La Roca de las Brujas La Roche des Sorcières The

Transcripción

La Roca de las Brujas La Roche des Sorcières The
Roc de les bruixes
La Roca de las Brujas
La Roche des Sorcières
The Rock of the Witches
Al bosc que hi ha al sud del poble de Prats, a Canillo, hi ha un conjunt de roques on es distingeixen misteriosos gravats prehistòrics. Per tal de respectar-los (i no provocar els elements), aquest racó ha estat batejat com a Roca de les
Bruixes. Una llegenda explica que les bruixes de la contrada hi anaven a traçar símbols per als seus rituals. Més
d’una vegada hi havia anat el diable a interrompre-les, però les bruixes no toleraren durant gaire temps la seva presència.
En una de les seves cerimònies l’expulsaren del bosc empenyent-lo per un precipici. En caure, el diable, desesperat, intentà
aferrar-se a les parets rocoses, però, en ser tan llises, només les esgarrapà. Les ungles de les seves urpes deixaren així les
marques que encara avui es poden veure sobre aquestes impressionants roques.
In the woods to the south of the village of Prats, in Canillo, is an outcrop of rocks on which we can make out mysterious prehistoric engravings. Out of respect for these markings (and so as not to provoke the elements), this spot became
known as the Rock of the Witches. Legend has it that witches from around this area used to go there to inscribe the
symbols for their rituals. More than once, the devil himself appeared to interrupt them, but the witches did not tolerate
his presence for long. At one of their ceremonies, they expelled him from the forest by throwing him off a cliff. As
he fell, the devil tried desperately to cling to the rock walls, but they were very smooth and all he managed to do was to
scratch them. His claws left the marks that we can see even today on these impressive rocks.
Qui creieu que haurà deixat les marques damunt els seients de les bruixes?
¿Quién creéis que habrá dejado las marcas sobre las tumbonas de las brujas?
D’après vous, qui a bien pu laisser les marques sur les sièges des sorcières ?
Who do you think left the marks on the witches’ loungers?
Dans la forêt au sud du village de Prats, à Canillo, se trouve un ensemble de roches sur lesquelles on aperçoit de mystérieuses gravures préhistoriques. Dans le but de les faire respecter (et de ne pas provoquer les éléments), cet endroit a été
baptisé la Roche des Sorcières. Une légende raconte que les sorcières de la région s’y rendaient pour tracer des symboles
pour leurs rituels. Le diable se présenta plus d’une fois pour les interrompre, mais les sorcières ne tolérèrent pas sa présence
bien longtemps. Lors d’une cérémonie, elles le chassèrent de la forêt en le faisant tomber dans un précipice. Dans sa chute,
le diable tenta désespérément de s’agripper aux parois rocheuses. Celles-ci étant lisses, il parvint seulement à les érafler.
C ’est ainsi que ses griffes laissèrent les marques qui sont encore visibles aujourd’hui.
diseño y ejecución: www.pronatour.com
En el bosque al sur del pueblo de Prats, en Canillo, hay un conjunto de rocas donde se pueden distinguir misteriosos
grabados prehistóricos. Para respetarlos (y no provocar a los elementos), dicho rincón ha sido bautizado como la Roca de
las Brujas. Una leyenda cuenta que las brujas de los alrededores iban allí a trazar símbolos para sus rituales. Más de
una vez se había presentado el diablo a interrumpirlas, pero las brujas no toleraron por mucho tiempo su presencia. En una
de sus ceremonias lo expulsaron del bosque arrojándolo por un precipicio. Al caer, el diablo, desesperado, trató de aferrarse
a las paredes rocosas, pero, al ser muy lisas, solo alcanzó a arañarlas. Las uñas de sus garras dejaron así las marcas que
hasta hoy se pueden apreciar sobre estas impresionantes rocas.
El castillo de Sant Vicenç
Le château de Sant Vicenç
The Castle of Sant Vicenç
Andorra sempre ha estat un poble pacifista, però s’explica que un exèrcit molt gran (i una mica particular) sortí a defensar aquestes terres una vegada. S ’esdevingué que el castell de Sant Vicenç, a Santa Coloma, fou ocupat per una tropa
estrangera que obligava el poble a pagar elevades contribucions. Per alliberar-se dels soldats, els andorrans idearen un pla.
En una nit sense lluna aplegaren a la plaça un ramat d’ovelles, lligaren una torxa al cap de cada animal i fent un soroll
enorme es posaren en marxa cap al castell. En sentir els crits de la multitud i veure tants llums en la foscor, els soldats
cregueren que s’hi atansava un gran exèrcit. Convençuts que serien atacats, fugiren espantats i no tornaren mai més. Des
d’aleshores no hi ha hagut cap altra tropa que s’hagi atrevit a envair el poble andorrà.
Andorra siempre ha sido un pueblo pacifista, pero se cuenta que un ejército muy grande (y algo particular) salió una vez en
su defensa. Sucedió que el castillo de Sant Vicenç, en Santa Coloma, fue ocupado por una tropa extranjera que obligaba
al pueblo a pagar elevadas contribuciones. Para librarse de los soldados, los andorranos tramaron un plan. En una noche
sin luna reunieron en la plaza un rebaño de ovejas, ataron una antorcha sobre la cabeza de cada animal y haciendo un
ruido enorme se pusieron en marcha hacia el castillo. Al oír los gritos de la muchedumbre y ver tantas luces en la oscuridad, los soldados creyeron que un gran ejército se acercaba. Convencidos de que serían atacados, huyeron espantados y no
volvieron nunca más. Desde entonces no ha existido tropa alguna que se haya atrevido a invadir al pueblo andorrano.
Le peuple andorran a toujours été pacifiste. Cependant, on raconte que, un jour, une armée immense (et un peu singulière) se leva pour défendre le pays. Il s’avère que le château de Sant Vicenç, à Santa Coloma, fut occupé par une troupe
étrangère qui forçait le peuple à payer de fortes sommes au titre d’impôts. Pour se défaire des soldats, les Andorrans
mirent au point un plan de bataille. Ils profitèrent d’une nuit sans lune pour rassembler tout un troupeau de moutons sur
la place. Ils attachèrent une torche sur la tête de chaque animal et, dans un énorme fracas, ils partirent en direction du
château. En entendant les cris de la foule et en observant le flot de lumières surgissant de l’obscurité, les soldats crurent
qu’une grande armée venait s’abattre sur eux. Surs d’être attaqués, ils fuirent poussés par la peur et ne revinrent plus jamais. Depuis lors, plus aucune troupe n’osa envahir l’Andorre.
Andorra has always been a peaceful place, but, according to legend, a very large (and rather unusual) army once came to
the country’s defence. Once upon a time, you see, the Castle of Sant Vicenç in Santa Coloma was occupied by foreign troops who forced the people to pay high taxes. In order to get rid of the soldiers, the Andorrans devised a plan.
Accordingly, one moonless night, they gathered a flock of sheep in the square, tied a torch to the head of each animal
and, making a huge noise, they marched towards the castle. Hearing the shouts of the crowd and seeing so many lights
in the dark, the soldiers believed that a large army was approaching. Convinced that they were about to be attacked, they
fled in terror, never to return. Since then, no army has ever dared to invade Andorra again.
Uniu-vos a les ovelles i formeu part del
llegendari exèrcit!
Uniu-vos a les ovelles i formeu part del
llegendari exèrcit!
Unissez-vous aux moutons et rejoignez
cette armée légendaire!
Join the sheep and enlist in the legendary
army!
diseño y ejecución: www.pronatour.com
El castell de Sant Vicenç
Los menairons
Les minairons
The Menairons
Els menairons són uns follets molt llestos i treballadors que habiten aquests indrets. Abans els amos sortien a atraparlos la nit de Sant Joan per assignar-los alguna tasca. Quan se’ls alliberava, preguntaven esverats què haurien de fer o dir,
i complien les ordres en un tres i no res. Calia, però, donar-los alguna feina en alliberar-los perquè, si no, els agradava
molt empipar per estar entretinguts i era difícil tornar-los a atrapar. De vegades algun aprenent alliberava per descuit els
curiosos homenets i en aquell moment no se li acudia cap tasca. Aleshores els ordenava qualsevol feina absurda, com ara
acumular pedres a l’atzar. És així com (segons sembla) es formaren les grans tarteres que hi ha als Pirineus.
Los menairons son unos duendes muy listos y hacendosos que habitan estos lugares. Antes los amos solían salir a atraparlos la noche de San Juan para asignarles alguna tarea. Cuando se los liberaba, preguntaban alborotados qué tendrían
que hacer o decir, y cumplían las órdenes en un abrir y cerrar de ojos. Pero más valía darles algún trabajo al liberarlos,
porque, si no, les gustaba mucho fastidiar para mantenerse entretenidos y era difícil atraparlos otra vez. A menudo sucedía que algún aprendiz liberaba por descuido a los curiosos hombrecillos y en ese momento no se le ocurría ninguna tarea.
Entonces les ordenaba cualquier trabajo absurdo, como acumular piedras al azar. Es así cómo (al parecer) se formaron los
grandes canchales que hay en los Pirineos.
Les minairons sont des lutins très intelligents et très travailleurs qui habitent en ces lieux. Autrefois, les maîtres avaient
pour habitude de les attraper la nuit de la saint Jean pour leur attribuer une tâche à réaliser. Quand on les libérait, ils
demandaient un peu troublés : que devons-nous faire, que devons-nous dire ? Sitôt dit, sitôt fait, ils s’acquittaient de leur
tâche en un tour de main. Attention, il valait mieux leur donner du travail au moment de les relâcher car, dans le cas
contraire, ils adoraient faire des bêtises pour passer le temps et il était difficile de les attraper à nouveau. Il arriva plus
d’une fois qu’un apprenti libéra malencontreusement ces petits êtres curieux. Sur le moment, celui-là ne savait pas trop
quelle tâche leur attribuer, aussi il leur ordonnait de faire quelque chose sans queue ni tête, comme amasser des pierres au
hasard. C ’est ainsi que (apparemment) se formèrent les grandes zones rocheuses que l’on voit partout dans les Pyrénées.
The Menairons are very clever and industrious goblins that live around here. In bygone times, the local landowners
used to catch them on the Eve of Saint John to give them work to do. When they were set free again, they would ask, in
confusion: „What shall we do? What shall we say?”, and whatever tasks they were given, they performed in the wink
of an eye. And you had better set them some task when you freed them, because they loved playing mischievous tricks
and it was very difficult to catch them again. On more than one occasion it happened that a labourer would accidently
release those strange little folk but could not think of any task. So the man would tell them to do some absurd job, like
piling up stones at random. And that is how (it seems) the great piles of rock that are found all over the Pyrenees were
formed.
Els incansables menairons us conviden a
jugar i a entretenir-vos amb ells!
¡Los incansables menairons os invitan a
jugar y a entreteneros con ellos!
Les infatigables minairons vous invitent
à jouer et vous amuser avec eux!
The tireless Menairons invite you to
play and have fun with them!
diseño y ejecución: www.pronatour.com
Els menairons
Sant Joan de Caselles
Un dia, en passar per Canillo, un traginer notà una estranya dringadissa en balancejar-se uns infants damunt un mur.
Intrigat per l’origen del soroll, hi tornà al vespre i trobà sota una pedra tres olles plenes de monedes d’or. Celebrà la troballa amb la seva dona, encara que, honrat com era, dubtava si apropiar-se de les monedes o no. El capellà a qui es confià
li recomanà mostrar la seva gratitud obsequiant amb la meitat de l’or el primer captaire que truqués a la seva porta. Així
ho va fer aquell bon jan, però, sense saber-ho, regalà les monedes a la seva dona, que s’havia vestit de pidolaire. El capellà havia tingut la mateixa pensada, però no la rapidesa de la (presumpta) necessitada. Quan s’assabentà de l’engany, el
traginer decidí donar la seva part per edificar l’església de Sant Joan de Caselles, just a l’indret on havia trobat les olles.
One day, while passing through Canillo, a carrier noticed a strange tinkling noise as some children were swinging on a
wall. Curious to find the cause of the noise, he returned to the place that evening and found, under a stone, three pots full
of gold coins. He celebrated his find with his wife, though, honest man as he was, he hesitated about claiming the coins
as his own. He eventually confided in the priest, who advised him to show his gratitude by giving away half the gold
to the first beggar who called at his door. That is exactly what the good man did. However, unknowingly, he had given
the coins to his own wife, who had dressed up as a beggar. The priest had also had the same idea, but did not get there
quick enough as the (supposed) needy woman. Upon learning of the trick, the carrier decided to donate his share to the
work of the Church of Sant Joan de Caselles, which stands exactly on the spot where he first found the pots.
Sentiu alguna moneda amagada en balancejar-vos damunt el disc?
¿Oís alguna moneda escondida al balancearos sobre el disco?
Entendez-vous le tintement de pièces d’or cachées lorsque vous vous balancez sur le disque ?
Can you hear any hidden coins when you ride on the disc?
Un beau jour, en passant par Canillo, un porteur entendit un tintement curieux alors que des enfants se balançaient sur
un mur. Intrigué par ce bruit, il revint à la tombée du jour et trouva sous l’une des pierres trois marmites remplies de
pièces d’or. Il célébra l’heureuse trouvaille avec sa femme. Cependant, en honnête homme, il ne savait pas s’il devait garder le trésor pour lui. Le curé à qui il se confia lui recommanda de montrer sa gratitude en offrant la moitié du butin au
premier mendiant qui viendrait frapper à sa porte. Le gentilhomme s’exécuta sans savoir qu’il offrit les pièces à sa propre
femme, qui s’était déguisée en mendiante. Le curé eut la même idée, mais ne fut pas aussi rapide que l’autre (soi-disant)
indigente. Une fois la supercherie découverte, le porteur décida d’offrir l’autre moitié au profit de la construction de l’église
de Sant Joan de Caselles, à l’endroit même où il avait trouvé les marmites.
diseño y ejecución: www.pronatour.com
Un día, al pasar por Canillo, un porteador percibió un extraño tintineo al balancearse unos niños sobre un muro. Intrigado por el origen del ruido, regresó al anochecer y encontró bajo una de las piedras tres ollas repletas de monedas de oro.
Celebró el hallazgo con su mujer, aunque, honrado como era, dudaba en adueñarse de las monedas. El cura a quien se
confió le recomendó mostrar su gratitud obsequiando con la mitad del oro al primer mendigo que llamara a su puerta. Así
lo hizo el buen hombre, pero, sin saberlo, regaló las monedas a su mujer, quien se había vestido de mendiga. También el cura
había tenido la misma idea, pero no la rapidez de la (presunta) necesitada. Al enterarse del engaño, el porteador decidió
donar su parte para edificar la iglesia de Sant Joan de Caselles, justo ahí donde había encontrado las ollas.
La botiga de les bruixes
La botiga de les bruixes
La boutique des sorcières
The Shop of the Witches
Below the old path that once led from Aixovall to Os de Civís, level with the village of Bixessarri in the parish
of Sant Julià de Lòria, was a rock formation that looked very much like a cave. According to local legend, women from
around the area used to meet in this place to exchange experiences. They would gather inside the cave, around a fire,
and prepare strange ointments, potions and concoctions from plants (and other things) that they gathered in the woods.
The word in the surrounding villages was that these recipes had the power to cure all kinds of ailments of the body or
the heart and, if necessary, could also free the user from any other trouble. These women became known as good, white
witches, for anyone who visited this unusual shop, attracted by the fame of their vast knowledge, would always receive the
remedy they needed.
Sota el vell camí que conduïa d’Aixovall a Os de Civís hi havia una formació rocosa molt semblant a una cova, just a
l’altura del poble de Bixessarri, a Sant Julià de Lòria. La tradició explica que en aquell lloc arribaven dones dels voltants
per intercanviar experiències. Solien reunir-se en aquella cavitat, a l’entorn d’un foc, per preparar estranys ungüents, pocions i beuratges de plantes (i altres coses) que recol•lectaven als boscos. Pels pobles corria la brama que aquestes receptes
tenien el poder de curar qualsevol mal del cos o del cor i, si calia, guarien altres molèsties. Se les coneixia com a bruixes
bones, ja que tothom qui, atret pels seus amplis coneixements, visitava aquell celler particular, rebia sempre la cura que
necessitava.
Podeu desxifrar la recepta que està preparant la bruixa a la seva caldera?
¿Podéis descifrar la receta que está preparando la bruja en su caldero?
Êtes-vous capables de déchiffrer la recette que la sorcière est en train de préparer dans son chaudron?
Can you decipher the recipe that the witch is preparing in her cauldron?
En contrebas du vieux chemin qui reliait Aixovall et Os de Civís, se dressait une formation rocheuse qui ressemblait
fortement à une grotte. Elle se trouvait juste à la hauteur du hameau de Bixessarri, à Sant Julià de Lòria. L ’histoire
raconte que des femmes des environs s’y rendaient pour partager des expériences. Elles avaient pour habitude de se réunir
à l’intérieur autour d’un feu et de préparer d’étranges onguents, potions et breuvages à base de plantes (et d’autres choses)
qu’elles avaient cueillies dans les bois. Dans les villages, on disait que ces recettes avaient le pouvoir de guérir un corps ou
un cœur malade et, si besoin était, de faire disparaître toute sorte de malaise. On les appela les sorcières bienveillantes, car
toute personne qui s’aventurait dans cette cave, attirée par leurs connaissances et leur savoir-faire, recevait les soins dont
elle avait besoin.
diseño y ejecución: www.pronatour.com
Bajo el viejo camino que conducía de Aixovall a Os de Civís había una formación rocosa muy parecida a una cueva,
justo a la altura del pueblo de Bixessarri, en Sant Julià de Lòria. La tradición cuenta que a ese lugar llegaban mujeres
de los alrededores para intercambiar experiencias. Solían reunirse en aquella cavidad, alrededor de un fuego, para preparar
extraños ungüentos, pociones y brebajes de plantas (y otras cosas) que recolectaban en los bosques. En los pueblos corría la
voz de que estas recetas tenían el poder de curar todo mal del cuerpo o del corazón y, si era necesario, también ayudaban a
librarse de cualquier otra molestia. Se las consideraba brujas buenas, pues todo aquel que, atraído por sus amplios conocimientos, visitaba esa bodega particular, recibía siempre la cura que necesitaba.
La Dama blanca de Aubinyà
La Dame Blanche d’Aubinyà
The White Lady of Aubinyà
En el passat aquestes terres foren governades per un bisbe injust i opressor. Res no feia canviar la seva actitud, ni tan
sols les advertències de ser castigat per la Dama Blanca, una formosa dona vestida sempre de color blanc. Una nit, en
passar amb els seus soldats pel riu Aubinyà, el bisbe veié una misteriosa dona al peu d’una cascada. Enlluernat per la
seva bellesa, la seguí entre les aigües i (suposadament) desaparegué per sempre més. Ben aviat, però, un llop ferotge començà a atacar els ramats dels voltants. Semblava impossible caçar-lo, fins que el síndic d’Andorra aconseguí abatre la
bèstia, però emmalaltí a l’instant. Aleshores aparegué la Dama Blanca afirmant que el bisbe, convertit en llop, havia
estat el responsable de la dissort del síndic. Ella no podria salvar el moribund, però prometé que des d’aquell moment protegiria per sempre més el Principat..
En el pasado gobernó en estas tierras un obispo injusto y opresor. Nada hacía cambiar su actitud, ni siquiera las advertencias de ser castigado por la Dama Blanca, una hermosa mujer siempre vestida de blanco. Una noche, al pasar con
sus soldados por el río Aubinyà, el obispo vio a una misteriosa mujer al pie de una cascada. Deslumbrado por su belleza,
la siguió entre las aguas y (supuestamente) desapareció para siempre. Poco después un lobo muy feroz empezó a atacar los
rebaños de los alrededores. Parecía imposible cazarlo, hasta que el síndico de Andorra consiguió abatir la bestia, pero cayó
enfermo al instante. Entonces apareció la Dama Blanca afirmando que el obispo, convertido en lobo, había causado la
enfermad del síndico. Ella no podría salvar al moribundo, pero prometió que desde ese momento protegería para siempre el
Principado.
Il y a très longtemps, le maître de ces terres était un évêque cruel et tyrannique. Rien ne le faisait
changer de comportement, pas mêmes les possibles représailles de la Dame Blanche, une belle
femme qui était toujours vêtue de blanc. Une nuit, alors qu’il traversait la rivière d’Aubinyà avec
ses soldats, l’évêque aperçut une mystérieuse femme au pied d’une cascade. Ébloui par sa beauté,
il la suivit entre les eaux et (bien entendu) disparut à tout jamais. Peu de temps après, un loup
commença à attaquer férocement les troupeaux des alentours. Il semblait impossible de le chasser jusqu’à ce que le syndic d’Andorre réussît à l’abattre, mais il tomba malade sur-le-champ.
C ’est alors que la Dame Blanche fit son apparition en déclarant que l’évêque, reconverti en
loup, était à l’origine de la maladie du syndic. Elle était incapable de sauver l’homme mourant,
mais elle promit dorénavant de protéger la Principauté jusqu’à la nuit des temps.
Sabríeu trobar el llop entre els 5 personatges
que hi ha amagats al bosc?
¿Lográis encontrar el lobo entre los 5
personajes escondidos en el bosque?
Parviendrez-vous à retrouver le loup parmi les
5 personnages qui se cachent dans la forêt ?
Can you find the wolf amongst the 5
characters hidden in the woods?
diseño y ejecución: www.pronatour.com
La Dama blanca d’Aubinyà
Long, long ago, a cruel and unjust bishop ruled the land. Nothing could change his evil ways, not even the threat of
punishment by the White Lady, a beautiful woman who always dressed in white. One night, whilst crossing the River
Aubinyà with his soldiers, the bishop saw a mysterious woman at the foot of a waterfall. Dazzled by her beauty, he
followed her into the water and (supposedly) disappeared forever. Shortly after this, a ferocious wolf began to attack herds
of cattle in the area. It seemed that no one could catch the wicked wolf until the syndic of Andorra himself managed
to kill the beast. However, he fell ill instantly afterwards. The White Lady then appeared, explaining that the bishop
had turned into a wolf and caused the syndic to fall sick. She could not save the dying man, but promised that from that
moment on she would always protect the Principality.
El Roc d’en Llunci
La Roca de Llunci
La Roche de Llunci
The Rock of Llunci
A tocar del riu Valira, no gaire lluny d’Encamp, s’amagava un dels tresors que (segons expliquen) hi ha repartits per
tot el país. Per trobar-lo, calia donar un nombre exacte de cops damunt la silueta d’una olla gravada en una roca. Aleshores la roca s’obriria i apareixeria una olla de debò amb el fabulós tresor. Ara bé, només estava permès destapar l’olla
després de mitjanit, en cap cas minuts abans. Molts ho van provar sense èxit, fins que un dia un traginer anomenat
Llunci encertà el nombre de cops i descobrí l’olla. Malauradament, però, la impaciència el vencé i aixecà la tapa abans
d’hora. Tan gran fou la seva decepció en no trobar-hi cap tresor sinó un niu de repugnants escurçons, que marxà del poble
i mai més ningú no en sabé res. Des de llavors la roca és coneguda com a Roca d’en Llunci.
On the banks of the River Valira, not far from Encamp, lay hidden one of the many treasures that (according to
legend) are scattered all over the country. To find it, you had to hit an exact number of times on the silhouette of a pot
that was engraved on one of the rocks. Then the rock would open and a real pot would appear, containing the fabulous
treasure. However, the pot was only to be uncovered after midnight, and not a minute before. Many tried their luck
without success until, one day, a mule driver by the name of Llunci hit the silhouette the right number of times and discovered the pot. But, alas! His impatience finally got the better of him and he lifted the lid too soon. Such was his
disappointment at finding, not a fabulous treasure, but a nest of vile snakes, that Llunci left town and was never heard
of again. Ever since, the rock is known as the Rock of Llunci.
Reconeixeu al vostre voltant la roca que pot contenir el tresor?
¿Reconocéis a vuestro alrededor la roca que puede contener el tesoro?
Regardez bien autour de vous ! Reconnaissez-vous la roche qui pourrait abriter le trésor ?
Looking around you, can you see the rock that might contain the treasure?
Sur les berges de la rivière Valira, aux abords d’Encamp, se cachait l’un des nombreux trésors qui (d’après la légende)
étaient éparpillés dans tout le pays. Pour le trouver, il fallait taper un nombre exact de fois sur la silhouette d’une marmite gravée sur la roche. Alors, la roche s’ouvrait et laissait apparaître une vraie marmite contenant le fabuleux trésor.
Attention, pour pouvoir ouvrir la marmite, il fallait absolument attendre minuit, et pas une minute de moins. Nombreux
furent ceux qui tentèrent en vain leur chance. Un beau jour, un muletier, qui s’appelait Llunci, mit dans le mille. Il frappa le nombre exact de coups et découvrit la marmite. Mais voilà, il finit par perdre patience et souleva le couvercle avant
l’heure. Quelle ne fut pas sa déception lorsqu’il vit un nid d’immondes vipères à la place du trésor. Il abandonna le village
et personne n’entendit plus jamais parler de lui. C ’est depuis ce jour que cet endroit porte le nom de la Roche de Llunci.
diseño y ejecución: www.pronatour.com
A orillas del río Valira, no muy lejos de Encamp, se escondía uno de los tantos tesoros que (según cuentan) están esparcidos por todo el país. Para encontrarlo, había que dar un número exacto de golpes sobre la silueta de una olla que
estaba grabada sobre una roca. Entonces la roca se abriría y aparecería una olla de verdad con el fabuloso tesoro. Eso sí,
solo estaba permitido destapar la olla después de medianoche, en ningún caso minutos antes. Muchos probaron suerte sin
éxito, hasta que un día un arriero llamado Llunci acertó el número de golpes y descubrió la olla. La impaciencia, sin embargo, terminó por vencerlo y levantó la tapa antes de tiempo. Tal fue su decepción al no hallar tesoro alguno, sino un nido
de repugnantes víboras, que se marchó del pueblo y nunca más se supo de él. Desde entonces la roca es conocida como la
Roca de Llunci.

Documentos relacionados