Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Transcripción
Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Diumenge 5 d’octubre de 2014 · Número 3 H OY S E P R E S E N TA E N E L AU D I TO R I O A L A S 1 8 : 3 0 H SECCIÓN OFICIAL A COMPETICIÓN 9 Roland Emmerich 10 Sergio Caballero ORÍGENES 11 Franco Nero U N A P E L Í C U L A D E M I K E CA H I L L DIRECTOR DE OT R A T I E R R A “AUDAZ, ORIGINAL Y FASCINANTE.” TODD McCARTHY, THE HOLLYWOOD REPORTER FOX SEARCHLIGHT PICTURES PRESENTA UNA PRODUCCIÓN A VERISIMILITUDEDISEÑO/ WEWORK STUDIOSEFECTOSEN ASOCIACIÓN CON BERSISUPERVISOR N PICTURES Y PENNY JANE FILMS UNA PELÍCULA DE MIKEDISEÑOCAHIDE LL “I ORIGINS” MICHAEL PITT BRIDISEÑOT MARLI NG ASTRID BERGEÈS-FRISBEY DIRECTOR DE FOTOGRAFÍA MARKUS FÖORDERER, BVK STEVEN YEUN ARCHIE PANJABI REPARTO JAMES CALLERI, C.S.A. PAUL DAVIS, C.S.A. DE SONIDO STEVE BOEDDEKER VISUALES MICHAEL GLEN MUSICAL JOE RUDGE MÚSICADE WILL BATES PHIL MOSSMAN VESTUARIO MEGAN GRAY MONTAJE MIKE CAHILL PRODUCCIÓNDE TANIA BIJLANI PRODUCTORES PRODUCIDA ESCRITA Y EJECUTIVOS ADAM NEUMANN REBEKAH PALTROW NEUMANN BONNIE TIMMERMANN ADAM S. BERSIN JAYNE HONG TYLER BRODIE BURTON GRAY MICHAEL PITT POR MIKE CAHILL HUNTER GRAY ALEX ORLOVSKY DIRIGIDA POR MIKE CAHILL SOUNDTRACK ON 6 Magical Girl w w w.or i g e n e s l ap e l i cu l a.e s PROPIEDAD DE FOX. ÚNICAMENTE PARA USO PROMOCIONAL. QUEDA ESTRICTAMENTE PROHIBIDA LA VENTA, COPIA O DUPLICACIÓN DE ESTE MATERIAL. 211x292 Revista SS.indd 1 w w w. s i t ge s f i l m fe s t iva l . co m 24/09/14 12:38 COPYRIGHT © 2014 TWENTIETH CENTURY FOX. Diari del festival 2 Diumenge 5 d’octubre 2014 Informació i venda d’entrades 2 Est ació Re n fe Pg. de Vilanova eP are llad es s Cap de la Vila C. 5 8 oni C. de Sant Ant Pg. Marítim C. C. 7 Àn ge M ajo r sú de Je 4 6 lV id al Preus (IVA inclós) C. Rafael Llopart Av. Sofía C. d 3 Gumà n Llopis 1 C. Francesc sc nce Fra ant C. S C. de Joa Compra les teves entrades a través del web del Festival: www.sitgesfilmfestival.com C. Jo an M arag all 17 Pg. de la Ribera 9 10 La Fragata 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 rxador L’Exco 12 11 13 15 14 Platja de Sant Sebastià 16 Estació Bus Sitges - Barcelona / Sitges - Vilanova Cinema Prado Cinema El Retiro Cap de la Vila Jardins d’El Retiro. Taquilles centre Hort de Can Falç Carrer Primer de Maig Passeig de la Ribera La Fragata Ajuntament Fundació Stämpfli - Art Contemporani Mercat Vell. Casa Bacardí Palau de Maricel. Exposicions Edifici Miramar Platja de Sant Sebastià. Estands L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació Plaç Dr. R a del obert Av. E m eren Port E 21 sport iu Aig uado lç 20 18 Hotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informació. Sala Tramuntana 19 Photocall Mirador 20 Port de Sitges - Aiguadolç 21 Photocall del Port COORDINACIÓ Violeta Kovacsics Tren fantàstic! FOTÒGRAFS Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris ntós 19 Informació transports MAQUETACIÓ Juan Carlos Gómez, Fran Valenciano Rave 18 El diari del festival REDACCIÓ Gerard Casau, Toni Junyent, Alan Salvadó, Pau Teixidor, Gala Hernández cià R oig i Consulteu tots els horaris, parades Del 3 al 12 d’octubre (ambdós inclosos) i preus a Tren directe Sitges – Barcelona Sants www20.gencat.cat/portal/site/ Sortida des de Sitges: 1.30h de la rodalies o bé al 900 41 00 41 matinada Bus diürn i nocturn Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat. El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà. Monbús Consulteu horaris i parades 93 893 70 60 / www.monbus.cat Bus urbà de sitges Consulteu horaris i parades a: www.visitsitges.com IL·LUSTRACIÓ Guillem Dols VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra El festival no comparteix necessàriament les opinions expressades pels diferents autors d’aquesta publicació. El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports. maratons del 12 d’octubre, les sessions Despertador, Abonament Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada Venda d’entrades 9€: S. O. F. Sitges 47, S. O. F. Òrbita, S. O. F. Especials, Fantàstic Panorama, Noves Visions, Seven Chances, Focus Àsia, Midnight X-Treme, Anima’t i Sessions 3D*. 6€: Secció Sitges Clàssics 7€: Sessions Anima’t Curts 11€: Maratons, Programa doble (llevat d’excepcions) 13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda 14€: Maratons del dia 12 d’octubre 4,50€: Classes magistrals i sessions Despertador (sessions de les 8.30 h. a tots els cinemes) *1€: Ulleres 3D, per les sessions 3D de l’Auditori. De venda al web i a les taquilles del Festival. De 3 al 12 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dalmau, s/ núm) i a les taquilles Jardins del Retiro situades als jardins d’aquesta societat (Àngel Vidal, 17). Abonament 10: Compra 10 entrades per a 10 sessions diferents i obtindràs un 10% de descompte sobre el preu total. És vàlid únicament per a les sessions que tinguin un preu de 9 euros. Podràs gestionar el teu abonament a la teva àrea personal de la nostra pàgina web. Abonament 20: Compra 20 entrades per a 20 sessions diferents i obtindràs un 20% de descompte sobre el preu total. És vàlid únicament per a les sessions que tinguin un preu de 9 euros. Podràs gestionar el teu abonament a la teva àrea personal de la nostra pàgina web. Abonament 40: Compra 40 entrades o més i obtindràs un 20% de descompte sobre el preu total. És vàlid per a totes les sessions excepte les gales d’Inauguració i Cloenda, maratons del 12 d’octubre, les sessions Despertador i Localitat Numerada. Podràs gestionar el teu abonament a la teva àrea personal de la nostra pàgina web. Taquilles del festival Abonaments (iva inclós) Carnets amb descompte* 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura, Club TR3SC (vàlid per al titular i un acompanyant), RACC Master, RAKK 4u, Amics JoTMBé i majors de 65 anys. Els descomptes no són acumulables. El titular podrà adquirir una entrada amb descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TRESC, que podran adquirir-ne dues. * Excepcions dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de Cloenda, Recollida d’entrades Print at home: Imprimeix les teves entrades des del teu espai personal triant l’opció “print at home” i accedeix amb elles directament al cinema. Ticket Mobile: Si tens un smartphone, descarrega’t les teves entrades des del teu espai personal al mòbil triant l’opció “Print Mobile” i accedeix directament al cinema. Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a: Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana. Taquilla Jardins del Retiro. Carrer Àngel Vidal, 17 (també accés pel carrer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado. Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9 h. a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/ recollir anticipadament amb el sistema Print at home o Ticket Mobile. Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades. La informació inclosa en aquest programa és susceptible de canvis. Per a més informació consulteu el web: www.sitgesfilmfestival.com Suport taquilles: Horari d’atenció de dilluns a divendres de 9.30 a 21.30h. Caps de setmana i festius previs al Fetival de 10 a 19h del 23 de setembre al 12 d’ocubre. Telèfon: 93 1195828 Correu electrònic: [email protected] Diari del festival 3 Diumenge 5 d’octubre 2014 L’equip d’Amor eterno Jake Paltrow (Young Ones) L’equip de Musarañas La Zombie Walk Pang Ho-cheung (Aberdeen) SAM (Pos eso) Diari del festival 4 Noves Visions - Emergents PRADO 10:45 Apocalipstik - working title Són moltes les pel·lícules que han trobat en els mecanismes del procés creatiu un portal que dóna accés a un territori al·luci- Diumenge 5 d’octubre 2014 nant: Screamplay, Barton Fink... L’última incorporació a aquesta llista és Apocalipstik - working title, la darrera obra de l’entusiasta director Gilles Gambino. El film ens presenta Ritchie, un aspirant a cineasta, i Micky, un criminal de personalitat caòtica. Entestat a produir un guió del primer, Micky comença a buscar finançament de manera poc ortodoxa, posant en Ritchie en situacions molt compromeses. A causa d’aquest estrès, el protagonista comença a tenir visions: Laylah, la noia dels seus somnis, es materialitza en el món real per ajudar el seu creador. Paral·lelament, sorgeix del no-res Daemon, un personatge seductor i materialista, que tractarà d’exercir la seva influència nociva sobre Ritchie, fent encara més enrevessada la trama d’aquesta “comèdia de gàngsters esotèrica”. S.O.F. Sitges 47 AUDITORI 10:15, 18:30 I Origins Las alarmas saltaron cuando en 2011 una cinta rodada con cuatro duros se llevó el Méliès d’Or a la mejor película fantástica del año justo después de conquistar Sundance. Otra tierra ponía so- S.O.F. Sitges 46 AUDITORI 12:15, 22:45 The Guest A finales del verano pasado llegaba, por fin, a la cartelera española Tú eres el siguiente, una película que Adam Wingard había rodado en 2011. Durante aquel impasse de tiempo, íbamos teniendo noticias de Adam Wingard, cuya opera prima A Horrible Way to Die se había presentado en el Festival en 2010, a través de fragmentos en películas colectivas. Wingard firmó impagables segmentos para The ABCs of Death y en las dos primeras entregas de V/H/S. Cuando pudimos ver Tú eres el siguiente nos preguntamos cómo una salvajada tan divertida se había hecho tanto de rogar. Esta vez, no habrá demoras innecesarias: The Guest ya está aquí. David ya está aquí, frente a la puerta de los Peterson, y parece que estos le van a dejar entrar… Así arranca la película, con David (Dan Stevens, visto en Downton Abbey), presentándose en casa de una familia, diciéndoles que fue amigo y compañero de su hijo, muerto en una operación militar en Afganistán. Los Peterson le ofrecerán su hospitalidad, y como ya os podéis imaginar, esto les acarreará graves consecuencias, incluyendo, por ejemplo, algún derramamiento de sangre. David pronto se revelará como un magnético enigma, y alrededor de él empezará a tejerse una red de incertidumbres en la que, y ahora podéis corear conmigo estas palabras que son puro cliché, “nada es lo que parece”. Nada es lo que parece, nada es lo que parece, más que un tagline es como un mantra, pero lo que sí os podemos decir es que The Guest no engaña en absoluto en sus intenciones: no pretende otra cosa que teneros cogidos por las partes durante algo más de hora y media, en la que, tras un primer tercio en el que no sabemos muy claro si estamos ante una comedia negra o un thriller extraño o ambas cosas a la vez. Una atmósfera de conspiración y amenaza va cerniéndose sobre los Peterson y sobre nosotros a medida que David va infiltrándose en la familia: encandilando a la madre, enseñando al hijo adolescente cómo plantar cara a los abusones de su instituto y buscando la complicidad con la hija mayor. De fondo, se entrevén las sombras de una guerra que bien podría corresponderse a conflictos más recientes. Si The Horrible Way to Day conservaba aún las maneras del mumblecore y cierto aspecto desaliñado, con Tú eres el siguiente, Wingard demostró que también sabía dibujar deliciosas viñetas sangrientas. En The Guest, el cuidado aspecto visual va en una única y reconocible dirección, hacia los felices años 80, con sus estallidos de color y vísceras, y también, según el momento, hacia Carpenter y Argento. Toda una celebración del género que no podía faltar en Sitges. bre el mapa a Mike Cahill y a toda su panda de amigos, los mismos con los que levantaría otros proyectos, como Sound of my Voice. Sin embargo, resulta difícil evitar la comparación de Cahill con la carrera de Shane Carruth (Primer, Upstream Color), cuyas películas mantienen el mismo tono fantástico que el cine de Cahill. Ambos cineastas ejercen de auténticos hombres orquesta, escribiendo, montando y produciendo sus propias películas. En esta tesitura, las expectativas por ver lo nuevo de Cahill eran más que altas. El director americano no ha defraudado. Con la estupenda Brit Marling (mejor actriz en la edición de Sitges de 2011 por Otra tierra) al frente de un reparto que completan Michael Pitt y la catalana Astrid Bergès-Frisbey, la película arranca en el momento en el que un chico conoce a una chica cuyo iris ocular tiene la capacidad de cambiar de color. I Origins se despliega en muchas y distintas direcciones, tanto desde el punto de vista del contenido (una historia de amor que combina con audacia conceptos científicos y metafísicos) como en sus imágenes, cuyo magnetismo y singularidad visual convierten su visionado en una experiencia poderosa y envolvente. la editorial Shogakukan desde 2008, llevando recopilados hasta la fecha más de 40 tomos. La historia de The Mole Song, muy habitual dentro del mundo del manga sobre la delincuencia juvenil, sigue las correrías de Reiji Kikukawa (interpretado por Toma Ikuta), un policía de tupé demodé que se tunea a lo yakuza para frenar las ansias de expansión territorial de un importante clan apodado Sukiya-kai. El policía zoquete se convertirá en el protegido de un oyabun (padrino) estrechamente entrelazado con la familia Sukiya-kai, con el objetivo de ir escalando posiciones hasta poder ganarse la confianza del gran jefe que rige el clan. CineAsia Anima’t PRADO 14:30 The Satellite Girl and Milk Cow S.O.F. Òrbita AUDITORI 01:00 The Mole Song: Undercover Agent Reiji Las adaptaciones de cómics japoneses (el manga-eiga) parecen no tener fin. Takashi Miike, como buen samaritano, lo sabe y participa de esta mescolanza artística. Más ahora que su cine se ha vuelto del todo comercial, perdiendo su anárquico estilismo en aras de una mayor planificación escenográfica y una logística que sigue las reglas del blockbuster. Su propuesta formal resulta ideal para adaptar un manga de acción criminal de Noboru Takahashi. El volumen editorial japonés es tan desmesurado que uno puede pensar que este cómic sobre un policía de baja ralea, que luce un look peculiar y ropa estridente, ha aparecido de la noche a la mañana. En realidad, Mogura no Uta (el título original de esta película que vendría a traducirse como “la Canción del Infiltrado”) viene publicándose en las páginas del semanal Big Comics Spirits de Aunque parezca una broma, el desconcertante título de esta película de anime coreano, The Satellite Girl and Milk Cow, es tremendamente significativo. Los dos protagonistas de esta fábula surrealista son, efectivamente, un satélite espacial humanoide recién llegado a la Tierra y un chico convertido en vaca lechera por un oscuro hechizo que sufrió después de que su novia le rompiera el corazón. Como cabe esperar de un punto de partida así de loco, todo el relato es inexplicable, absurdo e inverosímil; y sin embargo, todo resulta coherente. Preparaos para vivir una aventura mágica que ignora todas las reglas y convenciones narrativas y que construye un universo fantástico en el que todo es posible. La variada galería de personajes de la película incluye al mago Merlín, transformado en un rollo de papel higiénico, a una bruja-jabalí acompañada de unos morros de cerdo como mascotas y a un malvado caza-hígados armado de un desatascador. Además de ser singularmente divertida y un alucinante espectáculo visual, The Satellite Girl and Milk Cow nos cuenta una bella y onírica historia de amor, cuyo protagonista bebe del icónico Astroboy. Chang Hyung-yun, valiente director novel de este cuento delirante, demuestra gozar de una imaginación sin límites. Esta película es una fiesta organizada para el disfrute naíf del espectador que llegue sin prejuicios. Diari del festival 5 Diumenge 5 d’octubre 2014 Seven Chances PRADO 20:45 The Go-Go Boys: The Inside Story of Cannon Films En el pasado Festival de Cannes, The Go-Go Boys fue recibida por todo lo alto. El lugar no es baladí: ahí, la productora de Rambo vivió sus días de gloria y consiguió que el certamen francés fuese apodado “Cannon Film Festival”. Resulta difícil pensar en The GoGo Boys, de Hilla Medalia, y abstraerse de Electric Boogaloo, el documento que Mark Hartley ha firmado sobre la Cannon. Si el filme de Hartley se centra en las películas, el de Medalia pone el foco en los dos artífices de la compañía. En The Go -Go Boys, Golan y Yoram Globus se prestan a una entrevista que sirve de hilo conductor de un relato sobre el auge y la caída de la compañía. Sin embargo, que la película haya contado con la colaboración de Golan y Globus no le resta ni un ápice de espíritu crítico. A menudo, las preguntas de la directora desembocan en un silencio incómodo; especialmente cuando esta ahonda en la relación deteriorada de los dos protagonistas. Estos instantes son tan impagables como aquellos en los que abunda la palabra, con frases tan representativas como esta de Golan: “si quieres hacer cine, tienes que estar dispuesto a matar a tu tía y llevarte su dinero”. Noves Visions - Experimenta S.O.F. Sitges 47 Taller Capuchoc La distancia PRADO 12:45 AUDITORI 08:30, 20:45 dirle permiso, confiando en que este tenga la libertad suficiente para abandonar cualquier prejuicio adquirido y en que sea capaz de ver y sentir el mundo de otra manera. Al final, el agua, el viento y la nieve seguirán estando allí. Pero vosotros no volveréis a ser la misma persona nunca más. Noves Visions - Ficció PRADO 22:30 Night Flight S.O.F. Òrbita RETIRO 19:00 Montana Podria semblar que l’obra audiovisual de Carlo Padial tracta sobre el no-res, el no-res entès com el conjunt de coses i persones vagament amenaçadores que ens envolten i que sembla que van cap a algun lloc. Podria semblar que Padial abraça el no-res, s’hi frega, però en realitat el moviment és un altre: fas veure que l’abraces, però aleshores obres la porteta camuflada que té a l’estómac, t’hi fiques dins, prens algun estimulant i a continuació comences a explorar amb una llanterna les parets del seu ventre. Ara, l’excusa són els tallers literaris, un dels eufemismes que fa servir el no-res, i en aquesta aventura l’acompanyen Miguel Noguera, Josep Seguí àlies “el noi de la sacarina” i un Xavi Daura deliberadament sobreactuat i clarament magistral, entre d’altres. Taller Capuchoc és una pel·lícula sense forma ni concert de cap grup convidat, i en aquest desconcert troba la seva raó de ser, que és més aviat gasosa com les flatulències més misterioses i aconseguides. És el cicle de la vida, els gargots a les llibretes i les trucades de telèfon. Víctor Parkas i Clara Rigby, gent amb noms estranys, seran els companys de taller d’un impertèrrit Noguera, en un registre gens habitual en ell. La pel·lícula s’acaba. La gran novel·la barcelonina segueix sense escriure’s. Tens un nou correu a la safata del cafè. Primera regla del cine de Sergio Caballero: no hay reglas. Segunda regla: si quieres hacer algo, hazlo. Bajo estas dos premisas parecen discurrir las dos únicas películas del cineasta catalán, también conocido por ser el director creativo del Sónar. Con su primera película, Finisterrae, Caballero nos sumergió en un hipnótico viaje hacia el fin del mundo. Con La distancia, el viaje sigue estando presente, aunque sus pequeños protagonistas apenas se muevan de la central térmica de Siberia en la que recibirán el encargo de robar algo denominado, precisamente, la distancia. Qué es la distancia y para qué sirve es lo de menos. Se trata de viajar en el tiempo a través del espacio y viceversa. En el fondo, en el cine de Caballero, el trayecto justifica los medios. Con una capacidad para activar ciertas zonas de la percepción sensorial de nuestro cerebro a las que solo un número muy limitado de películas tienen acceso, La distancia diseña su construcción narrativa bajo un concepto tan libre, noble e inconsciente como es la intuición. No solo no hay nada que justificar si no que, mucho más importante todavía, no hay que justificarse ante nadie. Así, más cerca de la manera en que dialogamos con el arte contemporáneo que con una película de multisala, pero con tanto cine en su interior como cualquier Palma de Oro, La distancia pide abrirse paso en el consciente y en el subconsciente del espectador sin pe- Montana empieza en 1995, en las postrimerías de la Guerra de Bosnia. Allí, la mujer y el hijo del soldado Dimitrije son torturados y ejecutados, como un mero daño colateral del conflicto. 2 décadas después, mutilado por una herida de bala y reconvertido en letal asesino a sueldo, Dimitrije llega a Londres en busca de venganza. Su plan acaba cruzándose con Montana, un muchacho de 14 años que realiza chanchullos para el canalla que le arrebató la familia al exsoldado, convertido en uno de los capos mafiosos de la capital británica. Al descubrir que este criminal también es responsable de la muerte de su padre, Montana se une a Dimitrije, que se convertirá en el maestro del chaval, enseñándole el arte de matar y la disciplina del buen asesino. Vigorosamente dirigida por Mo Ali, Montana se convierte en un filme de acción a caballo entre la solemnidad de aliento trágico y el frenesí urbano de los barrios periféricos de Londres, escenario que el director retrata con la misma destreza que producciones recientes como Attack the Block o Misfits. “No hay tiempo para amigos, solo para estudiar”. Con estas crudas palabras, el profesor del joven Yong-ju zanja cualquier posibilidad de hablar sobre los abusos que el chico está sufriendo por parte de sus compañeros de clase. A los estudiantes se les impone acceder a la universidad con buena nota, por lo que la competitividad entre ellos es incentivada, y las emociones, reprimidas. Con Night Flight, el surcoreano LeeSong Hee-il firma un melodrama indie sin abandonar el compromiso social que recorre toda su filmografía, siempre cercana a la temática queer y en defensa de los derechos de las minorías sexuales de su país. El director retrata con sensibilidad el ambiente violento y opresor que se vive en las aulas del instituto en el que Yong-ju es víctima de bullying debido a su homosexualidad. En este contexto hostil se desarrollará una historia de amor imposible entre Yong-ju y su mejor amigo de la infancia, Gi-woong, convertido en líder de la banda de matones de la escuela. Ambos se verán envueltos en un cuerpo a cuerpo en el que la traición, el deseo cohibido y la nostalgia por un pasado mejor serán elementos determinantes. En Night Flight, LeeSong nos habla de hacerse adulto en un mundo en el que todos se encuentran solos, en un microcosmos frío y deshumanizado que funciona como espejo de una sociedad conservadora que esconde el sufrimiento e ignora la diferencia. ¿TE MIRAN RARO, RARO, RARO? BIENVENIDO A FANTASCY LIBROS ECHA UN VISTAZO Doce futuros inquietantes de la mano de los autores del fantástico español más destacados. ¿Has tenido alguna vez un sueño recurrente? Una historia de terror realmente adulto, del que echabas de menos. Una investigación. Una secta. La historia que pone en peligro todo lo que nos habían contado. Madrid ha dejado de ser una ciudad segura. Un escenario apocalíptico que desata nuestros miedos colectivos. HAY OTROS MUNDOS, PERO ESTÁN EN FANTASCY www.fantascy.com Fantascy @FantascyLibros Diari del festival 6 Diumenge 5 d’octubre 2014 S.O.F. Especials Noves Visions PRADO 18:15 PRADO 01:00 Summer of Blood + LFO + Show Pieces rrelly: un neoyorquino cuarentañero de inteligencia emocional nula es abandonado por su novia e inicia un periplo para encontrar la chica que soporte su inmadurez. Una noche, un vampiro le muerde, y todo cambia para el protagonista: su poco tacto con las mujeres se desvanece, heredando toda la carga erótica del mito. Sangre, sexo y diversión están garantizadas. LFO, por su parte, también es cómica pero a un nivel más absurdo y surrealista. Robert, un hombre solitario y de vida gris, inventa una máquina capaz de hipnotizar a las personas con frecuencias sonoras. Como si se tratara del protagonista de La vida de los otros, Robert se en- AUDITORI 14:15 Magical Girl The Midnight After Marató En los últimos años, el fantástico se ha inserido progresivamente en territorios algo ajenos a él. No es casual teniendo en cuenta el azote mental al que nos ha sometido la famosa crisis económica. Buscar refugio en los sueños, mundos paralelos u otras dimensiones parece una alternativa más fiable que las soluciones de la Troika. Quizá ésta sea una hipótesis un poco precipitada, y el tiempo la pondrá en su sitio, pero lo cierto es que tanto Summer of Blood como LFO son un buen ejemplo de lo que os comentamos: cómo el fantástico se adentra en la comedia. Summer of Blood, dirigida e interpretada por Onur Tukel, una historia con tintes a los Fa- S.O.F. Sitges 47 tromete poco a poco en la vida privada de sus vecinos para someterlos finalmente a sus deseos. Todo ello muy nórdico, tanto en el ambiente como en la frialdad de su humor. La última propuesta de esta noche, Show Pieces, puede resultar (erróneamente) más convencional que las anteriores pero el talento que aúnan Mitch Jenkins y Alan Moore parece indicar todo lo contrario. La maestría fotográfica del primero junto a la inventiva inagotable del segundo, hacen de esta película fragmentada en 5 partes una muestra más de la transversalidad de Moore y de la experimentalidad a la que puede llevarse el noir más clásico. Después de que Diamond Flash, ópera prima de Carlos Vermut, pasara por Sitges en 2011, muchos ansiábamos ver su segundo largometraje. El reciente éxito cosechado en San Sebastián augura que Magical Girl, la esperada segunda película de Vermut, será un referente de lo que es, o puede llegar a ser, el nuevo (nuevo) cine español. La propuesta de Vermut resulta transgresora en muchos de sus planteamientos y, al mismo tiempo, conservadora del algunos de los aspectos emblemáticos del mejor cine español –el surrealismo absurdo de Buñuel, la irreverencia de Eloy de la Iglesia y el humor negro de Azcona–. Sin embargo, no perdamos tiempo con las etiquetas porque ni Vermut ni la película son fáciles de catalogar: Magical Girl puede servir tanto como continuación de la obra de Álex de la Iglesia como de nueva reformulación del cine de autor español. La fascinación por el cómic, las historias entrecruzadas, el costumbrismo español y el flirteo con el género cinematográfico desde un mirada muy personal son aspectos que sobreviven de Diamond Flash. En cualquier caso, la esencia del filme va más allá de las cuestiones formales: es en las relaciones de servidumbre y de esclavitud que se tejen entre los distintos personajes donde emerge lo verdaderamente terrorífico del universo Vermut; un universo que a primera vista puede parecernos graciosillo pero que sobrepasada la risa nos deja algo realmente oscuro, casi noir. Hay una regla básica que deberían cumplir a rajatabla no solo los aficionados al cine de género, sino cualquiera con dos dedos de frente: ante el peor de los presagios, el grupo debe mantenerse unido, siempre. Pues bien, esta es la regla que han querido quebrantar los responsables de esta original cinta de ciencia ficción que transita sin complejos entre la acción más alocada y el cine apocalíptico con lectura sociológica de trasfondo. Fruit Chan (Dumplings) vuelve a Sitges con The Midnight After, en la que grupo de personas en pleno viaje nocturno en minibús verán cómo, al llegar a su destino, la ciudad ha quedado súbitamente desierta y vacía de cualquier forma de vida humana. Tan estimulante planteamiento dará pie a toda una serie de juegos y lecturas sobre el comportamiento de nuestra especie en situaciones límite. En cada uno de los personajes emergerá el afán por la supervivencia, poniendo en relieve cómo es capaz el ser humano de pasarse por el forro cualquier dilema moral con tal de salvar su culo. The Midnight After tampoco desaprovecha la oportunidad para mostrar unos espectaculares paisajes urbanos abandonados y para introducir elementos que convertirán esta cinta en un divertimento de altura, con toques de caos, violencia, infectados y unas persecuciones espectaculares. El hotel, decorado en tonos mediterráneos, dispone de habitaciones confortables, restaurante, salón, bar e internet corner. La piscina y el jardín son el alma del hotel, un oasis de tranquilidad y belleza para disfrutar de tus ratos de descanso y relax. Diari del festival 7 Diumenge 5 d’octubre 2014 Focus Àsia S.O.F. Especials RETIRO 14:45 AUDITORI 16:30 Presentar Hwayi: A Monster Boy com una versió hardcore de Tres hombres y un bebé seria injust i imprecís: primer, perquè en el film de Jang Joon-hwan no són 3 sinó 5 homes, tots ells criminals; després; perquè Hwayi no és un bebè sinó un nen en el trànsit cap a l’adolescència. Malgrat que la comparació sigui odiosa, el plantejament de partida resulta similar: en ambdós casos estem davant d’una família gens ortodoxa. El cas de Hwayi és aterrador; Mercedes Milà potser en diria experiment sociològic però nosaltres preferim parlar d’experiència traumàtica gens recomanable. Té l’aparença d’un noi ben educat, vestit d’uniforme escolar i posat tímid, però el seu àmbit familiar s’allunya de tot això; una llar convertida en espai de reunió dels negocis turbulents dels seus 5 “pares” i, a la vegada, una presó per a la seva captiva mare. Les preocupacions de Hwayi són les clàssiques d’un noi de la seva edat però els aprenentatges fora de l’horari escolar són ben diferents i inclouen la tortura i l’assassinat. Aquesta contraposició permanent farà néixer dins seu un monstre, tant literal com metafòric, que capgirarà la situació. Els que conegueu Freud, intuireu que la revolta contra els patriarques està servida i els que conegueu El niño salvaje de Truffaut veureu que l’educació no és un territori menyspreable. Hwayi: A Monster Boy prova aquestes dues coses. En els darrers anys, la productora Laika s’ha instal·lat amb força al panorama del cine d’animació, satisfent el paladar dels aficionats al stop-motion. Primer va ser Los mundos de Coraline, que va suposar el retorn de Henry Selick a primera divisió, fonent el seu univers visual amb l’imaginari de Neil Gaiman. Fa 2 anys, Sitges va vibrar amb El alucinante mundo de Norman i els seus entranyables zombis, que es movien al compàs de l’encisadora música de Jon Brion. Evidentment, no podíem deixar passar l’oportunitat de deixar-nos meravellar de nou per Laika, que en aquesta ocasió ens ofereix The Boxtrolls, adaptació de la novel·la d’Alan Snow Here Be Monsters!. La història del film se situa a la localitat de Cheesebridge, una lliure variació del Londres decimonònic. Sota els carrers de la ciutat viuen unes peculiars criatures, els Boxtrolls, que tenen com a única indumentària les caixes de les deixalles que rapinyen clandestinament. Una nit, aquests monstres benignes troben un nadó humà abandonat i decideixen adoptar-lo i criar-lo com un dels seus, posant-li el nom de Rat. Tot va bé fins que, uns anys després, el noi puja a la superfície i queda desconcertat pel contacte amb el caòtic món al qual, en teoria, hauria de pertànyer. D’un disseny visual detallista i exuberant, les constants proeses animades de The Boxtrolls han arribat al Festival per deixar-nos amb la boca oberta. Fantàstic Panorama RETIRO 01:15 Hwayi: A The Boxtrolls Marató Monster Boy The Editor + Starry Eyes + Julia Som conscients de què teniu moltes ganes de veure les noves pel·lícules de Julien Maury i Alexandre Bustillo, de Fabrice du Welz i de Takashi Miike; però el festival no viu només de caps de cartell, i val la pena acostar-se a altres racons de la programació i descobrir nous valors. Així, quan d’aquí a uns dies l’Auditori aplaudeixi la magnífica Cold in July, alguns podrem presumir d’haver descobert el talent del seu director, Jim Mickle, quan fa anys vam veure Mulberry St en una sessió golfa de Sitges. Són els avantatges de ser un cinèfil inquiet (i sense problemes de somnolència). La marató que hem preparat aquesta nit al Retiro va encaminada en aquesta direcció i es fixa en les obres d’autors de filmografia curta, però que han començat a fer cert rebombori. The Editor, per exemple, ens arriba encara fresca de les seves projeccions a Toronto i Austin, on Adam Brooks i Matthew Kennedy han provocat cascades d’hilaritat gràcies a aquest caprici farcit de sintetitzadors a la màxima potència i homenatges al cinema de gènere; fins al punt de calcar (doblatge infame inclòs) escenes mítiques de films com El destripador de Nueva York i El cínico y la casada. Les coses agafaran un altre caire amb Starry Eyes, en què Kevin Kölsch i Dennis Widmyer imaginen sectes satàniques que habiten al cor de Hollywood i realitzen una viscosa aproximació a la temàtica del body horror. L’expressió “vendre el cos a canvi de la fama” mai havia tingut tant sentit. Finalment, veurem Julia, de Matthew A. Brown, exponent de la tendència actual d’encarar el subgènere del rape & revenge distanciant-se de la pura exploitation. La humiliació deixa de ser el centre neuràlgic del relat, i la venjança es transforma en la manera que té el personatge femení de recuperar progressivament el domini del seu propi cos. Tres petites joies. Tres oportunitats de poder dir, en un futur pròxim, “jo era allà”. Diari del festival 8 Diumenge 5 d’octubre 2014 F.P. Documenta PRADO 16:15 Electric Boogaloo: The Wild, Untold Story of Cannon Films Fer llistes de les millors pel·lícules que un ha vist, o les que més ha gaudit, que no tenen per què coincidir, és una tasca que es pot encarar amb diverses mentalitats. Existeixen aquests debats sobre l’anomenat cànon, en els quals no ens aturarem ara, però el cas és que, en diversos moments, segons l’estat d’ànim, el grau d’alcohol ingerit, l’hora del dia, el menú, el color del cel o el color dels ulls de la persona que m’ho demani, jo, la persona humana darrere d’aquest text anònim, podria incloure en aquesta llista obres com El último americano vírgen, Corrientes de amor, El tren del infierno, Cyborg, La matança de Texas 2 o Barfly. De l’emblemàtica comèdia juvenil de Boaz Davidson a una obra mestra de Cassavettes. De Hooper a Konchalovsky, i a priori us podeu preguntar a què ve tot això o què tenen en comú aquestes pellícules, a més de què m’agradin a mi. El títol de la pel·lícula no deixa lloc a dubte: totes les va produir la Cannon, i si no n’heu vist mai el logotip, potser aquesta no és la vostra sessió. Electric Boogaloo: The Wild, Untold Story of Cannon Films és la tercera etapa del viatge de l’australià Mark Hartley a través del vast continent del cinema d’explotació. Primer es va ocupar del seu país a Not Quite Hollywood: The Wild, Untold Story of Ozploitation; després va centrar-se en el cinema de sèrie B a Filipines, amb Machete Maidens Unleashed, i ara toquen els reis de l’època daurada del videoclub, els se- nyors que, entre altres coses, ens van ajudar a estimar Chuck Norris i Charles Bronson. Fa anys que Hartley no falla a Sitges. L’any passat no va venir com a documentalista i ambaixador de la sèrie B, sinó que ens duia el seu debut en el territori de la ficció, una posada al dia de Patrick de Richard Franklin. Ara farà parella de ball amb la israeliana Hilla Medalia, que presenta a Seven Chances un altre documental sobre la Cannon, The Go-Go Boys: The Inside Story of Cannon Films. El de Medalia és el documental oficial, el que va comptar amb el suport i la participació de Menahem Golan i Yoram Globus. El de Hartley ha anat més per lliure i ha fet servir l’abundant material d’arxiu d’aquests dos, perquè conèixer la Cannon és conèixer-los a ells i les seves històries: com quan, per exemple, algú va dur al despatx de Golan un orangutà per entrevistar-lo per a una pel·lícula. O quan van intentar que Jean-Luc Godard fes alguna pel·lícula per a la Cannon, cosa que no va acabar de sortir bé. De la mà de Mark Hartley descobrirem les seves entusiastes campanyes publicitàries, les anècdotes més delirants, les pellícules més rares i moltes, moltes coses més. Fantàstic Panorama RETIRO 23:15 Housebound Al sentarse a ver una película de casas encantadas, el comportamiento de los personajes desconcierta inevitablemente al espectador. ¿Por qué no se mudan?. ¿Por qué no abandonar el caserón infernal de turno y trasladarse a prados más verdes? En los últimos años, James Wan ha tratado de sortear este factor de inverosimilitud. Insidious plantó la interesante idea de que lo poseído no eran los inmuebles, sino las personas. En Expediente Warren, la explicación era todavía más pragmática: la familia protagonista no abandonaba el hogar porque, simplemente, no tenían patrocinador de Serial Sitges 2014 dinero para volver a mudarse; un detalle que hacía todavía más escalofriante el visionado. La premisa de Housebound se mueve en una línea similar. Nos presenta a Kylie, una veinteañera rebelde que marchó del hogar a una edad temprana y que ahora sobrevive cometiendo pequeños delitos. Tras un frustrado intento de atraco, la joven es detenida y condenada a pasar 8 meses de arresto domiciliario en casa de su madre. Para Kylie, la perspectiva de pasar tanto tiempo pegada a su parlanchina progenitora (y a su taciturno padrastro) es desoladora, pero el panorama empeora cuando empieza a detectar presencias extrañas en el hogar. Al descubrir que el vigilante que la monitoriza es un gran amante de lo paranormal, Kylie se alía con él para formar una improvisada pareja de detectives. Juntos investigarán el enigma que rodea la casa, deseando quitarle la razón a la madre de la protagonista, que está convencida de que junto a ellas vive un fantasma. Como en los mejores episodios de Scooby-Doo, Housebound mezcla magistralmente el misterio con una comicidad que jamás resulta forzada o paródica, ya que se desgaja con naturalidad del carácter de unos personajes altamente entrañables. 3x2 en CINEMA i MARXANDATGE* *Consulta condicions. No compatible amb la Targeta regal 10€ de Descompte Fnac Cine 2014. **Jocs de taula i rol no inclosos a la promoció. ***Oferta només vàlida a l’Espai Fnac (carpa situada davant l’Hotel Melià). Diari del festival 9 Diumenge 5 d’octubre 2014 Entrevista: Roland Emmerich fenòmens paranormals. Sincerament, no m’imagino fent un slasher [riure]. Quan va rodar Independence Day, s’imaginava l’impacte que tindria la pel·lícula en el gènere de catàstrofes? No, en absolut. Tampoc ho imaginaven els productors [riure]. “Els amics em deien que l’11-S semblava una pel·lícula meva” Han passat 30 anys des de El principio del Arca de Noé, el seu debut en el cinema. Aleshores va treballar a partir de maquetes, ara ho fa en digital. Com ha viscut aquest canvi? Quan utilitzàvem maquetes no podíem fer gaires moviments de càmera. Treballàvem a partir de múltiples termes, col·locant els diferents objectes en el quadre. Aquesta és la principal diferència a l’hora de rodar. Tot va canviar amb Twister i amb aquells plans inoblidables fets des d’un helicòpter. Va ser una gran revolució per tots nosaltres, però la revolució no ha de servir perquè la gent abusi d’aquest tipus d’efectes visuals. Joey és una de les poques incursions que ha fet en el gènere de terror. Ho va fer amb la història d’un nen traumatitzat per la mort del seu pare. Entén el terror com una teràpia per superar els traumes? Amb Joey vaig trobar un dels meus temes preferits: la relació entre pares i fills. Era la primera pel·lícula que rodava fora de l’escola de cinema i aleshores estava molt influenciat per Steven Spielberg. Això es pot apreciar en la pel·lícula. També tenia al cap Poltergeist, una de les pel·lícules de terror que més admiro. Si algun dia tornés a aquest gènere seria a partir d’aquesta temàtica dels La tira de Guillem Dols Des de l’11-S, l’imaginari del gènere de catàstrofes ha canviat per complet. Què va pensar quan va veure les imatges del World Trade Center per televisió? Aquell dia, jo estava a la meva casa de Mèxic i, igual que tothom, em vaig enganxar al televisor. La meva reacció va ser d’incredulitat absoluta. El més curiós, però, és que molts dels meus amics em van trucar i em deien que semblava una pel·lícula meva. En aquell moment, estava escrivint el guió d’El día de mañana i vaig deixar-lo immediatament perquè vaig pensar que durant 5 o 10 anys ningú voldria veure una pel·lícula amb edificis que s’ensorren. Mig any després, però, un amic em va fer reflexionar i em va dir que el meu guió girava al voltant del canvi climàtic i que la percepció de la destrucció d’edificis seria una altra. De fet en la pel·lícula hi ha una escena en què una onada gegant s’endinsa per Manhattan tot destruint un edifici. Per sort, però, ningú es va molestar. En qualsevol cas, crec que algun dia s’hauria de fer una pel·lícula sobre la caiguda de les torres bessones. Més enllà del cinema s’ha dedicat també al col·leccionisme d’art i, de fet, més d’una vegada ha comentat que l’interessa l’art amb finalitats polítiques. Les seves pel·lícules també tenen aquestes finalitats? Crec que totes les pel·lícules tenen un impacte polític. De fet, jo sempre tracto de llençar algun missatge en les meves superproduccions, aprofitant que tinc la capacitat de poder arribar a molta gent. A més, això ajuda als espectadors a connectar amb la pel·lícula, a sentir-se identificats amb una causa. Precisament, el canvi climàtic és una de les causes per les quals vostè lluita, no solament a través de les seves pel·lícules. Durant la producció d’El día de mañana, estava absolutament preocupat per aquest tema i, òbviament, encara ho estic. Intento que en les meves pel·lícules aparegui tot allò que sento, tots els meus temors i les meves preocupacions. Quan rodàvem El día de mañana no pensàvem que el canvi climàtic acabaria sent una qüestió tan rellevant pel nostre planeta. En canvi, després de la meva pellícula n’hi ha hagut 3 o 4 més que plantegen el mateix. Una verdad incómoda ha estat la que més ha contribuït a conscienciar la gent. Si pensem en Roland Emmerich, pensem en Hollywood; però vostè és alemany i es va formar cinematogràficament en el seu país d’origen. S’ha vist influenciat per Metropolis de Fritz Lang? La meva productora es diu Centropolis Entertainment, m’hauria agradat posar-li Metropolis però aquest nom no estava disponible aleshores. Com es pot veure, vaig estar profundament influenciat pel cinema alemany dels anys 20, igual que molts altres directors després de mi. El cinema alemany des d’un bon principi va tenir una gran influència en el cinema fantàstic i en la manera de treballar-lo. Em sap greu que la gent s’oblidi de la història del gènere: la ciència-ficció no va començar amb George Lucas. El Emmerich más personal Recibido entre aplausos, el cineasta Roland Emmerich se sintió como en casa a lo largo de la breve pero intensa hora que duró la clase magistral que ofreció ayer en el Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, donde el viernes fue galardonado con el Gran Premio Honorífico. Cabría decir que, más que una clase magistral, se trató de un encuentro cercano entre Emmerich, sus seguidores más fieles y también algunos compañeros de oficio, reunidos ayer para escuchar y aprender del director de películas tan memorables como Independence Day, El Patriota y El Día de Mañana. Entre risas y bromas, público y director conectaron, y la charla se convirtió en una distendida sucesión de anécdotas: Emmerich confesó, por ejemplo, que mintió para entrar en la escuela de cine, ya que su interés inicial no yacía en la dirección sino en el diseño de producción. “Nunca he hecho una película mala”, sentenció en tono bromista el cineasta alemán, quien acabó comparando sus filmes con un hijo: “a pesar de los defectos que presenten no puedes decir nada malo sobre ellos, puesto que son algo tuyo”. El director habló también de algunas de las temáticas presentes en todas sus obras, como las relaciones paterno-filiales, e incluso confesó que su película favorita de ciencia ficción es Encuentros en la Tercera Fase. En definitiva, el de ayer fue un encuentro diferente entre director y cinéfilos, una suerte de conversación privada entre audiencia y cineasta en la que se ha evidenciado el gran conocimiento de Emmerich del género fantástico y de ciencia ficción, y que ha supuesto una inspiración para todos los presentes. Teymur Faris ESCAC Diari del festival 10 Diumenge 5 d’octubre 2014 Entrevista: Sergio Caballero sino con gente que me interesa por su físico o por su manera de moverse. En La distancia, quería tener la libertad de poder dar forma a la película creando estos diálogos telequinéticos en la sala de montaje. Cuando hago música, planteo qué paleta sonora tendré primero y a partir de ahí sampleo una serie de sonidos que son los que me llevarán a la composición final de la pieza. Cuando hago cine, trabajo de forma similar. “Para mí, el cine comercial es La distancia” Usted suele decir que solo ve películas infantiles. Sí, hace 10 años que solo veo cine infantil. Tengo 2 hijas y realmente no tengo tiempo para otro tipo de cine. Además entiendo que mi trabajo no debe seguir ningún tipo de tendencia, así que me encuentro cómodo en mi propio universo, en mi imaginario. Esto no significa que dentro de 5 años no empiece a ver películas antiguas como un loco, pero en este momento solo me interesa el cine infantil. De hecho, en este campo hay películas muy interesantes. Ya le gustaría a determinados cineastas indies hacer un peliculón como Kung-Fu Panda. C M Y CM MY CY CMY K ¿Hay cineastas que le hayan marcado especialmente? Sí. El cine de Miyazaki me gusta mucho, sobre todo una idea que sobrevuela su cine, según la cual no existe el bien ni el mal. También me encanta el trabajo de Tarkovsky y las primeras películas de Philippe Garrel, que en esa época se solían catalogar como arte y ensayo. Llegué al cine a través de la música. En el caso de Garrel, iba a ver sus películas porque salía Nico. Fue así como empecé a descubrir este tipo de cine. En La distancia, los actores no hablan, sino que usan la telequinesia. No suelo trabajar con actores, Con Finisterrae, le acusaron de que la película no iba de nada. La distancia cuenta la organización y planificación de un robo. Que las películas tienen que hablar o ir de algo, el «de qué va la película y qué quieres contar» es una auténtica pesadez. ¿Por qué no puedo ir a un sitio y sentirme en una atmósfera, en un espacio, y estar dentro de esa atmósfera que me propone un realizador durante una hora y media? Cansado de esto, decidí basar la película en un robo. En La distancia, hay una persona que está encerrada y que encarga a tres enanos que roben una cosa que se llama la distancia. Cuando se le explica esto al espectador, este ya está tranquilo. A partir de aquí, ya se le puede engañar todo el rato, porque, en realidad, la historia del robo da igual. Finisterrae era una película más cauta e incocente. En La distancia apreciamos una dirección mucho más concisa y segura de sí misma. Quizás he recurrido más al plano contraplano, porque el guión lo pedía. Por otro lado, es cierto que tiene una factura más cinematográfica. Mi idea era que esta película fuera un blockbuster. Pensaba que sería comercial y que la gente querría verla y tal. Ahora veo que no sirvo para eso. Ya me he quedado tranquilo, porque, para mí, el cine comercial es La distancia: a partir de aquí voy a volver hacia atrás otra vez y voy a ser mucho más radical. Creo que la película es muy normal, pero la gente no la ve así. Definitivamente, La distancia es mi obra mainstream. última salida BRIGADOON La irrupción en mi vida de El Setanta-Nou no ha ayudado a poner orden en el imperio del caos que es mi consumo de cine: el último chiste recurrente en las sobremesas es si vamos a lograr salir de ahí sin comprar nada. En mis estanterías Crónica de un amor se amontona encima de Un cos al bosc y Humanoides del abismo, y así sucesivamente. Encima, han puesto una parada en el paseo de Sitges, para seguir torturándonos con sus competitivos precios. El caso es que las veces que, subiendo y bajando por la página web de la programación de Sitges, me topaba con Turno di notte, tratando de adivinar qué sería eso, en mi cerebro se mezclaban una película de Josefina Molina con Graveyard Shift, una canadiense de vampiros que yo creía que era italiana y que en España se llamó Turno de noche. Hoy he descubierto que Ron Howard también tiene una con ese título. Y que Turno di notte, el espectacular maratón de 216 minutos que Brigadoon programa hoy a partir de las once de la mañana, es otra serie televisiva con una premisa similar a la de Gli incubi di Dario Argento: supervisada también por el maestro, consta de quince minipelículas de corte giallesco dirigidas por Lamberto Bava y Luigi Cozzi, con la presencia en el reparto de gen- te como Asia Argento, Howard Ross, Brett Halsey, Daria Nicolodi o Corinne Cléry. Una oportunidad única para los que nos educamos viendo las películas de Bava, Fulci y compañía. Luigi Cozzi, que nos contará algunas cosas sobre Turno di notte, también presentará a continuación una de sus películas más sorprendentes, Il gatto nero, su visión de lo que podría haber sido la continuación de la Trilogía de las Madres de Argento, que entonces, a finales de los 80, seguía inacabada. Tenemos una sesión que era casi un imperativo ético: rendimos homenaje al tristemente desaparecido Álex Angulo con la proyección de Acción mutante, el debut de Álex de la Iglesia. Por otra parte, La sonrisa del lobo, de Javier Perea, repasa las películas que Paul Naschy, otra ausencia dolorosa, rodó interpretando al vampiro Waldemar Daninsky. Además, última tanda del Premio Brigadoon Paul Naschy, y una sesión de cortos rodados con teléfono móvil y tableta para el Phonetastic, una apuesta personal del Festival que, en su segunda edición, quiere seguir demostrando que la creatividad y un aparato de esos bastan y sobran para rodar pequeñas maravillas del género. Toni Junyent Diari del festival 11 Diumenge 5 d’octubre 2014 Entrevista: Franco Nero la suerte de aprender de Giorgio Strehler, que era el director de teatro y ópera más importante de Italia en aquellos momentos. Todo el mundo quería trabajar con él. Años después, cuando triunfé en el cine, él bromeaba conmigo y me decía: “ahora que eres famoso, acuérdate de decirle a la gente quién fue tu maestro”. Gracias a su interpretación en Django saltó al estrellato en una fase muy temprana de su carrera. ¿Cómo vivió esa experiencia? Procedo del campo. Mi padre me enseñó la importancia de ser humilde. He disfrutado del éxito, pero siempre he sabido que debía mantener los pies en el suelo, porque el camino de la vida es muy largo y basta un segundo para perderlo todo. Dedicarme a otros proyectos fuera del cine me ayudó a no perder la perspectiva. Un día, descubrí un orfanato en Tivoli, un pueblo cerca de Roma: ya llevo 50 años trabajando con esos niños. “Prefiero trabajar con el rostro y con los ojos antes que con las palabras” En Nymph, interpreta a un hombre misterioso, de pocas palabras. Es un tipo de personaje que se repite a lo largo de su filmografía. ¿Prefiere interpretar sin recurrir al diálogo? Para mí, el cine es sobre todo imagen, es los ojos, el rostro. Es importante usar pocas palabras, y que estas tengan un gran peso. Mis personajes preferidos suelen ser aquellos que son silenciosos y que, en un momento del filme, tienen un gran monólogo. Sin embargo, hay algunos géneros que sí exigen mucho diálogo. Ahora rodaré una comedia llama- da Road to Capri, en la que he de explicar muchas cosas sobre el pasado de mi personaje. Usted se formó en teatro, en el Piccolo Teatro di Milano. ¿Qué recuerda de esos años? Era una época en la que hacía muchas cosas: trabajaba e iba a la universidad y a la escuela de teatro. Estaba tan cansado que, por las mañanas, me ponía gafas de sol para que nadie se diera cuenta de que en realidad estaba durmiendo. Mi jefe me llamaba la atención, y yo le contestaba: “¡estoy pensando!”. También tuve En su filmografía, encontramos grandes producciones y películas de autores muy importantes, pero también muchos filmes de género y títulos pequeños. En su opinión, ¿cuál es la gran diferencia entre los rodajes de unas y otras? Uno debe ser elástico, y adaptarse a los distintos tipos de producción. Yo sé que cuando hago una película en Estados Unidos el presupuesto es elevado, y el equipo estará formado por 400 o 500 personas. Por ejemplo en La jungla 2 (Alerta roja), para hacer un simple primer plano con una pared al fondo me rodearon de ayudantes de dirección. Estas cosas me parecen excesivas. Prefiero hacer películas pequeñas, de autor, en las que el equipo acaba siendo una familia. Siempre me acuerdo de lo que me dijo Laurence Olivier, el mejor actor de todos los tiempos: “no pierdas tiempo con las estupideces de los divos, piensa solo en la película, porque eso es lo que permanecerá en el tiempo”. LA COLUMNA DEL CRÍTIC BENDITOS DROPS. CANNON FILMS El pasado agosto, las redes sociales hicieron amplio eco del fallecimiento de Menahem Golan, artífice de Cannon Films junto a su primo, Yoram Globus. Entre 1979 y 1991, ambos produjeron la friolera de cerca de 200 películas, una avalancha de títulos de variado pelaje, rendidos casi al 100% al cine de género entendido como puro entretenimiento. Se trata de un material indispensable a la hora de comprender lo que era entrar a un videoclub en aquella época dorada. Con la excusa de la muerte de uno de sus máximos responsables, como si con su marcha se hubiese extinguido una manera de entender la industria cinematográfica, recordar aquellas cintas de culto que encumbraron el VHS, rabiosamente comerciales a su manera, es prácticamente inevitable. Eran propuestas encorsetadas en presupuestos insensatos, sinónimo de torpeza técnica que, en su día, apenas importaba a la hora de disfrutar de historias que muchas veces explotaban éxitos ajenos con una algarabía encomiable. Si triunfaba el cine oriental de peleas, ¿por qué no emularlo? ¿Y Rambo? ¿Nos suena? La explosión del vídeo doméstico en los idolatrados años 80, la entrada directa del cine a nuestros hogares previo alquiler, fue fundamental en la ascensión de las producciones de Cannon Films, un sello inconfundible que dejó huella en la mente de una legión de cinéfagos precoces. A día de hoy es difícil olvidar, por ejemplo, esa escena de Desaparecido en combate 2 en la que cuelgan a Chuck Norris por los pies e introducen la cabeza del astro de serie B en un saco donde le espera una rata hambrienta enloqueci- da que no para de revolverse. El sangriento desenlace, con el intrépido coronel norteamericano capturado por el Viet Cong, nuestro Chuck, devorando a la rata y no al revés, convirtió al aguerrido actor de barba incipiente en un mito viviente. Con imágenes como la descrita queda claro qué ofrecía Cannon Films en sus producciones más taquilleras, carne de videoclub que compartía estantería con títulos mainstream con bastante menos gracia, sin tanto desmelene y testosterona. Emociones fuertes de verdad, sin cortapisas, difíciles de rodar hoy en día atendiendo al gran público como target. Sangre, sudor, tiros y guantazos, el sueño de todo adolescente frente al televisor. Así nacieron sagas y subgéneros aplaudidos, como el de los justicieros urbanos, con Stallone y su entrañable Cobra a la cabeza. Jean Claude Van Damme también debe gran parte de su popularidad a la maquinaria ideada por Golan y Globus, expertos en vender lo invendible. Su nutrido catálogo, además, no contaba únicamente con películas alejadas del correcto pensamiento con ramalazos de cutrerío, también se pueden encontrar destellos de vitalidad que ayudan a estudiar el género fantástico de entonces, como las obras de cabecera firmadas por Tobe Hooper, la delirante e hipnótica Lifeforce y la segunda parte de La Matanza de Texas, por citar lo evidente. En su carrera inusual apoyaron también a gente de bien, como Godard, Cassavettes o Frankenheimer, entre otros. Lo suyo era, por tanto, agitar plateas y, sobre todo, llevar al personal a las salas. a Borja Crespo always look on the propsi de of life Diari del festival 13 Diumenge 5 d’octubre 2014 Qüestionari: Jurat Carnet Jove 1. Què estàs estudiant i a què et vols dedicar? María Boto: La meva formació és com a científica i actualment treballo al laboratori de bioart Open Wetlab, a Amsterdam, on entre altres coses es fan temes de divulgació. Considero que el cinema és una eina per a la transmissió de coneixement i m’agradaria poder desenvolupar la meva activitat professional en aquesta línia. Adrià Guxens: Sóc graduat en periodisme i actualment estic estudiant a l’ESCAC. En un futur, vull compaginar la feina de director i de guionista amb la de periodista especialitzat en cinema. Núria Ishii: Fa un any em vaig graduar en Comunicació Audiovisual. Vull treballar en la realització i la fotografia de peces documentals i de ficció, explicar històries i emocionar a través de la pantalla. Verònica Navas: Sóc guionista de formació i actualment estudio direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre. Idealment, voldria combinar la direcció escènica amb l’escriptura. Gaudeixo des del guió, la crítica i l’assaig. Cristian Planas: Sóc enginyer de software i treballo a Dinamarca. En el món del cinema, fa anys que escric crítica. Estic treballant en un projecte de xarxa social per a cinèfils: love4movies.com. Entreu-hi! 2. Què et va dur a presentar-te a la convocatòria del Jurat Carnet Jove? M.B.: Bàsicament, el meu interès pel cinema, la crítica cinematogràfica i la possibilitat de viure una experiència única. Després de molts anys com a assistent al festival vaig considerar que era el moment de participar d’una manera més activa i aportar la meva visió del cinema. A.G.: Crec que l’oportunitat de formar part d’un jurat d’un festival tan important com el de Sitges s’havia d’aprofitar, ja que, a més a més de poder veure en exclusiva els títols que vindran del gènere fantàstic, podrem fer contactes professionals dins del sector. N.I.: M’apassiona el cinema en totes les seves facetes. Quan vaig veure la convocatòria vaig pensar que podia ser una bona oportunitat per posar-me a prova, aplicar els meus coneixements, aprendre i involucrar-me en el cinema. V.N.: Les ganes de formar-ne part activa més enllà d’ensumar-lo, que és el que he fet fins ara per compromisos laborals i acadèmics. Enguany compto amb prou energia per transitar els budells del festival. C.P.: Fa anys que vinc a cada edició del festival. Sempre havia volgut viure’l des de dins. És una gran oportunitat per a conèixer gent de la indústria. 3. Quins aspectes cinematogràfics tindràs en compte a l’hora de decidir quines pel·lícules premieu? M.B.: Per a mi ha de ser una bona història, que visualment sigui molt potent. Que em sorprengui i em mantingui sense parpellejar el temps que duri la pel·lícula. A.G.: Per a mi, el més important d’una pel·lícula és que la història estigui ben explicada, així que em fixaré en l’originalitat del guió i que tota l’atmosfera del film tingui coherència amb el missatge que vol expressar el director. N.I.: Una pel·lícula sempre ha d’ensenyar-nos alguna cosa, canviar-nos una mica o obrir-nos nous horitzons per petits que siguin. Valoraré l’originalitat de la peça, la coherència en la narrativa, la funció dels recursos visuals i sonors, la implicació emotiva, la sensibilitat... V.N.: Assumits uns mínims de qualitat formal, l’honestedat del discurs: que el film sàpiga què vol dir i com fer-ho. Ras i curt: un bon enteniment fons-forma. Aprecio la valentia, detesto les pretensions. C.P.: Personalment, agraeixo quan una pel·lícula s’atreveix a innovar. Això és especialment important quan parlem de cinema de terror, on hi ha unes fórmules preestablertes que, pel bé del gènere, s’han de renovar constantment. 4. Ens pots dir una pel·lícula que per a tu identifiqui el cinema fantàstic? M.B.: Alien, el octavo pasajero, de Ridley Scott. A.G.: És molt difícil, però si n’he de triar només una, em quedaria amb El viaje de Chihiro, de Hayao Miyazaki. Crec que és una obra mestra absoluta, d’una imaginació desbordant, alhora que retrata la societat japonesa actual d’una manera impecable. N.I.: Quan tenia uns 13 o 14 anys vaig veure ¡Olvidate de mí! i em va fascinar. Potser no és el més comú, però quan penso en cinema fantàstic em venen al cap els escenaris de somni de Michel Gondry. V.N.: Em plantejo més aviat a quina tornaria per plaer. Per a mi, aquest és un barem prou efectiu. I fent memòria et diria A Scanner Darkly, de Richard Linklater. C.P.: Per ser una mescla perfecta de tots els elements que conviuen al gènere, em quedo amb la pel·lícula protagonitzada per la mascota del festival, King Kong. 5. Quin és el títol de l’edició d’enguany que tens més ganes de veure? M.B.: Fa poc temps vaig estar en una exposició sobre David Cronenberg i em va deixar amb ganes de veure la seva última pel·lícula, Maps to the Stars. A.G.: Tinc moltes ganes de veure Under the Skin, de Jonathan Glazer. Sembla mentida que una pellícula d’un director tan singular i que compta una actriu tan coneguda no s’hagi estrenat encara a les nostres sales. N.I.: Tinc ganes de veure moltíssimes pel·lícules: Maps to the Stars, The Tale of Princess Kaguya, Under the Skin, Is the Man Who Is Tall Happy?, Child of God… V.N.: Fa un temps que consumeixo cine nord-americà de manera força indiscriminada, i voldria culminar aquesta indigestió amb Maps to the Stars. Reto devoció a Cronenberg. C.P.: És complicat, ja que hi ha molta qualitat en aquesta edició, però tinc especial interès en Yellow Fever, documental sobre el giallo que es projectarà a Brigadoon. Diari del festival 14 Diumenge 5 d’octubre 2014 Programació avui diumenge 5 08:30 AUDITORI La distancia * 14:30 PRADO S. Caballero. Espanya, 2014. 83’ The Satellite Girl and Milk Cow 08:30 RETIRO Chang Hyung-yun. Corea del Sud, 2014. 81’ G. Johnstone. Nova Zelanda, 2014. 109’ 14:45 RETIRO 08:30 PRADO Jang Joon-hwan. Corea del Sud, 2013. 125’ Housebound How I Live Now Hwayi: A Monster Boy 16:15 PRADO I Origins M. Cahill. EUA, 2014. 105’ Electric Boogaloo: The Wild, Untold Story Of Cannon Films C. Padial. Espanya, 2014. 88’ 14:15 AUDITORI The Midnight After Fruit Chan. Hong Kong, Xina, 2014. 120’ H. Medalia. Israel, França, 2014. 90’ Kevin Kölsch, Dennis Widmyer. EUA, 2014. 96’ 18:00 MÀSTER CLASS: JAIRO ALVARADO Home M. A. Brown. EUA, 2014. 95’ 20:00 SERIAL SITGES: Starry Eyes Julia N. McCarthy. EUA, 2014. 93’ 22:30 PRADO Brigadoon 15:00 SESSIÓ ESPECIAL The Guest Turno di notte Juego de Tronos Espai FNAC 12:00 PRESENTACIÓ DEL CÒMIC LA SOMBRA DE DON QUIJOTE The Black Cat 14:00 MASTER CLASS: POS ESO A. Wingard. EUA, 2014. 99’ 17:00 ESTRENA DOCUMENTAL 23:15 RETIRO La sonrisa del lobo 16:00 PRESENTACIÓ DEL FANZINE 2000 MANÍACOS G. Johnstone. Nova Zelanda, 2014. 109’ 18:30 HOMENATGE A ÁLEX ANGULO 17:00 PRESENTACIÓ DE NOVETATS DE TYRANNOSAURUS BOOKS 17:00 RETIRO Dead Snow 2: Red vs. Dead T. Wirkola. Noruega, Islàndia, 2014. 100’ Housebound 18:15 PRADO Magical Girl The Mole Song Undercover Agent Reiji 18:30 AUDITORI Takashi Miike. Japó, 2013. 130’ M. Cahill. EUA, 2014. 105’ 01:00 PRADO 19:00 RETIRO O. Tukel. EUA, 2014. 88’ Mo Ali. Regne Unit, 2013. 108’ A. Tublén. Suècia, Dinamarca, 2013. 98’ I Origins Montana Acción mutante 01:00 AUDITORI C. Vermut. Espanya, França, 2014. 127’ 12:45 PRADO Taller Capuchoc 13:00 SITGES FÒRUM: MERCAT FANTÀSTIC: ESTAT DE LA QUESTIÓ 22:45 AUDITORI 12:15 AUDITORI 12:30 RETIRO CURTS FANTÀSTICS A COMPETICIÓ I A. Brooks, Matthew Kennedy. Canadà, 2014. 99’ The Editor 16:30 AUDITORI A. Stacchi, Graham Annable. EUA, 2014. 97’ A. Wingard. EUA, 2014. 99’ The Go-Go Boys: The Inside Story of Cannon Films 11:00 SESSIÓ ESPECIAL 10:45 PRADO The Guest 11:00 PRESENTACIÓ DEL LLIBRE PANTALLA RASGADA LeeSong Hee-il. Corea del Sud, 2014. 134’ The Boxtrolls 3D G. Gambino. Espanya, França, 2014. 94’ 20:45 PRADO Sala Tramuntana 01:15 RETIRO Night Flight J. Rubin. EUA, 2014. 85’ Invisible Friend 5’ Apokalipstik - working title M. Jenkins. Regne Unit, 2014. 81’ M. Hartley. Austràlia, 2014. 107’ 10:45 RETIRO Zombeavers Show Pieces S. Caballero. Espanya, 2014. 83’ 21:15 RETIRO K. Macdonald. Regne Unit, 2013. 101’ 10:15 AUDITORI 20:45 AUDITORI La distancia * Summer of Blood LFO 20:30 PREMI BRIGADOON PAUL NASCHY CURTMETRATGES II 18:00 PRESENTACIÓ DE L’ANUARI CINEASIA 19:00 TROBADA AMB TILL KLEINERT I BRUCE LABRUCE 23:30 PHONETASTIC SITGES MOBILE FILM FESTIVAL CURTMETRATGES Última projecció * Pel·lícules habilitades per Artaccés Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades AF_CINESA_SITGES_2014 250x159.indd 1 02/09/14 17:53 Diari del festival 15 Diumenge 5 d’octubre 2014 Programació demà dilluns 6 08:30 AUDITORI 13:15 PRADO 08:30 RETIRO Park Chan-kyong. Corea del Sud, 2013. 104’ ’71 Manshin: Ten Thousand Y. Demange. Regne Unit, 2014. 99’ Spirits Starred Up 19:00 RETIRO Starred Up D. Mackenzie. Regne Unit, 2013. 106’ 19:15 PRADO Sala Tramuntana Takashi Miike. Japó, 2013. 129’ 16:00 MÀSTER CLASS: PABLO HELMAN 01:00 PRADO 20:00 SERIAL SITGES: UTOPIA E. Díaz Espinoza. Xile, 2014. 88’ Q. Dupieux. França, Bèlgica, 2014. 87’ Electric Boogaloo: The Wild, Untold Story of Cannon Films 21:00 AUDITORI M. Hartley. Austràlia, 2014. 107’ 15:00 RETIRO Y. Demange. Regne Unit, 2014. 99’ Hideki Takeuchi. Japó, 2014. 113’ 21:00 RETIRO The World of Kanako 15:30 PRADO Lo quiero muerto Tetsuya Nakashima. Japó, 2014. 120’ Der Samurai I. Kavanagh. Irlanda, 2014. 92’ T. Kleinert. Alemanya, 2014. 79’ 21:00 PRADO 17:00 SESSIÓ ESPECIAL DARIO ARGENTO 10:30 RETIRO 16:45 AUDITORI Shinji Aoyama. Japó, 2013. 102’ M. Satrapi. EUA, Alemanya, 2013. 103’ 22:45 RETIRO A. L. Amirpour. EUA, 2014. 100’ That Demon Within Il vicino di casa Il tram La porta sul buio 11:00 PRADO 17:15 RETIRO Dante Lam. Hong Kong, Xina, 2014. 112’ 19:00 PRESENTACIÓ DEL PROJECTE HIDDEN DEVIL Fruit Chan. Hong Kong, Xina, 2014. 120’ Leigh Janiak. EUA, 2014. 87’ 23:00 AUDITORI 20:00 ESTRENA DOCUMENTAL 17:15 PRADO 2030 M. Satrapi. EUA, Alemanya, 2013. 103’ 21:30 MONDO MACABRO Nguyen-Võ Nghiêm-Minh. Vietnam, 2014. 98’ 23:15 PRADO 18:45 AUDITORI H. Sullivan. Austràlia, 2013. 85’ J. Mickle. EUA, 2014. 109’ 01:00 AUDITORI D. Mackenzie. Regne Unit, 2013. 106’ 08:30 PRADO One on One Kim Ki-duk. Corea del Sud, 2014. 122’ 14:45 AUDITORI Réalité Thermae Romae II 10:30 AUDITORI The Voices The Midnight After 12:30 RETIRO That Demon Within Dante Lam. Hong Kong, Xina, 2014. 112’ 12:45 AUDITORI Stereo M. Erlenwein. Alemanya, 2014. 95’ A Girl Walks Home Alone at Night Honeymoon Cold in July Redentor 01:00 RETIRO The Mole Song Undercover Agent Reiji ’71 The Canal Backwater The Voices The Infinite Man Spring J. Benson, A. Moorhead. EUA, Itàlia, 2014. 109’ Última projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades Brigadoon 15:00 HOMENATGE A CRAIG HILL I Tarantiniani La furia de Satán 23:30 JAPAN MADNESS Gun caliber Espai FNAC 20:00 NOVES TEMÀTIQUES DEL CINEMA DE TERROR
Documentos relacionados
Terry Gilliam - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Carrer Primer de Maig Passeig de la Ribera La Fragata Ajuntament Fundació Stämpfli – Art Contemporani Palau de Maricel Edifici Miramar Platja de Sant Sebastià. Estands L’Escorxador. Brigadoon. Punt...
Más detallesFrank Pavich - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Carrer Primer de Maig Passeig de la Ribera La Fragata Ajuntament Fundació Stämpfli – Art Contemporani Palau de Maricel Edifici Miramar Platja de Sant Sebastià. Estands L’Escorxador. Brigadoon. Punt...
Más detallesRevista FDS - Número 005
está expectante para ver la reacción de los premiados (bueno, a decir verdad, en realidad nos gusta más ver la cara que ponen los perdedores). Durante ese rato, por alguna razón que debe tener una ...
Más detalles