HYPe-FIDeLItY - Obra Social | ?SA NOSTRA?
Transcripción
HYPe-FIDeLItY - Obra Social | ?SA NOSTRA?
“El cuerpo (enfermo) es como una autopista. Está repleto de señales, de indicaciones”. Del film Fausto 5.0 (Isidro Ortíz i La Fura dels Baus, 2001) bad romance una doble exposició Agraïments Comissariat Jordi Pallarès Joan Ferrer per estar al meu costat Textes Jordi Pallarès Disseny i maquetació hastalastantas Correcció en català Joana Tomàs Correcció en castellà Maria Payeras Perfecto Cuadrado Alicia Rodríguez Traducció a l’anglès Joan Griffiths Fotografies Xisco Cabello: pàg. 12 Montse Diez: portada i pàg. 18 Jordi Pallarès: pàgs 20, 22, 36 i 80 Álvaro Pascual: pàg. 2 i tattoos Jordi Cerdà per la implicació gràfica en el projecte des del principi i la seva incondicionalitat. Montse Diez per la seva disponibilitat i professionalitat fotogràfiques, i Alonso Gamero per la seva col·laboració al respecte. Nieves Barber per la confiança dipositada i per la comoditat en treballar a Ca’n Marquès. Joan Morey per la seva predisposició i sintonia en les col·laboracions contemplades. PacoyManolo pels seus intercanvis al facebook i els seus mementos moris. Sito Mújica per la seva complicitat i aportacions professionals. Joana Tomàs per les constants correcions en català. Índex Índex 6- Presentació 14- A11/2008 16- A13/2009 22- BD/2010 24- Hype-fidelity. Doble exposición 36- Runners 38- Sergi Armengol 40- Xisco Cabello 42- Miquel Cañellas 44- Ariana Domínguez 46- Lluís Ferrer 48-Lara Fuster Joan Griffiths per la traducció a l’anglès. 50- Sergio González Impressió Amadip.esment Maria Payeras, Perfecto Cuadrado i Alicia Rodríguez per les correccions en castellà. 52- María Morell D.L.: PM-1540-2010 ISBN: 978-84-92863-10-5 Álvaro Pascual pels tattoos cedits. Aquest llibre és el resultat d’un projecte inciat el 2008 que s’ha anat desenvolupant al llarg de 3 anys. Gràcies a la col·laboració de l’Obra Social de “SA NOSTRA”, Caixa de Balears, s’ha editat aquesta publicació i s’ha duit endavant l’exposició Bad Romance al Centre de Cultura “SA NOSTRA” de Palma, entre el 15 d’octubre i el 18 de novembre de 2010. Toni Sacarés per la recerca de la libèl·lula perduda. Over i Rayuela Dj’s per les actuacions musicals. A l’equip de la Fundació “SA NOSTRA”, especialment a Eva Mulet per la seva complicitat. 54- Lucas Ottone 56- Mateu Roncero 58- Lourdes Santandreu 60- Sofía Villanueva 64- Playlist 68- Texte en català 74- English text 6 Això és una exposició. Bad romance pretén mostrar les complexes i arriscades relacions que dotze al·lots i al·lotes mantenen amb les seves pròpies representacions. Una exhibició a dues bandes que forma part d’un projecte multidireccional sobre l’autoimatge i la (re)construcció de la identitat. La d’ells i la de molts altres. Un treball processual amb l’objectiu d’acostar els joves a les diferents estratègies creatives actuals, utilitzant les TIC com a mitjans i suports des dels quals expressar-se on i off line, tot reflexionant sobre el seu paper com a emissors i receptors. En definitiva, observar-se i aprendre d’un mateix. Aquells i aquelles que han anat passant per aquest projecte no són millors que els que no hi figuren, però sí que, sota el meu subjectiu criteri i sense ignorar les conegudes anades i vingudes de la seva identitat i del seu no compromís amb tot allò oficial i de regust odiosament estable, es tracta de joves amb personalitat, grans desitjos de dir qui són alhora que dotats d’una destresa tecnològica i d’unes estètiques personals que provoquen en ells inquietuds i grans dosis de receptivitat. Joves que no es conformen amb qualsevol cosa i que malgrat pertànyer a una sobreprotegida generació estan sabent créixer amb una etiqueta i en una societat que paradoxalment no està sabent-los protegir de la lliure circulació d’imatges. La majoria d’ells és autodidacta respecte al poder que aquestes tenen i intenten sobreposar-se personalment i i professional a aquesta llaminera i sobredimensionada popularitat existent com a conseqüència de tot plegat. Precoços en saciar els seus vicis i desitjos, han crescut sense massa negatives i s’han vist directament immersos en una crisi que se’ls disfressa i per la qual els mateixos responsables de la seva educació no estan preparats. Joves consumistes en una societat consumista que presumeix de ser-ho mediàticament davant un buit ideològic generacional que pretén ser l’únic model imperant. Els adults ens saciem perversament criticant-los oblidant qui vàrem ser i els demanem que trenquin motllos i barreres que nosaltres mateixos som incapaços d’identificar. Se’ls exigeix una maduresa que molts de nosaltres presumim d’haver assolit quan som incapaços de reconèixer-nos en allò que ens suposa un conflicte i ens resistim a saber qui som, tot entenent això com a un fracàs i l’error com quelcom que destrueix la nostra pròpia imatge. Com constata amb molta intuïció un dels joves seleccionats en un assaig sobre el cinema de Larry Clark, “no existe un guía válido que los jóvenes puedan respetar y seguir, del cual puedan aprender los valores que uno no es capaz de encontrar por sí mismo”. Bad Romance ha estat fruit de espais i moments en què cadasmaterial visual i àudio-visual, alcions i les dels altres, implicantexercici de creixement personal sonal, observar què agrada veure tot un seguit de reunions cun dels participants i hora que opinions sobre se des del principi en el que presuposa un primer als altres d’un mateix i individuals i grupals en diferents acompanyants ha intercanviat les seves pròpies representadesenvolupament del mateix. Un estadi de reconeixement pertenir clar, finalment, què exhibir. toPISTA aut ISTA autoPI Espècie prepotent per excel·lència, aterritorials i sense ànim d’extinció alguna, acostumen a provocar reaccions com ara rebuig, atracció, enveja, intolerància, desig i impotència. Seduïts per les estratègies àudio-visuals de la publicitat, la moda i la indústria musical, la seva és una postura a mig camí entre agents seductors i productors de possibles icones. Personatges que circulen a gran velocitat. Una comunitat transversal i autònoma visible mitjançant hipervincles i mutiplicitat de perfils actius. Existeixen individus que acaben sent personatges per necessitat pròpia o aliena. En alguns aquesta personatgeïtat roman durant anys latent a l’espera d’un bigbang. D’altres la desenvolupen de manera precoç. Aquesta característica està estretament vinculada a una altra: la presencialitat. Actors i actrius del procés comunicatiu opinen que la realitat com a escenari únic no existeix, mentre defensen amb insistència necessàries ficcions interconnectades. Aquest és el terreny sobre el que liben i on es reprodueixen sense pausa. Un equilibri entre lucidesa i corporalitat en diferents canals. Éssers que decideixen quan i com mostrar-se jugant a ser reconeguts els uns amb els altres. 13 1 1 A Juny 2008 guez Ariana Domín Lluís Ferrer tandreu Lourdes San Lucas Ottone María Morell as Marta Cañell u Oriano Nicola e Rakel Glemn gol Sergi Armen eva Sofía Villanu Will Esteban el que cular projecte en ti ar p n u a m co 2008 ys són convocats an it u iv Autopista neix el d i e tz ividus d’entre se nreen onze inicials ind persones que co e d ta ac tr Es . or a ser ts ateixos, sense p per ser provoca m lls ’e d s ge at vàries im simultàniament ibició. irebé límits d’exh ga se n se i s at tj ju e que c, és un project àfi gr to fo at lt su bre la comunicació so i Més enllà d’un re ó ci ra lo p ex to cés d’au neixen comporta un pro ques que es defi ti tè es ls ra u lt cu Trasn a -i pròpia identitat. nitiva, una petit efi d En e. lin ari on fi quest extraordin ’a constantment of d ó ci ta n se re justa- rep cció s propis de sele probablement in re lt fi s n ’u d it u ectiu, fr ” de i heterogeni col·l ltura “Sa Nostra Cu e d e tr n Ce el 10, ió de dotze processual. Al 20 amb una selecc e ct je ro p t es u aq Palma emplaça participants. 15 AUTOPISTA 13 isovorter bma starte El 2009, sota l’impuls i la confiança cega de na Nieves Barber, AUTOPISTA13 comença la seva itinerància i s’emplaça a Can Marquès Contemporani. La comunitat de joves participants creix en quantitat i s’amplien les edats. A més d’exhibir els diferents autoretrats fotogràfics, ens plantejarem realitzar una sèrie de fotos de grup en les particulars estances d’aquest palau palmesà. Amb la col·laboració fotogràfica de na Montse Diez i l’ajut de n‘Alonso Gamero, es realitzaren fotos a tres estances de la casa (sala vermella, menjador i una de les habitacions) on cadascun dels al.l·lots i al·lotes adoptà un rol d’acord amb la imatge potenciada en l’autoretrat alhora que interactuà amb l’espai i amb la resta de participants. Fou el primer treball en grup. Aquest treball es projectà en monitors ubicats en les respectives estances i a una grandària major sobre la paret del saló d’entrada de la casa. El making off de tot plegat s’exhibí a l’entrada del palau sota un muntatge àudio-visual d’en Jordi Cerdà, el qual s’encarregà una vegada més de l’aparell gràfic de la mostra. L’edició comptà també amb la projecció extraordinària de treballs àudio-visuals d’alguns d’ells. A més, la llibertat i la comoditat proporcionades per na Nieves Barber generaren tota una sèrie d’interessants i llamineres sessions fotogràfiques paral·leles entre els membres d’aquesta edició. 16 El 2009, sota l’impuls i la confiança cega de na Nieves Barber, AUTOPISTA13 comença la seva itinerància i s’emplaça a Can Marquès Contemporani. La comunitat de joves participants creix en quantitat i s’amplien les edats. A més d’exhibir els diferents autoretrats fotogràfics, ens plantejarem realitzar una sèrie de fotos de grup en les particulars estances d’aquest palau palmesà. Amb la col·laboració fotogràfica de na Montse Diez i l’ajut de n‘Alonso Gamero, es realitzaren fotos a tres estances de la casa (sala vermella, menjador i una de les habitacions) on cadascun dels al.l·lots i al·lotes adoptà un rol d’acord amb la imatge potenciada en l’autoretrat alhora que interactuà amb l’espai i amb la resta de participants. Fou el primer treball en grup. Aquest treball es projectà en monitors ubicats en les respectives estances i a una grandària major sobre la paret del saló d’entrada de la casa. El making off de tot plegat s’exhibí a l’entrada del palau sota un muntatge àudio-visual d’en Jordi Cerdà, el qual s’encarregà una vegada més de l’aparell gràfic de la mostra. L’edició comptà també amb la projecció extraordinària de treballs àudio-visuals d’alguns d’ells. A més, la llibertat i la comoditat proporcionades per na Nieves Barber generaren tota una sèrie d’interessants i llamineres sessions fotogràfiques paral·leles entre els membres d’aquesta edició. 17 Alicia Bustos, Andrea Herrera, Ariana Domínguez, Juan Iglesias, Juan Oliver, Lluís Ferrer, Lluís Saus, Lucas Ottone, María Morell, Maria Rotger, Rakel Glemme, Sergi Armengol, Sergio González br The objective in the Twins Memory Game is to find the most sets of identical twins. But be warned: identical twins are not always completely identical! To win the game, you need to do more than just rely on your memory. When you find found a matching set, it is fascinating to study the portraits on the cards: you instantly notice the similarities but start searching for the differences. For the game, Bad Romance has produced splendid and very naturalistic photographs of thirty sets of identical twins. El 2010, la tercera edició d’aquest projecte s’emplaça a la Sala Petita del Centre de Cultura “Sa Nostra” de Palma. Cada participant es planteja dos autoretrats fotogràfics de lliure format, intentant cercar un diàleg entre les seves pròpies representacions com a part indissociable d’ells mateixos. Dues fotos d’un mateix individu que funcionen com a una dialèctica relació plena de matisos. Reflexes, màscares, alter egos i desdoblaments que també es veuen traduïts en subtils enregistraments en video a càmara fixa (videofix), realitzats amb l’objectiu de capturar en la realitat allò que parla de nosaltres. Accions/reaccions, presències/absències, tautologies/latències que la quotidianitat lliura per ser caçades per la nostra mirada. “A l’edat adolescent afloren nombroses inquietuds creatives que poden ser canalitzades de forma productiva o anul·lades (si es recau en la desídia social i/o el consumisme inconscient). Avui en dia, encaminar els estímuls del jovent no és una tasca fàcil, ja que els pares molts cops no se’n fan responsables i les escoles estan subjectes a un programa educatiu concret. Motius com aquests han fet que molts joves hagin vehiculat la creativitat en l’entorn que tenen al seu abast. Les xarxes socials a internet (web 2.0, blogs, nanoblocs…), els dispositius mòbils, els videojocs… són algunes de les plataformes que poden enriquir la creativitat o la poden conduir cap a la incitació al consum massiu de gadgets multimèdia. Al cinema s’hi poden trobar nombrosos exemples de com se’n pot fer un bon o mal ús de la creativitat artística en l’etapa adolescent. Hi ha molts films que, de forma directa o perifèrica, tracten aquest tema. En ells s’hi destria la capacitat de crear valors i idees des d'un “comportament” creatiu, ajudant al desenvolupament personal i construcció del subjecte”. Text d'en Joan Morey sobre Teen Shoot! Creativitat adolescent, estímuls, impulsos i referents cinematogràfics. Taller obert per a joves realitzat durant el projecte. 23 HYPE-FIDELITY Doble exposición “Don’t Believe the Hype” Public Enemy (It Takes a Nation Of Millions To Hold Us Back, 1988) “Ensayar es pintarse uno mismo” M. de Montaigne “Las imágenes son espejos. Espejos que me escupen con palabras” Alberto García-Alix “Ain’t the pictures enough, why do you go through so much To get the story you need, so you can bury me You’ve got the people confused, you tell the stories you choose you try to get me to lose the man I really am [...]” “Privacy”, Michael Jackson (Invincible, 2001) “We are the crowd, we’re quick coming out, got that flash on you take the picture of you its so magical. we’d be so fantastical, leather and jeans a watch on my wrist, not sure what it means, but this photo of us it don`t have no trace, ready for those flashing lights, Cause you know that baby I” “Paparazzi”, Lady Gaga (The Fame, 2008) “[...] Somos santos y demonios, somos invencibles. Somos fieles y traidores, somos imposibles. ¿Dónde estás ahora?, ¿quién serás ahora?" “La diferencia entre la fé y la ciencia”, Fangoria (Arquitectura efímera, 2004) 24 La fidelidad a uno mismo no debería estar sobrevalorada. Aun así, el acto de compartir esa construcción acaba siendo la mayoría de las veces algo violento, exhibicionista e invasivo para muchos. Hype-Fidelity es un ejercicio centrípeto sobre lo que tiene que ser un producto de autenticidad personal y generacional. Un reflexivo acto de nudismo donde ficción y realidad se unen para hablar sobre nuestro almacén más orgánico. Hypertrofias que cedemos gustosamente a nuestra memoria. Archivos autoejecutables esperando ser abiertos para, tras ello, ser actualizados y reconectados. Genéticas, anecdóticas y/o viscerales subcarpetas que almacenan todo aquello que algún día nos apeteció visualizar, leer y/o escuchar. HyFi es un sistema de altavoces que amplifica quiénes somos a partir de aquello que nos define en lo placentero. Rebelándonos a posibles hyperestetificaciones, se trata de un ejercicio en el que no podemos permitirnos mentir. Una hypercam conectada horizontalmente las veinticuatro horas que dicen tener el día. Por esa y otras razones, HyFi acaba resultando un complejo, arriesgado e inestable mapa susceptible de repensarse por los propios movimientos que individuos y goces acusan dialécticamente. Este ejercicio tenderá siempre a ramificarse incluyendo otras voces e imágenes a entretejer. HyFi reflejará indiscriminadamente y con altas dosis de iconicidad aquello y aquellos que nos hemos encontrado en cualquiera de nuestras realidades. Lugares, conceptos, héroes y artefactos como resultado a la suma de lo personal con lo profesional (indisociables factores primarios de alta narratividad). Si la historia a narrar es excéntricamente estética y subcultural más tendencia hay a emocionarse y a idolatrarla generacionalmente. Sujetos y objetos de roles alternos se ven inmersos en un (ego)universo más democrático de lo aparente, interpelando sin rodeos a cualquier mirada curiosa. ¡Hola!, soy así. Tú, ¿no? HyFi es un ejercicio a base de macroinstantáneas que pretende capturar el discurso invisible de nuestro quehacer. Idas y venidas que retroalimentan nuestro funcionamiento, sin ignorar detalle del proceso y buscando en lo anecdótico nuestra más alta definición. Asociaciones hyperactivas donde sonido e imagen tienen una mutua y adictiva dependencia. Extraordinaria fidelidad por hyperinsólita reflexión sobre el proceso referencial y hacedor de uno. Leitmotivs que se redescubren mapeando el propio cuerpo. El teórico y el físico. El oficial y el mundano. Rayos H que permiten verse uno desnudo. Supervisión macroscópica. Rec. Convoquémonos fundadores, adheridos y nuevas y prometedoras adquisiciones. Reunámonos presencialmente. Partamos de un mapeado-piloto para plantear luego cada uno el suyo. Intercambiemos lo común en base a formatos de consumo (eso servirá de base a lo proyectable y/o lo audible). Posteémonos y chateémonos en privado. Exhibamos nuestro material al respecto. Convoquémonos todos una y otra vez para así alimentar un gran archivo donde todo pueda tener cabida. Compartamos referencias y experiencias del disfrute para luego ordenarlas y estructurarlas. Proyectemos también nuestra ficción. Aportemos biobliografías. Elaboremos nuestra geografía final a sabiendas de que nunca será la definitiva. Obliguémonos, finalmente, a una pausa tras tanto play corporal. Satisfaciendo la morbosidad lúdica a la que os tengo acostumbrados, y como aperitivo al streaptease anunciado, juguemos primero al twins memory game para probar cuántas duplicidades sois capaces de acumular. Probablemente ya os encontréis con todas las identidades mezcladas y boca abajo. Todas con el mismo formato y reverso. Se trata de un juego que agiliza la memoria visual. Cuando uno consigue dar con dos imágenes de aparentemente la misma persona, éstas se descubren boca arriba sobre la mesa y se almacenan. Abscisas y coordenadas dan pistas sobre la ubicación de las distintas identidades de cada uno. Vencerá quien recopile más. Mientras tanto, las preguntas merodearán en vuestra cabeza: ¿quién es él también? ¿reconoceremos nuestras parejas? A pesar de todo, el nudismo no siempre es llevadero. Exponerse ante sí mismo supone una autoexploración con previsibles miedos e incertezas sobre lo que uno es en todo aquello que va acumulando. Subcutaneidades. 25 Por esa razón entre otras, las demandas y negociaciones son muchas. La crisálida se convierte en mariposa porque no tiene dudas. ¿Dónde subyace lo creativo en un acto de depuración tal? Cómo plasmar eso y, sobre todo, cómo interconectar los distintos carriles que cada uno recorre. Visualizar no está tampoco exento de riesgos. Mientras unos mapean, otros sobrevuelan su propio territorio. Es inevitable por mucho que se quieran camuflar los radares. Topógrafos y pilotos. Se trata de analizar sustratos a ras de suelo o desde el aire aun cuando sea conveniente desplazarse en espiral. Sentir que uno ha llegado a algún sitio para verse desde la objetividad que el desplazamiento proporciona. Ciento ochenta grados de necesaria traslación y homotecia. Una vez construida una torre a imagen y semejanza de la otra, ambas se autodestruyen (autoinmolan). Este hecho ocurre por necesidad. Se trata de una crisis como resultado inmediato a su finalización, cuestionando así la existencia de una frente a otra, su ubicación, su sentido, su significado y, sobre todo, su dependencia mutua. Aún así, el propio proceso constructivo de “la otra” es lento y a menudo invisible (en esos casos su definitiva construcción necesita de una hypervisión). La conciencia de la existencia de un clon puede llegar a provocar su indirecta destrucción. Disfrazados autoatentados que adelantan vacío regenerativo. La ra-len-tiza-ción de esa des-truc-ción es guar-da-da en el dis-co du-ro y vi-sua-li-za-da una-y-otra vez en un loop auto-eje-cu-ta-ble. Sin temor alguno, el espejo se rompe y aparece la antesala del polvo. El espectacular polvo de Orfeo. Un polvo de larga duración e intensidad a través del cual se adivinarán los cimientos del proyecto de otras dos torres. Esta vez, simultáneas en su crecimiento aunque igualmente inestables y caducas. Iconofilias activas y pasivas. -Y tú, ¿tienes algún hermano gemelo? -Si hubiera tenido un hermano gemelo me hubiera enamorado de él. -Pues yo le hubiera puteado y maltratado por quitarme protagonismo. -A mí me hubiera gustado experimentar esa complicidad tan especial que dicen que tienen. -Yo hubiera aprovechado para desdoblarnos en los exámenes. -Pues yo con las tías! -Mi abuela era melliza. -Dicen que se hereda cada dos generaciones, ¿no? -Ya. ¿Y cómo te imaginas con alguien igual a ti? -No lo sé, pero si odio ver a dos hermanitos vestidos igual, imagínate si encima son gemelos! Iguales iguales no seríamos. Pensándolo bien, todo sería doble, pero todo sería también compartido. -Por eso mismo. Estoy pensando que me llegaría a hartar que la gente nos conociera como “los gemelos” sin llegar nunca a distinguirnos del todo. Como un pack. ¡A lo mejor seríamos muy distintos! De carácter y eso, digo. Previo a sentaros, pensad con quiénes os sentís más afines y colocaos en medio. Quizá también enfrente podáis tener a alguien con quien tener algún tipo de complicidad por latente que ésta sea. Buscad a vuestro semejante. Ubicados, procedamos a compartir los mapas. Observemos el de cada uno y comentémoslo con las personas elegidas. Proyectémonos en la estructura profunda y establezcamos conexiones significativas. Anotad cuanto queráis y utilizad los lápices para vincularos -ahora sí- sobre el gran papel de la mesa, no sin consensuar con el otro aquello que compartís y dejándolo explícito en el recorrido bidireccional. Del mismo modo, tachad sin temor y con una simple línea aquello que no proceda. 26 Cierto es que la asimetría desestabiliza debido especialmente a la masiva y necesaria presencia de lo especular, del doble, de eso otro igual que tanto nos gusta percibir a un lado de las cosas. El concepto de pareja o de relación es en sí mismo un ejemplo de terapéutica simetría. Existen también la simetría del deseo y la simetría de la ficción. A menudo, satisfacemos esa necesidad con lo visible, a pesar de realmente querer abrir los ojos para alumbrar nuestra también existente simetría interior. Derribar, extirpar, destruir o eliminar algo simétrico produce un visceral efecto en nuestro organismo, registrado siempre en algún lugar de nuestro cuerpo. De hecho, lo diestro existe porque lo determina lo zurdo y viceversa, alternando roles de acción y cofunción. Si lo simétrico nos falla unilateralmente, cojeamos muy a nuestro pesar. Casi es preferible reconstruir la duplicidad por entero guardando los cambios en documentos distintos. Descubrir de pronto la presencia zurda de uno resignifica asombrosamente nuestro quehacer. Lo simétrico es dialécticamente objetivo mientras que lo asimétrico es seductoramente subjetivo. El cuerpo, el otro, la casa, la ciudad esconden interesantes y arriesgados juegos entre la unicidad y la duplicidad. En nosotros se halla la capacidad para detectar su ubicación y el preciso momento de su recepción. Extasiado por las representaciones de Hodler sobre los obsesivos reflejos de una montaña sobre el lago Léman, Narciso acaba inevitablemente estableciendo unas conexiones extraordinarias con la naturaleza. Hay quien postula que, más allá de su belleza observada, la representación de él mismo sobre el agua devino tan efímera que no permitió retoques y esta misma condición provocó su permeabilidad a cualquier factor externo que la amenazara con desaparecer. Un posible reproche a Narciso -si es que esta objetividad racional es contemplable- sería el hecho de no adquirir la necesaria conciencia para poder modificar su propio aspecto real cuando éste no le placía lo suficiente a partir de lo observado en su reflejo. Una modificación que pide una iluminación lúcida y una consecuente reacción espontánea susceptible de ser víctima de su propia seducción por tal belleza -ciertamente frustrada por no poder consumarla-, impotente de llevarla a un estadio más carnal. Otra de sus frustraciones es la de no poder aislar fragmentos reflejados de su propio cuerpo y verse siempre de manera genérica, constatando la imposibilidad total de observar cualquier parte del cuerpo sin la cabeza. Pero Narciso siempre consigue una superficie reflectante donde mirarse y viajar, bien sea el cristal de una ventana, el mismo televisor o el acero inoxidable de la grifería de su lavabo. Y cuando la luz desaparece se obliga a cambiar. Es este preciso instante el adecuado para permitirse reflexionar sobre el proceso de su propia observación y sobre la inconciente y necesaria efimeridad de sus reflejos. El otro día filmamos unas tomas. Fotogramas del derrumbe. Fue una tarde de experimentación sobre la necesidad de verse otro, reflexionando ulteriormente sobre lo real tras verse uno reflejado como desconcertante unicidad. ¡Qué digo desconcertante, molesta! Buscamos localizaciones simétricas y surgieron anecdóticas parejas. ¿Tropieza uno consigo o se precipita al verse en otro y no tolerar según qué? ¿Andamos distantes sin soportar sombra alguna o reaccionamos ante lo parejo abordando lo propio sobre lo ajeno? Sin identificar el significado del propio proceso narrativo, nos disputamos en lo alto sin sacar aparentemente nada en claro. Nos reconocemos en el exterior y acosamos al prójimo al detectar caminos semejantes que parece nos pertenecen. Jugamos ignorando sutilmente las normas y nuestra imagen aparece reducida a torpes movimientos binarios. Vacilamos ante simples decisiones previendo la simultaneidad de opciones realizadas sin más con anterioridad. Cuatro por dos ocho. Ocho por dos dieciséis. Cazadores y presas intercambian los roles con una facilidad siempre sorprendente. Me atrevería a decir que entre ellos existe una relación de dependencia endogámica. Se trata de la misma especie y se buscan. Merodean por las mismas zonas y pisan un mismo hilo que les une de uno a otro y de otro a uno. Un peligroso alambre suspendido a una altura a la que sólo ellos pueden acceder. Un perfecto e irrepetible equilibrio circunstancial que ambos deben aprovechar. No es cierto que el que caza busque cualquier presa ni tan siquiera que la presa a cazar juegue letalmente con cualquier cazador. Ambos se eligen como eligen también el día más receptivo para ello. Se trata de un apareamiento bidireccional donde el contexto se sabe, así como también el código a utilizar durante el suceso. El hecho comunicativo en sí de la cacería rebela camufladamente el mensaje. Éste está también suspendido en el propio recorrido del alambre. Cierto es que puede haber ruidos y vibraciones que dificulten su comprensión, pero todo está elegido con tal precisión que cualquier duda queda descartada por la misma singularidad del hecho a suceder. Presas 27 cazadas con cazadores. Funámbulos maquillados para la ocasión que bailan a Genet antes de sucumbir al mutuo reconocimiento. Piso de diseño de profesionales liberales. Mañana del 31 de diciembre. Luz ténue entra por la ventana a un gran salón con un abeto navideño. Éste ha creado una alfombra natural que crece día a día con sus propios despojos. Llaman la atención las fotos de un joven y expresivo padre orgulloso de su hijo en brazos hechas probablemente hace poco por alguien cercano a la familia. También dos acciones congeladas y adheridas a la pared de un diminuto Spiderman bajo un retrato enmarcado de un supuesto Modigliani. Se trata de un salón lleno de calculados aunque inconcientes contrastes: grande/pequeño, blanco-y-negro/color, metal/madera, reproducción/original, natural/artificial, blanco/negro, lleno/vacío, silencio/sonido, mate/ brillo, parejas y unicidades. Termino de leer un texto y me dispongo a dejar explícito que esto podría llamarse Dr. Kill y Mr. Hype en tanto en cuanto es necesaria la destrucción para llegar a conocerse (¿sobrevalorarse en la subjetividad más allá de lo que no es en su propia imagen?). Lo imagino escrito en el buzón simétrico de la entrada. Se trata de una pareja -especulará el cartero o más de un curioso y temporal ocupador de esta vivienda-. Y, de hecho, lo es. Y de hecho, insisto. En el salón existe también una antigua mesa de juegos de azar tapizada en verde alpino lista para jugar al dominó. Sobre ella un tablero ajedrezado. Me apetece ahora fotografiar las parejas antes aludidas que coexisten en esta estancia. Diviso ya unas cuantas mientras observo mi propia imagen deformada en cada una de las bolas del majestuoso y poco celebrado árbol navideño. Simultáneamente, oigo las teclas blancas y negras de un romántico piano vecino. De no haber tanta quietud, registraría a cámara fija alguna de esas duplicidades. Filmaciones que, de algún modo, retratarían los objetivos de una mirada atenta a la velocidad icónica de su mente. Algo parecido a lo que Lady Gaga percibe a través de cualquiera de sus espectaculares gafas. amar-. En ese momento me vi trazando una flecha curva que retorna al inicio. A los ombligos que tanto me gustan. Tráfico umbilical sin protección en el palimpsesto del cuerpo como guiño al nudismo de M. Un loop como todo aquello que retorna en uno cuando se examina la esencia de sus maneras en lo que hace, en lo que ve. Un objetivo que sale y se recoge tantas veces como profilácticas acciones suceden tras él. (Una semana después, en off también) M- ¡Hola Q! Te adjunto el texto de la conferencia del otro día. Espero el tuyo y continuamos charlando... Abrazo. MS (A los pocos días, con los pelos cortados y continuando en off) Q- Estimado M. Quisiera disgregarte en diez partes equidistantes para retomar tu formato predicado, posicionándome en lo subjetivo y en mis prácticas limítrofes. Oye, ¿nos numeramos? Sinceramente, me abruma mi poder y mi capacidad para penetrar en cualquiera, aunque temo a mi incontrolable gula a la vez que la idolatro. ¿Por qué diez? Sigo creciendo aun no sabiendo hacia dónde lo cual me reconforta en cierto modo. S me confiesa que va a procesar su muerte ficticia. Eso sí, con testigos socorristas. Y mientras me lo cuenta y lo visualizo intento no seducirme para sacar a la estructura superficial algo de sostén que esté a la altura. Otra rareza, pero presuntamente útil. Y sí, les presenté a esa S por Sant Joan, aunque L ya la conocía de tu sermón de pata negra y por su bici de mimbre. Ochos y sietes son quinceañeros a veces. Es lo que tienen de salvaje. La historia es que la muerte de S viene potenciada desde mí por la serie de autopsias paralelas en el arcén. Instantáneas en las que, bajo un pretexto de práctica bidireccional, yo también me fallezco. He empezado con algunos de ellos: el niño 16, el niño J, la niña M, la niña A, el niño M y el agradecido niño Z. Y otros. Todos muertos en diferentes y estéticas circunstancias. Santos varones y mujeres de ficción. “The drums”. Tercera temporada: El asesino del hielo. Te preguntaré (a S) sólo una vez lo que a algunos de ellos: ¿qué harías si tuvieras un hermano idéntico a tí? Dicen que trabaja como celador pero nadie puede asegurarlo. Lo cierto es que va de blanco y todo en él es desmesuradamente grande. Pide coca-colas con el objetivo de mascar hielo sin ningún temor a la contaminación acústica. Realmente, asumió ser banda sonora mientras hablábamos de Bataille y de Burton. Su actividad provoca pasividad obligada y el poder ejercido es suficiente. Nos fotografió de algún modo mientras le comentábamos a la vez que nuestro objetivo se fijaba simultáneamente sobre él. Q- De eso se trata -le dije a S-. Somos sujetos y objetos en tanto en cuanto nos miramos a través de la pantalla. Pero, ¿quién pone los límites a esa exposición? ¿Por qué me siento poderosamente perverso cuando agarro con las dos manos mi potente cámara a la altura de mi pelvis a la vez que mi pantalla rota cenital? La erección de mi zoom se justifica en mis encuadres y diálogos icónicos. También en mi captura de imágenes y en mis viscerales documentos didácticos. Fotografiar y ser fotografiado. Conjugaría ambas voces de ese verbo para visualizarlo en un aula bajo cualquier pretexto y en mi inestable fondo de pantalla. Aunque pensándolo bien, prefiero, en el fondo, el imperativo o la interrogativa indirecta. ¿O suena paradójico? (En off) El poder invita a vivir y morir por él, tanto en el esfuerzo de conservarlo, como en el de alcanzarlo o tomarlo. Pero se olvida que el poder no se ocupa; por definición no es pasivo sino activo: él es el que posee. Los poseídos viven el espejismo de detentar o luchar por un poder, cuando en realidad están siendo consumidos por él. (Abu Ali. “Rizomas. Espacios liberados”. Colectivo OVNI, 2009). Interior. Dormitorio de Mette. Son ya más de la siete de la tarde y un alargado sol de julio entra por la ventana del salón. (En off). Ayer adquirí un nuevo juego de memoria visual. Diríase que escaseo de ella (¡nada más lejos pues es mi mayor tesoro!) o que necesito almacenar o que supone un simple entrenamiento a mi ya iniciada cuarentena. En cualquier caso, volveré a jugar con ellos en nuestro próximo encuentro del día diecinueve. Esta vez va de corazones y se trata de una recopilación urbana mimada y compartida. Una colección que yo ya había iniciado -le dije yo a su autora-. Q- (a todos). Hoy he constatado que soy traductor y os voy a proponer un ejercicio narrativo. Resulta que las imágenes y los conceptos que hay tras ellas en su forma y contenido llegan a atraparme en cualquier situación sea por pura deconstrucción sea por mi interconectora habilidad hacia mi microcosmos. ¿O debería decir macro? Eso y otras cuestiones como el miedo a desidolatrar mi propia imagen, me dificulta hacia el aprendizaje de algunos lenguajes fundamentales. Mi ilógico proceso se tiñe de mi egológica personal derivando mi impotencia hacia proyectos que me ayudan a crecer y a compensar ese déficit. En un acto de autosatisfacción y, más allá de una inconciente subjetividad manipuladora, educo para el alumno que yo soy. (Ante el silencio previsible de los receptores, Q prosigue con el onanístico discurso que da sentido a su propuesta). 28 Q- ¡Santa verdad! -le susurré a E mientras M constataba en ese pseudo-altar la egocentricidad en el hecho de 29 Q- (a todos). ¡Hola! ¡Soy hiperterrorista! ( ) Esto es el comienzo de un guión para ser continuado como una actualización de quién es quién. Os lo voy a enviar vía mail y quisiera que me lo reenviarais aportando una presentación narrativa de vuestra ficción personal como una sucesiva serie de atentados -algunos de ellos quizá muy crueles- que han ido sucediéndose sin demasiada conciencia aunque no exentos de intención. Cuando visionéis esta grabación percibiréis una extraña proximidad con aquello que yo escribo. Mi discurso se va a convertir por momentos en el vuestro, y sentiréis la necesidad de estar en mi lugar. De eliminar residuos que, de otra manera, siguen solidificándose en una papelera donde ya nada de lo almacenado puede llegar a reciclarse. El contador está en marcha. Diez, nueve, ocho, siete. Vamos a desaparecer de la mejor manera, cuidando todos los detalles y haciendo de ello una experiencia estética para después reaparecer no sin cierta angustia en el cómo, y haciendo hincapié en nuestra nueva caducidad para continuar cíclicamente nuestro superproceso de liberación. (En off, y subiendo el volumen progresivamente hasta disminuirlo cuando el fragmento termina) Candy came from out on the Island. In the backroom she was everybody´s darlin´, but she never lost her head. Even when she was giving head, she says: hey, babe, take a walk on the wild side. I said: hey, baby, take a walk on the wild side. deberíamos reconocernos en aquello que hacemos sin llegar a obsesionarnos en customizarlo todo. El hecho educacional debería ser, por definición, inestable y una disciplina en constante transformación, capaz de adaptarse a cualquier contexto, cualesquiera que sean sus protagonistas. Una acción bidireccional y perenne entre todos sus miembros. Todos somos alumnos y todos somos profesores pues el aprendizaje pone en evidencia el respeto hacia el otro. Y este otro empieza por uno mismo. (En off). “El poder y la importancia que tiene la adolescencia en nuestro desarrollo como personas adultas hace que la pubertad y su consecuente revolución hormonal sean más que un momento extremo en el que experimentamos un cambio biológico; en su transcurso aparecen ilusiones y maltratos, identificaciones y crisis existenciales, tentaciones y deseos, ansiedades de constante satisfacción e impulsos autodestructivos detonantes, todos ellos, de esa transformación mental en la que abandonamos la etapa pueril encadenando con el período teenager, un espacio de inconsciente concienciación donde entran en juego nuevas reglas y estructuras provocadoras de los más grandes conflictos personales” (Joan Morey. Fragmento del texto para la exposición colectiva “Edad Perversa”. Galería Horrach Moyà. Palma, 2003). Corte en seco. Cuarta temporada: selvportrett. Q- (Para sí y medio solapándose con el fragmento anterior). Conmigo, con mi madre, con mi hermana, con mi pareja, con mi sobrino, con mis alumnos y con mis pupilos. Sembrar en los confines para luego -no diré que no- sentirse con la necesidad de cuidar egoístamente esos procesos. Juguemos a educarnos y eduquémonos en el juego respecto a provocaciones que sonsaquen el lado más salvaje de la vida no sin cuestionamientos a posteriori. ¿Que qué hay más allá de los límites? Pues mucho para algunos y nada para otros. Los límites siempre están ahí para los orfeos disponibles que circulan por carriles en los que todo está permitido. You know me, Robbie! (Corte en seco) Exterior. Calle de una mediana ciudad a plena luz del día. Desde un gran plano general, la cámara inicia un zoom in mientras localiza a los autores del diálogo. Sd- ¡Hola! ¡Soy hiperterrorista! -gritando- Así que hagan todo lo que yo les digo y nadie saldrá herido. Uno entre la multitud- ¿Hiperterrorista? ¿y eso qué es? ¿una especie nueva de supervillano? -sin demasiado asombro ni interés-. Sd- ¿Y tú quién eres? ¡No te acerques más o te mato! Yo soy hiperSeDeR y hoy es tu día de mala suerte... ¡Estás detenido! Uno- ¡Ahhhhh..! Exterior. Tarde. Terraza de una cafetería turca cerca de Copenhage. Q- (a todos). No quería recurrir a referentes llamados artísticos, pero finalmente las olas revuelven a uno y la mirada -no exenta de intención- encuentra satisfecha aquello con lo que goza. Voyeurista me definiría -le dije a Paco sin Manolo-. Poner atención en la vida de los demás, en la poética cotidiana del disparo según mi formación de francotirador brossiano, o exhibir la de uno capturando(se) en significativos momentos. Yo también encontré en su día dos agendas como Sophie: una en Ginebra, de día y en una cabina de teléfonos; otra en Marsella, en el suelo y a altas horas de la noche. Ambas las guardé como quien guarda una foto familiar. Más adelante me llegó una maleta extraviada del aeropuerto de Palma. No revelaré la fuente, pero quien me la cedió intuyó que su contenido me interesaría. Y así fue. Fotos y diapositivas privadas y profesionales. Negativos aún sin positivizar, frescos y muy íntimos. Estuve tentado de buscar a su dueño, pero acabé quedándomelo. Finalmente, todo el material sucumbió a una inundación. Desapareció de la misma anecdótica manera en la que llegó. (En off y sin corte alguno) Querida Sofía, (Corte en seco) Exterior. Terraza de la cafetería de un palacete barroco visitable. Tarde nublada. Una adolescente llega con dos adultos que parecen ser sus padres. Tiene la mirada desafiante y lleva unos jeans de cintura baja, cagados y pitillos combinados con una camiseta negra de manga corta con un texto en blanco y en mayúsculas en el que se lee: QUEEN OF FUCKING UNIVERSE. Q- (a todos). Se nos enseña a reproducir, a obedecer y a no cuestionar. Podemos satisfacer a quien nos rodea sin que ése tenga que ser un objetivo a cumplir en nuestras acciones y sin tener que evitar responsabilidades con aquello con lo que nos hemos comprometido. Pero, ¿dónde queda el compromiso con nosotros mismos? ¿Y dónde estamos nosotros? La satisfacción personal llega a ser un arma egoísta que se disfraza de neuróticos placeres de interdependencia social y profesional. Y eso sí nos pone realmente en un compromiso. Quizá 30 Te he comprado un poster para que cuides de tí. Es un autorretrato en el que la autora sugiere sobre su pecho una consigna para sobrevivir. Tómatelo como una terapia visual de shock al igual que ella -tu homónima- al reenviar el texto que utilizó el hasta el momento su compañero sentimental como desenlace amoroso. Un documento que toda una serie de mujeres tuvieron en sus manos para poder interpretarlo, y un hecho mediante el cual ella poder a su vez resarcir su malestar y vacío, así como su vengativa exposición ante la frialdad de dicho corte. Pronunciemos juntos la frase: teIk ker @v jurself mientras potenciamos nuestra autoestima y nuestra autoimagen autofotografiándonos. Warhol terapeutizó también con su obra, no exenta de reflexiones sociales y metaartísticas. Sus autorretratos son privados, clandestinos, viscerales, compulsivos y amanerados como lo pueden ser los realizados en los fotomatones ubicados en el arcén de nuestra autopista. Flashes de peepshow tras la cortina a través de la cual la expresividad de la mitad inferior del cuerpo y una sutil banda sonora estimulan la imaginación de quien espera su turno o, simplemente, mira. Definitivamente y a pesar de ser poco visual, el facebook es pop. Ahora especulemos sin límites sobre los contenidos de los productos de los fotomatones y de lo que es capaz esa pantalla en la que se refleja la cara a la vez que se descubre un objetivo y unos ojos a modo de pictogramas que nos miran para facilitarnos el encuadre. Luego recoge uno el 31 resultado en la casilla de salida a la espera de su revelado y secado. Todo un tradicional y morboso artefacto del cual conseguir con rapidez primeros planos oficiales sin dejar de jugar con disparos alternativos grupales o personales, no menos importantes. Un lugar semiprivado a modo de cabina donde soltarse, gozar y encima tener prueba de ello. En ellos hemos sido nosotros, aunque también solemos reproducir necesarios clichés sea por pura experimentación sea por descarte posterior (yo también quiero hacerlo o tener una igual que). De igual manera, la curiosidad que despertaron las primeras polaroids en su momento supone todo un hecho precursor al egocentrismo fotográfico on line actual pues te permitía hacerlo en cualquier lugar y tener un documento instantáneo del proceso de lo ocurrido con un aire mágico y objetual de unicidad irreproducible sobre el cual Benjamin y Barthes se hubieran probablemente también pronunciado. La empresa Polaroid quebró oficialmente el 2008 y ha vuelto a renacer este 2010 con su modelo 300 para un público joven de la mano de Lady Gaga como nueva directora creativa. En un momento en que el popular oficio de los paparazzi se revisa desde la propia historia de las artes visuales, más allá del coleccionismo visceral e idolatrado y bajo el fetichismo fotográfico que conlleva el soporte polaroid, trabajos como los de Gary Lee Boas se retoman como precursores de esa voluntad de ser testigo gráfico y personal de toda una generación. (Corte en seco). Interior. Habitación de Mette. Mañana veraniega en Copenhage. 09:30 Pacoymanolo Es curioso, pero siempre decimos que nuestros autorretratos son nuestras fotos. Pero cuando haces un autorretrato estás mintiendo. Te creas un personaje. No eres tú, y más si tienes el control. Disparas hasta que ves lo que crees que debe ser. 09:33Victor Fender Sí. Es un juego peligroso en el que abandonarse, pero a veces se es más uno de lo que parece a priori. 09:33 Pacoymanolo No sé. 09:33Victor Fender Depende de cómo definamos UNO. 09:34 Pacoymanolo Sí, pero crees que al desechar... no estás mintiendo? 09:34Victor Fender También. 09:36Victor Fender Todo es un tema de consciencia y sinceridad personal entre cómo uno se ve, cómo quiere que le vean, cómo le ven los demás... 09:36 Pacoymanolo Exacto. 09:37Victor Fender Yo mismo suelo hacerme retratos y aunque me guste onanísticamente no deja de ser un acto complejo. 32 Cuando me fotografío, me des-visto, me exhibo a mí mismo como si fuera otro quien me ve. Pruebo a desdoblarme en aquellos que no suelo ser pero que también soy. Es como cuando uno se mira en el espejo -entero y desnudo- antes o después de asearse para reconocerse y escanearse, facilitando zooms donde proceda. Evaluando su físico, gustándose, rechazándose, resignándose o asumiendo aquello que ya forma parte de la propia identidad. Fantasear sobre cómo apareceríamos en las revistas acaba siendo un acto que quien más quien menos acaba haciendo en un privada especulación y/o en una posterior exhibición pública. Un acto a puerta cerrada no siempre consciente alimentado por la televisión como un sano voyeurismo en el que muy pocos se reconocen. Comemos, nos rascamos, nos miramos, hablamos solos, dormimos, defecamos, nos masturbamos, nos aseamos, nos hurgamos la naríz, pensamos con la mirada perdida, leemos, nos observamos el cuerpo detenidamente, bebemos, fumamos, bailamos, chateamos, cocinamos, tecleamos, cantamos y ha- cemos pis en solitario. El encanto de lo cotidiano, la frescura de la inmediatez y la naturalidad de lo amateur. Aún así, las imágenes siguen traicionando(nos). ¡Dejémonos pues engañar con criterio! Y si representamos nuestra realidad con ellas, esa misma realidad puede ser doblemente representada cuando uno se refleja en la realidad de otro, la imita, o, directamente, la copia con todas sus consecuencias. En un momento como éste no habría que descartar otras maneras de reproducir la imagen propia o ajena que, sin ser tan inmediatas, puedan llegar a ser igualmente metarreflexivas, pues llevan el presupuesto tautológico hacia otros caminos dentro de la misma cultura visual. Se trata de deliberadas copias de imágenes -no fotocopias- que, sin pretender ser interpretaciones de autoimágenes ya realizadas, suelen aportar una cómplice lectura sobre lo tradicionalmente manufacturado que, aún la alta iconicidad proporcionada por la fotografía o el retrato a lápiz o acuarela, no deja de ser otra traducción posible a la realidad primera. Esa es la línea de trabajo del catalán Sito Mújica cuando juega a llevar a un extremo esa autorrealidad representada en perfiles de redes sociales, “copiando” bajo un criterio de romántica empatía retratos o textos -reproducidos escrupulosamente con la fuente original- que le definen a uno en una voluntad de consciente apropiación de la imagen pública del otro. Una intencionada traducción que vuelve a su estado digital en la medida que se “cuelga” para ser liberada y nuevamente consumida. Superando su primer proyecto al respecto sobre myspace, Liber Dies pretende interactuar bajo un perfil propio en facebook re-representando -tal y como apunta su autor- aquellas identidades profanadas. Partiendo de una sinceridad poco habitual, el trabajo de Sito alterna la reproducción de obras de populares fotógrafos vinculados con el mundo de la moda con la de autores desconocidos que se exhiben en la red. También Memento Mori supone un proyecto en el que él y los barceloneses PacoyManolo cazan a personajes del hábitat mallorquín para convertirlos en presas exhibidas bajo varios soportes. Tras una previa difusión on line, el día a día de estos creadores se está convirtiendo en una exploración social de hombres y de zonas de discutible turismo para ubicar sus primeras instantáneas. El blog real de unos cazadores que localizan cotos privados donde las presas se dejan cazar con la posibilidad de verse reproducidas en otro espacio de exhibición como es el de la galería de arte. La licencia que los tres disponen para apuntar a cualquiera en cualquier situación provoca una seducción indirecta sobre quien va a ser su objetivo. Y esa es una de sus armas. Un contrato a cuatro bandas en el que quien es fotografiado cede gustosamente sus derechos de reproducción. Proyectos que versionan la realidad -aunque sea la de alguien- susceptible siempre de ser representada por otro, quien sea que se sienta provocado. ¡Venga, empezad a desnudaros! (En off)- “Je vais maintenant céder la place à une forme de moi, peut-être obscure, peut-être pénible, mais plus vraie mille fois que celle qui vous parle et que vous avez devant les yeux» (Voz de Q parafraseando a Jean Cocteau en una presentación pública en 1932 de su película Le sang d’un poète). Con las TIC y los canales que utilizan para recibir y emitir mensajes (audio)visuales se pone en evidencia más que nunca la gran dependencia social que tenemos. Somos si nos reconocen como a tales y nuestra “existencia” se confirma en las no tan nuevas redes sociales que, a su vez, potencian democráticamente otras estrategias alternativas a las oficiales de ser popular y, consecuentemente, mediático en la línea de Cory Kennedy -tengas o no algo que ofrecer-. Se trata de fenómenos más o menos efímeros que funcionan paralelos a los dados en televisión, con el añadido glamour que unas acertadas fotos y un atractivo diseño de presentación elaborado a priori pueden permitir. Su permanencia debe soportar una dura competitividad que conlleva cuidar extraordinariamente su presencia on line para alimentar su share. (Corte en seco) Quinta temporada: revoluciøn. Exterior. Ciudad europea. Noche azul de verano. (En off) ¡Hola! ¡Soy hiperterrorista! Vengo de donde no os importa. Nunca me podréis descubrir presencialmente, soy tan silencioso como vuestra propia sombra. Invisible sólo para los que no se fijan. Estamos por 33 todas partes y en abundancia, pasando desapercibidos. Somos los maestros del olvido, y con esmero nos pronunciamos al público. Con esmero y sutileza, fijamos una idea y dejamos que ésta contemple un millar de posibilidades para el resto. No buscamos violencia, perseguimos el progreso sin destrucción del orden. Crear incertidumbre, antes que temor a los aspectos de nuestra vida. Somos muchos, y unos pocos dejan que sus ideas den objetividad al mundo. Hay tantas formas de creer y ver que, en un principio, a todas podríamos darlas por validas. Si se reflexionaron con un fin, me vale. Luego busca dentro de tu ambición lo que más te convenga, y decidamos. Dije decidamos, ¿no?: “sólo tú decides”. Es posible que intimide, pues la misma palabra le precede. Ten claro que no hoy, ni mañana, pero tarde o temprano habrá represalias a todo esto. Y acabarán por intimidar con su principio. Como los flechazos que te marcan cuando te enamoras. Cosas que te dejan a la altura de una historia por su calidad de imagen, en mi caso. No vendo, yo secuestro y ato cabos a todos mis agujeros. Busco la solución a esa imagen que vale más que mil palabras. Busco entender, y hacer comprender, también, que ver lo más abstracto de lo percibido no es estar loco. En muros distintos aparecen repetidos mensajes alusivos a lo mismo: Hola! Soy hiperterrorista, y tengo sed........ Hola! Soy hiperterrorista!... Vas a ser feliz en 3,2,1... Hola! Soy hiperterrorista y nadie me toma en serio... Hola! Soy hiperterrorista, pero no lo utilizaré en tu contra. Según la edición on line de algunos periódicos, la ciudadanía que ya ha leído los anónimos ignora si preocuparse o no pues la sensación es de desprotección a algo que se desea. Algunos están por ofrecer sus cuellos a posibles y necesarias tentaciones, pero algo les dice que eso no va a saciar a la comunidad autollamada hiperterrorista. (En off) ¡Hola! Soy hiperterrorista! Ataco a todo lo que se pone en mi camino con mis armas visuales. Terrorizo mediante la expresión de mi más sincero interior, y, sin objetivo concreto, me limito a exponerme junto a mis bombas para afectar a cualquier nivel a toda víctima que inconscientemente desee verse implicada en mi atentado. Q- (a todos). A partir de los imaginarios particulares nos aseguramos cierta libertad. Lo colectivo tiende a construir conductas y miradas sobre cómo tenemos que ser y actuar. La resistencia individual es conscientemente subjetiva. Educar en ello es enseñar a ser libre. (En off). ¡Hola! Soy hiperterrorista (...). Nacida bajo extrañas e inesperadas circunstancias, he crecido como cualquier otro ser humano... ajena al mundo exterior, durante mi infancia, y entrando en él ya en la adolescencia. Me muevo por el instinto de supervivencia y la intuición. Intento ser precisa en mis movimientos, aunque muchas veces mi mente no vaya acorde con mi cuerpo. Me detengo cuando los demás se empeñan en continuar, y callo. No quiero... ( no me gusta) controlarlo todo, lucho contra ello. Soy una terrorista del orden mental. Lo aborrezco. Q- (a todos). El terrorismo intimida se dirija hacia donde se dirija. La intimidación es necesaria para reaccionar y actuar. (En off). !Hola¡ Soy hiperterrorista y atento multidisciplinarmente atenta, tanto dentro como fuera. (En off) ¡Hola! ¡Soy hiperterrorista! Y lo seré siempre y cuando mantenga el prefijo “hiper” que me permita hacer las cosas que los simplemente terroristas no pueden hacer. Lo sé, sigo de vacaciones. Q- (a todos). El autorretrato probablemente sea paradójico en sí mismo, aunque no menos que el retrato. Pensándolo bien, el anonimato y el pseudoanonimato son también formas de autorretratarse. Somos mucho más en aquello que vemos y en aquello que hacemos que en lo que nosotros y los demás dicen de nosotros mismos. Librerías y locales varios se llenan con diccionarios visuales, compendios icónicos de material urbano donde -profesionales, amateurs y ni eso ni lo otro- hablan de sí mismos. Presentaciones necesarias y reiteradas donde se reivindica el yo no sin denotar cierta inseguridad en la posibilidad de su ausencia en el software de la ciudad. Los lugares de la calle son equiparables a los sites on line. No hay labels, pero a su manera también se organizan y están presentes. Los ya aterritoriales tags adquieren una popularidad que sobrepasa lo subcultural. Y en un crecimiento constante, fenómenos como la customización se acercan ya a lo social y antropológico pues personalizar cualquier cosa y cualquier espacio responde a un también importante deseo de reafirmación. Hello, my name is... (En off). ¡Hola! Soy un hiperterrorista troyano creador de la fiebre roja que afecta a todo el mundo, cuyos síntomas son la locura sin sentido de gritar y de cantar monosílabos, llantos y el surgimiento de manchas rojas y amarillas alrededor de la cara y las extremidades que luego producen sarpullidos. 34 Q- (a todos). En un momento en que la sociedad de la comunicación democratiza en sistema binario a sus usuarios y controla nuestra gula informacional al respecto, la identidad “yo” necesita estar presente a pesar de correr el riesgo de pagar un precio de dependencia obsesiva. Por otro lado, continua siendo desconcertante la sensación de cuando uno reconoce con la mirada a quien -sin conocer apenas- se ha encontrado con anterioridad. Existe una recíproca satisfacción y curiosidad por quien acaba siendo nuestro partenaire visual y que forma parte, de alguna manera, de nuestro viaje o itinerario cotidiano. Sustituyendo cualquier presentación por escrito, existen de igual manera intercambios fotográficos instantáneos on line entre dos usuarios conectados. Un tipo de diálogo con el objetivo de descubrir al otro en un acto sólo soportable en la red, ignorando conscientemente el destino y uso de esas imágenes por ambos interlocutores. Q- (a todos). Negaciones y afirmaciones se multiplican como en una obra de Magritte: en esta imagen no te reconozco, esto no es un tatuaje, ese texto es tu autorretrato, no te veo en esos globos, esto no es un reloj, no eres tú el reflejo en la piscina, la que mira ya no soy yo, esto no es una máscara, yo soy una montaña, yo soy una libélula, somos un puntazo, yo soy un personaje, yo soy alumno, tú lo que eres es el seleccionador. Objetivamente, los de los autorretratos nunca seremos nosotros ni probablemente lo seamos para muchos ni para nosotros mismos. Y esa perversa traición retroalimenta la relación entre quienes sea que sean ellos y los espectadores. Si a eso añadimos que lo que nos rodea en cada una de las representaciones se nos llega curiosamente a parecer, se crea un extraño vínculo de mutua subordinación. Autosemejanzas fractales. (En off). ¡Hola! ¡Soy hiperterrorista!... Hace mucho tiempo que ando buscando cosas que se han olvidado. No es que el tiempo apremie, es que nosotros creemos que lo hace. Nadie puede dominar el tiempo porque el tiempo es un concepto inventado y moldeado a nuestro parecer. Sólo un hiperterrorista puede darse cuenta de ello. Por lo tanto, asumiendo mi papel, persigo a las lechuzas e ignoro a los gallos, y además evito la ciudad. (Corte en seco). Sexta temporada: negociaciones. Jordi Pallarès, 2009-10 35 El meu pla era seguir endevant, no teníem un duro però ho volíem tot, ens ho podiem menjar tot... el món era nostre. No teníem res en comú, pero ens enteníem bé, era ràpid, tot molt ràpid, perfectament ràpid. Molt temps o poc, això seguirà escrit, i no ho hem triat ni tu ni jo, simplement ha de ser així... perquè ens hem menjat el món, i el món no és nostre, l’hem de tornar. Hi ha vegades que et trobes entre murs, i tot son murmuracions. D’altres no busques res, i la res et troba. Mentrestant busco com explicar tota la inseguretat, la gran frustració que es sent, tot allò que ningú vol sentir, allò que saps, que et criden, que et murmuren... el que sap tothom, pero que no et vols creure. Moltes vegades et sents sol, saps que estàs sol. Per tot sents les mateixes paraules i intentes averiguar què és el que fas malament, però no ho trobes, i després et preguntes què és el que fan malament, però saps que l’egoisme d’una pregunta així, provoca que siguis tu qui fa mal. Ya hace mucho que no digo nada, que me mantengo callado al lado de grandes debates, pero vuelvo con mi teoría de las miradas, que en verdad es un secreto a voces… Al conocer a alguien ya puedes saber mucho de él/ella tan solo con un mano a mano entre vuestros respectivos ojos, sobretodo sabrás si se trata de una persona con las cosas claras y segura de sí misma, si te miran fijamente sin apartar la vista. Las miradas pueden decir mucho de ti. Todo da vueltas, en tu cabeza no hay más que nada, la nada, todo, todo aquello que no es nada, que simplemente es, pero a la vez no es. Me miras, te giras, te vas, vuelves... la incertidumbre... la nada, pero que lo es todo. Un simple gesto, tu mirada, la incertidumbre, tú dudas, yo dudo de ti. ¿Qué será tu duda, la que me perturba, que es mi duda, la incertidumbre? Todo... o nada. Quién sabe qué quiero decir con todo esto, tan solo son palaras que pasan por mi cabeza, que me llevan a perturbarme, a la incertidumbre, a una crisis psicológica que me hace dudar, Ah es eso... si eso... quién sabrá qué es eso, lo es todo. Aunque me haga pesado algunas veces, me gusta hablar de mí y del ser humano, de sus pensamientos, reacciones y formas de ser, porque hay tantos tipos y tanta gente. Además está eso que dicen que todos somos diferentes. Nos dejamos influenciar demasiado por el tiempo, no por el climatológico (que también nos afecta), sino por el tiempo en que vivimos y transcurre nuestra vida, y ya no hablamos de dejarse influenciar por las otras personas, si somos todos diferentes y somos como debemos ser, ¿por qué el 80% de las veces queremos ser otros y no somos nosotros mismos? Es difícil contestar esta pregunta, pero eso solo tiene una sola razón la cuál aún así no es la respuesta: No somos perfectos, no lo llegamos a ser nunca y lo tentador es aquello que nos falta por serlo. AUTOPISTA. LANUIT Somos eternamente pasado, presente y futuro. Un constante movimiento imperfecto, causado por las miles de elecciones que hago (conscientes o no), me definen. Sería egoísta por mi parte admitir que me conozco, porque es algo que espero no hacerlo nunca. Porque me gusta ir descubriendo(me), poco a poco, las pequeñas cosas que hacen grande toda nuestra existencia. Me niego a aceptar que todo se reduce a lo simple y a lo cotidiano, y me ilusiona pensar que por el simple hecho de haber nacido ya somos caóticos y ambiciosos… “En el mundo real todos vivimos presionándonos unos a otros. Pero siento que tú no eres así, siento que contigo puedo bajar la guardia. Yo te he presionado, porque tú me has presionado. Eso les encanta. Pero a mí, no. Yo lo hago porque no me queda otro remedio. Por lo tanto, sólo me queda huir y desconectar de todo lo conocido. dejar de poner límites a la mente y sentir: llorar, reír, bailar, gritar… Guiarme por lo cambios, por las elecciones, por todo lo que se mueve por dentro, para poder ver a las personas y no sus impresiones. Por consecuencia, es inevitable que al final acabe creando mi realidad paralela. Aquella con la que he decidido (con)vivir, y con la que sé que, difícilmente, alguien podrá entender. Pero tampoco lo pretendo. No pretendo adaptarme y que la gente se adapte a mí… Quiero creer que no todo se reduce a una simple cuestión de adaptación y supervivencia. Ir más allá de lo que nuestros ojos puedan ver. Sentir, saber que podemos entendernos sin utilizar las palabras. Conocernos con un simple gesto, una simple fotografía… “Quizás no estamos aquí para corregir nuestras deformaciones, sino para acostumbrarnos a ellas. Si intentamos corregirlas a la fuerza lograremos que se resientan otros aspectos. Tal vez somos incapaces de adaptarnos a nuestras deformaciones, y probablemente no podamos aceptar el dolor y el sufrimiento reales que provocan…” ¿Quién soy? Tan sólo soy, y quiero ser, pura imperfección. “Cada un de nosaltres és especial”, diuen, i això fa que cap ho sigui. Si entenem com especial el fet de ser diferent de l’altra gent, entram en una contradicció en afirmar que som especials. Si tots ho som, ningú ho és. Per a mi, ser especial no té res a veure amb ser o no ser diferent d’altra gent. Simplement depèn d’un mateix. Per a mi, ser especial és ser capaç de descobrir-se un mateix, d’enfrontar-se cara a cara amb el nostre interior, amb els nostres impulsos més vertaders. Ser especial és saber rectificar quan toca, i persistir quan es té raó. És perdonar i saber demanar perdó des del cor. Per a mi, una persona especial sap perfectament què vol i què evita, sap ser fidel al seu mode de viure, dóna un sentit a cadascuna de les seves accions, sap superar la por de dir el que pensa, la seva veritat, i lluitar per ella. Una persona especial és aquella que segueix el camí que ella mateixa ha dibuixat sobre la terra. D’aquesta manera, quan una persona és especial, és ella en sí mateixa, i no cap còpia anònima d’un altre ésser vivent. Que si en conec? Sí. Moltes formen part diàriament de la meva vida, són models a seguir, persones que admiro. Per exemple, considero especial cadascuna de les persones que m’acompanyen en aquesta mostra. Són l’objectiu a perseguir, el model a seguir. Tots com a artistes, molts com a persona. Considero especial també una persona que m’ha acompanyat durant un any. Ella m’ha ensenyat a crèixer, a rectificar mil i una vegades, a perdonar, a madurar, a tenir les coses més clares; m’ha demostrat que no es pot deixar de lluitar per moltes pèrdues i caigudes que es tenguin, i ha estat sempre al meu costat, sense deixar-me anar. Admiro la seva fortalesa, la seva capacitat per fer sentir bé a la gent, la seva perseverància. En realitat, és ella qui em fa sentir especial, perquè jo no ho sóc. Considero especials la meva família, amics íntims, i persones que em rodegen des de molt a prop. Intento estar rodejat de la major quantitat de persones especials possibles, i no perquè sigui cap elitista, ni cap discriminador; simplement perquè els necessito, com un cec necessita el seu gos; perquè gràcies a ells, em puc sentir especial i arribar a intuïr el que es sent essent especial. Gràcies Jordi, família, tieta Mercedes i Amanda. Chica de pocas palabras “Y si seguimos con el plan establecido nos cansaremos al ratito de empezar” Lucía (Refiriéndose a todos): Chicos, en 15 minutos salís a tocar. Y tú, Seder, a cantar, jeje. Sólo podéis cantar 2 temas de 4 minutos cada uno. Yo os he elegido “Tiritas” y “Mis ojos verdes”. Creo que son los más indicados para este público y que sonarán mejor.¿Qué os parece? (Asienten con la cabeza mientras van confirmándolo tal y como están sentados) Juan: Si, bien. Luís: También, está “clavao”. José (Hace un solo de guitarra y luego contesta): Me vale, va bien. Javi: ¡Cómo no!, cualquiera me vale. Sergio: ¡Perfecto! Pues que por mí no sea. (Mirando todos a Lucía) Lucia: Está bien… Así me gusta, que no tengáis quejas. Bueno, voy a dejaros solos para que charléis. Mucha mierda a “Leyendas de Seder”!! (En ese momento, Sergio va a guardar las fotos en la cajita de cartón y se le cae justo al lado de Lucía) Lucía (mientras ayuda a recogerlas): ¿Estás nervioso,Seder? “-No quiero tener nada mío hasta que pueda encuentre un sitio donde pueda tener todo lo que me guste. No estoy segura de donde será pero si el aspecto que tendrá, será como Tiffany’s. -Tiffany’s ¿Se refiere a la joyería? -Si, eso es ¿Conoce usted esos días en los que se ve todo de color rojo? -¿Color rojo? Querrá decir negro. -No, se puede tener un dia negro porque una engorda o porque ha llovido demasiado, estás triste y nada más. Pero los días rojos son terribles, de repente se tiene miedo y no se sabe por qué. ¿Le ha ocurrido a usted alguna vez? -Sí. -Pero cuando me pasa lo único que me va bien es coger un taxi e irme a Tiffany’s. Me calma en seguida la tranquilidad y el aspecto lujoso que tiene. Nada malo podría ocurrirme allí. Si pudiera hallar algún sitio en el que me encontrara con ese sosiego que se respira en Tiffany´s...” [Tiffany’s = no llevar reloj] “Breakfast at Tiffany’s” (Blake Edwards, 1961) Haz el amor, no la cama. El sentido es decadente, el sinsentido libre. Eres lo que te guía, que en la mayoría de los casos no eres tú mismo. Los más disparatados planes que se forjan en nuestros sueños reflejan al artista que tenemos atrapado en el raciocinio. La mejor arma del hombre es la memoria. La razón por la que uno es feliz es la razón por la que uno es feliz. De la locura nace lo nuevo. Hemos nacido para crear, nadie lo puede negar. “A ese sentimiento desconocido cuyo tedio, cuya dulzura me obsesionan, dudo en darle el nombre, el hermoso y grave nombre de tristeza. Es un sentimiento tan total, tan egoísta, que casi me produce vergüenza, cuando la tristeza siempre me ha parecido honrosa..” Françoise Sagan, “Bonjour tristesse”, 1954 l’enfant terrible “La diversidad, a menudo, es más importante que la experiencia. En otras palabras, cuantas más aportaciones de colaboración se consigan, sobre todo si son contradictorias, más creativas son las soluciones.” Carol K. Goman autoescuela baT romance “Ring of fire”, Johnny Cash. Del cd The Best of Johnny Cash (1963). Johnny Cash es uno de los cantautores que más me gustan debido a sus estilos, voz y letras. Ring of fire es para mí una letra bastante profunda a pesar de la “trivialidad” aparente de su melodía. Imagino que la profundidad de la letra que percibo “Crying out”, Benny Page. Del cd Dirty Dubs-ROUND001 (2006). es porque la relaciono con alguna faceta de mi vida... Sofía. Ya puede irse el mundo a pique, que yo, siempre que suene esta canción, estaré en otro lugar. En un lugar en donde sólo habrá son”Shake a fist”, Hot Chip. Del cd Made In The Dark (2008). risas, felicidad, frescura, buen ritmo y ,sobre todo, baile!! No dejaré Son muchos los temas suyos entre los que hubiera podido ele- de mover el esqueleto hasta que no acabe, éste es mi éxtasis cuangir. Fantásticos de oír y frenéticos en directo, Hot Chip es un do estoy triste. Cambiamos de pesimismo a optimismo, y todo en grupo que tiene canciones a las que puedo recurrir y recurro menos de un minuto, y sin pensar racionalmente en el asunto. Simen muchas y diversas situaciones y estados de ánimo. He ele- plemente, es la canción, el sentimiento que hay en ella (del quien la gido esta canción por lo contundente que es, por la cantidad siente al crearla a quien la siente al disfrutarla). Me chifla, no puedo de sonidos que van sumándose a medida que corren los se- acreditarle otra cosa. Sin duda alguna, es la llave de mi ritmo. Seguigundos y por sus giros y cambios de ritmo. Algo que me iden- ría escribiendo cosas, pero... prefiero que escuchéis el tema. Xisco. tifica de manera considerable: caótica y muy de noche. Sofía. “Where’d you go”, Fort Minor. Del cdThe Rising Tied (2005). Sue“Brave New World”, Richard Ashcroft. Del cd Alone with na en los días en que te sientes una mierda porque te falta algo. El Everybody, 2000. Se trata de una canción que, si bien recrea extrañar a una persona, desde lo más hondo de tu pecho. Recuerun estado de ánimo, su letra y simbolismo retratan una ma- dos, la distancia al teléfono, su voz. Cuando no hay mucho por decir, nera de sentir la vida más allá de lo común. Nos remite a una y el silencio dice tanto. Es un poco la idea. Me gusta su atmósfera, buena instrumental, una mirada personal y solitaria. Lucas. voz femenina “chapó”. “At the river”, Groove Armada. Del cd Vertigo (1999). Es un En cierto modo siempre habrá algo que nos hará sentir aludidos en tema que evoca a la deshinibición, induce a adoptar una pos- una canción, creo yo, o no? tura relajada. Puedes distinguir cada uno de sus instrumentos Pues bien, aquí sigo. Esperando. Xisco. y saborearlo por separado. Lucas. ”La valse d’Amélie”, Yann Tiersen. Del cd Amélie from MontAmbas son composiciones a las que has de ceder tu tiempo martre (2006), BSO de Le fabuleux destin d’Amélie Poulain (Jeany darles una oportunidad. Su carisma no es inmediato en ab- Pierre Jeunet, 2001). Con ella recuerdo y (re)invento momentos y soluto; te empezarán a gustar una vez las hayas escuchado sensaciones, la mayoría fuera de mi alcance, por eso me gusta… Ari. cuando debías de escucharlas. Sólo y en paz. Lucas “Fix you”, Coldplay. Del cd X&Y, 2005. Me es imposible dejarlos de “Puede ser”, El Canto del Loco & Amaia Montero. Del cd A escuchar, sea la estación que sea. Ari. contracorriente (2002). Esta canción me sirvió de inspiración para la historia de SeDeR. Cuando las cosas no le van bien en “La vie en rose”, Édith Piaf (1946). La cançó més preciosa! Pot la vida, recién descubierto sus poderes e intentando huir de sí parèixer massa edulcorada, però posada com a banda sonora en mismo, SeDeR conoce a una chica. Así que puede ser una can- un parell de pel·lícules molt especials per a mi, és la millor canço ción que ha marcado a fuego una señal en mi corazón. Sergio. del món! Miquel. “To Bring You My Love”, PJ Harvey. Del cd To Bring You My Love (1995). El final de To Bring You My Love, quan na PJ repeteix es títol de sa cançó, significa alguna cosa en el meu subconscient. Mateu. “Guitar Hero”, Amanda Palmer Feat. East Bay Ray. Del cd Who Killed Amanda Palmer (2008). A Guitar Hero aquest “algo” estaria en la primera frase, però té una lletra massa irónica i enrevessada com per poder trobar una raó lógica de per què m’agrada. Mateu “Em deuria enamorar”, Mishima. Del cd Set tota la vida (2007). Sergi. “Sastre de sonrisas”, Rayden (con El Hermano L). Del cd Estaba escrito (2010). Sergi Es sencillo, estas canciones describen el estado y momento de felicidad que estoy saboreando, con todos los cambios que están a punto de iniciarse en mi vida y a mi alrededor; necesitaba cambios, y ahora que vienen, tan sólo son alegrías tanto en lo profesional como en lo personal, y ambas canciones coinciden en eso. Sergi. playlist ”Cannabis”, Melendi. Del cd Que el cielo espere sentado, 2005. Es una canción que cuando estoy de bajón me hace sonreír, es tan ritmosa y graciosa. Es Melendi. Así que si tienes dolor de muelas o piedras en el riñón, si no hay nada en tu nevera o no ha sonado tu despertador, si te visita la suegra o si una escopeta de feria falla menos que tu corazón, en mi caso yo no dudo, yo lo quemo, yo lo fumo, yo lo peto y te lo pasooooooo. Jajajajaja :). Sergio. “Terrible Angels”, Cocorosie. Del cd La maison de mon rêve (2004). És un grup bastant desconegut i peculiar. Fa música amb joguines, pianos de joguina... aquesta cançó parla també de la diferència, l’homosexualitat, la marginació i les obsessions de Hitler. M’agrada en tots els sentits. Desconec el nom del disc. Miquel. Cap de ses dues cançons m’ha ajudat en moments durs ni m’han fet companyia quan estava trist, però tenen alguna cosa que fa que per jo tenguin més importància que qualsevol altre cançó dels meus cantants predilectes. Mateu. ”Dramas y fiestas”, CPV. Del cd Grandes Planes (1998). Es un clásico que siempre me acompaña! Lula. “Wish you were here”, Pink Floyd. Del cd Wish you were here (1975). Buenos momentos! Lula. “Light Years”, Pearl Jam. Del cd Binaural (2007). Hi ha un parell de grups que sempre escoltam n’Alvaro i jo, i cada vegada que els escolt me’n record d’ell. Aquest és un dels grups, i aquesta, una de les cançons. Lula. “El secreto de las tortugas”, Maldita Nerea & Los Delincuentes. Del cd Es Un Secreto... No Se Lo Digas A Nadie (2009). Para empezar “Los Delincuentes” es mi grupo favorito, esta canción la conocí gracias a alguien muy especial para mi. Su música me transmite una alegría y unas esperanzas increíbles, y su letra la despreocupación y la indecisión propia de la juventud que me recuerda a ciertos momentos de mi vida. Lara. ”Colorblind”, Overtone. Pertanyent a la BSO d’Invictus (Clint Eastwood, 2009) a càrrec de K. Eastwood i M. Stevens. No he trobat res més d’aquest grup, però la cançó m’agrada perquè parla de posar tota la carn a la fregidora i de fer tot el que es pugui. Lluís ”Out of my Hands”, Milow. Del cd Milow (2010). La vaig trobar al seu àlbum i també m’agrada perquè parla de que hi ha coses que són fora del nostre abast, que no podem controlar i que, per tant, hem d’aprofitar tot el que se’ns presenta per llavors no haver de dir ”si ho hagués sabut...”. Lluís Ambdues em recorden l’actitud que he de tenir enfront el gran canvi que se’m presenta d’anar a estudiar fora i que, per molt que em costi, he d’aprofitar i anar-hi amb tot. Lluís “Stand by me”, Oasis. Del cd Familiar to millions (2000). Una temporada y una persona. Es una canción que me encanta! María. “From the Ritz to the rubble”. Artic Monkeys. Del cd Whatever people say I am, that’s I’m not (2006). Es una forma de subirse la moral. María. “Trouble”, Coldplay. Del cd Parachutes (2000). Me sorprendió ver que era la canción más reproducida de todo mi mp3, y con una diferencia increíble. Pero luego reparé que esta canción la reproducía continuamente durante los exámenes o en malos momentos de mi vida. Y es que, aunque haga varios años ya que la escucho, me sigue trasmitiendo la misma tranquilidad que el primer día, por lo que en mi opinión es perfecta para momentos de nerviosismo. Lara. 65 autoemoción Text català HYPE-FIDELITY Doble exposició “Don’t Believe the Hype” Public Enemy (It Takes a Nation Of Millions To Hold Us Back, 1988) “Assajar és pintar-se un mateix” M. de Montaigne “Las imágenes son espejos. Espejos que me escupen con palabras” Alberto García-Alix “Ain’t the pictures enough, why do you go through so much To get the story you need, so you can bury me You’ve got the people confused, you tell the stories you choose you try to get me to lose the man I really am [...]” “Privacy”, Michael Jackson (Invincible, 2001) “We are the crowd, we’re quick coming out, got that flash on you take the picture of you its so magical. we’d be so fantastical, leather and jeans a watch on my wrist, not sure what it means, but this photo of us it don`t have no trace, ready for those flashing lights, Cause you know that baby I” “Paparazzi”, Lady Gaga (The Fame, 2008) “[...] Somos santos y demonios, somos invencibles. Somos fieles y traidores, somos imposibles. ¿Dónde estás ahora?, ¿quién serás ahora?” “La diferencia entre la fé y la ciencia”, Fangoria (Arquitectura efímera, 2004) 68 La fidelitat a un mateix no hauria d’estar sobrevalorada. Així i tot, l’acte de compartir aquesta construcció acaba sent, gran part de les moltes vegades, quelcom violent, exhibicionista i invasiu per a molts. Hype-Fidelity és un exercici centrípet sobre allò que ha de ser un producte d’autenticitat personal i generacional. Un reflexiu acte de nudisme on ficció i realitat s’uneixen per parlar sobre el nostre magatzem més orgànic. Hypertròfies que cedim gustosament a la nostra memòria. Arxius autoexecutables esperant ser oberts per, tot d’una, ser actualitzats i reconnectats. Genètiques, anecdòtiques i/o viscerals subcarpetes que enmagatzemen tot allò que algun dia ens va venir de gust visualitzar, llegir i/o escoltar. HyFi és un sistema d’altaveus que amplifica qui som a partir d’allò que ens defineix en allò que ens dóna plaer. Rebel·lant-nos a possibles hyperestetificacions, es tracta d’un exercici en què no ens podem permetre dir mentides. Una hypercam connectada horitzontalment les vint-i-quatre hores que diuen que té el dia. Per aquesta i altres raons, HyFi acaba resultant un complex, arriscat i inestable mapa susceptible de ser repensat pels propis moviments que individus i plaers acusen dialècticament. Aquest exercici tendirà sempre a ramificar-se incloent-hi altres veus i imatges per ser teixides. HyFi reflexarà indiscriminadament i amb altes dosis d’iconicitat aquelles coses i aquells que ens hem trobat en qualsevol de les nostres realitats. Llocs, conceptes, herois i artefactes com a resultat de la suma d’allò personal i allò professional (indissociables factors primaris d’alta narrativitat). Si la història a narrar és excèntricament estètica i subcultural, més tendència hi ha a emocionar-se i a idolatrar-la generacionalment. Subjectes i objectes amb rols alterns es veuen immersos en un (ego)univers més democràtic del que aparenta, interpel·lant directament qualsevol mirada curiosa. -Hola!, sóc així. Tu no? HyFi és un exericici a base de macroinstantànies que pretén capturar el discurs invisible del nostre quefer. Anades i tornades que retroalimenten el nostre funcionament, sense ignorar cap detall del procés i cercant en allò anecdòtic la nostra més alta definició. Associacions hyperactives en què imatge i so tenen una dependència mútua i addictiva. Extraordinària fidelitat per hyperinsòlita reflexió sobre el procés referencial i creador d’un mateix. Leitmotivs que es redescobreixen mapejant el propi cos. El teòric i el físic. L’oficial i el quotidià. Rajos H que permeten veure’s despullat. Supervisió macroscòpica. Rec. Convoquem-nos fundadors, adherits i noves i prometedores adquisicions. Reunim-nos presencialment. Prenem com a punt de partida un mapejatpilot per plantejar després cadascú el seu. Intercanviem allò comú respecte a formats de consum (això servirà de base a allò projectable i/o audible). Postegem-nos i xategem-nos en privat. Exhibim el nostre material. Convoquem-nos tots moltes vegades i alimentem així un gran arxiu on tot pugui tenir cabuda. Compartim referències i experiències del goig per després ordenar-les i estructurar-les. Projectem també la nostra ficció. Aportem bibliografies. Elaborem definitivament la nostra geografia tot sabent que mai serà la definitiva. Obliguem-nos, finalment, a una pausa després de tant play corporal. Per satisfer la morbosidad lúdica a la que us tinc acostumats, i com a aperitiu a l’streaptease anunciat, juguem primer al twins memory game per probar quantes duplicitats sou capaços d’acumular. Probablement ja us trobeu amb totes les identitats barrejades i girades. Totes amb el mateix format i revers. Es tracta d’un joc que agilitza la memòria visual. Quan un aconsegueix dues imatges aparentment de la mateixa persona, aquestes es capgiren i s’acumulen. Abcises i coordenades donen pistes sobre la ubicació de les diferents identitats de cadascú. Guanyarà qui en recopili més. Mentrestrant, les preguntes rondaran dins del vostre cap: qui és ell també? reconeixerem les nostres parelles? Malgrat tot, el nudisme no sempre és bo de dur. Exposar-se davant un mateix suposa una autoexploració amb previsibles pors i incerteses sobre allò que un és en la mesura que acumula. Subcutaneïtats. Per aquest motiu entre d’altres, les demandes i negociacions són moltes. La crisàlide es converteix en papallona perquè no té dubtes. On rau allò creatiu en un acte de tal depuració? Com fer explícit això i, sobretot, com interconnectar els diferents carrils que cadascú recorre? Visualitzar no està tampoc exempt de riscs. Mentre uns mapegen, els altres sobrevolen el seu propi territori. És inevitable per molt que es camuflin els radars. Topògrafs i pilots. Es tracta d’analitzar substrats al ras o des de l’aire encara que sigui convenient desplaçar-se en espiral. Sentir que un ha arribat a algun lloc per veure’s des de l’objectivitat que el desplaçament proporciona. Cent vuitanta graus de necessària traslació i homotècia. Un cop construïda una torre a imatge i semblança de l’altra, ambdues s’autodestrueixen (s’autoinmolen). Aquest fet passa per necessitat. Es tracta d’una crisi esdevinguda en el moment de ser enllestides per qüestionar l’existència d’una respecte de l’altra, la seva ubicació, el seu sentit, el seu significat i, sobretot, la seva dependència mútua. Tot i així, el propi procés constructiu de “l’altra” és lent i, sovint, invisible (en aquests casos la seva definitiva construcció necessita d’una hypervisió). La consciència de l’existència d’un clon pot arribar a provocar la seva indirecta destrucció. Disfressats autoatemptats que anticipen buit regeneratiu. La ra-len-tit-zació d’aquesta des-truc-ció és guar-da-da en el disc dur i vi-su-a-lit-za-da una-vegada-i-una altra en un loop au-to-exe-cu-ta-ble. Sense cap tipus de por, el mirall es trenca i apareix una avantsala excitant. L’erotitzat espai d’Orfeu. Un espai que demana temps i intensitat a través del qual s’endevinaran els fonaments del projecte de les altres dues torres. Aquest pic, simultànies en el seu creixement tot i que igualment inestables i caduques. Iconofilies actives i passives. -I tu, tens algún germà bessó? -Si hagués tingut algun germà bessó m’hagués enamorat d’ell. -Doncs jo l’hagués putejat i maltractat per robar-me protagonisme. -A mi m’hagués agradat experimentar aquesta complicitat tant especial que diuen que tenen. -Jo hagués aprofitat per desdoblar-nos en els exàmens. -Doncs jo amb les al·lotes! -La meva àvia era bessona. -Diuen que s’hereta cada dues generacions, no? -Ja. I com t’imagines amb algú igual a tu? -No ho sé, però si odio veure a dos germanets vestits igual, imagina’t si, a més, són bessons! Iguals iguals no seríem. Pensant-ho bé, tot seria doble, però tot seria també compartit. -Per això mateix. Estic pensant que m’arribaria a fartar que la gent ens conegués com “els bessons” sense arribar mai a distingir-nos del tot. Com un pack. Potser seríem molt diferents! De caràcter i això, dic. Prèviament a seure-us, penseu amb qui us sentiu més propers i col·loqueuvos en relació a això. Potser també podríeu tenir al davant algú amb qui intuïu algun tipus de complicitat encara que sigui latent. Busqueu el vostre semblant. Ubicats, procedim a compartir els mapes. Observem el de cadascú i comentem-lo amb les persones triades. Projectem-nos en l’estructura profunda i intentem establir connexions significatives. Anoteu tot allò que desitgeu i utilitzeu els llapis per vincular-vos -ara sí- sobre el gran paper de la taula, però no deixeu de consensuar amb l’altre allò que teniu en comú i feu-ho explícit en el recorregut bidireccional. De la mateixa manera, ratlleu sense por i amb una simple línia allò que creieu que no hi ha de ser. És cert que la asimetria desestabilitza degut especialment a la massiva i necessària presència d’allò especular, del doble, d’allò altre igual que tant ens agrada percebre a un costat de les coses. El concepte de parella o de relació és en si mateix un exemple de terapèutica simetria. Existeixen també la simetria del desig i la simetria de la ficció. Sovint, satisfem aquesta necessitat amb allò visible, malgrat que realment volem obrir els ulls per il·luminar la nostra també existent simetria interior. Tombar, extirpar, destruir o eliminar quelcom simètric produeix un efecte visceral en el nostre organisme, registrat sempre en algun lloc del nostre cos. De fet, allò dretà existeix perquè ho determina allò esquerrà i a l´inrevès, alternant rols d’acció i cofunció. Si allò simètric ens falla unilateralment, anem coixos encara que ens sàpiga molt de greu. Gairebé és preferible reconstruir la duplicitat sencera i desar els canvis en diferents documents. Descobrir tot d’una la presència esquerrana d’un resignifica increïblement el nostre quefer. Allò simètric és dialècticament objectiu mentre que allò asimètric és seductorament subjectiu. El cos, l’altre, la casa, la ciutat amaguen interessants i arriscats jocs entre la unicitat i la duplicitat. En nosaltres es troba la capacitat per detectar la seva ubicació i el precís moment de la seva recepció. Extasiat per les representacions de Hodler sobre els obsessius reflexes d’una muntanya sobre el llac Léman, Narcís acaba inevitablement establint unes connexions extraordinàries amb la natura. Hi ha qui postula que, més enllà de la seva bellesa observada, la representació d’ell mateix sobre l’aigua va esdevenir tant efímera que no va permetre retocs i aquesta mateixa condició va provocar la seva permeabilitat a qualsevol factor extern que la pogués amenaçar de desaparèixer. Un possible retret a Narcís -si és que aquesta objectivitat racional és contemplable- fóra el fet de no adquirir la necessària consciència per poder modificar el seu propi aspecte real quan aquest no li produïa el plaer suficient a partir d’allò observat en el seu reflexe. Una modificació que demana una il·luminació lúcida i una conseqüent reacció espontània susceptible de ser víctima de la seva pròpia seducció per tal bellesa -certament frustrada per no poder consumar-la-, impotent de dur-la a un estadi més carnal. Una altra de les seves frustracions és la de no poder aïllar fragments reflexats del seu propi cos i veure’s sempre de manera genèrica, constatant la impossibilitat total d’observar qualsevol part del cos sense el cap. Però Narcís sempre aconsegueix una superfície reflectant on mirar-se i viatjar, sigui el vidre d’una finestra, el mateix televisor o l’acer inoxidable de les aixetes del bany. I quan la llum desapareix s’obliga a canviar. Aquest precís instant és l’adequat i permet reflexionar sobre el procés de la seva pròpia observació i sobre la inconscient i necessària efimeritat dels seus reflexes. L’altre dia vàrem estar filmant. Fotogrames de la destrucció. Va ser una tarda d’experimentació sobre la necessitat de veure’s un altre, reflexionant ulteriorment sobre allò real després de veure’s un mateix reflexat com una desconcertant unitat. ¡Què dic desconcertant, molesta! Vàrem cercar localitzacions simètriques i varen sorgir anecdòtiques parelles. S’entrabanca un amb un mateix o es precipita en veure’s en un altre i no tolerar segons què? Caminem distants sense suportar cap ombra o reaccionem enfront d’allò similar tot abordant allò propi sobre l’aliè? Sense identificar el significat del propi procés narratiu, ens disputem a una certa alçada sense treure’n aparentment res. Ens reconeixem en l’exterior i assetgem l’altre en detectar camins similars que sembla que ens pertanyen. Juguem ignorant subtilment les normes i la nostra imatge s’acaba reduint a maldestres moviments binaris. Vacil·lem davant simples decisions en previsió de la simultaneïtat d’opcions realitzades a priori sense massa intenció. Quatre per dos vuit. Vuit per dos setze. Caçadors i preses intercanvien rols amb una facilitat sempre sorprenent. M’atreveria a dir que entre ells existeix una relació de dependència endogàmica. Es tracta de la mateixa espècie i se cerquen. Volten per les mateixes zones i trepitgen un mateix fil que els uneix d’un a l’altre i de l’altre a l’un. Un perillós filferro suspès a una alçada a la qual tan sols ells poden accedir. Un perfecte i irrepetible equilibri circumstancial que ambdós han d’aprofitar. No és cert que qui caça cerca qualsevol presa ni tan sols que la presa a caçar jugui letalment amb qualsevol caçador. Ambdós es trien com trien també el dia més receptiu per dur-ho a terme. Es tracta d’un aparellament bidireccional en què es coneix el context, de la mateixa manera que el codi que utilitzen. El 69 fet comunicatiu en si de la cacera revela camufladament el missatge. Aquest està també suspès en el propi recorregut del filferro. Cert és que hi pot haver sorolls i vibracions que dificultin la seva comprensió, però tot està triat amb tal precisió que qualsevol dubte queda descartat per la mateixa singularitat d’allò que està succeint. Preses caçades per caçadors. Funàmbuls maquillats per a l’ocasió que ballen a Genet abans de sucumbir al mutu reconeixement. Interior. Pis de disseny de professionales liberals. Matí del 31 de desembre. Llum tènue entra per la finestra a un gran saló amb un avet nadalenc. Aquest ha creat una catifa natural que creix dia a dia amb les seves pròpies despulles. Sorprenen les fotos d’un jove i expressiu pare, orgullós del fill que té als braços, fetes probablement fa pocm per algú proper a la família. També dues accions congelades i adherides a la paret d’un diminut Spiderman sota un retrat emmarcat d’un suposat Modigliani. Es tracta d´un saló ple de calculats encara que inconscients contrastos: gran/petit, blanc-i-negre/color, metall/fusta, reproducció/original, natural/ artificial, blanc/negre, ple/buit, silenci/so, mat/brillant, parelles i unicitats. Acabo de llegir un text i em disposo a deixar explícit que això podria dur per títol Dr. Kill y Mr. Hype en la mesura que és necessària la destrucció per arrribar a conèixer-se (sobrevalorar-se en la subjectivitat més enllà d’allò que no és en la seva pròpia imatge?). M’ho imagino escrit a la bústia simètrica de l’entrada. Es tracta d’una parella -especularà el carter o més d’un curiós i temporal ocupador d’aquesta vivenda-. I, de fet, ho és. I de fet, insisteixo. Al saló hi ha també una antiga taula de jocs d’atzar tapissada en verd alpí llesta per jugar al dominó. Sobre ella un tauler d’escacs. Em ve de gust fotografiar les parelles abans aludides que coexisteixen en aquesta estança. Des d’on sóc arribo a veure’n unes quantes mentre observo la meva pròpia imatge deformada en cadascuna de las boles del majestuós i poc celebrat arbre nadalenc existent. Simultàniament, sento les tecles blanques i negres d’un romàntic piano veí. Si no fos pel silenci existent, enregistraria a càmara fixa alguna d’aquestes duplicitats. Filmacions que, d’alguna manera, retratarien els objectius d’una mirada atenta a la velocitat icònica del meu cap. Una cosa semblant a allò que percebeix na Lady Gaga a través de qualsevol de les seves espectaculars ulleres. Tercera temporada: L’assassí del gel. Diuen que treballa com a zelador però ningú no pot assegurar-ho. És cert que va de blanc i tot en ell és desmesuradament gran. Demana coca-coles amb l’objectiu de mastegar gel sense cap por a la contaminació acústica. Realment, va assumir ser banda sonora mentre parlàvem de Bataille i de Burton. La seva activitat provoca passivitat obligada i el poder exercit és suficient. Ens va fotografiar d’alguna manera mentre el comentàvem, alhora que el nostre objectiu es fixava sobre ell. Q- D’això es tracta -li vaig dir a S-. Som subjectes i objectes en la mesura que ens mirem a través de la pantalla. Però, qui posa els límits a aquesta exposició? Per què em sento poderosament pervers quan agafo amb les dues mans la meva potent càmera a l’alçada de la meva pelvis alhora que la meva pantalla rota zenital? L’erecció del meu zoom es justifica en els meus enquadres i diàlegs icònics. També en la meva captura d’imatges i en els meus documents didàctics. Fotografiar i ésser fotografiat. Conjugaria ambdues veus d’aquest verb per visualitzar-lo en una aula sota qualsevol pretext i en el meu inestable fons de pantalla. Tot i que, pensant-ho bé, prefereixo, en el fons, l’imperatiu o la interrogativa indirecta. O resulta paradoxal? (En off) El poder invita a vivir y morir por él, tanto en el esfuerzo de conservarlo, como en el de alcanzarlo o tomarlo. Pero se olvida que el poder no se ocupa; por definición no es pasivo sino activo: él es el que posee. Los poseídos viven el espejismo de detentar o luchar por un poder, cuando en realidad están siendo consumidos por él. (Abu Ali. Rizomas. Espacios liberados. Col·lectiu OVNI, 2009). 70 Q- ¡Santa verdad! -li vaig xiuxiuejar a n’E mentre M constatava en aquell pseudo-altar l’egocentricitat en el fet d’estimar-. En aquell moment em vaig veure traçant una fletxa corba que retorna a l’inici. Als melics que tant m’agraden. Tràfic umbilical sense protecció en el palimpsest del cos com a una aclucada d’ulls al nudisme de M. Un loop com tot allò que retorna a un mateix quan s’examina l’essència de les seves maneres en allò que fa, en allò que veu. Un objectiu que surt i es replega tantes vegades com profilàctiques accions ocorren. (Una setmana després, en off també) M- ¡Hola Q! Te adjunto el texto de la conferencia del otro día. Espero el tuyo y continuamos charlando... Abrazo. MS (En pocs dies, amb els cabells tallats i continuant en off) Q- Estimado M. Quisiera disgregarte en diez partes equidistantes para retomar tu formato predicado, posicionándome en lo subjetivo y en mis prácticas limítrofes. Oye, ¿nos numeramos? Sinceramente, me abruma mi poder y mi capacidad para penetrar en cualquiera, aunque temo a mi incontrolable gula a la vez que la idolatro. ¿Por qué diez? Sigo creciendo aun no sabiendo hacia dónde lo cual me reconforta en cierto modo. S me confiesa que va a procesar su muerte ficticia. Eso sí, con testigos socorristas. Y mientras me lo cuenta y lo visualizo intento no seducirme para sacar a la estructura superficial algo de sostén que esté a la altura. Otra rareza, pero presuntamente útil. Y sí, les presenté a esa S por Sant Joan, aunque L ya la conocía de tu sermón de pata negra y por su bici de mimbre. Ochos y sietes son quinceañeros a veces. Es lo que tienen de salvaje. La historia es que la muerte de S viene potenciada desde mí por la serie de autopsias paralelas en el arcén. Instantáneas en las que, bajo un pretexto de práctica bireccional, yo también me fallezco. He empezado con algunos de ellos: el niño 16, el niño J, la niña M, la niña A, el niño M y el agradecido niño Z. Y otros. Todos muertos en diferentes y estéticas circunstancias. Santos varones y mujeres de ficción. The drums. Te preguntaré (a S) sólo una vez lo que a algunos de ellos: ¿qué harías si tuvieras un hermano idéntico a tí? Interior. Habitació de na Mette. Passades les set de la tarda, un allargat sol de juliol entra per la finestra del saló. (En off). Ahir vaig adquirir un nou joc de memòria visual. Qualsevol pensaria que en tinc poca (res més lluny de la veritat, doncs és el meu tresor més gran!) o que necessito enmagatzemar o que suposa un simple entrenament en la meva ja iniciada quarentena. En qualsevol caso, tornaré a jugar amb ells en la nostra propera trobada del dia dinou. Aquest pic va de cors i es tracta d’una recopilació urbana mimada i compartida. Una col·lecció que jo ja havia iniciat -li vaig dir a la seva autora-. Q- (a tots). Avui he constatat que sóc traductor i us vaig a proposar un exercici narratiu. Resulta que les imatges i els conceptes que hi ha al seu darrera en la seva forma i contingut arriben a atrapar-me en qualsevol situació, sigui per pura deconstrucció o bé sigui per la meva interconnectora habilitat envers el meu microcosmos. O hauria de dir macro? Això i altres qüestions com ara la por a desidolatrar la meva pròpia imatge, em dificulta l’aprenentatge d’alguns llenguatges fonamentals. El meu il·lògic procés es tenyeix de la meva egològica personal derivant la meva impotència cap a projectes que m’ajuden a créixer i a compensar aquest dèficit. En un acte d’autosatisfacció i, més enllà d’una inconscient subjectivitat manipuladora, educo l’alumne que jo sóc. (Davant el silenci previsible dels receptors, Q continua amb l’onanístic discurs que dóna sentit a la seva proposta). Q- (a tots). Hola! Sóc hiperterrorista! (…) Això és el començament d’un guió per ser continuat com a una actualització de qui és qui. Us l’enviaré via mail i m’agradaria que me’l reenviéssiu aportéssiu una presentació narrativa de la vostra ficció personal com a una successiva sèrie d’atemptats -alguns dels quals potser força cruels- que han anat succeint sense massa consciència tot i que no exempts d’intenció. Quan visioneu aquest enregistrament hi percebreu una estranya proximitat amb allò que jo escric. El meu discurs es convertirà per moments en el vostre, i sentireu la necessitat d’estar en el meu lloc. D’eliminar residus que, d’altra manera, segueixen solidificant-se en una paperera on ja res d’allò enmagatzemat pot arribar a reciclar-se. El comptador ja funciona. Deu, nou, vuit, set. Anem a desaparèixer de la millor manera, cuidem tots els detalls i fem d’això una experiència estètica per després reaparèixer no sense una certa angoixa en el com, i posem ènfasi en la nostra nova caducitat per continuar cíclicament el nostre superprocés d’alliberament. (En off, i pujant el volum progressivament fins disminuir-lo quan el fragment acaba) Candy came from out on the Island. In the backroom she was everybody´s darlin´, but she never lost her head. Even when she was giving head, she says: hey, babe, take a walk on the wild side. I said: hey, baby, take a walk on the wild side. Q- (Per a ell mateix i mig solapant-se amb el fragment anterior). Amb mi, amb la meva mare, amb la meva germana, amb la meva parella, amb el meu nebot, amb els meus alumnes i amb els meus pupils. Sembrar en les fronteres per després -no diré que no- sentir-se amb la necessitat de cuidar egoistament aquests processos. Juguem a educar-nos i eduquem-nos en el joc respecte a provocacions que extreuen el costat més salvatge de la vida no sense qüestionaments a posteriori. Que què hi ha més enllà dels límits? Doncs molt per a alguns i res per a altres. Els límits sempre estan allí per als orfeus disponibles que circulen per carrils en que tot està permès. You know me, Robbie! (Tall en sec). Exterior. Carrer d’un ciutat mitjana a plena llum del dia. Des d’un gran pla general, la càmara inicia un zoom in mentre localitza els autors del diàleg. Sd- ¡Hola! ¡Soy hiperterrorista! -gritando- Así que hagan todo lo que yo les digo y nadie saldrá herido. Uno entre la multitud- ¿Hiperterrorista? ¿y eso qué es? ¿una especie nueva de supervillano? -sin demasiado asombro ni interés-. Sd- ¿Y tú quién eres? ¡No te acerques más o te mato! Yo soy hiperSeDeR y hoy es tu día de mala suerte... ¡Estás detenido! Uno- ¡Ahhhhh..! (Tall en sec) Exterior. Terrassa de la cafeteria d’un palauet barroc visitable. Tarda amb núvols. Una adolescent arriba amb dos adults que semblen ser els seus pares. Té la mirada desafiant i du uns jeans de cintura baixa, cagats i pitillos combinats amb una samarreta negra de màniga curta amb un text en blanc i en majúscules que diu: QUEEN OF FUCKING UNIVERSE. Q- (a tots). Se’ns ensenya a reproduir, a obeir i a no qüestionar. I on estem nosaltres? Podem satisfer a qui ens envolta sense que aquest hagi de ser un objectiu a complir en les nostres accions i sense haver d’evitar responsabilitats amb allò amb què ens hem compromès. Però, on queda el compromís amb nosaltres mateixos? La satisfacció personal arriba a ser una arma egoista que es disfressa de neuròtics plaers d’interdepèndencia social i professional. I això sí ens posa realment en un compromís. Potser ens hauríem de reconèixer en allò que fem sense arribar a obsessionar-nos en customitzar-ho tot. El fet educacional hauria de ser, por definició, inestable i una disciplina en constant transformació, capaç d’adaptar-se a qualsevol context, siguin quins siguin els seus protagonistes. Una acció bidireccional i perenne entre tots els seus membres. Tots som alumnes i tots som professors perquè l’aprenentatge posa en evidència el respecte envers l’altre. I aquest altre comença per un mateix. (En off). El poder y la importancia que tiene la adolescencia en nuestro desarrollo como personas adultas hace que la pubertad y su consecuente revolución hormonal sean más que un momento extremo en el que experimentamos un cambio biológico; en su transcurso aparecen ilusiones y maltratos, identificaciones y crisis existenciales, tentaciones y deseos, ansiedades de constante satisfacción e impulsos autodestructivos… detonantes, todos ellos, de esa transfomación mental en la que abandonamos la etapa pueril encadenando con el período teenager, un espacio de inconsciente concienciación donde entran en juego nuevas reglas y estructuras provocadoras de los más grandes conflictos personales (Joan Morey. Fragment del text per a la mostra col·lectiva “Edad Perversa”. Galeria Horrach Moyà. Palma, 2003). Tall en sec. Quarta temporada: selvportrett. Exterior. Tarda. Terrassa d’una cafeteria turca prop de Copenhage. Q- (a tots). No volia recórrer a referents anomenats artístics, però finalment les ones retornen a un i la mirada -no exempta d’intenció- troba, satisfeta, allò amb el què sentir plaer. Voyeurista em definiria -li vaig dir a en Paco sense en Manolo-. Fixar-se en la vida dels altres, en la poètica quotidiana del tret segons la meva formació de francotirador brossià, o exhibir la d’un capturant(se) en significatius moments. Jo també vaig trobar un vegada dues agendes com na Sophie: una a Ginebra, de dia i en una cabina de telèfons i una altra a Marsella, al terra i a altes hores de la nit. Ambdues les vaig guardar com qui guarda una foto familiar. Més endavant em va arribar una maleta extraviada de l’aeroport de Palma. No revelaré la font, però qui me la va cedir va intuir que el seu contingut m’interessaria. I així va ser. Fotos i diapositives privades i professionals. Negatius encara sense positivitzar, frescos i molt íntims. Vaig estar temptat de cercar el seu propietari, però vaig acabar quedant-m´ho. Finalment, tot el material es va perdre en una inundació. Va desaparèixer de la mateixa anecdòtica manera que va arribar. (En off i sense cap tall) Querida Sofía, Te he comprado un poster para que cuides de tí. Es un autorretrato en el que la autora sugiere sobre su pecho una consigna para sobrevivir. Tómatelo como una terapia visual de shock al igual que ella -tu homónima- al reenviar el texto del desenlace amoroso del hasta el momento su companyero a toda una serie de mujeres para que lo interpretaran a la vez que resarcir su malestar y vacío, así como su vengativa exposición ante la frialdad de dicho corte. Pronunciemos juntos la frase: teIk ker @v jurself mientras potenciamos nuestra autoestima y nuestra autoimagen autofotografiándonos. Warhol terapeutizó también con su obra, no exenta de reflexiones sociales y metaartísticas. Sus autorretratos son privados, clandestinos, viscerales, compulsivos y amanerados como lo pueden ser los realizados en los photomatones ubicados en el arcén de nuestra autopista. Flashes de peepshow tras la cortina a través de la cual la expresividad de la mitad inferior del cuerpo y una sutil banda sonora estimulan la imaginación de quien espera su turno o, simplemente, mira. Definitivamente y a pesar de ser poco visual, el facebook es pop. Ahora especulemos sin límites sobre los contenidos de los productos de los photomatones y de lo que es capaz esa pantalla en la que se refleja la cara a la vez que se descubre un objetivo y unos ojos a modo de pictogramas que nos miran para facilitarnos el encuadre. Luego recoge uno el resultado en la casilla de salida a la espera de su revelado y secado. Todo un tradicional y morboso artefacto del cual conseguir con rapidez primeros planos oficiales sin dejar de jugar con disparos alternativos grupales o personales, no menos importantes. Un lugar semiprivado a modo de cabina donde soltarse, gozar y encima tener prueba de ello. En ellos hemos sido nosotros, aunque también solemos reproducir necesarios 71 chichés sea por pura experimentación sea por descarte posterior (yo también quiero hacerlo o tener una igual que). De igual manera, la curiosidad que despertaron las primeras polaroids en su momento supone todo un hecho precursor al egocentrismo fotográfico on line actual pues te permitía hacerlo en cualquier lugar y tener un documento instantaneo del proceso de lo ocurrido con un aire mágico y objetual de unicidad irreproductible sobre el cual Benjamin y Barthes se hubieran probablemente también pronunciado. La empresa Polaroid quebró oficialmente el 2008 y ha vuelto a renacer este 2010 con su modelo 300 para un público joven de la mano de Lady Gaga como nueva directora creativa. En un momento en que el popular oficio de los paparazzi se revisa desde la propia historia de las artes visuales, más allá del coleccionismo visceral e idolatrado y bajo el fetichismo fotográfico que conlleva el soporte polaroid, trabajos como los de Gary Lee Boas se retoman como precursores de esa voluntad de ser testigo gráfico y personal de toda una generación. (Tall en sec). Interior. Habitació de Mette. Matí estiuenc a Copenhage. 09:30 Pacoymanolo Es curioso, pero siempre decimos que nuestros autorretratos son nuestras fotos. Pero cuando haces un autorretrato estás mintiendo. Te creas un personaje. No eres tú, y más si tienes el control. Disparas hasta que ves lo que crees que debe ser. 09:33 Victor Fender Sí. Es un juego peligroso en el que abandonarse, pero a veces se es más uno de lo que parece a priori. 09:33 Pacoymanolo No sé. 09:33 Victor Fender Depende de cómo definamos UNO. 09:34 Pacoymanolo Sí, pero crees que al desechar... no estás mintiendo? 09:34 Victor Fender También. 09:36 Victor Fender Todo es un tema de consciencia y sinceridad personal entre cómo uno se ve, cómo quiere que le vean, cómo le ven los demás... 09:36 Pacoymanolo Exacto. 09:37 Victor Fender Yo mismo suelo hacerme retratos y aunque me guste onanísticamente no deja de ser un acto complejo. Quan em fotografio, em despullo, m’exhibeixo a mi mateix com si fos un altre qui em veu. Provo a desdoblar-me en aquells que no acostumo a ser però que també sóc. És com quan un es mira en el mirall -sencer i nuabans o després de dutxar-se per reconèixer-se i escannejar-se, facilitant zooms on cal. Avaluant el físic, agradant-se, rebutjant-se, resignant-se o assumint allò que ja forma part de la pròpia identitat. Fantasejar sobre com apareixeríem en les revistes acaba sent un acte que gairebé tothom acaba fent en un privada especulació i/o en una posterior exhibició pública. Un acte a porta tancada no sempre conscient alimentat per la televisió com un sa voyeurisme en què molt pocs es reconeixen. Mengem, ens gratem, ens mirem, enraonem sols, dormim, defequem, ens masturbem, ens rentem, ens posem el dit al nas, pensem amb la mirada perduda, llegim, ens observem el cos detingudament, bebem, fumem, ballem, xategem, cuinem, teclegem, cantem i pixem en solitari. L’encant d’allò quotidià, la frescor de la inmediatesa i la naturalitat d’allò amateur. Tot i així, les imatges continuen traint(nos). Així que deixem-nos enganyar amb criteri! I si representem la nostra realitat amb elles, aquesta mateixa realitat pot ser doblement 72 representada quan un es reflecteix en la realitat de l’altre, la imita, o, directament, la copia amb totes les seves conseqüències. En un moment com aquest no s’haurien de descartar altres maneres de reproduir la pròpia imatge que, sense ser tan immediates, poden aribar a ser igualment metareflexives perquè duen el pressupòsit tautològic cap a altres camins dins la mateixa cultura visual. Es tracta de deliberades còpies d’imatges -no fotocòpies- que, sense pretendre ser interpretacions de traduccions ja realitzades, acostumen a aportar una còmplice lectura d’allò tradicionalment manufacturat que, tot i amb alta iconicitat proporcionada per la fotografia o el retrat a llapis o a aquarel·la, no deixa de ser una altra traducció possible a la realitat primera. En qualsevol cas, versions que interpreten una realitat (encara que sigui la d’algú) susceptible sempre de ser representada. Aquesta és la línia de treball del català Sito Mújica quan juga a dur a un extrem aquesta autorealitat representada en perfils de xarxes socials, “copiant” sota un criteri de romàntica empatia retrats o textos -reproduïts escrupulosament amb la font original- que defineixen a un en una voluntat de conscient apropiació de la imatge pública de l’altre. Una intencionada traducció que torna al seu estat digital en la mesura que es “penja” per ser alliberada i novament consumida. Superant el seu primer projecte al respecte sobre myspace, Liber Dies pretén interactuar sota un perfil propi a facebook re-representant -tal i com apunta el seu autor- aquelles identitats profanades. Partint d’una sinceritat poc habitual, el treball d’en Sito alterna la reproducció d’obres de populars fotògrafs vinculats amb el món de la moda amb la d’autors desconeguts que s’exhibeixen en la xarxa. També Memento Mori suposa un projecte en el que ell i els barcelonins PacoyManolo cacen a personatges de l’hàbitat mallorquí per convertir-los en preses exhibides sota diferents suports. Després d’una prèvia difusió on line, el dia a dia d’aquests creadors s’està convertint en una exploració social d’homes i de zones de discutible turisme per ubicar les seves primeres instantànies. El blog real d’uns caçadors que localitzen vedats privats on les preses es deixen caçar amb la possibilitat de veure’s reproduïdes en un altre espai d’exhibició com és el de la galeria d’art. La llicència que els tres disposen per apuntar a qualsevol en qualsevol situació provoca una seducció indirecta sobre qui serà el seu objectiu. I aquesta és una de les seves armes. Un contracte a quatre bandes en què qui és fotografiat cedeix gustosament els seus drets de reproducció. Projectes que versionen la realitat (encara que sigui la d’algú) susceptible sempre de ser representada per un altre, sigui qui sigui que es senti provocat. ¡Venga, empezad a desnudaros! (En off)- “Je vais maintenant céder la place à une forme de moi, peut-être obscure, peut-être pénible, mais plus vraie mille fois que celle qui vous parle et que vous avez devant les yeux” (Veu de Q parafrasejant a Jean Cocteau en una presentació pública el 1932 de la seva pel·lícula Le sang d’un poète). Amb les TIC i els canals que utilitzem per rebre i emetre missatges (àudio) visuals es posa en evidència més que mai la gran dependència social que tenim. Som si ens reconeixen com a tals i la nostra “existència” es confirma en les no tant noves xarxes sociales que, alhora, potencien democràticament altres estratègies alternatives a les oficials de ser popular i, conseqüentment, mediàtic en la línia de Cory Kennedy -tinguis o no res per oferir-. Es tracta de fenòmens més o menys efímers que funcionen paral·lels en la televisió, amb l’afegit glamour que unes encertades fotos i un atractiu disseny de presentació elaborat a priori poden permetre. La seva permanència ha de suportar una dura competitivitat a força de cuidar extraordinàriament la seva presència on line per alimentar el seu share. (Tall en sec) Cinquena temporada: revoluciø. Exterior. Ciutat europea. Nit blava d’estiu. (En off) ¡Hola! ¡Soy hiperterrorista! Vengo de donde no os importa. Nunca me podréis descubrir presencialmente, soy tan silencioso como vuestra propia sombra. Invisible sólo para los que no se fijan. Estamos por todas partes y en abundancia, pasando desapercibidos. Somos los maestros del olvido, y con esmero nos pronunciamos al público. Con esmero y sutileza, fijamos una idea y dejamos que ésta contemple un millar de posibilidades para el resto. No buscamos violencia, perseguimos el progreso sin destrucción del orden. Crear incertidumbre, antes que temor a los aspectos de nuestra vida. Somos muchos, y unos pocos dejan que sus ideas den objetividad al mundo. Hay tantas formas de creer y ver que, en un principio, a todas podríamos darlas por validas. Si se reflexionaron con un fin, me vale. Luego busca dentro de tu ambición lo que más te convenga, y decidamos. Dije decidamos, ¿no?: “sólo tú decides”. Es posible que intimide, pues la misma palabra le precede. Ten claro que no hoy, ni mañana, pero tarde o temprano habrá represalias a todo esto. Y acabarán por intimidar con su principio. Como los flechazos que te marcan cuando te enamoras. Cosas que te dejan a la altura de una historia por su calidad de imagen, en mi caso. No vendo, yo secuestro y ato cabos a todos mis agujeros. Busco la solución a esa imagen que vale más que mil palabras. Busco entender, y hacer comprender, también, que ver lo más abstracto de lo percibido no es estar loco. En parets diferents apareixen repetits missatges alusius al mateix: Hola! Soy hiperterrorista, y tengo sed........ Hola! Soy hiperterrorista!... Vas a ser feliz en 3,2,1... Hola! Soy hiperterrorista y nadie me toma en serio... Hola! Soy hiperterrorista, pero no lo utilizaré en tu contra. Segons l’edició on line d’alguns diaris, la ciutadania que ja ha llegit els anònims ignora si preocupar-se o no perquè la sensació és de desprotecció per quelcom que es desitja. Alguns estan per oferir els seus colls a possibles i necessàries temptacions, però alguna cosa els diu que això no saciarà a la comunitat autoanomenada hiperterrorista. (Ya en off). ¡Hola! ¡Soy hiperterrorista! Y lo seré siempre y cuando mantenga el prefijo “hiper” que me permita hacer las cosas que los simplemente terroristas no pueden hacer. Lo sé, sigo de vacaciones. Q- (a tots). L’autoretrat probablement sigui paradoxal en si mateix, encara que no menys que el retrat. Pensant-ho bé, l’anonimat i el pseudonimat són també formes d’autoretratar-se. Som molt més en allò que veiem i en allò que fem que no pas en el que nosaltres i la resta diuen de nosaltres mateixos. Llibreries i locals d’oferta variada s’omplen de diccionaris visuals, compendis icònics de material urbà on -professionals, amateurs i ni una cosa ni l’altra- parlen de sí mateixos. Presentacions necessàries i reiterades on es reivindica el jo no sense denotar certa inseguretat en la possibilitat de la seva absència en el software de la ciutat. Els llocs del carrer són equiparables als sites on line. No hi ha labels, però a la seva manera també s’organitzen i estan presents. Els ja aterritorials tags adquireixen una popularitat que sobrepassa allò subcultural. I en un creixement constant, fenòmens com la customizació s’acosten ja a allò social i antropològic perquè personalitzar qualsevol cosa i qualsevol espai respon a un també important desig de reafirmació. Hello, my name is... (En off). Hola! Soy un hiperterrorista troyano creador de la fiebre roja que afecta a todo el mundo, cuyos síntomas son la locura sin sentido de gritar y de cantar monosílabos, llantos y el surgimiento de manchas rojas y amarillas alrededor de la cara y las extremidades que luego producen zarpullidos. respecte, la identitat “jo” necessita estar present malgrat corri el risc de pagar un preu de dependència obsessiva. Per altra banda, continua esdevenint desconcertant la sensació de quan un reconeix amb la mirada a qui -sense conèixer de res- s’ha trobat amb anterioritat. Existeix una recíproca satisfacció i curiositat per qui acaba sent el nostre partenaire visual i que forma part, d’alguna manera, del nostre viatge o itinerari quotidià. Substituint qualsevol presentació per escrit, existeixen de la mateixa manera intercanvis fotogràfics on line entre dos usuaris connectats. Un tipus de diàleg amb l’objectiu de descobrir l’altre en un acte únicament suportable des de la xarxa, ignorant conscientment el destí i l’ús d’aquestes imatges per part d’ambdòs interlocutors. (En off) ¡Hola! Soy hiperterrorista! Ataco a todo lo que se pone en mi camino con mis armas visuales. Terrorizo mediante la expresión de mi mas sincero interior, y, sin objetivo concreto, me limito a exponerme junto a mis bombas para afectar a cualquier nivel a toda víctima que inconscientemente desee verse implicada en mi atentado. Q- (a tots). A partir dels imaginaris particulars ens assegurem certa llibertat. Allò col·lectiu tendeix a construir conductes i mirades sobre com hem de ser i actuar. La ressistència individual és conscientment subjectiva. Educar en això és ensenyar a ser lliure. (En off). ¡Hola! Soy hiperterrorista (...). Nacida bajo extrañas e inesperadas circunstancias, he crecido como cualquier otro ser humano... ajena al mundo exterior, durante mi infancia, y entrando en él ya en la adolescencia. Me muevo por el instinto de supervivencia y la intuición. Intento ser precisa en mis movimientos, aunque muchas veces mi mente no vaya acorde con mi cuerpo. Me detengo cuando los demas se empeñan en continuar, y callo. No quiero... ( no me gusta) controlarlo todo, lucho contra ello. Soy una terrorista del orden mental. Lo aborrezco. Q- (a tots). El terrorisme intimida es dirigeixi cap on es dirigeixi. La intimidació és necessària per reaccionar i actuar. (En off). ¡Hola! ¡Soy hiperterrorista!... Hace mucho tiempo que ando buscando cosas que se han olvidado. No es que el tiempo apremie, es que nosotros creemos que lo hace. Nadie puede dominar el tiempo porque el tiempo es un concepto inventado y moldeado a nuestro parecer. Sólo un hiperterrorista puede darse cuenta de ello. Por lo tanto, asumiendo mi papel, persigo a las lechuzas e ignoro a los gallos, y además evito la ciudad. (Corte en seco). Q- (a tots). Negacions i afirmacions es multipliquen com en una obra de Magritte: en aquesta imatge no et reconeixo, això no és un tatuatge, aquest text és el teu autoretrat, no et veig en aquests globus, això no és un rellotge, no ets tu el reflexe en la piscina, la que mira ja no sóc jo, això no és una màscara, jo sóc una muntanya, jo sóc un espia-dimonis, som un “puntazo”, jo sóc un personatge, jo sóc alumne, tu el que ets és el seleccionador. Objectivament, els dels autoretrats mai no serem nosaltres ni probablement ho siguem per a molts ni per a nosaltres mateixos. I aquesta perversa traició retroalimenta la relació entre qui sigui que siguin ells i els espectadors. Si a això hi afegim que allò que ens envolta en cadascuna de les representacions se’ns arriba curiosament a assemblar, es crea un estrany vincle de mútua subordinació. Autosemblances fractals. (En off). !Hola¡ Soy hiperterrorista y multidisciplinariamente atenta, tanto dentro como fuera. Sisena temporada: negociacions. Q- (a tots). En un moment en què la societat de la comunicació democratitza en sistema binari els seus usuaris i controla la nostra gola informacional al Jordi Pallarès, 2009-10 73 English text HYPE-FIDELITY Double exhibition “Don’t Believe the Hype” Public Enemy (It Takes a Nation Of Millions To Hold Us Back, 1988) “To write an essay is to paint oneself” M. de Montaigne “Images are mirrors. Mirrors that spit at me with words” Alberto García-Alix “Ain’t the pictures enough, why do you go through so much To get the story you need, so you can bury me You’ve got the people confused, you tell the stories you choose you try to get me to lose the man I really am [...]” “Privacy”, Michael Jackson (Invincible, 2001) “We are the crowd, we’re quick coming out, got that flash on you take the picture of you its so magical. we’d be so fantastical, leather and jeans a watch on my wrist, not sure what it means, but this photo of us it don`t have no trace, ready for those flashing lights, Cause you know that baby I” “Paparazzi”, Lady Gaga (The Fame, 2008) “ [...] We are saints and demons, we’re invincible. We are faithful and traitors, we are impossible. ¿Where are you now?, ¿who will you be now?” “La diferencia entre la fé y la ciencia”, Fangoria (Arquitectura efímera, 2004) 74 Loyalty to oneself should not be given too much importance. Even so, for many people the act of sharing that process often ends up being violent, exhibitionist and invasive for many. Hype-Fidelity is a centripetal exercise on what must be a product of generational and personal authenticity. A reflexive act of nudism where fiction and reality come together to discuss our most organic storehouse. Hypertrophies we surrender willingly to our memory. Autorun files waiting to be opened and subsequently updated and reconnected. Genetic, anecdotal and/or visceral sub folders that store all that we one day felt like viewing, reading and/or listening. HyFi is a speaker system that amplifies who we are, on the basis of what defines us in the domain of the pleasurable. Rebelling against possible hyperaesthetificacions, it is an exercise in which we cannot afford to lie. A hypercam horizontally connected all the twenty-four hours a day is reputed to have. For these and other reasons, HyFi ends up as a complex, risky and unstable map that is susceptible to rethinking by the individuals’ own movements and joys, which dialectically accuse. This exercise will always tend to branch out by including other voices and images in the weave. HyFi will reflect indiscriminately, and with high doses of iconicity, whatever and whoever we have encountered in any of our realities. Places, concepts, heroes and artefacts which result from the sum of personal and professional life (inseparable, and highly narrative, primary factors). If the story to be narrated is eccentrically aesthetic and subcultural, then the more likely we are to become emotional and indulge in generational idolatory. Subjects and objects of alternating roles find themselves submerged in a (ego)universe, which is more democratic than it appears, bluntly questioning any curious eyes. ¡Hi! This is what I am like. ¿Aren’t you? HyFi is a practice using macro snapshots that attempts to capture the invisible discourse of our tasks. Comings and goings which feed back into our functioning, without overlooking any details of the process and finding the most faithful representation in the anecdotal. Hyperactive associations where sound and image have a mutual and addictive dependency. Extraordinary fidelity through hyper-unaccustomed reflection on the referential and creative process of oneself. Leitmotifs that are rediscovered by mapping one’s own body. The theoretical and physical. The official and the mundane. H-rays that enable you to see yourself naked. Macroscopic super-vision. Rec. We convene founders, followers and promising new acquisitions. We meet in person. We start with a pilot mapping that will enable each to propose their own. We exchange what we have in common by means of consumption formats (as a basis for the projectable and/or audible). We post and chat in private. We display our relevant material. We convene again and again to feed an extensive archive where there is space for everything. We share pleasurable experiences, and references to them, so that we can order and structure them. We also plan our fiction. We contribute bibliographies. We construct our final geography, knowing that it will never be definitive. Finally we force ourselves to a take a break after so much physical play. Satisfying the playful morbidity that I have accustomed you to, and as an aperitif to the promised striptease, we’ll first play the twins memory game to test how much duplicity you are able to accumulate. You probably already feel that your identities are all shuffled and turned upside down. All with the same design on the back. This is a game that sharpens visual memory. When you find two images that seem to be of the same person, they are shown face up on the table and stored. Axes and coordinates give clues to the location of each of the different identities. The winner is who collects most. Meanwhile, questions will lurk in your heads: ¿Who else is he? ¿Will we recognize our partners? Even so, nudism is not always tolerable. Exposure to oneself means self-examination with foreseeable fears and uncertainties about what one is in the midst of the accumulating material. Subcutanicities. For this reason, among others, there are multitudinous demands and negotiations. The chrysalis becomes a butterfly because it has no doubts. ¿Where does creativity underlie in an act of such purification? How can we capture that and, above all, how can we interconnect the various paths that each person follows. Nor is visualization free of risk. While some are mapping, others fly over their own territory. It’s inevitable, however much they want to camouflage the radars. Surveyors and pilots. Its about analyzing substrates at ground level or from the air, even when it would be convenient to travel in a spiral. To feel that you have got somewhere where you can see yourself with the objectivity that the displacement provides. One hundred and eighty degrees of necessary translation and dilation. Once a tower is built in the image and likeness of the other, both self-destruct (self-immolate). This is an inevitable fact. It is a crisis that manifests once they are finished, questioning the existence of one vis a vis the other, its location, it’s meaning and, above all, their mutual dependence. Still, the construction process of the “other” is slow and often invisible (in which case its definitive construction requires hypervision). Awareness of the existence of a clone may indirectly cause its destruction. Undercover self-attacks that provide regenerative space. The sl-ow-mo-tion of that des-truc-tion is saved on the hard-drive and vi-sua-lized over-and-over again in a au-to-ex-e-cuta-ble loop. Fearlessly, the mirror is broken and the threshold of dust appears. We stay with the spectacular dust of Orpheus. A long lasting and intense dust from which the foundations of the other two towers can be guessed. This time simultaneous in their growth, though still just as unstable and outdated. - ¿Do you have a twin brother? - If I had a twin brother I would of fallen in love with him. - Well I would have given him hell for being the centre of attention. - I would have liked to experience that very special complicity they say twins have. - I would of taken advantage of him taking my place in exams. - I Well, I would have made the most of it with the girls! - My grandmother was a twin. - They say that it is inherited every other generation, ¿right? - Yeah. ¿And how do you imagine yourself with someone just like you? - I don’t know, but if I already hate to see brothers dressed the same, ¡imagine twins! We wouldn’t be exactly the same. On second thoughts, everything would be double, but all would also be shared, just because of that. - I think that I would get sick of people knowing us as “the twins” without ever quite distinguishing us. Like a pack. ¡Maybe we would be very different! Character wise I mean. Before sitting down, think about whom you feel most connection to and place yourself between them. In front of you there may also be someone that you share some sort of complicity with, however latent it might be. Seek out your matching pair. Once you are in position, move on to sharing maps. Examine each map and discuss it with the people you have selected. We will project ourselves into their deep structure and establish meaningful connections. Write as much as you like and use the pencils to make links with others on the large table -now we are at that stage-, but not without agreeing with the other on what is to be shared, and stating this explicitly on the two-way link. In the same way don’t hesitate to cross out with a single line those that don’t apply. It is true that asymmetry destabilizes, especially as a result of the massive and necessary presence of reflexion, the double, of that similar other we so much like to perceive on one side of things. The concept of couple or relationship is in itself an example of therapeutic symmetry. The symmetry of desire and the symmetry of fiction also exist. We often meet that need with the visible, even though we really want to open our eyes to illuminate our internal symmetry that also exists. Breaking down, expelling, destroying or removing something symmetrical produces a visceral effect on our organisms, that is always recorded somewhere in our body. In fact, righthandedness exists because it determines left-handedness and vice versa, alternating roles of activity and co-function. If symmetry fails us unilaterally then, much to our disadvantage, we limp. It’s almost better to reconstruct the entire duplication by saving changes in different documents. The sudden discovery of a left-handed aspect gives an extraordinary new meaning to what we do. The symmetrical is dialectically objective while the asymmetrical is seductively subjective. The body, the other, the house, the city hide interesting and risky games between uniqueness and duplication. We have within us the ability to detect their precise location and the exact moment of their reception. Entranced by Hodler’s representations of the obsessive reflections of a mountain above Lake Léman, it is inevitable that Narcissus will in the end establish very special connections with nature. Some have postulated that, beyond his beauty, the representation of himself in the water became so ephemeral that it did not allow for adjustments, and this condition led to his permeability to any external factor that threatened his continued existence. A possible reproach to Narcissus -if this objective rationality is admissible- would be his failure to acquire the consciousness necessary to change his own appearance, when he was not sufficiently pleased with what he observed in his reflection. A modification calling for a lucid illumination and consequent spontaneous reaction which may become a victim of its own beauty’s seduction -certain to be frustrated by it being impossible to consummate-, powerless to take it to a more carnal stage. Another of his frustrations is being unable to reflect isolate fragments of his own body, and always seeing himself as a whole, experience showing that he cannot observe any part of his body without seeing his head. But Narcissus always finds a reflective surface to gaze himself on and travel in, whether it is a windowpane, the TV set or the stainless steel plumbing of the washbasin. And when the light disappears he forces himself to change. This is the right moment to allow himself to reflect on the process of his own observation and on his unconscious and necessarily ephemeral reflexes. The other day we took some shots. Frames of the demolition. It was an evening of experimentation with the need to see oneself as another, of ulterior reflection on reality after seeing oneself reflected as a bewildering unity. !What do I mean, confusing, annoying! We searched for symmetrical locations and anecdotal couples emerged. Do you stumble over yourself, or do you get caught abruptly when you see yourself in another person and find some things intolerable? Do we walk at a distance, intolerant of any shadows, or do we react to the pair, accosting self rather than otherness? Without identifying the meaning of the narrative process itself, we dispute it intensely without making any sense of it. We recognize ourselves from the outside and harass our neighbours when we see similar paths that we think belong to us. We play, but subtly ignore the rules and our appearance is reduced to clumsy binary movements. We hesitate in simple choices, confronted by the simultaneity of options previously resolved without a thought. Four times two makes eight. Eight times two makes sixteen. Hunters and prey always exchange roles with surprising ease. I would go so far as to say that their relationship is one of inbred inter-dependency. They are a single species and they search for each other. They roam the same areas and tread a common thread that binds them one to another. A dangerous wire suspended at a height which they alone can reach. A perfect and irreparable contingent balance that both have to make use of. It is not true that the hunter will take any prey, or even that the prey will play until death 75 with any hunter. They choose each other, just as they choose the more auspicious day for it. It is a bidirectional mating where the context is known, as well as the code to be used when it takes place. The fact of communication during hunting camouflages the message itself. It is also suspended from the path of the wire itself. It is true, there might be noises and vibrations that might make it hard to understand, but everything is chosen with such precision that any doubt is ruled out by the singularity of what is about to happen. Hunted prey with hunters. Tightrope walkers with makeup on for the occasion dancing to Genet before succumbing to mutual recognition. A designer flat belonging to professionals. Morning of December 31st. Soft light enters through the window of a large living room with a Christmas tree. The tree has created a natural carpet that grows day by day as it sheds its needles. Photographs of a young and expressive father, proud of his son in his arms draw attention, were probably taken recently by someone close to the family. Also two snapshots stuck to the wall, a tiny Spiderman under a framed portrait of a supposed Modigliani. It is a room full of calculated but unconscious contrasts: big/small, blackand-white/colour, metal/wood, reproduction/original, natural/artificial, black/white, full/empty, silence/sound, matt/shiny, pairs and unities. I’ve just finished reading a text, and I prepare to state that it could be called Dr. Kill and Mr. Hype, to the extent that destruction is necessary in order to know oneself (¿place too much value on one’s subjectivity beyond what is missing in one’s own image?). I imagine it written in the symmetrical mailbox at the entrance. This must be a couple -the postman will speculate, along with more than one curious temporary occupant of the flat-. And indeed, it is. A couple in deed, I repeat. In the lounge there is also an old gaming table with an alpine green baize ready to play dominoes. Above it a checkerboard. I’d like to photograph the couples I’ve described who coexist in this room. I already see a few photographs in my minds eye while I observe my own distorted image in each of the balls suspended in the majestic (but little celebrated) Christmas tree. Simultaneously, I hear the black and white keys of a romantic neighbouring piano. If it were not for the stillness, I would record some of this duplicity with a fixed camera. Films that would somehow portray the objectives of a fixed gaze at the iconic speed of its mind. Something similar to what Lady Gaga perceives through any of her spectacular shades. (Off-screen) “Power invites you to live and die for it, both in the effort to preserve it, and in reaching it or capturing it. But it is forgotten that power cannot be occupied, by definition it is not passive but active: it is the one that possesses. The possessed live the illusion of fighting for a certain power, when in fact they are being consumed by it.” (Abu Ali. “Rhizomes. Espacios liberados.” OVNI, 2009). Q- ¡Sacred truth! I whispered to E while M affirmed the fact of love on that pseudo egocentrical altar. At that moment I saw myself tracing a curved arrow that returned to the start. To those navels that I love so much. Unprotected umbilical traffic in the palimpsest of the body as a wink to M’s nakedness. A loop like everything that returns when someone examines the essence of their ways in what they do, in what they see. A lens moves out and back as often as the prophylactic actions that follow it. (A week later, also off-screen) M - ¡Hi Q! I’m attaching the text of the lecture from the other day. I hope to get yours, talk to you soon... Hugs. MS (A few days later, with his hair cut and still off-screen) Q- Dear M. I would like to disaggregate you into ten equidistant parts to return to your predicate format, positioning myself in the subjective and in my borderline practices. Hey, ¿shall we number ourselves? Honestly, I am overwhelmed by my power and ability to penetrate into anyone. Although I fear my uncontrollable greed while I idolize it. ¿Why ten? I continue growing without even knowing in which direction, which comforts me somehow. S admits that she will process his fictitious death. But of course there’ll be lifeguard witnesses. And while she tells me and I visualize it, I try not to seduce myself into bringing to the surface structure a support that will be equal to the situation. Another weirdness, but presumably useful. And yes, I will introduce you to S during Sant Joan, although L already knew her from your terrific sermon and because of her wicker bike. Eights and sevens are sometimes teenagers. That is their wildness. The story is that the death of S is enhanced through me by the series of parallel highways by the roadside. Snapshots in which, under a pretext of bidirectional practice, I also die. I’ve started with some of them: the boy 16, the girl M, the girl A, the boy M and the grateful boy Z. And others. All dead in different and aesthetic circumstances. Holy men and women of fiction. The drums. I will only ask once (to S) what I have already asked some of them: ¿what would you do if you had an identical twin? Third season: The ice murderer. They say he works as a janitor but nobody can be sure. What is for sure is that he dresses in white and everything about him is disproportionately large. He asks for Cokes so as to chew the ice without fear of noise pollution. He actually took on the role of a soundtrack as we talked about Bataille and Burton. His activity generates forced passivity and the power used is sufficient. He somehow photographed us while we mentioned that our goal was simultaneously set upon him. Q- That’s what its all about, I told S. We are subjects and objects as long as we look at ourselves through the screen. But, ¿who sets the limits to this exposure?. ¿Why do I feel so powerfully perverse when I grab my powerful camera up to my pelvis with both hands, while my screen rotates to the zenith? The erection of my zoom is justified by my framing and iconic dialogues. Also in my capture of images and my visceral instructional documents. To photograph and to be photographed. I would conjugate both voices of that verb so I could display it in a classroom under any pretext, and in my changing screen background. Though on second thoughts, I prefer, in the end, the imperative or indirect interrogative. ¿Or does that sound paradoxical? 76 Interior. Mette’s bedroom. It is already past seven in the evening and the low July sun is shining through the window of the room. (Off-screen). Yesterday I bought a new visual memory game. You might think I was in short supply of it (!nothing further from the truth, it is my greatest treasure!) or that I need to store some up, or that it is just an entertainment during my present quarantine. In any case, I will play with them again when we meet up again, on the nineteenth. This time the theme is hearts, and it is pampered and shared urban compilation. When I met the author I told her that I had already started on a similar collection. Q- (to all). Today I have ascertained that I am a translator and I am going to suggest a narrative exercise. It seems to be the case that images and the concepts that lie behind their form and content catch hold of me in all kinds of situation, either through sheer deconstruction or ability to connect to my own microcosm. ¿Or should I say macro? This and other issues, such as fear of idolising my own image, make it difficult for me to learn some essential languages. My illogical process is tinted by my personal ecology, and stems from my impotence in projects that help me to grow and make up for that deficit. In an act of self-gratification, and beyond subjective and unconscious manipulation, I educate myself to be the student that I already am. (Before the predictable silence of his audience, Q continues with the onanístic discourse that gives meaning to his contribution). Q- (to all). !Hello! !I’m hyperterrorist! (...) This is the start of a script to be continued as an update of who is who. I will send it to you all through the email and I would like you to forward it, adding a narrative of your personal fiction as a series of successive attacks -some of them perhaps very cruel- that have been occurring without much awareness, although not unintended. When you watch this recording you will feel a strange closeness to what I write. In moments my speech will become yours, and you will feel the need to be in my place. To dispose of residues that otherwise would continue solidifying in a bin whose contents could never be recycled. The clock is ticking. Ten, nine, eight, seven. We are going to vanish in the best way, paying attention to detail and making it an aesthetic experience, then come back (not without some anxiety about how we manage that) and making a point of our recent expiration so as to cyclically continue our superprocess of liberation. (Off-screen, and gradually increasing in volume until it starts to fade at the end of the fragment) Candy came from out on the Island. In the backroom she was everybody’s darlin´, but she never lost her head. Even when she was giving head, she says: hey, babe, take a walk on the wild side. I said: hey, baby, take a walk on the wild side. Q- (To himself and half overlapping with the fragment above). With me, with my mother, my sister, my partner, my nephew, my students and my pupils. Plant on the edges so that I can - I won’t deny it- feel the need to care selfishly for the processes that follow. Let’s play to educate ourselves, and educate ourselves in the game of coaxing the wilder side of life, and not neglect to question ourselves a posteriori. ¿What lies beyond the limits? Well, a lot for some and nothing for others. Boundaries are always there for the available orpheus’s to drive in lanes were anything is permitted. You know me, Robbie! (Cut) Exterior. A medium sized city street in broad daylight. From a very wide shot, the camera begins to zoom in while it locates the participants in the dialogue. Sd- ¡Hi! !I’m a hyperterrorist! -shouting- do everything I say and nobody gets hurt. Someone in the crowd- ¿Hyperterrorist? ¿what is that? ¿A new type of supervillain? without showing much surprise or interest. Sd- ¿And who are you? !Don’t get any closer or I’ll kill you! I am hiperSeDeR and today is not your lucky day ... !You’re under arrest! One- ¡Ahhhhh..! (Cut) Exterior. Terrace of a cafeteria in a baroque mansion that is open to the public. Cloudy evening. A teenager arrives with two adults who seem to be her parents. Her eyes are challenging and she wears low cut baggy jeans, and a short-sleeved black shirt with white capital letters that read: QUEEN OF FUCKING UNIVERSE. Q- (to all). We are taught to reproduce, to obey and not question anything. We can satisfy the people around us without them having to be part of our aims in life, and without having to avoid the responsibilities that we have established with them. ¿But where is the commitment to ourselves? ¿And where are we? Personal satisfaction becomes a selfish weapon disguised as the neurotic pleasures of social and professional interdependence. And that really does involve us in a commitment. Perhaps we should recognize ourselves in what we do without being obsessed about customizing everything. The educational process should be, by definition, an unstable and ever-changing discipline, able to adapt to any context, whatever its protagonists. A perennial two-way activity amongst all its members. We are all students and we are all teachers because learning reveals the respect we have for the other. And this other begins from oneself. (Off-screen). “The power and importance of adolescence in our development as adults makes puberty and the subsequent hormonal revolution more than an extreme moment when we experience biological change; as it progresses illusions and abuse appear, identification and existential crises, temptations and desires, anxieties of constant satisfaction and selfdestructive impulses ... all of them triggers of that mental transformation in which we abandon the childish stage for the teenage state, a space of unconscious awareness where provocative new rules and structures of the greatest personal conflicts come into play” (Joan Morey. Fragment of the text for the collective exhibition “Wicked Age”. Horrach Moya Gallery. Palma, 2003). Cut. Forth season: selvportrett. Exterior. Evening. Terrace of a Turkish café near Copenhagen. Q- (to all). I did not want to resort to so-called great art, but eventually the waves stir you up, and your gaze, -not unintentionally- is satisfied by what gives it pleasure. Voyeuristic would define me - I told Paco without Manolo. Pay attention to the lives of others in the everyday poetry of the shot that I learnt about in my brossian sniper training, or exhibit your own, captured in its significant moments. Like Sophie I once also found two private diaries: one in Geneva, by day in a phone booth, and another in Marseille, on the ground late at night. We kept both like someone who keeps a family photo. Later I was given a lost bag from Palma airport. I will not reveal the source, but the person who gave it to me, had a feeling that the contents would interest me. And they did. Private and professional photos and slides. Negatives not yet printed, fresh and very intimate. I was tempted to look for the owner, but I ended burning everything. In the end all the material succumbed to the flood. It disappeared in the same anecdotal way that it had arrived. (Off-screen and with no cuts) Dear Sofia, I bought you a poster so that you’ll take care of yourself. It’s a self-portrait, in it the author suggests a survival slogan on her chest. You should think of it as visual shock therapy -you’re homonym- as she did when she forwarded the text that her late partner used to end their relationship. It’s document that a number of women have had in their hands to interpret, and something she can use to compensate for her distress and emptiness as well as her vengeful exposure to the coldness of that break up. Let us say together the phrase: teIk ker @v jurself while we boost our self-esteem and self-image by taking photographs of ourselves. Warhol also did therapy with his work, though not without social and meta-artistic reflection. His self-portraits are private, clandestine, visceral, compulsive and mannered, as the products of the photo booths on the side of our highways can sometimes be. Peepshow flashes behind the curtain through which the expressiveness of the lower body and a subtle soundtrack stimulate the imagination of those waiting their turn or just watching. Despite not being very visual facebook is definitely pop. Lets speculate now without any censorship, on the photos from the booths and what that small screen reflecting the face is capable of while we notice a target and pictographic eyes looking straight at us for easy framing. Then we pick up the results on the way out, waiting for them to develop and dry. Altogether a traditional and morbid artefact quickly providing official close-ups, without forgetting the playful alternative, group or personal shots which are no less important. Semi-private places, cabin-like, where one can loose and enjoy oneself and what’s more take away the evidence. In them we are ourselves, although we usually reproduce the required clichés, either by pure experimentation or by retrospective selection (I want to do that too, or have the same one as). 77 Similarly, the curiosity that sparked the first polaroids in their day was a precursor to online photographic self-centeredness, because you could take them anywhere and have an instantaneous document of what happened with a magical and objective air of irreproducible unity, a phenomena on which Benjamin and Barthes would probably of had something to say about. The Polaroid corporation officially went broke in 2008, and has been reborn this 2010 with its model 300 for young audiences by the hand of Lady Gaga as its new creative director. At a time when the popular trade of the paparazzi is checked by the history of visual arts, beyond the visceral and idolized collecting and under the photographic fetishism the polaroid support involves, works such as those of Gary Lee Boas are taken up as precursors of that will, to be graphic and personal witnesses of an entire generation. Interior. Mette’s room. Tomorrow she goes to Copenhagen for her summer holidays. 09:30 Pacoymanolo It’s funny that we always say that our self-portraits are our photos. But when you make a self-portrait you’re lying. You create a character. Its not you, especially if you have control. You shoot until you see what you think it should be like. 09:33 Victor Fender Yes, it is a dangerous game to loose yourself in, but sometimes it’s more representative of oneself than it might seem a priori. 09:33 Pacoymanolo I don’t know. 09:33 Victor Fender Depends on how you define ONESELF. 09:34 Pacoymanolo Yes, but don’t you think that when you throw things out ... that you’re not lying? 09:34 Victor Fender Yes, you also are. 09:36 Victor Fender It’s all a matter of personal conscience and sincerity between how you see yourself, how you want to be seen, how others see you... 9:36 Pacoymanolo Exactly. 09:37 Victor Fender Personally I like to make self-portraits and although I enjoy it onanistically, it’s definitely a complex act. When I photograph myself, I undress, I display myself to me as if I was someone else watching. I try to unfold myself into the people that are usually not me but which I also am. It’s like when you look into the mirror -naked and whole- before or after washing to recognize and scan, zooming in when you need to. Assessing your physique, enjoying yourself, rejecting, resigning yourself, or taking on board things that are already part of your identity. Fantasizing about how we would look in magazines turns out to be something that most people wonder about privately and/or in a subsequent public display. A not always conscious act behind closed doors that is fed by television as a healthy voyeurism in which very few recognize themselves. We eat, we scratch, we look at each other, talk alone, sleep, defecate, we masturbate, we wash, we pick our noses, we think with a distant gaze, we read, we observe our body closely, drink, smoke, dance, chat, cook, we type, we sing and we pee alone. The charm of the everyday, the freshness of immediacy and naturalness of the amateur. Still, the images keep betraying themselves (and us). !So let’s fool ourselves judiciously! And if we represent our reality with them, then that same reality can be doubly represented when one reflects oneself in another’s reality, imitates it, or, directly, copies it with 78 all its consequences. In a time like this we should not rule out other forms of self-representation, which while not as immediate, can also be as meta-reflective because they carry the same tautology to other paths within the same visual culture. These are deliberate copies of images -not photocopies- which, without aspiring to be interpretations of earlier autoimages, often provide a complicit reading of traditional products, even though they are highly iconic, provided by photography or pencil or watercolours portraits, they remain translations of underlying reality. This is the line of work of the Catalan Sito Mújica when he takes to an extreme the autorreality represented in social networking profiles, “copying” under a criterion of romantic empathy pictures or text -scrupulously reproduced with their original source- which defined oneself in a conscious desire to appropriate the other’s public image. An intended translation that returns to its digital state, it “crashes” to then be released and consumed again. Overcoming his first project on this issue on myspace, Liber Dies aims to interact under a profile in facebook re-representing -as its author points out- those desecrated identities. Starting from a rare honesty, the work of Sito alternates between the reproduction of works by popular photographers linked with the world of fashion with that of unknown authors exhibiting on-line. Memento Mori is also a project where he and the Barcelonese Paco y Manolo hunt Majorcan characters to convert them into prey displayed on various media. After prior on-line diffusion, the daily life of these artists is becoming a social exploration of men and of areas of questionable tourism to locate their first snapshots. The real hunters blog where they locate private hunting grounds where prey let themselves get caught with the possibility of being reproduced in another exhibition space, the art gallery. The license that the three each have to point their objectives at anyone in any situation causes an indirect seduction in the subject being pointed at. And that’s one of their weapons. A four-party agreement in which the one being photographed willingly gives up their reproductive rights. Projects which make versions of reality (even somebody else’s) that can always be represented by another, whoever feels provoked. ¡Come on, start to undress! (Off-screen)- “Je vais maintenant céder la place à une forme de moi, peut-être obscure, peut-être pénible, mais plus vraie mille fois que celle qui vous parle et que vous avez devant les yeux” (Q’s voice paraphrasing Jean Cocteau in a public presentation of his 1932 movie Le sang d’un poète). ICT and the channels we use to receive and emit (audio)visual messages make clearer than ever our deep social dependence. We “are” if we are recognized as such and our “existence” is confirmed in the not-so-new social networks that, in turn, democratically enhance alternatives to official strategies; be popular and, consequently, media friendly in a Cory Kennedy style –no matter if you have nothing to offer-. These are more or less ephemeral phenomena that run parallel to television, with the added glamour that flattering photos and attractive presentation design can bring. To survive it must prevail against tough competition, involving minute adjustment of online presence to feed its hits. (Cut) Fifth Season: Revolutiøn. Exterior. European city. Blue summer night. (Off-screen) ¡Hello! ¡I’m a hyperterrorist! where I come from is none of your business. You can never find me out physically, I’m as quiet as your own shadow. Invisible only to those who don’t pay attention. We are everywhere and in abundance, passing unnoticed. We are the masters of oblivion, and we carefully address the public. With care and subtlety, we take an idea and let it contemplate a thousand possibilities for the rest. We do not seek violence, but rather pursue progress without the destruction of order. Create uncertainty, rather than fear towards our lives aspects. We are many, and a few let their ideas give objectivity to the world. There are so many ways to believe and see that, in principle, we could take them all for valid. If they were thought of with an end in sight, that’s enough for me. Then look into your ambition for what suits you most and decide. I said decide, ¿right? “only you decide”. It may intimidate, because the same word precedes it. Be clear that not today, not tomorrow, but sooner or later there will be retaliations to all of this. And they will end by intimidating with their principle. Like the arrows that mark you when you fall in love. Things that leave you hanging at a certain point in the story because of its image quality, in my case. I don’t sell, I kidnap and tie knots to all my holes. I seek a solution to that image that is worth more than a thousand words. I seek to understand, and also to make people understand, that to see the most abstract view of what is perceived is not to be crazy. On various walls appear repeated messages with the same theme: !Hi! !I’m hyperterrorist!, and I am thirsty ........ !Hello! !I’m hyperterrorist! ... You will be happy in 3,2,1 ... !Hi! !I’m hyperterrorist! and nobody takes me seriously. !Hi!! I’m hyperterrorist!, But I won’t use it against you. According to the online edition of some newspapers, citizens who have read these anonymous messages do not know if they should be worried, because there is a general feeling that helplessness is something to be desired. Some are prepared to offer their necks to possible and necessary temptations, but something tells them this will not satisfy the self-styled hyperterrorist community. Q- (to all). The self-portrait is likely to be paradoxical in itself, though no less so than the portrait. On second thoughts, anonymity and pseudoanonimity are also forms of self-portraiture. We are much more what we see and what we do than what others and we say of ourselves. Bookstores and other venues are filled with visual dictionaries, iconic compendiums of urban material where people talk about themselves -professionals, amateurs and neither one nor the other. Repeated and necessary presentations where the “I” is revindicated, not without traces of uncertainty about the possibility of its absence in the software of the city. Places on the street are similar to online sites. There are no labels, but in their way they are also organized and present. Tags that are already non-territorial gain a popularity that goes beyond the subcultural. And in their steady growth, phenomena like customization are already approaching the social and anthropological since personalizing anything in any space reflects a deep urge for reaffirmation. Hello, my name is... Q- (to all). Through imaginary individuals we can ensure ourselves some freedom. The collective tends to build ways of behaving and seeing on which we build our being and actions. Individual resistance is consciously subjective. To educate in it is to teach to be free. (Off-screen). ¡Hello! I’m a hyperterrorist (...). Born in strange and unexpected circumstances, I grew up like any other human being ... unconnected to the outside world during my childhood and becoming involved in it in adolescence. My movements are guided by the instinct of survival and intuition. I try to be precise in my movements, even if my mind is often not in accord with my body. I stop when others are determined to continue, and shut up. I do not want ... (do not like) to control everything, to fight against it. I am a terrorist of mental order. I detest it. Q- (to all). Terrorism intimidates wherever it is directed. Intimidation is necessary for reaction and action (Off-screen). !Hello! I’m a hyperterrorist and I attentively attack many disciplines, both in and out. Q- (to all). Negations and affirmations multiply as in a painting by Magritte: in this image I do not recognize you, this is not a tattoo, this text is your self-portrait, I do not see you in those balloons, this is not a clock, you are not the reflection on the pool, the observer is no longer me, my super-ego is in the water, I am a mountain, I am a dragonfly, we are fantastic, I am a character, I am a student, what you are is the team coach. Objectively, those in the self-portraits will never be us, nor will we ever be for many others, or even for ourselves. And this perverse betrayal feeds back into the relationship between whoever they are and the spectators. If we add the fact that what surrounds us in each of the representations curiously seems to resemble us, it creates a strange bond of mutual subordination. Fractal self-similarity. Sixth season: negotiations. Jordi Pallarès, 2009-10 (Off-screen). ¡Hello! I’m a Trojan hyperterrorist creator of the red fever that affects everyone, whose symptoms are nonsensical madness of screaming and singing monosyllables, weeping and the appearance of red and yellow marks around the face and extremities that develop into a rash. Q- (to all). At a time when a society of communication democratizes its users into a binary system while controlling our informational gluttony about the process, the identity “I” needs to be present despite running the risk of paying the price in obsessive dependence. On the other hand there remains a curious juicy feeling when one’s eyes recognise someone that -almost unaware- they have previously found/located/detected. There is a certain curiosity and mutual appreciation for the person who ends up being our visual partner, which in some way becomes part of our trip or daily itinerary. Superseding any submission in writing, there are instant online photo exchanges between two users. A type of dialogue whose aim is to discover the other in a measure only bearable on the web, both partners deliberately ignoring the destiny and use of these images. (Off-screen) ¡Hello! ¡I’m a hyperterrorist! I attack everything that gets in my way with my visual weapons. I terrorize by expressing my most sincere interior, and with no particular goal, I just show myself with my bombs to affect at any level any victim who unconsciously wants to be involved in my attack. 79 Montse shoots Mateu