Paraules del senyor Joan Manuel Serrat

Paraules del senyor Joan Manuel Serrat

Paraules del senyor Joan Manuel Serrat
Bon dia primer, senyora Presidenta, senyora
Batllessa, Autoritats, senyor Rector gràcies per les
seves paraules tan carinyoses, tan generoses, li vull
dir que m’ha tingut en un cert punt d’inquietud,
quan en temps de codis i de nous evangelis...
doncs, vostè també em col·loca aquí en la picota
d’aquesta història.
Abans que res agrair evidentment a la Fundació
Càtedra Iberoamericana el fet que hagi pensat en
mi per aquest premi Juníper Serra, jo em sento
molt satisfet i molt orgullós fonamentalment per
dues raons: primer, per qui? i segon, per què?
Per qui me’l brinda, d’on neix, neix d’una terra
que estimo, d’una terra amb la que em sento molt
implicat des de fa molts d’anys, d’una terra balear
amb la que tinc un contacte profund des que a
finals dels anys 60, vaig arribar per aquí per
primera vegada.
I el per què, que és la meva implicació com a
ciutadà que, per qüestions de vida, per l’atzar més
que per altres, per qüestions professionals, m’he
trobat amb un peu a cada banda de l’atlàntic, o
millor dit, m’he trobat amb els dos peus a cada
costat.
Jo sempre m’he manifestat com un ciutadà llatíamericà de Barcelona que és el que realment sóc,
és a dir, perquè m’han passat coses prou
importants a la meva vida per no sentir Amèrica
com un fet casual, on hi vaig de tant en tant, per
qüestions de treball, per a què m’estimin
professionalment. Aquella és la meva terra també
perquè allí m’ha passat tot el que li passa a un a la
seva terra, allí he somiat, allí he patit, allí he
estimat, allí he deixat vides, allí he deixat trossos
de la meva vida i allí tinc també part del meu futur,
que m’espera constantment quan hi vaig.
Tocaria dir allò que jo no me’l mereixo el premi,
no? I és cert, no és que no me’l mereixi, és que
segur que hi ha d’altra gent; per això agraeixo que
s’hagin fixat en mi perquè... perquè hi ha d’altra
gent, però no penso portar la contrària perquè...
perquè m’agraden molt, les argumentacions que ha
fet servir el senyor rector avui. Ell parla dels meus
mèrits com a artista... gràcies. Però li he de dir...
que a mi no m’ha costat gaire, no, feina sí, els
mentiria. Jo no he viscut de la inspiració, jo he
viscut del treball, allò de la inspiració és una cosa
que jo envejo molt en els artistes, que tenen
rampells d’inspiració i que en aquell moment són
capaços de crear coses fantàstiques, jo em quedo
absolutament admirat davant del geni, però jo, el
Buenos días primero de todo, señora Presidenta,
señora Alcaldesa, Autoridades, señor Rector
gracias por sus palabras tan cariñosas, tan
generosos, le quiero decir que me ha tenido en un
cierto punto de inquietud, cuando en tiempos de
códigos y de nuevos evangelios... pues, usted
también me coloca aquí en la picota de esta
historia.
Antes de nada quiero agradecer evidentemente a la
Fundació Càtedra Iberoamericana que haya
pensado en mí para este premio Juníper Serra, me
siento muy satisfecho y muy orgulloso
fundamentalmente por dos razones: la primera por
quien y la segunda porqué.
Por quien me lo brinda, de donde nace, nace de
una tierra que quiero, de una tierra con la que me
siento muy implicado desde hace muchos años, de
una tierra balear con la que tengo un contacto
profundo desde que a finales de los años 60, llegué
por aquí por primera vez;
Y el porqué, que es mi implicación como
ciudadano que, por cuestiones de vida, por el azar
más que por otras, por cuestiones profesionales,
me he hallado con un pie en cada lado del
atlántico, o mejor dicho, me he hallado con los dos
pies a cada lado.
Yo siempre me he manifestado como un ciudadano
latinoamericano de Barcelona que es lo que
realmente soy, es decir, porque me han pasado
cosas suficientemente importantes en mi vida
como para no sentir América como un hecho
casual, donde voy de vez en cuando, por
cuestiones de trabajo, para que me quieran
profesionalmente. Aquella es mi tierra también
porque allí me ha pasado todo lo que le pasa a uno
en su tierra, allí he soñado, allí he sufrido, allí he
querido, allí he dejado vidas, allí he dejado trozos
de mi vida y allí tengo también parte de mi futuro,
que me espera constantemente cuando voy.
Tocaría decir eso de que yo no me lo merezco el
premio, ¿no? Y es cierto, no es que no me lo
merezca, es que seguro que hay otra gente; por eso
agradezco que se hayan fijado en mi porque...
porque hay otra gente, pero no pienso llevar la
contraria porque… porque me gustan mucho las
argumentaciones que ha hecho servir el señor
rector hoy. Él habla de mis méritos como artista…
gracias. Pero le tengo que decir… que a mi no me
ha costado demasiado, no, trabajo sí, les mentiría.
Yo no he vivido de la inspiración, yo he vivido del
trabajo, eso de la inspiración es una cosa que yo
meu geni, la meva inspiració, no ha arribat gaire
lluny i he hagut de passar pels camins durs del
treball, jo he hagut de treballar i llavors, de tant en
tant, treballant venia un moment que em donava
una claror determinada i me mostrava quelcom que
era capaç de commoure’m a mi mateix, que és
l’única manera de poder commoure els demés,
però... jo tot ho he fet com a conseqüència del
càstig diví, allò de la poma, que no era una poma,
que era una figa, però és igual, no entrarem en
aquestes discussions.
He fet la feina que m’ha agradat fer, m’ho he
passat bé fent-ho, la gent me la reconeix, és a dir,
m’estima, valora la meva feina, la veritat és que els
hi desitjo a tots vostès que els hi passi el mateix,
llavors, comprendran que aquí hi ha poc mèrit.
Faig meu el món que és d’altres quan escric
cançons i llavors els hi torno, a vostès, els hi torno
convertides en cançons, tractant de buscar una
complicitat perquè és el que tracta tot artista, un
artista tracta sempre de trobar complicitat amb la
gent. I és aquest anar i venir de les emocions el
que justifica l’existència de l’artista i fa que aquest
sigui... com els diria... com quan hi ha un caramull
de gent darrera d’una paret molt alta, doncs, la
gent s’ajunta i llavors n’hi ha un que li diuen: «tu,
puja!», aleshores aquell puja al damunt dels altres,
mira què hi ha darrera la paret i va i els hi conta,
doncs això és el que fa i ha de fer un artista, i això
és el que tracto de fer amb la meva feina.
Canto perquè cantar em dóna gust, canto pel plaer
de cantar, perquè cantant espanto els dimonis i per
a mi el fet de tenir l’ofici de cantar és un privilegi,
a més sempre ho dic, a més em donen taula als
restaurants sempre que hi vaig, és un avantatge.
El senyor rector ha parlat també de la difusió
cultural feta de l’obra d’importants poetes, diu ell.
Tan debò que hagi estat així però la veritat és que
els he de confessar que no ho he fet mai amb
aquesta intenció, no he tractat de ser l’altaveu de
l’obra poètica d’un altre, el que he fet és agafar
aquells poemes que em van commoure, que em
commouen, que diuen allò que a mi m’agradaria
dir i de la manera que m’agradaria dir-ho i perquè
allò sonava a cançó, cançons boniques, cançons
intel·ligents, cançons que a mi m’hagués agradat
escriure, per això ho he fet, si han passat altres
coses... fantàstic! L’únic que espero és que si els
altres artistes, si els poetes poguessin opinar, no
estiguessin en un desacord excessiu respecte del
que he fet.
He defensat els valors democràtics perquè trobo
que la democràcia és la menys dolenta de les
formes de convivència que pot establir una
societat, viure en democràcia és allò que està més
aprop de viure en llibertat dins la imperfecció que
envidio mucho en los artistas, que tienen arranques
de inspiración y que en ese momento son capaces
de crear cosas fantásticas, yo me quedo
absolutamente admirado delante del genio, pero en
mi, mi genio, mi inspiración, no ha llegado
demasiado lejos y he tenido que pasar por los
duros caminos del trabajo, yo he tenido que
trabajar y entonces, de vez en cuando, trabajando
venia un momento de lucidez que me deslumbraba
con algo que era capaz de conmoverme a mi
mismo, pues ésta es la única manera de poder
conmover a los demás, pero… yo todo lo he hecho
como consecuencia del castigo divino, eso de la
manzana, que no era una manzana, que era un
higo, pero es igual, no entraremos en estas
discusiones.
He hecho el trabajo que me ha gustado hacer, me
lo he pasado bien haciéndolo, la gente me lo
reconoce, es decir, me quiere, valora mi trabajo, la
verdad es que les deseo a todos ustedes que les
pase lo mismo, así pues, comprenderán que el
mérito es poco. Hago mío el mundo que es de
otros cuando escribo canciones y luego se las
devuelvo, a ustedes, se las devuelvo convertidas en
canciones, tratando de buscar una complicidad
porque es lo que trata de hacer todo artista, un
artista siempre trata de encontrar complicidad con
la gente. Y es este ir y venir de las emociones lo
que justifica la existencia del artista y hace que
éste sea… como les diría… por ejemplo, cuando
hay un montón de gente detrás de una pared muy
alta, entonces, la gente se junta y luego hay uno al
que le dicen: «¡eh tú, sube!», entonces aquel sube
encima de los demás, mira que hay detrás de la
pared y va y se lo cuenta, pues eso es lo que hace y
tiene que hacer un artista, y eso es lo que trato de
hacer con mi trabajo.
Canto porque cantar me place, canto por el placer
de cantar, porque cantando espanto los demonios y
para mi el hecho de tener el oficio de cantar es un
privilegio, además siempre lo digo, incluso me dan
mesa en los restaurantes siempre que voy, es una
ventaja.
El señor rector ha hablado también de la difusión
cultural hecha de la obra de importantes poetas,
dice él. Qué bien que haya sido así pero la verdad
es que les tengo que confesar que nunca lo he
hecho con esa intención, no he tratado de ser el
altavoz de la obra poética de otro, lo que he hecho
ha sido coger aquellos poemas que me
conmovieron, que me conmueven, que dicen eso
que a mi me gustaría decir y de la manera que me
gustaría decirlo y porque eso sonaba a canción,
canciones
bonitas,
canciones
inteligentes,
canciones que a mi me hubiera gustado escribir,
por eso lo he hecho, si han pasado otras cosas…
¡fantástico! Lo único que espero es que si los otros
tenen les nostres democràcies, les quals estan
subjectes en tot moment a una sèrie de necessitats i
d’estímuls per ser millorades i, que hem de
millorar-les i complementar-les, evidentment entre
tots; però viure d’acord amb la democràcia i en
oposició a les dictadures ho he fet, en primer lloc,
per defensa pròpia, és a dir, en aquesta actitud no
hi ha un acte messiànic, ni de servitud, ni de voler
servir la societat sinó que parteix d’un principi
absolutament egoista, que és el de defensar-me a
mi mateix i defensar la meva família i aquest és el
millor camí. Suposo que és defensant-se a un
mateix d’una manera honesta, o que tracti de ser
honesta, i tractant de defensar la seva família, el
seu poble, que d’aquesta manera s’acaba defensant
tota la societat i ens acabem defensant mútuament
i col·laborant a crear un teixit social que ens faci
poder caminar una mica millor.
També ha parlat del fet del català/castellà i del
meu bilingüisme, jo sóc bilingüe com les serps,
però amb més bona intenció, perquè jo sóc el
resultat de la meva realitat, jo sóc el resultat del
que m’ha passat, no puc ser d’una altra manera,
vaig néixer en un lloc També ha parlat del fet del
català/castellà i del meu bilingüisme, jo sóc
bilingüe com les serps, però amb més bona
intenció, perquè jo sóc el resultat de la meva
realitat, jo sóc el resultat del que m’ha passat, no
puc ser d’una altra manera, vaig néixer en un lloc
determinat, en unes condicions determinades, i així
és el meu camí, sóc [DUQHJR, i sempre dic que
quan em demanen en quina llengua m’estimo més
expressar-me és per mi com si em preguntessin
alguna cosa absolutament estrambòtica perquè la
meva resposta no està en funció d’una funció
lingüística, ni tan sols d’una funció cultural, sinó
que torno una altra vegada a la defensa pròpia i dic
que m’expresso millor en la llengua en què em
prohibeixen fer-ho. Quan m’impedeixen fer-ho en
una, aquella és la que m’estimo, i quan m’ho
prohibeixen d’una manera integral, aquella, me’n
vaig cap aquella, i no és per fer la punyeta,
senzillament és perquè crec que l’home ha de
defensar la llibertat i una manera de defensar la
llibertat és enfrontar tot allò que impedeix el seu
exercici.
I jo també estic molt satisfet, tornem ara a la
relació amb Amèrica llatina i amb el fet de la
difusió del català. D’alguna manera jo he arribat a
fer una mica més conegut el català a Amèrica
perquè... saben, jo tinc necessitat d’estimar i de
que m’estimin. Sóc molt curiós, quan vaig als
llocs, jo tracto d’implicar-me allà on vaig i en
implicar-me, la meva curiositat em duu a buscar, a
participar, a saber... El saber et duu una mica al
coneixement i el coneixement et duu a l’estimació.
Llavors aquí hi ha tot un cercle que jo he aprofitat.
Tot allò que jo he buscat, he tingut una gran
artistas, si los poetas pudiesen opinar, no
estuviesen en un excesivo desacuerdo con lo que
yo he hecho.
He defendido los valores democráticos porque
pienso que la democracia es la menos mala de las
formas de convivencia que puede establecer una
sociedad, vivir en democracia es lo que está más
cerca de vivir en libertad dentro de la imperfección
que tienen nuestras democracias, las cuales están
sujetas en todo momento a una serie de
necesidades y de estímulos para ser mejoradas y,
que tenemos que mejorarlas y complementarlas,
evidentemente entre todos; pero vivir de acuerdo
con la democracia y en oposición a las dictaduras
lo he hecho, en primer lugar, en defensa propia, es
decir, en esta actitud no hay un acto mesiánico, ni
de servicio, ni de querer servir a la sociedad sino
que parte de un principio absolutamente egoísta,
que es el de defenderme a mi mismo y el de
defender a mi familia y éste es el mejor camino.
Supongo que es defendiéndose a uno mismo de
una honesta, o que trate de ser honesta, y tratando
de defender a su familia, a su pueblo, que de esta
manera se acaba defendiendo a toda la sociedad y
nos acabamos defendiendo mutuamente y
colaborando a crear un tejido social que nos haga
poder caminar un poco mejor.
También
ha
hablado
del
hecho
del
catalán/castellano y de mi bilingüismo, yo soy
bilingüe como las serpientes, pero con mejor
intención, porque yo soy el resultado de mi
realidad, soy el resultado de lo que me ha pasado,
no puedo ser de otra manera, nací en un lugar
determinado, en unas condiciones determinadas, y
así es mi camino, soy [DUQHJR (inmigrante en
Cataluña), y siempre digo que cuando me
preguntan en qué lengua prefiero expresarme para
mi es como si me preguntasen alguna cosa
absolutamente estrambótica porque mi respuesta
no va en función de una función lingüística, ni
siquiera de una función cultural, sino que vuelvo
una vez más a la defensa propia y digo que me
expreso mejor en la lengua en que me prohíben
hacerlo. Cuando me impiden hacerlo en una,
aquella es la que prefiero, y cuando me lo prohíben
de una manera integral, aquella, me voy hacia
aquella, y no es por hacer la puñeta, sencillamente
es porque creo que el hombre tiene que defender la
libertad y una manera de defender la libertad es
enfrentándose a todo aquello que impida su
ejercicio.
Y yo también estoy muy satisfecho, volvamos
ahora a la relación con América latina y con el
hecho de la difusión del catalán. De alguna manera
yo he llegado a hacer un poco más conocido el
catalán en América porque… saben, yo tengo
necesidad de querer y de que me quieran. Soy muy
recompensa, també ho han buscat en mi, i a partit
d’aquí, he estat capaç de crear curiositat i llavors
que passin coses d’aquestes curioses com la que
explicava ell d’un cambrer o coses magnífiques
també com les que succeeixen que es fan
acadèmies a determinades ciutats de l’Argentina, o
de Mèxic, o de l’Uruguai o de llocs d’aquests,
perquè la gent vol estudiar català o perquè vol
entendre les cançons de Serrat. Tot està bé,
qualsevol vehicle està bé, però jo aquí no oblidaria
una cosa, que és molt important, i és la gran tasca
de difusió del català i de Catalunya, que va fer tota
aquella gent nostra que va haver de sortir als anys
30 com a conseqüència de la Guerra Civil i va
crear els grans llaços amb Amèrica llatina, ells són
els que van fer la gran llavor de sembrar curiositat,
d’unir esforços amb la intel·lectualitat d’Amèrica
llatina, tot el que van ser els casals catalans, els
nostres mestres, els mestres que ens van furtar
aquí, a les nostres universitats, que el franquisme
ens va arrabassar, aquells mestres van anar a parar
a Amèrica, aquells van ser la gran llavor de la
curiositat envers Catalunya, perquè n’hi havia, i a
les Illes, i a València, perquè n’hi havia molts allí,
i ells han estat els grans, els quals van sembrar
aquesta inquietud i aquesta curiositat que mira, que
d’altres que hem arribat més tard, doncs, d’alguna
manera hem collit.
Bé, jo ja no sé què més dir, que porto molta estona
parlant... i res... tornar a agrair el premi i tornar a
repetir les dues raons: primer perquè neix de qui,
neix d’una Fundació balear, neix d’un lloc on em
sento profundament estimat, vull dir correspost
amb l’amor, i per raons d’un altre lloc en el qual
tinc establerta una història de més de trenta anys
que ha servit per fer ponts, no perquè jo els fes, els
ponts, sinó perquè ells me’ls van oferir i jo els he
acceptat.
(Dirigint-se als músics) Gràcies també als
companys que heu estat molt amables tocant,
oferint-me aquest concert, vermut-concert,
(dirigint-se al públic) i gràcies a tots vostès per ser
aquí i per donar-me una raó més per estimar una
mica més encara aquesta terra. Gràcies.
curioso, cuando voy a los lugares, yo trato de
implicarme allá donde voy y cuando me implico,
mi curiosidad me lleva a buscar, a participar, a
saber… El saber te lleva al conocimiento y el
conocimiento te lleva al afecto. Entonces aquí hay
todo un círculo que yo he aprovechado. Todo lo
que he buscado, he tenido una gran recompensa,
también lo han buscado en mí, y a partir de aquí,
he sido capaz de crear curiosidad y luego que
pasen cosas de éstas curiosas como la que
explicaba él de un camarero o cosas magníficas
también como las que suceden que se hacen
academias en determinadas ciudades de Argentina,
o de Méjico, o de Uruguay o en lugares de éstos,
porque la gente quiere estudiar catalán o porque
quiere entender las canciones de Serrat. Todo está
bien, cualquier vehículo está bien, pero yo aquí no
olvidaría una cosa, que es muy importante, y es la
gran labor de difusión del catalán y de Cataluña,
que hizo toda nuestra gente que tuvo que salir en
los años 30 como consecuencia de la Guerra Civil
y creó los grandes lazos con América latina, ellos
son los que hicieron la gran semilla de sembrar
curiosidad, de unir esfuerzos con la intelectualidad
de América latina, todo lo que fueron los casales
catalanes, nuestros maestros, los maestros que nos
robaron aquí, en nuestras universidades, que el
franquismo nos arrancó, aquellos maestros fueron
a parar a América, esos fueron la gran semilla de la
curiosidad hacia Cataluña, y hacia las Islas, y hacia
Valencia, porque había muchos allí, y ellos han
sido los grandes, los que sembraron esta inquietud
y esta curiosidad que mira, que otros que hemos
llegado más tarde, pues, de alguna manera hemos
recogido.
Bueno, yo ya no sé qué más decir, que llevo
mucho rato hablando… y nada… volver a
agradecer el premio y volver a repetir las dos
razones: primero por donde nace, porque nace de
una Fundación balear, nace de un lugar donde me
siento profundamente querido, con ello quiero
decir correspondido con el amor, y por razones de
otro lugar donde tengo establecida una historia de
más de treinta años que han servido para hacer
puentes, no porque yo los hiciera, sino porque
ellos me los ofrecieron y yo los he aceptado.
(Dirigiéndose a los músicos) Gracias también a los
compañeros que habéis sido muy amables tocando,
ofreciéndome este concierto, vermut-concierto,
(dirigiéndose al público) y gracias a todos ustedes
por estar aquí y por poder darme una razón más
para querer un poco más todavía esta tierra.
Gracias.