maig de 2004 - Escola PROA

EsProa
Revista de l’Escola Proa
any 7
número 24
maig de 2004
Disseny de la imatge
de portada
Maider Franco Lizarralde
Sumari
Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .4
Maquetació
Anna Pérez
Àlex Recasens
Membres del jurat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5
Educació Primària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .6
Edita
Fundació Ressons
A.P.B.S.M.
Educació Secundària Obligatòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . .15
Batxillerat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .24
Imprimeix
Covigraf - Arts gràfiques
c/ Alpens, 20 - 08014 Barcelona
Tiratge d’aquest número
1500 exemplars
(difusió gratuïta)
2
espai web www.escola-proa.org
IV Jocs Florals
Ramon Juncosa
Recull de textos premiats
A bri l 20 0 4
Presentació
Presentació
Anar de classe en classe a
dir el nom dels guanyadors dels Jocs Florals i
sentir els autors llegir els
seus textos és una experiència que no té preu.
Primer, veus l’expectació
reflectida als ulls de tots;
després, la sorpresa, la
joia immensa dels guanyadors, la petita ombra
de decepció (per què no
dir-ho? –tot forma part
de la vida–) en algunes
carones, superada ràpidament per l´alegria del
triomf de l´amic, l’aplaudiment fort i sincer...
Aleshores ve el millor: la
lectura del text escollit
davant dels companys,
atentíssims.
Escoltant els del Cicle
Inicial, hom no pot deixar
d’admirar el petit miracle
pel qual aquests nens i
nenes han arribat, als seus
només set anys, a dominar
4
el llenguatge i a fer-lo
servir amb tanta gràcia i
desimboltura com a eina
d´imaginació i de plaer.
A mesura que canvies de
cicle, els textos són més
madurs: els seus autors
fan servir millor les paraules, expressen pensaments més abstractes,
més elaborats, més profunds. Segur que les lectures que han anat fent,
els coneixements adquirits i l´experiència vital
s´han anat combinant i
reflectint en el que expressen i en la manera
com ho fan.
Anar de classe en classe
escoltant textos és com
fer un recorregut pel procés de creixement físic, intel·lectual, moral i artístic
dels nostres nens i nenes
fins que es converteixen
en uns joves adults esplèndids, observadors crí-
tics del món, ben preparats, futurs protagonistes
d´una societat renovada
que ells contribuiran a
crear.
Voldria compartir amb
tots els lectors el gust
que m’ha produït rellegir aquests textos, així
com el sentiment de confiança en les noves generacions i d´esperança en
el futur que se’n desprèn.
Des de l´escola seguirem
acompanyant els infants
i joves, amb tot el goig i
afecte, en aquest procés
de creixement que fan en
tots els àmbits. Així, cada
any, anar de classe en
classe serà tan gratificant
com ho ha sigut per a mi
aquest curs.
Gràcies i felicitats, joves
autors i autores.
Assumpta Andrés
espai web www.escola-proa.org
Membres del jurat
Membres del jurat
Educació Primària (2CI-1CM-2CM)
Cesc Mir
Josep Maria Calverol
Eulàlia Vidal
Pilar Carazo
Iyuvita Miquel
Sergi Garcia
Educació Primària (1CS-2CS)
Oriol Vergés
Jordi Esteban
Blanca Verdura
Rosa Oller
Eduard Niubó
Educació Secundària Obligatòria (1r cicle) (1ESO-2ESO)
Àngels Àngel
Isabel Valls
Anna Cartañà
Isabel Cantos
Laura Ferret
Educació Secundària Obligatòria (2n cicle) (3ESO-4ESO)
Carme Sala
Paco Martínez
Teresa Besora
Maria Viñeta
Batxillerat (1r i 2n)
David Peris
Àlex Recasens
Teresina Fons
Joaquim Carbó
Marina Lloberes
[email protected] correu electrònic
Araceli Martín
5
Educació Primària
El sol i la lluna
Una nena que es
deia Leonor
però per fer feliç una nena faria tot el que calgués. Aleshores la resposta que li va donar va ser:
– Per què vols anar a voltar
món?
La nena una mica trista va
contestar:
– Perquè vull fer amics que
tinguin altres cultures.
Alba Nosas i Ferrer
2A-CI
Hi havia una vegada el sol i la
lluna, volien anar al bar Can
Estrella, però mai estaven
junts i estaven tan però tan
tristos que un dia va venir un
astronauta. Portava una corda
i va lligar el sol i la lluna va dir,
que bé que estem tots dos
junts, oi que sí sol?
– Oh! i tant que sí estimada,
m’agradaria que sempre estiguessis al meu costat, però
cadascú té una feina diferent.
I vet aquí un gos i vet aquí un
gat aquest conte ja s’ha acabat.
Fi
Elba Romeu i Domingo
2B-CI
Volia anar a voltar món però
els seus pares li deien que no.
Ella era tossuda i sempre insistia:
– Va, si us plau, per què no
anem de vacances?
El sol que, a part de donar
vida a tot allò que és viu,
també és defensor de la justícia, no va tenir altre remei
que dir-li que sí. L’endemà va
anar a despertar la Leonor
que ja estava esmorzada i vestida, van anar cap a Irlanda i
després a Anglaterra.
Quan va tornar a casa seva,
tenia tots els mòbils de tots
els nens que havia conegut.
Fi
Però per més que insistia,
sempre rebia per resposta un
gran NO!!!
Un dia que ja n’estava farta va
sortir al jardí a jugar, quina
sorpresa!!! va veure el sol
menjant-se les cireres i amb
por va dir-li:
– Com et dius?
– Jo em dic Leonor –va dir
amb veu tremolosa.
El sol li va contestar:
– Jo em dic Joan. Ah i, per
cert, les teves cireres són molt
bones.
La nena li va dir:
– Tu que voltes per tot el món,
puc venir amb tu?
Al sol no li feia molta gràcia
que l’acompanyés a la feina,
6
espai web www.escola-proa.org
Educació Primària
El sol i el núvol*
Un dia a la tribu
dels zuquips*
– Mira, Lisi, no hi ha ningú del
poble que tingui banyera.
I la Lisi va dir:
– M’hauré de banyar en
aquell bassal ple de fang.
– No veus com s´estan divertint?
Pau Bartolí i Fernández
2B-CI
Hi havia una vegada el sol i
un núvol, el sol estava molt
content perquè mai plovia,
però un dia un núvol el va
tapar. El sol es va espantar
bastant i li va dir:
– Escolta núvol no veus que
em tapes?
I el núvol li va dir:
– Jo no en tinc la culpa, el vent
m’arrossega.
– Per què no busques ajuda?
– Però jo no em puc moure,
–va dir el sol.
El núvol diu:
– Doncs tens raó, com ho farem?
Aleshores va venir un ocell i li
diu el sol:
– Em pots ajudar a buscar el
vent?
L’ocell va dir que sí i va trobar
el vent i li va dir que vingués;
el vent va venir, va bufar molt
fort i va treure el núvol del sol
i el sol va tornar a ser feliç.
Fi
* Menció especial.
Es va posar al llac amb molta
cura i tots la van començar a
esquitxar. Ella també va començar a esquitxar. S’ho va
passar molt bé amb els seus
amics i aquella nena tan presumida al final va ser una
nena com tots.
Anna Pretel i Echaburu
2B-CI
Un bon dia d´estiu feia molta
calor, tots els nens i nenes es
mullaven en un llac prop de la
tribu dels zuquips.
Fi
* Seleccionat per a participar
en els Jocs Florals del Districte.
Una nena rossa i molt maca
no es volia banyar amb els
altres nens de la tribu.
Un dia els seus pares li van
preguntar:
– Per què no et banyes amb
els teus amics?
I la nena, que es deia Lisi, els
va contestar:
– No vull banyar-me en un
llac.
– I per què no, Lisi?
– Perquè està brut de fang.
Jo vull una banyera especial
per a mi sola.
– No sé com ho podríem fer
perquè es banyés al llac, ningú té una banyera.
Van anar al poble i ningú tenia una banyera.
Quan van tornar del poble, la
Lisi va anar corrents cap a ells
i li van dir:
[email protected] correu electrònic
7
Educació Primària
Un vaixellet molt
trapella
Núria González i Ricart
1A-CM
Hi havia una vegada, al port
de Barcelona, un vaixell que
treballava de remolcador i
que tenia un fill, en Baby. Un
dia en Baby va veure un vaixell dels grossos i va voler imitar el seu pare. Va començar
a empènyer, a empènyer, i el
vaixell gran va sortir disparat
al mig de la ciutat! Els policies va agafar en Baby i el
van portar ben lluny del port.
El monstre descolorit
Nadia El Gabu i Pascua
1B-CM
Hi havia una vegada un monstre que volia viure al país dels
colors. El monstre es deia
monstre Descolorit perquè no
tenia cap color, i per això no
podia entrar al país dels
colors.
Un bon dia, el monstre Descolorit es va dir ell mateix
– Sortiré a buscar colors!
I així ho va fer. Va sortir a buscar colors.
A la nit, les ones del mar eren
molt fortes, tan i tan fortes
que es van endur en Baby
encara més lluny d’on era.
Sort en va tenir, perquè va
veure un vaixell que demanava auxili. Va anar just al
davant del vaixell, el va agafar amb una corda i, estira
que estiraràs, el va dur fins al
port.
Es va fer la motxilla, va agafar
unes quantes pomes, que era
el menjar que més li agradava, i va sortir de casa seva tot
xino xano. Va caminar i caminar i es va trobar amb un
color groc que buscava un
monstre per posar-s’hi. El
monstre va dir al color groc:
– Vols posar-te sobre meu?
– Sí –va dir el color groc.
Tots els vaixells d´allà el van
felicitar i ara en Baby treballa
de remolcador.
I se li va posar al damunt. I així
tots dos van seguir caminant.
Fi
8
– Per què estàs tan cansat?
– Perquè volia recórrer món,
però veig que és massa cansat, va dir el color blau.
– Doncs vine amb nosaltres,
van dir el monstre Descolorit i
el color groc.
I el color blau es va posar a
sobre del monstre i va veure
que, amb el color groc, feien
el color verd! El monstre estava molt content, perquè així
ja podria entrar al país dels
colors, perquè tenia tres
colors.
Pel camí es van trobar el guàrdia del país dels colors, que li
va dir:
– T’hem buscat pertot arreu.
Volíem comunicar-te que ja
pots entrar al país dels colors
perquè ens hem adonat que
estaves buscant colors per
poder entrar al nostre país. La
nostra reina ens ha comunicat
que et donen l´autorització
per entrar al nostre país, perquè ja n’has aconseguit tres.
El monstre es va posar molt
content i així va entrar al país
dels colors, que era molt
bonic.
Fi
Caminant, caminant, es van
trobar amb un color blau que
semblava molt cansat i li van
preguntar:
espai web www.escola-proa.org
Educació Primària
Rosa d´abril
L’esperit del riu
Andrea Cuartero i Aranda
2A-CM
Natàlia Franco i Muñoz
2B-CM
Érem a mitjans d´abril
I els arbres començaven
A fer els seus fruits.
Vaig girar els ulls envers
La mar, que es balancejava
dolçament
Bressolant les seves filles, les
ones.
Feia un dia esplèndid i el sol
em picava
A la cara.
Jo estava asseguda contemplant aquell
Bonic paisatge.
De sobte, el cel va començar
A enfosquir-se i la suau pluja
va caure del cel.
Quina sorpresa! l’arc de Sant
Martí
Ha sortit, i amb ell la primera
rosa,
Que és per a mi.
Era mitjans de setembre.
La Kika presumida*
Dins del bosc, en una clariana
al costat d´un riu, hi havia un
poeta; estava trist i per això li
va venir la inspiració.
Quan al sol ja li entrava son,
va acabar la poesia. Se la va
mirar; no li agradaven moltes
coses i les va canviar. Quan va
acabar, ja era fosc; com que
no s’hi veia, va caure al riu, la
poesia va flotar i va arribar al
poble.
L´endemà, la gent que estava
nedant al riu la va veure;
era una poesia preciosa; la
van portar a un museu i
durant segles es va conservar la llegenda de "LA POESIA
DEL RIU".
Fi
Mentrestant, l´esperit
poeta segui escrivint.
del
I cada dia el riu rebia una
poesia.
Fi
Laura Pastor i Martín
1B-CM
Hi havia una vegada una ovella que es deia Kika, que era
molt lletja, i com que era la
més lletja del ramat, era l’ovella a qui li tallaven més cops la
llana, i ella n’estava farta!! El
seu menjar preferit era l´herba de color verd fosc.
Un dia van fer un estable nou
(era una caseta de fusta). La
Kika va pensar un pla per sortir d´aquella caseta tan estrafolària i de sobte va dir:
– Ja està!!
Va treure la seva peülla més
gran i va fer un forat a la
fusta, tan gran que va sortir
tot el ramat i es van escapar.
Van anar a donar un volt pel
camp i després van tornar tots
menys la Kika. Els pastors van
agafar un helicòpter i la van
anar a buscar. Al cap d´uns
minuts la van trobar en una
hamaca prenent el sol.
La van agafar d´amagatotis, la
van portar amb les altres ovelles i li van tallar la llana.
L’endemà van posar una tanca
de ferro, però com que era
molt baixa, la Kika la va saltar
[email protected] correu electrònic
9
Educació Primària
i com que era la més gran del
ramat, les altres ovelles no la
van poder saltar.
Vilaseca i Xip Xap
Va anar a la plaça del poble
més proper i va beure una
mica d´aigua de la font perquè estava una mica cansada,
i va descansar una mica en un
banc que hi havia a la plaça.
En un racó de la plaça va
veure un cartell on hi posava
"PERRUQUERIA" i va dir:
– Aquesta és la meva!!!
Hi va entrar i va dir:
– Hola senyor! M’agradaria
que em fes un tallat de llana
ben modern!!!
El perruquer es va posar mans
a l´obra i li va fer un pentinat
més modern que el d’una
noia que fa de model de
perruqueria!!!
Aleshores se’n va tornar amb
el seu ramat i el pastor va
comprendre que el problema
era que no li agradava com ell
li tallava la llana.
Fi
* Menció especial i seleccionat per
a participar en els Jocs Florals del
Districte.
Diana Sebastian i Lázaro
1A-CS
Una vegada "en el temps de
la picor", a la plana d’una
gran muntanya, en terres
molt llunyanes, hi havia un
poblat que es deia VILASECA.
Aquella vila estava molt eixuta. Feia molt de temps que no
plovia, setmanes i mesos... La
gent ja no es recordava de
quan va ploure l’última vegada. Tota la collita estava
molt seca, a l’hort no es podia
cultivar, les flors s’havien
pansit... Allà no hi vivien més
que alguns cactus. Tot estava
a punt de morir.
Un dia van decidir que havien
de fer alguna cosa. Així no
podien continuar. Al poble
XIP XAP van proposar que un
representant seu anés a visitar els seus veïns de VILASECA. I així es va fer.
Al dia següent un home tot
moll es va presentar a VILASECA, on es va eixugar en un
tres i no res. Van estar discutint una estona fins que van
arribar a un acord: se’ls va
ocórrer fer unes canonades
que farien que tota l’aigua
que els hi sobrés als de XIP
XAP els hi passarien als de
VILASECA. D’aquesta manera
ni uns estarien tan secs secs
ni els altres tan molls molls.
Al cap i a la fi tot s’arregla
parlant. No et sembla?
Fi
D’altra banda, al turó d’aquella gran muntanya, hi havia
un altre poble, que els seus
habitants li deien XIP XAP.
Aquest poble estava molt
moll. Estava tot el dia plovent,
feia setmanes, mesos... que no
parava de ploure. La gent ja
no sabien quan temps portava
plovent. Tota la collita estava
negada, l’hort no es podia
cultivar, les flors s’estaven
morint. Allà no hi vivien més
que alguns fongs i algunes
falgueres. Tot estava a punt
d’ofegar-se.
10
espai web www.escola-proa.org
Educació Primària
El sol i l’estel Crispin
Clara Agustí i Pujol
1B-CS
Uns nens molt espavilats que
es van adonar del que passava, van fer un tracte amb el
sol i l’estel Crispin i els hi van
dir:
– Tenim una idea: us donarem un fantàstic telèfon amb
càmera perquè us pogueu
comunicar i veure quan volgueu, però amb la condició
de que cada un de vosaltres
sortiu a l’hora que us toca.
Tot va tornar amb el seu ordre
i el sol i l’estel Crispin es van
quedar molt contents amb el
seu super telèfon.
Fi
Abans, quan encara no existíem nosaltres ni els animals
ni els dinosaures, el sol, la
lluna i els estels sortien i s’amagavan a l’hora que volien.
El sol coincidia sovint amb un
estel anomenat Crispin. Amb
el temps es van anar fent
amics fins que anaven sempre
junts.
Molts s’estranyaven perquè el
sol sempre pensava només
amb ell.
Llavors amb el temps van
aparèixer els dinosaures, els
animals i finalment les persones i el sol la lluna i els estels
es van haver de dividir, el sol
sortia de dia i la lluna i els
estels de nit.
Va passar molt de temps i el
sol i l’estel Crispin començaven a enyorar-se. Va passar
encara més temps fins que ja
no es podien aguantar.
Llavors van decidir anar-se a
buscar i tot es va convertir en
un caos, ja que no es diferencìava el dia de la nit.
La meva vida a les
vuit del matí
Maria Marco i Briones
2A-CS
– Maria! Són les vuit.
– Grrr, cinc minuts més –digué
la Maria tot palpant amb la
mà pel llit buscant el llençol
per tapar-se la cara.
– No! Que arribaràs tard i jo
també.
El pare de la Maria se’n va a la
cuina per preparar l’esmorzar
i quan menys s’ho espera veu
una ombra al terra, aixeca la
vista i veu la Maria amb cara
de pomes agres, els cabells
tots despentinats i amb el
peluix del gosset penjant de
la mà, la Maria amb una veu
no gaire clara li diu:
– "Mimos".
El pare de la Maria l’agafa i li
fa una abraçada tot dient-li:
– Renta’t la cara!
Ella, sense fer-li cas, se’n va a
vestir-se a l’habitació.
De sobte... Plom! A la Maria
li cau el cap sobre el coixí.
Al cap d’una estona...
–Maria! És l’hora, vinga!
–Ja va!
[email protected] correu electrònic
11
Educació Primària
La Maria tot pensant que avui
no hi ha Educació Física agafa
una samarreta de color beix
que s’acabava de comprar
ahir mateix i uns pantalons
texans que estan sobre la
pila de la roba que no se sap
si és bruta o neta... Però a
ella li és igual!
Ràpidament agafa totes les
coses que troba sobre el prestatge i les fica (si se li pot dir
ficar...) a la motxilla.
– Ostres no! M’he oblidat de
buscar informació per història.
– No apaguis l’ordinador!
La Maria, tota estressada,
pica al botonet on diu "internet" i escriu "google". A l’ordinador surt un requadre, i escriu: Renaixement. Es fixa en
que hi ha un lloc on diu: "El
Renaixement al segle XVI". La
Maria hi pica i quan veu el
signe d’imprimir hi clica ràpidament.
Ja ho ha imprès, ara només
falta guardar-ho a la motxilla.
Per fi ho ha aconseguit!
Agafa la jaqueta i surt corrents en direcció a la porta de
casa.
El pare que l’estava esperant
feia mitja hora pensa: Quin
dia s’ho prepararà a la nit...!
Fi
Aventures d´unes
ulleres*
Bé, doncs un dia porten la
Quiqui a la pitjor vitrina.
L’endemà ve una noia a recollir unes ulleres de sol i veu la
Quiqui. Se la queda mirant,
l´agafa, se l’emprova i diu el
pitjor per a unes ulleres:
– També em quedo aquestes.
Quant és?
Anna Llopis i Montserrat
2B-CS
Pensareu que unes ulleres no
poden fer gaire més que sostenir-se damunt dels nassos
de les persones, però us equivoqueu.
Les nostres protagonistes
viuen en una òptica. Tenen
moltes amigues i sempre estan xerrant.
– Aquests llums nous enlluernen molt, quina barra que
tenen les ulleres de sol –diu la
millor amiga de la Quiqui
(que és la protagonista).
– Ja ho pots ben dir, nena, no
hi veig ni a tres dits! Ostres!
Mira quins vidres que li posen
a aquella; i nosaltres què?
– Però no deies que no hi
veies?
– Bah!! Era un dir...!
I sempre igual. Que si aquella
allò, que si mira allò altre...
Però la vida de les ulleres no
s´acaba aquí. Han d´estar pendents de quina vitrina els
toca. N´hi ha tres.
– La de mirar i no tocar, la
millor.
12
– A l´aparador, què vols que et
digui...
– I la pitjor, la d’emprovar i
comprar –allà on començarà
la nova vida de la Quiqui.
Oh, noo!! S’endurien la
Quiqui!! Quina llàstima... Per
no pensar en la desgràcia, la
Quiqui es va dir:
– És una noia maca. M’ho passaré bé, segur.
Un cop fora de l’òptica, la
Quiqui va respirar l’aire pur...
d’una bossa de plàstic. Es veu
que la noia no volia les ulleres
per a ella, sinó que les volia
per a la seva germana de vuit
anys. Ho va saber perquè de
sobte va caure a la bossa una
targeta que deia: "Estimada
germaneta, et regalo amb
molta simpatia aquestes ulleres pel teu vuitè aniversari".
La Quiqui ja s´avorria quan
algú va obrir la bossa.
– Aaai! Quines mans més maldestres! –va gemegar la
Quiqui quan la germana de la
noia intentava posar-se-la.
L’endemà, i cada dia, la
Quiqui s´ho va passar la mar
de bé a l´escola. El que passa
és que la nena només necessitava les ulleres per mirar la
pissarra i la Quiqui es va quedar tota l´estona d´esbarjo a
la classe.
Un bon dia, a l´hora d´esbarjo
espai web www.escola-proa.org
Educació Primària
va entrar un desconegut a
la classe. Quan va veure la
Quiqui, va anar corrents cap a
ella i se la va ficar a la butxaca. Van córrer durant molta
estona, i de cop es van aturar
en sec.
– Això no m’agrada gens. Qui
és vostè? Eh? –va preguntar la
Quiqui espantada.
Però no va contestar ningú. Al
cap d´una bona estona es va
sentir parlar a algú:
– Què? Les tens? Aquelles diminutes perletes deuen valdre
una fortuna...!
De quines perletes devien parlar? Més endavant ho sabrem.
Mentrestant...
– I les meves ulleres? On
són? –digué la nena sobresaltada.
– Algú te les deu haver pres,
segur –li contestà una amigueta.
La nena estava desconcertada
ja que ningú entra a les classes. Qui es devia pensar que
era?
Mentre aquí tothom buscava
les ulleres, aquell parell feien
de les seves...
– Vinga, ara que no ens veu
ningú, ensenya-me-les.
I quan les va treure, efectivament, la Quiqui tenia una perleta a cada barnilla!!
Però és clar, com que eren els
"dolents de la pel·li", alguna
cosa els havia de sortir malament. I era veritat, perquè la
nena els havia seguit les petjades, perquè duien les sabates plenes de fang. I a més,
s´havien amagat prop de l´escola, cosa que va facilitar molt
les coses. Quan la Quiqui va
sentir cridar la nena, ella
també es va posar a cridar
perquè la trobés més ràpid.
anar amb aquells dos a la
comissaria.
A casa li van demanar explicacions per arribar tan tard,
però ella no en va fer cas i
a partir d´aquell dia s’enduia
les ulleres allà on fos.
Fi
* Seleccionat per a participar
en els Jocs Florals del Districte.
– Ulleretes, on sou??!
– Aquí, sóc aquí!
Els lladres i la nena es van
quedar paralitzats quan van
veure que les ulleres parlaven.
Però tant era. Així es trobarien més ràpid. Van estar
molta estona cridant quan
finalment la nena va veure la
porta d’un magatzem mig
oberta. Va veure dos homes
asseguts a una taula i a la
taula hi havia ... les ulleres!!!
– Per fiiii! –va cridar la nena
sense fer cas dels homes.
Un d´ells va dir:
– Nena, què hi fas aquí?
Torna’ns les ulleres!
– Ah no, són meves: Però
vosaltres em soneu... és clar...
dels cartells de "Es busquen
dos lladregots"! Ara vindré i
molt ben acompanyada!!!
Al cap d´una estona la nena
va arribar amb dos agents de
policia molt ben assabentats
de tot.
– Oooh!! Quina passada!
És clar, com que la Quiqui no
s´havia vist mai al mirall, no
ho sabia!!
– Mira, els fugitius!!! –va dir
un.
– Aaaaaaaaaah!
– Ja sou nostres!
Mentrestant la Quiqui no
gosava obrir boca.
Un cop detinguts li van donar
les gràcies a la nena i se’n van
[email protected] correu electrònic
13
Educació Primària
Quin invent i quin
enrenou*
Després de la mitja hora llarga que em vaig passar caminant em vaig trobar una sorpresa (desagradable, és clar,
en aquell dia no me n’esperava cap de bona). Sabeu què
em vaig trobar? Un cartell,
un cartell a la porta de l’oficina, més ben dit l’horari:
Avui dia festiu, TANCAT.
Diumenge
Però si és dimarts, vaig dir cridant encès de ràbia. Trucava i
trucava al timbre, però sense
resposta.
Bernat Pedro i Planas
2A-CS
RIIIING!!!!! RIIIING!!!!!
Eren les set del matí del
dimarts (o això és el que creia)
quan el meu despertador va
sonar.
M’havia d’aixecar tan aviat
per anar a la feina, a treballar.
De pressa i corrents vaig anar
a esmorzar però no trobava la
torradora per torrar el pa, així
que me’l vaig menjar sense
torrar. Quan vaig acabar vaig
anar a vestir-me, la corbata
tampoc hi era. "Què estrany,
on s’han posat la torradora i
la corbata?", després de buscar una mica la corbata em
vaig dir "és igual, si no hi és,
no hi és", no me la vaig posar.
Com cada dia, anava a la feina
amb l’autobús del barri però
encara que donés voltes i més
voltes al bloc de pisos, on
estava situada la parada del
transport, no la trobava.
Vaig preguntar a totes les
persones que circulaven pel
carrer (en aquelles hores n’eren ben poques), però les que
hi havia tampoc en sabien res.
Vaig decidir anar a peu.
14
Després d’ estar-me més de 5
minuts trucant vaig tornar per
on havia vingut. Però m’hi
vaig fixar i tornava per uns
carrers que no coneixia, unes
avingudes noves, uns cartells
publicitaris que mai havia vist,
no coneixia res. Però el fet
més estrany era que el meu
pis estava al mateix lloc, o
sigui a la mateixa distancia
que la feina, encara que amb
un paisatge diferent, havia
canviat tot de lloc menys la
meva feina i la meva casa. En
arribar a casa em vaig estirar
al llit, estava tan cansat que
només estirar-me ja em vaig
adormir i no em vaig llevar
fins l’endemà al matí.
Al llevar-me tot tornava a ser
normal, em vaig pensar que
tot havia estat un somni.
Vaig esmorzar pa torrat, vaig
vestir-me i vaig posar-me la
corbata, a la feina no hi vaig
anar a peu, hi vaig anar amb
l’autobús i a la porta de la
feina hi havia l’horari que
deia:
Avui dia laborable, OBERT.
Dimarts
A la feina tothom parlava del
mateix, a tothom li havia passat el mateix. Entre tots vam
deduir que el que havia passat no havia estat un somni,
havia passat en realitat!
Quan va acabar aquella jornada i vaig arribar a casa
vaig dinar mirant la "tele". En
un telenotícies (segur que en
tots, però jo només en vaig
veure un) van explicar que
uns fets molt estranys havien
succeït a la ciutat i també van
dir que hi havia un culpable. Aquest individu havia fet
una màquina dels canvis, una
màquina que canviava les coses de lloc i variava el temps
i l’havia provat amb la ciutat
on vivia ell, justament la ciutat on vivia jo.
"Així que el que em va passar
és el que em passarà diumenge", vaig pensar.
DIUMENGE...
Tenien raó! Em van passar
exactament les mateixes coses que m’havien passat uns
quants dies abans !
Al final, al cap d’un mes i mig,
la policia va enxampar aquest
individu de la màquina dels
canvis, estava amagat en uns
grans magatzems dels afores
de la ciutat.
I voleu que us expliqui el més
divertit d’aquesta història?
Doncs mireu, a l’inventor de
la màquina li van posar una
multa de molts diners, però
la màquina no li van tornar.
La van inspeccionar i al cap
d’una setmana ja veies màquines dels canvis a tots els aparadors de les botigues d’electrodomèstics.
Però no us espanteu, l’havien
modificat de manera que només es poguessin fer canvis a
dins de cada casa.
Fi
* Menció especial.
espai web www.escola-proa.org
Educació Secundària Obligatòria
Una gran tempesta
Pol Camps i Aragó
1A-ESO
Blam! La porta de la classe es
tanca de cop amb un fort
soroll...
Fa una gran tempesta. Trons i
llamps s’apoderen del cel. En
cau una pluja intensa i el vent
retruny amb força. Una boirina espessa entela les finestres
de la fosca classe. Estem intranquils. No podem fer classe
i el pati poc a poc es va inundant. Els arbres es mouen
d’una banda a l’altra amb
força, a causa de la potència
del vent. Ara mateix només
estem il·luminats per tres espelmes, que deixen anar dèbils flames.
Ja són gairebé les cinc i no
sabem si podrem sortir d’aquí.
Hi ha un gran silenci. El vent
bufa cada vegada més fort i
udola amb ràbia. Les espelmes
no aguanten, no trigarem a
quedar-nos a les fosques.
De sobte, les finestres són
batudes pel vent i s’obren de
bat a bat. La porta també s’obre i seguidament es tanca
amb grans cops. La classe és
plena d’ombres i no ens podem escapar. Surten goteres
del sostre, ja que ens trobem
al pis més alt de l’escola. Un
llamp ferotge baixa de cop i
parteix un arbre en dos. Hem
de fer alguna cosa. Jo tinc una
idea, però no sé si tothom hi
estarà d’acord. L’exposo a la
classe:
– Abans que l’escola acabi
destrossada, proposo que
amb les runes construïm barques de fusta, així flotarem i
podrem fugir.
Ho he dit gairebé tremolant.
I és que tots tenim una por
que ens arriba a les orelles.
Triguem a reaccionar, però
amb sorpresa per part meva,
em fan cas. Ens posem tots
ràpidament a treballar, abans
no ens quedem ensorrats sota
l’edifici.
adonat del que passava realment, la tempesta ja havia
acabat?, o potser era que ens
trobàvem a un lloc diferent?
Sí, devia ser això, aquell paisatge era desconegut per a
tots nosaltres. Era un lloc àrid,
desert però humit, com si
sigués un antic oasis assecat.
Després d’aquesta contemplació del paisatge m’adormo
de cop, igual que han fet els
meus companys. Estem tots
derrotats. Al final hem aconseguit fugir, però mai podrem
tornar a casa, el lloc on vam
néixer.
Fi
Un cop hem acabat les barques ens adonem que no
estan gaire ben fetes. Tot i
això, crec que encara serviran.
Fugim remant poc segurs, i
l’aigua i el vent lluiten en contra nostre. No ens podem aturar, perquè sinó, qualsevol
d’aquests dos agents se’ns
podria endur tranquil·lament
arrossegant-nos amb la seva
força. Les ones pugen i cauen
ben grosses sobre nosaltres.
La travessia serà dura, tant
que no sé ni si ens en sortirem, ja que alguna barca ja ha
estat tombada i algú de nosaltres caigut i vençut per la
força de la deessa de la mar.
Aquest "viatge" em recorda a
una de les aventures de Jules
Verne, o bé quan a "El senyor
dels anells" es lamenten pels
perduts i han de seguir sense
ells,... Però, submergit en els
meus pensaments no me n’he
[email protected] correu electrònic
15
Educació Secundària Obligatòria
Les tortugues
marines
Daniel Rodríguez i Rey
1B-ESO
Aquest descobriment el van
fer un grup de quatre surfistes de les illes Hawaii que es
deien: Joan, un noi bastant
seriós, Mireia, una noia molt
divertida, Manel, un noi
massa atrevit i Jordi, un noi
estudiós. Tots feien la carrera
de veterinària i al mateix
temps tenien com a hobby el
surf.
Eren molt experts, ja que portaven molts anys practicant
aquest esport. Un dia, en
Manel va veure una onada
que sobrepassava la normalitat, d’unes enormes dimensions, en Joan li va dir que no
hi anés, perquè podia posar
en perill la seva vida, però en
Manel no el va escoltar, es va
posar sobre la planxa de surf i
va començar a nedar cap a
l´onada. Tots el miraven des
de fora amb cara de por. En
un principi en Manel va agafar bé l´onada, va anar guanyant velocitat i tot semblava
que sortia bé, però de sobte
es va estavellar contra una
roca bastant grossa i ell i la
16
planxa van sortir volant. Va
caure a la sorra i no es va fer
gens de mal, perquè cridava:
– Uaaaau! Nois, ho heu vist?
diants, tots l´estimaven, l’havien estudiat i experimentat,
però ja l´havien de deixar
lliure.
Però els altres no el miraven a
ell, sinó a una tortuga amb la
closca trencada, i en Joan va
dir:
– No has xocat contra una
pedra, sinó contra la closca
d´una tortuga! I l’hi has trencat.
La van seguir, la tortuga el primer que va fer va ser excavar
un gran forat a terra i pondre
els ous, després va tapar el
forat i se’n va anar cap a
l´aigua. Els quatre surfistes la
van seguir amb una barca
prou grossa i tots quatre vestits de bus, es van tirar a
l´aigua per seguir-la. Dintre el
mar tot era preciós i la tortuga nedava com si res; els quatre surfistes se’n van alegrar
molt i van tornar cap a la
superfície.
La tortuga estava estirada
a terra amb una esquerda a
la closca, de la velocitat que
anava en Manel l’hi havia
trencat. La Mireia la va agafar i va dir: ara és l´època de
pondre ous per les tortugues,
per això era tan a la vora de
la platja. En Jordi va dir:
– L’hem d´agafar, si la deixem
aquí es morirà a causa dels
depredadors, perquè no es
podrà amagar a la closca.
Manel, l´hem de curar, però
estem fent el final del primer
any de carrera i no en sabem
prou!
Des d´aquell dia van fer
menys surf i van estudiar més
la carrera, perquè havien trobat el millor de la veterinària: veure la recuperació d´un
animal.
Fi
Jordi: – Amb unes quatre dosis de calci al dia n’hi haurà
suficient.
Joan: – On l´amagarem?
Mireia: – Tinc un garatge prou
gran a casa meva, la podrem
amagar allà.
Els quatre joves la van agafar
i la van portar al garatge de la
Mireia.
Cada dia li anaven a donar
menjar, i calci amb una xeringa. Van tapar amb una bena
la ferida i al cap d´un mes
l´esquerda de la closca ja
començava a desaparèixer.
Després d’haver-li donat molt
d’afecte i de dedicar-li un
temps molt valuós pels estu-
espai web www.escola-proa.org
Educació Secundària Obligatòria
Des de la Xina
amb amor
desig de que fos un home era
encara més fort.
La veïna va agafar el nadó i el
va abrigar amb un llençol vell,
va mirar l’Amy i amb un to de
decepció va dir suaument:
– És una nena... –mentre deixava el nadó als braços de la
mare.
Es va acomiadar i va marxar.
Raquel Salamanca
i Garcia
2A-ESO
Ens trobem en un petit poble
de la Xina Oriental, situat
prop de Pequín, per ser més
exactes en una petita casa on
es viu del cultiu d´espècies; hi
habiten tres membres: la
mare, la filla i el pare. Portar
el cultiu és cosa d´homes i el
cap de família està envellint,
aviat no podrà tot sol amb el
conreu i necessitarà ajut per
dur les espècies al mercat i
vendre-les. L’Amy, la mare,
espera un fill, tots dos desitgen que sigui un mascle perquè pugui ajudar el seu pare.
Era una tarda plujosa, l’Amy i
la seva filla cosien i cuinaven a
la casa mentre el cap de família preparava les terres per al
cultiu; el dolç olor de l’arròs
acabat de fer i la tranquil·litat
eren trets característics del
petit habitatge. En aquell
moment, l´Amy va començar a
sentir grans dolors a la panxa,
segurament el fill que esperava era a punt de néixer;
aviat va venir ajut. Va passar
moments dolorosos, però el
La filla gran va mirar la mare
espantada, mentre amb la veu
trencada deia:
– El pare volia un mascle, no
estarà content.
L’Amy es va encarregar de que
la petita estigués bé, després
va anar a banyar-se per recuperar-se.
El pare va arribar emocionat
per la gran notícia, però quan
es va assabentar de que tenien una altra nena, el seu
rostre es va arrugar, va seure i
sense ni tastar l´arròs, amb un
to fred i de menyspreu, va dir
a l’Amy:
– L’hem de sacrificar. No és un
home. No ens servirà.
L’Amy se’l va mirar, li va
demanar que la deixés viure,
però ell s’hi va negar; l´instint
protector de l´Amy va respondre negativament a l’opinió
del cap, ell la va ignorar i li va
aclarir que l´endemà la matarien abans que fos inscrita.
L’Amy va fugir amb les filles,
van fugir aprofitant la foscor
de la nit, la mare sabia perfectament que, a uns quants
quilòmetres del poble, hi
havia un centre d’adopció. Va
carregar el nadó, tot protegint-lo del fred i el vent, mentre avançaven pels estrets i
decorats carrers; aviat va dis-
tingir un modern edifici, els
llums de les finestres deixaven
veure milers de persones en
aquelles grans sales.
Hi va entrar; hi havia un gran
rebedor, amb unes escales i
unes butaques encoixinades,
hi va reposar uns minuts, va
pujar escales amunt.
Va arribar a una gran sala a
vessar de gent, tots amb nens,
la majoria eren mares que
volien salvar els seus fills,
d´altres que simplement no
els volien. Va esperar neguitosa, si el seu marit se n’adonava vindria a buscar-les i
no tornaria a veure les seves
filles. Realment feia el correcte?
Però no va poder pensar-ho
més, una dona esvelta es va
apropar i va dir:
– Vingui, si us plau. L’Amy la
va seguir, es van aturar davant
una porta de fusta, la dona va
picar dos cops i va fer passar
l´Amy. Hi havia un home, la va
fer seure i li va preguntar per
què deixava les nenes. L’Amy
li ho explicà, va donar totes
les dades i van fer el pacte:
– Les seves filles estan en bones mans –va aclarir l´home,
mentre li obria la porta a
l’Amy.
Una noia va portar les dues
nenes a una habitació, i mentre l’Amy abandonava el recinte, va murmurar:
– És el millor per a elles.
[email protected] correu electrònic
Fi
17
Educació Secundària Obligatòria
El mar
Te’n recordes,
Laura?*
Joan Roig i Benito
2B-ESO
De tant en tant ens aturàvem,
ell somreia i m’acaronava la
cara. Jo, el mirava. Havia sentit la por de perdre’l i ara era
allí, a prop meu. Me’l mirava tímidament, contemplava
el seu rostre, però els meus
ulls no es trobaven amb els
seus...
Sara Víctor i Fernández
2B-ESO
El mar, blau i immens,
el tens a prop i sembla lluny,
amb un final inassolible a
[l´horitzó,
on mai ningú no ha arribat.
Després d’un llarg silenci em
vaig atrevir a preguntar-li:
– Fa molt que t’esperes?
El mar, blau i immens,
com un mirall reflexa el cel,
les barques hi naveguen com
[ànecs al llac
i es relaxen mirant el gran mar.
Amb un gest decidit m´allargà
la mà. Feia molt de temps que
no el veia. Em sentia absent,
com si no fos jo qui el mirava.
El seu somriure em va fascinar.
Te’n recordes, Laura? Te’n
recordes dels seus ulls?
Quan fa vent s´inflen les veles,
quan s’embravia tornen a port,
sense perdre el respecte
que li guarden al cor.
Si s’enrabia, s´aixequen les ones,
si és feliç, s’aplana tot sol.
Els peixos hi salten formant
[espectacles,
les barques hi passen formant
[gran soroll.
La brisa del mar resulta divina,
la respires i et passen els mals,
mires el mar i penses mil coses,
escoltes el mar i et passen les
[penes.
El mar, blau i immens.
Fi
18
M’agafava del braç fortament
i em xiuxiuejava, gairebé a
cau d´orella, quines eren les
seves il·lusions. Te’n recordes,
Laura? Te’n recordes dels seus
ulls? Aquells ulls plens de
bondat i vida!
Caminàrem una bona estona.
Era ell qui parlava. Jo restava
en silenci i l´escoltava sense
dir res. No et sabria dir què
em va explicar. Em costava
controlar les meves emocions.
Te’n recordes, Laura? Te’n
recordes que sempre en parlàvem?
Reia i fins i tot saltironava, no
s´adonava de la meva inquietud, de la meva desesperació.
Ell era feliç i caminava. Jo, al
seu costat, em sentia impotent, enrabiada, furiosa... No
podia admetre aquella situació, acceptar que el meu amic
s’havia quedat cec. Te’n recordes, Laura? Te’n recordes dels
seus ulls?
Fi
* Seleccionat per a participar
en els Jocs Florals del Districte.
Caminàrem una llarga estona.
Jo li explicava com m’havia
sentit, els neguits que havia
patit, la por de no tornar-lo a
veure. M’agafava del braç i
caminàvem lentament. El seu
pas era insegur, però la calidesa de la seva pell em transmetia una certa serenitat i confiança.
espai web www.escola-proa.org
Educació Secundària Obligatòria
Crim*
Taila Franco i Lizarralde
3A-ESO
Acer i ciment, un indret fosc,
humit, sense vida. Fa poc que
he acabat de sopar. El sopar
més deliciós de la meva vida,
per cert. Però això no em consola, al contrari, em deprimeix
encara més del que estic.
Perquè de seguida recordo
que aquest és el meu últim
sopar. Ja fa estona que s’ha
post el sol; els últims rajos de
llum que il·luminaven el cel
s’han fos de la mateixa manera que les meves esperances
de sortir viu d’aquí. Sento
com la ràbia, la tristesa i la
impotència cremen al meu
interior. Però ara ja és massa
tard; tot el que puc fer és
acceptar el meu destí amb
serenitat, sense cap mena de
tremolor.
Ja és l’hora. Dos policies entren al meu calabós, i, amb
un gest, m’indiquen que ja ha
arribat el moment. M’aixeco
lentament del terra i, sense
oposar cap mena de resistència, els segueixo. Caminem
per un llarg passadís, que ens
portarà cap a la sala on tot
s’acabarà per a mi. Els nostres
passos ressonen per tot arreu,
recordant-me per un moment
que estic sol, completament
sol. Segurament no em sentiria així si els meus pares estiguessin aquí... però ràpidament recordo que jo mateix
els vaig assassinar a sang
freda, ara farà uns set mesos.
Quina ironia.
Sé que els meus companys em
miren des dels seus calabossos, però no sé si ho fan amb
mals ulls o amb compassió. Sé
que m’estan cridant, però no
sé si són paraules de consol o
pauraules carregades d’insolència. No els veig. No els
sento. Tinc la mirada clavada
al terra i el meu cervell no és
capaç de reconèixer cap mena
de so.
M’enfonso en un mar de pensaments, mirant de trobar la
resposta a l’enigma més complicat que m’ha plantejat la
vida: com he arribat fins on
sóc ara? Aleshores, començo a
recordar...
<Recordo com tot va començar fa set mesos, amb una
discussió amb els meus pares.
No era la primera, des que
vaig complir els 18, en teníem
constantment. Però aquella
vegada va ser diferent. Era
una discussió molt forta. Érem
jo i el meu pare qui dicutíem,
mentre la meva mare mirava
de calmar-nos, però no l’escoltàvem. Ens vam dir de tot
aquell dia, recordo cadascuna
de les paraules que vam pronunciar, totes carregades
d’odi i de menyspreu. Ja no
ho vaig poder aguantar més.
De sobte, un munt d’estranyes sensacions s’apoderavan
de cadascuna de les parts del
meu cos. Llavors vaig recordar
la pistola carregada que teníem guardada en un calaix
de la casa. Un calaix que, en
aquell moment, tenia al meu
costat. Sense parar-m’ho a
pensar, vaig agafar la pistola
i, abans que no pogués dir
res, vaig disparar.
I va ser llavors quan ho vaig
sentir. Una sensació indescriptible de plaer em va envair;
em vaig sentir lliure. Vaig
riure. I tot, perquè d’un sol
tret, vaig fer callar l’home que
m’estava destruint per dins.
La meva mare ho va veure tot.
Era a prop meu, i vaig poder
veure a la seva cara una barreja de sorpresa, confusió i
dolor. Sense dubtar-ho ni un
moment, vaig girar la pistola
cap a ella i vaig tornar a disparar.
Un altre cop. Vaig notar aquella sensació per segona vegada, mentre el cos de la meva
mare queia sobre el terra fent
un soroll sord.
I vaig fugir. Vaig fugir ben
lluny, encara sense poder
creure’m tot el que havia passat. Van passar els dies. Vaig
poder trobar feina en un
poble proper a la ciutat on
vivia, i també un hostal barat
on poder passar les nits.
Intentava portar una vida normal, oblidar tot aquell pasat
tan horrible i tornar a començar. Però dintre meu sentia unes ganes incontrolables
de tornar a sentir aquella sensació de plaer que m’envaia
quan matava. No vaig poder
controlar-ho. Va tornar a passar. Aquest cop, la víctima va
ser un borratxo que em va
intentar fer mal. Era de nit, no
hi havia ningú al carrer, només ell i jo. Ho vaig tornar a
fer. Amb un ganivet que portava a sobre, em vaig llençar
sobre seu i, abans que me
[email protected] correu electrònic
19
Educació Secundària Obligatòria
n’adonés, li vaig clavar el
ganivet al cor. Una vegada.
Una altra. Una altra... Però
aquella no va ser l’última vegada. A mesura que passava
el temps, es tornava una necessitat, no importava qui fós
la víctima; havia de matar.
Fins que va arribar el dia que
em van enxampar. No oblidaré mai la cara freda i inexpressiva del jutge mentre deia la
meva sentència...>
Ja hem arribat. Aixeco el cap i
deixo els meus records de
banda. És una sala no molt
gran, l’única cosa que hi puc
veure és una cadira amb coses
estranyes al voltant. M’hi fan
asseure i em preparen per a
l’espectacle. Tanco els ulls,
perquè sé què veuré si els
obro. Veuré un mirall on es
reflectiran totes les persones
que han vingut a veure la
meva mort; que han vingut a
gaudir de la meva mort. Sento
una cosa mullada al meu cap
que em refresca. També sento
com em posen al voltant del
cap una corretja i la lliguen
amb força. Fan el mateix amb
les meves mans i els turmells,
els lliguen a la cadira. Em
col·loquen alguna cosa més al
cap, però no sé ben bé què és.
De sobte, no sento res. Ja han
acabat, ara només cal esperar
que tot s’acabi. Fent un últim
esforç, m’omplo de valor i
obro els ulls. Els veig. Són els
familiars de totes les meves
víctimes. No els conec tots,
però ho sé per la seva mirada;
una mirada plena d’odi. Hi ha
tres persones més amb ells
que no tenen cap expressió a
la cara. No els conec, però, per
la pinta que fan, deuen formar part de la policia. Giro el
cap i veig un policia agafant
com una mena de palanca i
20
esperant algun senyal del seu
superior. Ja falta poc, ja falta
poc...
De sobte, començo a riure.
Però no és un riure alegre,
sinò un riure fred, malvat, ple
d’odi. A ningú no li sembla
importar, però jo continuu
rient, cada vegada més fort.
Me’n ric d’ells, de tots els presents aquí reunits. Perquè són
patètics. Fan llàstima; un cop
m’hagi mort, tot s’haurà acabat per a mi, però ells continuaran patint la resta de la
seva maleïda vida. O potser
només ric perquè tot això
m’està tornant boig?
T’odio
Anna Paula Moreno
i Flix
3B-ESO
No tinc temps per pensar més.
Ja ho sento. Sento com una
sensació de dolor recorre
totes les parts del meu cos. No
puc pensar, no puc veure, no
puc escoltar, únicament puc
sentir com aquest dolor em
mata poc a poc.
T’odio, perquè m’has canviat.
T’odio, perquè m’has enganyat.
T’odio perquè no et puc estimar
I no puc parar de pensar
En aquell dia que em vas
[enamorar!
Però, tot i això, no deixo de
somriure amb el somriure més
fred que puc dibuixar a la
meva cara. No es desfaran de
mi tan fàcilment. Els estaré
observant, els estaré esperant
des del fons de l’infern, i,
quan els trobi, els faré patir
durant tota l’eternitat.
Encara no sé ben bé per què
[t’odio.
Potser perquè t’he estimat?
O potser perquè m’has deixat?
No sento res. El dolor ha desaparegut de cop. Ja no em
sento el cos. Ho veig tot
negre, és una foscor molt
desagradable. Però ja no
sento res; ja no sento el dolor,
ja no sento l’odi, ja no sento
la tritesa. Ja s’ha acabat tot...
Per què és tan fàcil odiar?
Per què és tan difícil estimar?
Que potser hi va relacionat?
Odi és el que sento
Mentre escric el que penso.
Fi
Fi
* Seleccionat per a participar
en els Jocs Florals del Districte.
espai web www.escola-proa.org
Educació Secundària Obligatòria
No te’n vagis fins
que surtin les lletres
Aina Gumà i Riera
4A-ESO
Em deia sempre la meva àvia:
– Abans sabies quan s´acabaven les pel·lícules, perquè al
final sortia amb lletres ben
grosses "The End", "Fin",
"Fine", ... però avui en dia es
veu que això no està de moda
i només saps que s’ha acabat
la pel·lícula quan surten els
crèdits. I de vegades ni això.
Gràcies a aquesta fotesa, la
meva vida ha passat per molts
daltabaixos. Quan era molt
petita, vaig veure una pellícula estranya. Una pel·lícula
que, anys més tard, se m’apareixia en somnis i en recordava trossos, però no sabia d´on
eren les imatges que em
venien al cap. Eren com records borrosos: un home amb
la cara pàl·lida vestit de cuir
negre amb tisores a les mans,
una noia blanca i innocent
ballant sota la neu, un fantàstic castell dalt d´una muntanya, i una història molt misteriosa. La curiositat em consumia i dia rere dia, el misteri de
l´home amb tisores esmolades
a les mans es feia més gran.
Finalment, un dia vaig veure
la pel·lícula sencera per la
televisió, però em vaig endur
una gran decepció –em vaig
perdre el final. No és que
me n’anés abans que s´acabés, sinó que simplement, la
pel·lícula no dóna per a més,
s´acaba i punt. Però sempre
vaig creure que hi havia un
final, que existia! I heus aquí
l´origen de la meva obsessió.
gues per trobar el carrer, perquè es veu que ara té un altre
nom. Finalment vaig anar a
parar a un carrer estret, curt i
sense sortida; l’única entrada
que semblava un negoci era
una petita botiga. Els vidres,
bruts i llardosos, indicaven
que feia anys que no tenia
gaire èxit el negoci. Però,
impulsada per una curiositat
infinita, vaig entrar sense por
per una porta vella de fusta.
No em podia creure que el
gran misteri que tant havia
esperat durant tant de temps
es quedés a mitges. Aquella
història tan màgica, tan blanca, tan innocent, tan fràgil,...
Envoltada d´un embolcall de
foscor... Era fantàstica! I per
aquesta raó vaig dir-me a mi
mateixa que trobaria el final
de la història encara que
hagués de renunciar al meu
tresos més preuat!
Dins de la botiga, el paisatge
va canviar significativament.
Era un indret molt acollidor,
recobert de mobles vells i parquet de fusta. En dirigir-me a
la barra on hi havia la caixa,
vaig veure un home menjat
per les arrugues que amb
prou feines podia obrir els
ulls. Estava llegint un llibre i,
en veure’m, el va tancar amb
molta lentitud i es va posar les
ulleres.
Vaig buscar totes les versions
de la pel·lícula que havien sortit al mercat arreu del món.
Vaig escombrar tots els racons
de les ciutats, vaig entrar a les
botigues més tètriques i lúgubres que mai no us podeu
imaginar. Però sempre em
trobava amb el mateix. Tothom em donava la mateixa
resposta.
– Bon dia jove, què desitja?
– Bon dia. Miri, fa molt de
temps que busco una pel·lícula. Bé, exactament la pel·lícula
no, perquè ja la tinc, sinó una
altra versió.
En una d´aquestes botigues, la
dependenta em va aconsellar
que mirés de buscar una botiga molt antiga on potser trobaria el que desitjava. El nom
del carrer no em sonava gens,
me’n vaig oblidar, però me
l´havia apuntat per si de cas.
Al cap de molts mesos de
recerca, a un sospir de deixarho córrer, vaig decidir recuperar l´adreça d’aquella botiga.
Vaig haver de fer mans i màni-
L’home em va mirar de dalt a
baix i va aixecar una cella, en
senyal de desconcert.
– De quina pel·lícula es tracta?
– Sap aquella pel·lícula d´un
autòmat amb tisores a les
mans? Una pel·lícula freda,
tètrica, lúgubre,... D’aquell
director esbojarrat i amb els
cabells descuidats.
– Sí, ja sé de quina em parla.
Mai ningú no me l´havia
demanada, però sí que la tinc.
El problema és que només en
tinc una còpia i, espero que
m’entengui, però no l’hi puc
vendre. Em sap greu.
[email protected] correu electrònic
21
Educació Secundària Obligatòria
– Tingui en compte que per a
mi és molt important!
un nen quan no vol que el
peguis o que li facis mal.
En veure’m tan desesperada,
l´home va mostrar un somriure d’orella a orella i em va respondre:
– No és a la venda, però si vol
la pot venir a veure sempre
que vulgui. Darrera la botiga
tinc una sala de projeccions
que està a la seva disposició.
Estaré encantat de deixar-l’hi.
Em vaig aixecar del terra i li
vaig ensenyar el més gran dels
meus somriures. Ell me’l va
tornar i em va dir:
– Estimada amiga, ets la meva
última esperança, em pensava
que ningú ja no se’n recordava de mi. Visc pels teus pensaments i records. T’ho agraeixo
molt, de veritat. Gràcies. Però
sé què busques, i t’ho mostraré.
Veient que no tenia res a perdre-hi, vaig acceptar la proposta amb molt de gust.
La pel·lícula començava com
totes les altres versions. La
mateixa malenconia, la mateixa foscor,... De cop i volta,
vaig sentir que un calfred em
recorria el cos de dalt a baix
i vaig començar a sentir molt
de fred. Primer em pensava que eren els nervis del
moment, però al final els dits
de les mans se’m van congelar
i em vaig adonar que tot el
meu voltant estava cobert de
neu. Tot havia desaparegut,
només hi havia neu i foscor.
Però no estava sola. Vaig tenir
un bon ensurt quan vaig descobrir una ombra darrera
meu. Fins i tot ell es va espantar. Era alt i pàl·lid, molt
pàl·lid. Semblava un mim.
Portava els cabells negres i
mal pentinats, glaçats per la
neu. Tenia uns quants talls a
la cara i, sota els ulls, tenia
unes grans bosses blaves, com
si no hagués dormit en anys.
Anava vestit de cuir negre i
portava unes botes negres
molt estrafolàries. Però el
que més em va sobtar van
ser les seves mans. Eren tisores. Tisores grans, llargues i
esmolades. em mirava amb
una cara llastimosa, la que fa
22
car-me, vaig notar que alguna
cosa queia al terra. Era el llibre. Me’l vaig guardar i vaig
donar les gràcies al dependent. En marxar, però, l’home
em va somriure, però no va
dir res. Em va semblar que
sabia més del que aparentava,
però me’n vaig anar.
Aquell hivern va ser el més
fred de la meva vida.
Fi
Els meus ulls no donaven crèdit al que estava escoltant,
però el vaig seguir cap a la
foscor.
Vam entrar dins d´un bosc
negre i trist, amb tots els
arbres morts i secs. La imatge
d´un bosc fosc acompanyada
d´un home amb tisores a les
mans no era gaire agradable,
però sabia que no em passaria
res, estava... en bones mans.
Finalment, vam arribar a
l´entrada d´un gran castell, alt
i punxegut, tètric i tenebrós.
Vaja, l´idoni per fer qualsevol
pel·lícula de terror. En entrarhi, em va dir que m´esperés.
Ell va marxar escales amunt i
va tornar amb un llibre ple de
pols i fet malbé pel pas del
temps. Me’l va donar i em
va dir:
– Aquí hi ha totes les respostes a les teves preguntes.
Espero que això satisfaci la
teva curiositat. Gràcies per
pensar en mi i deixar-me
existir.
I tal com havia aparegut se’n
va anar.
Les lletres de crèdit em van
despertar. M’havia adormit,
quina decepció! Però en aixe-
espai web www.escola-proa.org
Educació Secundària Obligatòria
Somnis
mica en mica, es quedaren
enrere.
Per a tu*
Però una nit, sola i desconsolada, vaig dirigir-me cap a la
platja. Fou llavors quan vaig
sentir una veu dolça que em
recordà la de la mare. I així
començà la nostra amistat,
que amb el temps, s’anà enriquint.
Des d’aleshores, cada nit converso amb ella, és l’únic
record que em queda...
Judit Soro i Solanes
4B-ESO
Ajaguda a la sorra, en una nit
freda i fosca com aquesta,
puc apreciar el xiuxiueig de
la brisa. I la mar, que amb el
seu aire vacil·lant, fingeix
anar-se’n, però torna per escoltar-me.
Anhelo algun dia poder ser
com ella, sempre preparada
per qualsevol tempesta, i per
molt dèbil que sigui, sempre
es mostra forta i valenta. Que
tot i ser derrotada, mai no
perd esperances i lluita per
recuperar-se.
Jo deixo anar tot allò que
m’angoixa i puc apreciar la
seva veu dolça i amable, que
em consola.
Sempre abocant els meus problemes sobre les seves onades,
per ser allunyats mar endins.
Ella sempre sap fer-me trobar
una explicació per tot, i com
transformar aquells problemes en coses apreses i experiències viscudes.
De petita, sempre estava
plena d’energia, però en marxar la mare, tot va canviar. Tot
allò bo de la meva infantesa
es convertí en records que,
Ella ha aconseguit que torni
una part de mi que creia perduda i sense esperances de
recuperar.
I m’ha fet canviar aquell record amarg, d’aquella persona tan especial i estimada.
Des d’aleshores, no havia trobat ningú que em fes sentir
optimista, segura, feliç, esperançada i amb ganes de lluitar
per allò que es desitja.
I la veritat és que se’m fa
estrany conversar amb la mar,
i qualsevol que em sentís pensaria que estic boja, però jo he
pensat més d´un cop que deu
ser el record de la mare que
vol perdurar per sempre,
sense que aquelles estones de
felicitat que vaig viure i compartir amb ella siguin oblidades.
I tot això li dec a una amiga, la
mar, la qual mai revelarà els
meus sentiments, sinó que
perduraran en la seva profunditat. Amb les seves ones nocturnes, que sempre mantindran aquell record.
Gràcies a ella, he recuperat la
il·lusió i els somnis que creia
perduts!!
Pau Torrano i Pujolar
4A-ESO
Per quan estiguis trist,
Per quan vulguis parlar,
Per quan et trobis sol,
Per quan necessitis un amic,
Espero que hi siguis.
Encara
Encara
Encara
Encara
que no estiguis trist,
que no vulguis parlar,
que no et trobis sol,
que creguis que no
[necessites un amic,
Saps que hi seré.
Si
Si
Si
O
el dia que estàs trist,
el dia que vols parlar,
el dia que et trobes sol,
si el dia que necessites un
[amic
No hi sóc, pensa que...
Pot
Pot
Pot
Pot
Pot
ser
ser
ser
ser
ser
que
que
que
que
que
estigui trist,
vulgui parlar,
em trobi sol,
necessiti un amic,
et necessiti.
Fi
* Menció especial.
Fi
[email protected] correu electrònic
23
Batxillerat
Sense motiu
Però sóc presa dels capricis
del destí... i no visc des de
que visc per a tu.
Ella
Només em queden els records
I els guardo en el fons del
mar,
Així mai podran tornar-me a
buscar.
Fi
Belen Alonso i
Rodríguez
1A-Batxillerat
He sentit com el món se
m’escapa de les mans,
Entre els meus dits queden
els sentiments
I els deixo anar perquè no
vull que em facin mal.
Vaig escoltar el soroll dels
teus pensaments,
Però no vaig poder fer-los
meus
Com un dia vas fer teu el
meu cor,
Sense demanar-me permís,
sens importar-te el que jo
volia.
Així, la meva vida es va
desprendre de mi
I començà a formar-se sense
haver-hi sortida
En els teus sentiments, en les
teves inquietuds,
En el teu desig de fer-me
sofrir sense cap motiu.
I caic en el precipici del silenci; del nostre silenci,
I tot es torna negre i no puc
ni vull veure res.
La passió m’esquinça i necessito alliberar-me,
24
Laia Vilanova i
Fernández
1C-Batxillerat
La recordo molt bé, massa clarament. Aquella nit... pensava
que em moria. Em sentia tan
impotent, tan frustrada, tan
desorientada. No sabia què
fer, no sabia com reaccionar.
Hauria fet qualsevol cosa per
aconseguir esborrar d’aquells
ulls aquella mirada de por i
dolor que apagava la llum i
la vitalitat que normalment
mostraven. Aquells ulls... petits i foscos, però que a la vegada posseïen l’estranya habilitat de fer-se grossos i
brillants, i de cridar "ànim!"
sense obrir la boca. Ella sempre tenia aquella mirada cristal·lina que t’explicava detalladament tot el que passava
per aquell caparronet menut i
tossut, talment com si fos un
llibre obert, escrit amb lletres
lluents. Jo sempre he pensat
que és com si tota ella fos
de vidre, fràgil i transparent,
però molt més resistent del
que, a simple vista, un es pot
pensar.
Ara, ella no hi és. La trobo a
faltar. M’aturo i començo a
espai web www.escola-proa.org
Batxillerat
pensar tot el que ella fa per
mi, per tots nosaltres, tot el
que ha de suportar. Ella és
una de les moltes "superwomen" que corren per aquesta
nostra societat. Treballa, estudia, té cura de la casa, dels
fills, de la gossa, va a les reunions de veïns, de l’escola, del
cau... i encara té temps per
avorrir-se i fer bufandes.
Potser és perquè encara no
tinc prou rodatge ni prou
experiència, però no aconsegueixo imaginar com és capaç
de fer aquest tipus de vida i
no tornar-se boja, de tirar-ho
tot endavant. Realment és
sorprenent. Ella se n’encarrega de tot i a més, encara té
humor i paciència per respondre amb un somriure a una
malifeta o a una desil·lusió.
Ho fa tot amb alegria, amb
aquell "salero" propi de la
seva terra. Va cantant cançons, que potser no tenen res
a veure amb la música que se
sent, o el que està fent, però
que a ella li surten directament del cor. Ella és una
ànima alegre i diürna. De nit,
es deixa endur per aquella
son dolça de després de sopar
i s’acomoda en un racó mentre sent a la família xerrar.
Però, quan el sol es filtra
entre les blanques cortines de
l’habitació, ja te la trobes llevada, desperta i activa. D’una
revolada va despertant cada
un dels membres de la família
amb tota la cura i delicadesa de què una mare és capaç.
A vegades massa suaument,
tant que a penes te n’adones.
Unes altres vegades, tu t’has
fet el bon propòsit de llevarte mitja hora abans del que és
habitual però ella, en sentir
el despertador, ve corrents a
apagar-lo perquè li sap greu
despertar-te tan aviat perquè
et veu dormint molt a gust.
Llavors, el teu bon propòsit es
veu frustrat per un cor massa
afable i tendre.
Quan tots hem marxat de
casa, ella comença la seva
frenètica activitat. Mica en
mica, comença a deixar-ho tot
preparat: el dinar, la casa, la
roba... En acabar, cap a la
feina. Cada dia, es va passejant per les diferent plantes
de l’hospital en què treballa.
Va recorrent tots els passadissos i habitacions, visitant els
seus pacients i encomanant
una mica d’alegria a qualsevol que se la trobi. Amunt i
avall, amb la seva bata blanca
i els seus esclops de xarxa, va
xerrant amb tothom, responent mil i una preguntes i formulant-ne mil i una més.
No oblidaré mai aquella nit
de desconcert, d’impotència,
d’incertesa, del no saber què
passarà l’endemà, ni la sirena
ressonant pels carrers a mitja
nit. Tanmateix em consola
pensar que alguna cosa hem
après, i que ara confirmem
el saber, que siguin quines
siguin les situacions en les que
ens trobem, no les haurem de
passar sols i que sempre hi
haurà algú al nostre costat.
Fi
És curiós. És a poca distància
dels passadissos on té lloc
aquest frenesí d’activitat, on
ara troba. Ara és al llit, amb
actitud passiva i esperit lligat.
Ingressada al lloc on treballa.
Ha de ser una mica surrealista
no sortir de la feina quan toca
el timbre a l’hora de plegar.
Ara per ara, només pot esperar. Esperar a que passin
les hores, els dies, les setmanes..., a que el cos guanyi la
batalla a la malaltia. Les hores transcorren lentament en
aquella petita habitació de
parets blanques, un xic "amenitzades" per les revistes del
cor i les contínues visites. Per
sort, ni el cansament, ni el
dolor són capaços d’acabar
amb un esperit alegre i lluitador. Fins i tot just desprès de
l’operació, malgrat el cansament i l’abatiment, conservava aquella mirada profunda i
aquell somriure agraït i dolç.
[email protected] correu electrònic
25
Batxillerat
L’Illa de la Salvació
Júlia Román i Boneta
1C-Batxillerat
Quan es va despertar, es va
trobar estirat bocaterrosa, en
un lloc que feia molta olor de
mar, mai li havia agradat
aquella olor. Al cap d´uns
segons, una onada va mullarli els peus, i va entendre que
era a una platja. Va recordar
que el vaixell en què viatjava
s’havia enfonsat, i que s´havia
desmaiat, però res més. Va
incorporar-se, tossint per escopir l´aigua que s´havia empassat, i com un acte instintiu,
va mirar el rellotge –fins i tot
abans que el seu voltant–. Les
agulles estaven quietes. No
tenia cap manera de saber ni
l´hora ni el dia que era.
Llavors sí, va mirar la platja on
es trobava. Era com veure un
d´aquells documentals de llocs
paradisíacs: una posta de sol
il·luminant l´aigua salada i la
sorra. Hi havia alguna palmera i, a la seva dreta, es veia el
començament d´un bosc o
d´una selva, no podia saberho. Al fons es veia una muntanya que donava al mar.
Aquell lloc era preciós, li
hagués encantat gaudir-ne, si
es trobés en una altra situa-
26
ció. Havia de trobar la manera
de tornar a casa. Tenia massa
coses per fer com per distreure’s amb el paisatge. L’ esperava una setmana de reunions
als Estats Units. Havia decidit viatjar en vaixell perquè
desconfiava de la seguretat
dels avions, sobretot des dels
atemptats de l´11 de setembre. I ara no podria pujar a un
vaixell mai més.
Havia anat a parar a aquella
illa aparentment deserta vés a
saber com, i n’havia de sortir
d´alguna manera. Va decidir
caminar sense allunyar-se del
mar, no entrar a la selva o
bosc, perquè podia no saber
com sortir-ne. Va arribar fins
al principi de la muntanya
que havia vist sense trobar
cap senyal de vida humana, ni
de com marxar d’allà. Va tornar enrere, però aquest cop
apropant-se a l’espessa vegetació. Seguia sense veure
ningú, i curiosament tampoc
cap animal més gran que un
cranc.
Es va fer massa fosc com per
seguir caminant, així que va
apropar-se a unes roques que
hi havia dins la selva i va estirar-se. La panxa li feia soroll
de la gana que tenia, però
l´esgotament va ser més fort i,
al cap d´un parell de minuts,
va adormir-se.
Quan es va despertar, l’endemà, va fixar-se en un munt
de cocos que semblaven caiguts d’una de les palmeres.
Segurament la foscor els havia
amagat la nit abans. Va pensar que seria molt difícil trencar-los, però es van obrir sense
cap mena d´esforç, d’una
manera molt estranya. Va fer
un tomb per la zona menys
densa de la selva, sense veure
res més que vegetals. Aquella
calma absoluta, aquell silenci
només trencat per algunes
aus, li hauria anat molt bé per
relaxar-se en la seva setmana
de vacances, però en aquell
moment l´estava exasperant.
Hauria d´estar fent una conferència, en comptes de passejar per aquell paratge
idíl·lic. Portava ja una bona
estona caminant, i tornava a
tenir gana, quan va veure,
sobre una roca, un munt de
menjar. En una situació normal ni s’hi hagués acostat. No
eren vegetals típics. A més,
allò tan ben posat havia de
ser d´algú per força. No podia
haver caigut del cel. Però la
panxa no va fer cas d´aquestes
observacions i, sense pensars’ho, va començar a menjar
fins a acabar amb tot.
Va continuar el seu camí, i la
idea que algú havia posat
aquells vegetals sobre la roca
se li’n va anar del cap. No va
veure ni sentir res en cap
moment.
S’estava posant molt nerviós.
Si no hi havia ningú, mai no
podria marxar d´aquell lloc.
Mai no podria tornar a casa. I
havia de tornar. Tenia molta
feina per fer, no podia quedar-se allà eternament.
Però els dies van passar, i no
veia cap forma de marxar.
Però si hi havia quelcom que
el posés més nerviós encara
que haver-se de quedar allà,
era el fet que trobava menjar
cada cop que tenia gana. Al
principi ni s’hi va fixar, però
després va començar a desconfiar. Fins i tot va deixar de
menjar; estava espantat. Algú
li podia estar enverinant el
espai web www.escola-proa.org
Batxillerat
menjar. Evidentment al cap
d´uns minuts de raonament
il·lògic acabava per entendre
que allò era impossible. Que
la qüestió del menjar era
casualitat. Però no podia ser.
Quan ell tenia gana, apareixien grans quantitats de menjar, i si tenia set, es trobava de
cop amb un rierol o una deu
d´aigua. I va ser així durant
tot el temps que va passar a
l´illa. Uns dos mesos, que al
principi es van fer eterns, però
que després va saber aprofitar. Es passava els dies estirat
a la platja prenent el sol, nedant,... Fins que un dia, va
veure un vaixell. Va calar foc a
uns quants matolls i els tripulants de la nau el van
veure. El van recollir i va tornar a Barcelona com nou.
Quan va tornar va buscar
quina era l´illa on havia estat,
però no va veure cap taqueta
de terra al mapa. Tot era
aigua. Sabia que havia estat
prop de Brasil, perquè els
navegants li ho havien dit,
però no sabia res més. Va buscar informació durant molt
de temps, i al final va topar
amb una llegenda que parlava d´una illa utòpica prop de
Brasil. Qui ho havia escrit
explicava que alguns mariners
que havien naufragat quan
anaven del vell continent a les
Amèriques, havien trobat una
illa desconeguda, de la qual
no podien dir ni on era. La llegenda que deia que l´illa apareixia quan algú dels vaixells
que s´enfonsaven necessitava
viure. Algú que estava malgastant la seva vida i que es
mereixia una segona oportunitat. L’illa aprovisionava
d´aliments i aigua màgicament els nàufrags, fins que
aquests deixaven de preocu-
par-se per la seva vida anterior i tornaven a néixer.
Llavors s’apareixia al primer
vaixell que passava perquè
recollís el seu hoste i el tornés
a casa, o allà on havia de
començar la nova vida.
Aquest lloc era conegut com
l´Illa de la Salvació, perquè
salvava les vides de gent que
l’estava perdent inútilment.
Final i principi
Fi
Marta Farràs i Mañé
2B-Batxillerat
Ja és hora de tornar a casa,
estic esgotada, però ha valgut
la pena, feia temps que no
m’ho passava tan bé.
– Anem?
– Sí, però aneu tirant, que jo
haig d’anar a buscar el paraigües a la taquilla, perquè
comença a ploure.
Un cop l’he agafat, he vist que
l’ascensor estava obert... Que
bé! Tinc els peus tan baldats
de ballar en aquesta festa de
fi de curs que no m’hagués
vist en cor de baixar les infinites escales.
Però ja diuen que no s’ha de
cridar victòria abans d’hora.
Va, i em quedo tancada a l’ascensor de l’escola. I és que era
d’esperar, sóc tan "gafe" que
el que no em passa a mi no li
passa a ningú.
He començat a tocar el timbre
d’alarma amb l’esperança que
algú em sentís, però tothom
ja havia abandonat l’escola.
L’única cosa que em podia salvar de passar la nit allà dins
[email protected] correu electrònic
27
Batxillerat
era el telèfon mòbil, però
sembla que hi hagi escrita la
norma que aquests no funcionin quan més els necessites, i
estava segura que amb mi no
farien l’excepció.
I així ha estat, s’ha quedat
sense cobertura. De la ràbia,
l’he tirat a terra, i em sembla
que ara ja ha quedat definitivament inútil per sempre.
I és que no és per menys, m’he
de passar el que queda de nit
aquí dins, més sola que un
mussol, ja que no crec que
ningú em vingui a rescatar, als
meus amics els he dit que
anessin tirant, i els meus pares ja deu fer hores que dormen.
Diuen que sóc pessimista, i
que he d’intentar buscar la
part positiva de les coses, però
en aquest fet, com a molt, puc
pensar que almenys tinc la
sort de no ser claustrofòbica.
Podria posar-me a dormir,
però entre els nervis i la incomoditat de l’ascensor, no
ho aconsegueixo. Llavors, començo a recordar que fa uns
anys, també m’hi vaig quedar,
tancada, amb un professor, un
dels més tranquils, però allà
dins vaig descobrir la seva
vena histèrica; resulta que ell,
pobre, sí que ho era de claustrofòbic.
Asseguda aquí, penso en tots
els records que tinc d’aquesta
escola, que no són pocs, ja
que m’hi he passat tota la
meva vida. Me n’adono que
aquí m’he fet gran, ja que no
sóc aquella nena que va
entrar a parvulari tot plorant,
ara ja tinc gairebé divuit anys
i em tocar marxar.
28
Sí, realment fa pena, com
passa amb qualsevol cosa que
et sents teva i que has d’abandonar.
I la veritat és que qui m’hauria
de dir que tindria aquest sentiment de tristor, si cada matí
el que menys desitjava del
món era haver d’anar a escola. I també l’arribava a odiar
quan els professors ens manaven fer aquells treballs interminables o quan ens feien
"empollar" un munt de matèria. Però ja se sap, la vida està
plena d’aquestes contradiccions.
ra i em quedo adormida a
terra.
Demà quan em despertin serà
un altre dia, i també desgraciadament o afortunadament,
qui sap, serà l’inici d’una nova
vida.
Fi
I si em poso a pensar, realment no és tan estranya
aquesta tristor, he passat
tants bons moments aquí,
amb els meus amics, i fins i tot
amb professors, que resultaven no ser tan antipàtics com
tots ens pensàvem.
Aquesta pena es veu agreujada quan penso en el meu
futur, en què serà de mi d’aquí a deu anys. Però tampoc
no cal que vagi tan lluny...
què faré el curs vinent?
Fins ara, mai m’havia hagut
de plantejar aquesta qüestió,
però ara per primera vegada
hauré de prendre una clara
decisió, i no és fàcil. Sembla
mentida que una pregunta
tan senzilla tingui una resposta tan complicada.
Miro al meu voltant i veig que
aquest trist ascensor reflecteix
ben bé la meva realitat: estic
tancada entre quatre parets, a
les fosques, sense trobar una
sortida.
Aquesta foscor fa que els ulls
se’m tanquin; la son em supe-
espai web www.escola-proa.org
Batxillerat
Les pedres del castell
de Montjuïc*
Josep Adrián i Román
2B-Batxillerat
Les pedres del castell de
Montjuïc estaven desgastades
i mig menjades pel vent i el
fred. Semblaven fràgils, però
no ho eren. Eren fetes d’una
fortalesa i d’una ira inusuals,
desmesurades, fins i tot ridícules. Eren grises, brutes i desagradables. La veritat és que
transmetien un munt de sentiments negatius. Ningú s’havia
preocupat mai de cuidar-les,
les pedres, tothom les odiava i
les temia, eren el presagi
d’una cosa molt i molt dolenta, que en més o menys mesura voltava pel cap dels qui,
com ell, s’havien assegut allí.
La cel·la on es trobava el nostre home era un lloc molt trist
i tosc, estava mal il·luminat i
hi feia fred, però mai s’havia
pretès que fos còmode. N’hi
havia moltes de pedres, de
diferents mides, irregulars i
desgastades. Va pensar que
potser n’hi havia massa. Assegut en el que se suposava
que era un llit, el nostre home
fitava la paret, a uns escassos
tres metres davant seu, con-
centrat com si estigués contemplant un fet sorprenent
del qual no volgués perdre’n
detall. Imitava de ben segur
molta altra gent, que com ell
mateix, havia intentat en va
buscar en aquelles estúpides
pedres un últim consol, o una
última esperança, coneixedors
del que significaven. Aquells
rocs, grosserament amuntegats per algun mestre d’obres, coberts per la pols del
temps, havien estat una de
les últimes visions dels molts
homes conduïts sense pietat
al seu mateix destí fatal. El
nostre home es preguntava
un cop rere l’altre, sense deixar que aquest dubte cruel
influís en el seu comportament serè, què se sentiria.
S’havia sentit a prop de la
mort moltes vegades, i no era
tampoc el primer cop que
estava a la presó. De fet, va
pensar, potser hauria d’estar
content, ja que feia més d’una
setmana que no rebia pallisses
ni vexacions. Poques vegades
un viatge a Madrid havia
estat presagi d’una cosa tan
dolenta. Durant dies havia
sofert un calvari i preferia
no pensar-hi, però no podia
evitar que un tinent de la
Guàrdia Civil, corpulent, calb i
amb un ridícul bigotet se li
aparegués en somnis de tant
en tant, per clavar-li cops de
puny a la panxa. L’últim cop
havia estat tan real que en
despertar-se havia vomitat, i
les pedres van ser testimonis
de com fins i tot escopia sang.
Però no tot eren malsons.
Sempre s’adormia amb l’esperança de somiar amb el seu fill
i la seva dona, i a vegades
ho aconseguia. En Lluís i la
Carme jugaven entretinguts
a la terrassa de la Casa dels
Canonges. Tots dos es trobaven bé i semblaven molt
feliços. Amb això en tenia
prou, no sabia si demanava
massa, però esperava que
s’haguessin salvat de l’horror,
i que allí on fossin estiguessin
bé. Pensava llargues hores en
ells, abstret de la realitat, la
veritat és que, sense saber-ho,
el van ajudar molt les hores
prèvies a l’irremeiable.
La visita de les seves germanes
li significà un despertar a la
realitat, brusc i salvatge com
mai, sabia que era l’última
vegada que les veia, però
semblava serè. Recordaren
tendrament la infància viscuda junts, i fins i tot alguns
somriures vingueren de tant
en tant a substituir les llàgrimes. Les pedres, malgrat la
seva brutalitat, semblaven
també divertides amb les
anècdotes i les bromes, sabien
que no sempre tenien l’oportunitat de riure amb el que
veien, i ho aprofitaven. De fet
no era culpa seva que fa
temps les haguessin arrencat
de la muntanya per amuntegar-les en un lloc tan trist, on
estaven obligades a veure espectacles dantescos. Tenien el
cor de pedra, això sí, i mai
van ser capaces de fer res per
a ningú dels que havien passat per allà. Per això tothom
les maleïa i les odiava. Les tres
persones de la sala van descobrir que s’havien passat
una bona estona mirant-les
amb ulls maliciosos, i que no
havien dit res, malgrat ser les
últimes hores que passaven
junts.
"Lluís Companys Jover, acusado de presidir el gobierno
disuelto de la Generalidad
de Cataluña y de promulgar
[email protected] correu electrònic
29
Batxillerat
desde su cargo diversos actos
de rebeldía...", tot això ja ho
sabien, és el mateix de sempre. Fa temps que les pedres
tenen memòria, i tenen moltes coses per explicar, però no
volen. Prefereixen callar i
escoltar sempre els mateixos
discursos idiotes i els quatre o
cinc trets de rigor. Potser
algun dia se’n cansaran, no ho
sé, però de moment segueixen com sempre, no s’han
mogut ni un mil·límetre d’allà
on les van col·locar. Mentre el
conduïen a la mort el nostre
home va acariciar la paret de
la façana del castell, freda,
rugosa i aspra, i va saber que
no hi havia res a fer. Tothom
va callar però ell va demanar
que li traguessin les sabates.
Aquesta vegada les pedres en
prendrien bona nota, potser
allò havia valgut la pena.
Quan les pedres es rebel·lessin, la justícia i la democràcia
s’imposarien per sempre. De
fet el nostre home va demostrar una valentia i una serenitat envejables mentre era
conduït a la mort i, abans de
caure, encara va tenir temps
de cridar:
– Per Catalunya!!!
Què s’amaga darrera
el teló?*
Joan Clop i Comellas
1B-Batxillerat
Agafo un full del calaix, una
ploma, i començo a escriure
un relat de no sé quantes
pàgines; després d’això, la
vida no té més sentit que un
parell de papers bruts que has
anat passant, l’un darrere l’altre. La mà sobre la taula agafa
embranzida i escriu un parell
de gargots que fan que la
paraula que he creat cobri
vida en una historieta que
s’estanca en el paper, sobre el
qual no tenim més remei que
calcar-nos a nosaltres mateixos.
Fi
* Seleccionat per a participar
en els Jocs Florals del Districte.
30
Sempre tenim l’oportunitat
de crear un món paral·lel, un
món absurd en què el protagonista es creu el que mai
podrà ser, i ens limitem a creure el que som: ninotets d’una
obra de titelles als quals,
poquet a poquet, els han tallat les cordes, i amb elles, les
ganes de seguir interpretant
per a la gent que s’ha posat
davant una cuirassa de plom,
gent que té por de demostrar el que ha viscut any rere
any… de ser real.
Vaig vagant pels carrers solitaris de la ciutat… miro les
finestres entelades per l’hivern... fa fred. Si algun dia et
trobes pels carrers a altes
hores de la nit, veuràs com la
misèria ha cobert les voreres,
la fam cada vegada s’estén
amb més força, i la veritat de
cada dia… cada vegada tenim menys valor per enfrontar-nos als nostres problmes...
com afrontar, doncs, els dels
altres?
La meva ment es cobreix
de flashbacks espontanis, els
amago tímidament sota les
paraules escrites al paper de
calca… sí, aquell paper en què
cadascú pot dir el que és;
sense por de les crítiques
d’una societat enterbolida pel
que no vols ser.
Sí… algun dia, el sol s’aixecarà i, amb ell, també s’aixecarà
l’esperança que tot pugui canviar. No és tard per poder
refer-nos, mai no és tard per
adonar-se de com és cadascú,
ningú no pot ser el que no és.
Mai ningú podrà tornar a
obrir els somnis de ningú, no
els podrà robar. Definitivament el teló es tanca, els titellaires han plegat, i la ploma
ha parat d’escriure…
Sota els gargots, el paper.
Baixa el teló. Els ninots ja
reposen sense cordes, les tisores: al calaix.
Fi
* Menció especial.
espai web www.escola-proa.org
[email protected] correu electrònic
31