revista 3.1

Nosaltres
número 100 – maig 2013
editorial
1a. portada Revista Nosaltres
Contingut
Nostàlgia, alegria, tristor.... són els sentiments que m’ha provocat arribar a
la publicació número 100 de la revista “Nosaltres” . Durant aquests 29
anys d’existència de la nostra revista han succeït molts successos a nivell
polític, social i cultural a l’entorn que ens envolta i, com no, a la nostra
institució. Al repassar els diferents números de la revista, veure i llegir
moltes de les fotos i escrits publicats, he recordat a moltes persones,
molts vincles significatius establerts i com no, molts records personals
amb tots ells. En tots aquests anys més d’un miler d’usuaris han passat
pels serveis de l’entitat i una gran majoria ha participat en major o menor
grau en algun d’aquests 100 números.
La revista neix al 1983 amb l’objectiu de ser “una obra espontània d’uns
joves en fase de recuperació d’una malaltia mental on es reflecteixen les
seves vivències, preocupacions, tristesa, soletat, desesperació, melancolia..., algunes vegades de forma clara i oberta, altres de forma tan subtil
que s’ha de llegir entre línees per comprendre el missatge que ens volen
comunicar” tal i com escrivia la Sra. Guasp, Directora de l’entitat, en una
de les primeres publicacions.
- editorial
- grafiti
- possa’t a la nostra pell
- equinoterapia social
- torneig de bàsquet tres
turons
- la malaltia i el que ha
sigut per mi des del principi fins ara
- patrimoni protegit de les
persones amb discapacitat, testaments i llegats
- el mobbing fuente de
trastornos mentales
- entrevista a Martín Correa de radio Nikosia
- des dels libres
- descobrint el do bipolar
Arep
Associació per a la rehabilitació
de les persones amb malaltia
mental
Passeig Maragall 124 – 08027
BARCELONA - T. 933521339
La revista inicia la seva singladura en un moment molt important a l’àmbit de la Salut Mental perquè coincideix
amb un canvi de model, d’entendre la rehabilitació de les persones amb una malaltia mental..... Bé, a ser sincers i realistes i parlant amb propietat, en aquell moment únicament es coneixien els termes de la bogeria i
dels manicomis. És amb l’aparició de l’activitat de les primeres Associacions de Familiars i d’entitats dedicades
a la rehabilitació que el Departament de Salut començà a implementar el model de reinserció a la comunitat
creant la Xarxa de Salut Mental, amb la finalitat d’abordar els Trastorns Mentals Severs. En el número 53 de
Nosaltres, amb la Xarxa abans esmentada en els seus inicis, l’editorial escrita per Trudis, lluitava ja per trencar
l’estigma social existent vers el que envolta la malaltia mental: “...En altres temps, els malalts mentals, o sigui
Nosaltres, érem considerats com una vergonya i se’ns amagava i maltractava. Avui en dia, això encara passa,
però menys. Nosaltres som una mostra de que quelcom ha canviat..... lluitem perquè no se’ns margini a la
societat, lluitem contra nosaltres mateixos i contra el que ens envolta... Per això tenim que seguir lluitant sense
desanimar-nos: això o tornar al passat, que seria de nou, la vergonya, la desgràcia i la incomprensió.”
Des de l’ inici de la seva publicació, la revista “Nosaltres”, en la editorial escrita per en Lluc, un dels més compromesos col·laboradors de la mateixa, ja ens deixa clar un dels seus objectius: “... Quan parlem de Nosaltres,
si bé parlem dels malalts psíquics, també volem incloure als nostres monitors, pares, amics i parents, tots els
que tenen una part de responsabilitat en la situació que els esquizofrènics viuen... La medicina farmacològica és
la que, segons tots, ens ha de guarir, però sense el recolzament de l’amistat, l’afecte i també l’activitat i el desenvolupament de les nostres habilitats socials, saben que no podrien assolir aquesta fita...”
Aquesta idea inicial és amb la que actualment s’ha reorganitzat la revista, sempre volent tenir en compte el
màxim de visions dels actors que directa o indirectament tenen a veure amb la nostra realitat quotidiana, organitzades mitjançant diferents comissions de treball.
Al llarg d’aquests anys la nostra Revista ha publicat articles i investigacions sobre aspectes relacionats amb els
avanços científics en el món de la Salut Mental, tant a nivell de rehabilitació com de farmacologia, així com en el
de la rehabilitació i reinserció a la comunitat. En les diverses seccions de la revista s’ha publicat també escrits
referents als aconteixements que han anat succeint al món a nivell social, científic, cultural... Per aquest motiu,
rellegint aquests 100 números de publicacions podem trobar escrits i opinions dels usuaris i familiars sobre el
resultat de les eleccions a diferents països del món, enquestes sobre diferents vagues, les Maratons de TV3, els
casaments de les Princeses d’Espanya, el canvi a l’euro, l’atemptat a Nova York, les guerres que ens estant
envoltant aquests últims anys, les últimes legislatures i la seva implicació en la millora de l’evolució de l’atenció
a la Salut Mental...
De la mateixa manera, al repassar les ressenyes de la revista he recordat amb il·lusió tot el procés d’evolució de
l’entitat que va fer néixer Nosaltres, l’ Arep. Especialment el número on es publica la noticia de la inauguració
de l’edifici del Passeig Maragall, on estan ubicats tots els serveis rehabilitadors de l’entitat, amb la presencia del
Conseller de Benestar i Família al 1998 l’Honorable Sr. Antoni Comes, perquè va significar un canvi molt important en la visió de l’entitat vers les persones amb malaltia mental. En aquest període, els articles dirigits a temes
laborals comencen a aparèixer d’una manera significativa. El motiu, és que l’ Arep decideix crear una empresa
protegida dirigida a la contractació de persones amb discapacitat derivada d’una malaltia mental, fet que provoca un canvi de 180 graus al model d’inserció laboral de l’entitat. Es passa de realitzar una tasca ocupacional a
una tasca empresarial on la persona té un contracte i uns drets i deures com a treballador, actualment és el CET
La Calaixera.
Un altre sentiment que he tingut al repassar tants anys en aquests 100 números, ha sigut el de veure un procés
difícil, que en moments sembla llarg i costos, però que al mateix temps i al mirar enrere, et dones compte que
l’origen del mateix no està tant llunyà. M’explico, en els primers números de la revista es parla de la gran dificultat de poder portar a terme una reinserció comunitària mínimament decent per la manca de recursos econòmics. Al 1992 surten ja escrits parlant sobre la implicació del Departament de Salut amb la creació de la Xarxa
de Salut Mental, penso que és un dels moments més importants pel nostre col·lectiu i que queda reflectit en
molts escrits i editorials de la revista. Més endavant és comunica la creació de les Urgències Psiquiàtriques, on
com tots sabem, l’ Arep hi va jugar un paper decisori amb la recollida de signatures. Al 1998 es parla de les
poques subvencions rebudes des de Diputació i l’ IMSERSO per les activitats d’oci i pocs anys després ja surt
publicada la noticia de les subvencions de Benestar i Família pels Clubs Socials en Salut Mental. Aquests darrers anys s’ha publicat la noticia que una part significativa de l’estructura dels Centres Especials de Treball
passen a dependre de la Conselleria de Treball i l’altre seguirà a Benestar i Família...
En definitiva, el repàs m’ha fet ser conscient de la molta feina que s’ha fet per la millora de la qualitat de vida de
les persones amb Malaltia Mental i les seves famílies en aquests últims 20 anys. Si ens
parem a pensar, són pocs però productius i eficaços, motiu que ens motiva per seguir
treballant pel nostre col·lectiu.
Joan Salló i Martí
Director d’Arep
grafiti
Alguns alumnes de primer de
batxillerat de l’escola Mare
de Déu dels Àngels, van venir a l’AREP a pintar un grafiti a l’antiga paret del frontó.
Prèviament alguns usuaris
del Servei Prelaboral van
acondicionar i pintar la paret.
Aquest és el resultat.
posa't a la nostra pell
carlos catalino
El pasado 13 de diciembre de 2012 se entregaron los premios del concurso “Posa’t a la nostra pell”
creado para sensibilizar a la sociedad acerca de la problemática relacionada con el estigma de las
diferentes discapacidades.
El acto se realizó en la Casa del Mar donde se
presentaron ocho trabajos audiovisuales. El
jurado estaba compuesto el actor Màrius
Hernández, la gerente del Instituto Municipal
de Discapacidad, Esther Capella, el presidente
del Consell Nacional de la Cultura i les Arts
(CoNCA), Carles Duarte, Fernando Martínez
como representante de la comisión “Trencar
Estigma” de Arep, el periodista Fidel Masreal
del periódico de Catalunya y RACC1 y la presidenta y redactora de Radio Nikosia, Dolors
Ódena. La presentación contó también con la
presencia del director de Arep, Joan Salló.
El premio al mejor actor fue para Óscar
Sánchez del video “Dale la vuelta a la tortilla”,
que destaca los esfuerzos de superación.
Como mejor actriz fue elegida Ana María Pastor del video “Amor en red”, que interpreta a
una joven que halla el amor usando el chat.
El premio del público fue para “Somriure” cuyo
argumento es que la discapacidad no te impida ser feliz.
El premio del jurado fue para “Etiquetas”, carteles que se colocan a las personas por su discapacidad.
equinoterapia social
Programa que desenvolupa la Co-Teràpia de Rehabilitació amb ajuda d’Animals.
La intervenció consisteix en aprofitar el contacte amb el cavall, mediador terapèutic, i la relació
afectiva i motivació que es genera amb ell, per ajudar a persones amb dificultats en àrees emocionals, socials o funcionals; mitjançant accions pautades pels professionals capacitats, es centra en
aconseguir que superin dificultats i així integrar-se de forma més normalitzada en la societat i moure’s de forma més autònoma.
“Què ha significat Equinoterapia per a nosaltres?”
“Sentir con los caballos”,
“Estudiar a los caballos”.
“Cuidar a los caballos”.
“Felicidad”.
“Què hem après?”
“Tots tenim sentiments”
“La relación con el caballo transmite cierta emoción”.
“Estar con la naturaleza”; “No estar entre coches”.
“El caballo deja que le ayudemos, espera quieto a recibir ayuda de todos”.
“Ahora se me ha encendido una luz: ¿que diferencia hay entre los humanos i los caballos?
“Los animales se protegen, no se pelean”
Equip de EQTS: Rubén Nuño, Jose Luis Torres, Montserrat Català, Mercè Franco, Angel Martínez, Marc Bigatà,
Albert Leandro, Fuensanta Pérez, Núria Porté, Roger Xancó, Montse Teixidó i Eva García.
torneig de bàsquet tres turons
El passat 28 de febrer la Fundació Els Tres Turons va celebrar la V edició del seu Torneig de Bàsquet a les instal·lacions del Centre Esportiu Municipal Horta.
Es van formar dos grups (tots contra tots) semifinals, tercer i quart lloc i gran final.
Durant tot el matí diferents usuaris dels serveis de Els 3 Turons, Centre de Dia i Club Social Arep,
Centre de Dia Terrassa, Club Social El Roure, Servei de Rehabilitació Comunitària (SRC) de Santa
Coloma, Fundació Marianao, SRC Sant Andreu, SRC Dreta de l’Eixample (CPB), SRC Cerdanyola
van gaudir d’una jornada de bàsquet plena de partits.
Finalment l’Arep es va imposar al Centre de Dia Terrassa en una disputada final que es va decidir a
l’últim segon i el servei de joves de Els Tres Turons va acabar tercer al guanyar al SRC Santa Coloma a la final de consolació.
Després del lliurament de trofeus, medalles i diplomes (fets pel grup de l’activitat de ceràmica del
SRC Els Tres Turons) van poder compartir un pica pica entre els participants i acompanyants per
donar per acabat el V Torneig de Bàsquet Fundació Els Tres Turons.
la malaltia i el que ha sigut per mi des del principi fins ara
eduard sans
La meva vida ha estat truncada per la malaltia i va començar quan era jove. Tenia jo 18 anys i va
sorgir de sobte . Estava a la porta del institut i tot el que se suposava que era per mi normal va canviar i es va tornar estrany. Jo, als meus pares, no els hi vaig dir res. La meva vida però ja havia canviat, no ho semblava però tots meus companys em van començar a deixar de banda i al cap d’un
mes em van diagnosticar la esquizofrènia, malaltia desagradable. A casa meva no em feien cas i
pensaven que aquella tarda havia begut o fumat més del compte. Em va costar un esforç però quan
els hi vaig dir tota la veritat s’ho van creure. Desprès de sincerar-me amb els meus pares, casa meva
també va canviar temporalment.
És a dir, el meu germà no es
queixava quan jo sense demanar-li
permís li agafava la roba i a
taula feien comentaris sobre la
meva actitud. També es va
donar un canvi important en lo
referent als meus estudis: jo no
em podia concentrar i treia molt
males notes. El meu pare, i
d’aquí ve la meva bona fortuna, em
va ajudar i encara m’ajuda. El
següent pas va ser trobar un lloc
en el qual em poguessin tractar, un lloc on jo trobés gent de
confiança, un lloc on jo em
pogués distreure i un lloc on pogués fer amics i amigues. Quin
lloc seria ? podria ser un hospital?
trobaria gent com jo?, o en
trobaria de diferent? Finalment als
meus pares li van recomanar
un hospital psiquiàtric. Per un moment pensava que jo seria un
malalt d’hospital i que allà m’hi
quedaria per sempre, però no
tenia de ser així. I amb la ajuda
d’una persona vaig trobar el
recurs que acabaria sent per mi, la
meva vida: A.R.E.P. El primer
dia que vaig entrar encara el porto
al cor. Quan vaig arribar a casa
el primer que em van dir els meus
pares va ser: com t’ha anat el
primer dia? I tot seguit la meva germana em va preguntar: t’has pres la medicació? També recordo
la primera sessió de psicologia. El psicòleg em va preguntar coses senzilles i fàcils d’entendre i més
tard em va regalar un llibre. Resulta que el psicòleg era el director del centre i això em donava un
marge de confiança i seguretat. També recordo alguns companys amb els que passava tota la tarda
al soterrani del centre fumant i parlant dels nostres vicis que vivim quan som joves. Desafortunadament un dels nostres companys es va morir i tots encara avui el recordem. També, i no fa tant de
temps, vaig sortir amb una noia: LA MEVA PRIMERA PARELLA. Amb ella vaig sortir durant una
temporada i al cap d’un any ens vam separar.
Bueno; aquí sembla que s’acaba el meu passat. I que actualment segueixo al mateix centre i ho visc
tal i com ho feia abans.
patrimoni protegit de les persones amb discapacitat, testaments i llegats
El passat 11 de Març va tenir lloc una xerrada sobre Patrimoni
protegit de les persones amb discapacitat a càrrec de la Fundació Aequitas organitzat pel Grup d'Ajuda Mútua d'Arep.
L'acte va començar a les 18 de la tarda amb un aforament de
plena ocupació i va repassar diferents figures jurídiques de protecció dels béns i les persones. La Sra. Almudena Castro-Girona
va apropar la complexitat del món jurídic a la realitat familiar
atenent tota mena de consultes sobre el tema exposat.
L'anomenat Patrimoni Protegit va despertar gran interès amb
molta participació dels assistents. Tant va ser així que la conferència es va allargar fins més enllà de les 20h.
Hem de felicitar a tots els membres del Grup d'Ajuda Mútua d'Arep per la seva pro activitat i capacitat de gestió i, sobretot, per compartir de forma amplia l'assistència de l'experta Sra. Almudena
Castro-Girona Martínez.
el mobbing, fuente de trastornos mentales
siscu bussot
Quisiera hablaros de un problema, por desgracia demasiado frecuente, que se produce en el ámbito laboral, tipificado como una forma sutil de agresión y que, a largo plazo, suele desembocar en enfermedades mentales para las víctimas. Es el mobbing,
mobbing también conocido como acoso psicológico.
En el mundo laboral he visto de cerca entornos de pesadilla para compañeros de trabajo que han sido víctimas
de acoso moral por parte de otros compañeros o de sus superiores jerárquicos, por cuestiones de envidia, por
temor a que triunfe profesionalmente y los otros puedan sentirse desplazados, o por una peculiaridad o
unas características que hacen a una persona diferente de la otra. Las razones son infinitas, como lo es la maldad humana. Este acoso genera muchas consecuencias no sólo sobre la profesión sino también sobre el resto de
áreas de la vida de una persona, que pueden llevar a hundirla por completo hasta desembocar en el suicidio.
Esta mala práctica produce patologías que aumentan cada vez más en los países desarrollados, donde los niveles de productividad y de exigencia son muy elevados. De hecho, según un informe del año 2000 de la Organización Internacional del Trabajo, en los países industrializados el 10 % de los trabajadores sufren acoso moral que
desembocan en problemas de enorme ansiedad, cansancio crónico, estrés, problemas de insomnio, depresión y,
en muchos casos, suicidio.
La actual crisis económica sin duda ha elevado
exponencialmente los problemas de estrés laboral
en diferentes vertientes: por un lado, el ansia ante el
miedo a perder el puesto de trabajo por el cierre de
la empresa, la sobrecarga laboral de los empleados
al producirse una reducción de plantilla, etc. Pensemos por ejemplo en el cada vez más extendido
espectáculo de observar a un trabajador visiblemente enfermo, o con un miembro escayolado, y
que está "al pie del cañón", con miedo a coger la
baja para no ser despedido. Por otro lado, los efectos del mobbing para consolidar un puesto de
trabajo, o un ascenso, a base de perseguir o de
hacer chantaje psicológico a un compañero para
que éste se sienta mal y abandone. El mobbing
también es una estrategia que emplean algunos
jefes para conseguir echar a la calle a sus subordinados.
Las tácticas utilizadas para ejercer el mobbing son infinitas, si bien las más comunes son las organizacionales:
adjudicar las peores tareas, ejercer tareas sin sentido o que están por debajo de la cualificación de la víctima.
Están también las tácticas de aislamiento: al compañero o al subordinado no le se mira en las reuniones, ni se le
habla, ni se valora en absoluto su labor. Se le hace "el vacío", coloquialmente hablando. También existe la táctica de difundir rumores falsos sobre su vida privada o profesional , o se le cuestiona la baja ocasional por una
enfermedad, creando así un entorno de miedo dentro de un estado casi policial, con amenazas veladas de despido atribuyendo poca profesionalidad a la persona acosada.
El mobbing, según me decía un compañero sindicalista que acabó sufriéndolo, es una de las violencias más
crueles y clandestinas del mundo laboral. Hablo de clandestinidad porque está tan bien trazada, es casi siempre
tan sutil, que la víctima no se entera, no es consciente de ello, pero psicológicamente le va haciendo mella. Al
final, cuando se da cuenta, y ya con un inmenso sentido de la culpabilidad arraigada, el acosado ya está fuera de
control y, además, no puede probar los hechos, no dispone de pruebas tangibles, por lo que generalmente no
puede denunciar este sutil pero perseverante ataque y, aunque pudiera hacerlo, no hay una ley que le proteja de
esa violencia, no hay nada ni nadie que le ampare legalmente, ni siquiera se contempla en la Ley de Prevención
de Riesgos Laborales, salvo en determinados sectores, como en la banca.
En mi opinión, creo que la solución a este sinvivir debería pasar por un mayor control de los inspectores de trabajo, crear una legislación específica en esta materia , y que el mobbing se tipifique como delito.
entrevista a martín correa de radio nikosia
fernando martínez
-¿Cómo surge la idea de Radio Nikosia?
Radio Nikosia parte de la necesidad de crear espacios más allá del ámbito clínico, para las
personas con problemas de salud mental, donde se pueda ser algo distinto a un paciente,
mostrarse en otras facetas que les caracterizan más que la faceta de la simple enfermedad.
Las personas diagnosticadas quedan “fosilizadas” en su etiqueta. Se intenta que adquiramos
confianza y podamos desarrollarnos cómo no-enfermos.
Provenimos de “Radio La Colifata” iniciativa en la que también colaboré. Colifata significa en
lenguaje coloquial argentino “loco”. Esta experiencia se trasladó años después a Catalunya.
En un principio se trabajó con Joia y a partir del 2008 se crea la Asociación Sociocultural Radio Nikosia que funciona independientemente. La junta de nuestra sociedad está formada
exclusivamente por personas con problemas de salud mental, con el apoyo de antropólogos
(es mi caso), psicólogos y artistas plásticos.
-¿Por qué elegisteis ser una emisora de radio y no actuasteis desde otro medio?
La radio permite una comunicación más fluida con
el público. Es más dinámica e intensa y también da
cierto anonimato a los participantes.
-¿Qué habéis aprendido de experiencias similares?
Han constituido referentes Radio la Colifata y otras
entidades sociales. Hemos aprendido a trabajar de
un modo no jerárquico, asambleario: todas las opiniones son tenidas en cuenta. A partir de esta experiencia hemos podido saltar a un ámbito más amplio
como la Cadena SER, COM Radio y Radio Estel,
colaborando tanto en secciones de reflexión en torno al estigma, como en temas de carácter más general. También hemos sacado un disco que se llama
“Mundo Nikosia” con grupos que han emitido desde
Radio Nikosia. Se trata de un disco solidario en el
que han participado artistas como Manu Chao, Che
Sudaka, Changaro, La Pegatina…
A parte de en la emisora actuamos en otras vertientes, exactamente en tres: organización de
talleres culturales (de arte, literatura, yoga,…), organización de conferencias en institutos,
universidades y congresos sobre el estigma con el objetivo de que se escuchara la voz de la
persona con problemas de salud mental por la sociedad y esta sea tomada en cuenta en su
proceso de recuperación terapéutico. No somos una radio terapéutica pero la consecuencia
de nuestra actividad sí lo es. No lo somos en el sentido de que no tratamos a nuestros participantes como enfermos, sino que intentamos generar un marco en que puedan adquirir herramientas para su recuperación y bienestar.
-¿Qué planes tenéis para el futuro?
Nos gustaría tener nuestra propia emisora para acoger a otros colectivos desfavorecidos. Somos una radio transversal: hemos creado un programa que participa en diversas emisoras de
radio por eso nos llamamos Radio en vez de programa. También hemos participado en programas de TV3 , TV1 , TV2, etc. En el medio escrito ya hemos editado una revista, el
“Periódico Nikosiano”, hay una versión en papel que se ha agotado, pero estamos “colgados”
en internet, nos gustaría sacar otra edición escrita.
des dels libres
La bipolaridad como don
Autor: Eduardo H. Grecco
Ed.: Kairós
Jordan B. Peterson, profesor de psicología a l’Universitat
de Toronto va publicar un estudi en el que es relacionava l’estret marge que existeix entre la bogeria i la genialitat. Malgrat el fet que mai han arribat a demostrar
qualsevol vincle entre “ser un geni” i “tenir un comportament bipolar”, a rel d’aquest informe, la web “how
stuff works?” ha publicat un top amb els que segons el
seu parer, són els genis “bojos” més interessants de la
historia. Tots ells han estat veritables genis en el seus
camps respectius. En aquesta línea podem trobar John
Forbes Nash, premi Nobel d’Economia de 1994; el pintor
Vincent van Gogh; l’escriptor Edgar Allan Poe; el compositor i pianista Ludwing van Beethoven; i el científic
Sir Isaac Newton entre d’altres.
descobrint el do bipolar
irene
“La bipolaridad como don” és un dels primers llibres del psicoanalista argentí Eduardo H.
Grecco, un text escrit des de l’experiència d’un “afectat” per aquesta patologia caracteritzada
per l’oscil·lació emocional de la depressió a l’eufòria en intervals més o menys llargs.
I on es troba aquest do? Doncs precisament en la possibilitat de treure profit de la força creadora que sol acompanyar tant en moments d’eufòria com els períodes depressius.
Una força i una energia que pot canalitzar idees, sentiments i emocions a través de l’escriptura,
la pintura, l’escultura, el ball...i qualsevol altra forma d’art. És aquesta intensitat creativa la que
portar a grans genis a descobriments i manifestacions que encara avui són història.
És evident que el control mèdic i de la pròpia consciència ha d’estar present en tot moment per
tal de no deixar desbordar cap dels dos extrems del pèndol. Però no és menys cert que aprofitar
la capacitat creativa d’aquests moments afavoreixen l’autoestima dels que pateixen aquest
trastorn (bastant minvada ja per “l’etiqueta” que duen a sobre) i dóna una utilitat a tot el corrent creatiu que pot arribar a passar pels
seus cossos, les seves ments, els seus
cors...
L’altra opció és no fer res amb tot el que
passa en aquests moment. No donar-li
sortida. Considerar-ho com a una distorsió de la realitat, que quant més ràpid
s’acabi millor.
És una opció igual de respectable. Però
els que no estan al corrent de la primera
manera d’abordar la situació, val la pena
que sàpiguen que existeix.
Salut!