermessenda va mirar cap a la plana. Des de la torre principal es veia clarament la
muntanya de Montjuïc, la calmosa desembocadura del Llobregat, i al fons, mig amagada rere les muralles, la ciutat de Barcelona. Demà seria un dia important...
Mir Geribert la va mirar amb ulls interrogants, sense dir res. Era clar que esperava
més explicacions. Ermessenda va decidir donar-les.
«Nebot meu, des que ara fa deu anys et vaig triar com a marit de Dispòsia, la filla
òrfena de Guillem de Sant Martí i Adelaida, m’has servit bé i fidelment. Durant cinc
anys vas mantenir-te discretament al meu servei, sense demanar cap càrrec ni cap
honor, al marge de bregues i disputes de brivalls. Després, i gràcies a la teva alta
ascendència, a la mort del meu marit et vaig poder nomenar, ara fa cinc anys, sense
problemes, governador d’Eramprunyà, en substitució del vell Edelmar.
«Durant aquests darrers cinc anys has controlat bé la frontera. Has fet prosperar
aquestes terres. Has reforçat les torres i les muralles del castell. Has conservat els
camins que travessen el Garraf cap a la frontera d’Espanya. Tots aquests anys t’he
guiat i protegit. Doncs bé, ara és hora que alcis el vol per tu mateix.
«Jo ja sóc vella. El meu fill ha arribat a la majoria d’edat, i reclama amb insistència que
deixi la regència, i amb ella els principals castells que tinc a la frontera. Eramprunyà
n’és un, i demà l’hi tornaré.
«Però desconfio del meu fill. És massa jove, i no acaba d’adonar-se del seu poder real.
No acaba de copsar que ser comte de Barcelona és una cosa molt especial, que té un
poder que va més enllà de l’estricta frontera del seu comtat. Ell ha de ser com el seu
pare, el meu marit: marquès, que vol dir príncep de totes les terres entre els Pirineus
i Espanya. S’ha d’adonar que ell està per sobre dels altres comtes catalans: per sobre
del d’Empúries, del de Rosselló, del de Cerdanya... i també per sobre del d’Urgell.
«Per això els meus consellers han aconseguit pactar que, aquests castells que demà
deixaré al meu fill, no se’ls quedarà per al seu gaudi personal, sinó que els usarà
amb altes finalitats polítiques. De fet, els farà servir de penyora per tal d’aconseguir
l’homenatge de fidelitat i el vassallatge del comte d’Urgell, el teu cosí.
«Demà tu aniràs a Barcelona, i seràs els meus ulls i els meus llavis. Comprovaràs que
tot es fa tal com està pactat. Demà, els comtats de Barcelona i d’Urgell quedaran lligats
per sempre més amb uns llaços tan ferms, que mai més ningú no els podrà trencar.
I es farà realitat el somni del meu marit, el seu pare: el naixement d’un principat
independent entre els Pirineus i Espanya.
«Hem hagut de treballar de valent, els meus consellers i jo, per trobar la fórmula
Josep Campmany
51
justa, equilibrada, d’aquest pacte. I hem inventat tot un cerimonial, que anomenem
jurament d’homenatge, que esperem que serveixi per segellar i representar allò que
certificaran les actes i els pergamins.
«De primer, el meu nebot, comte d’Urgell, s’agenollarà davant del meu fill i li prometrà
fidelitat eterna. Després, com a premi, el meu fill s’alçarà i li donarà el domini i la
propietat d’una sèrie de castells, entre ells Eramprunyà. I encara hi afegirà alguns
dels homes més valuosos del comtat, tu entre ells. A partir de demà, tu et deuràs al
comte d’Urgell, que serà també senyor d’Eramprunyà».
Mir Geribert havia absorbit totes aquestes informacions amb els ulls desorbitats.
Els esquemes se li trencaven. Que Ermessenda era enèrgica, ja ho sabia. Ho havia comprovat cada cop que li havia demanat consell sobre com portar els afers a
Eramprunyà. El que mai hauria gosat ni imaginar és que la fortalesa d’Ermessenda
anava més enllà dels seus dominis, i fins del seus comtats. Ermessenda tenia una
visió que anava sempre més enllà de les coses tangibles. Més enllà del present, de
les limitacions de l’espai i el temps actuals. En ben poques paraules, la comtessa li
havia esbossat ni més ni menys que un pla magistral per crear un nou país, un nou
principat. Sense emperadors ni papes, i sense necessitat de guerres ni matances,
només amb enginy.
Cap al vespre, la comtessa marxà d’Eramprunyà. El pont llevadís se li obrí per darrera
vegada. Mir, des dels merlets, l’observava. Ella ni tan sols es va girar per acomiadarse. Probablement ja anava meditant sobre la següent jugada...
I, efectivament, la jornada de l’endemà, al palau comtal de Barcelona, va ser magnífica. Hi eren tots els principals barons de la terra. Els comtes d’Urgell i Barcelona, els
seus vescomtes, els comdors, membres del Consell Comtal i governadors dels castells
com ell, i els vasvassors, encarregats de la guàrdia dels castells. I una gernació de
bisbes, abats, canonges i capellans. Tots van ser testimonis d’aquella cerimònia. Una
cerimònia en què, per primer cop a Europa, dos senyors feudals pronunciaven en veu
alta la paraula «jurament d’homenatge». El primer cop que es feia patent que una
nova època estava naixent. Una època en què les antigues formes legals de l’imperi,
tretes de polsosos manuals escrits en un llatí que ja ningú parlava, queien en desús.
Una època en què els documents començaven a omplir-se de paraules normals, en
la llengua del poble, en l’idioma dels trobadors.
Mir Geribert va viure intensament aquest moment. Quan, juntament amb d’altres
comdors, es va agenollar davant del nou senyor, el comte Ermengol d’Urgell, tenia
la sensació de ser el protagonista d’un canvi històric monumental. Sentia que tot estava gairebé per fer, i la frontera l’esperava amb aires nous i idees noves. Si la terra
necessitava prínceps, ell volia tenir-hi alguna cosa a dir...
52
Els senyors -i les senyores- d’Eramprunyà
La fundació del castell es va fer a iniciativa comtal, en el marc
d’una operació d’invasió de les terres al sud del Llobregat que
els comtes Guifré-Borrell i Sunyer van portar a terme entre els
anys 898 i 942. També foren de titularitat del comte altres castells importants de la zona, com ara els d’Olèrdola i Cervelló.
El primer senyor conegut d’Eramprunyà és el comte Sunyer,
gràcies a un document de l’any 988 en què el seu fill indica que
té el castell «per dret (de successió) dels seus pares».100 Mort
Sunyer, Eramprunyà passà a mans del seu fill, el comte Mir. Mir
va efectuar la cessió de diversos dels dominis que integraven el
terme al monestir de Sant Cugat del Vallès, i va vendre una quarta
part del delme de les esglésies d’Eramprunyà.101 Per tant, és en
època d’aquest comte (947-966) quan cal datar l’organització
eclesiàstica del terme, i la fundació del monestir de Castelldefels.
La comtessa Ermessenda de
Carcassona va ser senyora
d’Eramprunyà aproximadament entre els anys 1000 i 1022.
A la foto, l’estàtua que decora
el seu sepulcre a la catedral de
Girona
[100] Eduard Junyent, Diplomatari de
la Catedral de Vic: segles IX-X. Vic,
1980-1987, Publicacions del Patronat
d’Estudis Osonencs, Pub. de l’Arxiu,
Biblioteca i Museu Episcopals de Vic,
doc. 537, vol. 4, p. 458.
[101] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, IV, núm. 148.
[102] P. de Marca, Marca Hispanica
sive limes Hispanicus, Paris, 1688,
ap. CXLI.
[103] S. Sobrequés, Els grans comtes
de Barcelona, Barcelona 1985 (4ª
edició), p. 22.
[104] Arxiu de la Corona d’Aragó,
Cancelleria, Pergamins Berenguer
Ramon I, núm. 46..
Cancelleria, Pergamins Berenguer
Ramon I, extrainventari, 2001.
[106] Adam J. Kosto, Making and
keeping agreements in medieval Catalonia. Power, order, and the written
word, 1000-1200, Cambridge, Regne
Unit, 2001, p. 64-73.
Mir va morir l’any 966, i aleshores Eramprunyà passà al seu
germà Borrell, que va fer-lo servir com a moneda de canvi en
diversos negocis. Així, l’any 988, el permutà amb la seva segona
muller, Aimeruds, a canvi d’una vila als Pirineus. Aquesta donació quedà confirmada pel testament de Borrell, de l’any 993.102
En morir la comtessa, el castell va anar a parar al seu fill, Ramon
Borrell, que, abans de l’any 1001, el va cedir com a dot, entre
d’altres béns, a la seva muller Ermessenda de Carcassona.103
El domini d’Ermessenda sobre Eramprunyà s’allargà durant el
govern del marit Ramon Borrell i del fill Berenguer Ramon I,
fins que l’any 1022, enmig d’una crisi institucional provocada per
l’enfrontament entre mare i fill, la vella comtessa cedí Eramprunyà al fill, que va poder disposar del castell i el seu terme.104
Un cop obtinguda la titularitat d’Eramprunyà, Berenguer Ramon
I l’utilitzà, junt amb altres béns, en un acte extraordinàriament
significatiu: a finals de 1022 el comte d’Urgell, fins llavors independent, es va fer vassall del comte de Barcelona.105 D’aquest
acte naixia ni més ni menys que l’ordenament feudal que va fer
possible la creació del gran estat català medieval, basat en la
submissió feudal de tots els comtes catalans al de Barcelona.
Aquest acte ha estat estudiat pel professor de Cambridge Adam
J. Kosto, que l’ha qualificat de colpidor, ja que el document que
el relata és el primer de tot Europa que parla d’homenatge, l’acte
de jurament de vassallatge feudal per excel·lència.106
Doncs bé, en aquest document tan important en el conjunt de
la història medieval europea, a canvi del vassallatge del comte
d’Urgell, el de Barcelona li cedia, en feu, una sèrie de propietats
(com ara la Torre de Gavà), diners, castells (el castell d’Eramprunyà) i personal militar de confiança (com ara Mir Geribert).
Josep Campmany
53
Ara bé, l’existència d’uns senyors al castell, i per tant el fet
que tots els habitants d’Eramprunyà estaven obligats a complir
certs deures militars, com ara fer guaites, participar en la milícia
senyorial, o cooperar en les obres de reparació del castell, i que
tots pertanyien a una única parròquia eclesiàstica, la de Sant Pere
i Sant Miquel,107 no ens ha de fer perdre de vista que l’actual
terme de Gavà, i en general l’antic terme d’Eramprunyà, era una
teranyina de jurisdiccions, de senyories de diversa índole, les
unes depenents de propietaris eclesiàstics, les altres de propietaris
laics, i encara unes terceres en mans de vassalls que les tenien en
feu dels senyors d’Eramprunyà, o dels comtes mateixos, a banda
de la batllia de Gavà, propietat plena del mateix comte.
En la documentació medieval apareixen una sèrie de famílies
que tenien la titularitat de les senyories escampades pel terme
de Gavà. Els anirem veient, al llarg d’aquest llibre: els jutges
Ramon Guitard i Ponç Bonfill Marc, petits nobles com els
Bleda, els Horta, els Santa Oliva o els Cunit, etc. Entre aquests,
tingueren importància especial els Santa Oliva, i els seus successors, els Terrassa i els Centelles, que tenien encomanada la
castlania d’Eramprunyà. L’origen d’aquest càrrec, la castlania,
és simple: Mir Geribert i els seu antecessor Galí senyorejaven, a
més d’Eramprunyà, molts dels castells del Penedès. No podien,
per tant, controlar-los personalment tots, vigilar que els pagesos
complissin escrupolosament les prestacions que se’ls imposaven
i, a més, participar, al costat del comte –o enfront del comte– en
els esdeveniments que s’anaven produint en l’àmbit nacional:
revoltes, expedicions, negocis, assemblees de magnats... Per això,
ja l’any 963, en època del governador Galí, trobem al seu costat
un tal Isimbert, signant junt amb el comte Mir com a testimonis
de la venda d’un castell del Penedès al governador de Cervelló,
el castell veí.108 Aquest Isimbert és avantpassat del Ramon Isimbert de Santa Oliva que ja es documenta l’any 1058, en època
de Mir Geribert, exercint d’encarregat, o castlà, d’Eramprunyà.
Tots els castells de Catalunya tenien castlà, i de fet s’especula
que d’aquest nom ve el nom «català» i «Catalunya» –la terra
dels castlans–. Els Santa Oliva han estat molt ben estudiats per
54
«Ipsam dominicaturam comitalem que est infra terminos
castri Erapruniani» Amb
aquestes paraules es refereix
a Gavà (el domini comtal que
era dins del terme del castell
d’Eramprunyà) el document
que recull la primera cerimònia
d’homenatge a Europa (Font:
Arxiu de la Corona d’Aragó,
pergamí 2001 de Ramon Berenguer I)
El castellot de Garraf, al
costat de l’autopista C-32,
formava part dels dominis
d’Eramprunyà. Va ser subinfeudat als Sitges, castlans també
del castell del mateix nom.
Per aquest motiu les terres del
Garraf acabaren formant part
del terme
municipal de Sitges.
[107] Doble nom per a una parròquia amb dues esglésies principals,
Sant Pere de Gavà i Sant Miquel
d’Eramprunyà
p. 56-57.
Vicente Medina i Dolors Sanahuja.109 A l’ombra dels senyors, els
Santa Oliva prosperaren, i un d’ells arribà a ser castlà del castell
de Santa Oliva –d’aquí el nom familiar– i un altre, abat de Sant
Cugat. A Eramprunyà, a canvi de prestar el servei de castlà, van
rebre en feu el domini de la Sentiu, i una part dels ingressos i
drets que el senyor cobrava dels vassalls.
[109] V. Medina, El castillo de Aramprunyá y su término en la historia.
Begas, Begues 1982, p. 68-84. D.
Sanahuja, «Els Santa Oliva, castlans
d’Eramprunyà (segles XI-XIII)»,
dins Anuario de Estudios Medievales,
núm. 22 (1992), p. 23-43.
III, p. 270-271.
[111] Arnau Arloví està molt relacionat amb Mir Geribert, que el va
fer castlà de la torre de Miralpeix, a
Sitges. Cartulari de Sant Cugat del
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 549, f. 209210 i Libri Antiquitati, IV, doc. 369, f.
157, doc. 378, f. 160 i doc. 379, f. 161.
[112] Els Fonollar han estat estudiats
per Àngels Parés, «Els Fonollar,
una família del Baix Llobregat»,
Materials del Baix Llobregat, núm. 8
(2992), p. 103-111.
[113] Per a un estudi detallat de les
jurisdiccions de Campdàsens, Garraf
i Jafre, vegeu J. Campmany, «Campdàsens, Garraf i Jafre. Els confins
occidentals del terme d’Eramprunyà
de l’alta edat mitjana al segle XV»,
dins III Trobada d’Estudiosos del
Garraf, Barcelona 2000, p. 196.
[114] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, vol. IV, f.161,
doc. 379. Publicat per F. de Bofarull,
El castillo y la baronía de Aramprunyà, apèndix I, p. 147-152.
[115] X. Pérez, Diplomatari de la cartoixa de Montalegre, doc. 106. Arxiu
de la Corona d’Aragó, Fons de Montalegre, pergamí 633. Publicat per F.
de Bofarull, El castillo y la baronía de
Aramprunyà, apèndix IV, p. 155-156.
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 1009, vol. 3,
p. 181-182.
[117] J. Alturo, L’Antic arxiu de
Santa Anna de Barcelona, del 942
al 1200, Barcelona 1985, docs. 329,
366, 393 i 432.
Fora de Gavà, en altres jurisdiccions d’Eramprunyà, es van consolidar nissagues semblants. Els Tició, per exemple, obtingueren
la castlania de Castelldefels, l’any 1178.110 A Viladecans, la família Bardina fou castlana de la Torre d’Almafar, succeïda pels
Alamany, els Marcús i els Burgués. A Sant Boi, la pobla Arlovina
estava en mans del levita Arloví, el seu fill Arnau Arloví,111 i els
seus descendents, i Benviure era de la família dels Papiol, des
d’aproximadament el segle XI –i potser abans– fins ben entrat el
segle XV. Els Papiol, senyors de Benviure, estigueren també en
possessió del castell del mateix nom, al Baix Llobregat, i d’una
altra torre situada al Penedès. El terme de Benviure va quedar
migpartit l’any 1048, quan el seu propietari n’hagué d’empenyorar la meitat al comte, la part sud, per ser més exactes. El comte
establí, en aquesta nova dominicatura, els Fonollar. Amb dominis
al Penedès, un dels seus membres arribà a ser secretari del rei
Jaume II.112 A Campdàsens i Garraf, des del 1154 es consolidà la
nissaga dels Sitges, castlans alhora d’aquella ciutat del Garraf.113
Totes aquestes nissagues no vivien separades les unes de les
altres; sovint es reunien en actes d’una certa solemnitat o transcendència. Així, per exemple, al testament de Mir Geribert hi
signen Amat Guitard, germà del jutge Ramon, senyor de la Casa
del Sitjar, i Arnau Arloví, fill de l’Arloví probable fundador de la
Pobla Arlovina de Sant Boi.114 A la renovació de l’encomanament
de la castlania d’Eramprunyà fet per Guillem de Sant Martí a Pere
de Santa Oliva, l’any 1143, hi signen Arnau de Bleda, senyor
de la Roca, Ponç de Papiol, senyor de Benviure, i Berenguer i
Pere de Fonollar, senyors del Fonollar.115 Al testament de Nèvia,
germana de Pere de Santa Oliva, l’any 1156, hi signen Guillem
de Sant Martí, Berenguer de Bleda, Geral Alamany –de la torre
d’Almafar– i Bernat Marcús.116 I, a la solemne cessió de l’església
de Sant Vicenç de Garraf al prevere Joan perquè hi fundés un
monestir sota la regla de Sant Agustí, feta amb diversos documents dels anys 1159 i 1172,117 veiem, al costat de les signatures
del senyor d’Eramprunyà, Guillem de Sant Martí, la seva muller
i el seu fill, les de Bernat Ermengol i Pere de Sitges –castlans
del castellet de Campdàsens–, Ramon de Jafre, Pere de Santa
Oliva, i Ponç de Fonollar. Aquestes elits d’Eramprunyà, sovint
enfrontades, però ben relacionades entre elles, eren les que
constituïen ni més ni menys que l’estament feudal, el braç dels
nobles i cavallers del terme.
Josep Campmany
55
LA FI DE MIR GERIBERT
El Calamot
12 de juny de 1059
56
El dia era gris, crepuscular, cobert de núvols interminables. Plovia a bots i barrals. La cortina d’aigua amb prou feines deixava entreveure les figures grises que
s’agombolaven als peus del Calamot, al mig de la carretera. A un costat, uns soldats,
coberts de fang i amb els capots xops d’aigua, intentaven inútilment encendre una
foguera sota un ràfec de roca, on algunes dones s’intentaven resguardar de la pluja.
Els homes, amb les mullades capes cobrint les cotes, i les caputxes abaixades fins al
nas, romanien quiets, muntats sobre cavalls d’orelles baixes. Tenien l’ànim tan trist
com el dia. Esperaven.
Una remor creixent els indicà que l’espera s’acabava. Qui esperaven destacava, sota
la pluja, amb la seva cabellera esbullada i la gran barba negra al descobert. La feble
llum del dia amb prou feines feia brillar la seva cota de malles. L’acompanyaven els
principals caps de brot de la contrada, generals d’un exèrcit derrotat abans de partir:
Ramon Isimbert, castlà d’Eramprunyà; Bernat Guadall, senyor de Campdàsens; Ramon
Ponç, senyor de Benviure; Ramon Guitart, senyor del Sitjar; Guillem Mir, senyor del
Llor... i, amb ells, unes poques desenes d’infants, els seus vassalls.
Quan els dos grups es trobaren, una breu ullada de Mir va ser suficient per adonar-se
de la magnitud de la tragèdia: ni el bisbe Guislabert, ni el vescomte Bernat Udalard
havien enviat ningú de més enllà del Llobregat. No se sentien compromesos amb
aquella aventura; la darrera aventura.
Just abans de donar el senyal de partida, Mir va adreçar-se als congregats: «Abans
d’emprendre aquesta expedició en servei del senyor comte de Barcelona, amb l’objectiu
de conquerir el castell de Móra, us he d’advertir que som pocs, i que el futur és incert.
Potser voldreu retirar-vos amb els vostres amics, i fer testament, per si la mort us
esdevé en el camí. Feu-ho ara, als peus del Calamot, el Castell Mot dels antics. Més
endavant serà massa tard». Alguns, pocs, li van fer cas.
Després d’aquest recés, l’escassa tropa va partir, camí enllà, vers la calçada del Penedès. D’allí sortirien als exposats camps de Tarragona, cavalcarien sense esperança
sota els baluards sarraïns de Siurana i Prades i, si els depassaven, s’enfondirien en
una de les petites valls que l’Ebre obria al llarg del curs, i atacarien la fortificada vila
de Móra, per ordre del comte... fins al final...
Mir encapçalava la darrera cavalcada. Ho sabia, malgrat que als seixanta anys encara
se sentia fort com un ós i retenia l’experiència de mil batalles, el coneixement del
terreny i l’astúcia llegendària. Sabia que caminava cap a una mort segura. Tanmateix,
hi anava, ja que aquest era el més bell destí d’un cavaller: l’atac sense esperança, la
glòria sense testimoni, tot en compliment de la paraula donada, fins i tot sabent que
aquella gesta no es cantaria...
Encara no feia ni tres mesos que havia deixat resolts els seus afers. S’havia doblegat
al comte de Barcelona, davant la defecció de tots els seus amics i parents poderosos.
Recordava com si fos avui la darrera visita de la gran Ermessenda, a Eramprunyà, feia
prop de quaranta anys. I els canvis successius de comtes a qui se suposava que servia:
l’arrogància d’Ermengol d’Urgell, a qui va tenir segrestat a Eramprunyà després d’un
desaire; la soledat de Berenguer Ramon, dominat per les dones; la ineptitud de Sanç,
el babau... Recordava també el seu enriquiment, a l’època de l’abdicació de Sanç. Des
Josep Campmany
57
del seu palau d’Olèrdola, Mir s’havia sentit amo de mig món. Amb els seus oncles, el
bisbe i el vescomte, dominava la meitat de Barcelona. I des d’aquella ciutat fins a la
frontera s’hi podia anar sense deixar de petjar els seus honors: el castell del Port, a
Montjuïc, Eramprunyà, Olèrdola, Subirats, Lavit, Sant Martí Sarroca, Ribes, Sitges...
Tot el Penedès li pertanyia, i era tractat i reconegut com el príncep de la frontera...
Però havia anat massa lluny. Malgrat les aliances que congrià, el vell Ramon Berenguer
havia estat un os massa dur per a ell. Ni tan sols a Eramprunyà mateix, Mir havia
aconseguit treure’s de sobre el domini del comte. Gavà, al bell mig del seu territori,
havia estat -i seguia sent- una autèntica espina clavada al cor de les seves terres...
Ara tot quedava enrere. Mentre cavalcava en terra estranya, d’amagat, recordava
les baralles amb el monestir de Sant Cugat: primer pels estanys i erms de Calders,
propietat de la seva primera muller, Dispòsia de Sant Martí. Després les terres de
Santa Oliva, del seu oncle Adalbert... Tots els plets, perduts: allà on ell demanava
judici de Déu, els monjos presentaven testimonis, i allà on ell presentava testimonis,
els monjos exhibien vells pergamins. El comte sempre els donava la raó. Ui, el comte!
S’havia enfadat molt, amb l’atac a Gavà. Formalment havia estat el seu fill Bernat,
però ell l’havia instigat: calia acabar amb aquell domini comtal, com fos. I envià els
seus cavallers, una nit, des del castell, per assolar-lo. Malauradament, aquell grapat
de pagesos va resistir, i es van queixar al comte. Com també s’havien queixat els
pagesos del Vallès, i del Llobregat... I el comte, finalment, va aplegar prou forces
per vèncer-lo. Però hi tornà, bregà anys i anys per construir un patrimoni, uns cops
al costat del bisbe i del vescomte, d’altres en solitari... Però finalment el temps havia
pogut més que ell. Feia només tres mesos, havia firmat la pau amb el comte. Va
ser un bon conveni, al que van arribar. Un pacte aparentment sense vencedors ni
vençuts, ja que calia mantenir les formes. Com aquella vegada, quan era jove, i els
comtes d’Urgell i Barcelona havien signat un conveni de vassallatge mutu... que de
fet representava la fi de la independència de l’Urgell, i el naixement del nou principat
barceloní. Doncs ell, igual. Sota l’aparença d’un conveni, s’amagava la rendició. No
a qualsevol preu, és clar... Almenys, per als seus fills, havia aconseguit deixar-los la
senyoria d’uns quants castells, com Eramprunyà... Perquè, en aquest punt, el comte
hagué de cedir: allò que fins aquell moment havia estat públic -Eramprunyà- havia
esdevingut senyoriu de la família Sant Martí. A canvi d’abandonar la resistència... i a
canvi d’emprendre aquesta cavalcada impossible, aquest suïcidi segur.
L’expedició va acabar en sec, abans ni tan sols de veure les muralles de Móra. Després
de vuit mesos d’amagar-se per coves i afraus, de cavalcar només de nit, per por de
ser descoberts, els van atrapar els exèrcits de Tortosa, prop de la ciutat. Els que van
poder escapar van explicar els darrers moments de la batalla. Les llances trencades,
els cavalls esventrats, les cotes foradades, la sang i la pols que ho cobrien tot... Allí
caigueren valents com Berenguer Guadall, o Bernat Mir, el fill de Mir... I ell, Mir Geribert, el darrer a morir, clivellat per les fletxes, encara aixecava amb braó l’espasa
de dues mans, mentre la resta fugia. Era el 25 de febrer de l’any 1060. L’any de la
fi de Mir Geribert.
58
Mir Geribert, senyor terrible
Durant més de cent anys, els titulars del castell d’Eramprunyà
foren els comtes de Barcelona, les seves mullers, o el seu vassall
el comte d’Urgell, Ermengol II. Aquest darrer va morir l’any
1038, i el castell tornà a la casa de Barcelona, aleshores encapçalada per Ramon Berenguer I, que governà fins a l’any 1068.
És a dir, entre els anys 950 i 1050, la titularitat d’Eramprunyà
es repartí entre vuit dignitats comtals: Mir, Borrell, Aimeruds,
Ramon Borrell, Ermessenda, Berenguer Ramon I de Barcelona,
Ermengol II d’Urgell, i Ramon Berenguer I de Barcelona.
Però durant tots aquests anys, els comtes no exercien el govern
directe del castell, sinó que aquest estava encomanat a delegats o
encarregats (vicaris) seus. En coneixem alguns, d’aquests vicaris:
La probable masmorra a la
torre mestra d’Eramprunyà en
què, segons la llegenda, Mir
Geribert va tenir tancat el comte d’Urgell fins que va pagar,
com a rescat, l’edificació del
castell. (Foto: A. Gibert).
[118] Arxiu de la Catedral de
Barcelona, Libri Antiquitati, IV,
doc. 148.
I, p. 114-115.
I, p. 113-114.
doc. 148.
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 365 i 368,
vol. II, p. 12, 13 i 15.
Barcelona, Libri Antiquitati, III,
doc. 298.
Cancelleria, Perg. Ramon Berenguer I, extrainventari, 2001.
El primer conegut va ser Galí de Sant Martí, vicari des
d’aproximadament l’any 950 fins al 980. Tot i que cap document explicita directament que aquest important magnat que va
colonitzar la zona de Sant Martí Sarroca fos el governador del
castell en nom del comte, hi ha indicis i circumstàncies que ho
fan pensar. Així, per exemple, sabem que abans de l’any 966
va comprar al comte Mir una quarta part del delme –l’impost
religiós– de les parròquies d’Eramprunyà i Sant Boi.118 També
sabem que abans de l’any 980 va adquirir a Savilo el domini de
la Sentiu.119 I, finalment, sabem que el seu testament va ser jurat
a l’església de Sant Miquel d’Eramprunyà, l’any 976.120
A Galí, mort l’any 980, el succeí Guillem de Sant Martí, el seu
fill, fins aproximadament l’any 1010. Com a fill de Galí, Guillem
està documentat cedint a la catedral de Barcelona, l’any 994, el
quart del delme d’Eramprunyà i Sant Boi que el seu pare havia
comprat.121 També se’l documenta com a propietari d’una sèrie
de terres a Sant Boi, comprades pel seu pare al comte.122
Després de Guillem de Sant Martí, l’any 1015, trobem el primer
governador del castell documentat com a tal. Es tracta d’Eldemar,
que s’anomena vicari d’Eramprunyà en una compravenda de
terres al Penedès.123
Finalment, cap a l’any 1022 ja era vicari o governador
d’Eramprunyà el gendre de Guillem de Sant Martí, Mir Geribert.
Per això apareix ja a l’acte de l’any 1022, pel qual el comte
d’Urgell es fa vassall del de Barcelona, com un dels militars que
el segon va cedir al primer.124
Mir Geribert governà Eramprunyà des de l’any 1022, o una mica
abans, fins a l’any 1060, quan morí en la seva darrera expedició
contra els musulmans de Móra d’Ebre.
Entre els anys 950 i 1060, doncs, els vicaris o governadors
d’Eramprunyà foren un total de quatre, i tots –excepte possi-
Josep Campmany
59
blement Eldemar– de la mateixa família, els Sant Martí. El cas
és que, tant pel que fa al control real del territori, com de la
permanència en el càrrec, els vicaris van anar considerant aquest
càrrec com una funció de propietat familiar, que de fet traspassaven de pares a fills mitjançant herència, sense intervenció de cap
mena del comte, que en principi era qui els havia nomenat.
És precisament aquesta privatització de funcions públiques, a
més de la subjecció personal de la pagesia que conreava les terres
del terme, la que provocà un canvi social de gran magnitud: la
supressió de l’antic ordre polític heretat del baix imperi romà, i
l’aparició del nou ordre feudal.
Centrem-nos en el personatge de Mir Geribert, que com hem dit
estigué a càrrec del castell d’Eramprunyà des d’almenys l’any
1022 fins al 1060, és a dir, aproximadament uns quaranta anys.
En el transcurs d’aquestes quatre dècades, les transformacions
socials lentament iniciades a finals de l’imperi romà, com ara
l’apropiació de funcions públiques, la desaparició de l’esclavitud,
o la subjugació personal dels colons lliures al propietari, amb
la instauració de la servitud de la terra, van culminar mitjançant
una violenta explosió, que va donar pas al món feudal. Mir Geribert, vicari del comte a Eramprunyà, va ser un dels principals
protagonistes d’aquest esclat violent, i personifica a casa nostra
aquest autèntic canvi d’època.
El comte Berenguer Ramon I
el vell, al centre, amb la seva
esposa Almodis, a l’esquerra,
al palau comtal de Barcelona. Aquest comte, nebot de
Mir Geribert, va ser qui li va
plantar cara i qui va pactar
amb ell la pau a canvi de concedir-li en feu el castell i terme
d’Eramprunyà, i d’altres. (Font:
Llibre major dels feus).
Mir Geribert començà a governar el terme d’Eramprunyà com
a delegat, com a funcionari públic. Va veure desfilar diversos
senyors: Ermessenda, Berenguer Ramon I, Ermengol II d’Urgell,
Ramon Berenguer de Barcelona... El cas és que, cap a l’any
1040, junt amb altres senyors de castells, s’enfrontà als comtes
de Barcelona, tot encapçalant una revolta dels barons que finalment comportà la implantació del feudalisme i la desaparició del
vell ordre imperial que Carlemany havia instaurat a Catalunya.
Mir va morir l’any 1060, després d’haver-se reconciliat amb els
comtes, però a canvi de la seva pacificació va obtenir per als seus
descendents la senyoria total i absoluta de diversos castells, entre
ells Eramprunyà. L’única condició era que havia de reconèixer-se
vassall del comte, i ell i els seus fills li havien de fer jurament
d’homenatge i fidelitat als comtes barcelonins, a cada successió.
Mir Geribert és el màxim exponent, a les nostres terres, dels
feréstecs cavallers altmedievals que, mitjançant la força i la
60
Signatura autògrafa de Mir
Geribert. Com a membre de la
família comtal (el seu avi era
el comte Sunyer) Mir va ser
educat en l’art de l’escriptura
i sabia firmar. (Font: Arxiu de
la Corona d’Aragó, pergamí de
Sant Benet del Bages, 268).
[125] Sobre la personalitat i
l’actuació de Mir Geribert, i el
seu enfrontament amb el comte,
vegeu per exemple Francesc Carreras Candi, «Lo Montjuich de
Barcelona», dins les Memòries
de l’Acadèmia de Bones Lletres
de Barcelona, vol. 8 (1908) p.
329-366; Ramon d’Abadal, Dels
visigots als catalans, Barcelona
1970, vol. 2, p. 234-235; Santiago
Sobrequés, Els grans comtes de
Barcelona, Barcelona 1961, p. 4046; Ramon Planes, Mir Geribert,
príncep d’Olèrdola, Barcelona
1970; Pierre Bonnassie, Catalunya mil anys enrera, Barcelona
1981, vol. 2, p. 86-92, 96-98 i
100-104. El profesor de la Universitat Autònoma de Barcelona,
José Enrique Ruíz Doménech,
«La primera estructura feudal»,
a la revista Quaderni Catanensi
di Studi classici e medievali, núm.
8 (1982) p. 339-352, ha realitzat
una extraordinària aportació que
aprofundeix en els trets psicològics i la importancia estructural
de Mir Geribert en l’eclosió del
feudalisme a casa nostra.
[126] Cal matisar la hipòtesi de
Montserrat Pagès, Art Romànic
i feudalisme al Baix Llobregat,
Barcelona 1992, p. 247, que
interpreta que el fill de Mir Geribert, en aquesta cavalcada, atacà
el castell d’Eramprunyà. El més
probable és que el fill de Mir i
els seus cavallers, des del castell,
ataquessin la fèrtil plana deltaica,
i especialment les dominicatures
que el comte tenia a Gavà, Viladecans i Sant Boi.
Cancelleria, perg. Ramon Berenguer I, núm. 256.
f. 161, doc. 379.
violència, imposaren el feudalisme enfront de monarques dèbils
i pagesos indefensos. El cas d’Eramprunyà és especialment significatiu, perquè cal tenir present que el domini del bel·licós Mir
coexistia amb la batllia i territori de Gavà, illa de llibertat dins
d’Eramprunyà, propietat particular del comte de Barcelona.
La revolta de Mir Geribert ha estat molt ben estudiada i comentada per historiadors de primera línia des de l’època de la
Renaixença.125 A ell se l’ha qualificat, potser en excés, de rude,
violent i agressiu. El cas és que les terres del comte a Gavà, que
abastava l’actual nucli urbà, van patir les seves violències. Un
document d’aproximadament l’any 1058 descriu com el seu fill
Bernat, envoltat dels cavallers de la seva escorta, hi van realitzar
un assalt, cap a l’any 1050, en el transcurs del qual van fer malbé
propietats,126 van intimidar els pagesos i van imposar un clima de
terror tan extrem que va fer possible la creació de nous impostos
i prestacions personals: els mals usos.
El domini de Gavà, aquesta propietat particular del comte –que
formava part de les franqueses del Llobregat que s’esmenten
en documents de l’època–, era una espina clavada al cor dels
dominis de Mir, la causa estructural que provocà l’atac als pagesos desprevinguts. Perquè aquests, escudats sens dubte en els
drets ancestrals i la protecció del comte, es negaven a satisfer
les exigències que Mir Geribert els volia imposar des del seu niu
d’àligues d’Eramprunyà.
Els soldats de Mir s’enfrontaren als del comte en altres indrets:
al Vallès, al Penedès... perquè Mir no era únicament el vicari
o governador del comte a Eramprunyà, sinó també al castell
d’Olèrdola, amb un terme immens, que abastava les actuals
comarques del Garraf i l’Alt Penedès. Mir tenia també, com a
patrimoni familiar, els castells de Sant Martí Sarroca, Subirats,
Lavit, Piera... La frontera sud del comtat de Barcelona estava sota
el seu control: els camins, les duanes, les guarnicions militars de
gairebé cada castell i torre... Per això no és estrany que la revolta
de Mir Geribert acabés amb un pacte extraordinàriament beneficiós per a ell i la seva família. A canvi de la fidelitat al comte
–que tenia un valor relatiu– ell i els seus passaven a ser titulars,
legalment, del senyoriu sobre tots aquests castells. Eramprunyà
havia deixat de ser públic, i esdevenia un senyoriu feudal.
Coneixem els darrers moments de Mir Geribert gràcies a dos
extraordinaris documents, dos testaments, de dos dels morts en
aquella expedició. Un és el testament de Berenguer Guadall, que
descriu l’objectiu de l’expedició i com, tot just abans d’emprendre
el camí cap a terra enemiga, als peus del Castell Mot (que hem
interpretat literàriament com el Calamot), alguns dels membres
de la companyia van fer testament.127 L’altre és el testament del
mateix Mir Geribert, que informa de la data de la seva mort i la
del fill Bernat, i indica que van sucumbir als sarraïns de Tortosa.128
Josep Campmany
61
UN DIVORCI DE FAMOSOS
Any 1135
62
A primera vista, Beatriu de Montcada podia semblar una nena rica i mal criada. La seva
cabellera daurada, sense cap embull, que queia onejant sobre els vestits de seda, les
seves formes refinades, la pell banca i neta... Tenia trenta anys, però n’aparentava
molts menys. A les festes de palau, sempre se la veia al mig dels nois joves, flirtejant
com si tingués divuit anys, i no conegués les responsabilitats de portar una casa...
De fet, Beatriu era rica, molt rica; era la pubilla més rica de Catalunya. Els seus dominis abastaven els castells de Montcada, Vacarisses, Muntanyola i Castellar, terres
a Gallifa, Rellinars, Alella, Tiana, Badalona, Sant Andreu del Palomar, Vilapicina, Sant
Iscle de les Feixes, Cerdanyola i Reixac, i un palau a Barcelona. Era molt rica, sí, però
de tota aquesta riquesa no en podia tocar ni un borrall.
De ben petita -només tenia dotze anys- l’havien casada amb el senescal Guillem Ramon,
un home que li doblava l’edat, vell i seriós ja als vint-i-cinc anys, sempre absorbit pels
afers d’estat. El senescal era el millor servidor del comte de Barcelona. L’any 1129 havia
participat ja en una expedició contra el comte d’Empúries. Guillem Ramon passava
llargues temporades fora de casa, en missions que el comte li encomanava.
L’any 1134 la dèria ja havia passat de mida: el comte havia volgut comprovar si
realment l’ascetisme i la virtut d’aquesta nova orde militar dels Templers, que tant
de moda s’havia posat a tota la cristiandat, eren tan certes com es proclamava. Per
això havia ordenat al senescal que convisqués durant tot un any amb els templers
al castell fronterer de Granyena, per veure de primera mà què feien i com vivien i
quina era la seva dedicació a la guerra i a l’oració. Tot un any lluny de casa, i sense
explicacions, ja que la missió era secreta.
I després, el senescal havia desaparegut del país, perdent-se per les terres d’Aragó.
Beatriu sabia del seu marit només pels joglars, que ara explicaven que s’havia unit
a les tropes del rei aragonès Alfons el bataller, en un intent inútil d’atacar la ciutat
de Fraga. Deien les cançons que, malgrat la derrota, el rei Alfons l’havia acollit amb
gratitud i que, estimulat pel seu coratge, s’havia compromès a atorgar la seva néta
i hereva, Peronella, com a muller del comte català Ramon Berenguer IV. Tot això ho
deien els joglars, però ella, Beatriu, no en sabia directament res. Ella era només la
muller d’un agent especial del comte. Res més. Feia anys li havia donat tres hereus,
Guillem, Ramon i Berenguer, i des d’aleshores ja no l’havia tornada a tocar...
Ella desitjava viure l’amor, aquell amor que cantaven els joglars, que recorria totes
les corts de la cristiandat. Volia el seu Lancelot, que la rescatés d’aquell Artús absent
i estrany. I és que, de Lancelots, no li’n faltaven: era de molt bon veure, i contínuament estava voltada de jovencells que la festejaven. Els uns li dedicaven poesies
ardents, els altres la convidaven a festes, uns tercers es limitaven a mirar-la amb ulls
de desig... Entre tots ells, s’havia fixat, feia un any, en el jovenet Guillem de Sant
Martí. Ella gairebé li doblava l’edat, el guanyava en experiència i en coneixement, i
en les arts de seducció.
Va ser fàcil atreure’l. Primer a les festes, i després al llit. Fins que aquella aventura
s’havia convertit en una autèntica obsessió... Seria allò l’amor que cantaven els joglars?
Josep Campmany
63
Guillem de Sant Martí no era un baliga-balaga. Era de molt bona família: els Sant
Martí eren senyors de mig Penedès: Subirats, Olèrdola, Lavit, Eramprunyà... Eren els
hereus del llegendari Mir Geribert, però s’havien centrat. Ja no buscaven altre poder
que no fos el que el comte els donava. L’avi de Guillem, Arnau de Sant Martí, malgrat alguna topada, havia acabat sent un fidel servent del comte Berenguer Ramon
II, havia format part del seu consell personal, i l’havia ajudat a repoblar i reprendre
Tarragona; Arnau havia afegit al patrimoni familiar l’imponent castell de Castellet,
sobre el Foix. I el seu pare, Jordà, havia estat un gran senyor a Barcelona, al costat
dels vescomtes i els germans Castellvell. Guillem no era un cap verd. Feia un any que
el seu pare Jordà havia mort, i ell s’havia fet càrrec de l’herència. Era, doncs, aquell
any 1135, tot un senyor.
N’havia parlat amb l’arquebisbe de Tarragona, l’assenyat Oleguer, la persona de més
autoritat moral de Catalunya. Aquell sant baró l’havia escoltada atentament... S’havien
entrevistat diverses vegades, i finalment ell, amb tota l’autoritat de l’església, li havia
atorgat el divorci, en absència del marit, i s’havia encarregat de tots els tràmits: «havent
escoltat i discutit les raons, i acceptades les proves de les parts, decidim concedir el
divorci entre Beatriu i Ramon Guillem». Aquella decisió, beneïda per l’església, li havia
costat molts esforços, molta influència, però feia pocs dies que l’havia obtingut.
Així doncs, Beatriu, decidida finalment, va abandonar el palau dels seus pares. Va
deixar els fills a càrrec de qui els podia cuidar, va aplegar les seves pertinences, i va
marxar per no tornar-hi mai més.
Ara es mirava la distant ciutat des de la cambra principal del castell d’Eramprunyà. El
delta del Llobregat s’obria esponerós sota seu, amb les masies alçant-se aquí i allà. El
castell era magnífic. L’arqueria romànica de llevant permetia contemplar el paisatge
des del pati. La cambra principal s’havia bastit just a sobre del forn, i romania ben
càlida fins i tot els dies més freds d’hivern. I, el millor de tot, tenia a Guillem al seu
costat; sempre.
Evidentment, el senescal no es prendria bé aquest divorci. Quan tornés d’Aragó probablement reclamaria davant del comte l’herència dels Montcada; però fins i tot això
estava disposada a perdre, Beatriu.
Al costat de Guillem, refaria la seva vida. Governaria el senyoriu amb ell. Potser fins i tot
fundarien un monestir, al mig del Garraf, per agrair a Déu aquella segona oportunitat.
I tornaria a tenir fills, forts i bells, per governar aquelles noves terres...
I així va ser.
64
El divorci més sonat del segle XII
L’any 1135, un fet inusual sacsejà la cort del príncep català:
el divorci del gran senescal, Guillem Ramon, amb Beatriu de
Montcada, la pubilla més rica de Catalunya.129
Capitell medieval del claustre
de Sant Mateu del Bages que
representa un casament. (Foto:
J. Campmany).
Capitell del claustre de Sant
Mateu del Bages que representa
escenes d’amor cortès: la dama
pentinant-se a la seva cambra,
i festejant amb un pretendent.
[129] Seguim fidelment l’estudi de
John C. Shideler, Els Montcada: una
família de nobles catalans a l’edat
mitjana (1000-1230), Barcelona,
Edicions 62, 1987, p. 98.
[130] G. Aguilera, J. E. Ruíz-Doménec, «Un divorci al segle XII», Sapiens, núm. 18 (abril 2003) p. 30.
[131] Seguim la versió que en dóna
Miquel Coll i Alentorn, Llegendari,
p. 213.
[132] L’astor és, sens dubte, Beatriu,
i el nostre Guillem de Sant Martí es
converteix, en aquesta cançó, en el seu
rebesavi Mir Geribert.
[133] El gran senescal Guillem Ramon
adopta el llinatge del sogre, i és nomenat Guillem Ramon «de Montcada».
Beatriu havia nascut cap a l’any 1105. De molt joveneta, el seu
pare li havia pactat el casament amb el gran senescal, quinze anys
més gran que ella. El matrimoni se celebrà cap al 1117. Guillem
Ramon, personatge absorbit pels afers de palau, ben poca atenció
prestava a la seva muller, fins al punt que va abandonar-la tot un
any per complir una missió molt especial: ni més ni menys que
preparar el casament del comte de Barcelona amb la princesa
d’Aragó, cosa que donà lloc a la Corona Catalano-Aragonesa, i
al gran salt endavant de la Catalunya medieval. Beatriu, abandonada però altiva, va posar l’afer en mans de l’arquebisbe de
Barcelona, que va decretar la nul·litat del matrimoni.130 Això
s’esdevenia l’any 1134. Potser va ser la diferència d’edat, potser
la indiferència del marit… o potser tot plegat. El cas és que, un
any després, Beatriu es tornà a casar, aquest cop amb Guillem de
Sant Martí, senyor d’Eramprunyà i de mig Penedès. En aquells
moments turbulents, era un cortesà de palau de disset anys, que
havia enamorat una Beatriu que llavors rondava ja els trenta.
Evidentment, el divorci –o les banyes– no va agradar gens al gran
senescal, que va demanar la protecció del comte i n’aconseguí
una compensació econòmica molt favorable: ell no gaudiria de
Beatriu, però es quedava l’herència dels Montcada, que passaria
íntegra al fill comú tingut amb Beatriu, de qui en seria tutor
exclusiu. Els descendents dels senyors d’Eramprunyà, de la
fabulosa herència dels Montcada, no en van veure ni un ral. Tot
plegat, la història d’un triangle sentimental que originà múltiples
cançons, cantades les nits de festa als castells.
Aquest canvi de parella entre membres de tan alta noblesa va
impactar profundament la gent de l’època i, una mica de forma
semblant al món dels famosos actual i als programes del cor,
els joglars i trobadors van fer carnassa amb els protagonistes.
Nou- cents anys després, hem conservat un resum medieval
d’una d’aquestes cançons. Una cançó que, per evitar represàlies,
no esmenta directament els protagonistes –que d’altra banda
tothom coneixia– sinó que dissimulava el triangle sentimental,
tot convertint la bella pubilla en un astor, i els dos pretendents en
dos cavallers amb noms estrafets, però de llinatges inequívocs.131
Diu la cançó:
«El cavaller Mir havia conegut un astor molt bell,132 però li
havia estat pres per en Guillem Ramon de Montcada,133 que el
tenia tancat al seu castell. Mir, sabent que en Guillem Ramon de
Montcada tenia l’astor pres, va enviar uns patges per demanar-li
Josep Campmany
65
que l‘hi donés. Però Guillem Ramon de Montcada va respondre
que no deixaria anar l’astor per res. En saber-ho Mir, va desafiar a
Guillem Ramon de Montcada, i començaren tots dos a guerrejar.
S’esdevingué un dia que Mir va descobrir en un mal pas Guillem
Ramon de Montcada,134 i aquí aprofità Mir per vèncer Guillem
Ramon de Montcada».
Guillem de Sant Martí i Beatriu de Montcada van viure quaranta
anys junts de feliç matrimoni, i van tenir un fill, de nom Guillem.
Tots tres apareixen en documents dels anys 1143, 1159 –data en
què funden el monestir de Sant Vicenç de Garraf– i 1172. En
aquesta darrera data, l’última vegada en què es documenta Beatriu
viva, dóna unes terres al monestir que havien fundat, juntament
amb el marit, el fill i la jove, Anglesa.135
Beatriu va morir poc després, abans de 1175. El vidu, Guillem
de Sant Martí, es va tornar a casar, vell d’uns cinquanta-set anys,
amb una enèrgica dama, Guisla de Banyeres, amb qui signa documents els anys 1175, 1177 i 1179. Va tenir temps de conèixer
el seu nét, de nom també Guillem.136
L’època en què Beatriu de Montcada va ser senyora d’Eramprunyà
coincideix amb la transformació del vell castell. La darrera batalla contra els musulmans s’havia produït a la nostra contrada
l’any 1115. Des d’aleshores, i fins a la guerra civil catalana
del segle XV, el castell d’Eramprunyà va deixar de prestar una
funció militar. Era el segle XII, l’època de plenitud del sistema
feudal. La població pagesa havia augmentat en nombre, cosa
que va significar també l’enriquiment dels senyors feudals, que
s’aprofitaven de l’increment de producció associat a l’augment
de braços treballadors. Va ser llavors, en època dels Sant Martí,
quan el castell patí una transformació, de la mà del nou estil
arquitectònic imperant: el romànic.137
Va ser en aquest moment que el castell d’Eramprunyà passà a
ser més un petit palau, una residència senyorial, que no pas una
fortificació militar.
Així, a cavall dels segles XII i XIII, s’edificà una construcció,
de planta baixa i pis, que unia les dues torres més allunyades de
l’entrada: la torre mestra i la torre de guaita sobre el penya-segat.
El pis es destinava a la gran sala noble on el senyor feia els banquets i passava els vespres rodejat dels seus vassalls més fidels,
dels joves fills de famílies emparentades que s’estaven preparant
per esdevenir, algun dia, cavallers. Era la sala on els trobadors
cantaven les llegendes sobre Mir Geribert i l’origen del castell,
o la cançó de gesta que explicava el desembarcament del comte
Ramon Berenguer el gran a la platja d’Eramprunyà i la seva
posterior victòria contra els enemics que assetjaven Barcelona.
Era també la sala on es decidien les cavalcades i els atacs de
la setmana, contra els dominis del comte o els del monestir de
66
A part de molts documents,
l’única representació del mític
monestir de Sant Vicenç de
Garraf és la d’aquest mapa que
Nicolau de Credença va pintar
l’any 1586. Actualment no se
sap quin era l’emplaçament
exacte d’aquest monestir, fundat
pels senyors d’Eramprunyà
(Font: Arxiu Diocesà de Barcelona. Foto: J. Clemente).
[134] Tal volta aquest «mal pas» va
ser l’any d’abandonament a què Guillem Ramon sotmeté la seva muller.
[135] El fill de Guillem i Beatriu, de
nom Guillem, es va casar en primeres núpcies amb Dolça, i en segones
núpcies amb Anglesa. Amb aquesta
segona muller va tenir un fill, de nom
també Guillem, que va fer testament
l’any 1189. Tenim doncs, a la segona
meitat del segle XII, tres personatges
–pare, fill i nét– senyors d’Eramprunyà, amb el mateix nom: Guillem
de Sant Martí.
[136] J. Campmany, «Beatriu de Montcada després del divorci», Sàpiens,
núm. 19 (maig 2003) p. 10.
[137] M. Pagès, Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Barcelona
1992, p. 238-271.
Castelldefels, el lloc on es jutjaven els pagesos rebels, i on se celebraven les noces i els esdeveniments més festius del calendari.
A la planta baixa, hi havia unes arcades perfectament mesurades,
perfectament rodones, en comptes d’un mur, innecessari per
aquella banda,138 ja que l’edificació s’alça al costat del penyasegat. Aquesta porxada s’obria al pati a través d’un únic arc molt
més ampli. Pel que fa a les torres, la mestra seguia acollint la
masmorra. La torre de guaita de llevant, sobre el forn, s’havia
convertit en residència privada del senyor.
Arcades romàniques de llevant
del castell d’Eramprunyà, que
corresponen al segle XII, època
d’esplendor dels Sant Martí
A l’exterior d’aquest recinte, l’església de Sant Miquel havia
substituït el sostre de fusta per un sostre de volta de canó, de
pedra. Per sostenir aquest nou pes, s’havien hagut d’engruixir
les parets, revestint les parets originals, per fora, amb nous murs
de càrrega.139 A la porta de l’església, orientada a migdia, s’hi
va col·locar un arc de plegament, un d’aquells arcs amb forma
d’escaleta, tal volta decorat amb escultures.
Al mateix temps, en aquestes obres, s’havia construït un nou mur,
que rodejava l’església de Sant Miquel, les tombes escampades
al seu voltant, i l’habitacle del capellà.
Arrencada de la volta de canó
que cobria l’ermita de Sant
Miquel Foto: J. Campmany).
[138] Ll. Monreal, M. de Riquer,
Els castells medievals de Catalunya,
Barcelona, 1958, vol. II, p. 277.
[139] M. Blasco, J. Bosch, E. Vergara, O. Garcia, «Memòria dels
treballs d’excavació arqueològica a
dur a terme a l’ermita de Sant Miquel
d’Eramprunyà (Gavà), dins el projecte
de restauració de l’edifici», dins
d’A. Ulla, Projecte de restauració
de l’ermita de Sant Miquel d’Eramprunyà, Gavà 1997, p. 2-3.
Cada cop més, el castell deixava de ser un element exclusivament material per esdevenir una imatge del món medieval ideal,
segregat en tres ordes o recintes: al capdamunt, els feudals, els
privilegiats, els que coronaven la piràmide social. Al mig, els
clergues, els que resaven i feien de mitjancers entre el poble i els
feudals, i a més tenien la funció de guiar espiritualment tota la
societat a través del res i la pregària. I, a la base de la piràmide,
el poble pla, els que treballaven i obeïen els altres dos estaments.
D’alguna manera, l’estructura del castell d’Eramprunyà en tres
recintes: el superior reservat als cavallers, el mitjà a l’església,
i l’exterior per al poble, resumia i exemplificava perfectament
l’ordre social perfecte segons les creences medievals.
La porta de la capella de Sant
Miquel permet observar el
doble mur erigit el segle XII,
per sostenir la volta de canó.
La porta romànica quedava
emmarcada per un arc de plegament. (Foto: J. Campmany).
Josep Campmany
67
LES DUES MASIES D’ARSENDA
Any 1143
68
Arsenda va passar a la cambra, on agonitzava el seu pare, el gran Guillem Ramon de
Santa Oliva. L’acompanyava en els darrers minuts de la seva vida, al costat dels altres
germans, de la seva mare Estefania, de les dignitats d’Eramprunyà... En aquella època
no morien mai sols, els grans homes, i el seu pare n’era un: governador del castell
de Santa Oliva per Sant Cugat, castlà dels castells d’Eramprunyà i Campdàsens pels
Sant Martí, castlà del castell de Berà, prop de Tarragona, senyor de diverses torres i
alous al Penedès, a Barcelona, i a altres llocs. Gràcies a aquesta posició, tots els fills
havien rebut una bona herència, una sèrie de béns que permetien que se situessin
sense gaires problemes.
Ella mateixa rebia del seu pare la meitat d’uns alous venuts per Geral Alamany, senyor
de la torre d’Almafar, i dos bonics masos, a Eramprunyà: el mas del Calamot, als peus
del turó del mateix nom i al costat del torrent Bergelit, i el mas Bruguer, als peus
del Puig Ventós. Els masos... Avui en dia, la riquesa d’una persona no es mesurava
pel nombre d’esclaus que tenia, com en els temps antics, o pel nombre de castells
o vassalls, sinó pel nombre de masos. Un gran invent, això dels masos! El seu avi
Ramon Isimbert li havia explicat, quan era una nena i jugava amb ell, que els masos
s’havien inventat per treure el màxim rendiment dels pagesos, per aconseguir millorar
la producció, i també per tenir-los controlats, separats els uns dels altres.
De vegades aquests pagesos eren honestos. Tal com els pertocava, el masover i la
seva família bregava de sol a sol per arrencar els fruits necessaris per viure i pagar
els censos, delmes i agrers als senyors.
Però de vegades calia aplicar-los un correctiu. El repartiment de càrregues entre els
diversos masos s’havia fet de manera intel·ligent, perquè els pagesos tinguessin just
el necessari per viure, sense enriquir-se ni acumular cap tipus d’excedent. Però de
vegades algun pagès una mica galtes intentava escatimar alguna part de la collita,
o robar alguna de les parts que li pertocaven com a senyora. Comptava llavors amb
l’ajuda de la llei, dels costums i dels tribunals del castell.
Hi havia tota una sèrie de garanties per evitar que els pagesos es passessin de llestos.
Els seus casaments estaven controlats, no fos cas que enllacessin amb vassalls d’algun
altre senyor més poderós, i que amb les disputes de senyoria defraudessin els pagaments. També estaven controlats els possibles accidents que de vegades causaven:
a més d’un pagès se l’havia enganxat cremant el paller «per accident», quan ja havia
robat i amagat una bona part de la collita. I també tenia garantit el futur en cas que
els pagesos no tinguessin descendència. Aquesta situació era perillosa, perquè mentre
no s’aclaria la successió, de vegades les terres del mas quedaven sense conrear, i per
tant es perdien els censos, delmes i agrers d’aquella heretat.
Arsenda es malfiava dels pagesos. Si bé és cert que el predicador de l’església de
Sant Miquel els recordava contínuament que eren tan necessaris a ulls de Déu com
els cavallers o els clergues, no per això deixava de recordar les històries que l’avi o el
pare li explicaven les nits d’hivern, a la vora del foc. Com per exemple l’època en què
el comte i els bisbes s’havien aliat amb aquells miserables per controlar els senyors,
impedint-los d’atacar els pagesos que estaven al camí ral, o que anaven i venien a
Josep Campmany
69
mercat, o que vivien en territoris del comte.
Certament, els pagesos eren uns miserables, però junts podien fer molt de mal, sobretot
si algun bisbe revolucionari o algun comte amb aires principescos els feia costat.
Arsenda també sabia quin era el lloc de les dones, en aquella societat. Per això, aviat
es casaria amb un cavaller com calia, i aportaria al matrimoni els dos masos cedits
pel seu pare. Així ho havia ordenat el seu pare en fer testament, l’any anterior. A més,
sabia que podia comptar sempre amb l’ajuda dels seus germans, especialment per
controlar a aquells pagesos de mas.
Va tornar a pensar en els seus dos masos. El primer era força extens: abastava des
de la serra de Queralt fins a les Fontanelles, i de la riera de Font Angles fins al mateix
Calamot. La riera li passava pel costat, i les terres eren bones per conrear, tot i l’excés
d’argila. Amb els segles, aquell mas s’anomenaria Pujols de la Riera, i en les seves
terres s’aixecarien, primer, quatre magnífiques fàbriques de maons -les bòbiles- i
encara, centenars d’anys després, tot un barri amb centenars d’habitants.
El segon dels masos que rebia era als contraforts de llevant de l’altiplà de Begues,
just al vessant que baixava cap a l’indret de Sant Climent conegut com les Valls. Can
Bruguera, com s’anomenaria amb el temps, esdevindria una gran masoveria de muntanya, rodejada de boscos, però estratègicament situada al costat del camí ral que
menava des de Sant Boi a Vilafranca passant per Begues, Olesa i Avinyonet.
Eren dos bons masos, amb bones terres, els que el seu pare li havia deixat. El seu
pare... Ara pronunciava, amb gran dificultat, les seves darreres paraules, a cau d’orella
del seu primogènit. En aquell moment va entrar el seu senyor, Guillem de Sant Martí.
Un respectuós silenci envaí la cambra. El senyor, als peus del llit, mirà el seu vassall,
moribund. La mirada creuada revelà tota una vida viscuda junts. Bon senyor aquell que
té bon servent. Guillem de Sant Martí agafà les mans de Guillem Ramon i s’agenollà
al seu costat. Li besà l’anell.
Després d’aquest commovedor gest, el capellà s’acostà al llit, i acostà el cap a la
boca del moribund, a temps d’escoltar les seves darreres paraules. Després d’això,
Guillem Ramon de Santa Oliva expirà. El capellà li tancà els ulls i li cobrí el cap amb
el llençol.
Arsenda ara estava sola. Però no tenia por. L’esperava un casament avantatjós, i tot
el sistema social estava de part seva. A més, tenia dos masos...
70
El naixement dels mals usos i de les masies
La cavalcada de Bernat Mir, fill de Mir Geribert, entorn de l’any
1050, que assolà el terme d’Eramprunyà, marcà un abans i un
després en les relacions entre els titulars del castell d’Eramprunyà
i els pagesos escampats pel terme. Si fins aleshores només se’ls
exigien les diverses prestacions militars habituals des de l’època
imperial, i el delme eclesiàstic, a partir d’aquell moment es documenten tota una variada gamma de noves prestacions.
L’antiguitat de les masies de
Gavà es pot comprovar a través
de la tècnica constructiva de
les parets. En la imatge, obra
en opus spicatum (en espiga)
d’una paret de can Bassoles, a
prop del castell d’Eramprunyà
[140] Aquest és el significat de les
paraules mandamentum i districtum,
que apareixen en un conveni entre el
senyor del castell i el seu encarregat,
el castlà, de l’any 1067, de l’Arxiu
de la Corona d’Aragó, Cancelleria,
pergamí de Ramon Berenguer I núm.
383, pel qual aquests drets queden
conferits al castlà d’Eramprunyà.
[141] Una farga ja està documentada a
Sant Climent l’any 1067. L’any 1282
es parla de dues fargues més, una a
Gavà i una altra al Sitjar. La de Gavà
estava situada al costat de la torre
comtal, com hem vist p. 49, nota 96.
d’Eramprunyà, Llibre de la Baronia,
f. 111 i s. Usos, costums i drets pertanyents al castlà d’Eramprunyà en
temps de Guillem de Terrassa (1272),
publicat per F. de Bofarull, El castillo
y la baronía de Aramprunyà, apèndix
IX, p. 167
[143] P. Bonnassie, Catalunya mil
anys enrera, vol. II, p. 265.
Així, ja l’any 1067, els nous senyors d’Eramprunyà tenien el
dret de manar sobre els habitants del castell, de jutjar-ne els
transgressors i castigar-los (poder de ban),140 de quedar-se amb
els ingressos d’aquests càstigs, i de percebre fiances dels que
acudien al seu tribunal. Havien privatitzat i s’havien quedat ni
més ni menys que amb els tribunals de justícia i els ingressos
que se’n derivaven. Aquesta fou una de les renúncies del comte
de Barcelona, que només quaranta anys abans, el 1025, havia
confirmat solemnement el dret de tots els homes lliures del comtat
a ser jutjats pels tribunals públics, amb totes les garanties. Els
antics tribunals públics els vicaris esdevingueren, sense canvis
aparents, tribunals privats controlats pels feudals. El pagès que
gosés desafiar al senyor sabia que seria aquest, i no algú independent, qui el jutjaria i el castigaria amb tot el pes d’una llei
interpretada a conveniència.
Amb el control de l’aparell judicial, el senyor del castell va tenir
les mans lliures per imposar una sèrie de drets, més per violència
sobre els que gosaven desobeir-los que a partir d’alguna base legal
antiga. A Eramprunyà trobem ja el 1282 el monopoli de la farga,
que consistia en l’obligació d’usar només la farga senyorial per
reparacions dels estris de metall dels vassalls.141 També hi trobem
el dret privatiu del senyor de caçar i d’aprofitar-se de les troballes
fetes al terme del castell,142 així com el monopoli d’escorxar i
vendre carn i altres productes o d’hostatjar vianants.
A banda d’aquests drets, que tot i ser qüestionats pels vassalls es
van mantenir gairebé fins al segle XIX, hi havia els mals usos:
la intèstia, dret del senyor d’apropiar-se dels béns dels difunts
que morien sense testar, que originalment era una de les causas
lexiva documentades a Eramprunyà des de 1067,143 i que el 1143
ja s’especificaven ipsarum viduarum et mansorum lexivorum;
l’eixorquia, dret del senyor a quedar-se amb els béns de les famílies difuntes sense fills, documentat a Eramprunyà l’any 1143
amb el nom de exurchiis; la cugúcia, dret del senyor a cobrar una
indemnització del vassall la dona del qual fos adúltera, detallat
també el 1143 com a cuchuciis; l’arsina, o dret del senyor a
cobrar una indemnització del vassall a qui es cremés el mas,
detallat el 1143 com arsinis; la ferma d’espoli, o dret del senyor
a autoritzar (previ pagament) els matrimonis realitzats entre els
seus vassalls, que es coneix a Eramprunyà des del 1067 amb el
Josep Campmany
71
nom de ipsas presentalias et de ipsos aut ipsas qui duxent maritos
aut uxores; i finalment, la remença, o prohibició dels vassalls
pagesos d’abandonar els masos on residien si no era pagant un
rescat, que a Eramprunyà no està documentada fins al 1337.144
Però a més, a Eramprunyà hi ha documentats dos usos més de
caràcter particular: el redelme o gravamen addicional sobre la
producció, equivalent a l’onzena part del delme, que servia per
pagar les despeses dels que el recaptaven per als senyors, i el
lloçol, que originalment era un impost lligat a l’ús d’eines de
metall, però que acabà sent una prestació consuetudinària més.145
El lloçol havia estat originàriament cobrat pels ferrers de Gavà i
del Sitjar, però al final acabà en mans dels senyors del castell.
L’altre dels braços o estaments que caracteritzen l’edifici social
de l’època feudal són els pagesos i vilatans, que amb el seu treball mantenen als altres privilegiats, eclesiàstics i cavallers. El
naixement de la societat feudal va provocar, a casa nostra, una
nova manera d’estructurar la pagesia, que ha arrelat tant al nostre
país que ha esdevingut el símbol del pairalisme. Estem parlant de
les masies, conjunt de casa, família, terres i prestacions a pagar al
senyor. El seu origen es produeix al tombant de l’any 1000:146 les
darreres investigacions corroboren que hem de cercar l’origen de
les masies en el procés d’estructuració territorial a petita escala
per afavorir la imposició de noves càrregues senyorials.147
D’entre més de cent documents coneguts relacionats amb Eramprunyà anteriors a l’any 1100, la paraula «mas» no apareix fins
a l’any 1058, quan en un document se n’esmenten tres, tots a
Sant Climent.148 Es tracta del testament de Bardina, un petit
senyor feudal amb les propietats concentrades en aquella parròquia. Tenim altres esments a Viladecans, dos anys després,149 i
sis masos esmentats l’any 1065 a la part muntanyenca de Sant
Boi.150 L’any 1071, apareixen documentats els primers masos de
Castelldefels.151 A partir de llavors, els masos són molt freqüents
als documents, tot i que, a Gavà, el primer document que en parla
és de l’any 1143: els masos de Calamot i Bruguers Ventós.152
L’estudi d’aquests primers esments revela tres coses: la primera
és que la paraula «mas» apareix sempre en boca d’un petit senyor
feudal, que en posseeix més d’un, senyal que el mas és el maó,
la cèl·lula bàsica sobre la que es funda del seu senyoriu. Segon,
que gairebé sempre el nom del mas s’identifica amb el nom del
pagès, senyal que aquest hi fa residència. I, tercer, que l’aparició
documental dels masos a Eramprunyà coincideix cronològicament amb la creació formal de la senyoria d’Eramprunyà,
l’oficialització de la privatització de les antigues funcions
públiques castelleres, que foren concedides en feu pel comte
de Barcelona a la família de Mir Geribert el dia 2 de juliol de
1058.153 Abans d’aquesta data, només es documenten «cases»,
o «edificis», mai «masos». Ens trobem, doncs, al 1058, amb
72
[144] Arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà, Llibre de la baronia, f.
75v. Transcrit per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyà, p. 80.
[145] Eramprunyà és el primer lloc
de Catalunya on apareix el llòçol,
a parer de P. Bonnassie, Catalunya
mil anys enrera, vol II, p. 59. L’any
1288, el cobrament d’aquest impost
estava arrendat al donzell Galceran
de Papiol. [Citat per F. de Bofarull, El
castillo y la baronía de Aramprunyà,
p. 55]. Pel que fa al redelme, queda
especificat en documents del 1272
i el 1282.
[146]Guy Bois, La revolución del año
mil, Ed. Crítica, Barcelona 1991.
[147] Thomas N. Bisson, Fiscal accounts of Catalonia under the early
count-kings (1151-1213), BerkeleyLos Angeles-Londres, University
of California Press, 1984, vol. I, p.
32. Mercè Aventín, Vilamajor 8721299. De la fi del sistema antic a la
consolidació del feudalisme, Sabadell
1990, p. 68 i 100. Elvis Mallorquí,
«El mas com a unitat d’explotació
agrària. Repàs dels seus orígens»,
dins de Quaderns. Centre d’Estudis
Comarcals de Banyoles. Actes del
col·loqui de tardor. El mas medieval a
Catalunya, núm. 19 98, p. 45-64.
p. 276-277.
II, p. 290.
p. 309-310.
[151] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Diversorum C (c), carp. 2, núm. 1,
publicat per R. Ordeig, «Inventari de
les Actes de consagració i dotació de
les esglésies catalanes V. Anys 11011125», Revista catalana de teologia,
núm. XIII/2 (1988) p. 399.
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 673, vol II,
p. 335-336.
Liber feudorum maior, Ed. F. Miquel,
doc. 301, vol I, p. 326-327.
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 103, vol I,
p. 84.
[155]Cartulari de Sant Cugat del
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 137, vol I,
p. 114-115.
Les masies havien de ser autosuficients. Cadascuna tenia, per
exemple, el corresponent forn
de coure pa. A la foto, el forn
de can Bonet, antic mas Torres,
al vessant de les Ferreres denominat la Tordera. (Foto: J.
Campmany).
la primera aparició, en els documents d’Eramprunyà, d’una
paraula nova.
La paraula era nova, però el concepte econòmic i social que
designava s’havia anat forjant les darreres dècades del segle X.
Sense sortir del terme d’Eramprunyà, hi ha deu documents que
esmenten transaccions de cases o edificis, abans de l’any 1058.
Algunes d’elles són significatives: el primer és de l’any 974. El
20 de març, Vicenç dóna al monestir de Castelldefels una «casa
amb corral i hort amb arbres i terra conreada i erma i vinya», a la
Sentiu.154 Dos anys després, Joan dóna al monestir «cases, amb
sòls i sostres, i corral, i hort, i la meva terra i la meva vinya»,
al mateix lloc. Quinze dies després, el monestir rep unes altres
«cases amb sòls i sostres, els seus horts i pomeres, i les seves edificacions» al mateix lloc. I, quatre anys més tard, les donacions es
complementen amb la del governador del castell, Galí, d’un «hort
amb la casa i les pomeres, i el molí amb la resclosa».155 Doncs bé,
a partir de les confrontacions explicitades als documents podem
concloure que les quatre edificacions, amb els seus horts, terres i
molí, eren contigües, i estaven situades exactament a l’indret que
avui ocupen les masies denominades el Molí i can Vinyes, a la
Sentiu. Així doncs, sembla plausible pensar que, a finals del segle
X, el monestir de Sant Cugat, a l’hora de plantejar-se la imposició
de nous tributs després del desballestament que representà l’atac
d’Al-Mansur l’any 985, va racionalitzar les propietats adquirides
treballosament els anys anteriors, i va repartir-les i estructurar-les
en una sèrie de conglomerats més o menys homogenis, al capdavant de cadascun dels quals van posar una família, a la qual van
carregar amb determinades imposicions fiscals. En concret, les
quatre propietats s’acabaren reestructurant i convertint en dos
masos. Aquesta acció fiscal, amb els condicionants geogràfics,
acabaren dispersant un originari poblament en petits agregats
(vil·les, vilars, pobles) herència de l’època romana o fundats
durant la conquesta franca, fent quallar l’explotació fragmentària
del territori i el poblament en masies.
Ca n’Amat des del coll de can
Bori. Com mostra la fotografia,
alguns masos van néixer enmig
dels boscos, per colonitzar
petites valls. Aquest mas, al
costat de la font del Ferro, ja
s’esmenta al segle XIII amb
el nom de mas del coll d’Arla.
Posteriorment va ser el mas
d’en Gili Tou i can Ros de les
Canals. Els Amat van adquirirlo per matrimoni amb la pubilla
dels Ros, l’any 1672. (Foto: J.
Campmany).
Josep Campmany
73
GUILLEM EL MALVAT
Un mas a les Ferreres, Gavà
Any 1160, aproximadament...
74
Avui ens costa d’imaginar que la nit a Gavà, fa anys, era completament fosca. Les
llums de Barcelona, que avui ens embolcallen i lliguen a la metròpoli, ens fan creure
que Gavà era un simple apèndix de la ciutat. Res més lluny de la veritat.
Hi va haver un temps, fa molts anys, en què la nit de Gavà era la mateixa que la de
les Guilleries, la del Solsonès, o la de Terra Alta. Un temps en què Gavà era, per als
cors i les ments dels nostres avantpassats, molt lluny de Barcelona. Tan lluny, que ni
la justícia ni la protecció del comte hi arribaven. Una època en què aquesta era terra
de feudals, de senyors furiosos i dominants que abassegaven els pagesos de forma
atroç. Un temps d’impunitat per als poderosos, que podien robar, assaltar, cremar,
atacar, sense por a cap represàlia... perquè el comte era lluny, massa lluny. Els pagesos
d’Eramprunyà estaven sols i indefensos.
Aquestes eren també les sensacions que sentia Maria del Pla, paralitzada pel terror,
mentre s’amagava ajupida dins d’una cofurna dissimulada rere la xemeneia del seu
mas, tot abraçant el seu fill Arnauet.
Maria havia quedat vídua feia anys, però maldava per tirar endavant. Tenia la sort de
viure a les terres del comte, a Gavà. El seu domini era benigne, comparat amb les
malvestats que es deia que cometien els senyors del voltant. Les arbitrarietats estaven
a l’ordre del dia, i fins i tot al robatori li havien posat nom: la quèstia. Cada cop que el
senyor del castell necessitava diners, fixava una quantitat per mas, arbitràriament, i
enviava els seus homes a cobrar-la... En canvi, ella, igual que els seus amics i compatricis de Gavà, estaven lliures d’aquestes amenaces. O això havia cregut fins aleshores...
Mentre Maria rumiava tot això, uns soldats van irrompre a la sala, després de trencar
la porta principal. Havien arrambat amb totes les gallines del corral, i s’havien endut
els dos porcs que engreixava. Què més volien? Què buscaven allà dins? Els sentia
regirar els llits, tirar a terra taula i bancs, baixar al rebost i sortir-ne amb les mans
buides, entre crits i renecs...
En aquell moment, el capità els va cridar, i els soldats sortiren precipitadament. Un soroll
de crits i renills s’acostava a la masia. Probablement era el batlle, Tició, amb alguns
dels veïns de Gavà, que venien a ajudar la pobre Maria. Va sortir de l’amagatall i va
mirar per la finestra. Els assaltants havien format darrera del capità. El va reconèixer:
era aquell malànima de Guillem de Riells, el company de borratxeres de l’hereu del
castell, Guillem de Sant Martí. Ara rebria un bon adreçament. Tició, si és que era ell
qui s’acostava, no era dels que deixaven la feina a mitges...
Efectivament, al cap de pocs minuts Tició va fer acte de presència, rodejat d’alguns
pagesos de Gavà, la majoria a peu. De la banda dels assaltants ningú es va moure.
-Vosaltres! -va cridar Tició- Amb quina autoritat goseu molestar l’honor que Arnau de
Pla i la seva mare tenen en terres del comte? Què els heu fet? Què voleu? Us parlo
en nom del comte. Us commino a respondre!
Guillem de Riells i els seus van rebre l’admonició amb grans riallades de menyspreu.
Josep Campmany
75
I qui ets tu, capità ronyós d’una tropa d’arreplegats, per dir-nos què podem i què no
podem fer? Nosaltres som els homes de Guillem de Sant Martí, el senyor d’Eramprunyà
i de totes aquestes terres. I fem el que ens dóna la gana!
-En nom del comte, deposeu les armes! -va tronar Tició de nou.
Vine a buscar-les tu mateix si ets home! -li respongué el de Riells- et repto a un
combat singular, gamarús, a veure qui dels dos té raó!
Tició no era dels que es deixaven punxar gaire abans d’afegir-se a una brega. Enfurismat, saltà del cavall i va avançar, amb l’espasa desembeinada, cap al de Riells
-Ets un gos, i moriràs com un gos!- deia Tició.
-Un gos? -deia el de Riells- Més aviat un escorpí: compte que punxo! -i tot dient això,
va disparar la llança, apuntant al cos de Tició.
Tició, que ho va veure, va tenir el temps just per saltar i girar-se, en un intent desesperat d’evitar l’envestida. No va poder per poc: la llança el va ferir al muscle. El dolor
li va fer doblegar el genoll, i va caure a terra, enmig d’un núvol de pols.
-Ha, ha, ha! Mira qui s’arrossega per terra com un gosset, ara! -cridava el de Riells.
-Nois, anem, que avui ja hem fet prou feina. Ja veureu com riurem quan li ho expliquem als Sant Martí!
Guillem de Riells va fer mitja volta, i va marxar, seguit dels seus soldats. Encara reia
quan la comitiva va desaparèixer pel revolt del camí que menava a Eramprunyà...
Maria va sortir corrents de la casa per auxiliar en Tició. Per sort, la ferida no era greu.
Però aquella humiliació, rebuda davant dels principals caps de família de Gavà, no li
havia fet cap bé. Maria va treure aigua i uns draps, amb els quals va embenar la rascada tan bé com va saber. Un cop embenat, Tició va voler muntar ell mateix a cavall.
Després de prendre nota de tot el que els homes del castell havien robat a Maria de
Pla, va girar-se cap a la fortalesa encimbellada a la roca, i hi va aixecar el puny.
-Guillem de Sant Martí, fill de mala mare! Et juro que aquesta me la pagaràs. Portaré
aquesta malifeta, i totes les altres que has fet, davant del comte, al tribunal de palau.
Ets molt valent davant de pagesos mal armats i plens de por. Però veurem com te les
heus davant del comte, dels seus jutges i de la seva milícia. Traïdor!
I així va ser com Tició, fart dels assalts i interferències dels Sant Martí i els seus
homes, va demanar auxili a palau. Pocs dies després, arribà a Gavà, escortat per la
milícia comtal, un escrivà, que va cridar a declarar tots els pagesos que havien patit les
malvestats dels soldats del castell. El procés no va trigar gaire a donar fruits: Guillem
de Sant Martí va ser cridat, un bon dia, a palau. I allà es va haver d’humiliar davant
del comte, prestar-li jurament de fidelitat, i prometre-li que mai més, en endavant,
faria cap acció ni causaria més dany als seus dominis. El malson de Maria i Arnau de
Pla, i de tants d’altres gavanencs, s’havia acabat... de moment.
76
Època de violències feudals
Restes de la torre mestra del
castell d’Eramprunyà.
Interior de la torre mestra, amb
una paret amb opus spicatum,
mostra de la seva antiguitat
(foto: J. Campmany).
Cancelleria, pergamí extrainventari,
núm. 3451. Aquest és el famós pergamí de finals del segle XII que Jaume
Codina va conèixer, gràcies a una notícia verbal facilitada per Antoni Ma.
Aragó, i va esmentar a Els pagesos de
Provençana (984-1807), Barcelona
1987, vol. I, p. 84, i «La historiografia
local al Baix Llobregat», dins de les
I Jornades d’Estudis sobre el Baix
Llobregat, Martorell 1982, p. 15.
[157] Thomas N. Bisson, Tormented
voices, Cambridge, 1998. Hi ha traducció catalana: Veus turmentades,
Barcelona 2003. Discrepem de les
seves conclusions per al cas de Gavà,
fruit de no haver sabut identificar
Guillem de Sant Martí com a senyor
del castell al terme del qual hi havia
el domini comtal agredit.
[158] Ignorem quin dels tres d’aquest
nom: l’avi (que governà des de després de 1132 fins després de 1178),
el fill (que governà des de després de
1178 fins a després de 1183) o el nét
(des de després de 1183 fins al 1189).
La topada que hem relatat va existir de debò; no els diàlegs, és
clar, que són inventats, però sí els fets i els protagonistes. De fet,
l’essencial de l’escena està recollit en un pergamí de finals del
segle XII que mostra «una societat d’homes lliures que corporativament es resistia a caure en la infeudació», i que l’historiador
Jaume Codina havia esmentat en diverses ocasions.156 El pergamí,
que transcriurem a continuació, és de fet un atestat governatiu
dels excessos de Guillem de Sant Martí.
Un dels elements destacats del govern comtal a mitjan segle XII
va ser la creació dels batlles o veguers, funcionaris alhora que
governadors civils i jutges territorials de les zones sota control
comtal. Gràcies a aquests funcionaris, els homes i dones dels
dominis públics que veien agredits els seus drets pels feudals
podien recórrer al comte, a través del veguer. Aquest cridava
els escrivans reials, que elaboraven llistes amb els delictes dels
agressors, que després servien de prova –igual que els actuals
atestats judicials– en els judicis a què s’havien de sotmetre els
feudals.
Gavà, que amb Viladecans i algunes cases de Sant Climent conformava un dels dominis més preuats del patrimoni comtal, va
tenir un batlle o veguer, documentat des de l’any 1144: el cèlebre
Tició. La situació de Gavà, domini comtal situat dins del terme
de la senyoria d’Eramprunyà, es prestava especialment a patir
les agressions senyorials, i ens ha arribat una d’aquelles llistes
de delictes recollides pels escrivans comtals, que ha estat estudiada pel professor de Cambridge, Thomas N. Bisson.157 Era en
aquella època senyor d’Eramprunyà Guillem de Sant Martí,158 i
l’atestat de les seves accions –la querimoniae, en el llenguatge
de l’època–, explica el següent: «Guillem de Sant Martí assaltà
les viles de Gavà, Sant Climent i Vila de Cans, i hi prengué ases
per la força, i els va fer servir per fer tragines; i els seus escuders
van segar les espigues dels pagesos del comte, i l’herba, i les
garbes; i va robar a Bernat Mir, del camp, 10 quarteres d’ordi,
perquè defensava les seves vinyes dels seus homes; i va robar
al comte la parellada del colomer, que és al Sitjar, i l’hort de
Fontanelles; i va robar al comte la farga de Sant Climent, de la
qual cada any n’extreia el cens d’un bou, que donaven Guerau
de farga i el seu fill Pere. I va robar a Adalbert quatre quarteres
d’ordi, i a Pere Guillem i a Bernat Gilabert un cafís d’ordi. I va
robar a Arnau Rossich vuit sous. A més, Guillem de Sant Martí
segrestà els homes que tenia Arnau Bonuç, i el seu batlle va
fuetejar-los; va foradar les bótes de Pere Gilabert, en Farfai, i en
Guillem Berenguer; i va prendre un porc a Pere Vedre; i Guillem
de Riells va reptar el batlle del comte i el va atacar amb una
llança. I Guillem de Sant Martí va desemparar l’honor que Tició
Josep Campmany
77
havia emparat per manament del comte. A més, Guillem de Sant
Martí va robar a Arnau de Pla i a la seva mare el seu honor. I va
fuetejar els homes del comte que no volgueren anar a la sega. I
el batlle de Guillem de Sant Martí va assaltar la casa de Bertran
de Sant Climent i va treure-hi un porc; i va prendre albergues
a les viles del comte; i moltes altres malifetes que no havia de
fer. I als homes que anaven i tornaven de la vila del comte, els
prengueren ovelles i cabres i els les feien redimir per ordi i diners;
i va robar a Berenguer Arnau dues quarteres d’ordi».
La llista fa esfereir. Els quinze pagesos i la mare que s’esmenten
representen la viva imatge de la impotència, amb un batlle, Tició,
que no pot contenir les agressions del senyor d’Eramprunyà. I
això que tots ells eren vassalls i homes del comte! Imaginem la
trista sort dels altres pagesos d’Eramprunyà, els que estaven directament sotmesos a la fèrula dels feudals, sense batlles comtals
que els defensessin, ni escrivans que apuntessin curosament les
malifetes dels armats. De fet, a la mateixa època, al terme del
castell, apareix un nou impost senyorial, denominat quèstia, que
consistia simplement en un pagament extraordinari sempre que
li semblés bé al senyor.
Guillem de Sant Martí està documentat també com a autor de
malifetes semblants al Penedès.159
La vila comtal de Gavà no va ser l’única demarcació d’Eramprunyà
que va rebre les agressions de la família Sant Martí, ni tampoc
l’única de la qual ens queden documents. Des del seu niu d’àligues
d’Eramprunyà, els feudals guaitaven la plana, cada cop més esponerosa gràcies al treball dels colons del comte i del monestir
de Castelldefels. I va ser aquest el que va patir també la rapinya.
Les disputes entre els Sant Martí i el monestir de Sant Cugat es
remunten a inicis del segle XI, per diversos dominis al Penedès.
Un dels judicis més sonats va tenir lloc l’any 1033, entre Mir
Geribert i l’abat. Era jutge, en aquella ocasió, un altre dels senyors del terme, Ponç Bonfill Marc. Però el desencadenant de la
crisi entre els dos actors en l’àmbit d’Eramprunyà va ser la mare
de Mir Geribert, Ermengarda, que l’any 1030, al testament, va
deixar unes parellades que tenia a la Roca al monestir de Sant
Cugat.160 Mir Geribert es va avenir amb l’abat, l’any 1043, de
forma que es feia càrrec d’aquestes terres en nom seu.161 El nét
de Mir Geribert, Jordà de Sant Martí, va renovar l’acord. L’any
1111 va pactar amb l’abat seguir tenint aquestes parellades de
terra en forma de feu.162 Però l’acord no va anar bé. Pocs mesos
després l’abat reclamà aquestes terres, i se’n reservà una quarta
part. Les altres tres quartes parts les retornà a Jordà, en forma de
feu.163 Sembla que Jordà no acceptà aquesta disposició, i l’any
1117 l’abat explicava que la quarta part d’aquelles terres li havia
estat presa per Jordà, amb violència i vexacions, i demanava que
78
Pergamí amb els càrrecs
contra Guillem de Sant Martí
(Font: Arxiu de la Corona
d’Aragó, extrainventari,
número 3.451).
[159] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati IV, f. 132, doc.
332. Blanca Garí, «Las querimoniaes
feudales en la documentación catalana
del siglo XII (1131-1178)», revista
Medievalia, núm. 5 (1984) p. 35.
[160] Arxiu Catedral de Barcelona,
Libri Antiquitati IV, doc. 375, f. 159.
[161] Cartulari Sant Cugat del Vallès,
Ed. J. Rius, doc. 561, vol. II, p. 223.
Ed. J. Rius, doc. 812, vol. III, p. 14.
L’horta tancada situada als
peus de la masia de l’Horta ja
s’esmenta l’any 1327 com a
«horta del senyor». L’any 1447
es diu que les disputades Parellades de la Roca termenaven
amb l’horta tancada situada
junt la Casa de la Roca.(Foto:
B. Solina).
[165] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 852, vol. III, p. 50.
[166] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 909, p. 98-99.
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 920, p. 107.
pergamins de la secció Monacal,
sense catalogar. Publicat per primer
cop per V. Farias, «Una querimoniae
descone-guda procedent de l’antic
arxiu de Sant Cugat del Vallès (ca.
1160-1162)», revista Gausac, núm.
5 (1994) p. 99-104. El document
ha estat estudiat per P. Benito «Els
«clamores» de Sant Cugat contra el
fill del gran senescal, i altres episodis
de terrorisme nobiliari (1161-1162)»,
dins Anuario de Estudios Medievales,
30/2 (2000) p. 851-886.
[169] Tició, el batlle del comte a
Gavà, Viladecans i Sant Climent,
cobrava setanta-set pernils cada any,
de cadascuna de les masies del domini
comtal. Arxiu de la Corona d’Aragó,
cancelleria, perg. Ramon Berenguer
IV, núm. 233, recollit per Thomas N.
Bisson, Fiscal accounts of Catalonia
under the early Count-kings (11511213), vol. II, doc. 1C, p. 6-7.
el Sant Pare Calixt II excomuniqués Jordà.164 L’any 1121 Jordà
pactà finalment tornar les parellades de la Roca a l’abat, però
a canvi de 30 monedes d’or i l’aixecament de l’excomunicació
papal.165 Però l’afer no es resolgué: Jordà no tornà les terres, i
l’any 1131 arribà a un nou acord, sota l’arbitratge de l’arquebisbe
de Tarragona, el futur Sant Oleguer, per tornar la meitat de les
parellades a l’abat, a canvi de 50 monedes d’or, mentre que
ell se’n quedava l’altra meitat.166 Pocs dies després, Jordà i els
seus fills Arnau i Guillem es comprometien a no fer cap dany
ni violència a les terres del monestir situades dins dels termes
dels seus castells.167
Però les paus tampoc duraren gaire: cap a l’any 1162, Guillem
de Sant Martí, fill de Jordà, protagonitzà nous atacs i violències
contra les terres del monestir a Castelldefels. Coneixem aquests
excessos també per un memorial utilitzat com a atestat en algun
judici posterior, i que ha estat localitzat fa poc.168 El document
explica que «Va venir Guillem de Sant Martí a la dominicatura de Castelldefels, que el comte de Barcelona havia donat a
Sant Cugat, i hi va veure els peixos que el batlle de Sant Cugat
volia fer arribar a l’abat i els monjos del monestir per al dia
de Nadal. I Guillem de Sant Martí va robar al batlle els peixos
que havia vist. I va recórrer amb els seus batlles tots els masos
de la dominicatura, els assaltà i hi va prendre bons pernils, en
nombre de set».
El fragment ens mostra una manera ben típica d’actuar del feudal;
sense contemplacions ni romanços, i de manera impulsiva: va
veure els peixos que l’encarregat del monestir havia aplegat per
enviar per al dinar de Nadal dels monjos, i simplement se’ls va
quedar, acompanyat com anava dels seus homes, del seu seguici
armat. I, per deixar ben clar qui manava, va cavalcar per les terres
del monestir, espantant els vilatans, i fent-se portar set pernils; un
tribut que solia ser, en aquella època, molt simbòlic, ja que el sou
dels batlles solia cobrar-se en pernils, com en el cas de Gavà.169
Els conflictes entre el monestir de Sant Cugat i els senyors
d’Eramprunyà es van allargar durant tota l’edat mitjana, i encara
es documenten a la segona meitat del segle XVII. En aquesta
època, l’any 1666, es va signar un acord definitiu.
Fragment del pergamí de Sant
Cugat que relata l’excés de
Guillem de Sant Martí (Font:
Monacals sense catalogar).
El domini del monestir de Sant Cugat sobre el terme de Castelldefels es va extingir l’any 1836, quan els liberals van assolir el govern i van abolir alguns dels vincles feudals que encara existien.
Josep Campmany
79
UN EXBATLLE DE GAVÀ A EXAMEN
Castell de Castelldefels
Any 1178
80
L’abat de Sant Cugat es mirava Tició des de l’altra banda de la taula. L’abat seia en
una trona, seriós, tot pensant mentre s’acaronava la barba. La decisió era difícil, però
calia prendre-la, i l’home que tenia al davant era qui millor podia fer la feina.
L’abat feia anys que sentia a parlar de Tició, i no precisament bé. Havia estat batlle de
Gavà des de l’any 1144, quan havia heretat el càrrec del seu pare, Berenguer Guillem.
Com a batlle, havia guardat gelosament els dominis del comte de qualsevol interferència
externa, tant dels senyors d’Eramprunyà, com del seu monestir. Allò havia estat bé.
Però durant el seu llarg exercici com a batlle, s’havia enfrontat al monestir per una
altra qüestió, més particular. Hereu d’Arsenda, filla del castlà d’Eramprunyà, es creia
amb drets sobre la Torre d’Almafar, un domini situat a la parròquia de Sant Climent,
que estava sota la senyoria suprema del monestir. El monestir havia infeudat aquest
domini a diversos cavallers. Històricament, primer havia estat la família de Recosind:
ell, el seu fill Eci, el nét Bardina, i el darrer plançó de la nissaga, Mir Bardina. Després
d’aquesta família, el monestir havia infeudat Almafar a la nissaga d’Alamany: primer
ell, després el fill Bernat Alamany, i després el seu gendre, Ponç d’Osor. Precisament
amb aquest havia topat Tició. Ell reclamava uns hipotètics drets sobre Almafar que
li venien de part de Pere de Santa Oliva, que els havia heretat, deia, de Mir Bardina.
Tició i Ponç s’havien enfrontat de forma ferotge. Tició va fins i tot assetjar Ponç a
la torre, durant uns dies, i li va cremar les collites. Tan fort era l’enfrontament, que
finalment Ponç va renunciar al domini d’Almafar, i el va retornar al monestir, amb la
clàusula explícita que el monestir mai el cedís ni infeudés a Tició...
Però aquella era una batussa del passat, ara ja no interessava. El problema de l’abat
era més greu. D’una banda, necessitava imperiosament un cavaller, algú amb experiència de govern, per infeudar-li tot l’antic monestir de Santa Maria de Castell-defels.
D’altra, no sabia si podia refiar-se de Tició, ja que si estava disponible era perquè, feia
pocs mesos, el rei l’havia destituït com a batlle de Gavà, per corrupció.
L’abat va pensar en Castelldefels. Aquell ric domini fundat amb tanta empenta gràcies
a la generositat dels comtes de Barcelona, havia crescut i prosperat. A Santa Maria
hi havia arribat a viure una comunitat de cinc preveres i deu monjos, que atenien el
culte a diverses capelles de la zona: sant Pere de Gavà, sant Joan de Viladecans, sant
Pau del Prat... Però el monestir tenia moltes disputes amb molta gent, i en el transcurs d’un d’aquests plets, el Sant Pare, allà a Roma, havia decretat que els monjos
no podien viure escampats pel territori, en capelles i priorats, sinó que havien de fer
vida comunitària al monestir del Vallès. Això passava l’any 1117, ara feia uns setanta
anys. Des d’aleshores, els abats havien intentat administrar els seus dominis escampats pels territoris amb l’ajuda de servidors laics, capatassos, procuradors, batlles,
administradors... però allò no funcionava. Els batlles i els funcionaris eren la riota
dels cavallers dels voltants, que assetjaven impunes Castelldefels. De mica en mica,
s’havien adonat que l’única sortida viable era donar en feu els dominis exteriors a algun
cavaller, a canvi de la seva fidelitat i d’un cert lloguer o cens anual. A Castelldefels li
havia arribat l’hora de passar a dependre d’un senyor feudal, vista la impossibilitat
del control directe o indirecte pels monjos.
Aquesta era la tria que havia de fer. Havia d’escollir un cavaller. I Tició era el candidat.
Josep Campmany
81
D’una banda, Tició tenia les millors qualificacions: coneixia el territori, la gent amb
qui havia de tractar -tant pagesos com senyors-, sabia quins perills podien amenaçar
Castelldefels, i anys enrere els havia combatut amb èxit quan exercia la batllia de
Gavà. Difícilment els pagesos el podrien enganyar, tot defraudant-li part de les collites,
o els senyors del voltant el podrien espantar, si ja s’hi havia enfrontat manta vegades.
Però, d’altra banda, aquest full de serveis excepcional s’embrutava els darrers anys.
Tot havia anat bé durant el govern del comte Ramon Berenguer IV. Però quan va
pujar al tron el seu fill, el rei Alfons I, les coses es van tòrcer. Tició va començar a
abusar de la seva posició, i s’aprofitava que el rei era menor d’edat i que el consell
de regència tenia altres afers greus dels quals preocupar-se que no la revisió dels
comptes dels batlles territorials. Així, va començar a actuar cada cop més pel seu
compte. Ara cobrava un impost nou i no ho comunicava a Barcelona; després es
venia al millor postor els mobles i les eines de la Torre de Gavà, eines i mobles que
no eren seus, sinó del comte; un altre dia decidia que cadascú que es morís li havia
de pagar una part de l’herència; l’endemà robava bestiar d’algun particular amb qui
estava barallat i el venia a les fires... Des que el comte havia mort, i regnava el rei
nen, Tició havia caigut en el pou de l’avarícia, que l’havia empès a corrompre’s. Però,
finalment, l’havien enxampat. Tard o d’hora havia de passar. Simplement, el rei nen
es va fer major d’edat, i va ordenar a un eixam de comptables que repassessin els
comptes dels seus diversos dominis. I llavors va sortir tot a la llum. El rei fins i tot va
enviar un escrivà perquè realitzés una investigació, i aquest inquisidor havia parlat
amb tothom. L’informe que va enviar a la cort era llarg, molt detallat, amb totes les
malifetes i defraudacions que Tició havia fet, posades per escrit una darrere l’altra.
Mentre reflexionava sobre tot això, l’abat s’acaronava la barba. Finalment parlà:
-Tició, gràcies per haver vingut. Finalment m’he decidit. Si tu vols, t’atorgaré, a tu i a
tota la teva descendència, en feu, tot l’antic monestir de Castelldefels, amb les seves
terres, cases i homes, amb només dues excepcions: l’església de Santa Maria, perquè
ara ja és parròquia i compta amb un capellà perpetu que la serveix, i el molí de la
Sentiu, perquè com ja saps, quan es va efectuar el repartiment dels béns del monestir
arran de la sentència del 1117 i l’abandonament precipitat dels monjos d’aquestes
terres, va passar a mans de l’església de Sant Pere de Gavà. T’ofereixo la senyoria
de Castelldefels, sota vassallatge del monestir de Sant Cugat i del seu abat. Allò que
nosaltres ordenem, la teva nissaga ho complirà, i us donem per feu Castelldefels a
canvi de cent pesades de blat, que portareu cada any amb les vostres bèsties al monestir, cinc peixos per la festa de Sant Cugat, i la tercera part dels judicis, la meitat
dels mals usos, i dos allotjaments al llarg de l’any per a l’abat i tres monjos, a més de
rebre en hospici als nostres monjos quan passin de camí. A més, renunciaràs a tots
els drets que dius tenir entre el Llobregat i la Roca, com ara les parellades de Gavà,
la quarta part del mas d’Almafar, i altres possessions que dius tenir en nom nostre, i
que tantes querelles han causat. Què hi dius?
-Així sia!- va ser la breu resposta de Tició, mentre s’agenollava per rebre el senyal
feudal de l’abat. Aquell dia, el vell batlle havia esdevingut cavaller.
82
Tició, el batlle corrupte
Pàgines enrere hem esmentat els primers batlles coneguts del
domini de Gavà, delegats dels comtes de Barcelona a la seva
vila. El primer batlle conegut s’anomenava Tició.
«domum et villam de Gavano cum fortitudine», és a dir,
«casa i vila de Gavà, amb la
fortalesa». La fortalesa o torre
de Gavà era la residència del
batlle reial, Tició (Font: pergamí de la venda de Gavà a Lluís
Marc, senyor d’Eramprunyà,
l’any 1447. Arxiu de
l’Arquebisbat de Tarragona.
Fons Foxà)
[170] J. Campmany, «El terme de
Castelldefels en època dels senyors
feudals. Castelldefels: el terme municipal», revista Mar i Muntanya, núm.
62, setembre 2000, p. 5.
perg. Ramon Berenguer IV, núm. 167,
editat per M. Bofarull, Colección de
Documentos Inéditos del Archivo de
la Corona de Aragón, vol. 4, p. 92.
[172] Arxiu Episcopal de Solsona,
Cartoral, vol. I, doc. 63. A. Bach,
Col·lecció Diplomàtica el monestir de
Santa Maria de Solsona: el Penedès
i alres llocs del comtat de Barcelona
(s. X – XV), Barcelona 1987, doc. 54,
p. 92-93.
Cancelleria, Perg. Ramon Berenguer
IV, núm. 233, publicat per T. Bisson,
Fiscal accounts of Catalonia under
the early Count-kings (1151-1213),
doc. 1-C, vol. II, p. 6-7.
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 1076, vol III,
pp. 236-238.
[175] La torre d’Almafar era el nom
antic de l’actual Torre Roja de Viladecans. Vegeu J. Moners, «Almafar»,
revista Almafà, any III, núm. 22, abril
1989, p. 22-25.
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 1117, vol. III,
pp. 270-271.
De Tició se’n parla diverses vegades al llarg del segle XII, i era
anomenat, segons els diversos documents, Tició de Feixa, Tició
de Gavà, o simplement Tició. Tenia propietats a Sant Boi de
Llobregat (documentades els anys 1152 i 1179), Gavà (els anys
1145, 1178), Viladecans (anys 1171 i 1178), i Castelldefels (anys
1157, 1178, 1179, 1181, 1185).170 Encara que no és segur que
tots aquests esments corresponguin a la mateixa persona, Tició
és designat com a batlle del comte a Viladecans els anys 1144,171
i 1147,172 i a Gavà, l’any 1151;173 era doncs l’encarregat de cobrar
les rendes del comte i vetllar pels seus interessos a Gavà. És el
mateix que trobem tot enfrontant-se al senyor d’Eramprunyà,
Guillem de Sant Martí, a la segona meitat del segle XII, en
defensa dels interessos del comte.
Tició es casà dues vegades, primer amb Alamanda (esmentada
l’any 1178) i després amb Maria (esmentada l’any 1179), i tingué,
almenys, tres fills: Ramon, Guillem i Berenguer. La seva vida
pública es desenvolupà des de 1144, tot just major d’edat, fins
després de 1185. No ens pensem però que Tició era l’arquetipus
del paladí que, en nom del comte, defensava els pagesos de Gavà
contra la rapacitat dels feudals.
Tició apareix encara en un altre document, del 8 d’agost de
1171.174 En aquest document, Ponç d’Osor, senyor feudal d’un
altre domini dins d’Eramprunyà, la Torre d’Almafar,175 abandonà
el feu i el retornà al monestir de Sant Cugat, i afegí: «que ni
Tició de Gavà ni cap dels seus fills obtingui mai de Sant Cugat
l’esmentat mas per donació, venda, permuta o qualsevol altre
títol».
Aquesta disposició revela l’extraordinari malestar d’aquest petit
feudal. Potser Tició es creia amb drets sobre Almafar i s’ingeria
en la gestió de la propietat, cosa que motivà que Ponç es vengés
tot retornant-la a Sant Cugat i imposant que ni Tició ni els seus
descendents la poguessin posseir mai. El cas és que, set anys
després, l’any 1178, la clàusula establerta per Ponç d’Osor fou
aplicada, i Tició de Gavà va haver de declarar que cedia a Sant
Cugat «la quarta part del mas d’Almafar”,176 a canvi, això sí, de
la senyoria de Castelldefels, amb dret hereditari.
Que Tició no era aigua clara ho permet pensar també un document
que es va guardar curosament als arxius del comte de Barcelona:
un plec de càrrecs, una llarguíssima llista de cobraments irre-
Josep Campmany
83
gulars, malversacions i abusos que el batlle havia fet al territori
de Gavà. El plec el datem després de l’any 1170 i poc abans
de l’any 1178, en època del rei Alfons I. Probablement, amb la
successió al comtat i la minoritat d’Alfons I (que s’allargà des
del 1162 al 1173) es va produir una situació de descontrol en
les finances públiques que afavorí la corrupció dels funcionaris
més antics, aquells que se sentien prou forts per sostreure’s a la
supervisió reial. Quan el control es reprengué, el descobriment
de les irregularitats de Tició motivà el seu acomiadament com
a batlle de Gavà.
El document que constitueix el plec de càrrecs contra Tició va
molt al gra, i és força llarg:177 «Aquí hi ha tot el que Tició tenia
en batllia del comte, fins a la Roca i Castelldefels, i ara ho té
injustament: del mas dels fills de Guillem Gilabert en tenia 100
sous, dels quals en rebia la quarta, el braçatge i la mitja batadura, i n’extreia la tasca de forma irregular; de Pere de Ribera,
tenia 15 sous de cugúcia; de Guillem Pere, 60 sous; de la casa
de Roderic tenia 100 quarteres, inclòs tot el blat; i un bou i una
vaca que va vendre a Pere Berenguer de Vilafranca; i tenia una
bóta que va vendre a Guillem Pere Lambrot per 20 sous; i tenia
una bóta de vi bo i un cup bo i òptim, i totes les bótes que Tició
tenia a casa seva, i una vaca, que va vendre a Guillem Moragues
per 20 sous; i tenia una vaca que va vendre a Bernat Gip i a la
seva filla; i va prendre un bou que vengué per 7 morabatins d’or;
i tenia un ase bo que va vendre a Alegret de l’Hospici,178 per 30
sous; i tenia 18 cabres i 11 ovelles i 12 porcs grans i petits; i tenia
dos càvegs, i dues relles, i dues podadores, i una destral, i una
aixada, i un celler i un ferragenal, i tenia guadengues, plomalls,
lli i llana, i oli i cansalada, i totes les bótes, grans i petites que
pertanyen a la casa. I Tició va prendre dels masos de Roderic,
de Cabot i del seu germà, 36 sous; i prengué a Roderic un bou
i 7 sous, i a Cabot i el seu germà 36 sous; i de Guillem Pere
Lambrot 60 sous; i de Pere Guifré i de la seva nora 10 sous; i de
Guillem Fabre i el seu fill Bernat Ramon, 11 sous; i de Ramon
d’Om 6 sous; i de la mort de Guifré, 6 sous; i de la mort d’en
Bernat, 1 sou, 3 quarteres de blat, 4 mesures de sal i un pernil;
i dels fills d’en Ramon 23 sous; i de Berenguer Rella 60 sous de
cugúcia; i de la mort d’en Vidal 6 sous; i per la custòdia de la
muller del mort, 3 pernils i una mesura de blat; i de la mort d’en
Pere Guadall, una euga que va vendre a Berenguer Tord per 50
sous; i de la mort de Pere Doi, una vaca amb la seva cria, que
va vendre a Ramon Bernat per 40 sous. I el que tenia de multes
per delictes: un bou que va vendre a Benencasa per 10 sous; i
una vaca que havia robat al protegit d’en Roderic; i a Arnau, un
sou; i de la mort de Pere Mestre, 3 sous; i de Ramon de Marina i
de Bernat Cibot, 9 sous; de Guillem d’Albereda, 10 sous per una
mujada que el comte havia comprat, cada any; i d’en Ramon
84
El plec de càrrecs contra el batlle de Gavà Tició es conserva
curosament als antics arxius de
la cancelleria reial (Font: Arxiu
de la Corona d’Aragó, pergamí
extrainventari núm. 4.732)
de Marina un cavall per mitja mujada de terra del comte; i de
la mort d’en Solanes, 3 sous. I obtingué la millor parellada per
feu que hi ha a Viladecans; i el mas de Bernat Cibot per feu;
i la parellada de sobre de Gavà per feu. I tenia el vi de Sant
Climent, de Viladecans i de Gavà, que Tició disposava i venia
al seu albir. I tot ho obtenia en Tició i tenia aquestes coses sense
escriptures i sense donar-ne compte quan el comte el va cridar
a la vila de Taraçona.179 A més, robà l’era de Geral Tort, i una
altra d’Arnau Berenguer, i una altra era de blat que era bona,
i que Tició havia donat en feu a Bernat; i una altra era d’Amat
Pere; i de l’era de blat d’en Pere Bru va treure’n 2 sous; i de la
d’en Bertran, dos; i d’una altra del mas de Canadell; i una altra
d’en Gilabert; i una altra d’en Guerau de Puig; i una altra de
Joan Guerau; i una altra de Bernat Vives; i una altra d’en Joan
Gorg i una altra de Bernat Joan i de Bernat Arnau; i una altra
d’en Pere Domenys. I tenia de cens de la muller d’en Bossot, 4
sous; i de Pere una lliura, i de Guillem d’Albereda 2 sous; i de
Pere Domenys i muller, 3 sous; i d’un altre de Viladecans, 50; i
tenia d’aquell vi que va vendre per 4 quarteres d’ordi, que tenia
en Benencasa i Maria Puig; i va assaltar els honors que tenia en
nom del comte a Viladecans i Sant Climent. I va fer als honors
del comte moltes altres malifetes».
El batlle reial de Gavà, Tició, es
creia amb drets sobre la torre
roja de Viladecans, antigament
la torre d’Almafar, després la
torre d’Alamany. El seu castlà
la va retornar al monestir amb
l’especial condició que Tició no
la posseís mai (Foto: J. Campmany)
cancelleria, pergamí extrainventari,
núm. 4732.
[178] El Mas Alegret, o hospici antic,
estava situat fent cantonada entre els
actuals carrers Major, Generalitat i
Cap de Creus.
[179] L’esment de Taraçona ens
relaciona aquest document amb la topada entre tropes catalanoaragoneses i
castellanes que tingué lloc a Taraçona
l’any 1170. Això permet datar el document amb posterioritat a aquest any.
J. Miret i Sans, «Itinerario del Rey
Alfonso I de Cataluña, II de Aragón»,
dins del Butlletí de la Reial Academia
de Bones Lletres de Barcelona, núm.
2 (1903-1904), p. 262 i 268.
El plec de càrrecs detalla tots els guanys de la batllia que pertocaven al comte i que Tició s’havia quedat, inclosos els cobraments
per mals usos com cugúcia i intèstia (la referència a les morts),
així com les malversacions que havia fet (com ara vendre’s eines diverses i altres béns que tenia al castell de Gavà), així com
robatoris i exigències irregulars a veïns i masies...
L’acomiadament de Tició, però, no es va fer de forma gratuïta.
La seva experiència a la zona i el fet que era un dels pocs homes
del comte capaç d’enfrontar-se als Sant Martí va afavorir que se
li busqués una bona recol·locació: l’any 1178, poc després que se
substàncies el plec de càrrecs contra Tició, l’abat de Sant Cugat
va oferir-li el domini de Castelldefels, en feu. Cal no oblidar que
el comte de Barcelona era el protector del monestir, i per tant
aquesta infeudació no podia haver-se fet contra la seva voluntat. A
canvi de la infeudació, s’obligava a Tició a desprendre’s de tot el
que tenia «des de la Roca de Gavà fins al Llobregat»; una manera
perfecta perquè Tició deixés la batllia de Gavà sense resistència.
Vet-ho aquí, doncs, que Tició, el batlle que de jove s’enfrontava
valerosament als feudals del castell d’Eramprunyà, i en rebia
una llançada, havia acabat convertit –ell i els seus hereus– en
un més d’aquests feudals.
Josep Campmany
85
TOT PER A L’ESGLÉSIA
Torre de la Roca, Gavà
86
Bernat de Bleda era un bona peça. Ja de gran, assegut en un festejador a la seva torre
fortificada, mirant per la finestra els esponerosos camps de sota la Roca, reflexionava
sobre les barbaritats que havia comès de jove, quan era un dels cadells de la noblesa
del Penedès, i allà on anava imposava respecte i temor. Recordava aquella vegada
que, a les ordres del seu oncle Berenguer, havia entrat a sac en un mas, prop del
seu castell de Font-Rubí, havia tallat la barba d’aquell pagès, i s’havia allotjat al seu
mas durant setmanes!.
Allò no havia acabat gaire bé: el pagès, enfadat, s’havia queixat al comte, que havia
castigat el seu oncle a perdre alguna de les prerrogatives que hi tenia. De fet, ara
que ja era vell, s’adonava que aquells temps d’impunitat ja s’estaven acabant. Feia
uns vint-i-dos anys, a Fondarella, el rei havia tingut la gosadia d’estendre la pau
i treva de Déu a tot Catalunya, de Salses a Lleida i Tortosa. El rei, cada cop més,
bastia una xarxa de servents i funcionaris pel territori, amb la missió de protegir els
pagesos. I a més sabia que estava intentant establir un cos permanent de defensa
format només per pagesos, i manat pels bisbes, al marge dels senyors... De fet, en
contra del senyors.
Sabia que els altres barons de Catalunya organitzaven reunions, i esperaven algun
error del rei, per fer-lo desdir d’aquelles bestieses. Però de moment, res no passava.
I ell era massa vell per fer-hi res. Era tan vell, que fins i tot sentia la mort cada cop
més propera.
La mort. Quina por. Si feia cas dels clergues -i ell no n’havia fet gaire cas, fins feia
relativament poc- li esperava el foc etern de l’infern, a ell. Va repassar totes les malvestats que havia comès al llarg de la seva vida. La majoria eren normals: estossinar
de tant en tant alguns pagesos entrava dins l’ordre natural de les coses que Déu havia
formulat en crear el món. De fet, ell ho veia, els cavallers vassalls de l’església, o del
monestir de Sant Cugat no es distingien gaire, en la seva actitud envers els pagesos,
del que ell feia.
No, no el preocupava això, sinó la possibilitat que el bisbe l’excomuniqués, i que
la mort li esdevingués en aquella situació. Si això passava, llavors patiria de segur
condemnació eterna, i això no li feia cap gràcia. Potser hauria d’encarar aquell afer i
solucionar-lo d’una vegada per totes...
Es tractava d’aquell petit domini independent que tenia dins del terme d’Eramprunyà,
entre les terres comtals -ara reials- de Gavà i els dominis que Sant Cugat tenia
a Castelldefels: la Roca de Gavà. Era el darrer esperó rocallós dels que baixaven
d’Eramprunyà. Tallat a pic sobre la plana, la Roca era una magnífica talaia des d’on
es dominava el Tascal de Gavà, l’estany de més enllà i, al fons, el mar. Allà hi tenia
una torre, heretada del seu avi Berenguer.
Alguns vells encara recordaven que, sota la Roca, hi havia unes parellades que havien
format part del gran lot que Ermengarda, mare de Mir Geribert i filla del comte Borrell
II, havia llegat a Sant Cugat. L’alou havia estat infeudat a Mir Geribert, primer, i als
seus fills i descendents, els Sant Martí, fins que l’abat va decidir recuperar-los. Aquella
querella havia costat l’excomunicació total de Jordà de Sant Martí, tramesa des de
Roma a petició expressa del bisbe de Barcelona... Aquella història havia acabat molt
Josep Campmany
87
malament per a Jordà: l’església, malgrat que no tenia espases, ni cavalls, ni exèrcit,
tenia molt de poder. El poder de la paraula, la llei i els papers, sobretot els papers. Li
havien dit que els capellans conservaven tots els papers de totes les donacions, per
sempre, i que fins i tot en feien còpies, per si els originals es perdien. Els papers eren
decisius, quan hi havia alguna querella. El comte mai decidia a favor dels feudals.
Sempre tenia por de perdre el suport dels capellans, dels clergues que li portaven els
comptes, l’administració, i que podien alçar el poble amb un sermó encès... El cas és
que les querelles entre Jordà i el bisbe de Barcelona estaven a punt de reproduir-se
entre ell mateix, Bernat de Bleda el jove, i el bisbe.
El seu avi havia obtingut del comte totes les terres entorn de l’esglesiola de Sales, prop
de Viladecans, i les de la Roca, prop de Gavà, amb la torre inclosa. Al seu testament,
havia repartit les propietats entre els fills: els oncles Berenguer i Bernat, i el seu pare
Arnau. El més gran s’havia quedat amb els castells de la Bleda i Font-Rubí. La Roca
i unes cases a Barcelona passaren al seu pare i a l’altre oncle, Bernat. Aquest darrer
s’havia fet capellà. Plenament integrat a l’església, havia donat la capella de Sales i
la seva part de la Roca a la Catedral, l’any 1148, perquè a la seva mort l’administrés
en profit dels pobres.
Ell, Bernat el jove, fill d’Arnau, s’havia quedat només amb la torre de la Roca -que els
veïns anomenaven mas de la Roca, o Casa de la Roca-. La torre era important, perquè
li servia de fonda sempre que anava i venia del Penedès a Barcelona. I perquè a més,
junt amb la torre, li quedaven tota una sèrie de drets, en forma de censos, parts de
fruits, i prestacions personals, d’algunes de les masies del voltant, així com el dret
de jutjar les infraccions dels pagesos del terme de la Roca. Però ara resultava que el
bisbe i els canonges volien quedar-s’ho tot. De primer havien provat de negociar amb
ell, intentant que els retornés el feu dels seus avantpassats, a canvi d’un altre feu, o
de diners. Ell s’hi havia negat, evidentment. Els havia foragitat de la Casa de la Roca
sense gaires contemplacions.
Això va passar feia vint anys, a la mort del seu oncle, el canonge. Però des d’aleshores,
els capellans no havien deixat d’importunar-lo. A la menor ocasió treien el tema. I,
ara que s’acostava la seva fi, veia que no s’hi podria seguir negant. El bisbe cada cop
pressionava més per reunificar tot el domini a mans de l’església. Probablement tenien
prevista alguna operació, alguna permuta amb algun altre cavaller. O potser no.
El cas és que finalment, s’havia decidit. Va fer cridar l’escrivà, i va dictar-li els termes
de la donació. En l’any del senyor de 1195, ell, Bernat de Bleda el jove, venia a la
Catedral de Barcelona tot el mas de Roca, amb les seves pertinences, jurisdicció, i
dominis, pel bé de la seva ànima i la dels seus parents difunts. El preu fixat era purament testimonial.
Com sempre, l’església havia guanyat. Tot el mas de Roca era per a la Catedral.
Ell, simplement, havia comprat el dret de morir tranquil.
88
La Torre de la Roca
A la Roca, sota el Calamot, hi
havia l’ermita de Santa Maria
Magdalena (Fons: Arxiu de la
Baronia d’Eramprunyà, fotocòpia arxiu J. Soler Vidal).
Cancelleria, pergamins Ramon Berenguer I, núm 32, sense data. Transcrit per J. Balari, Orígenes históricos
de Cataluña, Sant Cugat 1964, vol.
2, p. 425-426.
[181] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, vol. I, f. 292, J.
Mas, Notes Històriques del bisbat de
Barcelona., vol XI, doc. 1479.
[182] Liber Feudorum Maior, vol. I,
p. 447 i 448.
[183] Hem de refusar, doncs, els arguments que dóna P. Izquierdo, «La
Torre-roja», dins D. Sanahuja, Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els
temps medievals, Viladecans, 2002,
p. 168, perquè no té en compte els
diversos significats que pot adoptar la
paraula mas en aquesta època.
perg. extrainventari, 3409, 3288,
3141. Extractats per T. N. Bisson,
Veus turmentades, Barcelona 2003,
docs. 6, 7 i 8, p. 214-215.
La Roca és el turó rogenc abruptament trencat sobre l’actual
carretera c-245, just on s’acaba el nucli urbà de Gavà, per ponent.
La primera notícia d’una fortificació en aquest lloc és d’una data
tardana, el 1216. Tot i això, certs documents permeten remuntarla al segle XI: sembla ser que la Roca era també un domini del
comte de Barcelona. Dins d’aquestes terres hi havia una propietat
denominada la Parellada que, a través de la comtessa Ermengarda, filla de Borrell II, va passar a mans de Sant Cugat, cap a
l’any 1033. Altres propietats van passar a mans dels canonges
de Barcelona, a la segona meitat del segle XI. Aquest darrer fet
no va agradar a la família dels Sant Martí, senyors del castell
d’Eramprunyà. Arnau de Sant Martí va assolar el domini, va
violar les franqueses de què gaudien els habitants de la zona, i es
va apoderar dels dominis de la catedral. El rei va reaccionar, i va
elaborar una detallada denúncia contra Arnau de Sant Martí.180
Arran d’aquests fets, el rei va establir com a senyors de la Roca
una altra família, els Bleda, senyors d’aquest petit castell del
Penedès. L’any 1138, el cavaller Berenguer Bernat de Bleda va
fer testament, i deixava als seus fills segon i tercer, de noms respectius Arnau i Bernat, entre d’altres propietats, el mas de Roca
i l’alou que l’envoltava, al terme d’Eramprunyà.181 Berenguer
Bernat és possiblement el mateix que es va fer vassall del comte
Ramon Berenguer III (1098-1131), i que és esmentat també l’any
1124.182 Remarquem que la Casa de la Roca i el seu domini
territorial, en aquesta època, s’anomena mas, cosa que no ens
ha de fer pensar que l’heretat era una simple masia. La mateixa
denominació s’empra per designar un altre dels grans dominis
d’Eramprunyà, Almafar.183 El primogènit de Berenguer, amb el
mateix nom que el seu pare, va rebre els castells de la Bleda i
Font-Rubí, al Penedès, aquest darrer com a castlà del comte.
Entre els anys 1150 i 1175 la seva activitat a la zona va aixecar
grans queixes dels vassalls.184
Bernat de Bleda, fill de Berenguer, va cedir els seus drets sobre
El turó de la Roca de Gavà, és
el darrer aflorament de roca
vermella que s’eleva sobre
el delta. En època medieval
hi havia una torre fortificada
amb terme jurisdiccional propi
Josep Campmany
89
el mas de Roca –i també el de Sales, a Viladecans–, a la Seu de
Barcelona,185 l’any 1148. La catedral va ajuntar d’aquesta manera
els drets ancestrals que tenia del segle XI amb el domini de la
fortalesa. La donació no es va fer efectiva fins a la mort d’en
Bernat, el 1173.186 L’any 1175, el bisbe de Barcelona va fer-ne
donació a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona.187 La donació
no incloïa totes les possessions familiars a la Roca de Gavà, ja
que vint anys després, el 1195, el fill d’Arnau i nebot de Bernat,
de nom també Bernat, va vendre a l’Hospital de la Santa Creu
les cases i pertinences que li restaven a Eramprunyà, dins de
l’alou del mas de Roca.188
Poc va durar aquest estat de coses. Gràcies a un document que
ha tret a la llum D. Sanahuja, sabem que la quadra de la Roca
va sortir del domini de l’església l’any 1216,189 mitjançant una
permuta en la qual el responsable de l’hospital de la Santa Creu
va donar a Guillem Tició i a la seva dona Peronella, a canvi
d’unes cases a Barcelona, «tot el mas de Roca, íntegre, amb
totes les seves pertinències i amb la torre tal com tot pertany
a l’Hospital (...) i que com alou tenim a la parròquia de Sant
Pere i Sant Miquel». La Roca de Gavà passà doncs a la família
Tició, magnats que van adquirir protagonisme amb Tició, batlle
a Gavà, que més endavant, en deixar el càrrec de batlle de Gavà,
va obtenir del monestir de Sant Cugat la investidura del domini
de Castelldefels en forma de feu.
Agrupament de cases a la Roca.
Sota el camí de Barcelona es
mostra una vinya, que correspon a la Parellada esmentada
ja al segle XI. (Fons: Mapa del
segle XVIII. Arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà, foto J. Niebla)
[185] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, vol. I, doc. 79,
fol. 39, editat per J. Eixarch, Les arrels
històriques de Viladecans, Viladecans
1989, apèndix, doc. 2, p. 204.
[186] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, vol. IV, J. Mas,
Notes Històriques del bisbat de Barcelona, doc. 1987, vol. IX, p. 276.
[187] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, vol. I, doc. 845,
p. 304, transcrit per J. Eixarch, op. cit.,
apèndix, doc. 3, p. 205.
[188] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, vol. I, fol.
290, doc. 785, citat per J. Mas, Notes
Històriques del bisbat de Barcelona,
vol. X, p. 81, doc. 2264.
[189] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Diversorum, 1-1-365, transcrit per
D. Sanahuja, El castell d’Eramprunyà
sota jurisdicció reial (s. X-XIV), tesi
de llicenciatura, 1991, apèndix, p. 19.
Part d’un mur de la masia de
l’Horta, rematat amb pedres
nobles, potser provinents de
l’antiga torre de la Roca. La
masia de l’Horta prové de la
unió de quatre masos: la torre o
castell de la Roca, el mas Abril,
el mas Girbal i el mas Gomar.
90
Guillem Tició, fill d’aquest batlle reial, apareix documentat a
inicis del segle XIII, i va tenir diversos fills. Al primogènit Berenguer li deixà el feu de Castelldefels, mentre que al fill segon,
Antic, li llegà la senyoria de la Casa de la Roca. El primogènit i
hereu d’Antic va ser Guillem Tició.190 Fou ell qui, el 25 d’octubre
de 1305, va vendre la Casa de la Roca a Pere Marc.191
L’actual mas de l’Horta, abandonat i en ruïnes, té vestigis de
la torre de la Roca medieval
(Foto: P. Navarro)
[190] Aquesta filiació, que figura al
document citat a la nota següent, amplia i complementa l’arbre genealògic
dels Tició publicat per D. Sanahuja,
Castelldefels, temps d’història, Castelldefels 2003, p. 83.
[191] Nota en paper, plegada en 12
fulls, amb còpia de la venda de la Casa
de la Roca feta per Guillem Tició, fill
d’Antic Tició, a Pere Marc, fill de Pere
Marc, notari Jaume Malví. Antic arxiu
de la Baronia d’Eramprunyà, document K-21. Francesc de Bofarull, El
castillo y la baronía de Aramprunyà,
p.126, dóna la data del 25 de novembre de 1305, però no referencia d’on
s’ha tret la informació.
[192] Testament de Pere Marc I, extractat per F. de Bofarull, El castillo y
la baronía de Aramprunyá, Barcelona
1911, p. 85-87.
[193] Arxiu de la Catedral de Barcelona, 4-15-35, citat per D. Sanhuja,
El territori d’Eramprunyà entre els
segles X-XVI, p. 100.
Cancelleria, reg. 1786, f. 208r-212v.
Citat per J. Pujol, Jaume March, obra
poètica, Barcelona 1994, p. 267-269.
[195] Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, pergamins C-15 i Z-13.
[196] Notari Antoni Vinyes. Antic
arxiu de la Baronia d’Eramprunyà,
caixa I, plec 17.
[197] AHPB, notari Guillem Jordà,
15 d’abril del 1450 i 26 de març del
1451, documents citats per R. Carreras, «Noves dades genealògiques dels
poetes Jaume, Pere, Arnau i Auziàs
March, segons documents inèdits»,
Estudis Universitaris Catalans, vol.
18 (1933), p. 324, docs. 90 i 95.
Amb els Marc, la història d’aquesta casa forta entronca amb la
del castell, ja que dues dècades després d’adquirir la Roca, l’any
1323, Pere Marc va comprar la senyoria d’Eramprunyà, amb tot
el seu terme. L’any 1338 van fer edificar una capella al costat de
la Casa de la Roca, traslladant-hi la imatge i el capellà que fins
llavors hi havia a l’ermita de Santa Maria Magdalena del Sitjar
(actual ermita de Bruguers).192
L’any 1351, la Casa de la Roca es va tornar a segregar
d’Eramprunyà, i passà a mans de Pericó Marc, que per ser sord
i mut havia quedat exclòs de l’herència de la senyoria del castell.
Una sentència va precisar que la Roca, amb homes i pertinences,
estava sota la jurisdicció d’Eramprunyà, però que Pericó podia
llegar-la a qui li plagués. Pericó havia instituït com a hereu,
l’any 1372, Galceran Marc de Lacera, nebot seu.193 Els senyors
d’Eramprunyà no ho acceptaren i intentaren recuperar el control del terme, però un tribunal reial ho impedí, el 30 d’abril de
1384.194 Els homes del terme, però, van haver de prestar jurament
de fidelitat al senyor d’Eramprunyà, l’abril de 1386.195
Després de Galceran Marc de Lacera, foren senyors de la Roca
el seu fill Joan Galceran de Rosanes, i el nebot d’aquest, Joan
Agustí Marc de Lacera, de Rosanes i Torrelles. Aquest darrer,
després d’una sentència de la cort del veguer de Barcelona de
l’any 1442, va haver de vendre definitivament la Roca als senyors
d’Eramprunyà, el 8 de juliol de 1447.196 Més endavant, el 1451,
trobem la Roca en possessió de Jaume Marc III (1407-1466),
primogènit del senyor d’Eramprunyà Lluís Marc.197 Aquest va
ser el darrer senyor particular de la Roca.
La Roca va conservar terme propi fins al decret de nova planta, a
inicis del segle XVIII. Pel que fa a l’antiga torre, que de vegades
s’anomena també castell, va esdevenir una masia més, que a finals
del segle XVI estava en mans de la família Gallart. Arruïnada
aquesta família durant la guerra dels segadors, l’any 1681 l’antic
castell va acabar en mans de l’argenter barceloní Gabriel Llor.
Aquest acabalat burgès va comprar també els masos Abril, Girbal
i Gomar, i els ajuntà, tot conformant l’actual masia de l’Horta.
Dels Llor, el mas passà als olotins Busquets, i d’ells als Vayreda,
fins que als anys noranta del segle XX l’adquirí l’Ajuntament.
Josep Campmany
91
UN GAVANENC A LES CORTS
Vilafranca del Penedès
Any 1217
92
En Pere Farfai s’acostà al soldat de mirada severa que esperava a l’entrada de la sala
de sessions de la Cort de Catalunya. Tot i que portava la millor roba que havia pogut
trobar, semblava un captaire al costat de les dignitats que anaven passant per la porta,
sense que ningú no els demanés cap credencial.
En Pere va ensenyar el pergamí, autentificat amb el segell reial. Venia a la Cort de
Vilafranca per expressa convocatòria del jove rei en Jaume, tramesa per mitjà del batlle
reial, Perfet. La credencial abastava també la resta de cònsols de Gavà que havien
estat convocats: Bernat Amat, Joan Rossell, Pere Rovira, Bernat Doi i en Mariscat.
Tots ells representaven el conjunt de 89 veïns del domini reial de Gavà. D’acord amb
l’ordre reial, els veïns s’havien reunit en assemblea i havien escollit, a vots, els sis
cònsols que havien de representar la vila a les Corts.
Eren les segones corts que Jaume I havia convocat. A les primeres, tres anys abans,
obertes a tots els regnes de la corona, no hi havien pogut assistir, ja que Lleida, el
lloc de la convocatòria, quedava molt lluny, i no tenien gaires mitjans per anar-hi. En
canvi ara, les Corts, únicament d’àmbit català, havien estat convocades a Vilafranca,
a un dia de camí de Gavà. I a més se’ls havia fet arribar, tant a través del batlle com
del capellà, la necessitat d’assistir-hi, ja que s’hi havien de discutir alguns aspectes
molt importants relatius a la Pau i Treva de Déu.
Després d’examinades les credencials, en Farfai, seguit dels seus companys, fou
introduït a la sala. Era aquesta un ampli espai quadrat, ocupat en tres dels seus quatre costats per graderies. A l’espai que quedava lliure, hi havia el tron que ocupava
el jove rei en Jaume. Als seus peus hi havia el setial de l’uixer d’armes i, a prop, la
bancada del seu consell privat. A la seva mà dreta, les graderies estaven reservades
per als clergues. Hi veieren el bisbe de Barcelona, envoltat dels seus canonges. A mà
esquerra seien els nobles. Els de Gavà hi distingiren Ferrer de Sant Martí, el senyor
d’Eramprunyà, el castell més proper a la vila de Gavà. I, al centre, hi havia els representants de les viles. Aquest braç era el més pintoresc: al costat de les gramalles
senyorívoles dels cònsols de Barcelona, de tela fina i adornades amb pedreria i pells
d’ermini, hi havia els vestits rústecs de pagesos rics d’altres viles reials: Vilafranca,
Sant Feliu, Montblanc...
La major part de les sessions eren cerimonials: determinats membres de cada braç
s’aixecaven per torn i feien grans discursos sobre coses que els de Gavà gairebé no
entenien. Alguns, com els eclesiàstics, feien les seves intervencions en llatí. Pel braç
reial gairebé sempre parlaven els cònsols de Barcelona, interessats en afers massa
transcendents perquè els de Gavà els poguessin capir gaire bé. Parlaven de comerç,
dels impostos que la ciutat volia gestionar, del perill dels pirates mallorquins.
El segon dia de sessions va estar dedicat a parlar de la seguretat als camins i als mercats. Els cavallers volien mantenir la impunitat per prendre i maltractar els seus pagesos,
mentre que el braç reial, i també l’eclesiàstic i el consell privat del rei, pretenien que
l’interès públic i la protecció reial abastessin tothom qui circulés pels camins del rei,
o anés a fires i mercats, encara que fos un pagès vassall dels senyors feudals.
Les últimes sessions de la setmana foren menys vistoses. Cada braç es reunia per
Josep Campmany
93
separat, i enviava negociadors a parlar amb els altres braços i el consell reial. Ells
parlaven i pactaven: uns cedien unes coses a canvi d’obtenir-ne d’altres, i a l’inrevés.
Semblava que s’arribaria a un acord aviat.
Finalment, al cap de dues setmanes, es va assolir l’acord. La darrera sessió va ser
també formal i festiva. Els acords presos es van posar per escrit: la Pau i Treva de Déu
s’estengué a partir d’aleshores a tots els mercats i camins reials de Catalunya. A canvi,
el rei havia hagut de mantenir les facultats dels feudals per estrènyer els pagesos, i
la cort havia imposat alguns impostos nous, que serien cobrats pels feudals, amb el
consegüent benefici, en fer de mitjancers. En les negociacions, els de Gavà van accedir
a posar-se sota la protecció de la ciutat de Barcelona, que els auxiliaria enfront dels
feudals, a canvi de posar-se a les seves ordres i sortir en defensa de la ciutat, quan
aquesta els necessités; una aliança d’ajuda mútua entre ciutadans del rei, durant els
primers anys del regnat d’aquell nen, que tan incapaç es veia de dirigir bé el país.
En la cloenda de les Corts, el rei en persona va llegir tots els capítols acordats entre
els tres braços i la corona, que a partir d’aquell moment passaren a quedar inscrits
en les lleis i constitucions de Catalunya.
Acabades les Corts, i després de tornar a Gavà, els cònsols van rebre una visita
important: eren els cònsols de Barcelona. Venien amb una còpia de l’acord d’ajuda
mútua i auxili entre Gavà i Barcelona pactat a Vilafranca. Tal com havien quedat, els
de Gavà van convocar tots els caps de casa a la plaça, davant la torre del rei, i els van
fer jurar el pactat a les Corts. Primer, els sis cònsols. Després, els vuitanta-nou caps
de casa, un darrere l’altre. Un escrivà reial es va ocupar de posar per escrit aquest
jurament, amb la nòmina de tots els que hi participaren.
Els sis cònsols de Gavà van continuar amb la funció representativa local durant molts
anys. Ells eren els interlocutors de la comunitat davant Barcelona, les autoritats reials,
el batlle, o el bisbe, quan venia de visita. Amb el temps, els sis càrrecs van quedar
reduïts a dos, el Jurat Major i el Jurat Menor, el primer escollit pels propietaris més
rics, i el segon, pels més pobres. Els dos jurats van configurar el govern municipal de
Gavà, des dels temps medievals fins a principis del segle XVIII.
94
L’escut de Gavà i les quatre barres
Miniatura que representa el
jove rei Jaume I presidint una
de les primeres Corts Catalanes. (Font: Constitucions de
Catalunya, incunable imprès
per Joan Rosenbach, l’any
1495).
Vallès, Ed. J. Rius, doc. 1249, vol. III,
Barcelona 1947, p. 369-370.
[199] Arxiu Diocesà de Barcelona,
Visites Pastorals, vol. 1, f. 36.
Visites Pastorals, vol. 4, f. 32r a 34v.
d’Eramprunyà, Capbreu d’Eramprunyà, 1391 A-122/Llibre 7, confessió
de Guillem Costa. Aquest capbreu,
consultat per D. Sanahuja als anys
noranta, s’ha perdut, i per aquest
motiu no ha estat digitalitzat.
[202] ACA, Pergamins extrainventari, carpeta 366, núm. 4733, sense
data. T. N. Bisson el data el 1213:
Fiscal accounts of Catalonia under
the early count-kings (1151-1213),
vol. I, p. 169; mentre que J. M. Font
i Rius el data el 1217: «Génesis y
manifestaciones iniciales del régimen
municipal en Catalunya», Estudis
sobre els drets i institucions locals
en la Catalunya medieval, Barcelona
1985, p. 588, nota 27.
Els Farfai foren una família gavanenca que visqué en plena edat
mitjana. Pere Farfai, documentat en relació a les Corts de 1214
o 1217, també està documentat l’any 1204 com a propietari del
mas de l’Almugara, amb dos fills, Pere i Guillem.198 També hi
ha documentat un Farfai com a víctima de l’agressió de Guillem de Sant Martí, a la segona meitat del segle XII. I, gairebé
un segle després, trobem en Bernat Farfai, que l’any 1303 feia
de testimoni jurat en una visita del bisbe de Barcelona.199 Un
probable fill seu, de nom també Bernat, és documentat l’any
1336 com a rector de Sant Pere de Gavà i arrendador dels drets
de la parròquia de Begues.200 L’any 1391, el mas Almugara, dels
Farfai, fou establert per Jaume Marc a Guillem Costa,201 però no
podem identificar a quina masia actual correspon. Atès aquest
restabliment, proba-blement la família Farfai havia sucumbit a
la pesta negra de 1348.
Tornant a les Corts catalanes, aquests parlaments de l’edat mitjana tenien la representació dividida en tres estaments o braços.
Al braç nobiliari hi anaven els cavallers i senyors de castells.
A l’eclesiàstic, els clergues, i al braç popular, anomenat reial,
els representants de viles i ciutats. Només les viles de domini
reial enviaven al Parlament representants escollits en assemblea
general entre els caps de casa.
Gavà, que ja hem vist que era vila del rei, enviava representants
a les corts de l’edat mitjana. Hi ha un document d’inicis del
segle XIII, en època del regnat de Jaume I el Conqueridor, que
ens mostra sis «cònsols» gavanencs: Pere Farfai, Bernat Amat,
Joan Rossell, Pere Rovira, Bernat Doi i en Mariscat. Amb tota
probabilitat, són els primers representats gavanencs a un Parlament dels quals hi ha constància.
La data del document és desconeguda, tot i que els experts que
l’han analitzat el situen entre els anys 1213 i 1217.202 L’any 1214
es van celebrar les primeres Corts generals del nostre país, amb
ocasió de l’entronització del rei Jaume I, a Lleida. A aquestes
Corts hi van assistir molts representants de les viles i ciutats
reials. L’any 1217 es van celebrar, a Vilafranca del Penedès,
unes segones Corts, només del Principat, amb gran assistència
també de representants de les viles reials. No se sap ben bé a
quina de les dues corts correspon el pergamí. El document està
dividit en dues parts. A la primera, els cònsols juren ser fidels i
defensar els cònsols de Barcelona: «jurem nosaltres, cònsols de
la batllia de Gavà, ser adherents i auxiliars, de bona fe i sense
engany, contínuament fins a cinc anys, al consolat de Barcelona, i obeir els cònsols de Barcelona i el Consell elegit, d’acord
amb la nostra potestat i d’acord amb el nostre parer, per Déu i
Josep Campmany
95
aquests quatre Evangelis, salvant la fidelitat al senyor Rei». A la
segona part, la totalitat de caps de casa de Gavà, en nombre de
89, juren complir fidelment allò que els seus representants han
acordat i pactat: «jurem nosaltres, habitants del domini reial de la
batllia de Gavà, per defensar els nostres béns i els nostres drets,
d’acord amb la nostra potestat i d’acord amb el nostre parer,
obeir els cònsols de Gavà, que a aquest efecte han estat elegits,
i que ho són contínuament fins a cinc anys, per Déu i aquests
quatre Evangelis, salvant la fidelitat al senyor Rei». D’alguna
manera, aquest extraordinari pergamí és alhora indicatiu de la
personalitat pròpia local i demostratiu de la vinculació del govern
de la nostra ciutat al de la ciutat de Barcelona.
El domini reial sobre la vila de Gavà és incontrovertible, i podem
seguir-ne l’evolució des de l’època de la conquesta. Cal aclarir
que el terme d’aquella vila de Gavà s’identifica amb el territori
de l’antiga vil·la romana, que anava aproximadament des de les
Ferreres i ca n’Espinós fins al mar, i quedava delimitada a l’est
per la riera de Sant Llorenç, i a l’oest, pel Calamot i la Serra de
Queralt.
El primer esment que en tenim és de l’any 1043,203 data en què
un document fa referència a la Torre Comtal de Gavà. Aquest
domini apareix esmentat en dos documents de l’any 1022: un,
pel qual la comtessa Ermessenda cedeix al seu nét, Ramon
Berenguer I, entre moltes altres propietats, els alous que té al
terme d’Eramprunyà (alou és sinònim de gran domini),204 i un
altre que és la convinença entre els comtes de Barcelona i Urgell.
Mitjançant aquesta convinença, el comte Ermengol II d’Urgell
es va fer feudatari del comte barceloní, i rebé a canvi, en feu,
junt amb altres béns, el castell d’Eramprunyà, i «la dominicatura
comtal que hi ha dins del terme d’Eramprunyà»,205 en clara referència al domini de Gavà. Val a dir que la infeudació al comte
d’Urgell va durar fins a la seva mort, l’any 1038; després, tant el
castell d’Eramprunyà com la dominicatura de Gavà van tornar a
mans del comte de Barcelona. La dominicatura de Gavà torna a
aparèixer l’any 1079, en la divisió del comtat de Barcelona entre
els comtes bessons Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon
II. En aquesta ocasió, va ser Ramon Berenguer II qui es quedà
Eramprunyà i la dominicatura de Gavà.206
L’any 1151, quan el comte Ramon Berenguer IV va decidir reorganitzar i avaluar tots els seus dominis, va enviar els seus oficials
a Gavà, on deixaren constància del valor d’aquesta senyoria.207
En aquesta època, el comte-rei governava el domini de Gavà
mitjançant el seu batlle, Tició, que residia a la Casa de Gavà. Per
això al territori d’aquest domini també se l’anomenava batllia.
Va ser en aquesta època de finals del segle XII quan el comte,
96
Pergamí d’inicis del segle XIII
que mostra els gavanencs jurant
fidelitat als seus cònsols i als de
Barcelona. (Font: Arxiu de la
Corona d’Aragó, perg. extrainventari 4.733).
p. 223-224.
Cancelleria, perg. Berenguer Ramon
I, núm. 46.
Cancelleria, perg. extrainventari,
núm. 2001.
Cancelleria, perg. Ramon Berenguer
II, núm. 39.
Cancelleria, perg. Ramon Berenguer
IV, núm. 233. Aquest document i
d’altres de la mateixa època, relacionats amb la batllia de Gavà, van ser
estudiats i publicats pel professor de
la Universitat de Califòrnia Thomas
N. Bisson, Fiscal accounts of Catalonia under the early count-kings
(1151-1213), Berkeley, 1984, vol. 1,
p. 169-170, vol 2, p. 6-7.
Cancelleria, perg. Alfons I, núm.
67. Publicat per T. Bisson, Fiscal accounts of Catalonia, vol. 2, p. 75-78.
Cancelleria, perg. Alfons I, núm. 146.
Citat per T. Bisson, Fiscal accounts of
Catalonia, vol. 1, p. 169.
Cancelleria, perg. Pere I, núm. 187.
Pulicat per T. Bisson, Fiscal accounts
of Catalonia, vol. 2, p. 206-207.
[211] Arxiu de la Catedral de Barcelona, pergamins, Diversorum C (d),
capsa 12, núm. 849 (del 16 d’agost
de 1222).
Cancelleria, Llibre d’alienacions, tom
3, f. 471, i registre 9, f. 16v. Citats per
J. Eixarch, Les arrels històriques de
Viladecans. Segle XII-XVIII, Viladecans 1989, p. 32 i 48.
[213] Guillem Burgués ja és senyor
de Viladecans el 16 de març de 1265,
segons consta al seu testament, que
es conserva a l’Arxiu de la Catedral
de Barcelona, Pia Almoina, 4-8-98.
El primer estudiós que cità aquest
testament fou Joan Baranera, «Gavà»,
L’Aramprunyà, núm.12 (desembre
1921) p. 2. El rei Jaume li atorgà
poders jurisdiccionals mitjanant un
pergamí datat el 13 d’abril de 1265,
D. Sanahuja, Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els temps medievals.
Viladecans, 2002, p. 141 i 144. L’any
1444, aquests poders jurisdiccionals
van ser confirmats, J.Eixarch, Les
arrels històriques de Viladecans.
Segles XI-XVIII, apèndix, doc. 7, p.
216-219.
sempre curt de diners, va començar a utilitzar el domini gavanenc
com aval i penyora de gruixuts préstecs. Així, per exemple, l’any
1169 va empenyorar la batllia de Gavà als templers, que actuaven
de tresorers de la corona.208 L’any 1174, el rei Alfons I va cedir
la dominicatura de Gavà, com a dot, a la seva muller Sança.209
I l’any 1204 la batllia de Gavà va ser venuda, juntament amb
la de Sant Feliu de Llobregat, durant un any, al jueu Perfet, que
exercia també de batlle de Barcelona, a canvi de 170 sexters
d’ordi o 2.200 sous de Barcelona.210 L’any 1222, era batlle de
Gavà en Durfort, que alhora també administrava els molins de
Barcelona, i passava els comptes de la seva administració amb
els consellers del rei.211
Al segle XIII, les propietats dels reis catalans van ser sovint
empenyorades a prestamistes, a canvi de diners comptants i
sonants. En l’època del regnat de Jaume I, per exemple, el 28 de
març de 1239 aquest rei va vendre per uns anys la dominicatura
de Gavà –i també la de Viladecans– a en Garcés i la seva muller
Eva. Aquests les van revendre a un tal Gregori, que les va tornar
a vendre al fill de Garcés i Eva, Gil Garcés d’Azagra, operació
que va ser aprovada per Jaume I el 23 de gener de 1257.212
La conseqüència d’aquests múltiples empenyoraments va ser
l’alienació definitiva de Gavà del patrimoni reial: poc abans de
l’any 1265 el rei Jaume I va vendre definitivament la batllia de
Gavà –i la de Viladecans– a Guillem Burgués i successors,213 tot
i seguir conservant els drets jurisdiccionals superiors. A partir
d’aquell moment el rei es desvinculà totalment d’aquella antiquíssima dominicatura, casa forta i batllia, que havia incorporat
al patrimoni familiar en els temps de la conquesta, a la ratlla de
l’any 900. El 1265, doncs, Gavà va sortir totalment de l’òrbita
reial, i els seus veïns van perdre el dret d’enviar representants
als Parlaments catalans.
Acabem remarcant que des del llunyà segle X fins al 1265, durant gairebé quatre segles, Gavà estigué sota el domini i control
directe dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, amb total autonomia i independència de les restants terres feudals del terme
d’Eramprunyà. Durant prop de mig mil·lenni, Gavà va ser una
vila de jurisdicció comtal, primer, i reial, després.
A causa d’aquest fet, provat i documentat, Gavà podria tenir
dret, tal volta, a lluir en el seu escut municipal, al costat de les
claus de sant Pere, les quatre barres, l’escut dels comtes i reis
del casal de Barcelona.
Ara caldrà que els experts en heràldica municipal del nostre país,
a la llum d’aquestes troballes aquí divulgades, s’hi pronunciïn.
Josep Campmany
97
LA PENÚLTIMA AMANT DE JAUME I
Palau Reial Major, Barcelona
Any 1252
98
Feia xafogor, aquell agost, a Barcelona. Guillerma de Cabrera va mirar per sobre de
l’espatlla de Jaume I mentre l’abraçava, nus tots dos al llit. El rei, de costat, llegia
amb cura un pergamí. El document era la cessió a Guillerma del castell i la vila de
Terrassa, amb drets, rèdits, molins i forns. I moltes altres coses. Guillerma va parar
atenció a la darrera frase, que havia fer introduir de forma expressa: «i si tinguéssiu
un fill o una filla nostre, i si aquest fill o filla visqués, que tingui, després de la vostra
mort, aquest castell i vila per propi, lliure i franc alou, a perpetuïtat». -El preu que li
he fet pagar -pensava Guillerma- és encara baix, comparat amb el que li havia exigit
alguna altra amant, que aspirava a un regne per als seus fills.
Guillerma va recordar la primera trobada amb Jaume. Feia just un any. Una nit d’estiu,
a palau, el va veure quan estava a punt d’entrar a la cambra, corredor enllà. Guillerma
havia quedat vídua feia poques setmanes. Per això estava sola, a palau, lluny del seu
castell d’Eramprunyà, on el seu marit, Ferrer de Sant Martí, havia passat els darrers
mesos de la seva vida, malalt.
Guillerma era una dona esplèndida, exuberant. L’escot li remarcava les corbes, que a
la tremolosa llum de les torxes es mostraven magnífiques. Jaume la va veure i la va
cridar. Guillerma s’hi atansà, submissa. Els llavis tous i prominents destacaven en la
cara pàl·lida. Jaume li va acostar la mà a la barbeta, i li alçà el rostre. El somriure de
Guillerma ja no era submís, sinó provocatiu. Tenia ganes de diversió. Per això havia
baixat a palau. Els ulls negres li brillaven. El coll esvelt, aixecat com estava, feia venir
ganes de besar-lo. El perfum de Guillerma envoltava el rei. Ella notava que Jaume
cada cop la desitjava més. I els seus mugrons tensos sota la roba demostraven que
el desig era mutu. El braç del rei baixà de la barbeta a l’espatlla, i l’atansà. Els llavis
es fongueren. Aquella nit, el rei no entrà a la seva cambra. S’estimà més explorar les
intimitats de la senyora d’Eramprunyà, la seva nova conquesta...
La relació de Guillerma amb el rei es va fer més i més freqüent. Quan el rei era a
Barcelona, ella deixava Eramprunyà i baixava a Palau. El rei la visitava gairebé cada
nit, i la relació es va allargar molts anys. El seu marit, en vida, carregat de deutes,
havia empenyorat Eramprunyà al rei en Jaume. Però el rei, gràcies a la seva amistat,
li havia deixat gaudir encara d’aquell encantador castell fins a la fi dels seus dies. Ara,
això sí: tot i que l’any 1253 Jaume li va prometre que els oficials reials no s’ingeririen
en els afers d’Eramprunyà, quatre anys després va obligar que tots els seus vassalls
d’Eramprunyà s’integressin a la milícia reial que s’estava creant als territoris del Llobregat, el sometent.
Era el primer cop, després de molts anys, que els pagesos d’Eramprunyà col·laborarien
en peu d’igualtat amb els vassalls del rei a Gavà, i els vassalls de l’església, a Castelldefels. Tots ells s’integrarien en una milícia... governada per un capità plebeu, i no pas
per un cavaller. Els barons l’havien insultat i li deien bagassa i traïdora, per haver-se
doblegat a aquella exigència reial. Certament, aquell exèrcit algun dia serviria per
baixar els fums dels barons, però a ella tant se li’n donava.
Qui més malament es va prendre aquella relació va ser el bel·licós Bernat de Centelles,
el castlà d’Eramprunyà. La protecció que li proporcionava el rei el treia de polleguera.
La tensió era tan alta que sovintejaven les espurnes. L’any 1274, quan el rei Jaume ja
Josep Campmany
99
era molt vell, Bernat de Centelles va gosar reptar el seu fill Arnau de Cabrera, dient-li
fill de bagassa. El duel va ser inevitable, i va quedar fixat per al 18 d’octubre.
El clos de batalla, aixecat expressament per a l’ocasió, era ple de gent. Tots els vassalls d’Eramprunyà havien vingut a veure el duel entre els seus dos senyors, i fins i
tot n’havien vingut dels altres dominis: Gavà, Castelldefels, Sant Boi... L’uixer d’armes
es passejava ufanós pel clos, mentre la milícia feia sonar els corns en senyal d’inici.
Tothom va callar. Els dos contrincants van aparèixer. D’una banda, però, no va aparèixer el jove Arnau de Cabrera. Per consell de la seva mare, havia cridat un parent
molt més experimentat, en Bernat, bregat en mil batalles. Aquesta substitució no va
despertar gaire sorpresa entre el públic. En aquest tipus de duels, era lícit buscar
un campió com a substitut. El que sí que va aixecar admiració, i de la bona, va ser
l’estrambòtica imatge amb què va aparèixer el de Centelles: per sota la cota de malla
li sortia una estrafolària camisa, portava lligat a l’espatlla un collaret estrany ple de
pedres precioses, que dringaven quan caminava, i carretejava una enorme espasa
negra, d’aparença molt antiga...
Els dos rivals es van acostar, estudiant-se, mentre esperaven que fos l’altre qui donés
el primer cop. De sobte, el de Centelles va brandar l’espasa i va ferir a la cara el de
Cabrera, que va fer-se enrere precipitadament. I aleshores, quan més atent estava
tothom, una veu molt forta, que venia d’un sector del clos, va fer aturar el duel. Era
el rei en persona, acompanyat de la seva amiga Guillerma i del seu fill Arnau. Havia
arribat d’incògnit, i ara es mostrava obertament mentre feia aturar el joc. Tothom va
callar i es va girar, mirant el vell monarca, que va parlar d’aquesta manera: «Jo, Jaume,
rei d’Aragó i comte de Barcelona, en nom de les lleis de la terra, declaro nul aquest
duel, perquè un dels contrincants, Bernat de Centelles, ha fet trampa: empunya una
espasa màgica, que fa victoriós qui l’usa; vesteix una camisa de virtut, que mai pot
ser vençuda; i a més porta un collaret de pedres precioses màgiques, que impedeix
la derrota de qui el porta. Soldats, desarmeu el trampós». Dit això, i mentre la milícia
detenia el de Centelles i dispersava la multitud, el rei va fer mitja volta, va pujar al
cavall i, seguit dels seus, va emprendre el camí de tornada cap a Barcelona.
El darrer encontre entre Guillerma i Jaume es va produir poc abans de la mort del
rei. Jaume l’havia cridat a palau, i li havia fet una petició: que es posés d’acord amb
el príncep Pere per tornar el castell d’Eramprunyà a la corona. Ella mateixa sentia
que estava a punt de deixar aquest món, i la proposta d’en Jaume era irrebutjable:
a canvi del castell d’Eramprunyà, i del de Cabrera, li oferia un munt de diners, 3.000
sous anuals. Guillerma no s’hi va fer pregar. Farta de bregues amb feudals rebels i
rudes, preferia els diners comptants i sonants. Un anys després de mort el rei Jaume,
Guillerma va tornar Eramprunyà al jove rei Pere, dit el Gran.
I així fou com, gràcies a la relació entre el rei i ella, la corona havia recuperat el domini
i el control sobre el castell d’Eramprunyà, perdut més de dos-cents anys enrere...
100
Servint el senyor Rei
A la mort de Guillem de Sant Martí l’any 1189 –era el tercer
senyor seguit d’Eramprunyà amb aquest nom– la seva muller,
Alamanda de Castellvell, estava embarassada del seu únic hereu,
Ferrer de Sant Martí. La senyoria d’Eramprunyà va estar, doncs,
entre els any 1189 i 1204, en mans d’un menor d’edat. Ferrer va
viure força anys, entre 1189 i 1251, i va tenir un fill, de nom Hug.
Es va casar dues vegades, primer amb Saurina de Cervera,214 que
l’any 1250 va vendre un mas situat al Sitjar als seus vassalls, els
castlans.215 Morta Saurina poc després de 1250, Ferrer va casar
amb Guillerma de Cabrera.
Absis romànic de l’antiga ermita de Santa Maria Magdalena,
avui Bruguers, que sem-bla que
fou dotada per Ferrer de Sant
Martí (Foto: A. Gibert)
[214] El casament entre Ferrer i
Saurina es va realitzar abans de 1211:
Archivo Histórico Nacional, Clero,
Santes Creus, carpeta 2775, doc. 6. La
identitat de Saurina queda explicitada
en un document del mateix arxiu,
carpeta 2766, doc. 12.
Fons de la cartoixa de Montalegre,
pergamí 2.239, citat per F. de Bofarull,
El castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 50-51.
[216] Arxiu de l’autor. Pergamí de
1264.
Cancelleria, perg. Jaume I, núm.
1304.
Cancelleria, perg. Jaume I, núm.
1352.
Fons de Montalegre, perg. 2472.
[220] F. de Bofarull, El castillo y
la baronía de Aramprunyá, p. 53,
proposa la primera data, i dóna com
a font l’Arxiu de la Corona d’Aragó,
Cancelleria, Registre 19, f. 181v.
J. Soler i Palet, «Un aspecte de la
vida privada de Jaume I», I Congrés
d’Història de la Corona d’Aragó,
Barcelona 1913, vol. 2, p. 568, proposa la segona data.
[221] J. Soler, «Un aspecte de la
vida privada de Jaume I», I Congrés
d’Història de la Corona d’Aragó,
vol. 2, p. 573.
Ferrer de Sant Martí, ben probablement, havia empenyorat el
castell d’Eramprunyà al rei en Jaume, amb la condició que el
pogués gaudir, ell i la seva esposa, fins a la mort. L’any 1264
Ferrer ja era mort, ja que així es diu en l’establiment d’una masia
a la Vall de Joan –probablement l’actual corral d’en Bruac, les
ruïnes que es veuen a l’embocadura de la vall, camí de l’abocador
del Garraf–216que va fer el batlle de Guillerma de Cabrera «muller
del difunt Ferrer de Sant Martí», segons diu el pergamí. Aquesta
referència ens evidencia el casament entre Ferrer i Guillerma.
Ella era també vídua: en primeres núpcies havia casat amb el
castlà del castell de Cabrera, mort l’any 1248.
De Guillerma de Cabrera en tenim poques notícies, tot i que rellevants. El 6 d’agost de 1252 rebia del rei Jaume I, com a regal,
les rendes reials sobre la vila de Terrassa. El document explicita
que Guillerma era ja, en aquells moments, l’amant del rei, ja que
fa referència al possible naixement de fills comuns.217 Un any
després, el 1r d’octubre de 1253, Jaume va autoritzar a Guillerma
a fer actes de govern a Eramprunyà, sense intromissió dels oficials
reials,218 cosa que confirma que el rei Jaume I ja gaudia de domini
i potestat sobre el castell. El rei en Jaume mai va deixar d’actuar
com a senyor del castell; així, el 24 de març de 1274, va refermar
els Centelles, hereus dels Santa Oliva, com a castlans del castell.219
Aquell 1274 els fets se succeïren ràpidament: el 30 d’agost o el 28
de setembre, segons la font,220 Guillerma va acordar tornar Eramprunyà i Terrassa al rei, a canvi del castell de Gurb. La donació
es va fer efectiva a la mort de Jaume I: un any després del seu
traspàs, el juliol de 1277, Guillerma rebé del nou rei Pere II 3.000
sous anuals vitalicis a canvi d’Eramprunyà i altres castells.221
En aquest context, ens apareix la disputa entre Arnau de Cabrera, fill de Guillerma de Cabrera, i Bernat de Centelles, castlà
d’Eramprunyà, que culminà amb un duel cavalleresc. El duel va
ser anul·lat pel rei Jaume, a causa de les trampes que havia fet el
de Centelles. La frase que posem en boca del rei és la transcripció gairebé literal de l’acta oficial d’anul·lació, del 18 d’octubre
Josep Campmany
101
de 1274; l’espasa de Vilardell, la camisa màgica, i les pedres
precioses amb poders apareixen realment aenla documentació
conservada als arxius reials.222
L’any 1276, doncs, Guillerma de Cabrera va efectuar un acte
important, en relació amb la senyoria d’Eramprunyà: va retornar
la senyoria del terme a la corona. Es tancava així un període, el
període feudal, iniciat l’any 1058 quan el comte de Barcelona,
a canvi d’assegurar-se la fidelitat dels Sant Martí, els va atorgar,
com a feu, la senyoria del castell d’Eramprunyà, a canvi només
d’anar renovant la fidelitat al comte a cada successió.
Aproximadament dos-cents anys després, doncs, aquesta estructuració feudal s’acabava. Eramprunyà tornava a la corona. Les
armes reials tornaven a flamejar al castell.
El final del senyoriu d’Eramprunyà no va comportar la desaparició de tots els feudals: encara quedaven els senyors de les torres,
i els castlans, la família que tenia al seu càrrec la guarda i defensa
del castell, per sota dels Sant Martí. La complexitat d’aquesta
xarxa va fer que els oficials reials, pocs anys després de recuperar el control d’Eramprunyà, elaboressin uns documents –capbreus– on es descrivien detalladament el repartiment de funcions
i drets entre el rei, els castlans i la resta de senyors de les torres.
Però les relacions entre Guillerma de Cabrera i Jaume I van
coincidir, en el temps, amb un altre fet més transcendent, des
del punt de vista històric: el reforçament del poder reial, a
Catalunya, a través de la creació d’una milícia formada per
pagesos, al marge dels senyors feudals. Gavà, que era domini
reial, no ho oblidem, va participar, l’any 1257, en la fundació del
sagramental o sometent del Llobregat, el primer de Catalunya.
I també ho va fer Eramprunyà, tot i que aleshores encara era
senyoria feudal, gràcies que ja en aquell temps el rei Jaume I
era el titular del castell.
En parlar del govern local, fèiem referència a les disposicions
legals denominades de la Pau i Treva, que des del 1027 havia anat
establint la seguretat dels camins reials, dels homes d’església,
i dels pagesos i habitants en terres del rei. Un pas definitiu es va
donar l’any 1173 a l’assemblea de Pau i Treva de Fondarella,
on el rei Alfons I va declarar la validesa d’aquestes disposicions
per a tot el territori català, i creà una milícia rural –encarregada
de vetllar per la pau i l’ordre– basada en els serveis obligatoris
dels caps de família de les masies, i dirigida pels bisbes de cada
diòcesi.223 La reacció dels feudals, l’any 1202, aconseguí que
les seves senyories no quedessin afectades per aquesta milícia,
que es limitava als territoris del rei i de l’església. Per això Gavà
–i Viladecans– que aleshores eren terres reials, o Castelldefels,
terra d’església –el monestir de Sant Cugat, per ser més exactes–,
102
L’any 1256, en època de Guillerma de Cabrera, els castlans
d’Eramprunyà van fundar un
hospital sota la invocació de
Sant Salvador a Castelldefels,
al peu de les costes de Garraf,
per atendre els caminants.
L’hospital de camí es va acabar
convertint en una simple masia
fortificada. (Font: Mapa de Garraf de Nicolau de Credença, de
1571. Arxiu Diocesà de Barcelona. Foto: J. Clemente).
Cancelleria, Registre 20, f. 197-200.
[223] Cortes de los Antiguos reinos
de Aragón y de Valencia y del Principado de Cataluña, Real Academia
de la Historia, Madrid, 1896, vol. I, p.
66, art. 10, p. 69-70 i art. 5, citat per
Thomas N. Bisson, L’impuls de Catalunya. L’època dels primers comtes
reis (1140-1225), Eumo editorial, Vic,
1997, p. 113.
[224] Cortes de los Antiguos reinos de
Aragón y de Valencia y del Principado
de Cataluña, Real Aclademia de la
Historia, Madrid, 1896, vol. I, p. 92,
art. 9, citat per Thomas N. Bisson,
L’impuls de Catalunya. L’època dels
primers comtes reis (1140-1225),
Eumo editorial, Vic, 1997, p. 122.
quedaven inclosos dins la jurisdicció de les lleis de Pau i Treva,
però no Eramprunyà.
Pergamí de l’any 1264 que recull un establiment fet a Eramprunyà per Bernat d’Olorda, en
nom de Guillerma de Cabrera.
(Font: Arxiu de l’autor).
Detall del pergamí de 1264 que
diu «baiulus domine Guillelme
de Cabraria et uxor quondam
Ferrarii de Sancto Martino in
castro Erapruniani», és a dir,
«batlle de la senyora Guillerma
de Cabrera, i muller del difunt
Ferrer de Sant Martí, al castell d’Eramprunyà», cosa que
indica que Ferrer i Guillerma
eren marit i muller en segones
núpcies.
cancelleria, Reg. 9, f. 14r.
[226] Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona, notari Bartomeu
Costa major, Liber Sacramentalis
1468-1485, 6 de setembre de 1475.
Citat per J. Codina, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVIII), Sant Boi
de Llobregat: Columna, 1999, p. 200.
Ja l’any 1214, a les Corts de Lleida, s’havia aprovat una disposició en la qual s’establia l’elecció veïnal, amb assentiment episcopal, dels jurats o paers que, parròquia per parròquia, havien de
fer-se càrrec d’aquesta la milícia rural.224 La milícia –bàsicament
una força irregular de policia– va estar en algun moment sota
les ordres dels cavallers de l’orde del Temple. Però finalment,
l’any 1257, Jaume I i el bisbe i capítol de Barcelona van donar
un pas molt important i van crear el sagramental o sometent, del
qual Gavà en fou un dels primers integrants. Ordenava el rei,
en aquella transcendental disposició: «volem i manem que tots
els esmentats pagesos i homes, constituïts per parròquies, (...)
tinguin armes a casa seva, a saber, ballestes, espases i llances,
amb les que es puguin defensar; i que si algun d’ells és damnificat, robat o depredat per lladres, raptors o altres, que emeti
so, i tots els homes que conviuen amb ell a la seva parròquia
hagin d’eixir al seu so, i unànimes l’han d’ajudar a defensarse».225 Ulteriors disposicions van regular aquesta institució, la
milícia armada formada pels caps de casa del terme, de forma
que la capitania correspongués al batlle reial i l’administració
anés a càrrec de dos paers, sagramentals o jurats, escollits entre
els veïns de la parròquia. Aquests jurats acabaren substituint i
assumint les funcions dels primitius cònsols.
La compra de Gavà per part dels Burgués significà la sortida de
Gavà del sometent o sagramental del Llobregat, on no hi tornà
fins al final de la guerra civil del segle XV. Concretament, l’any
1476,226 quan el rei ordenà reintegrar tots els territoris del seu
fidel Jaume Marc IV dins del sagramental del Llobregat, a fi que
es pogués beneficiar d’aquesta milícia exclusiva, fins aleshores,
de les terres reials. Al cap dels anys, i sobretot durant l’època
turbulenta dels bandolers, al segle XVI, el sometent es generalitzà arreu, tant en terres reials com feudals, fins a esdevenir una
organització molt singular i característica de Catalunya, semblant
a l’existent encara actualment a Suïssa. El sometent, abolit per
Felip V després de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714, fou
reinstaurat a finals del segle XVIII, fins a l’any 1936. En aquesta
darrera època, atès que estava format només per propietaris de
terres, anà adquirint cada cop un caràcter menys popular i més
conservador, més elitista.
En qualsevol cas, val la pena assenyalar que la presència de Gavà
entre les viles fundadores del sometent, l’any 1257, confirma
l’existència de la jurisdicció reial sobre la nostra ciutat, i per tant
avala l’existència d’una illa de llibertat, en l’agressiu univers
feudal dels segles XI, XII i XIII, denominada Gavà.
Josep Campmany
103
SEPARADA, PERÒ NO
DIVORCIADA
Torre de la Sentiu, Gavà
Any 1290
104
Saurina de Terrassa va deixar la cambra, on la seva filla Blanqueta estava dormint.
Feia dos anys que s’amagava a la torre de la Sentiu. Havia fugit d’Eramprunyà, a peu,
després de discutir amb el seu marit, el feréstec Bernat de Centelles. Amb la seva
filleta, la dida i dues serventes, no havia tingut cap altre lloc on recórrer que aquella
petita fortalesa, als peus del seu castell.
Havia estat de sort. Ramon de Picalquers, senyor de la Sentiu, feia una dècada que
estava barallat amb el seu marit, i la va acollir de forma molt benvolent. Bernat de
Picalquers, el fill d’en Ramon, passava moltes hores amb ells, i fins i tot un dia s’havia
enfrontat al seu marit, que rondava amb alguns cavallers al voltant de la torre. Des
de dalt dels merlets, Bernat els havia llençat fletxes amb una ballesta, i tres dels
seus servents, vestits amb els cascs i els escuts, havien llençat pedres amb un petit
fonèvol que hi havia instal·lat. Ningú n’havia sortit ferit, però els renecs de Bernat de
Centelles s’havien sentit fins a l’altra banda del Garraf.
Bernat de Centelles era castlà de Sitges. L’any 1273, amb el seu matrimoni avantatjós
amb ella, filla de Jaume de Terrassa, havia arrodonit el seu patrimoni amb les castlanies d’Eramprunyà i Terrassa. Bernat tenia molt mal geni i, a semblança dels antics
feudals de la frontera, mantenia i alimentava una companyia de soldats al seu voltant,
que el seguien arreu. Com que en els temps que corrien aquesta protecció era molt
cara, Bernat tenia tendència a dilapidar les hisendes de què gaudia. Això havia passat
a Eramprunyà. Ella, Saurina, no podia suportar que Bernat malgastés els ingressos
anuals comprant gossos de cacera, una armadura nova, o un premi per a algun dels
seus malfactors armats... La seva filla Blanqueta no tenia la cura que hauria fet falta,
i ella no gaudia dels regals i dels vestits i del tracte que se suposava que una noble
de la seva posició hauria de gaudir. El pitjor havia estat l’intent de Bernat de trossejar
Eramprunyà i vendre’n alguna part, per cobrir uns deutes que havia contret amb un
armer de Barcelona. Cada nit, per sopar, hi havia enfrontaments, que s’acabaven
violentament amb Bernat donant un cop de puny sobre la taula.
Finalment ella s’havia atrevit a fugir, amb la filleta. Bernat gairebé s’havia tornat boig.
De primer va pensar que Saurina s’havia refugiat a les cases que l’avi Berenguer de
Sant Vicenç tenia a Barcelona, o al seu castell de Burriac. Fins i tot havia organitzat
una petita expedició a aquell castell, però quan va arribar-hi, el vell Berenguer li havia
obert les portes i l’havia deixat inspeccionar fins a la darrera masmorra. Per a Bernat
de Centelles, la seva muller Saurina havia desaparegut de la faç de la terra.
Sort en tenia, ella, d’en Ramon de Picalquers i el seu fill. En Ramon era senyor del
castell de Picalquers, a Esplugues de Llobregat, però a més havia heretat la torre
de la Sentiu del seu oncle Arnau, canonge de la catedral de Barcelona. I Arnau de
Picalquers havia obtingut la Sentiu de l’abat de Sant Cugat, Berenguer de Santa Oliva.
Sembla que aquella torre i les terres adjacents les havien rebudes, els Santa Oliva,
en pagament dels seus serveis com a castlans d’Eramprunyà.
El cas és que Bernat de Centelles, hereu dels Santa Oliva, havia posat la vista -i les
urpes- sobre la Sentiu, i havia intentat quedar-se amb la major part dels drets i ingressos que rebia en Ramon de Picalquers. El plet havia estat llarg, i al final s’havia
hagut de dirimir mitjançant àrbitres, que havien sentenciat la disputa l’any 1280: la
Josep Campmany
105
independència de la Sentiu es mantenia intacta.
La disputa s’havia acabat, però l’enemistat no. Des d’aquell dia, els Picalquers, des de
la Sentiu, es malfiaven dels castlans d’Eramprunyà. Una malfiança que, quan es podia,
es confonia amb pura i simple venjança. Per això Ramon va acollir la pobre Saurina.
Saurina havia reflexionat sobre el que li estava passant, i finalment havia arribat a la
conclusió que la millor manera de solucionar els problemes era fer el mateix que va
fer en Ramon, és a dir, buscar uns àrbitres que fessin de mitjancers, i aconseguissin
que Bernat no acabés per dilapidar l’herència dels seus avantpassats... Va decidir-se
i va escriure al seu avi, Berenguer de Sant Vicenç, demanant consell i ajuda.
Passaren un parell d’anys, fins que finalment, fou triat com a àrbitre el bisbe de
Barcelona. L’àrbitre va ser acceptat per Bernat de Centelles, amb l’única condició
que no concedís ni divorci ni anul·lació del matrimoni, cosa que li impediria gaudir
dels béns de la muller. Amb aquestes condicions, el bisbe va dictar una concòrdia de
compliment obligatori.
El bisbe va decretar la separació dels cònjuges, però no va concedir el divorci. Saurina
viuria a Barcelona, i Bernat no s’hi podria acostar, si no era de dia, amb consentiment
d’ella, i amb avís previ al cap de la policia judicial de Barcelona, el veguer, o al seu
avi Berenguer, o a dos canonges de la Seu. En qualsevol cas, si Bernat i Blanca es
reconciliaven i tornaven a viure junts, Bernat hauria de pagar l’allotjament, com si
fos un hoste.
Bernat, per la seva part, quedava obligat a passar una renda fixa a Saurina. Per assegurar-ne el cobrament, les rendes i censos d’Eramprunyà serien recaptats íntegrament
per Saurina, que en descomptaria la seva part, avaluada en 1625 sous anuals, i el que
en sobrés ho lliuraria al seu marit, que es quedava el castell d’Eramprunyà. Saurina
quedava alliberada de qualsevol deute relatiu a Eramprunyà, i els creditors només
podien adreçar les reclamacions a Bernat de Centelles.
Finalment, Saurina i els Picalquers van explicar on tenien amagada la filla Blanca,
que fou lliurada a Bernat. Aquest, com a tutor i pare, quedava encarregat de la seva
custòdia.
El bisbe va fer jurar pau i treva perpètua davant del rei als partidaris dels dos bàndols:
Bernat, el seu germà Guislabert, i els nebots Bernadó i Guilabertó, a més de Bernat
de Cabrera d’una banda, i Ramon i Bernat de Picalquers, Berenguer de Sant Vicenç i
Bartomeu de Sala, de part de Saurina.
Finalment, Saurina va gaudir d’uns anys de pau i repòs. Morí l’any 1298.
106
La torre de la Sentiu, avui integrada dins la masia de can
Dardena, senyoreja l’entrada
a la vall de la Sentiu, als peus
d’Eramprunyà. A la fotografia
podem veure, al fons, el pic de
les Agulles, a mà esquerra el
vessant de la serra de can Perers, i a mà dreta el vessant de
la serra d’Eramprunyà (Foto:
J. Campmany)
La Torre de la Sentiu
Les desavinences entre Bernat de Centelles i Saurina de Terrassa
són certes, i estan recollides en una sentència conservada entre els
fons de la cartoixa de Montalegre.227 També són certes les baralles
entre Bernat i el senyor de la Sentiu, Ramon de Picalquers.
Vista aèria de can Dardena. La
torre medieval es pot apreciar a
l’esquerra. (Foto: A. Gibert).
El cos principal de la torre de
la sentiu des del pati de la masia de can Dardena.
(Foto: La Vanguardia).
fons de Montalegre, pergamí núm.
505. Extractat per F. de Bofarull, El
castillo y la baronía de Aramprunyá,
p. 115-115.
La Sentiu era un domini particular dins d’Eramprunyà. El
primer esment que tenim de la vall de la Sentiu és d’una data
tan primerenca com el 980, en fer-se l’execució testamentària
de Galí de Sant Martí, governador en nom del comte al castell
d’Eramprunyà.228 En aquest testament, Galí cedeix al monestir
de Santa Maria de Castelldefels el molí de la Sentiu, que formava
part del lot que havia comprat a Savilo. Així doncs, Savilo era,
cap a l’any 960, la propietària del domini de la Sentiu, un domini
probablement originat en la vil·la romana que sembla que hi
havia en aquest indret.
És important remarcar que, amb la compra de Galí, el domini de
la vall de la Sentiu –amb excepció del molí cedit al monestir de
Castelldefels, que després quedà inclòs dins les propietats de la
parròquia de Sant Pere de Gavà, i d’altres propietats centrades
en les cases de Joan, Vicenç i Saborella, probablement l’actual
masia de can Vinyes, que quedaria inclosa dins les propietats
de Sant Joan de Viladecans– passà a ser propietat dels senyors
del castell.
A finals del segle X, per sota del càrrec de governador del castell
d’Eramprunyà, es creà el càrrec de castlà, o encarregat del castell.
El castlà tenia l’obligació de fer residència al territori, i venia
a ser una espècie d’ajudant del senyor, que s’ocupava sobretot
dels afers militars. A canvi de realitzar aquesta tasca, el senyor
li assignava un feu, que en el cas d’Eramprunyà va ser una sèrie
de rendes procedents dels impostos cobrats al terme del castell,
i un domini territorial: la casa de la Sentiu.
Josep Campmany
107
D’aquesta manera la Sentiu quedà vinculada als castlans
d’Eramprunyà, la família dels Santa Oliva,229 i així fou fins que
Pere de Santa Oliva va fer testament, prop de l’any 1150, i dividí
l’herència: va llegar la castlania d’Eramprunyà al primogènit
Guillem, però amb anterioritat havia donat la vall de la Sentiu i
altres honors situats a Begues i Viladecans a l’altre fill Berenguer
–que va arribar a ser abat de Sant Cugat–. La partició motivà
que els germans disputessin el control de la Sentiu. El plet acabà
amb un acord mitjançant el qual es reconeixia a Berenguer la
possessió de la Sentiu, amb la condició que es reconegués vassall
de Guillem.230 D’aquesta manera el domini de la Sentiu quedà
segregat d’Eramprunyà, en forma de subfeu.
Berenguer de Santa Oliva va morir l’any 1212, i va ser succeït
com a senyor de la Sentiu per Ramon de Picalquers, senyor
d’Esplugues de Llobregat. Desconeixem com es va efectuar
aquesta successió, però sabem que Arnau de Picalquers, canonge
de la catedral de Barcelona, va fundar un benefici amb obligació
de celebrar-hi missa en sufragi de l’ànima del difunt Berenguer
de Santa Oliva, l’any 1285.231 Per tant, alguna relació hi havia
entre les dues famílies.
Cap a l’any 1280, Ramon de Picalquers tornà a ser víctima d’un
plet interposat pels castlans d’Eramprunyà, que llavors eren els
cònjuges Bernat i Saurina de Centelles: els d’Eramprunyà volien
cobrar censos i altres fruits i prestacions sobre finques radicades
a la vall, imposar multes i obligar els seus habitants a fer obres
al castell. Deixada aquesta discòrdia a mans d’àrbitres, aquests
decidiren el 3 de gener de 1280 que els Centelles no tenien dret a
percebre ni censos ni parts de fruit, però que en Picalquers havia
de reconèixer-se vassall dels castlans d’Eramprunyà,232 que al seu
torn eren vassalls del senyor d’Eramprunyà.233
L’any 1292, es documenta que Ramon de Picalquers, senyor de
la Sentiu, tenia un fill i hereu, de nom Bernat.234 Aquest probable-
[229] D. Sanahuja, «El sistema defensiu d’Eramprunyà entre els segles
X i XIV», L’Avenç, núm. 155 (1992)
p. 16-20.
d’Eramprunyà, pergamí O-17, línies 16-17. Aquest document va
ser consultat i utilitzat per Torres i
Reyetó, «Lo Castel d’Eramprunyà»,
Memòries de l’Associació Catalana
d’Excursions Científiques, vol. III
(1887), p. 33-64.
sèrie Ius Patronatum, llibre I.
[232] Notari Miquel Artigas, pergamí
O-17 de l’Antic arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà.
[233] Així, quan el rei passà a ser
senyor d’Eramprunyà, es documenta
que se’l considera senyor eminent
de la casa de la Sentiu, cap a l’any
1288. Antic arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà, Llibre de la baronia
d’Eramprunyà, capbreu d’Eramprunyà, f. 103-105, citat per F. Bofarull,
El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona 1911, p. 54.
fons de Montalegre, pergamí núm.
505. Extractat per F. de Bofarull, El
[235] Arxiu Històric de Terrassa, perg.
Carpeta V, núm. 17, P. Puig, T. Cardellach, M. Royes, J. Tapiolas, Pergamins de l’Arxiu Històric Comarcal
de Terrassa, doc. 63, p. 77.
[236] Antic arxiu de la baronia
d’Eramprunyà, pergamí T-9.
d’Eramprunyà, pergamí Z-9. Aquest
acte també estava descrit al Llibre de
la Baronia d’Eramprunyà, f. 59v.
d’Eramprunyà, pergamí V-13. Notari
Guillem Oliver de Quintana. Aquest
acte també estava descrit al Llibre de
la Baronia d’Eramprunyà, f. 118.
La masia de can Dardena, amb
la torre de la Sentiu ben visible,
l’any 1970
(Foto:J, Mitjans, publicada al
llibre Gavà, 2001)
108
ment és el mateix que el Bernat de Cunit, senyor de Canyelles,
al Garraf, citat l’any 1309.235 El seu hereu, Berenguer de Cunit,
prestà homenatge als senyors d’Eramprunyà el 3 de desembre
de 1340, com a tutor del seu germà petit Eimeric.236 El 23 de
novembre de 1352 Eimeric de Cunit, senyor de la Sentiu, tornà
a reconèixer la senyoria dels Marc sobre la Casa de la Sen-tiu,
mitjançant la realització del cerimonial de presa de possessió.237
A Eimeric li succeí l’hereu Berenguer de Cunit, que el primer
de setembre de 1373 signava una concòrdia amb el senyor
d’Eramprunyà.238 Se li va fer un nou requeriment per repetir la
cerimònia de presa de possessió el 12 de setembre de 1393.239
Miniatura que mostra el senyor
de la Sentiu, Eimeric de Cunit,
jurant fidelitat a Pere Marc,
l’any 1352. (Font: Llibre de
la Baronia d’Eramprunyà,
Antic Arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà)
d’Eramprunyà, pergamí V-9. Notari
Francesc Fuster.
d’Eramprunyà, pergamí M-22. Notari
Francesc Bonils.
d’Eramprunyà, pergamí P-22. Notari
Francesc Fuster.
[242] Capbreu d’Eramprunyà, notari
Bernat Cavallol, fragments. Arxiu
Municipal de Castelldefels, Arxiu
Històric, armari I, caixa 11.
[243] Arxiu de Protocols Notarials
de Barcelona, 488/28, notari Nadal
Castelló, Capibrevium [...] de Aramprunya [...] 1587, juny, 2 - 1590, abril,
2, confessió de Miquel Muntaner.
Com a successor dels Cunit apareix Bartomeu d’Olivera, que hipotecà la Sentiu als senyors d’Eramprunyà, el 8 de maig de 1401,
per 4.000 sous.240 Bernat i Berenguer, fills de Bartomeu, liquidaren la hipoteca tot alienant la Sentiu als senyors d’Eramprunyà,
el 19 de desembre de 1405.241 Finalment, doncs, la Sentiu es reintegrava al terme d’Eramprunyà, i les disputes entre els senyors
del castell els de la Sentiu es resolien per sempre.
La Torre de la Sentiu s’identifica amb l’actual masia de can Dardena. De fet, Dardena era el cognom del propietari de la masia a
finals del segle XVIII.242 Abans, als segles XVI i XVII, la masia
se seguia coneixent amb el nom de Torre de la Sentiu.243
Pergamí del 1280 que recull
la sentència arbitral sobre la
Sen-tiu en la causa entre Bernat
de Centelles i Ramon de Picalquers (Font: Antic Arxiu de la
Baronia d’Eramprunyà, ara
Arxiu de l’Arquebisbat de Tarragona. Fons Foxà)
Josep Campmany
109
L’ENRABIADA DE PERE MARC
Casa forta de la Roca, Gavà
Any 1305
110
Som a la Roca, la Roca de Gavà. Tots la coneixeu, Tots l’heu vista. És aquella enorme
pedra rogenca, aquella roca vermella, que hi ha als peus del Calamot, prop de la
masia de L’Horta, on la muntanya es trenca i s’obre al delta. Si pugeu a la Roca, i
mireu cap al mar, veureu dessota els camps, els horts, els conreus agrícoles ufanosos
de les Marines...
Avui és dia 25 de novembre, de l’any del senyor 1305. Regna feliçment el rei Alfons,
dit el Benigne. Avui se celebra un acte important: Sí, avui visita l’indret el senyor
Pere Marc, el Prohom, tresorer del regne, conseller privat del rei Alfons, ministre de
finances... Avui visita la Roca, i ve amb intenció de quedar-se. Avui comprarà totes
aquestes terres, tota la Roca de Gavà, la torre fortificada, les trenta casetes del voltant,
i les deu masies escampades pel pla. Tot.
Pere Marc, el notari, el batlle reial, el venedor Guillem Tició, es troben, i llegeixen el
contracte de compravenda: Que tothom sàpiga, en nom de Crist, que avui, vint-i-cinc
de novembre de l’any del senyor de 1305, Guillem Tició, cavaller, fill d’Antic Tició, nét
de Guillem Tició, senyor de la Roca de Gavà, donades les dificultats econòmiques
que tinc, per mi i pels meus successors i hereus qualssevol que siguin, venc i, pel
present document, atorgo, lliuro i dono a vós, honorable Pere Marc «El Prohom»,
conseller privat del Rei, i als vostres successors, i a qui ho voldreu perpetuar, tot el
que posseeixo per lliure i franc alou a la Diòcesi de Barcelona, més enllà del Llobregat,
prop d’una vila anomenada Gavà, i que és: Primer, tot el meu domini i Casa dita de
la Roca, amb els seus edificis i construccions, homes i dones, feus i feudataris, amb
tot els honors, possessions, cultes o incultes, rendes, censos, drets, terres, cases,
masies, fortificacions, horts i arbres de diversos gèneres. Segon, tots els censals i
tots els dominis i qualsevol altra cosa que tinc i cobro i he de cobrar sobre una masia
construïda sobre una peça de terra denominada la Parellada, amb totes les seves
pertinences i jurisdiccions, que havia estat en temps retrospectius de Gerard Bisquet,
fill de Ferrer Bisquet, de la parròquia de Sant Pere de Gavà, a cens de dues quarteres
d’ordi pulcre i rebedor segons les mesures dretes de la Casa de la Roca, tots els anys
per la festa de Sant Joan del mes de juny, i dos parells de gallines tots els anys per
Nadal. Tercer, l’horta tancada que tinc sota domini i alou, en dita parròquia de Sant
Pere de Gavà, junt a la susdita Casa de la Roca, que termeneja amb l’esmentada
Parellada. Quart, tots els censos i tots els dominis i tributs de les feixes de terra
designades en la permuta que el meu avi Guillem Tició i la meva àvia Peronella van
fer d’aquest domini a l’Hospital de la Seu de Barcelona, l’any 1216. Cinquè, jo Tició,
venc, absolc, defineixo i us remeto a vós, honorable Pere Marc i als vostres, censos,
honors i propietats i altres drets segons les escriptures i títols que tinc i posseeixo
amb rebut feudal honorat per vós, Pere Marc. Sisè, us venc a vós, honorable Pere
Marc, i als vostres, els censos perpetus que eren de domini i jurisdicció de la Casa
de la Roca, i el censal i domini i qualssevol altre dret que tingui o ocupi, sobre aquell
camp que és la meitat d’una peça de terra denominada Camp del Feu, que tenia per
mi en Simó Bertran de la parròquia de Sant Pere de Gavà a cens de 1 sou i 6 diners
i 6 quarteres d’ordi pagadores per Sant Pere i Sant Feliu d’agost, portades a la Casa
de la Roca. Setè, us venc a vós, i als vostres, qualsevol altra cosa haguda i no especificada en aquest document. Finalment, aquesta venda és vàlida i efectiva, d’avui
Josep Campmany
111
en endavant, i per sempre més, a canvi de 40.000 sous en moneda barcelonesa de
tern, vàlida i de curs legal.
El notari es va mirar satisfet Pere Marc i li va dir: -I doncs, monsenyor ara sou el nou
senyor d’aquestes terres, d’aquest petit tros d’Eramprunyà. La Roca és una propietat
molt rica! Abasta des de Castelldefels, a ponent, fins a la riera de les Parets, a llevant.
I des de la Serra de Queralt, fins al mar. Més de quatre-centes mujades, amb boscos,
cases, masies. Quaranta famílies que hi viuen, i ara us pagaran part dels impostos
a vós!
Pere Marc, mig enfadat, va dir: -Part dels impostos? Que vol dir una part? Que potser
no me’ls quedaré tots?
-La Casa de la Roca i el seu domini no són independents, estan sota un altre domini
més important... -Va respondre el notari.
-Què em dieu? Que els homes i dones de la Roca no em pertanyen a mi sol? Que les
mujades del Pla de Queralt, del Pla de Ponent, no són només meves?
-No del tot, senyor. -contestà el notari- La Roca no té església, els seus homes i dones
van a resar a Gavà, i per tant paguen la primícia al rector de Sant Pere. I el delme,
al castell d’Eramprunyà. Per sobre vostre hi ha el senyor del castell d’Eramprunyà.
Perquè la Roca, com Gavà, com Castelldefels, com la Sentiu... tot això són dominis de
petits cavallers. Però aquests dominis i cavallers estan sotmesos a d’altres poders, a
d’altres senyors... A vós només us corresponen els censos cada any, alguna part de
fruit, i alguns dies de treball personal dels vostres homes i dones...
-Em sento estafat! Tot això no m’ho van explicar! Però ara sabreu que a un Marc
ningú no l’enganya, ningú no el trepitja. Avui juro solemnement que no pararé fins
que, jo o els meus hereus, la meva família, hagi comprat fins a l’últim tros de terra
d’Eramprunyà! A Déu poso per testimoni, que mai més cap Marc tornarà a ser humiliat
en aquesta terra, que els Marc serem senyors a Eramprunyà, a la Sentiu, a Castelldefels, a Gavà, a Viladecans... i arreu! Passaran anys, bufarà el vent, serà abans o serà
després, però, al final, ho comprarem tot. Ho prometo!
I certament, els Marc van complir el jurament: van acabar esdevenint els únics senyors
d’aquestes terres. Amb els segles, ho havien comprar tot. A partir d’aquell moment,
amos i senyors únics d’Eramprunyà, la gent els va començar a anomenar “senyors
barons”.
112
[244] Per al marc general, vegeu l’obra
divulgativa: Autors varis, Els Marc,
cavallers i poetes al castell d’Eramprunyà, Museu de Gavà, 1998. Per a
un estudi més profund: J. J. Chiner,
Ausiàs Marc i la València del segle
XV (1400-1459), Generalitat Valenciana, 1997, amb notícies inèdites.
[245] El primer treball monogràfic
publicat sobre el castell d’Eramprunyà
fou J. Torres i Reyetó, «Lo castell
d’Aramprunyá», a les Memòries de
l’Associació Catalanista d’Excursions
Científiques, núm. 3 (1887), pp. 3374. Reeditat per La Renaixensa.
[246] F. de Bofarull, El castillo y la
baronía de Aramprunyá, p. 136.
[247] Entre el 1348 i el 1449 va ser del
primogènit de Pere Marc II i hereus.
Més endavant, el 1451, va ser de
Jau-me Marc III, primogènit de Lluís
Marc. Arxiu de Protocols, Guillem
Jordà, 15 abril 1450 i 26 març 1451.
Signatures de Jaume Marc I,
Jaume Marc II, Lluís Marc,
Jaume Marc IV i Isabel Marc
(Fonts: Arxius Parroquial de
Sant Boi, Protocols Notarials
de Barcelona, Arquebisbat de
Tarragona, Biblioteca de Catalunya i Parroquial de Begues))
L’arribada dels Marc a Eramprunyà
Com és sabut,244 els Marc compraren la senyoria d’Eramprunyà
el 1323.245 Divuit anys abans, des de 1305, eren ja senyors de la
casa de la Roca,246 antiga quadra amb terme propi situada entre
Gavà i Castelldefels. Aquesta casa de la Roca fou una possessió
que els Marc tendiren a reservar, al llarg del segle XV, per a llurs
hereus primogènits.247
La procedència dels Marc era ciutadana. Notaris barcelonins, el
1360, gràcies a la protecció reial sobre Jaume Marc I, adquiriren
el rang de cavallers.
Els Marc d’Eramprunyà no foren grans nobles. Foren, això sí,
cavallers destacats. En el moment del seu màxim apogeu no
arribaren a sobrepassar els 150 focs, nombre petit comparat
amb el que habitualment posseïa l’alta noblesa. Tanmateix, saberen fer-se un lloc a la cort reial. Pere Marc II, d’escrivà reial,
arribà a conseller privat del rei. La col·laboració continuà amb
Jaume Marc I i Jaume Marc II, el poeta que, el 1393, rebé del
rei Joan I l’encàrrec d’organitzar el primer Consistori dels Jocs
Florals.248 Però malgrat l’aparent brillantor social dels senyors
d’Eramprunyà, llurs dominis havien caigut en una crisi profunda. Si hem de fer cas al descens del valor del senyoriu, entre
1323/1337 i 1500 la pèrdua va ser del 75%, magnitud comparable
a la reducció del nombre de focs al terme: tres de cada quatre
masos van desaparèixer.249 Crisi demogràfica, però també social,
Josep Campmany
113
que marcà profundament la política senyorial dels Marc que, tot
i intentar el refermament de l’autoritat per seguir cobrant tots
els drets senyorials, mitjançant capbrevacions generals i restabliments de terres i masos rònecs, topà alhora amb la resistència
d’una pagesia organitzada. L’actitud del rei favorable als pagesos
va motivar que la posició política dels Marc, en l’àmbit català,
es tornés contrària a la política reial.
S’imposava, per tant, una estratègia alternativa. Així, si com
corresponia a una jurisdicció senyorial forjada durant l’alta edat
mitjana, el terme d’Eramprunyà era la seu d’una intricada xarxa
de dependències feudals, l’objectiu dels Marc va ser la seva
simplificació i la concentració de tot el domini en llurs mans,
és a dir, la constitució d’una veritable baronia, on la complexa
piràmide feudal quedà substituïda per un únic baró sobre uns
vassalls iguals. Com ja ha estat remarcat,250 la incorporació al
senyoriu d’Eramprunyà de totes les jurisdiccions feudals que
esquarteraven el territori i les rendes del terme va ser la divisa
dels Marc d’Eramprunyà.251
Només comprar el castell, els
Marc van efectuar-hi obres
d’importància. En aquesta
època es va refer totalment l’ala
de migdia del recinte sobirà. La
planta baixa passà a tenir un
sostre sostingut per múltiples
arcades de diafragma, de les
quals ara només queden dues.
(Foto: J. Campmany)
Si bé durant l’etapa de domini reial sobre Eramprunyà diversos
territoris que antigament hi eren integrats s’anaren segregant
(Sant Boi, el Llor, Campdàsens, Garraf i Jafre, en diverses etapes
entre principis del segle X i principis del XIV), amb els Marc
fou ben diferent. L’entrada fou ja de cavall sicilià: si el 1323
compraren el senyoriu, el 1324 obriren plet per clarificar els drets
i jurisdiccions existents al terme.252 La sentència arbitral de 1327,
dictada al puig de Montbaig,253 fixà clarament els termes i les
jurisdiccions dels diferents senyors. Deu anys després, el 1337,
Pere Marc I exercí el dret de fadiga i comprà a Blanca de Centelles
la castlania d’Eramprunyà que, alienada des de finals del segle
X, s’emportava una bona llesca de les rendes d’Eramprunyà.254
Després, els feudataris independents que existien al terme (els
Papiol, Fonollar, Vilarnau, Thogores, Ribes, etc.) anaren venent
llurs feus al senyor.255 Aquesta concentració es pot comprovar a
través de dos documents: al primer, de 1272, aquests feudataris rebien determinades parts del delme d’Eramprunyà. Però al mateix
document s’hi consignen anotacions posteriors que esmenten que
aquests drets ja eren dels Marc en temps de Galceran de Rosanes.
Les anotacions potser es realitzaren en temps de la successió de
Pere Marc III a Jaume Marc I (1360) o de Jaume Marc I a Jaume
Marc II (1375). Al segon, de 1282, hi trobem una cosa semblant:
anotacions de l’època de Pere Marc II demostren que els drets són
propietat dels Marc. L’any 1390 els Marc posaren plet contra el
priorat de Sant Vicenç de Garraf, per delimitar exactament drets
i termes entre els dos dominis.256 Amb el nou segle, el 1427,257
prèvia sentència judicial, Berenguer de Relat hagué de vendre el
domini útil de Castelldefels (la propietat eminent era conservada
[248] El primer que en féu esment va
ser en Félix Torres Amat, a les seves
Memorias para ayudar a formar un
Diccionario crítico de los Escritores
Catalanes, Barcelona 1836, p. 60.
[249] J. Campmany, «Senyors i
pagesos a Eramprunyà, 1323-1460»,
Materials del Baix Llobregat, 5
(1999) p. 105-121.
[250] J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII,
p. 36.
[251] Per fer-se una idea del grau
d’esquarterament dels dominis territorials, vegeu el cas de la parròquia
de Sant Boi el 1370, a J. Gacía Pardo,
Sant Boi i el Pla del Llobregat a
finals de l’Edat Mitjana, Barcelona
1989, p. 55.
Cancelleria, registre 181, f. 213, citat
per F. de Bofarull, op. cit., p. 81.
[253] Sentència transcrita per J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans, apendix, doc. 6, p. 210.
[254] P. Bonnassie, Catalunya mil
anys enrera, vol II, p. 65.
[255] Usos, costums i drets del castlà
d’Eramprunyà., Llibre de la Baronia
d’Eramprunyà, F. de Bofarull, El
apèndix IX, p. 167.E. de Hinojosa, El
régimen señorial y la cuestión agraria
en Cataluña durante la edad media,
Madrid 1905, p. 308.
114
Inscripció a la roca que hi ha al
recinte exterior d’Eramprunyà,
davant la capella de Sant Miquel. Commemora la construcció del mur del recinte exterior,
l’any 1376, l’any 1375 segons
el còmput de l’encarnació.
[256] Data del 14 de desembre de
1390, Arxiu de la Catedral de Barcelona, 4-78-15, regestat per J. Baucells, El Garraf i la Pia Almoina de
Barcelona. Inventari dels pergamins,
Barcelona 1990, doc. 536, p. 183.
baronía de Aramprunyá, p. 134.
d’Eramprunyà, pergamí P-22. Notari
Francesc Fuster. L’any 1451 encara
era dels Marc, ja que Jaume Marc III
assigna com a dot de la seva filla un
censal sobre les rendes de la Sentiu.
[Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona, notari Guillem
Jordà, 1451, citat per R. Carreras,
«Noves dades genealògiques dels
poetes Jaume, Pere, Arnau i Auziàs
Estudis Universitaris Catalans, vol.
18 (1933), p. 324, doc. 95].
baronía de Aramprunyá, p. 89-91.
[260] La torre del Perelló o torre de
n’Horta és esmentada a la sentència
del puig de Montbaig del 1327, com
a propietat d’Arnau d’Horta. El 1449
era d’en Bernat Terré, senyor de
Gavà, que la vengué a Lluís Marc.
El 1588 els barons hi establien Pere
Posades, que seria succeït pels Ripoll,
Verdaguer i Galí (1857). [J. Eixarch,
Les arrels històriques de Viladecans.
Segles XII-XVIII, p. 49, nota 20].
D’aquest darrer passà a en Carreras,
que hi edificà el mas conegut com can
Pere Bori. Avui hi ha en aquest indret
el col·legi públic Eramprunyà.
[261] J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans, p. 71.
pel monestir de Sant Cugat) a Lluís Marc. Per aquesta època,
l’any 1405, compraren la casa i possessions de la Sentiu,258 després de pugnes constants.259 A mitjan segle XV havien aconseguit
concentrar tota la senyoria en les seves mans, excepte els termes
governats pels Burgués, rics ciutadans amb enorme poder al
Consell de Cent Barceloní: Gavà, Viladecans, la torre Burgesa i la
pobla del Perelló.260 Ambdues famílies, Burgués i Marc, formaven
part de la mateixa classe social, i la relació era molt estreta; de
fet, les dues famílies eren del mateix partit, el partit aristocràtic.
Són diversos els signes que ens parlen d’aquesta entesa. Una
mostra la trobem entre el 1493 i el 1520, quan un Lluís Marc,
nét de l’homònim que governava Eramprunyà a mitjan segle XV,
es casà amb Beneta Burgués, filla de Ponç Burgués, senyor de
la torre Roja,261 enllaç que possiblement va originar la tradició
folklòrica de Gavà i Viladecans denominada la Tornaboda.
L’any 1449, Gavà passà a mans dels Marc. Dos anys abans, Lluís
Marc havia incorporat també al senyoriu la Casa de la Roca, que
el 1347 havia passat del desheretat Pericó Marc a llurs descendents Lacera i Rosanes.
El repàs als fogatjaments revela que, paral·lelament a la lluita
per mantenir els drets senyorials, enfront la tendència monòtona a perdre població al conjunt d’Eramprunyà i la conseqüent
disminució de les rendes feudals (el pastís a repartir es feia cada
vegada més petit), la política dels Marc d’acumular les senyories
disperses va ser l’única estratègia reeixida.
És per això que un element fonamental de la política senyorial
dels Marc fou la consolidació de llur poder enfront de Barcelona
i dels altres senyors feudals del terme. D’alguna manera, aquest
procés seria comparable, a una escala menor, a l’afermament
de l’autoritarisme reial enfront dels particularismes nobiliaris
i les incipients estructures nacionals de les monarquies veïnes,
tan característic del quatre-cents mediterrani, que veié sorgir la
figura del prínceps maquiavèl·lic.
Josep Campmany
115
TOPADA AMB L’ESGLÉSIA
La torre del Perelló, Gavà
Any 1314
116
Pere d’Horta repicava amb els dits sobre la taula, mentre pensava. Estava nerviós
perquè l’endemà estava previst que el bisbe vingués a Gavà, a efectuar una visita
pastoral. Aquestes visites s’havien revifat des que havien decidit aplicar-ne els guanys
a l’obra de la catedral. Els guanys del bisbat per cada visita eren considerables, ja
que la parròquia no només pagava al bisbe una desena part de les rendes que rebia,
sinó que a més aquest cobrava tot un seguit de multes imposades als que no tenien
un comportament correcte.
Pere estava preocupat perquè el bisbe, a més de fixar-se en els individus més desviats
(bruixes i bruixots, adúlters, prostitutes, jugadors, usurers) tenia una predilecció especial pels rics. Pere d’Horta havia vist com, l’any 1303, el bisbe declarava usurer el
senyor de Gavà, Pere Burgués, i l’acusava de prestar diners a canvi d’interès. Ara sabia
que, aquell any, li tocaria el rebre. Li ho havia dit un dels veïns escollits de testimonis
jurats. Sabia que el rector havia estat recollint proves.
La veritat és que, si volien, podien trobar-li motius. Pere d’Horta era el tipus de petit
senyor feudal, més proper a un pagès que a un senyor. Tenia, a Gavà, una torre rodona,
la torre del Perelló, situada molt a prop de la vila del rei, just on la plana començava
a inclinar-se i pujar cap a la serra de les Ferreres. Pels que no ho sàpiguen, la torre
del Perelló s’aixecava exactament on avui hi ha el col·legi Eramprunyà, és a dir, on
anys enrere s’aixecava la masia de can Pere Bori.
Pere d’Horta tenia alguns vassalls, dotze, de fet. Vivien en un petit agrupament, o
pobla, al costat de la torre de defensa. La torre tenia terme jurisdiccional propi, cosa
que volia dir que Pere d’Horta podia jutjar els seus vassalls, castigar-los i multar-los.
Però el domini d’aquesta torre era reduït en extensió. Unes mujades al voltant de la
Casa, i prou. No tenia cap capella ni altar, per la qual cosa els seus vassalls depenien
de Sant Pere de Gavà, i de fet havien de pagar al rector d’aquella església la primícia,
una tercera part del delme dels fruits –i allò sí que li coïa!.
Les acusacions que el bisbe li faria venien de lluny. Bàsicament eren tres. Primer hi
havia l’afer de la primícia, és clar. Des de feia temps, Pere d’Horta havia decidit que
la primícia dels seus vassalls la recolliria ell, i no el rector de la parròquia. El rector
usualment arrendava el cobrament d’aquests fruits, i els arrendataris, pagesos benestants de Gavà o dels voltants, s’emportaven un percentatge sobre el que recollien.
Doncs ell havia decidit que, al seu domini, ell mateix recollia la primícia per al rector.
D’aquesta manera, el percentatge de guany se l’enduria ell mateix, i no cap pagès
sorrut i pudent. Després hi havia el tema dels acaptes. El rector, no prou content amb
la primícia, també vivia molt bé gràcies a d’altres ingressos: cobrava per les misses de
difunts, pels matrimonis, per les celebracions especials d’un o altre sant... Bé, no és
que cobrés, sinó que es quedava el que es recollia al plateret d’acaptes de l’entrada
de l’església. El feligresos eren generosos, ja que sabien que així sempre podrien
comptar amb l’ajut del rector. Però la cosa s’havia extralimitat: últimament, el rector
havia enviat els administradors d’alguns dels altars de l’església a captar per tota la
parròquia. Òbviament, raonava Pere d’Horta, tot el que els seus vassalls donessin als
sants ho treien dels productes de la seva terra, i per tant no era just que vinguessin
a fer els acaptes a la porta de casa. I, a més, el que més l’emprenyava era que es
Josep Campmany
117
feien acaptes per a l’altar de Santa Maria de l’església de Gavà, que en teoria havia
estat fundat pel senyor de Gavà Pere Burgués. Lamentable. Havia acabat prohibint, al
seu terme, aquells acaptes ridículs. Finalment, hi havia l’afer de les festivitats fora de
diumenge. Ell estava d’acord que els diumenges calia anar a missa. Però últimament
el rector declarava molts dies festa de precepte. Que si ara un sant, que si després
un altre, tot eren funcions solemnes, amb cants, amb participació dels escolars, amb
assistència obligada dels parroquians... I, és clar, cada dia de festa de més era un dia
de feina menys. I, a menys feina, menys renda. Els altres senyors, els de Gavà, el
d’Eramprunyà, potser ni ho notaven, de tan grassa que era la seva bossa. Però ell, amb
només dotze vassalls, prou que se’n ressentia! El cas és que havia acabat per prohibir
als seus dotze vassalls d’assistir a aquelles misses solemnes fora dels diumenges. El
rector li feia la punyeta, ja ho veia, i ell havia respost de forma massa contundent. Ara
temia que el bisbe el multés, la qual cosa seria un perjudici econòmic, i una pèrdua
de prestigi davant dels seus vassalls... Havia de pensar alguna cosa, i ràpid!
Finalment, la llumeneta se li va encendre: va recordar que el senyor de Gavà, feia uns
deu anys, també havia tingut problemes amb el rector: havia estat acusat, en una
d’aquestes audiències davant del bisbe, de practicar la usura. Pere Burgués havia estat
molt hàbil: a la següent visita inspectora del bisbe, va comparèixer com a jurat. Un
pagès no ho hauria pogut fer, ja que només els jurats escollits hi podien anar, però un
senyor com ell, sí. El de Gavà va formar part del selecte grup de veïns que repassava
el comportament dels parroquians davant del bisbe i es comprometia a fer pagar els
càstigs que imposava. L’estratègia va funcionar: l’acusació d’usurer va desaparèixer,
i la condemna rebuda dos anys abans havia quedat oblidada...
Pere d’Horta ja ho havia decidit. Faria el mateix: compareixeria amb els veïns jurats de
la comissió inquisidora, i participaria amb ells en l’elaboració dels càrrecs pertinents.
I ell presentaria càrrecs contra el rector. Raons no li’n faltaven.
L’endemà dimecres, 15 de juliol, va arribar el bisbe. Pere d’Horta va presentar-se el
primer, davant l’església, per donar-li la benvinguda. Quina cara que posava el rector!
Només arribar el bisbe, ja va començar a carregar contra el rector: li va dir –i els jurats
van testimoniar-ho, ja que era veritat– que el rector no vivia a Gavà, sinó que hi tenia
un prevere rústec i ignorant, en Fortuin, que no sabia cantar bé la missa i que a més
tocava malament les hores amb les campanes, cosa que feia anar tota la comunitat
de corcoll, ja que la guia horària del campanar era indispensable per organitzar-se
el dia. Tot seguit, va capgirar les acusacions que el rector tenia previstes: de primer,
va dir que el rector volia impedir que ell recollís la primícia, i que prohibia que fessin
acaptes a la seva jurisdicció. Finalment, va llençar la bomba: va acusar el rector de
tenir una concubina a Barcelona, a qui havia deixat prenyada. I era cert. El bisbe,
en sentir tot això, va demanar el parer dels altres testimonis, que amb matisos van
coincidir amb Pere d’Horta, especialment pel que feia al toc de campanes i a la relació
del rector amb la dona de Barcelona. Vist això, va decidir multar el rector amb una
grossa quantitat... La visita va acabar aviat, i Pere d’Horta va respirar alleugerit. En
aquell món medieval, encara els senyors podien jugar i sortir-hi guanyant, la major
part de les vegades...
118
La torre del Perelló (can Pere Bori)
Visites Pastorals, vol. I, f. 36.
Visites Pastorals, vol. I, f. 83.
Visites Pastorals, vol. 2, f. 82v-83v.
[265] Registre de la propietat, tom
183, llibre 24 de Gavà, f. 204, finca
1.058, inscripció 8a. Arxiu de Josep
Campmany, fons Alfons Gibert, carpeta núm. 55.
[266] Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals, llibre 2, f. 82v-83v.
Reg. Gratiarum, Jaume II, any 1327,
f. 136. Reproduït per J. Eixarch, Les
arrels històriques de Viladecans (s.
XI-XVIII), doc. 6, p. 210-215.
[268] Testament fet davant del rector
de Sant Pere i Sant Miquel, Bernat
Farfai. Antic arxiu de la baronia
d’Eramprunyà, pergamí I-11.
[269] Testament fet davant Bernat
Vadell, rector de l’església de Pradell
i notari de Falset. Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamí K-11.
L’antiga masia de can Pere
Bori s’alçava on ara hi ha
l’escola Eramprunyà. El casalot
va ser edificat pels Carreras,
apoderats dels barons al segle
XIX, i Pere Bori va ser-ne un
dels masovers. Al segle XX, el
casalot va acollir l’escola Ignasi Iglésies, l’any 1937; després
una caserna de l’exèrcit espanyol, i finalment va ser ocupada
per famílies de gitanos sense
sostre. Fou derruïda l’any 1973.
(Foto: antic periòdic Brugués)
La història de Pere d’Horta podria ser certa. De fet, excepte els
seus pensaments, que hem recreat, els fets relatats estan documentats. Pere Burgués, senyor de Gavà, va ser acusat d’usurer
l’any 1303.262 Dos anys després Pere va fer de testimoni jurat,
en una nova visita del bisbe, i mai més va tornar a ser acusat de
res.263 Pel que fa a Pere d’Horta, va participar com a testimoni
jurat en la visita pastoral de 1314.264 En aquesta visita es van
denunciar –i consten en l’acta– els tres problemes dels vassalls
de Pere d’Horta: el cobrament de la primícia, els acaptes de Santa
Maria, i l’assistència dels vassalls a missa. Els testimonis, entre
els quals hi havia Pere d’Horta, van acusar el rector de tenir una
amistançada a Barcelona, a qui havia prenyat, i de tenir un vicari
ignorant, que no sabia ni tocar les campanes a l’hora.
Pel que fa a la jurisdicció de Pere d’Horta, la torre del Perelló,
aquesta va existir i està ben documentada.
L’any 1972, l’Ajuntament de Gavà va obtenir la vella masia de
can Pere Bori per enderrocar-la i cedir el terrenys al Ministeri
d’Educació per construir-hi una nova escola, l’actual col·legi
Eramprunyà. Sempre recordaré quan es va procedir a la destrucció d’aquest edifici, el setembre de 1974: era jo un nen de set anys,
abocat a l’eixida de casa, i veia com les excavadores maldaven,
sense èxit, per enfonsar les velles parets del mas. Eren tan fortes
que resistien els esforços dels pics i els cops de l’excavadora, de
manera que finalment els encarregats de l’enderrocament hagueren de dinamitar l’edifici. Mai no s’havia trobat una explicació
del motiu d’aquella fortalesa, fins que es va constatar que, en el
registre de la propietat, la masia hi estava inscrita amb el nom de
torre Perellona,265 nom doncs, d’una fortificació d’antics i vells
ressons medievals. Així, descrivia la parcel·la que ocupa l’actual
col·legi Eramprunyà com «parcela de superfície 7.664 m2 dentro
de la cual se comprende la casa pairal, o masia, conocida con
el nombre de can Pere Bori (...) cuya descripción registral es
la siguiente: casa o manso llamado Casa Chica del Galí, antes
Josep Campmany
119
Detall del nucli de Gavà, en
un dibuix del 1753. Al capdamunt de la imatge es pot veure
la «casa de Verdaguer», nom
que, en aquella època, tenia
l’antiga masia de la torre Perellona, després can Pere Bori.
(Font: Mapa d’Ignasi Clavera, antic arxiu de la baronia
d’Eramprunyà, fotocòpia de
Josep Soler i Vidal)
d’en Verdaguer, mas antes manso Vaqués y primeramente, la torre
Perellona y del Ripoll, hoy llamado can Pere Bori».
El primer esment documental segur d’aquesta torre medieval
és de l’any 1314, a la visita pastoral d’aquell any, on es parla
dels masos «del perayló», juntament amb el seu senyor, Pere
d’Horta.266 Una dècada després, a la sentència del Puig de Montbaig de 1327,267 la torre d’Arnau d’Horta s’identifica com una de
les jurisdiccions incloses al terme d’Eramprunyà. Arnau va fer
testament el 20 de juliol de 1336,268 i declarà hereu universal el
seu fill Pere. Aquest, que va prosperar com a servidor de la casa
del comte de Prades, va testar el 7 d’octubre de 1363.269 Va tenir
diversos hereus: Bernat d’Horta, fill d’en Ramon d’Esplugues, i
les seves germanes, Caterina i Estefania. L’hereu principal, el 13
de setembre de 1373, va donar la possessió de la «torre i pobla,
de l’Horta, ab sa fortalesa», a Pere de Vilardell.270 I tres anys més
tard, el 3 d’agost de 1376, Bernat d’Horta la vengué a Francesc
Terré, senyor de Gavà.271 Francesc Terré aconseguí també la
cessió dels drets que hi tenia Pere de Vilardell, el 8 d’agost de
1377, i els d’Estefania i Caterina, el 10 de febrer de 1378.272 Així,
el domini medieval de la torre del Perelló, dita també torre dels
Horta, quedà unit al de l’antiga batllia de Gavà.
De fet, la fortificació va passar a ser considerada una masia més.
A inicis del segle XVI la tenia en Joan Ripoll, i a finals del segle
XVI, era del pagès gavanenc Pere Posades. L’any 1630, els tutors
i curadors d’en Pere Posades la van vendre en pública subhasta a
Jaume Vaquer. Aquest pagès va ser un dels molts arruïnats per la
Guerra dels Segadors i les crisis de finals del segle XVII. A inicis
del segle XVIII la finca era del notari i ciutadà honrat barceloní
Francesc de Toda i Gil, que va arribar a ser regent de la Reial
120
d’Eramprunyà, pergamí V-11.
d’Eramprunyà, pergamí D-11.
d’Eramprunyà, pergamins X-11,
Y-11 i Z-11.
Campanar romànic (segles XII
o XIII) de l’antiga església de
Sant Pere de Gavà. No va ser
retocat quan es van reconstruir
la nau principal de l’església,
entre els anys 1622 i 1629. Les
seves campanes ordenaven el
ritme de la vida medieval. L’any
1314, el senyor de la torre del
Perelló va acusar el vicari, «en
Fortuin» de no tocar les campanes a l’hora.
(Foto: A. Gibert).
[273] Totes aquestes dades procedeixen dels diversos papers i fitxes
de l’arxiu de Josep Soler i Vidal,
extretes de l’antic arxiu de la baronia
d’Erampru-nyà de Gavà, carpeta A90, lligall 25, núm. 117 i carpeta A-8,
lligall 21 bis, núm. 99.
d’Eramprunyà, capbreu de 1632,
confessió de Jacint Ros. També al
capbreu de 1598, antic arxiu de la
baronia d’Eramprunyà, llibre 13/A127, confessió de Miquel Ros.
[275] El document és a l’Arxiu de la
Corona d’Aragó, Cancelleria, perg.
Berenguer Ramon II núm. 81, i és
atribuït a l’any 1092. Però aquesta
data és clarament errònia, ja que els
personatges que apareixen al document visqueren setanta anys abans:
els comtes, Berenguer i Sança, entre
els anys 1016 i 1029, Bonfill Marc,
entre els anys 986 i 1035; i els
mancusos de Bonhom que apareixen
citats al pergamí només apareixen
documentats entre els anys 1018 i
1029, P. Bonnassie, Catalunya, mil
anys enrere, vol 1, p. 332. Per tant,
el document (o la seva transcripció)
ha de datar-se a l’any 32 del Rei
Robert, i no pas a l’any 32 del Rei
Felip, com figura al trasllat que van
fer els Bofarull, Arxiu de la Corona
d’Aragó, Trasllat d’escriptures de
Ramon Berenguer II i Berenguer
Ramon II, vol. 5/7, p. 191v-192v.
[276] Ervigi Marc va exercir entre
els anys 987 i 1009, i el seu fill Ponç
Bonfill Marc entre els anys 1007 i
1035. J. Balari, Orígenes históricos
de Cataluña, vol. 2, p. 471-480.
[277] P. Bonnassie, Catalunya, mil
anys enrere, Barcelona 1981, vol. 2,
p. 161 i nota 75. Guillem Marc va
exercir entre els anys 1047 i 1065.
Més informació sobre ell, a J. Balari,
Orígenes históricos de Cataluña, vol.
2, p. 466-467.
Audiència i membre del Reial Consell del Principat (l’equivalent
actual de ministre de justícia) sota el govern de l’arxiduc Carles
d’Àustria, durant la Guerra de Successió. El 28 de novembre de
1752 les seves hereves van vendre el mas al burgès barceloní
Pere Verdaguer. Per aquest motiu, en alguns documents o mapes
del segle XVIII al mas se’l denomina «casa d’en Verdaguer».
L’any 1804, el darrer dels seus hereus, el clergue Dr. Miquel
Verdaguer, el cedí a Maria Font i Galí. En aquesta època, el mas
s’anomenava «casa xica d’en Galí». El motiu era que Maria Font
també havia comprat les restes de l’antiga torre de Gavà i el mas
Pujols de la Riera, que s’anomenava la «casa d’en Galí». L’any
1829, els Galí van vendre les tres propietats al sastre barceloní
Joan Plana. Aquest va revendre la torre als Carreras, apoderats de
la baronia, a finals del segle XIX.273 Després de moltes gestions
entre 1961 i 1972, l’Ajuntament va adquirir la finca a la vídua
del darrer Carreras.
Aquesta torre medieval tenia, com era habitual, un petit nucli
de població al seu entorn, la Pobla del Perelló, o la Pobla dels
Horta. El mateix nom de pobla ens suggereix un poblament
concentrat prop de la torre senyorial, i relativament nou, possiblement organitzat a partir del segle XI. Però és un poblament
del qual no queda memòria. Podem intentar aproximar-nos al seu
emplaçament? Per sort, disposem d’un document molt valuós: en
una declaració de propietat de l’any 1632, corresponent al pagès
gavanenc Jacint Ros, propietari de la Casa Gran, aquest declara
tenir un camp de 3 quarteres, situat aproximadament en l’actual
illa de cases que conformen els carrers de Sant Nicasi, Mare de
Déu de Bruguers, Sant Isidre i Gaudí. Aquesta peça de terra,
l’any 1632, s’anomenava camp de la vila pobla.274 Justament,
doncs, la localització que estàvem buscant.
De fet, l’àmbit territorial d’aquest domini senyorial era molt petit,
i geogràficament sembla esqueixat del terme, més gran, de la
batllia de Gavà. Per tant, el seu origen no es pot remuntar, plausiblement, a cap vil·la romana preexistent, sinó que sembla haver-se
originat com a subdivisió de la dominicatura de Gavà.
De fet, hi ha un document que avala aquesta hipòtesi: a inicis del
segle XI, els comtes Berenguer Ramon I i Sança, necessitats de
diners, van vendre part de la seva dominicatura comtal de Gavà
a un alt càrrec i assessor de la cort barcelonina, el jutge Ponç
Bonfill Marc. La venda es va efectuar abans de l’any 1029.275
Aquest jutge era fill del també famós jutge Ervigi Marc,276 i pare
de Guillem Marc,277 un dels assessors legals que va intervenir en
la promulgació dels Usatges, primer corpus legal medieval català.
Amb tota versemblança, doncs, els Horta documentats als segles
XIII i XIV són els successors i hereus d’aquests importants jutges
altmedievals, sense que a hores d’ara en sapiguem els detalls.
Josep Campmany
121
LES MONGES DISSOLUTES
Antiga ermita de Bruguers, Gavà
Any 1321
122
El cop de puny sobre la taula fet per l’abadessa Guillerma va sobresaltar el visitant,
que s’encongí sota l’hàbit d’agustinià i la caputxa de viatge que li ocultava la fesomia. -De cap manera! No penso plegar veles i marxar! Què faríem, jo i les meves sis
beguines? On aniríem?
-El senyor bisbe us buscarà un recés, un lloc on complir els vostres vots, sense ser
molestades i, sobretot, amb un bon guiatge espiritual, que aquí no teniu...
-No, és clar que aquí no tenim un «bon guiatge espiritual»- Va contestar amb ironia
Guillerma-. El rector de Gavà està massa ocupat amb la seva amistançada, i no pot
pujar aquí dalt a portar-nos pel camí dret!
Fra Berenguer, que així es deia el misteriós visitant, venia de part del bisbe. Poderosos
interessos havien posat la mirada en la petita i humil capella de Bruguers, aixecada
sobre la cova on un pastor havia trobat la Mare de Déu, i en la seva petita comunitat
de deodates. Guillerma, l’abadessa, no se’n sabia avenir: ella procedia d’una família
de pagesos acabalats de Gavà, els Pasqual. El seu germà Garcia era un dels membres
més sòlids d’aquella vila. Ella havia escollit el retir espiritual, dalt de la muntanya,
amb les altres companyes, algunes més velles, d’altres més joves, que l’havien elegit
com a abadessa.
-A veure, fra Berenguer, sigueu sincer si us plau. Qui i per què vol que marxem, de
Bruguers? -Guilllerma no s’estava per brocs i les engaltava directament.
-Bé, senyora. Vós sabeu que el tresorer del rei, Pere Marc, va comprar la torre de la
Roca, ara fa uns quinze anys. Ara tot està a punt perquè compri el castell d’Eramprunyà.
El rei està disposat a vendre, ja que necessita diners per a la conquesta de Sardenya,
i mai no en té prou. Pere Marc té grans plans, per a Eramprunyà. Ha previst fer-hi
grans obres. Vol convertir Eramprunyà en un dels castells més grans i més poderosos
de Catalunya.
-I això què té a veure amb nosaltres? -Va preguntar Guillerma.
-Pere Marc vol tancar tot el recinte exterior del castell, fer-lo exclusiu per a ell sol.
Això vol dir que els vilatans dels encontorns no podran venir més a oir missa a Sant
Miquel, la capella del castell. Ni hi podran seguir sent enterrats. Ni hi podran anar a
pregar en temps de malures... I per això us volen fer fora. Volen convertir aquesta
ermita en una església de debò, amb un capellà perpetu, que atengui i resi pels
feligresos dels voltants.
-Però, Berenguer, i la capella de Santa Magdalena, a sota, al Sitjar? Que no pot fer
aquestes funcions?
-Ah, Guillerma! Per a la capella de Santa Magdalena, en Pere Marc també té plans: la
vol traslladar a la seva possessió de la Roca, al costat de la casa forta que va comprar
fa quinze anys. I sapigueu que en Marc ha convençut al rei que l’única manera que té
de col·locar-li el castell i treure’n diners per a la guerra és plegant-se a totes aquestes
exigències, i el rei ha dit que sí.
-Bé, a mi no m’espanta, el rei. Bruguers no és de cap rei. Nosaltres, les dones, en
tenim el comandament.
Josep Campmany
123
-Guillerma, el pecat de l’orgull us traeix. Bruguers, com totes les coses sagrades,
pertany a l’església, i al seu pastor, el bisbe. Ja sabeu que el bisbe no us aprecia. No
vol dones desvagades escampades per les muntanyes. Troba que sou un perill per a
la moral. Em temo -va prosseguir fra Berenguer- que el rei ha parlat amb el bisbe, i
aquest ha decidit eliminar totes les comunitats de dones lliures que hi ha al Llobregat.
No només vosaltres, també les vostres semblants de Sant Joan de Viladecans, i les de
Santa Maria de Sales, les de Sant Salvador dels Arenys de Castelldefels... De fet, el
bisbe ja va estar fent preguntes sobre vosaltres a la darrera visita pastoral. El vostre
germà us en deu haver parlat.
Una ombra cobrí el rostre de Guillerma. Era cert. En Garcia li ho havia comentat.
Només l’ascendència que els Pasqual tenien sobre els parroquians havia impedit que
sortissin a la llum totes les històries inventades que corrien sobre la seva comunitat.
Orgies inacabables, aquelarres demoníacs, màgia negra... Sobre les seves comunitats
s’explicaven tot tipus de contalles a la vora del foc. De fet, quan ella havia decidit
marxar de casa, renunciar al casament que els pares li havien buscat, i unir-se a les
beguines de Bruguers, el daltabaix familiar havia estat d’enormes proporcions. La
mare, Dolça, havia gairebé mort del disgust, i el pare, en Pasqual Messeguer, l’havia
desheretat. Sort en tenia del germà Garcia, que li passava diners de tant en tant... i
li comentava les noves del poble.
-No marxarem. És la meva última paraula- digué Guillerma amb posat seriós. Fra Berenguer es va aixecar, després de deixar anar un sospir ben llarg. Ho havia intentat per
les bones. Ara Guillerma i les seves veurien la cara més terrible dels poders eclesiàstic
i militar junts. Que es calcessin! Amb aquests pensaments, va sortir de la capella, va
pujar al seu cavall, i va començar a baixar la costa de Bruguers, cap al Sitjar, Gavà i
Barcelona. El bisbe sabria el fracàs de la seva gestió, i actuaria en conseqüència.
Passaren els mesos, i la vida de la petita comunitat de Bruguers s’anà torçant. Els
filats i teixits que feien les germanes cada cop es venien menys, com si algú hagués
advertit els vilatans de no comprar-los. Després, cada cop va ser més difícil trobar
pastors per vigilar els ramats. Amb els anys, ningú del poble els volia vendre el
necessari per viure. Les germanes que anaven a captar tornaven cada cop amb les
mans més buides. I finalment, un dia, algú, de nit, va matar el seu germà Pasqual, a
traïció. A cau d’orella, el nom de Pere Marc va ser relacionat amb aquella mort. Però
mai res no fou demostrat.
Finalment, set anys després de la visita de fra Berenguer, la darrera deodata de
Bruguers abandonava la capella. Fra Berenguer del Palomar, de forma immediata,
obtingué del bisbe la capellania de Bruguers. Així acabà aquella comunitat de «monges dissolutes».
124
Les religioses de Bruguers
Cova on, segons la tradició, va
ser trobada la Mare de Déu de
Bruguers. Just a sobre s’hi va
edificar la primitiva capella de
Bruguers, que a inicis del segle
XIV apareix servida per deo-dates. (Foto: J. Campmany).
[278] Extraiem aquesta explicació de
J. M. Martí i L. Niqui, Els processos
de Visites Pastorals del primer any
del pontificat de Ponç de Gualba (a.
1303), Barcelona 1984, p. 40, nota
40. Arxiu Diocesà de Barcelona, sèrie
Visites Pastorals, vol. 2, f. 82v-83v.
[279] D. Sanahuja, «Les deodates
de Santa Maria de Sales: una petita
comunitat medieval de dones», Acta
Mediaevalia, núm. 13 (1992), p.
239-251.
sèrie Visites Pastorals, vol. I/1, f. 36v.,
transcrit per J. M. Martí i L. Niqui,
Els processos de Visites Pastorals del
primer any del pontificat de Ponç de
Gualba (a. 1303), p. 99 i 100).
sèrie Visites Pastorals, vol. I/1, f. 37v.,
transcrit per J. M. Martí i L. Niqui,
Els processos de Visites Pastorals del
primer any del pontificat de Ponç de
Gualba (a. 1303), p. 101).
Fora de l’estructura parroquial, al Gavà medieval també hi ha
notícies de comunitats religioses més heterodoxes. Així, per
exemple, l’antiga ermita de Bruguers, la que estava situada
al turó de sobre la cova, al sud-est del castell d’Eramprunyà,
i que aixoplugava la imatge trobada al segle XII, estava a càrrec, fins a principis del segle XIV, de deodates. Què eren les
deodates? Durant el segle XII afloraren a tot Europa múltiples
comunitats religioses de petita grandària, els integrants de les
quals s’anomenaven deodats o deodates.278 Eren un col·lectiu
de dones que sentien la necessitat de practicar el sagrat recés,
però sense pronunciar ni observar cap mena de regla monàstica.
Les seves normes de convivència, però, evocaven algunes de
les regles tradicionals de les grans ordes monàstiques. Portaven,
en la majoria dels casos, una vida austera. Una d’elles exercia
l’autoritat. Aquesta superiora i un consiliari constituïen el nucli
de la comunitat religiosa. Vivien amb senzillesa, recitaven comunitàriament l’ofici i pregaven amb assiduïtat. Feien serveis útils,
filaven llana, blanquejaven roba, atenien escoles i hospitals, però
sense que mai prevalgués l’acció sobre la contemplació. Existia
una gran llibertat en el moment de determinar la vida religiosa
de cada comunitat; per això veiem una gran diversitat entre elles,
fins arribar a l’extrem de trobar capteniments no gaire ortodoxos,
com ara curanderes i endevines de notable fama.
En aquella època, al terme d’Eramprunyà, es trobaven, per les
ermites escampades pel territori, petites comunitats de deodates.
Tenim testimonis de les de la capella de Sales, de Viladecans,
entre els segles XIII i XIV, (1275-1341).279 També a les antigues
capelles de Sant Joan de Viladecans i Sant Salvador de Castelldefels.280 Precisament, en aquesta darrera vivia Godaya, que
practicava curacions: «na Godaya feia conjurs als homes i als
animals malalts», explicaven els veïns l’any 1303.281
Restes de l’antiga capella de
Bruguers, aixecades sobre la
cova on segons la tradició es va
trobar la imatge.
(Foto: B. Solina).
Josep Campmany
125
Pel que fa a la capella antiga de Bruguers, tenim una indicació
a l’Arxiu Parroquial de Sant Boi, del 20 d’octubre de 1321,282
data en la qual Guillerma, deodata de la capella de Santa Maria
de Bruguers, de la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà,
filla de Pasqual Messeguer i de Dolça, signà un rebut a Garcia
Pasqual, germà seu, de la mateixa parròquia, per valor de 200
sous. Així doncs, vers l’any 1300, tenim documentades quatre
capelles a Eramprunyà que eren servides per deodates: Santa
Maria de Sales, Santa Maria de Bruguers, Sant Salvador de
Castelldefels, i Sant Joan de Viladecans. La notícia de l’any
1321, que ens mostra na Guillerma signant un rebut de 200 sous
(una quantitat molt considerable), pot ser indici que ella era la
superiora de la comunitat de Bruguers. En tot cas, com esmenta
el rebut, tenia un germà resident a la mateixa parròquia, amb
qui transaccionava quantitats força importants, per la qual cosa
cal suposar que eren de família benestant.
Restes de l’absis de l’antiga
capella de Bruguers. S’hi aprecia l’inici de la volta de canó
que cobria l’absis. (Foto: J.
Campmany)
D’altra banda, la mateixa llibertat que caracteritzava les deodates provocà que fossin mal vistes per la diòcesi. El fet que les
germanes no estiguessin subjectes a cap regla, ni caiguessin dins
de la jurisdicció directa del bisbe o de la parròquia fou determinant en la seva desaparició. Especial importància tingueren, en
aquest context, les visites pastorals del bisbe reformador Ponç
de Gualba, a principis del segle XIV. Així, ens consta que en la
visita pastoral que el bisbe Ponç efectuà a Sant Pere de Gavà el
16 de juliol de 1314, ja s’havia interessat davant del capellà de
Gavà per l’existència de deodates a la parròquia;283 probablement
es referia a la petita comunitat de Bruguers.
A partir d’aquí, la següent notícia que tenim és de 1328,284 data
en què el bisbat, per boca de l’ardiaca Guerau de Gualbes,
encomanà el culte de la capella de Bruguers a un frare agustinià, Berenguer de Palomar,285 a qui es manà que «tinguis per
a nosaltres la rectoria de l’esmentada capella, i que prenguis
possessió corporal de l’indret de l’esmentada capella en nom
nostre, (...) que serveixis regularment a Déu com a capellà i
rector de l’esmentada capella, i que hi celebris els oficis divins».
Fra Berenguer de Palomar rebé del bisbe el càrrec de capellà
de Bruguers amb les següents paraules: «t’oferim i assignem i
t’instituïm la capella de Santa Maria de Bruguers, construïda en
la parròquia de les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel
d’Eramprunyà, diòcesi de Barcelona, aquí i ara com a clergue
idoni i suficient, de part i amb autorització del senyor Bisbe, amb
tots els drets i pertinences universals de la capella, excepte els
drets de les esglésies parroquials i els drets del bisbe i l’església
de Barcelona, i sense malmetre drets aliens».
El motiu adduït en el document de nominació és «per poder
residir en un lloc solitari, idoni per a tu, altíssim servent i company en l’orde sacerdotal, on puguis celebrar oficis divins per
a vius i difunts i resar a Déu». Hem de suposar, doncs, que en
126
[282] Arxiu Parroquial de Sant Boi,
Manual 1, f. 12, citat per J. Mas, Notes
Històriques del bisbat de Barcelona,
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, ms. B233, f. 125v.
sèrie Visites Pastorals, vol. 2, f. 82.
[284] Hi ha una nebulosa referència
a l’existència d’un benifet a Bruguers
l’any 1319 (A. Fábrega, Santuarios
Marianos de Barcelona. Historia,
Leyenda, Folklore, Barcelona 1954,
p. 160-161), però davant la manca
de referències, creiem que és una
confusió amb el benifet de Santa
Magdalena del Sitjar, que aquell any
fou concedit a Guillem de Torroella (J.
Barcelona, Arxiu Històric del Bisbat
de Barcelona, ms. B233, f. 121).
sèrie Col·lacions, vol. 3, f. 81, de J.
Barcelona, Arxiu Històric del Bisbat
de Barcelona, B233, ms. f. 125v-126r.
Paret de migdia de l’antiga
capella de Bruguers. La disposició regular de les pedres
i la seva grandària uniforme
són indicatives del romànic de
finals del segle XII. (Foto: J.
Campmany)
L’antiga ermita de Bruguers
l’any 1872, segons un dibuix que es conservava a
l’antic arxiu de la baronia
d’Eramprunyà, actualment desaparegut. (Font: antic periòdic
Brugués)
[286] D. Sanahuja, «Les deodates de
Santa Maria de Sales: una petita comunitat medieval de dones», Acta Mediaevalia, núm. 13 (1992), p. 244.
sèrie Registra Communium 1315-1323,
f. 158, citat per J. Eixarch, Les arrels
històriques de Viladecans. Segles
XII-XVIII. Viladecans 1989, p.102.
baronía de Aramprunyá, Barcelona
1911, p. 87.
aquesta època les deodates havien desaparegut de Bruguers,
com ho feren poc després les de Santa Maria de Sales, entre els
anys 1333 i 1334,286 o com ja ho havien fet les de Sant Joan de
Viladecans, abans de l’any 1319, data en la qual consta que ja hi
servia el prevere Bernat Dalmau.287 De fet, la redacció de la carta
d’encomanament de la capella de Bruguers a fra Berenguer de
Palomar insisteix reiteradament «que facis perpètua residència
en aquella capella, i procedeixis i ho facis tot amb el degut obsequi», recomanacions explícites que indiquen la voluntat que
l’acabat de nomenar complís bé amb les feines i serveis propis
de la capella, que havien estat realitzats fins aleshores per les
deodates. Durant el pontificat de Ponç de Gualba a la diòcesi de
Barcelona hi ha molts indicis segons els quals el bisbe intenta,
ja fos reformar les petites comunitats, ja fos eliminar-les tot
establint-hi capellans, com a Bruguers.
Després de la desaparició de les deodates i de l’establiment de
fra Berenguer de Palomar, no tornem a tenir més notícies de
l’antiga ermita de Bruguers fins a mitjan segle XIV, tot coincidint
amb l’arribada a la senyoria d’Eramprunyà de la poderosa, rica i
influent família Marc. Així, a mitjan segle XIV, concretament el
27 de juliol de 1347, es produí un fet d’especial transcendència,
quan el senyor d’Eramprunyà Pere Marc II fundà un benifet eclesiàstic.288 És a dir, que donà una sèrie de rèdits perquè servissin
per pagar a perpetuïtat l’estada d’un capellà a l’ermita vella de
Bruguers, amb l’obligació que aquest digués diàriament la Santa
Missa, en sufragi de la pròpia ànima del fundador i la dels seus
familiars, i a canvi que els Marc i successors es reservessin el
dret de triar el capellà de l’ermita (dret de patronat). Pel que
sembla, l’intent del bisbat, fet el 1328, d’encomanar la capella a
un frare, no havia reeixit, i calia un suport econòmic que només
els riquíssims Marc semblaven disposats a pagar.
En el transcurs del segle XIV, doncs, la capella de Bruguers
havia passat de ser el refugi d’una petita comunitat de deodates
a esdevenir gairebé una capella privada, on els clergues que se’n
feien càrrec eren escollits pels senyors d’Eramprunyà, arran del
benifet fundat per Pere Marc II.
Josep Campmany
127
L’ARROGÀNCIA VENÇUDA
Casa forta del Sitjar, Gavà
Any 1337
128
Blanca de Centelles acotà el cap. Se sentia humiliada i vençuda a la seva mateixa
casa, davant del poder rutilant dels diners nous d’un funcionari reial.
Blanca era filla del bel·licós Bernat de Centelles i de la resoluda Saurina de Terrassa.
Des de petita, doncs, sabia què era nedar contra corrent. Quan només tenia sis anys,
havia fugit amb la seva mare i havia passat dos anys amagada a la torre de la Sentiu.
Als vuit, havia estat lliurada al pare, amb qui ben aviat va tenir raons. Als catorze
anys havia quedat òrfena. Finalment, ja major d’edat, es va fer càrrec de l’herència
de sa mare, tota la castlania d’Eramprunyà, cosa que no li va estalviar nous disgustos
amb el seu pare.
Malgrat tot, havia aconseguit tirar endavant. Des del seu castell, s’havia arribat a
sentir poderosa, gairebé invulnerable. El mateix rei Jaume II l’havia rebuda personalment diverses vegades, quan ell era el senyor eminent d’Eramprunyà... Ella era
el darrer brot d’una nissaga antiquíssima, els Santa Oliva, que havien agafat renom
i poder durant les guerres sarraïnes. El seu poder arrelava en velles tradicions, en
glòries cantades pels joglars, en diners antics assaonats pel treball de generacions
de serfs i vassalls.
Però ara es veia ben bé reduïda, rebaixada, doblegada davant del poder dels diners
frescos i excessius. Dels diners de l’especulació i tal volta de l’usura... Del poder de
Pere Marc, el tresorer del rei.
Feia trenta-dos anys que Pere Marc havia comprat el terme i casa de la Roca. I en
feia catorze que havia adquirit, del rei mateix, la senyoria d’Eramprunyà. Catorze anys
durant els quals no havia parat de fer-li la guitza. De primer havia estat la sensació
de buidor, en comprovar que el rei havia venut el senyoriu d’Eramprunyà sense fer-li
cap consulta. Després va ser el dolor, quan va rebre aquella missiva amb el segell
reial que la comminava a fer acte de vassallatge i jurament de fidelitat al nou senyor
Pere Marc. Finalment, eren les contínues defeccions dels seus aparents aliats, que
havien corregut i volat darrere el nou senyor del castell. Volaren els Papiol, els Cunit
i els Fonollar, tots d’antigues nissagues i senyors de les torres de Benviure, la Sentiu i
Fonollar. Volaren també els Vilarnau, feudataris de la catedral per un quart de delme,
i el Ribes, per un altre quart... Marxaren tots, malgrat la seva crida a resistir, malgrat
els seus precs... Fins i tot els pagesos miserables, un dia, van aplegar-se a la casa
del Sitjar, la possessió que Pere Marc havia adquirit en comprar la senyoria (ja que el
castell el seguia retenint ella) i van jurar vassallatge al nouvingut.
I finalment, després d’anys d’un munt de litigis, d’una pila de querelles i plets per
minúcies -des del magatzem on s’havien de transportar els delmes dels pagesos fins
al nomenament del batlle- ella havia hagut de llençar la tovallola, de renunciar. Feia
pocs dies se li havia presentat un apoderat de Pere Marc i havien acordat el preu. Ella
es venia l’herència. Tot, per cent quaranta-un mil sous de Barcelona.
Avui es feia l’acte de presa de possessió. A la casa del Sitjar, davant l’esglesiola de Santa
Maria Magdalena, havien vingut tots els vassalls d’Eramprunyà, gairebé un centenar.
Tots aquells pagesos amb les seves famílies i els seus marrecs bruts i plens de mocs
s’estaven quiets, a la plaça entre la casa i l’església. Pel camí pujaven els nous amos, el
Josep Campmany
129
tresorer del rei Pere Marc i els seus consellers i amics, gent de la cort. Ella els esperava
en un cadafal que havien construït per a l’ocasió en una vora de la plaça.
La cerimònia va començar. El notari anava escrivint l’acta, mentre Pere Marc feia tot
el ritual. Primer va rebre les claus del castell; després Pere Marc va agafar amb la mà
una mica d’aquella terra rogenca, en senyal de domini de les terres d’Eramprunyà. I
tot seguit el saig li lligà a la cintura una espasa -el senyal de la castlania.
Després, tota la comitiva pujà al castell. En arribar-hi, obrí el portal i hi entrà. Va veure
com Pere Marc apareixia pels merlets de sobre la porta, i desapareixia. En Marc va
tornar a aparèixer dalt de tot de la torre mestra. L’acte gairebé havia acabat. El notari
escrivia, amb moviments ràpids i enèrgics, tot el que estava passant.
Llavors, un saig es va enfilar al merlet més elevat i va fer voleiar una bandera amb
les armes dels Marc -unes monedes, símbol molt apropiat- i va cridar el nom del nou
propietari tres vegades. Així acabà l’acte de presa de possessió de la castlania.
Tot seguit, la comitiva va tornar a baixar a la casa del Sitjar, on el nou senyor havia
preparat unes taules amb un refrigeri i, mentre uns músics llogats amenitzaven l’estona,
la púrria s’abraonà sobre les existències. Els convidats il·lustres i ella mateixa passaren
a l’entrada de la casa, on també hi havia taula parada. Però ella no es quedaria. Esperaria per firmar els documents i marxaria. Ella no hi tenia res a celebrar avui, aquí.
En un racó de la sala, el notari transcrivia l’acta en un gran pergamí. Quan va acabar,
va cridar el venedor, el comprador i els testimonis, que van signar un darrera l’altre.
Allò ja estava fet.
Blanca va marxar sense gairebé ni acomiadar-se. Sortí de la casa i, donant l’esquena
a la púrria que s’agombolava a les taules del refrigeri, entrà a les cavallerisses i pujà
al seu cavall. Dos escuders fidels l’esperaven. Sortí a la carretera. Ni s’havia acomiadat
de Pere Marc. Començà a passar, mentre acotava de nou el cap. Deixava enrere la
seva casa, l’herència dels seus pares.
Adéu per sempre, Eramprunyà, adéu.
130
La casa forta del Sitjar
Una altra de les fortificacions que estructuraven el territori
medieval de Gavà era una casa forta al coll del Sitjar, al costat
d’on actualment hi ha l’ermita de Bruguers. En aquest indret,
just a sota del penya-segat del castell d’Eramprunyà, hi hagué
una cons-trucció fortificada d’una certa entitat, ja que encara
a mitjan segle XX s’hi veien algunes pedres treballades amb
motius nobles.
El Sitjar «a l’arrel del castell
d’Eramprunyà», és l’indret on
actualment s’aixeca la capella
de Bruguers. Antigament hi havia una casa fortificada, al davant de la capella, i uns quants
masos al voltant. En aquesta
imatge d’inicis del segle XX, es
veu can Ramoneda i les ruïnes
del mas Borrell, esmentat en
plena edat mitjana. (Foto: Arxiu
Municipal de Calella - Centre
d’Estudis Beguetans).
[289] Arxiu Catedral de Barcelona,
Di-versorum A, núm. 1844. També Libri Antiquitati, vol. 4, f. 28, doc. 87.
[290] B. Garí, El linaje de los Castellvell en los siglos XI y XII, publicacions
UAB, p. 104, 105.
[291] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, vol. IV, f.161,
doc. 379. Publicat per F. de Bofarull,
El castillo y la baronía de Aramprunyà, apèndix I, p. 147-152.
[292] A. de Fluvià, «Els Castellvell»
(arbre genealògic), Catalunya Romàni-ca, vol. XX, Barcelona 1992, p. 326.
[293] A. Altisent, Diplomatari de
Santa Maria de Poblet, I (960-1177),
Barcelona 1993, doc. 129, p. 119
El primer document que parla de la casa és d’aproximadament
l’any 1100, ja que en el testament del jutge barceloní Ramon Guitard, esmenta que té una casa just «a l’arrel del castell d’Eramprunyà».289 Ramon Guitard era un respectat jutge barceloní, del
qual es coneixen diverses operacions econòmiques a la segona
meitat del segle XI. De la mateixa generació que Ramon Guitard
coneixem altres persones del mateix cognom que desenvolupaven
la seva vida als castells del sud del Llobregat: Berenguer Guitard,
Mir Guitard, Geribert Guitard...290 Aquests es mouen en l’entorn
dels senyors de Castellví de Rosanes, en són els seus cavallers.
N’hi ha d’altres, com Amat Guitard –que fa de testimoni i signa
el testament del governador d’Eramprunyà,291 Mir Geribert– i
tal volta el seu germà, el jutge Ramon Guitard, que sembla que
es moguin en l’entorn dels senyors d’Eramprunyà. Convé aquí
dir que el jutge, en el seu testament, va indicar que té un senyor,
de nom Mir Guillem, cosa que ens indica que el jutge estava
plenament integrat en l’entramat feudal. Ramon Guitard i els
seus germans són amb tota probabilitat fills de Guitard, fill petit
de Guillem de Castellvell i Adelaida de Sant Martí.292 Aquests
nexes ens suggereixen que la casa del Sitjar passà de mans dels
Sant Martí, senyors d’Eramprunyà, als Castellvell, a través
del casament d’Adelaida de Sant Martí, néta de Galí de Sant
Martí, que la cedí al seu fill Guitard, i aquest al seu descendent
Ramon Guitard. Ens remuntem, doncs, a la primera meitat del
segle XI, quan la casa del Sitjar fou probablement segregada
d’Eramprunyà. Després de 1100, la casa va passar a mans del
clergue Ramon Guillem, nebot del jutge Ramon. Un Mir Guitard
de Gavà és citat entre els anys 1151-1155, i potser és un dels
seus successors.293
La imatge mostra les restes
d’una antiga casa davant la
capella de Bruguers, possiblement la casa del Sitjar. (Font:
Antic Arxiu Marià, ara a Sant
Pere de Gavà)
Josep Campmany
131
Tot amb tot, la casa forta del Sitjar va acabar tornant als senyors
d’Eramprunyà, ja que, el 7 de febrer de 1323, tots els homes
d’Eramprunyà es van reunir «a la casa del Cigar, que es al peu
del dit Castell», gairebé les mateixes paraules que deia el jutge
Ramon Guitard l’any 1100, per nomenar els síndics que havien de
fer jurament d’homenatge i fidelitat al nou senyor Pere Marc.294
La casa del Sitjar va perdre importància l’any 1337, quan la castlana Blanca de Centelles va vendre la castlania d’Eramprunyà
a Pere Marc, que amb aquesta operació culminava la possessió
del terme, i de fet continuava amb l’acumulació de les antigues
senyories i jurisdiccions que esquarteraven el territori des de ben
bé el naixement d’Eramprunyà.295
Al cap de més de cent anys, la casa del Sitjar va complir la funció
militar amb què havia estat ideada. Durant la guerra civil catalana
del segle XV, el senyor d’Eramprunyà, que havia estat foragitat
del castell, va efectuar una sèrie d’operacions per intentar recuperar-lo, en el transcurs de les quals va assetjar la casa. Això
escriu Jaume Marc IV: «any MCCCCLXXIII, jo ab lo dit Arnau
Guillem ab nostres vasals nos metem al Sitghar prop Lamprunyà,
he tingem-lo asetjat sens que nos ajudàs nengú sino Barcelona
de XXV homens hi los de Lobreguat e trenta ho quoranta. Axí
estigem fins ha dos del mes de Abril».296
Pedra noble esculpida que es
trobava entre les restes d’una
antiga construcció, la casa del
Sitjar, just al davant de la capella de Bruguers. (Foto: M. E.
Marrugat)
La casa del Sitjar –o el que en quedava– va quedar malmesa
per aquesta última acció bèl·lica, tot i que sembla que va ser
arranjada al 1540 per la senyora d’Eramprunyà, Isabel Marc,297
germana i successora de Francesc Jeroni Marc.
Ara bé, malgrat que s’ha escrit molt sobre aquestes obres,298
encara no estem en condicions d’esbrinar exactament de què es
tractà. Tot prové d’una inscripció en pedra que actualment es
conserva a la sagristia de l’ermita.
Hi ha diversos testimonis que la van veure sencera i la van
transcriure. Vegem-los: el primer és de 1877, i pertany a la
primera descripció d’una excursió que joves barcelonins van
realitzar al nostre terme. L’excursionisme científic i catalanista
feia molt poc que havia nascut,299 i una de les primeres visites
fou a la nostra ermita. Diu el cronista: «Damunt la porta que
dóna entrada á un pati de la habitació de l’ermità, s’hi veu una
inscripció que descuidàrem de copiar; també n’hi ha una altre
que apar de la mateixa època en una porta enfront l’ermita y
diu axis: En l’any 1540 á 5 de Juny / fou edificada la present
bas- / sa per la senyora Elisabeth, mar- / quesa de Gualbes,
baronessa / de Aramprunyà».300 Ens quedaríem satisfets si no
fos perquè el mateix autor, dos anys després, torna a visitar
l’ermita i esmenta una «làpida de raros caràcters gravada
en la pedra que clou lo llindar d’un portal mig arrunat d’un
safareig d’estrany aspecte. Pochs exemplars ofereix la epigrafia
catalana del sigle XVI semblants á la inscripció citada (...) Aixís
132
d’Eramprunyà, pergamí B-10.
[295] F. de Borafull, El castillo y la
baronía de Aramprunyá, Barcelona
1911, p. 80.
d’Eramprunyà, Llibre de la Baronia,
citat per F. de Bofarull, El castillo y la
baronía de Aramprunyà, p. 106-107.
[297] J. Campmany, Història del culte
a la Mare de Déu de Bruguers, capítol
14, inèdit.
d’Eramprunyà, Llibre de ròssecs que
es devien en temps de la baronessa
Gualbes, y també alguns memorials
per la obra del Bruguers, M-29.
[299] Josep Soler Vidal, Ara fa cent
anys. Gavà en la ruta dels primers
excursionistes. Gavà, UME, 1976.
[300] Eudald Canibell, «Excursió al
castell d’Aramprunyá, 15 Juliol 1877»,
Memorias de la Associacio catalanista
d’Excursions Científicas, vol. 1 (18761877), Barcelona 1880, p. 49-50.
[301] Eudalt Canibell, «Excursió
col·lectiva al Castell d’Aramprunyà
en 8 de setembre de 1879. Extracte de l’acta», dins del Butlletí de
l’Associació d’Excursions Catalana
(1879) p. 219-220.
[302] Francesc de Bofarull, El castillo
y la baronía de Aramprunyá, Barcelona 1911, p. 109.
[303] J. Baranera, Història de Ntra.
Sra. de Brugués, Sant Boi 1921, p. 13;
A. Gibert, Un segle de vida gava-nenca 1840-1940, Gavà 1990, p. 132.
[304] Arxiu parroquial de Sant Pere
de Gavà, Llibre d’administracions
parroquials, f. 75r – f. 86r.
creyem deu interpretarse la tal inscripció: «En l’any 1540 á 5
de juny fou edificada la present bassa per la senyora Elisabeth
March de Gualbes, baronessa d’Aramprunyà».301 Vegem que
en comptes de marquesa ara escriu March, cosa que concorda
amb la documentació històrica, ja que Isabel Marc, muller del
donzell barceloní Miquel de Gualbes, fou senyora de la baronia
d’Eramprunyà entre els anys 1515 i 1547.
Ara bé, la contradicció apareix en veure escrits d’altres testimonis: el meticulós Francesc de Bofarull, autor de la tan ben
documentada obra sobre el castell d’Eramprunyà,302 va transcriure «la inscripción commemorativa esculpida en el dintel de
la puerta situada frente a la capilla, y que dice literalmente: EN
L’ANY 1540 A 5 DE JUNY / FOU EDIFICADA LA PRESENT
CAS- / SA PER LA SENYORA ELISABETH, MAR- / QUESA DE
GUALBES, BARONESA / DE ARAMPRUNYÀ». I, molt més recentment, Joan Baranera i Alfons Gibert transcriuen el mateix.303
Els dubtes persisteixen: March o Marquesa? Bassa o casa? El
primer dubte creiem que es resol, a la vista de la làpida, fàcilment: Elisabeth «Marcha» (femení de «March») i de Gualbes;
mai s’ha documentat que fos marquesa. I el segon dubte? No
resulta estrany que es dediqui una inscripció a una bassa? No és
més raonable pensar que la inscripció, probablement situada al
llindar d’una porta, commemora l’edificació –o reedificació– de
la casa situa-da enfront de l’ermita, tal com tantes altres cases
nobles de Cata-lunya? Creiem que sí. La transcripció correcta,
aleshores, seria: «EN L’ANY MDXXXX A 5 DE JUNY / FONC
EDIFICADA LA PRESENT CAS- / SA PER LA S. ELISABETH,
MAR- / CHA Y DE GUALBES, BARONESA / DE ARAMPRUNYÀ». Llàstima que s’hagi perdut el tros que manca a la làpida,
per desfer els dubtes!
Pedra amb la inscripcció commemorativa de les obres de
reparació de la casa forta del
Sitjar de l’any 1540, que es troba a la sagristia de la capella
de Bruguers.
(Foto: J. Campmany)
Josep Campmany
133
ERAMPRUNYÀ SEGRESTAT
27 de novembre de 1436
134
La reina Maria, al saló del Tinell, va signar l’ordre i la va lliurar al seu oficial. Calia
escarmentar els traïdors al seu marit i donar una lliçó de maneres a aquests catalans
tan barruts, tan aferrats a les seves monedes, als seus furs i a les seves llibertats.
L’ordre que acabava d’expedir era una bomba que, ho esperava, faria explotar pels
aires l’arrogància del partit dels aristòcrates catalans.
A la plaça del Rei, aquella nit, la milícia reial va formar i, filera rere filera, es va dirigir
cap a Eramprunyà, amb la consigna d’arribar-hi per sorpresa.
L’endemà al matí, Lluís Marc no se’n sabia avenir. Amb prou feines s’havia aixecat el sol
sobre l’horitzó, que havia vist l’exèrcit reial acampat a la porta del castell d’Eramprunyà,
amb actitud hostil. Un oficial trucava a la porta. Una companyia de soldats estava
muntant una bombarda al vessant de la Desfeta encarat al castell, i una corrua amb
armadures lluents al sol pujaven per la drecera des del Sitjar. Ell s’ho mirava tot des
de la torre de guaita del castell, amb la mà dreta fent visera contra el sol de juliol, i
l’esquerra agafada a l’asta que enarborava les seves armes.
Els Marc havien senyorejat aquelles terres d’Eramprunyà des de feia més de cent anys,
i mai ningú no els havia gosat plantar cara. Ni feudals ni oficials reials, ni persones ni
institucions, ni la ciutat de Barcelona ni el monestir de Sant Cugat...
Els cops de porta de l’oficial havien esvalotat tot el castell, i ara el cap de la guàrdia
acabava d’aparèixer, panteixant, mentre es cordava l’armadura, i li preguntava què
calia fer. -Obriu! Va cridar Lluís Marc. Intuïa de què anava tot plegat, i no volia donar
cap excusa que permetés els soldats obrir hostilitats contra el castell. El cap de la
guàrdia va fer sonar un corn, i les portes del recinte exterior grinyolaren en obrir-se,
allà baix a la collada. L’oficial, a cavall, començà l’ascensió cap al recinte sobirà del
castell, seguit de la tropa d’infanteria.
Lluís Marc va baixar de la torre, i al pati es va trobar amb el seu fill Jaume, que apressadament s’estava cordant l’espasa. Vestia mitja armadura, i anava cobert amb un
gipó amb les armes de la família. -Pare, què vol aquesta gent? Qui són?.
-No has vist les banderes? Porten el senyal reial, els quatre pals d’Aragó. Vénen en
nom de la reina regent. Aquí ve el seu oficial. Vejam què vol.
Després de travessar el recinte exterior, l’oficial havia descavalcat i, acompanyat del
cap de la guàrdia, havia travessat el recinte jussà i ara creuava el pont llevadís sobre
el fossar, cap al recinte sobirà. Travessà el cos de guàrdia i entrà al pati del castell.
-En nom de la reina Maria, vinc a prendre la potestat d’aquest castell. En el termini
d’un dia, heu d’abandonar-lo i deixar-lo a mercè de la meva força. I a vosaltres us he
de portar presos a les masmorres del palau reial. Aquí us lliuro la còpia del decret.
Lluís i Jaume no se’n sabien avenir. Finalment, la reina havia complert l’amenaça, i
els havia segrestat el castell! Això no s’havia vist mai. De fet, era anticonstitucional.
Ells dos eren membres del braç militar, i estaven participant a les Corts, a Barcelona.
Sí que era cert que abans d’interrompre les sessions, la tibantor amb la reina havia
arribat al màxim, i havien circulat rumors amenaçadors, però ells, i els altres caps
del partit aristocràtic mai haurien imaginat que la reina s’atreviria a trencar les lleis
Josep Campmany
135
de la terra d’aquella manera. Atacar uns diputats durant les Corts! Inimaginable. Allò
donava un tomb decisiu a la situació política: la reina havia anat massa lluny, i ara
hauria de plegar veles.
-Jaume- va dir al seu fill -em sembla que, si juguem bé les nostres cartes, la derrota
d’avui serà la victòria de demà. Ja ho veuràs. Vés, crida a les dones, i fem l’equipatge.
A Barcelona ens hi espera molta feina.
L’ordre de la reina Maria era taxativa. Eramprunyà quedava segrestat, els Marc
empresonats, i tots els càrrecs nomenats pels Marc a la baronia quedaven rellevats
dels seus serveis. A l’ordre, Maria llistava les noves persones que havien d’exercir
aquests càrrecs: cap de la guàrdia, batlle del terme, procurador, jutge i notari, saig,
mostassaf del mercat... tots els servidors dels Marc foren cessats. Fins i tot el capellà
de Bruguers va ser foragitat.
Però aquella situació no va durar gaire. Les Corts seguien el seu curs, i els Marc van
presentar, de la presó estant, una queixa formal davant del síndic de greuges. Sabien
que per cobrar els diners que tanta falta li feien, el rei havia de clausurar les Corts,
i aquestes no es podien cloure sense reparar les queixes d’anticonstitucionalitat que
el síndic de greuges havia rebut. Els Marc s’ho farien pagar car. Possiblement, la
reina Maria no era conscient que els havia donat una arma de primera magnitud per
bloquejar les Corts, i condicionar-ne el resultat. A més, ells no havien estat els únics
cavallers amb els béns segrestats. L’ordre de la reina Maria s’havia estès a altres
opositors significats, i ara els aristòcrates estaven carregats de raons. Quan Maria se
n’adonà, ja era massa tard.
I així va ser. Finalment, un any després del segrest, Maria es va veure obligada a
capitular. L’exèrcit reial va abandonar Eramprunyà, i va haver de tornar als Marc totes les rendes segrestades durant un any. I la Cort no va aprovar els impostos que
inicialment el rei pretenia. El rei, allà lluny a Nàpols, va rebre molt poc, dels seus
súbdits catalans.
L’error de Maria i l’ús que n’havien fet els Marc i la gent del seu partit havia impedit
que l’estratègia reial tingués èxit. Maria va ser rellevada ben aviat de la regència. En
lloc seu va ser nomenat el príncep Joan, molt més astut i hàbil, com van tenir ocasió
de comprovar els mateixos Marc, pocs anys després.
136
Els Marc fan política
Els Marc d’Eramprunyà havien estat involucrats des del començament en política. El fundador de la nissaga, Pere Marc el
Prohom, havia estat tresorer reial a inicis del segle XIV. Un cop
ennoblida la família, amb l’elevació a cavaller de Jaume Marc I
l’any 1360, els Marc van començar a participar a les Corts Catalanes, dins del braç militar. L’any 1398, Jaume Marc II, el poeta,
va ser nomenat diputat a la Generalitat, càrrec que exercí fins a la
mort, el 1410,305 i impulsà la creació d’un quart braç a les Corts
Catalanes, el dels cavallers, per segregació del braç de la noblesa.
Escut de Francesc Jeroni Marc
a la clau de volta del cor de
l’ermita de Bruguers.
(Foto: J. Campmany)
[305] J. M. Sans Travé i C. Ballart,
«El catàleg de Diputats i Oïdors de
Comptes de la Generalitat de Catalunya (1359-1710)», Estudis històrics
i documents dels Arxius de Protocols,
vol. 8, Barcelona, 1980.
[306] Arxiu Històric de Protocols
Notarials de Barcelona, notaris Joan
Despujol, 12-III-1413, i Bernat Nadal,
20-I-1418. R. Carreras, «Noves dades
genealògiques dels poetes Jaume,
Pere, Arnau i Auziàs March, segons
documents inèdits», Estudis Universitaris Catalans, vol. 18 (1933), p.
322, doc. 76 i 77.
[307] Dia 9 de desembre de 1416, Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón,
Cataluña y Valencia, Vol. XII, p. 47.
[308] J. Vicens i Vives, Els Trastàmares
(segle XV), col. Biografies Catalanes
vol. 8, Barcelona 1980 (2a. Ed.), p. 106.
[309] Aquest complot va ser el primer
moviment antireialista documentat al
Principat al segle XV. «Junta de barones y caballeros en Molins de Rey»,
dins de Cortes de los Antiguos Reinos
de Aragón, Cataluña y Valencia, Vol.
XII, p. 53. Vegeu-ne els comentaris
que en fan A. Rovira i Virgili, Història
Nacional de Catalunya, Barcelona
1931, vol. 6, p. 247-251, i J. Vicens
Vives, Els Trastàmares (segle XV),
p. 106-107.
[310] Cortes de los Antiguos Reinos
de Aragón, Cataluña y Valencia,vol.
XII, p. 307.
[311] Cortes de los Antiguos Reinos de
Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XII,
p. 274, 280 i 287, i vol. XVI, p. 109 i 110.
L’hereu, Lluís Marc, s’apressà a guanyar la confiança dels Trastàmara, i cap al 1413 se l’esmenta com a cambrer del rei Ferran
d’Antequera.306 Com que els Marc no tenien grans possessions
feudals, la seva posició social depenia del favor reial. Però durant
el govern d’Alfons el Magnànim, el rei s’allunyà del Principat,
just en una època en què s’agreujà la crisi social i institucional que
s’havia iniciat a mitjan segle XIV amb l’arribada de les pestes.
Així, els Marc engruixiren les files de la petita noblesa descontenta. Lluís Marc participà al Parlament de Barcelona de 1416,307
quan, per primer cop, es produí un trencament violent entre el rei
i els nobles, que no acceptaren pagar l’impost demanat pel monarca.308 Aquí comença el conflicte amb el rei i l’arrenglerament dels
Marc amb el partit aristocràtic. Un altre indici el dóna la presència dels Marc en el complot de Molins de Rei, l’any 1418.309
La participació de Lluís Marc a les Corts del Magnànim fou
sovintejada. Destaquem la seva presència a les Corts de Sant
Cugat-Tortosa de 1419-20. El senyor d’Eramprunyà estigué
present el dia 13 de setembre, quan fou presentat a Cort el capítol
XVI, «De aquells qui han fet contra constitucions e capítols de
Cort»,310 disposició fonamental que instaurà el control del Parlament sobre els funcionaris reials. A principis de 1420,311 en la
sessió del 28 de març, el rei Alfons IV acceptà l’esmentat capítol,
i la Cort escollí el cosí de Lluís Marc com un dels inquisidors
encarregats d’investigar quins oficials reials havien vulnerat les
constitucions.312 Aquest càrrec, creat puntualment per controlar
uns excessos dels oficials reials, serviria més endavant per reivindicar que els diputats de la Generalitat tinguessin, de forma
permanent, jurisdicció per controlar els actes de tots els funcionaris reials.313 Dos dies després, a fi de garantir que els Marc
podrien fer la feina d’inquisidors sense represàlies, Alfons IV
hagué d’aprovar, ratificar i confirmar a Lluís Marc les immunitats
i franquícies d’Eramprunyà.314
L’elevada posició dins del partit antireialista que els Marc havien
assolit provocà que el rei mateix se’ls intentés atreure amb una
donació feta el 20 d’agost de 1421, mitjançant la qual Alfons IV
Josep Campmany
137
atorgà a Lluís Marc el dret d’imposar als vassalls noves taxes
per reconstruir el castell d’Eramprunyà.315 Cal relacionar aquest
regal amb els enfrontaments a les Corts de Tortosa-Barcelona de
1421-1423, en les quals participà Lluís Marc.316 Però el suborn
no funcionà: en el trencament d’octubre de 1421 entre partidaris
i contraris a les pretensions d’Alfons IV,317 els Marc apostaren
decididament pel partit aristocràtic. Així, Lluís i el seu fill Jaume
figuren a la llista d’adherents al comte de Pallars.318 I Lluís Marc
és un dels signants de la proposició contrària a trametre més
diners i armes al rei fins que no fossin satisfets els greuges presentats a Corts.319 De fet, l’enfrontament dels Marc contra la política
reial augmentà amb els anys. Així, en tant que els Marc s’anaren
significant en el partit aristocràtic, el favor reial davallà en la
ma-teixa mesura. Si a les Corts de 1416 el primer cavaller que
figurava a la convocatòria reial era un Marc, en les de 1419-20 ja
és el tercer, en les 1421-23 és el setè, en les de 1431-34 el primer
dels Marc figura en lloc tretzè, i en les de 1436-37 en el vint-i-unè.
Un desfavor reial que no els privà de protagonisme. A les corts de
Tortosa de 1429-30, on participà el senyor d’Eramprunyà Lluís
Marc,320 el seu cosí fou membre de la comissió que va redactar
la resposta al parlament inaugural del monarca, i que va llegir en
persona davant del plenari el dia 2 de gener de 1430,321 un discurs
transcendent, d’alta política internacional de l’època.322
A les corts de 1431-34, on tornaren a participar Lluís Marc i el fill
Jaume, aquest darrer fou un dels habilitadors a Corts,323 i un dels
negociadors amb el rei de les lleis sotmeses a aprovació.324
Els enfrontaments entre els Marc i l’entorn del rei per qüestions
polítiques arribaren al clímax durant les Corts de Barcelona de
1436-1437, on també participaren Lluís Marc i el seu fill Jaume.325
En el transcurs de les tempestuoses sessions d’aquell període,
el 27 de juliol de 1436 la reina Maria –que actuava en nom del
rei– féu empresonar cinc membres de les Corts, entre ells Lluís
Marc:326 «durant la present Cort es stat fet cert proces en virtut del
Usatge Juditium in curia datum, etc. contra alguns barons e cavallers (...) e per vos, Senyora, foren manats esser presos, e son stats
posades guardes en lurs cases, occupades jurisdiccions, mudant
officials en lurs viles e castells, soltants e prestants de nou juraments e homenatges».327 L’origen era l’oposició dels Marc que
la Generalitat cedís la seva armada de galeres i 8.000 florins per
a la guerra del rei a Nàpols. La paciència del rei s’havia acabat.
La topada va ser forta: la reina va arrestar al senyor d’Eramprunyà,
i va enviar oficials al terme d’Eramprunyà per substituir-hi els
delegats dels Marc i per fer que els vassalls prestessin homenatge
directament al rei, tot abandonant els Marc: un segrest de béns
en tota regla. Aquesta situació d’arrest i segrest del castell va
138
de Aragón, Cataluña y Valencia, vol.
XVI, p. 102-103.
[313] S. Sobrequés, J. Sobrequés, La
guerra civil catalana del segle XV,
Barcelona 1973, p. 86.
reg. 2589, f. 109, parcialment reproduït per L. Fullana, «Los caballeros
de apellido March en Cataluña y en
Valencia», Boletín de la Sociedad
Castellonense de Cultura, vol. 17
(1936) p. 129.
reg. 2784, f. 199, transcrit per L.
Fullana, «Los caballeros de apellido
March en Cataluña y en Valencia»,
Boletín de la Sociedad Castellonense
de Cultura, vol. 17 (1936) p. 130.
[316] Lluís Marc participà en vinti-tres sessions de les Corts. Cortes
de los Antiguos Reinos de Aragón,
Cataluña y Valencia, vol. XIII.
[317] J. Vicens i Vives, Els Trastàmares (segle XV), Barcelona 1980, p. 117.
[318] 30 d’octubre de 1421 i 13 de
febrer de 1422. Cortes de los Antiguos
Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XIII, p. 232, 307 i 310.
[319] 22 d’abril 1422. Cortes de los
Antiguos Reinos de Aragón, Cataluña
y Valencia, vol. XIII, p. 386 i 395.
[320] Cortes de los Reinos de Aragón,
Cataluña y Valencia, vol. XIV.
Cataluña y Valencia, vol. XIV, p. 52, 179.
[322] J. Vicens Vives, Els Trastàmares
(segle XV), Barcelona 1980, p. 121.
[323] 21 d’octubre de 1431. Cortes
de los Reinos de Aragón, Cataluña y
Valencia, vol. XVII, p. 90 i 95.
[324] 11 de gener de 1432. Cortes
de los Reinos de Aragón, Cataluña y
Valencia, vol. XVII, p. 127 i 130.
Cataluña y Valencia, vol. XIX.
Cataluña y Valencia, vol. XIX, p. 174,
282, 288 i vol. XX, p. 1-35.
Cataluña, Valencia, vol. XIX, p. 288.
[328] Arntic arxiu de la baronia
d’Eramprunyà, pergamí Y-13.
[329] Cortes de losReinos de Aragón,
Cataluña y Valencia, vol. XX.
Cataluña y Valencia, vol. XX, pp.
317, 354 i vol. XXI, p. 91.
Cataluña y Valencia, vol. XXI.
[332] Arxiu Històric de la Ciutat
de Barcelona, Lletres closes, 14441445, f. 31, citat a C. Martí, Notes
històriques de la vila, Sant Boi 1952,
p. 26.
de Aragón, Cataluña y Valencia, vol.
XXIV, p. 13, 17, 32, i 36.
durar gairebé un any, fins al 18 de març de 1437, data en què
Lluís Marc va ser posat en llibertat i va poder tornar a exercir el
comandament del terme i castell d’Eramprunyà.328
Aquest fort ensurt va fer recapacitar els Marc, que a partir
d’aquell moment van semblar desvincular-se de l’alta política:
participaren poc en el Parlament de Barcelona de 1438,329 i no
van prendre part ni a les Corts de Tortosa de 1439, ni a les de
Lleida de 1440, ni a les de Tortosa de 1442-43.330 Només van
aparèixer fugaçment a les de Barcelona de 1446-48.331 Però la
posició política dels Marc es mantenia ferma en contra del rei.
El dia de Sant Jordi de l’any 1444, Jaume Marc III, junt amb
altres barons antireialistes del Llobregat, aparegueren armats a la
ciutat, amb llances i ballestes, i penetraren per la força a la casa
d’en Pere dez Torrent, antic conseller, i del seu gendre Pere Joan
Ferrer, tots dos significats dirigents de la Busca –partit reialista
de Barcelona– i els amenaçaren de mort.332
Després, a les Corts de 1460 de Barcelona-Lleida, hi participaren els germans Jaume Marc III i Francesc Marc d’Eramprunyà
(Lluís havia mort l’any 1454), tot fent costat, no cal dir-ho, al
braç militar contra elrei.333 En definitiva, sembla clar que, al llarg
d’aquest segle, els Marc mantingueren una clara postura de franca
oposició al rei entre 1416 i 1460.
Dibuix basat en una escultura
del segle XIV d’un cavaller de
la família Marc, tal vegada el
poeta Jaume Marc II, representat en el sepulcre de la dreta,
conservat al Museu Nacional
d’Art de Catalunya
(Foto: F. de Bofarull, dibuix del
volum II de la Història Militar
de Catalunya, de F. X. Hernández, ed. Dalmau)
Josep Campmany
139
SOTA L’EMPARA DEL SINDICAT
Pla de les Bruixes, Gavà
Any 1448
140
El pla de les Bruixes és un paratge situat entre el castell d’Eramprunyà i el terme de
Begues, a la banda de llevant i a mitja alçada del turó de la Desfeta. Aquell 25 de
novembre de 1448, més d’una quarantena d’homes s’hi havien aplegat, aprofitant una
clariana que s’obria al bosc que omplia l’indret. Molts portaven torxes. D’altres venien
amb armes, arcs curts, espases mig oscades i fins i tot alguna falç,... Esperaven el
procurador fiscal de la corona, Mateu Vilar.
Entre els pagesos aplegats hi havia en Ramon Querol. Ell havia arribat aviat, ja que
el seu mas estava a prop. El mas Querol era remença, i estava situat al Sitjar, en un
revolt del camí que menava de Gavà a Begues. L’anomenaven també el mas de Sant
Martí, però en desconeixia els motius. Potser tenia relació amb els antics senyors del
castell, segles enrere.
En Ramon Querol estava content, perquè aquella assemblea havia costat molt
d’organitzar. De primer, quan havia sentit les notícies que deien que el bon rei Alfons
havia autoritzat les reunions dels remences, per recollir diners per alliberar-se dels
mals usos, n’havia parlat amb els veïns. La notícia havia corregut com la pólvora,
però ningú gosava començar a moure l’afer a Eramprunyà. A Sant Climent contactà
amb Jaume Meyas i Arnau Deulofeu, dos remences que feia poc que havien vingut a
la vila. I un dia, mentre treballava a l’hort del costat del camí, se li acostà Pere Grau,
de l’hostal del coll de Begues, i li oferí ajuda per organitzar el moviment.
Les reunions a l’hostal d’en Grau van resultar fructíferes. En Pere, que era el que
tenia més llibertat de moviments, gràcies a l’hostal, va anar un dia a Barcelona, on es
posà en contacte amb els agents del rei que estaven promovent el sindicat remença
a tot el principat. El rei necessitava diners, els remences tenien diners i necessitaven
alliberar-se dels mals usos a què els senyors els sotmetien, i els senyors estaven
barallats amb el rei. Com dos i dos fan quatre, remences i rei es van posar d’acord.
Ells pagaven i el rei els alliberava. S’havia de realitzar un pagament únic, gran, tots
els pagesos igual, a tant per mas. Per fer el repartiment i identificar quins masos eren
remences i havien de pagar, calia de primer fer una assemblea general, amb tots els
ets i uts legals. Després, calia elegir els síndics, és a dir, els representants pagesos
que farien els cobraments, casa per casa, i els portarien al rei.
En Grau, en Querol, en Deulofeu i en Meyas havien demanat permís al senyor, perquè
ells tenien prohibit reunir-se si no era amb autorització. Els Marc, de primer, digueren
que sí, que els pagesos podien reunir-se. Coneixien el projecte del rei, i sabien que
valia més tenir els seus vassalls contents que no enfadats. Sabien què estava passant
a les altres zones del Principat, on petits senyors com ells, si s’oposaven al sindicat,
acabaven sent víctimes d’alçaments pagesos, que el rei es negava a reprimir. Els
Marc, a més, esperaven que no tots els pagesos volguessin pagar. Esperaven que les
dissensions internes debilitarien el moviment i l’acabarien portant al fracàs.
Per això, quan van comprovar que tots els remences anaven dient que sí, que estaven
disposats a pagar, van canviar de parer i van denegar el permís per a la reunió.
Llavors, en Querol i els altres hagueren d’adreçar-se a la reina Maria, la regent del
Principat, per demanar-los empara. La reina es portà bé, perquè des de feia anys
Josep Campmany
141
estava barallada amb els Marc, i va comminar-los a autoritzar l’assemblea. Aquest
va ser el primer obstacle que van vèncer. Però després, els senyors d’Eramprunyà
es van empescar una estratègia més subtil. Van començar a cridar alguns pagesos.
Els més servils, els que tenien deutes pendents amb els senyors, els més dèbils, van
començar a fer córrer rumors contra el sindicat. Que si els quatre promotors volien
quedar-se amb els diners dels veïns; que si tot era cosa de la reina, que quan el rei
tornés aboliria el sindicat; que si els pagesos del sindicat eren traïdors al jurament
de fidelitat que havien fet tots els vassalls; i altres invencions i infàmies. Els Marc
van aconseguir que alguns remences els fessin costat, i es neguessin a constituir el
sindicat i pagar.
De nou, en Querol i els altres van haver de recórrer a la reina Maria, que de nou va
ordenar a tothom que obeís la majoria. Si la majoria decidia pagar, llavors tothom
havia de pagar.
Amb tots aquests afers resolts, s’havia convocat aquella assemblea de remences, al
pla de les Bruixes, aquella nit del vint-i-cinc de novembre.
Ben aviat en Mateu Vilar, procurador reial, va fer acte de presència. Ell donaria fe de
la constitució del sindicat i de l’elecció dels síndics. Després d’unes breus paraules, va
proposar candidats. En Querol no es va sorprendre en veure que els partidaris dels
Marc havien també triat alguns candidats. Ningú de Begues, només tres veïns de Sant
Climent, pobres i nouvinguts, enganyats pels Marc, i un d’Eramprunyà, precisament
el seu veí, el que li disputava els termenals de les terres... La votació va començar a
les deu de la nit.
Els pagesos d’Eramprunyà, per majoria, van decidir premiar els quatre promotors del
sindicat. Tots quatre van ser elegits. En Querol, en Meyas, en Deulofeu i en Grau van
ser nomenats, formalment, representants, síndics, dels remences d’Eramprunyà.
Quinze dies després, en Querol va tenir el goig suprem de veure com el mateix baró
Lluís Marc, obligat per la llei, autentificava amb la seva signatura l’acta de constitució del
sindicat. Lluís Marc, roig d’ira, ni li va dirigir la paraula, però va firmar el pergamí.
El sindicat remença, a Eramprunyà, ja estava en marxa. S’acostaven temps de canvi.
La subjugació personal dels pagesos, les humiliacions continuades, la impunitat dels
senyors, que des de temps immemorial havien estat la base del sistema feudal, començava a esquerdar-se. La societat estava a les portes d’uns canvis transcendentals.
Però encara caldria una guerra, una pau i una sentència, per acabar de formular i de
pair tots aquests canvis. Tot amb tot, el primer pas ja estava engegat. Ramon Querol,
aquell Nadal de 1448, podia sentir-se satisfet. Havia passat a la petita història local
com a alliberador dels oprimits.
142
El desvetllar de la pagesia
Detall d’un mapa del segle
XVIII que mostra el nucli de
Gavà. La vintena de cases que
dibuixa es mantingueren estables entre finals del segle XV i
mitjan segle XVIII.
(Foto: J. Niebla).
Can Mas de Bruguers era un
dels masos remeces del castell
d’Eramprunyà.
[334] J. Campmany, «Pagesos i
senyors a Eramprunyà, 1323-1460»,
Materials del Baix Llobregat, núm. 5
(1999) p. 114.
[335] Un capbreu consistia en obligar
als pagesos a declarar els seus béns i
servituds davant de notari.
de Barcelona, 59/15, notari Francesc Fuster (1387-1414), Manual
d’establiments de Jaume Marc, senyor
del castell d’Eramprunyà, del V-1390
al 12-III-1396
Les epidèmies de pesta que assolaren el país des de l’any 1348
van tenir un fort impacte sobre el terme d’Eramprunyà.334 El
primer cop va ser brutal: a la baronia, de 435 focs (cases), es
passà a 322 focs i, a l’actual terme de Gavà, es passà de 200 focs
a 129. Al primer embat de l’epidèmia, entre un de cada tres i un
de cada quatre masos i cases va quedar abandonat. El següent
fogatjament va ser el de 1365, i atorgà al conjunt d’Eramprunyà
300 focs, mentre que a Gavà només 117. Entremig havia passat
una altra onada d’epidèmies, l’any 1362. Una dècada després es
detectà un nou descens: 269 focs al total d’Eramprunyà i 105 a
Gavà. No cal dir que abans, l’any 1373, una nova epidèmia havia
assolat el país. Els brots se succeïren, i quaranta anys després, cap
al 1425, a tot Eramprunyà només hi havia 250 focs, i a l’actual
terme de Gavà, 70. El punt més baix del poblament s’assolí a
finals del segle XV: cap al 1497, només 142 focs a Eramprunyà
i 42 a Gavà. En definitiva, en el transcurs de cent cinquanta
anys, la sotragada va ser brutal: es passà dels 435 als 142 focs
al conjunt d’Eramprunyà (més de dues terceres parts dels masos
van desaparèixer!), i al conjunt del terme de Gavà es passà dels
200 focs als 42, amb una proporció encara més tràgica: de cada
cinc famílies, només en va sobreviure una.
L’aspecte la baronia, a finals del segle XV, era espaordidor: els
masos abandonats clapejaven la muntanya. Un nucli de població,
la Pobla del Perelló, d’una dotzena de cases, va quedar deshabitat.
La Roca també quedà molt afectada: de 40 cases l’any 1337, es
passà a 23 l’any 1381, gairebé la meitat havien desaparegut en
només quaranta-cinc anys. Gavà, la joia de la corona de finals
del segle XII, també havia quedat colpida: dels 89 caps de casa
esmentats cap al 1217, la meitat va desaparèixer. A la muntanya,
el poblament dispers en masies dificultà l’extensió de l’epidèmia,
i els efectes foren menors que a la plana, on les compactes agrupacions de cases entorn les torres de Gavà, la Roca, i la torre del Perelló afavoriren l’extensió de la pandèmia. El cas és que, a mitjan
segle XIV s’acabà el cicle expansiu iniciat al segle X, i els senyors
intentaren compensar la crisi econòmica amb restabliments de
masos rònecs i l’actualització de les prestacions senyorials. Així,
a les acaballes del segle XIV, els Marc provaren de frenar la crisi
amb l’execució d’un capbreu general del terme,335 i fent nous
establiments a un centenar de supervivents, a qui restabliren les
terres i masos dels desapareguts.336 En resposta a aquest intent
d’actualitzar les prestacions senyorials, a Eramprunyà, la resistència pagesa comença a fer-se notar a finals del segle XIV a través
de les dificultats per capbrevar. Es poden comptabilitzar fins a
tres crides reials en què s’obligava els pagesos d’Eramprunyà
a fer-ho. La primera va ser de 1356. El 27 d’abril d’aquell any,
Pere III concedia a Jaume Marc I la facultat de capbrevar davant
les negatives dels feudataris d’Eramprunyà a declarar els seus
Josep Campmany
143
censos.337 El 1398, el dia 13 de desembre, el rei Martí ordenava
que els pobladors del terme d’Eramprunyà declaressin els censos
a Jaume Marc II.338 I encara el 7 de febrer de l’any següent, el rei
Martí insistia al batlle de Barcelona o al seu lloctinent perquè els
homes d’Eramprunyà declaressin els censos a Jaume Marc II.339
De fet, la catàstrofe demogràfica va afavorir alguns pagesos, ja
que els que se salvaren van acumular molta terra: els masos cresqueren fins a quatre vegades en extensió. L’escassetat de braços
dificultava la subjugació feudal: si el senyor era dur, el pagès
deixava el mas i en buscava un de millor. Això va provocar una
incipient diferenciació pagesa, visible a Eramprunyà vers 1410,
en l’acta de reconeixement de vassallatge feta a Lluís Marc:340
«prestiterunt sacramentum et homagium in manu et posse dicti
Lodovici, comendatum iuxta constitucionis, (...) illi qui sunt
homines proprii sacramentum et homagium proprietatis et fidelitatis, et illi qui non sunt proprii sacramentum et homagium
fidelitatis».341 Fem notar l’explícita existència dels dos tipus de
servitud: la dels homes propis, en clara referència als remences, i
els no propis, que havien aconseguit alliberar-se del jou remença.
Al cap d’un segle, els supervivents se sentiren prou forts per
iniciar un moviment social per l’abolir alguns mals usos. Així,
el 1448, la reina Maria va donar-los permís per reunir-se, elegir
síndics, i recaptar diners per eliminar els mals usos.342 No és
d’estranyar l’estupor i la preocupació que això va provocar als
senyors d’Eramprunyà. A finals de 1448, la reina va posar sota la
seva protecció els remences d’Eramprunyà, a condició que demanessin permís de reunió a Lluís Marc i al seu fill Jaume Marc III.
Poc després, els autoritzava a començar la recaptació, mitjançant
repartiment veïnal (talls). Els Marc van pledejar,343 però van perdre. D’aquell 1448, entre el 25 de novembre i el 7 de desembre,
hi ha un pergamí preciós que és precisament l’escriptura del
nomenament dels síndics dels vassalls d’Eramprunyà, en nom
de tots els caps de casa (quaranta-sis en total), que apareixen
esmentats l’un darrere l’altre. Els quaranta-sis vassalls que participaren d’aquell sindicat foren Francesc Torra, Arnau Ferrer,
Gabriel Ferrer, Pere Bonet, Antoni Planes, Francesc Modolell,
Pere Vilar, Climent Bassa, Climent Romeguera, Francesc Gomar,
Joan Vallès, Bernat Bonet, Joan Parellada, Geral Bardina, Esteve
Vedell pare i Esteve Vedell fill, Pere Sbert, Marià Miquel, Narcís
Castelló pare i Narcís Castelló fill, Guillem Corbelló, Francesc
Rossell, Marc Soler, Nicolau Cerdanya, Bartomeu Folquet, abans
Miquel, Bartomeu Bardina, Jaume Cogullada com a tutor de
l’infant Jaume Libre, Pere Mir, Jaume Deulofeu, Guillem Ferrer
de la Rovira, Joan Valls, tutor de Clementina, filla del difunt Pere
Miquel, Bernat Bonet, Salvador Nomdedéu, Antoni Fàbregues,
Bartomeu Guerau, Esteve Bertan com a tutor de Bernat Colomer,
infant fill del difunt Berenguer Colomer, Joan de Campderrós,
Angelina, muller del difunt Pere Oller, senyora del mas Oller,
144
Croquis del segle XVIII que
mostra el nucli de Gavà, on
només una vintena de masies
i cases van superar la crisi
provocada per les epidèmies
dels segles XIV i XV. (Font:
Antic arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà, fotocòpia arxiu
J. Soler Vidal).
reg. 898, f. 264v - 265r, J. Pujol, Jaume March. Obra completa, p. 276.
reg. 2118, f. 42v - 43r, J. Pujol, Jaume
March. Obra completa, p. 277.
reg. 2118, f. 86v-87r, J. Pujol, Jaume
March. Obra completa, p. 277.
[340] Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona, notari Francesc
Fuster, Octavum decimum manuale
(25.6.1409 - 23.5.1411), f. 131r, J.
Pujol, Jaume March. Obra completa,
p. 275.
Notarials de Barcelona, not. Francesc
Fuster, Octavum decimum manuale
(25.6.1409 - 23.5.1411), f. 131r, J.
Pujol, Jaume March. Obra completa,
p. 275. doc. VIII.
reg. 3148, f. 129, J. Vicens Vives,
Historia de los remensas (en el siglo
XV), p. 51.
reg. 3148, f. 153v i 154v, F. Bofarull,
El castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 101.
L’actual masia Solior
s’anomenava al segle XVIII
can Ramoneda i, al segle XVI,
mas Maniu. Encara abans, als
segles medievals, era can Guardiola, mas remença.
(Foto: Revista La Ilustración
Católica, any 1904)
[344] El mas va ser venut per Saurina
de Sant Martí al castlà d’Eramprunyà
l’any 1250. Vegeu la nota 215
[345] J. Baranera, «Gavà»,
L’Aramprunyà, núm. 12 (1922) p. 3,
clarificat a J. Campmany, «L’antiga
ermita de Santa Maria Magdalena,
a Gavà», Diàleg, núm. 136 (1997),
p. 13-15.
reg. 3227, f. 36 i 45, citat per J. Vicens
Vives, Historia de los remensas (en el
sigglo XV), Barcelona, p. 56.
[347] Arxiu de la Corona d’Aragó, reg.
3154, f. 4, citat per F. Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá., p. 101.
Joan Ferrer de Castelldefels com a tutor de Pere Pont, fill del
difunt Jaume Pont, Joan Bonet, Jaume Vingut, Antoni Vendrell,
Andreu Rossich, Esteve Torra, Pere Moragues i Bernat Ros, com
a tutor de Maria, filla de Pere Vendrell del Calamot. Els síndics
escollits, capdavanters del moviment pagès, foren Pere Grau
de Begues, Jaume Meyas i Arnau Deuloféu de Sant Climent i
Ramon Querol d’Eramprunyà. Ells tingueren l’honor d’iniciar
la recuperació d’aquells drets que, per violència feudal, els seus
avantpassats havien perdut, en aquestes terres d’Eramprunyà,
entre tres i quatre segles enrere. L’únic síndic de Gavà, en Ramon
Querol, tenia el mas Querol, que estava situat aproximadament on
avui hi ha els apartaments de la urbanització de Bruguers. El mas
també s’anomenava mas dels Sant Martí, per haver estat propietat
dels senyors d’Eramprunyà.344 Aquest doble nom va fer pensar
algun cop que allà hi va haver una antiga ermita dedicada a Sant
Martí. En realitat, la masia es va acabar convertint en un corral.345
Els quatre síndics, investits de procuradors dels pagesos, rebien
plens poders per tractar sobre l’alliberament de servituds, d’acord
amb el procurador fiscal de la corona, Mateu Vilar. Al final
del pergamí de constitució del sindicat, i com a senyal suprem
d’humiliació del feudal davant d’aquest importantíssim acte
d’autonomia social, signa el document el mateix baró: «Jo Luys
March cavaler he senyor del castell de Alapruya, a la dita costitucio de procura e altres coses dejus dites, de ma licencia e voluntad
fetas, ma adjustada de grat, apos per corroboracio de aquestes
coses, de ma propria ma scrivint, mon senyal aposant».
A finals de 1449 ja s’efectuaven cobraments entre els pagesos de
Sant Climent, Begues i Eramprunyà. A tot el país, ja eren 18.000
els pagesos que havien satisfet la quota.346 El pagament no havia
estat del tot voluntari: alguns s’hi van resistir, però la reina, el 20
de novembre, ordenà que se’ls obligués a pagar.347 L’alliberament
d’una bona part dels remences d’Eramprunyà es formalitzà aleshores. Els altres, hagueren d’esperar a finals de segle.
Pergamí de l’any 1448 signat
pel baró Lluís Marc que reconeix l’elecció dels quatre síndics remences d’Eramprunyà
(Font: Antic arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà. Arxiu arquebisbat de Tarragona. Fons Foxà)
Josep Campmany
145
LA FI D’ERAMPRUNYÀ
Any 1469
146
Jaume Marc s’ho mirava tot des del punt més alt de la torre de guaita del castell
d’Eramprunyà. Repetia, sense saber-ho, el gest del seu avi Lluís. Amb la mà esquerra
feia visera per protegir-se del sol, mentre amb la dreta s’agafava al pal de la bandera.
Al seu entorn, tot era desolació. Amb una regularitat angoixant, cada cinc minuts, les
dues bombardes deixaven anar, en paràboles perfectament descrites, grosses pilotes
de pedra i boles de ferro, que colpejaven contra els murs del castell, fins a desfer-los
com si fossin de sorra.
Després de dinou dies de setge, en feia dos que els soldats de Catalunya havien
aconseguit trencar les defenses exteriors del castell, i havien entrat a mata-degolla
pel raval, mentre encenien les cases dels pagesos, fetes de troncs i tàpia, destruïen
la gran premsa de vi, i s’apoderaven del bestiar que encara restava a les cledes. El
mateix dia havien forçat la capella de Sant Miquel i havien ocupat el recinte jussà,
barbacana inclosa. Només el recinte sobirà, protegit pel fossar i el gran baluard, resistia. Aquell mateix dia, Jaume i deu dels seus vassalls més ardits havien protagonitzat
una sortida sorpresa, lliscant pel caminet mig dissimulat que vorejava el gran penyasegat sobre el que s’alçava el recinte sobirà del castell. Els atacants havien muntat la
bombarda en una lleixa de roca que sobresortia darrere la capella, des d’on pensaven
bombardejar el baluard. Jaume i els seus homes havien assaltat la bombarda, per
sorpresa, de nit, i l’havien esberlat. Però, l’endemà, els assetjants havien demanat
ajuda a Barcelona, i la bombarda havia estat reparada. Ara tornava a funcionar, i les
bales tornaven a ploure.
A darrera hora de la tarda, Jaume va ordenar desocupar el baluard: no aguantaria
gaire. Efectivament, al cap d’una estona es va ensorrar, amb un soroll eixordador. Una
pila de runes ocupava ara el lloc de l’antic baluard. Però el negoci no va ser productiu
per als atacants. Des dels merlets de sobre la porta, les finestres de la torre mestra,
i el balconet de la sala principal del castell, entorn del pati, fora de l’abast de les
bombes, els seus homes dominaven amb les ballestes la muntanya de runes que era
el baluard, i cap enemic gosava acostar-s’hi.
A les masmorres de la torre mestra quedaven encara queviures per a molts dies.
Esperava que aviat vindria l’ajuda del rei, i el setge seria aixecat. Jaume Marc confiava en el darrer comunicat que Joan II li havia tramès: «resisteix, que jo et vindré a
ajudar. A l’alba del trentè dia de setge, mira a ponent, i em veuràs al capdavant dels
meus homes». I el trentè dia s’acostava. Només faltava una setmana. Però el virrei
nomenat per la Generalitat no era cap babau, ni un ximple. Com que tampoc les tenia
totes, havia enviat espies arreu del Penedès i Tarragona, per vigilar les intencions del
rei. Gràcies a aquesta previsió, va desbaratar una falconada que intentava auxiliar
Jaume Marc. Aquest, sense saber-ho, tenia els dies comptats. Havien passat cinc dies
des de la reparació de la bombarda, que seguia funcionant dia i nit, com un tambor
incansable. Les pilotes de pedra i les boles de ferro queien sense interrupció, i ara
ja les muralles del castell, la mateixa torre, i la sala noble del migdia, eren un munt
de runes.
Amb prou feines s’aguantaven algunes estances, que quedaven fora de l’angle de tir
de les bombades, i la volta de la sala noble, amb gruixudes arcades que resistien el
Josep Campmany
147
pes de la runa dels pisos superiors. Allà passaven la nit Jaume Marc i els seus setanta
vassalls, en vetlla permanent. El rei no venia, i ben aviat la fortalesa estaria a punt
per a l’assalt final.
Aquest arribà vint-i-vuit dies després d’iniciat el setge. La Generalitat llençà sobre
Eramprunyà més de mil soldats, la meitat amb ballestes i l’altra meitat amb pavesos,
grans escuts que protegien els ballesters mentre carregaven les armes. El recinte es
disputà amb una lluita pam a pam, sobre aquells munts de runa en què la sang es
confonia amb el color vermellós de la roca. La conquesta de la porta d’entrada costà
dos dies d’atacs massius, repel·lits amb braó des de dins. Tres vegades van ocupar
la porta els assetjants, i tres vegades l’hagueren d’abandonar, davant dels forts contraatacs nocturns protagonitzats pels vassalls de Jaume Marc. Aquest tenia la gola
destrossada, dels crits i arengues amb què comandava els seus vassalls, però encara
resistia. Mentre, sota les voltes de la sala noble, els ferits gemegaven.
Finalment, els assaltants conqueriren el pati i les runes de la sala noble. Els ferits
foren apartats de la batalla, mentre els últims soldats de Jaume Marc es refugiaven
darrere la torre mestra, just al caire del penya-segat. Era el tercer dia de la batalla
al recinte, però Jaume aconseguí situar alguns ballesters sobre les runes de la torre
mestra, des d’on escombraven el pati. La situació semblava inacabable. Els assaltants
no podien assolir cap posició avantatjosa des d’on desfer la resistència, i els resistents
tenien massa pocs homes, massa pocs queviures i, sobretot, massa cansament, per
foragitar els assaltants.
Al quart dia, els assaltants van tocar a parlament. El capità de la Generalitat, un francès anomenat Huguet, escalà la muntanya de runes i es va encarar a Jaume. Jaume
anava brut com una guilla, tenia ferides resseques a la cara i els cabells embullats de
pols i de suor. Però els seus ulls encara brillaven. Huguet li mostrà una carta del rei
Joan, que havien interceptat feia una setmana: el rei avisava a Jaume Marc que no
podria anar-lo a rescatar. Li demanava que resistís, però que salvés la seva vida. Que
no seria tractat com a traïdor si lliurava Eramprunyà davant forces molt superiors. La
signatura era autèntica.
La brillantor va desaparèixer dels ulls de Jaume Marc immediatament, com si despertés
d’una al·lucinació. Va mirar al seu voltant. «M’heu enderrocat tot el castell», va dir.
«Em rendeixo amb pacte i condició que les nostres vides siguin respectades». El capità
Huguet va acceptar immediatament la capitulació, amb l’excepció del perdó de les
vides a aquells que haguessin traït algun jurament de fidelitat. Jaume s’hi avingué.
Trenta-dos dies després d’iniciat el setge, Jaume Marc baixava pel camí del castell,
cap a Begues. Duia les mans lligades darrere. El seguien els seixanta-vuit vassalls
que encara romanien amb vida, alguns ferits. Dos soldats havien estat penjats, de
matinada, al Sitjar: eren antics soldats de la Generalitat que havien desertat i s’havien
tancat amb ell al castell. Tot havia acabat. Els supervivents serien empresonats al
castell de Sant Boi durant moltíssims mesos. Ell seria conduït a la presó del capità
francès que l’havia capturat, fins que pagués un gruixut rescat. La guerra, però, encara
va durar tres anys més.
148
Els Marc canvien de bàndol
Bala de bombarda, de pedra
vermella, trobada al castell
d’Eramprunya i exposada al
Museu de Gavà
(Foto: J. Campmany)
Bombarda de finals del segle
XV bibuixada per un escrivà
contemporani. (Font: Arxiu de
la Ciutat de Barcelona, Dietari
del Consell de Cent)
[348] J. Campmany, «La guerra civil
del segle XV a Eramprunyà», Materials del Baix Llobregat, 6 (2000)
p. 107-124.
Barcelona, notari Antoni Vinyes, 21
de desembre de 1466, regestat per R.
Carreras, «Noves notes genealògiques
dels poetes Jaume, Pere, Arnau i Auziàs
Estudis Universitaris Catalans,
núm. 18 (1933), pàg. 330, doc. 133.
[350] Arxiu Històric de la Ciutat de
Barcelona, Arxiu Notarial, VIII, 1,
full solt dins la carpeta Aramprunyà,
signat a la casa d’en Joan Pineda, pagès de Castelldefels, que era el batlle
de Jaume Marc III a Eramprunyà.
Generalitat, 940, f. 112v. Transcrit
per P. de Bofarull, Levantamiento
y guerra de Cataluña en tiempo de
don Juan II. Documentos relativos a
aquellos sucesos. Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Barcelona: Imprenta
del Archivo, 1863, vol. 24, pàg. 369.
La descripció que relatem sobre el setge i destrucció del castell
s’ha fet seguint fil per randa els documents dels dos bàndols que
ens han pervingut, i que relaten, gairebé pam a pam, el procés
d’assalt al castell. En un treball publicat en un altre lloc,348 ja hem
transcrit i analitzat aquests documents. En l’origen del conflicte
hi ha la crisi del país a mitjan segle XV. D’una banda, els pagesos
supervivents de les pestes s’organitzaven per exigir la redempció
de les velles imposicions feudals. D’altra, una lluita sorda enfrontava feudals i rei pel control dels impostos. Tot plegat conduí a
una guerra civil, l’any 1462: el rei i els pagesos, d’una banda, i
els feudals –que controlaven la Generalitat– de l’altra.
Jaume Marc III es va arrenglerar amb els feudals, a les ordres
de la Generalitat. «Va concordar amb els diputats i consellers,
com a representants del Principat de Catalunya, amb jurament
i posades les mans sobre els quatre evangelis, en la Casa del
General de Catalunya, mantenir el castell d’Aramprunyà en la
fidelitat i a la custòdia de tots els honors del Principat».349 Res
canvià quan, el 1464, la Generalitat oferí la corona de Catalunya a
un rei alternatiu, Pere de Portugal, que rebé el jurament de Jaume
Marc: «Lo honorable Mossen Jaucme March, cavaller, Senyor
del Castell de Alaprunya, attanent que per lo present, per tenir
en bona custodia e guarda lo dit Castell e altres lochs e castells
seus stituats en Lobregat, bonament no pot venir personalment
en Barchinona per prestar lo jurament de fidelitat al Sor. Rey,
per ço fa procurador lo honorable mestre Emat Pere, ço es a
comparer devant lo dit Sor. e prestar lo jurament de fidelitat
largament e bestans, segons per los altras barons e cavallers
de Cathalunya, al dit Sor. novament entrant es acostumat de
prestar».350 Jaume Marc era al castell, ja que l’antic rei deposat,
Joan II, amenaçava la comarca: el 7 de desembre la Generalitat
dirigí una carta «al molt honorable e molt savi cavaller Jachme
March senyor del castell de Araprunya» perquè «los enamichs
qui eren al camp de Tarragona circa CC a cavall e alguns pahons
se volien stendre de part deça» i li ordenava «recullir les gents
vitualles e robes en la força. Stigau attent en la custodia d’aqueix
castell e encara preparat ab les mes gents que poreu per que al
necessari siau prest».351
Però l’agost de 1466 va morir Jaume Marc III, i arribà al senyoriu
Jaume Marc IV. Aquest no jurà fidelitat a la Generalitat, ja que
ell era partidari, tot trencant la tradició familiar, del rei deposat,
Joan II. Però, d’entrada, signà treves: el 21 de setembre, «Jaume
March (IV) fill del difunt Jaume March (III) (...) jura i promet
que durant la treva concordada entre els seus vassalls amb els
del Llobregat, impedirà per força d’armes la presa de qualsevol
Josep Campmany
149
castell o lloch que avui es tenen pel Principat».352 Malgrat tot, la
treva no durà gaire. A principis de desembre «romperen fora la
concordia». En conseqüència, Jaume Marc IV aixecà «el castell
de L’Amprunyá, e Castelldefels (...) contra la ciutat de Barselona
en ajuda de la Mayestat de monsenyor lo Rey».353 En resposta, el
4 de desembre, la Generalitat li confiscà els béns.354 En revenja,
Jaume Marc atacà es sometents de Sant Boi i n’empresonà alguns
a Castelldefels, el novembre de 1467.355 Mig any després, el 19 de
maig de 1468, la Generalitat assetjà Castelldefels, pres amb l’ajut
de la bombarda Antònia.356 Després, caigué tota la plana.
El 12 de setembre de 1469 començà l’ofensiva sobre el castell
d’Eramprunyà. Els atacants conqueriren primer l’Hospital
d’Olesa: «Dimarts, a XVIIII. Aquest die, de matí, lo senyor
primogènit, ab molta gent d’armes de peu e de cavall, s’isqué
de Barchinona e féu la via del castell de la Prunyà e, ans que
tornàs, pres l’espital».357 Un cop pres l’Hospital, tres dies després
assetjaren el castell: «me asetiaren, ab dos bonbardes groses, a
XXII del mes de Setembre del any desus dit».358 Sis dies després
es produí el primer atac: «Dijous XXVIII. Lo dit dia lo Senyor
primogenit isque de la present Ciutat per posar citi sobre lo
Castell de la Prunya».359
Tancat a la fortalesa, Jaume Marc resistia. Un nou atac fou
refusat l’endemà: «Divenres (...) després de dinar, lo senyor
primogènit, ab molta gent d’armes de cavall e de peu, partí e
féu la via del castell de la Prujà, per cor de asetjar e combatre
aquell».360 Durant els primers dies de setge, el príncep nomenat
per la Generalitat acampà davant d’Eramprunyà, des d’on dirigia
els atacs al castell: «el dia 11 [d’octubre], escrivia des del coll de
Begues a l’abat de Montserrat, representant de la Diputació de
Catalunya, dient-li que a les tres de la tarda havia pres el raval
i la barbacana de dita fortalesa i pensava guanyar-la en breu,
però per prendre-la totalment era menester 5 ó 6 dies».361
Els assetjants utilitzaren dues «bonbardes groses» per expugnar la
fortalesa. Una d’elles es trencà, i per recompondre-la, es demanà
a Barcelona que s’enviés Bernat, el rellotger, per arreglar-la.
Els resultats de l’artilleria sobre els paraments del castell foren
definitius. El mateix Jaume Marc escriu, entristit, que «em
derrocaren la mayor part del Castel».362 Dos dies després de
conquerits els recintes exteriors, els assetjants ocuparen la part
més fortificada del recinte sobirà, el gran baluard del costat de
la porta d’entrada: «Divendres XIII. Lo dit jorn la gent d’armes
qui tenian citiat lo castell de la Prunya intraren afforsa d’armes
lo gran baluard del dit castell».
Jaume Marc no es rendia. Tancat a la torre de l’homenatge,
aguantà cinc dies més. El 18 d’octubre, el príncep llençà el darrer
150
Espitllera de la muralla del
recinte jussà del castell, entre
la barbacana i la capella, conquerida l’11 d’octubre de 1469.
Barcelona, notari Antoni Vinyes, 21
de desembre de 1466.
d’Eramprunyà, Llibre de la baronia,
F. de Bofarull, El castillo y la baronía
de Aramprunyá, pàg. 104.
[354] B. Pedemonte, Notes per a la
història de la baronia de Castellví de
Rosanes, Barcelona 1929, p. 427.
Manual 50, 1465-1470, f. 58. Rescat
de Pere Panyella, pres a Castelldefels.
J. Codina, A Sant Boi de Llobregat
(segles XIV-XVIII), Sant Boi de Llobregat, 1999, p.194.
[356] Arxiu Històric de la Ciutat de
Barcelona, Llibre de Coses Assenyalades, p. 239. Antic arxiu de la Baronia
de Aramprunyá, pàg. 104.
[357] Dietaris de la Generalitat, Barcelona, 1994, vol. I, pàg. 196.
de Aramprunyá, p. 104.
[359] Manual de novells ardits vulgarment apellat Dietari del Antich
Consell Barceloní, Barcelona, 1893,
vol. 2, pàg. 493.
[360] Dietaris de la Generalitat, Barcelona, 1994, vol. I, pàg. 196.
reg. intrús 53, f. 87r, B. Pedemonte,
Notes per a la història de la baronia
de Castellví de Rosanes, p. 430-431.
de Aramprunyá, p. 104.
Restes d’una petita pica de
decantació, possiblement associada a una premsa de vi,
excavades a la roca del recinte
exterior del castell d’Eramprunyà. Aquí hi havia un petit raval
o poblat que va ser conquerit
l’11 d’ocubre de 1469. (Foto: J.
Campmany).
[363] Dietari del Antich Consell
Barceloní, vol. 2, p. 494.
[364] Dietaris de la Generalitat,
Barcelona: Generalitat de Catalunya,
1994, vol. I, pàg. 196.
[365] Dietari del Antich Consell Barceloní, vol. 2, p. 494, 24 d’octubre.
de Aramprunyá, p. 104-105.
[367] Dietari del Antich Consell
Barceloní, vol. 2, p. 494.
Manual 51, 1470-1474, f. 13v, 15 i
15v. J. Codina, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVIII), Sant Boi de
Llobregat, 1999, pàg.195.
[369] A. López-Mullor, «La excavación del conjunto del castillo de
Castelldefels», Quaderns Científics i
Tècnics. III Simposi sobre Restauració Monumental, Núm. 5 (1993) pàg.
365-366. J. Campmany, Castelldefels i
la Mar, Castelldefels, 1998, p. 59-61.
atac, per al qual convocà el sometent de Barcelona: «Dimecres
XVIII. Lo dit jorn lo senyor primogenit feu convocar al vaguer de
Barchinona lo segramental per anar a la Prunya».363 L’endemà
«trià de tots aquells entorn mil hòmens, ço és, D ballasters e D
enpavesats, d’aquells qui li paragueren pus armats e disposats
per fer armes (...) e tramès-los la via del castell de la Prunyà,
qui stava per la sua senyoria fort stret e ja mig enderrocat de
colp de bombardes». Jaume Marc encara resistí aquest miler
d’homes uns dies més. El 21 d’octubre, «hora de tèrcia, isqué
lo senyor primogènit e tirà la via del castell de la Prunyà, qui
stava assetjat». Tres dies després, finalment, Eramprunyà era
pres: «Dimarts, a XXIIII. (...) Aquest die, hora tèrcia, les gents
d’armes e les gents a peu del senyor primogènit e de la ciutat
de Barchinona, per força d’armes, entraren en lo castell de la
Prunyà e prengueren-hi mossèn Jacme March, senyor del dit
castell, e entorn setanta hòmens ab ell»,364 «los qui dins eran se
reteran a la merçe e discrecio del senyor primogenit».365 Jaume
Marc diu: «prengueren-me, sens pachtes (...). Fuy presoner d’un
capita del Rei de Fransa».366 No tots els soldats tingueren tanta
sort: «Dilluns XXX. Foren penjats dos homens qui foren presos
ab molts d’altres en lo castell de la Prunya».367 D’altres foren
empresonats al castell de Sant Boi.368
Després de la derrota de Jaume Marc, la Generalitat va cedir el
castell d’Eramprunyà i el seu terme a l’aventurer basc Manaut
d’Aguirre, que el retingué durant cinc anys. Ni amb l’acabament
de la guerra civil, l’any 1472 fou retornat als Marc. Hagueren
d’esperar a l’any 1474, quan a canvi d’una forta suma de diners,
i la col·laboració de Barcelona i les Corts Catalanes van poder
recuperar-lo. Però el castell havia quedat molt malmès, i no es
reconstruí mai del tot. A partir d’aleshores, la principal fortificació
del terme va ser Castelldefels.369
En primer terme, el gran baluard que defensava la porta
d’entrada del recinte sobirà del
castell d’Eramprunyà, que fou
conquerit per les tropes de la
Generalitat el 14 d’octubre de
1469. Mai va ser reconstruït.
Josep Campmany
151
SUMARI
Pàgina
No és història... o tal vegada sí
5
El tresor d’en Gàvius 8
L’or de la iemenita 14
Els dos màrtirs 20
17 Dos-cents anys de domini musulmà
23 La conquesta franca del nostre territori
El testament 26
29 Autòctons i nouvinguts
El casament de na Savilo 32
35 El repartiment del botí
Les penes d’en Frujà 38
Paraula de comte 44
Els plans d’Ermessenda 50
La fi de Mir Geribert 56
Un divorci de famosos 62
Les dues masies d’Arsenda 68
41 La transformació del poder
47 Els més antics drets comunals
53 Els senyors -i les senyores- d’Eramprunyà
59 Mir Geribert, senyor terrible
65 El divorci més sonat del segle XII
71 El naixement dels mals usos i de les
Guillem el malvat 74
77
Un exbatlle de Gavà a examen 80
83
Tot per a l’església 86
89
Un gavanenc a les Corts de 92
Catalunya
98
La penúltima amant de Jaume I
104
Separada, però no divorciada
110
L’enrabiada de Pere Marc
116
Topada amb l’església
122
Les monjes dissolutes
128
L’arrogància vençuda
134
Eramprunyà segrestat
140
Sota l’empara del sindicat
146
152
11 De la romanitat al domini musulmà
95
101
107
113
119
125
131
137
143
149
masies
Època de violències feudals
Tició, el batlle corrupte
La torre de la Roca
L’escut de Gavà i les quatre barres
Servint el senyor Rei
La torre de la Sentiu
L’arribada dels Marc a Eramprunyà
La torre del Perelló (can Pere Bori)
Les religioses de Bruguers
La casa forta del Sitjar
Els Marc fan política
El desvetllar de la pagesia

gavà: històries medievals - Centre d`estudis de Gavà

Transcripción

Documentos relacionados

kikiriki 3

La casa d`Emmaús - Escola Pia de Gandia

l`Espurna nº 24/ juliol-setembre/2010