Untitled - LOISELE Comunicación

“A l’Orquestra Supramúsica s’uneixen la lliure expressió
de la personalitat de cada instrumentista i el profund
sentit de la unitat musical. Aquesta cooperació
entre cadascun dels músics i el seu talentós director
proporcionen al grup l’ideal de tota orquestra de
concert: fer que l’obra interpretada sone com si fóra
creada en el moment, expressant per complet el seu
missatge sonor i poètic.”
Sinfonía popular (28:33)
(per a orquestra simfònica)
1er Mov:
Allegretto (10:27)
2on Mov:
Adagietto (8:59)
3er Mov. i Final: Allegro Moderato. Allegro
(8:54)
Dansa d’amor del colibrí (11:07)
(per a flautes i orquestra de corda)
Flautes solistes: Elisa Ortells Agramunt i Natàlia Lapuerta Canós
Allò que roman (10:00)
(per a orquestra de corda)
Totes les obres de Rafael Beltrán Moner
Orquestra Supramúsica
L’Orquestra Supramúsica va ser fundada el 1989 a la ciutat de Vila-real amb
la doble finalitat d’omplir, d’una banda, el buit existent en aquell moment pel que fa a
formacions orquestrals a la comarca castellonenca de la Plana i el seu entorn provincial,
i per altra banda, amb el propòsit d’oferir als músics joves, especialment als estudiants
d’instruments de corda, un lloc on poder formar-se en la disciplina orquestral.
El treball musical va ser guiat, des de la creació fins a l’any 2000, per F. Xavier Piquer
Garcia, qui va fer una gran tasca en l’àmbit de la música orquestral a Vila-real. Amb
la creació d’aquesta agrupació, molts instrumentistes de corda joves de la Plana han
tingut la possibilitat de formar part de l’orquestra, i tots conjuntament han dut a terme
programes amb obres de diversos estils musicals i formacions instrumentals, des del
barroc a la música contemporània, inclús amb la incorporació d’instruments de vent i
percussió, fins arribar a formar una orquestra simfònica en repetides ocasions.
Actualment l’Orquestra Supramúsica, sota la direcció de Carles Ramon i Segarra, ha
aconseguit un resultat molt valuós amb un ampli repertori, ben triat, que comprèn obres
dels períodes barroc, clàssic, romàntic i del segle XX, i des de música de cambra fins
obres simfónico-corals. En el seu vintè aniversari, al 2009, va reunir els dos directors que
han treballat al llarg de la seua existència per celebrar l’aniversari i gaudir, un cop més,
amb una programació per a una nombrosa formació d’orquestra simfònica i cor.
En els últims anys, l’Orquestra Supramúsica, a més dels seus concerts habituals a
l’Auditori de Vila-real, ha participat en el cicle “Cantate Mariae”, ha realitzat concerts a
l’Auditori de Castelló, el Palau de Congressos de Peníscola, l’ “Espai de la Música Mestre
Vila” de Benicàssim, Teatre Payà de Borriana, “Espai Cultural” d’Orpesa i l’església Sant
Martí de València, entre d’altres.
Ha col·laborat amb solistes com Josep Rius (flauta de bec), Jesús Jiménez (violí), Josep
Sancho (clarinet), Lucía Martín (soprano), Raúl Junquera (trompeta), Sandra Ferró
(soprano) o Germán Asensi (corno da caccia). També ha col·laborat amb diferents cors
de la Comunitat Valenciana com “L’Acadèmia d’Orfeu” i la FECOCOVA (Federació de Cors
de la Comunitat Valenciana).
Per a la celebració del seu 25 aniversari al present any 2014, a més del concert
homenatge al compositor Rafael Beltrán al mes de maig, del qual s’ha fet la present
gravació discogràfica, té prevista a la tardor la realització concertística de l’òpera “Orfeu
i Eurídice” de Christoph W. Gluck (1714-1787), i l’estrena de la cantata de Nadal “El
Naixement”, original igualment de Rafael Beltrán, a finals del present any.
Carles Ramon i Segarra
Director titular de l’Orquestra Supramúsica des de 2005. Estudia als conservatoris de
Castelló i València amb Juan Serra i Leopoldo Vidal i a París amb Pierre Thibaud. Ha
estat professor de Música en centres de Secundària i professor d’instrument i llenguatge
musical en diversos conservatoris i escoles municipals de música, i ha col·laborat amb
els programes de la UNED Sènior. Actualment és professor, amb destinació definitiva, a
l’IES Sos Baynat de Castelló.
Va iniciar els seus estudis de direcció de cor amb José Ramón Gil-Tàrrega. Estudia
direcció d’orquestra i cor en la fundació Mozart i a la Universitat Complutense de Madrid
amb els professors Joan Maria Esteban i Pilar Alvira. Amplia els seus estudis de direcció
d’orquestra i fenomenologia amb Jordi Mora, a Barcelona. Actualment amplia els seus
coneixements amb Cristóbal Soler (director del Teatre de la Zarzuela) i el seu assistent
José Sanchis.
Ha realitzat cursos de perfeccionament, màsters, postgraus i cursos de doctorat amb
músics i directors com: Bo Nilsson, Hakan Hardenberg, Luis González, Diego Ramón
Lluch, Xavier Piquer, Adrián Cobo, Cristóbal Soler, Konrad von Abel o Antoni Ros-Marbà.
Com a intèrpret de fliscorn i trompeta ha format part de la Banda Municipal de Castelló
ha estat cofundador del “Grup de Trompetes” de València, i de “Cambra XX”, i ha
col·laborat amb orquestres com la Ciudad de Còrdova, l’Orquestra Clàssica de Castelló,
l’Orquestra Simfònica de Balears o l’Orquestra de Cambra de l’Empordà.
Ha estat director assistent del cor “L’Acadèmia d’ Orfeu”. Director convidat en els cursos
“Flauta Màgica” de Màlaga, “XIII Curs de Direcció d’Orquestra i Cor” de la Universitat
Complutense de Madrid, amb l’orquestra de cambra d’aquesta universitat, amb el cor
“Capilla Renacentista” de Madrid i amb “L’Acadèmia d’ Orfeu”.
El 2010 es fa càrrec de la direcció del cor “Veus de Cambra”, des d’on col·labora amb
grups com “Spanish Brass Luur Metalls” o el grup de trompes naturals “Corniloquio”,
amb el qual estrena la producció “La Voz de la Naturaleza”, i ofereix concerts per tota
la geografia d’Espanya, destacant la seua participació en el “Cicle de Música Antiga
d’Aranjuez”. És director del cor de la VIU des de 2009 i des del present any de la
“Mediterranean Brass Band”.
Rafael Beltrán Moner
Música de Televisió Espanyola en l’especialitat de muntador musical, dedicació que
compaginarà, des de 1982, amb la de professor de l’Institut Oficial de Ràdio i Televisió.
Fruit de la seua docència és la publicació del llibre “La ambientación Musical”i imparteix
cursos intensius sobre aquesta especialitat a Madrid, Barcelona, La Corunya, Castelló,
València, Tenerife i en el centre de formació de la Ràdio Televisió Portuguesa, a Lisboa.
Al 1994 va ser membre del Jurat del Festival de l’OTI i en 1995 és invitat com a ponent
al Congrés de Música de Cine de la Mostra de València. Component de l’Associació de
Músics Simfònics Valencians, entre els guardons que ha rebut per la seua obra destaca el
Primer premi del “III Premio Internacional de Música Electroacústica SGAE 2003” amb
l’obra “Cuarteto 189”.
Com a creador musical a l’àmbit audiovisual, és autor de nombroses sintonies de programes
televisius i de les bandes sonores de múltiples sèries i produccions cinematogràfiques.
Igualment es autor d’un llarg catàleg de música de cambra, coral i simfònica, amb moltes
peces enregistrades discogràficament, com ara la “Suite cordobesa” per a violoncel, la
“Missa solemne”, “Del poble” i “Recordances” per a guitarra, “Caesares” rock simfònic, etc.
(Vila-real, 20 de gener de 1936), des dels set anys d’edat, és ja iniciat en els estudis
de solfeig per son pare, el mestre Vicente Beltrán Cortés, aleshores director musical de
l’Agrupació Coral “Els XIII”. Va seguir estudis al Conservatori Superior de Música de
València, on és dirigit en els cursos superiors de piano pel mestre Leopoldo Magenti, i
estudis d’harmonia amb Eduardo Felip i Miguel Asíns Arbó.
Va dirigir la banda “Unió Musical La Lira” de la seua ciutat, i durant prou anys va actuar
com a compositor i membre de grups de música lleugera fins que al 1964 es trasllada
a Madrid, on treballa com a comentarista musical en emissores de ràdio i acompanyant
d’espectacles de ballet. L’any 1969 va ingressar per oposició en el Departament de
De la seua estreta vinculació amb la seua ciutat natalícia destaquen la “Missa del
llaurador” (1973), la “Missa Solemne dedicada a Vila-real” (1974) la “Missa popular
a Sant Pasqual”, la “Missa a Santa Maria del Madrigal” i els cants propis de la “Missa
per al Quart Centenari de la mort de sant Pasqual”, (1992). Entre altres peces de
caràcter popular destaquen “Vila-real en festes” (per a dolçaina i banda), els pasdobles
“Tauromàquia” i “Vila-realeries” i els cercaviles “José Ramón Sancho” i “Festes del poble”.
Al febrer de 2005 li va ser lliurada la Medalla d’Honor de la Ciutat, al febrer de 2014
li ha estat concedit l’honor de Fill Predilecte de Vila-real, i properament rebrà el seu
nom l’Auditori Municipal de Vila-real en el conjunt dels actes que durant 2014 s’estan
celebrant en reconeixement de la seua tasca musical i la seua destacada aportació al
patrimoni cultural.
Intèrprets
Violins I
Oboès
Sven Valcárcel Marsà, Pedro Gilabert
Rodríguez, Isabel Cánovas Julià, Daniel
Bertomeu Farnós, Carme Sanchis Altava,
Violeta Ivanova Taskova
Vicent Recatalà Canós, Sergio López Arnau
Violins II
Hèctor Goterris Carratalà, Robert Nebot
Beltrán, Santiago Fernández Melero,
Alejandro Boix Serrano, Pascual Lara Cubells
Violes
Salomón Antonio Torres Hernandez, Borja
Martín Roldán, Paula Hervás Borrul, Irene
Reig García, Sonia Tabares Ferreiro
Violoncels
Anna Pitarch Cabrera, Victoriano Goterris
Carratalà, Andrea Martí Garasa, Mariola
Moliner Gonell
Contrabaixos
Michel Sáez Cervera, Isaac Durà Bonet,
Conrado Sancho Miralles
Flautes
Elisa Ortells Agramunt, Natàlia Lapuerta Canós
Clarinets
Norma Comes Vidal, Rafa Palomar Lorente,
Víctor Peris Gómez (Clarinet baix)
Fagot
Vicent Gil Ríos
Trompes
Rubén Buils García, Vicent E. Talamantes
Porcar, Daniel Gómez Ortells
Trompetes
Daniel Arlandis Gascón (Trompeta/Fliscorn),
Adrián Recatalà Canós, Josep Bellés Fernández
Trombons
Félix García Peñarrubia, Carles Lliberós
Soliva, Javier Sales Vicent (Trombó baix)
Tuba
Sebastián Orenga Roglá
Percussió
David Guillamón Esteve, Jesús David Valero
Fernández, Miguel Ángel Forner Paulo,
Bruno Zandalinas Milián
Sinfonía popular
Escrita pel seu autor com un homenatge a la ciutat de Vila-real, la “Sinfonía popular” va
ser concebuda inicialment per a banda, amb sonoritats harmòniques pròpies d’aquest
tipus de formació orquestral, i estrenada per la Unió Musical La Lira el dia 14 desembre
1986. En ella, Rafael Beltrán va combinar un estil expressiu basat en una melodia
i acompanyament harmònic clàssics, amb tocs localistes procedents del folklore vilarealenc. Encara que la seua forma és clara, la peça inclou un complex de temes que
reflecteixen la vitalitat lírica del poble, evocant cants ancestrals de festa i de solemnitat,
ambients de profund sentiment i una expressió lúdica que l’apropa a la genuïna sensibilitat
de la gent senzilla.
L’allegretto que constitueix el primer moviment està escrit en forma de sonata, amb un
primer tema de setze compassos iniciat pels violoncels, en crescendo, als quals es van
afegint altres grups fins a completar cinc veus contrapuntístiques. El pont modulatori, que
recull el tema inicial, condueix al tema en la dominant amb una melodia desenfadada
a càrrec de la flauta. Un enllaç rítmic després de la corresponent repetició central porta
novament al primer tema, i una ampliació en els violins amb acompanyament sincopat i
la destacada participació de l’oboè i els metalls acaben en la reexposició amb variacions
i el segon tema de nou, ara amb el clarinet com solista i en la tonalitat principal. Una
breu cadència del clarinet recondueix al tema primer que, a manera de coda, acaba de
manera contundent amb la intervenció de la percussió. El motiu utilitzat en aquest primer
moviment no és popular en la seua gènesi, però posseeix inspiració d’arrel folklòrica, i
tant la seua construcció melòdica com a tècnica tenen un caràcter autòcton molt marcat.
El segon dels moviments, Adagietto, està construït en forma de lied ternari i, basat
en la popular nadala “Aquesta nit fa bona nit...” L’exposa d’entrada el fliscorn amb
contestacions a càrrec de les cordes. Una frase episòdica de transició condueix a la
frase principal completant la melodia de la primera secció. La segona aporta un element
temàtic nou, cantat per l’oboè, que retorna al tema principal a manera d’enllaç, enriquit
i ampliat per trompetes i fliscorn a l’uníson, abans de retornar a la nadala com una coda
que es resol de la mateixa manera que va començar, a càrrec del fliscorn en un delicat final.
L’habitual scherzo està substituït en el tercer moviment per un rondó com allegro
moderato, a partir de les primeres notes de la cançó popular “No me l’ encendràs...”
El tema, de trenta-quatre compassos, enllaça amb la primera cobla en to menor fugat,
després del qual torna a escoltar-se la melodia en tota la seua extensió. La segona
cobla, més rítmica i juganera, amb una breu exposició del tema inicial, porta a la tercera
cobla que aquesta vegada és de marcat ambient popular, en la qual es poden reconèixer
fragments del folklore vila-realenc, com la cançó infantil “Plou , plou, molí nou...”
Amb un desenvolupament melòdic, el tema reapareix per conduir cap l’allegro que
conforma el moviment final. Aquest és en realitat una coda amb dos temes en forma
ternària; el primer amb contestacions a càrrec de diversos grups orquestrals, i el segon
cantat àmpliament pel metall fins que es reexposa el primer tema, acabant amb uns
sobris i solemnes acords.
Dansa d’amor del colibrí
La pausada introducció, amb pianíssimes vibracions de la corda, procura transmetre a
l’oient una sensació d’harmonia que l’ajude a percebre el batec de la natura. El persistent
fregar dels violins, intercalat per amplis frasejos dels violoncels en un lirisme intens, porta
la suggestió del fluir de l’aigua als rierols, la cromàtica obertura floral i l’esplendor de la
imminent arribada d’un nou dia.
Molt prompte, inunda el tranquil paisatge sonor el cant i l’agitat voleteig de les aus
i la remor dels animals entre la fronda, amb l’algaravia vital que sembla iniciar-se
musicalment en les violes i es desenvolupa en un accelerat contrapunt fins a abastar
tota l’orquestra.
Sobre aquest vibrant fons, s’inicia el diàleg de les flautes que evoca els girs i l’aleteig
dels colibrís en el seu amorós festeig, una alegre coreografia nupcial per moments plena
d’agitació, però que culmina de manera sobtada, tal com fugaç és la trobada física entre
aquestes menudes aus després de realitzar la seua enlluernadora dansa eròtica d’atracció
mútua.
Allò que roman
Com una permanència en el record de l’alegria de temps passats, tota la composició gira
en essència al voltant de la melodia de l’entrada dels balladors, la invitació a la dansa
festiva popular realitzada a l’aire lliure en el centre de la plaça. El tema és ja exposat
pels violoncels de forma nostàlgica des de la frase inicial, que serà resposta després
en successives aproximacions pels violins en un crescendo ple de transparències, amb
el permanent contrapunt dels baixos, fins a aconseguir un tot orquestral seguit d’un
harmònic anticlímax.
El tema de dansa torna amb els violoncels en un evocador lament de profunda enyorança,
sobre la tènue vibració que aporten els violins als que s’afegeix de forma successiva tota
la corda amb insistent obstinació, mentre que de manera ocasional avancen entre la
cascada rítmica diversos intents dels violins, en els quals es poden reconèixer alguns
compassos de “la Tana”, un segon tema de dansa d’intensa arrel popular.
Amb un lent fraseig, es dilueix la intensitat emocional fins que torna el tema bàsic a
ser desenvolupat de manera malenconiosa per les violes, com una nova crida a l’antiga
dansa, resposta per tota l’orquestra amb una successió de ritmes lúdics en tensió
mantinguda que amb tres potents acords finals acaben resolent-se.
Orquesta Supramúsica
llevado a cabo programas diversos, con obras de diversos estilos musicales y formaciones
instrumentales, desde el barroco a la música contemporánea, incluso con la incorporación
de instrumentos de viento y percusión, hasta llegar a formar una orquesta sinfónica en
repetidas ocasiones.
En la actualidad la Orquesta Supramúsica, bajo la dirección de Carlos Ramón Segarra,
ha conseguido un resultado muy valioso con un amplio repertorio, bien escogido, que
comprende obras de los periodos barroco, clásico, romántico y del siglo XX, y desde
música camerística hasta obras sinfónico-corales. En su vigésimo aniversario, en 2009,
reunió a los dos directores que han trabajado a lo largo de la existencia de esta formación
musical para celebrar el aniversario y disfrutar, una vez más, con una programación para
una formación numerosa de orquesta sinfónica y coro.
La Orquesta Supramúsica fue fundada en 1989 en la ciudad de Vila-real con la
finalidad doble de llenar, por una parte, el vacío existente en ese momento en cuanto a
formaciones orquestales en la comarca castellonense de la Plana y su entorno provincial,
y de otra parte, con el propósito de ofrecer a los músicos jóvenes, especialmente a los
estudiantes de instrumentos de cuerda, un lugar donde poder formarse en la disciplina
orquestal.
El trabajo musical fue guiado, desde la creación hasta el año 2000, por F. Xavier Piquer
Garcia, quien hizo una gran labor en el ámbito de la música orquestal en Vila-real. Con
la creación de esta agrupación, muchos instrumentistas de cuerda jóvenes de la Plana
han tenido la posibilidad de formar parte de la orquesta, y todos conjuntamente han
En los últimos años, la Orquesta Supramúsica, además de sus conciertos habituales
en el Auditorio de Vila-real, ha participado en el ciclo “Cantate Mariae”, ha realizado
conciertos en el Auditorio de Castellón, el Palacio de Congresos de Peñíscola, el “Espai
de la Música Mestre Vila” de Benicàssim, Teatro Payà de Burriana, “Espai Cultural” de
Oropesa y la iglesia San Martín de Valencia, entre otros.
Ha colaborado con solistas como Josep Rius (flauta de pico), Jesús Jiménez (violín),
Josep Sancho (clarinete), Lucía Martín (soprano), Raúl Junquera (trompeta), Sandra
Ferró (soprano) o Germán Asensi (corno da caccia). También ha colaborado con
diferentes coros de la Comunidad Valenciana como “L’Acadèmia d’Orfeu” y la FECOCOVA
(Federación de Coros de la Comunidad Valenciana).
Para la celebración de su 25 aniversario, además del concierto homenaje al compositor
Rafael Beltrán recogido en la presente grabación, tiene prevista la realización concertística
de la ópera “Orfeo y Eurídice” de Gluck, y el estreno de la cantata navideña “El
naixement”, original igualmente de Rafael Beltrán.
Carles Ramon Segarra
Inició sus estudios de dirección de coro con José Ramón Gil-Tàrrega. Estudia dirección
de orquesta y coro en la fundación Mozart y en la Universidad Complutense de Madrid
con los profesores Juan María Esteban y Pilar Alvira. Amplía sus estudios de dirección
de orquesta y fenomenología con Jordi Mora, en Barcelona. Actualmente amplia sus
conocimientos con Cristóbal Soler (director del Teatro de la Zarzuela) y su asistente José
Sanchís.
Ha realizado cursos de perfeccionamiento, masters, postgrados y cursos de doctorado
con músicos y directores como: Bo Nilsson, Hakan Hardenberg, Luis González, Diego
Ramón Lluch, Xavier Piquer, Adrián Cobo, Cristóbal Soler, Konrad von Abel o Antoni
Ros-Marbà
Como intérprete de fliscorno y trompeta ha formado parte de la Banda Municipal de
Castellón, ha sido cofundador del “Grupo de trompetas” de Valencia, y de “Cambra
XX”, y ha colaborado con orquestas como la Ciudad de Córdoba, la Orquesta Clásica de
Castellón, la Orquesta Sinfónica de Baleares o la Orquesta de Cámara del Ampurdán.
Ha sido director asistente del coro “L’Acadèmia d’Orfeu”. Director invitado en los
cursos “Flauta Mágica” de Málaga, “XIII Curso de Dirección de Orquesta y Coro” de la
Universidad Complutense de Madrid, con la orquesta de cámara de esta universidad, con
el coro “Capilla Renacentista” de Madrid y con “L’Acadèmia d’Orfeu”.
Director titular de la Orquesta Supramúsica desde 2005. Estudia en los conservatorios de
Castellón y Valencia con Juan Serra y Leopoldo Vidal y en París con Pierre Thibaud. Ha
sido profesor de Música en centros de Secundaria y profesor de instrumento y Lenguaje
Musical en diversos conservatorios y escuelas municipales de música, y ha colaborado
con los programas de la UNED Senior. Actualmente es profesor, con destino definitivo, en
el IES Sos Baynat de Castellón.
En 2010 se hace cargo de la dirección del coro “Veus de Cambra”, desde donde
colabora con grupos como “Spanish Brass Luur Metalls” o el grupo de trompas naturales
“Corniloquio”, con el que estrena la producción “La Voz de la Naturaleza”, y ofrece
conciertos por toda la geografía de España, destacando su participación en el “Ciclo
de Música Antigua de Aranjuez”. Es director del coro de la VIU desde 2009 y desde el
presente año de la “Mediterranean Brass Band”.
Rafael Beltrán Moner
Fruto de su docencia es la publicación del libro “La ambientación musical” e imparte
cursos intensivos sobre esta especialidad en Madrid, Barcelona, La Coruña, Castellón,
Valencia, Tenerife y en el centro de formación de la Radio Televisión Portuguesa, en
Lisboa. En 1994 fue miembro del Jurado del Festival de la OTI y en 1995 invitado como
ponente en el Congreso de Música de Cine de la Mostra de Valencia. Componente de la
Asociación de Músicos Sinfónicos Valencianos, entre los galardones que ha recibido por
su obra destaca el Primer premio del “III Premio Internacional de Música Electroacústica
SGAE 2003” con la obra “Cuarteto 189”.
Como creador musical en el ámbito audiovisual, es autor de numerosas sintonías de
programas televisivos y de las bandas sonoras de múltiples series y películas. Igualmente
es autor de un extenso catálogo de música de cámara, coral y sinfónica, con muchas
piezas grabadas discográficamente, como la “Suite cordobesa” para violonchelo, la “Missa
solemne”, “Del poble” i “Recordances” para guitarra, “Caesares” rock sinfònico, etc.
(Vila-real, 20 de enero de 1936), desde los siete años de edad, es ya iniciado en los
estudios de solfeo por su padre, el maestro Vicente Beltrán Cortés, entonces director
musical de la Agrupación Coral “Els XIII”. Siguió estudios en el Conservatorio Superior de
Música de Valencia, donde es dirigido en los cursos superiores de piano por el maestro
Leopoldo Magenti, y estudios de armonía con Eduardo Felipe y Miguel Asíns Arbó.
Dirigió la banda “Unión Musical La Lira” de su ciudad, y durante bastantes años actuó
como compositor y miembro de grupos de música ligera, hasta que en 1964 se traslada
a Madrid, donde trabaja como comentarista musical en emisoras de radio y acompañante
de espectáculos de ballet. En 1969 ingresó por oposición en el Departamento de
Música de Televisión Española en la especialidad de montador musical, dedicación que
compaginará, desde 1982, con la de profesor del Instituto Oficial de Radio y Televisión.
De su estrecha vinculación con su ciudad natalicia destacan la “Misa del labrador”
(1973), la “Misa Solemne dedicada a Vila-real” (1974) la “Missa popular a Sant
Pasqual”, la “Missa a Santa Maria del Madrigal” y los cantos propios de la “Misa para el
Cuarto Centenario de la muerte de San Pascual”, (1992). Entre otras piezas de carácter
popular destacan “Vila-real en festes” (para dulzaina y banda), los pasodobles “Vilarealeries” y “Tauromaquia”, y los pasacalles “José Ramón Sancho” y “Festes del poble”
En febrero de 2005 le fue entregada la Medalla de Honor de la Ciudad, en febrero de
2014 le ha sido concedido el honor de Hijo Predilecto de Vila-real, y próximamente
recibirá su nombre el Auditorio Municipal de Vila-real en el conjunto de los actos que
durante 2014 se están celebrando en reconocimiento de su labor musical y su destacada
aportación al patrimonio cultural.
Sinfonía popular
Escrita por su autor como un homenaje a
la ciudad de Vila-real, la Sinfonía popular
fue concebida inicialmente para banda,
con sonoridades armónicas propias
de este tipo de formación orquestal,
y estrenada por la Unión Musical La
Lira el día 14 de diciembre de 1986.
En ella, Rafael Beltrán combinó un
estilo expresivo a base de melodía y
acompañamiento armónico clásicos, con
toques localistas procedentes del folclore villarrealense. Aunque su forma es clara, la
pieza incluye un complejo de temas que reflejan la vitalidad lírica del pueblo, evocando
cantos ancestrales de fiesta y solemnidad, ambientes de profundo sentimiento y una
expresión lúdica que le acerca a la genuina sensibilidad de la gente sencilla.
El allegretto que constituye el primer movimiento está escrito en forma de sonata, con
un primer tema de dieciséis compases iniciado por los violonchelos, en crescendo, a los
que se van añadiendo otros grupos hasta completar cinco voces contrapuntísticas. El
puente modulatorio, basado en el tema inicial, conduce al tema en la dominante con
una melodía desenfadada a cargo de la flauta. Un enlace rítmico tras la correspondiente
repetición central lleva nuevamente al primer tema, y una ampliación en los violines con
acompañamiento sincopado y la destacada participación del oboe y los metales terminan
en la reexposición con variaciones y el segundo tema de nuevo, ahora con el clarinete
como solista y en la tonalidad principal. Una breve cadencia del clarinete reconduce al
tema primero que, a modo de coda, acaba de manera contundente con la intervención
de la percusión. El tema utilizado en este primer movimiento no es popular en su génesis,
pero posee inspiración de raíz folclórica, y tanto su construcción melódica como técnica
tienen un carácter autóctono muy marcado.
El segundo de los movimientos, Adagietto, está construido en forma de lied ternario y,
basado en el popular villancico “Esta nit fa bona nit…”, lo expone de entrada el fliscorno
con contestaciones a cargo de las cuerdas. Una frase episódica de transición conduce a
la frase principal completando la melodía de la primera sección. La segunda aporta un
elemento temático nuevo, cantado por el oboe, que retorna al tema principal a manera
de enlace, enriquecido y ampliado por trompetas y fliscorno al unísono, antes de retornar
al villancico como una coda que se resuelve al igual que comenzó, a cargo del fliscorno
en un delicado final.
El habitual scherzo está sustituido en el tercer movimiento por un rondó como allegro
moderato, a partir de las primeras notas de la canción popular “No me l’encendràs…”. El
tema, de treinta y cuatro compases, enlaza con la primera copla en tono menor fugado,
tras el cual vuelve a escucharse la melodía en toda su extensión. La segunda copla, más
rítmica y juguetona, con una breve exposición del tema inicial, lleva a la tercera copla que
esta vez es de marcado ambiente popular, en la que pueden reconocerse fragmentos del
folclore villarrealense, como la canción infantil “Plou, plou, molí nou…”
Con un desarrollo melódico, el tema reaparece para conducir hacia el allegro que
conforma el movimiento final. Este es en realidad una coda con dos temas en forma
ternaria; el primero con contestaciones a cargo de varios grupos orquestales, y el segundo
cantado ampliamente por el metal hasta que se reexpone el primer tema, terminando con
unos sobrios y solemnes acordes.
Dansa d’amor del colibrí
La pausada introducción, con pianísimas vibraciones de la cuerda, procura transmitir
al oyente una sensación de armonía que le ayude a percibir el latido de la naturaleza.
El persistente frotar de los violines, intercalado por amplios fraseos de los violonchelos
en un lirismo intenso, trae la sugestión del fluir del agua en los riachuelos, la cromática
apertura floral y el esplendor de la inminente llegada de un nuevo día.
Pronto inunda el apacible paisaje sonoro el canto y el agitado revoloteo de las aves y
el murmullo de los animales entre la fronda, con la algarabía vital que parece iniciarse
musicalmente en las violas y se desarrolla en un acelerado contrapunto hasta abarcar
toda la orquesta.
Sobre ese vibrante fondo, se inicia el diálogo de las flautas que evoca los giros y aleteos
de los colibríes en su cortejo amoroso, una alegre coreografía nupcial por instantes llena
de agitación, pero que culmina de manera repentina, tal como fugaz es el encuentro
físico entre estas menudas aves tras realizar su deslumbrante danza erótica de atracción
mutua.
Allò que roman
Como una permanencia en
el recuerdo de la alegría de
tiempos pasados (aquello que
perdura), toda la composición
gira en esencia alrededor de
la melodía de L’entrà dels
balladors (la entrada de los
danzantes), la invitación al baile
festivo popular realizado al aire
libre en el centro de la plaza.
El tema es ya expuesto por los
violonchelos de forma nostálgica
desde la frase inicial, que será respondida luego en sucesivas aproximaciones por los
violines en un crescendo lleno de transparencias, con el permanente contrapunto de los
bajos, hasta alcanzar un todo orquestal seguido de un armónico anticlímax.
El tema de danza regresa con los violonchelos en un evocador lamento de profunda
añoranza, sobre la tenue vibración que aportan los violines a quienes se añade de forma
sucesiva toda la cuerda con insistente obstinación, mientras que de modo ocasional
avanzan entre la cascada rítmica diversos intentos de los violines, en los que son
reconocibles algunos compases de La Tana, un segundo tema de danza de intensa
raigambre popular.
Con un lento fraseo, se diluye la intensidad emocional hasta que vuelve el tema básico
a ser desarrollado de manera melancólica por las violas como una nueva llamada a la
antigua danza, respondida por toda la orquesta con una sucesión de ritmos lúdicos en
tensión mantenida que con tres potentes acordes finales acaban resolviéndose.
Supramúsica Orchestra
playing works of many musical styles and instrumental formations, from Baroque to
contemporary music, and even with the inclusion of wind and percussion instruments,
until reaching a full symphonic ensemble in many occasions.
Now, with the help of conductor Carlos Ramón Segarra, the Supramúsica Orchestra has
gained a very valuable result with a large and well chosen repertory that includes works
from Baroque, Classical, Romantic and Modern periods, and also from chamber music
to choral symphonic works. In its 20th anniversary, in 2009, the orchestra gathered
the two conductors that worked on the growth of this orchestral entity to celebrate the
cause and to enjoy, once more, the chance of a performance made for a large choral and
symphonic ensemble.
In the last years, the Supramúsica Orchestra did even more than the usual concerts in the
Concert Hall of Vila-real, since the group took part in the Cantate Mariae series and has
performed concerts in the Concert Hall of Castellón, the Conference Center of Peñíscola,
the Maestro Villa Music Hall of Benicásim, the Payà Theater of Burriana, the Cultural
Center of Oropesa and the San Martín Church of Valencia, to name some.
The Supramúsica Orchestra was established in Vila-real in 1989 with the double
goal of solving the lack of an orchestral entity in the region of La Plana and its surroundings
in the province of Castellón, and also the idea about offering a place for young musicians,
especially those with string instruments, to learn more on the ensemble discipline.
Since its creation up to the year 2000, the musical work was guided by F. Xavier Piquer
García, who did a great job for the orchestral development in Vila-real. With the birth
of this group, a lot of young string musicians from La Plana had the chance to be part
of the orchestra and all of them have performed together in a wide variety of concerts
The orchestra has cooperated with soloists such as Josep Rius (recorder), Jesús Jiménez
(violin), Josep Sancho (clarinet), Lucía Martín (soprano), Raúl Junquera (trumpet),
Sandra Ferró (soprano) and Germán Asensi (corno da caccia). The collaborations extend
to different choirs from the Valencian Community such as the Acadèmia d’Orfeu and the
FECOCOVA (the Valencian Community Choirs Federation).
In addition to the tribute concert to composer Rafael Beltrán included in this recording,
the orchestra wants to celebrate its 25th anniversary with the staging of Gluck’s opera
“Orpheus and Eurydice” the debut of the Christmas cantata “El naixement” (“Nativity”),
also an original by Rafael Beltrán.
Carles Ramon i Segarra
Carles Ramon started his choral conductor studies with José Ramón Gil-Tàrrega. He
studied orchestral and choral conducting in the Mozart Foundation and also in the
Complutense University of Madrid with professors Juan María Esteban and Pilar Alvira.
He expanded his studies of orchestral conducting and phenomenology with Jordi Mora in
Barcelona. Now, he is increasing his knowledge on music with Cristóbal Soler (conductor
of the Zarzuela Theater) and his assistant José Sanchis.
He took advanced classes, masters, postgraduate studies and doctorate studies with
musicians and conductors such as Bo Nilsson, Hakan Hardenberg, Luis González, Diego
Ramón Lluch, Xavier Piquer, Adrián Cobo, Cristóbal Soler, Konrad von Abel and Antoni
Ros-Marbà.
As flugelhorn and trumper player, he was member of the Municipal Band of Castellón,
co-founder of the Trumpet Band of Valencia and the Cambra XX too, and has collaborated
with orchestras like the Ciudad de Córdoba, the Classical Orchestra of Castellón, the
Symphonic Orquestra of the Balearic Islands or the Chamber Orquestra of the Ampurdán.
He was assistant director for the Adadèmia d’Orfeu chorus; guest conductor in the Flauta
Mágica courses of Málaga, in the XIII Course in Orchestral and Choral Conducting of the
Complutense University of Madrid (with her chamber orchestra), in the Renaissance
Chapel of Madrid and with the Acadèmia d’Orfeu.
Main conductor of the Supramúsica Orchestra since 2005.
He studied in the conservatories of Castellón and Valencia with Leopoldo Vidal, and also
in Paris with Pierre Thibaud. He works as Music teacher in some high schools and also
as instrument and Musical Language professor in some conservatories and municipal
music schools, and he has collaborated with the studies of the UNED Senior. Now, he is
a professor with a established job at the Sos Baynat High-school of Castellón.
In 2010, he became the conductor for the Veus de Cambra chorus, from where he
collaborates with groups like Spanish Brass Luur Metalls or the Corniloquio natural horn
group (being this the one he premiered the show La Voz de la Naturaleza with), and so
he started making concerts all over Spain, with his cooperation on the Aranjuez Ancient
Music Cycle being the more outstanding one. Carles Ramon is also the conductor of
the Valencian International University chorus since 2009 and also conductor of the
Mediterranean Brass Band from this year on.
Rafael Beltrán Moner
As a result of his teaching work, he wrote the book La ambientación musical (“The
musical settling”), and so he started offering intensive studies about this specialty in
Madrid, Barcelona, La Coruña, Castellón, Valencia, Tenerife and in the training centre
of the Rádio e Televisão de Portugal, in Lisboa. In 1994, Beltrán was member of the
jury at the OTI Festival, and in 1995 he was invited as speaker at the Cinema Music
Congress of the Mostra de València. As member of the Valencian Symphonic Musicians
Association, some of the most notable awards he won due to his work include the first
place in the III International Awards of Electroacoustic Music SGAE 2003 thanks to his
piece Cuarteto 189.
As musical creator in the audiovisual area, he has penned several theme songs for
television shows and soundtracks for multiple series and movies. He is also author of a
large catalogue of chamber, choral and symphonic melodies with many pieces recorded
like Suite cordobesa for cello, Missa solemne, Del poble and Recordances for guitar,
Caesares as symphonic rock, etc.
(Vila-real, January 20th 1936). At the age of seven, he started learning music from his
father, Vicente Beltrán Cortés, then conductor of the choral group “Els XIII”. He kept
studying at the Advanced School of Music of Valencia, where he was instructed in piano
by Leopoldo Magenti, and learned Harmony from Eduardo Felipe and Miguel Asíns Arbó.
Beltrán conducted the band Unión Musical La Lira in his city, and for many years he acted
as composer and member of the light music groups until his transfer to Madrid in 1964,
where he worked as music presenter in some radio stations and also accompanying
ballet shows. In 1969, he was admited by public examination in the Music Department
of Televisión Española specializing in music edition, a work he combined with his job as
professor in the Official Institute of Radio and Television since 1982.
From his tight relationship with his natal city, we have to highlight some pieces like Missa
del llaurador (“Mass of the farmer”, 1973), Missa Solemne dedicada a Vila-real (“Solemn
Mass to the city of Vila-real”, 1974), Missa Popular a Sant Pasqual (“Popular Mass to
St. Paschal”), Missa a Santa Maria del Madrigal (“Mass to Mary of the Madrigal”) and
the chants of the Missa per al Quart Centenari de la mort de Sant Pasqual (“Mass to the
Fourth Century of St. Paschal’s Death”, 1992). Among other popular themes, Vila-real
en Festes (for dulzaina and band), the pasodobles Vila-realeries and Tauromaquia, and
the passacaglia José Ramón Sancho and Festes del poble are some of the most notable.
On February 2005, he was awarded with the Honor Medal of the City; he was also
named Favorite Son of Vila-real in February 2014 and the music hall of the city will
change its name to his as part of the official celebration that is taking part in 2014 as
a tribute to his musical work and his distinguished contribution to the cultural heritage.
Sinfonía popular (People’s Symphony)
Written by the author as a tribute to the town of Vila-real, Sinfonía popular was originally
conceived to be played by a band due to its harmonic sonorities, typical from this kind
of orchestral formation, and was premiered by Unión Musical La Lira on December 14th
1986. In this symphony, Rafael Beltrán combined an expressive style with classical
harmonic accompaniment and melody, and also with regional nuances from the folklore
of Vila-real. Despite having a clear form, this piece includes a variety of themes that
reflects the lyrical vitality of the people, recalling ancestral songs of festivity and solemnity,
environments of deep feeling and a playful expression that brings it near to the real
sensitivity of the common people.
The allegretto of the first movement was written as a sonata, with an introductory motif
of sixteen beats begun by the cellos, in crescendo, which is gradually completed by
some other instrumental groups until reaching five harmonic voices. The modular bridge,
based on the first segment, leads to
the dominating motif with a cheerful
melody on flute. A rhythmical link
after the correspondent central replay
brings back the original motif, using an
enlargement in the violin section with
syncopated accompaniment and the
notorious involvement of the oboe and
the brass to end with a new display
with variations and the coming back of
the second motif, now with the clarinet
as a soloist and in the main tonality. A brief cadence from the clarinet leads to the
first motif which, used as a coda, ends in an emphatic way with the presence of the
percussion. The motif used in this first movement is not from popular origin, but has
a folkloric inspiration and also a strong native nature in its melodic construction and
technique.
The second movement, adagietto, is made in the form of a ternary lied, and based on the
popular Valencian carol “Esta nit fa bona nit…” (“This night seems a good night…”), the
flugelhorn presents it complemented by some string answering. A changeover episodic
phrase leads to the main segment filling the melody of the first section. The second one
provides a new thematic element performed by the oboe, which returns to the main motif
as a connection, enhanced and enlarged by the trumpets and the flugelhorn at unison,
before bringing back the carol as a coda that concludes the segment in the very same way
it began, by the sound of the flugelhorn in a delicate ending.
The common scherzo is replaced in the third movement by a rondo as allegro moderato
from the first notes of the popular children’s song “No me l’encendràs…” (“You won’t
light it…”). The motif, made of thirty-four beats, links to the first copla in a fugue-like
minor tone, after which the whole melody can be heard again. The second copla, more
rhythmical and playful, begins with a brief display of the starting motif which leads to
the third copla: one with a strong popular feeling where some fragments of the Vila-real
folklore are easily identifiable, such as the children’s song “Plou, plou, molí nou…”
(Raining, raining, new mill…”)
With a melodic development, the motif makes a new appearance towards the allegro of
the final movement. In fact, this is a coda with two motifs in a ternary form; the first one
has answers from the multiple orchestral groups, while the second is clearly sung by the
brass section until the first motif comes back, ending with some sober but solemn chords.
Dansa d’amor del Colibrí (Love Dance of the Hummingbird)
The paused introduction with very soft vibrations of the strings tries to instill a feeling of
harmony that helps to hear the heartbeats of Nature. The tenacious rubbing of the violins,
coming among wide phrases of the cellos in an intense lyricism, suggests the flowing of
water in the rivers, the chromatic floral blossoming and the radiance of the imminent
dawn of a new day.
The quiet soundscape is soon overrun by the singing and the stirring flutter of the birds
and the whispering of the beasts among the foliage, with the vital rejoicing that seems
to start musically on the violas and keeps developing in a fast counterpoint until it covers
the whole ensemble.
The dialogue between the flutes begins above this vibrant background, reminiscing the
flips and flutters of the hummingbirds in their flirtatious courting, a cheerful nuptial
choreography that seems to be full of excitement but ends abruptly, such as the fleeting
physical meeting between these small birds after they display their flashing erotic dance
of mutual attraction.
Allò que roman (That Which Remains)
Being like a remnant in the memory of the joy of
long past times, all this composition spins around
the melody “L’entrà dels balladors” (“Entrance of the
dancers”), an invitation to the festive popular dancing
in the town’s square. From the beginning, the leitmotif
is already shown by the cellos in a nostalgic way, being
answered later in successive comings by the violins
in a crescendo full of clarities, with the continuous
counterpoint of the double basses until reaching a full
ensemble followed by an harmonic anticlimax.
The motif of the dance comes back with the cellos in
an evocative lamentation of deep longing, that sounds
above the soft vibration provided by the violins which
are slowly joined by the string section with persistent
tenacity, all while some violins try to press forward
occasionally among the rhythmical waterfall, a moment
where one can tell apart some beats from La Tana,
another dancing song with intense popular roots.
With a slow phrasing, the emotional strength fades
away until the leitmotif appears again melancholically
on the violas like a new call for the old dance, answered
by the full orchestra in a succession of playful rhythms
in constant tension, which end with three powerful
final chords.
Des de l’Orquestra Supramúsica, volem agrair d’una banda a tots els músics per
la seua professionalitat i implicació en el projecte, a la Regidoria de Cultura de
Vila-real per la confiança que sempre ens ha mostrat i pel seu recolzament en
tots els aspectes, a la Unió Musical la Lira i Agrupació Filharmònica Borrianenca
per la cessió dels instruments de percussió i dels locals d’assaig, als tècnics de
so Juan Carlos Tomás i Pep Navarro per treure el millor de la nostra música, i a
Tony Tirado pel seu enginy i la seua creativitat.
El nostre agraïment especial per a Jacinto Heredia, per la seua brillant iniciativa
que ha permés materialitzar un somni sorgit al voltant d’una tassa de café, així
com pel seu compromís i esforç per dur endavant aquest projecte.
Finalment, el nostre emocionat reconeixement al mestre Rafael Beltrán Moner
per la seua música, pels seus consells artístics i per la seua amistat cap a
l’Orquestra.
D’una altra banda, volem agrair a tots els músics que han passat al llarg d’aquestos
25 anys, tant com a músics de faristol com a solistes i molt especialment a F.
Xavier Piquer, fundador i director de l’Orquestra en la seua primera etapa.
Agraïments
Amb el patrocini de
IL·LUSTRÍSSIM AJUNTAMENT DE VILA-REAL
REGIDORIA DE CULTURA
Disseny i maquetació: LOISELE Comunicación
Traducció: David Heredia Pitarch
Fotografies: Tony Tirado (Realitzades durant la gravació del CD)
Gravació: La Seta Azul
Tècnic de so: Juan Carlos Tomás
Assistent de gravació: Pep Navarro
Impressió: Impremta Sichet
Producció: Jacinto Heredia Robres
Enregistrat el dies 23 i 24 d’abril de 2014 a lÁuditori Municipal de Vila-real
Rafael Beltrán Moner, EVOCACIONS
Dip. legal: CS 168-2014