Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Transcripción

Diari del festival - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de
Diumenge 5 d’octubre de 2014 · Número 3
H OY S E P R E S E N TA E N E L AU D I TO R I O A L A S 1 8 : 3 0 H
SECCIÓN OFICIAL A COMPETICIÓN
9 Roland Emmerich
10 Sergio Caballero
ORÍGENES
11 Franco Nero
U N A P E L Í C U L A D E M I K E CA H I L L
DIRECTOR DE OT R A T I E R R A
“AUDAZ, ORIGINAL Y FASCINANTE.”
TODD McCARTHY, THE HOLLYWOOD REPORTER
FOX SEARCHLIGHT PICTURES PRESENTA UNA PRODUCCIÓN A VERISIMILITUDEDISEÑO/ WEWORK STUDIOSEFECTOSEN ASOCIACIÓN CON BERSISUPERVISOR
N PICTURES Y PENNY JANE FILMS UNA PELÍCULA DE MIKEDISEÑOCAHIDE LL “I ORIGINS” MICHAEL PITT BRIDISEÑOT MARLI
NG ASTRID BERGEÈS-FRISBEY
DIRECTOR DE
FOTOGRAFÍA MARKUS FÖORDERER, BVK
STEVEN YEUN ARCHIE
PANJABI REPARTO JAMES CALLERI, C.S.A. PAUL DAVIS, C.S.A. DE SONIDO STEVE BOEDDEKER VISUALES MICHAEL GLEN MUSICAL JOE RUDGE MÚSICADE WILL BATES PHIL MOSSMAN VESTUARIO
MEGAN GRAY MONTAJE MIKE CAHILL PRODUCCIÓNDE TANIA BIJLANI
PRODUCTORES
PRODUCIDA
ESCRITA Y
EJECUTIVOS ADAM NEUMANN REBEKAH PALTROW NEUMANN BONNIE TIMMERMANN ADAM S. BERSIN JAYNE HONG TYLER BRODIE BURTON GRAY MICHAEL PITT POR MIKE CAHILL HUNTER GRAY ALEX ORLOVSKY DIRIGIDA POR MIKE CAHILL
SOUNDTRACK ON
6 Magical Girl
w w w.or i g e n e s l ap e l i cu l a.e s
PROPIEDAD DE FOX. ÚNICAMENTE PARA USO PROMOCIONAL. QUEDA ESTRICTAMENTE PROHIBIDA LA VENTA, COPIA O DUPLICACIÓN DE ESTE MATERIAL.
211x292 Revista SS.indd 1
w w w. s i t ge s f i l m fe s t iva l . co m
24/09/14 12:38
COPYRIGHT © 2014 TWENTIETH CENTURY FOX.
Diari del festival
2
Diumenge 5 d’octubre 2014
Informació i venda d’entrades
2
Est
ació
Re
n
fe
Pg. de Vilanova
eP
are
llad
es
s
Cap de la Vila
C.
5
8
oni
C. de Sant Ant
Pg. Marítim
C.
C.
7
Àn
ge
M
ajo
r
sú
de Je
4 6
lV
id
al
Preus (IVA inclós)
C. Rafael Llopart
Av. Sofía
C. d
3
Gumà
n Llopis
1
C. Francesc
sc
nce
Fra
ant
C. S
C. de Joa
Compra les teves entrades a través
del web del Festival:
www.sitgesfilmfestival.com
C. Jo
an M
arag
all
17
Pg. de la Ribera
9
10
La
Fragata
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
rxador
L’Exco
12
11 13 15
14
Platja de
Sant Sebastià
16
Estació
Bus Sitges - Barcelona / Sitges - Vilanova
Cinema Prado
Cinema El Retiro
Cap de la Vila
Jardins d’El Retiro. Taquilles centre
Hort de Can Falç
Carrer Primer de Maig
Passeig de la Ribera
La Fragata
Ajuntament
Fundació Stämpfli - Art Contemporani
Mercat Vell. Casa Bacardí
Palau de Maricel. Exposicions
Edifici Miramar
Platja de Sant Sebastià. Estands
L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació
Plaç
Dr. R a del
obert
Av. E
m
eren
Port
E
21
sport
iu Aig
uado
lç
20
18 Hotel Meliá. Auditori. Taquilles.
Punt d’informació. Sala Tramuntana
19 Photocall Mirador
20 Port de Sitges - Aiguadolç
21 Photocall del Port
COORDINACIÓ
Violeta Kovacsics
Tren fantàstic!
FOTÒGRAFS
Miguel Ángel Chazo,
Jesús Paris
ntós
19
Informació transports
MAQUETACIÓ
Juan Carlos Gómez,
Fran Valenciano
Rave
18
El diari del festival
REDACCIÓ
Gerard Casau, Toni Junyent,
Alan Salvadó, Pau Teixidor,
Gala Hernández
cià R
oig i
Consulteu tots els horaris, parades
Del 3 al 12 d’octubre (ambdós inclosos) i preus a
Tren directe Sitges – Barcelona Sants www20.gencat.cat/portal/site/
Sortida des de Sitges: 1.30h de la rodalies o bé al 900 41 00 41
matinada
Bus diürn i nocturn
Són vàlids els bitllets i abonaments
de Renfe i ATM, adequat al nombre
de zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions.
En cas de retard en les projeccions
nocturnes, la sortida d’aquest tren
no es modificarà.
Monbús
Consulteu horaris i parades
93 893 70 60 / www.monbus.cat
Bus urbà de sitges
Consulteu horaris i parades a:
www.visitsitges.com
IL·LUSTRACIÓ
Guillem Dols
VOLUNTÀRIA
Patricia Salvatierra
El festival no comparteix necessàriament
les opinions expressades pels diferents
autors d’aquesta publicació.
El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests
serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.
maratons del 12 d’octubre, les sessions Despertador, Abonament Matinée,
Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada
Venda d’entrades
9€: S. O. F. Sitges 47, S. O. F. Òrbita, S. O.
F. Especials, Fantàstic Panorama, Noves
Visions, Seven Chances, Focus Àsia, Midnight X-Treme, Anima’t i Sessions 3D*.
6€: Secció Sitges Clàssics
7€: Sessions Anima’t Curts
11€: Maratons, Programa doble (llevat
d’excepcions)
13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
14€: Maratons del dia 12 d’octubre
4,50€: Classes magistrals i sessions Despertador (sessions de les 8.30 h. a tots
els cinemes)
*1€: Ulleres 3D, per les sessions 3D de
l’Auditori. De venda al web i a les taquilles del Festival.
De 3 al 12 d’octubre també les podràs
adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dalmau, s/
núm) i a les taquilles Jardins del Retiro
situades als jardins d’aquesta societat
(Àngel Vidal, 17).
Abonament 10: Compra 10 entrades
per a 10 sessions diferents i obtindràs un
10% de descompte sobre el preu total.
És vàlid únicament per a les sessions que
tinguin un preu de 9 euros. Podràs gestionar el teu abonament a la teva àrea
personal de la nostra pàgina web.
Abonament 20: Compra 20 entrades
per a 20 sessions diferents i obtindràs un
20% de descompte sobre el preu total.
És vàlid únicament per a les sessions que
tinguin un preu de 9 euros. Podràs gestionar el teu abonament a la teva àrea
personal de la nostra pàgina web.
Abonament 40: Compra 40 entrades o
més i obtindràs un 20% de descompte
sobre el preu total. És vàlid per a totes
les sessions excepte les gales d’Inauguració i Cloenda, maratons del 12 d’octubre, les sessions Despertador i Localitat Numerada. Podràs gestionar el teu
abonament a la teva àrea personal de la
nostra pàgina web.
Taquilles del festival
Abonaments (iva inclós)
Carnets amb descompte*
20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona,
Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club
Fnac Oci i Cultura, Club TR3SC (vàlid
per al titular i un acompanyant), RACC
Master, RAKK 4u, Amics JoTMBé i majors de 65 anys.
Els descomptes no són acumulables. El
titular podrà adquirir una entrada amb
descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TRESC, que podran adquirir-ne dues.
* Excepcions dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a
les gales d’Inauguració i de Cloenda,
Recollida d’entrades
Print at home: Imprimeix les teves entrades des del teu espai personal triant
l’opció “print at home” i accedeix amb
elles directament al cinema.
Ticket Mobile: Si tens un smartphone,
descarrega’t les teves entrades des del
teu espai personal al mòbil triant l’opció
“Print Mobile” i accedeix directament al
cinema.
Es podran adquirir entrades per a tots els
cinemes i sessions a:
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins
l’inici de l’última sessió de pagament dels
cinemes Auditori o Tramuntana.
Taquilla Jardins del Retiro. Carrer Àngel
Vidal, 17 (també accés pel carrer Jesús).
Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes
Retiro o Prado.
Molt important: Les entrades per a les
sessions que comencin abans de les 9 h.
a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/
recollir anticipadament amb el sistema
Print at home o Ticket Mobile.
Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i targeta. Es donarà
prioritat a la venda d’entrades per a les
sessions immediates. Queda prohibit
l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi
o devolució de l’import de l’entrada en el
cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació.
Es recomana consultar la descripció de les
pel·lícules abans d’adquirir les entrades.
La informació inclosa en aquest programa és susceptible de canvis. Per a més
informació consulteu el web:
www.sitgesfilmfestival.com
Suport taquilles: Horari d’atenció de dilluns a divendres de 9.30 a 21.30h. Caps
de setmana i festius previs al Fetival
de 10 a 19h del 23 de setembre al 12
d’ocubre. Telèfon: 93 1195828
Correu electrònic:
[email protected]
Diari del festival
3
Diumenge 5 d’octubre 2014
L’equip d’Amor eterno
Jake Paltrow (Young Ones)
L’equip de Musarañas
La Zombie Walk
Pang Ho-cheung (Aberdeen)
SAM (Pos eso)
Diari del festival
4
Noves Visions - Emergents
PRADO 10:45
Apocalipstik
- working title
Són moltes les pel·lícules que
han trobat en els mecanismes
del procés creatiu un portal que
dóna accés a un territori al·luci-
Diumenge 5 d’octubre 2014
nant: Screamplay, Barton Fink...
L’última incorporació a aquesta
llista és Apocalipstik - working title, la darrera obra de l’entusiasta
director Gilles Gambino.
El film ens presenta Ritchie, un
aspirant a cineasta, i Micky, un
criminal de personalitat caòtica. Entestat a produir un guió del
primer, Micky comença a buscar
finançament de manera poc ortodoxa, posant en Ritchie en situacions molt compromeses.
A causa d’aquest estrès, el protagonista comença a tenir visions:
Laylah, la noia dels seus somnis,
es materialitza en el món real per
ajudar el seu creador. Paral·lelament, sorgeix del no-res Daemon, un personatge seductor i
materialista, que tractarà d’exercir la seva influència nociva sobre
Ritchie, fent encara més enrevessada la trama d’aquesta “comèdia
de gàngsters esotèrica”.
S.O.F. Sitges 47
AUDITORI 10:15, 18:30
I Origins
Las alarmas saltaron cuando en
2011 una cinta rodada con cuatro duros se llevó el Méliès d’Or
a la mejor película fantástica del
año justo después de conquistar
Sundance. Otra tierra ponía so-
S.O.F. Sitges 46
AUDITORI 12:15, 22:45
The Guest
A finales del verano pasado llegaba, por fin, a la cartelera española Tú eres el siguiente, una
película que Adam Wingard
había rodado en 2011. Durante aquel impasse de tiempo, íbamos teniendo noticias
de Adam Wingard, cuya opera prima A Horrible Way to Die
se había presentado en el Festival en 2010, a través de fragmentos en películas colectivas.
Wingard firmó impagables segmentos para The ABCs of Death
y en las dos primeras entregas
de V/H/S. Cuando pudimos ver
Tú eres el siguiente nos preguntamos cómo una salvajada tan
divertida se había hecho tanto
de rogar. Esta vez, no habrá demoras innecesarias: The Guest
ya está aquí. David ya está aquí,
frente a la puerta de los Peterson, y parece que estos le van a
dejar entrar…
Así arranca la película, con David (Dan Stevens, visto en Downton Abbey), presentándose en
casa de una familia, diciéndoles
que fue amigo y compañero de
su hijo, muerto en una operación
militar en Afganistán. Los Peterson le ofrecerán su hospitalidad,
y como ya os podéis imaginar,
esto les acarreará graves consecuencias, incluyendo, por ejemplo, algún derramamiento de
sangre. David pronto se revelará
como un magnético enigma, y alrededor de él empezará a tejerse
una red de incertidumbres en la
que, y ahora podéis corear conmigo estas palabras que son puro
cliché, “nada es lo que parece”.
Nada es lo que parece, nada es
lo que parece, más que un tagline es como un mantra, pero lo
que sí os podemos decir es que
The Guest no engaña en absoluto en sus intenciones: no pretende otra cosa que teneros cogidos por las partes durante algo
más de hora y media, en la que,
tras un primer tercio en el que
no sabemos muy claro si estamos ante una comedia negra o
un thriller extraño o ambas cosas a la vez. Una atmósfera de
conspiración y amenaza va cerniéndose sobre los Peterson y
sobre nosotros a medida que
David va infiltrándose en la familia: encandilando a la madre,
enseñando al hijo adolescente
cómo plantar cara a los abusones de su instituto y buscando
la complicidad con la hija mayor.
De fondo, se entrevén las sombras de una guerra que bien podría corresponderse a conflictos
más recientes.
Si The Horrible Way to Day conservaba aún las maneras del
mumblecore y cierto aspecto
desaliñado, con Tú eres el siguiente, Wingard demostró que
también sabía dibujar deliciosas viñetas sangrientas. En The
Guest, el cuidado aspecto visual
va en una única y reconocible
dirección, hacia los felices años
80, con sus estallidos de color
y vísceras, y también, según el
momento, hacia Carpenter y
Argento. Toda una celebración
del género que no podía faltar
en Sitges.
bre el mapa a Mike Cahill y a toda
su panda de amigos, los mismos
con los que levantaría otros proyectos, como Sound of my Voice.
Sin embargo, resulta difícil evitar la comparación de Cahill con
la carrera de Shane Carruth (Primer, Upstream Color), cuyas películas mantienen el mismo tono
fantástico que el cine de Cahill.
Ambos cineastas ejercen de auténticos hombres orquesta, escribiendo, montando y produciendo sus propias películas.
En esta tesitura, las expectativas
por ver lo nuevo de Cahill eran
más que altas. El director americano no ha defraudado. Con la estupenda Brit Marling (mejor actriz
en la edición de Sitges de 2011
por Otra tierra) al frente de un reparto que completan Michael Pitt
y la catalana Astrid Bergès-Frisbey, la película arranca en el momento en el que un chico conoce
a una chica cuyo iris ocular tiene
la capacidad de cambiar de color.
I Origins se despliega en muchas
y distintas direcciones, tanto
desde el punto de vista del contenido (una historia de amor que
combina con audacia conceptos
científicos y metafísicos) como
en sus imágenes, cuyo magnetismo y singularidad visual convierten su visionado en una experiencia poderosa y envolvente.
la editorial Shogakukan desde
2008, llevando recopilados hasta
la fecha más de 40 tomos.
La historia de The Mole Song,
muy habitual dentro del mundo del manga sobre la delincuencia juvenil, sigue las correrías de
Reiji Kikukawa (interpretado por
Toma Ikuta), un policía de tupé
demodé que se tunea a lo yakuza
para frenar las ansias de expansión territorial de un importante
clan apodado Sukiya-kai. El policía
zoquete se convertirá en el protegido de un oyabun (padrino) estrechamente entrelazado con la
familia Sukiya-kai, con el objetivo de ir escalando posiciones hasta poder ganarse la confianza del
gran jefe que rige el clan.
CineAsia
Anima’t
PRADO 14:30
The Satellite
Girl and
Milk Cow
S.O.F. Òrbita
AUDITORI 01:00
The Mole
Song:
Undercover
Agent Reiji
Las adaptaciones de cómics japoneses (el manga-eiga) parecen
no tener fin. Takashi Miike, como
buen samaritano, lo sabe y participa de esta mescolanza artística.
Más ahora que su cine se ha vuelto del todo comercial, perdiendo
su anárquico estilismo en aras de
una mayor planificación escenográfica y una logística que sigue
las reglas del blockbuster. Su propuesta formal resulta ideal para
adaptar un manga de acción criminal de Noboru Takahashi.
El volumen editorial japonés es
tan desmesurado que uno puede pensar que este cómic sobre
un policía de baja ralea, que luce
un look peculiar y ropa estridente, ha aparecido de la noche a la
mañana. En realidad, Mogura no
Uta (el título original de esta película que vendría a traducirse
como “la Canción del Infiltrado”)
viene publicándose en las páginas
del semanal Big Comics Spirits de
Aunque parezca una broma, el
desconcertante título de esta película de anime coreano, The Satellite Girl and Milk Cow, es tremendamente significativo. Los dos
protagonistas de esta fábula surrealista son, efectivamente, un
satélite espacial humanoide recién
llegado a la Tierra y un chico convertido en vaca lechera por un oscuro hechizo que sufrió después
de que su novia le rompiera el corazón. Como cabe esperar de un
punto de partida así de loco, todo
el relato es inexplicable, absurdo
e inverosímil; y sin embargo, todo
resulta coherente.
Preparaos para vivir una aventura mágica que ignora todas las reglas y convenciones narrativas y
que construye un universo fantástico en el que todo es posible. La
variada galería de personajes de
la película incluye al mago Merlín,
transformado en un rollo de papel
higiénico, a una bruja-jabalí acompañada de unos morros de cerdo
como mascotas y a un malvado
caza-hígados armado de un desatascador.
Además de ser singularmente divertida y un alucinante espectáculo visual, The Satellite Girl and
Milk Cow nos cuenta una bella
y onírica historia de amor, cuyo
protagonista bebe del icónico Astroboy. Chang Hyung-yun, valiente director novel de este cuento
delirante, demuestra gozar de
una imaginación sin límites. Esta
película es una fiesta organizada
para el disfrute naíf del espectador que llegue sin prejuicios.
Diari del festival
5
Diumenge 5 d’octubre 2014
Seven Chances
PRADO 20:45
The Go-Go
Boys: The
Inside Story
of Cannon
Films
En el pasado Festival de Cannes,
The Go-Go Boys fue recibida por
todo lo alto. El lugar no es baladí:
ahí, la productora de Rambo vivió
sus días de gloria y consiguió que
el certamen francés fuese apodado “Cannon Film Festival”.
Resulta difícil pensar en The GoGo Boys, de Hilla Medalia, y abstraerse de Electric Boogaloo, el
documento que Mark Hartley
ha firmado sobre la Cannon. Si
el filme de Hartley se centra en
las películas, el de Medalia pone
el foco en los dos artífices de la
compañía. En The Go -Go Boys,
Golan y Yoram Globus se prestan
a una entrevista que sirve de hilo
conductor de un relato sobre el
auge y la caída de la compañía.
Sin embargo, que la película haya
contado con la colaboración de
Golan y Globus no le resta ni un
ápice de espíritu crítico. A menudo, las preguntas de la directora desembocan en un silencio
incómodo; especialmente cuando esta ahonda en la relación
deteriorada de los dos protagonistas. Estos instantes son tan
impagables como aquellos en los
que abunda la palabra, con frases
tan representativas como esta de
Golan: “si quieres hacer cine, tienes que estar dispuesto a matar a
tu tía y llevarte su dinero”.
Noves Visions - Experimenta
S.O.F. Sitges 47
Taller
Capuchoc
La distancia
PRADO 12:45
AUDITORI 08:30, 20:45
dirle permiso, confiando en que
este tenga la libertad suficiente
para abandonar cualquier prejuicio adquirido y en que sea capaz
de ver y sentir el mundo de otra
manera. Al final, el agua, el viento y la nieve seguirán estando allí.
Pero vosotros no volveréis a ser
la misma persona nunca más.
Noves Visions - Ficció
PRADO 22:30
Night Flight
S.O.F. Òrbita
RETIRO 19:00
Montana
Podria semblar que l’obra audiovisual de Carlo Padial tracta
sobre el no-res, el no-res entès
com el conjunt de coses i persones vagament amenaçadores
que ens envolten i que sembla
que van cap a algun lloc. Podria semblar que Padial abraça el
no-res, s’hi frega, però en realitat el moviment és un altre: fas
veure que l’abraces, però aleshores obres la porteta camuflada que té a l’estómac, t’hi fiques
dins, prens algun estimulant i a
continuació comences a explorar amb una llanterna les parets
del seu ventre. Ara, l’excusa són
els tallers literaris, un dels eufemismes que fa servir el no-res, i
en aquesta aventura l’acompanyen Miguel Noguera, Josep Seguí àlies “el noi de la sacarina” i
un Xavi Daura deliberadament
sobreactuat i clarament magistral, entre d’altres.
Taller Capuchoc és una pel·lícula
sense forma ni concert de cap
grup convidat, i en aquest desconcert troba la seva raó de ser,
que és més aviat gasosa com
les flatulències més misterioses
i aconseguides. És el cicle de la
vida, els gargots a les llibretes i
les trucades de telèfon. Víctor
Parkas i Clara Rigby, gent amb
noms estranys, seran els companys de taller d’un impertèrrit
Noguera, en un registre gens
habitual en ell. La pel·lícula s’acaba. La gran novel·la barcelonina
segueix sense escriure’s. Tens un
nou correu a la safata del cafè.
Primera regla del cine de Sergio
Caballero: no hay reglas. Segunda
regla: si quieres hacer algo, hazlo.
Bajo estas dos premisas parecen
discurrir las dos únicas películas
del cineasta catalán, también conocido por ser el director creativo del Sónar.
Con su primera película, Finisterrae, Caballero nos sumergió en
un hipnótico viaje hacia el fin del
mundo. Con La distancia, el viaje sigue estando presente, aunque sus pequeños protagonistas
apenas se muevan de la central
térmica de Siberia en la que recibirán el encargo de robar algo
denominado, precisamente, la
distancia. Qué es la distancia y
para qué sirve es lo de menos. Se
trata de viajar en el tiempo a través del espacio y viceversa. En el
fondo, en el cine de Caballero, el
trayecto justifica los medios.
Con una capacidad para activar
ciertas zonas de la percepción
sensorial de nuestro cerebro a las
que solo un número muy limitado de películas tienen acceso, La
distancia diseña su construcción
narrativa bajo un concepto tan libre, noble e inconsciente como es
la intuición. No solo no hay nada
que justificar si no que, mucho
más importante todavía, no hay
que justificarse ante nadie. Así,
más cerca de la manera en que
dialogamos con el arte contemporáneo que con una película de
multisala, pero con tanto cine en
su interior como cualquier Palma
de Oro, La distancia pide abrirse
paso en el consciente y en el subconsciente del espectador sin pe-
Montana empieza en 1995, en las
postrimerías de la Guerra de Bosnia. Allí, la mujer y el hijo del soldado Dimitrije son torturados y
ejecutados, como un mero daño
colateral del conflicto. 2 décadas
después, mutilado por una herida de bala y reconvertido en letal asesino a sueldo, Dimitrije
llega a Londres en busca de venganza. Su plan acaba cruzándose con Montana, un muchacho
de 14 años que realiza chanchullos para el canalla que le arrebató la familia al exsoldado, convertido en uno de los capos mafiosos
de la capital británica.
Al descubrir que este criminal
también es responsable de la
muerte de su padre, Montana se
une a Dimitrije, que se convertirá en el maestro del chaval, enseñándole el arte de matar y la disciplina del buen asesino.
Vigorosamente dirigida por Mo
Ali, Montana se convierte en un
filme de acción a caballo entre la
solemnidad de aliento trágico y
el frenesí urbano de los barrios
periféricos de Londres, escenario
que el director retrata con la misma destreza que producciones
recientes como Attack the Block
o Misfits.
“No hay tiempo para amigos, solo
para estudiar”. Con estas crudas palabras, el profesor del joven Yong-ju zanja cualquier posibilidad de hablar sobre los abusos
que el chico está sufriendo por
parte de sus compañeros de clase. A los estudiantes se les impone
acceder a la universidad con buena nota, por lo que la competitividad entre ellos es incentivada, y
las emociones, reprimidas.
Con Night Flight, el surcoreano
LeeSong Hee-il firma un melodrama indie sin abandonar el compromiso social que recorre toda
su filmografía, siempre cercana a
la temática queer y en defensa de
los derechos de las minorías sexuales de su país. El director retrata con sensibilidad el ambiente violento y opresor que se vive
en las aulas del instituto en el que
Yong-ju es víctima de bullying debido a su homosexualidad.
En este contexto hostil se desarrollará una historia de amor imposible entre Yong-ju y su mejor
amigo de la infancia, Gi-woong,
convertido en líder de la banda
de matones de la escuela. Ambos
se verán envueltos en un cuerpo
a cuerpo en el que la traición, el
deseo cohibido y la nostalgia por
un pasado mejor serán elementos determinantes.
En Night Flight, LeeSong nos habla
de hacerse adulto en un mundo en
el que todos se encuentran solos,
en un microcosmos frío y deshumanizado que funciona como
espejo de una sociedad conservadora que esconde el sufrimiento e
ignora la diferencia.
¿TE MIRAN RARO, RARO, RARO? BIENVENIDO A FANTASCY LIBROS
ECHA UN
VISTAZO
Doce futuros inquietantes
de la mano de los autores
del fantástico español
más destacados.
¿Has tenido alguna vez un
sueño recurrente? Una historia
de terror realmente adulto, del
que echabas de menos.
Una investigación. Una
secta. La historia que pone
en peligro todo lo que nos
habían contado.
Madrid ha dejado de ser una
ciudad segura. Un escenario
apocalíptico que desata
nuestros miedos colectivos.
HAY OTROS MUNDOS, PERO ESTÁN EN FANTASCY
www.fantascy.com
Fantascy
@FantascyLibros
Diari del festival
6
Diumenge 5 d’octubre 2014
S.O.F. Especials
Noves Visions
PRADO 18:15
PRADO 01:00
Summer of Blood + LFO +
Show Pieces
rrelly: un neoyorquino cuarentañero de inteligencia emocional nula es abandonado por su
novia e inicia un periplo para
encontrar la chica que soporte su inmadurez. Una noche,
un vampiro le muerde, y todo
cambia para el protagonista:
su poco tacto con las mujeres
se desvanece, heredando toda
la carga erótica del mito. Sangre, sexo y diversión están garantizadas.
LFO, por su parte, también es
cómica pero a un nivel más absurdo y surrealista. Robert, un
hombre solitario y de vida gris,
inventa una máquina capaz de
hipnotizar a las personas con
frecuencias sonoras. Como si se
tratara del protagonista de La
vida de los otros, Robert se en-
AUDITORI 14:15
Magical Girl The
Midnight
After
Marató
En los últimos años, el fantástico se ha inserido progresivamente en territorios algo ajenos a él. No es casual teniendo
en cuenta el azote mental al
que nos ha sometido la famosa
crisis económica. Buscar refugio en los sueños, mundos paralelos u otras dimensiones parece una alternativa más fiable
que las soluciones de la Troika. Quizá ésta sea una hipótesis
un poco precipitada, y el tiempo la pondrá en su sitio, pero lo
cierto es que tanto Summer of
Blood como LFO son un buen
ejemplo de lo que os comentamos: cómo el fantástico se
adentra en la comedia.
Summer of Blood, dirigida e interpretada por Onur Tukel,
una historia con tintes a los Fa-
S.O.F. Sitges 47
tromete poco a poco en la vida
privada de sus vecinos para someterlos finalmente a sus deseos. Todo ello muy nórdico,
tanto en el ambiente como en
la frialdad de su humor.
La última propuesta de esta
noche, Show Pieces, puede resultar (erróneamente) más
convencional que las anteriores pero el talento que aúnan
Mitch Jenkins y Alan Moore
parece indicar todo lo contrario. La maestría fotográfica del
primero junto a la inventiva
inagotable del segundo, hacen
de esta película fragmentada
en 5 partes una muestra más
de la transversalidad de Moore
y de la experimentalidad a la
que puede llevarse el noir más
clásico.
Después de que Diamond Flash,
ópera prima de Carlos Vermut, pasara por Sitges en 2011, muchos
ansiábamos ver su segundo largometraje. El reciente éxito cosechado en San Sebastián augura que
Magical Girl, la esperada segunda
película de Vermut, será un referente de lo que es, o puede llegar
a ser, el nuevo (nuevo) cine español. La propuesta de Vermut resulta transgresora en muchos de sus
planteamientos y, al mismo tiempo, conservadora del algunos de
los aspectos emblemáticos del mejor cine español –el surrealismo absurdo de Buñuel, la irreverencia de
Eloy de la Iglesia y el humor negro
de Azcona–. Sin embargo, no perdamos tiempo con las etiquetas
porque ni Vermut ni la película son
fáciles de catalogar: Magical Girl
puede servir tanto como continuación de la obra de Álex de la Iglesia
como de nueva reformulación del
cine de autor español.
La fascinación por el cómic, las
historias entrecruzadas, el costumbrismo español y el flirteo
con el género cinematográfico
desde un mirada muy personal
son aspectos que sobreviven de
Diamond Flash. En cualquier caso,
la esencia del filme va más allá de
las cuestiones formales: es en las
relaciones de servidumbre y de
esclavitud que se tejen entre los
distintos personajes donde emerge lo verdaderamente terrorífico
del universo Vermut; un universo
que a primera vista puede parecernos graciosillo pero que sobrepasada la risa nos deja algo realmente oscuro, casi noir.
Hay una regla básica que deberían
cumplir a rajatabla no solo los aficionados al cine de género, sino
cualquiera con dos dedos de frente: ante el peor de los presagios,
el grupo debe mantenerse unido,
siempre. Pues bien, esta es la regla
que han querido quebrantar los
responsables de esta original cinta de ciencia ficción que transita
sin complejos entre la acción más
alocada y el cine apocalíptico con
lectura sociológica de trasfondo.
Fruit Chan (Dumplings) vuelve
a Sitges con The Midnight After,
en la que grupo de personas en
pleno viaje nocturno en minibús
verán cómo, al llegar a su destino,
la ciudad ha quedado súbitamente desierta y vacía de cualquier
forma de vida humana.
Tan estimulante planteamiento
dará pie a toda una serie de juegos
y lecturas sobre el comportamiento de nuestra especie en situaciones límite. En cada uno de los personajes emergerá el afán por la
supervivencia, poniendo en relieve
cómo es capaz el ser humano de
pasarse por el forro cualquier dilema moral con tal de salvar su culo.
The Midnight After tampoco desaprovecha la oportunidad para
mostrar unos espectaculares paisajes urbanos abandonados y para
introducir elementos que convertirán esta cinta en un divertimento de altura, con toques de caos,
violencia, infectados y unas persecuciones espectaculares.
El hotel, decorado en tonos mediterráneos, dispone de habitaciones confortables,
restaurante, salón, bar e internet corner.
La piscina y el jardín son el alma del hotel, un oasis de tranquilidad y belleza para
disfrutar de tus ratos de descanso y relax.
Diari del festival
7
Diumenge 5 d’octubre 2014
Focus Àsia
S.O.F. Especials
RETIRO 14:45
AUDITORI 16:30
Presentar Hwayi: A Monster Boy
com una versió hardcore de Tres
hombres y un bebé seria injust i imprecís: primer, perquè en el film
de Jang Joon-hwan no són 3 sinó 5
homes, tots ells criminals; després;
perquè Hwayi no és un bebè sinó
un nen en el trànsit cap a l’adolescència. Malgrat que la comparació
sigui odiosa, el plantejament de
partida resulta similar: en ambdós
casos estem davant d’una família gens ortodoxa. El cas de Hwayi
és aterrador; Mercedes Milà potser en diria experiment sociològic però nosaltres preferim parlar
d’experiència traumàtica gens recomanable. Té l’aparença d’un noi
ben educat, vestit d’uniforme escolar i posat tímid, però el seu àmbit familiar s’allunya de tot això;
una llar convertida en espai de reunió dels negocis turbulents dels
seus 5 “pares” i, a la vegada, una
presó per a la seva captiva mare.
Les preocupacions de Hwayi són
les clàssiques d’un noi de la seva
edat però els aprenentatges fora
de l’horari escolar són ben diferents i inclouen la tortura i l’assassinat. Aquesta contraposició
permanent farà néixer dins seu
un monstre, tant literal com metafòric, que capgirarà la situació.
Els que conegueu Freud, intuireu
que la revolta contra els patriarques està servida i els que conegueu El niño salvaje de Truffaut
veureu que l’educació no és un
territori menyspreable. Hwayi:
A Monster Boy prova aquestes
dues coses.
En els darrers anys, la productora Laika s’ha instal·lat amb força
al panorama del cine d’animació,
satisfent el paladar dels aficionats al stop-motion. Primer va
ser Los mundos de Coraline, que
va suposar el retorn de Henry
Selick a primera divisió, fonent el
seu univers visual amb l’imaginari de Neil Gaiman. Fa 2 anys, Sitges va vibrar amb El alucinante
mundo de Norman i els seus entranyables zombis, que es movien al compàs de l’encisadora
música de Jon Brion.
Evidentment, no podíem deixar
passar l’oportunitat de deixar-nos
meravellar de nou per Laika, que
en aquesta ocasió ens ofereix The
Boxtrolls, adaptació de la novel·la
d’Alan Snow Here Be Monsters!.
La història del film se situa a la localitat de Cheesebridge, una lliure
variació del Londres decimonònic.
Sota els carrers de la ciutat viuen
unes peculiars criatures, els Boxtrolls, que tenen com a única indumentària les caixes de les deixalles
que rapinyen clandestinament.
Una nit, aquests monstres benignes troben un nadó humà abandonat i decideixen adoptar-lo i criar-lo com un dels seus, posant-li el
nom de Rat. Tot va bé fins que,
uns anys després, el noi puja a la
superfície i queda desconcertat
pel contacte amb el caòtic món
al qual, en teoria, hauria de pertànyer.
D’un disseny visual detallista i
exuberant, les constants proeses
animades de The Boxtrolls han
arribat al Festival per deixar-nos
amb la boca oberta.
Fantàstic Panorama
RETIRO 01:15
Hwayi: A
The Boxtrolls Marató
Monster Boy
The Editor + Starry Eyes + Julia
Som conscients de què teniu
moltes ganes de veure les noves pel·lícules de Julien Maury
i Alexandre Bustillo, de Fabrice du Welz i de Takashi Miike;
però el festival no viu només
de caps de cartell, i val la pena
acostar-se a altres racons de la
programació i descobrir nous
valors. Així, quan d’aquí a uns
dies l’Auditori aplaudeixi la
magnífica Cold in July, alguns
podrem presumir d’haver descobert el talent del seu director, Jim Mickle, quan fa anys
vam veure Mulberry St en una
sessió golfa de Sitges. Són els
avantatges de ser un cinèfil inquiet (i sense problemes de
somnolència).
La marató que hem preparat aquesta nit al Retiro va
encaminada en aquesta direcció i es fixa en les obres
d’autors de filmografia curta, però que han començat a
fer cert rebombori. The Editor, per exemple, ens arriba encara fresca de les seves
projeccions a Toronto i Austin, on Adam Brooks i Matthew Kennedy han provocat
cascades d’hilaritat gràcies a
aquest caprici farcit de sintetitzadors a la màxima potència i homenatges al cinema de
gènere; fins al punt de calcar
(doblatge infame inclòs) escenes mítiques de films com
El destripador de Nueva York i
El cínico y la casada.
Les coses agafaran un altre caire amb Starry Eyes, en què Kevin Kölsch i Dennis Widmyer
imaginen sectes satàniques
que habiten al cor de Hollywood i realitzen una viscosa aproximació a la temàtica del body
horror. L’expressió “vendre el
cos a canvi de la fama” mai havia tingut tant sentit.
Finalment, veurem Julia, de
Matthew A. Brown, exponent
de la tendència actual d’encarar el subgènere del rape & revenge distanciant-se de la pura
exploitation. La humiliació deixa de ser el centre neuràlgic
del relat, i la venjança es transforma en la manera que té el
personatge femení de recuperar progressivament el domini
del seu propi cos.
Tres petites joies. Tres oportunitats de poder dir, en un futur
pròxim, “jo era allà”.
Diari del festival
8
Diumenge 5 d’octubre 2014
F.P. Documenta
PRADO 16:15
Electric
Boogaloo:
The Wild,
Untold Story
of Cannon
Films
Fer llistes de les millors pel·lícules que un ha vist, o les que més
ha gaudit, que no tenen per què
coincidir, és una tasca que es pot
encarar amb diverses mentalitats. Existeixen aquests debats
sobre l’anomenat cànon, en els
quals no ens aturarem ara, però
el cas és que, en diversos moments, segons l’estat d’ànim, el
grau d’alcohol ingerit, l’hora del
dia, el menú, el color del cel o el
color dels ulls de la persona que
m’ho demani, jo, la persona humana darrere d’aquest text anònim, podria incloure en aquesta
llista obres com El último americano vírgen, Corrientes de amor,
El tren del infierno, Cyborg, La
matança de Texas 2 o Barfly. De
l’emblemàtica comèdia juvenil de
Boaz Davidson a una obra mestra de Cassavettes. De Hooper
a Konchalovsky, i a priori us podeu preguntar a què ve tot això o
què tenen en comú aquestes pellícules, a més de què m’agradin a
mi. El títol de la pel·lícula no deixa
lloc a dubte: totes les va produir
la Cannon, i si no n’heu vist mai
el logotip, potser aquesta no és la
vostra sessió.
Electric Boogaloo: The Wild, Untold Story of Cannon Films és la
tercera etapa del viatge de l’australià Mark Hartley a través del
vast continent del cinema d’explotació. Primer es va ocupar del
seu país a Not Quite Hollywood:
The Wild, Untold Story of Ozploitation; després va centrar-se en
el cinema de sèrie B a Filipines,
amb Machete Maidens Unleashed, i ara toquen els reis de l’època daurada del videoclub, els se-
nyors que, entre altres coses, ens
van ajudar a estimar Chuck Norris i Charles Bronson. Fa anys que
Hartley no falla a Sitges. L’any
passat no va venir com a documentalista i ambaixador de la sèrie B, sinó que ens duia el seu debut en el territori de la ficció, una
posada al dia de Patrick de Richard Franklin. Ara farà parella de
ball amb la israeliana Hilla Medalia, que presenta a Seven Chances un altre documental sobre la
Cannon, The Go-Go Boys: The Inside Story of Cannon Films.
El de Medalia és el documental
oficial, el que va comptar amb
el suport i la participació de Menahem Golan i Yoram Globus. El
de Hartley ha anat més per lliure
i ha fet servir l’abundant material d’arxiu d’aquests dos, perquè
conèixer la Cannon és conèixer-los a ells i les seves històries: com quan, per exemple, algú
va dur al despatx de Golan un
orangutà per entrevistar-lo per
a una pel·lícula. O quan van intentar que Jean-Luc Godard fes
alguna pel·lícula per a la Cannon,
cosa que no va acabar de sortir
bé. De la mà de Mark Hartley
descobrirem les seves entusiastes campanyes publicitàries, les
anècdotes més delirants, les pellícules més rares i moltes, moltes
coses més.
Fantàstic Panorama
RETIRO 23:15
Housebound
Al sentarse a ver una película de
casas encantadas, el comportamiento de los personajes desconcierta inevitablemente al espectador. ¿Por qué no se mudan?.
¿Por qué no abandonar el caserón infernal de turno y trasladarse a prados más verdes?
En los últimos años, James Wan
ha tratado de sortear este factor de inverosimilitud. Insidious
plantó la interesante idea de que
lo poseído no eran los inmuebles,
sino las personas. En Expediente
Warren, la explicación era todavía
más pragmática: la familia protagonista no abandonaba el hogar
porque, simplemente, no tenían
patrocinador de Serial Sitges 2014
dinero para volver a mudarse; un
detalle que hacía todavía más escalofriante el visionado.
La premisa de Housebound se mueve en una línea similar. Nos presenta a Kylie, una veinteañera rebelde
que marchó del hogar a una edad
temprana y que ahora sobrevive cometiendo pequeños delitos.
Tras un frustrado intento de atraco, la joven es detenida y condenada a pasar 8 meses de arresto domiciliario en casa de su madre.
Para Kylie, la perspectiva de pasar
tanto tiempo pegada a su parlanchina progenitora (y a su taciturno padrastro) es desoladora, pero
el panorama empeora cuando empieza a detectar presencias extrañas en el hogar. Al descubrir que
el vigilante que la monitoriza es
un gran amante de lo paranormal,
Kylie se alía con él para formar una
improvisada pareja de detectives.
Juntos investigarán el enigma que
rodea la casa, deseando quitarle
la razón a la madre de la protagonista, que está convencida de que
junto a ellas vive un fantasma.
Como en los mejores episodios
de Scooby-Doo, Housebound
mezcla magistralmente el misterio con una comicidad que jamás
resulta forzada o paródica, ya
que se desgaja con naturalidad
del carácter de unos personajes
altamente entrañables.
3x2
en CINEMA i
MARXANDATGE*
*Consulta condicions. No compatible amb la Targeta regal 10€ de Descompte Fnac Cine 2014. **Jocs de taula i rol no inclosos a la promoció. ***Oferta només vàlida a l’Espai Fnac (carpa situada davant l’Hotel Melià).
Diari del festival
9
Diumenge 5 d’octubre 2014
Entrevista: Roland Emmerich
fenòmens paranormals. Sincerament, no m’imagino fent un slasher [riure].
Quan va rodar Independence
Day, s’imaginava l’impacte que
tindria la pel·lícula en el gènere
de catàstrofes?
No, en absolut. Tampoc ho imaginaven els productors [riure].
“Els amics em deien
que l’11-S semblava
una pel·lícula meva”
Han passat 30 anys des de El
principio del Arca de Noé, el seu
debut en el cinema. Aleshores va
treballar a partir de maquetes,
ara ho fa en digital. Com ha viscut aquest canvi?
Quan utilitzàvem maquetes no
podíem fer gaires moviments de
càmera. Treballàvem a partir de
múltiples termes, col·locant els
diferents objectes en el quadre.
Aquesta és la principal diferència a l’hora de rodar. Tot va canviar amb Twister i amb aquells plans
inoblidables fets des d’un helicòpter. Va ser una gran revolució per
tots nosaltres, però la revolució no
ha de servir perquè la gent abusi
d’aquest tipus d’efectes visuals.
Joey és una de les poques incursions que ha fet en el gènere de
terror. Ho va fer amb la història d’un nen traumatitzat per la
mort del seu pare. Entén el terror com una teràpia per superar
els traumes?
Amb Joey vaig trobar un dels
meus temes preferits: la relació
entre pares i fills. Era la primera
pel·lícula que rodava fora de l’escola de cinema i aleshores estava
molt influenciat per Steven Spielberg. Això es pot apreciar en la
pel·lícula. També tenia al cap Poltergeist, una de les pel·lícules de
terror que més admiro. Si algun
dia tornés a aquest gènere seria
a partir d’aquesta temàtica dels
La tira de Guillem Dols
Des de l’11-S, l’imaginari del gènere de catàstrofes ha canviat
per complet. Què va pensar quan
va veure les imatges del World
Trade Center per televisió?
Aquell dia, jo estava a la meva
casa de Mèxic i, igual que tothom, em vaig enganxar al televisor. La meva reacció va ser
d’incredulitat absoluta. El més
curiós, però, és que molts dels
meus amics em van trucar i em
deien que semblava una pel·lícula meva. En aquell moment,
estava escrivint el guió d’El día
de mañana i vaig deixar-lo immediatament perquè vaig pensar que durant 5 o 10 anys ningú voldria veure una pel·lícula
amb edificis que s’ensorren. Mig
any després, però, un amic em
va fer reflexionar i em va dir que
el meu guió girava al voltant del
canvi climàtic i que la percepció
de la destrucció d’edificis seria
una altra. De fet en la pel·lícula hi ha una escena en què una
onada gegant s’endinsa per
Manhattan tot destruint un edifici. Per sort, però, ningú es va
molestar. En qualsevol cas, crec
que algun dia s’hauria de fer una
pel·lícula sobre la caiguda de les
torres bessones.
Més enllà del cinema s’ha dedicat també al col·leccionisme
d’art i, de fet, més d’una vegada ha comentat que l’interessa l’art amb finalitats polítiques.
Les seves pel·lícules també tenen aquestes finalitats?
Crec que totes les pel·lícules tenen un impacte polític. De fet, jo
sempre tracto de llençar algun
missatge en les meves superproduccions, aprofitant que tinc la
capacitat de poder arribar a molta gent. A més, això ajuda als espectadors a connectar amb la
pel·lícula, a sentir-se identificats
amb una causa.
Precisament, el canvi climàtic és
una de les causes per les quals
vostè lluita, no solament a través de les seves pel·lícules.
Durant la producció d’El día de
mañana, estava absolutament
preocupat per aquest tema i, òbviament, encara ho estic. Intento
que en les meves pel·lícules aparegui tot allò que sento, tots els
meus temors i les meves preocupacions. Quan rodàvem El día de
mañana no pensàvem que el canvi
climàtic acabaria sent una qüestió
tan rellevant pel nostre planeta.
En canvi, després de la meva pellícula n’hi ha hagut 3 o 4 més que
plantegen el mateix. Una verdad
incómoda ha estat la que més ha
contribuït a conscienciar la gent.
Si pensem en Roland Emmerich,
pensem en Hollywood; però vostè és alemany i es va formar
cinematogràficament en el seu
país d’origen. S’ha vist influenciat per Metropolis de Fritz Lang?
La meva productora es diu Centropolis Entertainment, m’hauria agradat posar-li Metropolis
però aquest nom no estava disponible aleshores. Com es pot
veure, vaig estar profundament
influenciat pel cinema alemany
dels anys 20, igual que molts altres directors després de mi. El
cinema alemany des d’un bon
principi va tenir una gran influència en el cinema fantàstic i
en la manera de treballar-lo. Em
sap greu que la gent s’oblidi de
la història del gènere: la ciència-ficció no va començar amb
George Lucas.
El Emmerich más personal
Recibido entre aplausos, el cineasta Roland Emmerich se
sintió como en casa a lo largo
de la breve pero intensa hora
que duró la clase magistral que
ofreció ayer en el Sitges-Festival Internacional de Cinema
Fantàstic de Catalunya, donde
el viernes fue galardonado con
el Gran Premio Honorífico.
Cabría decir que, más que una
clase magistral, se trató de un
encuentro cercano entre Emmerich, sus seguidores más
fieles y también algunos compañeros de oficio, reunidos
ayer para escuchar y aprender
del director de películas tan
memorables como Independence Day, El Patriota y El Día
de Mañana.
Entre risas y bromas, público y
director conectaron, y la charla
se convirtió en una distendida
sucesión de anécdotas: Emmerich confesó, por ejemplo, que
mintió para entrar en la escuela
de cine, ya que su interés inicial
no yacía en la dirección sino en
el diseño de producción.
“Nunca he hecho una película mala”, sentenció en tono
bromista el cineasta alemán,
quien acabó comparando sus
filmes con un hijo: “a pesar de
los defectos que presenten no
puedes decir nada malo sobre ellos, puesto que son algo
tuyo”.
El director habló también de algunas de las temáticas presentes en todas sus obras, como las
relaciones paterno-filiales, e incluso confesó que su película favorita de ciencia ficción es Encuentros en la Tercera Fase.
En definitiva, el de ayer fue un
encuentro diferente entre director y cinéfilos, una suerte
de conversación privada entre
audiencia y cineasta en la que
se ha evidenciado el gran conocimiento de Emmerich del
género fantástico y de ciencia
ficción, y que ha supuesto una
inspiración para todos los presentes.
Teymur Faris
ESCAC
Diari del festival
10
Diumenge 5 d’octubre 2014
Entrevista: Sergio Caballero
sino con gente que me interesa
por su físico o por su manera de
moverse. En La distancia, quería
tener la libertad de poder dar forma a la película creando estos diálogos telequinéticos en la sala de
montaje. Cuando hago música,
planteo qué paleta sonora tendré
primero y a partir de ahí sampleo
una serie de sonidos que son los
que me llevarán a la composición
final de la pieza. Cuando hago
cine, trabajo de forma similar.
“Para mí, el cine comercial
es La distancia”
Usted suele decir que solo ve películas infantiles.
Sí, hace 10 años que solo veo cine
infantil. Tengo 2 hijas y realmente no tengo tiempo para otro tipo
de cine. Además entiendo que mi
trabajo no debe seguir ningún
tipo de tendencia, así que me
encuentro cómodo en mi propio universo, en mi imaginario.
Esto no significa que dentro de 5
años no empiece a ver películas
antiguas como un loco, pero en
este momento solo me interesa
el cine infantil. De hecho, en este
campo hay películas muy interesantes. Ya le gustaría a determinados cineastas indies hacer un
peliculón como Kung-Fu Panda.
C
M
Y
CM
MY
CY
CMY
K
¿Hay cineastas que le hayan
marcado especialmente?
Sí. El cine de Miyazaki me gusta
mucho, sobre todo una idea que
sobrevuela su cine, según la cual
no existe el bien ni el mal. También me encanta el trabajo de
Tarkovsky y las primeras películas de Philippe Garrel, que en esa
época se solían catalogar como
arte y ensayo. Llegué al cine a través de la música. En el caso de Garrel, iba a ver sus películas porque
salía Nico. Fue así como empecé a
descubrir este tipo de cine.
En La distancia, los actores no hablan, sino que usan la telequinesia.
No suelo trabajar con actores,
Con Finisterrae, le acusaron de
que la película no iba de nada. La
distancia cuenta la organización
y planificación de un robo.
Que las películas tienen que hablar o ir de algo, el «de qué va la
película y qué quieres contar» es
una auténtica pesadez. ¿Por qué
no puedo ir a un sitio y sentirme
en una atmósfera, en un espacio,
y estar dentro de esa atmósfera
que me propone un realizador durante una hora y media? Cansado
de esto, decidí basar la película en
un robo. En La distancia, hay una
persona que está encerrada y que
encarga a tres enanos que roben
una cosa que se llama la distancia.
Cuando se le explica esto al espectador, este ya está tranquilo. A
partir de aquí, ya se le puede engañar todo el rato, porque, en realidad, la historia del robo da igual.
Finisterrae era una película más
cauta e incocente. En La distancia
apreciamos una dirección mucho
más concisa y segura de sí misma.
Quizás he recurrido más al plano
contraplano, porque el guión lo
pedía. Por otro lado, es cierto que
tiene una factura más cinematográfica. Mi idea era que esta película fuera un blockbuster. Pensaba
que sería comercial y que la gente
querría verla y tal. Ahora veo que
no sirvo para eso. Ya me he quedado tranquilo, porque, para mí,
el cine comercial es La distancia:
a partir de aquí voy a volver hacia
atrás otra vez y voy a ser mucho
más radical. Creo que la película
es muy normal, pero la gente no
la ve así. Definitivamente, La distancia es mi obra mainstream.
última salida
BRIGADOON
La irrupción en mi vida de El Setanta-Nou no ha ayudado a poner orden en el imperio del caos
que es mi consumo de cine: el
último chiste recurrente en las
sobremesas es si vamos a lograr salir de ahí sin comprar
nada. En mis estanterías Crónica de un amor se amontona
encima de Un cos al bosc y Humanoides del abismo, y así sucesivamente. Encima, han puesto
una parada en el paseo de Sitges, para seguir torturándonos con sus competitivos precios. El caso es que las veces
que, subiendo y bajando por la
página web de la programación
de Sitges, me topaba con Turno di notte, tratando de adivinar qué sería eso, en mi cerebro
se mezclaban una película de
Josefina Molina con Graveyard
Shift, una canadiense de vampiros que yo creía que era italiana y que en España se llamó
Turno de noche. Hoy he descubierto que Ron Howard también tiene una con ese título. Y
que Turno di notte, el espectacular maratón de 216 minutos
que Brigadoon programa hoy a
partir de las once de la mañana,
es otra serie televisiva con una
premisa similar a la de Gli incubi di Dario Argento: supervisada
también por el maestro, consta
de quince minipelículas de corte giallesco dirigidas por Lamberto Bava y Luigi Cozzi, con la
presencia en el reparto de gen-
te como Asia Argento, Howard
Ross, Brett Halsey, Daria Nicolodi o Corinne Cléry. Una oportunidad única para los que nos
educamos viendo las películas
de Bava, Fulci y compañía. Luigi Cozzi, que nos contará algunas cosas sobre Turno di notte,
también presentará a continuación una de sus películas más
sorprendentes, Il gatto nero, su
visión de lo que podría haber
sido la continuación de la Trilogía de las Madres de Argento,
que entonces, a finales de los
80, seguía inacabada.
Tenemos una sesión que era
casi un imperativo ético: rendimos homenaje al tristemente desaparecido Álex Angulo con la proyección de Acción
mutante, el debut de Álex de la
Iglesia. Por otra parte, La sonrisa del lobo, de Javier Perea, repasa las películas que Paul Naschy, otra ausencia dolorosa,
rodó interpretando al vampiro
Waldemar Daninsky. Además,
última tanda del Premio Brigadoon Paul Naschy, y una sesión
de cortos rodados con teléfono móvil y tableta para el Phonetastic, una apuesta personal
del Festival que, en su segunda
edición, quiere seguir demostrando que la creatividad y un
aparato de esos bastan y sobran para rodar pequeñas maravillas del género.
Toni Junyent
Diari del festival
11
Diumenge 5 d’octubre 2014
Entrevista: Franco Nero
la suerte de aprender de Giorgio Strehler, que era el director
de teatro y ópera más importante de Italia en aquellos momentos. Todo el mundo quería trabajar con él. Años después, cuando
triunfé en el cine, él bromeaba
conmigo y me decía: “ahora que
eres famoso, acuérdate de decirle
a la gente quién fue tu maestro”.
Gracias a su interpretación en
Django saltó al estrellato en una
fase muy temprana de su carrera. ¿Cómo vivió esa experiencia?
Procedo del campo. Mi padre me
enseñó la importancia de ser humilde. He disfrutado del éxito,
pero siempre he sabido que debía
mantener los pies en el suelo, porque el camino de la vida es muy
largo y basta un segundo para
perderlo todo. Dedicarme a otros
proyectos fuera del cine me ayudó
a no perder la perspectiva. Un día,
descubrí un orfanato en Tivoli, un
pueblo cerca de Roma: ya llevo 50
años trabajando con esos niños.
“Prefiero trabajar
con el rostro y con los ojos
antes que con las palabras”
En Nymph, interpreta a un hombre misterioso, de pocas palabras. Es un tipo de personaje que
se repite a lo largo de su filmografía. ¿Prefiere interpretar sin
recurrir al diálogo?
Para mí, el cine es sobre todo
imagen, es los ojos, el rostro. Es
importante usar pocas palabras,
y que estas tengan un gran peso.
Mis personajes preferidos suelen ser aquellos que son silenciosos y que, en un momento del filme, tienen un gran monólogo.
Sin embargo, hay algunos géneros que sí exigen mucho diálogo.
Ahora rodaré una comedia llama-
da Road to Capri, en la que he de
explicar muchas cosas sobre el
pasado de mi personaje.
Usted se formó en teatro, en el
Piccolo Teatro di Milano. ¿Qué
recuerda de esos años?
Era una época en la que hacía
muchas cosas: trabajaba e iba a la
universidad y a la escuela de teatro. Estaba tan cansado que, por
las mañanas, me ponía gafas de
sol para que nadie se diera cuenta de que en realidad estaba durmiendo. Mi jefe me llamaba la
atención, y yo le contestaba: “¡estoy pensando!”. También tuve
En su filmografía, encontramos
grandes producciones y películas de autores muy importantes, pero también muchos filmes
de género y títulos pequeños. En
su opinión, ¿cuál es la gran diferencia entre los rodajes de unas
y otras?
Uno debe ser elástico, y adaptarse a los distintos tipos de producción. Yo sé que cuando hago
una película en Estados Unidos
el presupuesto es elevado, y el
equipo estará formado por 400 o
500 personas. Por ejemplo en La
jungla 2 (Alerta roja), para hacer
un simple primer plano con una
pared al fondo me rodearon de
ayudantes de dirección. Estas cosas me parecen excesivas. Prefiero hacer películas pequeñas, de
autor, en las que el equipo acaba
siendo una familia. Siempre me
acuerdo de lo que me dijo Laurence Olivier, el mejor actor de
todos los tiempos: “no pierdas
tiempo con las estupideces de los
divos, piensa solo en la película,
porque eso es lo que permanecerá en el tiempo”.
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
BENDITOS DROPS.
CANNON FILMS
El pasado agosto, las redes sociales hicieron amplio eco del fallecimiento de Menahem Golan,
artífice de Cannon Films junto
a su primo, Yoram Globus. Entre
1979 y 1991, ambos produjeron
la friolera de cerca de 200 películas, una avalancha de títulos de
variado pelaje, rendidos casi al
100% al cine de género entendido como puro entretenimiento.
Se trata de un material indispensable a la hora de comprender lo
que era entrar a un videoclub en
aquella época dorada. Con la excusa de la muerte de uno de sus
máximos responsables, como si
con su marcha se hubiese extinguido una manera de entender
la industria cinematográfica,
recordar aquellas cintas de culto
que encumbraron el VHS, rabiosamente comerciales a su manera, es prácticamente inevitable.
Eran propuestas encorsetadas en
presupuestos insensatos, sinónimo de torpeza técnica que, en su
día, apenas importaba a la hora
de disfrutar de historias que muchas veces explotaban éxitos ajenos con una algarabía encomiable. Si triunfaba el cine oriental
de peleas, ¿por qué no emularlo?
¿Y Rambo? ¿Nos suena?
La explosión del vídeo doméstico
en los idolatrados años 80, la entrada directa del cine a nuestros
hogares previo alquiler, fue fundamental en la ascensión de las
producciones de Cannon Films,
un sello inconfundible que dejó
huella en la mente de una legión
de cinéfagos precoces. A día de
hoy es difícil olvidar, por ejemplo, esa escena de Desaparecido
en combate 2 en la que cuelgan a
Chuck Norris por los pies e introducen la cabeza del astro de serie B en un saco donde le espera
una rata hambrienta enloqueci-
da que no para de revolverse. El
sangriento desenlace, con el intrépido coronel norteamericano
capturado por el Viet Cong, nuestro Chuck, devorando a la rata y
no al revés, convirtió al aguerrido actor de barba incipiente en
un mito viviente. Con imágenes
como la descrita queda claro qué
ofrecía Cannon Films en sus producciones más taquilleras, carne
de videoclub que compartía estantería con títulos mainstream
con bastante menos gracia, sin
tanto desmelene y testosterona.
Emociones fuertes de verdad, sin
cortapisas, difíciles de rodar hoy
en día atendiendo al gran público como target. Sangre, sudor, tiros y guantazos, el sueño de todo
adolescente frente al televisor.
Así nacieron sagas y subgéneros
aplaudidos, como el de los justicieros urbanos, con Stallone y su
entrañable Cobra a la cabeza.
Jean Claude Van Damme también debe gran parte de su popularidad a la maquinaria ideada
por Golan y Globus, expertos en
vender lo invendible. Su nutrido catálogo, además, no contaba
únicamente con películas alejadas del correcto pensamiento con
ramalazos de cutrerío, también
se pueden encontrar destellos de
vitalidad que ayudan a estudiar
el género fantástico de entonces,
como las obras de cabecera firmadas por Tobe Hooper, la delirante
e hipnótica Lifeforce y la segunda
parte de La Matanza de Texas, por
citar lo evidente. En su carrera inusual apoyaron también a gente
de bien, como Godard, Cassavettes o Frankenheimer, entre otros.
Lo suyo era, por tanto, agitar plateas y, sobre todo, llevar al personal a las salas. a
Borja Crespo
always look on the
propsi de
of life
Diari del festival
13
Diumenge 5 d’octubre 2014
Qüestionari: Jurat Carnet Jove
1. Què estàs estudiant i a què et
vols dedicar?
María Boto: La meva formació és
com a científica i actualment treballo al laboratori de bioart Open
Wetlab, a Amsterdam, on entre
altres coses es fan temes de divulgació. Considero que el cinema és una eina per a la transmissió de coneixement i m’agradaria
poder desenvolupar la meva activitat professional en aquesta línia.
Adrià Guxens: Sóc graduat en periodisme i actualment estic estudiant a l’ESCAC. En un futur, vull
compaginar la feina de director i
de guionista amb la de periodista
especialitzat en cinema.
Núria Ishii: Fa un any em vaig
graduar en Comunicació Audiovisual. Vull treballar en la realització i la fotografia de peces
documentals i de ficció, explicar
històries i emocionar a través de
la pantalla.
Verònica Navas: Sóc guionista de
formació i actualment estudio direcció i dramatúrgia a l’Institut del
Teatre. Idealment, voldria combinar la direcció escènica amb l’escriptura. Gaudeixo des del guió, la
crítica i l’assaig.
Cristian Planas: Sóc enginyer de
software i treballo a Dinamarca.
En el món del cinema, fa anys que
escric crítica. Estic treballant en
un projecte de xarxa social per
a cinèfils: love4movies.com. Entreu-hi!
2. Què et va dur a presentar-te
a la convocatòria del Jurat Carnet Jove?
M.B.: Bàsicament, el meu interès pel cinema, la crítica cinematogràfica i la possibilitat de viure
una experiència única. Després
de molts anys com a assistent al
festival vaig considerar que era el
moment de participar d’una manera més activa i aportar la meva
visió del cinema.
A.G.: Crec que l’oportunitat de
formar part d’un jurat d’un festival tan important com el de Sitges
s’havia d’aprofitar, ja que, a més
a més de poder veure en exclusiva els títols que vindran del gènere fantàstic, podrem fer contactes
professionals dins del sector.
N.I.: M’apassiona el cinema en
totes les seves facetes. Quan vaig
veure la convocatòria vaig pensar
que podia ser una bona oportunitat per posar-me a prova, aplicar
els meus coneixements, aprendre
i involucrar-me en el cinema.
V.N.: Les ganes de formar-ne part
activa més enllà d’ensumar-lo,
que és el que he fet fins ara per
compromisos laborals i acadèmics. Enguany compto amb prou
energia per transitar els budells
del festival.
C.P.: Fa anys que vinc a cada edició del festival. Sempre havia volgut viure’l des de dins. És una
gran oportunitat per a conèixer
gent de la indústria.
3. Quins aspectes cinematogràfics tindràs en compte a l’hora
de decidir quines pel·lícules premieu?
M.B.: Per a mi ha de ser una bona
història, que visualment sigui
molt potent. Que em sorprengui
i em mantingui sense parpellejar
el temps que duri la pel·lícula.
A.G.: Per a mi, el més important
d’una pel·lícula és que la història estigui ben explicada, així que
em fixaré en l’originalitat del guió
i que tota l’atmosfera del film tingui coherència amb el missatge
que vol expressar el director.
N.I.: Una pel·lícula sempre ha
d’ensenyar-nos alguna cosa, canviar-nos una mica o obrir-nos
nous horitzons per petits que siguin. Valoraré l’originalitat de la
peça, la coherència en la narrativa, la funció dels recursos visuals
i sonors, la implicació emotiva, la
sensibilitat...
V.N.: Assumits uns mínims de
qualitat formal, l’honestedat del
discurs: que el film sàpiga què
vol dir i com fer-ho. Ras i curt:
un bon enteniment fons-forma.
Aprecio la valentia, detesto les
pretensions.
C.P.: Personalment, agraeixo quan
una pel·lícula s’atreveix a innovar.
Això és especialment important
quan parlem de cinema de terror, on hi ha unes fórmules preestablertes que, pel bé del gènere,
s’han de renovar constantment.
4. Ens pots dir una pel·lícula que
per a tu identifiqui el cinema fantàstic?
M.B.: Alien, el octavo pasajero, de
Ridley Scott.
A.G.: És molt difícil, però si n’he
de triar només una, em quedaria
amb El viaje de Chihiro, de Hayao
Miyazaki. Crec que és una obra
mestra absoluta, d’una imaginació desbordant, alhora que retrata la societat japonesa actual
d’una manera impecable.
N.I.: Quan tenia uns 13 o 14 anys
vaig veure ¡Olvidate de mí! i em
va fascinar. Potser no és el més
comú, però quan penso en cinema fantàstic em venen al cap
els escenaris de somni de Michel
Gondry.
V.N.: Em plantejo més aviat a quina tornaria per plaer. Per a mi,
aquest és un barem prou efectiu.
I fent memòria et diria A Scanner
Darkly, de Richard Linklater.
C.P.: Per ser una mescla perfecta de tots els elements que
conviuen al gènere, em quedo
amb la pel·lícula protagonitzada per la mascota del festival,
King Kong.
5. Quin és el títol de l’edició d’enguany que tens més ganes de
veure?
M.B.: Fa poc temps vaig estar en
una exposició sobre David Cronenberg i em va deixar amb ganes de veure la seva última pel·lícula, Maps to the Stars.
A.G.: Tinc moltes ganes de veure
Under the Skin, de Jonathan Glazer. Sembla mentida que una pellícula d’un director tan singular i
que compta una actriu tan coneguda no s’hagi estrenat encara a
les nostres sales.
N.I.: Tinc ganes de veure moltíssimes pel·lícules: Maps to the
Stars, The Tale of Princess Kaguya, Under the Skin, Is the Man
Who Is Tall Happy?, Child of
God…
V.N.: Fa un temps que consumeixo cine nord-americà de manera força indiscriminada, i voldria
culminar aquesta indigestió amb
Maps to the Stars. Reto devoció a
Cronenberg.
C.P.: És complicat, ja que hi ha
molta qualitat en aquesta edició,
però tinc especial interès en Yellow
Fever, documental sobre el giallo
que es projectarà a Brigadoon.
Diari del festival
14
Diumenge 5 d’octubre 2014
Programació avui diumenge 5
08:30 AUDITORI
La distancia *
14:30 PRADO
S. Caballero. Espanya, 2014. 83’
The Satellite Girl and
Milk Cow
08:30 RETIRO
Chang Hyung-yun. Corea del Sud,
2014. 81’
G. Johnstone. Nova Zelanda, 2014. 109’
14:45 RETIRO
08:30 PRADO
Jang Joon-hwan. Corea del Sud,
2013. 125’
Housebound
How I Live Now
Hwayi: A Monster Boy
16:15 PRADO
I Origins
M. Cahill. EUA, 2014. 105’
Electric Boogaloo: The
Wild, Untold Story Of
Cannon Films
C. Padial. Espanya, 2014. 88’
14:15 AUDITORI
The Midnight After
Fruit Chan. Hong Kong, Xina, 2014. 120’
H. Medalia. Israel, França, 2014. 90’
Kevin Kölsch, Dennis Widmyer.
EUA, 2014. 96’
18:00 MÀSTER CLASS:
JAIRO ALVARADO
Home
M. A. Brown. EUA, 2014. 95’
20:00 SERIAL SITGES:
Starry Eyes
Julia
N. McCarthy. EUA, 2014. 93’
22:30 PRADO
Brigadoon
15:00 SESSIÓ ESPECIAL
The Guest
Turno di notte
Juego de Tronos
Espai FNAC
12:00 PRESENTACIÓ DEL CÒMIC
LA SOMBRA DE DON QUIJOTE
The Black Cat
14:00 MASTER CLASS: POS ESO
A. Wingard. EUA, 2014. 99’
17:00 ESTRENA DOCUMENTAL
23:15 RETIRO
La sonrisa del lobo
16:00 PRESENTACIÓ DEL FANZINE
2000 MANÍACOS
G. Johnstone. Nova Zelanda,
2014. 109’
18:30 HOMENATGE A
ÁLEX ANGULO
17:00 PRESENTACIÓ DE NOVETATS
DE TYRANNOSAURUS BOOKS
17:00 RETIRO
Dead Snow 2: Red vs. Dead
T. Wirkola. Noruega, Islàndia,
2014. 100’
Housebound
18:15 PRADO
Magical Girl
The Mole Song Undercover Agent Reiji
18:30 AUDITORI
Takashi Miike. Japó, 2013. 130’
M. Cahill. EUA, 2014. 105’
01:00 PRADO
19:00 RETIRO
O. Tukel. EUA, 2014. 88’
Mo Ali. Regne Unit, 2013. 108’
A. Tublén. Suècia, Dinamarca,
2013. 98’
I Origins
Montana
Acción mutante
01:00 AUDITORI
C. Vermut. Espanya, França, 2014. 127’
12:45 PRADO
Taller Capuchoc
13:00 SITGES FÒRUM: MERCAT
FANTÀSTIC: ESTAT DE LA QUESTIÓ
22:45 AUDITORI
12:15 AUDITORI
12:30 RETIRO
CURTS FANTÀSTICS A
COMPETICIÓ I
A. Brooks, Matthew Kennedy.
Canadà, 2014. 99’
The Editor
16:30 AUDITORI
A. Stacchi, Graham Annable. EUA,
2014. 97’
A. Wingard. EUA, 2014. 99’
The Go-Go Boys:
The Inside Story of
Cannon Films
11:00 SESSIÓ ESPECIAL
10:45 PRADO
The Guest
11:00 PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
PANTALLA RASGADA
LeeSong Hee-il. Corea del Sud,
2014. 134’
The Boxtrolls 3D
G. Gambino. Espanya, França, 2014. 94’
20:45 PRADO
Sala Tramuntana
01:15 RETIRO
Night Flight
J. Rubin. EUA, 2014. 85’
Invisible Friend 5’
Apokalipstik - working
title
M. Jenkins. Regne Unit, 2014. 81’
M. Hartley. Austràlia, 2014. 107’
10:45 RETIRO
Zombeavers
Show Pieces
S. Caballero. Espanya, 2014. 83’
21:15 RETIRO
K. Macdonald. Regne Unit, 2013. 101’
10:15 AUDITORI
20:45 AUDITORI
La distancia *
Summer of Blood
LFO
20:30 PREMI BRIGADOON
PAUL NASCHY
CURTMETRATGES II
18:00 PRESENTACIÓ
DE L’ANUARI CINEASIA
19:00 TROBADA AMB TILL
KLEINERT I BRUCE LABRUCE
23:30 PHONETASTIC SITGES
MOBILE FILM FESTIVAL
CURTMETRATGES
Última projecció
* Pel·lícules habilitades per Artaccés
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades
AF_CINESA_SITGES_2014 250x159.indd 1
02/09/14 17:53
Diari del festival
15
Diumenge 5 d’octubre 2014
Programació demà dilluns 6
08:30 AUDITORI
13:15 PRADO
08:30 RETIRO
Park Chan-kyong. Corea del Sud,
2013. 104’
’71
Manshin: Ten Thousand
Y. Demange. Regne Unit, 2014. 99’ Spirits
Starred Up
19:00 RETIRO
Starred Up
D. Mackenzie. Regne Unit,
2013. 106’
19:15 PRADO
Sala Tramuntana
Takashi Miike. Japó, 2013. 129’
16:00 MÀSTER CLASS: PABLO
HELMAN
01:00 PRADO
20:00 SERIAL SITGES: UTOPIA
E. Díaz Espinoza. Xile, 2014. 88’
Q. Dupieux. França, Bèlgica,
2014. 87’
Electric Boogaloo:
The Wild, Untold Story
of Cannon Films
21:00 AUDITORI
M. Hartley. Austràlia, 2014. 107’
15:00 RETIRO
Y. Demange. Regne Unit, 2014. 99’
Hideki Takeuchi. Japó, 2014. 113’
21:00 RETIRO
The World of Kanako
15:30 PRADO
Lo quiero muerto
Tetsuya Nakashima. Japó,
2014. 120’
Der Samurai
I. Kavanagh. Irlanda, 2014. 92’
T. Kleinert. Alemanya, 2014. 79’
21:00 PRADO
17:00 SESSIÓ ESPECIAL
DARIO ARGENTO
10:30 RETIRO
16:45 AUDITORI
Shinji Aoyama. Japó, 2013. 102’
M. Satrapi. EUA, Alemanya,
2013. 103’
22:45 RETIRO
A. L. Amirpour. EUA, 2014. 100’
That Demon Within
Il vicino di casa
Il tram
La porta sul buio
11:00 PRADO
17:15 RETIRO
Dante Lam. Hong Kong, Xina,
2014. 112’
19:00 PRESENTACIÓ DEL
PROJECTE HIDDEN DEVIL
Fruit Chan. Hong Kong, Xina,
2014. 120’
Leigh Janiak. EUA, 2014. 87’
23:00 AUDITORI
20:00 ESTRENA DOCUMENTAL
17:15 PRADO
2030
M. Satrapi. EUA, Alemanya, 2013.
103’
21:30 MONDO MACABRO
Nguyen-Võ Nghiêm-Minh.
Vietnam, 2014. 98’
23:15 PRADO
18:45 AUDITORI
H. Sullivan. Austràlia, 2013. 85’
J. Mickle. EUA, 2014. 109’
01:00 AUDITORI
D. Mackenzie. Regne Unit,
2013. 106’
08:30 PRADO
One on One
Kim Ki-duk. Corea del Sud,
2014. 122’
14:45 AUDITORI
Réalité
Thermae Romae II
10:30 AUDITORI
The Voices
The Midnight After
12:30 RETIRO
That Demon Within
Dante Lam. Hong Kong, Xina,
2014. 112’
12:45 AUDITORI
Stereo
M. Erlenwein. Alemanya, 2014. 95’
A Girl Walks Home
Alone at Night
Honeymoon
Cold in July
Redentor
01:00 RETIRO
The Mole Song Undercover Agent Reiji
’71
The Canal
Backwater
The Voices
The Infinite Man
Spring
J. Benson, A. Moorhead. EUA,
Itàlia, 2014. 109’
Última projecció
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades
Brigadoon
15:00 HOMENATGE A CRAIG HILL
I Tarantiniani
La furia de Satán
23:30 JAPAN MADNESS
Gun caliber
Espai FNAC
20:00 NOVES TEMÀTIQUES DEL
CINEMA DE TERROR

Documentos relacionados

Terry Gilliam - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Terry Gilliam - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Carrer Primer de Maig Passeig de la Ribera La Fragata Ajuntament Fundació Stämpfli – Art Contemporani Palau de Maricel Edifici Miramar Platja de Sant Sebastià. Estands L’Escorxador. Brigadoon. Punt...

Más detalles

Frank Pavich - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de

Frank Pavich - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Carrer Primer de Maig Passeig de la Ribera La Fragata Ajuntament Fundació Stämpfli – Art Contemporani Palau de Maricel Edifici Miramar Platja de Sant Sebastià. Estands L’Escorxador. Brigadoon. Punt...

Más detalles

Revista FDS - Número 005

Revista FDS - Número 005 está expectante para ver la reacción de los premiados (bueno, a decir verdad, en realidad nos gusta más ver la cara que ponen los perdedores). Durante ese rato, por alguna razón que debe tener una ...

Más detalles